Fritz Klein 1915…. – quarta part

19 de desembre de 2016

Fritz Klein 1915…. – quarta part

El dia 1 de gener de 1943, tots els berlinesos que tenien ràdio o eren a un bar varen sentir el discurs d’any nou d’en Hitler i gran part de la gent que el va sentir no se’l va voler creure. Per la majoria la guerra ja no tenia sentit. Al cap d’un parell de dies, a la fàbrica en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels per desitjar-li bon any. Mentre parlaven de la situació en el front oriental, el ministre li va explicar en veure que en Barnard no estava animat:

La situació és complicada, no el mentiré, però es poden derrotar als soviètics amb mitjans brutals i ara demanarem la mobilització total de totes les forces i totes les reserves alemanyes. Ara per ara, Stalingrad estar perdut.
Patint perquè no enviessin als seus fills en el front, en Barnard li va explicar que un seu nebot ja estava al front i li va demanar que per favor no enviessin als seus fills, però el ministre ara li va dir:

Escolti, per vostè ha de ser un orgull tenir els fills lluitant per Alemanya. Si els hi toca jo no hi podré fer res com abans. Però no crec que en Fritz hi hagi d’anar al front perquè Berlín necessita metges. L’altre seu fill, el que no parla, aquest no ho sé, ja ho vaig evitar un cop però no crec que ho pugui tornar a evitar.

Emprenyat pensant que en Marwin potser hauria d’anar al front, en Barnard va penjar el telèfon de cop i li va donar el dia lliure en el seu fill perquè anés amb els seus amics que no havien anat al front. Volia que aprofités la joventut i no la malgastés treballant com un desesperat per no res. Si la fàbrica no podia mantenir a en Marwin fora de la guerra deixaria de treballar pels nazis.

El 16 de gener, Berlín va tornar a ser atacada per la RAF. De seguida en Fritz i l’Àngela varen anar juntament amb l’Annalisa i la Velda, que s’havien quedat a dormir al pis, i la seva família en el refugi antiaeri. Ple de gent, varen sentir com queien les bombes del cel i la gent de seguida es va començar a desesperar. Alguns cridaven, els altres ploraven i uns altres anaven picant al terra de ràbia. La botiguera Helga va cridar:

Hem perdut la guerra, quan ho veurà en Hitler? Que es rendeixi d’una vegada.

Sentint a aquella dona, la gent va començar a criticar al govern alemany i va començar allà al mig un acalorat debat polític. Alguns deien que el nacionalsocialisme era una bona idea però que no havia sigut portada a la pràctica com calia. Mirant-s’ho agafant a l’Àngela, en Fritz li va dir a cau d’orella:

Ara resultarà que ningú va votar al NSDAP, ara tots érem del Zentrum.

Els qui més patien i alhora criticaven al règim eren els pastissers, que no tenien notícies del seu fill i sabien que estava a Stalingrad atrapat. Després de no sentir els avions britànics, tots varen sortir del refugi amb prudència i en Fritz aquest cop no va anar a l’Hospital. Es va quedar amb la resta de la gent ajudant a persones que havien quedat ferides i intentava treure la gent viva que havien quedat atrapades en les runes dels edificis que havien sigut destruït. Amb molta energia i ganes d’ajudar, les portava a la gespa que hi havia a una banda de la Potsdamer Platz i allà els hi feia els primers auxilis. Després de que vinguessin la policia i els bombers, en Fritz va anar a buscar la seva família, que l’esperava al centre de la Potsdamer Platz, i varen tornar desanimats cap a casa mentre veien com la gent estava desesperada.

El 28 de gener, mentre a tot Alemanya es decretava la mobilització general de tots els homes de 16 a 65 anys, en Fritz va anar com sempre al cementiri de Sant Mateu. Aquesta vegada, per sorpresa seva, l’Àngela li va demanar acompanyar-lo perquè volia anar a deixar unes flors a la tomba d’en Lou. Acceptant que l’acompanyés, en Fritz va pensar desanimat que no hi podria deixar la nota en què li deia a la Galiana que l’estimava i que no podria demostrar els seus sentiments perquè l’Àngela malpensaria. Després d’aturar-se a la floristeria a comprar les flors, on la Carlene els va assegurar que havien de continuar tenint fe, es varen dirigir cap al cementiri a peu. Mentre caminaven a poc a poc, en Fritz li va explicar per primer cop el què va passar 10 anys enrere. Recordant com la Galiana queia abatuda a terra, li va caure una llàgrima que li va eixugar l’Àngela, i li va dir mentre li agafava la mà:

Entenc els teus sentiments! Devia ser molt dur per un noi de 17 anys perdre la seva estimada.

Fent-li que sí amb el cap mentre s’aguantava el plor,varen entrar al cementiri i després de deixar unes flors vermelles a la tomba d’en Lou, l’Àngela va deixar que en Fritz anés sol a la tomba de la Galiana i s’hi estigués l’estona que fes falta. Emocionat pel gest de la seva xicota, en Fritz només s’hi va estar uns minuts, tot i que varen ser uns minuts molt emotius per ell ja que encara recordava el tret que va abatre a la Galiana. Odiant no haver pogut trobar mai l’assassí, va tornar cap a on era l’Àngela després d’eixugar-se les llàgrimes. En sortir del cementiri tots dos varen anar a peu a treballar.

Mentre caminava sol cap a l’Hospital es va quedar una estona contemplant al Reichstag i el Tiergarten, i no parava de recordar a la Galiana dibuixant i corrent per aquells arbres i aquelles plantes mentre jugaven a fet i amagar o parlaven de les seves vides i els seus desitjos. Pensant en aquells bells temps va entrar a l’Hospital que estava com sempre ple de ferits. En posar-se la bata al seu despatx, va entrar de sobte una infermera que li va ordenar que es presentés en el despatx del director. Preocupat pensant que l’enviarien ara si en el front, el director el va deixar més tranquil quan li va dir que havia de cuidar a un oficial de l’exèrcit alemany que deia que el coneixia i volia un tracte preferent. Anant a l’habitació on li havien indicat, va veure a un oficial estirat al llit en una habitació tot sol. Indignat perquè els altres pacients tenien que ser amuntegats en habitacions sense llits mentre aquest estava sol en una habitació ample, va quedar impactat en veure la cara d’aquell oficial, era en Hans, l’oficial de Rastenburg. Somrient en veure’l amb una bata i sense l’uniforme de les SS, el va saludar i es va mirar el seu estat en els documents. Llegint-los atentament, va veure que tenia una ferida de bala sense importància a l’abdomen. Per sort seva no l’hi havia tocat cap òrgan vital. Mentre mirava l’expedient, en Hans li va explicar que l’havien disparat quan havia anat a inspeccionar una zona del Caucas. Veient que la bala ja no hi era i que necessitava repòs i molts calmants pel dolor, va començar a parlar amb l’oficial, que estava bastant dèbil físicament, assentant-se a la cadira del costat del llit. Tenint una conversa amable parlant de les seves respectives parelles i de les seves vides a Berlín, en Hans va començar a recordar els temps en què lluitaven per pujar al poder en les batalles campals en els carrers de Berlín. Mentre li explicava que havia lluitat amb tota la seva energia perquè creia fermament amb els ideals nacionalsocialistes i amb en Hitler, en Fritz, que no deixava de pensar amb la Galiana, li va explicar:

Eren massa violentes aquestes manifestacions. Nosaltres en varem anar a una on es varen sentir molts trets i es veien morts per tot arreu.

Rient com podia, en Hans li va dir mentre observava un calendari que tenia penjat a la paret de davant seu:

Sí que eren violentes, sí. Jo vaig disparar en més d’una ocasió amb la meva Parabellum. No podíem consentir que els comunistes es fessin amb el control dels carrers. Amb un somriure a la boca li va afegir: Ara recordo que precisament avui fa 10 anys vaig matar a la meva primera persona. Va ser una noia jove a davant l’Ajuntament.

Empassant-se la saliva mentre el mirava des d’una cadira, en Fritz de cop es va començar a posar nerviós pensant que segurament tenia a davant seu l’assassí de la Galiana, per fi l’havia trobat, l’home que havia jurat matar. L’home que el va fer viure a les tenebres, l’home que l’hi havia arruïnat la vida i que l’hi havia portat tants patiments. Rient encara més, en Hans va continuar la seva exposició dient:

Jo apuntava al noi amb qui anava, però un company em va donar un copet i vaig moure el revòlver sense voler i vaig disparar a aquella noia. Mare de Déu, la molt bastarda va ser la meva primera víctima. Encara de vegades la recordo en els meus somnis, per sort vaig matar a una maleïda comunista.

Sense dir-li res, en Fritz es va quedar blanc i es va aixecar de la cadira a poc a poc mentre s’anava tocant els cabells. Veient que el qui considerava el seu amic no reaccionava i no li deia res, en Hans li va preguntar si es trobava bé. No responent-li, en Fritz va tancar la porta amb clau i li va dir en veu baixa que ara l’hi havia d’obrir un moment la ferida per desinfectar-li. Preguntant si li faria mal, en Fritz, que no li deixava de mirar la cara, li va dir que no, que seria ràpid, però que l’havia de lligar de mans i cames al llit perquè no es mogués com aquell dia i fes un mal gest. Deixant-se lligar confiat, en Hans li va dir que era un afortunat de tenir un metge per ell sol i li va tornar a recordar com havia disparat a aquella noia dient-li que ella l’havia desvirgat en el camp de matar. Un cop lligat, per sorpresa d’en Hans, en Fritz li va tapar la boca amb esparadrap perquè no cridés. Canviant-li completament la cara amable, en Fritz es va apropar a la cara d’en Hans, a només 5 centímetres es va quedar del seu nas, i li va dir cínicament:

Que no em recordes? Jo sóc aquell noi que anava amb aquella noia que vas assassinar. Obrint els ulls com unes taronges, en Hans va començar a tremolar i anava respirant profundament amb el nas, se sentia impotent en veure’s lligat al llit mentre en Fritz li deia: Tu vas matar tot el què tenia, em vas destrossar la vida i no et perdonaré mai fill de puta. Jo no he sigut mai un nazi i mai ho seré. Sempre us he odiat i sempre us he volgut veure morts com tu seràs.

Agafant la cartera d’en Hans que tenia damunt d’una tauleta, en Fritz va treure una fotografia dels seus fills i de la seva esposa i li va posar davant de la cara, i li va exclamar amb una cara d’odi que espantava a en Hans:

Mira’ls bé perquè no els veuràs mai més. La teva dona quedarà viuda i els teus fills sense pare. D’aquí uns segons seràs un cadàver que es podrirà.

Tremolant, en Hans volia cridar i moure’s però no podia, estava horroritzat, estava suant com si tingués un radiador al damunt i no parava de respirar profundament. Veient-lo patir, en Fritz va agafar un bisturí i li va obrir la ferida a poc a poc perquè patís. Amb la ferida oberta, en Fritz va agafar unes pinces i va començar a clavar-li en els seu ronyo dret. Patint com un desesperat, volia cridar però no podia per l’esparadrap, va sentir com en Fritz parava amb les pinces i les treia del ronyo, però el noi li va aparèixer a la seva cara per ensenyar-li un potet d’àcid. Parant-se-li la respiració, va començar a patir com no ho havia fet mai quan en Fritz li tirava gota a gota l’àcid a la seva ferida oberta. Vermell del dolor que sentia, encara va quedar més vermell quan va sentir que li tirava alcohol per desinfectar. No aguantant més, en Fritz va tornar a posar la seva cara damunt de la d’en Hans i li va dir enrabiat:

Encara estàs orgullós del que vas fer fa 10 anys? Pensa amb la teva dona que quedarà viuda per sempre més.

Quan va acabar de dir-li que la seva dona quedaria viuda, en Fritz va agafar unes tisores i li va tallar un tros de ronyo causant-li a en Hans un dolor insuportable. S’intentava moure, però li era impossible i només movia la cintura pensant en caure del llit fent molt de soroll per tal de que algú l’ajudés. Continuant irritat i mirant-li com patia d’un dolor impossible d’aguantar, en Fritz es va girar un moment cap a un armariet i a poc a poc va tornar a la cara d’en Hans, que ara estava blanc com la neu començant a perdre el coneixement, i li va ensenyar una xeringa. Apropant-li als ulls, li va dir a poc a poc:

Tranquil aquí només hi ha aire. Et deixo 30 segons perquè pensis amb els teus i gaudeixis de la ferida.

Intentant moure’s, en Hans ja no aguantava més el terrible dolor i dels seus ulls no paraven de caure-li llàgrimes. Obrint-li els ulls amb els dos dits de la mà esquerre perquè morís mirant-li la cara, en Fritz li va clavar la xeringa a la gola amb l’altra mà i abans de prémer la xeringa va dir-li:

Quedem en paus fill de puta!.

Un cop mort, en Fritz va deslligar-lo i li va treure l’esparadrap de la boca i després de llançar la xeringa va cridar a una infermera. Quan la infermera va entrar a l’habitació va quedar impactada en veure tanta sang pel llit i en Fritz li va dir mentre s’eixugava les mans amb una tovallola que estava més greu del què es pensaven i que tenia un ronyo perforat sent impossible salvar-lo. Patint perquè no el descobrissin, va demanar-li a la infermera que se l’emportés ràpid cap a una sala on hi havien els demés cadàvers. Per sort d’en Fritz aquell dia hi varen haver molts morts i ningú es va fixar com havia mort en Hans. Després de que se sabés la notícia de la mort d’aquell oficial, el director va cridar urgentment a en Fritz en el seu despatx. Patint per la seva vida, en Fritz es va dirigir ràpidament cap al despatx sentint els batecs del seu cor a cada passa que feia en aquell llarg passadís. Amb una cara inexpressiva en veure’l entrar, el director el va fer seure en una cadira del despatx. Esperant que el detinguessin, en Fritz va escoltar com el director li preguntava mirant-lo directament a la cara:

Com és que ha mort aquell oficial? No tenia una ferida tant greu perquè morís! I perquè no has demanat ajuda?.

Pensant que estava perdut, en Fritz li va contestar:

El problema és que ningú el va examinar bé. Tothom vol córrer massa. En desinfectar-li la ferida vaig veure que tenia el ronyo fotut i tenia problemes per respirar. De seguida volia cridar a un metge perquè comencés la intervenció però en Hans es va moure sense voler per la falta de calmants que patim aquí a l’hospital i es va tocar un òrgan amb les meves tisores i es va provocar una aturada cardíaca. Jo sóc el primer en sentir la seva mort perquè fa 10 anys que ens varem conèixer i ens unia una persona molt especial.

Fent que sí amb el cap, no li quadrava el què li deia però tant li feia, el director li va dir que no volia que digués que no hi havia calmants a l’Hospital, i li va explicar calmat:

Jo també coneixia aquesta home. Era un carnisser. Havia matat a moltes persones a Oranienburg durant els anys 30. Era famós per la seva duresa i els seus mètodes cruels contra els presoners. Els hi injectava gasolina perquè morissin tràgicament. Jo no sento pena per la seva mort i tant me fa com hagi mort. Només espero que cremi a l’infern. Ara redactaré un informe on diré que ha mort per una greu ferida de bala i ja està. No en vull sentir parlar mai més d’aquest desgraciat.

En veure que estava salvat, després d’acomiadar-se del director amb una encaixada de mans va tornar corrents al pis pensant que havia matat per primera vegada però estava feliç d’haver venjat la mort de la Galiana. Aquell fet mai el va explicar a ningú perquè no volia que l’Àngela el mirés amb uns altres ulls. Abans de que ella plegués de la llibreria, va anar un moment a casa els seus pares i es va quedar una llarga estona contemplant el quadre de la Galiana mentre agafava la xapa de ferro que la seva xicota li deia que li havia portat sort. En veure que es feia tard i que les faroles s’encenien per il•luminar el fosc carrer, va deixar la xapa en la capsa de records i va anar a buscar l’Àngela. Volent dissimular que estava afectat, va convidar-la a sopar en el bar Victorius. En veure que estava estrany va acceptar la invitació sense fer masses preguntes. En asseure’s a una petita taula a prop de la barra, l’Àngela, que no li passava res per alt, veia que continuava estant diferent al matí i que no es bevia la Berliner Weisse. Li volia preguntar què passava, però en aquells moments en Mark, que els hi portava el xai amb patates que havien demanat, els va explicar que en Hermann, el fill d’en Richard i la Cosmina, havia mort a Stalingrad per culpa de les baixes temperatures. Impactats per aquella notícia, varen quedar abatuts a la cadira del bar mentre anaven recordant aquell jove pastisser que sempre els atenia molt amablement quan anaven a comprar pa a la pastisseria. En tornar a casa tristos per haver de lamentar una altra mort, els dos nois no varen poder dormir aquella nit. L’Àngela anava pensant amb en Hermann i en Fritz anava pensant que era un assassí.

Al cap de dos dies, en Fritz i l’Àngela varen tornar a rebutjar anar a la commemoració del desè aniversari de la pujada al poder d’en Hitler després de que en Goebbels els hi donés unes invitacions especials. Aquell aniversari va ser molt poc festejat i es varen prohibir les exhibicions de banderetes. Enlloc d’anar al Palau d’Esports, es varen tancar en el bar de l’Hotel Esplanade recordant als seus amics i des d’allà varen escoltar per la ràdio el discurs d’en Goebbels. Sentint com el ministre disculpava a en Hitler de no ser present a aquell acte al•legant que estava lluitant per la victòria, en Fritz va veure que alguns dels clients estaven empipats amb les paraules d’en Goebbels i uns altres aplaudien les seves paraules. Després de lloar la figura del dictador alemany comparant-la amb una divinitat, en Goebbels va tornar a parlar d’una guerra total i va demanar a la gent que lluités pel seu país. Aquestes paraules ja varen ser rebudes en el bar amb menys aplaudiments i fins i tot en Julius, que sempre l’havia aplaudit, va renegar del ministre mentre omplia una copa de vi a la barra. Uns minuts més tard varen sentir a en Hermann Göering fent també un discurs on va qualificar la Batalla de Stalingrad com una gran gesta i va comparar els soldats alemanys amb els soldats grecs en la batalla de les Termòpiles del 480 aC. Mentre en Fritz li deia a l’Àngela que els grecs no es voldrien comparar mai amb els alemanys, va sonar de sobte l’alarma antiaèria. De seguida tots es varen mirar amb els ulls oberts i amb cara de desconcert, molts no es creien que anaven a ser atacats. Els britànics no havien atacat mai tant d’hora, tot i que ja era fosc. Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz va pensar que era millor fer cas a l’alarma i va agafar corrents a l’Àngela i va córrer ràpidament cap al refugi antiaeri, que per sort era a prop d’on eren ells. Molts dels clients i el cambrer Julius varen seguir a en Fritz quan el varen veure córrer i es varen tancar amb ell i l’Àngela en el refugi, que de seguida va quedar ple. Al cap d’uns minuts varen sentir caure les primeres bombes contra la ciutat. Mentre escoltaven caure les bombes i el seu horrible soroll en explotar contra el terra, els clients que havien aplaudit el discurs d’en Goebbels varen començar a renegar del règim i acusaven a en Göering de corrupte i traïdor. Després de que no se sentissin els bombarders britànics, en Fritz i l’Àngela varen sortir corrents i varen anar a casa dels pares d’en Fritz. En entrar a casa es varen trobar a en Barnard assentat a la seva butaca, no s’havia cregut que anirien a ser atacats, i va cridar mentre els veia entrar per la porta:

Ara ja ens ataquen a aquesta hora. No podem fer ni el te. Ara què toca? Que es rendeixin d’una vegada per totes. Estem acabats i tothom ho veu. Ja ni banderetes pengen pels carrers. On carai és en Hitler? Quin covard.

Després de veure que tots estaven bé, varen tornar al carrer per observar els desperfectes que havien causat les bombes en la Potsdamer Platz. Els danys eren pocs, tots reparables, però tothom sabia que això aniria a més. Després d’ajudar a uns nens que havien quedats atrapats en un pis, varen anar al pis de la mare de l’Àngela. L’Annalisa estava molt preocupada i nerviosa, l’atemoria molt aquella situació, i la parella la varen convidar a sopar i dormir al pis juntament amb la Velda. A en Fritz li molestava tenir la Velda dormint a casa perquè de vegades se li passejava per davant de forma excessivament provocativa amb una bata que mostrava totes les seves corbes i els seus encants.

El 2 de febrer, després de que el 6ª Exèrcit es rendís finalment a Stalingrad, es varen tancar a Alemanya més de 100.000 restaurants i molts centres d’oci per procurar que els homes s’interessessin només per la guerra. Observant com tres dels seus restaurants favorits eren obligats a tancar, en Fritz es va posar trist en pensar amb els propietaris i els cambrers d’aquells restaurants, sabia que els enviarien al front, però va creure un bri d’esperança pensant que si continuaven d’aquesta manera la gent se’ls revoltaria aviat. En baixar a baix al carrer va anar directe al bar Victorius i es va quedar més tranquil en veure que en Mark i la Diane servien cerveses i Coca-Cola amb tota normalitat. L’endemà, aquesta mesura va quedar en un no res quan varen sentir el noticiari del Reich. En aquells moments en Fritz i l’Àngela estaven a casa dels pares d’en Fritz per parlar sobre quin restaurant havia quedat obert i quin tancat. En sentir els compassos d’obertura de la Cinquena Simfonia d’en Beethoven varen entendre que els comunicarien una notícia important i tots varen quedar callats per sentir les paraules del locutor. El comunicat que varen sentir deia:

La lluita de Stalingrad ha arribat al seu final. Lleial al seu jurament fins l’últim alè, el 6ª Exèrcit a les ordres del exemplar comandant general i mariscal de camp Friedrich Paulus ha sigut eliminat per la força superior de l’enemic i a les desfavorables condicions. Els generals, els oficials, els suboficials i els homes han lluitat cos a cos fins l’últim tret. Han mort perquè Alemanya pogués viure.

L’anunci era una mentida perquè en Paulus i els seus homes no havien mort, s’havien rendit als soviètics. Després es va ordenar quatre dies de dol nacional i es varen tancar durant aquests dies els locals de diversió. Fent que no amb el cap, en Barnard va exclamar enfadat des de la seva butaca:

Han matat a 1.5 milions de persones i només donen un comunicat. A més d’assassins són uns irrespectuosos.

Entenent que la guerra no els aniria bé, en Fritz i l’Àngela continuaven confiant que a partir d’aquella derrota i dels bombardejos que patien la gent es manifestaria i obligaria al govern a rendir-se. Els següents dies, en Fritz i l’Àngela veien que molta gent del barri qüestionava la Batalla de Stalingrad per la magnitud de les baixes i criticaven les decisions que s’havien pres fins llavors. Alguns expressaven públicament que Stalingrad suposava el començament del final. La Klara va perdre a dos nebots i estava tant trista explicant-ho a la llibreria que es posava a plorar mentre en Martin l’abraçava per consolar-la. Molts altres anaven a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina a donar el seu condol per la pèrdua d’en Hermann. Els pastissers estaven tant afectats que regalaven el pa als clients que els donaven el condol i renegaven durament del règim. Quan veien passar els soldats passejar per davant de la pastisseria els hi giraven la cara. Tot i això, alguns veïns més bèl•lics, com la Carlene, demanaven mobilitzar definitivament a totes les forces del front i de la rereguarda per aconseguir la victòria. En Fritz va quedar trist a més de per la derrota de Stalingrad i per les seves baixes perquè va saber a l’Hospital que el 9 de febrer les SS varen assassinar a trets el seu boxejador favorit, en Johann Trollmann, conegut com en Gipsy Trollmann, que havia sigut objecte de burla pels nazis per ser gitano, en el camp de concentració de Neuengamme. En explicar-li a l’Àngela aquella notícia es varen posar a recordar els combats de boxa d’en Trollmann, tot i que a l’Àngela li agradaven més altres boxejadors.

El 17 de febrer, quan estava al pis canviant-se per anar a l’Hospital mentre la Velda els preparava un cafè i l’Annalisa l’esmorzar, en Fritz va rebre una trucada d’en Goebbels, que estava molt nerviós i tenia una veu cansada. Directament, en Goebbels li va demanar que anés l’endemà amb l’Àngela al Palau d’Esports perquè pronunciaria el discurs de la seva vida. Pensant que no li podria dir que no perquè encara li interessava tenir contactes dins del govern, en Fritz va acceptar la proposta. Preguntant-li perquè no l’hi havia dit en el seu pare, en Goebbels li va contestar:

Noi, el teu pare estar enfadat amb mi perquè li vaig dir que el teu germà potser hauria d’anar a la guerra. Quan el truco em penja de seguida i em nega totes les invitacions. No hi puc fer res jo. M’ha d’entendre.

Demanant-li que entengués al seu pare perquè havia perdut a la seva mare feia poc, en Fritz va penjar el telèfon i li va dir a l’Àngela que havien d’anar a aquell acte. Primer, rondinant, després l’Àngela va dir:

Perfecte, anem-hi, tinc ganes de veure com en Goebbels es xiulat i escridassat per la derrota de Stalingrad.

A la tarda de l’endemà, després de plegar de treballar, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir amb la Zundapp al Palau d’Esports tal i com l’hi havia demanat en Goebbels. Aparcant la motocicleta a prop del Palau, es varen esperar amb les 15.000 persones que hi havia i mirant a dins del Palau en Fritz va veure a moltes càmeres del Wochenschaus i molts micròfons de la Gran Ràdio Alemanya, i va entendre que s’anunciaria una cosa important. Mentre esperaven a fora perquè no volien entrar tant d’hora, varen veure com en Goebbels arribava a l’estadi amb el seu Mercedes a prova de bales. Un regal d’en Hitler de Nadal. En veure’l baixar del cotxe amb uns quants oficials de les SS perfectament armats, varen entrar a la sala i mentre buscaven uns seients varen observar en el vestíbul que penjava de paret a paret una pancarta en la que es proclamava:

La guerra total – La guerra més curta

Poc abans de les cinc de la tarda, tots es varen asseure i l’Àngela va anar a saludar un moment a la Magda a primera fila, que per primer cop havia portat a les seves dues filles grans, la Helga i la Hilde, en el Palau d’Esports. Un cop el ministre alemany va trepitjar l’arena, l’Àngela va tornar en seguit al seu lloc, al costat d’en Fritz. Quan en Goebbels va pujar a la tribuna amb una cara enèrgica, va començar el seu apassionat discurs on va descriure el panorama espantós que hi hauria si la Unió Soviètica guanyava la guerra. Quan va parlar de Stalingrad la gent es va quedar en silenci escoltant-lo mentre deia que va ser una lluita exemplar contra els perills d’Occident. Seguidament, va acusar el judaisme internacional de diabòlic i cínic dient que volia portar al món el desordre per provocar la caiguda de cultures mil•lenàries. Cada paraula era aplaudia pel públic i en Goebbels ho va aprofitar per preguntar si volien la Guerra Total. Esperant que tothom digués Nein, en Fritz i l’Àngela varen quedar atordit en veure que tots deien eufòrics: Ja. Mentre acabaven de sentir aquell discurs ara amb desànim i de veure com el públic es deixava emportar pels cants de sirena d’en Goebbels, varen sentir com el ministre anava a dir la paraula Ausrott (Ausrottuung vol dir extermini) que va corregir dient Ausschaltung (eliminació). Aquella patinada va ser entesa per tot el públic, que el va aplaudir i va cridar:

Fora els jueus!.

Espantats de que el règim continués tenint tants suports, es varen quedar a veure i sentir la resta de l’acte abatuts al seient. Durant la rest del discurs, el ministre de Propaganda va fer deu preguntes als assistents i els va demanar si estaven disposats a fer més sacrificis. El públic, eufòric, anava dient que sí a tot. En Fritz i l’Àngela no deien res. Veient aquella actitud, els del seu costat els hi varen demanar que cridessin sí com tots ells. En la cinquena pregunta del ministre, en què va dir que els anglesos afirmaven que el poble alemany havia perdut la confiança en el Führer, el públic es va aixecar de les cadires i va cridar enfurismada:

El Führer ordena, nosaltres obeïm.

Impactat i també posant-se dret, en Fritz li va xiuxiuejar a l’Àngela que li feia fàstic tot plegat. Llavors, el ministre, veient les cares del públic, va exclamar:

Esteu disposats a seguir-lo en tot i fer el necessari per què la guerra acabi amb victòria absoluta i il•limitada?

Sense tardar ni un segon, el públic va cridar histèric que si. Al final, esgotat, en Goebbels va cridar a les masses entusiasmades les paraules d’en Theodor Körner, el patriòtic poeta dels temps de lluita de Prússia contra en Napoleó, el conegut:

Ara, poble alemany aixeca’t i que comenci la tempesta.

Mentre mirava al públic com l’aplaudia, en Fritz va reconèixer entre els assistents a un grup d’intel•lectuals i actors populars com en Heinrich George. No deixant de sentir els sonors aplaudiments, en Fritz i l’Àngela es varen quedar com tots els demés per sentir el Deutschland, Deutschland über alles i el Horst-Wessel-Lied. Quan s’asseien de nou pensant que tot havia acabat, llavors es va sentir uns crits que deien:

El gran líder alemany Adolf Hitler, Sieg Heil, Sieg Heil!.

Esbufegant pensant que el mite no acabaria mai mentre anava sentint com el públic cridava Sieg Heil, en Fritz li va demanar a l’Àngela que el seguís fins a la tribuna per parlar amb en Goebbels, però el ministre va marxar ràpidament amb l’Albert Speer a casa seva per discutir el discurs que havia acabat de fer i que seria poc productiu pels seus interessos. Decebuts per no poder parlar amb en Goebbels, quan sortien fora del Palau varen veure com de seguida es tiraven endavant les mesures d’estalvi i de sacrifici per l’economia de guerra. Es varen tancar els restaurants de luxe com el Horcher, els establiments més cars, els salons de bellesa i les joieries. En veure els manifestants tancar aquells establiments mentre passejaven a mig gas amb la motocicleta, en Fritz li va dir a l’Àngela:

Ens hem tornat bojos.

Fent-li una cara de tristesa des de darrere seu, l’Àngela li va dir preocupada:

Ara no podré anar als salons de bellesa i a les joieries. Són uns lladres, m’ho roben tot.

Al cap d’uns dies, mentre tornava de la llibreria per anar a fer el dinar, l’Àngela va fer com sempre feia i va agafar les cartes de la bústia. Aquesta vegada tenia una carta d’una seva amiga de Munic, però no hi va donar més importància i va pujar cap a dalt al pis. Després de fer el dinar, va esperar que en el sofà que en Fritz tornés de la feina per començar a dinar i en aquell moment va obrir la carta de la seva amiga. En obrir la carta no va entendre res. Era una butlleta que deia:

Condeixebles!
La nació està profundament afectada per la destrucció dels homes de Stalingrad. La genial estratègia del caporal de la Guerra Mundial ha arrossegat a 330.000 homes alemanys a la mort i a la perdició d’una forma absurda i irresponsable. Führer, et donem les gràcies!.
En acabar-la de llegir va entrar en Fritz per la porta i sense pensar-s’ho li va ensenyar la butlleta. Llegint-la a poc a poc mentre es treia la jaqueta, en Fritz va quedar parat i tampoc ho va entendre què era aquella butlleta. Parlant-ne a taula mentre menjaven, en Fritz li va venir el cap que l’hi havien explicat a l’Hospital que un grup anomenat Rosa Blanca havia distribuït a la Universitat de Munic unes butlletes crítiques contra el règim. Sabent que aquells estudiants que formaven aquell grup serien assassinats, no en sabia res més, en Fritz li va demanar que guardés la butlleta. Dient-li que era perillós tenir-la a casa, en Fritz li va dir que tenia una idea i que li fes cas. A la nit, quan el carrer era buit i només il•luminat per les faroles, en Fritz i l’Àngela varen sortir vestits amb roba negra i varen enganxar la butlleta en una farola i varen tornar a casa. L’endemà al matí, quan el Sol es va llevar, tot el barri comentava la butlleta. Per molts era un acte de traïció, però també va aixecar molts aplaudiments. En Richard i la Cosmina, en llegir la butlleta abans d’anar a la pastisseria, varen fer el primer somriure després de la mort del seu marit. En veure que estava passant alguna cosa en veure a tanta gent al voltant d’una farola, un policia se’ls va apropar i en llegir la butlleta es va emprenyar i va arrencar-la amb mal geni. Veient que aquell home els hi tocaria les puces, tots varen marxar ràpidament de la farola. En Martin va ser el primer que es va tancar a la llibreria.

El 27 de febrer, les SS varen tornar a perseguir els homes jueus pels carrers de Berlín i la seva presència es veia amb terror pels berlinesos. Els jueus que agafaven els enviaven al camp de concentració d’Auschwitz per treballar com esclaus. Aquesta vegada la Matilda estava segura i fins i tot uns agents de les SS la varen saludar com una ciutadana més mentre anaven a buscar als jueus. L’endemà, les dones dels jueus que havien sigut deportats varen protestar per frenar les deportacions. La Matilda, que es podia haver quedat tancada a la botiga sense dir res, va protestar juntament amb aquestes dones i a totes elles els va donar unes galetes Leibniz-Keks perquè mengessin. La majoria estaven desnodrides.

La nit del 2 de març va tornar a sonar l’alarma antiaèria a la capital alemanya, i en Fritz i l’Àngela, juntament amb l’Annalisa i la Velda i la família Klein, varen anar ràpidament cap al refugi. En Fritz patia pel seu pare perquè per la seva coixesa no es podia moure ràpid. Tancats a l’humit refugi, varen sentir com aquesta vegada el bombardeig era molt més potent que els últims cops. Ara havia començat la venjança de debò, pensava en Fritz. Les bombes varen caure molt a prop d’on eren ells i els tremolors del terra eren insuportables. Sentint els xiulets de les bombes com acabaven amb una forta explosió que portava els forts tremolós, en Fritz es va començar a posar nerviós pensant amb els seus veïns. Cada explosió feia tremolar el refugi i molts patien per no morir asfixiats en aquell lloc. Els nens petits no paraven de plorar i les dones patien per les seves llars i algunes es posaven a resar. Al cap d’uns minuts varen deixar de sentir les bombes, però la majoria no va voler sortir del refugi i varen cometre l’error de deixar que es cremessin les seves cases sense que ells ho sabessin. En sortir finalment del refugi, en Fritz va mirar el panorama i de seguida va entendre que aquell bombardeig era el més potent que s’havia realitzat fins llavors. Veia runes, arbres destrossats al terra, incendis i morts. Patint pel pis, en Fritz va córrer amb l’Àngela cap al pis. Mentre corrien cap a l’est es trobaven a veïns com el perruquer Otto vaguejant pels carrers demanant ajudar perquè havien perdut a un familiar o perquè la seva casa estava cremant. En arribar al pis seu varen veure que les bombes no havien caigut a la llar i es varen quedar més tranquils. En tornar enrere, cap a l’oest, per ajudar als veïns, varen veure a fora l’entrada de casa del seu pare a en Barnard, que en veure el seu fill li va demanar que el portés a la fàbrica d’immediat perquè no hi podia trucar perquè les línies telefòniques estaven tallades. Deixant l’Àngela i la seva família a casa seu amb la seva mare i la seva germana, en Fritz va agafar la Zündapp K800 i va dirigir-se amb el seu pare com a paquet cap a la fàbrica. Mentre recorrien els carrers anaven veient com les bombes havien deixat un panorama desolador i el fum dels incendis no li deixava veure bé la calçada a en Fritz, que anava donant tant gas com podia. Per empitjorar més les coses, a mesura que s’apropaven a la fàbrica es trobava runes a la calçada i les esquivava com podia. Fent ziga-zagues de poc va atropellar al cadàver d’un home que havia mort en caure-li una pedra al damunt. En arribar a la fàbrica varen observar que hi havia una dotació de bombers i que part del sostre estava enfonsat. Nerviós, en Barnard va baixar ràpidament de la motocicleta i va anar tant ràpid com va poder a l’entrada de la fàbrica, però un policia li va prohibir avançar perquè era perillós. Al•legant de que era el propietari, el policia el va deixar avançar uns metres més i allà es va trobar amb uns quants dels seus treballadors. Parlant amb ells, un d’ells li va relatar que havien caigut dues bombes i que havien mort alguns companys seus, precisament eren els treballadors esclavitzats, que estaven canviant una bobina en el moment de que els hi va caure la bomba. Mirant-s’ho amb preocupació i veient l’enorme fum que sortia, en Barnard observava com la fàbrica que havia construït el seu pare s’estava cremant davant seu. Ajudant a apagar l’incendi juntament amb en Fritz, varen observar intranquils que el refugi que havien construït estava completament cobert de runes i que no els hi hagués servit de res si s’hi haguessin refugiat. Regirant entre les runes després d’apagar l’incendi, varen trobar a un parell de treballadors morts i un de ferit de gravetat, que en Fritz va ajudar a atendre abans de que se l’emportessin amb l’ambulància. Veient les banderes nazis cremant, en Fritz va oferir la seva ajuda com a metge en un policia, i aquest li va respondre:

Em sembla que el necessitarem perquè han caigut moltes bombes en el suburbi sud-oest i s’han destruït moltes fàbriques on hi treballaven molts treballadors.

Enfadat veient aquella imatge desoladora i com havia quedat la fàbrica, en Fritz li va preguntar perquè no havien contrarestat l’atac, i el policia li va respondre sense pèls a la llengua:

L’artilleria antiaèria ha fallat. És una vergonya com es defensen les ciutats.

Mirant al seu pare com s’enfonsava caminant entre les runes fumejant de la seva fàbrica, en Fritz el va abraçar i li va dir que no patis ara per la fàbrica, que era el menys important. Posant-se a plorar, en Barnard li va dir:

Era l’herència del meu pare i ha sigut un càstig del cel per haver ajudat als nazis. Ara el que és important és les nostres vides.

Pensant que potser sí que era un càstig, en Fritz li va aconsellar que tornés a casa i que deixés treballar a la policia, els bombers i els metges. Veient que ja no podia fer res més, alguns treballadors seus havien mort i els altres varen tornar a casa patint per les seves família, en Barnard va marxar amb la motocicleta del seu fill mentre en Fritz es quedava a ajudar juntament amb la policia. Avançant pels suburbis del sud-oest amb un cotxe de l’Exèrcit, un Kommanderswagen de color ocre, un vehicle que era bàsicament un Volkswagen civil com el d’en Fritz muntat en un xassís de quatre rodes motrius Kübelwagen, va quedar impactat en veure tanta destrucció i tants morts. Per tot arreu hi havia runes, arbres caiguts, nens vaguejant pels carrers, ferits i incendis. Enmig de la calçada veia cadàvers de treballadors i amb el cotxe els intentaven esquivar com podien. Molta gent estava a la vorera perquè tenia por d’entrar a les seves cases i alguns els varen aplaudir mentre passaven i uns altres els varen escridassar perquè anaven tard. Baixant del cotxe, en Fritz va ajudar als policies a treure la gent que havia quedat atrapada entre les runes i donava assistència mèdica als ferits que podia curar. A trenc d’alba, amb els primers rajos del Sol, encara estava a la zona ajudant traient persones de les runes, però després de que el Sol s’enfilés una mica més va tenir que marxar a peu cap al pis per dutxar-se, canviar-se i anar a l’Hospital a atendre els ferits que arribaven per culpa del bombardeig. L’Àngela, per la seva part, estava tant preocupada per la potència de l’últim bombardeig que li feia por estar tancada a casa i s’alterava al més mínim soroll. Ara no suportava el timbre de casa. Veient el seu marit entrar per la porta, li va explicar que la catedral de St. Hedwig, quatre esglésies, alguns hospitals i algunes residències d’avis havien sigut cremades. Preocupat per l’Hospital, es va canviar ràpidament de roba, l’hi havia quedat destrossada la que portava, i va marxar corrents per agafar la Zündapp K800 que el seu pare li havia deixat en el garatge i va marxar a tota velocitat cap a l’Hospital, on va tenir molta feina. Veient que no paraven d’arribar malalts, la majoria eren malalts i ferits d’altres hospitals que havien sigut traslladats perquè l’hospital on estaven havia sigut atacat, en Fritz va aprofitar un moment de caos per anar cap al gramòfon que tenien a recepció per sentir música i va posar al màxim del volum la marxa fúnebre d’en Richard Wagner, Gotterdämmerung, per fer veure a la gent que estaven perduts. Però la gent no es va adonar d’aquell canvi, estaven massa capficats amb aquell bombardeig i l’Hospital era un autèntic desgavell. Els ferits eren amuntegats pels passadissos perquè les habitacions estaven plenes, no hi havia suficients lliteres, els calmants s’havien acabat, algunes infermeres patien atacs d’ansietat en no donar l’abast i a un metge el varen tenir que calmar en vindre-li un atac de nervis després de que li quedés la bata blanca plena de sang dels ferits. A més, alguns dels pacients es varen començar a tornar violents perquè no eren atesos i s’indignaven amb raó.

El 4 de març, la ciutat va ser atacada per primer cop per la 8ª Força Aèria nord-americana, cosa que va alterar encara més a la gent. Ara ja també entraven en acció els nord-americans. La família Klein es va tornar a refugiar al refugi esperant que els bombarders acabessin de destruir els edificis i els carrers de la ciutat.

Els següents dies, en què ciutats com Essen i Nuremberg varen ser durament bombardejades, en Barnard va intentar reconstruir la fàbrica amb els seus treballadors i va tenir sort de que quan ho va saber en Goebbels, que el dia dels bombardejos estava a Obersalzberg amb els altres jerarques nazis, va enviar a uns quants obrers perquè l’ajudessin a reconstruir-la. Però la ciutat estava mig destruïda, hi havia runes i cadàvers per tot arreu durant uns dies. La gent estava molt enfadada i explicaven pels carrers que s’havia atacat amb motiu del Dia de la Força Aèria i criticaven obertament a en Göering de deixar bombardejar la ciutat. Inclús la Carlene el va criticar durament quan va anar a comprar el pa a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina.

El migdia del 10 de març va tornar a sonar l’alarma antiaèria durant una hora i aquesta vegada va enganxar a en Fritz treballant a l’Hospital i a l’Àngela a la llibreria. Patint per la seva esposa en sentir les sirenes, en Fritz es va treure la bata corrents per marxar cap a casa, però quan el va veure el director pels passadissos li va ordenar que es quedés perquè el necessitaven. No escoltant-lo, en Fritz va continuar avançant cap a la porta de sortida, però el director, en veure’l que no l’hi feia cas, el va agafar per la jaqueta i li va ordenar que es quedés. Encegat, en Fritz li va clavar una forta espenta i li va dir:

Tu compleix ordres, jo no les compleixo. Si no t’agrado despatxa’m. Tant me fa, igualment tots acabarem sota les runes.

Resignat, el director el va deixar marxar mentre pensava que ell també volia marxar amb els seus. Sortint de l’Hospital amb força, en Fritz va córrer tant com va poder cap a la llibreria pensant baixar per la Wilhelmstrasse per anar més ràpid. Corrent tant com les cames li deixaven, va mirar al cel i va quedar sorprès en no veure cap bombarder i com continuava sonant la sirena. Estranyat, es va aturar davant de la Porta de Brandenburg i mirant en direcció al Tiergarten li va sembla que al fons, a prop de la Columna de la Victòria, hi havia dos avions britànics Mosquits amb els seus dos motors de 1.250 Cv cadascun. Pensant que els podien atacar i que en vindrien més, en Fritz no s’ho va pensar més i va continuar corrents cap a la Wilhelmstrasse per arribar més ràpid a la llibreria mentre encara sentia l’alarma que se li posava al cervell amb el seu xiulet intranquil•litzador. Arribant a la llibreria va veure que havia quedat buida i que ningú l’estava vigilant. Desesperat va sortir-ne ràpidament i va córrer pel carrer, que estava totalment buit, cap al refugi de la Potsdamer Platz. Baixant les escales del refugi va trobar a molts veïns, com la Carlene, i els seus germans, que li varen dir en veure’l que no havien sentit caure cap bomba i que no entenien perquè sonava l’alarma. Preguntant per l’Àngela, li varen dir que no l’havien vist allà amb ells. Preocupat, en Fritz va sortir del refugi a brida batuda, tot i que tothom li demanava que es quedés perquè encara sonava l’alarma, però ell només tenia una cosa al cap, l’Àngela. Sol i desesperat en veure la Potsdamer Platz buida, els tramvies aturats, les bicicletes abandonades pel terra i uns quants cotxes aturats al mig de la calçada, se li posava el soroll de l’alarma al cervell mentre pensava on podia ser la seva esposa. Quedant-se uns segons quiet mentre mirava el cel blau amb un banc de núvols al fons, va marxar cap a casa dels seus pares. Obrint ràpidament la porta de casa seu, se’ls va trobar amagats a sota la taula del menjador. Preguntant-los per si havien vist a l’Àngela, en Barnard li va dir sense sortir de la taula:

No l’hem vist, però amagat, no siguis boig vine cap a aquí.

Mirant-se’l a sota la taula, en Fritz li va contestar que no es podia quedar perquè la seva vida no era aquí i va marxar a camades cap al pis. Després de córrer els 300 metres que separaven el seu pis amb la casa dels seus pares, va pujar els tres pisos del bloc tant ràpid com va poder pensant que seria una bogeria que l’Àngela fos allà perquè amagar-se en un tercer pis mentre et bombardegen no era ni de tros el més ideal. Entrant a la porta, va quedar sorprès i alhora content en veure a l’Àngela asseguda al sofà escoltant el Rèquiem de Mozart. Preguntant-li què hi feia allà asseguda, l’Àngela li va respondre amb un somriure:

No estaves amb mi i he pensat que si em passava alguna cosa era millor està en un lloc relacionat amb tu. Aquí m’haguessis pogut trobar ràpid i m’hi sento protegida.

Veient que efectivament era una bogeria, tot i que una bogeria romàntica, en Fritz la va abraçar i li va ordenar mentre plorava d’emoció que no tornés a amagar-se en el pis i que fugís directament als refugis si ell no hi era. Quan baixaven les escales per anar al refugi va deixar de sonar l’alarma i varen tornar a pujar a dalt al pis. Agafant-se el dia lliure, es varen passar la resta de la tarda passejant pel Tiergarten per oblidar aquella jornada estranya perquè no havien sigut bombardejats. Recorrien els jardins com si res hagués passat, contemplaven els arbres i s’endinsaven per la gespa dels parcs només preocupant-se d’ells dos i varen gaudir contemplant les primeres flors de la primavera. L’endemà, en Fritz va anar a treballar amb tota la normalitat i el director no li va dir res perquè el necessitava. L’Àngela, per la seva part, es va quedar molt preocupada perquè una seva amiga de Munic l’havia trucat per dir-li que la nit anterior la ciutat havia sigut bombardejada amb molta duresa i que molts monuments havien quedat destruïts o danyats. Tot era terrible, i els nazis varen aprofitar que la gent estava preocupada pels bombardejos per continuar perseguint als jueus berlinesos que encara quedaven. Calculaven que hi havia 4.000 jueus.

Els següents dies la gent comentava pel carrer que en Hitler estava malalt i que la seva salut era molt dèbil. Les fotografies del dictador eren cada cop menys freqüents en els diaris i els qui l’havien vist havien observat que havia envellit molt. La Klara deia que estaven veient a un doble d’en Hitler i que el verdader Hitler estava amagat en un refugi. Però, el 20 de març, en Hitler va tornar a Berlín i va ser rebut per molts berlinesos contents de que tornés a casa per celebrar la Heldengedenktag, el Dia de la Commemoració dels Herois. Confiaven que amb en Hitler a Berlín tornarien les victòries i es va fer una desfilada en el seu honor. L’endemà, el dictador alemany va fer un discurs per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois en el Zeughaud (l’antic arsenal del centre de la ciutat) on va assegurar que la guerra acabaria amb els jueus. Sense que se’n adonés, el dictador alemany, acompanyat per en Keitel, en Himmler, en Göering i en Döenitz va estar apunt de morir en aquell acte perquè quan visitava l’exposició del botí de guerra capturat als soviètics abans de posar una corona de flors en el cenotafi de l’exterior, el coronel Rudolf von Gersdorff se li va apropar per matar-lo amb una bomba activada que portava amagada. La bomba esclataria al cap de 10 minuts. Per sort del dictador, només va estar a l’exposició dos minuts enlloc de la mitja hora que pensava el coronel. Els actes d’aquell dia s’havien modificat sense previ avís per por a possibles bombardejos. Amb la bomba activada i sense possibilitat de seguir a en Hitler, en Von Gersdorff va anar als lavabos més propers i va desactivar la bomba. Després de que el poble sentís el discurs, que va ser molt breu, molta gent va deixar de criticar al règim i va tornar a creure amb el seu líder com un salvador, tot i que pocs varen anar a veure els soldats desfilar per l’Unter den Linden perquè el record de Stalingrad encara era massa present a la retina de la gent.

A la Leipziger Strasse, la Carlene, que havia criticat davant de l’Àngela a en Hitler acusant-lo d’estar malalt i incapacitat, l’endemà, quan va anar a comprar el Völkischer Beobachter, li va dir que la guerra la guanyarien perquè Déu els hi havia portat en Hitler. Quan l’Àngela li anava per respondre que en Hitler l’havia portat el diable, va entrar a la llibreria la Klara, que en sentir la conversa des de fora els va dir:

No digueu bajanades, aquest què heu sentit no era en Hitler. Aquest era el seu doble. Ser de bona font que l’autèntic està tancat sota arrest domiciliari a Obersalzberg després d’haver patit un col•lapse mental després de Stalingrad.

No volent-s’ho creure i sabent de quin peu calçava la Klara, la Carlene li va cridar de males maneres que era una mentidera i una boja. Enfadada davant d’aquelles acusacions, la Klara no s’ho va pensar ni un segon i va agafar el Völkischer Beobachter i li va tirar pel damunt de la Carlene, que ella, en voler-s’hi tornar, va agafar el Der Stuermer que hi havia davant del taulell, però llavors va intervenir-hi l’Àngela que va agafar la revista i els va demanar que es calmessin. Posant-se bé el barret que duia, la Klara va deixar unes quantes monedes al taulell per pagar el diari que havia llançat i va marxar cap a la carnisseria de la Maria. Tot seguit i sense dir res, la Carlene va marxar enfurismada cap a la floristeria mentre anava renegant de la Klara acusant-la de difamadora. Al cap de dos dies ja havien fet les paus. Al vespre, parlant-ne amb el seu marit sobre aquell tema, en Fritz li va exclamar mentre feia el sopar:

No crec que en Hitler faci servir un doble. Per desgràcia, tot i que el seu discurs no ha sigut molt acceptat, ha servit per què tothom veiés que no està malalt. En Hitler encara té un poder d’atracció molt gran, sobretot cap a les dones, i la seva oratòria és formidable, això es indiscutible, sinó no s’explica el seu magnetisme. És un boig, però no és un home tonto.

El 27 de març i el 29 de març la RAF va tornar a bombardejar Berlín i la gent, tot hi admirar a en Hitler, odiaven que la guerra continués. La majoria criticaven que en Hitler mantingués en el govern al ministre de l’Aire, en Hermann Göering, ja que no era capaç de defensar les ciutats alemanyes dels bombarders britànics. A en Fritz i a l’Àngela els cansava anar cada cop més sovint en el refugi antiaeri, que a l’Àngela li provocaven marejos perquè eren asfixiants. En Barnard cada vegada que hi havia un bombardeig anava el dia següent a la fàbrica, que ja tornava anar tot i que a menys rendiment i amb pocs telers. Les banderes nazis no es deixaven de fàbrica.

El 13 d’abril, el govern alemany va anunciar per Ràdio Berlín que en els boscos de Katin, a prop de Smolensk, a l’est de Polònia, el sector que els soviètics varen ocupar durant el pacte nazi-soviètic del 1939, havien trobat una sèrie de fosses comunes d’on havien desenterrat a més de 20.000 oficials polonesos. Sentint la notícia en la taverna Habel de l’Unter den Linden, en Fritz i l’Àngela varen veure com la gent s’indignava en sentir aquelles atrocitats i acusaven als soviètics de monstres. Parlant-ne ells dos d’aquest tema mentre es bevien una Franziskaner en Fritz i una Paulaner l’Àngela, en Fritz li va comentar:

Els soviètics no són gaire millor que nosaltres. En Iosif Stalin no deixa de ser un dictador com en Hitler o en Mussolini, l’únic que ell utilitza la bandera comunista per amagar el seu totalitarisme, però allà no hi ha res de comunisme, l’únic que hi ha és un govern corrupte i oligàrquic.

Somrient mentre es bevia la Paulaner, l’Àngela li va preguntar:

Encara creus amb els ideals comunistes?

Pensant una resposta durant uns segons mentre mirava que cap client del bar els pogués sentir, en Fritz li va contestar:

No, jo no em sento comunista, però si que hi ha molts ideals de la doctrina marxista que m’entusiasmen com ho feien abans quan era més jove. Jo no he deixat mai de desitjar un món més just, laic i més igualitari, un món sense societat de classes, però no com ho vol en Hitler, ell vol una societat on la nació estigui per sobre del poble. Jo desitjo una democràcia parlamentària i participativa amb drets per tothom.

Fent-li que sí amb el cap, l’Àngela li va preguntar:

Però no creus que és una utopia tot això? Un món sense classes on tothom tindrà de tot i tothom serà feliç.

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va respondre:

No ho sé si és una utopia un món millor. Quan els negres de nord-americà eren esclaus també els hi deien que desitjà la llibertat era una utopia i que per tant no tenia sentit pensar en ella, però al final varen ser lliures, tot i que no els hi ha anat tant bé com es pensaven després de ser alliberats dels seus amos.

Encuriosida pel tema, l’Àngela li va preguntar com es podia fer un món millor i en Fritz li va respondre:

És complicat, però perquè només un país canvi el seu sistema no canviarà res, evidentment quedarà engolit pels altres països, però si hi ha una unió de diferents països amb voluntat de canviar el sistema tot es pot fer. Que jo per exemple mati a un nazi no acabaré amb el nazisme perquè els demés m’eliminaran, però si la majoria matem als nazis llavors acabarem amb el nazisme. Tot i que per acabar amb el nazisme no només es necessita acabar físicament amb els seus líders, s’ha d’acabar amb la seva ideologia perquè sinó un altre agafarà el relleu amb el temps. Per desgràcia, necessitem lluitar amb la irracionalitat per guanyar-la.

L’endemà, mentre treballava a l’Hospital traient sang a una dona que volia donar sang pels ferits, una infermera li va dir que havia rebut una trucada urgent i que anés en el seu despatx de l’Hospital. Mentre caminava pels passadissos cap al seu despatx, va començar a pensar que havia passat alguna cosa dolenta a la seva família i es va posar a patir. En posar-se a l’auricular va sentir la veu d’un oficial de les SS i en aquells moments es va pensar que havien descobert que havia assassinat a en Hans, però es va quedar més tranquil quan li varen dir que en Goebbels el necessitava urgentment perquè tornava d’Obersalzberg amb tren després d’assistir a una important reunió i que no es trobava gaire bé. Tenint el permís del director, va canviar-se i va anar amb el seu Volkswagen a l’estació. Entrant a l’entrada de l’estació, va veure uns quants curiosos que esperaven al ministre alemany. Posant-se dins l’estació de trens, uns quants homes de les SS li varen explicar en un despatx, que el dia anterior el ministre havia patit un còlic nefrític i que tenien por de com reaccionaria en Goebbels davant de la gent que l’esperava a l’estació. Entre ells hi havia el famós cirurgia d’en Goebbels i dels alts dignataris alemanys, en Ferdinand Sauerbruch, que portava tot el seu equip per si de cas calia fer una intervenció quirúrgica. En Fritz, que entenia que el ministre devia patir forts dolors, va sortir de l’estació i va saltar a la via del tren mentre la gent li deia que estava boig. Mirant la via cap a l’est va observar que podien aturar el tren abans d’arribar a l’estació i treure’l des d’un altre punt que no fos a la parada. Entrant un altre cop a l’estació, va aconsellar en els oficials de les SS aturar el tren a uns quants metres abans d’arribar a l’estació, en un punt concret on el podrien treure sense que ningú sospités res. Fent-li cas, quan el tren es va aproximar a l’estació varen aturar el tren just en el lloc on va dir en Fritz i amb l’equip mèdic d’en Sauerbruch varen treure el ministre alemany i el varen dur a casa amb cotxe sense haver de veure la gent que l’esperava. Durant el trajecte cap a casa del ministre, en Fritz va acompanyar a en Goebbels, que li va agrair la idea per haver-li estalviat un mal tràngol i li donava la mà dreta mentre es queixava de dolor. Entrant a casa del ministre, el va fer estirar en el llit i li va examinar els ronyons tocant-li la panxa. No deixant de ser vigilat per un parell de membres de les SS, li va donar uns quants calmants que havia tret de l’Hospital i li va aconsellar que begués molta aigua. Mentre li donava tots aquells consells, el ministre va rebre d’un seu criat informe d’en Vidkun Quisling, el líder noruec. Agraint-li un cop més el gest, en Fritz ho va aprofitar per demanar-li que reduís la producció de banderes a l’empresa del seu pare perquè la fàbrica havia quedat molt malmesa pels bombardejos i no tenia suficients treballadors per complir les comandes. Aprofitant que el ministre anava dient que sí a tot perquè estava llegint l’informe, també li va demanar que no enviés en Marwin al front. Tocant-se el ronyo dret de dolor, en Goebbels li va prometre que reduiria la producció i firmaria un document que permetria a en Marwin quedar-se a Berlín. Feliç, en veure que entraven un parell més d’ajudants de les SS, va marxar pensant que d’aquesta manera el seu pare podria trobar nous clients i que havia salvat el seu germà.

Al cap de dos dies, el ministre alemany va tornar a trucar a en Fritz i es va queixar novament dels dolors del còlic. Explicant-li que segurament no havia expulsat la pedra, el va acompanyar a l’Hospital de St Hedwig, on el professor Huetepohl el va examinar amb raigs X. La radiografia no va indicar res greu, cosa que a en Fritz li va fer molta ràbia, i només es detectava una pedra que li ocasionava aquells dolors que li feia perdre pes. Explicant-li que no es temia per la seva vida, en Fritz li va aconsellar repòs i el va acompanyar amb el Mercedes negre a prova de bales fins a casa seva en la Hermann-Göering Strasse 20. En entrar a la casa, el primer que es va adonar a en Fritz es havia tret la majoria de les bombetes de les làmpades i els llums de la casa per complir amb les exigències de la nova Guerra Total. Com a agraïment, el ministre li va demanar que truqués a l’Àngela perquè vingués a sopar per així de pas cuidar-lo una estona més. Fent cas a les paraules d’en Goebbels, en Fritz va anar al despatx del ministre i va trucar a l’Àngela a la llibreria, que va quedar molt sorpresa. No entenent què feia el seu marit, li va dir des de l’altra banda de l’auricular:

Però no els vols matar en aquests porcs? Perquè l’ajudés?

Sabent que no podia respondre, tenia a pocs metres a la Magda, que estava molt preocupada pel seu marit mentre demanava en els criats que li portessin aigua, en Fritz li va ordenar que es posés un vestit i que anés a casa del ministre perquè estava bastant fotut per la pedra al ronyó. Fent-li cas, al cap d’un parell d’hores l’Àngela va anar a peu i amb mala cara a casa del ministre després de posar-se un vestit verd que s’havia comprat feia temps a la botiga de l’Albert i de la Helga. Veient-lo patir de dolor al sofà del menjador, l’Àngela pensava que era massa poc el què sentia i desitjava que la pedra fos com les de Stonehenge. Fent el numeret, l’Àngela va saludar molt amablement a la família Goebbels i es va posar a jugar amb els sis fills dels Goebbels, que com sempre anaven molt ben vestits i ben perfumats. Per sorpresa d’en Fritz, l’Àngela els hi va donar uns caramels que prèviament havia anat a comprar a la botiga de la Matilda. De seguida que el ministre es va aixecar del sofà amb l’ajuda de dos criats i es varen posar a sopar. En Fritz li anava recomanant que begués aigua i que mengés més a poc a poc. Després de sopar un senzill plat de verdures amb patates bullides amb les poques llums que hi havia en el menjador, el ministre va rebre un documental que l’hi havia portat el seu ajudant preferit, en Roellenbleg. Proposant-li a en Fritz i a l’Àngela mirar-lo a la sala de projeccions que tenia a dalt, els nois es varen aixecar de la cadira per acompanyar-lo a la sala mentre la Magda es posava a jugar amb els nens, i els criats desparaven taula. En entrar a la sala es varen acomodar en les còmodes butaques de color negre tot esperant veure una pel•lícula nord-americana que el poble tenia prohibit veure. L’Àngela esperava veure Casablanca, que la Klara l’hi havia dit que havia sigut tot un èxit als Estats Units. Però quan varen veure que no era una pel•lícula varen quedar decebuts. En veure unes quantes imatges varen quedar esgarrifats i amb l’estomac regirat en observar que estaven mirant un documental de les fosses de Katin. Veient com treien els cadàvers, l’Àngela li varen vindre nàusees i sense dir res es va aixecar per anar amb la Magda i els seus fills perquè no volia vomitar damunt del ministre. Preguntant-li què passava després de que marxés l’Àngela, el ministre li va respondre mentre es bevia un whisky i oblidava la pedra:

Els soviètics varen fer aquests assassinats quan varen ocupar Polònia. Volien eliminar als oficials, els intel•lectuals i els polítics que no eren del seu gust. Jo no seré qui per criticar aquestes mesures, però ho tenim que aprofitar per atacar als soviètics per buscar un conflicte entre ells i els britànics. No crec que aquesta aliança que tenen duri gaire, i menys amb els nord-americans.

Preguntant-li per la guerra, en Goebbels li va contestar mentre tenia els ulls posats al documental:

No està sent fàcil. Stalingrad ens va fer molt mal i ara perdrem al nord de l’Àfrica, però esperem remuntar. Sort en tenim de que en Hitler és el cor del nostre esforç bèl•lic. Ara està reunit amb aquell maleït Horthy. El seu fill és un amic dels jueus. Quin desgraciat. Però les desgràcies no acaben aquí, per mala sort Itàlia no és el país que ens pensàvem. Quina desgràcia ens toca viure.

Més decidit en veure’l abatut i amb el cap abaixat mirant al whisky, en Fritz li va preguntar si tenia ganes d’acabar amb la guerra i el ministre li va respondre mentre feia un sospir:

Sí…. Tinc ganes de passar més temps amb la família. No tinc temps per veure els meus fills i quan m’he n’adoni ja seran grans i jo ja seré un vell rabiüt. Obrir dos front ha sigut un error. Però ara serem més petits i això ens anirà bé. Fent un llarg silenci, el ministre va aixecar el cap per mirar a en Fritz i li va preguntar: Escolta, veus jueus per Berlín? Ser que en queden i no sé què fer. No hi ha manera que acabem amb ells. Quan en veig algun passejar amb l’estrella groga se’m regira l’estómac.

Pensant una estona sense deixar de mirar la pantalla que els il•luminava amb la llum blanca a la cara, en Fritz li va contestar:

A mi tampoc m’agrada veure’ls amb l’estrella. Vol un consell? Sinó els pot expulsar jo els hi trauria l’estrella i els consideraria ciutadans normals i d’aquesta manera tothom pensaria que s’haurien eliminat. Qui s’adonaria? Ningú! Quin cost li té? Cap.

Pensant en la idea d’en Fritz mentre s’acabava el whisky, en Goebbels li va dir que s’ho pensaria. Mentre pensava assegut a la seva butaca de color negre i de pell, el ministre de cop es va tornar a queixar de dolor. Ràpidament en Fritz li va aconsellar que s’estirés al llit. Acompanyant-lo al dormitori amb l’ajuda d’un criat, li va subministrar un calmant que el va deixar adormit. Veient-lo dormir profundament va pensar seriosament en assassinar-lo amb una obre cartes que tenia damunt d’una taula d’estudi, però la por de tornar a matar li feia impossible fer aquell acte. En tornar amb les dones en la sala del menjador, la Magda els va pregar que es quedessin a dormir, però llavors un oficial va cridar a la Magda perquè despertés al seu marit. Dient-li que no podia ser perquè acabava de posar-se al llit, l’oficial li va dir amb veu baixa però que es va sentir perfectament:

Senyora…. A Varsòvia s’han revoltat els indesitjables….. Ja m’entén….

Fent-li que sí amb el cap, la Magda de seguida va convidar la parella a marxar de casa mentre anava a cridar al seu marit. No entenent res, no sabien que els jueus s’havien alçat del gueto, en Fritz i l’Àngela varen tornar amb el Volkswagen cap al pis. Preguntant-li perquè l’ajudava, en Fritz li va respondre trist:

No tinc més remei, és la meva professió. He estudiat per salvar vides no per matar-ne, encara que el pacient no m’agradi. A més, intento treure’n informació que ens pot anar bé. Gràcies a aquestes informacions varem salvar a la Matilda.

Sense que se’n adonés, gràcies a aquella conversa amb el ministre va salvar a moltes vides perquè en Goebbels li va fer cas i al cap de dos dies va ordenar treure’ls-hi l’estrella de David en els jueus de Berlín que no varen poder ser expulsats.

Al cap de dos dies, el 20 d’abril, l’aniversari d’en Hitler va ser celebrat com cada any per tot Alemanya, però aquesta vegada d’una forma més digne i seriosa per la situació de la guerra. Molts berlinesos no estaven per festes i pastissos, i poca gent va fer cas al discurs d’en Goebbels, que continuava queixant-se del còlic i feia venir cada matí en Fritz a casa seu perquè li donés calmants i consells, en el Saló Filharmònic. En els bars, a les llibreries, els restaurants, les carnisseries, les perruqueries, les botigues… tothom criticava l’actitud d’en Göering per deixar bombardejar Alemanya i es mostraven contraris a les restriccions alimentàries que patien. Alguns criticaven de que en Hitler s’havia deixat enganyar per la gent del seu partit i que no se’n volia adonar. Ja no es creien les informacions que donava el govern alemany i pocs volien festejar l’aniversari de l’home que els va portar a la guerra. Uns quants clients de la llibreria li compraven a l’Àngela sobres i segells per escriure una carta crítica amb el règim i amb en Hitler. Després d’escriure-la li ensenyaven a en Fritz perquè els hi corregís les faltes. Alguns, a més, estaven indignats en saber o sospitar que en el gueto de Varsòvia es produïen molts assassinats. En Barnard, que algun cop havia anat per qüestions laborals al selectiu Herrenklub, un club d’alts dignataris, alts càrrecs, burgesos, aristòcrates, situat en la cantonada de la Vosstrasse i la Hermann-Göering Strasse, molt a prop de casa, havia sentit per primer cop com molts dels seus membres criticaven obertament a en Goebbels i a la seva política.

L’1 de maig, el Dia del Treballador, totes les emissores alemanyes varen donar a les dotze del matí el discurs gravat a les deu del matí d’en Hitler. Tant a l’Hospital Charité com a la llibreria d’en Martin es va poder sentir el discurs, però com altres cops s’aturava l’activitat per sentir les paraules del dictador alemany, aquest cop tothom va continuar amb les seves feines. Rient, l’Àngela es va limitar a dir mentre despatxava a la Klara, que comprava com era costum el Völkischer Beobachter:

Aquest no té cap dret a parlar-nos de treball quan ell no ha treballat mai com un obrer, sempre ha sigut un vividor. És com si el Papa em donés consells al llit, seria absurd.
El migdia del 8 de maig, quan en Fritz tornava amb la Zündapp K800 a casa per dinar, es va trobar amb el carrer de la Wilhelmstrasse tallat per la policia. Preguntant a un policia què passava, aquest li va respondre que s’estava fent una desfilada fúnebre per la mort del líder de les SA Viktor Lutze i que tant en Hitler com en Goebbels estaven a la Cancelleria aquell dia. Indignat per haver de donar mitja volta, en Fritz li va dir en el policia abans d’engegar de nou la motocicleta:

Aquest només ve aquí Berlín pels enterraments. Jo d’ell m’ho faria mirar perquè fa molt que no veig una desfilada militar per celebrar victòries.

El 26 de maig, en Fritz anava a casa dels seus pares per visitar-los. En pujar els quatre esgraons de l’entrada va veure que en sortia de la casa en Hermann i la Bernardina, que varen anar un moment a casa als pares d’en Fritz per demanar-los ajuda econòmica. Parlant amb ells, en Fritz encara sentia la mort d’en Dannel, li varen explicar que molts antics comunistes havien sigut detinguts a Berlín quan el govern va saber que estaven organitzant-se de nou. Pensant en el destí d’aquells seus antics amics, en Fritz va pensar que començava a veure’s un moviment de resistència. Acomiadant-se dels pares d’en Dannel, que encara estaven ressentits amb la gent del barri però no mostraven el seu ressentiment per no ser discriminats com el seu fill, en Fritz va entrar a casa. Parlant amb el seu pare, en Barnard li va dir mentre estava assentat a la seva butaca llegint un poema de l’Ulrich von Hutten:

El govern fa passes de gegant perquè la gent es comenci a revoltar. Per sort ja ningú se saluda amb la tonteria del Heil Hitler. Ara hem sabut que hem sigut derrotats a Tunísia i que a Varsòvia s’està eliminant a tots els jueus. Quin imatge més dantesca estem donant en la Història. Però per desgràcia per fer una revolució necessitem els maleïts militars. Sense les armes no podrem destruir aquest règim. Les cartes seran cremades, les critiques seran silenciades i les manifestacions seran contrarestades, però les armes poden acabar amb les vides d’aquests malparits.

Estant-hi d’acord, en Fritz li va tornar a repetir que a més s’havia d’eliminar a la ideologia nacionalsocialista per respirar tranquils i per no repetir errors. Pensant amb el seu pare, va trobar estrany que ara veiés avantatges amb les armes que tant havia odiat.

Els següents dies de juny varen ser dies tranquils per en Fritz i l’Àngela. Les grans ofensives s’havien acabat i com a conseqüència en Fritz no tenia tants ferits de guerra i l’Àngela cada cop venia menys diaris perquè la gent ja no se’ls creia. Sovint rebien alguna carta d’en Georg del front i anaven a llegir-la en el bar de l’Hotel Esplanade mentre es bevien una Berliner Weisse i miraven la cadira buida que els hi havia deixat en Lou. Llegint-les amb atenció, sempre trobaven que les paraules eren buides i que no els hi donava informacions transcendentals. Però l’Àngela aquell temps tornava a tenir un desig molt gran, volia ser mare com fos. Feia dos anys que ho volia ser però esperava que acabés la guerra per ser-ho. Ara, veient que la guerra no s’acabava, va pensar que sinó ho feia ara no ho seria mai, però patia pels bombardejos.

A principis de juliol, la parella va rebre una altra carta d’en Georg en què els hi deia que començarien una potent ofensiva a l’est i que arribaria una victòria definitiva. Llegint-la mentre es bevien una Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade, en Fritz li va dir a l’Àngela:

Esperem no anar a Sant Mateu aviat.

L’ofensiva que va anunciar en Georg va començar el 5 de juliol, era l’Operació Ciutadela, i es va produir en el Kursk, a 346 quilòmetres al sud de Moscou. 3.800 tancs alemanys Tiger i Panther D es varen enfrontar als tancs soviètics amb la tàctica del moviment en pinça. En Georg anava amb el 9ª Exèrcit d’en Walther Model i des del nord, a Orel, varen avançar cap al sud, en direcció al Kursk, per lluitar contra les tropes d’en Konstantin Rokossovsky, que els esperaven perquè gràcies a l’Enigma varen poder saber que serien atacats a aquella hora i els va donar temps per construir una línia de defensa. De seguida els alemanys es varen adonar que els soviètics els esperaven i quan varen obrir foc amb els seus canons varen veure que els avions de la Luftwaffe no els hi donaven suport. No entenent perquè no eren ajudats des de l’aire, no sabien que els avions soviètics estaven atacant les bases de Luftwaffe. En Georg enyorava no tenir el suport d’un llegendari aparell marcat amb un cor verd amb un 13 negre pilotat per l’as de la Luftwaffe Walter Nowotny. Sols, varen lluitar aferrissadament en la batalla de tancs més gran de la Història.

El 9 de juliol, quan el 7ª Exèrcit nord-americà d’en George Patton i el 8ª Exèrcit britànic d’en Bernard Law Montgomey desembarcaven a Sicília en l’Operció Husky, en el Kursk els alemanys varen patir un contraatac soviètic després de quatre dies en què havien atacat durament. La potència soviètica era igual de potent que la d’ells i els enormes Tigers no eren superiors als T-34 soviètics. En Georg es defensava com podia i armat amb una MP 40 no va deixar de disparar contra als soldats soviètics mentre s’amagava en la llarga herba de la zona de combat i intentava avançar arrossegat al terra negre. Molts dels seus companys queien morts davant seu i en aquell moment, mentre disparava plorant de ràbia veient els cadàvers dels seus companys abatuts en aquella terra enganxosa i negra, va pensar amb Berlín. Tancant els ulls, va desitjar tornar a Berlín amb els seus amics i volia que tot acabés per tornar sa i estalvi i oblidar tots aquells horrors que havia comès. Pensant amb en Lou li va venir un atac de ràbia i, mossegant-se els llavis, va disparar encara amb més força matant a uns quants soldats soviètics que protegien a un T-34. La ràbia el controlava en ell i no ell en ella. Quan es va trobar a un soldat soviètic desarmat enmig de la carretera de sorra amb les mans aixecades, el va disparar en el cap amb la seva Walther P38. No tindria pietat, pensava. Veient a uns soldats soviètics al costat d’un jeep nord-americà amb les sigles USA, que pels soviètics volien dir Ubiyat Sukensyna Adolfa, mentre feien una pausa, en Georg i uns companys més els varen disparar sense pietat matant-los a tots a trets. Un soldat que va quedar malferit a terra però viu, va ser rematat per en Georg a cops de culata.

La nit següent, després d’aturar-se momentàniament, les tropes d’en Model varen ser atrapades a Poniri. Desesperat en veure que no hi havia sortida, en Georg va agafar la seva MP 40 i va disparar sense contemplacions des d’una rassa antitancs juntament amb els seus companyes, que no deixaven de disparar les seves MG 34. Però, a primera hora del dia següent, els soldats soviètics els varen atacar amb duresa i els tancs alemanys es varen veure sorpresos pels T-34. A poca distància, el blindatge dels Tigers deixava de ser efectiva perquè els T-34 aconseguien fer esclatar l’interior del tanc i feien esclatar la munició del Tiger arrencant la torreta i elevaven el tanc alemany uns quants metres del terra. Sorprès com els altres del potencial dels soviètics, en Georg no va deixar de disparar ni un segon amagat entre les altes herbes juntament amb els seus companys. Espantat i suant per la forta calor, preveia que moriria, i de seguida es va quedar sol. Espantat, es va amagar tant com va poder esperant que els soviètics marxessin d’on era ell. Tremolant ara de por, va alçar el cap per veure si havien marxat però en aquells moments va observar que molt a prop d’on era ell hi havia un Tiger i a uns quants metres un T-34 que va obrir foc. L’obús del canó soviètic va caure ben bé al costat d’on era en Georg i el va elevar uns quants metres sobre terra. Caient d’esquena a terra i trencant-se la columna, va fer un fort crit de dolor. Amb la cara coberta de sang per l’explosió, va sentir que encara continuava el combat. Un minut més tard, on hi va haver un intercanvi de trets, el tanc soviètic va tornar a disparar contra el Tiger i li va arrencar la torreta que va sortir disparada caient damunt del braç dret d’en Georg. Cridant de dolor, en Georg ja no es va poder aixecar i va abaixar el cap inconscient mal ferit pensant que ja no el tornaria a aixecar mai més. En acabar la batalla, on 13 quilòmetres varen quedar totalment destruïts i els alemanys varen perdre 300 tancs per 400 pels soviètics, però aquests tenien més reserves, en Georg va ser descobert inconscient per uns seus companys. Primer pensaven que era mort, les ferides eren molt greus i no responia, però en veure que encara respirava li varen treure la torreta calenta de damunt del braç i se’l varen emportar en braços cap a un hospital de campanya. Després d’amputar-li el braç dret sense calmants, el varen pujar inconscient en un tren que el va portar a un altre hospital.

El 16 de juliol, en acabar la batalla del Kursk amb una victòria soviètica perquè els alemanys no varen aconseguir destruir les defenses soviètiques, en Fritz estava treballant com cada dia a l’Hospital quan li varen dir que rebrien els primers soldats d’una batalla en el Kursk. Preguntant com havia anat la batalla, en Paul li va respondre clarament i desanimat:

Com les últimes, amb molts morts del nostre bàndol.

Esperant que arribessin aquests soldats, en Fritz va tornar a treballar amb els altres ferits. A la tarda varen arribar aquests soldats i en Fritz va observar de seguida que la majoria dels ferits que passaven per davant dels passadissos en les lliteres amb rodes tenien ferides gravíssimes d’impacte d’obusos. La majoria tenien més d’una extremitat amputada i alguns morien al cap d’unes hores. Esgarrifat en veure’ls com quedaven va pensar amb en Georg i estava convençut de que devia patir molt en aquella batalla. Imaginant-se’l lluitant aferrissadament contra els tancs soviètics, va quedar perplex en veure com les infermeres portaven en llitera a un noi que se semblava molt a en Georg. Primer va pensar que s’ho havia imaginat després de pensar en ell, però en seguir-lo per veure el seu estat va quedar aturat en veure quan el posaven a un llit sense braç. Mirant-li la cara, va quedar destrossat en veure que efectivament aquell noi era en Georg. Mirant-lo estirat al llit amb els ulls tancats, va veure en l’informe que li va donar una infermera, que havia perdut un ull, l’orella dreta i que se li havia amputat el braç dret. Glaçat, sense dir res, en Fritz es va apropar a en Georg i li va agafar la mà esquerre, que li faltaven els tres dits petits, mentre plorava. Mirant un altre cop el seu historial, va llegir que s’havia trencat la columna i que no podria caminar mai més. Preguntant a una infermera si tenia alguna ferida més, la infermera li va dir que no, que ara s’havia de recuperar de les operacions i adaptar-se a una nova vida. Caient-li les llàgrimes al damunt de l’informe d’en Georg, en Fritz el va abraçar durant uns minuts fins que en Paul va entrar a l’habitació i el va cridar per dir-li:

Ara no podem està per sentimentalismes, tenim a molts ferits que ens necessiten.

Sabent que no podia fer res més per en Georg, va marxar a ajudar els altres ferits. En acabar la jornada pel vespre, una jornada molt intensiva amb molts morts, va anar a veure a en Georg, que encara no s’havia despertat des de que havia sigut ferit. Agafant-li la mà, en Georg es va despertar a poc a poc i va estar durant uns minuts confós i amb un fort dolor al cap. En un primer moment es pensava que encara era el Kursk. En quedar il•luminat pel llum de l’Hospital, en mirar-se la mà esquerra va notar que no tenia el braç dret i girant la mirada cap a la dreta va veure que efectivament no el tenia. Posant-se a plorar, en Fritz li va acariciar el front i llavors en Georg li va dir plorant:
Fritz he quedat esgarrat. Déu meu, no sento les cames tampoc i no hi veig amb l’ull esquerre.
Plorant com ell, en Fritz no sabia com dir-li que no podria caminar mai més i que havia quedat cec de l’ull i sord d’una orella que havia perdut. Sabent què volien dir els plors del seu amic, en Georg va cridar desesperat mentre es tocava la galta dreta a poc a poc veient que tampoc tenia l’orella:

Que m’han fet? Fills de puta, m’han esgarrat la vida! No vull que ningú em vegi així mai més. Matem! Per favor! Matem!

Eixugant-se les llàgrimes, en Fritz li va dir mentre li mirava la cara:

Ara no pensis en això. Estàs a Berlín i has de començar un llarg procés d’adaptació. Jo i l’Àngela farem tot el què faci falta perquè estiguis el màxim de bé.

Fent un somriure sorneguer sentint dir que s’havia de recuperar, en Georg li va contestar mentre s’empassava saliva veient quina seria a partir d’ara la seva nova realitat:

No us preocupeu per mi! Els soviètics vindran cap a aquí i us mataran a tots. Són indestructibles, quan en destrueixes un d’ells te’n surten quatre més. Ells no tenen compassió.

Mirant-lo amb amargor, en Fritz li va preguntar:

I tu! Has tingut compassió?

Caient-li les llàgrimes mentre recordava tots els assassinats que havia comès; havia participat en les morts selectives contra els jueus, havia assassinat a sang freda a soldats, nens, avis, mares, pares, havia violat a moltes noies i dones, havia robat, havia…. en Georg va exclamar al cap d’uns minuts mirant a fora la finestra:

Déu m’ha castigat per tots els meus crims. El meu càstig es continuar esgarrat en aquesta vida.

Deixant-lo mentre plorava i entraven els seus pares a l’habitació, en Fritz va tornar al pis, on li va comunicar a l’Àngela que en Georg era a l’Hospital mal ferit. Horroritzada per les ferides que li va descriure, l’Àngela va abraçar a en Fritz i li va demanar que no marxés mai en una batalla. A la nit varen anar a sopar a casa dels seus pares per explicar-li a en Marwin la notícia de que hi havia en Georg. L’endemà, l’Àngela i en Marwin varen anar a visitar al seu amic. Entrant a l’habitació el varen veure rodejat per la seva família. El pare d’en Georg se’l mirava amb una pipa de fumar a la boca i li anava dient:

Ara de què en farem de tu?

En Fritz els donava consells per millorar-li la qualitat de vida i intentava animar a en Georg dient-li que no s’havia de preocupar de res més. En veure a l’Àngela i a en Marwin entrant per la porta, en Georg es va tornar a enfonsar en un mar de llàgrimes i sense saludar-los els va demanar perdó pels assassinats que havia comès i que ara relatava esperant trobar un perdó. L’Àngela i en Marwin li varen dir al mateix que en Fritz, que no pensés en res més, però en Georg no deixava de pensar que l’havien deixat així per culpa del que ell havia fet en la guerra. Després d’estar una estona amb en Georg, que no deixava de mirar el sostre, en Marwin i l’Àngela varen marxar cap a casa. Acompanyant-los fins a la sortida, en Fritz els hi ensenyava des dels passadissos el drama que havia de veure cada dia. Veient a tots aquells soldats mal ferits que no paraven de cridar de dolor mentre les infermeres els intentaven calmar amb paraules perquè no tenien suficients medicaments, l’Àngela no va poder contenir les llàgrimes i no entenia com el seu marit podia aguantar-ho cada dia i tantes hores.

El 25 de juliol, el dia que en Mussolini va ser destituït del seu càrrec i va ser empresonat per ordres del rei Victor Manel III, en Fritz va saber a l’Hospital mentre examinava l’estat d’en Georg que s’havia bombardejat amb molta violència la ciutat d’Hamburg. Preguntant en els seus companys si sabien alguna cosa més, en Fritz va començar a pensar que hi tenia algun conegut a Hamburg però no recordava a qui. Amoïnat, li va explicar a l’Àngela a la llibreria si sabia alguna cosa d’aquell bombardeig. Mentre mirava el Das Reich per veure si en podia treure alguna informació, la Klara, que com sempre els escoltava mentre agafava el Völkischer Beobachter, els hi va dir:

Sabeu el què és greu? És que en Hitler, l’home que tant estimava Alemanya, no ha anat a visitar els territoris afectats pels bombardejos. És un covard i un mentider. No viurà ell un bombardeig dels bombarders terroristes.

Després de que l’Àngela plegués varen anar a sopar a casa dels seus pares. Explicant-li en el seu pare sobre la intensitat d’aquell bombardeig, en Barnard li va dir mentre se li posava una cara de Divendres Sant:

Saps qui viu a Hamburg? En Heinrich i la Corina. Fa uns anys em va enviar una carta en Heinrich i em va comentar que vivia a la Schauenbrugstrasse, al costat de l’hotel Rathaus i molt a prop d’una petita botiga de tabac per si mai i volíem anar-hi a passar uns dies.

Sospirant mirant al sostre, en Fritz ara recordava qui li sonava que viva a aquella ciutat que havia format part de la Lliga Hanseàtica durant l’Edat Mitjana. Patint pels pares de la Galiana, en Fritz es va quedar una estona callat pensant amb la seva difunta xicota. Sense saber qui era, l’Àngela li va preguntar a la seva sogra qui era en Heinrich, i la Luane li va contestar en veu baixa:

El pare de la Galiana.

Enfadada en sentir un altre cop el nom de la Galiana, l’Àngela pensava en aquells moments que tot estava relacionat amb aquella noia que no la deixava en pau en la seva vida amb en Fritz.

Els següents dies en què la RAF va continuar bombardejant Hamburg dins l’Operació Gomorra, en Fritz tenia l’orella enganxada a la ràdio i quedava esgarrifat pensant en l’abast del bombardeig i patia constantment pels pares de la Galiana. A l’Hospital la gent parlava de que havien mort a Hamburg 40.000 persones, moltes d’elles asfixiades pel fum dels incendis, i que la ciutat estava en ruïnes amb gent vaguejant pels carrers ja que havien perdut les seves vivendes. Pensant amb en Heinrich, a qui havia estimat tant, en Fritz no va fer massa cas al malestar general dels seus pacients per tal i com els nazis havien fet evacuar les oficines públiques berlineses. Els comentaris hostils sobre el règim i sobre la pròpia figura d’en Hitler començaven a ser freqüents. Quan va tornar a casa, l’Àngela no li explicava tot el què havia sentit dir sobre els bombardejos a Hamburg perquè veia que en Fritz estava tota l’estona callat pensant amb la Galiana. Desviant-li el tema parlant-li d’en Georg, en Fritz li contestava amb poques paraules dient-li que havia d’assumir les conseqüències com tots.

A la nit del 31 de juliol, per culpa dels bombardejos que patien, en Joseph Goebbels va fer distribuir octavetes a totes les llars berlineses en les que s’exhortava a l’evacuació de les dones que no exercissin una activitat professional, els nens i la gent gran cap a territoris menys amenaçats. Com a conseqüència, centenars de milers de persones com la Margarethe, que va deixar el seu marit Frank sol en el pis de damunt de la botiga de la Matilda, varen abandonar la ciutat. L’Àngela tenia clar que es quedaria a la ciutat igual que la Luane, cap de les dues volien abandonar als seus marits, però pensava que era una bona idea de que marxés la seva mare amb la seva germana. Convidant-les a sopar el dia següent, l’Àngela i en Fritz li varen exposar a l’Annalisa i a la Velda la situació i els hi varen recomanar que marxessin a un poble a l’oest del país. Mirant-se’ls amb resignació, l’Annalisa els hi va dir:

No, no marxaré. Aquí se’ns ha rebut amb els braços oberts i som molt feliços en aquest barri i en aquesta ciutat tant magnífica. Mai havia sigut tant feliç com a aquí. A més, aquí us tinc a vosaltres i espero que em feu àvia ben aviat. Jo no marxaré, no em mouran d’aquí.

Entenent a la seva mare, els dos es varen mirar a la Velda, que els va dir segura d’ella mateixa:

Jo tampoc marxaré, he conegut a un noi i sóc feliç en aquesta ciutat. Si tinc que morir, moriré.

L’endemà, quan en Fritz anava cap a l’Hospital va observar que moltes dones que estaven fins llavors a les botigues fent cues per comprar havien abandonat la ciutat. En tornar de la feina es va aturar un moment a la botiga de la Matilda i li va preguntar a la botiguera perquè no marxava com les altres, però la botiguera li va contestar mentre tocava el pot on guardava els caramels:

Si no m’han fet fora els nazis tampoc ho faran els britànics. Jo moriré a Berlín, és la meva ciutat, el meu amor.

Durant l’agost, en Fritz va treballar més que mai a l’Hospital ocupant-se dels soldats ferits del front i dels ferits dels bombardejos de les altres ciutats. La situació li era esgarrifosa i quan sortia de l’Hospital anava a buscar a l’Àngela i anaven a veure a en Georg a casa dels seus pares a l’Alexanderplatz. Postrat en una cadira de rodes que l’hi havia comprat en Fritz, en Georg no els hi deia res i se’ls quedava mirant amb el seu únic ull. Intentant animar-lo i preocupant-se pel seu estat, se l’enduien a donar una volta pel parc de l’Ajuntament mentre ell renegava de que ja no era una persona. Quan tornaven a peu cap a casa després de deixar en Georg a casa dels seus pares, l’Àngela quedava encisada veient la bondat del seu marit amb tothom. Quan li preguntava perquè feia tot això, perquè ajudava a tothom sense rebre res a canvi, en Fritz li responia:

Perquè sóc feliç i només necessito que la gent del meu voltant estigui bé. Jo no necessito molts diners per viure, jo et necessito a tu, a la meva família, als meus amics i als meus veïns. Ser perfectament el què ha fet en Georg, com ens ha enganyat al meu pare, com és en Martin i la Carlene, però ells són la meva família i els necessito com l’aigua que bec i els perdono. De vegades quan veig els meus companys o molts coneguts trobo que pensen excessivament amb les coses materials i amb els diners. Jo no penso així i sóc feliç així. És veritat que a mi mai m’ha faltat de res, però donaria tots els meus diners si pogués tornar a veure a l’àvia, a en Lou i l’Udo.

Reflexionant amb les paraules del seu marit, l’Àngela li va preguntar mirant al terra:

I la Galiana?

Mirant ell al cel, li va respondre:

Mataria per ella, però per tu aniria a l’infern d’Hades per buscar-te.

Rient i mig satisfeta, l’Àngela li va dir:

I perquè m’has de venir a buscar a l’infern a mi?

També rient, en Fritz li va dir:

Tots tenim un passat. Eh! Nazi!

Fent cara de resignació, l’Àngela li va contestar:

Així viurem eternament. Eh! Comunista!

El 23 d’agost, la RAF amb 727 bombarders va tornar a atacar Berlín. Com sempre en Fritz i l’Àngela varen córrer ràpidament cap al refugi, però en arribar-hi varen veure que estava ple. Molta gent ja sabia on eren i no dubtaven en córrer a anar-hi. Espantat en veure que no tenien lloc en Fritz es va quedar col•lapsat a l’entrada del refugi mirant les cares de pànic de la gent, que no era gaire diferent a la seva, fins que va sentir a la Katrina que li va cridar entre la multitud que hi cabia una persona si tots s’estrenyien. Sabent que el seu marit l’obligaria a anar-hi, l’Àngela li va dir abans de que digués res, que ella es quedaria amb ell. Fent un somriure fals, en Fritz li va fer un petó per distreure-la i llavors la Katrina es va esmunyir entre la gent per agafar-la per la cintura amb l’ajuda del seu germà i se la varen endur en el refugi mentre ella cridava que la deixessin. Mentre l’Àngela suplicava que la deixessin varen començar a caure les primeres bombes i en Fritz va marxar corrents en busca d’un lloc segur. El carrer era buit, els tramvies estaven aturats, feia calor i sentia a molta gent cridar mentre corrien d’una banda a l’altra. De cop va començar a sentir les bombes a caure més a prop i es va quedar immòbil davant del temple neoclàssic pensant on es podria refugiar. Les bombes queien cada cop més a prop d’on era ell i de seguida va veure com una bomba destruïa un edifici deixant la calçada plena de runes. Els tremolors del terra per l’impacta de les bombes feien caure els arbres que hi havia molt a prop del temple. En el refugi, l’Àngela es posava a plorar en sentir aquelles bombes i patia perquè veia que el bombardeig era molt potent i molt proper a on eren ells. De seguida les bombes varen provocar greus incendis i en Fritz anava corrents com podia per fugir del fum, que asfixiava a la gent, i de les bombes que continuaven caient. No sabent on anar mentre veia a unes quantes dones caure al terra esgotades, va córrer cap a l’est de la Leipziger Strasse en busca de refugi. Mentre anava llampat per davant de la botiga de roba de l’Albert i de la Helga, va veure a una nena petita plorant tota sola ajupida al costat de la farola. Aturant-se de cop en veure que estava sola, se la va quedar mirant mentre es tapava la cara amb la mà per no respirar el fum negre. Oblidant les bombes i les explosions, aquella nena li va recordar a la Galiana pels seus ulls verds i no va dubtar en córrer cap a ella. Preguntant-li on eren els seus pares, la nena li va respondre tartamudejant i amb mocs al nas, que havien fugit al refugi i que l’havien abandonat. Pensant què podia fer, de cop una bomba va caure a uns pocs metres d’on eren ells, molt a prop dels pisos de davant d’en Kurt i la Maria, i llavors en Fritz va agafar la nena per la cintura i va marxar d’allà corrents com un boig cap a l’est del carrer mentre veia com sortien flames i fum dels edificis que sempre havia vist. El fum cada cop era més asfixiant i en Fritz i la nena es varen veure atrapat sense poder respirar enmig del carrer buit. Sabent que havia de fer alguna cosa si no volia morir, va veure entre el fum que estava davant de l’antic pis de la Galiana. Mirant-lo fixament i recordant les vegades que hi havia anat a buscar la noia dels seus somnis, va pensar que s’estava tornant boig en creure que la Galiana el protegiria. Sense rumiar-s’ho més, va tirar a terra la porta d’entrada i va pujar a la segona planta. Sense clavar-li tant fort, va tirar a terra la porta d’entrada i va entrar a l’antic pis de la Galiana. Entrant al menjador va veure que tot estava igual que quan hi vivia la Galiana, el pis havia sigut llogat per una parella jove que havia marxat de la ciutat, i es va tancar amb aquella nena a l’habitació de la seva difunta xicota perquè era la que estava més lluny de la finestra. Respirant aire més fresc, en Fritz li va donar un got d’aigua de l’aixeta de la cuina i es varen quedar durant una hora a sota al llit mentre esperaven que el fum marxés.

El fum era visible a 200 milles de distància de Berlín. Mirant l’habitació des de sota al llit, li varen venir molts records amb la Galiana, recordava aquell dia que hi jugava pensant que seria l’últim cop perquè el seu pare no trobava feina, i es va posar a plorar d’emoció en recordar-los. En veure que la nena tornava a plorar de por, en Fritz va tornar a la realitat i es va aixecar per anar a la finestra del menjador per veure si el fum havia marxat. Apropant-se a la finestra, va veure que el fum es diluïa i que no se sentien els avions britànics. Tot i això va veure uns quants cadàvers estesos al terra. Pensant que ja estaven salvats, va agafar la nena i varen sortir al carrer a poc a poc. Sortint a fora després de sentir els crits de la gent que tornava a casa i se la trobaven destrossada, va veure entre el fum a la Lluna i de cop a un estel fugaç. En aquells moments de deliri va pensar que la Galiana l’havia salvat i li va donar les gràcies després de fer un respir d’aire més fresc. Agafat de la mà de la nena, que s’anava eixugant les llàgrimes, varen anar cap al refugi de la Potsdamer Platz, mentre observaven com la gent corria esgarrifada cap a les seves cases per salvar-les dels incendis. També veia molts cadàvers. Durant aquell bombardeig varen morir 5.000 persones i varen haver també molts ferits.

En el refugi, l’Àngela estava desesperada pensant que el seu marit podia ser mort i no parava de suplicar que la deixessin marxar i picava de ràbia contra la paret del refugi. Plorant mentre era agafada per en Marwin i la Katrina, l’Àngela sentia com una parella també ploraven perquè havien perdut a la seva filla. Al cap d’uns minuts, en Richard, que havia sortit un moment a fora, els va dir que podien sortir perquè el perill havia marxat amb el fum. Llavors, l’Àngela va sortir desesperada amb la Katrina i en Marwin en busca d’en Fritz. Mirant a banda i banda de la plaça, varen veure destrucció per tot arreu, pocs arbres estaven dempeus, els cotxes varen quedar calcinats, hi havia uns quants cadàvers, sobretot de nens i de gent gran, i un parell de tramvies estaven ben danyats en caure’ls-hi al damunt les runes d’un edifici. Espantats en veure aquell panorama, varen entrar a la Leipziger Strasse amb el cor encongit esperant trobar a en Fritz. El carrer estava en flames, hi havia un cadàver d’un nen al mig de la calçada, molts cotxes estaven destruïts, la majoria dels arbres o cremaven o estaven a terra, un parell de faroles havien quedat torçades i molts edificis estaven mig en runes amb la façana a terra. Enfonsada veient el seu barri, l’Àngela va veure que entre el fum sortia una silueta d’un home amb un nen que es dirigien cap a ells. En veure que era en Fritz, va fer un crit d’alegria i va córrer cap a ell per abraçar-lo amb totes les seves forces. Era viu i estava bé, era un miracle pensava. Fent-li un llarg i sobtat petó, es va estranyar de que el seu marit anés agafat de la mà d’una nena d’uns vuit anys. Mentre veien com la gent anava sortint corrents del refugi per apagar els incendis o per anar a recuperar els seus familiars, varen escoltar els crits dels pares de la nena i varen córrer cap a ells en veure a la seva filla. Abraçant-la amb força mentre li demanaven perdó per haver-la deixat sola, el pare de la nena es va dirigir cap a en Fritz i el va abraçar per agrair-li que hagués salvat a la seva filla. Demanant que no li agraís res, en Fritz va quedar sobtat en veure que tota la gent del voltant l’aplaudia per la seva gesta mentre tots anaven observant que el seu barri havia quedat molt destrossat. L’Àngela no se separava del seu marit, el considerava un autèntic heroi, i li suplicava que no la tornés a deixar mai més sola, que si ell moria ella també moriria amb ell li deia. Després de trobar els seus pares i els de l’Àngela, varen dirigir-se cap a casa mentre observaven amb més detall el desastre que havien provocat les bombes i els incendis. La porta de la botiga de la Matilda havia quedat destrossada en caure-hi la farola de davant, els pisos d’en Kurt i la Maria havien quedat parcialment destruïts i la perruqueria de l’Otto estava cremant. La casa dels seus pares va patir un petit incendi a la part de darrere que varen poder apagar amb facilitat amb galledes d’aigua, però moltes cases i pisos del voltant varen cremar durant tota la nit i la resta de l’endemà. La gent de barri va treballar intensament en apagar els incendis. En Fritz va participar en apagar-los i va quedar esgarrifat en trobar entre les runes a cadàvers de gent gran que no havien pogut sortir dels seus edificis.

El 31 d’agost varen tornar a ser atacats a la nit per la RAF. Quan es posaven al llit per anar a dormir, va sonar de sobte l’alarma que els acompanyava sovint abans d’anar a dormir. Esbufegant ja d’impotència, els dos nois varen córrer ràpidament escales avall pensant només en anar al refugi. Amb el record ben viu de l’últim bombardeig varen sortir ràpidament del pis i es varen trobar a una munió de gent corrent cap a la Potsdamer Platz. La gent cridava, xisclava, plorava i es donava empentes per arribar primer al refugi. Quin panorama pensava en Fritz. Seguint a la resta, la jova parella va córrer tant ràpid com va poder, tot i que primer es varen aturar a casa dels pares d’en Fritz per anar-los a recollir. La Luane estava esgarrifada i fatigada, feia dies que no havia dormit d’una tirada. En arribar al refugi que de seguida es va fer petit i asfixiant, varen sentir com queien un altre cop les bombes, però per sort ara estaven tots junts. La Katrina no deixava de plorar d’impotència, en l’últim bombardeig havia perdut a una seva amiga i no volia perdre’n més per culpa del mal govern. Els britànics varen deixar caure aquella nit més de 1.000 tones de bombes i varen matar a 5.000 berlinesos. En acabar l’atac després d’una bona estona d’espera intranquil•la i angoixant, varen sortir al carrer. Un altre cop la imatge que veien era dantesca, semblava l’infern d’Hades, hi havia incendis, runes, morts, arbres pel terra, ferralla…. Esbufegant cansat de tot plegat, en Fritz va córrer juntament amb el seu germà a ajudar als més necessitats, que eren molts. Mentre ajudava a unes persones grans a sortir d’un edifici malmès pels tremolors de les bombes, en Fritz va rebre la visita inesperada d’en Martin, que anava fet un nyap amb la roba plena de pols i estripada, i amb els pocs cabells que tenia a la closca anant a totes direccions. Pensant que volia ajudar-lo, li va demanar que portés galledes d’aigua per apagar un petit incendi que hi havia a una cuina, però en Martin es va quedar quiet i li va senyalar el cap. Tenia una petita ferida, l’hi havia caigut un vidre al cap i li sortia una mica de sang que li regalimava a la voluminosa galta de la cara. Fent un somriure fals i esgotador, en Fritz li va dir mentre anava a buscar ell la galleda:

És un vidre del novembre de 1938, te l’hauries de treure tu mateix.

Sabent per on anaven els trets, en Martin va córrer cap als demés per preguntar-los si algú era metge, però la gent no li va fer cap tipus de cas i el final es va tenir que curar ell sol la petita ferida. Tots esperaven que arribés la policia i els bombers per apagar els incendis i posessin ordre. En l’últim bombardeig, uns pispes varen aprofitar que la gent estava al refugi per robar a la carnisseria de la Maria. No li varen deixar res de carn i la pobre carnissera, que s’havia aprimat molt els últims mesos, va tenir la botiga tancada durant uns dies. Abans de tornar a casa desolats i continuant amb la por al cos, en Barnard, que tenia ben agafada a la seva esposa i a la seva filla per protegir-les pel que fos, va cridar enrabiat i amb força perquè tothom el sentís:

El cel ens cau al cap!

En els següents dies, la ciutat i el barri de la Leipziger Strasse va anar recobrant la normalitat tot i que la inseguretat va augmentar molt. Es veien molts vagabunds passejant pel carrer, alguns eren els llogaters d’en Kurt i la Maria que esperaven que els hi arreglessin el pis. Quan el 3 de setembre els Aliats occidentals varen desembarcar al sud d’Itàlia, alguns clients cridaven a la llibreria d’en Martin, que no s’havia cremat de miracle:

Que s’afanyin d’una vegada a arribar a Berlín abans de que la ciutat no es converteixi en un cràter.

Quan en Fritz anava a veure a en George, aquest li deia amb un somriure a la boca:
Tots morirem Fritz, estem condemnats, el què hem fet és massa greu per ser perdonats. El cel ens castiga de forma justa.

No sabent què dir-li, després d’uns minuts de reflexió mentre anava veient com els arbres anaven perdent les fulles, en Fritz li va exclamar:

Algú m’hauria de dir què vol dir la paraula justícia.

El 8 de setembre es varen restablir els transports i els tramvies varen tornar a passar per la Leipziger Strasse. Les fàbriques afectades varen anar reobrint a partir de que es va restablir el transport, però la majoria treballaven a mig gas, com l’empresa d’en Barnard, que ja no produïa com abans. Quan el 14 de setembre en Goebbels va publicar que havien alliberat en Benito Mussolini del refugi del Gran Sasso, la gent comentava enfadada:

I de què ens serveix aquest inútil? No ha sigut capaç de defensar el seu país! Els italians s’haurien de rendir com nosaltres.

Per afegir més llenya al foc, es va saber durant aquells dies que el front oriental s’estava desintegrant i que l’exèrcit soviètic avançava de victòria en victòria. Tothom parlava de que amb pocs dies havien mort milers de soldats alemanys. En Fritz preveia que estaven al final del túnel, però no s’imaginava que aquell final fos tant llarg i tant dolorós.

El 20 de setembre, en Fritz va rebre una trucada al pis d’en Goebbels. Enfadat encara pel bombardeig, en Fritz li va dir que no hi havia dret amb tot el què passava i li va recriminar que no s’ajudés a la població. Deixant-lo indignar-se, en Goebbels li va dir:

Estic d’acord amb tu. S’han fet les coses molt malament per protegir les ciutats alemanyes, però ara et necessito uns dies i no em pots dir que no perquè et recordo qui sóc jo i qui va ajudar en el teu germà.

Irritat, en Fritz li va cridar mentre mirava a fora al carrer:

I qui ets?

Estranyat per aquella reacció, en Goebbels li va contestar que era el segon home més important del Reich i en Fritz li va recordar:

Les bombes i les bales no reconeixen els segons homes o els primers homes.

Perdent els nervis, en Goebbels li va dir irritat:

No vull parlar més, obeeix i calla. Necessito que vinguis amb mi a Rastenburg a examinar la situació mèdica. Serveix al teu país com jo et diré.

Veient que no tenia més remei, va acceptar anar a Rastenburg amb ell, tot i que no volia deixar sola a l’Àngela. Explicant-li a la seva dona que hauria de tornar a marxar, l’Àngela es va enfonsar i es va tancar a l’habitació. Veient que estava trista, en Fritz li va preparar un sopar romàntic per aquella nit amb espelmes, roses, marisc i xampany, que va fer pujar la temperatura del pis. Durant els dies que estigués fora, l’Àngela aniria a viure a casa dels pares d’en Fritz juntament amb la seva mare i la seva germana, que aquesta ja tenia el seu xicot al front. L’Àngela va dormir a l’habitació d’en Fritz, i l’Annalisa i la Velda varen dormir a l’habitació de l’Elise.

Tal i com havien parlat, el 23 de setembre, a primera hora, un cotxe Mercedes Benz 170VK a prova de bales de color negre el va venir a buscar al pis. Després d’acomiadar-se de l’Àngela amb una forta abraçada, va pujar a la part del darrere del cotxe, que era conduït per un oficial de les SS, i varen anar a recollir el ministre per després anar a l’aeròdrom de Tempelhof per volar cap a Rastenburg. En Fritz tractava de forma freda a en Goebbels, que estava callat mirant al terra del cotxe preocupat sabent que havien comès greus errors injustificables. Després d’agafar l’avió, en Fritz ve veure mentre s’enlairaven a en Goebbels molt capficat i no parava d’estudiar uns papers que havia portat. Un cop varen arribar al quarter després de passar tots els controls, en Goebbels va deixar a en Fritz amb la resta de metges, on hi havia l’excèntric doctor Theodor Morell, per anar a una important reunió amb en Hitler per parlar del front oriental. Parlant amb el doctor Morell, un home grassonet, amb pocs cabells i amb unes petites ulleres, aquest li va ensenyar els resultats d’uns exàmens mèdics que l’hi havia fet a en Mussolini després de ser alliberat. Examinant si podia tenir sífilis, en Fritz li va dir que no veia per enlloc rastre d’aquesta malaltia, però si que detectava que podia tenir algun dolor a l’estomac. Després d’arribar a aquesta conclusió, en Morell es va posar la seva jaqueta i es va reunir a la tarda amb en Hitler per dir-li les conclusions que havien arribat sobre l’estat de salut del dictador italià. Bàsicament li va dir el què l’hi havia dit en Fritz. Mentre esperava en un del barracó del quarter sense dir res a ningú, no volia parlar amb cap d’aquelles persones pensant amb en Hans, en Fritz no entenia perquè l’havien fet venir. El que no sabia en Fritz era que el doctor Morell només tenia la confiança d’en Hitler i que els altres no es creien els seus resultats, i per això en Goebbels l’havia fet venir. A la nit, després de que en Goebbels i en Hitler sopessin junts, el ministre de Propaganda va fer cridar a en Fritz i el varen convidar a passar una estona amb ells en el menjador del barracó d’en Hitler. Acomodant-se en una de les butaques del costat de la xemeneia, en Hitler li va explicar amb un vas de Faschinger a la mà, que havia de tenir fe amb el seu Exèrcit i li va prometre que arribarien les victòries a mesura que els soviètics s’anessin apropant a Alemanya. Immòbil a la butaca, en Fritz no l’escoltava i només pensava que si agafava la Walter38 que hi havia al costat de la llar de foc i matava a aquells dos homes tot seria molt diferent i tot hauria acabat. Però la por a morir el va tornar a aturar a fer aquella gesta. Després de beure’s una copa de xampany que li va servir un oficial de les SS, va veure que el dictador alemany havia envellit molt, tenia la pell més blanca i estava molt nerviós amb la mirada perduda. Mentre l’observava, en Hitler li va explicar que ell també tenia dolors estomacals i en Fritz li va aconsellar que menges menys làctics perquè podia ser intolerant a la lactosa i li va dir:

L’alimentació i la medicina no són dues coses diferents: juntes formen la cara i la creu d’una moneda.

Més confiat, en Hitler li va regalar un dels seus monòlegs on li va tornar a repetir la seva vida a Viena i a Munic, i li va explicar que quan vaguejava pels carrers de Viena es passava els dies fumant, però que quan va veure que amb els diners que es gastava amb tabac els podia gastar amb mantega va tirar les cigarretes pel Danubi per comprar mantega. Veient que tots l’aplaudien, en Fritz va pensar que acabava de dir una tonteria. A les tres de la matinada en Hitler se’n va anar a dormir i en Fritz va anar al seu barracó també va anar a donar menjar a les puces.

L’endemà, per sorpresa d’en Fritz, en Goebbels el va venir a buscar en el seu barracó i li va dir amb to xulesc que tornaven cap a Berlín i que ja havia acabat la seva feina. Pensant confós el perquè l’havia fet venir, només s’hi havia estat unes hores al quarter, li va preguntar en el ministre quan es dirigien amb el Mercedes Benz a l’aeròdrom:

Com va la guerra? Perquè em sembla que no estiguem obtenint bons resultats.

Sospirant i amb mala cara mentre mirava com abandonaven el quarter, el ministre li va respondre:

Evidentment que ens van malament les coses. Lluitem contra dos fronts, és una bestiesa i a sobre hem de mantenir els italians i els hem de defensar, i sinó n’hi hagués prou les nostres ciutats són atacades per culpa d’en Göering. El 1940 ens va dir aquest gras addicte a la morfina que mai cap ciutat alemanya seria atacada des de l’aire.

Després de pujar a l’avió varen marxar cap a Berlín, on hi varen aterrar al cap de tres hores. Sense dir-li massa res durant tot el trajecte, varen deixar en Fritz a casa als seus pares. En Goebbels no estava enfadat amb en Fritz, fins i tot l’entenia que estigués desencantat amb el règim, estava enfadat amb la guerra, amb en Göering i amb en Mussolini i per això estava tant callat. Ell esperava que en Fritz li digués que el dictador italià tenia una greu malaltia i que no podria tornar a governar mai més. En entrar a casa, la seva família es va alegrar molt de veure’l, tot i que només havia estat un dia fora. Deixant les maletes en el rebedor, en Fritz els va advertir de que s’havien de preparar perquè en Hitler estava encegat en lluitar i que no es rendiria fins que no quedés cap alemany viu.

Els següents dies, molts veïns del barri com en Martin, la Klara, els pastissers, la Carlene, la Maria i la Matilda o els seus companys de l’Hospital com en Paul li preguntaven per la seva estada a Rastenburg, i en Fritz els hi responia sempre al mateix; en Hitler estava malalt, era boig, i no pararia fins que Alemanya quedés reduïda a cendres. De seguida la gent va començar a seguir amb més interès l’avanç dels soviètics i varen quedar esgarrifats en saber que el 22 d’octubre havien creuat el riu Dnièper. Cada cop eren més a prop. Però l’Àngela estava més preocupada per un altre tema que li afectava molt més a la seva vida i en el seu futur. En Fritz feia dies que la trobava estranya, feia més mala cara, menjava més, no bevia alcohol quan anaven al bar Victorius o el bar de l’Hotel Esplanade, ara feia Coca-Cola, no volia anar a caminar, no anava a la botiga de roba de l’Albert i la Helga, i es marejava sovint. Pensant que era un simple refredat o un mal de panxa, no en va fer massa cas perquè ell si que estava pendent del conflicte i del cel.

El 27 d’octubre, quan pujava per les escales de casa després de plegar de treballar de l’Hospital, va sentir uns sorolls estranys que provenien del seu pis. Pensant que eren lladres, feia dies que en veia rondar pel barri, va pujar a poc a poc i amb la por al cos. En aquells moments hagués desitjat tenir una arma, però la Parabellum era guardada en aquells moments a l’habitació de convidats entre el lavabo i la primera habitació a mà dreta. Obrint la porta sense fer soroll, va sentir encara amb més claredat un fort soroll provinent del menjador. Veient que el llum del menjador estava obert, en Fritz va amagar-se ajupint-se al costat del lateral del tocador del rebedor i es va aguantar la respiració per no fer soroll. Continuant ajupit, va obrir una mica més la porta del menjador i va veure a la seva dreta la taula amb els plats i dues espelmes enceses. Primer va pensar que l’Àngela l’estava enganyant amb un altre home, però en no veure a cap home en el sofà, va entendre que l’hi havia preparat una sorpresa i llavors la va veure en ella amb el seu davantal blanc sortint de la cuina. Aixecant-se, va entrar al menjador confós i sentia com el soroll que havia sentit venia de la cuina. Mirant-se’l, l’Àngela li va demanar amb un somriure a la boca que s’assegués a taula, cosa que en Fritz va fer mentre sentia l’olor de l’ànec a l’ast. Mentre ell seia, l’Àngela va agafar un disc i el va posar en el gramòfon per sentir L’art de la fuga de Johann Sebastian Bach. Assentat a taula i escoltant a Bach, va veure que l’Àngela havia posat els coberts que tenien per quan venien els convidats i una copa de cava per ell. Sortint de la cuina, l’Àngela li va portar una Paulaner ben freda i li va fer un petó a la galta. Pensant que potser estava oblidant algun aniversari o una data important, en Fritz es va començar a preocupar en no recordar que aquell dia tinguessin res per celebrar, era un dia normal pensava. En portar-li un plat de pasta Spätze amb molt de formatge emmental, ella es va asseure amb ell ben contenta. Mentre provava la pasta, en Fritz li va preguntar nerviós què celebraven i l’Àngela li va respondre mentre es posava aigua per beure:

A partir d’ara ja no podré fer més cerveses durant un temps.

Preguntant el perquè, encara no ho entenia i es començava a posar nerviós pensant que li estava amagant alguna cosa, l’Àngela es va posar a riure i li va dir:

De vegades ets ben innocent. Estic embarassada des del setembre. Estem esperant un nen o una nena.

Empassant-se la pasta sense mastegar pensant que li estava dient una broma, en Fritz es va quedar uns segons tartamudejant volent-li dir com es trobava i com ho sabia, però les paraules no li sortien pels maleïts nervis. Veient que el seu marit estava nerviós, l’Àngela li va dir que el nen o la nena naixeria el maig si tot anava bé. Encaixant la realitat, a en Fritz li va venir la llum de la il•lusió i es va posar molt feliç en qüestió de segons, tot i que li sabia greu no poder anar a fer cerveses amb l’Àngela. Acabant-se la pasta, es va beure d’un glop la cervesa i va abraçar a l’Àngela i li va tocar la panxa, que evidentment encara no se li notava. Aixecant-se per anar a buscar l’ànec, en Fritz la va fer asseure i el va anar a buscar ell. Mentre es menjaven l’ànec amb dàtils, en Fritz es va començar a preocupar pels bombardejos i per la guerra en general i quan li va dir a l’Àngela els riscos que hi havia, ella li va respondre amb un somriure a la cara:

Hauré de córrer dues vegades més ràpid i hauré de vigilar molt. Però el destí ha volgut això i tenim que complir amb els desitjos del destí i de Déu. Tot anirà bé.

Sospirant pensant que tant debò tingués raó i fos tant fàcil com tenir fe irracional, en Fritz temia que per culpa d’un bombardeig l’Àngela no pogués córrer tant ràpid i es veiés atrapada enmig de les runes o de les bombes. Després de sopar varen anar a donar la notícia primer a casa d’en Fritz, que es varen posar molt i molt contents, sobretot la Luane, i a casa de l’Àngela. A l’Annalisa li va fer molta il•lusió i mirant una fotografia d’en Seigmund que tenien en el moble del menjador es va posar a plorar i va exclamar:

Tant debò ell no hagués canviat. Estic segura de que el Seigmund que vaig conèixer li hauria encantat ser avi, però a aquell home amb què s’havia tornat només estimava l’alcohol.

Els següents dies, en Fritz va estar tot el dia pendent de l’Àngela. La trucava sovint des de l’Hospital per saber com es trobava i no l’abandonava ni un segon. Tot i que ella es trobava bé, en Fritz feia totes les feines de casa, no li deixava fer res, anava a comprar tot el què li feia falta i li va prohibir en el seu pare fumar. L’Àngela li va demanar només una cosa, que ell fos el metge que portés el seu fill en el món, cosa que li va fer molta emoció, tot i que patia per no posar-se nerviós en el moment que toqués. De fet, ell no s’ocupava dels parts, però n’havia vist uns quants. Quan li varen explicar a la Matilda i a en Martin es varen alegrar molt per la notícia. Després d’ells ho varen comunicar al barri, a la Klara, com la resta, els hi va fer molta il•lusió, però molts veïns com la Bernardina o la Cosmina, que sabien el què era patir un part, pensaven que era una imprudència tenir un fill enmig d’una guerra que es preveia que no acabaria bé per ells i que seria més llarga del què es pensaven. Quan li varen explicar a en Georg un dia que el varen anar a veure a casa dels seus pares, aquest els hi va dir amb un tímid somriure:

Nosaltres varem néixer enmig d’una guerra que ens ha portat en aquesta guerra, espero que aquesta nova generació que neixi en aquesta guerra no sigui portada en una altra guerra. Us desitjo tota la sort del món, la necessitareu si us en sortiu.

A mitjans de novembre, l’Àngela va observar a la llibreria que els diaris alemanys havien engegat una violenta propaganda antibolxevic. Preguntant-li a en Martin si preveia que els soviètics arribarien a Berlín, el llibreter li va treure un mapa d’Europa que guardava en un armari del magatzem de darrere del taulell i li va senyalar que els soviètics estaven a Kiev però que avançaven ràpidament cap a on eren ells. Espantada, després de plegar de treballar l’Àngela li va explicar a en Fritz el què li havia dit en Martin. En Fritz patia ara el doble i desitjava amb totes les seves forces l’arribada dels anglosaxons, que continuaven encallats a Itàlia.

Els temors dels bombardeigs que feien patir a en Fritz es varen fer realitat la nit del 18 de novembre quan va tornar a sonar l’alarma antiaèria. Patint per les seves vides en sentir la maleïda sirena que sentien del Ministeri de l’Aire, en Fritz es va aixecar volant del llit i va agafar a l’Àngela i la va portar corrents al refugi, que al cap de cinc minuts va quedar ple deixant a molta gent fora. Sentint com queien les bombes, varen observar que el bombardeig tornava a ser molt potent. Tancant els ulls esperant que parés, varen sentir els crits de la gent que no parava de demanar que s’acabés la guerra. Un total de 488 avions de la RAF estaven atacant la ciutat en un atac dissenyat per l’Arthur Harris, conegut popularment com en Bomber Harry. Després de sentir que no se sentia caure bombes, la gent va començar a sortir del refugi a poc a poc esperant trobar un barri molt diferent el que havien acabat de deixar. En Fritz volia córrer ràpidament cap a l’Hospital per ajudar als seus companys, però quan va sortir del refugi va veure la imatge d’edificis en runes, morts per la carretera, nens vaguejant, vehicles destrossats, arbres pel terra, fum i molta gent ferida demanant ajuda. Impactat en veure aquella imatge, va decidir quedar-se al barri que tant estimava per ajudar als seus veïns com a la Carlene, que se li cremaven tota la botiga amb totes les plantes. En anar a casa seu amb l’Àngela per deixar-la amb els seus pares, va veure que una bomba havia destruït el garatge del seu pare on hi havia el Ford-T. Per la seva sort la Zündapp i el Volkswagen no es varen veure afectats de miracle. Patint per la reacció del seu pare per la pèrdua del seu estimat cotxe, va quedar parat en sentir-lo dir després de sortir de casa:

Ja poden destruir-me la casa o la fàbrica, tant me fa, l’únic que vull és que vosaltres estigueu bé i amb els nazis no hi estareu de bé.

En veure que tots els seus estaven bé, en Fritz va córrer a ajudar als veïns, que la majoria necessitava ajuda perquè havien quedat ferits o havien perdut algun familiar entre les runes. La Carlene no parava de plorar davant de la floristeria veient com es cremaven totes les seves plantes i en Richard i la Cosmina, que tenien la pastisseria just davant de la floristeria i que tenien tots els vidres de la pastisseria trencats en caure’ls-hi la farola, varen ajudar a apagar l’incendi de la floristeria. En seguida varen venir els bombers i els policies, que varen intentar apagar els incendis dels edificis i quan treien a algun un ferit de les runes, com en Frank, que s’havia quedat al pis recordant a la Margarethe, en Fritz li donava uns primers auxilis, que a vegades no eren suficients. Tot el barri cooperava i fins i tot en Martin ajudava a treure gent de les runes.

