Fritz Klein 1915-…..

5 d'agost de 2016

Fritz Klein 1915 – …. és una novel·la històrica fictícia amb tres capítols separats i està ambientada a la Berlín de la República de Weimar i del Tercer Reich. La novel·la seguirà la història d’en Fritz Klein, un noi que neix en el barri berlinès de la Leipziger Strasse el 1915 en una família petita burgesa, on el pare, en Barnard, quedarà marcat per la Primera Guerra Mundial. La vida d’en Fritz, com la de tota la família i amics de barri, es veurà afectada des del primer dia pels canvis polítics, socials i econòmics que viurà el país, la ciutat i el barri. Al mateix moment que el nacionalsocialisme es va introduint a la política alemanya, en Fritz i la seva família copsaran aquest fenomen polític que primerament rebutjaran però que amb el temps aniran acceptant i inclús hi tindran relació. La família, els veïns, els amics, els companys i els amors aniran canviant en el transcurs de la novel·la com va anar canviant la societat alemanya fins arribar al final de la Segona Guerra Mundial, on finalitzarà la novel·la.

Totes les referències històriques que s’esmenten en el llibre són reals, excepte les que fan referència a la família Klein i a la gent de barri. Fritz Klein 1915-…. està dedicat a l’Íria Romeu Vidal.




Fritz Klein 1915-…. primera part.

2 d'agost de 2016

En Fritz Klein, el protagonista d’aquesta història, va néixer el 7 de maig de 1915 a Berlín, en una família petita burgesa que tenia la llar en un dels millors barris de la ciutat, a la Leipziger Strasse, un barri comercial a tocar de la Potsdamer Platz, una de les places més importants i amb més vida de la ciutat per les seves botigues, els seus carrers il·luminats, els seus tramvies, la seva gent…. La família Klein formava part de la petita burgesia alemanya gràcies als negocis que va fer l’avi patern, en Berger Klein, que havia mort sobtadament el 20 de desembre de 1900. El pare d’en Fritz, en Barnard Klein, tenia una reconeguda petita fàbrica de teixits, la Klein, situada a prop de casa, al sud de la Wilhelmstrasse, molt a prop del Landwehkannal, que li havia deixat el seu pare com a herència. En aquells moments, en Barnard estava a les trinxeres d’Arras, França, lluitant contra les tropes franceses i britàniques en la Primera Guerra Mundial. En Barnard era un home culte, autodidacte i políticament tenia ideals liberals i pangermanistes, però simpatitzava amb el Partit Socialdemòcrata. S’havia llegit des de Marx a Nietzsche, li agradaven alguns ideals dels hegelians d’esquerres, i era un apassionat lector de les novel·les, sobretot li encantava Mort a Venècia de l’any 1913 d’en Thomas Mann, tot i que discrepava amb les idees bèl·liques d’en Mann. Admirava tant a la Rosa de Luxemburg per la seva valentia en el Parlament alemany, tot i que discrepava amb la seva teoria de que el capital es desenvolupava dins d’un sistema tancat, com a en Theodore Roosevelt, perquè s’havia  enfrontat als monopolis nord-americans tot i que no li agradava la seva política imperialista i proteccionista. Divinitzava la figura del canceller Otto von Bismarck perquè havia reunificat alemanya el 1871 i el considerava un exemple a seguir pels futurs polítics. La mare d’en Fritz, la Luane Klein, originària de Dresden, era una dona senzilla, elegant i amb un fort caràcter. Des de que es va casar amb en Barnard va passar a ser la mestressa de casa, tot i que sovint anava a la fàbrica del seu marit per controlar els comptes de l’empresa i per elegir i verificar els teixits que en sortien d’allí. No era tant culte com el seu marit, no va poder estudiar a la Universitat perquè els seus pares, en Conrad i la Felda, eren obrers i no es podien permetre aquell luxe. Tot i no entrar en depèn de quins debats, la Luane era qui prenia les decisions importants de la família i de la casa. El matrimoni Klein ja tenien un fill, en Marwin, que havia nascut el 5 de setembre de 1913 i des del primer dia es va convertir en la nineta dels ulls de la família pel fet de ser l’hereu. Amb ells hi vivia la mare d’en Barnard, la viuda Elise Klein, una dona afable però molt tocada per la mort sobtada del seu marit. Tot hi que encara es podria considerar jove, va néixer el 7 d’agost de 1862, semblava una dona més gran i es quedava sempre tancada a casa cuidant de la família perquè no tenia ganes de veure a ningú i li agradava la vida senzilla amb la família. La seva vida no anava més enllà de la seva habitació sempre pol·lïda a l’enorme cuina on no hi faltava mai cap estri o en el menjador, on s’asseia en una cadira encoixinada al costat de la llar de foc.

El negoci dels Klein havia anat a l’alça des de principis del segle gràcies a l’auge econòmic alemany, havien passat amb pocs anys de tenir 4 treballadors a tenir-ne 24, i venien els teixits a grans empreses que després en feien vestits de luxe o cortines de gran qualitat. Alguns d’aquests teixits varen servir per fer les catifes del Palau Reial del kàiser Guillem II, que de vegades demanava vestits púrpura per demostrar el seu rang. Però l’empresa va quedar tocada amb la Primera Guerra Mundial quan en Barnard va tenir que anar a lluitar en el front occidental el desembre de 1914 després de passar un parell de mesos entrenant-se a l’Escola d’artilleria i enginyers de Charlottenburg. El jove empresari hi va anar amb resignació perquè detestava la guerra; no aprovava la política expansionista del Parlament alemany i volia ser present en el moment que el seu fill, en Fritz, nasqués. Mentre era fora creient que lluitava per la nació, l’empresa la dirigia la seva esposa, que al principi amb l’embaràs se li va fer molt complicat prendre les decisions i no podia estar les hores necessàries a dins la fàbrica perquè no hi tenien calefacció. A més, va tenir que substituir els obrers que havien anat al front per les dones d’aquests obrers i va contractar a un parell de nois que no tenien edat per anar a lluitar però si per cremar-se els ulls en torns llarguíssims. Les dones, que estaven totes com la Luane molt preocupades pels seu marits, varen enganxar en els vells telers de color verd una targeta postal on es veia la figura de Jesús beneint als soldats de l’Emperador Guillem II que es dirigien a França. Per elles era la convicció de que Déu els protegiria dels mals de l’estranger. Lògicament, amb la guerra, l’empresa no funcionava al mateix ritme que abans, però subsistia sense problemes perquè els clients dels Klein sempre estaven desitjosos d’aquells preuats teixits que després es comercialitzaven amb facilitat per tot Alemanya. Gràcies al funcionament de l’empresa la família no va patir les greus conseqüències que patia la majoria de la gent per la Gran Guerra, però cada dia i cada minut patien per la vida d’en Barnard, que no era molt hàbil amb les armes i tothom sabia que no desitjava anar a lluitar com els demés alemanys que estaven al principi entusiasmats pel conflicte que esperaven que fos breu. En Barnard, que fins llavors mai havia tocat una escopeta o una pistola i molt menys una granada, no simpatitzava amb la promesa del govern d’un nou horitzó nacional, i estava tot el dia atrinxerat tremolant i suant de por pensant en el moment que hauria de prémer el gallet. El soroll de les escopetes, els morters i els crits dels seus superiors no el deixaven dormir durant la nit i durant el dia es movia sonàmbul pels estrets passadissos de les humides trinxeres mentre sentia d’en tant en tant l’himne no oficial Heil dir im Siegerkranz. Quan la Luane va parir el 7 de maig en un petit hospital de la ciutat hi va veure que havia portat al món un nen, sense pensar-s’ho ni un segon li va posar el nom de Fritz en honor a en Frederic el Gran, conegut com el Vell Fritz. Ella l’hi hagués fet gràcia tenir una nena, però veient la guerra preferia ara un nen.

Amb l’avanç de la guerra la família va començar mica en mica a patir les restriccions, comprar en el mercat negre ja se’ls va fer habitual, i els naps es varen fer un plat habitual en els tots els àpats. Els cuinava l’Elise sense saber molt bé com dóna’ls-hi un gust. Abans de menjar-se’ls, l’Elise es tancava uns segons al rebost del costat de la cuina per beure’s d’amagat un vas de conyac que guardaven per quan tornés en Barnard. D’aquesta manera, el petit Fritz va fer els seus primers plors, els primers passos i va pronunciar les seves primeres paraules sense tenir el seu pare, que encara estava lluitant en una guerra que ja es veia que no seria tant curta com es pensaven.

El 1916, mentre en Fritz començava a caminar per sobre del fred gres del menjador de casa, en Barnard va comandar un petit batalló després de que haguessin sobreviscut en la Batalla de Verdun. Però ell, que era molt ben considerat pels seus companys d’armes, només tenia en el cap a la seva esposa i els seus dos fills. Des de Berlín, amb la intranquil·litat de no saber com estava el seu marit, la Luane,  que no podia estar gaire pels seus fills perquè estava ocupada a la fàbrica intentant continuar produint i venent teixits, es trobava en que cada dia que passava li era més complicat tirar endavant per cobrar i per aconseguir matèries primes. Sense la seva mare, el petit Fritz plorava molt en aquell ambient i estava, juntament amb el seu germà, sota la vigilància de la seva àvia, a qui adorava amb passió tot i el seu caràcter reservat i enigmàtic. Entrant el 1917, els dies es varen fer més terribles per la pobra Luane, que anava esgotada durant tot el dia i estava molt preocupada pel seu marit, però ara temia per la seguretat dels seus fills davant d’un clima cada cop més inestable a la ciutat, que va quedar plena de gent pidolant per engrunes de pa. Per intentar comprendre la guerra sovint es comprava la revista Der Welt Krieg en una petita llibreria situada molt a prop de casa, a l’altra banda de la carretera, que duia un noi jove i grassonet anomenat Martin amb la seva xicota, la Sophie, una dona presumida i que sempre l’hi agradava anar perfectament perfumada per atreure als clients masculins. Al cap d’unes setmanes, les 24 hores del dia eren de constant patiment i només es tranquil·litzava un moment quan de vegades es trobava anant a la fàbrica a un predicador que coneixia, que en veure-la tant preocupada i amb una cara blanca i demacrada de no dormir a les nits, li deia amb convicció:

Gott mit uns. (Déu estar amb nosaltres).

A l’abril de 1917, la tensió va anar augmentant pels carrers de la ciutat i de poc la Luane es va veure atrapada enmig d’una manifestació de treballadors de les indústries armamentístiques de Berlín i Leipzig, que protestaven perquè patien fam per les restriccions de guerra. En veure’ls amb cara de pocs amics agitant els punys per mostrar la seva indignació,  es va tancar de dret a casa i es va posar a plorar juntament amb els seus fills a la seva habitació del segon pis mentre l’Elise vigilava la porta i les finestres del menjador amb una fusta perquè no hi entrés cap manifestant o delinqüent. Els caps de setmana, per calmar-se i no pensar en res, es comprova la revista berlinesa Kladderadatsch, però fins i tot a la revista satírica i trobava la guerra. Els següents mesos, mentre en Fritz deia les seves primeres paraules seguides, la situació va anar empitjorant per moments i el gener de 1918 es va tornar a produir una manifestació de mig milió de persones a la capital alemanya que reclamaven acabar amb la guerra per les restriccions alimentàries. Les treballadores de la fàbrica es varen unir aquest cop a la protesta, una de les seves companyes se l’hi havia mort el marit en el front i a una altra el seu fill havia mort de fred en no poder escalfar la casa. Prevenint que hi haurien maldades, La Luane es va tancar a casa amb els seus fills pregant perquè s’acabés tot aquell desordre que patien. Per distreure’s i perquè els seus fills no la veiessin plorar encenia cada dia el foc de la llar de foc gràcies als diaris que en Martin li donava després de plegar.

El març de 1918 els alemanys varen començar una important ofensiva contra als francesos. El batalló que dirigia en Barnard va ser dels primers en entrar en foc matant a uns quants soldats francesos vestits amb el seu uniforme blau i armats amb les seves Hotchkiss Mie 1914. Però, en una emboscada enmig d’un bosc, es varen veure superats en número i els francesos els varen disparar amb les seves M1914 de 7 mil·límetres sense contemplacions des de darrere d’un pujol, assassinant a la majoria dels soldats del batalló d’en Barnard. Mentre corria atemorit buscant refugi i veient com els seus companys queien abatuts a l’humida herba alta, en Barnard va rebre un tret que li va ferir greument la cama dreta. Cridant de dolor mentre sentia els trets dels francesos, va fer el cor fort i es va aixecar enmig dels trets i en trobar a un seu company malferit per un tret de bala a l’estomac el va recollir amb els seus braços i el va portar a darrere un arbre esperant reforços. Un cop varen arribar els reforços i els francesos varen abandonar el pujol varen ser evacuats. Tothom patia per en Barnard, inclús més que pel seu company d’armes que estava greument ferit, perquè la majoria el valoraven molt pels seus discursos que els donava per passar l’estona a les trinxeres i per la seva humilitat i senzillesa. Primer va ser portat a un hospital de campanya a tocar de la frontera, on un metge sense gaires miraments i amb una cigarreta a la boca li va dir que li amputaria la cama perquè no li sabia treure la bala al genoll. Desesperat, en Barnard només pensava en sortir d’aquell hospital ple d’infeccions i de virus i sense cap tipus d’higiene. 7 de cada 10 ferits haguessin sobreviscut només netejant-se les seves ferides. Un cop se li va parar l’hemorràgia el varen portar amb ferrocarril a un hospital militar d’Alemanya, on el varen tranquil·litzar quan li varen explicar que no li haurien d’amputar la cama, tot i que quedaria coix per sempre més. Resignat i amb el dolor constant a la cama que el cremava per dins, en Barnard es va agafar aquella ferida amb certa felicitat per haver de tornar a casa sabent que per fi veuria als seus dos fills, que en prous feines en sabia res apart de per les cartes que li enviava la Luane.

Després d’uns llargs mesos de recuperació a l’hospital militar de Beelitz-Heilstätten, al sud-est de Berlín, en Barnard va entrar amb llàgrimes als ulls a la seva casa de Berlín després d’estar-hi 3 anys i mig fora. Era el juliol de 1918, just al moment que l’Imperi Alemany havia arribat a la seva màxima extensió. Quan va obrir la porta negra de la casa no esperava ser rebut amb tanta alegria pels seus familiars i amics més propers del barri que l’esperaven en l’ampli menjador. Tothom coneixia la seva gesta, era un heroi per tothom, fins i tot el diari berlinès Berliner Tageblatt havia publicat com el comandant Barnard havia salvat a un soldat greument ferit abatut a terra mentre els francesos els disparaven sense contemplacions i per l’esquena. Els nens se’l miraven amb cara d’admiració i les dones es miraven amb gelosia a la Luane per tenir un marit tant valent i a casa. Però en Barnard, que al principi havia d’anar amb un bastó per caminar fins que la seva cama li tornés a agafar força, no volia ser vist com un heroi, no li agradaven aquelles mirades i lluny d’això els va demanar a tots els presents que el deixessin sol amb la seva família per poder estar amb els seus fills. Tothom va entendre aquell acte com un gest d’humilitat i va marxar feliç en veure’l amb bona cara, però la realitat era que en Barnard estava irritat perquè aquella guerra que tant odiava l’havia deixat coix i no volia parlar amb ningú d’aquell fet que se li repetia constantment a la seva ment.

Després de tancar la porta quan va sortir l’últim veí, en Barnard es va dirigir de dret amb el seu bastó al menjador per veure per primer cop al seu fill Fritz, que en aquells moments tenia 3 anys, i a en Marwin, que ja era tot un vailet impacient per conèixer el món exterior. En Fritz es mirava al seu pare amb desconcert, no l’havia vist mai, i es pensava que era un home vell perquè anava amb un bastó de fusta com alguns veterans de la guerra de Sedan que passejaven orgullosos amb les seves Creus de Ferro i els seus cascs prussià amb punta pel carrer perquè els hi donessin una mica de menjar per alimentar a les seves famílies. La Luane estava feliç en aquell moment per veure al seu marit però els seus ulls no amagaven una certa tristor i estranyesa en veure’l coix i tant prim. Quan en Barnard va veure la cara de la seva esposa li va cridar de males maneres mentre es tocava la cama dreta:

No em miris d’aquesta manera! No ho suporto! Aquesta maleïda guerra m’ha destrossat la vida, m’ha fet perdre molts moments fantàstics amb els meus fills i ara no hi podré n’hi jugar a pilota amb ells. Aquesta guerra tindrà unes greus conseqüències per mi, em marcarà la resta de la meva vida. Ja ho veuràs.

Trista i escoltant els renecs del seu marit, la Luane el va abraçar amb calidesa i li va assegurar que tot aniria bé i que se’n sortirien com havien fet sempre en el passat. Enfonsat i tremolant de ràbia mentre agafava amb força el bastó que volia llançar per la finestra, en Barnard es va posar a plorar i s’eixugava les llàgrimes amb un mocador blanc que la seva mare l’hi va portar de la cuina perquè no volia que el veiessin els seus fills plorant. Després de deixar la jaqueta i el barret en una cadira, es va asseure a la seva butaca de la biblioteca privada que havia muntat a casa, a la següent sala després del menjador, entre el rebost i les escales que pujaven al segon pis. Mirant-se atentament tots els seus llibres, en Barnard li va preguntar amb veu baixa a la seva esposa com anava l’empresa. Esbufegant per haver-li de confessar la veritat, la Luane li va explicar sense embuts i amb fermesa que anaven fent com podien però que les coses s’havien complicat molt els últims mesos. Aixecant-se un moment per mirar-se el llibre d’en Mann, La mort a Venècia, que tenia ganes de tornar a llegir, en Barnard va cridar mentre es repenjava a la prestatgeria perquè encara li costava estar dret sense el bastó:

Tot és per culpa d’aquests maleïts parlamentaris que han enganyat al kàiser Guillem alhora de dirigir la guerra. Són tots uns covards. Ells haurien d’anar a la guerra i no el poble.

Els següents mesos en Barnard es va anar adaptant de nou a casa, i quan Alemanya s’estava enfonsant en el front occidental després de l’arribada de les tropes nord-americanes, a Berlín, com a la resta d’Alemanya, les condicions de vida es varen complicar molt i molts obrers berlinesos es varen manifestar encontra de les restriccions, la falta de productes i els baixos sous. Les dones de la fàbrica Klein es varen afegir de nou a aquelles protestes, no ho feien encontra de la família Klein, que tant estimaven, de fet elles també consideraven a en Barnard com un heroi de guerra i com un exemple, sinó que es manifestaven per exigir la pau en el kàiser, que començava ser desprestigiat. Mentre es manifestaven pels bruts carrers de la ciutat, la Luane es desesperava; veia com cada dia les coses anaven pitjor tant en la fàbrica com a casa per la falta de matèries primes i d’aliments, i veia com el seu marit es quedava el dia a la seva butaca amb el seu batí blau marí reflexionant sense saber en què mentre renegava de que volia fumar-se una cigarreta. En Barnard no aguantava aquella seva nova situació i menys li agradava continuar sent venerat per la gent del barri; molts anaven a casa seva a donar-li les gràcies per haver lluitat a la guerra per ells i inclús li donaven petits regals humils. Alguns moments s’animava pensant que aviat podria acabar la guerra i animava a les seves treballadores a manifestar-se per exigir la pau, l’abdicació d’en Guillem II i el retorn dels seus marits a casa.

D’aquesta manera, en Barnard es passava aquells decisius moments per Alemanya a casa assegut a la butaca de la seva particular petita biblioteca, on fullejava cada matí, cada tarda i cada nit, a les principals obres de la literatura alemanya. Amb resignació i callat es deixava endur pel Werther d’en Goethe, fullejava la Brockhaus, la principal enciclopèdia alemanya, que no li agradava pel seu caràcter racista, i escoltava amb el seu gramòfon col·locat damunt d’una tauleta al costat de la butaca a Beethoven, tot i que a vegades havia d’apagar la música perquè feia plorar al petit Fritz. No suportava a en Wagner pel seu antisemitisme i mai va escoltar la seva música. Mentre llegia sense massa atenció es preguntava què havien fet malament per acabar d’aquella manera en una guerra que considerava ja inútil i nefasta. Tenia clar que s’havia exaltat de males maneres al nacionalisme, que ell havia considerat en el seu temps de joventut com a positiu per tot el que havia portat a la cultura alemanya, inclús havia format part de la bildung, i pel militarisme. Caient-li les llàgrimes mirant-se la seva cama dreta, es quedava impotent a la butaca mentre contemplava els seus fills jugant a pilota pel menjador mentre la seva àvia els renyava perquè picaven a les partes.

En Fritz es va passar aquells últims dies de la guerra encara adaptant-se a tenir el seu pare a casa, però tot i passar unes quantes setmanes des de que havia tornat del front el continuava veient com un estrany que estava malhumorat i que es passava els dies a la butaca llegint novel·les mentre cridava desitjós que la guerra acabés. Els nens, que eren cuidats per l’àvia Elise, a partir del 1918 també varen ser vigilats pels avis materns, en Conrad i la Felda Fischer, que eren de Dresden i s’havien instal·lat a casa de la seva filla perquè anaven necessitats d’aliments per les fortes restriccions i la falta de diners. Amb ells també hi havia vingut la Greta, la seva altra filla, que es passava el dia a casa sense fer res i era mantinguda pels seus pares tot esperant casar-se un dia amb un noi ric que la mantingués. Tots tres dormien al tercer pis de la casa en una habitació molt gran moblada on hi cabien perfectament tres llits. Amb la família de la seva dona a casa, en Barnard encara es va tancar més a la seva biblioteca.

Finalment, a l’octubre de 1918 el nou govern del canceller Max de Baden va negociar la pau i l’11 de novembre de 1918 els alemanys es varen rendir i es va acabar la guerra que portaria el Tractat de Versalles i la República de Weimar. En produir-se l’últim tret, per primer cop en Barnard va creure en la democràcia i en la república, dos conceptes nous pels alemanys, però estava molt preocupat pels disturbis que vivia Berlín i que podia veure cada dia des de la finestra del menjador. A la casa dels Klein es va veure aquella dolorosa derrota amb alegria perquè per fi tot havia acabat i tots estaven convençuts de que ara s’acabarien totes les penúries per les que havien passat, tot i que eren poca cosa comparat amb les que havien patit la majoria dels alemanys. La guerra havia deixat a Alemanya un milió de morts per la fam. En llegir la notícia de que s’havia acabat la guerra, en Barnard va cridar des de la seva butaca content i esvarat a la vegada:

Ja era hora! S’ha acabat aquesta barbàrie, mai més es tornarà a repetir una guerra tant desastrosa. Ja podeu portar el conyac!.

Al migdia d’aquell 11 de novembre, en Barnard, content pel final de la guerra però trist perquè no s’havia pogut beure la seva copa de conyac ja que l’Elise feia temps que se l’havia acabat, va anar al Reichstag vestit amb la seva gavardina vella i el seu barret de color ocre per sentir la proclamació de la República per part del vicepresident del Parlament, el socialdemòcrata Philipp Scheidemann, des de la finestra del Reichstag. Però l’alegria li va durar com el puro que es fumava amb molt d’orgull, perquè a la tarda va saber que el comunista Karl Liebknecht, que va fundar la Lliga Espartaquista, va proclamar en una manifestació en el Zoològic de Berlín la República Socialista. De seguida grups comunistes varen sortir al carrer per fer-se amb el control del govern i, tenint més por que una eruga, en Barnard es va tancar a casa amb la seva família. Al cap de poc de que comencessin els aldarulls, la revolta comunista va ser sufocada violentament pel govern d’en Friederich Ebert amb el suport dels socialdemòcrates. En Barnard des del menjador de casa va donar suport al President Ebert, no volia de cap de les maneres que es nacionalitzessin les empreses, i va prohibir a la seva família sortir a fora al carrer mentre durava la revolta i les repressions. Per protegir a la seva família va fer baixar les persianes de casa i aquell dia tots varen menjar al rebost mentre sentien aïlladament i llunyament algun tret.

El conflicte entre els comunistes i els socialdemòcrates pel poder va agafar més força el 23 de desembre quan els mariners de l’Exèrcit, que tothom es pensava que estaven al costat dels comunistes però que en realitat només exigien la seva paga, varen ocupar la Cancelleria del Reich, varen tallar les línies telefòniques, varen posar el Consell de Comissaris del poble sota arrest domiciliari i varen detenir al socialdemòcrata Otto Wels. Durant el matí del dia de la nit de Nadal, els mariners varen ser atacats per l’Exèrcit i a casa dels Klein es varen poder sentir perfectament els trets que varen acabar amb més de trenta baixes a més de la mort de civils en el combat. En sentir les pistoles, les escopetes i els crits de la gent, en Barnard va  recordar les trinxeres que el perseguien al llit i va tornar a prohibir a la família sortir de casa i es varen quedar tancats al menjador esperant que l’Exèrcit posés ordre, tal i com va ser finalment. Quan en Fritz s’acostava a la finestra per veure des de darrera de les cortines què passava a fora, en Barnard li cridava de males maneres que s’apartés de la finestra.

Amb tots aquells aldarulls i aprofitant la feblesa de la República varen venir les protestes de grups conservadors que eren contraris a negociar amb les potències occidentals preveient que els farien pagar cara la derrota que acabaven de patir. A partir del 12 de gener varen arribar a Berlín batallons de la Freikorps armats fins les dents, que varen actuar violentament com esquadrons de la mort i es passejaven amb prepotència pel barri tot ensenyant que eren ells qui tenien les armes. En veure que firmarien un tractat de pau pejoratiu pels seus interessos, molts berlinesos varen sortir al carrer juntament amb la Freikorps per rebutjar aquell tractat. En Barnard entenia des de la seva butaca que era injust firmar un tractat que limités molt Alemanya, sobretot en el sector econòmic, però ho veia com un mal menor davant la possibilitat de continuar amb una altra guerra i estava content amb la proposta de que es reduís la Reichswehr a 100.000 homes. Però les seves simpaties polítiques no les volia mostrar en públic, fins i tot no va tenir el valor de penjar la nova bandera negra, vermella i daurada a fora la casa com havien fet alguns dels seus veïns o com en Martin a la llibreria, i ho va fer en el despatx que tenia en el tercer pis, en el costat esquerre d’on dormien els seus sogres i la seva cunyada. En sortir de casa per anar a treballar o anar a fer una compra s’emprenyava perquè la majoria de la gent amb qui es topava se’l continuava mirant amb admiració ja que el continuaven considerant un heroi de guerra, alguns inclús el paraven perquè els hi expliqués com era de dura la vida al front. Ell acceptava aquest paper sense dir gaires comentaris i sense donar masses explicacions, sabia que si deia tot el què pensava la gent li podria girar l’esquena i el consideraria un traïdor. El clima era massa violent pensava en Barnard, ja havien mort més de 150 persones a Berlín durant aquells enfrontament i ell no volia ser una víctima més. Un dia que va anar a l’Hospital Charité, un hospital universitari situat a prop del Reichstag, per revisar l’estat del seu genoll ja que havia deixat el bastó de fusta, va veure en tornar a casa a uns quants soldats sobre la Porta de Brandenburg fent guàrdia i com molts berlinesos els animaven a destruir el govern. Alguns regalaven flors o tota classe de menjars  a aquells soldats que se sentien com herois amb les seves escopetes a la mà.

El maig de 1919, quan en Barnard va saber que havien trobat en el Landwehrkanal el cadàver assassinat de la Rosa de Luxemburg i el d’en Karl Liebknecht en el Neuer See, en el Tiergarten, tots dos peces fonamentals del Moviment Espartaquista, una revolució que ell havia rebutjat, es va quedar tot el dia molt trist a la seva butaca perquè no acceptava que els socialdemòcrates haguessin comès aquells crims. Tothom sabia que havien mort el gener per culpa del ministre de Guerra, el socialdemòcrata Gustav Noske, un nacionalista conegut per la seva fama d’home dur, i en Barnard cada segon que pensava en aquells assassinats s’anava indignant amb l’Exèrcit i amb en Noske, a qui va insultar amb uns crits tant sonors que varen espantar als dos nens. Tot i estar emprenyat, no sentia gens ni mica la mort d’en Liebcknecht perquè el considerava un traïdor en voler imposar el seu criteri amb una revolució armada, tot el contrari de la Rosa. Tant la Rosa com en Liebknecht varen ser assassinats pels membres del cos de voluntaris Freikorps quan varen reprimir la revolució. Tot i indignar-se i de veure el crim que havia comès el govern que acceptava, en Barnard no volia donar de cap de les maneres suport als comunistes, mai deixaria entrar la falç i el martell a casa, i no va mostrar en públic aquella ràbia que sentia. Els següents dies, cada cop que passejava pel carrer per anar a la feina o per anar a comprar anava veient com estava creixent un fort sentiment bèl·lic nacionalista com el d’abans de la guerra, i com a acte de protesta es va quedar a les tardes tancat a casa assentat a la seva butaca llegint el Capital del borratxo i busca-raons de Trèveris, tot i que no el va entendre ja que se li feia complicat el seu llenguatge, a més de que no simpatitzava massa amb algunes d’aquestes idees d’aquest llibre de caràcter macroeconòmic i filosòfic.

Durant aquells dies negres i foscos de la violenta postguerra, en Fritz va sortir per primer a passejar juntament amb el seu germà pel barri per jugar i tafanejar a les botigues. Sobretot anaven a la botiga de la botiguera jueva Matilda, situada a quatre cases a l’est de la seva, i els dos vailets aprofitaven la imatge d’heroi del seu pare per rebre dels botiguers caramels, tot i que el seu pare no acceptava aquells regals i s’enfadava molt quan els nois tornaven a casa amb les butxaques plenes de llaminadures. Els dos nens jugaven sovint amb els veïns de la zona; la Galiana Metzler, que era un any més petita que en Fritz, va néixer el 25 d’abril de 1916, i vivia a l’altra banda del carrer en un pis petit amb els seus pares, i amb en Georg Hilber i en Lou Mayer, que eren del 1915, i vivien al mateix bloc de pisos, situat dues cases més a l’est de la botiga de la Matilda. Quan el Sol els hi permetia anaven pels jardins del Tiergarten o per a la Potsdamer Platz per caminar, donar menjar els pocs ocells que hi havia i per observar com la gent baixava i pujava dels tramvies per anar a treballar. Però aquelles sortides al carrer es varen acabar ràpidament perquè la ciutat va tornar a  patir forts disturbis entre moviments comunistes i nacionalistes, i en Barnard no els va deixar sortir al carrer sense la vigilància d’un adult, que sempre havia de ser ell. Estava molt capficat amb aquells actes violents que vivia Berlín i va rebutjar de males maneres formar part d’algun grup paramilitar nacionalista quan li varen proposar per la seva imatge d’heroi de guerra i de nacionalista. En aquells moments va poder veure com es gestava la propaganda. Ell no es considerava un ultra nacionalista, tot i que per ell era un alemany de cap a peus, segurament no hi havia ningú que s’hagués llegit tants cop el Werther, tenia un retrat d’en Von Bismarck a la seva biblioteca, parlava un alemany perfecte, però odiava el militarisme prussià i el rei Sergent. Patint la prohibició del seu pare de sortir, en Fritz no entenia massa bé què passava i juntament amb en Marwin es queixaven a la seva mare de que no podien sortir al carrer a jugar amb els altres nens. La Luane els entenia perfectament, però també entenia la preocupació del seu marit i tenia por de que si els passava alguna cosa en Barnard no els podria anar a socórrer per la seva coixesa. Algun cop va intentar convèncer al seu marit de que els deixés gaudir de la infantesa com havien fet ells quan eren nens, però en Barnard li repetia una vegada i una altra que era massa perillós, que els seus temps eren uns altres temps, i cridant pel menjador deia que algun dia passaria una cosa horrible si Alemanya continuava per aquell camí mentre la Luane mirava per la finestra com altres nens de l’edat dels seus fills jugaven tranquil·lament aprofitant el bon dia que feia.

En les següents setmanes la ràdio berlinesa no parava d’anunciar atemptats contra la nova República i es parlava massa sovint d’assassinats, actes violents i lluites al carrer entre bàndols. Tots eren atemptats més o menys esporàdics, però el 13 de març de 1920 es va produir un cop d’Estat, que es coneixeria com el putsch de Kapp. Uns quants militars de les associacions dels cossos de voluntaris sota la direcció del general prussià oriental Wolfgang Kapp varen intentar sense èxit fer-se amb el control del govern alemany a través d’un cop d’Estat. Aquell dia en Barnard era a la fàbrica amb els seus fills, i la seva esposa, embarassada de tres mesos d’una nena, era a casa estirada al llit de la seva habitació del segon pis, que tenia vistes al carrer, per un mareig que l’hi havia agafat, mentre era cuidada per la seva sogra, que li feia una calenta sopa de pollastre. Quan varen arribar les notícies dels aldarulls a la fàbrica per uns veïns de la zona que estaven molt espantats i portaven unes pistoles a la mà per defensar-se, en Barnard va demanar corrents a tots els obrers, que ja tornaven a ser tots homes, que anessin a casa seva i es tanquessin. Buscant amb la mirada als seus fills va córrer tant com va poder en veure’ls. Els dos vailets estaven aquell moment mirant com funcionaven les màquines automàtiques que convertien els fils en teixits de forma màgica per ells. Amb la por al cos i nerviós, sense mirar-s’ho, va agafar als seus dos fills pels braços però va tenir la mala fortuna d’agafar a en Fritz per la seva jaqueta marro amb poca força i el nen es va entrebancar amb una clau anglesa que hi havia al terra i va picar de cara contra una de les màquines trencant-se una dent de davant. En veure la sang que li sortia de la boca després de tapar-se la boca amb les mans, en Fritz es va posar a somicar, però en Barnard, que tenia ben agafat a en Marwin per la seva jaqueta negra, el va tornar a agafar per la jaqueta sense mirar l’estat del seu fill i varen sortir de l’empresa en direcció a casa, que no era massa lluny. En Barnard estava espantat de que per la seva coixesa no poguessin arribar a un lloc segur i per això estava tant alterat i no es mirava l’estat del seu fill Fritz que no parava de plorar. Mentre caminaven per la Wilhemstrasse en direcció nord varen veure a uns quants soldats armats que anaven d’una direcció a l’altra i sentien alguns trets aïllats. En sentir les armes de foc, en Barnard es va posar a tremolar recordant un cop més les trinxeres i no va fer cas a les reiterades súpliques d’en Fritz d’aturar-se perquè li feia molt mal la boca i es tacava la camisa blanca de sang.

Quan varen entrar per la porta de la casa, la Luane els va rebre molt contenta en veure’ls entrar al rebedor sans i estalvis. S’havia aixecat del llit preocupada pel seu marit i els seus fills en sentir els primers trets i es va passar tota l’estona a davant la finestra per esperar-los. Després de mirar-se primer a en Marwin, la Luane va quedar en estat de xoc quan va veure que en el seu fill Fritz li estava sortint molta sang de la boca i que tenia la jaqueta i la camisa tacades de sang. Pensava que estava ferit pel cop d’Estat i es va posar a plorar mentre es deixava caure de genolls per examinar tremolosa al seu fill. En veure que només se li havia trencat una dent de llet de davant es va calmar i li va eixugar la sang amb un mocador dels seus pares, que feia uns dies que havien tornat a Dresden, on precisament provisionalment es dirigia el govern alemany del canceller Bauer, que fugia del cop d’Estat en direcció a Stuttgart. En Fritz es queixava entre plors i en els braços de la seva mare de que el seu pare li havia clavat un cop, però en Barnard, no fent cas de la família, es va asseure a la seva butaca després de llançar el barret al terra i només tenia l’orella posada a la ràdio, que havia comprat feia uns dies i havia posat en un prestatge de la biblioteca, escoltant les últimes notícies, que encara eren molt confuses. Amb la cara estirada en veure que el seu marit es comportava com un covard i que no havia atès al seu fill que no parava de plorar i que renegava durament cap al seu pare, es va dirigir cap a ell amb la mosca al nas, li va apagar la ràdio i li va cridar de males maneres mentre li ensenyava el mocador tacat per la sang del seu fill:

No et fa vergonya! Així no es comporta un heroi deixant el seu fill amb la cara plena de sang. Quina classe d’home ets tu? No vas abandonar el teu company i abandonés el teu fill.

Enfadat i sense escoltar-la, en Barnard li va contestar mentre tornava a encendre la ràdio:

Tu no entens res, no has estat mai en una guerra, i ara fes el favor de deixar-me escoltar les notícies que el que estar passant és molt greu, pot canviar les nostres vides per sempre més. Els prussians tenim massa amor a  les armes i ens hem tornat a clavar una plantofada. No som un país amb un Exèrcit, sinó que som un Exèrcit amb un país.

Trista i amb cara d’odi, la Luane se’l va mirar amb llàgrimes als ulls i després de llançar el mocador a la prestatgeria va pujar a la habitació d’en Fritz, just al mig de la dels seus pares i la de la futura nena, a calmar al seu fill, que estava plorant al seu llit a la falda de la seva àvia Elise, que l’intentava consolar com podia i li donava uns quants caramels que l’hi havia donat la Matilda. Més tranquil i sabent que passava alguna cosa, en Marwin va baixar a baix després de canviar-se a la seva habitació, que era al costat de la dels seus pares i era la primera que et trobaves en pujar les escales i tenia vistes a la part del darrere de l’edifici, i de dret es va dirigir a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare que eren tots aquells aldarulls. No escoltant les paraules del seu fill gran, en Barnard no li va contestar però després de veure que es quedava palplantat davant seu es va limitar a dir-li que era massa petit per entendre aquelles coses i el va convidar anar al menjador.

