Fritz Klein 1915-…..

5 d'agost de 2016

Fritz Klein 1915 – …. és una novel·la històrica fictícia amb quatre capítols separats i està ambientada a la Berlín de la República de Weimar i del Tercer Reich. La novel·la seguirà la història d’en Fritz Klein, un noi que neix en el barri berlinès de la Leipziger Strasse el 1915 en una família petit burgesa, on el pare, en Barnard, quedarà marcat per la Primera Guerra Mundial. La vida d’en Fritz, com la de tota la família i amics de barri, es veurà afectada des del primer dia pels canvis polítics, socials i econòmics que viurà el país, la ciutat i el barri. Al mateix moment que el nacionalsocialisme es va introduint a la política alemanya, en Fritz i la seva família copsaran aquest fenomen polític que primerament rebutjaran però que amb el temps aniran acceptant i inclús hi tindran relació. La família, els veïns, els amics, els companys i els amors aniran canviant en el transcurs de la novel·la com va anar canviant la societat alemanya fins arribar al final de la Segona Guerra Mundial, on finalitzarà la novel·la.

Totes les referències històriques que s’esmenten en el llibre són reals, excepte les que fan referència a la família Klein i a la gent de barri. Fritz Klein 1915-…. està dedicat a l’Íria Romeu.

 


Fritz Klein 1915-…. primera part.

2 d'agost de 2016

Fritz Klein 1915-…. primera part.