Quan els berlinesos varen aconseguir retornar a una certa normalitat, tot va tornar a canviar a dos quarts de vuit del vespre del 22 de novembre. Aquell dia el temps era molt inestable amb fred, vent i pluja. Mirant des de la finestra de casa com plovia, en Fritz va recordar que l’Àngela havia marxat a treballar sense el seu paraigües i a aquella hora la va anar a buscar a la llibreria. Després de saludar a l’Otto, que es protegia del vent amb el seu enorme paraigües negra, de sobte varen sentir l’alarma antiaèria. Espantat de nou i amb el paraigües a la mà, en Fritz va córrer com la resta dels veïns cap al refugi de la Potsdamer Platz. Abans es va aturar un moment a la llibreria per agafar a la seva esposa, i varen córrer juntament amb en Martin, l’Albert, la Helga, en Richard i la Cosmina cap al refugi. Just entrar-hi varen sentir com una bomba queia a molts pocs metres d’on eren ells matant a cinc persones que coneixien de tota la vida. Una parella jove que va morir eren els llogaters d’en Kurt i la Maria. Impactats, varen tancar la porta en veure que les runes i la pols arribaven a on eren ells. L’Àngela es va posar a cridar de ràbia i de dolor, i es varen posar les mans a les orelles per no sentir com les bombes queien fent tremolar les gèlides parets. Durant 20 minuts, els britànics no varen parar de tirar 2.300 tones d’unes noves bombes més potents just a on eren ells amb 460 Lancaster, 234 Halifax, 50 Stirling i 11 Mosquits. Els tremolors en el refugi eren cada cop més intensos i la gent no parava de plorar i cridar demanant que s’acabés d’una vegada per totes aquella guerra que per la majoria ja no tenia sentit. Després de mitja hora horrible per ells, la gent va sortir del refugi amb llàgrimes als ulls. Tots sabien que el panorama que es trobarien seria devastador. Els edificis cremaven, molts estaven completament en runes, per les voreres hi havia molts cadàvers de coneguts i el fum feia que no es veiés bé més enllà d’uns metres. Presa pel pànic, la gent va córrer cap a l’estació de trens Anhalter per fugir de la ciutat. Observant aquell ambient i les corredisses amunt i avall, en Fritz va portar l’Àngela al centre de la Potsdamer Platz perquè hi havia menys fum i perquè pogués respirar millor, però llavors varen sentir un crit. Girant el cap en direcció a la Leipziger Strasse, en Fritz va veure de lluny que la llibreria d’en Martin estava cremant com la resta dels edificis. Entre ells el pis de la Galiana i la botiga de l’Albert i la Helga. Corrent cap allà amb totes les seves forces, en Fritz va ajudar a en Martin a apagar l’incendi de la llibreria amb unes mantes que havia portat la Matilda mentre esperaven que vinguessin els bombers. Però el foc d’Heràclit era molt potent i va cremar casi per complet la llibreria i els seus llibres quan es varen apagar les flames amb l’aigua d’en Tales de Milet. Mirant al pis de la Galiana en anar a buscar una galleda d’aigua, va observar que la façana de l’edifici havia caigut al terra envaint tota la calçada i destruint el cotxe que tenia en Kurt aparcat aquell dia. L’Àngela, que no volia fer esforços per l’embaràs, es va quedar on l’havia deixat en Fritz. Mentre esperava darrere d’un tramvia de color groc completament danyat i amb els cables al terra, va veure a la seva mare i la seva germana plorant desorientades per l’entrada de la Leipziger Strasse. Corrent cap a elles els hi va demanar com es trobaven, però l’Annalisa, mig atordia, li va explicar que una bomba havia caigut a l’edifici on vivien hi havia destruït tot el pis deixant-lo en runes. Esgarrifada pensant que s’havien quedat sense llar com les 175.000 persones que s’hi quedarien aquell dia, l’Àngela va començar a patir pel futur de la seva mare i sense pensar-s’ho va avançar per la Leipziger Strasse enmig del fum i de les corredisses de la gent per demanar-li ajuda en el seu marit. Explicant-li a en Fritz, que estava apagant l’incendi de la llibreria, que patia per la seva mare, varen anar després de que vinguessin els bombers al seu pis i varen veure que per sort seva cap bomba havia tocat l’edifici. Sense saber què fer amb l’Annalisa, en Barnard, que també estava com els altres veïns a fora ajudant els altres a treure les runes de la calçada, va oferir la seva casa a l’Annalisa i a la Velda i li va demanar a en Fritz i a l’Àngela que també anessin a viure amb ells perquè era a peu de carrer i d’aquesta manera evitarien baixar escales i estarien més a prop dels refugis. Pensant de que no era una mala idea mentre l’Àngela estigués embarassada, varen acceptar l’oferiment del seu pare. Ells dormirien a l’habitació d’en Fritz i elles a la de l’Elise. L’endemà varen fer les maletes i l’Àngela es va endur tots els seus vestits, tots els seus records i totes les joies. En Fritz va agafar la Parabellum d’en Seigmund, la ploma d’en Chamberlain, les cartes d’en Lou i quatre peces de roba, a més d’uns quants records.

Després de deixar les coses a casa dels Klein, en Fritz i l’Àngela varen passejar pel barri per veure’n els danys. De seguida varen observar com el seu barri havia quedat en runes. No varen tardar en veure que havia quedat destruït part del Ministeri d’Armament i nombroses vivendes. Durant 24 hores la ciutat es va quedar sense electricitat, gas, aigua i telèfon. Per en Kurt varen saber que la Catedral havia patit un fort incendi que va deixar molt malmès l’edifici i que l’Òpera Kroll havia quedat destruïda. Després de deixar a en Kurt, varen parar-se un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li aigua, la botiguera els va explicar que la gent marxava de la ciutat amb tren per por. Preguntant-li a l’Àngela per marxar, ella li va respondre:

El meu fill serà berlinès. Confio molt en que no ens passarà res. Tinc un pressentiment. De moment no tenim que patir. A part de que no estem segurs enlloc, a on no hi ha bombardejos? (En els pobles).

Després d’acabar de comprar, en Fritz va anar amb la seva Zündapp cap a l’Hospital, on no paraven d’arribar ferits trets de les runes dels edificis. La majoria, sobretot la gent gran, es queixaven d’aquests bombardejos i demanaven aturar la guerra d’una vegada per totes. Després de plegar de treballar, quan anava amb la motocicleta pels foscors carrers de la ciutat anant cap a casa dels seus pares, de sobte va tornar a sentir les sirenes que alertaven d’un altre bombardeig. Esbufegant d’esgotament mentre es posava bé la visera dels seu casc, va donar tant gas com li deixava la Zündapp. Trencant a tota velocitat per la Wilhelmstrasse per llavors trencar a mà dreta cap al seu barri, de seguida que va veure a l’Àngela, que l’esperava a davant l’entrada de casa dels seus pares. Preguntant-li per la família, l’Àngela li va dir mentre feia un bot al seient de darrere que ja eren al refugi. Més tranquil, en Fritz va donar gas i varen anar a tota pastilla fins a l’entrada del refugi mentre esquivaven a molta gent que corria a peu desesperada. Entrant al refugi a tota velocitat després de deixar la motocicleta en una farola, es varen esperar juntament amb tota la seva família mentre sentien caure les bombes que llançaven 365 Lancasters, 10 Halifax i 8 Mosquits. Un cop varen parar de caure les bombes i després de que un home els fes un senyal de que el perill havia acabat, tots varen sortir a fora i varen tornar els incendis, els morts, les runes i el fum. Enfonsats sota la llum de la Llum, la gent es posava a plorar i a cridar demanant que es paressin els bombardejos. Sortint del refugi a poc a poc perquè la Katrina s’havia fet mal al genoll en caure pel carrer, en Marwin va veure que a uns metres d’on eren hi havia el cadàver d’un seu amic sota les runes d’una façana d’una casa. En sortir encara amb la cara blanca de por, en Fritz va agafar la Zündapp, que havia quedat coberta de pols però que s’havia aguantat dreta, i va portar a mig gas a l’Àngela fins a casa perquè descansés. Després d’aparcar la motocicleta, el noi va anar a ajudar als més necessitats, que com sempre eren molts. Aquest cop la pastisseria d’en Richard i la Cosmina es va veure afectada en caure un obús en els pisos de damunt, cosa que va provocar que el pis de dalt baixes a la pastisseria. No varen poder salvar tot el què havien produït durant el dia. L’endemà no hi hauria pa durant el barri.

El dia següent, quan la ciutat encara fumejava i apareixien més morts de sota les runes, varen tornar a ser atacats. Aquesta vegada en Fritz ja era a casa dels seus pares gràcies a que s’havia agafat el dia de festa, i varen córrer ràpidament cap al refugi tots junts. Des d’aquell lloc humit i asfixiat però que s’havia tornat quotidià, varen sentir com les bombes queien molt a prop. Els crits de la gent de fora s’arribaven a sentir a on eren ells. Espantats i tremolant de por, sabien que ho perdrien tot, i tots es varen posar a plorar abraçats mentre observaven com la gent s’indignava i es desesperava. Després de molta estona de sentir com queien bombes, varen sentir com ja només se sentien els crits de fora. Sabent que havia sigut terrible, la quantitat d’impactes era espantós, varen sortir tots a fora agafats de la mà i varen contemplar com la plaça estava pràcticament destruïda, només seguia intacte el rellotge del bell mig de la plaça. Mirant l’entrada del barri varen veure que estava totalment destruït, la carretera no es veia de les runes que hi havia. No hi havia pràcticament cap edifici que no hagués sigut afectat pel bombardeig. Caminant pel carrer com sonàmbuls i esquivant les pedres, varen veure que de la casa hi sortia fum i que la façana estava totalment destruïda. Corrent cap allà per apagar el foc, en Fritz va fer aturar a l’Àngela per demanar-li que es quedés quieta perquè no volia que fes esforços. Fent-li cas, l’Àngela es va quedar amb la seva mare a la que era la floristeria de la Carlene mentre observava com tota la família Klein i la Velda apagaven l’incendi de casa amb galledes d’aigua. Mirant més a la dreta va veure l’edifici d’en Kurt i la Maria molt danyat en caure-hi un obús en els pisos que tenien en lloguer. Avançant a poc a poc i esquivant les pedres en companyia de la seva mare, va veure més a la dreta la botiga de la Matilda i el pis d’en Frank totalment destruïts, només quedava l’esquelet de l’edifici. Caminant uns metres més enllà, observava com tots els edificis com el de la barberia de l’Otto estaven casi destruïts, quedant només els fonaments. Patint per casa seu, li va cridar a en Fritz, que no parava de treure galledes d’aigua d’una font, que anessin al pis, però el seu marit li va contestar amb una galleda a la mà:

És evident com ha quedat! Allà al pis estar ple d’incendis. No et preocupis ara per això. Les últimes coses les vaig portar l’altre dia a casa dels pares. Fins i tot les flors vermelles.

Respirant més tranquil•la, no volia perdre els records, les fotografies i les joies que encara hi havia, l’Àngela va anar a veure a en Mark i la Diane, que estaven a la vorera de davant del seu bar plorant perquè tenien el bar totalment en runes. Després d’apagar l’incendi de casa, en Barnard va entrar a casa i va veure que part de l’edifici havia quedat molt malmès. Tot estava cobert de pols, els vidres estaven trencats i els mobles estaven cremats. Patint per la seva antiga habitació, en Fritz va pujar a l’habitació corrents i es va quedar més tranquil en veure que el quadre de la Galiana no s’havia destruït. Baixant a baix, va ordenar-li a l’Àngela que es quedés a casa juntament amb els altres mentre ell i en Marwin sortirien a ajudar els altres. Recorrent pel carrer totalment destruït, varen observar com el pis d’en Fritz estava efectivament destruït com el bar Victorius, on només hi havia com a client el gat Cukie. Girant la vista cap a la Wilhelmplatz varen veure que també havia quedat molt afectada i que per tot arreu hi havia incendis, excepte en el Ministeri de l’Aire. Avançant uns metres més enllà per veure la Cancelleria del Reich, varen observar que l’edifici havia patit forts danys, igual que molts edificis oficials. En tornar a casa desanimats, varen ajudar al seu pare a retirar els mobles de la casa que no servien i en Fritz li va explicar a l’Àngela que el pis havia quedat en runes, cosa que la va posar molt trista i es va quedar una llarga estona al sofà ple de pols pensant en el seu pis que tant li agradava i en els veïns del primer pis i del segon pis, que varen anar a viure en els albergs de la ciutat. Mentre treien la petita taula de la cuina cremada a fora la casa, varen sentir el telèfon i en Barnard va córrer cap a la biblioteca per agafar-lo. Al cap de dos minuts va penjar el telèfon i va cridar mentre tornava agafar la taula amb en Marwin:

Fill de puta!. Encuriosits per saber qui era, li varen preguntar què passava i en Barnard els hi va dir: Era en Goebbels que volia que anés a la seva casa del carrer Hermann-Göering Strasse 20 per veure si havia patit desperfectes ja que ells estan en la seva casa del barri Schwanenwerder. Ho porta clar si es pensa que hi aniré.

La casa del ministre de Propaganda es va veure també afectada: l’últim pis va cremar per complet i tota la casa va quedar plena d’aigua. La Magda va tenir que venir corrents a Berlín per salvar tot el què pogués de la casa.

Al cap d’una estona, quan estaven retirant els últims mobles mentre intentaven posar unes fustes a l’entrada perquè ningú els hi entrés, hi havia molta gent que havia quedat sense sostre, com en Frank i els llogaters d’en Kurt i la Maria, i estaven disposats a fer qualsevol cosa per refugiar-se del fred, la ciutat va patir un altre bombardeig britànic amb més bombes explosives incendiàries. De seguida que varen tornar a sonar les sirenes tots varen córrer cap al refugi, però l’Àngela s’havia quedat a dalt a l’habitació d’en Fritz reposant tota sola després de beure’s una til•la que la va deixar ben adormida i després d’haver anat a ajudar a la Matilda a treure unes bigues de fusta que havien caigut del sostre de la botiga. Espantat, en Fritz, que tornava d’ajudar als pastissers, va anar directament a casa seu per buscar la família. En arribar a l’entrada es va trobar que tots sortien corrents. Preguntant per la seva esposa, la Katrina li va dir erròniament que l’Àngela estava a la botiga. Sense pensar-s’ho, tots varen anar cap a la botiga de la Matilda, però en no trobar-la tots varen començar a patir. Cridant pel carrer el nom de l’Àngela, varen veure com queien les primeres bombes allà on eren ells i de seguida varen començar uns forts i violents incendis que varen començar als antics pisos d’en Georg i en Lou. Espantats d’estar al descobert, en Fritz va cridar amb més insistència a l’Àngela, que en sentir les bombes es va despertar i va baixar tant ràpid com va poder i es va reunir amb tota la família, que estava al mig de la carretera. Anant cap al refugi corrents amb la resta de veïns, en Barnard es va aturar un moment just davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè sentia els plors d’un nen en un edifici en flames. Veient que el seu pare s’aturava, en Fritz també es va aturar i li va dir que no hi podien fer res, però en Barnard va agafar la valentia que no havia tingut en el passat i li va dir en el seu fill mentre escoltaven caure les bombes i veien com la gent corria cap a la Potsdamer Platz:

Fill, tu m’has ensenyat moltes coses que havia d’haver après fa molt de temps. Has sigut un exemple per mi, com jo ho havia d’haver sigut per tu. Gràcies per tot.

Agafant-lo perquè no fes cap bestiesa, en Barnard li va clavar una espenta que va fer caure al terra a en Fritz. Quan el noi es va aixecar va rebre una altra espenta d’una dona que marxava esvarada carrer avall. No podent fer res per aturar-lo, va veure impotent com el seu pare entrava a dins de l’edifici en flames. Al•lucinant veient el seu pare jugant-se la vida per un desconegut, en Fritz li va ordenar a crits a l’Àngela que s’endugués a la seva mare i a la seva germana al refugi. Sabia que la cosa podia acabar malament per la coixesa del seu pare i perquè ja era gran. Fent-li cas aquesta vegada en veure una bomba esclatar just a l’entrada de la Potsdamer Platz fent caure uns quants arbres i una farola, l’Àngela, la Luane, la Velda, la Katrina i en Marwin es varen tancar al refugi mentre les bombes anaven destruint el barri. A fora, en Fritz va intentar entrar a l’edifici però les flames es varen tornar més violentes i no li varen deixar entrar per més que ho intentes. Posant-se a cridar perquè algú els ajudés, va veure que un altre cop el deixaven sol, tothom pensava en la seva pell i marxava cap a la Potsdamer Platz. Esperant nerviós que el seu pare sortís ràpidament d’aquell edifici per marxar a aquell refugi, de sobte uns quants veïns com en Martin, en Mark i la Diane, que no havien pogut arribar al refugi, varen ajudar a apagar les flames d’aquell edifici amb galledes mentre sentien el nen petit plorant a dalt d’un dels pisos. En Fritz no parava ni un segon d’agafar galledes d’aigua per apagar aquell incendi, però el foc era massa violent i no hi podien entrar i estava patint com un boig pensant amb el seu pare que tant estimava. Al cap d’uns minuts, on es varen sentir més explosions, en Barnard va sortir del balcó de l’edifici en flames amb el nen agafat en els seus braços. Respirant més tranquils, tots li cridaven que tornés a baix perquè les flames estaven augmentant molt, però en Barnard els va dir cridant i amb llàgrimes els ulls que el fort vent s’enduia cap a l’est del barri:

Ho sento! No ho puc fer, la meva cama ferida m’impedeix saltar! Hi ha flames per tot arreu! Llavors, agafant un últim moment de valentia, va cridar plorant mentre les flames es tornaven més violentes i li tapaven la vista al carrer: Fritz, ets aquí?

Plorant també sabent que seria l’últim cop que sentiria la veu del seu pare, en Fritz li va contestar amb la cara blanca, amb llàgrimes als ulls i sense deixar-lo de mirar orgullós mentre sentia l’escalfor de les flames a la seva cara:

Sóc aquí pare, sóc aquí!.

Amb un somriure a la boca, en Barnard li va dir amb el nen agafat als seus braços:

Fill! T’estimo molt! Tot té conseqüències a la vida hi ha ho veus! Gràcies per ajudar-me a ser feliç, tu tens que tirar endavant pel teu fill i per la teva dona! Digués a la teva mare i als teus germans que els estimo molt.

En acabat de dir això, en Barnard va llançar el nen a damunt d’uns matalassos que havien deixat a terra en Mark i la Diane, i just llavors l’edifici es va enfonsar davant d’en Fritz, que va veure morir el seu pare davant seu mentre feia un fort crit de ràbia i desesperació. Impotent veient com l’edifici s’enfonsava amb el seu pare dins, es va girar per no veure aquella escena i es va posar a plorar mentre sentia caure més bombes i la pols l’hi arribava a la cara. En girar el cap va veure les runes d’aquell edifici i de seguida el foc es va escampar per l’edifici on hi havia la pastisseria i es va tornar més violent. Plorant abatut a la cantonada esquerra de la Potsdamer Platz, en Martin se li va apropar per consolar-lo i li va dir mentre sentia com encara queien les bombes britàniques:

El teu pare és un heroi! El que ha fet avui és d’herois, no ho oblidis mai.

Sense trobar cap paraula i no fent cas a les bombes, en Fritz es va aixecar enfonsat i el va abraçar amb tota la seva força mentre una altra bomba queia a uns metres d’on eren ells destruint un parell de tramvies i un autobús. Eixugant-se les llàgrimes després de deixar a en Martin, en Fritz va preguntar a en Mark pel nen que havia salvat el seu pare, i l’amo del Victorius li va respondre amb orgull:

És viu gràcies a un heroi. El teu pare era un autèntic heroi, com els dels contes de fades. No ho oblidis mai qui era.

En acabar el bombardeig, tota la gent del refugi va sortir corrents a apagar els incendis, que eren molt greus. Quan l’Àngela va veure a en Fritz a la Potsdamer Platz el va abraçar amb tota la seva força perquè es temia el pitjor sentint els forts tremolors des del refugi, però veia que el seu marit no deixava de plorar i que tenia la mirada perduda mirant a la seva mare. Sense preguntar-li res, va entendre que havia passat alguna cosa amb en Barnard. Sense aire i abaixant el cap, la Luane li va preguntar plorosa pel seu marit, però a en Fritz no li va fer faltar contestar perquè les llàgrimes ho deien tot. Posant-se a plorar tots al mig del carrer, en Fritz els va explicar mentre abraçava a la seva mare, que no deixava de cridar el nom del seu marit, i als seus germans:

El pare ha mort com un heroi salvant la vida d’un nen! Ser que és dur el que us diré, però ara és com s’hi haguéssim caigut amb motocicleta, ens aixequem tot i que sabem que demà ens farà mal a tot el cos, però ara encara no sentim aquest dolor tenim que córrer per ajudar als demés, no estem sols en aquest patiment. Ho tenim que fer per ell, pel pare, i per la seva valentia. Ara hi ha molta gent necessitada com nosaltres i sinó cooperem no ens en sortirem.

Fent el cor fort i pressionant la mandíbula de la ràbia que sentia, en Marwin va anar amb el seu germà a apagar l’incendi de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, que estaven desesperats veient com es cremava el seu negoci. Però la Luane no va tenir forces per continuar, no deixava de mirar les flames que s’havien emportat al seu marit i es va assentar entre els arbres del petit parc de la Potsdamer Platz plorant desoladament mentre no deixava de cridar el nom del seu marit, a qui estimava amb passió i que mai més tornaria a veure. Recordava tots els moments que havien viscut i lo feliços que havien sigut en aquell barri. L’Àngela i la Katrina l’intentaven consolar com podien assentant-se al seu costat, però elles també estaven molt afectades per la mort d’en Barnard, a qui estimaven profundament. Després d’apagar alguns incendis en els edificis del voltant de la Potsdamer Platz, on molts d’aquests edificis varen quedar destruïts, entre ells el bar de l’Hotel Esplanade, varen anar a casa, que per sort no s’havia vist gaire afectada, només havia patit un petit incendi que va ser apagat ràpidament per la Katrina amb l’ajuda de la Matilda, la Velda i l’Annalisa. Entrant a la casa a poc a poc i amb la cara blanca i coberta de pols, la Luane es va asseure en una cadira del menjador i es va posar a plorar desesperada mirant la butaca d’en Barnard. Sense dir-se res, els tres germans varen abraçar a la seva mare i es varen prometre que recordarien a en Barnard com un heroi, que era el que de fet era.

Per culpa dels incendis es varen veure afectats a més de la Leipziger Strasse, el barri Ministerial i el nord i l’oest de la ciutat. El Kaiserhof i el Ministeri d’Hisenda varen quedar destruïts. El Teatre Estatal, on en Barnard hi anava sovint amb la Luane, com el Reichstag varen cremar, però es va poder apagar el foc gràcies a la gent.

Al matí de l’endemà, quan varen trobar el cos sense vida d’en Barnard enmig de les runes fumejades, la ciutat vivia un caos. La majoria de les cases ja no tenien ni calefacció, ni aigua, ni llum. Les línies telefòniques estaven tallades i la majoria dels edificis ministerials havien sigut bombardejats. 400.000 persones s’havien quedat sense casa i havien mort 2.700 persones entre els dos devastadors bombardejos. Acabant d’ajudar a treure les runes de la calçada amb la resta dels veïns, que li anaven donant el seu condol, en Fritz va veure com els soldats de la Wehrmacht netejaven les principals artèries de la ciutat. Mirant-los amb el seu uniforme verd i les seves lluents botes altes i negres, en Fritz tenia unes ganes boges de matar-los perquè els considerava els responsables de tots els patiments i de la mort del seu estimat pare. A la nit, quan tornava sol i desolat a casa després d’ajudar a en Richard i a la Cosmina a treure les runes que encara hi havia al forn, va tornar a sentir la maleïda sirena que semblava que el perseguís com la seva ombra. Ràpidament, tot el barri va sortir de les runes dels vells edificis i es varen dirigir ràpidament al búnquer. Anant a contracorrent, en Fritz va anar de dret a casa seu i després d’agafar a la família es varen refugiar al búnquer, que de seguida va quedar ple. La Luane, que no badava boca, no parava de plorar recordant al seu marit i la Katrina, cansada i desgastada de tants bombardejos, va caure a terra d’esgotament. En Fritz, que per uns instants va oblidar al seu pare, va veure com la resta que no queien bombes, de fet en varen caure molt poques, i va pensar que l’atac es produïa a l’est de la ciutat. Sortint del búnquer, tots es varen quedar més tranquils en saber que no s’havia produït un gran atac, però en entrar a la Leipziger Strasse els ànims varen decaure per complet en tornar a veure la imatge del carrer completament destrossat envaït per les runes, els vidres trencats, les rates, la pols, els arbres caiguts, la ferralla i les pertinences dels veïns del barri. Mirant al cel, li va dir a en Marwin que no entenia perquè no havien sigut atacats com els altres dies, no sabia en aquells moments que els britànics havien enviat uns quants Mosquits a la capital per distreure els caces alemanys per així poder bombardejar a plaer la ciutat de Frankfurt, però el seu germà, que estava destrossat per la mort del seu pare, no es va dignar ni a contestar-li i va tornar a casa en silenci.

El dia següent al matí, la família Klein, la família de l’Àngela, els veïns com en Kurt, la Maria, en Hermann, la Bernardina, la Klara, la Carlene, en Richard, la Cosmina, l’Albert, la Helga, en Mark, la Diane, en Frank i l’Otto, i els amics com en Georg, la Matilda i en Martin varen donar un últim adéu a en Barnard en el cementiri Sant Mateu. Plorant i destrossats, tota la família es va enfonsar quan varen posar el taüt d’en Barnard sota terra i se li va tirar flors al damunt. No es podien creure que el seu venerat pare, marit, sogre, amic i veí ara fos mort i no pogués respirar mai més. No aguantant més el dolor però sabent que no podia està destrossat davant de la seva mare, en Fritz va anar a donar una volta tot sol pel cementiri mentre es deixava endur pels records. No deixava de pensar que el seu futur fill ja que no coneixeria el seu avi. El millor avi que hagués pogut tenir. Plorant de ràbia mentre anava mirant les làpides, trobava molt injust que el seu pare, un excel•lent pare que mai havia volgut la guerra i que la guerra l’havia matat, hagués mort d’aquella manera sense poder gaudir del seu net que tanta il•lusió li feia veure. Aturant-se a la tomba d’en Lou, va pensar en la quantitat de morts que hi estava havent en poc temps. Caminant uns metres més enllà mentre sentia el fort ven a la cara i com li queien les últimes fulles de la tardor al damunt, va anar a la tomba de la Galiana i es va agenollar davant de la làpida. No aguantant més aquell dolor, va cridar histèric:

Protegeix-lo si-us-plau! Estimo molt al meu pare i no em veig en cor de continuar sense ell, era tant feliç en veure’l en la seva butaca i escoltant els seus savis consells. No sé per on em tinc que guiar ara!

Recordant com el seu pare l’havia ajudat durant la seva vida: l’havia portat a París, l’havia ajudat a superar la mort de la Galiana, l’havia aconsellat amb l’Àngela i amb la seva vida, i recordava totes les seves converses polítiques i intel•lectuals que havien tingut, en Fritz es va aixecar de la tomba de la seva estimada i va pensar que tot havia marxat per sempre més. Tornant amb tots els demés, es va fondre en una eterna abraçada amb la seva mare, que no s’aguantava dreta de dolor i no parava de plorar amb el seu vestit negre. En tornar a casa, la Luane es va quedar assentada en una cadira del menjador mentre mirava la butaca del seu marit recordant-lo com si passava hores i hores llegint en Mann i escoltant música d’en Beethoven tot entusiasmat. Mirant els llibres de la biblioteca particular del seu pare, en Fritz li va dir en el seu germà:

Pots tirar tu sol l’empresa?

Amb els ulls vermells de tant plorar, en Marwin li va contestar mentre agafava la novel•la Peter Simple de Marryat per no mirar-lo als ulls:

Això és igual! No vull continuar treballant allà sense el meu pare. No puc. A més, ha quedat en runes i val més que es quedi en runes. No treballaré pels assassins del meu pare.

Entenent-lo i deixant-lo amb la novel•la a les mans, en Fritz va pujar a dalt a l’habitació amb l’Àngela, que estava a davant del llit agenollada resant per l’ànima d’en Barnard. Veient al seu marit, l’Àngela el va abraçar i li va donar el condol dient-li que ho sentia molt i que estimava molt al seu pare. Plorant, es varen passar el dia tancats a casa mentre rebien els veïns que venien a donar el condol. La majoria del barri havia perdut a un o més d’un familiar, però la mort d’en Barnard va ser sentida per tothom, que el recordava com un heroi que va salvar el 24 de novembre de 1943 a un nen petit que estava apunt de morir cremat.

Al cap de dos dies, la família Klein encara vivia consternada davant de la pèrdua d’en Barnard, i en Fritz i en Marwin feien el què podien per reforçar la casa perquè no els hi entrés ningú. A la nit, novament els britànics varen tornar a atacar la ciutat. Aquesta vegada les sirenes varen sonar massa tard perquè es va creure que els avions britànics es dirigien un altre cop a la ciutat de Francfort del Main. En sentir els motors dels 443 Lancaster i els 8 Mosquits, tots varen córrer cap al refugi, però en sortir de casa en Fritz va veure que la seva mare no els seguia. Sabent que volia morir per estar amb el seu pare, va recordar mentre sentia les sirenes com ell havia desitjat deixar d’existir quan va morir la Galiana, i va ordenar-li a en Marwin que portés a l’Àngela al refugi. Sentint com queien les primeres bombes, que moltes varen caure a les fàbriques Rheinmetall-Borsig, lluny d’on eren ells, en Fritz va entrar a casa i es va trobar a la seva mare asseguda a la butaca del seu pare plorant mentre sentia el Rèquiem de Mozart amb una copa de conyac a la mà. Mirant al seu fill amb els ulls plorosos i vermells, la Luane li va cridar:
Deixem aquí, vull anar amb el teu pare…… l’estimava molt! Vull estar amb ell! Marxa d’aquí hi ves amb la teva dona i amb el teu fill. Ells et necessiten, jo ja només sóc una nosa.
Sense dir-li res, l’entenia perfectament, en Fritz si va apropar a poc a poc fent cas omís a les bombes que queien intensament, la va abraçar mentre sentia els crits de la gent en sentir com queien bombes prop del barri, i li va dir mentre li feia un petó a la galta:
Ser que l’estimaves… tots l’estimàvem…. però tens una missió en la meva vida. Ho sento mare, però has de continuar fent de mare.
Tancant els ulls que també s’havien posat a plorar recordant al seu pare, en Fritz la va agafar per la cintura i com si fos un sac de patates la va portar corrents cap al refugi mentre ella li anava cridant destrossada que la deixés morir. En arribar al refugi tots varen abraçar a la Luane, que no parava de plorar enfonsada, i es varen quedar tots junts mentre sentien com continuaven caient les bombes. Però aquesta vegada les bombes varen caure majoritàriament en els districtes de Wedding i de Reinichendorf, que varen resultar greument danyats, especialment les fàbriques de munició i la fàbrica de tancs situada a Alkett, que va començar a cremar. De seguida que varen sortir del refugi varen veure una onada de foc a uns quants metres d’on eren ells, però es varen estranyar i empipar en no sentir els bombers. Veient que estaven sent abandonats i que havien d’apagar ells mateixos els incendis, la indignació va anar creixent fins que es va convertir en ràbia quan es va saber més tard per boca de la Klara que en Hitler havia ordenat des de Rastenburg enviar tots els bombers a la fàbrica de tancs a Alkett per apagar els incendis abandonant el poble. L’endemà, en Fritz, que encara tenia uns dies lliures per la mort del seu pare, va anar a l’Hospital per ajudar als ferits, que eren molts i de molta gravetat.
El 29 de novembre, en Goebbels, que encara no sabia que en Barnard era mort, va tornar a trucar a casa dels Klein per convidar-los al cinema Titania Palast, un dels més grans de la ciutat, per sentir-lo pronunciar un discurs davant de les Joventuts Hitlerianes. Agafant el telèfon en Fritz des de la biblioteca del seu pare, el noi li va contestar enrabiat mentre mirava a la seva mare:

El meu pare ha mort per la vostra incompetència, per la vostra bogeria, per la vostra obsessió en destruir i per la vostra irracionalitat. No ens tornis a trucar mai més i les comandes de banderes ja se les pot posar a on li càpiguen. Tarat.

Penjant-li el telèfon, en Marwin li va posar la mà a l’espatlla per donar-li el seu suport i varen tornar al menjador per continuar plorant per en Barnard. A l’altra banda del telèfon, en Goebbels no va escoltar les paraules d’en Fritz després de que li digués que en Barnard era mort. Li va saber molt de greu la mort de qui considerava un bon amic i un fidel seguidor del nacionalsocialisme, i es va quedar tota la resta del dia abatut pensant amb en Barnard. Inclús va enviar unes flors a la família, que varen ser lògicament llançades a la claveguera.

Els següents dies la gent del barri intentava refer el seu barri: treballaven sense descans per tornar a aixecar les cases i els negocis. En Richard va netejar l’entrada de la pastisseria i des d’una taula de fusta només venia pa, el bar Victorius va obrir posant quatre tamborets i una barra de fusta just a l’entrada del bar, tot i que només servien cervesa calenta i aigua de l’aixeta. Però el 2 de desembre Berlín va tornar a patir un altre bombardeig per part de la RAF amb 428 bombarders (425 Lancaster, 15 Halifax i 18 Mosquits), que varen llançar 15.000 tones de bombes. Com els altres cops, tota la família va córrer cap al refugi i es varen quedar esperant que les bombes deixessin de caure al terra. Aquest cop, en sortir, la gent ja no va córrer cap a casa seu ja que la majoria ja no tenia casa, família o negoci per salvar. La gent suplicava que acabessin amb la guerra i amb els maleïts bombardejos que els afectava en la seva moral, però no tan en la seva indústria que només es va reduir un 10%. Només els més fidels al règim es varen alegrar que en aquell atac havien abatut a 40 avions britànics.

El dimecres 15 de desembre, la llibreria d’en Martin va tornar a obrir, tot i que ara només venia diaris del règim perquè ningú volia comprar llibres i només tenia una prestatgeria. La Matilda va obrir la botiga l’endemà, un dia que feia un temps horrible amb fred i vent, col•locant quatre fustes que havia trobat en un edifici en runes com a paret i tenint mitja dotzena de productes bàsics que treia d’un magatzem situat a Moabit, però aquella mateixa nit la RAF, amb 483 bombarders Lancaster i 15 Mosquits, va tornar a bombardejar Berlín i de nou va destruir la botiga i la llibreria, a més del Teatre Nacional i els edificis d’arxius nacionals, i el sistema ferroviari de la capital es va veure alterat. El cel era l’única preocupació dels berlinesos i quan es feia de nit la gent de la Leipziger Strasse no deixava de mirar enlaire en busca dels odiats bombarders britànics. El dijous 23 de desembre, la RAF va tornar a bombardejar Berlín amb 364 Lancasters, 7 Halifax i 8 Mosquits, cosa que va fer perdre els nervis a molta gent, que viva molt alterada sense poder dormir una nit tranquil•la. A més, les defenses alemanyes varen tornar a fallar estrepitosament i només varen poder destruir 16 dels quadrimotors Lancaster, una autèntica vergonya pels berlinesos que alguns recordaven com en Göering havia promès que Berlín mai seria atacada. L’endemà, dia de la nit de Nadal, molts pocs berlinesos varen celebrar aquella nit. A casa els Klein no es va fer res, en Barnard era molt present en les seves ments, i tots varen anar a dormir ben d’hora després de menjar un trist plat de patates bullides amb pèsols. L’Àngela va resar durant tota la nit perquè el cel no els caigués a sobre i la Luane dormia abraçada amb un fotografia del seu marit perquè el llit se li feia enorme i buit.

Dos dies abans per fi d’any, Berlín va tornar a ser bombardejada. Els ànims de la gent estaven completament pel terra i ja no es corria per reconstruir els edificis, els negocis, les cases, les fàbriques, ja que sabien que vindrien els bombarders i ho tornarien a destruir tot. En Marwin anava sovint a veure les restes de la fàbrica i es posava molt trist en veure que era ocupada pels vagabunds que encenien un foc per escalfar-se just on hi havia el despatx. La família vivia gràcies als salaris d’en Fritz i de l’Àngela, que cobrava en negre uns quants Reichsmarks, i dels quantiosos estalvis que tenia en Barnard amb la seva esposa. La Katrina, que havia deixat d’estudiar Història perquè no volia estar lluny de casa, es passava els dies ajudant a la Matilda a reconstruir la botiga juntament amb el seu germà. Després de treure les runes i tots els prestatges cremats i destruïts, varen netejar el terra amb una escombra vella i varen posar els productes que la Matilda els portava a sobre una manta.

El 1944 va aparèixer trobant a un Berlín amb runes i amb els berlinesos destrossats. En Fritz va desitjar que en el nou any no anessin més en el cementiri Sant Mateu a enterrar més familiars i més coneguts, però sabia que hi acabarien anant tard o d’hora en aquell any. Desitjant no tornar a ser bombardejats, el seu desig no va aguantar ni unes hores perquè aquella nit la RAF va tornar a bombardejar Berlín. El recorregut cap al refugi el sabien de memòria i inclús havien fet amics allà dins i parlaven de política i del règim nazi. En Fritz patia perquè a l’Àngela se li començava a notar una mica la panxa, encara no sentia la nena bellugar-se, però veia que cada vegada anava més lenta i tenia por que alguna espenta la fes caure malament. Tots els veïns, sobretot la Cosmina i la Bernardina, anaven amb molt de compte amb l’Àngela i l’ajudaven a que tingués una mica d’aire a dins del refugi.

Al cap de dos, els britànics varen atacar novament a gran escala, però aquesta vegada els britànics varen perdre en l’atac a 27 dels 363 Lancasters destinats en l’operació, a més de 168 tripulants. En sortir del refugi varen observar que els danys eren insignificants i tots esperaven que haguessin trobat la fórmula de contrarestar els atacs. Els següents dies, en veure que no es produïa un bombardeig, la gent va tornar a reconstruir els edificis i els negocis esperant que els britànics haguessin entès de que ara els podrien contrarestar. La pastisseria va tornar a obrir, igual que el bar Victorius i la perruqueria de l’Otto. La Matilda, que no podia més per la seva edat, va anar a casa dels Klein a demanar-los ajuda perquè algú es fes càrrec de la botiga, que de fet anava en nom d’en Barnard. Pensant en una bona solució entre tots, en Marwin i la Katrina es varen oferir per treballar amb ella i li varen prometre que tirarien el negoci endavant entre tots. La idea de la Matilda era donar-los el negoci quan acabés la guerra.

Mentrestant, l’Àngela, que estava preocupada per l’embaràs, només pensava que hauria de parir en el carrer enmig d’un bombardeig. En Fritz, per la seva part, creia en una revolució des de dins i intentava animar als més crítics en alçar-se contra el règim, però la gent preferia esperar a que vinguessin els Aliats abans de cometre un suïcidi com aquell. Ells no tenien armes, el govern sí. A més, encara hi havia molts simpatitzants del règim, sobretot els més joves que no dubtaven en saludar amb el Heil Hitler, i la policia amb la Gestapo era a tot arreu encara. La nit del dimecres 5 de gener, els berlinesos es varen aixecar dels seus llits un altre cop en sentir l’alarma. La família Klein, com tota la gent del barri i de la ciutat, varen anar als refugis de drets. Molts ja no aguantaven més, volien descansar en pau d’una vegada per totes, les sirenes els feien tornar bojos. Tancats al refugi varen escoltar que l’atac era molt poc intens ja que no se sentien grans explosions. De fet, era un atac de distracció de 28 Mosquits per tot Alemanya. Després de que acabés l’atac, on els britànics varen perdre a sis quadrimotors, tots varen sortir amb ordre del refugi i varen tornar a les restes de les seves llars. En Fritz no deixava ni per un moment a l’Àngela, que ja notava com el nen o la nena li donava uns petits cops. El 14 de gener, 17 bimotors Mosquit varen tornar a sacsejar Berlín. Tot i que l’atac no va tenir cap importància ja que l’atac d’aquella nit el varen fer 498 bombarders Lancaster a la ciutat de Brunswick, els berlinesos es tancaven amb l’ai al cor en els refugis més propers esperant que les seves llars continuessin dempeus o no quedessin encara més malmeses. Tancats en l’humit refugi de la Potsdamer Platz després de sentir les sirenes mentre estaven al menjador amb la llar de foc encesa amb quatre fustes que havien trobat en un descampat, en Fritz comentava amb el seu germà que els britànics els controlaven tant que els podien espantar cada nit que volguessin. De fet, tots els berlinesos sabien la realitat; no hi havia possibilitat de victòria. El pobre Martin feia els impossibles aquells dies per intentar reunir llibres per poder-los vendre, però era inútil perquè els berlinesos que quedaven a la Leipziger Strasse no estaven per comprar llibres i menys per llegir-los. Els llibres ara només sabien per escalfar.
El 20 de gener, un dijous que feia molt mal temps per culpa de la pluja i el vent a més del fred, els berlinesos varen anar a dormir com cada nit amb la por al cos esperant no ser atacats. A casa dels Klein, que estava bastant deteriorada i el fred i penetrava pels múltiples forats del sostre, varen agafar les mantes més gruixudes que varen trobar per escalfar-se del terrible fred que feia aquella nit. En Fritz i la Katrina s’ocupaven de que la llar de foc estigués encesa i amb les brases calentes torraven una mica de pa sec que els guardava sempre la Matilda. Després d’acompanyar al pa amb una mica de sopa d’all, es varen posar a dormir tots junts al menjador coberts amb les gruixudes mantes. Al cap de poc de tancar els ulls, de cop, com si fos un malson que els perseguia, varen tornar a sentir les sirenes. Ja agafant-s’ho amb certa calma perquè les últimes nits els atacs havien sigut de distracció, es varen aixecar, varen agafar els abrics més gruixuts, les bufandes i els guants i varen anar cap al refugi amb els demés veïns que varen sortir espantats. Però aquest cop l’atac no va ser de distracció. 796 bombarders de la RAF (495 Lancaster, 264 Halifax i 10 Mosquits) s’acostaven a la capital. Tancats al refugi amb els demés, al cap d’uns minuts varen sentir els motors dels aparells i de seguida varen veure que n’hi havia molts. La Diane espantada es va posar a tremolar en sentir els motors dels quadrimotors Lancaster, els més poderosos. Uns instants més tard, tots varen sentir com queien les bombes i en ressonar el terra ja varen veure que aquest cop l’atac no era una broma. No paraven de sentir els xiulets de les bombes i com explotaven en impactar contra un edifici o contra el terra. També sentien els caces nocturns alemanys i les defenses del Flak, però tots patien per com quedarien les seves llars. La Maria estava molt preocupada perquè les seves filles aquella nit havien anat a dormir a casa d’unes amigues i no parava de cridar de ràbia. Plorant desconsoladament mentre el seu marit s’asseia abatut al terra amb les cames paralitzades d’impotència, la Maria, després de fer un crit que va espantar a un pobre vailet que estava ben agafat a la faldilla de la seva mare, ja no va aguantar més i en un atac de ràbia va intentar sortir desesperada. Amb pas ferm va obrir la porta i va treure el cap a fora, però en aquell precís moment va caure una bomba just al bell mig de la Potsdamer Platz. Sense poder tancar la boca, la Maria va quedar coberta de pols, que va entrar ràpidament al refugi fent cridar de por a la canalla. Les mares intentaven mantenir la postura perquè els seus fills estiguessin més tranquils, però les seves cares blanques i els seus tremolors no amagaven la por que tenien al cos. En Martin, espantat com mai després de veure entrar la pols juntament amb una ràfega de vent, es va amagar a darrere de tots amb els més petits. Ràpidament, l’Otto i en Mark varen tancar la porta i la Luane va agafar a la Maria, que tenia la jaqueta de llana plena de pols, i la va fer entrar a dins. Amb el cor encongit, varen acabar de sentir com queien encara més bombes i tothom ja preveia que no en quedaria res de la ciutat. La Klara portava sempre un àlbum de fotografies del seu difunt marit, la Bernadina una fotografia amagada a la seva cartera del seu fill, en Hermann portava al damunt tots els estalvis que li quedaven i la Diane totes les joies que en Mark li havia regalat. Els britànics varen llançar un total de 2.300 tones de bombes, però no varen fer els danys esperats, a més de que varen perdre en l’atac a 13 Lancaster i 22 Halifax. En obrir la porta de ferro del refugi després d’escoltar una bona estona el silenci, tots varen quedar glaçats en rebre a les seves gèlides cares aquell aire tant fred. Avançant a poc a poc i amb les mans posades dins dels abrics, tots varen veure que l’atac no havia sigut tant devastador com pensaven. Hi havia arbres al terra, algun edifici més danyat, algun incendi, uns quants cadàvers, un parell de cotxes convertits en ferralla, però els danys no eren tant greus com temien alguns. La família Klein va anar ràpidament a casa ja que l’Àngela anava molt cansada amb el pes de la criatura. Després de deixar a l’Àngela a casa acompanyada per la seva mare i la seva germana, en Fritz i en Marwin varen sortir a fora en veure que la Klara cridava que algú l’ajudés perquè unes fustes havien caigut damunt de la porta d’entrada del seu pis. Després d’ajudar-li a treure les fustes, que varen tallar a trossos amb una serra per fer-ne llenya per la llar de foc, es varen trobar amb l’alegria de veure les filles de la Maria i en Kurt. Les noies estaven ben espantades, tenien la roba fetes pols, però estaven bé. Només entrar a casa, la Maria les va abraçar amb totes les seves forces i les va fer entrar cap a dins.

La nit abans del 28 de gener, mentre en Fritz intentava dormir li venien de nou els records de la Galiana. Ara ja farien 11 anys d’aquell dia, però el record li era ben viu. Amb el coixí al cap mentre observava com l’Àngela dormia de cara amunt per la panxa, de cop varen tornar a sentir les sirenes. Eren 515 Lancaster i 15 Mosquits que s’apropaven a la capital. Amb pocs segons tots varen sortir de les empolsinades mantes i varen córrer de dret cap al refugi. En sortir per la porta es varen trobar a la resta de veïns que corrien tant com podien amb els seus objectes de valor més importants cap al refugi. Tancats de nou en aquell ambient tant fred i humit, per passar el temps varen jugar a una partida de cartes que havia portat en Mark del bar i d’aquesta manera varen passar una bona estona fins que varen sentir com les bombes impactaven ben a prop d’on eren fent tremolar el terra i fent plorar als més petits. Esgotada, la Katrina es va asseure al terra i es va posar a plorar demanant que s’aturés aquella maleïda guerra. Tots varen escoltar en silenci els plors i les súpliques de la Katrina mentre les bombes continuaven queien amb tota impunitat. Després de que acabés el bombardeig, que els va costar en els britànics 33 aparells, tots varen tornar a les respectives llars esperant que en quedés alguna cosa. Per sort, el barri no va ser tocat de gaire importància i tothom va poder tornar a casa.
L’endemà, després de no dormir ni un minut pensant que tornarien els britànics, en Fritz i l’Àngela varen marxar de bon matí cap al cementiri Sant Mateu com feien cada any. En Fritz portava un ram de flors blanques i un altre ram de roses que havia amagat al rebost abans del bombardeig, i l’Àngela portava dos rams de flors vermelles que havia amagat a l’armariet del lavabo de baix. Primer es varen aturar a la tomba d’en Barnard, on varen deixar-hi un ram cada un. Mirant la làpida del seu pare amb les dates de naixement i de mort, en Fritz es va posar a plorar recordant-lo. Amb llàgrimes als ulls, li va dir a l’Àngela, que tampoc es podia contenir les llàgrimes pensant amb el seu sogre:
Era un gran home, una gran persona i un excel•lent pare. És injust que ell no ens gaudeixi com hagués volgut. L’estimava molt Àngela. Però…… em sembla que ell ara està a un lloc millor que jo.

Després de fer-li un petó per consolar-lo, varen anar a la tomba d’en Lou, on en Fritz va recordar en veu alta les quedades al bar de l’Hotel Esplanade, que continuava destruït, i reia amb llàgrimes als ulls recordant com en Lou empaitava les noies amb poca traça. Després de que l’Àngela hi deixés el seu ram, varen anar a la tomba de la Galiana a poc a poc mentre observaven com una bomba del dia anterior havia impactat en una zona del cementiri fent-hi un profund cràter. En passar l’últim arbre varen veure a un home plorant palplantat amb una maleta al costat i vestit amb un senzill abric marró i un barret arrugat. No reconeixent-lo en un primer moment, quan aquest home es va girar per veure qui se li apropava per darrere, en Fritz va quedar parat en veure que aquell home se semblava molt a en Heinrich, el pare de la Galiana. Quedant-se’l mirant durant uns segons sense dir-li res, aquell home, que estava pàl•lid com la neu, li va dir en veu baixa mentre mirava el ram de flors blanques d’en Fritz:
Fritz?
Amb la pell de gallina i quedant-se sense aire, en Fritz li va contestar:
Ets en Heinrich?
Sense respondre-li, en Heinrich va deixar la maleta al terra i va córrer cap a ell i el va abraçar amb totes les seves forces durant uns eterns segons amb l’Àngela com a testimoni. Separant-se de l’abraçada, en Heinrich li va comentar content i amb un somriure a la boca que havia canviat molt físicament. Ell també havia envellit, els cabells eren tots blancs, les arrugues eren més pronunciades, portava ulleres i estava més gras. Emocionat, encara no s’ho creia, en Fritz li va explicar nerviós que estava molt feliç de veure’l. No deixant de mirar-lo, en Fritz li va canviar la cara d’alegria quan va veure que en Heinrich girava la mirada cap a l’Àngela i a la seva panxa, que era encara bastant petita però ja es notava. Glaçat, en Fritz es va quedar en silenci perquè no sabia com dir-li que s’havia enamorat, casat i que ara tindria un fill. L’Àngela, sospitant que aquell home era el pare de la Galiana, es va tocar la panxa, i en Heinrich la va saludar amb molta cordialitat i li va dir a en Fritz:
Estic molt feliç de veure’t i de saber que les coses t’han anat bé. Tu mereixies, erets un molt bon noi, per això la meva filla et va estimar tant.
Trist però a la vegada feliç de recordar a la Galiana amb en Heinrich, en Fritz li va explicar amb llàgrimes als ulls que cada 28 de gener venia al cementiri per deixar-hi un ram de flors i que havia complert el somni de la Galiana de ser metge. Deixant el ram de flors damunt de la tomba, en Heinrich va agafar la maleta i li va preguntar per la família. Sense saber com dir-li, en Fritz el va portar de dret davant de la tomba del seu pare. Impactat en saber que en Barnard era mort, en Heinrich es va quedar uns segons en silenci. Amb veu freda li va comentar que poc després de la mort de la Galiana es va separar de la Corina perquè pensaven diferent sobre com afrontar la mort de la seva filla i que ella havia mort durant els bombardejos a Hamburg de l’estiu passat. Explicant-li que durant aquell bombardeig havia perdut a tota la seva família i la seva casa, en Fritz el va portar fins la tomba d’en Lou. Trist per saber que havia mort aquell noi amb qui la seva filla havia jugat tant de petits, en Heinrich va cridar amb ràbia:
Quantes vides s’han trencat per una ideologia que no es va saber interpretar quan tocava.
Fent-li que sí amb el cap, en Fritz li va explicar amb una cara que no amagava la seva tristor, que en Georg havia quedat invàlid i que havia perdut un braç, una orella i un ull durant la guerra, que la seva àvia havia mort en un camp de concentració i que el germà de la seva esposa també havia mort a la guerra quan intentaven ocupar Moscou. Després de sortir del cementiri, tots tres varen anar cap a casa d’en Fritz mentre anaven recordant temps antics i llunyans. L’Àngela no deia massa res perquè veia que a part de ser l’ex sogre d’en Fritz era un home molt intel•ligent, i tenia por que el seu marit tornés a recuperar els records de la Galiana. Preguntant-li perquè havia tornat a Berlín, precisament quan la ciutat era més durament castigada, en Heinrich li va contestar:
A Hamburg ho vaig perdre tot i ja no em queda res. Pensava que s’hi havia de morir ho volia fer en un lloc a on vaig ser feliç. I quin lloc vaig ser més feliç que aquí? Enlloc. Aquí hi ha els records amb la meva estimada filla i tenia ganes de veure-us. Berlín és l’últim que em queda. Vaig arribar ahir a la nit amb els britànics. Per sort estava a prop del zoo i em vaig refugiar en el refugi d’allí.
Entrant per la Potsdamer Platz, en Heinrich va quedar horroritzat en veure com havia quedat la plaça. Pocs edificis estaven dempeus, els tramvies estaven mig destrossats, hi havia cotxes destruïts, no hi havia els arbres, es veien manillars de bicicletes pel terra, brossa escampada per tot arreu i es veia a molta gent fent vida al ras envoltats amb quatre mantes velles i plenes de pols. En arribar a la Leipziger Strasse la imatge que li oferien els seus ulls no era massa diferent i es va posar trist en veure de lluny que el seu antic pis havia quedat en un esquelet de bigues de ferro. Avançant uns quants metres, en Heinrich va anar reconeixent els seus ex veïns com la Klara i s’anava aturant a parlar amb alguns coneguts com en Richard, que li va explicar ben emocionat que havia perdut el seu fill a Stalingrad i que estava molt consternat perquè no sabia com havia mort. Alguns parlaven de que els soldats estaven tant desesperats que demanaven pistoles per treure’s les vides i a en Richard l’angoixava pensar que el seu fill s’hagués suïcidat. Tots li explicaven que havien perdut a un o més d’un familiar i que estaven molt espantats pel cel. Recordant a tota aquella gent i les restes d’aquells edificis, en Heinrich es va emocionar. Per amagar les seves llàgrimes d’emoció es va girar cap a l’Àngela i amb un somriure dibuixat als llavis li va explicar com en Fritz de jove era un noi molt inquiet, que es passava el dia voltant pel carrer com si en fos l’alcalde i li va comentar que l’havia defensat un dia que un treballador el volia colpejar. Somrient, l’Àngela li va contestar sense mirar-li als ulls per la vergonya que sentia, que el seu marit no havia canviat gaire amb el temps, que continuava ajudant a tothom i que era igual d’inquiet.
En entrar a casa després de recórrer tot el barri es varen trobar només obrir la portar amb la Luane, que convivia encara amb la depressió tancada a la biblioteca i pràcticament no menjava res. Palplantada al mig del menjador observant desanimada i nostàlgica les restes de la casa, en veure a en Heinrich entrar per la porta per primer cop se li va canviar la cara. Per primer cop va somriure i per primer cop va tenir il•lusió. De seguida va venir en Marwin i la Katrina de les seves habitacions, i en veure el convidat tant especial que tenien a casa el varen fer seure en una de les cadires que encara quedava del menjador i tots es varen posar en rotllana per parlar. Asseient-se a la cadira mentre veia com havia canviat la casa, els va explicar els motius pel qual havia tornat a Berlín i els va dir que era molt feliç de veure’ls. La Luane li va demanar que es quedés a viure amb ells durant aquells dies perquè necessitaven el màxim de mans ja que no era segur viure en aquelles condicions. Veient que realment necessitaven ajuda, la casa estava bastant destrossada, ja no hi havia el rebedor, i la inseguretat es notava només en sortir al carrer, en Heinrich va acceptar de bona gana i va obrir la maleta i li va demanar a en Fritz que s’acostés. Apropant-se a en Heinrich, va quedar emocionat en veure que li ensenyava unes quantes fotografies de la Galiana que no havia vist mai. Repassant-les i veient una fotografia de la Galiana amb la bandera comunista pel barri, un altre amb un vestit blau, un altre de quan només tenia cinc anys al Tiergarten es va emocionar i amb els ulls plorosos anava resseguint els cabells llargs i rossos de la Galiana, el seu somriure dolç i etern, les seves mans petites i fines, les seves cames llargues i primes, i els seus senzills vestits lligats amb flors blanques. Mentre anava mirant les fotografies no veia que l’Àngela se les mirava de lluny i l’observava amb certa ràbia perquè veia com el seu marit anava recordant a la filla d’en Heinrich. Acabant de veure les fotografies, en Fritz va córrer emocionat cap a la seva habitació i va tornar ràpidament per ensenyar-li a en Heinrich que encara conservava el quadre de la seva filla. Agafant-lo emocionat i amb delicadesa, en Heinrich va resseguir amb la mirada cada pinzellada d’aquell quadre i amb un somriure d’orella a orella anava explicant orgullós que aquells dos nois que es veien eren en Fritz i la seva filla. Mirant a aquell home que l’hi era desconegut, l’Annalisa es va aixecar de la cadira per mirar el quadre i li va dir a en Heinrich:
La seva filla era una gran pintora. Ja es veu que tenia talent.
Mirant-la atentament, l’Annalisa encara conservava gran part de la seva bellesa, sobretot l’havia recuperat en deixar a en Seigmund, en Heinrich li va donar la mà i li va dir:
Em sembla que no ens han presentat, sóc un amic de la família, em dic Heinrich.
Amb un petit somriure a la boca, l’Annalisa li va explicar que era la mare de l’Àngela. A la nit, quan es varen posar al llit, l’Àngela, que no parava de mirar per la finestra les estrelles, li va dir a en Fritz:
No oblidis qui és la mare del teu fill.
Rient, en Fritz li va contestar mentre li feia un petó i li tocava la panxa:
Ho ser perfectament. Has d’entendre que m’hagi emocionat en veure’l. No deixant de mirar el quadre de la Galiana que havia tornat a penjar, li va dir rient: Però em sembla que a una altra persona també l’hi ha agradat veure’l.
Quedant pensativa, l’Àngela li va preguntar qui més s’havia emocionat en veure a en Heinrich, però llavors va pensar que la seva mare havia rigut després de molts anys de tristor. Fent-li un petó de bona nit, en Fritz li va dir:
Ara tot anirà bé. En Heinrich ens ajudarà a tornar l’alegria a casa, ja ho veuràs.
Però quan tots anaven pel primer son, la RAF va atacar per 14ª cop la ciutat de Berlín amb 432 Lancaster, 241 Halifax i 4 Mosquits. En sonar les sirenes tots varen córrer cap als refugis. En Fritz anava agafat de la mà de l’Àngela, que no la volia deixar ni un moment sola. En Marwin i la Katrina ajudaven a la seva mare, i en Heinrich ajudava a l’Annalisa i a la Velda a córrer cap al refugi. Esperant allà dins que les bombes caiguessin, quan l’Annalisa s’espantava en sentir el xiulet d’una bomba caure a prop, en Heinrich la tranquil•litzava dient-li que pensés que només era un petit terratrèmol com els del Japó. Mirant la sintonia entre la seva mare i en Heinrich, l’Àngela es va posar molt contenta en veure que el pare de la Galiana era molt diferent que el seu pare i entenia perquè aquell home era tant estimat per tothom. Un cop acabat el bombardeig, que va ser contrarestat per les defenses alemanyes que varen destruir 46 bombarders, varen tornar tots cap a casa. Per sort, va ser un bombardeig sense gaires conseqüències, però també era cert que hi havia poca cosa a destruir en el barri, que era dels més afectats de la ciutat i alguns veïns havien tingut que abandonar-lo. Retornant cap a casa caminant mentre la gent marxava corrents cap a les restes de les seves cases, un Heinrich més seriós li va dir a en Fritz, que no deixava ni un segon a la seva estimada:
Hem de confiar en que els nord-americans arribin abans. Els soviètics cometran masses crims. Aniran encegats per revenjar-se per tot el què els hi hem fet. Hem d’esperar que els nord-americans pugin per Itàlia ràpidament i que arribin a Berlín. És l’única solució que ens queda.
Volent-li preguntar per si veia possibilitat de victòria, l’Annalisa se li va avançar en la pregunta i en Heinrich li va contestar molt amablement mentre li mirava als ulls que mostraven preocupació:
No, és impossible. Miri, Alemanya té uns 78 milions de ciutadans, tot i que en aquest ritme en serem molt menys. La Unió Soviètica té 193 milions d’habitants, els Estats Units 132 i la Gran Bretanya 48, per tant amb números a la mà ja es veu que és impossible derrotar a aquestes potències. Però, a més, té que pensar que part de la nostra indústria ha quedat destruïda pels bombardejos, en canvi els soviètics, els britànics i sobretot els nord-americans tenen les seves indústries treballant a ple rendiment per construir armes i ells tenen obrers, les dones, cosa que aquí no tenim perquè el govern és masclista. Això no és una lluita entre David i Goliat, i no crec que els nazis agafin aquests referents.
La nit següent, com a resposta a l’atac de la Luftwaffe a Londres, una incursió sense importància, la RAF va tornar a aparèixer als cels de Berlín. Tornant a sentir les sirenes, que ja s’havien convertit en els despertadors dels berlinesos, tots varen córrer cap al refugi. Tancats allà dins amb la por al cos pensant en no perdre més familiars, amics, coneguts o la vivenda, en Heinrich, consternat en veure cada nit un bombardeig, va preguntar-li a en Martin, que no se separava ni un segon de la seva pistola Mauser C-96 Model 12 amb les marques NS (Neue Sicherung), que feien referència al tipus de segur adaptat, per por a que no el robessin aprofitant el desconcert que hi havia:
Cada nit és igual?
Sense contestar-li per què estava més pendent de que els nens que tenia al costat no li robessin la cartera, la Klara li va contestar en el lloc d’en Martin:
Sí, cada dos per tres en castiguen aquests britànic. Els havíem d’haver eliminat quan tocava. Quants errors em comès. Tot es culpa d’en Göering.
Escoltant-los amb l’Àngela agafada, en Fritz li va dir per tranquil•litzar-lo i per entrar a la conversa:
Sí, també podíem no haver votat el NSDAP, però ara ja està fet. No té sentit pensar en el passat, ara toca pensar en el present per veure si podem tenir algun futur. Però tranquil Heinrich aquest atac no és important, només són uns quants Mosquits. Aquestes no faran res, és un atac per fent-se patir i prou.
No entenen com podia saber que hi havia Mosquits, en Heinrich li va preguntar consternat:
Però…. Com saps quins bombarders són? No els has pas vist!
Rient de fons, en Richard va intervenir-hi per dir-li:
Aquí estem tant acostumats a tindre ocells damunt nostre que ja els sabem distingir només en sentint-los. Ja t’hi acostumaràs i els sabràs distingir només escoltant els motors. Els odio amb totes les meves forces.
Després de que s’apaguessin les sirenes, els berlinesos varen tornar a les seves cases una mica tranquils perquè sabient que l’atac no havia sigut important. Però aquells atacs esgotaven a l’Àngela, que ja no aguantava més i de seguida que varen arribar a casa es va adormir al llit. Al cap d’unes hores d’insomni donant voltes pel llit, en Fritz es va aixecar i se’n va anar a baix per agafar un got de llet. Assentant-se al sofà, es va posar a recordar el seu pare fins que es va quedar adormit.

L’endemà diumenge, tot i que tenien festa menys en Fritz, que pràcticament cada dia havia d’anar a l’Hospital perquè sempre faltaven mans, l’Àngela va decidir anar a la llibreria per vendre els últims diaris, que relataven com els nord-americans havien bombardejat les ciutats de Frankfurt i Ludwigshafen, on els 863 B-17 havien matat a 736 persones després de llançar-hi 1.800 tones amb el suport dels caces, i en Marwin i la Katrina varen obrir la botiga de la Matilda, i en Heinrich, la Luane i l’Annalisa es varen quedar a casa preparant el dinar. Des dels seus respectius llocs varen poder sentir el discurs d’en Hitler per la ràdio per commemorar la pujada al poder dels nazis. En el discurs, el dictador alemany els va advertir de que la derrota d’Alemanya seria el final de la vella Europa i el triomf de la barbàrie soviètica. Tots, en sentir aquestes paraules, varen tancar les ràdios i no varen voler sentir més el discurs de l’home que els havia conduït en aquella guerra. Veient que les dues dones estaven tristes, per primer cop en Hitler admetia públicament que podien perdre la guerra, en Heinrich les va convidar a donar una volta pel barri. Posant-se els abrics, els guants i les bufandes per protegir-se de l’intens fred, tots tres varen recórrer el destrossat carrer de la Leipziger Strasse. Per tot arreu es trobaven gent que s’havia quedat sense sostre i molts feien cues a les botigues perquè els hi donessin un tros de pa o de carn. Després de saludar efusivament a la Matilda i a en Martin, en Heinrich les va convidar a una cervesa en el bar Victorius, que estava obert tot i les destrosses i on l’única distracció que hi havia pels clients era el gat Cukie, que es passejava tant tranquil entre les runes empaitant algun ratolí. En Heinrich intentava animar a la Luane, que continuava molt afectada per la mort del seu marit i constantment es posava a plorar recordant-lo. L’Annalisa en aquells moments es fixava amb la bondat i la sensibilitat d’en Heinrich, res a veure amb la d’en Seigmund, pensava. A la nit, després d’atendre a uns quants vagabunds que els varen suplicar alguna almoina, tots es varen retirar a les seves habitacions pensant que en algun moment o altre s’haurien de despertar. I, al cap d’uns minuts, el seu pensament es va fer realitat en tornar a sentir les sirenes. Cansats de tot el dia, tots es varen aixecar per anar al refugi i varen fer cas a les sirenes que anunciaven que arribaven a la ciutat 440 Lancaster, 82 Halifax i 12 Mosquits. Sortint al barri corrents, es varen trobar amb l’Otto, que de tant esvarat que anava es va entrebancar. Un cop tancats al refugi es varen esperar uns minuts fins que varen sentir els primers xiulets de les bombes. Ràpidament, i després de sentir els motors dels quadrimotors, tots varen saber que aquell atac seria devastador. La gent gran, que era qui portava més malament la situació, va començar a cridar de por. Per intentar desviar l’atenció, en Fritz li explicava a en Heinrich els diferents sorolls que feien els motors Halifax i Lancaster, però en Heinrich no estava per explicacions ja que cada bomba que feia tremolar el terra li feia vibrar el cor de pànic. Els nens, en sentir tants tremolors, explosions, crits de fora es varen posar a bramar fent alterar encara més els adults, que alguns ja no aguantaven més. Inclús en Martin es va orinar al damunt en sentir tres explosions seguides que el varen alterar. Després d’una lenta hora en què les defenses alemanys varen destruir 33 bombarders britànics, varen poder sortir a fora. Només en obrir la porta un núvol de pols els va donar la benvinguda donant senyal a que hi hauria moltes destrosses. Un cop el fum es va anar esvaint, tots varen quedar impactats en veure els cadàvers d’una parella jove que havia viscut al barri amb clars signes de que s’havien suïcidat amb la pistola de la noia després de que no haguessin arribat a temps per entrar al refugi. Avançant amb el cor encongit i patint per la llar, només entrar a la Leipziger Strasse varen veure que sortia molt i molt fum dels edificis de l’altra banda del carrer de la casa dels Klein. La pastisseria cremava amb ganes després de que una bomba fes explotar un barril de combustible que els havien portat aquell dia a en Richard per què es poguessin encendre el forn, la botiga de l’Albert i de la Helga només en quedaven quatre parets i els vestits havien quedat reduïts a quatre parracs plens de pols que només servirien per fer draps. A més, les màquines de cosir que tant servei li feien a la Helga estaven fetes miques. Més endavant, la carnisseria de la Maria havia quedat molt malmesa i el taulell havia quedat partit en dos. Per sort d’en Martin, que continuava mullat dels pantalons, la llibreria havia rebut poc ja que la bomba havia caigut al davant de la carnisseria i només havia fet entrar unes quantes runes a la llibreria. Esgotats de no poder tenir una nit tranquil•la o de poder fer un son llarg, en Fritz, en Marwin, en Heinrich, la Velda i la Katrina, després de deixar a l’Àngela amb la seva mare i la seva sogra a casa perquè l’ajudessin a estirar-la al llit, varen anar de dret a ajudar. Amb ells se’ls va afegir la Matilda, que portava galledes d’aigua d’una font propera per intentar apagar l’incendi. En sentir els bombers que venien de l’oest, tots es varen calmar una mica, però en veure que aquests passaven de llarg i es dirigien al Ministeri d’en Göering es varen enrabiar. Destrossat i amb llàgrimes als ulls, en Richard els va maleir els ossos mentre intentava salvar alguna cosa de la pastisseria amb companyia de la seva esposa, que estava desfeta. A trenc d’alba i després de l’ajuda de la policia varen aconseguir apagar l’incendi. Un cop varen arribar a casa, en Fritz va esmorzar una poma acompanyada d’un cafè amb llet, va fer un petó a l’Àngela i esgotat va agafar la Zundapp i se’n va anar cap a l’Hospital, on de seguida va quedar cobert de ferits de diversa consideració.
Els següent dies de febrer tota la família va seguir amb interès pels diaris la batalla de Montecassino perquè en Heinrich els hi havia dit que la solució per sobreviure era que els nord-americans i els britànics arribessin a Berlín abans que els soviètics. Mentre sopaven puré de patates fet per la Katrina i en Fritz, en Heinrich els explicava que a Montecassino hi havia un antic monestir benedictí situat al capdamunt d’un turo que va ser construït el segle VI per en Sant Benet de Nursia i que era un lloc de l’ordre religiosa de Sant Benet. Escoltant tots els coneixements d’aquell home, que anava dient que seria un greu error per la cultura perdre aquell monestir que tenia ganes de visitar un cop acabés la guerra, en Fritz veia com en Heinrich no havia canviat gens ni mica, tenia una de les virtuts més grans que li podia donar la vida: la intel•ligència. Els demés l’escoltaven amb passió i l’Àngela entenia perquè la Galiana era una noia tant intel•ligent i tant carismàtica.
La nit del 15 de febrer, 891 bombarders britànics (561 Lancaster, 314 Halifax i 16 Mosquits) varen bombardejar un altre cop la ciutat de Berlín. Els britànics varen llançar un total de 2.500 tones de bombes. Tornant anar corrents cap al refugi amb els demés veïns, tots es varen tornar a abraçar mentre sentien caure les bombes, tot i que de seguida varen veure que la majoria queien lluny, concretament en el barri industrial de Siemensstadt. Però aquest bombardeig no els va anar tant bé en els britànics perquè varen perdre a 42 bombarders (26 Lancaster i 17 Halifax), i l’Arthur Harris, el dissenyador d’aquells atacs, va veure com els alemanys s’havien preparat per contrarestar els seus atacs. En sortir del refugi, tots varen córrer en silenci cap a casa per tornar ràpidament a les seves vides i per intentar salvar el què quedava dempeus. Just arribar a l’entrada de casa varen veure que molta gent corria cap a l’est. Preguntant què passava, un noi de catorze anys els va contestar que portaven un bombarder britànic abatut perquè la gent el destruís amb les seves pròpies mans. Deixant-los fer, la família es va tancar a casa. En veure’ls tristos assentats a les cadires del menjador sense dir-se res, en Heinrich per animar-los va anar a la tauleta on hi havia el gramòfon d’en Barnard i va posar un disc de Jazz dels anys 20 i els va convidar a ballar. Pensant que era una bogeria, l’Àngela va ser la primera en ballar i després tota la família va ballar per oblidar les penes. Al cap d’uns quants balls, que varen anar acompanyats per unes cerveses Paulaner que en Marwin va anar a buscar a la bodega, les últimes, tots es varen fixar en que l’Annalisa i en Heinrich estaven molt compenetrats. En Heinrich li ensenyava amb tota la paciència del món a ballar, ja que l’Annalisa era bastant sapastre amb els seus moviments. Mirant a la seva mare somrient, la Velda se li va escapar un sonor somriure i li va dir a cau d’orella de l’Àngela, que no parava d’aplaudir-los des d’una cadira:
Mira, el teu marit potser tindrà el mateix sogre que quan era petit.
Fent cara de sorpresa en un primer moment després va pensar que potser sí. Però l’Àngela estava esgotada per culpa de l’embaràs i sense dir res va anar a dalt a l’habitació a dormir. El bebè se li movia molt i ella no parava de patir i en part se sentia culpable d’aquella situació. Acompanyant-la al llit, en Fritz li va demanar que no anés a la llibreria a vendre els diaris, que reposés per estar a punt pels següents bombardejos, però l’Àngela, que no tenia gens de ganes de parlar, li va dir que hi volia anar perquè desitjava donar la notícia de que la guerra havia acabat. De fet li agradava molt la feina perquè li encantava estar en contacte amb els veïns com la Klara o la Helga. A més, les restes de la casa li queien a sobre i l’avorriment li acabava portant ansietat i mals pensaments.
Mentrestant, a l’Hospital Charité en Fritz no parava de rebre ferits del front oriental i cada dia li explicaven que havien mort milers d’alemanys i que els soviètics avançaven sense fre cap a Berlín. Preguntant a aquells soldats si creien que podrien frenar-los, ells eren clars:

És impossible! Ens hem de rendir sinó volem veure com ens aniquilen perquè van encegats amb l’esperit de revenja. Quan entrin a Polònia hi vegin tot allò aquest esperit serà encara més gran. Hem de pactar amb els anglosaxons.

Preguntant per les atrocitats que havien comès, els soldats eren també clars:

Hem assassinats a milers de jueus per no dir milions. Hem infectat els països conquerits amb camps d’extermini i ara ho pagarem cara aquesta política. Serà una taca negra en la nostra Història que quedarà escrita per sempre més. La nostra vergonya.

Quan va tornar a casa li va explicar a en Heinrich tot el què estaven comentant aquells soldats i ell li responia que havien de confiar en que els Aliats occidentals arribessin abans, i que sinó es produïen els seus pronòstics havien de fugir cap a l’oest perquè els soviètics els matarien sense contemplacions.
El 4 de març era un dia que feia molt mal temps. El vent, el fred i la pluja combinada amb una mica de neu atacava amb violència als berlinesos, però aquell dia el mal temps es va aliar amb ells. Amb els diaris vells que va portar l’Àngela després de plegar de la feina, la Luane va encendre un foc a la llar i amb l’ajuda de la Katrina va torrar-hi unes quantes torrades perquè acompanyessin al llom de porc que l’Annalisa havia comprat aquell dia a la carnisseria de la Matilda. Mirant per la finestra del menjador mentre la Velda parava taula i en Marwin era a la biblioteca del seu pare recordant els llibres que llegia son pare, en Fritz va sentir molta llàstima quan va veure a una dona amb la seva criatura corrent amunt i avall desesperada buscant a on refugiar-se de la pluja. Feia dies que la veia demanant almoina al costat de les estacions dels tramvies després de perdre el marit a la guerra i la casa en un bombardeig. Després de que es torressin les torrades, tota la família es va asseure al costat de la llar amb el plat a les mans per gaudir de l’escalf del foc. Quan xerraven de què farien l’endemà, en Marwin pensava que podrien anar a dinar a fora, de cop varen tornar a sentir les sirenes. Enrabiats per haver-se d’aixecar en aquell precís moment que estaven tant bé, tots varen anar ràpidament a buscar els seus abrics més gruixuts. Quan en Marwin va obrir la porta de l’entrada per marxar, tots varen quedar pàl•lids a l’entrada en notar com el temible vent gèlid els penetrava als ossis. Veient la intensa pluja, a l’Àngela se li va quedar la cara blanca, però la Katrina la va agafar per la cintura i va encendre el seu paraigües perquè no es mullés. No tenint més remei, tots varen fer el cor fort i varen sortir corrents cap a la Potsdamer Platz com tots els demés veïns. Mentre corrien, el vent va enlairar el paraigües de la Katrina que va anar de ple al cap de la Klara, que sense queixar-se va continuar corrent amb companyia de la Helga i l’Albert. Passant per davant de la floristeria de la Carlene varen poder copsar la violència del vent, que es va emportar el tendal vermell i unes quantes flors que havia deixat a fora pensant que es regarien amb la pluja. Xops com ànecs, varen entrar al refugi i ràpidament es varen endinsar amb els demés esperant que el cel els fos lleu. L’Àngela, que anava molt cansada, portava el cabell i la roba ben xopa i no parava d’esbufegar frenèticament. Veient-la tremolar de fred, en Fritz, que no la deixava ni un segon sola, es va treure el seu abric i li va donar. Sense pensar-s’ho, l’Àngela se’l va posar pensant amb la seva criatura. Ara sentia amb més força les veus crítiques de les altres dones del barri per quedar-se embarassada en aquella època. Després d’esperar uns quants minuts varen començar a sentir els motors dels aparells i tots varen quedar-se amb silenci per escoltar-los. Després d’uns anguniosos segons, tots es varen estranyar que no poguessin reconèixer aquells aparells. En Martin, que es volia fer l’entès, cridava que eren Lancaster, però tothom sabia que no eren la fressa d’aquells quadrimotors. Eren els bombarders nord-americans, els B-17, escortats per 770 caces, la majoria caces P-51 Mustang. Preguntant-se de qui eren aquells aparells que tenien al damunt seu, en Richard va cridar enrabiat que devien ser els nord-americans. Quedant-se en silenci, tots es varen posar a tremolar de por pensant que si eren nord-americans serien temibles. Després d’esperar uns minuts més, tots llavors es varen estranyar de que no havien sentit caure gaires bombes, tot i que sentien que a fora hi devia haver molts bombarders. Preguntant-se què passava, en Fritz creia que devien està bombardejant els barris industrials de l’oest de la capital, en Marwin creia que estaven atacant a les bateries antiaèries, en Heinrich pensava que només els estaven espantant, però va ser la Luane qui la va encertar quan va dir que no atacaven per culpa del mal temps. Només 29 dels 502 bombarders varen llançar les seves bombes prop del seu objectiu. Després d’esperar dues eternes hores i en acabar de sentir les sirenes, tots varen sortir amb ordre del refugi i varen tornar a casa corrents per refugiar-se ara de la pluja. Quan tornaven més a poc a poc que els demés per l’Àngela, que ja no aguantava més, després de passar per davant de la pastisseria l’Àngela es va començar a queixar de dolor. Necessitava reposar uns segons més i en Fritz la va fer asseure a un esgraó del pis del costat de la pastisseria i tots es varen esperar al seu costat mentre els queia la gèlida pluja al damunt. L’embaràs i els bombardejos l’esgotaven de mala maneres a l’Àngela, que els demanava que tornessin a casa. Després de cinc minuts, l’Àngela va treure forces d’on no en tenia i es va aixecar. En entrar a casa en Fritz va tornar a encendre la llar de foc amb quatre fustes que tenia al rebost i tota la família es va quedar a dormir al menjador al costat del foc coberts de mantes que la Katrina i la Velda varen baixar del pis de dalt.
El 6 de març, mentre en Fritz estava treballant a l’Hospital va sonar un altre cop l’alarma antiaèria. De seguida es va estendre el pànic a l’Hospital i tothom va deixar el què estava fent en aquells moments. Les infermeres corrien d’una banda a l’altra dels passadissos sense saber on anar, algunes estaven tant histèriques que varen córrer llançant sense voler els pocs medicaments que els hi quedaven, i els malalts que podien sortien dels seus llits per marxar cap al refugi o el subterrani més proper vestits amb les seves bates. El director cridava en el seu personal per què es quedessin als seus llocs, però en Fritz tenia clar que tornaria a casa. L’Àngela estava de set mesos i mig i no podia consentir que li passés alguna cosa mentre ell estava a l’Hospital. Corrent cap a la sortida de l’Hospital després de llançar la bata al terra, va sentir com el director, que intentava coordinar aquell caos, renegava d’ell per desobeir les seves ordres. Sortint a fora el més ràpid possible, en un primer moment va dirigir-se al pàrquing, però llavors es va maleir de no haver portat la Zündapp. Desesperat i posant-se cada cop més nerviós, en Fritz va córrer tant ràpid com va poder per la Luisenstrasse avall. Mirant al cel mentre avançava a molta gent que fugia cap als búnquers, els refugis o els subterranis, va veure com s’aproximaven els temibles bombarders nord-americans. Hi havia 728 bombarders quadrimotors i 801 caces, que formaven la incursió més gran llançada contra la capital del Tercer Reich. Esbufegant de por en sentir-los cada cop més a prop, en arribar a l’alçada de la Unter den Linden va veure i sentir caure les primeres bombes davant seu, però la seva obsessió en cuidar l’Àngela no el va fer aturar ni un moment i corria amb totes les seves forces mentre les runes anaven caient al mig de la calçada. Les bombes deixaven quantitats de morts, de ferits i de runes que en Fritz esquivava com podia encegat en tornar a casa. Ara no tenia temps pels altres.
En arribar al trencant de la Vossstrasse va observar com una bomba queia a uns metres més endavant d’on era ell, provocant una enorme explosió que va ensorrar un pis que va deixar les runes al mig de la calçada. Aturant-se uns segons mentre es cobria la cara amb la mà per no respirar aquella pols, sense saber d’on va agafar forces del seu interior i va escalar les runes tapant-se amb una mà la boca per no respirar i va continuar avançant fins arribar a la Leipziger Strasse. Mirant a banda i banda, anava veient gent que corria esvarada cap a la Potsdamer Platz. Tota l’estona anava sentint els sons de les bombes, però el que no es va adonar, com la majoria del poble, era que l’artilleria antiaèria aquell dia va respondre amb força. Però en Fritz no estava per mirar aquell espectacle i només buscava a la seva estimada, per tot arreu veia pedres, morts, ferralla, vehicles destrossats i els tramvies totalment danyats. Arribant a l’altura de casa seu, va entrar a casa per veure si hi havia algú. Pensant que deurien estar al refugi després de veure que no hi eren, va sentir com una bomba queia just davant de l’entrada de casa provocant un cràter a la carretera. Sense saber què fer i on anar, el refugi ara li quedava una mica massa lluny després de veure com uns edificis del costat s’ensorraven deixant més pedres a la carretera. Desesperat i molt nerviós, va pujar a dalt a la seva habitació i va intentar tranquil•litzar-se mentre mirava el quadre de la Galiana. Cada segon s’anava posant més nerviós i mentre s’anava tocant al cabell i la cara anava pensant si tenia que sortir o no o si quedar-se a dalt o baix de la casa. Desesperat, es va posar a plorar pensant com havien canviat els temps i mentre es posava les mans tremoloses al darrere del clatell, va observar per la finestra com la Matilda estava vaguejant per la carretera esquivant les roques que hi havia a la calçada. Fixant la vista cap a la Matilda va observar que li sortia molta sang del cap, tenia una ferida important. Desorientada, la Matilda anava fent esses cap a un cràter. Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz va saltar els tres metres i mig de la finestra a terra fent-se un petit esquinç al turmell i va córrer cap a la Matilda. Agafant-la abans de que caigués i portant-la a la irreconeixible vorera, en Fritz va veure que la botiguera perdia molta sang i de cop va caure desplomada al terra. Ràpidament la va portar a casa. Just arribar a la porta de l’entrada per obrir-la, va mirar un moment al cel i va quedar impressionat pel què estava veient. Hi havia una batalla de caces. Tots els caces alemanys que hi havia a Berlín varen sortir i varen destruir 56 bombarders i 15 caces, a més de que varen danyar 247 bombarders. Tot i això, els alemanys varen perdre 81 avions. Quedant-se paralitzat veient la batalla, els dispars d’uns als altres, el fum que sortien dels aparells i les piruletes que feien mentre tenia la Matilda als braços, de cop en Fritz va tornar a la realitat quan va veure a un policia que cridava:
Mateu aquests fills de puta de nord-americans. Mateu-los a tots.
Després de mirar aquell policia encegat per l’odi, en Fritz va entrar a la casa i mentre anava sentint els xiulets de les bombes, l’artilleria antiaèria i el combat dels caces, va estirar la Matilda al sofà i li va posar unes benes que va trobar en la farmaciola de la cuina. Després de veure que la botiguera recuperava la consciència li va donar un vas d’aigua de l’aixeta. Sabent que no la podia deixar sola, es va quedar tota l’estona amb la Matilda mentre anava sentint com queien les bombes nord-americanes. En acabar el bombardeig, al cap de mitja hora va observar per la finestra com tota la gent que estava en el refugi corria cap a les seves llars per salvar tot el què no havia quedat destruït. Al cap de cinc minuts varen entrar a casa tota la família i en Fritz, amb llàgrimes als ulls en veure la seva estimada sana i salvada, va abraçar de seguida a l’Àngela. Fent-li un petó, en Fritz li va demanar perdó per no estar amb ella, i l’Àngela li va respondre mentre es tocava la panxa, que protegia com un tresor:
Sort n’hem tingut d’en Heinrich. Ningú del barri es creia que seríem bombardejats de dia, però ell ens ha advertit del perill i hem fugit al refugi. Et volia esperar, però sabia que seria una càrrega per tu si t’esperava amb el meu estat. Si tu ets fora, t’has de protegir, no has de pensar amb mi. No necessito un heroi, necessito un marit i un pare.
Girant-se cap a en Heinrich, que en aquells moments ajudava a l’Annalisa a pujar els tres esgraons que quedaven de l’entrada, li va encaixar la mà per agrair-li haver salvat la seva família i llavors tots varen anar a atendre a la Matilda, que encara estava mig inconscient del cop al cap. Posant-li deu punts al cap, en Fritz va treure-li la camisa esparracada per posar-li una de la seva àvia. En aquell moment va veure totes les cicatrius que tenia la Matilda quan havia sigut colpejada i maltractada pels nazis i pels veïns del barri quan era considerada jueva. Mirant-s’ho amb horror, sobretot una cicatriu d’una ganivet poc profunda però de 15 centímetres d’allargada i la cicatriu que li varen fer durant la Nit dels Vidres Trencats, en Heinrich va exclamar mentre l’observava atentament amb llàgrimes als ulls:
Aquesta dona deu haver patit tant per culpa de la covardia del nostre poble. És horrorós veure això i saber que els nostres han patit d’aquesta manera mentre ens ho hem mirat o hi hem donat suport.
L’endemà, mentre la Matilda s’anava recuperant al sofà de casa dels Klein, va sonar el timbre de casa. Pensant que no hi havia porta, en Fritz, que no va anar a treballar, va veure que a fora hi havia membres de l’organització per les dones que anaven casa per casa reclutant a dones d’entre 17 i 45 anys per treballar en el servei de la comunitat. Intentant fer-los fora de males maneres, un dels homes li va exigir entrà a casa a punta de pistola. Veient que no tenia més remei, aquells homes varen entrar al menjador amb les seves armes a la mà i varen examinar la situació: la Luane era massa gran, l’Àngela estava embarassada, l’Annalisa també era massa gran, igual que la Matilda, que continuava atordida al sofà, però la Katrina i la Velda tenien l’edat i les condicions per anar a treballar. Exigint agafar-les mentre les assenyalaven, en Fritz va córrer cap a la seva habitació sense contestar-los. Tornant en uns segons amb la cartera a la mà, li va donar en aquells homes uns quants bitllets. Contant-los mentre es fumaven una cigarreta sense tenir en consideració l’estat de l’Àngela i tirant les burilles al terra del menjador, que estava cobert de pols, un d’aquells homes els hi va dir:

Això et salva una noia, no dues.

Renegant per dins, en Fritz va tornar anar a dalt i va baixar amb uns quants bitllets més. Tornant-los a contar, aquells homes varen marxar sense dir-los res i es varen dirigir al pis d’en Kurt i la Maria. Al cap d’uns minuts varen sortir amb la Hanna i la Martha per portar-les a treballar. En veure’ls fora, la Velda li va donar les gràcies i en Heinrich li va preguntar com sabia que aquells homes acceptarien els diners. Somrient, en Fritz li va respondre:

La majoria dels nazis són corruptes. Mira en Göering, mira en Hitler, mira en Goebbels… Si aquests són corruptes imagina’t els altres. Tothom sap que els funcionaris nazis han sigut uns corruptes.

El dia següent va tornar a sonar l’alarma de dia, i per sort aquest cop en Fritz era a casa, però el problema era que la Matilda no estava en condicions de caminar. Sense pensar-s’ho, en Fritz i en Marwin varen agafar a la Matilda per les espatlles i tots varen córrer cap al refugi. Mirant al cel, en Fritz va veure com la 8ª Força Aèria nord-americana llançava les seves bombes a la zona on hi havia les fàbriques de rodament d’Erker. En total eren 590 bombarders escortats per 891 caces, la majoria els P-51 Mustang. Entrant al refugi corrents, tots varen sentir com les bombes queien lluny d’on eren ells. Escoltant en silenci i més tranquils, en Heinrich va dir:
Els nord-americans no són idiotes, ens volen destruir les nostres fàbriques i espero que ho aconsegueixin sense matar cap obrer. Saben perfectament que sense les fàbriques no podrem continuar amb la guerra.
La precisió dels nord-americans en aquell atac va ser brutal, 75 bombes varen caure sobre el seu objectiu, cosa que va interrompre per un temps la producció de rodaments. Tot i això, els nord-americans varen perdre 37 avions en una batalla colossal contra la Luftwaffe, que des del refugi es va poder sentir. Tots animaven els seus avions, però molt ja no sabien del cert a qui ben bé havien de defensar. Sortint del refugi després de que un oficial els indiqués que el perill s’havia acabat, tota la gent del barri va ajudar a portar la Matilda a casa dels Klein i un cop a casa en Martin i en Marwin la varen estirar en el sofà mentre contemplaven com havia patit aquella pobra dona. Veient que la situació estava calmada i que l’Àngela estava bé amb la seva mare i la seva germana, en Fritz va marxar a peu cap a l’Hospital per ajudar als seus companys. A l’Hospital no paraven de rebre ferits, la majoria obrers de les fàbriques que havien sigut bombardejades, i es varen tenir que fer moltes intervencions quirúrgiques. Els morts ja els posaven a recepció amb els ferits i ja no tenien suficients calmants per calmar els dolors del pobres pacients. Alguns els operaven sense calmants.
El dia següent, després d’esmorzar amb la família, en Fritz va marxar a primera hora a l’Hospital per la feina que hi havia per culpa del bombardeig del dia anterior. Però quan sortia d’una operació, on havien hagut d’amputar un braç a un treballador de les fàbriques Erker, que havia quedat atrapat entre les runes, va tornar a sentir com sonaven pels megàfons les sirenes. Eren els nord-americans que varen tornar a irrompre el cel de Berlín amb 526 bombarders i 808 caces, que també varen atacar la ciutat de Hannover. Desesperat i ja sense forces, feia dies que no podia dormir i anava molt cansat, en Fritz va treure’s d’immediat la bata i se’n va anar corrents aprofitant el caos de l’Hospital. Infermeres, metges i els pacients que varen poder varen córrer cap als refugis esperant que aquest bombardeig també fos lluny del centre de la ciutat. Anant com un llamp va agafar la Zundapp i va córrer carrer avall directament cap al refugi. Anava tant ràpid que li va anar d’un pèl que no atropella a una mare amb els seus fills que corrien esvarats cap a un refugi per trobar aixopluc. Aparcant la motocicleta al costat d’un tramvia de la Potsdamer Platz, en Fritz va córrer tant com les seves cames li varen deixar cap al refugi, on es va trobar amb la seva família i l’Àngela, que cada dia anava més feixuga i més cansada, i amb la pobre Matilda, que continuava ben adolorida. Tancats allà dins esperant que les bombes caiguessin ben lluny, varen escoltar amb preocupació els xiulets i les explosions de les bombes. Per sort no varen tocar el barri, però tots patien pels familiars que estaven fora.
Els següents dies, que no varen ser bombardejats, la gent del barri intentava refer les seves vides un altre cop. Ja no s’amoïnaven en reconstruir els edificis perquè sabien que serien bombardejats de nou perdent tots els esforços i els diners invertits. La Matilda, per la seva part, es va recuperar mica en mica del dolor al cap i la varen obligar a quedar-se a la casa perquè la botiga no era segura. En Marwin, la Katrina i de vegades en Heinrich intentaven tirar endavant la botiga venent els pocs productes que els hi arribaven, que eren venuts a l’acte. En Martin, que s’havia quedat sense l’Àngela que estava a menys de dos mesos de parir, intentava vendre tot sol els diaris que l’hi arribaven en l’edifici que abans havia sigut la llibreria. Només quedaven els fonaments, però hi va improvisar amb unes fustes i uns cartrons unes parets. Vivia en aquella llibreria tot sol, tot i que de vegades ho feia en companyia d’alguna dona de mala fama. En Fritz es passava aquells dies a l’Hospital curant els ferits tant de guerra com dels bombardejos mentre estava pendent de l’Àngela quan tornava a casa. Per calmar-la, abans d’anar a dormir posava l’orella per sobre la seva panxa per sentir i escoltar el bebè. La gent del barri estava tant preocupada pel cel que no va fer cas a la invasió pacífica de la Wehrmacht a Hongria el 19 de març en l’Operació Margarethe per instal•lar-hi un govern més favorable al règim nazi perquè el regent Miklos Horthy havia negociat amb els Aliats la rendició d’Hongria. Entre els soldats que varen fer aquella invasió hi havia en Gottfried, que estava atemorit pensant que en breu hauria d’entrar en combat amb els temuts soviètics.

EL dimecres 22 de març, la USAAF va tornar novament a Berlín amb 688 bombarders, dels quals 374 seran danyats i 12 destruïts, i 819 caces, dels quals 15 seran destruïts. Des del refugi, la família Klein escoltava amb temor els combats aeris que es produïen damunt seu i tothom tenia clar que la Luftwaffe no aguantaria gaire més. Al cap de dos dies, el 24 de març, aquest cop varen ser els britànics amb la RAF que varen tornar a bombardejar Berlín de nit amb 850 bombarders. En l’atac els britànics varen perdre un 10% dels seus avions i els que varen tornar a les seves bases ho varen fer amb greus danys. Tot i que el règim intentava animar a la gent dient-los que s’estaven preparant per contestar aquests atacs, la gent jo no se’ls creia i no llegia els titulars nazis com abans. Sovint, sortint de la feina, en Fritz anava tot sol a veure al seu amic Georg, que li explicava que valia més la pena morir bombardejat que no pas torturat per un soldat soviètic. Tenia molt clar que els soviètics lluitarien amb ànims de revenja i patia per la seva família. Preguntant-li perquè l’Exèrcit no es retirava, en Georg era clar:
Els comandants ja s’haguessin rendit, a cap li agrada els plantejaments tàctics d’en Hiter, però en Hitler té una obsessió en no retirar-se. Quantes vides ha malgastat inútilment pel seu fals record de la maleïda Gran Guerra. Quina barbaritat. Quina merda. Ara els soviètics ja són a Romania, aviat seran a Polònia i després començarà el seu genocidi. Ara es convertiran en nazis.
El 30 de març, en Fritz i l’Àngela es varen quedar molt tristos en saber per la ràdio de casa que els Aliats havien bombardejat el centre de Nuremberg. Recordant el seu viatge de 1936 a la ciutat bavaresa, en Fritz no entenia com el poble podia aguantar tant sense dir res. Aquells dies sort en varen tenir d’en Heinrich, que els animava dient-los que els nord-americans arribarien aviat, però sabia que les seves esperances eren falses perquè estaven aturats a Montecassino i no avançaven cap al nord. Sovint en Goebbels trucava a la família, però tots li penjaven el telèfon. Ell ja no els podia salvar de res.

Durant l’abril en Fritz es preparava pel naixement del seu fill i es llegia llibres per saber com ho havia de fer en el moment del part. Sovint ho preguntava en el metge que s’encarregava dels parts i aprenia quatre consells bàsics d’en Paul, que era molt més experimentat que ell en aquests temes. El 19 d’abril, quan passejaven a poc a poc amb l’Àngela pels carrers de la ciutat després de que els hi aconsellessin, varen quedar indignats en veure com el règim tenia la gosaria de celebrar el 55ª aniversari d’en Hitler. Per tot arreu veien banderes i consignes penjades en cartells que deia: Els nostres murs s’han trencat, però no els nostres cors. El palau de l’Òpera Nacional a l’Unter den Linden estava decorat com cada 20 d’abril i per tot arreu veient funcionaris del govern penjant banderes, flors i intentaven animar a la gent. Passejant uns metres més enllà per l’Unter den Linden, varen veure en un rètol que es faria un concert especial al Salo Filharmònic, s’interpretaria l’Heroica de Beethoven per en Hans Knapperstbusch, i en llegir-ho en Fritz va exclamar que era una bogeria. Aquest cop no va ser l’únic que va pensar igual, l’ànim popular era molt crític i escèptic. La majoria de la gent, com abans ho havia fet sempre la Carlene o en Martin, no va penjar les banderes nazis a les seves cases per celebrar l’aniversari i molts renegaven de que en Hitler no s’atrevís a venir a Berlín. Quan tornaven cap a casa perquè l’Àngela tenia dolors a l’esquena, es trobaven a molts veïns com l’Otto o l’Albert i la Helga que els encoratjaven a tenir el nen, tot i que algunes, com la Maria i la Cosmina, continuaven creient que era una bogeria tenir-lo en aquell temps. La Klara els felicitava per la vinguda del nen o la nena, però quan parlava amb en Martin li deia que eren uns imprudents i uns temeraris. Parlant amb uns veïns que abans havien tret la bandera nazi al balcó, ara li deien a en Fritz:

Nosaltres sempre hem odiat al nacionalsocialisme. Ja ho veiem que era horrible aquest règim. El què han fet amb els jueus no té nom. Els han assassinats sense contemplacions. Una autèntica vergonya. Espero que els jutgin com a criminals de guerra. Nosaltres ja ho dèiem que això acabaria així.

Rient de vergonya mentre pensava que molts d’ells havien sigut els primers en acatar les normes antisemites del govern, en Fritz els contestava que ara tenien que lluitar per canviar les coses, però quan els hi parlava de lluita i de revolució tots tornaven a les seves cases espantats.

A la tarda del 24 d’abril, en Martin va anar a casa dels Klein per saber com es trobava l’Àngela, que li faltaven molt poques setmanes per parir. En Fritz estava neguitós pel part, sobretot es posava nerviós en veure-li l’enorme panxa, però també ho estava per saber si seria un nen o una nena. Ell creia que seria un nen. En entrar a casa, en Martin va observar que la casa s’havia vist afectada pels bombardejos i en prou feines la reconeixia. Ja no hi havia rebedor, molts mobles estaven destruïts i l’escala queia a trossos. Després de que l’hi oferissin una tassa de cafè, en Martin va preguntar per l’estat de l’Àngela i per com estaven vivint els bombardejos. Després de veure que tots estaven bé, els va explicar que havia interceptat per la ràdio un missatge de les emissores militars aliades que deia que una força de 150.000 homes desembarcarien aviat a l’àrea de Calais. Aquells missatges que va escoltar en Martin eren missatges enviats expressament a Alemanya per fer-los creure que obririen un segon front per Calais. Impactats i contents per aquella notícia, en Marwin va anar a buscar un mapa a la biblioteca del seu pare i varen mirar on era Calais. Debatent el tema damunt del mapa que varen posar damunt la taula del menjador, que estava bastant cremada i només s’aguantava per tres potes, varen observar que era la ruta més lògica si els Aliats volien obrir un segon front pel Canal de la Mànega. Quan l’Àngela es va aixecar del sofà per mirar on era Calais, va exclamar horroritzada:

Però són molt lluny de Berlín. Arribaran abans els soviètics i aquests ens destruiran.

Dubtant, en Heinrich li va explicar:

Pot sembla lluny, però penso que tant França com Bèlgica es rendiran de seguida en veure les tropes aliades, tot i que pel que ser a Holanda pot ser més complicat perquè ha sigut un país extremadament col•laboracionista. Tot i això, estic segur que en Hitler preferirà abans enviar tropes en el front oriental per defensar-se dels soviètics, el seu principal enemic, deixant lliure els camins als occidentals. Sinó fes això seria una bestiesa molt gran.

Mirant-se’l amb incredulitat, en Fritz li va dir:

Ja no vindria d’una més.

En veure a la Matilda sortir de la cuina amb unes quantes benes al cap i a poc a poc perquè encara estava molt adolorida, en Martin li va tornar a demanar perdó pel seu comport en el passat i li va fer un petó a la mà. Mirant-lo amb tristesa, la Matilda li va respondre:

Tant debò només haguessis sigut tu qui hagués canviat. El problema és que una part important del poble va canviar i es va permetre aquesta bogeria mai vista. Sort n’he tingut dels Klein, sinó ja seria cendres.
En ensenyar-li una fotografia de l’Elise per recordar-li que ella l’hi havia salvat la vida, en Martin va marxar cap a la llibreria renegant del què havia fet en el passat.
El dissabte 29 d’abril, la família Klein es va quedar a casa esperant el moment del part, ja que en qualsevol moment es podia donar. L’Àngela cada cop es queixava més de dolors a l’esquena i ja no li agradava la sensació de que el nadó es mogués, tot i el goig que els hi feia a les futures àvies veure com es movia la voluminosa panxa. Però quan en Marwin tornava de tancar la botiga, de cop, de nou, varen tornar a sonar les sirenes. Quedant pàl•lids com la llet, tots varen girar la vista cap a l’Àngela, que estava estirada al sofà de casa intentant descansar una estona. Sense pensar-s’ho, la noia es va aixecar la primera i va animar a la família a fugir cap al refugi. Amb el so de la sirena ressonant, la família Klein va anar tant ràpid com l’Àngela els va deixar cap al refugi, on de seguida va quedar ple. Els atacants eren 879 bombarders de la USAAF i 814 caces. Patint en escoltar que de nou hi havia molts bombarders, tots es varen posar a cridar en sentir com queien les bombes. Però, com els últims cops, les defenses alemanyes varen estar prou fines i varen destruir 65 bombarders i 14 caces, a més de danyar 432 bombarders. Després de que el bombardeig i el combat aeri acabés, de nou la gent va sortir ràpidament del refugi. Era asfixiant aquell lloc i ara que començava a fer calor es tornava un lloc més insuportable. La família Klein va tornar a casa i l’Àngela es va tornar a estirar al sofà, on va quedar adormida, ja no podia més, l’embaràs arribava a la seva recta final.
El 4 de maig, després d’un matí molt tranquil, els bombarders nord-americans de la 8º Força Aèria varen tornar a la capital alemanya després d’atacar la ciutat de Brunswick i un centre de muntatge d’avions. La família Klein, després de tornar a sentir la sirena, varen córrer ràpidament cap al refugi. Però l’Àngela, que ja estava a punt de parir i ja havia tingut les primeres contraccions, ja no aguantava més i no tenia suficients forces per arribar al refugi. En Fritz l’intentava ajudar, però no la podia pas arrossegar, i amb l’ajuda del seu germà la varen poder portar a braços al refugi. A dins, tots els veïns l’intentaven donar espai perquè pogués respirar tranquil•la, però els crits dels nens i de la gent gran la feien posar molt nerviosa. Preguntant-li si estava bé després de veure que respirava amb força, l’Àngela li va contestar amb dificultats per respirar:
Fritz…. Què hem fet??? Déu meu…. Jo m’hauria d’estar preparant per ser mare i estic aquí tancada mentre em cauen bombes al damunt…. No tenim ni roba per la criatura… Com ho farem?
Quan li anava per contestar que no patís, de cop es va sentir una explosió molt forta que va fer temolar el terra i va fer cridar a la mainada i els més grans. Després del bombardeig, que no va ser gaire intens ja que els bombarders nord-americans ja havien tirat part de les seves càrregues a la ciutat de Brunswick, tothom va tornar a les seves respectives cases. Al cap de tres dies, els nord-americans varen tornar a la ciutat. Un cop més, la família Klein va fugir als refugis, però el cos de l’Àngela ja no aguantava més, estava esgotada. Anar amunt i avall amb la panxa que feia se li feia impossible moure’s. A part d’estar esgotada físicament, mentalment tampoc aguantava. Histèrica, es passava l’estona cridant de que havia comès un greu error i quan notava que la criatura es movia es posava encara més histèrica perquè no aguantava la idea de que portaria una criatura en el bell mig de la guerra més terrible de la història i en una ciutat en runes on no s’aguantava cap edifici i on cada dia hi morien persones pels bombardejos o per la falta de recursos. Quina bogeria, pensava per dins.
El dilluns 8 de maig, després de celebrar el dia anterior l’aniversari d’en Fritz amb un bon sopar d’estufat de porc amb cervesa negra, l’Àngela va començar de bon matí a patir les primeres contraccions. El nen o la nena naixeria avui. Sabent que no tardaria en parir en veure que els intervals de les contraccions disminuïen i augmentava la intensitat, en Fritz es va començar a preparar per marxar cap a l’Hospital i va trucar-hi per informar que hi vindria amb la seva esposa i els va demanar que preparessin un llit. Després de penjar el telèfon, l’Àngela va trencar aigües i tota la família es va emocionar sabent que per fi arribaria el nen o la nena. Les futures àvies de tan nervioses que estaven no paraven de donar voltes pel menjador mentre li aconsellaven a l’Àngela que es relaxés. Esperant que en Marwin arribés amb el Volkswagen d’en Fritz mentre l’Annalisa i la Luane preparaven la maleta amb quatre peces de roba per l’Àngela i la roba d’en Fritz i de la Katrina de quan eren uns bebès, en Fritz i en Heinrich varen fer estirar l’Àngela en el sofà i la Katrina li va donar un got d’aigua. Al cap d’un parell de minuts varen sentir el motor del Volkswagen i en treure el cap per la porta en Fritz va veure que el seu germà havia aparcat just davant de l’entrada. Ràpidament va ajudar a l’Àngela a aixecar-se del sofà però en aquell precís moment va sonar l’alarma antiaèria. S’acostaven 807 bombarders i 729 caces de la 8º i 9º Forces de la USAAF que de pas també atacarien les ciutats de Brunswuck i Magderburg. No creient-se la mala sort que tenien, es varen quedar tots col•lapsats sense saber què fer i es varen mirar els uns als altres per intentar trobar una resposta. No podien córrer cap als refugis amb l’Àngela parint, però tampoc podien anar a l’Hospital perquè allà tampoc seria atesa pel personal de l’Hospital que es refugiaria en els refugis.
Mentre rumiaven què tenien que fer, l’Àngela va patir un altre fort dolor que anunciava que el nen o la nena estava a punt de venir al món. Veient que no tenia més remei i renegant per dins, en Fritz els va demanar a tots que marxessin cap al refugi. Sense pensar-s’ho, la Luane i l’Annalisa li varen dir que no els deixarien sols i que es quedarien per veure néixer el seu net o la seva neta. Més dubitatius, en Marwin, la Katrina, la Matilda, la Velda i en Heinrich li varen respondre que també es quedarien i que s’hi havia de morir ho farien tots junts. Sospirant pensant que no podia tenir més mala sort pel bombardeig però que no podia tenir més sort de tenir a aquella família, en Fritz es va apujar les mànigues de la seva camisa blava i li va demanar a la seva germana que portés aigua calenta i draps calents. Preparant l’equip mèdic necessari, va fer estirar l’Àngela en el sofà amb les cames obertes.
Patint per tot plegat mentre anava a buscar més tovalloles, de cop es va sentir caure la primera bomba que va provocar un fort crit de por per part de la Velda, que estava molt nerviosa per tot plegat. De seguida es varen sentir caure més bombes que varen ser eclipsades pels crits de dolor de l’Àngela. Al cap de poc es va sentir el combat aeri entre els caces de la USAAF i els caces de la Luftwaffe, que acabaria amb un cost pels nord-americans de 15 escortes i 37 bombarders i pels alemanys de 177 caces de diferents tipus. Intentant no pensar en les bombes i els combats, en Fritz li va demanar a la seva estimada que es relaxés i que no penses en les bombes, i en aquell moments l’Àngela va agafar la mà d’en Heinrich i la d’en Marwin amb tanta força que aquells dos homes varen fer un crit de dolor i s’agafaven la mà en què els premia l’Àngela. Posant-se entre les cames de la seva dona esperant que sortís el nen o la nena, en Fritz ja tenia a punt tot el què li feia falta i li anava dient a l’Àngela que fes força cap avall i li repetia tota l’estona que no estigués pendent de les bombes, que no deixaven de caure i que a ell el posaven molt tens i el feien suar de males maneres. Nerviosos per tot plegat i suant com no ho havia fet mai, tots es varen espantar quan una bomba va provocar un tall de llum i es varen quedar a les fosques. Ràpidament la Luane va anar a buscar espelmes que guardava en el moble del menjador, però estava tant nerviosa per tot plegat que li tremolaven les mans alhora d’encendre-les amb un misto. Veient que els feia perdre temps, la Matilda els hi va encendre i les va posar a terra perquè en Fritz pogués veure-hi bé. En veure la flama de l’espelma, l’Àngela se la va quedar mirant fixament uns segons i va donar tres empentes cap avall. Al cap d’uns minuts d’intens dolor va sortir el cap del nen o de la nena. Mentre sortia el cap, l’Àngela no parava de cridar d’un dolor infernal i esbufegava com si s’estigués ofegant. Demanant-li que continués així, en Fritz va fer un salt en sentir com una altra bomba queia just davant de casa deixant l’edifici on hi havia la botiga de l’Albert i la Helga pràcticament en runes. L’impacte va ser tant brutal que va fer trencar els vidres del menjador i va fer tremolar el terra, cosa que li va anar bé a l’Àngela per empènyer amb més força cap avall. Veient que ja havia tret tot el cap, en Fritz la va ajudar després de que sortissin les espatlles del nen o la nena, que es va girar i després d’una última contracció de l’Àngela la nena va sortir just en el moment que queia una bomba davant de casa destruint l’entrada de la casa i apagant les espelmes.
Les runes i la pols varen arribar al menjador i tota la sala va quedar empolsinada, però això no va espantar a en Fritz que va agafar a la nena i va tallar el cordó umbilical. Fent cas omís a les bombes que encara queien, va netejar a la nena amb l’aigua que l’hi havia portat la Katrina, la va embolicar amb unes tovalloles i la va eixugar. Era preciosa a mesura que l’anava mirant. Esgotada i només mirant la nena com plorava, l’Àngela es va estirar més còmodament al sofà respirant profundament i posant-se les mans al cap per eixugar-se la suor. Fent un últim esbufec, va demanar agafar el bebè en els seus braços mentre la Katrina li anava a buscar un altre vas d’aigua a la cuina. Queient-li les llàgrimes, en Fritz li va deixar amb molt de compte la nena i en aquell moment l’Àngela va veure que havia parit una nena, tal i com desitjava. Mirant-s’ho amb tendresa tota la família, en Heinrich, que en aquells moments li va venir el record del naixement de la seva filla, va sortir a fora entre les runes per veure el desastre i perquè no se li veiés la seva emoció. Pensava que la Galiana també hagués pogut ser una gran mare. En observar el panorama des de l’entrada de la casa, va veure com el Volkwagen d’en Fritz havia deixat d’existir com a cotxe i que tot el barri estava ple de runes amb la majoria dels edificis mig destruïts. Hi havia alguns incendis, però mirant al cel va veure que no hi havia rastre dels bombarders Aliats. Més tranquil, va comunicar a la família que no hi havia perill del cel, però cap d’ells va estar per ell, tots es miraven la recent nascuda com plorava. La Luane plorava d’emoció pensant amb el seu marit, que havia tingut moltes ganes de ser avi. Nerviosa per poder agafar la nena, l’Annalisa plorava intensament, tot i que pensava que era massa jove per ser àvia, i la Velda no se separava ni un segon del costat de la seva germana, a qui envejava per la nena i pel marit. Respirant més tranquil, en Fritz estava ben emocionat mirant a la seva esposa amb la seva filla i se li escapaven les llàgrimes d’alegria però també de tristesa pensant amb el seu pare, amb la seva àvia i amb la Galiana. No deixant ni un segon de mirar la nena, que no parava de plorar, l’Àngela els va dir en a tots:
Us presento a l’Elise.
No n’havien parlat amb en Fritz de com es diria, l’Àngela sempre l’hi havia dit que en parlarien un cop nasqués. En sentir el nom d’Elise, en Fritz va fer un tímid somriure d’alegria pensant amb la seva estimada àvia. Després de que la nena fes la seva primera defecació de color petroli, tots varen agafar un per un la nena, menys en Marwin que li feia molta cosa agafar una criatura. Mirant al seu germà amb la nena sentia una forta enveja perquè pensava que ell també l’hi hagués agradat ser pare amb l’Elisabeth, de la qual encara no en sabia res. Mentre l’Àngela feia els primers passos com a mare, en Fritz, en Marwin i en Heinrich varen treure les runes de casa amb una pala del rebost i varen netejar amb les atrotinades escombres el terra de la casa. Al cap d’uns minuts varen veure la gent del barri que sortia del refugi. La majoria es varen aturar a casa dels Klein per saber com estaven, tots patien per l’Àngela en no veure-la al refugi. La Katrina va sortir a rebre’ls i els va dir emocionada que l’Àngela acabava de parir una nena, i escampant-se com la pólvora tot el barri va saber d’aquella alegria. Immediatament, tots els homes del barri com l’Otto, l’Albert, en Richard, en Mark i en Frank varen ajudar-los a treure les runes i aquella mateixa nit varen construir-hi una façana improvisada amb uns totxos. Les dones com la Maria, la Diane, la Helga i la Cosmina portaven tota classe de menjars per l’Àngela; la Klara va portar unes galetes que tenia guardades al seu pis perquè tots en mengessin i en Martin va venir amb unes quantes ampolles de cava que guardava per una noia de mala fama. Amb cara de felicitat, la Matilda va córrer a treure unes quantes copes de la cuina, que es varen repartir entre tots els veïns. Feliços, tota la gent es va posar a brindar a davant de la casa dels Klein amb la copa a la mà mentre observaven a l’Àngela amb la nena en el sofà de casa. Quan va venir la policia i els bombers es varen quedar estranyats en veure que la gent estigués celebrant alguna cosa amb cava i galetes, i no varen entendre res de res. La gent era feliç, somreia, bevia i alguns cantaven mentre tenien el barri destrossat i amb alguns incendis. Quan varen acabar la jornada, els policies varen explicar en un informe que la gent del barri de la Leipziger Strasse estava feliç pel bombardeig. Quan aquest informe el va llegir en Goebbels, aquest va exclamar des del seu despatx:
S’han tornat tots bojos.
Els següents dies varen ser molt feliços pels Klein, ningú pensava en la guerra, i se centraven únicament amb la nena. L’Àngela, que es va refer ràpidament, no se separava ni un segon de l’Elise i en Fritz feia els impossibles perquè la seva esposa i la seva filla poguessin estar bé i el màxim de segurs. Era normal veure vagabunds pel barri que aprofitaven els bombardejos i els edificis destruïts per robar, i la Velda es quedava a l’entrada de casa amb la Parabellum del seu pare per vigilar. Amb el seu germà i en Heinrich varen reforçar l’entrada amb uns quants maons i fins hi tot varen posar una porta a l’entrada amb unes fustes que guardaven a la bodega. Mirant el seu cotxe convertit en ferralla, en Fritz es va posar a plorar de ràbia, era el regal del seu pare, però no podia evitar ser feliç pel fet de ser pare. Al cap d’uns dies, en Fritz i l’Àngela varen fer el primer passeig amb l’Elise pels carrers del barri. Tots els veïns la volien veure i tots comentaven que se semblava a l’Àngela, tot i que per alguns tenia el nas d’en Barnard. Però en Fritz veia una cosa que ningú s’havia adonat, la nena tenia els ulls verds i ni ell ni l’Àngela tenien els ulls verds, els tenien blaus com els seus pares. Mirant a en Heinrich va veure que ell si que tenia els ulls verds, com la Galiana, i va quedar gèlid pensant que tenia els ulls de la seva difunta xicota, tot i que pensava que li canviarien aviat. Pel que fa els besavis de Dresden, també volien venir a veure la nena, però la Luane els hi recomanava que no ho fessin perquè a Dresden no hi havia els bombardejos de Berlín. Sempre els hi deia que Dresden no patiria un bombardeig com els de Berlín.
Aquella falsa tranquil•litat va durar poc perquè la ciutat va tornar a ser atacada el 19 de maig amb 888 bombarders i 700 caces nord-americans, que també varen atacar la ciutat de Brunswick. En sonar les sirenes, per primer cop la família Klein va córrer cap al refugi amb la petita Elise, que va ser el centre d’atenció. Tothom la volia tocar mentre sentien el combat aeri que hi havia damunt seu i com queien les bombes, però la nena estava ben endormiscada.
El 24 de maig, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital, on va ser felicitat per tots els seus companys. Donant la mà a tots els seus companys, ell, tot i està molt agraït, estava ben adormit perquè portava un parell de nits que no dormia per culpa dels plors de la nena. El seu company Paul li va regalar un cotxet nou ja que el que s’havien comprat havia quedat destrossat en un bombardeig, i el director li va donar una bona quantitat de diners. Preguntant-li perquè li donava tants diners, a sobre que s’havia agafat tants dies de festa, el director li va contestar mentre mirava com l’Hospital se semblava als edificis ensorrats:
Mira, tu ets un bon noi i si ara els pots gaudir fes-ho. Ves a saber quan temps ens queda. Per desgràcia em sembla que aquests bitllets no serviran de res en el futur i per tan gaudeix-los ara que pots. Jo ja sóc gran per gaudir-los com ho faràs tu amb la teva esposa i la teva filla.
Donant-li un cop més les gràcies, en Fritz es va posar a treballar després de prendre’s un cafè llarg al restaurant de l’Hospital. Tornant a posar-la bata, va observar de seguida que cada cop era més complicat tenir medicaments pels malalts però tenien la sort de que molts ferits de guerra ja no els portaven a Berlín perquè era perillós pels bombardejos. Després de plegar de la feina només tenia en ment la seva filla i va córrer tan ràpid com va poder amb la Zündapp per tornar a casa. Aparcant la motocicleta en les restes del garatge, va córrer cap al costat de l’Àngela, que era molt feliç per tenir la nena tot i que anava esgotada. Abans de que vingués en Fritz, l’Àngela va anar a la llibreria a vendre diaris després de que en Martin li demanés ajuda ja que ell sol no podia ocupar-se de tot. Remanant el desordre d’en Martin dels últims dies, la noia va quedar sorpresa en veure una nova novel•la sobre Goethe a damunt d’uns llibres vells. Quan en Fritz va tornar a casa l’Àngela només feia cinc minuts que havia tornat i quan el noi va saber que la seva esposa havia anat a la feina li va demanar que no anés a treballar, que reposés, però l’Àngela li va dir:
Alguna cosa tinc que fer. Que sigui mare no vol dir que no pogui fer res.
Sabent que el seu marit no l’entenia, l’Àngela se’n va anar al lavabo per canviar la nena, però abans li va deixar la novel•la de Goethe al damunt la taula pensant que li agradaria llegir-la. Veient aquella conversa, en Heinrich va posar la mà sobre l’espatlla d’en Fritz i li va dir amb un somriure d’orella a orella:
Aquesta noia és com tu amb això, quan teniu una cosa al cap no hi ha qui us ho tregui. Te’n recordes de petit, tu feies igual.
Pensant en aquells moments amb la Galiana i com havia lluitat per ella quan era un vailet, el noi, enduent-se pels records, va quedar una mica tocat i sense que se’n adonés va agafar el llibre que havia portat l’Àngela i es va assentar a la butaca del seu pare pensant amb les bogeries que havia arribar a fer de petit. Somrient mentre recordava amb tot detall quan l’havia convidat al cinema, a París, a casa, al bar perquè conegués el seu pintor favorit… el noi no es va adonar que anava passant pàgines del llibre. Reflexionant amb el llibre, pensava que era injust que ella no pogués veure aquell moment tant màgic, però es preguntava què passaria si ella fos aquí. Estaria amb l’Àngela? Hagués tingut a l’Elise?. Ves a saber, pensava. Però què importava ja, s’anava repetint. Pensant que estava pensant en tonteries que no portaven enlloc, en Fritz va posar la seva atenció en el llibre i després de llegir-ne quatre línies va observar que aquella novel•la era d’en Thomas Mann, l’autor favorit del seu pare. Fent un salt de la butaca de sorpresa, en sortir l’Àngela del lavabo li va preguntar de dret d’on havia tret aquell llibre. Sense donar-hi cap importància, l’Àngela li va contestar mentre li donava la nena perquè ara l’agafés ell:
Ara en Martin ven tots els llibres que es troba o li porten. Ara no es mira pas d’on surten i qui els ha escrit.
El llibre, que era clandestí, l’havia escrit en Thomas Mann en els dies més negres d’Alemanya, de la que uns pocs exemplars varen ser introduïts de contraban a Alemanya. Després de donar-hi una ullada amb la nena als braços, en Fritz va tenir que deixar el llibre en un prestatge on quedaven els llibres del seu pare que no s’havien cremat o destruït perquè la nena tenia gana. Just quan la donava a la seva esposa, de cop, de nou, va sonar l’alarma antiaèria. Deixant anar un renec, el noi va córrer a agafar la nena i amb tota la família varen anar ràpidament cap al refugi. Tancats allà dins mentre sentien la constant sirena, tots els veïns estaven concentrats en veure la nena, que ja havia fet els primers canvis. La Maria, que no treia els ulls de sobre als pares, es posava molt neguitosa en veure que en Fritz tenia la nena massa dreta en els braços. No aguantant-se més, al final li va tenir que dir que l’hi aguantés el cap, que era massa petita. Al noi aquell comentari no li va fer gens de gràcia i es va girar perquè la carnissera no el veiés, però a l’altra banda la conversa entre la seva mare i la seva sogra tampoc era del seu gust perquè es discutien sobre què veia realment la nena. La Luane defensava que la nena no veia res encara a part d’ombres i l’Annalisa defensava que la nena ja veia les formes i els colors. Cansada d’aquella amistosa discussió, la Velda els va dir:
Pel què s’ha de veure!
A fora, els bombarders Aliats varen atacar a les afores de la ciuat i de seguida es va produir un combat aeri quan varen enlairar-se els caces de la Luftwaffe. Després de que el combat acabés, tots els berlinesos varen tornar a les seves respectives llars una mica alleugerats perquè sabien que no havien caigut bombes als edificis. La família Klein va tornar a poc a poc a casa perquè la nena s’havia posat a plorar ja que demava pit i es varen tenir que parar darrere d’un tramvia.
El juny es va despertar en el barri de la Leipziger Strasse amb tota la gent que s’havia quedat a la ciutat refent les seves llars i els seus negocis. Ningú s’esperava que en breu s’obriria un segon front al país que tornaria a ser gal. El vespre del 6 de juny, conegut com el dia D, la gent del barri va saber per la ràdio que els Aliats havien desembarcat a França en l’Operació Overlord. Abans de sopar, tot varen ser rumors i tothom parlava del mateix. En Martin deia que havien desembarcat a Calais perquè ho havia sentit feia setmanes per la ràdio, però a mesura que passaven les hores més gent parlava de Normandia. Agafant un altre cop el mapa de casa, i sota la llum de les espelmes, en Fritz va veure que Normandia era una mica massa lluny dels ports britànics i continuava creient que era impossible que ho haguessin fet per aquelles platges. Pensant-ho assentat en una cadira del menjador, en Heinrich li va dir:

I si ens han enganyat? Pensa-ho bé, el missatge que va escoltar en Martin és estrany que ell amb la seva ràdio l’hagués pogut sentir. I si el varen difondre perquè l’escoltéssim i ens creguéssim que desembarcarien a Calais? La ruta més previsible. Allà hem posat les defenses i hem deixat en descobert les platges de Normandia. No són estúpids ells. Sort en tenim que els nostres són estúpids.

Rient, en Fritz va exclamar mentre deixava de mirar el mapa que ja tenia memoritzat:

A més, l’han encertat fent-ho de bon matí perquè en Hitler es lleva a quarts d’onze i estic segur que els comandants no han donat ordres fins que en Hitler s’ha llevat.