Després de quatre dies d’incertesa el cop d’Estat va fracassar, en part gràcies a les vagues dels sindicalistes, i el govern alemany va tornar a Berlín i va restablir l’ordre esperat. La família Klein es va passar aquells quatre dies tancats a casa sense sortir i en Barnard no es va ni moure del costat de la ràdio i només s’aixecava per menjar i per anar al lavabo, just al costat dret de les escales per pujar a dalt les habitacions, tot i les supliques de la seva esposa perquè estigués amb ells i els hi expliqués què passava. Després de que tot hagués acabat, en Barnard va reunir content la família en el menjador i els va fer asseure davant la llarga taula de fusta de roure. En Fritz es mirava al seu pare amb temor i no li dirigia la paraula, a la seva àvia l’hi havia dit repetidament que l’odiava i que no li badaria boca. Un cop tots assentats a les cadires de la taula, en Barnard va posar els braços damunt de la taula i els va explicar a poc a poc i mirant-los a la cara que a partir d’aquell moment tenien que anar amb molta prudència pel carrer perquè la situació encara no era segura i els va demanar que a la més mínima tornessin a casa corrents. Mentre estava explicant a la seva família mesures de prevenció, va sonar de cop el timbre de la casa, soroll que va alterar a la Luane que va fer un salt d’espant de la cadira, i l’Elise va anar a obrir la porta en sentir veus de coneguts. Eren els veïns del barri que volien saber com estava en Barnard i sobretot volien saber la seva opinió del què passava. Entre ells hi havia la Klara i en Michael, una parella jove que vivien al costat est dels Klein i eren coneguts per ser molt xafarders, es passaven el dia a fora inspeccionant a la gent. Amb ells també hi havia en Hermann i la Bernardina, que vivien als tercer pis del costat oest de la casa dels Klein i que tenien un fill de deu anys, en Dannel, i en Johannas, un home gran i viudo que sempre mirava al terra per qüestions físiques i que vivia al pis de dalt la botiga de la Matilda. Havia combatut en la guerra francoprussiana i amb molt d’orgull explicava a la canalla les seves gestes, que sovint eren més imaginació que realitat. Alguns pensaven que en Barnard s’havia unit als colpistes, la Klara inclús va dir que l’havia vist amb una escopeta pel carrer. Aixecant-se de la cadira i amb cara de pocs amics, en Barnard els va atendre a l’entrada de la porta sense deixar-los entrar al rebedor i els va explicar contundentment que Alemanya no estava segura i va definir la República de dèbil i poc contundent. En sentir-lo amb atenció, els veïns el varen interpretar malament, es varen pensar que es posicionava a favor dels colpistes per les seves crítiques a la República i no varen entendre que el què estava sentint era por a aquests colpistes, la mateixa inquietud que sentia la botiguera Matilda o en Johannas o el llibreter del barri, en Martin, que s’havia casat feia pocs dies amb la sempre elegant Sophie. Després de que tota aquella gent marxés contenta pel monòleg que els hi havia regalat en Barnard, en Fritz, refet ja del cop, es va acostar al seu pare i li va preguntar sense gaires manies si podia sortir al carrer a jugar. Tenia ganes d’explicar en els seus amics que havia perdut una dent, però el seu pare li va dir amb un crit que no, que esperés, que tenia tota la vida per jugar. Enrabiat, en Fritz va agafar la pilota que l’hi havia comprat la seva àvia Felda i la va llançar contra la finestra trencant un vidre del menjador, cosa que li va merèixer un contundent càstig passant-se una setmana tancat a la seva habitació i durant un parell de dies no va menjar les postres que feia l’Elise. Trobant aquell càstig una mica massa dur, la seva àvia l’hi va fer un dia un Butterkuchen (un pastís de mantega amb ametlles al damunt) que tant l’hi agradava en el nen, i d’amagat li va portar a la seva habitació.

Durant les següents setmanes va retornar la normalitat a la ciutat i en el barri, i en Fritz i en Marwin varen tornar a jugar al carrer després de sortir del col·legi privat a que anaven. Però la tranquil·litat va tornar a durar poc a casa dels Klein quan en Barnard es va indignar en conèixer els resultats de les eleccions del juny de 1920. No deixant de llegir els resultats mentre es menjava uns quants caramels que els hi portava la Matilda per en Fritz, es va enfurismar en veure que havia augmentat el número de vots dels partits d’extrema dreta i d’extrema esquerre i en canvi els socialdemòcrates, els seus, varen perdre el 50% dels vots del gener de 1919. Cridant des de la seva butaca amb un caramel de maduixa a la boca per no pensar en el tabac, en Barnard anava renegant cada cop en veu més alta:

Sembla que la gent vulgui la guerra un altre cop, no aprenem dels errors del passat.

En Fritz es mirava el seu pare amb desconcert des del menjador, no entenia què passava i quan li demanava que li expliqués què passava en el país, en Barnard es limitava a recordar-li que era massa petit per entendre-ho i es posava a llegir el diari de nou. Sense donar-hi més importància, en Fritz va tornar a sortir al carrer a jugar amb els seus amics i abans de tornar a casa anava a totes les botigues del barri demanant caramels. A vegades li agradava anar a la carnisseria de la Maria, just al costat est de la casa de l’amiga Galiana, a demanar un tros d’embotit. La carnissera Maria, una dona jove i molt grassa amb uns cabells rinxolats, vivia dues cases a l’oest de casa els Klein amb el seu marit, en Kurt, que vivia dels lloguers que tenia en els pisos de dalt al seu pis i es passava el dia fumant cigarretes deixant al seu voltant una aroma a tabac que espantava a la mainada. La parella varen ser dels primers en tenir un cotxe en el barri, va ser el cotxe elèctric Lohner-Porsche propulsat per 4 motors elèctrics integrats en les rodes del vehicle. El cotxe no els va durar gaire perquè un dia en voler esquivar uns nens que varen travessar la carretera sense mirar res, en Kurt va fer un violent contra volant i va picar contra una farola xafant tot el cotxe.

L’1 de setembre de 1920 va néixer la Katrina. Aquest naixement es va viure amb molta alegria a la casa i en Barnard es va animar de cop en veure a la seva filla fent els seus primers plors. Era la seva primera nena i li feia molta il·lusió. Però quan les coses anaven bé a la casa dels Klein, la fàbrica començava a patir les conseqüències de la dura crisi que s’estava apropant quan alguns clients varen deixar de pagar. Amb els primers problemes econòmics a la fàbrica, en Barnard va ser més indulgent amb els seus fills ja que estava massa preocupat per la pujada dels preus i es passava el dia tancat a la fàbrica intentant convèncer als treballadors de que no podien cobrar tant. Els recordava que amb la República se’ls havia reduït la jornada laboral, passant de 10 hores a 8 hores, i per tant considerava acceptable una reducció de sou. Mentre a la fàbrica hi havia maldecaps per en Barnard i pels pobres obrers que estaven molt espantats davant la possibilitat de ser acomiadats si es posaven masses durs, en Fritz i en Marwin es passaven les tardes al carrer jugant amb els seus tres amics; la Galiana, en Georg i en Lou. En Fritz li agradava cada cop més jugar amb la Galiana a fet i amagar per l’extens barri, i de seguida es varen fer amics inseparables. Li agradava la senzillesa i l’alegria que despertava aquella petita noia, que ja demostrava una intel·ligència fora del normal parlant de política i del país amb els seus veïns. Sovint en Fritz li donava els caramels que els botiguers li donaven pel seu pare, considerat encara un heroi tot i quedar-se els dies tancat a casa suant de por. La botiga d’alimentació de la Matilda, que acabava de fer quaranta anys i sempre estava alegre en veure’ls, sempre estava oberta per ells i els hi donava a més dels caramels una Weisswurst (salsitxes blanques de carn de porc i de vedella) que tant li feien caure la baba a en Fritz. D’aquesta manera, jugant pels carrers de prop de casa amb els seus amics i anant al col·legi, en Fritz va començar a relacionar-se amb el barri i ja es coneixia el nom de la Leipziger Strasse. Quan volia fer més el tafaner es passava hores i hores mirant com passaven els tramvies plens d’homes que anava a treballar a les fàbriques de fora la ciutat i després es quedava encantat mirant els ocells dels arbres del voltant de la Potsdamer Platz mentre frisava per pujar en un autobús de dos pisos amb la Galiana per inspeccionar més carrers. De vegades es perdia tot sol pel carrer en veure a tanta gent dirigir-se cap a la Potsdamer Platz per agafar el tramvia i algun cop la Klara, que sempre estava al cas, el portava a casa en veure’l perdut. Més d’un cop va estar apunt de ser atropellat pels pocs Selve que passaven pel carrer.

El 26 d’agost de 1921, el pacifista i polític jueu Matthias Erzberger va morir assassinat a mans de dos militars. Aquella notícia va posar en estat d’alerta a en Barnard, que va creure que tornaria a produir-se un cop d’Estat i va anar a buscar de seguida els nens, que estaven a fora casa jugant a pilota davant la llibreria d’en Martin. De seguida que va travessar el carrer es va trobar amb en Marwin, que estava xutant la pilota amb en Lou a la paret de la llibreria, però no trobava per enlloc a en Fritz. Tranquil en pensar que no podia haver anat massa lluny, va començar a preguntar a la gent si l’havien vist. En no tenir resposta, en Barnard va deixar a en Marwin a casa i sense dir-li res a la seva esposa de que no trobava al seu fill, va començar a trucar a totes les portes de les cases dels veïns per veure si sabien on era. Tots li contestaven que no ho sabien, que no l’havien vist, però tots el varen ajudar a buscar el petit Fritz. Al cap de pocs minuts tots els veïns i la gent propera a la família Klein varen començar a buscar el nen. La Matilda estava tant preocupada pel seu client preferit que fins i tot va abaixar la persiana de la botiga per buscar-lo i en Martin va enviar-hi a la seva esposa Sophie, que amb el seu llarg vestit no va avançar més de quatre metres de la llibreria. Ningú sabia on parava i en Barnard s’anava desesperant. En aquells moments tornava a poc a poc de la Wilhelmstrasse el vell Johanass i en Barnard va córrer cap a ell per preguntar-li si havia vist el seu fill. Fregant-se el front per recordar per on havia passat feia pocs minuts, en Johanass els va dir tant tranquil que l’havia vist que anava en direcció est i que es pensava que anava als pisos dels seus amics. Pensant que el seu fill era un malcriat i que el feia quedar malament, en Barnard es va posar a buscar-lo com un boig, anava d’una banda a l’altra mentre cridava el seu nom en busca de resposta. Pensava en aquells moments que potser l’havien segrestat o assassinat i s’anava posant cada cop més nerviós. Dos policies que passejaven pel carrer fent patrulla es varen alarmar en veure a tanta gent al carrer i es varen pensar que era una manifestació encontra de l’assassinat del polític i varen agafar les seves pistoles pensant que potser els haurien de reduir a la força. Quan varen ser informats de que estaven buscant un nen es varen afegir a la batuda. Tothom buscava per les botigues, per sota els tramvies, per la Potsdamer Platz, per les galeries Wertheim, però res, no era enlloc. Unes hores després, quan faltava poc perquè el Sol es pongués, varen trobar a en Fritz passejant tant tranquil a la vora del Kupfergraben, un canal del riu Spree, acompanyat per la seva amiga Galiana mentre menjaven distrets i amb tota la innocència uns quants caramels i contemplaven el canal en busca de peixos. Quan el pare el va veure tant tranquil li va venir un atac de ràbia mentre pensava emprenyat:

Jo patint tant per ell, i ell passejant tant tranquil·lament amb la seva amiga.

Ràpidament es va apropar cap a ell i amb una cara vermella de ràbia, el va separar de la seva amiga violentament, i li va donar unes quantes dures bufetades a la cara. Després de que en Fritz es posés a plorar de dolor, en Barnard el va agafar pel braç i se’l va emportar cap a casa mentre el nen somicava desesperat i cridant contra el seu pare sense saber què estava passant i què havia fet malament. Mentre anava caminant empès pel seu pare s’anava tocant la galta, que tenia vermella de tantes bufetades, i anava veient la cara de tota la gent que l’havia anat a buscar. Els veïns que varen veure tota aquella escena no es varen indignar per aquelles bufetades perquè entenien el patiment d’en Barnard i s’ho miraven amb orgull creient que era una mostra del caràcter autoritari d’en Barnard i pensaven que aquella era la manera d’educar a un fill. El seguien com un exemple a seguir. Quedant-se sola mentre funcionaris de l’Ajuntament encenien les faroles, la Galiana va tornar cap a casa pensant que a ella ningú l’havia anat a buscar.

Després d’arribar a casa en Barnard va tornar a fer tancar la família a casa i la seva indignació va créixer encara més quan va saber que el físic alemany nascut a Hongria, en Philipp von Lenard, el guanyador del Premi Nobel de Física el 1905 pels seus treballs sobre els raigs catòdics, es va alegrar públicament de l’assassinat de l’Erzberger. Trist, es va deixar caure a la seva butaca negra i es va quedar una estona reflexiu pensant que Alemanya estava embogint, que no s’estava comportant tal i com havia dictat en Von Bismarck, que ja no eren aquella nació que havia de liderar el món amb la seva cultura, la seva ciència i la seva tecnologia que tant havien envejat les altres potències. Després de que no es produís cap més aldarull tot va tornar a la normalitat i la família anava pensant cada cop més que en Barnard s’estava alterant de forma exagerada i irracional. L’Elise durant aquell temps li va prohibir beure cafè perquè no s’alterés encara més.

Al cap d’uns dies en Fritz va tornar a sortir al carrer amb tota la normalitat i va continuar jugant despreocupat amb els seus amics, tot i que quan tornava a casa tenia por del seu pare, a qui sempre veia malhumorat a la butaca llegint, i de seguida que saludava a la seva àvia es tancava a la seva habitació per fer els deures del col·legi o jugava amb el seu germà o amb la petita Katrina sense dir-li res en el seu pare.

El 24 de juny de 1922, en Barnard es va sentir orfe quan va saber que els paramilitars, entre ells hi havia l’escriptor nacionalista Ernst von Salomon, havien assassinat al ministre d’Afers Exteriors, en Walther Rathenau, per condemnar, com feia en Barnard, el militarisme que estava vivint el país. Pensant en els seus fills, que estaven tot el dia a fora jugant despreocupats pel carrer, sobretot en Fritz, en Barnard els va prohibir sortir al carrer, però aquest cop la Luane va intervenir-hi i va obligar en el seu marit a deixar sortir els nens al carrer perquè trobava que estava exagerant la situació. Pensant que no l’entenia, en Barnard li cridava alterat i llançant capellans que ella no havia viscut una guerra com ell, però la Luane, que era persistent, va obrir les cortines blaves de les finestres del menjador que donaven al carrer perquè veiés com es vivia pacíficament amb la gent voltant i comprant a les botigues mentre passaven els tramvies amb tota normalitat, i li va dir cridant:

On és aquesta guerra? Aquí no hi ha guerra, són fets aïllats que passen com a altres llocs. Deixa que els nens puguin ser nens, ja n’hi ha prou dels teus temors ridículs. Potser si que et va marcar la guerra.

Resignat i sense dir cap més paraula, en Barnard va deixar de mirar a fora, va abaixar les persianes i se’n va anar un altre cop a seure a la seva butaca per posar la ràdio per sentir Jazz, que s’havia posat de moda a Berlín, per no haver d’escoltar a la seva esposa. No podent-se treure les imatges de la guerra que tant tenia en ment, per fer-les fora va agafar el diari per llegir les últimes actuacions de l’organització pacifista Nie Wieder Krieg d’en Carl von Ossietsky. Mentrestant, en el menjador, després de tenir l’autorització de la seva mare, en Fritz es va posar molt content les sabates blaves i va sortir corrents a fora al carrer per anar a buscar a la Galiana per anar a comprar caramels a la botiga de la Matilda mentre tafanejaven pel barri i perseguien als tramvies. Sovint jugaven en el jardí de la Potsdamer Platz a amagar-se darrere dels arbres i amb ells a vegades s’hi afegia en Dannel, que s’havia deixat el cabell llarg i els explicava amb uns quants llibres a sota el braç que tenia pensat estudiar Filosofia, matèria que en Fritz no va entendre.

A mesura que els dies passaven la crisi econòmica anava avançant i anava empobrint a les famílies alemanyes. Els estalvis de les classes mitjanes varen desaparèixer, el preu dels aliments era casi vuit vegades més gran el 1921 que al final de la guerra i l’any següent es multiplicaria per 130. Els que conservaven la feina varen veure reduïts els seus salaris. Milions d’alemanys que depenien de pensions i rentes fixes procedents d’inversions i d’hipoteques es varen convertir en homes d’aigua. La família Klein varen poder viure amb més o menys estabilitat ja que els seus teixits es continuaven venent a totes parts com un element de luxe. Tot i que no podien pagar tants Reichsmarks als seus treballadors perquè alguns clients no varen pagar o ho feien a llargs terminis, no en varen acomiadar a cap perquè en Barnard sentia compassió per ells i els treballadors li varen agrair, tot i la reducció de sou. En Barnard era molt diferent a altres empresaris alemanys com l’Emil Kirdorf, un empresari despietat i un declarat enemic dels sindicats i de la República de Weimar. De seguida la crisi es va estendre pel barri; la Matilda venia cada cop menys i més car, igual que el llibreter Martin, que sempre tenia diaris per vendre al final de dia i que finalment tenia que llançar, i la carnissera Maria se li caducava la carn cada dos per tres tenint-la que llançar a les escombraries mentre moltíssim gent anava desitjada d’un bocí de carn. Feia poc que una parella jove, en Richard i la Cosmina, que tenien un fill de dos anys, en Hermann, havien vingut al barri i s’havien comprat amb molt d’esforç una pastisseria situada molt a prop de la Potsdamer Platz i a davant de casa dels Klein. A part dels primers dies pel fet de ser nous, no varen vendre gaire pa i sempre tornaven a casa amb quilos de pa que se’ls havia quedat ressec. Per agreujar encara més la imatge del barri, molta gent vaguejava desconsolada per aquell barri buscant alguna almoina de la gent que baixava dels tramvies i sempre hi havia a sota una farola una endevina que li deien Anne, no sabien el seu nom, que tirava les cartes a canvi de quatre monedes perquè la seva família havia quedat arruïnada i no tenien cap ingrés. Aquella pobre dona, vestida amb quatre parracs i feta una pelleringa, va passar a ser un distracció per en Fritz perquè li ensenyava què simbolitzaven cada carta i li explicava els detalls especialment divertits de la vida d’en Gerolamo Cardano.

Un bon dia de 1922, el pare de la Galiana, en Heinrich Metzler, que s’havia quedat a l’atur després de que l’acomiadessin de la seva feina d’obrador a una fàbrica de pells, es va presentar a casa dels Klein per demanar-los feina a la fàbrica. En Barnard el va fer seure de seguida al menjador i li va explicar mentre li oferia una tassa de te que entenia els seus patiments, aviat seria desallotjat del pis, però que per culpa de la situació en què estaven vivint li era totalment impossible poder contractar a un altre treballador perquè amb prou feines podia mantenir al seu personal. Trist i abatut mentre ensumava el càlid te, en Heinrich es va posar a plorar desoladament i li va explicar que no tenien suficients diners per poder viure i que la seva filla ja no podia ni fer dos àpats consistents al dia. Aquells aguts plors els va sentir en Fritz, que estava a dalt a la seva habitació jugant amb el seu germà a fet i amagar sense fer els deures de classe. Amoïnat i reconeixent la veu, va baixar les escales a poc a poc i va escoltar d’amagat la conversa que estaven tenint el seu pare amb el pare de la seva amiga i es va posar molt trist quan va sentir que en Heinrich deia amb llàgrimes als ulls que haurien d’abandonar la ciutat per anar-se’n a Hamburg per trobar unes condicions de vida millor. Sorprès, no volia que la seva amiga preferida marxés del barri, va treure’s les sabates d’estar per casa i va acabar de baixar les escales a poc a poc sense fer soroll. Apropant-se al seu pare per l’esquena va sentir com li assegurava a en Heinrich que faria tots els possibles per donar referències seves perquè trobés una feina, tot i que sabia que era molt difícil que en trobés una. Quan en Fritz anava per tocar l’esquena del seu pare, els dos homes es varen aixecar de la cadira. Mentre s’acomiadaven al rebedor, en Heinrich es va posar el vell barret verd i li va agrair profundament el seu tracte cap a ell i va marxar cap a casa seva enfonsat mentre en Fritz es mirava amb tristor aquella escena. Un cop en Heinrich va marxar destrossat anímicament, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va suplicar insistentment que li donés feina a aquell home perquè no volia que la seva amiga marxés de la ciutat. Assentant-se a la butaca de la biblioteca, en Barnard li va dir amb calma que havia d’entendre que estaven patint una greu crisi econòmica i que li era impossible pagar un altre sou, a més de que amb la vinguda de la seva germana tenien una despesa més gran. Però en Fritz, que no entenia res d’economia i no la volia entendre, li varen caure un parell de llàgrimes i li va dir amb tota la innocència d’un nen que li fes aquest favor i que a canvi faria sempre els deures, ajudaria a l’Elise i es portaria sempre bé amb tothom. Entenent bé els sentiments del seu fill, li va assegurar mentre li acariciava els cabells que faria tots els possible per trobar-li una feina però li va tornar a repetir que a la fàbrica era molt difícil contractar a una altra persona. Eixugant-se les salades llàgrimes amb la mà, en Fritz va anar de dret i enfadat al menjador retraient-li en el seu pare que no hagués estat al seu costat quan era petit. Després de quatre renecs més se’n va anar corrents a veure a la seva amiga pensant que serien els últims moments que estarien junts.

Reflexionant mirant al retrat d’en Von Bismarck, en Barnard va començar a pensar que si contractava a aquell home seria una bona oportunitat per reforçar la seva relació amb el seu fill, que era bastant distant amb ell. Mentre meditava amb la mirada perduda, la Luane va sortir de la cuina i es va asseure a la pota esquerra de la butaca. Agafant la mà dreta del seu marit li va dir que havia sentit tota la conversa i li va explicar que podrien fer un esforç i contractar el pare de l’amiga del seu fill. Fent que sí amb el cap, en Barnard li va fer un decidit petó a la galta i mentre li deia que era la seva consciència va posar-se la jaqueta i va marxar cap al pis dels Metzler per donar-los la notícia.

En pujar al segon pis d’un bloc de pisos vell i humit al costat est de la llibreria, en Barnard es va aturar a davant la senzill porta dels Metzler i va tocar el timbre rovellat de la porta. La Corina, la mare de la Galiana, una dona baixeta i amb els cabells ondulats i rossos, li va obrir la porta i el va fer passar al petit menjador on va ser rebut amb molt d’afecte per en Heinrich, que estava assentat en una butaca vella i esparracada de color ocre mirant sense èxit en el diari si trobava alguna oferta de feina. Pensant en treure’s la jaqueta, va veure que no hi havia penjadors a la paret i es va assentar de seguida en una senzilla cadira de fusta de davant la taula del menjador amb la jaqueta posada. Mirant la cara d’en Heinrich i la Corina va veure de reüll les humils condicions amb què vivia aquella família. El pis era petit, només tenia una petita finestra al menjador que donava a fora al carrer i en prou feines hi entrava la llum, els mobles eren com a mínim de l’època d’en Frederic el Gran, la cuina, que estava situada a pocs metres de davant la porta d’entrada,  es veia que era antiquada i poc equipada, les parets estaven sense pintar i estava plena d’humitats, i tot el pis feia molt mala olor per la falta de ventilació. No sentint-se còmode i intentant no ensumar l’olor a tancat, en Barnard li va dir ràpidament a en Heinrich que el contractava i que demà ja podria començar a treballar a primera hora. No esperant la notícia, en Heinrich primer va quedar impactat i en veure que no li deia en broma es va posar a plorar, però aquest cop d’alegria, mentre la Corina no parava de donar-li les gràcies i li deia que era l’home més honorable del món. En Fritz, que estava a l’habitació de la Galiana, una habitació petita situada al final del passadís a mà esquerre, al costat del lavabo, que no tenia finestres i només hi havia un llit i una taula vella de fusta perquè la Galiana hi estudiés, estava jugant amb la seva amiga pintant uns dibuixos pensant que seria l’últim cop que es veient. En sentir la veu del seu pare va quedar parat i apropant-se amb la Galiana al menjador a poc a poc per no molestar, es va posar molt content en saber que el seu pare li donava feina en el pare de la seva amiga. Content, va fer un salt enorme d’alegria i per primer cop va sentir respecte cap al seu pare. La Galiana també es va posar a plorar d’alegria sabent que es quedarien a Berlín i li va dir a en Fritz mentre li agafava les mans que estava molt feliç i que el seu pare era un heroi de veritat, com els dels contes, i li va fer un petó innocent a la galta abans d’anar al menjador a celebrar-ho amb la família. Tot i la innocència d’aquell petó, per en Fritz va ser el seu primer petó que li feia una noia, i es va posar vermell com un tomàquet. Després de celebrar aquella notícia amb unes galetes marrons i rectangulars de la marca Leibniz que la família guardava com un tresor i unes cerveses Berliner Weisse i unes Afri Coles (uns refrescs) pels nens, en Barnard i en Fritz varen marxar cap a casa agafats de la mà. En Fritz, content perquè la seva amiga es quedava i pel petó que mai oblidaria, se sentia molt orgullós del seu pare i li va prometre que a partir d’ara sempre li faria cas i li va afirmar per primer cop que l’estimava. En Barnard, cofoi per les paraules del seu fill, sentia que havia fet una bona obra però també sabia que contractar a en Heinrich li portaria algun problema econòmic, tot i que tenia clar que no acomiadaria a cap treballador i que haurien de fer algunes restriccions a casa. A partir d’aquell dia en Fritz es va fer portar més bé a casa; parava taula, feia els deures de classe, s’interessava per la feina del pare, ajudava a netejar i fins i tot ajudava a la seva àvia Elise a cuinar. Al cap d’uns dies ja no va ajudar tant i al cap d’unes setmanes s’havia oblidat del gest del seu pare.

Però la crisi no es va oblidar de ningú i es va endurir de males maneres els següents dies, setmanes i mesos, sobretot el 1923 després de la intervenció dels francesos en el Rhur, cosa que va portar una forta pujada dels preus, (1 dòlar costava 170.000 marcs el juliol, 12 milions a l’agost i 12 miliards a l’octubre) que va provocar que una família obrera li fos impossible pagar una barra de pa per menjar. La família Klein va fer enormes esforços per poder viure sense acomiadar a cap treballador i varen començar a patir restriccions. Per afegir més llenya al foc, els pares de la Luane, en Conrad i la Felda, juntament amb la seva filla, que encara no trobava el seu príncep blau que la mantingués sense marxar de casa dels seus pares, varen tenir que tornar a venir a la casa perquè no tenien diners per pagar-se el menjar. En Barnard es mirava tota aquella situació amb resignació i desesperació, a part de que no li agradava gens tenir la família de la seva dona a casa perquè eren conservadors i catòlics, li era impossible pagar 25 salaris i mantenir tota la família. Els preus eren massa alts per comprar matèries primes pel tèxtil i no venien suficient. Sabia que havia d’acomiadar a uns quants treballadors si l’empresa volia continuar, però el problema era que si no acomiadava a en Heinrich els altres treballadors es revoltarien contra ell perquè no entendrien el fet de que en Heinrich, que era el nou i que estava treballant pel capritx del seu fill, no fos acomiadat i en canvi els altres sí. Pensant en la situació abatut en el seu sofà de pell negre que acabaven de comprar feia unes mesos mentre mirava la llar de foc que estava a la cantonada del menjador, compartint paret amb la cuina i al costat de la biblioteca, en Barnard va veure que tenia un greu problema. La seva mare li demanava que tanqués temporalment la fàbrica si tenia tants deutes i que pensés en la família, però ell pensava que els seus treballadors també tenien família i no volia acomiadar-los de cap de les maneres. A part, la fàbrica era una herència del seu pare i no pensava destruir el seu somni.

Capficat per la crisi de la seva empresa, sorprenentment no va fer massa cas a la pujada al poder del feixisme a Itàlia a l’octubre de 1922 i, fins i tot, va entendre aquell moviment perquè tenia l’aprovació del rei Victor Manel III. A part, pensava que un periodista podia ser un bon cap d’Estat, tot i que no li agradaven els elements militars i antidemocràtics del seu partit. Al cap d’uns dies, en veure que el feixisme era acceptat i admirat pels liberals alemanys com en Theodor Wolff, el redactor en cap del Berliner Tagblatt, va quedar convençut de que era una bona solució per la dèbil Itàlia que se sentia perjudicada després de la Primera Guerra Mundial. També va assistir amb pocs ànims al polèmic discurs que va donar en Thomas Mann a Berlín anomenat Von Deutscher Republik. En Barnard volia que li firmés La mort a Venècia, però no va tenir èxit i va tornar a casa amb el llibre tal qual l’havia portat. A mesura que anava pensant en la situació que els tocava viure anava donant la culpa als francesos de tot el què estava passant i renegava de que en Von Bismarck s’hagués equivocat alhora de fer-los pagar les indemnitzacions de 1871. Des de la seva butaca no entenia perquè estaven alimentant aquell odi cap a ells, i mentre pensava en silenci amb tot això se li va escapar en veu alta mentre tota la família estava parant taula per menjar el pollastre amb patates que havia fet l’Elise amb una recepta de la Felda:

Algun dia aquesta temeritat se’ls tornarà encontre. Els seus industrials ens podrien estar agraïts de que envaíssim Bèlgica. 

Pel carrer també es veia el malestar de la gent contra els francesos, fins i tot la Matilda va deixar de vendre els formatges i els vins francesos, la nova pastisseria d’en Richard i la Cosmina no venien brioix perquè recordava a França i en Martin va deixar de vendre els llibres d’en Victor Hugo que tant li agradaven i els diccionaris francesos. Al cap d’uns dies es va començar a sentir per les notícies que a Munic existia un partit polític nacionalista que demanava acabar amb el Tractat de Versalles, considerat injust per tots els alemanys i fins i tot pels no alemanys, com per l’economista britànic John Maynard Keynes, i que havia fet perdre tants electors al Partit Socialdemòcrata per la firma del Tractat per part del ministre d’Afers Exterior socialdemòcrata i líder del SPD, Hermann Müller. En Barnard es mirava amb terror aquell nou partit que en sentia parlar vagament a la fàbrica pels seus treballadors perquè tenia elements militars i antisemites, però sobretot li repugnava el seu líder, l’Adolf Hitler, tot i no saber-ne res d’ell a part del seu peculiar bigoti, no li agradava el seu caràcter bèl·lic, la seva vestimenta militar i les seves formes autoritàries. Interessant-se per aquell nou partit a mesura que en sentia a parlar a les botigues o a les pastisseries, va pensar que no seria mai capaç d’atraure les masses com ho feia el Partit Socialdemòcrata, el més antic d’Alemanya (es va fundar el 1875) amb el qual simpatitzava cada cop més juntament amb el president Friederich Ebert. Des de Berlín es veien els nazis com un petit grup local bavarès que no posarien en perill l’estabilitat de la República. Berlín era roig per la majoria. Però a mesura que hi reflexionava, en Barnard es va tornar en partidari d’actuar d’immediat contra aquell partit perquè entenia que si no es feia res per solucionar aquella greu crisi el prestigi de la República podria estar en perill i la gent es podria vendre a qualsevol postor.

En els següents dies els nous menjadors socials del barri es varen omplir de gent, i molts amics i companys de col·legi d’en Fritz i en Marwin varen tenir que deixar d’assistir al col·legi per anar a fer cua a aquells menjadors. El panorama era desolador i catastròfic. La gent es barallava per una mica de pa o per un tros de salsitxa i pocs anaven a comprar a les famoses botigues del barri, que ara es veient com un luxe que no es podien permetre. Els enfrontaments al carrer entre comunistes i nacionalistes varen tornar a ressorgir i, novament, en Barnard va tornar a prohibir als seus fills sortir de casa sense el seu permís. La Matilda va tenir que posar fustes als vidres de la seva botiga per por a que li poguessin entrar a robar, però tothom respectava molt a aquella botiguera jueva, que la seva família portava moltes generacions en el barri i era coneguda pel seu etern somriure de felicitat i per la seva humilitat. En Fritz aquest cop va fer cas al seu pare i va escoltar els seus arguments i els va entendre per primer cop. No sortiria al carrer sense el seu pare durant aquell temps. Havia vist alguna baralla pel carrer i els vagabunds ja no eren per ell unes persones curioses.

A la tarda del 14 de març de 1923, un dia molt fred i ennuvolat, la Luane tornava de comprar carn de porc de la carnisseria de la Maria, que tenia tota classe d’embotits, va ser atracada per uns delinqüents comuns que rondaven sovint pel barri. Li varen agafar de males maneres el bitlleter i la carn que portava mentre un dels delinqüents la va tirar violentament contra el terra fent-la picar de cap contra la façana de l’edifici. Aprofitant que era a terra estirada mal ferida, una dona amb els dits llargs li va robar la jaqueta verda que portava al damunt i el mocador de flors que portava al coll que l’hi havia regalat el seu marit abans d’anar a la guerra. En arribar la policia a cavall, aquells delinqüents varen fugir corrents cap a la Wilhelmstrasse deixant a la Luane estesa a terra amb la ferida al cap. Li sortia molta sang i de seguida els policies la varen portar a l’Hospital Charité, on li varen tenir que donar uns quants punts de sutura al cap. Mentrestant, en  Barnard havia tornat de la fàbrica i esperava nerviós amb els seus fills que la seva dona arribés de comprar la carn. Ja era fosc i el carrer només estava il·luminat per la llum groga de les faroles. Estranyat per la tardança en Barnard va decidir nerviós sortir a buscar-la deixant els seus fills sota la vigilància de l’Elise. Parant a tots els veïns que coneixia per demanar-los si havien vist a la seva esposa, en Barnard va recórrer per tot el barri; va anar a la carnisseria de la Maria, que li va dir que feia unes hores hi havia comprat, a la llibreria d’en Martin, a la botiga de la Matilda, a la pastisseria, però no la trobava enlloc. Quan tornava cap a casa va veure que la seva esposa pujava les quatre escales de l’entrada acompanyada per un jove policia uniformat. Desesperat, va córrer cap a l’entrada de la casa i aquell agent li va dir que la seva esposa l’havien atracat i que li havien donat un fort cop però que estava bé i que només necessitava repòs. Després de donar-li les gràcies i una generosa propina a aquell agent, varen entrar a casa. Sense dir res a ningú, la Luane va anar de dret al llit a dormir tota sola tot recordant la cara dels seus atracadors.

L’endemà, l’Elise els va cuinar naps bullits per dinar perquè era l’únic que tenia a la cuina ja que esperava la carn de porc que l’hi havia de portar la Luane. De seguida que el dinar va estar fet i després de que l’Elise tornés de fer un petit vas de conyac que havia tornat a comprar en Barnard, tots es varen assentar a les cadires del menjador esperant si la Luane baixaria o es quedaria unes hores més reposant al llit. Començant a menjar en veure que es refredava el plat, de cop es varen sentir uns quants passos i en seguit va baixar la Luane. En veure la taula amb els naps com a plat va exclamar sarcàsticament:

Sembla que estiguem un altre cop a la guerra. De cop a la casa es va fer un llarg silenci, tothom es mirava, fins que la Luane va tornar a dir convençuda d’ella mateixa:

No, no l’hem deixat mai aquella maleïda guerra.

No deixant de mirar el plat mentre s’assentava a la seva cadira, tots es varen posar a dinar i ho varen fer en un profund silenci que només el trencava els plors de la petita Katrina, que no volia menjar aquells naps insípids i que no s’havia d’on baixava tota aquella història. Després de dinar la Luane va portar al seu marit a la biblioteca i li va dir que volia comprar una arma perquè no se sentia segura i no volia patir per la seguretat de la seva família. Primer incrèdul i després alterat, no volia ni sentir a parlar d’una arma, li va cridar mentre s’aixecava i anava movent les mans:

Una arma? Que estàs boja? Mai una arma entrarà en aquesta casa! No som nord-americans que ens matem a trets.

Esbufegant de ràbia i tocant-se les benes del cap, la Luane li va suplicar que comprés una arma i li va dir amb agressivitat i agafant-li el braç:

Tu ets coix i no ens pots defensar, els meus pares ja són vells igual que la teva mare i els nens són massa petits per defensar-se sols, és l’única manera de poder estar segurs. A més, tu en la guerra tenies una arma per defensar-te i bé la vas fer servir. Com podem estar segurs sense armes? Les necessitem…..

Empipat i ofès, en Barnard li va treure la mà del seu braç i li va contestar amb crits que estava treien les coses de context, però la Luane li recordava que aquella situació no era massa diferent a la de 1917. Entre els crits que es varen continuar donant a la biblioteca, en Fritz es va apropar a la biblioteca neguitós i va aprofitar un silenci dels seus pares per pregar-los que no es barallessin i els va assegurar innocentment que entre tots es defensarien. Amb la cara plorosa i sense vitalitat, en Fritz es va posar del costat del seu pare i els va dir que un company de classe havia mort per un tret d’un manifestant i que no volia veure cap arma a casa. Petrificada davant de les paraules sensibles i sinceres del seu fill, la Luane no es va poder contenir les llàgrimes i li va dir en el seu fill mentre s’ajupia per abraçar-lo que no comprarien cap arma i li va assegurar que tot acabaria aviat.