El divendres 7 de maig de 1915 va néixer a Berlín un nen anomenat Fritz Klein en una família provinent de la petita burgesa. Els Klein tenien la llar en un dels millors barris de la ciutat, a la Leipzigerstrasse, un barri comercial a tocar de la Potsdamer Platz, una de les places més importants i amb més vida de la ciutat per les seves botigues, els seus carrers il•luminats, els seus tramvies, la seva gent…. La família Klein formava part de la petita burgesia alemanya gràcies als negocis en el món tèxtil que havia fet l’avi patern, en Berger Klein, que havia mort sobtadament el 20 de desembre de 1900 i havia deixat l’empresa en el pare d’en Fritz, en Barnard Klein. En Barnard tenia una reconeguda petita fàbrica de teixits, la Klein, situada a prop de casa, al sud de la Wilhelmstrasse, molt a prop del Landwehkannal, i era l’orgull de la família. Però en el moment que va néixer en Fritz, en Barnard estava a les trinxeres d’Arras, França, lluitant contra les tropes franceses i britàniques en la Primera Guerra Mundial. En Barnard era un home culte, autodidacte, ja que no havia anat a la universitat, i políticament tenia ideals liberals i pangermanistes, però simpatitzava amb el Partit Socialdemòcrata, el SPD, Sozialdemokratische Partei Deutschlands. Sempre deia orgullós que s’havia llegit des de Marx a Nietzsche, i li agradaven alguns ideals dels hegelians d’esquerres. També era un apassionat lector de novel•les i li encantava l’escriptor Gustav Aschenbach de Mort a Venècia de Thomas Mann, tot i que discrepava amb les idees bèl•liques del Gran Escriptor. En Barnard divinitzava la figura del canceller Otto von Bismarck perquè havia reunificat alemanya el 1871 i pels seus projectes socials, però l’hi criticava no haver legalitzat el Partit Socialdemòcrata, tot i que pensava que els marxistes havien de ser lluny del Parlament. La mare d’en Fritz, la Luane Klein, originària de Dresden, era una dona senzilla, elegant i amb un fort caràcter. Des de que es va casar amb en Barnard havia passat a ser la mestressa de casa, tot i que sovint anava a la fàbrica del seu marit per controlar els comptes de l’empresa i per elegir i verificar els teixits que en sortien d’allí. No era tant culte com el seu marit; ella, a diferència del seu marit, no va poder estudiar a la universitat perquè els seus pares, en Conrad i la Felda, eren obrers i no es podien permetre aquell luxe. Tot i no entrar en depèn de quins debats, la Luane era qui prenia les decisions més importants de la família i de la casa. El matrimoni Klein ja tenien un fill, en Marwin, que havia nascut el 5 de setembre de 1913 i des del primer dia es va convertir en la nineta dels ulls de la família pel sol fet de ser l’hereu. Amb ells hi vivia la mare d’en Barnard, la viuda Elise Klein, una dona afable però molt tocada per la mort sobtada del seu marit. Tot hi que encara es podria considerar jove, havia nascut el 7 d’agost de 1862, semblava una dona més gran del que era i es quedava sempre tancada a casa cuidant de la família perquè no tenia ganes de veure a ningú i, a més, li agradava la vida senzilla amb la família. La seva vida no anava més enllà de la seva habitació, sempre polida, a l’enorme cuina, on no hi faltava mai cap estri, o en el menjador, on s’asseia en una cadira encoixinada al costat de la llar de foc.
El negoci dels Klein havia anat a l’alça des de principis del segle gràcies a l’auge econòmic alemany; havien passat amb pocs anys de tenir 4 treballadors a tenir-ne 24, i venien els teixits a grans empreses que després en feien vestits de luxe o cortines de gran qualitat. Alguns d’aquests teixits havien servit per fer les catifes del Palau Reial del kàiser Guillem II, que de vegades demanava vestits púrpura per demostrar el seu rang. Però l’empresa va quedar tocada amb la Primera Guerra Mundial quan en Barnard va tenir que anar a lluitar en el front occidental el desembre de 1914 després de passar un parell de mesos rebent instruccions militars a l’Escola d’artilleria i enginyers de Charlottenburg. El jove empresari hi va anar amb resignació perquè detestava la guerra; no aprovava la política expansionista del Parlament alemany i, a més, volia ser present en el moment que el seu fill Fritz nasqués. Mentre era fora vestit de color gris creient que lluitava per la nació, l’empresa la dirigia la seva esposa, que al principi amb l’embaràs se li va fer molt complicat i feixuc prendre les decisions i no podia està les hores necessàries a dins la fàbrica perquè no hi tenien calefacció. A més, va tenir que substituir els obrers que havien anat al front per les dones d’aquests obrers i va contractar a un parell de nois que no tenien edat per anar a lluitar però sí per cremar-se els ulls en torns llarguíssims. Les dones, que estaven totes com la Luane molt preocupades i angoixades pels seu marits, varen enganxar en els vells telers de color verd una targeta postal on es veia la figura de Jesús beneint els soldats de l’Emperador Guillem II que es dirigien a França. Per elles era la convicció de que Déu els protegiria dels mals de l’estranger. Lògicament, amb la guerra, l’empresa no funcionava al mateix ritme que abans, però subsistia sense problemes perquè els clients dels Klein sempre estaven desitjosos d’aquells preuats teixits que després es comercialitzaven amb certa facilitat per tot Alemanya. Gràcies al funcionament de l’empresa la família no va patir les greus conseqüències que patia la majoria de la gent per la Gran Guerra, però cada dia i cada minut patien per la vida d’en Barnard, que no era molt hàbil amb les armes i tothom sabia que no desitjava anar a lluitar com els demés alemanys que estaven al principi entusiasmats pel conflicte que esperaven que fos breu. En Barnard, que fins llavors mai havia tocat una escopeta o una pistola i molt menys una granada, no simpatitzava amb la promesa del govern d’un nou horitzó nacional, i estava tot el dia atrinxerat tremolant i suant de por pensant en el moment que hauria de prémer el gallet. El soroll de les escopetes, els morters, les granades i els crits dels seus superiors no el deixaven dormir durant la nit i durant el dia es movia somnàmbul pels estrets passadissos de les humides trinxeres mentre sentia d’en tant en tant l’himne no oficial Heil dir im Siegerkranz. Quina pèrdua de temps anava pensant, en Barnard, mentre netejava la seva arma amb un drap vell i humit. Quan la Luane va parir el 7 de maig en un petit hospital de la ciutat hi va veure que havia portat al món un nen, sense pensar-s’ho ni un segon li va posar el nom de Fritz en honor a en Frederic el Gran, conegut com el Vell Fritz. Pensava que els hi portaria sort de cara a la guerra si li posava el nom del gran emperador de Prússia. A ella l’hi hagués fet gràcia tenir una nena, però veient la guerra preferia ara un nen.
Amb l’avanç de la guerra la família va començar mica en mica a patir les restriccions; comprar en el mercat negre ja se’ls va fer més habitual, i els naps es varen fer un plat freqüent en els tots els àpats. Els cuinava l’Elise sense saber molt bé com dóna’ls-hi un gust. Abans de menjar-se’ls, l’Elise es tancava uns segons al rebost del costat de la cuina per beure’s d’amagat un bon vas de conyac que guardaven per quan tornés en Barnard. D’aquesta manera, el petit Fritz va fer els seus primers plors, els primers passos i va pronunciar les seves primeres paraules, Papa va ser la primera, sense tenir el seu pare, que encara estava lluitant en una guerra que ja es veia que no seria tan curta com es pensaven i més mortífera de la que creien.
El 1916, mentre en Fritz començava a gatejar i a fer les primeres passes per sobre del fred gres del menjador de casa, en Barnard comandava un petit batalló després de que haguessin sobreviscut en la Batalla de Verdun i hagués fracassat el pla de Falkenhayen. Però ell, que era molt ben considerat pels seus companys d’armes, només tenia en el cap a la seva esposa i els seus dos fills. Des de Berlín, amb la intranquil•litat de no saber com estava el seu marit, la Luane, que no podia estar gaire pels seus fills perquè estava ocupada a la fàbrica intentant continuar produint i venent teixits, es trobava en que cada dia que passava li era més complicat tirar endavant per cobrar i per aconseguir matèries primes. El març faltaven fils, a l’abril els clients d’una empresa de Potsdam va deixar de pagar-los de cop i el mes de maig es varen espatllar dos telers i no tenien a cap mecànic que els hi pogués arreglar. Sense la seva mare, que estava cada cop més ansiosa i a la més mínima cridava, el petit Fritz plorava molt en aquell ambient fred i trist, i estava, juntament amb el seu germà, sota la vigilància de la seva àvia, a qui adorava amb passió. El nen s’entretenia en abraçar les faldilles llargues de l’àvia perquè no volia que el deixés anar. A la que l’àvia marxava un moment, el nen plorava desconsoladament.
Entrant al 1917, els dies es varen fer cada cop més terribles per la pobra Luane, que anava esgotada durant tot el dia i estava molt preocupada pel seu marit, ja que rebia poques cartes. Però aquell va tenir una preocupació més; ara temia per la seguretat dels seus fills davant d’un clima cada cop més inestable a la ciutat, que va quedar plena de gent pidolant per engrunes de pa. Per intentar comprendre la guerra sovint es comprava la revista Der Welt Krieg en una petita llibreria situada molt a prop de casa, a l’altra banda de la carretera, que duia un noi jove i grassonet anomenat Martin amb la seva xicota, la Sophie, una dona presumida que sempre li agradava anar perfectament perfumada per atreure als clients masculins i duia uns vestits escotats. Al cap d’unes setmanes, les 24 hores del dia eren de constant patiment i només es tranquil•litzava un moment el dia quan de vegades es trobava anant a la fàbrica a un predicador que coneixia, que en veure-la tan preocupada amb una cara blanca com la llet i demacrada de no dormir a les nits, li deia amb convicció:
Gott mit uns.
Les notícies de l’estancament alemany en el front occidental eren prou conegudes per tothom en aquella època, però el que pocs sabien era que els soldats estaven minvats de recursos humans i materials. A l’abril de 1917, quan els alemanys varen decidir replegar-se a una nova posició més reduïda i més fàcil de defensar, la Siegfried-Stellun, a Berlín la tensió va anar en augment pels carrers de la ciutat. La Luane de poc es va veure atrapada un dia enmig d’una manifestació de treballadors de les indústries armamentístiques de Berlín i Leipzig, que protestaven perquè patien fam per les restriccions de guerra. Les condicions eren molt dures pels obrers que no havien anat al front. En veure’ls amb cara de pocs amics agitant els punys per mostrar la seva indignació, de dret es va tancar a casa i sense dir res a la família es va posar a plorar juntament amb els seus fills a la seva habitació del segon pis, mentre l’Elise vigilava la porta i les finestres del menjador amb una fusta perquè no hi entrés cap manifestant o delinqüent. Feia uns dies havien robat al barri en un parell de pisos i s’havia d’anar amb atenció. Els caps de setmana, per calmar-se i per no pensar en res, es comprova la revista berlinesa Kladderadatsch, però fins i tot a la revista satírica i trobava la guerra, que ja era maleïda per tots els alemanys. Els següents mesos, mentre en Fritz deia les seves primeres paraules seguides, la situació va anar empitjorant per moments i el gener de 1918 es va tornar a produir una manifestació. Mig milió de persones varen sortir als carrers de la capital alemanya i reclamaven desesperats acabar amb la guerra per les restriccions alimentàries. Les treballadores de la fàbrica es varen unir aquest cop a la protesta. Una de les treballadores se l’hi havia mort el marit en el front i a una altra el seu fill de sis mesos havia mort de fred en no poder escalfar la casa. Prevenint que hi haurien maldades, la Luane es va tancar a casa amb els seus fills pregant perquè s’acabés tot aquell desordre que patien. Per escalfar la casa cada dia a primera hora encenia la llar de foc gràcies als diaris que en Martin li donava després de plegar la nit anterior.
A l’abril de 1918 els alemanys varen començar una important ofensiva contra als francesos en el territori de Flandes amb l’objectiu de capturar els ports belgues. Anvers era un dels objectius que empaitaven els alemanys. El batalló que dirigia en Barnard va ser dels primers en entrar en foc després de que tots els homes beguessin un vas d’aigua ardent. De seguida el batalló va matar a uns quants soldats francesos vestits amb el seu uniforme blau i armats amb les seves Hotchkiss Mie 1914. La victòria estava assegurada, pensaven tots aquells homes que tenien a punt el rifle per disparar. Però, en una emboscada enmig d’un bosc espès i verd, es varen veure superats en número i els francesos els varen disparar amb les seves M1914 de 7 mil•límetres sense contemplacions des de darrere d’un pujol. El batalló queia com mosques un darrere l’altre. En Barnard no parava de sentir trets i de veure com els seus companys queien a terra per no aixecar-se més. En veure que era impossible mantenir la posició, en Barnard es va posar a córrer com un desesperat buscant refugi. Corrent com una llebre al costat de dos companys, de cop es varen sentir dos trets i en girar-se va veure com aquells dos homes queien abatuts a la humida herba alta. Ara li tocaria en ell, anava pensant mentre corria com un desesperat. Després de fer uns metres més es va sentir un tercer tret. De cop, un dolor enorme a la cama dreta el va fer caure a terra. La bala havia impactat a la cama dreta i no es podia moure. Cridant de dolor mentre continuava sentint els trets dels francesos, va fer el cor fort i es va aixecar enmig de les bales mentre la cama no li deixava de sagnar tenyint l’herba que trepitjava. El dolor li era insuportable, però sabia que quedar-se allí significava la mort. A mig camí de la línia de defensa es va trobar a un seu company malferit al terra per un tret de bala a l’estomac. Sense pensar-s’ho, en Barnard el va ajudar a aixecar-se i agafant-lo pels braços el va portar a darrere un arbre esperant reforços. Estirant-se al terra recolzant-se al tronc de l’arbre, en Barnard no es deixava de mirar la cama dreta, que deixava de sagnar. Quan estava a punt de perdre el coneixement després de perdre tanta sang varen arribar per fi els reforços i els francesos varen abandonar el pujol. En portar-lo a l’hospital de campanya tothom patia per en Barnard, inclús més que pel seu company d’armes que estava greument ferit, perquè la majoria el valoraven molt pels seus discursos que els donava per passar l’estona a les trinxeres i per la seva humilitat i senzillesa. En veure que la ferida era greu se’l va portar a un hospital de campanya, a tocar de la frontera, on un metge sense gaires miraments i amb una cigarreta a la boca li va dir que li amputaria la cama aquella nit perquè no li sabia treure la bala del genoll. Desesperat pensant que li tallarien la cama, en Barnard només pensava en sortir d’aquell hospital ple d’infeccions i de virus i sense cap tipus d’higiene. 7 de cada 10 ferits haguessin sobreviscut només netejant-se les seves ferides. Un cop se li va parar l’hemorràgia, el metge s’ho va repensar i no li va tallar la cama després de que en Barnard li assegurés que es podria pagar el millor metge d’Alemanya. Al cap d’uns dies el varen portar amb ferrocarril a un hospital militar d’Alemanya, on el varen tranquil•litzar quan li varen explicar que no li haurien d’amputar la cama, tot i que quedaria coix per sempre més. Resignat i amb el dolor constant a la cama que el cremava per dins, en Barnard es va agafar aquella ferida amb certa felicitat per haver de tornar a casa sabent que per fi veuria als seus dos fills, que en prou feines en sabia res apart de per les cartes que li enviava la Luane. Abans, havia d’aconseguir recuperar-se i recuperar la força a la cama, que de moment la tenia immobilitzada.
Després d’uns llargs mesos de recuperació a l’hospital militar de Beelitz-Heilstätten, al sud-est de Berlín, en Barnard va entrar amb llàgrimes als ulls a la seva casa de Berlín després d’estar-hi 3 anys i mig fora. Era el juliol de 1918, just el moment que l’Imperi Alemany havia arribat a la seva màxima extensió i el moment que els nord-americans entraven en acció. Quan va obrir la porta negra de la casa no esperava ser rebut amb tanta alegria pels seus familiars i amics més propers del barri, que l’esperaven en l’ampli menjador. Tothom coneixia la seva gesta, era un heroi per tothom, fins i tot el diari berlinès Berliner Tageblatt havia publicat com el comandant Barnard havia salvat a un soldat greument ferit abatut a terra mentre els francesos els disparaven sense contemplacions i per l’esquena. Uns covards, anava repetint en Martin, mentre li colpejava amistosament l’esquena. Els nens se’l miraven amb cara d’admiració, era un heroi, anaven repetint, i les dones es miraven amb gelosia a la Luane per tenir un marit tan valent i ja a casa. Però en Barnard, que durant uns mesos havia d’anar amb un bastó per caminar fins que la seva cama li agafés més força, no volia ser vist com un heroi, no li agradaven aquelles mirades i lluny d’això els va demanar a tots els presents que el deixessin sol amb la seva família per poder està amb els seus fills. Tothom va entendre aquell acte com un gest d’humilitat i varen entendre que volia està amb els fills. Tots varen marxar feliços en veure’l amb bona cara, però la realitat era que en Barnard estava irritat perquè aquella guerra que tan odiava l’havia deixat coix i no volia parlar amb ningú d’aquell fet, que se li repetia constantment a la seva ment. El tret li ressonava encara a les orelles i el dolor a la cama el tenia bren present cada cop que intentava caminar.
Després de tancar la porta quan va sortir l’últim veí, en Barnard es va dirigir de dret amb el seu bastó al menjador per veure per primer cop al seu fill Fritz, que en aquells moments tenia 3 anys, i a en Marwin, que ja era tot un vailet impacient per conèixer el món exterior. En Fritz es mirava al seu pare amb desconcert, no l’havia vist mai, i es pensava que era un home vell perquè anava amb un bastó de fusta com alguns veterans de la guerra de Sedan que passejaven orgullosos amb les seves Creus de Ferro i els seus cascs prussià amb punta pel carrer perquè els hi donessin una mica de menjar per alimentar a les seves famílies. La Luane estava feliç en aquell moment per veure ara sí al seu marit a casa, però els seus ulls no amagaven una certa tristor i estranyesa en veure’l coix i tan prim. Es notava que no anava ben alimentat i que havia passat penúries. Quan va veure la cara de la seva esposa li va cridar de males maneres mentre es tocava la cama dreta:
No em miris d’aquesta manera! No ho suporto! Aquesta maleïda guerra m’ha destrossat la vida, m’ha fet perdre molts moments amb els meus fills i ara no hi podré n’hi jugar ni a pilota amb ells. Ja em diràs de què ens ha servit anar a lluitar. Aquesta guerra tindrà unes greus conseqüències per mi, em marcarà la resta de la meva vida. Ja ho veuràs.
Trista i escoltant els renecs del seu marit, la Luane el va abraçar amb calidesa i força i li va assegurar que tot aniria bé i que se’n sortirien com havien fet sempre. Enfonsat i tremolant de ràbia mentre agafava amb força el bastó que volia llançar per la finestra, en Barnard no es va poder contenir més i es va posar a plorar. Amagant-se de les mirades, es va posar a un racó per eixugar-se les llàgrimes amb un mocador blanc que la seva mare li va portar de la cuina perquè no volia que el veiessin els seus fills plorant. Després de deixar la jaqueta i el barret en una cadira, es va asseure a la seva butaca de la biblioteca privada que havia muntat a casa abans d’anar al front, a la següent sala després del menjador, entre el rebost i les escales que pujaven al segon pis. Mirant-se atentament tots els seus llibres que tan havia enyorat, en Barnard li va preguntar amb veu baixa a la seva esposa com anava l’empresa. Esbufegant per haver-li de confessar la veritat, la Luane li va explicar sense embuts i amb fermesa que anaven fent com podien, però que les coses s’havien complicat molt els últims mesos. Aixecant-se un moment per mirar-se el llibre d’en Mann, La mort a Venècia, que tenia ganes de tornar a llegir, en Barnard va cridar mentre es repenjava a la prestatgeria perquè encara li costava estar dret sense el bastó:
Tot és per culpa d’aquests maleïts parlamentaris que han enganyat al kàiser alhora de dirigir la guerra. Són tots uns covards. Ells haurien d’anar a la guerra i no el poble.
Els següents mesos en Barnard es va anar adaptant de nou a casa, i quan Alemanya s’estava enfonsant en el front occidental després de l’arribada de les tropes nord-americanes, a Berlín, com a la resta d’Alemanya, les condicions de vida es varen complicar encara més i molts obrers berlinesos es varen manifestar encontra de les restriccions, la falta de productes i els baixos sous. Les dones de la fàbrica Klein es varen afegir de nou a aquelles protestes. Aquelles treballadores no ho feien encontra de la família Klein, que tan estimaven perquè els pagaven cada mes, de fet elles també consideraven a en Barnard com un heroi de guerra i com un exemple, sinó que es manifestaven per exigir la pau en el kàiser, que començava a ser desprestigiat. Mentre es manifestaven pels bruts carrers de la ciutat, la Luane es desesperava; veia com cada dia les coses anaven pitjor tant en la fàbrica com a casa per la falta de matèries primes i d’aliments, i veia com el seu marit es quedava el dia a la seva butaca amb el seu batí blau marí reflexionant sense saber en què mentre renegava de que volia fumar-se una cigarreta. En Barnard no aguantava aquella seva nova situació i menys li agradava continuar sent venerat per la gent del barri; molts anaven a casa seva a donar-li les gràcies per haver lluitat a la guerra per ells i inclús li donaven petits regals humils. Alguns moments s’animava pensant que aviat podria acabar la guerra i encoratjava a les seves treballadores a manifestar-se per exigir la pau, l’abdicació d’en Guillem II i el retorn dels seus marits a casa.
D’aquesta manera, en Barnard es passava aquells decisius moments per Alemanya a casa, assegut a la butaca de la seva particular petita biblioteca, on fullejava cada matí, cada tarda i cada nit, les principals obres de la literatura alemanya. Amb resignació i callat es deixava endur pel Werther d’en Goethe, fullejava la Brockhaus, la principal enciclopèdia alemanya, que no li agradava pel seu caràcter racista, i escoltava amb el seu gramòfon col•locat damunt d’una tauleta al costat de la butaca a Beethoven, tot i que a vegades havia d’apagar la música perquè feia plorar al petit Fritz. No suportava a Wagner pel seu antisemitisme i mai va escoltar la seva música. Mentre llegia sense massa atenció es preguntava què havien fet malament per acabar d’aquella manera en una guerra que considerava ja inútil i nefasta. Cada dia se sentia a parlar de baixes i de més ferits. De vagabunds n’estava ple pel barri i alguns feien un aspecte terrible. Dones que tenien cert nivell de vida i freqüentaven a les botigues ara venien els seus cossos per una mica de menjar pels seus fills. Tenia clar que s’havia exaltat de males maneres al nacionalisme, que ell havia considerat en el seu temps de joventut com a positiu per tot el que havia portat a la cultura alemanya, inclús ell havia format part de la bildung, i pel militarisme. Caient-li les llàgrimes mirant-se la seva cama dreta, es quedava impotent a la butaca mentre contemplava els seus fills jugant a pilota pel menjador mentre la seva àvia els renyava perquè picaven a les partes i podien fer caure un quadre.
En Fritz es va passar aquells últims dies de la guerra encara adaptant-se a tenir el seu pare a casa, però tot i passar unes quantes setmanes des de que havia tornat del front el continuava veient com un estrany, que estava malhumorat i que es passava els dies a la butaca llegint novel•les mentre cridava desitjós que la guerra acabés. Els nens, que eren cuidats per l’àvia Elise, a partir del 1918 també varen ser vigilats pels avis materns, en Conrad i la Felda Fischer, que eren de Dresden i s’havien instal•lat a casa de la seva filla perquè anaven necessitats d’aliments per les fortes restriccions i la falta de diners. Amb ells també hi havia anava la Greta, la seva altra filla, que es passava el dia a casa sense fer res i era mantinguda pels seus pares tot esperant casar-se un dia amb un noi ric que la mantingués. No era gens espavilada, li deia sempre en Barnard a la seva dona. Tots tres dormien al tercer pis de la casa en una habitació gran i moblada on hi cabien perfectament tres llits. Amb la família de la seva dona a casa, en Barnard encara es va tancar més a la seva biblioteca.
Finalment, a l’octubre de 1918 el nou govern del canceller Max de Baden va negociar la pau, tot i que el kàiser es resistia a abdicar. Durant aquells dies varen córrer rumors a la capital que arribaven comunistes amb tren des d’Hamburg i les ganes d’acabar amb el conflicte varen augmentar encara més entre la població. No volien un Lenin entre ells, pensaven molts. En Barnard de cop i volta es va trobar com molts treballadors seus que havien anat al front a lluitar havien desertat i demanaven tornar al seu lloc. Els va contractar, tot i els problemes que li varen ocasionar perquè havia de pagar uns altres sous. Els carrers també varen canviar d’un dia per l’altre, a més de ser més freds es veien per tot arreu soldats que no volien anar a lluitar i que es passaven el dia bevent com desesperats amb les seves armes enfundades. Molts ciutadans estaven atemorits per aquells nois joves que no feien cara de fer amics.
El migdia del 8 de novembre en Barnard tornava cap a casa després de treballar i ja havia sentit i notat com molta gent del barri estava molt emprenyada per la guerra. Alguns portaven dies demanant una revolució seguint el model bolxevic per acabar amb la guerra i les seves penúries i d’altres estaven preocupats per una contrarevolució del kàiser i pensaven que era millor que el monarca abdiqués aviat. Després d’avançar cap a la Potsdamer Platz amb el seu bastó, en Barnard es va trobar a molts manifestants que demanaven el cap del kàiser. El venerat com un Déu ara era odiat com el Diable. Alguns exigien a crits una república i d’altres cridaven consignes comunistes. El vell règim s’estava morint i el militarisme semblava que s’acabava. Després de dinar, en Barnard estava tan animat pel fi imminent de la guerra i va pensar que ara sí es podria beure un vas de conyac. En anar-lo a buscar es va trobar amb l’agre sorpresa de trobar l’ampolla buida. No n’havien deixat ni una gota. No sabia que l’Elise feia temps que se l’havia acabat. Després de fer un cafè amb la família i aprofitant que els nens feien una migdiada, en Barnard es va posar la seva gavardina vella i el seu barret de color ocre per dirigir-se al Reichstag per sentir la proclamació de la República per part del vicepresident del Parlament, el socialdemòcrata Philipp Scheidemann. Amb altres berlinesos i soldats que havien lluitat al front, va sentir el discurs del vicepresident des de la finestra del Parlament. El malson s’acabava, pensava en aquells moments. Però l’alegria li va durar com el puro que es fumava amb molt d’orgull, perquè a la tarda va saber que el comunista Karl Liebknecht, el fundador de la Lliga Espartaquista, va proclamar en una manifestació en el Zoològic de Berlín la República Socialista. De seguida grups comunistes varen sortir al carrer per fer-se amb el control del govern i, tenint més por que una eruga, en Barnard es va tancar a casa amb la seva família.
El diumenge 10 de novembre en Barnard va anar un moment a la fàbrica acabar de revisar unes quantes comandes que l’hi havia arribat a última hora, després d’esmorzar amb la seva dona. Els nens, com que eren diumenge, varen aprofitar-ho per dormir fins a mig matí. Dirigint-se a poc a poc en direcció a la Wilhelmstrasse va veure un entrar i sortir de gent de la llibreria d’en Martin més freqüent del normal per l’hora que era. Tots sortien amb el Berliner Tageblatt, el diari progressista de la ciutat, a la mà. Encuriosit, en Barnard va voler fer el curiós i va entrar també a la llibreria. La llibreria es feia petita amb tanta gent. Després d’aconseguir agafar el diari berlinès es va posar a la cua per pagar a la Sophie, que no tenia ni un moment per esmorzar. En veure’l fent cua amb els demés clients, en Martin se li va abraonar, el va agafar pel braç per treure’l de la cua i li va començar a fer preguntes per sobre com veia la situació. En Barnard no amagava que estava satisfet de que el kàiser abdiqués, però també va mostrar la seva preocupació davant d’una revolució bolxevic. Tots els que feien cua paraven l’orella per escoltar-lo amb atenció, era l’heroi del barri a qui creien que havien d’escoltar. En contemplar com els seus clients veneraven amb la mirada a en Barnard, en Martin no va tenir manies en regalar-li el diari i d’aquesta manera no va tenir que fer més cua. En un principi en Barnard no ho va acceptar, no volia cap privilegi pel fet d’haver anat a la guerra, i no es va voler moure de la cua fins que va veure l’hora que era en el rellotge que hi havia a la paret, darrere del taulell on la Sophie cobrava als clients. Eren passades les vuit del matí. Després de donar les gràcies a tots va marxar tan ràpid com la cama li va deixar cap a la fàbrica. En entrar a la fàbrica, buida, en silenci i sense cap treballador, com odiava aquell silenci, pensava, va pujar a dalt al seu despatx per llegir el diari mentre mirava les comandes a un costat de la taula de roure. Només pendent del diari i deixant les comandes a una banda de la taula, es va estar una bona estona llegint l’article del redactor en cap del Berliner Tageblatt, Theodor Wolff, que veia amb entusiasme tots aquells fets i l’abdicació del kàiser Guillem II. Era la revolució més gran de totes les revolucions, deia el redactor. Després de llegir una vegada i una altra l’article, en Barnard no li feia gens de gràcia sentir parlar tan de revolució. No volia de cap de les maneres el comunisme a Alemanya. Quin horror, creia. L’endemà, en baixar a les màquines per parlar amb els seus treballadors sobre la feina, no es va poder contenir i els va discursejar de la situació política. La majoria estava d’acord amb ell, tots li deien que sí amb el cap mentre estaven pendents del teler. Els treballadors menys qualificats, sobretot els que encara feien d’aprenents, volien una revolució seguint el model bolxevic i uns altres, els més joves, els que no passaven dels 20 anys, se sentien frustrats per haver perdut una guerra que semblava que podien haver guanyat durant l’últim any. Però el que més li va sorprendre a en Barnard va ser la resposta d’un seu treballador jueu, en Gerd, que feia pocs dies que havia contractat quan va tornar del front oriental:
Jo prefereixo una revolució seguint el model exacte que el bolxevic. Europa és antisemita i ja m’agradaria veure en un futur què ens fa aquesta Europa. La nostra solució passar per seguir en Lenin, que estima als jueus. Se senten coses horribles del que fan els contraris d’en Lenin a Rússia contra els jueus, en canvi en Lenin els protegeix. Jo tinc molt clar què vull pel meu poble.
Sense dir-li res en veure’l com parlava emocionat del líder bolxevic, en Barnard es va apartar un parell de metres i després li va demanar que continués treballant. Pensant que era millor no treure el tema polític, les coses estaven més caldejats del que havia pensat, va acabar de donar una altra volta pel taller i després va anar a esmorzar al bar del costat, on l’ambient també era escalfat amb gent ansiosa pensant amb un endemà que era incert.
Poc després es va saber que aquell dia, 11 de novembre de 1918, sabien rendit formalment i d’aquesta s’acabava la guerra que portaria el Tractat de Versalles i la República de Weimar. En produir-se per fi, ara sí, l’últim tret de la guerra, per primer cop en Barnard va creure que podia ser bo pel país la democràcia i en la república, dos conceptes nous, però estava molt capficat pels disturbis que vivia Berlín, que podia veure cada dia des de la finestra del menjador, i per la paraula revolució, que podia sentir cada vegada que sortia a carrer. A la casa dels Klein es va veure aquella dolorosa derrota amb alegria perquè per fi tot havia acabat en principi i tots estaven convençuts de que ara s’acabarien totes les penúries per les que havien passat, tot i que eren poca cosa comparat amb les que havien patit la majoria dels alemanys. La guerra havia deixat a Alemanya un milió de morts per la fam. A la tarda, després de dinar, en Barnard va decidir no anar a la feina i es va limitar a comprar al diari i llegir-lo al menjador de casa al costat de la llar de foc, que ara ja sempre estava encesa per escalfar la casa. En llegir la notícia de que s’havia acabat la guerra anava remugant des de la seva butaca content i esvarat a la vegada:
Ja era hora! S’ha acabat aquesta barbàrie, mai més es tornarà a repetir una guerra tan desastrosa. Cridant, en Barnard va exclamar: Mare, ja podeu portar el conyac!.
Al cap de pocs dies varen començar aldarulls amb els comunistes que exigien un Lenin alemany i en Barnard va començar a témer que havia brindat abans d’hora. Ara no toca, anava dient pel carrer. Però la revolta comunista va ser sufocada violentament pel govern del socialdemòcrata Friedrich Ebert. Des de casa i ben calent al costat de la llar de foc, en Barnard va donar tot el suport al President Ebert, no volia de cap de les maneres que es nacionalitzessin les empreses, això mai, cridava esvarat, és sagrat, repetia, i va prohibir a la seva família sortir a fora al carrer mentre duressin les revoltes i les repressions. Per protegir a la seva família va fer baixar les persianes de casa i va demanar-li a la Matilda, una botiguera jueva del barrí que tenia la botiga a la mateixa vorera que la casa en direcció a la Wilhemstrasse, que els portés una bossa amb la compra que havien de fer aquell dia. Per allunyar-se encara més del conflicte, tots varen menjar al rebost mentre sentien aïlladament i de lluny algun tret que feia cridar al petit Fritz, que no entenia res de res.
El dimarts 10 de desembre, en Barnard va sortir abans de la feina per ser present a la rebuda a la Porta de Brandenburg de les tropes que tornaven del front. La Luane volia acompanyar al seu marit, que estava aquell dia més callat del costum recordant la vida al front, però el fred d’aquell dia la va apartar de la celebració i es va quedar a casa amb els fills. A primera fila amb veïns, excombatents i curiosos, en Barnard no deixava de mirar als seus derrotats antics companys que feien, la majoria, mala cara i no deixaven de mirar al terra. Eren uns derrotat. No eren capaços de mirar als ulls dels seus compatriotes civils. Els havien fallat, creien aquells joves. Alguns no acceptaven la derrota i d’altres només pensaven en tornar amb les seves famílies i oblidar per sempre més la guerra. L’ambient era trist i fred, sobretot molt fred, pocs parlaven els uns amb els altres perquè era la constatació de la derrota. Les paraules del president Ebert de que cap enemic els havia vençut no varen ajudar a animar a la gent. Aquelles paraules només havien de servir per obtenir el suport de l’Exèrcit al nou règim. Després de que la cerimònia es donés per acabada, tots varen tornar cap a casa amb el cap abaixat. La majoria sentien vergonya pel moment que li tocava viure Alemanya, però alhora de donar les culpes sobre la situació hi havia més divergències. L’Exèrcit, el poble, els francesos, els comunistes, els socialdemòcrates, els pacifistes, el kàiser, els jueus….
El conflicte entre els comunistes i els socialdemòcrates pel poder va agafar cada cop més força i el dilluns 23 de desembre semblava que esclatava la revolta. Uns mariners de l’Exèrcit, que tothom es pensava que estaven al costat dels comunistes, però que en realitat només exigien la seva paga, varen ocupar la Cancelleria del Reich, varen tallar les línies telefòniques, varen posar el Consell de Comissaris del poble sota arrest domiciliari i varen detenir al socialdemòcrata Otto Wels. Pels carrers es podia sentir a nois joves cridar:
Ha començat la revolta. Prepareu-vos.
Tota la gent del barri estava a l’espera del que pogués passar i durant el matí del dia de la nit de Nadal ningú es va atrevir a sortir al carrer. Es veien soldats armats anant amunt i avall. Durant aquell matí els mariners varen ser atacats per l’Exèrcit i a casa dels Klein es varen poder sentir perfectament els trets que varen acabar amb més de trenta baixes, a més de la mort de civils en el combat. En sentir les pistoles, les escopetes i els crits histèrics de la gent, en Barnard va recordar les trinxeres que el perseguien al llit. Irritat i no movent-se de la butaca, va tornar prohibir a la família sortir de casa i es varen quedar tancats al menjador esperant que l’Exèrcit posés ordre, tal i com va ser finalment. Quan en Fritz s’acostava a la finestra per veure des de darrere de les cortines què passava a fora, en Barnard li cridava de males maneres que s’apartés i en veure que no li feia cas el va obligar a pujar a dalt a la seva habitació amb la seva àvia. Estava espantat per tot plegat i li feia mal al cor recordar com el dia anterior havia vist un munt de joves com ell que s’allistaven a les oficines de l’Exèrcit de la capital perquè els enviessin a Letònia per lluitar contra la revolució bolxevic en aquells països. Aquells nois, que anaven terriblement mal vestits i alguns es veien desnodrits i amb cara de pena, preferien un altre cop la vida al front per poder marxar del país i per trobar una nova vida en aquelles terres bàltiques plenes de desordre. Anem cap a l’abisme, li comentava a la seva esposa, que va respirar de tranquil•litat quan va saber que tot havia acabat.
L’últim dia de l’any, un dimarts, era un dia feliç aparentment a la fàbrica perquè l’Helene, una dona de 50 anys acabats de complir i que treballava l’empresa des de que havia començat la guerra en substitució del seu fill, ara li retornava el seu fill Viktor del front i podria tornar-se a ocupar de la llar. Però l’Helene no feia cara de satisfeta, tot i que tots els treballadors la felicitaven per tornar a la vida d’abans, la vida que li tocava, pensaven tots. Abans de plegar, en Barnard es va dirigir cap a ell per acomiadar-se’n i, de pas, li va desitjar un bon any. Però l’Helene en prou feines li va obrir la boca. En preguntar-li si li passava alguna cosa en el seu fill, l’Helene li va contestar amb el cap abaixat perquè no li veiés els seus ulls tristos i enllagrimats:
Ara és una vergonya….. Si hagués mort ara seria un màrtir, però torna a casa viu i derrotat. Amb quina pena haurem de conviure.
Impactat i en silenci per aquelles dures paraules, no es podia creure que el deia aquella dona, el preferia mort, però en Barnard va pensar que era millor no dir-li res i li va donar la mà i va tornar a pujar cap a dalt sense entendre els sentiments d’aquella dona. Mirant per la finestra del seu despatx a l’exterior, no deixava de veure paramilitars amunt i avall amb les seves armes a punt per disparar. Berlín es tornava una zona de guerra. La guerra no havia acabat per ells.
Amb tots aquells aldarulls i aprofitant la feblesa de la naixent República varen venir ara les protestes dels grups conservadors, que eren contraris a negociar amb les potències occidentals preveient que els farien pagar cara la derrota que acabaven de patir. A partir del diumenge 12 de gener varen arribar a Berlín batallons de la Freikorps armats fins les dents, que varen actuar violentament com esquadrons de la mort i es passejaven amb prepotència pel barri tot ensenyant que eren ells qui tenien les armes. En veure que firmarien un tractat de pau pejoratiu pels seus interessos, molts berlinesos es varen envalentir i varen sortir al carrer juntament amb la Freikorps per rebutjar aquell tractat. En Barnard entenia des de la seva butaca que era injust firmar un tractat que limités molt Alemanya, sobretot en el sector econòmic, pensava ell, però ho veia com un mal menor davant la possibilitat de continuar amb una altra guerra i estava content amb la proposta de que es reduís la Reichswehr a 100.000 homes. Però les seves simpaties polítiques no les volia mostrar en públic, fins i tot no va tenir el valor de penjar la nova bandera negra, vermella i daurada a fora la casa com havien fet alguns dels seus veïns o com en Martin a la llibreria. Això sí, la va penjar en el despatx que tenia en el tercer pis, en el costat esquerre d’on dormien els seus sogres i la seva cunyada. En sortir de casa per anar a treballar o anar a fer una compra s’emprenyava perquè la majoria de la gent amb qui es topava se’l continuava mirant amb admiració, ja que el continuaven considerant un heroi de guerra. Alguns inclús el paraven perquè els hi expliqués com era de dura la vida al front i en Martin li demanava que escrivís un llibre sobre les seves vivències. Ell acceptava aquest paper sense dir gaires comentaris i sense donar masses explicacions, sabia que si deia tot el què pensava la gent li podria girar l’esquena i el consideraria un traïdor. El clima era massa violent, pensava en Barnard, ja havien mort més de 150 persones a Berlín durant aquells enfrontament i ell no volia ser una víctima més.
Un dia que va anar a l’Hospital Charité, un hospital universitari situat a prop del Reichstag, per revisar l’estat del seu genoll, ja que havia deixat el bastó de fusta i encara li feia mal en caminar. En passar per davant de la Porta de Brandenburg quan tornava cap a casa va veure a uns quants soldats sobre la Porta de Brandenburg fent guàrdia i veia com molts berlinesos els animaven a destruir el govern o a matar comunistes. Alguns regalaven flors o tota classe de menjars a aquells soldats, que se sentien com herois amb les seves escopetes a la mà i anaven. Les noies joves els miraven amb admiració i s’apropaven a aquells homes, però les que portaven coixet fugien d’ells com la pesta.
El maig de 1919, quan en Barnard va saber que havien trobat en el Landwehrkanal el cadàver assassinat de la Rosa de Luxemburg i el d’en Karl Liebknecht en el Neuer See, en el Tiergarten, tots dos peces fonamentals del Moviment Espartaquista, una revolució que ell havia rebutjat, es va quedar tot el dia molt trist a la seva butaca perquè no acceptava que els socialdemòcrates haguessin comès aquells crims juntament amb aquells militars. Aquesta no era la manera, reflexionava. Tothom sabia que havien mort el gener per culpa del ministre de Guerra, el socialdemòcrata Gustav Noske, un nacionalista conegut per la seva fama d’home dur, i en Barnard cada segon que pensava en aquells assassinats s’anava indignant amb l’Exèrcit i amb en Noske, a qui va insultar amb uns crits tan sonors que varen espantar als dos nens. Tot i està emprenyat, no sentia gens ni mica la mort d’en Liebcknecht perquè el considerava un traïdor en voler imposar el seu criteri amb una revolució armada, tot el contrari de la Rosa. Tant la Rosa com en Liebknecht havien sigut assassinats pels membres del cos de voluntaris Freikorps quan varen reprimir la revolució. Tot i indignar-se i de veure el crim que havia comès el govern que ell acceptava, en Barnard mica en mica va anar canviant aquella indignació per la comprensió. No volia donar de cap de les maneres suport als comunistes, mai deixaria entrar la falç i el martell a casa, i no va mostrar en públic aquella ràbia que havia sentit. Mai l’acusarien de comunista, això ho tenia clar. Els següents dies després de que se sabés que havia mort la líder comunista polonesa, cada cop que en Barnard passejava pel carrer per anar a la feina o per anar a comprar anava veient com estava creixent entre el poble un fort sentiment bèl•lic nacionalista com el d’abans de la guerra. A les tardes, després de plegar de la feina, es passava la resta de la tarda fins a l’hora de sopar tancat a la seva biblioteca llegint un llibre que tenia, però que mai li havia cridat l’atenció. Era el Capital del borratxo i busca-raons de Trèveris, tal i com el definia en Barnard. Després de quatre tardes va arribar a la conclusió de que no entenia res de res. Massa complicat el seu llenguatge, a més de que no simpatitzava massa amb algunes de les idees d’aquest llibre de caràcter macroeconòmic i filosòfic. És absurd, va concloure en Barnard, abans de tancar el llibre per guardar-lo a la prestatgeria.
Durant aquells dies negres i foscos de la violenta postguerra, en Fritz va sortir per primer cop sol amb el seu germà a passejar pel barri per jugar i tafanejar les botigues. Sobretot anaven a la botiga de la botiguera jueva Matilda. Els dos vailets aprofitaven la imatge d’heroi del seu pare per rebre dels botiguers caramels, tot i que el seu pare no acceptava aquells regals i s’enfadava molt quan tornaven a casa amb les butxaques plenes de llaminadures. Jugaven sovint amb els veïns de la zona; la Galiana Metzler, que era un any més petita que en Fritz, havia nascut el 25 d’abril de 1916, i que vivia a l’altra banda del carrer, en un pis petit i humil amb els seus pares, i amb en Georg Hilber i en Lou Mayer, que eren del 1915, i vivien al mateix bloc de pisos, situat dues cases més a l’est de la botiga de la Matilda. Quan el Sòl els hi permetia anaven pels jardins del Tiergarten o a la Potsdamer Platz per caminar, donar menjar als pocs ocells que hi havia i per observar com la gent baixava i pujava dels tramvies per anar a treballar. Però aquelles sortides al carrer es varen acabar ràpidament perquè la ciutat va tornar a patir forts disturbis entre moviments comunistes i nacionalistes, i en Barnard no els va deixar sortir més al carrer sense la vigilància d’un adult, que sempre havia de ser ell. Estava molt capficat amb aquells actes violents que vivia Berlín i va rebutjar de males maneres formar part d’algun grup paramilitar nacionalista quan li varen proposar per la seva imatge d’heroi de guerra i de nacionalista. En aquells moments va poder veure com es gestava la propaganda. Ell no es considerava un ultra nacionalista, tot i que sempre deia que era un alemany de cap a peus, segurament no hi havia ningú que s’hagués llegit tants cop el Werther, tenia un retrat d’en Von Bismarck a la seva biblioteca, parlava un alemany perfecte i culte, però odiava el militarisme prussià i el rei Sergent. Patint la prohibició del seu pare de sortir, en Fritz no entenia massa bé què passava i juntament amb en Marwin es queixaven a la seva mare de que no podien sortir al carrer a jugar amb els altres nens. La Luane els entenia perfectament, però també comprenia la preocupació del seu marit i tenia por de que si els passava alguna cosa en Barnard no els pogués anar a socórrer per la seva coixesa. Algun cop va intentar convèncer al seu marit de que els deixés gaudir de la infantesa com havien fet ells quan eren nens, però en Barnard li repetia una vegada i una altra que encara era massa perillós, que els seus temps eren uns altres temps, els d’una Europa en pau, i cridant pel menjador deia que algun dia passaria una cosa horrible si Alemanya continuava per aquell camí. No volent sentir el seu marit cridar, la Luane es va dirigir a la finestra i va veure com altres nens de l’edat dels seus fills jugaven tranquil•lament aprofitant el bon dia que feia.
En les següents setmanes la ràdio berlinesa no parava d’anunciar atemptats contra la nova República i es parlava massa sovint d’assassinats, actes violents i lluites al carrer entre bàndols. El poble s’havia acostumat a sentir achtung, achtung, achtung. Tots eren atemptats més o menys esporàdics, però el dissabte 13 de març de 1920 es va produir un cop d’Estat, que es coneixeria més tard com el putsch de Kapp. Uns quants militars de les associacions dels cossos de voluntaris sota la direcció del general prussià oriental Wolfgang Kapp varen intentar sense èxit fer-se amb el control del govern alemany a través d’un cop d’Estat. Aquell dissabte en Barnard era a la fàbrica amb els seus fills, que no havien anat a l’escola i aprofitaven per veure els telers del seu pare, mentre la seva esposa, embarassada de tres mesos, era a casa estirada al llit de la seva habitació del segon pis, que tenia vistes al carrer, per un mareig que l’hi havia agafat de cop i volta. L’Elise es va quedar a cuidar-la i li va fer una calenta sopa de pollastre perquè es refés. Quan varen arribar les notícies dels aldarulls a la fàbrica per uns veïns de la zona que estaven molt espantats i portaven unes pistoles a la mà per defensar-se, en Barnard va demanar corrents a tots els seus treballadors, que ja tornaven a ser tots homes, que anessin corrents cap a casa i no en sortissin. Buscant amb la mirada als seus fills va córrer tan com va poder en veure’ls davant un teler que s’acabava d’aturar. Els dos vailets estaven mirant com funcionaven aquelles màquines automàtiques que convertien els fils en teixits de forma màgica per ells. Amb la por al cos i nerviós, sense dir-los res, va agafar als seus dos fills pels braços violentament i sense miraments i de seguida els va voler empènyer cap a fora. Però, després de fer quatre passes, va tenir la mala fortuna d’agafar a en Fritz per la seva jaqueta marro amb poca força i el nen es va entrebancar amb una clau anglesa que hi havia al terra i va picar de cara contra una cantonada del tele. S’acabava de trencar un dent de llet, la primera, la de davant, la més grossa. En veure la sang que li sortia de la boca després de tapar-se la boca amb les mans, en Fritz es va posar a somicar, però en Barnard, que tenia ben agafat a en Marwin per la seva jaqueta negra, el va tornar a agafar pel coll de la jaqueta sense mirar l’estat del seu fill i varen sortir de l’empresa en direcció a casa, que no era massa lluny. En Barnard estava preocupat pensant que per la seva coixesa no poguessin arribar a un lloc segur i per això estava tan alterat i no es mirava l’estat del seu fill Fritz, que no parava de plorar pels carrers cridant l’atenció dels demés. Mentre caminaven per la Wilhemstrasse en direcció nord varen veure a uns quants soldats armats que anaven d’una direcció a l’altra i sentien alguns trets aïllats. La gent corria cap a casa i s’hi tancava. Les dones cridaven als seus fills perquè les seguissin cap a casa. Les botigues tancaven just aquell moment. En sentir més armes de foc, en Barnard es va posar a tremolar recordant un cop més les trinxeres i no va fer cas a les reiterades súpliques d’en Fritz d’aturar-se perquè li feia molt mal la boca i es tacava la camisa blanca de sang. Girant a la Leipzigerstrasse, es varen trobar a un home estès a terra. Era mort i li sortia molta sang del cap. Havia rebut un tret. En Barnard en aquells moments es va quedar blanc i en Marwin es va posar a cridar histèric mentre en Fritz no deixava de plorar per la sang que li regalimava. Sense perdre ni un segon més, en Barnard va agafar amb més força als seus fills i els va empènyer carrer avall.
Quan varen entrar per la porta de la casa, la Luane els va rebre molt esvarada i de seguida va respirar tranquil•la en veure’ls sans i estalvis. S’havia aixecat del llit preocupada pel seu marit i els seus fills en sentir els primers trets i es va passar tota l’estona a davant la finestra per esperar-los. Després de mirar-se primer a en Marwin, la Luane va quedar blanca com la llet quan va veure que en el seu fill Fritz li estava sortint molta sang de la boca i que tenia la jaqueta i la camisa tacades. Pensava que estava ferit d’una bala i es va posar a plorar mentre es deixava caure de genolls per examinar tremolosa al seu fill, que no deixava de plorar i plorar a crits. En veure que només se li havia trencat una dent de llet de davant es va calmar i li va eixugar la sang amb un mocador dels seus pares, que feia uns dies que havien tornat a Dresden, on precisament provisionalment es dirigia el govern alemany del canceller Bauer, que fugia del cop d’Estat direcció a Stuttgart. En Fritz es queixava entre plors i en els braços de la seva mare de que el seu pare l’hi havia clavat un cop. Mirant al seu marit, que no l’havia ni saludat, el va veure assegut a la seva butaca després de llançar el barret al terra del menjador i només tenia l’orella posada a la ràdio, que havia comprat feia uns dies i havia posat en un prestatge de la biblioteca. Les últimes notícies encara eren molt confuses. Amb la cara estirada en veure que el seu marit es comportava com un covard i que no havia atès al seu fill, que no parava de plorar i que renegava durament cap al seu pare, es va dirigir cap a ell amb la mosca al nas, li va apagar la ràdio de males maneres i li va cridar mentre li ensenyava el mocador tacat per la sang del seu fill:
No et fa vergonya! Així no es comporta un heroi deixant el seu fill amb la cara plena de sang. Quina classe d’home ets tu? No vas abandonar el teu company i abandonés al teu fill.
Enfadat i sense escoltar-la, en Barnard li va contestar mentre s’aixecava per tornar a encendre la ràdio:
Tu no entens res! No has estat mai en una guerra, i ara fes el favor de deixar-me escoltar les notícies que el que està passant és molt greu, pot canviar les nostres vides per sempre més. Els prussians tenim massa amor a les maleïdes armes i ens hem tornat a clavar una plantofada. No som un país amb un Exèrcit, sinó que som un Exèrcit amb un país.
Trista i amb cara d’odi, la Luane se’l va mirar amb llàgrimes als ulls i després de llançar el mocador a la prestatgeria va pujar a la habitació d’en Fritz, just al mig de la dels seus pares i del futur bebè, per calmar-lo. El nen estava plorant al seu llit a la falda de la seva àvia Elise, que l’intentava consolar com podia i li va donar uns quants caramels que l’hi havia donat la Matilda feia uns dies quan havia anat a comprar alls tendres. Més tranquil i sabent que passava alguna cosa greu, en Marwin va baixar a baix després de canviar-se a la seva habitació, que era al costat de la dels seus pares i era la primera que es trobava en pujar les escales i tenia vistes a la part del darrere de l’edifici. El nen de dret es va dirigir a la biblioteca per preguntar-li en el seu pare que eren tots aquells aldarulls. Volia entendre aquell món dels adults tan complicat. No escoltant tampoc les paraules del seu fill gran, en Barnard no li va ni contestar, però després de veure que el seu fill es quedava palplantat davant seu es va limitar a dir-li que era massa petit per entendre aquelles coses i el va convidar anar al menjador.
Després de quatre dies d’incertesa el cop d’Estat va fracassar, en part gràcies a les vagues dels sindicalistes. L’esquerra seguia sent capaç de defensar la democràcia, i el govern alemany va tornar a Berlín i va restablir l’ordre esperat. Però la tranquil•litat va durar quatre segons perquè es varen produir a la capital una sèrie de combats; per una banda entre els colpistes de Kapp en retirada i els insurgents socialistes i per altre entre les tropes regulars de la Reichwehr que intentaven restablir l’ordre, i l’autodesignada Guàrdia Roja, que donava suport a les assemblees que havien acabat amb el cop d’Estat. La sang va tornar a pintar els terres de Berlín. La família Klein es va passar aquells quatre dies tancats a casa sense sortir i en Barnard no es va ni moure del costat de la ràdio. Només s’aixecava per menjar i per anar al lavabo, just al costat dret de les escales per pujar a dalt les habitacions, tot i les supliques de la seva esposa perquè estigués amb ells i els hi expliqués què passava. La fàbrica va obrir igual, però ell no hi va anar amb l’excusa de que li feia mal la panxa. Sovint s’apropava a la finestra del menjador per veure què passava a fora. Els carrers eren buits i de tant en tant veia a més d’un corrent en direcció a la Potsdamer Platz. Una tarda va veure com uns nois comunistes armats amb pistoles agafaven a un colpista de mitjana edat i el colpejaven amb barres de ferro. Després d’estomacar-lo de valent, un dels nois va prémer el gallet de la seva arma i el va matar davant la mirada de tots els veïns. El silenci va regnar el carrer i ningú es va atrevir durant les següents hores a retirar el cadàver, que més tard va ser retirat per la policia, que portava les pistoles a la mà per si de cas.
Després de que durant tot un dia no se sentís cap tret, en Barnard va trucar a la fàbrica i va parlar amb la seva secretària, que li va dir que tot semblava haver tornar a la normalitat. Li va explicar que el bar de davant tornava a estar ple de treballadors i que pels carrers l’ambient era d’un dia normal i corrent. Per fi, pensava. Feliç de que tot hagués acabat, en Barnard va reunir content a la família en el menjador i els va fer seure davant la llarga taula de fusta de roure. En Fritz es mirava al seu pare amb temor i no li dirigia la paraula, encara recordava com l’havia abandonat. A la seva àvia l’hi havia dit repetidament que l’odiava i que no li badaria boca. Un cop tots assentats a les cadires de la taula, en Barnard va posar els braços al damunt de la taula i els va explicar a poc a poc, amb calmar i mirant-los a la cara, que a partir d’aquell moment tenien que anar amb molta prudència pel carrer perquè la situació encara no era segura i els va demanar que a la més mínima tornessin a casa corrents. Els comunistes eren malvats, els deia, però els advertia que fugissin també dels que no ho eren. Ningú era bo, excepte la policia, els advertia. Mentre estava explicant a la seva família mesures de prevenció, va sonar de cop el timbre de la casa, soroll que va alterar a la Luane, que va fer un salt d’espant de la cadira. L’Elise va anar a obrir la porta en sentir veus de coneguts. Eren els veïns del barri que volien saber com estava en Barnard i sobretot volien saber la seva opinió del què passava. Entre ells hi havia la Klara i en Michael, una parella jove que vivien al costat est dels Klein i eren coneguts per ser molt xafarders. Es passaven el dia a fora inspeccionant a la gent i entre ells murmuraven sobre les persones que veien passar per davant d’ells. La Klara a més tenia la mala mania de posar-se a fora al balcó per espiar als demés veïns. No se li escapava detall. Sabia perfectament qui anava amb qui i on vivien tots els veïns. Amb ells també hi havia en Hermann i la Bernardina, que vivien al tercer pis del costat oest de la casa dels Klein i que tenien un fill de deu anys, en Dannel, i en Johannas, un home gran i viudo que sempre mirava al terra per qüestions físiques i que vivia al pis de dalt la botiga de la Matilda en companyia del seu gat, en Bastet. Havia combatut en la guerra francoprussiana i amb molt d’orgull explicava a la canalla les seves gestes, que sovint eren més imaginació que realitat.
Alguns pensaven que en Barnard s’havia unit als colpistes, la Klara inclús va afirmar que l’havia vist amb una escopeta pel carrer. Aixecant-se de la cadira i amb cara de pocs amics, en Barnard els va atendre a l’entrada de la porta sense deixar-los entrar al rebedor i els va explicar que Alemanya no estava segura i va definir la República de dèbil i poc contundent. Escoltant-lo amb atenció, els veïns el varen interpretar malament. Tots es varen pensar que es posicionava a favor dels colpistes i no varen comprendre que el que estaven sentint eren paraules de por cap a aquests colpistes i als comunistes que havien sortit al carrer. Aquest temor a nous canvis el sentien la botiguera Matilda o en Johannas o el llibreter Martin, que s’havia casat feia pocs dies amb la sempre elegant Sophie en un casament molt car que de poc l’arruïna. Després de que tota aquella gent marxés contenta pel monòleg que els hi havia regalat en Barnard, en Fritz, refet ja del cop, es va acostar al seu pare i li va preguntar sense gaires manies si podia ara sortir al carrer a jugar. Ja no hi havia morts, li deia perquè els deixés sortir. Tenia ganes d’explicar en els seus amics que havia perdut una dent. Però el seu pare li va dir amb un crit que no, que esperés, que tenia tota la vida per jugar. Enrabiat, el vailet va agafar la pilota que l’hi havia comprat la seva àvia Felda i la va llançar ben fort contra la finestra trencant un vidre del menjador. Aquella rabieta li va merèixer un contundent càstig passant-se una setmana tancat a la seva habitació i durant un parell de dies no va menjar les postres que feia l’Elise. Trobant aquell càstig una mica massa dur per a un nen tan petit, la seva àvia li va fer un dia un Butterkuchen (un pastís de mantega amb ametlles al damunt) que tan li agradava en el nen, i d’amagat li va portar a la seva habitació. El nen el devorava amb segons.
Durant les següents setmanes va retornar la normalitat a la ciutat i en el barri, i en Fritz i en Marwin varen tornar a jugar al carrer després de sortir del col•legi privat a que anaven. Però la tranquil•litat va tornar a durar poc a casa dels Klein quan en Barnard es va indignar en conèixer els resultats de les eleccions del juny de 1920. No deixant de llegir els resultats mentre es menjava uns quants caramels que els hi portava la Matilda per en Fritz, es va enfurismar en veure que havia augmentat el número de vots dels partits d’extrema dreta i d’extrema esquerre i, en canvi, els socialdemòcrates, els seus, varen perdre el 50% dels vots del gener de 1919. Cridant des de la seva butaca amb un caramel de maduixa a la boca per no pensar en el tabac, anava renegant cada cop en veu més alta:
Sembla que la gent vulgui la guerra un altre cop, no aprenem dels errors del passat. Som una democràcia sense demòcrates.
En Fritz es mirava al seu pare amb desconcert des del menjador, no entenia què passava i quan li demanava que li expliqués, en Barnard es limitava a recordar-li que era massa petit per entendre-ho i es posava a llegir de nou el diari. Sense donar-hi més importància, en Fritz va sortir al carrer a jugar amb els seus amics. Abans de tornar a casa anava a totes les botigues del barri demanant caramels. A vegades li agradava anar a la carnisseria de la Maria, just al costat est de la casa de l’amiga Galiana, a demanar un tros d’embotit pel dachshund que s’havia comprat feia pocs dies la Sophie a disgust d’en Martin, que no suportava els gossos perquè li feien al•lèrgia. Sempre que hi havia el gos ell eixabuirava. La carnissera Maria, una dona jove i molt grassa amb uns cabells rinxolats i unes dents grogues de no netejar-se mai, vivia dues cases a l’oest de casa els Klein amb el seu marit, en Kurt, que vivia dels lloguers d’uns pisos de dalt al seu pis i es passava el dia fumant cigarretes deixant al seu voltant una aroma a tabac que espantava a la mainada. La parella varen ser dels primers en tenir un cotxe en el barri, el cotxe elèctric Lohner-Porsche propulsat per 4 motors elèctrics integrats en les rodes del vehicle. El cotxe no els va durar gaire perquè un dia en voler esquivar uns nens que varen travessar la carretera sense mirar res, en Kurt va fer un violent contra-volant i va picar contra una farola xafant tot el cotxe.
El dimecres 1 de setembre va néixer la Katrina, una nena. Aquest naixement es va viure amb molta alegria a la casa i en Barnard es va emocionar com mai en veure a la seva filla fent els seus primers plors. Era la seva primera nena i li feia molta il•lusió, tot i que pensava que una nena ho tindria més complicat en el futur. Però quan les coses anaven bé a la casa dels Klein, la fàbrica començava a patir les conseqüències de la dura crisi que s’estava apropant. Uns quants clients varen deixar de pagar i uns altres varen reduir la meitat les comandes. De fora d’Alemanya, res de res. Amb els primers problemes econòmics a la fàbrica, en Barnard va ser més indulgent amb els seus fills, ja que estava massa preocupat per la pujada dels preus i es passava el dia tancat a la fàbrica intentant convèncer als treballadors de que no podien cobrar tant. Els recordava que amb la República se’ls havia reduït la jornada laboral, passant de 10 hores a 8 hores, i per tant considerava acceptable una reducció de sou. Mentre a la fàbrica hi havia maldecaps per en Barnard i pels pobres obrers que estaven molt espantats davant la possibilitat de ser acomiadats si es posaven masses durs, en Fritz i en Marwin es passaven les tardes al carrer jugant amb els seus tres amics; la Galiana, en Georg i en Lou. En Fritz li agradava cada cop més jugar amb la Galiana a fet i amagar per l’extens barri de la Leipzigerstrasse, i de seguida es varen fer amics inseparables. Li agradava la senzillesa, la calidesa i l’alegria que despertava aquella petita noia, que ja demostrava ser més intel•ligent del normal parlant de política i del país amb els seus veïns. Sovint en Fritz li donava els caramels que els botiguers li donaven pel seu pare, considerat encara un heroi tot i quedar-se els dies tancat a casa suant de por. La botiga d’alimentació de la Matilda, que acabava de fer quaranta anys i que sempre estava alegre en veure’ls, els hi donava a més dels caramels una Weisswurst (salsitxes blanques de carn de porc i de vedella) que tant li feien caure la baba a en Fritz. D’aquesta manera, jugant pels carrers de prop de casa amb els seus amics i anant al col•legi, en Fritz va començar a relacionar-se amb el barri i ja es coneixia el nom de la Leipzigerstrasse. Quan volia fer més el tafaner es passava hores i hores mirant com passaven els tramvies plens d’homes que anava a treballar a les fàbriques de fora la ciutat i després es quedava encantat mirant els ocells dels arbres del voltant de la Potsdamer Platz, mentre frisava per pujar un dia en un autobús de dos pisos amb la Galiana per inspeccionar més carrers. De vegades es perdia tot sol pel carrer en veure a tanta gent dirigir-se cap a la Potsdamer Platz per agafar el tramvia de color crema i algun cop la Klara, que sempre estava el cas, el portava a casa en veure’l perdut. Més d’una vegada va estar a punt de ser atropellat pels pocs Selve que passaven pel carrer.
Un dia en Fritz i la Galiana varen agafar per primer cop un tramvia sense que ho sabessin els seus pares perquè volien anar al Palau Reial de l’Unter den Linden, a prop del col•legi d’en Fritz. El nen li volia ensenyar a la seva amiga a on estudiava. Però els vailets es varen equivocar de tramvia; varen confondre el número 6 pel número 9. Després de fer diverses parades a zones que no coneixen de res, el tramvia va acabar el seu recorregut al districte de Charlottenburg, a l’oest de la ciutat. En posar els peus al carrer obligats pel maquinista, els nens de seguida varen veure l’error que havien fet, però en aquells moments no sabien ben bé on eren. La Galiana de seguida es va espantar quan va veure que eren lluny de casa i que no sabien com tornar. Veient que la seva amiga es posava a plorar, en Fritz va agafar la mà de la seva amiga i sense manies li va preguntar en un home gran a on eren. L’home, alt gros i vell i amb cara de pocs amics, li va senyalar un grup d’homes eslaus que rondaven pels voltants d’un bar, i li va dir:
Ni jo ho sé ja on sóc. Això ara és Charlottengrad. Jjajjaja….Nens no us acosteu a aquells homes que son russos, fugen d’en Lenin i no us faran cap bé. Creieu-me! Torneu cap a casa.
Llavors, la Galiana es va apropar a aquell home, que li feia una por de mil dimonis, i somicant li va dir que volia tornar a casa i que no sabien on eren. Veient que els nens s’havien perdut sense els seus pares, l’home els va preguntar a on vivien, però els nens no li varen saber dir el carrer de les seves llars perquè no se’n recordaven. En Fritz estava tan nerviós que no recordava Leipzigerstrasse, i només li va saber dir que vivien a prop de la plaça més gran de la ciutat. Esbufegant perquè no sabia quina plaça podria ser, l’home en tornar-se a mirar aquells homes que provenien del bàltic asseguts a un banc de fusta a sota una farola i amb cara de pocs amics, va decidir acompanyar els dos nens a l’estació de tramvies a davant de la Stienplatz. Davant d’un mapa de la ciutat els va preguntar si reconeixien algun carrer. Veient que no sabien interpretar el mapa, l’home va tenir la santa paciència d’anar dient totes les places de la ciutat. En sentir Potsdamer Platz, la Galiana va cridar contenta:
Aquí! Aquí! Aquí vivim.
Respirant per fi de tranquil•litat, aquell bon home els va acompanyar cap al tramvia que s’aturava a la Potsdamer Platz i els va pagar dos bitllets perquè poguessin tornar a casa. Sense donar-li les gràcies per les ganes que tenien de marxar d’allí, els dos nens varen pujar ràpidament a dalt al tramvia i varen tornar a casa amb el cor encongit esperant que els seus pares mai sabessin on havien anat. En baixar a la Potsdamer Platz es varen trobar amb la Luane, que per sort no els va veure baixar del tramvia i els va acompanyar fins a la botiga de la Matilda perquè es compressin unes quantes dolces per berenar.
El divendres 26 d’agost de 1921, el pacifista i polític jueu Matthias Erzberger va morir assassinat a mans de dos militars. Aquella notícia va posar en estat d’alerta a en Barnard, que va creure que tornaria a produir-se un cop d’Estat i va anar a buscar de seguida els nens, que en aquells moments estaven a fora casa jugant a pilota davant la llibreria d’en Martin. De seguida que va travessar el carrer es va trobar amb en Marwin, que estava xutant la pilota amb en Lou a la paret de la llibreria i li va demanar que tornés a casa. Preguntant pel seu germà, en Marwin no li va saber contestar. Era amb ell feia uns minuts, li va dir en el seu pare, que es va posar fet en una fúria. Intentant tranquil•litzant-se pensant que no podia haver anat massa lluny, va començar a preguntar a la gent del barri si l’havien vist. La Maria li va dir que l’havia vist passar feia mitja hora i en Martin li va explicar que l’havia vist dirigir-se cap a la Wilhelmstrasse. La Klara li va insinuar que segurament hauria volgut anar a la Wilhelmplatz, davant de la Cancelleria. Pensant que no podia perdre temps, en Barnard va deixar a en Marwin a casa i sense dir-li res a la seva esposa va començar a trucar a totes les portes de les cases dels veïns per veure si sabien on era. Tots li contestaven que no ho sabien, que no l’havien vist, però a mesura que es va saber que el petit Fritz sabia perdut tots el varen ajudar a buscar-lo. Al cap de pocs minuts tots els veïns i la gent propera a la família Klein varen començar a buscar el nen. La Matilda estava tan preocupada pel seu client preferit que fins i tot va abaixar la persiana de la botiga per buscar-lo i en Martin, en veure l’enrenou que s’havia provocat, va enviar-hi a la seva esposa Sophie, que amb el seu llarg vestit no va avançar més de quatre metres de la llibreria. Ningú sabia on parava i en Barnard s’anava desesperant. En aquells moments tornava a poc a poc de la Wilhelmstrasse el vell Johanass i en Barnard va córrer cap a ell per preguntar-li si havia vist el seu fill. Fregant-se el front per recordar per on havia passat feia pocs minuts, en Johanass els va dir tant tranquil que l’havia vist que anava en direcció est i que es pensava que anava als pisos dels seus amics.
Cada cop més enfadat i veient l’escàndol que havia provocat el seu fill, malcriat i que el feia quedar malament, en Barnard es va posar a buscar-lo com un boig, anant d’una banda a l’altra mentre cridava el nom del seu fill sense trobar resposta. En aquells moments el seu cap li jugava males pensades fent-li creure que potser l’havien segrestat o assassinat i cada cop s’anava posant més nerviós. Dos policies que passejaven pel carrer fent patrulla es varen alarmar en veure a tanta gent al carrer i es varen pensar que era una manifestació encontra de l’assassinat del polític. Sense deixar de mirar aquella gent, varen agafar les seves pistoles pensant que potser els haurien de reduir a la força. Quan varen ser informats per la Klara de que estaven buscant un nen que s’havia perdut es varen afegir a la batuda. Tothom buscava per les botigues, per sota els tramvies, per la Potsdamer Platz, per les galeries Wertheim, però res, no era enlloc. Unes hores després, quan faltava poc perquè el Sol es pongués, varen trobar a en Fritz passejant tant tranquil a la vora del Kupfergraben, un canal del riu Spree, acompanyat per la seva amiga Galiana mentre menjaven distrets i amb tota la innocència uns quants caramels. Contemplaven el canal en busca de peixos i tiraven pedres a l’aigua per espantar-los dels ocells. Quan el pare el va veure tant tranquil i amb un somriure de felicitat a la cara, li va venir un atac de ràbia mentre pensava emprenyat:
Jo patint tant per ell, i ell passejant tant tranquil•lament amb la seva amiga.
Ràpidament es va apropar cap a ell i amb una cara vermella de mil dimonis, el va separar de la seva amiga violentament, i li va donar unes quantes dures bufetades a la galta esquerre. El nen no va tardar en posar-se a somicar, però en el seu pare tant li va fer i el va agafar pel braç i se’l va emportar cap a casa. Arrossegant-lo carrer avall, el nen cridava contra el seu pare mentre plorava desconsoladament. No entenia què havia fet malament. Els veïns que varen veure tota aquella escena no es varen indignar per aquelles bufetades perquè entenien el patiment d’en Barnard i s’ho miraven amb orgull creient que era una mostra del caràcter autoritari d’en Barnard i tots pensaven que aquella era la manera d’educar a un fill. Amb duresa i disciplina. El seguien com un exemple a seguir. Quedant-se sola mentre en aquells moments els funcionaris de l’Ajuntament encenien les faroles, la Galiana va tornar cap a casa pensant que a ella ningú l’havia anat a buscar.
Després d’arribar a casa en Barnard va tornar a fer tancar la família a casa i la seva indignació va créixer encara més quan va saber que el físic alemany nascut a Hongria, en Philipp von Lenard, el guanyador del Premi Nobel de Física el 1905 pels seus treballs sobre els raigs catòdics, es va alegrar públicament de l’assassinat de l’Erzberger. Quin carallot, va cridar en Barnard. Trist per tots aquells fets que vivia el país, es va deixar caure a la seva butaca negra i es va quedar una estona reflexiu pensant que Alemanya estava embogint, que no s’estava comportant tal i com havia dictat el canceller Von Bismarck, que ja no eren aquella nació que havia de liderar el món amb la seva cultura, la seva ciència i la seva tecnologia que tant havien envejat les altres potències. Després de que no es produís cap més aldarull els següents dies tot va tornar a la normalitat. La família anava pensant cada cop més que en Barnard s’estava alterant de forma exagerada i irracional. L’Elise durant aquell temps li va prohibir beure cafè perquè no s’alterés encara més.
Al cap d’uns dies tancat a casa per ordre del seu pare, en Fritz va poder tornar a sortir al carrer amb tota normalitat i va continuar jugant despreocupat amb els seus amics, tot i que quan tornava a casa tenia por del seu pare, a qui sempre veia malhumorat a la butaca llegint. De seguida que saludava a la seva àvia es tancava a la seva habitació per fer els deures del col•legi o jugava amb el seu germà o amb la petita Katrina sense dir-li res en el seu pare. Agraïa que cremés oli a la feina.
Els preus dels aliments i dels productes bàsics varen créixer progressivament durant els següents mesos arribant a valer sis vegades més que feia un any. Empipada per la pujada de preus i de tenir cada cop el moneder més buit, la Klara un dia que va entrar a la botiga de la Matilda li va recriminar amargada aquell augment i li va dir mig en broma:
T’estàs fent d’or a costa meva eh! Aiii!!! El final no podré comprar més.
Sense moure’s del taulell, la Matilda li va contestar mentre li senyalava a fora:
Ja ho pot ben dir que em faig d’or! No veu el nou vehicle que m’he comprat! Miri’l, el tinc a fora aquí aparcat. És una joia.
Només veient una bicicleta oxidada verda i vella lligada amb una corda al costat de la farola negra, la Klara li va fer un petit somriure en veure que li estava prenent el pèl, i li va deixar anar mentre pujava les patates al taulell perquè li pesés:
I diamants? Que en té? Vosaltres els…..
Abans de que pogués continuar, la Matilda la va interrompre per dir-li si s’havia tornat boja. L’acusació la trobava intolerable i de seguida li va canviar la cara. Veient que l’havia fet empipar, la xafardera de la Klara va callar i va comprar un parell de pebrots, llenties, ous, patates, pastanagues i unes quantes pomes per després marxar cap a la carnisseria de la Maria per també queixar-se dels preus. De fet, tots els botiguers varen pujar als preus, però cap d’ells s’enriquia, ans al contrari, ja que els productes que volien vendre els hi costaven molt més que abans. Els sastres Oskar i Franziska, que eren un matrimoni ja gran amb néts i que vivien a un pis al damunt de la carnisseria de la Maria, no es guanyaven gens bé la vida des de que havia acabat la guerra. El taller era en el mateix pis, al costat del menjador i en una petita habitació hi tenien tres màquines de cosir, una taula de fusta valenta per confeccionar-hi la roba i en un racó hi tenien un mirall que anava dels peus fins al cap perquè la gent pogués veure com els hi quedava la roba. El matrimoni reparava molts vestits de la gent del barri, sobretot de la gent més humil que no es podia comprar un altre, però tot i cosir molt i molt no arribaven mai a final de mes i sempre havien d’acabar demanant diners als fills per poder-se comprar menjar o pagar les factures del metge. A canvi, això sí, cuidaven els néts.
El dissabte 24 de juny de 1922, en Barnard es va sentir orfe quan va saber que els paramilitars, entre ells hi havia l’escriptor nacionalista Ernst von Salomon, havien assassinat al ministre d’Afers Exteriors, en Walther Rathenau, per condemnar, com feia en Barnard, el militarisme que estava vivint el país. Pensant en els seus fills, que estaven tot el dia a fora jugant despreocupats pel carrer, sobretot en Fritz, en Barnard els va prohibir un altre cop sortir al carrer. Els nens, novament es varen queixar durament i varen retreure-li ser un covard. En Barnard, sense miraments, no els va escoltar. Però aquest cop la Luane va intervenir-hi i va obligar en el seu marit a deixar sortir els nens al carrer perquè trobava que estava exagerant la situació. Pensant que no l’entenia, en Barnard es va posar fet una mona i li cridava alterat i llançant capellans que ella no havia viscut una guerra com ell. Posant-se al costat dels seus fills, que es miraven al seu pare amb temor, la Luane, que era persistent, va obrir les cortines blanques de les finestres del menjador que donaven al carrer perquè veiés com es vivia pacíficament. La gent anava amunt i avall i se’ls veia entrar a les botigues mentre passaven els tramvies amb tota normalitat. Senyalant-li fora, li va dir cridant:
On és aquesta guerra? Aquí no hi ha guerra, són fets aïllats que passen com a altres llocs. Deixa que els nens puguin ser nens, ja n’hi ha prou dels teus temors ridículs. Potser si que et va marcar la guerra, però no facis que marqui als teus fills.
Resignat i sense dir cap més paraula, en Barnard es va donar per vençut i va deixar de mirar a fora. Després d’abaixar les persianes se’n va anar un altre cop a seure a la seva butaca per posar la ràdio per sentir Jazz, que s’havia posat de moda a Berlín però que a en Barnard no li agradava, per no haver d’escoltar a la seva esposa. No m’entén, anava remugant. No podent-se treure les imatges de la guerra que tan tenia en ment, per fer-les fora va agafar el diari per llegir les últimes actuacions de l’organització pacifista Nie Wieder Krieg d’en Carl von Ossietsky.
Mentre el pare es calmava, en el menjador, després de tenir l’autorització de la seva mare, en Fritz es va posar molt content les seves sabates blaves i va sortir corrents a fora al carrer per anar a buscar a la Galiana. Anirien a comprar caramels a la botiga de la Matilda mentre tafanejarien pel barri i perseguirien als tramvies. Amb el pare ja deixant-lo sortir, el noi cada dia anava en el jardí de la Potsdamer Platz per amagar-se darrere dels arbres en companyia de la Galiana. Amb ells a vegades s’hi afegia en Dannel, que s’havia deixat el cabell llarg i els explicava amb uns quants llibres a sota el braç que tenia pensat estudiar Filosofia, matèria que en Fritz no va entendre. En passar davant de les cafeteries de la Potsdamer Platz sempre trobaven algun oficial d’uniforme que venien roses. No tenien més recursos que aquelles roses aquells ex combatents. En Fritz sempre n’hi volia comprar una per la seva amiga, però el seu pare ja l’havia avisat de que no volia que ni els mirés a aquells homes uniformats però famèlics.
A mesura que els dies passaven la crisi econòmica anava avançant amb força i anava empobrint a les famílies alemanyes, que cada cop estaven més desesperades en veure que no hi hauria bon endemà per ells. Els estalvis de les classes mitjanes varen desaparèixer de cop, el preu dels aliments era casi vuit vegades més gran el 1921 que al final de la guerra i l’any següent es multiplicaria per 130. Els que conservaven la feina varen veure que l’augment de salari no s’ajustava a la inflació. Una ruïna total. Milions d’alemanys que depenien de pensions i rentes fixes procedents d’inversions i d’hipoteques es varen convertir en homes d’aigua sense futur. La família Klein va poder viure amb més o menys estabilitat, ja que els seus teixits es continuaven venent a totes parts del país com un element de luxe, però els beneficis varen caure en picat i bàsicament es mantenien. Comprar nous telers era impossible i contractar nous treballadors els hagués portat a tenir pèrdues. Tot i que no podien pagar tants marks als seus treballadors perquè alguns clients no varen pagar o ara ho feien a llargs terminis, no en varen acomiadar a cap perquè en Barnard sentia compassió per ells. A molts els coneixia de feia anys i li feia mal al cor les seves situacions personals. Els treballadors li varen agrair, però anaven cada dia a la feina tement que el dia següent ja no ho poguessin fer. En Barnard era molt diferent a altres empresaris alemanys com l’Emil Kirdorf, un empresari despietat i un declarat enemic dels sindicats i de la República de Weimar, per tots els treballadors era un home bo i un bon cap.
De seguida la crisi es va estendre pel barri i cada cop es notava més; la Matilda venia cada cop menys i més car, igual que el llibreter Martin, que sempre tenia diaris per vendre al final de dia i que finalment tenia que llançar o cremar. A la carnissera Maria se li caducava la carn cada dos per tres tenint-la que llançar a les escombraries mentre moltíssim gent anava desitjada d’un bocí de carn. Alguns vagabunds que s’havien on llançava la carn podrida l’anaven a buscar per als seus fills. Feia poc que una parella jove, en Richard i la Cosmina, que tenien un fill de dos anys, el mogut Hermann, havien vingut al barri i s’havien comprat amb molt d’esforç una pastisseria situada molt a prop de la Potsdamer Platz i casi bé just davant de casa dels Klein. A part dels primers dies pel fet de ser nous, no varen vendre gaire pa i sempre tornaven a casa amb quilos de pa que se’ls havia quedat ressec. Cada nit torraven aquell pa i d’aquesta manera s’omplien l’estomac. Sort en varen tenir que el petit Hermann li agradava el pa torrat, que el rossegava amb passió. Per agreujar encara més la imatge del barri, molta gent vaguejava desconsolada per aquell barri buscant alguna almoina de la gent que baixava dels tramvies. Sota una farola sempre hi havia des dels últims dies una endevina que li deien Anne, ja que ningú sabia el seu nom, que tirava les cartes a canvi de quatre monedes. La seva família havia quedat arruïnada i no tenien cap més ingrés que els que donaven aquelles cartes velles i tacades. La pobra dona, vestida amb quatre parracs i feta una pelleringa, va passar a ser un distracció per en Fritz perquè cada dia que el veia tornant de l’escola li ensenyava què simbolitzaven cada carta i li explicava els detalls especialment divertits de la vida d’en Gerolamo Cardano, a qui l’endevina admirava. Sovint a casa als Klein tocaven el timbre excombatents venent cordons de botes i demanant camises i mitjons en desús. En Barnard sempre els donava alguna cosa, des d’una moneda a un camisa bruta i vella, però mai els deixava entrar a casa. Tenia por que no els hi fessin res als nens.
Un diumenge, després de dinar, el pare de la Galiana, en Heinrich Metzler, un home de 37 anys i originari d’Hamburg que s’havia quedat a l’atur després de que l’acomiadessin de la seva feina d’obrador a una fàbrica de pells, es va presentar a casa dels Klein per implorar-los feina a la fàbrica. Estava arruïnat i només tenia deutes amb el banc. Després de saludar a la família Klein amb el Moin d’Hamburg, en Barnard el va fer seure de seguida al menjador i anant al gra li va explicar, mentre l’Elise li oferia una tassa de te, que entenia els seus patiments. L’home, desesperat, li va explicar que aviat seria desallotjat del pis. Abans de que pogués continuar explicant les seves penúries, en Barnard li va agafar la paraula i li va explicar que per culpa de la situació que vivien li era totalment impossible poder contractar a un altre treballador perquè amb prou feines podia mantenir al seu personal. Trist i abatut mentre ensumava el te calent, en Heinrich no es va poder contenir i es va posar a plorar desoladament. En Barnard se’l mirava amb tristesa i l’Elise va preferir quedar-se a la cuina perquè no s’havia quina cara posar. Quina pena, pensava la dona. Agafant aire, en Heinrich li va explicar que no tenien suficients diners per poder viure, el banc l’escanyava cada dia, i amb tota la pena del món li va confessar que la seva filla ja no podia ni fer dos àpats consistents al dia. En parlar de la seva filla, l’home es va enfonsar encara més i va tornar a plorar recordant que només havien dinat pa amb una mica de mantega. Aquells aguts plors els va sentir en Fritz, que estava a dalt a la seva habitació jugant amb el seu germà a fet i amagar sense fer els deures de classe que tenia pendents. En reconèixer la veu d’aquell home, el noi va baixar per les escales a poc a poc i va escoltar d’amagat la conversa que estaven tenint el seu pare amb el pare de la seva amiga. En sentir la situació de la família de la seva amiga, el vailet es va posar molt trist de cop i va quedar sense aire quan va sentir que en Heinrich deia amb llàgrimes als ulls que haurien d’abandonar la ciutat per anar-se’n a Hamburg per trobar unes condicions de vida millor. Allí la seva dona l’hi havien promès feina, va dir mentre s’eixugava les llàgrimes amb un mocador estripat i vell. Quedant-se uns segons assegut a les escales pensant que no volia que la seva amiga preferida marxés del barri, en Fritz es va treure les sabates d’estar per casa per no fer soroll i va acabar de baixar les escales a poc a poc. Apropant-se al seu pare per l’esquena, va sentir com li assegurava a en Heinrich que faria tots els possibles per donar referències seves perquè trobés una feina a la capital, tot i que sabia que era molt difícil que en trobés una. Tots els empresaris estaven igual. Quan en Fritz anava per tocar l’esquena del seu pare, els dos homes es varen aixecar de cop de la cadira. Mentre s’acomiadaven al rebedor, en Heinrich es va posar el vell barret verd i li va agrair profundament el tracte cap a ell i va marxar cap a casa seva enfonsat. Un cop en Heinrich va marxar destrossat anímicament, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va suplicar que li donés feina a aquell home. La Galiana no pot marxar, li repetia. Assentant-se a la butaca de la biblioteca, en Barnard li va dir amb calma que havia d’entendre que estaven patint una greu crisi econòmica i que li era impossible pagar un altre sou, a més de que amb la vinguda de la seva germana tenien una despesa més gran. El pediatre era car, li recordava. Però en Fritz, que no entenia res d’economia i no la volia entendre, li varen caure un parell de llàgrimes en pensar que la seva amiga marxaria. Al final, el vailet li va dir amb tota la innocència d’un nen que li fes aquell favor i que a canvi faria sempre els deures, ajudaria a l’àvia i es portaria sempre bé amb tothom. Entenent bé els sentiments del seu fill, li va assegurar mentre li acariciava els cabells que faria tots els possible per trobar-li una feina, però li va tornar a repetir que a la fàbrica era molt difícil contractar a una altra persona. En Barnard no li volia explicar tampoc que els números no acabaven de sortir a l’empresa perquè no volia que anés dient pel barri que tancarien. Eixugant-se les salades llàgrimes amb la mà, en Fritz va anar de dret i enfadat al menjador retraient-li en el seu pare que no hagués estat al seu costat quan era petit. Després de quatre renecs més se’n va anar corrents a veure a la seva amiga pensant que serien els últims moments que estarien junts. Pel camí no es va estalviar renecs cap al seu pare.
Reflexionant mentre mirava el retrat d’en Von Bismarck, en Barnard va començar a pensar que si contractava a aquell home potser seria una bona oportunitat per reforçar la seva relació amb el seu fill, que era bastant distant amb ell. Però no podia, s’anava dient, els comptes eren dolents, massa. Mentre meditava amb la mirada perduda, la Luane va sortir de la cuina i es va asseure a la pota esquerra de la butaca. Agafant la mà esquerra del seu marit li va dir que havia sentit tota la conversa i li va explicar que podrien fer un esforç i contractar el pare de l’amiga del seu fill. Quan anava a dir un però, la Luane li va clavar una mirada que se li va fer impossible dir res. Fent ara que sí amb el cap, en Barnard li va fer un decidit petó a la galta i de cop i volta va agafar empenta i ràpidament es va dirigir al rebedor per posar-se la jaqueta per marxar cap al pis dels Metzler per donar-los la notícia.
En travessar el carrer va pensar més d’un cop en fer mitja volta, però en pensar que així faria feliç el seu fill va continuar cap aquell bloc de pisos. En entrar per la porta verda del bloc de pisos del costat est de la llibreria d’en Martin, va veure que les condicions d’allí dins no eren gens saludables i no es podia creure que el seu fill anés cada tarda a jugar en aquells pisos tan lamentables. El terra estava enganxifós i ple de pols enganxada, l’olor d’allí dins era espantosa, se sentien crits dels veïns, d’insectes no en faltaven i a les cantonades dels sostres hi havia teranyines. Per pujar a dalt només hi havia unes escales de fusta podrida i mentre pujava a poc a poc anava sentint com la fusta cruixia a cada pas. Després pujar al segon pis, en Barnard es va aturar a davant la senzill porta dels Metzler i va tocar el timbre rovellat de la porta. La Corina, la mare de la Galiana, una dona baixeta i prima amb uns cabells ondulats i rossos, però sense cuidar, li va obrir la porta i en veure qui era el va fer passar al petit menjador, on va ser rebut amb molt d’afecte per en Heinrich, que estava assentat en una butaca vella i esparracada de color ocre mirant sense èxit en un Berliner Tageblatt del mes passat si trobava alguna oferta de feina. Pensant en treure’s la jaqueta com feia sempre abans de seure, va veure que no hi havia penjadors a la paret i fent veure que no buscava cap penjador per no ofendre’ls es va assentar de seguida en una senzilla cadira de fusta de davant la taula del menjador. No estava acostumat a anar a cases tan humils, els seus amics eren empresaris i adinerats, i de reüll veia trist les humils condicions amb què vivia aquella família. El pis era petit, el menjador en prou feines hi cabien quatre persones, només tenia una petita finestra que donava a fora al carrer i en prou feines hi entrava la llum. Els mobles eren com a mínim de l’època de l’emperador Frederic el Gran, la cuina, que estava situada a pocs metres de davant la porta d’entrada, es veia que era antiquada i poc equipada. D’allí en sortia una pudor a menjar, que l’ofenia profundament. Les parets estaven sense pintar i estaven plenes d’humitats a les cantonades. A més de la pudor a menjar dels altres veïns que provenia de la porta i de la cuina, el pis feia olor a tancat per la falta de ventilació. No sentint-se còmode i intentant no ensumar, en Barnard li va dir ràpidament a en Heinrich que el contractava i que demà ja podria començar a treballar a primera hora. Li pagaria com un aprenent, això sí, però li va prometre que cada dia 3 li pagaria el sou. No el fallaria, li va repetir. En Heinrich no esperava aquella notícia i es va quedar impactat i sense paraules. En veure que no era una broma es va posar a plorar, però aquest cop d’alegria. La Corina no parava de donar-li les gràcies i li deia que era l’home més honorable del món. En fer-li un petó a la galta en senyal d’agraïment, en Barnard de poc es desmaia de la mala olor. Es notava que feia dies que no es dutxava i que no es posava colònies. En Fritz, que estava a l’habitació de la Galiana, una habitació també petita situada al final del passadís a mà esquerre, al costat del minúscul lavabo, que no tenia finestres i només hi havia un llit i una taula vella de fusta perquè la Galiana hi estudiés, estava jugant amb la seva amiga pintant uns dibuixos del col•legi. En sentir la veu del seu pare va quedar estupefacte i apropant-se amb la Galiana al menjador a poc a poc per no molestar, es va posar molt content en saber que el seu pare li donava finalment feina en el pare de la seva amiga. Content, el noi va fer un salt enorme d’alegria i per primer cop va sentir respecte cap al seu pare. La Galiana va anar ràpidament a abraçar al seu pare i es va posar a plorar amb ell d’alegria. Havien somiat molt amb aquell dia i havien patit moltes penúries. Mentre el seu pare parlava amb en Barnard sobre què hauria de fer, ell no hi entenia gens ni mica de telers, la noia li va dir a en Fritz mentre li agafava les mans que estava molt feliç i li va assegurar que el seu pare era un heroi de veritat, com els dels contes, i li va fer un petó innocent a la galta. Tot i la innocència d’aquell petó, per en Fritz va ser el seu primer petó que li feia una noia, i es va posar vermell com un tomàquet. Després de celebrar aquella notícia amb unes galetes marrons i rectangulars de la marca Leibniz que la família guardava com un tresor i unes cerveses Berliner Weisse i unes Afri Coles (uns refrescs) pels nens, en Barnard i en Fritz varen marxar cap a casa agafats de la mà. En Fritz, content perquè la seva amiga es quedava i pel petó que mai oblidaria, i a més ara se sentia molt orgullós del seu pare. Després de travessar el carrer li va prometre que a partir d’ara sempre li faria cas i li va dir per primer cop que l’estimava. En Barnard, cofoi per les paraules del seu fill, sentia que havia fet una bona obra, mai s’hagués imaginat que una amiga del seu fill pogués viure en unes condicions tan temibles, però també estava preocupat perquè sabia que contractar a en Heinrich li portaria algun problema econòmic, tot i que tenia clar que no acomiadaria a cap treballador i que haurien de fer algunes restriccions a casa. A partir d’aquell dia en Fritz es va fer portar més bé a casa; parava taula, feia els deures de classe, s’interessava per la feina del pare, ajudava a netejar i fins i tot ajudava a la seva àvia Elise a cuinar. Bàsicament remenava l’olla. Però aquells actes varen acabar ràpidament i al cap d’uns dies ja no va ajudar tant i al cap d’unes setmanes s’havia oblidat del gest del seu pare.
Però la crisi no es va oblidar de ningú i es va endurir de males maneres els següents dies, setmanes i mesos. El 1923 ,després de la intervenció dels francesos en el Ruhr, va portar una forta pujada dels preus. (1 dòlar costava 170.000 marcs el juliol, 12 milions a l’agost i 12 miliards a l’octubre). Una família obrera no podia ni pagar una barra de pa amb els estalvis de tota la seva vida. Era la ruïna d’un país. La família Klein va fer enormes esforços per poder viure sense acomiadar a cap treballador i varen començar a patir restriccions. El menjar no era de gran qualitat i de pa en compraven menys. Se’ls va fer més habitual menjar carn de pollastre, més barata, que carn de vedella, més cara. Per afegir més llenya al foc, els pares de la Luane, en Conrad i la Felda, juntament amb la seva filla, que encara no trobava el seu príncep blau que la mantingués, varen tenir que tornar a venir a la casa dels Klein perquè no tenien diners per pagar-se el menjar. En Barnard no li va poder dir que no a la seva esposa i es mirava tota aquella situació amb resignació i desesperació. No li agradava gens tenir la família de la seva dona a casa perquè eren conservadors i catòlics. Ara se li feia més complicat pagar 25 salaris i mantenir tota la família, havien de pujar molt les comandes, anava repetint. Els preus eren massa alts per comprar noves màquines i no podien reparar un teler que s’havia espatllat l’altra dia. El problema que tenien a més era que no venien suficient. Sabia que havia d’acomiadar a uns quants treballadors si l’empresa volia continuar, però quan es decidia a fer-ho pensava que si no acomiadava a en Heinrich els altres treballadors es revoltarien contra ell perquè no entendrien el fet de que aquell home, que era el nou i que estava treballant pel capritx del seu fill, no fos acomiadat i en canvi els altres sí. Pensant en la situació abatut en el seu sofà de pell negre que havien comprat feia unes mesos abans de que pugessin els preus mentre mirava la llar de foc, que estava a la cantonada del menjador, compartint paret amb la cuina i al costat de la biblioteca, en Barnard va veure que tenia un greu problema. La seva mare li demanava que tanqués temporalment la fàbrica si tenia tants deutes i li recomanava que pensés en la família, però ell pensava que els seus treballadors també tenien família i no volia acomiadar-los de cap de les maneres. Insistint-li en el tema, l’Elise li va dir que els seus estalvis ara ja no valien res i el va advertir de que no hi confiés. Però en Barnard ni es plantejava tancar; la fàbrica era una herència del seu pare, li recordava, i no pensava destruir el seu somni.
Capficat per la crisi de la seva empresa, sorprenentment no va fer massa cas a la pujada al poder del feixisme a Itàlia a l’octubre de 1922 i, fins i tot, va entendre aquell moviment perquè tenia l’aprovació del monarca Victor Manel III. A part, pensava que un periodista podia ser un bon cap d’Estat, tot i que no li agradaven els elements militars del seu partit. Al cap d’uns dies, en veure que el feixisme era acceptat i admirat pels liberals alemanys com en Theodor Wolff, el redactor en cap del Berliner Tageblatt, va quedar convençut de que era una bona solució per la dèbil i empobrida Itàlia, que se sentia perjudicada després de la Primera Guerra Mundial. També va assistir amb pocs ànims al polèmic discurs que va donar l’escriptor Thomas Mann a Berlín anomenat Von Deutscher Republik. En Barnard volia que li firmés La mort a Venècia, però no va tenir èxit, ja que l’escriptor tenia masses ganes de marxar de l’acte, i va tornar a casa amb el llibre tal qual l’havia portat. A mesura que anava pensant en la situació que els tocava viure anava donant la culpa als francesos de tot el què estava passant com feien els seus veïns i renegava de que en Von Bismarck s’hagués equivocat alhora de fer-los pagar les indemnitzacions de 1871. Havien sigut massa suaus, Alsàcia i Lorena eren recompenses massa petites, creia en aquell moment. Des de la seva butaca no entenia perquè estaven alimentant aquell odi cap a ells. Algun dia se’ls giraria en contra. Evidentment la falta de feina i els preus alts el tenien massa capficat i necessitava buscar culpables als problemes que tenien ell i el país en general. El diumenge, dinant amb tota la família el pollastre amb patates xafades que havia fet l’Elise amb una recepta de la Felda, sentien de fons la ràdio i en sentir que es parlava de les reclamacions franceses perquè Alemanya pagués els deutes que tenia amb el seu país, en Barnard va exclamar enfadat després de picar amb el puny a la taula:
Algun dia aquesta temeritat se’ls tornarà encontre. Els seus industrials ens podrien està agraïts de que envaíssim Bèlgica.
Pel carrer també es veia aquell malestar contra els francesos, fins i tot la Matilda va deixar de vendre els formatges i els vins francesos, la nova pastisseria d’en Richard i la Cosmina no venien brioix perquè recordava a França i en Martin va deixar de vendre els llibres d’en Victor Hugo i els diccionaris francesos. Al cap d’uns dies es va començar a sentir per les notícies que a Munic existia un partit polític nacionalista que demanava acabar amb el Tractat de Versalles, considerat injust per tots els alemanys i fins i tot pels no alemanys, com per l’economista britànic John Maynard Keynes, i que havia fet perdre tants electors al Partit Socialdemòcrata per la firma del Tractat per part del ministre d’Afers Exterior socialdemòcrata i líder del SPD, Hermann Müller. El Tractat era considerat el gran responsable de la crisi i de tot la humiliació que patien els alemanys com a poble. En Barnard fins llavors desconeixia que existia aquell partit bavarès i el primer cop que en va sentir parlar va ser vagament a la fàbrica pels seus treballadors. De seguida que va saber que era un partit militar i antisemita no en va voler saber res més. Però de sobte, sortint del no res, d’aquell partit en va sentir a parlar a les botigues o a les pastisseries. Reflexionant-hi amb en Martin, que sempre es feia l’entès en temes polítics, varen pensar que aquell partit no seria mai capaç d’atraure les masses com ho feia el Partit Socialdemòcrata, el més antic d’Alemanya i amb el qual en Barnard simpatitzava cada cop més, sobretot després de que haguessin abandonat les idees marxistes i s’haguessin apropat als liberals, juntament amb el president Friederich Ebert. En Martin li recordava que ja hi havia hagut feia anys un partit antisemita i que el seu resultat havia sigut molt pobre arribant només un 1% dels vots. Impossible que arribin mai enlloc, li confirmava. Ni una alcaldia, deia convençut el llibreter. Els berlinesos veien els nazis com un petit grup local bavarès que no posarien en perill l’estabilitat de la República. Berlín era roig per la majoria. Però a mesura que hi reflexionava, en Barnard es va tornar en partidari d’actuar d’immediat contra aquell partit perquè entenia que si no es feia res per solucionar aquella greu crisi el prestigi de la República podria estar en perill i la gent es podria vendre a qualsevol postor.
En els següents dies els nous menjadors socials del barri es varen omplir cada cop de més gent i els treballadors que s’encarregaven de repartir menjar no donaven a l’abast. Molts amics i companys de col•legi d’en Fritz i en Marwin varen tenir que deixar d’assistir al col•legi per anar a fer cua a aquells menjadors. Havien passat de tenir una vida confortable a una vida plena de penúries. El panorama era desolador i catastròfic i sense futur. La gent es barallava per una mica de pa o per un tros de salsitxa i pocs anaven a comprar a les famoses botigues del barri, que ara es veien com un luxe que no es podien permetre. Les botigues del centre comercial de Wertheim eren cada cop més buides i cada dia hi havia menys treballadors. Els enfrontaments al carrer entre comunistes i nacionalistes varen tornar a ressorgir i, novament, en Barnard va tornar a prohibir als seus fills sortir de casa sense el seu permís. Massa perillós, els repetia en els seus fills. La Matilda, per seguretat, va tenir que posar fustes als vidres de la seva botiga per por a que li poguessin entrar a robar. Sort en tenia que era molt respectada al barri, ja que la seva família portava moltes generacions en el barri i era coneguda pel seu somriure de felicitat, per la seva humilitat i pel seu orgull de no ser una goyim. Un dia quan uns lladres varen forçar el pany de la botiga en Martin va avisar ràpidament a la policia i va evitar que li buidessin l’establiment. En Fritz aquesta vegada va fer cas al seu pare i va escoltar els seus arguments per no sortir al carrer i els va entendre per primer cop. No sortiria al carrer sense el seu pare durant aquell temps. Havia vist alguna baralla pel carrer i els vagabunds ja no eren per ell unes persones curioses. Al col•legi, el professor també els advertia dels perills del carrer i sempre els hi aconsellava que anessin amb els ulls ben oberts. No havien de confiar amb cap foraster i havien d’evitar anar sols pels parcs, els deia.
A la tarda del dimecres 14 de març de 1923, un dia molt fred i ennuvolat, la Luane tornava de comprar carn de porc de la carnisseria de la Maria, que des de feia dies tenia tota classe d’embotits, quan va ser atracada per uns delinqüents comuns que rondaven sovint pel barri. Eren els mateixos que havien intentar robar a la botiga de la Matilda. Després de donar-li una petita empenta, li varen agafar de males maneres el moneder i la carn de pollastre que portava. En voler-se resistir, un dels delinqüents la va tirar violentament contra el terra fent-la picar de cap contra la façana d’un edifici sense que ningú ho veiés, ja que era fosc i poca gent rondava aquella hora pel barri. Aprofitant que era a terra estirada atuïda pel cop, una dona amb els dits llargs li va robar la jaqueta verda que portava al damunt i el mocador de flors que portava al coll que l’hi havia regalat el seu marit abans d’anar a la guerra. En arribar la policia a cavall després de sentir els crits de la Luane, aquells delinqüents varen fugir corrents cap a la Wilhelmstrasse deixant a la Luane estesa a terra amb la ferida al cap. Li sortia molta sang del cantó dret, per on havia picat, i de seguida els policies en veure que no parava de sagnar la varen portar a l’Hospital Charité, on li varen tenir que donar uns quants punts de sutura. En el moment que la Luane era portada a l’Hospital, en Barnard tornava de la fàbrica i en saber per la seva mare que la seva dona feia dues hores que era fora es va espantar. Assegut davant de la finestra del menjador, esperava nerviós amb els seus fills al costat que la seva dona arribés de comprar la carn. Ja era negre nit i el carrer només estava il•luminat per la llum groga de les faroles. Estranyat per la tardança, ara ja descartava que s’hagués entretingut parlant amb la Klara com feia sovint, en Barnard va decidir tot nerviós sortir a buscar-la deixant els seus fills sota la vigilància de l’Elise. Parant a tots els veïns que coneixia per demanar-los si havien vist a la seva esposa, en Barnard va recórrer per tot el barri; va anar a la carnisseria de la Maria, que li va dir que feia hores que l’hi havia comprat, en Martin li va dir que no l’havia vist passar, i la Matilda li va explicar que havia vingut la policia feia un parell d’hores, però que no havia passat res greu. A la pastisseria també li varen dir que havien vist passar la policia, però en Richard li va explicar que perseguien a uns lladres. Ja tard, hora de sopar, en Barnard va decidir tornar cap a casa esperant que la seva donar ja hagués arribat. Després de passar per davant del pis de la Klara i en Michael va veure per fi a la seva esposa. Pujava les quatre escales de l’entrada acompanyada per un jove policia uniformat. Desesperat pensant que havia passat alguna cosa greu, va córrer cap a l’entrada i va abraçar a la seva esposa sense dir-li res. Havia patit molt per la seva salut. L’agent li va dir que la seva esposa l’havien atracat i que li havien donat un fort cop però que estava bé i que només necessitava repòs durant uns dies. En veure-li l’enventat, en Barnard de poc va caure de cul a terra. No exagerava quan deia que era perillós sortir al carrer, li repetia. Després de donar-li les gràcies i una generosa propina a aquell agent, varen entrar a casa. Sense dir res a ningú, la Luane va anar de dret al llit a dormir tota sola tot recordant la cara dels seus atracadors, de qui mai més s’oblidaria. Sentia ràbia i impotència. Si els tingués a davant i una arma els hagués disparat, anava pensant mentre intentava estirar-se del cantó esquerre perquè el dret li feia mal.
L’endemà al migdia, després de que els nens tornessin del col•legi per dinar, l’Elise els va cuinar naps bullits perquè era l’únic que tenia a la cuina, ja que esperava la carn de pollastre que l’hi havia de portar la Luane. De seguida que el dinar va estar fet i després de que l’Elise tornés de fer un petit vas de conyac, un d’una ampolla nova que a en Barnard li havien regalat feia uns dies uns amics seus empresaris, tots es varen assentar a les cadires del menjador esperant si la Luane baixaria o es quedaria unes hores més reposant al llit. Tots estaven en silenci sabent que era millor no dir res. Començant a menjar en veure que es refredava el plat, de cop es varen sentir uns quants passos i en seguit va baixar la Luane. En fer l’últim esglaó va veure la taula amb els naps com a plat i va exclamar sarcàsticament mentre s’apropava a poc a poc a taula:
Sembla que estiguem un altre cop a la guerra.
De cop a la casa es va tornar a fer un llarg silenci, tothom es mirava els ulls dels altres, fins que la Luane va tornar a dir convençuda d’ella mateixa:
No, no l’hem deixat mai aquella maleïda guerra.
No deixant de mirar el plat mentre s’assentava a la seva cadira, tots es varen posar a dinar i ho varen fer en un profund silenci que només el trencava els plors de la petita Katrina, que no volia menjar aquells naps insípids i que no s’havia d’on baixava tota aquella història. Després de que el seu marit tornés de la fàbrica al vespre, la Luane va portar-lo a la biblioteca i va tancar la porta perquè ningú més entrés. Tocant-se l’enventat amb ràbia, li va dir que volia comprar una arma, una pistola, perquè no se sentia segura i no volia patir per la seguretat de la seva família. Primer incrèdul i després alterat, no volia ni sentir a parlar d’una arma, i després de fer-li que no amb el cap li va cridar mentre s’aixecava de la butaca i anava movent les mans:
Una arma? Que estàs boja? Mai una arma entrarà en aquesta casa! No som nord-americans que ens matem a trets. No diguis bestieses. No has de sortir quan es fa fosc i punt.
Esbufegant de ràbia i tocant-se les benes del cap per fer-li veure que li havien fet molt mal, la Luane li va suplicar que comprés una arma i li va dir amb agressivitat i agafant-li el braç amb ràbia:
Tu ets coix i no ens pots defensar, els meus pares ja són vells, igual que la teva mare, i els nens són massa petits per defensar-se sols. És l’única manera de poder està segurs. A més, tu en la guerra tenies una arma per defensar-te i bé la vas fer servir. Com podem estar segurs sense armes? Les necessitem…..
Empipat i ofès, no s’ho podia creure que la seva dona pronunciés aquelles paraules, en Barnard li va treure de males maneres la mà del seu braç i li va contestar amb crits que estava treien les coses de context. La Luane li recordava que aquella situació no era massa diferent a la de 1917. Entre els crits que es varen continuar donant a la biblioteca, en Fritz es va apropar a la porta neguitós i va aprofitar un silenci dels seus pares per entrar per pregar-los que no es barallessin. Els va assegurar innocentment que entre tots es defensarien i que ell es faria molt fort aviat. Amb la cara plorosa i sense vitalitat, en Fritz es va posar del costat del seu pare i els va explicar que un company de classe havia mort per un tret d’un manifestant i que no volia veure cap arma a casa. Li feien por, deia. Petrificada davant de les paraules sensibles i sinceres del seu fill, la Luane no es va poder contenir les llàgrimes i es va ajupir per abraçar-lo mentre li deia que no comprarien cap arma.
Al cap d’uns dies la família Klein va oblidar les armes. En Barnard només tenia en ment està a la fàbrica per intentant tirar endavant el negoci. Buscava i buscava nous clients, però cap li garantia que li poguessin tocar quan demanava. Alguns li deien que sí, que comprarien, però a un preu més baix del que proposava. Tot un desastre. El dilluns següent, la Luane va marxar uns moments tota sola de casa deixant els fills amb els avis. Es va dirigir a la Jerusalemer Kirsch, l’església més vella del barri, construïda el segle XV. La família Klein no anaven mai a l’església, eren ateus confessos. En Barnard sempre deia que no existia Déu més enllà de l’home i estava convençut de que tota idea d’un Déu era una bogeria irracional i fora de la natura. Vestida de manera més humil de l’habitual perquè no l’atraquessin de nou, va entrar a l’església amb la por al cos després de veure a uns quants vagabunds pidolant a una cantonada de l’edifici. Caminant pel centre de la nau a poc a poc, es va aturar a l’altar de davant dels bancs i mirant el retaule del sagrari va encendre una espelma després de deixar-hi una moneda. Amb la mirada fixa cap a la petita flama de l’espelma es va asseure en un dels freds bancs de l’església i va fer una pregària per demanar al Totpoderós que donés protecció a la família i salvés Alemanya d’aquella crisi. No podien continuar com estaven. El seu marit l’havia advertit de que si no canviaven les coses hauria de tancar. Quan tornava cap a casa després de donar una almoina en el capellà de l’església, va veure a un nen que vaguejava pel carrer demanant caritat a la gent. Parava a totes les persones que passaven per davant seu, però ningú li donava res. En mirar-se’l desnodrit i mal vestit amb uns pantalons que li anaven grans li va recordar els seus fills i es va apropar cap al nen. En veure’l trist, brut, sense sabates i prim, fet una pelleringa, en veure’l de més a prop va observar que feia molt mala cara. El nen li va demanar si tenia alguna cosa que donar-li. Després de regirar la seva butxaca de la jaqueta li va donar uns quants caramels que guardava pels seus fills i una moneda perquè es comprés alguna cosa de menjar. El nen, molt agraït i amb un tímid somriure, li va donar mil gràcies i es va posar a plorar de felicitat pels caramels mentre en desembolicava un de maduixa amb molta fal•lera. Davant l’amabilitat del nen i no deixant de comparar-lo amb els seus fills, la Luane li va demanar que l’acompanyés. Se’l va endur a la botiga d’alimentació de la Matilda i li va comprar unes quantes coses de menjar. Impressionat per la bondat d’aquella dona, gens habitual en aquells temps, el nen li va dedicar una forta reverència i li va dir que sentia molta vergonya per haver d’acceptar caritat. Llavors, el nen li va assegurar que en el futur li tornaria tot el què li havia pagat. Mentre la Luane li deia que no li tenia que agrair res, es va preocupar quan va sentir que el nen li deia abans de marxar amb la bossa plena de comestibles:
Senyora, si algun dia hi ha una altra guerra jo la protegiré, li asseguro, mataré a tots els francesos que em trobi pel camí i els faré passar la gana que ens han fet passar a nosaltres.
Pensant que només eren paraules d’un nen, la Luane li va fer una acaricia a la galta i després de pagar aquells productes a la Matilda, que també es mirava amb empatia aquell nen des del taulell, va marxar corrents cap a casa seva. El nen va marxar direcció a la Wilhemstrasse amb les mans plenes d’aliments però alimentat d’odi. Quan va entrar a casa encara recordava les paraules d’aquell nen i després de deixar el seu humil abric al penjador va agafar els seus fills per llegir-los en el menjador alguns passatges de Els Miserables de Victor Hugo perquè no volia que tinguessin odi cap a altres pobles. No volia que diguessin les paraules que deia aquell nen. En Fritz va escoltar la seva mare amb atenció quan li deia que no havien d’odiar als francesos, però no va fer massa cas al missatge que els hi volia donar. A ell tant li feien els francesos.
Els dies passaven i la crisi continuava destruint famílies, però Alemanya es va aturar el divendres 9 de novembre de 1923. A Munic, l’Adolf Hitler i els seus partidaris varen començar un cop d’Estat contra el govern bavarès d’en Gustav von Kahr i el de la República de Weimar. A casa dels Klein es varen viure aquells moments amb molta preocupació quan varen sentir les primeres notícies que deien que en Von Kahr i alguns dirigents estaven retinguts a una cerveseria. En Barnard estava assentat a la butaca escoltant les últimes notícies per la ràdio i esperava que la policia i l’Exèrcit actués ben aviat. Sabent que tornava a passar alguna cosa, en Fritz li va preguntar en el seu pare qui era aquell tal Hitler. Ell tampoc ho sabia ben bé qui era aquell home, però quan li anava a dir que era massa petit per explicar-li va veure que el seu fill havia crescut i que ja no era un marrec com abans. Sense voler-li donar masses arguments, li va respondre que era un boig, una persona malalta que alimentava la gent amb el seu odi cap als altres i que només volia el poder per ell. Mentre parlava amb el seu fill però amb l’orella posada a la ràdio, en Barnard va quedar callat i molt sorprès quan va sentir que entre els colpistes hi havia l’antic mariscal Erich Ludendorff. Primer va pensar que no ho havia entès bé, però quan va veure que ho havia entès bé va pensar que el devien haver enganyat, tot i que recordava que en Ludendorff no va estar d’acord en signar la pau durant la Primera Guerra Mundial, tot i ser ell el responsable de demanar l’armistici, i que havia participat en el Putsch de Kapp. Maleïts militars, anava remugant.
L’endemà, un cop va fracassar el cop d’Estat d’en Hitler, en Barnard es va posar molt content i abans de tornar a la fàbrica per acabar la setmana va tancar-se al lavabo del segon pis, situat al final del passadís, entre l’habitació de la Katrina, que tenia vistes a fora al carrer, i l’habitació de l’Elise, que tenia vistes al darrere la casa, i es va afaitar el bigoti que s’havia deixat els últims dies perquè s’havia posat de moda entre els empresaris. Mentre es mirava al mirall, es va prometre que mai més el tornaria a portar, ja que no volia tenir cap similitud amb aquell líder polític, que era desconegut per la gran majoria però que a partir de llavors ho va deixar de ser. No deixant de pensar amb aquells colpistes, en Barnard estava convençut cada cop més de que aquells homes que s’havien revoltat estaven influïts pels escrits de la revista Ostara del ideòleg místic i racista austríac, en Jörg Lanz von Liebenfels, que demanava l’extermini de totes les races que no fossin àries i predicava un racisme nòrdic extremista, l’antisemitisme i la revolució cultural. Com els odiava a tota aquella gent. Quin fàstic sentia de que hi hagués hagut gent que els animés. La Luane no entenia què havia passat, però estava preocupada en tornar a sentir les paraules revolta, trets i morts. Paraules que ja tenia a la primera pàgina del diccionari. Encara tenia present la cicatriu del cap.
Quan la situació es va normalitzar i els nacionalsocialistes varen ser detinguts a la presó de Landsberg, un dia a la fàbrica un obrer dels més veterans va exclamar que era una pena que en Hitler no hagués triomfat hi hagués acabat amb la República. Alguns obrers es varen indignar davant d’aquelles paraules, alguns d’ells eren jueus com en Gerd i sabien que el partit d’en Hitler era antisemita, i varen demanar-li acaloradament explicacions per aquelles paraules. L’intercanvi de paraules va anar pujant de to amb els minuts fins al punt que uns altres treballadors varen acabar donant suport a aquell obrer. Un li va dir a en Gerd que havia de callar pel simple fet de que era jueu i no alemany.
Com t’atreveixes. Jo he nascut a Berlín a diferència de tu. Desgraciat.
Va exclamar en Gerd. En sentir un soroll de fora que va fer desviar l’atenció d’uns quants, un d’ells va donar un cop de puny a un altre i així va començar una violenta baralla a cops de punys a dins la fàbrica. En veure-ho des de dalt del seu petit despatx, en Barnard va baixar tan ràpid com va poder i va intentar calmar-los, però se li va fer impossible. La baralla va agafar tan de cos que uns quants es varen armar amb unes barres de ferro que havien trobat al terra per colpejar als seus companys. Impotent i espantat, en Barnard va trucar a la policia des d’un telèfon que tenia per cassos d’emergència i al cap de cinc minuts ja tenia la policia a la fàbrica, que va calmar els ànims ensenyant les seves porres. Uns quants obrers varen quedar bastant malferits amb cops a la cara, però no varen anar a l’hospital perquè no es podien pagar les despeses del metge. Després de que la situació es calmés del tot, l’endemà en Barnard va reunir a tots els treballadors al centre de la fàbrica. Per primer cop va fer aturar tots els telers, tot i que ell no ho suportava veure’ls aturats. A contracor, va acomiadar a aquell obrer que havia provocat els altres. Mai s’hagués pensat que hauria d’acomiadar a aquell obrer; era un bon treballador que portava molts anys treballant per ell, inclús havia combatut a la Gran Guerra al seu costat, i fins llavors havia sigut una persona admirable que no havia provocat cap conflicte. Però en Barnard no podia permetre aquelles provocacions i no el podia continuar mantenint posant en perill l’estabilitat de la feina i el clima laboral. Després de canviar-se indignat a la taquilla mentre anava llançant renecs a l’aire, el treballador acomiadat va abandonar la fàbrica tot cridant mentre es posava la gorra al cap:
Fora jueus! Algun dia ja us ho trobareu! Sou uns traïdors! Sou els fills del diable.
Mirant-se aquells fets amb terror, fins aquell dia mai havia tingut problemes a la fàbrica, sempre hi havia respecte i afecte entre els seus treballadors, inclús altres industrials li deien que era massa indulgent amb ells perquè cooperava amb els sindicats, el pobre Barnard estava convençut de que amb aquell tema tenia que ser ferm perquè no desitjava més conflictes polítics i nacionals, i menys antisemites. Després de mirar a tots els treballadors amb cara desafiadora perquè veiessin que amb aquell tema seria molt seriós, en Barnard va pujar a dalt al despatx per acabar de passar els desastrosos comptes de l’empresa. Abans de plegar a les set de la tarda va reunir un altre cop a tots els treballadors a l’entrada de la fàbrica i els va parlar del respecte que havien de tenir amb els altres companys, pensessin com pensessin, vinguessin d’on vinguessin, resessin a qui resessin. Enmig de la xerrada, un dels treballadors que havia defensat al seu company acomiadat en la baralla es va posar a riure sarcàsticament i va exclamar en veu alta que només s’havia de tenir respecte als alemanys purs, fent referència a que els jueus no ho eren, i va dir que aquest col•lectiu era el culpable de tots els mals que havia patit Alemanya perquè eren els traïdors del novembre de 1918 com deia en Hitler. Enfadat davant d’aquelles paraules, en Barnard el va advertir de que no continués per aquell camí, però uns altres treballadors, que ja no portaven el brut uniforme blau de la feina, li varen dir que tenia tota la raó, que els jueus eren els culpables de tot des del principi de la seva existència. Amb els caps abaixats, els treballadors jueus es miraven entre ells amb cara d’indefensos, sabien que ja no podien respirar tranquils, i varen marxar cap a casa molt preocupats després de que en Barnard els demanés que marxessin. Mentre es mirava amb cara de pena com marxaven aquells pobres treballadors jueus, un dels treballadors es va indignar en veure que el seu amo no es comportava com es pensaven i va dir-li amb veu alta perquè els treballadors jueus el poguessin sentir:
Va, home, va! Barnard tu vas lluitar com un heroi a la Gran Guerra i mira com tu van pagar aquests jueus, rendint-se a l’enemic per ells continuar fent negoci mentre els alemanys ens moríem de gana. Obre els ulls! Ells són els traïdors que ens han portat a aquesta crisi!. No els volen ni a Rússia ni a França, són uns desgraciats que no tenen pàtria.
Mirant-se’l amb una cara vermella d’odi, en Barnard, que no volia parlar del seu paper en aquella guerra, es va tocar la cama ferida i els va dir amb la cara llarga que tornessin a casa, que no volia més baralles, i els va prohibir a partir d’ara parlar de política si no volien ser acomiadats. Abans de que marxessin, els va ordenar que seguissin l’exemple de la majoria dels treballadors alemanys d’estar encontra d’una guerra en record a la Primera Guerra Mundial. En Heinrich, que simpatitzava amb les idees comunistes i que s’havia mirat la picabaralla amb por, ja que encara no havia fet cap amistat a la fàbrica pel fet de ser el nou, es va acostar a en Barnard i li va bufar a l’orella:
Tot això s’està tornant perillós, alguns es creuen realment a aquest home de Baviera (referint-se a Hitler) com si fos un Déu, però no saben que aquest senyor és austríac i que durant la Gran Guerra no va ser res. No és un gran líder, però és perillós com un llop. A més, tots estan afiliats al DHV (Deutschnationale Handlungsgehilfen-Verband) i tots sabem com pensen aquests.
Tocant-li l’espatlla per agrair-li aquelles paraules que el varen confortar, en Barnard li va dir que no havien de patir perquè aquell home i els seus ja estaven a la presó i li va assegurar que si passarien molts anys tancats. Però en Barnard no entenia l’ambient que s’estava vivint a Baviera, de fet pràcticament mai havia sortit de Berlín, i creia fermament que el nacionalsocialisme havia mort amb el fracàs del putsch. Quan al cap d’uns mesos en Martin li va dir que en Hitler havia sigut condemnat a només 5 anys de presó es va posar fet una fúria, i quan li va augurar que pel Nadal següent ja sortiria de la presó va exclamar emprenyat abans d’agafar el Berliner Tageblatt:
Aquests són els verdaders traïdors d’Alemanya que deixen que l’odi s’escampi per les famílies alemanyes i no deixen curar les ferides de la guerra. Sort que l’Exèrcit s’ha mantingut al costat de la República, sinó seria el final. Amb un riure d’emprenyat va cridar: Els jutges un cop més no fan justícia.
Però quan en Hitler sortia de la presó oblidant el cop d’Estat i prometent-se que pujaria al poder legalment deixant de banda els elements militars del seu partit, l’economia Alemanya va remuntar en part gràcies a les inversions nord-americanes, el Pla Dawes, a les mesures poc inusuals i poc populars del govern d’en Gustav Stresemann, que el divendres 23 de novembre va ser expulsat de la Cancelleria tot i que va continuar com a ministre d’Afers Exteriors, i a la nova moneda que va sortir el també divendres 16 de novembre de 1923, la Rentenmark. A la fàbrica dels Klein les coses també varen millorar sensiblement després de que un grup nord-americà anomenat Fillmore compressin mensualment molts teixits de la fàbrica que després venien a Dinamarca i a França. Gràcies a la millora de l’economia es varen deixar els enfrontament a la taquilla. Al cap d’uns mesos, en Barnard va tenir tanta feina que va tenir que comprar telers nous, que va ensenyar amb orgull a la família el diumenge següent de que arribessin, i va demanar un crèdit a la Darmstädter und Nationalbank per fer reformes a la nau. Les coses anaven tan bé ara que fins i tot alguns representants de l’empresa nord-americana anaven sovint a veure l’empresa i es quedaven a dormir a casa dels Klein, que ja no tenien els Fisher a casa després de que en Conrad hagués sigut admès en una fàbrica d’acer de Dresden. Els nens els hi encantava tenir aquells senyors a casa durant uns dies perquè així aprenien anglès, que ja aprenien de l’escola, i es familiaritzaven amb la cultura nord-americana, que tan lluny els quedava. En Fritz, que s’havia tornat un nen molt curiós, es passava hores parlant amb ells dels presidents nord-americans, li agradava en especial l’Abraham Lincoln perquè havia acabat amb l’esclavitud i li deia erròniament el tió Sam. Però aquells homes eren de Texas i no tenien gaires simpaties cap a en Lincoln; els seus avis havien lluitat amb els confederats, eren del bàndol d’en Johnny Reb, i li varen dir que el 16ª President de la història dels Estats Units no havia sigut un gran President. Amb cara de fanfarró, un d’ells va dir que Lincoln era un maleït homosexual depressiu que havia fet una guerra pels rics perquè morissin els pobres, i amb orgull li va assegurar que el millor president havia sigut en Woodrow Wilson perquè havia portat la pau en el món i perquè entenia el paper del Sud en els Estats Units. Quan en Fritz els recordava que els nord-americans havien esclavitzats als negres, aquests li contestaven que els alemanys consideraven a l’actualitat els negres com uns éssers inferiors i li recordaven les atrocitats que varen cometre els alemanys a les seves colònies com Togo, Camerun, Tanganika i el sud-oest d’Àfrica. No satisfet amb la resposta, en Fritz els hi feia més preguntes sobre com tractaven els negres, però aquells homes, que no els hi feia gens de gràcia aquell tema, però que tampoc contestaven malament en fer les preguntes un nen innocent, li deien amb cara de pocs amics perquè callés:
Mira, el mateix que una gota de tinta embruta un vas d’aigua, una gota de sang negra embruta tota la sang blanca. No ho oblidis mai això. Per nosaltres els negres no són persones i aquí acabem amb aquest tema. Jo els hagués tornat a Libèria com teníem pensat fer.
Amb la millora econòmica, en Fritz i en Marwin varen poder anar a un col•legi de secundària de l’elit berlinesa. A en Fritz li encantava el nou col•legi, i només li disgustava haver de dur una gorra negra que senyalava l’estatus social alt al qual pertanyia. L’Elise volia que la dugessin a tota hora perquè mostressin que a casa no els faltava de res. Quan tot semblava que anava mitjanament bé, la República va patir un nou cop quan el dimecres 25 de febrer de 1925 va morir el president de la República, en Friedrich Ebert, que va ser substituït després d’unes eleccions presidencials pel mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial, Paul von Hindenburg. En Barnard es va agafar la notícia de la mort de l’Ebert amb disgust perquè pensava que aquell home havia sigut el responsable de mantenir la unitat nacional en un moment complicat, tot i que era el responsable de la sagnant repressió contra els comunistes el 1919 i molta gent el veia com el culpable del fracàs de la República. En Heinrich havia simpatitzat amb el president Ebert abans de que fos President, quan era un obrer rebel que havia lluitat pels interessos de la gran massa obrera, però la seva opinió va canviar quan va ser elegit President i va canviar radicalment. S’havia aliat amb els socialdemòcrates i volia portar una socialització de l’Estat de forma lenta amb l’excusa de fer-ho ordenadament reprimint el nou partit comunista, el KPD. Després de la seva mort molta més gent va confiar amb la República. Quan es va saber la notícia de que el seu substitut seria en Von Hindenburg, en Barnard es va posar molt content, per ell era un símbol d’estabilitat perquè creia que era un home honest, tot i ser conservador i monàrquic, i pensava que continuaria amb la línia de l’Ebert de mantenir la pau a Alemanya. Von Hindenburg no acceptaria els grups paramilitars d’un bàndol i de l’altre, deia a la família i al llibreter Martin quan hi anava a comprar el diari. Quan en Fritz va veure pels diaris la imatge del nou President, un home gran i grassonet amb un bigot espès, va exclamar-li en el seu pare:
Aquest home és massa vell per governar. La gent gran s’ha de quedar a casa i deixar que els joves ens ocupem de dirigir el món. No veus que pot posar a qualsevol pallasso per dirigir el país.
Durant aquell temps de bonança, on la gent es gastava els seus salaris sense pensar en l’endemà per oblidar les penúries que havien passat feia quatre dies, en Fritz, en Marwin i ara també la Katrina sortien cada cop més a fora al carrer a jugar amb els seus amics de tota la vida després de sortir del col•legi i els diumenges. En Fritz cada vegada li agradava més està en companyia de la Galiana, i anaven agafats de la mà innocentment mentre recorrien el Tiergarten, el riu Spree o es perdien per la plaça de la Bebelplatz, on es miraven la Universitat Humboldt pensant en anar-hi estudiar quan els hi toqués. En Fritz en aquells moments ja sabia que estimava aquella noia, però no gosava dir-li per por a ser rebutjat perquè encara era un nen a punt de fer vuit anys i no volia que els seus companys de classe ho sabessin per no ser la riota de tots ells. L’amor és d’idiotes, deien els seus amics de classe. A més, veia que la Galiana parlava sovint amb en Dannel, un noi considerat atractiu per molts noies, i es posava gelós, tot i que el veí era més gran que ells. Quan el veia parlar pel barri amb totes les veïnes i com era escoltat, la gelosia del pobre nen el matava per dins. Quina ràbia de noi, anava dient mentre tornava cap a casa amb el cap abaixat.
Un dia que esperaven que els seus pares sortissin de la feina, en Fritz i la Galiana es varen posar a jugar a la plaça rodona de la Belle-Alliance-Platz, molt a prop de la fàbrica. Sense rumiar-s’ho gaire, en Fritz li va assegurar que algun dia juntament amb el seu germà portarien la fàbrica i que la contractarien perquè en fos la secretària i que entre tots guanyarien tants diners que es podrien comprar un parc per ells per jugar a pilota. En Georg i en Lou també els contractaria, deia segur d’ell mateix. Mentre reia davant de les paraules del seu amic, la Galiana li va dir en to de broma que era un masclista per dir-li que la contractaria només com a secretària. Sense entendre què volia dir, en Fritz li va contestar que si no li agradava la contractaria perquè portés els comptes o fes els cafès. Més seriosa i assentant-se en un banc de la plaça, la Galiana li va confessar que a ella li faria gràcia estudiar i que li agradaria treballar a la Universitat Humboldt com a professora d’art. Perplex davant d’aquella resposta, que evidentment no esperava, en Fritz i li va dir amb tota la innocència d’un nen:
Apa va! Et voldràs passar tot el dia davant dels llibres? I a l’escola? Quina bestiesa! Això no és una feina per una dona. Jo no he vist mai una dona fent de professora a una Universitat.
Somrient mirant l’estàtua de la Victòria ubicada al bell mig de la plaça que semblava que els controlés, la Galiana es va limitar a no contestar-li i es va tornar a aixecar del banc per continuar jugant pel parc, ja que veia poc madur a en Fritz. Quan varen sortir els seus pares de la feina varen tornar cap a casa a peu. Mentre caminaven tant tranquils per la Wilhelmstrasse amunt, en Fritz li va demanar a la seva amiga quedar per més tard, però la Galiana li va dir que no sortiria perquè tenien deures per fer d’Història, la seva assignatura favorita, i en to de broma li va dir que les secretàries tenien que fer els deures que no feien els seus amos. Pensant que l’havia fet enfadar per les paraules d’abans, en Fritz també li va dir que tenia deures i així va acabar al conversa. Però quan el vailet va arribar a casa se’n va anar a jugar a pilota amb el seu germà i amb els seus amics, en Georg i en Lou, i després de cansar-se de jugar van anar a la botiga de Matilda per demanar-li caramels. La pobra botiguera, que era amiga de l’Elise des de feia molts anys, els hi donava sempre de bona gana i amb un somriure a la boca li demanava que donés records a la família. Després de sortir de la botiga es varen aturar a davant de la farola negra de la botiga, on des de feia uns dies hi havia un noi alt i prim amb els cabells curts. El noi es deia Wilhelm i tocava música amb el seu saxofon a canvi de quatre monedes. Tocava per diversió i per animar al barri i de pas es guanyava uns calerons que pensava invertir per estudiar Música. En Fritz li va deixar un parell de caramels en sentir-lo.
Durant aquella època la Galiana va començar a pintar quadres amb aquarel•les. El seu pare li comprava amb molt d’esforç les pintures, i amb un cavallet de fusta que tenia d’un seu tiet la Galiana voltava els carrers i els parcs de la ciutat per buscar una imatge perfecte. Un diumenge de març de 1925, la Galiana estava pintant un quadre a la Konigs Platz per pintar els jardins nevats de la zona amb el Reichstag de fons i l’estàtua del canceller Otto von Bismarck envoltada de les seves fonts. En Fritz, que sempre l’acompanyava, es mirava en silenci des del seu costat com pintava la seva amiga mentre es protegia del fred amb una bufanda de llana que l’hi havia fet la seva àvia per Nadal. Després d’una ràfega de vent gelat, des d’un caminet de sorra els va sortir de sobte un home gran vestit amb un llarg abric negre que es va apropar cap a ells i en veure’ls pintar va tafanejar l’obra de la Galiana sense que ningú li preguntés res. Quedant-se palplantat davant d’ells mirant el quadre en silenci, els nois es varen quedar amb una cara de sorpresa i de temor. No sabien qui era i patien perquè no els atraqués, tot i que no en feia la pinta i a més era bastant gran. Després de resseguir el quadre amb el dit índex com si el volgués corregir, l’home va trencar el seu silenci i li va dir a la noia que pintava la cúpula de vidre i d’acer massa petita. Mirant-s’ho decebuda, la Galiana va veure que aquell home tenia tota la raó i es va excusar dient-li que encara li faltava molt per aprendre. Veient que potser havia sigut massa directe, l’home els va dir que es deia Max Liebermann, que era el president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, i li va assegurar, només per quedar bé, que li encantava aquell quadre. Continuant mirant el quadre i el Reichstag per veure’n les semblances, en Liebermann es va posar a parlar amb la Galiana i li va explicar que no es capfiqués amb aquella cúpula perquè de fet no era del gust dels arquitectes. Després l’home es va enrotllar i li va comentar com el kàiser Guillem II havia inaugurat l’edifici el 1894. Continuant amb la xerrera, li va confessar que aquella pintura li recordava les obres dels pintors impressionistes francesos i li va aconsellar que s’apuntés a classes de dibuix a la Kuntsakademie en un futur i anés un dia a París per veure les obres d’art del museu del Louvre. Il•lusionada i molt agraïda d’aquelles paraules, que creia que eren sinceres, la Galiana va quedar afalagada, tot i que no tenia la intenció de pintar com els impressionistes. La noia va escoltar una estona més amb passió les paraules d’en Liebermann, mentre en Fritz s’avorria tot desitjant que aquell home marxés per poder està a soles amb la seva amiga. Després de que en Liebermann li recomanés que continués pintant d’aquella manera i d’insistir-li que s’apuntés a les classes de la Kuntsakademie, va marxar cap al seu pis a la Pariser Platz i els dos nois es varen quedar una estona més al parc. La noia es va quedar en silenci i en Fritz, pensant que havia de dir alguna cosa per trencar el gel, no va parar de dir-li que ell trobava també molt maco el quadre i que veia perfecte aquell cúpula. La Galiana només pensava en les paraules d’aquell home i no l’escoltava tal i com esperava el seu amic. Veient que no li feia cas i que corregia la cúpula, en Fritz es va començar a posar nerviós en veure que es feia fosc i li va demanar que acabés ràpid el quadre per poder anar a jugar i refugiar-se del fred.
Després de plegar el cavallet de fusta i guardar les pintures a l’estoig, varen tornar cap a casa passant per la Pariser Platz. En travessar la Porta de Brandenburg, la Galiana li va explicar a en Fritz que li encantaria visitar París algun dia, però li va dir tota trista que no ho podria fer mai perquè era conscient de que a casa seva no tenien prou diners. Visitar altres llocs no fa pels pobres, li deia. Resignada, també sabia que no podria anar mai a aquelles classes que li havien aconsellat pel preu que tenien. Mirant al pavimentat terra mentre rumiava com podia acontentar a la seva amiga, en Fritz va tenir una idea i li va dir amb tota la seguretat del món:
No et preocupis, jo t’hi portaré!.
Amb incredulitat i fent-li una espenta amistosa, la Galiana li va demanar que no es fes el gallet i que no li prometés coses impossibles, però en Fritz li va assegurar, ara amb més fermesa, que li compliria el seu somni. Després de baixar per la Wilhelmstrasse per entrar a mà dreta a la Leipzigerstrasse, li va tornar a dir que la portaria a París i que veurien tots els quadres que volgués. Després de deixar la Galiana al seu pis, el noi va travessar corrents el carrer cap a casa seva sense mirar que el podien haver aixafat els cotxes i els tramvies que passaven cada cop amb més freqüència. Quan va entrar a casa ho va fer tan ràpid que es va oblidar de tancar la porta de la pressa que tenia i no es va canviar les sabates per les sabatilles de cuir que tenia en el sabater del rebedor perquè tampoc hi va pensar. Directament, i sense saludar als seus germans, que estaven asseguts al voltant de la taula del menjador fent els deures, es va dirigir cap al seu pare, que estava assegut a la butaca llegint el llibre Maria Stuart d’en Friedrich von Schiller. Saltant a sobre del seu pare, el vailet li va dir que volia anar a París amb la família Metzler aquell mateix any. Aquesta no se l’esperava en Banard, que sense perdre ni un segon li va contestar que era impossible, que ara tenia massa feina a la fàbrica per marxar uns dies i que no se li havia perdut res a París. La família Klein no viatjava mai tot i que podien per recursos econòmics. No es movien de Berlín i només en sortien molt d’en tant en tant per anar a Dresden per veure els avis materns, viatge que ja li feia molta mandra a en Barnard. Mentre el pare desil•lusionava al fill, la Luane, que sentia des de la cuina la conversa mentre tallava les pastanagues que soparien, es va apropar cap a ells i li va dir en el seu marit que no era una mala idea anar a París i que hi podrien anar per Setmana Santa. Havien cobrat feia poc una partida molt important i podien permetre’s fer aquella despesa. Mirant al seu fill, la Luane li va explicar que no podrien endur-se a la família Metzler perquè els ofendria que els hi paguessin aquell viatge. Desil•lusionant-se de cop i volta, en Fritz es va quedar sense sang a la venes per no poder emportar-se a la seva amiga i va dir mentre tornava amb el cap abaixat cap al menjador que d’aquesta manera no hi volia anar. Tampoc sabia on era París i tant li feia. Mirant-s’ho sense dir res, en Barnard, que entenia que el seu fill només ho feia per la noia, es va posar a riure i li va dir en to de broma:
Ai! Que el meu fill ja s’ha enamorat! Només vol anar a París per impressionar la noia. No és mala idea la que has tingut!. És un bon lloc per enamorar a una noia. Però em sembla que ets massa petit.
Posant-se vermell en veure que l’havien enxampat, en Fritz li va negar de totes que estigués enamorat, però el seu pare el va tallar per dir-li:
Sinó t’agrada per què no et vols emportar a en Lou i en Georg?
Quedant-se sense paraules veient que estava acorralat, ni havia pensat amb els seus amics, en Fritz li va contestar amb timidesa i amb sinceritat que no se l’hi havia acudit, però li va afirmar que també li agradaria que vinguessin. Exclamant un aiiiii, la Luane va dir:
Farem una cosa, anirem a París i ens emportarem a en Lou i en Georg….. Aquí va fer un llarg silenci per afegir: i també a la Galiana, no pateixis, però abans haurem de parlar amb els seus pares per veure si ens deixen emportar els seus fills a França.
En Barnard va acceptar la idea de la seva esposa, tot i que no li feia gens de gràcia anar com alemany a París. Ja ho havia intentat a la guerra i no li havia anat bé. Planificant el viatge amb una guia que tenia d’abans d’anar a la Gran Guerra, en Barnard va preguntar què farien amb la seva mare, l’Elise. Sense pensar-s’ho per la il•lusió que tenia, en Fritz va contestar que se la podien emportar, però la seva mare li va explicar que no podia ser això perquè l’Elise no li agradava sortir de casa. Vindrien els seus pares uns dies perquè no se sentís sola i la Matilda l’aniria a veure a les tardes després de sortir de la botiga. D’aquesta manera, la família Klein va començar a dissenyar aquell viatge a la ciutat de la llum i en Fritz va aprendre on era París.
El següent diumenge, en Barnard va anar en companyia d’en Fritz i d’en Marwin a casa dels pares dels seus amics per veure si els hi deixarien endur els seus fills a la capital francesa. Tots varen acceptar, creien que era una bona oportunitat pels seus fills per conèixer un altre país i una altra cultura i, a part, confiaven amb en Barnard, que el consideraven un bon home. Pels pares d’en Georg i d’en Lou era un heroi de guerra i un exemple a seguir pels seus fills. La Galiana es va agafar aquella notícia amb molta alegria i il•lusió, no es creia que el seu amic hagués complert amb la seva paraula. L’endemà, tornant del col•legi, es va comprar un llibre d’art a la llibreria d’en Martin i va començar a estudiar les obres d’art que hi havia el Louvre; des de la Mona Lisa, el rapte de les Sabines, al Jurament dels Horacis…. En Heinrich, tot i sentir-se molt malament per no poder pagar aquell costós viatge, li va agradar que la seva filla anés en el país que havia exportat les idees i tendències socialistes. A més, sabia que era l’única opció perquè la seva filla pogués visitar altres llocs. Els de classe obrera, no podem fer viatges, deia trist en Heinrich a la seva filla.
D’aquesta manera, el dijous 9 d’abril de 1925 varen marxar amb tren des de l’estació Anthaler cap a París. Els nens estaven ansiosos rondant d’una banda a l’altra del tren per distreure’s, mentre el pare es llegia assegut amb la seva esposa al costat el llibre d’en Victor Hugo, Notre Dame de París. Al cap d’una estona els nens es varen avorrir de tanta estona asseguts en aquells seients incòmodes i varen començar a preguntar quan arribarien al seu destí mentre la petita Katrina es posava a plorar pels constants tremolors del tren. En aquell moment en Barnard va pensar que no havia sigut una bona idea aquell viatge i patia perquè els treballadors de la fàbrica no aprofitessin que no hi era per treballar menys. Per sort, la secretària era de confiança, pensava. Al cap d’unes hores varen arribar a l’estació de París de Gare du Nord i els nens varen baixar ràpidament del tren mentre el pare els cridava que no anessin tan ràpid, ja que ell no podia córrer com ells. Amb les maletes a baix varen dirigir-se amb metro cap a l’hotel Baltimore Paris Champs Elyésses, al sud de l’Arc de Triomf, on s’allotjarien aquells dies. Els nens estaven igual de meravellats que els pares en veure aquella ciutat, que els semblava fantàstica amb els seus edificis històrics i els seus carrers elegants i vius. Però en Fritz no feia massa cas de la ciutat, era com Berlín, pensava per dins, i només estava pendent de contemplar a la seva amiga, que estava amb una cara plena d’alegria i d’eufòria resseguint amb la mirada tots els detalls de la ciutat. Abans de que el Sol es pongués i després de deixar les maletes, es varen passejar tranquil•lament pels carrers del Sena mentre contemplaven de fons a la Torre Eiffel i els Jardins du Trocadero, on es varen assentar en un bar per fer un gelat de vainilla després de que en Fritz els demanés aturar-se un moment. Tornant en direcció a l’Hotel es varen endinsar pels Camps Elisis, il•luminats amb la llum de les faroles i els nombrosos cartells dels cinemes. Després de fer una llarga caminada per aquella avinguda plena de joieries i botigues de roba de luxe, varen anar a sopar al Maxim’s, un restaurant que només entrar va enamorar a la Luane pel seu encant i pel luxe. Els nens no paraven d’exclamar, mentre es movien de les cadires constantment, que estaven meravellats per aquella ciutat i es burlaven d’en Barnard quan intentava parlar el seu mal francès en els cambrers del restaurant. Ell si esforçava, però era un francès terrible.
L’endemà al matí varen anar després d’esmorzar croissants amb suc de raïm al Louvre. De seguida que hi varen entrar la Galiana va embogir d’alegria en veure tants quadres que havia estudiat prèviament a Berlín. En Barnard, que hi entenia una mica d’art, sobretot li agradaven els pintors romàntics com l’Eugène Delocroix, els feia de guies per aquells llargs passadissos plens de cultura i els explicava quatre referències dels quadres més importants com La barca de Dant, El jurament dels Horacis o La llibertat guiant al poble, tot i que aquest quadre no en va voler donar masses referències perquè la Marianne, amb la seva arma i la bandera francesa, ensenyava els pits. Eren massa petits perquè veiessin aquell quadre, va pensar. Arribant a una sala on estava plena de gent i de fotògrafs amb les seves enormes càmeres, els nens varen quedar impressionats en veure a La Gioconda, que tant havien sentit parlar a l’escola pel seu robatori. Apropant-se al quadre després d’esmunyir-se entre la gent, tots cinc varen trobar aquella obra molt petita en comparació amb els altres quadres, i en Fritz va exclamar indignat i amb cara de poc interès que estava mal dibuixada i que la noia del quadre era lletja, cosa que va provocar els somriures dels seus pares. Mirant el quadre amb cara de bocabadat, en Lou va dir que ell la trobava ben bonica a la Gioconda. Després de quatre somriures més, la Galiana es va posar a mirar tots els quadres de la següent galeria i anava anotant en un paper quatre referències dels quadres. El que més li va agradar va ser El rai de la Medusa d’en Théodore Géricault per la seva grandesa i els seus colors ocres. En veure-la que s’havia aturat davant d’aquell quadre amb fascinació, en Fritz li va dir mentre es posava també a contemplar el quadre i deixava en Georg i en Lou amb els seus pares contemplant l’obra de davant:
Tu pintaràs un quadre més gran, més maco i més important que també serà exposat aquí. El teu nom també serà aquí.
Amb un somriure de felicitat, però sense deixar de mirar aquells nàufrags que tant la fascinaven, la Galiana li va contestar que tant debò tingués, tot i que li va recordar que encara tenia molt per aprendre. Posant-se el puny al pit de forma teatral, en Fritz li va prometre que l’ajudaria a que aprengués a pintar i agafant-li la mà li va assegurar que els dos anirien a la Universitat Humboldt. Massa cara, pensava la noia, però ni li va voler dir en el seu amic per no desil•lusionar-lo. Després de mirar quatre quadres més els nens de seguida es varen cansar; en Georg de cop li va venir molta gana i es va posar a queixar de que volia menjar un croissant. Abans de que els nens es queixessin més, varen sortir del museu i, en aquell moment que sortien, la Katrina es va posar a plorar. Després d’esperar-se uns quants minuts a una parada de taxi, varen agafar-ne un i varen anar a dinar en el Deux Magots, a la plaça Saint Germain, un dels millor restaurants de París, per recomanació del taxista, que no deixava ni un moment de fumar llançant el fum per la finestreta del vehicle. El taxi feia una mala olor a tabac que ofenia a la canalla i la Luane no deixava de mirar el cendrer ple de burilles. Mentre estaven dinant lluç amb sala de rocafort a les taules rodones de fora del restaurant per contemplar l’ambient parisenc i per sentir a un jove músic tocar amb el seu clarinet, en Fritz va dir amb tota la innocència del món que el seu pare havia matat a molts francesos com el cambrer durant la Gran Guerra. A punt d’ennuegar-se amb el peix en sentir les paraules del seu fill, en Barnard el va fer callar amb un cop de tovalló i dient-li que no digués més bestieses i que posés interès en el què estava visitant. No sabent el què acabava de dir, en Fritz es va girar cap a en Georg i en Lou i els va explicar que trobava tots els francesos lletjos amb les seves vestimentes.
Després de dinar varen anar un moment a l’Hotel per descansar i per preparar-se per la tarda pujar a la Torre Eiffel. Fart de tanta estona amb la canalla, en Barnard va aprofitar un moment en que feien una becaina per anar a baix a l’Hotel per llegir un diari francès per practicar la llengua local. Ningú l’entenia amb el seu francès. Acomodant-se en una de les butaques negres mentre demanava en el cambrer que li portés una copa de conyac francès, una taula de formatge Gruyèrre i una cigarreta, va començar a repassar els llibres que hi havia al damunt de la tauleta que tenia a davant. Examinant-los per la portada, va agafar un llibre de la Primera Guerra Mundial que es deia La Discorde chez l’ennemi. Mirant-ne l’autor va veure que era el d’un jove capità francès anomenat Charles de Gaulle. Fullejant-lo perquè tampoc entenia massa el francès, va entendre que aquell home l’havia escrit durant la seva estada a la presó de Ingolstadt, una fortalesa molt segura. Mentre se centrava en traduir uns quants paràgrafs oblidant al seu voltant i les converses animades dels clients del bar de l’Hotel, de cop va fer un bot de la butaca en sentir una mà calenta a la seva esquena. Era la Luane amb els nens que havien baixat de la seva habitació en fer-se les quatre de la tarda. Plegant el llibre d’un cop i acabant-se l’últim tros de formatge, es va aixecar a poc a poc per culpa de la cama dreta. En sortir de l’Hotel, en Barnard els va dirigir de dret cap a la Torre mentre s’encenia la cigarreta que havia demanat a l’Hotel.
De seguida que varen entrar al parc de la Torre, els nens només tenien ulls per aquella estructura de ferro, que tan agradava als alemanys. La plaça estava plena de gent i els venedors ambulants venien globus i molinets pels més petits. Impacients, la canalla va córrer cap a fer cua per pujar a l’últim pis. En Barnard es mirava la Torre em temor i cada cop que estaven més a prop de la taquilla s’anava posant més neguitós i el final li va dir a la seva esposa que ell no pujaria. En preguntar-li si no es trobava bé, en Barnard li va contestar a cau d’orella que tenia por de que si per alguna emergència tenien que baixar a peu ell no ho pogués fer per la seva coixesa. Un cop varen pujar al primer pis i sense la vigilància del pare de família, els nens es varen posar a jugar a perseguir els coloms que agafaven les engrunes de pa que la gent els tirava al terra, mentre la Luane els intentava controlar dient-los que no es moguessin del seu costat, però res, la canalla anava a la seva. Només la Katrina l’obeïa i no es separava del seu costat i juntes varen anar un moment al bar de la Torre per demanar-se un suc de pinya i una copa de vin rouge que el cambrer del bar recomanava a tots els turistes. En córrer darrere d’un colom que s’emportava una engruna de pa sec, en Georg va veure de fons una cúpula daurada i pensant que era d’or els hi va assenyalar en els demés. Ràpidament varen anar a buscar a la mare, que estava observant des d’una altra banda el riu Sena, i li varen preguntar què era allò daurat. Mirant-la amb els prismàtics que portava lligats al coll, ella tampoc va saber què era i només els va saber dir que potser era una de les cases d’en Lluís XIV, l’únic rei francès que coneixia. Quan varen baixar de l’estructura després de que els toqués desfilar cap avall, en Marwin va preguntar-li en el seu pare, que en aquells moments donava menjar als coloms mentre de reüll mirava alguna joveneta francesa, si sabia què era aquella cúpula daurada. Agafant el mapa que la Luane portava a la seva bossa de mà els va contestar que era Els Invàlids, l’edifici on guardaven les armes els francesos i on hi havia enterrat en Napoleó. En sentir el nom del gran Emperador francès, els nens se’ls varen posar els ulls com taronges, ja n’havien sentit parlar al col•legi d’aquell Emperador del segle XIX, i es varen animar encara més. Per ells Napoleó era l’emperador boig que els va intentar conquerir i els va intentar robar la Porta de Brandenburg. Una mala peça, deia la Galiana, recordant la figura d’en Bonaparte.
Després de caminar uns quants metres cap a Els Invàlids, en Fritz de seguida li varen començar a fer figa les cames, ja que havia anat massa amunt i avall a la Torre i tampoc tenia més ganes de visitar més monuments. Ja n’estava fart, pensava per dins, però com que la Galiana li encantava i feia una cara de felicitat passejant per aquells carrers, ell feia veure que també li feia il•lusió i no la desemparava ni un segon per parlar d’aquells edificis. Mentre caminaven en Georg anava fent-se el soldat amb un bastonet del terra i anava cridant eufòric que volia anar a veure les armes perquè li agradaven molt. Davant d’aquell comentari innocent que els pares d’en Fritz ni varen prendre atenció, la Galiana li va contestar que les armes s’havien de quedar en els museus i de seguida li va fer llançar el bastonet.
Abans de les sis de la tarda varen visitar Els Invàlids, l’edifici dissenyat per en Hardouin Mansart, on els nens varen deixar-se dur per la imaginació imaginant-se que eren uns soldats francesos armats. A la Galiana aquell joc no li feia gens de gràcia, i no parava de repetir-los enfurismada que les armes eren dolentes. No fent cas a les paraules de la seva amiga, en Georg, en Marwin, en Lou i en Fritz varen continuar fent veure que anaven armats amb escopetes fins que varen entrar a una sala rodona. Al bell mig hi reposava Napoleó. En mirar la tomba des de dalt, en Fritz no va tardar ni un segon en preguntar-li en el seu pare si en Napoleó era un monstre. En Barnard, que no el va entendre, li va explicar que havia sigut un home molt i molt dolent, un militar, li va dir, que havia provocat la mort de centenars de milers de persones i que havia volgut conquerir el món per esclavitzar als altres pobles, però que com a mínim era millor que els Borbons, li va afirmar. Però el noi no li preguntava pas si era un monstre pel què havia fet, sinó que li preguntava perquè s’estranyava que el taüt fos enorme i pensava que en Napoleó era un gegant, tot i que l’emperador era ben curt d’altures. En veure que tancaven l’edifici perquè ja era l’hora de tancar, varen sortir ràpidament i de seguida varen anar a buscar un restaurant de la zona per sopar.
Després de sopar i amb la llum de la Lluna com a guia, varen agafar un taxi que els va dur a Montmarte per veure les vistes nocturnes de la ciutat al costat de la basílica del Sacre Couer. Amb la canalla corrent pels voltants de la basílica, en to de broma en Barnard li va preguntar a la seva esposa mentre s’asseien en un banc de fusta si ell podia anar un moment al Moulin Rouge. Amb un somriure sarcàstic, ella li va contestar, també en to de broma, que evidentment que hi podia anar sempre i quan s’endugués els nens i la deixés anar l’endemà als Camps Elisis a veure una joieria que havia vist. Posant-se a riure, en Barnard li va passar el braç per damunt de l’espatlla perquè se li apropés i es varen quedar una bona estona mirant les vistes mentre els nens, que semblava que no se’ls hi acabava mai les energies, jugaven pels voltants a fet i amagar. En Lou va aturar el joc en veure a una noia francesa molt més gran que ell i que evidentment no li va fer ni cas quan la va saludar amb la mà.
El dissabte, l’últim dia, es varen passar el dia passejant tranquil•lament per la ciutat sense que ningú els empaités. Varen anar primer a l’Arc de Triomf i des d’allí varen caminar cap a la Madeleine, la plaça de la Concorde, els Jardins de les Tuileries i abans d’anar a dinar varen entrar pel portal dret de la façana oest de la catedral de Notre Dame. La gran catedral. Caminant en silenci i a poc a poc per dins l’edifici, la Luane es va aturar al davant de l’escultura de la Joana d’Arc, de qui havia llegit més d’una història, i en Barnard els va explicar en vey baixa assenyalant l’estàtua que aquella dona havia sigut una dona meravellosa que havia lluitat contra els britànics, però que l’havien cremat per bruixeria.
Doncs no ho sembla una bruixa.
Va exclamar en Fritz, mentre el seu pare veia que el seu fill no entenia res de res. Mirant-se-la amb atenció, la Galiana va comentar davant la sorpresa d’en Barnard que aquella dona l’havien convertit en la prostituta del nacionalisme francès i que esperava que Alemanya no tingués mai un símbol nacional com aquell. De cop en Barnard va veure que aquella noia era més intel•ligent de que pensava. Ja l’havia avisat al seu fill, però pensava que exagerava, com feia sempre que parlava de la seva amiga. En fer-li quatre preguntes d’història mentre passejaven per la gran catedral, la noia li va saber respondre molt hàbilment que amb la Pau de Westfàlia de 1648 varen aparèixer els primers Estats enfront el concepte feudal de l’època del Sacre Imperi Germànic dels Habsburg. Girant la mirada cap al seu fill, que contemplava el rosetó oest de la catedral, en Barnard va veure que en Fritz continuava igual de desinteressat davant d’aquells monuments i d’aquelles obres, i que no se semblava gens a la Galiana. Només mostrava interès quan la seva amiga li deia alguna cosa, sinó, ell caminava mirant al terra amb cara de desinterès i d’avorriment. Després de sortir de la Catedral pel balcó de la Mare de Déu varen caminar més a l’est per aturar-se a dinar a La Tour d’Argent, a Tournelle, mentre els nens tiraven pedretes al Sena.
A la tarda, ben dinat, varen visitar el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier. A diferència dels altres monuments, en Fritz va quedar sorprès davant d’aquell edifici neobarroc i va exclamar que era l’edifici més maco de Paris, afirmació que els altres no varen compartir en absolut. L’endemà varen tornar cap a Berlín amb tren. Tots tornaven fascinats per aquella ciutat. Asseguts de costat, en Fritz li va xiuxiuejar a la Galiana que en un futur pròxim hi tornarien tots dos sols i que si ella volia hi anirien a viure. Ella, molt agraïda a la família Klein i en especial cap a en Fritz, va tornar a la capital alemanya convençuda de que en el futur voldria ser pintora. El Louvre l’havia captivat i tenia més clar què havia de pintar i com ho havia de fer.
Un cop varen tornar de París la vida va continuar sense masses canvis; en Barnard a la fàbrica, que cada cop anava millor pels seus interessos, i els nens anaven al col•legi mentre la Luane es quedava a casa amb l’Elise fent les feines de casa. La Galiana va pintar un autoretrat seu sense acabar que va penjar a la seva habitació. Quan en Fritz el va veure un dia que va anar a casa la seva amiga a fer els deures, no va entendre perquè no estava acabat, encara li faltaven els colors i la part de les cames encara no estaven ben definides. Quan li va preguntar a la seva amiga el motiu, ella li va respondre:
De la mateixa manera que jo no estic completa, tampoc ho està el retrat.
Un dia acolorat d’estiu de 1925, en Fritz se’n va anar amb uns seus amics del col•legi a prop de la Columna de la Victòria per jugar en el Tiergarten. Estrenava uns nous pantalons curts marrons que l’hi havia comprat la seva mare en el mercat de davant de la Catedral i se’l veia feliç per aquella nova peça de roba. Jugant a policies i indis varen veure un niu d’ocells en una de les branques d’un arbre que els va cridar molt l’atenció. Al voltant d’on eren hi havia molts ocells buscant cucs al terra per als seus fills. Mirant-los en silenci i amb atenció com si estiguessin mirant els animals del Jardí Zoològic, un dels nois va proposar fer una aposta; qui fos capaç de caçar un d’aquells ocells seria recompensat amb els caramels que tots portaven a les butxaques. Seria com caçar un búfal, va dir un dels nois encara pensant a jugar a indis i policies. Tots varen acceptar l’aposta animats, i en seguit es varen posar a tirar pedres als ocells. Minuts més tard, cap va ser capaç de tocar cap ocell, ja que de seguida agafaven el vol i marxaven d’on eren ells. En veure que era impossible d’aquella manera, un dels nois, que es deia Joachim Peiper, va marxar esvarat i els va demanar que l’esperessin allí. Esperant l’amic varen intentant tocar algun ocell amb una pedra, i en Fritz amb la seva mala punteria va estar a punt de tocar a una dona gran, que en veure’l amb una altra pedra a la mà per llançar-la el va renyar a crits i alçant el seu paraigües dient-li que era un nen entremaliat. Quan va tornar en Peiper al cap de mitja hora, el noi portava en el seu cinturó de cuir una pistola nord-americana, una Colt M1991A1 de fàcil empunyadura, que era del seu pare, un veterà de la Primera Guerra Mundial. El nen, amb pla xulesc, i fent veure que era un cowboy, va treure l’arma davant l’expectació dels altres i va apuntar cap a un ocell que estava picotejant quatre engrunes. Després d’apuntar, va disparar, però l’ocell va marxar pel so del tret abans de que la bala el toqués. Encuriosits i espantats pel soroll de l’arma, que fumejava, tots varen anar passant-se aquella pistola calenta. Quan en Fritz la va tenir a les seves mans, el noi va quedar meravellat de tenir aquella arma calenta i fumejant a les seves mans. Se sentia més fort i més home. Els seus companys li varen recordar que el seu pare era un heroi de guerra i li deien que ell devia haver heretat aquelles qualitats.
Segur que toques a tots els ocells.
Va comentar un dels vailets. Emocionat amb aquelles paraules, el nen que des de feia temps volia ser com el seu pare, ser vist com un heroi, va apuntar tremolós cap a un ocell que tenia a uns metres. Girant una mica el cap per la por a que l’arma no li retrocedís, va disparar. En Fritz en aquell moment va tancar els ulls i en obrir-los va veure la cara de fascinació dels seus amics. Havia tocat l’ocell, era mort allí terra, i per tant havia guanyat l’aposta. El nen va fer un crit d’alegria i es mirava alegrament a la seva víctima, morta estesa i coberta de sang. Però, enmig dels arbres, va aparèixer de cop i volta la Galiana, que havia anat a aquell parc a pintar l’estàtua de bronze i pedra de gres de la Columna de la Victòria, un monument que commemorava la victòria de Prússia i la creació de l’Imperi, aprofitant el Sol i el bon temps d’aquell dia d’estiu. En veure a en Fritz, el seu amic que sempre li deia que les armes no eren per les persones bones, amb una pistola a la mà encara fumejant i al seu costat un ocell mort a terra, es va posar a xisclar i va marxar corrents en direcció a l’avinguda Charlottenburger Chaussee. Tremolós pensant que l’havia errat, en Fritz inconscientment va tirar l’arma al terra sense pensar que es podia haver disparat en impactar al terra i va perseguir a la seva amiga deixant els seus amics amb els caramels i l’arma calenta. Quan la va atrapar després de córrer uns quants metres la va agafar amb força pel braç, però la Galiana si va resistir i li va cridar mentre li queien les pintures al terra:
No em toquis, ets un assassí!
Demanant-li que callés, finalment la va fer callar tapant-li la boca amb la mà. Ràpidament li va demanar perdó i va dir-li que li havien obligat, que ell no ho volia fer. Veient que no la convencia per la mirada que feia, en Fritz li va demanar que li deixés explicar què havia passat. Però la Galiana no en volia saber res de res, l’havia fallat, i en donar-li una petita empenta va trencar per la Siegesalleee en direcció a la Konigs Platz. En Fritz la seguia de ben a prop i li demanava repetidament que el perdonés mentre la seguia cap a la plaça. Mirant-lo amb cara de terror i amb la cara vermella de tant corre, la Galiana es va aturar de cop i el va abraçar amb una abraçada càlida que de poc ofega al noi. Acaronant-li la cara amb la galta mentre tenia de fons el Reichstag, la Galiana li va demanar que no ho tornés a fer, que era el seu amic i li va repetir que les armes només servien per matar. Després de parlar sobre les armes i les seves nefastes conseqüències mentre donaven una volta per l’Òpera Kroll, varen tornar cap a casa tots dos junts. En Fritz ràpidament va donar per oblida’t aquell tema després de deixar la seva amiga a casa i ja pensant en una altra cosa va anar un moment a la botiga de la Matilda per buscar caramels, ja que no s’havia pogut emportar la recompensa.
Però la Galiana no es va poder contenir en entrar a casa, patia pel seu amic i per les seves noves companyies, i va dir-li en el seu pare el què havia vist aquella tarda. L’endemà, a la fàbrica, en Heinrich va aprofitar el moment de descans per esmorzar per pujar a dalt al despatx. Després de demanar-li parlar a soles, li va comentar el què li havia explicat la seva filla. En Barnard en sentir el què li deia es va posar histèric i es va quedar en silenci durant una bona estona. El nen li estava portant molts mal de caps, pensava. Enfadat, en Barnard va marxar abans de la feina per esperar que el seu fill tornés del col•legi per renyar-lo de valent. Quan el nen va entrar a casa en companyia del seu germà i es canviava les sabates per les sabatilles de cuir en el rebedor esperant el berenar que li feia cada tarda la seva àvia, en Barnard es va aixecar del sofà i li va demanar a en Marwin que els deixés sol, que volia parlar un moment a soles amb el seu germà, li va dir de forma seca. Portant-lo a la biblioteca després de sentir que en Marwin pujava a dalt a la seva habitació, la primera a mà esquerra en pujar les escales, en Barnard, sense dir-li res i encara amb el barret negre posat, li va clavar una forta bufetada en el seu fill, que va caure al terra. A crits, en Barnard li va exigir que no volia que mai més tornés a agafar una arma. Amb la marca de la mà del seu pare a la cara, en Fritz es va aixecar a poc a poc sense deixar de mirar al seu pare i es va posar a plorar cridant l’atenció de tota la família, que no entenia què estava passant. En apropar-se tota la família a la biblioteca per veure què passava, en Barnard els va demanar que el deixessin sol amb el seu fill. Espantada en veure al seu fill amb la galta vermella com un tomàquet, la Luane, que no entenia res de res, li va demanar explicacions mentre agafava al seu fill per tocar-li la galta vermella de la bufetada del seu marit. En Barnard, enrabiat, li va contestar:
Saps què ha fet el teu fill? Ha matat a un ocell amb una pistola! Amb una arma de foc!
La Luane es va quedar impressionada i estranyada davant d’aquelles paraules, i es preguntava d’on havia tret una arma de foc. Quan li va preguntar d’on sortia l’arma i per què l’havia disparat, en Fritz li va contestar entre plors i tocant-se la galta que era del pare d’un seu amic i que l’havia disparat perquè així seria un heroi com el seu pare per així casar-se algun dia amb la Galiana. Al•lucinat de que el seu fill el veiés com un heroi per la seva gesta en la guerra, en Barnard li va dir cridant mentre llançava el barret al terra per demostrar la seva indignació:
Que n’ets de burro! Et penses que amb les armes es fan els herois? Jo no sóc un heroi, i si vols impressionar a una dona donar-li flors enlloc de cadàvers.
Eixugant-se les llàgrimes amb el mocador que li havia donat la seva mare i només pensant en marxar, en Fritz li va assegurar amb el cap abaixat que mai més tornaria agafar una arma i va demanar amb el cap abaixat que el perdonessin. En sentir la conversa, en Marwin es va apropar cap a ell i, com a germà gran, va dir-li que havia de vigilar amb qui anava. Que els nois amb qui anava no eren bons nois, li va dir. Per aquella acció en Fritz va quedar castigat durant un mes sense poder sortir a jugar amb els seus amics i amb el seu germà. Es va quedar a casa jugant amb la seva germana Katrina, que havia crescut bastant i ja portava un cabell llarg i ros, i amb el seu cosí petit, en Gottfried Klein, el fill del germà del seu pare, en Friedrich Klein, i la seva esposa, la Gisselle Klein, que d’en tant en tant venia a casa per jugar. En Fritz entenia el càstig, sabia que no s’havia portat bé, però el fet que ho entengués no va evitar que durant uns dies els seus pares el tractessin amb fredor, menys l’àvia Elise, que cada dia sortia un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li uns quants caramels i a la carnisseria de la Maria per comprar-li uns quants talls gruixuts de Wurstebrot (una salsitxa elaborada amb sang de porc) que fregia amb mantega.
Durant aquell temps de càstig no va poder veure a la Galiana perquè anaven a diferents col•legis i no hi havia pogut parlar. Quan es va acabar el càstig es va dirigir immediatament a la casa dels Metzler i en entrar al menjador es va dirigir cap als pares de la seva amiga per demanar-los perdó pel què havia fet i els va prometre que mai més el tornarien a veure amb una arma a la mà perquè sempre protegiria a la seva filla. En Heinrich, que no se’n recordava del tema, des de la seva nova butaca, de la qual n’estava ben orgullós i cofoi, li va dir que no passava res, que vigilés i que no es posés en problemes. Amb cara de tendresa, l’havia enyorat, la Galiana va sortir de la seva habitació i després de dir-li Moin, li va agafar la mà i li va repetir que no el volia perdre com a amic. Després de posar-se un jersei, se’n varen anar a jugar com els bells temps pels carrers de la Potsdamer Platz mentre contemplaven com passaven els tramvies i els carros amb cavalls després de comprar uns quants caramels. En Fritz no va jugar més amb aquells nois que l’havien empès a disparar i es va fer més amic del seu veí gran, en Dannel, que li explicava que quan acabés els estudis escriure un llibre i que s’havia acabat de comprar un piano de la famosa fàbrica dels Bechstein. A en Fritz li agradava quedar d’en tant en tant amb en Dannel perquè així es relacionava amb els nois més grans, però no entenia per què anava amb els cabells llargs i no el suportava quan hi havia la Galiana perquè veia com la seva amiga només parlava amb en Dannel i a ell el deixava de banda marginat.
Els següents dies, l’empresa dels Klein anava cada dia millor i abans d’acabar l’any varen contractar a uns quants treballadors més i en Barnard va pujar el salari a en Heinrich després d’haver-li dit que el seu fill havia disparat una arma. Seria el seu home de confiança, creia ell. Les coses a la fàbrica anaven tant bé que inclús va pensar en comprar un altre local per expandir l’empresa, però temia que pogués tornar una crisi. Sabia que l’economia alemanya s’aguantava gràcies a l’entrada del capital estranger, sobretot el nord-americà, i no volia córrer els riscos que els altres feien. En Marwin, que tenia 11 anys, anava sovint a l’empresa per ajudar al seu pare i els treballadors li ensenyaven com funcionaven els telers i l’advertien perquè no posés les mans a prop de les pues. Alguns d’ells no els hi agradava tenir el fill de l’amo allà dins, era una nosa, però no es varen poder queixar. A casa, en Barnard va posar el primer telèfon. Després de discutir-ho amb la Luane varen decidir posar-lo a la biblioteca. En veure la utilitat d’aquell aparell, en Fritz li va demanar en el seu pare que en comprés un a casa dels seus amics perquè així hi podria parlar sempre que volgués. Somrient, en Barnard li va contestar:
Si home! Tu el què vols es parlar amb la teva amiga, però això és impossible. Ens valdria molts diners la factura. Els telèfons no són pels nens i no està pensat per això.
Posant-se més seriós, en Barnard va explicar a la família que el telèfon no era un joguet i que només el podien fer servir per transmetre informacions breus o trucades d’auxili en cas d’emergència. L’Elise es mirava aquell aparell com un objecte estrany i no entenia com funcionava. Anava preguntant com era possible que la seva veu es pogués sentir a quilòmetres d’on era ella. Agafava l’auricular i no se’l posava a l’orella sinó a la boca, i en no sentir cap veu deia que no funcionava i deixava l’auricular damunt de la taula, deixant el telèfon despenjat.
Mentrestant, en el col•legi a en Fritz li costava cada cop més treure bones notes; no eren dolentes, però tothom sabia que amb més esforç podria millorar-les i així ho transmetien els seus professors en els seus pares. Per aquest motiu el seu pare va contractar unes hores a en Dannel perquè li fes de professor particular per ensenyar-li matemàtiques i ciències socials. Molt sovint la Galiana l’ajudava a fer els deures del col•legi, tot i no anar al mateix centre, ja que ella estudiava a l’institut Goehte, en la Münsterchen Strasse, en el districte de Wilmersdorf, un institut basat en la pedagogia reformista, en el que es donava molt valor a les llengües modernes i a les ciències naturals. Feia poc que havia començat a estudiar francès i acabava d’elegir l’anglès enlloc del llatí com la tercera llengua que volia aprendre, tal i com li va aconsellar el director de l’institut, el doctor Quandt. Gràcies a la Galiana, en Fritz va aprendre una mica de francès i anglès, sobretot les paraules bàsiques, i ella aprofitava que estava a casa dels Klein per fullejar algun llibre d’art que tenia en Barnard a la biblioteca. Quan en Barnard veia l’interès de l’amiga del seu fill en els seus llibres ho aprofitava per fer-se notar explicant-li tot el què sabia sobre art; li parlava des de Leonardo Da Vinci a Miquel Àngel, però els seus coneixements eren pinzellades. En Fritz es mirava el seu pare amb passió perquè pensava que era molt intel•ligent, el més culte del món, deia sovint pel barri, ja que sabia tantes coses i li agradava que gràcies a ell la Galiana se sentis confortable a casa. Sovint convidaven la noia a sopar, tot i que a l’Elise no li agradava massa perquè el seu nét li feia cuinar plats més elaborats per impressionar la seva amiga. Un dimarts per sopar li va tenir que cuinar braó a l’ast amb peres confitades. D’aquesta manera, l’amistat entre la Galiana i en Fritz es va anar enfortint dia rere dia i anaven sovint a casa d’un i a casa de l’altra. Després de plegar de l’institut Goehte, la Galiana convidava a en Fritz a casa seu després de quedar davant de la botiga de la Matilda i li ensenyava sempre els quadres que acabava de pintar perquè li donés la seva opinió. En Fritz també se sentia còmode dins de la casa dels Metzler, tot i ser molt més humil, però li agradava el caràcter senzill d’aquella família, i sovint anava amb ells a caminar pels parcs de l’Alexanderplatz i es quedava a dinar o sopar a casa d’ells, tot i que no li agradava el què cuinava la Corina perquè normalment eren llenties o pèsols amb patates xafades. Només d’en tant en tant la Corina els feia Spinach Spaetzle (espinacs amb formatge emmental fos i ceba caramel•litzada).
Un diumenge que estava a casa fent els deures a la taula del menjador amb la ràdio encesa, en Fritz va sentir per un programa que no hi havia res més romàntic que portar una noia al cinema. Els homes convidaven a les dones, es deia en el programa, i d’aquesta manera les conquerien, s’afirmava. El noi va escoltar amb atenció les paraules del locutor i va decidir que hi portaria la Galiana el següent diumenge. Ell ja hi havia anat els diumenges al cinema a mirar les últimes pel•lícules alemanyes amb la família, però sabia que la Galiana no hi havia pogut anar perquè era massa car per la família i a la Corina no li agradava gastar-se els diners amb coses que per ella no tenien cap interès. Tenia clar que si la convidava l’impressionaria un cop més tal i com va fer-ho portant-la a París i, d’aquesta manera, ella se sentiria atreta per ell, pensava. Però sabia que els seus pares no li deixarien anar sol al cinema i, mentre s’estirava al sofà pensant com s’ho podia fer per convèncer al seu pare, va tenir una idea i va deixar, un cop més, els deures de marge. Les matemàtiques poden esperar, va pensar. Posant-se la jaqueta que tenia a baix, penjada en el rebedor, i les sabates va sortir un moment cap a la llibreria d’en Martin després de dir-li a l’àvia que marxava un moment a veure la Matilda. En entrar a la llibreria, situada ben bé al costat del pis de la Galiana, direcció a la Wilhelmstrasse, en Martin, que els últims dies s’havia engreixat més perquè la bonança econòmica l’havia permès menjar més del que toca, i que ja s’havia quedat totalment calb. Tafanejant pels prestatges de la llibreria mentre en Martin no li treia els ulls de sobre, el noi va veure, després de tenir a les seves mans el vell llibre del monàrquic Winston Churchill, La història de la Malakand Field Forcs, que hi havia una biografia de l’emperador Napoleó escrita per l’escriptor Emil Ludwig. En aquells moments se li va il•luminar la bombeta, ja que recordava com el seu li havia agradat veure la tomba d’en Napoleó feia uns mesos. Era el regal perfecte, creia. Dit i fet, ja no valia la pena remenar més llibres que desconeixia i va decidir comprar-lo amb els diners de la seva paga. Quan li va demanar en el llibreter que li vengués, aquest, en mirar-ne el llibre, editat aquell any, li va estranyar que aquell noi tan jove comprés una biografia tan complexa i li va preguntar per què volia aquell llibre. Amb pla fanfarró després de posar-se bé la camisa, en Fritz li va explicar que havia anat a París feia uns dies i que havia vist a l’emperador boig. Rient des de darrere del taulell després de veure que era el fill d’en Barnard, no l’havia conegut perquè el noi havia crescut molt amb pocs mesos, en Martin li va canviar la cara en el marrec i va aprofitar-ho per explicar-li quatre dades d’en Napoleó. En Martin era un apassionat de la història, la cultura i les lletres i li agradava parlar-ne amb la gent més culte. En aquell moment pensava que si el nen anava a casa seu explicant-li al pare que ell era un home llest vindria més a la llibreria a comprar. Seria un reclam pel barri, ja que en Barnard era molt respectat i estimat, a més de que la seva imatge d’heroi de la Gran Guerra encara era ben viva. Molts l’aturaven per demanar-li que li expliqués com veia la situació del país. Pensant només amb el benefici personal, el llibreter li va donar tota una classe en el nen. Amb tot detall, i amb el popular himne Das Lied der Deutschland que se sentia del gramòfon de la llibreria col•locat en un dels prestatges de darrere del taulell, li va explicar la invasió de l’emperador Napoleó a Rússia del juny de 1812 per fer-li veure que l’emperador francès era realment boig, tal i com deia el petit. En Fritz de seguida li varen agradar els relats d’aquell llibreter i quan li va explicar amb tot detall com molts francesos varen morir del fred rus durant aquell dur hivern, en el noi li varen venir esgarrifances. Minuts més tard, el llibreter continuava parlant-li d’en Napoleó i en Fritz s’anava avorrint de tanta batalla que no entenia. Amb les cames començant-li a fer figa, li va dir en el llibreter aprofitant que la Klara entrava a comprar el diari com de costum, que tenia pressa perquè la seva mare l’esperava a casa per fer el sopar i encara havia d’anar a comprar a la botiga de la Matilda. Quedant-se amb les paraules a la boca, en Martin li va vendre el llibre sense més comentaris i la Sophie li va embolicar de mala gana el llibre. La Sophie estava de molt mal humor aquell dia, ja que en Martin feia dies que no l’hi havia comprat res per ella i no la convidava a l’Hotel Adlon a sopar, tal i com li demanava. A partir d’aquell dia, sempre que en Fritz passava per davant de la llibreria en Martin sortia a fora en veure’l pels lluents vidres per explicar-li alguna història d’algun personatge il•lustre sense saber que a en Fritz no l’interessava gens ni mica. Al cap d’uns dies, en veure que el seu fill sempre s’aturava a la llibreria, en Barnard li va fer comprar una revista satírica d’Hamburg, Der wahre Jacob, que li havia recomanat en Heinrich per ser d’ideologia socialdemòcrata.
Quan per fi va arribar a casa i després de canviar-se les sabates en el rebedor, el noi va córrer cap al seu pare, que estava assegut a la seva butaca escoltant des del seu gramòfon la Cinquena Simfonia de Beethoven i es bevia un vas de whisky per relaxar-se després d’un dur dia a la feina. Cada cop tenia més feina i havia de ser més present a la fàbrica. Sense dir-li res, en Fritz li va donar de dret el llibre mal embolicat. Estranyat per el gest del seu fill que no sabia d’on baixava, no era el seu aniversari, va pensar en un primer moment, en Barnard li va agrair sincerament aquella compra. Potser pels maldecaps que li havia dut, creia l’home. En fullejar-lo de seguida va veure que el llibre seria del seu gust, però en aquells moments es va estranyar que el seu fill es quedés palplantat davant seu contemplant-lo. En veure que li volia demanar alguna cosa perquè el noi no es movia del seu costat, en Barnard li va preguntar què volia. Ara és la meva, va pensar el noi, que li va dir tartamudejant si li donava permís per anar al cinema amb la Galiana el següent diumenge. Posant-se a riure de valent, en Barnard va cridar de seguida a la seva mare, que estava a la cuina fent el sopar, patates amb cansalada, i li va comentar el què havia fet el seu fill. La Luane també es va posar a riure, entenia que el seu fill estigués enamorat, però tenia clar que per més que insistís no el pensava deixar anar sol al cinema de l’altra punta de la ciutat. Amb amabilitat i fent-li una carícia al nas perquè no es decebés, la mare li va explicar que eren massa petits, però li va donar permís per portar la Galiana amb ells al cinema el següent diumenge. Mig satisfet per veient que no havia aconseguit el que volia, no seria la seva trobada romàntica, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va dir amb tota la sinceritat del món:
Ara torna’m el llibre, ja que no m’ha servit de res i ara no tinc diners per caramels.
El pare, amb un somriure d’orella a orella, es va mirar al seu fill i es va treure la cartera de la jaqueta i li va pagar el preu del llibre. Inclús li va donar un bitllet de més perquè valorava molt positivament el seu gest i estava molt satisfet amb aquella biografia, que aniria a parar a la seva particular col•lecció, que anava engrandint mica en mica. Li encantava aquella petita biblioteca que havia construït amb el temps i era el seu lloc d’aïllament i allí s’oblidava dels possibles problemes de la feina i de tot plegat. Només el molestava quan la seva mare, l’Elise, hi entrava per netejar i movia totes les coses de lloc.
Després de passar tota una setmana, el dissabte al matí en Fritz va marxar de casa sense ni dir adéu i es va dirigir de dret al pis de la Galiana per dir-li que la portarien al cinema. El llibreter Martin en veure’l el va cridar perquè li volia explicar una altra història, però el noi va fer veure que no el veia i va entrar de dret al pis de la seva amiga. Quan els hi va demanar permís en els pares de la Galiana per endur-se la seva filla al cinema. En Heinrich es va quedar callat perquè li feia angúnia que li paguessin tota classe de luxes per la seva filla i li sabia greu tota aquella situació; no li agradava no poder-li pagar a la seva filla el que ella volia, però també pensava que era una bona oportunitat perquè es culturitzés i anés el cinema que a ell tanta il•lusió li feia anar algun dia, afició que la seva dona no compartia en absolut. Són masses diners per no tenir res a canvi, li deia sempre que li proposava. Ruminant assegut a la butaca mentre tenia al damunt seu el diari Sozialistischen Korrepondenz de l’Ernst Heilmann, li va dir en el noi que es podien endur a la Galiana al cinema a veure la pel•lícula que volguessin, però li va demanar que a canvi li digués en el seu pare que el convidava aquella tarda per prendre una cervesa al bar del costat. Era un bar que havien obert feia pocs dies una jove parella, en Mark i la Diane, que estava situat dues cases direcció a la Potsdamer Platz des del pis de la Galiana, ben bé a tocar de la carnisseria de la Maria, que es deia Victorius. En Mark, un noi alt i prim, era de pagès, el seu pare havia mort durant la Gran Guerra i la seva mare s’havia tornat a casar amb un home de pagès. Se li notava pel llenguatge que provenia del món rural. Havia viscut tota la vida en una casa amb animals a prop de Weihenstephan, a Baviera, i per això el bar sempre hi havia cervesa Weihenstephan, una cervesa mil•lenària fundada el 725 pel bisbe Corbinià i dotze seguidor més. Content d’alegria per anar al cinema amb la seva amiga, en Fritz va preguntar per la Galiana pensant en sortir a jugar, però la Corina li va explicar que havia sortit un moment per anar a la biblioteca de davant de la Bebelplatz. No es podia tenir tot, va creure en aquell moment. Després d’acomiadar-se dels Metzler, el noi va córrer esvarat cap a casa seva i sense pensar en res més que amb la seva amiga va travessar la carretera sense mirar que no passés cap cotxe o cap tramvia. La Klara en veure’l fer aquella imprudència el va cridar perquè prestés més atenció, però el noi ni la va escoltar. En entrar a casa va anar directament a la biblioteca del pare i li va donar les gràcies pare pel seu gest i li va ordenar dictatorialment que anés aquella tarda a prendre una cervesa amb en Heinrich. En Barnard, que no era de cerveses, d’en tant en tant es bevia una Berliner Weisse perquè tenia poca graduació, 3 graus, no li va semblar malament la idea perquè tenia ganes de tenir una conversa amb un altre home per parlar d’esports i de política. Amb la Luane no s’hi entenien amb aquests temes. Els seus amics del col•legi feia temps que no veia i els empresaris amb els quals es reunia d’en tant en tant els trobava massa estirats per parlar depèn de quin tema. A més, sabia que en Heinrich era un home intel•ligent i, de pas, ho aprofitaria per saber més coses del que pensaven els treballadors de la fàbrica.
Mentrestant, a casa dels Metzler, després de que la Galiana tornés de la biblioteca i la informessin de que aniria al cinema l’endemà, la noia li va dir en el seu pare, que s’estava canviant a la seva habitació, just davant de la l’habitació de la seva filla, per anar al bar:
Dius que li pagaràs la cervesa, però de fet té la pagarà ell perquè és gràcies a ell que tens diners.
Mirant-se la seva filla mentre es cordava la seva única camisa blanca, que estava arrugada de tant que la utilitzava, li va contestar:
Vas molt errada filla, gràcies al meu treball i el que jo genero, el que se’n diu plusvàlua, ell té diners. Jo només rebo una petita part del que treballo i la resta s’ho queda ell perquè ell és l’amo de la fàbrica, o sigui, dit en altres paraules, dels mitjans de producció i de tot el què l’envolta.
En fer-se les sis de la tarda, en Heinrich es va plantar davant de la casa dels Klein amb la seva filla, que acabava d’estrenar una brusa blanca que li havia regalat els avis d’Hamburg, i varen tocar el timbre daurat i lluent de la porta dels Klein. L’Elise els va obrir la porta i molt amablement els va fer passar en el rebedor. En Barnard encara era a dalt a la seva habitació perquè s’acabava de cordar les sabates noves. Li costava encara fer determinades coses per culpa de la ferida de la guerra. En Fritz, que va voler anar a saludar a en Heinrich per quedar bé, va baixar ràpidament de la seva habitació, però en fer l’últim esglaó de l’escala i sentir de fons a la seva amiga no s’ho esperava en aquells moments. Quan la va veure al costat del seu pare es va posar vermell com un tomàquet perquè ell anava amb un vestit vell i brut d’estar per casa i, a més, anava despentinat amb tots els cabells aixecats i amb una cara d’adormit que feia por. Sense ni saludar-los, va donar ràpidament mitja volta i va pujar també corrents cap a dalt a la seva habitació. De tant ràpid que va pujar les escales, saltant-les de dos en dos, va estar a punt de fer caure el seu pare que les baixava a poc a poc per la seva coixesa. Tancant la porta de la seva habitació amb el baldó, es va posar a regirar l’armari i amb un tres i no res es va vestir amb el vestit del diumenge. Després es va rentar la cara i pentinar al lavabo. En sortir de la seva habitació es va dirigir a la dels seus pares per tirar-se un bon raig de colònia de la seva mare; no sabia que el seu pare la guardava a l’armariet del lavabo de dalt, però ho va fer amb tan d’excés que ofenia als més propers. Al cap d’un parell de minuts més va baixar de la mateixa manera que havia pujat i es va presentar davant de la seva amiga amb un somriure d’orella a orella. Se’l veia satisfet i feliç. En apropar-se a ells, tots varen quedar marejats per la forta olor que impregnava el noi. Veient l’emoció del seu fill, en Barnard li va donar uns quants diners de la cartera perquè anés a comprar caramels amb la Matilda o alguna pasta a la pastisseria d’en Richard, però li va dir i remarcar que a les vuit del vespre havien de tornar a casa. Si feien tard el renyaria de valent, el va amenaçar mentre ell només tenia la mirada posada en la seva amiga. Sense dir-se res més, en Fritz va agafar la Galiana i varen anar a jugar pels voltants de la Potsdamer Platz, que en aquells moments estava molt transitada.
En Fritz es volia esperar a davant del famós hotel Fürstenhof perquè en Kurt els hi havia dit el divendres al vespre quan l’havien trobat netejant la vorera de davant del seu pis, que una celebritat del cinema s’hi allotjava en aquells moments. El noi volia veure l’estrella cinematogràfica i va convèncer a la seva amiga perquè s’esperessin just a l’entrada de l’Hotel. Esperant sense sentit uns quants minuts, en Fritz es va posar a contemplar com un badoc els autobusos de dos pisos que portaven un cartell que deia Berlin Raucht Juno i li va preguntar a la Galiana si hi volia pujar per visitar tots els racons de la ciutat. Sense pensar-s’ho, la noia li va rebutjar l’oferiment perquè encara recordava el que havia passat feia anys quan varen anar sols amb el tramvia i, a més, tenia por que els renyessin a casa seu. Veient que el noi volia continuar llavors davant de l’Hotel, li va demanar anar a donar una volta perquè s’avorria d’esperar. Passejant per l’enorme plaça, que com sempre estava plena de gent anant amunt i avall, es varen topar en una cantonada amb l’endevina Anne, que en veure el vailet els va cridar l’atenció. Molt amablement i per un parell de monedes els hi tiraria les cartes, els hi va proposar. En Fritz va acceptar-ho i després de donar-li un parell de monedes l’endevina va tirar les cartes. Nerviós per saber el resultat, en Fritz en va quedar molt satisfet quan l’endevina els va dir que tenien un futur units i va creure que aquelles monedes que havia pagat eren la millor inversió que havia fet mai. Però l’endevina encara no havia acabat de llegir totes les cartes i quan anava per continuar les seves paraules varen quedar silenciades pel saxofon d’en Wilhelm, que estava molt animat tocant a uns metres d’on era ella, repenjat en una farola. Entre els molts curiosos que l’estaven escoltant al seu voltant hi havia en Dannel carregat d’uns llibres del filòsof David Hume que havia anat a buscar a l’institut on anava. En veure’l, la Galiana no va dubtar en anar-lo a saludar, deixant a en Fritz amb l’endevina i renegant per dins en veure el gest de la seva amiga. Palplantat esperant que la Galiana acabés la conversa amb en Dannel, va quedar glaçat de cop i volta en sentir xiuxiuejar a la seva orella a l’Anne, que li va dir a poc a poc i sense deixar de mirar a en Dannel:
Si vols treure’t de sobre a aquest noi agafar unes fulles de plom molt fines i grava-hi el seu nom i el nom d’Hermes. Llavors, enrotlla la fulla i clava-hi sis agulles i mai més et tornarà a molestar. T’ho prometo vailet.
Amb cara d’incredulitat davant d’aquelles paraules, en Fritz va pensar que no estava tan boig de creure amb la màgia i sense respondre-li se’n va separar uns centímetres, ja que també desprenia molt mal alè. Uns minuts més tard, en Dannel va tornar cap a casa seva després de saludar a en Fritz, que només li va fer alçar el braç per saludar-lo amb cert passotisme i certa ràbia. Mentre els nens continuaven donant voltes per la Potsdamer Platz, en Barnard i en Heinrich varen entrar al bar Victorius a fer la cervesa. Era el primer cop que en Barnard hi entrava, era un bar humil i mai l’hi havia cridat l’atenció, però en posar-hi els peus en va quedar encantat en veure que era tranquil, net i nou. Encara feia olor a pintura i vernís, i tenia un estil que li recordava una taverna anglesa amb uns bancs de fusta encoixinats de color verd i una barra amb diversos sortidors de cerveses de Weihenstephan, i on servia copes la jove Diane, que no passava desapercebuda pels clients per les seves corbes ben definides. Després de comentar com n’era de maca la cambrera amb les seves cames llargues i el seu vestit escotat, en Barnard i en Heinrich es varen asseure en una taula solitària i sota una llum groga que els molestava. Després de parlar de com veien la situació política del moment, en Barnard va quedar parat de les coses que sabia en Heinrich, fins llavors havia pensat que com que no tenia diners per comprar llibres no seria un home gaire culte i estava convençut de que parlarien d’esports tota l’estona. De fet, havia llegit una revista esportiva per està el dia abans de reunir-se. En Heinrich li va explicar que ell era un home d’esquerres, que votava al KPD des de que es va fundar després de la Gran Guerra, i que no li agradava gens el president Paul von Hindenburg, cosa que en Barnard discrepava. Parlant sobre els projectes d’esquerre, es varen passar uns quants minuts parlant de política i sense adonar-se’n es bevien com si fos aigua unes quantes cerveses de la marca Spaten, que en Mark tenia exposades al darrera la barra. Després de demanar una altra cervesa a la Diane varen parlar del nacionalisme, un tema que a en Barnard el continuava preocupant. Els dos continuaven coincidint amb bastant tot, sobretot coincidien en el seu odi cap al nacionalisme extrem que venien els partits conservadors. Sincerant-se gràcies a l’alcohol, en Heinrich li va declarar que era un pacifista total i en aquells moments es va armar de valor i li va dir que no entenia per què havia anat a la Primera Guerra Mundial, tot i que segons després de reflexionar-hi li va aclarir que li respectava totalment la seva decisió. En Barnard no li va voler respondre la pregunta i es va posar a mirar a una altra banda. Aquell tema l’incomodava. Veient que amb aquella pregunta no havia fet fortuna, en Heinrich li va deixar clar que no entenia com alguns els podia agradar la idea del pangermanisme que professaven gent com l’aristòcrata Georg von Schönerer, que el 1879 va organitzar un petit Partit Nacionalista Pangermànic. Parant-hi més atenció, en Barnard li va deixar clar que ell també era un pangermànic convençut, ja que defensava amb vehemència que hi tenia que haver una unió entre tots els pobles de llengua alemanya, tot i que odiava en part la idea de compartir pàtria amb Viena perquè no suportava l’antisemitisme d’alguns influenciats per les idees de l’ex alcalde de la ciutat, en Karl Lueger, i creia que Àustria era un país excessivament rural i conservador. Pensant que hi podia confiar, li va explicar que ell havia votat en les últimes eleccions al Partit Socialdemòcrata i que simpatitzava amb la socialdemocràcia després de la guerra. Abans havia votat partits burgesos, li va deixar clar. Escoltant-lo amb atenció, en Heinrich va agafar la gerra de cervesa amb força perquè no volia que li caigués pels afectes de les cinc cerveses que portava, i li va dir:
La socialdemocràcia és un frau home…. és com l’economia capitalista, no té el suport de les masses i sense elles no faràs mai una revolució. Ja tu ben juro! Mira que va passar el novembre de 1918. Amb ells només reformaràs la política de l’Estat burgès, que continuarà sotmetent a les masses. Guaita el gras de l’Ebert, els socialdemòcrates el vau engreixar tant que es va oblidar dels seus orígens. A més, la socialdemocràcia no és el futur perquè la majoria dels seus votants són adults.
No estant-hi gens d’acord, en Barnard va deixar un moment la cervesa i li va recordar tots els guanys que havia portat la República de Weimar; l’Estat més socialdemòcrata d’Europa, que havia portat la jornada laboral de vuit hores, el vot secret, el sufragi femení i amb ella el 85% dels treballadors varen estar sindicats. Demanant una altra cervesa a la Diane, que quedava parada de la quantitat de cerveses que s’havien begut aquells dos homes que cada cop alçaven més les veus, en Barnard li va preguntar per què era comunista. Orgullós de poder-se explicar, en Heinrich li va contestar mentre subjectava la cervesa:
Perquè evidentment els treballadors només ens podem alliberar de les nostres gruixudes cadenes d’acer que ens lliguen als grassos capitalistes destruint la propietat capitalista dels mitjans de producció, per tal de transformar-la en propietat de tots els treballadors.
Mirant-li la cara de sorprès, ja que en Barnard va quedar parat del llenguatge d’aquell home, en Heinrich li va afegir:
Amb això no vull pas dir que vull que et destrueixin ehh….
Somrient els dos, però amb en Barnard desconcertat, varen continuar parlant deixant clar que un era un girondí i l’altre un jacobí, i la conversa va arribar a tal nivell que molts altres clients del bar com el perruquer Otto, un home de quaranta anys que tenia una perruqueria a davant del bar i el costat de la botiga de la Matilda direcció a la Wilhelmstrasse, on hi anaven sovint els Klein, s’hi varen afegir. De seguida en Heinrich es va sentir desplaçat en veure que tots respectaven i demanaven l’opinió d’en Barnard, considerat un heroi i un intel•lectual. Les seves opinions de cop varen deixar de comptar. El barri apreciava molt a en Barnard i en Heinrich sabia que havia d’anar una mica més de compte parlant. Tenint ganes de més cervesa després de beure’s l’últim cul, en Heinrich es va aixecar, amb certa dificultat per l’alcohol, per demanar-ne una altra a la barra, però quan aixecava el dit per cridar l’atenció a la Diane va veure el rellotge del bar, col•locat darrera la barra i damunt d’un enorme mirall que hi havia penjat a la paret. Marcaven tres quarts de deu de la nit. Fent-li senyals a en Barnard, que s’estava endormiscant a la taula mentre parlava amb els veïns sobre la millora de l’economia, cap al rellotge, va fer un bot de la cadira i es va beure d’un glop la cervesa que li quedava. Sense perdre ni un segon varen marxar ràpidament cap a casa després de pagar-li a en Mark 11 cerveses i de deixar-li una generosa propina.
Els dos homes varen anar tan ràpid com en Barnard podia cap a casa als Klein. El seu temor eren les dones, que els matarien, pensaven. En veure els seus pares per la finestra del menjador, en Fritz i la Galiana, que ja havien sopat macarrons amb salsitxa de porc que els hi havia preparat l’Elise després de veure que els seus pares tardaven tant, varen sortir a fora al carrer per rebre’ls. Amb to de broma i sabent com estava d’enfadada la Luane, que no va voler esperar de cap de les maneres al seu marit per sopar, els varen renyar i els varen castigar sense poder sortir durant una setmana. Mig tocats per les cerveses, els dos homes es varen posar a riure davant la broma dels seus fills, però quan en Barnard va entrar a casa i s’acomiadava d’en Heinrich i de la Galiana, no li va fer gens de gràcia la rebuda de la seva esposa, que estava amb una cara de mil dimonis. En olorar-lo, ja li va retreure amb sarcasme que feia pudor a cervesa i a tabac, olor que desprenia a un quilòmetre lluny. Ajudant-lo a treure’s la jaqueta i a penjar-la al penjador del rebedor perquè de seguida va veure que no anava fi, el va renyar de males maneres i quan els seus fills varen pujar a dalt a les habitacions per dormir li va cridar que era un irresponsable per tornar tan tard i li va retreure que anés ple com una pedregada donant un molt mal exemple en els seus fills. En Barnard anava fent que no amb el cap, però la Luane li anava repetint mentre veia que anava fent esses pel menjador:
Quina mala imatge deus haver donat! Ara què diran el barri de nosaltres. És que no sé com no ho has vist que bevies tant. Quina vergonya. Déu meu! Ara el barri n’anirà ple. Tenim un nom eh.. Aiiii… Déu meu! Quina vergonya.
Fent que no amb les mans mentre feia una altra passa en fals que li delatava el seu estat etílic, en Barnard va intentar excusar-se, però la boca li feia una pudor a cervesa que el delatava. Aquella nit no va sopar perquè no li varen deixar res per menjar i va anar a dormir amb el ventre buit. Per sort seva es va adormir de cop per l’efecte somnífer de la cervesa.
L’endemà al matí en Fritz es va llevar ben d’hora ansiós per anar al cinema a la tarda. Seria el dia senyalat per fer-li un petó a la seva amiga, pensava. En Barnard aquella hora tenia una forta ressaca i es va quedar al llit fins a mig matí, quan el varen despertar en Fritz i en Marwin perquè no paraven de fer soroll pels passadís de dalt a les habitacions jugant a fet i amagar amb la seva germana. Després de dinar, pels volts de les quatre de la tarda, la Galiana va trucar a casa dels Klein, que l’estaven esperant, sobretot en Fritz, amb impaciència per anar a veure la pel•lícula. La Galiana anava amb un vestit especial per l’ocasió, era un vestit que li havien fet els sastres Oskar i Franziska pel seu aniversari, i era llarg i de color rosa adornat amb unes floretes blanques i lligat amb un senzill llaç. El pentinat també era diferent amb uns llaços de color blanc que subjectaven la cabellera. En veure-la tan bonica, en Fritz ja no li va treure els ulls de sobre. La trobava la noia més maca del món. Mentre es posava una americana al rebedor, en Barnard els va explicar que anirien a veure una pel•lícula titulada Sota la màscara del plaer, dirigida pel cineasta Georg Wilhelm Pabst i amb l’actriu Greta Garbo amb el paper principal. No sabent res de la pel•lícula, tant li feia de fet, en Fritz els va empènyer cap a l’estació de la Potsdamer Platz per agafar un tramvia que els havia de dur als cinemes situats a l’oest de la ciutat. Tota la família, menys l’Elise anirien al cinema, i seria la primera vegada que la Katrina i aniria perquè fins llavors era considerada massa petita. Encara plorava per determinades coses que l’espantaven i la Luane no volia fer el ridícul davant de tanta gent. Què dirien d’ells, sobretot d’ella, pensava.
Després de pagar unes entrades a la taquilla, en Barnard es va apartar de les criatures per encendre’s una cigarreta; només fumava en el cinema i en els espectacles esportius perquè el posaven molt nerviós i comprava sempre el tabac en el venedor de cigars de pur que estava assentat cada dia a la Wilhelmplatz. Després de que els nens es compressin quatre llaminadures, varen entrar a la fosca sala del cinema. La sala era gran, espaiosa i amb un seients de fusta encoixinats que eren bastant incòmodes. Quan es varen dirigir a les seves butaques, en Marwin va fer veure que s’assentava al costat de la Galiana, deixant a en Fritz sense el seu seient, fet que va irritar-lo de males maneres fins que el seu germà li va dir que era una broma que podia seure amb la seva estimada. Un cop tots acomodats i amb les llaminadures a la mà, es varen apagar els focus i es va encendre la pantalla que il•luminava el rostre dels espectadors. La Galiana volia gaudir de cada moment, ja que era el seu primer cop que trepitjava un cinema i quedava al•lucinada amb l’enorme pantalla i amb la bona qualitat de so. Quin luxe, anava pensant. Un cop va començar la pel•lícula, que era complicada per uns nens d’aquella edat pel seu realisme, en Fritz es va començar a avorrir de seguida, no l’entenia, igual que els seus germans, però en canvi la Galiana estava expectant mirant la pel•lícula intentant entendre perquè la protagonista, la Greta Rumfort, es tenia que casar amb un oficial nord-americà. La noia no deixava ni un moment de mirar la pantalla, mentre el seu amic no deixava de picotejar la bossa de les llaminadures. Passats uns minuts, el noi cada cop estava més ansiós, ja que només pensava en com podia aconseguir el seu moment romàntic. Es mirava la mà de la seva amiga, la qual volia agafar, però també era conscient de que hi havia els seus pares i els seus germans. Masses riscos. Quan va observar que la seva mare, que estava asseguda a l’altre costat de la Galiana, no treia els ulls de la pantalla, ja que la pel•lícula l’havia enganxat, va decidir agafar la mà de Galiana. La noia, que no treia ni un segon la mirada de la pantalla, va notar la mà suau d’en Fritz, però no la va rebutjar i va aprofitar un moment de tensió de la pel•lícula per fer-li un petó a la galta i li va donar les gràcies a cau d’orella per haver-li fet viure un dia tant especial. La Luane va veure perfectament de reüll que el seu fill anava agafat de la mà de la Galiana, però no en va fer massa cas. Primer perquè pensava que era cosa de nens i segon perquè li agradava la Galiana, ja que era una nena amb molts modals i, sobretot, molt intel•ligent. Més que el seu fill, pensava disgustada. Un cop acabada la pel•lícula, que va emocionar tant a en Barnard que es va acabar totes les seves cigarretes, varen tornar cap a casa amb el tramvia. Tota la família va deixar abans la Galiana a casa seva perquè era fosc i la Luane insistia en que l’havien d’acompanyar. Els carrers són massa foscos per una nena, anava repetint. En Fritz, tot i que no es va mirar la pel•lícula, era el que més satisfet estava pel petó que li havia fet la seva amiga. Era tan feliç en aquells moments que es va menjar el plat de verdures que tenien per sopar amb delit.
Abans d’anar a dormir, la Luane, que havia deixat el seu marit a la biblioteca assentat a la butaca llegint el Professor Unrat d’en Heinrich Mann, va anar al dormitori d’en Fritz i li va dir mentre el tapava amb els llençols vermells de coto:
Fritz… fill, entenc que t’agradi Galiana, però no vulguis anar massa de pressa, que ets molt jove. Massa.
Vermell com els llençols, el noi va amagar la cara sota els llençols i li va assegurar una vegada i una altra sense massa convenciment que la Galiana només era una amiga com qualsevol altra. Somrient i veient que el seu fill no estava còmode, la Luane li va fer una carícia als cabells, però abans de marxar li va tornar a repetir que vigilés. Corrien massa els joves per ella. No calia anar tan de pressa, pensava.
Quatre dies abans de Nadal, la Luane i la Katrina varen marxar de bon matí a comprar algun regal a una nova botiga de roba que havien obert dos veïns del barri, l’Albert i la Helga, situada entre la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i la llibreria d’en Martin, mentre en Fritz i en Marwin es varen quedar a l’habitació d’en Fritz acabant de fer els deures de Literatura de l’escola. Normalment estudiaven a l’habitació d’en Fritz perquè tenia més bona il•luminació, ja que donava al carrer i entrava perfectament la llum del dia. A més, des d’aquella habitació veient la vida al carrer i els agradava veure els nous vehicles que passaven. Mentre estaven estudiant un poema religiós de l’Angelus Silesius, varen sentir com s’obria i es tancava la porta de casa i varen pensar que devia ser el seu pare que marxava a la fàbrica. En seguit i sense comprovar per la finestra que fos el seu pare qui marxava, varen baixar corrents per les escales pensant que només hi havia l’àvia Elise que els donaria galetes amb xocolata que tenia guardades al rebost, al costat de la cuina compartint paret amb la biblioteca, i a on també hi havia una pica per rentar la roba. En arribar al menjador després de fer un salt per saltar-se els últims dos esglaons, es varen trobar, per sorpresa i disgust seu, al seu pare assegut al sofà de pell negre, just a l’esquerra de l’escala, arrambat a la paret, revisant unes fotografies que tenia guardades en una petita capseta de cartró. Estranyats de que el seu pare no hagués anat a treballar, els nens s’hi varen apropar a poc a poc i li varen preguntar qui havia marxat de casa. Amb els ulls vermells i mig plorosos, en Barnard els va dir que havia marxat la seva àvia perquè havia anat a dur unes flors a la tomba del seu marit, el pare d’en Barnard, en Berger Klein. Fregant-se els ulls perquè no el veiessin que havia plorat, els va demanar en els nens que s’asseguessin amb ell per ensenyar-los unes fotografies velles del seu pare. Les úniques que hi havia i que guardaven com un tresor. Revisant les quatre fotografies que hi havia, els nens se les miraven amb passió perquè del seu avi no n’havien sentit parlar gaire, només quatre paraules esporàdiques, i pràcticament tot el què sabien era que havia participat en la decisiva victòria alemanya de Sedan del 1870 contra els francesos i que havia aixecat ell la fàbrica amb les seves pròpies mans. En Barnard no li agradava parlar-ne i l’Elise encara menys. En les fotografies es veia a un home baixet i primet, amb el cabell negre i curt, amb uns posats de malhumorat. Mentre revisaven les fotografies, en Marwin li preguntava en el seu pare com era el seu pare, pregunta que a en Barnard se li feia complicat d’explicar perquè ja havien passat molts anys des de que els havia deixat. Després de pensar-s’ho uns minuts mentre el recordava com li ensenyava com anaven els telers i com li havia ensenyat a dirigir l’empresa, va agafar una fotografia del seu pare que es veia de perfil i els va explicar que era un bon home, un pare que sempre l’havia tractat amb molt d’amor i respecte, i que li havia donat tot a la vida, referint-se a l’empresa. El va descriure com un lluitador aferrissat, ja que del no res havia fet una empresa. També els va explicar que era un enamorat d’Alemanya i de Berlín, i els va deixar clar que estimava amb passió a la família. També va destacar el seu caràcter obert i amigable amb tothom, i els va comentar que era molt amic de la Matilda, la botiguera, i d’en Johannas, amb qui va compartir armes. Enmig de la conversa, en Fritz li va preguntar de què havia mort. Aquí en Barnard va tenir que fer un punt i a part. No se’n veia en cor d’explicar-li, però, finalment, li va dir a poc a poc, de forma pausada, intentant trobar les paraules, que va morir de forma ràpida, d’un atac de cor, i li va deixar clar que per sort no havia patit gens. A en Fritz sempre li havia sabut greu no haver conegut al seu avi, a en Conrad el veia com un estrany perquè només venia quan tenien problemes econòmics, i es mirava aquelles fotografies amb molta fixació per veure si tenia alguna característica semblant a la del seu avi. No en tenia cap. Ell tirava per ser alt, era ros, tenia els ulls blaus i de moment no pintava que seria tan escanyolit com el seu avi. Després d’acabar de revisar les fotografies, en Barnard va tancar la capsa pensant que les tenia totes a dins i els va dir en els seus fills que havien de seguir l’exemple del seu avi de lluitar pel què més desitjaven i no rendir-se mai. Per això havien de tirar l’empresa endavant, els va dir, perquè era el seu llegat. Escoltant aquelles paraules, en Fritz va pensar un cop més amb la Galiana, i va col•locar una fotografia del seu avi que s’havia quedat en el moble del menjador, situat al costat del sofà, a prop de la finestra, amb les altres fotografies de la família. Però en Barnard en veure les intencions del seu fill li va fer treure i li va dir que la seva àvia l’enyorava massa per veure’l cada dia. No era una bona idea, li va comentar trist el seu pare. Després d’aquesta conversa, els nens, a mesura també que es varen anar fent més grans i s’estiraven cada cop més, varen anar preguntant més coses sobre el seu avi, i en Barnard sempre estava disposat a parla’ls-hi sempre i quan ho fessin quan no hi hagués l’Elise. Tenia un molt bon record del seu pare i sempre que es quedava sol a casa mirava aquelles fotografies per recordar-lo. No podia evitar que se li escapés més d’una llàgrima d’enyorança, però el temps havia fet marxar part del dolor que havia representant la seva prematura mort.
El 1926 va començar sent un gran any per la família i, sobretot, per l’empresa, i els Klein es varen poder comprar el seu primer cotxe, un Ford T de color marro, dels últims que es vendria pel valor de 250 dòlars. Era un consell que els hi havia donat els empresaris de la marca Fillmore l’últim cop que havien vingut a la capital alemanya. El vehicle tenia fars elèctrics, estreps, parabrises sencer i amb eixugaparabrises, i la columna de la direcció era a l’esquerra del voltant. Gràcies al vehicle es varen poder permetre fer petits viatges pels voltants de Berlín com a la zona de Wannsee, al sud-oest de la ciutat, molt a prop de Potsdam, on en Fritz, en Marwin i la Katrina es passaven llargues estones corrents pels voltants del riu Havel, al voltant del bosc de Grünewald, mentre en Barnard i la Luane es passejaven pel nucli urbà contemplant les antigues cases com la Villa Minoux. En Barnard es coneixia bé la zona perquè un client important sovint el convidava al Club Tennis Wannsee. Ell no hi jugava a tennis, la cama no li permetia, però allí, a la terrassa amb vistes a les pistes, si feien els negocis amb un whisky a la mà i un pur a l’altra. A la primavera varen anar a fer excursions als horts de cirerers de Werder i a la tardor varen anar abans de que entrés el fred al bosc de Grünewald per passejar entre els arbres i, de pas, buscar llenya i pinyes per la llar de foc. La família vivia amb tots els luxes, no escatimaven en educació pels seus fills i anaven sovint al cinema per veure les últimes pel•lícules, com la pel•lícula d’èxit Der heilige Berg, on va sortir per primera vegada a la gran pantalla l’actriu Leni Riefensthal. Com que el nois ja eren més grans, varen començar anar al teatre, sobretot anaven als teatres situats en el Kurfürstendamm, on a més dels teatres hi havia cinemes, cabarets, bars i comerços. Arribar a aquell barri era ràpid i senzill amb les tres línies de tramvia, però la família Klein i anava amb taxi, més còmode per en Barnard que així no havia d’anar dret. Una de les obres preferides d’en Barnard era la comèdia Anja i Esther d’en Klaus Mann, el fill d’en Thomas Mann, el seu novel•lista preferit, que estava interpretada pel jove actor Gustaf Gründgens, però sobretot se sentia identificat amb les obres polítiques del director de teatre Erwin Piscator. Quan tornaven del teatre o del cinema s’aturaven un moment a sentir a en Wilhelm, que després de tocar-los una peça amb el seu saxofon els hi explicava molt convençut de que estava molt il•lusionat per tocar algun dia en una gran sala i que tenia pensat en anar a estudiar Música a Nuremberg. De tant voltar pel barri el final s’hi havia fet amics. Tota aquella inversió en educació va donar els seus fruits; en Marwin era el primer de la seva classe, tot i que ell tenia clar que aniria a la fàbrica del pare, en Fritz va millorar sensiblement les notes, tot i que encara li costaven les matemàtiques i la Història, temes que repassava gràcies a en Dannel, que continuava venint algunes tardes a donar-li classes, i la Katrina era la nena més espavilada entre les seves amigues i tots els seus professors només parlaven de lloances cap a ella per la seva dedicació i bondat. Cada dimecres, en Barnard els contractava un professor d’anglès perquè els hi ensenyés en els nens a casa. Era important saber llengües, els deia.
En Fritz es passava dies i dies jugant a fora amb els amics i, sobretot, amb la Galiana. Durant aquell any va agafar afició a la lectura bèl•lica i després de sortir de casa de la seva amiga anava a la llibreria d’en Martin a comprar la revista Der wahre Jacob pel seu pare i, de pas, volia que el llibreter li expliqués històries de combats i de generals. Li encantava en Juli Cèsar i en Carlemany, i sovint en parlava amb el seu pare quan li duia la revista. Parlant amb el seu fill cada cop de temes més seriosos, en Barnard va veure que aprenia més ràpid del que en un primer moment havia pensat, sense gaire esforç memoritzava les coses i les dades, només li faltava concentració. Sovint en Fritz agafava algun llibre del seu pare com un passatemps mentre esperava que la Galiana, en Lou o en Georg arribessin a casa per anar a jugar o es posava a llegir el diari Die Welthbühne, que el 1927 va deixar tan preocupat a en Barnard quan varen anunciar els projectes secrets de rearmament de la Reichswehr. També es va començar a interessar per l’art, però això no ho va fer per gust, sinó que ho va fer pensant en tenir suficients coneixements per impressionar a la Galiana, que continuava pintant cada cop més bé. Veient que n’havia d’aprendre com fos, va agafar els llibres d’art de la biblioteca particular del seu pare, sobretot es va mirar els últims treballs expressionistes de l’Otto Dix, en Max Beckmann i en Max Ernst, i es passava hores i hores mirant sota una làmpada que tenien a la biblioteca les fotografies de les obres. Els seus coneixements encara eren molt bàsics i quan sovint en parlava amb la Galiana cometia molts, masses, errors. Un dia va arribar a dir que Leonardo da Vinci era un bon pintor romàntic pensant que la Mona Lisa era un quadre romàntic pel fet de que la Lisa era una dona i, a més, va suposar que era la seva esposa. Tampoc entenia perquè en Van Gogh era un bon pintor, pensava que eren uns quadres vulgars que podia pintar qualsevol persona, inclús ell, deia convençut.
A finals d’any la família va fer un dels seus tradicionals passejos per les avingudes del Tiergarten que convergien en la Floraplatz per contemplar com començava a nevar i com s’enfarinaven els arbres. El fred ja havia arribat des de feia dies i la llar de foc no parava ni un segon de cremar llenya. Passejant distrets mirant com uns nois agafaven llenya per portar-la a casa, en Barnard es va topar sense voler amb un home petit i prim de mitjana edat ,que va caure de cul a terra. Sense donar-hi massa importància, en Barnard el va ajudar a aixecar-se i mentre li donava la mà perquè s’aixequés va veure que aquell home tenia dificultats per aixecar-se. Semblava coix com ell, i creia que també devia haver patit una ferida de guerra. L’home, que tenia un rostre ossut, una pell tensa amb unes galtes enfonsades, i una barbeta llarga, una boca ampla i uns ulls brillants que delataven una força de voluntat, se’l va mirar amb temor durant uns segons. Sense dir res, aquell home jove es va posar bé el seu cabell negre tirant-lo cap enrere i li va demanar perdó i es va excusar secament dient que no l’havia vist. Donant-li el barret de color ocre que l’hi havia caigut al costat d’una soca, en Barnard va quedar glaçat en veure que venien corrents cap a ell uns quants homes vestits amb uns uniformes paramilitars de color bru per demanar explicacions. Anaven armats i feien cara de pocs amics. A més de que se’ls veia forçuts. Alarmat, es va espantar molt en veure que feien el gest d’agafar les armes i en aquell moment va pensar que s’havia posat en un embolic dels grossos. No traient-los els ulls de sobre pensant que el pegarien, va quedar horroritzat en veure que aquells homes eren membres de les SA pel seu braçalet vermell amb l’esvàstica envoltada en una circumferència blanca. Sabia ben poca cosa de les SA, només que eren molt violents i ultranacionalistes, però no entenia què hi feien a Berlín enlloc de ser a Baviera. Això no és casa seu, anava pensant. De seguida, mirant-se a aquell home que havia fet caure, va demanar-li perdó i en donar-li el barret després de ben expulsar-lo va posar-se els seus fills amb por darrere seu per protegir-los i va tornar a excusar-se dient que anava distret mirant els arbres del parc. En veure’ls alterats i que no deixaven de mirar als seus homes, l’home amb qui va topar va demanar als homes de les SA que estiguessin tranquils, que de fet havia sigut culpa seva, els va dir, que ell també anava distret, els va afegir, i es va presentar amb el nom de Joseph Goebbels. En Barnard i la Luane no sabien qui era i pensaven que devia ser un líder del partit nazi que havia vingut a la capital. El matrimoni Klein només coneixien, a part d’en Hitler, els germans Gregor i Otto Strasser del partit nazi i discrepaven amb el nacionalisme radical d’aquells dos germans, que odiaven perquè volia nacionalitzar les empreses. Mentre tots es miraven entre ells preocupats per la situació, la Katrina es va posar a plorar en veure les pistoles d’aquells homes i els nens es varen espantar encara més davant dels plors de la seva germana i es varen amagar ara darrere de la seva mare. Veient que estaven cridant l’atenció de la gent, en Goebbels es va dirigir cap als nens i els va assegurar que no havien de patir, que ells eren bones persones i que no els farien cap mal. Mirant a en Barnard i a la Luane, vestits amb bones vestimentes, els va convidar a dinar en un restaurant de la zona per disculpar-se. En Barnard, que no volia saber res de res dels nazis, li va dir que no era necessari, que estaven fent tard, però el líder nazi va insistir tant que el final varen tenir que seguir-lo. Sobretot hi varen anar perquè la Luane tenia ganes de saber qui era aquell home estrany i molt prim. Quan caminaven cap a un restaurant, en Goebbels va veure que en Barnard també coixejava i li va preguntar què li havia passat. Amb seriositat i sense deixar de mirar als homes de les SA que els seguien amb cara de pocs amics, li va contestar amb la veu encongida:
Una ferida a la guerra, els francesos em varen disparar en una emboscada….
Però quan anava a dir que ell odiava la guerra i el món de les armes, en Fritz va cridar mentre s’anava mirant a en Goebbels:
El meu pare és un heroi! Va matar a molts francesos i fins i tot va sortir en els diaris perquè va salvar a un company. Tothom ho sap.
Amb la cara blanca per les paraules del seu fill, en Barnard va intentar fer-lo callar, però en Goebbels de cop li va canviar la mirada cap a aquell home que havia acabat de conèixer i li va donar un copet a l’espatlla mentre pensava que potser aquella gesta els podria ser útils per la seva propaganda a Berlín, ciutat que en aquells moments estava dominada per les corrents d’esquerres. Al cap d’uns minuts de caminar es varen aturar en un restaurant que en Goebbels va elegir perquè feien spätzle (pasta petita d’ou) pels nens i varen entrar-hi després de que les SA entressin un moment al local hi fessin una ullada. El restaurant era senzill, petit i amb poques taules, però elegant i amb moltes finestres que donaven molta il•luminació. La família Klein anava a restaurants millors. Després de demanar taula al cambrer, es varen asseure a la taula més gran que hi havia, una que estava a una cantonada sota un quadre de la Catedral de Berlín. A fora el restaurant, els dos membres de les SA esperaven ferms i amb cara de pocs amics que el seu líder dinés per després acompanyar-lo en una reunió amb diferents empresaris berlinesos que estaven interessats en finançar per primer cop el NSDAP. Mentre demanaven spätzle amb formatge emmental pels nens i una amanida de pasta per ells, en Goebbels no va parar de parlar-los de la nació alemanya, del pangermanisme com un objectiu a assolir i de la seva novel•la, Michael, que en Barnard li va dir que desconeixia que existís. En Barnard de seguida va veure que aquell home era culte i que no era com s’havia pensat en un primer moment. Enmig de la conversa, en Goebbels va parlar del Werhter d’en Goethe i amb aquest llibre en Barnard pensava que el tindria acorralat perquè s’havia llegit més de dos cops aquell llibre. Estava convençut de que el deixaria amb un pam de nas, i d’aquesta manera, mentre menjaven el primer plat, els dos homes varen començar una calorada competència, es podria dir que fins i tot amistosa, sobre qui sabia més d’aquell llibre. Però el líder nazi també era un gran coneixedor d’aquella novel•la i en més d’una ocasió va deixar sense arguments a en Barnard, que va haver de callar al final en veure per la finestra que els dos homes de les SA no els hi treien els ulls de sobre. Se sentia intimidat, però també estava sorprès perquè aquell nazi era molt més intel•ligent del que pensava. Sempre havia pensat que en Hitler era un idiota envoltat d’idiotes. Amb en Barnard més retingut, en Goebbels els va explicar que la Gran Guerra s’havia perdut per culpa dels polítics de l’època i els va assegurar que aviat s’acostarien nous temps. Escoltant-lo amb atenció, en Barnard es mirava aquell home prim i cridaner ara amb temor davant d’aquelles paraules, però els nens se’l miraven amb admiració quan els parlava de la política i de la història recent alemanya. La Luane s’ho mirava amb indiferència perquè no entenia res del què estava passant, però notava que aquell home, que el considerava bastant lleig amb la seva cara estirada i amb pocs modals, la mirava massa descaradament. Tot i tenir 41 anys, la Luane era una dona de bon veure físicament, sempre vestia elegantment, portava un pentinat sempre ben arreglat amb un recollit, el perfum car mai faltava i el seu somriure feia enamorar a més d’un home. Després d’un llarg sobretaula amb postres de músic que varen acompanyar els dos homes amb una cervesa amb llimonada, en Barnard es va tenir que tornar a mossegar la llengua quan el líder nazi els parlava del nou moviment nazi. Després d’explicar-los com pensaven moure l’aparell polític dels NSDAP de Munic cap a Berlín, en Goebbels en aixecar el cap un moment de la taula va mirar el rellotge de pèndul del restaurant i els va dir que els tenia que deixar perquè tenia molta feina, ja que acabava de ser nombrat gauleiter de Berlín-Brandenburg. Cap d’ells sabia que significava que fos gauleiter. Mentre es posava la seva gavardina marro clar, els va comentar que esperava tornar-los a veure ben aviat. Després de posar-se bé el coll de la gavardina i el barret va encaixar la mà amb en Barnard per acomiadar-se’n i llavors varen entrar els dos membres de les SA per acompanyar al seu líder a fora. En treure’s la cartera per pagar, el gauleiter li va preguntar a en Barnard de què treballava. Quan li va dir que tenia una empresa tèxtil, de la que volia dir que era molt petita i insignificant, un altre cop en Fritz va interrompre al seu pare i va dir orgullós i agafant el braç dret del seu pare:
És una empresa molt important, tenim més de 30 treballador i és coneguda per tot Berlín. Senyor, fem els millors teixits de tot el món.
Sorprès i movent suaument el cap amunt i avall, el líder nazi se li varen il•luminar de cop i volta els ulls i li va demanar a en Barnard que li donés una targeta perquè en el futur podrien fer negocis junts. Pensava aprofitar la imatge que tenia en Barnard com heroi de guerra i creia que podria ser un dels finançadors del partit a Berlín. No podien perdre cap vot. Després de buscar en la seva billetera li va donar la targeta a contracor mentre li assegurava que el seu fill era un exagerat, però en Goebbels el va interrompre de nou per dir-li abans de marxar:
Barnard, no siguis tan modest, ser molt bé pel que has passat, no és just el què ens han fet aquests traïdors del novembre de 1918, però això ho arreglarem per Alemanya ben aviat. Li prometo que vostè serà recompensat pels seus actes de guerra com és mereix. Com un heroi.
Mirant-se’l amb orgull i aixecant el dit índex de la mà esquerra, li va afegir mentre els homes de les SA l’avisaven de que feien tard:
Els hi tornarem la jugada en aquests aristòcrates francesos, s’hauran d’empassar el Tractat de Versalles i ens tornaran tot el carbó robat.