Al cap d’uns dies es va saber que en efecte es va tardar massa en donar ordres per defensar l’atac Aliat i quan es varen donar aquestes ordres, els britànics, els nord-americans i els canadencs ja eren a les costes franceses. Quan estaven plovent més crítiques contra el govern alemany, varen començar a sortir rumors de dins del govern que deien que aviat es llançarien unes noves armes a llarga distància que canviarien el rumb de la guerra. Eren els V-1. Ningú se’ls creia a part dels més fanàtics i veient l’estat de la Leipziger Strasse, el barri més afectat de Berlín, era impossible creure en miracles i en la victòria. Finalment, el 13 de juny es va llançar el primer coet contra Londres, però de seguida es va veure que no eren tant potents ni tant efectius com es pensaven i la nova arma va quedar en una curiositat, que només va servir pels nord-americans anys més tard.

Durant aquests dies, en Fritz va saber pel seu tiet Frederich que el seu cosí, en Gottfried, l’havien enviat a defensar França amb les tropes dirigides per en Gerd von Rundstedt. Més tranquil perquè preferia que el seu cosí s’enfrontés als Aliats occidentals abans que els soviètics, va comunicar la notícia del seu cosí a la família, que només estava pendent de l’Elise, que plorava i plorava. Tots creien que en Gottfried moriria com els demés soldats, però en Fritz tenia l’esperança de que el fessin presoner, cosa que va passar en el primer combat.

El 17 de juny, mentre li ensenyaven a en Martin com havia crescut l’Elise i que ja no l’hi anava bé el vestidet verd que l’hi havia comprat, varen sentir per la ràdio de la llibreria un discurs del comentarista del règim Hans Fritzsche, en què deia que tots els atacs anglosaxons havien acumulat un gran odi als pobles europeus i que aquests tenien ganes de revenja. Indignat, en Fritz va clavar un cop de puny a la improvisada taula que feia de taulell de la llibreria. Fent que no amb el cap, en Martin els va dir:

No sé quan obriran els ulls, però esperem que no sigui massa tard. Per desgràcia encara hi ha gent que confia que quan en Hitler torni a Berlín i posi ordre en el govern tot canviarà de rumb. Hi ha gent que es pensa que en Hitler està de vacances i que fa miracles com un mag. Alemanya ja no està per la màgia.

Pensatiu mentre agafava l’Elise de damunt del taulell en veure que hi havia molta pols, en Fritz li va preguntar:

Però encara creus que és ben viu el mite d’en Hitler?

Sense pensar-s’ho, en Martin li va contestar:

N’estic convençut. Pensa que Berlín mai ha sigut un feu nacionalsocialista i que aquest barri és el que més ha patit els bombardejos, per tant no ens podem deixar enganyar pel què veiem. De fet, també hem de pensar que molts dels nostres veïns ja han marxat. Està mig buit aquest barri que era ben viu, era el centre comercial i administratiu de la ciutat. Però si mirés a altres llocs i a altres ciutats, o sobretot en els pobles que no han patit bombardejos, el mite és ben viu. Només un terç dels ciutadans alemanys han patit aquests maleïts bombardejos. Perquè mori el mite ha de morir físicament el mitificat amb la seva ideologia.

Trista, l’Àngela va comentar mentre mirava com per la finestra passaven cotxes i motocicletes de la policia i de la Gestapo:

Hauria de tenir un accident.

Sospirant, en Fritz va afegir-hi:

Aquest home té molta sort. Ja se n’ha escapat de més d’una. Hi hauria d’haver una revolució amb el suport dels militars.

Mirant a banda i banda perquè no l’escoltessin, en Martin els hi va comentar:

Alguns militars estan planificant això precisament. A mi m’han arribat rumors per la Klara de que es vol fer un cop d’Estat, però només són rumors encara. No ho sé jo, per tant no expliqueu res i no digueu que us ho he dit jo. Potser les SS també ens ajudaran, però confiar en que en Himmler serà millor que en Hitler és com canviar un llop per un tigre perquè et vigili el corral.

Havent de marxar per canviar l’Elise, en Fritz va tornar cap a casa amb la nena desitjant aquest cop d’Estat. Després de sopar en va parlar abastament amb en Heinrich, que li va dir que no es podia confiar amb els militars perquè aquests no eren ni uns demòcrates, eren uns nacionalistes extremistes que només volien acabar amb el conflicte que ara se’ls hi havia girat encontre la guerra, i estava segur de que si pujaven al poder no resoldrien res ja que ells també eren els responsables de la guerra i de les atrocitats, tot i que ara se’n volguessin desentendre.

En sentir que els següents dies s’atacava Londres amb els V-1, en Marwin va començar a patir un altre cop per l’Elisabeth, de la qual no n’havia sabut res des del setembre del 1939 i que continuava estimant i esperant. Però tot i que el govern volia fer creure que aquestes armes podien canviar el rumb de la guerra, la realitat era molt diferent. Quan tothom només es mirava França, de cop es va haver de tornar a mirar el front oriental en saber que el 22 de juny de 1944, tres anys després de l’Operació Barbarroja, els soviètics varen començar l’Operació Bagration, una ofensiva dirigida pel comandant Gregory Zhukov i que havia de portar els soviètics a Berlín. En saber que hi tornaven haver moltes baixes alemanyes en el front oriental, tothom va estar pendent de les notícies del front oriental ja que tots preferien que arribessin abans els britànics i els nord-americans que els soviètics. En Martin, que sempre havia odiat els francesos com molts alemanys, preferia abans ser derrotat pels francesos que pels soviètics. Però tots sabien que no era convenient desitjar en públic una derrota ràpida. El 26 de juny els nazis varen executar a Brandenburg el zoòleg que havia treballat en el Zoo de Berlín els anys 20 per haver criticat el règim nazi i per alegrar-se de l’ofensiva aliada, i el 29 de juny varen executar a Berlín el militar Heinz Bello per haver fet comentaris despectius contra l’Exèrcit i el seu comandament. Potser els nazis no eren prou potents per guanyar la Unió Soviètica o els anglosaxons, però continuaven sent ben vius per estendre el terror entre la gent.

El juliol, mentre tots estaven pendents dels primers canvis de la nena, que mica en mica plorava menys i els deixava dormir unes hores seguides, en Heinrich va agafar el mapa d’Europa de la biblioteca d’en Barnard i el va penjar a la paret del menjador de darrere del sofà i anava assenyalant amb unes xinxetes on estaven les forces aliades. Agafant un moment a en Heinrich per parlar a soles, en Fritz li va dir:

Escolta, he sentit dir que si els soviètics o els anglosaxons arriben a la frontera alemanya el govern enviarà a tots els homes disponibles per lluitar. Si fos el cas i m’hi enviessin, vull que marxis amb totes les dones cap a l’oest i les protegeixis. Confio amb tu.

Contestant-li que així ho faria, en Fritz li va confessar:

Pateixo per en Marwin. Ell no està tant capacitat com jo per lluitar. A l’Hospital he vist la cara de la mort i de l’horror, i ell no hi estar gens acostumat. No em puc imaginar una vida sense el meu germà.

Recordant-li que tenia esposa i filla, en Fritz li va dir trist:

Per això desitjo amb totes les meves forces una revolució des de dins per acabar amb el règim abans de que arribin els altres. Per tots seria millor lluitar nosaltres contra el govern. Nosaltres vàrem començar aquesta bogeria i nosaltres l’hauríem d’acabar. Ser que la Galiana ara mateix em mataria sentir-me dir que vull una revolució armada.

Sospirant llargament, en Heinrich li va dir:

La Galiana estaria molt orgullós de tu i et diria que lluitis amb tota les teves forces per la teva filla, però també et diria que no fessis cap bogeria.

Veient a l’Annalisa tornar de la botiga de la Matilda, que era dirigida per la Katrina, carregada de bosses de menjar, en Heinrich va deixar està la conversa i va córrer a ajudar-la per després anar a fer el sopar amb ella i la Matilda. Mentre es mirava a la seva filla i a la seva esposa assentades al sofà, en Fritz es va jurar que donaria la seva vida perquè elles poguessin viure felices en un futur prometedor sense guerra. El que no sabia en Fritz és que en aquell moment s’estava planejant a Berlín, concretament a la casa del coronel Claus von Stuaffenberg situada a la Tristanstrasse 8, el cop d’Estat que ell estava desitjant des de feia temps.

El desig d’en Fritz semblava que es compliria el 20 de juliol de 1944 quan el coronel Von Stauffenberg va fer esclatar una bomba en el barracó de fusta, el Lagebaracke, la sala de mapes, del quarter general de Rastenburg quan s’estava celebrant una reunió militar amb en Hitler. Pensant que en Hitler era mort, el coronel va marxar amb avió cap a Berlín per posar en marxa l’Operació Valquíria, el cop d’Estat contra el règim nazi aprofitant la mort del dictador alemany. A quarts de quatre de la tarda, quan en Fritz estava treballant a l’Hospital, va veure des de la finestra que hi havia molt moviment de tropes pel carrer que donava el riu Spree. Pensant que només eren maniobres d’entrenament no en va fer massa cas i va continuar treballant amb tota normalitat. Al voltant de les cinc de la tarda, el director de l’Hospital va cridar a tots els metges per dir-los que havia esclatat una rebel•lió militar a Berlín i que no sabia què estava passant. Explicant-los que havia sentit rumors de que en Hitler havia sigut assassinat, uns quants metges com en Fritz i en Paul no varen poder dissimular la seva alegria. Demanant-los que tornessin a casa fins que no sabessin què passava, no es volia mullar, en Fritz va agafar la Zündapp i va tornar corrents cap a casa pensant que per fi havia començat el seu desig.

Només sortir al carrer ja va veure els soldats colpistes vigilant als carrers de l’Unter den Linden i va començar a patir de que no li diguessin res. En baixar ràpidament cap a la Wilhelmstrasse, un parell de colpistes el varen aturar amb les seves escopetes ja que volien aïllar el barri governamental i l’Oficina Central de les SS. Demanant-los poder passar per anar a casa seu amb la seva esposa i la seva filla, li varen cridar de males maneres que marxés. Nerviós pensant en els aldarulls, va marxar ràpidament cap a l’est de la Unter den Linden i va trencar per la Friederich Strasse fins arribar a la Leipziger Strasse. Allà, va córrer tant ràpid com la motocicleta li deixava, esquivant els quatre cotxes que hi havia i les poques bicicletes que passaven, fins arribar a casa seva, a uns 200 metres de la Potsdamer Platz. Entrant a casa saltant el parell d’esgraons de l’entrada que quedaven, es va trobar amb tota la família en silenci en el menjador al voltant de la ràdio posada al centre de la taula. Eren les cinc de la tarda. Escoltant la ràdio respectant el silenci de la família, va sentir que qui parlava era en Wilhelm Keitel que anunciava que en Hitler havia patit un atemptat contra la seva vida, però que havia sobreviscut i que castigaria als culpables. Entenent que havia esclatat una rebel•lió militar, en Fritz va exclamar:

A mi m’han dit que en Hitler era mort! No pot pas ser que sigui viu, deuen està mentint!

Sense que ningú li sabés contestar, va veure per la finestra com pels carrers no paraven de passar vehicles plens de militars. No sabent de quin bàndol eren perquè tots anaven amb els seus uniformes verds i les seves botes negres, tots varen començar a fer hipòtesis. Després d’un silenci, va trucar la portar en Martin que buscava refugi i els va dir després de que el fessin entrar al menjador, que Berlín havia sigut ocupada pels colpistes. Sense saber què fer, en Fritz es va quedar palplantat fins que l’Albert, en Richard, en Mark, en Frank i uns altres veïns que estaven molt indignats pels bombardejos, li varen dir que ajudarien als colpistes i que anaven a la seu del Ministeri de Propaganda per ajudar-los a detenir a en Goebbels. Acceptant anar amb ells, l’Àngela li va cridar que no ho fes, però en Fritz li va dir pensant amb el seu pare:

Ens hem quedat massa temps assentats en una butaca sense fer res. Ara que hi ha gent que actua no ens podem permetre fer el mateix error.

Caient-li unes llàgrimes sabent què faria el seu marit, la Luane li va insistir de que fes cas a la seva esposa i que es quedés cuidant a la seva filla. Mirant a en Marwin, que li va dir amb la mirada espantada que es quedaria a casa, en Fritz va abraçar a l’Àngela i li va dir:

No pateixis, si trobo perill marxaré cap aquí. Però ja saps com sóc i com penso. No em puc quedar quiet.

Sospirant llargament, no sabia què respondre-li, en Heinrich li va dir:

Trobo que és una imprudència, però potser tens raó de que ha de caure aquest govern per salvar les nostres vides.

Agafant d’un calaix del moble del menjador la Parabellum que li havia regalat en Seigmund i unes quantes bales, en Fritz es va mirar a la seva filla i va marxar corrents cap a la seu del Ministeri de Propaganda per ajudar als veïns i a l’Exèrcit per detenir a en Goebbels. En arribar a la Porta de Brandenburg va observar a petits grups de soldats movent-se d’una banda a l’altra vigilant la casa del ministre. Amb els seus companys, va ajudar a impedir la circulació de vehicles mentre vigilaven la porta d’entrada del Ministeri, al costat del mur del parc. Pensant que l’operació estava anant bé i que tot seria un èxit, en Fritz va pensar amb les ganes que tenia de veure detingut a en Goebbels. Parlant amb un dels soldats colpistes, aquest li va dir que la revolució havia esclatat també a París, Praga i Viena, i que res podia fallar després de la mort d’en Hitler.

Al cap d’uns minuts, en Fritz va veure com entrava a l’edifici d’en Goebbels el comandant de batalló Otto-Ernst Remer amb 20 homes del seu batalló per detenir al ministre. Esperant content que el ministre fos detingut, en Fritz no va saber que en Remer havia canviat de bàndol quan en Goebbels el va fer posar en el telèfon perquè sentís la veu d’en Hitler, qui creia que era mort. Obeint ara les ordres del govern, en Remer va fer retirar el seu batalló de la Wilhelmstrasse, va ocupar la Kommandantur de l’Unter den Linden i va enviar patrulles per detenir els líders colpistes que es trobaven a l’edifici de la Bendlerblock, el quarter general de l’Exèrcit de reserva. Veient el canvi d’ordres, alguns es varen intentar resistir, però d’altres varen obeir les ordres d’en Remer. Veient que l’operació s’estava desarticulant, en Fritz intentava convèncer als seus companys de que havien de continuar amb la lluita, però la majoria va tornar cap a casa fent veure que eren curiosos que passaven per allà. Indignat per la covardia dels seus companys, en Fritz va continuar amb un grup d’homes de l’Exèrcit que es resistien a obeir les ordres d’en Remer. Parlant-los de que havien d’assassinar a en Goebbels, varen veure un grup de dones sortien al carrer plorant d’alegria perquè en Hitler era viu. Confosos, llavors varen sentir per la ràdio que tenien posada damunt d’un vehicle militar, com els colpistes deien que en Hitler era mort i que es creava un nou govern, però ja pocs s’ho varen creure i la majoria es va anar desentenent del cop d’Estat. Quedant-se amb només dos soldats a davant de la Porta de Brandenburg, els altres varen marxar a ocupar l’edifici de la Bendlerblock per no ser acusats de traïdors i anar a l’últim cercle de l’infern, en Fritz es va quedar i continuava dient que havien de continuar amb el cop d’Estat. Parlant entre ells mentre es miraven a en Fritz, un dels soldats se’l va mirar malament i li va dir:

Em sembla que tu ets un d’aquests colpistes, oi? Ens podries servir com a justificació.

Pensant que el detindrien els seus propis companys, sense pensar-s’ho, en Fritz els va clavar una espenta que els va fer caure a terra i va córrer per la Hermann-Göering Strasse cap a la Potsdamer Platz. De seguida un d’aquells dos soldats el va començar a perseguir amb la Walther 38 a la mà acusant-lo de traïdor. Veient que no l’atrapava, li va disparar però no el tocava ja que en Fritz es movia molt ràpid i passava entre els cotxes, els arbres i les faroles que el protegien de les bales. Espantat i veient-se ambla soga al coll, corria com podia mentre sentia els trets i veia com la poca gent que hi havia al carrer es tancava a casa o s’amagava entre les runes dels edificis. En girar el cap just a la cantonada de la Vossstrasse, va veure com aquell soldat tenia a les seves manes la Walter P38. En passar la Vossstrasse es va voler amagar entre les runes d’un edifici de la seva esquerra, però el soldat el va veure i li va tornar a disparar. Per sort la bala va impactar en la paret i en Fritz va poder continuar corrent carrer avall. Pensant que podia utilitzar la seva Parabellum, va treure-se-la del cinturo on la tenia guardada i va córrer amb ella a la mà esperant trobar un lloc on pogués disparar a aquell soldat. En arribar a la Potsdamer Platz va notar com un tret d’aquell soldat de poc el toca al cap, però la bala va impactar en un tramvia que estava estacionat al bell mig de la plaça. Estirant-se a terra per passar per sota del tramvia, es va amagar darrere del tramvia i observava com la plaça s’havia buidat en sentir el tret d’aquell soldat i que només havien quedat ell i el soldat. Ara la plaça que havia quedat buida l’hi semblava molt més gran. Pensant que no tenia cap possibilitat, va treure el cap i va disparar cap a aquell home, que no parava de disparar-li amagat darrere d’un cotxe. Sense saber què fer, va aprofitar un moment que el soldat abaixava el cap per carregar la seva pistola per marxar corrents cap a casa seu esperant que un veí l’ajudés. Per mala sort, el soldat el va veure de seguida com fugia cap a la Leipziger Platz i el va perseguir ràpidament. Sabent que estava totalment perdut, veia com en Richard i la Carlene es tancaven a les restes de la pastisseria i la floristeria sense ajudar-lo. Ara sabia com se sentia la Matilda en la Nit dels Vidres Trencats. Pensant que no podia entrar a casa perquè posava en perill a la seva família, en girar-se hi veure que el soldat l’atraparia i que no es podia amagar, va pensar desesperat que era millor rendir-se i ser assassinat. Aturant-se just davant de casa seu i de la botiga de l’Albert i la Helga, en Fritz va alçar les mans i va cridar segur d’ell mateix mentre anava mirant per últim cop el seu carrer que ara l’hi semblava més fred tot i la intensa calor que feia:

Em rendeixo.

Esbufegant sabent que moriria, pensava enfonsat de que no havia pogut gaudir de ser pare, i va observar com el soldat, que també estava esgotat de tant córrer, apuntava a poc a poc la seva arma per disparar-lo i matar-lo. No tenia pressa perquè el tenia a tret. Creient que era el seu últim segon de vida, en Fritz va tancar els ulls per pensar però de cop ja va sentir el tret. Continuant amb els ulls tancats, al cap d’un segon va veure que no tenia cap ferida. Obrint un ull pensant que havia fallat el tret, va veure que aquell soldat no hi era. Obrint els dos ulls, va veure aquell soldat abatut a terra amb un tret al cap. Al•lucinant i no acabant-s’ho de creure, va girar la vista cap a la dreta, en direcció a casa seu, i allà va veure a dalt les escales de casa a l’Àngela amb la seva Parabellum fumejant. Mirant-lo, l’Àngela li va cridar de forma autoritària:

Entrar a casa! Ja t’has divertit prou.

Fent cas a la seva esposa sabent que ella havia tingut raó tota l’estona, va entrar a casa amb el cap abaixat mentre mirava com aquell soldat estava mort al terra. Quan la va abraçar per agrair-li que l’hi hagués salvat la vida, en Fritz va pensar per dins:

Quina punteria.

Entrant a casa i tancant la senzilla porta, l’Àngela el va renyar de males maneres per no haver-li fet cas i la Luane es va posar a plorar en veure que estava bé. Parlant amb en Heinrich, aquest li va dir que el cop d’Estat havia fracassat. Escoltant llavors tota l’estona la ràdio, a quarts de vuit, mentre a fora al carrer uns quants homes de l’Exèrcit s’enduien el cadàver del seu company abatut per l’Àngela sense preguntar res, no sabien de quin bàndol podia ser aquell home, varen escoltar per ràdio al mariscal Erwin von Witzleben, que va llegir un telegrama dels colpistes i va demanar als soldats continuar amb el cop d’Estat, però ningú els hi va fer cas. Veient que després del caos tornava l’ordre, en Fritz va exclamar enrabiat però també avergonyit d’haver posat en perill la seva família:

El mite s’ha reforçat. Quin fàstic.

A les vuit del vespre el cop d’Estat es donava per fracassat i els colpistes només resistien en el Bendlerblock. De seguida varen veure per la finestra com per la calçada passaven uns quants camions de l’Exèrcit que es dirigien a la Bendlerstrasse. A les nou del vespre varen escoltar per la ràdio com s’anunciava que en Hitler faria un discurs per aquella nit. Era un discurs gravat a les sis de la tarda. A la nit, mentre els colpistes com en Von Stauffenberg, el general Olbrich, el retirat Ludwig Beck entre altres eren assassinats per l’Exèrcit sota les ordres d’en Friederich Fromm, que estava des del principi al corrent del cop d’Estat, a casa dels Klein, com la majoria de llars alemanyes, varen escoltar el discurs d’en Hitler que deia que estava bé i que es venjaria dels traïdors. De seguida es va començar a perseguir a qualsevol persona que havia estat involucrada en el cop d’Estat. Per sort seva, en Fritz no va ser reconegut per ningú i els veïns no el varen delatar perquè ells també varen participar en el cop. Esbufegant esgotat, en Fritz va anar a dormir deprimit sabent que havia fracassat però feliç perquè sinó fos per l’Àngela no estaria esbufegant. Tots l’havien renyat per deixar-se endur per les emocions i per no pensar com un pare de família. Anava pensant que de moment no estava sent un bon pare. Abraçant a la seva filla, es va adormir mentre somiava que algun dia acabarien amb aquell règim.

En llevar-se l’endemà, en Fritz estava molt desanimat i encara estava molt avergonyit per haver estat apunt de posar en perill les vides dels seus familiars. Posant-se a esmorzar la menjador unes torrades amb un cafè sol, encara veia per la finestra com patrullaven soldats que parlaven amb els veïns perquè els hi diguessin si coneixien algun sospitós d’haver conspirat amb el règim. Mentre recollien els plats de l’esmorzar va sonar el telèfon. En Fritz es va pensar que seria el director l’Hospital perquè anés a treballar. Abatut, va agafar el telèfon i va quedar parat en sentir la veu d’en Goebbels. Quedant-se sense aire, feia només unes hores havia demanat el seu cap, es veia perdut, creia que l’hauria vist quan vigilava el seu Ministeri, però va quedar impactat amb l’auricular a l’orella en sentir com el ministre li deia:

Has estat el corrent de tot el què ha passat oi? Hem estat apunt de perdre-ho tot. Per sort en Hitler és viu, només ha rebut uns quants cop. Demà me’n tinc que anar al quarter general un parell de dies i vull que vinguis amb mi perquè em diguis l’estat de salut d’en Hitler. Ja saps que no em fio del seu equip mèdic i necessito que em donis la teva opinió. No podem perdre ara en Hitler.

Sabent que no podia dir que no, va acceptar a contracor l’oferta del ministre. Explicant-ho a la família després de penjar el telèfon, l’Àngela es va posar a plorar pensant que el seu marit tornava a fer una altra bogeria, però tots varen entendre que no ho podia rebutjar sinó volia ser titllat de traïdor.

El dia següent, 22 de juliol, es va aturar el Mercedes antibales del ministre alemany davant de la casa. Sortint a l’entrada de casa, en Fritz va quedar parat en veure a en Goebbels sortint del cotxe i abraçant-lo. Mirant al carrer, el ministre va exclamar mentre molts curiosos veien el cotxe d’en Goebbels conduït pel tinent Günther Rach amb les banderetes als laterals:

Quin horror veure aquest barri. Era tant bonic abans i donava gust passejar-se per aquí. Quina desgràcia han fet els Aliats. Noi, sento molt la mort del teu pare, era un amic per mi, ja ho saps. Però la vida continua i hem de lluitar pel nostre poble tal i com ell volia.

Encaixant-li la mà sense dir-li res, en Fritz i en Goebbels varen entrar al cotxe mentre el noi no deixava de mirar a l’Àngela, que l’estava mirant des de la finestra amb l’Elise als braços. En engegar el xofer de les SS el cotxe, en Fritz, que no volia que els veïns el miressin, la Klara creia que se l’enduien perquè havia participat en el cop d’Estat, li va preguntar a en Goebbels com estava en Hitler, i el ministre li va contestar que tenia un fort cop al braç esquerre i que li feien mal els timpans. Preguntant-li pels colpistes, en Goebbels li va respondre que la majoria havien mort però que encara n’hi havia molts de lliures i li va explicar que ell sospitava dels britànics. Després d’arribar a l’aeròdrom de Tempelhof varen agafar una avioneta Focke i varen enlairar-se rumb a Rastenburg. En ple vol, el ministre es va aixecar del seu seient i es va assentar al costat d’en Fritz per dir-li seriós:

En el quarter veuràs a la majoria dels ministres, però no te’n fiïs de cap d’ells. No has de confiar amb l’Albert Speer perquè tothom sospita d’ell. Jo sospito d’en Himmler, no sé perquè va tardar tant en arribar a Berlín aquell maleït dia. Agafant el braç d’en Fritz, li va afegir amb els ulls brillants: Sento pena per en Von Stauffenberg, crec que només era un ninot que varen utilitzar uns quants traïdors que encara tenim a dins. La seva maleïda esposa era britànica i estic segur que l’atemptat ha sigut dirigit pels britànics.

Sospirant pensant que ara seria una bona ocasió per fer un atemptat contra el règim amb tants ministres junts, en Fritz li va preguntar:

I no tens por de que ara facin un atemptat? Amb tants ministres ara seria una bona ocasió?

Mirant-lo orgullós, en Goebbels li va contestar que ell no tenia por de la mort i que si havia de morir al costat d’en Hitler per ell seria un honor. Llavors, en Goebbels li va explicar que el dictador patia insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte.

En aterrar a l’aeròdrom de Rastenburg, en Fritz va veure com s’havien incrementat les mesures de seguretat en els punts de control i que hi havia un forta presència de membres de les SS armats fins les dents. En entrar al quarter amb un Mercedes negre, en Goebbels el va tenir que deixar només baixar del cotxe perquè tenia una reunió important amb en Hitler i els altres ministres. Quedant-se sol pel quarter després de que l’hi assignessin un barracó on s’allotjaria aquells dies, en Fritz va veure que era constantment vigilat pels membres de les SS que custodiaven el camp i pels treballadors de l’Organització Todt que estaven temporalment al quarter per reforçar el recinte d’atacs aeris. Continuant caminant pel patí va veure d’un barracó a l’Alfred Jodl amb un embenat al cap. Amb una calor insuportable, es va treure la jaqueta militar que l’hi varen donar i va anar a donar una volta pel quarter amb uns quants metges que havia conegut en l’última estada. Amb ells va observar les destrosses que havia provocat la bomba d’en Von Stauffenberg en el barracó de la sala de mapes. No deixant de mirar les fustes cremades, els cables elèctrics que penjaven i els papers pel terra amb els mosquits que no paraven de perseguir-lo, en Fritz va quedar impressionat de que en Hitler hagués pogut escapar en vida. A mesura que entrava en el lloc de l’atemptat es trobava que estava ple de fustes pel terra, els vidres de les finestres estaven tots trencats i escampats pel terra, i encara se sentia la pudor a fum. Un dels metges li va explicar que quatre persones havien mort per culpa de l’atemptat i que haguessin pogut ser molts més sinó fos per la taula de roure que va parar part de l’impacta de la bomba salvant la vida d’en Hitler. Mentre presenciava les restes de la sala de mapes, de cop va veure que hi havia moviment pel quarter i que tots els membres de les SS vigilaven amb les seves StG 44 el barracó on en Hitler estava reunit amb els ministres. Esperant poder veure en Hitler, en Fritz va observar que la majoria dels búnquers havien sigut camuflats amb herba per no ser vistos pels enemics. Uns minuts més tard va veure com sortien del barracó en Mussolini, en Göering, en Von Ribbentrop i en Hitler per acompanyar el dictador italià a l’estació de ferrocarrils. Mirant a en Hitler, en Fritz va veure que es trobava perfectament bé, però si que va notar que es tocava el braç esquerre.

A la tarda, en Goebbels el va anar a buscar en el seu barracó, i va cridar a en Fritz per dir-li que el necessitava i el va conduir en el barracó d’en Hitler. En entrar al enorme barracó d’en Hitler, on no hi havia cap mosquit, el dictador se’ls va quedar mirant amb desconfiança. Sense deixar-lo de mirar amb mala cara, el dictador alemany li va encaixar la mà dreta i sense saludar-lo li va dir que estava bé i que no el necessitava. Sense saber què fer, se’l continuava mirant amb molt mala cara, en Goebbels va trencar el gel i li va demanar a en Hitler que en Fritz li fes un control mèdic rudimentari per tenir una altra opinió. Continuant amb cara de pomes agres, el dictador va acceptar-ho i en Fritz el va examinar-lo amb la roba posada. Li va tocar les extremitats per veure que no tingués algun os trencat o alguna contusió, i li va mirar la vista i l’oïda molt per alt. Va notar que efectivament tenia un fort cop el braç esquerre, que tenia els timpans perforats, els genolls inflats, però el que més li va sorprendre és com havia envellit el dictador alemany. Tenia 55 anys, però semblava un home molt més gran. Mentre en Goebbels li parlava en el dictador, en Fritz va notar que en Hitler tenia un petit tremolor a la ma esquerra quan agafava la tassa de te que tenia damunt la taula i va pensar que potser tenia un principi de parkinson, però no ho podia afirmar del cert perquè en Hitler no es deixava fer un examen mèdic com calia i també podia ser que estigués nerviós després de l’atemptat. De fet pensava que eren les seves ganes de veure’l malalt. En acabar l’examen mèdic, va entrar en el barracó el general Heinz Guderian, nombrat el dia anterior Cap de l’Estat Major General del Heer, i en Fritz va tenir que marxar cap al seu barracó amb els altres metges, que li varen explicar que en Hitler mai es deixaria veure despullat i que era molt difícil saber si tenia alguna malaltia o algun mal perquè no es deixava fer exàmens mèdics com caldria.

Després de menjar una mica de fruita en el menjador barracó, en Fritz va anar a l’hospital de Rastenburg a veure els ferits de la bomba del 20 de juliol. Estirat en un llit individual va veure-hi el comandant general Rudolf Schmundt, que per culpa de les ferides va quedar cec i horriblement desfigurat. Mirant-lo amb un dels seus companys, en Fritz va saber que no sobreviuria gaires dies aquell home. Efectivament va morir l’1 d’octubre de 1944. Mirant més a la dreta, va veure-hi estirat en un llit a en Julius Schaub, l’assistent d’en Hitler. Mentre l’examinava per alt anava sentint com es queixava d’una ferida a la cama i als braços que no tenia. Mirant-lo amb cara de sorprès, en Schaub, en veure que seria descobert, li va dir a cau d’orella:

Firma que tinc un ferida perquè vull que en Hitler amb condecori i que vegi la meva implicació en el règim. Et donaré diners, però fes-ho per favor.

Continuant sorprès i avergonyit del què li proposava, en Fritz va firmar que en Schaub estava realment ferit ja que no hi perdia res en firmar-ho i pensava que potser hi perdria si deia la veritat.

A la nit, després de sopar patates bullides amb sopa de pollastre, en Fritz es va reunir un moment amb en Goebbels per dir-li que veia a en Hitler bé, només una mica adolorit, però no li va voler dir que pensava que podia tenir parkinson. Més tranquil en saber que en Hitler no tenia res, el ministre li va explicar que ara començarien unes batudes per tot el Reich per buscar a tots els participants del cop d’Estat i que els eliminarien a tots, un per un. No dient-li res més, en Fritz es va retirar al seu barracó per descansar mentre pensava en la seva filla i la seva esposa.

L’endemà, mentre estava amb l’equip mèdic parlant de la guerra, molts volien marxar perquè sabien que aviat vindrien els soviètics, en Goebbels va tornar a cridar a en Fritz. Portant-lo un altre cop al barracó d’en Hitler, en Fritz avançava cap al barracó irritat pensant que l’estaven tractant com un ninot, com en Mussolini, pensava. Aquesta vegada en Hitler el va rebre amb més amabilitat i estava de més bon humor al costat de la seva secretària Traude Junge. Assegut a una butaca, el dictador li va explicar que li feia mal el braç esquerre, però que estava bé amb un esperit de ferro. No deixant de mirar la secretària, es va aixecar per treure’s la jaqueta i es va quedar amb la camisa. Arremangant-li la màniga esquerre de la camisa blanca, en Fritz li va posar una pomada que tenien una farmaciola per calmar-li el dolor i les cremades que tenia a les mans i a les cames. Mentre li feia un massatge a l’espatlla amb la pomada, en Hitler li explicava a en Goebbels que després de que esclatés la bomba el primer que va fer va ser veure si tenia els braços, els ulls i les cames. Mirant-li la mà esquerra mentre el dictador parlava, en Fritz va tornar a notar que li tremolava una mica quan hi feia força. Acabant-li de posar tota la pomada, en Hitler es va tocar l’espatlla i va dir-li a en Fritz:

Fas molt bons massatges, en Himmler també té un massatgista molt bo. Es diu Felix Kersten. Si mai en vols aprendre preguntar per ell.

Fent-li que no amb el cap, que ja tenia prou feina com a metge, en Hitler es va posar la jaqueta i es va posar a parlar amb en Goebbels mentre en Fritz s’eixugava les mans amb uns draps amb l’emblema del NSDAP. Es va queixar dels generals i de l’Estat Major, i va començar a insultar-los mentre en Goebbels li anava donant la raó a tot. Veient que no hi feia res després de netejar-se les mans, en Fritz va ser convidat a marxar del barracó perquè s’havien de reunir amb en Bernd Freytag von Loringhoven, un assistent de l’Estat Major, per parlar de la situació militar.

A fora al barracó, en Fritz va aprofitar que tothom el tractava amb respecte per ser amic d’en Goebbels per demanar-li a un dels membres de les SS que feien guàrdia, com anava la situació militar. No deixant de fumar com un desesperat la seva cigarreta, aquell ajudant li va contestar pensant que en Fritz era un noi de confiança del règim:

Malament, ara els soviètics són a pocs quilòmetres, ja han entrat a Polònia i ara descobriran els nostres camps. Quan vegin tot allò, ja veuràs amb quins ànims lluitaran. No m’agradaria haver de lluitar contra ells, però si ho tinc que fer ho faré per en Hitler. Ell tampoc es rendirà.

Com si sabes de què es tractes, en Fritz li va dir:

Però vols dir que s’enfurismaran gaire en veure a aquests camps? Ells també en tenen i allà també moren gent.

Amb un somriure fals, aquell home li va contestar sense embuts i fent pipades ràpides a la cigarreta:

Es poden assemblar. Però nosaltres en aquests camps hi hem practicat l’extermini. Hem assassinat a centenars de milers de persones, jo diria una quants milions. No crec que els hi faci gràcia veure-ho. A part, crec que encara recorden com els varem envair. Els pobles que han col•laborat amb nosaltres i són alliberats pels soviètic, aquests assassinen a tots els homes del poble, violen a totes les dones i cremen a totes les cases.

Entenent ara perquè en Heinrich desitjava que els nord-americans arribessin abans a Berlín, en Fritz va marxar al seu barracó a descansar una estona mentre veia que els ànims del quarter estaven pels terres. Mentre sopaven patates amb pèsols amb els altres membres del personal mèdic, en Fritz va rebre la visita d’en Goebbels, que el va portar a fora el barracó per parlar a soles. Sota la foscor de la nit i sentint els pastors alemanys lladrar, el ministre li va dir que l’endemà podia marxar al matí amb l’Albert Speer cap a Berlín. No entenent perquè ara havia de marxar amb l’Albert Speer, que l’havia acusat de traïdor, en Fritz li va preguntar:

Però no era un traïdor aquest?

Fent cara de menyspreu, en Goebbels li va contestar:

Per mi sí, però és el nen mimat d’en Hitler. Són bons amics perquè l’Albert Speer és arquitecte i coincideixen amb la seva fascinació a l’arquitectura. Et pot semblar un bon home amb la seva cara de nen que no ha trencat mai un plat, però no és un home de fiar i et puc assegurar que no en té res d’innocent.

No preguntant res més perquè estava feliç de poder tornar a Berlín amb la seva família, ja no va tornar al menjador i va anar a dormir ben d’hora per agafar l’endemà l’avió.

A primeres hores del matí del 24 de juliol, en Fritz va tornar juntament amb l’Albert Speer cap a Berlín. Mirant i escoltant al ministre d’Armament parlant amb el personal de l’avió, en Fritz va notar que aquell home que semblava callat i tímid era un home extraordinàriament intel•ligent i no entenia com una persona com ell, que sembla tal i com l’hi havia descrit en Goebbels, un bon home amb la seva cara amable i amb uns bons modals, li recordava al seu pare quan era jove, era un nacionalsocialista. Sabia que havia fet treballar els seus treballadors quan era arquitecte sense cap tipus d’escrúpols per tal de complir els terminis d’entrega i que era el responsable com a ministre d’Armament i Munició de planificar una economia de guerra fent treballar a la gent en les indústries bèl•liques. Segons alguns, gràcies a ell la guerra es va allargar uns mesos més. Parlant amb un guàrdia de les SS que viatjaven amb ells, aquest li va dir referint-se a l’Albert Speer:

Sinó fos per aquest home ara no tindríem armes. Gràcies a ell encara resistim. Ha mogut tota l’economia alemanya i l’ha focalitzat només en la guerra i els seus resultats són impressionants.

Aterrant a Berlín després de passar un banc de núvols, tots varen marxar cap a casa seva. En Fritz va rebutjar l’oferiment de l’Albert Speer de portar-lo amb cotxe a casa al•legant de que volia caminar. No volia fer-se amic ara d’un altre nazi. Passant la Potsdamer Platz, totalment destrossada, per girar cap a la Leipziger Strasse, li va fer molt mal al cor veure el seu barri destrossat. Com l’hi hagués agradat comprar les flors a la floristeria de la Carlene per donar-les a la seva filla o com l’hi agradat comprar un pastís a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina per menjar-lo amb la família, pensava. En entrar a casa amb el cap abaixat, en Fritz va anar corrents a abraçar a l’Elise i a l’Àngela, que estava ansiosa de veure’l. Havia trobat molt a faltar a la seva filla i no se’n va separar ni un segon aquell dia. Es passejava amb ella en els seus braços pel menjador i l’enlairava per jugar amb ella. Preguntant-li tots com havia vist en Hitler, en Fritz els va confessar després de deixar la nena a les mans de la seva mare:

Sembla molt més vell, però la bomba no l’ha afectat a priori. Potser m’equivoco però li he vist tremolar una mica la mà i penso que potser estar desenvolupant la malaltia del parkinson, però no ho puc assegurar.

Després de que se sabés que en Fritz tornava a ser el barri, molts veïns, com en Martin i la Klara, el varen anar a veure a casa per saber com estava en Hitler. Sabent que s’estava perseguint a tot sospitós d’estar encontra del règim, en Fritz es limitava a explicar que el dictador estava bé i que no tenia cap mal aparent. Disgustats de que estigués bé, tots tornaven a casa esperant que arribessin o els soviètics o els bombarders anglosaxons. En Mark i la Bernardina un dia es varen discutir al carrer per com era millor morir: si d’un tret d’un soldat soviètic o d’una bomba nord-americana. L’Otto, obsessionat en no morir en un refugi, explicava a tots els que entraven a la barberia per tallar-se el cabell:
Si veus un avió blanc, és la RAF. Si veus un avió negre, és de la USAAF. I si no veus res, és la Luftwaffe.
El 26 de juliol, tota la família Klein varen sentir assentats al voltant de la taula del menjador el missatge d’en Goebbels per la ràdio on explicava que havia vist imatges apocalíptiques quan va saber de l’atemptat del 20 de juliol. Després de relatar els objectius dels colpistes, va assegurar un cop més que la Providència havia salvat a en Hitler. Picant a la taula després de sentir-lo, en Heinrich va exclamar enrabiat:
Ara la gent tornarà a divinitzar en Hitler. Però s’ha de reconèixer que té una sort que ja la voldria jo.
Tocant la taula amb les mans, en Fritz els va explicar que en Hitler s’havia salvat gràcies a una taula de roure quan va esclatar la bomba i que si era viu no es devia a la Providència. Però també sabia que ara seria més difícil acabar amb en Hitler a través d’un cop d’Estat. Només els quedava una opció, esperar que arribessin abans els nord-americans o els britànics que els soviètics.

Els següents dies, mentre el govern detenia als familiars dels colpistes, en total se’n varen detenir més de 5.000, molts dels quals o varen ser assassinats o varen ser enviats als camps, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital i es passava totes les hores que no estava treballant amb la família cuidant a l’Elise. Quan tornava a casa semblava com si la guerra hagués deixat d’existir per ell. Passejant pel barri, que feia setmanes que no estava sent bombardejat, veia com s’estaven reparant mica en mica les destrosses, tot i que molts veïns de tota la vida havien marxat i alguns havien mort. L’Albert i la Helga varen marxar en uns albergs en veure que era impossible reconstruir la botiga, la barbaria de l’Otto només obria unes hores i no hi tenia finestres, el bar Victorius estava obert només a les tardes, l’únic client semblava el gat Cukie que es passejava per damunt la barra , i la pastisseria només venien pa. Passejant a poc a poc pel carrer, a les faroles hi veia cartells penjats en què el govern alemany oferia una recompensa d’un milió de Reichsmarcks per qui capturés al colpista i ex alcalde de Leipzig, en Carl Friedrich Goerdeler. A la nit, quan ja no passava ni una ànima pel carrer, sense que la família se’n adonés en Fritz va sortir al carrer per despenjar els cartells. Tot i voler-lo ajudar, en Goerdeler va ser detingut el 12 d’agost i decapitat el 2 de febrer de 1945.

Però aquesta aparent tranquil•litat que vivia en Fritz i el barri es va veure frenada el 3 d’agost quan va sentir per la ràdio la crida que va fer en Hitler per reivindicar la Guerra Total. El dictador alemany va explicar que només seria possible contar amb els líders polítics conscients de les seves responsabilitats. En Fritz, que es va quedar amb la idea de la Guerra Total, que simbolitzava que tot giraria al voltant de la guerra, per ell simbolitzava que hauria d’anar a lluitar en una batalla suïcida i sense sentit. Parlant amb en Heinrich a fora l’entrada de casa, ell sempre li recomanava paciència i esperar als anglosaxons. No tenia sentit posar-se neguitós abans d’hora, li deia. Amb un somriure forçat, en Fritz li deia:

Si ens veiés la Galiana esperant als nord-americans com els salvadors ens engegaria a pasta fang.

Rient també pensant en la seva filla i en els seus ideals, en Heinrich li va preguntar per primer cop:

Encara l’estimes?

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar:

No he deixat ni un segon d’estimar-la, era tot el què tenia. La meva vida continua girant al voltant d’ella, tot estar relacionat amb ella. Quan passo pel Reichstag, el Tiergarten, l’Unter den Linden, la Universitat, el barri, tot em fa pensar en ella. Mai m’he perdonat la seva mort, encara somio amb aquell maleït dia. Sempre penso que no he superat la seva mort….. Encara crec que algun dia em llevaré i la tornaré a veure al meu costat i que serem feliços com havíem somiat.

Tocant-li l’espatlla per interrompre’l, en Heinrich li va confessar mentre mirava el bloc de pisos on vivien, que ara no era res que un esquelet de ciment amb un parell de paret de dretes:

Jo vaig deixar la meva esposa perquè ella no volia continuar vivint sense la Galiana i jo tenia clar que volia viure per molt mal que em fes no tindre la meva filla. Mai l’he deixat d’estimar, però jo havia de continuar per ella. Els records hi són i no els vull oblidar, però no em puc quedar en una època del temps que ja no hi és. Tu també has de continuar i em sembla que ho tens tot de cara per fer-ho i per ser feliç.

Mirant per on hi havia la finestra de casa per veure a la seva esposa i a la seva filla en el sofà, en Fritz li va dir en veu baixa:

Espero que la guerra m’ho permeti.

Escoltant per la ràdio i pel què deia la gent, la família Klein seguia amb molta expectació l’avanç de les tropes aliades per França i esperaven que en breu ocupessin París. Preguntant a la gent com veien la guerra, la majoria, per no dir tots, els hi responien que no creien en la victòria i que només un miracle podia salvar Alemanya, però afirmaven que creure en miracles ja era cosa del passat. Alguns també deien que l’Exèrcit havia traït a en Hitler i que l’Erwin Rommel havia donat suport als colpistes. En Martin feia temps que ja havia deixat de creure en el règim i quan veia a en Fritz li deia que l’hi havia d’haver fet cas des del principi quan li deia que el nacionalsocialisme era un règim cruel. Només la Carlene continuava confiant amb en Hitler i renegava dels soviètics definint-los com una raça inferior que havien d’aniquilar. L’Àngela, que aquells dies anava a l’església de Sant Miquel amb la seva filla per resar per la seva família, tenia sempre una espelma en el menjador esperant que la protegís dels nazis, els bombardejos i dels soviètics. Masses enemics pensava. Un dia que resava davant de la finestra de la seva habitació, la Luane es va agenollar al costat d’ella i es va posar a resar amb ella. Veient-li caure les llàgrimes i sabent com trobava a faltar el seu marit, l’Àngela la va abraçar i li va dir que havia de ser forta per la seva neta. Posant-se a plorar desconsoladament, la Luane li repetia enfonsada que era molt injust el què l’hi havia passat a en Barnard i que estaven pagant un preu massa elevat per haver cregut durant uns instants amb el nazisme.

El 19 d’agost, quan tornava de l’Hospital, en Heinrich va cridar a en Fritz perquè es reunís amb ell a la biblioteca d’en Barnard per parlar tots dos sols. Fent-li cas el va seguir. Assentant-se a una cadira per deixar seure en Fritz a la butaca del seu pare, en Heinrich li va explicar que els nazis estaven assassinat als colpistes a la presó de Berlín Plotzensee i que en el camp de concentració de Buchenwald havien afusellat a l’ex líder del partit comunista, l’Ernst Thälmann, detingut des del 4 de març de 1933 per ordres d’en Hitler. Recordant com la Galiana havia admirat la determinació d’en Thälmann i com l’havia criticat per no haver atacat amb més duresa al nazisme, en Fritz li va dir trist:

Encara era viu en Thälmann? Feia temps que el donava per mort. Pensant uns segons amb en Thälmann i com l’havien criticat amb la Galiana, va continuar: Això és una bogeria. Com més atrapat es vegi el règim més boig i més barbar es tornarà. Serà com un gat acorralat. Esperem que els Aliats occidentals arribin ràpidament. Ser que tenen a l’abast París i que el seu avanç no té aturador. Això és una cursa on nosaltres som la meta.

El 25 d’agost, les tropes nord-americanes i els soldats francesos de la 2ª Divisió blindada d’en Philippe Leclerc varen alliberar París. Quan es va conèixer a Berlín aquesta notícia, a casa dels Klein va esclatar l’eufòria. En Fritz va recordar aquella ciutat que tant li agradava i va pensar que potser estarien de sort. Pensant amb els bombardejos, creia que s’havien acabat perquè creia que els Aliats no voldrien conquerir un país amb runes. Quan en parlava amb en Georg, a qui visitava sovint amb l’Àngela i l’Elise, ell sempre els hi deia que si arribaven primer els soviètics que fugissin ràpidament cap a l’oest. En Fritz li explicava que era més probable que arribessin els nord-americans ja que estaven apunt de penetrar la frontera occidental, però en Georg li contestava segur d’ell mateix:

No ho crec. Els països que ens han donat suport fins ara com Hongria, Romania, Bulgària i Finlàndia firmaran la pau i deixaran passar els soviètics. Si vols un consell, fugiu a França si podeu. Recordes París i el nostre viatge? Tant debò em pogués aturar en aquella època. Però em sembla que no ho puc fer això!

Sospirant, en Fritz li va dir:

Sí, però tots hem canviat des d’aleshores i hem seguit diferents camins.

El 7 de setembre, després de plegar de treballar a la llibreria, on l’Àngela hi treballava unes quantes hores al dia perquè l’hi entusiasmava la feina, tot i que preferia vendre llibres que diaris, i per distreure’s, va portar a casa l’últim número del Völkischer Beobachter perquè el llegís la família. En ell s’hi podia llegir un article de l’escriptor i segon cap de premsa del Reich, en l’Helmut Sündermann, on demanava als alemanys que no ajudessin als Aliats en donar-los aliments, informació i ajuda. També els demanava destruir tots els ponts i els camins per on haurien de passar les tropes aliades. Per últim, l’escriptor va expressar el seu desig de veure els seus enemics morts, desolats i atemorits per l’odi. Comentant l’article en el menjador, en Fritz va exclamar després de llegir-lo en veu alta per tota la família:

El règim té molt clar que els Aliats penetraran per Alemanya i que no es rendiran. Esperem que vagin ràpid i que la gent els ajudi, però llàstima que Berlín estigui massa a l’est.

Mirant amb deteniment el diari, en Heinrich li va contestar:

Per mala sort en aquest article es pot llegir que el règim posarà en marxa una política de terra cremada. Això seria molt greu pel poble en el futur. Els soviètics ja la varen utilitzar el 1941 i va ser una política catastròfica per la població.

L’endemà, pel barri varen sortir rumors de que havien llançat uns nous míssils més potents que els V-1, eren els V-2, però ningú ja creia en aquestes armes que els nazis venien com a miraculoses i que havien de canviar el rumb de la guerra. Només els més joves continuaven creient-se a aquest règim que estava cada cop més a la seva fi. L’àguila marxava de les seves vides.

El 12 de setembre, quan en Fritz tornava amb la seva Zündapp de l’Hospital cap a casa, va passar per davant de la Porta de Brandenburg i just aquell moment va sentir una forta explosió. Parant la motocicleta en sec per veure què passava, va observar com s’enfonsava el sostre de la casa d’en Goebbels destrossant la planta baixa. De seguida molts curiosos com en Fritz varen mirar al cel pensant que estaven sent bombardejats, però no veien a cap bombarder i no sentien cap soroll. Encuriosit, es va apropar a la casa mig en runes després d’aparcar la motocicleta en una de els columnes de la Porta. En veure tants curiosos, un guàrdia de les SS els va fer fora a crits. Reconeixent a en Fritz de les vegades que havia anat a veure el ministre, el guàrdia de les SS li va dir que en Goebbels no era a la casa. El què va passar va ser que una mina aèria va esclatar en el jardí ministerial situat a la Hermann-Göering Strasse. Per culpa dels desperfectes de la casa, el ministre es va tenir que traslladar a la seva casa d’estiu a Lanke, on en Hitler els hi va fer construir un búnquer.

Al cap de dos dies, en Goebbels va trucar a en Fritz a casa seu perquè li expliqués quin ambient es vivia a Berlín. Parlant-li de que la gent estava enfonsada i de que molts havien abandonat la ciutat, en Fritz li va preguntar per la salut d’en Hitler pensant que si tenia parkinson els afectes de la malaltia ja serien més visibles. Entenent que li demanava com a metge i com a ferm seguidor al nacionalsocialisme, el ministre li va explicar que en Hitler s’havia queixat de forts marejos, dolos al cap i tremolors a les mans i a les cames, sobretot a la mà esquerra. Posant-se a riure per dins pensant que segurament el dictador tenia la malaltia, en Fritz va pensar que en Hitler no aguantaria gaire més amb els seus nervis i que seria rellevat. Parlant de la guerra, en Goebbels li va confessar que havien de firmar la pau amb un dels dos bàndols i quan li va preguntar a en Fritz amb quin bàndol firmaria ell la pau, aquest li va dir sense dubtar-ho:

Amb els soviètics.

En Fritz li va dir amb els soviètics perquè volia que fossin els britànics i els nord-americans qui fessin desaparèixer al nacionalsocialisme. Sabia que si continuaven lluitant contra els soviètics aquests arribarien a Berlín i destruirien tot el què trobessin pel camí. Estant-hi d’acord, el ministre va exposar dies més tard aquesta idea a en Heinrich Himmler i a en Martin Bormann, que la varen estudiar. Però com que totes les ordres depenien d’en Hitler, i el dictador estava decidit en no capitular, la lluita va continuar i la proposta d’en Fritz va quedar en paper mullat.

Per sort, els Aliats no varen bombardejar més Berlín durant unes setmanes, cosa que en Fritz va agrair perquè no volia córrer cap als refugis amb la nena recent nascuda. A l’Hospital, que estava danyat pels bombardejos, es tornaven a veure més ferits de guerra perquè cada cop els soldats alemanys lluitaven més a prop de Berlín. Parlant amb ells, aquests li explicaven, tant si havien lluitat en el front oriental com en el front occidental, que no podien fer res per frenar els Aliats i que ara només quedava esperar veure qui arribava primer a Berlín. Examinant les ferides d’alguns d’aquells soldats, en Fritz va veure que se les havien provocat ells mateixos per no continuar lluitant en batalles inútils. Alguns s’havien disparat al peu o s’havien tallat un parell de dits de la mà. Entenent-los, no va explicar ni en el director ni a les autoritats que molts d’aquests soldats feien aquesta pràctica. Gràcies a aquells soldats, en Fritz va saber que els soviètics havien entrat a Hongria i que estaven apunt d’entrar per Prússia Oriental, i que els nord-americans estaven a prop d’Aquisgrà. Però, per desgràcia de molts alemanys, els soldats alemanys es varen començar a defensar millor en el front occidental.

El 15 d’octubre, mentre estaven cuinant patates amb pèsols per sopar, varen sentir per la ràdio que havia mort en un accident de cotxe el mariscal de camp Erwin Rommel. Després de la notícia es varen començar a fer homenatges en el seu honor i el mariscal de camp va ser enterrat amb una enorme bandera amb l’esvàstica en el fèretre que havien fabricat la fàbrica Klein anys enrere. La Carlene va posar a la porta de la floristeria un llençol negre. Parlant-ne amb en Martin, que gràcies als seus clients coneixia molts rumors, sobretot gràcies a la Klara que sabia totes les xafarderies del règim, els va explicar que ell creia que l’havien assassinat els nazis perquè era considerat un dels conspiradors contra el règim. Dient-ho sempre en veu baixa perquè no l’escoltessin, en Martin li confessava que tenia ganes de que els nord-americans arribessin aviat a Berlín i que ja tenia preparada una bandera nord-americana guardada en un calaix per quan entressin a la ciutat. Posant-se a riure pensant que continuava sent un venut, en Fritz li va dir en to de broma que ell tenia guardada la soviètica. Canviant-li la cara, en Martin li va dir en to seriós que la guardés per si de cas.

Tota aquella confiança d’en Fritz i de la gent del barri de que tot acabaria ràpid i sense lluitar, es va veure enfonsada el 18 d’octubre quan varen llegir que el govern decretava la creació d’una milícia popular, la Volkssturm. Tots els homes de 16 a 60 anys varen ser cridats per lluitar. La intenció dels nazis era invocar l’esperit de les guerres d’alliberació contra en Napoleó. Atemorit pensant que hauria d’anar a lluitar, en Fritz va explicar aquest nou decret a la família. Tots es varen posar a plorar pensant que tant en Fritz com en Marwin haurien d’anar a lluitar i que podrien morir com en Lou i l’Udo. En Heinrich tenia 62 anys i per tant se salvava d’haver d’anar a la guerra. Mirant al seu germà, en Fritz va veure que estava nerviós i que no seria capaç de combatre. Pensant que havia de fer alguna cosa, en Fritz va trucar a en Goebbels a la seva casa de Lanke. Després d’intentar diverses vegades parlar amb el ministre, finalment va poder parlar-hi a la tarda, però aquell dia en Goebbels estava de molt mal humor. Després de preguntar pels fills, en Fritz li va demanar que en ell i en el seu germà no els enviessin a la guerra, però el ministre li va dir cridant:

Què vols que jo sigui un traïdor?. Jo no puc fer això, és una bestiesa el que em demanes. El meu fillastre, en Harald, no té cap tracte de favor per ser qui és i ara mateix està lluitant a Itàlia. Agafant aire, li va afegir: Però tu no has de patir perquè ets metge i tindràs una autorització per no haver d’anar a lluitar i, a més, els necessitem a Berlín fins l’últim moment. Ara bé, el teu germà si que haurà de lluitar. Però pensa que ho fa pel Reich.

Enfadat pensant que el seu germà hauria d’anar a lluitar, en Fritz li va preguntar amb ràbia:

I perquè no aneu a lluitar vosaltres? Em sembla que encaixeu en el perfil d’edat!

Sense contestar-li, el ministre va penjar el telèfon. Pensant una solució, en Fritz li va demanar a en Heinrich parlar amb ell a soles a fora al carrer. Sortint a la Leipziger Strasse, en Fritz li va demanar que quan fos l’hora s’emportés a la seva família cap a l’oest, a una zona segura controlada pels anglosaxons. Prometent-li que així ho faria, en Heinrich li va preguntar:

Però, perquè? Que tu no seràs aquí? En les guerres els metges no van a lluitar! Serà el teu germà el qui haurà d’anar-hi.

Mirant que no l’escoltessin i mirant el segon pis de l’esquerre de casa seu, el de la Klara, en Fritz li va contestar trist:

Em canviaré el lloc per en Marwin. Ser que sona a bogeria, però ell no sabrà lluitar i morirà. Jo tinc més possibilitats que ell. Canviaré els papers de l’Hospital i faré que en Marwin tingui una autorització per marxar amb vosaltres quan sigui el moment. Conec un metge, en Paul, que és de Colònia, i us ajudarà. L’altre dia va anar a la seva ciutat i em va dir abans de marxar que si el necessitava només l’hi havia de fer un truc.

Esbufegant sabent que era una bestiesa, en Heinrich li va dir que penses en la seva família, amb la seva esposa i amb la seva filla, però en Fritz li va demanar que respectés la seva decisió. Entrant al menjador amb cara de tristor, en Fritz va comunicar a la família que el ministre li havia assegurat que en Marwin no aniria a lluitar per haver treballat en les banderes amb el seu pare però que ell sí. En sentir que el seu marit hauria d’anar a lluitar, l’Àngela es va quedar glaçada de cop i es va posar les mans a la cara perquè no la veiessin plorar. No deixant d’agafar a la seva filla amb força, es va estirar al sofà amb l’Elise al costat. La Luane no podia ni respirar pensant que el seu fill hauria d’anar a combatre en una última batalla absurda i no el volia perdre com en el seu marit. La Katrina es va posar a plorar desoladament en una cadira del menjador i la Matilda va tornar a la cuina sense dir res. En sentir com l’Elise es posava a plorar, en Fritz va agafar la nena, va acaronar la cara de la seva esposa, i els va dir convençut d’ell mateix:

Tornaré. Per mi no patiu! Quan sigui l’hora vull que tots feu cas a en Heinrich, ell us portarà a un lloc segur.

No deixant de plorar, l’Àngela es va aixecar de cop, el va abraçar amb totes les seves forces esperant que no els separessin mai. A la nit, després de sopar sopa de pollastre, quan estaven sols al llit, l’Àngela li va preguntar perquè ell havia d’anar a lluitar i no el seu germà. No es creia la història de la fàbrica i ja es pensava que el seu marit s’havia canviat els llocs. No sabent que contestar-li mentre anava sentint com només fora el carrer passaven cotxes de policies, en Fritz li va fer un llarg petó i li va prometre que tornaria. Destrossada, l’Àngela no va poder dormir aquella nit pensant que el seu marit aniria al combat i que moriria. Mirant-li la cara mentre dormia plàcidament, ella tenia clar que no l’abandonaria i amb veu baixa li va jurar que es quedaria al seu costat passés el què passés. Mentre rumiava amb la foscor de la nit com a companyia, pensava que en Fritz volia morir per estar amb la Galiana.

Els següents dies, en Fritz va canviar gràcies al director els seus papers amb els d’en Marwin i va aconseguir una autorització per poder deixar la ciutat per anar a fer de metge a Colònia. D’aquesta manera el seu germà seria un metge amb permís per sortir de Berlín. Entrant a la botiga de la Matilda, on la Katrina i en Marwin treballaven aferrissadament intentant vendre productes pels més necessitats, en Fritz li va donar aquells documents que acreditaven que en Marwin era metge. Mirant-los sense entendre res des de darrere d’un improvisat taulell amb quatre fustes valentes, en Marwin li va preguntar què eren aquells documents, i en Fritz li va contestar mirant-lo als ulls:

Aquests papers et serviran per no anar a lluitar si et criden per formar part de la Volkssturm. Només els has d’ensenyar i tot estarà resolt. Quan sigui el moment podràs marxar de Berlín perquè segons els documents hauràs d’anar a treballar a Colònia. Et podràs endur totes les persones innecessàries pel Reich.

Tartamudejant sense entendre perquè ho feia, en Marwin li va preguntar per ell, i en Fritz li va contestar serenament:

Per mi no pateixis. Jo estic acostumat a veure la cara de l’horror i de la mort. No podia consentir que tu anessis a lluitar. Quan érem petits tu sempre em guanyaves en les baralles, però ara no em guanyaries. Estic massa boig jo, que no ho recordes? Recordo com sempre em deies que no fes el ximple quan em portava malament davant del pare, i ara et prometo que no he fet cap ximpleria.

Recordant-li que tenia dona i una filla, en Fritz els hi va dir mentre els hi agafava amb força les mans per damunt del taulell:

Tornaré. Però si passés alguna cosa vull que vosaltres dos us ocupeu de l’Àngela i de l’Elise. Ser que potser sona com una bogeria, però crec que no em passarà res. Tinc més sort del que la gent es pensa.

Marxant cap a casa per no plorar, en Marwin li va dir cridant mentre el veia anar cap a casa:

Has fet una ximpleria, però tu agraeixo, germà.

Picant-li l’ull, en Fritz va marxar cap a casa, on l’Àngela estava abatuda pensant amb el seu marit. En Fritz encara tenia l’esperança de no haver d’anar a lluitar, de moment l’havien cridat i només feia instrucció militar unes hores. No l’enviaven al front perquè esperaven que els soviètics o els anglosaxons estiguessin més a prop de Berlín. Havien de formar part de l’última defensa de la ciutat. Per posar-se més en forma anava a la feina corrents i feia quatre exercicis físics que l’hi varen ensenyar de petit a les classes de gimnàstica.

A finals d’octubre res havia canviat. D’en tant en tant en Fritz continuava fent instruccions militar, es posava el braçalet de la Volkssturm (vermell-negre-vermell amb la inscripció Deutscher Volkssturm Wehramcht franquejada per dues àguiles) en el braç esquerre, però de moment res feia sospita que l’enviarien en el front. La falta de municions i de combustible feia impossible que els traslladessin. A la nit del 24 d’octubre, quan estava amb la família sopant pollastre amb llimona, va rebre una trucada d’en Goebbels. Enfadat amb el ministre no el va ni saludar i només pensava en penjar-li el telèfon. Esperant un segons per saber què li diria el ministre, en Goebbels li va explicar preocupat que els dolors estomacals i els tremolors que tenia en Hitler havien augmentat molt i li demanava ajuda. Sense pensar-s’ho i mirant a la seva família, en Fritz li va contestar cridant:

Res té parkinson, no té solució, igual que Alemanya. Però Alemanya viurà i ell morirà.

Just acabar de dir la paraula morirà va penjar el telèfon, cosa que va indignar a en Goebbels, que es va prometre que mai més el tornaria a trucar. L’hagués fet executar com un traïdor, però pensava amb en Barnard, el seu amic, i creia que no valia la pena. En tornar a taula amb la família, en Fritz va ser aplaudit per tots i l’Àngela va entendre perquè havia de ser ell qui anés a lluitar enlloc d’en Marwin, que s’alterava al més mínim soroll i en més d’una ocasió els havia fet saltar del llit perquè s’havia pensat que els estaven bombardejant quan només eren quatre vagabunds que rondaven pel barri fent soroll.

Els següents dies, per la Leipziger Strasse varen començar a circular rumors de que els soldats soviètics estaven violant a dones, assassinaven a nens, torturaven als homes i saquejaven les cases. La Klara no parava de dir que els soviètics convertirien a les alemanyes en les seves prostitutes i explicava en tot detall com una dona havia sigut violada per més de 30 soldats. La gent estava molt espantada en sentir-la, no volien que Alemanya es convertís en una casa de maturrangues, i molts homes com en Kurt pensaven amb les seves dones i les seves filles sabent que serien objectius d’aquells soldats. Parlant amb els veïns, en Fritz els hi deia que només eren rumors, però sabia pel què li deien els soldats de l’Hospital que aquestes atrocitats es cometien i que no eren bum-bums. Continuant parlant amb ells enmig del carrer, en Hermann li va ensenyar a en Fritz els diaris que explicaven que es crearien aviat unes noves armes miraculoses que canviarien el rumb de la guerra. Ja tenint-ne coneixement gràcies els diaris que li portava l’Àngela, en Fritz els hi repetia:

No hi ha miracle que salvi Alemanya. Aquesta vegada és definitiu. Mireu el nostre voltant, està tot destruït, no queda res dempeus. Mira l’Hotel Esplanade, fa setmanes que no funciona, mireu la botiga de l’Albert i la Helga, està en ruïnes. Jo no crec en aquestes armes, només és propaganda.

Tot i les paraules d’en Fritz, els rumors de les noves armes es varen escampar amb més força els següents dies i alguns fidels al nacionalsocialisme, la majoria joves, varen creure fermament amb aquestes armes que tenien que salvar Alemanya del desastre. La Carlene no parava de dir que cap soviètic la tocaria perquè ells eren superiors racialment i estava convençuda de que amb aquestes noves armes els destruirien.

Per altra banda, les condicions de vida dels berlinesos eren molt dures; estaven sense calefacció, els subministraments de gas i electricitat només funcionaven unes quantes hores al dia, tenien pocs aliments i hi havia molts vagabunds disposats a tot. Patint perquè la seva filla no patís fred, en Fritz anava sovint després de treballar al Tiergarten per buscar trossos de llenya per encendre la llar de foc que tenien al menjador i de pas feien salsitxes a la brasa. La gent tallava els arbres dels parcs per fer-ne llenya i alguns inclús hi havien fet un hort per cultivar-hi patates i remolatxa. Passejant pel Gartenbauamt recordava totes les estones que hi havia passat de petit amb els seus amics que tant enyorava, sobretot a la Galiana, i no es podia creure el canvi que havia fet el parc en qüestió de pocs anys. Ja no hi havia gespa, hi havia pocs arbres i per tot arreu es veien deixalles que deixava la gent que dormia al parc després de perdre la casa. Algunes noies molt joves, per por a ser violades pels soviètics, es deixaven desvirgar per aquells vagabunds. Tornant a casa, veia com molts veïns abandonaven el barri com en Hermann i la Bernardina. Marxaven a l’est o l’oest de la ciutat ja que el barri era el més afectat pels bombardejos. Pensant que potser també haurien de marxar i deixar la casa, sempre que ho plantejava es trobava amb l’oposició de la seva esposa, que volia cuidar la seva filla en una llar familiar, i de la Luane, que volia defensar com fos la seva casa que havia aixecat amb el seu marit, a qui recordava constantment.

El 12 de novembre, mentre en Fritz treballava a l’Hospital curant tant a ferits de guerra com a civils berlinesos que es trobaven malament per les difícils condicions en què els hi tocava viure, va rebre per sorpresa la visita de l’Àngela, que li portava la seva filla. Ensenyant-li a la seva filla els llargs passadissos de l’Hospital, l’Àngela es passejava amb la nena als braços buscant al seu marit i quan veia una infermera jove i bonica se li apropava per ensenyar-li la nena i li deia orgullosa que era la filla d’en Fritz. En veure’ls al passadís, a en Fritz li va canviar la cara, estava desanimat i esgotat de tant horror i de tantes hores de treball, i va córrer cap a ells i va agafar feliç a la seva filla. Passejant orgullós pels passadissos amb la nena als braços, en Fritz va ensenyar la seva filla en alguns pacients perquè s’animessin. Amb la nena als braços recorrent els passadissos de l’Hospital amb l’Àngela al costat, es va topar amb el director, que després de saludar a l’Elise amb una carícia li va donar la resta del dia lliure perquè el gaudís amb la família. Preguntant-li perquè ho feia, el director li va contestar mentre anava sentint els crits dels seus pacients que suplicaven calmants:

Aprofita el temps ara que pots!. Aviat arribaran els soviètics o els anglosaxons i ves a saber on estarem nosaltres. A més, l’Hospital no aguantarà gaires més bombardejos. Hi ha quatre sales que estan fetes un fàstic.

Marxant tots tres de l’Hospital, en Fritz li comentava en to de broma a l’Àngela que li havia de portar més sovint la nena perquè així li donarien el dia lliure. Baixant per la Schiffbauerdamm tot resseguint el riu Spree, varen baixar després per la Luisen-Strasse. Passejaven tranquil•lament i a poc a poc mirant al riu i el Tiergarten de fons. En arribar a l’Unter den Linden varen veure que a la Pariser Platz hi havia una concentració de gent. Apropant-s’hi amb l’Elise en els braços d’en Fritz per si tenien que marxar corrents, varen veure que a davant de la Porta de Brandenburg es produïa una desfilada militar. Posant-se entre la multitud per veure el pas d’aquells soldats, que ja no anaven tant ben vestits com abans, en Fritz va preguntar a un conegut què estaven celebrant. Mirant-lo feliç i esperançat, aquell home li va contestar senyalant la casa d’en Goebbels, que s’havia reconstruït bastant i on es podia veure el ministre mirant la desfilada des de la finestra:

En Goebbels ha agafat el comandament de la capital alemanya per preparar-la per la defensa de la ciutat.

Continuant mirant la desfilada amb aquells soldats equipats amb unes quantes Karabinner, en Fritz li va dir a l’Àngela a cau d’orella:

Com volen lluitar amb aquests homes, són poquíssims en comparació amb els soviètics i els anglosaxons. Perquè no admeten la derrota i ho acabem tot d’una vegada. No es pot ser més cec. Jo no continuaria jugant a escacs tenint només el rei.

Fent que sí amb el cap, l’Àngela només patia pel seu marit, que tard o d’hora hauria d’anar a lluitar, i per la seva filla. Mirant-lo a la cara, l’Àngela li va demanar que marxessin d’allà perquè no volia que la seva filla veiés als soldats com havien fet ells. Fent-li cas, varen anar a caminar per la Wilhelmstrasse per després tornar a casa. Passant pel seu antic pis només veien les runes de l’edifici i varen veure que uns quants vagabunds havien ocupat l’edifici per fer-hi un foc. Pensant que podrien ser un perill varen canviar de vorera, però en mirar-los fixament en Fritz va veure que eren els veïns de baix el pis que no tenien més lloc que aquelles runes. S’alimentaven del què la gent llançava, inclús havien començat a menjar els rosegadors que caçaven.

A les cinc del matí del 21 de novembre, la Matilda va sortir de casa dels Klein per fer cua en una botiga a l’Alt-Moabit per agafar quatre productes bàsics com l’arròs, la llet i pasta per la família. Anava a aquella botiga perquè sabia que de moment sempre hi arribaven productes, però a la que arribaven s’esgotaven en seguida i per això havia de fer cua tant d’hora. Mentre caminava per la Potsdamer Platz va veure una delegació de cotxes oficials amb les seves banderetes. Pensant que passaria el ministre de Propaganda, es va aturar a la vorera per fer la xafardera, però va quedar glaçada en veure que un d’aquells cotxes portava l’emblema del Führer. Era en Hitler. El dictador alemany va tornar del seu quarter general de Rastenburg, on no hi tornaria mai més i prèviament havia donat ordres de destruir-lo amb dinamita perquè no en quedés rastre. Veient que el dictador la mirava des de la finestreta del cotxe i la saludava des del seient de darrere del cotxe, la Matilda li va girar la cara i va continuar caminant cap al Tiergarten per dirigir-se a Moabit. Ni en pintura saludaria a aquell assassí, va pensar. En tornar a casa al cap d’unes quantes hores, va explicar a la família que havia vist a en Hitler. Mirant a en Fritz, en Heinrich li va dir:

Saps què vol dia això? Que els soviètics són a prop.

Fent que sí amb el cap, en Fritz es va acabar de canviar per anar treballar a l’Hospital. Després de fer un petó a l’Àngela i a l’Elise va anar a la feina pensant que no li quedaven gaires dies per fer aquell trajecte. En arribar a l’Hospital de seguida va ser cridat juntament amb uns quants metges al despatx del director. Pensant que li dirien que s’havien de preparar per lluitar, en Fritz va quedar parat per les paraules que els hi va dir el director en reunir-se:

En Hitler ha tornat a la ciutat. És aquí per defensar la ciutat fins l’últim home. Demà l’operaran de les cordes vocals com ja havia fet el 1935 i se li ha d’extirpar un nòdul insignificant. El metge que l’operarà m’ha demanat que l’hi enviéssim algun metge perquè van apurats de personal. Algú es presta voluntari?

Mirant-se tots amb cara de desconcert, en Fritz va exclamar:

Amb mi no hi conteu! Jo si tinc un bisturí a les mans i el dictador a davant meu no sé què faria. Per tant millor que no hi vagi jo. A més ja té aquell curandero.

Posant-se a riure tots els seus companys, ningú va acceptar anar ajudar a en Hitler en la seva intervenció. Veient el rebuig que hi havia cap a en Hitler, rebuig que va comprendre perfectament, el director els hi va donar les gràcies i tots varen tornar als seus llocs. En Fritz es va posar molt content perquè cap dels seus companys s’havia ofert com a voluntari. L’últim cop es varen barallar per fer de voluntaris.

Els següents dies, en Fritz cada cop anava més esgotat físicament: quan sortia de l’Hospital anava al Tiergarten a buscar llenya per escalfar-se i quan no hi anava tenia que anar a fer exercicis militar amb la Volkssturm, que la majoria eren nens i vells sense cap experiència en el combat. Amb ell també hi havia en Mark i en Frank. Ensenyant-li a carregar una StG 44, en Fritz veia com molts dels seus companys més joves es posaven a plorar en fer aquells exercicis però eren els més fanàtics en voler continuar amb la lluita. Els més grans els hi ensenyaven a llançar l’arma antitanc Panzerfaust. Per preparar-se millor pel combat, sovint anava a veure a en Georg perquè li expliqués com atacaven els soviètics i què tenia que fer en cas de veure’s atrapat. Però en Georg sempre li deia el mateix, que fugís i que no es fes l’heroi, que allò no era una guerra, era simplement l’actuació de la voluntat d’aniquilar.

El 30 de novembre, mentre estaven a casa intentant fer sopa de pollastre durant les hores que hi havia electricitat, varen posar la ràdio per distreure’s i no pensar en la guerra. Mentre escoltaven música clàssica de cop la música es va apagar i varen sentir la veu d’en Hermann Göering, que pronunciaria el seu últim discurs per ràdio. En ell, el ministre de l’Aire va recordar al poble alemany com un grup d’espartans havia defensat el pas de les Termopiles contra les hordes perses i va exclamar que encara que totes les ciutats fossin destruïdes fins als ciments, el poble alemany sobreviure perquè el poble alemany ja havia existit abans sense ciutats. Posant-se a riure en sentir aquesta bajanada, l’Àngela va fer callar al seu marit amb un cop de puny a la taula per continuar sentint el desacreditat Göering. El ministre també va explicar que la desaparició de Berlín seria terrible però no fatal perquè el poble alemany ja havia existit en el passat sense Berlín i va senyalar que si els soviètics arribaven a Berlín, llavors si que el poble alemany hauria deixat d’existir. En acabar el discurs, en Fritz va exclamar:

Tenen molt clar que els soviètics seran els primers en arribar a Berlín i que la conqueriran.

L’endemà, donant una volta pel barri, en Fritz va veure que tothom comentava el discurs d’en Göering. La majoria, com la carnissera Maria, el criticaven i fins i tot insultaven al ministre acusant-lo de corrupte, drogoaddicte i incompetent. Parlant amb ells i veient que estaven tots molt encesos per les paraules d’en Göering on deixava clar que Berlín seria ocupada, en Fritz els va proposar manifestar-se davant de la Cancelleria perquè el govern veiés que no tenien el suport del poble. Mirant-lo amb descrèdit, alguns varen tornar a casa seva, i la Klara li va dir agafant-lo pel braç:

Escolta, que no saps del què en fan dels que gosen contradir al govern? Els maten a la presó de Berlín-Plötzensee després de ser jutjats en un judici ridícul del Tribunal Popular. El propi jutge, en Roland Freisler, insulta als acusats abans de començar el judici que ell presideix. Quin tipus de credibilitat et creus que han de tenir aquests judicis? Han assassinat a tanta gent sospitosa d’actuar a esquenes o encontra del govern o només per haver parlat malament del govern que fa fàstic. Aquest Tribunal Popular va jutjar a un home només per haver declarat després del bombardeig d’Hamburg que els caces alemanys volaven massa baix per lluitar contra els Aliats. És una bogeria, però tens que ser realista, la nostra salvació passa perquè arribin abans els nord-americans i els britànics. Una revolució des de dins és inviable. Els revolucionaris francesos varen guillotinar a més de 20.000 persones en un any, aquí en portem més de 15.000 guillotinades.

Precisament, aquell dia, a la presó de Berlín-Plötzensee els nazis varen decapitar a l’Elisabeth Charlotte Glöden, Lilo, acusada d’haver amagat un opositor al règim a casa seva. Sabent que no hi hauria una revolta popular, en Fritz va esperar com la resta que fossin els anglosaxons qui portessin la davantera en la guerra. Ara no podia fer res més que seure a la butaca i esperar.

A la tarda del 3 de desembre, per intentar oblidar la guerra i les seves conseqüències, en Fritz va demanar-li a l’Àngela anar a l’Hotel Adlon amb l’Elise per fer-hi una cervesa. Sabia que a Berlín no li quedaven gaires dies hi volia que la seva filla estigués a l’Hotel on es va casar amb la seva mare. Passejant per la Wilhelmstrasse, en Fritz va veure davant de la Cancelleria com s’aturava el Mercedes negre d’en Goebbels. Mirant-ho des de l’altra banda de la vorera, varen veure que del cotxe en sortien els nens d’en Goebbels vestits de militars i les nenes amb vestits blancs i llargs. Darrere seu hi anava la Magda i en Joseph. En veure’l, en Goebbels va saludar amargament a en Fritz alçant el braç dret, no li perdonava les seves paraules de feia unes setmanes, però, des de l’altra banda de la vorera, en Fritz li va girar la cara, cosa que li va indignar al ministre, i va continuar caminant amb l’Àngela cap a l’Hotel Adlon, on encara hi havia el cartell que anunciava que seguien servien el Five O’Clock Tea. El ministre va anar a la Cancelleria per invitació d’en Hitler, que volia prendre el te amb la seva família favorita i per jugar amb aquells nens que tant estimava. Arribant a l’Hotel, varen recordar cada detall del casament: el vestit, les flors, els cotxes, la festa, la música… i es varen posar una mica tristos en recordar a en Barnard, en Lou, l’Elise, l’Udo i en Seigmund. Com havia canviat tot amb pocs anys, les seves vides havien canviat com la ciutat. Resistien però estaven destruïts per dins. Jugant amb la nena en el bar de l’Hotel mentre es demanaven una cervesa Höfbrau, l’Àngela li va dir:

Ja ser perquè hi havia la família Goebbels a la Cancelleria. En Hitler volia veure per últim cop als seus fills.

Rient, en Fritz li va exclamar mentre es posava a beure a broc d’ampolla perquè no hi quedaven copes de cervesa a l’Hotel:

Encara creus que són seus?

Segura de la seva resposta, l’Àngela li va contestar:

Es clar que sí, recorda que quan la Magda estava embarassada en Joseph estava amb aquella actriu txeca i estic segur que ella se’n anava al llit amb en Hitler per no estar sola. Ja es veu per les mirades que es fan.

Pensatiu, en Fritz li va explicar mentre mirava que ningú del bar l’escoltés:

Quan era a Rastenburg un dels metges em va dir que li semblava que en Hitler només tenia un testicle. El problema és que no ho sabia del cert perquè es veu que no es deixa veure despullat. Es veu que ni el seu criat l’ha vist mai amb pijama o amb barnús.

Rient descaradament, l’Àngela va exclamar indignada:

Quantes coses ens han amagat d’aquest home. Vols dir que mai sabrem la veritat sobre com era en Hitler?.

Dubtant, en Fritz li va contestar:

No ho sé. La propaganda ha modificat molt la seva imatge per convertir-lo en una divinitat, però quan el règim caigui sabrem més coses. Tot i que s’hi ho pensem bé tant fa saber qui era en Hitler, el que ha de quedar clar a la Història és que la humanitat no es pot permetre un altre Adolf Hitler.

En Fritz aprofitava cada moment, cada minut, cada segon, per estar amb la seva estimada i amb la seva filla. Sabia que li quedava poc i començava a tenir un mal pressentiment a mesura que el fred s’anava fent més intens.

El 13 de desembre era un dia tranquil a casa dels Klein, tots estaven al menjador escoltant la ràdio fins que va sonar el telèfon. Agafant-lo l’Àngela esperant que fos en Martin perquè li digués per anar a treballar, va quedar atordida en sentir la veu de la seva cosina de Munic. Feia anys que no parlaven i no tenia relació amb la família de la part del seu pare. Saludant-la fredament, la seva cosina li va explicar que la ciutat havia sigut bombardejada el dia anterior i que havien trobat mort a en Seigmund, el seu pare, en les runes del circ Krone, que havia sigut destruït. Caient-li les llàgrimes recordant al seu pare, l’Àngela li va preguntar què hi feia en el circ Krone, i la seva cosina li va dir:

Estava fanàtic amb el nazisme, havia canviat molt i es passava el dia en el circ Krone perquè allà va ser on es va celebrar per últim cop l’aniversari del putsch de 1923. Deia que volia està a prop dels seus líders.

Penjant el telèfon trista, en Fritz i tota la família varen córrer cap a ella sabent que havia passat alguna cosa. Amb els ulls plorosos i mirant a la seva mare i a la seva germana, els va comunicar la mort del seu pare. Destrossada en sentir que en Seigmund era mort, l’Annalisa es va posar a plorar igual que les seves dues filles, que volien recordar a un Seigmund molt diferent el dels últims anys. Veient-la trista i atordida assentada en una cadira, en Heinrich no se separava ni un moment de l’Annalisa i li donava ànims perquè fos forta en aquells moments tant difícils. Agraint-li el gest, l’Annalisa abraçava a en Heinrich i li demanava que protegís a les seves filles i a la seva neta si li passava alguna cosa a ella. Plorant a la butaca d’en Barnard, l’Àngela va pensar que era curiós que qui l’hi havia de defensar la seva vida fos el pare de la, segons ella, maleïda Galiana. Després d’eixugar-se les llàgrimes, l’Annalisa va exclamar mirant a les seves filles:

Tenim que recordar al Seigmund d’abans, no el Seigmund dels últims anys. L’hem de recordar com el pare que lluitava aferrissadament per les seves filles i per la seva casa, com l’home sapastre que ens estimava, que ens feia riure i que ens feia un petó de bona nit. Quina llàstima com ha acabat aquest home, però era un bon home en el passat i un bon pare.

Plorant recordant a en Seigmund, les tres dones es varen abraçar mentre en Heinrich li deia a en Fritz a cau d’orella:

Quantes vides destruïdes per una ideologia.

Fent que sí amb el cap, en Fritz li va xiuxiuejar:

I per l’alcohol.

Mirant a la seva esposa trista, en Fritz va agafar a l’Elise i se la va emportar a fora perquè no volia que veiés aquella escena, tot i que era molt petita per entendre-la. De vegades en Fritz la tractava com si fos més adulta, com si fos capaç d’entendre les coses, perquè ara estava convençut que no la podria gaudir gaire més temps i no la veuria en edat adulta.

Al cap de quatre dies, per tot el barri només es parlava de l’última ofensiva alemanya en el front occidental. Era l’ofensiva de les Ardenes, un atac sorpresa dels alemanys amb 17 divisions sota les ordres de Gerd von Rundstedt en un front de 80 quilòmetres, entre Monschau i Echternach. Mentre escoltaven per la ràdio les notícies sobre aquella ofensiva, tots varen comentar que era una bestiesa perquè d’aquesta manera deixaven de defensar el front oriental deixant el camí lliure als soviètics. Mirant-s’ho esgarrifat des de la cadira del menjador i amb un fred que pelava, en Fritz va cridar enrabiat:
En Hitler vol que la nova Alemanya visqui dins d’una dictadura. No vol per Alemanya un sistema parlamentari com el britànic o el nord-americà.
Intervenint a la conversa, l’Àngela li va dir en el seu marit mentre es cobria les espatlles amb una manta vella:
Però aquest tipus de dictadura tu l’havies defensat en el passat i el sistema parlamentari ja el varem tenir i ens va portar a en Hitler.
Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar:
Jo no he defensat mai un tipus de dictadura com la d’en Iosif Stalin. Aquesta dictadura és una aberració comparada amb la que defensàvem en els meus temps. Això és una oligarquia i nosaltres defensàvem la dictadura del proletariat, un sistema on tothom i tindria dret i veu.

Escoltant la conversa, en Heinrich s’hi va afegir per dir-li a en Fritz:
Sí, però hem de recordar que la dictadura d’en Iosif Stalin és una herència d’en Lenin, i aquest sí que l’havíem defensat. Ell venia a Alemanya en busca de direcció teòrica i política, però el seu hereu no ve aquí amb aquests objectius.
Rumiant repenjant els braços a damunt de la taula, en Fritz li va dir:
Sí, però de la mateixa manera podem dir que en Hitler és una herència del sistema parlamentari i no per això els nord-americans i els britànics han canviat el seu sistema.

Després d’un petit silenci, l’Elise va intervenir a la conversa amb els seus plors i tots varen anar a atendre les seves necessitats. La nena també passava molt fred i la cobrien amb les mantes que tenien, però ella es desbrigava perquè no parava de moure’s. Sortint al carrer abans de sopar per veure què en pensaven els veïns d’aquella ofensiva, en Fritz va quedar parat en veure que molts deien que gràcies a aquesta ofensiva s’aconseguiria la pau amb els anglosaxons que els permetria destruir l’exèrcit soviètic. Després d’escoltar a la Carlene, que creia que en Hitler havia fet una bona estratègia i que el seu silenci durant tot aquell temps havia sigut un cop pels Aliats, en Fritz li va recordar que en Ludendorff havia llançat un atac similar l’estiu de 1918 i que tot i que va estar a punt d’arribar a París al cap de dos mesos estava demanant la pau. No volent-li donar la raó, la Carlene va marxar cap a la floristeria i en Fritz se’n va anar a casa ben confós no sabent si aquella ofensiva havia sigut un encert o un error. Potser si que podrien firmar la pau amb els nord-americans pensava.

Els següents dies fins la nit de Nadal, la família Klein es va passar llargues estones enganxats a la ràdio al costat de la llar de foc escoltant com anava l’ofensiva de les Ardenes. Coberts amb mantes per la falta de calefacció no es desenganxaven de la ràdio ni quan sopaven sopa de pollastre. Fins llavors l’ofensiva havia sigut un èxit. Per la nit de Nadal, la primera de l’Elise, la família va oblidar per uns moments la guerra i varen gaudir d’un bon Nadal amb un bon pollastre que va comprar la Matilda en una botiga que sabia que en tenien i unes quantes ampolles de xampany de la petita bodega d’en Barnard. Abans de menjar els pastissets de Nadal que cada any enviaven els avis de Dresden, la Luane va anar a buscar una ampolla d’un xampany francès que el seu marit guardava per una ocasió especial. Veient aquella ampolla, en Marwin li va dir:
Guarda-la per una ocasió especial, per quan acabi la guerra.
Destapant l’ampolla sense fer cas al seu fill, la Luane va dir mentre els mirava a tots asseguts a taula:

Per mi avui hi ha és un dia especial. Quan acabi la guerra aquesta casa estarà en runes com l’empresa.

Fent tots un llarg silenci, es varen beure aquell xampany. Veient que no deien res i que només miraven al plat amb la copa a la mà, en Heinrich va trencar el silenci mentre es bevia aquell xampany:

Ara ser com se senten els burgesos.

Posant-se a riure tots, recordant el Heinrich comunista i reivindicatiu, varen brindar per la pau i per una nova Alemanya sense el nacionalsocialisme. En Fritz es va beure la seva copa trist pensant que seria l’últim Nadal que passaria amb la seva estimada família.

El 31 de desembre, per celebrar el fi d’any, en Fritz va convidar a en Martin, en Richard, la Cosmina, la Carlene, la Klara, i en Kurt i la Maria a celebrar-ho a casa seu, que era de les poques que encara s’aguantaven. En Georg va declinar l’oferta perquè estava submergit en una greu depressió pel seu estat físic i pel què havia fet a la guerra. Les morts que havia comès les tenia ben gravades i no el deixaven dormir per la nit. Recordava la cara de totes les dones, de tots els nens, de tots els homes, de tots els soldats que havia matat a sang freda pensant que ho feia en nom d’una ideologia i d’una cultura creient fermament que els pobles eslaus eren inferiors. En Martin va acceptar la invitació perquè la seva casa havia quedat destruïda i dormia en albergs o enmig de les runes, i es passava el dia a la llibreria, que estava en molt mal estat i sovint li entraven a dins alguns vagabunds buscant refugi pel fred. La Klara també va acceptar l’oferta perquè vivia sola i no tenia ningú amb qui celebrar l’entrada de l’últim any de la guerra. Mentre en Fritz ajudava a la Luane i a la Katrina a fer el sopar, el Schweinshaxe (braó al forn) acompanyat amb unes grans boles de patates plenes de carn, va entrar l’Àngela amb l’Elise a casa després de treballar a la llibreria i va deixar l’últim número del Das Reich a la butaca d’en Barnard. Saludant a la seva esposa i a la seva filla amb un petó, en Fritz es va netejar les mans amb un drap i es va posar a llegir el diari a la butaca com ho feia el seu pare. Passant per davant seu per anar a buscar el llibre de receptes de cuina en el moble del menjador, la Luane se’l va mirar pensant amb el seu marit i se’n va anar un moment a dalt a la seva habitació plorant recordant al seu marit. No volia cridar l’atenció perquè no volia espatlla la festa ja que pensava que seria l’últim fi d’any que estarien tots junts. Llegint el diari, en Fritz va llegir amb especial atenció l’article d’en Goebbels on elogiava la figura d’en Hitler i es va irritar de males maneres en acabar-lo de llegir. Veient a l’Àngela entrar a la cuina per ajudar a la Katrina, en Fritz li va preguntar què havia dit la gent de l’article d’en Goebbels. Rumiant-s’ho una estona mentre es posava el davantal blanc de l’Elise, l’Àngela li va contestar:

La gent ja no es creu el règim i em sembla que aquest article no ha tingut gaire bona acollida, però sempre ve algun camarada del partit o un ex combatent lleial al nacionalsocialisme que encara et parlar amb elogi del govern i d’en Hitler. Alguns inclús estant tant orgullosos del seu amor cap al règim que m’ensenyen plorant la Blutorden (l’Ordre de la Sang) creien que amb aquesta medalla de plata amb una cinta vermella els dóna un poder especial. De fanàtics n’hi ha per tot arreu.

Veient que començaven a entrar en Richard i la Cosmina, que portaven un pastis de xocolata, varen començar a servir Paulaners per esperar que vinguessin els demés per començar a celebrar un fi d’any en un ambient melancòlic. La majoria pensaven que moririen en la batalla per Berlín o pels bombardejos. Un cop varen venir tots els convidats varen començar a parlar a taula de la guerra i de la més que possible batalla final per Berlín. Enmig de la conversa i amb unes quantes copes de vi a sobre, en Martin els va explicar uns números que desconeixien:
Per culpa d’aquesta maleïda guerra han mort en el nostre país 2 milions de persones, 2 milions més han desaparegut i 320.000 han sigut fet presoners.
Al•lucinant per la quantitat de vides perdudes, la Matilda li va exclamar:
I quants jueus han mort?
Quedant-se tots en silenci, sabien que també parlaven de milions, ningú es va atrevir contestar-li. Alguns d’ells, com en Martin i la Carlene, havien donat suport a les mesures antisemites del govern i en Martin estava n avergonyits davant de la Matilda i li esquivava la mirada. Pensant contínuament amb el seu marit, la Luane els va recordar:

En Barnard ja ens ho deia que aquesta guerra seria molt diferent a la que ell va anar a lluitar. És una guerra molt més cruel i molt més destructiva.

Recordant tots en Barnard, la Klara es va aixecar de la cadira, va alçar la copa i va cridar demanant fer un brindis:

Per en Barnard, el nostre heroi.

Amb una somriure de felicitat, tots es varen aixecar i varen fer un brindis mentre recordaven la figura d’en Barnard. Per alguns veïns era aquell heroi de la Primera Guerra Mundial que va lluitar aferrissadament contra els francesos i va salvar a un company seu quan havia sigut ferit de gravetat a la cama i que, a més, va salvar amb la seva vida a un nen durant un bombardeig. Per en Fritz, la Katrina i en Marwin va ser un gran pare que els va estimar molt i que els hi va donar uns valors molt importants. Per la Luane va ser un magnífic marit i un gran pare de família.

Al cap de tres dies varen acabar les vacances d’any nou a Alemanya, però la majoria dels alemanys que varen poder anar a treballar ho varen fer a mig gas degut a l’escassetat de matèries primes i de peces. A la Leipziger Strasse la majoria de la gent vaguejava pels carrers parlant entre ells sobre la guerra i sobre les penúries que els hi tocava viure. L’Àngela per exemple només venia diaris i només hi anava unes quantes hores al matí o a la tarda depenen de quan arribessin els diaris que enviava el govern. En Marwin, que enyorava treballar a l’empresa del seu pare però tenia clar que no la tornaria a obrir, ajudava a la seva germana a la botiga de la Matilda, però no hi havia pràcticament productes per vendre i quan arribaven les mercaderies es venien en pocs segons. L’únic que treballava a ple rendiment era en Fritz, ja que l’Hospital estava ple de ferits i de malalts, tot i que estava afectat pels bombardejos. A més, després de treballar havia de fer exercicis militars amb la resta dels seus companys de la Volkssturm, però com que no podien disparar per la falta de munició els exercicis acabaven ràpid. Durant el gener el portaven sovint amb la resta dels seus companys a un campament a Kramfritz, situat a les afores de Berlín, perquè veiessin les condicions militars. Al cap de pocs dies no els varen poder portar més en aquell campament per la greu falta de combustible. Per culpa també de la falta de combustible en Fritz va haver d’aparcar la Zündapp al garatge. Sabent que no la tornaria a agafar mai més i que seria desenterrada en un futur pels supervivents o els conqueridors de la ciutat, l’Àngela hi va dibuixar a davant el parafang el seu número favorit, el 4, i en Fritz al costat i va escriure-hi el seu, el 6.

El 16 de gener, el dia que en Hitler va tornar a Berlín del seu quarter general en el front occidental, a Bad Nauheim, el Niu de l’Àguila, 133 bombarders nord-americans varen atacar la ciutat de Dresden matant a 334 persones. De seguida que varen saber la notícia per la ràdio, la Luane va trucar desesperada als seus pares i a la seva germana per saber com estaven. En veure que no es posaven al telèfon es va començar a posar nerviosa i no es va moure durant tot el dia de la butaca del seu marit mirant al telèfon. Després d’intentar trucar uns quants cop més, abans de que acabés el dia va poder parlar amb la seva germana. Preguntant-li com estaven, la Greta li va respondre que estaven bé però que estaven molt preocupats perquè el bombardeig havia sigut bastant potent i que es veien alguns cadàvers per la carretera. Demanant-li consell, la Luane li va respondre que era millor que es quedessin a Dresden perquè creia que Berlín seria bombardejat més durament. Fent cas a la seva germana, la Greta, en Konrad i la Felda es varen quedar a Dresden patint per la seva filla i els seus nets. La Felda havia deixat de creure amb en Hitler i tenia ganes de dir-li a en Fritz.

L’endemà, en Fritz tenia el dia lliure i després de passar el matí amb l’Àngela i l’Elise pel Tiergarten, va anar un moment tot sol a veure en Georg. Portant-lo a l’Alexanderplatz per anar en un bar a fer una cervesa, en Georg havia après a fer servir els dits de la seva mà esquerra per agafar un vas, li va demanar que li ensenyés més tàctiques de guerra. Després d’explicar-li tot el què sabia en cas de que es veiés atrapat enmig del foc soviètic, en Georg li va tornar a aconsellar que a la més mínima fugís i no estigués de romanços. Agafant la cervesa amb un dit i mirant-lo amb l’únic ull que li quedava, li va exclamar:

Quan estàs en el front només has de pensar amb tu. Quan ens retiràvem a l’hivern de 1943 del Sud de la Unió Soviètica, si calia agafàvem els vehicles dels soldats italians i els abandonàvem enmig de la neu per poder salvar la nostra pell. Si en els camions italians hi trobàvem ferits, els tiràvem a la neu per anar-hi nosaltres. Només has de pensar en tu i només en tu.

Impactat per tanta crueltat, en Fritz no el va poder mirar a la cara durant una estona. Amargat, irritat per tal i com anaven les coses, en Georg li va dir:

Un company meu de l’Exèrcit m’ha explicat que a les Ardenes ens estem retirant i que els soviètics estan a Varsòvia. Això serà un desastre amb majúscules. Ja veuràs quan entrin aquests a Alemanya, començaran una guerra d’extermini com la que hem fet nosaltres. Estant apunt de descobrir Auschwitz.

Sentint aquell nom que associava amb l’horror i la barbaritat, en Fritz li va demanar que li expliqués com era Auschwitz. Esbufegant llargament, en Georg li va dir no deixant de mirar la cervesa per no mirar els ulls d’en Fritz:

Auschwitz és un camp de concentració de 42 quilòmetres quadrats situat a uns 40 quilòmetres a l’oest de Cracòvia. És un camp d’extermini i també és un camp de treball, i és tant gran que fins i tot hi ha una estació de trens. Allà hi tenim empresonats entre 100.000 i 200.000 persones depenen de l’època i cada dia moren centenars per no dir milers de persones. Només en arribar al camp aquests presoners eren considerats animals i havien de ser tractats com a tals. Els experiments mèdics són freqüents, sobretot amb els bessons. Per exemple, els posàvem en unes banyeres plenes de gel per veure quan aguantaven en aquetes condicions tant extremes o els injectàvem unes substàncies tòxiques o els despullàvem i els deixàvem a fora amb la neu per veure quan de temps aguantaven. La majoria moria en aquells experiments. Si et seleccionen per morir només tardaves unes hores en morir. Allà hi ha la cara de la mort i tot fa pudor a cadàvers. Les condicions pels qui eren seleccionats per viure eren molt dures també, entre 400 i 800 presoners conviuen en barracons dissenyats per a 42 cavalls. Però viure allà no és viure, en prou feines se’ls alimenta i estan en un estat lamentable. La majoria no tenen pell, semblen esquelets, i alguns estant tant malament que no saben si es de dia o de nit encara que els hi toqui el Sol a la cara. Tampoc tenen desitjos, si els hi posés un pastis a davant estant tant atordits que no s’adonen que tenen menjar a davant dels nassos.

Escoltant horroritzat com el seu amic li descrivia aquell camp, en Fritz li va preguntar:

Com pots dormir les nits havent vist tot això?

Escapant-se-li les llàgrimes, en Georg li va dir penedit:

No només ho he vist, sinó que també hi he participat en cometre aquestes atrocitats. Estava tant convençut que ho feia per Alemanya, per un nou futur, per la nostra cultura, per la nostra raça, que no estava veient que estava cometent un crim imperdonable que portaré gravat per sempre més. Però jo no sóc l’únic que portaré aquesta condemna.

Sabent que no tenia perdó pel que havia fet, en Fritz se’l va mirar sense contestar-li, no li volia donar la seva opinió perquè creia que encara el seu càstig era massa suau comparat amb els morts que havia provocat. Abans de portar-lo a casa, en Georg li va confessar amb els ulls plorosos:

Saps una cosa Fritz? Fa molts anys, un dia que estàvem jo, en Lou i la Galiana esperant-te com sempre, ella ens va confessar que tu erets el més intel•ligent de tots quatre i mirant-ho bé ella tenia raó. Tot i que sempre ho vaig dubtar veient-te tant despreocupat i amb aquells aires em que anaves.

Atordit pensant un cop més amb la Galiana, en Fritz li va contestar que no era cert, que la Galiana era la més intel•ligent dels quatre, però en Georg li va dir somrient:

Ho era molt i tenia molt de talent. Recordes com pintava? Era una autèntica artista…. Però tu, tot i que erets un cap de trons, aprenies més ràpid que tots nosaltres sense esforç. La Galiana ens va explicar una conversa que vareu tenir sobre el comunisme i ella va quedar parada de que tu sense haver-te llegit mai res poguessis fer-li tantes preguntes i tenir tantes respostes. Sempre mirés més cap enllà, sempre busqués respostes i això estar molt bé. Tant debò tothom fes el mateix i ens haguéssim estalviat moltes coses. Mirant-li els ulls després d’un silenci, en Georg li va continuar dient: Fritz, si vas a la guerra torna per la Galiana, ella no voldria que morissis en aquesta maleïda guerra. Has de tornar per recordar a la gent els pensaments de la Galiana que portes a dins.
Escapant-se-li les llàgrimes pensant amb la Galiana, no la podia oblidar per més que volgués, va abraçar a en Georg i li va prometre que tornaria de la guerra, però abans de dir-li adéu, li va dir:
Tu també havies d’haver pensat en ella.
Trist, pensant en que tenia raó, en Georg li va exclamar amb ràbia:
Jo no he tingut la teva sort! A casa meu no eren uns burgesos que em podien donar tot el que volia! No em podien ni comprar una maleïda entrada per anar al cinema! Jo no he tingut la teva sort! Collons! Els meus pares no eren mai a casa perquè em cuidessin com ho varen fer els teus! Els meus es passeven el dia a fora pencant com beneits per portar quatre monedes a casa. Jo he passat fam! Saps què és tu passar ganar? No en tens ni punyatera idea! Jo no vaig poder anar a la Universitat, o no ho recordes? Si jo hagués pogut estudiar et penses que seria aquí? Tens molts collons de venir-me a dir que ho he fet tot malament quan tu no has passat per la meva situació.
Amb el cap abaixat entomant les paraules i recordant la sort que havia tingut en viure en una casa benestant, en Fritz li va respongués abans de marxar:
Tota la raó del món, però jo no hagués matat, no m’hagués convertit mai en un assassí com tu. Adéu.
Els següents dies, en Fritz va saber parlant amb els seus veïns que els soviètics s’estaven apropant cada vegada més ràpid cap a Berlín, alguns deien que entre tres i quatre setmanes serien a Berlín, i continuaven explicant les atrocitats que cometien. Els civils eren un objectiu militar, assassinaven sense contemplacions als homes, els nens i la gent gran, i violaven a les dones. Les dones que fugien a peu entre la neu cap a l’oest patien les baixes temperatures i algunes varen perdre els seus fills que morien per les dures condicions climàtiques. Els veïns també li varen explicar que uns quatre milions de persones marxaven dels seus llocs per marxar cap a l’oest per no ser capturats pels soviètics. Pensant amb la seva esposa, la seva filla, la seva mare i la seva germana, en Fritz va tornar a casa. Reunint-los a tots en el menjador, els hi va demanar que marxessin de la ciutat i que el deixessin sol. Després d’un minut de silenci, tots es varen aixecar de la cadira i varen tornar a on eren. Cap d’ells volia deixar-lo a Berlín. O marxaven tots junts o tots es quedaven. En Fritz sabia que no podia marxar perquè si el paraven la policia el considerarien un desertor ja que no tenia cap permís. Demanant-li a en Heinrich que els hi fes canviar d’opinió, ell li va contestar que eren una família i que les famílies havien d’estar juntes.

El 28 de gener, en Fritz es va llevar ben d’hora pensant en anar al cementiri com cada any, però no ho volia comentar a la família. Baixant a baix amb l’Àngela per esmorzar, va quedar parat en veure a tota la família vestida amb els seus millors vestits i com tots portaven uns rams de flors fets artesanalment per la Carlene. Preguntant a on anaven, tots li varen respondre que anirien al cementiri Sant Mateu perquè tots havien perdut algú. Ajupint el cap donant la seva aprovació, en Fritz i l’Àngela varen esmorzar unes torrades que havia fet la Matilda i després d’un cafè amarg varen anar tots junts al cementiri. Cadascú portava un ram de flors per un seu familiar, la Velda i l’Annalisa varen deixar un ram de flors a una tomba sense nom simbolitzant que era la de l’Udo. Després de deixar uns quants rams de flors a la tomba d’en Barnard, on la Luane es va deprimir molt recordant al seu estimat, i a la d’en Lou, tots varen anar a la tomba de la Galiana. En Fritz i en Heinrich hi varen deixar un ram en silenci. Agafant a la seva filla, en Fritz es va posar a plorar mentre la nena es començava a moure nerviosa sense deixar de mirar la làpida de la Galiana. Veient que la nena estava alterada, tots varen marxar cap a casa esperant que tot acabés ràpid.

En arribar a casa varen veure que a l’entrada hi havia un soldat vestit amb el seu uniforme verd a la porta. Sense dir res, en Fritz sabia que l’anaven a buscar, aquell home es va emportar a en Fritz mentre l’Àngela es posava a plorar pensant que enviaven el seu marit a la guerra. Preguntant on l’enviarien, aquell soldat li va explicar que per ordres d’en Hitler la Volkssturm s’havia de formar en grups de batalla o de brigada per ser utilitzades com a unitats d’emergència. Reunit amb els seus companys d’armes en un patí de la ciutat, se’ls va mirar un per un i va veure com la majoria eren nens i gent gran com en Richard. Enfadat, es va posar a riure de ridícul veient que eren extremadament dèbils. Parlant amb aquell soldat que l’havia portat en aquell patí, en Fritz li va dir:

Escolta, és una bogeria el què esteu fent, si amb quatre tancs i amb 100 soldats ens tenen tots morts. La majoria no estant preparats pel combat i no tenim ni munició ni combustible.

Mirant-lo fredament, aquell soldat li va dir:

Jo només obeeixo ordres. Esperem noves armes i hem de tenir confiança amb en Hitler. Sospirant pensant amb la situació, el soldat li va afegir més pausadament: Ara no es tracta de lluitar per una ideologia o un concepte de raça, ara està en joc l’existència nacional d’Alemanya.

Fent que no amb el cap, en Fritz va tornar amb la resta dels seus companys esperant que li diguessin en quin grup formaria part. Esperava que l’enviessin a la batalla, però va quedar parat en veure que a ell el deixaven quedar a Berlín com a unitat de brigada. La seva satisfacció li va durar poc en veure que molts dels seus companys més joves, alguns tenien 16 anys o inclús menys, però eren els més fanàtics, eren enviats a la batalla. Demanant explicacions, li varen dir que aquestes eren les ordres i que s’havien de complir. Esbufegant veient tanta incoherència, en Fritz va tornar a casa després de fer quatre exercicis militars i després de que li expliquessin que hauria de fer en cas de que vinguessin els soviètics, cosa que no va entendre perquè li demanaven que matés al màxim de soviètics sense gastar munició. Tornant a casa, la família es va quedar més tranquil•la en saber que es quedaria a Berlín i l’Àngela es posava a resar a la seva habitació demanant que es firmés la pau abans de que vinguessin els soviètics. Gràcies a que era membre de la Volksstrum en Fritz va tenir que deixar d’anar a l’Hospital ja que havia d’estar disponible a totes hores en cas d’emergència. En Fritz mai més tornaria a treballar a l’Hospital Charité, i d’aquesta manera el seu somni de petit es trencava per sempre.

El 30 de gener, després de sopar un brou, la família Klein va escoltar a les deu de la nit per la ràdio el tradicional discurs d’en Hitler per celebrar l’aniversari de la pujada al poder. Era el 12ª i últim aniversari i el discurs estava gravat. En el discurs, en Hitler va explicar que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat i va definir la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic. Després de que acabés el discurs, la Luane va tancar la ràdio i va exclamar:

Esperem que sigui el seu últim any.

Pensant tots que segurament també seria l’últim any de tots, es varen quedar en silenci pensant en la crueltat del destí mentre observaven la poca il•luminació que hi havia al fred carrer. En Fritz tenia clar que en el moment que ell li toqués anar a lluitar contra els soviètics en una batalla suïcida enviaria a la seva família cap a l’oest tal i com havia planejat amb en Heinrich. L’endemà el matí, sabent que potser només li quedaven setmanes, va convidar a la seva esposa i a la seva filla a anar al cinema. En proposar-li a l’Àngela després de dinar una mica més de brou, a ella no li va fer cap tipus d’il•lusió la idea, ja que pensava que era una tonteria anar al cinema mentre tenien a pocs quilòmetres la guerra, però en Fritz no s’ho mirava igual i la va abraçar i li va dir abans de fer-li un petó:

Deixem portar la meva filla al cinema i deixem recordar els bells temps amb tu. Segurament no ho podré fer gaire més això.

Posant-se a plorar de ràbia pensant que potser tenia raó, l’Àngela va acceptar anar al cinema com els bells temps. Per fer més feliç al seu marit es va posar un vestit vermell que l’havia impressionat feia anys, i varen anar al cinema a veure l’estrena d’una pel•lícula en color anomenada Kolberg, que relatava la història d’una batalla de la Guerra dels Set Anys. Mentre passejaven en direcció al cinema, l’Àngela no deixava de mirar les destrosses i les conseqüències de la guerra. Per tot arreu veia gent sense sostre, nens desnodrits, edificis destrossats, vehicles abandonats, jardins arrasats… En entrar al cinema varen comprar unes quantes llaminadures i es varen acomodar a les butaques de fusta i es varen agafar les mans pensant únicament en gaudir d’aquell moment. Però la pel•lícula no era la més adequada per oblidar la guerra i a l’Àngela li queien les llàgrimes mirant als morts de la pel•lícula pensant que el seu marit podria acabar d’aquesta manera. Després de veure la pel•lícula varen anar al bar Victorius i varen menjar unes quantes currywurst amb patates fregides. L’Elise estava sorprenentment callada aquell dia i no deixava de mirar a en Cukie, que els empipava constantment per les salsitxes. Després de gaudir del sopar, varen tornar abraçats sota la mirada de les estrelles cap a casa mentre l’Àngela portava el cotxet amb l’Elise.

L’endemà, mentre l’Àngela estava treballant a la llibreria va saber per la Klara que els soviètics havien arribat al riu Óder i que arribarien aviat a Berlín. Tots exclamaven que moriren a mans dels soviètics. Enfonsada pensant amb en Fritz, va veure com la gent es quedava esgarrifada en sentir el nom dels soviètics. Alguns com en Kurt i la Maria parlaven de marxar cap a l’oest, però pocs tenien els recursos per fer-ho. El règim no volia que la gent marxés de Berlín. Parlant-ho amb la família sobre l’arribada dels soviètics, en Fritz va tornar a insistir de que marxessin, però l’Àngela insistia en que es quedaria amb ell. Dient-li que pensés amb la seva filla, l’Àngela es tancava a l’habitació a plorar mentre els altres es miraven desconsolats. No ho volien dir però volien marxar de Berlín. Veient que ningú de la família abandonaria la ciutat, en Fritz es va mirar a la Matilda i li va demanar que marxés ella de Berlín, que li pagaria el bitllet i tot el què fes falta, però la botiguera li va dir:

A mi no em treu ningú de Berlín. Sou la meva família i em quedaré amb vosaltres. Ja he sobreviscut als nazis puc sobreviure als soviètics.

En sentir-la, la Luane li va donar la mà per agrair-li les seves paraules, i tots es varen abraçar pensant en el pitjor.

El dia següent, l’1 de febrer, en Fritz va saber quan estava fent exercicis com a membre de la Volkssturm, que en Hitler havia pres la decisió de convertir Berlín en una fortalesa. Al cap d’uns minuts va veure com obligaven a molts berlinesos a cavar trinxeres i a col•locar barricades a la zona nord-oest de la ciutat. En Martin va ser un dels obligats a cavar trinxeres i mentre cavava amb la seva pala anava renegant del règim. En els següents dies a en Fritz el varen tenir vigilant l’estació Anhalter, ja que era a prop de casa seu, cosa que li permetia anar a dinar a casa. Només pensant amb els seus, va parlar amb el director de l’estació, a qui coneixia del passat gràcies al seu pare, que li va prometre que deixaria marxar a la seva família quan ell digués a canvi de que li donés el Mein Kampf firmat per en Hitler que li varen donar el dia del casament i la foto dedicada d’en Hitler. El director de l’estació les pensava vendre després de que acabés la guerra creient que la gent les compraria a qualsevol preu. Durant aquells últims mesos del Reich, la Volksstrum era l’encarregada de vigilar les estacions i els edificis principals. Cada cop que patrullava al costat d’un seu company de 16 anys armat amb una Karabiner 98k, en Fritz se sentia molt malament pel què estava fent, odiava tot aquest món de les armes i sabia que si venien els soviètics moririen ràpidament. Sovint l’Àngela l’anava a veure com patrullava, però cada cop que el veia vestit de soldat i armat li venia mal de panxa i havia de tornar cap a casa.

El matí del 3 de febrer, mentre en Fritz estava fent la seva patrulla a l’estació Anthalter, que estava plena de gent desesperada que intentava marxar de la ciutat, va sentir com sonava la sirena antiaèria. Alterat pensant amb la seva família i veient com tothom marxava en els refugis, en Fritz va córrer cap a casa seva, però un seu superior li va cridar l’atenció i el va aturar agafant-lo per la fina jaqueta militar. Preguntant-li a on anava, en Fritz, que tenia clar que aniria a casa, va treure sense pensar-s’ho de la jaqueta la Parabellum del seu sogre i li va dir segur d’ell mateix mentre l’apuntava amb l’arma:

Tens dues possibilitats: o t’apartés o morts aquí mateix. Et juro que ho faré i no en tinc cap ganes. Jo tinc família i una filla de 7 mesos i et juro que et mataré per ella.

Veient que estava decidit a prémer el gallet de l’arma, aquell soldat es va apartar deixant-lo marxar ja que ell també tenia família per protegir i entenia la reacció d’en Fritz. Mentre corria com un desesperat carrer amunt per la Hermann-Göering Strasse, renegava del valuós temps que li havia fet perdre aquell soldat. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz va sentir i veure els bombarders nord-americans sobrevolant la ciutat. Eren 937 bombarders que varen atacar durant una hora la ciutat. Veient i sentint esclatar les bombes molt a prop d’on era, en Fritz va córrer encara més ràpid avançant a tots els obstacles que es trobava. Les explosions destrossaven els edificis, les cases, els arbres, els cotxes, els tramvies i deixava cadàvers a la calçada. En arribar a la cantonada de la Potsdamer Platz va veure a uns nens atemorits que no paraven de cridar i plorar immòbils. Aturant-se un segon en sentir-los, en Fritz els va cridar que el seguissin cap al refugi, però en aquell precís moment va caure una bomba damunt de l’edifici on es refugiaven aquells nens i les runes els hi varen caure a sobre matant-los a tots. Amb la boca oberta veient aquella desgràcia, la va tenir que tancar per la pols que li cobria la cara. Quedant-se uns segons col•lapsat pensant en aquells nens, en Fritz va tornar a córrer cap al refugi. En entrar-hi després de veure com una de les bombes que queia destrossava una casa, va moure’s entre la gent buscant a l’Àngela, però no la veia per enlloc. Veient a la Matilda, la Luane, la Katrina i a en Marwin els hi va preguntar preocupat on era l’Àngela i ells, alterats en sentir la potència de les bombes nord-americanes, li varen explicar tartamudejant que anava a darrere seu però que l’havien perdut amb les corredisses. Patint per elles, en Fritz va marxar corrents mentre la seva mare li cridava que es quedés amb elles. Sortint del refugi i fent cas omís a la seva mare, va veure i sentir com els bombarders no paraven de llançar bombes per la zona del Palau Reial, a l’Unter den Linden, i com el fum s’enfilava metres i metres d’alçada. Mirant a banda i banda cridant a l’Àngela, va veure a en Martin amagat a sota un tramvia de la Potsdamer Platz. Ajupint-se per estar a la seva altura, li va preguntar si sabia on era la seva esposa. Tremolós, en Martin li va contestar que estaven amagats en les runes d’un edifici del barri perquè l’Annalisa s’havia torçat el turmell i no podia moure’s. Renegant de la seva sogre, en Fritz va córrer per la Leipziger Stasse cridant el nom de la seva esposa mentre sentia com les bombes queien i feien tremolar el terra i cobrien l’aire de fum i de pols. Veient que entre les runes de la floristeria de la Carlene hi havia en Heinrich amb totes elles, en Fritz va respirar una mica més tranquil i va córrer cap a ells i els hi va cridar:
Que esteu bojos? No podeu quedar-vos aquí! Hi ha molts bombarders.
Plorant de por, l’Àngela li va dir mentre tenia agafada entre els seus braços a l’Elise, que no deixaria a la seva mare i que no es mouria del seu costat. Entenent-la, ell hagués fet el mateix per la seva mare, li va fer un petó per tranquil•litzar-la, tot i que ell era el que estava més intranquil mirant tota l’estona al cel. Atenent a l’Annalisa enmig de les runes mentre anava sentint explosions i el fum li cobria la cara, en Fritz va girar un segon la vista cap amunt per respirar i en aquell moment va veure com un bombarder deixava caure una bomba. Espantat, els va cridar amb totes les seves forces que sortissin ràpidament. Mirant un segon a en Heinrich, en Fritz va agafar de la mà a l’Àngela, que no tenia ben agafada a l’Elise, i en Heinrich va agafar a l’Annalisa amb els seus braços per treure-la juntament amb la Velda d’aquelles runes. Just en el moment que sortien de les runes, la bomba va caure damunt d’aquelles runes que havien sigut la floristeria de la Carlene, deixant-hi un cràter i provocant una forta explosió. L’impacta va ser tant brutal que els va fer caure a terra i a l’Àngela se li va escapar l’Elise dels seus braços en caure. Picant de genolls a terra, en Fritz va tenir els suficients reflexes per fer un petit salt des del terra per agafar a la seva filla en ple vol. Plorosa i destrossada, l’Àngela l’hi va agafar un atac de pànic en veure que no tenia la seva filla als seus braços i en Fritz es va posar l’Elise a sota seu mentre protegia el cap de l’Àngela de les runes que queien. Mirant des del terra ple de runes i de pedres com estaven en Heinrich i l’Annalisa, va quedar impactat en veure com en Heinrich feia un petó a l’Annalisa mentre la protegia de les pedres. Impressionat per aquell acte, va veure com l’Annalisa li va tornar el petó amb un altre llarg petó pensant que seria el seu últim moment de vida. Tornant a mirar al cel, en Fritz va observar que els bombarders marxaven, però no va dir res perquè amb l’Àngela i la Velda miraven amb un somriure a la boca com en Heinrich i l’Annalisa es feien aquell petó etern davant d’ells oblidant els bombarders. Assentada al terra esgotada i amb la roba mig destrossada, la Velda els va aplaudir i llavors en Heinrich i l’Annalisa es varen deixar de fer el petó i es varen posar molt vermells mentre s’aixecaven del terra i es treien la pols de la roba. Mig rient, en Fritz li va dir a en Heinrich:

Ara deixa de festejar i anem a ajudar.

Fent-li cas mentre veia que tenia un forat enorme al pantalon, a l’altura del genoll, en Heinrich i en Fritz varen ajudar amb la resta de veïns a treure gent de les runes. Per sort, cap bomba va tocar la casa dels Klein, però va ser l’única que va quedar dempeus. El bombardeig havia matat a 3.000 persones, havia destruït el Palau Reial, la vella Cancelleria del Reich, el palau neobarroc que datava de l’època de Von Bismarck, i molts edificis situats al centre de la ciutat, al voltant de la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz. La botiga de la Matilda, la floristeria, la pastisseria i la llibreria havien deixat d’existir, com els departaments de la RSHA i el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse. Avançant per la Wilhemstrasse amb el cor encongit pensant amb el seu barri, en Fritz va veure com aquell carrer havia quedat reduït en quatre ruïnes com la ciutat de Cartago després de que hi passessin les legions romanes. Per tot arreu veia cadàvers, runes i vehicles destrossats, a més de molts nens orfes que no deixaven de cridar espantats. Els gossos corrien espantats cap al sud de la ciutat i els gats els seguien encara més atemorits. Les seus de les redaccions dels diaris havien quedat completament destruïdes, la Nova Cancelleria havia patit greus desperfectes i en el jardí de la Cancelleria hi havia enormes cràters per les bombes. La seu del partit nazi també es va veure greument afectada. La calçada estava plena de papers que havien volat d’una banda a l’altra. Arribant fins a la Mohenstrasse ajudant a la gent amb qui es topaven, en Fritz va veure com el trànsit havia quedat col•lapsat, els trens de rodalies ja no funcionaven i per tot arreu hi havia incendis. Juntament amb el seu germà i amb en Heinrich varen ajudar a apagar alguns d’aquells incendis amb galledes d’aigües que treien d’una font. Tornant a casa destrossats anímicament i amb silenci perquè no sabien què dir-se, varen veure amb els seus propis ulls que havien quedat malmeses les línies de telèfon i d’electricitat de totes les cases del carrer. La gent, que ja no tenia ganes de reparar res, no parava de queixar-se amargament i sortien al carrer per dir-li en el veí que ell estava més indignat que ell. Entrant a casa, el primer que va dir en Fritz mentre es mirava a l’Àngela va ser:

Marxeu d’aquí. És una ordre. Ja ho veus que això cada cop va a més. No podem criar una filla en una ciutat bombardejada. Aquí ja no hi viuen n’hi les rates excepte les que estan a la Cancelleria.
Fent-li que no amb el cap mentre plorava de ràbia, l’Àngela va agafar l’Elise amb totes les seves forces i va pujar a dalt per tancar-se a l’habitació mentre en Fritz es mirava les cares de tots i totes, en especial la de la seva mare, que estava molt preocupada per tot plegat i ja no tenia forces per seguir endavant. Esbufegant llargament per no deixar que el silenci s’escampés per la casa, en Heinrich es va apropar a l’Annalisa i la va abraçar. Agafant-li la mà, l’Annalisa li va dir:
Jo no deixaré la meva filla aquí.
Empassant-se la saliva, no estava molt convençut del que anava a dir, en Heinrich va cridar mirant a en Fritz:
Jo hem quedo!
Veient com tots els altres feien un gest amb el cap dient que també es quedaven, en Fritz va marxar a fora abatut i amb llàgrimes als ulls pensant que per culpa seva moriria la seva família que tant estimava i que tantes ganes tenia de protegir. Mentre era fora contemplant el barri, en Fritz es va trobar amb en Mark i la Diane, que portava el gat Cukie als braços, que en prou feines havien menjat des de feia dies i que volien anar al Charité perquè la Diane s’havia trencat dos dits de la mà. En veure la Diane amb la mà de color blau, en Fritz s’hi va apropar. Nerviós, en Mark li va explicar que anaven a l’Hospital, tot i que li va dir que havia quedat molt malmès per culpa de les bombes i que molts malalts havien sigut abandonats als jardins del Tiergarten. Amb un petit somriure que mostrava amargor, en Fritz els va dir que ara l’Hospital era el lloc menys ideal per anar-hi i els va portar a casa per embenar-li els dits de la mà de la Diane.