Al cap d’uns dies en què la família Klein va oblidar les armes, mentre en Barnard era a la fàbrica intentant tirar endavant el negoci, la Luane va marxar uns moments tota sola de casa deixant els fills amb els avis. Es va dirigir a la Jerusalemer Kirsch, l’església més vella del barri, construïda el segle XV. La família Klein no anaven mai a l’església, eren ateus. En Barnard creia que no existia Déu més enllà de l’home i estava convençut de que tota idea d’un Déu era una bogeria irracional i fora de la natura. Vestida de manera humil perquè no l’atraquessin, va entrar a l’església amb por i caminant pel centre de la nau es va aturar a l’altar i mirant el retaule del sagrari va encendre una espelma. Mirant la petita flama de l’espelma es va asseure en un dels freds bancs de l’església i va fer una pregària per demanar al Totpoderós que donés protecció a la família i salvés Alemanya d’aquella crisi. Quan tornava cap a casa després de donar una almoina en el capellà de l’església, va veure a un nen que vaguejava pel carrer demanant caritat a la gent. En mirar-se’l desnodrit i mal vestit li va recordar els seus fills i es va apropar cap al nen. En veure’l trist, brut, sense sabates i prim, fent molt mala cara, li va donar uns quants caramels que guardava pels seus fills i una moneda perquè es comprés alguna cosa de menjar. El nen, molt agraït, li va donar mil gràcies i es va posar a plorar de felicitat pels caramels mentre en desembolicava un de maduixa amb molta fal·lera. Davant l’amabilitat del nen i no deixant de comparar-lo amb els seus fills, la Luane se’l va endur a la botiga d’alimentació de la Matilda i li va comprar unes quantes coses de menjar. Impressionat per la bondat d’aquella dona, el nen li va fer una forta reverència i li va dir que ho sentia molt i que en el futur li tornaria tot el què li havia pagat. Mentre la Luane li deia que no li tenia que agrair res, es va preocupar quan va sentir que el nen li deia abans de marxar:

Senyora, si algun dia hi ha una altra guerra jo la protegiré, mataré a tots els francesos que em trobi pel camí i els faré passar la gana que ens han fet passar a nosaltres.

Pensant que només era un nen, la Luane li va fer una acaricia a la galta i després de pagar aquells productes a la Matilda, que també es mirava amb empatia aquell nen, va marxar corrents cap a casa seva mentre el nen marxava amb les mans plenes d’aliments però alimentat d’odi. Quan va entrar a casa encara recordava les paraules d’aquell nen i després de deixar el seu humil abric al penjador va agafar als seus fills per llegir-los en el menjador Els Miserables de Victor Hugo perquè no volia que tinguessin odi cap a altres pobles i volia que veiessin que no només a Alemanya hi havia la tant preuada cultura. En Fritz va escoltar la seva mare amb atenció, però no va fer massa cas al missatge que els hi volia donar.

Els dies passaven i la crisi continuava, però Alemanya es va aturar el 9 de novembre de 1923. A Munic, l’Adolf Hitler i els seus partidaris varen començar un cop d’Estat contra el govern bavarès d’en Gustav von Kahr i el de la República de Weimar. A casa dels Klein es varen viure aquells moments amb molta preocupació quan varen sentir les primeres notícies que deien que en Von Kahr i alguns dirigents estaven retinguts a una cerveseria. En Barnard estava assentat a la butaca escoltant les últimes notícies per la ràdio i esperava que la policia i l’Exèrcit actués ben aviat. Sabent que tornava a passar alguna cosa, en Fritz li va preguntar en el seu pare qui era aquell tal Hitler, i en Barnard, en veure que el seu fill havia crescut i que ja no era un marrec, li va respondre que era un boig, una persona malalta que alimentava la gent amb el seu odi cap als altres i que només volia el poder. Mentre parlava amb el seu fill però amb l’orella posada a la ràdio, en Barnard va quedar callat i molt sorprès quan va sentir que entre els colpistes hi havia l’antic mariscal Erich Ludendorff. Primer va pensar que no ho havia entès bé, però quan va veure que ho havia entès bé va pensar que el devien haver enganyat, tot i que recordava que en Ludendorff no va estar d’acord en signar la pau durant la Primera Guerra Mundial, tot i ser ell el responsable de demanar l’armistici, i que havia participat en el Putsch de Kapp.

L’endemà, un cop va fracassar el cop d’Estat d’en Hitler, en Barnard va fer un crit d’alegria i va tancar-se al lavabo del segon pis, situat al final del passadís, entre l’habitació de la Katrina, que tenia vistes a fora al carrer, i l’habitació de l’Elise, que tenia vistes al darrere la casa, i es va afaitar el bigoti que s’havia deixat els últims dies perquè s’havia posat de moda entre els empresaris i es va prometre que mai més el tornaria a portar ja que no volia tenir cap similitud amb aquell líder polític, que era desconegut per la gran majoria però que a partir de llavors ho va deixar de ser. No deixant de pensar amb aquells colpistes, en Barnard estava convençut cada cop més de que aquells homes que s’havien revoltat estaven influïts pels escrits de la revista Ostara del ideòleg místic i racista austríac, en Jörg Lanz von Liebenfels, que demanava l’extermini de totes les races que no fossin àries i predicava un racisme nòrdic extremista, l’antisemitisme i la revolució cultural. La Luane no entenia què estava passant, però estava preocupada en tornar a sentir les paraules revolta, trets i morts. Paraules que ja tenia a la primera pàgina del diccionari.

Quan la situació es va normalitzar i els nacionalsocialistes varen ser detinguts a la presó de Landsberg, un dia a la fàbrica un obrer va exclamar que era una pena que en Hitler no hagués triomfat hi hagués acabat amb la República. Alguns obrers es varen indignar davant d’aquelles paraules, alguns d’ells eren jueus com en Gerd i sabien que el partit d’en Hitler era antisemita, i varen demanar-li acaloradament explicacions per aquelles paraules. L’intercanvi de paraules va anar pujant de to amb els minuts fins al punt que uns altres treballadors varen donar suport a aquell obrer. En sentir un soroll de fora que va fer desviar l’atenció d’uns quants, un d’ells va donar un cop de puny a un altre i així va començar una violenta baralla a cops de punys a dins la fàbrica. En veure-ho des de dalt del seu petit despatx, en Barnard va baixar i va intentar calmar-los com va poder però se li va fer impossible, i la baralla va agafar tant de cos que uns quants es varen armar amb unes barres de ferro que havien trobat al terra per colpejar als seus companys. Impotent i espantat, en Barnard va trucar a la policia des d’un telèfon que tenia per cassos d’emergència i al cap de cinc minuts ja tenia la policia a la fàbrica que va calmar els ànims ensenyant les seves porres. Uns quants obrers varen quedar bastant malferits amb cops a la cara. Després de que la situació es calmés del tot, en Barnard va reunir a tots els treballadors al centre de la fàbrica i, a contracor, va acomiadar a aquell obrer que havia provocat els altres. Mai s’hagués pensat que hauria d’acomiadar a aquell obrer, era un bon treballador que portava molts anys treballant per ell, inclús havia combatut a la Gran Guerra al seu costat, i fins llavors havia sigut una persona admirable que no havia provocat cap conflicte, però en Barnard no podia permetre aquelles provocacions i no el podia continuar mantenint posant en perill l’estabilitat de la feina i el clima laboral. Després de canviar-se indignat a la taquilla, el treballador acomiadat va marxar de la fàbrica tot cridant mentre es posava la gorra al cap:

Fora jueus! Algun dia ja us ho trobareu! Sou uns traïdors! Sou els fills del diable.

Mirant-se aquells fets amb terror, fins aquell dia mai havia tingut problemes a la fàbrica, sempre hi havia respecte i afecte entre els seus treballadors, inclús altres industrials li deien que era massa indulgent amb ells perquè cooperava amb els sindicats, però el pobre Barnard estava convençut de que amb aquell tema tenia que ser ferm perquè no desitjava més conflictes polítics i nacionals, i menys antisemites. Després de mirar a tots els treballadors amb cara desafiadora, en Barnard va pujar a dalt al despatx a acabar de passar els desastrosos comptes de l’empresa. Abans de plegar a les set de la tarda va reunir a tots els treballadors a l’entrada de la fàbrica i els va parlar del respecte que havien de tenir amb els altres companys, pensessin com pensessin, vinguessin d’on vinguessin, resessin a qui resessin. Enmig de la xerrada, un dels treballadors que havia defensat al seu company acomiadat en la baralla es va posar a riure sarcàsticament i va exclamar en veu alta que només s’havia de tenir respecte als alemanys purs, fent referència a que els jueus no ho eren, i va dir que aquest col·lectiu era el culpable de tots els mals que havia patit Alemanya perquè eren els traïdors del novembre de 1918 com deia en Hitler. Enfadat, en Barnard el va advertir de que no continués per aquell camí, però uns altres treballadors, que ja no portaven el brut uniforme blau de la feina, li varen dir que tenia tota la raó, que els jueus eren els culpables de tot des del principi de la seva existència. Amb els caps abaixats, els treballadors jueus es miraven entre ells amb cara d’indefensos, sabien que ja no podien respirar tranquils, i varen marxar cap a casa molt preocupats. Mentre en Barnard es mirava amb cara de pena com marxaven aquells pobres treballadors jueus,  un dels treballadors es va indignar en veure que el seu amo no es comportava com es pensaven i va cridar-li:

Va, home, va! Barnard tu vas lluitar com un heroi a la Gran Guerra i mira com tu van pagar aquests jueus, rendint-se a l’enemic per ells continuar fent negoci mentre els alemanys ens moríem de gana. Obre els ulls! Ells són els traïdors que ens han portat a aquesta crisi!. No els volen ni a Rússia ni a França, són uns desgraciats que no tenen pàtria.    

Mirant-se’l amb una cara vermella d’odi, en Barnard, que no volia parlar del seu paper en aquella guerra, es va tocar la cama ferida i els va dir amb la cara llarga que tornessin a casa, que no volia més baralles, i els va prohibir a partir d’ara parlar de política i els va ordenar que seguissin l’exemple de la majoria dels treballadors alemanys d’estar encontra d’una guerra en record a la Primera Guerra Mundial. En Heinrich, que simpatitzava amb les idees comunistes i s’havia mirat la picabaralla amb por ja que encara no havia fet cap amistat a la fàbrica pel fet de ser el nou, es va acostar a en Barnard i li va bufar a l’orella:

Tot això s’està tornant perillós, alguns es creuen realment a aquest home de Baviera (referint-se a Hitler) com si fos un Déu, però no saben que aquest senyor és austríac i que durant la Gran Guerra només va arribar a ser un simple caporal. No és un gran líder, però és perillós com un llop. A més, tots estan afiliats al DHV (Deutschnationale Handlungsgehilfen-Verband) i tots sabem com pensen aquests.

Tocant-li l’espatlla per agrair-li aquelles paraules, en Barnard li va dir que no havien de patir perquè aquell home i els seus homes ja estaven a la presó de Landsberg i li va assegurar que si passarien molts anys tancats. Però en Barnard no entenia l’ambient que s’estava vivint a Baviera, de fet pràcticament mai havia sortit de Berlín, i creia fermament que el nacionalsocialisme havia mort amb el fracàs del putsch. Quan al cap d’uns mesos li varen dir que en Hitler havia sigut condemnat a només 5 anys de presó es va posar fet una fúria, i quan li varen dir que pel Nadal següent ja sortiria de la presó va exclamar emprenyat:

Aquests són els verdaders traïdors d’Alemanya que deixen que l’odi s’escampi per les famílies alemanyes i no deixen curar les ferides de la guerra. Sort que l’Exèrcit s’ha mantingut al costat de la República, sinó seria el final. Amb un riure d’emprenyat va cridar: Els jutges un cop més no fan justícia.

Però quan en Hitler sortia de la presó oblidant el cop d’Estat i prometent-se que pujaria al poder legalment deixant de banda els elements militars del seu partit, l’economia Alemanya va remuntar en part gràcies a les inversions nord-americanes, el Pla Dawes, a les mesures poc inusuals i poc populars del govern d’en Gustav Stresemann, que el 23 de novembre va ser expulsat de la Cancelleria tot i que va continuar com a ministre d’Afers Exteriors, i a la nova moneda que va sortir el 16 de novembre de 1923, la Rentenmark. A la fàbrica dels Klein les coses també varen millorar sensiblement després de que un grup nord-americà anomenat Fillmore compressin mensualment molts teixits de la fàbrica i es varen deixar els enfrontament a la taquilla. Alguns representants d’aquesta empresa nord-americana anaven sovint a veure l’empresa i es quedaven a dormir a casa dels Klein, que ja no tenien els Fisher a casa després de que en Conrad hagués sigut admès en una fàbrica d’acer de Dresden. Els nens els hi encantava tenir aquells senyors a casa durant uns dies perquè aprenien anglès i es familiaritzaven amb la cultura nord-americana. En Fritz, que s’havia tornat un nen molt curiós, es passava hores parlant amb ells dels presidents nord-americans, li agradava en especial l’Abraham Lincoln perquè havia acabat amb l’esclavitud i li deia erròniament el tió Sam. Però aquells homes eren de Texas i no tenien gaires simpaties cap a en Lincoln, els seus avis havien lluitat amb els confederats, i li varen dir que el 16ª President de la història dels Estats Units no va ser un gran President, que era un homosexual depressiu, i que el millor president havia sigut en Woodrow Wilson perquè havia portat la pau en el món i perquè entenia el paper del Sud en els Estats Units. Quan en Fritz els recordava que els nord-americans havien esclavitzats als negres, aquests li contestaven que els alemanys consideraven a l’actualitat els negres com uns éssers inferiors i li varen recordar les atrocitats que varen cometre els alemanys a les seves colònies com Togo, Camerun, Tanganika i el sud-oest d’Àfrica. No satisfet amb la resposta, en Fritz els hi feia més preguntes sobre com tractaven els negres, però aquells homes, que no els hi feia gens de gràcia aquell tema, li deien amb cara de pocs amics:

Mira, el mateix que una gota de tinta embruta un vas d’aigua, una gota de sang negra embruta tota la sang blanca. Per nosaltres els negres no són persones i aquí acabem amb aquest tema. Jo els hagués tornat a Libèria com teníem pensat fer.  

Quan tot semblava que anava mitjanament bé, la República va patir un nou cop quan el 25 de febrer de 1925 va morir el president de la República, en Friedrich Ebert, que va ser substituït després d’unes eleccions presidencials pel mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial, en Paul von Hindenburg. En Barnard es va agafar la notícia de la mort de l’Ebert amb disgust perquè pensava que aquell home havia sigut el responsable de mantenir la unitat nacional en un moment complicat, tot i que era el responsable de la sagnant repressió contra els comunistes el 1919 i molta gent el veia com el culpable del fracàs de la República. En Heinrich havia simpatitzat amb el president Ebert abans de que fos President, quan era un obrer rebel que va lluitar pels interessos de la gran massa obrera, però no li va agradar que quan va ser elegit President canviés radicalment, s’aliés amb els socialdemòcrates i volgués portar una socialització de l’Estat de forma lenta amb l’excusa de fer-ho ordenadament reprimint el nou partit comunista, el KPD. Després de la seva mort molta més gent va confiar amb la República. Quan es va saber la notícia de que el seu substitut seria en Von Hindenburg, en Barnard es va posar molt content perquè creia que era un home honest, tot i ser conservador i monàrquic, i pensava que continuaria amb la línia de l’Ebert de mantenir la pau a Alemanya i estava convençut que lluitaria contra els grups paramilitars d’un bàndol i de l’altre. Quan en Fritz va veure pels diaris la imatge del nou President, un home gran i grassonet amb un bigot espès, va exclamar:

Aquest home és massa vell, la gent gran s’ha de quedar a casa i deixar que els joves ens ocupem de dirigir al món, no veus que pot posar a qualsevol pallasso per dirigir el país.

Durant aquell temps de bonança, on la gent es gastava els seus salaris sense pensar en l’endemà per oblidar les penúries que havien passat feia quatre dies, en Fritz, en Marwin i ara també la Katrina sortien cada cop més a fora al carrer a jugar amb els seus amics de tota la vida. En Fritz cada vegada li agradava més estar en companyia de la Galiana, anaven agafats de la mà innocentment mentre recorrien el Tiergarten, el riu Spree o es perdien per la plaça de la Bebelplatz, on es miraven la Universitat Humboldt pensant en anar-hi estudiar quan els hi toqués. En Fritz en aquells moments ja sabia que estimava aquella noia, però no gosava dir-li per por a ser rebutjat perquè encara era un nen apunt de fer vuit anys i perquè no volia que els seus companys de classe ho sabessin per no ser la riota de tots ells. A més, veia que la Galiana parlava sovint amb en Dannel, un noi considerat atractiu per molts noies, i es posava gelós tot i que en Dannel era més gran que ells. Quan el veia parlar pel barri amb totes les veïnes i com era estimat per tothom, la gelosia del pobre nen el matava per dins.

Un dia que esperaven que els seus pares sortissin de la feina, en Fritz i la Galiana es varen posar a jugar a la plaça rodona de la Belle-Alliance-Platz, molt a prop de la fàbrica. Sense rumiar-s’ho gaire, en Fritz li deia que algun dia juntament amb el seu germà portarien la fàbrica i que la contractarien perquè en fos la secretària i que entre tots guanyarien tants diners que es podrien comprar un parc per ells per jugar a pilota. Mentre reia davant de les paraules d’en Fritz, la Galiana li va dir en to de broma que era un masclista per dir-li que la contractaria només com a secretària. Sense entendre què volia dir la paraula masclista, tot i que li va fer gràcia la paraula, en Fritz li va contestar que si no li agradava la contractaria perquè controlés als treballadors de la fàbrica. Més seriosa i assentant-se en un banc de la plaça, la Galiana li va confessar que a ella li faria gràcia estudiar i que li agradaria treballar a la Universitat Humboldt com a professora d’art. Perplex davant d’aquella resposta que evidentment no esperava, en Fritz i li va dir amb tota la innocència d’un nen:

Apa va! Et voldràs passar tot el dia davant dels llibres i a l’escola? Quina bestiesa! Això no és una feina. Jo no he vist mai una dona fent de professora a una Universitat.

Somrient mirant l’estàtua de la Victòria, la Galiana es va limitar a no contestar-li i es va tornar a aixecar del banc per continuar jugant pel parc ja que veia poc madur a en Fritz. Quan varen sortir els seus pares varen tornar cap a casa a peu. Mentre caminaven tant tranquils per la Wilhelmstrasse amunt, en Fritz li va demanar a la seva amiga quedar per més tard, però la Galiana li va dir que no sortiria perquè tenien deures per fer d’Història, la seva assignatura favorita, i en to de broma li va dir que les secretàries tenen que fer els deures que no feien els seus amos. Pensant que l’havia fet enfadar per les seves paraules d’abans, en Fritz també li va dir que tenia deures, però quan va arribar a casa se’n va anar a jugar a pilota amb el seu germà i amb els seus amics, en Georg i en Lou, i després de cansar-se de jugar van anar a la botiga de Matilda per demanar-li caramels. La pobra botiguera, que era amiga de l’Elise, els hi donava sempre de bona gana i amb un somriure a la boca li demanava a en Fritz que donés records a la família. Després de sortir de la botiga es varen aturar a davant de la farola negra de la botiga on hi havia un noi alt i prim amb els cabells curts que es deia Wilhelm i que tocava música amb el seu saxofon a canvi de quatre monedes. El noi tocava per diversió i per animar al barri i de pas es guanyava unes monedes que pensava invertir per estudiar Música. En Fritz li va deixar un parell de caramels en sentir-lo.

Durant aquella època la Galiana va començar a pintar quadres amb aquarel·les. El seu pare li comprava amb molt d’esforç les pintures, i amb un cavallet de fusta que tenia d’un seu tiet la Galiana voltava els carrers i els parcs de la ciutat per buscar una imatge perfecte. Un dia de març de 1925, la Galiana estava pintant un quadre a la Konigs Platz per pintar els jardins nevats de la zona amb el Reichstag de fons. En Fritz, que sempre l’acompanyava, es mirava des del seu costat com pintava la seva amiga sense dir-li res mentre es protegia del fred amb una bufanda de llana que l’hi havia fet la seva àvia. Des d’un caminet de sorra els va sortir de sobte un home gran vestit amb un abric llarg negre que es va apropar cap a ells i va tafanejar l’obra de la Galiana. Quedant-se palplantat davant d’ells mirant el quadre en silenci, els nois es varen quedar amb una cara de sorprès i de temor, no sabien qui era i patien perquè no els atraqués, tot i que no en feia la pinta i a més era bastant gran. Després de senyalar el quadre amb el dit índex, l’home va trencar el seu silenci i els va dir que es deia Max Liebermann, que era el president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, i que li encantava aquell quadre. Continuant mirant al quadre i al Reichstag per veure’n les semblances, en Liebermann es va posar a parlar amb la Galiana i li va explicar que la seva pintura li recordava les obres dels pintors impressionistes francesos i li va aconsellar que s’apuntés a les classes de dibuix a la Kuntsakademie en un futur i anés un dia a París a veure les obres d’art del museu del Louvre. Il·lusionada i molt agraïda d’aquelles sinceres paraules, la Galiana va quedar afalagada, tot i que no tenia la intenció de pintar com els impressionistes, i escoltava amb passió les paraules d’en Liebermann mentre en Fritz s’avorria tot desitjant que aquell home marxés per poder estar a soles amb la seva amiga. Després de que en Liebermann li recomanés que continués pintant d’aquella manera i d’insistir-li que s’apuntés a les classes de la Kuntsakademie, va marxar en direcció a l’Opera Kroll i els dos nois es varen quedar una estona més al parc. Pensant que havia de dir alguna cosa, en Fritz no va parar de dir-li que ell trobava també molt maco el quadre, però la Galiana només pensava en les paraules d’aquell home i no l’escoltava. Veient que no l’escoltava, en Fritz li demanava que acabés el quadre per poder anar a jugar i refugiar-se del fred.

Quan estaven tornant cap a casa passant per la Pariser Platz, la Galiana li va explicar a en Fritz que li encantaria visitar París, però li va dir tota trista que no ho podria fer mai perquè era conscient de que a casa seva no tenien prous diners. Resignada, també sabia que no podria anar mai a aquelles classes pel preu que tenien. Mirant al pavimentat terra mentre rumiava com podia acontentar a la seva amiga, en Fritz, amb tota la seguretat del món, li va dir:

No et preocupis, jo t’hi portaré!.        

Amb incredulitat i fent-li una espenta amistosa, la Galiana li va demanar que no es fes el gallet i que no li prometés coses impossibles, però en Fritz li va assegurar ferm que li compliria el seu somni. Després de baixar per la Wilhelmstrasse per entrar a mà dreta a la Leipziger Strasse, en Fritz li va tornar a assegurar que la portaria a París a veure aquells quadres. Després de deixar la Galiana al seu pis, el noi va travessar el carrer corrents cap a casa seva sense mirar que el podien haver aixafat els cotxes i els tramvies. Quan va entrar a casa ho va fer tant ràpid que no va ni tancar la porta de la pressa que tenia i no es va canviar les sabates per unes sabatilles de cuir que tenia en el sabater del rebedor. Directament i sense saludar als seus germans, que estaven asseguts al voltant de la taula del menjador fent els deures, es va dirigir cap al seu pare, que estava assegut a la butaca llegint el llibre Maria Stuart d’en Friedrich von Schiller. Saltant a sobre del seu pare, li va dir que volia anar a París amb la família Metzler. Sorprès i confós, en Barnard li va contestar de seguida que era impossible, que tenia massa feina a la fàbrica per marxar uns dies i que no se li havia perdut res a París. La família Klein no viatjava mai, no es movien de Berlín i només en sortien molt d’en tant en tant per anar a Dresden per veure els avis materns. Mentre en Barnard desil·lusionava al noi, la Luane, que sentia des de la cuina la conversa mentre tallava les pastanagues, es va apropar cap a ells i li va dir en el seu marit que no era una mala idea anar a París i que hi podrien anar per Setmana Santa. Mirant al seu fill, la Luane li va explicar que no podrien endur-se a la família Metzler. Desil·lusionat, en Fritz es va quedar sense sang a la venes per no poder emportar-se a la seva amiga i va dir mentre tornava amb el cap abaixat al menjador que d’aquesta manera no hi volia anar. Tampoc sabia on era París. Mirant-s’ho sense dir res, en Barnard, que entenia que el seu fill estava enamorat, es va posar a riure i li va dir en to de broma:

Ai! Que el meu fill s’ha enamorat! Només vol anar a París per impressionar la noia. No és mala idea la que has tingut!. És un bon lloc per enamorar a una noia.  

Posant-se vermell, en Fritz li va negar que estigués enamorat, i el seu pare li va contestar:

Sinó t’agrada perquè no et vols emportar a en Lou i en Georg?

Quedant-se sense paraules, en Fritz li va contestar amb timidesa i amb sinceritat que no hi havia pensat, però li va afirmar que també li agradaria. Somrient amablement entenent el seu fill, la Luane va dir:

Farem una cosa, anirem a París i ens emportarem a en Lou i en Georg, Aquí va fer un llarg silenci per afegir: i també a la Galiana, no pateixis, però abans haurem de parlar amb els seus pares per veure si ens deixen emportar els seus fills a França.

En Barnard va acceptar la idea de la seva esposa, tot i que no li feia gens de gràcia anar com alemany a París, ja ho havia intentat a la guerra i no li va anar bé. Planificant el viatge amb una guia que tenia d’abans d’anar a la Gran Guerra, en Barnard va preguntar què farien amb la seva mare, l’Elise. Sense pensar-s’ho per la il·lusió que tenia, en Fritz va contestar que se la podien emportar, però la seva mare li va explicar que no podia ser això perquè l’Elise no li agradava sortir de casa i va dir-li que vindrien els seus pares uns dies perquè no se sentís sola. D’aquesta manera, la família Klein va començar a dissenyar aquell viatge a la ciutat de la llum i en Fritz va aprendre on era París.

El següent dia en Barnard va anar en companyia d’en Fritz i d’en Marwin a casa dels pares dels seus amics per veure si els hi deixarien endur els seus fills a la capital francesa. Tots varen acceptar, creien que era una bona oportunitat pels seus fills per conèixer un altre país i una altra cultura i, a part, confiaven amb en Barnard, que el consideraven un bon home i pels pares d’en Georg i d’en Lou era un heroi de guerra i un exemple a seguir pels seus fills. La Galiana es va agafar aquella notícia amb molta alegria i il·lusió, no es creia que el seu amic hagués complert amb la seva paraula, i es va comprar un llibre d’art a la llibreria d’en Martin i va començar a estudiar les obres d’art que hi havia el Louvre; des de la Mona Lisa, el rapte de les Sabines, al Jurament dels Horacis. En Heinrich, tot i sentir-se malament per no poder pagar aquell costós viatge, li va agradar que la seva filla anés en el país que havia exportat les idees i tendències socialistes.

D’aquesta manera, el dijous 9 d’abril de 1925 varen marxar amb tren des de l’estació Anthaler cap a París. Els nens estaven ansiosos rondant d’una banda a l’altra del tren per distreure’s, mentre el pare es llegia assegut amb la seva esposa al costat el llibre d’en Victor Hugo, Notre Dame de París. Al cap d’una estona els nens es varen avorrir de tanta estona asseguts en aquells seients incòmodes i varen començar a preguntar quan arribarien al seu destí mentre la petita Katrina es posava a plorar pels tremolors del tren. En aquell moment en Barnard va pensar que no havia sigut una bona idea aquell viatge. Al cap d’unes hores varen arribar a l’estació de París de Gare du Nord i els nens varen baixar ràpidament del tren mentre el pare els cridava que no anessin tant ràpid ja que ell no podia córrer com ells. Amb les maletes a baix varen dirigir-se amb metro cap a l’hotel Baltimore Paris Champs Elyésses, al sud de l’Arc de Triomf, on s’allotjarien aquells dies. Els nens estaven igual de meravellats que els pares en veure aquella ciutat, que els semblava fantàstica amb els seus edificis històrics i els seus carrers elegants i vius, però en Fritz no feia massa cas de la ciutat, només estava pendent de contemplar a la seva amiga, que estava amb una cara plena d’alegria i d’eufòria resseguint amb la mirada tots els detalls de la ciutat. Al vespre, després de deixar les maletes, es varen passejar tranquil·lament pels carrers del Sena mentre contemplaven de fons la Torre Eiffel i els Jardins du Trocadero, on es varen assentar en un bar per fer un gelat de vainilla. Tornant en direcció a l’Hotel es varen endinsar pels Camps Elisis il·luminats amb la llum de les faroles i varen anar a sopar al Maxim’s, un restaurant que va enamorar a la Luane pel seu encant i pel luxe. Els nens no paraven d’exclamar mentre es movien de les cadires constantment que estaven meravellats per aquella ciutat i es burlaven d’en Barnard quan intentava parlar el seu mal francès en els cambrers del restaurant.

L’endemà al matí varen anar després d’esmorzar croissants amb suc de raïm al Louvre, on de seguida que hi varen entrar la Galiana va embogir d’alegria en veure tants quadres que havia estudiat prèviament a Berlín. En Barnard, que hi entenia una mica d’art, sobretot li agradaven els pintors romàntics com l’Eugène Delocroix, els feia de guies per aquells llargs passadissos plens de cultura i els explicava quatre referències dels quadres més importants com La barca de Dant, El jurament dels Horacis o La llibertat guiant al poble, tot i que aquest quadre no en va voler donar masses referències perquè la Marianne amb la seva arma i la bandera francesa ensenya els pits. Arribant a una sala on estava plena de gent i de fotògrafs amb les seves enormes càmeres, els nens varen quedar impressionats en veure a La Gioconda, però ho estaven perquè la trobaven petita en comparació amb els altres quadres, i en Fritz va exclamar indignat i amb cara de poc interès que estava mal dibuixada i que la noia del quadre era lletja, cosa que va provocar els somriures dels seus pares. Mirant el quadre amb cara de bocabadat, en Lou va dir que la trobava ben bonica a la Giaconda. Després de quatre somriures més, la Galiana es va posar a mirar tots els quadres de la següent galeria i anava anotant en un paper quatre referències dels quadres. El que més li va agradar va ser El rai de la Medusa d’en Théodore Géricault per la seva grandesa i els seus colors ocres. En veure-la que estava mirant aquell quadre amb fascinació, en Fritz li va dir mentre contemplava també el quadre i deixava en Georg i en Lou amb els seus pares contemplant el quadre de davant:

Tu pintaràs un quadre més gran, més maco i més important que també serà exposat aquí. El teu nom també serà aquí.   

Amb un somriure de felicitat però sense deixar de mirar aquells nàufrags, la Galiana li va contestar que tant debò, però li va assegurar que encara tenia molt que aprendre. Posant-se el puny al pit, en Fritz li va prometre que l’ajudaria a que aprengués a pintar i agafant-li la mà li va prometre que els dos anirien a la Universitat Humboldt. Després de mirar quatre quadres més els nens de seguida es varen cansar, en Georg a més tenia molta gana, i varen sortir del museu després de que la Katrina es posés a plorar d’avorriment. Després d’esperar-se uns quants minuts a una parada de taxi, varen agafar un taxi i varen anar a dinar en el Deux Magots, a la plaça Saint Germain, un dels millor restaurants de París, per recomanació del taxista, que no deixava ni un moment de fumar tot i tenir nens al cotxe. Mentre estaven dinant lluç amb sala de rocafort a les taules rodones de fora del restaurant per contemplar l’ambient parisenc i per sentir com un jove músic tocava amb el seu clarinet, en Fritz va dir amb tota la innocència del món que el seu pare havia matat a molts francesos com el cambrer durant la Gran Guerra i el va assenyalar amb el dit índex. Apunt d’ennuegar-se amb el peix en sentir les paraules del seu fill, en Barnard  el va fer callar de males maneres amb el tovalló dient-li que no digués més bestieses i que posés interès en el què estava visitant. No sabent el què acabava de dir, en Fritz es va girar cap a en Georg i en Lou i els va explicar que trobava tots els francesos lletjos amb les seves vestimentes.

Després de dinar varen anar un moment a l’Hotel per descansar i per preparar-se per la tarda pujar a la Torre Eiffel. Avorrit de tanta estona amb la canalla, en Barnard va aprofitar un moment en què feien una becaina per anar a baix a l’Hotel per llegir un diari francès per practicar la llengua local. Acomodant-se a una de les butaques negres mentre es demanava una copa de conyac francès amb una cigarreta, va començar a repassar els llibres que hi havia a damunt de la tauleta que tenia a davant. Examinant-los per la portada, va agafar un llibre de la Primera Guerra Mundial que es deia La Discorde chez l’ennemi. Mirant-ne l’autor va veure que era el d’un jove capità francès anomenat Charles de Gaulle. Fullejant-lo ràpidament perquè tampoc entenia massa el francès, va entendre que aquell home l’havia escrit durant la seva estada a la presó de Ingolstadt, una fortalesa molt segura. Mentre llegia amb certa passió uns quants paràgrafs oblidant el seu voltant i les converses animades dels clients de l’Hotel, de cop va fer un bot de la butaca en sentir una mà calenta a la seva esquena. Era la Luane amb els nens que havien baixat de la seva habitació en fer-se les quatre de la tarda. Plegant el llibre i aixecant-se a poc a poc per la cama, en Barnard els va portar de dret cap a la Torre mentre maleïa no poder continuar llegint aquell llibre. Els nens els va encantar veure aquella estructura de ferro, com a tots els alemanys, però en Barnard no va voler pujar a dalt la Torre perquè tenia por de que si per alguna emergència tenien que baixar a peu ell no ho pogués fer per la seva coixesa. En veure que no estaven vigilats pel seu pare, allà dalt els nens es varen posar a jugar en el primer pis de dalt de la Torre mentre la Luane els intentava controlar tot i que els deixava una mica de llibertat perquè volia gaudir d’aquelles meravelloses vistes. En córrer pels voltants del primer pis, en Georg va veure una cúpula daurada molt a prop d’on eren ells i els hi va assenyalar a la Galiana, en Marwin, en Fritz, la Katrina i en Lou, que varen quedar fascinats mirant-la i li varen preguntar a la Luane què era allò. Mirant-la amb els prismàtics de la Torre, ella tampoc va saber què era i els va dir que potser era una de les cases d’en Lluís XIV, l’únic rei francès que coneixia. Quan varen baixar de l’estructura, en Marwin va preguntar-li en el seu pare, que donava menjar als coloms mentre de reüll mirava alguna joveneta francesa, si sabia què era aquella cúpula daurada i ell els va contestar que era Els Invàlids, l’edifici on guardaven les armes els francesos i on hi havia enterrat en Napoleó. En sentir la paraula Napoleó, els nens se’ls va posar els ulls com unes taronges i es varen animar encara més i volien anar-hi immediatament. Per ells en Napoleó era l’emperador boig que els va intentar conquerir i els va intentar robar la Porta de Brandenbrug, i tenien ganes de veure a on reposava eternament. Després de caminar uns quants metres cap a Els Invàlids, en Fritz de seguida li varen començar a fer figa les cames, ja no tenia més ganes de visitar més monuments, no li agradaven, però com que la Galiana li encantaven ell feia veure que també li feia il·lusió i així comentaven quins edificis els hi agradaven més. Mentre caminaven en direcció als Invàlids, en Georg anava dient mentre agafava un bastonet del terra per interpretar que era una espasa que volia anar a veure les armes perquè li agradaven molt, però la Galiana li contestava que les armes s’havien de quedar en els museus i li va fer llançar el bastonet.

Abans de les sis de la tarda varen visitar Els Invàlids, un edifici dissenyat per en Hardouin Mansart, on els nens varen jugar imaginant-se ser uns soldats francesos armats a contracor de la Galiana, que no parava de repetir-los enfurismada que les armes eren dolentes. No fent cas a la seva amiga varen continuar jugant fins que varen quedar amb la boca oberta quan varen entrar a la sala rodona on hi havia la tomba d’en Napoleó. En mirar-la des de dalt, en Fritz va preguntar en el seu pare si en Napoleó era un monstre, i en Barnard li va contestar mentre contemplava les tombes del costat que havia sigut un home molt dolent, un militar, que havia provocat la mort de centenars de milers de persones i que havia volgut conquerir el món per esclavitzar als altres pobles. Però en Fritz no li preguntava si era un monstre pel què havia fet, sinó que li preguntava perquè s’estranyava de que el taüt fos enorme i pensava que en Napoleó era un gegant, tot i que l’emperador era ben curt d’altures. En veure que tancaven l’edifici varen sortir ràpidament i varen anar a sopar en un restaurant de la zona.

Després de sopar i amb la llum de la Lluna com a guia varen anar a Montmarte amb taxi per veure les vistes nocturnes de la ciutat mentre contemplaven la basílica del Sacre Couer. En to de broma, en Barnard li va preguntar a la seva esposa mentre estaven assentats en un banc si ell podia anar tot sol un moment al Moulin Rouge. Amb un somriure sarcàstic, ella li va contestar, també en to de broma, que evidentment que hi podia anar sempre i quan s’endugués els nens i la deixés anar l’endemà als Camps Elisis a veure una joieria que havia vist. Posant-se a riure, en Barnard la va abraçar mirant aquelles esplèndides vistes mentre els nens, que semblava que no se’ls hi acabava mai les energies, jugaven pels voltants a fet i amagar i en Lou empaitava a una noia francesa molt més gran que ell i que evidentment no li va fer ni cas.

El dissabte, l’últim dia, es varen passar el dia passejant tranquil·lament per la ciutat. Varen anar primer a l’Arc de Triomf i des d’allí varen caminar cap a la Madeleine, la plaça de la Concorde, els Jardins de les Tuileries i abans d’anar a dinar varen entrar pel portal dret de la façana oest de la catedral de Notre Dame. Allà dins la Luane va quedar meravellada per l’escultura de la Joana d’Arc, i en Barnard els va explicar assenyalant l’estàtua que havia sigut una dona meravellosa que havia lluitat contra els britànics, però que l’havien cremat per bruixeria. Mirant-se-la amb atenció a pocs centímetres d’on era ella, la Galiana va comentar davant la sorpresa d’en Barnard que aquella dona l’havien convertit en la prostituta del nacionalisme francès i que esperava que Alemanya no tingués mai un símbol nacional com aquell. Mirant sorprès l’amiga del seu fill, va veure que aquella nena no era una nena qualsevol, que era més intel·ligent del què es pensava, li va fer quatre preguntes més sobre Història, que la noia va saber respondre molt hàbilment sabent respondre que amb la Pau de Westfàlia de 1648 varen aparèixer els primers Estats enfront el concepte feudal de l’època del Sacre Imperi Germànic dels Habsburg. Girant la mirada cap al seu fill, que contemplava el rosetó oest de la catedral, en Barnard va veure que en Fritz continuava igual de desinteressat davant d’aquells monuments i d’aquelles obres, i només mostrava interès quan la Galiana li deia alguna cosa. Després de sortir de la Catedral pel balcó de la Mare de Déu varen caminar més a l’est per aturar-se a dinar a La Tour d’Argent, a Tournelle, mentre contemplaven el Sena i en Lou es posava a contar les embarcacions que passaven.