Quan es dirigia a pagar a la caixa, en passar per davant d’en Fritz li va fer una carícia a la galta i li va dir que era un noi molt intel•ligent i que esperava que en el futur pogués veure una gran nació on el seu pare seria vist com un heroi per tot Alemanya. En Fritz es va quedar enlluernat per aquell home baixet i escanyolit, i no es va adonar que el seu pare estava espantat renegant de que ell fos tan llarg de llengua i curt d’ungles. Després de que en Goebbels marxés amb els dos homes de les SA, la família va tornar cap a casa. Després de canviar-se, en Barnard es va passar el dia investigant en els diaris vells que en Martin li portava per la llar de foc com estava ara el partit nazi. Feia temps que no en sentia a parlar i ara estava preocupat de que fossin a Berlín. A mesura que anava llegint articles que parlaven del nacionalsocialisme, va pensar que estaven totalment bojos, que eren uns malalts antisemites influenciats per les teories racials del britànic Houston Stewart Chamberlain deixades plasmades en el seu assaig racista, Els Fonaments del segle XIX, llibre que va entusiasmar al mateix kàiser Guillem II. Reflexionant a la butaca mirant el Werhter, continuava sorprès per la intel•ligència d’aquell home, que no sabia que s’havia doctorat en Filosofia amb bona nota i que sabia perfectament què havia de dir en tot moment. Era un home intel•ligent, i això el feia perillós, es repetia. A mesura que hi pensava, li semblava increïble els alts coneixements que tenia en literatura i d’història d’Alemanya, sobretot el va impressionar que sabés tan del Werther, que fins aquell moment es pensava que era el qui més bé l’entenia, a part de la mare d’en Friedrich Engels, l’Elisabeth van Haar. Mentre el pare no deixava de reflexionar-hi li varen entrar ganes de fumar-se una cigarreta que la Luane no li encendre a casa, en Fritz va parlar amb en Marwin a la seva habitació i li deia que aquell home era un savi que faria del seu pare un gran heroi. En Marwin es mirava tot aquell tema amb escepticisme, no l’interessaven ni els herois ni la política, i li va dir que preferia anar a jugar abans de pensar en herois.
L’endemà diumenge, després de dinar en Fritz va quedar amb els seus amics i els parlar d’aquella trobada mentre passejaven per davant del temple neoclàssic de la Potsdamer Platz. Els va assegurar que el seu pare estava a favor dels nazis i que canviarien Alemanya. Impressionats per les paraules dels seus amics, tots es varen quedar amb un pam de nas de que la família Klein es relacionés amb polítics. Sabien que eren importants, però tant com per relacionar-se amb polítics no s’ho pensaven, tot i que en Lou i en Georg no sabien qui eren els nazis. La Galiana, que començava a capficar-se en la política des de feia mesos, seguia les corrents del seu pare, no li va dir res a en Fritz, però no li va fer gens de gràcia com el seu amic anava parlant orgullós dels nazis com si fossin uns herois. Tampoc li va agradar com en Lou i en Georg l’escoltaven amb passió. Quan la noia va tornar al seu pis després de que els nois es posessin a jugar a pilota als jardins del Tiergarten, al davant de la Porta de Brandenburg, li va explicar en el seu pare tot el què li havia dit el seu amic.
No pot pas ser. Aquell home em va enganyar. Em deia que era una altra cosa. Tots els empresaris són iguals.
Anava repetint en Heinrich, que va quedar molt decebut amb el seu amo. El dilluns, a la fàbrica, en Heinrich va aprofitar la seva aturada per esmorzar per pujar a dalt al despatx per demanar-li a en Barnard explicacions per aquella trobada. Creia que l’havia mentit aquell dia a la cerveseria Victorius, ja que el tenia com un socialdemòcrata no per un nacionalsocialista. En Barnard, que no entenia res del què li deia en Heinrich, es va enfadar molt quan li va dir que el seu fill havia dit que es relacionaven amb els nacionalsocialistes i que donaven suport al nou moviment. Fent que no amb el cap i deixant l’entrepà de formatge a una banda de la taula de roure, li va explicar que el seu fill no entenia res de res i que tot havia sigut un malentès. Després d’explicar-li com havia anat aquella trobada amb el gauleiter nazi, li va afirmar que ell odiava el nacionalsocialisme i tot el que el relacionava. Mai seria nazi, li va assegurar. Més tranquil i excusant-se per haver-lo acusat, en Heinrich es va posar a riure en veure la cara de preocupat i emprenyat que l’hi havia quedat a en Barnard, i li va dir que no en fes massa cas perquè encara era un nen.
Però en Fritz no només ho va escampar en els seus amics, aquell dia, després de plegar del col•legi, va parlar amb tota la gent que coneixia del barri i els va assegurar que el seu pare donaria suport als nazis i que aquests el farien un heroi nacional. Primer es va aturar a la botiga de la Matilda amb l’excusa de que volia caramels, després va travessar la carretera i es va aturar a la llibreria d’en Martin, on es va trobar ni més ni menys que la xafardera Klara, que per acabar-ho d’adobar ho va escampar encara més pel barri de que en Barnard era un nazi. Fins i tot va assegurar que pagava molts diners a aquell nou partit. També li va explicar a en Dannel quan se’l va trobar just a l’entrada de casa seu. Després d’entrar a casa i deixar la maleta a l’habitació, la seva àvia li va demanar que portés un moment una faldilla seva a reparar al matrimoni Oskar i Franziska. Quan els hi va dur, el noi ho va aprofitar per explicar-los que el seu pare era un nazi.
Quan en Barnard va sortir de la feina als volts de les set del vespre, tots els veïns del barri l’aturaven per fer-li comentaris sobre els nazis, partit que alguns desconeixien que existís. Molts creien que era normal que en Barnard s’aliés amb ells perquè el tenien com un nacionalista fervent i alguns altres, com la Carlene, una noia de 30 anys que provenia d’una família molt conservador políticament i que treballava de florista en el barri en una floristeria a quatre cases de la casa dels Klein direcció a la Potsdamer Platz, varen pensar que si en Barnard s’aliava amb aquella gent algun motiu hi hauria i que per tant no eren tan malvats com es deia per Berlín. En veure que tothom el relacionava amb els nazis, en Barnard va quedar encara més estupefacte i anava cridant per dins:
Això és cosa del meu fill!!!!
Quan va anar a comprar el diari de la tarda a la llibreria, en Martin li va demanar a davant de tots els seus clients, on hi havia en Kurt, quin braç havia d’aixecar per saludar els nazis. Enfurismat i arrufant el nas, va intentar explicar a la gent que tot era un malentès, que era un error, que era culpa del seu fill que no s’explicava bé. Però les seves paraules no eren escoltades perquè molts creien que era massa modest perquè els nazis el convertirien en un heroi, creien, i pensaven que realment s’havia aliat al moviment nacionalsocialista. Alguns inclús varen afirmar que ja era membre dels nazis i que s’havia reunit amb el seu líder, l’Adolf Hitler. Quan en Barnard va marxar de la llibreria sense comprar el diari de l’emprenyada que portava, en Martin va recordar-los a tots els seus clients que en Fritz havia comprat feia temps un llibre sobre en Napoleó pel seu pare. Era una prova més de que no els deia la veritat, i varen especular llavors que en Barnard li havia demanat a en Fritz que comprés aquell llibre per no aixecar sospites del seu pensament autoritari i dur.
Us recordeu com va pagar el seu fill aquella vegada que es va perdre.
Va recordar-los en Martin.
Oi tant. I recordeu com també havia criticat la República després del putsch de 1920.
Va recordar l’Otto el barber. Era clar que en Barnard era nazi. Aprofitant per fer negoci, en Martin els va ensenyar llavors el llibre del desaparegut Arthur Moeller van den Bruck, Das Dritte Reich, que havia arribat a una tirada de més de 100.000 exemplars, perquè el compressin com a bons patriotes com en Barnard. Tots li havien de donar suport, deia el llibreter. Després de comprar el llibre per no ser menys, llibre que mai llegiria, en Kurt va tornar a casa, però abans es va aturar un moment a la pastisseria d’en Richard per comprar una barra de pa i de pas els va explicar en els pastissers, mentre els hi ensenyava el llibre que acabava de comprar:
En Barnard vol per Alemanya un govern com el d’en Mussolini, ens ho acaba de dir. Ell dóna diners al partit nazi perquè és un amant de les armes. Ell va ser un heroi de la guerra i es veu que ara els nazis el volen convertir en un heroi nacional. Ell ha acceptat pagar diners a aquest nou partit perquè es veu que vol una nova Alemanya, lluny de la República.
Quan en Barnard va entrar a casa després de sortir de la llibreria ho va fer fet una fúria. L’havien aliat amb un partit que odiava i això no ho podia permetre. Un cop més el seu fill l’havia deixat en evidència per parlar massa. Deixant ràpidament el barret al penjador del rebedor, va agafar a en Fritz, que estava estudiant logaritmes al menjador perquè li agradava l’escalfor de la llar de foc encesa, i el va portar agafant-lo pel braç a la seva biblioteca per renyar-lo de males maneres. Fent-lo seure en un tamboret que tenia per agafar els llibres que estaven més amunt de la prestatgeria, el va escridassar tan fort que fins i tot va perdre la veu. Quan la seva mare va sentir que els crits del seu marit no cessaven, va entrar a la biblioteca i li va dir que ja n’hi havia prou, que no aconseguiria res a base de crits. En saber què passava, li va donar a en Fritz els últims números de la revista Historischen Zeitschrift d’en Friedrich Meinecke, un historiador crític amb el nacionalisme d’entreguerres, i mirant-se a en Barnard li va dir:
Aquesta és l’única manera d’educar els fills, posant-los cultura al cap enlloc de mastegots. No facis com els nazis ara tu.
Agafant les revistes que el seu pare comprava d’en tant en tant, en Fritz les va fullejar mentre el seu pare se’n anava a canviar a dalt a la seva habitació. El noi es va asseure a la butaca del seu pare per llegir aquelles revistes, però aviat el varen avorrir i uns minuts més tard va marxar a jugar amb els seus amics a futbol sense saber del cert si el seu pare estava a favor o encontre del nacionalsocialisme. Ell només volia que el seu pare fos considerat encara més un heroi. Li encantava que li diguessin que era el fill d’en Barnard. De fet, ell moltes vegades es presentava com el fill d’en Barnard.
Al cap d’uns dies, on encara continuava corrent els rumors de que en Barnard estava compromès amb els nacionalsocialistes, en Fritz, com era habitual, va anar a la botiga de la Matilda, però es va estranyar que en entrar-hi la botiguera no li desitgés l’habitual Guten Tag. Agafant la bossa de patates que li havia demanat que comprés la seva mare, el noi es va estranyar de que quan les va deixar al taulell perquè li cobrés la Matilda no li donés caramels com sempre i el tractés, en canvi, de forma distant i freda. Encuriosit i no deixant de mirar la cara de pomes agres de la seva botiguera preferida, li va preguntar si estava trista mentre li deixava quatre monedes al taulell per pagar les patates. Girant-li la cara per no mirar-lo a la cara, la Matilda li va respondre que sí, que molt, i va agafar les monedes i va entrar al rebost, situat al costat dret del taulell. Sense entendre el motiu, en Fritz li va preguntar el per què, i la botiguera va tornar de cop i volta i li va respondre mentre deixava uns tomàquets a damunt del taulell amb energia per mostrar-li el seu disgust:
Sempre he considerat la vostra família com una família per mi. He estimat molt al teu pare i el teu avi perquè eren uns bons homes, però mai m’imaginava que penséssiu d’aquesta manera. És molt estrany que el teu pare pensi d’aquesta manera. Però en fi…..
Sense entendre res de res, no sabia per què li deia això, en Fritz li va dir mig enfadat en sentir-se acusat que el seu pare era un bon home. Deixant anar un petit somriure sarcàstic, la Matilda el va interrompre per dir-li:
Saps qui són els nazis? Els nazis són gent malvada que em volen expulsar d’Alemanya, que em volen tancar el negoci i que si poden em voldran matar a mi i a la meva família perquè som jueus. Ells ens odien a nosaltres, als jueus, i vosaltres us hi heu aliat.
Palplantat escoltant-la, en Fritz, que encara no sabia què era l’antisemitisme, va dir-li el què li va dir en Goebbels aquell dia al restaurant; que els nazis volien formar una nova Alemanya per tots els alemanys, que farien del seu pare un heroi nacional i li va assegurar que ella era alemanya i que per tant no havia de patir per res. Mirant-se’l amb tristor mentre posava bé les llaunes de conserva al damunt del prestatge de darrere al taulell, la Matilda li va contestar:
Ells només miren per uns alemanys, pels seus, no per mi, jo no sóc benvinguda en aquesta nova Alemanya que dius!
Després de quedar pensativa durant uns segons amb les llaunes a la mà, li va afegir:
Ara vés cap a casa que la teva mare deu estar patint.
Fent-li cas, en Fritz va tornar a casa amb les patates i amb un fort disgust. En trobar-se al vell Johannas quan el va veure caminant amb el seu bastó i el seu barret de copa i d’ales dures, no el va saludar com de costum. L’home li volia preguntar si eren certs aquells rumors. El noi estimava molt a aquella senzilla botiguera que sempre el rebia amb un somriure i li donava els millors caramels de la ciutat. Cada dia pensava en el moment que entraria a la botiga per parlar amb la botiguera per després devorar els caramels que li donava. En entrar a casa va deixar les patates a la cuina perquè la seva àvia les pelés i va anar un moment a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare si els nazis eren gent dolenta. Somrient per la pregunta i per veure-li la cara de preocupat, en Barnard li va contestar mirant tots els seus llibres pensant que el seu fill per fi havia entès qui eren els nazis:
Els nazis no són bons per ningú fill. Ells volen destruir tots els nostres principis, volen acabar amb la nostra cultura per imposar la seva, una cultura en què només valdran els valors de la guerra i la destrucció. Les seves paraules són verinoses, són cants de sirenes que no hem d’escoltar mai. Ells només són militars que volen tornar a la guerra que em va deixar coix. No els escoltis mai.
Després d’explicar-li els perills del nacionalsocialisme, en Barnard li va preguntar a què es devia aquella pregunta. Amb veu baixa per haver-li de tornar a comentar els rumors que s’havien escampat per culpa seva, en Fritz li va explicar la conversa que havia mantingut amb la botiguera. Quan va veure que la pobra Matilda es pensava que ell era un nazi va anar-se’n tan ràpid com va poder a la botiga per explicar-li la veritat. Quan va entrar a la botiga, la Matilda en veure’l entrar amb aquelles presses li va cridar de por des de darrere del taulell:
Perdoni’m per les paraules que li he dit en el seu fill. No ho volia fer, no sabia el què em deia! Si us plau, no em faci mal! No m’enviï les SA aquí a la botiga.
Agafant-se les mans, la Matilda es va posar a plorar tremolosa i li va dir que pagaria el què fos per tal de que la deixessin viure amb tranquil•litat. Mirant-la amb tendresa, en Barnard li va donar un mocador blanc perquè s’eixugués les llàgrimes que li queien i li va dir que ella no havia de demanar perdó de res, que havia fet molt ben fet de dir-li aquelles paraules en el seu fill perquè encara era petit i no entenia què era el nazisme. Després d’explicar-li que no era un nazi, que tot el contrari, que era un socialdemòcrata i un ferm defensor de la República de Weimar i de la democràcia parlamentària, li va demanar que el perdonés pel malentès. Per tal de que veiés que li deia la veritat i que ho sentia profundament, la va convidar per anar al següent diumenge amb la seva família a veure la pel•lícula alemanya muda Metropolis, una pel•lícula de ciència-ficció realitzada per la productora UFA i filmada pel director Fritz Lang, que va convertir la pel•lícula en una de les grans del cinema expressionista alemany i de la història del cinema mundial. Mentre s’eixugava les llàgrimes, la Matilda li va dir amb una veu trencada:
Tinc tanta por Barnard! No crec en el futur ara mateix, no veig un bon dia per l’endemà. Tinc la percepció que passarà alguna cosa dolenta amb els nazis. Són pitjors que l’Action Française. Ja li ben asseguro. Abans pensava que França era el pitjor lloc pels jueus, però ara ja no sé què pensar. Déu meu! Esperó que la gent no escolti aquesta gent.
Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va assegurar segut d’ell mateix que els nazis mai arribarien al poder perquè només eren un petit partit bavarès que feia molt de soroll però que ningú se’ls creia, i li va dir convençut de que en les següents eleccions no tindrien representació en el Reichstag perquè els alemanys eren un poble culte que sabria veure els perills i que, com havien fet sempre, derrotarien fàcilment als grups polítics racistes i antisemites.
Quants de nosaltres hem parlat d’aquest partit últimament? Ningú. Si no fos pel badoc del meu fill cap de nosaltres parlaria d’aquest moviment. Només el coneixien a Baviera i ja està. No hi doni més voltes.
Li va assegurar en Barnard. Sospirant desitjant que tingués raó, la Matilda es va animar davant d’aquelles paraules sinceres i li va donar uns quants caramels que guardava en un bol de cristall de damunt del taulell perquè els hi donés a en Fritz, que en aquells moments estava a la seva habitació parlant amb el seu germà sobre el nazisme.
Mirant al carrer des de la finestra per veure com passaven els tramvies plens de gent i com un Mercedes negre descapotable de sis places amb sistema de sobrealimentació per compressor avançava sense problemes els ciclistes que anaven cap a les fàbriques o les oficines, en Marwin li va aconsellar que no parlés més d’aquell tema perquè disgustava en el seu pare, ja que l’hi havia portat més d’un maldecap. Fent cas al seu germà, en Fritz no va parlar durant un temps sobre el nazisme, tot i que continuava tenint dubtes sobre qui eren realment. Al cap d’uns dies es va trobar amb uns quants membres d’aquell partit que desfilaven de vegades per davant de casa seu amb banderes vermelles amb una circumferència blanca i una esvàstica negra i entonaven marxes militars. Ell no els hi va fer massa cas pensant que era millor no dir res per tal de no fer enfadar al seu pare, però la gent del barri com la Klara, la Maria, en Kurt o l’Otto en veure aquells homes desfilant pel barri varen quedar més convençuts de que en Barnard era un fidel nacionalsocialista.
Tots aquells pronòstics d’en Barnard semblava que es complien. El març de 1928, el president Paul von Hindenburg va ser reelegit en una segona volta president de la República de Weimar, i en Barnard va veure aquell continuisme com la continuïtat de la República, que ara venerava amb més vehemència pel barri, tot i que tothom pensava que odiava la República. A finals de maig de 1928 es varen celebrar les eleccions parlamentàries i la família Klein va votar, com les últimes eleccions, als socialdemòcrates amb el seu eslògan: No creuers blindats, sinó menjar per als nens. Els socialdemòcrates varen guanyar les eleccions i varen constituir un govern de coalició presidit per en Hermann Müller i amb en Gustav Stresemann com a ministre d’Afers Exteriors. La família Klein es va mirar aquelles eleccions amb molt d’interès, i en Fritz estava content de que el partit pel qual havien votat els seus pares hagués guanyat. El noi ho celebrava com si l’Herta BSC de Berlín hagués guanyat un partit de futbol. Després dels primers moments d’eufòria, en Barnard es va asseure a la seva butaca i va començar a pensar que els resultats no havien sigut tan bons com creia en un primer moment perquè aquell partit amb el qual l’havien identificat, el NSDAP, havia tret 12 diputats, un 2,8% dels vots. Ara ja eren al Parlament, es deia a si mateix. A mesura que hi reflexionava amb una copa de conyac per celebrar el triomf dels seus, va començar a pensar en les paraules de la botiguera Matilda de que potser no hi hauria un bon endemà i ara creia que la democràcia parlamentaria era excessivament representativa. No volent-hi donar més voltes, abans d’anar a dormir es va posar a llegir el llibre de l’escriptor Thomas Carlyle, Història d’en Frederic II de Prússia. En Heinrich, per la seva part, es va posar content en saber que els seus, el partit comunista, el KPD, havia rebut quatre vegades més vots que el partit nazi obtenint 52 diputats. L’endemà, quan va anar a la fàbrica, va portar unes xocolatines que havia fet la seva esposa per tots els treballadors. Molts d’ells havien votat als socialdemòcrates i al Zentrum, el partit de centre i catòlic. Pocs varen votar als comunistes i només un treballador, en Harald, el més jove de tots, havia votat als nazis.
Un diumenge, en Fritz va ser convidat a dinar a casa de la família Metzler per tot el què havia fet per la Galiana i perquè ella li volia ensenyar uns quadres que havia pintat les últimes setmanes. Mentre dinaven, en Heinrich es mirava al noi amb uns altres ulls. Ja el començava veure com un adolescent capaç d’entendre les coses i tenia por de que es pogués aproximar als moviments nacionalsocialistes com altres joves ho havien començant a fer. Sabia que molt havien entrat a les Burschenschaft, un moviment universitari nacionalista alemany, que era clarament pangermanista, antisemita i francòfon. Primer li va fer quatre preguntes innocents sobre política per veure què pensava, i en Fritz les va contestar sense massa fluïdesa i en algunes ocasions no sabia què respondre-li perquè no entenia encara què li deia. Confonia república i socialdemocràcia, i no va saber definir-se si era d’esquerres o de dretes perquè pensava que com a futur empresari no podria ser del bàndol de l’obrer. En veure que tenia la ment borrosa en aquest tema, en Heinrich li va demanar abans de beure’s un glop de vi que no sentís els cants de les sirenes nazis i que fes cas a les idees del seu pare. Mentre s’acabava de menjar les llenties amanides amb una mica de mantega, en Fritz, que no se sentia còmode amb aquella conversació i que se estava intimidat per la mirada fixa del pare de la seva amiga cap a ell, li va explicar que el seu pare era un exemple per ell i que mai faria res que el pogués disgustar. Després de que la Corina toqués l’espatlla del seu marit perquè es relaxés amb el noi, en Heinrich li va explicar la seva posició política amb tranquil•litat i li va dir que era un comunista convençut i que sempre havia defensat una reducció de la jornada laboral, la nacionalització de les empreses, el sufragi universal, un govern obrer que no depengués dels mercats i un Estat laic. En veure que el seu pare s’envelava i no callava, ja que xerrava i xerrava pels descosits sense menjar i en observar que el seu amic se sentia cada cop més incòmode amb la mirada perduda al plat, la Galiana el va interrompre per dir-li:
Sí, pare, ho has dit mil cops que ets un enamorat de la Rosa de Luxemburg i de les seves teories, però ara menja que sinó no podrem anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz.
Veient que la seva filla tenia raó en veure la cara del noi, en Heinrich va callar pensant que encara eren uns nens. Un cop varen acabar de dinar, en Fritz i la Galiana varen anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz. Mentre passejaven tranquil•lament observant els voltants de la plaça amb la columna amb l’estàtua de la deessa Victòria al bell centre de la plaça observant-los, la Galiana li va demanar a en Fritz que perdonés en el seu pare perquè quan parlava de política era una bomba, però també li va dir que el tenia que entendre perquè estava molt il•lusionat pels moments polítics que els hi tocava viure amb la República. En Fritz, que encara estava una mica cohibit per la conversa del dinar, li va contestar amb veu baixa que no es disculpés, que hi estava acostumat a casa amb el seu pare de que es parles tant de política, però pensant que tindria una altra resposta li va afirmar que a ell no li agradava la política. La política era avorrida i per la gent gran, deia convençut, pensant que parlant de política no la impressionaria. Mirant l’estàtua amb el fons del cel blau tacat per uns quants núvols blancs i amenaçadors, la Galiana li va confessar una cosa que no s’esperava en Fritz:
A mi sí que m’agrada la política, penso que és important poder participar i tirar endavant en la nostra jove República i t’haig de confessar que també em sento atreta per les idees comunistes com les del meu pare.
En Fritz de cop se li va canviar la cara, la seva estratègia no funcionaria, i es mirava la seva amiga amb cara d’incredulitat. Veient que el seu amic li posava una cara de sorpresa, la Galiana li va continuar dient:
De fet….. (amb una mica de vergonya ) des de fa uns dies… que vaig a reunions juvenils comunistes on es llegeixen alguns dels discursos d’en Lenin o d’en Marx. Allí sempre hi aprens coses i m’hi sento molt còmode amb aquell ambient obrer i humil. Algun cop he anat en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse de la Charlottenburger per acompanyar el meu pare quan el conviden.
Atordit i entenent ara perquè en Heinrich en sabia tan de política, en Fritz no va saber què respondre-li, ja que estava impressionat per la confessió de la seva amiga, aquesta no se l’esperava, i es va limitar a dir-li en broma:
Ahh! O sigui que tu ets d’aquestes que ens vol prendre la fàbrica per quedar-se-la!.
Posant-se a riure dolçament després de veure que el noi també li reia, la Galiana li va dir mentre continuaven caminant donant voltes per la plaça:
No es tracta de destruir físicament l’empresari, es tracta de canviar la manera com ens relacionem, el de sotmesos i explotadors, per eliminar les contradiccions que té aquest maleït sistema com et deia el meu pare. No es tracta d’agafar la teva empresa perquè me la quedi jo. Amb això no faríem res, tot i que els empresaris sou com sangoneres que xucleu la sang del poble treballador.
Veient que el seu amic es perdia i que perdia el somriure de feia un segons, li va explicar de forma més planera que desitjava un món més just, amb drets per tots els homes i totes les dones, on la dona viuria en igualtat amb l’home, en un món laic on no s’hagués d’utilitzar les armes i on tothom viuria amb les mateixes condicions i amb el mateix respecte. També li va comentar que la classe obrera era la qui tenia que liderar el poble perquè era majoritària i discriminada, i era la que tenia que posar-se a treballar per abordar la feina de destruir les relacions de producció capitalistes i que havia de desenvolupar un procés revolucionari i pacífic que els portés a una societat sense classes. En Fritz, continuant atordit d’aquella jornada tant política, va contestar-li sense saber massa què dir, que li respectava les seves idees i li va dir sense gaire consciència que potser ell també ho era de comunista, afirmació que la Galiana li va respondre més seriosa:
O estàs embarassat o no ho estàs. No pots no saber o saber una cosa que desconeixes. Que vegis siluetes d’homes no vol dir que vegis homes.
Sense pensar-s’ho gaire creient que havia de dir alguna cosa perquè estava quedant com un inculte, en Fritz li va preguntar si també era anarquista. Amb el cap abaixat, la noia li va contestar segura d’ella mateixa com si hagués respost aquella pregunta més d’un cop:
L’anarquisme és un Mahoma sense Alcorà.
No entenen res de res i pensant únicament en no voler quedar malament, descaradament en Fritz li va preguntar mentre continuaven donant voltes:
Així no t’agrada la nostra societat que s’ha creat després de la guerra?
Reflexionant, li va sorprendre la pregunta, potser reflexionava més del que pensava, creia la noia, i li va contestar:
Vivim en una societat plenament capitalista i el capitalisme viu de la desigualtat, per tant, no et defensaré mai aquesta societat que va sortir després de la guerra.
Fent en Fritz una cara de circumstàncies perquè creia que vivien uns temps fantàstics, la Galiana li va afegir:
Només l’absoluta igualtat dels beneficis per tots permetrà pensar sense miratges en una repartició…. racional…. dels beneficis segons un pla que ha d’estar dissenyat des de baix. Es tracta de buscar una societat més igualitària a on no es discrimini a ningú, ni tu ni en a mi. M’entens?
Pensant ara que ella anava errada, pensava molt diferent que el seu pare, en Fritz li va preguntar:
Així, a tu t’agrada la dictadura com diuen molts comunistes? No t’agrada la democràcia, oi?
Dibuixant un somriure i fent que no amb el cap, la Galiana li va clavar un miquel en dir-li:
Que et penses que vius en una democràcia real? Alemanya viu dins la dictadura del capital. No per elegir cada X temps a un cap d’Estat això és una democràcia! Només elegim un dictador per un temps que farà tots els possibles per preservar la seva classe i el sistema burgès. Mira’t el President Elbert, primer era un socialista convençut, però quan va arribar a la presidència va trair els seus ideals i va preservar la burgesia. Tots els socialdemòcrates són iguals.
Estant-hi totalment en desacord, sabia que el seu pare li agradava el difunt President i que era un socialdemòcrata, o almenys així ho creia, en Fritz li va dir:
Amb la democràcia els teus poden arribar al poder, com els altres, en canvi amb el teu sistema els altres no poden arribar al poder. Això és injust i no és igualitari com defenses.
Fent-li primer manades amb el cap per posar-se després encara més seriosa, la Galiana li va aclarir després:
El sistema parlamentari que t’agrada a tu és un sistema burgès dominat per aquesta classe i poden deixar momentàniament el govern a altres partits o altres ideologies sempre i quan es mantingui l’estructura econòmica i social del sistema que tu defenses, per tant no deixen mai de governar els mateixos, o sigui, els teus. Per salvar la borsa de vegades tenen que abandonar la corona. No t’equivoquis pensant que els socialdemòcrates ajuden els de baix.
Confós de totes aquelles frases, en Fritz li va contestar:
Però la dictadura del proletariat que dieu no és una solució. T’agrada a tu aquest tal Marx? El meu pare sempre em diu que va ser un gran home, però que era pobre econòmicament i que és molt complicat entendre’l.
Posant-se més seriosa per haver de parlar d’en Marx, el Moro, la Galiana li va respondre mentre veia a un home amb una botella de vi a la mà caminant fent ziga-zagues per la plaça:
Sí que és complicat. Jo de fet no l’entenc quan he llegit alguna cosa d’ell. Per mi és la persona que va posar per primer cop una doctrina que va transformar el socialisme en una ciència amb unes bases. A més de que va traçar un camí que crec que s’ha d’agafar, desenvolupar i elaborar amb tots els detalls. Per dir-ho d’una manera més fàcil, ell va posar la primera pedra en aquest edifici que alguns volem construir. La seva doctrina ens demostra que el sistema capitalista és injust amb la classe obrera, que som la majoria.
Estranyat de que la seva amiga no cregués amb el sistema parlamentari com el seu pare tal i com havia pensat sempre, li va dir amb un to cada cop més seriós i aturant-se després de donar tantes voltes a la plaça perquè les cames li començaven a fer figa:
La vida és injusta des de que naixem perquè no podem elegir com ens diem i no per això ens passem la vida queixant-nos per tot.
Somrient la Galiana per aquella reflexió si més no curiosa, en Fritz li va preguntar:
Però bé deus creure amb la nació alemanya? Això sí, oi? Bé ets alemanya!.
Mirant-se’l llavors amb un tímid somriure mentre li continuava fent gestos de negació amb el cap, li va contestar:
Saps què penso? Que els pobles, com l’alemany, neixen, com les plantes, i les nacions es fan, com les armes, que són dissenyades, per tant jo crec amb els pobles no amb les nacions. Jo, com obrera, tinc més relació amb un obrer d’Itàlia que amb un burgès alemany perquè ens uneix el sentit de classe.
Quines respostes més complicades, anava pensant el noi, que creia que ella no era una obrera perquè el seu pare tenia un bon sou, i li va afirmar després d’agafar-li la paraula:
Però tu no ets una obrera, formés part de la classe mitjana com jo, teniu un bon sou a casa teu gràcies a aquest sistema.
Rient ara descaradament, la Galiana li va contestar mentre tornaven a caminar per dones més voltes pel parc al mateix temps que els núvols anaven creixent i ja se sentia de lluny un tro que amenaçava dur pluja:
La classe mitjana dius? Mira, és com el nacionalisme, una invenció del capitalisme per fer-nos oblidar la nostra condició. Jo, com la majoria, sóc de classe obrera, la classe explotada pels capitalistes, els teus, i que tant necessiteu per tenir els vostres guanys a través de la nostra força. Vosaltres acumuleu capital, nosaltres, els obrers, no. Per tant no som el mateix jo i tu.
Veient que en Fritz s’anava interessant per aquell tema, tot i que el noi disgustava que la seva amiga li digués que no eren el mateix, no s’ho esperava el noi com tampoc la noia esperava que el seu amic posés interès en aquells temes, la Galiana li va preguntar:
Tu de qui et penses que són la terra, els boscos, les aigües, les matèries primers, les eines, les vies, els mitjans de comunicació?
Pensant uns segons mentre mirava els quatre arbres de la plaça que es movien pel vent, en Fritz li va respondre:
D’Alemanya, de l’Estat, que som tots nosaltres, tant tu com jo com el teu pare com el meu. No són de ningú en particular.
Escapant-se-li un cop més el riure, la Galiana li va contestar mentre el feia apropar a un arbre, tot i que es varen espantar en veure il•luminat al cel i sentir el furor de Júpiter:
Mira tots aquests mitjans estant a disposició d’uns determinats individus, grups o classe que els utilitzen per explotar a la resta. Així funciona aquest sistema opressor, per això és injust, s’agafa tots els mitjans per treure’n el màxim de benefici explotant a la majoria. I tot això ho fan gràcies a que tenen el control de l’Estat, un Estat burgès que beneficia a només uns quants. Si vosaltres necessitéssiu cotó i aquesta matèria només és trobés a Uganda pots està tranquil que el govern aniria a Uganda per protegir els vostres interessos. Però si a mi em falta un tros de pa, puc està tranquil•la de que el govern no m’anirà a buscar el pa i em deixarà morir de fam.
Pensant un altre cop amb el seu pare, un socialdemòcrata, en Fritz li va preguntar:
I per què no ets socialdemòcrata, com la majoria? Per què renegues d’ells?
Pensant-s’ho una mica més, la Galiana li va contestar:
Perquè la socialdemocràcia hauria de ser la unió del moviment obrer amb el socialisme, però en la realitat empetiteix el moviment obrer i es transforma en un moviment burgès. Per mi són traïdors. Et recordo que abans de la guerra la socialdemocràcia, quan era més reivindicativa amb els seus ideals obrers, era sempre un moviment a l’oposició, però quan es va tornar més burgesa va poder o li varen deixar arribar el poder.
Creient que no anava encertada, que havia llegit mals llibres que repetia com un lloro, en Fritz li va dir mentre desembolicava un caramel de maduixa i notava com ja queien les primeres gotes:
El Partit Comunista no arribarà mai al poder, això és una fantasia, una utopia. Creure que guanyaran és una bogeria.
Sospirant per la conversa, que li agradava en el fons tot i no pensar el mateix que el seu amic, la noia va veure i notar que el temps estava canviar per segons, i li va afirmar de forma ràpida:
No ho saps! Els comunistes alemanys formem el partit comunista més nombrós d’Europa, a part del soviètic, és clar.
Amb ganes de tenir més respostes i no fent cas a les clemències del temps, en Fritz li va preguntar posant-se a menjar el caramel sense donar-li a la Galiana un altre que tenia guardat a la butxaca:
I quin socialista actual dels teus t’agrada a tu?
Pensant-s’ho una llarga estona per trobar noms, li va contestar:
Ara mateix m’agrada en Kurt Hiller, que està influenciat per en Hegel, un filòsof, i en Schopenhauer, i és un gran defensor de la pau i de les minories sexuals. És un home que crec que arribarà lluny, ja ho veuràs. A més, t’aconsello que et miris els quadres del pintor expressionista Georg Grosz i entendràs el per què sóc tant crítica amb aquesta societat que ens envolta.
Sense entendre qui eren aquelles persones, el noi li va preguntar ja més cansat mentre començaven a sortir de la plaça en veure que el xim-xim es convertien en gotes més grosses:
Però com voldries que fos Alemanya?
La Galiana li va contestar d’immediat:
Jo vull una Alemanya rica, alemanya i equitativa, que avanci a un nou pas que no sigui súbdit del capital.
Sense més arguments i començant aixecar la bandera blanca, en Fritz li va preguntar sense coneixement mentre anava mirant el cel cada cop més negre:
Tu no deus pas creure amb Déu?
Quin interrogatori, pensava la noia, que sabia que el seu amic s’ho estava passant malament però quedava impactada i contenta de que fos tant curiós, li va respondre:
No, no crec amb les religions, crec que Déu no és res més que una invenció de l’home per justificar els seus temors, però t’haig de reconèixer que hi ha gent dins de l’Església amb la qual m’hi sento plenament identificada com el sacerdot Max Josef Metzger (Metzger era un sacerdot pacifista que durant la Primera Guerra Mundial va participar en la fundació de l’Aliança per la pau dels catòlics alemanys) o el teòleg de la Universitat d’aquí Berlín, en Dietrich Bonhoeffer.
Mirant-li els ulls blaus, la Galiana li va preguntar mentre agafaven la Wilhelmstrasse per tirar carrer amunt cap a casa per refugiar-se de la pluja:
I tu? Que hi creus?
Quedant-se aturat sense respondre, no s’havia preguntat mai aquest tipus de preguntes, es va posar a rascar el seu curt cabell ros que començava a quedar moll per la pluja, i li va respondre no massa segur:
No ho sé, no m’ho he plantejat mai, saps? El que si ser és que a casa no anem a cap església, però se’m fa complicat pensar que amb la mort tot s’acaba. No sóc massa amic del cos.
Per tancar el tema en notar que cada cop plovia més, la Galiana li va dir:
Així tu ets un agnòstic vergonyant! Si et rasquéssim trobaríem a un idealista.
Amb aquella llarga conversa en Fritz es va posar trist perquè no entenia del tot què era el comunisme, tot i que a ell tant li feia, ja que només li preocupava haver decebut a la Galiana. Fins llavors creia que el comunisme volia dir manifestar-se per cobrar més a la fàbrica, i després d’arribar a la Leipzigerstrasse varen acabar aquella conversa. Per deprimir encara més a en Fritz, abans d’arribar a casa seu la Galiana va saludar molt amablement a en Dannel, que havia fet una bona estirada amb pocs mesos i la seva altura empetitia a la resta. Deixant-la al seu pis, trist i gelós mentre queia un bon xàfec, en Fritz va tornar a casa seu corrents i va esperar nerviós a la butaca que el seu pare tornés. Havia anat a veure a un amic seu, un empresari que tenia una empresa d’acer, a l’Alexanderplatz. En veure’l entrar per la porta xop com un ànec perquè no portava paraigües, en Fritz va córrer cap al rebedor i li va demanar sense saludar-lo que li expliqués tot el què sabia sobre el comunisme. Fent cara d’estranyat per la reacció del seu fill, quina d’una en porta de cap, pensava el noi, que d’un dia per altre li canviava el nazisme pel comunisme. Sense donar-hi masses voltes, en Barnard va tancar la porta a poc a poc, es va treure el barret i la jaqueta molla, i el va portar a la biblioteca amb un somriure a la boca pensant que li explicaria tot el que sabia. Assentat a la seva butaca i estirant la cama dreta, li va explicar amb pocs detalls sobre amb què es basava el comunisme i li va parlar d’en Karl Marx, d’en Friedrich Engels i d’en Vladimir Lenin i de les revolucions obreres com les de 1848. En Fritz l’escoltava amb atenció i intentava entendre el màxim de coses, però també estava saturat de tanta política i començava a tenir migranya mentre a fora deixava de ploure i sortia el Sol. Veient que el seu fill l’anava entenent perquè anava fent que sí amb el cap, en Barnard es va atrevir a parlar-li de la teoria científica del materialisme històric d’en Marx, però allí en Fritz es va perdre per complet i li va dir que ho deixés córrer, que se’n anava a jugar amb en Georg i en Lou ara que sortia l’astre rei. Abans de marxar, reflexionant al rebedor buscant les seves sabates, li va dir amb seguretat:
A veure…. el comunisme no ha de ser tan bo perquè tu sempre ens has dit que en Iosif Stalin és de les pitjors coses que ha creat mai la humanitat. A més, aquests pla porten armes.
Content per la reflexió del seu fill, ell odiava als comunistes, en Barnard li va respondre que era cert que aquell home no era gens del seu gust. Li va dir que era un opressor de les llibertats, que era un home malvat, però també li va explicar que aquell home no es regia amb la forma de governar d’en Lenin, a qui tampoc idolatrava, ans al contrari. Per clarificar-li les seves idees, li va dir:
Mira, totes les dictadures són dolentes, no n’hi ha cap de bona, ni la comunista. El que s’han de defensar és les llibertats de la gent i de la seva economia.
Recordant llavors que la Galiana li havia recomanat que es mirés els quadres del pintor George Grosz, el noi li va demanar abans de marxar si tenia algun llibre d’aquell pintor expressionista. Reflexionant-hi uns segons, en Barnard li va contestar mentre resseguia amb la mirada els llibres de la biblioteca:
Llibre….. Em sembla que no en tinc cap perquè puguis veure alguna obra, però sí que el conec, sovint està en la Weinhaus Huth d’aquí la Potsdamer Platz prenent notes de l’ambient de la ciutat mentre es beu un cafè. El conec perquè un dia vàrem parlar de la guerra en una tertúlia que es va fer en el bar i els dos pensem igual, que la guerra és un horror.
Pensant que seria una bona oportunitat per tornar a sorprendre a la seva amiga, li va demanar si li podia presentar a la Galiana. El pare, com no podia ser d’una altra manera, li va respondre que no hi hauria cap problema. Content per poder tornar a sorprendre-la, en Fritz va marxar a jugar amb els seus amics, que l’esperaven a fora, a l’entrada, mentre deixava el seu pare a la butaca llegint el Berliner Tageblatt, que li portava cada matí en Martin, tot i que el llibreter ara li aconsellava que no el llegís perquè li deia que era el diari dels jueus. Mentre llegia el diari, en Barnard pensava que en Fritz havia crescut molt amb poc temps; ja era un noi alt, cada cop tenia més força i ja patia els primers afectes de la pubertat amb els primers grans a la cara, però li disgustava que no s’impliqués amb el món dels adults com feia el seu germà, que ja havia començat a treballar a la fàbrica després de sortir de l’escola. Mirant a la seva estimada filla Katrina, que acabava de fer vuit anys i estava fent un dibuix a la taula del menjador, estava feliç de veure-la tan contenta per tot. Era una noia feliç que es passava el dia de l’escola a casa i només sortia per jugar amb els seus amics d’en tant en tant. Un dels seus amics era en Hans-Joachim Marseille, que era un any més gran que ella, i que algun cop havia anat a casa dels Klein a jugar. En veure’l sovint al menjador amb la seva filla fent els deures, en Barnard li demanava que parlés amb francès per poder-lo practicar. En Marseille provenia d’una família immigrant francesa i el seu pare era el general Siegfried Marseille. Quan en Marseille es va anar interessant pels avions, la Katrina el va avorrir ràpidament i varen deixar de ser amics perquè com el seu pare odiava el món militar.
Al cap d’un parell de dies, el dimarts, després de que el seu pare tornés de la feina i li digués que el pintor era a la Weinhaus Huth prenent un cafè, en Fritz va córrer cap al pis dels Metzler. Tocant repetidament i insistentment el timbre cada cop més rovellat, en obrir-li la porta la Galiana li va demanar sense dir-li hola que el seguís ràpidament. No sabent què l’esperava, va seguir a en Fritz fins a casa seva, on a les quatre escales de l’entrada els esperava en Barnard, que parlava en aquell moment amb en Hermann sobre què feia en Dannel a la Universitat. Després de que en Fritz agafés al seu pare per la màniga de la camisa perquè deixés de parlar, tots tres es varen dirigir cap a la Potsdamer Platz. En entrar en el bar, en Barnard va anar a saludar directament a en George Grosz, que estava assentat tot sol en una taula prenent un cafè tot contemplant a la gent que anava a la immensa plaça per agafar el tramvia o l’autobús. La Galiana no el va reconèixer perquè no l’havia vist mai, sempre havia vist els seus quadres, però no una fotografia seva. Després de saludar a en Barnard, el pintor va retirar les seves notes de la taula, les va deixar al damunt d’una cadira, i va demanar-los molt amablement que s’asseguessin amb ell en aquella petita taula. Asseient-se a les cadires de fustes, en Fritz va fer com d’amfitrió i li va dir a la Galiana:
Galiana, et presento a en George Grosz.
Canviant-se-li la mirada de cop, la Galiana va quedar impactada i tremolosa mentre seia a la cadira. No s’ho creia, i li va donar tímidament la mà. Després de demanar una Berliner Weisse i dues Afri Coles en el cambrer de la barra, en Barnard li va explicar en el pintor que la Galiana també pintava i que ho feia molt bé per l’edat que tenia, afirmació que va posar vermella a la noia. Encuriosit, en Grosz li va demanar mentre s’encenia la seva pipa de fumar quin era el seu estil favorit. Empassant-se primer saliva, la Galiana li va contestar que li agradava l’expressionisme com el que ell pintava i li va explicar que volia ser una pintora com ell en el futur. Posant-se a riure mentre deixava anar el fum de la pipa, en Grosz li va dir:
Això està molt bé, és una feina fascinant, però també t’has d’enfrontar a diverses demandes quan el que pintés no és del gust del règim. Jo he pintat des de soldats morts desfigurats, a vagabunds famèlics a putes oferint els seus serveis en els racons d’aquesta porqueria de ciutats. Recorda una cosa, la pintura no s’ha inventat per decorar habitacions. La pintura ha de servir per criticar i per fer pensar.
Acabant-se de beure el cafè ara que encara era calent, el pintor li va aconsellar que pintés amb tinta i amb aquarel•la, i que no deixés de pintar mai la realitat que li ensenyaven els seus ulls i que fos crítica amb aquella realitat burgesa. Escoltant bé les paraules del pintor, la Galiana es va sentir molt afortunada en poder ser alliçonada per un dels millors pintors d’Alemanya. Però en Fritz, que veia que quedava desplaçat de la conversa i que no entenia res del que deia aquell home, ja que els quadres havien de ser com una fotografia, pensava el vailet, de cop es va començar a posar gelós i li va preguntar en el pintor:
Què li sembla a vostè el nazisme?
Sospirant trist i encenent un cop més les cendres de la pipa amb un misto, en Grosz li va contestar:
Mira…. el nazisme no s’aguantaria sinó fos per la burgesia. Tens que pensar que darrere d’aquest ninot d’en Hitler hi han grans industrials d’Alemanya que es vendrien al diable per garantir el seu capital. Sense ells el nazisme no hagués sortit de Munic i no s’hagués presentat a les eleccions.
Mirant a la Galiana, li va dir trist i amb una veu seca:
Per desgràcia també hi ha artistes que han donat suport a aquest moviment, com l’Emil Nolde. Quina llàstima. Tu ben juro que em fa molta llàstima.
Pensant que no era un bon tema per ell, en Barnard, que no li havia dit que ell era un burgès dels que odiava i no sabia que aquell pintor era marxista, li va tornar a demanar a en Grosz que els parlés de pintura perquè li ensenyés més coses a la Galiana i va tocar la cama esquerra del seu fill perquè no fes més preguntes d’aquell estil. Entenent que en Barnard estava cansat de la impertinència del seu fill, el pintor li va dir a la Galiana que agafés el model d’en Gustave Courbet amb el seu quadre El taller del pintor. Dient-li que així ho faria, la Galiana no deixava de mirar fascinada a aquell home. Després de que en Fritz li caigués sense voler el cendrer al terra després d’agafar la seva beguda, en Grosz es va acomiadar d’ells i va marxar cap a la barra per pagar el seu cafè. Després de que el pintor marxés en direcció a la Potsdamer Platz avall, la Galiana els va agrair profundament aquell detall i li va demanar a en Barnard que la deixés convidar-los. Dient-li que de cap manera, en Barnard de cop es va quedar mut en notar com el seu fill li feia senyals amb els ulls perquè marxés i pagués. Fent un petit somriure entenent que feia nosa, es va beure la cervesa d’un glop i els va deixar sols després de pagar les begudes al cambrer de la barra. Acabant-se l’Afri Cola sense deixar de mirar fora la finestra com feia en Grosz, la Galiana li va explicar a en Fritz quina era la seva idea de com hauria de pintar, volia ser crítica amb la societat, com en Grosz.
Després de sortir del bar, la Galiana li va demanar que l’ajudés a pintar i es varen dirigir als bancs de la Pariser Platz perquè allí volia pintar la Porta de Brandenburg. Travessant la Potsdamer Platz quan s’estava fent fosc i els funcionaris començaven a encendre les faroles dels carrers, la Galiana es va aturar un moment per sentir com tocava el saxofon en Wilhelm, que estava recolzat al pal del rellotge de la plaça tocant sense parar. Mentre l’escoltaven varen tornar a trobar-se amb en Dannel, que va fer un petó a la mà de la Galiana per saludar-la i un cop més es varen posar a xerrar mentre en Fritz se’ls mirava envejós. El noi s’interessava pels estudis de la Galiana i li explicava la dura vida a la Universitat. Després de sentir durant uns segons més com en Wilhelm tocava el saxofon i de que en Dannel marxés amb uns seus amics, els dos nois varen continuar pujant cap a la Porta de Brandenburg. Preocupat per la relació de la Galiana amb en Dannel, en Fritz li va dir sense la seva vitalitat:
Escolta, que trobés maco a en Dannel?
Somrient, no li va voler contestar la pregunta fins que es varen asseure en un banc de la Pariser Platz per contemplar la Porta. Quan va estar ben asseguda, li va respondre mentre pensava com podria pintar tal i com l’hi havien explicat:
Molt, és un noi molt atractiu i molt maco.
Sospirant enrabiat i gelós, en Fritz va fer de cop i volta cara de pomes agres i no li va dir res més fins que la Galiana li va confessar en sospitar que estava gelós:
En Dannel és molt maco però pots està tranquil que mai s’interessarà per mi.
Fent que no amb el cap creient que la seva amiga es trobava lletja, en Fritz li va dir avergonyit i mirant la Porta tal i com feia ella:
Tu ets molt maca…. podries enamorar a qualsevol…..
Somrient descaradament, no sabia si tenia que dir-ho o no el que sabia, el final li va confessar en veure que el seu amic estava encongit:
Escolta, en Dannel no li agradaré mai per una qüestió molt senzilla, no li agraden les noies. Ja m’entens, suposo?.
Estranyat i amb cara de sorprès, no ho havia sospitat mai que el seu veí no li agradessin les noies, i li va afirmar amb poques paraules que l’entenia. Ràpidament, per canviar de tema perquè no volia parlar de l’homosexualitat, li va dir que podia pintar el Reichstag amb un home onejant la bandera comunista al terrat de l’edifici. Per ell era un tema tabú l’homosexualitat, ja que no entenia com un home li podia agradar un altre home, tot i que ho respectava sempre i quan no ho hagués de veure. Els següents dies va saludar amb més bona cara a en Dannel quan se’l trobava a fora l’entrada o quan li anava a fer classes particulars perquè sabia que ja no era una competència per ell, tot i que ja no li agradava que se li apropés tan quan feien classes.L
El primer diumenge d’agost, la família Klein va anar al teatre del Schiffbauerdamnn per veure l’estrena de L’òpera dels tres centaus de Bertolt Brecht i Kurt Weil. Tot un esdeveniment que en Barnard no es volia perdre de cap de les maneres. Feia setmanes que tenia encarregades les millors entrades que hi havia i abans varen anar a sopar en un dels millors restaurants de la capital. Els Klein vivien amb tots els luxes i no escatimaven en deixar-se diners perquè els seus fills anessin al teatre, a bons restaurants, tinguessin uns bons estudis o es compressin les millors robes del mercat. Tot estava al seu abast i el bon vi es servia a taula cada dia.
El dissabte 17 de novembre de 1928, en Barnard sortia d’una reunió a casa d’un industrial a Dahlem, un elegant barri residencial de la ciutat, i es dirigia amb el seu Ford T cap a casa seva tot orgullós del cotxe, que havia fet rentar hores abans per un seu treballador. Li encantava conduir pels carrers de la capital alemanya amb aquell vehicle nord-americà, sovint es perdia per la zona de la Schöneberg, i va decidir aquell dia agafar-s’ho amb tranquil•litat gaudint de la carretera i de les vistes. Quan veia grups de noies sortir dels bar els hi tocava el clàxon per saludar-les. El cotxe el feia sentir més jove. En allunyar-se del centre es va quedar aturat per unes obres que feien en uns pisos destinats a la classe treballadora. Mentre observava aturat com s’estava construint una gran urbanització pels obrers, va sentir que algú el cridava. En un principi va pensar que no anava per ell, era lluny de la Leipzigerstrasse, però en veure pel retrovisor a una parella que el senyalaven va girar-se en tenir clar que era algú conegut. Com que ja tenia els primers problemes de visió, no volia portar ulleres, no va reconèixer a aquell home que el cridava fins que el va tenir just davant dels morros. Era en Goebbels, que anava amb un diari a la mà i que sortia d’una trobada del partit nazi, i anava acompanyat per una noia jove molt atractiva que vestia molt atrevidament pel fred que feia amb una faldilla curta que li feien ensenyar les cames primes i blanques com la neu que començava a caure. Després de saludar-lo amb una encaixada de mans, en Goebbels es va repenjar a la porta del Ford per demanar-li si el podia portar amb aquella noia al parc de l’Alexandreplatz per, segons va dir mentre li picava l’ullet, passejar amb tota la tranquil•litat del món. Tenint curiositat per saber què estaven fent ara els nazis després de perdre les eleccions, en Barnard hi va accedir sense mostrar-hi gaires alegries. Pugeu, varen ser les seves úniques paraules. Un cop dins del cotxe, en Goebbels, que es va asseure al costat d’en Barnard mentre la noia es va asseure al darrere i no parava de maquillar-se els llavis amb un mirallet que portava, es va començar a mirar el cotxe amb tot detall fins que li va dir tot encuriosit:
És estrany que vostè no tingui un cotxe alemany, però com a mínim se li ha d’agrair que hagi triat un Ford.
No entenen per què li havia dit allò, el cotxe li havien recomanat i portat els seus inversors nord-americans, li va preguntar si no li agradaven els cotxes Ford. Rumiant-s’ho amb aires xulesc repenjant el braç dret a la finestra, en Goebbels li va contestar abans de posar-se a riure:
Home, jo els seus cotxes no són del meu gust, no deixen de ser nord-americans, capitalistes, però si que m’agrada en Henry Ford, aquell home és l’únic nord-americà que val la pena.
Mentre li agafava el braç dret d’en Barnard li va dir cridant i amb un somriure dibuixat a al cara:
És un dels nostres! Només cal llegir el seu llibre, el Jueu Internacional, per saber-ho. A més, se li ha d’agrair que construís el seu imperi seguint els models de les companyies alemanyes Daimler i Benz.
Empassant-se la saliva mentre es començava a desenamorar ràpidament d’aquell cotxe que tan li agradava per la seva elegància, en Barnard va canviar de tema. Deixant-los ara passar després de tenir-los 10 minuts aturats per les obres, en Barnard va conduir cada cop més ràpid pels pocs transitats carrers de la ciutat. Veient que aquell home no deixava de parlar-li de l’empresari nord-americà, es va atrevir a preguntar-li pels resultats electorals que havien tingut. En Goebbels, que creia fermament que en Barnard simpatitzava amb ells i que estava preocupat pels aparents mals resultats, li va contestar ara més seriós que podien semblar dolents, però li va assegurar que el partit anava creixent a un ritme mai vist i que ara contaven amb gent molt important com en Hermann Göering, considerat per molts un heroi de la Primera Guerra Mundial per les seves gestes amb els caces, que havia tornat feia uns mesos de Suècia, i alguns industrials poderosos que els finançaven. Tornant a dibuixar un somriure a la boca, li va dir que se’ls hi havia fet complicat canviar la vestimenta militar per la vestimenta civil amb vestits negres. En Barnard l’escoltava amb atenció i amb preocupació a la vegada que conduïa cada cop més ràpid, quines ganes tenia de perdre’ls de vista, ja que en Goebbels no li deixava de parlar orgullós del futur del partit mentre mirava descaradament totes les noies que passejaven per l’Unter den Linden sense tenir en compte a la seva acompanyant. El líder nazi li anava insistint de que necessitaven que passés alguna cosa que desestabilitzés la República per poder acabar amb ella des de dins per poder instaurar un règim més popular basat en la cultura Völkischer. Quan varen arribar a l’Alexanderplatz, en Goebbels va baixar ràpidament del cotxe per obrir la porta del darrere perquè baixés la seva amiga i li va donar a en Barnard un exemplar del Der Angriff, el setmanari que ell dirigia, i li va demanar que se’l llegís.
Espero veure’t en un míting aviat. Pots està tranquil. Tot va bé. Ens en sortirem.
Varen ser les seves últimes paraules mentre agafava per la cintura a la noia. Des del cotxe i mirant cap a la carretera per evitar mirar-li els ulls, en Barnard li va que potser algun dia hi aniria i ràpidament va marxar cap a casa amb la idea de llegir aquell setmanari a la seva butaca.
Quan va arribar a casa, la Luane, que estava estranyada de que el seu marit hagués tardat tant, li va preguntar en sortir de la cuina on havia estat tota aquella estona, però en Barnard estava massa intrigat per llegir aquell setmanari i li va contestar de forma intel•ligible que havia anat a donar una volta. Pensant que anava cansat de la feina, que cada cop era més amb més comandes, la Luane va anar al cotxe, aparcat davant de casa, sense que el seu marit se’n adones, per anar a buscar una ampolla de llet que s’havia deixat l’altre dia d’una casa rural de Wannsee que un venedor de llet els hi va vendre a bon preu quan varen anar a donar una volta amb els nens. Quan va agafar la llet del seient de darrere va sentir que el cotxe feia una olor no habitual. En ensumar més profundament, va olorar olor a perfum femení. Sorpresa, encara si va quedar més en notar que el seient era calent. No podia ser, anava pensant, fins que va trobar la prova definitiva de que alguna dona havia segut allí. Al terra hi havia un pintallavis. Té una amant, es deia a si mateixa. Ara entenia per què estava tant estrany i per què havia tardat tant. Enfadada com mai ho havia estat, va agafar enrabiada una pedra que va trobar a la vorera i la va tirar amb totes les seves forces contra el vidre de davant del cotxe mentre la Klara no la deixava de mirar encuriosida des de darrere d’una farola fent veure que esperava un taxi. Pujant les quatre escales de l’entrada corrents, va entrar emprenyada a casa, va anar a buscar de dret al seu marit, que estava llegint amb molta atenció el Der Angriff, i sense dir-li res li va treure el diari de les mans, li va llançar al terra i li va clavar un parell de bufetades ben fortes. Sorprès i amb la cara calenta, en Barnard va posar-se les mans al cap per no rebre més mentre la seva esposa l’insultava dient-li el nom del porc amb la mà aixecada per clavar-li una altra bufetada. Amb les mans al cap, en Barnard li va cridar desconcertat què passava i la Luane li va respondre enfadada i escapant-se-li capellans per tot arreu:
Ets un porc, com has pogut fer-me això a mi i en els nens? No et fa vergonya! Ets un malparit.
Amb la cara vermella de ràbia i amb els ulls plorosos, la Luane li va ensenyar la seva prova, el pintallavis. Desconcertat i no sabent d’on baixava aquell emprenyament, en Barnard es va mirar aquell pintallavis i va exclamar encongit:
Ah! És el d’aquella noia…..
Però abans de que pogués dir que era d’una noia que anava amb en Goebbels, la Luane li va dir molt seriosa i amb els ulls a punt de sortir-li disparats:
O sigui…. ho reconeixies! Fora d’aquesta casa tu i els teus maleïts llibres! Marxa amb la teva amiga i ves a una casa de maturrangues!
Després de tornar-li a repetir que marxés, la Luane es va retirar al sofà del menjador a plorar. En Barnard se li va apropar a poc a poc i li va assegurar amb por que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes i li va explicar que aquell pintallavis era el de l’amiga d’en Goebbels, que era un malentès, li repetia. Però la Luane, que no deixava de plorar desconsoladament, no s’ho creia i li va exigir amb el coixí a la cara perquè no la veiés plorant que fes les maletes i marxés lluny d’ella. Resignat i sense saber què fer, com li podia demostrar que deia la veritat, pensava, en Barnard li va dir que cometia un greu error i li va repetir que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes.
Al cap d’uns minuts, mentre en Barnard feia trist i enfonsat la maleta a dalt a la seva habitació, va sonar el timbre de la porta. La Luane, que continuava molt alterada, va obrir la porta bruscament. Alçant la vista, va quedar glaçada en veure a en Goebbels amb una noia. En aquells moments se li va quedar la cara blanca com la de l’amiga del líder nazi. A en Goebbels també se li va quedar la cara blanca en veure com l’hi havia obert la porta, inclús va estar a punt d’anar de trompis en fer un pas enrere cap i tenir que baixa un dels esglaons. Posant-se bé el barret de color ocre, el líder nazi li va demanar que l’excusés per presentar-se sense avisar però que la seva amiga s’havia deixat un pintallavis molt car al cotxe del seu marit quan els havia portat a l’Alexanderplatz, li va dir, i que gràcies a un amic seu que els coneixia havia sabut la seva direcció, li va explicar. La Luane, que encara tenia el pintallavis a la mà per llançar-lo carrer avall, es va posar de tots colors en veure que havia comès un greu error. Deia la veritat, anava repetint-se mentre pensava amb el seu marit. De cop, mentre mirava la cara de la noia d’en Goebbels, va sentir darrere del seu clatell l’alè del seu marit, que havia baixat tan ràpid com va poder de dalt a l’habitació en veure el gauleiter des de la finestra. Amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella de la seva esposa, que estava immòbil i molt avergonyida:
Que no li donés aquest pintallavis? No te’l volies pas quedar, oi?
En Goebbels es va quedar esperant sense entendre res amb la seva amiga al costat fent cara de circumstàncies davant d’aquella escena, i després de sentir el soroll del tramvia la Luane va reaccionar i li va donar en aquella noia el seu pintallavis. Després de tornar a demanar perdó si els havia molestat, en Goebbels va veure de lluny la butaca d’en Barnard amb el setmanari Der Angriff al damunt i va pensar que s’estava llegint el diari. És dels nostres, es deia, i li va dir orgullós posant-se a pica el cor amb la mà:
Com que veig que és una persona compromesa amb el nostre moviment faré que li arribi cada setmana el Der Angriff i el Völkischer Beobachter, també. Ja li he dit abans, no fallarem.
Espantat ara pel que poguessin dir els seus veïns si veien que li duien aquells diaris, seria la prova definitiva de que era nazi, en Barnard li va dir que no calia, que no era necessari, que el podia anar a comprar a la llibreria. Però en Goebbels no el va ni escoltar i li va dir mentre es baixava els quatres esglaons de l’entrada per dirigir-se a un taxi que els esperava, que no sigues tan modest i li va assegurar que a ell no li costava res fer-ho. Quan li anava a dir que no volia aquell diari i que no era un nazi, en Goebbels va veure el cotxe d’en Barnard aparcat al costat del taxi amb que anaven i els vidres que hi havia a terra. Mirant-s’ho encuriosit, li va preguntar si havia tingut un accident. Sense entendre res de res i amb la Luane amb una cara cada cop més vermella de vergonya, va baixar els quatre esglaons de l’entrada i en veure el vidre de davant del cotxe trencat li va estar a punt d’agafar un atac de cor. No podia ser, cridava per dins. Es va contenir un crit per no fer un espectacle al carrer i va explicar-li en el líder nazi que li devia haver caigut un mal esperit a sobre. Mirant-s’ho amb estranyesa però sense donar-hi més voltes, en Goebbels va agafar aquella noia pel braç sense gaires modals, es varen acomiadar i varen entrar al taxi per marxar en direcció a la Potsdamer Platz. Un cop es varen quedar els dos sols al rebedor de casa després de tancar la porta perquè encara hi havia la Klara mirant des de darrere a una farola, la Luane li va demanar mil perdons, li va repetir una vegada i una altra que estava molt penedida i que mai més tornaria a desconfiar d’ell. Ara truco el mecànic, li deia mentre anava cap al telèfon. En Barnard, mostrant un cop més que era un bon home, li va dir que com a càstig aprofitarien que els nens ja eren grans per quedar-se amb l’Elise per anar ells dos al Deutscher Theater per tornar a veure l’Òpera del tres centaus del director teatral Bertold Brecht, que continuava sent representada per tot el món, ja que l’últim cop la Katrina no s’havia trobat bé i no l’havien acabat de veure, i que després anirien a sopar ells dos en el Horcher, un dels restaurants més luxosos de la ciutat que havia obert el 1904. Entusiasmada per aquella escapada que esperava que fos romàntica, la Luane li va fer un petó de pel•lícula i li va demanar que l’esperés uns segons perquè s’havia de treure el davantal verd i s’havia de canviar de roba i posar-se una mica de maquillatge. Abans de pujar les escales per anar a dalt a l’habitació, en Barnard li va dir en to de broma:
No necessitaràs una mica de pintallavis? Sí vols te’n puc portar un de molt car?
Aturada a mitja escala, la Luane se’l va mirar amb un tímid somriure de vergonya i després va anar corrents a canviar-se tot entusiasmada. Mentre la seva esposa es canviava i després de trucar el mecànic perquè li canviés el dilluns el vidre, en Barnard se’n va anar amb els seus fills, que estaven a l’habitació d’en Marwin estudiant, i els va demanar que aquella nit es portessin bé i que no fessin empipar a la seva àvia. Els nens varen prometre-li que es portarien bé, i en Fritz li va dir somrient:
Anirem a dormir d’hora, però per favor no em porteu cap altre germà que si no em quedaré sense fàbrica.
En sentir les innocents paraules del seu fill, en Barnard es va posar a riure i li va dir que d’acord, que no tindria cap altre germà. Tornant a baix en veure que la seva esposa tardava en maquillar-se al lavabo, es va assentar a la butaca per acabar de llegir el Der Angriff i es va quedar una estona reflexionant veient com el seu fill Fritz s’estava fent gran i com cada dia que passava entenia més coses. Li hauria de parlar de noies aviat, pensava. Després de que els pares marxessin cap a la Potsdamer Platz per agafar un tramvia perquè no podien agafar el cotxe, els nois varen anar corrents a la cuina a demanar-li a la seva àvia que els cuinés pasta i els deixés menjar un bon tros de xocolata. L’Elise, que era com una santa amb els seus néts, va accedir-hi de bona gana i es va posar a cuinar macarrons amb botifarra mentre els donava el bon tros de xocolata que en Barnard guardava al rebost on hi guardava unes ampolles don Perignon. Quan estaven endrapant la xocolata, en Fritz li va preguntar a la seva àvia com era el seu marit, el seu avi, en Berger. Després d’un llarg silenci on la seva àvia va deixar de tallar en sec els talls de botifarra, l’Elise no sabia què contestar-li davant d’aquella innocent pregunta i, de cop, se li varen omplir els ulls de llàgrimes recordant el seu marit. Després de fer el cor fort, li va dir mentre li acariciava el curt cabell del seu nét, que va ser un gran home i que l’hi hagués agradat molt conèixer els seus néts. Però l’Elise ja no va poder més en recordar-lo i va tenir que marxar a corre-cuita al lavabo perquè no la veiessin plorar. Veient que com sempre havia parlat més del compte, en Marwin va agafar amb força al seu germà i li va dir que no tornés a fer aquestes preguntes, que ja era gran per ser tan estúpid. Cridant de dolor davant la força que feia en Marwin, li estava fent mal al braç, en Fritz es va posar a plorar i va llançar la xocolata al terra, trencant-la amb mil bocins. Davant d’aquells plors i crits, l’Elise va tornar corrents a la cuina i els va demanar perdó. Es va posar bé el davantal blanc i els va dir que no tenia ganes de parlar del seu marit i es va tornar a posar a cuinar els macarrons. Tots la varen entendre i no en varen parlar més respectant la voluntat de la seva estimada àvia, que els va preparar un abundant plat de macarrons que els nens varen menjar amb molt d’entusiasme. Després de sopar varen anar de dret al llit.
Mentre els nens menjaven els macarrons de l’àvia, en Barnard i la Luane varen arribar amb taxi al número 21 de la Lutherstrasse. El local ocupava tota la planta baixa d’un edifici d’apartaments i tenia una estància principal amb 12 taules i diversos salons petits, on hi podien menjar de quatre a deu persones. En entrar a la petita recepció, en Barnard va demanar en el recepcionista en francès, ja que allí es parlava francès, una taula al saló principal. Segons més tard, el cambrer va tornar i li va confirmar que tenien lloc, però varen tenir que esperar uns segons a que vingués l’Otto Horcher, l’amo, que era qui els acompanyaria a la taula. Entrant al saló amb l’amo al capdavant, en Barnard, que no deixava mai l’ofici, només tenia ulls per l’entapissat de cuir que hi havia per tot arreu. Quina qualitat, anava pensant, mentre la Luane anava saludant als demés clients, tot ells vestits amb els millors vestits i amb les dones enjoiades de dalt a baix. Perles, collars d’or, diamants, anells caríssims. Totes duien les millors joies, com la Luane, que lluïa un collaret de perles i unes arracades d’or. En arribar a la taula, coberta amb un mantell de Damasc, l’Otto va retirar amb delicadesa la cadira de la Luane, que només tenia ulls pels coberts de plata i la refinada cristalleria. En seure va posar els peus en el reposapeus de seda rosa que tenien les dames. Tot un luxe i tot un detall, li deia en el seu marit. Mirant la carta amb els seus preus prohibitius, un músic els va tocar una peça just al costat. Sense pensar-s’ho gaire, en Barnard es va demanar filet de vedella. Tallaven un tros de tres centímetres de gruix, que es feia al punt en la paella amb mantega i després es col•locava sobre una base de pasta fullada calenta i plena de mousse de paté de fetge. El plat anava cobert amb una intensa salsa bearnesa i estava adornat amb un cap de xampinyó. La Luane va tardar més en tenir clar què voldria. Era complicat. Tot feia bona pinta. Al final, per recomanació del cambrer, es va demanar canard a la rouennaise. El plat consistia en carn d’ànec, prèviament feta a la planxa, amb un suc que era la mescla de fetge triturat, pebre, sal, espècies, una mica de suc de llimona, un vas de vi d’Oportú, un raig de vi de Madeira i una copa de xampany, tot reduït fins aconseguir una salsa marró fosc. Els dos plats es varen acabar de preparar a taula, que tal i com els va dir el cuiner d’aquesta manera notarien més els sabors. Després de sopar i de pagar un preu escandalós, però per ells raonable, la parella va tornar amb taxi cap a casa. La Luane ja havia oblidat per complet el desengany que havia tingut i en Barnard ja no recordava la bufetada, tot i que encara tenia una galta vermella.
El 1929 va ser l’any que tant en Marwin com en Fritz varen fer la típica estirada dels nois. En Marwin ja era tot un noi responsable i seriós, molt seriós, ja era tot un home, vestia amb una camisa i una americana d’adults i ajudava a casa i cada cop agafava més pràctica a la fàbrica sent capaç de substituir el seu pare quan anava en una reunió de feina. L’institut ja no l’interessava com abans i preferia està a la fàbrica, elecció que va ser del gust de la família perquè volien que fos ell qui la portés en el futur. Per la seva part, en Fritz tenia cada cop les coses més clares; la veu li estava canviant, li començava a sortir barba, que s’afaitava amb una navalla del seu pare, vestia més correctament, anava pel seu propi compte a la perruqueria de l’Otto perquè sempre volia portar el cabell ben curt i no tenia tantes sortides de to com havia tingut abans. La seva relació amb la Galiana cada cop era més propera i es passaven hores i hores passejant pels carrers de la ciutat discutint sobre diversos temes. Inclús l’acompanyava en alguna manifestació comunista o en alguna trobada d’aquell moviment, que anava respectant cada cop més, bàsicament perquè en Heinrich li demanava davant del perill de baralles entre diferents moviments. Ell no es considerava comunista, ja que continuava pensant com el seu pare que els sistemes dictatorials no eren la solució, però simpatitzava amb el moviment a mesura que anava coneixent a la seva gent i anava entenent cada cop més què simbolitzava, per què lluitaven i què reivindicaven. El seu gran interès continuava sent la Galiana, que ja era tot una dona, i molt atractiva, segons ell, i pensava que en un moment o altre li explicaria el què sentia per ella. La seva principal por era ser rebutjat.
El dimecres 1 de maig, els dos nois varen anar sense que els seus pares ho sabessin a una manifestació comunista per reclamar més drets i més llibertats. Després d’esperar uns quants minuts a que la manifestació agafés cos, de seguida varen veure que la plaça on estava s’havia quedat petita i es varen veure atrapats enmig dels manifestants, que onejaven les seves banderes vermelles amb la falç i el martell, i anaven cridant càntics contra el govern de la República. Alguns equiparaven els socialdemòcrates amb el feixisme. Quina bestiesa, pensava el noi, que no deixava ni un segon a la seva amiga. Sense poder sortir del mig per la munió de gent que hi havia a la plaça, varen veure que alguns manifestants anaven armats. Molts portaven pistoles Parabellum Luger, cosa que va disgustar profundament a la Galiana, ja que volia una revolució sense sang, tal i com havia llegit de Rosa de Luxemburg. Era tan conegut el seu pacifisme que en Martin, en to de broma, l’anomenava La petita Rosa, tot i que li deia que discrepava profundament de les seves idees. Mentre es posaven a cridar les mateixes consignes que els demés, varen sentir, de cop i volta, uns quants trets aïllats de la policia. Els trets anaven dirigits a l’aire, però el soroll de les armes de foc va espantar a la gent.
Van per nosaltres. Ens volen matar.
Cridaven molts manifestants, que varen deixar de cantar per començar a córrer carrers avall. D’immediat varen començar corredisses desorganitzades i la gent topava els uns amb els altres i inclús es varen donar empentes. Tothom fugia cap a un lloc segur i anaven d’una banda a l’altra sense mirar a qui trepitjaven i amb qui topaven. Molts homes queien a terra per les empentes i més d’un es va endur un bon ensurt en ser trepitjat per un seu companys. En Fritz i la Galiana volien sortir d’allà ràpidament, inclús varen veure que uns manifestants treien les seves Brownings, però en caure’ls-hi una dona gran davant seu es varen quedar quiets i sense saber com reaccionar. La dona anava cridant ajuda, però ningú li va fer cas, cap es va solidaritzar amb ella i la va anar a socórrer del terra. Mentre sentia més crits de la gent que cridava histèrica i es trepitjaven els uns amb els altres, en Fritz va agafar la Galiana i la va fer sortir de la plaça. Ella va quedar col•lapsada, no s’esperava que pogués passar allò i sentia un sentiment de ràbia i d’impotència. La República els volia eliminar, creia ara convençuda. En mirar en una cantonada varen veure a una persona abatuda pels trets per la policia, a la mà dreta i duia una arma. En veure aquell home estès a terra i sense vida, la Galiana es va posar a plorar espantada Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz, que no parava de rebre espentes de la gent que fugia desesperada, va agafar de la mà a la Galiana, i la va estirar carrer avall. Tenia clar que havia de protegir a la seva estimada i volia fer el què fos per ella. Després de posar-se a darrere d’un tramvia encara continuaven sentint els trets, alguns comunistes es defensaven disparant amb les seves armes. Alguns manifestants que fugien no paraven de cridar i d’insultar als policies.
Porcs, assassins, feixistes, traïdors…. eren els insults que se sentien. Uns minuts més tard tot havia acabat. La policia havia aconseguit posar ordre i la plaça va quedar buida. L’ambulància va venir amb un tres i no res i es va endur als ferits i al cadàver d’aquell home. Després de respirar més tranquils en veure que tot havia acabat i que la gent tornava cap a casa, els dos varen decidir córrer cap a casa seva. Varen agafar un tramvia que els va dur a la Potsdamer Platz. La Galiana de seguida es va tancar al seu pis i després d’agrair-li a en Fritz que la salvés d’aquella situació, el noi va tornar corrents cap a casa per explicar-ho a la família. Els volia explicar que la policia era una assassina que volia acabar amb els comunistes amb les seves armes.
Però quan va entrar a casa, suat com si hagués anat a córrer una marató i amb la camisa per damunt del pantaló, va veure que la família estava reunida en el menjador i que en Marwin anava agafat de la mà d’una noia morena tan alta com ell. Sorprès, mentre es canviava de sabates per posar-se les sabatilles de cuir en el rebedor, el noi va preguntar què passava, i el seu germà se li va apropar amb la noia, que vestia molt formalment i que no semblava pas alemanya, i li va presentar per sorpresa seva com la seva xicota. Es deia Elisabeth, era una noia britànica que portava el cabell curt i negre com el sutge, que feia poc que havia vingut a viure a Berlín. Els seus pares eren professors d’anglès a la Universitat Humboldt. Encara alterat per la manifestació i no deixant de pensar amb la cara d’aquell home mort, era la primera persona morta que veia, el noi li va donar la mà però no li va dir res. No es podia creure que el seu germà tingués parella, ell sempre pensava que seria el primer dels dos amb la Galiana. Quina ràbia, es deia. Mirant-se aquella situació amb enveja i impotència, en Fritz va pujar a dalt a la seva habitació excusant-se de que havia de fer els deures. En Barnard el va entendre de seguida i quan tots eren fora per veure la bicicleta que tenia l’Elisabeth per moure’s per la ciutat, va pujar a l’habitació del seu fill per dir-li que el seu germà era més gran i li va aconsellar que no volgués imitar-lo, que no seria bo per ell, i li va confessar que ell de jove li va costar molt tenir parella fins que va conèixer a la seva mare. En Fritz, que va pensar que era millor no dir-li en el seu pare on havia anat aquella tarda, es va agafar aquella conversa com si el seu pare li estigués dient que el seu germà era millor que ell, i se’n va anar de dret al llit sense sopar i amb un fort disgust a sobre i espantat encara d’haver sentit trets. Recordant encara la cara d’aquell home abatut, el noi es va passar la nit en blanc.
Tot i aquest petit incident, en Fritz gaudia de la vida perquè tot li anava de cara; la Galiana cada cop li feia més cas, anaven junts a tots arreu i l’ajudava a pintar, inclús ella li va regalar un quadre que havia pintat de la catedral de Berlín. En el col•legi les notes eren més que acceptables i s’estava interessant per la medicina amb el propòsit de ser doctor, pensant deixar la fàbrica en el seu germà i a la seva germana. Ell no l’interessava gens ni mica dirigir la fàbrica i no suportava estar tancat allà dins, l’asfixiava i no suportava la brutícia i la pols que hi havia pel terra. Els seus amics, en Lou i en Georg, el tenien en gran consideració, eren molt bons amics tots tres, i es confessaven tots els secrets que sabien i es passejaven com tots els vailets pels carres de Berlín gaudint de la neu a l’hivern, del parc a la primavera, del riu i els llacs a l’estiu i a la tardor tornaven al parc. Cada tarda quedaven a davant de casa als Klein i sempre anaven a la Potsdamer Platz per allí agafar un tramvia que els dugués a lloc diferent de la ciutat. Els encantava anar al Tiergarten i a Kurfürstendamm per veure els cinemes, els bars i les botigues que hi havia en aquella avinguda. Els seus pares l’estimaven i el seu pare entenia que no anés a treballar a la fàbrica i li deixava tot els diners que volia perquè es comprés coses, pensant que se’ls gastava amb llaminadures a la botiga de la Matilda, tot i que molt sovint se’ls gastava en comprar-li coses per la Galiana com alguns llibres de pintura de la llibreria d’en Martin, o la convidava al cinema, que ja hi anaven sols. El dia de l’aniversari de la Galiana li va regalar un vestit blanc de la botiga de l’Albert i de la Helga i el llibre de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front, que era tot un èxit en el món, amb un milió de vendes a Alemanya, i que tan li va agradar a la Galiana per la gran cruesa amb què l’autor explica la seva experiència en el front occidental durant la Primera Guerra Mundial. Aquell llibre la va reafirmar encara més amb el seu odi contra les armes. Les armes eren un invent dels capitalistes per conservar el poder, deia amb convicció.
Però tot va canviar a l’octubre d’aquell any amb la caiguda de la borsa de Nova York, el divendres negre, que portaria com a conseqüència una greu crisi econòmica que va provocar que els nord-americans traguessin totes les seves inversions d’Alemanya. De seguida l’empresa dels Klein es va veure greument afectada perquè l’empresa Fillmore va retirar totes les seves inversions que havia fet fins llavors. Ràpidament, un dia per l’altre, es varen quedar amb poca feina, molts varen retirar les seves comandes i altres clients varen deixar de pagar, i els estalvis es varen acabar ràpidament i el crèdit que tenia en la Darmstädter und Nationalbank per comprar quatre telers més es va fer insuportable. Desesperat en veure com els seus clients el trucaven per dir-li que anul•les comandes o que no els pagaria, en Barnard no va tenir més remei que acomiadar a 15 dels 30 treballadors que tenia a la plantilla i la resta els va tenir que reduir el salari a la meitat. No podia, excusant-se com podia.
Tot i acomiadar a la meitat de la plantilla, en Barnard no va acomiadar a en Heinrich. No ho va fer perquè eren amics i era el pare de l’amiga del seu fill, sinó que se’l va quedar a la plantilla perquè era un molt bon treballador, estava molt implicat en la feina, havia après ràpid, i li agradava la seva manera de pensar. Però els treballadors acomiadats no ho varen veure així, no entenien perquè en Heinrich, que només portava quatre anys a l’empresa, no sigues acomiadat mentre la resta, que alguns portaven més de deu anys venent la seva força i doblegant l’esquena, eren acomiadats. Un dia que en Fritz va anar a l’empresa per demanar-li a en Marwin que li deixés 10 Reichsmarks per poder anar al cinema, volia anar amb la Galiana a veure Die Büchse der Pandora, una pel•lícula muda basada lliurement en les novel•les d’en Frank Wedeking, es va trobar amb un grup de treballadors acomiadats pel seu pare que es varen presentar a davant la porta de l’empresa exigint de males maneres explicacions de per què en Heinrich no havia sigut acomiadat. Alguns insultaven al seu pare acusant-lo d’haver-los arruïnat. A en Fritz no li va passar desapercebuda aquella manifestació i es va quedar expectant mirant-s’ho des de fora mentre parlava amb el seu germà a dins la fàbrica sentint els crits i els insults d’aquells homes. En Barnard, que els va veure des de la finestra de dalt del seu despatx, va baixar tan ràpid com va poder per parlar amb ells. Si calia els hi ensenyaria els comptes de l’empresa que havien passat d’un dia per l’altre de verds a vermells. En sortir a fora va intentar calmar a aquella gent, que estava molt encesa i que no deixaven de cridar enfadats provocant un bon enrenou entre la gent que passava per davant. Començaven a patir per com alimentar a les seves famílies, ja que no tenien dret a cobrar cap subsidi i no trobaven feina per enlloc. Un d’ells havia sigut desallotjat del pis on vivia en no poder pagar el lloguer i un altre va tenir que anar a un menjador social en no poder pagar els aliments bàsics pels seus fills Quan un d’aquells treballadors va veure que en Heinrich passava per allà amb una caixa plena de fils blaus, va cridar a la resta dels seus companys i tots varen córrer a increpar-lo. Volien fer-li pagar les seves situacions. En Barnard els va intentar aturar, però la seva coixesa no li va permetre fer res. Abans de que arribessin a agafar a en Heinrich, en Fritz, amb un gest esporàdic, es va posar davant d’en Heinrich per aturar-los i va estendre els seus braços en senyal de que no passessin. Sense miraments, un dels manifestants, que era molt més gros que en Fritz i anava molt encès per la seva situació, va agafar el noi pels braços i li va donar una forta empenta per treure-se’l de sobre. Però, per mala fortuna, en Fritz es va entrebancar amb una caixa de fusta on hi guardaven les eines, i va pica de cap contra un teler vell. El noi va quedar estirat inconscient al terra i li començava a sortir sang. Quan el manifestant va agafar pel coll a en Heinrich, que no deixava de mirar a en Fritz estirat inconscient al terra, els altres li varen dir en el seu company que s’aturés perquè el noi estava al terra amb el cap cobert de sang. Espantat veient tanta sang, pensava que l’havia matat, aquell home va fugir corrents. Sense perdre ni un segon, en Marwin i en Heinrich varen córrer cap a en Fritz i després de comprovar que encara respirava varen cridar per telèfon a una ambulància. En Barnard, neguitós per l’estat del seu fill, va demanar a la resta que per favor marxessin, que sentia molt les seves situacions, però que ell no en tenia la culpa de que els nord-americans haguessin jugat malament les seves cartes i de que juguessin el Blackjack amb l’economia, els va dir esvarat. En silenci, aquells manifestants el varen entendre i varen marxar. No varen tornar mai més a ocasionar-li problemes i varen intentar buscar feina a on fos. Varen formar part dels sis milions d’aturats d’Alemanya i anaven de manifestació en manifestació mentre les seves esposes anaven a pidolar menjar o alguna moneda per alimentar als seus fills. Algunes d’elles havien treballat a la fàbrica durant la Gran Guerra mentre els marits eren fora. Tots ells, a més de convertir-se en aturats, es varen convertir en les noves masses que votarien i alimentarien al nacionalsocialisme.
Després d’arribar l’ambulància a la fàbrica i de veure que el noi no corria perill, es varen endur en Fritz a l’Hospital Charité. Després de que un metge li revisés el cap, on hi tenia una bona hematoma, li varen tenir que donar sis punts. Després de despertar-se del cop en un llit de l’hospital, el noi estava atordit i adolorit, li feia molt mal el cap, i no va fer el seu primer somriure fins que va veure a la Galiana, que estava molt emocionada pel gest del seu amic cap al seu pare i li portava unes roses blanques que havia comprat a la floristeria de la Carlene. En veure’l estirat al llit amb les venes al cap, la noia el va abraçar en una abraçada molt càlida i li va fer un petó a la boca que li va fer passar de cop el mal de cap. Era el primer petó a la boca d’en Fritz, cosa que el va deixar en un núvol que no en volia baixar. Llavors volia marxar de l’Hospital, però la infermera li va dir que s’havia de quedar una nit de repòs per vigilar que estigués bé. Ho va acceptar amb resignació, però feliç pel petó pensant que en vindrien molts més. Ara sí que la tindria, es deia mentre es posava el coixí bé. Assentant-se al costat del seu amic, la Galiana li va confessar que no li agradava l’actitud d’en Georg i d’en Lou dels últims dies perquè es passaven el dia empaitant les noies del barri massa descaradament i li amoïnava que sovint es passegessin per la Budapesterstrasse per veure les noies de roba lleugera que entraven i sortien de l’hotel Eden. No passa res, li deia en Fritz, que sabia que els seus amics cada cop més s’interessaven per les dones.
A fora l’habitació per deixar que els dos nois parlessin de les seves coses, en Heinrich, que estava molt preocupat per en Fritz, li va dir a en Barnard que si ell era una molèstia entendria que l’acomiadés. Sense temps de deixar-li dir res més, en Barnard li va explicar:
Tu i la teva família sou per mi com de la família, no podria fer això. Quan has vist el meu fill a terra has anat corrents a ajudar-lo i ell t’aprecia molt, no et podria acomiadar mai. A més, em sembla que aquests dos nois (fent referència a la Galiana i a en Fritz) estan molt units. Oblida aquest tema. Ja passarà com l’últim cop. Tot anirà bé.
Aquelles paraules el varen omplir de felicitat a en Heinrich i li va assegurar que tirarien endavant la fàbrica. Però en Barnard no el va contestar perquè els números eren desastrosos i tenia que rebre ben aviat una comanda si no volia tancar. Pensant amb la crisi va pensar amb els nacionalsocialistes. Sabia que ara els nazis aprofitarien aquella situació per destruir la República, era el fet que necessitaven tal i com va dir-li en Goebbels, i preveia que a partir de llavors les coses podrien empitjorar de males maneres. En aquells instants al costat d’en Heinrich va pensar amb la Matilda, a qui havia promès que els nazis no pujarien mai al poder, i va pensar que si les coses anaven tan malament com es preveia potser fallaria en el seu auguri i s’hauria de menjar les seves paraules. Per entendre millor l’economia alemanya, que dominava poc, en Barnard es va llegir, mentre es quedava la nit a l’Hospital fent companyia al seu fill, un llibre de l’economista de Kiel, en Bernhard Harms, i es va quedar amb la seva frase de que si no podien fer baixar les estrelles havien d’intentar com a mínim fer-les baixar. Creient que aquest era el camí, els següents dies es va dedicar en cos i animar en fer tirar endavant l’empresa. Trucava i trucava a tots els clients que tenia a la seva agenda per demanar-los si necessitaven res, qualsevol cosa, els deia. Però la crisi era massa dura perquè amb només més dedicació se’n pogués en sortir i ell sol no podia fer baixar les estrelles. Ningú li assegurava res i tothom li deia que potser més endavant.
Mentre en Fritz es recuperava del cop en companyia de la Galiana, Alemanya i Berlín vivien un dels moments més complicats de les seves històries. El diumenge 17 de novembre, quan en Fritz va sortir de l’Hospital acompanyat pels seus pares i la Galiana, es varen celebrar les eleccions municipals a Berlín, on els dos partits d’esquerre varen obtenir el 50% dels vots. En Barnard de seguida que va sentir els resultats per la ràdio es va posar molt content i va anar-ho a celebrar després de sopar amb la família al bar Victorius i amb en Heinrich, la Corina i la Galiana per comentar els resultats. Aquí els nazis no hi tenien res a pelar, pensava. Asseguts a la barra del bar assaborint una bona cervesa mentre parlaven de la clara victòria dels partits d’esquerre, varen quedar una mica frustrats quan en Mark els va dir que el NSDAP havia multiplicat per quatre els resultats del 1928 i els va ensenyar els números que ell mateix havia escrit en un paper quan deien per ràdio els vots de cada partit. Canviant-li la cara de cop i volta, en Barnard no va poder amagar ara el seu disgust i es va quedar una estona en silenci observant com l’espuma de la cervesa baixava de la gerra. Donant-li un copet a l’espatlla, en Heinrich el va animar dient-li que encara estaven lluny dels partits d’esquerre perquè només havien obtingut el 5,8% dels vots i que la gent no es deixaria entabanar per aquell partit bavares i per aquell líder amb un bigoti estrany. Tots varen pensar igual, inclús la Galiana.
Però en Heinrich no contava amb que el Reichstag es convertiria en ingovernable, i el març de 1930 es va desfer el govern de coalició entre socialistes, catòlics i nacionalistes moderats. El dissabte 29 de març de 1930 va ser nombrat canceller en Heinrich Brüning, un conservador ultracatòlic, que va dur a terme una política de retallades que varen accentuar encara més la crisi en un govern dominat per l’alta burgesia. Quan en Fritz i la Galiana feien els seus habituals passejos per la Potsdamer Platz es trobaven cada dia amb una o més d’una persona que els demanava alguna moneda o alguna cosa de menjar. Molts dormien als bancs en companyia d’una ampolla d’alcohol perquè els ajudés a superar el fred. En Fritz sovint els donava alguna moneda quan els veia amb aquella vestimenta esparracada que no els servia per protegir-se del fred, i els dos nois quedaven perplexos veient les enormes cues en els albergs per vagabunds. A la Galiana l’entristia en especial veure la imatge d’una nena d’uns 5 anys entrant a l’alberg sense sabates i agafada de la mà de la seva mare, que estava esquelètica de no menjar. Per oblidar l’entorn en què vivien sovint es quedaven palplantats a davant la llibreria d’en Martin escoltant a en Wilhelm, que ara tocava amb el seu saxofon per obligació després d’haver perdut la feina de cambrer i la casa. Vestia amb unes sabates que semblaven les d’un nòmada, el cabell li arribava ara fins la nuca i portava una barba que li arribava a la gola. En Martin, per riure’s d’ell, l’anomenava Ohm Paul Krüger, pel líder dels boers. Quan els dois nois anaven en els parcs veien que els bancs per asseure’s estaven ocupats per gent sense feina que protestaven per la seva situació. Els combats entre comunistes i nacionalsocialistes es varen convertir, d’un dia per l’altre, en el pa de cada dia amb fortes disputes. Tot i que la Galiana era comunista no suportava aquelles batusses perquè continuava odiant el món de les armes i no s’hi afegia. Els nois es miraven tota aquella situació amb temor a que algun dia poguessin ser atracats o es poguessin trobar enmig d’alguna batalla, que moltes vegades acabaven amb algun mort. A partir de llavors evitaven tan com podien anar pels parcs o per les zones solitàries i només es movien pel seu barri, que continuava sent un dels barris més comercials de la ciutat, però un dels més afectats per la crisi. Les nits al cap de poc es varen tornar insegures amb delinqüents que aprofitaven la foscor per atracar a qui menys s’ho pensava i el barri va estar ple de prostitutes que abans treballaven a les fàbriques i que ara es veien obligades a vendre el seu cos per quatre monedes per tal d’alimentar a les seves famílies. La mala salut econòmica feia que molts no es poguessin ni comprar roba nova i es portava la roba vella i estripada que havia sigut abandonada als armaris als sastres Oskar i Franziska. Els sastres, en veure que la roba que els hi portaven estava plena de polls i que feia molta mala olor, varen comprar llaunes metàl•liques hermètiques del gas Zyklon B, que el compraven a la botiga de la Matilda quan li portaven una dotzena de llaunes un cop al mes, i tiraven una mica d’aquest gas en contacte amb aigua a la roba.
Al cap d’un parell de setmanes el barri es va saber que en Michael, el marit de la Klara, havia mort accidentalment feia uns dies quan una peça que estava mecanitzant li va saltar del plat per error. Havia fet entrar una eina de mandrinar d’un diàmetre més gran que el forat per on havia d’entrar. La torneria on treballava no es va voler responsabilitzar de res culpant al pobre Michael, però el difunt marit de la Klara portava setmanes treballant en jornades laborals molt llargues perquè el seu amo havia acomiadat a tres treballadors de la plantilla per tal d’estalviar-se uns quants salaris. Sentint molt la mort d’en Michael, un bon veí, la família Klein va anar a donar el condol a la Klara, que va quedar molt tocada i per això no havia dit res a ningú de la tragèdia. No volia que la gent parlés d’ela. Durant uns dies no va sortir del barri, ja que no volia que la gent la veiés afectada. A partir de llavors va portar un vestit negre i llarg en senyal de dol i ja no es va arreglar més com abans per sortir al carrer.
A la fàbrica dels Klein les coses anaven cada dia pitjor, aquella crisi era pitjor que la de 1923, pensaven tots els alemanys, però en Barnard estava convençut de que les coses s’arreglarien aviat i preferia, de moment, mantenir la plantilla de 15 treballadors. Però, el dilluns 5 de maig de 1930, un dels treballadors, pensant que en Barnard simpatitzava amb els nazis i amb la idea de quedar bé amb l’amo perquè no l’acomiadés, va portar a l’empresa el Mein Kampf de l’Adolf Hitler i el va deixar a la taula de roure del despatx d’en Barnard abans de que vingués. Quan en Barnard va tornar al despatx després d’esmorzar unes torrades amb melmelada de maduixa i un cafè en el bar del davant, es va quedar en estat de xoc en veure aquell llibre. No podia ser, anava pensant enrabiat, ja que per ell aquell fet era una demostració de que el nazisme estava arrelant a la societat alemanya i berlinesa. Esvarat i enfadat de que el tornessin a relacionar amb aquell moviment, va baixar tan ràpid com va poder per les escales, mentre cridava amb el Mein Kampf a la mà dreta:
Qui m’ha posat aquest llibre damunt de la taula?
Tothom se’l mirava amb por, mai l’havien vist tan empipat, ni el seu fill Marwin, que estava amb en Heinrich canviant una bobina de la màquina. Orgullós i sense mirar la cara del seu amo, el treballador que li havia dut el llibre va cridar esperant una recompensa:
He estat jo! He sigut jo!
I en seguit, va deixar el teler on treballava i va fer la salutació romana mentre cridava:
Sieg Heil!
Sense dir-li res, en Barnard va agafar uns teixits que feien servir per netejar que va trobar pel terra, hi va tirar gasolina i els va cremar al bell mig de la nau. Mentre es mirava els ulls d’aquell treballador, li va dir:
Aquest llibre ha de cremar el foc com ho havien fet les bruixes per purificar-se, però em sembla que aquests no es purificaran mai!
Després de tirar el llibre al foc, en Barnard va acomiadar sense dir cap més paraula a aquell treballador que només volia impressionar al seu amo per no perdre la feina. Abatut i sense entendre res de res, aquell home va anar a fora l’empresa per convertir-se en un futur votant del nazisme, tot i que sempre havia votat com en Barnard al Partit Socialdemòcrata i havia admirat al President Ebert. Els temps canviaven. Tots els demés treballadors que es varen mirar aquella escena es varen quedar amb la boca oberta fins que en Barnard els va cridar de males maneres:
Aquí no vull a cap nazi! M’heu sentit? Som demòcrates, estimem a la República i estimem una Alemanya unida! Mai una bandera nazi entrarà en aquesta fàbrica. No serem mai una vergonya per Alemanya.
El dimecres, quan tornava de la feina a casa després d’acompanyar a en Heinrich al seu pis, el llibreter Martin en veure’l per la seva vorera va sortir de la llibreria i li va dir que tenia un llibre per ell que li podria interessar. Endut per la curiositat, va entrar a la llibreria pensant en comprar de pas la revista Der wahre Jacob. El llibreter es va posar ràpidament darrere del taulell i li va donar amb un somriure a la boca el Mite del Segle XX de l’Alfred Rosenberg, un llibre de 700 interminables pàgines. En veure’l amb la creu gamada en el llom del llibre, en Barnard li va canviar la cara de cop i el va rebutjar de males maneres. Un altre cop em relacionen amb el nazisme, s’anava dient, però el llibreter hi va insistir tan que li va regalar a condició de que li expliqués en els seus amics, pensant en els nazis, que ell era un bon alemany. Sorprès de que un veí de tota la vida es comportés d’aquella manera, li va recordar que ell comprava una revista socialdemòcrata, però en Martin no el va voler escoltar. No tenint més remei, en Barnard va agafar el gruixut llibre de tapa dura i va pensar que el podria llegir per entendre més bé la mentalitat del nazisme. Aprofitant que no hi havia ningú a la llibreria a part de la Sophie, que es mirava al seu marit amb menyspreu ja que no guanyava tants diners com abans i no es podia comprar el que ella volia, en Martin li va explicar que els nazis eren el futur perquè el Mein Kampf ara es venia nou vegades més que l’any anterior. Ensenyant-li la coberta del llibre d’en Hitler, en Martin també li va dir que l’havia llegit i li va comentar orgullós:
És el llibre de l’Adolf Hitler, que ens parla de la seva visió del món barrejant els seus records de la seva vida. En ell, ens diu que hem de pensar amb un Reich unificat, amb la figura del Führerprinzip, i ens adverteix del perill jueu i bolxevic. També diu algú del Lebensraum, del pangermanisme i de la raça superior, els aris. Tot això està molt bé, però saps quin és l’únic problema que té aquest llibre? El preu. És massa car. 12 Reichsmarks no els pot pagar tothom i menys ara. De vegades penso que són burros en posar aquest preu.
Després de recalcar-li que aquell llibre seria més venut que la Bíblia tot hi el preu, li va comentar en veu baixa, a cau d’orella, després de que entrés la Klara, que encara estava molt afectada per la mort del seu marit, a comprar el Völkischer Beobachter com era costum, que era un llibre absurd i mal escrit. Sense saber què respondre-li, no l’havia llegit i no ho pensava fer, tenia por que l’embruixés com els altres, li va donar unes monedes pel llibre d’en Rosenberg i va comprar la novel•la Der Zauerberg de Thomas Mann per posar-lo davant del llibre del nazi eslau. Després de saludar a la Klara, que em prou feines va aixecar el cap, i de preguntar-li com estava, en Barnard va sortir ràpidament de la llibreria només pensant que la gent no el veiés amb el llibre. Els rumors de que era nazi es dispararien, pensava. Va travessar el carrer en direcció a casa seva després de saludar al barber Otto i després de canviar de vorera va anar un moment a la botiga de la Matilda a comprar quatre ous que li havia demanat la seva esposa que comprés per fer el sopar. Quan va entrar a la botiga només pensava en el llibre i el va amagar tan bé com va poder darrere del llibre d’en Mann.
La Matilda en aquells moments estava repenjada al taulell plorant desconsoladament. En Barnard, que pensava que era per la crisi ja que la botiga estava buida, va preguntar-li de seguida què li passava i li va donar el seu mocador perquè s’eixugués les llàgrimes. Aixecant el cap a poc a poc, la botiguera li va contestar amb els ulls plorosos i eixugant-se amb el seu davantal blanc:
Els nazis m’han robat!!! M’han colpejat la cara i a sobre la policia s’ho mirava mentre m’insultaven pel fet de ser jueva. Mai m’havia passat això!!!!
Quedant sense paraules, en Barnard va intentar consolar-la dient-li que el nacionalsocialisme era una revolució d’idiotes enmig de gent sensata i que aviat desapareixerien. No tornarà a passar, li assegurava sense massa convicció. Però la botiguera li va recordar aquella conversa que havien mantingut feia temps en què li va dir que no hi hauria un bon endemà i li va augurar de que no anava errada. Pensant encara que era impossible que els nazis poguessin arribar al poder, va abaixar el cap i va comprar aquells quatre ous a 50 Reichsmarks, un preu astronòmic, i li va dir que si mai necessitava ajuda que no dubtés a trucar la seva porta perquè sempre la tindria oberta. Quan va arribar a casa els va explicar a la família el què passava al carrer, els nacionalsocialistes eren el mal, els recordava, i, agafant la mà de la seva mare, que estava molt trista per la crisi, els va demanar a tots que anessin sovint a comprar a la botiga de la Matilda per ajudar-la, ja que ella sempre havia estat en el barri i perquè era una bona amiga de la família. Al cap d’una estona, mentre la Luane i l’Elise feien el sopar i els nens feien els deures a les seves respectives habitacions, en Barnard es va posar a llegir d’una tirada el llibre d’en Rosenberg assegut a la seva butaca. Després de fer les primeres pàgines va pensar que era el llibre més vomitiu que havia llegit mai i creia que era escrit per una ment malalta. No el pensava acabar. Era tan espès i ple de mentides que li va costar de creure que algú se’l pogués creure de veritat i, mentre avançava unes quantes pàgines més, en alguns punts li va fer riure de les bestieses que arribava a dir com la de que Jesús era un ari com els grecs i els egipcis, entre altres. Inclús parlava de l’Atlàntida com si hagués existit de veritat. Quan l’Elise el va cridar per sopar, en voler deixar el llibre a la tauleta es va fer tallar amb una de les pàgines i, enfadat pel tall, enlloc d’endreçar-lo a la prestatgeria amb els demés llibres el va amagar al rebost perquè no volia que embrutés la seva cultura. Una vergonya, anava repetint al rebost.
Les següents setmanes les coses a la fàbrica anaven de mal en pitjor i cada dia els costava més trobar un client que els volgués comprar un teixit. A més, l’última comanda s’havia anul•lat i un client que li demanava pagar al cap de tres mesos ara demanava pagar als nou mesos. Una tragèdia. Els que encara el compraven ho feien a un preu molt baix o, inclús, alguns no pagaven i deixaven l’empresa amb deutes i més deutes. El banc Darmstädter und Nationalbank el trucava cada dia perquè recordés de pagar. En Barnard estava desesperat, mai havia viscut una situació semblant, però pensava que les eleccions del setembre podrien arreglar la situació. La seva esperança es va veure diluïda quan el dia abans de les eleccions una eufòrica Carlene li va explicar que el dimecres 10 de setembre 16.000 persones havien anat al Palau d’Esports a sentir un discurs d’en Hitler, que en aquells temps evitava parlar dels jueus. Ella li va dir que hi havia anat i que estava convençuda de que els nacionalsocialistes eren la solució. Els altres partits els va definir com a corruptes, antialemanys i traïdors. En Barnard la va escoltar amb atenció sense dir-li res.
El dia senyalat, el diumenge 14 de setembre, la família va anar a votar com era costum al Partit Socialdemòcrata i, juntament amb la família Metzler, varen dinar a casa, on l’Elise havia preparat pollastre al forn amb Weisswurst. Tant en Barnard com en Heinrich es miraven aquelles eleccions amb temor i esperança, pensaven que els nazis podrien tenir un bon resultat, tot i que també confiaven en que es podia donar un front d’esquerres. Cap dels dos esperaven en cap cas el resultat que finalment es donaria. Per primer cop els nois varen entrar en la conversa política de taula i entre tots varen fer un debat molt interessant i intens. La Galiana va defensar amb fermesa les seves idees comunistes dient que eren els únics que podrien combatre el nazisme amb justícia i va afirmar que podrien acabar amb les crisis econòmiques i nacionals del capitalisme. En Barnard no hi estava gens d’acord, però ja no sabia què pensar. En Fritz de vegades la contestava dient-li que els comunistes no eren de fiar, però de seguida en veure-li la cara de la seva amiga en voler-li rebatre els arguments va preferir no donar tan la seva opinió. No la volia fer enfadar. A la nit, quan es varen donar els resultats per la ràdio, en Barnard va caure desfet a la butaca. Això no s’ho esperava en absolut. Tot i que havien guanyat les eleccions els socialdemòcrates, els nazis havien tret el 18,4% dels vots, el que representava tenir 107 escons i ser la segona força en un Parlament ingovernable. Empipat i abatut, va cridar enrabiat des de la butaca fent caure del moviment de braços que va fer al seu vas de conyac:
Sis milions de persones s’han tornat boges, ens volen dur cap al precipici!. S’han acabat uns feliços anys.
Aquella nit va ser una nit molt trista a casa dels Klein, i tots varen anar a dormir amb la sensació de que les coses anirien a pitjor. En Fritz no podia entendre com la gent havia pogut votar a aquell partit. L’Elise, que no es creia el resultat, pensava que els conservadors havien manipulat el resultat per deixar governar als nazis, que ella tan temia.
Els següents dies, després de que es confirmés que el conservador Brüning continuaria sent el canceller, en Barnard va deixar de banda momentàniament el seu interès per la política i es va centrar en els problemes a la fàbrica, que cada dia tenia més per culpa dels deutes i la falta de comandes. Trucava i trucava a clients, però res de res. Sabia que si no venien aviat la situació es tornaria insostenible hi hauria de tancar l’empresa que el seu pare havia fundat amb tan esforç. A més, la fàbrica havia de ser pel seu fill, en Marwin, i no el podia deixar-li sense el seu somni de ser empresari. El dimarts 14 d’octubre, a la fàbrica, mentre en Barnard estava a baix revistant un teler amb un treballador, va sonar el telèfon i en Marwin va pujar a dalt per agafar el telèfon. Havien tingut que acomiadar la secretària feia uns dies. Al cap d’un parell de minuts el noi va baixar a baix i li va demanar en el seu pare que es posés al telèfon, que era un trucada important. Ràpidament va pujar al seu despatx pensant que seria el banc que li demanava que pagués. Feia dies que havia d’haver pagat una part del seu deute. Quan es va posar l’auricular a l’orella va sentir la veu d’en Goebbels, que li va preguntar cordialment com estava. Amb una veu aspre, no s’esperava aquella trucada, en Barnard li va dir que havien viscut millors moments i que esperava temps millors. Pensant que li deia això perquè esperava que el nazisme pugés al poder, en Goebbels li va respondre que li volia alegrar el dia i li va demanar que fes el favor de reunir-se amb ell en el bar de l’Hotel Kaiserhof, un hotel de luxe situat en el número 4 de la Wilhelmstrasse, a davant de la Cancelleria, que servia de seu del NSDAP a Berlín en l’últim pis de l’Hotel, abans del vespre. En Barnard no tenia gaire, per no dir gens, interès per reunir-se amb ell, però tenia curiositat per saber què li faria alegrar el dia i va decidir reunir-se amb el líder nazi. Després de que tots els treballadors marxessin al migdia, ja que no hi havia gaire feina, per no dir pràcticament gens, en Barnard es va passar una estona més revisant els últims comptes de l’empresa. Eren terribles i el banc l’havia trucat per dir-li que havia de pagar aviat. Els deutes anaven augmentant i els impagadors ja eren masses. Abans de les set de la tarda, mentre es posava el barret negre per anar a l’Hotel, va començar a patir pensant que el gauleiter li voldria presentar una amiga i tenia por que pogués ser vist per algun conegut, com la xafardera Klara, que ja havia recuperat la seva devoció per saber totes les xafarderies. Rumiant una estona palplantat veient la nau buida amb les llums apagades, sense cap màquina que funcionés i amb un silenci intranquil•litzador, es va quedar uns segons pensatiu recordant com amb el seu pare havien treballat tan per tirar endavant aquella fàbrica. El final no es va poder contenir i va plorar de dolor en recordar com havia canviat tot.
A les set del vespre, en Barnard es va dirigir finalment a peu cap a l’Hotel, on en Goebbels l’esperava en el bar de baix amb una dona alta, rossa i prima amb una cara allargada i un nas afilat. Entrant al bar amb cara de pomes agres, el primer que es va fixar en Barnard va ser amb la dona que acompanyava a en Goebbels. Una altra amiga de baixa moral del gauleiter, va pensar, ja que coneixia per rumors els afers amorosos d’en Goebbels. Però aquella dona era la Magda, la seva xicota en aquells moments i la futura esposa del futur ministre alemany. Després de presentar-li la Magda, una dona autoritària i amb poc sentit de l’humor, el líder nazi va descriure-li exageradament a la Magda com en Barnard havia lluitat a la Primera Guerra Mundial mentre es bevia una cervesa bavaresa de la marca Hofbräu, que en Barnard també es va demanar quan va veure passar el cambrer. Després d’intercanviar quatre paraules cordials, en Goebbels va anar al gra, tal i com li agradava, i li va anunciar que la direcció del NSDAP havia decidit que la seva fàbrica fes els teixits que servirien per fer la bandera nazi amb l’esvàstica. A punt d’ennuegar-se amb la cervesa davant d’aquella surrealista proposta, en Barnard va quedar atordit a la cadira pensant:
Jo tinc que fer les banderes dels meus enemics?.
Quan anava a dir que no, va pensar en la greu crisi que patia en la fàbrica buida i amb les vides dels treballadors que hauria d’acomiadar sinó feia res aviat. A més, perillava la sostenibilitat de la casa si continuaven per aquell camí incert. Orgullós en veure que no li deia que no, en Goebbels li va tocar l’espatlla amistosament i li va dir que volien que un heroi de guerra fos qui teixís la bandera que portaria una nova Alemanya. Distret, pensant en quina decisió havia de prendre, no es va adonar que s’havia begut la cervesa d’un sol glop. Estava desconcertat, podria ser la seva salvació, però hauria de vendre l’ànima al diable, creia. La Magda, que se’l mirava amb estranyesa perquè no responia i bevia tan ràpid, entenia que la coixesa d’aquell home havia tocat l’ànima del seu promès. Sense dir-li que no, en Barnard el va mentir demanant-li temps per pensar-se la proposta perquè tenia entre mans una feina important per fer, li va dir. Mig rient, en Goebbels li va picar ara l’espatlla amistosament i li va dir:
No pensis com un burgès, pensa per al país, per la nació, pels alemanys i pel bé que faràs. No t’agafis La riquesa de les nacions com el teu evangeli.
Però si en Barnard no declinava aquella oferta era perquè pensava precisament com un burgès. Després d’intentar pagar la cervesa, no volia tenir cap deute amb els nazis, en Goebbels, somrient un altre cop, li va dir que de cap de les maneres podia pagar, que tot això ho pagava el segon partit d’Alemanya i aviat el primer partit, li va assegurar confiat amb si mateix. Amb una mirada inexpressiva, en Barnard li va dir amb veu baixa que en breu li diria alguna cosa i que el trucaria. Després de que en Goebbels li donés el seu número de telèfon personal en un tovalló de paper de l’Hotel, en Barnard es va posar el barret i va marxar cap a casa a poc a poc pensant quina era la millor decisió que havia de prendre. Quin dilema, es repetia mentre pensava amb la família, la fàbrica i el Darmstädter und Nationalbank.
Abans d’arribar a casa va veure a una cantonada a uns quants vagabunds que feien molt mala cara. Entre ells hi havia en Wilhelm, que estava molt més prim, i en veure’l li va demanar una moneda. Aturant-se un moment a l’entrada del bar Victorius per veure l’àmbient que hi havia a dins per la finestra del bar, va observar com en Mark estava desolat a darrera la barra perquè no tenia clients. El bar estava buit i sense música. Pensant amb la proposta d’en Goebbels i amb el futur dels seus fills, es va aturar al pis dels Metzler per parlar amb en Heinrich d’aquella oferta. Volia saber l’opinió d’aquell home a qui considerava un amic. Pensava sincerament que li diria que digués que no, i és de fet el que volia sentir per reafirmar-se. Un cop li va exposar l’oferta del jerarca nazi, en Heinrich es va quedar pensatiu a la seva butaca del menjador mentre la Galiana els escoltava des de la cuina esperant que el seu pare digués que no acceptés aquella oferta enverinada. Però en Heinrich, que era conscient de que podria ser acomiadat i que es quedaria sense cap tipus d’ingrés i recordava les penúries que havia passat quan no havia tingut feina, li va dir que acceptés l’oferta. Assentat en la senzilla cadira de fusta, en Barnard va quedar sorprès i la Galiana va quedar tan impactada en sentir el seu pare que sense voler va trencar un plat que estava fregant amb el drap de cuina. Quan li va demanar els motius, en Heinrich es va aixecar i dirigint-se a la petita finestra per veure els vagabunds, els borratxos i les prostitutes que d’en tant en tant passaven pel carrer, va dir-li girant la mirada cap a la seva estimada filla:
Jo odio al nazisme, és el meu enemic natural, però les idees no m’alimenten a mi i a la meva família. Tu Barnard no has viscut mai una situació com les que he viscut jo; no poder alimentar a la meva filla, anar a dormir amb una mica de pa i margarina a l’estomac, demanar caritat, passar fred, no tenir sostre….. per les idees és lluita, és combat, però no s’ha de morir per elles. És absurd arruïnar-se per això.
Entenent les paraules d’en Heinrich, en Barnard el va abraçar per haver-li donat un empenta en la seva decisió i va anar cap a casa seva per explicar-ho a la família. De seguida que va explicar els arguments que l’hi havia donat en Heinrich, tots el varen entendre i li varen aconsellar que l’escoltés per molt que li dolgués. L’Elise va ser l’única que no va voler donar la seva opinió i es va tancar a la seva habitació. Després de passar una nit en blanc pensant en la família, les famílies dels seus treballadors i el Darmstädter und Nationalbank, el matí va trucar des del despatx de la fàbrica a en Goebbels per dir-li que acceptava l’oferta. A en Barnard li semblava vomitiu el què feia, no s’ho podia creure, però sabia que no tenia cap més remei. Satisfet i amb un somriure que se sentia des de l’altra banda de l’auricular, en Goebbels li va dir que d’aquí uns dies passaria un membre del partit per verificar el seu taller i que ben aviat podria posar-se a treballar per ells. Després de penjar el telèfon i amb el seu fill Marwin al costat, va exclamar agafant una ploma estilogràfica del seu pare:
Espero no haver-me equivocat. El diable sempre guanya quan li vens la seva ànima.
La Galiana, que entenia el seu pare però se sentia malament per les seves paraules, va anar aquell dia a casa dels Klein per parlar amb en Fritz del què passava. Volia que entengués la decisió del seu pare, tot i que l’avergonyia, ja que havien passat moltes penúries que no volia que es repetissin. A l’habitació d’en Fritz, el noi estava fent els deures de matemàtiques i en veure entrar la seva amiga els va deixar de banda, a una cantonada de la taula. Conscient de tot el què havien passat, no li va faltar que li digués res i la va abraçar en veure-la tan trista i li va dir:
No cal que m’ho expliquis, us entenc perfectament, sou la meva família i per vosaltres faria el que fos. Tot acabarà bé i aviat l’economia remuntarà i podrem tornar a treballar per altres clients. Jo no hagués acceptat aquesta oferta, però puc entendre el meu pare i el teu pare.
Després d’ajudar-lo amb els deures de matemàtiques, que sempre li costaven i més ara que en Dannel ja no li feia classes després de que sortís amb un noi del barri de Moabit i també perquè el seu pare ja no li podia pagar aquelles classes, varen anar a passejar per la Belle-Alliance-Platz. Passejant pel parc tranquil•lament, un fotògraf desesperat sense feina els va tirar una fotografia agafats de la mà que els hi va voler vendre per dos Reichsmarks. En Fritz, que va comprar la fotografia per caritat cap a aquell home, que feia molta mala olor a alcohol, va guardar aquella fotografia a la seva cartera com un record. Orgullosa de veure a un altre Fritz, a tot un home que a més a més cada cop el trobava més atractiu amb els seus braços més musculats i les seves cames fortes, la Galiana es va anar interessant pel noi. L’endemà, abans d’anar a buscar al seu amic per després quedar amb els altres, la Galiana volia fer-li un petit regal. Tenia pensat comprar-li el llibre d’en Ludwig Renn Nachkrieg, però quan li va preguntar en el llibreter després de buscar-lo per les estanteries, en Martin li va dir amb fermesa que ja no tenia aquell tipus de literatura comunista. Feia dies ja havia demanat que no volia que li portessin més la revista Aufbruch, punt de trobada dels intel•lectuals d’esquerres. En sortir de la llibreria, la Galiana tenia un fort disgust perquè veia com aquell llibreter canviava de males maneres. Després d’anar a buscar al seu amic varen anar a la Potsdamer Platz, on varen presenciar una baralla entre dos homes per unes quantes monedes. Els cops de puny eren tan intensos que la gent es va apartar d’aquells dos homes. Pocs minuts després, just quan va arribar la policia per separar aquells homes, es varen reunir amb els seus amics, en Georg i en Lou, que es passaven els dies empaitant a les noies que hi havia en el Tiergarten i es bevien les primeres cerveses d’amagat dels seus pares per no ser exclosos dins la seva classe. Tot i ser uns temps durs i grisos, per aquells joves semblaven que eren uns temps feliços i començaven a pensar com serien les seves futures vides després del col•legi. La Galiana semblava que era la que tenia més clar com voldria que fos el seu futur. Quan en Fritz els hi volia explicar les seves intencions, en Georg i en Lou els hi varen explicar que els seus pares havien perdut la feina feia unes setmanes i que tenien por del futur que els esperava. En Fritz els va animar dient-los de que aviat canviarien els temps i el s va prometre que ell aniria a la Universitat Humboldt amb la Galiana i que estudiaria Medicina perquè li anaven bé les ciències i li agradava el contacte amb la gent. Sobretot, no volia estar tancat a dins una fàbrica de mala mort com el seu pare, deia convençut.
Al cap d’uns dies, tal i com havia dit en Goebbels, es va presentar a la fàbrica dels Klein un home vestit amb l’uniforme del partit de color negre i amb un braçalet vermell amb l’esvàstica. L’home, sense ni dir Guten Tag, es va limitar a dir que venia de part d’en Goebbels. En Marwin, que va ser qui el va atendre a la porta de l’entrada de la fàbrica, en acompanyar-lo cap a dins la nau va observar que aquell home tenia la mirada perduda i que li parlava amb menyspreu i arrogància sense treure’s la gorra negra. Quin mal educat, pensava mentre se’l mirava amb terror. Després de mirar les màquines i els treballadors molt per alt fent veure que s’interessava, en Marwin el va conduir molt amablement cap al despatx del seu pare. Un cop va pujar a dalt amb el cap ben amunt, en Barnard, que l’esperava des de la seva butaca, li va pregar que s’assegués a la cadira. Sense dir-li Guten Tag, abans d’asseure’s es va presentar amb el nom de Rudolf Hess. Era el secretari del partit nazi i la mà dreta d’en Hitler. En Barnard, que havia sentit parlar d’aquell home nascut a Egipte i coneixia el seu fort antisemitisme, va quedar espantat de tenir a un home tan important dins del NSDAP a la seva fàbrica i es va posar a mirar la ploma del seu pare per desviar l’atenció. No el volia mirar de cara per la vergonya que estava sentint de fer el que estava a punt de fer. Traient quatre papers del seu maletí, en Hess li va parlar amb fredor sobre com volien els teixits, amb unes mides molt concretes, i li va dir que necessitarien per d’aquí quinze dies 4 tones de teixits amb la bandera nazi per celebrar l’aniversari del putsch de 1923, aquell cop d’Estat que en Barnard s’havia alegrat de que fracassés. Després de fer quatre números amb un paper i un bolígraf que tenia per només firmar les nòmines, en Barnard li va dir que no tindrien problemes, que només haurien de contractar un parell d’obrers més. Mirant-lo amb atenció, en Hess li va dir de la seva habitual forma suau però directe:
A mi també em varen ferir com a vostè a la guerra. Però a mi dos cops. Una ferida va ser per metralla i la segona va ser per una ferida de bala al pulmó esquerre quan lluitava a Romania. Aquella guerra ens ha marcat a tots. Maleïts jueus, varen ser uns traïdors! No sap pas com els odio.
Sense que en Barnard li digués res perquè sentia molta por d’aquell home, en Hess es va aixecar de cop de la cadira i li va donar la mà i va baixar a baix per mirar un altre cop els telers. Donant un últim cop d’ull als obrers, no es va fixar que n’hi havia dos de jueus que se’l miraven amb terror. Si haguessin pogut l’hi haguessin ficat el cap a les pues dels telers. El dilluns següent, la fàbrica dels Klein tornava a produir, però sense l’alegria de cap dels obrers perquè alguns sabien que estaven teixint la bandera que els podria portar al desastre més absolut. En Heinrich no gosava mirar-se aquella bandera vermella amb l’esvàstica que li sortia al davant seu i, per oblidar el què feia, abans de tornar a casa es bevia un xarrup de whisky que tenia amagat a la seva taquilla.
Mentre l’empresa es revifava, els veïns veien cada cop més l’aproximament dels Klein amb el nazisme, però la majoria no gosava jutjar-los. Els rumors de que treballava pels nazis eren ja una realitat i era evident per tots a qui votava la família Klein. Molts ja votaven o es declaraven obertament partidaris del nazisme com la Carlene, tot i que abans de la crisi mai haguessin aprovat l’antisemitisme, el pangermanisme, el lebensraum i la lluita violenta contra el comunisme. En Barnard, preocupat pel què pogués pensar la gent, sobretot la botiguera Matilda, anava de casa en casa i de botiga en botiga per explicar que ell no sentia cap admiració cap al nacionalsocialisme. Quan li va explicar a la Matilda els motius del per què havia acceptat aquella oferta, ella li va respondre amb el cap abaixat mirant al taulell de fusta:
No s’ha d’excusar de res….. L’entenc….. Molts dels meus clients estic segura de que ara són votants dels nazis, ara hi són a tot arreu, però no per això puc deixar de vendre’ls coses perquè sinó no podria alimentar a la meva família que per culpa dels nord-americans i el nefast govern alemany han deixat a tots els meus sense feina i sense sou. Barnard, són temps difícils, ja el vaig avisar, però no vull morir de gana per culpa d’aquests.
El dijous 8 de gener de 1931, en Heinrich es va dirigir al despatx d’en Barnard a la fàbrica per demanar-li poder fer hores extres. Estranyat de que ell, que sempre havia defensat una jornada laboral de 8 hores i fins i tot de 7 hores, li demanés ampliar la jornada, li va preguntar si tot anava bé a casa. Potser havien tingut un contratemps, pensava. Emocionat, en Heinrich li va contestar:
Sí, tot va bé, molt bé de fet, però la meva filla, tot el que tinc, l’any que bé farà 16 anys i m’agradaria poder-li pagar uns estudis com es mereix. Ella està molt il•lusionada amb això de pintar i en l’art, i li faria il•lusió poder anar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Viena.
De seguida en Barnard el va entendre perfectament, ell també volia el millor pels seus fills i era conscient de que ell no tenia problemes per oferir-los un futur; en Marwin treballava a la fàbrica guanyant-se un bon sou, en Fritz aniria a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina si volia i la Katrina no tindria problemes en estudiar a on fos. Tot i que pensava que aquella decisió afectaria al seu fill, va contestar-li amb rotunditat:
No, no faràs més hores!.
Amb el seu caràcter senzill i afable, en Heinrich li va dir amb tristesa i veu baixa que ho entenia perfectament mentre s’agafava la seva gorra blava de treball amb força i resignació. Però en Barnard va continuar la seva contestació dient-li:
No, no faràs més hores perquè t’augmentaré el sou per tal de que la Galiana vagi a Viena. Però només et poso una condició. Aneu amb tacte en dir-li en el meu fill, que ja saps que està en aquella edat on els sentiments prevalen abans que la raó. No vull que acabi com en Nietzsche. Ja m’entens.
Després de jurar-li que així ho faria i d’encaixar-li la mà en senyal de gratitud, en Heinrich va tornar al seu teler il•lusionat pensant que podria complir el somni de la seva filla, que tot i això el podria pagar gràcies als nazis. Quan va tornar a casa i els va explicar a la família aquell augment de sou i la possibilitat de que la Galiana pogués anar a Viena, ella de seguida es va posar molt contenta però també va explicar que s’ho hauria de pensar millor perquè li feia molta pena deixar Berlín, els amics i la família encara que fossin només un parell o tres d’anys. De fet, no volia deixar Berlín per una raó: en Fritz, però encara no tenia clars els seus sentiments. En pensar-se el motiu del per què la seva filla encara no es decidia, en Heinrich li va dir que de moment no en parlés fins l’any següent i li va demanar que anés amb tacte amb el seu amic. Posant-se vermella, la Galiana li va canviar ràpidament de tema, ja que no volia demostrar els seus sentiments. No li agradava gens mostrar els seus sentiments a casa. Assentant-se a la cadira per llegir les últimes notícies, en Heinrich li va dir a la seva filla:
Saps què farem? Portarem a en Fritz al cinema Gloria Palast com varen fer la seva família amb tu.
Mirant la cartellera del diari, en Heinrich li va dir:
El portarem a veure l’Àngel blau del director Josef von Sternberg, on en Gerd em va dir l’altre dia a la feina que hi actua molt bé l’actriu Maria Magdalena Dietrich, la Marlene. Segons ell és una pel•lícula basada en el llibre del germà de l’escriptor favorit d’en Barnard, en Heinrich Mann, el Professor Unrat. Per tant, és perfecte. Què et sembla la meva idea?
Contenta pel gest del seu pare, la Galiana es va canviar de roba a la seva petita habitació, es va posar una mica de colònia i se’n va anar de corrents cap a casa dels Klein per explicar-li a en Fritz que el portaven al cinema, proposta que el va posar molt content. En Barnard, que escoltava la conversa des de la seva butaca, li va cridar en el seu fill en to de broma que no s’enamorés de l’actriu perquè tenia una bellesa excepcional amb una gèlida mirada.
Mentrestant, els amics de la Galiana i d’en Fritz, en Georg i en Lou, que els seus pares no trobaven feina per enlloc tot i buscar-ne com bojos, ja havien tingut que abandonar els pisos on vivien per anar als menjadors socials de l’Alexanderplatz. Estaven en una situació molt precària i agonitzant. Els dos nois varen tenir que deixar els estudis, només feien un àpat al dia i al cap de poc varen tenir que vendre la seva força com a mà d’obra per poder ajudar a casa. En Georg treballava en una important fàbrica d’acer del districte de Wedding i en Lou treballava en el complex siderúrgic Otto-Wolff-Konzern. De seguida varen passar de ser nois a ser adults. Després de les seves llargues jornades laborals d’onze hores que no s’acabaven mai més; freqüentaven als bars, fumaven cigarretes i es preocupaven per l’estabilitat de les seves respectives famílies. Poc temps després i gràcies als seus salaris, les famílies d’en Georg i d’en Lou varen anar a viure a l’oest de la ciutat en un edifici humil de 16 llogaters més, amb poc espai i un pati de darrere sense llum. El lavabo es trobava a l’escala i les dues famílies el compartien. A baix l’edifici hi havia un bar on es reunien els homes després de treballar per beure’s unes quantes cerveses. Les baralles eren habitual i sovint hi freqüentaven prostitutes. Allí ningú s’interessava per les notícies, tenien problemes més diferents que la política, l’economia nacional o els problemes socials.
Com que estaven sempre sols, ja que els amics treballaven i treballaven, en Fritz s’atrevia cada cop més amb la Galiana i li parlava tota l’estona de la seva idea d’estudiar junts a la Universitat Humboldt. La Galiana, que no li volia explicar els seus desitjos d’anar a Viena, que encara no tenia clar, li deia que eren uns afortunats per poder continuar fent el què ells volien mentre observaven un panorama desolador amb cada cop més gent amb l’aigua al coll i amb més famílies vivint en l’absoluta misèria. Per ajudar als seus amics necessitats, que cada vegada vestien més malament amb roba vella i esparracada, ja que havien de donar tot el salari a casa, i a més estaven més prims perquè ja no feien ni un àpat consistent i a la feina els explotaven de males maneres, la Galiana va pensar en vendre alguns dels seus quadres en el mercat de davant la Catedral. Posant una petita paradeta amb l’ajuda d’en Fritz, ensenyava amb molta energia els seus quadres que impressionaven a la gent pel seu realisme, però que ningú estava interessat en comprar, ja que una majoria no podia destinar uns quants Reichsmarks per comprar-los i menys pensaven comprar un quadre pintat per una nena. Era una mala inversió, pensaven. Quan es reunien amb en Georg i en Lou després de que pleguessin al vespre de treballar anaven veient el canvi radical que anaven fent els seus amics; estaven més cansats, anaven bruts de la feina, les ungles les tenien negres de la grassa que remenaven, la roba no els cobria del fred i ells varen canviar els habituals passejos pel Tiergarten i la Potsdamer Platz per tancar-se en el bar Victorius per assaborir una bona cervesa mentre contemplaven descaradament les corbes de la Diane. En Lou es va tornar més atrevit amb les noies i a totes les que trobava boniques els hi proposava anar a donar una volta per l’Unter den Linden, però totes el rebutjaven perquè anava molt mal arreglat i molt despentinat. A més, l’olor a taller i suat no era precisament encantadora per aquelles noies.
El dimecres 1 d’abril, al vespre, varen anar tots junts en un bar on freqüentaven sovint els dos nois. Era el bar de l’Hotel Esplanade, situat a la Potsdamer Platz. Caminant tranquil•lament per la Leipzigerstrasse es varen topar just a l’entrada de la Potsdamer Platz, a tocar de la floristeria de la Carlene, uns quants homes de les SA cridant consignes i repartint uns fulletons. En Fritz i la Galiana es miraven aquells paramilitars amb temor i odi, mentre en Georg i en Lou no en feien massa cas dels seus crits. En ser més a prop d’ells varen poder escoltar com aquells homes armats i vestits amb el seu uniforme de color bru cridaven consignes contra en Hitler i contra el partit nazi per, segons ells, haver-los traït a ells i al socialisme nacional. Les SA eren indisciplinaries i tothom ho sabia, i pocs els varen fer cas. Passant per davant d’ells sense mirar-los, els nois no es varen aturar quan els hi varen voler donar un fulletó i varen continuar direcció a l’Hotel. De seguida que varen entrar es varen asseure a darrere dels gruixuts vidres del bar de l’Hotel, en una de les taules més apartades de la barra. La Galiana s’hi va sentir observada davant la mirada de tots els clients masculins del bar. En Georg, que era el que més freqüentava als bars després de plegar de treballar, es va aixecar per demanar quatre cerveses ben fredes a la barra. En provar-la amb curiositat, en Fritz de poc va agitar de la que va ser la seva primera cervesa, una Berliner Weisse, que li va portar el cambrer Julius, un antic combatent de la Primera Guerra Mundial que havia perdut un ull a la batalla de Tannenberg. Era un home alt, prim, amb el cabell curt i moreno i amb un petit bigoti que amagava una cicatriu al llavi de dalt. Es notava que havia patit per culpa de la guerra perquè tenia una expressió freda i autoritària. Mentre els dos nois parlaven de les seves condicions laborals; no tenien descansos ni per menjar ni un moment, cobraven la meitat que l’obrer que treballava a la fàbrica Klein, estaven maltractats pels seus capatassos, la feina era perillosa i sense control, no hi havia higiene… en Fritz i la Galiana veient de primera mà la injustícia del sistema. En Lou, que era el que més disgustat estava amb aquella situació perquè aguantava menys que en Georg el treball físic i el fet d’anar sempre brut, amb la vestimenta de l’esclau, que ell en deia, el disgustava molt i els va dir mentre es demanava una segona Berliner Weisse:
D’acord que vivim en un país amb una forta crisi econòmica, però el que cada dia veig a dins de la fàbrica crec que és una crisi social que ningú veu o vol veure. És injust el tracte que em tenen cap a mi, no és normal que em facin treballar vuit hores seguides al matí sense poder menjar ni descansar i a la tarda, després de dinar amb una hora, tingui que anar a treballar tres dures esgotadores hores més. Amb mi treballa un home gran que casi no s’aguanta i l’amo de l’empresa el fa treballar igual de dur per tal de que ell no hagi de fer res. És un autèntic mantingut! I a sobre es queixa del sistema perquè no és just amb ell.
Posant-se a plorar de ràbia en veure’s les mans brutes i plenes de talls, va continuar enrabiat:
És una vergonya el que veig, una autèntica vergonya, i ningú hi fa res. No hi ha cap control, i a sobre els empresaris es fan passar per víctimes quan ells són uns opressors i els veritables culpables de les crisis perquè són uns incompetents i uns corruptes.
En Georg anava fent que sí amb el cap i en Fritz va entendre que aquest no era el camí pel qual havia de seguir Alemanya. No simpatitzava del tot amb el comunisme com la seva amiga, però entenia que s’havia de fer una cosa i que havien de canviar. A partir de llavors va decidir acompanyar amb més freqüència a la Galiana en les seves tertúlies. Algun dissabte anava a les trobades amb altres simpatitzants comunistes a l’oficina de la 3º Internacional per l’Europa de l’Oest del búlgar Georgi Dimitrov. Però en Fritz continuava anant aquest llocs per la seva amiga. Un dia la volia portar a veure l’òpera d’en Kurt Weill, Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, però va fer tard en comprar les entrades i finalment li va comprar un llibre que tant desitjava, el Die Göttinnen, una novel•la d’en Heinrich Mann, que tan fascinava i impressionava als joves per la seva rebel•lió contra el món burgès. Aquest canvi d’en Fritz no li va passar desapercebut a la Galiana que, veient com ja s’havia fet tot un home, pensava que potser era el moment d’explicar-li que tenia pensat anar a Viena, tot i que cada cop la capital austríaca la veia més lluny del seu pensament.
Mentre la Galiana pensava cada cop més amb en Fritz, la crisi avançava per Alemanya d’una manera brutal; en els carrers de Berlín augmentaven les tensions que també es vivien en el Reichstag, on els nazis feien tots els possibles per desestabilitzar el govern d’en Brüning, i les SA es manifestaven violentament pels carrers en busca de comunistes. Aquelles accions tenien molt preocupats tant a en Barnard com a en Heinrich, que tenien por de que els seus fills es veiessin involucrats en una disputa d’aquelles. En Heinrich li va demanar a en Fritz que sobretot vigilessin quan anessin a concentracions o en reunions polítiques en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse o en el grup de resistència Neu Beginnen, i li exigia que acompanyés sempre a la seva filla perquè sabia que ella s’implicava molt en aquells temes i intentava sempre està al peu del canó. No li agradava, però no li podia dir que no a la seva filla. En Fritz li va collir les paraules i li va assegurar que no els hi passaria res, que eren prudents, li va assegurar, i que mai es ficaven en problemes, li repetia. En veure’l preocupat per aquell ambient, li va explicar amb sinceritat que quan veien que hi podia haver perill marxaven corrents a casa. De fet, la Galiana odiava les armes i no li agradava que alguns dels seus companys, sobretot els membres de la Lliga Roja de Combatents, pensessin en provocar una revolució violenta i armada. Entenia que els enfrontaments amb els nazis no tenien sentit perquè aquelles picabaralles les aprofitaven precisament els nazis per la seva propaganda. Creia que els havien de desestabilitzar en el Parlament i criticava la política del líder comunista, l’Ernst Thälmann, d’atacar als socialdemòcrates enlloc dels nazis. Tampoc li agradava que molts dels seus companys definissin el partit socialdemòcrata com a feixista.
El juliol de 1931, Alemanya va estar a punt d’arribar al col•lapse econòmic, ja que les mesures del canceller Brüning de forts augments d’impostos, reducció de salaris i de més sacrificis no varen produir els fruits esperats. Totes aquelles accions, que no afectaven a la fàbrica Klein perquè continuaven treballant cada dia més per als nazis, tot i que a contracor, varen provocar múltiples manifestacions als carres de Berlín. Tant en Fritz com la Galiana es manifestaven juntament amb els seus amics reclamant millores socials, econòmiques i polítiques. Volien canviar el món i creien que ho aconseguirien. La Galiana se sentia molt a gust en aquell ambient reivindicatiu i estava convençuda de que podria arribar una revolució que canviés per sempre el país com havia passat a Rússia, tot i que ella esperava que no hi hagués després una Guerra Civil. En el barri on vivien el nivell de vida continuava baixant dràsticament i afectava cada cop més als més propers a la família Klein; la Matilda venia poc i a sobre li robaven sovint, el llibreter Martin estava tan endeutat que li era impossible poder fer dos àpats al dia, la Klara demanava caritat, tot i que treballava en una empresa tèxtil unes hores, la pastisseria només venia pa i en veure que tampoc es venia en Richard el va rebaixar de preu, l’Albert i la Helga no paraven de contreure deutes de forma perillosa, la carnissera Maria venia molt poca carn i sempre se li acabava podrint, la Carlene se li pansien les flors en no trobar compradors i tenia la mare malalta sense que pogués rebre atenció mèdica perquè no li podia pagar, el bar Victorius sempre estava buit, igual que la perruqueria de l’Otto, el músic Wilhelm cada vegada més estava fet un boixet, igual que l’endevina Anne, que fugia sempre que veia els homes de les SA amb les seves porres a la mà passejant pel barri com si ells fossin l’autoritat. Diverses famílies es varen veure abocades a abandonar el barri en busca de llars més barates en els suburbis de la ciutat, on les condicions socials, higièniques, ambientals i econòmiques eren nefastes. Tot aquest clima provocava dia a dia que les tensions entre la població augmentessin i les baralles per ser el primer en regirar les escombraries es varen fer habituals. Però el que realment va impactar en el barri va ser quan es va saber que en Johannas havia mort l’últim diumenge desnodrit en el seu pis. Els seus pocs diners que tenia els donava en els seus fills que s’havien quedat a l’atur i ell es va quedar aviat sense res i es va tancar en el seu pis de sobre la botiga de la Matilda esperant la mort per no ser una càrrega per als seus fills.
Pel que fa a la família Klein; la Luane, per por de ser atracada, no anava mai sola pel carrer i sempre vestia de forma senzilla i patia constantment pels seus fills, sobretot per la Katrina, que encara era una nena i sabia que eren l’objectiu de molts homes que es passaven les hores al bar sense saber què fer a part de beure com unes esponges. En Marwin va perdre molts amics que varen abandonar la ciutat per anar al camp, on les condicions no eren gaire millors, i la Katrina es va habituar a veure que molts dels seus amics deixaven el col•legi en no poder pagar-lo i els veia pel carrer mig desnodrits i sense material escolar. Alguna seva companya havia venut, amb el consentiment dels seus pares, el seu cos per unes quantes monedes tot i la seva curta edat. Es va fer habitual veure a davant de casa dels Klein a gent que havia perdut la casa, dormien al carrer i pidolaven demanant diners o menjar. En aquell mes, a prop del barri, s’hi varen construir menjadors populars, on de seguida es varen omplir de gent molt necessitada i afamada. Alguns d’ells abans havien treballat de banquers, joiers, comercials, cambrers, fusters, paletes…. però ara no trobaven feina per enlloc tot i està disposats a treballar a qualsevol feina. A mesura que passaven els dies la gent es tornava més violenta en busca d’alguna cosa per menjar. Sovint molts d’aquestes persones, com en Wilhelm o l’Anne, trucaven desesperats a la porta dels Klein, on la Luane i l’Elise els donaven un tros de pa a canvi de que no els molestessin.
Al cap d’uns dies, en Conrad, la Felda i la Greta, que aquesta continuava sense voler treballar perquè no es volia separar dels seus pares, varen tenir que tornar-se a instal•lar a casa dels Klein perquè tenien por de que els passés alguna cosa davant de tanta inestabilitat. Els carrers de Dresden no varen ser exempts de la violència política. De seguida en Marwin va veure que no hi havia suficient espai a casa. La Greta es passava el dia al lavabo i no tenia intimitat a casa, ja que l’Elisabeth a vegades es quedava a dormir i ja no es podien allotjar al tercer pis, que ara ocupaven els seus avis i la Greta. Tampoc li agradava que la seva àvia Felda, que era una fervent catòlica i tradicionalista, el critiqués per dormir amb l’Elisabeth sense estar casats. Una vella bruixa, la definia en Marwin. De fet, el criticava perquè no volia que el seu nét sortís amb una estrangera. Ella volia que sortís amb una alemanya del nord, una dona com cal, li deia que necessitava. Per aquest fet, el noi va decidir anar-se’n a viure a casa de l’Elisabeth situada a Mitte. La Luane òbviament no volia que el seu fill, que en prou feines tenia 18 anys, marxés de casa, però entenia la seva decisió i la va respectar. Ja era gran per marxar de casa. En Barnard en una altra època s’hi hagués posat fort perquè es quedés a casa, però estava tan capficat pel que pensaven els seus veïns per estar treballant pels nazis que no estava per la família. A la fàbrica, a més, cada dia tenia que rebutjar aturats que li pregaven que els contractes. Estaven disposats a cobrar una quarta part del què cobraven els altres treballadors, però era impossible contractar-los perquè tot i que havien augmentat la productivitat, sabia que els teixits que feien pels nazis es podien acabar algun dia i ja havia augmentat la plantilla de 15 a 25 treballadors i no en podia i no volia pagar a cap més. A part de que quanta més gent sabés que treballava per als nazis més rumors hi haurien de que era un nazi, pensava.
Durant aquell any a Berlín i a les principals ciutats alemanyes els nazis i les SA varen provocar greus episodis antisemites aprofitant que la gent estava per la crisi. El dilluns 14 de setembre de 1931, en Fritz i la Galiana després de sortir de l’institut es varen trobar a la Potsdamer Platz i varen anar com feien sovint a la botiga de la Matilda per comprar alguna pasta per berenar. La Matilda sempre els reservava les millors pastes i les galetes més bones per ells i xerraven una estona tots tres sobre política, sobre el barri, sobre els veïns o la història de la ciutat. La Matilda els explicava amb tot detall les botigues que hi havia en el barri abans de la guerra i els parlava de que quan era jove anava amb un noi alt i fort en el Cafè Bauer. Gràcies a aquella respectada botiguera en Fritz s’anava interessant més en aquell barri que tan apreciava. Però, aquell dilluns, quan varen entrar a la botiga varen trobar-se a una Matilda molt diferent. En Fritz es va adonar de seguida que no somreia com feia sempre i que es movia més a poc a poc i mig encorbada. La seva cara era diferent a l’habitual. La Galiana va veure després que tenia un blau a l’ull dret. Preguntant-li què li havia passat, la Matilda se’ls va mirar sense dir-los res i segons més tard es va posar a plorar mentre intentava agafar una ampolla de llet d’un prestatge de darrere del taulell. Impactats pensant que un vagabund l’hauria atracat, els dos nois es varen mirar desconcertats entre ells sense saber com tenien que reaccionar i es varen quedar palplantats davant del taulell. Esperant que la Matilda s’eixugués les llàgrimes, la botiguera es va posar de cop seriosa i amb els ulls vermells de tan plorar els hi va dir posant-se la mà a la cara per tapar-se l’ull blau:
Fa dos dies vaig anar amb el meu germà a celebrar el fi d’any jueu en una sinagoga del Kurfürstendamm. Tot va anar bé, va ser una celebració com sempre, però quan vàrem sortir de la sinagoga allí ens esperaven les SA amb les seves porres i els seus fuets i ens varen atacar sense contemplacions. A mi i en el meu germà ens varen clavar més de 10 cops de porra, en els meus companys jueus tant del mateix, i quan venia algú a ajudar-nos també rebia cops de porra. Va ser terrible! Si haguessin pogut aquells animals ens haguessin matat a cops.
Cridant de ràbia en recordar aquells fets, va continuar: Imagineu-vos que els nazis arribin al poder, aquest serà el nostre destí. El nostre poble té la soga al coll.
Amb la cara seriosa davant d’aquella declaració, la Galiana li va dir que ho tenia que denunciar immediatament i fer-ho públic perquè el poble tenia que conèixer la veritable cara del nazisme. Pensant-s’ho una estona amb els braços repenjats al taulell i mirant pel finestral de la botiga com els veïns del barri com el perruquer Otto no s’havien interessat pel seu estat en veure-la amb el blau a la cara, li va dir que no ho podia fer ja que no volia tenir problemes. Qui s’interessaria ara per una pobra jueva, anava dient. Entenent-la, però sabent que no es podien quedar amb els braços creuats, la Galiana li va insistir en anar a la policia per denunciar aquells fets i li va assegurar que tenia que estar tranquil•la perquè l’alcalde de la ciutat era en Fritz Elsas del Partit Democràtic Alemany i que no permetria aquells fets. Veient el valor i la insistència d’aquella noia, que estava convençuda de les seves paraules amb els seus ulls verds que transmetien tota l’energia que necessitava, la Matilda va fer el cor fort i va acceptar per ella anar a la comissaria. En Fritz i la Galiana la varen acompanyar. La Matilda va denunciar al membre de les SA Wolf Heinrich Graf Helldorf, que per aquella denuncia i d’altres es va tenir que amagar de la policia fins que va ser detingut el novembre de 1931, però va ser alliberat al cap de tres mesos i va acabar sent el cap de la Policia de Potsdam.
A l’octubre de 1931, en Hitler, que acabava de perdre la seva neboda després de que aquesta se suïcidés el dijous 17 de setembre per una forta depressió que li va causar el seu tiet; es deia que l’obligava a mantenir una relació amorosa i la controlava com un marit gelós, es va reunir amb el president Paul von Hindenburg per trobar una solució al problema parlamentari que viva Alemanya amb un canceller que no tenia la majoria en el Reichstag. Aquella trobada va ser vista amb molt de temor per la família Klein, que pensaven que el vell mariscal de camp voldria posar a aquell caporal austríac com a canceller. Que està boig el President?, anava renegant en Heinrich per la fàbrica. La Galiana volia convèncer en els seus companys de militància per manifestar-se si en Hitler era designat canceller i en Fritz li demanava en el seu pare que si es produïa aquest fet deixés de treballar per als nazis. Però en Barnard creia fermament que en Von Hindenburg no col•locaria mai a en Hitler com a canceller perquè uns amics seus que eren propers al President li havien explicat que odiava a en Hitler i que per mofar-se’n d’ell l’anomenava caporal, el rang més elevat que en Hitler va assolir a la Primera Guerra Mundial. Després de que se sabés que la trobada havia anat fatal; en Hitler encara estava deprimit per la mort de la seva neboda i estava com absent durant la trobada amb el President, la família Klein i la família Metzler varen anar a dinar el diumenge en el bar Victorius per celebrar-ho i de pas per fer petar la xerrada. Tots ja parlaven obertament de les seves posicions polítiques i ningú amagava el seu temor a una possible revolució de conseqüències nefastes per al poble alemany. Però, enmig d’una de les converses polítiques que hi havia damunt la llarga taula de fusta, per sorpresa de tots la Felda va manifestar convençuda que la solució havia de passar per un govern fort i unit dirigit per en Hitler. Sentint el nom d’en Hitler, tots es varen quedar en silenci. La Luane no sabia ni on amagar-se davant les paraules de la seva mare, i en Fritz li va preguntar sense embuts, agafant el got d’Afri Cola amb força i mig enrabiat:
Tu saps què és el nacionalsocialisme i què vol?
Quedant-se en silenci veient que la seva revelació no havia agradat a taula, ni tant sols a en Conrad, el seu marit, que no deixava de mirar el plat de xai amb patates xafades per no mirar les cares de la seva família, va respondre segura, mirant-los a cadascú als ulls:
Jo no sé ni què és ni què vol el nacionalsocialisme, ni sabia que en Hitler era el nacionalsocialisme.
Continuant mirant a banda i banda de la taula, orgullosa va exclamar:
A mi no m’agrada la política, tant me fa. Jo creia amb el kàiser, en Guillem II, i amb la monarquia Hohenzollern, però en Hitler diu coses que tenen sentit quan el sents i és l’únic que es capaç de treure’ns d’aquesta situació per moure a la gent per encaminar-les en un únic objectiu, sortir de la ruïna per tornar a ser una Alemanya forta i unida com l’havia volgut l’Otto von Bismarck, el nostre canceller. O és que vosaltres us agrada la barbàrie bolxevic? Que no veieu el què passa a la Unió Soviètica? Tots es moren de fam i el qui aixeca el dit es afusellat! O a Espanya? Allò és un caos i es nota que és la porta de l’Àfrica. O a Estats Units? Allà ningú treballa ja i tots estan vivint en els menjadors socials amb els negres! O us agradà aquests del Poble Sant que tenen una llengua de serp. Són pitjors que les rates.
Fent que no amb el cap i molt indignat davant les paraules de la seva àvia, en Fritz li va intentar respondre que anava molt errada, però la Galiana el va agafar pel braç dret i a cau d’orella li va dir que ho deixés, que no tenia sentit encetar una conversa que no portaria enlloc. Després d’un silenci i d’unes quantes mirades que deien molt, varen començar a parlar d’altres temes que no fossin polítics com l’últim combat de boxa d’en Max Schmelig, que tan li agradava a en Marwin. Parlant de boxa en Conrad es va animar i per intentar aigualir les paraules de la seva esposa va donar sempre la raó a en Barnard i els va convidar a tots a fer un xarrup de conyac. Després del dinar, en Fritz i la Galiana varen anar a veure la pel•lícula Berlín Alexanderplatz de l’actor berlinès Heinrich Georg, vinculat fins llavors amb l’esquerra, però que més endavant prestaria prestigi als nacionalsocialistes.
Amb els primers freds del novembre de 1931, els vagabunds que en prou feines tenien roba que els cobrís el cos intentaven refugiar-se a on podien i uns quants varen forçar la porta de la llibreria d’en Martin per cremar els llibres per escalfar-se. Marx, Nietsche, Kant, Hegel, Mann, Engels, Bauer, Von Zimmermann varen servir per escalfar a quatre vagabunds que havien perdut la raó per les condicions en què es trobaven. L’endemà, quan va anar a obrir a les set del matí la llibreria i va veure tots els seus llibres reduïts a cendres a en Martin li va agafar un atac de ràbia tan gran que a partir de llavors va decidir aniria sempre armat amb dues pistoles Luger Parabellum de 9mm. Irritat i no fent cas a les súpliques de la Sophie perquè es calmés, va penjar una esvàstica a darrere del taulell i no va tenir mai més a la venda llibres d’en Marx, Hegel o d’en Kant entre altres. Aquests homes havien portat la follia dels homes, deia convençut. Cansada dels seus canvis d’humor i, sobretot, de que no guanyés suficients diners, la Sophie el va abandonar el següent dia per anar-se’n amb un altre home més ric del nord de la ciutat. Amb la pèrdua de la Sophie, en Martin va caure en una depressió i encara es va radicalitzar més amb les idees i va abraçar amb força l’àguila nacionalsocialista. Barrejant ja tots els conceptes, culpava a la República de que la seva dona l’hagués deixat perquè estava convençut de que els hi havien donat masses llibertats, tot i que abans havia defensat que les dones poguessin votar, tal i com es va permetre en la República. En veure’l fotut per la pèrdua de la Sophie, en Barnard l’anava a veure després de treballar i li aconsellava que no portés armes al damunt i de forma tan visible per sobre el pantaló. Li explicava que les armes només portaven a més morts, però en Martin li va exclamar que tant li feia, que s’hi s’havia de lluitar es lluitava, i que si tenia que canviar la seva manera de pensar la canviaria com la Sophie havia canviat d’home. Abans en Martin sempre havia votat al Zentrum i ara tenia clar a qui votaria. No ho dissimulava gens ni mica i intentava sempre que podia convèncer als seus clients perquè votessin el mateix que ell. Els nazis eren el progrés, deia convençut. Els comunistes i els capitalistes ens han arruïnat, assegurava. Els jueus són escòria, afirmava.
A finals d’any, quan la situació econòmica a Alemanya estava més complicada, sobretot després de que tanquessin el juliol d’aquell any els dos principals bancs alemanys, el Darmstädter i el Dresdner, la Galiana va aprofitar un dels moments que estava sola amb en Fritz per explicar-li que volia anar a Viena a estudiar. Portava tot el dia pensant com dir-li, però cada cop que i pensava tenia menys clar com ho tenia que fet. Mentre estaven prenent un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade i observaven com nevava a fora deixant enfarinada la Potsdamer Platz i els tramvies s’anaven aturant a la plaça per deixar baixar els passatgers, la Galiana li va demanar anar a caminar pels voltants de la Porta de Brandenburg per veure com la neu cobria els edificis emblemàtics de la Pariser Platz. Mentre caminava per damunt de la neu, la noia anava pensant que podria pintar la Unter den Linden nevada amb les carrosses vermelles tirades pels cavalls que aguantaven estoicament el fred. Quan varen entrar a la Pariser Platz, la Galiana li va preguntar, mentre s’escalfava les mans per l’intens fred:
Què penses fer després d’acabar els estudis? Penses estudiar Medicina a la Universitat Humboldt? Les teves notes han millorat molt i podràs estudiar a on vulguis si no et desviés del camí.
Veient que alguna cosa li estava passant per al cap a la seva amiga, que estava més callada del normal, li va contestar mirant-li els seus ulls verds:
Et conec com una germana i per sort no ho ets. Va, diguem què et passa? Tot el dia que estàs ruminat alguna cosa i estàs com absent. Tu he notat des del primer moment.
Pensant durant uns segons com seria la millor manera de dir-li, de cop les paraules li varen sortir sense pensar-les i li va exclamar amb els ulls a punt de plorar i portant-lo cap a un dels bancs de la plaça per seure:
Estic pensant en anar a Viena a estudiar a l’Escola de Belles Arts per ser una pintora…… els meus pares em pagarien el viatge i jo allí trobaré alguna feina per mantenir-me mentre estudio. Només serien uns quants anys i després tornaré, tu prometo. Què en penses?….. M’agradaria saber la teva opinió!
Calla’t, immòbil, sense saber què dir, aquesta no se l’esperava, es va quedar uns segons sense llengua i es va asseure en el banc mentre la nevada s’intensificava i els clients de l’Hotel Adlon entraven dins de l’Hotel per refugiar-se del fred. Perdria el seu amor, es repetia mentre mirava al terra nevat. La Galiana, que volia que li digués que es quedés a Berlín, l’esperava ansiosa, sabia des de feia dies que en Fritz ja no era un amic qualsevol, que era una cosa més, però ho volia esbrinar i esperava un gest per part seva. Després de sentir com un Rumpler Tropfenwagen de color blau fort patinés per culpa de la neu quan girava cap a la Charlottenburger Chaussee per dirigir-se a la Columna de la Victòria, en Fritz li va contestar mig tartamudejant mentre li mirava la gèlida cara:
És el teu somni…. sempre has somiat en ser pintora, tens molt de talent…. tu estàs destinada a omplir el Louvre i a deixar en ridícul el Rai de la Medusa.
Rient tímidament per dissimular que estava a punt de plorar, li va dir amb ràbia i amb la veu baixa mentre treia fum de la boca pel fred que feia:
Ves a Viena i gaudeix d’aquesta experiència única… només es viu una vegada…. aprofita-ho. Tu tens talent per això i molt més. Seria una pena que el món et perdés.
Després d’uns tímids somriures més que amagaven tristor, els dos nois es varen abraçar per contenir-se les llàgrimes i per no veure’s les mirades. Emocionada per les paraules del seu amic, la Galiana li volia fer un petó a la boca d’en Fritz i quan apropava als seus llavis als del noi, que es va quedar quiet, amb els ulls tancats, esperant els llavis del seu amor, uns quants cotxes negres varen entrar a la Pariser Platz a tota velocitat i es varen aturar a prop d’on eren ells aparcant en bateria. Separant-se les cares uns centímetres, en Fritz va dirigir la mirada cap als cotxes. Eren negres i eren de la marca Mercedes. D’ells en va sortir ràpidament un grup d’homes de les SS amb els seus uniformes negres Hugo Boss i amb les seves gorres negres. Aquells homes, armats i amb cara de pocs amics, varen envoltar a un dels Mercedes negres fent la salutació romana mentre cridaven amb força Heil Hitler!. La Galiana, atemorida veient a tots aquells homes, va abraçar al seu amic i l’agafava amb tanta força que li va fer una esgarrapada en el pobre noi, que no es va queixar perquè ja no sentia dolor. Del Mercedes negre conduït pel xofer Julius Schreck en va baixar l’Adolf Hitler. Era el primer cop que el veien a aquell home que tan odiaven. Després de posar-se bé el seu cabell negre i el seu barret, el líder nazi va fer una senyal amb el dit. En seguit, tots aquells homes es varen dirigir cap a l’Hotel Adlon. Curiós per saber què passava, en Fritz es va aixecar agafant de la mà a la seva amiga i si va acostar uns metres. Però llavors va sentir una veu coneguda que el cridava pel darrere. Era la veu d’en Joseph Goebbels, que amb un gruixut abric marró fosc i amb un barret que l’hi anava gran li va dir:
Noi! si que t’has fet gran! Em recordes? Sóc l’amic del teu pare! Com està ell? Deu està content de treballar tant?
Atordit i sense deixar de mirar com en Hitler entrava a la recepció de l’Hotel, en Fritz es va quedar bloquejat i no li sortien les respostes. En Goebbels, que havia de marxar per acompanyar a en Hitler en una trobada amb uns quants industrials alemanys, va exclamar mentre avançava cap a ells:
És normal que t’emocioni, ell,( referint-se a en Hitler) és l’home més important que ha donat Alemanya des d’en Frederic el Gran i ell portarà Alemanya a un nou camí ple d’alegries. Podeu està tranquils amb nosaltres. Aviat Alemanya serà com vol el teu pare.
Agafant-li la mà per acomiadar-se’n, en Goebbels no va deixar parlar en el noi, que li volia dir que el seu pare no era un nazi, i després de donar-li un copet a l’espatlla va córrer tan com la seva cama dolenta li deixava, la dreta era més curta per una osteomielitis, cap a l’Hotel. En Fritz i la Galiana es varen quedar uns segons més a la plaça, en silenci, observant com uns quants homes de les SS vigilaven els Mercedes que de seguida es varen empolsinar de neu. Aprofitant que aquells homes es distreien encenent-se una cigarreta, la Galiana li va dir en veu baixa, pensant que no la poguessin sentir, que li feia fàstic aquell home, que era un ressentit per haver perdut la Gran Guerra i que se l’havia de combatre amb tots els mitjans, li va assegurar. En Fritz li va contestar que estigués tranquil•la perquè ells mai guanyarien, però pensava que si la crisi continuava evolucionant s’hauria d’empassar aquelles paraules. Abans de marxar de la plaça, la Galiana li va comentar:
Saps com li diuen a en Goebbels els seus enemics polítics? El ungebleichter Shrumpfgermane, la criatureta blanca sense blanquejar.
Somrient tímidament mentre mirava les armes d’aquells homes, que pensava que podien ser perfectament molts dels seus companys de classe perquè eren molt joves, en Fritz li va dir trist i enfonsat de que havien de tornar a casa. Mentre baixaven per la Wilhelmstrasse, la Galiana es va posar també trista i mirava els edificis d’aquell carrer governamental per no mirar els ulls del seu amic. Estava a punt de plorar i no volia demostrar que estava una mica dolguda. Veia com el seu amic no lluitava perquè ella es quedés a Berlin, tal i com volia. En Fritz, sense entendre els sentiments d’ella, estava fent el cor fort per no plorar de ràbia, i li explicava repetidament quan passaven davant de la Cancelleria que havia d’aprofitar el seu talent a Viena i que allà podria pintar el palau de Belverde o el de Hofburg, o la Staatsoper, o la Stephansdom…. Impressionada per tot el què sabia de Viena, la Galiana li va preguntar intrigada com és que sabia tan d’aquella ciutat. Mirant-se-la ja amb els ulls vermells i a punt de plorar, en Fritz li va dir mig tartamudejant que el seu pare li havia deixat un llibre sobre aquella ciutat. La realitat era que tenia pensat regalar-li pel seu aniversari, el 25 d’abril, un viatge a Viena per declarar-li allà, a la ciutat barroca de Mozart, el seu amor. En arribar davant de la porta del pis de la noia, els dos nois es varen mirar. Era un acomiadament tan fred com el temps que feia en aquells moments. Després de donar-li la mà sense mirar-li els ulls, el noi va marxar ràpidament cap a casa seu. En travessar la carretera ja no es va poder contenir les llàgrimes i es va posar a plorar com un nen. Ja era fosc, el barri estava buit i només era il•luminat per la llum de les faroles. Pensant que podia tornar d’aquella manera a casa, es va aturar un moment en un banc per eixugar-se les llàgrimes. De cop, mentre s’intentava contenir més llàgrimes, va sentir una mà a l’esquena. Espantat pensant que era un vagabund que li reclamaria el banc, en girar-se bruscament va veure que era la botiguera, la Matilda, que li va donar un mocador de color blau cel perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir amb un somriure a la boca:
Fritz! Aquesta noia és molt maca, no la deixis perdre mai. Escolta-la sempre bé perquè és una noia molt intel•ligent i et portarà cap a la felicitat que et mereixes.
Enfonsat, davant d’aquelles paraules ja no es va poder contenir més i va començar a plorar desconsoladament davant de la botiguera, que no entenia per què el noi plorava. Posant-se dret, li va donar les gràcies, es va eixugar les llàgrimes amb el mocador i va córrer cap a casa, on es va tancar a la seva habitació sense dir res. En Barnard, que ja es pensava el què havia passat, va entrar al cap d’uns minuts a l’habitació del seu fill. En trobar-lo estirat al llit de cara al coixí, es va asseure a la cadira d’estudi i li va dir:
Fill, no estiguis trist, no ploris, el temps passa ràpid i en quatre dies ja tornarà a ser aquí. A més, encara falta un any perquè marxi.
Veient que el seu fill no parava de plorar com un nen mentre abraçava al coixí i que no li feia cas, va continuar dient-li:
Mira’m a mi, em vaig passar tres anys fora de casa i bé vaig tornar….
Reflexionant uns segons, va afegir posant mala cara:
I jo vaig perdre’m aquests tres anys per res, per tornar amb una ferida que em perseguirà tota la meva vida, per tant anima’t, coi, que tornarà sense cap ferida ella.
Entre plors i no deixant d’abraçar al coixí, en Fritz li va contestar que el deixés sol i que ja li passaria. Després d’aixecar-se de la cadira i de donar-li quatre copets a l’espatlla del seu fill, en Barnard va baixar a baix al menjador per sopar amb tota la família. Abans va encendre la llar de foc perquè la seva mare pogués escalfar-s’hi com li agradava i pogués torrar el pa que sobrava. Els següents dies, en Fritz, que no volia veure a la Galiana per no fer un numeret i no podia quedar amb els seus amics perquè malgastaven el dia a la fàbrica i després a la taverna, es va passar els dies estudiant com un boig a la seva habitació perquè pensava que quan la Galiana tornés de Viena el veuria ja treballant de metge després d’haver estudiat a la Universitat Humboldt. Aquell era el seu desig pel qual lluitaria. Si ella no el volia acompanyar a la Universitat i aniria sol, pensava, i es trauria el títol i seria un metge reconegut, es deia a si mateix. Després de sortir de l’institut ja no anava a la Potsdamer Platz a buscar la seva amiga i es dirigia de dret a casa per continuar estudiant. Els estudis i els llibres li feien oblidar que la seva amiga marxaria en breu.
A mesura que l’activitat política s’extremava en els dos extrems i l’atur a Berlín ascendia a 600.000 persones, la Galiana només estava preocupada per en Fritz, que no l’anava a buscar com abans. Ella s’esperava a la Potsdamer Platz una minuts i quan veia que el seu amic no vindria tornava a casa resignada. Pensava que no havia sigut una bona idea haver-li dit que anava a Viena, però també creia que el noi, si l’estimava com pensava, lluitaria perquè es quedés a la capital. Un diumenge a la tarda que feia un Sol radiant va anar a casa dels Klein. Quan la Luane li va dir que hi havia la seva amiga, en Fritz, content pel gest, però a la vegada trist, no volia dissimular la seva tristor, i li va dir a la seva mare des de l’habitació que no es trobava bé, que tenia mal de panxa, i que no podia sortir. Sabent el què li passava en el seu fill, n’havien parlat amb el seu marit un dia després de veure que no menjava com abans, fins i tot no tastava les currywurst que li feia l’Elise amb cansalada, i, a part, com a mare no li passava res per alt dels seus fills, li va dir a la Galiana que passés, que el trobaria a l’habitació fent els deures. Després de saludar a en Barnard, que estava a la butaca escoltant una òpera per la ràdio del director d’orquestra Otto Klemperer, i a l’Elise, que va sortir un moment de la cuina per saludar-la, va pujar a l’habitació d’en Fritz. En veure’l assentat a una cadira pensatiu, la Galiana va acabar d’entrar a l’habitació a poc a poc. En veure-la palplantada, amb el vestit blanc que li havia regalat feia mesos, en Fritz va fer un salt de sorpresa que de poc el va fer caure de la cadira. Sense vitalitat, se la va quedar mirant amb la cara blanca. No anava afaitat, pensava. Enfadada perquè no l’hi havia dit res, la Galiana, sense dir-li el Moin d’Hamburg del seu pare, li va exigir explicacions. En Fritz, tímid com era habitual en aquells moments, es va excusar dient-li, mentre li desviava la mirada, que havia tingut molta feina a l’institut i que s’havia tancat a estudiar perquè ell volia anar a estudiar a la Universitat Humboldt, tal i com havien parlat sempre. Pensant que era millor no parlar dels estudis i dels projectes del futur, li va demanar si la podia acompanyar a un míting del diputat del partit comunista, l’Ernst Thälmann, que es presentava a les eleccions presidencials de 1932. Amb desaires i tocant-se la barba de feia quatre dies, en Fritz li va dir que sí després de pensar-s’ho uns segons. Mentre es canviava i la Galiana s’esperava al passadís, el noi li deia que aquelles eleccions no tenien sentit perquè les guanyaria en Paul von Hindenburg. Sospirant i alçant les espatlles un segon, la Galiana li va respondre que segurament tenia raó, però que ara es tractava d’eliminar el senyor del Mercedes negre. Aquella referència li va fer gràcia a en Fritz, que després d’afaitar-se al lavabo del segon pis amb la navalla del seu pare i de posar-se la jaqueta negra que s’acabava de comprar, la va acompanyar amb orgull al míting d’en Thälmann. En seguit que varen arribar a un descampat de la ciutat varen veure que en Thälmann havia aplegat a molta gent ansiosa d’escoltar-lo amb les banderes vermelles comunistes. La majoria eren treballadors i alguns portaven la vestimenta del seu ofici. Alguns estaven encesos per la situació econòmica que vivia el país i uns altres portaven armes esperant brega amb els nazis. Després d’esperar uns segons a que arribés més gent, el dirigent comunista va sortir a dalt la tribuna improvisada de fusta amb la seva gorra negra d’obrer. Desafiant el fred de l’hivern que penetrava els ossos, va criticar amb duresa la política socialista, però, en canvi, no va fer cap referència al nazisme i als seus actes salvatges. Aquells atacs al socialisme varen tornar a disgustar a la Galiana perquè estava convençuda de que havien d’unir esforços per treure el nazisme del Reichstag. Els socialdemòcrates vindrien després, pensava. Estava disposada a unir-se amb la burgesia a canvi d’eliminar al nacionalsocialisme. Criticant cada frase d’en Thälmann, la Galiana, cansada d’anar sentint un discurs que no era el seu, li va exigir a en Fritz que marxessin d’allí i els dos nois varen sortir del míting després de molestar a molta gent per passar.
Enfadada i rondinat pels carrers de la ciutat, la noia anava disparant renecs contra el líder comunista. L’acusava de no veure els perills del nazisme i de permetre els enfrontaments entre els dos partits. Tot un error, anava repetint-li en el seu amic. Per tranquil•litzar-la, en Fritz la va portar al bar Victorius, on els esperaven en Georg i en Lou a la barra amb unes quantes cerveses. En Lou només es bevia la cervesa que li recomanava la Diane, que era la més cara, mentre ell no la deixava de resseguir amb la mirada. Parlant amb en Georg després d’asseure’s tots quatre en la taula de més al fons, el noi els va dir que les eleccions les guanyaria clarament en Von Hindenburg perquè en Max Habermann, el líder del sindicat més gran d’Alemanya, havia demanat votar per al vell mariscal de camp. Indignada mentre aguantava el got amb suc de taronja a la mà, la Galiana li va afirmar que estava clar que guanyaria en Von Hindenburg perquè en Thälmann estava fent una campanya desastrosa i va tornar a criticar durament al líder comunista. En Fritz només es limitava a donar-li la raó perquè bàsicament pensava que com ella. En Thälmann badava, deia només el noi, mentre en Georg i en Lou només s’atrevien a dir que era impossible que en Von Hindenburg perdés, ja que tenia masses suports. La majoria de la gent del bar pensava votar a en Von Hindenburg, només la Diane pensava votar a en Hitler. La Bernardina, que aquell dia era el bar amb el seu marit Hermann i el seu fill Dannel, era de les poques que continuava pensant que els socialdemòcrates eren el futur, i no amagava les seves simpaties i va dir ben alt i ben fort, perquè tothom la sentís, que en Hitler rondava els pensaments dels fidels per enganyar les seves ànimes i que era el símbol del diable. Ningú la va contestar, alguns opinaven igual i d’altres en contra, com el seu fill, que no ho tenia clar. Entre cervesa i cervesa, la gent del bar va coincidir en una cosa, que es vivia millor en l’època dels imperis dels guillems, l’època en el qual es varen erigir els grans monuments nacionals, i tothom volia tornar al passat.
El diumenge 13 de març de 1932 es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials. Després de les votacions varen accedir a la segona ronda en Thälmann, en Hitler i en Von Hindenburg, tal i com estava previst. Els nazis varen obtenir un augment significatiu de vots, però varen ser derrotats per en Von Hindenburg. Després de la primera volta la família Klein estava dividia. En Barnard creia que s’havia de votar a en Von Hindenburg perquè era una garantia d’estabilitat i un fre al nazisme, però en Fritz i en Marwin, que no podien votar encara per edat, no tenien 20 anys, eren partidaris de votar a en Thälmann. Von Hindenburg significava el passat per ells, no era un esperit renovador. Durant aquells dies, la Galiana anava a tots els mítings que podia del partit comunista, el KPD, per intentar fer canviar d’opinió als seus companys. Un dimecres al vespre, en un d’aquest mítings, va conèixer el conegut diputat comunista del Reichstag, en Willi Munzenberg, a qui considerava un excel•lent propagandista. Després de sortir de classe, la noia es passava les tardes tancada en algun cafè amb en Fritz parlant de política i del futur d’Alemanya. En aquelles trobades la Galiana alliçonava a en Fritz, que en algun tema encara estava una mica verd, però mica en mica, i cafè rere cafè, la seva ment anava agafant cos i sorprenia cada cop més a la Galiana fins al punt que de vegades era ell qui li feia una pregunta de l’estil d’en Sòcrates que la posava en algun compromís. Mentre es bevien el cafè, en Fritz quedava admirat per la intel•ligència de la Galiana, no era comparable a la de les amigues de classe. Parlava del comunisme i de la socialdemocràcia com si portés anys estudiant aquests moviments, era una devoradora de la política i dels llibres polítics, s’havia llegit tots els discursos d’en Lenin, i li agradava en especial el seu article sobre l’Impost en espècies, tot i que criticava la falta de llibertat que hi havia a la Unió Soviètica d’en Lenin i la de Stalin. Criticava a Stalin definint-lo com el tsar populista, però també deia que abans Rússia era un país endarrerit i que ara ja no ho era. Obviava moltes coses de Rússia expressament perquè no volia criticar el primer país comunista del món. Els gulags, els assassinats, les nacionalitzacions forçoses, la fam, les persecucions, la falta de llibertat…. d’aquests temes no en volia parlar quan en Fritz li retreia. La noia també s’havia llegit alguna cosa de la Rosa de Luxemburg i tenia pendent llegir-se El capital d’en Marx, tot i que pensava que encara no estava preparada per llegir-lo pel seu complex llenguatge. A part d’Alemanya, coneixia la realitat política dels altres països i estava il•lusionada amb la República espanyola pel seu caràcter social i revolucionari, i odiava, com tots els nord-americans, la política del president republicà Herbert Hoover. Per ella, els Estats Units i la Gran Bretanya eren els pitjors països del món perquè eren els més capitalistes de tots i deia convençuda de que mentien a la gent parlant d’una llibertat que no existia. Meravellat per cada paraula, per ell era tota una experiència i un honor poder-la escoltar. Un diumenge en un cafè, en Fritz li va preguntar per què no estudiava periodisme, ja que hi entenia tant i s’explicava tant bé, però ella li va respondre tota seriosa:
Jo no vull interpretar la realitat, la vull transformar. A mi m’agrada actuar.
En silenci, sense saber molt bé què havia volgut dir, en Fritz li va aconsellar que anés amb més compte amb aquestes manifestacions perquè eren cada cop més violentes. Fent oïdes sordes, ella sempre li deia que no li passaria res i, dibuixant un somriure a la cara, es va treure de la jaqueta una xapa de ferro i li va explicar que aquella xapa sempre li havia portat sort. Quan el seu pare va contractar al seu portava la xapa, quan es va trobar un bitllet també la duia i sempre la portava en tots els exàmens. Tot i semblar el contrari, la Galiana era supersticiosa com la seva mare. Es llevava sempre posant primer el peu dret al terra i no suportava seure darrera la paret.
En la segona volta, celebrada el diumenge 10 d’abril de 1932, en Von Hindenburg va ser reelegit, elecció que va satisfer a en Barnard, tot i que en Hitler va obtenir 13.417.000 vots, fet que el va disgustar profundament i no li va deixar encetar una ampolla de conyac que havia reservat per l’ocasió. Els nazis eren evidentment un moviment a l’alça i pel barri es notava. Molts ja expressaven obertament les seves simpaties cap al nazis. Per frenar aquell moviment, el president Von Hindenburg va fer prohibir a les SA i a les SS, i va col•locar a la Cancelleria al vell conservador catòlic Franz von Papen en substitució d’en Heinrich Brüning, que no havia fet funcionar cap de les seves mesures econòmiques per aturar aquella cruel crisi que continuava destruint famílies senceres hi havia empobrit encara més a la pagesia prussiana, d’on provenia precisament el President. Però en Von Papen tenia el mateix problema que en Brüning, no tenia majoria en el Parlament, i per canviar-ho el juny va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions parlamentàries pel 31 de juliol de 1932. Els nazis, confiats en guanyar, tenien en aquells moments problemes econòmics per finançar les costoses campanyes electorals que portaven a en Hitler a voltar per totes les ciutats alemanyes en un temps rècord i a pagar per la nova campanya cinematogràfica i la fabricació de 50.000 discs de gramòfon amb una crida a la nació d’en Hitler. Un dels personatges que més el preocupava aquest tema era en Joseph Goebbels, que després del seu matrimoni amb la Magda s’havia convertit en la família preferida d’en Hitler i eren inseparables.
El dimecres 22 de juny, a la fàbrica Klein es treballava com un dia normal amb molta intensitat amb els telers no deixant de fer un insuportable soroll per l’oïda. Les banderes nazis es venien cada cop més i a la fàbrica es notava. En Barnard ja demanava en els seus treballadors fer més hores extres, hores que els treballadors acceptaven de bona gana perquè la majoria només tenien el seu sou per mantenir a tota la família. De sobte, a mig matí, just abans d’anar a esmorzar, va sonar el timbre de l’entrada. En Barnard, que per la seva coixesa no sortia del despatx per no haver de baixar les empinades escales de ferro, va enviar-hi com era costum el seu fill Marwin perquè obrís la porta. Quan va obrir la gruixuda porta de ferro va veure que a fora hi havia sis homes de les SS acompanyats per en Goebbels, que estava repenjat a una banda de la porta mentre es mirava en pla xulesc les ungles de la mà. Amb ell hi anava en Reinhold Muchow, el líder del NSBO, una organització nacionalsocialista sindical. Bloquejat i impactat per aquella inesperada visita, en Marwin, sense dir-los massa res, els va fer pujar de dret al despatx del seu pare, però només el jerarca nazi i en Muchow varen entrar a dins mentre els altres esperaven a fora vigilant l’entrada de la nau amb les seves porres a la mà. Quan els treballadors varen veure aquells dos homes entrar, sobretot en Goebbels, varen quedar sorpresos de tenir aquell líder nazi amb ells. Era cert que en Barnard es relacionava amb aquella gent, comentaven molts en veu baixa. És un nacionalsocialista convençut, deia un d’ells. En Gerd, en veure aquell home prim, de cara blanca i de pell estirada, va anar de dret al lavabo. Si no tingués família el mataria, es deia. En Heinrich es va limitar a baixar al cap i va continuar treballant amb el seu teler amagant la seva cara d’amargor.
En veure’ls entrar per la senzilla porta de fusta del despatx, en Barnard es volia fondre en aquells moments, no tenia gens de ganes de rebre’ls i no volia que els seus treballadors el veiessin relacionar-se amb els jerarques nazis. Després de convidar a en Goebbels i a en Muchow a seure a les cadires de davant la seva taula, es varen intercanviar quatre paraules cordials. Mirant-se’l fredament després de treure’s el barret, el líder nazi li va fer un breu repàs de la història del nacionalsocialisme, des de quan havien sigut quatre membres de la Societat Thule, li va comentar com s’havia fundat el DAP, i com havia sigut prohibit el partit després del putsch. En Barnard l’escoltava pensant només què volia. El líder nazi li volia mostrar que el NSDAP estava destinat a governar però, també, li va dir, més a poc a poc, que per aconseguir aquell objectiu es necessitaven molts diners, molts, li repetia, i molts esforços. Entenent ara què volia dir-li, en Barnard li va comentar que no tenia suficients diners, que amb prou feines podia pagar als treballadors, cosa no certa, per intentar evitar pagar. Després d’un minut de silenci, en Goebbels, canviant-li la cara i tocant-se els llavis per mostrar el seu disgust, li va dir:
Els treballadors? De qui són aquests treballadors? De vostè o del partit? Per què qui els hi compra el què estan teixint? Em sembla que em fet molts esforços per vostè i ara només li demanem un petit esforç. No pensi tan amb els diners i més amb el cor.
Enrabiat i abatut, en Barnard, que li produïa fàstic aquella conversa, sabia que estava acorralat i volia acabar-ho ràpidament. Va cridar a la seva secretària, que estava a un petit despatx del costat del d’en Barnard escrivint a màquina les últimes factures, perquè li anés a buscar el talonari mentre en Barnard obria el calaix de la seva taula per agafar la ploma del seu pare, que en veure-la la va canviar per un bolígraf. Després de que la secretària li portés el talonari d’una prestatgeria, li va firmar un xec de 1.000 Reichsmarks. En veure el xec, en Muchow li va dir amb menyspreu, clavant-li la mirada:
1.000…. només val això per vostè la nova Alemanya?
Fent una ganyota, en Barnard va agafar el xec bruscament i va afegir-hi un altre 0. En veure-ho, en Goebbels i en Muchow, contents, ara sí, varen aixecar-se de cop i varen abandonar el despatx. Quan eren a baix, amb els telers, en Goebbels es va quedar quiet uns segons pensant i, llavors, de dret es va dirigir als treballadors i els hi va dir a crits:
El vostre amo és un bon home, un heroi, que sap molt bé el què vol, una Alemanya forta i nacionalsocialista.
A continuació va ensenyar el xec a tots ells mentre s’acomiadava. Al cap d’uns minuts varen entrar a la fàbrica un parell d’homes de les SS que varen donar a tots els treballadors un dels discs de gramòfon amb la crida a la nació d’en Hitler. Els tres treballadors jueus que hi havia varen agafar el disc amb ràbia, però no varen fer cap mal gest per molt que en tinguessin ganes.
Quan en Barnard anava oblidant els següents dies aquell incident en companyia de la seva família, no es va adonar que tot el barri va anar sabent que els Klein havien pagat als nazis. A la llibreria d’en Martin, a la pastisseria d’en Richard, al bar Victorius, a la carnisseria de la Maria, a la floristeria de la Carlene no es parlava d’altra cosa. Un dijous al vespre, quan tota la família estava reunida a casa per sopar, varen sentir sorolls de l’exterior. Pensaven que hi tornava haver una baralla entre vagabunds, però en obrir la porta per veure què passava, ja que els crits anaven a més, varen veure a un grup d’homes. Alguns eren veïns com en Kurt i la Maria, la Bernardina també hi era, i en Frank i la Margarehte, una parella jove que s’havien instal•lat feia uns dies en els pisos de dalt la botiga de la Matilda, que estaven enfurismats cridant que els Klein s’havien venut als nazis. En Barnard va sortir de dret a l’entrada per rebre a aquell grup d’homes i els va cridar enfadat de que no era cert el què deien i els va advertir de que no coneixien la realitat. Bullint-li la sang per les venes després de que l’haguessin despatxat de la seva feina de paleta, un d’aquells homes se li va apropar i li va dir a 5 centímetres de la cara:
Has donat diners al nazisme perquè Hitler s’allotgi a la suite de l’Hotel Kaiserhof mentre acomiadaves en el passat als teus treballadors? Quin fàstic em fas. Sempre m’havies defensat altres coses. Ets un mentider. Ara entenc perquè et van tant bé les coses a tu. Jo et tenia per un heroi de guerra i no per un venut.
En Barnard li va dir que no era del tot cert el què deia, que només treballava per als nazis perquè li havien ofert la possibilitat de tirar endavant l’empresa i per poder pagar els jornals dels seus treballadors, i li va afegir que inclús havien ampliat la plantilla, però li va afirmar que tant ell com la seva família no simpatitzaven amb el nacionalsocialisme. Després d’un silenci, la majoria no se’l creien, alguns amics i coneguts del barri com en Richard, l’Albert i el barber Otto, que defensaven la sinceritat i la bona fe d’en Barnard, es varen apropar a la multitud i varen apartar amb una espenta a aquell home que havia increpat a en Barnard. Després de que l’home volgués increpar a en Barnard en veure que el volien defensar, l’Albert li va tirar una forta empenta, que el va fer caure de cul a terra. De cop es varen formar dos bàndols. Els de la dreta defensaven a en Barnard i a l’esquerra el volien increpar acusant-lo de venut. Mirant-se els dos bàndols amb cares desafiadores, en qüestió de segons les dues parts es varen apropar i varen començar a estomacar-se a cops de puny a mig de la calçada. En Barnard, en voler-los aturar, va rebre una forta trompada que el va fer anar de trompis. Tant en Fritz com en Marwin varen córrer des del rebedor a socórrer al seu pare i quan el varen posar dret, en Fritz va fer un crit després de pujar dos esgraons de les escales de l’entrada de casa seu i els va dir a crits:
No us fa vergonya tot això? Som veïns i amics de tota la vida! Això no és digne d’Alemanya i del poble alemany! Ja n’hi ha prou de baralles, som un poble civilitzat i no podem resoldre els nostres problemes a cops de bastons. No som indígenes, ens hem de respectar. Nosaltres no som nazis. La meva família no és nazi.
Aquelles paraules varen provocar un llarg silenci i en veure la cara trista i enrabiada del noi tots es varen aturar. Sense dir-se res varen tornar a les seves cases oblidant que s’acabaven de barallar. En Barnard es va mirar al seu fill amb més respecte a partir de llavors, com ha crescut, es deia, ara veia que ja no era aquell noi introvertit que deia les coses sense pensar i sense sentit. L’endemà, en Barnard va demanar explicacions a la fàbrica per saber quin obrer havia escampat que havia donat diners al nazisme. Tots varen negar haver dit res i alguns fins i tot no entenien per què amagava que donava diners als nazis, ja que creien que era afí al nacionalsocialisme. Enfadat, els va repetir un cop més que ell i la seva família estaven lluny del nazisme i els va dir que donaven suport al Partit Socialdemòcrata. Per mostrar les seves paraules els va donar permís per escopir les banderes que teixien després de que ell ho fes amb una bandera que acabava de teixir en Heinrich. L’esvàstica ha de ser tacada, cridava al bell mig de la nau. Mentre en Barnard s’irritava a la fàbrica, la Galiana va anar a veure a en Fritz a casa seva i li va dir orgullosa a l’habitació del noi:
Ets un noi, no, perdona, un home molt valent! Preferir abans la dialèctica que la guerra no és tant fàcil com sembla, i tu ho has entès molt bé.
La Galiana continuava esperant un pas d’en Fritz, volia que li digués que es quedés a Berlín, però ell tenia clar que tenia que esperar a que tornés de Viena per dir-li els seus sentiments, desconeixent que si li expressava ella estaria disposada a quedar-se a Berlín per amor. No sabent què havia de contestar, en Fritz la va convidar a fer un suc al bar Victorius.
Amb aquest ambient crispat i on fins tot els més petits ja no creien amb la recuperació, Alemanya va arribar a les eleccions del diumenge 31 de juliol. El partit nazi les va guanyar per primer cop amb 13.745.000 vots, però es varen quedar lluny de la majoria absoluta necessària amb el 37,3% dels vots. Com a conseqüència d’aquelles eleccions, en Hermann Göering va ser elegit a l’agost president del Reichstag i en Franz von Papen va conservar la Cancelleria, però va continuar amb el seu dèbil govern que es trobava en minoria. Els nazis varen pactar amb el Partit del Centre deixar el Parlament ingovernable reclamant noves eleccions per esperar aconseguir la tan anhelada majoria absoluta. A casa dels Klein es varen veure aquelles eleccions amb molta preocupació, tot i que ja s’esperaven un resultat com aquell, tot i que potser no pensaven que els nazis tindrien tants vots. Sabien que els nazis no s’aturarien davant de res per continuar amb el seu camí que els havia de portar a la Cancelleria, i cada vegada es trobaven a més gent del barri, coneguts o amics, que els hi deien obertament que votaven al NSDAP i felicitaven a la família Klein, pensant que simpatitzaven amb el nazisme. A més, en Barnard patia perquè els nazis no li demanessin més diners per finançar al partit, que estava en hores baixes en el tema econòmic, però, pel contrari, va rebre més comandes perquè hi havia una forta demanda de banderes amb l’esvàstica.
Aquella transformació de la mentalitat alemanya va arribar als amics d’en Fritz. Un dia que varen quedar tots quatre per anar al cinema Titania Palast, a Berliner-Steglitz, per veure El Faust de Goehte, on l’actor Gustaf Gründgens, amb el seu paper de Mefist, va aconseguir un gran èxit. Després d’entrar en el cinema d’estil modernista construït feia pocs anys, en Georg i en Lou els hi varen confessar mentre feien cua per comprar les entrades, que simpatitzaven amb el sector socialista d’en Gregor Strasser del NSDAP. Tant la Galiana com en Fritz no varen entendre aquell canvi, abans deien que no els interessava la política, però també pensaven que estaven vivint una difícil situació familiar i laboral, i no en varen fer cas. Els seus pares encara no havien trobat feina i l’avi d’en Georg havia mort feia uns dies perquè no li varen poder pagar els medicaments que necessitava per un problema renal. Amb aquell canvi de rumb dels seus amics, la Galiana i en Fritz varen enfortir encara més la seva relació i es passaven hores i hores discutint de política, inclús sobre l’economia, la cultura i sobre els seus futurs. En Fritz li continuava prometent que estudiaria Medicina per ser un bon metge i que l’esperaria quan tornés de Viena, afirmació que feia disgustar a la Galiana perquè veia com el seu amic no s’atrevia o no volia dir-li el què sentia. Entristida veient que no era valent amb alguns temes, la Galiana li va dir sense mirar-li als ulls i amb una mica de ràbia al cos:
Els metges serien els éssers més necis d’aquest món si no existís la gramàtica.
El dilluns 12 de setembre, el Partit Comunista va presentar una moció de censura contra el govern conservador d’en Franz von Papen i, sorprenentment, l’Adolf Hitler va ordenar votar a favor de la moció presentada pels comunistes. Aquella estranya aliança puntual no va agradar gens a en Fritz i a la Galiana, i en algunes trobades del KPD varen mostrar el seu disgust, demanaven que s’aturés la moció, però varen veure com molts dels seus companys s’havien radicalitzat de forma preocupant i creien que havien de destruir el govern de la República encara que s’haguessin d’aliar amb els nazis. Quina inconsciència, els deia la Galiana. A partir de llavors, la noia es mirava el futur amb més escepticisme, creient que s’estaven equivocant d’enemic, però evidentment les seves postures no eren escoltades perquè tant sols encara eren uns nois de 16 i 17 anys. Inclús alguns d’ells deien que no volien escoltar a la Galiana perquè era una dona, oblidant quin sexe tenia la Rosa de Luxemburg.
Durant l’últim trimestre de l’any l’economia alemanya va millorar sensiblement i a la Leipzigerstrasse es va notar aquella petita millora amb més activitat comercial. Cada cop hi havia menys vagabunds, tot i que en Wilhelm va continuar tocant al carrer perquè no trobava feina i l’Anne continuava tirant les cartes per quatre monedes, que només li servien per fer un senzill àpat que havia de compartir amb tota la seva família. La botiguera Matilda ja no patia tants robatoris, però era cada cop més insultada per alguns dels seus antics clients com la Carlene pel fet de ser jueva. Li deia que era un mico i una truja. En Martin venia alguns llibres més, però la majoria eren de tendència nacionalista i ell es va acabar de deixar convèncer pel nacionalsocialisme. Veient que les vendes anaven a més i que ell estava massa gras per enfilar-se a les prestatgeries amb la petita escala, va contractar a una noia, però aquesta l’hi va plegar al cap d’una setmana perquè no li agradava que en Martin la mirés amb ulls de desig. La carnissera Maria per fi venia més carn vermella, la botiga de l’Albert i la Helga tornaven a tenir clients, sobretot dones, els pastissers Richard i Cosmina varen poder tornar a vendre pastissos, la seva especialitat, a la Carlene ja no se li florien les flors, el bar Victorius tornaven a tenir treballadors que hi anaven a esmorzar i el barber Otto tornava a tenir nois que es volien tallar el cabell a l’estil americà, a l’estil garçon, i afaitava la barba als homes que deien que anirien a escoltar jazz a les tavernes, música titllada de música de negres pels més conservadors i tradicionalistes. A més, en Dannel va trobar feina en una biblioteca de la ciutat i estava encara encaparrat en escriure un llibre sobre la filosofia alemanya. Per la seva part, en Barnard va pensar que si arribava una millora econòmica podria deixar de treballar pels nazis ben aviat i tornaria a l’activitat d’abans. Moltes persones com en Barnard que havien lluitat o s’havien oposat contra el nazisme creien amb fermesa que si l’economia millorava el nazisme marxaria i només hauria estat un malson passatger, tot i que ja havia provocat uns quants morts per culpa de les batalles al carrer. Durant aquell trimestre en què millorava l’economia, en Barnard es va passar els dies trucant als seus antics clients per veure si li podien donar feina, però res, l’economia tampoc estava tan bé, li deien, per fer comandes importants. Si volia comandes petites i que li paguessin a 120 dies, d’acord, però no més.
Amb aquella sensible millora, el canceller Franz von Papen va convocar eleccions pel novembre de 1932 esperant que els nazis baixessin notablement en vots i escons per tal de que li donessin el seu suport al Parlament. Amb aquella convocatòria, en Fritz i la Galiana varen treballar aferrissadament en defensar les postures comunistes; anaven a totes les manifestacions i reunions, fins i tot havien escrit pamflets propagandístics que deixaven a les portes de les cases del barri demanant a la gent que no es deixés emportar pel nacionalisme radical. En el Neu Beginnen es varen posar en contacte amb la Internacional socialista per demanar ajut econòmic per la campanya. En Martin quan rebia un pamflet de la Galiana no li deia que votava al nacionalsocialisme perquè coneixia la capacitat d’aquella noia i no volia discutir-hi, però quan aquesta marxava cap a la carnisseria tirava a la paperera el pamflet. Els comunistes són monstres, deia abans de tirar el pamflet. Per ajudar encara més el KPD, la Galiana va pintar un impressionant quadre del Reichstag amb la bandera comunista de fons per fer-lo servir com a cartell electoral. L’havia pintat des de la Konigs Platz.
En arribar el dia senyalat, tal com era d’esperar els nazis varen perdre molts vots, en part gràcies a un descens electoral del 10%, obtenint només el 24,3% dels vots, i el partit comunista va augmentar de vots. Tot i el seu descens, els nazis continuaven sent el partit més votat i més nombrós d’Alemanya. Aquell canvi de tendència va ser vist amb molta alegria a moltes llars alemanyes; en Barnard estava tan content que va convidar a en Heinrich a fer una cervesa al bar Victorius per celebrar-ho i per veure el seu punt de vista. Però l’alegria va durar pocs dies quan el dissabte 3 de desembre el president Paul von Hindenburg, cansat de que en Franz von Papen no aconseguís formar un govern estable i preocupat per l’augment de vots dels comunistes, donés la Cancelleria al ministre de Defensa, el conservador i autoritari Kurt von Schleicher, després de que hagués fet dimitir a en Von Papen el dijous 17 de novembre. Aquella decisió no va agradar gens a la família Klein, que pensaven que el vell President havia perdut el cap en un dels moments més decisius d’Alemanya posant al capdavant el general conegut amb el sobrenom d’eminència gris-caqui perquè promovia tant a oficials com a polítics pels seus projectes sense cap tipus d’escrúpols. La Galiana li va explicar a en Fritz que un militar no podria ser mai un bon governant, que això era dels temps passats, i li va afegir:
Els que obliden la Història estan condemnats a repetir-la. Estem cometen un greu error.
Dubtant de si era una bona elecció o no, en Fritz li va dir:
Jo tampoc crec que un militar sigui una bona elecció, però pel que ser alguns militars estan lluny del nacionalsocialisme i odien a en Hitler i, fins i tot, alguns l’anomenen el Bömische Gefreite (el caporal de Bohèmia) per riure-se’n d’ell.
Amb l’elecció d’en Von Schleicher, el primer general que tenia Alemanya de canceller des del 1880, els nazis varen endurir encara més els seus discursos i les seves manifestacions pensant que no podrien assolir la Cancelleria que tan desitjaven. Cada cop semblava que era més lluny el somni dels nacionalsocialistes. Els carrers estaven cada cop més polititzats d’un bàndol i de l’altre, i en Fritz i la Galiana, aconsellats pels seus pares, varen decidir no participar en més activitats polítiques per la seva seguretat esperant que la situació es calmés aviat. De batusses se’n veien sovint i alguns vianants anaven armats per si de cas. L’elecció del nou canceller la situació no va millorar com creia el President. Tot i que en Von Schleicher va donar-li la vicecancelleria a en Gregor Strasser per afeblir al nazisme, no va ser capaç de formar un govern estable.
Reclosos a casa, la família Klein, la família Metzler, juntament amb en Lou i en Georg, a més d’alguns amics del barri com la Matilda, en Hermann i la Bernardina amb en Dannel, que va portar a la seva parella, un noi més gran que ell que treballava com a periodista, en Martin i la Klara, varen celebrar el fi d’any a casa dels Klein. Va ser un celebració molt animada, amb molt de menjar i molt de vi i amb unes quantes ampolles de la cervesa de la marca Weihenstephan, la cervesa de blat feta per la cerveseria més antiga del món, del 1040. Inclús la Luane i l’Elise es varen beure aquell dia més d’una copa i tastaven la cervesa com si beguessin aigua. Tot semblava animat mentre a fora començava a decaure la temperatura; cantaven la nadala del Tannenbaum davant de l’arbre de Nadal, que en Barnard havia après durant el seu temps a l’Exèrcit en la Gran Guerra, menjaven Dresdener Christollen (un pa de Dresden enfornat especialment per Nadal que recorda el naixement Jesús), que els avis de Dresden els hi havien portat feia uns dies, i tot anava regat amb més cervesa i més vi. La Bernardina, una mica tocada pel vi, va explicar eufòrica un acudit que li havia dit la seva germana:
Sabeu com és un verdader ari? Ros com en Hitler, alt com en Goebbels i prim com en Göering.
Tots varen riure, inclús en Martin, ja que els nazis eren lluny d’aconseguir la Cancelleria i tothom creia que no arribarien mai al poder. Ja no havien de patir, pensaven. Però, enmig de la celebració, la Galiana trobava a faltar a en Fritz, que havia desaparegut de cop i volta. El va buscar per tota la planta baixa; la cuina, la bodega, el menjador, la petita biblioteca, el lavabo, fins que va pujar a dalt i se’l va trobar a l’habitació mirant per la finestra com nevava al carrer mentre es bevia una Afri Cola. Des de la porta de l’entrada de l’habitació li va preguntar per què no era amb ells, i en Fritz, amb els ulls mig plorosos i sense deixar de mirar com a fora s’acumulava la neu, li va confessar:
És que….. ( parlant a poc a poc ) aquest és el nostre últim fi d’any… l’any que ve tu ja no hi seràs i pensar en això m’ha fet posar trist. Ho sento, no vull espatllar aquesta festa, ara baixo.
Apropant-se a ell, li va agafar la mà i mirant també per la finestra per veure com nevava, la Galiana li va preguntar:
Però, tu no vols que vagi a Viena?
Mirant-li els ulls, que semblaven aquell dia més verds i més il•luminats que mai, en Fritz li va confessar amb una veu baixa i trista:
Sí que vull.
La Galiana en sentir que no deia el que volia sentir se’l va mirar trista, però llavors en Fritz va continuar:
Però vull estar al teu costat perquè…….
Quedant-se sense trobar la paraula que volia, li va confessar, finalment, amb els ulls tancats per no veure la seva reacció:
Perquè t’estimo, sempre t’he estimat i no puc viure sense tu, ets tot el què necessito per viure! Jo no puc viure en una vida on no hi ets tu.
Després de dir aquestes paraules que li sonaven cursi, en Fritz es va quedar immòbil, mig plorós, amb els ulls tancats, esperant ser rebutjat, però la Galiana, feliç de que per fi l’hi hagués confessat, tot i que també va pensar que les paraules eren cursi, es va llançar sobre d’ell i li va fer un llarg petó. Aprofitant que els altres eren a baix celebrant la festa, on en Lou, en Dannel i en Georg havien begut una mica massa i distreien als altres pel seus estats etílics i pels seus cants desafinats, en Fritz i la Galiana varen intimar per primer cop a les seves vides. Després de vint minuts junts, la Galiana es va treure de la butxaca de la seva faldilla la xapa de ferro que l’hi portava sort i li va deixar en una capsa que tenia en Fritz perquè volia que el protegís en ell. Ella ja tenia el que volia. Mentre es posava la camisa blanca, la Galiana li va dir amb un somriure de felicitat a la boca:
Passi el què passi jo sempre estaré amb tu. Recorda-ho bé això. Tota la vida estaré al teu costat com les estrelles.
Amb la roba ja posada, la parella va baixar a baix agafats de la mà per no aixecar sospites, tot i que la Galiana no s’havia adonat de que portava els seus llargs cabells llisos despentinats. En Heinrich, que es va fixar de que anaven agafats de la mà i de que en Fritz portava la sabata dreta a l’esquerra i l’esquerra a la dreta, li va fer molta il•lusió aquella relació perquè estimava a en Fritz com un fill. Era un bon noi, pensava.
Enmig de la festa, mentre els dos nois provaven per primer cop el cava que en Barnard treia constantment de la bodega, la Galiana li va confessar, mentre feia un brindis amb en Fritz, que no marxaria a Viena i que es quedaria amb ell a Berlín. Estudiaria a la Universitat Humboldt, li va assegurar. Mirant-se-la amb una cara de felicitat enorme, en Fritz es va beure la copa de cava d’un glop, tot i que el trobava fastigós pel gas, i llavors es va adonar que portava les sabates al revés i va anar un moment al lavabo per posar-se-les bé. Un cop va acabar la festa, els dos enamorats es varen acomiadar a la cuina amb una llarga sessions de curts petons sense que ningú els veiés, tot i que tots ja s’ho pensaven mentre esperaven a la porta de l’entrada. D’aquesta manera, en Fritz va encetar l’any satisfet i feliç pensant que a partir de llavors tot li aniria fantàsticament bé. Estava decidit en estudiar Medicina i treballaria a la fàbrica per guanyar-se uns quants diners per poder-li pagar un viatge a la Galiana a Viena, que es quedaria finalment a Berlín per sempre més.
L’endemà diumenge, a mig matí, després de llevar-se amb una mica de ressaca, la Galiana li va confessar en el seu pare que es quedaria a Berlín i que no marxaria cap a Viena. En Heinrich, feliç perquè la seva filla es quedés, i amb una cervesa a la mà perquè li passés momentàniament la ressaca, li va dir que ja s’ho pensava i que havia vist que havia passat alguna cosa amb en Fritz quan es va fixar amb les seves sabates. Després de cridar a la seva mare, que estava a la cuina preparant pollastre per dinar, els va confessar que tenia una relació amb en Fritz. En Fritz també ho va confessar a la seva família, que també es va posar molt contenta. Més prudent, la seva mare li deia que li feia molta il•lusió aquella relació però li va dir amb contundència que esperava no ser àvia tan aviat perquè encara es considerava jove.
Tot semblava fantàstic per la vida d’en Fritz en aquells moments; casa seu el respectaven com un adult, el col•legi li anava molt bé i ho tenia tot de cara per estudiar a la Universitat Humboldt Medicina i, el més important, era la parella de la Galiana, el seu amor, el seu desig en aquella vida. La parella recorria aquells primers gèlids i curts dies de gener per als animats carrers de la Potsdamer Platz mostrant públicament el seu amor i es confessaven com dos adolescents amor etern i una vida conjunta. El següent dissabte, en Fritz la va convidar en el restaurant Pschoir Haus per fer un bon àpat. Mentre esperaven el segon plat, xai amb patates xafades, la Galiana li va prometre que el portaria aquell juny al Derby d’Hamburg, les curses de cavalls que se celebraven a l’hipòdrom de la ciutat des del 1869 i on s’hi aplegaven totes les classes socials del país. Per més felicitat per ells, en el tema polític el nazisme semblava que s’estava allunyant de la vida alemanya; l’1 de gener el diari Frankfurter Zeitung havia anunciat que s’havia rebutjat el poderós assalt nacionalsocialista a l’Estat democràtic, el diari socialista Vorwäts assenyalava que en Hitler havia perdut el suport dels economistes i, el dimarts 24 de gener, en un míting a Nuremberg, Stegmann va afirmar que l’estratègia de l’Adolf Hitler havia fracassat i que el moviment havia perdut el seu moment històric. Els dos nois veien la caiguda del nazisme com inevitable, i la Galiana tenia ganes de començar una nova vida amb en Fritz on el nazisme formaria part del passat.
A començaments d’aquell mes es va produir una vaga de transports a Berlín durant cinc dies, on curiosament els nazis varen fer com els comunistes i hi varen donar suport. La Galiana, que volia ajudar als vaguistes perquè entenia els seus drets, es va dirigir a la Potsdamer Platz amb en Fritz i varen enganxar cartells comunistes en els tramvies de la plaça que estaven aturats. Pensant que estava fent un gran servei als seus ideals, es va indignar de sobte quan va veure a uns joves nacionalsocialistes que feien al mateix que ella, però ells enganxaven propaganda del seu partit i un cartell electoral del 1932 amb el lema: El marxisme és l’àngel guardià del capitalisme. Vota nacionalsocialista. Pensant que era absurd donar ales al nazisme, la Galiana es va rendir i li va demanar a en Fritz tancar-se al bar de l’Hotel Esplanade per no veure aquells nois, que li repugnaven per les seves banderes, els seus uniformes i els seus braçalets amb la creu gamada. Mentre es bevien unes Afri Coles que els hi havia portat en Julius, la Galiana li explicava que havien d’acabar amb el nazisme ara que el tenien ferit de mort perquè sinó es faria massa tard i ho pagarien molt cares les conseqüències. En Fritz no parava de repetir-li que el nazisme estava acabat, ja era cosa del passat, però ella dubtava en veure a aquells nois i encara va dubtar més en veure que en Julius portava una insígnia amb l’esvàstica penjada a la camisa blanca.
Després de que es conegués els següents dies que el canceller Kurt von Schleicher volia dissoldre el Parlament per governar ell sol, de forma autoritària, i de que tenia la intenció de declarar fora de la llei el partit comunista i el partit nazi, la Galiana es va indignar i va remugar per casa seu de que estaven fent un cop d’Estat. En una reunió davant la Casa Karl-Liebknecht, la seu principal del partit comunista en la Bülowplats, la Galiana va saber per un seu company que es faria una manifestació a davant l’Ajuntament de Berlín el dia dissabte 28 de gener aprofitant l’hora que els treballadors sortirien de les fàbriques. Després de sortir de la reunió va córrer cap a casa dels Klein per demanar-li en el seu xicot que l’acompanyés. En Fritz, que també es va indignar en saber els plans del canceller, tot i que aprovava de que es declarés fora de la llei el partit nazi, li va prometre que l’acompanyaria, però no ho veia clar. Els carrers eren perillosos i les batalles campals anaven en augment els últims dies. Després de pensar-ho una mica, el cos li deia que l’hi havia de dir que no, que no hi podien anar, li va demanar que abans demanés permís en el seu pare perquè no veia clara la situació pels carrers. Veient-lo com un noi responsable, li va fer cas i va tornar cap a casa seva per comunicar-li en el seu pare els seus plans. En Heinrich primerament s’hi va oposar, no volia que hi anés, l’advertia que tot hi que semblava que tot estigués més calmat el perill no havia marxat com alguns pensaven. Ja començaven a escampar-se els rumors de que en Kurt von Schleicher estava preparant un cop d’Estat perquè veia que li era impossible mantenir un govern estable, tot i el bons resultats econòmics. Tothom estava nerviós des dels comunistes als socialdemòcrates al nacionalsocialistes. Després de deliberar-ho durant una estona amb la seva dona, en Heinrich, que no sabia dir-li que no a la seva filla, li va dir que li deixava anar amb la condició que l’acompanyés la seva parella, i li va recalcar un cop més que vigilés i que no es confiés perquè veia que la situació no estava del tot decidida. Els nazis encara són ben vius, li repetia.
L’endemà divendres, la Galiana va tornar a casa dels Klein per quedar-s’hi a sopar i per preparar amb en Fritz la manifestació que es faria el dia següent. Volien fer una bandera comunista de dos metres per dos metres. Tota la família, que estava enamorada d’aquella noia, li varen donar el seu suport i li varen prometre mentre sopaven Schweinebraten (estofat de carn de porc guisat amb una sala especiada barrejada amb cervesa negra) que en les següents eleccions votarien al partit comunista perquè els havia convençut. Inclús en Barnard votaria al KPD, va dir, tot i que tenia clar que no els votaria. Abans votava al Partit Catòlic, el Zentrum, pensava. La Galiana no parava de parlar-los, mentre menjava l’estofat, de que havien d’obrir un nou camí on s’havia de veure una Alemanya més social, més moderna, més laica i amb més drets. Tota la família l’escoltava amb atenció. Estava molt il•lusionada i se li notava només amb la mirada i en Fritz estava tan orgullós d’ella que se li escapaven les llàgrimes en sentir-la i en veure-la tan feliç. Després de sopar, tot i que li varen demanar que es quedés a dormir, sobretot l’Elise, que se l’estimava com una néta, la Galiana va tornar cap a casa seva perquè no volia fer patir al seu pare, que la va esperar a l’entrada de casa ja que no volia que li passés res.
Finalment, el dissabte a la tarda del dia 28, en Fritz va anar a casa dels Metzler a buscar a la Galiana. Mentre esperava en el menjador a que la seva xicota es canviés, en Heinrich, que estava al costat de la finestra veient com nevava, li va demanar a en Fritz que vigilessin, que no fes cas a la seva filla en voler posar-se enmig de la manifestació. El noi li va assegurar que vigilarien i li va prometre que no ferien cap temeritat. Un cop la Galiana va sortir de l’habitació en Fritz va quedar enlluernat en veure-la. Portava un vestit llarg de color blau adornat amb unes roses blanques, que tan li agradaven a ella. El cabell s’hi havia fet un recollit amb una pinça de la seva mare. Després de posar-se una gruixuda jaqueta de color caqui i un paraigües per si nevava més, la parella va anar caminant cap a l’esplanada de l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathaus, situat al Rathausstrasse, on estava prevista la concentració. Tot i el llarg recorregut que hi havia i la petita nevada que queia, varen decidir anar-hi a peu perquè els feia gràcia mirar com els carrers de la ciutat anaven quedant coberts de neu. Amb el fred que els penetrava al cos, en Fritz es mirava la vida amb felicitat i alegria, pensant que no podia ser més feliç anant agafat de la mà de la Galiana, la persona a qui més estimava en el món. El seu somni era una realitat i la seva vida era ideal, tal i com sempre havia somiat. Mentre caminaven per l’Unter den Linden, la Galiana li va posar el cap sobre l’espatlla d’en Fritz i li va confessar tot l’amor que sentia cap a ell i li va dir que li agradaria que algun dia anessin a viure junts en un piset, i es poguessin casar a l’Ajuntament en un acte civil. Satisfet i amb un somriure d’orella a orella, no podia ser més feliç, en Fritz li responia, mentre li acaronava la cara, que li faria realitat tots els seus somnis i li prometia que decoraria el pis amb flors blanques en els balcons. A tot arreu hi hauria flors, deia convençut. Pensant en un futur ple de felicitat, li va preguntar com voldria el seu casament. Sense rumiar-s’ho gaire, ella li va respondre convençuda:
Jo vull un casament simple, no necessito un gran casament, mentre hi siguis tu i els familiars tant me fan les altres coses, només són coses materials, sense valor. Per mi ens podríem casar tal i com anem vestits ara mateix, això és el de menys.
Posant-se a riure pensant que s’estalviaria portar l’odiada corbata, en Fritz li va contestar que pensava el mateix i li va assegurar que serien molt feliços tota la vida. Tindrien tot el que ells voldrien i ella seria una gran pintora, li deia convençut. Un cop varen arribar a l’esplanada varen sentir de fons els habituals discursos. La gent duia banderes vermelles amb la falç i el martell que onejaven amb força. Molts eren joves que sortien de les fàbriques i encara portaven la vestimenta de les fàbriques. Endinsant-se entre la multitud varen veure que molts d’aquells manifestant, sobretot els més joves, anaven armats amb pistoles Parabellum Luger com el violent comunista Max Hölz. Preocupat en veure les armes, en Fritz li va demanar a la Galiana que marxessin, que veia perill, li repetia, i li va assenyalar les pistoles que portaven alguns d’ells. Però ella li va demanar estar-hi uns minuts més, ja que encara no havien sentit cap discurs. Renegant per dins, Fritz va acceptar a contracor quedar-se uns segons més, tot i que pensava que acabaria malament aquella trobada. Sense que la seva amiga se’n adonés, el noi intentava posar-se a una banda on hi haguessin menys joves, però a tot arreu hi havia algú que portava una arma. En quedar-se quiets, enmig de la manifestació, en Fritz no va escoltar ni un segon les paraules de l’orador de torn, ja que només tenia ulls per la Galiana. Li mirava la mirada d’il•lusió que expressaven els seus ulls joves plens de futur. Un futur que havia de ser ampli, bell i esperançador. No podia ser més feliç, pensava el noi, i sospirant d’alegria creia que seria capaç de complir tots els seus somnis ara que la tenia al seu costat. Tenia als seus braços la persona per la qual havia lluitat tan, la persona per la qual havia fet bestieses i per la qual seria capaç de morir sense pensar-s’ho. Deixant-se endur per la il•lusió i pels somnis, ee l’imaginava al Louvre inaugurant un quadre, sortint de blanc de l’Ajuntament, vivint en un pis i tenint un fill. Sense adonar-se’n se li escapaven un parell de llàgrimes de felicitat pensant en aquell futur que tenia al seu abast. Res podia anar malament, pensava.
Però, de cop, quan en Fritz va posar els ulls a l’orador que no deixava de moure el braç dret explicant la seva visió d’Alemanya, una Alemanya equitativa, deia l’orador en aquells moments, es varen sentir uns quants trets que venien de fora la plaça. Llavors, un dels manifestants va cridar i tothom va començar a córrer de pànic. Atemorit i pres per la por, en Fritz no sabia per on havia de fugir mentre li donaven empentes. Agafant a la Galiana, el noi es va posar a mirar a banda i banda pensant per on era millor fugir. Però la multitud, atemorida i embogida, amb les espentes no li deixava veure bé quina era la direcció correcte. Cada cop se sentien més trets i no sabien què estava passant. Havia arribat la policia?. Els seus col•legues estaven contestant els trets?. Eren els nazi?. No sabien res de res. Només pensaven en fugir ràpidament d’on eren. Tremolós mentre anava sentint més crits de la gent, el noi va agafar amb força a la Galiana de la mà esquerra, que estava bloquejada de por en sentir tants trets, i va córrer en direcció a l’Ajuntament. En aquells moments, que es feien eterns i amb les pulsacions a mil, es va sentir un fort tret a prop d’on eren ells.
Bam!
En Fritz, que en prou feines el va escoltar pel pànic que tenia, va notar com, de sobte, la Galiana li deixava sobtadament la mà. En girar-se per saber què passava en no notar la mà del seu amor, va veure com la Galiana, amb la cara blanca i la mirada perduda, es desplomava a poc a poc al terra. Fixant als ulls cap a la seva parella estesa a terra va veure com li començava a rajar sang de l’estomac. Havia rebut un tret.
És un malson. No pot ser.
Deia el noi, mentre posava les mans a la ferida. Canviant-li per segons la cara, la felicitat que tenia feia res, feia dos minuts, s’havia esvaït. No sabia què tenia que fer, la tenia estesa a terra fred i humit. Estava bloquejat veient com la Galiana, la seva vida, vomitava sang que esquitxava el gèlid terra pavimentat. No fent cas a la gent que corria d’una banda a l’altra fugint dels trets que ja no se sentien, en Fritz es va deixar caure de genolls, derrotat, al costat de la Galiana. Ella, que va fer un fort crit de dolor mentre es tocava la greu ferida, li va agafar la mà dreta. Agafant-li ell el cap pel clatell mentre li queien les llàgrimes, li mirava impotent la mirada de la seva Galiana, que s’estava apagant per sempre més. Aquells ulls verds que mostraven il•lusió s’estaven tancant per no tornar-se a obrir més. Desesperat, el noi no es podia creure que fos real tot el que estava veient i va començar a cridar desesperat auxili, però ningú li fes cas. Pocs segons més tard estaven sols a la plaça, que va quedar en silenci. Només es podien sentir els últims esbufecs de la Galiana, que anava perdent molta sang. Maleïa no saber fer primers auxilis en aquells moments, pensava com li havien dit una vegada, però la seva ment estava borrosa. Tremolós i desesperat, pressionava amb les mans sobre la ferida, que no parava de sagnar intensament. En veure que no podia fer res, va començar a plorar nerviós mentre cridava i cridava desesperat que algú els ajudés. Res. Sol, sense cap tipus d’ajuda i amb l’intens fred, va abraçar a la Galiana en sentir-la que feia un últim sospir de vida. Amb greus dificultats, notant la cara d’en Fritz al seu costat, li va dir:
Fritz… no canvis mai… ets fantàstic així….. jo sempre estaré amb les estrelles per protegir-te…. t’estimo….
I la Galiana va tancar els ulls per no tornar-los a obrir mai més. La noia que tan havia estimat havia mort pel que més odiava, les armes. Ella que sempre havia defensat un món pacífic, moria violentament a davant de l’Ajuntament de la seva ciutat. Moria al costat de la seva parella, en Fritz, qui va ser el seu últim pensament. No deixant d’abraçar-la per últim cop i tancant els ulls pensant en despertar-se d’aquell malson, en obrir-los li va fer un últim petó de ràbia. El seu cor ja no bategava. Havia dit prou. Minuts més tard va venir la policia, que va cridar de seguida a una ambulància, però ja era massa tard. Era inútil. Un infermer el va fer separar del cos sense vida de la seva parella. Destrossat, amb les mans plenes de sang veient com retiraven el cos sense vida de la seva xicota, el noi es va enfonsar. No aguantant més en veure com l’entraven, a qui feia uns segons li deia que l’estimava i que tenien un futur junts, a la part de darrera d’una ambulància, es va deixar caure de cul a terra en un racó de la plaça mentre veia com ara els manifestant s’apropaven sense saber què dir. Amb les mans al cap i volent estar sol en veure que uns seus companys el volien abraçar, es va posar a plorar i va marxar corrents. Corria tan com les seves cames li deixaven. Odiava ara ser viu i no haver encaixat ell el tret. Volia morir per està al costat de la seva xicota. De l’única persona que estimava. Ara ja res tenia sentit i el futur s’esfumava amb la Galiana.
Al cap d’un parell d’hores, quan les famílies varen anar sabent la trista notícia, les llàgrimes varen començar a caure. En Heinrich es va enfonsar i va caure abatut a la seva butaca sense dir res. La Galiana, la seva nena, era la seva vida, la seva il•lusió, i ara l’havia perdut per sempre més i no s’ho podia creure. Mai va culpar a en Fritz, sabia que era ella qui l’havia empès en anar a aquella manifestació i es donava la culpa per haver-li dit que hi podia anar. En Barnard i la Luane també es varen quedar destrossats, estimaven molt a la Galiana, però patien perquè el seu fill no fes alguns bestiesa. El noi es va tancar a la seva habitació amb els records. Quan pensava amb qui l’havia matat li venia una forta ràbia al cos i inconscientment clavava cops de puny a la paret, la paret que donava a l’habitació dels seus pares, desitjant la seva mort. No deixant de plorar ni un sol segon, es mirava fixament la fotografia que es varen fer en el parc i la xapa de ferro que li va donar. Sort, ell no tenia gens de sort, cridava. Ara ja res tenia sentit, deia a crits. En Marwin el va intentar consolar, però tots els intents varen ser inútils i la porta de la seva habitació es va quedar tancada.
Curiositats del destí i pel fet de ser dilluns, a dos quarts de dotze del matí, al mateix moment que el president Paul von Hindenburg nombrava a l’Adolf Hitler canceller d’Alemanya després de que en Von Papen li prometés que controlarien a la bèstia en un govern ple de conservadors, la Galiana era enterrada en el cementiri de Sant Mateu en el més estricte silenci i sota un fred àrtic. Enterrar-la allí va ser una idea d’en Heinrich perquè allà hi havien enterrades grans personalitats culturals com els germans Grimm. En Barnard es va fer càrrec del cost de l’enterrament. En Fritz no va anar a l’enterrament, no podia, estava destrossat, no es volia creure que la seva vida era morta i es continuava sentint culpable del que havia passat. Si veia el taüt de la seva parella no ho superaria, pensava. Tenia por també de ser senyalat com el culpable de la mort de la Galiana. Tancat a la seva habitació, sol i amb el cap a terra, escoltava el Requiem de Mozart en el gramòfon que l’hi havia comprat el seu pare feia un any. Plorava i plorava. L’Elise es va quedar amb ell vigilant-lo i consolant-lo sense èxit.
En l’enterrament, en Heinrich, vestit de negre, estava destrossat al costat de la Corina, que no parava de plorar destrossada i s’amagava la cara amb la bufanda groga de la seva filla. Durant tota la cerimònia el silenci i els plors varen ser el director de l’orquestra. Després de fer un petó a la Corina, en Barnard es va acostar a en Heinrich per donar-li el seu condol i va demanar-li que acceptés les disculpes del seu fill per no ser present en aquell moment tan trist. En Heinrich, que entenia a en Fritz, ell també tenia ganes de marxar d’allí, no ho aguantava més, es va treure el guant dret per donar-li la mà i seguidament es va posar les mans a la cara perquè no el veiessin amb la cara destrossada i plorosa. Quan tot va acabar després de deixar uns quants rams de roses blanques damunt de la sepultura de la Galiana, tothom va tornar trist i en silenci cap a casa seva. Passant per davant de la Porta de Brandenburg per comprar el diari com a record d’aquell funest dia, en Barnard va veure una multitud de gent que es dirigia cap a la Wilhelmstrasse per saludar al nou canceller, que estava previst que saludés a tothom des de la Cancelleria. Era impossible avançar davant d’aquella munió de gent, que cantava eufòrica que s’havia aconseguit l’impossible. Tot i la manipulació dels nazis, la pujada al poder d’en Hitler va passar desapercebut per la gran majoria de la població, que s’ho va mirar de forma tranquil•la, tot i que tots sabien que era el final de la República de Weimar.
A la tarda, a casa dels Klein varen saber per la Klara, que havia vingut un moment per saber com es trobava en Fritz, que s’havien produït més batalles entre comunistes i nazis. En el moment que la Klara marxava sense haver pogut veure a en Fritz per donar-li el seu condol, el noi, tenint gravat l’últim moment de la Galiana, la seva última mirada, va baixar corrents a baix i va sortir de casa sense dir res a ningú. En Barnard va intentar aturar-lo, pensava que volia anar en una d’aquelles batalles, però se li va fer impossible aguantar al seu fill, que tenia unes ganes boges de morir per està amb el seu amor. Però en Fritz no volia anar a lluitar, ja no tenia forces, i va córrer cap a la Potsdamer Platz. Va aturar-se un moment a la floristeria de la Carlene a comprar unes flors blanques, que la florista els hi va regalar sabent com estava, i després, i sense dir res a ningú, es va dirigir corrents al cementiri de Sant Mateu. Alguns vianants creien que se li havia escapat l’autobús en veure’l córrer com un desesperat. En entrar al cementiri, fred i silenciós, no hi havia ningú, el cor se li va encongir i la ment se li va tornar encara més borrosa. Només pensava en aquell tret, aquella maleïda bala, que va acabar amb la vida de la Galiana. Apropant-se a poc a poc i amb el ram apuntant cap avall perquè no tenia ni forces per agafar-lo bé, va arribar davant la tomba, on va deixar-hi les flors tremolós.
No pot ser, no pot ser…..
Deia mentre llegia el nom de la seva estimada amb les dates del naixement i de la defunció. Amb la cara desfigurada de tan plorar, es va agenollar al terra plorós mentre cridava desesperadament que el perdonés, que no era just que ella fos morta i ell viu, deia cridant. No podia contenir la ràbia, picava i picava al terra mentre el regava amb les seves llàgrimes. Tot el què havia estimat estava sota aquella terra tova i sense vida.
A la nit, quan vaguejava pels carrers amb el cap abaixat pensant constantment en els últims moments de la Galiana, recordava tota l’estona el soroll de la pistola que havia matat a la seva xicota, va veure com els membres de les SA, les SS i els Cascs d’Acer desfilaven pel Tiergarten, passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França i girant a la Wilhelmstrasse, que estava plena a basar, fins arribar a la Cancelleria del Reich. En veure aquella marxa, els càntics amb la cançó de Horst-Wessel-Lied (una cançó sobre la tonada d’una cançó marinera dedicada a un màrtir de les SA) i els cors de Deutschland über alles, els crits antisemites, els heils i hochs i hurres, i les armes, el noi no va poder més i va decaure en un mar de llàgrimes. Plorava i plorava desconsoladament pensant que per culpa de tot això, per culpa d’aquest món bèl•lic i carregat d’odi, havia perdut el què més estimava. Mentre el noi plorava enfonsat, la gent animava als nacionalsocialistes, els nous triomfadors, els nous herois, dempeus als dos costats de la marxa esclatant d’eufòria i dient-se que aquell fet era tan gran com el 1871. Havia esclatat una nova revolució, li deia un pare en el seu fill. No aguantant més, el noi va fugir d’allí corrents i es va dirigir cap a casa seva en busca de la foscor que aquelles torxes il•luminaven. Aturant-se a la porta de casa seu per entrar va quedar-se immòbil mirant les estrelles, que s’il•luminaven més que mai, i en veure com la Lluna l’il•luminava va decidir fer el cor fort i anar al pis dels Metzler. Se li feia molt complicat tocar aquell timbre sabent que no hi hauria el seu amor, que ella no obriria la porta com feia sempre, i es va quedar uns minuts palplantat a l’entrada del pis pensant que la Galiana sortiria a rebre’l. La veia obrint la porta amb el seu somriure dolç, el seu vestit, les seves mans suaus i els seus ulls verds. Tremolós, va tocar el timbre. Aquell soroll mai l’oblidaria. Aquell timbre era el timbre de la felicitat, el que l’anunciava que veuria el seu amor. Quan la Corina li va obrir la porta i el va veure palplantat, destrossat, amb la roba arrugada i amb els pantalons enfangats dels genolls, el va abraçar de seguida i en Heinrich va córrer cap a ell per abraçar-lo i es varen fondre en una intensa i trista abraçada entre plors. En Fritz no parava de cridar que el perdonessin, que els havia fallat, que volia morir, però els pares de la Galiana li varen dir que ell no tenia la culpa de res. No hi havia culpables, li repetien, a part de qui havia disparat l’arma.
Mentre ploraven desconsoladament en el sofà varen tornar a tocar el timbre. Pensant que era algun veí que els venia a donar el condol, la Corina es va eixugar les llàgrimes, va fer el cor fort, es va posar bé el pentinat amb les mans, i va anar a obrir la porta. En veure agents de la policia es va espantar molt. Entre ells hi havia el criminalista de renom de la República de Weimar, l’Arthur Nebe, que era partidari del nazisme i militava al NSDAP i a les SA. Els policies varen entrar al menjador amb pes ferm. Sense gaires miraments els hi varen donar el condol per la pèrdua de la seva filla. Posant-se bé el coll de la seva jaqueta, en Nebe, que no va acceptar seure en una cadira, els va dir fredament, posant-se després la gorra al pit, que els era impossible trobar qui havia disparat l’arma que havia acabat amb la vida de la seva filla. En Fritz va preguntar-los entre plors què havia passat, volia que li diguessin qui l’havia matat. En Nebe li va contestar que enmig de la manifestació varen aparèixer uns quants homes de les SA i que a partir d’aquí havia començat una batalla que havia acabat amb aquella tragèdia. En Nebe insistia en dir que havien sigut els comunistes qui havien provocat aquell enfrontament i els assegurava que ara ja no hi haurien més baralles. Que s’haurien acabat per sempre més, els deia. Assentant-se a la butaca abatut i amb llàgrimes als ulls, en Heinrich els va implorar que continuessin investigant, que volia saber qui era l’assassí, però els policies, i en Nebe en particular, els varen advertir de que no era el moment perquè els nazis estaven al poder i de que seria inútil investigar aquell assassinat. Desconsolat i amb la mirada perduda per no poder trobar l’assassí de la seva filla, en Heinrich es va posar a plorar com un desesperat i es va aixecar per tancar-se al lavabo mentre els policies marxaven escales avall després de posar-se les gorres. Rabiós, en Fritz va abraçar un cop més a la Corina i després va tornar cap a casa enfonsat. En entrar a casa seva tothom l’esperava en el menjador i el varen abraçar. Però ell no els va dir res i es dirigia cap a la seva habitació. Volia estar sol per sempre més convivint amb els records. En entrar a l’habitació es va mirar la fotografia de la Galiana i va tancar la porta desitjant no tornar-la a obrir mai més.