Al cap de dos dies es va produir un altre bombardeig, tot i que aquest va ser de menys intensitat i va provocar menys danys. Aquesta vegada tots varen tenir temps per tancar-se al refugi i varen escoltar com les bombes queien a prop d’on eren. Tancats allà dins un altre cop, la gent es començava a impacientar i quan sortia el nom d’en Hitler per ells era sinònim del diable, era l’home que els havia portat a la ruïna, però oblidaven que era l’home que tant havien venerat anys o mesos enrere i per qui havien cridat orgullosos: Heil Hilter!. Escoltant amb por, preocupació, angoixa i patiment com queien les bombes, en Martin, que sempre seguia a la família Klein en els bombardejos, va cridar:
Però no veuen aquests maleïts britànics i nord-americans que ja no queda res per destruir.
Després d’un tímid somriure, en Heinrich li va contestar:
Ens volen jeparuts per quan tot estigui.
En sortir del refugi després de l’atac per primer cop varen veure a gent morta a terra que s’havia suïcidat disparant-se al cap. Ja no aguantaven més. Mirant-ho amb pena com coneguts seus es treien la vida perquè ja no podien resistir més aquells bombardejos que tant mal feien, en Fritz va agafar a l’Elise i li va tapar els ulls perquè no volia que veiés a tants cadàvers. Passaven per damunt d’ells amb els cors encongits. Desolat, en Fritz va quedar glaçat en veure-hi en Frank abatut a terra amb una Parabellum a la mà. S’havia disparat un tret al cap.

Durant els següents dies les condicions de vida a la Leipziger Strasse varen empitjorar claríssimament, no hi havia electricitat i per beure aigua potable tenien que anar a buscar-ne en un carro estacionat davant la Cancelleria del Reich. Cada dia l’Annalisa, acompanyada per en Heinrich, feia el trajecte cap a la Cancelleria amb botelles d’aigua. Tots els veïns feien el mateix trajecte i amargament feien cua esperant agafar una mica d’aigua potable per beure. Als matins havien de trencar el gel per agafar l’aigua i algunes dones quedaven esgarrifades en tenir que tocar la gèlida aigua amb les mans perquè no tenien a on escalfar-se després. Algunes mostraven emprenyades les ferides i les cicatrius que tenien als oficials de les SS, que vigilaven estoicament les runes de la Cancelleria. Ells, sense apartar la mirada de la carretera, no deien res mentre s’encenien constantment una cigarreta per amagar el nerviosisme que portaven dins. Tornant un dia cap a casa després de fer la seva guàrdia, de cop en Fritz va veure en una cantonada un vell autobús adornat amb esvàstiques mal aparcat al mig de la carretera i una quantitat de gent fent cua amb bosses plenes de roba vella. No entenen què passa, en un primer moment pensava que el govern donava roba pels menys afortunats, però quan es va apropar uns metres va quedar esgarrifat en llegir una pancarta que estava penjada a un lateral del vehicle que deia: El Führer espera el seu sacrifici per la Wehrmacht i la Volkssturm amb l’objectiu de que estigui orgullós d’aquests que poden mostrar-se uniformats. Buidi l’armari i porti’ns el contingut. La gent, majoritàriament dones grans, donaven les peces de roba al darrere del vehicle on hi havia un rètol ben visible que deia: Volksopfer. Emprenyat, el noi va decidir marxar, però un nen el va aturar estirant-li la seva caçadora de la Volkssturm perquè li volia donar la seva bufanda. Dient-li que no calia que fes aquell gest, que se la guardés i tornés cap a casa, aquell nen se’l va quedar amb llàgrimes als ulls i li va explicar mig plorós que no tenia pares perquè havien mort en els bombardejos. Esbufegant sense saber què fer, després de rumiar-ho durant una estona va pensar que se’l podria endur a casa perquè començava a fer-se fosc. Però quan l’anava per agafar de la mà, un oficial de l’Exèrcit el va cridar perquè l’ajudés a carregar la roba d’aquella gent a dins de l’autobús. Negant-s’hi amb l’excusa de que havia de cuidar d’aquell nen orfe, l’oficial se’l va quedar mirant amb cara desafiadora i li va ordenar que complís ordres. Insistint pel futur del nen, en Fritz no va marxar del seu costat fins que l’oficial, que tenia pressa per endur-se aquella roba, va fer un senyal a una infermera que rondava per allà perquè se l’endugués. Preguntant pel seu destí, l’oficial li va respondre mentre li senyalava on havia de col•locar totes aquelles bosses:
Tranquil, anirà a un alberg amb altres nens orfes. Que et penses que és l’únic aquest nen? Saps quants nens s’han quedat s’han quedat sense els seus pares? Molts. No podem perdre el temps per cada nen orfe, seria una pèrdua de temps inútil.
El 9 de febrer, la ciutat va ser novament bombardejada en un bombardeig on es varen produir nombroses destrosses. Aquesta vegada la casa dels Klein es va veure greument afectada per les bombes, que varen destruir el tercer pis i part de les habitacions del segon. Mentre queien les bombes, tota la família estava al refugi sentint com les bombes destrossaven el barri. A l’Alexanderplatz, en Georg veia des de la finestra del menjador del pis de casa dels seus pares com queien les bombes i esperava que una d’elles li caigués al damunt per alliberar-lo per sempre més de la seva condemna. Però la sort no estava de la seva part perquè una bomba va caure al pis del costat danyant seriosament el pis dels seus pares, que aquesta vegada es varen voler quedar amb el seu fill i s’ho miraven espantats a sota una taula. Mirant-los atemorits i plorosos, en Georg els demanava perdó des de la seva cadira de rodes perquè se sentia responsable en part del què estava passant. Al cap d’uns minuts de que caiguessin més bombes, per culpa de la bomba que havia caigut al costat l’edifici va començar a tremolar l’edifici. Després de que una bomba caigués al pis de davant provocant una intensa tremolor, l’edifici es va començar a sacsejar violentament. Anant a més, el tremolor va fer caure el sostre del pis de dalt a damunt de la taula on estaven amagats els seus pares. Impotent i agafant-se amb els dos dits de la mà a la cadira per no caure, en Georg va veure com els seus pares quedaven atrapats entre les runes. Espantat en sentir els seus pares, tot el què li quedava, volia córrer per ajudar-los, però les seves cames no li permetien bellugar-se de la cadira i es va quedar sense aire per la impotència que sentia en sentir com els seus pares li demanaven ajuda desesperats. Intentant aixecar-se amb el braç esquerre, se li va fer impossible aguantar-se i va tornar a caure a la cadira abatut. Sense poder reaccionar físicament, es va posar a cridar-los que el perdonessin, que tot era culpa d’ell anava dient, i amb els dos dits de la mà esquerre s’eixugava les llàgrimes del seu únic ull. Mentre xisclava com un desesperat, de cop l’edifici va tornar a tremolar i es va enfonsar just davant d’en Georg, fent baixar els seus pares amb les runes fins al pis de baix. Destrossat veient com pujava la pols fins a on era ell, es va posar a plorar desoladament i maleïa a Déu perquè el castigava d’aquella manera tant dura.

En saber que l’Alexanderplatz havia sigut bombardejada, en Fritz, en Marwin i l’Àngela varen córrer a ajudar a en Georg, que estava atrapat a dalt de l’edifici mig enfonsat i ningú podia fer-lo baixar perquè era impossible pujar-hi sense una escala. Enfonsat i sol a dalt aquell pis destrossat, en Georg pensava en llançar al buit per acabar-ho tot. Ell ho intentava amb totes les seves forces, però no podia moure la cadira amb els dos dits de la mà esquerra, tot i que ho intentava constantment amb tota la força que li quedava. En arribar els bombers, aquests varen portar una escala i el varen rescatar. Mentre el baixaven, en Georg no parava de plorar destrossat i no parava de demanar perdó pel què havia fet. No sabent què havien de fer amb ell ni com l’havien de mirar, en Fritz i en Marwin el varen abraçar mentre l’aguantaven fins que l’hi baixessin la cadira de rodes. Deixant-lo amb els metges després de que l’hi baixessin la cadira, un equip mèdic el va agafar per dur-lo a un hospital de la ciutat per cuidar-lo. Parlant amb els metges, en Fritz els hi va demanar que no el matessin com havien fet en el passat amb les persones incapacitades. Sospirant mirant a en Georg, un dels metges li va dir:

Nosaltres no farem això, mai ho hem volgut fer, però em sembla que ell ho agrairia, pobre home.

Veient com s’enduien el seu amic destrossat, en Fritz creia que en part havia pagat pels seus crims. Però realment havia pagat pels seus crims?, pensava en Fritz.

L’endemà, el diari Völkischer Beobachter va sortir als quioscos del carrer demanant a la gent que lluités fins al final per la seva nació i va demanar a les dones i els nens perquè es mentalitzessin per lluitar i sacrificar-se. Però la gent no tenia gens de ganes de comprar aquella propaganda del règim i tots els veïns de la Leipziger Strasse que encara quedaven varen sortir de les runes i varen tirar aquells diaris al mig de la calçada i els varen encendre en una gran pira. De seguida els vagabunds, que ja eren pràcticament tots els veïns, i els nens es varen escalfar amb els diaris cremats. Mirant-s’ho des de la seva casa, que estava mig destruïda; totes les parets estaven mig enfonsades, les bigues de ciment tenien esquerdes i no hi havia ni electricitat, ni aigua i ni gas, en Fritz va recordar aquell 10 de maig de 1933 quan cremaven els grans autors de la literatura alemanya en la Bebelplatz. Mirant a en Martin cremant els diaris, va pensar:

Tant debò ho haguéssiu fet el primer dia i ens haguéssim estalviat moltes morts.

A les 10 de la nit del 13 de febrer, quan la família Klein es posava a dormir al menjador coberts de mantes ja que no es podia pujar a les habitacions de dalt i amb en Fritz abraçant a l’Àngela i a l’Elise perquè no patissin el fred, Dresden era bombardejada en el bombardeig més salvatge dels Aliats. L’objectiu dels Aliats era la població. Varen llançar 4.000 tones de bombes al centre de la ciutat causant segons algunes xifres 35.000 morts. Uns 15 quilòmetres quadrats varen quedar devastats per les bombes i la ciutat va quedar plena de cadàvers calcinats per les altes temperatures. En Conrad, la Felda i la Greta varen córrer cap als refugis de seguida que varen sentir com sonava la sirena antiaèria, però es varen veure atrapats enmig dels incendis i varen morir asfixiats per la inhalació dels gasos tòxics provinents del fum dels incendis. En saber l’endemà la notícia del bombardeig, la Luane es va passar tot el dia trucant a Dresden, però ningú li responia. Per saber més coses ja que patia pels seus avis, en Fritz va preguntar-ho al seu superior de l’Exèrcit, que li va dir:

El centre ha quedat destruït. Han mort milers i milers de persones. Aquest crim ha de quedar registrat a la Història com un crim.

Al final del dia, la Luane va aconseguir parlar amb una amiga que coneixia de la infantesa que li va assegurar que els seus pares havien mort igual que la seva germana perquè a la zona on vivien no hi havia quedat cap persona viva. Enfonsada per haver de perdre també els seus pares i la seva germana, la Luane es va assentar al terra del menjador desolada mentre en Heinrich i l’Annalisa se la miraven sabent que havia passat alguna cosa greu. En Fritz la va entendre de seguida i es va posar a plorar pensant amb els seus avis i amb la seva tieta, i va cridar de ràbia mentre li queien les llàgrimes:

Nosaltres ens poden acusar de fer un genocidi, però ells n’acaben de fer un i de ben gros. Això hauria de ser jutjat i castigat. Són uns monstres.

El bombardeig, que va fer enrabiar a molts jerarques nazis i part de l’opinió pública britànica, que no va ser informada amb precisió sobre l’abast d’aquell bombardeig, va ser aprofitat pels nazis per perseguir als jueus que encara quedaven a Alemanya i varen prohibir les relacions entre jueus i aris. Però ningú ja feia cas a les noves lleis o els nous decrets o les noves ordres que poguessin donar el règim.

El 19 de febrer, mentre feia guàrdia a l’estació Anhalter, en Fritz va saber per un oficial que l’exèrcit soviètic acabava de penetrar Prússia Oriental i que arribarien en poques setmanes a Berlín. Demanant-li consell per la seva família, l’oficial li va explicar que 8.5 milions de persones marxaven cap a l’oest i que si fos ell faria marxar la família d’immediat. Parlant amb el director de l’estació, li va tornar a prometre que quan fes falta enviaria a la seva família cap a l’oest sempre i quan li entregués el llibre i la foto dedicada. Quan va tornar a casa un cop més li va demanar a l’Àngela que marxés, però ella si continuava resistint. No abandonaria Berlín sense ell. Els demés, no molt convençuts de quedar-se, li donaven el seu suport tot i que quedava vegada ho feien més en veu baixa. Enrabiat per la decisió de la seva esposa, en Fritz li exigia que pensés en l’Elise, però l’Àngela li deia que ja ho feia perquè la seva filla necessitava el seu pare també. Ensenyant-li les arracades que l’hi havia regalat feia anys en forma d’infinit, l’Àngela li va dir cridant i amb autoritat:

Sempre junts Fritz! No puc viure sense tu!.

El 24 de febrer, mentre estava fent patrulla a l’estació amb un oficial de les SS que vigilava que la gent no autoritzada no abandonés la ciutat, en Fritz es va posar a parlar amb aquell oficial sobre com veia la guerra. Mentre parlaven varen sentir per la ràdio que tenien posada damunt d’un cotxe de l’Exèrcit, el discurs gravat d’en Hitler on deia que la Providència no tenia menor misericòrdia cap a les nacions dèbils i que només reconeixia el dret d’existència de les nacions fortes i sòlides. Escoltant amb atenció les paraules del dictador alemany, l’oficial va exclamar tristament:

Llàstima que no estigui en condicions en Hitler, si poguéssim tornar a tenir el Hitler de 1936 tot seria molt diferent. Sinó fos per la guerra en Hitler hagués sigut un dels estadistes més grans de la Història.

Encuriosit, en Fritz tenia ganes de saber si havia tingut raó o no amb el seu diagnòstic de que tenia parkinson, li va preguntar en aquell oficial com estava en Hitler físicament. Rumiant-s’ho uns segons mentre s’encenia una cigarreta amb els gruixuts guants de pell que el protegien del fred, l’oficial li va contestar:

No està gens bé, no li para de tremolar la mà esquerra i el seu aspecte és el d’un home vell. Quan camina arrossega els peus pel terra de marbre de la Cancelleria i quan et saluda intenta amagar el tremolor de la mà agafant la mà esquerra amb la dreta.

Dissimulant la satisfacció de que el dictador patís, en Fritz va continuar fent la seva ronda i després va tornar a casa per explicar a la família que en Hitler tenia un avançat parkinson i que no duraria gaire en el comandament. Tenia ganes d’explicar-ho a la gent del barri perquè es revoltés, però va pensar que no era una bona idea perquè la gent no estava per revoltes, la majoria vivia en unes dures condicions amagant-se del fred i passant gana. Tampoc podia dir res perquè sabia que hi havia patrulles que buscaven a qualsevol que pogués ser considerat un traïdor.

Al cap de dos dies, la ciutat va ser novament bombardejada. 1.000 bombarders nord-americans no varen parar de llançar bombes causant greus desperfectes als carrers de Berlín. Per sort, en Fritz va poder arribar a temps de l’estació Anhlater per agafar a la seva família i fugir corrents al refugi. Tancats allà dins tots es varen quedar callats escoltant com queien les temibles bombes, però aquell silenci va ser trencat per uns quants homes grans i per la Carlene, que exclamaven irritats:
Si Hitler hagués escoltat als seus generals durant la campanya de Rússia…. Si no hagués declarat la guerra a Estats Units…… Si no hagués aliat a tot el món en contra de la pobra Alemanya….. Alemanya hauria guanyat la guerra i s’hauria estalviat els seus actuals patiments.
En escoltar-los amb atenció, en Fritz li va dir a cau d’orella de l’Àngela, que no deixava ni un segon a l’Elise, que no parava de plorar:
Es increïble, no tenen cap sentiment de culpa, ni tant sols remordiments. Sembla que pensin que només hem tingut mala sort. No anem bé si pensem així.
En acabar el bombardeig, tots varen sortir desolats cap al barri en runes. Anant caminant cap a casa amb el cap mig abaixat, la Luane es va posar a cridar en veure que de la casa en sortia un intens fum negre. Corrents cap a la llar, de seguida varen veure que la casa estava molt destruïda. En prou feines quedava una paret dempeus i no es reconeixia ni el menjador. Tot estava ple de pedres, els mobles estaven tots destrossats, els cables queien al terra i era impossible fer un parell de passes sense trobar-hi una pedra. Regirant entre les runes, l’Àngela va trobar l’àlbum del casament i les cartes que guardava del seu germà i dels seus amics, que per sort havien quedat intactes, i la Luane va agafar totes les fotografies que va trobar del seu marit i uns quants records. Mirant l’estat de la casa, estava definitivament per enderrocar, en Fritz es va posar al centre de la casa i els va dir que no podien continuar vivint allà i que havien de marxar. No hi havia ni sostre que els pogués cobrir del fred, no hi havia ni parets que els poguessin protegir dels vagabunds i no hi havia ni aigua per poder beure i cuinar. Agafant quatre peces de roba que hi havia en un armari que havia quedat bolcat, varen marxar amb un parell de maletes plenes cada un cap a un refugi de l’Alt-Moabit, molt a prop de l’església Sant Johannis. Mirant la resta de damnificats i els veïns del barri, la Luane no es va poder contenir més i es va posar a plorar destrossada pensant que no tornaria mai més en el barri on havia crescut amb el seu estimat marit. Amb poc més d’un any havia perdut el seu marit, els seus pares, la seva sogre, la seva germana i la casa, i per sinó fos poc el seu fill, en Fritz, havia d’anar a lluitar en una batalla inútil. Abans d’abandonar el barri va acomiadar-se de tots els veïns i els va agrair que haguessin sigut uns bons veïns. En Martin semblava el més afectat per la marxa de la família Klein del barri, però tots els veïns varen sentir una gran pena en veure’ls marxar. Instal•lant-se en aquell refugi després de travessar amb les maletes el Tiergarten, que estava ple de gent sense casa, en Fritz no deixava de mirar a l’Àngela i a l’Elise. Tenia clar que havia de fer alguna cosa per què no estiguessin a Berlín per culpa seva. La seva sort no havia de ser la seva sort.

El 28 de febrer, en Fritz va veure un bri d’esperança en sentir que el 1ª Exèrcit nord-americà estava al Rin amb els francesos i que alguns soldats havien entrat a peu per Alemanya. Parlant amb en Heinrich, que li va explicar que des del 1805 un exèrcit invasor no travessava el Rin, en Fritz li va demanar que quan sigues el moment portés a la seva família a Colònia i que després un seu amic de l’Hospital, en Paul, els portaria a un lloc segur. Rumiant quin seria el millor moment per dur a terme aquell pla, en Heinrich li va dir que esperés que els nord-americans haguessin avançat més per territori alemany.
Els següents dies varen ser molts durs per la família dormint en aquell alberg sense calefacció i fent vida en un barri nou i ple de desconeguts. L’Àngela estava molt preocupada perquè tenia que cuidar l’Elise en unes condicions molt difícils i quan en Fritz era fora patia perquè no l’atraquessin ja que es començava a passar gana entre la població. La pèrdua dels territoris orientals varen obligar a noves restriccions en la distribució d’aliments com el pa i la mantega, cosa que va afectar molt a la gent. Les dones es passaven els dies fent cues en botigues d’alimentació per intentar obtenir una mica de pa i de llet, i els homes anaven al Tiergarten per tallar llenya i alguns continuaven cultivant-hi un hort. Sovint en Fritz es guardava el pa que li donaven com a membre de la Volkssturm per donar-lo a la família. De vegades, quan passejava per les runes del seu barri buscava entre elles s’hi havia quedat alguna cosa d’aliment en algun rebost per portar-lo a la família. Sovint trobava galetes o un tros d’embotit, però tot era insignificant i en mal estat. La Matilda anava a les botigues amb qui havia fet tractes en el passat perquè li donessin alguna cosa per menjar. La Luane anava cada dia al banc per retirar els estalvis que tenien, que eren una bona quantitat, però el banc no li deixava retirar res en efectiu. Desesperada, no sabia què tenia que fer per alimentar a la seva família. Un dia va anar a casa d’uns clients del seu marit perquè l’ajudessin, però li varen tancar la porta.

La nit del 4 de març, mentre estaven a l’alberg amb la majoria dels refugiats varen sentir el discurs del gauleiter Karl Hanke des de Breslau, que estava sent atacada pels soviètics. El gauleiter va demanar al poble alemany que lluités fins al final contra les forces aliades, però ningú, a part dels més fanàtics, el va escoltar. Els nens no paraven de plorar demanant tornar a casa i els adults passaven gana i fred i no estaven per sentir discursos. Alguns s’anaven tornant violents, i en Fritz i en Marwin els intentaven calmar a la més mínima que començava una picabaralla. Observant a la gent, veien com els més joves eren els més fanàtics i que eren els únics que volien continuar amb la batalla. Algunes dones varen marxar desesperades corrents del refugi cap al Tiergarten. Quan arribaven a un dels bancs del parc, s’asseien i amb la Parabellum que els hi havien donat els seus marits perquè es defensessin dels soviètics, es treien la vida.

Avançant el març, en Fritz es va posar content en saber que molts pobles com Rheydt i Colònia s’havien rendit als nord-americans, i que ja hi havia 11 milions de persones que fugien dels territoris orientals per no ser capturats pels soldats soviètics, que continuaven cometent atrocitats en el seu pas cap a Berlín. Parlant amb uns oficials, aquests li varen explicar que Berlín només podia resistir vuit setmanes de bloqueig i que tot estava perdut. Mirant a la gent del voltant de l’estació, en Fritz, que anava vestit amb un uniforme antic de militar, veia com ja no respectaven al govern i els seus líders, ja ningú es saludava amb el tradicional Sieg Heil. Tot era un caos i ningú obeïa ordres de ningú. Inclús els seus superiors li deien que no farien cas a les normes que sortissin de la Cancelleria quan comencés la batalla. Parlant seriosament amb l’Àngela, li va tornar a demanar que marxessin i que penses en l’Elise, però ella insistia i insistia en quedar-se fins al final, no el volia deixar de cap de les maneres. Aquesta vegada la Luane i l’Annalisa, que ja estaven esgotades de viure en aquelles lamentables condicions, feia dies que no es dutxaven, no menjaven, i se’ls hi notava amb la cara pàl•lida i prima que no estaven bé, li varen dir que tenia que pensar amb la seva filla, però l’Àngela no escoltava a ningú, tenia clar que es quedaria. Desesperat, en Fritz tenia cada cop més clar que tenia que fer alguna cosa. Per distreure’s després d’una intensa jornada a l’estació, on cada cop s’hi amuntegaven més persones en els vagons per intentar fugir, en Fritz va anar l’11 de març a l’Unter den Linden per veure per últim cop la cerimònia de la Caiguda dels Herois. Esperant veure a en Hitler per saber com estava de salut, el noi va quedar decebut en no veure’l. El lloc del dictador alemany va ser substituït per en Göering, que vestit amb el seu uniforme blanc i el seu llarg bastó i acompanyat per en Karl Döenitz i en Wilhelm Keitel, va deixar una corona de flors en el cenotafi de l’Unter den Linden. Seria l’última vegada que se celebraria aquella celebració. En girar-se per tornar cap a casa es va topar amb en Martin, que amb la seva pipa de fumar a la boca li va dir enfadat mentre escopia el fum de la seva boca:

Tot s’ha acabat! El maleït Hitler no té ni els nassos de sortir del seu amagatall.

Somrient en sentir-lo renegar d’aquell ídol de masses, en Fritz va tornar cap a l’alberg, on va perdre el somriure en veure a la seva família destrossada.

A la nit del 13 de març, la ciutat va ser novament bombardejada en un atac molt violent on varen morir 2.500 berlinesos i 20.000 més es varen quedar sense vivenda. El Ministeri de Propaganda, entre altres, va quedar destruït per una mina aèria. En Fritz veia desesperat amb la seva família des d’un refugi a prop del Tiergarten com queien les bombes i destruïen la ciutat dels seus somnis que l’havia vist créixer i ser feliç. El cel negre de cop s’il•luminava pel foc de l’explosió que feia tremolar el terra. Mirant a l’Àngela com plorava amb la seva filla als braços, se sentia el culpable de tot el què estava passant i sabia que no podia tardar en actuar. La nit següent la ciutat va ser bombardejada i la següent també ho va ser. L’aviació aliada va intentar cremar la ciutat pels quatre costats. Tot i els atacs, els berlinesos sortien després dels atacs i intentaven retornar a una certa normalitat en les seves vides, però la ciutat es preparava per l’arribada dels soviètics. Desesperat, en Fritz es passava cada dia suplicant-li a l’Àngela que marxés però ella li deia convençuda que sense ell no marxaria. Veient que no li feia cas per molt que supliqués, va pensar en desertar, però sabia que no ho podia fer perquè hi havia consells de guerra ambulants i tenia clar que si l’atrapaven la seva família pagaria les conseqüències. Un dia que estava convençut que desertaria, va veure a un home que deixava el seu lloc de vigilància i els agents de les SS el varen atrapar en seguit i el varen assassinar davant de la mirada de la població. Els penjaven a les faroles dels carrers amb un cartell en què se’ls acusava de traïdors.

El 18 de març, la ciutat va patir el bombardeig més devastador de dia. Mirant la ciutat fumejant després del bombardeig, en Fritz va anar a l’Hospital Charite sense dir res a ningú. Entrant a l’Hospital va veure que estava mig destrossat i en passar pels passadissos va copsar que hi havia un caos considerable per l’arribada dels ferits, que eren expulsats perquè no hi havia lloc per atendre’ls. Tot eren corredisses amunt i avall, i ningú va fer cas a la presència d’en Fritz. Sense pensar-s’ho ni un segon va entrar a la sala on guardaven els medicaments. Veient a un civil, un dels metges li va cridar l’atenció perquè no tenia permís per estar en aquella sala. Encegat, en Fritz va treure la seva Parabellum de la seva jaqueta i va apuntar a aquell antic company seu, que va aixecar les mans i va córrer passadís avall cridant mort de por. Obrint els calaixos, va agafar uns quants somnífers i una xeringa, i va marxar. Mentre marxava plegant veles, el director el va veure i el va cridar per saber què estava fent allà, però en Fritz no es va ni aturar ni el va escoltar. Tornant cap a l’alberg, va aprofitar un moment que l’Àngela estava canviant a la nena per agafar a tota la família i els va explicar la seva idea perquè marxessin tots de Berlín. Mirant a la seva mare després d’explicar-li, la va abraçar amb totes les seves forces i li va dir que l’estimava i li va agrair tot el suport que li havia donat durant tota la seva vida. Sabia que no la tornaria a veure mai més.

La nit del 21 de març, Berlín va tornar a ser bombardejada. Mirant impotents com queien les bombes, en Fritz va agafar a en Heinrich i li va demanar que es preparessin perquè aviat marxarien de Berlín, que només havia de concretar quatre coses amb en Paul perquè els dugués a un lloc segur. Mirant-lo amb admiració, en Heinrich li va posar la mà a l’espatlla i li va dir mentre assenyalava al Tiergarten:

Recordes com amb la meva filla us passàveu el dia jugant en el Tiergarten?. Quins bells moments. Ella ja va predir aquest caos.

Pensant amb la Galiana, a en Fritz se li va escapar una llàgrima i va prémer el puny de ràbia sense dir res perquè necessitava en aquell moment els consells de la Galiana, que cada cop era més a prop d’ell.

Els següents dies de març, en Fritz va estar cada cop més temps servint com a membre de la Volkssturm protegint la ciutat. Parlant amb els seus companys, sentia com els més joves encara creien que en Hitler es reservava una arma miraculosa que els salvaria de la guerra i els portaria a la victòria. Menjant una poma assentat entre les runes parlant amb ells, en Fritz li va dir en un dels seus companys que parlava d’aquestes armes:

Que ets boig? Que no veus com està la ciutat? Tu et sembla que de les runes traurem una arma miraculosa que farà fora els britànics, els nord-americans, els francesos i els soviètics? No tenim ni munició ni gasolina, aquesta és la realitat. Si creus en aquestes armes com a mínim diguem que vas borratxo.

Mirant-se els uns amb els altres, es varen quedar en silenci i no varen parlar més d’aquelles armes que només existien en la ment d’alguns. Tornant a patrullar per la Leizpiger Stasse veia com molta gent com en Martin, en Richard, la Cosmina, l’Otto, en Kurt, la Maria, la Carlene, en Mark, la Diane i la Klara estaven cada cop més desesperats demanant alguna cosa de menjar. Parlant amb ells, en Fritz veia que a diferència d’alguns soldats la gent no creia en una possible victòria alemanya per unes armes miraculoses. Tot era qüestió de dies i esperava ansiós la trucada d’en Paul per enviar la seva família a Colònia.

A la tarda del 25 de març, en Fritz va rebre finalment la trucada d’en Paul a l’estació, que li va dir que podia portar amb tren la seva família cap a Hannover i que ell els portaria amb cotxe cap a Colònia, controlada pels nord-americans, per carreteres secundàries per no ser vist. Sabent que era qüestió d’hores, en Fritz va parlar amb el director de l’estació de trens i li va donar la foto i el llibre a canvi dels bitllets i l’autorització que necessitaven per marxar de Berlín. Després de tornar a l’alberg es va passar la resta del dia amb l’Àngela i la seva filla sabent que serien els últims moments amb elles. Mirant-les no deixava de plorar odiant no poder-les veure mai més. Tenia unes ganes boges de veure créixer a la seva filla i tenia clar que creixeria sense ell. Mirant a la seva esposa, no parava de pensar que ella era el seu gran amor i com va fer la Galiana en el seu temps, ara ell hauria de marxar per sempre més. La desitjava amb totes les seves forces i anava recordant cada moment que havia estat amb ella, la seva nazi que l’havia fet somriure quan només hi havia tenebres a la seva ment.

A la nit, mentre sopava amb la família uns bols de caldo que oferien a l’alberg, la ciutat va ser atacada per 80 avions Mosquits. Espantat de nou, en Fritz va córrer amb la resta de la seva família cap als refugis sabent que seria l’últim cop que ho faria amb ells. Tancats en el refugi humit que feia pudor a resclosit esperant que deixessin d’atacar, en Fritz no va deixar ni un segon d’abraçar a la seva esposa i a la seva filla. Les mirava amb els ulls plorosos i l’Àngela notava que el seu marit actuava estrany perquè estava més sensible. Després de l’atac, que va acabar amb 65 dels 80 avions Mosquits destruïts, varen anar tots a l’alberg a dormir.

A les quatre de la matinada, en Fritz es va aixecar del costat de l’Àngela i se’n va anar a fora sense fer soroll. Agafant un paper d’una pàgina en blanc del Mein Kampf que havia arrencat abans d’entregar-li al director de l’estació, va escriure una carta per l’Àngela amb la ploma d’en Chamberlain mentre plorava mirant de lluny a la seva filla per últim cop. En acabar la dolorosa carta, en Fritz es va enfonsar i es va assentar al terra per plorar mentre veia les estrelles extraordinàriament il•luminades. No aguantava més aquell dolor i volia que tot acabés d’una vegada per totes. Era horrible viure així, pensava. Després de refer-se i d’eixugar-se la cara, va anar despertant a tota la família per acomiadar-se d’ells per últim cop. Portant-los un moment a fora l’alberg, va abraçar primer a l’Annalisa i li va demanar plorós que protegís a la seva filla i a la seva neta. Agafant després a la Velda li va dir en to de broma que en el futur trobés un marit i que no s’enamorés de tots els nord-americans. Fent-li un últim somriure forçós, es varen abraçar en una càlida abraçada. Esbufegant i mirant a la Katrina, en Fritz es va posar a plorar i la va abraçar dient-li que ho sentia molt no poder està al seu costat i li va demanar que li expliqués en la seva filla com era el seu pare. Girant la mirada cap a l’esquerra amb llàgrimes als ulls, va abraçar al seu germà i li va demanar que fos feliç, que cuidés a la mare i li va assegurar que aviat veuria la felicitat ja que creia que aviat tindria una sorpresa, pensava amb l’Elisabeth. Agafant després la mà de la seva mare, que estava enfonsada sabent que s’estava acomiadant per sempre més del seu fill, en Fritz li va dir amb més llàgrimes als ulls:

Gràcies per tot el què has fet durant la meva vida. No tens que plorar ara per mi. Quanta gent viu molts anys sense trobar la felicitat? Jo ho he sigut molt gràcies a vosaltres i això és un motiu d’alegria. Et demano que siguis forta i que miris endavant i no endarrere. Tens una neta per cuidar.

Tocant-li la cara per l’últim cop, la Luane es va desesperar cridant que era injust el què li tocava viure i no deixava de picar-se amb les mans a la cara. Veient que els seus crits s’anaven tornant més forts, en Marwin es va endur la seva mare uns metres més enfora perquè no la sentís l’Àngela, que encara estava dormint plàcidament. A continuació, en Fritz va abraçar a la Matilda i li va donar uns caramels que havia trobat, i li va dir mirant-li els ulls:

Donar-li a la meva neta en el futur com havies fet en el passat. Per mi ets de la família i t’agraeixo tot el què has fet durant tota la teva vida. Ets un exemple per molta gent. El final te’n sortiràs i tens una història increïble per explicar en el futur. Hauries d’escriure un llibre.

No aguantant-se més, la Matilda el va abraçar plorant i li va dir que sense ell seria morta. Li agraïa profundament cada cop que l’hi havia salvat la vida. Apunt d’enfonsar-se, en Fritz va donar la mà a en Heinrich i li va donar la carta que havia escrit per l’Àngela, i li va dir tancant els ulls de ràbia:

Seràs un bon avi. Gràcies Heinrich pel passat, pel present i pel futur. Et demano que els cuidis i que els guiïs amb la flama de la raó.

Prometent-li que així ho faria mentre l’abraçava per últim cop, en Fritz va fer un senyal a tots els demés perquè agafessin les seves pertinences. Empassant-se saliva, en Fritz va tornar cap als llits i es va posar al costat de l’Àngela, que continuava dormint somiant amb un món sense guerra i amb en Fritz, i amb seva filla als braços. Mirant-la, recordava com l’havia conegut aquell 27 de febrer de 1933 al Reichstag, va sortir com el foc, de sobte entre la foscor, com un estel fugaç, i aquella noia nazi tant diferent a la Galiana li va il•luminar el cor. Mai s’hagués imaginat que podria estimar després de la Galiana, i ella, que havia sigut una nazi dura, rebel, presumida, descreguda, havia aconseguit això i molt més. Havia aconseguit fer-lo renéixer com l’au fènix hi havia fet que tornés a tenir ganes de viure, de tornar a somiar, de tornar a somriure. Agafant a l’Elise amb els seus braços per darrer cop, en Fritz es va posar a plorar i li va fer un suau petó al front i li va demanar que cuidés a la seva mare, mentre la nena no el deixava de mirar amb els seus ulls verds i amb un petit somriure a la boca. Abans de caure en una forta depressió, en Fritz va fer un últim sospir i li va injectar en el braç esquerre de l’Àngela una forta dosis de somnífers que la va deixar totalment adormida. Sabent que tenien poc temps, va cridar a en Heinrich i a en Marwin, i es varen endur a l’Àngela inconscient a fora l’alberg. Un cop tots eren a fora, en Fritz els va donar els bitllets de trens per d’aquí un parell d’hores que els portaria a Hannover i els va explicar tot el seu pla. A fora la calçada varen intentar aturar un taxi perquè els portés a l’estació Anhalter, però cap s’aturava per anar al sud de la ciutat, on els bombardejos havien fet més destrosses. Cap taxista volia posar en risc el seu cotxe. Desesperat, en Fritz va pensar en robar un cotxe, però sabia que si ho feia li costaria molt car. Mentre pensava que havien d’anar-hi a peu i que no arribarien a temps, es va aturar una camioneta que conduïa un noi d’uns 30 anys. Mirant a la Luane, aquell noi li va dir:

No em reconeix senyora?

Estranyats mirant-lo, la Luane se’l va mirar i li va dir que no el reconeixia de res. Pensant sobre qui podia ser, aquell noi li va dir amb un somriure a la boca i baixant de la camioneta:

Ara fa més de 20 anys jo era un nen que demanava menjar pel carrer i vostè em va donar una moneda i em va comprar aliments per la meva família. Era durant la crisi del 23. Se’n recorda?

Esbufegant pensant amb els anys que feia d’allò, la Luane li va vindre a la memòria aquell nen mort de gana que l’hi havia promès que mataria als francesos. Preguntant-los què feien allí enmig del carrer, la Luane va tornar al present i li va dir que necessitaven anar a l’estació per fugir de la ciutat, i aquell noi li va dir posant-se la mà al cor:

Perfecte, li vaig prometre que li tornaria el favor i així ho faré avui. Va pugeu al darrere que us hi porto.

Carregant a l’Àngela al darrere amb molta delicadesa, en Fritz es va acomiadar d’ells amb una última forta abraçada. Encara amb la nena als braços, en Fritz va donar l’Elise, que l’hi agafava la camisa amb força, a la seva mare perquè la cuidés i mirant a la seva mare li va dir amb llàgrimes als ulls:
Mare, com el vent vaig venir i com el vent marxaré.
Fent un últim petó a la família, en Fritz es va quedar dret com un all al carrer mentre veia com la seva família i la seva mare plorosa s’allunyaven per sempre més. En perdre’ls de vista, en Fritz va girar la vista per posar-se a plorar com un desesperat i es va endinsar pel Tiergarten. Passejant per aquell parc que estava ple de males herbes i totalment arrasat pel foc i per la gent, va mirar-se la Parabellum i es va prometre que lluitaria fins al final. Ara estava sol en una ciutat en runes on aviat vindrien més d’un milió de soldats armats fins les dents amb els seus vehicles blindats i amb ganes de venjança. Mirant als edificis en runes després de sortir del Tiergarten, en Fritz va caminar per aquells carrers sense saber on anar, on menjar, on dormir, ja tant li era, ara estava sol per sempre més.

En arribar a l’estació Anhalter, tota la família va pujar en un tren que anava cap a Hannover després de passar sense problemes els controls gràcies a en Fritz. A Hannover els esperaria un amic d’en Fritz que els portaria amb cotxe cap a Colònia, ocupada pels nord-americans. En despertar-se a mig camí de Hannover, l’Àngela es va posar molt nerviosa en sentir els sotracs del tren. Atordida i amb molt mal de cap, no sabia què passava, va cridar a en Fritz, però només veia confosa a la seva família i a la seva filla, que no parava de plorar. Sabent que estava a dalt d’un tren, va començar a cridar per en Fritz, però ningú li responia res. Amb les llàgrimes als ulls veient el què passava, l’Àngela es va posar a cridar-lo de nou i amb més força, i llavors en Heinrich, que estava destrossat en veure-la així, li va entregar la carta. Nerviosa i desesperada, l’Àngela es va posar a llegir la carta amb la seva filla als braços mentre en Fritz vaguejava sol per la seva ciutat en ruïnes:

Àngela,

Amor meu, sento molt pel què té fet passar aquests dies. Ser que estaràs trista buscant-me, però jo ja no hi seré mai més en aquesta vida i és la millor solució per tots vosaltres. Vull que sàpigues que sempre m’he sentit atret pel teu somriure, per la teva mirada càlida com el foc i pel teu cor ple d’amor. Quan et vaig conèixer vaig recordar imatges que portava dins del cor des de que era petit i amb tu he construït les imatges més importants de la meva vida. Volia ballar amb tu en aquest difícil camí ple de llums i ombres, i volia fer aquest viatge junts amb la nostra filla, però ha sigut impossible continuar caminant junts. Ara voldria mirar endarrere i veure’t a tu i només a tu, amb la teva cara plena de felicitat i d’alegria, però no podem mirar endarrere. T’haig de dir tantes coses, et vull dir de mil maneres que t’estimo, però no em surten les paraules i ara me’n adono de que només tinc ganes d’abraçar-te i dir-te només que t’estimo molt i que vull passar-me la resta de la meva vida amb tu en aquest univers ple de felicitat. Podria recordar milers de records però només et vull dir una cosa, que t’escapis d’aquesta immensa foscor perquè aviat la foscor marxarà i sortirà el Sol i tu hauràs de viure amb felicitat en aquesta vida per la nostra filla. Pots ser en aquesta vida tot el què tu et proposis, tens que ser forta i has de girar pàgina com ho ha de fer tot el nostre poble. Lluita per mi.

Et prometo que lluitaré amb coratge i orgull per tu en aquesta última batalla que ha d’enterrar el nacionalsocialisme per sempre més. T’estimo molt.

Fritz.

Destrossada després de llegir-la i posant-se les mans a la cara per no plorar més, l’Àngela no es va poder aguantar més i es va posar a plorar en el seu seient mentre els altres l’abraçaven i l’intentaven consolar. Mirant a la seva filla, l’Àngela es va enfonsar i va cridar mirant a la Luane:

Tornarà. Ell és capaç de tornar de l’infern.

Al migdia, quan arribaven a Hannover, Berlín era novament atacada. Aquesta vegada els Aliats varen atacar les indústries de material bèl•lic. Mirant caure les bombes de lluny, en Fritz desitjava que una bomba li caigués al cap, però també tenia ganes de lluitar per la seva vida i encara esperava un miracle com aquells soldats que esperaven les armes miraculoses. Amb els seus companys de la Volkssturm varen anar a apagar els incendis que varen provocar les bombes i no paraven de rescatar morts entre les runes. Aquesta vegada no tenia a on tornar i es va quedar fins que no va poder més rescatant i ajudant a la gent. Després de que el cos li digués prou, es va posar a dormir al Gartenbauamt del Tiergarten perquè creia que allà seria protegit pel seu àngel de la guàrdia.

El dia següent, la família Klein varen entrar a Colònia passant pel pont Hohenzollern, on només 9 anys enrere en Georg l’havia passat triomfalment. La ciutat havia quedat en runes i només quedava dempeus la famosa catedral. Anant amb la resta dels refugiats, els nord-americans els varen allotjar en un camp de refugiats, on varen poder descansar tranquil•lament sense estar pendents ni del cel ni dels soviètics. L’Àngela no deixava ni un segon a l’Elise i no va acceptar el plat de llenties que li varen oferir els nord-americans perquè estava enfonsada pensant amb en Fritz.

Mentrestant, a Berlín, el 28 de març en Fritz va entrar en un bar abandonat per trobar alguna cosa de menjar. Mentre regirava entre els calaixos, va engegar la ràdio i va sentir com el locutor atacava amb duresa als Aliats. Pensant amb l’Àngela mentre agafava la Parabellum que l’hi havia donat en Seigmund, en Fritz pensava constantment en suïcidar-se i acabar-ho tot d’una vegada per totes, ja no resistia més sense la seva família, però hi havia alguna cosa dintre seu que no li permetia fer-ho i continuava avançant entre les runes. Es passava el dia vaguejant pels carrers i ajudava a tots els necessitats que trobava pel camí fins que acabava esgotat i anava a dormir al Gartenbauamt amb la resta de vagabunds. El dia següent va ajudar a carregar 14 bateries antiaèries pesades per ser enviades al riu Òder per defensar aquella zona de l’arribada dels soviètics. Preguntant com defensarien la ciutat dels bombardejos, un oficial li va contestar:

El poble ja no importa. Ara és un combat de vida o mort on el poble no hi té lloc.

Rient sarcàsticament, en Fritz va dir:

Abans de que tot això comencés el nacionalsocialisme deia que l’únic important era el poble, i ara el poble és el menys important. Quina llàstima que no ho haguem vist abans. Tant debò ara ens deixem una porta oberta com a Constantinoble perquè tot acabi ràpid.

A les vuit del vespre de l’1 d’abril, mentre en Fritz estava vaguejant pels carrers de la ciutat com un moribund; no menjava, anava brut, estava trist i només desitjava que arribessin els soviètics, l’Àngela va sentir per la ràdio del campament un discurs d’en Goebbels. Pensant que els nord-americans li farien treure, en veure un soldat que l’hi anava a tancar, ella els hi va suplicar que li deixessin escoltar perquè tenia el seu marit a Berlín. Veient-la desesperada i enfonsada, li va deixar escoltar les paraules del ministre amb el volum baix, que demanava al poble alemany que s’unís a la Wehrwolf, una milícia popular, i els va dir que era el moment de morir o de conquerir i que qualsevol soldat Aliat que posés un peu a Alemanya tenia que ser considerat un objectiu militar. En acabar de sentir el discurs, l’Àngela va apagar la ràdio, va donar amb llàgrimes als ulls les gràcies en aquell soldat i va tornar amb la seva família, que no parava de pensar amb en Fritz sabent que tenia poques possibilitats. Deixant un moment la nena a càrrec de la seva mare, l’Àngela va anar tota sola a la catedral de Colònia, que tenia la torre de l’esquerra greument danyada. Impressionada per la grandesa i l’altura d’aquell edifici va entrar-hi a dins mig tremolosa. Avançant pel centre de la nau, es va agenollar per resar en un dels bancs, precisament en el mateix banc on l’ambaixador britànic Neville Henderson hi havia resat el 23 de setembre de 1938 per demanar-li al Totpoderós que evités la guerra. Plorant i mirant la imatge de Crist, va demanar-li a la Galiana que si era en algun lloc que protegís a en Fritz i que no el deixés sol. Sentint l’escalfor del sol des del rajos de llum dels vitralls de la catedral, l’Àngela es va posar a plorar tota sola desitjant que es produís un miracle.

L’endemà, a Berlín, en Fritz va rebre com la resta de la població i la resta dels soldats un paper del Ministeri de Propaganda on se’ls demanava que lluitessin fins al final. A la tarda va començar a funcionar la milícia popular, la Wehrwolf, i en Fritz va veure com armaven a la resta de la gent amb unes armes velles de la Primera Guerra Mundial i del derrotat exèrcit italià, així com armes antigues que havien estat donades de baixa per l’Exèrcit. En veure a dones com la Maria amb Parabellums i Karabiners 98K es va entristir molt per la imatge que li ensenyaven els seus ulls. A la nit varen sentir amb els seus companys de la Volkssturm un discurs d’en Goebbels en què els tornava a demanar que resistissin i lluitessin fins al final. Veient com la gent estava enfonsada pensant amb els seus familiars i no en lluitar, en Fritz es va quedar immòbil mirant a una noia netejant una Karabinner mentre lluïa orgullosa una camisa de les BDM. Pensant en la seva estimada, que havia sigut precisament membre de les BDM, es va posar a mirar el cel per amagar les seves llàgrimes de dolor. Fent el cor fort, es va acostar a uns seus companys que havien fet una rotllana per comentar què tenien que fer quan vinguessin als soviètics, alguns es volien suïcidar, i tots varen escoltar amb atenció a un oficial mentre bevien a broc d’ampolla el vi que els hi va dur una nena que havia quedat orfe i no tenia casa. Ensumant el vi, l’oficial els va dir:

En Hitler està amagat en el seu búnquer de la Cancelleria a quinze metres sota terra com un covard, però des d’allà domina la política, tot i que aquí fora funciona una altra política.

Preguntant-li perquè no es rendien, l’oficial els va explicar mentre es bevia el vi d’un glop que ja res tenia sentit i que li era igual morir d’una manera o d’una altra, però que els va advertir que si volien morir ràpid només havien de desertar perquè encara hi havia molts fidels al nacionalsocialisme.

El 6 d’abril, en Fritz va ser obligat amb la resta dels seus companys a desfilar davant d’en Goebbels. Amb les seves Karabiner 98K a l’espatlla i amb les seves jaquetes de paisà perquè la Wehrmacht no tenia suficients vestits militars, només portaven el braçalets que els acreditaven com a membres de la Volkssturm, varen passar tota la Pariser Platz de l’Unter den Linden a la Porta de Brandenburg. El ministre estava col•locat a una banda de la plaça amb el braç dret alçat mirant a aquells homes que no tenien gens de ganes d’anar a lluitar. Mirant al ministre amb cara d’odi, en Goebbels va veure a en Fritz entre aquells homes i se’l va quedar mirant una bona estona sense dir-li res, sabia que l’havia traït. Després de veure a tots aquells soldats, en Goebbels els va dir que el destí els hi havia enviat a en Hitler perquè poguessin donar testimoni del miracle que farien. Després de sentir el discurs i quan tothom marxava als seus llocs, el ministre va cridar a en Fritz per parlar amb ell, però el noi no li va fer cas i va marxar juntament amb els seus companys, que estaven morts de por esperant als soviètics. Enrabiat, el ministre es va tancar a casa maleint a en Fritz.

El 9 d’abril tothom esperava l’arribada dels soviètics i els soldats alemanys varen obligar a les dones a cavar rases antitancs pels carrers de Berlín. La gent s’armava com podia, fins i tot amb ganivets de cuina, però la majoria tenia clar que quan arribessin els soldats soviètics tirarien les armes, tot i que molts pensaven que moririen igualment a mans dels soviètics perquè coneixien perfectament les seves atrocitats. En Fritz pensava igual, però creia que l’enviarien a lluitar i que no tindria possibilitats de llançar l’arma.

Al cap de dos dies, en Fritz va pensar que encara hi havia alguna possibilitat de sobreviure quan li varen dir que el 9ª Exèrcit nord-americà del general William Hood Simpson estava en el riu Elba, al nord de Magdeburg, a 96 quilòmetres a l’oest de Berlín, i que les ciutats alemanyes s’estaven rendint als nord-americans per deixar-los avançar ràpidament. Preguntant a un oficial si era possible que arribessin abans els nord-americans que els soviètics, aquest li va ser clar:

És impossible. Els soviètics van més ràpid i són més a prop. A part, sabem que tenen un pacte perquè els soviètics siguin els primers en conquerir la ciutat.

L’endemà, en Fritz passejava per la ciutat enfonsat deixant-se endur per la depressió. No tenia ningú, pràcticament no menjava, dormia al Tiergarten i era constantment vigilat perquè no marxés. A la tarda, mentre buscava alguna cosa per rossegar entre les runes, va veure que es feia un concert d’acomiadament a l’Orquestra Filharmònica i va entrar a la sala pensant que seria l’últim cop que aniria a un concert. Entrant a la sala va veure que no hi havia calefacció i que els espectadors es portaven les cadires de casa. Tot i això, la il•luminació era l’adequada tot i les restriccions elèctriques que patia la ciutat. Sol i palplantat dret, es va posar a plorar recordant les vegades que havia anat a l’Òpera amb l’Àngela. Ella, per la seva part, es passava el dia pendent de la ràdio amb la seva filla als braços esperant notícies de Berlín. Escoltant el Concert de violí d’en Beethoven, la Vuitena Simfonia d’en Bruckner i per acabar el Crepuscle dels Déus d’en Richard Wagner, en Fritz no podia evitar emocionar-se. L’acte va ser organitzat per l’Albert Speer, i mirant al públic hi va veure en Karl Döenitz, en Robert Ley i el coronel Nicolas von Below vestits amb els seus uniformes de gala. Mentre se’ls mirava pensava que era un autèntic deliri estar en un concert abans d’anar a lluitar i morir. En sonar la Vuitena Simfonia, en Fritz va veure com l’orquestra marxava corrents. No sabia que l’Albert Speer els hi havia ordenat que abandonessin la ciutat perquè en Goebbels els volia fer anar a lluitar amb la Volkssturm. Acabant l’acte, en Fritz va observar a uns quants nois de les Joventuts Hitlerianes amb unes cistelles repartint alguna cosa entre el públic. Estranyat, es va pensar que estaven repartint caramels. Quan se li va apropar un nen amb l’uniforme bru i amb la seva gorra, va veure com li deixava a la mà un parell de càpsules. Preguntant-li què era, aquest li va contestar:

Cianur.

Impressionat, en Fritz va marxar corrents de la sala i va llançar les càpsules al riu Spree. Unes hores després va passar per davant de la Porta de Brandenburg i es va assentar en un banc de la Pariser Platz, el mateix banc que un dia la Galiana l’hi havia confessat que aniria a Viena a estudiar. Amb les mans al cap, no deixava de pensar amb la seva esposa. Al cap de dues hores de deixar-se emportar pels records, va alçar la vista en veure com es repartia cava i que uns quants oficials sortien de la Wilhemstrasse cantant i cridant d’alegria mentre escoltaven música per la ràdio. Pensant que s’havien rendit, en Fritz es va posar molt content i va córrer cap a aquells homes, que li varen oferir una copa de cava i li donaven la mà cantant. Parlant amb ells mentre es bevia el cava, aquests li varen explicar que el president nord-americà, en Franklin Delano Roosevelt, havia mort. De seguida va sentir com la ràdio col•locada al damunt d’un cotxe militar anunciava la mort del President i en el missatge es deia que en Roosevelt passaria a la Història com l’home que havia volgut la guerra i com el President que havia portat al poder a la Unió Soviètica. No deixant-se endur més per l’eufòria, sabia que la mort d’en Roosevelt no canviaria el seu futur, en Fritz va llançar el cava al terra i se’n va anar a peu cap a la Leipziger Strasse per veure les runes de casa seu. Vaguejant per allà recordant a la seva família, va sentir com sonava un altre cop l’alarma antiaèria. Primer va pensar en marxar cap al refugi on marxaven amb tota la família, però va pensar que era inútil, que tant era morir avui com al cap de cinc dies, i es va quedar a les runes de casa seu esperant la mort. Si havia de morir ho faria a casa pensava. Veient caure les bombes mentre ell estava assentat a davant la casa esperant la mort, va observar i sentir com unes quantes bombes queien per la zona de la Cancelleria del Reich i de seguida va veure que en sortia fum. Després del bombardeig va ajudar a en Kurt, la Maria i la Klara a apagar l’incendi que s’havia escampat pel carrer i entre les runes va treure a uns quants ferits, entre ells en Martin, que tenia un fort cop al genoll i anava vestit amb una camisa esparracada i uns pantalons de pana fet pols. Parlant amb el llibreter, aquest li va demanar a en Fritz si encara conservava la bandera comunista, i en Fritz, que es va posar a riure per primer cop des de feia uns quants dies, li va dir que s’havia cremat entre les runes. Abans de deixar-lo per anar amb els seus companys, en Fritz li va dir en el seu llibreter que marxés per la carretera de Nauen, a l’oest de la ciutat, perquè seria l’última en ser tallada quan arribessin els soviètics.

A la nit del 14 d’abril, a tots els membres de la Volkssturm els varen cridar per comunicar-los que els Aliats estaven bombardejant Potsdam. Mirant de lluny aquells bombarders com deixaven caure les bombes, tots es varen horroritzar en veure que l’atac era molt potent. Es va destruir la part vella de la ciutat, inclosa la Garninsonkir-Kardorff, i la destrucció va ser més important del previst pels Aliats perquè un projectil va impactar en un tren de munició que es trobava parat a l’estació. Escoltant les notícies i el què li deien els seus companys que havien anat a Potsdam, en Fritz va preguntar-li a un oficial perquè no anaven a ajudar, però aquest li va dir que s’havien de quedar perquè els soviètics ja eren molt a prop de Berlín i que no es podien arriscar a que molts d’ells desertessin pel camí. Ara sabia que li quedava molt poc temps.

L’endemà, el dia abans de l’ofensiva soviètica, en Fritz va recollir del terra l’últim diari del Das Reich i va llegir tranquil•lament l’últim article d’en Joseph Goebbels a davant de l’Església de Sant Miquel. Llegint amb atenció l’article que deia que havien de resistir contra un enemic que va definir com a sanguinari i com a venjatiu (el ministre tant es referia als Aliats occidentals com els orientals), en Fritz va entrar a l’Església i va fer com sempre feia l’Àngela; va encendre un ciri demanat que tot acabés ràpid. Sortint de l’església, un grup de soldats es varen aturar davant d’ell i el varen informar de que s’havia de preparar i que aviat li tocaria lluitar. Carregant la Parabellum i la Karabiner 98K, en Fritz estava disposat a morir.

A dos quarts de sis del 16 d’abril, els soviètics, amb el Primer Front Bielorús d’en Gregory Zhukov, varen arribar als turons de Seelow, a les afores de Berlín. En veure de lluny Berlín, el general soviètic va ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la ciutat i varen disparar amb 300 canons a la capital alemanya. En Fritz es va despertar de cop en veure tremolar el terra i en sortir del refugi va veure com la gent cridava histèrica:
Han arribat els soviètics! Gaudiu de la guerra perquè la pau serà terrible!.
De seguida els soldats alemanys varen córrer cap als turons per intentar frenar als soviètics. Preguntant dins d’aquell caos què tenia que fer, un oficial li va dir nerviós que de moment es quedés a la ciutat perquè el necessitarien més tard. Des del Tiergarten, que estava marcat pels cràters que havien obert les bombes i amb molts pocs arbres dempeus, podia arribar a sentir l’artilleria soviètica amb els seus canons ZiS-3, que bombardejaven les posicions alemanyes a prop de Seelow Heights, i de seguida va saber que la infanteria soviètica estava avançant cap a la ciutat. Però els soviètics no varen avançar tal i com ells desitjaven ja que els soldats alemanys resistien heroicament. A cada barranc d’un turó hi havia una defensa alemanya disposada a morir per salvar la capital.
A la tarda, Berlín va rebre la gent dels pobles del voltant que fugien com desesperats dels soviètics i explicaven amb la duresa que lluitaven. Tots parlaven també de les atrocitat que havien comès els soviètics durant el seu trajecte cap a Berlín i tots es miraven a les dones sabent que aquestes serien violades sense contemplacions. En Fritz intentava mantenir la calma però li era impossible entre els crits de la gent i les corredisses que el posaven histèric. Reposant l’esquena en una de les columnes de la Porta de Brandenburg, es va adonar que havien tret les faroles de l’àmplia avinguda per la que havien desfilat triomfalment sis anys abans durant la celebració del 50º aniversari d’en Hitler i que s’havia convertit en una improvisada pista d’aterratge.

En saber la notícia de l’atac soviètic, l’Àngela es va enfonsar i es va quedar tot el dia amb la seva filla als braços resant perquè tot acabés. Preguntant als soldats nord-americans si ells també arribarien a Berlín, aquests l’hi responien tristament que la ciutat seria conquerida pels soviètics i li demanaven que no cregués en miracles. Ningú confiava que en Fritz, que mai havia lluitat, pogués salvar-se.

L’endemà, gràcies al bon temps els soviètics varen atacar la ciutat amb els seus llançacoets. Sense saber on amagar-se, en Fritz corria com un desesperat com la resta dels berlinesos en sentir aquells projectils, tot eren espentes i crits, però en veure a gent atrapada entre les runes, en Fritz s’aturava i els intentava ajudar. Enmig del caos, varen veure els bombarders soviètics Shturmovik com atacaven les posicions alemanyes que es concentraven en els turons de Seelow. Sabien que no hi havia possibilitat de defensar-se. En acabar el bombardeig, els soviètics varen renovar l’ofensiva amb l’avanç dels exèrcits blindats d’en Katukov i en Bogdanov. De seguida varen arribar rumors a la ciutat de que els soviètics cremaven els pobles, les granges i les cases aïllades dels voltants d’Oderbruch, i que la infanteria soviètica tancava qualsevol edifici en flames deixant morir cremades a les persones que hi havia a dins. Pensant que s’havien de rendir ara que encara hi eren a temps, en Fritz va quedar atordit en veure com es repartien amenaces de mort contra tot aquell que es rendís, però també va quedar impressionat en veure que molta gent desobeïa l’ordre i marxava de la capital. Alguns varen ser assassinats pels mateixos alemanys en fugir. Pensant en marxar i jugar-se la vida, va ser cridat pels seus oficials que li varen prohibir sota pena de mort moure’s d’on era. Enrabiat, va cridar-li a un oficial:

Gràcies per matar-me! No necessiteu els soviètics.

El 18 d’abril, els alemanys continuaven defensant com podien els turons de Seelow, però els bombarders Shtumovik varen tornar a bombardejar les posicions alemanyes. Per posar encara més dificultats, els alemanys es varen quedar sense gasolina i no varen poder moure els tancs cap a on ells volien. De nou, en Zhukov va ordenar realitzar una altra ofensiva, però es va tornar a trobar amb una potent resistència alemanya, que defensava cada centímetre. Mirant-s’ho tremolós des de la seva posició amb la resta dels seus companys de la Volkssturm, que estaven molt atemorits, no deixaven de veure com s’emportaven els ferits i els morts dels turons. A la tarda, la Volkssturm va rebre finalment l’ordre d’anar a lluitar. Ara era l’hora. Nerviós pensant que aviat moriria, es reconfortava pensant que estaria al costat de la Galiana. Mirant cap a l’est, es va posar una jaqueta militar que va trobar i va pujar a un camió amb la resta dels seus companys cap als turons per reforçar la línia defensiva que era defensada pel 9ª Exèrcit. Contemplant la ciutat amb la resta dels seus companys veia que els hi estaven demanant una bogeria i s’anava acomiadant de cada edifici que es trobava pel camí; la Catedral, el Palau Reial, la Universitat Humboldt, l’Ajuntament, la Bebelplatz, l’Òpera Estatal… A mesura que s’apropaven a l’autopista d’entrada a la ciutat anaven sentit cada cop més a prop els morters, les metralladores i els tancs. Després de baixar del camió en no poder avançar més per culpa dels arbres, els varen fer anar a peu a la zona de combat amb la resta dels seus companys. Quedant-se darrere d’un barranc amb uns quants soldats de les SS mentre tenia la seva Karabinner a les mans, va sentir la forta intensitat de l’artilleria soviètica i li varen demanar que només disparés quan ho veiés clar perquè no volien malgastar la munició. Només tenia 10 bales i estava suant de por. Posant-se a la seva posició en una trinxera, es va quedar immòbil fins que es va fer de nit. Mentre intentava dormir al ras va pensar amb el seu pare, que també havia estat en les trinxeres, i va entendre perquè havia tingut tanta por i perquè tota la seva vida l’havia viscut marcada per aquella guerra.

L’endemà, a primera hora, les tropes d’en Gregory Zhukov varen atacar la zona defensiva alemanya. Mirant als seus companys a les trinxeres, en Fritz va veure que tenien pocs recursos; només eren uns quants homes de les SS, uns quants voluntaris estrangers, la Volkssturm i les Joventuts Hitlerianes. Venint-li a la ment tota la seva vida, en Fritz va cridar de ràbia mentre sentia cada cop més a prop l’artilleria soviètica i es mirava la fotografia que guardava a la cartera d’ell i la Galiana de petits:

Galiana! Ara vinc! Perdona’m!.

En acabar de demanar perdó, en Fritz va treure la seva Karabinner i va disparar cap als soldats soviètics que s’acostaven imprudentment amb els seus subfusells PPSh-41, una de les principals armes lleugeres dels soviètics durant la guerra. Després de matar-ne a un parell que avançaven massa ràpid, en Fritz va quedar impressionat pel què acabava de fer, era la primera vegada que matava amb una arma de foc. Posant el cap un altre cop a cobert en veure que era disparat, va veure que els seus companys no tenien la mateixa sort que ell. Alguns d’ells morien perquè no disparaven bé ja que eren veterans de la Primera Guerra Mundial i desconeixen el maneig de les armes modernes, i els més joves morien perquè sense experiència de combat creuaven la línia de foc dels seus propis companys i eren abatuts enmig de la confusió. Observant entre crits i trets, en Fritz va sentir com un oficial els hi cridava de males maneres amb una Parabellum a la mà:

Per què us ajupiu? A aquesta distància no encertareu ni a un elefant!

No volent escoltar les paraules de l’oficial i els crits dels soldats espantats, en Fritz va posar la mirada una mica més lluny i en aquell moment va veure sortir els tancs soviètics, els temibles T-34 i els tancs Stalin, i en aquell moment sabia que tot havia acabat per ell. Ara ja es donava per mort. Tornant a mirar als tancs, va veure que un T-34 de 27 tones els apuntava amb el seu canó. Sabent que els dispararia, en Fritz va cridar en els seus companys que marxessin de la zona. Sense pensar-s’ho ni un segon més i sense esperar als demés, va córrer com un desesperat cap avall mentre la infanteria soviètica els disparava sense contemplacions i els cridaven:

Això és el sagnant Déu de la guerra. Moriu alemanys!

Sabent que seria tocat, va fer un salt a terra en sentir l’obús del T-34 sortir del canó i es va quedar estès al terra sentint la forta explosió que va acabar amb la vida de molts dels seus companys. Amb les mans el cap cobrint-se dels rocs i les branques que saltaven pels aires, va veure a molts seus companys amb els cossos destrossats. Cames, mans, peus, caps, tot saltava en aquells moments i tenyien l’herba verda en vermella. Fent-se el mort a terra uns segons, en Fritz es va aixecar de cop d’un salt i amb la Parabellum a la mà va agafar per sorpresa a tres soldats soviètics que tenia a pocs metres i els va matar en tres trets. Veient a en Fritz matant als seus companys, la resta de soldats soviètics el varen disparar, però el noi molt hàbilment es va poder amagar entre els arbres i va evitar les bales que impactaven en els arbres. Amagat darrere dels arbres va veure com molts dels seus companys marxaven amb la por el cos i es treien l’uniforme militar per salvar les seves vides. Mirant com fugien, va veure més avall a un grup d’homes de la Feldgerndarmerie, que se’ls reconeixia ràpidament amb el seu enorme collaret de color plata que els acreditava com a membres de la Feldgerndarmerie, i un grup d’homes de les SS, que els tornaven a obligar a lluitar. Qui es resistien rebien un tret al cap. Sabent que no tenia cap més elecció, tenia que continuar lluitant, en Fritz va disparar amb la seva Karibener darrere d’un arbre matant a un parell més de soldats soviètics, que atacaven molt imprudentment no esperant aquella resposta aferrissada. De vegades en Fritz confonia els soldats soviètics, que portaven un uniforme marró, amb les Joventuts Hitlerianes, que també portaven un uniforme marró, però ell mirava més d’un cop abans de disparar, cosa que molts companys seus no feien. Mirant-los mentre disparava, en Fritz va veure que els membres de la Volkssturm disparaven sense mirar a on apuntaven perquè no volien veure com i qui mataven. Això provocava que molts d’ells fallessin en els seus trets i que morissin per no veure a on era l’enemic. Veient que eren abatuts amb massa facilitat i que en quedaven pocs, va entendre que amb cinc minuts ocuparien la seva línia de defensa i els matarien a tots.

Desesperat i sense temps per pensar, en Fritz va aprofitar un moment que els soviètics s’estaven defensant d’uns trets dels seus companys per córrer juntament amb uns altres seus companys que marxaven cap a la ciutat sense pensar amb trobar-se la Feldgerndarmerie. Mentre baixaven pels turons i eren disparats pels soviètics, varen trobar-se a sota un barranc petit a aquells homes de la Feldgerndarmerie, que en veure’ls fugir també els hi varen disparar. Passant-li les bales molt a prop, en Fritz, que estava emprenyat i mort de por, va agafar la seva Parabellum mentre llançava la Karabiner a terra per anar més ràpid i va disparar contra aquests homes de les SS. De seguida en va matar a un parell que l’apuntaven amb les seves MP 40. Passant un altre cop entre els arbres perquè li fessin d’escut, un soldat de l’Exèrcit que estava amagat darrere d’un arbre el va agafar i el va acusar de traïdor amb una Walter P38 a la mà. Però en Fritz va reaccionar un cop més de forma ràpid i li va apuntar al cap amb la seva pistola i li va disparar sense tenir manies. Quedant-se quiet mirant tots els cadàvers que hi havia pel terra mentre sentia a pocs metres els combats, en Fritz en va veure a un altre soldat que l’apuntava i ell també el va apuntar amb la seva Parabellum i li va dir amb una cara d’odi que feia por:

Vols acabar com el teu company?

Dient que no amb el cap, aquell soldat el va deixar marxar. Baixant uns metres més avall, en Fritz es va replegar amb la resta dels seus companys que havien fugit a una altra línia defensiva i es va posar a cobert de les bales soviètiques. Mirant la resta de soldats que havien quedat vius, es va posar a descansar uns segons per agafar aire pensant que estava vivint els seus últims segons de vida. Estava esgotat, no podia més i tenia fam. Mentre descansava amb la vista perduda, va saber per uns seus companys, que no sabien que en Fritz estava desertant, que els soviètics ja controlaven la Reichstrasse I, l’autopista que conduïa a Berlín, i que ja no es podia frenar l’avanç dels russos. Quedant-se a la línia, es va posar a dormir esgotat mentre els altres seus companys vigilaven i defensaven la línia, que no aguantaria gaire més.

El 20 d’abril, el dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 56 anys, els edificis mig en ruïnes de la ciutat varen aparèixer amb banderes del partit nazi i amb pancartes que deien:

Die Kriegssstadt Berlin grüst den Führer! La ciutat fortalesa de Berlín saluda al seu Führer.

Tot i els esforços inútils del govern, els berlinesos estaven desesperats i no tenien ganes de celebrar l’aniversari. La majoria anaven a fer cues a les poques botigues d’alimentació que quedaven perquè patien que els soviètics els fessin passar fam com havien fet a altres ciutats. Alguns altres ciutadans anaven als quioscos per saber les últimes notícies. El Völkischer Beobachter només sortia editat amb una pàgina amb una gran fotografia sota el titular: Hitler, el soldat més valent del Reich.

Però no només els alemanyes es varen recordar de l’aniversari d’en Hitler. Bombarders britànics i nord-americans varen bombardejar la ciutat i els soviètics varen fer caure a les sis del matí els primers obusos contra la ciutat. A més, els primers tancs soviètics es trobaven a davant les portes de Berlín i les primeres unitats soviètiques, el 125ª Cos de fusellers i el 47ª Exèrcit, varen atacar la ciutat des de la perifèria nord i varen obrir foc sobre les posicions alemanyes. En Fritz estava en aquelles defenses i no parava de disparar contra els soviètics amb una altre Karibener d’un seu company que havia trobat mort. Mentre veia caure als seus companys abatuts per les bales soviètiques anava agafant les bales d’aquests homes per poder carregar l’arma, però sabia que era inútil resistir i veia cada cop més bales que impactaven a la seva posició. Aprofitant que un T-34 havia llançat un obús molt a prop d’on era ell matant a molts dels seus companys, que varen saltar pels aires, en Fritz va aprofitar el caos i el fum per córrer cap a la ciutat sabent que allà hi havia l’única possibilitat de sobreviure. No tenia ganes de morir al bosc. Alguns dels seus companys li cridaven que tornés i quan va veure que quedaria atrapat per uns quants soldats de les SS que l’estaven apuntant per matar-lo per desertor es va veure mort. Mirant a banda i banda veia que no tenia escapatòria. Just en el moment que un soldat de les SS l’apuntava per matar-lo, en Fritz va tenir la sort de que un altre obús d’un altre T-34 va caure damunt d’aquells soldats de les SS matant-los a tots. Impactat per l’explosió però sense aturar-se, va saltar per damunt d’aquells soldats morts, però no sabia per on s’havia de moure amb tant de fum. Sentit com el disparaven i veient com es movia la terra per les bales, es va amagar darrere d’un arbre per pensar què tenia que fer mentre ensumava l’olor a pólvora. Es veia mort, ara sí, pensava. Però a uns quants metres d’on era ell hi va veure una motocicleta DKW NZ 350 de color vermell abandonada. Sense rumiar-s’ho, va córrer cap a ella ràpidament i va aprofitar que els soviètics tornaven a atacar per marxar en direcció a la ciutat, cap a l’Alexanderplatz. De seguida que el varen veure, els soviètics li varen disparar, però en Fritz va ser prou enginyós de moure’s amb la motocicleta passant entre els arbres que li tornaven a fer d’escut. Esquivava com podia les branques, els cadàvers, els cotxes abandonats, fins que va arribar a la carretera després de saltar amb la motocicleta un barranc d’un metre i mig d’alçada. En entrar a la ciutat amb la motocicleta feta pols, havia trencat la suspensió, els soldats alemanys que vigilaven l’entrada nord de Berlín el varen deixar passar pensant que portava un missatge pel búnquer. Amb el puny dret donant gas al màxim va passar per l’Alexanderplatz i va tenir la sort de que els carrers estiguessin deserts, tot i que molts edificis cremaven i s’enfonsaven davant seu obligant-lo a esquivar les runes que queien damunt la calçada. Acabant de passar l’Alexanderplatz va veure com els Tigers alemanys es dirigien cap al nord-est de la ciutat, per a on entraven els soviètics, i els va esquivar ràpidament sense que aquests li diguessin res. Entrant a l’Unter den Linden va continuar donant gas al màxim i només va girar al cap un moment per veure a la seva esquerra com la Lustgarten estava buida i plena de craters i a la seva dreta per veure com havia quedar la seva Universitat. En el moment que tornava a mirar endavant no va ser a temps per esquivar una pedra que acabava de caure d’un edifici i va saltar pels aires amb la motocicleta impactant d’esquena contra un edifici. Estès al terra amb cops per tot arreu i amb la roba mig esparracada, el noi es va aixecar ràpid i va anar a buscar la DKW, però tenia el manillar torçat després de l’impacte. Mirant que no tingués cap ferida, va veure a uns quants soldats córrer cap al nord-est i va pensar que si el veien se l’emportarien amb ells. Girant el cap a banda i banda veia que estava atrapat, per tot arreu hi havia soldats, però llavors va veure les finestres de l’edifici amb què havia impactat i en va trencar una amb el colze i va entrar-hi a dins per amagar-s’hi. Entrant ràpidament d’un salt, es va trobar amb una família en una cantonada espantats en veure’l entrar d’aquella manera. Sense dir-los res, en Fritz es va treure la jaqueta militar i el braçalet de la Volksssturm perquè no volia que l’identifiquessin com un militar. Apropant-se a la finestra va veure com els cotxes militars s’anaven dirigint cap al nord-est, i llavors en Fritz va llançar la Karabinner a la vorera i va córrer a peu en direcció a la Pariser Platz per després anar al seu barri esperant que els seus veïns el poguessin ajudar a amagar-se. Abans es va aturar uns segons al Palau Imperial, que s’havia quedat sense sostre i amb diverses de les seves ales reduïdes a ruïnes i amb els murs exteriors destruïts en alguns punts. Quina pena, se li repetia a dins seu en recordar els moments que havia passat per aquella zona.
Passant per la Cancelleria a poc a poc, va veure com entre els murs que portaven al jardí de la Cancelleria que hi havia molts cotxes oficials dels ministres alemanys que havien vingut a Berlín per celebrar l’últim aniversari d’en Hitler. Sense temps per mirar qui hi havia a la festa, en Fritz va continuar avançant avall fins arribar al trencant de la Leipziger Strasse. Trobant-se a en Mark i la Diane que pujaven cap a la Wilhelmstrasse, en Fritz els va aturar per preguntar-los a on anaven. Espantats i amb la cara blanca, aquests li va contestar:

Els soviètics avancen amb més força pel sud, hem de fugir d’aquí. No trobem en Cukie, però ara no podem tornar enrere.

Esbufegant, pensant que no tenien sortida, en Fritz va continuar avançant per la Leipziger Strasse deixant a en Mark i la Diane marxant cap al nord de la ciutat. Endinsant-se observant les runes, els vagabunds, els amics i veïns de tota la vida, va entrar en els pisos en runes d’en Lou i d’en Georg, i va amagar-s’hi per passar-hi la nit mentre pensava què tenia que fer. Amagat a darrere d’un armari, no deixava de pensar amb l’Àngela, que estava a Colònia esperant ansiosa que en Fritz es salvés d’una batalla impossible de guanyar. Quan estava a punt de tancar els ulls per dormir, de cop es va despertar en sentir rugir diversos motors de cotxes. Traient el cap un moment, va veure que tots aquells cotxes passaven a tota velocitat carregats amb bosses i maletes. Eren els ministres i ajudants d’en Hitler que marxaven corrents aprofitant la foscors de la nit per no ser interceptats pels soviètics. Molts varen marxar per la carretera a través de la Bayerischer Wald. No aguantant més, en Fritz es va tornar a amagar per dormir.

A la matinada, l’aviació aliada va bombardejar la ciutat causant més desperfectes i més morts. Al matí, després de que sortís el Sol, caminant per la Wilhemstrasse per buscar alguns cosa per menjar va veure a molta gent corrents cap a l’Unter den Linden i els va seguir pensant que els soviètics ja devien ser a la Potsdamer Platz. Mirant amb detall la Cancelleria, va veure que aquell edifici havia quedat totalment malmès com la resta de la ciutat i passant per l’Unter den Linden va observar els cadàvers que havia deixat l’artilleria soviètica. Posant-se-li la pell de gallina es va fixar en que no quedava cap arbre dempeus. Llavors, després d’un silenci, va sentir un tret, era una noia que s’havia disparat un tret al cap. Uns metres més enllà la varen seguir un parell de nois i un home gran. A dos quarts de deu, va tenir que refugiar-se en uns subterranis en sentir l’artilleria soviètica bombardejar la capital. Pels carrers corrien atemorits i desconcertats milers de civils i de fugitius, però l’Exèrcit agafava a la gent i els obligaven a construir obstacles. En veure’l en un subterrani, en Fritz va ser obligat a construir aquests obstacles juntament amb les Joventuts Hitlerianes, algunes dones i la gent gran. Pensant que el tornarien a la batalla, tots varen córrer en sentir l’artilleria russa bombardejar el barri governamental i varen veure com molta gent marxava de l’oest de la ciutat perquè a l’Alexanderplatz hi havia durs combats.

Al migdia, els obusos varen caure cada cop més a prop del centre de la ciutat. En sentir-los, en Fritz va córrer cap a l’estació Anhalter per agafar un tren. Mentre corria carrer avall no parava de saltar runes i de veure com molts dels edificis del voltant cremaven intensament deixant un aire irrespirable. En arribar a l’estació es va trobar amb un caos increïble. La gent es tirava a les vies esperant uns trens i alguns nens rondaven per les vies després d’haver perdut els seus pares. Intentant esmunyir-se entre les dones i els nens per fugir amb ells, un soldat de l’Exèrcit li va cridar l’atenció perquè es quedés amb ell i en Fritz va marxar ràpidament de l’estació per por a que el portessin un altre cop als combats. Sabent que no es podia deixar veure gaire perquè corria masses riscos, es va tornar a amagar en uns subterranis propers a l’estació mentre veia caure els obusos soviètics que mataven a molts civils, sobretot a dones que feien cua en els magatzems d’aliments per rebre racions d’aliments. En la Hermannplatz, al sud-oest de la ciutat, varen morir molts ciutadans que feien fila davant dels magatzems Karstadt. A les cinc de la tarda, amagat en el subterrani amb molta gent gran que no parava de tremolar de por, va sortir corrents en veure que els soldats alemanys tornaven a buscar entre la gent a persones per enviar-les a la batalla. Sabent que havia de tirar al nord per evitar els últims combats, va tornar a tirar carrer amunt fins arribar a la Potsdamer Platz. No deixant de veure camions militars i soldats que corrien cap al sud de la ciutat per enfrontar-se amb els soviètics, en Fritz va córrer ràpidament cap al barri per refugiant-se a les runes de la botiga de l’Albert i de la Helga. Espantat i sense deixar mai de mirar al carrer, que estava envaït de soldats alemanys, de cop va fer un crit en notar una mà a la seva esquena. Era la Klara. La xafardera del barri estava molt espantada, portava un vestit totalment demacrat, feia moltes olleres de no dormir, estava més prima i portava un pentinat com si s’acabés de llevar amb els cabells enlaire. Intentant tranquil•litzar-la agafant-li la tremolosa mà, va sentir en una ràdio que estava amagada entre les runes la veu d’en Goebbels en què els demanava que lluitessin fins al final perquè tot no estava perdut. Mirant els ànims de la gent que també es refugiava com ell va veure que cap d’ells volia lluitar i que tots desitjaven que tot acabés com més aviat millor. Tot i això, alguns no es creien que serien derrotats. En una paret de la floristeria de la Carlene que encara resistia dempeus si podia llegir:

Kapitulieren? Nein!.

Al vespre varen començar més bombardejos a la ciutat, tant els bombarders britànics com els nord-americans varen bombardejar la ciutat fins a la matinada de l’endemà aplanant el camí per l’arribada dels soldats soviètics per l’est de la ciutat. Però aquests bombardejos varen fer tot el contrari del què pensaven ja que va dificultar l’arribada dels tancs soviètics per culpa de les runes que varen caure a la calçada. En Fritz es va passar tota la nit en blanc entre les runes escoltant terroritzat les bombes mentre intentava buscar alguns cosa per menjar. Per més que busqués no trobava res i només va trobar un quilogram de farina que es va menjar mentre recordava els estufats de la seva àvia. Desfet i amb una fam de llop, es va estirar a les runes, a pocs metres al costat de la Klara, i va intentar dormir, però les bombes, els tremolors, els trets, la pols que el feia tossi, els crits i la por no el varen deixar fer un son.

El matí del dia següent, les tropes d’en Gregory Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat el dia de l’aniversari d’en Vladimir Lenin. Al sud de la ciutat, les tropes d’Ivan Konev varen fer avançar els seus camions per eliminar els soldats alemanys al voltant de Cottbuts i a la tarda varen arribar a Mareiemfelde, en el suburbi sud de la ciutat. Per si no fos poc, el 4º Exèrcit blindat de la Guàrdia soviètic va desbordar la ciutat pel sud-oest i es va apoderar de Saarmund i de Beelitz. Atemorit entre les runes que li feien de refugi, en Fritz només sortia quan veia a un veí mal ferit com la Cosmina i l’ajudava a amagar-se. No sabent què tenia que fer, era impossible fugir de la ciutat, va tornar a veure com els soldats alemanys inspeccionaven les cases i les runes dels edificis per trobar a homes per anar a lluitar. En aquells moments va sentir per la ràdio un comunicat que havia fet emetre en Hitler en què demanava a la població que resistissin sinó volien ser acusats com a traïdors. Quedant-se immòbil entre les runes per no ser vist, en Fritz es va passar tot el dia així mentre observava com els soldats alemanys trobaven a algun home per anar a lluitar. Indignat, no deixava de plorar en veure aquella escena i patia per la seva seguretat, mentre la Klara començava a desvariejar. Portava dies sense menjar i sense dormir. Un home que es va intentar resistir va ser colpejat i penjat des d’una farola mentre els soldats alemanys cridaven a la gent que lluitessin. Fent-se de nit, en Fritz es va adormir esgotat i desnodrit al costat de la Klara mentre anava sentint trets.

L’endemà al matí, en Fritz es va despertar en sentir les bombes soviètiques i va tornar a veure a un parell de soldats alemanys buscant a més gent per lluitar. Mirant al perruquer Otto que l’obligaven a lluitar, en Fritz es va desesperar. Sabent que havia d’actuar, en un atac de ràbia va disparar des de les runes contra aquells soldats. Veient-los caure morts a terra, en Fritz va cridar a l’Otto perquè vingués amb ell entre les runes per amagar-se. Sense pensar-s’ho l’Otto va córrer cap a en Fritz. Donant-li les gràcies amb una encaixada de mà, l’Otto es va posar a plorar i li va explicar que havia perdut a tota la seva família i que estava desesperat. Parlant amb ell, l’Otto li va explicar que era una bogeria el què estaven fent perquè només hi havia per defensar la ciutat 45.000 homes de la Wehrmacht i de les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, per lluitar contra 1.500.000 soldats soviètics. Sospirant, en Fritz li va dir que no es podien quedar allà perquè veurien els cadàvers d’aquells dos homes que havia acabat de matar. Demanant-li a la Klara un últim esforç, la xafardera del barri no va tenir l’esme de contestar-los i els va pregar que la deixessin aquí. Pensant que els soldats alemanys no li dirien res i que no es creurien que aquella dona hagués matat aquells dos soldats, en Fritz i l’Otto varen córrer carrer cap a l’est del barri buscant unes altres runes per amagar-se. Arribant a la Wilhelmstrasse després d’esquivar les runes i les mirades de la gent que els demanaven que fugissin ràpid, varen sentir com els projectils de l’artilleria soviètica arribaven cada cop més a prop d’ells i amb més intensitat. Espantats en caure’ls-hi un edifici al mig de la calçada, varen fer mitja volta i varen decidir anar al Tiergarten, però arribant a la Hermann-Göering Strasse varen sentir com les bateries soviètiques ja arribaven des dels búnquers del Tiergarten a les restes de la Nova Cancelleria i a l’edifici del Ministeri de l’Aire. Estaven rodejats. El soldats soviètics ja s’havien fet amb el control del sud de Berlín i les tropes d’Ivan Konev avançaven cap a l’estació Anhalter. Per si no fos poc, l’aviació aliada va començar a bombardejar la ciutat. Sabent que no tenien més remei, es varen amagar ràpidament a les runes de l’Hotel Esplanade. Col•locant pedres davant seus per no ser vistos, varen veure com el 7ª Departament del 1ª Front Bielorús llançava pamflets des de l’aire en el que asseguraven als soldats alemanys que no tenia sentit continuar lluitant. També es varen llançar octavetes pels civils perquè les entreguessin als soldats soviètics en el moment de la rendició per tal de demostrar la seva bona voluntat. Casi un 50% dels berlinesos es varen rendir. Agafant un parell d’octavetes, en Fritz i l’Otto varen córrer cap a l’estació Anhalter per rendir-se als soviètics, però mentre corrien carrer avall es va sentir un tret d’uns pisos que va abatre a l’Otto. Veient-lo caure a terra mort després de que la bala l’impactés en el cap, en Fritz va sentir un altre tret que de poc el toca. Per sort li va rascar la camisa. Sabent que anaven per ell, eren alemanys que no acceptaven que ningú es rendís, en Fritz va saltar entre les runes d’un edifici per cobrir-se dels trets d’aquell tirador que estava amagat a dalt un edifici. Donant-se un cop al genoll en el salt, el noi no tenia temps per queixar-se i es va esmunyir entre les pedres. Veient que no parava de disparar-li, en Fritz li va cridar desesperat:

Sóc berlinès, no em disparis!.

Però aquell soldat no el deixava de disparar sense contemplacions. Veient-se perdut, en Fritz es va arrossegar entre les runes mentre aquell soldat li disparava. Posant-se a una posició més còmode, girant la vista cap a la carretera va veure que el podia tenir a tir. Apuntant bé amb la Parabellum, en Fritz va disparar i va matar a aquell soldat, que va caure al mig de la calçada. Descansant a darrere un mur mentre veia que molta gent es tornava a amagar en veure més soldats alemanys, va sentir de fons l’emissora Werwolfsender, la portaveu especial d’en Joseph Goebbels a Königswusterhausen, en què es feia una crida als membres de la Wehrwolf de Berlín i de Brandenburg per lluitar contra els soviètics. El comunicat també deia que qualsevol que intentés fugir seria considerat un traïdor. De cop, en Fritz va veure com molta gent tornava a córrer cap al búnquer de l’estació d’Anhalter, proper a l’estació central. Pensant que era una bona idea, en Fritz va córrer amb la resta i pel camí es trobava als homes de l’Organització Todt, que intentaven inútilment restablir el trànsit i apartaven els cadàvers que havien quedat al mig de la carretera.

Però la sort no l’acompanyava, en intentar entrar al refugi un grup de nens el varen fer fora perquè estava ple i no volien a cap noi jove perquè tenien por que els matessin per culpa d’ell pensant que tots eren militars. Emprenyat veient que havia sortit de l’amagatall per res, va tornar a córrer en direcció amunt, però llavors es va topar amb uns quants soldats alemanys. Pensant que el detindrien o el matarien, va veure com aquests es canviaven la roba com havia fet ell per desertar. Animant-los a trobar un refugi, aquests el varen seguir i es varen tornar a amagar entre les runes de l’Hotel Esplanade. Mentre esperaven ansiosos l’arribada dels soviètics, varen sentir sobrevolar avions, però es varen estranyar de que no llancessin bombes. Parlant-ne entre ells, es varen creure que eren els nord-americans que llançaven paracaigudistes, però aquesta no era la realitat, els avions només inspeccionaven des de l’aire l’estat de la ciutat. A la nit, varen veure com els tancs que estaven en condicions de lluitar es dirigien cap al sud, a l’aeròdrom de Tempelhof per proveir-se.

Passant la nit entre les runes del seu bar favorit en companyia d’uns soldats desertors, l’endemà varen veure que la ciutat era seriosament atacada i que ara era només qüestió de dies que tot acabés. Moltes cases penjaven les banderes blanques per rendir-se als soviètics, però quan ho veien els soldats alemanys assassinaven a trets als ocupants d’aquella casa que s’havia rendit o els hi llançaven granades. La majoria dels soldats soviètics encara estaven en els suburbis de la ciutat i en Fritz estava al centre. Intentant trobar alguna cosa de menjar entre les runes, es va tenir que amagar a darrere un mur en veure a un grup de 200 voluntaris francesos de les Waffen-SS, la Divisió Charlemagne, que defensaven la capital amb els Panzerfaust i els Sturmgewehr. Parlant amb aquells altres desertors en veu baixa, en Fritz va saber que els soviètics havien creuat el riu Spree i que havien agafat el control de l’aeròdrom de Tempelhof. Al migdia va saber per uns altres desertors que corrien buscant refugi, que les tropes d’Ivan Konev havien col•locat al sud de la ciutat els primers ponts artificials per creuar-los amb els primers tancs i que les unitats de l’exèrcit soviètic havien arribat a Daglem. La gent esperava amagada l’arribada d’aquests soldats, tot i que patien pel seu comportament, que estava molt lluny de ser civilitzat. Mentre avançaven cap al centre, els soviètics violaven i torturaven a moltes berlineses.

El 25 d’abril, els soviètics varen envoltar definitivament la ciutat i varen bombardejar-la. Fugint d’aquells bombardejos que els hi feien tremolar els pocs murs que quedaven dempeus, en Fritz va veure com alguns dels seus companys morien en caure’ls-hi els projectils soviètics en no arribar a temps a refugiar-se entre unes altres runes. Ell estava convençut de que moriria aquell dia. Mirant a banda i banda, va quedar sorprès en veure-hi la Klara, que estava amagada amb ells darrere de la barra del bar abraçada a una ràdio per intentar sintonitzar amb l’emissora Deutschlandsenser, que no va emetre cap missatge. Apropant-s’hi esmunyit i amb la cara coberta de pols, en Fritz li va agafar la mà en assentar-s’hi al seu costat i la Klara, amb una mirada perduda i una cara totalment destrossada de tant patiment després de sortir del seu amagatall, li va explicar tartamudejant que alguns soldats soviètics ajudaven a la població necessitada de menjar i d’aigua. Dient-li que la violarien si s’entregava, ella li va contestar amb uns ulls que ensenyaven que tenia por:

Prefereixo tenir un rus damunt la meva panxa que els nord-americans damunt del meu cap.

Entenent-la, va veure com la Klara sortia corrents del seu amagatall per entregar-se. Recordant a aquella dona tant xafardera que es passava el dia a les botigues, a la llibreria o fora al carrer per espiar a la gent, en Fritz, que encara pensava que ell moriria aquell dia, li va cridar:

Et desitjo tota la sort del món, veïna.

Però en només fer quatre passes més, un soldat alemany que estava amagat en un àtic li va disparar al cap i la va matar. Abatut sabent que no es podia bellugar, en Fritz no es va moure ni un mil•límetre veient el cadàver de la Klara estès al terra mentre anava perdent sang. Al cap d’uns minuts observava com la Potsdamer Platz era desèrtica amb el cadàver de la Klara al bell mig de la plaça i només se sentien els trets de les batalles que provenien de la Hermannplatz, on el general Krukenberg amb la seva 11º Divisió de Panzergrenadier de les SS Nordland varen atacar als soviètics des de les torres bessones dels magatzems Karstadt, i els dispars dels coets Katiuska, els anomenats Òrgans de Stalin pels alemanys, en els edificis administratius. Trobant una mica de pa sec pel terra, es va quedar a les ruïnes de l’Hotel no deixant ni un segon la seva Parabellum per no haver de veure el cos sense vida de la Klara. Hagués pagat tots els diners del món perquè en Julius li servís en aquells moments una Paulaner com havia fet en el passat amb els seus amics. A mesura que s’anava veient fosc, en Fritz veia des del seu amagatall com molts membres de la Volkssturm com aprofitaven la foscor per marxar corrents amb un mocador blanc a la mà per rendir-se. Pensant en fer el mateix, va veure com alguns soldats amagats en uns pisos els hi disparaven sense contemplacions, matant a uns quants d’ells.

A la matinada, en Fritz va veure com els bombarders soviètics bombardejaven un altre cop la ciutat provocant nombrosos incendis que feien que la gent sortís del seu refugi. Un home gran, que feia una cara d’esgotament de no dormir i de no menjar, es va treure una pistola i es va disparar un tret al cap. Atemorit veient que l’Hotel també s’encenia, en Fritz va sortir entre la foscor amb la resta de la gent cap a la Leipziger Strasse i es va refugiar a les runes de l’antic pis de la Galiana. Pensant que ella el protegiria, si va quedar adormit durant unes hores fins que el matí es va despertar amb una forta pluja que va apagar els incendis. Mirant al carrer, veia que hi havia molts víctimes civils i que les dones estaven tota l’estona fent cua en els magatzems d’aliments per trobar alguna cosa per menjar mentre resistien els atacs de l’artilleria soviètica. Mirant-les atentament amb les seves bosses de mà i amb les seves humils vestimentes brutes i esparracades després de malviure a les runes, en Fritz va pensar:

Aquests són els veritables herois.

Bevent una mica d’aigua que va trobar en un pot on si havia acumulat l’aigua de la pluja, va sentir en una ràdio que sonava de fons a una de les poques emissores nazis que encara funcionaven. El locutor d’aquesta emissora demanava a les dones i a les nenes que agafessin les armes dels soldats ferits per lluitar. Empipat en sentir allò, va disparar un tret contra aquella ràdio per fer-la callar. Però encara es va indignar més en veure com els nazis enviaven octavetes demanant a la gent que resistís prometent-los que el 9º Exèrcit d’en Walther Wenck vindria a la ciutat per defensar-la dels soviètics. La majoria no en va fer cas i es varen refugiar als subterranis dels edificis esperant l’arribada dels soldats soviètics que tant temien. Veient a un seu company de l’Hospital Charité passejant per la caçada greument ferit amb una bala a l’estomac, en Fritz va sortir uns segons per córrer cap a ell per agafar-lo. Examinant-lo després de treure-li la camisa, va veure que l’havia de portar a l’Hospital si volia viure i el va agafar per l’espatlla per varen caminar entre les runes cap a l’Hospital Charité. Alguns soldats alemanys el varen veure, però com que portava un ferit que no deixava de perdre sang, no es varen atrevir a aturar-lo. Entrant al seu Hospital va veure que estava pràcticament destruït, només quedaven poques parets dempeus. Entrant a dins d’aquelles quatre parets que havien sigut el seu somni, en Fritz va demanar ajudar a crits. Llavors, el director de l’Hospital va sortir de darrere d’un mur que en prou feines es mantenia dempeus i amb el seu uniforme estripat els va expulsar de males maneres perquè l’Hospital estava ple de ferits i no podien acceptar-ne més. Renegant per dins però no tenint més remei, es varen quedar al carrer ple de runes. Esbufegant per dins sense saber què fer amb aquell home malferit, de cop aquest home va tancar els ulls i ja no es va despertar més. Atordit mentre pensava que havia fet tot aquell trajecte per res, el va deixar a la porta de l’Hospital i es va amagar corrents en un subterrani d’un edifici de davant on va veure a alguns membres de les Joventuts Hitlerianes i de la Volkssturm com es treien l’uniforme, es vestien de paisà i amagaven la seva arma. Veient-los que estaven tant atemorits com ells si va acostar per parlar amb ells i li varen explicar que els soviètics avançaven casa per casa i que obligaven als civils a sortir-ne, i que en moltes ocasions avançaven tirant granades per evacuar les habitacions. Mentre parlaven de com ho havien de fer per sobreviure, varen tornar a sentir com els soviètics els tornaven a bombardejar i en treure el cap del subterrani varen veure que la ciutat es cobria de cop de fum negre. Entre el fum irrespirable, en Fritz va veure a vuit Tigers que anaven cap al Tiergarten. Sabent que els combats es produirien aviat a on eren ells, sabia que no era una bona idea quedar-se allà a prop del Reichstag, un símbol pels soviètics que estava greument danyat i tenia totes les portes i finestres tapiades amb fustes esperant l’última batalla. La cúpula de l’arquitecte Zimmermann continuava dreta. Llavors, un d’aquells nois, en sentir els tancs i l’artilleria, va agafar un tros de vidre que hi havia al terra i es va tallar el coll sense pensar-s’ho. Ja no podia més. En un altre moment en Fritz l’hi hagués impressionat aquell suïcidi, però estava tant espantat que no n’hi va fer massa cas.

A la tarda, una bomba va caure en el subterrani enfonsant l’edifici on estaven i un dels nois va cridar de cop:

Deixem enrere l’edifici Ballot!.

Quedant-se quiet uns segons pensant que feia molt de temps que no sentia com del Reichstag en deien l’edifici Ballot, en Fritz, juntament amb els altres nois, varen córrer d’immediat cap al sud, en direcció a la Porta de Brandenburg, buscant un nou refugi. Sabent que serien assassinats per l’artilleria soviètica, que estava esmunyida en el Tiergarten, tots es varen quedar aspectants en veure una avioneta fumejant que intentava aterrar al Tiergarten mentre els soldats soviètics l’estaven disparant. Era una avioneta Folcke que pilotava la pilot Hanna Reitsch que portava en el búnquer d’en Hitler al nou ministre de l’Aire, el general de la Luftwaffe Ritter von Greim, que substituïa a en Göeirng, que era acusat de traïció per haver volgut ocupar el càrrec d’en Hitler des de Berchtesgaden. Aprofitant que els soviètics estaven per l’avioneta, que va aterrar de forma espectacular a davant de la Porta de Brandenburg, els nois varen córrer en direcció a la Wilhelmstrasse pensant que no havien de passar per davant del Tiergarten, on hi havia molts morts. En veure l’Hotel Adlon amb l’entrada plena de runes, va observar que de l’edifici només en quedava l’estructura i que la inscripció del frontis de l’Hotel estava sense la A d’Adlon. En aquells moments li varen venir de nou els records i es va aturar uns instants pensant amb el seu casament i en aquells moments el temps se li va aturar. Les bombes, els crits, el fort vent i els soroll dels edificis en caure varen ser silenciats en la ment d’en Fritz pensant en aquell enyorat dia. Però la realitat va tornar quan un dels seus companys li va donar un empenta perquè corres i llavors va córrer com ho va fer en Jesse Owens el 1936. Girant al cap a banda i banda només veia destrucció; l’ambaixada nord-americana estava destruïda per complet, igual que l’ambaixada de França, situada a l’altra costat de la petita plaça. Arribant a la Wilhelmstrasse el panorama era semblant; a la banda dreta, l’antic palau del president Von Hindenburg, que en Von Ribbentrop havia ocupat, estava en ruïnes i només alguns murs continuaven dempeus. Més enllà, en el costat esquerre del carrer, es mantenia dempeus l’edifici que en Rudolf Hess havia utilitzat com oficina. Més enllà, a l’esquerra, quedaven molt poques restes del Ministeri de Propaganda. La majoria dels seus murs havien desaparegut. Finalment, a l’altra banda del carrer, davant al Ministeri de Propaganda, estaven les restes de la destruïda Nova Cancelleria. En aquells moments que estava amb els seus companys mirant l’edifici que havia d’aguantar 1.000 anys, els hi varen caure més bombes soviètiques. Esquivant-les a l’atzar mentre veien com s’enfonsaven les restes dels edificis del costat deixant més runes al terra, en Fritz va tenir la sort de caure a terra en tremolar el terra d’una explosió i des de la calçada es va arrossegar fent la croqueta fins a sota un cotxe destruït. Posant-se a tremolar, des d’allà sota va veure que els seus companys morien per les bombes soviètiques, que no deixaven de provocar explosions, crits i més morts. Continuant amagat pensant que una bomba l’hi aniria a sobre, va observar com les bombes acabaven de destruir els murs de la Cancelleria. Veient com s’enfonsava davant seu la Cancelleria, li va venir a la ment el dia que varen anar amb tota la família a la inauguració de l’edifici i anava recordant el què deia la gent aquell dia:

Aquest edifici aguantarà com el règim, més de 1.000 anys.

Amb un somriure sorneguer recordant aquella frase, en Fritz va agafar les últimes forces que li quedaven i va sortir de sota el cotxe per refugiar-se a la primera casa que va trobar que encara tenia sostre. Quedant-se adormit i destrossat, va tancar els ulls pensant amb l’Àngela, que estava a Colònia patint per ell. Tota la família es pensava que ja era mort, però l’Àngela era l’única que confiava que encara fos viu i s’anava tocant l’aliança d’or. Quan rebien notícies i sabien l’abast dels atacs, tots creien que era impossible que se’n hagués sortit, però l’Àngela creia fermament amb en Fritz.

El dia següent, 28 d’abril, en Fritz estava refugiat esperant l’arribada dels soviètics i veia des de la seva posició com s’enviaven els soldats alemanys ferits a un hospital de campanya que s’havia establert en els subterranis de l’Hotel Adlon i com els soldats de les SS eren traslladats al subterrani de la Cancelleria del Reich. Esperant tot el matí entre les runes plenes de pols i en companyia d’un parell de rates que buscaven engrunes entre les runes, en Fritz sabia que havia de sortir a buscar menjar perquè portava dos dies sense menjar però patia perquè no el trobessin i l’enviessin a lluitar. Mirant al carrer, veia a alguns soldats desesperats que es suïcidaven amb les seves armes per no ser atrapats pels soviètics i uns altres que bevien a morro unes quantes ampolles de vi per morir borratxos. A la tarda continuava esperant mentre pensava en sortir o no del seu amagatall mentre li roncava la panxa de gana. Prement la panxa amb les mans perquè no ronqués suplicant menjar, va veure que al bell mig de la calçada hi havia unes galetes que havien caigut d’un pis que s’havia acabat d’enfonsar. Tot i que segurament serien ressequés, plenes de pols i rossegades per rosegadors, per en Fritz serien un gran plat en aquelles circumstàncies. Armant-se de valor i pensant només amb la panxa, va sortir decidit a agafar aquelles galetes. Quan va fer quatre passes va veure que un veí, un home gran i grassonet que s’havia deixat una barba llarga i que en el passat passava llargues estones a l’Hotel Esplanade jugant a cartes amb els seus amics, corria ràpidament en busca d’aquelles galetes. Esbufegant de ràbia, en Fritz va deixar que aquell home s’emportés el trofeu, però quan tornava al seu amagatall de sobte va veure que un altre veí sortia de darrere uns murs i es tirava sobre aquell home per aconseguir aquelles galetes. De seguida aquells dos homes que es coneixien i que havien jugat a cartes plegats mentre es bevien una bona tassa de xocolata calenta, es barallaven amb molta violència. Quan en Fritz anava per intervenir-hi per aturar-los, llavors l’home que havia saltat va agafar al seu amic per la barba, el va tirar a terra i agafant-li el cap amb les mans li va esclafar el cap a la vorera matant-lo per unes ràncies galetes. Veient que tothom estava embogint, en Fritz va tornar ràpidament al seu amagatall i aquell home va fugir en direcció contrària amb les galetes a la butxaca.

Al vespre, els soldats soviètics varen començar un potent bombardeig destruint les posicions alemanyes, i les seccions d’infanteria soviètica varen obrir camí cap als grans edificis de la Kronprinzufer i la Moltkesstrasse. Aprofitant la foscor de la nit, les dones i els nens varen sortir dels seus amagatalls i varen fugir pels túnels U-Bahn i S-Bahn. Fent el cor fort, en Fritz va sortir desesperat i sense rumiar-s’ho gaire amb aquelles dones per marxar amb elles en aquells túnels foscos i humits. Quan les va atrapar es va topar amb la Carlene, que en veure’l li va dir desesperada i sense mirar-lo a la cara, que no les seguís perquè era un home, un objectiu militar pels soviètics, i llavors totes li varen demanar a crits que no anés amb elles per no ser atacades. Entenent que tenien raó, no podia posar en risc la vida d’aquelles persones, tot i que tant li feia la de la Carlene, que seria violada repetidament pels soviètics, en Fritz va decidir tornar en el seu amagatall amagant-se entre la foscor que desapareixia uns instants per les flames que provocaven els projectils soviètics. Tornant corrents es va veure atrapat per uns quants soldats alemanys que disparaven contra tot el què es movia des de les seves posicions defensives en uns pisos. Veient com una bala impactava a un centímetres d’on era ell va saber que era un objectiu d’aquells soldats. Sentint com el disparaven de nou, en Fritz va córrer de nou cap a la Potsdamer Platz, que estava plena de soldats alemanys al voltant d’un camió esperant als soviètics. Alguns anaven totalment beguts i aprofitaven els seus últims moments de vida per cantar i beure. En veure a en Fritz vestit de paisà li varen cridar que agafés una arma per lluitar i per morir amb ells. Fent que no amb el cap, un dels soldats, que portava una ampolla de vi a la mà, el va apuntar amb la seva Walther P 38 lentament pel seu estat etílic, però el soldat no esperava que en Fritz tingués una Parabellum i va ser molt més ràpid que ell en disparar-lo i matar-lo. Veient com els altres treien les seves armes, en Fritz va saber que era el final, però un cop més va estar de sort quan va caure damunt d’aquells soldats un coet del llançacoets soviètic Katyusha que els va matar. Aprofitant el caos, els crits i el fum, en Fritz va marxar corrents per la Leipziger Strasse avall, però un parell de soldats que varen sobreviure el varen perseguir entre el fum buscant venjança. Sabent que no podia córrer més que les bales d’aquells dos soldats que el varen començar a disparar amb les seves MP-40, en Fritz es va tornar a veure atrapat en trobar-se moltes runes a la calçada i sabia que aquesta vegada era la definitiva. Buscant desesperat un amagatall entre les runes per cobrir-se de les bales d’aquell parell de soldats, va veure com una bala li passava a uns mil•límetres del seu braç dret, inclús li va tocar la camisa, i es va aturar mort de pànic esperant el final. Girant-se i mirant les cares dels seus assassins, en Fritz va esperar el tret de gràcia que acabaria amb la seva vida i el portaria amb la seva desitjada i enyorada Galiana.

Esbufegant mentre pensava amb l’Àngela i la seva filla, de cop va sentir un tret que el va deixar inquiet per no saber d’on venia i llavors va veure que un d’aquells dos soldats queia mort a terra. Aspectant sense saber d’on venia aquell tret, va veure a en Martin sortint d’unes runes amb una Karabiner 98k a les mans. Sense pensar-s’ho, l’altre soldat va disparar amb la seva Karabiner 98k a en Martin tocant-lo directament al pit. Aprofitant que el soldat havia canviat el rumb de la MP-40, en Fritz es va treure ràpidament la seva Parabellum de la butxaca dels pantalons i va disparar contra aquell soldat matant-lo d’un sol tret. Veient que el soldat estava mort a terra, en Fritz va córrer cap a en Martin, que estava molt mal ferit entre les runes plenes de pols. Tapant-li la ferida amb un mocador, en Fritz sabia que no sobreviure perquè la bala l’hi havia perforat el pulmó esquerre i perdia molta sang. Demanant-li que aguantés una vegada i una altra, en Martin li va dir amb greus dificultats i amb llàgrimes als ulls:

Fritz, aguanta i esborreu aquesta pàgina de la Història alemanya….. Quan vegis a la teva dona l’hi has de fer obrir una llibreria perquè ensenyi a les noves generacions un altre tipus de cultura diferent a la que jo he ensenyat. Vomitant sang mentre plorava sabent que eren els seus últims segons, en Martin li va afegir després d’empassar-se saliva: Quin error més gran he comès, em sento responsable del què ha passat….. demana-li perdó de part meva a la Matilda.

Mirant-se’l amb llàgrimes als ulls sabent que el seu llibreter marxava per sempre més, en Fritz li va dir convençut:

Tu no ets l’únic que t’has equivocat. Tots ens hem equivocat, i no només els alemanys som els responsables. Ens ha tocat viure en una època molt difícil i era fàcil que ens deixéssim enganyar. No ens hem tornat bojos un dia per l’altre, no hem canviat a Ovidi per Genghis Khan perquè sí, han sigut un cúmul d’errors que ens han portat cap aquí. No et preocupis per això. Ara vindrà la pau. Ara descansa en pau.

Fent un últim sospir, en Martin va morir agafant de la mà a en Fritz, que va quedar molt afectat per aquella mort. Posant-se entre les runes de la que havia sigut la llibreria mentre deixava el cos d’en Martin abandonat, en Fritz es va amagar esperant l’arribada dels soviètics, que era més lenta de l’esperada. Passant la nit amagat darrere d’un mur, sentia constantment els trets de l’artilleria i els crits de la gent, i en Fritz es va quedar una altra nit en vetlla, destrossat físicament i psíquicament: no menjava, en prou feines bevia aigua, estava cobert de pols i no dormia. Contant les bales que li quedaven va veure que en tenia molt poques i que no es podria defensar en un tiroteig. Mirant un paper amb la lletra de l’Àngela que hi havia enganxat el mur, el noi es va emocionar però en aquell moment es va posar a ploure i va agafar un vol que va trobar per terra i el va posar pla per recollir l’aigua. Mentre esperava que s’omplís va veure que unes quantes dones joves marxaven en direcció a la Cancelleria del Reich amb uns quants soldats completament beguts. Sense entendre què estava passant, no sabia que en aquell moment en Hitler i l’Eva Hitler s’havien casat al búnquer de la Cancelleria i que molts soldats havien fet una festa de celebració en el pis de dalt del búnquer convidant a unes quantes noies que venien els seus cossos a canvi d’estar a la gola del llop.

Al matí, a Berlín va deixar de ploure i els soldats soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Ja estaven a només 500 metres del Reichstag i des de primera hora la 301ª Divisió de fusellers del coronel Antonov varen començar el seu assalt a l’edifici parlamentari. Molt a prop d’on era en Fritz, dos regiments de fusellers soviètics intentaven atacar el quarter general de la Gestapo, a la Prinz-Albrechstrasse, però les Waffen-SS el defensaven amb molt intensitat. A més, un destacament del SMERSH, adscrit al 3ª Exèrcit de xoc soviètic, va començar a avançar cap al districte governamental amb l’objectiu d’arribar a la Cancelleria. Veient als soldats soviètics amb els seus uniformes marrons com arrossegaven una Maxim M1910, en Fritz creia que estava salvat, però en veure la dura resistència alemanya que no parava de disparar va entendre que no seria tant fàcil com s’havia imaginat en un primer moment. Mirant fixament la batalla amagat, va quedar esgarrifat en veure que els soviètics disparaven contra tot el què es mogués amb el seu fusell SVT-40 Tokarev, una arma amb un sistema de dispar per recàrrega accionada per gas, i que no feien separacions entre soldats i civils. Tenia clar que seria un objectiu militar i que no en sortiria en vida si es movia. Però on podia anar pensava, no tenia escapatòria. Amagat entre les runes sense moure’s i sense respirar, va sentir a la nit els soviètics del 8ª Exèrcit de xoc d’en Vasili Chuikov com entraven per la Wilhelmstrasse i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire, que curiosament estava pràcticament intacte i estava defensat per uns quants soldats alemanys de les Waffen-SS. De cop va sentir les ràfegues de trets que s’intercanviaven els dos exèrcits, i en Fritz es va tenir que amagar darrere d’un bloc perquè els soviètics disparaven a tots els edificis amb els seus morters. Veient com s’acumulaven molts cadàvers en el seu carrer, completament destrossat, ja ni el reconeixia de tantes runes que hi havia, va començar a tremolar de por i d’esgotament. Necessitava menjar i somiava amb les currywurst que feia la seva àvia. Adormint-se esgotat, anava fent cops de cap dret darrere del mur, però els dispars dels morters soviètics el despertaven de cop i no el deixaven descansar. Començava a desvariejar i de vegades es pensava que tenia a la seva estimada al seu costat.

Passant una altra nit en vetlla, al matí del dia següent la situació encara va empitjorar més pels alemanys. Els soldats soviètics es trobaven al Tiergarten, molt a prop del centre, a només 300 metres del búnquer d’en Hitler. La mateixa distància que hi tenia en Fritz d’on estava amagat. Els combats més intensos es varen produir en el Teatre de l’Òpera Kroll, on els soviètics varen tenir que necessitar una altra divisió equipada amb més canons autopropulsats i més carros de combat que varen arribar a través del pont de Moltke. Mirant des de darrere del mur on estava amagat, en Fritz va veure que tenia els soldats soviètics a molts pocs metres d’on era ell, eren a la Potsdamer Platz. A l’altra banda del carrer, els soviètics intentaven fer-se amb el control de l’edifici del Ministeri de l’Interior i el quarter general de la Gestapo, on els alemanys es defensaven disparant des dels pisos més alts. En el districte governamental, a uns 200 metres d’on era en Fritz, era on es produïen les principals lluites. El Ministeri de l’Aire es va veure de cop afectat per un contundent bombardeig però les parets de formigó varen aguantar. Per la seva part, els soldats soviètics estaven molt sorpresos, no es podien creure que els alemanys encara aguantessin, i els combats es varen intensificar casa per casa. Des de la llibreria, va veure com sortien de cop uns quants soldats alemanys que continuaven disparant contra als soldats soviètics que es volien fer amb el control de la Leipziger Strasse. Veient i escoltant la batalla, en Fritz ja no aguantava més, sabia que no tenia possibilitats i no tenia ganes de morir allà al costat d’en Martin. Si tenia que morir pensava que ho havia de fer a les runes de casa seva, a on havia sigut feliç amb el seu pare, la seva mare, la seva àvia, els seus germans, amb els seus amics, amb l’Àngela i amb la Galiana.

Pensant amb la Galiana es va posar a riure tristament recordant-la. Hagués sigut tant feliç sinó hagués sigut pel nacionalsocialisme. Sense els nazis no hagués mort la Galiana i hagués pogut viure feliç amb ella. Sense els nazis hagués pogut viure amb l’Àngela i la seva filla hi hagués sigut feliç. Però ara no viuria per culpa d’ells. Enrabiat i fent un últim crit de desesperació, en Fritz va perdre la poca raó que li quedava i va sortir del seu amagatall sense pensar en els combats que s’estaven produint davant seu. Sense mirar-se res, va sortir caminant ràpid en direcció a casa seu, que estava a l’altra banda de la carretera i a uns quants metres a l’oest. De seguida que el varen veure, l’artilleria soviètica i alemanya li varen disparar, però semblava com si les bales no el volguessin tocar ja que li passaven a fregar d’ell però no el tocaven miraculosament. Impactaven al terra, a les runes, als murs, a un cotxe destrossat, però no el varen tocar en part perquè després de sentir uns quants trets el noi va retornar a la realitat i va córrer tant ràpid que els franctiradors que hi havia a dalts dels edificis se’ls va fer un objectiu complicat i perquè el gat Cukie, que va sortir de la carnisseria de la Maria, va perseguir a en Fritz i va distreure en els franctiradors. Arribant perseguit per les bales i per en Cukie, va entrar de cop a l’entrada de casa i es va tirar a terra esmunyint-se entre les pedres de ciment i es va camuflar entre les runes de casa seu amb el gat al costat. Amagats darrere d’unes pedres, sentia com no deixaven de disparar-li. Tancant els ulls sabent que era aquest cop si que era el final, notava perfectament com les bales tocaven la paret que el cobrien, va veure el quadre de la Galiana en perfectes condicions tirat a terra amb les demes runes i objectes de la casa. Allargant la mà senes moure el cos, va agafar el quadre i el va estirar als seus braços per abraçar-lo tot plorant pensant amb la seva difunta xicota. Tornant a delirar mentre anava sentint trets, li va ensenyar en el gat com si ell el pogués entendre. Ella ja els va avisar i no li varen fer cas i ella va ser de les primeres víctimes del nazisme i ell seria de les últimes víctimes del nazisme, pensava, i li anava dient en el gat, que no deixava de mirar-lo atemorit pels sorolls. Sabent que estava perdut entre les bales soviètiques i alemanyes, es va treure la Parabellum del cinturó i es va voler disparar. Estava desesperat, no dormia, no menjava, no bevia, només veia morts, trets, bales, hi havia matat a uns quants homes, cosa que també l’impactava encara que ho hagués fet en defensa pròpia. Mirant el quadre amb la pistola a la mà, recordava aquells temps que els quatre amics, en Fritz, la Galiana, en Lou i en George, passejaven i jugaven pel Tiergarten despreocupats pensant en el futur, un futur que cap dels quatre tindria. Agafant amb força la Parabellum, es va apuntar al cap al mateix moment que ho va fer l’Adolf Hitler. Però en Hitler va prémer el gallet mentre s’empassava una pastilla de cianur juntament amb la seva esposa, i en Fritz no ho va fer en veure gràcies a que en Cukie remenava una capsa i va treure’n la xapa de ferro que la Galiana l’hi havia deixat feia molts anys dient-li que li portaria sort. Agafant-la amb les seves mans brutes de tanta pols, se la va posar emocionat a la butxaca del pit esquerre de la camisa i es va estirar abatut amb la pistola a la mà mentre sentia les bales impactar a les runes de casa seu. No podia més, estava esgotat i enfonsat. Agafant en Cukie perquè no marxés, va sentir les erugues de 60 centímetres d’un tanc i girant el cap va veure que pel carrer passava un T-34 soviètic que va aturar les ràfegues de trets amb el seu canó de 76,2 mil•límetres. Aprofitant que tothom estava pel T-34, ell es va cobrir entre unes altres runes més grosses per no ser vist. Observant-les, no sabia si eren de l’habitació del seu pare, de la seva, de la del seu germà, o del menjador. Mirant esgotat al carrer per no pensar en la seva estimada casa, va veure els soldats soviètics avançant pel carrer darrere del tanc i es va espantar en veure com uns quants d’aquests soldats miraven entre les runes que no hi hagués ningú. Sense moure’s ni un mil•límetre i sense respirar, en Fritz no va ser vist perquè aquells soldats varen veure molts impactes de bales a les runes de casa els Klein, cosa que els va fer pensar que era impossible que hi hagués algú viu, i també tenien ganes d’avançar ràpidament perquè volien atrapar a en Hitler.

A la nit, una altra nit que en Fritz es va passar en blanc amagat entre les runes de casa seu amb el quadre de la Galiana agafat en els seus braços, la infanteria soviètica va assaltar el Reichstag. Esgotat i anant tancant els ulls d’esgotament però obrint-los al cap de poc en sentir més trets, el noi només tenia ganes de que acabés tot d’una vegada per totes.

Quan en Hitler es va suïcidar, en Goebbels va passar a ser el canceller d’Alemanya, però el nou canceller havia anunciat en el personal del búnquer que es suïcidaria juntament amb la seva esposa com ho havia fet en Hitler. Primer va fer enverinar els seus sis fills, la Helga, la Hilda, en Helmut, la Holde, la Hedda i la Heide, i després va explicar que li tocaria en ell i a la Magda. Però en Goebbels no tenia la intenció de suïcidar-se tal i com havia dit, tenia pensat marxar l’1 de maig, el dia següent després de la mort d’en Hitler, per anar cap al nord d’Alemanya, en el quarter general del nou president del Reich, en Karl Döenitz, a Flensberg. Havia dit que es suïcidaria perquè pensava que quan els soviètics arribessin al búnquer i arrestessin a tots els ocupants del búnquer aquests explicarien que era mort i que d’aquesta manera no el buscarien. Era una quartada perfecte pensava. Només va explicar la veritat a la Magda, que fugiria amb ell, i en el seu ajudant, en Günther Schwägermann, que l’ajudaria a marxar. Tenien pensat utilitzar un passadís que connectava el subterrani de la Cancelleria fins al riu Havel, i allà agafarien una petita barca amb motor elèctric que no feia soroll per portar-los a la llibertat. Pensaven que ho aconseguirien aprofitant el caos que vivia la ciutat.

Aquell 1 de maig, en Fritz es va aixecar en veure els rajos de Sol que l’enlluernaven a la cara. Veient que els soviètics tornaven a rastrejar entre les runes i que mataven a totes les persones que trobaven sense discriminacions, en Fritz va fer un petó al quadre de la Galiana, el va deixar suaument a sota una runa, i va marxar a poc a poc amb en Cukie pel darrere de la casa després de veure que els soldats soviètics es defensaven uns segons d’un soldat alemany que els va disparar des de dalt d’un pis. Esmunyint-se entre les runes, varen passar entre els edificis de darrere de la casa i varen avançar sense que se’n adonessin en direcció a la Cancelleria, al mateix moment que ho feien els soviètics, però ells ho feien per la Wilhelmstrasse. Sentint els canons i els trets, en Fritz no deixava d’avançar espantat pensant en fugir a una zona on no hi haguessin combats per ser capturat en vida. Quan es veia atrapat entre les parets d’algun edifici, escalava com un desesperat per poder continuar avançant i va deixar el gat entre uns murs perquè no fugís pensant que seria rescatat, tal i com va ser. Al migdia es va quedar atrapat entre uns altres murs, però aquests no els podia escalar. Sense saber què fer, va agafar un martell que havia trobat al terra i va començar a picar la paret fins que hi va fer un forat per poder-hi passar. Es movia molt a poc a poc però no deixava d’avançar. Es deixava endur per la ràbia que sentia i a dos quarts de nou del vespre va sortir per fi de les runes i es va adonar que era en un patí ple de cràters.