A la tarda, ben dinat, varen visitar el Gran Teatre de l’Òpera d’en Charles Garnier. A diferència dels altres monuments, en Fritz va quedar sorprès davant d’aquell edifici neobarroc i va exclamar que era l’edifici més maco de Paris, afirmació que els altres no varen compartir en absolut. L’endemà varen tornar cap a Berlín amb tren. Tots tornaven fascinats per aquella ciutat, i en Fritz li va prometre a la Galiana que en un futur pròxim hi tornarien tots dos sols i que si ella volia hi anirien a viure. La Galiana, molt agraïda a la família Klein i en especial cap a en Fritz, va tornar a la capital alemanya convençuda de que en el futur voldria ser pintora. Un cop varen tornar de París la vida va continuar sense masses canvis, en Barnard a la fàbrica, que cada cop anava millor pels seus interessos, i els nens anaven al col·legi mentre la Luane es quedava a casa amb l’Elise fent les feines de casa.

Un dia acolorat d’estiu de 1925, en Fritz se’n va anar amb uns seus amics del col·legi a prop de la Columna de la Victòria per jugar en el Tiergarten amb els seus nous pantalons curts marrons que l’hi havia comprat la seva mare en el mercat de davant de la Catedral. Inspeccionant el parc esperant trobar un niu d’ocells varen veure-hi que hi havia molts ocells buscant cucs al terra. Mirant-los com si estiguessin mirant els animals del Jardí Zoològic, un dels nois va proposar fer una aposta; qui fos capaç de caçar un d’aquells ocells seria recompensat amb els caramels que tots portaven a les butxaques. Tots varen acceptar l’aposta contents i animats, i en seguit es varen posar a tirar pedres als ocells però cap va ser capaç de tocar-los ja que de seguida els ocells agafaven el vol i marxaven d’on eren ells. En veure que era impossible d’aquella manera, un dels nois que es deia Joachim Peiper va marxar esvarat i els va demanar que l’esperessin allí. Mentre esperaven al parc, continuaven intentant tocar algun ocell amb una pedra, i en Fritz amb la seva mala punteria va estar a punt de tocar a una dona gran, que en veure’l amb una altra pedra a la mà el va renyar alçant el seu paraigües dient-li que era un nen entremaliat. Quan va tornar en Peiper al cap de mitja hora, el noi portava en el seu cinturó de cuir una pistola nord-americana, una Colt M1991A1 de fàcil empunyadura, que era del seu pare, un veterà de la Primera Guerra Mundial. El nen, amb pla xulesc, va treure l’arma davant l’expectació dels altres i va apuntar cap a un ocell que estava menjant quatre engrunes al parc. Després d’apuntar va disparar, però l’ocell va marxar pel so del tret abans de que la bala el toqués. Encuriosits i espantats pel soroll de l’arma, tots varen anar agafant l’arma i quan li va tocar el torn d’en Fritz, el noi va quedar meravellat de tenir aquella arma calenta i fumejant a les seves mans. Se sentia més fort i més home. Els seus companys li varen recordar que el seu pare era un heroi de guerra i li deien que ell devia haver heretat aquelles qualitats. Emocionat amb aquelles paraules, volia ser com el seu pare, ser vist com un heroi, en Fritz va apuntar tremolós i va disparar contra un ocellet que va batre. Tots varen quedar fascinats, havia tocat l’ocell hi havia guanyat l’aposta, però enmig dels arbres va aparèixer la Galiana, que havia anat a aquell parc a pintar l’estàtua de bronze de la Columna de la Victòria aprofitant el Sol i el bon temps d’aquell dia. En veure a en Fritz amb una arma a la mà fumejant i a un ocell mort a terra es va posar a xisclar i va marxar corrents en direcció a la carretera Charlottenburger Chaussee. Tremolós, en Fritz va tirar l’arma al terra sense pensar que es podia haver disparat en impactar al terra i va perseguir a la seva amiga deixant els seus amics amb els caramels i l’arma calenta. Quan la va atrapar després de córrer uns quants metres la va agafar pel braç, però la Galiana si va resistir i li va cridar mentre li queien les pintures al terra:

No em toquis, ets un assassí!        

Demanant-li que callés, en Fritz li va demanar ràpidament perdó i va dir-li que li havien obligat, que no ho volia fer. Veient que no la convencia i que trencava per la Siegesalleee en direcció a la Konigs Platz, li va tornar a demanar repetidament que el perdonés mentre la seguia cap a la plaça. Mirant-lo amb cara de terror i amb la cara vermella de tant corre, la Galiana es va aturar de cop i el va abraçar en una abraçada càlida que de poc ofega a en Fritz. Acaronant-li la cara amb la galta mentre veia de fons el Reichstag, la Galiana li va demanar que no hi tornés, que era el seu amic i que les armes només servien per matar. Després de parlar sobre les armes i les seves nefastes conseqüències mentre donaven una volta per l’Òpera Kroll, varen tornar cap a casa tots dos junts i en Fritz va donar per oblida’t aquell tema després de deixar la seva amiga a casa i d’anar un moment a la botiga de la Matilda a buscar caramels.

Però la Galiana no es va poder contenir en entrar a casa, patia pel seu amic i per les seves noves companyies, i va dir-li en el seu pare el què havia vist. L’endemà, a la fàbrica, en Heinrich li va comentar el què li havia explicat la seva filla a en Barnard, que es va posar histèric i li va donar les gràcies per haver-li dit. Enfadat, en Barnard va marxar abans de la feina per esperar que en Fritz tornés del col·legi per renyar-lo. Quan el nen va entrar a casa en companyia del seu germà i es canviava les sabates per les sabatilles de cuir en el rebedor, en Barnard es va aixecar del sofà i li va demanar a en Marwin que els deixés sol, que volia parlar un moment a soles amb el seu germà. Portant-lo a la biblioteca després de sentir que en Marwin pujava a la seva habitació, la primera a mà esquerra en pujar les escales, en Barnard, sense dir-li res i encara amb el barret negre posat, li va clavar una forta bufetada en el seu fill, que va caure al terra, i li va dir cridant que no volia que mai més tornés a agafar una arma. Amb la marca de la mà del seu pare a la cara, en Fritz es va aixecar i es va posar a plorar cridant l’atenció de tota la família que no entenia què passava. En apropar-se tota la família a la biblioteca per veure què passava, en Barnard els va demanar que el deixessin sol amb en Fritz. Espantada, la Luane, que no entenia res, li demanava explicacions en veure el seu fill amb la cara vermella de la bufetada del seu marit, però en Barnard li va contestar enrabiat:

Saps què ha fet el teu fill? Ha matat a un ocell amb una pistola! Amb una arma de foc!

La Luane es va quedar impressionada i estranyada, no entenia d’on havia tret una arma de foc el seu fill. Quan li va preguntar d’on sortia l’arma i perquè l’havia disparat, en Fritz li va contestar entre plors i tocant-se la galta que era del pare d’un seu amic i que l’havia disparat perquè volia ser un heroi com el seu pare per així casar-se algun dia amb la Galiana. Al·lucinat de que el seu fill el veiés com un heroi per la seva gesta en la guerra, en Barnard  li va dir cridant mentre llançava el barret al terra per demostrar la seva indignació:

Que n’ets de burro! Et penses que amb les armes es fan els herois? Jo no sóc un heroi, i si vols impressionar a una dona donar-li flors enlloc de cadàvers.

Eixugant-se les llàgrimes i només pensant en marxar, en Fritz li va assegurar amb el cap abaixat que mai més tornaria agafar una arma i va demanar que el perdonessin. En sentir la conversa, en Marwin es va apropar cap a ell i, com a germà gran, va dir-li que havia de vigilar amb qui anava. Per aquella acció en Fritz va quedar castigat durant un mes sense poder sortir a jugar amb els seus amics i amb el seu germà. Es va quedar a casa jugant amb la seva germana Katrina, que havia crescut bastant i ja portava un cabell llarg i ros, i amb el seu cosí petit, en Gottfried Klein, el fill del germà del seu pare, en Friedrich Klein, i la seva esposa, la Gisselle Klein. En Fritz entenia el càstig, sabia que no s’havia portat bé, però el fet que ho entengués no va evitar que durant uns dies els seus pares el tractessin amb fredor menys l’àvia Elise, que cada dia sortia un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li uns quants caramels i a la carnisseria de la Maria a comprar-li uns quants talls gruixuts de Wurstebrot (una salsitxa elaborada amb sang de porc) que fregia amb mantega.

Durant aquell temps castigat no va poder veure a la Galiana perquè anaven a diferents col·legis i no hi havia pogut parlar. Quan es va acabar el càstig es va dirigir immediatament a la casa dels Metzler i en entrar al menjador els  va demanar amb una reverència perdó pel què havia fet i els va prometre que mai més el tornarien a veure amb una arma a la mà perquè sempre protegiria a la seva filla. En Heinrich li va dir des de la seva nova butaca de la qual n’estava ben orgullós i cofoi que no passava res, que vigilés i que no es posés en problemes. Amb cara de tendresa, l’havia enyorat, la Galiana va sortir de la seva habitació i li va agafar la mà i li va repetir que no el volia perdre com a amic i se’n varen anar a jugar com els bells temps pels carrers de la Potsdamer Platz mentre contemplaven com passaven els tramvies i els carros amb cavalls després de comprar uns quants caramels. En Fritz no va jugar més amb aquells nois que l’havien empès a disparar i es va fer més amic del seu veí gran, en Dannel, que l’hi explicava que tenia previst escriure un llibre de Filosofia quan acabés els estudis i que s’havia acabat de comprar un piano de la famosa fàbrica dels Bechstein. A en Fritz li agradava quedar d’en tan en tan amb en Dannel perquè així es relacionava amb els nois més grans, però no entenia perquè anava amb els cabells llargs i no el suportava quan hi havia la Galiana perquè veia com la seva amiga només parlava amb en Dannel i a ell el deixava de banda.

Mentrestant, l’empresa dels Klein anava millorant sensiblement i varen agafar a uns quants treballadors més i en Barnard va pujar el salari a en Heinrich després d’haver-li dit que el seu fill havia disparat una arma. Les coses a la fàbrica anaven tant bé que inclús va pensar en comprar un altre local per expandir l’empresa, però temia que pogués tornar una crisi. Sabia que l’economia alemanya s’aguantava gràcies a l’entrada del capital estranger, sobretot el nord-americà, i no volia córrer els riscos que els altres feien. En Marwin, que tenia 11 anys, anava sovint a l’empresa a ajudar al seu pare i els treballadors li ensenyaven com funcionaven els telers i l’advertien perquè no posés les mans a prop de les pues. Alguns d’ells no els hi agradava tenir el fill de l’amo allà dins, però no es varen poder queixar. A casa, en Barnard va posar el primer telèfon a la biblioteca, tot un luxe en aquella època. En veure la utilitat d’aquell aparell, en Fritz li va demanar en el seu pare que en comprés un a casa dels seus amics perquè així hi podria parlar amb ells sempre que volgués. Somrient, en Barnard li va contestar:

Si home! Tu el què vols es parlar amb la Galiana, però això és impossible ens valdrien molts diners la factura. Els telèfons no són pels nens.  

Posant-se més seriós, en Barnard va explicar a la família que el telèfon no era un joguet i que només el podien fer servir per transmetre informacions breus o trucades d’auxili en cas d’emergència. L’Elise es mirava aquell aparell com un objecte estrany i no entenia com funcionava i anava preguntant com era possible que la seva veu es pogués sentir a quilòmetres d’on era ella. Agafava l’auricular i no se’l posava a l’orella i en no sentir cap veu deia que no funcionava i deixava l’auricular damunt de la taula deixant el telèfon despenjat.

Mentrestant, en el col·legi a en Fritz li costava cada cop més treure bones notes, no eren dolentes, però tothom sabia que amb més esforç podria millorar-les i així ho transmetien els seus professors en els seus pares. Per aquest motiu el seu pare va contractar unes hores a en Dannel perquè li fes de professor particular per ensenyar-li matemàtiques i ciències socials. Molt sovint la Galiana l’ajudava a fer els deures del col·legi, tot i no anar al mateix col·legi, i ella aprofitava que estava a la casa dels Klein per fullejar algun llibre d’art que tenia en Barnard a la biblioteca. Quan en Barnard veia l’interès de l’amiga del seu fill ho aprofitava per fer-se nota explicant-li tot el què sabia sobre art; li parlava des de Leonardo Da Vinci a Miquel Àngel, però els seus coneixements eren pinzellades. Tot i això, en Fritz es mirava el seu pare amb passió perquè pensava que era molt intel·ligent en saber tantes coses i li agradava que gràcies a ell la Galiana se sentis confortable a casa. Sovint la convidaven a sopar, tot i que a l’Elise no li agradava massa perquè en Fritz li feia cuinar plats més elaborats per impressionar la seva amiga com braó a l’ast amb peres confitades. D’aquesta forma, l’amistat entre la Galiana i en Fritz es va anar enfortint dia rere dia i anaven sovint a casa d’un i a casa de l’altra, i la Galiana li ensenyava sempre els quadres que acabava de pintar perquè li donés la seva opinió. En Fritz també se sentia còmode dins de la casa dels Metzler, tot i ser més humil li agradava el caràcter senzill d’aquella família, i sovint anava amb ells a caminar pels parcs de l’Alexanderplatz i es quedava a dinar o sopar a casa d’ells, tot i que no li agradava el què cuinava la Corina perquè normalment eren llenties o pèsols amb patates. Només d’en tant en tant la Corina els feia Spinach Spaetzle (espinacs amb formatge emmental fos i ceba caramel·litzada) En Heinrich aprofitava aquelles caminades per explicar-li a en Fritz una mica d’història de la ciutat, però el noi només tenia ulls per la Galiana i a vegades no li responia.

Un dia que estava a casa fent els deures a la taula del menjador amb la ràdio encesa, en Fritz va sentir per un programa que no hi havia res més romàntic que portar una noia al cinema a veure una bona pel·lícula, i va decidir que hi portaria a la Galiana el següent diumenge. Ell ja hi havia anat els diumenges al cinema a mirar les últimes pel·lícules alemanyes amb la família, però la Galiana no hi havia pogut anar perquè era massa car per la família i a la Corina no li agradava anar a llocs foscos. En Fritz pensava que si la convidava l’impressionaria i ella se sentiria atreta per ell, a més pensava que amb la foscor potser li podria fer un primer petó. Però sabia que els seus pares no li deixarien anar sol al cinema i, mentre s’estirava al sofà pensant com s’ho podia fer per convèncer el seu pare, va tenir una idea i va deixar els deures de marge. Posant-se una jaqueta i les sabates va sortir un moment cap a la llibreria d’en Martin. En entrar a la llibreria, situada al costat oest del pis de la Galiana, una llibreria petita amb un taulell de fusta a mà dreta de la porta i quatre prestatgeries a mà esquerra plenes de llibres plens de pols que en Martin, que cada cop estava més gras i que ja s’havia quedat totalment calb, duia amb molta passió juntament amb la seva esposa, que cada cop li agradaven més els diners i els luxes, fent anar al seu marit a l’Hotel Adlon a dinar. Tafanejant pels prestatges de la llibreria mentre en Martin no li treia els ulls de sobre, va veure després de tenir a les seves mans el vell llibre del monàrquic Winston Churchill, La història de la Malakand Field Forcs, que hi havia una biografia d’en Napoleó escrita per l’escriptor Emil Ludwig. Sabia que el seu pare coneixia la figura de l’emperador francès i recordava com n’estava d’emocionat en veure la tomba d’en Napoleó feia uns mesos a París. Fullejant-lo per mirar si trobava alguna fotografia, va veure que aquell llibre havia sigut editat aquell any, el 1925, i va decidir comprar-lo amb els diners de la seva paga. Quan li va demanar en el llibreter que li vengués, aquest, en mirar-ne el preu, li va estranyar que aquell noi tant jove comprés una biografia tant complexa i li va preguntar perquè volia aquell llibre precisament. Fent-se l’interessat i posant-se bé la camisa, en Fritz li va explicar que havia anat a París i que havia vist a l’emperador boig. Rient des de darrere del taulell, en Martin va aprofitar l’ocasió i que no hi havia ningú a la llibreria per demostrar-li els seus coneixements i va explicar-li quatre dades d’en Napoleó. Amb tot detall i amb el popular himne Das Lied der Deutschland que se sentia del gramòfon de la llibreria col·locat en un dels prestatges de darrere del taulell, li va explicar la invasió d’en Napoleó a Rússia del juny de 1812 per fer-li fe de que l’emperador francès era realment boig. En Fritz va quedar al·lucinat davant dels relats d’aquell llibreter i mentre l’escoltava pensava amb el fred que devien passar els soldats francesos durant aquell dur hivern. Minuts més tard, el llibreter continuava parlant-li d’en Napoleó i en Fritz, avorrit de tanta batalla que no entenia, li va dir en el llibreter mentre entrava la Klara a comprar el diari, que tenia pressa perquè la seva mare l’esperava a casa per fer el sopar. Entenent que només era un noi de deu anys, en Martin li va vendre el llibre sense més comentaris i la Sophie li va embolicar de mala gana ja que en Martin feia dies que no l’hi havia comprat una joia. A partir de llavors, sempre que en Fritz passava per davant de la llibreria en Martin sortia a fora en veure’l pels lluents vidres de la llibreria per explicar-li alguna història d’algun personatge il·lustre sense saber que a en Fritz no l’interessava gens ni mica.

Quan per fi va arribar a casa, en deixar canviar-se les sabates va córrer cap al seu pare, que estava assegut a la seva butaca escoltant la Cinquena Simfonia d’en Beethoven, i li va donar el llibre mal embolicat. Estranyat per aquell gest, en Barnard li va agrair sincerament aquella compra, li agradava molt aquell llibre, i es va posar a fullejar-lo amb passió mentre en Fritz es quedava palplantat davant de la butaca contemplant-lo. En veure que li volia demanar alguna cosa perquè el noi no es movia del seu costat, en Barnard li va preguntar què volia i en Fritz li va dir tartamudejant si li donava permís per anar al cinema amb la Galiana el següent diumenge. Posant-se a riure, en Barnard va cridar a la seva mare, que estava a la cuina fent el sopar, patates amb cansalada, i li va comentar el què havia fet el seu fill. La Luane també es va posar a riure, entenia que el seu fill estigués enamorat però no el pensava deixar anar sol al cinema de l’altra punta de la ciutat. Amb amabilitat i fent-li una carícia al nas, la Luane li va explicar que eren massa petits, però li va donar permís per portar la Galiana amb ells al cinema el següent diumenge. Mig satisfet, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va dir amb tota la sinceritat del món:

Ara torna’m el llibre, no m’ha servit de res i ara no tinc diners per caramels.

El pare, amb un somriure d’orella a orella, es va mirar al seu fill i li va pagar el preu del llibre i inclús li va donar més diners perquè valorava molt positivament el seu gest i estava molt satisfet amb aquella biografia, que aniria a parar a la seva particular col·lecció que anava engrandint.

L’endemà, dissabte al matí, en Fritz va marxar de casa sense ni dir adéu i es va dirigir al pis de la Galiana per dir-li que la portarien al cinema. Quan els hi va demanar permís en els pares de la Galiana per endur-se la seva filla al cinema, a en Heinrich li sabia greu tota aquella situació, no li agradava no poder-li pagar a la seva filla aquells luxes culturals, però també pensava que era una bona oportunitat perquè es culturalitzés i anés el cinema que a ell tanta il·lusió l’hi feia anar, afició que la seva dona no compartia. Ruminant assegut a la butaca llegint el diari Sozialistischen Korrepondenz de l’Ernst Heilmann, li va dir a en Fritz que es podien endur a la Galiana al cinema a veure la pel·lícula que volguessin però li va demanar que a canvi li digués en el seu pare que el convidava aquella tarda a prendre una cervesa al bar del costat. Un bar que havien obert feia poc una jove parella, en Mark i la Diane, que estava situat dues cases a l’est del pis de la Galiana, al costat de la carnisseria de la Maria, que es deia Victorius però que tots coneixien el bar amb el nom de Vic. Boig d’alegria, per fi podria anar al cinema amb la Galiana, en Fritz va córrer cap a casa seva i va travessar la carretera sense mirar que no passés cap cotxe o cap tramvia. En entrar a casa li va donar les gràcies en el seu pare pel seu gest i li va ordenar que havia d’anar aquella tarda a prendre una cervesa amb en Heinrich. En Barnard, que no era bevedor, d’en tant en tant es bevia una Berliner Weisse perquè només tenia 3 graus d’alcohol, no li va semblar malament la idea perquè tenia ganes de tenir una conversa amb un altre home per parlar d’esports i de política. Mentrestant, a casa els Metzler, la Galiana li va dir en el seu pare, que s’estava canviant a la seva habitació, just davant de la l’habitació de la seva filla, per anar al bar:

Dius que li pagaràs la cervesa, però de fet té la pagarà ell perquè és gràcies a ell que tens diners.

Mirant-se la seva filla mentre es cordava la camisa blanca i arrugada, li va contestar abans de pentinar-se els cabells:

Vas molt errada, gràcies a la meva plusvàlua, el meu esforç a la fàbrica, ell té diners. Jo només rebo una petita part del que treballo i la resta s’ho queda ell perquè ell és l’amo dels mitjans de producció, o sigui de la fàbrica, i de tot el què l’envolta.

A les sis de la tarda en Heinrich es va plantar davant de la casa dels Klein amb la seva filla, que acabava d’estrenar una brusa blanca, i varen tocar el timbre de la porta. L’Elise els va obrir la porta i els va fer passar en el rebedor mentre en Barnard s’acabava de cordar les sabates noves a dalt a la seva habitació. En Fritz, que va voler anar a saludar a en Heinrich per quedar bé, no esperava que hi hagués la Galiana en aquells moments i quan la va veure es va posar vermell com un tomàquet perquè anava amb un vestit vell i brut d’estar per casa i anava despentinat amb tots els cabells aixecats. Sense ni saludar-los, va pujar corrents cap a dalt a la seva habitació i quan es va trobar a mitja escala en el seu pare de poc el va fer caure quan aquest estava baixant. Tancant-se a la seva habitació es va vestir amb el vestit del diumenge, es va pentinar al lavabo i fins i tot es va tirar un bon raig de colònia de la seva mare, no sabia on la tenia el seu pare, però ho va fer amb tant d’excés que ofenia als més propers. Al cap d’un parell de minuts va baixar corrents mentre els altres l’estaven esperant i tots varen quedar marejats per la forta olor que impregnava en Fritz. Després de dir-los que a les vuit del vespre havien de tornar a casa, en Fritz i la Galiana varen anar a jugar pels voltants de la Potsdamer Platz esperant que algun famós sortís del famós hotel Fürstenhof perquè en Kurt els hi havia dit que una celebritat del cinema s’hi allotjava en aquells moments. Esperant sense sentit, en Fritz es va posar a contemplar com un badoc els autobusos de dos pisos que portaven un cartell que deia Berlin Raucht Juno i pensava pujar-hi algun dia amb la Galiana per visitar tots els racons de la ciutat. Passejant per l’enorme plaça es varen topar en una cantonada amb l’endevina Anne, que molt amablement i per un parell de monedes els hi va tirar les cartes. Nerviós per saber el resultat, en Fritz en va quedar molt satisfet quan l’endevina els hi va dir que tenien un futur units i va creure que aquelles monedes que havia pagat era la millor inversió que havia fet mai. Però les paraules de l’Anne varen quedar silenciades pel saxofon d’en Wilhelm, que estava molt animat tocant, i entre els molts curiosos que l’estaven escoltant hi havia en Dannel carregat d’uns llibres del filòsof David Hume. En veure’l, la Galiana no va dubtar en anar-lo a saludar, deixant a en Fritz amb l’endevina i renegant per dins en veure el gest de la seva amiga. Palplantat esperant que la Galiana acabés la conversa amb en Dannel, va quedar glaçat en sentir xiuxiuejar a la seva orella a l’Anne, que li va dir a poc a poc i sense deixar de mirar a en Dannel:

Si vols treure’t de sobre a aquest noi agafar unes fulles de plom molt fines i grava-hi el seu nom i el nom de l’Hermes, llavors enrotlla la fulla i clava-hi sis agulles i mai més et tornarà a molestar. T’ho prometo.

Al·lucinat per aquelles paraules, en Fritz va pensar que no estava tant boig de creure amb la màgia i sense respondre-li se’n va separar uns centímetres esperant que la Galiana acabés de parlar amb en Dannel per anar al Tiergarten. Mentre els nens es divertien i aprenien, en Barnard i en Heinrich varen entrar al bar Victorius a fer la cervesa. Era un bar tranquil i nou, encara feia olor a pintura, i tenia un estil que recordava a una taverna britànica amb uns bancs de fusta i una barra amb diversos sortidors de cerveses i on servia copes la jove Diane, que no passava desapercebuda pels clients. Després de comentar com n’era de maca la cambrera amb les seves cames llargues i el seu cabell llarg i fi, en Barnard i en Heinrich es varen posar a parlar de política en una taula solitària i sota una llum groga que els molestava. Al cap d’uns minuts de que havien començat la conversa, en Barnard va quedar parat de les coses que sabia en Heinrich, fins llavors pensava que com que no tenia diners per comprar llibres no seria un home gaire culte, no tenia en compte que aquell home era un empíric. En Heinrich li va explicar que ell era un home d’esquerres, votava al KPD, que no li agradava gens el president Paul von Hindenburg, cosa que en Barnard discrepava, però els dos es varen entendre ràpidament quan varen parlar de la Rosa de Luxemburg, la qual els dos admiraven per la seva fermesa en lluitar per la pau. D’aquesta manera es varen passar unes quantres hores parlant de política i cultura mentre es bevien unes quantes cerveses de la marca Spaten, que en Mark tenia exposades a darrera la barra. De seguida varen parlar també de la història d’Alemanya; en Barnard va dir-li que l’entenia com en Hegel, o sigui com talls de formatge, i en Heinrich li va contestar que ell l’entenia de forma més material i no tant espiritual. Després de demanar una altra cervesa a la Diane varen parlar del nacionalisme, un tema que a en Barnard el continuava preocupant. Els dos continuaven coincidint amb bastant tot, sobretot coincidien en el seu odi cap al nacionalisme extrem que venien els partits conservadors. Sincerant-se gràcies a l’alcohol, en Heinrich li va declarar que era un pacifista i no entenia perquè havia anat a la Primera Guerra Mundial, tot i que li va aclarir que li respectava la seva decisió. Tampoc li agradava la idea del pangermanisme que professaven alguns com l’aristòcrata Georg von Schönerer, que el 1879 va organitzar un petit Partit Nacionalista Pangermànic, però en canvi en Barnard defensava que hi tenia que haver una unió entre tots els pobles de llengua alemanya, tot i que odiava en part la idea de compartir pàtria amb Viena perquè no suportava l’antisemitisme d’alguns influenciats per les idees de l’ex alcalde de la ciutat, en Karl Lueger, i creia que Àustria era un país excessivament rural i conservador. Després de que en Barnard li confessés que votava al Partit Socialdemòcrata i que simpatitzava amb la socialdemocràcia, en Heinrich li va dir mentre agafava la gerra de cervesa amb força perquè no li volia que li caigués pels afectes de les cinc cerveses que portava:

La socialdemocràcia és un frau com l’economia capitalista perquè no té el suport de les masses i sense elles no faràs mai una revolució, mira que va passar el novembre de 1918. Amb ells només reformaràs la política de l’Estat burgès liberal que continuarà sotmetent a les masses, de les quals jo en formo part. Guaita el gras de l’Ebert, els socialdemòcrates el vareu engreixar tant que es va oblidar dels seus orígens. A més, la socialdemocràcia no és el futur perquè la majoria dels seus votants tenen entre 40 i 60 anys.

No estant-hi d’acord, li va recordar tots els guanys que havia portat la República de Weimar, l’Estat més socialdemòcrata d’Europa que havia portat la jornada laboral de vuit hores, el vot secret, el sufragi femení i amb ella el 85% dels treballadors varen estar sindicats. Demanant una altra cervesa a la Diane, que quedava parada de la quantitat de cerveses que s’havien begut aquells dos homes que cada cop alçaven més les veus, en Barnard li va preguntar perquè era comunista, i en Heinrich li va contestar orgullós i alçant la gerra de cervesa per posar-se-la als llavis:

Perquè evidentment els treballadors només ens podem alliberar de les nostres gruixudes cadenes d’acer que ens lliguen als grassos capitalistes destruint la propietat capitalista dels mitjans de producció per transformar-la en propietat de tots els treballadors. Mirant-li la cara de sorprès, en Heinrich li va afegir: Amb això no vull pas dir que vull que et destrueixin.

Somrient els dos, varen continuar parlant deixant clar que un era un girondí i l’altre un jacobí, i la conversa va arribar a tal nivell que molts altres clients del bar com el perruquer Otto, un home d’uns cinquanta anys que tenia una perruqueria a davant del bar i el costat est de la botiga de la Matilda, s’hi varen afegir. Tots respectaven l’opinió d’en Barnard, considerat un heroi i un intel·lectual, mentre que en Heinrich a la que va veure que més gent l’escoltava va anar amb una mica més de compte pensant que més valia no enfrontar-se a en Barnard. Tenint ganes de més cervesa, en Heinrich es va aixecar per demanar-ne una altra a la barra, però quan aixecava el dit per cridar l’atenció a la Diane va veure que el rellotge del bar marcaven tres quarts de deu de la nit. Fent-li senyals a en Barnard cap al rellotge, aquest es va beure d’un glop la cervesa que li quedava i varen marxar ràpidament cap a casa després de pagar-li a en Mark 11 cerveses.

Quan varen arribar a casa dels Klein després de córrer com uns desesperats pensant amb les seves dones, en Fritz i la Galiana, que ja havien sopat macarrons amb salsitxa de porc després de que tardessin tant, varen sortir a fora rebre’ls quan els varen veure per la finestra del menjador i amb to de broma els varen renyar i els varen castigar sense poder sortir durant una setmana. Mig tocats per les cerveses, en Barnard i en Heinrich es varen posar a riure davant de la broma dels seus fills, però quan en Barnard va entrar a casa i s’acomiadava d’en Heinrich i de la Galiana no li va fer gens de gràcia la rebuda de la Luane, que estava enfadada amb ell per la pudor a cervesa i a tabac. Ajudant-li a treure’s la jaqueta, la Luane el va renyar de males maneres per ser un irresponsable per no tornar a l’hora que havia dit i li va retreure que hagués begut tant donant un molt mal exemple en els seus fills. Fent que no amb les mans mentre feia una passa en falç que delatava el seu estat etílic, en Barnard va intentar excusar-se però la boca a pudor a cervesa el delatava. Aquella nit no va sopar perquè no li varen deixar res per menjar i va anar a dormir amb el ventre buit però per la seva sort es va adormir de cop per l’efecte somnífer de la cervesa.

L’endemà al matí en Fritz es va llevar ben d’hora ansiós per anar al cinema a la tarda, però en Barnard tenia en aquells moments una forta ressaca i es va quedar al llit fins a mig matí, quan el varen despertar en Fritz i en Marwin perquè no paraven de fer soroll pels passadís jugant a fet i amagar amb la seva germana. Després de dinar, pels voltants de les quatre de la tarda la Galiana va trucar a casa dels Klein, que l’estaven esperant, sobretot en Fritz, amb impaciència per anar a veure la pel·lícula. La Galiana anava amb un vestit especial per l’ocasió, era un vestit llarg de color rosa adornat amb unes floretes blanques i lligat amb un senzill llaç, i anava pentinada amb uns llaços de color blanc. En veure-la tant bonica, en Fritz no li va treure els ulls de sobre, la trobava la noia més maca del món. Mentre es posava una americana al rebedor, en Barnard els va comunicar que anirien a veure la pel·lícula titulada Sota la màscara del plaer, dirigida pel cineasta Georg Wilhelm Pabst i amb l’actriu Greta Garbo amb el paper principal. No sabent res de la pel·lícula, en Fritz els va fer córrer cap a l’estació de la Potsdamer Platz per agafar un tramvia que els havia de dur als cinemes situats a l’oest de la ciutat.

Després de pagar unes entrades a la taquilla, en Barnard es va encendre una cigarreta, només fumava en el cinema i en els espectacles esportius perquè el posaven molt nerviós, i varen entrar a la fosca sala del cinema. Quan es varen dirigir als seus seients, en Marwin va fer veure que s’assentava al costat de la Galiana, deixant a en Fritz sense seient, fet que va irritar-lo fins que el seu germà li va dir que era una broma que podia seure amb la seva estimada. Un cop acomodats i amb les llaminadures a la mà, es varen apagar els focus i es va encendre la pantalla que il·luminava el rostre dels espectadors. La Galiana volia gaudir de cada moment ja que era el seu primer cop que trepitjava un cinema i quedava al·lucinada amb l’enorme pantalla i amb la bona qualitat de so. Un cop va començar la pel·lícula, que era complicada per uns nens d’aquella edat pel seu realisme, en Fritz es va començar a avorrir en seguit, no l’entenia, però en canvi la Galiana estava expectant mirant la pel·lícula intentant entendre perquè la protagonista, la Greta Rumfort, es tenia que casar amb un oficial nord-americà. En Fritz, ansiós, només pensava en com podia aconseguir el seu moment romàntic, volia agafar-li la mà, però també era conscient de que hi havia els seus pares i els seus germans. Quan va observar que la seva mare, que estava asseguda a l’altre costat de la Galiana, no treia els ulls de la pantalla, va decidir agafar la mà de Galiana. La noia, que tampoc treia els ulls de la pantalla, va notar la mà suau d’en Fritz, però no la va rebutjar i va aprofitar un moment de màxima tensió de la pel·lícula per fer-li un petó a la galta d’en Fritz i li va donar les gràcies a cau d’orella per haver-li fet viure un dia tant especial. La Luane va veure perfectament de reüll que el seu fill anava agafat de la mà de la Galiana, però no en va fer massa cas primer perquè pensava que era cosa de nens i segon perquè li agradava la Galiana, ja que era una nena amb molts modals i, sobretot, molt intel·ligent. Un cop acabada la pel·lícula, que va emocionar tant a en Barnard que es va acabar totes les seves cigarretes, varen tornar a casa deixant abans a la Galiana a casa seva. En Fritz, tot i que no es va mirar la pel·lícula, era el que més satisfet estava pel petó que li havia fet la seva amiga. Abans d’anar a dormir, la Luane, que havia deixat el seu marit a la biblioteca assentat a la butaca llegint el Professor Unrat d’en Heinrich Mann, va anar al dormitori d’en Fritz i li va dir mentre el tapava amb els llençols vermells de coto:

Fritz, fill, entenc que t’agradi Galiana, però no vulguis anar massa de pressa, que ets molt jove.           

Vermell com els llençols, es va amagar la cara sota aquests llençols i li va assegurar una vegada i una altra sense massa convenciment que la Galiana només era una amiga. Somrient, la Luane li va fer una carícia als cabells però li va tornar a repetir que vigilés.

Quatre dies abans de Nadal, la Luane i la Katrina varen marxar de bon matí a comprar algun regal a una nova botiga de roba que havien obert dos veïns del barri, l’Albert i la Helga, situada entre la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i la llibreria d’en Martin, mentre en Fritz i en Marwin es varen quedar a l’habitació d’en Fritz acabant de fer els deures de Literatura de l’escola perquè tenia més bona il·luminació ja que donava al carrer i entrava perfectament la llum del dia. Mentre estaven estudiant un poema religiós de l’Angelus Silesius varen sentir com s’obria i es tancava la porta de casa i varen pensar que devia ser el seu pare que marxava a la fàbrica. En seguit i sense comprovar per la finestra que fos el seu pare qui marxava, varen baixar corrents per les escales pensant que només hi havia l’àvia Elise que els donaria galetes amb xocolata que tenia guardades al rebost, al costat de la cuina compartint paret amb la biblioteca. En arribar al menjador després de fer un salt per saltar-se els últims dos esglaons, es varen trobar, per sorpresa seva, el seu pare assegut al sofà de pell negre, just a l’esquerra de l’escala arrambat a la paret est, revisant unes fotografies que tenia guardades en una petita capseta de cartró. Estranyats, els nens es varen acostar al seu pare a poc a poc i li varen preguntar qui havia marxat. Amb els ulls vermells i mig plorosos, en Barnard els va dir que havia marxat la seva àvia perquè havia anat a dur unes flors a la tomba del seu marit, el pare d’en Barnard, en Berger Klein. Fregant-se els ulls, els va demanar en els nens que s’asseguessin amb ell i els va ensenyar unes fotografies velles del seu pare. Revisant les fotografies els nens se les miraven amb passió perquè del seu avi no n’havien sentit parlar gaire, només quatre paraules esporàdiques, i pràcticament to el què sabien era que havia participat en la decisiva victòria alemanya de Sedan del 1870 contra els francesos. En les fotografies es veia a un home baixet i primet, amb el cabell negre i curt, i tenia uns posats de malhumorat. Mentre revisaven les fotografies, en Marwin li preguntava en el seu pare com era el seu pare, pregunta que a en Barnard se li feia complicat d’explicar perquè encara li costava parlar del seu difunt pare. Després de pensar-s’ho uns minuts, va agafar una fotografia del seu pare que es veia de perfil i els va explicar que era un molt bon home, que sempre l’havia tractat amb molt d’amor i respecte, i que li havia donat tot a la vida, referint-se a l’empresa. El va descriure com un lluitador aferrissat, un enamorat d’Alemanya, que havia lluitat molt per tirar endavant una empresa del no res i els va deixar clar que estimava amb passió a la família. També va destacar el seu caràcter obert i amigable amb tothom i els va explicar que era molt amic de la Matilda, la botiguera, i d’en Johannas, amb qui va compartir armes. Enmig de la conversa, en Fritz li va preguntar de què va morir, i en Barnard li va dir a poc a poc intentant trobar les paraules que de forma ràpida, d’un atac de cor, i li va deixar clar que per sort no havia patit gens. A en Fritz li sabia greu no haver conegut al seu avi, a en Conrad el veia com un estrany perquè només venia quan tenien problemes econòmics, i es mirava aquelles fotografies amb molta fixació per veure si tenia alguna característica seva semblant a la del seu avi. Després d’acabar de revisar les fotografies, en Barnard va tancar la capsa pensant que les tenia totes a dins i els va dir en els seus fills que havien de seguir l’exemple del seu avi de lluitar pel què més desitjaven i no rendir-se mai. Escoltant aquelles paraules, en Fritz va pensar un cop més amb la Galiana, i va col·locar una fotografia del seu avi que no havia tornat a la capsa en el moble del menjador, situat al costat del sofà, a prop de la finestra, amb les altres fotografies de la família. Però en Barnard li va fer treure i li va dir que la seva àvia l’enyorava massa per veure’l cada dia. Després d’aquesta conversa, els nens, a mesura també que es varen anar fent més grans i s’estiraven, varen anar preguntant més coses sobre el seu avi, i en Barnard sempre estava disposat a parla’ls-hi sempre i quan ho fessin quan no hi hagués l’Elise. Tenia un molt bon record del seu pare i sempre que es quedava sol a casa mirava aquelles fotografies per recordar-lo mentre se li escapava més d’una llàgrima d’enyorança.