Fritz Klein, segona part.


Fritz Klein 1915 – …. segona part.

2 d'agost de 2016

Fritz Klein 1915 – …. segona part.

En els primers dies, gèlids, molt gèlids, de febrer, mentre el president Paul von Hindenburg acceptava la proposta del canceller Adolf Hitler de celebrar unes noves eleccions parlamentàries pel diumenge 5 de març de 1933 per tal de que el partit nazi obtingués la tant buscada majoria absoluta, l’ambient a la Leipzigerstrasse era molt trist per la mort de la Galiana. Tothom la recordava i pensaven amb el pobre Fritz, que estava destrossat tancat a la seva habitació. El vespre del 5 de febrer, en Heinrich es va dirigir a casa dels Klein amb un quadre pintat per la seva filla just abans de morir. En el quadre es podia veure els jardins del Gartenbauamt del Tiergarten i en el fons es veien a dos nois, un noi i una noia, que representaven a en Fritz i a la Galiana, agafats de la mà. Era la seva última obra. Després de ser rebut amb molta tristor per en Barnard en el rebedor, que el va fer passar cap dins, la Luane i l’Elise el varen fer seure a una cadira del menjador i el varen convidar a prendre una tassa de cafè. Mentre assaboria el calent cafè fet per l’Elise, en Heinrich els va anunciar amb llàgrimes als ulls que ell i la seva dona deixarien Berlín per anar a Hamburg, a casa dels seus sogres, perquè se’ls feia impossible continuar vivint en la ciutat on havia crescut la seva estimada filla. La casa, els carrers, els parcs, els amics, els veïns, la feina, tot els hi recordava la Galiana. En Barnard li va dir que ho sentia molt tot plegat, que li sabia molt de greu perdre’l, no tant pel Heinrich treballador com pel Heinrich amic, però que entenia la seva situació i la seva decisió. En preguntar-li de què viurien, ja que a Hamburg la crisi havia castigat severament la ciutat i no semblava veure la petita recuperació del moment, en Heinrich li va dir plorós que no ho sabia. Amb el cap abaixat, en Barnard li va desitjar tota la sort del món. Després d’intercanviar quatre gèlides paraules més, en Fritz va baixar de l’habitació en sentir que hi havia en Heinrich. En veure’l, sense dir-li res, el va saludar amb una forta abraçada. Els dos homes estaven destrossats, i es notava que en Fritz ni dormia ni menjava i, fins i tot, no s’afaitava. Després de dir-li que havia de tirar endavant, que era molt jove, en Fritz es va posar a plorar desconsoladament i li va prometre que mai més tornaria a estimar. Per ell tot havia acabat aquell dia, li repetia i repetia. Entre plors, en Heinrich li va entregar aquell quadre mentre li deia amb el cap abaixat per amagar el seu rostre destrossat en fer aquell gest:

La meva filla voldria que el tinguessis tu, va ser molt feliç al teu costat i estic segur que no et voldria veure destrossat. Ella et demanaria que tiressin endavant i que estudiessis com li vas prometre. Tens que ser un bon metge de família tal i com ella volia.

Agafant el quadre mentre el mirava amb llàgrimes als ulls, en Fritz es va posar a mirar amb atenció l’obra de la seva difunta xicota mentre no parava d’agrair-li aquell detall. En deixar el quadre damunt de la taula, es va fondre amb en Heinrich en una altra càlida abraçada. No el veuria més, pensava el noi. Després d’acomiadar-se per últim cop d’en Heinrich en el rebedor, en Fritz va pujar en seguit a la seva habitació per penjar aquell quadre. Estirant-se al llit un cop va clavar el quadre a la paret, just davant del seu llit perquè fos la primera imatge que veiés quan es llevés, va resseguir amb la mirada totes les pinzellades que havia fet la Galiana mentre tenia a la mà dreta la xapa de ferro que l’hi havia donat. No deixava de pensar en ella i amb la mala sort que tenia. Ho tenia tot a tocar i ara ho havia perdut tot. D’en tant en tant s’aixecava per tocar el quadre amb delicadesa, el trobava tota una obra d’art, i anava recordant cada moment que havien viscut quan eren nens. Estirant-se un altre cop al llit amb Júpiter de Mozart a l’orella perquè els seus pares no el sentissin plorar, el noi pensava desfet i melancòlic en els moments que havien passejat pel Tiergarten durant les seves vides. Hagués pagat amb la seva vida per tornar a reviure, encara que només fossin uns segons, aquells moments tan feliços que mai més tornarien. En aquells moments que la foscor era la seva millor amiga, intentava gravar la dolça veu de la Galiana a dins del seu cap perquè tenia por de que li marxés per sempre més. Volia viure en els records i quedar-se atrapat en el passat. Per ell el present i el futur eren mons sense sentits, on ell ja no en formava part perquè no hi era la Galiana.

Durant els següents dies, en Fritz pràcticament no sortia de casa; es quedava tancat a la seva habitació mirant el quadre i la fotografia que s’havia fet amb la Galiana aquell dia en el parc mentre es passava llargues estones escoltant el Rèquiem de Mozart i la marxa fúnebre d’en Wagner, Götterdämmerung. En Georg i en Lou l’anaven a visitar sovint quan plegaven de treballar i l’intentaven convèncer perquè vingués amb ells al bar Victorius per oblidar les penes, però ell no els escoltava i no volia sortir de les quatre gruixudes parets de l’habitació. Tot ha acabat per mi, els deia. El seu germà també l’anava a veure a l’habitació abans d’anar a casa de l’Elisabeth, però com tots no sabia com havia de reaccionar i de seguida el tornava a deixar sol acompanyat per la tristor. El seu pare per animar-lo li va demanar que l’acompanyés el dissabte 11 de febrer a l’Exposició Internacional d’Automòbils i Motocicletes per veure els nous models, fins i tot li va prometre que li compraria una motocicleta, però el noi no va ser ni capaç de contestar-lo. Ell no estava per vehicles, li deia. Només la Katrina amb la seva innocència era capaç de treure-li algun somriure tímid, però esperançador.

Les batudes nazis contra les organitzacions del KPD i la campanya electoral d’aquells dies de febrer varen agafar a en Fritz al llit destrossat recordant a la Galiana. Ja no tenia interès per la política, la culpava de la mort de la seva estimada, i es jurava que seria a partir de llavors apolític i que aconseguiria la carrera de Medicina per ella. La vida per ell s’havia convertit en una condemna. Amb el propòsit de treure’s la carrera, només sortia per anar al col·legi i estudiava com un desesperat a la seva habitació mentre mirava el quadre de la Galiana i agafava la xapa de ferro. Quan es trobava amb algú del barri com la Matilda o la Klara que l’aturaven per animar-lo i per preguntar-li com estava, no els hi deia massa res, abaixava la seva gorra negra per tapar-se la cara i tornava corrents a casa per no haver de donar més explicacions. No volia veure ni parlar amb ningú.

El dimarts 7 de febrer, en Barnard i en Marwin, tenint present el discurs que els hi havia donat la Galiana la nit abans de morir, varen anar a manifestar-se en el Lustgarten amb 20.000 companys més socialdemòcrates contra les restriccions democràtiques dels nazis i per ajudar al Partit Socialdemòcrata en el seu moment més perillós de la seva existència. En Barnard no volia anar-hi de cap de les maneres, però en veure que el seu fill hi aniria el va voler acompanyar perquè no volia que li passés res. En escoltar els discursos dels líders socialdemòcrates, en Barnard no hi va simpatitzar gens, era més afí als discursos dels Deutschnationale, els conservadors. Mentre el seu pare i el seu germà es manifestaven amb la por al cos i encongits en veure de lluny a uns quants homes de les SS que els vigilaven i no els treien els ulls de sobre, en Fritz va sortir de l’habitació sense saber-ne res i va baixar a la cuina per agafar un vas d’aigua. Quan passava per davant de la biblioteca del seu pare, es va estranyar de no trobar-se al seu pare llegint un dels seus llibres. Ja havia d’haver plegat de treballar i sempre que tornava de la feina es posava a llegir un dels seus llibres. Entrant a la cuina es va trobar a la seva mare rentant els plats després de preparar el sopar per aquella nit, i li va preguntar on eren el seu pare i el seu germà. Sense mirar-lo i centrada en fregar ben fort els plats, la Luane li va contestar, amb veu tremolosa perquè estava patint molt pel seu marit i pel seu fill, que eren a lluitar per la democràcia, com hagués volgut la Galiana, li va rematar amb els ulls humits. Sense paraules, glaçat, en Fritz va pensar ràpidament en el pitjor i es va beure d’un glop el vas d’aigua i va sortir de casa corrents sense posar-se la jaqueta. Va baixar els quatre esgraons de casa ràpid com un llamp, però després de girar la vista cap a la Potsdamer Platz va veure al final del carrer, just a l’entrada de la plaça, al seu pare i al seu germà. Veient-los caminar tant tranquils, petant la xerrada i saludant a la Carlene, va veure que tot ja havia acabat i que la marxa havia sigut totalment pacífica. En apropar-se a ells corrents els va abraçar amb força i després de veure que estaven bé els va aconsellar que no es tornessin a manifestar mai més perquè era massa perillós amb els nazis al carrer. Tot i dir-li que no passava res, que no havia de patir, en Barnard no li va voler dir que estaven pràcticament a l’altre carrer, just a l’entrada de la Bebelplatz, per si tenien que marxar quan hi haguessin aldarulls. Mentre parlaven entre els tres, un dels manifestants de la marxa, que era amic d’en Barnard, se’ls va apropar en veure’l i li va demanar que s’adherís al moviment Front de Ferro del SPD. Sense pensar-s’ho ni un segon, en Barnard ho va rebutjar enèrgicament i li va aconsellar que pel seu bé no entrés en cap moviment perquè era massa perillós. Aquest perill que veia en Barnard es va materialitzar dies més tard quan els membres del Front del Ferro varen ser aixafats per les SS i varen ser internats en camps de concentració. Després de que aquell amic d’en Barnard marxés decebut, els tres varen tornar a poc a poc cap a casa. Quan estaven a punt d’entrar, en Fritz va veure a l’endevina Anne assentada a l’escala del pis de la Klara llegint el De varietate rerum d’en Gerolamo Cardano. En observar aquella vella endevina, amb el seu simple vestit ocre i la seva cara arrugada i demacrada, llegint amb passió, es va enfonsar en recordar que quan li va tirar les cartes l’hi havia dit que tindria un futur amb la Galiana. Sentia tanta ràbia en aquells moments que no es va atrevir a saludar-la com feia sempre.

El dilluns 13 de febrer, després de que en Karl Hanke, un col·laborador d’en Goebbels, li anunciés en el seu cap que no tenien gaires fons, el líder nazi va trucar a la tarda en Barnard en el seu despatx de la fàbrica per demanar-li un altre esforç econòmic com havien fet altres empresaris, que aquests, amb el règim, s’autoanomenaven Führers de fàbrica. Però, aquest cop, en Barnard, que no volia ni sentir a parlar dels nazis, els culpava de la situació del seu fill, i li va dir, mentre es mirava la ploma del seu pare, que no podia i li va penjar el telèfon de males maneres per no haver de discutir aquell tema. Tant li feia perdre la feina, ells eren els culpables de la situació del seu fill. Enfadat des de l’altra banda del telèfon i assentat en una butaca de la seva oficina de la Vosstrasse, a pocs metres de casa dels Klein, en Goebbels es va posar fet una fúria i no va parar de renegar. No li va treure la producció de banderes perquè sabia que aquell prestigiós barri tenia molta estima a la família Klein i els necessitava per atreure més vots per les eleccions del 5 de març. Se sentia insultat i menyspreat. En Barnard, després de penjar el telèfon, es va posar a trucar a antics clients pensant que li podrien donar feina. S’havia de treure de sobre els nazis, i ràpid. Però cap li garantia produir el mateix volum que els nazis.

Els següents dies varen passar molt a poc a poc per en Fritz. El diumenge 19 de febrer, després de dinar a casa, en Fritz va sortir al carrer. Es volia perdre pels carrers de la ciutat. Caminant a pas de mula anava pensant tot trist com podia tirar endavant la seva melancòlica vida que ja no tenia sentit. Sense adonar-se’n va entrar en una esplanada i en aixecar la vista del terra va veure una manifestació comunista. Galiana, va murmurar. Quiet, sense moure ni les celles, es va mirar a tots aquells manifestants amb les seves banderes vermelles i els seus càntics. En aquells moments pensava que si la Galiana fos viva estarien ells dos en aquella manifestació cridant consignes i lluitant contra l’Estat nazi mentre onejaven les banderes vermelles amb la falç i el martell. Per un moment de no res, tot havia canviat per ell, havia passat del dia a la nit en qüestió de segons. Mentre se’ls mirava fixament, de lluny, sense voler apropar-s’hi, com cridaven contra el nazisme i exigien acabar amb la burgesia alemanya que havia dut a en Hitler al poder, de cop, de l’altra banda de la manifestació, varen venir corrents uns quants homes de les SS amb les seves pistoles a la mà i en seguit es varen començar a sentir trets. En sentir les pistoles, en Fritz es va quedar immòbil, i no deixava de mirar les pistoles semi-automàtiques Walther P-38 a la mà dels SS. Enrabiat, el noi es va quedar immòbil recordant aquell funest dia. Palplantat amb la mirada perduda veient els manifestants comunistes abandonar l’esplanada mentre ell es quedava allí, sense moure’s, per error va cridar en veure a una noia córrer cap als carrers per fugir dels SS:

Galiana! Vigila! Marxa d’aquí!

En tornar al present i veure que estava perdent el cap com en Nietsche per la Lou Andreas-Salomé, va marxar corrents de la zona mentre la batalla s’intensificava amb més trets i moria d’un tret el sergent primer de les SS, en Kurt von der Ahe. Quan va arribar a casa estava suant, i sense dir res a ningú va pujar de dret al segon pis per tancar-se a la seva habitació a plorar desoladament mentre es mirava un cop més el quadre de la Galiana i li demanava perdó per no haver-la salvat. No tenia que haver tirat en direcció a l’Ajuntament, es maleïa. Durant els següents dies, veient que el seu nét no menjava, l’Elise es va cuidar de deixar-li a darrera de la porta de l’habitació uns macarrons amb salsitxa perquè mengés alguna cosa, però era inútil, el noi ja no tenia desitjos. Desesperat en veure que no reaccionava i patint perquè no fes una bestiesa, el seu pare el va voler portar en el restaurant Kempinski, però no hi va haver maneres. En les seves converses amb la soledat, es prometia repetidament que mai més tornaria a estimar i a desitjar. A fora de casa se sentia sol i a casa encara més. Tenia un buit que no el volia omplir de cap de les maneres. En aquells moments només tenia por d’ell mateix.

Després d’uns quants dies més reclòs a casa, el dilluns 27 de febrer en Georg i en Lou el varen anar a buscar per sorpresa i se’l varen emportar amb ells. El noi va intentar resistir-se, però els seus amics el varen empènyer cap al bar Victorius. De fet, varen ser en Barnard i la Luane qui el varen obligar a que hi anés perquè s’animés una mica i deixés de pensar per un moment amb la Galiana. Només passar la porta del bar, en Mark i la Diane varen sortir de la barra en veure al noi, feia dies que no en sabien res, i li varen donar el seu condol. Només fent un petit cop de cap d’agraïment, en Fritz es va assentar callat, sense dir res, en una de les taules rodones del fons on hi havia menys llum. Mentre sopaven Berliner Schitzel (carn amb puré de patata i formatge), en Fritz continuava callat bevent una cervesa de la marca Augustiner–Bräu Wagner Kg mentre en Lou i en Georg feien tots els possibles per animar-lo explicant-li com eren explotats a la fàbrica sense contemplacions. En Lou li va confessar que era de l’equip de futbol de l’Herta BSC de Berlín i que anava sovint els diumenges a l’estadi Gesundbrunnen in Wedding camp amb uns seus amics de la feina. En Lou era un boig del futbol, cada vegada més parlava de futbol. Futbol i dones, aquests eren els seus temes. Sense adonar-se que el seu amic no l’escoltava, en Lou li explicava com cantava amb la resta del públic:

Ah, oh, eh, Hertha BSC!.

En Mark i la Diane també l’intentaven animar cada cop que li portaven una cervesa que ell demanava aixecant la botella buida, però en veure-li la cara de tristor es tancaven a la cuina perquè no sabien què dir-li per consolar-lo. Després de beure’s la seva cinquena cervesa, en Fritz, que no es deixava endur per l’animació dels seus amics, es va aixecar sobtadament de la cadira ple com una pedregada i els va demanar perdó. Va posar-se la jaqueta com va poder i va marxar corrents després de deixar uns quants Reichsmarks a damunt la taula per pagar el seu plat i les cerveses. En Lou i en Georg no el varen aturar i es varen quedar allí assentats entenent la reacció del seu amic i varen preferir deixar-lo sol. De fet, ells també estaven molt tristos per la mort de la seva amiga, a qui recordaven constantment.

Begut i amb el cap donant-li voltes, en Fritz va pujar per la Wilhelmstrasse amb els records ben presents. Galiana, Galiana, Galiana… s’anava repetint. L’alcohol com a mínim l’abrigava de l’intens fred que feia aquella nit. Amb la mirada perduda i anar donant cops de cap, el noi va girar cap a la Pariser Platz a poc a poc i fent alguna ziga-zaga tot pensant en la seva estimada. A cada cantonada hi tenia un record, una imatge o un so que el portava a aquells feliços temps que no podien tornar mai més. Que injusta era la vida amb ell, anava pensant. Quan observava el banc de la Pariser Platz on hi havia segut amb la Galiana, de sobte va començar a sentir sirenes. En girar la vista cap a la carretera va veure com els bombers, els cotxes de policia i els cotxes oficials es dirigien cap a on era ell, a la Porta de Brandenburg. Després d’avançar uns quants metres cap a l’oest va sentir una olor a fusta cremada. Avançant uns metres més va veure fum i de cop va veure com sortien unes enormes flames del Parlament alemany que il·luminaven el cel negre. Impressionat per la violència d’aquell foc, de seguida va observar com una multitud esvarada s’apropava al Parlament per veure què passava. Impactat per l’altura de les flames i pel soroll de les sirenes dels cotxes de bombers, el noi es va acostar tan com va poder al Parlament i veia en aquelles enormes flames que sortien del Reichstag com la destrucció de la democràcia i de la República, que ara tothom ja l’anomenava de forma despectiva Systemzeit. La gent del seu voltant de seguida va començar a especular mentre miraven com les flames cobrien la inscripció Volk de sota el frontis del Parlament; si havien sigut els comunistes, els anarquistes, les SA, en Hermann Göering… Mentre es mirava com el Reichstag es cremava, en Fritz, encara notant els efectes de l’alcohol, va recordar com la Galiana havia pintat el Reichstag amb aquella passió que la caracteritzava i com ara estava sent reduït a cendres. Mirant als rostres de la gent, que semblava que tant li feia que el Parlament es cremés, va recordar que ja molt poca gent li deia l’edifici Ballot (Nom familiar donat al Reichstag pel nom del seu arquitecte, en Paul Ballot). Que enganyats que vivim, es deia. Sense vitalitat i veient com ningú li deia res, va marxar en direcció al Tiergarten per refugiar-se amb la soledat i la foscor mentre continuava veient com els cotxes oficials es dirigien al Reichstag a tota pastilla, entre ells el d’en Hitler i el d’en Goebbels, que sortien d’una festa a casa d’en Goebbels a la Reichskanzlerplatz. Després de mig hora caminant a poc a poc per la Charlottenburger Chaussee mirant les estrelles per buscar a la Galiana, es va asseure en un dels bancs del voltant de la Grosse Stern per contemplar, junt amb el fred, la columna de la Victòria amb la seva estàtua de bronze de la deessa Victòria i les seves inscripcions que commemoraven el triomf alemany en la guerra francoprussiana. Ja no estem per victòries, es deia. Hem perdut, continuava dient-se. Abatut, sense pensar que s’estava cremant el Parlament, es va posar a mirar fixament el cel pensant en la seva vida i pregava enfurismat que passés el més ràpid possible. Ja res tenia sentit. Mentre mirava badoc les estrelles il·luminades va veure en elles un estel fugaç i en voler demanar un desig va abaixar de cop el cap pensant que ja no tenia desitjos. Tornant a mirar el cel amb llàgrimes als ulls d’impotència, va tornar a baixar la mirada en sentir com un grup de persones, que sortien de l’oest de la columna, es dirigien ràpidament cap al Reichstag per veure què estava passant. Amb el cap sota l’ala, no se’ls va mirar amb atenció, pensava que només eren curiosos que no notarien la seva presència, va quedar-se quiet, sense moure’s. Però quan seguia amb la mirada a aquella multitud va veure a una noia jove i prima amb els cabells rossos i llisos que s’aturava davant d’ell. La noia, amb uns ulls blau cel i amb una mirada fixa i penetrat, no el deixava de mirar. No volent posar-li els ulls al damunt, li va esquivar la mirada, però ella li va cridar l’atenció en veure’l allà assentat tot sol, sense fer res:

Ep noi! Que no veus què està passant? Què hi fas aquí assentat?

Mirant-se-la un altre cop i amb més deteniment, va veure que aquella noia tenia una certa retirada a la Galiana, tot i que era més alta i no li semblava ni de bon tros tan bonica. Amb menyspreu, li va contestar al cap d’uns segons:

A mi tant me fa el què passi! Si el destí vol que el Reichstag es cremi, que es cremi, jo no puc pas lluitar contra el destí!.

Sense gaires modals, la noia, que se li va apropar, va posar nerviós al noi, que en veure-la a uns metres la va trobar molt més bella i no deixava de resseguir-li el seu vestit vermell elegant, fins que li va contestar:

Que no veus què ens estant fent els comunistes? Ens estant destruint els nostres símbols per destruir la nostra cultura. Són uns assassins.

Amb un sorneguer somriure, en Fritz li va girar la cara, no tenia gens de ganes de parlar-hi, i menys de política i encara menys de comunisme, i en veure que no es movia va alçar la vista per mirar a la deessa Victòria en clar senyal de que no volia parlar amb ella. La noia, no entenent la reacció d’aquell noi, a qui trobava estrany, va decidir marxar cap al Reichstag per donar el seu suport al govern alemany, el de l’Adolf Hitler. Al cap de cinc minuts, quan l’alcohol s’evaporava com les flames en el Reichstag, en Fritz, pensant que els seus pares devien està preocupats, va marxar cap a casa per reposar. Un cop va esquivar el cordó policial de davant de la Porta de Brandenburg va arribar a casa baixant per la Wilhelmstrasse. Només entrar en el rebedor, en Barnard el va abraçar tement de que li hagués pogut passar alguna cosa i es varen quedar tancats a casa la resta de la nit escoltant la ràdio, que no parava de llançar notícies acusant als comunistes de l’incendi. En Barnard es temia de que en breu començarien uns canvis que canviarien la història del seu país i estava tan nerviós pel què havia passat que se’n va anar a fora a fumar-se un puro Robert Burns que l’hi havia portat un comercial britànic que l’havia anat a visitar. Ara perseguirien els comunistes, es deia, i el seu fill n’era un. Si algú el delatava estarien morts, creia. Quin problema, pensava.

L’endemà dimarts, l’últim dia de febrer, els nazis varen començar una batuda contra els comunistes per la crema del Reichstag. Molts amics i coneguts d’en Fritz comunistes varen ser detingut o es varen veure obligats a exiliar-se. En total, en aquella jornada, per ordres d’en Hermann Göering, 5.000 persones varen ser detingudes i alguns d’ells varen anar als primers camps de concentració. La família Klein, com moltes altres famílies alemanyes, varen creure que aquella acció havia sigut provocada pels nazis per donar les culpes als comunistes per tal de que no participessin en les eleccions del 5 de març. Quan a la tarda, després de l’institut, en Fritz va sortir amb el seu germà a donar una volta pel barri. Volien veure com havia quedat el Parlament. De seguida que varen posar els peus al carrer varen observar que s’havia incrementat la presciència de la policia, sobretot a les parades de tramvies de la Potsdamer Platz, on feien un rigorós control a tots els passatgers. Passant la plaça per pujar cap a la Porta de Brandenburg es trobaven a cada cantonada a uns joves de les Joventuts Hitlerianes que els hi donaven gratuïtament el Der Angriff, on en els seus articles s’acusava als comunistes d’aquell incendi. No volent de cap de les manera aquell diari quan un noi el va obligar a quedar-se’l, en Fritz el va donar a en Wilhelm quan el va trobar assentat al terra de davant de l’Hotel Esplanade perquè a la nit en fes un foc per escalfar-se. En arribar al Parlament i veure’l socarrimat, els nois es varen quedar una estona observant-lo fins que la presència de la policia els va irrompre. En Fritz tenia por que algú el delatés com a comunista i va pensar que era millor tornar a casa. Després d’acompanyar al seu germà un altre cop a la Potsdamer Platz perquè agafés el tramvia, el noi va tornar a casa amb la por al cos. A la nit, mentre sopaven amb la ràdio encesa per sentir les últimes notícies, varen escoltar com en Göering acusava als comunistes de l’incendi. Per en Barnard i en Fritz era una autèntica vergonya el què estava passant, però la majoria de la classe mitjana i rural d’Alemanya varen aprovar perseguir als comunistes com un acte d’alliberació necessari. Els comunistes eren els culpables de tots els mals per aquella gent. Ells ja no havien volgut ni entrar en la Primera Guerra Mundial, llavors es varen rendir i ara volien destruir el govern legítim alemany, pensaven molts.

En els següents dies l’ambient era molts tens per la Leipzigerstrasse, alguns, com la Carlene, donaven suport a les mesures restrictives dels nazis i, alguns altres, com en Hermann, la Bernardina i en Dannel, pensaven que els nazis estaven provocant aquells lamentables aldarulls. En Fritz durant uns dies va anar més amb compte alhora d’anar a l’institut, ja que tenia por que el seu passat comunista li jugués una mala passada. A la tarda del dissabte 4 de març, just el dia anterior a les eleccions, en sortir de la fàbrica a la tarda en Barnard va anar a comprar a la botiga de la Matilda una mica de pasta per l’endemà. En entrar a la botiga es va trobar un altre cop amb la botiguera destrossada darrere el taulell. La seva cara ja no mostrava alegria com el passat i tenia els ulls inflats de no dormir. Sabia que tot aquells canvis eren molt dolents per ella i sabia que les coses anirien encara pitjor. En veure a en Barnard, li va recordar:

Veus el què et deia, ara ningú pot aturar als nazis, ells tenen la voluntat de destruir, hi ho faran amb tota la impunitat del món. Ningú els aturarà. He sentit dir que en la Kurfürstendamm uns jueus varen ser colpejats per les SA fins que els seus caps varen quedar coberts de sang. Barnard… estic perduda.

Com altres cops en Barnard la tranquil·litzava dient-li que era improbable el què deia, aquest cop va estar callat, la va escoltar des de davant del taulell, va pagar el paquet de pasta i va marxar pensant que no trobaria en el seu diccionari les paraules adequades. Se sentia malament de tenir que treballar pels nazis, en part es veia culpable de l’increment de popularitat del nazisme, però també sabia que no podia rebutjar aquella feina si no volia acomiadar als treballadors de la plantilla. Mentre el seu pare tornava de comprar, en Fritz va saber per un amic seu comunista que havia vingut a casa seva, que l’Ernst Thälmann, el líder comunista que la Galiana admirava i criticava a la vegada, havia sigut detingut. Aquella detenció el va fer posar dempeus, però de seguida que es va quedar dret va pensar que no podia fer res per redirigir la situació, ell només era una formiga dins d’un formiguer pensava, un ésser insignificant i destrossat. A més, ara no era un bon moment per sortir al carrer i recordar el seu passat comunista. Però aquell salt el va fer tornar a interessar-se per la política i aquella nit per primer cop va sopar amb ganes el plat de xai amb patates xafades que l’hi havia fet l’Elise.

L’endemà diumenge, el 5 de març de 1933, el dia de les eleccions, la família Klein va votar com era costum al Partit Socialdemòcrata liderat per l’Otto Wels. En Barnard, per si de cas, va agafar la butlleta amb molta prudència de que no el veiés ningú. No volia que la gent sabés a qui votava. Després de fer la seva última participació democràtica es varen dirigir tota la família cap a casa. Normalment quan hi havia eleccions feien un dinar amb tota la família i amics per comentar els possibles resultats, però sabent l’estat en què es trobava en Fritz varen decidir fer un dinar ben senzill, pasta amb currywurst (salsitxes) i patates fregides, cosa que el noi va agrair profundament perquè no tenia ganes de fer el paperet. Tot el dia pensava que diria la Galiana sobre aquella jornada. A la tarda, després del cafè, la família va anar a donar una volta pels carrers perquè en Fritz sortís a prendre l’aire, ja que estava massa reclòs a casa anant només al col·legi. No sabien que el noi tenia por de sortir per no ser acusat de comunista. De fet, ell ja començava a tenir certes ganes de sortir de l’habitació, que cada cop se li feia més petita. Quan passaven per l’altura de la zona del Parc Zoològic es varen trobar amb una manifestació del grup paramilitar Cascs d’Acer amb l’ex canceller Franz von Papen al capdavant. Quan varen veure aquells manifestants armats i uniformats, en Barnard, pensant amb el seu fill, que en veure l’antic canceller va cridar enrabiat que per culpa d’en Von Papen en Hitler havia sigut nombrat canceller, va decidir retornar cap a casa de dret per escoltar les últimes notícies per la ràdio esperant que els nazis no obtinguessin la majoria absoluta que tan buscaven.

A la nit, en Hermann Göering va ser l’encarregat d’anunciar els resultats electorals amb una daga a la mà, que pels més atrevits era l’espasa de Dàmocles sobre la democràcia. El president del Reichstag va anunciar que el poble alemany havia donat una clara victòria als nazis, però no va dir que no havien aconseguit la preuada majoria absoluta quedant-se amb el 43,9% dels vots. En saber que no ho havien aconseguit, que per tant no podrien governar sols, en Barnard va fer un salt d’alegria des de la seva butaca i estava feliç de que els nazis no haguessin obtingut el què buscaven. Creia que haurien de pactar amb el Partit de Centre del sacerdot catòlic Ludwig Kass, que tampoc li agradava per la seva moralitat catòlica, però era un mal menor comparat amb en Hitler. Ells controlarien la bèstia, pensava fermament. Després d’aquesta reflexió acompanyada per un bon vas de conyac, en Barnard va anar a buscar a la seva mare al menjador i fent un cop de puny a la taula li va dir que no havien de patir, ja que els nazis no podrien governar amb les mans lliures. En Marwin, que havia vingut amb l’Elisabeth a sopar, era més escèptic i li va dir que ho haurien de veure perquè no es fiava de que els nazis respectessin el marc democràtic. Intervenint a la conversa, l’Elisabeth, que no li agradava posar-se en política alemanya, va explicar-los com a anècdota que molts britànics estaven entusiasmats amb en Hitler, com per exemple l’ex primer ministre britànic David Lloyd George. En Fritz, continuant encara enfonsat amb la depressió, no va tenir ganes de començar una conversació política al menjador, per ell tot ja havia acabat, tot i que es va alegrar per dins de que els comunistes haguessin tret uns bons resultats tenint en compte que en Thälmann i altres líders eren a la presó o a l’exili. Tant debò la Galiana ho hagués pogut veure, pensava. Pensant amb política i amb la seva difunta estimada, el noi es va aixecar de cop de la cadira i se’n va anar trist a la seva habitació mentre deia:

Demà tornarà a sortir el Sol i es tornarà a pondre.

Pensant que els nazis no estarien contents per la victòria, en Barnard va anar l’endemà dilluns a treballar content, amb un somriure a la boca, i anava saludant efusivament a tots els coneguts del barri. Alguns dels veïns, com la Karla i en Richard i la Cosmina, continuant pensant que era partidari del nacionalsocialisme, i creien que estava content per la victòria nazi. En veure’l passar feliç per davant dels vidres de la llibreria, en Martin el va empaitar per la vorera i li va regalar el Völkischer Beobachter, creient que li agradaria llegir la victòria nazi. En tenir que donar mitja volta perquè la Wilhelmstrasse estava tallada aquell moment per un petit accident, en Barnard va tenir que donar mitja volta, passant per la Potsdamer Platz per després dirigir-se cap a l’estació Anhalter per llavors girar cap a la fàbrica, a un parell de carrers de l’estació. Passant per davant de la floristeria de la Carlene, la florista, en veure’l amb un somriure de felicitat a la cara i xiulant tranquil·lament, aquell dia no tenia pressa per entrar a la fàbrica, va sortir de la floristeria per preguntar-li pels resultats i li va regalar unes flors vermelles pensant que eren del mateix color que el de la bandera nazi que fabricava. Dient-li que els resultats eren bons, en Barnard va agafar les flors sense captar aquella indirecte. A mig matí, quan estava repassant els comptes de l’empresa, que eren bons gràcies als nazis, va rebre una trucada en el seu despatx d’un representant del partit nazi que li va dir que necessitaven moltes banderes pel dilluns 20 de març. Estranyat de que li insistís molt de que aquell dia havien d’estar a punt, va preguntar-li pel motiu d’aquell augment, pensava que per complir amb aquella comanda hauria d’agafar a un altre treballador. Esperant uns segons perquè no sabia si li tenia que dir o no, el representant li va explicar amb tot detall que el dimarts 21 de març es celebraria en un acte solemne a Potsdam del nou govern amb l’Adolf Hitler com amfitrió sota l’aprovació del president Paul von Hindenburg. Petrificat agafant amb força l’auricular perquè no li caigués, en Barnard ara va entendre que els nazis no estaven derrotats com pensava, tot el contrari, els resultats tampoc eren dolents pels nazis, i sabia que utilitzarien tota la seva força per vendre a la població que ells eren els triomfadors.

Quan al vespre tornava cap a casa es va topar amb la Matilda, que acabava d’abaixar la persiana. En veure-la de cara, en Barnard la volia esquivar, ja que no sabia com dir-li que no patís. Els nazis eren ben vius i sabia que eren capaços de tot. En veure que la Matilda l’havia vist no va tenir més remei que saludar-la cortesament. En veure que tenia el cap abaixat, no gosava dir-li què li passava, ja s’ho imaginava, però la botiguera en veure a en Barnard de cara es va posar a plorar. Sense més remei, en Barnard li va tornar a dir, tot i que amb poc convenciment, que no patís, que la gent no deixaria que li passés res, però la botiguera, tapant-se la cara amb la mà perquè ningú la veiés plorar, li va dir després d’agafar aire:

Que no em faran res? Faran el què voldran.

En Barnard li insistia de que no, que no passaria res, li deia, però llavors la Matilda li va explicar:

Avui els nazis han assaltat la Kurfüstendamm i saps a qui han perseguit? No fa falta que tu digui, oi?

Abaixant el cap i mossegant-se el llavis inferior per no saber què dir-li, li volia dir que els jueus encara tenien pes dins l’economia alemanya però cada cop tenia menys clar de que el seu pronòstic aviat també fallés, va escoltar amb atenció com la Matilda li afegia:

Saps quin temple religiós han assaltat? No cal pas que tu digui, oi?

Abaixant encara més el cap, en Barnard es va quedar mut. Cap paraula hagués pogut animar a la seva amiga, la seva botiguera. Enrabiada perquè aquell home, que sempre havia considerat un amic, un heroi inclús, estava callat com els demés, la botiguera li va etzibar:

En el futur a tots vosaltres us hauran de treure els queixals pel nas perquè ja ningú obre la boca.

Abatut i pensant que s’estava equivocant en acceptar la feina dels nazis, en Barnard li va dir amb una veu trencada que ho sentia molt. En veure una patrulla de la policia passar a prop, la botiguera li va agafar càlidament la mà i es va acomiadar d’ell. Va marxar cap a casa seva pensant només en poder-se llevar l’endemà i poder apujar la persiana de la botiga com cada dia.