En aquells moments, en Goebbels va sortir amb la Magda en el jardí de la Cancelleria acompanyats pel seu ajudant, per fer veure en els demés que es treia la vida. Però en Schwägermann s’havia deixat nerviós les claus d’una porta del passadís a baix al búnquer i va baixar a buscar-les. Mentre esperaven ansiosos, en Goebbels va abraçar a la seva esposa i li va dir:

Tot anirà bé, ens en sortirem i viurem feliços amagats mentre tothom es pensa que som morts. Tot acabarà aviat.

Rient mentre mirava el cel negre il•luminat per la Lluna, el ministre va veure que entre el fum de les runes sortia una silueta que se’ls acostava cap a ells. Espantat veien que aquella silueta portava una pistola a la mà, es va posar en estat d’alerta i va agafar la Magda amb força. Fixant la vista, va veure que aquella silueta era la d’en Fritz i li va cridar sense mirar-li la cara del noi:

Fritz!!!! Ajuda’m a sortir d’aquí. Et recompensaré, però ajuda’m a marxar de la ciutat! Ho podem fer. En Hitler és mort però nosaltres podem viure feliços.

Encegat, brut, destrossat físicament i psíquicament, tenia la roba estripada després de viure amagat entre les runes durant tants dies, en Fritz es va aturar a uns 10 metres d’on era el canceller i se’l va mirar amb una mirada desafiadora i somrient:

Millor que sigui mort, tu també l’hauries d’acompanyar. L’amo no pot marxar sense el gos. Tant debò ho hagués fet el dia que et vaig conèixer en aquell restaurant.

Enfadat, en Goebbels li va preguntar en to desafiador mentre ara si que li veia la cara d’odi d’aquell noi que l’havia convidat tants cops a menjar amb ell a casa:

El què haguessis fet?

Sense esperar ni un segon, en Fritz li va respondre mentre alçava la Parabellum apuntant al cor d’en Goebbels:

Això!.

Esperant un segon per veure-li la cara de pànic, en Fritz li va disparar un tret en el cor del ministre, que va alçar les mans abans de rebre la bala que acabaria amb la seva vida. Veient caure el seu marit abatut a terra, la Magda es va mirar horroritzada a en Fritz, que la va apuntar amb la Parabellum i li va disparar un tret també en el cor que la va matar a l’acte. Mirant als cadàvers sense sentir cap tipus d’emoció, en Fritz va llançar la Parabellum al costat dels Goebbels mentre pensava que en Seigmund s’enfadaria si pogués veure que la seva arma havia matat al ministre de Propaganda. Escopint sobre d’ell, en Fritz va marxar en direcció nord del jardí, que estava ple de cràters. Aturant-se un segon en veure tant de fum, va observar gràcies a la Lluna com les restes de la Cancelleria fumejaven i va pensar que era irònic que el foc que els nazis utilitzaven per cremar la cultura que ells no desitjaven ara cremés la Cancelleria. Travessant el jardí va trepitjar una zona on la terra estava remoguda. Fregant-la amb la bota, va entendre que allà hi havien enterrat en Hitler. Somrient, en Fritz va buscar entre les butxaques dels seus pantalons estripats i va llançar-hi damunt d’aquella terra la ploma d’en Chamberlain i va cridar:

Aquell dia t’havien d’haver aturat els peus.

En veure que sortia en Schwägermann amb les claus a la mà, en Fritz va córrer ràpidament per sortir del jardí i es va endinsar entre les runes d’un edifici que hi havia a uns metres del jardí. L’ajudant d’en Goebbels es va pensar que el seu amo no havia aguantat més i que finalment s’havia suïcidat. No volent buscar respostes, va incinerar els cossos de la parella, tot i que no es varen acabar d’incinerar del tot per la falta de gasolina, ja que no havien previst que es suïcidarien. Després de donar un últim adéu a en Goebbels, en Schwägermann va baixar al búnquer i va explicar el que explicaria tota la seva vida, que en Goebbels i la Magda s’havien suïcidat.

Mentrestant, en Fritz es va perdre entre les runes buscant la Porta de Brandenburg, però desorientat va avançar sense que se’n adonés fins a la Potsdamer Platz. Pensant que havia tornat en el punt de partida en veure l’edifici Haus Huth, dels pocs que estava dempeus, va tornar a sentir els trets dels soldats soviètics. Sabent que tenia que fer alguna cosa, no es podia quedar allà, va avançar cap al sud i va agafar la Potsdamer Strasse avall. Caminant entre les runes, no deixava de veure els soldats soviètics i ell s’amagava com podia d’ells. Aquells soldats tenien un objectiu molt clar; volien ser els primers en entrar al búnquer d’en Hitler i per això avançaven tant ràpid, cosa que va poder aprofitar en Fritz per avançar cap al sud. Com que també era fosc i la visibilitat era molt baixa pel fum i la foscor, en Fritz va pensar que un bon refugi seria anar al costat de la Galiana i va continuar caminant fins arribar al cementiri Sant Mateu. Pensava que allà es podria refugiar tranquil mentre es produïen els últims combats, que acabarien l’endemà. Entrant al cementiri a poc a poc i amb la roba completament desfeta, no es va adonar que un soldat soviètic l’havia vist. Caminant entre les tombes i els cràters, en Fritz va anar primer a veure la tomba d’en Lou. Quedant-se palplantat recordant al seu amic, va fer una petó a la seva mà dreta i va tocar la làpida d’en Lou. Trist i amb el cap abaixat recordant al seu amic, va caminar fins a la tomba del seu pare. Palplantat llegint el nom de Barnard Klein, es va posar a plorar recordant tots els moments que havia viscut amb ell. Els moments que parlaven mentre ell estava assentat a la seva butaca llegint en Thomas Mann, el moment que l’havia portat a París i a Munic, els sopars, els dinars, els consells que li donava, la seva estima, la seva por, el dia del casament… Fent també un petó a la làpida del seu pare, va seguir avançant cap a la tomba de la Galiana. Llegint ara el nom de Galiana, es va quedar uns minuts en silenci plorant mentre premia els punys amb tota la seva força de la ràbia que portava acumulada. Sentia una ràbia espantosa. Recordava aquell maleït 28 de gener de 1933, quan ella li va deixar la mà i queia abatuda pel tret que l’hi havia disparat en Hans. Plorant desesperat, recordant-la com era la seva estimada amb el seu dolç somriure, els seus cabells llargs i suaus, les seves cames llargues i blanques, en Fritz va sentir un soroll de darrere un arbre. Amb la il•luminació de la Lluna va veure que tenia a uns metres d’on era ell a un soldat soviètic que l’apuntava amb un fusell Mosin-Nagant. Mirant la cara d’aquell soldat, en Fritz va veure que se li assemblava molt, tenien la mateixa edat, els mateixos cabells curts i rossos, la mateixa altura i tenien els mateixos ulls blaus. Quedant-se’l mirant amb la cara destrossada pensant que estava davant d’un mirall, en Fritz sabia que moriria i es va mirar la tomba de la Galiana, i va dir amb un somriure a la boca:

Ara vinc!.

Posant-se la mà a la butxaca dels pantalons buscant alguna cosa, en Fritz la va alçar ràpidament i aquell soldat, que es pensava que havia tret una arma, li va disparar un tret en el cor d’en Fritz. En rebre l’impacta de la bala en Fritz va caure d’esquenes a damunt la tomba de la Galiana abatut. Amb el cap mirant la làpida, en Fritz va dir per últim cop el nom de la seva estimada. Fent un últim esforç, va mirar cel amb llàgrimes als ulls i va veure un estel fugaç. Empassant-se saliva, va tancar a poc a poc els ulls. Abaixant l’arma, aquell soldat es va apropar a en Fritz i en mirar-li la mà va veure que no hi tenia cap arma. Veient que la mà i tenia un paper va agafar-li. Era una fotografia de dos nens. Era la fotografia d’ell i la Galiana de petits. Veient que havia comès un error, aquell soldat va marxar corrents del cementiri deixant a en Fritz damunt de la tomba de la Galiana.

Després dels soviètics varen venir dies més tard els nord-americans i els britànics, i juntament amb els francesos varen restablir la normalitat a la ciutat. Els berlinesos que havien marxat varen tornar, com tota la família Klein, per reconstruir la ciutat, que només tenia 300.000 vivendes dempeus per 1,5 milions de persones, sota la mirada de les quatre potències guanyadores. La guerra va acabar a Europa el 8 de maig, i els soldats alemanys tornaven a casa igual que els refugiats per restablir les seves vides. El nacionalsocialisme havia mort amb en Hitler i amb en Goebbels. Quan es va saber la magnitud del genocidi nazi després dels Judicis de Nuremberg el poble alemany es va indignar per la ideologia que havien arribat a defensar. La poca popularitat que conservava encara el desaparegut règim nazi va desaparèixer i tots cremaven a peu de carrer les banderes amb l’esvàstica.

En els següents anys, el barri de la Leipziger Strasse va restablir ràpidament la normalitat i va tornar a ser un dels barris comercials i administratius més importants de la ciutat. Els pisos es varen aixecar de nou, la Potsdamer Platz va tornar a ser una plaça transitada com ho havia sigut, les botigues i els negocis es varen tornar a obrir i la gent va tornar a ser feliç oblidant de cara en fora els horrors del nazisme. La floristeria de la Carlene no va tornar a obrir perquè la gent del barri la criticava per haver defensat amb fanatisme al nazisme. A més, ella estava molt avergonyida perquè estava embarassada d’un soldat soviètic que l’havia violat. Els pastissers Richard i Cosmina si que varen obrir la pastisseria i varen posar a l’entrada una fotografia del seu fill Hermann. L’Albert i la Helga varen obrir una botiga de roba, però ho varen fer a l’Unter den Linden. En Hermann i la Bernardina es varen tornar a reunir i varen reconstruir el seu pis al costat dels del Klein i varen ser uns defensors de les llibertats sexuals. En Kurt i la Maria també varen reconstruir els pisos, que varen ser molt més alts, i varen tornar a obrir la carnisseria. En Mark i la Diane varen obrir una taverna anglesa i varen recuperar a en Cukie, que va ser considerat un heroi de guerra per haver sobreviscut als bombardejos i als soviètics. Tothom qui anava al bar volia tocar aquell gat ros i blanc.

Pel que fa la família Klien; la Luane va anar a viure amb la Matilda, que ja era gran per viure tota sola, en un pis que es varen comprar en el barri mentre cuidava als seus nets. Per tot el pis tenia fotos del seu marit, considerat un heroi pel barri per haver salvat a un nen en un bombardeig. La Matilda, com va fer amb en Fritz quan era petit, anava a buscar caramels i els hi donava als nets de la Luane. Per molta gent del barri va ser un exemple de superació i l’anaven a veure perquè els hi expliqués com va sobreviure el Tercer Reich. Va ser una dona molt admirada i molt estimada. La Katrina es va casar anys més tard amb un professor d’escola i va obrir una botiga d’alimentació en el barri juntament amb el seu germà, era molt semblant a la de la Matilda, que sovint els aconsellava com havien de tirar endavant la botiga. En Marwin mai més va pensar en obrir l’empresa de teixits del seu pare i es va vendre el local per comprar un bloc de pisos en el barri per la família. A finals de 1945, va rebre una visita inesperada, era l’Elisabeth, que va tornar a Berlín juntament amb els primers turistes i curiosos. Amb ella hi anava un nen petit. El nen, en Jack, tenia 5 anys i mig. Mirant-se’l pensant que la seva xicota havia tingut una altra parella, va quedar mort d’alegria en saber que el nen era seu, l’havia tingut l’1 de juny de 1940 i va ser concebut just abans de que ella marxés. Amb els anys es varen casar i varen viure feliços en un pis del barri. En Georg va viure sempre més en un centre amb una greu depressió recordant cada dia que es llevava fins que se’n anava a dormir les atrocitats que havia comès. Mai més es va perdonar dels seus crims, tot i que no va ser mai jutjat. La Velda, va sortir amb un, dos, tres, quatre i fins a cinc soldats nord-americans que estaven pel barri restablint la normalitat fins que, quan els nord-americans ja no varen ser ben vistos pel poble alemany, va sortir amb un alemany de tota la vida, va fer un cop de cap i si va casar i varen tenir un nen i una nena. El nen es va dir Udo. L’Annalisa es va casar amb en Heinrich en un casament civil i varen viure feliços cuidant als seus nets. En Heinrich va sentir els nets de l’Annalisa com els seus i no li varen dir mai a les criatures que en Heinrich no era el seu avi verdader. Sempre portava al damunt una fotografia de la seva filla, la Galiana, a qui visitava cada 28 de gener. Pel que fa a l’Àngela, va obrir una llibreria en el barri com la d’en Martin i vivia a l’antiga casa dels Klein, que s’havia convertit en un bloc de pisos. Es passava el dia venent llibres sobre la literatura alemanya i explicava en els seus clients els horrors del nazisme i relatava amb passió com havia vist els últims dies del Reich. A darrere del taulell de fusta d’olivera i tenia sempre el llibre A peu de forca del malaguanyat Julius Fucik. Amb la seva filla recorria els carrers de la ciutat i jugava amb ella pels jardins Gartenbauamt del Tiergarten com havien fet en Fritz i la Galiana, i anaven juntes al cinema, al teatre, a comprar roba…. L’Àngela va tenir molta sort en aquell temps tant complicats. Sinó fos pel seu nou ajudant no hagués pogut tirar endavant la llibreria. Aquest ajudant no era altre que el seu marit. Quan l’1 de maig de 1945 en Fritz va rebre el tret al cor va quedar estès a terra inconscient durant tota la nit, però la bala no va tocar al cor d’en Fritz. La bala va impactar en la xapa de ferro de la Galiana que havia agafat dies abans i que havia guardat en la butxaca de la camisa. En llevar-se al cap d’unes hores, en Fritz es va aixecar de damunt de la tomba de la Galiana. Veient que era viu i que no tenia cap ferida de bala, només dues costelles trencades, es va quedar fins que va sortir el Sol palplantat mirant la tomba de la Galiana i li va donar les gràcies per haver-li salvat la vida. En Fritz va creure tota la seva vida que la Galiana l’hi havia salvat la vida perquè ell pogués ser feliç amb l’Àngela, a qui va estimar amb passió. Darrere del taulell de la llibreria de la seva esposa, en Fritz hi va posar una vella fotografia on hi sortien ell, la Galiana, en Lou i en Georg de quan eren petits. No va tornar a ser mai més metge i quan li preguntaven perquè no tornava a l’Hospital, on guanyaria molts diners, ell sempre els hi responia el mateix:




Fritz Klein 1915-…..

5 d'agost de 2016

Fritz Klein 1915 – …. és una novel·la històrica fictícia amb tres capítols separats i està ambientada a la Berlín de la República de Weimar i del Tercer Reich. La novel·la seguirà la història d’en Fritz Klein, un noi que neix en el barri berlinès de la Leipziger Strasse el 1915 en una família petita burgesa, on el pare, en Barnard, quedarà marcat per la Primera Guerra Mundial. La vida d’en Fritz, com la de tota la família i amics de barri, es veurà afectada des del primer dia pels canvis polítics, socials i econòmics que viurà el país, la ciutat i el barri. Al mateix moment que el nacionalsocialisme es va introduint a la política alemanya, en Fritz i la seva família copsaran aquest fenomen polític que primerament rebutjaran però que amb el temps aniran acceptant i inclús hi tindran relació. La família, els veïns, els amics, els companys i els amors aniran canviant en el transcurs de la novel·la com va anar canviant la societat alemanya fins arribar al final de la Segona Guerra Mundial, on finalitzarà la novel·la.

Totes les referències històriques que s’esmenten en el llibre són reals, excepte les que fan referència a la família Klein i a la gent de barri. Fritz Klein 1915-…. està dedicat a l’Íria Romeu.




Fritz Klein 1915-…. primera part.

2 d'agost de 2016

Fritz Klein 1915-…. primera part.

En Fritz Klein, el protagonista d’aquesta història, va néixer el 7 de maig de 1915 a Berlín, en una família petita burgesa que tenia la llar en un dels millors barris de la ciutat, a la Leipziger Strasse, un barri comercial a tocar de la Potsdamer Platz, una de les places més importants i amb més vida de la ciutat per les seves botigues, els seus carrers il·luminats, els seus tramvies, la seva gent…. La família Klein formava part de la petita burgesia alemanya gràcies als negocis que va fer l’avi patern, en Berger Klein, que havia mort sobtadament el 20 de desembre de 1900. El pare d’en Fritz, en Barnard Klein, tenia una reconeguda petita fàbrica de teixits, la Klein, situada a prop de casa, al sud de la Wilhelmstrasse, molt a prop del Landwehkannal, que li havia deixat el seu pare com a herència. En aquells moments, en Barnard estava a les trinxeres d’Arras, França, lluitant contra les tropes franceses i britàniques en la Primera Guerra Mundial. En Barnard era un home culte, autodidacte i políticament tenia ideals liberals i pangermanistes, però simpatitzava amb el Partit Socialdemòcrata. S’havia llegit des de Marx a Nietzsche, li agradaven alguns ideals dels hegelians d’esquerres, i era un apassionat lector de les novel·les, sobretot li encantava Mort a Venècia de l’any 1913 d’en Thomas Mann, tot i que discrepava amb les idees bèl·liques d’en Mann. Admirava tant a la Rosa de Luxemburg per la seva valentia en el Parlament alemany, tot i que discrepava amb la seva teoria de que el capital es desenvolupava dins d’un sistema tancat, com a en Theodore Roosevelt, perquè s’havia  enfrontat als monopolis nord-americans tot i que no li agradava la seva política imperialista i proteccionista. Divinitzava la figura del canceller Otto von Bismarck perquè havia reunificat alemanya el 1871 i pels seus projectes socials, però l’hi criticava no haver legalitzat el Partit Socialdemòcrata, tot i que pensava que els marxistes havien de ser lluny del Parlament. La mare d’en Fritz, la Luane Klein, originària de Dresden, era una dona senzilla, elegant i amb un fort caràcter. Des de que es va casar amb en Barnard va passar a ser la mestressa de casa, tot i que sovint anava a la fàbrica del seu marit per controlar els comptes de l’empresa i per elegir i verificar els teixits que en sortien d’allí. No era tant culte com el seu marit, no va poder estudiar a la Universitat perquè els seus pares, en Conrad i la Felda, eren obrers i no es podien permetre aquell luxe. Tot i no entrar en depèn de quins debats, la Luane era qui prenia les decisions importants de la família i de la casa. El matrimoni Klein ja tenien un fill, en Marwin, que havia nascut el 5 de setembre de 1913 i des del primer dia es va convertir en la nineta dels ulls de la família pel fet de ser l’hereu. Amb ells hi vivia la mare d’en Barnard, la viuda Elise Klein, una dona afable però molt tocada per la mort sobtada del seu marit. Tot hi que encara es podria considerar jove, va néixer el 7 d’agost de 1862, semblava una dona més gran i es quedava sempre tancada a casa cuidant de la família perquè no tenia ganes de veure a ningú i li agradava la vida senzilla amb la família. La seva vida no anava més enllà de la seva habitació sempre pol·lïda a l’enorme cuina on no hi faltava mai cap estri o en el menjador, on s’asseia en una cadira encoixinada al costat de la llar de foc.

El negoci dels Klein havia anat a l’alça des de principis del segle gràcies a l’auge econòmic alemany, havien passat amb pocs anys de tenir 4 treballadors a tenir-ne 24, i venien els teixits a grans empreses que després en feien vestits de luxe o cortines de gran qualitat. Alguns d’aquests teixits varen servir per fer les catifes del Palau Reial del kàiser Guillem II, que de vegades demanava vestits púrpura per demostrar el seu rang. Però l’empresa va quedar tocada amb la Primera Guerra Mundial quan en Barnard va tenir que anar a lluitar en el front occidental el desembre de 1914 després de passar un parell de mesos entrenant-se a l’Escola d’artilleria i enginyers de Charlottenburg. El jove empresari hi va anar amb resignació perquè detestava la guerra; no aprovava la política expansionista del Parlament alemany i volia ser present en el moment que el seu fill, en Fritz, nasqués. Mentre era fora creient que lluitava per la nació, l’empresa la dirigia la seva esposa, que al principi amb l’embaràs se li va fer molt complicat prendre les decisions i no podia estar les hores necessàries a dins la fàbrica perquè no hi tenien calefacció. A més, va tenir que substituir els obrers que havien anat al front per les dones d’aquests obrers i va contractar a un parell de nois que no tenien edat per anar a lluitar però si per cremar-se els ulls en torns llarguíssims. Les dones, que estaven totes com la Luane molt preocupades pels seu marits, varen enganxar en els vells telers de color verd una targeta postal on es veia la figura de Jesús beneint als soldats de l’Emperador Guillem II que es dirigien a França. Per elles era la convicció de que Déu els protegiria dels mals de l’estranger. Lògicament, amb la guerra, l’empresa no funcionava al mateix ritme que abans, però subsistia sense problemes perquè els clients dels Klein sempre estaven desitjosos d’aquells preuats teixits que després es comercialitzaven amb facilitat per tot Alemanya. Gràcies al funcionament de l’empresa la família no va patir les greus conseqüències que patia la majoria de la gent per la Gran Guerra, però cada dia i cada minut patien per la vida d’en Barnard, que no era molt hàbil amb les armes i tothom sabia que no desitjava anar a lluitar com els demés alemanys que estaven al principi entusiasmats pel conflicte que esperaven que fos breu. En Barnard, que fins llavors mai havia tocat una escopeta o una pistola i molt menys una granada, no simpatitzava amb la promesa del govern d’un nou horitzó nacional, i estava tot el dia atrinxerat tremolant i suant de por pensant en el moment que hauria de prémer el gallet. El soroll de les escopetes, els morters i els crits dels seus superiors no el deixaven dormir durant la nit i durant el dia es movia sonàmbul pels estrets passadissos de les humides trinxeres mentre sentia d’en tant en tant l’himne no oficial Heil dir im Siegerkranz. Quan la Luane va parir el 7 de maig en un petit hospital de la ciutat hi va veure que havia portat al món un nen, sense pensar-s’ho ni un segon li va posar el nom de Fritz en honor a en Frederic el Gran, conegut com el Vell Fritz. Ella l’hi hagués fet gràcia tenir una nena, però veient la guerra preferia ara un nen.

Amb l’avanç de la guerra la família va començar mica en mica a patir les restriccions, comprar en el mercat negre ja se’ls va fer habitual, i els naps es varen fer un plat habitual en els tots els àpats. Els cuinava l’Elise sense saber molt bé com dóna’ls-hi un gust. Abans de menjar-se’ls, l’Elise es tancava uns segons al rebost del costat de la cuina per beure’s d’amagat un vas de conyac que guardaven per quan tornés en Barnard. D’aquesta manera, el petit Fritz va fer els seus primers plors, els primers passos i va pronunciar les seves primeres paraules sense tenir el seu pare, que encara estava lluitant en una guerra que ja es veia que no seria tant curta com es pensaven.

El 1916, mentre en Fritz començava a caminar per sobre del fred gres del menjador de casa, en Barnard va comandar un petit batalló després de que haguessin sobreviscut en la Batalla de Verdun. Però ell, que era molt ben considerat pels seus companys d’armes, només tenia en el cap a la seva esposa i els seus dos fills. Des de Berlín, amb la intranquil·litat de no saber com estava el seu marit, la Luane,  que no podia estar gaire pels seus fills perquè estava ocupada a la fàbrica intentant continuar produint i venent teixits, es trobava en que cada dia que passava li era més complicat tirar endavant per cobrar i per aconseguir matèries primes. Sense la seva mare, el petit Fritz plorava molt en aquell ambient i estava, juntament amb el seu germà, sota la vigilància de la seva àvia, a qui adorava amb passió tot i el seu caràcter reservat i enigmàtic. Entrant el 1917, els dies es varen fer més terribles per la pobra Luane, que anava esgotada durant tot el dia i estava molt preocupada pel seu marit, però ara temia per la seguretat dels seus fills davant d’un clima cada cop més inestable a la ciutat, que va quedar plena de gent pidolant per engrunes de pa. Per intentar comprendre la guerra sovint es comprava la revista Der Welt Krieg en una petita llibreria situada molt a prop de casa, a l’altra banda de la carretera, que duia un noi jove i grassonet anomenat Martin amb la seva xicota, la Sophie, una dona presumida i que sempre l’hi agradava anar perfectament perfumada per atreure als clients masculins. Al cap d’unes setmanes, les 24 hores del dia eren de constant patiment i només es tranquil·litzava un moment quan de vegades es trobava anant a la fàbrica a un predicador que coneixia, que en veure-la tant preocupada i amb una cara blanca i demacrada de no dormir a les nits, li deia amb convicció:

Gott mit uns. (Déu estar amb nosaltres).

A l’abril de 1917, la tensió va anar augmentant pels carrers de la ciutat i de poc la Luane es va veure atrapada enmig d’una manifestació de treballadors de les indústries armamentístiques de Berlín i Leipzig, que protestaven perquè patien fam per les restriccions de guerra. En veure’ls amb cara de pocs amics agitant els punys per mostrar la seva indignació,  es va tancar de dret a casa i es va posar a plorar juntament amb els seus fills a la seva habitació del segon pis mentre l’Elise vigilava la porta i les finestres del menjador amb una fusta perquè no hi entrés cap manifestant o delinqüent. Els caps de setmana, per calmar-se i no pensar en res, es comprova la revista berlinesa Kladderadatsch, però fins i tot a la revista satírica i trobava la guerra. Els següents mesos, mentre en Fritz deia les seves primeres paraules seguides, la situació va anar empitjorant per moments i el gener de 1918 es va tornar a produir una manifestació de mig milió de persones a la capital alemanya que reclamaven acabar amb la guerra per les restriccions alimentàries. Les treballadores de la fàbrica es varen unir aquest cop a la protesta, una de les seves companyes se l’hi havia mort el marit en el front i a una altra el seu fill havia mort de fred en no poder escalfar la casa. Prevenint que hi haurien maldades, La Luane es va tancar a casa amb els seus fills pregant perquè s’acabés tot aquell desordre que patien. Per distreure’s i perquè els seus fills no la veiessin plorar encenia cada dia el foc de la llar de foc gràcies als diaris que en Martin li donava després de plegar.

El març de 1918 els alemanys varen començar una important ofensiva contra als francesos. El batalló que dirigia en Barnard va ser dels primers en entrar en foc matant a uns quants soldats francesos vestits amb el seu uniforme blau i armats amb les seves Hotchkiss Mie 1914. Però, en una emboscada enmig d’un bosc, es varen veure superats en número i els francesos els varen disparar amb les seves M1914 de 7 mil·límetres sense contemplacions des de darrere d’un pujol, assassinant a la majoria dels soldats del batalló d’en Barnard. Mentre corria atemorit buscant refugi i veient com els seus companys queien abatuts a l’humida herba alta, en Barnard va rebre un tret que li va ferir greument la cama dreta. Cridant de dolor mentre sentia els trets dels francesos, va fer el cor fort i es va aixecar enmig dels trets i en trobar a un seu company malferit per un tret de bala a l’estomac el va recollir amb els seus braços i el va portar a darrere un arbre esperant reforços. Un cop varen arribar els reforços i els francesos varen abandonar el pujol varen ser evacuats. Tothom patia per en Barnard, inclús més que pel seu company d’armes que estava greument ferit, perquè la majoria el valoraven molt pels seus discursos que els donava per passar l’estona a les trinxeres i per la seva humilitat i senzillesa. Primer va ser portat a un hospital de campanya a tocar de la frontera, on un metge sense gaires miraments i amb una cigarreta a la boca li va dir que li amputaria la cama perquè no li sabia treure la bala al genoll. Desesperat, en Barnard només pensava en sortir d’aquell hospital ple d’infeccions i de virus i sense cap tipus d’higiene. 7 de cada 10 ferits haguessin sobreviscut només netejant-se les seves ferides. Un cop se li va parar l’hemorràgia el varen portar amb ferrocarril a un hospital militar d’Alemanya, on el varen tranquil·litzar quan li varen explicar que no li haurien d’amputar la cama, tot i que quedaria coix per sempre més. Resignat i amb el dolor constant a la cama que el cremava per dins, en Barnard es va agafar aquella ferida amb certa felicitat per haver de tornar a casa sabent que per fi veuria als seus dos fills, que en prous feines en sabia res apart de per les cartes que li enviava la Luane.

Després d’uns llargs mesos de recuperació a l’hospital militar de Beelitz-Heilstätten, al sud-est de Berlín, en Barnard va entrar amb llàgrimes als ulls a la seva casa de Berlín després d’estar-hi 3 anys i mig fora. Era el juliol de 1918, just al moment que l’Imperi Alemany havia arribat a la seva màxima extensió. Quan va obrir la porta negra de la casa no esperava ser rebut amb tanta alegria pels seus familiars i amics més propers del barri que l’esperaven en l’ampli menjador. Tothom coneixia la seva gesta, era un heroi per tothom, fins i tot el diari berlinès Berliner Tageblatt havia publicat com el comandant Barnard havia salvat a un soldat greument ferit abatut a terra mentre els francesos els disparaven sense contemplacions i per l’esquena. Els nens se’l miraven amb cara d’admiració i les dones es miraven amb gelosia a la Luane per tenir un marit tant valent i a casa. Però en Barnard, que al principi havia d’anar amb un bastó per caminar fins que la seva cama li tornés a agafar força, no volia ser vist com un heroi, no li agradaven aquelles mirades i lluny d’això els va demanar a tots els presents que el deixessin sol amb la seva família per poder estar amb els seus fills. Tothom va entendre aquell acte com un gest d’humilitat i va marxar feliç en veure’l amb bona cara, però la realitat era que en Barnard estava irritat perquè aquella guerra que tant odiava l’havia deixat coix i no volia parlar amb ningú d’aquell fet que se li repetia constantment a la seva ment.

Després de tancar la porta quan va sortir l’últim veí, en Barnard es va dirigir de dret amb el seu bastó al menjador per veure per primer cop al seu fill Fritz, que en aquells moments tenia 3 anys, i a en Marwin, que ja era tot un vailet impacient per conèixer el món exterior. En Fritz es mirava al seu pare amb desconcert, no l’havia vist mai, i es pensava que era un home vell perquè anava amb un bastó de fusta com alguns veterans de la guerra de Sedan que passejaven orgullosos amb les seves Creus de Ferro i els seus cascs prussià amb punta pel carrer perquè els hi donessin una mica de menjar per alimentar a les seves famílies. La Luane estava feliç en aquell moment per veure al seu marit però els seus ulls no amagaven una certa tristor i estranyesa en veure’l coix i tant prim. Quan en Barnard va veure la cara de la seva esposa li va cridar de males maneres mentre es tocava la cama dreta:

No em miris d’aquesta manera! No ho suporto! Aquesta maleïda guerra m’ha destrossat la vida, m’ha fet perdre molts moments fantàstics amb els meus fills i ara no hi podré n’hi jugar a pilota amb ells. Aquesta guerra tindrà unes greus conseqüències per mi, em marcarà la resta de la meva vida. Ja ho veuràs.

Trista i escoltant els renecs del seu marit, la Luane el va abraçar amb calidesa i li va assegurar que tot aniria bé i que se’n sortirien com havien fet sempre en el passat. Enfonsat i tremolant de ràbia mentre agafava amb força el bastó que volia llançar per la finestra, en Barnard es va posar a plorar i s’eixugava les llàgrimes amb un mocador blanc que la seva mare l’hi va portar de la cuina perquè no volia que el veiessin els seus fills plorant. Després de deixar la jaqueta i el barret en una cadira, es va asseure a la seva butaca de la biblioteca privada que havia muntat a casa, a la següent sala després del menjador, entre el rebost i les escales que pujaven al segon pis. Mirant-se atentament tots els seus llibres, en Barnard li va preguntar amb veu baixa a la seva esposa com anava l’empresa. Esbufegant per haver-li de confessar la veritat, la Luane li va explicar sense embuts i amb fermesa que anaven fent com podien però que les coses s’havien complicat molt els últims mesos. Aixecant-se un moment per mirar-se el llibre d’en Mann, La mort a Venècia, que tenia ganes de tornar a llegir, en Barnard va cridar mentre es repenjava a la prestatgeria perquè encara li costava estar dret sense el bastó:

Tot és per culpa d’aquests maleïts parlamentaris que han enganyat al kàiser Guillem alhora de dirigir la guerra. Són tots uns covards. Ells haurien d’anar a la guerra i no el poble.

Els següents mesos en Barnard es va anar adaptant de nou a casa, i quan Alemanya s’estava enfonsant en el front occidental després de l’arribada de les tropes nord-americanes, a Berlín, com a la resta d’Alemanya, les condicions de vida es varen complicar molt i molts obrers berlinesos es varen manifestar encontra de les restriccions, la falta de productes i els baixos sous. Les dones de la fàbrica Klein es varen afegir de nou a aquelles protestes, no ho feien encontra de la família Klein, que tant estimaven, de fet elles també consideraven a en Barnard com un heroi de guerra i com un exemple, sinó que es manifestaven per exigir la pau en el kàiser, que començava ser desprestigiat. Mentre es manifestaven pels bruts carrers de la ciutat, la Luane es desesperava; veia com cada dia les coses anaven pitjor tant en la fàbrica com a casa per la falta de matèries primes i d’aliments, i veia com el seu marit es quedava el dia a la seva butaca amb el seu batí blau marí reflexionant sense saber en què mentre renegava de que volia fumar-se una cigarreta. En Barnard no aguantava aquella seva nova situació i menys li agradava continuar sent venerat per la gent del barri; molts anaven a casa seva a donar-li les gràcies per haver lluitat a la guerra per ells i inclús li donaven petits regals humils. Alguns moments s’animava pensant que aviat podria acabar la guerra i animava a les seves treballadores a manifestar-se per exigir la pau, l’abdicació d’en Guillem II i el retorn dels seus marits a casa.

D’aquesta manera, en Barnard es passava aquells decisius moments per Alemanya a casa assegut a la butaca de la seva particular petita biblioteca, on fullejava cada matí, cada tarda i cada nit, a les principals obres de la literatura alemanya. Amb resignació i callat es deixava endur pel Werther d’en Goethe, fullejava la Brockhaus, la principal enciclopèdia alemanya, que no li agradava pel seu caràcter racista, i escoltava amb el seu gramòfon col·locat damunt d’una tauleta al costat de la butaca a Beethoven, tot i que a vegades havia d’apagar la música perquè feia plorar al petit Fritz. No suportava a en Wagner pel seu antisemitisme i mai va escoltar la seva música. Mentre llegia sense massa atenció es preguntava què havien fet malament per acabar d’aquella manera en una guerra que considerava ja inútil i nefasta. Tenia clar que s’havia exaltat de males maneres al nacionalisme, que ell havia considerat en el seu temps de joventut com a positiu per tot el que havia portat a la cultura alemanya, inclús havia format part de la bildung, i pel militarisme. Caient-li les llàgrimes mirant-se la seva cama dreta, es quedava impotent a la butaca mentre contemplava els seus fills jugant a pilota pel menjador mentre la seva àvia els renyava perquè picaven a les partes.

En Fritz es va passar aquells últims dies de la guerra encara adaptant-se a tenir el seu pare a casa, però tot i passar unes quantes setmanes des de que havia tornat del front el continuava veient com un estrany que estava malhumorat i que es passava els dies a la butaca llegint novel·les mentre cridava desitjós que la guerra acabés. Els nens, que eren cuidats per l’àvia Elise, a partir del 1918 també varen ser vigilats pels avis materns, en Conrad i la Felda Fischer, que eren de Dresden i s’havien instal·lat a casa de la seva filla perquè anaven necessitats d’aliments per les fortes restriccions i la falta de diners. Amb ells també hi havia vingut la Greta, la seva altra filla, que es passava el dia a casa sense fer res i era mantinguda pels seus pares tot esperant casar-se un dia amb un noi ric que la mantingués. Tots tres dormien al tercer pis de la casa en una habitació molt gran moblada on hi cabien perfectament tres llits. Amb la família de la seva dona a casa, en Barnard encara es va tancar més a la seva biblioteca.

Finalment, a l’octubre de 1918 el nou govern del canceller Max de Baden va negociar la pau i l’11 de novembre de 1918 els alemanys es varen rendir i es va acabar la guerra que portaria el Tractat de Versalles i la República de Weimar. En produir-se l’últim tret, per primer cop en Barnard va creure en la democràcia i en la república, dos conceptes nous pels alemanys, però estava molt preocupat pels disturbis que vivia Berlín i que podia veure cada dia des de la finestra del menjador. A la casa dels Klein es va veure aquella dolorosa derrota amb alegria perquè per fi tot havia acabat i tots estaven convençuts de que ara s’acabarien totes les penúries per les que havien passat, tot i que eren poca cosa comparat amb les que havien patit la majoria dels alemanys. La guerra havia deixat a Alemanya un milió de morts per la fam. En llegir la notícia de que s’havia acabat la guerra, en Barnard va cridar des de la seva butaca content i esvarat a la vegada:

Ja era hora! S’ha acabat aquesta barbàrie, mai més es tornarà a repetir una guerra tant desastrosaJa podeu portar el conyac!.

Al migdia d’aquell 11 de novembre, en Barnard, content pel final de la guerra però trist perquè no s’havia pogut beure la seva copa de conyac ja que l’Elise feia temps que se l’havia acabat, va anar al Reichstag vestit amb la seva gavardina vella i el seu barret de color ocre per sentir la proclamació de la República per part del vicepresident del Parlament, el socialdemòcrata Philipp Scheidemann, des de la finestra del Reichstag. Però l’alegria li va durar com el puro que es fumava amb molt d’orgull, perquè a la tarda va saber que el comunista Karl Liebknecht, que va fundar la Lliga Espartaquista, va proclamar en una manifestació en el Zoològic de Berlín la República Socialista. De seguida grups comunistes varen sortir al carrer per fer-se amb el control del govern i, tenint més por que una eruga, en Barnard es va tancar a casa amb la seva família. Al cap de poc de que comencessin els aldarulls, la revolta comunista va ser sufocada violentament pel govern d’en Friederich Ebert amb el suport dels socialdemòcrates. En Barnard des del menjador de casa va donar suport al President Ebert, no volia de cap de les maneres que es nacionalitzessin les empreses, i va prohibir a la seva família sortir a fora al carrer mentre durava la revolta i les repressions. Per protegir a la seva família va fer baixar les persianes de casa i aquell dia tots varen menjar al rebost mentre sentien aïlladament i llunyament algun tret.

El conflicte entre els comunistes i els socialdemòcrates pel poder va agafar més força el 23 de desembre quan els mariners de l’Exèrcit, que tothom es pensava que estaven al costat dels comunistes però que en realitat només exigien la seva paga, varen ocupar la Cancelleria del Reich, varen tallar les línies telefòniques, varen posar el Consell de Comissaris del poble sota arrest domiciliari i varen detenir al socialdemòcrata Otto Wels. Durant el matí del dia de la nit de Nadal, els mariners varen ser atacats per l’Exèrcit i a casa dels Klein es varen poder sentir perfectament els trets que varen acabar amb més de trenta baixes a més de la mort de civils en el combat. En sentir les pistoles, les escopetes i els crits de la gent, en Barnard va  recordar les trinxeres que el perseguien al llit i va tornar a prohibir a la família sortir de casa i es varen quedar tancats al menjador esperant que l’Exèrcit posés ordre, tal i com va ser finalment. Quan en Fritz s’acostava a la finestra per veure des de darrera de les cortines què passava a fora, en Barnard li cridava de males maneres que s’apartés de la finestra.

Amb tots aquells aldarulls i aprofitant la feblesa de la República varen venir les protestes de grups conservadors que eren contraris a negociar amb les potències occidentals preveient que els farien pagar cara la derrota que acabaven de patir. A partir del 12 de gener varen arribar a Berlín batallons de la Freikorps armats fins les dents, que varen actuar violentament com esquadrons de la mort i es passejaven amb prepotència pel barri tot ensenyant que eren ells qui tenien les armes. En veure que firmarien un tractat de pau pejoratiu pels seus interessos, molts berlinesos varen sortir al carrer juntament amb la Freikorps per rebutjar aquell tractat. En Barnard entenia des de la seva butaca que era injust firmar un tractat que limités molt Alemanya, sobretot en el sector econòmic, però ho veia com un mal menor davant la possibilitat de continuar amb una altra guerra i estava content amb la proposta de que es reduís la Reichswehr a 100.000 homes. Però les seves simpaties polítiques no les volia mostrar en públic, fins i tot no va tenir el valor de penjar la nova bandera negra, vermella i daurada a fora la casa com havien fet alguns dels seus veïns o com en Martin a la llibreria, i ho va fer en el despatx que tenia en el tercer pis, en el costat esquerre d’on dormien els seus sogres i la seva cunyada. En sortir de casa per anar a treballar o anar a fer una compra s’emprenyava perquè la majoria de la gent amb qui es topava se’l continuava mirant amb admiració ja que el continuaven considerant un heroi de guerra, alguns inclús el paraven perquè els hi expliqués com era de dura la vida al front. Ell acceptava aquest paper sense dir gaires comentaris i sense donar masses explicacions, sabia que si deia tot el què pensava la gent li podria girar l’esquena i el consideraria un traïdor. El clima era massa violent pensava en Barnard, ja havien mort més de 150 persones a Berlín durant aquells enfrontament i ell no volia ser una víctima més. Un dia que va anar a l’Hospital Charité, un hospital universitari situat a prop del Reichstag, per revisar l’estat del seu genoll ja que havia deixat el bastó de fusta, va veure en tornar a casa a uns quants soldats sobre la Porta de Brandenburg fent guàrdia i com molts berlinesos els animaven a destruir el govern. Alguns regalaven flors o tota classe de menjars  a aquells soldats que se sentien com herois amb les seves escopetes a la mà.

El maig de 1919, quan en Barnard va saber que havien trobat en el Landwehrkanal el cadàver assassinat de la Rosa de Luxemburg i el d’en Karl Liebknecht en el Neuer See, en el Tiergarten, tots dos peces fonamentals del Moviment Espartaquista, una revolució que ell havia rebutjat, es va quedar tot el dia molt trist a la seva butaca perquè no acceptava que els socialdemòcrates haguessin comès aquells crims. Tothom sabia que havien mort el gener per culpa del ministre de Guerra, el socialdemòcrata Gustav Noske, un nacionalista conegut per la seva fama d’home dur, i en Barnard cada segon que pensava en aquells assassinats s’anava indignant amb l’Exèrcit i amb en Noske, a qui va insultar amb uns crits tant sonors que varen espantar als dos nens. Tot i estar emprenyat, no sentia gens ni mica la mort d’en Liebcknecht perquè el considerava un traïdor en voler imposar el seu criteri amb una revolució armada, tot el contrari de la Rosa. Tant la Rosa com en Liebknecht varen ser assassinats pels membres del cos de voluntaris Freikorps quan varen reprimir la revolució. Tot i indignar-se i de veure el crim que havia comès el govern que acceptava, en Barnard no volia donar de cap de les maneres suport als comunistes, mai deixaria entrar la falç i el martell a casa, i no va mostrar en públic aquella ràbia que sentia. Els següents dies, cada cop que passejava pel carrer per anar a la feina o per anar a comprar anava veient com estava creixent un fort sentiment bèl·lic nacionalista com el d’abans de la guerra, i com a acte de protesta es va quedar a les tardes tancat a casa assentat a la seva butaca llegint el Capital del borratxo i busca-raons de Trèveris, tot i que no el va entendre ja que se li feia complicat el seu llenguatge, a més de que no simpatitzava massa amb algunes d’aquestes idees d’aquest llibre de caràcter macroeconòmic i filosòfic.

Durant aquells dies negres i foscos de la violenta postguerra, en Fritz va sortir per primer a passejar juntament amb el seu germà pel barri per jugar i tafanejar a les botigues. Sobretot anaven a la botiga de la botiguera jueva Matilda, situada a quatre cases a l’est de la seva, i els dos vailets aprofitaven la imatge d’heroi del seu pare per rebre dels botiguers caramels, tot i que el seu pare no acceptava aquells regals i s’enfadava molt quan els nois tornaven a casa amb les butxaques plenes de llaminadures. Els dos nens jugaven sovint amb els veïns de la zona; la Galiana Metzler, que era un any més petita que en Fritz, va néixer el 25 d’abril de 1916, i vivia a l’altra banda del carrer en un pis petit amb els seus pares, i amb en Georg Hilber i en Lou Mayer, que eren del 1915, i vivien al mateix bloc de pisos, situat dues cases més a l’est de la botiga de la Matilda. Quan el Sol els hi permetia anaven pels jardins del Tiergarten o per a la Potsdamer Platz per caminar, donar menjar els pocs ocells que hi havia i per observar com la gent baixava i pujava dels tramvies per anar a treballar. Però aquelles sortides al carrer es varen acabar ràpidament perquè la ciutat va tornar a  patir forts disturbis entre moviments comunistes i nacionalistes, i en Barnard no els va deixar sortir al carrer sense la vigilància d’un adult, que sempre havia de ser ell. Estava molt capficat amb aquells actes violents que vivia Berlín i va rebutjar de males maneres formar part d’algun grup paramilitar nacionalista quan li varen proposar per la seva imatge d’heroi de guerra i de nacionalista. En aquells moments va poder veure com es gestava la propaganda. Ell no es considerava un ultra nacionalista, tot i que per ell era un alemany de cap a peus, segurament no hi havia ningú que s’hagués llegit tants cop el Werther, tenia un retrat d’en Von Bismarck a la seva biblioteca, parlava un alemany perfecte, però odiava el militarisme prussià i el rei Sergent. Patint la prohibició del seu pare de sortir, en Fritz no entenia massa bé què passava i juntament amb en Marwin es queixaven a la seva mare de que no podien sortir al carrer a jugar amb els altres nens. La Luane els entenia perfectament, però també entenia la preocupació del seu marit i tenia por de que si els passava alguna cosa en Barnard no els podria anar a socórrer per la seva coixesa. Algun cop va intentar convèncer al seu marit de que els deixés gaudir de la infantesa com havien fet ells quan eren nens, però en Barnard li repetia una vegada i una altra que era massa perillós, que els seus temps eren uns altres temps, i cridant pel menjador deia que algun dia passaria una cosa horrible si Alemanya continuava per aquell camí mentre la Luane mirava per la finestra com altres nens de l’edat dels seus fills jugaven tranquil·lament aprofitant el bon dia que feia.

En les següents setmanes la ràdio berlinesa no parava d’anunciar atemptats contra la nova República i es parlava massa sovint d’assassinats, actes violents i lluites al carrer entre bàndols. Tots eren atemptats més o menys esporàdics, però el 13 de març de 1920 es va produir un cop d’Estat, que es coneixeria com el putsch de Kapp. Uns quants militars de les associacions dels cossos de voluntaris sota la direcció del general prussià oriental Wolfgang Kapp varen intentar sense èxit fer-se amb el control del govern alemany a través d’un cop d’Estat. Aquell dia en Barnard era a la fàbrica amb els seus fills, i la seva esposa, embarassada de tres mesos d’una nena, era a casa estirada al llit de la seva habitació del segon pis, que tenia vistes al carrer, per un mareig que l’hi havia agafat, mentre era cuidada per la seva sogra, que li feia una calenta sopa de pollastre. Quan varen arribar les notícies dels aldarulls a la fàbrica per uns veïns de la zona que estaven molt espantats i portaven unes pistoles a la mà per defensar-se, en Barnard va demanar corrents a tots els obrers, que ja tornaven a ser tots homes, que anessin a casa seva i es tanquessin. Buscant amb la mirada als seus fills va córrer tant com va poder en veure’ls. Els dos vailets estaven aquell moment mirant com funcionaven les màquines automàtiques que convertien els fils en teixits de forma màgica per ells. Amb la por al cos i nerviós, sense mirar-s’ho, va agafar als seus dos fills pels braços però va tenir la mala fortuna d’agafar a en Fritz per la seva jaqueta marro amb poca força i el nen es va entrebancar amb una clau anglesa que hi havia al terra i va picar de cara contra una de les màquines trencant-se una dent de davant. En veure la sang que li sortia de la boca després de tapar-se la boca amb les mans, en Fritz es va posar a somicar, però en Barnard, que tenia ben agafat a en Marwin per la seva jaqueta negra, el va tornar a agafar per la jaqueta sense mirar l’estat del seu fill i varen sortir de l’empresa en direcció a casa, que no era massa lluny. En Barnard estava espantat de que per la seva coixesa no poguessin arribar a un lloc segur i per això estava tant alterat i no es mirava l’estat del seu fill Fritz que no parava de plorar. Mentre caminaven per la Wilhemstrasse en direcció nord varen veure a uns quants soldats armats que anaven d’una direcció a l’altra i sentien alguns trets aïllats. En sentir les armes de foc, en Barnard es va posar a tremolar recordant un cop més les trinxeres i no va fer cas a les reiterades súpliques d’en Fritz d’aturar-se perquè li feia molt mal la boca i es tacava la camisa blanca de sang.

Quan varen entrar per la porta de la casa, la Luane els va rebre molt contenta en veure’ls entrar al rebedor sans i estalvis. S’havia aixecat del llit preocupada pel seu marit i els seus fills en sentir els primers trets i es va passar tota l’estona a davant la finestra per esperar-los. Després de mirar-se primer a en Marwin, la Luane va quedar en estat de xoc quan va veure que en el seu fill Fritz li estava sortint molta sang de la boca i que tenia la jaqueta i la camisa tacades de sang. Pensava que estava ferit pel cop d’Estat i es va posar a plorar mentre es deixava caure de genolls per examinar tremolosa al seu fill. En veure que només se li havia trencat una dent de llet de davant es va calmar i li va eixugar la sang amb un mocador dels seus pares, que feia uns dies que havien tornat a Dresden, on precisament provisionalment es dirigia el govern alemany del canceller Bauer, que fugia del cop d’Estat en direcció a Stuttgart. En Fritz es queixava entre plors i en els braços de la seva mare de que el seu pare li havia clavat un cop, però en Barnard, no fent cas de la família, es va asseure a la seva butaca després de llançar el barret al terra i només tenia l’orella posada a la ràdio, que havia comprat feia uns dies i havia posat en un prestatge de la biblioteca, escoltant les últimes notícies, que encara eren molt confuses. Amb la cara estirada en veure que el seu marit es comportava com un covard i que no havia atès al seu fill que no parava de plorar i que renegava durament cap al seu pare, es va dirigir cap a ell amb la mosca al nas, li va apagar la ràdio i li va cridar de males maneres mentre li ensenyava el mocador tacat per la sang del seu fill:

No et fa vergonya! Així no es comporta un heroi deixant el seu fill amb la cara plena de sang. Quina classe d’home ets tu? No vas abandonar el teu company i abandonés el teu fill.

Enfadat i sense escoltar-la, en Barnard li va contestar mentre tornava a encendre la ràdio:

Tu no entens res, no has estat mai en una guerra, i ara fes el favor de deixar-me escoltar les notícies que el que estar passant és molt greu, pot canviar les nostres vides per sempre més. Els prussians tenim massa amor a  les armes i ens hem tornat a clavar una plantofada. No som un país amb un Exèrcit, sinó que som un Exèrcit amb un país.

Trista i amb cara d’odi, la Luane se’l va mirar amb llàgrimes als ulls i després de llançar el mocador a la prestatgeria va pujar a la habitació d’en Fritz, just al mig de la dels seus pares i la de la futura nena, a calmar al seu fill, que estava plorant al seu llit a la falda de la seva àvia Elise, que l’intentava consolar com podia i li donava uns quants caramels que l’hi havia donat la Matilda. Més tranquil i sabent que passava alguna cosa, en Marwin va baixar a baix després de canviar-se a la seva habitació, que era al costat de la dels seus pares i era la primera que et trobaves en pujar les escales i tenia vistes a la part del darrere de l’edifici, i de dret es va dirigir a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare que eren tots aquells aldarulls. No escoltant les paraules del seu fill gran, en Barnard no li va contestar però després de veure que es quedava palplantat davant seu es va limitar a dir-li que era massa petit per entendre aquelles coses i el va convidar anar al menjador.

Després de quatre dies d’incertesa el cop d’Estat va fracassar, en part gràcies a les vagues dels sindicalistes, i el govern alemany va tornar a Berlín i va restablir l’ordre esperat. La família Klein es va passar aquells quatre dies tancats a casa sense sortir i en Barnard no es va ni moure del costat de la ràdio i només s’aixecava per menjar i per anar al lavabo, just al costat dret de les escales per pujar a dalt les habitacions, tot i les supliques de la seva esposa perquè estigués amb ells i els hi expliqués què passava. Després de que tot hagués acabat, en Barnard va reunir content la família en el menjador i els va fer asseure davant la llarga taula de fusta de roure. En Fritz es mirava al seu pare amb temor i no li dirigia la paraula, a la seva àvia l’hi havia dit repetidament que l’odiava i que no li badaria boca. Un cop tots assentats a les cadires de la taula, en Barnard va posar els braços damunt de la taula i els va explicar a poc a poc i mirant-los a la cara que a partir d’aquell moment tenien que anar amb molta prudència pel carrer perquè la situació encara no era segura i els va demanar que a la més mínima tornessin a casa corrents. Mentre estava explicant a la seva família mesures de prevenció, va sonar de cop el timbre de la casa, soroll que va alterar a la Luane que va fer un salt d’espant de la cadira, i l’Elise va anar a obrir la porta en sentir veus de coneguts. Eren els veïns del barri que volien saber com estava en Barnard i sobretot volien saber la seva opinió del què passava. Entre ells hi havia la Klara i en Michael, una parella jove que vivien al costat est dels Klein i eren coneguts per ser molt xafarders, es passaven el dia a fora inspeccionant a la gent. Amb ells també hi havia en Hermann i la Bernardina, que vivien als tercer pis del costat oest de la casa dels Klein i que tenien un fill de deu anys, en Dannel, i en Johannas, un home gran i viudo que sempre mirava al terra per qüestions físiques i que vivia al pis de dalt la botiga de la Matilda en companyia del seu gat, en Bastet. Havia combatut en la guerra francoprussiana i amb molt d’orgull explicava a la canalla les seves gestes, que sovint eren més imaginació que realitat. Alguns pensaven que en Barnard s’havia unit als colpistes, la Klara inclús va dir que l’havia vist amb una escopeta pel carrer. Aixecant-se de la cadira i amb cara de pocs amics, en Barnard els va atendre a l’entrada de la porta sense deixar-los entrar al rebedor i els va explicar que Alemanya no estava segura i va definir la República de dèbil i poc contundent. Escoltant-lo amb atenció, els veïns el varen interpretar malament, tots es varen pensar que es posicionava a favor dels colpistes i no varen entendre que el què estaven sentint eren paraules de por cap a aquests colpistes. Aquest temor a nous canvis el sentien la botiguera Matilda o en Johannas o el llibreter del barri, en Martin, que s’havia casat feia pocs dies amb la sempre elegant Sophie. Després de que tota aquella gent marxés contenta pel monòleg que els hi havia regalat en Barnard, en Fritz, refet ja del cop, es va acostar al seu pare i li va preguntar sense gaires manies si podia sortir al carrer a jugar. Tenia ganes d’explicar en els seus amics que havia perdut una dent, però el seu pare li va dir amb un crit que no, que esperés, que tenia tota la vida per jugar. Enrabiat, en Fritz va agafar la pilota que l’hi havia comprat la seva àvia Felda i la va llançar contra la finestra trencant un vidre del menjador, una rabieta que li va merèixer un contundent càstig passant-se una setmana tancat a la seva habitació i durant un parell de dies no va menjar les postres que feia l’Elise. Trobant aquell càstig una mica massa dur per un nen tant petit, la seva àvia l’hi va fer un dia un Butterkuchen (un pastís de mantega amb ametlles al damunt) que tant l’hi agradava en el nen, i d’amagat li va portar a la seva habitació.

Durant les següents setmanes va retornar la normalitat a la ciutat i en el barri, i en Fritz i en Marwin varen tornar a jugar al carrer després de sortir del col·legi privat a que anaven. Però la tranquil·litat va tornar a durar poc a casa dels Klein quan en Barnard es va indignar en conèixer els resultats de les eleccions del juny de 1920. No deixant de llegir els resultats mentre es menjava uns quants caramels que els hi portava la Matilda per en Fritz, es va enfurismar en veure que havia augmentat el número de vots dels partits d’extrema dreta i d’extrema esquerre i en canvi els socialdemòcrates, els seus, varen perdre el 50% dels vots del gener de 1919. Cridant des de la seva butaca amb un caramel de maduixa a la boca per no pensar en el tabac, en Barnard anava renegant cada cop en veu més alta:

Sembla que la gent vulgui la guerra un altre cop, no aprenem dels errors del passat.

En Fritz es mirava el seu pare amb desconcert des del menjador, no entenia què passava i quan li demanava que li expliqués què passava en el país, en Barnard es limitava a recordar-li que era massa petit per entendre-ho i es posava a llegir el diari de nou. Sense donar-hi més importància, en Fritz va tornar a sortir al carrer a jugar amb els seus amics i abans de tornar a casa anava a totes les botigues del barri demanant caramels. A vegades li agradava anar a la carnisseria de la Maria, just al costat est de la casa de l’amiga Galiana, a demanar un tros d’embotit pel dachshund que s’havia comprat feia pocs dies la Sophie a disgust d’en Martin que no suportava els gossos perquè li feien al·lèrgia. La carnissera Maria, una dona jove i molt grassa amb uns cabells rinxolats, vivia dues cases a l’oest de casa els Klein amb el seu marit, en Kurt, que vivia dels lloguers d’uns pisos de dalt al seu pis i es passava el dia fumant cigarretes deixant al seu voltant una aroma a tabac que espantava a la mainada. La parella varen ser dels primers en tenir un cotxe en el barri, va ser el cotxe elèctric Lohner-Porsche propulsat per 4 motors elèctrics integrats en les rodes del vehicle. El cotxe no els va durar gaire perquè un dia en voler esquivar uns nens que varen travessar la carretera sense mirar res, en Kurt va fer un violent contra-volant i va picar contra una farola xafant tot el cotxe.

L’1 de setembre de 1920 va néixer la Katrina. Aquest naixement es va viure amb molta alegria a la casa i en Barnard es va animar de cop en veure a la seva filla fent els seus primers plors. Era la seva primera nena i li feia molta il·lusió. Però quan les coses anaven bé a la casa dels Klein, la fàbrica començava a patir les conseqüències de la dura crisi que s’estava apropant quan alguns clients varen deixar de pagar. Amb els primers problemes econòmics a la fàbrica, en Barnard va ser més indulgent amb els seus fills ja que estava massa preocupat per la pujada dels preus i es passava el dia tancat a la fàbrica intentant convèncer als treballadors de que no podien cobrar tant. Els recordava que amb la República se’ls havia reduït la jornada laboral, passant de 10 hores a 8 hores, i per tant considerava acceptable una reducció de sou. Mentre a la fàbrica hi havia maldecaps per en Barnard i pels pobres obrers que estaven molt espantats davant la possibilitat de ser acomiadats si es posaven masses durs, en Fritz i en Marwin es passaven les tardes al carrer jugant amb els seus tres amics; la Galiana, en Georg i en Lou. En Fritz li agradava cada cop més jugar amb la Galiana a fet i amagar per l’extens barri, i de seguida es varen fer amics inseparables. Li agradava la senzillesa i l’alegria que despertava aquella petita noia, que ja demostrava una intel·ligència fora del normal parlant de política i del país amb els seus veïns. Sovint en Fritz li donava els caramels que els botiguers li donaven pel seu pare, considerat encara un heroi tot i quedar-se els dies tancat a casa suant de por. La botiga d’alimentació de la Matilda, que acabava de fer quaranta anys i sempre estava alegre en veure’ls, els hi donava a més dels caramels una Weisswurst (salsitxes blanques de carn de porc i de vedella) que tant li feien caure la baba a en Fritz. D’aquesta manera, jugant pels carrers de prop de casa amb els seus amics i anant al col·legi, en Fritz va començar a relacionar-se amb el barri i ja es coneixia el nom de la Leipziger Strasse. Quan volia fer més el tafaner es passava hores i hores mirant com passaven els tramvies plens d’homes que anava a treballar a les fàbriques de fora la ciutat i després es quedava encantat mirant els ocells dels arbres del voltant de la Potsdamer Platz mentre frisava per pujar en un autobús de dos pisos amb la Galiana per inspeccionar més carrers. De vegades es perdia tot sol pel carrer en veure a tanta gent dirigir-se cap a la Potsdamer Platz per agafar el tramvia i algun cop la Klara, que sempre estava al cas, el portava a casa en veure’l perdut. Més d’un cop va estar a punt de ser atropellat pels pocs Selve que passaven pel carrer.

El 26 d’agost de 1921, el pacifista i polític jueu Matthias Erzberger va morir assassinat a mans de dos militars. Aquella notícia va posar en estat d’alerta a en Barnard, que va creure que tornaria a produir-se un cop d’Estat i va anar a buscar de seguida els nens, que estaven a fora casa jugant a pilota davant la llibreria d’en Martin. De seguida que va travessar el carrer es va trobar amb en Marwin, que estava xutant la pilota amb en Lou a la paret de la llibreria, però no trobava per enlloc a en Fritz. Tranquil en pensar que no podia haver anat massa lluny, va començar a preguntar a la gent si l’havien vist. En no tenir resposta, en Barnard va deixar a en Marwin a casa i sense dir-li res a la seva esposa de que no trobava al seu fill, va començar a trucar a totes les portes de les cases dels veïns per veure si sabien on era. Tots li contestaven que no ho sabien, que no l’havien vist, però tots el varen ajudar a buscar el petit Fritz. Al cap de pocs minuts tots els veïns i la gent propera a la família Klein varen començar a buscar el nen. La Matilda estava tant preocupada pel seu client preferit que fins i tot va abaixar la persiana de la botiga per buscar-lo i en Martin va enviar-hi a la seva esposa Sophie, que amb el seu llarg vestit no va avançar més de quatre metres de la llibreria. Ningú sabia on parava i en Barnard s’anava desesperant. En aquells moments tornava a poc a poc de la Wilhelmstrasse el vell Johanass i en Barnard va córrer cap a ell per preguntar-li si havia vist el seu fill. Fregant-se el front per recordar per on havia passat feia pocs minuts, en Johanass els va dir tant tranquil que l’havia vist que anava en direcció est i que es pensava que anava als pisos dels seus amics. Pensant que el seu fill era un malcriat i que el feia quedar malament, en Barnard es va posar a buscar-lo com un boig, anava d’una banda a l’altra mentre cridava el seu nom en busca de resposta. Pensava en aquells moments que potser l’havien segrestat o assassinat i s’anava posant cada cop més nerviós. Dos policies que passejaven pel carrer fent patrulla es varen alarmar en veure a tanta gent al carrer i es varen pensar que era una manifestació encontra de l’assassinat del polític i varen agafar les seves pistoles pensant que potser els haurien de reduir a la força. Quan varen ser informats de que estaven buscant un nen es varen afegir a la batuda. Tothom buscava per les botigues, per sota els tramvies, per la Potsdamer Platz, per les galeries Wertheim, però res, no era enlloc. Unes hores després, quan faltava poc perquè el Sol es pongués, varen trobar a en Fritz passejant tant tranquil a la vora del Kupfergraben, un canal del riu Spree, acompanyat per la seva amiga Galiana mentre menjaven distrets i amb tota la innocència uns quants caramels i contemplaven el canal en busca de peixos. Quan el pare el va veure tant tranquil li va venir un atac de ràbia mentre pensava emprenyat:

Jo patint tant per ell, i ell passejant tant tranquil·lament amb la seva amiga.

Ràpidament es va apropar cap a ell i amb una cara vermella de ràbia, el va separar de la seva amiga violentament, i li va donar unes quantes dures bufetades a la cara. Després de que en Fritz es posés a plorar de dolor, en Barnard el va agafar pel braç i se’l va emportar cap a casa mentre el nen somicava desesperat i cridant contra el seu pare sense saber què estava passant i què havia fet malament. Mentre anava caminant empès pel seu pare s’anava tocant la galta, que tenia vermella de tantes bufetades, i anava veient la cara de tota la gent que l’havia anat a buscar. Els veïns que varen veure tota aquella escena no es varen indignar per aquelles bufetades perquè entenien el patiment d’en Barnard i s’ho miraven amb orgull creient que era una mostra del caràcter autoritari d’en Barnard i pensaven que aquella era la manera d’educar a un fill. El seguien com un exemple a seguir. Quedant-se sola mentre funcionaris de l’Ajuntament encenien les faroles, la Galiana va tornar cap a casa pensant que a ella ningú l’havia anat a buscar.

Després d’arribar a casa en Barnard va tornar a fer tancar la família a casa i la seva indignació va créixer encara més quan va saber que el físic alemany nascut a Hongria, en Philipp von Lenard, el guanyador del Premi Nobel de Física el 1905 pels seus treballs sobre els raigs catòdics, es va alegrar públicament de l’assassinat de l’Erzberger. Trist, es va deixar caure a la seva butaca negra i es va quedar una estona reflexiu pensant que Alemanya estava embogint, que no s’estava comportant tal i com havia dictat en Von Bismarck, que ja no eren aquella nació que havia de liderar el món amb la seva cultura, la seva ciència i la seva tecnologia que tant havien envejat les altres potències. Després de que no es produís cap més aldarull tot va tornar a la normalitat i la família anava pensant cada cop més que en Barnard s’estava alterant de forma exagerada i irracional. L’Elise durant aquell temps li va prohibir beure cafè perquè no s’alterés encara més.

Al cap d’uns dies en Fritz va tornar a sortir al carrer amb tota la normalitat i va continuar jugant despreocupat amb els seus amics, tot i que quan tornava a casa tenia por del seu pare, a qui sempre veia malhumorat a la butaca llegint, i de seguida que saludava a la seva àvia es tancava a la seva habitació per fer els deures del col·legi o jugava amb el seu germà o amb la petita Katrina sense dir-li res en el seu pare.

Els preus dels aliments i dels productes bàsics varen créixer progressivament arribant a valer sis vegades més que feia un any. Empipada per la pujada de preus, la Klara un dia que va entrar a la botiga d’alimentació li va recriminar a la Matilda aquell augment i li va dir mig en broma:

T’estàs fent d’or a costa meva eh! Aiii!!! Que no podré comprar més.

Sense moure’s del taulell, la Matilda li va contestar mentre li senyalava a fora:

Ja ho pot ben dir! No veu el nou vehicle que m’he comprat! Miri’l, el tinc a fora aquí aparcat. És una joia.

Només veient una bicicleta verda i vella aparcada al costat de la farola negra, la Klara li va fer un petit somriure en veure que l’hi estava prenent el pèl, la Klara li va deixar anar:

I diamants? Que en té? Vosaltres els…..

Abans de que pogués continuar, la Matilda la va interrompre per dir-li si s’havia tornat boja. Veient que no li volia dir res, la xafardera de la Klara va callar i va comprar un parell de pebrots, llenties, ous, patates, pastanagues i unes quantes pomes per després marxar cap a la carnisseria de la Maria per també queixar-se dels preus. De fet, tots els botiguers varen pujar als preus, però cap d’ells s’enriquia, ans al contrari, ja que els productes que volien vendre els hi costaven molt més que abans. Els sastres Oskar i Franziska, que eren un matrimoni ja gran amb nets i que vivien a un pis al damunt de la carnisseria de la Maria, no es guanyaven gens bé la vida. El taller era en el mateix pis, al costat del menjador i en una petita habitació hi tenien tres màquines de cosir, una taula de fusta valenta per confeccionar-hi la roba i en un racó hi tenien un mirall que anava dels peus fins al cap perquè la gent pogués veure com els hi quedava la roba. El matrimoni Reparaven molts vestits de la gent del barri, sobretot de la gent més humil que no es podia comprar un altre vestit o una altra peça de roba, però tot i cosir molt i molt no arribaven mai a final de mes i sempre havien d’acabar demanant diners als fills per poder-se comprar menjar. A canvi, això sí, cuidaven els nets.

El 24 de juny de 1922, en Barnard es va sentir orfe quan va saber que els paramilitars, entre ells hi havia l’escriptor nacionalista Ernst von Salomon, havien assassinat al ministre d’Afers Exteriors, en Walther Rathenau, per condemnar, com feia en Barnard, el militarisme que estava vivint el país. Pensant en els seus fills, que estaven tot el dia a fora jugant despreocupats pel carrer, sobretot en Fritz, en Barnard els va prohibir sortir al carrer, però aquest cop la Luane va intervenir-hi i va obligar en el seu marit a deixar sortir els nens al carrer perquè trobava que estava exagerant la situació. Pensant que no l’entenia, en Barnard li cridava alterat i llançant capellans que ella no havia viscut una guerra com ell, però la Luane, que era persistent, va obrir les cortines blaves de les finestres del menjador que donaven al carrer perquè veiés com es vivia pacíficament amb la gent voltant i comprant a les botigues mentre passaven els tramvies amb tota normalitat, i li va dir cridant:

On és aquesta guerra? Aquí no hi ha guerra, són fets aïllats que passen com a altres llocs. Deixa que els nens puguin ser nens, ja n’hi ha prou dels teus temors ridículs. Potser si que et va marcar la guerra.

Resignat i sense dir cap més paraula, en Barnard va deixar de mirar a fora, va abaixar les persianes i se’n va anar un altre cop a seure a la seva butaca per posar la ràdio per sentir Jazz, que s’havia posat de moda a Berlín, per no haver d’escoltar a la seva esposa. No podent-se treure les imatges de la guerra que tant tenia en ment, per fer-les fora va agafar el diari per llegir les últimes actuacions de l’organització pacifista Nie Wieder Krieg d’en Carl von Ossietsky. Mentrestant, en el menjador, després de tenir l’autorització de la seva mare, en Fritz es va posar molt content les sabates blaves i va sortir corrents a fora al carrer per anar a buscar a la Galiana per anar a comprar caramels a la botiga de la Matilda mentre tafanejaven pel barri i perseguien als tramvies. Sovint jugaven en el jardí de la Potsdamer Platz a amagar-se darrere dels arbres i amb ells a vegades s’hi afegia en Dannel, que s’havia deixat el cabell llarg i els explicava amb uns quants llibres a sota el braç que tenia pensat estudiar Filosofia, matèria que en Fritz no va entendre.

A mesura que els dies passaven la crisi econòmica anava avançant i anava empobrint a les famílies alemanyes. Els estalvis de les classes mitjanes varen desaparèixer, el preu dels aliments era casi vuit vegades més gran el 1921 que al final de la guerra i l’any següent es multiplicaria per 130. Els que conservaven la feina varen veure reduïts els seus salaris. Milions d’alemanys que depenien de pensions i rentes fixes procedents d’inversions i d’hipoteques es varen convertir en homes d’aigua. La família Klein varen poder viure amb més o menys estabilitat ja que els seus teixits es continuaven venent a totes parts com un element de luxe. Tot i que no podien pagar tants Reichsmarks als seus treballadors perquè alguns clients no varen pagar o ho feien a llargs terminis, no en varen acomiadar a cap perquè en Barnard sentia compassió per ells i els treballadors li varen agrair, tot i la reducció de sou. En Barnard era molt diferent a altres empresaris alemanys com l’Emil Kirdorf, un empresari despietat i un declarat enemic dels sindicats i de la República de Weimar. De seguida la crisi es va estendre pel barri; la Matilda venia cada cop menys i més car, igual que el llibreter Martin, que sempre tenia diaris per vendre al final de dia i que finalment tenia que llançar, i la carnissera Maria se li caducava la carn cada dos per tres tenint-la que llançar a les escombraries mentre moltíssim gent anava desitjada d’un bocí de carn. Feia poc que una parella jove, en Richard i la Cosmina, que tenien un fill de dos anys, en Hermann, havien vingut al barri i s’havien comprat amb molt d’esforç una pastisseria situada molt a prop de la Potsdamer Platz i a davant de casa dels Klein. A part dels primers dies pel fet de ser nous, no varen vendre gaire pa i sempre tornaven a casa amb quilos de pa que se’ls havia quedat ressec. Per agreujar encara més la imatge del barri, molta gent vaguejava desconsolada per aquell barri buscant alguna almoina de la gent que baixava dels tramvies i sempre hi havia a sota una farola una endevina que li deien Anne, no sabien el seu nom, que tirava les cartes a canvi de quatre monedes perquè la seva família havia quedat arruïnada i no tenien cap ingrés. Aquella pobre dona, vestida amb quatre parracs i feta una pelleringa, va passar a ser un distracció per en Fritz perquè li ensenyava què simbolitzaven cada carta i li explicava els detalls especialment divertits de la vida d’en Gerolamo Cardano.

Un bon dia de 1922, el pare de la Galiana, en Heinrich Metzler, que s’havia quedat a l’atur després de que l’acomiadessin de la seva feina d’obrador a una fàbrica de pells, es va presentar a casa dels Klein per demanar-los feina a la fàbrica. En Barnard el va fer seure de seguida al menjador i li va explicar mentre li oferia una tassa de te que entenia els seus patiments, aviat seria desallotjat del pis, però que per culpa de la situació en què estaven vivint li era totalment impossible poder contractar a un altre treballador perquè amb prou feines podia mantenir al seu personal. Trist i abatut mentre ensumava el càlid te, en Heinrich es va posar a plorar desoladament i li va explicar que no tenien suficients diners per poder viure i que la seva filla ja no podia ni fer dos àpats consistents al dia. Aquells aguts plors els va sentir en Fritz, que estava a dalt a la seva habitació jugant amb el seu germà a fet i amagar sense fer els deures de classe. Amoïnat i reconeixent la veu, va baixar les escales a poc a poc i va escoltar d’amagat la conversa que estaven tenint el seu pare amb el pare de la seva amiga i es va posar molt trist quan va sentir que en Heinrich deia amb llàgrimes als ulls que haurien d’abandonar la ciutat per anar-se’n a Hamburg per trobar unes condicions de vida millor. Sorprès, no volia que la seva amiga preferida marxés del barri, va treure’s les sabates d’estar per casa i va acabar de baixar les escales a poc a poc sense fer soroll. Apropant-se al seu pare per l’esquena va sentir com li assegurava a en Heinrich que faria tots els possibles per donar referències seves perquè trobés una feina, tot i que sabia que era molt difícil que en trobés una. Quan en Fritz anava per tocar l’esquena del seu pare, els dos homes es varen aixecar de la cadira. Mentre s’acomiadaven al rebedor, en Heinrich es va posar el vell barret verd i li va agrair profundament el seu tracte cap a ell i va marxar cap a casa seva enfonsat mentre en Fritz es mirava amb tristor aquella escena. Un cop en Heinrich va marxar destrossat anímicament, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va suplicar insistentment que li donés feina a aquell home perquè no volia que la seva amiga marxés de la ciutat. Assentant-se a la butaca de la biblioteca, en Barnard li va dir amb calma que havia d’entendre que estaven patint una greu crisi econòmica i que li era impossible pagar un altre sou, a més de que amb la vinguda de la seva germana tenien una despesa més gran. Però en Fritz, que no entenia res d’economia i no la volia entendre, li varen caure un parell de llàgrimes i li va dir amb tota la innocència d’un nen que li fes aquest favor i que a canvi faria sempre els deures, ajudaria a l’Elise i es portaria sempre bé amb tothom. Entenent bé els sentiments del seu fill, li va assegurar mentre li acariciava els cabells que faria tots els possible per trobar-li una feina però li va tornar a repetir que a la fàbrica era molt difícil contractar a una altra persona. Eixugant-se les salades llàgrimes amb la mà, en Fritz va anar de dret i enfadat al menjador retraient-li en el seu pare que no hagués estat al seu costat quan era petit. Després de quatre renecs més se’n va anar corrents a veure a la seva amiga pensant que serien els últims moments que estarien junts.

Reflexionant mirant al retrat d’en Von Bismarck, en Barnard va començar a pensar que si contractava a aquell home seria una bona oportunitat per reforçar la seva relació amb el seu fill, que era bastant distant amb ell. Mentre meditava amb la mirada perduda, la Luane va sortir de la cuina i es va asseure a la pota esquerra de la butaca. Agafant la mà dreta del seu marit li va dir que havia sentit tota la conversa i li va explicar que podrien fer un esforç i contractar el pare de l’amiga del seu fill. Fent que sí amb el cap, en Barnard li va fer un decidit petó a la galta i mentre li deia que era la seva consciència va posar-se la jaqueta i va marxar cap al pis dels Metzler per donar-los la notícia.

En pujar al segon pis d’un bloc de pisos vell i humit al costat est de la llibreria, en Barnard es va aturar a davant la senzill porta dels Metzler i va tocar el timbre rovellat de la porta. La Corina, la mare de la Galiana, una dona baixeta i amb els cabells ondulats i rossos, li va obrir la porta i el va fer passar al petit menjador on va ser rebut amb molt d’afecte per en Heinrich, que estava assentat en una butaca vella i esparracada de color ocre mirant sense èxit en el diari si trobava alguna oferta de feina. Pensant en treure’s la jaqueta, va veure que no hi havia penjadors a la paret i es va assentar de seguida en una senzilla cadira de fusta de davant la taula del menjador amb la jaqueta posada. Mirant la cara d’en Heinrich i la Corina va veure de reüll les humils condicions amb què vivia aquella família. El pis era petit, només tenia una petita finestra al menjador que donava a fora al carrer i en prou feines hi entrava la llum, els mobles eren com a mínim de l’època d’en Frederic el Gran, la cuina, que estava situada a pocs metres de davant la porta d’entrada,  es veia que era antiquada i poc equipada, les parets estaven sense pintar i estava plena d’humitats, i tot el pis feia molt mala olor per la falta de ventilació. No sentint-se còmode i intentant no ensumar l’olor a tancat, en Barnard li va dir ràpidament a en Heinrich que el contractava i que demà ja podria començar a treballar a primera hora. No esperant la notícia, en Heinrich primer va quedar impactat i en veure que no li deia en broma es va posar a plorar, però aquest cop d’alegria, mentre la Corina no parava de donar-li les gràcies i li deia que era l’home més honorable del món. En Fritz, que estava a l’habitació de la Galiana, una habitació petita situada al final del passadís a mà esquerre, al costat del lavabo, que no tenia finestres i només hi havia un llit i una taula vella de fusta perquè la Galiana hi estudiés, estava jugant amb la seva amiga pintant uns dibuixos pensant que seria l’últim cop que es veient. En sentir la veu del seu pare va quedar parat i apropant-se amb la Galiana al menjador a poc a poc per no molestar, es va posar molt content en saber que el seu pare li donava feina en el pare de la seva amiga. Content, va fer un salt enorme d’alegria i per primer cop va sentir respecte cap al seu pare. La Galiana també es va posar a plorar d’alegria sabent que es quedarien a Berlín i li va dir a en Fritz mentre li agafava les mans que estava molt feliç i que el seu pare era un heroi de veritat, com els dels contes, i li va fer un petó innocent a la galta abans d’anar al menjador a celebrar-ho amb la família. Tot i la innocència d’aquell petó, per en Fritz va ser el seu primer petó que li feia una noia, i es va posar vermell com un tomàquet. Després de celebrar aquella notícia amb unes galetes marrons i rectangulars de la marca Leibniz que la família guardava com un tresor i unes cerveses Berliner Weisse i unes Afri Coles (uns refrescs) pels nens, en Barnard i en Fritz varen marxar cap a casa agafats de la mà. En Fritz, content perquè la seva amiga es quedava i pel petó que mai oblidaria, se sentia molt orgullós del seu pare i li va prometre que a partir d’ara sempre li faria cas i li va afirmar per primer cop que l’estimava. En Barnard, cofoi per les paraules del seu fill, sentia que havia fet una bona obra però també sabia que contractar a en Heinrich li portaria algun problema econòmic, tot i que tenia clar que no acomiadaria a cap treballador i que haurien de fer algunes restriccions a casa. A partir d’aquell dia en Fritz es va fer portar més bé a casa; parava taula, feia els deures de classe, s’interessava per la feina del pare, ajudava a netejar i fins i tot ajudava a la seva àvia Elise a cuinar. Al cap d’uns dies ja no va ajudar tant i al cap d’unes setmanes s’havia oblidat del gest del seu pare.

Però la crisi no es va oblidar de ningú i es va endurir de males maneres els següents dies, setmanes i mesos, sobretot el 1923 després de la intervenció dels francesos en el Rhur, cosa que va portar una forta pujada dels preus, (1 dòlar costava 170.000 marcs el juliol, 12 milions a l’agost i 12 miliards a l’octubre) que va provocar que una família obrera li fos impossible pagar una barra de pa per menjar. La família Klein va fer enormes esforços per poder viure sense acomiadar a cap treballador i varen començar a patir restriccions. Per afegir més llenya al foc, els pares de la Luane, en Conrad i la Felda, juntament amb la seva filla, que encara no trobava el seu príncep blau que la mantingués sense marxar de casa dels seus pares, varen tenir que tornar a venir a la casa perquè no tenien diners per pagar-se el menjar. En Barnard es mirava tota aquella situació amb resignació i desesperació, a part de que no li agradava gens tenir la família de la seva dona a casa perquè eren conservadors i catòlics, li era impossible pagar 25 salaris i mantenir tota la família. Els preus eren massa alts per comprar matèries primes pel tèxtil i no venien suficient. Sabia que havia d’acomiadar a uns quants treballadors si l’empresa volia continuar, però el problema era que si no acomiadava a en Heinrich els altres treballadors es revoltarien contra ell perquè no entendrien el fet de que en Heinrich, que era el nou i que estava treballant pel capritx del seu fill, no fos acomiadat i en canvi els altres sí. Pensant en la situació abatut en el seu sofà de pell negre que acabaven de comprar feia unes mesos mentre mirava la llar de foc que estava a la cantonada del menjador, compartint paret amb la cuina i al costat de la biblioteca, en Barnard va veure que tenia un greu problema. La seva mare li demanava que tanqués temporalment la fàbrica si tenia tants deutes i que pensés en la família, però ell pensava que els seus treballadors també tenien família i no volia acomiadar-los de cap de les maneres. A part, la fàbrica era una herència del seu pare i no pensava destruir el seu somni.

Capficat per la crisi de la seva empresa, sorprenentment no va fer massa cas a la pujada al poder del feixisme a Itàlia a l’octubre de 1922 i, fins i tot, va entendre aquell moviment perquè tenia l’aprovació del rei Victor Manel III. A part, pensava que un periodista podia ser un bon cap d’Estat, tot i que no li agradaven els elements militars i antidemocràtics del seu partit. Al cap d’uns dies, en veure que el feixisme era acceptat i admirat pels liberals alemanys com en Theodor Wolff, el redactor en cap del Berliner Tagblatt, va quedar convençut de que era una bona solució per la dèbil Itàlia que se sentia perjudicada després de la Primera Guerra Mundial. També va assistir amb pocs ànims al polèmic discurs que va donar en Thomas Mann a Berlín anomenat Von Deutscher Republik. En Barnard volia que li firmés La mort a Venècia, però no va tenir èxit i va tornar a casa amb el llibre tal qual l’havia portat. A mesura que anava pensant en la situació que els tocava viure anava donant la culpa als francesos de tot el què estava passant i renegava de que en Von Bismarck s’hagués equivocat alhora de fer-los pagar les indemnitzacions de 1871. Des de la seva butaca no entenia perquè estaven alimentant aquell odi cap a ells, i mentre pensava en silenci amb tot això se li va escapar en veu alta mentre tota la família estava parant taula per menjar el pollastre amb patates que havia fet l’Elise amb una recepta de la Felda:

Algun dia aquesta temeritat se’ls tornarà encontreEls seus industrials ens podrien estar agraïts de que envaíssim Bèlgica. 

Pel carrer també es veia el malestar de la gent contra els francesos, fins i tot la Matilda va deixar de vendre els formatges i els vins francesos, la nova pastisseria d’en Richard i la Cosmina no venien brioix perquè recordava a França i en Martin va deixar de vendre els llibres d’en Victor Hugo que tant li agradaven i els diccionaris francesos. Al cap d’uns dies es va començar a sentir per les notícies que a Munic existia un partit polític nacionalista que demanava acabar amb el Tractat de Versalles, considerat injust per tots els alemanys i fins i tot pels no alemanys, com per l’economista britànic John Maynard Keynes, i que havia fet perdre tants electors al Partit Socialdemòcrata per la firma del Tractat per part del ministre d’Afers Exterior socialdemòcrata i líder del SPD, Hermann Müller. En Barnard es mirava amb terror aquell nou partit que en sentia parlar vagament a la fàbrica pels seus treballadors perquè tenia elements militars i antisemites, però sobretot li repugnava el seu líder, l’Adolf Hitler, tot i no saber-ne res d’ell a part del seu peculiar bigoti, no li agradava el seu caràcter bèl·lic, la seva vestimenta militar i les seves formes autoritàries. Interessant-se per aquell nou partit a mesura que en sentia a parlar a les botigues o a les pastisseries, va pensar que no seria mai capaç d’atraure les masses com ho feia el Partit Socialdemòcrata, el més antic d’Alemanya (es va fundar el 1875, tot i que no va ser legalitzat fins després de la dimissió d’en Von Bismarck) amb el qual simpatitzava cada cop més, sobretot després de que haguessin abandonat les idees marxistes i s’havien apropat als liberals, juntament amb el president Friederich Ebert. Des de Berlín es veien els nazis com un petit grup local bavarès que no posarien en perill l’estabilitat de la República. Berlín era roig per la majoria. Però a mesura que hi reflexionava, en Barnard es va tornar en partidari d’actuar d’immediat contra aquell partit perquè entenia que si no es feia res per solucionar aquella greu crisi el prestigi de la República podria estar en perill i la gent es podria vendre a qualsevol postor.

En els següents dies els nous menjadors socials del barri es varen omplir de gent, i molts amics i companys de col·legi d’en Fritz i en Marwin varen tenir que deixar d’assistir al col·legi per anar a fer cua a aquells menjadors. El panorama era desolador i catastròfic. La gent es barallava per una mica de pa o per un tros de salsitxa i pocs anaven a comprar a les famoses botigues del barri, que ara es veient com un luxe que no es podien permetre. Els enfrontaments al carrer entre comunistes i nacionalistes varen tornar a ressorgir i, novament, en Barnard va tornar a prohibir als seus fills sortir de casa sense el seu permís. La Matilda va tenir que posar fustes als vidres de la seva botiga per por a que li poguessin entrar a robar, però tothom respectava molt a aquella botiguera jueva, que la seva família portava moltes generacions en el barri i era coneguda pel seu etern somriure de felicitat i per la seva humilitat. En Fritz aquest cop va fer cas al seu pare i va escoltar els seus arguments i els va entendre per primer cop. No sortiria al carrer sense el seu pare durant aquell temps. Havia vist alguna baralla pel carrer i els vagabunds ja no eren per ell unes persones curioses.

A la tarda del 14 de març de 1923, un dia molt fred i ennuvolat, la Luane tornava de comprar carn de porc de la carnisseria de la Maria, que tenia tota classe d’embotits, va ser atracada per uns delinqüents comuns que rondaven sovint pel barri. Li varen agafar de males maneres el bitlleter i la carn que portava mentre un dels delinqüents la va tirar violentament contra el terra fent-la picar de cap contra la façana de l’edifici. Aprofitant que era a terra estirada mal ferida, una dona amb els dits llargs li va robar la jaqueta verda que portava al damunt i el mocador de flors que portava al coll que l’hi havia regalat el seu marit abans d’anar a la guerra. En arribar la policia a cavall, aquells delinqüents varen fugir corrents cap a la Wilhelmstrasse deixant a la Luane estesa a terra amb la ferida al cap. Li sortia molta sang i de seguida els policies la varen portar a l’Hospital Charité, on li varen tenir que donar uns quants punts de sutura al cap. Mentrestant, en  Barnard havia tornat de la fàbrica i esperava nerviós amb els seus fills que la seva dona arribés de comprar la carn. Ja era fosc i el carrer només estava il·luminat per la llum groga de les faroles. Estranyat per la tardança en Barnard va decidir nerviós sortir a buscar-la deixant els seus fills sota la vigilància de l’Elise. Parant a tots els veïns que coneixia per demanar-los si havien vist a la seva esposa, en Barnard va recórrer per tot el barri; va anar a la carnisseria de la Maria, que li va dir que feia unes hores hi havia comprat, a la llibreria d’en Martin, a la botiga de la Matilda, a la pastisseria, però no la trobava enlloc. Quan tornava cap a casa va veure que la seva esposa pujava les quatre escales de l’entrada acompanyada per un jove policia uniformat. Desesperat, va córrer cap a l’entrada de la casa i aquell agent li va dir que la seva esposa l’havien atracat i que li havien donat un fort cop però que estava bé i que només necessitava repòs. Després de donar-li les gràcies i una generosa propina a aquell agent, varen entrar a casa. Sense dir res a ningú, la Luane va anar de dret al llit a dormir tota sola tot recordant la cara dels seus atracadors.

L’endemà, l’Elise els va cuinar naps bullits per dinar perquè era l’únic que tenia a la cuina ja que esperava la carn de porc que l’hi havia de portar la Luane. De seguida que el dinar va estar fet i després de que l’Elise tornés de fer un petit vas de conyac que havia tornat a comprar en Barnard, tots es varen assentar a les cadires del menjador esperant si la Luane baixaria o es quedaria unes hores més reposant al llit. Començant a menjar en veure que es refredava el plat, de cop es varen sentir uns quants passos i en seguit va baixar la Luane. En veure la taula amb els naps com a plat va exclamar sarcàsticament:

Sembla que estiguem un altre cop a la guerra. De cop a la casa es va fer un llarg silenci, tothom es mirava, fins que la Luane va tornar a dir convençuda d’ella mateixa:

No, no l’hem deixat mai aquella maleïda guerra.

No deixant de mirar el plat mentre s’assentava a la seva cadira, tots es varen posar a dinar i ho varen fer en un profund silenci que només el trencava els plors de la petita Katrina, que no volia menjar aquells naps insípids i que no s’havia d’on baixava tota aquella història. Després de dinar la Luane va portar al seu marit a la biblioteca i li va dir que volia comprar una arma perquè no se sentia segura i no volia patir per la seguretat de la seva família. Primer incrèdul i després alterat, no volia ni sentir a parlar d’una arma, li va cridar mentre s’aixecava i anava movent les mans:

Una arma? Que estàs boja? Mai una arma entrarà en aquesta casa! No som nord-americans que ens matem a trets.

Esbufegant de ràbia i tocant-se les benes del cap, la Luane li va suplicar que comprés una arma i li va dir amb agressivitat i agafant-li el braç:

Tu ets coix i no ens pots defensar, els meus pares ja són vells igual que la teva mare i els nens són massa petits per defensar-se sols, és l’única manera de poder estar segurs. A més, tu en la guerra tenies una arma per defensar-te i bé la vas fer servir. Com podem estar segurs sense armes? Les necessitem…..

Empipat i ofès, en Barnard li va treure la mà del seu braç i li va contestar amb crits que estava treien les coses de context, però la Luane li recordava que aquella situació no era massa diferent a la de 1917. Entre els crits que es varen continuar donant a la biblioteca, en Fritz es va apropar a la biblioteca neguitós i va aprofitar un silenci dels seus pares per pregar-los que no es barallessin i els va assegurar innocentment que entre tots es defensarien. Amb la cara plorosa i sense vitalitat, en Fritz es va posar del costat del seu pare i els va dir que un company de classe havia mort per un tret d’un manifestant i que no volia veure cap arma a casa. Petrificada davant de les paraules sensibles i sinceres del seu fill, la Luane no es va poder contenir les llàgrimes i li va dir en el seu fill mentre s’ajupia per abraçar-lo que no comprarien cap arma i li va assegurar que tot acabaria aviat.

Al cap d’uns dies en què la família Klein va oblidar les armes, mentre en Barnard era a la fàbrica intentant tirar endavant el negoci, la Luane va marxar uns moments tota sola de casa deixant els fills amb els avis. Es va dirigir a la Jerusalemer Kirsch, l’església més vella del barri, construïda el segle XV. La família Klein no anaven mai a l’església, eren ateus. En Barnard creia que no existia Déu més enllà de l’home i estava convençut de que tota idea d’un Déu era una bogeria irracional i fora de la natura. Vestida de manera humil perquè no l’atraquessin, va entrar a l’església amb por i caminant pel centre de la nau es va aturar a l’altar i mirant el retaule del sagrari va encendre una espelma. Mirant la petita flama de l’espelma es va asseure en un dels freds bancs de l’església i va fer una pregària per demanar al Totpoderós que donés protecció a la família i salvés Alemanya d’aquella crisi. Quan tornava cap a casa després de donar una almoina en el capellà de l’església, va veure a un nen que vaguejava pel carrer demanant caritat a la gent. En mirar-se’l desnodrit i mal vestit li va recordar els seus fills i es va apropar cap al nen. En veure’l trist, brut, sense sabates i prim, fent molt mala cara, li va donar uns quants caramels que guardava pels seus fills i una moneda perquè es comprés alguna cosa de menjar. El nen, molt agraït, li va donar mil gràcies i es va posar a plorar de felicitat pels caramels mentre en desembolicava un de maduixa amb molta fal·lera. Davant l’amabilitat del nen i no deixant de comparar-lo amb els seus fills, la Luane se’l va endur a la botiga d’alimentació de la Matilda i li va comprar unes quantes coses de menjar. Impressionat per la bondat d’aquella dona, el nen li va fer una forta reverència i li va dir que ho sentia molt i que en el futur li tornaria tot el què li havia pagat. Mentre la Luane li deia que no li tenia que agrair res, es va preocupar quan va sentir que el nen li deia abans de marxar:

Senyora, si algun dia hi ha una altra guerra jo la protegiré, mataré a tots els francesos que em trobi pel camí i els faré passar la gana que ens han fet passar a nosaltres.

Pensant que només era un nen, la Luane li va fer una acaricia a la galta i després de pagar aquells productes a la Matilda, que també es mirava amb empatia aquell nen, va marxar corrents cap a casa seva mentre el nen marxava amb les mans plenes d’aliments però alimentat d’odi. Quan va entrar a casa encara recordava les paraules d’aquell nen i després de deixar el seu humil abric al penjador va agafar als seus fills per llegir-los en el menjador Els Miserables de Victor Hugo perquè no volia que tinguessin odi cap a altres pobles i volia que veiessin que no només a Alemanya hi havia la tant preuada cultura. En Fritz va escoltar la seva mare amb atenció, però no va fer massa cas al missatge que els hi volia donar.

Els dies passaven i la crisi continuava, però Alemanya es va aturar el 9 de novembre de 1923. A Munic, l’Adolf Hitler i els seus partidaris varen començar un cop d’Estat contra el govern bavarès d’en Gustav von Kahr i el de la República de Weimar. A casa dels Klein es varen viure aquells moments amb molta preocupació quan varen sentir les primeres notícies que deien que en Von Kahr i alguns dirigents estaven retinguts a una cerveseria. En Barnard estava assentat a la butaca escoltant les últimes notícies per la ràdio i esperava que la policia i l’Exèrcit actués ben aviat. Sabent que tornava a passar alguna cosa, en Fritz li va preguntar en el seu pare qui era aquell tal Hitler, i en Barnard, en veure que el seu fill havia crescut i que ja no era un marrec, li va respondre que era un boig, una persona malalta que alimentava la gent amb el seu odi cap als altres i que només volia el poder. Mentre parlava amb el seu fill però amb l’orella posada a la ràdio, en Barnard va quedar callat i molt sorprès quan va sentir que entre els colpistes hi havia l’antic mariscal Erich Ludendorff. Primer va pensar que no ho havia entès bé, però quan va veure que ho havia entès bé va pensar que el devien haver enganyat, tot i que recordava que en Ludendorff no va estar d’acord en signar la pau durant la Primera Guerra Mundial, tot i ser ell el responsable de demanar l’armistici, i que havia participat en el Putsch de Kapp.

L’endemà, un cop va fracassar el cop d’Estat d’en Hitler, en Barnard va fer un crit d’alegria i va tancar-se al lavabo del segon pis, situat al final del passadís, entre l’habitació de la Katrina, que tenia vistes a fora al carrer, i l’habitació de l’Elise, que tenia vistes al darrere la casa, i es va afaitar el bigoti que s’havia deixat els últims dies perquè s’havia posat de moda entre els empresaris i es va prometre que mai més el tornaria a portar ja que no volia tenir cap similitud amb aquell líder polític, que era desconegut per la gran majoria però que a partir de llavors ho va deixar de ser. No deixant de pensar amb aquells colpistes, en Barnard estava convençut cada cop més de que aquells homes que s’havien revoltat estaven influïts pels escrits de la revista Ostara del ideòleg místic i racista austríac, en Jörg Lanz von Liebenfels, que demanava l’extermini de totes les races que no fossin àries i predicava un racisme nòrdic extremista, l’antisemitisme i la revolució cultural. La Luane no entenia què estava passant, però estava preocupada en tornar a sentir les paraules revolta, trets i morts. Paraules que ja tenia a la primera pàgina del diccionari.

Quan la situació es va normalitzar i els nacionalsocialistes varen ser detinguts a la presó de Landsberg, un dia a la fàbrica un obrer va exclamar que era una pena que en Hitler no hagués triomfat hi hagués acabat amb la República. Alguns obrers es varen indignar davant d’aquelles paraules, alguns d’ells eren jueus com en Gerd i sabien que el partit d’en Hitler era antisemita, i varen demanar-li acaloradament explicacions per aquelles paraules. L’intercanvi de paraules va anar pujant de to amb els minuts fins al punt que uns altres treballadors varen donar suport a aquell obrer. En sentir un soroll de fora que va fer desviar l’atenció d’uns quants, un d’ells va donar un cop de puny a un altre i així va començar una violenta baralla a cops de punys a dins la fàbrica. En veure-ho des de dalt del seu petit despatx, en Barnard va baixar i va intentar calmar-los com va poder però se li va fer impossible, i la baralla va agafar tant de cos que uns quants es varen armar amb unes barres de ferro que havien trobat al terra per colpejar als seus companys. Impotent i espantat, en Barnard va trucar a la policia des d’un telèfon que tenia per cassos d’emergència i al cap de cinc minuts ja tenia la policia a la fàbrica que va calmar els ànims ensenyant les seves porres. Uns quants obrers varen quedar bastant malferits amb cops a la cara. Després de que la situació es calmés del tot, en Barnard va reunir a tots els treballadors al centre de la fàbrica i, a contracor, va acomiadar a aquell obrer que havia provocat els altres. Mai s’hagués pensat que hauria d’acomiadar a aquell obrer, era un bon treballador que portava molts anys treballant per ell, inclús havia combatut a la Gran Guerra al seu costat, i fins llavors havia sigut una persona admirable que no havia provocat cap conflicte, però en Barnard no podia permetre aquelles provocacions i no el podia continuar mantenint posant en perill l’estabilitat de la feina i el clima laboral. Després de canviar-se indignat a la taquilla, el treballador acomiadat va marxar de la fàbrica tot cridant mentre es posava la gorra al cap:

Fora jueus! Algun dia ja us ho trobareu! Sou uns traïdors! Sou els fills del diable.

Mirant-se aquells fets amb terror, fins aquell dia mai havia tingut problemes a la fàbrica, sempre hi havia respecte i afecte entre els seus treballadors, inclús altres industrials li deien que era massa indulgent amb ells perquè cooperava amb els sindicats, però el pobre Barnard estava convençut de que amb aquell tema tenia que ser ferm perquè no desitjava més conflictes polítics i nacionals, i menys antisemites. Després de mirar a tots els treballadors amb cara desafiadora, en Barnard va pujar a dalt al despatx a acabar de passar els desastrosos comptes de l’empresa. Abans de plegar a les set de la tarda va reunir a tots els treballadors a l’entrada de la fàbrica i els va parlar del respecte que havien de tenir amb els altres companys, pensessin com pensessin, vinguessin d’on vinguessin, resessin a qui resessin. Enmig de la xerrada, un dels treballadors que havia defensat al seu company acomiadat en la baralla es va posar a riure sarcàsticament i va exclamar en veu alta que només s’havia de tenir respecte als alemanys purs, fent referència a que els jueus no ho eren, i va dir que aquest col·lectiu era el culpable de tots els mals que havia patit Alemanya perquè eren els traïdors del novembre de 1918 com deia en Hitler. Enfadat, en Barnard el va advertir de que no continués per aquell camí, però uns altres treballadors, que ja no portaven el brut uniforme blau de la feina, li varen dir que tenia tota la raó, que els jueus eren els culpables de tot des del principi de la seva existència. Amb els caps abaixats, els treballadors jueus es miraven entre ells amb cara d’indefensos, sabien que ja no podien respirar tranquils, i varen marxar cap a casa molt preocupats. Mentre en Barnard es mirava amb cara de pena com marxaven aquells pobres treballadors jueus,  un dels treballadors es va indignar en veure que el seu amo no es comportava com es pensaven i va cridar-li:

Va, home, va! Barnard tu vas lluitar com un heroi a la Gran Guerra i mira com tu van pagar aquests jueus, rendint-se a l’enemic per ells continuar fent negoci mentre els alemanys ens moríem de gana. Obre els ulls! Ells són els traïdors que ens han portat a aquesta crisi!. No els volen ni a Rússia ni a França, són uns desgraciats que no tenen pàtria.    

Mirant-se’l amb una cara vermella d’odi, en Barnard, que no volia parlar del seu paper en aquella guerra, es va tocar la cama ferida i els va dir amb la cara llarga que tornessin a casa, que no volia més baralles, i els va prohibir a partir d’ara parlar de política i els va ordenar que seguissin l’exemple de la majoria dels treballadors alemanys d’estar encontra d’una guerra en record a la Primera Guerra Mundial. En Heinrich, que simpatitzava amb les idees comunistes i s’havia mirat la picabaralla amb por ja que encara no havia fet cap amistat a la fàbrica pel fet de ser el nou, es va acostar a en Barnard i li va bufar a l’orella:

Tot això s’està tornant perillós, alguns es creuen realment a aquest home de Baviera (referint-se a Hitler) com si fos un Déu, però no saben que aquest senyor és austríac i que durant la Gran Guerra només va arribar a ser un simple caporal. No és un gran líder, però és perillós com un llop. A més, tots estan afiliats al DHV (Deutschnationale Handlungsgehilfen-Verband) i tots sabem com pensen aquests.

Tocant-li l’espatlla per agrair-li aquelles paraules, en Barnard li va dir que no havien de patir perquè aquell home i els seus homes ja estaven a la presó de Landsberg i li va assegurar que si passarien molts anys tancats. Però en Barnard no entenia l’ambient que s’estava vivint a Baviera, de fet pràcticament mai havia sortit de Berlín, i creia fermament que el nacionalsocialisme havia mort amb el fracàs del putsch. Quan al cap d’uns mesos li varen dir que en Hitler havia sigut condemnat a només 5 anys de presó es va posar fet una fúria, i quan li varen dir que pel Nadal següent ja sortiria de la presó va exclamar emprenyat:

Aquests són els verdaders traïdors d’Alemanya que deixen que l’odi s’escampi per les famílies alemanyes i no deixen curar les ferides de la guerra. Sort que l’Exèrcit s’ha mantingut al costat de la República, sinó seria el final. Amb un riure d’emprenyat va cridar: Els jutges un cop més no fan justícia.

Però quan en Hitler sortia de la presó oblidant el cop d’Estat i prometent-se que pujaria al poder legalment deixant de banda els elements militars del seu partit, l’economia Alemanya va remuntar en part gràcies a les inversions nord-americanes, el Pla Dawes, a les mesures poc inusuals i poc populars del govern d’en Gustav Stresemann, que el 23 de novembre va ser expulsat de la Cancelleria tot i que va continuar com a ministre d’Afers Exteriors, i a la nova moneda que va sortir el 16 de novembre de 1923, la Rentenmark. A la fàbrica dels Klein les coses també varen millorar sensiblement després de que un grup nord-americà anomenat Fillmore compressin mensualment molts teixits de la fàbrica i es varen deixar els enfrontament a la taquilla. Alguns representants d’aquesta empresa nord-americana anaven sovint a veure l’empresa i es quedaven a dormir a casa dels Klein, que ja no tenien els Fisher a casa després de que en Conrad hagués sigut admès en una fàbrica d’acer de Dresden. Els nens els hi encantava tenir aquells senyors a casa durant uns dies perquè aprenien anglès i es familiaritzaven amb la cultura nord-americana. En Fritz, que s’havia tornat un nen molt curiós, es passava hores parlant amb ells dels presidents nord-americans, li agradava en especial l’Abraham Lincoln perquè havia acabat amb l’esclavitud i li deia erròniament el tió Sam. Però aquells homes eren de Texas i no tenien gaires simpaties cap a en Lincoln, els seus avis havien lluitat amb els confederats, i li varen dir que el 16ª President de la història dels Estats Units no va ser un gran President, que era un homosexual depressiu, i que el millor president havia sigut en Woodrow Wilson perquè havia portat la pau en el món i perquè entenia el paper del Sud en els Estats Units. Quan en Fritz els recordava que els nord-americans havien esclavitzats als negres, aquests li contestaven que els alemanys consideraven a l’actualitat els negres com uns éssers inferiors i li varen recordar les atrocitats que varen cometre els alemanys a les seves colònies com Togo, Camerun, Tanganika i el sud-oest d’Àfrica. No satisfet amb la resposta, en Fritz els hi feia més preguntes sobre com tractaven els negres, però aquells homes, que no els hi feia gens de gràcia aquell tema, li deien amb cara de pocs amics:

Mira, el mateix que una gota de tinta embruta un vas d’aigua, una gota de sang negra embruta tota la sang blanca. Per nosaltres els negres no són persones i aquí acabem amb aquest tema. Jo els hagués tornat a Libèria com teníem pensat fer.  

Quan tot semblava que anava mitjanament bé, la República va patir un nou cop quan el 25 de febrer de 1925 va morir el president de la República, en Friedrich Ebert, que va ser substituït després d’unes eleccions presidencials pel mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial, en Paul von Hindenburg. En Barnard es va agafar la notícia de la mort de l’Ebert amb disgust perquè pensava que aquell home havia sigut el responsable de mantenir la unitat nacional en un moment complicat, tot i que era el responsable de la sagnant repressió contra els comunistes el 1919 i molta gent el veia com el culpable del fracàs de la República. En Heinrich havia simpatitzat amb el president Ebert abans de que fos President, quan era un obrer rebel que va lluitar pels interessos de la gran massa obrera, però no li va agradar que quan va ser elegit President canviés radicalment, s’aliés amb els socialdemòcrates i volgués portar una socialització de l’Estat de forma lenta amb l’excusa de fer-ho ordenadament reprimint el nou partit comunista, el KPD. Després de la seva mort molta més gent va confiar amb la República. Quan es va saber la notícia de que el seu substitut seria en Von Hindenburg, en Barnard es va posar molt content perquè creia que era un home honest, tot i ser conservador i monàrquic, i pensava que continuaria amb la línia de l’Ebert de mantenir la pau a Alemanya i estava convençut que lluitaria contra els grups paramilitars d’un bàndol i de l’altre. Quan en Fritz va veure pels diaris la imatge del nou President, un home gran i grassonet amb un bigot espès, va exclamar:

Aquest home és massa vell, la gent gran s’ha de quedar a casa i deixar que els joves ens ocupem de dirigir al món, no veus que pot posar a qualsevol pallasso per dirigir el país.

Durant aquell temps de bonança, on la gent es gastava els seus salaris sense pensar en l’endemà per oblidar les penúries que havien passat feia quatre dies, en Fritz, en Marwin i ara també la Katrina sortien cada cop més a fora al carrer a jugar amb els seus amics de tota la vida. En Fritz cada vegada li agradava més estar en companyia de la Galiana, anaven agafats de la mà innocentment mentre recorrien el Tiergarten, el riu Spree o es perdien per la plaça de la Bebelplatz, on es miraven la Universitat Humboldt pensant en anar-hi estudiar quan els hi toqués. En Fritz en aquells moments ja sabia que estimava aquella noia, però no gosava dir-li per por a ser rebutjat perquè encara era un nen apunt de fer vuit anys i perquè no volia que els seus companys de classe ho sabessin per no ser la riota de tots ells. A més, veia que la Galiana parlava sovint amb en Dannel, un noi considerat atractiu per molts noies, i es posava gelós tot i que en Dannel era més gran que ells. Quan el veia parlar pel barri amb totes les veïnes i com era estimat per tothom, la gelosia del pobre nen el matava per dins.

Un dia que esperaven que els seus pares sortissin de la feina, en Fritz i la Galiana es varen posar a jugar a la plaça rodona de la Belle-Alliance-Platz, molt a prop de la fàbrica. Sense rumiar-s’ho gaire, en Fritz li deia que algun dia juntament amb el seu germà portarien la fàbrica i que la contractarien perquè en fos la secretària i que entre tots guanyarien tants diners que es podrien comprar un parc per ells per jugar a pilota. Mentre reia davant de les paraules d’en Fritz, la Galiana li va dir en to de broma que era un masclista per dir-li que la contractaria només com a secretària. Sense entendre què volia dir la paraula masclista, tot i que li va fer gràcia la paraula, en Fritz li va contestar que si no li agradava la contractaria perquè controlés als treballadors de la fàbrica. Més seriosa i assentant-se en un banc de la plaça, la Galiana li va confessar que a ella li faria gràcia estudiar i que li agradaria treballar a la Universitat Humboldt com a professora d’art. Perplex davant d’aquella resposta que evidentment no esperava, en Fritz i li va dir amb tota la innocència d’un nen:

Apa va! Et voldràs passar tot el dia davant dels llibres i a l’escola? Quina bestiesa! Això no és una feina. Jo no he vist mai una dona fent de professora a una Universitat.

Somrient mirant l’estàtua de la Victòria, la Galiana es va limitar a no contestar-li i es va tornar a aixecar del banc per continuar jugant pel parc ja que veia poc madur a en Fritz. Quan varen sortir els seus pares varen tornar cap a casa a peu. Mentre caminaven tant tranquils per la Wilhelmstrasse amunt, en Fritz li va demanar a la seva amiga quedar per més tard, però la Galiana li va dir que no sortiria perquè tenien deures per fer d’Història, la seva assignatura favorita, i en to de broma li va dir que les secretàries tenen que fer els deures que no feien els seus amos. Pensant que l’havia fet enfadar per les seves paraules d’abans, en Fritz també li va dir que tenia deures, però quan va arribar a casa se’n va anar a jugar a pilota amb el seu germà i amb els seus amics, en Georg i en Lou, i després de cansar-se de jugar van anar a la botiga de Matilda per demanar-li caramels. La pobra botiguera, que era amiga de l’Elise, els hi donava sempre de bona gana i amb un somriure a la boca li demanava a en Fritz que donés records a la família. Després de sortir de la botiga es varen aturar a davant de la farola negra de la botiga on hi havia un noi alt i prim amb els cabells curts que es deia Wilhelm i que tocava música amb el seu saxofon a canvi de quatre monedes. El noi tocava per diversió i per animar al barri i de pas es guanyava unes monedes que pensava invertir per estudiar Música. En Fritz li va deixar un parell de caramels en sentir-lo.

Durant aquella època la Galiana va començar a pintar quadres amb aquarel·les. El seu pare li comprava amb molt d’esforç les pintures, i amb un cavallet de fusta que tenia d’un seu tiet la Galiana voltava els carrers i els parcs de la ciutat per buscar una imatge perfecte. Un dia de març de 1925, la Galiana estava pintant un quadre a la Konigs Platz per pintar els jardins nevats de la zona amb el Reichstag de fons i l’estàtua del canceller Otto von Bismarck envoltada de les seves fonts. En Fritz, que sempre l’acompanyava, es mirava en silenci des del seu costat com pintava la seva amiga mentre es protegia del fred amb una bufanda de llana que l’hi havia fet la seva àvia. Després d’una ràfega de vent gelat, des d’un caminet de sorra els va sortir de sobte un home gran vestit amb un llarg abric negre que es va apropar cap a ells i en veure’ls pintar va tafanejar l’obra de la Galiana. Quedant-se palplantat davant d’ells mirant el quadre en silenci, els nois es varen quedar amb una cara de sorpresa i de temor. No sabien qui era i patien perquè no els atraqués, tot i que no en feia la pinta i a més era bastant gran. Després de senyalar el quadre amb el dit índex, l’home va trencar el seu silenci i li va dir a la noia que pintava la cúpula de vidre i d’acer massa petita. Mirant-s’ho decebuda, la Galiana va veure que aquell home tenia tota la raó i es va excusar dient-li que encara li faltava molt per aprendre. Veient que potser havia sigut massa directe, l’home els va dir que es deia Max Liebermann, que era el president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, i que li encantava aquell quadre. Continuant mirant al quadre i al Reichstag per veure’n les semblances, en Liebermann es va posar a parlar amb la Galiana i li va explicar que no es capfiqués amb aquella cúpula perquè no era del gust dels arquitectes. Després de comentar-li com el kàiser Guillem II va inaugurar l’edifici el 1894, en Libermann li va confessar que aquella pintura li recordava les obres dels pintors impressionistes francesos i li va aconsellar que s’apuntés a les classes de dibuix a la Kuntsakademie en un futur i anés un dia a París per veure les obres d’art del museu del Louvre. Il·lusionada i molt agraïda d’aquelles sinceres paraules, la Galiana va quedar afalagada, tot i que no tenia la intenció de pintar com els impressionistes. La noia va escoltar una estona més amb passió les paraules d’en Liebermann mentre en Fritz s’avorria tot desitjant que aquell home marxés per poder estar a soles amb la seva amiga. Després de que en Liebermann li recomanés que continués pintant d’aquella manera i d’insistir-li que s’apuntés a les classes de la Kuntsakademie, va marxar en direcció a l’Opera Kroll i els dos nois es varen quedar una estona més al parc. Pensant que havia de dir alguna cosa per trencar el gel, en Fritz no va parar de dir-li que ell trobava també molt maco el quadre i que veia perfecte aquell cúpula, però la Galiana només pensava en les paraules d’aquell home i no l’escoltava. Veient que no l’escoltava i que corregia la cúpula, en Fritz es va començar a posar-se nerviós en veure que es feia fosc i li va demanar que acabés ràpid el quadre per poder anar a jugar i refugiar-se del fred.

Després de plegar el cavallet de fusta, varen tornar cap a casa passant per la Pariser Platz i la Galiana li va explicar a en Fritz que li encantaria visitar París, però li va dir tota trista que no ho podria fer mai perquè era conscient de que a casa seva no tenien prous diners. Resignada, també sabia que no podria anar mai a aquelles classes pel preu que tenien. Mirant al pavimentat terra mentre rumiava com podia acontentar a la seva amiga, en Fritz, amb tota la seguretat del món, li va dir:

No et preocupis, jo t’hi portaré!.        

Amb incredulitat i fent-li una espenta amistosa, la Galiana li va demanar que no es fes el gallet i que no li prometés coses impossibles, però en Fritz li va assegurar ferm que li compliria el seu somni. Després de baixar per la Wilhelmstrasse per entrar a mà dreta a la Leipziger Strasse, en Fritz li va tornar a assegurar que la portaria a París a veure aquells quadres. Després de deixar la Galiana al seu pis, el noi va travessar el carrer corrents cap a casa seva sense mirar que el podien haver aixafat els cotxes i els tramvies. Quan va entrar a casa ho va fer tant ràpid que no va ni tancar la porta de la pressa que tenia i no es va canviar les sabates per unes sabatilles de cuir que tenia en el sabater del rebedor. Directament i sense saludar als seus germans, que estaven asseguts al voltant de la taula del menjador fent els deures, es va dirigir cap al seu pare, que estava assegut a la butaca llegint el llibre Maria Stuart d’en Friedrich von Schiller. Saltant a sobre del seu pare, li va dir que volia anar a París amb la família Metzler. Sorprès i confós, en Barnard li va contestar de seguida que era impossible, que tenia massa feina a la fàbrica per marxar uns dies i que no se li havia perdut res a París. La família Klein no viatjava mai, no es movien de Berlín i només en sortien molt d’en tant en tant per anar a Dresden per veure els avis materns. Mentre en Barnard desil·lusionava al noi, la Luane, que sentia des de la cuina la conversa mentre tallava les pastanagues, es va apropar cap a ells i li va dir en el seu marit que no era una mala idea anar a París i que hi podrien anar per Setmana Santa. Mirant al seu fill, la Luane li va explicar que no podrien endur-se a la família Metzler. Desil·lusionat, en Fritz es va quedar sense sang a la venes per no poder emportar-se a la seva amiga i va dir mentre tornava amb el cap abaixat al menjador que d’aquesta manera no hi volia anar. Tampoc sabia on era París. Mirant-s’ho sense dir res, en Barnard, que entenia que el seu fill estava enamorat, es va posar a riure i li va dir en to de broma:

Ai! Que el meu fill s’ha enamorat! Només vol anar a París per impressionar la noia. No és mala idea la que has tingut!. És un bon lloc per enamorar a una noia.  

Posant-se vermell, en Fritz li va negar que estigués enamorat, i el seu pare li va contestar:

Sinó t’agrada perquè no et vols emportar a en Lou i en Georg?

Quedant-se sense paraules, en Fritz li va contestar amb timidesa i amb sinceritat que no hi havia pensat, però li va afirmar que també li agradaria. Somrient amablement entenent el seu fill, la Luane va dir:

Farem una cosa, anirem a París i ens emportarem a en Lou i en Georg, Aquí va fer un llarg silenci per afegir: i també a la Galiana, no pateixis, però abans haurem de parlar amb els seus pares per veure si ens deixen emportar els seus fills a França.

En Barnard va acceptar la idea de la seva esposa, tot i que no li feia gens de gràcia anar com alemany a París, ja ho havia intentat a la guerra i no li va anar bé. Planificant el viatge amb una guia que tenia d’abans d’anar a la Gran Guerra, en Barnard va preguntar què farien amb la seva mare, l’Elise. Sense pensar-s’ho per la il·lusió que tenia, en Fritz va contestar que se la podien emportar, però la seva mare li va explicar que no podia ser això perquè l’Elise no li agradava sortir de casa i va dir-li que vindrien els seus pares uns dies perquè no se sentís sola. D’aquesta manera, la família Klein va començar a dissenyar aquell viatge a la ciutat de la llum i en Fritz va aprendre on era París.

El següent dia en Barnard va anar en companyia d’en Fritz i d’en Marwin a casa dels pares dels seus amics per veure si els hi deixarien endur els seus fills a la capital francesa. Tots varen acceptar, creien que era una bona oportunitat pels seus fills per conèixer un altre país i una altra cultura i, a part, confiaven amb en Barnard, que el consideraven un bon home i pels pares d’en Georg i d’en Lou era un heroi de guerra i un exemple a seguir pels seus fills. La Galiana es va agafar aquella notícia amb molta alegria i il·lusió, no es creia que el seu amic hagués complert amb la seva paraula, i es va comprar un llibre d’art a la llibreria d’en Martin i va començar a estudiar les obres d’art que hi havia el Louvre; des de la Mona Lisa, el rapte de les Sabines, al Jurament dels Horacis. En Heinrich, tot i sentir-se malament per no poder pagar aquell costós viatge, li va agradar que la seva filla anés en el país que havia exportat les idees i tendències socialistes.

D’aquesta manera, el dijous 9 d’abril de 1925 varen marxar amb tren des de l’estació Anthaler cap a París. Els nens estaven ansiosos rondant d’una banda a l’altra del tren per distreure’s, mentre el pare es llegia assegut amb la seva esposa al costat el llibre d’en Victor Hugo, Notre Dame de París. Al cap d’una estona els nens es varen avorrir de tanta estona asseguts en aquells seients incòmodes i varen començar a preguntar quan arribarien al seu destí mentre la petita Katrina es posava a plorar pels tremolors del tren. En aquell moment en Barnard va pensar que no havia sigut una bona idea aquell viatge. Al cap d’unes hores varen arribar a l’estació de París de Gare du Nord i els nens varen baixar ràpidament del tren mentre el pare els cridava que no anessin tant ràpid ja que ell no podia córrer com ells. Amb les maletes a baix varen dirigir-se amb metro cap a l’hotel Baltimore Paris Champs Elyésses, al sud de l’Arc de Triomf, on s’allotjarien aquells dies. Els nens estaven igual de meravellats que els pares en veure aquella ciutat, que els semblava fantàstica amb els seus edificis històrics i els seus carrers elegants i vius, però en Fritz no feia massa cas de la ciutat, només estava pendent de contemplar a la seva amiga, que estava amb una cara plena d’alegria i d’eufòria resseguint amb la mirada tots els detalls de la ciutat. Al vespre, després de deixar les maletes, es varen passejar tranquil·lament pels carrers del Sena mentre contemplaven de fons la Torre Eiffel i els Jardins du Trocadero, on es varen assentar en un bar per fer un gelat de vainilla. Tornant en direcció a l’Hotel es varen endinsar pels Camps Elisis il·luminats amb la llum de les faroles i varen anar a sopar al Maxim’s, un restaurant que va enamorar a la Luane pel seu encant i pel luxe. Els nens no paraven d’exclamar mentre es movien de les cadires constantment que estaven meravellats per aquella ciutat i es burlaven d’en Barnard quan intentava parlar el seu mal francès en els cambrers del restaurant.