El 1926 va ser un gran any per la família i per l’empresa, i els Klein es varen poder comprar el seu primer cotxe, un Ford T de color marro, que els permetia fer petits viatges pels voltants de Berlín com a la zona de Wannsee, al sud-oest de la ciutat, molt a prop de Potsdam, on en Fritz, en Marwin i la Katrina es passaven llargues estones corrents pels voltants del riu Havel mentre en Barnard i la Luane es passejaven pel nucli urbà contemplant les antigues cases com la Villa Minoux. A la tardor anaven al bosc de Grünewald per passejar i de pas buscar llenya i pinyes per la llar de foc. La família vivia amb tots els luxes, no escatimaven en educació pels seus fills i anaven sovint al cinema a veure les últimes pel·lícules, com la pel·lícula d’èxit Der heilige Berg, on surt per primer cop a la pantalla l’actiu Leni Riefensthal, i, com que el nois ja eren més grans, varen començar anar al teatre, sobretot anaven als teatres situats en el Kürfürstendamm, on a més dels teatres hi havia cinemes, cabarets, bars i comerços. Una de les obres preferides d’en Barnard era la comèdia Anja i Esther d’en Klaus Mann, el fill d’en Thomas Mann, el seu novel·lista preferit, que estava interpretada pel jove actor Gustaf Gründgens, però sobretot se sentia identificat amb les obres polítiques del director de teatre Erwin Piscator. Quan tornaven del teatre o del cinema s’aturaven un moment a sentir a en Wilhelm, que després de tocar-los una peça amb el seu saxofon els hi explicava molt convençut de que estava molt il·lusionat per tocar algun dia en una gran sala i que tenia pensat en anar a estudiar Música a Nuremberg. Tota aquella inversió en educació va donar els seus fruits; en Marwin era el primer de la seva classe, en Fritz va millorar sensiblement les notes, tot i que encara li costaven les matemàtiques i la Història, temes que repassava gràcies a en Dannel, que continuava venint algunes tardes a donar-li classes, i la Katrina era la nena més espavilada entre les seves amigues i tots els seus professors només parlaven de lloances cap a ella per la seva dedicació i bondat.

Durant aquell any, en Fritz es passava dies i dies jugant a fora amb els amics i, sobretot, amb la Galiana. Cada vegada més li agradaven els llibres bèl·lics i anava després de sortir de casa de la seva amiga a la llibreria d’en Martin perquè li expliqués més històries de combats i de generals. Li encantava en Juli Cèsar i en Carlemany, tot i que va quedar sorprès quan va saber que l’emperador de l’imperi carolingi no sabia ni llegir ni escriure, i sovint en parlava amb el seu pare, que estava entusiasmat perquè el seu fill per fi hagués posat interès en algun tema cultural. Parlant amb el seu fill, en Barnard va veure que aprenia molt ràpid i sense gaire esforç, només li faltava concentració. Sovint en Fritz agafava algun llibre del seu pare com un passatemps mentre esperava que la Galiana, en Lou o en Georg arribessin a casa per anar a jugar o es posava a llegir el diari Die Welthbühne, que el 1927 va deixar tant preocupat a en Barnard quan varen anunciar els projectes secrets de rearmament de la Reichswehr. També es va començar a interessar per l’art, però això no ho va fer per gust, sinó que ho va fer pensant en tenir prous coneixements per impressionar a la Galiana, que continuava pintant i cada cop més bé. Veient que n’havia d’aprendre, va agafar els llibres d’art de la biblioteca particular del seu pare, sobretot es va mirar els últims treballs expressionistes de l’Otto Dix, en Max Beckmann i en Max Ernst, i es passava hores mirant sota una làmpada que tenien a la biblioteca les fotografies de les obres. Els seus coneixements encara eren molt bàsics i quan sovint en parlava amb la Galiana cometia molts errors. Un dia va arribar a dir que en Leonardo da Vinci era un bon pintor romàntic pensant que la Mona Lisa era un quadre romàntic pel fet de que la Mona Lisa era una dona i va suposar que era la seva esposa. Tampoc entenia perquè en Van Gogh era un bon pintor, pensava que eren uns quadres vulgars que podia pintar qualsevol persona, inclús ell.

A finals d’any la família va fer un dels seus tradicionals passejos pel Tiergarten per contemplar com començava a nevar i com s’enfarinaven els arbres. Passejant distrets mirant com uns nois agafaven llenya per portar-la a casa, en Barnard es va topar sense voler amb un home petit i prim de mitjana edat que va caure de cul a terra. Sense donar-hi massa importància, en Barnard el va ajudar a aixecar-se i mentre li donava la mà perquè s’aixequés va veure que aquell home tenia dificultats per aixecar-se, era coix com ell, i creia que també devia haver patit una ferida de guerra. L’home, mirant-lo amb temor, es va posar bé el seu cabell negre tirant-lo cap endarrere i li va demanar perdó i es va excusar dient que no l’havia vist. Donant-li el barret de color ocre que l’hi havia caigut al costat d’una soca, en Barnard va quedar glaçat en veure que venien corrents cap a ell uns quants homes vestits amb uns uniformes paramilitars de color bru per demanar explicacions. Alarmat, es va espantar molt en veure que anaven armats i va pensar que s’havia posat en un embolic dels grossos. Fixant la mirada, va quedar horroritzat en veure que aquells homes eren membres de les SA pel seu braçalet vermell amb l’esvàstica envoltada en una circumferència blanca. En Barnard sabia ben poca cosa de les SA, sabia que eren molt violents i ultranacionalistes, però no entenia què hi feien a Berlín enlloc de ser a Baviera. De seguida, mirant-se a aquell home que havia fet caure, va demanar-li perdó i en donar-li el barret després de ben expulsar-lo va agafar els seus fills amb por i va tornar a excusar-se dient que anava distret mirant els arbres del parc. En veure’ls alterats i que no deixaven de mirar als seus homes, l’home amb qui va topar va demanar als homes de les SA que estiguessin tranquils, que de fet havia sigut culpa seva, que ell també anava distret, i es va presentar amb el nom de Joseph Goebbels. En Barnard i la Luane no sabien qui era i pensaven que devia ser un líder del partit nazi. El matrimoni Klein només coneixien, a part d’en Hitler, els germans Gregor i Otto Strasser del partit nazi i discrepaven amb el nacionalisme radical d’aquells dos germans, tot i que simpatitzaven en part del seu socialisme menys el de nacionalitzar les empreses. Mentre tots es miraven preocupats, la Katrina es va posar a plorar en veure les pistoles d’aquells homes i els nens es varen espantar davant dels plors de la seva germana i es varen amagar darrere de la seva mare. Veient que estaven cridant l’atenció de la gent, en Goebbels es va dirigir cap als nens i els va dir que no havien de patir, que ells eren bones persones i que no els farien cap mal. Mirant a en Barnard i a la Luane, els va convidar a dinar en un restaurant de la zona per disculpar-se. En Barnard, que no volia saber res dels nazis, li va dir que no era necessari, que feien tard, però el líder nazi va insistir tant que el final varen tenir que seguir-lo. Sobretot hi varen anar perquè la Luane tenia ganes de saber qui era aquell home estrany i molt prim. Quan caminaven cap a un restaurant, en Goebbels va veure que en Barnard també coixejava i li va preguntar què li havia passat. Amb seriositat i sense deixar de mirar als homes de les SA que els seguien amb cara de pocs amics, li va contestar:

Una ferida a la Gran Guerra, els francesos em varen disparar en una emboscada.

Però quan anava a dir que ell odiava la guerra i el món de les armes, en Fritz va cridar mentre s’anava mirant a en Goebbels:

El meu pare és un heroi! Va matar a molts francesos i fins i tot va sortir en els diaris perquè va salvar a un company malferit.

Amb la cara blanca, en Barnard va intentar fer callar al seu fill, però en Goebbels se’l va mirar amb admiració i li va donar un copet a l’espatlla mentre pensava que potser aquella gesta els podria ser útils per la seva propaganda nazi a Berlín, ciutat que en aquells moments estava dominada per corrents d’esquerres. Al cap d’uns minuts de caminar es varen aturar en un restaurant que en Goebbels va elegir perquè feien spätzle (pasta petita d’ou) pels nens i varen entrar-hi. El restaurant era senzill amb poques taules, la família Klein anava a restaurants millors, i es varen asseure a la taula més gran que hi havia. A fora el restaurant, els dos membres de les SA esperaven que el seu líder dinés per després acompanyar-lo en una reunió. Mentre dinaven la spätzle amb formatge emmental, en Goebbels no va parar de parlar-los de la nació alemanya, del pangermanisme com un objectiu a assolir i de la seva novel·la, Michael, que en Barnard li va dir que desconeixia que existís. Quan varen parlar del Werhter d’en Goethe els dos homes varen començar una calorada competència, es podria dir que fins i tot amistosa, sobre qui sabia més d’aquell llibre, però el líder nazi era un gran coneixedor d’aquella novel·la i en més d’una ocasió va deixar sense arguments a en Barnard, que va haver de callar al final en veure per la finestra que els dos homes de les SA no els hi treien els ulls de sobre. Amb en Barnard més retingut, en Goebbels els va explicar que la Gran Guerra s’havia perdut per culpa dels polítics de l’època i els va assegurar que aviat s’acostarien nous temps. Mentre en Barnard es mirava aquell home prim i cridaner amb temor davant d’aquelles paraules, els nens se’l miraven amb admiració quan els parlava de la política i de la història recent alemanya. La Luane s’ho mirava amb indiferència perquè no entenia res del què estava passant, però notava que aquell home, que el considerava bastant lleig i amb pocs modals, la mirava massa descaradament. Tot i tenir 41 anys, la Luane era una dona de bon veure físicament, sempre vestia elegantment, portava un pentinat sempre ben arreglat amb un recollit i el seu somriure feia enamorar a més d’un home, però a en Goebbels li interessaven més les llargues i primes cames de la Luane. Després d’un llarg sobretaula amb postres de músic que varen acompanyar els dos homes amb una cervesa amb llimonada, en Barnard es va tenir que tornar a mossegar la llengua quan el líder nazi els parlava del nou moviment nazi. Després d’explicar-los com pensaven moure l’aparell polític dels NSDAP de Munic cap a Berlín, en Goebbels es va mirar el rellotge de pèndul del restaurant i els va dir que els tenia que deixar perquè tenia molta feina perquè acabava de ser nombrat gauleiter de Berlín-Brandenburg. Mentre es posava la seva gavardina marro clar els va comentar que esperava tornar-los a veure ben aviat i després de posar-se bé el coll de la gavardina i el barret va encaixar la mà amb en Barnard per acomiadar-se’n. En treure’s la cartera per pagar, el gauleiter li va preguntar a en Barnard de què treballava, i quan li va dir que tenia una empresa tèxtil, un altre cop en Fritz va interrompre el seu pare i va dir orgullós i agafant el braç del seu pare:

És una empresa molt important, tenim 30 treballadors, i es coneguda per tot Berlín, fem els millors teixits de tot el món.

Sorprès i movent el cap amunt i avall, el líder nazi se li varen il·luminar els ulls i li va demanar a en Barnard que li donés una targeta perquè en el futur podrien fer negocis junts. En Goebbels pensava aprofitar la imatge que tenia en Barnard com heroi de guerra i pensava que podria ser un dels finançadors del partit a Berlín. Després de buscar en la seva bitlletera li va donar la targeta a contracor mentre li deia que el seu fill era un exagerat, però en Goebbels el va interrompre per dir-li:

Barnard, no siguis tant modest, ser molt bé pel què has passat, no és just el què ens han fet aquests traïdors del novembre de 1918, però això ho arreglarem per Alemanya ben aviat. Li prometo que vostè serà recompensat pels seus actes a la Gran Guerra com és mereix, com un heroi. Mirant-se’l amb orgull i aixecant el dit índex de la mà esquerra li va afegir: Els hi tornarem la jugada en aquests aristòcrates francesos, s’hauran d’empassar el Tractat de Versalles i ens tornaran tot el carbó robat.

Quan es dirigia a pagar a la caixa, en passar per davant d’en Fritz li va fer una carícia i li va dir que era un noi molt intel·ligent i que esperava que en el futur pogués veure una gran nació on el seu pare seria vist com un heroi per tot Alemanya. En Fritz es va quedar enlluernat per aquell home baixet i no es va adonar que el seu pare estava espantat renegant de que ell fos tant llarg de llengua i curt d’ungles. Després de que en Goebbels marxés amb els dos homes de les SA, la família va tornar a casa i en Barnard es va passar el dia investigant en els diaris vells que en Martin li portava per la llar de foc com estava ara el partit nazi. A mesura que anava llegint articles que parlaven del nacionalsocialisme, va pensar que estaven bojos, que eren uns malalts antisemites influenciats per les teories racials d’en Houston Stewart Chamberlain deixades plasmades en el seu assaig racista, Els Fonaments del segle XIX, llibre que va entusiasmar al mateix kàiser Guillem II. Reflexionant a la butaca mirant el Werhter continuava sorprès per la intel·ligència d’en Goebbels, que s’havia doctorat en Filosofia amb bona nota i que sabia perfectament què havia de dir en tot moment. Li semblava increïble els alts coneixements que tenia en literatura i d’història d’Alemanya, sobretot el va impressionar que sabés tant del Werther, que fins aquell moment es pensava que era el qui més bé l’entenia, a part de la mare d’en Friederich Engels, l’Elisabeth van Haar. Mentre el pare no deixava de reflexionar i pensava en encendre’s una cigarreta que la Luane no li deixava fer a casa, en Fritz va parlar amb en Marwin a la seva habitació i li deia que aquell home era un savi que faria del seu pare un gran heroi. En Marwin es mirava tot aquell tema amb escepticisme, no l’interessaven ni els herois ni la política, i li va dir que preferia anar a jugar abans de pensar en herois.

L’endemà diumenge, després de dinar en Fritz va parlar amb els seus amics d’aquella trobada mentre passejaven per davant del temple neoclàssic de la Potsdamer Platz, i els va assegurar que el seu pare estava a favor dels nazis. Impressionats, tots es varen quedar amb un pam de nas de que la família Klein es relacionés amb polítics. La Galiana, que començava a capficar-se en la política, seguia les corrents del seu pare, no li va dir res a en Fritz, però no li va fer gens de gràcia com el seu amic anava parlant dels nazis com si fossin uns herois i com en Lou i en Georg l’escoltaven amb passió. Quan va tornar al seu pis li va explicar en el seu pare tot el què li havia dit en Fritz, cosa que va deixar perplex a en Heinrich. El dilluns, a la feina, en Heinrich va aprofitar la seva aturada per esmorzar per pujar a dalt al despatx per demanar-li a en Barnard explicacions per aquella trobada. Creia que l’havia mentit aquell dia a la cerveseria Victorius ja que el tenia com un socialdemòcrata no per un nacionalsocialista. En Barnard, que no entenia res del què li deia en Heinrich, es va enfadar molt quan li va dir que el seu fill havia dit que es relacionaven amb els nacionalsocialistes. Fent que no amb el cap i deixant l’entrepà de formatge a banda, li va explicar que el seu fill exagerava i que tot havia sigut un malentès, i li va afirmar que odiava el nacionalsocialisme i tot el què el relacionava. Més tranquil, en Heinrich es va posar a riure i en veure la cara de preocupació d’en Barnard li va dir que no en fes massa cas perquè era un nen. Però en Fritz no només ho va escampar en els seus amics, ho va dir a tota la gent que coneixia del barri. A la Matilda, a en Martin, la Klara, en Dannel.. i quan en Barnard va sortir de la feina tots li feien comentaris sobre els nazis. Molts creien que era normal que en Barnard s’aliés amb els nazis perquè el tenien com un nacionalista fervent i alguns, com la Carlene, una noia de 30 anys molt conservador políticament que treballava de florista en el barri en una floristeria a quatre cases a l’oest de la casa dels Klein, varen pensar que si en Barnard s’aliava amb aquella gent algun motiu hi hauria i que per tant no eren tant malvats com es deia per Berlín. En veure que tothom el relacionava amb els nazis, en Barnard es va quedar estupefacte quan va anar a comprar el diari i en Martin li va demanar a davant de tots els seus clients, on hi havia la Klara, quin braç havia d’aixecar per saludar als nazis. Enfurismat, va intentar explicar a la gent que tot era un malentès, que era un error, però molts creien que aquelles paraules es devien a la modèstia que caracteritzava a en Barnard i pensaven que realment s’havia aliat al moviment nacionalsocialista. Alguns inclús varen afirmar que havia finançat als nazis i al seu líder, l’Adolf Hitler, i quan en Barnard va marxar de la llibreria sense comprar el diari de l’emprenyada que portava, en Martin va recordar-los a tots els seus clients que en Fritz havia comprat un llibre sobre en Napoleó pel seu pare. Molts varen especular llavors que en Barnard li havia demanat a en Fritz que comprés aquell llibre per no aixecar sospites del seu pensament autoritari. Aprofitant per fer negoci, en Martin els va ensenyar llavors el llibre del desaparegut Arthur Moeller van den Bruck, Das Dritte Reich, que va arribar a una tirada de més de 100.000 exemplars, perquè el compressin com a bons patriotes com en Barnard. Després de comprar el llibre per no ser menys, llibre que mai llegiria, la Klara va tornar a casa, però abans es va aturar un moment a la pastisseria d’en Richard per comprar una barra de pa i de pas els va explicar en els pastissers mentre els hi ensenyava el llibre que acabava de comprar, que en Barnard creia en la dictadura com la d’en Mussolini i que era un amant de les armes i de la guerra.

Quan en Barnard va entrar a casa després de sortir de la llibreria ho va fer fet una fúria, l’havien aliat amb un partit que odiava i això no ho podia permetre. Deixant ràpidament el barret al penjador del rebedor, va agafar a en Fritz, que estava estudiant logaritmes al menjador perquè li agradava l’escalfor de la llar de foc encesa, i el va portar agafant-lo pel braç a la seva biblioteca per renyar-lo de males maneres. Fent-lo seure en un tamboret que tenia per agafar els llibres que estaven més amunt de la prestatgeria, el va escridassar tant fort que fins i tot va perdre la veu. Quan la seva mare va sentir que els crits del seu marit no cessaven, va entrar a la biblioteca i li va dir que ja n’hi havia prou, que no aconseguiria res a base de crits, i li va donar a en Fritz els últims números de la revista Historischen Zeitschrift d’en Friedrich Meinecke, un historiador crític amb el nacionalisme d’entreguerres, i mirant-se a en Barnard li va dir:

Aquesta és l’única manera d’educar els fills, posant-los cultura al cap enlloc de mastegots.

Agafant les revistes, en Fritz les va fullejar i en marxar en Barnard a dalt la seva habitació enrabiat, el noi es va asseure a la butaca del seu pare per llegir, però aviat les revistes el varen avorrir i va marxar a jugar amb els seus amics a futbol sense saber del cert si el seu pare estava a favor o encontre del nacionalsocialisme.

Al cap d’uns dies, on encara continuava corrent els rumors de que en Barnard estava compromès amb els nacionalsocialistes, en Fritz, com era habitual, va anar a la botiga de la Matilda, però es va estranyar que en entrar-hi la botiguera no li desitgés l’habitual bon dia. Agafant la bossa de patates que li havia demanat que comprés la seva mare es va estranyar de que quan les va deixar al taulell perquè li cobrés la Matilda no li donés caramels i el tractés de forma distant i freda. Encuriosit i no deixant de mirar la cara de pomes agres de la seva botiguera preferida, en Fritz li va preguntar si estava trista mentre li deixava quatre monedes al taulell. Girant-li la cara per no mirar-li en el nen, la Matilda li va respondre que sí, que molt, i va agafar les monedes i va entrar al rebost, situat al costat dret del taulell. Sense entendre el motiu, en Fritz li va preguntar el perquè, i la botiguera va tornar i li va respondre mentre deixava uns tomàquets a damunt del taulell amb energia per mostrar que estava disgustada:

Sempre he considerat la vostra família com una família per mi, he estimat molt al teu pare i el teu avi perquè eren uns bons homes, però mai m’imaginava que penséssiu d’aquesta manera. És molt estrany que el teu pare pensi d’aquesta manera.

Sense entendre res, no sabia perquè li deia això, en Fritz li va dir mig enfadat en sentir-se acusat que el seu pare era un bon home, però la Matilda el va interrompre per dir-li:

Saps qui són els nazis? Els nazis són gent malvada que em volen expulsar d’Alemanya, que em volen tancar el negoci i que si poden em voldran matar a mi i a la meva família perquè som jueus. Ells ens odien a nosaltres, als jueus, i vosaltres us hi heu aliat. 

Palplantat escoltant-la, en Fritz, que encara no sabia què era l’antisemitisme, va dir-li el què li va dir en Goebbels aquell dia al restaurant; que els nazis volien formar una nova Alemanya per tots els alemanys i li va assegurar que ella era alemanya i que per tant no havia de patir. Mirant-se’l amb tristor mentre posava bé les llaunes de conserva, la Matilda li va contestar:

Ells només miren per uns alemanys, pels seus, no per mi, jo no sóc benvinguda en aquesta nova Alemanya que dius! Després de quedar pensativa durant uns segons darrere del taulell, li va afegir: Ara vés cap a casa que la teva mare deu estar patint.

Fent-li cas, en Fritz va tornar a casa amb les patates i un fort disgust, inclús no va saludar a en Johannas quan el va veure caminant amb el seu bastó i el seu barret de copa i d’ales dures. Estimava molt a aquella senzilla botiguera que sempre el rebia amb un somriure i li donava els millors caramels de la ciutat. En entrar a casa va deixar les patates a la cuina perquè la seva àvia les pelés i va anar un moment a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare si els nazis eren gent dolenta. Somrient per la pregunta i per veure-li la cara de preocupat, en Barnard li va contestar mirant tots els seus llibres:

Els nazis no són bons per ningú, ells volen destruir tots els nostres principis, volen acabar amb la nostra cultura per imposar la seva, una cultura en què només valdran els valors de la guerra i la destrucció. Les seves paraules són verinoses, són cants de sirenes que no hem d’escoltar mai. Ells només són militars que volen tornar a la guerra que em va deixar coix.

Després d’explicar-li els perills del nacionalsocialisme, en Barnard li va preguntar a què es devia aquella pregunta, i en Fritz li va explicar la conversa que havia mantingut amb la botiguera. Quan va veure que la pobra Matilda es pensava que ell era un nazi va anar-se’n tant ràpid com va poder a la botiga per explicar-li la veritat. Quan va entrar a la botiga, la Matilda en veure’l entrar amb aquelles presses li va cridar de por des de darrere del taulell:

Perdoni’m per les paraules que li he dit en el seu fill, no ho volia fer, no sabia el què em deia! Sisplau, no em faci mal! No m’enviï les SA aquí a la botiga.

Agafant-se les mans, la Matilda es va posar a plorar tremolosa i li va dir que pagaria el que fos per tal de que la deixessin viure amb tranquil·litat. Mirant-la amb tendresa, en Barnard li va donar un mocador blanc perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir que ella no havia de demanar perdó de res, que havia fet molt ben fet de dir-li aquelles paraules en el seu fill perquè encara era petit i no entenia què era el nazisme. Després d’explicar-li que no era un nazi, que tot el contrari, que era un socialdemòcrata enamorat de la República de Weimar i de la democràcia parlamentària, en Barnard li va demanar que el perdonés pel malentès. Mentre s’eixugava les llàgrimes, la Matilda li va dir:

Tinc tanta por! No crec en el futur ara mateix, no veig un bon dia per l’endemà. Tinc la percepció que passarà alguna cosa dolenta amb els nazis. Són pitjors que l’Action Française.

Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va assegurar que els nazis mai arribarien al poder perquè només eren un petit partit bavarès que feia molt de soroll però que ningú se’ls creia, i li va dir convençut de que en les següents eleccions no tindrien representació en el Reichstag perquè els alemanys eren un poble culte que sabria veure els perills i que com havien fet sempre derrotarien fàcilment als grups polítics racistes i antisemites. Sospirant desitjant que tingués raó, la Matilda es va animar davant d’aquelles paraules sinceres i li va donar uns quants caramels que guardava en un bol de cristall perquè els hi donés a en Fritz, que estava a la seva habitació parlant amb el seu germà sobre el nazisme. Mirant al carrer des de la finestra per veure com passaven els tramvies plens de gent i com un Mercedes negre descapotable de sis places amb sistema de sobrealimentació per compressor avançava sense problemes els ciclistes, en Marwin li va explicar que ell odiava al nazisme com el seu pare i li va aconsellar que no parlés més d’aquell tema perquè disgustava en el seu pare i l’hi havia portat més d’un maldecap. Fent cas al seu germà, en Fritz no va parlar durant un temps sobre el nazisme, tot i que continuava tenint dubtes sobre qui eren els membres d’aquell partit que desfilaven de vegades per davant de casa seu amb banderes vermelles amb una circumferència blanca i una esvàstica negra i entonaven marxes militars.

Tots aquells pronòstics d’en Barnard semblava que es complien. El març de 1928 en Paul von Hindenburg va ser reelegit en una segona volta president de la República de Weimar, i en Barnard va veure aquell continuisme com la continuïtat de la República que venerava. A finals de maig de 1928 es varen celebrar les eleccions parlamentàries i la família Klein varen votar, com sempre havien fet, als socialdemòcrates, que varen guanyar les eleccions i varen constituir un govern de coalició presidit per en Hermann Müller i amb en Gustav Stresemann com a ministre d’Afers Exteriors. La família Klein es va mirar aquelles eleccions amb molt d’interès, i en Fritz estava content de que el partit pel qual havien votat els seus pares hagués guanyat hi ho celebrava com si l’Herta de Berlín hagués guanyat un partit de futbol. Després dels primers moments d’eufòria, en Barnard es va asseure a la seva butaca i va començar a pensar que els resultats no havien sigut tant bons perquè aquell partit amb el qual l’havien identificat, el NSDAP, havia tret 12 diputats, un 2,8% dels vots. A mesura que hi reflexionava amb una copa de conyac per celebrar el triomf dels seus, va començar a pensar en les paraules de la botiguera Matilda de que potser no hi hauria un bon endemà i ara creia que la democràcia parlamentaria era excessivament representativa. No volent-hi donar més voltes, es va posar a llegir el llibre de l’escriptor Thomas Carlyle, Història d’en Frederic II de Prússia. En Heinrich, per la seva part, es va posar content en saber que el partit comunista havia rebut quatre vegades més vots que el partit nazi obtenint 52 diputats i quan va anar l’endemà a la feina va portar unes xocolatines que havia fet la seva esposa per tots els treballadors.

En un dinar a casa de la família Metzler, on va ser convidat en Fritz per tot el què havia fet per la Galiana i perquè ella li volia ensenyar uns quadres que havia pintat, en Heinrich ja el va començar a veure com un adolescent capaç d’entendre les coses i tenia por de que es pogués aproximar als moviments nacionalsocialistes com altres joves ho estaven començant a fer. Sabia que molt havien entrat a les Burschenschaft, un moviment universitari nacionalista alemany que era clarament pangermanista, antisemita i francòfon. Primer li va fer quatre preguntes innocents sobre política, i en Fritz les va contestar sense massa fluïdesa i en algunes ocasions no sabia què respondre-li perquè no hi entenia encara. Confonia república i socialdemocràcia, i no va saber definir-se si era d’esquerres o de dretes perquè pensava que com a futur empresari no podria ser del bàndol de l’obrer. En veure que tenia la ment borrosa en aquest tema, en Heinrich li va demanar abans de beure’s un glop de vi que no sentís els cants de les sirenes nazis i que fes cas a les idees del seu pare. Mentre s’acabava de menjar les llenties amanides amb una mica de mantega, en Fritz, que no se sentia còmode amb aquella conversació, li va explicar que el seu pare era un exemple per ell i que mai faria res que el pogués disgustar. Un cop més relaxat a la cadira, en Heinrich li va explicar la seva posició política i li va dir que era un comunista convençut que veia les contradiccions del capitalisme i que demanava una reducció de la jornada laboral, la nacionalització de les empreses, el sufragi universal, un govern obrer que no depengués dels mercats i un Estat laic. En veure que el seu pare no callava i xerrava i xerrava pels descosits sense menjar i que en Fritz se sentia incòmode, la Galiana el va interrompre per dir-li:

Sí, pare, ho has dit mil cops que ets un enamorat de la Rosa de Luxemburg i de les seves teories, però ara menja que sinó no podrem anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz.

Veient que la seva filla tenia raó, en Heinrich va callar pensant que encara eren uns nens. Un cop varen acabar de dinar en Fritz i la Galiana varen anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz. Mentre passejaven tranquil·lament observant la columna amb l’estàtua de la deessa Victòria al bell centre de la plaça, la Galiana li va demanar a en Fritz que perdonés en el seu pare perquè quan parlava de política era una bomba, però li va dir que el tenia que entendre perquè estava molt il·lusionat pels moments polítics que els hi tocava viure. En Fritz li va contestar que no es disculpés, que hi estava acostumat a casa amb el seu pare de que es parles tant de política, però li va afirmar que a ell no li agradava la política. Creia que la política era avorrida i per la gent gran, i pensava que parlant de política no la impressionaria. Mirant un cop més a l’estàtua amb el fons del cel blau tacat per uns quants núvols blancs i amenaçadors, la Galiana li va confessar una cosa que no s’esperava en Fritz:

A mi si que m’agrada la política, penso que és important poder participar i tirar endavant la nostra jove República i t’haig de confessar que em sento atreta per les idees comunistes com les del meu pare. En Fritz s’ho mirava amb cara d’incredulitat mentre la Galiana continuava dient: De fet….. (amb una mica de vergonya ) vaig a reunions juvenils comunistes on llegim alguns dels discursos d’en Lenin o d’en Marx, sempre hi aprens coses i allí m’hi sento molt còmode amb aquell ambient obrer i humil. Algun cop he anat en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse de la Charlotenburger per acompanyar el meu pare.

Atordit i entenent perquè en Heinrich en sabia tant de política, en Fritz no va saber què respondre-li, estava impressionat per la confessió, i es va limitar a dir-li en broma:

Ahh! Tu ets d’aquestes que ens vol prendre la fàbrica per quedar-se-la!.

Posant-se a riure dolçament, la Galiana li va dir mentre caminaven:

No es tracta de destruir físicament l’empresari, es tracta de canviar la manera com ens relacionem, en les relacions de producció, el model en què es basa el capitalisme, el de sotmesos i explotadors, per eliminar les contradiccions que té aquest sistema com et deia el meu pare. No es tracta d’agafar la teva empresa perquè me la quedi jo. Amb això no faríem res.  

Veient que el seu amic es perdia li va explicar de forma més planera que desitjava un món més just, amb drets per tots els homes i totes les dones, on la dona viuria en igualtat amb l’home, en un món laic on no s’hagués d’utilitzar les armes i on tothom viuria amb les mateixes condicions i amb el mateix respecte. També li va comentar que la classe obrera era la qui tenia que liderar el poble perquè era majoritària i discriminada, i era la que tenia que posar-se a treballar per abordar la feina de destruir les relacions de producció capitalistes i desenvolupar un procés revolucionari i pacífic que els portés a una societat sense classes. En Fritz, continuant atordit d’aquella jornada tant política, va contestar-li que li respectava les seves idees i li va dir sense saber massa què dir que potser ell també ho era de comunista, cosa que la Galiana li va respondre més seriosa:

O estàs embarassat o no ho estàs, no pots no saber o saber una cosa que desconeixes. Que vegis siluetes d’homes no vol dir que vegis homes.

Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz li va preguntar si també era anarquista, i la Galiana li va contestar segura d’ella mateixa:

L’anarquisme és un Mahoma sense Alcorà.

No entenen res i no volent quedar malament, descaradament en Fritz li va preguntar mentre continuaven caminant:

Així no t’agrada la nostra societat que hem creat després de la guerra?

Reflexionant, li va sorprendre la pregunta, la Galiana li va contestar:

Vivim en una societat plenament capitalista i el capitalisme viu de la desigualtat, per tant, no defensaré mai aquesta societat que va sortir després de la guerra. Fent en Fritz una cara de circumstàncies, la Galiana li va afegir: Només l’absoluta igualtat dels beneficis per tots permetrà pensar sense miratges en una repartició racional dels beneficis segons un pla que ha d’estar dissenyat. Es tracta de buscar una societat més igualitària a on no es discrimini a ningú, ni tu ni en a mi. M’entens?

Pensant que ella anava errada, en Fritz li va preguntar:

Així, a tu t’agrada la dictadura com diuen molts comunistes? No t’agrada la democràcia?

Posant-se a riure tímidament i fent que no amb el cap, la Galiana li va clavar un miquel en dir-li:

Que et penses que vius en una democràcia real? Alemanya viu dins la dictadura del capital. No per elegir cada X temps a un cap d’Estat això és una democràcia! Només elegim un dictador per un temps que farà tots els possibles per preservar la seva classe i el sistema burgès. Mira’t al President Elbert, primer era un socialista convençut però quan va arribar a la presidència va trair els seus ideals i va preservar la burgesia.  

Estant-hi totalment en desacord, sabia que el seu pare li agradava el difunt President, en Fritz li va dir:

Amb la democràcia els teus poden arribar al poder, com els altres, en canvi amb el teu sistema els altres no poden arribar al poder. Això és injust i no és igualitari.

Fent-li primer manades amb el cap, la Galiana li va aclarir després:

El sistema parlamentari que t’agrada a tu és un sistema burgès dominat per aquesta classe i poden deixar momentàniament el govern a altres partits o altres ideologies sempre i quan es mantingui l’estructura econòmica i social del sistema que tu defenses, per tant no deixen mai de governar els mateixos, els teus. Per salvar la borsa de vegades tenen que abandonar la corona.

Confós, en Fritz li va contestar:

Però la dictadura del proletariat que dieu no és una solució. T’agrada a tu en Marx? El meu pare sempre em diu que va ser un gran home però pobre econòmicament i que és molt complicat entendre’l.

Posant-se més seriosa per haver de parlar d’en Marx, la Galiana li va respondre mentre veia a un home amb una botella de vi a la mà caminant fent ziga-zagues:

Si que es complicat. Per mi en Marx és la persona que va posar per primer cop una doctrina que va transformar el socialisme en una ciència amb unes bases i va traçar un camí que crec que s’ha d’agafar, desenvolupar i elaborar amb tots els detalls. Per dir-ho d’una manera més fàcil, ell va posar la primera pedra en aquest edifici que alguns volem construir. La seva doctrina ens demostra que el sistema capitalista és injust amb la classe obrera, que som la majoria.

Estranyat de que la seva amiga no cregués amb el sistema parlamentari com el seu pare, li va dir amb un to seriós i aturant-se després de donar unes quantes voltes a la plaça perquè les cames li començaven a fer figa:

La vida és injusta des de que naixem perquè no podem elegir com ens diem i no per això ens passem la vida queixant-nos per tot. Somrient la Galiana per aquella reflexió curiosa, en Fritz li va preguntar: Però bé deus creure en la nació alemanya? Això sí oi? Bé ets alemanya!.

Mirant-se’l llavors amb un tímid somriure mentre li continuava fent gestos de negació amb el cap, li va contestar:

Saps què penso? Que els pobles, com l’alemany, neixen, com les plantes, i les nacions es fan, com les armes, que són dissenyades, per tant jo crec amb els pobles no amb les nacions. Jo, com obrera, tinc més relació amb un obrer d’Itàlia que amb un burgès alemany perquè ens uneix el sentit de classe.

Creient que no era una obrera perquè el seu pare tenia un bon sou, li va afirmar després d’interrompre-la:

Però tu no ets una obrera, formés part de la classe mitjana com jo, teniu un bon sou a casa teu gràcies al sistema.

Rient ara descaradament, la Galiana li va contestar mentre tornaven a caminar per dones més voltes pel parc mentre els núvols anaven creixent i se sentia de lluny tro:

La classe mitjana dius? Mira, és com el nacionalisme, una invenció del capitalisme per fer-nos oblidar la nostra condició. Jo, com la majoria, sóc de classe obrera, la classe explotada pels capitalistes, els teus, i que tant necessiteu per tenir els vostres guanys a través de la nostra força de treball. Vosaltres acumuleu capital, nosaltres, els obrers, no. Per tant no som el mateix jo i tu. Veient que en Fritz s’interessava per aquell tema, no s’ho esperava, la Galiana li va preguntar: Tu de qui et penses que són la terra, els boscos, les aigües, les matèries primers, les eines, les vies, els mitjans de comunicació? En definitiva, els anomenats mitjans de producció.