Després de que la Matilda tirés per la Wilhemstrasse amunt, en Barnard es va dirigir de dret a casa. En entrar a casa va oblidar del tot la conversa amb la Matilda i només pensava en com ho faria ara que tenia tanta feina. Li faltaven homes. Durant el sopar els va explicar a la família que a la fàbrica ara tindrien més feina i que tindria que buscar un altre treballador ràpidament. La Luane li va recomanar que posés un anunci al diari, però, per sorpresa de tots, en Fritz va saltar a la conversa per dir que ell l’aniria ajudar. Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va dir que era impossible, que tenia que aprovar els últims exàmens, però mentre es mirava la cara de tristor del seu fill va pensar que era una bona oportunitat perquè es distragués i entengués l’esforç del treball. No li aniria malament desconnectar a la fàbrica, pensava. Després de pactar que hi aniria a les tardes després de sortir del institut, en Fritz es va incorporar per una setmana a la plantilla de treballadors del seu pare. Va decidir anar a treballar perquè necessitava parlar amb algú, no tenia més ganes de quedar-se tancat a casa amb la seva amiga soledat, que s’havia tornat gelosa d’ell, i no podia esperar que els seus amics, en Georg i en Lou, acabessin les seves llargues i insofribles jornades laborals, que normalment acabaven pels voltants de quarts de vuit del vespre. Necessitava en aquells moments el contacte humà com en Hitler desitjava el poder en solitari.

Des del primer dia que va posar un peu a la fàbrica com un obrer va ser tractat amb molt de respecte, treballava bé ajudant als altres, però es notava que no era un expert i, en Marwin, molt més experimentat, l’intentava ajudar tan com podia per tal de que no fiqués la pota. Però ser el fill de l’amo li tenia uns certs avantatges i quan estava cansat físicament el seu pare li feia fer treballs més lleugers com repassar factures o ordenar albarans, feina que se li donava més bé i li agradava més. Quan estava cansat d’estar davant del teler, el noi agafava un tamboret de dalt al despatx del seu pare i s’hi asseia. Ell no tenia problemes per fer això. A més, es posava al teler on es podia sentir la ràdio i, a més, menjava a la fàbrica, que no estava permès per la resta de treballadors. D’aquesta manera, en Fritz passava aquells difícils dies entre la fàbrica, l’institut, la família i quedant els diumenges a la tarda amb els seus amics per anar a fer la cervesa en el bar Victorius, on en Lou, que es vestia amb el seu millor vestit negre, s’insinuava sense gaire sort a la Diane o a les noies que entraven al bar. De vegades sortia tot sol a passejar, però no hi havia manera de que deixés de pensar en la Galiana i en els seus últims moments. Sovint, sortint de la fàbrica a les vuit del vespre, just quan acabava el programa l’Hora de la Nació de la ràdio, anava al parc de la Belle-Alliance-Platz, on hi havia anat amb la Galiana, però enlloc de baixar per la Wilhelmstrasse baixava per la Friederichstrasse perquè feia més volta. Se seia en un dels bancs mentre recordava els moments que havia gaudit contemplant l’estàtua de la deessa Victòria de damunt de la columna. Recordava com si fos ahir com passejaven per aquell petit parc rodó parlant de política i de les seves vides. Es mirava els nens que hi jugaven com ells havien fet en la seva època tot pensant que el destí havia sigut cruel amb ell. En fer-se totalment fosc i sota la il·luminació de les faroles, el noi llavors tornava a casa.

El diumenge 12 de març, el règim alemany va homenatjar a les víctimes de la Primera Guerra Mundial en l’Òpera Kroll, la seu que substituïa el cremat Reichstag perquè tenia una capacitat per cent persones. El divendres al matí, en Barnard va rebre a casa, just abans d’anar a la fàbrica, una invitació enviada per en Goebbels, que continuava pensant que era un fidel seguidor del nacionalsocialisme. Finalment, després de pensar-s’ho, va decidir no anar-hi i es va quedar el dia tancat a casa llegint, per casualitat, un poema de l’anarquista Erich Mühsam, que havia escrit a la presó després de la caiguda de la República dels Consells de Munic, on havia sigut membre del Consell obrer revolucionari. Curiosament, en aquells moments el poeta estava empresonat pels nazis per l’incendi del Reichstag.

El dimarts 21 de març la fàbrica estava tancada perquè en Goebbels així els hi va demanar el dia anterior. En Barnard no volia tancar de cap de les maneres, però el líder nazi li va dir que ho tenia que fer perquè els seus treballadors poguessin anar o sentir l’acte de Potsdam. A més, li va prometre que li pagarien més bé en les següents comandes. Sense poder-s’hi negar, en Barnard va tancar aquell dia i tota la família Klein va seguir per la ràdio la cerimònia de Potsdam, on es celebrava la configuració del nou govern a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirsche, que onejava les banderes fetes per la fàbrica Klein. En Fritz es va enfadar molt quan va sentir que els nazis atorgaven un perdó general pels delictes comesos durant el temps en què intentaven pujar al poder, i es va irritar de tal manera que va picar les parets del menjador perquè sabia que d’aquesta manera l’assassí de la Galiana era perdonat. Després de veure que estava fent un numeret davant de la seva família, el noi es va tancar a l’habitació enrabiat mentre es mirava entre plors el quadre de la seva xicota i no parava de demanar-li perdó per no haver-la protegit en aquell maleït dia. Impotent per tot plegat, es va estirar al llit deprimit i abatut. Per què havia tirat direcció a l’Ajuntament aquell dia, s’anava preguntant. En Barnard i la Luane patien des de baix pel seu fill, però també estaven molt preocupats per la situació política alemanya perquè no veien un bon futur. Després de tancar la ràdio, en Barnard va pujar a dalt a les golfes per guardar la que per ell era la bona, desgraciada, traïda i mai suficientment apreciada bandera negra, vermella i groga de la República. Tot i tenir el dia lliure, en Barnard no va voler sortir de casa perquè no volia que els veïns el veiessin al carrer, ja que si veien que havia tancat la fàbrica per l’acte de Potsdam la gent encara pensaria més que era un fidel seguidor del nacionalsocialisme.

El dijous, quan en Fritz sortia de l’institut i es dirigia cap a casa per canviar-se de roba per anar després a la feina, va sentir una cridòria quan passava per la Pariser Platz. En girar la vista cap als crits, va veure que molta gent es dirigia al Tiergarten. Encuriosit per saber què passava, va seguir a la gent, la majoria era gent que coneixia i que veia sovint pel barri. En arribar al Tiergarten es varen aturar al voltant de l’Òpera Kroll. Sense pensar que havia d’anar a treballar i que ja començava a fer tard, es va apropar als manifestants i va veure que la majoria eren de tendència nacionalsocialista; molts portaven banderes nazis, cridaven consignes a favor del govern i entre ells hi havia membres de les SA armats fins les dents amb els seus uniformes de color bru, les seves corbates negres i les seves botes altes i negres. Posant-se entre ells per veure què passava mentre es mirava amb mala cara aquells homes de les SA, hi va veure entre el públic el llibreter Martin cridant com un boig amb un dels seus diaris a la mà. Apropant-se cap a ell entre els crits de la gent, li va preguntar a cau d’orella després de saludar-lo què passava. Mirant-se’l content en veure’l allí, el llibreter li va contestar, entre els crits de la gent i mentre li agafava el braç perquè s’apropés a ell:

És la primera reunió del nou parlament alemany i la gent està emocionada per la nova Alemanya. Volem que s’aprovi la Llei de Captació, una llei que donaria en el govern alemany i a l’Adolf Hitler plens poders durant quatre anys per poder governar sense passar pel Reichstag amb total impunitat. Fritz, aquesta és la solució. No podem tenir el Parlament com l’hem tingut els últims anys. Ja ho veus, oi? Ha sigut un desastre tot el què ha passat els últims temps. Ells resoldran els nostres problemes i la nostra economia.    

Entenent que, ara sí, era el final del sistema democràtic, en Fritz estava estranyat de que en Martin fos allà, amb els nacionalsocialistes, ja que ell no anava mai a manifestacions, ja que deia que eren inútils. Recordant com el passat, quan de petit anava a la llibreria perquè li expliqués batalletes, no defensava una política com la nacionalsocialista, li va preguntar mentre una dona grossa cridava eufòrica deixant sord el noi:

Però tu no eres pas nacionalsocialista, oi?

Fent-li el gest del silenci i mirant a banda a banda de que ningú l’hagués sentit, en Martin li va bufar a l’orella que no, que no ho era, però que les circumstàncies; la seva família havia patit greument les conseqüències de la crisi, el seu pare havia mort per la falta d’atenció mèdica, i encara recordava com l’havia abandonat la Sophie. Veient que els crits de la gent anaven a més, el llibreter es va apropar al noi per dir-li que aquelles circumstàncies l’hi havien fet creure amb coses que abans hagués combatut o insultat. Trist en sentir aquelles paraules i per aquell canvi del seu llibreter favorit, en Fritz va decidir deixar-lo allí, tot sol amb aquella gent, i va marxar cap a casa per després anar a la fàbrica. En mirar el rellotge va veure que feia tard. El seu pare el mataria, pensava. Quan sortia de la concentració va veure que entre els manifestants hi havia aquella noia que s’havia trobat la nit de la crema del Reichstag. Mentre la mirava com feia la salutació romana en veure com un home de les SS onejava la bandera amb l’esvàstica, aquesta vegada, amb la llum del Sol, la trobava molt més bella; era una noia prima, alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, tenia unes cames llargues que no s’acabaven i tenia una cara molt bella i amable. La seva cara, angelical, li feia caure la baba. Que guapa que és, deia el noi per dins. Però la salutació romana li feia espatlla la bellesa d’aquella noia. Maleïda nazi, va pensar després. Mentre la contemplava badocament amb la boca oberta resseguint les seves cames, ella es va girar de cop i se’l va mirar de dret en dret. Quedant-se durant uns segons amb les mirades clavades, en Fritz va tancar la boca, va mirar el rellotge per mirar a una altra banda i va tornar a la Pariser Platz per després trencar a la Wilhelmstrasse avall. No es canviaria de roba, ja feia massa tard. Quan va entrar a la fàbrica va anar de dret a excusar-se al despatx del seu pare, feia una hora tard, però en Barnard no li va dir res. Tant li feia si feia tard, el que era important era que vingués. Total serien només uns dies, pensava en Barnard. Després de veure que el seu pare no estava enfadat, abans de baixar als telers li va dir el què havia vist feia uns moments. En sentir el relat del seu fill, en Barnard va cridar rabiós i clavant un cop de puny a la taula del despatx:

S’han tornat tots bojos, això no acabarà mai més, volen assassinar l’intel·lectual per fer tornar a néixer la barbàrie. Són bèsties aquesta gent.

La bogeria que deia en Barnard s’anava materialitzant dia rere dia mentre començaven a sortir les primeres flors de les plantes anunciant l’arribada de la primavera. El dimarts 28 de març, els nazis varen decretar il·legal el partit comunista, el KPD. En sentir la notícia a l’institut per uns seus companys quan anaven a esmorzar, en Fritz es va posar molt trist davant del seu pupitre, tots els esforços que havien fet amb la Galiana perquè el partit fos un moviment fort i respectable a Alemanya, el més poderós d’Europa després del de la Unió Soviètica, ara quedaven en un no res. Marx era acusat d’assassí i, com la Galiana, el comunisme desapareixia físicament d’Alemanya. Durant tot el dia en Fritz no va parar de rebre trucades de persones vinculades al partit comunista per tal de que els ajudés a amagar informació vital. Els líders eren a la presó i s’havien exiliat, i molts membres del partit pensaven amb els més joves per tal de que amaguessin a casa seu documents importants i reveladors. Pensant només en ajudar com hagués fet la Galiana, a la seva habitació hi va emmagatzemar molts documents compromesos que varen salvar a molts dels seus antics companys de ser enviats en els camps de concentració, que pocs coneixien en aquells moments a part dels presoners polítics que feien els nazis. Quedava amb ells al Tiergarten, en un dels bancs de prop de l’estàtua de la Victòria, i allí li donaven uns papers amagats entre diaris vells. Mentre guardava aquells documents sense que ho sabés la seva família, va veure en una capsa la xapa de ferro de la Galiana i es va posar un altre cop molt trist pensant en la seva estimada. Sense energies, va fer un petó a la xapa mentre es posava a plorar i cridar estirat al llit mentre la seva família patia per ell en sentir els crits de desesperació. No hi havia maneres de que es refés, pensava el seu pare.

Encetant el mes d’abril, els nazis varen organitzar aquell dissabte un boicot contra els establiments jueus. Des dels primers rajos de Sol, pels carrers de la ciutat els membres de les SA es passejaven militarment cridant consignes antisemites i es col·locaven davant dels establiments jueus per intimidar als possibles compradors. Un parell de joves SA portaven un cartell triangular que deia: Aquí no volem jueus. Uns altres cridaven pels carrers:

El pare dels jueus és el Diable.

En saber que s’estava produint un boicot contra els jueus, la família Klein es va indignar i de bon matí varen rebre a la Klara, que els va dir que a la botiga de la Matilda hi havia dos membres de les SA esperant a la porta mentre insultaven a la botiguera. En el vidre hi havien dibuixat l’estrella de David i hi tenien penjat un cartell que deia:

Ni un Reichsmark pels capitalistes jueus, compreu als alemanys.

En Barnard es va indignar i va explicar aquell fet a en Fritz quan va baixar a esmorzar després de sentir l’aroma a cafè que havia fet l’Elise aquell matí. El dissabte ell no anava a treballar com la resta dels treballadors. Veient que la Klara no marxava del rebedor mentre observava com en Barnard parlava amb el seu fill, el final en Barnard la va convidar a una tassa de cafè. Assentant-se a la taula del menjador amb la tassa calenta com si fos a casa seva, la Klara es va prendre molt a poc a poc el cafè fent petits glops mentre anava observant totes les fotografies que hi havia en el moble del menjador. Emprenyat de tenir-la a casa només per xafardejar, per fer-la fora en Barnard li va demanar que l’acompanyés a la botiga de la Matilda per ajudar-la. Tal i com es va pensar, la Klara, sense dir-li res més, es va beure el cafè d’un glop i mirant el rellotge de paret li va dir que tenia molta pressa perquè havia d’anar a comprar una cosa pel seu nebot al barri de Mitte. Que mentidera, va dir en Barnard quan va haver sortit. Al cap d’uns segons de que la Klara hagués marxat va tornar a sonar el timbre. Aquest cop era en Hermann, el fill dels pastissers, que treballava de repartidor de diaris des de feia uns dies, que li va entregar a en Barnard el setmanari Der Stürmer, un setmanari antisemita dirigit per en Julius Streicher. Després de donar-li una generosa propina en el noi, es va llegir la primera pàgina del diari palplantat en el centre del menjador. En el primer article ja va llegir com es demanava fer boicot als jueus. Quan va arribar a la secció En la picota, que era sempre particularment obscena, es va indignar quan va veure que es denunciava als alemanys que sortien amb jueus. De seguida va saber que l’hi havia enviat en Goebbels aquell diari i després de fer una llegida de monja al sofà no va poder suportar anar llegint al peu de cada pàgina la cita d’en Heinrich von Treitschke: Els jueus són la nostra desgràcia. Finalment, va llançar la revista a les escombraries. Després de trucar al seu fill a la fàbrica per dir-li que no hi aniria el matí, no en tenia gens de ganes després de veure què passava, va sortir enrabiat a fora al carrer per veure quin ambient es vivia pel barri. La Luane el volia acompanyar, però en Barnard li va negar. Millor que no, li va dir fermament. En posar els peus al carrer va veure que poca gent havia gosat sortir aquell matí i de seguida es va trobar amb els homes de les SA passejant pels carrers com policies vigilant a la gent mentre ensenyaven les seves porres. Des de l’entrada de casa seu va veure que la botiga de la Matilda estava vigilada per més homes de les SA. Estaven a fora cridant consignes antisemites. Sentint impotència mentre s’ho mirava des de la vorera, va intentar convèncer a en Kurt, quan aquest va baixar a llançar les escombraries, perquè anés a comprar-hi alguna cosa per rebutjar el boicot, però els seus intents eren inútils, ningú desitjava anar al cementiri com un heroi. Quan va baixar cap a la Potsdamer Platz per comprar el pa, li va demanar a la Carlene, que com cada matí comprava una pasta per esmorzar, per anar a la botiga com sempre havia fet. Sense contestar-li, la florista va agafar la pasta, va travessar el carrer i al cap d’uns segons va baixar la persiana de la floristeria i se’n va anar cap a casa. Després de quedar-se sol a la pastisseria va demanar-li a en Richard, que estava embolicant el pa que havia demanat, que anessin a la botiga. El pastisser, sense mirar-se’l i fent veure que estava centrat en embolicar el pa, li va dir que no volia sortir de la pastisseria amb l’excusa de que feia massa vent. Amb el pa a les mans, en Barnard llavors va decidir pujar carrer amunt i va anar de dret a la llibreria del llibreter Martin, que també anava sovint a la botiga de la Matilda a comprar-hi verdures ara que feia dieta per intentar aprimar-se. Només entrar a la llibreria li va demanar que l’acompanyés a la botiga per comprar alguna cosa per tal d’ajudar a la Matilda. Amb la cara temorosa i assenyalant-li els camions de les SA que passaven onejant banderes amb l’esvàstica mentre cridaven consignes antisemites, en Martin li va contestar sense sortir de darrere del taulell:

Que ets boig? Jo de tu vigilaria el què fas? Que no saps que ahir els nazis varen entrar a la biblioteca del Tribunal Cameral de Berlín i varen arrestar a tots els jutges jueus que varen trobar? Alguns diuen que els varen matar, d’altres parlen d’uns camps de presoners. Jo no ho sé! Ni ho vull saber! Però jo de tu vigilaria el que faria. Jo no en vull saber res dels jueus. Tant debò marxessin tots a un altre país. Que marxin a Palestina, coi!

Indignat i impotent de que ningú li fes cas, en Barnard li va canviar la fisonomia de la cara. Una cara de mil dimonis. En veure el seu client enfadat, en Martin va voler tancar el tema dient-li:

Moltes vegades es necessari no veure res. Els jueus són els enemics de la nova Alemanya.

Sense dir-li res més, en Barnard va marxar cap a casa sense comprar res i pensant només en tornar a casa. En travessar el carrer es va tornar a mirar aquells homes de les SA, que tanta por li feien. Com els odiava, s’anava repetint mentre s’anava topant amb gent que anava amunt i avall del carrer.

Mentre en Barnard travessava el carrer per dirigir-se cap a casa, en Fritz s’estava mirant aquells fets des de la finestra de la seva habitació amb la mateixa ràbia i indignació que la del seu pare. Enfadat quan va veure que un membre de les SA clavava una plantofada a l’Anne en veure-la tirar les cartes a un senyor a les escales dels pisos de davant, el noi va armar-se de valor. Sense rumiar-ho gaire, va sortir corrents de casa i es va dirigir de dret i decidit a la botiga de la Matilda quan va veure-hi els membres de les SA per entrar-hi a comprar alguna cosa. Qui l’empenyia a fer aquella temeritat era l’esperit de la Galiana, que no marxava ni un segon de la seva ment. En veure’l entrar per la porta després de passar entre els dos guàrdies que vigilaven la porta, la Matilda es va quedar paralitzada de que aquell noi hagués fet aquella bogeria i li va fer senyals des de darrere del taulell perquè marxés. Però ell no es va moure de la botiga i es va posar a buscar productes en els prestatges de davant del taulell. Amb molt d’orgull i contenta de que per fi algú l’ajudés, la Matilda li va vendre patates, ous, cansalada i una mica d’all. En veure’l comprar i que no respectava els crits que li feien perquè marxés de la botiga, els guàrdies de les SA varen entrar decidits i enfurismats a la botiga, i després de tirar quatre llaunes al terra per espantar el noi, el varen increpar i insultar, inclús li varen donar una petita empenta, però a en Fritz tant li feia la seva seguretat, segurament hagués preferit que l’haguessin matat d’un tret, i no els hi va dir res i, a sobre, els va menysprear amb la mirada. En sortir de la botiga sense que l’haguessin colpejat, els veïns varen observar contents de que el noi hagués desafiat aquells homes, ja que la majoria es miraven aquell boicot amb indignació. Empesos pel coratge d’en Fritz en veure’l amb una bossa de la Matilda, una multitud de veïns com l’Otto, en Frank i la Margarethe, la Bernardina, la Maria, i en Mark i la Diane varen anar a comprar a la botiga per ajudar a la seva botiguera. En veure’ls tots junts volent entrar a la botiga, els membres de les SA es varen espantar en veure a tanta gent que els volien desafiar. Al final, impotents, varen marxar de la zona i varen anar a una altra banda. Després de veure que unes quantes persones havien comprat a la botiga sense que els passés res, la Klara va entrar-hi per no ser menys i després ho va fer la Carlene, que minuts després va tornar a obrir la floristeria en acabar de comprar. Molta d’aquella gent creia que en Barnard havia sigut qui havia demanat en el seu fill que anés a la botiga. Quin gran home en Barnard, deia la Klara a la Bernardina.

En entrar a casa, en Barnard, que pensava que el seu fill estava a dalt a la seva habitació, va reunir a tota la seva família per dir-los que no sortissin, massa perillós, els deia, i va trucar a casa de l’Elisabeth per veure com estava el seu fill, ja que aquella hora havia d’haver tornat de la fàbrica. En veure que en Fritz no baixava després de cridar-lo des de baix, va baixar l’Elise de la seva habitació i li va dir que en Fritz havia marxat feia cinc minuts. Deixant anar un esbufec d’indignació, en Barnard es va asseure al sofà pensant que el seu fill havia fet una altra temeritat. Passats uns minuts i en veure que el seu fill no tornava va decidir anar-lo a buscar i es va tornar a posar la seva jaqueta de pana. Però en baixar el segon esglaó de l’entrada de casa va veure un camió d’homes de les SA avançant a un tramvia de color crema a tota velocitat i li va tornar a venir la por en el cos i no va gosar avançar més d’allí. Des de les escales es va mirar com les SA es movien d’una banda a l’altra del barri amb les camionetes i per no mirar-los es mirava les sabates negres que la Luane l’hi havia comprat el dissabte passat a la botiga de l’Albert. Després de cinc minuts d’espera va veure que per fi el seu fill tornava, tant tranquil, amb unes bosses de mà i es va pensar que havia anat a la carnisseria de la Maria a comprar salsitxes. Però quan va veure que les bosses eren de la Matilda va pensar que el seu fill s’havia tornat boig. En observar que el seu pare se’l mirava desconcertat des de les escales, en Fritz li va dir sense pensar-s’ho, mentre obria la porta de casa:

Quedar-se a casa és de covards quan algú està patint!. Si ens ho mirem, patirem després.

Sense paraules, en Barnard no va gosar dir-li res, ara tenia una sensació estranya al cos, se sentia malament per haver sigut un covard. Mirant com el seu fill es treia la jaqueta al rebedor de casa se’l mirava també diferent, per primer cop sentia admiració cap al seu fill. És un bon noi, es repetia mentre entrava a casa. En veure’l entrar per la porta amb les bosses de la Matilda, la Luane si que el va renyar per aquell acte dient-li que estava temptant a Déu i li va demanar que no tornés a fer una temeritat com aquella. Després de deixar les bosses damunt de la taula del menjador, en Fritz va quedar sorprès de que l’Elise li fes un tímid somriure i anés a la seva habitació. En tornar, l’àvia li va donar un bitllet pel noi i li va donar les gràcies pel seu gest. Sense entendre la reacció de la seva àvia, mai havia mostrat cap interès polític, social o religiós, va agafar el bitllet de bona gana i se’l va guardar a la butxaca dels pantalons.

Abans de l’hora de sopar, mentre la família estava reunida escoltant per la ràdio l’Hora de la Nació, va sonar el timbre de casa. Era la Matilda que li volia agrair a en Fritz aquell gest portant-li unes quantes llaminadures. Fent-la entrar en el menjador, la venedora els va explicar que abans de que vingués en Fritz tenia molta por; ningú entrava a la botiga, estava sent maltractada per les SA i patia per la seva pròpia seguretat. Inclús els va explicar que clients i amics de tota la vida com la Carlene l’havien insultat i increpat quan havien vist els homes de les SA a la porta de la botiga. Contenta del noi, la Matilda va agafar la mà d’en Fritz i li va donar mil gràcies. Mentre plorava d’alegria, però també de por pensant en el futur, va dir-li que era un exemple pel poble alemany. En Barnard, que se sentia malament per no haver actuat, sentia que era un covard enfront al seu fill, ell ja no era vist com un heroi com abans, la va convidar a sopar i va ordenar-li a la seva mare que fes un bon àpat. La Matilda, amb el seu caràcter afable, els va dir que no calia, però després de que insistís en Barnard va acceptar contenta aquella invitació perquè se sentia molt còmode en aquella respectable família que feia molts anys que eren amics i es va treure la seva jaqueta de pell negra. L’endemà diumenge, aprofitant que era festa, la Matilda va anar a la botiga i va treure la Torà que hi tenia i totes les referències que tenia en jiddisch perquè veia que pocs la defensarien davant el nou Estat. A més, va tenir que acomiadar a una noia que l’hi venia els dissabtes a la tarda a netejar la botiga perquè alguns no els semblava bé que una jueva tingués a una noia de sang alemanya treballant per ella. El llibreter Martin, bon amic en el passat de la botiguera, no va tornar a la botiga de la Matilda i convidava als demés a anar d’altres.

Tot i el fracàs general del boicot, el règim nazi no es va aturar en voler expandir les seves normes antisemites i va aprovar el divendres 7 d’abril el Decret pel restabliment del Servei Professional, on tots els funcionaris varen córrer el risc de perdre la seva feina si no simpatitzaven amb el nou moviment. Tots els jueus varen ser expulsats o jubilats per una clàusula que deia que qualsevol funcionari o agent jueu que no hagués entrat en carrera després del 19 de novembre de 1918 havien de ser retirats del servei actiu. En Barnard, que tenia por de la reacció del seu fill, li va aconsellar que no fes més temeritats perquè el govern era molt poderós i no s’aturaria davant de res, i menys davant d’un noi, li va recordar. En Fritz va entendre perfectament les paraules del seu pare, i li va prometre que transformaria la ràbia que sentia en esforç per estudiar tal i com ell transformava les matèries primes en mercaderies. Deixant d’anar les tardes a la fàbrica perquè no suportava està allà dins, a les tardes dels dilluns i els dimecres venia a casa un professor particular perquè el noi fes anglès, els dimarts venia a casa un professor per fer reforç en ciència, els dijous tenia un professor d’Història i el divendres venia en Dannel perquè l’ajudés en els deures més complicats i en els exàmens. Era una sort que el seu pare li pogués permetre aquell luxe. Aquelles classes el distreien una mica i li donaven la sensació de que era útil per a alguna cosa, tot i que cada cop suportava menys el narcisisme d’en Dannel, obsessionat amb la moda i en veure’s reflectit al mirall.

El dijous 20 d’abril de 1933, dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 44 anys, es varen fer homenatges per tot Alemanya. A Berlín, en Joseph Goebbels va fer un discurs per la ràdio on va comparar la figura d’en Hitler amb la de l’Otto von Bismarck. En aquell moment en Barnard estava amb la seva família escoltant la ràdio a la biblioteca de casa, i quan va sentir aquella comparació es va indignar tan que es va mirar el retrat que tenia d’en Von Bismarck penjat a la paret i, a contracor, el va despenjar. No volia que a la seva casa hi hagués res que es pogués relacionar amb el nazisme, tot i que ell havia idolatrat al canceller de ferro i era conscient de que no tenien res a veure. Von Bismarck desconfiava del nacionalisme i de l’imperialisme, tot i que hi desconfiava per les seves implicacions liberals i radicals. Reflexionant a la butaca aquella comparació, en Barnard va arribar a la conclusió de que un va unir Alemanya i l’altra la dividia. Però en el carrer no es veia aquella divisió. Les cases estaven adornades per l’aniversari; en Kurt i la Maria havien penjat garlandes al balcó i la botiga de la Carlene estava decorada per l’ocasió amb flors penjades al voltant de la porta d’entrada. En Martin havia penjat una bandera amb una esvàstica al vidre de la llibreria i un cartell que l’hi havia donat un membre de les SA que deia que les ànsies del poble alemany s’havien fet realitat en la personalitat d’en Hitler. Quin fàstic, es deia en Fritz des de la seva habitació, que aquell dia no va tenir ni forces per anar a l’institut. La Matilda en dirigir-se cap a la botiga es topava amb els seus veïns entusiasmats i feliços, s’havien agafat aquell aniversari com una festa nacional, va pensar. El carrer estava adornat amb flors, les faroles lluïen la bandera amb l’esvàstica i moltes botigues feien sonar els seus gramòfons amb el Horst-Wessel-Lied. Alguns comerciants havien penjat a les seves botigues cartells presentant-se com establiment de pura raça ària. Quan era a la porta per aixecar la persiana primer la varen insultar uns vailets que havien sabut per en Martin que era jueva, li varen dir des de porca a mala puta, i després, en veure que la Klara reia d’ella perquè havia sigut increpada, va fer mitja. No obriria per primer cop en molt de temps. Ni quan estava malalta tancava, però ara era diferent. Per calmar-se va anar a la perruqueria que anava sovint a l’Unter den Linden. Assentant-se a un sofà per esperar-se a que la cridessin per fer-se la permanent, el propietari del local, un home de mitjana edat que li agradava gastar bromes a les seves clientes, en veure-la asseguda s’hi va dirigir de dret i de forma seca li va dir que no podia atendre-la. En preguntar el per què, l’amo de la perruqueria li va dir alçant la veu perquè totes les clientes el sentissin:

Vostè és jueva i a Alemanya està prohibit i severament castigat tocar-li un pèl a un jueu.

Indignada, la Matilda es va aixecar i en veure que tothom reia mentre la mirava de reüll va quedar vermella de la vergonya que sentia. Se sentia humiliada de nou. En veure que la seva clienta s’havia emprenyat i que volia marxar, l’home es va posar seriós i li va explicar que era una broma, un acudit, i li va demanar perdó per si l’havia ofès. Però per la Matilda allò no era cap acudit, s’havien rigut d’ella aprofitant el règim antisemita, i després de dir Auf Wiedersehen va marxar cap a casa. A partir d’ara no aniria més a la perruqueria, es va dir disgustada.

En els següents dies, com a acte de protesta davant de la penetració del nazisme a les llars alemanyes, en Barnard va tornar a donar permís als seus treballadors i en el seu fill perquè escopissin als teixits que eren venuts als nazis per després fer-ne banderes. A més, va tornar a trucar a tots els seus antics clients per veure si algú li podia donar feina per tal de no treballar pels nazis. Però res, ningú li podia prometre treballar al volum dels nazis.

Per la norma del dimarts 25 d’abril en què es limitava el número de jueus alemanys que podien treballar a secundària i a les universitats, en Fritz va perdre a un dels professors que més li agradava, el senyor Herbert, el seu professor de matemàtiques i un home molt sensible amb els seus alumnes. Era un home tossut perquè els seus alumnes estudiessin, però sempre estava disposat a ajudar-los quan veia que s’encallaven amb algun problema complicat. A en Fritz li va pujar un punt de la nota del seu examen final de trimestre perquè entenia que estava enfonsat per la mort de la seva xicota. En saber la notícia de que aquell professor l’expulsarien del centre, en Fritz pensava manifestar-se, volia fer una manifestació amb tots els alumnes, i va voler parlar amb el director del centre. Estava molt indignat per aquella injustícia, però en parlar amb el director, aquest no li va fer ni cas. Després de donar-hi unes quantes voltes més al tema va arribar a la conclusió de que no hi podia fer res. Els seus companys no el varen entendre i varen desconfiar d’ell perquè no entenien que el fill del qui feia banderes nazis ara volgués ajudar a un professor jueu. Algun company fins i tot va creure que en Fritz els estava fent aquella proposta per saber qui era i qui no nacionalsocialista. El noi també havia vist com la majoria dels professors havien ingressat d’un dia per l’altre a la NSLB, una lliga de mestres nacionalsocialistes fundada l’any 1929 pel mestre i gauleiter Hans Schemm, i molts d’ells, com el de gimnàstica, li varen pujar les notes pel simple fet de que el seu pare fos el fabricant de les banderes amb l’esvàstica. S’havia d’acontentar el règim, creien tots. També va poder veure el noi com canviaven la manera d’ensenyar. En Hermann Hesse era oblidat i es llegia reiteradament el poema d’en Dietrich Eckart: Desperta Alemanya. Sense adonar-se’n, no va veure com molts professors el tractaven amb més vehemència i, per exemple, no el feien sortir tan de classe i sempre el posaven com exemple davant dels altres alumnes. El mestre d’Història li va posar un 10 sense haver mirat l’examen que havia fet.

El divendres 28 d’abril, a la tarda, tots els alumnes varen quedar sorpresos quan a l’aula varen posar una ràdio de la marca Bosch. A molts els va semblar genial la idea. Es podrien distreure i podrien sentir música, pensaven molts. Però la ràdio serviria per sentir els discursos dels líders nazis quan parlessin per tot l’Estat. Seria una manera d’adoctrinar-los. El professor d’Història li explicava orgullós a en Fritz que d’aquesta manera podrien sentir els grans líder d’Alemanya. El noi no entenia per què li deia únicament a ell la finalitat de la ràdio. Tot i no fer res per aquell professor, abans de plegar aquell divendres va anar a parlar amb el senyor Herbert, que s’acomiadava de tots, per donar-li tot el seu suport. En arribar a casa després de l’institut va demanar-li en el seu pare que el contractés aquell professor unes hores a la setmana com a professor privat per la Katrina, tot i que a la noia no li feia falta perquè les seves notes eren molt bones i era una estudiant modèlica. En Barnard va acceptar la proposta del seu fill i més quan va saber la delicada situació econòmica d’aquell professor en perdre la feina. Mirant al seu fill des de la butaca de la llibreria, en Barnard  veia feliç com es convertia en una persona compromesa amb la societat i amb els més dèbils, i donava les gràcies a la Galiana per haver-lo fet canviar. Era dels pocs del barri que continuava saludant a en Dannel quan aquest anava agafat de la mà de la seva parella i dels pocs que respectava a l’Anne i en Wilhelm. Sempre els hi donava una moneda i inclús els havia donat l’esmorzar que l’hi havia fet l’Elise quan anava cap a l’institut.

El dilluns 1 de maig, els nazis varen celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball, on es va fer una gran manifestació amb un milió de persones a l’aeròdrom de Tempelhof, l’aeròdrom més gran del continent construït per l’Ernst Sagehiel. Alemanya fins llavors no havia aconseguit el reconeixement oficial d’aquesta festa que els socialistes celebraven com a festa del treball des de la dècada de 1880. Algunes cases i alguns carrers de la ciutat varen ser decorats amb fullatge verd i amb banderes del Reich. Molts veïns varen demanar-li a en Barnard que els donés alguna bandera amb l’esvàstica per penjar-la al balcó de casa. Insígnies nacionals onejaven en automòbils i camions, els tramvies estaven decorats amb flors i fullatge, les banderes del Reich onejaven en les torres de les fàbriques i els edificis d’oficines, i molts nens portaven satisfets banderetes negra, blanca i vermella o una amb l’esvàstica. En Barnard, per iniciativa dels seus treballadors, menys la dels tres treballadors jueus, va tenir que penjar la bandera amb l’esvàstica a la façana de l’empresa. Quin fàstic li produïa, però no podia ser menys en veure a tantes empreses amb la bandera fora.

Durant l’acte a l’aeròdrom, Hitler hi va pronunciar un discurs dels seus. Tot i que varen ser convidats pels nazis perquè eren els qui teixien les banderes que onejaven a l’aeròdrom, la família Klein no va voler assistir a l’acte. Tancats a casa, cadascú amb un llibre a les mans, en Barnard renegava per haver tingut que tancar la fàbrica perquè així li va demanar en Goebbels el dissabte, ja que volia que tothom veiés que participava en la festa, tot i que no era un dia lliure de treball. A mig matí encara va renegar més quan va rebre la trucada d’en Walter, el seu treballador jueu, que des de casa seva el va trucar per avisar-lo de que molts dels seus treballadors s’havien concentrat a la fàbrica i que caminaven amb els diferents representants de les indústries berlineses amb llargues columnes cap a l’aeròdrom. Deixant anar més d’un renec, en Barnard estava cada cop més indignat assegut a la seva butaca pensant que els seus treballadors no l’hi havien fet cas quan els hi havia recomanat que aprofitessin el dia per anar a donar una volta amb les seves senyores. Quina vergonya, pensava mentre recordava també al seu difunt pare, que no hagués permès que cap dels seus treballadors anessin a aquell acte. En Marwin, que va anar un moment a casa als seus pares, els coneixia més bé pel seu contacte més directe i ja s’imaginava que anirien a aquell acte tan anunciat. També varen anar a la cerimònia en Georg i en Lou, que varen caminar en les llargues marxes cap a l’aeròdrom confiats en que el nou govern els beneficiaria. Portaven banderes amb l’esvàstica, banderes que mai haguessin portat però que ara duien com tots els demés. És el que toca, li deia en Georg a en Lou, que aquest no li feia tanta il·lusió dur aquella bandera.

Cansat i avorrit d’estar a casa sense fer res, fins i tot tenia mal de cap de tan llegir, en Barnard es va aixecar de cop i volta i va encendre la ràdio de la biblioteca per saber què passava. Però, al cap d’uns minuts, es va avorrir encara més i es va posar neguitós en sentir les cançons dels miners, els grangers i els soldats. Movent irreflexivament les cames, en aquells moments només pensava en fumar-se una cigarreta, però com que la Luane no li deixava fumar a dins de casa es menjava les ungles sense parar. Després de retransmetre una simfonia del treball, per la ràdio es varen presentar entrevistes amb alemanys seleccionats especialment per l’ocasió: un estibador d’Hamburg, un treballador agrícola de Prússia Oriental, un obrer metal·lúrgic del Sarre, un miner del Ruhr i un viticultor de la vall del Mosel·la. Quanta propaganda, deixava anar en Barnard, que se li feia etern aquell matí. Després de dinar, a les tres de la tarda, quan feien el cafè a taula, en Barnard va posar la ràdio del menjador i amb tota la família varen sentir com uns poetes alemanys seleccionats i amb un llenguatge quotidià exhortaven el nacionalisme alemany. Més propaganda, deia en Barnard, mentre la família no feia cas a la ràdio. Durant la resta de la tarda, la família Klein va quedar-se a casa, al costat de la ràdio, seguint aquella nova festa nacional. No valia la pena sortir al carrer, ja que era buit i les botigues tancades, a més de que si algú els veiés a fora encara els titllarien de traïdors, varen pensar. En Fritz va aprofitar-ho per estudiar pels últims exàmens mentre escoltava la ràdio de fons. A un quart de set de la tarda varen sentir l’assagista Eugen Diesel com descrivia com les fàbriques i el camp i deia segur de si mateix que eren testimonis de la vitalitat del Tercer Reich. Però, de cop i volta, mentre tots estaven assentats al voltant de la taula del menjador amb l’orella enganxada a la ràdio, varen sentir un fort brunzit que provenia de fora.

Què és això?

Va cridar l’Elise des de la cuina. Ràpidament varen sortir al carrer per veure què passava, i en girar la vista cap al cel varen veure el nou zepelí transatlàntic que donava voltes sobre la ciutat com a part del seu recorregut de 26 hores pel país. Tota la família va quedar bocabadada en veure aquell aparell damunt dels seus caps.

No ens caurà al damunt?

Deia cridant i patint l’Elise, que estava ben amoïnada per aquell aparell. En perdre’l de vista varen tornar a casa per tornar-se enganxar a la ràdio. Per disgust d’en Barnard, no varen poder sentir el què passava a Tempelhof perquè es varen retransmetre més entrevistes de gent normal i corrent que vivien a zones remotes del país per demostrar que el règim tenia el suport de tots els racons. Que absurd, anava repetint en Barnard, mentre mirava com el seu fill Fritz estava estudiant però amb la mirada perduda pensant amb el seu passat. Després de les entrevistes es varen tornar a les celebracions de Berlín.

La majoria dels treballadors que varen anar a l’aeròdrom no ho varen fer perquè eren uns nacionalsocialistes convençuts, sinó que hi varen anar per veure de primera mà al nou canceller, que ja era considerat per molts com un pastor que guiava les ovelles cap a un nou camí, un nou horitzó. Quan varen tornar de l’acte organitzat per l’arquitecte Albert Speer, molts d’ells varen començar a simpatitzar amb el nazisme; les banderes, les marxes, les cançons, els discursos en honor als treballadors alemanys i les lloances d’en Hitler, que va dir que la classe obrera havia de formar part d’una única nació que s’havia d’identificar en la nova Alemanya, els va fer posar la pell de gallina d’emoció per primer cop en molt de temps. A més, estaven contents perquè els varen pagar una prima pel desplaçament i els varen oferir un dinar i, sobretot, els va encantar l’espectacle aeri perquè constituïa una exhibició de les destreses mecàniques dels obreres alemanys en el marc de la gran demostració del poder alemany. Ara creien que per primer cop el govern s’identificava amb el moviment obrer i començaven a odiar tot el què havia representat la República de Weimar, considerada com a burgesa i anti-nacional. En el barri, la majoria de veïns que varen anar-hi varen tornar molt contents i convençuts. Només la botiguera Matilda va intentar obrir la seva botiga a mig matí, però la policia li va fer abaixar la persiana de males maneres, mentre agents de les SA la increpava pel carrer insultant-la davant de la mirada dels veïns com l’Otto i la Maria, que un altre cop varen preferir girar el cap abans que ajudar-la. La fugien com si portés la lepra. Cada cop que la veia passejar per davant de la llibreria, en Martin, si era a fora, es tancava de dret a dins per no haver de saludar-la com en el passat, i davant de la Klara i de Carlene la insultava descaradament. La més beneficiada per aquella festivitat va ser la Carlene perquè la seva floristeria va ser l’encarregada d’adornar els tramvies de la zona de la Potsdamer Platz.

A mitjanit, quan la família Klein ja s’havia posat al llit i pensant en que l’endemà dimarts s’havien de llevar d’hora per tornar a l’activitat normal, de cop varen sentir uns espetecs que els va fer saltar del llit. Obrint la persiana per veure què passava, les seves habitacions es varen il·luminar.

Què passar ara?

Va cridar enrabiada l’Elise des de la seva habitació. Mirant des de la finestra de la seva habitació, en alçar la vista en Fritz va veure els focs artificials que posaven fi a la festa nacional. La Luane, que l’hi encantaven els focs, va sortir al carrer, on s’hi havia aplegat molta gent per observar els focs. En Martin, la Klara, la Carlene i en Kurt i la Maria, entre altres, varen observar a peu de carrer aquell espectacle pirotècnic. Molts dels presents cridaven Visca Hitler! Visca Alemanya! Els clients del bar Victorius cantaven amb una cervesa a la mà el Horst Wessel Lied. En Barnard, que va preferir quedar-se al llit, renegava tota l’estona dient:

Tot és propaganda.  

L’endemà de prometre que estarien amb els obrers, els nazis varen abolir a tots els sindicats, que tenien fins llavors uns sis milions d’afiliats (un 85% dels treballadors tenien sindicat), i varen formar el Front del Treball dirigit pel nazi Robert Ley, on tots els treballadors s’hi tenien que inscriure obligatòriament. Els treballadors de l’empresa Klein es varen unir en el nou sindicat orgullosos després de sentir el dia anterior a en Hitler. Cap ho veia com un inconvenient, ja que creien que estaven ajudant a construir aquella nova Alemanya que els prometien. De bon matí, en el despatx de l’empresa, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels en què l’informava de com havia d’administrar a partir de llavors la defensa dels treballadors. Els canvis no eren massa grans, va pensar, però sabia que a partir d’ara els nazis tindrien el control dels treballadors i podrien entrar directament dins de totes les empreses. Després de comentar-li tots els canvis, en Goebbels li va suplicar que anés algun dia en un míting o en una trobada perquè els treballadors i la gent del seu barri poguessin veure el seu compromís cap al nazisme. Fins i tot el faré pujar al damunt de l’escenari, li va prometre el líder nazi. A contracor, en Barnard, que havia estat callat durant la conversa, li va prometre que ho intentaria, però li va posar l’excusa de que tenia massa feina fent banderetes. De fet, continuava buscant nous clients per no haver de treballar pels nazis, però no trobava res que pogués substituir el volum de feina que li estaven donant. Abans d’acomiadar-se, el líder nazi li va dir en to amistós:

Aiii! Barnard, quan deixarà els seus modals burgesos? Que no veu que ara ha començat una nova era per Alemanya amb una nova nació més forta que mirarà per altres interessos? No pateixi tan pel mercat i mostri el què és realment verdader, el nacionalisme i el seu esperit. Pensi que vivim en el millor de tots els mons possibles.

Rient per dins mentre pensava que aquella última afirmació era ridículament optimista davant una realitat que a diari tolerava noves atrocitats i actes criminals, en Barnard li va dir que tenia que penjar perquè el necessitaven a baix amb els obrers. Després de penjar el telèfon, en Barnard es va posar a trucar a nous clients per veure si li podien donar feina, però res, ningú. A mig matí, quan la seva secretària li va portar el Berliner Morgenpost com cada dia abans d’aturar-se per fer un cafè, en Barnard es va disgustar profundament quan va veure que aquell diari, anteriorment un diari d’esquerres, informava amb feliç entusiasme que el dia anterior havia sigut la manifestació més gran de tots els temps.

Fins i tot els meus diaris estan canviant.

Va renegar en Barnard. A baix als telers, en Marwin veia diàriament com els treballadors de la fàbrica simpatitzaven ara plenament amb la nova ideologia i tots varen deixar d’escopir a les banderes menys els tres treballadors jueus, que de cop varen ser insultats pels seus companys. Un dels treballadors, sense cap motiu, es va dirigir cap a en Gerd i li va donar una empenta que de poc el va fer caure al damunt les pues del teler que tenia al davant. En voler-li tornar l’empenta, el pobre Gerd va veure que els altres el miraven amb cara desafiadora i, impotent, va anar al lavabo per tranquil·litzar-se mentre uns altres treballadors l’insultaven i l’amenaçaven de cremar-lo a la foguera. A en Walter, l’altre jueu de l’empresa, el seu company en el teler, li cantava cançons antisemites com:

Quan del meu ganivet broti sang jueva.

En més d’una ocasió l’havia amenaçat en fer-li una cara nova i la resta dels treballadors l’amenaçaven de tallar-li el cap. L’altre treballador, en Heinz, va decidir deixar la feina. No aguantava més els insults i els maltractaments que es permetien allà dins sense que en Barnard se’n adonés o no volés veure. Com que era jove i no tenia que ajudar econòmicament a cap família, perquè no en tenia, va poder trobar una altra feina, encara que cobrava molt menys.

En Fritz feia molts esforços per intentar tirar endavant, però el record de Galiana li era molt present i molts dies es continuava tancant a la seva habitació recordant bells temps mentre es mirava el quadre que li va pintar per ell abans de morir o es quedava palplantat al pis de la Galiana esperant inútilment que ella en sortís amb el seu esplèndid somriure. Després de passar uns quants dies sense veure els seus amics, en Georg i en Lou es varen presentar a casa seva i el varen obligar a acompanyar-los sense dir-li a on el portaven. En un primer moment va pensar que el portaven a donar una volta pel Tiergarten com havien fet de petits, però el noi va quedar sorprès de que el portessin a un Congrés de Treballadors. Sense saber on entrava, va entrar a l’acte aspectant, esperant veure un saló d’automòbils de la marca Mercedes, però quan va veure que tot el seu voltant estava ple de banderes nazis amb l’esvàstica va quedar impactat davant d’aquella escena estratègicament dissenyada per commocionar al públic. Sabent ara a on era, el primer pensament que va tenir va ser que probablement aquelles banderes havien sigut escopides per ell a la fàbrica. Després de fer quatre passes més els va demanar en els seus amics marxar d’allí, ja que no si sentia còmode en aquell ambient. Masses records, els deia com excusa. Però en Georg, que cada cop estava més influenciat pel nazisme i per la seva escenografia, el va obligar a quedar-se agafant-lo per les espatlles prometent-li que només serien cinc minuts i que després anirien a fer una cervesa. Quedant-se immòbil i mirant tota aquella escena amb menyspreu, el noi no va tenir més remei que esperar com els demés l’arribada del canceller alemany, que com sempre feia tard a aposta.

A veure si m’embruixa a mi també?

Li deia a en Lou, que estava distret mirant a una noia que hi havia a uns metres. Esperant i mossegant-se les ungles dels nervis que passava per està envoltat de membres de les SA, va continuar observant l’espectacle per tal de no mirar aquells homes; tot estava dissenyat al mil·límetre amb les seves banderes específicament alineades, amb l’àguila nazi daurada de fons, amb els músics col·locats en una posició elevada mentre entonaven el Horst-Wessel-Lied, amb els membres de  les SA i les SS armats fins les dents envoltant l’amfiteatre i amb tots els jerarques nazis asseguts a davant mentre en Rudolf Hess esperava des de la tribuna d’oradors l’arribada d’en Hitler. Mentre anava donant voltes amb la mirada va veure que entre el públic hi havia aquella noia rossa que ja s’havia trobat en dues ocasions. La nazi, es deia per dins. Quan la noia el va veure després de repassar el seu maquillatge amb un mirallet que portava, aquest cop en Fritz estava atrapat perquè no es podia moure de la gent que hi havia en aquells moments i ella es va apropar decidida cap a ell. Fent veure que mirava al sostre, en Fritz no va poder evitar que se li plantés a davant i ella li va dir sense saludar-lo:

Tu ets aquell noi que estava allà assentat mentre es cremava l’edifici Ballot, oi?

Baixant la mirada i observant-li ara els ulls blaus, en Fritz, que patia que aquella noia l’acusés de comunista allà al mig, enmig d’una manada de llops, va pensar, va veure que els seus amics s’apartaven d’ell pensant que li aniria bé relacionar-se amb una altra noia. En Georg en veure la noia no va poder evitar repassar-la de dalt a baix. La trobava molt guapa. En no saber què respondre-li, li va dir que aquell dia estava molt cansat de treballar i que no tenia ànims per caminar cap a les flames d’Hades. Mirant-lo de dalt a baix, ella, vestida amb un vestit vermell, perfectament pentinada i portant un braçalet nazi al braç esquerre, li va dir mentre es posava al seu costat dret, fent fora en Lou del costat d’en Fritz:

Així, has vingut a sentir el nostre Führer?

El noi, palplantat i amb cara de fàstic, no va saber què respondre-li i es va quedar en silenci. Llavors, la noia li va dir:

Quin gran home, ell ha estabilitzat en quatre dies la nostra malaurada economia destruïda per aquests maleïts comunistes i jueus. Ara no és com abans per sort. Sembla increïble que un sol home hagi sigut capaç d’aconseguir això, unir a un poble que havia estat dividit i empobrit.

Sense respondre-li res i continuant fent cara de fàstic, el noi veia que aquella noia era una fanàtica del nazisme, més nazi que els nazis, va pensar, i només desitjava que marxés i el deixés sol. En veure que la noia no marxava del seu costat esperant que obrís la boca, en Fritz es va limitar a respondre-li amb un tímid somriure que no deia res. No deixant-lo de mirar fixament als ulls, la noia li va dir, després de mirar l’àguila daurada que hi havia al fons:

Jo avui estic aquí perquè s’ha aprovat la creació del Frauenfront (Una organització femenina del nacionalsocialisme creada a petició d’en Robert Ley). Aquest govern també pensa en les dones.

Continuant amb la boca tancada, en Fritz ara es va posar a mirar al terra pensant que d’aquesta manera la noia marxaria davant d’aquell menyspreu, però va tenir la mala fortuna de que en Georg els va sentir, ja que no treia l’ull de sobre a aquella noia, i va respondre des de darrere per en Fritz:

Noia, em sembla que no saps pas amb qui parles, ell, el noi aquest, és el qui fabrica totes aquestes banderes que veus aquí. Ell és dels més patriotes que hi ha. Ell s’envolta amb els líders nazis.  

Sorprès per les paraules del seu amic, en Fritz es va quedar vermell i només va obrir boca per dir-li que exagerava el seu amic, però ella, que es va quedar impressionada i amb els ulls com unes taronges en veure que aquell noi no era com es pensava, li va dedicar un somriure que a en Fritz li semblava malvat. Fins llavors havia pensat que era un periodista pel seu posat seriós i la seva vestimenta i s’hi havia apropat pensant que potser li faria una entrevista com a fidel nacionalsocialista. Canviant-li ara la veu per una de més sensual:

Perdona, em sembla que no me presentat. Em dic Àngela, tinc 18 anys, (havia nascut el dimarts 28 de juliol de 1914), i fa només un any que visc aquí a Berlín. Jo sóc de Munic, com el NSDAP.

Sense voler-li contestar, el noi va continuar amb silenci, sense mirar-li la cara, però notava que ella no li treia els ulls de sobre, uns ulls que imposaven respecte com tot ella, i al final li va contestar mentre li donava la mà fredament per saludar-la:

Em dic Fritz, sóc de tota la vida berlinès i he vingut aquí obligat pels meus amics, uns malvats com tots aquests.

Però la noia no va sentir com en Fritz deia que eren uns malvats, ja que els seus pares, que estaven unes files més endavant la cridaven. En tornar a posar la vista cap a en Fritz, l’Àngela li va dir que esperava veure’l ben aviat i es va acomiadar de tots ells amb un somriure sensual i amb una picada d’ullet. Després de que es perdés entre la multitud, en Georg i en Lou es varen apropar al seu amic i li varen dir amb to de broma que havia lligat amb una bavaresa, però en Fritz els va contestar amb fermesa que en el seu cor no hi havia espai per una altra dona i menys per aquella noia tan espantosa, va exclamar. Volent marxar després de tanta tensió que havia passat, de cop va sentir com sonaven les trompetes i com tothom aixecava el braç dret de forma militar. Uns segons després va veure que sortia en Hitler després de que en Hess anunciés la seva arribada des de la tribuna dels oradors. De seguida el canceller alemany es va posar davant del micròfon i va començar el seu discurs on va parlar del seu passat, dient que havia sigut un obrer com ells i un soldat com les masses. Entre paraules i paraules, la multitud anava cridant entre aplaudiments Sieg Heil!. Mirant-s’ho amb resignació mentre sentia els Sieg Heil que se li posaven al cap, en Fritz va quedar molt impactat per aquell míting, els comparava amb els que havia fet amb els comunistes; més senzills, amb menys banderes i menys escenografia i no tan emotius. Aquella imatge el va impactar profundament i entenia, en part, el magnetisme del nacionalsocialisme. Però quan va pensar amb el seu passat li va venir la imatge de la Galiana. Què diria ella si l’hagués vist aquí? Pensava el noi. Creia que l’estava traint estant en aquell acte i a sobre havia parlat amb aquella noia, a qui considerava molt bella físicament. En veure que els seus amics escoltaven badocament a en Hitler, el noi  va esmunyir-se entre la gent i quan va ser fora del recinte va fugir d’allí corrents deixant a en Lou i en Georg a l’acte mentre cridaven amb la resta: Sieg Heil.

Corrent com s’hi hagués vist un fantasma, volia fugir de tot el que havia presenciat, en Fritz va pensar en refugiar-se a la biblioteca de la Universitat Humboldt, que tenia per aquells moments 934 volums, per passar-hi la tarda. El noi volia entrar en contacte amb la cultura després de sentir tantes barbaritats. Després d’agafar el tramvia a la Potsdamer Platz es va dirigir a la Bebelplatz i en entrar a l’enorme biblioteca, freda i mig buida en aquell moment on hi regnava el silenci, es va posar a llegir el Hamlet d’en William Shakespeare o d’en Francis Bacon perquè tenia ganes de llegir una tragèdia, com creia que era la seva vida en aquells moments. Després d’agafar el llibre es va asseure en una cadira de davant d’una taula rodona, sol, en silenci, i va començar a llegir la tragèdia. Minuts més tard, quan ja havia llegit la intervenció del fantasma del pare d’en Hamlet, va sentir enrenou a l’entrada de la biblioteca. De cop es varen sentir uns crits i el soroll de les passes cada vegada es va fer més fort. En girar la vista cap a l’entrada va veure com uns estudiants nacionalsocialistes del NSDSTB acompanyats per les SA entraven de cop a la biblioteca fent un gran enrenou. Deixant el llibre de banda i mirant que passava, va veure com aquells homes començaven a agafar llibres per emportar-se’ls a fora al carrer. Sense entendre ben bé què passava, va deixar el Hamlet amb  el seu fantasma a la prestatgeria i va sortir de la biblioteca amb els pocs lectors que hi havia aquell dia. Espantat per aquells homes, en sortir de la biblioteca el noi va quedar astorat en veure davant seu a una multitud concentrada a la Bebelplatz cridant consignes contra els jueus. Semblava que tota aquella gent envoltava alguna cosa al mig de la plaça i va decidir apropar-s’hi. Posant-se entre la gent, la majoria eren joves i alguns anaven vestits amb uniformes de les SA, va veure que estaven concentrant a uns 20.000 llibres enmig de la plaça de l’Òpera, davant de la Universitat Frederic Guillem. No entén res de res, el noi es va mirar els llibres que hi havia al terra i va observar que aquests eren, entre altres, d’en Karl Marx, d’en Sigmund Freud, de la Helen Keller i del poeta del segle XIX Heinrich Heine, que havia escrit: Allí on es cremen llibres, s’acaba cremant també persones. Sense entendre què passava, en girar la vista a la seva dreta va veure-hi el llibreter Martin, que estava també davant d’aquells llibres llançant esvarat uns quants llibres de la seva llibreria a la pila. Eren tots d’autors jueus menys el de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front. Veient com el seu grassonet llibreter volia tornar acontentar el règim, en Fritz se li va apropar i mentre es mirava com el llibre que l’hi havia comprat a la Galiana anys enrere pel seu aniversari quedava a la pila, li va preguntar per què feia allò, ja que hi perdia diners fent aquell acte de fe irracional. Mirant-lo atentament i amb els ulls com unes taronges, en Martin li va contestar tremolós mentre llançava amb fúria un últim llibre, la novel·la pacifista titulada Krieg, d’en Ludwig Renn, a la pila:

Em d’acontentar al nou règim, ells són els qui ens guien ara, i sí toca cremar la nostra literatura la cremarem com s’havien cremat les bruixes. Això ja no importa.

En voler-li contestar que estaven bojos es va tenir que apartar de davant de la pila perquè uns estudiants varen començar a fer balls indis mentre tiraven gasolina sobre tots aquells llibres. Amb aquells balls va sonar l’himne nacional i es va encendre la foguera. Observant els balls sota la llum de les fames mentre sentia els crits eufòrics de la gent, en Fritz es va apartar del costat d’en Martin, sentia fàstic pel què havia fet el seu llibreter, i va veure que a l’altra banda de la pila de llibres hi havia el cèlebre professor de pedagogia de la Universitat de Berlín, l’Alfred Baeumler. Tornant a mirar aquelles flames que il·luminaven la plaça després de que canviessin l’himne nacional per l’himne del NSDAP i el segon himne d’Alemanya, el Horst-Wessel-Lied, en Fritz va pensar que estaven enfosquint la cultura alemanya. Quina vergonya, va pensar mentre mirava ara la cara d’aquell professor. Al cap d’uns minuts es varen sentir el soroll dels motors d’una caravana de cotxes que provenien de la Porta de Brandenburg. Entre les persones que varen baixar dels Mercedes negres hi havia en Joseph Goebbels vestit amb la seva clàssica gavardina, que feia una cara de pomes agres perquè no havia pogut aconseguir en una reunió amb altres dirigents i altres ministres més competències pel seu nou Ministeri de Propaganda. Després de baixar ràpidament del cotxe amb desaires es va dirigir al centre de la plaça acompanyat per un guàrdia. Després de saludar a un parell de líders de les SA, el ministre va fer un discurs antisemita davant d’una taula amb micròfons al damunt i embolicada amb una bandera nazi mentre el públic li cridava el ja habitual Sieg Heil. Mentre el ministre deia que l’època de l’intel·lectualisme jueu havia acabat com la República de 1918 i que començava el triomf de la Revolució alemanya d’un munt de cendres, en Fritz es va quedar uns segons més a la plaça per escoltar-lo. Mentre el sentia, pensava que era curiós que un home que s’havia doctorat en Filosofia i Literatura participés en un acte en què s’assassinava a la Literatura i a la Filosofia. Abans d’acabar el seu aïrat discurs, en Goebbels va veure que entre la multitud hi havia en Fritz, el fill d’en Barnard, va dir-se, i va pensar content de que la família Klein estava allí i que aprovava tots aquells actes. Mirant atentament les flames que s’enlairaven al cel per fer veure que no mirava a en Goebbels, el noi, ja cansat de sentir tants Sieg Heil i de veure a tanta gent llançar els llibres a la foguera com si fossin troncs, es va adonar que era tard, ja era fosc, i va pensar que la seva família patiria per ell i va tornar cap a casa. Obrint pas entre la multitud per arribar a la vorera de l’Unter den Linden, va sentir per últim com en Goebbels cridava rabiós Sieg i el cor rugia Heil per acabar el discurs. En sortir de la plaça abans de que la gent desfilés cap a casa, va veure a uns quants corresponsals estrangers amb els seus blocs de notes i amb unes cares de desconcert davant del què estaven veient. Mirant-los amb atenció com prenien les seves notes, en Fritz li va venir una esgarrifança pensant que estaven donant una imatge terrible a l’estranger. Quina vergonya, s’anava dient. No traient-se aquelles cares de la seva ment, va agafar el primer tramvia que parava a Potsdamer Platz i va marxar d’allí tot mirant encara el reflex de les flames.

Després de baixar a la Potsdamer Platz va anar de dret a casa seu mentre anava mirant desconcertat les estrelles i el Sol dels gitanos. En entrar a casa es va dirigir ràpidament a la butaca del seu pare a la biblioteca privada i li va explicar tot el què havia vist. Pensant una estona, en silenci, amb un llapis a la mà, en Barnard li va dir sense embuts:

El poble alemany ha perdut la raó, esperem que sigui capaç de tornar a la civilització algun dia i ens puguem perdonar.

Durant aquells dies de maig, en Fritz es va passar els dies tancat a la seva habitació estudiant pels exàmens finals. L’institut li treia els mals pensaments. Sol i sense relacionar-se gaire amb els companys, seia en el seu pupitre i escoltava el professor de torn sense pensar en res més que treure una bona nota. El noi no notava que la majoria dels seus professors i dels seus companys li feien la pilota perquè era el fill d’en Barnard, el que feia les banderes. El dijous 18 de maig uns quants alumnes comentaven entre els passadissos de les aules el discurs d’en Hitler del dia anterior, el Discurs de la Pau. Alguns portaven el diari d’aquell dia amb el discurs íntegre del canceller alemany i amb una crònica entusiàstica que deia que el Zentrum aplaudia aquelles paraules. Era un fet, Hitler s’estava guanyant els cors dels alemanys, pensava el noi mentre mirava de reüll la portada del Berliner Tageblatt. Un seu company de classe, que sabia de la seva ideologia comunista perquè s’havien trobat a més d’una manifestació, li va voler comentar aquell discurs. En Fritz el va escoltar amb atenció fins que va veure que aquell noi ara defensava la idea d’en Hitler i llavors va preferir quedar-se callat, escoltar-lo amb atenció per després abaixar la vista com a senyal de que no tenia ganes de parlar. Aquell seu company li va parlar amb lloances cap a en Hitler pensant que en Fritz també s’havia passat al bàndol nacionalsocialista, ja que el seu pare feia les banderes nazis. En seure al seu lloc en tocar el timbre perquè entressin a l’aula, el professor els va aturar a tots. Un cop va aconseguir que li prestessin atenció, el professor va senyalar als dos alumnes jueus que tenia, en Johst i en David, els únics que quedaven en aquella aula, i els va dir que a partir d’ara haurien de seure junts en el banc del fons, el banc dels jueus, va exclamar amb un somriure. Abatuts, els dos nois varen abaixar el cap, varen agafar les seves coses dels seus antics pupitres i les varen deixar en aquell banc de fusta. Els demés alumnes no varen protestar, igual que en Fritz, però tampoc se’n varen alegrar.

L’endemà divendres a primera hora a en Fritz li tocava classe d’alemany. Un cop tots asseguts va entrar el professor a l’aula i amb un to seriós es va dirigir cap a en Johst i en David, que estaven tota l’estona amb el cap abaixat. El professor els va dir de forma seca que tenien que deixar l’aula aquella hora perquè no podien fer classe d’alemany, eren jueus i no podien. Sense dir res, els dos nois varen agafar les seves coses i varen anar als passadissos esperant la següent hora. Un cop tots fora, el professor va dir abans de començar la classe:

Són uns delinqüents i uns traïdors.

En Fritz, com els demés no va dir res, i va escoltar com sempre al mestre. Quan tornava cap a casa de l’institut per encetar el cap de setmana, en Martin, en veure’l des dels vidres de la llibreria, va sortir a la vorera i el va aturar. Demanant-li un minut, el llibreter va entrar volant a la llibreria per sortir-ne al cap d’uns segons amb uns quants diaris estrangers. Veient la cara de sorpresa del noi, que no entenia res, li va dir:

Fritz, donar-li aquests diaris al teu pare que es posarà content.

Preguntant el per què es posaria content, en Martin li va contestar, fent ara ell cara de sorprès en veure que no entenia què estava passant:

Home, és evident. Es posarà content perquè veurà com el món ens dóna suport. Els britànics ja demanen agafar-se seriosament el nostre canceller i els francesos parlen de fer-nos concessions. Ja seria hora de que ens entenguéssim d’una vegada per totes i veiessin l’error de Versalles. Han mort més de 200.000 persones per aquell maleït error.  

En fi, va pensar el noi, que no tenia gens de ganes de discutir-se amb el llibreter. Agafant els diaris sense badar boca, en Fritz va tornar ràpidament cap a casa. No tenia ganes de parlar amb ningú i menys de política. S’havien tornat tots bojos, s’anava dient. Quan el seu pare va tornar de la fàbrica a les vuit del vespre i va veure aquells diaris estrangers a la tauleta de la seva biblioteca va preguntar-li en el seu fill si en Martin els hi havia donat. En dir-li que sí, en Barnard li va confessar, mentre es treia el barret de copa i el penjava en el penjador:

Aquest maleït llibreter seria capaç de tot per acontentar al nou govern. Es pensa que sóc nacionalsocialista per molt que li digui que no. És que no entenc per què no em fa cas.

Abans de pujar cap a dalt a la seva habitació per estudiar, en Fritz li va etzibar i recordar:

Normal, fas les seves banderes.

No volent comentar aquell comentari, en Barnard es va asseure a la seva butaca i va agafar el Times de Londres que portava com a titular: Hitler vol la pau. Potser sí que Hitler volia la pau, es preguntava en Barnard mentre s’acomodava a la butaca per llegir la resta de diaris.

En aprovar totes les assignatures amb molt bones notes i després de que el seu pare pagués una gran quantitat de diners, el noi va poder ser admès a la Universitat Humboldt per estudiar Medicina. Havia complert el seu somni, el que li havia promès a la Galiana, i va ser el seu primer moment de felicitat després de la mort de la Galiana, que tenia ben present en cada moment. Sabia que ella estaria orgullosa i anava pensant com celebrarien aquelles notes amb la seva estimada. Mirant fulletons de la Universitat, el noi no podia evitar sentir-se feliç. Per ell era un somni estudiar a la mateixa universitat que en Hegel, de qui pensava que tot alemany s’hi havia posat al llit al menys un cop, d’en Marx, el gran oblidat d’aquella època, i d’en Schopenhauer, l’absent en aquell moment. En Barnard, també molt feliç pel seu fill, anava repetint que seria el primer de la família en anar a la Universitat, ja que en Marwin havia deixat els estudis per dedicar-se a la fàbrica per heretar-la algun dia i tant ell com la seva mare no varen anar-hi mai per diferent motius. Content com unes pasqües, en Barnard va decidir que el següent diumenge ho anirien a celebrar en el restaurant Aschlinger, a uns deu minuts de distància del Reichstag.

Tota la família, inclosos els avis, els tiets Friedrich Klein i la seva esposa Gisselle Klein, amb el seu fill Gottfried, i la tieta Greta Fischer, varen anar al restaurant el diumenge 28 de maig, quan feia només quatre mesos que havia mort la Galiana. Els tiets li varen regalar unes plomes estilogràfiques amb punta de vidre i els seus pares li varen regalar un joc d’escacs plegable i unes sandàlies per l’estiu. Mentre dinaven espaguetis a la bolonyesa per petició d’en Gottfried, que encara era petit, però molt entremaliat, en Fritz feia tots els possibles per fer veure que era feliç i anava mirant-se les figuretes d’escacs mentre pensava que no tenia contrincant amb qui jugar. Veient el seu fill amb el cap moix, la Luane no parava de dir l’orgullosa que estava del seu fill mentre ensenyava les seves notes excel·lents. Tots l’intentaven animar, però ell no estava per festes, només pensava que feia quatre mesos havia marxat el seu amor i amb ella la seva vida. Quan es posava als llavis la copa amb vi francès que en Barnard havia demanat, va veure que quatre taules més avall hi tornava haver aquella noia, l’Àngela, va sospirar, que estava dinant amb la seva família. Abaixant el cap per no ser vist, el noi va intentar amagar-se d’ella, i va dissimular tan com va poder la seva presència i es va estar tot el dinar callat. Quan semblava que estava salvat, a les postres, Baumkuchen (pastis de xocolata) amb un cafè, va ser vist per aquella noia, que no va dubtar en aixecar-se de la seva taula i en anar-lo a saludar. En mirar-se-la palplantada davant seu, en Fritz veia en ella una imatge diabòlica, una nacionalsocialista convençuda, s’anava dient, i intentava esquivar-li la seva penetrant mirada mentre la saludava fredament amb el cap. En Gottfried va quedar impactat per la bellesa d’aquella noia i es va aixecar de la cadira per dir-li en aquella noia que estaven celebrant que el seu cosí, en Fritz, aniria a la Universitat Humboldt per estudiar Medicina. Després de que es trenqués el gel gràcies a en Gottfried, l’Àngela va deixar de mirar a en Fritz amb aquella mirada i els va preguntar a la resta de la família si eren de la zona. Pensant que era una amiga de l’institut, la Luane li va respondre que vivien a prop de la Potsdamer Platz. Després de veure que en Fritz no li prenia atenció, la noia els va dir que vivia a prop de la zona, més al sud, a l’Anhlater Strasse, i que feia poc que vivien allí. Després d’explicar-los, amb el seu accent bavarès marcat, que encara s’estaven adaptant a la vida berlinesa, l’Àngela va tornar a centrar l’esguard cap al noi i li va demanar, amb  una mirada penetrant, si algun dia li podria ensenyar el barri perquè no havia tingut temps per passejar-s’hi, ja que no coneixia a ningú. Impactat per l’atreviment d’aquella noia davant dels seus pares, quina mala educada, pensava el noi, en Fritz va dir-li que tenia molta feina i que no tenia temps per passejar. Però la Luane, que li va agradar aquella noia i pensava que seria una bona manera perquè el seu fill passés el dol que portava, tot i que pensava que vestia massa atrevidament, se li veien massa les cames i el seu escot, va pensar, li va dir que estava de vacances i, repassant-se un cop més el vestit de a la noia, li va dir que passés un dia per casa i que en Fritz l’acompanyaria allà on volgués. Intentant fer callar la seva mare sense èxit, la Luane va anotar en una tovalloleta de paper la direcció de casa i li va donar a la noia. En Fritz es va quedar vermell mentre es posava les mans al darrere del clatell esbufegant d’impotència i renegant per dins a la seva mare. Després de guardar-se la nota a la regatera, la noia els va tenir que deixar, la seva família ja pagava el compte. Abans de marxar, li va dir a en Fritz mentre li picava l’ullet:

Espero que ens veiem ben aviat, tinc ganes de conèixer aquesta ciutat i estic segura de que seràs un excel·lent guia com seràs un excel·lent metge!

Després de que marxés amb la seva família, en Gottfried es va tornar a asseure a la seva cadira i no parava dir que aquella noia era molt maca. Mirant-se al seu cosí, que feia cara de pomes agres, li va dir que si no volia quedar amb ella ja hi quedaria ell. En Barnard, que entenia que el seu fill no estava còmode en aquella situació, ell sí que recordava que feia quatre mesos de la mort de la Galiana, va canviar de tema per parlar de boxa i d’aquesta manera va acabar aquell dinar.

L’endemà dilluns, mentre el govern alemany aprovava la Llei de Confiscació de les Propietats Comunistes, de bon matí l’Àngela va trucar el timbre de casa dels Klein just el moment que passaven els camions municipals que regaven els carrers produint molt de soroll. La Luane es pensava que eren els camioners que volien que el seu marit enretirés el cotxe aparcat a la vorera com havia passat més d’un cop perquè no podien aparcar allà on volien. En trobar-se a l’Àngela a fora es va endur una bona sorpresa perquè encara anava amb la bata de dormir. En saludar-la amb lleganyes als ulls encara, la Luane va recordar que la noia era de Baviera perquè la va saludar amb el Grüss Gott bavarès enlloc del Guten Tag berlinès. Després de preguntar-li d’on era de Baviera, la Luane la va fer passar al menjador mentre el seu fill estava a dalt a la seva habitació despreocupat i avorrit mirant el quadre de la Galiana amb la xapa de ferro que l’hi havia de portar bona sort a la mà. Feia pocs minuts que s’acabava de llevar. Tota la família la va anar a saludar amb el Guten Tag mentre ella els saludava amb el Grüss Gott. Després de que en Barnard l’hi oferís un cafè, la Luane va cridar des del menjador al seu fill perquè baixés. Però, després d’esperar uns minuts, en Fritz no baixava de l’habitació. En aquells moments en Barnard es va posar la seva jaqueta d’estiu de color gris per anar a la fàbrica. Veient que el seu fill li estava fent perdre la paciència mentre la noia estava palplantada, al mig del menjador, la Luane va decidir anar-lo a buscar. En obrir la porta se’l va trobar estirat al llit amb la mirada fixa al quadre i encara vestit amb el pijama d’estiu. Entrant a l’habitació després de picar la porta amb la mà, li va demanar que fes el favor de baixar a rebre la seva nova amiga, però en Fritz, amb una mirada gèlida, li va dir amargament que trobava terrible que li demanés això sabent pel què estava passant i va amagar la cara darrere del coixí. Canviant-li la cara per una de més amable, la Luane es va asseure al llit, al costat del noi, i li va dir mentre li acariciava la cama esquerra:

T’entenc més del què et penses, no t’estic demanant que oblidis a la Galiana, no ho vull que ho facis, per nosaltres també era única, era especial per tothom qui la coneixia.

Trencant-se-li la veure recordant a la Galiana, li va afegir:

Però tens que refer la teva vida… tens que continuar vivint… és el què ella hagués volgut… no et quedis tancat per favor, no et demanem res més. Escolta’m, no l’oblidis mai… no estimis mai més a cap dona si tu vols, però viu… és el que la Galiana et demanaria ara mateix. 

Esbufegant profundament i pensant que la Galiana trobaria detestable que quedés amb una nazi, va canviar-se amb uns segons de roba, es va afaitar al lavabo de dalt i va baixar a baix amb desaires i amb una camisa blanca mig arrugada. En veure a l’Àngela en el menjador, asseguda en el sofà, va observar des de les escales que la noia anava vestida molt atrevidament amb un vestit verd curt que ensenyaven les seves llargues cames i anava molt maquillada amb els llavis pintats de color cirera per anar a donar una volta al parc. Mentre li donava la mà per saludar-la, el noi no deixava de pensar que alguns dels veïns pensarien que anava amb una prostituta. Després de quatre paraules de cortesia, varen sortir a donar una volta.

De seguida que varen sortir al barri, l’Àngela va mostrar una energia que deixava esgotat a en Fritz, que només pensava en tornar a casa. Encara no havia esmorzar, ara recordava. La noia no parava de xerrar de Berlín i de la seva Catedral, que deia que era preciosa, però el noi, que continuava desinteressat amb aquella cita, es limitava a donar-li quatre dades del barri. Passejant tranquil·lament per davant de la floristeria de la Carlene, que per mala sort d’en Fritz hi havia dins la Klara que no els va treure l’ull de sobre en veure’ls, li va explicar que a la Leipzigerstrasse va ser el primer carrer de la ciutat en tenir llums elèctrics i que era un carrer molt viu pel comerç i la seva gent. Després de senyalar-li on eren els magatzems Wertheim, la va portar a la Potsdamer Platz perquè es perdés entre la gent. Allà, l’Àngela es va atabalar amb tan moviment de gent que anava a la feina, amb els tramvies que passaven constantment, igual que els cotxes, les bicicletes, els carruatges i els autobusos. Agafant-la perquè no passés amb vermell, en Fritz li va explicar, després de senyar-li el semàfor vermell, que en aquella plaça va ser on es va posar el primer semàfor d’Europa. En quedar aclaparada i farta de tant moviment, ja que no parava de rebre espentes de gent que volia agafar el tramvia, l’Àngela li va demanar anar a la Porta de Brandenburg per estar més tranquils. Estant-hi d’acord, els dos nois varen pujar carrer amunt caminant a poc a poc. En veure a en Wilhelm a la cantonada de la Vosstrasse, en Fritz s’hi va aturar un segon per escoltar-lo tocar amb el seu saxofon, però l’Àngela, amb cara de menyspreu cap a aquell pobre noi que cada dia anava més estripat i més embrutit, el va empènyer a continuar pujant carrer amunt. En arribar a la Porta, ella el va voler impressionar en explicar-li que la Porta s’havia construït seguint el model de l’Acròpolis d’Atenes i que en Napoleó s’havia endut l’estàtua de bronze de la Porta a París, tot i que l’emperador francès es volia endur tota la Porta però que no li va ser possible. Deixant a en Fritz amb la boca oberta en veure que aquella noia era més espavilada del que es pensava en un primer moment, ell es va voler fer l’interessat i li va dir que després de la derrota francesa, el 1814, l’estàtua va tornar i que per això la plaça es diu Pariser Platz. Pensant que havia deixat la noia impressionada, en Fritz li va dir a més, mentre entraven a la plaça, que havia vist la tomba d’en Napoleó i que li semblava un boig nacionalista. Colpida en sentit dir boig nacionalista, l’Àngela se’l va mirar i li va dir mentre feia les primeres passes per la Pariser Platz:

I qui no és un boig nacionalista en aquesta vida? Hi ha alguna cosa més bella que morir pel teu poble? 

Escopint al terra sense gaires modals per demostrar-li que no tenia cap interès en ella, en Fritz no la va voler contestar perquè recordava com la Galiana li havia dit que el nacionalisme només era una invenció de la burgesia. Veient que ella volia una resposta, ja que no deixava de mirar-lo, al final es va limitar a contestar-li:

Aquell home era un boig sense raonaments, un megalòman. Com un senyor que va amb un Mercedes negre.

Fent-li que no amb el cap, l’Àngela li va contestar mentre avançaven cap a l’Unter den Linden:

Jo no penso igual, segurament tenia molts defectes, com el d’odiar a en Von Humboldt perquè era més aclamat i més admirat que ell, però en Napoleó era un enamorat del Werhter d’en Goethe, la considerava una gran obra de la cultura europea, i has de tenir en compte que el nostre nacionalisme va sorgir com una reacció al seu imperialisme i, per mi, només per això, ja és mereix tot el meu respecte.

No entenent el per què, creia que estava dient una tonteria, tot i que veia que aquella noia era espavilada de veritat, en Fritz va decidir continuar caminant en silenci per l’Unter den Linden, on l’Àngela el va anar aturant a cada botiga de roba, tot i que no comprava res, mentre ell es limitava a donar-li quatre dades històriques, com que aquella avinguda 350 anys enrere havia sigut un camí de carro que anava des de l’illa Spree a una zona de caça del Tiergarten i que era l’orgull dels berlinesos. Després de caminar una mica més en direcció a l’Alexanderplatz, es varen aturar just al davant del Palau Reial. Observant el Palau, l’Àngela li va confessar que ella era monàrquica, però que amb l’Adolf Hitler estava satisfeta per haver trobat a un nou führer que els reconduiria cap a una unitat del poble. Cansat d’aquella noia nacionalsocialista, només falta que porti l’esvàstica, va pensar el noi, i de la seva xerrameca, en Fritz, que continuava sense ganes de dir-li com li repugnava el nazisme, es va mirar el rellotge d’una parada de tramvies i li va dir que feia tard, que els seus amics l’estaven esperant. Sense entendre les presses que li havien sortit al noi, ella volia anar a prendre un cafè per saber més coses de la seva vida, l’Àngela li va agrair que el portés en aquella zona i li va dir que esperava que li tornés a fer de guia en breu. Sense contestar-li ni que sí ni que no, en Fritz li va fer un gest amb el cap per acomiadar-se’n i va marxar tan ràpid com va poder per l’Unter den Linden baixant després per la Wilhelmstrasse. Però no marxava per anar a veure als seus amics com havia dit, sinó que se’n anava cap a la plaça Belle-Alliance-Platz per recordar a la seva difunta xicota. Creia que li estava fent el salt quedant amb aquella noia nacionalsocialista, a qui sense voler li mirava l’escot i la trobava molt guapa.

Mentre en Fritz estava al parc recordant a la Galiana i plorant pensant en els feliços temps passats, l’Àngela tornava cap a casa seva caminant a poc a poc. Quan va passar per la Potsdamer Platz es va trobar amb en Georg i en Lou que sortien ben alegres del bar de l’Hotel Esplanade. Els nois es dirigien distrets cap a la Leipzigerstrasse i ella no va dubtar en cridar-los en veure que no la veien. Després de que es giressin i s’aturessin, l’Àngela els va preguntar on era en Fritz. Sense entendre res, els dos nois es varen limitar a contestar-li, mentre li miraven sense gaires modals l’escot, que amb ells no havia pas quedat i que no l’havien vist. Arrufant el nas sabent que l’havia mentit, quin menyspreu, va pensar mentre picava amb el peu dret al terra, i va dir enrabiada que en Fritz l’havia enganyat. No deixant de mirar-la amb ulls de desig, en Georg la va agafar pel braç sense gaires modals i li va dir amb un to provocador, pensant que aquella noia podria ser per ell:

Escolta, no se si ho saps però t’explicaré una cosa d’en Fritz que no vull que li diguis que t’ho he dit. Ell acaba de perdre a la seva xicota, la varen matar en una manifestació, els dos eren comunistes, no eren com nosaltres dos… no sé si m’entens?.

L’Àngela aquesta no se l’esperava i es va quedar uns segons amb la boca oberta mentre s’anava repetint:

Comunista… Comunista….

Estava impressionada de que en Fritz, el fill del fabricant de les banderes nacionalsocialistes, fos comunista. Ara entenia el seu comportament, ara sabia per què no l’hi contestava quan parlava de política. Notant com en Georg se li acostava amb no tantes bones intencions, ja tenia el braç repenjat a la seva espatlla i el baixava cap a la cintura, ella se’n va separar bruscament i li va dir contundentment:

No passa res perquè sigui comunista, la paraula nazi porta el terme sozi, que designa als socialistes. Ell no ha entès bé el socialisme. És massa jove i massa innocent.

Després d’aquestes paraules, l’Àngela va deixar als nois, que no entenien per què no els hi feia cas, i va continuar baixant carrer avall per tornar a casa pensant que esperaria uns dies però que tornaria a casa dels Klein. L’Àngela se sentia atreta per en Fritz, a part de que el trobava un noi guapo, de fet era molt ben vist per algunes noies de l’institut, li agradava la seva posició social i econòmica, sobretot li encantava que fes les banderes nazis. La casa dels Klein l’havien enlluernat i els modals i la vestimenta del noi l’atreien profundament. A més, aquell dia li va agradar veure que era un noi culte, però també l’hi havia atret el seu caràcter enigmàtic. L’Àngela pensava en el tema econòmic perquè la seva família era de classe obrera i per culpa de la crisi es varen veure obligats a venir a la capital, ja que el seu pare hi havia trobat una feina, tot i que en unes condicions terribles amb unes jornades laborals interminables i amb un sou molt baix. Ella treballava de cambrera unes hores en un bar del sud de la ciutat, en el barri de Mareiemfede, per ajudar a la família. Per culpa de l’economia familiar no va poder estudiar al Luitpold-Gymnasium de Munic com ella hagués volgut, tot i que les seves notes eren més que acceptables.

Durant els següents dies en Fritz va estar tranquil a casa amb la seva família preparant-se per anar a la Universitat Humboldt i elegint les signatures que estudiaria. No deixant de mirar els nous llibres mentre es refugiava a casa de la forta calor, tenia clar que volia ser metge de família per ajudar als seus veïns i amics. Però el noi en prou feina sortia de casa; només sortia d’en tant en tant per anar comprar a la botiga de la Matilda quan la seva àvia li demanava o anava a la llibreria d’en Martin a comprar algun llibre de medicina per estudiar, tot i que en Martin sempre l’intentava convèncer perquè es quedés el Mein Kampf o El treballador, una obra de l’escriptor Ernst Jünger, en què es feia apologia d’un soldat treballador. Un dia es varen mosquejar perquè en Martin li va aconsellar que es quedés el Protocol dels Savis de Sió traduït per en Theodor Fritsch i en Ludwig Müller, àlies Gottfried zur Beek, perquè volia que veiés les maldats dels jueus i la seva conspiració per dominar el món. Examinant-lo per alt i llegint només quatre paràgrafs dels 24 capítols que tenia, en Fritz va fer enfadar al llibreter quan li va dir amb cara de pocs amics que era un libel redactat per la policia secreta tsarista, la Ojrana. Sense voler-s’ho creure i pensant que l’estava enganyant com els jueus, en Martin li va girar la cara i es va posar darrere al taulell per servir a la Klara. Durant uns dies no el va voler saludar i cada cop que el veia pels vidres de la llibreria pensava que aquell comunista no tenia solució i que anava malencaminat. Sovint també quedava amb en Georg i en Lou; anaven a fer una cervesa al bar de l’Hotel Esplanade o anaven a fer una copa en Haus Vaterland, on els dos nois no paraven de parlar de noies i li explicaven que volien reunir molts diners per anar al Saló Kitty, un prostíbul de luxe. Però en Fritz no estava per dones, només pensava amb la Galiana, el seu únic amor, els recordava. Tot i que també patia per no trobar-se a aquella noia, l’Àngela, que la trobava excessivament atrevida, impertinent i mal educada, tot i que la trobava físicament molt guapa. Durant aquells dies calorosos que indicaven que arribaven a l’estiu, es passaven moltes estones al bar de l’Hotel prenent una cervesa i un dissabte a la tarda en Fritz li va cridar l’atenció que en les habituals partides de cartes que tenien lloc en el menjador principal entre els avis del barri, ja no hi hagués un avi jueu que sempre perdia. Per la seva part, en Barnard intentava sense èxit trobar nous clients per desfer-se dels nazis, tots li prometien comandes, però eren massa petites per poder desprendre’s dels nazis. Mentre el seu pare estava tancat al despatx, en Marwin des de baix cada dia anava agafant més el control de l’empresa pensant que en un futur seria seva, tal i com volia el seu pare.

El dijous 15 de juny, en Fritz estava com cada tarda a casa avorrit; vaguejant entre la cuina, el menjador i la biblioteca, i veia per la finestra com plovia un dia més. En el moment que matava el temps recitant el poema èpic Don Joan de Lord Byron a la biblioteca, de sobte va sonar el timbre. De seguida va anar a obrir la porta en veure que ningú hi anava; l’àvia era al lavabo en aquells moments. En obrir la porta es va trobar amb l’Àngela, vestida amb un vestit vermell curt que ensenyava molta cuixa i un recollit al cabell, i anava perfectament maquillada de llavis. Feia una olor dolça a perfum, tot i que es notava que no era del bo. Abans de que ell pogués dir una paraula, ella el va saludar molt amablement amb el seu accent marcat bavarès. No tenint més remei i després d’esbufegar amb desaires, el noi la va saludar encara amb més desaires i va ajupir al cap per no mirar-li la cara i l’escot. Amb cara de pomes agres, el noi li va dir que estava molt enfeinat per sortir avui i que a més el cel era amenaçador, li va afegir, però l’Àngela li va dir abans de que l’hi tanqués la porta als morros:

Escolta noi, no se perquè creus que se’t vull lligar. Ser el que t’ha passat i ho trobo molt trist i et comprenc, però per això no m’has de menysprear com si fos una remera.

Quan estava a punt de tancar la porta, la Luane va sortir de la cuina, ja que havia sentit tota la conversació mentre tallava uns quants alls, i va dir-li en el seu fill que aquella noia tenia tota la raó i la va convidar a que passés a seure en el menjador mentre en Fritz es quedava dret, sense dir res, agafant el pany de la porta amb la intenció de tancar-la. Acomodant-se a la cadira de més a prop de la xemeneia, l’Àngela li va demanar a en Fritz si la podia acompanyar en un espectacle a l’aeròdrom de Tempelhof perquè si celebrava el Dia Nacional del vol. Quan li anava per dir un no rotund, va cometre l’error d’estar uns segons callat per inventar-se una excusa, li volia dir que havia d’estudiar, però era evident que estava de vacances, i la Luane va aprofitar-ho per dir-li que el seu fill l’acompanyaria sense problemes i amb molta il·lusió. Obligat per la seva mare, que no li va deixar dir res més, se’n va anar de dret a la seva habitació per canviar-se mentre l’Àngela s’esperava amb la Luane al menjador. En Barnard, que aquella tarda no va anar a la fàbrica perquè es va quedar al despatx del tercer pis per repassar unes factures antigues, va baixar en sentir la veu de la noia i després de saludar-la es va dirigir a la seva biblioteca deixant la porta oberta per veure el menjar. Des de la seva butaca i llegint l’últim número del Der Angriff, no deixava ni un segon de mirar de reüll a l’Àngela. Després de mirar-lo un parell de cops i de veure que estava bavejant, la Luane va veure que el seu marit no deixava de mirar amb unes intencions les fines i blanques cames de l’Àngela, el seu vestit curt, el seu escot i la seva cintura prima i esvelta. Mentre esperaven que el noi baixés, la Katrina, que també havia baixat en sentir la veu de l’Àngela, es va asseure en una cadira de la taula del menjador per fer els deures i no parava de fer-li preguntes impertinents a la noia. Ella li responia molt amablement totes les preguntes que li feia sobre colònies, vestits, maquillatge…. i en aixecar-se de la cadira per apropar-s’hi l’hi va assegurar que un dia li ensenyaria a maquillar-se com les noies més grans. Tots en general els hi agradava aquella noia per un motiu o per un altre, menys a l’Elise, que se la mirava amb menyspreu quan va sortir de la cuina per tornar al lavabo. En veure que la Katrina molestava amb les seves preguntes, l’àvia en tornar del lavabo va agafar a la Katrina per portar-la a l’habitació perquè acabés de fer els deures de l’escola. Mentre pujaven per les escales li va dir en veu baixa a la seva néta, però amb la suficient força perquè la sentissin:

Aquesta es creu molt maca, però en quatre dies li caurà el cul i els pits. Ja ho veuràs.

En sentir-la, l’Àngela va aguantar estoicament, palplantada al mig del menjador, que li semblava espectacularment gran comparat amb el de casa seu. No entenia què havia fet o dit malament per tal de que aquella dona l’hi hagués dit allò. Potser desvariejava, es va dir a si mateixa mentre mirava la llar de foc. Un moment que la Luane va anar a la cuina per apagar el foc encès, la noia va mirar de reüll i va veure que era una cuina impol·luta amb una taula de carnisser. Quina diferència amb casa seu, anava pensant. Quan per va baixar en Fritz després d’un quart d’hora es va apropar de dret al seu pare, que li va donar una bona quantitat de diners perquè anessin a sopar. Agafant els diners i guardant-los a la cartera, li va dir a cau d’orella:

Pare, és nazi aquesta noia!.  

Mirant la noia un cop més, en Barnard li va contestar sense embuts:

I qui no ho és a l’actualitat? Tots s’han tornat nazis!

Mirant ara que la seva esposa no el veiés, li va revelar un secret que tenia amb ella:

No li diguis que t’ho he dit, però la teva mare abans de casar-nos era una devota catòlica, anava cada diumenge a la catedral catòlica de Santa Eduvigis quan festejàvem, i mira-la ara, mai més hi ha anat. Tots canviem Fritz! Tots!. 

Sorprès per aquella revelació, ara el noi va entendre ara perquè un dia jugant amb la Galiana per la casa havia trobat amagat en un armari una creu de Crist i una vella Bíblia. Sense dir res més, els dos nois varen marxar cap al sud de la ciutat després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz. Quan els nois ja eren fora, en Barnard es va aixecar per anar a ensumar el què estava cuinant la seva esposa, ja que l’hi havia promès que li cuinaria el seu plat preferit, xai amb patates xafades i cebes petites. En veure la cintura de la seva esposa de cara als fogons cuinant, però pensant més amb la cintura de l’amiga del seu fill, la va abraçar per darrere provocativament, però en fixar-se amb l’olla va veure que li estava cuinant pastanagues bullides i va quedar blanc de cop i la va deixar de la cintura quedant molt desil·lusionat. Deixant de remenar l’olla, la Luane se’l va mirar amb una cara de mil dimonis i li va dir amb el cullerot a la mà:

Sí, pastanagues, sí, perquè em sembla que tens problemes a la vista. Et veus com un jove com en Fritz i que pots lligar amb noies joves i no veus les canes i les arrugues que portes. 

Fent cara de desconcertat, li va dir que no sabia de què l’acusava, per abans de que pogués dir res més la Luane li va dir rabiosa i amb els ulls sortits:

Eren maques oi les cames de la noia? Si se’t queia la bava com un nen petit! Que et pensaven que no ho veia?

Disgustat i sense voler discutir una evidència, va tornar a la seva butaca pensant que aniria a dormir amb el ventre buit, tal i com va ser.

Mentre en Barnard tornava a llegir el diari desil·lusionat, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir a peu cap a l’espectacle després de baixar a la parada de l’aeròdrom. En Fritz semblava poc animat i caminava amb uns desaires que es feien notar, però l’Àngela no parava de xerrar i xerrar sobre la ciutat i sobre la seva vida a Munic i a Gmund, un petit poble al sud de la capital bavaresa. Li explicava que estava molt feliç d’estar en una ciutat que seria la capital mundial i que estava contenta d’haver-lo conegut a ell i a la seva família. En arribar a l’aeròdrom es varen asseure a la tribuna amb tots els demés espectadors, que estaven ansiosos per veure l’espectacle. Les tribunes es varen omplir ràpidament i molts pares portaven als seus fills a l’espectacle. Mirant al públic, en Fritz va reconèixer a primera fila a en Hermann Göering, el gras del Tercer Reich, va remugar el noi, que estava dirigint l’espectacle amb el seu uniforme de color plata i lluent amb xarreteres daurades i ple de medalles militars, entre elles la Pour le Mérite, la medalla que li feia més il·lusió lluir. L’Àngela, descaradament i sense tacte, li va dir que en Göering també havia perdut a la seva estimada, la Carin Göering, que havia mort el 1931 per tuberculosis. Quan li anava a dir que havien sigut de mal gust les seves paraules, en seguit es varen sentir els brunzits dels motors dels avions i els aparells es varen començar a enlairar. Impressionat en veure el primer aparell agafar el vol, en Fritz, que no havia volat mai, li semblava fantàstic aquell espectacle i seguia amb passió a cada un dels aparells sense pensar que eren caces militars que provocarien tants morts anys més tard. En escapar-se-li un petit somriure en veure una maniobra aèria que el va deixar bocabadat, l’Àngela li va cridar, deixant sord al pobre home del costat:

Per fi! Per fi has somrigut, ja era hora noi! Em pensava que havies assassinat l’humor!

Rient encara més davant d’aquell comentari, en Fritz li va contestar:

Home, és normal, sóc un bon alemany jo, i com un bon alemany no m’agraden les comèdies i prefereixo les tragèdies.

Rient tímidament, l’Àngela li va clavar abans de tornar a posar la mirada sobre els avions:

El somriure és l’idioma universal dels intel·ligents.

Era el primer cop que en Fritz se sentia còmode amb aquella noia, no era pas burra, s’anava dient, tot i que no hi volia res, ni una amistat, es deia, però ella, en veure que el noi l’hi havia agafat certa confiança, li va fer insinuacions més provocatives assentant-se més arrambada a ell, cosa que el va posar més nerviós perquè veia perfectament la bellesa d’aquella noia i intentava no mirar-li el provocatiu escot. Mirant les piruletes que feien aquells aparells i aprofitant el fort brunzit dels motors, l’Àngela li va comentar que ella amb la seva família anaven a veure com aterraven i s’enlairaven els avions de l’aeròdrom d’Oberwiesenfeld. En Fritz només li feia gestos amb el cap per contestar-la perquè tenia la mirada posada en els aparells. Després de l’espectacle, que va deixar sense paraules a en Fritz, varen anar a prendre una cervesa de la marca Paulaner a la cerveseria Schultheiss. En entrar a la petita cerveseria decorada amb quadres de la capital alemanya, en Fritz va notar que totes les mirades dels clients de la taverna se centraven en la seva companya i es va començar a posar-se neguitós des del seu seient, fins que va cridar enrabiat i amenaçadorament:

Que no teniu enlloc més a on mirar?

En veure l’advertiment, a part de que Fritz era un noi atlètic i fort, tots es varen girar i varen deixar de mirar-la, tot i que alguns ho feien de reüll, com també de vegades ho feia en Fritz. Demanant la cervesa al cambrer, l’Àngela es va sentir afalagada per aquell gest i li va dir:

Mira, així et dec importar una mica!.

Per canviar de tema, volia desviar ràpidament l’atenció, en Fritz li va preguntar, per primer cop li feia ell una pregunta, sobre la seva vida a Munic. Sospirant fortament recordant la seva ciutat bavaresa, li va relatar que a Munic i a Gmund hi vivia fantàsticament bé i que si ara fos a Munic anirien en el Chiemsee, el llac més gran de Baviera situat a 130 quilòmetres a l’est de Munic, a prop de la frontera austríaca, a passar-hi uns dies envoltats de la naturalesa, o a les platges de Tegernsee, a uns 65 quilòmetres de Munic, on anaven a remullar-se les cames i es quedaven a dormir a l’hotel Hanselbauer. L’Àngela estava enamorada de Munic, sobretot dels seus parcs i dels Jardins Anglesos, on li va dir que s’hi havia passat moltes hores jugant amb els seus amics per després anar a fer el cafè en el Cafè Gasteig, on l’Anton Drexler, en Michael Lotter i en Karl Harrer varen fundar el 5 de gener de 1919 el DAP, el precursor del NSDAP. En parlar dels parcs, en Fritz li va contestar que ell també s’havia passat hores i hores jugant en els parcs de Berlín i, en aquells moments, va quedar callat venint-li a la ment la Galiana. En veure que en Fritz es quedava mut de cop i que abaixava el cap recordant bells temps, li va dir mentre el mirava amb una mirada intensa i penetrant:

Eiii! És normal que pensis en ella i que estiguis trist, tothom estaria com tu, però tens que viure i no et demano res més que una amistat. No te’n oblidis!

Agraït per aquelles paraules, el noi va aixecar el dit per cridar al cambrer i la va convidar a una altra Paulaner. Mentre el noi li explicava la seva intenció d’anar a la Universitat, somrient, ella, li va dir en to de broma quan parlava del seu futur:

Jo espero agafar-me un nen ric com tu perquè em mantingui i així poder deixar de treballar de cambrera per convertir-me en una dona nacionalsocialista.

Rient descaradament, era enginyosa, pensava, però el noi es va quedar una mica preocupat per la insinuació. Després de fer un llarg glop de cervesa, en Fritz li va preguntar per la seva feina. Posant-se més seriosa, la noia es va limitar en un primer moment a descriure-li com a molt precària. Després d’uns segons, li va explicar que sovint era maltractada i ofesa pels clients del bar i que el seu amo la tractava amb menyspreu i arrogància, i que en prou feines li pagava un sou digne. En Fritz va intentar durant tota la conversa evitar parlar de política, tot i que ella li feia algunes referències parlant-li de que a Munic hi havia nascut el nacionalsocialisme amb la Societat Thule. Mentre feien els últims glops de cervesa i parlaven de coses més privades, l’Àngela li va explicar que a Munic havia format part de la Bund Deutsche Mäden, la BDM, (la secció femenina de les Joventuts Hitlerianes) i que es passava el dia fent cursos de formació, activitats artesanals i esportives, i anant de colònies. Somrient mentre recordava com les feien vestir amb una faldilla negra i llarga, amb jaqueta bruna, camisa blanca i ben planxada,  i corbata negra, li va explicar que quan anaven uns dies de campaments moltes noies s’havien quedat embarassades i que a ella l’anomenaven La xicota del Führer perquè no volia estar amb els homes que venien per les tardes. Preguntant-li per què no feia com les altres noies, l’Àngela li va dir que com a bona cristiana no podia anar amb qualsevol i que s’agafava la regla de la vida de les 3 K (Kinder, Küche i Kirsche) amb poc rigor perquè ella no es veia com una dona a l’estaca de l’home. Amb aquella referència en Fritz va veure que era catòlica. Somrient mentre recordava el passat, l’Àngela li va confessar que també havia dut les típiques trenes i els dirndls (vestit tradicional d’Alemanya meridional i Àustria). Després de beure’s la cervesa, el noi la va acompanyar fins al seu barri. Mentre caminaven tranquil·lament cap al nord, l’Àngela li va dir que esperava poder quedar ben aviat i veure’s més sovint. Entrant al barri de l’Àngela, en Fritz va veure de seguida que era molt més precari que el seu i, més atrevit, li va dir que sí, que quedarien aviat, que no tindria problemes en quedar i que ja li agradava defensar-la de les mirades impertinents. Amb un somriure tímid i sensual, ella es va acomiadar d’ell i va dirigir-se cap a uns pisos antics i mig destrossats. El noi se la va quedar mirant una estona més fins que es va perdre entre la gent. Després de quedar-se uns segons més palplantat, el noi va girar la vista i va tornar cap a casa amb una sensació estranya. Estava content d’haver fet una bona amistat amb aquella noia, però pensava que estava enganyant a la Galiana amb una nacionalsocialista. Quin fàstic, es deia.

El mes de juny els nazis varen acabar d’abolir la democràcia prohibint a tots els partits i associacions polítiques. En Barnard es mirava l’assassinat  de la República amb temor i indignació i ja no tenia valor d’anar a la botiga de la Matilda per animar-la perquè no veia fi al moviment nacionalsocialista. Inclús havia aconsellat a la seva filla Katrina que no jugués amb amics jueus i que no se li acudís tornar a casa amb un amiga jueva. La Luane es mirava la política amb molta distància; continuava molt preocupada per l’estat del seu fill, que continuava tancant-se masses hores a la seva habitació sense parlar ni menjar i escoltant només al malaguanyat Mozart. També sentia dolor per no tenir a en Marwin a casa, però estava tranquil·la perquè li agradava molt l’Elisabeth, sobretot pels seus modals britànics i la seva senzillesa. La seva distracció en aquells moments era la Katrina, que es passava aquell mes de juny jugant a fora de casa amb el fill dels pastissers, en Hermann, com havien fet anys enrere en Fritz i en Marwin.

El dissabte 1 de juliol, l’Àngela va anar un altre cop a casa dels Klein, ja que feia dies que no havia vist al noi, tot i que l’havia buscat pel barri els pocs dies que no plovia. L’Elise va ser la que li va obrir la porta i deixant-la a l’entrada, amb la porta mig tancada perquè no entrés en el rebedor, va cridar al seu nét, que aquest cop va baixar sense que li preguessin i anava més ben vestit amb una nova camisa blanca i planxada que s’havia comprat a la botiga de roba de l’Albert i la Helga feia dos dies, i feia olor a colònia. L’Àngela li va dir només en veure’l que havia cobrat i que el convidava a una cervesa per tornar-li les que l’hi havia pagat. Pensant que feia dies que no feia una cervesa, l’última l’havia fet l’últim dissabte quan havia sortit amb en Lou a la tarda a l’Hotel Esplanade, va acceptar content la proposta dient que seria molt especial que una noia el convidés. Aquest cop en Fritz es va assegurar d’anar a un bar més tranquil, però lluny a la vegada del barri perquè no volia que els veïns, sobretot la xafardera Klara, la veiessin amb ella, que continuava vestint descaradament ensenyant les cames i la regatera. Què pensarien si la veien amb una altra noia, molt més provocativa, quan només feia mig any que havia mort la Galiana? es preguntava el noi. Després d’assentar-se en uns tamborets alts de la barra d’un bar del barri de Moabit, els dos nois es varen demanar un parell de Franziskaners, unes cerveses de blat sense filtrar seguint la Llei de Puresa de Baviera de 1516. En Fritz li interessava que li tornés a explicar la vida a Munic, no hi havia anat mai i li feia il·lusió perquè li havien parlat molt bé de la ciutat bavaresa, la ciutat de la cervesa, en deia ell. Però l’Àngela tenia ganes de parlar d’altres temes i sense embuts li va canviar de tema i li preguntar directament, quan els hi varen deixar les cerveses damunt de la barra:

Tu ets un comunista o només ho feies per amor?

Agafant aire de cop i volta, creia que la noia continuava sent massa impertinent i que no tenia tacte, li va contestar tímidament i amb veu baixa que evidentment creia amb els ideals comunistes d’un món més just amb igual de condicions, però que l’amor hi havia ajudat a enamorar-se d’aquelles idees. Atrevint-se més davant la impertinència d’aquella noia, en Fritz li va preguntar ara ell si ella era nazi. Convençuda de la resposta, l’Àngela li va contestar mig rient i sense vergonya mentre mirava el mirall de darrere de la barra:

Si ho fos tu series el meu enemic natural.

Pensant uns segons i girant la mirada cap a ell, va continuar més seriosament mentre feia un primer llarg glop de cervesa:

Segurament no se tan de política ni tinc tants coneixements com tu, però si que et puc dir com la crisi provocada per la República ha destruït a la meva família. La meva família sempre ha estat lligada al camp. Abans de que nasqués els meus pares vivien a Herzogpark, després es varen comprar una granja a Gmund i, més tard, per tal de que estudiéssim, vàrem anar al centre de la ciutat, a prop de la Marienplatz, en unes bones condicions. El meu pare era feliç en aquella època cuidant un hort pel qual li donaven molts diners. Bé….. per nosaltres eren molts. No ens faltava mai de res. Els diumenges, després de missa, anàvem a menjar a fora….. Quin luxe en comparació amb altres famílies.  Però va ser arribar la crisi i el desgovern de Berlín dels socialdemòcrates i dels burgesos que ens varen conduir cap a la ruïna i tot es va acabar per nosaltres i molts de nosaltres. A partir de la ruïna vàrem mirar al nacionalsocialisme. A nosaltres mai ens havia interessat la política. A casa no se’n parlava. Estava prohibit.

Interessat per aquella reflexió, en Fritz li va preguntar per què es varen mirar al nacionalsocialisme enlloc d’altres grups. Sense pensar-s’ho i agafant la cervesa amb força, l’Àngela li va dir sense embuts:

Perquè són els únics que assenyalen amb el dit als veritables culpables i són els únics que ens donen solucions. A més, comparteixo els conceptes del nacionalsocialisme d’un país modern, civilitzat, amb ordre i progressista basat en fets i no amb paraules com feu la majoria que us dieu demòcrates. Molt bla, bla, bla però llavors res de res, i ningú pensa en el poble. Ningú. Els nacionalsocialistes, com a mínim, surten del poble. No són polític com els demés.  

Fent una pausa per fer un altre llarg glop, la noia va continuar amb la seva fermesa mentre en Fritz l’escoltava, tot i que no compartia la seva opinió:

A part, a mi m’encanta la natura i l’ecologia i el nacionalsocialisme aspira a un ambient més net, amb una vida més saludable en contacte amb la natura i, a sobre, parla de mantenir la població en els pobles i a les granges, d’on precisament jo surto. És que són el poble, Fritz.    

Entenent més o menys la seva situació i pels mal moment que devien haver passat, ells si no fos pels nazis potser també s’haguessin vist evocats a la ruïna, va pensar el noi, que després li va preguntar per què havien vingut aquí si odiaven tan la capital alemanya. Pensant uns segons per agafar aire després de fer un glop, l’Àngela li va contestar abans de fer un altre llarg glop de cervesa:

La majoria dels bavaresos odien Berlín, això és evident, però nosaltres no vàrem tenir més remei. A Baviera ningú ens donava feina, el meu pare era un granger i per molts era massa gran per treballar i l’Udo, el meu germà, era massa petit per treballar. Només érem uns pobres pagesos arruïnats i sense casa després de malvendre la nostra casa de Gmund i la del centre. Sense tenir més sortida el meu pare va pensar que a la capital podríem tenir més possibilitats, ja que el seu germà l’hi havia aconsellat. Després de passar uns dies molt freds en diferents albergs per pobres jo vaig trobar feina de cambrera en un bar de mala mort. Llavors la meva mare va treballar durant uns mesos en l’ofici més antic de tots.

En aquells moments, en Fritz li va canviar la cara pensant que l’Annalisa havia treballat de prostituta. Una puta, s’anava repetint. Veient que el noi anava desencaminat en veure’l amb uns ulls com unes taronges i que abaixava la vista per no mirar-la, l’Àngela va afegir-hi ràpidament:

De sastre….. treballava de sastre la meva mare. Coi, no mal pensis. Es nota que ets un home simple.  

Després de que el noi sospirés i li tornés a mirar la cara, l’Àngela va continuar:

Uns mesos més tard el meu pare va trobar feina en la fàbrica metal·lúrgica Borsig, però el sou era i és molt baix. Les coses no és que siguin bones a casa, no és com la teva evidentment, però estem intentant tirar endavant com totes les famílies i això és gràcies a en Hitler. Això no m’ho pots negar de cap de les maneres. Ara estem il·lusionats amb aquesta nova etapa que enceta el nacionalsocialisme i el país. Mira, jo penso d’aquesta manera i em fa feliç pensar així. El vàrem seguir a Munic, on va néixer, i ara el seguirem a Berlín, on s’expandirà, i amb ell tindrem futur. Un futur que durarà segles,

Sentint certa empatia cap a ella, no podia negar que ho devien haver passat malament, en Fritz li va repetir que hi havia altres grups abans que el nazisme i li va preguntar que li definís amb més detall el per què havien elegit al nacionalsocialisme enlloc d’altres moviments. Mirant al bar i els rostres de la gent, l’Àngela li va contestar una mica més alterada i deixant a una banda la cervesa per no tirar-la en un dels seus moviments de braços:

Per què? Em preguntes el per què? Doncs perquè són els únics que han parlat clarament de com la República ha destrossat a milers de vides, perquè són els únics que troben culpables i perquè són els únics que donen solucions als problemes quotidians. Suposo que hem estat influïts per la seva propaganda i la crisi, no et dic pas que no, però amb ells et sents part d’una família, de la nació, i ara necessitem líders forts com l’Adolf Hitler que ens guiïn cap a una Alemanya que uneixi a tots els pobles de parla alemanya en un de sol. Collons. Mira’t als seus líders, no són burgesos, no són intel·lectuals, són el poble, el Volk, i ells saben perfectament què necessita el Volk. Com pots confiar amb un empresari que s’ha passat la vida aprofitant-se dels seus obrers perquè governi en els obrers? 

Sense dubtar-ho i agafant la paraula, en Fritz li va preguntar:

Però no veus que els nazis són en la seva majoria uns maleïts corruptes?

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va respondre abans de fer un glop de cervesa:

És clar que ho ser, a Munic tenim l’odia’t Christian Weber, que em sembla que és el president del Museu de la Caça i el president de la Lliga Econòmica d’Estables. Aquest és l’únic nazi en què tothom opina igual d’ell; tothom l’odia, siguin nacionalsocialistes, comunistes o socialdemòcrates. Però ara em diràs que no hi havia corruptes amb el Partit Socialdemòcrata o amb el Partit de Centre? I amb els comunistes no et dic pas res. Perquè Stalin no és un corrupte, oi?

Somrient pensant que potser tenia una part de raó, en Fritz li va preguntar ara:

I ets socialista? Et recordo que dins la paraula nacionalsocialisme hi ha la paraula socialisme.

Pensant aquí uns segons, l’Àngela li va respondre després de fer uns quants xarrups:

Jo no sóc com tu, per nosaltres, els nacionalsocialistes, la propietat privada i la iniciativa individual són valors tradicionals alemanys com per Baviera ho és la cervesa de blat, però crec que s’haurien de nacionalitzar les grans empreses que serveixen pel bé comú, d’igual manera s’hauria de fer amb la banca, responsable en part d’aquesta crisi que ha arruïnat a la meva família. Jo hem crec el què ens diuen, que Alemanya és l’Estat més socialista del món.

Pensant que les seves respostes no eren del tot buides, cada vegada veia que era més espavilada, l’únic que havia anat mal encaminada, pensava, en Fritz li va preguntar veient a fora el bar a uns jueus amb la seva vestimenta esperant el tramvia:

Odies als jueus?

Esbufegant i quedant-se muda de cop, aquest tema no el compartia amb tanta passió amb els nazis i no li agradava gens parlar-ne. Sense saber què dir-li, l’Àngela es va quedar en blanc fins que va contestar-li en to irònic per fer-li pujar la mosca al nas:

Per mi els jueus abracen l’obra de Marx. En fi… què vols que et digui…. tots coneixem els seus rituals. A més, tu has sentit mai parlar algun cop d’una bugadera jueva o d’una dona de fer feines jueva?

Fent que no amb el cap d’indignació pensant amb la Matilda, en Fritz li va dir més seriós:

Va home va….. amb quines tonteries em vens ara tu.

Canviant de tema pensant que no s’entendrien gens, li va preguntar:

I per tu què significa la República de Weimar?

Amb més ràbia, l’Àngela li va contestar:

Per mi la República aquesta és un símbol de rendició del poble alemany i un projecte dels francesos, els britànics i els nord-americans per instaurar a Alemanya els seus ideals que sempre havíem rebutjat en el passat amb orgull. Per alguns la República significa la intervenció del poble en la política, però per mi és tot el contrari, perquè els únics que varen intervenir en la política de la República varen ser els banquers i els grans industrials, com també els jueus. Ells s’han fet rics mentre nosaltres, el poble, ens arruïnàvem.

Interessat per aquelles respostes, en Fritz va fer més preguntes que la doctrina:

I l’esvàstica? Perquè per molts és un símbol d’opressió i de brutalitat.

Fent que no amb el cap mentre s’anava acabant la cervesa, l’Àngela li va respondre:

Escolta, l’esvàstica fa molt de temps que existeix, no se l’han inventat ara, i et recordo que significa bon auguri. Si no ho sabies estudia.   

Posant-se en pla més xulesc davant d’aquell desafiament, en Fritz li va fer una última pregunta abans d’acabar-se la cervesa en un últim glop:

T’has llegit el Mein Kampf?

Amb un riure d’orella a orella davant d’aquella pregunta, l’Àngela li va contestar:

Sí que me l’he llegit, tot i que me’l vaig comprar el 1930 perquè era quan ’edició era més barata. Reconec que no és un gran llibre perquè només parla de dos conceptei. Però hi ha una dada del llibre que t’agradarà, crec. Vosaltres, els maleïts comunistes, dieu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de classes no? Doncs, Hitler diu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de races, ja que la unitat fonamental de la societat és la raça i no la classe.

Arrufant el nas volent-li dir que no hi estava d’acord, l’hi hagués volgut aclarir moltes coses, però entenia que la situació econòmica de la seva família l’havia dut a pensar d’aquella manera. Quina pena, va pensar el noi. Volent canviar de tema per no tocar-se més, en Fritz va demanar un parell de cerveses més es varen posar a parlar de la feina d’ella de cambrera. L’Àngela va parlar-li de totes les xafarderies que veia al bar; d’una dona duia totes les joies per por a que la robessin, d’un home gras, molt gras, que cada dijous es demanava dos plats de laco, d’una noia que sempre seia el mateix lloc esperant que el seu amor passés per davant…. Però també li va tornar a repetir les males condicions en què la feia treballar el seu amo, que només l’havia agafat per la seva bellesa.

Després de beure’s les cerveses varen tornar cap a casa caminant a poc a poc, sense que ningú els empaités. En Fritz, de cop i volta, s’hi sentia bé amb aquella noia. Aturant-se un moment a la Porta de Brandenburg, que tan li agradava a l’Àngela perquè per ella era una mostra de la fortalesa alemanya, la noia li va demanar asseure’s un moment als bancs de la Pariser Platz. Recordant a la Galiana, en Fritz es va excusar dient-li que feia tard. No substituirà la Galiana, es deia a si mateix. Això mai, es repetia. Quan varen arribar a casa els Klein després de baixar per la Wilhelmstrasse, el noi va veure que un cotxe negre amb banderetes nazis estava aturat a davant de casa seva. Era un Mercedes dels cars. En apropar-s’hi i mirant atentament el vehicle, el noi va veure que davant la porta hi havia en Goebbels amb la seva esposa, la Magda. El seu pare també estava a fora parlant amb ells amb cara de preocupació. El matrimoni Goebbels s’acabava d’instal·lar en una nova casa situada al costat de la Porta de Brandenburg, en el carrer Hermann-Göering-Strasse 20, una casa que havia sigut del ministre d’Agricultura, el conservador i líder del DNVP, Alfred Hugenberg. Abans vivien en una casa a Caputh, a les afores de Berlín, i en una altra al centre de la ciutat, a Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag. Però la casa no era del gust de Magda, que volia canviar els mobles, i va demanar-li a en Barnard que li fes uns teixits de qualitat per unes cortines blanques que volia posar en el menjador. A més, volia banderes amb l’esvàstica per donar-les a una reunió de dones que tenia previst fer en breu. En Barnard els intentava convèncer de que tenia massa feina, que aquesta vegada era cert, i que no podia fer cortines, però en Joseph li demanava que ho fes per ells, com un favor especial, i li va dir que estava disposat a pagar-li a un molt bon preu. Mentre s’ho rumiava i pujava un esgraó de les escales de l’entrada de casa, en Fritz i l’Àngela es varen apropar a ells pas a pas. L’Àngela encara no havia vist què passava i no havia reconegut a aquell home baixet i escarransit. En veure la parella, en Joseph va saludar al noi encaixant-li la mà i va mirar-se atentament a la noia, que li va sembla espectacularment bonica amb els cabells rossos i les seves corbes. Era molt més alta que el ministre, que se la va tenir que mirar cap amunt. L’Àngela, sense treure-li la mirada, li semblava que el coneixia d’alguna cosa, i es va quedar uns segons en blanc, capficada, fins que el va reconèixer. Fent un pas enrere, va quedar al·lucinada amb els ulls ben oberts, com unes taronges, pensant que tenia a davant seu a en Joseph Goebbels, la mà dreta d’en Hitler. Agafant a en Fritz pel braç bruscament, li va preguntar tremolosa a cau d’orella si aquell home era qui es pensava que era. En dir-li que sí, que era el ministre, va agafar amb força el braç d’en Fritz com si fossin una parella i es va presentar amb molta cordialitat a la parella Goebbels, que varen quedar impactats pels modals extravagants d’aquella noia, tot i que en Joseph va fixar la seva vista cap l’escot de la noia. Sense deixar-los de mirar, l’Àngela es va quedar callada perquè no volia fer el ridícul amb una de les seves sortides de to. Baixant l’esgraó, en Barnard, veient que l’amiga del seu fill estava impressionada, li va dir orgullós a en Goebbels:

D’acord, farem els teixits per la seva casa, no hi haurà problemes, en unes setmanes els tindreu, serà un honor treballar per gent com vostè.

Satisfeta, la Magda els va demanar molt amablement que quan els hi portessin els teixits es quedessin a dinar a casa. Sentint-se convidada, l’Àngela, sense pensar-s’ho per l’emoció que tenia, va exclamar davant de tots:

Quina il·lusió em farà dinar amb la família més important d’Alemanya!.

Sentint-la i veient la seva cara d’enlluernament, en Goebbels se la va mirar amb tots els sentits i li va dir, amb un somriure d’orella a orella, que era una afortunada de tenir com a sogre a un heroi de guerra i un dels fabricants de teixits més important d’Alemanya. Posant-se la mà al cor, el ministre va afegir que la xicota del fill del seu amic sempre seria benvinguda a casa seva. Aquelles paraules varen deixar embadalida a l’Àngela, que va estar a punt d’escapar-se-li unes llàgrimes d’alegria. Després de donar-li les gràcies, la noia va fer la salutació romana mentre tenia l’altre braç agafat amb el d’en Fritz, que estava passant molta vergonya pel comportament de la seva amiga. Per ella la família Goebbels era el model de la família perfecte alemanya. Com envejava a la Magda, deia sovint, per la seva elegància i la seva fidelitat al moviment. Després de que la família Goebbels marxés amb el seu Mercedes negre direcció a la Potsdamer Platz, en Fritz va veure que encara estava enganxat a l’Àngela pel braç. Després de que en Barnard entrés a casa, ja que els volia deixar sols, l’Àngela li va demanar il·lusionada que el dissabte a la tarda l’acompanyés a comprar roba en els magatzems KaDeWe, situats a la Wittenbergplatz, perquè tenia que anar ben vestida per aquell dinar tan especial. Escapant-se-li una petita rialla, en Fritz li va dir que l’acompanyaria i amb ironia i desenganxant-se d’ella li va recomanar que no ensenyés tanta carn perquè podria fer-li saltar els ulls al ministre de Propaganda. A més, li va explicar que els magatzems eren de la família jueva Tietz. No escoltant les paraules d’en Fritz, ell què hi havia d’entendre, va pensar, l’Àngela va tornar cap a casa a peu passant per la Potsdamer Platz. Tornava ben cofoia i quan va explicar-ho a casa seu no s’ho varen creure. Quan en Fritz va entrar a casa va veure al seu pare assentat a la seva butaca fent una cara d’abatut. Escoltant-lo com murmurava alguna cosa, en Fritz s’hi va apropar i va sentir com deia que se sentia brut per acceptar tots aquells oferiments. Després de renegar una estona més d’ell mateix se’n va anar a dutxar-se. Mentre pujava les escales de fusta, la Luane, en sentir que anava cap a dalt, va sortir de la cuina per dir-li:

Jo també necessito roba per anar aquest dinar, per tant ja podem anar a comprar, que tenim que anar ben vestits a casa al ministre.        