L’endemà al matí varen anar després d’esmorzar croissants amb suc de raïm al Louvre, on de seguida que hi varen entrar la Galiana va embogir d’alegria en veure tants quadres que havia estudiat prèviament a Berlín. En Barnard, que hi entenia una mica d’art, sobretot li agradaven els pintors romàntics com l’Eugène Delocroix, els feia de guies per aquells llargs passadissos plens de cultura i els explicava quatre referències dels quadres més importants com La barca de Dant, El jurament dels Horacis o La llibertat guiant al poble, tot i que aquest quadre no en va voler donar masses referències perquè la Marianne amb la seva arma i la bandera francesa ensenya els pits. Arribant a una sala on estava plena de gent i de fotògrafs amb les seves enormes càmeres, els nens varen quedar impressionats en veure a La Gioconda, però ho estaven perquè la trobaven petita en comparació amb els altres quadres, i en Fritz va exclamar indignat i amb cara de poc interès que estava mal dibuixada i que la noia del quadre era lletja, cosa que va provocar els somriures dels seus pares. Mirant el quadre amb cara de bocabadat, en Lou va dir que la trobava ben bonica a la Giaconda. Després de quatre somriures més, la Galiana es va posar a mirar tots els quadres de la següent galeria i anava anotant en un paper quatre referències dels quadres. El que més li va agradar va ser El rai de la Medusa d’en Théodore Géricault per la seva grandesa i els seus colors ocres. En veure-la que estava mirant aquell quadre amb fascinació, en Fritz li va dir mentre contemplava també el quadre i deixava en Georg i en Lou amb els seus pares contemplant el quadre de davant:

Tu pintaràs un quadre més gran, més maco i més important que també serà exposat aquí. El teu nom també serà aquí.   

Amb un somriure de felicitat però sense deixar de mirar aquells nàufrags, la Galiana li va contestar que tant debò, però li va assegurar que encara tenia molt que aprendre. Posant-se el puny al pit, en Fritz li va prometre que l’ajudaria a que aprengués a pintar i agafant-li la mà li va prometre que els dos anirien a la Universitat Humboldt. Després de mirar quatre quadres més els nens de seguida es varen cansar, en Georg a més tenia molta gana, i varen sortir del museu després de que la Katrina es posés a plorar d’avorriment. Després d’esperar-se uns quants minuts a una parada de taxi, varen agafar un taxi i varen anar a dinar en el Deux Magots, a la plaça Saint Germain, un dels millor restaurants de París, per recomanació del taxista, que no deixava ni un moment de fumar tot i tenir nens al cotxe. Mentre estaven dinant lluç amb sala de rocafort a les taules rodones de fora del restaurant per contemplar l’ambient parisenc i per sentir com un jove músic tocava amb el seu clarinet, en Fritz va dir amb tota la innocència del món que el seu pare havia matat a molts francesos com el cambrer durant la Gran Guerra i el va assenyalar amb el dit índex. Apunt d’ennuegar-se amb el peix en sentir les paraules del seu fill, en Barnard  el va fer callar de males maneres amb el tovalló dient-li que no digués més bestieses i que posés interès en el què estava visitant. No sabent el què acabava de dir, en Fritz es va girar cap a en Georg i en Lou i els va explicar que trobava tots els francesos lletjos amb les seves vestimentes.

Després de dinar varen anar un moment a l’Hotel per descansar i per preparar-se per la tarda pujar a la Torre Eiffel. Avorrit de tanta estona amb la canalla, en Barnard va aprofitar un moment en què feien una becaina per anar a baix a l’Hotel per llegir un diari francès per practicar la llengua local. Acomodant-se a una de les butaques negres mentre es demanava una copa de conyac francès amb una cigarreta, va començar a repassar els llibres que hi havia a damunt de la tauleta que tenia a davant. Examinant-los per la portada, va agafar un llibre de la Primera Guerra Mundial que es deia La Discorde chez l’ennemi. Mirant-ne l’autor va veure que era el d’un jove capità francès anomenat Charles de Gaulle. Fullejant-lo ràpidament perquè tampoc entenia massa el francès, va entendre que aquell home l’havia escrit durant la seva estada a la presó de Ingolstadt, una fortalesa molt segura. Mentre llegia amb certa passió uns quants paràgrafs oblidant el seu voltant i les converses animades dels clients de l’Hotel, de cop va fer un bot de la butaca en sentir una mà calenta a la seva esquena. Era la Luane amb els nens que havien baixat de la seva habitació en fer-se les quatre de la tarda. Plegant el llibre i aixecant-se a poc a poc per la cama, en Barnard els va portar de dret cap a la Torre mentre maleïa no poder continuar llegint aquell llibre. Els nens els va encantar veure aquella estructura de ferro, com a tots els alemanys, però en Barnard no va voler pujar a dalt la Torre perquè tenia por de que si per alguna emergència tenien que baixar a peu ell no ho pogués fer per la seva coixesa. En veure que no estaven vigilats pel seu pare, allà dalt els nens es varen posar a jugar en el primer pis de dalt de la Torre mentre la Luane els intentava controlar tot i que els deixava una mica de llibertat perquè volia gaudir d’aquelles meravelloses vistes. En córrer pels voltants del primer pis, en Georg va veure una cúpula daurada molt a prop d’on eren ells i els hi va assenyalar a la Galiana, en Marwin, en Fritz, la Katrina i en Lou, que varen quedar fascinats mirant-la i li varen preguntar a la Luane què era allò. Mirant-la amb els prismàtics de la Torre, ella tampoc va saber què era i els va dir que potser era una de les cases d’en Lluís XIV, l’únic rei francès que coneixia. Quan varen baixar de l’estructura, en Marwin va preguntar-li en el seu pare, que donava menjar als coloms mentre de reüll mirava alguna joveneta francesa, si sabia què era aquella cúpula daurada i ell els va contestar que era Els Invàlids, l’edifici on guardaven les armes els francesos i on hi havia enterrat en Napoleó. En sentir la paraula Napoleó, els nens se’ls va posar els ulls com unes taronges i es varen animar encara més i volien anar-hi immediatament. Per ells en Napoleó era l’emperador boig que els va intentar conquerir i els va intentar robar la Porta de Brandenbrug, i tenien ganes de veure a on reposava eternament. Després de caminar uns quants metres cap a Els Invàlids, en Fritz de seguida li varen començar a fer figa les cames, ja no tenia més ganes de visitar més monuments, no li agradaven, però com que la Galiana li encantaven ell feia veure que també li feia il·lusió i així comentaven quins edificis els hi agradaven més. Mentre caminaven en direcció als Invàlids, en Georg anava dient mentre agafava un bastonet del terra per interpretar que era una espasa que volia anar a veure les armes perquè li agradaven molt, però la Galiana li contestava que les armes s’havien de quedar en els museus i li va fer llançar el bastonet.

Abans de les sis de la tarda varen visitar Els Invàlids, un edifici dissenyat per en Hardouin Mansart, on els nens varen jugar imaginant-se ser uns soldats francesos armats a contracor de la Galiana, que no parava de repetir-los enfurismada que les armes eren dolentes. No fent cas a la seva amiga varen continuar jugant fins que varen quedar amb la boca oberta quan varen entrar a la sala rodona on hi havia la tomba d’en Napoleó. En mirar-la des de dalt, en Fritz va preguntar en el seu pare si en Napoleó era un monstre, i en Barnard li va contestar mentre contemplava les tombes del costat que havia sigut un home molt dolent, un militar, que havia provocat la mort de centenars de milers de persones i que havia volgut conquerir el món per esclavitzar als altres pobles. Però en Fritz no li preguntava si era un monstre pel què havia fet, sinó que li preguntava perquè s’estranyava de que el taüt fos enorme i pensava que en Napoleó era un gegant, tot i que l’emperador era ben curt d’altures. En veure que tancaven l’edifici varen sortir ràpidament i varen anar a sopar en un restaurant de la zona.

Després de sopar i amb la llum de la Lluna com a guia varen anar a Montmarte amb taxi per veure les vistes nocturnes de la ciutat mentre contemplaven la basílica del Sacre Couer. En to de broma, en Barnard li va preguntar a la seva esposa mentre estaven assentats en un banc si ell podia anar tot sol un moment al Moulin Rouge. Amb un somriure sarcàstic, ella li va contestar, també en to de broma, que evidentment que hi podia anar sempre i quan s’endugués els nens i la deixés anar l’endemà als Camps Elisis a veure una joieria que havia vist. Posant-se a riure, en Barnard la va abraçar mirant aquelles esplèndides vistes mentre els nens, que semblava que no se’ls hi acabava mai les energies, jugaven pels voltants a fet i amagar i en Lou empaitava a una noia francesa molt més gran que ell i que evidentment no li va fer ni cas.

El dissabte, l’últim dia, es varen passar el dia passejant tranquil·lament per la ciutat. Varen anar primer a l’Arc de Triomf i des d’allí varen caminar cap a la Madeleine, la plaça de la Concorde, els Jardins de les Tuileries i abans d’anar a dinar varen entrar pel portal dret de la façana oest de la catedral de Notre Dame. Allà dins la Luane va quedar meravellada per l’escultura de la Joana d’Arc, i en Barnard els va explicar assenyalant l’estàtua que havia sigut una dona meravellosa que havia lluitat contra els britànics, però que l’havien cremat per bruixeria. Mirant-se-la amb atenció a pocs centímetres d’on era ella, la Galiana va comentar davant la sorpresa d’en Barnard que aquella dona l’havien convertit en la prostituta del nacionalisme francès i que esperava que Alemanya no tingués mai un símbol nacional com aquell. Mirant sorprès l’amiga del seu fill, va veure que aquella nena no era una nena qualsevol, que era més intel·ligent del què es pensava, li va fer quatre preguntes més sobre Història, que la noia va saber respondre molt hàbilment sabent respondre que amb la Pau de Westfàlia de 1648 varen aparèixer els primers Estats enfront el concepte feudal de l’època del Sacre Imperi Germànic dels Habsburg. Girant la mirada cap al seu fill, que contemplava el rosetó oest de la catedral, en Barnard va veure que en Fritz continuava igual de desinteressat davant d’aquells monuments i d’aquelles obres, i només mostrava interès quan la Galiana li deia alguna cosa. Després de sortir de la Catedral pel balcó de la Mare de Déu varen caminar més a l’est per aturar-se a dinar a La Tour d’Argent, a Tournelle, mentre contemplaven el Sena i en Lou es posava a contar les embarcacions que passaven.

A la tarda, ben dinat, varen visitar el Gran Teatre de l’Òpera d’en Charles Garnier. A diferència dels altres monuments, en Fritz va quedar sorprès davant d’aquell edifici neobarroc i va exclamar que era l’edifici més maco de Paris, afirmació que els altres no varen compartir en absolut. L’endemà varen tornar cap a Berlín amb tren. Tots tornaven fascinats per aquella ciutat, i en Fritz li va prometre a la Galiana que en un futur pròxim hi tornarien tots dos sols i que si ella volia hi anirien a viure. La Galiana, molt agraïda a la família Klein i en especial cap a en Fritz, va tornar a la capital alemanya convençuda de que en el futur voldria ser pintora. Un cop varen tornar de París la vida va continuar sense masses canvis, en Barnard a la fàbrica, que cada cop anava millor pels seus interessos, i els nens anaven al col·legi mentre la Luane es quedava a casa amb l’Elise fent les feines de casa. La Galiana va pintar un autoretrat seu sense acabar que va penjar a la seva habitació. Quan en Fritz el va veure un dia que va anar a casa la seva amiga a fer els deures, no va entendre perquè no estava acabat, encara li faltaven els colors i la part de les cames encara no estaven ben definides, i quan li va preguntar a la seva amiga el motiu, ella li va respondre:

De la mateixa manera que jo no estic completa, tampoc ho està el retrat.

Un dia acolorat d’estiu de 1925, en Fritz se’n va anar amb uns seus amics del col·legi a prop de la Columna de la Victòria per jugar en el Tiergarten amb els seus nous pantalons curts marrons que l’hi havia comprat la seva mare en el mercat de davant de la Catedral. Inspeccionant el parc esperant trobar un niu d’ocells varen veure-hi que hi havia molts ocells buscant cucs al terra. Mirant-los com si estiguessin mirant els animals del Jardí Zoològic, un dels nois va proposar fer una aposta; qui fos capaç de caçar un d’aquells ocells seria recompensat amb els caramels que tots portaven a les butxaques. Tots varen acceptar l’aposta contents i animats, i en seguit es varen posar a tirar pedres als ocells però cap va ser capaç de tocar-los ja que de seguida els ocells agafaven el vol i marxaven d’on eren ells. En veure que era impossible d’aquella manera, un dels nois que es deia Joachim Peiper va marxar esvarat i els va demanar que l’esperessin allí. Mentre esperaven al parc, continuaven intentant tocar algun ocell amb una pedra, i en Fritz amb la seva mala punteria va estar a punt de tocar a una dona gran, que en veure’l amb una altra pedra a la mà el va renyar alçant el seu paraigües dient-li que era un nen entremaliat. Quan va tornar en Peiper al cap de mitja hora, el noi portava en el seu cinturó de cuir una pistola nord-americana, una Colt M1991A1 de fàcil empunyadura, que era del seu pare, un veterà de la Primera Guerra Mundial. El nen, amb pla xulesc, va treure l’arma davant l’expectació dels altres i va apuntar cap a un ocell que estava menjant quatre engrunes al parc. Després d’apuntar va disparar, però l’ocell va marxar pel so del tret abans de que la bala el toqués. Encuriosits i espantats pel soroll de l’arma, tots varen anar agafant l’arma i quan li va tocar el torn d’en Fritz, el noi va quedar meravellat de tenir aquella arma calenta i fumejant a les seves mans. Se sentia més fort i més home. Els seus companys li varen recordar que el seu pare era un heroi de guerra i li deien que ell devia haver heretat aquelles qualitats. Emocionat amb aquelles paraules, volia ser com el seu pare, ser vist com un heroi, en Fritz va apuntar tremolós i va disparar contra un ocellet que va batre. Tots varen quedar fascinats, havia tocat l’ocell hi havia guanyat l’aposta, però enmig dels arbres va aparèixer la Galiana, que havia anat a aquell parc a pintar l’estàtua de bronze de la Columna de la Victòria aprofitant el Sol i el bon temps d’aquell dia. En veure a en Fritz amb una arma a la mà fumejant i a un ocell mort a terra es va posar a xisclar i va marxar corrents en direcció a la carretera Charlottenburger Chaussee. Tremolós, en Fritz va tirar l’arma al terra sense pensar que es podia haver disparat en impactar al terra i va perseguir a la seva amiga deixant els seus amics amb els caramels i l’arma calenta. Quan la va atrapar després de córrer uns quants metres la va agafar pel braç, però la Galiana si va resistir i li va cridar mentre li queien les pintures al terra:

No em toquis, ets un assassí!        

Demanant-li que callés, en Fritz li va demanar ràpidament perdó i va dir-li que li havien obligat, que no ho volia fer. Veient que no la convencia i que trencava per la Siegesalleee en direcció a la Konigs Platz, li va tornar a demanar repetidament que el perdonés mentre la seguia cap a la plaça. Mirant-lo amb cara de terror i amb la cara vermella de tant corre, la Galiana es va aturar de cop i el va abraçar en una abraçada càlida que de poc ofega a en Fritz. Acaronant-li la cara amb la galta mentre veia de fons el Reichstag, la Galiana li va demanar que no hi tornés, que era el seu amic i que les armes només servien per matar. Després de parlar sobre les armes i les seves nefastes conseqüències mentre donaven una volta per l’Òpera Kroll, varen tornar cap a casa tots dos junts i en Fritz va donar per oblida’t aquell tema després de deixar la seva amiga a casa i d’anar un moment a la botiga de la Matilda a buscar caramels.

Però la Galiana no es va poder contenir en entrar a casa, patia pel seu amic i per les seves noves companyies, i va dir-li en el seu pare el què havia vist. L’endemà, a la fàbrica, en Heinrich li va comentar el què li havia explicat la seva filla a en Barnard, que es va posar histèric i li va donar les gràcies per haver-li dit. Enfadat, en Barnard va marxar abans de la feina per esperar que en Fritz tornés del col·legi per renyar-lo. Quan el nen va entrar a casa en companyia del seu germà i es canviava les sabates per les sabatilles de cuir en el rebedor, en Barnard es va aixecar del sofà i li va demanar a en Marwin que els deixés sol, que volia parlar un moment a soles amb el seu germà. Portant-lo a la biblioteca després de sentir que en Marwin pujava a la seva habitació, la primera a mà esquerra en pujar les escales, en Barnard, sense dir-li res i encara amb el barret negre posat, li va clavar una forta bufetada en el seu fill, que va caure al terra, i li va dir cridant que no volia que mai més tornés a agafar una arma. Amb la marca de la mà del seu pare a la cara, en Fritz es va aixecar i es va posar a plorar cridant l’atenció de tota la família que no entenia què passava. En apropar-se tota la família a la biblioteca per veure què passava, en Barnard els va demanar que el deixessin sol amb en Fritz. Espantada, la Luane, que no entenia res, li demanava explicacions en veure el seu fill amb la cara vermella de la bufetada del seu marit, però en Barnard li va contestar enrabiat:

Saps què ha fet el teu fill? Ha matat a un ocell amb una pistola! Amb una arma de foc!

La Luane es va quedar impressionada i estranyada, no entenia d’on havia tret una arma de foc el seu fill. Quan li va preguntar d’on sortia l’arma i perquè l’havia disparat, en Fritz li va contestar entre plors i tocant-se la galta que era del pare d’un seu amic i que l’havia disparat perquè volia ser un heroi com el seu pare per així casar-se algun dia amb la Galiana. Al·lucinat de que el seu fill el veiés com un heroi per la seva gesta en la guerra, en Barnard  li va dir cridant mentre llançava el barret al terra per demostrar la seva indignació:

Que n’ets de burro! Et penses que amb les armes es fan els herois? Jo no sóc un heroi, i si vols impressionar a una dona donar-li flors enlloc de cadàvers.

Eixugant-se les llàgrimes i només pensant en marxar, en Fritz li va assegurar amb el cap abaixat que mai més tornaria agafar una arma i va demanar que el perdonessin. En sentir la conversa, en Marwin es va apropar cap a ell i, com a germà gran, va dir-li que havia de vigilar amb qui anava. Per aquella acció en Fritz va quedar castigat durant un mes sense poder sortir a jugar amb els seus amics i amb el seu germà. Es va quedar a casa jugant amb la seva germana Katrina, que havia crescut bastant i ja portava un cabell llarg i ros, i amb el seu cosí petit, en Gottfried Klein, el fill del germà del seu pare, en Friedrich Klein, i la seva esposa, la Gisselle Klein. En Fritz entenia el càstig, sabia que no s’havia portat bé, però el fet que ho entengués no va evitar que durant uns dies els seus pares el tractessin amb fredor menys l’àvia Elise, que cada dia sortia un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li uns quants caramels i a la carnisseria de la Maria a comprar-li uns quants talls gruixuts de Wurstebrot (una salsitxa elaborada amb sang de porc) que fregia amb mantega.

Durant aquell temps castigat no va poder veure a la Galiana perquè anaven a diferents col·legis i no hi havia pogut parlar. Quan es va acabar el càstig es va dirigir immediatament a la casa dels Metzler i en entrar al menjador els  va demanar amb una reverència perdó pel què havia fet i els va prometre que mai més el tornarien a veure amb una arma a la mà perquè sempre protegiria a la seva filla. En Heinrich li va dir des de la seva nova butaca de la qual n’estava ben orgullós i cofoi que no passava res, que vigilés i que no es posés en problemes. Amb cara de tendresa, l’havia enyorat, la Galiana va sortir de la seva habitació i li va agafar la mà i li va repetir que no el volia perdre com a amic i se’n varen anar a jugar com els bells temps pels carrers de la Potsdamer Platz mentre contemplaven com passaven els tramvies i els carros amb cavalls després de comprar uns quants caramels. En Fritz no va jugar més amb aquells nois que l’havien empès a disparar i es va fer més amic del seu veí gran, en Dannel, que l’hi explicava que tenia previst escriure un llibre de Filosofia quan acabés els estudis i que s’havia acabat de comprar un piano de la famosa fàbrica dels Bechstein. A en Fritz li agradava quedar d’en tan en tan amb en Dannel perquè així es relacionava amb els nois més grans, però no entenia perquè anava amb els cabells llargs i no el suportava quan hi havia la Galiana perquè veia com la seva amiga només parlava amb en Dannel i a ell el deixava de banda.

Mentrestant, l’empresa dels Klein anava millorant sensiblement i varen agafar a uns quants treballadors més i en Barnard va pujar el salari a en Heinrich després d’haver-li dit que el seu fill havia disparat una arma. Les coses a la fàbrica anaven tant bé que inclús va pensar en comprar un altre local per expandir l’empresa, però temia que pogués tornar una crisi. Sabia que l’economia alemanya s’aguantava gràcies a l’entrada del capital estranger, sobretot el nord-americà, i no volia córrer els riscos que els altres feien. En Marwin, que tenia 11 anys, anava sovint a l’empresa a ajudar al seu pare i els treballadors li ensenyaven com funcionaven els telers i l’advertien perquè no posés les mans a prop de les pues. Alguns d’ells no els hi agradava tenir el fill de l’amo allà dins, però no es varen poder queixar. A casa, en Barnard va posar el primer telèfon a la biblioteca, tot un luxe en aquella època. En veure la utilitat d’aquell aparell, en Fritz li va demanar en el seu pare que en comprés un a casa dels seus amics perquè així hi podria parlar amb ells sempre que volgués. Somrient, en Barnard li va contestar:

Si home! Tu el què vols es parlar amb la Galiana, però això és impossible ens valdrien molts diners la factura. Els telèfons no són pels nens.  

Posant-se més seriós, en Barnard va explicar a la família que el telèfon no era un joguet i que només el podien fer servir per transmetre informacions breus o trucades d’auxili en cas d’emergència. L’Elise es mirava aquell aparell com un objecte estrany i no entenia com funcionava i anava preguntant com era possible que la seva veu es pogués sentir a quilòmetres d’on era ella. Agafava l’auricular i no se’l posava a l’orella i en no sentir cap veu deia que no funcionava i deixava l’auricular damunt de la taula deixant el telèfon despenjat.

Mentrestant, en el col·legi a en Fritz li costava cada cop més treure bones notes, no eren dolentes, però tothom sabia que amb més esforç podria millorar-les i així ho transmetien els seus professors en els seus pares. Per aquest motiu el seu pare va contractar unes hores a en Dannel perquè li fes de professor particular per ensenyar-li matemàtiques i ciències socials. Molt sovint la Galiana l’ajudava a fer els deures del col·legi, tot i no anar al mateix col·legi, i ella aprofitava que estava a la casa dels Klein per fullejar algun llibre d’art que tenia en Barnard a la biblioteca. Quan en Barnard veia l’interès de l’amiga del seu fill ho aprofitava per fer-se nota explicant-li tot el què sabia sobre art; li parlava des de Leonardo Da Vinci a Miquel Àngel, però els seus coneixements eren pinzellades. Tot i això, en Fritz es mirava el seu pare amb passió perquè pensava que era molt intel·ligent en saber tantes coses i li agradava que gràcies a ell la Galiana se sentis confortable a casa. Sovint la convidaven a sopar, tot i que a l’Elise no li agradava massa perquè en Fritz li feia cuinar plats més elaborats per impressionar la seva amiga com braó a l’ast amb peres confitades. D’aquesta forma, l’amistat entre la Galiana i en Fritz es va anar enfortint dia rere dia i anaven sovint a casa d’un i a casa de l’altra, i la Galiana li ensenyava sempre els quadres que acabava de pintar perquè li donés la seva opinió. En Fritz també se sentia còmode dins de la casa dels Metzler, tot i ser més humil li agradava el caràcter senzill d’aquella família, i sovint anava amb ells a caminar pels parcs de l’Alexanderplatz i es quedava a dinar o sopar a casa d’ells, tot i que no li agradava el què cuinava la Corina perquè normalment eren llenties o pèsols amb patates. Només d’en tant en tant la Corina els feia Spinach Spaetzle (espinacs amb formatge emmental fos i ceba caramel·litzada) En Heinrich aprofitava aquelles caminades per explicar-li a en Fritz una mica d’història de la ciutat, però el noi només tenia ulls per la Galiana i a vegades no li responia.

Un dia que estava a casa fent els deures a la taula del menjador amb la ràdio encesa, en Fritz va sentir per un programa que no hi havia res més romàntic que portar una noia al cinema a veure una bona pel·lícula, i va decidir que hi portaria a la Galiana el següent diumenge. Ell ja hi havia anat els diumenges al cinema a mirar les últimes pel·lícules alemanyes amb la família, però la Galiana no hi havia pogut anar perquè era massa car per la família i a la Corina no li agradava anar a llocs foscos. En Fritz pensava que si la convidava l’impressionaria i ella se sentiria atreta per ell, a més pensava que amb la foscor potser li podria fer un primer petó. Però sabia que els seus pares no li deixarien anar sol al cinema i, mentre s’estirava al sofà pensant com s’ho podia fer per convèncer el seu pare, va tenir una idea i va deixar els deures de marge. Posant-se una jaqueta i les sabates va sortir un moment cap a la llibreria d’en Martin. En entrar a la llibreria, situada al costat oest del pis de la Galiana, una llibreria petita amb un taulell de fusta a mà dreta de la porta i quatre prestatgeries a mà esquerra plenes de llibres plens de pols que en Martin, que cada cop estava més gras i que ja s’havia quedat totalment calb, duia amb molta passió juntament amb la seva esposa, que cada cop li agradaven més els diners i els luxes, fent anar al seu marit a l’Hotel Adlon a dinar. Tafanejant pels prestatges de la llibreria mentre en Martin no li treia els ulls de sobre, va veure després de tenir a les seves mans el vell llibre del monàrquic Winston Churchill, La història de la Malakand Field Forcs, que hi havia una biografia d’en Napoleó escrita per l’escriptor Emil Ludwig. Sabia que el seu pare coneixia la figura de l’emperador francès i recordava com n’estava d’emocionat en veure la tomba d’en Napoleó feia uns mesos a París. Fullejant-lo per mirar si trobava alguna fotografia, va veure que aquell llibre havia sigut editat aquell any, el 1925, i va decidir comprar-lo amb els diners de la seva paga. Quan li va demanar en el llibreter que li vengués, aquest, en mirar-ne el preu, li va estranyar que aquell noi tant jove comprés una biografia tant complexa i li va preguntar perquè volia aquell llibre precisament. Fent-se l’interessat i posant-se bé la camisa, en Fritz li va explicar que havia anat a París i que havia vist a l’emperador boig. Rient des de darrere del taulell, en Martin va aprofitar l’ocasió i que no hi havia ningú a la llibreria per demostrar-li els seus coneixements i va explicar-li quatre dades d’en Napoleó. Amb tot detall i amb el popular himne Das Lied der Deutschland que se sentia del gramòfon de la llibreria col·locat en un dels prestatges de darrere del taulell, li va explicar la invasió d’en Napoleó a Rússia del juny de 1812 per fer-li fe de que l’emperador francès era realment boig. En Fritz va quedar al·lucinat davant dels relats d’aquell llibreter i mentre l’escoltava pensava amb el fred que devien passar els soldats francesos durant aquell dur hivern. Minuts més tard, el llibreter continuava parlant-li d’en Napoleó i en Fritz, avorrit de tanta batalla que no entenia, li va dir en el llibreter mentre entrava la Klara a comprar el diari, que tenia pressa perquè la seva mare l’esperava a casa per fer el sopar. Entenent que només era un noi de deu anys, en Martin li va vendre el llibre sense més comentaris i la Sophie li va embolicar de mala gana ja que en Martin feia dies que no l’hi havia comprat una joia. A partir de llavors, sempre que en Fritz passava per davant de la llibreria en Martin sortia a fora en veure’l pels lluents vidres de la llibreria per explicar-li alguna història d’algun personatge il·lustre sense saber que a en Fritz no l’interessava gens ni mica.

Quan per fi va arribar a casa, en deixar canviar-se les sabates va córrer cap al seu pare, que estava assegut a la seva butaca escoltant la Cinquena Simfonia d’en Beethoven, i li va donar el llibre mal embolicat. Estranyat per aquell gest, en Barnard li va agrair sincerament aquella compra, li agradava molt aquell llibre, i es va posar a fullejar-lo amb passió mentre en Fritz es quedava palplantat davant de la butaca contemplant-lo. En veure que li volia demanar alguna cosa perquè el noi no es movia del seu costat, en Barnard li va preguntar què volia i en Fritz li va dir tartamudejant si li donava permís per anar al cinema amb la Galiana el següent diumenge. Posant-se a riure, en Barnard va cridar a la seva mare, que estava a la cuina fent el sopar, patates amb cansalada, i li va comentar el què havia fet el seu fill. La Luane també es va posar a riure, entenia que el seu fill estigués enamorat però no el pensava deixar anar sol al cinema de l’altra punta de la ciutat. Amb amabilitat i fent-li una carícia al nas, la Luane li va explicar que eren massa petits, però li va donar permís per portar la Galiana amb ells al cinema el següent diumenge. Mig satisfet, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va dir amb tota la sinceritat del món:

Ara torna’m el llibre, no m’ha servit de res i ara no tinc diners per caramels.

El pare, amb un somriure d’orella a orella, es va mirar al seu fill i li va pagar el preu del llibre i inclús li va donar més diners perquè valorava molt positivament el seu gest i estava molt satisfet amb aquella biografia, que aniria a parar a la seva particular col·lecció que anava engrandint.

L’endemà, dissabte al matí, en Fritz va marxar de casa sense ni dir adéu i es va dirigir al pis de la Galiana per dir-li que la portarien al cinema. Quan els hi va demanar permís en els pares de la Galiana per endur-se la seva filla al cinema, a en Heinrich li sabia greu tota aquella situació, no li agradava no poder-li pagar a la seva filla aquells luxes culturals, però també pensava que era una bona oportunitat perquè es culturalitzés i anés el cinema que a ell tanta il·lusió l’hi feia anar, afició que la seva dona no compartia. Ruminant assegut a la butaca llegint el diari Sozialistischen Korrepondenz de l’Ernst Heilmann, li va dir a en Fritz que es podien endur a la Galiana al cinema a veure la pel·lícula que volguessin però li va demanar que a canvi li digués en el seu pare que el convidava aquella tarda a prendre una cervesa al bar del costat. Un bar que havien obert feia poc una jove parella, en Mark i la Diane, que estava situat dues cases a l’est del pis de la Galiana, al costat de la carnisseria de la Maria, que es deia Victorius però que tots coneixien el bar amb el nom de Vic. Boig d’alegria, per fi podria anar al cinema amb la Galiana, en Fritz va córrer cap a casa seva i va travessar la carretera sense mirar que no passés cap cotxe o cap tramvia. En entrar a casa li va donar les gràcies en el seu pare pel seu gest i li va ordenar que havia d’anar aquella tarda a prendre una cervesa amb en Heinrich. En Barnard, que no era bevedor, d’en tant en tant es bevia una Berliner Weisse perquè només tenia 3 graus d’alcohol, no li va semblar malament la idea perquè tenia ganes de tenir una conversa amb un altre home per parlar d’esports i de política. Mentrestant, a casa els Metzler, la Galiana li va dir en el seu pare, que s’estava canviant a la seva habitació, just davant de la l’habitació de la seva filla, per anar al bar:

Dius que li pagaràs la cervesa, però de fet té la pagarà ell perquè és gràcies a ell que tens diners.

Mirant-se la seva filla mentre es cordava la camisa blanca i arrugada, li va contestar abans de pentinar-se els cabells:

Vas molt errada, gràcies a la meva plusvàlua, el meu esforç a la fàbrica, ell té diners. Jo només rebo una petita part del que treballo i la resta s’ho queda ell perquè ell és l’amo dels mitjans de producció, o sigui de la fàbrica, i de tot el què l’envolta.

A les sis de la tarda en Heinrich es va plantar davant de la casa dels Klein amb la seva filla, que acabava d’estrenar una brusa blanca, i varen tocar el timbre de la porta. L’Elise els va obrir la porta i els va fer passar en el rebedor mentre en Barnard s’acabava de cordar les sabates noves a dalt a la seva habitació. En Fritz, que va voler anar a saludar a en Heinrich per quedar bé, no esperava que hi hagués la Galiana en aquells moments i quan la va veure es va posar vermell com un tomàquet perquè anava amb un vestit vell i brut d’estar per casa i anava despentinat amb tots els cabells aixecats. Sense ni saludar-los, va pujar corrents cap a dalt a la seva habitació i quan es va trobar a mitja escala en el seu pare de poc el va fer caure quan aquest estava baixant. Tancant-se a la seva habitació es va vestir amb el vestit del diumenge, es va pentinar al lavabo i fins i tot es va tirar un bon raig de colònia de la seva mare, no sabia on la tenia el seu pare, però ho va fer amb tant d’excés que ofenia als més propers. Al cap d’un parell de minuts va baixar corrents mentre els altres l’estaven esperant i tots varen quedar marejats per la forta olor que impregnava en Fritz. Després de dir-los que a les vuit del vespre havien de tornar a casa, en Fritz i la Galiana varen anar a jugar pels voltants de la Potsdamer Platz esperant que algun famós sortís del famós hotel Fürstenhof perquè en Kurt els hi havia dit que una celebritat del cinema s’hi allotjava en aquells moments. Esperant sense sentit, en Fritz es va posar a contemplar com un badoc els autobusos de dos pisos que portaven un cartell que deia Berlin Raucht Juno i pensava pujar-hi algun dia amb la Galiana per visitar tots els racons de la ciutat. Passejant per l’enorme plaça es varen topar en una cantonada amb l’endevina Anne, que molt amablement i per un parell de monedes els hi va tirar les cartes. Nerviós per saber el resultat, en Fritz en va quedar molt satisfet quan l’endevina els hi va dir que tenien un futur units i va creure que aquelles monedes que havia pagat era la millor inversió que havia fet mai. Però les paraules de l’Anne varen quedar silenciades pel saxofon d’en Wilhelm, que estava molt animat tocant, i entre els molts curiosos que l’estaven escoltant hi havia en Dannel carregat d’uns llibres del filòsof David Hume. En veure’l, la Galiana no va dubtar en anar-lo a saludar, deixant a en Fritz amb l’endevina i renegant per dins en veure el gest de la seva amiga. Palplantat esperant que la Galiana acabés la conversa amb en Dannel, va quedar glaçat en sentir xiuxiuejar a la seva orella a l’Anne, que li va dir a poc a poc i sense deixar de mirar a en Dannel:

Si vols treure’t de sobre a aquest noi agafar unes fulles de plom molt fines i grava-hi el seu nom i el nom de l’Hermes, llavors enrotlla la fulla i clava-hi sis agulles i mai més et tornarà a molestar. T’ho prometo.

Al·lucinat per aquelles paraules, en Fritz va pensar que no estava tant boig de creure amb la màgia i sense respondre-li se’n va separar uns centímetres esperant que la Galiana acabés de parlar amb en Dannel per anar al Tiergarten. Mentre els nens es divertien i aprenien, en Barnard i en Heinrich varen entrar al bar Victorius a fer la cervesa. Era un bar tranquil i nou, encara feia olor a pintura, i tenia un estil que recordava a una taverna britànica amb uns bancs de fusta i una barra amb diversos sortidors de cerveses i on servia copes la jove Diane, que no passava desapercebuda pels clients. Després de comentar com n’era de maca la cambrera amb les seves cames llargues i el seu cabell llarg i fi, en Barnard i en Heinrich es varen posar a parlar de política en una taula solitària i sota una llum groga que els molestava. Al cap d’uns minuts de que havien començat la conversa, en Barnard va quedar parat de les coses que sabia en Heinrich, fins llavors pensava que com que no tenia diners per comprar llibres no seria un home gaire culte, no tenia en compte que aquell home era un empíric. En Heinrich li va explicar que ell era un home d’esquerres, votava al KPD, que no li agradava gens el president Paul von Hindenburg, cosa que en Barnard discrepava, però els dos es varen entendre ràpidament quan varen parlar de la Rosa de Luxemburg, la qual els dos admiraven per la seva fermesa en lluitar per la pau. D’aquesta manera es varen passar unes quantres hores parlant de política i cultura mentre es bevien unes quantes cerveses de la marca Spaten, que en Mark tenia exposades a darrera la barra. De seguida varen parlar també de la història d’Alemanya; en Barnard va dir-li que l’entenia com en Hegel, o sigui com talls de formatge, i en Heinrich li va contestar que ell l’entenia de forma més material i no tant espiritual. Després de demanar una altra cervesa a la Diane varen parlar del nacionalisme, un tema que a en Barnard el continuava preocupant. Els dos continuaven coincidint amb bastant tot, sobretot coincidien en el seu odi cap al nacionalisme extrem que venien els partits conservadors. Sincerant-se gràcies a l’alcohol, en Heinrich li va declarar que era un pacifista i no entenia perquè havia anat a la Primera Guerra Mundial, tot i que li va aclarir que li respectava la seva decisió. Tampoc li agradava la idea del pangermanisme que professaven alguns com l’aristòcrata Georg von Schönerer, que el 1879 va organitzar un petit Partit Nacionalista Pangermànic, però en canvi en Barnard defensava que hi tenia que haver una unió entre tots els pobles de llengua alemanya, tot i que odiava en part la idea de compartir pàtria amb Viena perquè no suportava l’antisemitisme d’alguns influenciats per les idees de l’ex alcalde de la ciutat, en Karl Lueger, i creia que Àustria era un país excessivament rural i conservador. Després de que en Barnard li confessés que votava al Partit Socialdemòcrata i que simpatitzava amb la socialdemocràcia, en Heinrich li va dir mentre agafava la gerra de cervesa amb força perquè no li volia que li caigués pels afectes de les cinc cerveses que portava:

La socialdemocràcia és un frau com l’economia capitalista perquè no té el suport de les masses i sense elles no faràs mai una revolució, mira que va passar el novembre de 1918. Amb ells només reformaràs la política de l’Estat burgès liberal que continuarà sotmetent a les masses, de les quals jo en formo part. Guaita el gras de l’Ebert, els socialdemòcrates el vareu engreixar tant que es va oblidar dels seus orígens. A més, la socialdemocràcia no és el futur perquè la majoria dels seus votants tenen entre 40 i 60 anys.

No estant-hi d’acord, li va recordar tots els guanys que havia portat la República de Weimar, l’Estat més socialdemòcrata d’Europa que havia portat la jornada laboral de vuit hores, el vot secret, el sufragi femení i amb ella el 85% dels treballadors varen estar sindicats. Demanant una altra cervesa a la Diane, que quedava parada de la quantitat de cerveses que s’havien begut aquells dos homes que cada cop alçaven més les veus, en Barnard li va preguntar perquè era comunista, i en Heinrich li va contestar orgullós i alçant la gerra de cervesa per posar-se-la als llavis:

Perquè evidentment els treballadors només ens podem alliberar de les nostres gruixudes cadenes d’acer que ens lliguen als grassos capitalistes destruint la propietat capitalista dels mitjans de producció per transformar-la en propietat de tots els treballadors. Mirant-li la cara de sorprès, en Heinrich li va afegir: Amb això no vull pas dir que vull que et destrueixin.

Somrient els dos, varen continuar parlant deixant clar que un era un girondí i l’altre un jacobí, i la conversa va arribar a tal nivell que molts altres clients del bar com el perruquer Otto, un home d’uns cinquanta anys que tenia una perruqueria a davant del bar i el costat est de la botiga de la Matilda, s’hi varen afegir. Tots respectaven l’opinió d’en Barnard, considerat un heroi i un intel·lectual, mentre que en Heinrich a la que va veure que més gent l’escoltava va anar amb una mica més de compte pensant que més valia no enfrontar-se a en Barnard. Tenint ganes de més cervesa, en Heinrich es va aixecar per demanar-ne una altra a la barra, però quan aixecava el dit per cridar l’atenció a la Diane va veure que el rellotge del bar marcaven tres quarts de deu de la nit. Fent-li senyals a en Barnard cap al rellotge, aquest es va beure d’un glop la cervesa que li quedava i varen marxar ràpidament cap a casa després de pagar-li a en Mark 11 cerveses.

Quan varen arribar a casa dels Klein després de córrer com uns desesperats pensant amb les seves dones, en Fritz i la Galiana, que ja havien sopat macarrons amb salsitxa de porc després de que tardessin tant, varen sortir a fora rebre’ls quan els varen veure per la finestra del menjador i amb to de broma els varen renyar i els varen castigar sense poder sortir durant una setmana. Mig tocats per les cerveses, en Barnard i en Heinrich es varen posar a riure davant de la broma dels seus fills, però quan en Barnard va entrar a casa i s’acomiadava d’en Heinrich i de la Galiana no li va fer gens de gràcia la rebuda de la Luane, que estava enfadada amb ell per la pudor a cervesa i a tabac. Ajudant-li a treure’s la jaqueta, la Luane el va renyar de males maneres per ser un irresponsable per no tornar a l’hora que havia dit i li va retreure que hagués begut tant donant un molt mal exemple en els seus fills. Fent que no amb les mans mentre feia una passa en falç que delatava el seu estat etílic, en Barnard va intentar excusar-se però la boca a pudor a cervesa el delatava. Aquella nit no va sopar perquè no li varen deixar res per menjar i va anar a dormir amb el ventre buit però per la seva sort es va adormir de cop per l’efecte somnífer de la cervesa.

L’endemà al matí en Fritz es va llevar ben d’hora ansiós per anar al cinema a la tarda, però en Barnard tenia en aquells moments una forta ressaca i es va quedar al llit fins a mig matí, quan el varen despertar en Fritz i en Marwin perquè no paraven de fer soroll pels passadís jugant a fet i amagar amb la seva germana. Després de dinar, pels voltants de les quatre de la tarda la Galiana va trucar a casa dels Klein, que l’estaven esperant, sobretot en Fritz, amb impaciència per anar a veure la pel·lícula. La Galiana anava amb un vestit especial per l’ocasió, era un vestit que els li varen fer els sastres Oskar i Franziska, i era llarg de color rosa adornat amb unes floretes blanques i lligat amb un senzill llaç, i anava pentinada amb uns llaços de color blanc. En veure-la tant bonica, en Fritz no li va treure els ulls de sobre, la trobava la noia més maca del món. Mentre es posava una americana al rebedor, en Barnard els va comunicar que anirien a veure la pel·lícula titulada Sota la màscara del plaer, dirigida pel cineasta Georg Wilhelm Pabst i amb l’actriu Greta Garbo amb el paper principal. No sabent res de la pel·lícula, en Fritz els va fer córrer cap a l’estació de la Potsdamer Platz per agafar un tramvia que els havia de dur als cinemes situats a l’oest de la ciutat.

Després de pagar unes entrades a la taquilla, en Barnard es va encendre una cigarreta, només fumava en el cinema i en els espectacles esportius perquè el posaven molt nerviós, i varen entrar a la fosca sala del cinema. Quan es varen dirigir als seus seients, en Marwin va fer veure que s’assentava al costat de la Galiana, deixant a en Fritz sense seient, fet que va irritar-lo fins que el seu germà li va dir que era una broma que podia seure amb la seva estimada. Un cop acomodats i amb les llaminadures a la mà, es varen apagar els focus i es va encendre la pantalla que il·luminava el rostre dels espectadors. La Galiana volia gaudir de cada moment ja que era el seu primer cop que trepitjava un cinema i quedava al·lucinada amb l’enorme pantalla i amb la bona qualitat de so. Un cop va començar la pel·lícula, que era complicada per uns nens d’aquella edat pel seu realisme, en Fritz es va començar a avorrir en seguit, no l’entenia, però en canvi la Galiana estava expectant mirant la pel·lícula intentant entendre perquè la protagonista, la Greta Rumfort, es tenia que casar amb un oficial nord-americà. En Fritz, ansiós, només pensava en com podia aconseguir el seu moment romàntic, volia agafar-li la mà, però també era conscient de que hi havia els seus pares i els seus germans. Quan va observar que la seva mare, que estava asseguda a l’altre costat de la Galiana, no treia els ulls de la pantalla, va decidir agafar la mà de Galiana. La noia, que tampoc treia els ulls de la pantalla, va notar la mà suau d’en Fritz, però no la va rebutjar i va aprofitar un moment de màxima tensió de la pel·lícula per fer-li un petó a la galta d’en Fritz i li va donar les gràcies a cau d’orella per haver-li fet viure un dia tant especial. La Luane va veure perfectament de reüll que el seu fill anava agafat de la mà de la Galiana, però no en va fer massa cas primer perquè pensava que era cosa de nens i segon perquè li agradava la Galiana, ja que era una nena amb molts modals i, sobretot, molt intel·ligent. Un cop acabada la pel·lícula, que va emocionar tant a en Barnard que es va acabar totes les seves cigarretes, varen tornar a casa deixant abans a la Galiana a casa seva. En Fritz, tot i que no es va mirar la pel·lícula, era el que més satisfet estava pel petó que li havia fet la seva amiga. Abans d’anar a dormir, la Luane, que havia deixat el seu marit a la biblioteca assentat a la butaca llegint el Professor Unrat d’en Heinrich Mann, va anar al dormitori d’en Fritz i li va dir mentre el tapava amb els llençols vermells de coto:

Fritz, fill, entenc que t’agradi Galiana, però no vulguis anar massa de pressa, que ets molt jove.           

Vermell com els llençols, es va amagar la cara sota aquests llençols i li va assegurar una vegada i una altra sense massa convenciment que la Galiana només era una amiga. Somrient, la Luane li va fer una carícia als cabells però li va tornar a repetir que vigilés.

Quatre dies abans de Nadal, la Luane i la Katrina varen marxar de bon matí a comprar algun regal a una nova botiga de roba que havien obert dos veïns del barri, l’Albert i la Helga, situada entre la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i la llibreria d’en Martin, mentre en Fritz i en Marwin es varen quedar a l’habitació d’en Fritz acabant de fer els deures de Literatura de l’escola perquè tenia més bona il·luminació ja que donava al carrer i entrava perfectament la llum del dia. Mentre estaven estudiant un poema religiós de l’Angelus Silesius varen sentir com s’obria i es tancava la porta de casa i varen pensar que devia ser el seu pare que marxava a la fàbrica. En seguit i sense comprovar per la finestra que fos el seu pare qui marxava, varen baixar corrents per les escales pensant que només hi havia l’àvia Elise que els donaria galetes amb xocolata que tenia guardades al rebost, al costat de la cuina compartint paret amb la biblioteca. En arribar al menjador després de fer un salt per saltar-se els últims dos esglaons, es varen trobar, per sorpresa seva, el seu pare assegut al sofà de pell negre, just a l’esquerra de l’escala arrambat a la paret est, revisant unes fotografies que tenia guardades en una petita capseta de cartró. Estranyats, els nens es varen acostar al seu pare a poc a poc i li varen preguntar qui havia marxat. Amb els ulls vermells i mig plorosos, en Barnard els va dir que havia marxat la seva àvia perquè havia anat a dur unes flors a la tomba del seu marit, el pare d’en Barnard, en Berger Klein. Fregant-se els ulls, els va demanar en els nens que s’asseguessin amb ell i els va ensenyar unes fotografies velles del seu pare. Revisant les fotografies els nens se les miraven amb passió perquè del seu avi no n’havien sentit parlar gaire, només quatre paraules esporàdiques, i pràcticament to el què sabien era que havia participat en la decisiva victòria alemanya de Sedan del 1870 contra els francesos. En les fotografies es veia a un home baixet i primet, amb el cabell negre i curt, i tenia uns posats de malhumorat. Mentre revisaven les fotografies, en Marwin li preguntava en el seu pare com era el seu pare, pregunta que a en Barnard se li feia complicat d’explicar perquè encara li costava parlar del seu difunt pare. Després de pensar-s’ho uns minuts, va agafar una fotografia del seu pare que es veia de perfil i els va explicar que era un molt bon home, que sempre l’havia tractat amb molt d’amor i respecte, i que li havia donat tot a la vida, referint-se a l’empresa. El va descriure com un lluitador aferrissat, un enamorat d’Alemanya, que havia lluitat molt per tirar endavant una empresa del no res i els va deixar clar que estimava amb passió a la família. També va destacar el seu caràcter obert i amigable amb tothom i els va explicar que era molt amic de la Matilda, la botiguera, i d’en Johannas, amb qui va compartir armes. Enmig de la conversa, en Fritz li va preguntar de què va morir, i en Barnard li va dir a poc a poc intentant trobar les paraules que de forma ràpida, d’un atac de cor, i li va deixar clar que per sort no havia patit gens. A en Fritz li sabia greu no haver conegut al seu avi, a en Conrad el veia com un estrany perquè només venia quan tenien problemes econòmics, i es mirava aquelles fotografies amb molta fixació per veure si tenia alguna característica seva semblant a la del seu avi. Després d’acabar de revisar les fotografies, en Barnard va tancar la capsa pensant que les tenia totes a dins i els va dir en els seus fills que havien de seguir l’exemple del seu avi de lluitar pel què més desitjaven i no rendir-se mai. Escoltant aquelles paraules, en Fritz va pensar un cop més amb la Galiana, i va col·locar una fotografia del seu avi que no havia tornat a la capsa en el moble del menjador, situat al costat del sofà, a prop de la finestra, amb les altres fotografies de la família. Però en Barnard li va fer treure i li va dir que la seva àvia l’enyorava massa per veure’l cada dia. Després d’aquesta conversa, els nens, a mesura també que es varen anar fent més grans i s’estiraven, varen anar preguntant més coses sobre el seu avi, i en Barnard sempre estava disposat a parla’ls-hi sempre i quan ho fessin quan no hi hagués l’Elise. Tenia un molt bon record del seu pare i sempre que es quedava sol a casa mirava aquelles fotografies per recordar-lo mentre se li escapava més d’una llàgrima d’enyorança.

El 1926 va ser un gran any per la família i per l’empresa, i els Klein es varen poder comprar el seu primer cotxe, un Ford T de color marro, que els permetia fer petits viatges pels voltants de Berlín com a la zona de Wannsee, al sud-oest de la ciutat, molt a prop de Potsdam, on en Fritz, en Marwin i la Katrina es passaven llargues estones corrents pels voltants del riu Havel mentre en Barnard i la Luane es passejaven pel nucli urbà contemplant les antigues cases com la Villa Minoux. A la tardor anaven al bosc de Grünewald per passejar i de pas buscar llenya i pinyes per la llar de foc. La família vivia amb tots els luxes, no escatimaven en educació pels seus fills i anaven sovint al cinema a veure les últimes pel·lícules, com la pel·lícula d’èxit Der heilige Berg, on surt per primer cop a la pantalla l’actiu Leni Riefensthal, i, com que el nois ja eren més grans, varen començar anar al teatre, sobretot anaven als teatres situats en el Kürfürstendamm, on a més dels teatres hi havia cinemes, cabarets, bars i comerços. Una de les obres preferides d’en Barnard era la comèdia Anja i Esther d’en Klaus Mann, el fill d’en Thomas Mann, el seu novel·lista preferit, que estava interpretada pel jove actor Gustaf Gründgens, però sobretot se sentia identificat amb les obres polítiques del director de teatre Erwin Piscator. Quan tornaven del teatre o del cinema s’aturaven un moment a sentir a en Wilhelm, que després de tocar-los una peça amb el seu saxofon els hi explicava molt convençut de que estava molt il·lusionat per tocar algun dia en una gran sala i que tenia pensat en anar a estudiar Música a Nuremberg. Tota aquella inversió en educació va donar els seus fruits; en Marwin era el primer de la seva classe, en Fritz va millorar sensiblement les notes, tot i que encara li costaven les matemàtiques i la Història, temes que repassava gràcies a en Dannel, que continuava venint algunes tardes a donar-li classes, i la Katrina era la nena més espavilada entre les seves amigues i tots els seus professors només parlaven de lloances cap a ella per la seva dedicació i bondat.

Durant aquell any, en Fritz es passava dies i dies jugant a fora amb els amics i, sobretot, amb la Galiana. Cada vegada més li agradaven els llibres bèl·lics i anava després de sortir de casa de la seva amiga a la llibreria d’en Martin perquè li expliqués més històries de combats i de generals. Li encantava en Juli Cèsar i en Carlemany, tot i que va quedar sorprès quan va saber que l’emperador de l’imperi carolingi no sabia ni llegir ni escriure, i sovint en parlava amb el seu pare, que estava entusiasmat perquè el seu fill per fi hagués posat interès en algun tema cultural. Parlant amb el seu fill, en Barnard va veure que aprenia molt ràpid i sense gaire esforç, només li faltava concentració. Sovint en Fritz agafava algun llibre del seu pare com un passatemps mentre esperava que la Galiana, en Lou o en Georg arribessin a casa per anar a jugar o es posava a llegir el diari Die Welthbühne, que el 1927 va deixar tant preocupat a en Barnard quan varen anunciar els projectes secrets de rearmament de la Reichswehr. També es va començar a interessar per l’art, però això no ho va fer per gust, sinó que ho va fer pensant en tenir prous coneixements per impressionar a la Galiana, que continuava pintant i cada cop més bé. Veient que n’havia d’aprendre, va agafar els llibres d’art de la biblioteca particular del seu pare, sobretot es va mirar els últims treballs expressionistes de l’Otto Dix, en Max Beckmann i en Max Ernst, i es passava hores mirant sota una làmpada que tenien a la biblioteca les fotografies de les obres. Els seus coneixements encara eren molt bàsics i quan sovint en parlava amb la Galiana cometia molts errors. Un dia va arribar a dir que en Leonardo da Vinci era un bon pintor romàntic pensant que la Mona Lisa era un quadre romàntic pel fet de que la Mona Lisa era una dona i va suposar que era la seva esposa. Tampoc entenia perquè en Van Gogh era un bon pintor, pensava que eren uns quadres vulgars que podia pintar qualsevol persona, inclús ell.

A finals d’any la família va fer un dels seus tradicionals passejos pel Tiergarten per contemplar com començava a nevar i com s’enfarinaven els arbres. Passejant distrets mirant com uns nois agafaven llenya per portar-la a casa, en Barnard es va topar sense voler amb un home petit i prim de mitjana edat que va caure de cul a terra. Sense donar-hi massa importància, en Barnard el va ajudar a aixecar-se i mentre li donava la mà perquè s’aixequés va veure que aquell home tenia dificultats per aixecar-se, era coix com ell, i creia que també devia haver patit una ferida de guerra. L’home, mirant-lo amb temor, es va posar bé el seu cabell negre tirant-lo cap endarrere i li va demanar perdó i es va excusar dient que no l’havia vist. Donant-li el barret de color ocre que l’hi havia caigut al costat d’una soca, en Barnard va quedar glaçat en veure que venien corrents cap a ell uns quants homes vestits amb uns uniformes paramilitars de color bru per demanar explicacions. Alarmat, es va espantar molt en veure que anaven armats i va pensar que s’havia posat en un embolic dels grossos. Fixant la mirada, va quedar horroritzat en veure que aquells homes eren membres de les SA pel seu braçalet vermell amb l’esvàstica envoltada en una circumferència blanca. En Barnard sabia ben poca cosa de les SA, sabia que eren molt violents i ultranacionalistes, però no entenia què hi feien a Berlín enlloc de ser a Baviera. De seguida, mirant-se a aquell home que havia fet caure, va demanar-li perdó i en donar-li el barret després de ben expulsar-lo va agafar els seus fills amb por i va tornar a excusar-se dient que anava distret mirant els arbres del parc. En veure’ls alterats i que no deixaven de mirar als seus homes, l’home amb qui va topar va demanar als homes de les SA que estiguessin tranquils, que de fet havia sigut culpa seva, que ell també anava distret, i es va presentar amb el nom de Joseph Goebbels. En Barnard i la Luane no sabien qui era i pensaven que devia ser un líder del partit nazi. El matrimoni Klein només coneixien, a part d’en Hitler, els germans Gregor i Otto Strasser del partit nazi i discrepaven amb el nacionalisme radical d’aquells dos germans, tot i que simpatitzaven en part del seu socialisme menys el de nacionalitzar les empreses. Mentre tots es miraven preocupats, la Katrina es va posar a plorar en veure les pistoles d’aquells homes i els nens es varen espantar davant dels plors de la seva germana i es varen amagar darrere de la seva mare. Veient que estaven cridant l’atenció de la gent, en Goebbels es va dirigir cap als nens i els va dir que no havien de patir, que ells eren bones persones i que no els farien cap mal. Mirant a en Barnard i a la Luane, els va convidar a dinar en un restaurant de la zona per disculpar-se. En Barnard, que no volia saber res dels nazis, li va dir que no era necessari, que feien tard, però el líder nazi va insistir tant que el final varen tenir que seguir-lo. Sobretot hi varen anar perquè la Luane tenia ganes de saber qui era aquell home estrany i molt prim. Quan caminaven cap a un restaurant, en Goebbels va veure que en Barnard també coixejava i li va preguntar què li havia passat. Amb seriositat i sense deixar de mirar als homes de les SA que els seguien amb cara de pocs amics, li va contestar:

Una ferida a la Gran Guerra, els francesos em varen disparar en una emboscada.

Però quan anava a dir que ell odiava la guerra i el món de les armes, en Fritz va cridar mentre s’anava mirant a en Goebbels:

El meu pare és un heroi! Va matar a molts francesos i fins i tot va sortir en els diaris perquè va salvar a un company malferit.

Amb la cara blanca, en Barnard va intentar fer callar al seu fill, però en Goebbels se’l va mirar amb admiració i li va donar un copet a l’espatlla mentre pensava que potser aquella gesta els podria ser útils per la seva propaganda nazi a Berlín, ciutat que en aquells moments estava dominada per corrents d’esquerres. Al cap d’uns minuts de caminar es varen aturar en un restaurant que en Goebbels va elegir perquè feien spätzle (pasta petita d’ou) pels nens i varen entrar-hi. El restaurant era senzill amb poques taules, la família Klein anava a restaurants millors, i es varen asseure a la taula més gran que hi havia. A fora el restaurant, els dos membres de les SA esperaven que el seu líder dinés per després acompanyar-lo en una reunió. Mentre dinaven la spätzle amb formatge emmental, en Goebbels no va parar de parlar-los de la nació alemanya, del pangermanisme com un objectiu a assolir i de la seva novel·la, Michael, que en Barnard li va dir que desconeixia que existís. Quan varen parlar del Werhter d’en Goethe els dos homes varen començar una calorada competència, es podria dir que fins i tot amistosa, sobre qui sabia més d’aquell llibre, però el líder nazi era un gran coneixedor d’aquella novel·la i en més d’una ocasió va deixar sense arguments a en Barnard, que va haver de callar al final en veure per la finestra que els dos homes de les SA no els hi treien els ulls de sobre. Amb en Barnard més retingut, en Goebbels els va explicar que la Gran Guerra s’havia perdut per culpa dels polítics de l’època i els va assegurar que aviat s’acostarien nous temps. Mentre en Barnard es mirava aquell home prim i cridaner amb temor davant d’aquelles paraules, els nens se’l miraven amb admiració quan els parlava de la política i de la història recent alemanya. La Luane s’ho mirava amb indiferència perquè no entenia res del què estava passant, però notava que aquell home, que el considerava bastant lleig i amb pocs modals, la mirava massa descaradament. Tot i tenir 41 anys, la Luane era una dona de bon veure físicament, sempre vestia elegantment, portava un pentinat sempre ben arreglat amb un recollit i el seu somriure feia enamorar a més d’un home, però a en Goebbels li interessaven més les llargues i primes cames de la Luane. Després d’un llarg sobretaula amb postres de músic que varen acompanyar els dos homes amb una cervesa amb llimonada, en Barnard es va tenir que tornar a mossegar la llengua quan el líder nazi els parlava del nou moviment nazi. Després d’explicar-los com pensaven moure l’aparell polític dels NSDAP de Munic cap a Berlín, en Goebbels es va mirar el rellotge de pèndul del restaurant i els va dir que els tenia que deixar perquè tenia molta feina perquè acabava de ser nombrat gauleiter de Berlín-Brandenburg. Mentre es posava la seva gavardina marro clar els va comentar que esperava tornar-los a veure ben aviat i després de posar-se bé el coll de la gavardina i el barret va encaixar la mà amb en Barnard per acomiadar-se’n. En treure’s la cartera per pagar, el gauleiter li va preguntar a en Barnard de què treballava, i quan li va dir que tenia una empresa tèxtil, un altre cop en Fritz va interrompre el seu pare i va dir orgullós i agafant el braç del seu pare:

És una empresa molt important, tenim 30 treballadors, i es coneguda per tot Berlín, fem els millors teixits de tot el món.

Sorprès i movent el cap amunt i avall, el líder nazi se li varen il·luminar els ulls i li va demanar a en Barnard que li donés una targeta perquè en el futur podrien fer negocis junts. En Goebbels pensava aprofitar la imatge que tenia en Barnard com heroi de guerra i pensava que podria ser un dels finançadors del partit a Berlín. Després de buscar en la seva bitlletera li va donar la targeta a contracor mentre li deia que el seu fill era un exagerat, però en Goebbels el va interrompre per dir-li:

Barnard, no siguis tant modest, ser molt bé pel què has passat, no és just el què ens han fet aquests traïdors del novembre de 1918, però això ho arreglarem per Alemanya ben aviat. Li prometo que vostè serà recompensat pels seus actes a la Gran Guerra com és mereix, com un heroi. Mirant-se’l amb orgull i aixecant el dit índex de la mà esquerra li va afegir: Els hi tornarem la jugada en aquests aristòcrates francesos, s’hauran d’empassar el Tractat de Versalles i ens tornaran tot el carbó robat.

Quan es dirigia a pagar a la caixa, en passar per davant d’en Fritz li va fer una carícia i li va dir que era un noi molt intel·ligent i que esperava que en el futur pogués veure una gran nació on el seu pare seria vist com un heroi per tot Alemanya. En Fritz es va quedar enlluernat per aquell home baixet i no es va adonar que el seu pare estava espantat renegant de que ell fos tant llarg de llengua i curt d’ungles. Després de que en Goebbels marxés amb els dos homes de les SA, la família va tornar a casa i en Barnard es va passar el dia investigant en els diaris vells que en Martin li portava per la llar de foc com estava ara el partit nazi. A mesura que anava llegint articles que parlaven del nacionalsocialisme, va pensar que estaven bojos, que eren uns malalts antisemites influenciats per les teories racials d’en Houston Stewart Chamberlain deixades plasmades en el seu assaig racista, Els Fonaments del segle XIX, llibre que va entusiasmar al mateix kàiser Guillem II. Reflexionant a la butaca mirant el Werhter continuava sorprès per la intel·ligència d’en Goebbels, que s’havia doctorat en Filosofia amb bona nota i que sabia perfectament què havia de dir en tot moment. Li semblava increïble els alts coneixements que tenia en literatura i d’història d’Alemanya, sobretot el va impressionar que sabés tant del Werther, que fins aquell moment es pensava que era el qui més bé l’entenia, a part de la mare d’en Friederich Engels, l’Elisabeth van Haar. Mentre el pare no deixava de reflexionar i pensava en encendre’s una cigarreta que la Luane no li deixava fer a casa, en Fritz va parlar amb en Marwin a la seva habitació i li deia que aquell home era un savi que faria del seu pare un gran heroi. En Marwin es mirava tot aquell tema amb escepticisme, no l’interessaven ni els herois ni la política, i li va dir que preferia anar a jugar abans de pensar en herois.

L’endemà diumenge, després de dinar en Fritz va parlar amb els seus amics d’aquella trobada mentre passejaven per davant del temple neoclàssic de la Potsdamer Platz, i els va assegurar que el seu pare estava a favor dels nazis. Impressionats, tots es varen quedar amb un pam de nas de que la família Klein es relacionés amb polítics. La Galiana, que començava a capficar-se en la política, seguia les corrents del seu pare, no li va dir res a en Fritz, però no li va fer gens de gràcia com el seu amic anava parlant dels nazis com si fossin uns herois i com en Lou i en Georg l’escoltaven amb passió. Quan va tornar al seu pis li va explicar en el seu pare tot el què li havia dit en Fritz, cosa que va deixar perplex a en Heinrich. El dilluns, a la feina, en Heinrich va aprofitar la seva aturada per esmorzar per pujar a dalt al despatx per demanar-li a en Barnard explicacions per aquella trobada. Creia que l’havia mentit aquell dia a la cerveseria Victorius ja que el tenia com un socialdemòcrata no per un nacionalsocialista. En Barnard, que no entenia res del què li deia en Heinrich, es va enfadar molt quan li va dir que el seu fill havia dit que es relacionaven amb els nacionalsocialistes. Fent que no amb el cap i deixant l’entrepà de formatge a banda, li va explicar que el seu fill exagerava i que tot havia sigut un malentès, i li va afirmar que odiava el nacionalsocialisme i tot el què el relacionava. Més tranquil, en Heinrich es va posar a riure i en veure la cara de preocupació d’en Barnard li va dir que no en fes massa cas perquè era un nen. Però en Fritz no només ho va escampar en els seus amics, ho va dir a tota la gent que coneixia del barri. A la Matilda, a en Martin, la Klara, en Dannel.. i fins i tot al matrimoni Oskar i Franziska quan els hi va portar una faldilla de l’àvia per reparar. Quan en Barnard va sortir de la feina tots li feien comentaris sobre els nazis. Molts creien que era normal que en Barnard s’aliés amb els nazis perquè el tenien com un nacionalista fervent i alguns, com la Carlene, una noia de 30 anys molt conservador políticament que treballava de florista en el barri en una floristeria a quatre cases a l’oest de la casa dels Klein, varen pensar que si en Barnard s’aliava amb aquella gent algun motiu hi hauria i que per tant no eren tant malvats com es deia per Berlín. En veure que tothom el relacionava amb els nazis, en Barnard es va quedar estupefacte quan va anar a comprar el diari i en Martin li va demanar a davant de tots els seus clients, on hi havia la Klara, quin braç havia d’aixecar per saludar als nazis. Enfurismat, va intentar explicar a la gent que tot era un malentès, que era un error, però molts creien que aquelles paraules es devien a la modèstia que caracteritzava a en Barnard i pensaven que realment s’havia aliat al moviment nacionalsocialista. Alguns inclús varen afirmar que havia finançat als nazis i al seu líder, l’Adolf Hitler, i quan en Barnard va marxar de la llibreria sense comprar el diari de l’emprenyada que portava, en Martin va recordar-los a tots els seus clients que en Fritz havia comprat un llibre sobre en Napoleó pel seu pare. Molts varen especular llavors que en Barnard li havia demanat a en Fritz que comprés aquell llibre per no aixecar sospites del seu pensament autoritari. Aprofitant per fer negoci, en Martin els va ensenyar llavors el llibre del desaparegut Arthur Moeller van den Bruck, Das Dritte Reich, que va arribar a una tirada de més de 100.000 exemplars, perquè el compressin com a bons patriotes com en Barnard. Després de comprar el llibre per no ser menys, llibre que mai llegiria, la Klara va tornar a casa, però abans es va aturar un moment a la pastisseria d’en Richard per comprar una barra de pa i de pas els va explicar en els pastissers mentre els hi ensenyava el llibre que acabava de comprar, que en Barnard creia en la dictadura com la d’en Mussolini i que era un amant de les armes i de la guerra.

Quan en Barnard va entrar a casa després de sortir de la llibreria ho va fer fet una fúria, l’havien aliat amb un partit que odiava i això no ho podia permetre. Deixant ràpidament el barret al penjador del rebedor, va agafar a en Fritz, que estava estudiant logaritmes al menjador perquè li agradava l’escalfor de la llar de foc encesa, i el va portar agafant-lo pel braç a la seva biblioteca per renyar-lo de males maneres. Fent-lo seure en un tamboret que tenia per agafar els llibres que estaven més amunt de la prestatgeria, el va escridassar tant fort que fins i tot va perdre la veu. Quan la seva mare va sentir que els crits del seu marit no cessaven, va entrar a la biblioteca i li va dir que ja n’hi havia prou, que no aconseguiria res a base de crits, i li va donar a en Fritz els últims números de la revista Historischen Zeitschrift d’en Friedrich Meinecke, un historiador crític amb el nacionalisme d’entreguerres, i mirant-se a en Barnard li va dir:

Aquesta és l’única manera d’educar els fills, posant-los cultura al cap enlloc de mastegots.

Agafant les revistes, en Fritz les va fullejar i en marxar en Barnard a dalt la seva habitació enrabiat, el noi es va asseure a la butaca del seu pare per llegir, però aviat les revistes el varen avorrir i va marxar a jugar amb els seus amics a futbol sense saber del cert si el seu pare estava a favor o encontre del nacionalsocialisme.

Al cap d’uns dies, on encara continuava corrent els rumors de que en Barnard estava compromès amb els nacionalsocialistes, en Fritz, com era habitual, va anar a la botiga de la Matilda, però es va estranyar que en entrar-hi la botiguera no li desitgés l’habitual bon dia. Agafant la bossa de patates que li havia demanat que comprés la seva mare es va estranyar de que quan les va deixar al taulell perquè li cobrés la Matilda no li donés caramels i el tractés de forma distant i freda. Encuriosit i no deixant de mirar la cara de pomes agres de la seva botiguera preferida, en Fritz li va preguntar si estava trista mentre li deixava quatre monedes al taulell. Girant-li la cara per no mirar-li en el nen, la Matilda li va respondre que sí, que molt, i va agafar les monedes i va entrar al rebost, situat al costat dret del taulell. Sense entendre el motiu, en Fritz li va preguntar el perquè, i la botiguera va tornar i li va respondre mentre deixava uns tomàquets a damunt del taulell amb energia per mostrar que estava disgustada:

Sempre he considerat la vostra família com una família per mi, he estimat molt al teu pare i el teu avi perquè eren uns bons homes, però mai m’imaginava que penséssiu d’aquesta manera. És molt estrany que el teu pare pensi d’aquesta manera.

Sense entendre res, no sabia perquè li deia això, en Fritz li va dir mig enfadat en sentir-se acusat que el seu pare era un bon home, però la Matilda el va interrompre per dir-li:

Saps qui són els nazis? Els nazis són gent malvada que em volen expulsar d’Alemanya, que em volen tancar el negoci i que si poden em voldran matar a mi i a la meva família perquè som jueus. Ells ens odien a nosaltres, als jueus, i vosaltres us hi heu aliat. 

Palplantat escoltant-la, en Fritz, que encara no sabia què era l’antisemitisme, va dir-li el què li va dir en Goebbels aquell dia al restaurant; que els nazis volien formar una nova Alemanya per tots els alemanys i li va assegurar que ella era alemanya i que per tant no havia de patir. Mirant-se’l amb tristor mentre posava bé les llaunes de conserva, la Matilda li va contestar:

Ells només miren per uns alemanys, pels seus, no per mi, jo no sóc benvinguda en aquesta nova Alemanya que dius! Després de quedar pensativa durant uns segons darrere del taulell, li va afegir: Ara vés cap a casa que la teva mare deu estar patint.

Fent-li cas, en Fritz va tornar a casa amb les patates i un fort disgust, inclús no va saludar a en Johannas quan el va veure caminant amb el seu bastó i el seu barret de copa i d’ales dures. Estimava molt a aquella senzilla botiguera que sempre el rebia amb un somriure i li donava els millors caramels de la ciutat. En entrar a casa va deixar les patates a la cuina perquè la seva àvia les pelés i va anar un moment a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare si els nazis eren gent dolenta. Somrient per la pregunta i per veure-li la cara de preocupat, en Barnard li va contestar mirant tots els seus llibres:

Els nazis no són bons per ningú, ells volen destruir tots els nostres principis, volen acabar amb la nostra cultura per imposar la seva, una cultura en què només valdran els valors de la guerra i la destrucció. Les seves paraules són verinoses, són cants de sirenes que no hem d’escoltar mai. Ells només són militars que volen tornar a la guerra que em va deixar coix.

Després d’explicar-li els perills del nacionalsocialisme, en Barnard li va preguntar a què es devia aquella pregunta, i en Fritz li va explicar la conversa que havia mantingut amb la botiguera. Quan va veure que la pobra Matilda es pensava que ell era un nazi va anar-se’n tant ràpid com va poder a la botiga per explicar-li la veritat. Quan va entrar a la botiga, la Matilda en veure’l entrar amb aquelles presses li va cridar de por des de darrere del taulell:

Perdoni’m per les paraules que li he dit en el seu fill, no ho volia fer, no sabia el què em deia! Sisplau, no em faci mal! No m’enviï les SA aquí a la botiga.

Agafant-se les mans, la Matilda es va posar a plorar tremolosa i li va dir que pagaria el què fos per tal de que la deixessin viure amb tranquil·litat. Mirant-la amb tendresa, en Barnard li va donar un mocador blanc perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir que ella no havia de demanar perdó de res, que havia fet molt ben fet de dir-li aquelles paraules en el seu fill perquè encara era petit i no entenia què era el nazisme. Després d’explicar-li que no era un nazi, que tot el contrari, que era un socialdemòcrata enamorat de la República de Weimar i de la democràcia parlamentària, en Barnard li va demanar que el perdonés pel malentès i la va convidar per anar al següent diumenge amb la seva família a veure la pel·lícula alemanya muda Metropolis, una pel·lícula de ciència-ficció realitzada per la productora UFA i filmada pel director Fritz Lang, que va convertir la pel·lícula en una de les grans del cinema expressionista alemany i de la història del cinema mundial. Mentre s’eixugava les llàgrimes, la Matilda li va dir amb una veu trencada:

Tinc tanta por Barnard! No crec en el futur ara mateix, no veig un bon dia per l’endemà. Tinc la percepció que passarà alguna cosa dolenta amb els nazis. Són pitjors que l’Action Française. Abans pensava que França era el pitjor lloc pels jueus, però ara ja no sé què pensar. Déu meu! Esperó que acabi ràpid aquest malson.

Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va assegurar segut d’ell mateix que els nazis mai arribarien al poder perquè només eren un petit partit bavarès que feia molt de soroll però que ningú se’ls creia, i li va dir convençut de que en les següents eleccions no tindrien representació en el Reichstag perquè els alemanys eren un poble culte que sabria veure els perills i que com havien fet sempre derrotarien fàcilment als grups polítics racistes i antisemites. Sospirant desitjant que tingués raó, la Matilda es va animar davant d’aquelles paraules sinceres i li va donar uns quants caramels que guardava en un bol de cristall perquè els hi donés a en Fritz, que estava a la seva habitació parlant amb el seu germà sobre el nazisme. Mirant al carrer des de la finestra per veure com passaven els tramvies plens de gent i com un Mercedes negre descapotable de sis places amb sistema de sobrealimentació per compressor avançava sense problemes els ciclistes que anaven cap a les seves fàbriques, en Marwin li va explicar que ell odiava al nazisme com el seu pare i li va aconsellar que no parlés més d’aquell tema perquè disgustava en el seu pare ja que l’hi havia portat més d’un maldecap. Fent cas al seu germà, en Fritz no va parlar durant un temps sobre el nazisme, tot i que continuava tenint dubtes sobre qui eren realment els membres d’aquell partit que desfilaven de vegades per davant de casa seu amb banderes vermelles amb una circumferència blanca i una esvàstica negra i entonaven marxes militars.

Tots aquells pronòstics d’en Barnard semblava que es complien. El març de 1928 en Paul von Hindenburg va ser reelegit en una segona volta president de la República de Weimar, i en Barnard va veure aquell continuisme com la continuïtat de la República que venerava. A finals de maig de 1928 es varen celebrar les eleccions parlamentàries i la família Klein varen votar, com sempre havien fet, als socialdemòcrates, que varen guanyar les eleccions i varen constituir un govern de coalició presidit per en Hermann Müller i amb en Gustav Stresemann com a ministre d’Afers Exteriors. La família Klein es va mirar aquelles eleccions amb molt d’interès, i en Fritz estava content de que el partit pel qual havien votat els seus pares hagués guanyat hi ho celebrava com si l’Herta de Berlín hagués guanyat un partit de futbol. Després dels primers moments d’eufòria, en Barnard es va asseure a la seva butaca i va començar a pensar que els resultats no havien sigut tant bons perquè aquell partit amb el qual l’havien identificat, el NSDAP, havia tret 12 diputats, un 2,8% dels vots. A mesura que hi reflexionava amb una copa de conyac per celebrar el triomf dels seus, va començar a pensar en les paraules de la botiguera Matilda de que potser no hi hauria un bon endemà i ara creia que la democràcia parlamentaria era excessivament representativa. No volent-hi donar més voltes, es va posar a llegir el llibre de l’escriptor Thomas Carlyle, Història d’en Frederic II de Prússia. En Heinrich, per la seva part, es va posar content en saber que el partit comunista havia rebut quatre vegades més vots que el partit nazi obtenint 52 diputats i quan va anar l’endemà a la feina va portar unes xocolatines que havia fet la seva esposa per tots els treballadors.

En un dinar a casa de la família Metzler, on va ser convidat en Fritz per tot el què havia fet per la Galiana i perquè ella li volia ensenyar uns quadres que havia pintat, en Heinrich ja el va començar a veure com un adolescent capaç d’entendre les coses i tenia por de que es pogués aproximar als moviments nacionalsocialistes com altres joves ho estaven començant a fer. Sabia que molt havien entrat a les Burschenschaft, un moviment universitari nacionalista alemany que era clarament pangermanista, antisemita i francòfon. Primer li va fer quatre preguntes innocents sobre política, i en Fritz les va contestar sense massa fluïdesa i en algunes ocasions no sabia què respondre-li perquè no hi entenia encara. Confonia república i socialdemocràcia, i no va saber definir-se si era d’esquerres o de dretes perquè pensava que com a futur empresari no podria ser del bàndol de l’obrer. En veure que tenia la ment borrosa en aquest tema, en Heinrich li va demanar abans de beure’s un glop de vi que no sentís els cants de les sirenes nazis i que fes cas a les idees del seu pare. Mentre s’acabava de menjar les llenties amanides amb una mica de mantega, en Fritz, que no se sentia còmode amb aquella conversació, li va explicar que el seu pare era un exemple per ell i que mai faria res que el pogués disgustar. Un cop més relaxat a la cadira, en Heinrich li va explicar la seva posició política i li va dir que era un comunista convençut que veia les contradiccions del capitalisme i que demanava una reducció de la jornada laboral, la nacionalització de les empreses, el sufragi universal, un govern obrer que no depengués dels mercats i un Estat laic. En veure que el seu pare no callava i xerrava i xerrava pels descosits sense menjar i que en Fritz se sentia incòmode, la Galiana el va interrompre per dir-li:

Sí, pare, ho has dit mil cops que ets un enamorat de la Rosa de Luxemburg i de les seves teories, però ara menja que sinó no podrem anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz.

Veient que la seva filla tenia raó, en Heinrich va callar pensant que encara eren uns nens. Un cop varen acabar de dinar en Fritz i la Galiana varen anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz. Mentre passejaven tranquil·lament observant la columna amb l’estàtua de la deessa Victòria al bell centre de la plaça, la Galiana li va demanar a en Fritz que perdonés en el seu pare perquè quan parlava de política era una bomba, però li va dir que el tenia que entendre perquè estava molt il·lusionat pels moments polítics que els hi tocava viure. En Fritz li va contestar que no es disculpés, que hi estava acostumat a casa amb el seu pare de que es parles tant de política, però li va afirmar que a ell no li agradava la política. Creia que la política era avorrida i per la gent gran, i pensava que parlant de política no la impressionaria. Mirant un cop més a l’estàtua amb el fons del cel blau tacat per uns quants núvols blancs i amenaçadors, la Galiana li va confessar una cosa que no s’esperava en Fritz:

A mi si que m’agrada la política, penso que és important poder participar i tirar endavant la nostra jove República i t’haig de confessar que em sento atreta per les idees comunistes com les del meu pare. En Fritz s’ho mirava amb cara d’incredulitat mentre la Galiana continuava dient: De fet….. (amb una mica de vergonya ) vaig a reunions juvenils comunistes on llegim alguns dels discursos d’en Lenin o d’en Marx, sempre hi aprens coses i allí m’hi sento molt còmode amb aquell ambient obrer i humil. Algun cop he anat en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse de la Charlotenburger per acompanyar el meu pare.

Atordit i entenent perquè en Heinrich en sabia tant de política, en Fritz no va saber què respondre-li, estava impressionat per la confessió, i es va limitar a dir-li en broma:

Ahh! Tu ets d’aquestes que ens vol prendre la fàbrica per quedar-se-la!.

Posant-se a riure dolçament, la Galiana li va dir mentre caminaven:

No es tracta de destruir físicament l’empresari, es tracta de canviar la manera com ens relacionem, en les relacions de producció, el model en què es basa el capitalisme, el de sotmesos i explotadors, per eliminar les contradiccions que té aquest sistema com et deia el meu pare. No es tracta d’agafar la teva empresa perquè me la quedi jo. Amb això no faríem res.  

Veient que el seu amic es perdia li va explicar de forma més planera que desitjava un món més just, amb drets per tots els homes i totes les dones, on la dona viuria en igualtat amb l’home, en un món laic on no s’hagués d’utilitzar les armes i on tothom viuria amb les mateixes condicions i amb el mateix respecte. També li va comentar que la classe obrera era la qui tenia que liderar el poble perquè era majoritària i discriminada, i era la que tenia que posar-se a treballar per abordar la feina de destruir les relacions de producció capitalistes i desenvolupar un procés revolucionari i pacífic que els portés a una societat sense classes. En Fritz, continuant atordit d’aquella jornada tant política, va contestar-li que li respectava les seves idees i li va dir sense saber massa què dir que potser ell també ho era de comunista, cosa que la Galiana li va respondre més seriosa:

O estàs embarassat o no ho estàs, no pots no saber o saber una cosa que desconeixes. Que vegis siluetes d’homes no vol dir que vegis homes.

Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz li va preguntar si també era anarquista, i la Galiana li va contestar segura d’ella mateixa:

L’anarquisme és un Mahoma sense Alcorà.

No entenen res i no volent quedar malament, descaradament en Fritz li va preguntar mentre continuaven caminant:

Així no t’agrada la nostra societat que hem creat després de la guerra?

Reflexionant, li va sorprendre la pregunta, la Galiana li va contestar:

Vivim en una societat plenament capitalista i el capitalisme viu de la desigualtat, per tant, no defensaré mai aquesta societat que va sortir després de la guerra. Fent en Fritz una cara de circumstàncies, la Galiana li va afegir: Només l’absoluta igualtat dels beneficis per tots permetrà pensar sense miratges en una repartició racional dels beneficis segons un pla que ha d’estar dissenyat. Es tracta de buscar una societat més igualitària a on no es discrimini a ningú, ni tu ni en a mi. M’entens?

Pensant que ella anava errada, en Fritz li va preguntar:

Així, a tu t’agrada la dictadura com diuen molts comunistes? No t’agrada la democràcia?

Posant-se a riure tímidament i fent que no amb el cap, la Galiana li va clavar un miquel en dir-li:

Que et penses que vius en una democràcia real? Alemanya viu dins la dictadura del capital. No per elegir cada X temps a un cap d’Estat això és una democràcia! Només elegim un dictador per un temps que farà tots els possibles per preservar la seva classe i el sistema burgès. Mira’t al President Elbert, primer era un socialista convençut però quan va arribar a la presidència va trair els seus ideals i va preservar la burgesia.  

Estant-hi totalment en desacord, sabia que el seu pare li agradava el difunt President, en Fritz li va dir:

Amb la democràcia els teus poden arribar al poder, com els altres, en canvi amb el teu sistema els altres no poden arribar al poder. Això és injust i no és igualitari.

Fent-li primer manades amb el cap, la Galiana li va aclarir després:

El sistema parlamentari que t’agrada a tu és un sistema burgès dominat per aquesta classe i poden deixar momentàniament el govern a altres partits o altres ideologies sempre i quan es mantingui l’estructura econòmica i social del sistema que tu defenses, per tant no deixen mai de governar els mateixos, els teus. Per salvar la borsa de vegades tenen que abandonar la corona.

Confós, en Fritz li va contestar:

Però la dictadura del proletariat que dieu no és una solució. T’agrada a tu en Marx? El meu pare sempre em diu que va ser un gran home però pobre econòmicament i que és molt complicat entendre’l.

Posant-se més seriosa per haver de parlar d’en Marx, la Galiana li va respondre mentre veia a un home amb una botella de vi a la mà caminant fent ziga-zagues:

Si que es complicat. Per mi en Marx és la persona que va posar per primer cop una doctrina que va transformar el socialisme en una ciència amb unes bases i va traçar un camí que crec que s’ha d’agafar, desenvolupar i elaborar amb tots els detalls. Per dir-ho d’una manera més fàcil, ell va posar la primera pedra en aquest edifici que alguns volem construir. La seva doctrina ens demostra que el sistema capitalista és injust amb la classe obrera, que som la majoria.

Estranyat de que la seva amiga no cregués amb el sistema parlamentari com el seu pare, li va dir amb un to seriós i aturant-se després de donar unes quantes voltes a la plaça perquè les cames li començaven a fer figa:

La vida és injusta des de que naixem perquè no podem elegir com ens diem i no per això ens passem la vida queixant-nos per tot. Somrient la Galiana per aquella reflexió curiosa, en Fritz li va preguntar: Però bé deus creure en la nació alemanya? Això sí oi? Bé ets alemanya!.

Mirant-se’l llavors amb un tímid somriure mentre li continuava fent gestos de negació amb el cap, li va contestar:

Saps què penso? Que els pobles, com l’alemany, neixen, com les plantes, i les nacions es fan, com les armes, que són dissenyades, per tant jo crec amb els pobles no amb les nacions. Jo, com obrera, tinc més relació amb un obrer d’Itàlia que amb un burgès alemany perquè ens uneix el sentit de classe.

Creient que no era una obrera perquè el seu pare tenia un bon sou, li va afirmar després d’interrompre-la:

Però tu no ets una obrera, formés part de la classe mitjana com jo, teniu un bon sou a casa teu gràcies al sistema.

Rient ara descaradament, la Galiana li va contestar mentre tornaven a caminar per dones més voltes pel parc mentre els núvols anaven creixent i se sentia de lluny tro:

La classe mitjana dius? Mira, és com el nacionalisme, una invenció del capitalisme per fer-nos oblidar la nostra condició. Jo, com la majoria, sóc de classe obrera, la classe explotada pels capitalistes, els teus, i que tant necessiteu per tenir els vostres guanys a través de la nostra força de treball. Vosaltres acumuleu capital, nosaltres, els obrers, no. Per tant no som el mateix jo i tu. Veient que en Fritz s’interessava per aquell tema, no s’ho esperava, la Galiana li va preguntar: Tu de qui et penses que són la terra, els boscos, les aigües, les matèries primers, les eines, les vies, els mitjans de comunicació? En definitiva, els anomenats mitjans de producció.

Pensant uns segons mentre mirava els quatre arbres de la plaça que es movien pel vent, en Fritz li va respondre:

D’Alemanya, de l’Estat, que som tots nosaltres, tant tu com jo com el teu pare com el meu. No són de ningú en particular.

Escapant-se-li el riure, la Galiana li va contestar mentre el feia apropar a un arbre tot i que es varen espantar en veure i sentir el furor de Júpiter:

Mira tots aquests mitjans estan a disposició d’uns determinats individus, grups o classe que els utilitzen per explotar a la resta. Així funciona aquest sistema opressor, per això és injust, s’agafa tots els mitjans per treure’n el màxim de benefici explotant a la majoria. I tot això ho fan gràcies a que tenen el control de l’Estat, un Estat burgès que beneficia a només uns quants. Si vosaltres necessitéssiu cotó i aquesta matèria prima només és trobés a Uganda pots estar tranquil que el govern aniria a Uganda per protegir els vostres interessos. Però si a mi em falta un tros de pa, puc estar tranquil·la que el govern no m’anirà a buscar el pa i em deixarà morir de fam.

Pensant amb el seu pare, un socialdemòcrata, en Fritz li va preguntar:

I perquè no ets socialdemòcrata com la majoria?

Pensant-s’ho una mica més, la Galiana li va contestar:

Perquè la socialdemocràcia hauria de ser la unió del moviment obrer amb el socialisme, però en la realitat empetiteix el moviment obrer i es transforma en un moviment burgès. Et recordo que abans de la guerra la socialdemocràcia, quan era més reivindicativa amb els seus ideals obrers, era sempre un moviment a l’oposició, però quan es va tornar més burgesa va poder o li varen deixar arribar al poder.

Creient que no anava encertada, en Fritz li va dir mentre desembolicava un caramel de maduixa i veia com queien les primeres gotes:

El Partit Comunista no arribarà mai al poder, això és una fantasia, una utopia.

Sospirant per la conversa però més alterada en veure que el temps estava canviar per segons, la Galiana li va afirmar:

No ho saps! Els comunistes alemanys formem el partit comunista més nombrós d’Europa, a part del soviètic és clar.

Amb ganes de tenir més respostes i no fent cas a les clemències del temps, en Fritz li va preguntar posant-se a menjar el caramel sense donar-li a la Galiana un altre que tenia guardat a la butxaca:

I quin socialista actual dels teus t’agrada a tu?

Pensant-s’ho una llarga estona per trobar noms li va contestar:

Ara mateix m’agrada en Kurt Hiller, que està influenciat per en Hegel i en Schopenhauer, i és un gran defensor de la pau i de les minories sexuals. És un home que crec que arribarà lluny, ja ho veuràs. A més, t’aconsello que et miris els quadres del pintor expressionista Georg Grosz i entendràs el per què sóc tant crítica amb aquesta societat que ens envolta. 

Sense entendre qui eren aquelles persones li va preguntar ja cansat i començant a sortir de la plaça en veure que el xim-xim es convertien en gotes més grosses:

Però com voldries que fos Alemanya?         

I la Galiana li va contestar d’immediat:

Jo vull una Alemanya rica, alemanya i equitativa, que avanci a un nou pas que no sigui súbdit del capital.

Sense més arguments, en Fritz li va preguntar sense coneixement i començant estar cansat de tant parlar mentre anava mirant al cel:

Tu no deus pas creure amb Déu?

Amb un somriure a la boca, sabia que en Fritz s’ho estava passant malament però quedava impactada i contenta de que fos tant curiós, li va respondre:

No, no crec amb les religions, crec que Déu no és res més que una invenció de l’home per justificar els seus temors, però t’haig de reconèixer que hi ha gent dins de l’Església amb la qual m’hi sento plenament identificada com el sacerdot Max Josef Metzger (Metzger era un sacerdot pacifista que durant la Primera Guerra Mundial va participar en la fundació de l’Aliança per la pau dels catòlics alemanys) o el teòleg de la Universitat d’aquí Berlín, en Dietrich Bonhoeffer.

Mirant-li els ulls blaus, la Galiana li va preguntar mentre agafaven la Wilhelmstrasse per tirar carrer amunt cap a casa:

 I tu? Que hi creus?

Quedant-se aturat sense respondre, no s’havia preguntat mai aquest tipus de cosa, es va posar a rascar el seu curt cabell ros que començava a quedar moll per la pluja i va respondre no massa segur:

No ho sé, no m’ho he plantejat mai, el que si ser és que a casa no anem a cap església, però se’m fa complicat pensar que amb la mort tot s’acaba, no sóc massa amic del cos. Crec que l’ànima no desapareix però no t’ho puc ni afirmar ni negar.

Per tancar el tema, la Galiana li va dir:

Així tu ets un agnòstic vergonyant! Si et rasquéssim trobaríem a un idealista.    

Amb aquella llarga conversa en Fritz es va posar trist perquè no entenia del tot què era el comunisme, pensava que havia decebut a la Galiana, fins llavors creia que el comunisme volia dir manifestar-se per cobrar més a la fàbrica, i després d’arribar a la Leipziger Strasse varen acabar aquella conversa. Per deprimir encara més a en Fritz, abans d’arribar a casa seu la Galiana va saludar molt amablement a en Dannel, que havia fet una bona estirada amb pocs mesos i la seva altura empetitia a la resta. Deixant-la al seu pis trist i gelós mentre queia un bon xàfec, en Fritz va tornar a casa seu corrents i va esperar nerviós a la butaca que el seu pare tornés de la feina. En veure’l entrar per la porta xop com un ànec perquè no portava paraigües, en Fritz va córrer cap al rebedor i li va demanar sense saludar-lo que li expliqués tot el què sabia sobre el comunisme. Somrient i estranyat per la reacció del seu fill, que d’un dia per altre li canviava el nazisme pel comunisme, en Barnard va tancar la porta a poc a poc, es va treure el barret i la jaqueta molla i el va portar a la biblioteca amb un somriure a la boca. Assentat a la seva butaca li va explicar amb pocs detalls sobre amb què es basava el comunisme i li va parlar d’en Karl Marx, d’en Friedrich Engels i d’en Vladimir Lenin i de les revolucions obreres com les revolucions de 1848. En Fritz l’escoltava amb atenció i intentava entendre el màxim de coses, però també estava saturat de tanta política i començava a tenir migranya mentre a fora deixava de ploure i sortia el Sol. Veient que el seu fill l’anava entenent perquè anava fent que sí amb el cap, en Barnard es va atrevir a parlar-li de la teoria científica del materialisme històric d’en Marx, però allí en Fritz es va perdre per complet i li va dir que ho deixés córrer, que se’n anava a jugar amb en Georg i en Lou ara que sortia l’astre rei. Abans de marxar, reflexionant dret, li va dir amb seguretat:

A veure, el comunisme no ha de ser tant bo perquè tu sempre ens has dit que en Iosif Stalin és un dictador i que l’odiaves. A més, aquests pla porten armes.

Content per la reflexió del seu fill, en Barnard li va respondre que era cert que aquell home no era del seu gust, que era un opressor de les llibertats, però li va explicar que aquell home no es regia amb les bases del comunisme i que no havia seguit els ideals i amb la forma de governar d’en Lenin, a qui tampoc idolatrava. Per clarificar-li les seves idees li va dir:

Mira, totes les dictadures són dolentes, no n’hi ha cap de bona, ni la comunista, però el dia que un poble no deixi entrar en Marx a dinar serà un poble lligat.

Recordant llavors que la Galiana li havia recomanat que es mirés els quadres del pintor George Grosz, li va demanar abans de marxar si tenia algun llibre d’aquell pintor expressionista, i en Barnard li va contestar mentre resseguia amb la mirada els llibres de la biblioteca:

Llibre…. no en tinc cap perquè en puguis veure alguna obra, però si que el conec, sovint estar en la Weinhaus Huth d’aquí la Potsdamer Platz prenent notes de l’ambient de la ciutat mentre es pren un cafè.

Pensant que seria una bona oportunitat per tornar a sorprendre a la Galiana, li va demanar si li podia presentar a la Galiana, cosa que el seu pare li va respondre que no hi hauria problema. Content, en Fritz va marxar a jugar amb els seus amics que l’esperaven a fora mentre deixava el seu pare a la butaca llegint el Berliner Tagblatt, que li portava cada matí en Martin. Mentre llegia el diari, en Barnard pensava que en Fritz havia crescut molt; ja era un noi alt, fort i ja patia els primers afectes de la pubertat amb els primers grans a la cara, però li disgustava que no s’impliqués amb el món dels adults com feia el seu germà, que ja havia començat a treballar a la fàbrica després de sortir de l’escola. Per la seva part, la seva estimada filla Katrina, que acabava de fer vuit anys, es passava el dia de l’escola a casa i només sortia per jugar amb els seus amics d’en tant en tant. Un dels seus amics era en Hans-Joachim Marseille, un futur aviador de la Luftwaffe, que era un any més gran que ella, i que algun cop havia anat a casa dels Klein a jugar i en Barnard li demanava que li parlés amb francès per poder-lo practicar. En Marseille provenia d’una família immigrant francesa i el seu pare era el general Siegfried Marseille. Quan en Marseille es va anar interessant pels avions la Katrina el va avorrir ràpidament i varen deixar de ser amics perquè com el seu pare odiava el món militar.

Al cap d’un parell de dies, després de que el seu pare li digués després de tornar de la feina que el pintor era a la Weinhaus Huth prenent un cafè, en Fritz va córrer cap al pis dels Metzler. Tocant repetidament i insistentment el timbre cada cop més rovellat, en obrir-li la porta la Galiana li va demanar sense dir-li hola que el seguís ràpidament. No sabent què l’esperava, va seguir a en Fritz fins a casa seva, on a les quatre escales de l’entrada els esperava en Barnard, que parlava aquell moment amb en Hermann sobre què feia en Dannel a la Universitat, i tots tres es varen dirigir cap a la Potsdamer Platz. En entrar en el bar, en Barnard va anar a saludar directament a en George Grosz, que estava assentat tot sol en una taula prenent un cafè tot contemplant a la gent que anava a la immensa plaça per agafar el tramvia o l’autobús. La Galiana no el va reconèixer perquè no l’havia vist mai, sempre havia vist els seus quadres però no una fotografia seva. Després de saludar a en Barnard, el pintor va retirar les seves notes i va demanar-los molt amablement que s’asseguessin amb ell en aquella petita taula. Asseient-se a les cadires de fustes, en Fritz va fer com d’amfitrió i li va dir a la Galiana:

Galiana, et presento a en George Grosz.   

Canviant-se-li la mirada de cop, la Galiana va quedar impactada i tremolosa mentre seia, no s’ho creia, i li va donar tímidament la mà. Després de demanar una Berliner Weisse i dues Afri Coles, en Barnard li va explicar en el pintor que la Galiana també pintava i que ho feia molt bé per l’edat que tenia, cosa que va posar vermella a la noia. Encuriosit, en Grosz li va demanar mentre s’encenia la seva pipa de fumar quin era el seu estil favorit, i la Galiana li va contestar que li agradava l’expressionisme com el que ell pintava i li va explicar que volia ser una pintora com ell en el futur. Posant-se a riure mentre deixava anar el fum de la pipa, en Grosz li va contestar:

Això està molt bé, és una feina fascinant, però també t’has d’enfrontar a diverses demandes quan el que pintés no és del gust del règim. Recorda una cosa, la pintura no s’ha inventat per decorar habitacions. La pintura ha de servir per criticar i per fer pensar.

Acabant-se de beure el cafè, el pintor li va aconsellar que pintés amb tinta i amb aquarel·la i que no deixés de pintar mai la realitat que li ensenyaven els seus ulls i que fos crítica amb aquella realitat burgesa. Escoltant bé les paraules del pintor, la Galiana es va sentir una afortunada en poder ser alliçonada per un dels millors pintors d’Alemanya. Però en Fritz, que veia que quedava desplaçat de la conversa i es començava a posar gelós, li va preguntar en el pintor:

Què li sembla a vostè el nazisme?

Sospirant trist i encenent les cendres de la pipa, en Grosz li va contestar:

Mira, el nazisme no s’aguantaria sinó fos per la burgesia. Tens que pensar que a darrere d’en Hitler hi han grans industrials d’Alemanya que es vendrien al diable per garantir el seu capital. Sense ells el nazisme no hagués sortit de Munic i no s’hagués presentat a les eleccions. Mirant a la Galiana li va dir trist i amb una veu seca: Per desgràcia també hi ha artistes que han donat suport a aquest moviment, com l’Emil Nolde. Quina llàstima.   

Pensant que no era un bon tema per ell, en Barnard, que no li havia dit que ell era un burgès dels que odiava, li va tornar a demanar a en Grosz que els parlés de pintura perquè li ensenyés més coses a la Galiana i va tocar la cama esquerra del seu fill perquè no fes més preguntes d’aquell estil. Entenent que en Barnard estava cansat de la impertinència del seu fill, el pintor li va dir a la Galiana que agafés el model d’en Gustave Courbet amb el seu quadre El taller del pintor. Dient-li que així ho faria, la Galiana va quedar fascinada amb aquell home. Després de que en Fritz li caigués sense voler el cendrer al terra després d’agafar la seva beguda, en Grosz es va acomiadar d’ells i va marxar cap a la barra per pagar el seu cafè. Després de que el pintor marxés Potsdamer Platz avall, la Galiana els va agrair profundament aquell detall i li va demanar a en Barnard que li deixés convidar-los. Dient-li que de cap manera, en Barnard de cop es va quedar mut en notar com el seu fill li feia senyals amb els ulls perquè marxés. Fent un petit somriure entenent que feia nosa, es va beure la cervesa d’un glop i els va deixar sols després de pagar les begudes. Acabant-se l’Afri Cola sense deixar de mirar fora la finestra com feia en Grosz, la Galiana li va explicar a en Fritz quina era la seva idea de com hauria de pintar, volia ser crítica amb la societat com en Grosz.

Després de sortir del bar, la Galiana li va demanar que l’ajudés a pintar i es varen dirigir als bancs de la Pariser Platz perquè allí volia pintar la Porta de Brandenburg. Travessant la Potsdamer Platz, la Galiana es va aturar un moment per sentir com tocava el saxofon en Wilhelm al costat del rellotge de la plaça. Mentre l’escoltaven en ple Sol, varen tornar a trobar-se a en Dannel, que va fer un petó a la mà de la Galiana per saludar-la i es varen posar a xerrar mentre en Fritz se’ls mirava envejós. Després de sentir durant uns segons més com en Wilhelm tocava el saxofon i de que en Dannel marxés amb uns seus amics, varen continuar pujant cap a la Porta de Brandenburg. Preocupat per la relació de la Galiana amb en Dannel, en Fritz li va dir sense la seva vitalitat:

Escolta, que trobés maco a en Dannel?

Somrient, no li va voler contestar la pregunta fins que es varen asseure en un banc de la Pariser Platz per contemplar la Porta, i quan va estar ben asseguda li va respondre:

Molt, és un noi molt atractiu i molt maco.

Sospirant enrabiat i gelós, en Fritz va fer cares de pomes agres i no li va dir res més fins que la Galiana li va confessar en sospitar que estava gelós:

En Dannel és molt maco però pots estar tranquil que mai s’interessarà per mi.

Fent que no amb el cap, en Fritz li va dir avergonyit i mirant la Porta:

Tu ets molt maca, podries enamorar a qualsevol.

Somrient descaradament, no sabia si tenia que dir-ho o no, finalment li va confessar:

Escolta, en Dannel no li agradaré mai per una qüestió molt senzilla, no li agraden les noies. Ja m’entens suposo?.

Estranyat i amb cara de sorprès, no ho havia sospitat mai que el seu veí no li agradessin les noies, en Fritz li va afirmar amb poques paraules que l’entenia i li va parlar d’un altre tema perquè no volia parlar de l’homosexualitat. Per ell era un tema tabú i no entenia com un home li podia agradar un altre home, tot i que ho respectava sempre i quan no ho hagués de veure. Els següents dies va saludar amb més bona cara a en Dannel quan se’l trobava a fora l’entrada o quan li anava a fer classes particulars perquè sabia que ja no era una competència per ell, tot i que ja no li agradava que se li apropés tant quan feien classes.

A finals de 1928, en Barnard sortia d’una reunió a casa d’un industrial a Dahlem, un elegant barri residencial de la ciutat, i es dirigia amb el seu Ford T cap a casa seva tot orgullós del cotxe que havia fet rentar hores abans. Li encantava conduir pels carrers de la capital alemanya, sovint es perdia per la zona de la Schöneberg, i va decidir aquell dia agafar-s’ho amb tranquil·litat gaudint de la carretera i tocava el clàxon quan veia a unes quantes noies joves i boniques. Quan va quedar aturat per unes obres va sentir que una parella els cridava, però com que ja tenia els primers problemes de visió, no volia portar ulleres, no va reconèixer a aquell home que el cridava fins que el va tenir just davant. Era en Goebbels amb un diari a la mà que sortia d’una trobada del partit nazi i anava acompanyat per una noia jove que vestia molt atrevidament pel fred que feia amb una faldilla que li feien ensenyar les cames primes i blanques com la neu que començava a caure. Després de saludar-lo, en Goebbels li va demanar si el podia portar amb aquella noia al parc de l’Alexandreplatz per, segons va dir mentre li picava l’ullet, passejar amb tota la tranquil·litat del món. Tenint curiositat per saber què estaven fent ara els nazis després de perdre les eleccions, en Barnard hi va accedir sense mostrar gaires alegries. Un cop dins del cotxe, en Goebbels, que es va asseure al costat d’en Barnard mentre la noia es va asseure al darrere i no parava de maquillar-se els llavis amb un mirallet que portava, es va començar a mirar el cotxe i li va dir tot encuriosit:

És estrany que vostè no tingui un cotxe alemany, però com a mínim se li ha d’agrair que hagi triat a un Ford.

No entenen perquè li havia dit allò, el cotxe li havien recomanat i portat els seus inversors nord-americans, li va preguntar si no li agradaven els cotxes Ford. Rumiant-s’ho amb aires xulesc repenjant el braç dret a la finestra, en Goebbels li va contestar:

Home, jo els seus cotxes no són del meu gust, no deixen de ser nord-americans, capitalistes, però si que m’agrada en Henry Ford, aquell home és l’únic nord-americà que val la pena. Mentre li agafava el braç dret d’en Barnard li va dir cridant: És un dels nostres! Només cal llegir el seu llibre, el Jueu Internacional, per saber-ho i a més se li ha d’agrair que construís el seu imperi seguint els models de les companyies alemanyes Daimler i Benz.

Empassant-se la saliva mentre es començava a desenamorar ràpidament d’aquell cotxe que tant li agradava per la seva elegància, en Barnard va canviar de tema mentre anava conduint pels pocs transitats carrers de la ciutat i li va preguntar pels resultats electorals que havien tingut. En Goebbels, que es pensava que en Barnard simpatitzava amb ells i que estava preocupat pels aparents mals resultats, li va contestar que podien sembla dolents, però que el partit anava creixent a un ritme mai vist i que ara contaven amb gent molt important com en Hermann Göering, considerat per molts un heroi de la Primera Guerra Mundial per les seves gestes amb els caces, que havia tornat feia uns mesos de Suècia, i alguns industrials poderosos que els finançaven. Amb un somriure a la boca, el ministre li va dir que se’ls hi havia fet complicat canviar la vestimenta militar per la vestimenta civil amb vestits negres. En Barnard l’escoltava amb atenció i amb preocupació a la vegada que conduïa, i en Goebbels no li deixava de parlar orgullós del futur del partit mentre mirava descaradament a les noies que passejaven per l’Unter den Linden sense tenir en compte que anava amb una noia. El líder nazi li anava insistint de que necessitaven que passés alguna cosa que desestabilitzés la República per poder acabar amb ella des de dins per poder instaurar un règim més popular basat en la cultura Völkischer. Quan varen arribar a l’Alexanderplatz, en Goebbels va baixar ràpidament del cotxe per obrir la porta del darrere perquè baixés la seva amiga i li va donar a en Barnard un exemplar del Der Angriff, el setmanari que ell dirigia, i li va demanar que se’l llegís i li va dir que esperava veure’l aviat en un míting. En Barnard li va contestar des del cotxe que potser algun dia hi aniria i va marxar cap a casa amb la idea de llegir aquell setmanari a la seva butaca.

Quan va arribar a casa, la Luane, que estava estranyada de que el seu marit hagués tardat tant, li va preguntar en sortir de la cuina on havia estat tota aquella estona, però en Barnard estava massa intrigat per llegir aquell setmanari i li va contestar de forma intel·ligible que havia anat a donar una volta. Pensant que anava cansat de la feina, la Luane va anar al cotxe, aparcat davant de casa, sense que en Barnard se’n adones, per anar a buscar una ampolla de llet que s’havia deixat als seients de darrere del cotxe quan varen anar a comprar en un gran magatzem de la ciutat. Quan va agafar la llet del seient, va sentir que el cotxe feia olor a perfum femení i es va quedar impactada en trobar-hi per sorpresa seva un pintallavis a damunt dels seients. Era de la noia amb qui anava en Goebbels i se l’havia deixat quan el líder nazi l’havia fet baixar del cotxe. De seguida es va pensar que era una infidelitat del seu marit, ara entenia perquè estava tant estrany i perquè havia tardat tant. Enfadada com mai ho havia estat, va agafar enrabiada una pedra que va trobar al carrer i la va tirar amb totes les seves forces contra el vidre de davant del cotxe mentre la Klara no la deixava de mirar encuriosida des de darrere d’una farola fent veure que esperava un taxi. Pujant les quatre escales de l’entrada corrents, va entrar emprenyada a casa, va anar a buscar a en Barnard, que estava llegint amb molta atenció el Der Angriff, i sense dir-li res li va treure el diari de les mans i li va clavar un parell de bufetades ben fortes. Sorprès i amb la cara calenta, en Barnard va posar-se les mans al cap mentre la seva esposa l’insultava dient-li el nom del porc amb la mà aixecada per clavar-li una altra bufetada. Amb les mans al cap per protegir-se, en Barnard li va cridar desconcertat què passava i la Luane li va respondre enfadada i escapant-se-li capellans per tot arreu:

Ets un porc, com has pogut fer-me això a mi i en els nens? No et fa vergonya!

Amb la cara vermella de ràbia, la Luane li va ensenyar el pintallavis. Espantat, en Barnard es va mirar aquell pintallavis i va exclamar encongit:

Ah! És el d’aquella noia…..

Però abans de que pogués dir que era d’una noia que anava amb en Goebbels, la Luane li va dir molt seriosa i amb els ulls apunt de sortir-li disparats:

O sigui que ho reconeixies! Fora d’aquesta casa tu i els teus maleïts llibres! Marxa amb la teva amiga i ves a una casa de maturrangues!

Aprofitant que la Luane estava plorant desesperadament al sofà del menjador, en Barnard li va explicar amb por que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes i que aquell pintallavis era el de l’amiga d’en Goebbels. Però la Luane, que no deixava de plorar, no s’ho creia i li va exigir amb el coixí a la cara perquè no la veiés plorant que fes les maletes i marxés corrents. Resignat i sense saber què fer, en Barnard li va dir que cometia un greu error i li va repetir que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes.

Al cap d’uns minuts, mentre en Barnard feia trist i enfonsat la maleta a dalt a la seva habitació, va sonar el timbre de la porta. La Luane, que continuava molt enfadada i alterada, va obrir la porta amb energia, però quan va veure que qui havia tocat el timbre era en Goebbels amb una noia se li va quedar la cara blanca com la de l’amiga del líder nazi. A en Goebbels també se li va quedar la cara blanca en veure com l’hi havia obert la porta, inclús va estar apunt d’anar de trompis en fer un pas enrere cap. Posant-se bé el barret, el líder nazi li va demanar que l’excusés per presentar-se sense avisar però que la seva amiga s’havia deixat un pintallavis molt car al cotxe del seu marit quan els havia portat a l’Alexanderplatz i que gràcies a un amic seu que els coneixia havia sabut la seva direcció. La Luane, que tenia el pintallavis a la mà per llançar-lo carrer avall, es va posar de tots colors en veure que havia comès un greu error i de cop va sentir darrere del seu clatell l’alè del seu marit que havia baixat tant ràpid com va poder de dalt a l’habitació en veure el gauleiter des de la finestra. En Barnard, amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella de la seva esposa, que estava immòbil avergonyida:

Que no li donés aquest pintallavis? No te’l volies pas quedar oi?

En Goebbels es va quedar esperant sense entendre res amb la seva amiga al costat fent cara de circumstàncies davant d’aquella escena, i després de veure passar el tramvia la Luane va reaccionar i li va donar a aquella noia el seu pintallavis. Després de tornar a demanar perdó, en Goebbels va veure des de l’entrada la butaca d’en Barnard amb el setmanari Der Angriff al damunt i va pensar que s’estava llegint el diari i li va dir orgullós posant-se a pica el cor amb la mà:

Com que veig que és una persona compromesa amb el nostre moviment faré que li arribi cada setmana el Der Angriff i el Völkischer Beobachter, també.

Espantat pel que poguessin dir els seus veïns si veien que li duien aquells diaris, en Barnard li va dir que no calia, que no era necessari, que el podia anar a comprar a la llibreria, però en Goebbels li va dir mentre es baixava els quatres esglaons de l’entrada per dirigir-se a un taxi que els esperava, que no sigues tant modest i que a ell no li costava res fer-ho. Quan li anava a dir que no volia aquell diari i que no era un nazi, en Goebbels es va mirar el cotxe d’en Barnard i els vidres que hi havia a terra, i li va preguntar si havia tingut un accident. Sense entendre res i amb la Luane amb una cara vermella de vergonya, va baixar les quatre esglaons de l’entrada i en veure el vidre de davant del cotxe trencat li va estar apunt d’agafar un atac de cor. Es va contenir un crit per no fer un espectacle i va explicar-li en el líder nazi que li devia haver caigut un mal esperit a sobre. Mirant-s’ho amb estranyesa, en Goebbels va agafar a aquella noia pel braç sense gaires modals, es varen acomiadar i varen entrar al taxi per marxar en direcció a la Potsdamer Platz. Un cop es varen quedar els dos sols al rebedor de casa després de tancar la porta perquè encara hi havia la Klara mirant des de darrere a una farola, la Luane li va demanar mil perdons, li va repetir una vegada i una altra que estava molt penedida i que mai més tornaria a desconfiar d’ell. En Barnard, mostrant un cop més que era un bon home, li va dir que com a càstig aprofitarien que els nens ja eren grans per quedar-se amb l’Elise per anar al Deutscher Theater per anar a veure l’Òpera del tres centaus del director teatral Bertold Brecht, que estava sent representada per tot el món, i que després anirien a sopar ells dos en el Horcher, un dels restaurants més luxosos de la ciutat que havia obert el 1904. Entusiasmada per aquella escapada que esperava que fos romàntica, la Luane li va fer un petó de pel·lícula i li va demanar que l’esperés uns segons perquè s’havia de treure el davantal verd i s’havia de canviar de roba i posar-se una mica de maquillatge. Abans de pujar les escales per anar a dalt a l’habitació, en Barnard li va dir en to de broma:

No necessitaràs una mica de pintallavis? Sí vols te’n puc portar un de molt car?

Aturada a mitja escala, la Luane se’l va mirar amb un tímid somriure de vergonya i va anar corrents a canviar-se. Mentre la seva esposa es canviava, en Barnard se’n va anar amb els seus fills, que estaven a l’habitació d’en Marwin estudiant, i els va demanar que aquella nit es portessin bé i que no fessin empipar a la seva àvia. Tots varen prometre-li que es portarien bé, i en Fritz li va dir somrient:

Anirem a dormir d’hora, però per favor no em porteu cap altre germà que sinó em quedaré sense fàbrica.

En sentir el seu fill en Barnard es va posar a riure i li va dir que d’acord, que no tindria cap altre germà. Tornant a baix en veure que la seva esposa tardava en maquillar-se al lavabo, es va assentar a la butaca per acabar de llegir el Der Angriff i es va quedar una estona reflexionant veient com el seu fill Fritz s’estava fent gran i com cada dia que passava entenia més coses. Després de que els pares marxessin cap a la Potsdamer Platz per agafar un tramvia perquè no podien agafar el cotxe amb el vidre trencat, els nois varen anar corrents a la cuina a demanar-li a la seva àvia que els cuinés pasta i els deixés menjar un bon tros de xocolata. L’Elise, que era com una santa amb els seus nets, va accedir-hi de bona gana i es va posar a cuinar macarrons amb botifarra mentre els donava el bon tros de xocolata que en Barnard guardava al rebost on hi guardava unes ampolles don Perignon. Quan estaven endrapant la xocolata, en Fritz li va preguntar a la seva àvia com era el seu marit, el seu avi, en Berger. Després d’un llarg silenci on la seva àvia va deixar de tallar els talls de botifarra, l’Elise no sabia què contestar-li davant d’aquella innocent pregunta i, de cop, se li varen omplir els ulls de llàgrimes pensant amb el seu marit. Després de fer el cor fort, li va dir mentre li acariciava el curt cabell que va ser un gran home i que l’hi hagués agradat molt conèixer els seus nets, però recordant-lo no es va poder contenir més i va marxar corrents al lavabo perquè no la veiessin plorar. Veient que com sempre havia parlat més del compte, en Marwin va agafar amb força al seu germà i li va dir que no tornés a fer aquestes preguntes, que ja era gran per ser tant estúpid. Cridant de dolor davant la força que feia en Marwin, en Fritz es va posar a plorar i va llançar la xocolata al terra. Davant d’aquells plors, l’Elise va tornar corrents a la cuina i els va demanar perdó i es va posar bé el davantal blanc i els va dir que no tenia ganes de parlar del seu marit i es va tornar a posar a cuinar els macarrons. Tots la varen entendre i no en varen parlar més respectant la voluntat de la seva estimada àvia, que els va preparar un abundant plat de macarrons que varen menjar amb molt d’entusiasme.

El 1929, tant en Marwin com en Fritz varen fer la típica estirada dels nois. En Marwin era un noi responsable i seriós, ja era tot un home, vestia ja amb una camisa i una americana d’adults i ajudava a casa i cada cop agafava més pràctica a la fàbrica sent capaç de substituir el seu pare quan anava en una reunió de feina. Per la seva part, en Fritz tenia les coses més clares, la veu l’hi estava canviant, li començava a sortir barba, que s’afaitava amb una navalla del seu pare, vestia més correctament, anava pel seu propi compte a la perruqueria de l’Otto perquè sempre volia portar el cabell curt i no tenia tantes sortides de to com havia tingut abans. La seva relació amb la Galiana es va intensificar, tot i no ser parella, i es passaven hores junts passejant pels carrers de la ciutat i inclús l’acompanyava en alguna manifestació comunista o en alguna trobada d’aquell moviment que anava respectant cada cop més. Ell no es considerava comunista perquè continuava pensant que els sistemes dictatorials no eren la solució, però simpatitzava amb el moviment i anava entenent cada cop més què simbolitzava, perquè lluitaven i què reivindicaven. El seu gran interès continuava sent la Galiana, que ja era tot una dona i molt atractiva, i pensava que en un moment o altre li explicaria el què sentia per ella, però no s’atrevia a fer-ho per por a ser rebutjat.

L’1 de maig de 1929, els dos nois varen anar sense que els seus pares ho sabessin a una manifestació comunista per reclamar més drets i més llibertats. Després d’esperar uns quants minuts a que la manifestació agafés cos, de seguida varen veure que la plaça on estava s’havia quedat petita i es varen veure atrapats enmig dels manifestants que onejaven banderes vermelles amb la falç i el martell i anaven cridant càntics contra el govern de la República. Sense poder sortir del mig, varen veure que alguns manifestants anaven armats amb pistoles Parabellum Luger, cosa que va disgustar profundament a la Galiana ja que volia una revolució sense sang tal i com volia la Rosa de Luxemburg. Era tant conegut el seu pacifisme que en Martin en to de broma l’anomenava La petita Rosa. Mentre es posaven a cridar les mateixes consignes que els demés cridaven, varen sentir a mitja manifestació uns quants trets de la policia. Espantats pel soroll de les armes de foc, d’immediat varen començar les corredisses dels manifestants que fugien cap a un lloc segur i anaven d’una banda a l’altra sense mirar a qui trepitjaven. En Fritz i la Galiana volien sortir d’allà ràpidament, inclús varen veure que uns manifestants treien les seves Brownings, però en caure’ls-hi una dona gran davant seu es varen quedar quiets i sense saber com reaccionar. Mentre sentia els crits de la gent que cridava histèrica i es trepitjaven els uns amb els altres, en Fritz va veure en una cantonada a una persona abatuda pels trets per la policia i la Galiana es va posar a plorar espantada mirant aquella dantesca escena. Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz, que no parava de rebre espentes de la gent que fugia desesperada, va agafar de la mà a la Galiana i va obrir pas entre la gent amb molta força, inclús va apartar a homes que feien el doble que ell. Tenia clar que havia de protegir a la seva estimada i volia fer el què fos per ella. Després de posar-se a darrere d’un tramvia encara varen continuar sentint els trets i les corredisses de la gent que no parava de cridar i d’insultar als policies. Després de respirar més tranquils en veure que estaven a un lloc segur i que la gent tornava cap a casa, els dos varen decidir córrer cap a casa seva. La Galiana de seguida es va tancar al seu pis i després d’agrair-li a en Fritz que la salvés d’aquella situació, el noi va tornar corrents cap a casa per explicar-ho a la família.

Però quan va entrar a casa, suat com si hagués anat a córrer una marató i amb la camisa per damunt del pantalon, va veure que la família estava reunida en el menjador i que en Marwin anava agafat de la mà d’una noia morena tant alta com ell. Sorprès, mentre es canviava de sabates per posar-se les sabatilles de cuir en el rebedor va preguntar què passava, i el seu germà se li va apropar amb la noia i li va presentar per sorpresa seva a la seva xicota. Es deia Elisabeth, era una noia britànica que portava el cabell curt i negre com el sutge, que feia poc que havia vingut a viure a Berlín. Els seus pares eren professors d’anglès a la Universitat Humboldt. Encara alterat per la manifestació i no deixant de pensar amb aquell home mort, era la primera persona morta que veia, es va desencantar pel fet de que el seu germà tingués xicota perquè sempre va pensar que ell seria el primer dels germans amb la Galiana. Mirant-se aquella situació amb ràbia i impotència, va pujar a dalt a la seva habitació excusant-se de que havia de fer els deures i no va explicar mai que havia anat a aquella perillosa manifestació. En Barnard el va entendre de seguida i quan tots eren fora per veure la bicicleta que tenia l’Elisabeth per moure’s per la ciutat, va pujar a l’habitació del seu fill per dir-li que el seu germà era més gran i que no volgués imitar-lo, que no seria bo per ell, i li va explicar que ell de jove l’hi va costar molt tenir parella fins que va conèixer a la seva mare. En Fritz, que va pensar que era millor no dir-li en el seu pare on havia anat, es va agafar aquella conversa com si el seu pare li estigués dient que el seu germà era millor que ell, i se’n va anar al llit sense sopar amb un fort disgust a sobre i espantat encara d’haver sentit trets. Recordant la cara d’aquell home abatut es va passar la nit en blanc.

Tot i aquest petit incident, en Fritz gaudia de la vida; la Galiana cada cop li feia més cas, anaven junts a tots arreu i l’ajudava a pintar, inclús ella li va regalar un quadre que havia pintat de la catedral de Berlín. En el col·legi les notes eren més que acceptables i s’estava interessant per la medicina amb el propòsit de ser doctor pensant deixar la fàbrica en el seu germà i a la seva germana. Els seus amics, en Lou i en Georg, el tenien en gran consideració, eren molt bons amics tots tres, es confessaven tots els secrets que sabien i es passejaven com tots els vailets pels carres de Berlín gaudint de la neu a l’hivern, del parc a la primavera, del riu a l’estiu i a la tardor tornaven al parc. Els seus pares l’estimaven i el seu pare entenia que no anés a treballar a la fàbrica i li deixava els diners que volia perquè es comprés coses, pensant que se’ls gastava amb llaminadures a la botiga de la Matilda, tot i que molt sovint se’ls gastava en comprar-li coses per la Galiana com alguns llibres de pintura de la llibreria d’en Martin, o la convidava al cinema, que ja hi anaven sols. El dia de l’aniversari de la Galiana li va regalar un vestit de la botiga de l’Albert i de la Helga i el llibre de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el món, que era tot un èxit en el món i que tant li va agradar a la Galiana per la gran cruesa amb què l’autor explica la seva experiència en el front occidental durant la Primera Guerra Mundial.