Pensant uns segons mentre mirava els quatre arbres de la plaça que es movien pel vent, en Fritz li va respondre:

D’Alemanya, de l’Estat, que som tots nosaltres, tant tu com jo com el teu pare com el meu. No són de ningú en particular.

Escapant-se-li el riure, la Galiana li va contestar mentre el feia apropar a un arbre tot i que es varen espantar en veure i sentir el furor de Júpiter:

Mira tots aquests mitjans estan a disposició d’uns determinats individus, grups o classe que els utilitzen per explotar a la resta. Així funciona aquest sistema opressor, per això és injust, s’agafa tots els mitjans per treure’n el màxim de benefici explotant a la majoria. I tot això ho fan gràcies a que tenen el control de l’Estat, un Estat burgès que beneficia a només uns quants. Si vosaltres necessitéssiu cotó i aquesta matèria prima només és trobés a Uganda pots estar tranquil que el govern aniria a Uganda per protegir els vostres interessos. Però si a mi em falta un tros de pa, puc estar tranquil·la que el govern no m’anirà a buscar el pa i em deixarà morir de fam.

Pensant amb el seu pare, un socialdemòcrata, en Fritz li va preguntar:

I perquè no ets socialdemòcrata com la majoria?

Pensant-s’ho una mica més, la Galiana li va contestar:

Perquè la socialdemocràcia hauria de ser la unió del moviment obrer amb el socialisme, però en la realitat empetiteix el moviment obrer i es transforma en un moviment burgès. Et recordo que abans de la guerra la socialdemocràcia, quan era més reivindicativa amb els seus ideals obrers, era sempre un moviment a l’oposició, però quan es va tornar més burgesa va poder o li varen deixar arribar al poder.

Creient que no anava encertada, en Fritz li va dir mentre desembolicava un caramel de maduixa i veia com queien les primeres gotes:

El Partit Comunista no arribarà mai al poder, això és una fantasia, una utopia.

Sospirant per la conversa però més alterada en veure que el temps estava canviar per segons, la Galiana li va afirmar:

No ho saps! Els comunistes alemanys formem el partit comunista més nombrós d’Europa, a part del soviètic és clar.

Amb ganes de tenir més respostes i no fent cas a les clemències del temps, en Fritz li va preguntar posant-se a menjar el caramel sense donar-li a la Galiana un altre que tenia guardat a la butxaca:

I quin socialista actual dels teus t’agrada a tu?

Pensant-s’ho una llarga estona per trobar noms li va contestar:

Ara mateix m’agrada en Kurt Hiller, que està influenciat per en Hegel i en Schopenhauer, i és un gran defensor de la pau i de les minories sexuals. És un home que crec que arribarà lluny, ja ho veuràs. A més, t’aconsello que et miris els quadres del pintor expressionista Georg Grosz i entendràs el per què sóc tant crítica amb aquesta societat que ens envolta. 

Sense entendre qui eren aquelles persones li va preguntar ja cansat i començant a sortir de la plaça en veure que el xim-xim es convertien en gotes més grosses:

Però com voldries que fos Alemanya?         

I la Galiana li va contestar d’immediat:

Jo vull una Alemanya rica, alemanya i equitativa, que avanci a un nou pas que no sigui súbdit del capital.

Sense més arguments, en Fritz li va preguntar sense coneixement i començant estar cansat de tant parlar mentre anava mirant al cel:

Tu no deus pas creure amb Déu?

Amb un somriure a la boca, sabia que en Fritz s’ho estava passant malament però quedava impactada i contenta de que fos tant curiós, li va respondre:

No, no crec amb les religions, crec que Déu no és res més que una invenció de l’home per justificar els seus temors, però t’haig de reconèixer que hi ha gent dins de l’Església amb la qual m’hi sento plenament identificada com el sacerdot Max Josef Metzger (Metzger era un sacerdot pacifista que durant la Primera Guerra Mundial va participar en la fundació de l’Aliança per la pau dels catòlics alemanys) o el teòleg de la Universitat d’aquí Berlín, en Dietrich Bonhoeffer.

Mirant-li els ulls blaus, la Galiana li va preguntar mentre agafaven la Wilhelmstrasse per tirar carrer amunt cap a casa:

 I tu? Que hi creus?

Quedant-se aturat sense respondre, no s’havia preguntat mai aquest tipus de cosa, es va posar a rascar el seu curt cabell ros que començava a quedar moll per la pluja i va respondre no massa segur:

No ho sé, no m’ho he plantejat mai, el que si ser és que a casa no anem a cap església, però se’m fa complicat pensar que amb la mort tot s’acaba, no sóc massa amic del cos. Crec que l’ànima no desapareix però no t’ho puc ni afirmar ni negar.

Per tancar el tema, la Galiana li va dir:

Així tu ets un agnòstic vergonyant! Si et rasquéssim trobaríem a un idealista.    

Amb aquella llarga conversa en Fritz es va posar trist perquè no entenia del tot què era el comunisme, pensava que havia decebut a la Galiana, fins llavors creia que el comunisme volia dir manifestar-se per cobrar més a la fàbrica, i després d’arribar a la Leipziger Strasse varen acabar aquella conversa. Per deprimir encara més a en Fritz, abans d’arribar a casa seu la Galiana va saludar molt amablement a en Dannel, que havia fet una bona estirada amb pocs mesos i la seva altura empetitia a la resta. Deixant-la al seu pis trist i gelós mentre queia un bon xàfec, en Fritz va tornar a casa seu corrents i va esperar nerviós a la butaca que el seu pare tornés de la feina. En veure’l entrar per la porta xop com un ànec perquè no portava paraigües, en Fritz va córrer cap al rebedor i li va demanar sense saludar-lo que li expliqués tot el què sabia sobre el comunisme. Somrient i estranyat per la reacció del seu fill, que d’un dia per altre li canviava el nazisme pel comunisme, en Barnard va tancar la porta a poc a poc, es va treure el barret i la jaqueta molla i el va portar a la biblioteca amb un somriure a la boca. Assentat a la seva butaca li va explicar amb pocs detalls sobre amb què es basava el comunisme i li va parlar d’en Karl Marx, d’en Friedrich Engels i d’en Vladimir Lenin i de les revolucions obreres com les revolucions de 1848. En Fritz l’escoltava amb atenció i intentava entendre el màxim de coses, però també estava saturat de tanta política i començava a tenir migranya mentre a fora deixava de ploure i sortia el Sol. Veient que el seu fill l’anava entenent perquè anava fent que sí amb el cap, en Barnard es va atrevir a parlar-li de la teoria científica del materialisme històric d’en Marx, però allí en Fritz es va perdre per complet i li va dir que ho deixés córrer, que se’n anava a jugar amb en Georg i en Lou ara que sortia l’astre rei. Abans de marxar, reflexionant dret, li va dir amb seguretat:

A veure, el comunisme no ha de ser tant bo perquè tu sempre ens has dit que en Iosif Stalin és un dictador i que l’odiaves. A més, aquests pla porten armes.

Content per la reflexió del seu fill, en Barnard li va respondre que era cert que aquell home no era del seu gust, que era un opressor de les llibertats, però li va explicar que aquell home no es regia amb les bases del comunisme i que no havia seguit els ideals i amb la forma de governar d’en Lenin, a qui tampoc idolatrava. Per clarificar-li les seves idees li va dir:

Mira, totes les dictadures són dolentes, no n’hi ha cap de bona, ni la comunista, però el dia que un poble no deixi entrar en Marx a dinar serà un poble lligat.

Recordant llavors que la Galiana li havia recomanat que es mirés els quadres del pintor George Grosz, li va demanar abans de marxar si tenia algun llibre d’aquell pintor expressionista, i en Barnard li va contestar mentre resseguia amb la mirada els llibres de la biblioteca:

Llibre…. no en tinc cap perquè en puguis veure alguna obra, però si que el conec, sovint estar en la Weinhaus Huth d’aquí la Potsdamer Platz prenent notes de l’ambient de la ciutat mentre es pren un cafè.

Pensant que seria una bona oportunitat per tornar a sorprendre a la Galiana, li va demanar si li podia presentar a la Galiana, cosa que el seu pare li va respondre que no hi hauria problema. Content, en Fritz va marxar a jugar amb els seus amics que l’esperaven a fora mentre deixava el seu pare a la butaca llegint el Berliner Tagblatt, que li portava cada matí en Martin. Mentre llegia el diari, en Barnard pensava que en Fritz havia crescut molt; ja era un noi alt, fort i ja patia els primers afectes de la pubertat amb els primers grans a la cara, però li disgustava que no s’impliqués amb el món dels adults com feia el seu germà, que ja havia començat a treballar a la fàbrica després de sortir de l’escola. Per la seva part, la seva estimada filla Katrina, que acabava de fer vuit anys, es passava el dia de l’escola a casa i només sortia per jugar amb els seus amics d’en tant en tant. Un dels seus amics era en Hans-Joachim Marseille, un futur aviador de la Luftwaffe, que era un any més gran que ella, i que algun cop havia anat a casa dels Klein a jugar i en Barnard li demanava que li parlés amb francès per poder-lo practicar. En Marseille provenia d’una família immigrant francesa i el seu pare era el general Siegfried Marseille. Quan en Marseille es va anar interessant pels avions la Katrina el va avorrir ràpidament i varen deixar de ser amics perquè com el seu pare odiava el món militar.

Al cap d’un parell de dies, després de que el seu pare li digués després de tornar de la feina que el pintor era a la Weinhaus Huth prenent un cafè, en Fritz va córrer cap al pis dels Metzler. Tocant repetidament i insistentment el timbre cada cop més rovellat, en obrir-li la porta la Galiana li va demanar sense dir-li hola que el seguís ràpidament. No sabent què l’esperava, va seguir a en Fritz fins a casa seva, on a les quatre escales de l’entrada els esperava en Barnard, que parlava aquell moment amb en Hermann sobre què feia en Dannel a la Universitat, i tots tres es varen dirigir cap a la Potsdamer Platz. En entrar en el bar, en Barnard va anar a saludar directament a en George Grosz, que estava assentat tot sol en una taula prenent un cafè tot contemplant a la gent que anava a la immensa plaça per agafar el tramvia o l’autobús. La Galiana no el va reconèixer perquè no l’havia vist mai, sempre havia vist els seus quadres però no una fotografia seva. Després de saludar a en Barnard, el pintor va retirar les seves notes i va demanar-los molt amablement que s’asseguessin amb ell en aquella petita taula. Asseient-se a les cadires de fustes, en Fritz va fer com d’amfitrió i li va dir a la Galiana:

Galiana, et presento a en George Grosz.   

Canviant-se-li la mirada de cop, la Galiana va quedar impactada i tremolosa mentre seia, no s’ho creia, i li va donar tímidament la mà. Després de demanar una Berliner Weisse i dues Afri Coles, en Barnard li va explicar en el pintor que la Galiana també pintava i que ho feia molt bé per l’edat que tenia, cosa que va posar vermella a la noia. Encuriosit, en Grosz li va demanar mentre s’encenia la seva pipa de fumar quin era el seu estil favorit, i la Galiana li va contestar que li agradava l’expressionisme com el que ell pintava i li va explicar que volia ser una pintora com ell en el futur. Posant-se a riure mentre deixava anar el fum de la pipa, en Grosz li va contestar:

Això estar molt bé, és una feina fascinant, però també t’has d’enfrontar a diverses demandes quan el que pintés no és del gust del règim.

Acabant-se de beure el cafè, el pintor li va aconsellar que pintés amb tinta i amb aquarel·la i que no deixés de pintar mai la realitat que li ensenyaven els seus ulls i que fos crítica amb aquella realitat burgesa. Escoltant bé les paraules del pintor, la Galiana es va sentir una afortunada en poder ser alliçonada per un dels millors pintors d’Alemanya. Però en Fritz, que veia que quedava desplaçat de la conversa i es començava a posar gelós, li va preguntar en el pintor:

Què li sembla a vostè el nazisme?

Sospirant trist i encenent les cendres de la pipa, en Grosz li va contestar:

Mira, el nazisme no s’aguantaria sinó fos per la burgesia. Tens que pensar que a darrere d’en Hitler hi han grans industrials d’Alemanya que es vendrien al diable per garantir el seu capital. Sense ells el nazisme no hagués sortit de Munic i no s’hagués presentat a les eleccions. Mirant a la Galiana li va dir trist i amb una veu seca: Per desgràcia també hi ha artistes que han donat suport a aquest moviment, com l’Emil Nolde. Quina llàstima.   

Pensant que no era un bon tema per ell, en Barnard, que no li havia dit que ell era un burgès dels que odiava, li va tornar a demanar a en Grosz que els parlés de pintura perquè li ensenyés més coses a la Galiana i va tocar la cama esquerra del seu fill perquè no fes més preguntes d’aquell estil. Després de que ella li expliqués com pintava, cosa que va deixar impressionat al pintor perquè veia que aquella noia tenia realment talent per l’edat que tenia, en Grosz els va tenir que deixar mentre en Barnard, en Fritz i la Galiana es varen quedar una estona més en la Weinhaus Huth. La Galiana no parava d’agrair-los aquell detall i en Barnard, que veia i notava com el seu fill li feia senyals amb els ulls perquè marxés, es va beure la cervesa d’un glop i els va deixar sols després de pagar les begudes. Acabant-se l’Afri Cola sense deixar de mirar fora la finestra com feia en Grosz, la Galiana li va explicar a en Fritz quina era la seva idea de com hauria de pintar, volia ser crítica amb la societat com en Grosz, i li va confessar que ell era el seu millor amic, cosa que va alegrar a en Fritz, però ell estava desitjos d’alguna cosa més que una amistat.

Després de sortir del bar, la Galiana li va demanar que l’ajudés a pintar i es varen dirigir als bancs de la Pariser Platz perquè allí volia pintar la Porta de Brandenburg. Travessant la Potsdamer Platz, la Galiana es va aturar un moment per sentir com tocava el saxofon en Wilhelm al costat del rellotge de la plaça. Mentre l’escoltaven en ple Sol, varen tornar a trobar-se a en Dannel, que va fer un petó a la mà de la Galiana per saludar-la i es varen posar a xerrar mentre en Fritz se’ls mirava envejós. Després de sentir durant uns segons més com en Wilhelm tocava el saxofon i de que en Dannel marxés amb uns seus amics, varen continuar pujant cap a la Porta de Brandenburg. Preocupat per la relació de la Galiana amb en Dannel, en Fritz li va dir sense la seva vitalitat:

Escolta, que trobés maco a en Dannel?

Somrient, no li va voler contestar la pregunta fins que es varen asseure en un banc de la Pariser Platz per contemplar la Porta, i quan va estar ben asseguda li va respondre:

Molt, és un noi molt atractiu i molt maco.

Sospirant enrabiat i gelós, en Fritz va fer cares de pomes agres i no li va dir res més fins que la Galiana li va confessar en sospitar que estava gelós:

En Dannel és molt maco però pots estar tranquil que mai s’interessarà per mi.

Fent que no amb el cap, en Fritz li va dir avergonyit i mirant la Porta:

Tu ets molt maca, podries enamorar a qualsevol.

Somrient descaradament, no sabia si tenia que dir-ho o no, finalment li va confessar:

Escolta, en Dannel no li agradaré mai per una qüestió molt senzilla, no li agraden les noies. Ja m’entens suposo?.

Estranyat i amb cara de sorprès, no ho havia sospitat mai que el seu veí no li agradessin les noies, en Fritz li va afirmar amb poques paraules que l’entenia i li va parlar d’un altre tema perquè no volia parlar de l’homosexualitat. Per ell era un tema tabú i no entenia com un home li podia agradar un altre home, tot i que ho respectava sempre i quan no ho hagués de veure. Els següents dies va saludar amb més bona cara a en Dannel quan se’l trobava a fora l’entrada o quan li anava a fer classes particulars perquè sabia que ja no era una competència per ell, tot i que ja no li agradava que se li apropés tant quan feien classes.

A finals de 1928, en Barnard sortia d’una reunió a casa d’un industrial a Dahlem, un elegant barri residencial de la ciutat, i es dirigia amb el seu Ford T cap a casa seva tot orgullós del cotxe que havia fet rentar hores abans. Li encantava conduir pels carrers de la capital alemanya, sovint es perdia per la zona de la Schöneberg, i va decidir aquell dia agafar-s’ho amb tranquil·litat gaudint de la carretera i tocava el clàxon quan veia a unes quantes noies joves i boniques. Quan va quedar aturat per unes obres va sentir que una parella els cridava, però com que ja tenia els primers problemes de visió, no volia portar ulleres, no va reconèixer a aquell home que el cridava fins que el va tenir just davant. Era en Goebbels amb un diari a la mà que sortia d’una trobada del partit nazi i anava acompanyat per una noia jove que vestia molt atrevidament pel fred que feia amb una faldilla que li feien ensenyar les cames primes i blanques com la neu que començava a caure. Després de saludar-lo, en Goebbels li va demanar si el podia portar amb aquella noia al parc de l’Alexandreplatz per, segons va dir mentre li picava l’ullet, passejar amb tota la tranquil·litat del món. Tenint curiositat per saber què estaven fent ara els nazis després de perdre les eleccions, en Barnard hi va accedir sense mostrar gaires alegries. Un cop dins del cotxe, en Goebbels, que es va asseure al costat d’en Barnard mentre la noia es va asseure al darrere i no parava de maquillar-se els llavis amb un mirallet que portava, es va començar a mirar el cotxe i li va dir tot encuriosit:

És estrany que vostè no tingui un cotxe alemany, però com a mínim se li ha d’agrair que hagi triat a un Ford.

No entenen perquè li havia dit allò, el cotxe li havien recomanat i portat els seus inversors nord-americans, li va preguntar si no li agradaven els cotxes Ford. Rumiant-s’ho amb aires xulesc repenjant el braç dret a la finestra, en Goebbels li va contestar:

Home, jo els seus cotxes no són del meu gust, no deixen de ser nord-americans, capitalistes, però si que m’agrada en Henry Ford, aquell home és l’únic nord-americà que val la pena. Mentre li agafava el braç dret d’en Barnard li va dir cridant: És un dels nostres! Només cal llegir el seu llibre, el Jueu Internacional, per saber-ho i a més se li ha d’agrair que construís el seu imperi seguint els models de les companyies alemanyes Daimler i Benz.

Empassant-se la saliva mentre es començava a desenamorar ràpidament d’aquell cotxe que tant li agradava per la seva elegància, en Barnard va canviar de tema mentre anava conduint pels pocs transitats carrers de la ciutat i li va preguntar pels resultats electorals que havien tingut. En Goebbels, que es pensava que en Barnard simpatitzava amb ells i que estava preocupat pels aparents mals resultats, li va contestar que podien sembla dolents, però que el partit anava creixent a un ritme mai vist i que ara contaven amb gent molt important com en Hermann Göering, considerat per molts un heroi de la Primera Guerra Mundial per les seves gestes amb els caces, que havia tornat feia uns mesos de Suècia, i alguns industrials poderosos que els finançaven. Amb un somriure a la boca, el ministre li va dir que se’ls hi havia fet complicat canviar la vestimenta militar per la vestimenta civil amb vestits negres. En Barnard l’escoltava amb atenció i amb preocupació a la vegada que conduïa, i en Goebbels no li deixava de parlar orgullós del futur del partit mentre mirava descaradament a les noies que passejaven per l’Unter den Linden sense tenir en compte que anava amb una noia. El líder nazi li anava insistint de que necessitaven que passés alguna cosa que desestabilitzés la República per poder acabar amb ella des de dins per poder instaurar un règim més popular basat en la cultura Völkischer. Quan varen arribar a l’Alexanderplatz, en Goebbels va baixar ràpidament del cotxe per obrir la porta del darrere perquè baixés la seva amiga i li va donar a en Barnard un exemplar del Der Angriff, el setmanari que ell dirigia, i li va demanar que se’l llegís i li va dir que esperava veure’l aviat en un míting. En Barnard li va contestar des del cotxe que potser algun dia hi aniria i va marxar cap a casa amb la idea de llegir aquell setmanari a la seva butaca.

Quan va arribar a casa, la Luane, que estava estranyada de que el seu marit hagués tardat tant, li va preguntar en sortir de la cuina on havia estat tota aquella estona, però en Barnard estava massa intrigat per llegir aquell setmanari i li va contestar de forma intel·ligible que havia anat a donar una volta. Pensant que anava cansat de la feina, la Luane va anar al cotxe, aparcat davant de casa, sense que en Barnard se’n adones, per anar a buscar una ampolla de llet que s’havia deixat als seients de darrere del cotxe quan varen anar a comprar en un gran magatzem de la ciutat. Quan va agafar la llet del seient, va sentir que el cotxe feia olor a perfum femení i es va quedar impactada en trobar-hi per sorpresa seva un pintallavis a damunt dels seients. Era de la noia amb qui anava en Goebbels i se l’havia deixat quan el líder nazi l’havia fet baixar del cotxe. De seguida es va pensar que era una infidelitat del seu marit, ara entenia perquè estava tant estrany i perquè havia tardat tant. Enfadada com mai ho havia estat, va agafar enrabiada una pedra que va trobar al carrer i la va tirar amb totes les seves forces contra el vidre de davant del cotxe mentre la Klara no la deixava de mirar encuriosida des de darrere d’una farola fent veure que esperava un taxi. Pujant les quatre escales de l’entrada corrents, va entrar emprenyada a casa, va anar a buscar a en Barnard, que estava llegint amb molta atenció el Der Angriff, i sense dir-li res li va treure el diari de les mans i li va clavar un parell de bufetades ben fortes. Sorprès i amb la cara calenta, en Barnard va posar-se les mans al cap mentre la seva esposa l’insultava dient-li el nom del porc amb la mà aixecada per clavar-li una altra bufetada. Amb les mans al cap per protegir-se, en Barnard li va cridar desconcertat què passava i la Luane li va respondre enfadada i escapant-se-li capellans per tot arreu:

Ets un porc, com has pogut fer-me això a mi i en els nens? No et fa vergonya!

Amb la cara vermella de ràbia, la Luane li va ensenyar el pintallavis. Espantat, en Barnard es va mirar aquell pintallavis i va exclamar encongit:

Ah! És el d’aquella noia…..

Però abans de que pogués dir que era d’una noia que anava amb en Goebbels, la Luane li va dir molt seriosa i amb els ulls apunt de sortir-li disparats:

O sigui que ho reconeixies! Fora d’aquesta casa tu i els teus maleïts llibres! Marxa amb la teva amiga i ves a una casa de maturrangues!

Aprofitant que la Luane estava plorant desesperadament al sofà del menjador, en Barnard li va explicar amb por que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes i que aquell pintallavis era el de l’amiga d’en Goebbels. Però la Luane, que no deixava de plorar, no s’ho creia i li va exigir amb el coixí a la cara perquè no la veiés plorant que fes les maletes i marxés corrents. Resignat i sense saber què fer, en Barnard li va dir que cometia un greu error i li va repetir que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes.

Al cap d’uns minuts, mentre en Barnard feia trist i enfonsat la maleta a dalt a la seva habitació, va sonar el timbre de la porta. La Luane, que continuava molt enfadada i alterada, va obrir la porta amb energia, però quan va veure que qui havia tocat el timbre era en Goebbels amb una noia se li va quedar la cara blanca com la de l’amiga del líder nazi. A en Goebbels també se li va quedar la cara blanca en veure com l’hi havia obert la porta, inclús va estar apunt d’anar de trompis en fer un pas enrere cap. Posant-se bé el barret, el líder nazi li va demanar que l’excusés per presentar-se sense avisar però que la seva amiga s’havia deixat un pintallavis molt car al cotxe del seu marit quan els havia portat a l’Alexanderplatz i que gràcies a un amic seu que els coneixia havia sabut la seva direcció. La Luane, que tenia el pintallavis a la mà per llançar-lo carrer avall, es va posar de tots colors en veure que havia comès un greu error i de cop va sentir darrere del seu clatell l’alè del seu marit que havia baixat tant ràpid com va poder de dalt a l’habitació en veure el gauleiter des de la finestra. En Barnard, amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella de la seva esposa, que estava immòbil avergonyida:

Que no li donés aquest pintallavis? No te’l volies pas quedar oi?

En Goebbels es va quedar esperant sense entendre res amb la seva amiga al costat fent cara de circumstàncies davant d’aquella escena, i després de veure passar el tramvia la Luane va reaccionar i li va donar a aquella noia el seu pintallavis. Després de tornar a demanar perdó, en Goebbels va veure des de l’entrada la butaca d’en Barnard amb el setmanari Der Angriff al damunt i va pensar que s’estava llegint el diari i li va dir orgullós posant-se a pica el cor amb la mà:

Com que veig que és una persona compromesa amb el nostre moviment faré que li arribi cada setmana el Der Angriff i el Völkischer Beobachter, també.

Espantat pel que poguessin dir els seus veïns si veien que li duien aquells diaris, en Barnard li va dir que no calia, que no era necessari, que el podia anar a comprar a la llibreria, però en Goebbels li va dir mentre es baixava els quatres esglaons de l’entrada per dirigir-se a un taxi que els esperava, que no sigues tant modest i que a ell no li costava res fer-ho. Quan li anava a dir que no volia aquell diari i que no era un nazi, en Goebbels es va mirar el cotxe d’en Barnard i els vidres que hi havia a terra, i li va preguntar si havia tingut un accident. Sense entendre res i amb la Luane amb una cara vermella de vergonya, va baixar les quatre esglaons de l’entrada i en veure el vidre de davant del cotxe trencat li va estar apunt d’agafar un atac de cor. Es va contenir un crit per no fer un espectacle i va explicar-li en el líder nazi que li devia haver caigut un mal esperit a sobre. Mirant-s’ho amb estranyesa, en Goebbels va agafar a aquella noia pel braç sense gaires modals, es varen acomiadar i varen entrar al taxi per marxar en direcció a la Potsdamer Platz. Un cop es varen quedar els dos sols al rebedor de casa després de tancar la porta perquè encara hi havia la Klara mirant des de darrere a una farola, la Luane li va demanar mil perdons, li va repetir una vegada i una altra que estava molt penedida i que mai més tornaria a desconfiar d’ell. En Barnard, mostrant un cop més que era un bon home, li va dir que com a càstig aprofitarien que els nens ja eren grans per quedar-se amb l’Elise per anar al Deutscher Theater per anar a veure l’Òpera del tres centaus del director teatral Bertold Brecht, que estava sent representada per tot el món, i que després anirien a sopar ells dos en el Horcher, un dels restaurants més luxosos de la ciutat que havia obert el 1904. Entusiasmada per aquella escapada que esperava que fos romàntica, la Luane li va fer un petó de pel·lícula i li va demanar que l’esperés uns segons perquè s’havia de treure el davantal verd i s’havia de canviar de roba i posar-se una mica de maquillatge. Abans de pujar les escales per anar a dalt a l’habitació, en Barnard li va dir en to de broma:

No necessitaràs una mica de pintallavis? Sí vols te’n puc portar un de molt car?

Aturada a mitja escala, la Luane se’l va mirar amb un tímid somriure de vergonya i va anar corrents a canviar-se. Mentre la seva esposa es canviava, en Barnard se’n va anar amb els seus fills, que estaven a l’habitació d’en Marwin estudiant, i els va demanar que aquella nit es portessin bé i que no fessin empipar a la seva àvia. Tots varen prometre-li que es portarien bé, i en Fritz li va dir somrient:

Anirem a dormir d’hora, però per favor no em porteu cap altre germà que sinó em quedaré sense fàbrica.

En sentir el seu fill en Barnard es va posar a riure i li va dir que d’acord, que no tindria cap altre germà. Tornant a baix en veure que la seva esposa tardava en maquillar-se al lavabo, es va assentar a la butaca per acabar de llegir el Der Angriff i es va quedar una estona reflexionant veient com el seu fill Fritz s’estava fent gran i com cada dia que passava entenia més coses. Després de que els pares marxessin cap a la Potsdamer Platz per agafar un tramvia perquè no podien agafar el cotxe amb el vidre trencat, els nois varen anar corrents a la cuina a demanar-li a la seva àvia que els cuinés pasta i els deixés menjar un bon tros de xocolata. L’Elise, que era com una santa amb els seus nets, va accedir-hi de bona gana i es va posar a cuinar macarrons amb botifarra mentre els donava el bon tros de xocolata que en Barnard guardava al rebost on hi guardava unes ampolles don Perignon. Quan estaven endrapant la xocolata, en Fritz li va preguntar a la seva àvia com era el seu marit, el seu avi, en Berger. Després d’un llarg silenci on la seva àvia va deixar de tallar els talls de botifarra, l’Elise no sabia què contestar-li davant d’aquella innocent pregunta i, de cop, se li varen omplir els ulls de llàgrimes pensant amb el seu marit. Després de fer el cor fort, li va dir mentre li acariciava el curt cabell que va ser un gran home i que l’hi hagués agradat molt conèixer els seus nets, però recordant-lo no es va poder contenir més i va marxar corrents al lavabo perquè no la veiessin plorar. Veient que com sempre havia parlat més del compte, en Marwin va agafar amb força al seu germà i li va dir que no tornés a fer aquestes preguntes, que ja era gran per ser tant estúpid. Cridant de dolor davant la força que feia en Marwin, en Fritz es va posar a plorar i va llançar la xocolata al terra. Davant d’aquells plors, l’Elise va tornar corrents a la cuina i els va demanar perdó i es va posar bé el davantal blanc i els va dir que no tenia ganes de parlar del seu marit i es va tornar a posar a cuinar els macarrons. Tots la varen entendre i no en varen parlar més respectant la voluntat de la seva estimada àvia, que els va preparar un abundant plat de macarrons que varen menjar amb molt d’entusiasme.

El 1929, tant en Marwin com en Fritz varen fer la típica estirada dels nois. En Marwin era un noi responsable i seriós, ja era tot un home, vestia ja amb una camisa i una americana d’adults i ajudava a casa i cada cop agafava més pràctica a la fàbrica sent capaç de substituir el seu pare quan anava en una reunió de feina. Per la seva part, en Fritz tenia les coses més clares, la veu l’hi estava canviant, li començava a sortir barba, que s’afaitava amb una navalla del seu pare, vestia més correctament, anava pel seu propi compte a la perruqueria de l’Otto perquè sempre volia portar el cabell curt i no tenia tantes sortides de to com havia tingut abans. La seva relació amb la Galiana es va intensificar, tot i no ser parella, i es passaven hores junts passejant pels carrers de la ciutat i inclús l’acompanyava en alguna manifestació comunista o en alguna trobada d’aquell moviment que anava respectant cada cop més. Ell no es considerava comunista perquè continuava pensant que els sistemes dictatorials no eren la solució, però simpatitzava amb el moviment i anava entenent cada cop més què simbolitzava, perquè lluitaven i què reivindicaven. El seu gran interès continuava sent la Galiana, que ja era tot una dona i molt atractiva, i pensava que en un moment o altre li explicaria el què sentia per ella, però no s’atrevia a fer-ho per por a ser rebutjat.

L’1 de maig de 1929, els dos nois varen anar sense que els seus pares ho sabessin a una manifestació comunista per reclamar més drets i més llibertats. Després d’esperar uns quants minuts a que la manifestació agafés cos, de seguida varen veure que la plaça on estava s’havia quedat petita i es varen veure atrapats enmig dels manifestants que onejaven banderes vermelles amb la falç i el martell i anaven cridant càntics contra el govern de la República. Sense poder sortir del mig, varen veure que alguns manifestants anaven armats amb pistoles Parabellum Luger, cosa que va disgustar profundament a la Galiana ja que volia una revolució sense sang tal i com volia la Rosa de Luxemburg. Era tant conegut el seu pacifisme que en Martin en to de broma l’anomenava La petita Rosa. Mentre es posaven a cridar les mateixes consignes que els demés cridaven, varen sentir a mitja manifestació uns quants trets de la policia. Espantats pel soroll de les armes de foc, d’immediat varen començar les corredisses dels manifestants que fugien cap a un lloc segur i anaven d’una banda a l’altra sense mirar a qui trepitjaven. En Fritz i la Galiana volien sortir d’allà ràpidament, inclús varen veure que uns manifestants treien les seves Brownings, però en caure’ls-hi una dona gran davant seu es varen quedar quiets i sense saber com reaccionar. Mentre sentia els crits de la gent que cridava histèrica i es trepitjaven els uns amb els altres, en Fritz va veure en una cantonada a una persona abatuda pels trets per la policia i la Galiana es va posar a plorar espantada mirant aquella dantesca escena. Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz, que no parava de rebre espentes de la gent que fugia desesperada, va agafar de la mà a la Galiana i va obrir pas entre la gent amb molta força, inclús va apartar a homes que feien el doble que ell. Tenia clar que havia de protegir a la seva estimada i volia fer el què fos per ella. Després de posar-se a darrere d’un tramvia encara varen continuar sentint els trets i les corredisses de la gent que no parava de cridar i d’insultar als policies. Després de respirar més tranquils en veure que estaven a un lloc segur i que la gent tornava cap a casa, els dos varen decidir córrer cap a casa seva. La Galiana de seguida es va tancar al seu pis i després d’agrair-li a en Fritz que la salvés d’aquella situació, el noi va tornar corrents cap a casa per explicar-ho a la família.

Però quan va entrar a casa, suat com si hagués anat a córrer una marató i amb la camisa per damunt del pantalon, va veure que la família estava reunida en el menjador i que en Marwin anava agafat de la mà d’una noia morena tant alta com ell. Sorprès, mentre es canviava de sabates per posar-se les sabatilles de cuir en el rebedor va preguntar què passava, i el seu germà se li va apropar amb la noia i li va presentar per sorpresa seva a la seva xicota. Es deia Elisabeth, era una noia britànica que portava el cabell curt i negre com el sutge, que feia poc que havia vingut a viure a Berlín. Els seus pares eren professors d’anglès a la Universitat Humboldt. Encara alterat per la manifestació i no deixant de pensar amb aquell home mort, era la primera persona morta que veia, es va desencantar pel fet de que el seu germà tingués xicota perquè sempre va pensar que ell seria el primer dels germans amb la Galiana. Mirant-se aquella situació amb ràbia i impotència, va pujar a dalt a la seva habitació excusant-se de que havia de fer els deures i no va explicar mai que havia anat a aquella perillosa manifestació. En Barnard el va entendre de seguida i quan tots eren fora per veure la bicicleta que tenia l’Elisabeth per moure’s per la ciutat, va pujar a l’habitació del seu fill per dir-li que el seu germà era més gran i que no volgués imitar-lo, que no seria bo per ell, i li va explicar que ell de jove l’hi va costar molt tenir parella fins que va conèixer a la seva mare. En Fritz, que va pensar que era millor no dir-li en el seu pare on havia anat, es va agafar aquella conversa com si el seu pare li estigués dient que el seu germà era millor que ell, i se’n va anar al llit sense sopar amb un fort disgust a sobre i espantat encara d’haver sentit trets. Recordant la cara d’aquell home abatut es va passar la nit en blanc.

Tot i aquest petit incident, en Fritz gaudia de la vida; la Galiana cada cop li feia més cas, anaven junts a tots arreu i l’ajudava a pintar, inclús ella li va regalar un quadre que havia pintat de la catedral de Berlín. En el col·legi les notes eren més que acceptables i s’estava interessant per la medicina amb el propòsit de ser doctor pensant deixar la fàbrica en el seu germà i a la seva germana. Els seus amics, en Lou i en Georg, el tenien en gran consideració, eren molt bons amics tots tres, es confessaven tots els secrets que sabien i es passejaven com tots els vailets pels carres de Berlín gaudint de la neu a l’hivern, del parc a la primavera, del riu a l’estiu i a la tardor tornaven al parc. Els seus pares l’estimaven i el seu pare entenia que no anés a treballar a la fàbrica i li deixava els diners que volia perquè es comprés coses, pensant que se’ls gastava amb llaminadures a la botiga de la Matilda, tot i que molt sovint se’ls gastava en comprar-li coses per la Galiana com alguns llibres de pintura de la llibreria d’en Martin, o la convidava al cinema, que ja hi anaven sols. El dia de l’aniversari de la Galiana li va regalar un vestit de la botiga de l’Albert i de la Helga i el llibre de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el món, que era tot un èxit en el món i que tant li va agradar a la Galiana per la gran cruesa amb què l’autor explica la seva experiència en el front occidental en la Primera Guerra Mundial.

Però tot va canviar a l’octubre d’aquell any amb la caiguda de la borsa de Nova York, el divendres negre, que portaria com a conseqüència una greu crisi econòmica que va provocar que els nord-americans traguessin totes les seves inversions d’Alemanya. De seguida l’empresa dels Klein es va veure greument afectada perquè l’empresa Fillmore va retirar totes les seves inversions que havia fet fins llavors. Ràpidament es varen quedar amb poca feina i els estalvis es varen acabar ràpidament. Desesperat, en Barnard va tenir que acomiadar a 15 dels 30 treballadors que tenia a la plantilla i la resta els va tenir que reduir el salari a la meitat.