El següent dissabte 8 de juliol a la tarda, després de que la Luane ja s’hagués comprat un vestit per l’ocasió, un vestit verd oliva i molt elegant, tot i que en Barnard li volia comprar un vestit negre per semblar una difunta, l’Àngela va anar a buscar en Fritz a casa seva per anar-se a comprar el seu vestit. Abans de que marxessin de botigues, la Luane li va ensenyar el vestit a l’Àngela, que es va morir d’envejar perquè sabia que era bo. Era de seda amb un cos amb pitrera que simulava una jaqueta i una faldilla. De color violeta, estava decorat amb motius florals, geomètrics i estrelles. L’havien confeccionat els sastres Oskar i Franziska i els havia dut dies i dies de feina. Ella no es podria pagar un vestit tan car, va pensar trista l’Àngela. Després de recórrer sense sort els magatzems KadeWe, els dos nois varen buscar sort pels carrers de prop de l’Unter den Linden. En Fritz no es mirava els aparadors, concentrava la seva vista en els membres de les SA. N’hi havia per tot arreu. Havien incrementat la seva presència els últims dies i es notava pels carrers més incrementats. En veure que els mirava massa badocament, el noi es va posar a mirar els edificis. Els més emblemàtics i els més nous hi havia penjades banderes nazis. Escapant-se-li una petita rialla mentre tenia a la seva amiga encantada mirant tots els aparadors, en Fritz pensava que semblava que estiguessin en guerra o en un país militaritzat.

Després d’entrar a unes quantes botigues de roba, on a moltes hi havia banderetes nazis per adornar el local i algunes posaven música de Wagner, en Fritz no prestava gaire atenció a les paraules de la seva amiga, que no parava de buscar un vestit del seu gust però que no acabava de trobar i no entenia el per què. Impacient, en Fritz només mirava el rellotge per mostrar el seu avorriment. Després de remenar i remenar vestits, l’Àngela va trobar per fi un vestit del seu gust; era un vestit llarg de color vermell amb un escot atrevit adornat amb unes roses blanques i vermelles que anava de conjunt amb un mocador de roses. El va triar de color vermell perquè creia que compaginava perfectament amb la bandera nacionalsocialista, tot i que no va pensar que el vermell també podia simbolitzar el color de la bandera comunista. Mentre se l’estava emprovant en un emprovador, en Fritz es va asseure en un tamboret de la petita botiga de prop i mirava per la petita finestra el Palau Reial esperant que per fi es decidís en comprar-lo per així poder anar a prendre una cervesa, que tan desitjava en aquells moments desesperants. Mentre somiava amb la gèlida cervesa veia com aquella botiga, que sempre havia sigut apolítica, la seva mare hi havia anat a comprar en més d’una ocasió, estava plena de referències polítiques amb l’àguila nazi, banderes amb l’esvàstica i una fotografia de l’Adolf Hitler penjada a darrere del taulell. L’única que no havia canviat era la venedora, estava igual que sempre, va pensar en Fritz. Quan l’Àngela va sortir de l’emprovador va dir-li a la venedora amb tota la pena del món que tenia que deixar aquell vestit. La botiguera insistia en què se’l quedés perquè li anava perfectament bé, que de fet era la realitat, semblava dissenyat perquè el dugués ella, però l’Àngela el va deixar a la taula rebutjant-lo. No entenent-ho, en Fritz es va aixecar del tamboret i li va preguntar en veu baixa, mentre ella es mirava les etiquetes dels altres vestits, per què no se’l quedava. Sense voler-li contestar, ella va continuar mirant les etiquetes dels altres vestits fins que va notar l’alè del seu amic el clatell esperant la resposta. Sense embuts i amb veu alta, li va respondre:

És massa car, no ens el podem permetre la gent de la meva classe.

Esbufegant d’avorriment i cansat de tantes voltes i més sabent que el faria entrar a més botigues, en Fritz va agafar el vestit, el va donar a la venedora i el va pagar. La broma li va costar uns quants Reichsmarks, però no tenia ganes d’anar a més botigues amb la seva nova amiga, que cridava l’atenció del personal de les botigues per les seves formes. A més, els núvols amenaçaven pluja. L’Àngela li va dir que no ho fes, però en Fritz no la va escoltar i li va donar el vestit dins d’una bossa. No te’l puc pagar, li anava repetint l’Àngela mentre sortien de la botiga.

Tornant cap a casa per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela estava molt feliç pel detall del seu amic, creia que simbolitzava alguna cosa aquell gest, i es va arrambar a ell, cosa que no li va passar per alt a en Fritz. En aquells moments recordava que ell havia fet igual que feia ella amb la Galiana. Abans d’arribar al bar es varen trobar a davant de la botiga de la Matilda a en Georg i en Lou i, per sorpresa desagradable per l’Àngela, en Fritz els va cridar. També els va convidar a fer la cervesa amb ells. Els dos amics varen estar encantats de ser convidats, sobretot perquè pensaven que lluirien amiga en el bar. Després d’asseure’s en la taula del bar de darrere del vidre de l’Hotel, varen començar a parlar. Quan en Georg els comentava que anava massa cansat de la feina, l’Àngela, que no l’escoltava, va ensenyar el vestit que li havia comprat en Fritz per demostrar que estava interessat en ella. Els dos nois varen quedar amb uns ulls com unes taronges, sempre els havia dit que no l’interessava aquella noia, inclús l’havia insultat dient que era una maleïda nazi, mentre en Fritz quedava vermell i intentava canviar de tema. Després de que xerressin una estona de política i dels canvis que s’havien produït en poc temps, en Fritz va veure clarament que els seus amics simpatitzaven plenament amb el nacionalsocialisme, sobretot en Georg, i que inclús començaven a culpar als jueus de la situació econòmica, que encara era bastant precària. Bevent la cervesa a poc a poc, amb calma, en Fritz els va dir clarament:

Però que no veieu que aquest partit ha dissolt la democràcia, la llibertat i els drets del nostre poble?

Esbufegant sabent que no sabien com respondre-li i posant-se la gerra als llavis per no tenir que parlar, els nois es varen mirar. Abans simpatitzaven amb les idees d’en Fritz, sobretot simpatitzaven amb la Galiana, i no volien tenir un debat amb ell, ja que sabien que hi entenia més que ells en aquest tema. Ells no havien estudiat i desconeixien molts temes. De cop, quan en Georg volia agafar la paraula per dir que ell tant li feia la política, l’Àngela, amb els seus pocs modals, va saltar i va exclamar atraient l’atenció del cambrer Julius:

Potser sí, però és més important la democràcia, les llibertats i els drets que passa gana, passa fred i estar sense sostre. Per mi, clarament no, el nacionalsocialisme té uns nous objectius que pensen més enllà de tot això, pensen en el Volk, en nosaltres.

Veient la cara d’incredulitat d’en Fritz, va continuar sense manies:

Sí, el nostre poble, sí, que va ser traït per una punyalada a l’esquena el novembre de 1918 i ha tornat de les seves cendres com l’au fènix en forma d’Adolf Hitler, el nostre Führer, que portarà la nostra nació a un nivell superior amb la cultura alemanya com a referent. Només ell ofereix una esperança per salvar la pàtria alemanya. A part, Fritz, et diré que el nazisme és més popular que la democràcia burgesa perquè posa la posició del poble per sobre de l’Estat. Com volies que anés bé aquesta democràcia amb 30 partits lluitant al mateix temps? Era una bogeria. Una tonteria.

Per interrompre-la, en Fritz es va aixecar de la cadira per anar un moment al lavabo. Mentre es refrescava la cara, els dos nois varen aconsellar a l’Àngela de que no l’intentés discutir aquells temes, que era sensible, però ella els va dir clarament:

Que no sabeu que l’única cosa que pot fer canviar l’opinió a un home és una dona? Jo li treure les cadenes que porta lligades i que no el deixen ser lliure.

Més impertinent, ja portava tres cerveses, en Georg li va dir abans de que en Fritz arribés:

Doncs el teu Führer no té dona, així que ningú li farà canviar mai d’opinió.

Somrient per aquell comentari, l’Àngela se’l va quedar mirant esperant a que tornés en Fritz del lavabo per dir-li:

Ell està casat amb Alemanya, per ell és la seva dona, que la cuida, l’estima, la protegeix i li dóna una qualitat més gran de vida i de plenitud.

En sentir-la de nou i veure que aquell seria el tema de la tertúlia, en Fritz ja ni es va assentar a la cadira, va donar mitja volta i va anar a la barrar a pagar a en Julius. El cambrer, que no els treia els ulls de sobre i els escoltava amb atenció, li va dir mentre agafava els diners:

Aquesta noia és molt intel·ligent. Sap molt bé el què es diu.

No contestant, en Fritz es va girar i va tornar a la taula amb els seus amics i els va dir que tenia que marxar cap a casa. Havia d’estudiar, els va dir. L’Àngela no va reaccionar, primer va creure que era una broma, però en veure’l passar per davant del vidre es va aixecar en seguit i el va perseguir pel carrer per demanar-li explicacions. Fent cara de morros, en Fritz li va dir sense embuts mentre caminava a pas lleuger que ell no era nazi i que l’ofenien les seves paraules. Mirant-se’l amb una mirada dura i gèlida, l’Àngela li va exclamar mentre l’agafa del braç per aturar-lo:

Però tu no deies que respectaves les llibertats, doncs respecte la meva llibertat de pensar lliurement i jo respectaré la teva, d’acord?

Sense saber què contestar, en Fritz es va aturar i se la va quedar mirant. Veia aquella noia massa autoritària pel seu gust, res a veure amb la Galiana, pensava, amb qui la comparava constantment sense voler. Quedant-se quiet, mirant-li directament els ulls, li va dir que entenia que havia passat per una situació complicada, però l’Àngela el va tallar d’immediat, no li va deixar dir ni una paraula més, i li va exclamar que ell no era el més indicat per dir-li allò. Tocat i enfonsat, el noi es va quedar mut, sense saber què dir, i l’Àngela va aprofitar el silenci d’en Fritz per agafar-lo pel braç i li va dir mentre el feia caminar, a poc a poc, cap a la Leipzigerstrasse:

Escolta, farem una cosa, anirem a la llibreria que tan t’agrada a tu i em compraré un llibre dels teus per entendre el teu pensament. A canvi, tu em respectaràs les meves idees com jo respectaré les teves. Hi estàs d’acord?

En Fritz va estar-hi d’acord, pensava que seria una bona manera perquè comencés a entendre els seus pensament ideològics, l’alliçonaria com la Galiana ho va fer amb ell, pensava, i varen anar de dret a la llibreria d’en Martin, mentre en Georg i en Lou els miraven des de la finestra del bar pensant que entre ells dos hi havia algú més que amistat.

En entrar a la llibreria en Fritz va recordar que feia dies que no hi entrava, les pluges no el deixaven sortir de casa i no volia comprar diaris nazis, a part de que no li agradaven els modals que havia agafat en Martin últimament. Els insults cap a la Matilda eren cada cop més gruixuts. De seguida en Fritz va veure els canvis que en Martin havia fet al local. Estava ple de banderetes nazis penjades al sostre, a darrere de l’enorme vidre de la llibreria es veien tots els diaris nacionalsocialistes amb el Völkischer Beobachter, el Der Angriff, el Der Sturmer, a la biga de fusta que hi havia al mig de la llibreria hi havia dibuixades esvàstiques i a darrere del taulell hi havia una fotografia emmarcada de l’Adolf Hitler i dels membres del NSDAP. Mirant-s’ho decebut pensant que tothom seguia el mateix patró i que s’havien tornat bojos, uns nazis, en Fritz es va mirar la cara de la seva amiga, que estava encantada amb aquella llibreria. Era una bona llibreria, es deia ella. Mirant els llibres de les prestatgeries, el noi va observar amb tristesa que la majoria eren de l’editorial nazi Eher Verlag, una editorial dirigida per en Max Amann, el tresorer d’en Hitler, hi va agafar amb fàstic el llibre d’en Hermann Esser, Die Jüdische Weltpest Kann ein Jude Staatsbürger sein?. Continuant estupefacte mirant la botiga, les esvàstiques, el gras llibreter, i els llibres, l’Àngela li va dir somrient:

Hi aquí t’has impregnat de comunisme? Vols dir que no confons el nacionalsocialisme amb el comunisme? Et tenia per més intel·ligent.

Mirant al llibreter amb mirada desafiadora, en Martin, que se sentia observat i senyalat per en Fritz, es va posar a darrere del taulell i des d’allí li va dir que havia fet tots aquells canvis perquè havien canviat els temps. El noi no li va contestar, i llavors el llibreter li va dir amb un to baix que el 80% de la premsa que li arribava era controlada per l’Amann com a President de la Cambra de Premsa del Reich i li va assegurar que no podia desafiar els nous temps. Continuant sense dir-li res, no tenia ganes de discutir també amb ell, en Fritz li va demanar a l’Àngela marxar de la llibreria. Després de sortir al carrer, el noi la va fer esperar a davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè mirés els vestits tradicionals Dirndl, que ja no eren com abans, que tenien a l’aparador mentre ell travessava la carretera per anar un moment a casa seu. En entrar-hi corrents i sense canviar-se les sabates, li va demanar en el seu pare que li deixés un dels llibres dels seus que expliqués bé la història d’Alemanya. Buscant per un prestatge de la biblioteca, en Barnard li va donar La ideologia alemanya, una obra escrita per en Karl Marx i en Friederich Engels durant els anys 1845 i 1846 i publicada el 1932. Fullejant-lo uns segons, en Fritz li va dir que l’Àngela no entendria aquell llibre, no era la Galiana, li va recordar, i li va afegir que no parlava de la història d’Alemanya, però el seu pare li va respondre:

Millor, si no l’entén serà més beneficiós perquè pensarà que no podrà debatre. I sí que parla de la història.

Mig convençut i sense saber que aquell llibre era d’en Heinrich que l’hi havia deixat feia anys, va sortir corrents a buscar la seva amiga, que havia travessat la carretera per anar a comprar una rosa vermella a la floristeria de la Carlene. Quan li va entregar el llibre, l’Àngela el va agafar com si fos un objecte estrany. Llegint el títol amb menyspreu se li va quedar de cop la cara blanca com la llet quan va veure a la portada els noms de Marx i Engels. Fullejant-lo com si fos un llibre de fotografies, sabia que no entendria res, li va dir sense embuts i mirant el noi amb cara de desconcert:

Tu vols que em llegeixi un llibre que hauria d’anar a la foguera?

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va contestar:

Sí, perquè aquest llibre no pot anar a la foguera perquè no necessita purificar-se com el Mein Kampf o el Mite del Segle XX.

Sabent que era millor no discutir-hi, la noia va agafar el llibre, sabia que no se’l llegiria, i va donar-li les gràcies pel vestit, no pel llibre, i va tornar cap a casa amagant el llibre a la bossa del vestit per por a que la veiessin amb el llibre prohibit. Els següents dies va intentar llegir-se’l a la seva petita i humil habitació, però en no entendre res el llibre va quedar-se en un calaix de la seva habitació pensant que si mai entraven els homes de les SA o de les SS a casa no els acusessin de comunistes.

El 13 de juliol va ser el dia elegit per entregar a la família Goebbels els teixits que acabaven de fabricar, ja que aquell dijous a la tarda el ministre no tenia res a fer. Part del govern estava acabant de treballar per aprovar l’endemà lleis d’esterilització i el ministre només havia hagut de supervisar el discurs que faria l’endemà per la ràdio nacional el jove metge Walter Gross, que dirigia l’Oficina de Política Racial, on parlaria als alemanys dels nous éssers humans que el nacionalsocialisme estava decidit a crear. L’Àngela, en Fritz, la Luane i en Barnard varen anar a la nova casa del ministre de Propaganda. En Marwin i l’Elisabeth no varen voler-hi anar perquè odiaven al nazisme i al ministre de Propaganda, i la Katrina era massa petita per un dinar com aquell i es va quedar amb la seva àvia Elise a casa. Mentre anaven a peu a casa del ministre, els pares d’en Fritz es varen adonar de l’elegant vestit de l’Àngela. La Luane el va trobar un cop més massa atrevit, tot i que per dins li envejava poder-lo dur, i en Barnard no gosava mirar-la per por a la seva esposa. Alguna reüllada no va poder evitar fer, tot hi intentar evitar-ho. A en Fritz tampoc li va passar per alt com li quedava el vestit, i la començava a mirar amb uns altres ulls, que no eren precisament d’amor.

Després d’arribar a la casa amb els teixits a la mà varen passar un control de seguretat. Eren dos membres de les SS col·locats a l’entrada principal. Després de que els fessin passar per la porta, un majordom vestit amb uniforme blanc però amb les insignes del nacionalsocialisme els va fer entrar a la majestuosa casa. Deixant els teixits a un dels sofàs del rebedor varen contemplar la casa. Quin luxe, va ser el primer que va pensar l’Àngela. Després de que un altre majordom portés els teixits a una habitació per guardar-los com calia, els Goebbels varen baixar del pis de baix. En Joseph anava vestit amb el seu uniforme ocre del NSDAP, mentre que la Magda anava amb un vestit de gala de seda de París i es fumava una cigarreta amb un filtre de plàstic. Es notava que les coses els hi anaven bé. Després de les cordials salutacions, els Goebbels els varen fer pujar al pis de dalt. Resseguint tots els racons de la casa, l’Àngela no va poder evitar apropar-se a la finestra per veure les vistes. Es podia veure perfectament la Porta de Brandenburg i l’entrada al Tiergarten. Era una casa idíl·lica, pensava la noia. Mentre la Magda els ensenyava totes les habitacions, l’Àngela li va comentar a en Fritz xiuxiuejant:

L’habitació més petita de la casa és més gran que tot el pis de la meva família.

Mirant-se-la amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella:

I et sembla just això?

No volen esclatar un debat a casa dels Goebbels, l’Àngela es va apropar a la Luane mentre sospirava en tenir una casa semblant en el futur. En veure-la fent un sospir en entrar al seu despatx, en Goebbels, amb un whisky a la mà, es va arrambar a l’Àngela, en el ministre tampoc li va passar desapercebut l’elegant vestit i les corbes de la noia, i li va dir mentre li volia donar un vas de whisky, que ella va rebutjar i li va fer guanyar una mala mirada de la Magda, que es va encendre una cigarreta amb el seu filtre de plàstic:

Tranquil·la, que el teu xicot te’n comprarà una ben aviat de casa com aquesta. Són burgesos. Ja saps com se les gasten aquests.

Somrient i mirant-se a en Fritz, que es mirava badocament un quadre renaixentista pensant amb la Galiana, va dir-li que esperava que ho fes ben aviat. Després de que en Barnard els hi expliqués com tenien que penjar les cortines es varen posar a dinar en un dels menjadors de la casa. Només seure a la cadira, en Fritz es va fixar que els coberts portaven el monograma de A.H. Aprofitant que les dones parlaven entre ells i en Fritz no deixava de fer el badoc mirant cada racó del menjador, en Goebbels li va explicar a en Barnard com estaven les coses en el govern alemany. Vomitant metafòricament en cada paraula que sentia del ministre alemany, va quedar parat quan en Goebbels li va aconsellar que no es fies del nou òrgan del Front del Treball, el DAP, que substituïa a tots els sindicats, perquè li va explicar que en Robert Ley, el líder del DAP, era partidari del classisme i dels sindicats marxistes. Rient-se del líder del Front del Treball, Goebbels va exclamar:

Un tartamut. Aquest home no sap ni parlar. És un inútil. Un marxista.

De seguida en Barnard i en Fritz, que en sentir marxistes va parar l’orella, varen entendre que dins del govern alemany hi havia fortes disputes pel poder. Mentre els homes parlaven de política en una banda de la taula i s’omplien constantment la copa de vi, les dones parlaven a l’altra banda de la taula de les noves botigues que havien obert al centre i l’Àngela no parava de demanar-li a la Magda que li aconsellés les millors botigues de la ciutat. L’Àngela va quedar impressionada de que la Magda begués vi com els homes, ja que com a dona del ministre no tenia que beure davant de la gent, creia convençuda, i menys que fumés, encara que fos amb filtre.

Després de que els servissin bistecs de vedella amb patates xafades d’acompanyament, en Goebbels va comentar en els dos homes que estava pensant crear una Cambra de Cultura del Reich, que estaria formada per les organitzacions de diferents àmbits i que estaria sota el seu control, els va dir. Afirmava amb orgull que portaria la cultura alemanya, la insígnia del nacionalisme alemany, a un altre nivell. En Barnard, que no va acabar d’entendre el seu propòsit, es va limitar a dir-li que li agradava que s’invertís diners en la cultura mentre s’omplia la copa de vi. Pensant-se uns segons la resposta, en Goebbels li va contestar mentre li donava un copet a l’espatlla:

És evident que hem d’invertir en cultura, és la nostra essència, hem de demostrar al món perquè la nació alemanya és la més culte i la més forta de totes. Nosaltres som els que tenim els homes més cultes de la Història. Només ens falta un Shakespeare o un altre Goehte. 

Quan en Fritz anava a preguntar-li qui tindria dret a entrar en aquesta cultura alemanya, el volia acusar de perseguir a la gent, es va quedar amb la paraula amb la boca quan va sentir com la Magda li preguntava a l’Àngela quan tindria el primer fill. El noi va quedar amb els ulls ben oberts, com unes taronges, i a punt d’ennuegar-se amb un tros de bistec de vedella que s’acabava d’empassar. Mirant-se-la i fent que no amb la mà mentre s’empassava el tros de bistec, quan anava per parlar en Goebbels es va posar a riure com un desesperat i li va dir a la Magda que no era moment per fer aquelles preguntes.

Són massa joves per tenir un fill.

Va dir el ministre convençut mentre es mirava la Magda perquè callés. Veient que no li contestava l’Àngela i que havia fet posar vermell als dos nois, en Fritz de fet estava vermell perquè s’estava ennuegant i poc després va començar a estossegar, la Magda, que anava jugant amb les perles del seu collaret amb la mà, va insistir en que només era una pregunta innocent i es va encendre una cigarreta amb el seu filtre de plàstic. Però aquella pregunta li va agradar a l’Àngela que, tímidament, mentre s’eixugava amb el tovalló, va respondre aprofitant que el seu amic encara tossia:

Espero algun dia tenir un fill, un noi que serveixi Alemanya com va servir en el seu temps en Barnard.

Tenint ja el tros de bistec coll avall i bevent un bon glop de vi, en Fritz va quedar petrificat davant d’aquella resposta, aquesta no se l’esperava, però en canvi a en Barnard sí que li va agradar perquè pensava que aquella noia el veia com un exemple a seguir. Satisfeta per la resposta de la noia, la Magda li va dir a la Luane si li agradaria ser àvia. Dubtant-ho i mirant als dos nois, sobretot el seu fill, que respirava profundament després d’agafar aire, va respondre-li molt educadament que els dos nois encara eren joves i que vivien a casa als pares. En Fritz, després d’agafar més aire i de tornar a fer una altra copa de vi, volia negar que tenia una relació amb ella, però se li va fer impossible dir res perquè cada vegada que volia dir-ho l’Àngela l’interrompia dient-li que trobava molt bo el bistec o que li agradava com estava adornat el menjador. A les postres, uns gelats de maduixa i xocolata, en Barnard i en Goebbels es varen posar a parlar de negocis mentre regaven el gelat amb whisky, i l’Àngela va aprofitar que en Fritz no intervenia en la conversa entre el seu pare i el ministre alemany per acostar-se descaradament a la seva cadira per mostrar que eren més que amics. La Magda, que veia l’actitud de l’Àngela en vers a en Fritz, els va aconsellar en veure que el noi ara l’escoltava de que no li fessin cas, que no volguessin córrer, ja que ella en el passat havia corregut massa hi s’havia casat amb un banquer, en Günther Quandt, i que havien tingut un fill, en Harald. Aquella confessió va deixar parada a l’Àngela, no es podia creure que la família de moda del nazisme no fos una família tradicional com ella esperava.

Després del dinar la família Klein es va acomiadar de la família Goebbels i varen marxar cap a casa amb el ventre ple. Mentre caminaven per la Hermann-Göering Strasse cap a la Potsdamer Platz, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar a caminar per fer baixar el dinar i per anar a buscar un refugi per la forta calor. Entenent què volia l’Àngela, la Luane va agafar al seu marit, que no va veure la indirecte, i varen tornar a casa, deixant els dos nois sols a l’entrada sud-est del Tiergarten. Aprofitant que no hi eren els seus pares, en Fritz va canviar la cara i enfadat li va demanar explicacions per haver fet veure que era la seva xicota. Sense fer-li massa cas, l’Àngela li va dir que no eren maneres de dir-li les coses i li va exclamar alçant-li la veu perquè callés que era una cosa innocent el què havia fet. Patint perquè no el cridés al mig, amb tanta gent voltant amunt i avall, en Fritz li va fer donar una volta per la Potsdamer Platz mentre contemplaven les botigues, el Pschoir Haus i els tramvies de la plaça. Durant el passeig per la plaça, en Fritz va veure un cop més que l’Àngela estava sent observada pels altres homes que es miraven les corbes del vestit, que a ell tampoc li passaven per alt en cap moment. En veure que un home se la mirava descaradament, ara era ell qui es va arrambar a ella més del compte. Havia de lluir amiga, pensava. Quan va veure a l’Anne assentada al mig de la vorera tirant les cartes, en Fritz va pensar en que li tirés les cartes, de fet només la volia ajudar, però l’Àngela, en veure que era una  gitana, li va prohibir de males maneres arribant a ofendre a la pobra vident acusant-la de ser una lladre estrangera. Sentint-la, l’Anne es va aixecar i va marxar davant d’aquelles ofenses. En Fritz la volia renyar per aquell comentari, però llavors va pensar en la Galiana. Que estrany, va reflexionar, no estava empipat ara amb la gitana que li havia tirat les cartes prometent-li un futur amb la Galiana. Per què, es preguntava el noi. Després de donar una volta més per la plaça, els dos nois varen tornar a casa.

El dissabte 22 de juliol, en Fritz va marxar més d’hora de l’habitual de casa sense explicar a la família a on anava. Tots varen creure que marxava o bé a veure als seus amics o a trobar-se amb l’Àngela i no li varen demanar explicacions, tot i que el varen veure atabalat i amb un paper a la mà. El noi va anar a la inauguració de la galeria privada Ferdinand Moeller on s’exposaven, sota el títol: Trenta artistes alemanys, diverses obres d’art de l’expressionisme alemany d’autors com Barlach, Macke, Nolde, Rohlfs i Pechstein. El noi va entrar a la galeria sol, sense cap companyia, però amb la ment posada en la Galiana. Mentre contemplava en silenci els quadres d’aquelles sales, sobretot els de l’Emil Nolde, un pintor que donava suport al nacionalsocialisme, es va submergir en el passat i no parava de pensar com a la Galiana li hagués agradat veure aquells quadres que ell podia veure. Se la imaginava per la sala explicant-li en tot detall tots els quadres i també la veia inaugurant un quadre com el que li va pintar per ell. Mentre es quedava el dia a la galeria submergint-se en els records, l’Àngela va anar a casa dels Klein per buscar el noi. Avui tenia festa a la tarda, amb les temperatures altes dels últims dies la gent anava a comprar el diari a primera hora, i des del dinar a casa dels Goebbels no l’havia tornat a veure. En tocar el timbre, la Luane va sortir a rebre-la i la va fer passar al rebedor per explicar-li que el seu fill havia marxat però que no sabia on havia anat. Veient que la noia feia cara de desil·lusió la va fer entrar en el menjador perquè l’esperés, ja que pensava que no tardaria gaire. Asseient-se al sofà per esperar, la noia va aprofitar que la Luane anava un moment al lavabo per aixecar-se i tafanejar per la petita biblioteca d’en Barnard, que estava assegut a la butaca llegint el Der Angriff. En Barnard, que s’havia agafat la tarda lliure perquè feia massa calor a la seva oficina, en veure a l’amiga del seu fill va deixar el diari de banda i va contemplar embadalit les cames de la noia. Fent veure que mirava els llibres, va agafar per agafar el Volk ohne Raum d’en Hans Grimm, que de segur que l’hi hagués agradat, i després de deixar-lo va agafar el de la Clara Viebig mentre es mirava les novel·les trivials d’en Karl May, un autor que tenia fascinat a en Hitler des de ben petit i que inclús recomanava en els seus generals, tot i que després va acusar l’autor de falta d’imaginació. No deixant de mirar els llibres expressament mentre veia com de reüll en Barnard la contemplava, va agafar tres llibres: el llibre d’en Hedwig Courts-Mahler, el llibre del controvertit escriptor historiador i filòsof Oswald Spengler, l’enrevessada La decadència d’occident, i la novel·la Mort a Venècia d’en Thomas Mann. En veure que buscava i buscava, en Barnard es va aixecar de la butaca i de forma molt gentil i posant-se bé la camisa li va preguntar si li podia recomanar un llibre. No deixant de tenir la mirada posada als llibres, la noia li va dir que no era de llegir i que encara tenia el llibre que li havia deixat en Fritz. Continuant observant els llibres per fer-se la interessada i en notar com en Barnard el tenia ben a prop, la noia va aprofitar-ho per girar-se i asseure’s a la pota de la seva butaca. Clavant-li la mirada, li va preguntar com s’havia ferit la cama dreta. En Barnard, intimidat, ara entenia el seu fill, quina dona, pensava mentre intentava no mirar el seu escot, i que atrevida, es deia, es va quedar uns segons pensant la millor resposta. Per intentar no tenir mals pensaments, es va mirar la cama i llavors li va respondre orgullós:

Durant la Primera Guerra Mundial! Quan estàvem lluitant contra els francesos em varen ferir en una emboscada. Va ser mala fortuna, però em vaig recuperar i inclús vaig ajudar a un meu company que havien abatut. Lluitava amb totes les meves forces per la meva pàtria i no deixava ni un segon de disparar la meva arma pensant en el meu país i en la meva gent. Érem tots uns herois.

En veure que la noia li sorprenia la història i que no es movia de la butaca, en Barnard va agafar més confiança i es va posar a buscar entre els diaris vells. Després de remenar i remenar, li va ensenyar el Berliner Tageblatt del 1917 que explicava que ell havia sigut un heroi de guerra i relatava la seva gesta. En veure la seva fotografia en el diari va al·lucinar, si que era un heroi, a més de ser un home ric que treballava pels nazis era un heroi pel barri, pensava. Des del lavabo la Luane escoltava tota la conversa i en sortir hi veure que el seu marit s’estava fent el fatxenda davant de l’amiga del seu fill, va entrar a la biblioteca bruscament i dirigint una mirada amenaçadora al seu marit, va dir:

Àngela no li facis cas, li agrada explicar aquestes històries antigues per sentir-se jove per amagar que en realitat ja té 51 anys i que va de cap a caiguda com les seves idees.

Escapant-se-li el riure, l’Àngela es va aixecar de la butaca, no podia donar una mala imatge davant de la Luane, pensava, i va mirar el rellotge que hi havia penjat al costat de la llar de foc. Havia passat mitja hora des de que havia entrat. En veure que mirava el rellotge, la Luane va excusar-se dient-li que no entenia on havia anat al seu fill i li va demanar perdó. Fent cara de decebuda, l’Àngela li va pregar que no s’excusés i, fent-ho aposta, va dir, fent-se la innocent, que era normal que en Fritz es refugiés en la soledat amb el tràngol que havia passat amb la seva xicota. Sense trobar les paraules adequades, la Luane va estar uns segons en silenci fins que va dir-li amb una veu trista que el seu fill necessitaria temps per assimilar tot el què li havia passat i li va donar les gràcies per haver-lo ajudat. Aprofitant aquelles paraules, que ja sabia que li diria, l’Àngela va dir-li que li agradaria fer més per ajudar-lo, però com que ell no parlava mai del tema no sabia què havia de fer. Escoltant-les atentament mentre aprofitava per seure a la butaca, en Barnard va intervenir a la conversa i li va explicar que el seu fill i la Galiana havien crescut junts, que havien sigut inseparables, va afirmar, i que la Galiana era qui li havia ensenyat tot el què sabia i qui l’havia empès a estudiar i a pensar. Escoltant-lo amb atenció, l’Àngela va exclamar:

Però no eren molt petits per saber que estaven enamorats?

Sense pensar en com podria reaccionar l’Àngela, en Barnard li va contestar que només poc abans de morir la Galiana havien començat a sortir com a parella, però que s’estimaven des del principi. Pensant bé com dir-ho, li va afirmar que tot i que podria semblar que la Galiana era molt jove, era una noia tan intel·ligent que podia entrar en qualsevol debat amb qualsevol adult i que es comportava com una persona ja adulta, amb totes les seves conseqüències. En Barnard havia admirat a la Galiana i a la seva família i no se’n amagava de les seves simpaties. Després de que en Barnard i la Luane sospiressin recordant a la Galiana, l’Àngela, sabent que aquella noia era més important del què li havia semblat i veia que era estimada per la família Klein, va dir amb els ànims pels terres:

En fi… potser jo no sóc la persona adequada per ajudar a en Fritz. Veig que aquesta noia era molt important i que no l’oblidarà mai.

Llavors es va fer un llarg silenci al menjador, i tant la Luane com en Barnard se’ls va escapar en veu baixa que aquella noia era excepcional, única, va afegir la mare. En Barnard va dir a més que si no hagués mort estava segur de que hagués arribat molt lluny en la pintura o en el camp que fos. No amagant la seva tristor que sentia, l’Àngela es va dirigir cap al menjador. Tenia ganes de marxar. No podria competir contra el record de la Galiana. Mentre es dirigia a poc a poc cap el rebedor, va preguntar si pintava la Galiana, i la Luane va contestar trista recordant-la:

Sí, pintava molt bé, hagués sigut una gran pintora.

Llavors, la Luane va remenar unes fotografies velles que tenien guardades en una prestatgeria de la biblioteca i va treure’n una del viatge a París per ensenyar-li. En donar-li a la noia, la mare va continuar:

En Fritz n’estava tan que vàrem anar a París per ella perquè pogués veure les obres d’art franceses. Ell té un quadre a l’habitació pintat per ella que és molt bonic i no deixa ni un segon de mirar-lo. És el seu tresor.

Mirant la fotografia amb atenció mentre escoltava a la Luane, va veure per primer cop a la Galiana i va observar com un Fritz petit li tenia la mirada clavada com un enamorat. Va comprendre que fer-li oblidar la Galiana li seria impossible perquè aquella noia havia arribat també en els cors dels seus pares. Després de dir amb ràbia que aquella noia era molt bonica, molt dolça, va assegurar, va entrar per la porta en Fritz, que va quedar amb una cara de sorprès en veure l’Àngela allà al menjador amb els seus pares. Després de fer-se un silenci i amb els dos nois mirant-se les cares, l’Àngela va deixar la fotografia al moble del menjador i va abaixar el cap. No tenia ganes de veure’l ara. Per trencar el gel, la Luane li va preguntar a en Fritz on havia anat tanta estona. Fent-se el desinteressat i Sense mirar a l’Àngela, li va contestar que havia anat a una inauguració d’una galeria d’art expressionista i va anar a la cuina per buscar un got d’aigua. Ajupint el cap de ràbia, l’Àngela va estar a punt de plorar de ràbia. Entenia que havia anat a recordar a la Galiana i ara sabia que no la podria fer oblidar mai. Notant la pressió dels ulls, la noia es va dirigir al rebedor i els va demanar perdó i va marxar corrents de casa sense dir res més. No els va donar temps en els pares i a en Fritz de dir-li adéu. Sense entendre què passava, en Fritz no en va fer cas i després de beure’s l’aigua se’n va anar a dalt a la seva habitació per comparar els quadres que havia vist amb el de la Galiana. S’enganyava quan deia en veu alta que el quadre de la seva amiga era més bonic. Sabia que, tot i que era un quadre molt ben pintat, no era el mateix. El d’un era d’una aficionada i els altres eren d’uns artistes de veritat. Després de que es pongués el pont la família Klein es va posar a sopar al menjador. Mentre l’Elise repartia els gots, va exclamar perquè tothom la sentís:

Aquesta noia…. (fent veure que no recordava el seu nom) l’Àngela… és nazi oi? És que és com ells; molt espectacular per fora però corromput i podrit per dins.

En sentir a la seva àvia i veient que ho deia amb amargura, en Fritz es va posar a riure, tot i que el que li feia gràcia era la cara de la seva àvia, mai l’hi havia vist amb una cara de tanta amargor, i va afegir que com a mínim no vestia com un militar i no portava un ridícul bigoti. Els pares es varen quedar en silenci, mirant-se entre ells, ja que sabien que la noia desitjava alguna cosa amb el seu fill i veient que ell no estava interessat. A partir de llavors no varen insistir perquè li fes més cas, ja que tampoc li volien fer mal a la pobra Àngela.

Durant tot el mes d’agost en Fritz no va quedar ni un dia amb l’Àngela, que ja no el va anar a buscar més a casa seva perquè pensava que no hi tenia res a fer. Era millor oblidar-ho i anar amb altres companyies, pensava la noia. Les últimes setmanes abans d’anar a la Universitat, el noi es va passar els dies a casa repassant els llibres que hauria d’estudiar i quedant d’en tant en tant amb els seus amics, en Georg i en Lou. Sovint se’ls afegia en Marwin quan plegava de treballar a la fàbrica i tots quatre aprofitaven el dia que no plovia per anar a jugar una partida de futbol per recordar els bells temps. L’últim dia d’agost, un dijous, els quatre nois varen improvisar un partidet en un descampat del sud de la ciutat, molt a prop del barri Mareiemfelde. Amb dues pedres varen improvisar una partida i en Georg feia de porter. Després de fer quatre xuts, un grup de noies els varen veure i els començar a xiular per treure’ls l’atenció. En Lou, que de seguida que les va veure es va fer l’interessant posant-se bé els cabells i la camisa per dins, va aturar el joc i els va preguntar si volien jugar amb ells. Les noies, que anaven deixant anar petites rialles, li varen contestar que precisament amb ell no volien jugar, i un d’elles li va senyalar a en Fritz, que es va posar vermell com un tomàquet mentre rebia una reverència en to de broma d’en Georg des de la porteria. Afalagat, en Fritz, que volia donar un cop de mà al seu amic rebutjat, els va demanar que juguessin amb ells i elles varen acceptar de bon gust jugar una partida. En Marwin observava com el seu germà ja s’havia fet tot un home, era fort com un roure, sobretot de braços, i es comportava com un adult, tot i que només tenia 18 anys. A mitja partida, en Lou ja va veure que les noies no tenien cap interès amb ell i de seguida es va empipar perquè les noies no respectaven les seves regles. Més d’una trepitjada es va endur. Després de l’amistós partidet, la noia que havia senyalat a en Fritz se li va apropar i li va demanar si el podia convidar a prendre una cosa. Mentre rebia les típiques bromes dels seus companys, que li deien que era un triomfador, tot i que no havia fet cap gol, el noi es va quedar mut. No sabia què fer, però en veure que la noia era simpàtica, no era l’Àngela, pensava, el final va acceptar l’oferta. No era del seu gust, era una mica més baixeta que ell i tenia un cabell llarg i ondulat.

Després de passejar una estona sense dir-se massa res i buscant un bar el final en varen trobar un de petit i vell. En entrar a aquella taverna en Fritz va murmurar per dins que era un cau de rates, però com que la noia el convidava no hi podia dir res. Es varen asseure en unes cadires velles de prop de la barra. El local feia molt mala olor a tabac i a fregits i es notava que feia temps que algú no hi passava l’escombra. Cigarretes pel terra, pols a tots els racons i teranyines a la cantonada. Quin fàstic, va pensar en Fritz. Tot i això, el bar estava ple d’homes que venien a oblidar les seves famílies i les seves esposes en companyia d’una cervesa. Després d’esperar una estona a que els servissin va sortir una cambrera, que per sorpresa d’en Fritz no era altra que l’Àngela, que va quedar perplexa amb el seu davantal brut que abans havia sigut de color blanc. En veure que en Fritz anava acompanyat d’una noia es volia amagar a la cuina, però el seu cap l’hi havia dit que sortís i tenia que complir. Empassant-se l’orgull i la saliva, es va arremangar les mànigues de la camisa blava i va sortir de la barra a saludar a en Fritz mentre es repassava amb menyspreu a la noia amb qui anava. De seguida en Fritz va notar la tensió, els seus ulls continuaven sent penetrants, va pensar. Fent veure que no la coneixia, en Fritz va demanar-li sense ni mirar-li la cara que li portés un parell de cerveses de la marca König Pilsner, una cervesa prèmium d’Alemanya des de 1858. Fent ganyotes amb el nas, l’Àngela va tornar a la barra i amb uns segons els va portar les cerveses plenes d’escuma i no els va donar res per picar. A punt d’escapar-se-li el riure en veure-la fent morros, en Fritz es va posar a parlar amb aquella noia tan tranquil·lament sobre la seva vida i els seus estudis. La noia no parava d’explicar-li sobre els seus professors, sobretot d’un de matemàtiques que era molt dur, i en Fritz de seguida es va avorrir. No calla, anava dient-se. Avorrit i esperant que callés, el noi no va poder evitar mirar-se a l’Àngela, que tampoc li treia els ulls de sobre.

Quan per fi va poder parlar després de que la noia tastés la cervesa, en Fritz li va explicar que aviat començaria la seva etapa universitària. Ella va observar que en Fritz no deixava de mirar a la cambrera, li tenia els ulls posats, però tot i que li molestava pensava que potser era la seva germana, i el va escoltar com li explicava que estudiaria Medicina fins que varen sentir que un dels clients del bar començava a parlar-li impertinentment a l’Àngela dient-li unes quantes porqueries. Aquelles paraules que no varen passar per alt a en Fritz que va quedar callat de cop i volta. Anant més enllà, el client va tocar al cul de l’Àngela quan va sortir a recollir els vasos buits d’uns clients que havien marxat. En fer ella un crit de ràbia i d’impotència, en Fritz es va alterar i no li va treure més els ulls de sobre. Veient que l’amo del bar no hi feia res i que aquell home tenia la intenció de tornar-li a tocar el cul mentre la menyspreava, en Fritz es va aixecar de la cadira esvarat fent caure la cadira a terra. Fermament, es va dirigir cap a la barra, va tocar l’espatlla d’aquell home, que estava somrient davant la barra repassant a l’Àngela, i li va clavar un fort cop de puny a la cara quan es va girar deixant-lo estabornit a la barra. La noia que acabava de conèixer va quedar perplexa davant d’aquella situació, fins i tot va fer un crit, i es va espantar tan en veure que aquell noi era violent que va marxar corrents del bar. L’Àngela també es va quedar perplexa, no sabia com havia de reaccionar; per una banda havia de fer fora a en Fritz per haver provocat un aldarull però per l’altre li havia d’agrair que l’hagués ajudat en aquella situació tan incòmode i vergonyosa.

Immòbil i sense dir res i amb una cara de mil dimonis, anava encès, en Fritz es va quedar dret esperant que l’altre es recuperés per si li havia de tornar a clavar una altra plantofada. Però llavors va venir l’amo del bar, un home gros, amb un bigoti negre ofenós, que semblava un vell verd, que va treure una Parabellum Luger de sota la barra i li va ordenar en el noi, apuntant-lo al cap, que marxés si no volia prendre mal. Gratant-se el curt cabell però sense moure’s, en Fritz li va preguntar a l’Àngela per què ho aguantava. No entenent res, que és boig, es deia, l’Àngela, que no deixava de mirar l’arma del seu amo, li va dir sense embuts:

Com et penses que em pago jo les coses? No sóc una nena de papà com tu.

Continuant sense moure’s i mirant directament als ulls de l’Àngela, en Fritz no feia cas a l’amo del bar, que l’escridassava perquè marxés. Però en Fritz no marxava, no l’escoltava, i quan l’amo va moure uns mil·límetres el gallet de l’arma per amenaçar-lo, l’Àngela es va posar davant del canó de 9 mil·límetres. En veure que l’Àngela li demanava amb llàgrimes als ulls que marxés d’allí, en Fritz li va preguntar, continuant sense moure’s. Irritada i pensant que la volia deixar en ridícul davant dels clients, l’Àngela li va demanar a crits que marxés, que ja l’havia humiliat prou, i li va tornar a dir a crits que marxés sinó prendria mal. Però en Fritz no va marxar i li va contestar:

Jo mal no en prendre, no me’n poden fer més, per mi seria més fàcil que aquest vell fastigós em disparés.

Quedant-se uns segons pensatiu mentre l’amo del bar continuava cridant com un boig i l’amenaçava de disparar, li va tornar a preguntar:

Diguem quan cobres i marxaré?

Pensant que només la volia humiliar, la noia li va contestar plorant però sense moure’s de davant de l’arma:

Només cobro 50 Reichsmarks, estàs content? Ara ja saps que sóc porqueria i per això em tracten com a tal!

Fent una passa enrere i pensant que era un sou molt baix, una merda de sou, el noi de cop es va apropar cap a ella, la va agafar per la cintura, deixant a l’Àngela muda, i li va dir mentre l’apartava de la Parabellum:

Va, marxem d’aquí, aquest no és el lloc per una noia com tu.

Exaltada, l’Àngela es va apartar del noi, la volia humiliar, ho tenia clar, i li va preguntar si anava begut. Però en Fritz, amb un somriure a la boca i amb el davantal brut a la mà després de treure-li amb tacte i sense que ella se’n adonés, li va dir que no, que no anava ple com una pedregada, que només estava una mica boig, i va tirar el davantal a la cara de l’amo del bar, que es va exaltar i va començar a llançar rebecs en no poder-se’l treure de la cara. Sense dir res més, en Fritz va tornar a agafar a l’Àngela pel braç i la va portar a fora el bar davant la mirada de tots els clients. Mentre la feia pujar carrer amunt per tornar cap a casa, l’Àngela li anava dient que li feia perdre els pocs diners que tenia i que el seu pare la mataria si perdia aquella feina. Llavors en Fritz es va aturar i li va confessar que sabia un lloc on li podrien donar una feina més digne amb un salari fix. Fent cara de confosa, li va preguntar per què feia tot allò, i en Fritz li va contestar:

Tu m’has fet tornar el somriure en una vida on només hi havia tenebres! Ara no em demanis més explicacions i marxem d’aquí. Que no tinc ganes de parlar.

Fent-li cas, tot i que tenia molta por de quedar-se sense salari, l’Àngela el va seguir fins a la Leipzigerstrasse. Després de passar per davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i de la botiga de l’Albert i la Helga, en Fritz es va aturar a la llibreria del llibreter Martin, que necessitava des de feia temps a una dependenta perquè li vigilés la botiga. Totes les noies que havia tingut havien marxat perquè no acceptaven el caràcter groller d’en Martin. En Martin ja es feia gran, no podia estar tot el dia a la llibreria i li començaven a fer mal els genolls cada vegada que s’havia d’ajupir per agafar els diaris del terra. A més, en Martin no era de netejar i més d’una clienta, com la Klara, li havia dit que tenia la llibreria feta un nyap, plena de pols. Ja havia tingut una dona de la neteja, però com que era jueva l’havia fet fora i una altra que havia tingut també l’havia hagut de despatxar quan va saber que el seu marit era un comunista que estava sent vigilat per la Gestapo. Corrien rumors de que la Gestapo li obria el correu i de que li tenien punxat el telèfon.

En entrar a dins, en Fritz li va preguntar a en Martin si encara necessitava una dependenta, i el llibreter li va respondre que sí. En veure la noia, va tenir clar que era perfecte. La seva bellesa atrauria als clients, va pensar, era de bon veure, es deia a si mateix. L’Àngela de seguida que va veure la feina i les condicions, cobraria uns 250 Reichsmarks bruts per menys hores i era un lloc molt més agradable i a prop de casa, es va posar molt contenta per dues coses: una per la feina i l’altra per en Fritz. Mentre parlava amb el llibreter sobre les condicions de la feina, sobretot volia que saludés amb el Guten Tag o amb el Heil Hitler, no amb el Grüss Gott bavarès, en Fritz els va interrompre per dir-li a en Martin que la tractés bé. El llibreter li va dir que no n’havia de dubtar, però llavors el noi li va dir:

Ja m’entens, res de grolleries. D’acord?

Abaixant el cap i arrufant el nas, en Martin li va dir que estigués tranquil que ell no era un vell verd, va assegurar amb la boca petita. En veure que en Martin li ensenyava on anaven els llibres i els diaris acabats d’arribar, en Fritz va veure que ara feia nosa i va marxar de la llibreria deixant que l’Àngela fes la seva primera hora darrere del taulell. En travessar la carretera per tornar cap a casa va mostrar el seu somriure que havia perdut. La Matilda en veure’l amb un somriure d’orella a orella se’n va alegrar moltíssim. Ja era hora, va pensar. El noi no ho volia admetre, però l’havia trobat a faltar, tot i que a qui realment enyorava era a l’altre. En ensopegar amb la Klara abans d’arribar a casa, ella li va preguntar de bones a primeres si aquella noia era la seva parella. Excusant-se dient-li que no sabia de què li parlava, la Klara li va confessar que ho havia vist tot. Tocat, en Fritz, maleïda xafardera, va pensar, li va dir convençut abans d’entrar a casa:

Jo ja en vaig tenir de parella, vostè ja m’entén millor que ningú.

En el següent mes en Fritz va començar la Universitat. Els primers dies varen ser complicats, ja que anava descol·locat perquè no coneixia les aules, els professors i els companys. Tot era nou. Cada dia quan tornava cap a casa travessava la carretera per anar un moment a saludar a l’Àngela, que treballava amb molt d’entusiasme a la llibreria. Amb el seu sou ajudava a casa. Abans d’entrar a la llibreria, el noi es quedava uns segons palplantat al pis de la Galiana, que continuava buit, pensant amb la seva estimada. Quines ganes tenia d’explicar-li com li anaven les classes. De vegades anava a comprar unes flors blanques a la floristeria de la Carlene i les deixava a la porta del pis de la Galiana per confessar-li que tot el dia pensava en ella. A mesura que l’anava veient cada dia, l’Àngela es va animant cada cop més amb en Fritz, potser sí que li podria foragitar la seva difunta xicota, pensava. L’intentava retenir el màxim que podia a la llibreria per poder està amb ell; li preguntava sempre per la família, les classes, els companys… Un dimarts el matí, mentre en Fritz era a classe, la Luane, que un cop el mes anava a la llibreria per comprar un llibre pel seu marit, va aprofitar que no hi havia ningú per agrair-li a l’Àngela tot el què havia fet per al seu fill, està més animat, li deia, i li va dir contenta:

Mira, no se què li has fet en el meu fill i n’hi ho vull saber, però vull que sàpigues que t’ho agraeixo de tot cor. Només et demano que si mai necessités alguna cosa m’ho diguis a mi o a qualsevol de la meva família.

Tota vermella i sense moure’s de darrere el taulell, l’Àngela li va contestar que era ella la que estava agraïda i que entenia el paper que li tocava jugar amb el seu fill. Entenent-la perfectament mentre agafava el Quixot per regalar-li en el seu marit, la Luane se li va anar de la llengua:

Escolta… en el meu fill li va costar molt aconseguir que la Galiana es fixés en ell, però molt li va costar… n’hi tu imagines…. va tenir que suar sang, suor i llàgrimes per aconseguir-ho, però saps com ho va aconseguir?

L’Àngela l’escoltava amb tota l’atenció del món des de darrere del taulell mentre embolicava el llibre, quan la Luane va rematar la frase:

Doncs no rendint-se mai, com el Quixot!

Fent un tímid somriure mentre buscava celo, l’Àngela va veure en les paraules de la Luane una aprovació de la família Klein i es va prometre que com ell ho va fer per la Galiana ella ho faria per ell, lluitaria per al seu cor. No deixant-les d’escoltar des de darrere de la primera prestatgeria de davant del taulell mentre feia veure que posava en ordre els últims llibres que li havien arribat, el llibreter es va apropar a la Luane i li va explicar que l’Àngela era una noia molt treballadora i, a cau d’orella perquè no la sentís l’Àngela, li va dir:

I molt bonica, no sé com s’ho fa el seu fill amb les noies però és tot un Don Juan. Ja em podria presentar alguna seva amiga, que pobre de mi….. 

El dijous 14 de setembre a la nit, els nazis varen organitzar una desfilada amb torxes pel centre de la ciutat per demostrar el seu poder. Havien de mostrar que havien conquerit els cors de la gent tal i com havien conquerit el poder. La família Klein no va voler sortir de casa per veure aquell espectacle tan dantesc, però l’escalfor de les flames la podien notar des de casa. En Fritz, que s’ho mirava des de dalt de la seva habitació, va veure per la finestra a tots aquells soldats rasos, els oficials i alguns alts comandants com feien aquella marxa pel carrer de davant de casa per recrear velles tradicions que en Hitler volia recuperar. No deixant-los de mirar amb cara d’odi i de por, va veure que entre la gent que estava expectant a la vorera hi havia la majoria dels seus veïns. Tots feien cara de felicitat i resseguien amb la mirada aquelles flames que per ells simbolitzaven l’au fènix. Una dona, de l’emoció, es va desmaiar i va tenir que se assistida per un metge. Havia ressorgit Alemanya de les cendres, cridaven alguns, mentre uns altres feien la salutació romana i cridaven Sieg Heil. En Martin, eufòric, anava cridant visques com un boig entre la gent i aixecava el braç dret constantment. La Maria, ben agafada per en Kurt, també saludava amb el braç aixecat i la Carlene llançava flors de la floristeria a la calçada perquè els soldats les recollissin. Mirant-los amb tristesa, en part per no poder compartir aquella alegria, en Fritz va veure que just davant del que havia sigut el pis de la Galiana hi havia l’Àngela. Anava amb un vestit vermell i llarg per l’ocasió, portava un recollit perfecte i totes les joies que tenia. La noia no baixava en cap moment el braç dret i no deixava de mirar com passaven aquells homes que eren considerats herois. Esbufegant des de l’habitació mentre la contemplava, era preciosa, pensava, però odiava com pensava, maleïda nacionalsocialista, se li escapava mentre la contemplava, no ho podia entendre, per què estimen a aquest moviment i a aquest home, deia amb una veu més alta. Tenia ganes d’entendre-ho per desprendre’s de tot l’odi que portava acumulat. Quan l’Àngela va fixar de cop i volta la vista cap a l’habitació d’en Fritz, l’única il·luminada del barri, el noi va veure que l’estava mirant i per no saludar-la va abaixar la cortina, va apagar el llum, va encendre el de la petita làmpada de la tauleta de nit i es va estirar al llit mentre contemplava el quadre de la Galiana. Quina pena tot plegat, pensava, i es va adormir mentre escoltava de música els crits eufòrics de la gent.

El següent dilluns, després de plegar de la llibreria, l’Àngela va veure a en Fritz sortir de la botiga de la Matilda. Havia anat a comprar quatre coses que li havia demanat l’àvia. Empassant-se saliva, la noia va travessar la carretera després de mirar que no passés cap cotxe o tramvia per parlar amb ell. En aturar-lo a mig camí de casa seu, la noia, sense dir-li Grüss Gott i de manera ràpida, li va demanar si volia anar a sopar a casa seva per presentar-lo la seva família per agrair-li el gest que havia tingut cap a ella. Amb cara de sorprès i encara amb els llibres de la Universitat a la mà a més de la bossa de la botiga amb uns quants caramels que acabava de comprar, va acceptar de bona gana l’oferta, però hi va ficar una condició. Que no li fessin algun menjar estrany bavarès. El noi volia entendre per què la seva amiga pensava d’aquella manera i pensava que si coneixia a la família sabria més coses. A més, n’havia parlat tan dels seus pares que li picava la curiositat conèixer qui eren. Quan l’Àngela li deia que a les vuit anés a casa als seus pares, al cap d’una hora, en Fritz li va dir avergonyit:

Que vols dir que vingui sol a les vuit del vespre a casa teu? Si home… no vindré sol… ara m’acompanyes a casa un moment a deixar els llibres i anem junts a casa teva, que em fa vergonya anar sol coi.

Dient-li que els seus pares no se’l menjarien, però entenent la vergonya que podria sentir, de fet ella també tenia un nus a la panxa per aquella situació, era una idea de la seva mare de convidar a aquell noi que l’hi havia aconseguit la feina, el va acompanyar a casa seva. En entrar a casa, amb l’Àngela, l’Elise, que estava asseguda al sofà escoltant per la ràdio l’Hora de la Nació, es va enfadar en veure-la entrar. Sense dir res, es va aixecar del sofà i es va tancar de dret a la cuina per no tenir que saludar-la. Per sorpresa de l’Àngela, que quan el noi pujava les escales per anar al pis de dalt ella es va esperar en el menjador amb la ràdio encara encesa, en Fritz la va fer pujar per primer cop a la seva habitació. En entrar-hi l’Àngela realment va quedar enamorada d’aquella habitació. Era gran comparada amb la d’ella, pintada de color blau cel amb les parets plenes de prestatges plens de llibres. Davant la finestra, que donava directe al carrer, hi havia una taula d’estudi, un parell de cadires encoixinades i, en general, estava molt ben ordenada.

Es nota que l’endreça la teva mare.

Li va dir l’Àngela mentre mirava per la finestra. Al fons a l’esquerre podia veure la llibreria i a la dreta la botiga de l’Albert i la Helga. Assentant-se al còmode matalàs del llit, l’Àngela li va dir que era tot un burgès. No fent cas a aquells comentaris, en Fritz va deixar els llibres i li va ensenyar el què estava estudiant, però ella en aquells moments, en girar la vista es va fixar en el quadre de la Galiana penjat en els peus del llit. Per trencar el gel després de que en Fritz també el mirés i es quedés callat de cop, li va dir que era molt bonic. Apropant-s’hi, el noi li va fer observar que els dos nens que es veien de fons eren ell i la Galiana, i li va confessar que el moment feliç del dia era quan es llevava i veia cada matí aquell quadre. Quedant amb una cara trista, però tot i que ella se sentia contenta de que el noi s’obrís i li expliqués totes aquelles intimitats, varen baixar de l’habitació després de que en Fritz posés els llibres al seu prestatge i després de dir-li a l’àvia que no es quedaria a sopar varen anar cap a casa de l’Àngela.

Mentre caminaven per la Wilhelmstrasse avall varen veure com la policia i alguns membres de les SA feien una batuda per detenir el màxim de vagabunds que rondejaven per la ciutat i per tot Alemanya per, segons el règim, garantir la seguretat. Anaven amb les porres a la mà i preguntaven a la gent si tenien algun vagabund rondant pel barri. La majoria no tenia problemes en delatar a algun seu veí que s’havia arruïnat durant al crisi. Els nois, que s’ho miraven de lluny, varen continuar caminant i només es varen aturar que varen veure com el músic Wilhelm fugia carrer avall amb el seu saxofon a la mà per no ser detingut. No deixant de mirar els policies, que es varen treure les gorres en veure’ls, l’Àngela li va comentar que ho trobava bé que fessin allò perquè portaria més ordre i més seguretat, però en Fritz, que va continuar la marxa carrer avall, li va recordar que en el bar on treballava no hi havia vagabunds i que no era precisament un lloc segur. No donant-se per vençuda, l’Àngela li va recordar mentre el seguia cap a casa seu:

Que no llegeixes els diaris? La majoria són pedòfils o piròmans i inclús assassins en sèrie. Jo els hi tallaria el cap.

Somrient, en Fritz li va etzibar:

Jo no llegeixo la mateixa premsa que tu. De fet, ara no llegeixo diaris.

Quan anava per contestar-li ja varen arribar el pis de l’Àngela, la casa dels Richter. Entrant a la planta baixa d’un edifici vell i sense pintar, en Fritz el primer que li va venir a la ment era que era vell, brut, fosc però que feia bona olor. Es notava que les dones d’aquell pis netejaven l’escala. En pujar les velles escales del pis, el noi va notar la inseguretat de l’immoble, era fàcil robar amb aquelles portes de fusta prima i amb un pany vell i senzill. Mentre pujava amunt, podia sentir les converses dels altres pisos. Quin horror, anava pensant el noi mentre anava sentint el cruixit de la fosca escala. Quan varen arribar a la tercera planta varen tocar el timbre a una senzilla porta de fusta que es podia enfonsar amb un cop de puny. El pare, en Seigmund Richter, un home baixet, grassonet i amb pocs cabells que feia cara de pocs amics va obrir-los la porta. Ràpidament va venir la mare, l’Annalisa, una dona de 43 anys més alta que el seu marit i que encara conservava la bellesa de joventut i que portava uns rinxols perfectes. A continuació va venir el germà petit, l’Udo, un noi prim i amb els cabells foscos i llargs, juntament amb la germana gran, la Velda, una noia també molt bella, se semblava molt a l’Àngela amb una llarga cabellera rossa i també amb una mirada atrevida. El noi, encongit, només li va sortir el Grüss Gott. De seguida, per trencar el gel, l’Àngela el va fer passar de dret en el petit menjador d’on penjava una creu. Des del primer moment el varen tractar com si el coneguessin de tota la vida, li varen oferir una cervesa i li varen demanar que se segués al sofà. En Fritz va quedar sorprès per la rebuda calorosa, no se l’esperava, però també estava incòmode, ja no volia mirar l’edifici per no ofendre’ls; el trobava vell, mal pintat, amb humitats i petit, una de les habitacions no tenia porta, es va fixar, no hi havia cortines i estava ple de cordills amb les tovalloles i la roba estesa, però, això sí, el pis era net, endreçat i no feia mala olor. En part li recordava el de la Galiana. La cuina era molt antiga i molt petita, en prou feines hi cabien dues persones. En veure’l que mirava cap dins, l’Annalisa el va fer entrar per ensenyar-li el menjar que menjarien aquella nit, pollastre amb llimona. En ensumar-lo, en Fritz va dir-li, només per quedar bé, que feia molt bona olor, mentre pensava que el de la seva àvia feia molta més bona olor i tenia millor aspecte. L’Udo, que només tenia catorze anys, va preguntar-li de bones a primeres i sense pèls a la llengua si era el xicot de la seva germana i en Fritz li va contestar amb un somriure a la boca que només eren bons amics i que no feia gaires mesos que es coneixien. Només una amiga, va repetir en més d’una ocasió per deixar-ho clar. Mirant les taques d’humitat de les blanques parets es va adonar que hi havia penjat davant d’una butaca vella de color negre un petit retrat de l’Adolf Hitler i a sota del retrat hi havia una petita bandera amb la creu gamada. Mirant-lo atentament, en Seigmund se li va apropar i li va dir mentre li picava amistosament l’esquena com si el conegués de tota la vida:

Ser que feu les banderes, estic molt orgullós de vosaltres, ells (referint-se als nazis) són la bona gent que portarà la pau i l’ordre al món. Jo vaig lluitar a la Gran Guerra i quan vaig veure la deshonra que ens varen fer aquells, ja saps, els jueus comunistes i socialistes no m’ho vaig poder creure…. La sang amb bullia!! Tu ben juro. Com els odiava i els odio… i després la República Soviètica de Munic…. quins malparits… només ens faltava allò…. tu ben juro que els hagués afusellat a tots. Jo vaig sortir amb els demés durant la crida del president….. Hoffmann…. si Hoffmann… i amb aquestes mans que veus vaig arrancar la gola d’un maleït comunista… Desgraciats…. Només eren presoners de guerra russos que els havien fet venir aquí.

Immòbil, no sabia què dir, no s’esperava que aquell home fos tan enèrgic, va preferir està callat i escoltar-lo mentre es bevia una cervesa. Ara no era el moment de dir que era comunista, va pensar mentre s’empassava saliva. L’Àngela intentava fer callar al seu pare, però l’home estava totalment centrat en explicar-li en el seu convidat de com havia viscut ell la revolta contra el govern socialista de Munic a principis de 1919. Li volia fer veure que ell era un nacionalsocialista convençut com pensava que ho era el noi. Des de que havia entrat al pis l’Àngela estava nerviosa perquè coneixia l’esverament del seu pare i pensava que el seu amic s’ho estava passant malament. Estava callat fent xarrups a la cervesa mentre es mirava amb cara de por al seu pare. Per fer-lo callar, l’Àngela va agafar el pa que havia comprat abans a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i el va repartir a taula i els va cridar perquè s’assentessin. Però en Fritz no s’ho estava passant tan malament com creia l’Àngela, ja que va quedar encantat davant d’aquella situació tan càlida. Amb el crit de l’Àngela, tota la família va ajudar a parar taula mentre en Fritz se’ls mirava. S’estimen, va ser el primer que va pensar, però són uns nazis bojos, va rumiar després. Durant la conversa que varen mantenir a continuació mentre l’Annalisa repartia el pollastre, en Fritz també va entendre que en Seigmund no era un entès en la política, de fet no era un entès en res, només vivia per la seva família i la seva vida es limitava en les quatre parets del pis i les del bar de baix, però va trobar aquell home una persona molt agradable, molt proper, potser massa pel seu estil de vida, ja que parlava alçant la veu per qualsevol cosa i s’esverava parlant del seu passat de Munic. Mentre menjaven en una taula petita i senzilla i sentien el xivarri dels veïns i els tacons d’una dona del pis de dalt, en Fritz va contemplar a una Àngela molt diferent a la que coneixia; era més familiar, més modesta, no tan presumida i més callada. L’Udo no parava de preguntar-li coses sobre la Universitat, era un noi molt inquiet, i li explicava constantment els combats de boxa que feien obligatòriament a l’escola. En Fritz li va prometre que algun dia se l’emportaria a jugar a futbol amb els seus amics en un parc del Tiergarten. En Seigmund, per atreure l’atenció del seu convidat i per intentar impressionar-lo, va tornar a parlar del seu passat muniquès. Li va explicar amb pèls i detalls com de dura els havia sigut la seva vida a Munic durant la crisi del 29, però ho explicava tot de forma molt planera, donant tota la culpa als polítics de la República, a qui identificava com els traïdors del novembre de 1918, i a mesura que anava parlant d’aquell temps anava pujant el to de veu. L’Àngela es mirava al seu pare amb certa vergonya, sabia que no era tan intel·ligent com en Fritz, i pensava que estava dient tonteries que farien riure al seu amic. Només faltava quan va dir cridant i amb la boca plena de pa que Déu havia tocat amb el seu dit a en Hitler per fer-li liderar Alemanya. Es volia fondre. La Velda, que no parava de mirar a en Fritz amb una mirada provocativa i amb una actitud sensual cada cop que es posava el cobert a la boca, la tenia just a l’altra banda de la taula, va aprofitar que la seva germana estava més callada de l’habitual per insinuar-se a en Fritz demanant-li que la portés algun dia en un bar o en un local nocturn per passar una estona ells dos. A més, li va picar l’ullet en més d’una ocasió mentre s’aixecava a recollir-li el plat o li omplia el vas d’aigua. Neguitós davant l’actitud d’aquella noia, el noi no sabia què respondre-li, no tenia cap tipus d’interès en ella, l’acabava de conèixer i era massa atrevida, però va observar com l’Àngela es posava vermella, gelosa, va rumiar, agafant amb força el tovalló cada cop que sentia a la seva germana. Amb un somriure a la boca i deixant la forquilla a taula, va dir-li que de bon gust l’acompanyaria on fos, però juntament amb la seva germana, li va recalcar. Després, amb més confiança, el noi va parlar-los del seu barri, la Leipzigerstrasse, de xafarderies i d’on podien anar a comprar a més bon preu. No els hi va aconsellar la botiga de la Matilda per si de cas, encara la denunciarien, va pensar. Però mentre xerrava, veia com l’Àngela continuava callada i no parava d’aixecar-se per ajudar a la seva mare a endreçar els plats a la cuina. Aprofitant un moment per anar al lavabo, situat al fons del curt passadís, es va fixar que la primera habitació a mà dreta, sortint del lavabo, devia ser la de l’Àngela perquè hi havia clavada a la porta una fotografia d’una rosa vermella que tan li agradaven a ella. Que petita, que fosca i quin llit més vell, va pensar el noi. Observant que en Fritz es mirava l’habitació de la seva filla, en Seigmund li va cridar des de la cadira i amb la cervesa a la mà que si volia es podia quedar aquella nit a dormir al llit de l’Àngela, que ell no ho veia malament si volia dormir amb ella, li va assegurar rient. Sorprès per aquell atreviment, era un home que parlava directament i sense embuts, en Fritz li va respondre tartamudejant mentre tornava de dret a taula que no, que havia d’anar a casa, que els seus pares patirien si no dormia en el seu llit. Picant-li l’espatlla quan es va asseure, en Seigmund es va posar a riure descaradament amb el pa encara a la boca i l’Àngela es va posar encara més vermella de vergonya i ja no sabia a on mirar. Que malament que va, va pensar. A sobre li sortia la camisa per la bragueta. Déu meu, que no ho vegi, va pensar l’Àngela, que cada cop estava més vermella.

Després de sopar es varen beure una cervesa de la marca Berliner Weisse que l’Annalisa havia anat a comprar expressament pel noi, i en Seigmund li va ensenyar el seu gramòfon britànic que tenia de Munic, un Columbia Parlophone Company. Sense mirar-se els discs que tenia en un senzill llibreter de fusta, en Fritz li va preguntar:

Estic segur que a vostè li agrada Wagner?

Mirant-se els discs com si fos la seva primera vegada, en Seigmund, que tampoc era un entès en la música, va veure que efectivament tots els seus discs eren de Wagner, hi havia Tristán i Isolda, La Valquíria, Sígfrid, Parsifal i Lohengrin, i va preguntar-li sorprès:

Com ho has sabut?

No deixant de mirar el gramòfon, en Fritz es va posar a riure mentre tenia la cervesa a la mà. Sabia que escoltava a en Wagner perquè era el músic favorit del nacionalsocialisme i de l’Adolf Hitler per les seves idees pangermàniques i antisemites, encara que en Seigmund no sabia què significava Wagner i comprava aquells discs perquè els havia comprat per casualitat a una botiga nacionalsocialista de Munic. No deixant de mirar el gramòfon, li havia cridat l’atenció, en Fritz no entenia per què una família tan humil tenia un aparell tan car i li va preguntar, sense voler-li ferir els sentiments, per què tenia un gramòfon. Mirant-se’l amb cara d’incredulitat, li va contestar:

Home… és normal… jo sóc un alemany, i per nosaltres la música és una part de la nostra cultura i del nostre nacionalisme. Què seriem nosaltres sense la música? 

Canviant de cop el rumb de la seva mirada, no el volia ofendre, en Fritz va veure que a la prestatgeria del menjador hi havia uns quants llibres vells. Llibres? Aquí? va pensar el noi. Mirant de veure els títols, va veure clarament el llibre de més èxit del fotògraf Heinrich Hoffmann, Hitler, wie ihn Keiner Kennt, i el llibre del pastor Otto Dibelius, Das Jahrhundert der Kirsche. Tots del mateix estil, va reflexionar el noi. Mentre els repassava amb la mirada pensant que eren molt diferents als del seu pare, en Seigmund va agafar un dels seus llibres i li va ensenyar orgullós El pagès com a font de vida de la raça nòrdica d’en Walther Darré. Fullejant-lo passant les pàgines ràpid, en Seigmund li va dir que aquell llibre l’havia comprat perquè havia sentit dir que a en Hitler li havia agradat molt perquè explicava els fonaments de la raça nòrdica. Preguntant-li si se l’havia llegit, en Seigmund va ser clar:

No! Jo no llegeixo. Ja en tinc suficient en sentir-los per la ràdio per saber que tenen raó. Llegir m’avorreix, per sort molts escriptors han marxat del país.   

L’Àngela, que anava entrant i sortint de la cuina amb la seva germana recollint els vasos de la taula mentre l’Annalisa els netejava, estava cada cop més avergonyida del seu pare i anava pensant que el seu amic s’enduria una molt mala imatge i que no la voldria veure mai més. Que calli, anava pensant enrabiada. Després de beure’s la cervesa, en Fritz es va mirar el rellotge per marxar. Després de deixar la botella a taula els va agrair que l’haguessin convidat a sopar i de tota l’amabilitat que havien mostrat cap a ell. Marxava amb una bona impressió d’aquella humil família tan diferent a la seva. Després d’acomiadar-se a fora la porta de tota la família, la Velda es va tirar una mica de perfum que sempre portava i li va dir que l’acompanyava a baix, però en Fritz, que veia com l’Àngela estava callada, amb la cara vermella, al costat del seu pare, va agafar ràpidament la mà de l’Àngela i li va dir a la Velda que l’acompanyava la seva germana perquè havien de parlar d’una cosa de la feina d’ella. En fer una ganyota de disconformitat i arrufant el nas, va acceptar que fos la seva germana qui l’acompanyés. Mentre baixaven les escales que grinyolaven al pas d’ells dos, l’Àngela estava ara vermella d’anar agafada de la mà d’en Fritz, no es creia que ella, que era tan esvarada, tant segura i tant impertinent, estigués tan callada i avergonyida. No era ela, va pensar. En arribar a la porta de sortida de l’edifici, en Fritz es va aturar i li va preguntar seriós si havia fet alguna cosa que l’hagués molestat. Col·lapsada i no esperant aquella pregunta, l’Àngela li va contestar:

No, no, tot el contrari has estat molt bé… Sóc jo, que…. és que….(tartamudejant)….. em feia por que t’enduguessin una mala imatge….. és que ja has vist el meu pare…….

En veure-la nerviosa i tremolosa, la va interrompre per dir-li que li havia agradat molt la seva família, i que l’havia trobat molt amable i generosa. Mirant al cel per buscar una mica de llum en un barri tan fosc, en Fritz li va dir, mentre sentia com passava a prop d’ells el tren que feia un soroll horrible:

Quan et vaig conèixer eres una noia de ferro; dura, atrevida, sense vergonya, impertinent, una cancellera de ferro! 

Posant-se a riure en sentir encara més fort el tren, va continuar:

Ara et veig més sensible i més callada i no se perquè però et trobo més bonica, tot i que no m’agrada aquest caràcter nazi que tens.

L’Àngela no li volia dir el què sentia per ell, però no entenia per què s’estava comportava així, pensava que estava perdent la seva manera de ser per aquell noi que estava enamorat per la seva difunta xicota. Esperant una resposta, en Fritz la va agafar pels braços i, sense rumiar-s’ho gaire, de forma instintiva li va fer un petó a la galta i, tot seguit, quan l’Àngela estava esperant un altre petó, va marxar perdent-se entre la foscor del barri. Sort que encara hi havia policies que rondaven buscant vagabunds, va pensar en Fritz mentre agafava la cartera amb força. Quedant-se a l’entrada de l’edifici encara col·lapsada, l’Àngela es va quedar un parell de minuts palplantada a la porta tocant-se la galta on li havia fet el petó pensant de com s’estava enamorant d’aquell noi.

Els següents dies, en Fritz estava capficat amb la Universitat, es passava el dia i la nit estudiant, volia treure bones notes com fos, pensava que ho havia de fer per la Galiana, però també pels seus pares que l’havien ajudat tant. La seva obsessió per treure bones notes va fer que no veiés que s’estaven expulsant professors i treballadors de la Universitat pel sol fet de ser jueus. De fet, entre 1933 i 1934 a la Universitat Humboldt varen expulsar a 250 professors i treballadors per ser jueus. A més, tots els professors de la Universitat estaven vigilats pel SD, el Servei de Seguretat del Reich dirigit per en Reinhard Heydrich. Tampoc es va adonar que molts dels seus companys d’altres assignatures i molts becaris varen ser expulsats per oposar-se al nazisme. Un terç dels estudiants varen ser expulsats per les seves opinions polítiques. Quan veia que faltava un estudiant o un professor pensava que havia canviat d’assignatura o d’Universitat i no en feia massa cas. A més, molts dels seus companys es varen afiliar a les SA sota el consell del rector. Però el noi no estava per aquests detalls i el que si que notava era que tothom l’afalagava, ja que era el fill del teixidor de les banderes nazis i volien que els regalés una bandera. Ell, com que no li agradaven aquells afalacs, intentava passar desapercebut, no deia pràcticament res a ningú, i no es relacionava gaire amb els seus nous companys i professors.

Tant estudiar també va fer que en prou feines veiés als seus amics, que es passaven el dia de la feina al bar Victorius per beure’s unes quantes cerveses mentre empaitaven a les noies. Amb l’Àngela només es veien quan d’en tant en tant s’apropava a la llibreria per saludar-la i sovint li portava uns quants caramels per l’Udo quan anava a comprar a la botiga de la Matilda, que cada dia vivia amb més ansietat pensant que seria l’últim de la seva vida. L’Àngela sempre intentava treure-li l’atenció dient-li que li recomanaria un llibre, normalment eren obres sense cap interès que ella elegia a l’atzar, tot i que un dia li va voler vendre un llibre de poemes de la poetessa Mascha Kaléko, que més tard seria declarada non grata pel règim pels seus orígens jueus, i la novel·la I ara què? De Hans Fallada, pseudònim de Rudolf Ditzen, l’última novel·la d’èxit de la República de Weimar, ja que parlava dels últims durs anys de la República, que en Fritz sabia que el seu pare ja tenia a la biblioteca i, a més, no tenia gens de ganes de llegir aquell drama. El noi sempre li prometia que la convidaria a prendre alguna cosa, però la seva promesa mai la complia perquè estava massa capficat amb els estudis.

A la tarda del dimarts 3 d’octubre de 1933, l’Àngela, després de sortir de la llibreria, va anar a casa dels Klein per demanar-li a en Fritz si la podia acompanyar al cinema Capitol. Pensant-s’ho una mica, no havia anat al cinema des de que havia mort la Galiana, va acceptar acompanyar-la i quan anava per agafar la seva jaqueta es va fixar que ella anava més mudada del què era habitual en ella. Portava un vestit llarg de color turquesa, unes quantes joies barates i anava molt perfumada, massa pel seu gust. Després de sortir de casa, en Fritz es va voler aturar un moment a la botiga de la Matilda per comprar unes quantes llaminadures com havia fet quan era petit quan anava al cinema. Pensava que anirien a veure una pel·lícula romàntica i que s’avorriria com una ostra. Les llaminadures l’ajudarien a no badallar, va pensar. En entrar dins a la petita botiga, l’Àngela es va quedar molt sorpresa. Com en Fritz podia entrar a una botiga d’una jueva, va pensar irritada la noia, que sabia que era jueva perquè en Martin li havia aconsellat que no hi anés a comprar per aquest fet.  En veure que en Fritz i parlava i era amable i cordial, la noia va arrufar el nas i no es va voler moure de la porta. Després de sortir de la botiga, l’Àngela li va preguntar, mentre agafava una llaminadura de la bossa d’en Fritz:

Que no saps que és jueva?

Sabent que li preguntaria, de fet hi havia entrat per aquest motiu, en Fritz li va respondre:

Sí! I què? Que t’han fet alguna cosa els jueus?

Sorpresa, aquesta no se l’esperava, l’Àngela li va respondre que els jueus havien fet molt mal a la cultura i a la nació alemanya, que eren uns burgesos que els robaven, i els va culpar d’haver sigut els responsables de la derrota de la Primera Guerra Mundial i del desastre de la República de Weimar. Mentre es menjava una llaminadura, en Fritz li va dir, mentre saludava a la Bernardina:

Tonteries, això és propaganda barata nazi, jo et pregunto si t’han fet algú en a tu? Personalment a tu?

Agafant-li una altra llaminadura, la noia no va saber què respondre-li i el va despentinar en to juganer. En veure que el noi esperava la resposta, l’Àngela li va admetre:

D’acord, no sé què respondre’t, cadascú a lo seu amb això, no recordava que eres un burgès tu també.

Somrient de l’última frase, en Fritz li va dir:

No em vares dir que els jueus havien abraçat a en Marx. En què quedem? Són burgesos o comunistes?

Sense contestar-li, l’Àngela li va canviar de tema de cop i volta, no volia desenterrar la destral de guerra, i li va parlar de l’últim combat del campió mundial italià dels pesos pesats Primo Carnera. Parlant de boxa, un esport que els apassionava, varen arribar finalment al Cinema Capitol. En entrar a dins l’edifici va ser quan en Fritz va preguntar quina pel·lícula anaven a veure. L’Àngela li va respondre amb un tímid somriure, no sabia com dir-li, que anaven a veure la pel·lícula Hans Westmar. En Fritz no sabia si es tractava d’una comèdia, d’una tragèdia o d’una pel·lícula romàntica, però el que no s’esperava era que la pel·lícula anés de la història del màrtir Horst Wessel, mort el 23 de febrer de 1930 a mans dels comunistes alemanys. El guió, la direcció i la banda sonora varen ser obra de l’amic personal d’en Hitler, l’Ernst Hanfstaengl, un dels finançadors del partit nazi a la dècada de 1920 que va ser menyspreat pels nazis després de que arribessin al poder. En entrar a la fosca sala i plena de gent, en Fritz va quedar impressionat. No s’esperava que la sala estigués adornada amb banderetes nazis, que hi havia per tot el seu voltant. Mirant a banda i banda, va veure que hi havia molts membres de les SA i de les SS com a espectadors. Sense entendre encara el per què i menyspreant a un membre de les SA, que estava palplantat davant seu, abaixant-li el cap per no mirar-lo a la cara, el noi es va asseure al costat de la seva amiga, que estava molt entusiasmada i no parava de mirar les banderes amb l’esvàstica amb orgull.

En començar la pel·lícula després de que s’apaguessin els focus de la sala, en Fritz va notar com el braç de l’Àngela estava molt a prop del seu, tocant-se casi bé les mans, cosa que li va recordar el seu comportament amb la Galiana en el passat. Després d’uns minuts de pel·lícula, el noi ja va saber de què anava la pel·lícula i va entendre-ho tot; les ganes de l’Àngela de ser allí, les banderes i la multitud a la sala de membres de les SA i les SS. Amb ganes de que acabés la pel·lícula, estava indignat de que s’homenatgés a un nazi enlloc de la Galiana, també morta en una de les baralles al carrer, en Fritz es va empassar tota la pel·lícula enfadat sense dir res mentre remugava per dins. Mossegant-se les ungles per no mostrar el seu malestar, va veure com l’Àngela s’emocionava amb la música que va posar en Hanfstaengl en el moment del funeral. Aquella música fúnebre la va compondre per la seva filla Herha, que havia mort feia anys. Recordant tota l’estona la seva difunta xicota, en Fritz va cometre l’error de dir-li a l’Àngela:

Galiana, em passés una llaminadura?

No volent entrar en foc, la noia només se’l va mirar amb una cara d’odi, però en veure que no se n’havia adonat li va donar la llaminadura com si res. A mesura que avançava la pel·lícula, en Fritz s’encenia per dins. Els assassins comunistes de l’heroi del film eren retratats com estúpids criminals. Això era intolerable, va pensar. En acabar la pel·lícula amb la mort de l’heroi pronunciant Deutschland com a última paraula, en Fritz es va aixecar de la butaca abans de que s’encenguessin els focus i l’Àngela el va tenir que seguir sabent el què li rondava pel cap. El noi estava empipat, i molt que ho estava, però no volia fer cap espectacle davant de tants membres de les SA al seu voltant. Per calmar-se se’n va anar un moment al lavabo del cinema per refrescar-se. Sortint del lavabo després de cinc minuts, va anar de dret a buscar l’Àngela, que l’estava esperant impacient per saber la seva reacció, però el noi la va convidar molt gentilment a prendre una cervesa en un bar proper. Potser ja s’ha convençut de que el nacionalsocialisme és el futur, va pensar l’Àngela, mentre acceptava de bona gana la invitació.

Entrant en el primer bar que varen trobar, un de molt antic que feia una forta pudor a tabac, en Fritz li va preguntar només asseure’s a la cadira de l’establiment:

Creus que aquesta pel·lícula era adequada perquè jo la mirés?

Sense entendre els seus sentiments i encara dreta a punt d’asseure’s a la cadira, es va excusar dient-li que no sabia de què anava la pel·lícula però li va afegir, mentre s’asseia i es treia el mocador rosa del coll:

Pensa bé en el missatge de la pel·lícula, ser que a tu et recorda la teva estimada.

La paraula estimada la va dir amb certa ràbia.

Però també has de pensar que tots eren màrtirs en aquella època, tots varen lluitar per una Alemanya millor, com la teva (repetint amb ràbia) Galiana.

No estant-hi d’acord amb la comparació, el noi va picar amb la mà la taula enrabiat i li va recordar que uns estaven a l’estaca dels altres, però l’Àngela, sense perdre ni un segon, el va tallar i li va dir que si els comunistes haguessin arribat al poder serien ells, els nazis, els qui estarien sotmesos a la seva voluntat i per tant justificava els mitjans dels nazis. Continuant sense estar-hi d’acord mentre els hi portaven les cerveses que havien demanat abans de seure, li va dir que no podia comparar la dolça Galiana amb un paramilitar sense escrúpols com en Horst Wessel. Agafant la Paulaner amb força, l’Àngela, que estava animada per la conversa, li encantava aquell moment i se li notava, li va respondre que en Wessel també tenia família (la seva mare i la seva germana varen participar en les reunions de propaganda nazi) i sentiments i que, com la Galiana, tenia tot el futur per endavant que s’havia tallat injustament. Negant amb el cap aquella comparació, però no volent entrar en una disputa que li faria més mal que bé, es va quedar callat durant uns minuts fent petits xarrups de cervesa. Aprofitant el silenci del noi, l’Àngela ho va aprofitar per disculpar-se per haver-lo fet veure aquella pel·lícula. Pensant que no hi havia mala fe, tot i que n’hi havia, li va agafar la mà per damunt de la taula i després d’esbufegar i calmar-se li va donar les gràcies per haver-lo fet sortir. En mirar-se la gerra es va adonar que se l’havia acabat, havia anat ràpid, i li va demanar prendre una altra cervesa. El noi es va aixecar i li va demanar ara a la cambrera una cervesa de la marca Hacker-Pschorn. Ella va acceptar fer aquesta cervesa, tot i que no era una amant de les cerveses berlineses. Amb la intenció de saber què havia sentit en Fritz per la Galiana, li va preguntar sense embuts quan els hi portaven les cerveses:

Què senties per la Galiana?

Alterant-se sentint un cop més el nom de la Galiana, en Fritz es va quedar un parell de minuts mirant la taula pensant què respondre-li, mentre l’Àngela li buscava la mirada per saber què deien els seus ulls. Després d’esbufegar un altre cop intensament, li va respondre:

No sé què sentia, no sé com va començar i no sé quan acabarà.

Amb un somriure fals, l’Àngela li va exclamar:

Si que l’estimaves!.

Tot i que després de pensar-hi, mentre es posava la gerra de cervesa als seus llavis, va entendre que en Fritz li estava dient que acceptava que aquell amor acabaria. Per fugir del tema, en Fritz li va preguntar agosaradament i deixant descol·locada a l’Àngela:

Per què t’agrada a tu la dictadura i no la democràcia?

Pensant. mentre feia uns quants glops ràpids, la noia creia que s’havia de justificar massa pel fet de no pensar com ell i al final li va respondre:

Perquè la democràcia és un concepte burgès, per una minoria de gent, i la dictadura és pel poble, per la majoria. Ja t’ho he explicat això en més d’un ocasió. No em facis més preguntes que la doctrina.

Pensant que aquell concepte li recordava el que li havia dit algun cop la Galiana, però ella feia referència a la dictadura del proletariat, que s’havia de convertir en la democràcia per la majoria segons ella, es va quedar callat durant uns segons, cosa que l’Àngela va tornar-ho a aprofitar per preguntar-li:

A tu t’agrada Plató?

Estranyat per aquella pregunta, aquesta no se l’esperava no s’havia llegit res del filòsof grec, només sabia que era el deixeble d’en Sòcrates i el mestre de l’Aristòtil, a més de ser eugenèsic, va contestar-li que sí, que com a bon alemany li agradava, afirmació que li va fer treure un somriure a l’Àngela, que va dir:

Doncs jo un dia em vaig llegir la República de Plató, i el filòsof grec parla d’una república dirigida per un cap d’Estat fort, vigilat pels guàrdies, i instruït pels filòsofs per repartir la justícia, i a mi el model d’en Plató em recorda el model nacionalsocialistaJo penso que el cap d’Estat ha de ser una persona que se l’hagi preparat per aquest càrrec i perquè si estigui tota la seva vida, i no una persona elegida cada X anys sense saber si està preparada o no i que, al cap de poc, se n’elegirà una altra sense tampoc saber si està preparada o no. Quan vas a la pastisseria esperés que el pastisser que et ven el pa hagi sigut preparat per fer pa, no esperés que sigui una persona que s’elegeix cada X temps sense saber si sap fer o no pa.

En no saber què respondre-li, creia que s’estava equivocant, que no ho havia entès, però no li podia negar res d’Aristocles perquè no s’havia llegit aquells volums, es va limitar a contestar-li abans de canviar de tema per parlar de les seves vides:

L’únic que sé, és que no sé res, la qual cosa és impossible, però els nazis em recorden més als espartans.

En seguit es varen acabar la cervesa i varen marxar. Abans de tornar a casa, l’Àngela es va recordar que havia de comprar paper de cuina i unes quantes olives per al seu pare i sense pensar-s’ho va entrar a la botiga de la Matilda, que la va tractar amb molta amabilitat per ser amiga d’en Fritz i fins i tot li va fer un descompte en les cerveses i li va donar una bossa perquè les pogués agafar millor. Quina amabilitat per ser jueva, va pensar l’Àngela, que també va veure que els preus no eren tan alts com li havien dit.

El dilluns 14 d’octubre Alemanya sortia de la Societat de Nacions i l’Adolf Hitler ho va anunciar per ràdio al poble alemany. En sentir les paraules del canceller alemany parlant de que la Societat volia preservar la humanitat en un estat d’odi permanent, en Barnard es va posar fet una fúria des de la butaca del seu despatx. Quin horror, pensava, mentre la secretària se’l mirava amb cara de terror pensant que havia fet un error en l’última factura que havia mecanografiat. En pujar el seu fill Marwin per dir-li que es necessitarien més bobines, en Barnard no el va escoltar. Estava pensant en el destí d’Alemanya i cada cop estava més convençut que feia una mala obra i un mal servei al seu país treballant pels nazis. En mirar al seu fill, li va dir:

Mira com hem millorat amb els nazis, ara sortim d’Europa per caure a la barbàrie. Si l’Otto von Bismarck aixequés el cap el tornaria ajupir de vergonya.     

El divendres 20 d’octubre, després de rebre una altra invitació d’en Goebbels, en Barnard va acceptar aquella nit, després de plegar de la feina, anar en el Palau d’Esports per sentir al ministre en un dels tradicionals mítings nazis. Va ser el seu primer míting nazi i tenia ganes de sentir com justificarien la sortida de la Societat de Nacions. Pensava que no tindrien el suport popular i els volia veure sent xiulats. No aguantarien la pressió del poble, pensava. En Fritz no opinava igual, creia que els nazis no perdrien el suport popular, però va acompanyar al seu pare perquè no volia que li passés res en un ambient que ell desconeixia. Després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz varen arribar al Palau, un estadi construït el 1910 amb una capacitat per 25.000 persones. En entrar a l’edifici per la part del darrere, en Barnard va quedar impactat per la forta escenografia nazi; veia les seves banderes per tot arreu, les SS hi eren per totes bandes per controlar l’acte, a darrere l’escenari hi havia una enorme àguila daurada i la gent no parava de cridar animada Sieg Heil i Visca Alemanya des de les seves butaques. La sala estava plena de gom a gom i la majoria de les cares mostraven satisfacció. En asseure’s a la part del final varen sentir el poder d’atracció d’aquells mítings propagandístics, que alhora els repugnava. Entre els assistents, molts d’ells anaven vestits amb uniformes de les SA, les SS, les Joventuts Hitlerianes, el Servei Laboral… situats estratègicament entre el públic per provocar aplaudiments en els punts culminants dels discursos.

Al cap d’uns minuts va aparèixer el ministre de Propaganda, que darrere del micròfon i davant de l’àguila daurada i sota l’atenta mirada dels focus va fer un llarg discurs on va justificar la sortida d’Alemanya de la Societat de Nacions i de les negociacions pel desarmament. Goebbels va deixar clar de que si s’havia abandonat la Societat i la conferència de desarmament no era per preparar la guerra i va afirmar que tots els polítics estrangers volien convertir Alemanya en un cap de turc. Esperant que algú fes alguna objecció a aquelles paraules, en Barnard va quedar ben decebut en veure que tots l’aplaudien i aprovaven els seus plans sense fer objeccions. Les cares eren de satisfacció i d’aprovació. En Fritz, que estava dret com tots els demés mentre es mirava el ministre amb un somriure d’orella a orella, creia que la gent aplaudia sense escoltar les paraules del ministre i que només venien per aplaudir als seus líders. En sortir enfadats del Palau per també la part del darrere, un ajudant de les SS amb el seu uniforme negre Hugo Boss, les altes botes militars negres i la gorra negra amb la insígnia de la calavera, que simbolitzava que estava a punt per matar i per morir, els va cridar pel nom. En Barnard en girar-se i veure aquell home amb l’uniforme negre va quedar-se amb una cara blanca de terror. Els ulls fins i tot li tremolaven. En Fritz, que es va quedar mut, es temia de que l’acusarien d’haver format part dels moviments comunistes i no parava de mirar el punyal que tenia aquell home enfundat a sota el cinturó negre. Veient-se morts i suant de por, varen ser duts a una part del darrere de l’amfiteatre. El SS, molt amablement, els va demanar que s’esperessin uns segons. Pare i fill es miraven sense dir res, pensant que estaven en un embolic dels grossos. En Barnard pensava ara que potser havien descobert que tenia jueus a la fàbrica i que els nazis no permetrien que jueus fessin banderes amb l’esvàstica. Al cap d’un parell de minuts va aparèixer en Goebbels, que estava parlant en aquell moment amb un grup d’homes de negocis. En veure’ls, el ministre els va cridar l’atenció i els va demanar que s’apropessin a ells. Amb una cara de felicitat i posant-se bé l’uniforme del partit, el ministre els va demanar la seva opinió sobre l’acte i les seves paraules. Cap dels dos sabia què tenia que respondre, evidentment no podien dir el què pensaven, i en Fritz va trencar el gèlid silenci per dir:

Bé, és impressionant aquest ambient, totalment espectacular, i les seves paraules sempre seran ben rebudes mentre no hi hagi guerra.

Posant cara d’interès i fixant la mirada cap al noi, Goebbels li va preguntar:

Guerra? Per què dius la guerra? Ningú vol la guerra. Qui ha parlat de guerra?

Molt preocupat per la possible reacció del ministre davant les paraules del seu fill, quin desvergonyit, pensava, en Barnard va intentar justificar-lo dient-li que encara era molt jove i que no sabia el què es deia. Però el noi va interrompre el seu pare i li va dir en el ministre mirant-lo directament als ulls:

Crec que el poble alemany no acceptaria una altra guerra, no voldrà portar els seus fills en un camp de batalla, i crec que el poble alemany només acceptarà la pau. Crec que la consigna ha de ser pa i pau.

Continuant centrant la mirada cap al noi mentre en Barnard estava suant de por veient-se amb la soga al coll, en Goebbels va respondre fent que sí amb el cap i li va encaixar la mà mentre li deia:

Noi, ets molt valent, parlés com tot un adult. Alemanya necessita més gent com tu. Nosaltres precisament volem preservar la pau i farem tot el què estigui en les nostres mans per preservar-la, però no ens aturarem davant de res.

Quan el noi li anava per respondre que no s’ho creia, que ells fomentaven la violència, un SS se’ls va apropar i li va dir en el ministre  a cau d’orella que l’esperava un altre industrial que el volia felicitar per les seves paraules. Sense deixar de mirar al noi, en Goebbels els va demanar que donessin records a les seves esposes i tot seguit va marxar a pas ferm amb els altres jerarques nazis. Quan tornaven a casa amb el tramvia, ja negre nit amb els carrers il·luminats per les faroles i la Lluna, en Barnard li va dir en to de broma en el seu fill:

Escolta, si vols que et matin, mira, és la teva voluntat, però com a mínim no facis que em matin a mi!.

Amb un somriure a la boca, en Fritz es va posar a riure i li va contestar, també en to de broma mentre anava mirant els carrers buits de la ciutat:

Aquests no mataran a un heroi de guerra, els importa massa la propaganda!.

En les següents setmanes, en Fritz es va tornar a centrar en els estudis, arribaven els primers exàmens de la Universitat, que finalment va aprovar amb molt bona nota, tot i que per culpa d’aquests exàmens va deixar de tenir vida social, ja que es passava el dia estudiant a casa o a la biblioteca de la Universitat, tot i que si podia s’escapava un segon per anar a veure a l’Àngela. Ella l’animava a que estudiés, però en el fons tenia ganes de que acabés tota aquella època d’exàmens per tornar a està amb ell i odiava que alguns dels seus companys de classe fossin companyes, tot i que cada cop eren més les noies que, sota la influència dels seus pares, deixaven els estudis per cuidar-se de la llar tal i com demanava el règim. El dijous 10 de novembre, quan el noi era a la llibreria mirant si trobava un llibre sobre les innovacions de l’empresa nord-americana Johnson&Johnson, de cop varen sentir per la ràdio de la llibreria la veu d’en Hitler. Era a la planta de la fàbrica Siemens i novament va fer un discurs propagandístic destinat als treballadors. Escoltant-lo amb silenci, un cop acabat el discurs, en Martin va dir entusiasmat:

Un gran home, quin líder.

Sospirant, l’Àngela va afegir:

Quina sort de trobar en Hitler en el moment oportú per Alemanya. Si no existís l’hauríem d’inventar.

Quan el noi anava per dir que anaven errats, que Hitler era una bèstia, un megalòman i una persona excèntrica, va passar per davant dels vidres de la llibreria un home acompanyat per dos homes de les SA. L’home, prim i amb cara de cansat, semblava que no hagués dormit en dies, portava un cartell penjat al coll. En ell hi posava: Sóc un traïdor al poble. En Fritz i l’Àngela no varen dir res, no sabien què passava, fins que en Martin els va dir mentre s’apropava al vidre per veure més bé a on el duien:

El porten a la taverna. Maleït comunista. Aquest vol votar que no a les eleccions. Quin malparit.

L’Àngela li va preguntar per què el duien a la taverna, i en Martin li va contestar al moment que tenia un peu fora per veure com l’entraven a cops al bar Victorius:

Perquè tothom vegi la cara d’un traïdor.

Quin gran líder, va dir en Fritz irònicament, que va desistir en buscar el seu llibre i va tornar cap a casa sense acomiadar-se de l’Àngela. En sortir de la llibreria, el noi es va aturar un moment per veure com aquell home que duia el cartell era empès a empentes pels SA davant del bar Victorius mentre la gent se’n reia d’ell. Gent com l’Otto, la carnissera Maria i en Kurt l’escridassaven i l’acusaven de ser un traïdor, tal i com deia el seu cartell. En veure com aquells paramilitars empenyien cap dins el bar a aquell pobre desgraciat, el noi va marxar corrents cap a casa. No ho volia veure més. En girar la vista cap a la botiga de la Matilda, va veure a la botiguera mirant-s’ho des del vidre amb cara de terror. No tardaran gaire a anar per ella, pensava en Fritz.

A la fàbrica Klein, abans de que comencés el discurs del líder alemany, en Barnard va rebre una trucada del Ministeri de Propaganda i un funcionari de torn li va ordenar que posés la ràdio. Sense saber-ne el motiu, va baixar a baix els telers i va demanar a en Gerd que alcés la veu de la ràdio. En sentir la veu d’en Hitler, la majoria dels treballadors varen pensar que en Barnard ho havia fet com a bon nacionalsocialista, tot un patriota, varen pensar la majoria, però els dos treballadors jueus se’l miraven cada cop amb menys respecte. Amb prou feines li deien Guten Tag. Era un traïdor, pensaven ells, que l’havien conegut anys enrere i sempre els havia defensat un altre model d’Alemanya. Els nazis preparaven el camí per les eleccions del 12 de novembre, unes eleccions que la majoria tenia clar que no serien netes. Votar que no era un desafiament al règim i tots sabien que un no es convertiria en un sí. Tornant cap a casa al vespre després de plegar, en Barnard no va deixar de mirar a uns homes que portaven botons electorals amb un Sí en la solapa de la jaqueta. La gent havia canviat, pensava, en un tres i no res. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz es va aturar en un banc per observar el seu entorn i la propaganda desmesurada del Sí. Cotxes d’empresa, vehicles de correus, bicicletes de carters, a cada casa, a cada vitrina, en grans cartells de vorera a vorera, hi havia eslògans del Sí. A la nit, amb la família varen sentir pels altaveus instal·lats a les faroles música mentre s’animava a la gent a votar que Sí. Llavors, durant mitja hora varen sentir la veu ronca d’en Hitler, que animava a la gent a votar que Sí per la pau i l’estabilitat d’Alemanya.

El diumenge 12 de novembre de 1933 es varen celebrar les noves eleccions parlamentàries i es va consultar a través d’un plebiscit sobre la retirada d’Alemanya de la Societat de Nacions. Lògicament, amb només un partit legal, un 93% dels vots del 96% dels ciutadans amb dret a vot que varen acudir a les urnes varen votar Ja. La família Klein no va anar a votar i la família Richter va votar Ja. Tot i no votar, aquests resultats varen ser adulterats, tal i com tots sabien, i probablement els Klein varen votar un vot afirmatiu, ja que en el camp de concentració de Dachau, que els Klein desconeixien que existís com a tal, els presoners, que estaven tancats per ser opositors al règim nazi, varen votar a favor de la política nazi. L’endemà, quan en Fritz va sortir de la Universitat es va acostar com sempre a la llibreria per veure de reüll a l’Àngela. El seu cap li deia que no ho fes, que no perdés el temps amb aquella nazi, però necessitava veure-la i saber que estava bé. En apropar-se a la llibreria va veure que havien penjat a la porta de fusta de l’entrada la portada del Völkischer Beobachter en què es podia llegir la victòria nazi. Entrant a la llibreria després de veure-la, li va dir tot somrient a l’Àngela, que estava a darrere del taulell desempaquetant 24 volums de l’obra del filòsof Nietzsche que acabaven d’arribar:

Heu guanyat! Deus està contenta?

Fent que sí amb el cap al moment que deixava els volums al damunt del taulell per ordenar-los, l’Àngela li va dir amb un somriure d’orella a orella:

És clar que hem guanyat, s’ha votat pel millor per Alemanya i per la pau, la gent no és tan burra com tu! La Societat de Nacions ha sigut un fracàs, ja es va veure des del primer dia quan els nord-americans en varen fugir corrents després de crear-la. No tenia sentit.

Fent que no amb el cap, en Fritz li volia explicar que era un error pensar d’aquesta manera, però en Martin li va demanar a l’Àngela que li portés els volums perquè havia fet un forat a la prestatgeria i ella va tenir que dur-los un per un. En veure que feia nosa, ja que en Martin ni li deia res, el noi va sortir de la llibreria per anar-se’n a casa. A la seva habitació no es va poder contenir la ràbia que sentia per la victòria nazi i tot mirant-se el quadre de la seva xicota, es va quedar pensatiu pensant què pensaria la Galiana de tots aquella canvis. Estava segur de que ella s’hagués manifestat i que no s’hagués tancada a casa com havia fet ell veient com els nazis es feien amb el control de l’Estat. Quina impotència, sentia, però què hi podia fer, pensava. Però el noi, sense adonar-se’n, sentia més ràbia per no haver pogut parlar amb l’Àngela més estona i quan era l’hora que la noia plegava de la llibreria la va espiar des de la seva habitació quan marxava cap a casa.

Passant els dies estudiant amb força, en Fritz i Alemanya varen arribar el 1934 mentre el règim nazi anava fent-se cada cop més fort i anava entrant a les llars alemanyes. Aquell fi d’any no el va voler celebrar perquè el 1933 no havia sigut un bon any per ell i només tenia ganes de que arribés ràpidament el 1934 per obrir nous horitzons. La festa de casa els Klein es va acabar ràpid quan en Fritz a les onze va anar al llit. Ell no tenia res a celebrar, va pensar, tot i que també tenia en la seva ment a la seva nova amiga. Tant debò me la pogués treure del cap, pensava el noi, mentre renegava de que era una maleïda nazi.

El diumenge 8 de gener, en Fritz va rebre d’un seu amic comunista que havia format part del grup Neu Beginnen i que viatjava sovint a Praga, el Manifest de lluita del socialisme revolucionari escrit pels líders socialdemòcrates del SPD exiliats. En el text es feia una crida als alemanys perquè enderroquessin el govern nazi a través d’una revolució popular. Des de la seva taula d’estudi de l’habitació es va llegir amb molta atenció el text mentre anava sentint el continu xivarri de fora al carrer. Cotxes, tramvies, el xivarri de la gent i els xiulets del policies controlant el trànsit eren la seva música. Tot i simpatitzar plenament amb els objectius dissenyats en el text, creia que aquells polítics exiliats no entenien la realitat de l’Alemanya actual, una Alemanya totalment entregada al nacionalsocialisme. Pensant que aquell manifest li podria portar problemes si li trobaven per casualitat, va baixar a baix per explicar-li en el seu pare el què li havien entregat. Després de llegir-lo amb molta atenció a la seva butaca, en Barnard també pensava igual que el seu fill, veia impossible una revolució des de l’interior per enderrocar al règim, i just en el moment en què es posaven d’acord per destruir el manifest per tal de que no fos vist per algun element nazi, no es varen adonar que l’Àngela havia tocat el timbre de la casa i que la Luane l’havia fet passar al menjador. Quan en Fritz anava amb el manifest a la mà cap a la cuina per buscar uns mistos per cremar-lo a la llar de foc, es va topar amb l’Àngela, que l’esperava al costat de la llar de foc amb un gruixut abric per protegir-se de l’intens fred que feia aquell dia. Sorprès en veure-la, ràpidament va intentar amagar el manifest a darrera de l’esquena, però va ser pitjor el remei que la malaltia i l’Àngela, en veure que li estava esquitllant alguna cosa, es va apropar a ell cara a cara en to desafiador, a menys de deu centímetres, i inclinant el cap per fer-li veure que li feia un petó a la boca, que va deixar desconcentrat al noi, li va agafar el manifest de darrera l’esquena. En estat de xoc i sense saber reaccionar, en Fritz li va dir que eren uns papers vells i sense sentits mentre intentava agafar-los. Sabent que l’estava mentint, l’Àngela es va assentar en una cadira del menjador i els va llegir mentre en Fritz s’anava rascant la gola nerviós pensant que amb una mica de sort no els entendria. Després d’acabar-los de llegir, molt per alt, l’Àngela va doblegar el manifest amb delicadesa i li va dir mentre li mirava als ulls:

Que et penses que sóc burra? Ser molt bé que això no són papers vells, són papers que demostren alta traïció. Hauries d’anar tancat a un d’aquests camps de reeducació i hauríem d’invocar a la Santa Vehme.

Quedant-li la cara blanca i veient-se linxat, en Fritz es va posar nerviós pensant que li anava la pell, era evident que per aquella noia li era més important la ideologia nazi que les amistats i l’amor, però l’Àngela el va sorprendre un cop més quan va dir, mentre s’aixecava de cop de la cadira:

Escolta, que no diré res jo, no sóc d’aquestes que es ven a qualsevol preu. L’únic que et demano és que cremis aquests papers perillosos i difamadors.

Respirant tranquil, el noi la va intentar interrompre per dir-li que la llibertat d’expressió no era perillosa, tot i que començava a dubtar-ho veient com havien donat masses llibertats al nacionalsocialisme en una democràcia excessivament representativa. Agafant unes tisores del moble del menjador que tenia l’Elise per tallar la roba vella per fer-ne draps de cuina, l’Àngela va tallar el manifest deixant-lo en petits trossos i en acabat els va llançar a la llar de foc. Sense voler parlar més d’aquells papers, que per ella eren una traïció a la pàtria i que havien de ser denunciats a la policia, li va demanar sortir pel Tiergarten per jugar amb la neu com dos nens. Pensant que era millor tenir-la contenta per si de cas, el noi es va posar ràpidament la jaqueta, els guants i la bufanda, i la va acompanyar a donar una volta pel Gartenbaumt, tot i l’horrible fred que feia que només era desafiat pels més joves. Després de tirar-se quatre boles de neu mentre observaven els arbres plens de neu i els nens jugant amb improvisats trineus, varen tornar a la Potsdamer Platz i es varen refugiar al bar de l’Hotel Esplanade per fer un cafè ben calent. Posant-se més seriosa i recordant aquell manifest davant del cafè dut per en Julius, l’Àngela l’intentava convèncer de les bondats del nacionalsocialisme, explicant-li que amb un any havien millorat l’economia (cosa que no era certa), i li recordava que tothom ara tenia com a mínim una ràdio a casa gràcies als nazis, que a més havien creat una sèrie d’organismes per facilitar la vida de la gent, com el DAP o la Cambra de Cultura, va assegurar, que havien millorat la seguretat, va afegir, i que havien reanimat l’esperit nacional del poble, va concloure la noia. Discrepant en tot, en Fritz li va recordar:

Escolta, abans has parlat d’uns camps, jo també n’he sentit parlar… diuen que en aquests camps hi tanquen a tota persona que discrepa del règim i que hi ha tancades unes 7.000 persones. En saps alguna cosa?

Mirant que ningú els escoltés i aprofitant que en Julius estava servint una altra taula on hi havia una parella d’avis que demanaven un te, l’Àngela li va respondre amb tota la seguretat del món:

Sí, tothom ho sap però ningú en vol parlar en veu alta com fas tu. És evident que alguna cosa passa, això és una realitat, però en tot procés sempre hi ha una cara fosca que val més no saber.

Bevent-se el calent cafè abans de parlar, en Fritz la va replicar mentre agafava amb força la tassa calenta:

El saber mai pot ser una cosa dolenta, qui no sap no pot ni afirmar ni negar. Jo vull saber què passa en el meu país. I em sembla que el que passa en aquests camps és terrible. Només pel sol fet de que en parlem ja és horrible. 

Discrepant completament pensant que hi havia coses que no s’havien de saber, l’Àngela li va dir sospirant mentre deixava a una banda la tassa:

Jo no em posaria a parlar d’aquests temes i ni els vull conèixer, si el destí vol aquests camps que hi siguin, jo no sóc ningú per negar-los. A part, tu no ets un nacionalista com el teu pare? No hauries de defensar la nació de qui la vol assassinar?

Quedant-se en repòs, va recordar la Galiana amb el seu odi cap al nacionalisme, i després de fer un sospir li va respondre recordant el seu antic esperit:

El nacionalisme només és una forma inexistent que va ser creada per la burgesia per sotmetre i controlar la classe obrera per tal de que no pensi en la lluita de classes. No veus que el nacionalisme va sortir al mateix moment que la burgesia va agafar el poder? És una reacció de la burgesia. Potser per això el meu pare és un nacionalista. 

Somrient, l’Àngela va exclamar:

De vegades me n’oblido que ets un comunista, cosa curiosa per ser el fill d’un empresari, un burgès que crea banderes nazis. Però em sembla que aquesta frase la dius només perquè té l’han fet memoritzar i la repeteixes com un lloro.       

Escapant-se-li un petit somriure que ràpidament va amagar, tenia raó, va pensar, era la frase que li deia sovint la Galiana, va recordar amb enyorança, i llavors, després de fer un breu xarrup al cafè, li va contestar:

No ser un nacionalista fervent no vol dir que no m’estimi al meu país. Jo estimo el meu país com qualsevol altra alemany, sempre m’ha agradat la literatura alemanya, com també la filosofia alemanya, que ens cau del cel sobre la terra, com també m’il·lusiona sentir cada cop la música alemanya de Beethoven.  

Veient que l’Àngela acceptava la brutalitat més extrema del règim, en Fritz sentia fàstic i durant uns segons no va gosar mirar-li la cara. Entenia que el nacionalsocialisme anava més enllà d’una ideologia passant totes les fronteres de la racionalitat. Per canviar de tema, l’Àngela, que tenia por de que els poguessin sentir dir coses contràries al règim i ser denunciats, cosa que li portaria veure de primera mà aquells camps, va parlar-li d’esports, concretament de boxa, l’esport que li encantava. Curiosament amb la boxa tampoc es varen entendre; en Fritz li agradava el boxejador gitano Johann Trollmann, de sobrenom Rukeli, que es va tenyir de ros i es va cobrir el cos de farina per provocar al règim nazi que el perseguia i l’insultava públicament. L’Àngela, que li va dir que aquest boxejador era efeminat i dèbil, era més partidària del boxejador Max Schmeling, conegut internacionalment amb el sobrenom del Gos Nazi, per la seva fidelitat al règim.

El divendres 26 de gener, quan tornava de la Universitat i passava per davant de la llibreria a pas ferm per l’aire fresc que li picava a la cara, en Martin, en veure’l pels vidres, va anar-lo a buscar al mig de la vorera per explicar-li que els nazis acabaven de firmar un tractat de no agressió amb Polònia per deu anys. Pel llibreter era una mostra de que el nacionalsocialisme desitjava la pau i no la guerra com a vegades li havia dit en Fritz. Anaves molt errat, li retreia el llibreter amb cara de superioritat. Mirant-se a l’Àngela, que estava darrere del taulell, molt a prop d’uns quants llibres del Mein Kampf i estava fent moviments d’aprovació cap a les paraules del seu amo, en Fritz li va senyalar aquells llibres de llom vermell, i va dir-li:

No dieu que us heu llegit el Mein Kampf? Si l’heu llegit sabríeu què és l’espai vital, el lebensraum, i sabríeu que l’objectiu del nacionalsocialisme es expandir Alemanya cap a l’est, just on hi ha Polònia.

Pensant uns segons al bell mig de la vorera mentre en Martin creia convençut que aquell noi no tenia solució, va afirmar:

No sé si aviat hi haurà una altra guerra absurda, però amb els nacionalsocialistes a la Cancelleria cada dia hi som més a prop.

No escoltant-lo més pensant que anava errat, no hi ha res a fer amb aquest noi, pensava, en Martin li va contestar que aquell llibre estava mal escrit i li va recordar que en Hitler l’havia escrit quan era a la presó de Landsberg l’any 1924, feia 10 anys, i que per tant les coses havien canviat molt des d’aleshores, li va assegurar contundentment. Mirant-se l’Àngela per la porta, en Fritz li va contestar ara ell sense embuts:

Tots canviem, és evident, però ells no canvien els seus objectius, els únics que els hem canviat som nosaltres.

Posant-se més dur i mirant-se llavors al llibreter amb cara desafiadora, va recordar-li:

Mira’t a tu, que sempre havies anat amb la Matilda a comprar i ella sempre a tu et feia bons tractes per ser un bon veí, i ara li defuges la mirada mentre vas a comprar a una botiga més cara i més lluny d’on estàs.

Amb la cara avergonyida, vermella i encesa i allunyant-se cap a la porta de la llibreria, sabia que havia decebut a molta gent per haver canviat tan ràpid les seves idees, en Martin va desviar la seva atenció cap a la Klara, que en aquells moments entrava a la llibreria com cada dia per comprar el diari. Amb la Klara la conversa es va acabar, era millor no barallar-se davant la xafardera, que els mirava de reüll mentre es posava bé la gruixuda bufanda negra que l’envoltava tot el coll. Amb un somriure davant d’aquella escena i dient-li Guten Tag a la Klara perquè entrés cap dins, l’Àngela va sortir de darrere del taulell i va anar a la secció de diaris per agafar el Völkischer Beobachter d’aquell dia per la Klara. Acomiadant-se amb un moviment de cap, en Fritz va continuar carrer avall per anar a comprar uns quants pastissos a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, que amb ells ja hi treballava el seu fill Hermann després de repartir els diaris a primera hora. Només estava darrere del taulell quan els pares tenien un encàrrec i molt sovint s’equivocava en el canvi. Abans de que es pongués el Sol, el fill dels pastissers sortia a passejar amb la Katrina pel barri. S’havien fet amics i sovint anaven a córrer els diumenges a la tarda per fer baixar el dinar.

El diumenge 28 de gener, un any després de la mort de la Galiana, en Fritz es va aixecar amb un terrible mal de cap després de no haver pogut dormir perquè no parava de pensar amb la seva difunta xicota. El tret, la mirada de la Galiana, les seves últimes paraules, l’Ajuntament, els manifestants, el varen acompanyar al llit. Després d’esmorzar unes torrades acompanyades amb un cafè fet per l’Elise, va sortir al carrer per anar a la tomba de la seva xicota. Recordant la seva passió per les flors blanques, es va aturar un moment a la floristeria de la Carlene, que els diumenges obria. Sense ni dir Guten Tag, va agafar les flors, les va pagar i va continuar avançant cap a la Potsdamer Platz per continuar caminant després cap al cementiri. Desolat recordant aquells tràgics fets, va entrar al cementiri i va anar caminant a poc a poc entre tombes mentre anava sentint com uns quants curiosos anaven a visitar les tombes més famoses. Amb les flors a la mà i amb el cap abaixat, va arribar a la tomba de la Galiana. Apujant el cap lentament, el noi no va poder llegir el nom de Galiana a la làpida i es va deixar caure de genolls a terra plorant mentre li demanava perdó per no haver-la protegit quan tocava. Els seus crits i els seus plors es varen intensificar de tal manera que se sentien des fora. La gent de fora es pensava que les SA estaven torturant a algun jueu. En retornar cap a casa després d’eixugar-se les llàgrimes, el noi només tenia en ment en anar al pis de la Galiana per continuar amb els seus records. Sense saludar a l’Albert i a l’Helga quan se’ls va trobar a fora de la seva botiga parlant amb en Dannel, va continuar avançant amb la seva tristor com a companyia. L’Àngela, que aquell matí havia de treballar, el va veure passar per davant de la llibreria i li va cridar l’atenció des de darrere el vidre per xerrar una estona. Però el noi no va dir-li res i va fer com la si no la veiés i va continuar caminant fins que es va quedar aturat a davant del pis de la Galiana esperant que ella sortís. Sense entendre res mentre l’observava després de treure el cap per la porta de la llibreria, l’Àngela va fer un crit de ràbia en entrar a dins. Pensava que el seu amic l’estava menyspreant, però en Martin, en veure-la disgustada, li va explicar el per què en Fritz volia estar sol aquell dia. Després de sortir de la feina abans de dinar, l’Àngela va anar un moment a la floristeria de la Carlene i després va anar a casa dels Klein. Quan va arribar al quart esglaó de l’entrada hi va deixar una rosa vermella juntament amb una nota que deia:

No estàs sol!.

Després de dubtar de si tocar o no el timbre, va marxar cap a casa seva en veure a la Bernardina sortir de l’edifici del costat a tirar les escombraries. Al cap d’unes hores, després de dinar, la Luane va obrir la porta per anar a llançar també les escombraries i en aquell moment va descobrir la rosa amb la nota. Pensant primer que potser era per ella d’un admirador, a la perruqueria sempre l’ensabonaven de valent i ella li agradava presumir encara d’una bellesa que amb el temps anava marxant, va quedar una mica decebuda en veure que era per al seu fill. En entrar en el rebedor i en pensar que era l’Àngela va trobar aquell detall tot un gest. La nazi té sentiments, va pensar la Luane. Després d’entrar en el menjador va ensenyar-ho a la família i després li va entregar en el seu fill, que estava tancat a l’habitació recordant a la Galiana. En veure la rosa vermella, en Fritz va exclamar trist i amb els ulls plorosos:

Tant debò ella fos la Galiana.

Mirant-se’l amb tendresa i posant la rosa en un vas d’aigua, la Luane li va contestar que no era la Galiana evidentment, però que l’Àngela era una gran persona, li va dir, i que aquell detall deia molt d’ella, penses com penses, vestís com es vestís, va continuar la pobra Luane que volia que el seu fill no pensés més en els mals records. Pensant que potser tenia raó, les mares mai van desencaminades, va pensar, en Fritz no li va contestar, ja que volia continuar sol. Quan la seva mare va marxar i va tancar la porta, es va posar a mirar el quadre de la Galiana mentre de reüll anava mirant la rosa vermella amb els seus pètals encara ben vius. Maleïda Àngela, va pensar abans de posar el cap al coixí.

Els següents dies l’empresa Klein es va tenir que adaptar a la secció de l’organisme Força d’Alegria, la Bellesa del Treball, que anava a càrrec del jove arquitecte i amic d’en Hitler, Albert Speer, considerat erròniament el nazi bo. En Barnard va rehabilitar la nau per tal de que fos més atractiva, va pintar les parets de color blanc perquè hi entrés més la llum de fora, va col·locar una altra ràdio de la marca Siemens perquè tots els treballadors poguessin escoltar-la, tot i que molt sovint emetien música de Beethoven i de Wagner que feia adormir els treballadors a les sis del matí, va contractar un servei de neteja perquè netegessin la nau un cop per setmana, va comprar noves taquilles pels seus treballadors i va canviar l’escriptori de la seva secretària. En els treballadors només els hi agradava escoltar els programes d’entreteniment que feien pels matins i es quedaven tots aturats en escoltar l’interminable discurs gravat que transmetien d’en Hitler cada setmana. En Marwin, que cada dia tenia més contacte tenia amb els treballadors i inclús hi anava a esmorzar amb ells al bar de davant com un d’ells, es va adonar que la majoria simpatitzaven encara més amb el nazisme després de que el règim els hagués ofert viatges turístics assequibles, esdeveniments esportius i culturals, pensions d’atur i jubilació, a més de més serveis socials. El canvi de mentalitat era evident i els treballadors jueus, que només eren dos en aquells moments, cada jornada eren més menyspreats pels altres treballadors, que els començaven a veure com un perill per les seves seguretats. Curiosament, aquells dos treballadors jueus, que portaven molts anys a l’empresa i sempre eren els primers en reclamar els seus drets, no es varen queixar d’aquell tracte per por a ser denunciats al règim i acabar a mans de la temuda Gestapo. En Gerd, que portava 17 anys a l’empresa i gràcies al seu sou mantenia a tota la família després de que la seva dona fos expulsada com a mestre de primària, portava sempre al damunt un obrecartes pensant que algun dia un dels seus companys de feina l’atacaria pel fet de ser jueu. En Walter, l’altre treballador jueu que quedava a l’empresa, es va barallar un dia a cops de puny quan li varen preguntar si la seva dona era alemanya. Indignat, li va respondre que era tant alemanya com ell, però pocs el consideraven alemany.