Però tot va canviar a l’octubre d’aquell any amb la caiguda de la borsa de Nova York, el divendres negre, que portaria com a conseqüència una greu crisi econòmica que va provocar que els nord-americans traguessin totes les seves inversions d’Alemanya. De seguida l’empresa dels Klein es va veure greument afectada perquè l’empresa Fillmore va retirar totes les seves inversions que havia fet fins llavors. Ràpidament es varen quedar amb poca feina i els estalvis es varen acabar ràpidament. Desesperat, en Barnard va tenir que acomiadar a 15 dels 30 treballadors que tenia a la plantilla i la resta els va tenir que reduir el salari a la meitat.

Tot i acomiadar a la meitat de la plantilla, en Barnard no va acomiadar a en Heinrich. No ho va fer perquè eren amics i era el pare de l’amiga del seu fill, sinó que se’l va quedar a la plantilla perquè era un molt bon treballador, estava molt implicat en la feina, i li agradava la seva manera de pensar. Però els treballadors acomiadats no ho varen veure així, no entenien perquè en Heinrich, que només portava quatre anys a l’empresa, no sigues acomiadat mentre la resta que portaven més de deu anys venent la seva força i doblegant l’esquena eren acomiadats. Un dia que en Fritz va anar a l’empresa per demanar-li a en Marwin que li deixés 10 Reichsmarks per poder anar al cinema, volia anar amb Galiana a veure Die Büchse der Pandora, una pel·lícula muda basada lliurement en les novel·les d’en Frank Wedeking, es va trobar amb un grup de treballadors acomiadats pel seu pare que es varen presentar a davant la porta de l’empresa exigint de males maneres explicacions de per què en Heinrich no havia sigut acomiadat. A en Fritz no li va passar desapercebuda aquella manifestació i es va quedar expectant mirant-s’ho des de fora mentre parlava amb el seu germà a dins la fàbrica sentint els crits d’aquells homes. En Barnard, que els va veure des de la finestra de dalt del seu despatx, va baixar tant ràpid com va poder i en sortir a fora va intentar calmar a aquella gent que estava molt encesa i que no deixaven de cridar enfadats provocant un bon enrenou entre la gent que passava per davant. Començaven a patir per com alimentar a les seves famílies ja que no tenien dret a cobrar cap subsidi i no trobaven feina per enlloc. Quan un d’aquells treballadors va veure que en Heinrich passava per allà amb una caixa plena de fils blaus va cridar a la resta dels seus companys i tots varen córrer a increpar-lo, volien fer-li pagar les seves situacions. En Barnard els va intentar aturar però la seva coixesa no li va permetre fer res. Abans de que arribessin a agafar a en Heinrich, en Fritz, amb un gest de valentia, es va posar davant d’en Heinrich per aturar-los i va estendre els seus braços en senyal de que no passessin. Sense miraments, un dels manifestants, que era molt més gros que en Fritz i anava molt encès per la seva situació, va agafar el noi i li va donar una forta empenta per treure-se’l de sobre, però per mala fortuna en Fritz es va entrebancar i va pica de cap contra un teler vell i va quedar estirat inconscient al terra. Quan el manifestant va agafar pel coll a en Heinrich, que no deixava de mirar a en Fritz estirat inconscient, els altres li varen dir en el seu company que s’aturés perquè el noi estava al terra amb el cap cobert de sang. Espantat veient tanta sang, pensava que l’havia matat, aquell home va fugir corrents. Sabent que estava malferit, en Marwin i en Heinrich varen córrer cap a en Fritz i després de comprovar que encara respirava varen cridar per telèfon a una ambulància. En Barnard, neguitós pel seu fill, va demanar a la resta que per favor marxessin, que sentia molt les seves situacions, però que ell no en tenia la culpa de que els nord-americans haguessin jugat malament les seves cartes i de que juguessin el Blackjack amb l’economia. En silenci, aquells manifestants el varen entendre i no varen tornar mai més a ocasionar-li problemes. A partir de llavors varen formar part dels sis milions d’aturats d’Alemanya i anaven de manifestació en manifestació mentre les seves esposes anaven a pidolar menjar o alguna moneda per alimentar als seus fills. Algunes d’elles havien treballat a la fàbrica durant la Gran Guerra mentre els marits eren fora. Tots ells, a més de convertir-se en aturats es varen convertir en les noves masses que votarien i alimentarien al nacionalsocialisme.

Després d’arribar l’ambulància a la fàbrica i de veure que el noi no corria perill, es varen endur en Fritz a l’Hospital Charité i després de revisar-li el cap li varen tenir que donar sis punts. Després de despertar-se del cop, el noi estava atordit i adolorit, li feia molt mal el cap, i no va fer el seu primer somriure fins que va veure a la Galiana, que estava molt emocionada pel gest del seu amic cap al seu pare i li portava unes roses blanques que havia comprat a la floristeria de la Carlene. En veure’l estirat al llit de l’Hospital amb les venes al cap el va abraçar en una abraçada molt càlida i li va fer un petó a la boca que li va fer passar de cop el mal de cap. Era el primer petó a la boca d’en Fritz, cosa que el va deixar en un núvol que no en volia baixar. Llavors volia marxar de l’Hospital, però la infermera li va dir que s’havia de quedar una nit de repòs per vigilar que estigués bé. En Fritz ho va acceptar amb resignació però feliç pel petó pensant que en vindrien molts més. Assentant-se al costat del seu amic, la Galiana li va explicar que no li agradava l’actitud d’en Georg i en Lou dels últims dies perquè es passaven el dia empaitant les noies del barri massa descaradament i els amoïnava que sovint es passegessin per la Budapesterstrasse per veure les noies de roba lleugera que entraven i sortien de l’hotel Eden. A fora l’habitació, en Heinrich, que estava molt preocupat per en Fritz, li va dir a en Barnard que si ell era una molèstia entendria que l’acomiadés. Sense temps de deixar-li dir res més, en Barnard li va dir:

Tu i la teva família sou per mi com de la família, no podria fer això. Quan has vist el meu fill a terra has anat corrents a ajudar-lo i ell t’aprecia molt, no et podria acomiadar mai. A més, em sembla que aquests dos nois (fent referència a la Galiana i a en Fritz) estan molt units. Oblida aquest tema.          

Aquelles paraules el varen omplir de felicitat a en Heinrich i li va assegurar que tirarien endavant la fàbrica, però en Barnard no patia tant per la fàbrica com per la política. Sabia que els nazis aprofitarien aquella crisi per destruir la República, era el fet que necessitaven tal i com va dir-li en Goebbels, i preveia que a partir de llavors les coses podrien empitjorar de males maneres. En aquells instants va pensar amb la Matilda, a qui havia promès que els nazis no pujarien mai al poder, i va pensar que si les coses anaven tant malament com es preveia potser fallaria en el seu auguri i s’hauria de menjar les seves paraules. Per entendre millor l’economia alemanya, que dominava poc, en Barnard es va llegir mentre es quedava la nit a l’Hospital cuidant a en Fritz un llibre de l’economista de Kiel, en Bernhard Harms, i es va quedar amb la seva frase de que si no podien fer baixar les estrelles havien d’intentar com a mínim fer-les baixar. Creient que aquest era el camí, els següents dies es va dedicar en cos i animar en fer tirar endavant l’empresa, però la crisi era massa dura perquè amb només més dedicació se’n pogués en sortir i ell sol no podia fer baixar les estrelles.

Mentre en Fritz es recuperava del cop en companyia de la Galiana, Alemanya i Berlín vivien un dels moments més complicats de les seves històries. El 17 de novembre, quan en Fritz va sortir de l’Hospital acompanyat pels seus pares i la Galiana, es varen celebrar les eleccions municipals a Berlín, on els dos partits d’esquerre varen obtenir el 50% dels vots. En Barnard de seguida que va sentir els resultats per la ràdio es va posar molt content i va anar-ho a celebrar després de sopar amb la família al bar Victorius i amb en Heinrich, la Corina i la Galiana per comentar la jugada. Asseguts a la barra del bar assaborint una bona cervesa mentre parlaven de la clara victòria dels partits d’esquerre, varen quedar una mica frustrats quan en Mark els va dir que el NSDAP havia multiplicat per quatre els resultats del 1928 i els va ensenyar els números que ell mateix havia escriu en un paper quan deien per ràdio els vots de cada partit. Canviant-li la cara, en Barnard no va poder amagar el seu disgust i es va quedar una estona en silenci observant com l’espuma de la cervesa baixava de la gerra. Donant-li un copet a l’espatlla, en Heinrich el va animar dient-li que encara estaven lluny dels partits d’esquerre perquè només havien obtingut el 5,8% dels vots i que la gent no es deixaria entabanar per aquell partit bavares. Tots varen pensar igual, inclús la Galiana.

Però en Heinrich no contava amb que el Reichstag es convertiria en  ingovernable, i el març de 1930 es va desfer el govern de coalició entre socialistes, catòlics i nacionalistes moderats, i el 29 de març de 1930 va ser nombrat canceller en Heinrich Brüning, un conservador ultracatòlic, que va dur a terme una política de retallades que varen accentuar encara més la crisi en un govern dominat per la burgesia. Quan en Fritz i la Galiana feien els seus habituals passejos per Potsdamer Platz es trobaven cada dia amb una o més d’una persona que els demanava alguna moneda o alguna cosa de menjar. En Fritz sovint els donava alguna moneda quan els veia amb aquella vestimenta esparracada que no els servia per protegir-se del fred, i quedaven perplexos veient les enormes cues en els albergs per vagabunds. A la Galiana l’entristia en especial veure la imatge d’una nena d’uns 5 anys entrant a l’alberg sense sabates i agafada de la mà de la seva mare que estava esquelètica de no menjar. Per oblidar l’entorn en què vivien sovint es quedaven palplantats a davant la llibreria d’en Martin escoltant a en Wilhelm, que ara tocava amb el seu saxofon per obligació després d’haver perdut la feina de cambrer i la casa. Vestia amb unes sabates que semblaven les d’un nòmada, el cabell li arribava ara fins la nuca i portava una barba que li arribava a la gola. En Martin per riure’s d’ell l’anomenava Ohm Paul Krüger, pel líder dels boers. Quan els dois nois anaven en els parcs veien que els bancs per asseure’s estaven ocupats per gent sense feina que protestaven per la seva situació. Els combats entre comunistes i nacionalsocialistes es varen convertir en el pa de cada dia amb fortes disputes. Tot i que la Galiana era comunista no suportava aquelles batusses perquè continuava odiant el món de les armes i no s’hi afegia. Els nois es miraven tota aquella situació amb temor a que algun dia poguessin ser atracats o es poguessin trobar enmig d’alguna batalla, que moltes vegades acabaven amb algun mort. A partir de llavors evitaven tant com podien anar pels parcs o per les zones solitàries i només es movien pel seu barri, que continuava sent un dels barris més comercials de la ciutat però un dels més afectats per la crisi. Les nits al cap de poc es varen tornar insegures amb delinqüents que aprofitaven la foscor per atracar a qui menys s’ho pensava i el barri va estar ple de prostitutes que abans treballaven a les fàbriques i que ara es veien obligades a vendre el seu cos per quatre monedes per tal d’alimentar a les seves famílies. La mala salut econòmica va fer que molts no es poguessin ni comprar roba nova i es portava la roba vella i estripada que havia sigut abandonada als armaris als sastres Oskar i Franziska. Els sastres en veure que la roba que els hi portaven estava plena de polls i que feia molt mala olor, varen comprar llaunes metàl·liques hermètiques del gas Zyklon B, que el compraven a la botiga de la Matilda quan li portaven una dotzena de llaunes un cop al mes, i tiraven una mica d’aquest gas en contacte amb aigua.

Al cap d’un parell de setmanes el barri es va saber que en Michael, el marit de la Klara, havia mort accidentalment quan una peça que estava mecanitzant li va saltar del plat quan per error havia fet entrar una eina de mandrinar d’un diàmetre més gran que el forat per on havia d’entrar. La torneria on treballava no es va voler responsabilitzar de res culpant al pobre Michael, però el difunt marit de la Klara portava setmanes treballant en jornades laborals molt llargues perquè el seu amo havia acomiadat a tres treballadors de la plantilla per tal d’estalviar-se uns quants salaris. Sentint molt la mort d’en Michael, un bon veí, la família Klein va anar a donar el condol a la Klara, que va quedar molt tocada i durant uns dies no va sortir del barri ja que no volia que la gent la veiés afectada. A partir de llavors va portar un vestit negre i llarg en senyal de dol.

A la fàbrica dels Klein les coses anaven cada dia pitjor, aquella crisi era pitjor que la de 1923, però en Barnard estava convençut de que les coses s’arreglarien aviat i preferia de moment mantenir la plantilla de 15 treballadors. Però, un dia de maig de 1930, un dels treballadors, pensant que en Barnard simpatitzava amb els nazis i amb la idea de quedar bé amb l’amo perquè no l’acomiadés, va portar a l’empresa el Mein Kampf de l’Adolf Hitler i el va deixar a la taula de roure del despatx d’en Barnard. Quan en Barnard va tornar al despatx després d’esmorzar unes torrades amb melmelada i un cafè al bar del davant, es va quedar en estat de xoc en veure el llibre. Posant-se les mans al cap pensant que en Lucifer havia entrat al seu despatx, per ell aquell fet era una demostració de que el nazisme estava arrelant a la societat alemanya i berlinesa. Esvarat, va baixar tant ràpid com va poder mentre cridava amb el Mein Kampf a la mà dreta:

Qui m’ha posat aquest llibre damunt de la taula?

Tothom se’l mirava amb por, mai l’havien vist tant empipat, ni el seu fill Marwin, que estava amb en Heinrich canviant una bobina de la màquina. Orgullós i sense mirar la cara del seu amo, el treballador que li havia dut el llibre va cridar esperant una recompensa:

He estat jo! He sigut jo! I va fer la salutació romana mentre cridava Sieg Heil!

Sense dir-li res, en Barnard va agafar uns teixits que va trobar pel terra, hi va tirar gasolina i els va cremar. Mentre es mirava els ulls d’aquell treballador li va dir:

Aquest llibre ha de cremar el foc com ho havien fet les bruixes per purificar-se, però em sembla que aquests no es purificaran mai!

Després de tirar el llibre al foc, en Barnard va acomiadar sense dir cap més paraula a aquell treballador que només volia impressionar al seu amo per no perdre la feina. Abatut, aquell home va anar a fora l’empresa per convertir-se en un futur votant del nazisme, tot i que sempre havia votat com en Barnard al Partit Socialdemòcrata i havia admirat al President Ebert. Tots els demés treballadors que es varen mirar aquella escena es varen quedar amb la boca oberta i en Barnard els va cridar de males maneres:

Aquí no vull a cap nazi! M’heu sentit? Som demòcrates, estimem a la República i estimem a una Alemanya unida! Mai una bandera nazi entrarà en aquesta fàbrica. No serem mai una vergonya per Alemanya.  

Al cap d’uns dies, quan tornava de la feina a casa després d’acompanyar a en Heinrich al seu pis, el llibreter Martin en veure’l va sortir de la llibreria i li va dir que tenia un llibre per ell que li podria interessar. Endut per la curiositat va entrar a la llibreria i el llibreter li va donar amb un somriure a la boca el Mite del Segle XX de l’Alfred Rosenberg, un llibre de 700 interminables pàgines. En veure’l amb la creu gamada en el llom del llibre, en Barnard li va canviar la cara de cop i el va rebutjar de males maneres, però el llibreter hi va insistir tant que li va regalar a condició de que li expliqués en els seus amics, pensant en els nazis, que ell era un bon alemany. Sorprès de que un veí de tota la vida es comportés d’aquella manera, va agafar el gruixut llibre i va pensar que el podria llegir per entendre més bé la mentalitat del nazisme. Aprofitant que no hi havia ningú a la llibreria a part de la Sophie, que es mirava al seu marit amb menyspreu ja que no guanyava tants diners com abans, en Martin li va explicar que els nazis eren el futur perquè el Mein Kampf es venia nou vegades més que l’any anterior. Ensenyant-li la coberta del llibre d’en Hitler, en Martin també li va dir que l’havia llegit i li va comentar orgullós:

És el llibre de l’Adolf Hitler, que ens parla de la seva visió del món barrejant els seus records del passat i ens diu que em de pensar amb un Reich unificat, amb la figura del Führerprinzip, i ens adverteix del perill jueu i bolxevic. També diu algú del lebensraum, del pangermanisme i de la raça superior, els aris. L’únic problema que té aquest llibre és el preu, és massa car. 12 Reichsmarks no els pot pagar tothom i menys ara. De vegades penso que són burros en posar aquest preu.   

Després de recalcar-li que aquell llibre seria més venut que la Bíblia tot hi el preu, li va comentar en veu baixa a cau d’orella després de que entrés la Klara, que encara estava molt afectada per la mort del seu marit i havia perdut el seu somriure i la seva tafaneria, a comprar el Völkischer Beobachter com era costum, que era un llibre absurd i mal escrit. Sense saber què respondre-li, no l’havia llegit i no ho pensava fer, tenia por que l’embruixés com els altres, li va donar unes monedes pel llibre d’en Rosenberg i va travessar el carrer en direcció a casa seva després de saludar al barber Otto, que li va agradar veure a en Barnard amb aquell llibre. Després de canviar de vorera va anar un moment a la botiga de la Matilda a comprar quatre ous que li havia demanat la seva esposa que comprés per fer el sopar. Quan va entrar a la botiga va pensar en el llibre i el va amagar darrera la seva esquena. La Matilda en aquells moments estava repenjada al taulell plorant. En Barnard va preguntar-li de seguida què li passava i la botiguera li va contestar amb els ulls plorosos i eixugant-se amb el seu davantal blanc:

Els nazis m’han robat, m’han colpejat la cara i a sobre la policia s’ho mirava mentre m’insultaven pel fet de ser jueva. Mai m’havia passat això.

Preocupat per la situació, va intentar consolar-la dient-li que el nacionalsocialisme era una revolució d’idiotes enmig de gent sensata i que aviat desapareixerien, però ella li va recordar entre llàgrimes aquella conversa que havien mantingut en què li va dir que no hi hauria un bon endemà. Pensant encara que era impossible que els nazis poguessin arribar al poder, va comprar aquells quatre ous a 50 Reichsmarks, un preu astronòmic, i li va dir que si mai necessitava ajuda que no dubtés a trucar la seva porta perquè sempre la tindria oberta. Quan en Barnard va arribar a casa els va explicar a la família el què passava i, agafant la mà de la seva mare, que estava molt trista per la crisi, els va demanar a tots que anessin sovint a comprar a la botiga de la Matilda per ajudar-la ja que ella sempre havia estat en el barri i perquè era una bona amiga de la família. Al cap d’una estona, mentre la Luane i l’Elise feien el sopar i els nens feien els deures a les seves respectives habitacions, en Barnard es va posar a llegir d’una tirada el llibre d’en Rosenberg assegut a la seva butaca i va pensar que era el llibre més vomitiu que havia llegit mai i creia que era escrit per una ment malalta. A part, era tant espès i ple de mentides que li va costar de creure que algú se’l pogués creure de veritat i en alguns punts li va fer riure de les bestieses que arribava a dir com la de que Jesús era un ari com els grecs i els egipcis entre altres. Inclús parlava de l’Atlàntida com si hagués existit de veritat. Quan l’Elise el va cridar per sopar, en voler deixar el llibre a la tauleta es va fer tallar amb una de les pàgines i, enfadat pel tall, enlloc d’endreçar-lo a la prestatgeria amb els demés llibres el va amagar al rebost perquè no volia que embrutés la seva cultura.

Les següents setmanes les coses a la fàbrica anaven de mal en pitjor i cada dia els costava més trobar un client que els volgués comprar un teixit. Els que el compraven ho feien a un preu molt baix o, inclús, alguns no pagaven i deixaven l’empresa amb deutes. En Barnard estava desesperat però pensava que les eleccions del setembre podrien arreglar la situació, tot i que va quedar desconcertat quan va saber per una eufòrica Carlene que el 10 de setembre 16.000 persones varen anar al Palau d’Esports a sentir un discurs d’en Hitler, que en aquells temps evitava parlar dels jueus. El dia senyalat per les eleccions, el 14 de setembre, la família va anar a votar com era costum al Partit Socialdemòcrata i, juntament amb la família Metzler, varen dinar a casa, on l’Elise havia preparat pollastre al forn amb Weisswurst (salsitxes blanques). Tant en Barnard com en Heinrich es miraven aquelles eleccions amb temor i esperança, pensaven que els nazis podrien tenir un bon resultat, tot i que també confiaven en que es podia donar un front d’esquerres. Cap dels dos esperaven en cap cas el resultat que finalment es va donar. Per primer cop els nois varen entrar en la conversa política de la taula i entre tots varen fer un debat molt interessant i intens. La Galiana va defensar amb fermesa les seves idees comunistes dient que eren els únics que podrien combatre el nazisme amb justícia i va afirmar que podrien acabar amb les crisis econòmiques i nacionals del capitalisme. En Fritz de vegades la contestava dient-li que els comunistes no eren de fiar, però de seguida en veure-li la cara de la seva amiga en voler-li rebatre els arguments va preferir no donar tant la seva opinió. A la nit, quan es varen donar els resultats per la ràdio, en Barnard va caure desfet a la butaca, tot i que havien guanyat les eleccions els socialdemòcrates, els nazis varen treure el 18,4% dels vots, el que representava tenir 107 escons i ser la segona força en un Parlament ingovernable. Empipat i abatut, en Barnard va cridar enrabiat des de la butaca fent caure del moviment de braços que va fer el seu vas de conyac:

Sis milions de persones s’han tornat boges, ens volen dur cap al precipici! Vivim en una societat on en Kant ha mort i viu en Cal·lígula.

Aquella nit va ser una nit molt trista a casa dels Klein, i tots varen anar a dormir amb la sensació de que les coses anirien a pitjor. L’Elise, que no es creia el resultat, pensava que els conservadors havien manipulat el resultat per deixar governar als nazis que ella tant temia.

Els següents dies, després de que es confirmés que en Brüning continuaria sent el canceller, en Barnard va deixar de banda momentàniament el seu interès per la política i es va centrar en els problemes a la fàbrica, que cada dia tenia més per culpa dels deutes. Sabia que si no venien aviat la situació es tornaria insostenible hi hauria de tancar l’empresa que el seu pare havia fundat amb tant esforç. Un dia a la fàbrica, mentre estava a baix revistant un teler amb un treballador va sonar el telèfon i en Marwin el va agafar. Al cap d’un parell de minuts el noi va baixar a baix i li va demanar en el seu pare que es posés al telèfon, que era un trucada important. Quan es va posar l’auricular a l’orella va sentir la veu d’en Goebbels, que li va preguntar cordialment com estava. Amb una veu aspre en Barnard li va dir que havien viscut millors moments i que esperava temps millors. Pensant que li deia això perquè esperava que el nazisme pugés al poder, en Goebbels li va respondre que li volia alegrar el dia i que fes el favor de reunir-se amb ell en el bar de l’Hotel Kaiserhof, un hotel de luxe situat en el número 4 de la Wilhelmstrasse, a davant de la Cancelleria, que servia de seu del NSDAP a Berlín en l’últim pis de l’Hotel, abans del vespre. En Barnard no tenia gaire per no dir gens d’interès per reunir-se amb ell, però tenia curiositat per saber què li faria alegrar el dia i va decidir reunir-se amb el líder nazi. Després de que tots els treballadors marxessin ja que no hi havia gaire feina, per no dir pràcticament gens, en Barnard es va passar una estona revisant els últims comptes de l’empresa i va veure que eren terribles. Els deutes anaven augmentant i els impagadors ja eren masses. Abans de les vuit, mentre es posava el barret negre per anar a l’Hotel, va començar a patir pensant que el gauleiter li voldria presentar una amiga i tenia por que pogués ser vist per algun conegut com la xafardera Klara, que ja havia recuperat la seva devoció per saber totes les xafarderies. Rumiant una estona palplantat veient la fàbrica amb les llums apagades, sense cap màquina que funcionés i amb un silenci intranquil·litzador, es va quedar uns segons pensatiu recordant com amb el seu pare havien treballat tant per tirar endavant aquella fàbrica.

A les vuit del vespre, en Barnard es va dirigir finalment a peu cap a l’Hotel, on en Goebbels l’esperava en el bar de baix amb una dona rossa i prima amb una cara allargada i un nas afilat. Entrant al bar el primer que es va fixar en Barnard va ser amb la dona que acompanyava a en Goebbels, va pensar que deuria ser una altra amiga de baixa moral del gauleiter, coneixia per rumors els afers amorosos d’en Goebbels, però aquella dona era la Magda, la seva xicota en aquells moments i la futura esposa del futur ministre alemany. Després de presentar-li la Magda, una dona autoritària i amb poc sentit de l’humor, el líder nazi va descriure-li exageradament a la Magda com en Barnard havia lluitat a la Primera Guerra Mundial mentre es bevia una cervesa bavaresa de la marca Hofbräu, que en Barnard també es va demanar quan va veure passar el cambrer. Després d’intercanviar quatre paraules cordials, en Goebbels li va anunciar que la direcció del NSDAP havia decidit que la seva fàbrica fes els teixits que servirien per fer la bandera nazi amb l’esvàstica. Apunt d’ennuegar-se amb la cervesa davant d’aquella surrealista proposta, en Barnard va quedar atordit a la cadira pensant:

 Jo tinc que fer les banderes dels meus enemics?.

Però també pensava en la greu crisi que patia en la fàbrica buida i amb les vides dels treballadors que hauria d’acomiadar sinó feia res aviat. A més, perillava la sostenibilitat de la casa si continuaven per aquell camí incert. Orgullós, en Goebbels li va tocar l’espatlla amistosament i li va dir que volien que un heroi de guerra fos qui teixís la bandera que portaria una nova Alemanya. Distret, pensant en quina decisió havia de prendre, no es va adonar que s’havia begut la cervesa d’un sol glop. La Magda, que se’l mirava amb estranyesa perquè no responia i bevia tant ràpid, entenia que la coixesa d’aquell home havia tocat l’ànima del seu promès. Sense dir-li que no, en Barnard el va mentir demanant-li temps per pensar-se la proposta perquè tenia entre mans una feina important per fer. Mig rient, en Goebbels li va picar ara l’espatlla amistosament i li va dir:

No pensis com un burgès, pensa pel país, per la nació, pels alemanys i pel bé que faràs. No t’agafis La riquesa de les nacions com el teu evangeli.     

Però si en Barnard no declinava aquella oferta era perquè pensava precisament com un burgès. Després d’intentar pagar la cervesa, no volia tenir cap deute amb els nazis, en Goebbels, somrient un altre cop, li va dir que de cap de les maneres podia pagar, que tot això ho pagava el segon partit d’Alemanya i aviat el primer partit. Amb una mirada inexpressiva, en Barnard li va dir en veu baixa que en breu li diria alguna cosa i que el trucaria. Després de que en Goebbels li donés el seu número de telèfon personal en un tovalló de paper de l’Hotel, en Barnard es va posar el barret i va marxar cap a casa a poc a poc pensant quina era la millor decisió que havia de prendre.

Abans d’arribar a casa va veure a les cantonades uns quants vagabunds, entre ells hi havia en Wilhelm, que estava molt més prim, i no parava de pensar en la crisi que passava a la fàbrica. Aturant-se un moment a l’entrada del bar Victorius es va trobar amb un Mark desolat a darrera la barra perquè no tenia clients. Pensant amb la proposta d’en Goebbels i amb el futur dels seus fills, es va aturar al pis dels Metzler per parlar amb en Heinrich d’aquella oferta. Volia saber l’opinió d’aquell home tant culte i pensava sincerament que li diria que digués que no. Un cop li va exposar l’oferta del jerarca nazi, en Heinrich es va quedar pensatiu a la seva butaca del menjador mentre la Galiana els escoltava des de la cuina esperant que el seu pare digués que no l’acceptés. Però en Heinrich, que era conscient de que podria ser acomiadat i que es quedaria sense cap tipus d’ingrés i recordava les penúries que havia passat quan no havia tingut feina, li va dir que acceptés l’oferta. Assentat en la senzilla cadira de fusta, en Barnard va quedar sorprès i la Galiana va quedar tant impactada en sentir el seu pare que sense voler va trencar un plat que estava fregant amb un drap de la cuina. Quan li va demanar els motius, en Heinrich es va aixecar i dirigint-se a la petita finestra per veure els vagabunds, els borratxos i les prostitutes que d’en tan en tan passaven pel carrer, va dir-li girant la mirada cap a la seva estimada filla:

Jo odio al nazisme, és el meu enemic natural, però les idees no m’alimenten a mi i a la meva família. Tu Barnard no has viscut mai una situació com les que he viscut jo; no poder alimentar a la meva filla, demanar caritat, passar fred, no tenir sostre….. per les idees és lluita, és combat, però no s’ha de morir per elles. És absurd arruïnar-se per això.

Entenen les paraules d’en Heinrich, en Barnard el va abraçar per haver-li donat un empenta en la seva decisió i va anar cap a casa seva a explicar-ho a la família. De seguida que va explicar els arguments que l’hi havia donat en Heinrich tots el varen entendre i li varen aconsellar que l’escoltés per molt que li dolgués. L’Elise va ser l’única que no va voler donar la seva opinió i es va tancar a la seva habitació. Després de passar una nit en blanc pensant en la família i les famílies dels seus treballadors, el matí va trucar des del despatx de la fàbrica a en Goebbels per dir-li que acceptava l’oferta. A en Barnard li semblava vomitiu el què feia, però creia que no tenia cap més remei. Satisfet, en Goebbels li va dir que d’aquí uns dies passaria un membre del partit per verificar el seu taller i que ben aviat podria posar-se  a treballar per ells. Després de penjar el telèfon i amb el seu fill Marwin al costat, va exclamar agafant una ploma estilogràfica del seu pare:

Espero no haver-me equivocat.

La Galiana, que entenia el seu pare però se sentia malament, va anar aquell dia a casa dels Klein per parlar amb en Fritz del què passava, volia que entengués la decisió del seu pare, tot i que l’avergonyia. A l’habitació d’en Fritz, el noi, que ja era un adolescent i era conscient de tot el què havien passat, la va abraçar en veure-la tant trista i li va dir:

No cal que m’ho expliquis, us entenc perfectament, sou la meva família i per vosaltres moriria. Tot acabarà bé i aviat l’economia remuntarà i podrem tornar a treballar per altres. Jo no hagués acceptat aquesta oferta, però puc entendre el meu pare i el teu pare.

Després d’ajudar-lo amb els deures, en Dannel ja no li feia classes després de que sortís amb un noi del barri de Moabit, varen anar a passejar per la Belle-Alliance-Platz, on un fotògraf desesperat sense feina els va tirar una fotografia agafats de la mà que els hi va vendre per 2 Reichsmarks. En Fritz, que va comprar la fotografia per caritat cap a aquell home que feia molta mala olor, va guardar aquella fotografia a la seva cartera i es va prometre que sempre més la duria a sobre. Orgullosa i veient a un altre Fritz, a tot un home que a més a més cada cop el trobava més atractiu amb els seus braços musculats i les seves cames fortes, la Galiana li volia comprar el llibre d’en Ludwig Renn Nachkrieg, però en Martin els va dir que no tenia aquell tipus de literatura comunista, feia dies ja havia demanat que no volia que l’hi portessin més la revista Aufbruch, punt de trobada dels intel·lectuals d’esquerres, paraules que varen disgustar a la noia perquè veia com aquell llibreter canviava de males maneres. Després d’anar a la Potsdamer Platz, on varen presenciar una baralla entre dos homes per unes quantes monedes, es varen reunir amb els seus amics, en Georg i en Lou, que es passaven els dies empaitant a les noies que hi havia en el Tiergarten i es bevien les primeres cerveses d’amagat dels seus pares. Tot i ser uns temps durs i grisos, per aquells joves semblaven que eren uns temps feliços i començaven a pensar com serien les seves vides després del col·legi. La Galiana semblava que era la que tenia més clar com voldria que fos el seu futur. Però en Georg i en Lou els hi varen explicar aquell dia que els seus pares havien perdut la feina i que tenien por del futur que els esperava. En Fritz, per la seva part, els hi prometia que aniria a la Universitat Humboldt amb la Galiana i que estudiaria Medicina perquè li anava bé les ciències i li agradava el contacte amb la gent i, sobretot, no volia estar tancat a dins una fàbrica de mala mort.

Al cap d’uns dies, tal i com va dir en Goebbels, es va presentar a la fàbrica dels Klein un home vestit amb l’uniforme del partit de color negre i amb un braçalet vermell amb l’esvàstica. L’home, sense ni dir bon dia, es va limitar a dir-li que venia de part d’en Goebbels. En Marwin, que va ser qui el va atendre a la porta de l’entrada de la fàbrica, en acompanyar-lo cap dins va observar que aquell home tenia la mirada perduda i que li parlava amb menyspreu i arrogància sense treure’s la gorra negra. Després de mirar les màquines i els treballadors molt per alt fent veure que s’interessava, en Marwin el va conduir molt amablement cap al despatx del seu pare. Un cop va pujar a dalt amb el cap ben amunt, en Barnard, que l’esperava des de la seva butaca, li va pregar que s’assegués a la cadira i aquell home abans d’asseure’s es va presentar amb el nom de Rudolf Hess. Era el secretari del partit nazi i la mà dreta d’en Hitler. En Barnard, que havia sentit parlar d’aquell home nascut a Egipte i coneixia el seu fort antisemitisme, va quedar espantat de tenir un home tant important dins del NSDAP a la seva fàbrica i es va posar a mirar la ploma del seu pare per desviar l’atenció. Traient quatre papers del seu maletí, en Hess li va parlar amb fredor sobre com volien els teixits i li va dir que necessitarien per d’aquí quinze dies 4 tones de teixits amb la bandera nazi per celebrar l’aniversari del putsch de 1923, aquell cop d’Estat que en Barnard s’havia alegrat de que fracassés. Després de fer quatre números amb un paper i un bolígraf que tenia per només firmar les nòmines, en Barnard li va dir que no tindrien problemes, que només haurien de contractar un parell d’obrers més. Mirant-lo amb atenció, en Hess li va dir de la seva habitual forma suau:

A mi també em varen ferir com a vostè a la guerra. Però a mi dos cops. Una ferida va ser per metralla i la segona va ser per una ferida de bala al pulmó esquerre quan lluitava a Romania. Aquella guerra ens ha marcat a tots. Maleïts jueus, varen ser uns traïdors! No sap pas com els odio.

Sense que en Barnard li digués res, en Hess es va aixecar de cop de la cadira i li va donar la mà i va baixar a baix a mirar un altre cop els telers. Donant un últim cop d’ull als obrers, no es va fixar que n’hi havia dos de jueus que se’l miraven amb por. Al cap d’un parell de dies la fàbrica dels Klein tornava a produir, però sense l’alegria de cap dels obrers perquè alguns sabien que estaven teixint la bandera que els portaria al desastre més absolut. En Heinrich no gosava mirar-se aquella bandera vermella i, per oblidar el què feia, abans de tornar a casa es bevia un xarrup de whisky que tenia amagat a la seva taquilla.

Mentre l’empresa es revifava, els veïns veien cada cop més l’aproximament dels Klein amb el nazisme però la majoria no gosava jutjar-los. Molts ja votaven o es declaraven obertament partidaris del nazisme com la Carlene, tot i que abans de la crisi mai haguessin aprovat l’antisemitisme, el pangermanisme, el lebensraum i la lluita violenta contra el comunisme. En Barnard, preocupat pel què pogués pensar la gent, sobretot la botiguera Matilda, anava de casa en casa i de botiga en botiga per explicar que ell no sentia cap admiració cap al nacionalsocialisme. Quan li va explicar a la Matilda els motius del perquè havia acceptat aquella oferta, ella li va respondre amb el cap abaixat mirant al taulell de fusta:

No s’ha d’excusar de res. L’entenc. Molts dels meus clients estic segura de que són votants dels nazis, ara hi són a tot arreu, però no per això puc deixar de vendre’ls coses perquè sinó no podria alimentar a la meva família que per culpa dels nord-americans i el nefast govern alemany han deixat a tots els meus sense feina i sense sou. Barnard, són temps difícils, ja el vaig avisar, però no vull morir de gana per culpa d’aquests.   

Un dia de 1931 en Heinrich es va dirigir al despatx d’en Barnard a la fàbrica per demanar-li poder fer hores extres. Estranyat de que en Heinrich, que sempre havia defensat una jornada laboral de 8 hores i fins i tot de 7 hores, li demanés ampliar la jornada i li va preguntar si tot anava bé a casa. Emocionat, en Heinrich li va contestar:

Sí, però la meva filla, tot el que tinc, l’any que bé farà 16 anys i m’agradaria poder-li pagar uns estudis. Ella estar molt il·lusionada amb això de pintar i en l’art, i li faria il·lusió poder anar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Viena.

De seguida en Barnard el va entendre perfectament, ell també volia el millor pels seus fills i era conscient de que ell no tenia problemes per oferir-los un futur; en Marwin treballava a la fàbrica guanyant-se un bon sou, en Fritz començava a treballar també a la fàbrica cobrant un sou més que respectable mentre estava estudiant i pensava anar a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina per després continuar estudiant mentre treballaria al Hospital Charité, i la Katrina no tindria problemes en estudiar a on fos. Tot i que pensava que aquella decisió afectaria al seu fill, va contestar-li amb rotunditat:

No faràs més hores!.

Amb el seu caràcter senzill i afable, en Heinrich li va dir amb tristesa i veu baixa que ho entenia mentre s’agafava la seva gorra blava de treball amb força i resignació. Però en Barnard va continuar la seva contestació dient-li:

No faràs més hores perquè t’augmentaré el sou per tal de que la Galiana vagi a Viena, però et poso una condició. Aneu amb tacte en dir-li en el meu fill, que ja saps que estar en aquella edat on els sentiments prevalen abans que la raó. No vull que acabi com en Nietzsche.

Després de jurar-li que així ho faria i d’encaixar-li la mà en senyal de gratitud, en Heinrich va tornar al teler il·lusionat pensant que podria complir el somni de la seva filla, que tot i això el podria pagar gràcies als nazis. Quan va tornar a casa i els va explicar a la família aquell augment de sou i la possibilitat de que la Galiana pogués anar a Viena, ella de seguida es va posar molt contenta però també va explicar que s’ho hauria de pensar millor perquè li feia molta pena deixar Berlín, els amics i la família encara que fossin només un parell o tres d’anys. De fet, no volia deixar Berlín per una raó: en Fritz, però encara no tenia clars els seus sentiments. En pensar-se el motiu del per què la seva filla encara no es decidia, en Heinrich li va dir que de moment no en parlés fins l’any següent i li va demanar que anés amb tacte amb en Fritz. Posant-se vermella, la Galiana li va canviar ràpidament de tema, no volia demostrar els seus sentiments. Assentant-se a la cadira per llegir les últimes notícies, en Heinrich li va dir a la seva filla:

Saps què farem? Portarem a en Fritz al cinema Gloria Palast com varen fer la seva família amb tu. Mirant la cartellera del diari, en Heinrich li va dir: El portarem a veure l’Àngel blau del director Josef von Sternberg, on en Gerd em va dir l’altra dia a la feina que hi actua molt bé l’actriu Maria Magdalena Dietrich, la Marlene. Segons ell és una pel·lícula basada en el llibre del germà de l’escriptor favorit d’en Barnard, en Heinrich Mann, el Professor Unrat. Per tan es perfecte.  

Contenta pel gest del seu pare, la Galiana es va canviar de seguida a la seva petita habitació, es va posar una mica de colònia i se’n va anar de seguida cap a casa dels Klein per explicar-li a en Fritz que el portaven al cinema, proposta que el va posar molt content. En Barnard, que escoltava la conversa des de la seva butaca, li va cridar en el seu fill en to de broma que no s’enamorés de l’actriu perquè tenia una bellesa excepcional amb una gèlida mirada.

Mentrestant, els amics de la Galiana i d’en Fritz, en Georg i en Lou, que els seus pares no trobaven feina per enlloc i havien tingut que abandonar els pisos on vivien per anar als menjadors socials de l’Alexanderplatz, estaven en una situació molt precària. Els dos nois varen tenir que deixar els estudis, només feien un àpat el dia i al cap de poc varen tenir que vendre la seva força com a mà d’obra. En Georg treballava en una important fàbrica d’acer del districte de Wedding i en Lou treballava en el complex siderúrgic Otto-Wolff-Konzern. De seguida varen passar de ser nois a ser adults. Després de les seves llargues jornades laborals d’onze hores que no s’acabaven mai més, freqüentaven als bars, fumaven cigarretes, es preocupaven per l’estabilitat de les seves respectives famílies, mentre que en Fritz i la Galiana podien gaudir encara de ser nois i anaven al col·legi despreocupats senes patir per les famílies. Com que estaven sempre sols ja que els amics treballaven, en Fritz li s’atrevia més amb la Galiana i li parlava tota l’estona de la seva idea d’estudiar junts a la Universitat Humboldt. La Galiana, que no li volia dir els seus desitjos d’anar a Viena, que encara no tenia clar, li deia que eren uns afortunats per poder continuar fent el què ells volien mentre observaven un panorama desolador amb cada cop més gent amb l’aigua al coll i amb més famílies vivint a l’absoluta misèria. Per ajudar als seus amics necessitats, que cada cop vestien més malament amb roba vella i esparracada i estaven més prims perquè ja no feien ni un àpat consistent, a més de que a la feina els explotaven de males maneres, la Galiana va pensar en vendre alguns dels seus quadres en el mercat de davant la Catedral. Posant una petita paradeta amb l’ajuda d’en Fritz, la Galiana ensenyava amb molta passió als seus quadres que impressionaven a la gent pel seu realisme, però que ningú estava interessat en comprar ja que una majoria no podia destinar uns quants Reichsmarks per comprar-los i menys pensaven comprar un quadre pintat per una nena. Quan es reunien amb en Georg i en Lou després de que pleguessin al vespre de treballar anaven veient el canvi radical que anaven fent els seus amics; estaven més cansats, anaven bruts de la feina, les ungles les tenien negres de la grassa que remenaven, la roba no els cobria del fred i ells varen canviar els habituals passejos pel Tiergarten i la Potsdamer Platz per tancar-se en el bar Victorius per assaborir una bona cervesa mentre contemplaven les corbes de la Diane. En Lou es va tornar més atrevit amb les noies i a totes les que trobava boniques els hi proposava anar a donar una volta per l’Unter den Linden, però totes el rebutjaven perquè anava molt mal arreglat i molt despentinat. A més, l’olor a taller i suat no era precisament encantadora per aquelles noies.

Un dia varen anar tots junts en un bar on freqüentaven sovint els dos nois, era al bar de l’Hotel Esplanade situat a la Potsdamer Platz. De seguida que es varen asseure a darrere dels gruixuts vidres del bar de l’Hotel, la Galiana s’hi va sentir observada davant la mirada de tots els clients masculins del bar i en Fritz de poc agita de la que va ser la seva primera cervesa, una Berliner Weisse que li va portar el cambrer Julius, un antic combatent de la Primera Guerra Mundial que va perdre un ull en la batalla de Tannenberg. Mentre els dos nois parlaven de les seves condicions laborals; no tenien descansos ni per menjar ni un moment, cobraven la meitat que l’obrer que treballava a la fàbrica Klein, estaven maltractats pels seus capatassos, la feina era perillosa i sense control, no hi havia higiene…. en Fritz i la Galiana veient de primera mà la injustícia del sistema. En Lou, que era el que més disgustat estava amb aquella situació perquè aguantava menys que en Georg el treball físic i el fet d’anar sempre brut amb la vestimenta de l’esclau que en deia, els va dir mentre es bevia una segona Berliner Weisse:

D’acord que vivim en un país amb una forta crisi econòmica, però veien el què cada dia veig a dins la fàbrica crec que estem vivint una crisi social que ningú veu o vol veure. És injust el tracte que em tenen cap a mi, no és normal que em facin treballar vuit hores seguides al matí sense poder menjar ni descansar i a la tarda, després de dinar amb una hora, tingui que anar a treballar tres dures esgotadores hores més. Amb mi treballa un home grani que casi no s’aguanta i l’amo de l’empresa el fa treballar igual de dur per tal de que ell no hagi de fer res, és un autèntic mantingut i a sobre es queixa del sistema perquè no és just amb ell. Posant-se a plorar de ràbia en veure’s les mans brutes i plenes de talls, va continuar enrabiat: És una vergonya el que veig, una autèntica vergonya, i ningú hi fa res, no hi ha cap control, i a sobre els empresaris es fan passar per víctimes quan ells són uns opressors i els veritables culpables de les crisis perquè són uns incompetents i uns corruptes.

En Georg anava fent que sí amb el cap i en Fritz va entendre que aquest no era el camí pel qual havia de seguir Alemanya. A partir de llavors va acompanyar amb més freqüència a la Galiana a les seves tertúlies, a les trobades amb altres simpatitzants comunistes a l’oficina de la 3º Internacional per l’Europa de l’Oest d’en Georgi Dimitrov i la volia portar a veure l’òpera d’en Kurt Weill, Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, però va fer tard en comprar les entrades. Totes aquelles accions no les feia, tot i que també, per acompanyar a la seva estimada, sinó que ho feia per compromís propi veient les atrocitats que passaven els seus amics i el seu entorn. Aquest canvi d’en Fritz no li va passar desapercebut a la Galiana que, veient com ja s’havia fet tot un home, pensava que potser era el moment d’explicar-li que tenia pensat anar a Viena, tot i que ella començava a sentir alguna cosa per en Fritz.

Mentre la Galiana es començava a enamorar d’en Fritz, la crisi avançava per Alemanya d’una manera brutal, en els carrers de Berlín augmentaven les tensions que també es vivien en el Reichstag, on els nazis feien tots els possibles per desestabilitzar el govern d’en Brüning, i les SA es manifestaven violentament pels carrers en busca de comunistes. Aquelles accions tenien molt preocupats tant a en Barnard com a en Heinrich, que tenien por de que els seus fills es veiessin involucrats en una disputa d’aquelles. En Heinrich li va demanar a en Fritz que sobretot vigilessin quan anessin a concentracions o en reunions polítiques en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse o en el grup de resistència Neu Beginnen i li exigia que acompanyés sempre a la seva filla perquè sabia que ella s’implicava molt en aquells temes i intentava sempre estar al peu del canó. En Fritz li va collir les paraules i li va assegurar que no els hi passaria res, que eren prudents, i que mai es ficaven en problemes. En veure’l preocupat per aquell ambient, li va explicar amb sinceritat que quan veien que hi podia haver perill marxaven corrents a casa. De fet, la Galiana odiava les armes i no li agradava que alguns dels seus companys, sobretot els membres de la Lliga Roja de Combatents, pensessin en provocar una revolució violenta i armada. Entenia que els enfrontaments amb els nazis no tenien sentit perquè aquelles picabaralles les aprofitaven precisament els nazis per la seva propaganda. Creia que els havien de desestabilitzar en el Parlament i criticava la política del líder comunista, l’Ernst Thälmann, d’atacar als socialdemòcrates enlloc dels nazis.

El juliol de 1931, Alemanya va estar apunt d’arribar al col·lapse econòmic ja que les mesures d’en Brüning de forts augments d’impostos, reducció de salaris i de més sacrificis no varen produir els fruits esperats. Totes aquelles accions, que no afectaven a la fàbrica Klein perquè continuaven treballant pels nazis, tot i que a contracor, varen provocar múltiples manifestacions als carres de Berlín. Tant en Fritz com la Galiana es manifestaven juntament amb els seus amics reclamant millores socials, econòmiques i polítiques. La Galiana se sentia molt a gust en aquell ambient reivindicatiu i creia que podria arribar una revolució que canviés per sempre el país com havia passat a Rússia, tot i que ella esperava que no hi hagués després una Guerra Civil. En el barri on vivien el nivell de vida continuava baixant dràsticament i afectava els més propers a la família Klein; la Matilda venia poc i a sobre li robaven sovint, el llibreter Martin estava tant endeutat que li era impossible poder fer dos àpats al dia, la Klara demanava caritat tot i que treballava en una empresa tèxtil unes hores, la pastisseria només venia pa i en veure que tampoc es venia en Richard el va rebaixar de preu, l’Albert i la Helga no paraven de contreure deutes de forma perillosa, la carnissera Maria venia molt poca carn i sempre se li acabava podrint, la Carlene se li pansien les flors en no trobar compradors i tenia la mare malalta sense que pogués rebre atenció mèdica perquè no li podia pagar, el bar Victorius sempre estava buit, igual que la perruqueria de l’Otto, el músic Wilhelm cada cop estava fet un boixet, igual que l’endevina Anne, que fugia sempre que veia els homes de les SA amb les seves porres a la mà passejant pel barri com si ells fossin l’autoritat. Varies famílies es varen veure abocades a abandonar el barri en busca de vivendes més barates en els suburbis de la ciutat, on les condicions socials, higièniques, ambientals i econòmiques eren nefastes. Tot aquest clima provocava dia a dia que les tensions entre la població augmentessin i les baralles per ser el primer en regirar les escombraries es varen fer habituals. Però el que realment va impactar en el barri va ser quan es va saber que en Johannas havia mort desnodrit en el seu pis. Els seus pocs diners que tenia els donava en els seus fills que s’havien quedat a l’atur i ell es va quedar aviat sense res i es va tancar en el seu pis de sobre la botiga de la Matilda esperant la mort per no ser una càrrega pels seus fills.

Pel que fa a la família Klein; la Luane, per por de ser atracada, no anava mai sola pel carrer i sempre vestia de forma molt senzilla i patia constantment pels seus fills, sobretot per la Katrina, que encara era una nena i sabia que eren l’objectiu de molts homes que es passaven les hores al bar sense saber què fer apart de beure com unes esponges. En Marwin va perdre molts amics que varen abandonar la ciutat per anar al camp, on les condicions no eren gaire millors, i la Katrina es va habituar a veure que molts dels seus companys del col·legi venien a classe mig desnodrits i sense material escolar. Es va fer habitual veure a davant de casa dels Klein a gent que havia perdut la casa, dormien al carrer i pidolaven demanant diners o menjar. En aquell mes, a prop del barri, s’hi varen construir menjadors populars, on de seguida es varen omplir de gent molt necessitada i afamada. A mesura que passaven els dies la gent es tornava més violenta en busca d’alguna cosa per menjar. Sovint molts d’aquestes persones, com en Wilhelm o l’Anne, trucaven desesperats a la porta dels Klein, on la Luane i l’Elise els donaven un tros de pa a canvi de que no els molestessin.

Al cap d’uns dies, en Conrad, la Felda i la Greta, que continuava sense voler treballar perquè no es volia separar dels seus pares, varen tenir que tornar-se a instal·lar a casa dels Klein perquè tenien por de que els passés alguna cosa davant de tanta inestabilitat. Els carrers de Dresden no varen ser exempts de la violència política. De seguida en Marwin va veure que no hi havia ni suficient espai ni intimitat a casa ja que l’Elisabeth a vegades es quedava a dormir a casa i s’allotjaven al tercer pis que ara ocupaven els seus avis i la Greta. Tampoc li agradava que la seva àvia Felda, que era una fervent catòlica i tradicionalista, el critiqués per dormir amb l’Elisabeth sense estar casats. De fet el criticava perquè no volia que el seu net sortís amb una estrangera, ella volia que sortís amb una alemanya del nord. Per aquest fet, va decidir anar-se’n a viure a casa de l’Elisabeth situada a Mitte. La Luane òbviament no volia que el seu fill, que en prou feines tenia 18 anys, marxés de casa, però entenia la seva decisió i la va respectar. En Barnard en una altra època s’hi hagués posat fort perquè es quedés a casa, però estava tant capficat pel que pensaven els seus veïns per estar treballant pels nazis que no estava per la família. A la fàbrica, a més, cada dia tenia que rebutjar a aturats que li pregaven que els contractes. Estaven disposats a cobrar una quarta part del què cobraven els altres treballadors, però era impossible contractar-los perquè tot i que havien augmentat la productivitat, sabia que els teixits que feien pels nazis es podien acabar algun dia i ja havia augmentat la plantilla de 15 a 25 treballadors i no en podia pagar a cap més.

Durant aquell any a Berlín i a les principals ciutats alemanyes els nazis i les SA varen provocar greus episodis antisemites aprofitant que la gent estava per la crisi. El 14 de setembre de 1931, en Fritz i la Galiana varen anar com feien sovint a la botiga de la Matilda a comprar alguna pasta per berenar. La Matilda sempre els reservava les millors pastes i les galetes més bones per ells i xerraven una estona tots tres sobre política, sobre el barri, sobre els veïns o la història de la ciutat. La Matilda els explicava amb tot detall les botigues que hi havia en el barri abans de la guerra i els parlava de que quan era jove anava amb un noi alt i fort en el Cafè Bauer. Gràcies a aquella respectada botiguera en Fritz s’anava interessant més en aquell barri que tant estimava. Però, aquell dia, quan varen entrar a la botiga varen trobar-se a una Matilda molt diferent. En Fritz es va adonar de seguida que no somreia com feia sempre i que es movia més a poc a poc i mig encorbada. La Galiana va veure després que tenia un blau a l’ull dret. Preguntant-li què li havia passat, la Matilda se’ls va mirar sense dir-los res i es va posar a plorar mentre intentava agafar una ampolla de llet d’un prestatge de darrere del taulell. Impactats pensant que un vagabund l’hauria atracat, els dos nois es varen mirar desconcertats sense saber com tenien que reaccionar i es varen quedar palplantats a davant del taulell. Esperant que la Matilda s’eixugués les llàgrimes, la botiguera es va posar de cop seriosa i amb els ulls vermells de tant plorar els hi va dir posant-se la mà a la cara per tapar-se l’ull blau:

Fa dos dies vaig anar amb el meu germà a celebrar el fi d’any jueu en una sinagoga del Kurfürstendamm. Tot va anar bé, va ser una celebració com sempre, però quan varem sortir de la sinagoga allí ens esperaven les SA amb les seves porres i els seus fuets i ens varen atacar sense contemplacions. A mi i en el meu germà ens varen clavar més de 10 cops de porra, en els meus companys jueus tant del mateix, i quan venia algú a ajudar-nos també rebia cops de porra. Va ser terrible, si haguessin pogut aquells animals ens haguessin matat a cops. Cridant de ràbia va continuar: Imagineu-vos que els nazis arribin al poder, aquest serà el nostre destí. El nostre poble té la soga al coll. 

Amb la cara seriosa, la Galiana li va dir que ho tenia que denunciar i fer-ho públic perquè el poble tenia que conèixer la veritable cara del nazisme. Pensant-s’ho una estona amb els braços repenjats al taulell i mirant pel finestral de la botiga com els veïns del barri com el perruquer Otto no s’havien interessat pel seu estat en veure-la amb el blau a la cara, la Matilda li va dir que no ho podia fer ja que no volia tenir problemes. Entenent-la però sabent que no es podien quedar amb els braços creuats, la Galiana li va insistir en anar a la policia per denunciar aquells fets i li va assegurar que tenia que estar tranquil·la perquè l’alcalde de la ciutat era en Fritz Elsas del Partit Democràtic Alemany. Veient el valor i la insistència d’aquella noia que estava convençuda de les seves paraules amb els seus ulls verds que transmetien tota l’energia que necessitava, la Matilda va acceptar per ella anar a la comissaria i en Fritz i la Galiana la varen acompanyar. La Matilda va denunciar al membre de les SA Wolf Heinrich Graf Helldorf, que per aquella denuncia i d’altres es va tenir que amagar de la policia fins que va ser detingut el novembre de 1931, però va ser alliberat al cap de tres mesos i va acabar sent el cap de la Policia de Potsdam.

A l’octubre de 1931, en Hitler, que acabava de perdre la seva neboda després de que aquesta se suïcidés el 17 de setembre de 1931 per una forta depressió que l’hi va causar el seu tiet, es deia que l’obligava a mantenir una relació amorosa i la controlava com un marit gelós, es va reunir amb el President Paul von Hindenburg per trobar una solució al problema parlamentari que viva Alemanya amb un canceller que no tenia la majoria en el Reichstag. Aquella trobada va ser vista amb molt de temor per la família Klein, que pensaven que el vell mariscal de camp voldria posar a aquell caporal austríac com a canceller. La Galiana volia convèncer en els seus companys de militància per manifestar-se si en Hitler era designat canceller i en Fritz li demanava en el seu pare que si es produïa aquest fet deixés de treballar pels nazis. Però en Barnard creia fermament que en Von Hindenburg no col·locaria mai a en Hitler com a canceller perquè uns amics seus que eren propers al President li havien explicat que odiava a en Hitler i que per mofar-se’n d’ell l’anomenava caporal, el rang més elevat que en Hitler va assolir a la Primera Guerra Mundial. Després de que se sabés que la trobada havia anat fatal, en Hitler encara estava deprimit per la mort de la seva neboda i estava com absent durant la trobada amb el President, la família Klein i la família Metzler varen anar a dinar el diumenge en el bar Victorius per celebrar-ho i de pas per fer petar la xerrada. Tots ja parlaven obertament de les seves posicions polítiques i ningú amagava el seu temor a una possible revolució de conseqüències nefastes pel poble alemany. Però, enmig d’una de les converses polítiques que hi havia damunt la llarga taula de fusta, per sorpresa de tots la Felda va manifestar convençuda que la solució havia de passar per un govern fort i unit dirigit per en Hitler. Sentint el nom d’en Hitler tots es varen quedar en silenci, la Luane no sabia ni on amagar-se davant les paraules de la seva mare, i en Fritz li va preguntar sense embuts, agafant el got d’Afri Cola amb força i mig enrabiat:

Tu saps què és el nacionalsocialisme i què vol?  

Quedant-se en silenci veient que la seva revelació no havia agradat a taula, ni tant sols a en Conrad, el seu marit, que no deixava de mirar el plat de xai amb patates per no mirar les cares de la seva família, va respondre segura mirant-los a cadascú als ulls:

Jo no se ni què és ni què vol el nacionalsocialisme, ni sabia que en Hitler era el nacionalsocialisme. Continuant mirant a banda i banda de la taula, orgullosa va exclamar: A mi no m’agrada la política, jo creia amb en Guillem II i amb la monarquia Hohenzollern, però en Hitler diu coses que tenen sentit i és l’únic que es capaç de treure’ns d’aquesta situació per moure a la gent per encaminar-les en un únic objectiu, sortir de la ruïna per tornar a ser una Alemanya forta i unida com l’havia volgut l’Otto von Bismarck, el nostre canceller de ferro i el nostre líder. O és que vosaltres us agrada la barbàrie bolxevic? Que no veieu el què passa a la Unió Soviètica? Tots es moren de fam i el qui aixeca el dit es afusellat! O a Espanya? Allò és un caos. O a Estats Units? Allà ningú treballa ja i tots estan vivint en els menjadors socials amb els negres! O us agradà aquests del Poble Sant que tenen una llengua de serp. Són pitjors que les rates.  

Fent que no amb el cap i molt indignat, en Fritz li va intentar respondre que anava molt errada, però la Galiana el va agafar pel braç dret i a cau d’orella li va dir que ho deixés, que no tenia sentit encetar una conversa que no portaria enlloc. Després d’un silenci i d’unes quantes mirades que deien molt, varen començar a parlar d’altres temes que no fossin polítics com l’últim combat de boxa d’en Max Schmelig, que tant li agradava a en Marwin. Parlant de boxa en Conrad es va animar i per intentar aigualir les paraules de la seva esposa va donar sempre la raó a en Barnard i els va convidar a tots a fer un xarrup de conyac.

Amb els primers freds del novembre de 1931, els vagabunds que en prou feines tenien roba que els cobrís el cos intentaven refugiar-se a on podien i uns quants varen forçar la porta de la llibreria d’en Martin per cremar els llibres per escalfar-se. Marx, Nietsche, Kant, Hegel, Mann, Engels, Bauer, Von Zimmermann varen servir per escalfar a quatre vagabunds que havien perdut la raó per les condicions en què es trobaven. L’endemà, quan va anar a obrir a les set del matí la llibreria i va veure tots els seus llibres reduïts a cendres a en Martin li va agafar un atac de ràbia tant gran que a partir de llavors va decidir anar sempre armat amb dues pistoles Luger Parabellum de 9mm. Irritat i no fent cas a les súpliques de la Sophie perquè es calmés, va penjar una esvàstica a darrere el taulell i no va tenir mai més a la venda llibres d’en Marx, Hegel o d’en Kant entre altres. Cansada de tot plegat i de que no guanyés suficients diners, la Sophie el va abandonar per anar-se amb un altre home més ric del nord de la ciutat. Amb la pèrdua de la Sophie en Martin encara es va radicalitzar més amb les idees i va abraçar l’àguila nacionalsocialista. Barrejant ja tots els conceptes, culpava a la República de que la seva dona l’hagués deixat perquè estava convençut de que els hi havien donat masses llibertats a les dones. En veure’l fotut per la pèrdua de la Sophie, en Barnard l’anava a veure després de treballar i li aconsellava que no portés armes al damunt i de forma tant visible per sobre el pantalon. Li explicava que les armes només portaven a més morts, però en Martin li va exclamar que tant li feia, que s’hi s’havia de lluitar es lluitava i que si tenia que canvia la seva manera de pensar la canviaria com la Sophie havia canviat d’home. Abans en Martin sempre havia votat al Partit Socialdemòcrata.

A finals d’any, quan la situació econòmica a Alemanya estava més complicada, sobretot després de que tanquessin el juliol d’aquell any els dos principals bancs alemanys, el Darmstädter i el Dresdner, la Galiana va aprofitar un dels moments que estava sola amb en Fritz per explicar-li que volia anar a Viena a estudiar. Mentre estaven prenent un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade i observaven com nevava a fora deixant enfarinada la Potsdamer Platz i els tramvies s’anaven aturant a la plaça per deixar baixar els passatgers, la Galiana li va demanar anar a caminar pels voltants de la Porta de Brandenburg per veure com la neu cobria els edificis emblemàtics de la Pariser Platz. Mentre caminava per damunt de la neu pensava que podria pintar la Unter den Linden nevada amb les carrosses vermelles tirades pels cavalls que aguantaven estoicament el fred. Quan varen entrar a la Pariser Platz per la pota sud de la Porta, la Galiana li va preguntar mentre s’escalfava les mans per l’intens fred:

Què penses fer després d’acabar els estudis? Penses estudiar Medicina a la Universitat Humboldt? Les teves notes han millorat molt i podràs estudiar a on vulguis si no et desviés del camí.

Veient que alguna cosa li estava passant pel cap a la seva amiga, que estava més callada del normal, li va contestar mirant-li els ulls verds:

Et conec com una germana i per sort no ho ets. Va, diguem què et passa? Tot el dia estàs ruminat alguna cosa i estàs com absent.  

Pensant durant uns segons com seria la millor manera de dir-li, li va exclamar amb els ulls apunt de plorar i portant-lo cap a un dels bans de la plaça per seure:

Estic pensant en anar a Viena a estudiar a l’Escola de Belles Arts per ser una pintora, els meus pares em pagarien el viatge i jo allí trobaré alguna feina per mantenir-me mentre estudio. Només serien uns quants anys i després tornaré, tu prometo. Què en penses?  M’agradaria saber la teva opinió!

Calla’t, immòbil, sense saber què dir, es va quedar uns segons quedant-se sense llengua i es va asseure en el banc mentre la nevada s’intensificava i els clients de l’Hotel Adlon entraven dins de l’Hotel per refugiar-se del fred. La Galiana, que volia que li digués que es quedés a Berlín, l’esperava ansiosa, sabia des de feia dies que en Fritz ja no era un amic qualsevol, que era una cosa més, però ho volia esbrinar i esperava un gest per part seva. Després de sentir com un Rumpler Tropfenwagen de color blau com una gota d’aigua patinés per culpa de la neu quan girava cap a la Charlottenburger Chaussee per dirigir-se cap a la Columna de la Victòria, en Fritz li va contestar mig tartamudejant mentre li mirava la gèlida cara:

És el teu somni…. sempre has somiat en ser pintora, tens molt de talent, estàs destinada a omplir el Louvre i a deixar en ridícul el Rai de la Medusa. Mig plorós i amb ràbia va continuar en veu baixa mentre treia fum de la boca pel fred que feia: Ves a Viena i gaudeix d’aquesta experiència única, només es viu una vegada hi aprofita-ho. Tu tens talent per això i molt més. Seria una pena que el món et perdés.

Després d’uns tímids somriures que amagaven tristor, els dos nois es varen abraçar per contenir-se les llàgrimes i per no veure’s les mirades, però quan la Galiana li anava per fer un petó a la boca d’en Fritz, uns quants cotxes negres varen entrar a la Pariser Platz a tota velocitat i es varen aturar a prop d’on eren ells aparcant en bateria. Per intentar pensar en una altra cosa, en Fritz va dirigir la mirada cap als cotxes de la marca Mercedes. D’ells en va sortir ràpidament un grup d’homes de les SS amb els seus uniformes negres fabricats pel nazi Hugo Boss i amb les seves gorres negres, i varen envoltar a un dels Mercedes negres fent la salutació romana mentre cridaven amb força Heil Hitler!. La Galiana, atemorida veient a tots aquells homes, va continuar abraçada a en Fritz i l’agafava amb tanta força que li va fer una esgarrapada en el pobre noi, que no es va queixar perquè ja no sentia el dolor. Del Mercedes negre conduït pel xofer Julius Schreck en va baixar l’Adolf Hitler, que després de posar-se bé el seu cabell negre i el seu barret de cop va fer una senyal amb el dit. En seguit, tots aquells homes es varen dirigir cap a l’Hotel Adlon. Curiós per saber què passava, en Fritz si va acostar uns metres no deixant d’agafar a la Galiana, però llavors va sentir una veu coneguda que el cridava pel darrere. Era la veu d’en Joseph Goebbels, que amb un gruixut abric marró fosc i amb un barret que l’hi anava gran li va dir:

Noi! si que t’has fet gran! Em recordes? Sóc l’amic del teu pare! Com estar ell? Deu estar content de treballar tant?

Atordit i sense deixar de mirar com en Hitler entrava a la recepció de l’Hotel, en Fritz es va quedar bloquejat i no li sortien les respostes. En Goebbels, que havia de marxar per acompanyar a en Hitler en una trobada amb uns quants industrials alemanys, va exclamar mentre avançava cap a ells:

És normal que t’emocioni, ell,( referint-se a en Hitler) és l’home més important que ha donat Alemanya des d’en Frederic el Gran i ell portarà Alemanya a un nou camí ple d’alegries. Podeu està tranquils amb nosaltres.

Agafant-li la mà per acomiadar-se’n, en Goebbels va córrer tant com la seva cama dolenta li deixava, la dreta era més curta per una osteomielitis, cap a l’Hotel i en Fritz i la Galiana es varen quedar uns segons més a la plaça en silenci observant com uns quants homes de les SS vigilaven els Mercedes que de seguida es varen empolsinar de neu. Aprofitant que aquells homes es distreien encenent-se una cigarreta, la Galiana li va dir en veu baixa, pensant que no la poguessin sentir, que li feia fàstic aquell home, que era un ressentit per haver perdut la Gran Guerra i que se l’havia de combatre amb tots els mitjans. En Fritz li va contestar que estigués tranquil·la perquè ells mai guanyarien, però pensava que si la crisi continuava evolucionant s’hauria d’empassar aquelles paraules. Abans de marxar de la plaça, la Galiana li va dir:

Saps com li diuen a en Goebbels els seus enemics polítics? El ungebleichter Shrumpfgermane, la criatureta blanca sense blanquejar.

Somrient mentre mirava les armes d’aquells homes que pensava que podien ser perfectament molts dels seus amics perquè eren molt joves, en Fritz li va dir trist de que havien de tornar a casa. Mentre es dirigien cap a casa per la Wilhelmstrasse, la Galiana es va posar també trista durant tot el recorregut per aquell carrer governamental veient com el seu amic no lluitava perquè ella es quedés a Berlin, tal i com volia. En Fritz, sense entendre els sentiments d’ella, estava fent el cor fort per no plorar de ràbia, i li explicava repetidament que havia d’aprofitar el seu talent a Viena i que allà podria pintar el palau de Belverde o el de Hofburg, o la Staatsoper, o la Stephansdom…. Impressionada per tot el què sabia de Viena, la Galiana li va preguntar intrigada com és que sabia tant d’aquella ciutat. Mirant-se-la apunt de plorar, en Fritz li va dir que el seu pare li havia deixat un llibre sobre aquella ciutat, però la realitat és que tenia pensat regalar-li pel seu aniversari, el 25 d’abril, un viatge a Viena per declarar-li el seu amor. Després d’acomiadar-se d’ella a davant del pis de la Galiana, va ser un acomiadament molt trist pels dos i tant fred com el temps que feia en aquells moments, en Fritz no es va poder contenir les llàgrimes i es va posar a plorar com un nen mentre travessava la carretera. Ja era fosc, el barri estava buit i només era il·luminat per la llum de les faroles, i en Fritz es va aturar un moment en un banc per eixugar-se les llàgrimes. De cop, mentre s’intentava contenir les llàgrimes, va sentir una mà a l’esquena. Espantat pensant que era un vagabund que li reclamaria el banc, en girar-se va veure que era la botiguera, la Matilda, que li va donar un mocador blau cel perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir amb un somriure a la boca:

Fritz! Aquesta noia és molt maca, no la deixis perdre mai, escolta-la sempre bé perquè és una noia molt intel·ligent i et portarà cap a la felicitat que et mereixes.

Enfonsat i no deixant de plorar davant de la botiguera, li va donar les gràcies, es va eixugar les llàgrimes amb el mocador de la Matilda i va córrer cap a casa on es va tancar a la seva habitació sense dir res. En Barnard, que ja es pensava el què havia passat, va entrar al cap d’uns minuts a la seva habitació. En trobar-lo estirat al llit de cara al coixí, es va asseure a la cadira d’estudi i li va dir:

Fill, no estiguis trist, no ploris, el temps passa ràpid i en quatre dies ja tornarà a ser aquí, a més encara falta un any perquè marxi. Veient que el seu fill no parava de plorar com un nen mentre abraçava al coixí va continuar dient-li: Mira’m a mi, em vaig passar tres anys fora de casa i bé vaig tornar. Reflexionant uns segons va afegir posant mala cara: I jo vaig perdre’m aquests tres anys per res, per tornar amb una ferida que em perseguirà tota la meva vida, per tant anima’t coi, que tornarà sense cap ferida ella. 

Entre plors i no deixant d’abraçar al coixí, en Fritz li va contestar que tenia raó, que s’havia de comportar com un home, però li va demanar que el deixés sol en aquells moments. Després d’aixecar-se de la cadira i de donar-li quatre copets a l’espatlla, el seu pare va baixar a baix al menjador a sopar amb tota la família i va encendre la llar de foc perquè la seva mare pogués escalfar-s’hi com l’hi agradava. Els següents dies en Fritz, que no volia veure a la Galiana per no fer un numeret i no podia quedar amb els seus amics perquè malgastaven el dia a la fàbrica i després a la taverna, es va passar els dies estudiant a la seva habitació perquè pensava que quan la Galiana tornés de Viena el veuria ja treballant de metge després d’haver estudiat a la Universitat Humboldt. Si ella no el volia acompanyar a la Universitat i aniria sol pensava. Sense saber què fer a vegades a les tardes després de plegar de l’institut anava a treballar a la fàbrica aprenent l’ofici del seu pare, tot i que no li agradava gens la feina es guanyava quatre Reichsmarks que va estalviar.

A mesura que l’activitat política s’extremava en els dos extrems i l’atur a Berlín ascendia a 600.000 persones, la Galiana només estava preocupada per en Fritz, que no l’anava a buscar com abans. Un dia que feia un Sol radiant va anar a casa dels Klein. Quan la Luane li va dir que hi havia la seva amiga, en Fritz, content pel gest però a la vegada trist, no volia dissimular la seva tristor, li va dir a la seva mare des de l’habitació que no es trobava bé i que no podia sortir. Sabent el què li passava en el seu fill, n’havien parlat amb el seu marit un dia després de veure que no menjava com abans, fins i tot no tastava les currywurst que li feia l’Elise amb cansalada, i, a part, a la Luane com a mare no li passava res per alt dels seus fills, li va dir a la Galiana que passés, que el trobaria a l’habitació fent els deures. Després de saludar a en Barnard, que estava a la butaca escoltant una òpera per la ràdio del director d’orquestra Otto Klemperer, i a l’Elise, que va sortir un moment de la cuina per saludar-la, va pujar a l’habitació d’en Fritz. En veure’l assentat a una cadira pensatiu, la Galiana va acabar d’entrar a l’habitació i en Fritz va fer un salt de sorpresa que de poc el va fer caure de la cadira. Sense vitalitat, se la va quedar mirant amb la cara blanca pensant que no anava afaitat. Enfadada perquè no l’hi havia dit res, la Galiana sense dir-li bon dia li va exigir explicacions. En Fritz, tímid com era habitual en aquells moments, es va excusar dient-li mentre li desviava la mirada, que havia tingut molta feina i que s’havia tancat a estudiar perquè ell volia anar a estudiar a la Universitat Humboldt. Entenent el què li passava i sabent que era millor no parlar dels estudis, li va demanar si la podia acompanyar a un míting del diputat del partit comunista, l’Ernst Thälmann, que es presentava a les eleccions presidencials de 1932. Amb desaires i tocant-se la barba de feia quatre dies, en Fritz li va dir que sí, però li va afirmar que aquelles eleccions no tenien sentit perquè les guanyaria en Paul von Hindenburg. Sospirant i alçant les espatlles un segon, la Galiana li va respondre que segurament tenia raó, però que ara es tractava d’eliminar el senyor del Mercedes negre. Aquella referència li va fer gràcia a en Fritz, que després d’afeitar-se al lavabo del segon pis amb la navalla del seu pare i de posar-se la jaqueta negra que s’acabava de comprar la va acompanyar amb orgull al míting d’en Thälmann. En seguit que varen arribar a un descampat de la ciutat varen veure que en Thälmann havia aplegat a molta gent ansiosa d’escoltar-lo amb les banderes vermelles comunistes. Després d’esperar uns segons a que arribés més gent, el dirigent comunista va sortir a la dalt la tribuna improvisada de fusta amb la seva gorra negra d’obrer. Desafiant el fred de l’hivern que penetrava els ossos, va criticar amb duresa la política socialista però en canvi no va fer cap referència al nazisme i als seus actes salvatges. Aquells atacs al socialisme varen tornar a disgustar a la Galiana perquè estava convençuda de que havien d’unir esforços per treure el nazisme del Reichstag. Estava disposada a unir-se amb la burgesia a canvi d’eliminar al nacionalsocialisme. Criticant cada frase d’en Thälmann, la Galiana, cansada d’anar sentint un discurs que no era el seu, li va exigir a en Fritz que marxessin d’allí i els dos nois varen sortir del míting després de molestar a molta gent per passar. Enfadada i rondinat pels carrers de la ciutat, per tranquil·litzar-la en Fritz la va portar al bar Victorius, on els esperaven en Georg i en Lou a la barra amb unes quantes cerveses. En Lou només es bevia la cervesa que li recomanava la Diane, que era la més cara, mentre ell no la deixava de resseguir amb la mirada. Parlant amb en Georg, el noi els va dir que les eleccions les guanyaria clarament en Von Hindenburg perquè en Max Habermann, el líder del sindicat més gran d’Alemanya, havia demanat votar per al vell mariscal de camp. Indignada mentre aguantava el got amb suc de taronja a la mà, la Galiana li va afirmar que estava clar que guanyaria en Von Hindenburg perquè en Thälmann estava fent una campanya desastrosa. En Fritz només es limitava a donar la raó a la Galiana perquè bàsicament pensava que com ella, era impossible que en Von Hindenburg perdés, tenia masses suports. La majoria de la gent del bar pensava votar a en Von Hindenburg, només la Diane pensava votar a en Hitler. Entre cervesa i cervesa, la gent del bar va coincidir en una cosa, es vivia millor en l’època dels imperis dels guillems, l’època en el qual es varen erigir els grans monuments nacionals, i tothom volia tornar al passat.

El 13 de març de 1932 es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials i després de les votacions varen accedir a la segona ronda en Thälmann, en Hitler i en Von Hindenburg. Els nazis varen obtenir un augment significatiu de vots, però varen ser derrotats per en Von Hindenburg. Després de la primera volta la família Klein estava dividia. En Barnard creia que s’havia de votar a en Von Hindenburg perquè era una garantia d’estabilitat i un fre al nazisme, però en Fritz i en Marwin, que no podien votar encara per edat, no tenien 20 anys, eren partidaris de votar a en Thälmann. Per la seva part, la Galiana anava a tots els mítings que podia del partit comunista, el KPD, i fins i tot havia conegut el diputat comunista del Reichstag, en Willi Munzenberg, a qui considerava un excel·lent propagandista. Després de sortir de classe es passava les tardes tancada en algun cafè amb en Fritz parlant de política i del futur d’Alemanya. En aquelles trobades la Galiana alliçonava a en Fritz, que en algun tema encara estava una mica verd però la seva ment anava agafant cos i sorprenia cada cop més a la Galiana fins al punt que de vegades era ell qui li feia una pregunta de l’estil d’en Sòcrates que la posava en algun compromís. Mentre es bevien el cafè, en Fritz quedava admirat per la intel·ligència de la Galiana, no era comparable a la de les amigues de classe. Parlava del comunisme i de la socialdemocràcia com si portés anys estudiant aquests moviments, era una devoradora de la política i dels llibres polítics, s’havia llegit tots els discursos d’en Lenin, li agradava en especial el seu article sobre l’Impost en espècies, tot i que criticava la falta de llibertat que hi havia a la Unió Soviètica d’en Lenin i la de Stalin, a qui odiava profundament. A més, s’havia llegit alguna cosa de la Rosa de Luxemburg i tenia pendent llegir-se El capital d’en Marx, tot i que pensava que encara no estava preparada per llegir-lo pel seu complex llenguatge. A part d’Alemanya, coneixia la realitat política dels altres països i estava il·lusionada amb la República espanyola pel seu caràcter social i revolucionari, i odiava la política del president republicà Herbert Hoover com tots els nord-americans. Meravellat per cada paraula, per ell era tota una experiència i un honor poder-la escoltar. Un diumenge en un cafè, en Fritz li va preguntar perquè no estudiava periodisme ja que hi entenia tant i s’explicava tant bé, i ella li va respondre tot seriosa:

Jo no vull interpretar la realitat, la vull transformar. A mi m’agrada actuar.

En silenci, sense saber molt bé què havia volgut dir, en Fritz li va aconsellar que anés en compte amb aquestes manifestacions perquè eren cada cop més violentes. Fent oïdes sordes, ella sempre li deia que no li passaria res perquè tenia una xapa de ferro que li portava sort. Tot i semblar el contrari, la Galiana era supersticiosa com la seva mare. Es llevava sempre posant primer el peu dret al terra i no suportava seure darrera la paret.

En la segona volta, celebrada el 10 d’abril de 1932, en Hindenburg va ser reelegit, cosa que va satisfer a en Barnard, tot i que en Hitler va obtenir 13.417.000 vots, fet que el va disgustar profundament i no li va deixar encetar una ampolla de conyac que havia reservat. Els nazis eren evidentment un moviment a l’alça i per frenar-lo en Von  Hindenburg va fer prohibir a les SA i a les SS, i va col·locar a la Cancelleria al vell conservador catòlic Franz von Papen en substitució d’en Heinrich Brüning, que no havia fet funcionar cap de les seves mesures econòmiques per aturar aquella cruel crisi que continuava destruint famílies senceres hi havia empobrit encara més a la pagesia prussiana, d’on provenia precisament en Von Hindenburg. Però en Von Papen tenia el mateix problema que en Brüning, no tenia majoria en el Parlament, i per canviar-ho el juny va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions parlamentàries pel 31 de juliol de 1932. Els nazis, confiats en guanyar, tenien en aquells moments problemes econòmics per finançar les costoses campanyes electorals que portaven a en Hitler a voltar per totes les ciutats alemanyes en un temps record i a pagar per la nova campanya cinematogràfica i la fabricació de 50.000 discs de gramòfon amb una crida a la nació d’en Hitler. Un dels personatges que més el preocupava aquest tema era en Joseph Goebbels, que després del seu matrimoni amb la Magda s’havia convertit en la família preferida d’en Hitler i eren inseparables.

A finals de juny, a la fàbrica Klein es treballava com un dia normal amb molta intensitat amb els telers no deixant de fer un insuportable soroll per l’oïda quan, de sobte, va sonar el timbre de l’entrada. En Barnard, que per la seva coixesa no sortia del despatx per no haver de baixar les empinades escales, va enviar-hi com era costum el seu fill Marwin perquè obrís la porta. Quan va obrir la gruixuda porta de ferro va veure que a fora hi havia sis homes de les SS acompanyats per en Goebbels, que estava repenjat a una banda de la porta mentre es mirava en pla xulesc les ungles de la mà, i en Reinhold Muchow, el líder del NSBO, una organització nacionalsocialista sindical. Bloquejat i impactat, en Marwin sense dir-los massa res els va fer pujar de dret al despatx del seu pare, però només el jerarca nazi i en Muchow varen entrar a dins mentre els altres esperaven a fora vigilant l’entrada de la nau amb les seves porres a la mà. En veure’ls entrar per la senzilla porta de fusta del despatx, en Barnard es volia fondre, no tenia gens de ganes de rebre’ls i no volia que els seus treballadors el veiessin relacionar-se amb els jerarques nazis. Després de convidar a en Goebbels i a en Muchow a seure a les cadires de davant la seva taula, es varen intercanviar quatre paraules cordials. Mirant-se’l fredament després de treure’s el barret, el líder nazi li va fer un breu repàs de la història del nacionalsocialisme, des de quan havien sigut quatre membres de la Societat Thule, el DAP, quan va ser prohibit després del putsch fins a arribar aquell dia mentre en Barnard l’escoltava sense entendre què volia. Li volia mostrar que el NSDAP estava destinat a governar però, també, li va dir, més a poc a poc, que per aconseguir aquell objectiu es necessitaven molts diners i molts esforços. Entenent ara què volia dir-li, en Barnard li va dir que no tenia suficients diners, que amb prou feines podia pagar als treballadors, cosa no certa. Després d’un minut de silenci, en Goebbels, canviant-li la cara i tocant-se els llavis per mostrar el seu disgust, li va dir:

Els treballadors? De qui són aquests treballadors? De vostè o del partit? Perquè qui els hi compra el què estan teixint? Em sembla que hem fet molts esforços per vostè i ara només li demanem un petit esforç. No pensi tant amb els diners i més amb el cor.

Enrabiat, en Barnard, que li produïa fàstic aquella conversa, sabia que estava acorralat i volia acabar-ho ràpidament, es va treure el seu talonari que tenia guardat en un calaix i va agafar la ploma del seu pare, que en veure-la la va canviar per un bolígraf, i li va firmar un xec de 1.000 Reichsmarks. En veure el xec, en Muchow li va dir amb menyspreu clavant-li la mirada:

1.000, només val això per vostè la nova Alemanya?

Fent una ganyota, en Barnard va agafar el xec i va afegir-hi un altre 0. En veure-ho, en Goebbels i en Muchow, contents, varen aixecar-se de cop i varen abandonar al despatx. Quan eren a baix amb els telers, en Goebbels es va quedar quiet uns segons pensant i de dret es va dirigir als treballadors i els hi va dir cridant:

El vostra amo és un bon home, un heroi, que sap molt bé el què vol, una Alemanya forta i nacionalsocialista.

El líder nazi va ensenyar el xec a tots ells mentre s’acomiadava. Al cap d’uns minuts varen entrar a la fàbrica un parell d’homes de les SS que varen donar a tots els treballadors un dels discs de gramòfon amb la crida a la nació d’en Hitler. Els tres treballadors jueus que hi havia varen agafar el disc amb ràbia però no varen fer cap mal gest per molt que en tinguessin ganes.

Quan en Barnard anava oblidant aquell incident en companyia de la seva família, no es va adonar que tot el barri va anar sabent que els Klein havien pagat als nazis. A la llibreria d’en Martin, a la pastisseria d’en Richard, al bar Victorius, a la carnisseria de la Maria, a la floristeria de la Carlene no es parlava d’altra cosa. Un dia al vespre, quan tota la família estava reunida a casa per sopar, varen sentir sorolls de l’exterior. Pensaven que hi tornava haver una baralla entre vagabunds, però en obrir la porta per veure què passava ja que els crits anaven a més, varen veure a un grup d’homes, alguns eren veïns com en Kurt i la Maria i en Frank i la Margarehte, una parella jove que s’havien instal·lat feia uns dies en els pisos de dalt la botiga de la Matilda, que estaven enfurismats cridant que els Klein s’havien venut als nazis. En Barnard va sortir de dret a l’entrada de casa per rebre a aquell grup d’homes i els va cridar enfadat de que no era cert el què deien i els va advertir de que no coneixien la realitat. Bullint-li la sang per les venes després de que l’haguessin despatxat de la seva feina de paleta, un d’aquells homes se li va apropar i li va dir a 5 centímetres de la cara:

Has donat diners al nazisme perquè en Hitler s’allotgi a la suite de l’Hotel Kaiserhof mentre acomiadaves en el passat als teus treballadors? Quin fàstic em fas. Ara entenc perquè et van bé les coses a tu. Jo et tenia per un heroi de guerra i no per un venut.

En Barnard li va dir que no era del tot cert el què deia, que només treballava pels nazis perquè li havien ofert la possibilitat de tirar endavant l’empresa i poder pagar als jornals dels seus treballadors i li va afegir que inclús havien ampliat la plantilla, però li va afirmar que tant ell com la seva família no simpatitzaven amb el nacionalsocialisme. Després d’un silenci, alguns amics i coneguts del barri com en Richard, l’Albert i el barber Otto, que defensaven la sinceritat i la bona fe d’en Barnard, es varen apropar a la multitud, varen apartar a aquell home que havia increpat a en Barnard i l’Albert li va tirar un forta empenta que el va fer caure de cul a terra. Mirant-se els dos bàndols amb cares desafiadores, en qüestió de segons les dues parts es varen començar a estomacar a cops de puny a mig de la calçada i en Barnard, en voler-los aturar, va rebre una forta trompada que el va fer anar de trompis. Tant en Fritz com en Marwin varen córrer des del rebedor a socórrer al seu pare i quan el varen posar dret, en Fritz va cridar després de pujar dos esgraons de les escales de l’entrada de casa seu:

No us fa vergonya tot això? Som veïns i amics de tota la vida! Això no és digne d’Alemanya i del poble alemany! Ja n’hi ha prou de baralles, som un poble civilitzat i no podem resoldre els nostres problemes a cops de bastons. No som indígenes, ens hem de respectar i ajudar-nos els uns amb els altres!. Nosaltres no som nazis.

Aquelles paraules varen provocar un llarg silenci i en veure la cara trista del noi tots varen tornar a les seves cases oblidant que s’acabaven de barallar. En Barnard es va mirar al seu fill amb admiració a partir de llavors, veia que ja no era aquell noi introvertit que deia les coses sense pensar i sense sentit. L’endemà, en Barnard va demanar explicacions a la fàbrica per saber quin obrer havia escampat que havia donat diners al nazisme, però tots varen negar haver dit res. Enfadat, els va repetir un cop més que ell i la seva família estaven lluny del nazisme i que donaven suport al Partit Socialdemòcrata. Per mostrar les seves paraules els va donar permís per escopir les banderes que teixien després de que ell ho fes amb una bandera que acabava de teixir en Heinrich. Mentre en Barnard s’irritava a la fàbrica, la Galiana va anar a veure a en Fritz a casa seva i li va dir orgullosa a l’habitació del noi:

Ets un noi, no, perdona, un home molt valent! Preferir abans la dialèctica que la guerra no és tant fàcil com sembla, i tu ho has entès molt bé.

La Galiana continuava esperant un pas d’en Fritz, però ell tenia clar que volia esperar a que tornés de Viena per dir-li els seus sentiments desconeixent que si li expressava ella estaria disposada a quedar-se a Berlín per amor. No sabent què havia de contestar, en Fritz la va convidar a fer un suc al bar Victorius.

Amb aquest ambient crispat, Alemanya va arribar a les eleccions del 31 de juliol de 1932 on el partit nazi les varen guanyar per primer cop amb 13.745.000 vots, però es varen quedar lluny de la majoria absoluta necessària amb el 37,3% dels vots. Com a conseqüència d’aquelles eleccions, en Hermann Göering va ser elegit a l’agost president del Reichstag i en Franz von Papen va conservar la Cancelleria però va continuar amb el seu dèbil govern que es trobava en minoria. Els nazis varen pactar amb el Partit del Centre deixar el Parlament ingovernable reclamant noves eleccions per esperar aconseguir la majoria absoluta. A casa dels Klein es varen veure aquelles eleccions amb molta preocupació, sabien que els nazis no s’aturarien davant de res per continuar amb el seu camí que els havia de portar a la Cancelleria, i cada vegada es trobaven a més gent del barri, coneguts o amics, que els hi deien obertament que votaven al NSDAP i felicitaven a la família Klein pensant que simpatitzaven amb el nazisme. A més, en Barnard patia perquè els nazis no li demanessin més diners per finançar al partit, que estava en hores baixes en el tema econòmic, però pel contrari va rebre més comandes perquè hi havia una forta demanda de banderes amb l’esvàstica.

Aquella transformació de la mentalitat alemanya va arribar als amics d’en Fritz. Un dia que varen quedar tots quatre per anar al cinema a veure El Faust de Goehte, on l’actor Gustaf Gründgens amb el seu paper de Mefist va aconseguir un gran èxit, en Georg i en Lou els hi varen confessar mentre esperaven per entrar a la sala, que simpatitzaven amb el sector socialista d’en Gregor Strasser del NSDAP. Tant la Galiana com en Fritz no varen entendre aquell canvi, ells sempre havien defensat postures democràtiques i pacífiques, però també pensaven que estaven vivint una difícil situació familiar i laboral. Els seus pares encara no havien trobat feina i l’avi d’en Georg va morir perquè no li varen poder pagar els medicaments que necessitava per un problema renal. Amb aquell canvi de rumb dels seus amics, la Galiana i en Fritz varen enfortir encara més la seva relació i es passaven hores i hores discutint de política, inclús discutien sobre l’economia, la cultura i sobre els seus futurs. En Fritz li continuava prometent cada dia que estudiaria Medicina per ser un bon metge i que l’esperaria quan tornés de Viena, cosa que va disgustar a la Galiana perquè veia com el seu amic no s’atrevia a dir-li el què sentia. Disgustada, la Galiana li va dir sense mirar-li als ulls:

Els metges serien els éssers més necis d’aquest món si no existís la gramàtica.

El 12 de setembre de 1932, el Partit Comunista va presentar una moció de censura contra el govern d’en Franz von Papen, i sorprenentment, l’Adolf Hitler va ordenar votar a favor de la moció presentada pels comunistes. Aquella estranya aliança puntual no va agradar gens a en Fritz i a la Galiana, i en algunes trobades del Partit Comunista varen mostrar el seu disgust, però varen veure com molts dels seus companys s’havien radicalitzat de forma preocupant i creien que havien de destruir el govern de la República encara que s’haguessin d’aliar amb els nazis. A partir de llavors, la Galiana es mirava el futur amb més escepticisme, creient que s’estaven equivocant d’enemic, però evidentment les seves postures no eren escoltades perquè tant sols eren uns nois de 16 i 17 anys. Inclús alguns d’ells deien que no volien escoltar a la Galiana perquè era una dona, oblidant quin sexe tenia la Rosa de Luxemburg.

Durant l’últim trimestre de l’any l’economia alemanya va millorar sensiblement i a la Leipziger Strasse es va notar sensiblement aquella millora amb més activitat comercial. Cada cop hi havia menys vagabunds, tot i que en Wilhelm va continuar tocant al carrer perquè no trobava feina i l’Anne continuava tirant les cartes per quatre monedes, que només li servien per fer un senzill àpat que havia de compartir amb tota la seva família. La botiguera Matilda ja no patia tants robatoris, però era cada cop més insultada per alguns dels seus antics clients com la Carlene pel fet de ser jueva. En Martin venia alguns llibres més, però la majoria eren de tendència nacionalista i ell es va acabar de deixar convèncer pel nacionalsocialisme. A més va contractar a una noia, però l’hi va plegar perquè no li agradava que en Martin la mirés amb ulls de desig. La carnissera Maria cada cop venia més carn vermella, la botiga de l’Albert i la Helga tornaven a tenir clients, sobretot dones, els pastissers Richard i Cosmina varen poder tornar a vendre pastissos, la seva especialitat, a la Carlene ja no se li florien les flors, el bar Victorius tornaven a tenir treballadors que hi anaven a esmorzar i el barber Otto tornava a tenir nois que es volien tallar el cabell i afaitar la barba per anar a escoltar jazz a les tavernes. A més, en Dannel va trobar feina en una biblioteca de la ciutat i estava encara encaparrat en escriure un llibre sobre la filosofia alemanya del segle XIX esperant que fos tot un èxit. Per la seva part, en Barnard va pensar que si arribava una millora econòmica podria deixar de treballar pels nazis i tornar a l’activitat d’abans. Moltes persones com en Barnard que havien lluitat o s’havien oposat contra el nazisme creien amb fermesa que si l’economia millorava el nazisme marxaria i només hauria estat un malson passatger, tot i que ja havia provocat uns quants morts per culpa de les batalles al carrer. Durant aquell trimestre en Barnard es va passar els dies trucant els seus antics clients per veure si li podien donar feina, però res, l’economia tampoc estava tant bé.

Amb aquella sensible millora, el canceller Franz von Papen va convocar eleccions pel novembre de 1932 esperant que els nazis baixessin notablement en vots i escons per tal de que li donessin el seu suport al Parlament per tal de governar amb la majoria necessària. Amb aquella convocatòria, en Fritz i la Galiana varen treballar aferrissadament en defensar les postures comunistes; anaven a totes les manifestacions i reunions; fins i tot havien escrit pamflets propagandístics que deixaven a les portes de les cases del barri demanant a la gent que no es deixés emportar pel nacionalisme radical i en el Neu Beginnen es varen posar en contacte amb la Internacional socialista per demanar ajut econòmic per la campanya. En Martin quan rebia un pamflet de la Galiana no li deia que votava al nacionalsocialisme perquè coneixia la capacitat d’aquella noia i no volia discutir-hi, però quan marxava cap a la carnisseria tirava a la paperera el pamflet. Per ajudar encara més al KPD, la Galiana va pintar un impressionant quadre del Reichstag amb la bandera comunista de fons per fer-lo servir com a cartell electoral. L’havia pintat des de la Konigs Platz.

En arribar el dia senyalat, tal com era d’esperar els nazis varen perdre molts vots, en part gràcies a un descens electoral del 10%, obtenint només el 24,3% dels vots, i el partit comunista va augmentar de vots, però tot i el seu descens els nazis continuaven sent el partit més votat i més nombrós d’Alemanya. Aquell canvi de tendència va ser vist amb molta alegria; en Barnard estava tant content que va convidar a en Heinrich a fer una cervesa al bar Victorius per celebrar-ho i per veure el seu punt de vista. Però l’alegria va durar poc quan varen veure que el 3 de desembre de 1932 el president Paul von Hindenburg, cansat de que en Franz von Papen no aconseguís formar un govern estable i preocupat per l’augment de vots dels comunistes, va donar la Cancelleria al ministre de Defensa, el conservador i autoritari Kurt von Schleicher, després de que hagués fet dimitir a en Von Papen el 17 de novembre. Aquella decisió no va agradar gens a la família Klein que pensaven que el vell President havia perdut el cap en un dels moments més decisius d’Alemanya posant al capdavant el general conegut amb el sobrenom d’eminència gris-caqui perquè promovia tan a oficials com a polítics pels seus projectes sense cap tipus d’escrúpols. La Galiana li va explicar a en Fritz que un militar no podria ser mai un bon governant, que això era dels temps passats, i li va afegir:

Els que obliden la Història estan condemnats a repetir-la. Estem cometen un greu error.

Dubtant de si era una bona elecció o no, en Fritz li va explicar:

Jo tampoc crec que un militar sigui una bona elecció, però pel que ser alguns militars estan lluny del nacionalsocialisme i odien a en Hitler i, fins i tot, alguns l’anomenen el Bömische Gefreite (el caporal de Bohèmia) per riure-se’n d’ell.    

Amb l’elecció d’en Von Schleicher, el primer general que tenia Alemanya de canceller des del 1880, els nazis varen endurir encara més els seus discursos i les seves manifestacions pensant que no podrien assolir la Cancelleria que tant desitjaven. Els carrers estaven cada cop més polititzats d’un bàndol i de l’altre, i en Fritz i la Galiana, aconsellats pels seus pares, varen decidir no participar en més activitats polítiques per la seva seguretat esperant que la situació es calmés aviat. Amb l’elecció del nou canceller la situació no va millorar com creia el President. Tot i que en Von Schleicher va donar-li la vicecancelleria a en Gregor Strasser per afeblir al nazisme, no va ser capaç de formar un govern estable.

Reclosos a casa, la família Klein, la família Metzler, juntament amb en Lou i en Georg, a més d’alguns amics del barri com la Matilda, en Hermann i la Bernardina amb en Dannel, que va portar a la seva parella, un noi més gran que ell, en Martin i la Klara, varen celebrar el fi d’any a casa dels Klein. Va ser un celebració molt animada, amb molt de menjar i molt de vi i amb unes quantes ampolles de la cervesa de la marca Weihenstephan, la cervesa de blat feta per la cerveseria més antiga del món, del 1040. Inclús la Luane i l’Elise es varen beure aquell dia més d’una copa i tastaven la cervesa com si beguessin aigua. Tot semblava animat; cantaven la nadala del Tannenbaum davant de l’arbre de Nadal, que en Barnard havia après durant el seu temps a l’Exèrcit en la Gran Guerra, menjaven Dresdener Christollen (un pa de Dresden enfornat especialment per Nadal que recorda el naixement Jesús) que els avis de Dresden els hi portaven, i tot anava regat amb cervesa i vi. Però, enmig de la celebració, la Galiana trobava a faltar a en Fritz. El va buscar per tota la planta baixa; la cuina, la bodega, el menjador, la petita biblioteca, el lavabo, fins que va pujar a dalt i se’l va trobar a l’habitació mirant per la finestra com nevava al carrer mentre es bevia una Afri Cola. Des de la porta de l’entrada de l’habitació li va preguntar perquè no era amb ells, i en Fritz, amb els ulls mig plorosos i sense deixar de mirar com a fora s’acumulava la neu, li va confessar:

És que….. ( parlant a poc a poc ) aquest és el nostre últim fi d’any, l’any que ve tu ja no hi seràs i pensar en això m’ha fet posar trist. Ho sento, no vull espatllar aquesta festa, ara baixo.

Apropant-se a ell, li va agafar la mà i mirant també per la finestra la Galiana li va preguntar:

Però, tu no vols que vagi a Viena?

Mirant-li els ulls verds, en Fritz li va confessar en veu baixa:

Si que vull. La Galiana se’l va mirar trista de cop, però en Fritz va continuar: Però vull estar al teu costat perquè……. quedant-se sense trobar la paraula li va confessar finalment amb els ulls tancats: Perquè t’estimo, sempre t’he estimat i no puc viure sense tu, ets tot el què necessito per viure! Puc viure sense aire, sense aigua, sense menjar però no puc viure sense tu!. Jo no puc viure en una vida on no hi ets tu.

Després de dir aquestes paraules que li sonaven cursi, en Fritz es va quedar immòbil mig plorós esperant ser rebutjat, però la Galiana, feliç de que per fi l’hi hagués confessat tot i que va pensar que les paraules eren cursi, es va llançar sobre d’ell i li va fer un llarg petó a la boca. Aprofitant que els altres eren a baix celebrant la festa, on en Lou, en Dannel i en Georg havien begut una mica massa i distreien els altres pel seus estats etílics i pels seus cants desafinats, en Fritz i la Galiana varen intimar per primer cop a les seves vides en el llit d’en Fritz. Després de vint minuts junts, la Galiana es va treure de la butxaca de la seva faldilla la xapa de ferro que li portava sort i li va deixar en una capsa que tenia en Fritz perquè volia que el protegís en ell. Mentre es posava la camisa blanca, la Galiana li va dir amb un somriure de felicitat a la boca:

Passi el què passi jo sempre estaré amb tu. Recorda-ho bé això. Tota la vida estaré al teu costat com les estrelles.

Amb la roba posada, la ja parella va baixar a baix agafats de la mà per no aixecar sospites, tot i que la Galiana no s’havia adonat de que portava els seus llargs cabells llisos despentinats. En Heinrich, que es va fixar de que anaven agafats de la mà i de que en Fritz portava la sabata dreta a l’esquerra i l’esquerra a la dreta, li feia molta il·lusió aquella relació perquè estimava a en Fritz com un fill.

Enmig de la festa, mentre els dos nois provaven per primer cop el cava que en Barnard treia constantment de la bodega, la Galiana li va confessar mentre feia un brindis amb en Fritz, que no marxaria a Viena i que es quedaria amb ell a Berlín estudiant a la Universitat Humboldt. Mirant-se-la amb una cara de felicitat enorme, en Fritz es va beure la copa de cava d’un glop, tot i que el va trobar fastigós pel gas, i llavors es va adonar que portava les sabates al revés i va anar un moment al lavabo a posar-se les bé. Un cop va acabar la festa, els dos enamorats es varen acomiadar a la cuina amb una llarga sessions de curts petons sense que ningú els veiés, tot i que tots ja s’ho pensaven mentre esperaven a la porta de l’entrada. D’aquesta manera, en Fritz va encetar l’any satisfet i feliç pensant que a partir de llavors tot li aniria fantàsticament bé. Estava decidit en estudiar Medicina i treballaria a la fàbrica per guanyar-se uns quants diners per poder-li pagar un viatge a la Galiana a Viena, que es quedaria finalment a Berlín per sempre més.

L’endemà, a mig matí, després de llevar-se amb una mica de ressaca, la Galiana li va confessar en el seu pare que es quedaria a Berlín i que no marxaria cap a Viena. En Heinrich, feliç i amb una cervesa a la mà perquè li passés momentàniament la ressaca, li va dir que ja s’ho pensava i que havia vist que havia passat alguna cosa amb en Fritz quan es va fixar amb les seves sabates. Després de cridar a la seva mare, que estava a la cuina preparant pollastre per dinar, els va confessar que tenia una relació amb en Fritz, fet que va alegrar a la família. Per la seva part, en Fritz també ho va confessar a la seva família, que també es va posar molt contenta. Més prudent, la seva mare li deia que li feia molta il·lusió aquella relació però li va dir amb contundència que esperava no ser àvia tant aviat perquè encara es considerava jove.

Tot semblava fantàstic per la vida d’en Fritz en aquells moments; casa seu el respectaven com un adult, el col·legi l’hi anava molt bé i ho tenia tot de cara per estudiar a la Universitat Humboldt Medicina i, el més important, era la parella de la Galiana, el seu amor, el seu desig en aquella vida. La parella recorria aquells primers gèlids i curts dies de gener pels animats carrers de la Potsdamer Platz mostrant públicament el seu amor i es confessaven com dos adolescents amor etern i una vida conjunta mentre anaven a dinar els dissabtes en el restaurant Pschoir Haus. Per més felicitat per ells, en el tema polític el nazisme semblava que s’estava allunyant de la vida alemanya; l’1 de gener el diari Frankfurter Zeitung anunciava que s’havia rebutjat el poderós assalt nacionalsocialista a l’Estat democràtic, el diari socialista Vorwäts assenyalava que en Hitler havia perdut el suport dels economistes i, el 24 de gener, en un míting a Nuremberg, Stegmann va afirmar que l’estratègia de l’Adolf Hitler havia fracassat i que el moviment havia perdut el seu moment històric. Els dos nois veien la caiguda del nazisme com inevitable, i la Galiana tenia ganes de començar una nova vida amb en Fritz on el nazisme formaria part del passat.

A començaments d’aquell any es va produir una vaga de transports a Berlín durant cinc dies, on curiosament els nazis varen fer com els comunistes i hi varen donar suport. La Galiana, que volia ajudar als vaguistes perquè entenia els seus drets, es va dirigir a la Potsdamer Platz amb en Fritz i varen enganxar cartells comunistes en els tramvies de la plaça que estaven aturats. Pensant que estava fent un gran servei als seus ideals, es va indignar quan va veure a uns joves nacionalsocialistes que feien al mateix que ella però ells enganxaven propaganda del seu partit i un cartell electoral del 1932 amb el lema: El marxisme és l’àngel guardià del capitalisme. Vota nacionalsocialista. Pensant que era absurda aquella unió, la Galiana es va rendir i li va demanar a en Fritz tancar-se al bar de l’Hotel Esplanade per no veure aquells nois que li repugnaven per les seves banderes, els seus uniformes i els seus braçalets amb la creu gamada. Mentre es bevien unes Afri Coles que els hi havia portat en Julius, la Galiana li explicava que havien d’acabar amb el nazisme ara que el tenien ferit de mort perquè sinó es faria massa tard i ho pagarien molt cares les conseqüències. En Fritz no parava de repetir-li que el nazisme estava acabat, però ella dubtava i encara va dubtar més en veure que en Julius portava una insígnia amb l’esvàstica penjada a la camisa blanca.

Després de que es conegués els següents dies que el canceller Kurt von Schleicher volia dissoldre el Parlament per governar ell sol de forma autoritària i de que volgués declarar fora de la llei el partit comunista i el partit nazi, la Galiana es va indignar i va remugar per casa seu de que estaven fent un cop d’Estat. En saber que es faria una manifestació a davant l’Ajuntament de Berlín l’endemà dia 28 de gener, va córrer cap a casa dels Klein per demanar-li en el seu xicot que l’endemà l’acompanyés. En Fritz, que també es va indignar en saber els plans del canceller, tot i que aprovava de que es declarés fora de la llei al partit nazi, li va prometre que l’acompanyaria però li va demanar que abans demanés permís en el seu pare perquè no veia clara la situació pels carrers. Veient a en Fritz ja com un noi responsable, li va fer cas i va tornar cap a casa seva per comunicar-li en el seu pare els seus plans. En Heinrich li va dir que no volia que hi anés, que tot i que semblava que tot estigués més calmat el perill no havia marxat com alguns pensaven li repetien. Ja començaven a escampar-se els rumors de que en Kurt von Schleicher estava preparant un cop d’Estat perquè veia que li era impossible mantenir un govern estable tot i el bons resultats econòmics. Després de deliberar-ho durant una estona amb la seva dona, en Heinrich, que era un molt bon home i no sabia dir que no, li va dir a la seva filla que li deixava anar amb la condició que l’acompanyés la seva parella, i li va recalcar un cop més que vigilés i que no es confiés perquè veia que la situació no estava del tot decidida.

Contenta i amb cara de felicitat, va tornar a casa dels Klein per quedar-s’hi a sopar i per preparar amb en Fritz la manifestació de l’endemà. Volien fer una bandera comunista de dos metres per dos metres. Tota la família, que estava enamorada d’aquella noia, li varen donar el seu suport i li varen prometre mentre sopaven Schweinebraten (estofat de carn de porc guisat amb una sala especiada barrejada amb cervesa negra) que en les següents eleccions votarien al partit comunista perquè els havia convençut. Inclús en Barnard votaria al KPD va dir. La Galiana no parava de parlar-los mentre menjava aquell deliciós plat, de que havien d’obrir un nou camí on s’havia de veure una Alemanya més social, més moderna, més laica i amb més drets, i tota la família l’escoltava amb devoció. Estava molt il·lusionada i se li notava només amb la mirada i en Fritz estava tant orgullós d’ella que se li escapaven les llàgrimes en sentir-la. Després de sopar, tot i que li varen demanar que es quedés a dormir, sobretot l’Elise, que se l’estimava amb passió, la Galiana va tornar cap a casa seva a dormir perquè no volia fer patir al seu pare, que la va esperar a l’entrada de casa perquè no li passés res.

Finalment, el dia 28, en Fritz va anar a casa dels Metzler a buscar a la Galiana. Mentre esperava en el menjador a que la seva xicota es canviés, en Heinrich li va demanar a en Fritz que vigilessin, que no fes cas a la seva filla en voler posar-se enmig de la manifestació. El noi li va assegurar que vigilarien i que no ferien cap temeritat mentre esperava impacient al menjador. Un cop la Galiana va sortir de l’habitació, portava un vestit llarg de color blau adornat amb unes roses blanques, que tant li agradaven a ella, la parella va anar caminant a l’esplanada de l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathaus, situat al Rathausstrasse, on estava prevista la concentració. Tot i el llarg recorregut que hi havia varen decidir anar-hi a peu perquè els feia gràcia mirar els carrers de la ciutat. Amb el fred que els penetrava al cos, en Fritz es mirava la vida amb felicitat i alegria, pensant que no podia ser més feliç anant agafat de la mà de la Galiana. El seu somni era una realitat. Mentre caminaven per l’Unter den Linden, la Galiana li va posar el cap sobre l’espatlla d’en Fritz i li va confessar tot l’amor que sentia cap a ell i li va dir que li agradaria que algun dia anessin a viure junts en un piset i es poguessin casar a l’Ajuntament en un acte civil. Satisfet i amb un somriure d’orella a orella, en Fritz li responia mentre li acaronava la cara que li faria realitat tots els seus somnis i li va prometre que decoraria el pis amb flors blanques en els balcons. Pensant en un futur feliç, li va preguntar com voldria el seu casament, i ella li va respondre convençuda:

Jo vull un casament simple, no necessito un gran casament, mentre i siguis tu i els familiars tant me fan les altres coses, només són coses materials sense valor. Per mi ens podríem casar tal i com anem vestits ara mateix, això és el de menys.

Posant-se a riure pensant que s’estalviaria portar l’odiada corbata, en Fritz li va contestar que pensava el mateix i li va assegurar que serien molt feliços. Un cop varen arribar a l’esplanada varen sentir de fons els habituals discursos envoltats de banderes vermelles amb la falç i el martell, però endinsant-se entre la multitud varen veure que molts d’aquells manifestant, molts eren joves, anaven armats amb pistoles Parabellum Luger com el violent comunista Max Hölz. Preocupat, en Fritz li va demanar a la Galiana que marxessin, que veia perill, i li va assenyalar les pistoles que portaven alguns d’ells. Però ella li va demanar estar-hi uns minuts més, cosa que en Fritz va acceptar a contracor mentre mirava de posar-se a una banda on hi haguessin menys joves. En quedar-se quiets enmig de la manifestació, en Fritz no va escoltar ni un segon les paraules de l’orador de torn, només tenia ulls per la Galiana, i li mirava la mirada d’il·lusió que expressaven els seus ulls joves plens de futur. No podia ser més feliç pensava i sospirant d’alegria creia que seria capaç de complir tots els seus somnis ara que la tenia amb ell. Se l’imaginava al Louvre inaugurant un quadre, sortint de blanc de l’Ajuntament, vivint en un pis i tenint un fill. Sense adonar-se’n se li escapaven un parell de llàgrimes de felicitat pensant en aquell futur. Res podia anar malament pensava.

Però, de cop, quan en Fritz va posar els ulls a l’orador que no deixava de moure el braç dret explicant la seva visió d’Alemanya, es varen sentir uns quants trets que venien de fora la plaça  i tothom va començar a córrer de pànic. Atemorit i pres pel pànic, en Fritz no sabia per on havia de fugir, mirava a banda i banda pensant per on era millor fugir però la multitud amb les espentes no li deixava veure bé quina era la direcció correcte. Tremolós mentre anava sentint els crits de la gent, va agafar a la Galiana de la mà esquerra, que estava bloquejada de por en sentir els trets, i va córrer en direcció a l’Ajuntament. En aquells moments, que se li feien eterns i amb les pulsacions a mil, es va sentir un fort tret a prop d’on eren ells. En Fritz, que en prou feines el va escoltar pel pànic que tenia, va notar com la Galiana li deixava sobtadament la mà. En girar-se per saber què passava, va veure com la Galiana queia a poc a poc a terra abatuda d’un tret a l’estomac. Fixant als ulls cap a la seva parella va veure com ella començava a rajar sang mentre es posava les mans a la ferida. Canviant-li per segons la cara i sense pensar què tenia que fer, es va quedar bloquejat veient com la Galiana queia al gèlid terra pavimentat. No fent cas a la gent que corria d’una banda a l’altra fugint dels trets que ja no se sentien, en Fritz es va agenollar ràpidament al costat de la Galiana, que va fer un fort crit de dolor mentre es tocava la greu ferida. Agafant-li el cap pel clatell mentre li queien les llàgrimes, li mirava impotent la mirada de la seva Galiana que s’estava apagant. Desesperat, va començar a cridar auxili però ningú li fes cas. Pocs segons més tard estaven sols a la plaça mentre la Galiana anava perdent molta sang. Maleïa no saber fer primers auxilis i tremolós pressionava sobre la ferida que no parava de sagnar intensament. En veure que no podia fer res va començar a plorar nerviós mentre cridava desesperat que algú els ajudés. Sol, sense cap tipus d’ajuda i amb l’intens fred, va abraçar a la Galiana en sentir-la en un últim sospir i ella li va dir amb greus dificultats notant la cara d’en Fritz al seu costat:

Fritz… no canvis mai, ets fantàstic així….. jo sempre estaré amb les estrelles per protegir-te…. t’estimo….

I la Galiana va morir en aquest últim esforç mentre li deia a en Fritz que l’estimava. No deixant d’abraçar-la per últim cop i tancant els ulls pensant en despertar-se d’aquell malson, en obrir-los li va fer un últim petó de ràbia i llavors va venir la policia que va cridar de seguida a una ambulància, però ja era massa tard. La Galiana havia mort per culpa del què sempre havia odiat més en aquella vida, les armes, però feliç de morir al costat de la seva parella, en Fritz, que en separar-se de la Galiana es va quedar destrossat amb les mans plenes de sang veient com retiraven el cos sense vida de la seva xicota. No aguantant més en veure com l’entraven a la part de darrera d’una ambulància, es va assentar en un racó de la plaça mentre veia com ara els manifestant s’apropaven sense saber què dir. Amb les mans al cap i volent estar sol, es va posar a plorar i començava odiar ser viu i no haver encaixat ell el tret. Volia morir per estar al costat de la seva xicota. Ara ja res tenia sentit i el futur s’esfumava amb la Galiana.

Al cap d’un parell d’hores, quan les famílies varen anar sabent la trista notícia, les llàgrimes varen començar a sortir. En Heinrich es va enfonsar de cop i va caure abatut a la seva butaca, la Galiana era la seva vida, la seva il·lusió, i ara l’havia perdut per sempre més i no s’ho podia creure. Mai va culpar a en Fritz, sabia que era ella qui l’havia empès en anar a aquella manifestació i es donava la culpa per haver-li dit que hi podia anar. En Barnard i la Luane també es varen quedar destrossats, estimaven molt a la Galiana, però patien perquè el seu fill no fes alguns bestiesa. En Fritz, que s’havia quedat sense paraules, estava destrossat a la seva habitació, no tenia ganes de viure, volia canviar la seva vida per la d’ella, creia que no es mereixia viure perquè era ella la que tenia un futur i no ell. No parava de pensar que era culpa seva, que no havia d’haver triat córrer cap a aquella direcció en aquells moments de pànic i desitjava trobar l’assassí de la seva xicota per tornar-li el patiment que ell patia. Quan pensava amb qui l’havia matat l’hi venia una forta ràbia al cos i inconscientment clavava cops de puny a la paret veïna de l’habitació dels seus pares desitjant la seva mort i es mirava fixament la fotografia que es varen fer en el parc i la xapa de ferro que li va donar. En Marwin el va intentar consolar, però tots els intents varen ser inútils i la porta de la seva habitació es va quedar tancada.

Curiositats del destí, a dos quarts de dotze del matí, al mateix moment que en Paul von Hindenburg nombrava a l’Adolf Hitler canceller d’Alemanya després de que en Von Papen li prometés que controlarien a la bèstia en un govern ple de conservadors, la Galiana era enterrada en el cementiri de Sant Mateu en el més estricte silenci. Enterrar-la allí va ser una idea d’en Heinrich perquè allà hi han enterrades grans personalitats culturals com els germans Grimm, i en Barnard es va fer càrrec del cost de l’enterrament. En Fritz no va anar a l’enterrament perquè estava molt destrossat, no es volia creure que la seva vida era morta i es continuava sentint culpable del què havia passat. Tenia por també de ser senyalat com el culpable de la mort de la Galiana. Tancat a la seva habitació escoltava el Requiem de Mozart en el gramòfon que l’hi havia comprat el seu pare feia un any mentre plorava i plorava. L’Elise es va quedar amb ell vigilant-lo i consolant-lo sense èxit.

En l’enterrament, en Heinrich estava destrossat al costat de la Corina, que no parava de plorar destrossada, i durant tota la cerimònia el silenci va ser el director de l’orquestra. Després de fer un petó a la Corina, en Barnard es va acostar a en Heinrich per donar-li el seu condol i va demanar-li que acceptés les disculpes del seu fill per no ser present en aquell moment tant trist. En Heinrich, que entenia a en Fritz, ell també tenia ganes de marxar, li va donar la mà i seguidament es va posar les mans a la cara perquè no el veiessin amb la cara destrossada i plorosa. Quan tot va acabar després de deixar uns quants rams de roses blanques damunt de la sepultura de la Galiana, tothom va tornar molt trist i en silenci cap a casa seva. Passant per davant de la Porta de Brandenburg per comprar el diari com a rècord d’aquell funest dia, en Barnard va veure una multitud de gent que es dirigia cap a la Wilhelmstrasse per saludar al nou canceller, que estava previst que saludés a tothom des de la Cancelleria. Tot i la manipulació dels nazis, la pujada al poder d’en Hitler va passar desapercebut per la gran majoria de la població, que s’ho va mirar de forma tranquil·la, tot i que tots sabien que era el final de la República de Weimar.

A la tarda, a casa dels Klein varen saber per la Klara, que havia vingut un moment per saber com es trobava en Fritz, que s’havien produït més batalles entre comunistes i nazis. En el moment que la Klara marxava sense haver pogut veure a en Fritz per donar-li el seu condol, el noi, enfonsat a la seva habitació plorant i tenint gravat l’últim moment de la Galiana, va baixar corrents a baix i va sortir de casa sense dir res a ningú. En Barnard va intentar aturar-lo, pensava que volia anar en una d’aquelles batalles, però se li va fer impossible aguantar al seu fill, que tenia unes ganes boges de morir per estar amb el seu amor. Però en Fritz no volia anar a lluitar, ja no tenia forces, va aturar-se un moment a la floristeria de la Carlene a comprar unes flors blanques, que la florista els hi va regalar sabent com estava en Fritz, i després i sense dir res a ningú es va dirigir al cementiri de Sant Mateu. En entrar al cementiri el cor se li va encongir i la ment se li va tornar més borrosa pensant només en aquell tret que va acabar amb la vida de la Galiana. Apropant-se a poc a poc i amb el ram apuntant cap avall perquè no tenia ni forces per agafar-lo bé, va arribar davant la tomba on va deixar-hi les flors tremolós. Llegint el nom de la seva estimada amb les dates del naixement i de la defunció, es va agenollar plorós mentre cridava desesperadament que el perdonés, que no era just que ella fos morta i ell viu. No podia contenir la ràbia, picava i picava al terra mentre el regava amb les seves llàgrimes. Tot el què havia estimat estava sota aquella terra tova i sense vida.

A la nit, quan vaguejava pels carrers amb el cap abaixat pensant constantment en els últims moments de la Galiana, recordava tota l’estona el soroll de la pistola que havia matat a la seva xicota, va veure com els membres de les SA, les SS i els Cascs d’Acer desfilaven pel Tiergarten, passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França i girant a la Wilhelmstrasse fins arribar a la Cancelleria del Reich. En veure aquella marxa, els càntics amb la cançó de Horst-Wessel-Lied (una cançó sobre la tonada d’una cançó marinera), els crits antisemites i les armes, es va posar a plorar davant d’ells pensant que per culpa de tot això havia perdut el què més estimava. Aturant-se a la porta de casa seu per entrar va quedar-se immòbil mirant les estrelles i en veure com la Lluna l’il·luminava va decidir fer el cor fort i anar al pis dels Metzler. Se li feia molt complicat tocar aquell timbre sabent que no hi hauria el seu amor i es va quedar uns minuts palplantat a l’entrada del pis pensant que la Galiana sortiria a rebre’l com sempre havia fet. La veia obrint la porta amb el seu somriure dolç, el seu vestit, les seves mans suaus i els seus ulls verds. Destrossat i tenint por de fer un espectacle davant dels pares de la Galiana, no podia contenir les llàgrimes, va apujar el cap i va decidir entrar esperant que el castiguessin. Cada passa que feia li semblava eterna i no parava de pensar en la Galiana fins que va tocar tremolós el timbre. Quan la Corina li va obrir la porta el va abraçar de seguida i en Heinrich va córrer cap a ell per abraçar-lo i es varen fondre en una intensa i trista abraçada entre plors. En Fritz no parava de cridar que el perdonessin, que els havia fallat, que volia morir, però els pares de la Galiana li varen dir que ell no tenia la culpa de res.