Tot i acomiadar a la meitat de la plantilla, en Barnard no va acomiadar a en Heinrich. No ho va fer perquè eren amics i era el pare de l’amiga del seu fill, sinó que se’l va quedar a la plantilla perquè era un molt bon treballador, estava molt implicat en la feina, i li agradava la seva manera de pensar. Però els treballadors acomiadats no ho varen veure així, no entenien perquè en Heinrich, que només portava quatre anys a l’empresa, no sigues acomiadat mentre la resta que portaven més de deu anys venent la seva força i doblegant l’esquena eren acomiadats. Un dia que en Fritz va anar a l’empresa per demanar-li a en Marwin que li deixés 10 Reichsmarks per poder anar al cinema, volia anar amb Galiana a veure Die Büchse der Pandora, una pel·lícula muda basada lliurement en les novel·les d’en Frank Wedeking, es va trobar amb un grup de treballadors acomiadats pel seu pare que es varen presentar a davant la porta de l’empresa exigint de males maneres explicacions de per què en Heinrich no havia sigut acomiadat. A en Fritz no li va passar desapercebuda aquella manifestació i es va quedar expectant mirant-s’ho des de fora mentre parlava amb el seu germà a dins la fàbrica sentint els crits d’aquells homes. En Barnard, que els va veure des de la finestra de dalt del seu despatx, va baixar tant ràpid com va poder i en sortir a fora va intentar calmar a aquella gent que estava molt encesa i que no deixaven de cridar enfadats provocant un bon enrenou entre la gent que passava per davant. Començaven a patir per com alimentar a les seves famílies ja que no tenien dret a cobrar cap subsidi i no trobaven feina per enlloc. Quan un d’aquells treballadors va veure que en Heinrich passava per allà amb una caixa plena de fils blaus va cridar a la resta dels seus companys i tots varen córrer a increpar-lo, volien fer-li pagar les seves situacions. En Barnard els va intentar aturar però la seva coixesa no li va permetre fer res. Abans de que arribessin a agafar a en Heinrich, en Fritz, amb un gest de valentia, es va posar davant d’en Heinrich per aturar-los i va estendre els seus braços en senyal de que no passessin. Sense miraments, un dels manifestants, que era molt més gros que en Fritz i anava molt encès per la seva situació, va agafar el noi i li va donar una forta empenta per treure-se’l de sobre, però per mala fortuna en Fritz es va entrebancar i va pica de cap contra un teler vell i va quedar estirat inconscient al terra. Quan el manifestant va agafar pel coll a en Heinrich, que no deixava de mirar a en Fritz estirat inconscient, els altres li varen dir en el seu company que s’aturés perquè el noi estava al terra amb el cap cobert de sang. Espantat veient tanta sang, pensava que l’havia matat, aquell home va fugir corrents. Sabent que estava malferit, en Marwin i en Heinrich varen córrer cap a en Fritz i després de comprovar que encara respirava varen cridar per telèfon a una ambulància. En Barnard, neguitós pel seu fill, va demanar a la resta que per favor marxessin, que sentia molt les seves situacions, però que ell no en tenia la culpa de que els nord-americans haguessin jugat malament les seves cartes i de que juguessin el Blackjack amb l’economia. En silenci, aquells manifestants el varen entendre i no varen tornar mai més a ocasionar-li problemes. A partir de llavors varen formar part dels sis milions d’aturats d’Alemanya i anaven de manifestació en manifestació mentre les seves esposes anaven a pidolar menjar o alguna moneda per alimentar als seus fills. Algunes d’elles havien treballat a la fàbrica durant la Gran Guerra mentre els marits eren fora. Tots ells, a més de convertir-se en aturats es varen convertir en les noves masses que votarien i alimentarien al nacionalsocialisme.

Després d’arribar l’ambulància a la fàbrica i de veure que el noi no corria perill, es varen endur en Fritz a l’Hospital Charité i després de revisar-li el cap li varen tenir que donar sis punts. Després de despertar-se del cop, el noi estava atordit i adolorit, li feia molt mal el cap, i no va fer el seu primer somriure fins que va veure a la Galiana, que estava molt emocionada pel gest del seu amic cap al seu pare i li portava unes roses blanques que havia comprat a la floristeria de la Carlene. En veure’l estirat al llit de l’Hospital amb les venes al cap el va abraçar en una abraçada molt càlida i li va fer un petó a la boca que li va fer passar de cop el mal de cap. Era el primer petó a la boca d’en Fritz, cosa que el va deixar en un núvol que no en volia baixar. Llavors volia marxar de l’Hospital, però la infermera li va dir que s’havia de quedar una nit de repòs per vigilar que estigués bé. En Fritz ho va acceptar amb resignació però feliç pel petó pensant que en vindrien molts més. Mentre en Fritz i la Galiana parlaven de que en Georg i en Lou es passaven el dia empaitant les noies del barri massa descaradament, en Heinrich, que esperava a fora l’habitació, li va dir a en Barnard que si ell era una molèstia entendria que l’acomiadés, però en Barnard se’l va mirar i li va dir:

Tu i la teva família sou per mi com de la família, no podria fer això. Quan has vist el meu fill a terra has anat corrents a ajudar-lo i ell t’aprecia molt, no et podria acomiadar mai. A més, em sembla que aquests dos nois (fent referència a la Galiana i a en Fritz) estan molt units. Oblida aquest tema.          

Aquelles paraules el varen omplir de felicitat a en Heinrich i li va assegurar que tirarien endavant la fàbrica, però en Barnard no patia tant per la fàbrica com per la política. Sabia que els nazis aprofitarien aquella crisi per destruir la República, era el fet que necessitaven tal i com va dir-li en Goebbels, i preveia que a partir de llavors les coses podrien empitjorar de males maneres. En aquells instants va pensar amb la Matilda, a qui havia promès que els nazis no pujarien mai al poder, i va pensar que si les coses anaven tant malament com es preveia potser fallaria en el seu auguri i s’hauria de menjar les seves paraules. Per entendre millor l’economia alemanya, que dominava poc, en Barnard es va llegir mentre es quedava la nit a l’Hospital cuidant a en Fritz un llibre de l’economista de Kiel, en Bernhard Harms, i es va quedar amb la seva frase de que si no podien fer baixar les estrelles havien d’intentar com a mínim fer-les baixar. Creient que aquest era el camí, els següents dies es va dedicar en cos i animar en fer tirar endavant l’empresa, però la crisi era massa dura perquè amb només més dedicació se’n pogués en sortir i ell sol no podia fer baixar les estrelles.

Mentre en Fritz es recuperava del cop en companyia de la Galiana, Alemanya i Berlín vivien un dels moments més complicats de les seves històries. El 17 de novembre, quan en Fritz va sortir de l’Hospital acompanyat pels seus pares i la Galiana, es varen celebrar les eleccions municipals a Berlín, on els dos partits d’esquerre varen obtenir el 50% dels vots. En Barnard de seguida que va sentir els resultats per la ràdio es va posar molt content i va anar-ho a celebrar després de sopar amb la família al bar Victorius i amb en Heinrich, la Corina i la Galiana per comentar la jugada. Asseguts a la barra del bar assaborint una bona cervesa mentre parlaven de la clara victòria dels partits d’esquerre, varen quedar una mica frustrats quan en Mark els va dir que el NSDAP havia multiplicat per quatre els resultats del 1928 i els va ensenyar els números que ell mateix havia escriu en un paper quan deien per ràdio els vots de cada partit. Canviant-li la cara, en Barnard no va poder amagar el seu disgust i es va quedar una estona en silenci observant com l’espuma de la cervesa baixava de la gerra. Donant-li un copet a l’espatlla, en Heinrich el va animar dient-li que encara estaven lluny dels partits d’esquerre perquè només havien obtingut el 5,8% dels vots i que la gent no es deixaria entabanar per aquell partit bavares. Tots varen pensar igual, inclús la Galiana.

Però en Heinrich no contava amb que el Reichstag es convertiria en  ingovernable, i el març de 1930 es va desfer el govern de coalició entre socialistes, catòlics i nacionalistes moderats, i el 29 de març de 1930 va ser nombrat canceller en Heinrich Brüning, un conservador ultracatòlic, que va dur a terme una política de retallades que varen accentuar encara més la crisi en un govern dominat per la burgesia. Quan en Fritz i la Galiana feien els seus habituals passejos per Potsdamer Platz es trobaven cada dia amb una o més d’una persona que els demanava alguna moneda o alguna cosa de menjar. En Fritz sovint els donava alguna moneda quan els veia amb aquella vestimenta esparracada que no els servia per protegir-se del fred, i quedaven perplexos veient les enormes cues en els albergs per vagabunds. A la Galiana l’entristia en especial veure la imatge d’una nena d’uns 5 anys entrant a l’alberg sense sabates i agafada de la mà de la seva mare que estava esquelètica de no menjar. Per oblidar l’entorn en què vivien sovint es quedaven palplantats a davant la llibreria d’en Martin escoltant a en Wilhelm, que ara tocava amb el seu saxofon per obligació després d’haver perdut la feina de cambrer i la casa. Vestia amb unes sabates que semblaven les d’un nòmada, el cabell li arribava ara fins la nuca i portava una barba que li arribava a la gola. En Martin per riure’s d’ell l’anomenava Ohm Paul Krüger, pel líder dels boers. Quan els dois nois anaven en els parcs veien que els bancs per asseure’s estaven ocupats per gent sense feina que protestaven per la seva situació. Els combats entre comunistes i nacionalsocialistes es varen convertir en el pa de cada dia amb fortes disputes. Tot i que la Galiana era comunista no suportava aquelles batusses perquè continuava odiant el món de les armes i no s’hi afegia. Els nois es miraven tota aquella situació amb temor a que algun dia poguessin ser atracats o es poguessin trobar enmig d’alguna batalla, que moltes vegades acabaven amb algun mort. A partir de llavors evitaven tant com podien anar pels parcs o per les zones solitàries i només es movien pel seu barri, que continuava sent un dels barris més comercials de la ciutat però un dels més afectats per la crisi. Les nits al cap de poc es varen tornar insegures amb delinqüents que aprofitaven la foscor per atracar a qui menys s’ho pensava i el barri va estar ple de prostitutes que abans treballaven a les fàbriques i que ara es veien obligades a vendre el seu cos per quatre monedes per tal d’alimentar a les seves famílies.

Al cap d’un parell de setmanes el barri es va saber que en Michael, el marit de la Klara, havia mort accidentalment quan una peça que estava mecanitzant li va caure a sobre. La torneria on treballava no es va voler responsabilitzar de res culpant al pobre Michael, però el difunt marit de la Klara portava setmanes treballant en jornades laborals molt llargues perquè el seu amo havia acomiadat a tres treballadors de la plantilla per tal d’estalviar-se uns quants salaris. Sentint molt la mort d’en Michael, un bon veí, la família Klein va anar a donar el condol a la Klara, que durant uns dies no va sortir del barri perquè estava molt afectada i a partir de llavors va portar un vestit negre i llarg en senyal de dol.

A la fàbrica dels Klein les coses anaven cada dia pitjor, aquella crisi era pitjor que la de 1923, però en Barnard estava convençut de que les coses s’arreglarien aviat i preferia de moment mantenir la plantilla de 15 treballadors. Però, un dia de maig de 1930, un dels treballadors, pensant que en Barnard simpatitzava amb els nazis i amb la idea de quedar bé amb l’amo perquè no l’acomiadés, va portar a l’empresa el Mein Kampf de l’Adolf Hitler i el va deixar a la taula de roure del despatx d’en Barnard. Quan en Barnard va tornar al despatx després d’esmorzar unes torrades amb melmelada i un cafè al bar del davant, es va quedar en estat de xoc en veure el llibre. Posant-se les mans al cap pensant que en Lucifer havia entrat al seu despatx, per ell aquell fet era una demostració de que el nazisme estava arrelant a la societat alemanya i berlinesa. Esvarat, va baixar tant ràpid com va poder mentre cridava amb el Mein Kampf a la mà dreta:

Qui m’ha posat aquest llibre damunt de la taula?

Tothom se’l mirava amb por, mai l’havien vist tant empipat, ni el seu fill Marwin, que estava amb en Heinrich canviant una bobina de la màquina. Orgullós i sense mirar la cara del seu amo, el treballador que li havia dut el llibre va cridar esperant una recompensa:

He estat jo! He sigut jo! I va fer la salutació romana mentre cridava Sieg Heil!

Sense dir-li res, en Barnard va agafar uns teixits que va trobar pel terra, hi va tirar gasolina i els va cremar. Mentre es mirava els ulls d’aquell treballador li va dir:

Aquest llibre ha de cremar el foc com ho havien fet les bruixes per purificar-se, però em sembla que aquests no es purificaran mai!

Després de tirar el llibre al foc, en Barnard va acomiadar sense dir cap més paraula a aquell treballador que només volia impressionar al seu amo per no perdre la feina. Abatut, aquell home va anar a fora l’empresa per convertir-se en un futur votant del nazisme, tot i que sempre havia votat com en Barnard al Partit Socialdemòcrata i havia admirat al President Ebert. Tots els demés treballadors que es varen mirar aquella escena es varen quedar amb la boca oberta i en Barnard els va cridar de males maneres:

Aquí no vull a cap nazi! M’heu sentit? Som demòcrates, estimem a la República i estimem a una Alemanya unida! Mai una bandera nazi entrarà en aquesta fàbrica. No serem mai una vergonya per Alemanya.  

Al cap d’uns dies, quan tornava de la feina a casa després d’acompanyar a en Heinrich al seu pis, el llibreter Martin en veure’l va sortir de la llibreria i li va dir que tenia un llibre per ell que li podria interessar. Endut per la curiositat va entrar a la llibreria i el llibreter li va donar amb un somriure a la boca el Mite del Segle XX de l’Alfred Rosenberg, un llibre de 700 interminables pàgines. En veure’l amb la creu gamada en el llom del llibre, en Barnard li va canviar la cara de cop i el va rebutjar de males maneres, però el llibreter hi va insistir tant que li va regalar a condició de que li expliqués en els seus amics, pensant en els nazis, que ell era un bon alemany. Sorprès de que un veí de tota la vida es comportés d’aquella manera, va agafar el gruixut llibre i va pensar que el podria llegir per entendre més bé la mentalitat del nazisme. Aprofitant que no hi havia ningú a la llibreria a part de la Sophie, que es mirava al seu marit amb menyspreu ja que no guanyava tants diners com abans, en Martin li va explicar que els nazis eren el futur perquè el Mein Kampf es venia nou vegades més que l’any anterior. Ensenyant-li la coberta del llibre d’en Hitler, en Martin també li va dir que l’havia llegit i li va comentar orgullós:

És el llibre de l’Adolf Hitler, que ens parla de la seva visió del món barrejant els seus records del passat i ens diu que em de pensar amb un Reich unificat, amb la figura del Führerprinzip, i ens adverteix del perill jueu i bolxevic. També diu algú del lebensraum, del pangermanisme i de la raça superior, els aris. L’únic problema que té aquest llibre és el preu, és massa car. 12 Reichsmarks no els pot pagar tothom i menys ara. De vegades penso que són burros en posar aquest preu.   

Després de recalcar-li que aquell llibre seria més venut que la Bíblia tot hi el preu, li va comentar en veu baixa a cau d’orella després de que entrés la Klara, que encara estava molt afectada per la mort del seu marit i havia perdut el seu somriure i la seva tafaneria, a comprar el Völkischer Beobachter com era costum, que era un llibre absurd i mal escrit. Sense saber què respondre-li, no l’havia llegit i no ho pensava fer, tenia por que l’embruixés com els altres, li va donar unes monedes pel llibre d’en Rosenberg i va travessar el carrer en direcció a casa seva després de saludar al barber Otto, que li va agradar veure a en Barnard amb aquell llibre. Després de canviar de vorera va anar un moment a la botiga de la Matilda a comprar quatre ous que li havia demanat la seva esposa que comprés per fer el sopar. Quan va entrar a la botiga va pensar en el llibre i el va amagar darrera la seva esquena. La Matilda en aquells moments estava repenjada al taulell plorant. En Barnard va preguntar-li de seguida què li passava i la botiguera li va contestar amb els ulls plorosos i eixugant-se amb el seu davantal blanc:

Els nazis m’han robat, m’han colpejat la cara i a sobre la policia s’ho mirava mentre m’insultaven pel fet de ser jueva. Mai m’havia passat això.

Preocupat per la situació, va intentar consolar-la dient-li que el nacionalsocialisme era una revolució d’idiotes enmig de gent sensata i que aviat desapareixerien, però ella li va recordar entre llàgrimes aquella conversa que havien mantingut en què li va dir que no hi hauria un bon endemà. Pensant encara que era impossible que els nazis poguessin arribar al poder, va comprar aquells quatre ous a 50 Reichsmarks, un preu astronòmic, i li va dir que si mai necessitava ajuda que no dubtés a trucar la seva porta perquè sempre la tindria oberta. Quan en Barnard va arribar a casa els va explicar a la família el què passava i, agafant la mà de la seva mare, que estava molt trista per la crisi, els va demanar a tots que anessin sovint a comprar a la botiga de la Matilda per ajudar-la ja que ella sempre havia estat en el barri i perquè era una bona amiga de la família. Al cap d’una estona, mentre la Luane i l’Elise feien el sopar i els nens feien els deures a les seves respectives habitacions, en Barnard es va posar a llegir d’una tirada el llibre d’en Rosenberg assegut a la seva butaca i va pensar que era el llibre més vomitiu que havia llegit mai i creia que era escrit per una ment malalta. A part, era tant espès i ple de mentides que li va costar de creure que algú se’l pogués creure de veritat i en alguns punts li va fer riure de les bestieses que arribava a dir com la de que Jesús era un ari com els grecs i els egipcis entre altres. Inclús parlava de l’Atlàntida com si hagués existit de veritat. Quan l’Elise el va cridar per sopar, en voler deixar el llibre a la tauleta es va fer tallar amb una de les pàgines i, enfadat pel tall, enlloc d’endreçar-lo a la prestatgeria amb els demés llibres el va amagar al rebost perquè no volia que embrutés la seva cultura.

Les següents setmanes les coses a la fàbrica anaven de mal en pitjor i cada dia els costava més trobar un client que els volgués comprar un teixit. Els que el compraven ho feien a un preu molt baix o, inclús, alguns no pagaven i deixaven l’empresa amb deutes. En Barnard estava desesperat però pensava que les eleccions del setembre podrien arreglar la situació, tot i que va quedar desconcertat quan va saber per una eufòrica Carlene que el 10 de setembre 16.000 persones varen anar al Palau d’Esports a sentir un discurs d’en Hitler, que en aquells temps evitava parlar dels jueus. El dia senyalat per les eleccions, el 14 de setembre, la família va anar a votar com era costum al Partit Socialdemòcrata i, juntament amb la família Metzler, varen dinar a casa, on l’Elise havia preparat pollastre al forn amb Weisswurst (salsitxes blanques). Tant en Barnard com en Heinrich es miraven aquelles eleccions amb temor i esperança, pensaven que els nazis podrien tenir un bon resultat, tot i que també confiaven en que es podia donar un front d’esquerres. Cap dels dos esperaven en cap cas el resultat que finalment es va donar. Per primer cop els nois varen entrar en la conversa política de la taula i entre tots varen fer un debat molt interessant i intens. La Galiana va defensar amb fermesa les seves idees comunistes dient que eren els únics que podrien combatre el nazisme amb justícia i va afirmar que podrien acabar amb les crisis econòmiques i nacionals del capitalisme. En Fritz de vegades la contestava dient-li que els comunistes no eren de fiar, però de seguida en veure-li la cara de la seva amiga en voler-li rebatre els arguments va preferir no donar tant la seva opinió. A la nit, quan es varen donar els resultats per la ràdio, en Barnard va caure desfet a la butaca, tot i que havien guanyat les eleccions els socialdemòcrates, els nazis varen treure el 18,4% dels vots, el que representava tenir 107 escons i ser la segona força en un Parlament ingovernable. Empipat i abatut, en Barnard va cridar enrabiat des de la butaca fent caure del moviment de braços que va fer el seu vas de conyac:

Sis milions de persones s’han tornat boges, ens volen dur cap al precipici! Vivim en una societat on en Kant ha mort i viu en Cal·lígula.

Aquella nit va ser una nit molt trista a casa dels Klein, i tots varen anar a dormir amb la sensació de que les coses anirien a pitjor. L’Elise, que no es creia el resultat, pensava que els conservadors havien manipulat el resultat per deixar governar als nazis que ella tant temia.

Els següents dies, després de que es confirmés que en Brüning continuaria sent el canceller, en Barnard va deixar de banda momentàniament el seu interès per la política i es va centrar en els problemes a la fàbrica, que cada dia tenia més per culpa dels deutes. Sabia que si no venien aviat la situació es tornaria insostenible hi hauria de tancar l’empresa que el seu pare havia fundat amb tant esforç. Un dia a la fàbrica, mentre estava a baix revistant un teler amb un treballador va sonar el telèfon i en Marwin el va agafar. Al cap d’un parell de minuts el noi va baixar a baix i li va demanar en el seu pare que es posés al telèfon, que era un trucada important. Quan es va posar l’auricular a l’orella va sentir la veu d’en Goebbels, que li va preguntar cordialment com estava. Amb una veu aspre en Barnard li va dir que havien viscut millors moments i que esperava temps millors. Pensant que li deia això perquè esperava que el nazisme pugés al poder, en Goebbels li va respondre que li volia alegrar el dia i que fes el favor de reunir-se amb ell en el bar de l’Hotel Kaiserhof, un hotel de luxe situat en el número 4 de la Wilhelmstrasse, a davant de la Cancelleria, que servia de seu del NSDAP a Berlín en l’últim pis de l’Hotel, abans del vespre. En Barnard no tenia gaire per no dir gens d’interès per reunir-se amb ell, però tenia curiositat per saber què li faria alegrar el dia i va decidir reunir-se amb el líder nazi. Després de que tots els treballadors marxessin ja que no hi havia gaire feina, per no dir pràcticament gens, en Barnard es va passar una estona revisant els últims comptes de l’empresa i va veure que eren terribles. Els deutes anaven augmentant i els impagadors ja eren masses. Abans de les vuit, mentre es posava el barret negre per anar a l’Hotel, va començar a patir pensant que el gauleiter li voldria presentar una amiga i tenia por que pogués ser vist per algun conegut com la xafardera Klara, que ja havia recuperat la seva devoció per saber totes les xafarderies. Rumiant una estona palplantat veient la fàbrica amb les llums apagades, sense cap màquina que funcionés i amb un silenci intranquil·litzador, es va quedar uns segons pensatiu recordant com amb el seu pare havien treballat tant per tirar endavant aquella fàbrica.

A les vuit del vespre, en Barnard es va dirigir finalment a peu cap a l’Hotel, on en Goebbels l’esperava en el bar de baix amb una dona rossa i prima amb una cara allargada i un nas afilat. Entrant al bar el primer que es va fixar en Barnard va ser amb la dona que acompanyava a en Goebbels, va pensar que deuria ser una altra amiga de baixa moral del gauleiter, coneixia per rumors els afers amorosos d’en Goebbels, però aquella dona era la Magda, la seva xicota en aquells moments i la futura esposa del futur ministre alemany. Després de presentar-li la Magda, una dona autoritària i amb poc sentit de l’humor, el líder nazi va descriure-li exageradament a la Magda com en Barnard havia lluitat a la Primera Guerra Mundial mentre es bevia una cervesa bavaresa de la marca Hofbräu, que en Barnard també es va demanar quan va veure passar el cambrer. Després d’intercanviar quatre paraules cordials, en Goebbels li va anunciar que la direcció del NSDAP havia decidit que la seva fàbrica fes els teixits que servirien per fer la bandera nazi amb l’esvàstica. Apunt d’ennuegar-se amb la cervesa davant d’aquella surrealista proposta, en Barnard va quedar atordit a la cadira pensant:

 Jo tinc que fer les banderes dels meus enemics?.

Però també pensava en la greu crisi que patia en la fàbrica buida i amb les vides dels treballadors que hauria d’acomiadar sinó feia res aviat. A més, perillava la sostenibilitat de la casa si continuaven per aquell camí incert. Orgullós, en Goebbels li va tocar l’espatlla amistosament i li va dir que volien que un heroi de guerra fos qui teixís la bandera que portaria una nova Alemanya. Distret, pensant en quina decisió havia de prendre, no es va adonar que s’havia begut la cervesa d’un sol glop. La Magda, que se’l mirava amb estranyesa perquè no responia i bevia tant ràpid, entenia que la coixesa d’aquell home havia tocat l’ànima del seu promès. Sense dir-li que no, en Barnard el va mentir demanant-li temps per pensar-se la proposta perquè tenia entre mans una feina important per fer. Mig rient, en Goebbels li va picar ara l’espatlla amistosament i li va dir:

No pensis com un burgès, pensa pel país, per la nació, pels alemanys i pel bé que faràs. No t’agafis La riquesa de les nacions com el teu evangeli.     

Però si en Barnard no declinava aquella oferta era perquè pensava precisament com un burgès. Després d’intentar pagar la cervesa, no volia tenir cap deute amb els nazis, en Goebbels, somrient un altre cop, li va dir que de cap de les maneres podia pagar, que tot això ho pagava el segon partit d’Alemanya i aviat el primer partit. Amb una mirada inexpressiva, en Barnard li va dir en veu baixa que en breu li diria alguna cosa i que el trucaria. Després de que en Goebbels li donés el seu número de telèfon personal en un tovalló de paper de l’Hotel, en Barnard es va posar el barret i va marxar cap a casa a poc a poc pensant quina era la millor decisió que havia de prendre.

Abans d’arribar a casa va veure a les cantonades uns quants vagabunds, entre ells hi havia en Wilhelm, que estava molt més prim, i no parava de pensar en la crisi que passava a la fàbrica. Aturant-se un moment a l’entrada del bar Victorius es va trobar amb un Mark desolat a darrera la barra perquè no tenia clients. Pensant amb la proposta d’en Goebbels i amb el futur dels seus fills, es va aturar al pis dels Metzler per parlar amb en Heinrich d’aquella oferta. Volia saber l’opinió d’aquell home tant culte i pensava sincerament que li diria que digués que no. Un cop li va exposar l’oferta del jerarca nazi, en Heinrich es va quedar pensatiu a la seva butaca del menjador mentre la Galiana els escoltava des de la cuina esperant que el seu pare digués que no l’acceptés. Però en Heinrich, que era conscient de que podria ser acomiadat i que es quedaria sense cap tipus d’ingrés i recordava les penúries que havia passat quan no havia tingut feina, li va dir que acceptés l’oferta. Assentat en la senzilla cadira de fusta, en Barnard va quedar sorprès i la Galiana va quedar tant impactada en sentir el seu pare que sense voler va trencar un plat que estava fregant amb un drap de la cuina. Quan li va demanar els motius, en Heinrich es va aixecar i dirigint-se a la petita finestra per veure els vagabunds, els borratxos i les prostitutes que d’en tan en tan passaven pel carrer, va dir-li girant la mirada cap a la seva estimada filla:

Jo odio al nazisme, és el meu enemic natural, però les idees no m’alimenten a mi i a la meva família. Tu Barnard no has viscut mai una situació com les que he viscut jo; no poder alimentar a la meva filla, demanar caritat, passar fred, no tenir sostre….. per les idees és lluita, és combat, però no s’ha de morir per elles. És absurd arruïnar-se per això.

Entenen les paraules d’en Heinrich, en Barnard el va abraçar per haver-li donat un empenta en la seva decisió i va anar cap a casa seva a explicar-ho a la família. De seguida que va explicar els arguments que l’hi havia donat en Heinrich tots el varen entendre i li varen aconsellar que l’escoltés per molt que li dolgués. L’Elise va ser l’única que no va voler donar la seva opinió i es va tancar a la seva habitació. Després de passar una nit en blanc pensant en la família i les famílies dels seus treballadors, el matí va trucar des del despatx de la fàbrica a en Goebbels per dir-li que acceptava l’oferta. A en Barnard li semblava vomitiu el què feia, però creia que no tenia cap més remei. Satisfet, en Goebbels li va dir que d’aquí uns dies passaria un membre del partit per verificar el seu taller i que ben aviat podria posar-se  a treballar per ells. Després de penjar el telèfon i amb el seu fill Marwin al costat, va exclamar agafant una ploma estilogràfica del seu pare:

Espero no haver-me equivocat.

La Galiana, que entenia el seu pare però se sentia malament, va anar aquell dia a casa dels Klein per parlar amb en Fritz del què passava, volia que entengués la decisió del seu pare, tot i que l’avergonyia. A l’habitació d’en Fritz, el noi, que ja era un adolescent i era conscient de tot el què havien passat, la va abraçar en veure-la tant trista i li va dir:

No cal que m’ho expliquis, us entenc perfectament, sou la meva família i per vosaltres moriria. Tot acabarà bé i aviat l’economia remuntarà i podrem tornar a treballar per altres. Jo no hagués acceptat aquesta oferta, però puc entendre el meu pare i el teu pare.

Després d’ajudar-lo amb els deures, en Dannel ja no li feia classes després de que sortís amb un noi del barri de Moabit, varen anar a passejar per la Belle-Alliance-Platz, on un fotògraf desesperat sense feina els va tirar una fotografia agafats de la mà que els hi va vendre per 2 Reichsmarks. En Fritz, que va comprar la fotografia per caritat cap a aquell home que feia molta mala olor, va guardar aquella fotografia a la seva cartera i es va prometre que sempre més la duria a sobre. Orgullosa i veient a un altre Fritz, a tot un home que a més a més cada cop el trobava més atractiu amb els seus braços musculats i les seves cames fortes, la Galiana li volia comprar el llibre d’en Ludwig Renn Nachkrieg, però en Martin els va dir que no tenia aquell tipus de literatura comunista, feia dies ja havia demanat que no volia que l’hi portessin més la revista Aufbruch, punt de trobada dels intel·lectuals d’esquerres, paraules que varen disgustar a la noia perquè veia com aquell llibreter canviava de males maneres. Després d’anar a la Potsdamer Platz, on varen presenciar una baralla entre dos homes per unes quantes monedes, es varen reunir amb els seus amics, en Georg i en Lou, que es passaven els dies empaitant a les noies que hi havia en el Tiergarten i es bevien les primeres cerveses d’amagat dels seus pares. Tot i ser uns temps durs i grisos, per aquells joves semblaven que eren uns temps feliços i començaven a pensar com serien les seves vides després del col·legi. La Galiana semblava que era la que tenia més clar com voldria que fos el seu futur. Però en Georg i en Lou els hi varen explicar aquell dia que els seus pares havien perdut la feina i que tenien por del futur que els esperava. En Fritz, per la seva part, els hi prometia que aniria a la Universitat Humboldt amb la Galiana i que estudiaria Medicina perquè li agradava el contacte amb la gent i no volia estar tancat a dins una fàbrica de mala mort.

Al cap d’uns dies, tal i com va dir en Goebbels, es va presentar a la fàbrica dels Klein un home vestit amb l’uniforme del partit i amb un braçalet vermell amb l’esvàstica que deia que venia de part d’en Goebbels. En Marwin, que va ser qui el va atendre a la porta de l’entrada, va observar que aquell home tenia la mirada perduda i que li parlava amb menyspreu i arrogància sense treure’s la gorra negra. Després de mirar les màquines i els treballadors molt per alt, en Marwin el va conduir molt amablement cap al despatx del seu pare. Un cop va pujar a dalt amb el cap ben amunt, en Barnard, que l’esperava des de la seva butaca, li va pregar que s’assegués a la cadira i aquell home abans d’asseure’s es va presentar amb el nom de Rudolf Hess. Era el secretari del partit nazi i la mà dreta d’en Hitler. En Barnard, que havia sentit parlar d’aquell home nascut a Egipte i coneixia el seu fort antisemitisme, va quedar espantat de tenir un home tant important dins del NSDAP a la seva fàbrica i es va posar a mirar la ploma del seu pare per desviar l’atenció. Traient quatre papers del seu maletí, en Hess li va parlar amb fredor sobre com volien els teixits i li va dir que necessitarien per d’aquí quinze dies 4 tones de teixits amb la bandera nazi per celebrar l’aniversari del putsch de 1923, aquell cop d’Estat que en Barnard s’havia alegrat de que fracassés. Després de fer quatre números amb un paper i un bolígraf que tenia per només firmar les nòmines, en Barnard li va dir que no tindrien problemes, que només haurien de contractar un parell d’obrers més. Mirant-lo amb atenció, en Hess li va dir de la seva habitual forma suau:

A mi també em varen ferir com a vostè a la guerra. Però a mi dos cops. Una ferida va ser per metralla i la segona va ser per una ferida de bala al pulmó esquerre quan lluitava a Romania. Aquella guerra ens ha marcat a tots. Maleïts jueus, varen ser uns traïdors! No sap pas com els odio.

Sense que en Barnard li digués res, en Hess es va aixecar de cop de la cadira i li va donar la mà i va baixar a baix a mirar un altre cop els telers. Donant un últim cop d’ull als obrers, no es va fixar que n’hi havia dos de jueus que se’l miraven amb por. Al cap d’un parell de dies la fàbrica dels Klein tornava a produir, però sense l’alegria de cap dels obrers perquè alguns sabien que estaven teixint la bandera que els portaria al desastre més absolut. En Heinrich no gosava mirar-se aquella bandera vermella i, per oblidar el què feia, abans de tornar a casa es bevia un xarrup de whisky que tenia amagat a la seva taquilla.

Mentre l’empresa es revifava, els veïns veien cada cop més l’aproximament dels Klein amb el nazisme però la majoria no gosava jutjar-los. Molts ja votaven o es declaraven obertament partidaris del nazisme com la Carlene, tot i que abans de la crisi mai haguessin aprovat l’antisemitisme, el pangermanisme, el lebensraum i la lluita violenta contra el comunisme. En Barnard, preocupat pel què pogués pensar la gent, sobretot la botiguera Matilda, anava de casa en casa i de botiga en botiga per explicar que ell no sentia cap admiració cap al nacionalsocialisme. Quan li va explicar a la Matilda els motius del perquè havia acceptat aquella oferta, ella li va respondre amb el cap abaixat mirant al taulell de fusta:

No s’ha d’excusar de res. L’entenc. Molts dels meus clients estic segura de que són votants dels nazis, ara hi són a tot arreu, però no per això puc deixar de vendre’ls coses perquè sinó no podria alimentar a la meva família que per culpa dels nord-americans i el nefast govern alemany han deixat a tots els meus sense feina i sense sou. Barnard, són temps difícils, ja el vaig avisar, però no vull morir de gana per culpa d’aquests.   

Un dia de 1931 en Heinrich es va dirigir al despatx d’en Barnard a la fàbrica per demanar-li poder fer hores extres. Estranyat de que en Heinrich, que sempre havia defensat una jornada laboral de 8 hores i fins i tot de 7 hores, li demanés ampliar la jornada i li va preguntar si tot anava bé a casa. Emocionat, en Heinrich li va contestar:

Sí, però la meva filla, tot el que tinc, l’any que bé farà 16 anys i m’agradaria poder-li pagar uns estudis. Ella estar molt il·lusionada amb això de pintar i en l’art, i li faria il·lusió poder anar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Viena.

De seguida en Barnard el va entendre perfectament, ell també volia el millor pels seus fills i era conscient de que ell no tenia problemes per oferir-los un futur; en Marwin treballava a la fàbrica guanyant-se un bon sou, en Fritz començava a treballar també a la fàbrica cobrant un sou més que respectable mentre estava estudiant i pensava anar a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina per després continuar estudiant mentre treballaria al Hospital Charité, i la Katrina no tindria problemes en estudiar a on fos. Tot i que pensava que aquella decisió afectaria al seu fill, va contestar-li amb rotunditat:

No faràs més hores!.

Amb el seu caràcter senzill i afable, en Heinrich li va dir amb tristesa i veu baixa que ho entenia mentre s’agafava la seva gorra blava de treball amb força i resignació. Però en Barnard va continuar la seva contestació dient-li:

No faràs més hores perquè t’augmentaré el sou per tal de que la Galiana vagi a Viena, però et poso una condició. Aneu amb tacte en dir-li en el meu fill, que ja saps que estar  en aquella edat on els sentiments prevalen abans que la raó. No vull que acabi com en Nietzsche.

Després de jurar-li que així ho faria i d’encaixar-li la mà en senyal de gratitud, en Heinrich va tornar al teler il·lusionat pensant que podria complir el somni de la seva filla, que tot i això el podria pagar gràcies als nazis. Quan va tornar a casa i els va explicar a la família aquell augment de sou i la possibilitat de que la Galiana pogués anar a Viena, ella de seguida es va posar molt contenta però també va explicar que s’ho hauria de pensar millor perquè li feia molta pena deixar Berlín, els amics i la família encara que fossin només un parell o tres d’anys. De fet, no volia deixar Berlín per una raó: en Fritz, però encara no tenia clars els seus sentiments. En pensar-se el motiu del per què la seva filla encara no es decidia, en Heinrich li va dir que de moment no en parlés fins l’any següent i li va demanar que anés amb tacte amb en Fritz. Posant-se vermella, la Galiana li va canviar ràpidament de tema, no volia demostrar els seus sentiments. Assentant-se a la cadira per llegir les últimes notícies, en Heinrich li va dir a la seva filla:

Saps què farem? Portarem a en Fritz al cinema com varen fer la seva família amb tu, el portarem a veure l’Àngel blau del director Josef von Sternberg, on en Gerd em va dir l’altra dia a la feina que hi actua molt bé l’actriu Maria Magdalena Dietrich, la Marlene. Segons ell és una pel·lícula basada en el llibre del germà de l’escriptor favorit d’en Barnard, en Heinrich Mann, el Professor Unrat. 

Contenta pel gest del seu pare, la Galiana es va canviar de seguida a la seva petita habitació, es va posar una mica de colònia i se’n va anar de seguida cap a casa dels Klein per explicar-li a en Fritz que el portaven al cinema, proposta que el va posar molt content. En Barnard, que escoltava la conversa des de la seva butaca, li va cridar en el seu fill en to de broma que no s’enamorés de l’actriu perquè tenia una bellesa excepcional amb una gèlida mirada.