Mentrestant, mentre el govern alemany es dedicava a intentar reduir el poder i la influència de les SA, en Fritz se li va pansir la rosa vermella i recordant el gest de la seva amiga va anar a comprar un enorme ram de roses vermelles a la floristeria de la Carlene, que li va donar les roses més maques que tenia després d’explicar-li que gràcies al règim la seva família podria anar per primer cop de vacances. Si tot anava bé anirien a Itàlia. Contenta i animada esperant les desitjades vacances, li va dir mentre li agafava l’última rosa:

Per què volem llibertat si tenim treball!.

No fent massa cas a les paraules de la Carlene i avergonyit per comprar flors, va sortir ràpidament de la floristeria i després de saludar a en Dannel, que últimament només llegia i llegia filosofia, sobretot Kant, es va dirigir a la llibreria de l’Àngela després de travessar la carretera a poc a poc per no fer malbé el ram. Per mala fortuna del noi, aquell dia estava plena la llibreria, amb l’Àngela hi havia més clients, sobretot homes, i en Fritz va entrar sense ser vist per l’Àngela, que estava ocupada embolicant el Mite del Segle XX pel barber Otto. Nerviós i pensant que faria el ridícul davant de tothom, es va esperar a la cua amb la cara ben vermella i mirant al sostre mentre agafava un llibre qualsevol de la primera prestatgeria que hi havia davant del taulell. Sense adonar-se’n va agafar la comèdia d’en Goebbels, Der Wanderer, El Vagabund, que el ministre alemany va escriure el 1921 quan es va treure el doctorat de Filosofia. Amagant-se darrera les flors perquè no el veiés  ningú, quan li va tocar el seu torn l’Àngela va quedar sorpresa en veure’l amb les flors i li va preguntar, tot mirant-se les flors:

Per qui són aquestes roses tan maques? No seran pas per la teva àvia?

Somrient i pensant que tant debò perquè no hauria de fer aquell espectacle davant de tothom, li va dir amb un to desinteressat:

Per una amiga que vaig conèixer l’altre dia en un bar d’aquests de mala fama. Ja saps…

Canviant-li de cop i volta l’humor i posant una cara de pomes agres, li va agafar el llibre sense miraments per embolicar-li, però, de sobte, en Fritz, després d’agafar aire, li va entregar les flors a uns centímetres de la cara. Amb cara d’incredulitat i mirant a banda i banda, l’Àngela va tornar a canviar la cara i amb un somriure de felicitat va ensumar les roses encara humides mentre li preguntava innocentment:

Són per mi?

Encongit i sense saber a on mirar, tothom els mirava, fins i tot en Martin, el noi li va contestar mig tartamudejant:

Sónnn ppper tu! Ettt volia agggrair elll gest d’aquell dia… quan estava trist per…..!

Vermella com la bandera nazi, no trobava les paraules per donar-li les gràcies mentre es mirava un altre cop aquell ram i anava contant les roses que hi roses, l’Àngela es va quedar callada però ben cofoia. Quan anava a dir paraules d’agraïments, en Frank, que havia anat a comprar el Der Angriff, va exclamar mirant-se el rellotge de darrere del taulell:

Noia, fes-li un petó com a mínim, pobre noi!

Vermell com la bandera comunista, en Fritz anava fent que no amb el cap mentre deia que no era la seva promesa, i llavors la Maria, que tenia pressa per comprar el diari per tornar a la carnisseria, que havia deixat buida, va cridar:

Aiiiiii la joventut! Que us costa de vegades. En Kurt no va tardar gens en llançar-se a damunt de les meves cames. Sou ben ximplets el jovent.

En Martin, en veure que la llibreria s’havia convertit en tota una atracció, des de fora la Klara va veure el ram d’en Fritz i va entrar directament a la llibreria a comprar un altre cop el Völkischer Beobachter per fer la tafanera, es va impacientar en veure la llarga cua que s’havia fet en qüestió de minuts. des de darrere d’un prestatge mentre feia veure que treia la pols amb un drap vell i brut, va exclamar:

Coi, fes-li un petó! Marxa abans si vols avui i aneu a un hotel, però ara atenem aquests clients per favor.

Tancant els ulls, pensant que podia ser rebutjada, va agafar valentia i aire, va apartar un moment el ram de la seva cara, va agafar en Fritz per la jaqueta marró per apropar-lo als seus llavis, i li va fer un llarg petó a la boca, que va deixar el noi sorprès i a la vegada avergonyit davant de tantes mirades. Tots els presents a la llibreria, inclús alguns xafarders de fora i la Klara, els varen aplaudir sonorament. Després de l’etern petó es varen apartar i es varen quedar mirant-se l’un a l’altre. Eixugant-se els llavis que tenien gust a pintallavis, el noi estava emocionat però no ho volia reconèixer, i sense dir res es va apartar del taulell i es va posar bé la jaqueta i va marxar a pas ferm deixant que l’Àngela continués treballant tota emocionada. No sabent on anar, estava bloquejat encara notant els dolços llavis de l’Àngela i el gust a pintallavis,  se’n va anar a casa a estudiar sense saber com ella respondria a partir de llavors. Estava fet un embolic en aquells moments, tenia unes sensacions que li recordaven unes sensacions que ja havia tingut però que no volia reviure. Al cap d’una hora, pels volts de quarts de vuit del vespre, l’Àngela es va presentar a casa dels Klein. Després de fer-la passar el menjador, la Luane, que escoltava en aquells moments l’Hora de la Nació per la ràdio, va apagar l’aparell i va cridar al seu fill, que va baixar ben avergonyit i amb la cara vermella. No volent parlar davant dels seus pares, va portar l’Àngela a davant l’entrada de casa per estar tots dos sols. Sota l’atenta mirada dels seus pares, que estaven fent el xafarder des de la finestra del menjador mentre feien veure que escoltaven atentament el programa de ràdio, en Fritz li va tornar a agrair el gest de l’altre dia i els dos es varen quedar mirant-se a l’entrada del pis sense saber què dir-se. El silenci volia dir moltes coses, però cap dels dos volia dir-s’ho. No volien espatllar aquell moment. Després de que vingués una ràfega de fred i de veure com en Wilhelm corria desesperat cap a la Potsdamer Platz esperant trobar un refugi pel fred en una cantonada on la gent avocava cartrons, l’Àngela li va fer un petó a la galta i llavors se’n va anar cap a casa feliç, pensant que potser sí que tindria un espai en el cor d’en Fritz.

Mentre l’hivern s’estava morint per deixar pas a la primavera, en Fritz i l’Àngela varen sortir cada cop més plegats pels parcs, els bars, els carrers, a les botigues… i es va fer tant habitual la presència d’aquella noia al costat d’en Fritz que anava sense cap estranyesa amb els seus amics i inclús sovint l’acompanyava a dinar o sopar amb el seu germà i l’Elisabeth a l’est de la ciutat, en el Kurfürstendamm, com si fos la seva parella. Sovint anaven a sopar a prop de la torre de l’Església Memorial Guillem perquè a l’Àngela li encantava aquell lloc o anaven a l’elegant bar Kakadu, a la dreta per la Joachimsthalerstrasse. Passejant sota els arbres d’aquell barri amb les seves cafeteries, els seus restaurants i els seus bars, en Marwin li aconsellava sempre al seu germà de que sortís amb aquella noia per oblidar el passat, però en Fritz li deia que no, que no hi hauria cap altra dona al seu cor que la Galiana. Un dia que es tallava el cabell amb l’Otto, aquest li va aconsellar que es casés amb l’Àngela perquè era ària. No sabent què dir mentre es mirava que les patilles quedessin igualades, el noi es va limitar a contestar-li que no es casaria mai i, per fer-lo emprenyar, li va explicar que ara aniria amb la Matilda a comprar perquè era la millor botiguera del barri.

Però tot i no voler-ho admetre, en Fritz cada cop, mica en mica, se sentia més a gust amb aquella noia i cada dia l’anava a veure a la llibreria. Caminant un dissabte al vespre pels parcs del Tiergarten, l’Àngela es va posar a tremolar. Quin fred, anava exclamant l’Àngela mentre es cordava la seva jaqueta massa prima. En recomanar-li que s’abrigués més, l’Àngela li va contestar:

Com que són tan barates les jaquetes.

Abaixant el cap pensant que no havia fet una bona recomanació, no havia pensat en els problemes de casa seu, en Fritz li va preguntar per l’economia de casa seva. L’Àngela li va ser clara, la feina amb en Martin li anava molt bé, però no es podia permetre luxes. Arracades, maquillatge, anar a sopar a fora, vestits, sabates…. tot això estava fora de la seva butxaca. Amb to de broma però sempre amb la veritat de cara, li va deixar anar:

Sóc una pobra noia que no en té ni per mitges.

Sospirant en sentir aquell comentari que li va provocar tristesa, en Fritz li va demanar tornar un moment a casa seu. Eren les set de la tarda i ja feia estona que era fosc. En deixar-la al menjador amb la seva mare, que com cada tarda estava escoltant per la ràdio el programa l’Hora de la Nació, en Fritz la va fer pujar a dalt a la seva habitació. Minuts més tard va tornar vestit, per sorpresa de l’Àngela, amb esmoquin de color negre i amb una corbata nova. En preguntar-li per què anava així, en Fritz li va dir que ja ho veuria i llavors va anar a la biblioteca, on el seu pare estava llegint el diari. Li demanava diners, ja que volia anar al local més car i més elegant de la ciutat. Després, en Fritz va demanar un taxi per telèfon i minuts més tard ja tenia un Mercedes esperant-lo a fora a l’entrada. En dir-li una vegada i una altra que no anava ben vestida, en Fritz li repetia que ja anava bé. El vestit que portava sota la jaqueta era un vestit de nit de color vermell i era ideal pel lloc on anaven, l’únic que el noi li va tenir que demanar a la seva mare que li deixés a l’Àngela la seva jaqueta, la més bona que tenia, li va remarcar, una de color negre amb plomes. Al cap d’uns minuts el taxista trucava a la porta. El taxi els va deixar en l’encreuament entre la Nürnbergstrasse i la Kurfürstrasse. L’Àngela li va insistir en saber on anaven, però el noi li volia fer una sorpresa. Després de fer unes quantes passes varen arribar al lloc, el Quartier Latin.

Aparcat al costat del local hi havia un imponent i exclusiu Càdillac que feia que tots els vianants es paressin uns segons per observar aquell vehicle. En veure la façana del restaurant i els seus preus de la carta de fora, l’Àngela va exclamar amb cara de sorpresa:

Que estàs boig! Si un plat són com dos salaris meus.

Empenyent-la cap a la porta d’entrada, en Fritz li va dir:

Va, calla i entra.   

A la minúscula entrada varen ser rebuts per un cambrer, que en reconèixer el noi li va preguntar pel seu pare. Després de respondre-li que estava molt bé, fent banderetes, va exclamar-li, va fer deixar els abrics en el guarda-roba i varen entrar a la primera sala amb l’Àngela mirant a banda i banda. No estava acostumada a aquells ambients i se sentia com avergonyida. Creia que no anava prou bé per ser aquell lloc. Se sentia com peix fora l’aigua, ofegada. A la primera sala hi havia el bar amb unes taules petits i els seus corresponents tamborets. Apropant-se a la barra, en Fritz es va fer demanar dues cerveses berlineses i després es varen asseure en els tamborets de més a prop de la barra. En Fritz notava que l’Àngela si sentia incòmode, ja que no parava de mirar-se amb el seu mirallet. El maquillatge barat no es podia comparar amb el maquillatge car que duien les senyores d’allí presents. Mirant la taula del costat de reüll, no deixava de mirar una dona amb el seu abric d’ermini i els seus llargs guants negres. El seu rostre estava maquillat amb pols blanca i els seus llavis amb un roig intens. Es bevia un whisky, es va fixar l’Àngela, que en seguit va mirar la carta i va veure que valia 2,25 marcs, una petita fortuna per ella. En Fritz l’intentava demanar que es calmés, però ella li anava exclamant que eren una bogeria aquells preus, un escàndol, va afirmar. En una taula del fons, l’Àngela es va fixar que hi havia l’Ernst Udet, un pilot condecorat, que no deixava el vas de whisky ni un segon.

Demanant-li que es relaxés un cop més, en Fritz es va aixecar del tamboret en veure que el cambrer el cridava per dir-li que tenia la taula a punt i a cau d’orella li va assegurar que era la més bella del restaurant. Després de beure’s la cervesa, que l’Àngela es va beure amb més tacte de l’habitual, varen entrar a la segona sala, on hi havia el restaurant i la pista de ball amb una tarima per l’orquestra. Assentant-se a la taula que els havien reservat, un cambrer de seguida els va portar la carta i els va dir que en breu tocaria una banda de jazz. L’Àngela de seguida va tornar a mirar els preus, prohibitius, anava pensant, i no es decidia perquè tot ho trobava excessivament car. Veient que la seva amiga no es decidia, en Fritz li volia dir que no s’amoïnés pels diners, que gaudís, però en aquell moment va venir l’amo del local, en Leon Henri Danjou, que el cambrer l’havia avisat de que hi havia el fill d’en Barnard. Preguntant-li pel seu pare, en Fritz va tornar a respondre que estava com sempre, aguantant a la seva mare, va afegir-hi perquè rigués el propietari. Dibuixant un petit somriure, en Danjou va fer un gest a un dels seus cambrers, que els va portar una ampolla de vi del Rin, la botella més cara de la carta. L’Àngela en veure el preu a la carta d’aquella ampolla va quedar amb uns ulls com unes taronges, valia com sis sous, quina bogeria, es repetia, estant tots sonats, sentenciava.

És un regal.

Va exclamar en Danjou, que després els va recomanar que agafessin entrecot amb gambes. Dit i fet, va dir en Fritz, que va demanar dos entrecots amb canelons d’ànec de primer. Després de que en Dajou marxés a una altra taula per fer el mateix, l’Àngela es va apropar al centre de la taula per xiuxiuejar-li a en Fritz que era un dels dies més feliços de la seva vida, però que sentia vergonya perquè no anava tal i com tocava.

Vols dir que no se n’ha adonat l’amo de que el vestit es barat.

Li va dir preocupada l’Àngela. Somrient, en Fritz li va respondre:

No sentís cap tipus de vergonya. Vas estupenda, no pateixis.

Fent-li un gest perquè s’apropés encara més, en Fritz li va dir:

Aquest home es diu Dajou i diuen que prové de Romania i que havia treballat de gigoló a l’Hotel Adlon. Segons la meva mare es va entendre amb l’esposa del director, la Hedda Adlon, i que ella li va donar els diners perquè obrís aquest local.

Mirant aquell home amb uns altres ulls, l’Àngela es va relaxar i va gaudir del sopar en companyia d’en Fritz. Després de sopar, enmig de les postres, en Dajou els va convidar a una ronda de conyac i li va demanar a en Fritz a cau d’orella si el seu pare li faria el favor de donar-li una bandera amb l’esvàstica per penjar-la al local. Cap problema, va dir-li en Fritz, demà la tindràs, li va afirmar. En aquell moment, una dama es va aixecar i es va dirigir a la pista de ball i va començar a ballar. Tots els homes que estaven a prop de la pista la miraven com un lleó mira a la seva presa i en Dajou, en adonar-se de que la dama no era més que una ballarina convidada per un banquer suïs que estava flirtejant amb una altra dona que hi havia a una altra taula, va pujar a l’escenari i, sense manies, li va treure la faldilla davant de la mirada de tots els clients. Tots els homes varen riure de cop i un home, amb el vas de conyac a la mà, va cridar que es traïes la brusa. La dona, completament beguda, es va treure la brusa mentre un altre home d’edat avançada li llançava uns quants bitllets. Que terrible, va pensar l’Àngela, que se sentia molt identificada amb aquella noia. Fent veure que no mirava la pista de ball, que els quedava tres taules d’on eren ells, li va preguntar a en Fritz:

Això és habitual aquí.

El noi, que intentava evitar mirar aquella escena, li va respondre:

Sovint, en Dajou li agradar presumir davant dels seus amics. No en facis cas. Li agraden massa les dones. Ja m’entens.

Després de beure’s el conyac, en Fritz va demanar el compte. La suma era important, però pel noi no era res i, fins i tot, va deixar propina. En anar a buscar als abrics es varen trobar amb en Dajou a l’entrada, que ja no anava tan ben arreglat com abans amb el seu esmoquin, acompanyat d’aquella noia que ho ensenyava tot. Anava completament begut, igual que ella, i li anava demanant a en Fritz que es quedessin a ballar una estona. Dient-li que no, en Fritz li va dir que l’endemà s’havia de llevar d’hora i que ja havien cridat el taxi.

Quin trapella.

Li va exclamar en Dajou, que es pensava que s’emportava l’Àngela a un Hotel. Deixant-lo amb aquella dona, els dos nois varen pujar al taxi, que va deixar primer l’Àngela a casa seu. Abans de baixar del vehicle, la noia li va donar les gràcies per aquell dia i, amb cara de pena, li va dir que no sabia com recompensar-ho. El noi, vermell com un tomàquet i mirant al taxista, que els estava escoltant tot mirant endavant, li va respondre que ja ho havia fet i, en seguit, li va demanar en el taxista que el deixés a la Leipzigerstrasse.  

L’últim dissabte de març va sortir a la venda per últim cop el diari Vossische Zeitung, un diari nascut el 1721, que va ser tancat pels nazis per tal de que el Völkischer Beobachter es convertís en l’únic diari nacional. Per protestar davant d’aquella decisió, en Barnard va comprar per últim cop aquell diari en un quiosc de l’Unter den Linden abans de dinar. En Martin feia temps que ja no venia diaris que no fossin d’ideologia nacionalsocialista i per aquest motiu ni es va acostar aquell dia a la llibreria. Després de dinar amb la família xai amb patates xafades, el pare de família va llegir en veu alta l’última pàgina del diari mentre tota la família l’escoltava en el menjador. Després de llegir l’última paraula, va exclamar abans de tancar el diari i guardar-lo a la seva biblioteca:

Avui hem enterrat la llibertat d’expressió, esperem no haver d’enterrar més coses!

El dimarts 24 d’abril, l’Àngela es va quedar a dinar a casa als Klein perquè els seus pares havien anat a Munic i com que no tenia ningú a casa en Fritz la va convidar a dinar a casa. Mica en mica la noia s’anava introduint a la família a disgust de l’Elise, que sense que ningú ho sabés el per què l’odiava profundament. Abans de que es fessin la una del migdia va sonar de cop i volta el timbre de la porta. La Luane es va aixecar i va anar a obrir la porta pensant que seria el repartidor de llet, però es va trobar amb una forta sorpresa en veure al ministre Joseph i la seva esposa Magda Goebbels, que duia un bebè als braços. Amb la mirada posada al recent nascut, molt cordialment els va fer entrar al menjador i llavors, en veure qui els visitava, tota la família es va aixecar de taula per rebre’ls. Sense pensar que els estava interrompent el dinar, en Joseph va agafar el bebè dels braços de la seva esposa i els va presentar orgullós la seva primera filla, la Hilde, nascuda feia només 9 dies. El bebè dormia profundament i anava embolicat amb una manta gruixuda de color beix. Tornant agafar la criatura, la Magda li va demanar a la Luane si li podia aconsellar alguna minyona de confiança per cuidar de la nena, ja que estava desesperada en no trobar-ne cap que li fes el pes. Pensant amb en Barnard una candidata mentre els altres es miraven al bebè, que estava profundament adormint, la Luane li va dir que coneixia una dona gran que havia cuidat molt bé els nens. Però, mentre li parlava de les excel·lències d’aquesta dona, va recordar que era jueva i llavors va dir-li el nom d’una altra dona, la Petra Fohrman, no tan experta, però que no era jueva. Menys mal, va pensar. Mentre la Luane i la Magda parlaven de la maternitat en el sofà amb el bebè com a protagonista, en Goebbels no parava de parlar de la recent nascuda. Estava molt orgullós de ser pare i se li notava només amb la cara. L’Àngela es mirava aquella petita criatura amb fascinació i parlava en veu baixa amb en Fritz per no despertar-la. Mentre li queia la baba mirant la criatura, va tenir un pensament i li va demanar a en Fritz on tenia aquell llibre que havia comprat el dia que li havia regalat les roses. Sense entendre res, encara no l’havia desembolicat i per tant no en sabia l’autor, va pujar a la seva habitació a buscar-lo i després d’agafar-lo de sota un calaix on hi guardava els llibres de la Universitat li va donar a l’Àngela, que el va desembolicar amb un somriure en veure que encara estava embolicat. Després de desembolicar el que ella mateixa havia embolicat, li va donar a en Goebbels perquè els hi dediqués. Entusiasmat de cop i volta en veure que era el seu llibre que havia escrit en la joventut (no va tenir massa èxit aquell llibre), el meu llibre, anava cridant el ministre, que es va sentir afalagat i es va mirar aquella família amb encara més cara de felicitat. Recordant com l’havia escrit, en una època molt complicada de la seva vida, va agafar la seva ploma estilogràfica de la butxaca de la seva gavardina i va dedicar aquell llibre a la família Klein mentre mirava a en Fritz i a l’Àngela per dir-los ben emocionat per aquell gest:

Vosaltres també sereu uns bons pares, us ho asseguro. Heu de portar al món a més alemanys purs, els fills del nacionalsocialisme, que viuran en un Estat on no faltarà mai de res. Us ho prometo.

Bategant-li el cor, l’Àngela anava fent que sí amb el cap mentre en Fritz escoltava aquelles paraules amb cara de fàstic. Sense saber què contestar, el noi va respondre finalment tot nerviós:

I en Hitler? No té dona ell per tenir aquests fills del nacionalsocialisme?

Parant-se el temps, de cop es va fer un llarg silenci a la sala i tota la família va quedar muda i aspectant tement la resposta d’en Goebbels, que es va repenjar a la cadira on se seia l’Elise, que s’havia tancat a la seva habitació de dalt en veure el ministre entrar per la porta. L’Àngela se’l mirava amb uns ulls ben oberts de sorpresa esperant també la resposta, que tenia curiositat per saber però en el fons hagués matat a en Fritz per la seva falta de respecte. Pensant uns segons, en Goebbels va somriure descaradament veient la tensió que havia provocat la pregunta i va contestar amb la seva veu dura:

Mira, no t’ho hauria de dir perquè és un secret d’Estat, però com que veig la vostra fidelitat en el règim i avui m’heu fet molt feliç us diré que sí, que té parella.

Ara sí que tots varen quedar com uns ulls com unes taronges, aquesta no se l’esperaven, l’home que prometia està casat amb Alemanya tenia una dona. Poc que en deia res la premsa, va dir amb veu baixa la Luane. Somrient sabent la sorpresa que havia provocat, el ministre va continuar mirant-se ara a l’Àngela:

Ella és de Munic, és una noia jove, no gaire maca pel meu gust i és molt moguda, però ell l’ha triat i no hi ha res a dir, però no vol de cap de les maneres que se sàpiga. No serà mai la primera dama com l’Eleanor Roosevelt, però és la seva parella. Què hi farem! És un home al cap i a la fi. Té les seves necessitats, suposo.   

Sense fer cap més comentari per no parlar més del compte i donar la seva opinió sobre l’amant del Führer, en Goebbels li va demanar a en Barnard reunir-se a soles. Fent-lo passar a la biblioteca privada, el va fer assentar en una de les cadires que hi havia mentre ell s’asseia a la butaca. Quan s’acomodava a la butaca es va adonar que hi tenia des de Marx, Thomas Mann, Freud, Hegel… quin desastre, va pensar. Però el ministre, que no es va fixar el què tenia darrere seu, li va explicar, amb El Capital just al seu costat, que controlés amb lupa als seus treballadors perquè acabaven de constituir el Tribunal del Poble, un jutjat encarregat de jutjar els delictes d’alta traïció per tots aquells que suposessin una amenaça pel règim. No deixant-li de tremolar la cama coixa mentre escoltava el ministre tement que girés la vista, en Goebbels també li va explicar que Alemanya estava en perill. Sense entendre d’on provenia aquell perill, en Barnard li va preguntar l’origen de l’amenaça i el ministre li va respondre, mentre mirava que ningú els escoltés des del menjador, que venia des del propi partit, des de les SA, perquè s’havien tornat deslleials i exigien una segona revolució. Des de feia mesos la relació de l’Adolf Hitler i de l’Ernst Röhm, el líder de les SA, s’havia refredat molt, li va confessar, i el ministre de Defensa, en Werner von Blomberg, exigia al canceller que eliminés les SA perquè aquestes volien ocupar el lloc de l’Exèrcit, li va explicar. En Barnard el va escoltar amb atenció, però els plors de la Hilde varen distreure al ministre alemany, que va tenir que marxar després de que la Magda li demanés tornar a casa perquè li canviessin la nena. S’havia cagat.

El divendres 27 d’abril, tots els berlinesos varen anar a comprar el diari després de que la gent més matinera avisés que alguna cosa estranya estava passant. En la primera pàgina de tots els diaris alemanys sortia un comunicat oficial en el que s’anunciava que la salut del President inquietava als metges. Les fotografies mostraven a en Hitler inclinant-se davant d’en Von Hindenburg. En el barri, després de que la gent plegués de la feina, de seguida varen començar tertúlies, sobretot en el bar Victorius, i tothom creia que Hitler havia de ser el seu successor. L’Àngela així també ho va comentar, però en Fritz, novament, no va opinar igual perquè creia que d’aquesta manera no es controlaria la bèstia, tal i com s’havia promès al principi. Però el noi va preferir no dir res davant dels comentaris de la gent. La majoria opinava igual i qui no ho feia preferia està callat. Era més savi tenir la boca tancada. Els seus dos amics també pensaven el mateix, qui millor que Hitler, que havia donat pa i feina, podria garantir l’estabilitat d’Alemanya, afirmava en Georg mentre es bevia la cervesa. Com havia canviat tot, pensava en aquells moments en Fritz, mentre es demanava una altra cervesa. Quan el noi tornava de la barra, va entrar en Martin al bar amb un diari a la mà i va cridar eufòric mentre ensenyava la fotografia del canceller:

Aquest és el nostre home. Ell ens ha garantit la pau i ens ha donat feina i ha tornat el país al seu lloc.

La majoria dels presents va aixecar les seves copes per donar-li la raó i varen fer un brindis en honor a en Hitler. Content i amb un somriure radiant, en Martin es va asseure a la barra, va demanar un whisky i es va posar a parlar amb en Mark d’en Hitler mentre fullejava el diari. Al cap de poc es va unir a la conversa el barber Otto i el pastisser Richard. Tots estaven eufòrics pels triomfs d’en Hitler, però patien per la salut del President, l’heroi oblidat que estava marxant per sempre més.

El dimarts 1 de maig, com l’any anterior, el règim nazi va celebrar el Dia del Treballador en un gegantesc espectacle en el prat del Tempelhofer Feld. En Fritz aquest cop va anar-hi per acompanyar a l’Àngela, en Georg i en Lou, que estaven ben emocionats i contents per fer festa. El règim pensava en ells, creien. Asseguts a una de les tribunes varen veure els convidats d’honor del règim en les dues tribunes, una damunt de l’altra, de darrere de l’elevat faristol, que era protegit per desenes de membres de les SS que vigilaven al públic. Darrere les tribunes hi havia enormes banderes amb l’esvàstica en vertical. Tothom xafardejava sobre les altes personalitats del règim i s’opinava obertament de que el ministre Göering s’havia engreixat molt. En Lou, per la seva part, només tenia ulls per una dona, la Sigfrid von Laffert, una dona que representava al règim. En veure que el seu amic no deixava de mirar aquella dona, l’Àngela, a cau d’orella d’en Fritz, li va comentar:

Aquesta deu ser la xicota d’en Hitler, n’estic segura. Ja fa pinta de ser de Munic.  

Mirant-se-la ara ell amb atenció i resseguint les corbes d’aquella jove noia, en Fritz li va comentar amb un somriure a la boca:

No crec, aquesta noia és molt maca, però molt maca, i no fa la pinta de ser la dona del Führer. Massa jove.

Però el noi deia tot això sense deixar de mirar a la noia i a l’Àngela aquesta fet no li va fer gens de gràcia. En veure que el seu amic continuava resseguint-la amb la mirada, l’Àngela no se’n va poder estar i li va pessigar la galta mentre li agafava el refresc d’Afri Cola que tenia a les mans. Mentre els dos nois parlaven amistosament entre ells, en Georg i en Lou, que no els va passar per alt les confidències que es donaven en Fritz i l’Àngela, varen tocar per l’espatlla al seu amic, i en Lou li va dir:

Eps! parella, si molestem ens ho dieu i nosaltres fem la nostra, no passar res, ja us entenem. Jo de tu Fritz no seria aquí. Ja m’entens…

Mirant a una altra banda i centrant la mirada en les dues enormes banderes nazis penjades en vertical de darrera de l’amfiteatre, en Fritz es va posar a riure i els va dir que de cap de les maneres, que per ell l’Àngela era com ells, una amistat. Posant una cara de no voler-lo creure, en Lou li va dir rient mentre el colpejava amistosament amb el colze:

Doncs espero que a mi mai em facis petons com a ella i no em portis roses a la feina.

Després d’unes fortes rialles d’en Georg, en Lou va continuar:

Què us penseu que no sabem el què va passar? A veure quan em convides a dinar a casa teu.

Fent cara de desinteressat i fent que no amb el cap, el noi, per canviar de tema, els va confessar en els seus amics que havien sentit rumors que deien que en Hitler tenia parella. En Georg li va dir que no s’ho creia i li va dir que no s’imaginava a en Hitler amb una dona, però llavors en Lou els hi va explicar:

Jo també he sentit rumors de que en Hitler té parella o amant. A mi la Klara em va explicar que té una relació amb una aristòcrata britànica que és més nazi que els nazi (Es referia a la Unity Mitford) i amb l’actriu Leni Riefensthal. No s’ho munta malament el nostre Führer.

Fent tots cara dubitativa pensant en l’actriu alemanya, l’Àngela pensava que no era una mala elecció, era una gran dona, pensava, però llavors va començar l’espectacle amb els tradicionals mítings i les desfilades i es varen oblidar de les dones d’en Hitler. Els primers en desfilar varen ser uns homes amb el tors nuu i la pala a l’espatlla en formació, com si fossin regiments de voluntaris. Unes 100.000 persones no paraven de cridar els tradicionals Heil Hitler i onejaven feliços banderetes amb l’esvàstica. De cop i volta va començar a caure una fina pluja i els primers paraigües es varen obrir. Només uns pocs varen desfilar cap a casa per posar a cobert la mainada. Llavors, Hitler va sortir  i va parlar davant d’un públic entregat a la seva causa. Mirant l’espectacle amb tota l’atenció, l’Àngela, sense adonar-se’n, no deixava de mirar a en Fritz esperant que canvies els seus pensaments i li deixés un lloc en el seu cor ocupat encara per la malaguanyada Galiana. Després de l’espectacle tots quatre varen anar a menjar patates xafades amb bacon en un bar de la zona i després de comentar com els hi havia semblat l’espectacle amb els seus discursos i els seus crits varen tornar tots junts cap a casa després d’agafar un tramvia de color crema que els va deixar a la Potsdamer Platz.

El dimarts 15 de maig es va obrir el primer tram de la primera autopista d’Alemanya i del món, que havia de tenir un recorregut de 6.500 quilòmetres. Com a regal per l’aniversari d’en Fritz, que havia sigut el dilluns 7 de maig, i per haver aprovat tots els exàmens de Medicina amb una nota excel·lent, els seus pares li varen regalar un viatge a Munic sense que ell ho sabés. A hores petites els seus pares varen fer saltar del llit al noi, que no entenia perquè el feien llevar, era una mala hora per a un noi jove, anava remugant mentre es canviava. En baixar a baix al menjador mig adormit es va trobar amb unes quantes maletes al rebedor i a fora hi va veure el seu pare pujant unes altres maletes al maleter d’un cotxe nou, un Mercedes Benz 130 (W23) negre, un cotxe més potent que el Ford T, que li havia deixat en Kurt, el veí, per tal de que pogués fer aquell viatge de sis hores. Preguntant què passava, la Luane li va respondre que en el seu pare li havien deixat un cotxe nou per uns dies i que ara tota la família l’anirien a provar. Sense gaire entusiasme i amb una son d’un boig, l’havien fet llevar massa d’hora, anava remugant per dins, de cop es va topar amb es seus avis, en Conrad i la Felda. Després de saludar-los, el noi no hi va donar massa importància perquè mantenia una lluita amb les parpelles per tenir-les amunt. Els avis es quedarien a cuidar l’Elise perquè no estigués sola. No demanant explicacions, després de parlar amb els seus avis, que li varen donar uns quants Reichsmarks com a regal, va anar a esmorzar a la cuina el què li havia preparat l’Elise. Panets amb mantega, galetes un suc de taronja i un cafè carregat. Abans de que s’acabés el cafè el seu pare ja el cridava per anar a donar una volta amb el cotxe.

Després d’acomiadar-se dels seus avis, el noi va pujar al cotxe juntament amb la Katrina. Quina expectació més estranya per un cotxe, anava pensant el noi. En engegar el cotxe i sentir el potent motor, en Barnard, que vibrava en sentir aquell motor, va començar a donar cops de gas i després d’embrutir el carrer amb el fum del motor, va anar en direcció la Potsdamer Platz per començar a donar voltes pels carrers de la ciutat. Havia de despistar al seu fill. Varen desfilar per tota la Unter den Linden, on varen contemplar les obres del S-Bahn (el metro), i quan varen arribar a Mitte varen fer mitja volta per carrers secundaris, i sense que en Fritz se’n adones es varen aturar a la Koniggratzerstrasse. Reconeixent el barri després de passar l’Oficina Central de Seguretat de les SS, va veure a l’Àngela a fora amb unes maletes com si estigués esperant l’autobús. En aturar-se al seu costat amb el cotxe, en Barnard li va dir en el seu fill, que anava fent cops de cap en el reposacaps de la son que tenia:

Ves-la a saludar, no?     

Amb cara de voler dormir mentre anava renegant que la nit anterior no havia d’haver sortir amb en Lou a fer una cervesa al bar Victorius, va baixar del cotxe i va saludar a la seva amiga. Pensant que estava esperant l’autobús, li va preguntar si la podien portar algun lloc. A punt d’escapar-se-li el somriure, li va dir que sí, que moltes gràcies, i sense sospitar res en Fritz va pujar les maletes al maleter del cotxe i després varen pujar als seient del darrere. L’Àngela es va asseure entre en Fritz i la Katrina. Un cop tots dins varen tornar a arrencar el cotxe i varen marxar en direcció al sud de la ciutat. Sense tenir bons ensums, en Fritz va començar a veure que alguna cosa passava perquè el seu pare ja havia sortit de la ciutat després de passar l’aeròdrom i no li havia preguntat a l’Àngela a on anava. Mirant a la seva mare i a la seva germana, que s’estaven aguantant el riure mentre mirava per la finestra els primers camps de blat grocs com el Sol, li va preguntar en el seu pare:

Escolta… pare, com saps on va l’Àngela? Que jo sàpiga no ha dit a on anava i potser t’estàs equivocant.

Mirant tots la carretera per aguantar-se les rialles el final no varen poder més i se’ls va escapar el riure. No entenent res, no sabia si li estaven prenent el pèl o anaven tan adormits com ell, el noi es va posar les mans darrere al cap i va posar una cara de morros. Parant uns segons de riure mentre mirava la llarga recta que agafava i començava a prémer l’accelerador fins avall, en Barnard li va contestar:

Sí que ser on va l’Àngela, va a Munic

Amb cara de sorprès i de confós, va preguntar-li:

Com que a Munic? Que la portem a l’estació? Perquè si la portem a l’estació fa quilòmetres que té l’has passat! Em sembla que aquest cotxe et fa despistar.

De cop i volta, l’Àngela li va fer un petó a la galta i li va dir:

Que n’ets de burro com vols, tots anem a Munic uns dies, és el teu regal d’aniversari!.

Quedant-se amb un peu enlaire, però encara confós, es va posar de sobte molt content i li va canviar la cara de son per una de Pasqua en veure que realment anaven a Munic després de que la seva mare li donés un mapa de la ciutat. Repassant el mapa de les carreteres de la ciutat va recordar el seu viatge a París amb la Galiana i llavors va preguntar innocentment:

I en Georg i en Lou? Que no venen ells?

En sentir el nom dels seus amics, l’Àngela se’l va mirar amb cara de ràbia, que infantil, va pensar, i llavors tots li varen respondre que no hi cabien en el cotxe. Llavors el noi es va preocupar per saber a on dormiria l’Àngela a l’hotel on passarien els dies, ja no eren els nens de vuit anys que havien anat a París i que podien dormir amb la Galiana sense que la imaginació els portés males companyies. Quan anava a preguntar a on dormiria la seva amiga, tots varen quedar amb la boca oberta en veure les obres de la nova autopista que havia d’unir Berlín amb la ciutat austríaca de Salzburg. La família quedava al·lucinada per l’amplada d’aquella carretera blanca i l’Àngela no parava d’exclamar que era una gran obra del Reich alemany, una prova de l’eficàcia i el poder de construcció alemany. Serien l’equivalen a les piràmides, va exclamar la noia tota entusiasmada. A en Fritz no li va fer ni fred ni calor, era una carretera més ample i punt, va dir.

Després d’unes hores a la carretera, on en Fritz no deixava de mirar el mapa de la ciutat de Munic mentre pensava ansiós a on dormiria l’Àngela, es varen aturar a dinar a Nuremberg. Deixant el cotxe davant del restaurant Bratwurstglöcklein, que datava de cap al 1400, varen entrar-hi a dins. Ja havien encarregat taula prèviament. Entre el primer i segon plat, l’Àngela els explicava orgullosa que el setembre s’hi celebraven allí els tradicionals congressos del partit nazi i que si feien també uns carnavals espectaculars. Després de dinar i sabent que s’havien d’afanyar abans no es fes fosc, varen tornar a agafar la carretera per aturar-se aquest cop sí a Munic entrant per la Milbertshofen-Am Hart després de passar la zona boscosa, amb els arbres tensos, pràcticament tocant-se uns als altres per les seves branques. Es varen allotjar en un elegant hotel a la zona de la Maxvorstadt, molt a prop dels Jardins Anglesos. Entusiasmat i mirant la ciutat per la finestra del vehicle, en aturar-se en un pàrquing en Fritz va baixar del cotxe d’un salt de l’alegria que portava i ràpidament va ajudar en el seu pare a baixar les maletes mentre la seva mare anava amb l’Àngela i la Katrina a la recepció de l’Hotel per omplir el formulari. Aprofitant que estava sol amb el seu pare, li va dir:

Em sap greu tenir que dormir amb tu, ser que voldries dormir amb la mare.

Tancant un ull per dir-li que no l’entenia el què deia, li va exclamar en to de broma:

Escolta maco, jo no dormiré amb tu, ja ets grandet, eh?

Sense entendre encara res i entrant a la recepció de l’Hotel amb les maletes, la Luane els va anar a buscar per dir-los que ja tenien les claus de les habitacions. Eren només dues claus, cosa que va deixar amb els ulls baixos a en Fritz. Mentre pujaven les encatifades escales de l’Hotel, en Fritz no entenia, tot i que ja s’imaginava alguna cosa però encara no s’ho creia, amb qui dormiria. No podia dormir amb els seus pares mentre la Katrina i l’Àngela dormirien juntes, pensava. En arribar a la tercera planta, la Luane es va aturar en una porta i va fer entrar ràpid al seu marit i a la seva filla deixant a en Fritz i a l’Àngela sols en el passadís que tenia un terra encatifat de color verd. Tensat com si tingués fred, va demanar-li perdó a l’Àngela perquè pensava que tot era una mala jugada de la seva mare. Una mala bruixa, va renegar el noi. Fent-lo callar mentre li donava la seva maleta, el va portar a l’habitació més apartada de la tercera planta, la 88. Quedant-se a la porta immòbil mentre observava l’habitació, es va quedar més tranquil en veure que hi havia dos llits individuals i que l’habitació era suficientment gran amb un bany particular. Mentre l’Àngela entrava i deixava les seves maletes damunt del llit de més a prop de la porta i del lavabo, en Fritz va continuar immòbil a fora l’entrada impactat per haver de dormir amb ella. Veient que no entrava, l’Àngela li va dir amb cara de cansada:

Que et fa por dormir amb una nazi? Que no mossego jo, ets un malpensat i un pervertit.

Tocant-se el cap com si demanés permís per entrar, el noi va entrar a l’habitació amb molta delicadesa i amb un tres i no res va posar les seves coses a sota una cadira perquè l’Àngela no li veiés la roba íntima. Avergonyit, en Fritz li va dir que si volia ell podia dormir al terra i li va jurar que no miraria quan s’anés a dutxar o canviar. Escapant-se-li un somriure, ella, de cop, es va girar i se li va apropar sensualment pel damunt del seu llit, cosa que va posar molt nerviós al noi perquè pensava que li faria un petó. Aturant-se cara a cara, l’Àngela li va dir mentre li mirava directament als ulls:

No ets tan valent? Ara et fa por dormir amb una dona? Tranquil que jo tampoc miraré res, l’únic que et demano és que no ronquis. No suporto els sorolls quan dormo.

Esbufegant més tranquil, però sense que li marxés del tot la preocupació, el noi va acabar de desfer la seva maleta i després de plegar la roba i de que l’Àngela deixés les seves coses al lavabo, sobretot el seu nou xampú que li permetia tenir el ros que ella li agradava, que el va deixar a la pica, varen baixar a baix amb els seus pares per començar la ruta a la capital bavaresa. Aprofitant un moment que les dones estaven distretes mirant un mapa, en Fritz es va acostar en el seu pare i li va exclamar en to de broma que el mataria. Somrient descaradament i atraient l’atenció de la seva dona, en Barnard li va contestar fent-li un lleuger clatellot al cap:

Què vols? Que et canvi el lloc? Per mi endavant! Ja et soluciono jo el problema.

En sentir el seu marit mentre feia veure que mirava la façana de l’Hotel, la Luane va fer veure que sense voler s’entrebancava amb una petita pedra i va trepitjar amb el seu taló afilat i tota la seva força el peu dret del seu marit, que va fer un fort crit de dolor. En sortir de l’Hotel, la família va recórrer els Jardins Anglesos i es varen apropar a veure el riu Isar, on anys més tard nedarien les cendres dels jerarques nazis ajusticiats a Nuremberg, mentre sentien els tramvies circular cap al centre de la ciutat. El moviment de tramvies era semblant al de Berlín i com a la capital estava plena de gent. Les aigües del riu anaven crescudes i la forta corrent formava petites onades blanques que xocaven contra els pilons del Ludwigs-Brücke, el pont que portava dos reis de Baviera. Tots estaven bocabadats amb aquell espai verd i tranquil, i l’Àngela els hi explicava amb una cara de felicitat que els bars i restaurants que hi havia al voltant de l’Hotel. Se’ls coneixia tots i es notava que havia sigut feliç allí. Sabent que deixarien a en Fritz i a l’Àngela molta estona sols passejant pels Jardins, en Barnard va comprar un dels diaris més prestigiosos de la ciutat, el Müncher Neueste Nachrichten, que no sabia que tenia un fort contingut antisemitisme.

Després de la caminada pels Jardins els va entrar la gana i varen anar a sopar a l’Osteria Bavaria, un dels restaurants favorits d’en Hitler, especialitzat en pasta, situat en una cantonada del carrer. Entrant l’Àngela primer en el restaurant perquè se’l coneixia, la família Klein va quedar atònita pel volum de fotografies que hi havia del canceller alemany i del NSDAP. Per no haver de veure-les es varen asseure a la terrassa del restaurant, en unes senzilles taules rodones adornades amb un petit gerro de flors violetes. En Fritz va provar per primer cop la Käsespätzle (pasta petita amb llonzes de tall de formatge emmental fos amb ceba picada), que el va enamorar. Després de sopar varen anar de dret a l’Hotel a dormir perquè estaven cansats de tants quilòmetres a la carretera, sobretot en Barnard. En acomiadar-se de la seva mare al passadís del tercer pis de l’Hotel, la Luane li va aconsellar a en Fritz que vigilés. En entrar a l’habitació 88, el noi estava molt nerviós, li tremolaven les mans i les cames li feien figa en pensar que aniria a dormir amb una noia, i pensava tota l’estona que estava enganyant a la Galiana. Perdó, perdó, perdó, li deia a la Galiana per dins. Mentre l’Àngela era el lavabo canviant-se per dormir, en Fritz ho va aprofitar per posar-se ràpidament el pijama i es va posar de seguida al llit cobrint-se a dins dels llençols blancs. Nerviós, es va tapar fins a la boca i es va girar cap a la finestra del seu costat per demostrar-li que no mirava res, tot i que la podia mirar a través del reflex del vidre de la finestra. En sortir del bany tant tranquil·la i amb un batí de color rosa, l’Àngela es va posar de dret al llit i al cap d’uns segons ja estava dormint. Quina sort, va pensar el noi, que es va passar fins a altes hores despert pensant que estava en una situació molt compromesa mentre intentava eixamplar el cor per poder dormir. De vegades mirava a l’Àngela dormint amb els seus cabells llisos i fins, quina bellesa, pensava, bella com Diana i altiva com una amazona, es deia a si mateix. En aquelles hores de la nit la ment i la bellesa de la noia li feia passar una mala passada per poder dormir i a mesura que anava comptant les hores encara es posava més neguitós.

Un cop es va llevar, eren les vuit del matí, va observar com l’Àngela estava desperta maquillant-se al mirall de l’habitació ja vestida per sortir al carrer. Més tranquil, li va desitjar Guten Tag mentre contemplava amb estranyesa com la seva amiga es maquillava amb molta afició i eficàcia. En veure que la mirava descaradament a través del mirall, l’Àngela li va preguntar amb el pintallavis a la mà:

Que no has vist mai a una noia maquillar-se?

Mig adormit, una altra nit que havia dormit poc, el noi estava pensant en com sortir del llit sense que el veiés amb el pijama. Sense saber què dir, el noi li va respondre que ell no hi creia en el maquillatge perquè era superficial, era d’un altre tipus de dona, va sentenciar, com la moda francesa. La Galiana no es maquillava, va recordar. Fent-li una ganyota mentre es pintava el llavis, se’l va tornar a mirar pel mirall amb una cara d’avorrida i li va dir:

Sí, potser sóc superficial, però tu no ets pas el més indicat per dir això amagat dins dels llençols perquè no et vegi aquest pijama vermell tan bonic.

Veient que l’incomodava ja que no es movia de sota els llençols, finalment es va girar perquè en Fritz pogués anar al lavabo per canviar-se i dutxar-se. Després de mitja hora més d’arreglar-se, varen baixar a baix per esmorzar amb els demés. Amb un esmorzar complet amb torrades, ous, salsitxes, suc de taronja, cafè i una poma a l’estomac, varen sortir a descobrir la ciutat. L’Àngela era la guia i els va portar primer a la Felderrnhalle, on hi havia un monument dedicat als antics generals bavaresos, el Temple dels Generals. Aturant-se al pòrtic del Temple dels Generals, situat a l’Odeonsplatz, al costat de la Residenzstrasse, varen contemplar els vius bars, la bellesa dels edificis i l’ambient festiu de la ciutat amb la seva gent oberta. Llavors, l’Àngela, continuant fent de guia, els va explicar que en aquell punt on es trobaven va ser on la policia va desarticular el Putsch de 1923 d’en Hitler i d’en Ludendorff, i amb un to seriós els va dir que quan els colpistes avançaven per la Ludwigsbrücke cap al Ministeri de Guerra el seu pare els animava i saludava des de la vorera juntament amb altres grups partidaris del cop d’Estat mentre cantaven el càntic guerrer de les SA compost per en Dietrich Eckart. Mentre sentia les paraules de l’Àngela i mirant fixament el pòrtic del Temple dels Generals, en Barnard va recordar amb tot detall com va viure aquell maleït dia assentat a la seva butaca. Tant debò l’haguessin matat allí, va pensar. Llavors, en Fritz, amb to de broma, va dir:

Ara l’Àngela ens farà una ruta del nacionalsocialisme.

Afitorant-lo amb els ulls, l’Àngela es va posar encara més seriosa i els va dir que era normal perquè en aquella ciutat havia nascut el NSDAP a través de la Societat Thule, una associació secreta d’intel·lectuals ultranacionalistes, socialistes i antisemites. Pensant que era millor no fer tantes referències al nazisme per no fer empipar a en Fritz, l’Àngela els va portar a la Marienplatz, al centre de Munic, on hi havia l’Ajuntament i per on en Hitler tenia previst passar el dia del Putsch. Tots estaven encantats d’aquella plaça, dels seus carrers adjacents i de la gent que entrava i sortia animada, alguns cantant, de la Ratskeller, una cerveseria molt animada. A en Fritz l’emocionava tot el què els seus ulls li ensenyaven, i escoltava les referències de l’Àngela com si fos una verdadera guia mentre s’anava fixant amb cada edifici que es trobava. Continuant passejant com turistes i amb la Luane amb un mapa a la mà per veure per a on passaven, l’Àngela els va ensenyar des de fora la que havia sigut la seva antiga casa. Era una vivenda molt més gran i molt més maca que la de Berlín, amb un parell de balcons ben adornats amb flors, una façana blanca i elegant amb diverses finestres i en un dels millors barris de la ciutat. Mirant l’edifici, en Fritz va entendre la indignació que devia passar la família Richter en perdre-ho tot. Mentre els altres contemplaven el carrer amb les seves botigues, els seus bars, les seves cafeteries i la seva gent animada anant a comprar en un mercat proper, en Barnard de cop la panxa li va començar a rondinar i en anar a comprar el diari en un quiosc li va preguntar en el quiosquer si li podia aconsellar un bon restaurant. Mentrestant, un noi jove es va apropar a l’Àngela i li va cridar l’atenció. De seguida aquell desconegut i l’Àngela es varen abraçar davant d’en Fritz, que s’ho mirava amb una certa gelosia mentre intentava dissimular que mirava a una altra banda. Després de dir-se quatre paraules, l’Àngela va agafar a en Fritz i li va presentar aquell noi. En Fritz se’l va mirar malament, molt fredament, i li va donar la mà de forma distesa. Després de quatre paraules més, el noi els va deixar perquè havia d’anar a treballar. Aprofitant que era fora, en Fritz li va preguntar gèlidament i fent morros:

Qui era aquest noi?

Somrient, l’Àngela li va bufar a l’orella perquè no la sentis la Luane, que estava entretinguda amb la Katrina mirant les carrosses tirades pels cavalls que passejaven carrer avall:

Era un amic meu. Vàrem sortir junts durant un temps.

En escoltar la paraula sortir, sense adonar-se’n, va posar una mala cara que no va passar desapercebut a l’Àngela, que li va dir d’immediat:

Escolta! Tu t’has posat gelós! No em deies que no tenies espai en el teu cor per una altra dona?.

Vermell fent cara de desenfadat, no volia contestar, però quan l’Àngela el burxava va tenir la sort de que va aparèixer el seu pare, que els va dir que havia trobat un bon restaurant a prop d’on eren ells, el Cafè Neumayr. Sospirant pensant que s’havia salvat de respondre, va seguir als seus pares i tot junts varen entrar al Cafè mentre l’Àngela el tocava amistosament amb el colze recordant-li que s’havia posat gelós. Abans d’arribar al Cafè, l’Àngela els va portar un moment a la Hauptbanhof, l’estació central de Munic. Era una immensa construcció de color gris, situada a prop del Palau de Justícia. Els carrers del voltant eren antics i l’Àngela els explicava que aquella estació era de les més antigues del país. Després d’aquella visita llampec a la Hauptbanhof varen arribar al Cafè. Després de demanar taula al cambrer es varen entaular en una taula rectangular de fusta. Abans de que els vinguessin a demanar què volien, l’Àngela els va explicar que en Hitler tenia una taula reservada en aquell bar restaurant i que hi anava tot sovint. Després de dinar Maultaschen (pasta embolicada de carn fumada amb espinacs, ceba i diverses especies, un plat tradicions de Baviera i originari de la regió de Swabia, a Baden-Württemberg) i de menjar un tradicional pastís Bienenstich acompanyat amb un cafè i copa per en Barnard, varen anar a donar una volta per fer baixar el dinar i, de pas, veure l’estàtua de l’elector Maximilià I, el cap de la Lliga Catòlica durant la Guerra dels Trenta Anys. A mitja tarda es varen aturar a fer una Hofbräu a la famosa cerveseria Hofbraühaus, una cerveseria amb capacitat per 3.500 persones, que havia servit a principis de segle per la cort reial i després pels comunistes, que va ser a on varen proclamar la segona república muniquesa dels consellers, i pels nazis, on l’Adolf Hitler el 24 de febrer de 1920 havia proclamat el programa de 25 punts del partit nazi davant un públic de 2.000 persones. La família Klein al·lucinava amb la grandària d’aquella cerveseria, era molt més gran que les de Berlín, tot i que se’ls feia estrany està envoltats de tantes banderes nazis, però a la vegada estaven entusiasmats en veure a la gent feliç bevent com desesperats mentre les cambreres servien les gerres amb alegria i amb els seus vestits tirolesos. En provar la Hofbräu i mirant a les cambreres amb ulls de desig, en Barnard va exclamar eufòric que ja el podien enterrar allà dins, i en Fritz li va dir a cau d’orella, mentre escoltava com una orquestra tocava una mica de música tirolesa per animar encara més l’ambient:

Vols ser enterrat amb totes aquestes banderes?

Després d’uns quants riures i de quatre comentaris més després de que la Katrina provés per primer cop una cervesa, varen aprofitar els últims rajos de Sol per visitar l’Odeonsplatz, una atractiva plaça rodejada per majestuosos edificis dissenyada com una entrada triomfal per la ciutat. Allí va ser a on es va anunciar l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Posant-se al centre de la plaça, es varen quedar uns minuts observant l’estàtua eqüestre d’en Lluís I de Baviera. Mirant a la gent que passava amunt i avall, anaven veient com molts homes vestien amb calça curta i amb uns mitjons llargs de llana gruixuda. Quin mal gust, va pensar la Katrina. A la nit, després de posar-se uns vestits més elegants, varen anar a sopar al Carlton Teeraum, un senzill restaurant cafè situat a la Briennerstrasse, on varen provar el Leberkässe, un embotit bavarès, amb uns quants formatges francesos. Aprofitant que la nit encara era jove i que els dos nois estaven una mica cohibits per està davant seus, en Barnard va fer aixecar a la seva esposa i a la seva filla, que estaven cansades de tan caminar, i se’n varen anar a l’Hotel tot deixant a la parella sols perquè aprofitessin la llum de la Lluna. Abans varen pagar el compte. En Fritz va entendre de seguida el missatge del seu pare, igual que l’Àngela, que el va portar després de que marxessin els pares d’en Fritz amb la Katrina a recórrer la Briennerstrasse. Després de passejar per aquell carrer uns quants metres varen arribar a la Braunes Haus, la seu central del Partit Nazi, un immoble adquirit pel partit nazi el 26 de maig de 1930. L’edifici era com un petit palau d’estil classista que havia sigut d’un industrial britànic, però quan aquest va morir la viuda el va vendre al partit nazi per 805.000 marcs, que varen ser pagats per l’industrial alemany Fritz Thyssen. Mentre contemplava des de la vorera l’edifici d’una grandiositat vulgar, en Fritz quedava meravellat d’aquella escenografia amb les enormes banderes en vertical i els guàrdies de les SS ben uniformats muntant guàrdia. Tenia clar que el nazisme impressionava, i molt, i sabia que l’Àngela n’estava ben enamorada d’aquell moviment que ell tan havia rebutjat. No deixant tampoc de mirar l’edifici, l’Àngela li va dir mentre l’agafava del braç per indicar-li que volia marxar:

Aquest edifici el varen construir perquè en Hitler hi treballés còmodament, però pel que sabem no li agradava anar en el seu despatx i preferia està en el Cafè Heck.

Aprofitant que encara era bastant d’hora i de que no estaven cansats, l’Àngela li va proposar anar a la Frauenplatz per prendre una cervesa a la cerveseria Nürnberger Bratwurstglökl am Dom, situada en el número 9 de la ciutat, que era molt coneguda per les seves salsitxes rostides. Abans d’entrar a la cerveseria, l’Àngela li va ensenyar el temple de Nostra Senyora, la Frauenlische, de color vermell dels totxos i blanca per les làpides funeràries de la fatxada. La plaça en aquells moments estava plena de gent que caminava amunt i avall per la Filserstrasse. En una cantonada de la Fraunkirsche hi havia un home que atreia a la gent fent ballar el seu mono amb una acordió que ell tocava. En entrar a la cerveseria, en Fritz va arrufar el nas davant del fum de tabac dels clients, però de seguida es va animar amb els càntics del la gent amb les seves grosses gerres de cervesa sobre les taules. Després de beure’s una gerra de cervesa amb un parell de salsitxes, els dos nois varen creure que la nit ja era suficient i varen tornar caminant cap a l’Hotel sense que ningú els empaités. Quan tornaven varen passar per davant de la vivenda d’en Hitler, el segon pis del número 16 de la Prinzregentenstrasse, en l’elegant barri Bogenhausen, del qual en pagava una renta anual de 4.147 marcs. Palplantats mirant l’edifici, l’Àngela li va explicar que una de les habitacions estava tancada per ordres d’en Hitler perquè allí hi havia mort la seva neboda, la Geli Raubal, d’un accident de pistola. Fent una mitja rialla, en Fritz li va preguntar:

Un accident?

Encongint les espatlles dient-li que no ho sabia, l’Àngela li va respondre que després de la mort de la neboda d’en Hitler varen sortir molts rumors i que mai se sabrà què va passar realment aquell divendres 18 de setembre de 1931. Va ser un suïcidi que la família Raubal va amagar. No deixant de mirar l’edifici, en Fritz va exclamar segur d’ell mateix:

 Aquí viu el mal!           

Fent-lo callar per por a que no el sentissin i empenyent-lo perquè marxessin, l’Àngela va dir-li que no fes tonteries perquè no tardarien en portar-lo a un camp de reeducació. Intrigat, en Fritz li va preguntar si n’hi havia per aquí d’aquest camps i l’Àngela li va respondre amb tristor:

Per desgràcia sí, l’altre dia el meu pare em va dir que n’hi ha un a 18 quilòmetres al nord-est d’aquí, a la localitat de Dachau. Em sembla que allò era una antiga fàbrica de munició a les afores de la ciutat. Sabem que socialistes, comunistes com tu, monàrquics bavaresos, jueus, opositors al règim i enemics personals dels nazis hi són enviats. Els que en tornen parlen d’horrors es veu, tot i que no sé si és cert perquè en el meu pare li va dir el seu germà i ves a saber si és veritat, però diuen que fins i tot es produeixen assassinats i tortures. Ves a saber quan hi ha de cert. Jo, si t’haig de ser franca, no m’ho acabo de creure. Aquella zona és preciosa, a prop d’allí hi ha dos palaus impressionants, un diuen que es semblant al de Versalles. I molt a prop i a un pantà on de petita mi banyava amb la meva germana i era molt normal trobar-hi un pintor que volia pintar aquell paisatge.  

Escoltant amb preocupació les seves paraules, en Fritz li va preguntar mentre s’allunyaven del pis d’en Hitler:

I tu donés suport a tot això?

Reflexionant mentre girava la vista cap a la Lluna, va respondre-li:

Evidentment que no, això mai ho defensaré, però també penso que sempre ha existit això durant tota la Història d’una manera o d’una altra. Sempre hi ha hagut executors i executats.

Fent un breu silenci mentre continuaven avançant uns metres a poc a poc, va trencar el gel amb un tímid somriure i li va dir:

A part, no ho puc defensar perquè com no vigilis tu acabaràs tancat allà dins, cosa que em disgustaria.      

Sense compartir la seva opinió, creia que tot allò superava a qualsevol etapa històrica i que embrutia la imatge d’Alemanya, en Fritz va canviar de tema explicant-li com li estava agradant aquella ciutat, amb la bellesa dels seus edificis, la seva cervesa i la seva gent oberta. Pensant en la gent, en Fritz va recordar que la majoria no saludava amb el Heil Hitler, saludaven amb el Grüss Gott  Aprofitant que estaven passejant sols pel carrer il·luminat per les faroles negres en direcció a l’Hotel, l’Àngela el va agafar del braç com si fossin una parella i li va preguntar què era el que més li havia agradat de Munic mentre li repenjava el cap a la seva espatlla. Pensant uns segons mentre veia les llums de l’Hotel, en Fritz li va dir que la Marienplatz pel seu ambient alegre i festiu. Just abans d’entrar a l’Hotel, quan el recepcionista els hi va obrir la porta de vidre de l’entrada, en Fritz li va preguntar:

I a tu? Què és el que més t’ha agradat d’aquest viatge?

Sense pensar-s’ho li va dir:

Que t’hagis posat gelós per mi al migdia!.

Mentre ho intentava negar dient-li que en aquell moment patia que aquell noi no fos un llarg de dits perquè trobava que anava molt mal vestit, varen pujar a l’habitació i en seguida que varen obrir la porta de l’habitació ell va córrer cap al seu llit. Com la nit anterior, en Fritz s’amagava de que el veiés en pijama i intentava no mirar-la en sortir del bany perquè no pensés malament. Aquesta nit tampoc va dormir tranquil i li va costar agafar el son pensant que a uns centímetres tenia a l’Àngela dormint amb una brusa provocadora.

En llevar-se a trenc d’alba i després de canviar-se com el dia anterior, varen baixar a baix al menjador per esmorzar amb els seus pares, que tenien ganes d’aprofitar l’últim dia a la ciutat. L’Àngela en aquella ocasió els va portar a la Karlsplatz, una impressionant plaça del centre de la ciutat que havia sigut construïda el segle XVIII en enfonsar la muralla medieval. Tots varen quedar encantats d’aquella plaça i la Katrina es passava tota l’estona perseguint els coloms com una nena mentre els altres feien un cafè en un bar de les voltes de la plaça. Abans de dinar varen visitar l’Ajuntament Nou construït entre 1867 i 1908, un edifici que va ser del gust d’en Barnard. Després de dinar en un restaurant on varen menjar Rahmschnitzel (escalopa de porc amb salsa cremosa) varen anar a la Catedral de Munic, la Frauenkirsch, l’església més gran de la ciutat construïda entre 1468 i 1525. La Catedral tenia dues impressionants torres a l’entrada. Entrant a dins per la porta d’entrada, varen poder copsar l’enorme alçada de la Catedral i després de passar pel passadís central i per sota de la gran Creu de Crist, l’Àngela va anar de dret a encendre un ciri just a l’altar sota l’atenta mirada de la Luane, que volia fer el mateix però com que sabia que el seu marit no veuria bé aquell gest va preferir agafar la mà de la Katrina per recórrer els bancs de la Catedral mentre contemplava els gruixuts pilars blancs i escoltaven el silenci. En sortir de la Catedral i després de passar per un carreró per anar caminant cap avall, l’Àngela els va explicar emocionada que abans sempre anava amb la família en aquella Catedral a sentir missa i que la seva mare li agradava portar-hi unes flors que recollien del jardí que tenien a la casa de camp a prop del petit poble de Gmundl. En preguntar-li pel poble, els va dir que era un dels millors pobles de Baviera amb unes cases de fusta agrupades al voltant d’una església del segle XVIII. Després de passejar una estona tranquil·lament perdent-se pels carrers mentre contemplaven les cases i la gent, en Barnard de cop es va queixar de la cama i va demanar anar a descansar a l’Hotel. No podia més, tan caminar no li feia cap bé. La Luane i la Katrina el varen acompanyar per després sopar ells tres al restaurant Adelmann, que era a prop de l’Hotel, per anar a dormir ben d’hora per l’endemà tornar cap a Berlín. Veient que estaven sols i que no estaven cansats, l’Àngela i en Fritz varen decidir que ho aprofitarien per anar a fer una cervesa. Després de parar-se uns segons perquè l’Àngela pensés un lloc on podien anar, se li va encendre de cop la bombeta i va decidir anar a la cerveseria Bürgerbräukeller, una cerveseria situada a la Rosenheimerstrasse, sobre el riu Isar, a prop del centre, amb una capacitat per 1.830 persones. Al cap d’uns minuts ja eren dins la cerveseria. En passar la porta de l’entrada en el noi se li va posar la pell de gallina per la història que hi havia allí dins. Encongit entrant en aquella sala alta amb galeries, tribuna i files de banc, va mirar atordit les banderes amb l’esvàstica que penjaven dels arcs del patíbul principal i les massisses àguiles daurades que reposaven sobre de la tribuna dels oradors en un escenari ple de flors blanques. Assentant-se en una de les taules rodones, en Fritz mirava badoc les grans taules de davant amb mantell de color blau i blanc. Senyors grans, amb pipa i puro, conversaven familiarment amb joves de política, mentre les dones, assegudes a una cantonada, escoltaven als seus marits. A una banda de la sala hi havia uns joves vestits amb camisa bruna i pantalons de les SA. Anaven armats amb les seves pistoles i les seves porres. Un parell de cambreres amb faldilles de Baviera s’encarregaven de que els clients no els faltés de res i passaven amb un somriure a la cara per davant les taules preguntant si faltava alguna cosa. A totes les taules hi havia gerres de cervesa i plats amb salsitxes blanques. Unes taules més enllà hi havia nois vestits amb els uniformes de les Joventuts Hitlerianes que conversaven alegrament mentre miraven de reüll a les noies més joves. Després de que pels altaveus posessin música bavaresa, en Fritz va dirigir la mirada cap a la seva amiga per preguntar-li:

Aquí va començar el mite, oi?

Sabent a què es referia, l’Àngela li va preguntar a quin mite es referia, i en Fritz li va contestar, mentre demanava a la cambrera vestida amb la seva faldilla bavaresa i una camisa ben escotada, un parell de cerveses:

Ho saps molt bé, aquí és on Hitler va començar el putsch i va ser el lloc on va tornar a fer un acte polític després de sortir de la presó de Landsberg.

Mirant-lo amb cara d’avorriment, tot el dia tenia alguna cosa a retreure a en Hitler, pensava la noia, finalment, mentre li senyalava la tribuna on en Hitler havia parlat, l’Àngela li va contestar:

Et diré una curiositat d’en Hitler que no sé si saps. Ell és abstemi, com també és vegetarià, i és curiós que la seva carrera política la comencés en cerveseries. En realitat en Hitler es va fer abstemi i vegetarià després de la mort de la seva neboda, el 1931, tot i que es diu que podia haver agafat aquests hàbits abans.

Després de que l’Àngela li expliqués més anècdotes de la seva vida a Munic, la música dels altaveus es va aturar de cop i volta. El silenci va envair la sala i la gent va deixar la cervesa a la taula. No sabent què passava, el noi anava mirant a una banda i una altra per intentar esbrinar què havia passat. Uns segons més tard va sonar l’himne del NSDAP, el Horst-Wessel-Lied, i un noi jove vestit amb un uniforme de les Joventuts va pujar a la tribuna.

Ara començaran discursos.

Va dir-li l’Àngela, mentre el noi no deixava de mirar les cares de la gent. Tothom semblava feliç. Acabant-se la cervesa d’un glop, en Fritz, que no estava ara per sentir discursos, li va demanar marxar d’allí un cop acabessin la cervesa.

Després de beure’s ràpidament la cervesa abans de que pugés un funcionari del NSDAP a la tribuna, els nois varen anar a menjar un entrepà de salsitxa de Nuremberg en un petit bar mentre es bevien una altra cervesa de la marca Paulaner. Una mica tocats per l’alcohol i sabent que no podien beure més si l’endemà es volien trobar bé per agafar el cotxe, varen tornar a l’Hotel. En entrar a la recepció, l’Àngela va anar a parlar amb la recepcionista un moment i després va tornar sense que en Fritz sabés què passava. Tot seguit varen pujar a dalt, a l’habitació 88, on en Fritz, un altre cop, va entrar ràpidament i es va girar mentre l’Àngela es posava un vestit per dormir. Aquest cop la noia es va posar un vestit més provocatiu de color vermell i mig transparent, que ensenyava més que amagava. Mentre en Fritz es posava bé el coixí per posar-hi el cap, de sobte varen picar la porta amb dos cops secs i el noi es va alterar pensant que eren les SA que el venien a buscar pels comentaris que havia fet. Maleïda boca, renegava. Sortint dels llençols per anar a obrir la porta pensant que estava indefens, l’Àngela va sortir del bany i, tota tranquil·la, va obrir la porta i sense que en Fritz ho veiés va agafar una cosa del terra. Sense entendre res, no sentia ningú i no veia a ningú, de sobte l’Àngela va tancar a la porta, deixant més tranquil a en Fritz, que va fer un llarg sospir. En girar-se l’Àngela, el noi va quedar sorprès en veure que portava una ampolla de cava ben freda amb un parell de copes que aguantava amb els dos dits de la mà dreta. En preguntar-li per què tenia una ampolla de cava, l’Àngela li va respondre, mentre deixava el cava damunt de la taula per obrir-lo:

És el meu regal d’aniversari, m’hagués agradat fer-te una altra cosa, però ja saps com són les condicions a casa meu. Però un dia és un dia.

Agraint-li el detall i observant que el cava era de certa qualitat, li va fer un petó a la galta mentre ella destapava l’ampolla i posava el cava a les copes. En aquells moments, mentre agafava la freda copa plena de cava, a en Fritz no li va passar per alt el vestit mig transparent de la seva amiga i en veure-li totes les corbes es va alterar bullint-li la sang per les venes. Després d’un parell de copes drets, es varen posar a parlar de les seves vides a Berlín estirats al llit, però en Fritz aquest cop no estava gaire concentrat en la conversa i tota l’estona no deixava de pensar i de fixar-se en aquell vestit de dormir tan sensual que li estava fent perdre el cap i la son. Sabent que estava incòmode i que l’estava provocant en certa manera, l’Àngela se li va apropar i li va recordar el detall de les roses mentre l’abraçava tendrament a damunt del seu llit. Sense saber com reaccionar, ni sense saber a on mirar, estava molt nerviós pensant en molt poques coses, es va quedar immòbil deixant-se abraçar. Estava perdut, s’anava dient. El noi s’ho passava malament resistint les seves temptacions però amb l’efecte de l’alcohol a les seves venes i en el seu cap, finalment va girar el cap i li va fer de cop un llarg petó a la boca de l’Àngela. Després d’aquest petó en varen venir molts més i aquella nit varen intimar al llit de l’Àngela.

Abans de les sis del matí, l’Àngela es va despertar sense un fil de roba i molt feliç per la nit anterior, i es va començar a maquillar mentre observava al seu amant que estava dormint com un tronc. Mentre el mirava pel mirall sentia que remugava alguna cosa en els seus somnis i en apropar-s’hi sense fer soroll va sentir que deia en veu molt baixa:

Galiana… Galiana… No marxis!

Trista, enfonsada i amb un pam de morros, va entendre que era impossible que en Fritz oblidés a la seva difunta xicota i que tenia que acceptar el paper que el destí li havia tocat, no se corresposta. Després de que en Fritz es despertes a poc a poc veient que no estava al seu llit, l’Àngela va dissimular la seva tristor concentrant-se en maquillar-se. Desconcertat de despertar-se totalment nu en el llit de l’Àngela, es va quedar bloquejat pensant en la nit anterior, que tenia regust a cava i a pintallavis. Mirant-lo de reüll pel mirall, l’Àngela va fer el cor fort i va trencar el silenci dient-li:

Escolta! el què va passar ahir, va passar ahir, tranquil que ser els teus pensaments, l’únic que et demano és que continuem sent amics. No m’agradaria perdre aquesta amistat per una tonteria d’una nit.

Pensant uns segons i encara amb la ment borrosa, en Fritz li va contestar tartamudejant nerviós:

Em sap greu…. No sé què em passa…..

L’Àngela pensava en aquells moments que li rebutjaria l’amistat i se’l va quedar mirant fixament pel mirall, però en Fritz va continuar abans de que ella li volgués demanar perdó:

Vull que sempre siguem amics i el destí dirà què serem en el futur.

Canviant-li la cara de cop en veure en les seves paraules una escletxa d’esperança, es va continuar maquillant mentre, aquesta vegada, sense manies d’en Fritz, el noi es va canviar davant seu per després rentar-se les dents i dutxar-se. Un cop canviats varen fer les maletes per marxar i varen baixar a baix per anar a esmorzar. Mentre baixaven les escales sense dir-se res, sense voler reconèixer que estaven feliços del què havia passat i de que hagués passat. En Fritz entenia en aquells moments que no era dolent desitjar a una altra persona mentre n’estimava a una altra. Després d’un esmorzar lleuger pensant en la carretera, varen tornar directament cap a Berlín. Durant el trajecte en Fritz i l’Àngela, que seient als seients de darrere separats per la Katrina, no es deien res i es varen estar tota l’estona mirant al paisatge mentre la Luane anava recordant en veu alta tots els monuments que havien vist. Quan varen arribar al pis de l’Àngela per deixar-la, en Fritz li va demanar en el seu pare que el deixés allà perquè volia caminar. Entenent la situació, sabia que havia passat alguna cosa, tan silenci era estrany, el varen deixar després de que baixés les maletes de l’Àngela. Sense dubtar-ho ni un segon després de que el Mercedes desapareixes tirant carrer amunt cap a la Potsdamer Platz, en Fritz la va abraçar, deixant a l’Àngela sense paraules, i li va donar les gràcies per tot el què li havia fet passar. Quan ella l’intentava dir que havia sigut molt feliç, el noi li va fer un tendre petó a la boca. Petrificada, no entenia res, l’estava fent tornar boja, l’Àngela li volia contestar alguna cosa, però es varen quedar mirant-se als ulls a la porta de l’entrada del pis de l’Àngela. Quan li anava per preguntar el per què d’aquell petó mentre li mirava als ulls, lluents com mai els havia vist, de cop va sentir la veu del seu pare que estava a dalt el pis cridant a la seva esposa perquè li portés una camisa. Sabent que havia de pujar, en Fritz va fer unes passes enrere i sense dir-li res va marxar a peu cap a casa seu mentre l’Àngela agafava les maletes i pujava a dalt, tot esperant que en Fritz no la deixés ara de banda.

Els següents dies, mentre el president Paul von Hindenburg feia els seus últims respirs per donar vida a la dictadura d’en Hitler, en Fritz anava sovint a la llibreria a buscar l’Àngela per passejar o per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade o en el bar Victorius, on a ella li agradava parlar amb la Diane de maquillatge. Les grans empreses nord-americanes eren les millors, comentaven sovint mentre s’ensenyaven les barres de llavis per veure quin color els faria més joc amb els cabells. Mirant a en Fritz, li feia ràbia no poder-s’hi relacionar com una parella i a vegades pensava que no aguantaria més patint d’aquella manera sense ser corresposta. De pretendents no li faltarien, pensava. Entenia que li demanava temps i la Diane li aconsellava, quan en Fritz anava al lavabo del bar, que no volgués córrer que el temps faria canviar el noi. En Georg i en Lou també notaven que entre ells dos hi havia més que química i els deixaven més estona sols i ja no empenyien a en Fritz per anar a buscar noies en el Kurfüstendamm mentre esperaven que les noies sortissin del cinema.

El juny va ser un mes de tensions dins del govern alemany; les SA eren cada cop més rebels i més indisciplinades, i una part del poble alemany, veien a alguns membres del govern alemany com uns corruptes, tot i que continuaven confiant cegament amb en Hitler, a qui disculpaven dient que no sabia res d’aquells temes. La família Richter formava part d’aquest grup de gent que no li agradaven els funcionaris nazis però que adoraven a la figura d’en Hitler. En Seigmund estava convençut de que en Hitler faria dimitir a l’acte a tots funcionaris corruptes, però en Fritz no hi confiava gens ni mica. La nit del divendres 8 de juny, el noi va sortir a passejar amb l’Àngela pels voltants del Tiergarten després d’anar a fer una cervesa. La calor d’aquells dies era insuportable, feia dies que no plovia i l’ambient era molt sec, i volien caminar una mica per agafar la son. Caminant tranquil·lament de cop aquella pau es va veure alterada en sentir un brunzit d’un motor. Quin mal a les orelles, va exclamar el noi. Els nois es varen apropar a la carretera per observar què passava i uns segons més tard varen veure un parell de camions plens de soldats que es dirigien en el Ministeri de Guerra en el Bendlerstrasse a tota pastilla. Sense adonar-se’n, en Fritz es va apropar a l’Àngela i li va comentar a cau d’orella espantat:

Deu haver passat alguna cosa… aquests homes van armats.

L’Àngela va aprofitar el moment per agafar-li el braç i el va empènyer a caminar cap a la Porta de Brandenburg mentre li deia que era un exagerat i que no patís tant. Però en Fritz sabia que alguna cosa estava passant, no era normal tan moviment, pensava que potser es voldria fer un cop d’Estat aprofitant que el President havia marxat de la capital després de que li diagnostiquessin un càncer. Passant amb la por al cos per davant del Ministeri de Guerra varen veure com en el sostre s’hi podien veure les siluetes d’unes persones. Eren soldats armats. En Fritz estava convençut, era un cop d’Estat de l’Exèrcit i ell estava amb la seva amiga caminant tranquil·lament. Llavors, quan s’allunyaven dels camions i de l’edifici, es varen creuar amb uns cotxes negres. Eren els de la Gestapo. Amb aquells cotxes en Fritz va quedar encara més glaçat, temia molt a aquell policia creada per en Göering, i amb la por al cos li va demanar a l’Àngela marxar ràpidament d’allí. No hi havia temps per badar. La noia no li feia ni fred ni calor tota aquella escena, en cap cas pensava que els militars es volien fer amb el poder, però en veure al seu amic ben espantat va decidir caminar més ràpid cap a la Porta per després anar a casa. L’endemà, a primera hora, en Fritz va anar sense esmorzar a la llibreria per comprar el diari. Pensava que hi trobaria alguna informació, però res, els diaris no varen informar que l’edifici del Bendlerstrasse s’havia posat en estat d’alerta perquè el Ministeri de Guerra temia una revolta de les SA. Els militars estaven inquiets davant la passivitat d’en Hitler sobre les seves tropes de xoc, però això en Fritz no ho sabia i continuava pensant que els militars es volien revoltar contra en Hitler. Preguntant per l’Àngela, en Martin li va contestar que els dissabtes treballava a la tarda a partir de les tres. Decebut, el noi va aprofitar que era dissabte i que no tenia res a fer per tornar al lloc dels fets. En arribar a l’edifici ja no hi quedava res d’aquell cordo de soldats i l’ambient era normal, com qualsevol altre dia. La gent passejava pel parc, els tramvies anaven amunt i avall, la canalla jugava tranquil·lament entre els arbres a fet i amagar, els avis petaven la xerrada amb el National-Zeitung a les mans i les noies prenien el Sol. Era un exagerat, pensava. Quina raó que tenia l’Àngela, creia en aquell moment. Pensant amb l’Àngela mentre caminava sense rumiar gaire ja estava al davant del timbre del pis dels Richter. Què hi feia allí? Ni ell ho sabia. Sense saber el per què, en veure a la seva amiga li va convidar sense dir-li Guten Tag a fer un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade. En aquells moments recordava que no havia esmorzat. Mirant el rellotge de mà, no eren ni les nou del matí, l’Àngela li va dir:

Que encara tens por? Que no has dormit?

Amagant la vista, el noi li va admetre que havia tingut raó, que era un exagerat, i llavors es va posar vermell i li va dir que l’esperava a baix. Quina vergonya, s’anava repetint en Fritz mentre baixava les escales, per què havia anat al pis de l’Àngela, es preguntava en veu alta. Mitja hora més tard va aparèixer l’Àngela amb el seu atrevit vestit de color vermell. No podia haver-ne triat un altre, remugava el noi per dins.

Les tensions dins del govern i dins del cos de militars es varen tensar encara més amb el discurs que va pronunciar el vicecanceller Franz von Papen el diumenge dia 17 a la Universitat de Marburg, on va criticar al règim nazi i a les SA. Abans de que Von Papen parlés en aquella Universitat d’estil gòtica on hi havia estat Luter, en Fritz va quedar aquell matí amb l’Àngela per anar en el camp de Tempelhof per assistir a un gran festival aeri. Goebbels havia informat a la família de la festa i els va dir que s’enlairaria un enorme globus i els va convidar a assistir a l’acte, però només en Fritz va decidir anar-hi. En Barnard no estava per aquells actes i no li agradava gens pujar les escales de les tribunes per la seva coixesa. El dia acompanyava als nois, que després de trobar-se a la Potsdamer Platz varen agafar el tramvia direcció sud. El tramvia anava ple de gent que també anava a la festa i trobar un seient buit per seure va ser impossible. Mentre es dirigien direcció sud, l’Àngela li va preguntar seriosa i amb un to sec:

Vas sentir el combat?

Sabent a quin combat es referia, l’havia sentit per la ràdio, el noi li va dir un tímid sí esperant la més que previsible reacció de l’Àngela:

Com pot ser que hagi guanyat aquest californià. És que no m’ho puc creure que hagi derrotat al gegant Carnera. Tothom parlava de mil meravelles d’aquest italià i ha sigut derrotat per aquest…

Veient que no continuava, en Fritz li va dir rient:

Ja ho pots dir ja. Per aquest jueu, que no fa gaire va guanyar a en Schmeling.

Cruixint les dents, li va sentenciar l’Àngela:

No m’ho recordis, no m’ho recordis, quina vergonya. 

Al cap de dos minuts varen arribar a l’aeròdrom i després de baixar del tramvia ja varen veure que els seria difícil trobar una tribuna amb seients buit i per aquest fet no varen perdre temps en entrar al recinte. Efectivament, les tribunes estaven plenes de gent, la majoria ocupades per homes que portaven els diaris a la mà que explicaven el viatge del canceller a Venècia amb el dictador Benito Mussolini. De boxa pocs en volien parlar. També es parlava sobre el judici dels assassins del màrtir nazi Horst Wessel, que havien sigut condemnats a mort. Ben fet, deien els homes a les seves dones mentre els hi ensenyaven el diari. Les dones, per la seva part, criticaven en veu baixa, entre elles, de que l’economia no anava tan bé. Alguns deien que els costava trobar carn depèn de quins dies i una dona es queixava de que les collites no havien sigut bones de moment. Després de passar entre la gent per fi varen trobar dos seients a una banda de l’espectacle i ràpidament es varen asseure entre els milers de persones.

Pocs minuts després varen sonar les músiques de les bandes i va començar l’espectacle aeri que va deixar bocabadat a tothom. A mig espectacle va sortir el Obergruppenführer SA Karl Ernst, que va pujar en la barqueta del globus, que prèviament el va batejar amb el nom de Hermann Göering, per pilotar-lo. Mentre el SA pujava al globus, el públic no va dubtar en treure els seus mocadors blancs i varen saludar-lo amb la salutació feixista. L’Àngela tenia el braç enlairat i el palmell de la mà obert. Com d’enamorada n’estava de fer aquell ritual. Uns segons més tard el globus d’aquell membre de les SA, que moriria al cap d’uns dies a mans de les SS, s’enlairava amunt. L’Àngela es va aixecar un cop més i va alçar el braç rígidament apuntant cap al globus. Veient que era l’únic que estava assentat, tots feien el mateix, com si estiguessin a missa, en Fritz es va aixecar per posar-se en un racó de la tribuna fent veure que es fumava una cigarreta per no destacar entre tants braços alçats. Quina vergonya, pensava. Com podia ser allí, ell, un comunista, s’anava repetint, tot i que cada cop estava més lluny del comunisme.

Després de la festa es varen esperar uns minuts perquè la gent comencés a desfilar cap a casa. Volien evitar les aglomeracions. Una hora més tard encara hi havia molta gent fent cua per agafar un tramvia i al final varen decidir tornar a peu. A mig camí, de cop i volta, els va entrar la gana; a l’Àngela li va roncar la panxa en un mal moment quan no hi havia ningú i, amb un somriure a la boca, li va confessar a en Fritz que l’estomac li feia rau-rau. Afamat també després de que hagués esmorzat poc a casa, quan varen arribar a la Potsdamer Platz en Fritz la fer pujar a un tramvia, que per sort anava més buit, i la va portar al Aschlinger, el restaurant on es varen trobar feia un any amb les dues famílies. Entrant en aquell petit restaurant i després d’entaular-se en una taula de dos, en Fritz li va recordar, mentre esperaven que vingués el cambrer, que havia sigut molt grossera amb ell aquell dia, però ella li memorava que ell no li treia els ulls de sobre, cosa que en Fritz intentava negar sense massa èxit. Parlant d’aquell dia que es varen veure, varen escoltar com els senyors que tenien al costat parlaven del discurs del vicecanceller Von Papen. Els homes, que s’estaven llegint l’edició de tarda del Frankfurter Zeitung mentre es prenien una copa de vi sec d’una botella Henkell, eren crítics amb el vicecanceller, titllant-lo de boig i d’oportunista ara que el President estava malalt. En veu baixa, en Fritz li va dir que en Hitler cada cop tenia menys suports, però la noia, que no va fer massa cas a les paraules d’en Fritz, li va dir sense embuts, mentre menjava l’entrecot de bou que s’havia demanat:

És normal, en Von Papen és un burgès, no és un nacionalista alemany, és un nacionalista del mercat. Ja es trobarà algun dia el puny tancat del poble.

Quedant parat de la seva resposta, li semblava adequada, de fet ell pensava el mateix d’en Von Papen, li va preguntar què li semblaven les SA. Pensant amb aquells homes vestits amb els seus uniformes de color bru, les seves males maneres i els rumors de les festes sexuals, l’Àngela li va respondre amb contundència i inclús amb certa ràbia:

S’han tornat indisciplinades, ja es veu pel carrer que fan coses que no aprova en Hitler. Ells actuen a esquenes d’en Hitler i només miren pels seus interessos, es volen convertir en l’Exèrcit. No són res més que traïdors que volen fer una altra revolució. Cada cop que els veig passar per davant de la llibreria amb els seus fums em fan venir fàstics. Aquests també ja s’ho trobaran tard o d’hora.  

Mossegant-se la llengua, no entenia com podia idolatrar tan al nazisme, en Fritz va abandonar el tema i va demanar una ampolla de xampany al cambrer. Ja tant li feia el què penses la seva amiga, ara volia gaudir de la vetllada. Després de dinar i quan tornaven cap a casa amb taxi aquest cop, l’Àngela li va demanar que l’acompanyés el dijous a un míting. Amb cara de cansat, en Fritz li va rondinar en broma:

No ets prou nacionalsocialista que encara necessités més propaganda estúpida?

Posant-li el dit al per sobre el nas per acomiadar-se d’ell en arribar a l’altura de la Potsdamer Platz, li va contestar:

No ho faig per mi!.

El dia senyalat, el dia del solstici d’estiu, els nazis varen fer un míting a l’immens estadi de Neukölln, al sud-oest de la ciutat. L’Àngela portava unes quantes banderetes nazis a la mà i anava vestida amb un vestit curt de color vermell mentre que en Fritz anava a l’acte amb uns pantalons curts pensant ofendre a la seva amiga. No aniria ben vestit pels nazis, es va dir quan pensava què es posaria de roba. En veure-li aquells pantalons que eren extremadament lletjos, verds i vells, ella li va dir arrufant el nas:

Escolta, precisament avui t’havies de vestir amb pantalons curts?

Satisfet mentre pujava les escales per buscar uns seients lliures, en Fritz li va dir que sí, i tant tranquil li va dir que si li feia vergonya tornaria a casa. Mirant-se’l bé i tocant-li la vora dels pantalons, sí eren vells i de mala qualitat, li va contestar:

No, tranquil, ja m’agrada, a en Hitler li encanten els pantalons curts, a Munic sempre anava amb pantalons curts, fins i tot a l’hivern.

Fent cara de sorprès, aquesta no la sabia, sempre l’havia vist vestit de manera simple però amb màniga llarga i pantalons llargs, el noi ara es penedia dels seus pantalons. En assentar-se a una cadira de plàstic, en Fritz va quedar un altre cop al·lucinat, era realment espectacular l’escenografia; per tot arreu hi havia banderes vermelles amb l’esvàstica, els músics estaven ben alineats a una banda de l’estadi i la gent semblava embogida cridant i cantant consignes mentre la música no deixava de sonar pels altaveus. Després d’esperar una llarga estona a la tribuna va aparèixer a toc de plateret el ministre Joseph Goebbels, i amb la presència del ministre alemany tothom es va posar dempeus per fer la salutació romana. Sieg Heil, Sieg Heil, se sentia. En Fritz va ser dels pocs que no es va aixecar a fer la salutació, cosa que l’Àngela va fer amb molt d’orgull mentre cridava. Davant del micròfon, Goebbels va començar el seu discurs. Va cridar a la multitud que el nacionalsocialisme s’havia apoderat del poder perquè ningú més havia reivindicat aquest dret… Cada paraula del ministre era interrompuda pels aplaudiments del públic, i l’Àngela, a més d’aplaudir, cridava Sieg Heil amb tota la seva energia mentre anava onejant les banderetes. En Fritz es mirava tota aquella escena amb desconcert, però no mostrava el seu malestar per si de cas, valia més la pena fer cara de content, va pensar, encara que fos per la seva amiga, i es limitava a intentar escoltar el ministre davant de tanta cridòria. Mentre en Goebbels menyspreava el món burgès conservador i els seus representants, l’Àngela li va dir a en Fritz a cau d’orella:

Veus com tota la culpa és dels burgesos com et deia jo l’altra dia. No anava errada. Nosaltres pensem en les necessitats comunes abans que les necessitats individuals.             

Tapant-se la boca perquè no el sentís el senyor del costat, que feia cara de satisfacció escoltant al ministre, li va contestar en veu baixa:

Primer em vas dir que la culpa era dels comunistes, després dels jueus i ara dels burgesos, aquesta nova Alemanya en què tu creus es quedarà sense ningú al final si continueu a aquest ritme.

Pessigant-li la galta per fer-lo callar, li va fer un petó innocent, o no tant, a la boca del noi, que no s’esperava tastar el pintallavis de color cirera. Es va eixugar els llavis amb delicades mirant a l’Àngela, que es va girar per seguir escoltant el ministre de Propaganda. Després de l’acte varen anar a passejar per aquella zona abans d’agafar un tramvia que els portés a la Potsdamer Platz. Mentre estaven drets amb el tramvia avançant cap a l’oest de la ciutat, en Fritz l’insistia de que el règim era perillós, assassí va dir en una ocasió, i li explicava que la prova d’això la tenien en els anomenats camps de reeducació que ja havien portat molts morts. L’Àngela es defensava dient-li que en Vladimir Lenin també havia construït camps semblants i que això no ho criticava. No posant-se d’acord i sabent que es discutirien si continuaven parlant d’aquell tema, varen parlar dels últims combats de boxa, on tampoc es varen posar d’acord ja que cadascú continuava defensant el seu boxejador.

Els dies finals de juny el govern alemany va posar en estat d’alerta al seu Exèrcit per la possibilitat d’una revolta de les SA, que eren vigilades pels jerarques nazis perquè tenien ganes d’acabar amb elles per sempre més. El dissabte dia 23 tothom anava a la llibreria d’en Martin per comprar el diari, sobretot el Westdeutscher Beobachter, perquè explicava l’assassinat del tresor nazi Elsehotz i s’acusava a l’antic partit polític catòlic Zentrum i el seu diari, Germània, d’aquell assassinat. L’Àngela no va parar ni un segon de vendre aquell diari durant tot el dia. S’hi havia de posar a les tres de la tarda, però com que en Martin anava de cul des de primera hora la va trucar perquè hi anés. La Klara, en Kurt, en Richard, l’Albert i la Carlene ja l’havien comprat abans de dinar. Pel carrer, pels bars, pels parcs… tothom acusava als conservadors i per l’Àngela era una prova més de que els burgesos no acceptaven l’Estat nazi. En plegar al migdia per anar a dinar, la noia va comprar també el diari i li va portar a en Fritz, que aquella tarda havia de quedar amb en Lou per anar a les platges dels llacs de la ciutat. La calor era insuportable aquell dia i remullar-se era la millor idea. En Fritz, en llegir el diari, no va voler fer cas a aquella notícia, no era el primer cop que els nazis mentien, pensava. Llegint l’incendiari article que explicava que aquell home havia sigut mutilat, en Fritz li va dir que allò eren més aviat pràctiques dels nazis. Dient-li que no, l’Àngela li va explicar que tota la gent del barri opinava igual, que algú volia mal al govern. Veient que el noi no li feia el cas esperat perquè estava buscant el banyador dins l’armari de la seva habitació, l’Àngela es va acomiadar d’ell per anar ràpidament a casa seu per dinar per després tornar a la feina. No li faria veure les bondats del règim tan ràpid com es pensava. Com podia està tan encegat, s’anava dient mentre baixava carrer avall cap a casa seu.

El diumenge següent al matí, l’Àngela va anar amb la seva família a la missa dominical celebrada pel monsenyor Barres en un gran parc de la perifèria del sud de la ciutat. Com a bona creient, la noia es va agenollar amb els demés fidels sobre la curta i espessa gespa del parc i va sentir amb passió les paraules del doctor Klausener, el director de les Obres Públiques del Reich, que era considerat com un líder dels catòlics. El doctor va elogiar al govern alemany i va reclamar pels catòlics el dret de celebrar dignament el seu culte. En acabar el seu discurs, va ser aplaudit pel públic, que confiava cegament amb el govern. Hitler era un bon cristià, es deien entre ells. Abans de que acabés l’acte, l’Àngela va decidir anar a buscar en Fritz i es va excusar en els seus pares dient que tenia mal de cap. La mare pensava que tenia la menstruació i per això no li va preguntar res. Quan va arribar a casa dels Klein, el noi, que estava rondant per casa sense tenir res a fer, va acceptar de primeres anar a donar una volta per l’Alexanderplatz quan la noia li va proposar. La calor dins de casa era asfixiant tot i tenir les finestres del menjador obertes de bat a bat, i ja tenia ganes de sortir a prendre l’aire per molt càlid que fos. A pas lleuger, els dos nois es dirigien a l’Alexander Platz per després prendre un refresc al parc de l’Ajuntament, allà on havia mort la Galiana. De cop i volta, es varen topar amb un vehicle de la policia. Res de nou, sempre en rondaven. Però, segons més tard, un altre. Que estrany, va pensar el noi. Minuts més tard, un altre. Això ja no es tan normal, va dir el noi. I així tota l’estona fins arribar a l’Alexander Platz. Que estrany, pensaven els nois, devia haver algun incendi o algun incident, creien sense fer-ne massa cas. El que no sabien era que l’Exèrcit, les SS i la policia estaven des d’aquell dia en estat d’alerta davant d’un imminent putsch de les SA. Sense fer cas de les sirenes dels policies, l’Àngela li va explicar a en Fritz que si fos a Munic s’estaria banyant al llac Tegernsee o estaria a la muntanya per treure’s la calor. Però el noi, en ser tan a prop d’allà on havia mort el seu amor, va estar callat, en silenci, sense escoltar a la seva amiga. Quina pena, es repetia en el seu cap mentre l’Àngela se’l mirava sabent el què li rondava. Passats uns minuts en silenci, en Fritz li va proposar anar a fer un cafè en un bar proper i l’Àngela per fi va respirar d’aquell sepulcral silenci. Sort que ha trencat el gel, es va dir. En entrar a un senzill cafè de la zona, en Fritz va començar a animar-se gràcies a l’ambient del bar, que estava ple de gent fent un refresc. A fora el bar els nens jugaven a pilota i els joves passejaven amunt i avall. El xivarri del bar només va ser silenciat quan per la ràdio varen anunciar que en Hitler es trobava al Berghof descansant. Amb un somriure a la boca, en Fritz li va dir a l’Àngela amb cert sarcasme:

Mira’l! Aquest ja està de vacances.

La noia no li va ni contestar, que insolent, va pensar. Llavors varen sentir com es retransmetien els últims minuts de l’equip de futbol d’Oberhausen, el Schalke 04, contra el 1. F.C.Nuremberg, que es jugava a l’estadi de la capital. El bar va quedar un altre cop en silenci, tothom tenia l’orella pendent de la ràdio. Els nervis varen anar en augment quan a l’últim minut el Schalke va trencar l’empat amb un gol del davanter Kuzonna després de que el migcampista Kalwitzki s’hagués driblat a dos defenses. Després de que es cantés el gol, en Fritz li va comentar a l’Àngela que en Lou era a l’estadi. Quan li va preguntar el per què, ja que no jugava l’Herta, en Fritz li va explicar que en Lou era un enamorat del futbol i que tant li feia l’equip. Per ell el futbol i les dones eren els seus amors.

Ja se li nota.

Va exclamar l’Àngela, que no era gens futbolera. La boxa era el seu esport. Després de que el partit s’acabés els clients del bar varen desfilar i els dos nois varen tornar cap a casa per anar a dinar a les seves respectives cases.

L’endemà, l’Àngela va anar a treballar com tots els dilluns, igual que en Fritz, que va anar a la fàbrica del seu pare per guanyar-se uns quants calerons. No hi entenia, feia molts errors, es despistava sovint, no li agradava gens ser allà dins, però tenia masses despeses amb l’Àngela. Els treballadors no li deien res, era el fill de l’amo, però els feia més nosa que servei. Des dels seus llocs de treball a mig matí varen sentir per la ràdio l’amenaçador discurs del segon home del NSDAP, en Rudolf Hess, que des de Colònia va dir que tothom havia d’obeir al Führer amb cega fidelitat i va amenaçar, sense nombrar-los, al vicecanceller Franz von Papen i al líder de les SA Ernst Röhm. En Fritz sentia el discurs amb preocupació, tot el contrari de l’Àngela, que com en Martin creien que Hitler estava forjant el destí d’Alemanya, el destí que li pertocava, liderar Europa, creien convençuts. Les edicions dels diaris de la tarda eren clares: Hitler només mana les revolucions, deien totes. A la tarda el noi ja no va anar a la fàbrica, masses errors li deia el seu pare. S’havia equivocat en col·locar les bobines i el despatx va desordenar l’arxiu enlloc d’ordenar-lo com li havia dit.

El dimecres 27 era un dia on el cel estava amenaçador, núvols negres que auguraven tempesta s’apropaven pel sud-oest, però aquells núvols no varen impedir que la gent sortís com sempre a comprar el diari. La gent estava tranquil·la, tot i que hi havia més policia al carrer, gràcies a titulars com el del National-Zeitung que deien que l’economia alemanya presentava un futur radiant gràcies a que Hitler donava feina a tothom. La Carlene es va passar bona part d’aquell matí a la llibreria parlant amb l’Àngela i en Martin sobre en Hitler. El divinitzaven, era l’home que havia acabat amb l’atur, ningú ho discutia per la Leipzigerstrasse. Havien de tenir fe cega amb ell, exclamava segura la Carlene mentre tenia a la mà el National-Zeitung. En Martin li donava tota la raó, com l’Àngela, i li afegia que en Hitler era l’home que tornaria a Alemanya al seu lloc, no com els parlamentaris de l’oblidada República de Weimar. Quin fàstic, deia l’Àngela quan recordava els parlamentaris conservadors com els del Zentrum. Mentre parlaven va entrar la Maria a comprar el diari per la carnisseria i en veure de què parlaven es va afegir a la conversa per dir que havien d’agrair a en Hitler perquè donava pa i feina per tothom:

Si senyora!.

Va exclamar en Martin mentre mirava des dels vidres la botiga de la Matilda. Sense deixar de mirar la botiga, en Martin els va dir:

Saujuden (porcs jueus). Ells també són els culpables del que ens ha passat. No aneu a comprar amb la Matilda. Ella no és com nosaltres.

Tota la raó, tota la raó, repetien la Carlene i la Maria mentre l’Àngela en aquest punt es mostrava més reservada. De fons tenien Ràdio Berlín i en aquell moment va parlar l’Alfred Rosenberg, l’ideòleg del partit nazi d’origen eslau, que es va dirigir als escolars i els alumnes de secundària per dir-los que Alemanya es trobava immersa en un combat polític que era al mateix temps un combat espiritual sense precedents, i els va insistir en està units com a bons camarades. Molt ben dit!, va exclamar en Martin per afegir-hi:

A la joventut els hem de donar valor i un motiu pel qual lluitar! Abans això era un desgavell. Era una vergonya! No es donaven valors com ara, quina pena que feia tot això. El país serà desinfectat de dalt a baix d’aquest maleïts jueus.   

Tota la raó, tota la raó, li varen tornar a repetir. Més segur de si mateix, en Martin els va dir abans de que entrés la Klara, que se sabia que no era antisemita:

Si els jueus escampen l’odi contra nosaltres a tot el món, han de saber que nosaltres tenim ostatges del seu poble a les nostres mans.

Tots varen deixar una petita rialla fins que va entrar la Klara a la botiga i varen decidir canviar de tema, era millor no parlar tan davant de la xafardera, i varen parlar del temps del dia. L’endemà s’esperaven pluges per bon matí, va comentar la Maria abans de tornar a la carnisseria.  

Amb aquest clima intranquil i amb gent pensant que el règim no aguantaria per les no millores econòmiques, Alemanya va arribar el dissabte 30 de juny, dia recordat a la història com la Nit dels Ganivets Llargs. Des de Munic, Hitler va desmantellar la cúpula de les SA i va ordenar detenir i assassinar a tots els opositors del règim, els conservadors. A Berlín, a dos quarts d’onze del matí varen començar les detencions programades pels nazis sota la consigna Kolibiri. En seguit, esquadrons d’execució varen sortir pels carrers de la capital alemanya per eliminar els membres de les SA i els opositors conservadors assenyalats. A casa dels Klein no es varen adonar del què passava fins molt més tard, tot i que les ordres d’aquells assassinats es donaven a pocs metres d’on eren ells, en el despatx d’en Hermann Göering a la Leipziger Platz, que estava plena de policies i SS que anaven i tornaven fortament armats. En Fritz va sortir de casa després de dinar per anar a donar una volta amb l’Àngela, en Georg i en Lou pels carrers de prop de l’avinguda Unter den Linden perquè l’endemà volien anar a les platges dels llacs berlinesos i en Georg necessitava un banyador nou. Després de passejar una bona estona tant tranquils però acompanyats d’una xafogor insuportable, de sobte varen veure uns quants esquadrons armats fins les dents desfilar per l’avinguda. Tots portaven l’arma a punt. Poc en varen fer cas, però en Fritz es va espantar recordant els fets de feia uns dies en el Ministeri de Guerra i va intentar posar en alerta als seus amics dient que havia començat una revolució. Un cop d’Estat, anava dient segur. Els seus amics primerament no s’ho varen creure, la gent continuava anant els cafès com un dissabte normal; el cafè Kranzler estava ple com sempre, però, en sentir un tret llunyà, el varen creure i varen córrer a refugiar-se a la taverna de Habel pensant que en breu podrien començar algunes batalles campals com en el passat. En Georg, més escèptic, els va advertir de que era ridícul pensar en un cop d’Estat, ja que el dia anterior s’havia topat amb en Göering i la seva parella Emmy Sonnemann als grans magatzems de Leipzigerstrasse. No fotem ja no hi ha comunistes, deia convençut. Aturats a una cantonada esperant que el semàfor es posés verd per travessar la carretera, varen escoltar com un grup d’avis parlaven amistosament de que des de la tarda anterior el palau presidencial estava vigilat per un fort cordó policial. Però els avis no estaven alarmats per aquell fet, però per en Fritz, que els escoltava atentament, era un altra símptoma de que alguna cosa estava passant. En posar-se el semàfor verd, els va explicar en els seus amics que feia uns dies havien vist amb l’Àngela com un grup de militars vigilaven el Ministeri de Guerra. En Lou l’escoltava amb atenció, se’l creia, però en Georg li anava repetint que veia fantasmes a on no n’hi havia i li deia mentre li donava copets a l’espatlla:

Això deuen ser les SA que estan de festa o es barallen amb els Stahlhelm un altre cop. No passa res. Coi. Ets exagerat amb tot.

Però quan varen travessar la carretera varen sentir, de cop i volta, un altre tret aïllat que venia de lluny. L’Àngela, ara sí, va començar a patir i va dir convençuda que els comunistes s’havien rebel·lat contra el règim aprofitant que en Hitler era a Breslau.

Comunistes? Ja no n’hi ha.

Va exclamar en Georg amb cara de sorprès. En entrar a un bar es varen asseure als tamborets de la barra. En Georg, que continuava tant tranquil, es va aixecar per demanar-li en el cambrer quatre copes de vi negre. En Fritz el va seguir per exigir-li en el cambrer que posés la ràdio. Sense presses, aquell home va encendre la ràdio que tenia al costat de les ampolles de whisky i els va servir les begudes mentre en Georg li demanava a en Fritz que es calmés una mica. No em facis passar vergonya, li anava repetint mentre tornaven als tamborets. Assentats als tamborets de la barra escoltant amb atenció la ràdio, en Fritz va quedar decebuts en sentir com el locutor no parlava ni de revolucions, ni d’aldarulls, només es limitava a explicar que aquell dia a Berlín havien arribat a 30 graus.

Només ens hem de preocupar per la calor.

Va assegurar en Georg mentre mirava al seu amic. A continuació, el locutor va llegir també llargs extractes de l’article firmat pel ministre de Defensa Werner von Blomberg, en el que es reiterava la fidelitat de la Reichswehr al Führer. Impossible un cop d’Estat, pensaven tots menys en Fritz, que encara no les tenia totes. Amb calma, en Georg va agafar el diari que hi havia a la barra i llegint per alt només veia notícies que descrivien amb profusió de detalls la visita d’en Hitler als camps de treball de Westfàlia. Amb un somriure a la boca, en Georg li va ensenyar el diari perquè veiés que anava errat.

Un cop més t’equivoques, Fritz.

Li va etzibar en Georg, poc després de demanar quatre copes més de vi negre al cambrer de la barra. En veure que no hi havia cap batalla campal, en Georg i en Lou es varen beure d’un glop la copa de vi i  minuts més tard, després de pagar les seves rondes, varen marxar cap a les seves llars per descansar, ja que la nit la volien passar a una taverna de l’Alexanderplatz on hi anaven sovint moltes noies joves. Abans de  marxar, en Georg li va demanar amb picardia a l’Àngela que calmés al seu amic.

Està molt alterat.

Repetia en Georg mentre s’aixecava del tamboret. Amb els seus amics fora, en Fritz i l’Àngela varen continuar parlant quan de sobte va entrar un home de mitjana edat al bar que cridant va dir que havia vist com s’emportaven a unes quantes persones a cops de culata. L’Àngela ara va començar a creure’s al seu amic i es va quedar molt preocupada. Pensava que eren els comunistes. Ja hi tornaven com a Baviera, es va dir. Sense dubtar-ho, en Fritz va pagar la compta i varen marxar a fora pensant en tornar a casa. Pensatiu a fora el carrer mentre veia com els seus amics marxaven tan tranquils amb el tramvia, en Fritz, que recordava l’assassinat de la Galiana en aquells moments, li va prometre a l’Àngela que no la deixaria sola. Mirant a banda i banda, per sort seva va veure un taxi que estava estacionat a la parada d’autobusos i sense pensar-s’ho un moment va cridar-lo i s’hi va abraonar. Sense ni dir-li Guten Tag, en Fritz li va demanar en el taxista que anés ràpid cap a la Leipzigerstrasse. El taxista no tenia ni idea del què estava passant, de fet tenia un dia laboral ben normal, no feia ni uns minuts que havia portat a unes noies a l’Alexanderplatz. En voler passar per la Leipziger Platz, el taxista va ser obligat a donar mitja volta per un policia. L’oficina d’en Göering era a on amuntegaven els detinguts a l’avantsala per ser portats a l’Escola de Cadets de Lichterfelde per ser afusellats. Tota aquella zona estava cordonada per homes de les SS armats amb metralladores. En mirar cap amunt des de la finestra del cotxe, en Fritz va veure que en els balcons del Palau d’en Göering hi havia membres de les SS en posició de tret. El taxista li varen demanar que donés mitja volta i que evités passar pel Tiergartenstrasse perquè estava prohibit el pas i el varen advertir de que era complicat accedir al barri de Charlottenburg-Chausse. Sense fer cap comentari, el taxista va donar mitja volta. Sense saber què fer mentre s’ho mirava des de darrere del taxi amb l’Àngela al seu costat, en Fritz cada cop estava més nerviós perquè tenia clar que havia començat un cop d’Estat, però no entenia qui estava atacant a qui. En entrar per la Pariser Platz es varen trobar amb uns quants vehicles de la policia que vigilaven l’Unter den Linden i la Wilhelmstrasse. Tot el barri on estaven estava controlat per les forces de la policia. Prenent una decisió en calent, el noi va fer aturar el taxí just a l’entrada est de la Pariser Platz.

No entrarà pas a la Leipzigerstrasse.

Li va dir en Fritz al taxista, que feia cara de pomes agres perquè veia que no podia passar per a on ell volia. Ràpidament varen baixar amb l’Àngela després de donar-li uns quants Reichsmarks al taxista, que no entenia res de res i que va continuar amb la seva ronda habitual. Dirigint-se cap a la Porta de Brandenburg es varen trobar amb passejants que ignoraven què estaven passant i només es varen estranyar en veure a en Fritz agafat de la mà amb l’Àngela corrent desesperat com si l’empaités el dimoni. Després de passar ràpidament per la pota sud de la Porta varen córrer cap a casa passant per la Hermann-Göering Strasse amb la por al cos, tot i que els carrers continuaven plens de gent, com sempre. En entrar a casa després de tocar repetidament el timbre es varen començar a sentir més trets aïllats que provenien de l’oficina d’en Göering. Sense saludar als pares es varen posar davant de la finestra del menjador per veure els policies, els homes de les SS armats amb les metralladores i els furgons policials que es dirigien o sortien de l’oficina d’en Göering. En Barnard feia estona que estava molt neguitós, ja havia fet tancar la porta amb el doble pany i havia baixat les persianes de les finestres de casa, i esperava nerviós que el seu fill Marwin tornés a casa, ja que aquell dia volia pujar a la Columna de la Victòria amb l’Elisabeth per tirar unes quantes fotografies aprofitant l’esplèndid dia que feia.

Mirant-se la noia amb cara d’odi, l’Elise va cridar histèrica des del sofà:

Ja veus què ens fan els nazis? Ens volen assassinar.

No volent-la ofendre, l’Àngela es va quedar callada, sense dir res, no entenia per què aquella dona l’odiava, però en Fritz la va contestar amb males formes:

Escolta àvia, no sabem què està passant, així que callada, d’acord?

Desaprovant-ho, l’Elise es va aixecar, va anar a la cuina per fer el sopar mentre remugava:

Estem maleïts amb aquest austríac al capdavant.

Després de sentir algun tret més aïllat, en Barnard els va prohibir en els dos nois sortir de casa aquell dia. Fent que sí amb el cap, l’Àngela va trucar a casa seu i els va dir que estava bé i que es quedaria a casa dels Klein. En sentir que es quedava casa del noi, l’Annalisa va agafar el telèfon i només li va dir:

Vigila…. tu ja m’entens…. Tapa’t.

Després de penjar, en Barnard va trucar al seu fill i per fi va aconseguir parlar amb ell, que li va dir estranyat que estava bé. No entenia què passava i els nervis de son pare, que li va preguntar si havia vist alguna cosa estranya. Rumiant-ho uns segons, en Marwin li va contestar que l’única cosa estranya que li havia passat era que havia hagut de fer molta cua per pujar a la Columna. Poc després de penjar el telèfon es va sentir un altre tret, i ràpidament tota la família es va posar al costat de la ràdio per intentar entendre què estava passant. Però la ràdio no informava res del què estava passant. No es va informar aquell dia dels assassinats d’en Kurt von Schleicher amb la seva esposa, d’en Gustav von Kahr, de l’Edgar Jung, d’en Gregor Strasser, d’en Karl Ernst, d’en Herbert von Bosé…. així fins a uns 200 noms entre aquell dia fins al 2 de juliol. El partit nazi va emetre aquella tarda un comunicat confús, no se sabia encara què estava passant però semblava clar que eren els nazis qui estaven cometent aquells crims. L’Àngela estava tan confosa com els demés i no parava de patir per la seguretat d’en Hitler. Estava convençuda de que els comunistes estaven fent un cop d’Estat. Poc després va sonar el telèfon. En Barnard va córrer cap al telèfon pensant amb el seu fill. Era en Gerd, el treballador jueu de la feina, que estava molt espantat i parlava tan ràpid que en Barnard no l’entenia. Després de pregar-li que es calmés i parlés més a poc a poc, en Gerd li va dir que no podia tornar a casa perquè l’havien avisat de que a on vivia, a l’oest de la ciutat, les SS registraven i detenien a persones. En Barnard es va quedar un segons en silenci fins que en Gerd li va demanar poder-se quedar a la feina. Continuant en silenci, en Barnard es va quedar pensatiu i reflexiu. I si ara anaven contra els jueus, pensava, i les SS trobaven a en Gerd, un jueu, a la seva fàbrica, quin embolic més greu tindria. Ell que feia banderes. Tornant al món físic, en Barnard li va dir que era impossible perquè no podia i li va ordenar que donés festa a en Walter, l’altre treballador jueu. Preguntant-li el per què de la seva decisió, en Barnard va pujar el to de la seva veu i li va dir:

Escolta, sóc el teu cap. A mi no m’has de demanar res. Fes el que et dic i punt!.

Acabat de dir aquesta frase, en Barnard va penjar el telèfon i va tornar amb el resta de la família al menjador. Ningú l’havia escoltat, per sort seva. Poc després varen escoltar per la ràdio que el ministre Hermann Göering parlaria. Eren les cinc de la tarda. La segona personalitat del Reich després del canceller va fer una declaració des del Ministeri de Propaganda, on en un to poc convincent va parlar d’un cop d’Estat de l’Ernst Röhm, les depravacions sexuals (homosexuals) de les SA i les seves obstinacions per fer una segona revolució. Tot i que en Göering deia que tot estava sota control, encara a casa dels Klein sentien algun tret aïllat, so que feia saltar a l’Àngela i a la Luane. Abans de les vuit varen tocar el timbre. La família estava espantada en aquell moment. La Luane va fer un salt de la cadira que de poc va caure al terra. En Barnard es va apropar a poc a poc a la finestra per veure a fora al carrer qui hi havia darrera la porta. En observar a fora va veure que la vida era com un dia normal tot i la forta presència policial i militar que provenia del Palau d’en Göering, a uns metres d’allí. Les parelles caminaven a poc a poc després de tornar del Tiergarten, obert de nou el pas, i la gent gran parlava amistosament asseguts als bancs de la insofrible calor d’aquell dia. Les dones es ventaven amb els seus ventalls i els nens es refrescaven amb cantimplores d’aigua. Mirant a la porta en Barnard va veure que hi havia en Martin amb uns quants diaris a la mà. Després de que el llibreter toqués per segon cop el timbre, en Barnard va obrir, ara sí, la porta. El llibreter els volia deixar el diari de l’edició de la nit i, de pas, volia parlar amb el seu amic. Tenia notícies i volia comentar-li els rumors que li havia arribat. Sense dir-li res i sense deixar-lo passar al menjador, en Barnard va agafar el diari i amb cara de sorpresa va veure que a la portada no es deien res de trets, assassinats, revolucions, cops d’Estat…. Quedant-se immòbil a l’entrada, en Martin li va dir que fins la quarta pàgina no hi trobaria el què buscava. Allí s’anunciava que el Obergruppenführer Viktor Lutze, un membre de les SA, havia substituït a l’Ernst Röhm en el comandament de les SA. Sense entendre res, en Barnard li va preguntar:

Així…. no ha passat res? Que no hi ha hagut un cop d’Estat?

Dibuixant un petit somriure a la seva cara rodona, en Martin li va contestar:

Home, home… tant com res jo no ho diria. Barnard, en Von Schleicher és mort.

Canviant-li la cara en saber aquella notícia. En Barnard li va dir alterat mentre en Fritz s’apropava a l’entrada per saber què es deien:

En Von Schleicher? El canceller? Però si ell era una bona persona…. Què ha fet?

Fent que sí amb el cap, en Martin li va afegir:

Un dels Strasser també ha mort i molts més Barnard. Es diu que també han matat a en Von Papen a casa seu.

En Von Papen, va exclamar en Barnard. El vell conservador que tants cops havia vist al Herrenklub, li va preguntar astorat per aquella notícia. Llavors, en Barnard li va preguntar el per què d’aquells fets, i en Martin li va dir:

Diuen que volien fer un cop d’Estat amb les SA i que tenien contactes amb França a través de l’ambaixador francès. Barnard, en Hitler ha parat un cop d’Estat. Això no és cap mentida. Ara mateix hi han afusellaments. Va de debò això. Però no pateixis… Em diuen que tot ha acabat bé. Hitler ho ha aturat a temps. Ara em diràs que no sabies res de les festes d’aquests SA?. Eren immorals. Ja ho saps, coi.

En Barnard li repetia que tenia tota la raó. Tenia coneixement de les festes i de la vida luxosa que portaven les SA. Molts cops havia vist a en Röhm passejar amb el seu cavall pel Tiergarten com si fos Neró. A més, eren homosexuals molts d’ells, li va recordar indignat. Després de deixar-li el diari i satisfet per haver sigut ell qui l’hagués informat de la mort dels antics cancellers, tot i que Von Papen no era mort, només retingut a casa seu tot i que l’hi havien matat els seus secretaris, en Martin va retornar a peu cap a casa seu, tot i que va voler passar pel Ministeri d’en Göering per tafanejar. El llibreter estava content, Hitler havia eliminat els seus enemics.

En tancar la porta i tornar al menjador, en Barnard encara no es creia que aquells cancellers conservadors fossin morts i haguessin volgut trair Alemanya. Per què, es repetia en Barnard mentre recordava com en Von Papen sempre parlava en el Herrenklub de que volia una Alemanya forta i monàrquica com la d’abans de la República. La família li va preguntar què passava i en Barnard, després de seure el sofà amb el diari, els va dir:

No ho sé ben bé. Però es veu que han matat a molta gent. En Martin m’ha dit que han aturat un cop d’Estat.

En Fritz, que tenia por que culpessin als comunistes i fessin noves batudes, va agafar el diari després de que el pare el deixés un moment al sofà. Després de passar pàgines que no hi deien res, el seu pare li va dir:

Aquí no hi trobaràs res. No diran la veritat, coi. No són tan burros.

Llavors, l’Elise va sortir de la cuina per anunciar-los que el sopar ja estava a punt i la Luane es va aixecar amb la Katrina per parar taula. L’Àngela també volia ajudar, però l’Elise li va prohibir amb mala cara amb l’argument de que ella no sabia on eren les coses i no volia que li trenqués cap copa. Eren massa valuoses, li recordava amb menyspreu. Després d’un sopar senzill de patates xafades amb salsitxes, la Luane va preparar l’habitació d’en Marwin per l’Àngela, que encara no es creia el què estava passant. Ens han traït, anava dient, les SA… ja ho deia jo, recordava la noia, tot i que encara es temia que fossin els comunistes. Mentre l’Àngela patia, en Fritz anava cridant pel menjador:

Ara resulta que aquests nazis no sabien que les SA actuaven d’aquesta manera? Se’ls veu el llautó i el poble se’ls girarà en contra.

Somrient i fumant-se una cigarreta dels nervis, tot i que la Luane li prohibia, en Barnard va cridar al mateix temps que el seu fill:

Ara resulta que en Hitler no sabia que en Röhm era homosexual, potser més endavant veurà que en Göering està gras i que en Goebbels és coix.

Després de quatre comentaris més es varen adonar que els trets havien acabat. Les armes havien dit prou per avui. Llavors varen anar a dormir amb la por al cos. Però, a mitjanit, en Fritz es va despertar en sentir que hi havia algú darrera de la seva porta. En veure a contrallum que era l’Àngela, li va preguntar si li passava alguna cosa. Tremolosa, l’Àngela li va contestar en veu baixa mentre li acabava d’obrir la porta per entrar:

No puc dormir… em costa adormir-me pensant amb el què han fet els comunistes… i pateixo….

Arreglant-se una mica els cabells, en Fritz es va aixecar del llit i la va acabar de fer entrar a la seva habitació i li va dir mentre li feia senyals perquè parlés encara més baix:

Escolta això és el nazisme, la barbàrie. Els trets venen d’ells. Aquí no hi tenen res a veure els comunistes. La propaganda nazi et fa veure comunistes a tot arreu.

Fent que no amb el cap, l’Àngela es va asseure al llit mentre li agafava la mà a en Fritz amb la mirada perduda. En veure que estava preocupada de veritat, va encendre la làmpada de l’escriptori i la va abraçar amb molt d’afecte. Ella va acceptar l’abraçada i li va agafar la mà perquè no la deixés. Després d’uns minuts abraçats sense dir res, les seves cares es varen creuar i es varen fondre en un llarg petó que va anar a més intensitat fins que finalment l’Àngela es va quedar a dormir al llit d’en Fritz.

L’endemà al matí, en Fritz es va despertar després de dormir com les llebres i abraçat amb l’Àngela. Eixugant-se les lleganyes mentre observava els primers rajos del Sol entrant des de l’est a la seva habitació, va contemplar el quadre de la Galiana. Mirant a l’Àngela dormint com un bigalot totalment nua, li semblava terrible el què estava fent, se’n anava al llit amb una nazi enganyant a la seva difunta xicota comunista i a més ho havia fet al mateix llit on havia intimat per primer cop amb la Galiana. Quina monstruositat, es va dir. Però el noi no es podia resistir a l’Àngela, que mica en mica l’anava apreciant més i l’anava fent entrar a dins del seu cor ocupat. Un cop ella es va despertar i va veure que en Fritz estava contemplant el quadre de la Galiana, li va demanar perdó per si l’havia molestat. Quan s’aixecava del llit per vestir-se, en Fritz la va agafar del braç, la va estirar amb ell al llit i li va fer un altre petó a la boca mentre li donava les gràcies per tot. L’Àngela estava desconcertada, no entenia què volia.