Mentre ploraven desconsoladament en el sofà varen tornar a tocar el timbre. Pensant que era algun veí que els venia a donar el condol, la Corina es va eixugar les llàgrimes i va anar a obrir la porta, però en veure que eren agents de la policia es va espantar molt. Entre ells hi havia el criminalista de renom de la República de Weimar, l’Arthur Nebe, que era partidari del nazisme i militava al NSDAP i a les SA. Els policies varen entrar al menjador amb pes ferm i sense gaires miraments els hi varen donar el condol per la pèrdua de la seva filla. Posant-se bé el coll de la seva jaqueta, en Nebe els va dir fredament posant després la gorra al pit, que els era impossible trobar qui havia disparat l’arma que havia acabat amb la vida de la seva filla. En Fritz va preguntar-los entre plors què havia passat, i en Nebe li va contestar que enmig de la manifestació varen aparèixer uns quants homes de les SA i que a partir d’aquí va començar una batalla que va acabar amb aquella tragèdia. En Nebe insistia en dir que havien sigut els comunistes qui havien provocat aquell enfrontament. Assentant-se a la butaca abatut i amb llàgrimes als ulls, en Heinrich els va implorar que continuessin investigant, que volia saber qui era l’assassí, però els policies i en Nebe en particular els varen advertir de que no era el moment perquè els nazis estaven al poder i de que seria inútil investigar aquell assassinat. Desconsolat amb la mirada perduda per no poder trobar l’assassí de la seva filla, en Heinrich es va posar a plorar com un desesperat i es va tancar al lavabo mentre els policies marxaven escales avall després de posar-se les gorres. Rabiós, en Fritz va abraçar un cop més a la Corina i després va tornar cap a casa enfonsat. En entrar a casa seva tothom l’esperava en el menjador i el varen abraçar mentre ell es dirigia cap a la seva habitació, volia estar sol per sempre més convivint amb els records. En entrar a l’habitació es va mirar la fotografia de la Galiana i va tancar la porta desitjant no tornar-la a obrir.

 

 




Fritz Klein 1915 – …. segona part.

2 d'agost de 2016

Fritz Klein 1915 – …. segona part.

En els primers dies de febrer, mentre el president Paul von Hindenburg acceptava la proposta del canceller Adolf Hitler de celebrar unes noves eleccions parlamentàries el 5 de març de 1933 per tal de que el partit nazi obtingués la tant buscada majoria absoluta, en Heinrich es va dirigir a casa dels Klein amb un quadre pintat per la seva filla just abans de morir. En el quadre es podia veure els jardins del Gartenbauamt del Tiergarten i en el fons es veien a dos nois, un noi i una noia, que representaven a en Fritz i a la Galiana, agafats de la mà. Després de ser rebut amb molta tristor per en Barnard en el rebedor, la Luane i l’Elise el varen fer assentar a una cadira del menjador i el varen convidar a prendre una tassa de cafè. Mentre assaboria el calent cafè fet per l’Elise, en Heinrich els va anunciar amb llàgrimes als ulls que ell i la seva dona deixarien Berlín per anar a Hamburg, a casa dels seus sogres, perquè se’ls feia impossible continuar vivint en la ciutat on havia crescut la seva estimada filla. La casa, els carrers, els parcs, els amics, els veïns, la feina, tot els hi recordava la Galiana. En Barnard li va dir que ho sentia molt tot plegat, que li sabia molt de greu perdre’l, no tant pel Heinrich treballador com pel Heinrich amic, però que entenia la seva situació i la seva decisió. Després d’intercanviar quatre gèlides paraules, en Fritz va baixar de l’habitació en sentir que hi havia en Heinrich i el va anar a saludar amb una forta abraçada. Els dos homes estaven destrossats, i es notava que en Fritz ni dormia ni menjava i, fins i tot, no s’afaitava. Després de dir-li que havia de tirar endavant, que era molt jove, en Fritz es va posar a plorar desconsoladament i li va prometre que mai més tornaria a estimar. Entre plors, en Heinrich li va entregar aquell quadre mentre li deia amb el cap abaixat per amagar el seu rostre destrossat en fer aquell gest:

La meva filla voldria que el tinguessis tu, va ser molt feliç al teu costat i estic segur que no et voldria veure destrossat. Ella et demanaria que tiressin endavant i que estudiessis com li vas prometre. Tens que ser un bon metge de família tal i com ella volia.

Agafant el quadre mentre el mirava amb llàgrimes als ulls, en Fritz es va posar a mirar amb atenció l’obra de la seva difunta xicota mentre no parava d’agrair-li aquell detall. En deixar el quadre damunt de la taula, es va fondre amb en Heinrich en una altra càlida abraçada. Després d’acomiadar-se per últim cop d’en Heinrich en el rebedor, en Fritz va pujar en seguit a la seva habitació per penjar aquell quadre. Estirant-se al llit va resseguir amb la mirada totes les pinzellades que havia fet la Galiana mentre tenia a la mà dreta la xapa de ferro que l’hi havia donat i anava pensant amb ella. D’en tant en tant s’aixecava per tocar el quadre amb delicadesa, el trobava una obra d’art, i anava recordant cada moment que havien viscut quan eren nens. Estirant-se un altre cop al llit amb en Mozart a l’orella, pensava en particular en els moments que havien passejat pel Tiergarten durant les seves vides i hagués pagat amb la seva vida per tornar a reviure durant uns segons aquells moments tant feliços que mai més tornarien. En aquells moments que la foscor era la seva millor amiga, intentava gravar la dolça veu de la Galiana a dins del seu cap perquè tenia por de que li marxés per sempre més. Volia viure en els records i quedar-se atrapat en el passat.

Durant els següents dies en Fritz pràcticament no sortia de casa; es quedava tancat a la seva habitació mirant al quadre i la fotografia que s’havia fet amb la Galiana un dia en el parc mentre es passava llargues estones escoltant el Rèquiem de Mozart i la marxa fúnebre d’en Wagner, Götterdämmerung. En Georg i en Lou l’anaven a visitar sovint quan plegaven de treballar i l’intentaven convèncer perquè vingués amb ells al bar Victorius per oblidar les penes, però ell no els escoltava i no volia sortir de les quatre gruixudes parets de l’habitació. El seu germà també l’anava a veure a l’habitació abans d’anar a dormir, però com tots no sabia com havia de reaccionar i de seguida el tornava a deixar sol acompanyat per la tristor. El seu pare per animar-lo li va demanar que l’acompanyés l’11 de febrer a l’Exposició Internacional d’Automòbils i Motocicletes per veure els nous models, però el noi no va ser ni capaç de contestar-lo. Només la Katrina amb la seva innocència era capaç de treure-li algun somriure tímid però esperançador.

Les batudes nazis contra les organitzacions del KPD i la campanya electoral d’aquells dies de febrer varen agafar a en Fritz al llit destrossat recordant a la Galiana. Ja no tenia interès per la política, la culpava de la mort de la seva estimada, i es jurava que seria a partir de llavors apolític i que aconseguiria la carrera de Medicina per ella. Amb aquest propòsit només sortia per anar al col·legi i estudiava com un desesperat a la seva habitació mentre mirava el quadre de la Galiana i agafava la xapa de ferro. Quan es trobava amb algú del barri com la Matilda o la Klara que l’aturaven per animar-lo, no els hi deia massa res i tornava corrents a casa per no haver de donar més explicacions.

El 7 de febrer en Barnard i en Marwin, tenint present el discurs que els hi havia donat la Galiana la nit abans de morir, varen anar a manifestar-se amb 20.000 companys més socialdemòcrates contra les restriccions democràtiques dels nazis i per ajudar al Partit Socialdemòcrata en el seu moment més perillós de la seva existència. Mentre el seu pare i el seu germà es manifestaven amb la por al cos en veure de lluny a uns quants homes de les SS, en Fritz va sortir de l’habitació sense saber-ne res i va baixar a la cuina per agafar un vas d’aigua. Quan passava per davant de la biblioteca es va estranyar de no trobar al seu pare llegint un dels seus llibres. Entrant a la cuina es va trobar a la seva mare rentant als plats i li va preguntar on eren el seu pare i el seu germà. Sense mirar-lo i centrada amb els plats, la Luane li va contestar amb veu tremolosa, estava patint molt pel seu marit i pel seu fill, que eren a lluitar per la democràcia, com hagués volgut la Galiana. Impactat i sense paraules, en Fritz va pensar ràpidament en el pitjor i es va beure d’un glop el seu vas d’aigua i va sortir de casa corrents sense posar-se la jaqueta. Va baixar els quatre esgraons de casa ràpid com un llamp, però després de girar-se va veure al final del carrer, just a l’entrada de la Potsdamer Platz, al seu pare i el seu germà. Veient-los caminar tant tranquils petant la xerrada i saludant a la Carlene, que no entenia què passava, va observar que tot ja havia acabat i que la marxa havia sigut totalment pacífica. En apropar-se a ells corrents els va abraçar amb força i després els va aconsellar que no es tornessin a manifestar mai més perquè era massa perillós amb els nazis a la Cancelleria. Tot i dir-li que no passava res, que no havia de patir, en Barnard va anar durant tota la marxa espantat perquè no hi haguessin aldarulls i no pogués sortir d’allí per la seva coixesa. Mentre parlaven entre els tres, un dels manifestants de la marxa que era amic d’en Barnard se’ls va apropar i li va demanar a en Barnard que s’adherís al moviment Front de Ferro del SPD. Sense pensar-s’ho ni un segon,  en Barnard va rebutjar enèrgicament l’oferta i li va aconsellar que pel seu bé no entrés en cap moviment perquè era massa perillós. Aquest perill que veia en Barnard es va materialitzar dies més tard quan els membres del Front del Ferro varen ser aixafats per les SS i varen ser internats en camps de concentració. Després de que aquell amic d’en Barnard marxés decebut, els tres varen tornar a poc a poc cap a casa. Quan estaven a punt d’entrar, en Fritz va veure a l’endevina Anne assentada a l’escala del pis de la Klara llegint el De varietate rerum d’en Gerolamo Cardano. En observar aquella vella endevina amb el seu simple vestit ocre i la seva cara arrugada i demacrada llegint amb passió, es va enfonsar en recordar que quan l’hi va tirar les cartes l’hi havia dit que tindria un futur amb la Galiana. Sentia tanta ràbia en aquells moments que no es va atrevir a saludar-la com feia sempre.

El 13 de febrer, després de que en Karl Hanke, un col·laborador d’en Goebbels, li anunciés en el seu cap que no tenien gaires fons, el líder nazi va trucar a en Barnard en el seu despatx de la fàbrica per demanar-li un altre esforç econòmic com havien fet altres empresaris, que aquests, amb el règim, s’autoanomenaven Führers de fàbrica. Però, aquest cop, en Barnard, que no volia ni sentir a parlar dels nazis, els culpava de la situació del seu fill, li va dir mirant-se la ploma del seu pare, que no podia i li va penjar el telèfon de males maneres per no haver de discutir aquell tema. Enfadat des de l’altra banda del telèfon i assentat en una butaca de la seva oficina de la Vosstrasse, a pocs metres de casa dels Klein, en Goebbels es va posar fet una fúria i no va parar de renegar. No li va treure la producció de banderes perquè sabia que aquell prestigiós barri tenia molta estima a la família Klein i els necessitava per atreure més vots per les eleccions del 5 de març. En Barnard, després de penjar el telèfon, es va posar a trucar a antics clients pensant que li podrien donar feina per treure’s de sobre els nazis, però cap li garantia produir al mateix volum que els nazis.

Els següents dies varen passar molt a poc a poc dirigint-se a les eleccions parlamentàries. El 19 de febrer, després de sortir de l’institut, en Fritz es va voler perdre pels carrers de la ciutat pensant tot trist com podia tirar endavant la seva melancòlica vida que ja no tenia sentit. Enmig d’una esplanada va veure una manifestació comunista i va pensar que si la Galiana fos viva estarien ells dos en aquella manifestació cridant consignes i lluitant contra l’Estat nazi mentre onejaven les banderes vermelles amb la falç i el martell. Mentre se’ls mirava de lluny com cridaven contra el nazisme i exigien acabar amb la burgesia alemanya que havia dut a en Hitler al poder, de l’altra banda de la manifestació varen venir de cop uns quants homes de les SS amb les seves pistoles a la mà i varen començar a sentir-se trets. En Fritz es va quedar immòbil en veure’ls amb les seves Walther a la mà i recordant aquell funest dia li va agafar un altre atac de pànic. Palplantat amb la mirada perduda veient els manifestants comunistes abandonar l’esplanada, per error va cridar:

Galiana! Vigila! marxar d’aquí!

En veure que estava perdent el cap com en Nietsche per la Lou Andreas-Salomé, va marxar corrents de la zona mentre la batalla s’intensificava amb més trets i moria d’un tret el sergent primer de les SS, en Kurt von der Ahe. Quan va arribar a casa estava suant, i sense dir res a ningú va pujar de dret al segon pis i es va tancar a la seva habitació a plorar desoladament mentre es mirava un cop més el quadre de la Galiana i li demanava perdó per no haver-la salvat. Durant els següents dies, veient que el seu net no menjava, l’Elise es va cuidar de deixar-li a darrera de la porta de l’habitació uns macarrons amb salsitxa perquè mengés alguna cosa, però era inútil, el noi ja no tenia desitjos. En les seves converses amb la soledat es prometia repetidament que mai més tornaria a estimar i a desitjar, i es jurava constantment que es trauria la carrera per la Galiana i treballaria a l’Hospital Charité només per ella.

Després d’uns quants dies més reclòs a casa, el 27 de febrer en Georg i en Lou el varen anar a buscar per sorpresa i se’l varen emportar, tot i que es va intentar resistir, a sopar amb ells en el bar Victorius. De fet varen ser en Barnard i la Luane qui el varen empènyer a que hi anés perquè s’animés una mica i deixés de pensar per un moment amb la Galiana. Entrant al bar, en Mark i la Diane varen sortir de la barra en veure a en Fritz i li varen donar el seu condol. Només fent un petit cop de cap d’agraïment, en Fritz es va assentar callat sense dir res en una de les taules rodones del fons on hi havia menys llum. Mentre sopaven Berliner Schitzel (carn amb puré de patata i formatge), en Fritz continuava callat bevent una cervesa de la marca Augustiner–Bräu Wagner Kg mentre en Lou i en Georg feien tots els possibles per animar-lo explicant-li com eren explotats a la fàbrica sense contemplacions. En Lou li va confessar animat que era de l’equip de futbol de l’Herta de Berlín i que anava sovint a l’estadi Gesundbrunnen in Wedding camp amb uns seus amics de la feina. En Mark i la Diane també l’intentaven animar cada cop que li portaven una cervesa que ell demanava aixecant la botella buida, però en veure que de seguida plorava es tancaven a la cuina perquè no sabien què dir-li per consolar-lo. Després de beure’s la seva cinquena cervesa, en Fritz, que no es deixava dur per l’animació dels seus amics, es va aixecar sobtadament de la cadira totalment begut i els va demanar perdó i va marxar corrents després de deixar uns quants Reichsmarks a damunt la taula per pagar el seu plat i les cerveses. En Lou i en Georg no el varen aturar i es varen quedar al bar entenent la reacció del seu amic i varen preferir deixar-lo sol, de fet ells també estaven molt tristos per la mort de la seva amiga, a qui recordaven constantment.

Mig begut i amb el cap donant-li voltes, en Fritz va pujar per la Wilhelmstrasse amb els records ben presents i després va girar cap a la Pariser Platz a poc a poc i fent alguna ziga-zaga tot pensant en la seva estimada. A cada cantonada hi tenia un record, una imatge o un so que el portava a aquells feliços temps que no podien tornar mai més. Quan observava el banc de la Pariser Platz on hi havia segut amb la Galiana, de sobte va començar a sentir sirenes i va veure com els bombers, els cotxes de policia i els cotxes oficials es dirigien cap a la Porta de Brandenburg. Després d’avançar uns quants metres cap a l’oest va veure des de la pota nord de la Porta com sortien unes enormes flames que sortien del Parlament alemany que il·luminaven el cel negre i de seguida va observar com una multitud esvarada s’apropava al Parlament per veure què passava. Impactat per l’altura de les flames i pel soroll de les sirenes dels cotxes de bombers, en Fritz es va acostar tant com va poder al Parlament i veia en aquelles enormes flames que sortien del Reichstag com la destrucció de la democràcia i de la República, que ara tothom ja l’anomenava de forma despectiu Systemzeit. La gent del seu voltant de seguida va començar a especular mentre miraven com les flames cobrien la inscripció Volk de sota el frontis del Parlament; si havien sigut els comunistes, les SA, en Hermann Göering… Mentre es mirava com el Reichstag es cremava, en Fritz, encara notant els efectes de l’alcohol, va recordar com la Galiana havia pintat el Reichstag amb aquella passió que la caracteritzava. Mirant als rostres de la gent, que semblava que tan li feia que el Parlament es cremés, en Fritz va recordar que ja molt poca gent li deia l’edifici Ballot (Nom familiar donat al Reichstag pel nom del seu arquitecte, en Paul Ballot). Sense vitalitat i veient com ningú deia res, va marxar en direcció al Tiergarten per refugiar-se en la soledat i en la foscor mentre continuava veient com els cotxes oficials es dirigien al Reichstag, entre ells el d’en Hitler i el d’en Goebbels, que sortien d’una festa a casa d’en Goebbels a la Reichskanzlerplatz. Després de mig hora caminant a poc a poc per la Charlottenburger Chaussee mirant les estrelles per buscar a la Galiana, es va asseure’s en un dels bancs del voltant de la Grosse Stern per contemplar junt amb el fred la columna de la Victòria amb la seva estàtua de bronze de la deessa Victòria. Abatut, sense pensar que s’estava cremant el Parlament, es va posar a mirar el cel pensant en la seva vida i pregava enfurismat que passés el més ràpid possible. Mentre mirava badoc les estrelles il·luminades va veure en elles un estel fugaç i va abaixar el cap pensant que ja no tenia desitjos. Tornant a mirar el cel amb llàgrimes als ulls d’impotència, de cop va tornar a abaixar la mirada en sentir com un grup de persones que sortien de l’oest de la columna es dirigien ràpidament cap al Reichstag per veure què estava passant. Amb el cap sota l’ala, no se’ls va mirar amb atenció, pensava que només eren curiosos que no notarien la seva presència, però quan seguia amb la mirada a aquella multitud va veure a una noia jove i prima amb els cabells rossos que s’aturava davant d’ell i no el deixava de mirar. No volent posar-li els ulls al damunt, li va esquivar la mirada però ella li va cridar l’atenció en veure’l allà assentat tot sol:

Ep noi! Que no veus què està passant? Què hi fas aquí assentat?

Mirant-se-la un altre cop va veure que tenia una certa retirada a la Galiana, tot i que aquesta noia no li semblava ni de bon tros tant bonica sota la llum de la Lluna, i li va contestar amb menyspreu:

A mi tan me fa el què passi! Si el destí vol que el Reichstag es cremi que es cremi, jo no puc pas lluitar contra el destí!.

Sense gaires modals, la noia, que de més a prop en Fritz la va trobar molt més bella mirant-li el seu vestit vermell elegant i uns ulls blaus com el cel, li va contestar:

Que no veus què ens estant fent els comunistes? Ens estant destruint els nostres símbols per destruir la nostra preuada cultura. Són uns assassins.

Amb un sorneguer somriure, en Fritz no tenia ganes de parlar-hi, i menys de política i encara menys de comunisme, i va alçar la vista per mirar a la deessa Victòria en clar senyal de que no volia parlar amb ella. La noia, no entenent la reacció d’aquell noi a qui trobava estrany, va decidir marxar cap al Reichstag per donar el seu suport al govern alemany, el de l’Adolf Hitler. Al cap de cinc minuts, quan l’alcohol s’evaporava com les flames en el Reichstag, en Fritz, pensant que els seus pares devien estar preocupats, va marxar cap a casa per reposar. Un cop va esquivar el cordó policial de davant de la Porta de Brandenburg va arribar a casa baixant per la Wilhelmstrasse. Només entrar en el rebedor, en Barnard el va abraçar tement de que li hagués pogut passar alguna cosa i es varen quedar tancats a casa la resta de la nit escoltant la ràdio, que no parava de llançar notícies acusant als comunistes de l’incendi. En Barnard es temia de que en breu començarien uns canvis que canviarien la història del seu país i estava tant nerviós pel què havia passat que se’n va anar a fora a fumar-se una cigarreta.

L’endemà, els nazis varen començar una batuda contra els comunistes per la crema del Reichstag, i molts amics i coneguts d’en Fritz comunistes varen ser detingut o es varen veure obligats a exiliar-se. En total, en aquella jornada, per ordres d’en Hermann Göering, 5.000 persones varen ser detingudes i alguns d’ells varen anar en els primers camps de concentració. La família Klein, com moltes altres famílies alemanyes, varen creure que aquella acció havia sigut provocada pels nazis per donar les culpes als comunistes per tal de que no participessin en les eleccions del 5 de març. Quan a la tarda en Fritz va sortir amb el seu germà a donar una volta pel barri i per veure com havia quedat el Parlament, de seguida que varen posar els peus al carrer varen observar que s’havia incrementat la presciència de la policia, sobretot a les parades de tramvies de la Potsdamer Platz, on feien un rigorós control a tots els passatgers. Passant la plaça per pujar cap a la Porta de Brandenburg es trobaven a cada cantonada a uns joves de les Joventuts Hitlerianes que els hi donaven gratuïtament el Der Angriff, on en els seus articles s’acusava als comunistes d’aquell incendi. No volent de cap manera aquest diari, en Fritz el va donar a en Wilhelm quan el va trobar assentat al terra de davant de l’Hotel Esplanada perquè en fes un foc per escalfar-se. A la nit, mentre sopaven amb la ràdio encesa per sentir les últimes notícies, varen escoltar com en Göering acusava als comunistes de l’incendi. Per en Barnard i en Fritz era una autèntica vergonya el què estava passant, però la majoria de la classe mitjana i rural d’Alemanya varen aprovar perseguir als comunistes com un acte d’alliberació necessari.

En els següents dies l’ambient era molts tens per la Leipziger Strasse, alguns, com la Carlene, donaven suport a les mesures restrictives dels nazis i, alguns altres, com en Hermann, la Bernardina i en Dannel, pensaven que els nazis estaven provocant aquells lamentables aldarulls. A la tarda del 4 de març, just el dia anterior a les eleccions, en Barnard va anar a comprar a la botiga de la Matilda una mica de pasta per l’endemà. La botiguera estava destrossada veient tots aquells canvis hi sabia que les coses anirien encara pitjor, i li va dir:

Veus el què et deia, ara ningú pot aturar als nazis, ells tenen la voluntat de destruir, hi ho faran amb tota la impunitat del món. Ningú els aturarà.

Com altres cops en Barnard la tranquil·litzava dient-li que era improbable el què deia, aquest cop va estar callat, la va escoltar des de davant del taulell, va pagar i va marxar pensant que no trobaria en el seu diccionari les paraules adequades. Se sentia malament de tenir que treballar pels nazis, en part es veia culpable de l’increment de popularitat del nazisme, però també sabia que no podia rebutjar aquella feina si no volia acomiadar als treballadors de la plantilla. Mentre el seu pare tornava de comprar, en Fritz va saber per un amic seu comunista que havia vingut a casa seva, que l’Ernst Thälmann, el líder comunista que la Galiana admirava i criticava, havia sigut detingut. Aquella detenció el va fer posar dempeus, però de seguida que es va quedar dret va pensar que no podia fer res per redirigir la situació, ell només era una formiga dins d’un formiguer pensava, un ésser insignificant i destrossat. Però aquell salt el va fer tornar a interessar-se per la política i aquella nit per primer cop va sopar amb ganes el plat de xai amb patates que l’hi havia fet l’Elise.

L’endemà, el 5 de març, el dia de les eleccions, la família Klein va votar com era costum al Partit Socialdemòcrata liderat per l’Otto Wels i després de fer la seva última participació democràtica es varen dirigir cap a casa. Normalment quan hi havia eleccions feien un dinar amb tota la família i amics per comentar la jugada, però sabent l’estat en què es trobava en Fritz varen decidir fer un dinar ben senzill, pasta amb currywurst (salsitxes) i patates fregides, cosa que el noi va agrair profundament perquè no tenia ganes de fer el paperet. A la tarda, la família va anar a donar un vol pels carrers perquè en Fritz sortís a prendre l’aire, portava uns dies reclòs a casa anant només al col·legi i ell ja començava a tenir ganes de sortir de l’habitació que se li feia petita. Quan passaven per l’altura de la zona del Parc Zoològic es varen trobar amb una manifestació del grup paramilitar Cascs d’Acer amb l’ex canceller Franz von Papen al capdavant. Quan varen veure aquells manifestants armats i uniformats, en Barnard, pensant amb el seu fill, que va cridar enrabiat que per culpa d’en Von Papen en Hitler havia sigut nombrat canceller, va decidir retornar cap a casa de dret per escoltar les últimes notícies per ràdio esperant que els nazis no obtinguessin la majoria absoluta que tant buscaven.

A la nit, en Hermann Göering va ser l’encarregat d’anunciar els resultats electorals amb una daga a la mà, que pels més atrevits era l’espasa de Dàmocles sobre la democràcia. El president del Reichstag va anunciar que el poble alemany havia donat una clara victòria als nazis, però no va dir que no havien aconseguit la preuada majoria absoluta quedant-se amb el 43,9% dels vots. En saber que no ho havien aconseguit, en Barnard va fer un salt d’alegria des de la seva butaca i estava molt content de que els nazis no haguessin obtingut el què buscaven, creia que haurien de pactar amb el Partit de Centre del sacerdot catòlic Ludwig Kass, que tampoc li agradava per la seva moralitat catòlica, però era un mal menor comparat amb en Hitler. Després d’aquesta reflexió acompanyada per un bon vas de conyac, en Barnard va comunicar a la família eufòric i fent un cop de puny a la taula que no havien de patir ja que els nazis no podrien governar amb les mans lliures. En Marwin, que havia vingut amb l’Elisabeth a sopar, era més escèptic i li va dir que ho haurien de veure perquè no es fiava de que els nazis respectessin el marc democràtic. Intervenint a la conversa, l’Elisabeth va explicar-los que molts britànics estaven entusiasmats amb en Hitler, com per exemple l’ex primer ministre britànic, en David Lloyd George. En Fritz, continuant encara enfonsat amb la depressió, no va tenir ganes de començar una conversació política, per ell tot ja havia acabat, tot i que es va alegrar per dins de que els comunistes haguessin tret uns bons resultats tenint en compte que en Thälmann i altres líders eren a la presó o a l’exili. Pensant amb política es va aixecar de cop de la cadira i se’n va anar trist a la seva habitació mentre deia:

Demà tornarà a sortir el sol i es tornarà a pondre.

Pensant que els nazis no estarien contents per la victòria, en Barnard va anar l’endemà a treballar content amb un somriure a la boca i anava saludant efusivament a tots els coneguts del barri. Alguns dels veïns com la Karla i en Richard i la Cosmina, continuant pensant que era partidari del nacionalsocialisme, pensaven que estava content per la victòria nazi i, fins i tot, en Martin li va regalar el Völkischer Beobachter creient que li agradaria llegir la victòria nazi. Passant per davant de la floristeria, la florista Carlene li va regalar unes flors vermelles pensant que eren del mateix color que el de la bandera nazi que fabricava, però en Barnard no captava aquelles indirectes. A mig matí, quan estava repassant els comptes de l’empresa, que eren bons gràcies als nazis, va rebre una trucada en el seu despatx d’un representant del partit nazi que li va dir que necessitaven moltes banderes pel 20 de març. Estranyat, va preguntar pel motiu d’aquell augment, pensava que per complir amb aquella comanda hauria d’agafar a un altre treballador. Esperant uns segons, el representant li va explicar en tot detall que el 21 de març es celebraria en un acte solemne a l’església de Potsdam la designació del nou govern dirigit per l’Adolf Hitler sota l’aprovació del president Paul von Hindenburg. Petrificat agafant amb força l’auricular perquè no li caigués, en Barnard va entendre que els nazis no estaven derrotats com pensava, tot el contrari, i sabia que utilitzarien tota la seva força per vendre a la població que ells eren els triomfadors.

Quan al vespre va tornar a casa i va explicar durant el sopar que a la fàbrica ara tindrien més feina i que tindria que buscar un altre treballador, per sorpresa de tots, en Fritz va saltar i li va dir que ell l’aniria ajudar. Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va dir que era impossible, que tenia que aprovar els últims exàmens del col·legi, però mentre es mirava la cara de tristor del seu fill va pensar que era una bona oportunitat perquè es distragués i entengués l’esforç del treball. Després de pactar que hi aniria a les tardes després de sortir del col·legi, en Fritz es va incorporar per uns dies a la plantilla de treballadors del seu pares. Va decidir anar a treballar perquè necessitava parlar amb algú, no tenia més ganes de quedar-se tancat a casa amb la seva amiga soledat, que s’havia tornat gelosa d’ell, i no podia esperar que els seus amics, en Georg i en Lou, acabessin les seves llargues i insofribles jornades laborals, que normalment acabaven pels voltants de quarts de vuit del vespre, per poder parlar amb algú. En Fritz necessitava en aquells moments el contacte humà com en Hitler desitjava el poder en solitari.

Des del primer dia que va posar un peu a la fàbrica com un obrer va ser tractat amb molt de respecte, treballava bé ajudant els altres, però es notava que no era un expert i, en Marwin, molt més experimentat, l’intentava ajudar tant com podia per tal de que no fiqués la pota. Però ser el fill de l’amo li tenia uns certs avantatges i quan estava cansat físicament el seu pare li feia fer treballs més lleugers com repassar factures o ordenar albarans, feina que se li donava més bé i li agradava més. D’aquesta manera en Fritz passava aquells difícils dies entre la fàbrica, el col·legi, la família i quedant els diumenges a la tarda amb els seus amics per anar a fer la cervesa en el bar Victorius, on en Lou, que es vestia amb el seu millor vestit negre, s’insinuava sense gaire sort a la Diane o a les noies que entraven al bar. De vegades sortia tot sol a passejar, però no hi havia manera de que deixés de pensar en la Galiana i en els seus últims moments. Sovint sortint de la feina anava al parc de la Belle-Alliance-Platz, on hi havia anat amb la Galiana, però enlloc de baixar per la Wilhelmstrasse baixava per la Friederichstrasse perquè feia més volta. Se seia en un dels bancs mentre recordava els moments que havia gaudit contemplant l’estàtua de la deessa Victòria de damunt de la columna i passejant per aquell petit parc rodó parlant de política i de les seves vides. Es mirava els nens que hi jugaven com ells havien fet en la seva època tot pensant que el destí havia sigut cruel amb ell.

El 12 de març de 1933, el règim alemany va homenatjar a les víctimes de la Primera Guerra Mundial en l’Òpera Kroll, la seu que substituïa el cremat Reichstag perquè tenia una capacitat per cent persones, però en Barnard, que hi estava convidat després de rebre una invitació enviada per en Goebbels, que continuava pensant que era un fidel seguidor del nacionalsocialisme, no hi va anar i es va quedar el dia tancat a casa llegint un poema de l’anarquista Erich Mühsam, que havia escrit a la presó després de la caiguda de la República dels Consells de Munic, on va ser membre del Consell obrer revolucionari. Curiosament, en aquells moments el poeta estava empresonat pels nazis per l’incendi del Reichstag.

El 21 de març tota la família va seguir per la ràdio la cerimònia de Potsdam, on es celebrava la configuració del nou govern a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirsche, que onejava les banderes fetes per la fàbrica Klein. En Fritz es va enfadar molt quan va sentir que els nazis atorgaven un perdó general pels delictes comesos durant el temps en què intentaven pujar al poder, i es va irritar de tal manera que va picar les parets del menjador perquè sabia que d’aquesta manera l’assassí de la Galiana era perdonat. Després de veure que estava fent un numeret davant de la seva família es va tancar a l’habitació enrabiat mentre es mirava entre plors el quadre de la seva xicota i no parava de demanar-li perdó per no haver-la protegit en aquell maleït dia. Impotent i desesperat, es va estirar al llit deprimit i abatut. En Barnard i la Luane patien des de baix pel seu fill, però també estaven molt preocupats per la situació política alemanya perquè no veien un bon futur.

El 23 de març, quan en Fritz sortia del col·legi i es dirigia cap a casa per canviar-se de roba per anar després a la feina, va sentir una cridòria i quan passava per la Pariser Platz va veure que molta gent es dirigia al Tiergarten. Encuriosit, va seguir a la gent i va veure que es concentraven al voltant de l’Òpera Kroll. En apropar-se als manifestant va veure que la majoria eren de tendència nacionalsocialista, molts portaven banderes nazis, cridaven consignes a favor del govern i entre ells hi havia membres de les SA armats fins les dents amb els seus uniformes de color bru, les seves corbates negres i les seves botes altes i negres. Posant-se entre ells per veure què passava mentre es mirava amb mala cara als homes de les SA, hi va veure el llibreter Martin cridant com un boig amb un dels seus diaris a la mà. Apropant-se cap a ell entre els crits de la gent, li va preguntar a cau d’orella què passava. Mirant-se’l content, el llibreter li va contestar entre els crits de la gent i mentre li agafava el braç perquè s’apropés a ell:

És la primera reunió del nou parlament alemany i la gent està emocionada per la nova Alemanya i vol que s’aprovi la Llei de Captació, una llei que donaria al govern alemany i a l’Adolf Hitler plens poders durant quatre anys per poder governar sense passar pel Reichstag amb total impunitat. Fritz, aquesta és la solució. No podem tenir el Parlament com l’hem tingut els últims anys. Ha sigut un desastre tot el què ha passat. Ells resoldran els nostres problemes i la nostra economia.    

Entenent que era el final del sistema democràtic, en Fritz estava estranyat de que en Martin fos allà amb ells, no anava mai a manifestacions per la por que el caracteritzava a donar la seva opinió, i li va preguntar mentre una dona grossa cridava eufòrica deixant-lo sort:

Però tu no eres pas nacionalsocialista, oi?

Fent-li el gest del silenci i mirant a banda a banda de que ningú l’hagués sentit, en Martin li va bufar a l’orella que no, que no ho era, però que les circumstàncies, la seva família havia patit greument les conseqüències de la crisi i encara recordava com l’havia abandonat la Sophie, l’hi havia fet creure amb coses que abans hagués combatut o insultat. Trist per aquell canvi del seu llibreter favorit, en Fritz va decidir deixar-lo allí, tot sol amb aquella gent, i va marxar cap a casa per després anar a la fàbrica. Quan sortia de la concentració va veure que entre els manifestants també hi havia aquella noia que s’havia trobat la nit de la crema del Reichstag. Mentre la mirava com feia la salutació romana en veure com un home de les SS onejava la bandera amb l’esvàstica, aquesta vegada amb la llum del Sol la trobava molt més bella; era una noia prima, alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, tenia unes cames llargues que no s’acabaven i tenia una cara molt bella i amable. Mentre la contemplava amb la boca oberta resseguint les seves cames, ella es va girar i se’l va mirar de dret en dret. Quedant-se durant uns segons amb les mirades clavades, en Fritz va tancar la boca i va marxar Wilhelmstrasse avall. Quan va entrar a la fàbrica li va dir en el seu pare el què havia vist, en Barnard va cridar rabiós i clavant un cop de puny a la taula del despatx:

S’han tornat tots bojos, això no acabarà mai més, volen assassinar l’intel·lectual per fer tornar a néixer la barbàrie.

La bogeria que deia en Barnard s’anava materialitzant dia rere dia mentre començaven a sortir les primeres flors de les plantes anunciant l’arribada de la primavera. El 28 de març, els nazis varen decretar il·legal el partit comunista, el KPD. En sentir la notícia al col·legi per uns seus companys, en Fritz es va posar molt trist davant del seu pupitre, tots els esforços que havien fet amb la Galiana perquè el partit fos un moviment fort i respectable a Alemanya, el més poderós d’Europa després del de la Unió Soviètica, ara quedava en un no res. Marx era acusat d’assassí i, com la Galiana, el comunisme desapareixia físicament d’Alemanya. Durant tot el dia en Fritz no va parar de rebre trucades de persones vinculades al partit comunista per tal de que els ajudés a amagar informació vital. Pensant només en ajudar com hagués fet la Galiana, a la seva habitació hi va emmagatzemar molts documents compromesos que varen salvar a molts dels seus antics companys de ser enviats en els camps de concentració, que pocs coneixien en aquells moments a part dels presoners polítics que feien els nazis. Mentre guardava aquells documents sense que ho sabés la seva família, va veure en una capsa la xapa de ferro de la Galiana i es va posar un altre cop molt trist pensant en la seva estimada. Sense energies, va fer un petó a la xapa mentre es posava a plorar i cridar estirat al llit mentre la seva família patia per ell en sentir els crits de desesperació.

Encetant el mes d’abril, els nazis varen organitzar aquell dia un boicot contra els establiments jueus. Des dels primers rajos de Sol, pels carrers de la ciutat els membres de les SA es passejaven militarment cridant consignes antisemites i es col·locaven davant dels establiments jueus per intimidar als possibles compradors. En saber que s’estava produint un boicot contra els jueus, la família Klein es va indignar i de bon matí varen rebre a la Klara, que els va dir que a la botiga de la Matilda hi havia dos membres de les SA esperant a la porta mentre insultaven a la botiguera. En el vidre hi havien dibuixat l’estrella de David i hi tenien penjat un cartell que deia:

Ni un Reichsmark pels capitalistes jueus, compreu als alemanys.

En Barnard es va indignar i va explicar aquell fet a en Fritz quan va baixar a esmorzar després de sentir l’aroma a cafè que havia fet l’Elise aquell matí. Veient que la Klara no marxava del rebedor mentre observava com parlava amb el seu fill, en Barnard la va convidar a una tassa de cafè. Assentant-se a la taula del menjador amb la tassa calenta com si fos a casa seva, la Klara es va prendre molt a poc a poc el cafè fent petits glops mentre anava observant totes les fotografies que hi havia el moble del menjador. Emprenyat de tenir-la a casa només per xafardejar, per fer-la fora en Barnard li va demanar que anés a la botiga de la Matilda per ajudar-la. Tal i com es va pensar, la Klara sense dir-li res més es va beure el cafè d’un glop i mirant el rellotge li va dir que tenia molta pressa perquè havia d’anar a comprar una cosa pel seu nebot al barri de Mitte. Al cap d’uns segons de que la Klara hagués marxat va tornar a sonar el timbre. Aquest cop era en Hermann, el fill dels pastissers que treballava de repartidor de diaris, que li va entregar a en Barnard el setmanari Der Stürmer, un setmanari antisemita dirigit per en Julius Streicher. Després de donar-li una generosa propina en el noi, es va llegir la primera pàgina del diari palplantat en el centre del menjador. En el primer article ja va llegir com es demanava fer boicot als jueus. Quan va arribar a la secció En la picota, que era sempre particularment obscena, es va indignar quan va veure que es denunciava als alemanys que sortien amb jueus. De seguida va saber que l’hi havia enviat Goebbels aquell diari i després de fer una llegida de monja al sofà no va poder suportar anar llegint al peu de cada pàgina la cita d’en Heinrich von Treitschke: Els jueus són la nostra desgràcia, i va llançar la revista a les escombraries i va sortir enrabiat a fora al carrer per veure quin ambient es vivia pel barri. Poca gent havia gosat sortir al carrer aquell matí i de seguida va veure als homes de les SA passejant pels carrers com policies vigilant a la gent mentre ensenyaven les seves porres. De lluny va veure que la botiga de la Matilda estava vigilada per més homes de les SA. Sentint impotència mentre s’ho mirava des de la vorera, va intentar convèncer a en Kurt perquè anés a comprar-hi alguna cosa per rebutjar el boicot, però els seus intents eren inútils, ningú desitjava anar al cementiri com un heroi. Quan va baixar cap a la Potsdamer Platz per comprar el pa li va demanar a la Carlene per anar a la botiga com sempre havia fet, però sense contestar-li la florista va tancar-li la porta als morros i al cap d’uns segons va tancar la floristeria i se’n va anar cap a casa. Després de veure que ningú li feia cas i de comprar al pa a en Richard, que no volia sortir de la pastisseria amb l’excusa de que feia massa vent, va tornar a pujar carrer amunt i va anar de dret a la llibreria del llibreter Martin, que també anava sovint a la botiga de la Matilda a comprar-hi verdures ara que feia dieta per intentar aprimar-se. Només entrar a la llibreria li va demanar que l’acompanyés a la botiga per comprar alguna cosa per tal d’ajudar a la Matilda. Amb la cara temorosa i assenyalant-li els camions de les SA que passaven onejant banderes amb l’esvàstica mentre cridaven consignes antisemites, en Martin li va contestar sense sortir de darrere del taulell:

Que ets boig? Jo de tu vigilaria el què fas? Que no saps que ahir els nazis varen entrar a la biblioteca del Tribunal Cameral de Berlín i varen arrestar a tots els jutges jueus que varen trobar? Alguns diuen que els varen matar, d’altres parlen d’uns camps de presoners. Jo no ho sé! Però jo de tu vigilaria el que faria. Jo no en vull saber res dels jueus. Tan debò marxessin tots a un altre país. Que marxin a Palestina, coi!

Indignat i impotent, en Barnard no va gosar replicar-lo i va marxar cap a casa sense comprar res i pensant només en posar en alerta a la família mentre mirava un altre cop a aquells homes de les SA que tanta por li feien.

Mentre en Barnard travessava el carrer per dirigir-se cap a casa, en Fritz s’estava mirant aquella escena des de la finestra de la seva habitació amb la mateixa ràbia i indignació que la del seu pare. Enfadat quan va veure que un membre de les SA clavava una plantofada a l’Anne en veure-la tirar les cartes a un senyor, el noi va sortir corrents de casa i es va dirigir de dret i decidit a la botiga de la Matilda per entrar-hi a comprar alguna cosa. Qui l’empenyia a fer aquella temeritat era l’esperit de la Galiana, que no marxava ni un segon de la seva ment. En veure’l entrar per la porta després de passar entre els dos guàrdies que vigilaven la porta, la Matilda es va quedar paralitzada de que aquell noi hagués fet aquella bogeria i li va fer senyals des de darrere del taulell perquè marxés, però ell no es va moure de la botiga i es va posar a buscar productes en els prestatges de davant del taulell. Amb molt d’orgull, la Matilda li va vendre patates, ous, cansalada i una mica d’all. En veure’l comprar i que no respectava els crits que li feien perquè marxés de la botiga, els guàrdies de les SA varen entrar enfurismats a la botiga, i després de tirar quatre llaunes al terra per espantar-lo el varen increpar i insultar, inclús li varen fer una petita empenta, però a en Fritz tant li feia la seva seguretat, segurament hagués preferit que l’haguessin matat d’un tret, i no els hi va dir i els va menysprear amb la mirada. En sortir de la botiga sense que l’haguessin colpejat, els veïns varen quedar meravellats de la gran gesta ja que es miraven aquell boicot amb indignació. Empesos pel coratge d’en Fritz en veure’l amb una bossa de la Matilda, una multitud de veïns com l’Otto, en Frank i la Margarethe, la Maria, i en Mark i la Diane varen anar a comprar a la botiga per ajudar a la seva botiguera. En veure’ls tots junts volent entrar a la botiga, els membres de les SA es varen espantar tant en veure a tanta gent que els volien desafiar que varen fugir de la zona sense demanar més reforços. Després de veure que unes quantes persones havien comprat a la botiga sense que els passés res, la Klara va entrar-hi per no ser menys i després ho va fer la Carlene, que minuts va tornar a obrir la floristeria en acabar de comprar. Molta d’aquella gent creia que en Barnard havia sigut qui havia demanat en el seu fill que anés a la botiga.

En retornar cap a casa, en Barnard, que continuava molt capficat per aquell boicot i pensava que el seu fill estava a dalt a la seva habitació, va intentar reunir a tota la seva família per explicar-los que no sortissin i va trucar a casa de l’Elisabeth per veure com estava el seu fill. En veure que en Fritz no baixava després de cridar-lo des de baix, va baixar l’Elise de la seva habitació i li va dir que en Fritz havia marxat feia cinc minuts. Esbufegant preocupat pensant que el seu fill havia fet una altra temeritat, va decidir anar-lo a buscar i es va tornar a posar la seva jaqueta de pana. Però en baixar el segon esglaó de l’entrada de casa va veure un camió d’homes de les SA avançant a un tramvia a tota velocitat i li va tornar a venir la por en el cos i no va gosar avançar més d’allí. Des de les escales es va mirar com les SA es movien d’una banda a l’altra del barri amb les camionetes i per no mirar-los es mirava les sabates negres que s’acabava de comprar a la botiga de l’Albert. Després de cinc minuts d’espera va veure que el seu fill tornava tant tranquil amb unes bosses de mà i es va pensar que havia anat a la carnisseria de la Maria a comprar salsitxes. Però quan va veure que havia anat a la botiga de la Matilda es va pensar que el seu fill s’havia tornat boig. En observar que el seu pare se’l mirava desconcertat des de les escales, en Fritz li va dir sense pensar-s’ho mentre obria la porta de casa:

Quedar-se a casa és de covards quan algú està patint!. Si ens ho mirem, patirem.

Sense paraules, en Barnard no va gosar dir-li res, se sentia malament per haver sigut un covard i es mirava per primer cop al seu fill amb admiració per aquell gest cap a la Matilda. En veure’l entrar per la porta amb les bosses de la Matilda, la Luane si que el va renyar per aquell acte dient-li que estava temptant a Déu i li va demanar que no tornés a fer una temeritat com aquella. Després de deixar les bosses damunt de la taula del menjador, en Fritz va quedar sorprès que l’Elise li fes un tímid somriure i anés a la seva habitació. En tornar, l’àvia li va donar un bitllet pel noi i li va donar les gràcies pel seu gest. Sense entendre la reacció de la seva àvia, mai havia mostrat cap interès polític, social o religiós, va agafar el bitllet de bona gana i se’l va guardar a la butxaca dels pantalons.

Abans de l’hora de sopar va sonar el timbre de casa. Era la Matilda que li volia agrair a en Fritz aquell gest portant-li unes quantes llaminadures per recordar-li el passat. Fent-la entrar en el menjador, la venedora els va explicar que abans de que vingués en Fritz tenia molta por; ningú entrava a la botiga, estava sent maltractada per les SA i patia per la seva pròpia seguretat. Inclús els va explicar que clients i amics de tota la vida com la Carlene l’havien insultat i increpat quan varen veure els homes de les SA a la porta de la botiga. Contenta, la Matilda va agafar la mà d’en Fritz i li va donar mil gràcies. Mentre plorava d’alegria però també de por pensant en el futur, va dir-li que era un exemple pel poble alemany. En Barnard, que se sentia malament per no haver actuat, sentia que era un covard enfront al seu fill, ell ja no era vist com un heroi per la família, la va convidar a sopar i va ordenar a la seva mare que fes un bon àpat. Sense pensar-s’ho, la Matilda va acceptar contenta aquella invitació perquè se sentia molt còmode en aquella respectable família que feia molts anys que eren amics i es va treure la seva jaqueta de pell negra. Els següents dies, el llibreter Martin es va sentir tant avergonyit per no haver ajudat a la seva antiga amiga que no va tornar a la botiga de la Matilda.

Tot i el fracàs general del boicot, el règim nazi no es va aturar en voler expandir les seves normes antisemites i va aprovar el 7 d’abril el Decret pel restabliment del Servei Professional, on tots els funcionaris varen córrer el risc de perdre la seva feina si no simpatitzaven amb el nou moviment. Tots els jueus varen ser expulsats o jubilats per una clàusula que deia que qualsevol funcionari o agent jueu que no hagués entrat en carrera després del 19 de novembre de 1918 havien de ser retirats del servei actiu. En Barnard, que tenia por de la reacció del seu fill, li va aconsellar que no fes més temeritats perquè el govern era molt poderós i no s’aturaria davant de res i menys davant d’un noi. En Fritz va entendre perfectament les paraules del seu pare, i li va prometre que transformaria la ràbia en esforç per estudiar tal i com ell transformava les matèries primes en mercaderies.

El 20 d’abril de 1933, dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 44 anys, es varen fer homenatges per tot Alemanya. A Berlín, en Joseph Goebbels va fer un discurs per la ràdio on va comparar la figura d’en Hitler amb la de l’Otto von Bismarck. En aquell moment en Barnard estava amb la seva família escoltant la ràdio a la biblioteca de casa, i quan va sentir aquella comparació es va posar tant furiós que es va mirar el retrat que tenia d’en Von Bismarck penjat a la paret i, a contracor, el va despenjar. No volia que a la seva casa hi hagués res que es pogués relacionar amb el nazisme, tot i que ell havia idolatrat al canceller de ferro i era conscient de que no tenien res a veure aquells dos personatges. En Von Bismarck desconfiava del nacionalisme i del imperialisme, tot i que hi desconfiava per les seves implicacions liberals i radicals. Reflexionant a la butaca aquella comparació, en Barnard va arribar a la conclusió de que un va unir Alemanya i l’altra la dividia. En els següents dies, com a acte de protesta davant d’aquella comparació que trobava horrible, en Barnard va tornar a donar permís als seus treballadors i en els seus fills perquè escopissin als teixits que eren venuts als nazis per després fer-ne banderes.

Per la norma del 25 d’abril de 1933, en què es limitava el número de jueus alemanys que podien treballar a secundària i a les universitats, en Fritz va perdre un dels professors que més li agradava, el senyor Herbert, el seu professor de matemàtiques i un home molt sensible amb els seus alumnes. Li va pujar un punt a la nota d’en Fritz perquè entenia que estava enfonsat per la mort de la seva xicota. En saber la notícia, en Fritz pensava manifestar-se davant d’aquella expulsió, volia fer una manifestació amb tots els alumnes, estava molt indignat per aquella injustícia, però era conscient de que al cap de dos mesos acabaria la secundària i aniria a la Universitat. També havia vist com la majoria dels professors havien ingressat d’un dia per l’altre a la NSLB, una lliga de mestres nacionalsocialistes fundada l’any 1929 pel mestre i gauleiter Hans Schemm. També va poder veure com canviaven la manera d’ensenyar. En Hermann Hesse era oblidat i es llegia reiteradament el poema d’en Dietrich Eckart: Desperta Alemanya. Finalment, tot i que alguns companys li varen demanar fer una protesta davant de tots aquells canvis, en Fritz va creure que li era més convenient estar-se quiet, tot era massa perillós pensava, inclús l’escola no era un lloc segur. Tot i no fer res, va parlar amb el senyor Herbert per donar-li tot el seu suport i va demanar en el seu pare que el contractés unes hores a la setmana com a professor privat per la Katrina, tot i que no li feia falta. En Barnard va acceptar la proposta del seu fill i més quan va saber la delicada situació econòmica d’aquell professor en perdre la feina. Mirant al seu fill, en Barnard  veia com es convertia en una persona compromesa amb la societat i amb els més dèbils, i donava les gràcies a la Galiana per haver-lo fet canviar. Era dels pocs del barri que continuava saludant a en Dannel quan anava agafat de la mà de la seva parella i dels pocs que respectava a l’Anne i en Wilhelm.

L’1 de maig de 1933 els nazis varen celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball, on es va fer una gran manifestació ambun  milió de persones a l’aeròdrom de Tempelhof, l’aeròdrom més gran del continent construït per l’Ernst Sagehiel. Durant l’acte, en Hitler hi va pronunciar un discurs dels seus. Tot i que varen ser convidats pels nazis perquè eren els qui teixien les banderes que onejaven a l’aeròdrom, la família Klein no va voler assistir a l’acte. Tancats a casa cadascú amb un llibre, en Barnard i en Fritz es varen posar molt tristos quan varen saber que molts dels seus treballadors havien anat a aquella manifestació. En Marwin, que també es va quedar a casa, els coneixia més bé pel seu contacte directe i ja s’ho imaginava que hi anirien. També varen anar a aquell acte en Georg i en Lou. La majoria dels treballadors que hi varen anar no ho varen fer perquè eren nacionalsocialistes, sinó que hi varen anar per veure de primera mà al nou canceller, que ja era considerat per molts com un pastor que guiava les ovelles cap a un nou camí. Quan varen tornar de l’acte organitzat per l’Albert Speer, molts d’ells varen començar a simpatitzar amb el nazisme, sobretot els va agradar les paraules d’en Hitler que deien que la classe obrera havia de formar part d’una única nació que s’havia d’identificar en la nova Alemanya. A més, estaven contents perquè els varen pagar una prima pel desplaçament i els varen oferir un dinar. Creien que per primer cop el govern s’identificava amb el moviment obrer i començaven a odiar tot el què representava la República de Weimar, considerada com a burgesa i antinacional. En el barri, la majoria de veïns que varen anar-hi varen tornar molt contents i convençuts. La botiguera Matilda va intentar obrir la seva botiga a mig matí, però la policia li va fer abaixar la persiana de males maneres mentre agents de les SA la increpava pel carrer insultant-la davant de la mirada dels veïns com l’Otto i de la Maria, que un altre cop varen preferir girar el cap abans que ajudar-la. Cada cop que la veia passejar per la mateixa vorera que la llibreria, en Martin es tancava a dins la llibreria per no haver de saludar-la com en el passat i davant de la Klara i de Carlene la insultava descaradament.

L’endemà de prometre que estarien amb els obrers, els nazis varen abolir a tots els sindicats, que tenien uns sis milions d’afiliats (un 85% dels treballadors tenien sindicat) i varen formar el Front del Treball dirigit per en Robert Ley, on tots els treballadors s’hi havien d’inscriure obligatòriament. Els treballadors de l’empresa Klein es varen unir en el nou sindicat orgullosos després de sentir el dia anterior a en Hitler i creien que estaven ajudant a construir aquella nova Alemanya que els prometien. De bon matí, en el despatx, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels en què l’informava de com havia d’administrar a partir de llavors la defensa dels treballadors. Els canvis no eren massa grans va pensar, però sabia que a partir d’ara els nazis tindrien el control dels treballadors i podrien entrar directament dins de totes les empreses. Després de comentar-li tots els canvis, en Goebbels li va suplicar que anés algun dia en algun míting o en una trobada perquè els treballadors i la gent del seu barri poguessin veure el seu compromís cap al nazisme. A contracor, en Barnard, que havia estat callat durant la conversa, li va prometre que ho intentaria, però li va posar l’excusa de que tenia massa feina fent banderetes. De fet continuava buscant nous clients per no haver de treballar pels nazis, però no trobava res que pogués substituir el volum de feina que li estaven donant. Abans d’acomiadar-se, el líder nazi li va dir en to amistós:

Aiii! Barnard, quan deixarà els seus modals burgesos? Que no veu que ara ha començat una nova Alemanya amb una nova nació més forta que mirarà pels interessos del poble? No pateixi tant pel mercat i mostri el què és realment verdader, el nacionalisme i el seu esperit. Pensi que vivim en el millor de tots els mons possibles.

Rient per dins mentre pensava que aquella última afirmació era ridículament optimista davant a una realitat que a diari tolerava noves atrocitats i actes criminals, en Barnard li va dir que tenia que penjar perquè el necessitaven a baix amb els obrers. Després de penjar el telèfon, en Barnard es va posar a trucar a nous clients per veure si li podien donar feina. A baix, en Marwin veia com els treballadors de la fàbrica simpatitzaven plenament amb la nova ideologia i tots varen deixar d’escopir a les banderes menys els dos treballadors jueus, que de cop varen ser insultats pels seus companys. Un dels treballadors sense cap motiu es va dirigir cap a en Gerd i li va donar una empenta que de poc el va fer caure a damunt les pues del teler que tenia al davant. En voler-li tornar l’empenta, el pobre Gerd va veure que els altres el miraven amb cara desafiadora i, impotent, va anar al lavabo a tranquil·litzar-se mentre uns altres treballadors l’insultaven i l’amenaçaven de cremar-lo a la foguera.

Durant aquells mesos de canvis, on els nazis anaven destruint ràpidament la República des de dins, la família Klein es va unir encara més, tots escoltaven les opinions dels altres i s’ajudaven en tot el què podien. En Fritz feia molts esforços per intentar tirar endavant, però el record de Galiana era molt present i molts dies es quedava tancat a la seva habitació recordant bells temps mentre es mirava el quadre que li va pintar per ell abans de morir o es quedava palplantat al pis de la Galiana esperant inútilment que ella en sortís amb el seu esplèndid somriure. Després de passar uns quants dies sense veure els seus amics, en Georg i en Lou es varen presentar a casa seva i el varen obligar a acompanyar-los sense dir-li a on el portaven. En un primer moment va pensar que el portaven a donar una volta pel Tiergarten com havien fet de petits, però el varen portar en un Congrés de Treballadors. Sense saber on entrava, va entrar a l’acte aspectant esperant veure un saló d’automòbils de la marca Mercedes, però quan va veure que tot el seu voltant estava ple de banderes nazis amb l’esvàstica va quedar impactat davant d’aquella escena estratègicament dissenyada per commocionar al públic. Sabent on era, va pensar en que probablement aquelles banderes havien sigut escopides per ell a la fàbrica i els hi va demanar en els seus amics marxar, no se sentia còmode en aquell ambient. Però en Georg, que per aquella època estava molt influenciat pel nazisme i per la seva escenografia, el va obligar a quedar-se agafant-lo per les espatlles prometent-li que només serien cinc minuts i que després anirien a fer una cervesa. Quedant-se immòbil i mirant tota aquella escena amb menyspreu, va esperar com els demés l’arribada del canceller alemany, que com sempre feia tard a aposta. Esperant mossegant-se les ungles dels nervis que passava per estar envoltat de membres de les SA, va continuar observant l’espectacle; tot estava dissenyat al mil·límetre amb les seves banderes específicament alineades, amb l’àguila nazi daurada de fons, amb els músics col·locats en una posició elevada mentre entonaven el Horst-Wessel-Lied, amb els membres de  les SA i les SS armats fins les dents envoltant l’amfiteatre i amb tots els jerarques nazis asseguts a davant mentre en Rudolf Hess esperava des de la tribuna d’oradors l’arribada d’en Hitler. Mentre anava donant voltes amb la mirada va veure que entre el públic hi havia aquella noia rossa que ja s’havia trobat en dues ocasions. Quan la noia el va veure després de repassar el seu maquillatge amb un mirallet que portava, aquest cop en Fritz no es podia moure d’allà al mig i ella es va apropar decidida cap a ell. Fent veure que mirava al sostre, en Fritz no va poder evitar que se li plantés a davant i ella li va dir sense saludar-lo:

Tu ets aquell noi que estava allà assentat mentre es cremava l’edifici Ballot, oi?

Impactat i mirant-li ara als ulls blaus, en Fritz, que patia que aquella noia l’acusés de comunista allà al mig, enmig d’una manada de llops va pensar, va veure que els seus amics s’apartaven d’ell pensant que li aniria bé relacionar-se amb una altra noia. En no saber què respondre-li, li va dir que aquell dia estava molt cansat de treballar i que no tenia ànims per caminar cap a les flames d’Hades. Mirant-lo de dalt a baix, ella, vestida amb un vestit vermell, perfectament pentinada i portant un braçalet nazi al braç esquerre, li va dir mentre es posava al seu costat dret:

Així, estàs apunt per sentir el nostre Führer? Et deus haver adonat de que és un gran líder? Ell ha estabilitzat en quatre dies la nostra malaurada economia destruïda pels maleïts comunistes i jueus amb un programa d’obres públiques en què l’economia està per l’interès nacional. Ara no és com abans per sort. Deus veure que vol convertir el nostre poble en el poble més culte? En un poble germànic.

Sense respondre-li res, veia que aquella noia era una fanàtica del nazisme i només desitjava que marxés i el deixés sol, i li va respondre amb un tímid somriure que no deia res. No deixant-lo de mirar fixament, la noia li va dir després de mirar l’àguila daurada que hi havia al fons:

Jo avui estic aquí perquè s’ha aprovat la creació del Frauenfront (Una organització femenina del nacionalsocialisme creada a petició d’en Robert Ley). Aquest govern també pensa en les dones.

Continuant no dient res, en Fritz va mirar al terra pensant que d’aquesta manera la noia marxaria davant d’aquell menyspreu, però va tenir la mala fortuna de que en Georg els va sentir, de fet no treia l’ull de sobre a aquella noia, i va respondre des de darrere per en Fritz en pla xulesc:

Noia, em sembla que no saps pas amb qui parles, ell, el noi aquest, és el qui fabrica totes aquestes banderes que veus, ell és dels més patriotes que hi ha aquí.  

Sorprès per la reacció del seu amic, en Fritz va dir-li amb la cara vermella que exagerava, però ella, impressionada i amb un somriure que a en Fritz li semblava malvat, li va dir canviant-li la veu per una veu més sensual:

Perdona, em sembla que no me presentat. Em dic Àngela, tinc 18 anys, (havia nascut el 28 de juliol de 1914), i fa només un any que visc aquí a Berlín. Jo sóc de Munic com el NSDAP.

Sense voler-li contestar, va veure que no li treia els ulls de sobre, uns ulls que imposaven respecte com tot ella, i li va contestar mentre li donava la mà fredament per saludar-la:

Em dic Fritz, sóc de tota la vida berlinès i he vingut aquí obligat pels meus amics, uns malvats com tots aquests.

En veure que la cridaven els seus pares, l’Àngela li va dir que esperava veure’l ben aviat i es va acomiadar de tots ells amb un somriure sensual i amb una picada d’ullet. Després de que es perdés entre la multitud, en Georg i en Lou li varen dir en to de broma que havia lligat amb una bavaresa, però en Fritz els va contestar amb fermesa que en el seu cor no hi havia espai per una altra dona. Volent marxar després de tanta tensió que havia passat, de cop va sentir com sonaven les trompetes i va veure que sortia en Hitler després de que en Hess anunciés la seva arribada des de la tribuna dels oradors. De seguida el canceller alemany es va posar davant del micròfon i va començar el seu discurs on va parlar del seu passat, dient que havia sigut un obrer com ells i un soldat com les masses. Entre paraules i paraules, la multitud anava cridant entre aplaudiments Sieg Heil!. Mirant-s’ho amb resignació mentre sentia els Sieg Heil que se li posaven al cap, en Fritz va quedar molt impactat per aquell míting, els comparava amb els que havia fet amb els comunistes; més senzills, amb menys banderes i menys escenografia i no tant emotius. Però quan va pensar amb el seu passat li va venir la imatge de la Galiana. Creia que l’estava traint estant en aquell acte i a sobre havia parlat amb aquella noia, a qui considerava molt bella físicament, i va fugir d’allí corrents deixant a en Lou i en Georg a l’acte mentre cridaven amb la resta: Sieg Heil.

Sortint com s’hi hagués vist un fantasma, en Fritz va pensar en refugiar-se a la biblioteca de la Universitat Humboldt, que tenia per aquells moments 934 volums, per passar-hi la tarda. El noi volia entrar en contacte amb la cultura després de sentir tantes barbaritats. Després d’agafar el tramvia es va dirigir a la Bebelplatz i en entrar a l’enorme biblioteca freda es va posar a llegir el Hamlet d’en William Shakespeare o d’en Francis Bacon perquè tenia ganes de llegir una tragèdia, com creia que era la seva vida en aquells moments. Després d’asseure’s en una cadira de davant d’una taula rodona, va veure com uns estudiants nacionalsocialistes del NSDSTB acompanyats per les SA entraven de cop a la biblioteca fent un gran enrenou i començaven a agafar llibres per emportar-se’ls a fora al carrer. Sense entendre ben bé què passava, va deixar el Hamlet amb  el seu fantasma i va sortir de la biblioteca. Espantat va veure com una multitud estava concentrada a la Bebelplatz cridant consignes contra els jueus. En apropar-se cap a aquella gent va veure que estaven concentrant a uns 20.000 llibres enmig de la plaça de l’Òpera, davant de la Universitat Frederic Guillem, i va observar que aquests llibres eren d’entre altres d’en Karl Marx, d’en Sigmund Freud, la Helen Keller i el poeta del segle XIX Heinrich Heine, que havia escrit: Allí on es cremen llibres, s’acaba cremant també persones. Sense entendre res, va observar que el llibreter Martin estava davant d’aquells llibres llançant esvarat uns quants llibres de la seva llibreria a la pila. Eren tots d’autors jueus menys el de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front. Veient com el seu grassonet llibreter volia tornar acontentar el règim, en Fritz se li va apropar i mentre es mirava com el llibre que l’hi havia comprat a la Galiana anys enrere pel seu aniversari quedava reduït a cendres, li va preguntar perquè ho feia ja que hi perdia diners fent aquell acte de fe irracional. Mirant-lo atentament i amb els ulls com unes taronges, en Martin li va contestar tremolós mentre llançava amb fúria un últim llibre, la novel·la pacifista titulada Krieg, d’en Ludwig Renn, a les brases:

Em d’acontentar al nou règim, ells són els qui ens guien ara, i sí toca cremar la nostra literatura la cremarem com s’havien cremat les bruixes. Això ja no importa.

En voler-li contestar que estaven bojos es va tenir que apartar de davant de la pila perquè uns estudiants varen començar a fer balls indis mentre tiraven gasolina sobre tots aquells llibres. Amb aquells balls va sonar l’himne nacional i es va encendre la foguera. Veient els balls sota la llum de les fames, en Fritz es va apartar del costat d’en Martin, li feia fàstic el què havia fet, i va veure que a l’altra banda de la pila de llibres hi havia el professor de pedagogia de la Universitat de Berlín, l’Alfred Baeumler. Tornant a mirar aquelles flames que il·luminaven la plaça després de que canviessin l’himne nacional per l’himne del NSDAP i el segon himne d’Alemanya, el Horst-Wessel-Lied, en Fritz va pensar que estaven enfosquint la cultura alemanya. Al cap d’uns minuts va aparèixer una caravana de cotxes que provenien de la Porta de Brandenburg. Entre les persones que varen baixar dels Mercedes negres hi havia en Joseph Goebbels vestit amb la seva clàssica gavardina, però feia una cara de pomes agres perquè no havia pogut aconseguir en una reunió amb altres dirigents i altres ministres més competències pel seu Ministeri de Propaganda. Després de baixar ràpidament del cotxe amb desaires es va dirigir al centre de la plaça acompanyat per un guàrdia i va fer un discurs antisemita davant d’una taula amb micròfons al damunt i embolicada amb una bandera nazi mentre el públic cridava el ja habitual Sieg Heil. Mentre el ministre deia que l’època de l’intel·lectualisme jueu havia acabat com la República de 1918 i que començava el triomf de la Revolució alemanya d’un munt de cendres, en Fritz pensava en sentir-lo que era curiós que un home que s’havia doctorat en Filosofia i Literatura participés en un acte en què s’assassinava a la Literatura i a la Filosofia. Abans d’acabar el seu aïrat discurs, en Goebbels va veure que entre la multitud hi havia en Fritz i va pensar content que la família Klein aprovava tots aquells actes. Mirant atentament les flames per fer veure que no mirava a en Goebbels, el noi, cansat de sentir tants Sieg Heil i de veure a tanta gent llançar els llibres a la foguera com si fossin troncs, es va adonar que era tard i va pensar que la seva família patiria per ell i va tornar cap a casa. Obrint pas entre la multitud per arribar a la vorera de l’Unter den Linden, va sentir per últim com en Goebbels cridava rabiós Sieg Heil per acabar el seu discurs. En sortir de la plaça abans de que la gent desfilés cap a casa va veure a uns quants corresponsals estrangers amb els seus blocs de notes i amb unes cares de desconcert davant del què estaven veient. Mirant-los amb atenció com prenien les seves notes, en Fritz es va esgarrifar pensant que estaven donant una imatge terrible a l’estranger. No traient-se aquelles cares de la seva ment, va agafar un tramvia que el va portar a la Potsdamer Platz.

Després de baixar a la Potsdamer Platz va anar de dret a casa seu mentre anava mirant les estrelles i el Sol dels gitanos. En entrar a casa es va dirigir ràpidament a la butaca del seu pare a la biblioteca privada i li va explicar tot el què havia vist. Pensant una estona en silenci amb un bolígraf a la mà, en Barnard li va dir sense embuts:

El poble alemany ha perdut la raó, esperem que sigui capaç de tornar a la civilització algun dia i ens puguem perdonar.

Durant les últimes setmanes de maig, en Fritz es va passar els dies tancat a la seva habitació estudiant pels exàmens finals. En aprovar-ho tot, va treure molt bones notes, va ser admès a la Universitat Humboldt per estudiar Medicina. Va ser el seu primer moment de felicitat després de la mort de la Galiana, que tenia ben present, sabent que ella estaria molt orgullós d’ell. Per en Fritz era un somni estudiar a la mateixa universitat que en Hegel, de qui pensava que tot alemany s’hi havia posat al llit al menys un cop, d’en Marx, el gran oblidat d’aquella època, i d’en Schopenhauer, l’absent en aquell moment. En Barnard, també molt feliç, era el seu primer fill que anava a la Universitat ja que en Marwin va deixar els estudis per dedicar-se a la fàbrica per heretar-la algun dia, va decidir que ho anirien a celebrar en el restaurant Aschlinger, a uns deu minuts de distància del Reichstag.

Tota la família, inclosos els avis, els tiets Friedrich Klein i la seva esposa Gisselle Klein, amb el seu fill Gottfried, i la tieta Greta Fischer, varen anar al restaurant. Mentre dinaven espaguetis a la bolonyesa per en Gottfried, en Fritz feia tots els possibles per fer veure que era feliç i la Luane no parava de dir l’orgullosa que estava del seu fill mentre ensenyava davant de tots les seves notes excel·lents. Tots l’intentaven animar, però mentre es bevia una copa de vi francès que en Barnard havia demanat, va veure que quatre taules més avall hi tornava haver aquella noia, l’Àngela, que estava dinant amb la seva família. Intentant amagar-se d’ella, va dissimular tant com va poder la seva presència i es va estar tot el dinar callat, però, a les postres, on menjaven un Baumkuchen (pastis de xocolada) amb un cafè, va ser vist per aquella noia, que no va dubtar en aixecar-se de la seva taula i en anar-lo a saludar a la taula on estaven. En mirar-se-la palplantada davant seu, en Fritz veia en ella una imatge diabòlica, sabia que era una nacionalsocialista convençuda, i intentava esquivar-li la seva penetrant mirada mentre la saludava fredament. En Gottfried, que només tenia catorze anys, va quedar impactat per la bellesa d’aquella noia i li va dir entusiasmat que estaven celebrant que en Fritz aniria a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina. Després de que es trenqués el gel, l’Àngela va deixar de mirar a en Fritz amb aquella mirada i els va preguntar si eren de la zona. Pensant que era una amiga de l’institut, la Luane li va respondre que vivien a prop de la Potsdamer Platz i ella els va dir que vivia a prop de la zona, més al sud, a l’Anhlater Strasse, i que feia poc que vivien allí. Després de preguntar-los pel barri i per on podia trobar determinades botigues, l’Àngela li va demanar a en Fritz amb una altra mirada penetrant si algun dia li podria ensenyar el barri perquè no havia tingut temps per passejar-s’hi ja que no coneixia a ningú. Impactat per l’atreviment d’aquella noia davant dels seus pares, en Fritz va dir-li que tenia molta feina i que no tenia temps per passejar. Però la Luane, que li va agradar aquella noia i pensava que seria una bona manera perquè el seu fill passés el dol que portava, tot i que pensava que aquella noia vestia massa atrevidament, se li veien massa les cames i el seu escot, li va dir que estava de vacances i, repassant-se el vestit de a la noia, li va dir que passés un dia per casa i que en Fritz l’acompanyaria allà on volgués. Intentant fer callar la seva mare sense èxit, la Luane va anotar en una tovalloleta de paper la direcció de casa i en Fritz es va quedar vermell mentre es posava les mans al darrere del clatell esbufegant d’impotència. Després de guardar-se la nota a la regatera, la noia els va tenir que deixar, la seva família ja pagava el compte. Abans de marxar li va dir a en Fritz mentre li picava l’ullet:

Espero que ens veiem ben aviat, tinc ganes de conèixer aquesta ciutat i estic segura de que seràs un excel·lent guia com seràs un excel·lent metge!

Després de que marxés amb la seva família, en Gottfried no parava dir que aquella noia era molt maca i mirant-se a en Fritz li va dir que si no volia quedar amb ella ja hi quedaria ell. En Barnard, que entenia que el seu fill no estava còmode en aquella situació, va canviar de tema per parlar de boxa i d’aquesta manera va acabar aquell dinar.

El 29 de maig, mentre el govern alemany aprovava la Llei de Confiscació de les Propietats Comunistes, l’Àngela va trucar el timbre de casa dels Klein. La Luane va ser l’encarregada d’obrir la porta i de fer-la passar al menjador mentre en Fritz estava a dalt a la seva habitació despreocupat mirant el quadre de la Galiana amb la xapa de ferro que l’hi havia de portar bona sort a la mà. Tota la família la va anar a saludar, fins i tot en Barnard es va aixecar de la seva butaca per saludar-la, i la Luane va cridar des del menjador a en Fritz perquè baixés. Però, després d’esperar uns minuts, en Fritz no baixava de l’habitació. Veient que el seu fill li estava fent perdre la paciència mentre la noia esperava en el sofà, la Luane el va anar a buscar i se’l va trobar estirat al llit amb la mirada fixa al quadre. Entrant a l’habitació després de picar la porta amb la mà, li va dir que fes el favor de baixar a rebre la seva nova amiga, però en Fritz, amb una mirada gèlida, li va dir amargament que trobava terrible que li demanés això sabent pel què estava passant. Canviant-li la cara per una més amable, la Luane es va asseure al llit i li va dir mentre li tocava la cama esquerra:

T’entenc més del què et penses, no t’estic demanant que oblidis a la Galiana, no ho vull que ho facis, per nosaltres també era única, era especial per tothom qui la coneixia. Entre llàgrimes recordant a la Galiana, li va dir: Però tens que refer la teva vida, tens que continuar vivint, és el què ella hagués volgut, no et quedis tancat per favor, no et demanem res més. Escolta’m, no l’oblidis mai, no estimis mai més a cap dona si tu vols, però viu, és el que la Galiana et demanaria ara mateix. 

Sense ganes, pensant que la Galiana trobaria detestable que quedés amb una nazi, va canviar-se amb uns segons de roba, es va afaitar i va baixar a baix amb desaires i amb una camisa blanca arrugada. En veure a l’Àngela en el menjador esperant en el sofà va observar que la noia anava vestida molt atrevidament amb un vestit verd curt que ensenyaven les seves llargues cames i anava molt maquillada amb els llavis pintats de color cirera per anar a donar una volta al parc. Mentre li donava la mà per saludar-la, el noi no deixava de pensar que alguns dels veïns pensarien que anava amb una prostituta. Després de quatre paraules varen sortir a donar una volta mentre en Barnard resseguia amb la mirada com les cames d’aquella noia marxaven de la seva llar i de la seva vista.

De seguida que varen sortir al barri, l’Àngela va mostrar una energia que deixava esgotat a en Fritz. No parava de parlar-li de Berlín i de la seva Catedral, però el noi, que continuava desinteressat amb aquella cita, es limitava a donar-li quatre dades del barri. Passejant tranquil·lament per davant de la floristeria de la Carlene, que per mala sort d’en Fritz hi havia dins la Klara que no els hi va treure l’ull de sobre en veure’ls, li va explicar que a la Leipziger Strasse va ser el primer carrer de la ciutat en tenir llums elèctrics i que era un carrer molt viu en comerç i amb molta gent. Després de senyalar-li on eren els magatzems Wertheim, la va portar a la Potsdamer Platz perquè es perdés entre la gent. Allà l’Àngela es va atabalar amb tant moviment de gent que anava a la feina, amb els tramvies que passaven constantment, igual que els cotxes, els carruatges i els autobusos, mentre en Fritz li explicava que en aquella plaça va ser on es va posar el primer semàfor d’Europa. En quedar aclaparada i farta de tant moviment, no parava de rebre espentes de gent que volia agafar el tramvia, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar a la Porta de Brandenburg per estar més tranquils. Estant-hi d’acord varen pujar carrer amunt. En veure a en Wilhelm a la cantonada de la Vosstrasse en Fritz s’hi va aturar un segon per escoltar-lo tocar amb el seu saxofon, però l’Àngela, amb cara de menyspreu cap a aquell pobre noi que cada dia anava més estripat, el va empènyer a continuar pujant carrer amunt. En arribar a la Porta, ella el va voler impressionar en explicar-li que la Porta es va construir seguint el model de l’Acròpolis d’Atenes i que en Napoleó es va endur l’estàtua de bronze de la Porta a París, tot i que l’emperador francès es volia endur tota la Porta però que no li va ser possible. Deixant a en Fritz amb la boca oberta, li va dir que després de la derrota francesa, el 1814, l’estàtua va tornar i que per això la plaça es diu Pariser Platz. Impressionat per la dada, la desconeixia amb tanta exactitud, en Fritz es va limitar a dir-li mirant la plaça, que havia vist la tomba d’en Napoleó i que li semblava un boig nacionalista mentre recordava per dins el seu viatge a París amb l’estimada Galiana. Colpida per haver sentit dir boig nacionalista, l’Àngela se’l va mirar i li va dir:

I qui no és un boig nacionalista en aquesta vida? Hi ha alguna cosa més bella que morir pel teu poble? 

Escopint al terra sense gaires modals per demostrar-li que no tenia cap interès en ella, en Fritz no la va voler contestar perquè recordava com la Galiana li havia dit que el nacionalisme només era una invenció de la burgesia. Veient que ella volia una resposta,  es va limitar a contestar-li:

Aquell home era un boig sense raonaments, un megalòman. Com un senyor que va amb un Mercedes negre.

Fent-li que no amb el cap, l’Àngela li va contestar mentre el feia entrar a la Pariser Platz:

Jo no penso igual, segurament tenia molts defectes, com el d’odiar a en Von Humboldt perquè era més aclamat i més admirat que ell, però en Napoleó era un enamorat del Werhter d’en Goethe, la considerava una gran obra de la cultura europea, i has de tenir en compte que el nostre nacionalisme va sorgir com una reacció al seu imperialisme i per mi, només per això, ja és mereix tot el meu respecte.

No entenent el perquè, creia que estava dient una tonteria, va decidir continuar caminant en silenci i la va portar a l’Unter den Linden, on l’Àngela el va anar aturant a cada botiga de roba, tot i que no va comprar res, mentre ell es limitava a donar-li quatre dades històriques, com que aquella avinguda 350 anys enrere era un camí de carro que anava des de l’illa Spree a una zona de caça del Tiergarten. Després de caminar una mica més a l’est es varen aturar al Palau Reial, on l’Àngela li va confessar que ella era monàrquica, però que amb l’Adolf Hitler estava satisfeta per haver trobat a un nou führer que els reconduiria cap a una unitat del poble. Cansat d’aquella noia i de la seva xerrameca nacionalista, en Fritz, que continuava sense ganes de dir-li com li repugnava el nazisme, es va mirar el rellotge d’una parada de tramvies i li va dir que feia tard, que els seus amics l’estaven esperant. Sense entendre les presses, ella volia anar a prendre un cafè amb ell per saber més coses de la seva vida, l’Àngela li va agrair que el portés en aquella zona i li va dir que esperava que li tornés a fer de guia en breu. Sense contestar-li ni que sí ni que no, en Fritz li va fer un gest amb el cap per acomiadar-se’n i va marxar tant ràpid com va poder per l’Unter den Linden baixant després per la Wilhelmstrasse. Però no marxava a veure als seus amics com havia dit, sinó que se n’anava cap a la plaça Belle-Alliance-Platz per recordar a la seva difunta xicota. Creia que li estava fent el salt quedant amb l’Àngela, a qui sense voler mirava l’escot.

Mentre en Fritz estava al parc plorant i recordant a la Galiana, l’Àngela tornava cap a casa seva caminant a poc a poc. Quan va passar la Potsdamer Platz es va trobar amb en Georg i en Lou que sortien ben alegres d’un bar. Ella no va dubtar en cridar-los en veure que no la veien i en aturar-se els va preguntar on era en Fritz. Sense entendre res, els dos nois es varen limitar a contestar-li, mentre li miraven sense gaires modals l’escot, que amb ells no havia pas quedat i que no l’havien vist. Enfadada perquè l’havia mentit, va picar amb el peu dret al terra i va dir enrabiada que en Fritz l’havia enganyat. No deixant-la de mirar amb ulls de desig, en Georg la va agafar pel braç i li va dir en to provocador pensant que aquella noia podria ser per ell:

Escolta, no se si ho saps però t’explicaré una cosa d’en Fritz que no vull que li diguis que t’ho he dit. Ell acaba de perdre a la seva xicota, la varen matar en una manifestació, els dos eren comunistes, no eren com nosaltres dos, no sé si m’entens?.

Impressionada de que en Fritz fos comunista, va entendre de seguida el seu comportament, però en seguit va simpatitzar amb ell per haver perdut la seva xicota, tot i que continuava no entenent com podia ser comunista. Veient llavors que en Georg se li acostava amb no tantes bones intencions, ja tenia el braç repenjat a la seva espatlla i el baixava cap a la cintura, ella se’n va separar bruscament i li va dir contundentment:

No passa res que sigui comunista, la paraula nazi porta per analogia el terme sozi, que designa als socialistes. Ell no ha entès bé el socialisme. Es massa jove i massa innocent.

Després d’aquestes paraules, l’Àngela va continuar baixant carrer avall per tornar a casa pensant que esperaria uns dies però que tornaria a casa dels Klein i l’intentaria convèncer de que ella no era la substituta de ningú i que seria una amiga que l’ajudaria en la seva època de dol. L’Àngela se sentia atreta per en Fritz, a part de que el trobava maco, de fet era molt ben vist per les noies, li agradava la seva posició social i econòmica, sobretot li encantava que fes les banderes nazis. A més, aquell dia li va agradar veure que era un noi culte, però també li havia atret el seu caràcter enigmàtic. L’Àngela pensava en el tema econòmic perquè la seva família era de classe obrera i per culpa de la crisi es varen veure obligats a venir a la capital perquè el seu pare havia trobat una feina, tot i que en unes condicions terribles amb unes jornades laborals interminables i amb un sou molt baix. Ella treballava de cambrera unes hores en un bar del sud de la ciutat, en el barri de Mareiemfede, per ajudar a la família i per culpa de l’economia familiar no va poder estudiar com ella hagués volgut.

Durant els següents dies en Fritz va estar tranquil a casa amb la seva família preparant-se per anar a la Universitat Humboldt i elegint les signatures que estudiaria. No deixant de mirar els nous llibres mentre es refugiava de la forta calor, tenia clar que volia ser metge de família per ajudar als seus veïns i amics. Però en prous feines sortia de casa; només sortia d’en tant en tant a comprar a la botiga de la Matilda o anava a la llibreria d’en Martin a comprar algun llibre de medicina per estudiar, tot i que en Martin sempre l’intentava convèncer perquè es quedés el Mein Kampf o El treballador, una obra per l’escriptor Ernst Jünger, en què feia apologia d’un soldat treballador. Un dia es varen mosquejar perquè en Martin li va aconsellar que es quedés el Protocol dels Savis de Sió traduït per en Theodor Fritsch i en Ludwig Müller, àlies Gottfried zur Beek, perquè volia que veiés la maldat dels jueus i la seva conspiració per dominar al món. Examinant-lo per alt i llegint només quatre paràgrafs dels 24 capítols que tenia, en Fritz el va fer enfadar quan li va dir amb cara de pocs amics que era un libel redactat per la policia secreta tsarista, la Ojrana. Sense voler-s’ho creure i pensant que l’estava enganyant com els jueus, en Martin li va girar la cara i es va posar darrere al taulell per servir a la Klara. Durant uns dies no el va voler saludar i cada cop que el veia pels vidres de la llibreria pensava que aquell comunista no tenia solució i que anava malencaminat. En Fritz sovint també quedava amb en Georg i en Lou; anaven a fer una cervesa al bar de l’Hotel Esplanade, on els dos nois no paraven de parlar de noies i li explicaven que volien reunir molts diners per anar al Saló Kitty, un prostíbul de luxe, però en Fritz en aquells moments patia per no trobar-se a aquella noia, l’Àngela, que la trobava excessivament atrevida, impertinent i mal educada, tot i que la trobava físicament molt bonica. Per la seva part, en Barnard intentava sense èxit trobar nous clients per desfer-se dels nazis i en Marwin cada dia anava agafant més el control de l’empresa pensant que en un futur seria seva tal i com volia el seu pare.

El 15 de juny de 1933 en Fritz estava com cada tarda a casa avorrit vaguejant entre la cuina, el menjador i la biblioteca quan de sobte va sonar el timbre. En obrir la porta va veure que hi havia l’Àngela, que anava amb un vestit vermell curt i perfectament maquillada i perfumada. En veure’l i abans de que ell pogués dir alguns cosa, ella el va saludar molt amablement i ell la va saludar amb desaires. Amb una cara de pomes agres, en Fritz li va dir que estava molt enfeinat per sortir avui, però l’Àngela li va dir ràpidament abans de que en Fritz pogués dir una paraula més i li tanqués la porta als morros:

Escolta noi, no se perquè creus que se’t vull lligar, ser el què t’ha passat i ho trobo molt trist i et comprenc, però per això no m’has de menysprear com si fos una remera.

Abans de contestar-li, la Luane va sortir de la cuina, havia sentit tota la conversació, i va dir-li en el seu fill que aquella noia tenia tota la raó i la va convidar a que passés a seure en el menjador mentre en Fritz es quedava dret sense dir res agafant el pany de la porta. Mirant-lo fixament als ulls, l’Àngela li va demanar a en Fritz si la podia acompanyar en un espectacle a l’aeròdrom de Tempelhof perquè se celebrava el Dia Nacional del vol. Quan li anava per dir que no, va cometre l’error d’estar uns segons callat per inventar-se una excusa i la Luane va aprofitar el descuit del seu fill per dir-li que en Fritz l’acompanyaria sense problemes i amb molta il·lusió. Obligat per la seva mare, se’n va anar de dret a la seva habitació a canviar-se mentre ella s’esperava amb la Luane al menjador. En Barnard, que estava assentat a la seva butaca llegint l’últim número del Der Angriff, no deixava ni un segon de mirar de reüll a l’Àngela. Després de mirar-lo un parell de cops, la Luane va veure que el seu marit no parava de mirar les fines cames de l’Àngela, el seu vestit curt, el seu escot i la seva cintura prima. Mentre esperaven, la Katrina, que estava a la taula del menjador escrivint una carta d’una amiga, no parava de fer-li preguntes impertinents a la noia sobre moda, i ella li responia molt amablement davant de la taula i li deia que algun dia li ensenyaria a maquillar-se com les noies. Tots els hi agradava aquella noia per un motiu o per un altre, menys a l’Elise, que se la va mirar amb menyspreu quan va sortir de la cuina per anar al lavabo. En veure que la Katrina molestava amb les seves preguntes, l’àvia va agafar a la Katrina per portar-la a l’habitació perquè acabés la carta i va dir en veu baixa, però amb la suficient força perquè la sentissin:

Aquesta es creu molt maca, però en quatre dies li caurà el cul i els pits.

En sentir-la, l’Àngela va aguantar estoicament palplantada al mig del menjador, que li semblava espectacularment gran comparat amb el de casa seu i quedava meravellada en veure la llar de foc. Quan va baixar en Fritz es va apropar al seu pare, que li va donar una bona quantitat de diners perquè convidés després aquella noia a sopar, però en Fritz li va dir a cau d’orella:

Pare, és nazi aquesta noia!.  

Mirant-se la noia un cop més, en Barnard li va contestar sense embuts:

I qui no ho és a l’actualitat? Tots s’han tornat nazis! Mirant que la seva esposa no el veiés, li va revelar un secret que tenia amb ella: No li diguis que t’ho he dit, però la teva mare abans de coneixem era una devota catòlica, anava cada diumenge a la catedral catòlica de Santa Eduvigis, i mira-la ara, mai més hi ha anat. Tots canviem Fritz! Tots!. 

Reflexionant al costat de la butaca del seu pare, en Fritz va entendre perquè un dia jugant amb la Galiana per la casa havia trobat amagat en un armari una creu de Crist i una vella Bíblia. Sense dir res més, els dos nois varen marxar cap al sud de la ciutat després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz. Quan eren fora, en Barnard es va aixecar per anar a ensumar el què estava cuinant la seva esposa, li havia promès que li cuinaria el seu plat preferit, xai amb patates i cebes. En veure la seva esposa de cara als fogons cuinant, la va agafar provocativament per la cintura, però en veure que li estava cuinant pastanagues bullides va quedar blanc de cop i la va deixar de la cintura quedant molt desil·lusionat. Deixant de remenar l’olla, la Luane se’l va mirar i li va dir amb el cullerot a la mà:

Sí, pastanagues, sí, perquè em sembla que tens problemes a la vista. Et veus com un jove com en Fritz i que pots lligar amb noies joves i no veus les canes i les arrugues que portes. 

Enfadat, li va dir que no sabia de què li parlava, si que ho sabia de fet, i la Luane li va dir rabiosa:

Eren maques oi les cames de la noia? Si se’t queia la bava com un nen petit! Que et pensaven que no ho veia?

Disgustat i sense voler discutir una evidència, va tornar a la seva butaca pensant que aniria a dormir amb el ventre buit, tal i com va ser.

Mentre en Barnard llegia el diari desil·lusionat, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir a peu cap a l’espectacle després de baixar a la parada de l’aeròdrom. En Fritz semblava poc animat, però l’Àngela no parava de xerrar i xerrar sobre la ciutat i sobre la seva vida a Munic. Li explicava que estava molt feliç d’estar en una ciutat que seria la capital mundial i que estava contenta d’haver-la conegut a ell i a la seva família. En arribar a l’aeròdrom es varen asseure a la tribuna amb tots els demés, que estaven ansiosos per veure l’espectacle. Mirant al públic, en Fritz va reconèixer a primera fila a en Hermann Göering, que estava dirigint l’espectacle amb el seu uniforme de color plata i lluent amb xarreteres daurades i ple de medalles militars, entre elles la Pour le Mérite, la medalla que l’hi feia més il·lusió lluir. L’Àngela, descaradament i sense tacte, li va dir que en Göering també havia perdut a la seva estimada, la Carin Göering, que havia mort el 1931 per tuberculosis. Quan li anava a dir que havien sigut de mal gust les seves paraules, en seguit es varen sentir els motors dels avions i els aparells es varen començar a enlairar. Impressionat, en Fritz, que no havia volat mai, li semblava fantàstic aquell espectacle i seguia amb passió a cada un dels aparells sense pensar que eren caces militars que provocarien tants morts anys més tard. En escapar-se-li un somriure en veure una maniobra aèria, l’Àngela va cridar deixant sord al pobre home del costat:

Per fi! Per fi has somrigut, ja era hora noi! Em pensava que havies assassinat l’humor!

Rient encara més, en Fritz li va contestar:

Home, és normal, sóc un bon alemany jo, i com un bon alemany no m’agraden les comèdies i prefereixo les tragèdies.

Rient tímidament, l’Àngela li va clavar abans de tornar a posar la mirada sobre els avions:

El somriure és l’idioma universal dels intel·ligents.

Era el primer cop que en Fritz se sentia còmode amb aquella noia, tot i que no hi volia res més que una amistat, però ella, en veure que li havia agafat confiança, li va fer insinuacions més provocatives assentant-se més arrambada a ell, cosa que el va posar més nerviós perquè veia perfectament la bellesa d’aquella noia i intentava no mirar-li el provocatiu escot. Mirant les piruletes que feien aquells aparells, l’Àngela li va comentar que ella amb la seva família anaven a veure com aterraven i s’enlairaven els avions de l’aeròdrom d’Oberwiesenfeld. Després de l’espectacle, que va deixar sense paraules a en Fritz, varen anar a prendre una cervesa de la marca Paulaner a una cerveseria propera a l’aeròdrom. En entrar-hi, en Fritz va notar que totes les mirades dels clients de la taverna se centraven en la seva nova amiga i es va començar a posar-se neguitós des del seu seient fins que va cridar enrabiat:

Que no teniu enlloc més a on mirar?

En veure l’advertiment, a part de que Fritz era un noi atlètic i fort, tots es varen girar i varen deixar de mirar-la, tot i que alguns ho feien de reüll com de vegades també ho feia en Fritz. Demanant la cervesa, l’Àngela es va sentir afalagada per aquell gest i li va dir:

Mira, així et dec importar una mica!.

Per canviar de tema, volia desviar l’atenció, en Fritz li va preguntar, per primer cop li feia ell una pregunta, sobre la seva vida a Munic. Sospirant recordant la seva ciutat bavaresa, li va relatar que a Munic hi vivia fantàsticament bé i que a l’estiu anaven en el Chiemsee, el llac més gran de Baviera situat a 130 quilòmetres a l’est de Munic, a prop de la frontera austríaca, a passar-hi uns dies envoltats de la naturalesa, o en les platges de Tegernsee, a uns 65 quilòmetres de Munic, on anaven a remullar-se les cames i es quedaven a dormir a l’hotel Hanselbauer. L’Àngela estava enamorada de Munic, sobretot dels seus parcs i dels Jardins Anglesos, on li va dir que s’hi havia passat moltes hores jugant amb els seus amics per després anar a fer el cafè en el Cafè Gasteig, on l’Anton Drexler, en Michael Lotter i en Karl Harrer varen fundar el 5 de gener de 1919 el DAP, el precursor del NSDAP. En parlar dels parcs, en Fritz li va contestar que ell també s’havia passat hores i hores jugant en els parcs de Berlín i, en aquells moments, va quedar callat pensant un altre cop amb la Galiana. En veure que en Fritz estava de cop callat i pensatiu recordant bells temps, li va dir mentre el mirava amb una mirada intensa:

Eiii! És normal que pensis en ella i que estiguis trist, tothom estaria com tu, però tens que viure i no et demano res més que una amistat. No te’n oblidis!

Agraït per les dolces paraules la va convidar a una altra Paulaner mentre en Fritz li parlava dels seus plans d’anar a la Universitat. Somrient, ella li va dir en to de broma quan parlava del seu futur:

Jo espero agafar-me un nen ric com tu perquè em mantingui i així poder deixar de treballar de cambrera per convertir-me en una dona nacionalsocialista.

Rient, però preocupat per la insinuació, en Fritz li va preguntar per la seva feina, cosa que ella li va descriure com a molt precària. Li explicava que sovint era maltractada i ofesa pels clients del bar i que el seu amo la tractava amb menyspreu i arrogància, i que en prou feines li pagava un sou digne. En Fritz va intentar durant tota la conversa evitar parlar de política, tot i que ella li feia algunes referències parlant-li de que a Munic va néixer el nacionalsocialisme amb la Societat Thule. Mentre feien els últims glops de cervesa i parlaven de coses més privades, l’Àngela li va explicar que a Munic va formar part de la Bund Deutsche Mäden, la BDM, (la secció femenina de les Joventuts Hitlerianes) i que es passava el dia fent cursos de formació, activitats artesanals i esportives, i anant de colònies. Somrient mentre recordava com les feien vestir amb una faldilla negra i llarga, amb una camisa blanca i ben planxada i una corbata negra, li va explicar que quan anaven uns dies de campaments moltes noies s’havien quedat embarassades i que a ella l’anomenaven La xicota del Führer perquè no volia estar amb els homes que venien per les tardes. Preguntant-li perquè no feia com les altres noies, l’Àngela li va dir que com a bona cristiana no podia anar amb qualsevol i que s’agafava la regla de la vida de les 3 K (Kinder, Küche i Kirsche) amb poc rigor perquè ella no es veia com una dona a l’estaca de l’home. Amb aquella referència en Fritz va veure que era catòlica. Després de beure’s la cervesa la va acompanyar fins al seu barri. Mentre caminaven l’Àngela li va dir que esperava poder quedar ben aviat i veure’s més sovint. Entrant al barri de l’Àngela, en Fritz va veure de seguida que era molt més precari que el seu i, més atrevit, li va dir que sí, que quedarien aviat, que no tindria problemes en quedar i que ja li agradava defensar-la de les mirades impertinents. Amb un somriure tímid i sensual ella es va acomiadar d’ell i va dirigir-se cap a uns pisos antics i mig destrossats mentre en Fritz tornava a casa amb una sensació estranya. Estava content d’haver fet una bona amistat amb aquella noia, però pensava que estava enganyant a la Galiana amb una nazi.

El mes de juny els nazis varen acabar d’abolir la democràcia prohibint a tots els partits i associacions polítiques. En Barnard es mirava l’assassinat  de la República amb temor i indignació i ja no tenia valor d’anar a la botiga de la Matilda per animar-la perquè ja no veia fi al moviment nazi. La Luane es mirava la política amb molta distància; continuava molt preocupada per l’estat d’en Fritz, que continuava tancant-se masses hores a la seva habitació sense parlar ni menjar i escoltant només al malaguanyat Mozart. També sentia dolor per no tenir a en Marwin a casa, però estava tranquil·la perquè li agradava molt l’Elisabeth, sobretot pels seus modals britànics i la seva senzillesa. La seva distracció en aquells moments era la Katrina, que es passava aquell mes de juny jugant a fora de casa amb el fill dels pastissers, en Hermann, com havien fet anys enrere en Fritz i en Marwin.

L’1 de juliol, l’Àngela va anar un altre cop a casa d’en Fritz ja que feia dies que no l’havia vist, tot i que l’havia buscat pel barri. L’Elise va ser la que li va obrir la porta i deixant-la a l’entrada sense poder entrar en el rebedor va cridar a en Fritz, que aquest cop va baixar sense que li preguessin i anava més ben vestit amb una nova camisa blanca i planxada que s’havia comprat a la botiga de roba de l’Albert i la Helga, i feia olor a colònia. L’Àngela li va dir només en veure’l que havia cobrat i que el convidava a una cervesa per tornar-li les que li va pagar el dia anterior. Pensant que feia dies que no feia una cervesa, l’última la va fer la setmana anterior quan va sortir amb en Lou el dissabte a la tarda a l’Hotel Esplanade, va acceptar content la proposta dient que seria molt bonic que una noia el convidés. Aquest cop en Fritz es va assegurar d’anar a un bar més tranquil, però lluny a la vegada del barri perquè no volia que els veïns, sobretot la xafardera Klara, la veiessin amb ella, que continuava vestint descaradament ensenyant les cames i la regatera. Després d’assentar-se en uns tamborets alts de la barra d’un bar del barri de Moabit es varen veure un parell de Franziskaners, unes cerveses de blat sense filtrar seguint la Llei de Puresa de Baviera de 1516. En Fritz li interessava que li expliqués com era Munic, no hi havia anat mai i li feia il·lusió perquè li havien parlat molt bé de la ciutat bavaresa, la ciutat de la cervesa en deia ell. Però l’Àngela tenia ganes de parlar d’altres temes i sense embuts li va preguntar quan els hi varen deixar les cerveses damunt de la barra:

Tu ets un comunista o només ho feies per amor?

Sospirant, creia que continuava sent massa impertinent i que no tenia tacte, li va contestar que evidentment creia amb els ideals comunistes d’un món més just amb igual de condicions, però que l’amor hi havia ajudat a enamorar-se d’aquelles idees. Atrevint-se més davant la impertinència d’aquella noia, en Fritz li va preguntar si ella era nazi i l’Àngela li va contestar mig rient i sense vergonya mentre mirava davant de la barra:

Si ho fos tu series el meu enemic natural. Pensant uns segons i girant la mirada cap a ell, va continuar més seriosament mentre feia un primer llarg glop de cervesa: Segurament no se tant de política ni tinc tants coneixements com tu, però si que et puc dir com la crisi provocada per la República ha destruït a la meva família. Abans vivíem al camp bavarès, en el Herzogpark, i després al centre de la ciutat, a prop de la Marienplatz, en unes bones condicions. El meu pare era feliç en aquella època cuidant un hort i tenia diners. Tot vivíem tots molt bé i no ens faltava mai de res, cada setmana anàvem a menjar a fora, però va ser arribar la crisi i el desgovern de Berlín dels socialdemòcrates i dels burgesos que ens varen conduir a la ruïna i tot es va acabar. A partir de la ruïna varem mirant el nacionalsocialisme perquè són els únics que assenyalen amb el dit els veritables culpables i són els únics que donen solucions. A més, comparteixo els conceptes del nacionalsocialisme de voler un Estat de la raó, modern, civilitzat i progressista basat en els fets. Fent una pausa per fer un altre llarg glop, va continuar: A part, a mi m’encanta la natura i l’ecologia i el nacionalsocialisme aspira a un ambient més net, amb una vida més saludable en contacte amb la natura i parla de mantenir la població en els pobles i a les granges, d’on precisament jo surto.    

Entenent la seva situació i pels mal moment que devien haver passat, ells si no fos pels nazis potser també s’haguessin vist evocats a la ruïna, li va preguntar perquè havien vingut aquí si odiaven tant la capital alemanya. Pensant uns segons, l’Àngela li va contestar mentre feia un altre llarg glop de cervesa:

La majoria dels bavaresos odien Berlín, això és evident, però nosaltres no varem tenir més remei. A Baviera ningú ens donava feina, érem uns pobres pagesos arruïnats i sense casa, i varem pensar que a la capital podríem tenir més possibilitats venent-nos com a obrers. Després de passar uns dies en albergs per pobres jo vaig trobar feina de cambrera en un bar, la meva mare va treballar durant uns mesos en l’ofici més antic de tots (veient la cara d’en Fritz pensant que la seva mare havia treballat de prostituta, l’Àngela va afegir-hi ràpidament) de sastre, i el meu pare va trobar feina en la fàbrica metal·lúrgica Borsig. Les coses no és que siguin bones a casa, no és com la teva evidentment, però estem intentant tirar endavant com totes les famílies i això és gràcies a en Hitler. Ara estem il·lusionats amb aquesta nova etapa que enceta el nacionalsocialisme i el país. El varem seguir a Munic, on va néixer, i ara el seguirem a Berlín, on s’expandirà.

Sentint empatia cap a ella, en Fritz li va explicar que hi havia altres grups abans que el nazisme i li va preguntar que li definís amb més detall el perquè havien elegit al nacionalsocialisme. Mirant al bar i els rostres de la gent, l’Àngela li va contestar una mica més alterada:

Perquè? Em preguntes el per què? Doncs perquè són els únics que han parlat clarament de com la República ha destrossat a milers de vides, perquè són els únics que troben culpables i perquè són els únics que donen solucions als problemes quotidians. Suposo que hem estat influïts per la seva propaganda i la crisi, no et dic pas que no, però amb ells et sents part d’una família, de la nació, i ara necessitem líders forts com l’Adolf Hitler que ens guiïn cap a una Alemanya que uneixi a tots els pobles de parla alemanya en un de sòl. Mira’t als seus líders, no són burgesos, no són intel·lectuals, són el poble, el Volk, i ells saben perfectament què necessita el Volk. Com pots confiar amb un empresari que s’ha passat la vida aprofitant-se dels seus obrers perquè governi en els obrers? 

Sense dubtar-ho, en Fritz li va preguntar:

Però no veus que els nazis són en la seva majoria corruptes?

D’immediat, l’Àngela li va respondre abans de fer un glop de cervesa:

És clar que ho ser, a Munic tenim l’odia’t Christian Weber, que és el president del Museu de la Caça i el president de la Lliga Econòmica d’Estables. Aquest és l’únic nazi en què tothom opina igual d’ell; tothom l’odia, siguin nacionalsocialistes, comunistes o socialdemòcrates. Però ara em diràs que no hi havia corruptes amb el Partit Socialdemòcrata o amb el Partit de Centre?

Somrient pensant que potser tenia una part de raó, en Fritz li va preguntar:

I ets socialista? Et recordo que dins la paraula nacionalsocialisme hi ha la paraula socialisme.

Pensant aquí uns segons, l’Àngela li va respondre:

El socialisme nacional no significa en cap cas el col·lectivisme econòmic que exigeixen els comunistes com tu, per nosaltres, els nacionalsocialistes, la propietat privada i la iniciativa individual són valors tradicionals alemanys com per Baviera ho és la cervesa de blat, però crec que s’haurien de nacionalitzar les grans empreses que serveixen pel bé comú, d’igual manera s’hauria de fer amb la banca, responsable en part d’aquesta crisi que ha arruïnat a la meva família. Jo hem crec el què ens diuen, que Alemanya és l’Estat més socialista del món.

Pensant que les seves respostes no eren del tot buides, en Fritz li va preguntar veient a fora el bar uns jueus amb la seva vestimenta:

Odies als jueus?

Esbufegant, aquest tema no el compartia amb tanta passió amb els nazis, l’Àngela es va limitar a contestar-li:

Per mi els jueus abracen l’obra d’en Marx.

Fent que no amb el cap pensant amb la Matilda, en Fritz li va preguntar:

Si home! I per tu què significa la República de Weimar?

Amb més ràbia, l’Àngela li va contestar:

Per mi la República de Weimar és un símbol de rendició del poble alemany i un projecte dels francesos, els britànics i els nord-americans per instaurar a Alemanya els seus liberalismes que sempre havíem rebutjat en el passat. Per alguns la República significa la intervenció del poble en la política, però per mi és tot el contrari perquè els únics que varen intervenir en la política de la República varen ser els banquers i els grans industrials, com també els jueus. Ells s’han fet rics mentre nosaltres el poble ens arruïnàvem.

Interessat per les respostes, en Fritz va fer més preguntes que la doctrina:

Per tu què significa l’esvàstica? Perquè per molts és un símbol d’opressió i de brutalitat.

Fent que no amb el cap mentre reia amb la cervesa a la mà, l’Àngela li va respondre:

Escolta, l’esvàstica fa molt de temps que existeix, no se l’han inventat ara, i et recordo que significa bon auguri. Si no ho sabies estudia.   

Posant-se en pla més xulesc davant d’aquell desafiament, en Fritz li va fer una última pregunta:

T’has llegit el Mein Kampf?

Amb un riure d’orella a orella, l’Àngela li va contestar:

Si que me l’he llegit, tot i que me’l vaig comprar el 1930 perquè l’edició era més barata. Reconec que no és un gran llibre perquè només parla de dos concepte: la raça i l’espai. Però hi ha una dada del llibre que t’agradarà. Vosaltres els comunistes dieu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de classes, en Hitler diu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de races, ja que la unitat fonamental de la societat és la raça no la classe.

Fent un moviment amb els llavis volent dir que no hi estava d’acord, li hagués volgut aclarir moltes coses, però varen canviar de tema i varen parlar de la feina d’ella de cambrera. L’Àngela va parlar-li de totes les xafarderies que sentia en el bar, tot i que li va tornar a repetir les males condicions en què la feia treballar el seu amo, que només l’havia agafat per la seva bellesa. Després de beure’s les cerveses varen tornar cap a casa a poc a poc aturant-se un moment a la Porta de Brandenburg, que tant li agradava a l’Àngela perquè per ella era una mostra de la fortalesa alemanya. Quan varen arribar a casa en Fritz baixant per la Wilhelmstrasse, el noi va veure que un cotxe negre amb banderetes nazis estava aturat a davant de casa seva. En apropar-s’hi va veure que era en Goebbels amb la seva esposa Magda. El seu pare estava a fora parlant amb ells amb cara de preocupació. El matrimoni Goebbels s’acabava d’instal·lar en una nova casa situada al costat de la Porta de Brandenburg, en el carrer Hermann-Göering-Strasse 20, una casa que havia sigut del ministre d’Agricultura, el conservador i líder del DNVP, l’Alfred Hugenberg. Abans vivien en una casa a Caputh, a les afores de Berlín, i en una altra al centre de la ciutat, a Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag. Però la casa no era del gust de Magda, que volia canviar els mobles, i va demanar-li a en Barnard que li fes uns teixits de qualitat per unes cortines blanques que volia posar en el menjador. En Barnard intentava convenç-se’ls de que tenia massa feina, que aquesta vegada era cert, però en Joseph li demanava que ho fes per ells com un favor especial i li va dir que estava disposat a pagar-li a un molt bon preu. Mentre s’ho rumiava i pujava un esgraó de les escales de l’entrada de casa, en Fritz i l’Àngela, ella encara no havia reconegut a aquella parella, es varen apropar a ells pas a pas. En veure’ls, en Joseph va saludar al noi encaixant-li la mà i va mirar-se atentament a la noia, que li va sembla espectacularment bonica amb els cabells rossos. L’Àngela, sense treure-li la mirada, li semblava que el coneixia d’alguna cosa, i es va quedar uns segons capficada fins que el va reconèixer. Fent un pa enrere, va quedar al·lucinada amb els ulls ben oberts pensant que tenia a davant seu a en Joseph Goebbels. Agafant a en Fritz pel braç, li va preguntar tremolosa a cau d’orella si aquell home era qui es pensava que era. En dir-li que sí, va agafar el braç d’en Fritz com si fossin una parella i es va presentar amb molta cordialitat a la parella Goebbels, que varen quedar impactats pels modals extravagants d’aquella noia. Sense deixar-los de mirar, l’Àngela es va quedar callada perquè no volia fer el ridícul amb una de les seves sortides de to, i en Barnard, veient que l’amiga del seu fill estava impressionada, li va dir orgullós a en Goebbels:

D’acord, farem els teixits per la seva casa, no hi haurà problemes, en unes setmanes els tindreu, serà un honor treballar per gent com vostè.

Satisfeta, la Magda els va demanar que quan els hi portessin els teixits es quedessin a dinar a casa, i l’Àngela, sense pensar-s’ho per l’emoció que tenia, va exclamar davant de tots creien que formava part de la família Klein i de que estava convidada:

Quina il·lusió em farà dinar amb la família més important d’Alemanya!.

Sentint-la, en Goebbels se la va mirar amb tots els sentits i li va dir somrient que era una afortunada de tenir com a sogre a un heroi de guerra i un dels fabricants de teixits més important d’Alemanya. Posant-se la mà al cor, el ministre alemany va afegir que la xicota del fill del seu amic sempre seria benvinguda a casa seva. Al·lucinada, apunt d’escapar-se-li les llàgrimes d’alegria, li va donar les gràcies i va fer la salutació romana mentre tenia l’altre braç agafat amb el d’en Fritz, que estava passant vergonya pel comportament de la seva amiga. Per ella la família Goebbels era el model de la família perfecte alemanya. Després de que la família Goebbels marxés amb el seu Mercedes negre, en Fritz va veure que encara estava enganxat a l’Àngela pel braç, que li agafava amb força pensant que aniria a dinar amb la família Goebbels. Després de que en Barnard entrés a casa, els volia deixar sols, l’Àngela li va demanar il·lusionada que els següents dies l’acompanyés a comprar roba perquè tenia que anar ben vestida per aquell dinar tant especial. Rient, en Fritz li va dir que d’acord i li va recomanar que no ensenyés tanta carn perquè podria fer-li saltar els ulls al ministre de Propaganda portant-li un problema de faldilles. Exaltada i no escoltant les paraules d’en Fritz, l’Àngela va tornar cap a casa per explicar-ho a la seva família, i en Fritz va entrar a casa, on va trobar al seu pare assentat a la seva butaca mentre deia que se sentia brut per acceptar tots aquells oferiments. Després de renegar una estona més d’ell mateix se’n va anar a dutxar. Mentre continuava renegant pujant les escales, la Luane li va dir amb autoritat sortint de la cuina:

Jo també necessito roba per anar aquest dinar, per tant ja podem anar a comprar algun dia, que tenim que anar ben vestits.        

El següent dissabte a la tarda, després de que la Luane ja s’hagués comprat un vestit per l’ocasió, era un vestit verd oliva i molt elegant tot i que en Barnard li volia comprar un vestit negre per semblar una difunta, l’Àngela va anar a buscar en Fritz a casa seva per anar-se a comprar el seu vestit. Abans de que marxessin de botigues, la Luane li va ensenyar el vestit a l’Àngela, que es va morir d’envejar perquè sabia que no es podria pagar un vestit tant car. Mentre els dos nois recorrien els carrers de la ciutat a prop de l’Unter den Linden, varen observar com s’havia incrementat la presència de membres de les SA pels carrers i com per tot arreu hi havia banderes nazis penjades a les façanes dels edificis. En Fritz pensava que semblava que estiguessin en guerra o en un país militaritzat i es mirava als homes de les SA amb terror pensant que un d’ells havia assassinat a la Galiana. Després d’entrar a unes quantes botigues de roba, on a moltes hi havia banderetes nazis per adornar el local i posaven música de Wagner, en Fritz no prestava gaire atenció a les paraules de la seva amiga, que no parava de buscar un vestit del seu gust però que no acabava de trobar i no entenia el perquè. Després de remenar i remenar vestits, l’Àngela va trobar un vestit del seu gust; era un vestit llarg de color vermell amb un escot atrevit adornat amb unes roses blanques i vermelles que anava de conjunt amb un mocador de roses. El va triar de color vermell perquè creia que compaginava perfectament amb la bandera nacionalsocialista, tot i que no va pensar que el vermell també podia simbolitzar el color de la bandera comunista. Mentre se l’estava emprovant en un emprovador, en Fritz estava assentat en un tamboret de la petita botiga de prop del Palau Reial esperant que per fi es decidís en comprar-lo per així poder anar a prendre una cervesa que tant desitjava en aquells moments desesperants. Mentre somiava amb la gèlida cervesa veia com aquella botiga, que sempre havia sigut apolítica, estava plena de referències polítiques amb l’àguila nazi, banderes amb l’esvàstica i una fotografia d’Adolf Hitler penjada a darrere del taulell. Quan l’Àngela va sortir de l’emprovador va dir-li amb tota la pena del món que tenia que deixar aquell vestit. La botiguera insistia en què se’l quedés perquè li anava perfectament bé, que de fet era la realitat, però ella el va deixar a la taula rebutjant-lo. No entenent-ho, en Fritz li va preguntar en veu baixa, mentre ella es mirava les etiquetes dels altres vestits, perquè no se’l quedava. Sense voler-li contestar, ella va continuar mirant les etiquetes dels altres vestits fins que li va respondre sense embuts i amb veu alta:

És massa car, no ens el podem permetre la gent de la meva classe.

Cansat de tantes voltes i sabent que el faria entrar a més botigues, en Fritz va agafar el vestit i el va pagar. La broma li va costar uns quants Reichsmarks, però no tenia ganes d’anar a més botigues amb la seva nova amiga que cridava l’atenció del personal de les botigues per les seves formes. Tornant cap a casa per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela estava molt feliç pel detall del seu amic, creia que simbolitzava alguna cosa aquell gest, i es va arrambar a ell, cosa que no li va passar per alt a en Fritz, que pensava que ell havia fet igual que feia ella amb la Galiana. Abans d’arribar al bar es varen trobar a davant de la botiga de la Matilda a en Georg i en Lou i, per sorpresa desagradable per l’Àngela, en Fritz també els va convidar a fer la cervesa amb ells. Els dos amics varen estar encantats de ser convidats, sobretot perquè pensaven que es farien el xulesc en el bar amb aquella noia tant atractiva que no deixaven de mirar de reüll. Després d’asseure’s en la taula del bar de darrere del vidre de l’Hotel, varen començar a parlar i l’Àngela els va ensenyar el vestit que li havia comprat en Fritz per demostrar que ell estava interessat en ella. Després de que xerressin una estona de política i dels canvis que s’havien produït en poc temps, en Fritz va veure clarament que els seus amics simpatitzaven plenament amb el nacionalsocialisme, sobretot en Georg, i que inclús començaven a culpar als jueus de la situació econòmica, que encara era bastant precària. Bevent la cervesa, en Fritz els va dir clarament:

Però que no veieu que aquest partit ha dissolt la democràcia, la llibertat i els drets del nostra poble?

Esbufegant sabent que no sabien com respondre-li, els nois es varen mirar, abans simpatitzaven amb les idees d’en Fritz, sobretot simpatitzaven amb la Galiana, i no volien tenir un debat amb ell ja que sabien que hi entenia més que ells en aquest tema. Però l’Àngela, amb els seus pocs modals, va saltar i va exclamar atraient l’atenció del cambrer Julius:

Potser sí, però és més important la democràcia, les llibertats i els drets que passa gana, passa fred i estar sense sostre. Per mi, clarament no, el nacionalsocialisme té uns nous objectius que pensen més enllà de tot això, pensen en el Volk, en nosaltres. Veient la cara d’incredulitat d’en Fritz, va continuar: Sí, el nostre poble, sí, que va ser traït per una punyalada a l’esquena el novembre de 1918 i ha tornat de les seves cendres com l’au fènix en forma d’Adolf Hitler, el nostra Führer, que portarà la nostra nació a un nivell superior amb la seva cultura basada en els Clàssics. A part, et diré que el nazisme és més popular que la democràcia burgesa perquè posa la posició del poble per sobre de l’Estat.   

Per interrompre-la en Fritz es va aixecar de la cadira per anar un moment al lavabo, i mentre es refrescava la cara els dos nois varen aconsellar a l’Àngela de que no l’intentés discutir aquells temes, que era sensible, però ella els va dir clarament:

Que no sabeu que l`única cosa que pot fer canviar l’opinió a un home és una dona? Jo li treure les cadenes que porta lligades i que no el deixen ser lliure.

Més impertinent, ja s’havia begut tres cerveses, en Georg li va dir abans de que en Fritz arribés:

Doncs el teu Führer no té dona, així que ningú li farà canviar mai d’opinió.

Somrient, l’Àngela se’l va mirar i va esperar a que tornés en Fritz del lavabo per dir:

Ell estar casat amb Alemanya, per ell és la seva dona, que la cuida, l’estima, la protegeix i li dóna una qualitat més gran de vida i de plenitud.

En sentir-la i veure que aquell seria el tema de la tertúlia, en Fritz ja ni es va assentar a la cadira, va anar a pagar a en Julius, que li va dir mentre agafava els diners, que aquella noia, fent referència a l’Àngela, era molt intel·ligent. No contestant, va tornar a la taula amb els seus amics i els va dir que tenia que marxa cap a casa. Quan era fora del bar, l’Àngela es va aixecar en seguit i el va perseguir per demanar-li explicacions per haver marxat de sobte deixant-la amb els seus amics. Empipat, en Fritz li va dir sense embuts que ell no era nazi i que l’ofenien les seves paraules. Mirant-se’l amb una mirada dura i gèlida, l’Àngela li va exclamar:

Però tu no deies que respectaves les llibertat, doncs respecta la meva llibertat de pensar lliurement i jo respectaré la teva, d’acord?

Sense saber què contestar, veia aquella noia massa autoritària pel seu gust, res a veure amb la Galiana, amb qui la comparava constantment sense voler, li va dir que entenia que havia passat per una situació complicada, però l’Àngela el va tallar d’immediat dient-li que no era el més indicat per dir-li allò. Tocat, sense saber què dir, l’Àngela va aprofitar el silenci d’en Fritz per agafar-lo pel braç i li va dir mentre el feia caminar cap a la Leipziger Strasse:

Escolta, farem una cosa, anirem a la llibreria que tant t’agrada a tu i em compraré un llibre dels teus per entendre el teu pensament, a canvi tu em respectaràs les meves idees com jo respectaré les teves. Hi estàs d’acord?

En Fritz va estar-hi d’acord, pensava que seria una bona manera perquè comencés a entendre els seus pensament ideològics, creia que l’alliçonaria com la Galiana ho va fer amb ell, i varen anar de dret a la llibreria d’en Martin, mentre en Georg i en Lou els miraven des de la finestra del bar pensant que entre ells dos hi havia algú més que amistat. En entrar a la llibreria en Fritz va recordar que feia dies que no hi entrava, no volia comprar diaris nazis, i de seguida va veure els canvis que en Martin havia fet al local. Estava ple de banderes nazis, a darrere de l’enorme vidre de la llibreria es veien tots els diaris nacionalsocialistes amb el Völkischer Beobachter, el Der Angriff, el Der Sturmer, i per tot arreu veia esvàstiques i a darrere del taulell hi havia una fotografia emmarcada de l’Adolf Hitler i dels membres del NSDAP. Mirant-s’ho decebut pensava que tothom seguia el mateix patró i que s’havien tornat bojos, uns nazis. Mirant els llibres de les prestatgeries va observar trist que la majoria dels llibres eren de l’editorial nazi Eher Verlag, una editorial dirigida per en Max Amann, el tresorer d’en Hitler, hi va agafar amb fàstic el llibre d’en Hermann Esser, Die Jüdische Weltpest Kann ein Jude Staatsbürger sein?. Consternada mirant la botiga i els llibres, l’Àngela li va dir somrient:

Hi aquí t’has impregnat de comunisme? Vols dir que no confons el nacionalsocialisme amb el comunisme? Et tenia per més intel·ligent.

Mirant-se al llibreter amb mirada desafiadora, en Martin, que se sentia observat per en Fritz, li va dir que havia fet tots aquells canvis perquè havien canviat els temps, que el 80% de la premsa que li arribava era controlada per l’Amann com a President de la Cambra de Premsa del Reich i que no podia desafiar els nous temps. Enfadat, en Fritz li va demanar a l’Àngela marxar de la llibreria i després de sortir al carrer la va fer esperar a davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè mirés els vestits que tenien a l’aparador mentre ell travessava la carretera per anar un moment a casa seu. En entrar-hi corrents i sense canviar-se les sabates, li va demanar en el seu pare que li deixés un dels llibres dels seus que expliqués bé la història d’Alemanya. Buscant per un prestatge de la biblioteca, en Barnard li va donar La ideologia alemanya, una obra escrita per en Karl Marx i en Friederich Engels durant els anys 1845 i 1846 i publicada el 1932, on s’hi poden trobar moltes de les tesis principals del materialisme històric del pensament marxista. En el llibre es defineix la idea de que els individus depenen de les condicions materials de la seva producció i es critica la filosofia post-hegelina, la d’en Feuerbach i s’exalta un socialisme verdader. Fullejant-lo uns segons, en Fritz li va dir que l’Ànegla no entendria aquell llibre, no era la Galiana li va recordar, i li va afegir que no parlava de la història d’Alemanya, però el seu pare li va respondre:

Millor, si no l’entén serà més beneficiós perquè pensarà que no podrà debatre. I sí que parla de la història.

Mig convençut, va sortir corrents a buscar la seva amiga, que havia travessat la carretera per anar a comprar una rosa vermella a la floristeria de la Carlene. Quan li va entregar el llibre, l’Àngela el va agafar com si fos un objecte estrany. Agafant-lo amb menyspreu se li va quedar la cara blanca com la llet quan va ve