Un cop canviats i ja no pensant amb els trets del dia anterior, varen baixar a baix al menjador sota l’atenta mirada dels pares d’en Fritz, que sabien que l’Àngela no havia dormit al llit d’en Marwin. L’Elise, que també ho havia observat quan va baixar a baix al menjador per preparar l’esmorzar, estava fent el primer àpat del dia. Ous ferrats amb cansalada i unes quantes torrades amb mantega. Quan va veure a l’Àngela amb cara d’haver dormit com una rabassa, li va preguntar amb mala fe i sense dir-li Guten Tag:

Galiana, què voldràs per esmorzar?

Fent morros, l’Àngela li va contestar sense importar-li massa el què deia aquella dona gran:

El què vostè volguí senyora, i no em dic Galiana.

Sense pensar-s’ho, l’Elise li va dir mentre trencava uns quants ous a la paella amb oli violent:

Hi tant com no ho ets.

En sentir a la seva àvia des del menjador, en Fritz va entrar a la cuina i la va fer callar amb una mirada desafiadora. Un cop entaulats per esmorzar, en Barnard va posar la ràdio. Eren les set, va anunciar el locutor, i en seguit Goebbels va parlar. El ministre, amb la seva veu metàl·lica, va relatar el que havia passat la nit anterior i va acusar a les víctimes, els seus antics camarades, de tots els aldarulls. El ministre també va parlar de la vida desordenada dels homes de les SA i de la seva activitat sexual. Goebbels va seguir explicant que milions de membres del Partit, membres de les SA i les SS es felicitaven i que tota la nació respirava, lliure d’un malson, va acabar dient. Després d’esmorzar, la Katrina, que no entenia res de res, va trencar el silenci de la casa demanant-li a l’Àngela a on havia dormit. Sense respondre-li, la noia va dir-li que havia dormit molt bé i que no se’n recordava.

Després de tancar la ràdio, la família va observar el carrer per la finestra del menjador. El dia s’havia aixecat com un dia normal. Varen veure com la Carlene anava carrer avall per obrir la floristeria i que la Klara ja rondava pel barri parlant amb les veïnes. Sense manies explicava que l’últim llogater que havien tingut en Kurt i la Maria s’havia queixat de que el pis era com una insulae i que tenia tanta por que hi hagués un incendi que tot el que tenia hi cabia en un farcell per si de cas. Continuant mirant per la finestra varen observar com els tramvies anaven de gom a gom, plens de treballadors que s’emportaven el diari per llegir-lo després. El bar Victorius també semblava animat amb gent que hi entrava i sortia per fer el primer cafè del dia.

Mentrestant, les execucions a Berlín varen continuar fins a les dues del migdia i els diaris es venien només arribar a la llibreria. Poc després d’esmorzar, quan l’Àngela va acabar de trucar a casa seu, en Martin va tornar a tocar el timbre. Després de deixar el diari, on es mencionava la llista dels sis Obergruppenführer de les SA afusellats, en Martin va demanar-li a l’Àngela que li fes el favor d’anar a la llibreria. Tenia masses diaris per vendre i no donava a l’abast, li va dir. En mirar a fora i veure que no hi havia perill, l’Àngela li va dir que sí, que aniria a la feina. Tot havia acabat, sens dubte, s’havia tornat a instaurar l’ordre gràcies al Führer, es repetia la noia. Després de canviar-se i maquillar-se a l’habitació d’en Marwin, l’Àngela va donar les gràcies a la família per tot el què havien fet. En Fritz la va acompanyar fins a la porta sota l’atenta mirada de la seva família, que es va quedar al menjador. Just a les escales de l’entrada de casa, li va mirar als ulls i li va preguntar si volia que l’acompanyés, però ella, mirant com la gent anava amunt i avall com si res, li va respondre que no calia, que ara ja era més valenta. Seguint-se la mirada, es varen acomiadar amb una abraçada i no es varen dir res per por a saber què sentia aquell moment l’altre. Després de tancar la porta, en Fritz va rebre una trucada d’en Georg per dir-li que no anirien a les platges perquè en Lou havia de treballar tot aquell dia. Ja no hi havia pensat més en les platges, poc se’n recordava el noi de la calor després de tot plegat. Després de parlar una estona d’aquell fets, en Georg li va tornar a  dir que era un exagerat perquè no havia passat res de res i somrient li va dir que el convidava a fer un cafè en el Victorius. Sense ja pensar en el perill i pensant que potser sí que era un exagerat, en Fritz hi va anar de bona gana al bar.

En sortir al carrer la seva mirada es va fixar amb els vehicles oficials que es dirigien o sortien de l’edifici d’en Göering, on la nit anterior s’havia dirigit part de l’operació. Els vehicles eren aplaudits per la gent. Alguns aixecaven en braços als seus fills perquè veiessin aquells vehicles. Però el noi no va fer gaire cas a aquella nova adoració del poble cap als seus governants. Sense que ho pogués evitar només pensava amb l’Àngela i en la nit anterior. En entrar al bar ja es va trobar a en Georg assegut a una taula del fons i com tots els clients llegia el Deutsche Allgermeine Zeitung. Pocs parlaven en aquells moments, ja que tothom estava centrat en la lectura. Un Govern enèrgic ha sabut actuar en el moment adequat, va llegir de reüll en Fritz del diari del barber Otto assegut a la barra com era habitual. Després de fer el cafè varen anar a donar una volta i en tirar per la Wilhelmstrasse i passar per davant de la Cancelleria es varen trobar a una multitud que esperava davant les altes portes de la Cancelleria. Els nens cridaven eufòrics després d’escapar de la vigilància dels seus pares, que també estaven satisfets perquè el govern havia portat l’ordre. Alguns murmuraven ara les festes de les SA. Les SS, que eren vistos com el servei de l’ordre, es deixaven tocar pels nens, que passaven per sota dels seus braços de forma juganera. De cop, la gent va callar en sentir un tambor que anunciava que una banda es posaria a cantar el Horst Wessel Lied i, després, mentre els soldats maniobraven, el Deutschland Lied i la Badenweilermarsch. Quina alegria, deia en Georg, mentre escoltava aquells càntics. Mentre sonava el Deutschland Lied, part del públic va fer un sonor:

Ohhhhhh!!!

Els nens varen assenyalar cap a una finestra del primer pis de l’edifici i alguns varen fer la salutació romana. Mirant cap al lloc assenyalat, en Fritz i en Georg varen veure que hi havia en Hitler saludant-los. El canceller estava parlant en aquells moments amb un general, en Litzmann, i amb el ministre de l’Interior, Wilhelm Frick. Feia bona cara i se’l veia feliç en veure l’aprovació del seu Volk. Hitler era un heroi pel seu poble, pels seus soldats i per la seva premsa. Quina ràbia sentia en Fritz per dins, però no podia negar que aquell home feia feliç a gran part del poble. Després de saludar un cop més amb la mà, Hitler es va retirar a poc a poc de la finestra mentre la multitud el va tornar a aclamar. Després de que el canceller sortís de les seves vistes, el públic va començar a desfilar cap a casa. Els dos nois varen seguir caminant en direcció al Tiergarten, que estava ple de nens alegres jugant despreocupats i sense saber res de res del que havia passat la nit anterior, com la majoria dels adults. La majoria havia anat al gran parc berlinès en busca de refugi de l’anunciada tarda calorosa.

Els dos nois parlaven del tema, però en Fritz es va tenir que reprimir-se en veure que el seu amic donava ple suport al govern, com tothom, pensava el noi. Potser ell anava equivocat en criticar tan durament al nazisme, s’anava repetint mentre escoltava els arguments d’en Georg. A la tarda, després de dinar, des de la finestra de casa seu veia a més gent de l’habitual dirigint-se direcció a la Wilhelmstrasse. La majoria estaven contents, parlaven amistosament entre ells i portaven els seus fills a coll. Tota aquella gent es concentrava davant la Cancelleria per exigir de nou la presència del canceller per aclamar-lo.

L’endemà, aquells assassinats, legalitzats més tard, es varen acabar i  Goebbels es va afanyar per explicar a l’opinió pública de que havien salvat Alemanya d’un cop d’Estat. Tothom estava confús, pel barri tot eren rumors i en Dannel, després de perdre a la seva parella perquè no volia ser perseguit ara que s’acusava a les SA d’homosexuals, no sortia del pis per no ser senyalat per ser gai. Alguns del barri com la Carlene o la Klara deien ara que aquell noi era un degenerat, un malalt, i la Maria no els volia vendre carn en els seus pares, en Hermann i la Bernardina, perquè creia que havien criat a un mal fill i no volia que la gent pensés que la seva carn feminitzava. En Martin inclús el va denunciar un dia a un parell d’agents de la Kripo que passaven per davant de la llibreria. Però aquell dilluns tothom va tornar a la feina i a les seves vides; les boques del metro de la Wilhelmstrasse estaven plenes de gent que anava a la feina, igual que a l’avinguda Unter den Linden, els tramvies anaven plens, les dones anaven a les botigues a fer les compres que tocaven i els vells petaven la xerrada en els bancs del Tiergarten o en els bars. En Barnard va anar a treballar com cada dia a les set del matí. Quan feia el cafè al seu despatx, la seva secretària li va deixar, com cada dia, el diari, aquest cop era el Kreuz-Zeitung. Llegint-lo amb el cafè al costat, es va quedar amb el titular de que no els seria possible pagar sencer el deute de reconeixement cap al Führer. Amargat i decebut, no es podia creure que el poble venerés d’aquella manera a aquell home per qui li feia les banderes. Després de deixar anar un esbufec, es va aixecar de la butaca per mirar des de la finestra als telers que feien néixer les banderes vermelles amb l’esvàstica encerclada en una circumferència blanca. No podia sentir res més que fàstic en aquells moments. La secretària, que no parava de redactar els albarans a màquina, es va adonar de la cara de menyspreu que feia el seu amo, però va pensar que era perquè s’havia adonat del perill que havien corregut feia dues nits. El Putsch que Hitler els havia salvat. En girar la vista cap a fora a la fàbrica, al carrer, la mirada no va ser diferent. En un parell de balcons de l’edifici de davant hi havia penjades banderes amb la creu gamada. Les seves banderes que sortien dels seus fils. En aquell moment només sentia tristor i decepció cap a ell, no havia sigut prou valent quan tocava, i, estant en els seus pensaments, en prou feines va sentir com la seva secretària li deia que necessitava el paper de la comanda del dijous passat.

En Fritz i l’Àngela no varen estar aquells dies ni pels assassinats ni per l’enduriment de les lleis contra els homosexuals, només pensaven en ells dos i es miraven amb uns altres ulls. De vegades quan feien una quedada al bar Victorius per petar la xerrada, en Lou i en Georg anaven veient que feien nosa. Sovint en Georg li demanava a en Fritz que li expliqués què passava entre ells dos, però ell continuava aferrat amb la idea de que el seu cor només estava ocupat per la Galiana. En Lou, més descarat amb aquells temes, tot i que no tenia sort, li va dir:

El cor pot pensar el què vulgui, però ets un home, no estàs fet de pedra, és impossible que et passi per alt l’Àngela amb els seus encants i les seves corbes. No fotem.

Sense ni confirmar-li ni desmentir-li mentre es bevia una cervesa, li canviava de tema parlant de l’Herta BSC de Berlín perquè sabia que així en Lou oblidava aquell tema. Però en Fritz, tot i amagar-ho, esperava ansiós que l’Àngela plegués de treballar de la llibreria per anar a menjar a fora o anar a donar una volta pel barri. Aprofitant un dia que ella feia festa varen anar a dinar al nord de la ciutat, en el bar Stattbad. Sabent que la seva relació anava cada cop a més, l’Àngela li va preguntar en to de broma:

T’imaginés el nostre casament? A una banda els teus, els comunistes, i per l’altra els meus, els nacionalsocialistes, i tots amb les seves banderes celebrant la unió d’un comunista i d’una nazi.

Rient, en Fritz li va afegir:

El problema seria que una part assassinaria a l’altra part durant el banquet a cops de destral.    

Posant-se més seriosa, aquests comentari li sobrava, l’Àngela li va contestar:

Sempre et pots posar del bàndol guanyador, el de la ideologia dominant.

El noi, sincerant-se, va respondre-li posant-se més sensible:

Fa temps que no penso en la ideologia, quan va morir…. em vaig anar allunyant d’aquests mons ideològics, mai més vaig tornar a una reunió del partit comunista i ara tot això em queda molt lluny… (sospirant) massa lluny.

Tenint clar que havia de canviar ràpidament de tema, no li volia fer pensar amb la Galiana, ara no, l’Àngela va canviar de tema demanant-li que l’acompanyés un dia d’aquests a comprar roba a la botiga de l’Albert i de la Helga, que la tractaven molt amablement, cosa que no li va fer gens de gràcia a en Fritz perquè ja es veia a venir qui pagaria el vestit. A més, sovint li demanava que l’acompanyés amb els sastres Oskar i Franziska perquè li arreglessin les vores de les famílies.

Els següents dies, contràriament del què havien pensat en Fritz i el seu pare en un primer moment, les atrocitats que varen cometre el règim durant la Nit dels Ganivets Llargs varen ser acceptades per la majoria de la població que varen aprovar la seva legalització. En Martin va treure a fora la botiga una bandera amb l’esvàstica i oferia un xarrup de whisky Johnnie Walker Red Label als homes de les SS que passaven pel barri sabent que ara eren ells qui protegien el Partit i l’Estat. La Klara anava explicant a totes les botigues que entrava que les SA eren homosexuals i deia amb seguretat que en Röhm organitzava orgies sexuals. La Carlene estava tan contenta de que en Hitler en sortís reforçat d’aquella purga, que va fer un quadre de flors amb l’esvàstica al centre i el va vendre al cap de pocs minuts a canvi d’una bona quantitat de Reichsmarks. El mite d’en Hitler augmentava d’una manera desproporcionada i irracional, però també hi havia gent disposada a tot per combatre’l. El diumenge 8 de juliol al matí l’Àngela va anar a l’església amb la seva família. Prop seu hi havia uns nois joves que li feien senyals dissimuladament perquè el capellà no els sentís. Apropant-se a una noia vestida amb una camisa blanca amb el coll obert perquè es veiés la creu, l’Àngela li va xiuxiuejar què volien. La noia, mirant-li la cara, li va donar d’amagat una fotografia del jove cap de la Unió Catòlica de la Joventut, Adalbert Probst, assassinat la Nit dels Ganivets Llargs, i li va xiuxiuejar:

Un màrtir.

Agafant la fotografia amb temor a ser descoberta, era un acte de traïció, l’Àngela se la va guardar a la butxaca i es va apartar d’ella apropant-se cap al seu pare. En acabar el sermó, aquells nois es varen dirigir de dret a la porta de l’església i varen cridar abans de marxar:

Heil Christus.

Amb la cara vermella d’irritació i agafant amb força la mà de la seva filla, en Seigmund, els va cridar:

Desvergonyits.

Però aquells nois ja eren fora. Marxaven corrents per por a ser perseguits per la Gestapo o les SS mentre entonaven el Grosser Gott wir loben Dich (Déu, et lloem). Un d’aquells nois es va atrevir a deixar una pintada en una paret que deia: Visca l’Alemanya catòlica.

Durant el mes de juliol a la capital del Reich la calor havia augmentat considerablement i la gent en el seu temps lliure només pensava en trobar una ombra a on refugiar-se o en anar a les platges dels llacs. El divendres 13 era un dia amb un Sol que picava a més no poder i en Fritz i l’Àngela varen anar a refrescar-se al bar Victorius. Una gerra ben freda ajudaria, pensaven els nois. Quan tornaven del bar es varen trobar a davant de l’entrada de casa seu a en Dannel amb la cara plena de sang i de morats. La camisa blanca estava estripada i amarada de sang. De seguida que el varen veure que feia mal gestos i que queia al terra varen córrer a ajudar-lo. En Fritz el va ajudar a no caure de cap a la vorera i l’Àngela va anar directe a casa dels Klein per trucar a una ambulància. Tot i que la Klara els veia des de la finestra de casa no els va voler ajudar. Inclinant-li el cap i eixugant-li la cara amb un mocador, en Fritz li va preguntar què havia passat i en Dannel, amb l’ull esquerre molt inflat i amb el llavi partit per la meitat, li va dir que l’havien estomacat uns nois. Dient-li que ho havia de denunciar a la policia, en Dannel li va respondre, mentre es tocava els dits de la mà dreta que tenia trencats també de la pallissa:

Si els denuncio em mataran… no puc fer això que em demanés. A més… la policia criminal em culparà en a mi i la Gestapo ens persegueix. Quina merda… Fritz… Quina merda…

Resignat sabent que tenia raó, de cop varen baixar els seus pares, en Hermann i la Bernardina, que es varen posar a plorar en veure’l amb aquell estat i el varen ajudar a aixecar-se del terra i a pujar les escales del pis. En Fritz els hi deia que l’havien de portar a un hospital, però en Hermann li va dir esvarat després de deixar el seu fill amb la seva mare:

Ningú accepta al meu fill. Ningú l’ajudarà. Mira’t el barri. Avui han sigut aquests, demà seran uns altres i demà passat potser seràs tu!.

Mirant al barri va veure com l’Albert i la Helga es tancaven a la botiga després de sortir en sentir els crits d’en Fritz demanant ajuda. En Martin feia veure que mirava a una altra banda des de la vorera de davant de la seva llibreria i la Maria i en Kurt varen passar de llarg per no entrar al bloc de pisos, que era el mateix que el d’en Dannel, per no trobar-se’l. Quan l’Àngela va tornar li va dir que l’ambulància ja venia, però en Fritz, amb una cara d’amargura, li va dir que era inútil i varen esperar a fora l’entrada de casa dels Klein que vingués l’ambulància per dir-los que tot estava arreglat. En Fritz no li va explicar a l’Àngela que en Dannel era homosexual per por a la seva reacció. Encara no hi confiava plenament.

Quan es varen fer les set de la tarda, després de que anessin un moment a veure a en Dannel per saber com es trobava, juntament amb els seus amics varen anar al Tiergarten, al voltant de la Köenigsplatz, per escoltar el discurs del canceller Hitler a l’Opera Kroll per justificar els assassinats del 30 de juny. En Georg i en Lou estaven cansats de tan treballar aquell dia, però els seus amos els varen inflar el cap de que havien d’anar a l’Òpera. Si els joves ja no lluiteu per al país qui ho farà, els hi deien. A fora l’edifici varen veure com diversos diputats nazis aparcaven els seus vehicles oficials per entrar en grup a l’Òpera, que feia de Reichstag provisionalment. Vestits amb els seus uniformes del partit i les seves botes grosses i amb unes panxes inflades varen anar entrant a l’edifici de forma freda, sense saludar a ningú. En Fritz tenia ganes de saber com es justificarien aquells assassinats i en un primer moment va pensar que en Hitler no ho tindria gens fàcil perquè s’havia fixat en les cares llargues dels diputats, que tenien poques ganes d’assistir a aquella acte. Però, un cop més, va quedar plasmat en veure que el poble berlinès els aprovava sense crítiques. El discurs del líder alemany, que va ser dur i on va explicar que havia aturat un cop d’Estat, va ser retransmès per la ràdio. En Barnard, des de la biblioteca de casa seva, també el va escoltar amb molta atenció. La majoria de la gent ja sabia el què havia passat aquells dies, ja que els diaris anaven plens de notícies que parlaven de que les SA s’havien volgut revelar contra Hitler i el seu govern. Eren titllats de depravats sexuals i d’indisciplinats. Amb el discurs del líder alemany, les execucions varen quedar com un acte de purificació. L’Àngela va quedar ben convençuda de que en Hitler havia fet el correcte.

Després del discurs, la gent de fora l’Òpera es va posar a cantar i parlava amistosament, els uns amb els altres sense coneixes, de que amb en Hitler al poder tot havia canviat cap a bé. Els nazis eren el progrés, deia un home a la seva família. Els nazis són gent de bé, deia una dona a les seves amigues. Els nazis han revifat l’economia, deia un petit botiguer als seus companys de professió. En fer-se negre nit, la gran majoria d’aquella gent va començar a marxar eufòrica per les avingudes del Tiergarten. Els quatre nois es varen quedar una estona més esperant que la gent acabés de marxar, però una part d’aquell públic es va voler quedar perquè volien esperar a que sortís en Hitler per aplaudir-lo i donar-li tot el suport. Era l’home que havia evitat una guerra civil, deien molts. L’Àngela, en veure al líder alemany sortint de l’edifici acompanyat per en Rudolf Hess, en Heinrich Himmler i en Hermann Göering per dirigir-se als cotxes que els esperaven a prop del riu Spree, es va abraonar cap al cordó de seguretat que havien posat uns quants membres de les SS per tal d’evitar aldarulls i els va aplaudir una llarga estona juntament amb uns quants berlinesos que cantaven el Horst Wessel i aixecaven el braç dret fent la salutació romana. Un cop tots varen desfilar cap a casa després de que els representants nazis marxessin de l’edifici, els quatre amics varen tornar cap a casa a peu. En Fritz no sabia què pensar en aquells moments, potser tenien raó en animar a en Hitler i al seu moviment, pensava, ja no es veia en cor a dir res en veure els seus amics ben convençuts de que el canceller havia actuat de bona fe i per Alemanya i havia evitat un cop d’Estat o una guerra civil.

El següent diumenge al matí va sonar el telèfon a casa els Klein. Era molt d’hora per ser un diumenge i en Fritz encara dormia després d’haver sopat la nit anterior amb l’Àngela en el bar Victorius. L’Elise, que sempre es llevava primera, es va afanyar a agafar el telèfon. Era en Georg que demanava parlar amb en Fritz. Quan va sentir la veu de l’amic del seu nét es va tranquil·litzar l’Elise perquè a aquelles hores temia que hagués pogut passar alguna desgràcia. No eren hores, rondinava l’àvia mentre pujava a l’habitació del seu nét perquè baixés al telèfon. El noi, que encara estava dins dels llençols, va tardar uns quants minuts a baixar a baix. El llit se li resistia. Amb una veu ronca d’adormit, en Fritz es va posar l’auricular a l’orella. Sense perdre ni un segon i després de dir-li el Guten Tag, el seu amic li va demanar que l’acompanyés a la zona campestre situada al nord de la ciutat. En preguntar-li encara amb la veu ronca el per què, en Georg li va contestar que farien uns exercicis militars i volia veure les unitats, equipades amb nou material. Després de fer un llarg badall, ja que encara tenia l’orella al coixí, en Fritz li va contestar:

Que ets boig? A mi no m’agraden les armes.

Deixant anar una petita i sonora rialla expressament, en Georg li va contestar:

Fritz, han canviat els temps. Aquest és un exèrcit de pau….

No donant-li temps a que acabés la frase, en Fritz li va dir després de despertar-se:

Ni pau ni tonteries, és un exèrcit i ja sabem què significa. Truca en Lou per aquestes coses.

I dit i fet, en Georg va penjar i va trucar a en Lou i els dos es varen dirigir al nord de la ciutat per veure com l’exèrcit alemany s’estava convertint en una gran força. Parlant del tema militar mentre observaven les maniobres a uns quants metres dels soldats, en Georg li explicava amb passió en el seu amic aquell nou món, el de les armes, i li deia que algun dia voldria ser soldat per ser un exemple per la humanitat. Aquest serà el meu futur, li repetia mentre observava amb passió aquelles maniobres. Però en Lou no hi estava d’acord, ser soldat era un risc, li deia, però en Georg li deia convençut i sense deixar de mirar a tots aquells homes armats i perfectament uniformats amb uniformes nous:

El que és un risc es continuar amb la vida actual. Només seré un pobre obrer marginat si continuo igual. L’Exèrcit em donarà el que necessito. Que no veus quin futur ens espera a la fàbrica?

Fent que no amb el cap, en Lou li va dir que també podria trobar una mort jove. Somrient i segur de si mateix, en Georg li va deixar anar:

Llavors seré un màrtir. Un heroi i no un pobre desgraciat.

A partir de la segona quinzena de juliol varen començar a sortir rumors d’un possible cop d’Estat a Àustria i es parlava obertament de la intervenció dels nazis en el país veí. Aquells rumors varen arribar a la botiguera Matilda, que li va dir molt espantada a en Barnard que no veia fi en tot aquell procés diabòlic. En Barnard sabia que Àustria seria un objectiu dels nazis, era la casa del canceller, pensava, però no li semblava malament la unificació dels dos Estats dividits després de 1866. Veient que no el convencia com en altres ocasions, la Matilda no li va voler parlar més d’aquell tema i va pensar que potser també havia fet un salt cap al nazisme. De fet els hi continuava fent les banderes, va rumiar. No entenia que en Barnard era pangermanista. Finalment, els rumors es varen materialitzar i el dimecres 25 de juliol les SS austríaques varen atemptat contra el govern austríac. Durant el putsch, els nazis varen matar al canceller Engelbert Dollfuss, però varen fracassar aquell mateix dia després de cometre diversos greus errors per part dels colpistes, com el de deixar-se les armes després d’entrar al Parlament, on varen quedar atrapats i rodejats per la policia. El cop d’Estat a Àustria es va viure intranquil·lament a Alemanya davant la possibilitat de que la Itàlia feixista, que donava suport a Àustria i al seu canceller, pogués intervenir en contra dels alemanys. De fet, en Benito Mussolini, que tenia com a convidats a casa l’esposa del canceller austríac, ja havia enviat a quatre divisions del seu Exèrcit per frenar el cop d’Estat. En veure el fracàs, en Hitler, des de Bayreuth, es va desentendre del cop i els italians varen tornar cap a casa.

Aquell cop d’Estat va ser vist de manera diferent dins la família Klein. En Barnard no el veia malament, ja que estava d’acord en la unió d’Àustria amb Alemanya com els vells temps dels emperadors, tal i com afirmava. En Fritz i en Marwin, com la seva mare i la Katrina, no ho veien igual, pensaven que Viena no formava part d’Alemanya, tot i la relació cultural, lingüística i històrica dels dos Estats. Empipat però content de que hagués fallat, en Fritz exclamava aquells dies que en Hitler era tan burro que els faria entrar en guerra contra Itàlia, l’Estat estimat per tothom, va afirmar. En sortir de la feina el dia del cop d’Estat, l’Àngela, que aquella nit havia convidat a en Fritz a sopar a casa, estava confosa, la gent li deia diferents coses a la llibreria; la Klara deia que Itàlia els havia declarat la guerra i la Carlene afirmava que Àustria ja formava part d’Alemanya. En Martin, per la seva part, no deia res, només remugava de que no volia cap guerra. Quan va tocar el timbre de l’entrada de casa els Klein creia que allí en treure l’entrellat. En sortir a fora després de que la seva àvia li digués amb mala baba que tenia la nazi a fora, en Fritz li va explicar que no havia de patir, que tot havia anat ràpid, i que en Hitler havia comès un greu error. Mirant-se’l amb descrèdit, l’Àngela li va dir mentre començaven a caminar cap a la Potsdamer Platz:

Escolta, és cosa dels austríacs, no és el nostre problema, en Hitler no en té la culpa del que ha passat a Viena. 

No estant-hi d’acord, en Fritz li va contestar:

Mira, els tentacles del nazisme són molt llargs i et recordo que en Hitler prové de Viena. Estic segur de que estava al corrent de tot mentre escoltava els drames musicals d’en Wagner.

Posant-se a riure sarcàsticament, creia que ell no sabia res d’en Hitler, li va contestar:

És evident que tu no coneixes bé a en Hitler, perquè si el coneguessis sabries que ell va descriure el seu període a Viena com el més trist de la seva vida. Per tant, no crec que li faci il·lusió Viena. Ell va ser feliç a Munic.  

Després de discutir si en Hitler era realment de Viena o de Linz, era de Linz, concretament va néixer a Braunau am Inn el 20 d’abril de 1889, varen continuar caminant xino-xano direcció a l’estació Anhalter. Després de sopar amb la família Richter salsitxes amb faves, l’Udo es feia pesat perquè volia sortir a jugar a futbol amb en Fritz. El seu pare estava massa gras per jugar. Jugant a pilota sota la llum de la Lluna d’un descampat que hi havia a prop del pis del Richter, el germà de l’Àngela posava molt interès en jugar bé perquè a l’escola tenia que aprovar els cursos d’educació física si volia el diploma. Improvisant una porteria amb dues pedres, en Fritz feia de porter amb poca traçar. Pràcticament cada xut de l’Udo era un gol. Mentre tota la família se’ls mirava jugant a pilota, la Velda, que anava amb un vestit vermell molt atrevit per l’ocasió, no deixava de mirar-se un altre cop a en Fritz de manera provocadora, cosa que l’Àngela li retreia senyalant-li l’ull. En apropar-se a la seva germana amb fanfarroneria, li va preguntar per damunt de la seva espatlla:

És el teu xicot? 

En contestar-li trista que no, mentre posava la mirada cap a en Fritz, la Velda li va afegir:

Per tant no tens cap dret sobre d’ell, és lliure. Ara no em diguis com tinc que actuar i què tinc que fer amb ell. Jo no em quedaré per vestir sants i estic segura que sabrà apreciar on hi ha una bona dona. Tu ets massa encantada, una figa tova.

Després de que l’Udo tornés a fer un gol, la Velda se’ls va apropar i va agafar la pilota per aturar el joc. Demanant-li a en Fritz que li aturés el seu xut, la noia es va apropar cara a cara amb el noi perquè li ensenyés com xutar. Veient que la Velda li agafava la mà per posar-la a la seva cintura, el noi continuava es va posar nerviós ja que se li arrambava massa i no estava gens interessat en ella, tot i que feia tots els possibles per no menysprear-la mentre l’Àngela s’ho mirava feta una fúria. Arronsant les celles, ja no tenia més ungles per mossegar-se, en veure que la seva germana l’agafava del braç es va acostar amb pas ferm cap a en Fritz i, davant de tota la seva família, va fer una petita espenta a la seva germana per apartar-lo del seu amor i mirant als ulls del noi, que feia una cara d’esporuguit ja que no en sabia les intencions, li va fer un llarg petó. Mirant cap a una altra banda, l’Udo va agafar la pilota i els va dir que anessin a l’habitació i la Velda va exclamar enfadada amb la seva germana per l’espenta:

D’acord, d’acord, Àngela és tot teu, ja pots parar de fer-li el petó que el deixés sense aire. Ell s’ho perd.

De seguida l’Annalisa li va fer senyals en el seu marit per tornar cap a casa i en seguit la família va entrar al pis per deixar-los sols, tot i que en Seigmund s’anava girant per veure què feien. Sota l’atenta mirada de les estrelles, l’Àngela es va disculpar davant d’en Fritz pel petó. Rient mentre agafava la pilota que l’Udo s’havia deixat, en Fritz li va dir que ara no sabia com se’l miraria al seu pare i que li feia por la Parabellum que tenia amagada en el calaix del moble del menjador. Tenint la mosca al nas pensant encara amb la seva germana, l’Àngela es va justificar dient-li que la Velda era envejosa i que no la suportava. Era una mala germana, va sentenciar. Esbufegant mentre sentia com l’Àngela criticava amb duresa a la Velda per tot el què l’hi havia fet a la vida, en Fritz va aprofitar un silenci per preguntar-li:

Que estaves gelosa?

Mirant-se’l avergonyida mentre tornaven cap al pis, l’Àngela li va contestar rotundament:

Sí. No som nens petits, ja saps el què sento per tu, però també ser que en el teu cap hi tens a una altra dona.

Més trist que l’hivern recordant a la Galiana, per què ara li havia recordat, es deia a si mateix, el noi va sospirar mentre mirava les estrelles i li va dir:

No l’oblidaré mai, i no ho vull fer, era molt important per mi, massa, però tu també ets molt important per mi, encara que no pensi com tu i estigui molt allunyat dels teus pensaments.

Amb veu baixa, l’Àngela va dir-li sense perdre ni un segon:

I això què significa?

I amb un petit somriure, en Fritz li va afirmar:

Ja ho saps, només et demano una mica de temps.

Pensatiu i sense deixar de mirar les estrelles que l’envoltaven i que estaven molt il·luminades aquell dimecres, va mirar el rellotge i adonant-se que era tard, ja era dijous des de feia uns minuts, va tornar cap a casa deixant a l’Àngela amb la paraula a la llengua. Li volia dir que l’esperaria tant com fes falta. En entrar al pis, l’Udo li va començar a fer bromes sobre la seva relació amb en Fritz, però l’Àngela, havent perdut la llengua, es va tancar a la seva habitació i en el més estricte silenci que només es trencava pel xivarri dels veïns es va posar a llegir La ideologia alemanya de Marx i Engels per entendre més bé com pensava el seu amor. Després d’unes quantes primeres insípides pàgines, no va entendre el llibre per més que ho intentés, no entenia que es parlés tant de la manera de produir com si fos tan important per entendre els individus. Quina tonteria, s’anava dient mentre llegia per alt. Cansada del llibre després d’unes quantes pàgines més, en sentir com el seu pare escoltava un combat de boxa per la ràdio nova de la marca Bosch, va llançar el llibre contra la paret mentre exclamava que era impossible llegir-lo. Això és bruixeria jueva, va afirmar abans d’entrar al menjador.

A les nou del matí del dijous 2 d’agost de 1934 va morir el president Paul von Hindenburg a l’edat de 86 anys víctima d’un càncer. L’última estàtua de la vella Alemanya prussiana marxava abatut i deixant el país a punt per entrar en una dictadura. En Hitler va aprofitar la seva mort per unir els càrrecs de President i de Canceller en la seva persona i a partir d’aquí va començar la dictadura nazi. Ara ja no hi havia res que pogués treure a en Hitler del poder. En sentir la funesta notícia a dos quarts de deu del matí per la ràdio després de que s’interrompés la programació, en Barnard, que estava a punt d’anar a esmorzar al bar del costat de la fàbrica, es va quedar amb una forta pena al cos per la mort d’en Von Hindenburg, el recordava encara com un heroi de guerra que havia assistit a la Galeria dels Miralls de Versalles, a la proclamació de l’Imperi alemany, i els havia conduït a la victòria en la Batalla de Tannenberg durant la Primera Guerra Mundial. En canvi, en Fritz quan va sentir el trist comunicat d’en Goebbels per la ràdio de casa, es mirava aquella notícia amb alegria i decepció a la vegada. La notícia era imminent i no el va sorprendre. Al vespre, després de que els seus amics pleguessin de la feina, en Fritz va anar amb ells en el bar Victorius per comentar la notícia que tenia el país en estat de dol. Només sortir al carrer ja va poder veure que la gent estava animada recordant la figura del vell President. Tothom en parlava. En topar-se amb la Klara abans de creuar la carretera, va veure que portava el seu vestit negre en senyal de dol. Només amb la cara ja es veia que estava molt trista. En travessar la carretera per anar al bar va veure com a fora el Victorius tenien penjats a l’entrada un parell de crespons negres en record al President. En veure els seus amics esperant-lo a l’entrada mentre comentaven la figura del President, en Fritz els hi va dir sense saludar-los prèviament:

En Hindenburg podia haver servit millor Alemanya morint-se el desembre de 1932, aquest hagués sigut un bon acte per homenatjar-lo.    

Entrant cap a dins sense contestar-li, el comentari no havia fet molta fortuna, i menys a en Georg, que se’l va mirar arrufant el nas, varen veure que la gent estava comentant la figura del vell President. La majoria tenien a les mans els diaris editats aquell vespre orlats de negre i que publicaven l’historial militar del difunt mariscal. Tots repetien el primer vers de la cançó de record de l’Exèrcit alemany:

Ich hatte einen Kameraden!.

Quan es varen entaular a la taula del fons, l’Àngela va entrar al bar. Aquell dia havia plegat tard de la feina que havien tingut venent diaris. En sentir que en Fritz no deixava de criticar en veu baixa al President, la noia li va etzibar després de seure’s a la cadira que per molt que discrepés tenia que prestar respectes cap a una persona morta que havia servit Alemanya amb la seva vida i sobretot amb lleialtat. Després de recriminar-li de ser un insensible, la noia es va aixecar i va agafar un diari de la barra i li va senyalar la publicació de l’historial militar d’en Von Hindenburg i li va recordar que el President era l’heroi de Tannenberg i que havia tingut un gran sentit del deure presentant-se en la presidència els anys 1925 i 1932 en una edat ja avançada. Veient que estava sent esbroncat davant de tothom, fins i tot les taules del costat s’havien girat, en Fritz es va treure la gorra blava que portava aquell dia, se la va posar al cor i va dir en to burlesc:

Les dones manen nois, no diré pas res més que encara em tancaran a un d’aquests camps que li agraden a la nostra amiga.

Arronsant les celles i el nas, l’Àngela li va dir amb to alt que aquelles coses no eren per riure i li va tornar a retreure la seva falta de tacte. Després de beure’s la cervesa en silenci i amb un ambient tens entre en Fritz i l’Àngela, tots quatre varen anar a passejar una estona per l’Unter den Linden ara que encara hi havien els últims raigs de Sol. Minuts més tard, després d’arribar al Jardí Zoològic, en Georg i en Lou varen marxar perquè havien quedat amb unes amigues que havien conegut a l’empresa i varen deixar-los sols pensant que l’Àngela el continuaria esbroncant i que més valia no ser-hi present. Distant i allunyant-se d’ella uns metres, en Fritz li va mostrar el seu disgust perquè l’havia esbroncat davant dels seus amics i dels clients del bar, quina vergonya, li anava retreien, però quan li anava per dir que se’n anava a casa, ella se li va arrambar bruscament i li va fer un petó i li va demanar perdó. No entenen res de res, li va preguntar amb la mel als llavis perquè l’havia esbroncat, i l’Àngela li va contestar:

Per atreure’t l’atenció i perquè els altres no pensin que t’estimo. 

Fent caretes mentre es deixava agafar per l’Àngela, va exclamar:

M’hauré de comprar un diccionari per entendre’t. No entendre mai les dones.

Picant-li l’ullet, l’Àngela li va contestar:

No les has d’entendre, només m’has d’entendre en a mi.

Al cap de dos dies, el dissabte, en Fritz va anar a la llibreria d’en Martin per veure l’Àngela. Mentre l’esperava que acabés d’atendre a un client estranger, es va posar a llegir el Völkischer Beobachter que tenia com a titular: Avui Adolf Hitler és tota Alemanya. Pensant que era una bestiesa el titular, es va mirar a en Martin, que estava ordenant els llibres del fons perquè no volia atendre al client estranger, i li va dir:

Tu eres un defensor de la democràcia i de la República i et sembla bé que en Hitler es converteixi en dictador?

Deixant els llibres del Mein Kampf ben col·locats perquè es veiés el llom del llibre, el llibreter li va contestar ben alt perquè el sentís l’estranger:

Potser anava equivocat, crec que no ens va funcionar massa bé la democràcia i jo sempre he tingut en la meva ment un govern fort i unit.

Pensant una mica més i mirant-se aquell pobre home que se sentia assenyalat i encongit davant la mirada d’en Martin, li va afegir:

A part, pensant en la dictadura et diré que Itàlia l’hi ha anat prou bé amb un sistema dictatorial que ha sigut lloat pel mateix Franklin Delano Roosevelt i pel retirat Winston Churchill. O sigui, a mi no hem vinguin a explicar que el nostre sistema és dolent.

Continuant fullejant el diari després de que aquell client marxés, en Fritz li va explicar que els nord-americans, amb el seu capitalisme i la seva Bíblia de La Riquesa de les Nacions, no eren de fiar i li va recordar com els varen deixar de banda durant la crisi del 29. Però el llibreter va aprofitar l’ocasió que li havia donat en mencionar-li el capitalisme per dir-li descaradament mentre l’Otto entrava a comprar els nous còmics titulats Vater und Sohn de l’Erich Ohser per la perruqueria:

Sí, els nord-americans són els més capitalistes de tots, els més burgesos, els fidels seguidors d’Adam Smith, i nosaltres amb la República ens vàrem fiar d’ells i mira com ens ha anat, fatal. Quin desastre que va ser confiar amb aquests yankees. Ja ho diu el nazisme que hem de combatre al capitalisme i la burgesia.

Volent-li contestar, l’Àngela va vendre amb un tres i no res a l’Otto, que no es va voler posar en la conversa però que donava tota la raó a en Martin, i va sortir del taulell per agafar uns quants llibres del Mite del Segle XX, que ningú comprava, per posar-los a davant del vidre perquè a en Martin li agradava que es veiessin. Després de deixar l’últim llibre a vistes dels vianants que passaven per davant i en ser ja l’hora, va agafar de la mà a en Fritz per emportar-se’l a fora per acabar d’aquesta manera la discussió. Mentre marxaven de la llibreria per anar-se’n carrer avall, cap a la Potsdamer Platz, en Martin li va cridar mentre passava gent tirant amunt i avall:

Fritz! Hauries de fer cas a la dona, que ella sí que té la raó.

Uns metres més avall, ja prop de la botiga de l’Albert i la Helga, li va contestar amistosament:

Ja en parlarem més endavant de tot això!

Mentre caminaven cap a la Potsdamer Platz agafats de la mà pel barri de forma inconscient, la Klara no deixava de mirar-los des de l’altra vorera fent veure que mirava les flors blaves de la Carlene. Just quan passava davant de la pastisseria d’en Richard, en Fritz va recordar que la seva àvia li havia dit que havia d’anar a comprar a la botiga de la Matilda perquè li faltava all i julivert per la carn, i varen tenir que donar mitja volta. Després de travessar la carretera i de topar-se amb en Kurt, que anava molt atrafegat amb els paletes que li arreglaven un pis que volia llogar després de fer fora a una parella que era jueva perquè havien perdut la feina, varen entrar a la botiga. Saludant a la botiguera, en Fritz ja va veure que la Matilda estava estranya i en mirar-la atentament va veure-li una ulls vermells i inflats que la delataven. Preguntant-li què li passava, la Matilda es va quedar uns segons en silenci però després de fer un esbufec li va explicar amb llàgrimes als ulls i llançant un drap al terra de desesperació:

Sóc jueva Fritz, sóc jueva, els nazis em perseguiran i m’ho faran perdre tot. 

Caient-li les primeres llàgrimes, va continuar: 

He sentit dir com s’emporten els jueus en els camps que en diuen de reeducació, però allí no eduquen a ningú, Fritz… allà no tornen mai més. Aquest és el meu destí… snif. Uns nois m’han dit que m’haurien de penjar al mig de la plaça i saps qui havia entre ells? En Hermann!!!!! El fill dels pastissers. Quin fàstic tot plegat. D’un any per l’altre he venut la meitat només pel fet de ser jueva tot i tenir millor preus que la botiga del final del carrer. I aneu un dia al mercat de davant la Catedral. Ja no hi ha jueus a les parades com abans. Ves a saber a on són.

En aquells moments el règim s’enduia esporàdicament algun jueu als camps, tot i que no havia començat encara el genocidi jueu, encara faltaven 8 anys perquè comencés. Per sorpresa agradable d’en Fritz, l’Àngela, que l’escoltava amb pena i amb cara estupefacta, li va donar un mocador brodat seu perquè s’eixugués les llàgrimes. Quedant-se amb un pam de boca oberta, la Matilda li va dir mentre s’eixugava les llàgrimes amb el mocador de l’Àngela:

Però tu no ets com ells? Ja t’agrada a tu això! Tu ens odies.

Dibuixant un petit somriure, que no era de felicitat, li va contestar:

Jo no us odio, ni de bon tros… sempre he cregut que els jueus formàveu part d’una elit repulsiva, però això que m’expliques mai de la vida. Mira’m… sempre vaig acompanyada amb aquest comunista (referint-se a en Fritz). Tot i que els comunistes tampoc es pot dir que sempre hagin defensat als jueus.

Mirant-la de cop i volta amb una altra cara, en Fritz ara creia que la seva amiga havia canviat d’opinió, i se’n va alegrar mentre pensava que potser podria canviar-ne més coses. Després de sortir de la botiga varen anar a casa d’en Fritz per deixar l’all i el julivert, però abans es varen topar amb en Dannel, que estava atemorit amb la cara plena de cicatrius de l’esbatussada del dia anterior. En voler-lo saludar per saber com estava, ell, en veure’ls, va pujar ràpidament al pis per no tenir que parlar. No volia donar més explicacions sobre la seva condició sexual. En entrar a casa sense fer-ne més cas, la Luane va convidar a l’Àngela a sopar amb ells perquè tastés el seu pollastre amb llimona que volia fer. Mentre la Luane preparava el pollastre per sopar amb l’all i julivert que l’hi havien portat, en Fritz va anar un moment al lavabo i la Katrina va aprofitar que no hi havia el seu germà per preguntar-li innocentment a l’Àngela:

Avui també dormiràs al llit d’en Fritz? No és molt petit per vosaltres dos?

En sentir-ho des de la butaca mentre estava llegint el Völkischer Beobachter, en Barnard es va posar a riure, i l’Àngela li va contestar que avui no es quedaria perquè havia de tornar a casa. Veient que aquella ja noia no callava ni sota aigua amb les seves preguntes sobre el món femení, perquè es centrés en una altra cosa li va donar un pintallavis que tenia de color rosa. Després de sortir del lavabo, per quedar bé davant de l’Àngela, en Fritz es va posar a parar taula, cosa que no feia mal. Quan l’Elise va sortir de la cuina per parar ella la taula, ja que s’havia quines copes eren les que estaven netes i quines no tant, el noi va explicar davant de tots com l’Àngela havia ajudat a la Matilda, cosa que va posar molt content a la família, menys a l’Elise que se la va continuar mirant amb menyspreu i no li badava boca. En Fritz creia fermament que estava fent canviar la seva amiga, però no s’adonava de que ell també estava canviant els seus plantejaments. Quan es va servir el pollastre a taula, l’Àngela va veure que era molt diferent del que feia la seva mare. Aquest feia més bona olor, tenia un aspecte molt millor, es notava que compraven a les millors carnisseries, pensava. Quan el va assaborir va notar un gust diferent; era molt més bo, era molt més gustós i no era tan ressec com el que feia la seva mare. Quina enveja, pensava mentre recordava com la seva mare li costava amb aquella petita i vella cuina cuinar. Quantes diferències, es deia a si mateixa, mentre se sentia observada per la mala cara que li dirigia l’Elise.

Després de sopar, en veure que la seva àvia s’havia passat amb l’Àngela, va convidar a la seva amiga a prendre una copa a fora. Després de demanar un taxi varen anar a la Katakombe, on els clients podien gaudir de música, monòlegs i de bones begudes. Asseguts en una de les taules més properes a l’escenari elevat del fons del local, la parella es va demanar un parell de cerveses i l’Àngela semblava que havia oblidat les males cares de l’Elise. En sortir el monologuista de torn, tots els clients de la Katakombe es varen quedar callats per escoltar-lo. El monologuista es va quedar quiet amb el braç dret en alt al mig de l’escenari fent la salutació romana mentre un sastre feia veure que li prenia mesures per un vestit nou.

Quin tipus de jaqueta té que ser? Amb tires i sivelles?

Va preguntar el sastre.

Està pensant en una camisa de força?

Va repreguntar-li l’humorista, mentre l’Àngela quedava bocabadada. Tot un desafiament al règim, li va xiuxiuejar a en Fritz, que reia a més no poder com part del públic. A continuació, el sastre va preguntar:

Com voldrà les butxaques?

I el monologuista va respondre:

Molt grans, com es porten ara.

Tot el públic va riure descaradament, menys l’Àngela, que veia com s’acusava als dirigents nazis de corruptes. Tocant-li l’espatlla en el seu amic, l’Àngela li va dir:

És molt greu el que estic veient.

En Fritz li va fer un llarg sospir sense treure la vista de l’escenari i li va contestar:

Tothom sap de quina pasta estan fets els nazis. No fotem. Tots ho sabem de que es queden diners.

Abaixant el cap, l’Àngela va continuar mirant l’espectacle però no estava gens còmode. No li semblava gens bé que s’interpretés un espectacle com aquell i creia que s’havia de denunciar. Ningú podia insultar al govern, es deia. Després de beure’s la cervesa, la parella va agafar un altre cop un taxi i varen tornar cap a casa.

Després de la mort del President i de la unió dels càrrecs de canceller i de President en la figura d’en Hitler, el poble alemany admirava i agraïa encara més al ja dictador alemany. A la Leipzigerstrasse ja ningú discutia el paper d’en Hitler en la nova Alemanya i es mitificava obertament la seva figura. Alguns com la Klara volien anar a Obersalzberg, a on en Hitler hi tenia la seva casa de muntanya, el Berghof, per estar en contacte amb l’ambient més familiar del dictador alemany. Els conservadors com en Kurt, que encara es resistien en creure en la figura d’en Hitler, varen caure a les urpes de l’àguila quan el dimecres 15 d’agost la premsa va publicar el testament d’en Paul von Hindenburg on es llegia que l’Adolf Hitler era el seu hereu natural. Tot i que la majoria dels seus amics i coneguts socialdemòcrates i conservadors com el perruquer Otto o la Bernardina ja s’havien passat obertament al nazisme, en Barnard es resistia i estava convençut de que aquell testament era fals perquè sabia que en Von Hindenburg era un monàrquic i no creia que el mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial hagués nombrat a un caporal com el seu successor.

El diumenge 19 d’agost es va celebrar un plebiscit per legitimar els canvis produïts després de la mort d’en Von Hindenburg. El dia abans a les eleccions, a la llibreria, el llibreter va fer penjar amb l’ajuda de l’Àngela el lema del partit nazi per aquelles eleccions: Hitler per Alemanya – tota Alemanya per Hitler. Tothom que passava per davant de la llibreria feia la salutació romana per demostrar la seva acceptació a aquella consigna i inclús els nois més joves cridaven eufòrics el lema. L’Àngela li cantava per provocar-lo a en Fritz aquelles paraules quan aquell dissabte varen passejar per davant del Reichstag. El noi feia oïdes sordes, ja no renegava com abans perquè sabia perfectament quin seria el resultat d’aquelles eleccions. Tampoc estava pendent de la política, total no hi havia res a fer i pensava que era millor gaudir del moment amb l’Àngela al costat. Abans de que es fes de nit, en Fritz la va convidar a sopar en algun restaurant de l’Augsburger Strasse, un dels carrers més ambientats de la capital amb els seus restaurants, bars, teatres de varietats i cafès. Feia temps que no hi anava i tenia ganes d’anar-hi. Varen agafar el tramvia a la parada del Reichstag i al cap d’uns moments ja hi eren. El carrer era interminable, deia l’Àngela, que era el primer cop que hi anava, mentre buscaven un restaurant. En Fritz tenia molt clar a on volia anar, si s’anava a l’Augsburger Strasse s’havia d’anar al bar de l’Aenne Maenz. El bar era d’una dona a qui tothom anomenava Mamà Maenz i altres l’anomenaven Maria Theresia perquè amb el seu rostre ovalat, el seu pentinat cardat i la seva grossa figura se la confonia amb l’emperadriu austríaca. En preguntar si hi havia anat molt a aquell bar, en Fritz li va respondre:

Algun cop amb els meus amics abans de… És de tota la vida. Fa molts anys que està obert. Des d’abans de la guerra diria. Hi havien anat els meus pares quan eren joves es veu.  

En entrar a dins es varen asseure en una de les taules de fusta. Mirant al seu voltant, la noia va veure que el bar no era d’allò més elegant. Bastant, rústic, pensava, i no era molt net, va notar. Després de que un cambrer els portés la carta, l’Àngela va observar que la carta no era gaire extensa i que el menjar tampoc era res de l’altre món: sopa de gallina, arengada a la planxa, pernil, pebrots en vinagre i ous. L’Aenne els va venir més d’un cop a la taula per preguntar-los si necessitaven res i li aconsellava a en Fritz que es begués una cervesa de barril que li acabaven de dur aquella mateixa tarda. El noi no es va atrevir a refusar-la i amb un tres i no res la Mamà li havia dut la cervesa. Parlant del passat, de només feia dos anys, tot i que per en Fritz li era una eternitat, l’Aenne li va confessar:

Ara el barri és molt més tranquil. Ja no tenim joves vestits de dones. Ara els homes són homes.  

Fent un somriure forçós, quan l’Aenne va anar a una altra taula per aconsellar-los un vi, que segons ella li acabaven de dur aquella tarda, en Fritz li va explicar que a prop d’allí hi havia hagut bars gais i de transsexuals. Fent cara de fàstic, l’Àngela li va exclamar mentre provava la cervesa:

Quina indecència. Sort que vàrem portar ordre els nazis perquè no se pas com hagués acabat tot això. Quin fàstic, per Déu.

Opinant el revés que ella, el noi va preferir no comentar-li més aquell tema i va seguir gaudint de la cervesa, del local i de la companyia de l’Àngela. La música era ambientada i el bar estava ple. La majoria parlava del plebiscit. Tothom votaria Ja, això ningú ho discutia. L’Àngela li explicava que aniria a votar a primera hora amb els seus pares, però en veure que el seu amic no tenia ganes de parlar de política, no li contestava si hi aniria a votar, va preferir parlar d’altres coses. La parella va observar i es va sentir intimidada en veure a uns joves vestits de les SS que estaven rient descaradament i bevien sense aturador. Llançaven els glaçons de gel que treien de les glaçoneres de xampany als escots de les noies.

Quin fàstic.

Deia l’Àngela amb resignació, mentre veia com aquells nois recuperaven els gels. La resta del bar reia, inclosa l’Aenne, que els posava més glaçons. En incrementar-se el xivarri, la parella va decidir abandonar el local i tornar cap a casa amb taxi.

A la nit del dia de les eleccions, quan es varen donar els resultats, on 38.362.760 persones varen votar a favor dels canvis, encontra de 4.294.654 persones, la família Klein no els va voler escoltar com era costum, tot el contrari de la família Richter i de la majoria de famílies que varen celebrar amb entusiasme el resultat. El bar Victorius es va omplir aquella nit de fidels seguidors del nacionalsocialisme, molts es bevien La Fada Verda com l’aigua per animar la nit, i en Mark va decorar el bar amb banderetes del partit nazi per acontentar-los. Fins i tot va posar a tot volum el Horst-Wessel-Lied quan la ràdio va posar l’himne del NSDAP. Si s’hagués llegit bé els resultats s’hagués pogut observar que els resultats eren pitjors que les eleccions de novembre de 1933 i que a les zones més poblades per la classe treballadora un terç dels votants es varen negar a donar la papereta per en Hitler. Però la potència del nazisme era tan encegadora que ningú va llegir els resultats amb aquesta reflexió, ni la família Klein, que aquella nit varen anar a dormir ben d’hora. En Fritz a les deu ja era el llit. Res a celebrar, va pensar abans de posar el cap al coixí.

El setembre en Fritz va sortir menys de l’habitual de casa perquè es preparava pel següent curs a la Universitat. L’apassionava el somni de convertir-se algun dia en metge i tenia clar que voldria treballar a l’Hospital Charité per aprendre més coses abans d’obrir una consulta pròpia al barri. A més, el Charité era a prop de casa i podria anar-hi a peu. Tot eren avantatges. L’Àngela sovint l’anava a veure a casa i l’ajudava a estudiar fent-li preguntes que es llegia dels llibres de text. Tot i que no ho volia reconèixer, li empipava que el seu amic tornés a la Universitat perquè es retrobaria amb les seves companyes de classe, tot i que cada cop eren menys després de que el Ministeri de l’Interior ordenés que no podien superar el 10% dels estudiants masculins. A vegades l’acompanyava a la Universitat amb el vestit més provocador i ben agafada a en Fritz perquè es creguessin que era seu. No el deixava fins que eren a l’estàtua del filòsof Hegel, molt a prop de l’entrada.

El dimecres 24 d’octubre, a la fàbrica dels Klein, que continuava produint per als nazis i a màxima intensitat, tot i que l’empresa, com totes les demés, era controlada per l’Estat a través de controls, reglamentacions, contractes, assignacions i una fiscalitat estricte. Aquell dimecres els treballadors es varen revoltar quan varen saber que el govern alemany els obligava a afiliar-se al Front Laboral Alemany i que setmanalment els hi traurien del sou una quantitat en concepte de quota d’afiliació. Els treballadors li demanaven a en Barnard una compensació per la pèrdua d’una part del seu salari, però ell els hi va dir que no, que no ho pensava pagar perquè havien sigut ells qui havien votat al nazisme i per tant creia que tenien que assumir-ne les conseqüències. En veure que els treballadors no treballaven, es declaraven en vaga, en Barnard va trucar a en Goebbels per veure si podien trobar una solució. El ministre de Propaganda, que ja l’hi havia mostrat el seu rebuig a les maneres de fer d’en Robert Ley, considerat el borratxo del Reich, li va prometre que l’ajudaria com a bons amics. Al cap d’unes hores va rebre una notificació a la fàbrica en què es donaven per exempts als seus treballadors de la fàbrica Klein de pagar la quota d’afiliació. Ells feien les banderes del Reich i no calia pagar, concloïa el comunicat. Després d’aquella notificació els treballadors es varen tornar a posar a davant dels telers i en Barnard va respirar més tranquil. El que no veia en Barnard era que els dos treballadors jueus, en Gerd i en Walter, estaven cada dia en pitjor estat. Els altres els hi havien tret les taquilles perquè no els volien amb ells i quan en Gerd va protestar el varen fer callar a batzegades. Haguessin deixat la feina si fos per ells, però quan anaven a demanar feina a altres llocs o no els hi donaven o els hi oferien un sou molt baix perquè eren jueus. Així, resignats, varen continuar treballant en aquelles condicions i veient com en Barnard no els defensava com caldria mentre s’omplia les butxaques.

El diumenge 25 de novembre, aprofitant que havia acabat uns exàmens amb molt bona nota, en Fritz va anar-ho a celebrar amb l’Àngela en un restaurant a prop de la Universitat Humboldt per després portar-la a l’Òpera Estatal per escoltar l’obra Tristan. En Fritz volia anar a l’òpera per una qüestió molt concreta, volia donar suport al vicepresident de la Cambra de Música, en Wilhelm Furstwängler, que estava sent criticat pel règim per haver ajudat al compositor Paul Hindemith, que era considerat un músic degenerat pel fet d’estar casat amb una dona jueva. A la Universitat tothom en parlava d’aquella picabaralla entre el vicepresident i el règim. Alguns li donaven suport i d’altres deia que era massa agosarat defensant al compositor menyspreat. Després d’un sopar lleuger regat amb una de vi de la casa, els dos nois varen entrar a la recepció de l’Òpera vestits de gala amb uns vestits molt elegants. En Fritz anava amb un vestit blau marí i barret de copa i encorbatat amb una corbata negre i blanca, mentre que l’Àngela anava amb un vestit vermell cridaner. Mentre esperaven que els fessin entrar a la sala es varen topar amb en Joseph Goebbels i en Hermann Göering que pujaven a les tribunes d’honor. Anaven escortats pels membres de les SS i feien cares de pocs amics, sobretot en Goebbels. El ministre de Propaganda en veure el fill del seu amic allà, amb la plebs, es va girar i li va cridar l’atenció a en Fritz. Amb els SS obrint camí cap a en Fritz, que es va encongir en veure que totes les mirades se centraven cap a ell, es varen saludar. En veure que tenien entrades normals i corrents, el ministre els va convidar a pujar en una zona reservada pels funcionaris i els jerarques.

El fill de qui fa les banderes no pot està aquí.

Va exclamar a en Goebbels, que va centrar la seva mirada cap a l’Àngela i el seu vestit cenyit. Enmig dels canapès, el cava i el caviar, en Goebbels els hi va presentar a en Göering, que anava vestit amb un espectacular uniforme de gala de color blanc ple de medalles militars, amb els dits plens de brillants anells i amb el seu bastó de mariscal de 40 centímetres de llarg i incrustat amb 640 diamants. En Fritz va quedar glaçat en donar-li la mà a aquell home obès i amb una mirada metàl·lica. Li provocava temor tenir a davant seu a aquell antic as de l’aviació alemanya que controlava la policia de la capital amb mà de ferro. Ell havia fet perseguir als comunistes després de l’incendi del Reichstag. Per la seva part, l’Àngela estava impressionada per relacionar-se en aquell ambient, li oferien xampany i tota mena de menjars de luxes com si fos tota una aristòcrata i veia com alguns jerarques vestits amb l’uniforme del Partit no li treien els ulls de sobre. Estava en un núvol que no volia baixar-ne. El noi volia dir-li en el ministre que volia tornar als seus llocs, no volia de cap de les maneres tenir favors dels nazis, però l’Àngela no es volia moure d’aquell ambient de cap de les maneres i no parava de beure el xampany que li anaven oferint els cambrers vestits de frac mentre en Göering li donava un canapè de foie. Veient que el noi es mirava l’Àngela, en Göering es va apropar a en Fritz de forma barroera i li va comentar mentre li anava donant copets a l’espatlla:

Noi, ets un afortunat amb aquesta noia.

Agafant un parell més de canapès de foie en passar el cambrer amb la safata, el ministre va continuar:

M’han explicat que el teu pare és un heroi de guerra. Que sàpigues que el vull conèixer perquè jo també vaig lluitar a la Gran Guerra, però jo ho vaig fer al cel, amb els ocells substituint al Baró Roig. Haguéssim tingut els aparells que tenim ara estic segur que hauríem destruït Londres en un dia.

Després de menjar-se uns quants canapès més i de beure’s unes quantes copes de xampany que els cambrers els hi anaven oferint a dojo, varen sentir una musiqueta que anunciava que la funció començava i llavors tots varen córrer als seus llocs. En sortir a la tribuna amb la resta dels jerarques nazis, en Fritz va quedar impressionat, no es creia el què estava fent, estava amb els nazis, mentre l’Àngela sortia eufòrica, amb un somriure d’orella a orella, i anava veient com el públic els saludava amb la salutació romana cridant Sieg Heil. En Fritz estava vermell com un pebrot, no s’havia on amagar-se, i es va asseure ràpidament al costat de l’Àngela i al darrere d’en Goebbels i d’en Göering, que es varen quedar tota l’estona parlant a cau d’orella mentre miraven al públic. Per tot arreu a on mirava hi havia banderes nazis i la gent continuava cridant eufòrica mirant-los amb atenció com si fossin la Leni Riefensthal. Quina vergonya, es deia el noi. Quan varen sortir els músics i es varen fer uns segons de silenci, en Goebbels es va mirar les banderes i de cop i volta es va aixecar de la cadira i davant de tots els jerarques i dels funcionaris va cridar assenyalant a en Fritz, que estava assentat en silenci contemplant tot aquell espectacle intentant passar desapercebut:

Aquest noi és el que ens fa les banderes, les nostres banderes per les quals lluitem i morim, donem-li un fort aplaudiment.

Quedant-se tens a la cadira i sense paraules de la sorpresa que l’hi havia fet en Goebbels, aquesta no se l’esperava, va veure com tots els jerarques i funcionaris li dedicaven un fort aplaudiment i com un fotògraf li tirava una fotografia pel seu diari. Aprofitant l’ocasió, l’Àngela es va aixecarà amb la resta i el va aplaudir efusivament mentre li deia que l’estimava i li va fer un petó perquè tots veiessin que era la seva parella. Però les cares dels jerarques nazis varen canviar ràpidament quan després de la representació de Tristan el públic va aplaudir a en Furstwängler per donar-li tot el seu suport en les seves crítiques al regim. Aquells aplaudiments varen disgustar molt a la tribuna, fins i tot a en Fritz, però en el seu cas era perquè ell també volia aplaudir però no ho podia fer allà a la gola del llop. En sortir de la tribuna com un llamp, en Göering, que anava molt esvarat i irritat, va demanar posar-se en contacte amb l’Adolf Hitler per posar-lo al corrent del que havia passat. Era intolerable, anava cridant. En veure que l’ambient era caldejat, tots els jerarques parlaven d’aquells aplaudiments que ressonaven a crítiques, en Fritz i l’Àngela es varen quedar a una cantonada esperant mentre veien com un membre de les SS amb el seu uniforme i amb una copa de xampany a la mà insultava a una persona del públic que havia aplaudit. Mirant l’enrenou que havia provocat aquells aplaudiments, en Goebbels se’ls va apropar i els hi va aconsellar que tornessin a casa i va demanar a un SS que cridés a un taxí perquè els recollís. L’Àngela, que no entenia per què s’havia muntat l’enrenou, estava impressionada pel que havia viscut aquella nit i estava ben eufòrica en els seients de darrere el taxi somiant amb aquells aplaudiments. Quina felicitat sentia en aquells moment. En Fritz també estava satisfet, creia que els nazis començaven a ser criticats i qüestionats pel poble, i pensava que no aguantarien gaire més si el poble els hi girava l’esquena. En deixar-la a casa, l’Àngela li va fer un petó en baixar del taxi i va pujar al seu pis molt satisfeta. El dimarts 4 de desembre en Furtwängler va renunciar dels seus càrrecs de vicepresident de la Cambra de Música i de director de l’Òpera Estatal. Més tard va tornar a ser reconegut pels nazis.

El dilluns 31 de desembre, l’últim dia de 1934, en Fritz va anar a celebrar el fi d’any amb els seus amics, amb l’Àngela, en Marwin i l’Elisabeth en el restaurant de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz per després celebrar la vinguda de 1935 a la Porta de Brandenburg. Mentre sopaven una graellada de carn amb una xampanyera plena de gel amb una botella de Henkell sec, feien un repàs de com els hi havia anat l’any; en Georg i en Lou continuaven sent explotats a la fàbrica, però estaven esperançats en que millorés l’economia per canviar de feines, de fet en Georg volia ingressar a l’exèrcit alemany ben aviat i esperava que augmentessin el nombre per allistar-s’hi. En Marwin era feliç, cada dia anava agafant més el control de la fàbrica i la vida en parella amb l’Elisabeth anava sobre rodes i pensava demanar-li en breu matrimoni. Fills ben aviat, pensava. L’Àngela tenia sentiments contraposats, era feliç per la feina que tenia, per la política i per estar sempre al costat d’en Fritz, però esperava un gest d’ell per fer un pas més endavant. En Fritz, per la seva part, estava centrat amb els seus estudis, l’obsessionava aquella carrera pensant que la Galiana l’estava observant, però també tenia dos sentiments contraposats; la Galiana i l’Àngela. Després parlar i parlar i de beure i de més beure, es varen dirigir ben abrigats a la Porta de Brandenburg, on molta gent s’hi havia concentrat amb el mateix objectiu. Tots aguantaven estoicament el fred gràcies a l’ajuda de l’alcohol i els gruixuts abrics. Mentre anaven sentint com la gent cantava nadales, l’Àngela es va posar a resar en veu baixa. En veure aquell gest, en Marwin li va preguntar què estava fent, i l’Àngela li va respondre que estava demanant els desitjos per l’any següent. Mirant al seu germà que contemplava badoc la casa del Ministre de Propaganda, li va dir:

Aprofita avui, no badis com va fer ell!.

Els moments abans de les tradicionals campanades, que es retransmetien per uns altaveus situats a la Porta, l’Àngela es va quedar pensativa i callada mentre els altre petaven la xerrada animats. Quan varen començar les campanades i tots les estaven contant, l’Àngela va pensar:

O ara o mai, que sigui el que Déu vulgui!

Apropant-se a pas militar cap a en Fritz, el va fer girar mentre estava contant la vuitena campanada i li va fer un llarg petó que va deixar sense aire al noi. Amb els demés comptant i amb en Fritz i l’Àngela besant-se  varen entrar al 1935. Els amics no es varen fixar amb aquell fet fins que varen acabar les campanades i quan es donaven el típic: Gutes Jahr!. En veure’ls fent-se un petó que no acabava mai més, varen callar i varen marxar a continuar la festa en el bar Victorius per deixar-los sols perquè passessin junts el neuer Jahr, tal i com varen fer. L’endemà dimarts, quan es varen despertar a casa de l’Àngela, que estava buida perquè la família Richter havia anat a celebrar el Fi d’Any a Munic i la Velda havia quedat amb un noi de Potsdam, l’Àngela li va implorar des del llit de la seva habitació que no jugués més amb ella i que li donés aviat una resposta, que l’esperaria el que fes falta, però que necessitava la resposta. En Fritz li va prometre que faria tots els possibles per donar-li una resposta, que de fet ja sabia quina seria però pensava que s’havia de recuperar de la mort de Galiana, que encara li era molt present i molt sentida. Creia que amb l’Àngela podria oblidar la Galiana i la podria estimar. Mentre encetaven una ampolla de vi blanc es varen posar a cuinar un pollastre amb patates xafades i varen intentar fer un bon dinar en aquella petita i vella cuina mentre escoltaven el moderador Heinz Goedecke com presentava als invitats especials i llegia la dedicatòria de la persona que havia fet la sol·licitud en el seu programa de ràdio Wunschkonzert für das Winterhilfswerk.

El 1935 els alemanys el varen encetar amb la voluntat d’adherir el Sarre, un territori alemany ric industrialment perdut després de la Primera Guerra Mundial pel Tractat de Versalles de 1919 i que des del 1920 estava sota la direcció de la Societat de Nacions fins aquell any. El govern alemany instruïa a la població perquè votés afirmativament en un plebiscit sobre la seva adhesió al Reich. El diumenge 13 de gener es va celebrar aquell plebiscit organitzat per la Societat de Nacions i, per primer cop, la família Klein va votar al costat dels nazis perquè aquell territori tornés a la mare pàtria. El resultat va ser d’un 90,38% a favor de l’adhesió. En donar-se el resultat per tot Alemanya es va celebrar la victòria amb una forta celebració i de seguida es va destapar el xampany. La festa va ser tan sorollosa que els nazis fins i tot ho varen aprofitar per penjar al mig del carrer el líder socialista Max Braun davant de la multitud. En Fritz, l’Àngela i tots els demés també es varen afegir a la celebració; tots creien que aquella adhesió era justa, que aquell territori ric els pertanyia i pensaven que s’estava aconseguint els objectius d’una Alemanya forta a través de pactes pacífics. L’Àngela, que encara estava esperant la resposta tot i que la relació entre ells dos era més que evidentment, li cridava a en Fritz entre els crits de la gent:

Veus com tenia raó, s’ha aconseguit el que els altres no varen poder i s’ha fet de forma pacífica tal hi com ells deien. En Hitler és l’home més important de tot Alemanya. És mil vegades més important que l’Otto von Bismarck. És un home de pau i progrés.

En Fritz ja no tenia arguments per contrarestar-li en aquells moments; l’economia anava millorant, tot i que s’endeutaven perillosament i a l’exterior ningú volia comprar Reichsmarks, el govern era fort, s’havia recuperat un important territori, els treballadors tenien subsidis i estaven més protegits, i la seguretat havia augmentat. Reflexionant mentre anava veient les cares d’alegria dels seus amics i coneguts, va veure que no era ella qui estava canviant d’opinió, era ell qui l’estava canviant. El discurs d’en Hitler per la ràdio des del Berghof per celebrar la nova conquesta va ser escoltat amb molta emoció per Alemanya i inclús a casa dels Klein es varen sentir aplaudiments. En Fritz sabia que estava perdent la falç i el martell i agafava una àguila amb unes urpes ben afilades que no sabia a on els portaria. Parlant-ne amb el seu pare sobre l’adhesió del Sarre, aquest li va dir feliç des de la butaca:

Ho trobo molt bé que el Sarre torni a ser alemany, tal i com toca, però hem de tenir en compte que aquest territori està endarrerit políticament.

Opinant igual, en Fritz li va dir abans de pujar cap a dalt a la seva habitació:

Em sembla que en fem un gra massa per un territori tan petit. 

El dilluns 28 de gener, com l’any anterior, en Fritz es va aixecar amb mal sabor de boca i va anar a primera hora a la tomba de Galiana per plorar la mort de la seva difunta xicota. Abans d’anar al cementiri va comprar unes flors blanques a la florista Carlene, que ja els hi tenia preparades, però va cometre l’error, potser fet una mica expressament, d’anar-hi just a l’hora que l’Àngela anava a treballar. Quan es varen creuar a davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, l’Àngela es va posar feta una fúria en veure’l amb unes flors. Es pensava que anava a veure a una altra dona i va donar mitja volta per seguir-lo. En perseguir-lo de lluny sense que el veiés i amagant-se entre la gent, va veure com el noi passava de llarg de la Potsdamer Platz i continuava caminant cap a l’est de la ciutat. Després d’uns quants carrers va veure que entrava en un cementiri. Era el de Sant Mateu, i de seguida va entendre què hi anava a fer. Pensant en deixar-lo sol, la curiositat la va matar per dins i després d’agafar aire el va seguir dissimuladament entre les tombes dels grans noms de Berlín. En veure el seu estimat palplantat i amb cara seriosa davant de la tomba de la Galiana va observar com hi deixava les flors al terra mentre es posava a plorar recordant-la. Amagant-se darrere d’un robust roure, va veure com plorava com un desesperat, mai l’havia vist així, i li feia mal al cor veient-lo plorar i remugar. La mandíbula li tremolava mentre les llàgrimes li relliscaven per les galtes. Moguda pels sentiments, es va apropar al noi i sense que el veiés es va col·locar al seu costat mirant la tomba i llegint el nom de la Galiana a la làpida. Commogut en adonar-se que tenia l’Àngela al seu costat, va tancar ben fort els ulls mentre pensava que tenia els seus dos amors a dos metres d’ell. Sense trobar cap paraula, l’Àngela el va abraçar càlidament per darrere i li va dir que no tenia per què donar-li explicacions, que era un gest molt bonic el què feia, li va assegurar. Pensant que mai el podria tenir però amb la intenció de treure’n estella, l’Àngela es mirava trista la làpida de la Galiana esperant una reacció d’un commogut Fritz, que es deixava abraçar. En eixugar-se les llàgrimes que li continuaven lliscant i no deixant de mirar la làpida, li va dir, mentre li acaronava suaument la cara de la seva amiga:

Estic preparat. Ser la resposta. Volia esperar aquest dia per dir-te la meva resposta. Tenia que esperar aquest dia.

Pensant que seria rebutjada davant de la Galiana, es va empassar la saliva nerviosa i va baixar el cap a la seva espatlla esperant la resposta que en Fritz li va dir a continuació i a poc a poc fent-la patir encara més:

Àngela…

El noi es va aturar per empassar-se saliva i de pas va agafar una flor blanca de les flors que havia portat per la Galiana, i va continuar, posant-se cara a cara de l’Àngela, que estava pàl·lida i aspectant:

T’estimo… t’estimo molt… vas aparèixer a la meva vida com un estel fugaç, sobtadament, el dia que es cremava la nostra democràcia, i des de llavors m’he vist enlluernat per les teves flames que a poc a poc han cremat els meus records i han fet espai en un lloc ocupat.

Després de tornar-li a dir que l’estimava mentre li mirava els seus ulls blaus, li va col·locar aquella flor blanca en el seu cabell llarg, fi i ros. Emocionada i tocant-se la flor, li hagués agradat més vermella, li va fer un llarg petó que el noi no volia fer perquè estava davant de la Galiana i va tornar a plorar, però aquest cop de felicitat, mentre l’abraçava amb totes les seves forces esperant que no fos un somni i que es despertés al seu llit. Sabent que no era el lloc per prometre’s amor, en Fritz la va acompanyar cap a la llibreria, on feia tard, i varen quedar per veure’s un cop l’Àngela hagués plegat. En deixar-la amb en Martin, en Fritz va tornar cap a casa per estudiar un examen important que tenia l’endemà, i es va tancar a la seva habitació. Però enlloc d’estudiar es va posar a mirar el quadre de Galiana tot pensant que era molt macabre el que havia fet; s’havia declarat el dia de l’aniversari de la mort del seu primer amor i a sobre damunt de la seva tomba. Pensant trist amb tot el què havia passat dos anys enrere, va obrir la cartera, es va mirar la fotografia d’ell i la Galiana, la va tocar suaument mentre li queia una llàgrima i la recordava, i li va demanar perdó mentre deia que havia de continuar vivint pels dos.

Els següents dies en Fritz i l’Àngela varen començar la seva relació de parella i es veien cada dia després de que ella sortís de la feina. Sempre que podien anaven a dinar o a sopar junts i els diumenges anaven als cinemes. De cop, Tot era felicitat a la vida d’en Fritz i semblava que oblidaria el passat. Però aquella sempre li tornava. El divendres 8 de febrer quan estava al jardí de la Universitat va saber per uns seus companys que havia mort l’ex president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, en Max Liebermann, l’home que havia aconsellat a la Galiana que continués pintant. En Liebermann havia sigut expulsat de l’Acadèmia pels seus orígens jueus. En recordar a aquell home i com s’havia posat de gelós quan li havia recomanat a la Galiana que anés a París, el noi no va poder posar-se trist. Eren uns nens, es deia, però era tan feliç el costat de la Galiana, pensava.

La gent del barri també estava molt feliç perquè en Fritz havia recuperat el seu somriure, però en canvi es varen oblidar d’en Dannel, que continuava reclòs a casa espantat tocant-se les cicatrius que l’hi havien fet i que ja no marxarien. L’endemà de la mort d’en Liebermann, un dia que havia nevat molt a la capital, en Fritz tenia ganes de demostrar-li a l’Àngela que anava de debò, que la Galiana era cosa del passat, i li va demanar que per aquella tarda es posés el millor vestit que tenia i portés una muda per l’endemà. Un parell d’hores més tard, l’Àngela era a la porta dels Klein mudada fins dalt, però tapada amb una jaqueta i una bufanda senzilla que l’abrigaven del fred. En veure-li la jaqueta, de color beix i amb uns botons grossos, en Fritz va patir una mica, la volia portar a un hotel car i luxós, però no es va atrevir a dir-li que es posés la jaqueta de la seva mare per no ofendre-la. Després de fer-la esperar al menjador uns minuts, un taxi es va aturar a l’entrada. L’Àngela encara no sabia a on aniria a passar la nit. Després de donar unes quantes voltes pels carrers de la capital, el taxi els va deixar en l’encreuament de la Budepesterstrasse amb la Nürnbegerstrasse. Arrossegant la maleta de l’Àngela, que havia dut més d’una muda per si de cas i un batí atrevit, en Fritz en veure l’hotel li va senyalar eufòric:

Aquí passarem la nit, a l’hotel Eden. Què et sembla?.

Quedant-se en silenci uns segons i contemplant l’entrada de l’Hotel, l’Àngela no es podia creure que dormiria en un dels allotjaments més luxosos i cars de la ciutat. Aquell Hotel tenia molta anomenada i tothom qui volia impressionar a una noia la duia allí. En entrar a recepció varen observar que l’elegància era present a totes bandes i en Fritz va omplir el formulari de rigor al taulell. En pujar al cinquè pis varen quedar meravellats per l’habitació. Llit enorme, banyera espaiosa i nova, i vistes directe al carrer amb un petit balcó. Després de deixar les maletes es varen fer les cinc i en Fritz la va fer baixar a baix a la gran terrassa. A aquella hora se servia el te amb una orquestra de ball internacional. Els cambrers anaven vestits amb un esmòquing blanc i no paraven de servir cafès i còctels tornassolats. La parella no se’n va poder està i va demanar un parell de còctels mentre contemplaven la terrassa amb les seves vistes i el seu minigolf.

Quin privilegi viure aquí.

Anava repetint-li l’Àngela. Amb cara de satisfacció en veure-la feliç, en Fritz llavors li va demanar que l’acompanyés a fer una partida de mini-golf. El noi, tot hi haver jugat a golf amb el seu germà, va perdre davant l’Àngela, que era el primer cop que tocava un pal de minigolf. Després de la partida varen anar un moment a dalt per canviar-se per després tornar a baix vestits amb els seus millors vestits. No faltava gaire per sopar i el restaurant de l’Hotel començava a estar ple de gent famosa, d’estrangers i d’homes perfumats que volien impressionar a les seves amants. Després de sopar un gran àpat la parella es va quedar fins a altes hores a la pista de ball de l’Hotel prenent còctels.

El divendres 1 de març, la parella va anar a celebrar amb tots els amics la incorporació del Sarre al territori del Reich en el bar Victorius i varen escoltar amb emoció per la ràdio el discurs d’en Hitler des de la plaça Sarrebruck, on va dir que esperava millorar les relacions amb França per així aixafar els perills que amenaçaven a Europa. Per primer cop en Fritz començava a simpatitzar amb el nazisme, l’esvàstica ja formava part de la seva vida i l’acceptava, i creia fermament que en Hitler buscava la pau d’Europa. Sabent que era millor no donar masses explicacions, durant uns quants dies evitava parlar de política amb el seu pare per por a donar-li una visió que era diferent a la que havia defensat. Pensava que el seu pare pensaria que no tenia opinió i que eren les dones amb les quals anava les que li deien com tenia que pensar. Amb la Galiana era un comunista i ara amb l’Àngela s’alegrava dels triomfs dels nazis. Quina vergonya d’home, pensava. Però aquell dia el noi volia viure el moment, Alemanya havia recuperat un territori molt important i s’havia de celebrar. Deixant-se endur per l’eufòria i després de que els seus amics marxessin perquè l’endemà s’havien de llevar ben d’hora per anar a pencar, en Fritz va convidar a l’Àngela a sopar al Schebini-Bar per continuar amb la celebració. Feia temps que hi volia anar en aquell restaurant que havia obert el setembre de 1933, però el seu pare mai els hi havia dut perquè no li agradava el propietari, l’egipci Mostafa El Sherbini. Un egipci… ja pots comptar què deu saber de cuina, remugava en Barnard quan li proposaven anar-hi. La parella es va dirigir a la Potsdamer Platz, que estava plena de banderes amb esvàstiques, i allí varen agafar un taxí que els va deixar just a l’entrada del restaurant, en el número 18 de la Uhlandstrasse, molt a prop de l’avinguda Kurfüstendamm. Allí també tots els edificis del voltant onejaven les banderes amb l’esvàstica per celebrar l’adhesió. A la façana del restaurant també hi onejava la bandera. Era increïble la quantitat de banderes que hi havia per la ciutat, va pensar el noi.. En entrar a l’establiment, decorat en estil art-deco, un cambrer els va venir ràpidament a rebre. Mirant el local, l’Àngela li va comentar:

Aquí no ha passat el temps.

Entre els clients hi havia artistes, actors, industrials, diplomàtics i polítics, tot el bo i millor de l’alta societat berlinesa. Els preus, d’escàndol, tal i com va dir l’Àngela, però un dia era un dia, s’anava repetint, tot i que qui pagaria el compte seria ell, en Fritz, que ni es mirava els preus. Després de demanar una graellada de carn i una ampolla de vi els va venir a rebre l’amo del local, en Mostafa. Un home d’aspecte d’un dandi i amb molt de temperament. Parlava alt i no parava d’anar a les taules per saber les opinions dels seus clients. Els va preguntar si ho trobaven tot correcte i de forma molt grotesca va agafar una ampolla de vi d’una altra taula i va omplir la copa de l’Àngela perquè begués. Després de que el noi li fes una mirada amenaçadora, en Mostafa es va sentir al·ludit i va anar a una altra taula a coquetejar amb unes altres dames.

Quin impertinent.

Va exclamar l’Àngela després de beure’s la copa de vi. Tot i que en Fritz li va dir que anava massa escotada i que s’havia de tapar. Amb l’amo del local fora, la parella va gaudir de la nit en un dels llocs més exclusius de la nit berlinesa. Després del ball a la pista de ball varen tornar a casa.

El dilluns 4 de març, l’Àngela va rebre una gran notícia. En Martin li apujava el sou. Amb ella les vendes havien augmentat pels seus encants i treballava bé. A més, li donava festa per l’endemà després de que hagués treballat el diumenge. Contenta, l’Àngela no se’n va poder estar i va convidar a en Fritz a un restaurant d’un hotel de la ciutat per passar-hi després la nit. Ara li tocava en ella, li va dir quan el noi li va dir que ja ho pagaria ell. Mentre sopaven estufat de carn amb patates xafades i pèsols acompanyat per un oblidat vi Riesling de la regió Rheingau en el restaurant de l’Hotel, de cop i volta, a mig àpat, varen veure que hi havia un fort enrenou a fora del restaurant. Se sentia molt xivarri i hi havia més moviment. De sobte, els cambrers i el personal de l’Hotel varen posar les millors copes i els millors plats a les taules, varen treure les flors mortes i varen obrir més llums. Quedant-se inquiets des de les seves cadires fent el xafarder per veure si veien alguna cosa, en Fritz li va xiuxiuejar a l’Àngela que entraria una estrella de cinema. Mentre miraven cap a fora i sentien els motors d’uns cotxes que s’aturaven a fora al restaurant, el cambrer que els servia se’ls va apropar i els va demanar molt amablement si podien canviar de taula per una més arraconada. En demanar explicacions perquè aquella taula on els volia posar no tenia tanta llum, el cambrer, fent cara de disgust, els va dir que en Hitler era a dins l’hotel i demanava intimitat. En sentir aquelles paraules, a l’Àngela li va canviar la cara de pomes agres, ja que tenia ganes de veure’l, no l’havia vist mai de prop, tot i que l’havia vist molt sovint per Munic a fora les terrasses dels cafès. En veure com els clients de les altres taules també es movien per allunyar-se de la taula del canceller, l’Àngela va demanar poder veure el dictador alemany per felicitar-lo. No dient-li res, amb la cara del cambrer ja li deia que no seria possible. Desil·lusionada veient com se li emportaven la copa de vi per portar-la a l’altra taula, de cop va aparèixer en Goebbels per examinar les taules del restaurant. Anava vestit amb la seva típica llarga gavardina de color ocre i portava un senzill barret del mateix color. Quan el ministre va veure als dos nois asseguts encara a taula, els va anar a saludar i veient com el cambrer se’ls hi enduia els plats li va dir que no calia que ells dos marxessin, que eren amics del nacionalsocialisme, va afirmar, i que per tant es podien quedar. Mentre saludaven al ministre i li donaven les gràcies, els varen tornar els plats i les copes a taula i en aquell moment va passar en Hitler davant d’ells protegit per un parell d’homes de les SS. Anava vestit de forma bastant senzilla amb una camisa blanca, una corbata de llaç negre, una guerrera de color marró i amb botes militars negres i altes. Des del seu seient, l’Àngela es va quedar emocionada en tenir-lo tan a prop que el podia arribar a ensumar i, mig plorosa i amb les mans agafades com s’hi estigués resant, va estar a punt de fer un crit d’alegria. Tenia la mirada fixa en ell, contemplava des del seu estrany bigoti als seus pantalons negres perfectament planxats. Mirant-s’ho d’una altra manera, en Fritz li va dir a cau d’orella:

A veure si em tinc que posar gelós!.

Somrient, l’Àngela li va contestar mentre li feia un petó ràpid per no perdre’s cap detall d’en Hitler:

Les tindries totes per perdre.

En veure que aquells dos nois estaven impressionats per en Hitler, en Goebbels es va apropar a en Hitler i li va bufar alguna cosa a l’orella mentre li senyalava als dos nois, que no deixaven de mirar-los. En veure que s’apropaven cap a ells, l’Àngela es va posar molt nerviosa i es va eixugar patèticament els morros amb el tovalló mentre en Hitler es treia la seva gorra per saludar-los. En ser davant d’ells, en Goebbels els va presentar a en Hitler i l’Àngela no va dubtar en cridar:

Heil, Mein Führer!.

I en Fritz va dir més tímidament:

Heil Hitler!

Satisfet amb la salutació de l’Àngela, ell preferia que el saludessin així, de forma cortesa va fer un petó a la mà de l’Àngela, que de poc es mor de l’emoció. No deixant-los de mirar i rient en veure’ls ben emocionats, en Goebbels li va explicar a en Hitler que aquell noi era el fill de l’home que fabricava les banderes del Reich i un heroi de la Primera Guerra Mundial. Mirant-lo amb bons ulls, en Hitler li va encaixar orgullós la mà durant un temps bastant llarg, en el noi se li va fer etern i incòmode perquè no sabia si havia de retirar la mà, i li va preguntar amb la seva veu ronca:

On va lluitar el teu pare?

Nerviós com l’Àngela mentre continuava amb la mà encaixada amb la del líder d’Alemanya, li va contestar caient-li una gota de suor:

A  França, va lluitar fins que va ser ferit a la cama el 1917. El pobre es va quedar coix.

Fent que sí amb el cap, en Hitler li va explicar mentre mirava arrufant el nas que en els plats hi tenien carn:

Jo també vaig lluitar en aquella guerra, per mi va ser tot un honor està allà amb els meus companys. Jo vaig lluitar a França i també vaig ser ferit, però jo en dues ocasionsMai em vaig rendir, sempre volia tornar al front. Quan m’estava recuperant vaig sentir com m’apunyalaven per l’esquena. Vaig notar aquell ganivet i mai me n’he oblidat.

Tocant-se la jaqueta orgullós, li va ensenyar que sota la insígnia de l’esvàstica hi portava la Creu de Ferro de Primera Classe, la màxima distinció militar alemanya que en Hitler havia aconseguit per la seva valentia al front. La va aconseguir en part gràcies a un informe del seu superior jueu. Prement el puny amb força de ràbia, en Hitler va canviar-li la cara per una menys amable i els va parlar de com havien sigut traïts per la República i pel president Ebert, de com havien patit per culpa de la crisi provocada pels nord-americans, a qui va dir que odiava amb tot el seu cor, i els va explicar que volia una Alemanya amb unes altres fronteres que seria respectada per les altres nacions que l’havien humiliat amb el Tractat de Versalles. Les paraules del dictador eren escoltades amb tota l’atenció per l’Àngela, que anava donant la seva aprovació amb el cap, mentre en Fritz les escoltava expectant però amb la cara estirada en veure en elles paraules bèl·liques. Després de veure que estava retardant el sopar amb en Goebbels, era un costum seu anar tard, els va deixar de cop i acompanyat pels SS va anar de dret a la taula on l’esperava el ministre. Sorpresos en veure com en el Führer li portaven un bon plat de pasta amb tomàquet i abundant formatge, varen preferir no mirar-lo per no molestar-lo i després d’acabar de sopar i fer unes postres de músic la parella va pujar a la seva habitació, on l’Àngela no parava de repetir que era molt feliç per haver conegut a en Hitler. Quin home, anava repetint. Rient mentre es canviava de roba, en Fritz li va preguntar:

Ets feliç per estar amb mi o per haver conegut a en Hitler?

Dubtant mentre es posava una brusa que havia elegit per l’ocasió que punyiria el vesper entre els homes, li va dir:

Una cosa porta a l’altra. 

Els següents dies l’Àngela va patir un fort refredat, ja que li havia encomanat en Hitler en fer-li un petó. El dictador estava fet una sopa i el dijous 7 de març estava tan malament que no va poder reunir-se amb el ministre d’Afers Exteriors britànic, lord Simon. En Fritz es va quedar una nit a casa dels Richter per cuidar-la. No va poder anar a treballar durant un parell de dies. A casa als Richter el tractaven com un més de la família i el deixaven dormir amb l’Àngela. De fet, no tenien més habitacions. Perquè el noi pogués estudiar li varen improvisar una taula en la petita habitació de l’Àngela amb un parell de cadires i una fusta. Tot i el bon tracte, en Fritz se sentia estrany en una casa plena d’esvàstiques, d’emblemes religiosos i, sobretot, el va colpir veure un retrat de l’apòstol Sant Bonifaci al costat de la pica del petit lavabo. En trobar el llibre que li havia deixar, La ideologia alemanya, mig destrossat en un racó de l’habitació, al costat on hi tenia els pots de Nivea, el noi es va posar a riure per dins. A la nit, quan va sortir a buscar un vas de llet a la cuina per l’Àngela es va topar amb la Velda, que havia tornat d’una trobada amb un noi de la ciutat. La germana de l’Àngela portava en aquells moments una bata sensual de color rosa que ensenyaven més del que havia de veure. En apropar-se al noi, encongit i amb el vas de llet a la mà, li va demanar que quan estigués refredada la vingués a cuidar a ella també. Tartamudejant, el noi li va dir que ssíí i va tornar ràpidament a l’habitació de l’Àngela.

El dissabte 16 de març en Hitler, ja recuperat del refredat, va abolir la Reichwehr, les Forces Armades de la República de Weimar, en substitució per la Wehrmacht, que va créixer ràpidament encontre dels dictats del Tractat de Versalles. A la llibreria, l’Àngela va quedar desbordada de l’arribada de les edicions especials dels diaris en què alabaven la primera gran mesura per destruir el Tractat de Versalles. Tothom volia tenir el diari que certificava de que s’havia acabat amb aquell Tractat. A la tarda, quan va plegar esgotada de la seva jornada, mai havia venut tants diaris, va anar a donar una volta amb en Fritz per airejar-se. A en Fritz no li feia gens de gràcia tornar a tenir un Exèrcit de 550.000 homes tal i com afirmava el dictador, però l’Àngela no opinava igual i li deia que es feia el què tocava i necessitava Alemanya. Quan varen passar per davant de la Cancelleria es varen topar amb una multitud que aclamaven a en Hitler. Era vist com un heroi capaç de desafiar el món per tornar Alemanya al seu lloc. Pensant en continuar avançant cap a l’Unter den Linden per anar a la taverna Habel, l’Àngela el va obligar a quedar-se amb aquella multitud delirant que no parava de cridar càntics contra el Tractat de Versalles. Era el Tractat del dimoni, deien molts. Després de veure a molts companys de classe, alguns d’ells vestits amb l’uniforme del NSDAP, en Fritz va entendre que aquella mesura era acceptada per la població. Després d’una estona drets varen anar un moment en el bar Victorius per fer una cervesa. Assentats en els tamborets de la llarga barra parlant del tema, en Mark i la Diane els hi varen explicar mentre els hi servien les cerveses que estaven preocupats per les conseqüències que podia tenir a l’estranger aquella nova llei i que pensaven que hi podia tenir lloc una nova guerra. L’Otto, que com sempre estava al bar fent la cervesa després de tancar la barberia, li va dir en escoltar-lo des de la barra que era impossible una nova guerra, ja que França no era tant poderosa com abans. Somrient de felicitat, l’Àngela també va ser de la mateixa opinió i va dir que amb el nou Exèrcit es reduiria l’atur i es reactivaria l’economia. No tenint-ho clar, en Fritz va preferir estar callat mentre recordava la gran campanya del govern sota el lema: Tornem a treballar. L’atur bé s’havia reduït, pensava, tot i que sabia que molta gent treballava amb uns sous més baixos i alguns a mitja jornada. Però era realitat, es deia, l’atur havia baixat, que era el més important. A més, s’havia recuperat la producció de béns de consum. La Matilda feia poc que s’havia comprat una ràdio Siemens, en Richard i la Cosmina s’havien comprat nous estris per la pastisseria i l’Albert i la Helga s’havien comprat una màquina de cosir nova que els anava més ràpid. Els sastres Oskar i Fransiska es varen poder permetre fer els primers regals als seus néts.

L’endemà de l’anunci, el diumenge a la tarda, en Georg va convocar a tots els amics al bar de l’Hotel Esplanade per explicar-los una cosa que per ell era molt important. En Fritz i l’Àngela ja els va anar bé quedar a aquella hora perquè la noia volia anar després a la primera desfilada militar que es faria a l’Unter den Linden. S’havia de celebrar la creació del nou exèrcit que faria tremolar al món. Entaulats a la taula que tenia vistes a fora, els va comunicar que tenia pensat ingressar a l’exèrcit alemany, el servei militar era un servei d’honor, repetia el noi. A sota el braç hi duia la versió de 1934 del volum militar titulat Deures del soldats alemany, que no era res més que un breviari de l’Exèrcit, el codi d’honor que els joves reclutes juraven respectar. Quan el noi els hi va explicar els motius en els seus amics mentre el cambrer Julius els servia les cerveses berlineses que havien demanat, es pensava que tots ho entendrien i el felicitarien, però les cares que li varen fer varen ser diferents a la que ell esperava. En Fritz, que no l’entenia, li va preguntar amb amargor el per què de la seva decisió, i en Georg li va contestar segur d’ell mateix mentre feia el primer glop:

L’Exèrcit em proporcionarà tot el què no em pot donar la indústria: orgull, respecte, un futur i una família per la qual morir.

No entenent-lo de cap de les maneres, en Fritz es va quedar callat recordant com la Galiana els hi explicava que les armes no eren el futur. Veient que el seu amic estava ben decidit, de fet li havien abaixat el sou a la fàbrica feia uns dies i estava molt ressentit amb el seu amo, en Fritz li va encaixar la mà de forma distesa per felicitar-lo i li va desitjar tota la sort del món. En Lou no li va voler comentar res, no compartia aquell destí que volia el seu amic, però sabia que era millor no disgustar-lo amb la seva opinió. Si era feliç així, pensava. L’única que veia amb bons ulls aquella decisió era l’Àngela, que li va dir orgullosa mentre es mirava de reüll el volum que havia dut en Georg:

Trobo que fas molt ben fet, defensar la teva pàtria és el repte més gran d’un home. A més, no et passarà res perquè en Hitler és sinònim de pau i no ens portarà a cap guerra.

Veient que la seva decisió no havia agradat tan com esperava, en Georg va amagar el llibre a sota l’aixella i va decidir canviar-los de tema mentre es bevien la cervesa berlinesa tenyida amb xarop de gerds. No volia fer empipar els seus amics, que eren el més important per ell. Després de que els seus amics marxessin cap a casa, en Fritz i l’Àngela varen anar a donar una volta per la Potsdamer Platz per estirar les cames per després anar a la desfilada militar a l’Unter den Linden. Passant per davant les botigues tancades, la noia li va recordar que necessitava un vestit i que el volia Dirndl. Els sastres no li havien arreglat com volia ella. Mentre observava els aparadors de les botigues i veia com en Fritz estava descol·locat perquè en Georg ingressava a l’Exèrcit, l’Àngela li va dir a cau d’orella:

Ell que vagi a l’Exèrcit amb el seu codi, però tu aquí casa que m’hauràs de mantenir i no vull que et passi res.

Rient mentre l’allunyava dels aparadors, li va contestar:

Però i tot això de defensar la pàtria que deies…

Interrompent-lo de cop amb les mans, l’Àngela li va dir:

Sí, hi estic d’acord en què es defensi la pàtria amb les Karabiners, però que ho facin els altres, no els meus. A més, tu tens una missió més important; ser metge i ser pare de família.

Sentint la paraula pare mentre s’aturaven a una botiga de bebès amb la seva roba petita de color blau o de color rosa, en Fritz es va posar neguitós, nens n’hi pensar-ho, i va canviar ràpidament de tema en veure com en Wilhelm s’embrutia les mans en una botiga alimentària. En fer-se l’hora de la desfilada, varen agafar ràpidament el metro i varen baixar al mig de l’Unter den Linden, molt a prop de la Universitat on estudiava en Fritz, i allí, a la vorera, varen presenciar la desfilada militar dirigida per en Hitler. Mirant al nou exèrcit alemany que desafiava el Tractat de Versalles, en Fritz anava pensant mentre veia aquells soldats amb l’uniforme verd, les seves botes negres, els seus cascs i les seves armes noves com la Karabiner 98k:

Sí en Hitler és sinònim de pau, per què necessitem tants soldats?

Al cap de dos dies, el diumenge 17 de març, la jove parella, a instàncies de l’Àngela, varen anar presenciar una altra cerimònia militar a l’Òpera de l’Estat per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois. En arribar a l’Unter den Linden, que estava ple de gent amb banderes amb l’esvàstica i amb rams de flors, després d’una llarga caminada, es varen endinsar entre la multitud i varen presenciar com la gent aclamava a en Hitler i els seus homes. En posar-se a una cantonada on veien la desfilada entre els caps de la gent, l’Àngela no va parar de cridar Sieg Heil fent la salutació romana mentre en Fritz se la mirava pensant que ell això no ho faria. Continuant immòbils enmig de la gent, tots varen cantar l’himne nazi amb molta alegria mentre esperaven l’arribada dels nous soldats. Els nens demanaven als seus pares que els pugessin a coll perquè no es volien perdre l’orgull del país. Els avis, emocionats, recordaven els bells temps de l’època guillermina i deien convençuts que en Hitler era un perfecte hereu del kàiser. En Fritz, que escoltava tots els comentaris de la gent, feia veure que també cantava per no destacar, però tot i que no ho volia admetre començava a entendre el per què aquell moviment s’havia integrat a la vida de la gent. Després d’acabar l’acte, que no va ser massa diferent el de feia dos dies però en aquest hi va participar en Georg, que no els va saludar perquè havia de seguir els rígids compassos marcats, en Fritz va acompanyar l’Àngela a casa i després va tornar cap a casa sol pensant que estava traint els seus bells ideals. Si el veiés la Galiana…, pensava.

Després de passar la Potsdamer Platz, va veure a en Wilhelm estirat en un banc de davant de la floristeria de la Carlene fet una pelleringa. La roba estava molt demacrada, anava sense afaitar amb una barba de setmanes i els cabells els portava llargs i bruts. En sentir pena per aquell home que formava part de la vida del barri, li va donar un generós bitllet perquè es comprés alguna cosa de menjar. Agraït, en Wilhelm li va donar les gràcies i va anar a remenar les deixalles de la plaça per intentar trobar uns cartrons per protegir-se del fred de la nit. En entrar el noi a casa va veure al seu pare assegut com sempre a la seva butaca llegint Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya d’en Friederich Engels per entendre l’evolució històrica del marxisme enfront de la teoria evolucionista hegeliana. Mirant-lo llegir aquell llibre prohibit, en Fritz va sospirar recordant les seves belles reivindicacions. Quin canvi havia fet, sospirava palplantat davant del seu pare. En veure’l que li mirava el llibre , en Barnard li va dir sense deixar d’apartar els ulls al llibre:

Aquests nazis prometen la pau, però a la vegada només fan desfilades militars, és una contradicció.

Sense voler entrar en un debat i sense dir-li a on havia anat, el noi va pujar a la seva habitació davant de la sorpresa del seu pare. Abans sempre parlaven obertament de política i dels seus punts de vista. En entrar a l’habitació, va agafar tots els llibres comunistes que tenia i, demanant perdó mentre es mirava el quadre de Galiana, els va guardar en una caixa de cartró Persil on hi havia amagada la xapa de ferro de la Galiana. Després de tancar la caixa i de precintar-la amb cinta, la va amagar a sota el llit perquè acumulés pols. El llibre que més greu li va saber de guardar va ser el d’en Karl Marx, Contribució a la crítica de l’economia política de 1859, que tenia pendent llegir i que li havia recomanat en el seu dia la Galiana. En veure el prestatge buit i va posar el llibre firmat i escrit per en Goebbels, que no se’l va llegir mai perquè ara detestava els drames.

El dimarts, com era costum, el llibreter Martin de bon matí els va portar en el Klein el Der Angriff, que encara estaven subscrits gràcies a en Goebbels. Posant-se’l a llegir a la butaca del seu pare abans d’anar a la Universitat, en Fritz va llegir-lo a la taula del menjador mentre feia el cafè. El noi va posar especial atenció en l’article del ministre de Propaganda que deia que Alemanya necessitava la pau tant com els demés pobles i explicava que creia que era irresponsable que algú cregués en la guerra. En passar els ulls per damunt del diari, el va deixar damunt de la butaca pensant que el llegiria el seu pare quan tornés de la feina i es quedaria més tranquil amb els projectes dels nazis. Uns projectes pacífics, pensava. Topant-se amb la seva germana baixant les escales, la Katrina li va demanar que l’ajudés amb una redacció de l’institut, ja que se’n havia oblidat de fer-la. Quedant-li encara un parell d’hores abans d’anar a la primera classe, es varen entaular a la taula del menjador. Eren deures d’història i en Fritz en agafar el llibre de text va veure que era molt diferent al de la seva època. La idea del lideratge era cabdal. En preguntar-li per la redacció que havia de fer, la Katrina li va dir avorrida i mirant el paper en blanc:

Ha de ser sobre en Hitler com a garant de la unitat alemanya. No en tinc ni idea de què posar-hi. Tens alguna idea?

Quedant-se uns segons en blanc, en Fritz li va contestar:

Clar, no podem pas dir que ha aconseguir la unitat a base de camps, presons i ajusticiaments. És complicat.

Renegant mentre tenia la mirada fixa al paper en blanc, la Katrina li va afegir:

Tot el dia Història. Història, Història, Història… quin avorriment. Tota hora fem Història.

Al vespre, després de matar el cuc a la cuina, en Barnard es assentar a la seva butaca i va llegir aquell article del ministre amb molta atenció. Sabent que aquell diari l’havia llegit el seu fill i patint perquè ja no parlaven com abans de política, va cridar-lo que vingués i li va dir preocupat:

Ser el què pensa la teva xicota,  però i tu? Què penses ara? 

Després d’un llarg silenci, ja que el noi no sabia què contestar-li, en Barnard va trencar el gel en dir-li:

Mira…. Tothom a canviat, però jo, tot i que faig coses que no m’agraden, no vaig mai al quarter de l’antiga guàrdia imperial per veure aquest monument de la Primera Guerra Mundial. Jo continuo odiant el què odiava per molt que els altres, com els meus amics, hagin canviat. 

Sense saber què respondre-li ben bé i amb un nus a la gola tot i que ja s’esperava que li faria algun dia aquella pregunta, li va contestar:

Jo no crec ni creure mai en el món militar, i encara penso en un món més just, més laic i més racional, on ningú poguí sotmetre a l’altra. No sóc un nen com era abans que es deixava influir per una noia, no és aquest el meu cas ara. Tu prometo.

Quedant-se més tranquil, no volia que el seu fill ingressés a l’Exèrcit per amor, cosa que tampoc li deixaria fer l’Àngela, va posar-se de nou a llegir el diari i en Fritz va anar a la porta perquè havien tocat el timbre. Pensava que era l’Àngela que havia plegat de treballar, però era en Hermann que venia a buscar a la Katrina per anar al Parc Zoològic del Tiergarten.

El dijous 28 de març, en Fritz anava de bon matí a la Universitat a peu. El noi, distret per l’Unter den Linden pensant amb l’Àngela i el seu amor cap al nacionalsocialisme, no va sentir com algú el cridava de lluny. En girar el cap en sentir ara sí que li deien el seu nom, no va reconèixer qui era aquell desconegut. En veure com aquell noi, que era més gran que ell i anava vestit de forma humil amb una jaqueta de pana de color ocre que en prou feines el protegia del fred, se li apropava, va fer unes passes enrere per posar-se a la defensiva. Qui és? s’anava preguntant. En quedar-se a quatre metres d’en Fritz, aquell noi li va fer senyals perquè el seguís a la cantonada d’un edifici. Sense gesticular cap paraula, en Fritz li va fer que no amb el cap.

Que no em reconeixes?

Li va preguntar el noi. Tornant-lo a mirar, en Fritz li va tornar a fer que no amb el cap. Llavors, aquell noi va mirar a banda i banda del carrer. Semblava com si l’estiguessin perseguint. En veure que passava poca gent, el noi es va treure la cartera de la jaqueta i li va ensenyar un carnet. En Fritz el va agafar amb desconfiança i en donar-hi una ullada mentre no li treia els ulls de sobre a aquell desconegut, va veure que el carnet era comunista.

Ahhh… ja me’n recordo. Ens vàrem conèixer fa anys en una reunió del Partit Comu….

Abans de que pogués continuar, el noi es va abraonar cap a en Fritz i li va tapar la boca. Llavors, el noi li va dir:

Calla… calla… no diguis aquest nom.

Separant-se uns segons i agafant aire, en Fritz li va preguntar amb un to més seriós què volia. Tornant a mirar a banda i banda del carrer, estava mirant que no hi haguessin policies, el noi li va demanar que els ajudés perquè el dia anterior la Gestapo havia detingut els líders comunistes de Berlín. Si que van malament que hagin de recórrer a mi, va pensar en Fritz mentre veia que aquell vell conegut no deixava de mirar a banda i banda del carrer. Quedant-se uns segons reflexionant, en Fritz li va dir que ho sentia molt però que ja no estava interessat en la política. Fent cara de decepció, el noi li va dir:

Tu també ens deixés.

Dibuixant un petit somriure a la cara, en Fritz li va contestar:

Jo fa temps que ja no formo part d’aquest món. Ho sento. No vull que em tallin el coll amb una destral.

El noi li va suplicar una ajuda econòmica pel partit, pels bells temps, li va dir, però en Fritz li va tornar a dir que ho sentia i que havia d’anar a la Universitat. Sense deixar-li dir res més, en Fritz va tornar a caminar en direcció a la Universitat mentre deixava el seu antic camarada renegant d’ell. Ja no se sentia comunista, el comunisme havia mort el dia que l’havia deixat la Galiana, però mentre caminava cap a la Universitat anava pensant ara amb ella, la Galiana. El detestaria, pensava, l’odiaria, creia. Havia canviat, s’anava repetint convençut. Però què hi podia fer ell, es deia a si mateix mentre entrava a la Universitat per començar les classes.

Tot i el què promulgaven els nazis i les seves organitzacions, l’Estat s’estava militaritzant: s’acordava amb la Gran Bretanya que acceptés el rearmament alemany, s’oficialitzava la creació d’unes forces armades aèries, la Luftwaffe, i l’Exèrcit regular augmentava en nombre. En Georg, després de passar noves proves i de diversos exercicis físics, va marxar durant unes setmanes de la ciutat per entrenar-se amb els seus nous companys, que la majoria havien ingressat amb els mateixos propòsits que ell. Mentrestant, l’Àngela va recórrer aquells primers dies d’abril per les botigues de la ciutat juntament amb en Fritz per buscar un vestit per presenciar des de fora el casament d’en Göering, anunciat pel dimecres 10 d’abril, amb la mediocre actriu Emmy Sonnemman després de dos anys com a parella. L’Àngela estava molt entusiasmada amb aquell casament, Göering és un dels grans homes de la Història, deia convençuda, i li parlava a en Fritz de boda, cosa que ell ni desitjava ni pensava i tampoc tenia diners per pagar un casament. Fins que no es va comprar un vestit rosa adornat amb unes tires blanques a la botiga de l’Albert i de la Helga, que sempre que la veien la saludaven exageradament perquè sabien que ara com a parella d’en Fritz tenia diners per gastar-se, l’Àngela no es va posar contenta, tot i que la broma, li va costar una bona quantitat de Reichsmarks.

Cansat de tantes voltes, de parlar de casament i d’entrar a tantes botigues, en Fritz li va proposar anar al cinema per relaxar-se en una bona butaca. Estant-hi d’acord l’Àngela, varen agafar un tramvia a la Potsdamer Platz per anar als cinemes del Kurfürstendamm. Pensant que hi hauria poca gent perquè aquell dia feia Sol, en Fritz es va quedar amb un pam de nas en veure a tanta gent a l’entrada del cinema. Molts anaven vestits amb les seves millors vestimentes. Els homes anaven tots encorbatats i amb els seus barrets dels diumenges i les dones portaven totes les joies bones que guardaven a casa i els millors abrics que tenien. Intentant veure entre els caps de la gent quina pel·lícula anaven a veure, va quedar parat en veure un tros de cartell on s’hi podia llegir el nom de la directora de cinema Leni Riefensthal. Esbufegant d’avorriment pensant que seria una pel·lícula política, en Fritz li va demanar a l’Àngela fer mitja volta. No entenent el canvi del seu xicot, de seguida va malpensar. Sense dir-li res, va deixar-lo un moment a la cua i es va endinsar entre els espectadors per veure el cartell de l’entrada, que posava amb lletres ben grans Triumph des Willens. Amb un somriure d’orella a orella, va tornar a on era en Fritz, que l’estava esperant encara a la cua per marxar, i li va exigir entrar a la sala. Abaixant al cap, el noi no va tenir més remei que comprar les entrades, que aquell dia anaven més cares del normal, i veure la pel·lícula. Amb la sala plena i amb en Fritz i l’Àngela assentats al final de tot, els llums es varen apagar i la pel·lícula va començar. Veient el nom de l’Adolf Hitler en els crèdits inicials, en Fritz va fer un fort esbufec d’avorriment i es va asseure còmodament estirant tant com podia les cames perquè pensava que s’adormiria. En aquells moments maleïa no haver anat a comprar quatre llaminadures com sempre feia quan anava al cinema. La pel·lícula mostrava el desenvolupament del Congrés del NSDAP del 1934 a Nuremberg i tota l’estona es veien imatges dels membres nazis uniformats desfilant, tot i que apareixien pocs soldats alemanys, se sentien les marxes musicals a més de parts dels discursos de diversos líders nazis en el Congrés com el de l’Adolf Hitler. El tema principal era el retorn d’Alemanya a la categoria de potència mundial, amb en Hitler com una espècie de messies que tornava la glòria a la nació. Però en Fritz no es mirava la pel·lícula com la majoria dels espectadors i com l’Àngela, estava avorrit com una ostra i recolzava el cap amb la mà. El noi va badallar en més d’una ocasió enyorant les pel·lícules on actuava l’actor Gustaf Gründgens, que havia vist al cinema amb la seva família abans de que en Hitler arribés al poder. Després de la pel·lícula varen sortir amb la resta del públic a poc a poc. Comentant tota l’estona la pel·lícula, l’Àngela no parava de dir-li que era una autèntica obra d’art el que acabaven de veure. Dibuixant un petit somriure mentre sortien de l’edifici per anar a la parada de tramvies, en Fritz li va dir:

Només és propaganda. No n’hi ha per tant! Una més. Divinitzeu a en Hitler d’una forma perillosa.

Volent-li discutir aquell comentari que no li va fer gens de gràcies, de cop va venir puntualment el tramvia i com que hi havia tanta gent varen tenir que córrer per pujar-hi per agafar lloc. A la porta de l’entrada del tramvia hi havia un cartell amb les paraules: No volem a jueus. Ningú en va fer cas, ni tant sols en Fritz. La pel·lícula només va tenir èxit els primers dies.

El dia senyalat del casament d’en Göering i l’Emmy, a les deu del matí ja se sentien per la ciutat les bandes de música del Regiment de Guàrdia de Berlín, de la Regiment Hermann Göering, de la Guàrdia personal del Führer, de la de les Seccions Esportives del Ministeri de l’Aire, de les SA i la del Cos de Caçadors. Tot un xou mediàtic. La nit anterior l’Àngela s’havia quedat a dormir a casa dels Klein per tenir més espai per maquillar-se i canviar-se tranquil·lament i, de pas, va agafar la colònia cara de la Luane i el pot de Nivea que guardava el calaix per les mans. En baixar del dormitori ja canviada, tots varen quedar amb la boca oberta en veure-la; portava un vestit preciós i provocador i li quedava esplèndidament bé. En Marwin, que havia vingut a esmorzar amb l’Elisabeth per després anar a la fàbrica, i el seu pare la varen resseguir amb la mirada com si estiguessin apuntant amb una pistola, cosa que els va costar una estirada d’orelles per part de les seves dones. Després d’esmorzar torrades amb ous fregits, en Fritz i l’Àngela varen dirigir-se cap a l’Ajuntament, el Rotes Rathaus, per presenciar des de fora tots els detalls de la boda, mentre en Barnard i en Marwin anaven a la fàbrica deixant les dones a casa. En sortir del barri per anar a agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, tothom es mirava a l’Àngela amb el seu vestit. En travessar la carretera, uns nois que conduïen un Mercedes en veure-la li varen tocar el clàxon i varen fer una forta accelerada amb el motor per impressionar-la. Ella no es va immutar davant d’aquella ximpleria infantil, però en Fritz se’ls va mirar amb una cara de mil dimonis. En passar per davant de la pastisseria, es varen topar amb a la Klara i en Richard parlant a fora i en veure’ls en Richard li va dir en to de broma a en Fritz:

Qui es casa? Tu o en Göering?

Fent manades per no contestar, l’Àngela va respondre per ell tot orgullosa:

Aviat, aviat….

Avançant cap a la Potsdamer Platz, quan varen passar per davant de la floristeria de la Carlene, la florista li va regalar a l’Àngela una rosa vermella perquè se la posés en el seu vestit i, sense mirar el rellotge, les dues dones varen començar a parlar de quines flors eren les més adients per portar en un casament mentre en Fritz es mirava avorrit aquella conversa i passava per alt que a uns metres hi havia estirada al terra l’Anne sense sabates. Veient que les dues dones xerraven i xerraven sense parar, ell va mirar a fora la floristeria i es va fixar amb una cosa que no hi havia pensat fins llavors, hi havia més mares amb cotxets. Pensant en aquest tema, va recordar que un parell de seves companyes de classe havien quedat embarassades feia poc i que unes amigues del seu germà havien tingut també fills. Potser anava tard, pensava. El règim havia fet créixer la natalitat i es notava al carrer. Després d’agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, que els va deixar a davant del Lustgarten, entre el Museu Antic, la Catedral i el castell, tot recentment pavimentat. A les onze varen veure passar el cotxe d’en Göering, un cotxe decorat amb narcisos i tulipes, que es dirigia a l’Ajuntament, on tindria lloc la boda civil. En mirar el rellotge varen veure que anaven tard i varen córrer cap a l’Ajuntament. En arribar a la plaça es varen trobar amb una multitud encuriosida. Afegint-se entre el públic, varen tenir que alçar la vista quan varen veure i sentir sobrevolar en el cel blau de Berlín els caces alemanys. En posar-se a davant de la gent després d’unes quantes sacsejades, varen veure per fi al nuvi amb les seves lluent medalles i el seu bastó, que esperava ansiós a la núvia. Al cap d’uns minuts varen veure arribar el cotxe de l’actriu. En baixar amb el seu vestit blanc, la parella va ser rebuda a toc de trompetes fins que el oberbürgermeister, el doctor Sahm, que va ser l’encarregat de donar-los la benvinguda en el luxós saló de l’Ajuntament, va sortir a fora l’edifici per fer-los entrar. L’Àngela, que pràcticament no veia res per culpa dels vigilants que no deixaven que ningú s’acostés a la parella, es va posar a cridar d’emoció com la resta.

Göering, Göering, Göering…

Cridava, mentre pensava que ella també es voldria casar algun dia en el Rotes Rathaus, l’edifici que va veure morir a la Galiana. Mentre els nuvis eren a l’Ajuntament prometent-se amor etern, la multitud, amb en Fritz i l’Àngela allà al mig, es varen dirigir al llarg de l’Unter den Linden per anar a la Catedral. En Fritz va estar durant tota l’estona callat recordant el dia i el lloc on varen abatre a la Galiana.

La parella va avançar per l’avinguda encatifada veient com tota l’estona els guàrdies del NSDAP controlaven a la gent. Per l’Àngela era una protecció necessària, però per en Fritz era un despesa ridícula. Una més. Després de firmar, la parella acabada de casar es va dirigir a l’Unter den Linden amb cotxe per entrar a la Catedral per celebrar una cerimònia religiosa dirigida pel bisbe Ludwig Müller. Per estar a l’entrada de la Catedral per veure sortir els recents casats en Fritz va tenir que pagar 40 Reichsmarks als guàrdies i d’aquesta manera es varen poder posar a primera fila. Just davant seu només tenien els guàrdies, que estaven contents per la boda i inclús acceptaven el vi que portaven alguns xafarders de la boda. Quan la parella va sortir del temple després d’una breu missa, les bandes militars varen tocar la marxa nupcial del Lohengrin i l’Àngela, en sentir la música de Wagner i en veure a en Hitler sortir del temple, es va posar a cridar eufòrica mentre movia els braços per atreure-li l’atenció com totes les demés noies. Tothom demanava a crits que en Hitler se’ls apropés. El dictador, amb cara de felicitat, anava amb el seu vestit de frac de color negre i anava saludant a les masses amb el seu barret. Per més emoció per l’Àngela, en sortir l’Emmy a saludar a la gent es va apropar a la gent per saludar a tots els presents. En apropar-se a on eren en Fritz i l’Àngela i en veure el vestit tan elegant i amb la rosa vermella de l’Àngela, l’actriu no va dubtar en donar-li una flor del seu ram mentre li deia:

Heu de ser els següents.

Enmig de la cridòria i després de que en Göering li parlés amb les mans, la núvia va marxar a parlar amb en Hitler. Entusiasmada pel seu gran dia, l’Emmy li va demanar en to de broma que la política deixés el seu marit, però a en Hitler no li va fer gens de gràcia aquella broma i va fer cara de pomes agres. Després de saludar a la resta de la gent, la parella va marxar amb els cotxes cap a l’Hotel Kaiserhof per continuar amb la celebració, però aquest cop a porta tancada. La gent, en marxar els nuvis i en Hitler, va començar a desfilar cap a casa o els seus llocs de treball. Quan tornaven cap a la Leipzigerstrasse a peu, l’Àngela es va quedar tot l’estona reflexionant amb aquella flor a la mà, mentre en Fritz pensava que la seva xicota s’estava fent unes falses il·lusions de casament. En arribar a casa seu per dinar i després de posar-se una muda més còmode, l’Àngela va assecar la flor i la va guardar en el calaix de la seva habitació mentre pensava seriosament en una boda amb en Fritz. Inclús ja pensava com seria el seu vestit. Creia que ja no tenia competència. A la tarda, l’Àngela va tenir que anar a la llibreria mentre que en Fritz es va quedar a casa per estudiar pels exàmens.

Durant aquella època, el culte a la figura d’en Hitler s’estava convertint en una forma mística per part del poble alemany. El dimarts 21 de maig, en el conegut discurs de la Pau a l’Òpera Kroll, Hitler va justificar el rearmament alemany i el trencament amb el Tractat de Versalles. També va parlar de que no intervindria a Àustria i va apuntar que el perill d’Europa venia de la Unió Soviètica. L’Àngela va escoltar per la ràdio de la llibreria aquell discurs amb molta atenció, fins i tot no va atendre a uns clients per poder-lo escoltar, i en acabar el discurs va penjar, amb l’aprovació d’en Martin, la bandera nazi al vidre de l’entrada. Quan en Fritz la va veure després de tornar de la Universitat, va exclamar des de fora mirant la lluent bandera que onejava pel vent d’aquell dia:

Voleu dir que cal ensenyar tant patriotisme? Semblarem els nord-americans.

En sentir les paraules provocadors però iròniques del seu xicot, l’Àngela va sortir de la llibreria en to juganer i li va dir mentre li clava amistosament un cop de drap:

Escolta, no som pas nosaltres que les fabriquem aquests banderes.

Rient pensat que l’h