Mentrestant, els amics de la Galiana i d’en Fritz, en Georg i en Lou, que els seus pares no trobaven feina per enlloc i havien tingut que abandonar els pisos on vivien per anar als menjadors socials de l’Alexanderplatz, estaven en una situació molt precària. Els dos nois varen tenir que deixar els estudis, només feien un àpat el dia i al cap de poc varen tenir que vendre la seva força com a mà d’obra. En Georg treballava en una important fàbrica d’acer del districte de Wedding i en Lou treballava en el complex siderúrgic Otto-Wolff-Konzern. De seguida varen passar de ser nois a ser adults. Després de les seves llargues jornades laborals d’onze hores que no s’acabaven mai més, freqüentaven als bars, fumaven cigarretes, es preocupaven per l’estabilitat de les seves respectives famílies, mentre que en Fritz i la Galiana podien gaudir encara de ser nois i anaven al col·legi despreocupats senes patir per les famílies. Com que estaven sempre sols ja que els amics treballaven, en Fritz li s’atrevia més amb la Galiana i li parlava tota l’estona de la seva idea d’estudiar junts a la Universitat Humboldt. La Galiana, que no li volia dir els seus desitjos d’anar a Viena, que encara no tenia clar, li deia que eren uns afortunats per poder continuar fent el què ells volien mentre observaven un panorama desolador amb cada cop més gent amb l’aigua al coll i amb més famílies vivint a l’absoluta misèria. Per ajudar als seus amics necessitats, que cada cop vestien més malament amb roba vella i esparracada i estaven més prims perquè ja no feien ni un àpat consistent, a més de que a la feina els explotaven de males maneres, la Galiana va pensar en vendre alguns dels seus quadres en el mercat de davant la Catedral. Posant una petita paradeta amb l’ajuda d’en Fritz, la Galiana ensenyava amb molta passió als seus quadres que impressionaven a la gent pel seu realisme, però que ningú estava interessat en comprar ja que una majoria no podia destinar uns quants Reichsmarks per comprar-los i menys pensaven comprar un quadre pintat per una nena. Quan es reunien amb en Georg i en Lou després de que pleguessin al vespre de treballar anaven veient el canvi radical que anaven fent els seus amics; estaven més cansats, anaven bruts de la feina, les ungles les tenien negres de la grassa que remenaven, la roba no els cobria del fred i ells varen canviar els habituals passejos pel Tiergarten i la Potsdamer Platz per tancar-se en el bar Victorius per assaborir una bona cervesa mentre contemplaven les corbes de la Diane. En Lou es va tornar més atrevit amb les noies i a totes les que trobava boniques els hi proposava anar a donar una volta per l’Unter den Linden, però totes el rebutjaven perquè anava molt mal arreglat i molt despentinat. A més, l’olor a taller i suat no era precisament encantadora per aquelles noies.

Un dia varen anar tots junts en un bar on freqüentaven sovint els dos nois, era al bar de l’Hotel Esplanade situat a la Potsdamer Platz. De seguida que es varen asseure a darrere dels gruixuts vidres del bar de l’Hotel, la Galiana s’hi va sentir observada davant la mirada de tots els clients masculins del bar i en Fritz de poc agita de la que va ser la seva primera cervesa, una Berliner Weisse que li va portar el cambrer Julius, un antic combatent de la Primera Guerra Mundial que va perdre un ull en la batalla de Tannenberg. Mentre els dos nois parlaven de les seves condicions laborals; no tenien descansos ni per menjar ni un moment, cobraven la meitat que l’obrer que treballava a la fàbrica Klein, estaven maltractats pels seus capatassos, la feina era perillosa i sense control, no hi havia higiene…. en Fritz i la Galiana veient de primera mà la injustícia del sistema. En Lou, que era el que més disgustat estava amb aquella situació perquè aguantava menys que en Georg el treball físic i el fet d’anar sempre brut amb la vestimenta de l’esclau que en deia, els va dir mentre es bevia una segona Berliner Weisse:

D’acord que vivim en un país amb una forta crisi econòmica, però veien el què cada dia veig a dins la fàbrica crec que estem vivint una crisi social que ningú veu o vol veure. És injust el tracte que em tenen cap a mi, no és normal que em facin treballar vuit hores seguides al matí sense poder menjar ni descansar i a la tarda, després de dinar amb una hora, tingui que anar a treballar tres dures esgotadores hores més. Amb mi treballa un home grani que casi no s’aguanta i l’amo de l’empresa el fa treballar igual de dur per tal de que ell no hagi de fer res, és un autèntic mantingut i a sobre es queixa del sistema perquè no és just amb ell. Posant-se a plorar de ràbia en veure’s les mans brutes i plenes de talls, va continuar enrabiat: És una vergonya el que veig, una autèntica vergonya, i ningú hi fa res, no hi ha cap control, i a sobre els empresaris es fan passar per víctimes quan ells són uns opressors i els veritables culpables de les crisis perquè són uns incompetents i uns corruptes.

En Georg anava fent que sí amb el cap i en Fritz va entendre que aquest no era el camí pel qual havia de seguir Alemanya. A partir de llavors va acompanyar amb més freqüència a la Galiana a les seves tertúlies, a les trobades amb altres simpatitzants comunistes a l’oficina de la 3º Internacional per l’Europa de l’Oest d’en Georgi Dimitrov i la volia portar a veure l’òpera d’en Kurt Weill, Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, però va fer tard en comprar les entrades. Totes aquelles accions no les feia, tot i que també, per acompanyar a la seva estimada, sinó que ho feia per compromís propi veient les atrocitats que passaven els seus amics i el seu entorn. Aquest canvi d’en Fritz no li va passar desapercebut a la Galiana que, veient com ja s’havia fet tot un home, pensava que potser era el moment d’explicar-li que tenia pensat anar a Viena, tot i que ella començava a sentir alguna cosa per en Fritz.

Mentre la Galiana es començava a enamorar d’en Fritz, la crisi avançava per Alemanya d’una manera brutal, en els carrers de Berlín augmentaven les tensions que també es vivien en el Reichstag, on els nazis feien tots els possibles per desestabilitzar el govern d’en Brüning, i les SA es manifestaven violentament pels carrers en busca de comunistes. Aquelles accions tenien molt preocupats tant a en Barnard com a en Heinrich, que tenien por de que els seus fills es veiessin involucrats en una disputa d’aquelles. En Heinrich li va demanar a en Fritz que sobretot vigilessin quan anessin a concentracions o en reunions polítiques en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse o en el grup de resistència Neu Beginnen i li exigia que acompanyés sempre a la seva filla perquè sabia que ella s’implicava molt en aquells temes i intentava sempre estar al peu del canó. En Fritz li va collir les paraules i li va assegurar que no els hi passaria res, que eren prudents, i que mai es ficaven en problemes. En veure’l preocupat per aquell ambient, li va explicar amb sinceritat que quan veien que hi podia haver perill marxaven corrents a casa. De fet, la Galiana odiava les armes i no li agradava que alguns dels seus companys, sobretot els membres de la Lliga Roja de Combatents, pensessin en provocar una revolució violenta i armada. Entenia que els enfrontaments amb els nazis no tenien sentit perquè aquelles picabaralles les aprofitaven precisament els nazis per la seva propaganda. Creia que els havien de desestabilitzar en el Parlament i criticava la política del líder comunista, l’Ernst Thälmann, d’atacar als socialdemòcrates enlloc dels nazis.

El juliol de 1931, Alemanya va estar apunt d’arribar al col·lapse econòmic ja que les mesures d’en Brüning de forts augments d’impostos, reducció de salaris i de més sacrificis no varen produir els fruits esperats. Totes aquelles accions, que no afectaven a la fàbrica Klein perquè continuaven treballant pels nazis, tot i que a contracor, varen provocar múltiples manifestacions als carres de Berlín. Tant en Fritz com la Galiana es manifestaven juntament amb els seus amics reclamant millores socials, econòmiques i polítiques. La Galiana se sentia molt a gust en aquell ambient reivindicatiu i creia que podria arribar una revolució que canviés per sempre el país com havia passat a Rússia, tot i que ella esperava que no hi hagués després una Guerra Civil. En el barri on vivien el nivell de vida continuava baixant dràsticament i afectava els més propers a la família Klein; la Matilda venia poc i a sobre li robaven sovint, el llibreter Martin estava tant endeutat que li era impossible poder fer dos àpats al dia, la Klara demanava caritat tot i que treballava en una empresa tèxtil unes hores, la pastisseria només venia pa i en veure que tampoc es venia en Richard el va rebaixar de preu, l’Albert i la Helga no paraven de contreure deutes de forma perillosa, la carnissera Maria venia molt poca carn i sempre se li acabava podrint, la Carlene se li pansien les flors en no trobar compradors i tenia la mare malalta sense que pogués rebre atenció mèdica perquè no li podia pagar, el bar Victorius sempre estava buit, igual que la perruqueria de l’Otto, el músic Wilhelm cada cop estava fet un boixet, igual que l’endevina Anne, que fugia sempre que veia els homes de les SA amb les seves porres a la mà passejant pel barri com si ells fossin l’autoritat. Varies famílies es varen veure abocades a abandonar el barri en busca de vivendes més barates en els suburbis de la ciutat, on les condicions socials, higièniques, ambientals i econòmiques eren nefastes. Tot aquest clima provocava dia a dia que les tensions entre la població augmentessin i les baralles per ser el primer en regirar les escombraries es varen fer habituals. Però el que realment va impactar en el barri va ser quan es va saber que en Johannas havia mort desnodrit en el seu pis. Els seus pocs diners que tenia els donava en els seus fills que s’havien quedat a l’atur i ell es va quedar aviat sense res i es va tancar en el seu pis de sobre la botiga de la Matilda esperant la mort per no ser una càrrega pels seus fills.

Pel que fa a la família Klein; la Luane, per por de ser atracada, no anava mai sola pel carrer i sempre vestia de forma molt senzilla i patia constantment pels seus fills, sobretot per la Katrina, que encara era una nena i sabia que eren l’objectiu de molts homes que es passaven les hores al bar sense saber què fer apart de beure com unes esponges. En Marwin va perdre molts amics que varen abandonar la ciutat per anar al camp, on les condicions no eren gaire millors, i la Katrina es va habituar a veure que molts dels seus companys del col·legi venien a classe mig desnodrits i sense material escolar. Es va fer habitual veure a davant de casa dels Klein a gent que havia perdut la casa, dormien al carrer i pidolaven demanant diners o menjar. En aquell mes, a prop del barri, s’hi varen construir menjadors populars, on de seguida es varen omplir de gent molt necessitada i afamada. A mesura que passaven els dies la gent es tornava més violenta en busca d’alguna cosa per menjar. Sovint molts d’aquestes persones, com en Wilhelm o l’Anne, trucaven desesperats a la porta dels Klein, on la Luane i l’Elise els donaven un tros de pa a canvi de que no els molestessin.

Al cap d’uns dies, en Conrad, la Felda i la Greta, que continuava sense voler treballar perquè no es volia separar dels seus pares, varen tenir que tornar-se a instal·lar a casa dels Klein perquè tenien por de que els passés alguna cosa davant de tanta inestabilitat. Els carrers de Dresden no varen ser exempts de la violència política. De seguida en Marwin va veure que no hi havia ni suficient espai ni intimitat a casa ja que l’Elisabeth a vegades es quedava a dormir a casa i s’allotjaven al tercer pis que ara ocupaven els seus avis i la Greta. Tampoc li agradava que la seva àvia Felda, que era una fervent catòlica i tradicionalista, el critiqués per dormir amb l’Elisabeth sense estar casats. De fet el criticava perquè no volia que el seu net sortís amb una estrangera, ella volia que sortís amb una alemanya del nord. Per aquest fet, va decidir anar-se’n a viure a casa de l’Elisabeth situada a Mitte. La Luane òbviament no volia que el seu fill, que en prou feines tenia 18 anys, marxés de casa, però entenia la seva decisió i la va respectar. En Barnard en una altra època s’hi hagués posat fort perquè es quedés a casa, però estava tant capficat pel que pensaven els seus veïns per estar treballant pels nazis que no estava per la família. A la fàbrica, a més, cada dia tenia que rebutjar a aturats que li pregaven que els contractes. Estaven disposats a cobrar una quarta part del què cobraven els altres treballadors, però era impossible contractar-los perquè tot i que havien augmentat la productivitat, sabia que els teixits que feien pels nazis es podien acabar algun dia i ja havia augmentat la plantilla de 15 a 25 treballadors i no en podia pagar a cap més.

Durant aquell any a Berlín i a les principals ciutats alemanyes els nazis i les SA varen provocar greus episodis antisemites aprofitant que la gent estava per la crisi. El 14 de setembre de 1931, en Fritz i la Galiana varen anar com feien sovint a la botiga de la Matilda a comprar alguna pasta per berenar. La Matilda sempre els reservava les millors pastes i les galetes més bones per ells i xerraven una estona tots tres sobre política, sobre el barri, sobre els veïns o la història de la ciutat. La Matilda els explicava amb tot detall les botigues que hi havia en el barri abans de la guerra i els parlava de que quan era jove anava amb un noi alt i fort en el Cafè Bauer. Gràcies a aquella respectada botiguera en Fritz s’anava interessant més en aquell barri que tant estimava. Però, aquell dia, quan varen entrar a la botiga varen trobar-se a una Matilda molt diferent. En Fritz es va adonar de seguida que no somreia com feia sempre i que es movia més a poc a poc i mig encorbada. La Galiana va veure després que tenia un blau a l’ull dret. Preguntant-li què li havia passat, la Matilda se’ls va mirar sense dir-los res i es va posar a plorar mentre intentava agafar una ampolla de llet d’un prestatge de darrere del taulell. Impactats pensant que un vagabund l’hauria atracat, els dos nois es varen mirar desconcertats sense saber com tenien que reaccionar i es varen quedar palplantats a davant del taulell. Esperant que la Matilda s’eixugués les llàgrimes, la botiguera es va posar de cop seriosa i amb els ulls vermells de tant plorar els hi va dir posant-se la mà a la cara per tapar-se l’ull blau:

Fa dos dies vaig anar amb el meu germà a celebrar el fi d’any jueu en una sinagoga del Kurfürstendamm. Tot va anar bé, va ser una celebració com sempre, però quan varem sortir de la sinagoga allí ens esperaven les SA amb les seves porres i els seus fuets i ens varen atacar sense contemplacions. A mi i en el meu germà ens varen clavar més de 10 cops de porra, en els meus companys jueus tant del mateix, i quan venia algú a ajudar-nos també rebia cops de porra. Va ser terrible, si haguessin pogut aquells animals ens haguessin matat a cops. Cridant de ràbia va continuar: Imagineu-vos que els nazis arribin al poder, aquest serà el nostre destí. El nostre poble té la soga al coll. 

Amb la cara seriosa, la Galiana li va dir que ho tenia que denunciar i fer-ho públic perquè el poble tenia que conèixer la veritable cara del nazisme. Pensant-s’ho una estona amb els braços repenjats al taulell i mirant pel finestral de la botiga com els veïns del barri com el perruquer Otto no s’havien interessat pel seu estat en veure-la amb el blau a la cara, la Matilda li va dir que no ho podia fer ja que no volia tenir problemes. Entenent-la però sabent que no es podien quedar amb els braços creuats, la Galiana li va insistir en anar a la policia per denunciar aquells fets i li va assegurar que tenia que estar tranquil·la perquè l’alcalde de la ciutat era en Fritz Elsas del Partit Democràtic Alemany. Veient el valor i la insistència d’aquella noia que estava convençuda de les seves paraules amb els seus ulls verds que transmetien tota l’energia que necessitava, la Matilda va acceptar per ella anar a la comissaria i en Fritz i la Galiana la varen acompanyar. La Matilda va denunciar al membre de les SA Wolf Heinrich Graf Helldorf, que per aquella denuncia i d’altres es va tenir que amagar de la policia fins que va ser detingut el novembre de 1931, però va ser alliberat al cap de tres mesos i va acabar sent el cap de la Policia de Potsdam.

A l’octubre de 1931, en Hitler, que acabava de perdre la seva neboda després de que aquesta se suïcidés el 17 de setembre de 1931 per una forta depressió que l’hi va causar el seu tiet, es deia que l’obligava a mantenir una relació amorosa i la controlava com un marit gelós, es va reunir amb el President Paul von Hindenburg per trobar una solució al problema parlamentari que viva Alemanya amb un canceller que no tenia la majoria en el Reichstag. Aquella trobada va ser vista amb molt de temor per la família Klein, que pensaven que el vell mariscal de camp voldria posar a aquell caporal austríac com a canceller. La Galiana volia convèncer en els seus companys de militància per manifestar-se si en Hitler era designat canceller i en Fritz li demanava en el seu pare que si es produïa aquest fet deixés de treballar pels nazis. Però en Barnard creia fermament que en Von Hindenburg no col·locaria mai a en Hitler com a canceller perquè uns amics seus que eren propers al President li havien explicat que odiava a en Hitler i que per mofar-se’n d’ell l’anomenava caporal, el rang més elevat que en Hitler va assolir a la Primera Guerra Mundial. Després de que se sabés que la trobada havia anat fatal, en Hitler encara estava deprimit per la mort de la seva neboda i estava com absent durant la trobada amb el President, la família Klein i la família Metzler varen anar a dinar el diumenge en el bar Victorius per celebrar-ho i de pas per fer petar la xerrada. Tots ja parlaven obertament de les seves posicions polítiques i ningú amagava el seu temor a una possible revolució de conseqüències nefastes pel poble alemany. Però, enmig d’una de les converses polítiques que hi havia damunt la llarga taula de fusta, per sorpresa de tots la Felda va manifestar convençuda que la solució havia de passar per un govern fort i unit dirigit per en Hitler. Sentint el nom d’en Hitler tots es varen quedar en silenci, la Luane no sabia ni on amagar-se davant les paraules de la seva mare, i en Fritz li va preguntar sense embuts, agafant el got d’Afri Cola amb força i mig enrabiat:

Tu saps què és el nacionalsocialisme i què vol?  

Quedant-se en silenci veient que la seva revelació no havia agradat a taula, ni tant sols a en Conrad, el seu marit, que no deixava de mirar el plat de xai amb patates per no mirar les cares de la seva família, va respondre segura mirant-los a cadascú als ulls:

Jo no se ni què és ni què vol el nacionalsocialisme, ni sabia que en Hitler era el nacionalsocialisme. Continuant mirant a banda i banda de la taula, orgullosa va exclamar: A mi no m’agrada la política, jo creia amb en Guillem II i amb la monarquia Hohenzollern, però en Hitler diu coses que tenen sentit i és l’únic que es capaç de treure’ns d’aquesta situació per moure a la gent per encaminar-les en un únic objectiu, sortir de la ruïna per tornar a ser una Alemanya forta i unida com l’havia volgut l’Otto von Bismarck, el nostre canceller de ferro i el nostre líder. O és que vosaltres us agrada la barbàrie bolxevic? Que no veieu el què passa a la Unió Soviètica? Tots es moren de fam i el qui aixeca el dit es afusellat! O a Espanya? Allò és un caos. O a Estats Units? Allà ningú treballa ja i tots estan vivint en els menjadors socials amb els negres! O us agradà aquests del Poble Sant que tenen una llengua de serp. Són pitjors que les rates.  

Fent que no amb el cap i molt indignat, en Fritz li va intentar respondre que anava molt errada, però la Galiana el va agafar pel braç dret i a cau d’orella li va dir que ho deixés, que no tenia sentit encetar una conversa que no portaria enlloc. Després d’un silenci i d’unes quantes mirades que deien molt, varen començar a parlar d’altres temes que no fossin polítics com l’últim combat de boxa d’en Max Schmelig, que tant li agradava a en Marwin. Parlant de boxa en Conrad es va animar i per intentar aigualir les paraules de la seva esposa va donar sempre la raó a en Barnard i els va convidar a tots a fer un xarrup de conyac.

Amb els primers freds del novembre de 1931, els vagabunds que en prou feines tenien roba que els cobrís el cos intentaven refugiar-se a on podien i uns quants varen forçar la porta de la llibreria d’en Martin per cremar els llibres per escalfar-se. Marx, Nietsche, Kant, Hegel, Mann, Engels, Bauer, Von Zimmermann varen servir per escalfar a quatre vagabunds que havien perdut la raó per les condicions en què es trobaven. L’endemà, quan va anar a obrir a les set del matí la llibreria i va veure tots els seus llibres reduïts a cendres a en Martin li va agafar un atac de ràbia tant gran que a partir de llavors va decidir anar sempre armat amb dues pistoles Luger Parabellum de 9mm. Irritat i no fent cas a les súpliques de la Sophie perquè es calmés, va penjar una esvàstica a darrere el taulell i no va tenir mai més a la venda llibres d’en Marx, Hegel o d’en Kant entre altres. Cansada de tot plegat i de que no guanyés suficients diners, la Sophie el va abandonar per anar-se amb un altre home més ric del nord de la ciutat. Amb la pèrdua de la Sophie en Martin encara es va radicalitzar més amb les idees i va abraçar l’àguila nacionalsocialista. Barrejant ja tots els conceptes, culpava a la República de que la seva dona l’hagués deixat perquè estava convençut de que els hi havien donat masses llibertats a les dones. En veure’l fotut per la pèrdua de la Sophie, en Barnard l’anava a veure després de treballar i li aconsellava que no portés armes al damunt i de forma tant visible per sobre el pantalon. Li explicava que les armes només portaven a més morts, però en Martin li va exclamar que tant li feia, que s’hi s’havia de lluitar es lluitava i que si tenia que canvia la seva manera de pensar la canviaria com la Sophie havia canviat d’home. Abans en Martin sempre havia votat al Partit Socialdemòcrata.

A finals d’any, quan la situació econòmica a Alemanya estava més complicada, sobretot després de que tanquessin el juliol d’aquell any els dos principals bancs alemanys, el Darmstädter i el Dresdner, la Galiana va aprofitar un dels moments que estava sola amb en Fritz per explicar-li que volia anar a Viena a estudiar. Mentre estaven prenent un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade i observaven com nevava a fora deixant enfarinada la Potsdamer Platz i els tramvies s’anaven aturant a la plaça per deixar baixar els passatgers, la Galiana li va demanar anar a caminar pels voltants de la Porta de Brandenburg per veure com la neu cobria els edificis emblemàtics de la Pariser Platz. Mentre caminava per damunt de la neu pensava que podria pintar la Unter den Linden nevada amb les carrosses vermelles tirades pels cavalls que aguantaven estoicament el fred. Quan varen entrar a la Pariser Platz per la pota sud de la Porta, la Galiana li va preguntar mentre s’escalfava les mans per l’intens fred:

Què penses fer després d’acabar els estudis? Penses estudiar Medicina a la Universitat Humboldt? Les teves notes han millorat molt i podràs estudiar a on vulguis si no et desviés del camí.

Veient que alguna cosa li estava passant pel cap a la seva amiga, que estava més callada del normal, li va contestar mirant-li els ulls verds:

Et conec com una germana i per sort no ho ets. Va, diguem què et passa? Tot el dia estàs ruminat alguna cosa i estàs com absent.  

Pensant durant uns segons com seria la millor manera de dir-li, li va exclamar amb els ulls apunt de plorar i portant-lo cap a un dels bans de la plaça per seure:

Estic pensant en anar a Viena a estudiar a l’Escola de Belles Arts per ser una pintora, els meus pares em pagarien el viatge i jo allí trobaré alguna feina per mantenir-me mentre estudio. Només serien uns quants anys i després tornaré, tu prometo. Què en penses?  M’agradaria saber la teva opinió!

Calla’t, immòbil, sense saber què dir, es va quedar uns segons quedant-se sense llengua i es va asseure en el banc mentre la nevada s’intensificava i els clients de l’Hotel Adlon entraven dins de l’Hotel per refugiar-se del fred. La Galiana, que volia que li digués que es quedés a Berlín, l’esperava ansiosa, sabia des de feia dies que en Fritz ja no era un amic qualsevol, que era una cosa més, però ho volia esbrinar i esperava un gest per part seva. Després de sentir com un Rumpler Tropfenwagen de color blau com una gota d’aigua patinés per culpa de la neu quan girava cap a la Charlottenburger Chaussee per dirigir-se cap a la Columna de la Victòria, en Fritz li va contestar mig tartamudejant mentre li mirava la gèlida cara:

És el teu somni…. sempre has somiat en ser pintora, tens molt de talent, estàs destinada a omplir el Louvre i a deixar en ridícul el Rai de la Medusa. Mig plorós i amb ràbia va continuar en veu baixa mentre treia fum de la boca pel fred que feia: Ves a Viena i gaudeix d’aquesta experiència única, només es viu una vegada hi aprofita-ho. Tu tens talent per això i molt més. Seria una pena que el món et perdés.

Després d’uns tímids somriures que amagaven tristor, els dos nois es varen abraçar per contenir-se les llàgrimes i per no veure’s les mirades, però quan la Galiana li anava per fer un petó a la boca d’en Fritz, uns quants cotxes negres varen entrar a la Pariser Platz a tota velocitat i es varen aturar a prop d’on eren ells aparcant en bateria. Per intentar pensar en una altra cosa, en Fritz va dirigir la mirada cap als cotxes de la marca Mercedes. D’ells en va sortir ràpidament un grup d’homes de les SS amb els seus uniformes negres fabricats pel nazi Hugo Boss i amb les seves gorres negres, i varen envoltar a un dels Mercedes negres fent la salutació romana mentre cridaven amb força Heil Hitler!. La Galiana, atemorida veient a tots aquells homes, va continuar abraçada a en Fritz i l’agafava amb tanta força que li va fer una esgarrapada en el pobre noi, que no es va queixar perquè ja no sentia el dolor. Del Mercedes negre conduït pel xofer Julius Schreck en va baixar l’Adolf Hitler, que després de posar-se bé el seu cabell negre i el seu barret de cop va fer una senyal amb el dit. En seguit, tots aquells homes es varen dirigir cap a l’Hotel Adlon. Curiós per saber què passava, en Fritz si va acostar uns metres no deixant d’agafar a la Galiana, però llavors va sentir una veu coneguda que el cridava pel darrere. Era la veu d’en Joseph Goebbels, que amb un gruixut abric marró fosc i amb un barret que l’hi anava gran li va dir:

Noi! si que t’has fet gran! Em recordes? Sóc l’amic del teu pare! Com estar ell? Deu estar content de treballar tant?

Atordit i sense deixar de mirar com en Hitler entrava a la recepció de l’Hotel, en Fritz es va quedar bloquejat i no li sortien les respostes. En Goebbels, que havia de marxar per acompanyar a en Hitler en una trobada amb uns quants industrials alemanys, va exclamar mentre avançava cap a ells:

És normal que t’emocioni, ell,( referint-se a en Hitler) és l’home més important que ha donat Alemanya des d’en Frederic el Gran i ell portarà Alemanya a un nou camí ple d’alegries. Podeu està tranquils amb nosaltres.

Agafant-li la mà per acomiadar-se’n, en Goebbels va córrer tant com la seva cama dolenta li deixava, la dreta era més curta per una osteomielitis, cap a l’Hotel i en Fritz i la Galiana es varen quedar uns segons més a la plaça en silenci observant com uns quants homes de les SS vigilaven els Mercedes que de seguida es varen empolsinar de neu. Aprofitant que aquells homes es distreien encenent-se una cigarreta, la Galiana li va dir en veu baixa, pensant que no la poguessin sentir, que li feia fàstic aquell home, que era un ressentit per haver perdut la Gran Guerra i que se l’havia de combatre amb tots els mitjans. En Fritz li va contestar que estigués tranquil·la perquè ells mai guanyarien, però pensava que si la crisi continuava evolucionant s’hauria d’empassar aquelles paraules. Abans de marxar de la plaça, la Galiana li va dir:

Saps com li diuen a en Goebbels els seus enemics polítics? El ungebleichter Shrumpfgermane, la criatureta blanca sense blanquejar.

Somrient mentre mirava les armes d’aquells homes que pensava que podien ser perfectament molts dels seus amics perquè eren molt joves, en Fritz li va dir trist de que havien de tornar a casa. Mentre es dirigien cap a casa per la Wilhelmstrasse, la Galiana es va posar també trista durant tot el recorregut per aquell carrer governamental veient com el seu amic no lluitava perquè ella es quedés a Berlin, tal i com volia. En Fritz, sense entendre els sentiments d’ella, estava fent el cor fort per no plorar de ràbia, i li explicava repetidament que havia d’aprofitar el seu talent a Viena i que allà podria pintar el palau de Belverde o el de Hofburg, o la Staatsoper, o la Stephansdom…. Impressionada per tot el què sabia de Viena, la Galiana li va preguntar intrigada com és que sabia tant d’aquella ciutat. Mirant-se-la apunt de plorar, en Fritz li va dir que el seu pare li havia deixat un llibre sobre aquella ciutat, però la realitat és que tenia pensat regalar-li pel seu aniversari, el 25 d’abril, un viatge a Viena per declarar-li el seu amor. Després d’acomiadar-se d’ella a davant del pis de la Galiana, va ser un acomiadament molt trist pels dos i tant fred com el temps que feia en aquells moments, en Fritz no es va poder contenir les llàgrimes i es va posar a plorar com un nen mentre travessava la carretera. Ja era fosc, el barri estava buit i només era il·luminat per la llum de les faroles, i en Fritz es va aturar un moment en un banc per eixugar-se les llàgrimes. De cop, mentre s’intentava contenir les llàgrimes, va sentir una mà a l’esquena. Espantat pensant que era un vagabund que li reclamaria el banc, en girar-se va veure que era la botiguera, la Matilda, que li va donar un mocador blau cel perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir amb un somriure a la boca:

Fritz! Aquesta noia és molt maca, no la deixis perdre mai, escolta-la sempre bé perquè és una noia molt intel·ligent i et portarà cap a la felicitat que et mereixes.

Enfonsat i no deixant de plorar davant de la botiguera, li va donar les gràcies, es va eixugar les llàgrimes amb el mocador de la Matilda i va córrer cap a casa on es va tancar a la seva habitació sense dir res. En Barnard, que ja es pensava el què havia passat, va entrar al cap d’uns minuts a la seva habitació. En trobar-lo estirat al llit de cara al coixí, es va asseure a la cadira d’estudi i li va dir:

Fill, no estiguis trist, no ploris, el temps passa ràpid i en quatre dies ja tornarà a ser aquí, a més encara falta un any perquè marxi. Veient que el seu fill no parava de plorar com un nen mentre abraçava al coixí va continuar dient-li: Mira’m a mi, em vaig passar tres anys fora de casa i bé vaig tornar. Reflexionant uns segons va afegir posant mala cara: I jo vaig perdre’m aquests tres anys per res, per tornar amb una ferida que em perseguirà tota la meva vida, per tant anima’t coi, que tornarà sense cap ferida ella. 

Entre plors i no deixant d’abraçar al coixí, en Fritz li va contestar que tenia raó, que s’havia de comportar com un home, però li va demanar que el deixés sol en aquells moments. Després d’aixecar-se de la cadira i de donar-li quatre copets a l’espatlla, el seu pare va baixar a baix al menjador a sopar amb tota la família i va encendre la llar de foc perquè la seva mare pogués escalfar-s’hi com l’hi agradava. Els següents dies en Fritz, que no volia veure a la Galiana per no fer un numeret i no podia quedar amb els seus amics perquè malgastaven el dia a la fàbrica i després a la taverna, es va passar els dies estudiant a la seva habitació perquè pensava que quan la Galiana tornés de Viena el veuria ja treballant de metge després d’haver estudiat a la Universitat Humboldt. Si ella no el volia acompanyar a la Universitat i aniria sol pensava. Sense saber què fer a vegades a les tardes després de plegar de l’institut anava a treballar a la fàbrica aprenent l’ofici del seu pare, tot i que no li agradava gens la feina es guanyava quatre Reichsmarks que va estalviar.

A mesura que l’activitat política s’extremava en els dos extrems i l’atur a Berlín ascendia a 600.000 persones, la Galiana només estava preocupada per en Fritz, que no l’anava a buscar com abans. Un dia que feia un Sol radiant va anar a casa dels Klein. Quan la Luane li va dir que hi havia la seva amiga, en Fritz, content pel gest però a la vegada trist, no volia dissimular la seva tristor, li va dir a la seva mare des de l’habitació que no es trobava bé i que no podia sortir. Sabent el què li passava en el seu fill, n’havien parlat amb el seu marit un dia després de veure que no menjava com abans, fins i tot no tastava les currywurst que li feia l’Elise amb cansalada, i, a part, a la Luane com a mare no li passava res per alt dels seus fills, li va dir a la Galiana que passés, que el trobaria a l’habitació fent els deures. Després de saludar a en Barnard, que estava a la butaca escoltant una òpera per la ràdio del director d’orquestra Otto Klemperer, i a l’Elise, que va sortir un moment de la cuina per saludar-la, va pujar a l’habitació d’en Fritz. En veure’l assentat a una cadira pensatiu, la Galiana va acabar d’entrar a l’habitació i en Fritz va fer un salt de sorpresa que de poc el va fer caure de la cadira. Sense vitalitat, se la va quedar mirant amb la cara blanca pensant que no anava afaitat. Enfadada perquè no l’hi havia dit res, la Galiana sense dir-li bon dia li va exigir explicacions. En Fritz, tímid com era habitual en aquells moments, es va excusar dient-li mentre li desviava la mirada, que havia tingut molta feina i que s’havia tancat a estudiar perquè ell volia anar a estudiar a la Universitat Humboldt. Entenent el què li passava i sabent que era millor no parlar dels estudis, li va demanar si la podia acompanyar a un míting del diputat del partit comunista, l’Ernst Thälmann, que es presentava a les eleccions presidencials de 1932. Amb desaires i tocant-se la barba de feia quatre dies, en Fritz li va dir que sí, però li va afirmar que aquelles eleccions no tenien sentit perquè les guanyaria en Paul von Hindenburg. Sospirant i alçant les espatlles un segon, la Galiana li va respondre que segurament tenia raó, però que ara es tractava d’eliminar el senyor del Mercedes negre. Aquella referència li va fer gràcia a en Fritz, que després d’afeitar-se al lavabo del segon pis amb la navalla del seu pare i de posar-se la jaqueta negra que s’acabava de comprar la va acompanyar amb orgull al míting d’en Thälmann. En seguit que varen arribar a un descampat de la ciutat varen veure que en Thälmann havia aplegat a molta gent ansiosa d’escoltar-lo amb les banderes vermelles comunistes. Després d’esperar uns segons a que arribés més gent, el dirigent comunista va sortir a la dalt la tribuna improvisada de fusta amb la seva gorra negra d’obrer. Desafiant el fred de l’hivern que penetrava els ossos, va criticar amb duresa la política socialista però en canvi no va fer cap referència al nazisme i als seus actes salvatges. Aquells atacs al socialisme varen tornar a disgustar a la Galiana perquè estava convençuda de que havien d’unir esforços per treure el nazisme del Reichstag. Estava disposada a unir-se amb la burgesia a canvi d’eliminar al nacionalsocialisme. Criticant cada frase d’en Thälmann, la Galiana, cansada d’anar sentint un discurs que no era el seu, li va exigir a en Fritz que marxessin d’allí i els dos nois varen sortir del míting després de molestar a molta gent per passar. Enfadada i rondinat pels carrers de la ciutat, per tranquil·litzar-la en Fritz la va portar al bar Victorius, on els esperaven en Georg i en Lou a la barra amb unes quantes cerveses. En Lou només es bevia la cervesa que li recomanava la Diane, que era la més cara, mentre ell no la deixava de resseguir amb la mirada. Parlant amb en Georg, el noi els va dir que les eleccions les guanyaria clarament en Von Hindenburg perquè en Max Habermann, el líder del sindicat més gran d’Alemanya, havia demanat votar per al vell mariscal de camp. Indignada mentre aguantava el got amb suc de taronja a la mà, la Galiana li va afirmar que estava clar que guanyaria en Von Hindenburg perquè en Thälmann estava fent una campanya desastrosa. En Fritz només es limitava a donar la raó a la Galiana perquè bàsicament pensava que com ella, era impossible que en Von Hindenburg perdés, tenia masses suports. La majoria de la gent del bar pensava votar a en Von Hindenburg, només la Diane pensava votar a en Hitler. Entre cervesa i cervesa, la gent del bar va coincidir en una cosa, es vivia millor en l’època dels imperis dels guillems, l’època en el qual es varen erigir els grans monuments nacionals, i tothom volia tornar al passat.

El 13 de març de 1932 es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials i després de les votacions varen accedir a la segona ronda en Thälmann, en Hitler i en Von Hindenburg. Els nazis varen obtenir un augment significatiu de vots, però varen ser derrotats per en Von Hindenburg. Després de la primera volta la família Klein estava dividia. En Barnard creia que s’havia de votar a en Von Hindenburg perquè era una garantia d’estabilitat i un fre al nazisme, però en Fritz i en Marwin, que no podien votar encara per edat, no tenien 20 anys, eren partidaris de votar a en Thälmann. Per la seva part, la Galiana anava a tots els mítings que podia del partit comunista, el KPD, i fins i tot havia conegut el diputat comunista del Reichstag, en Willi Munzenberg, a qui considerava un excel·lent propagandista. Després de sortir de classe es passava les tardes tancada en algun cafè amb en Fritz parlant de política i del futur d’Alemanya. En aquelles trobades la Galiana alliçonava a en Fritz, que en algun tema encara estava una mica verd però la seva ment anava agafant cos i sorprenia cada cop més a la Galiana fins al punt que de vegades era ell qui li feia una pregunta de l’estil d’en Sòcrates que la posava en algun compromís. Mentre es bevien el cafè, en Fritz quedava admirat per la intel·ligència de la Galiana, no era comparable a la de les amigues de classe. Parlava del comunisme i de la socialdemocràcia com si portés anys estudiant aquests moviments, era una devoradora de la política i dels llibres polítics, s’havia llegit tots els discursos d’en Lenin, li agradava en especial el seu article sobre l’Impost en espècies, tot i que criticava la falta de llibertat que hi havia a la Unió Soviètica d’en Lenin i la de Stalin, a qui odiava profundament. A més, s’havia llegit alguna cosa de la Rosa de Luxemburg i tenia pendent llegir-se El capital d’en Marx, tot i que pensava que encara no estava preparada per llegir-lo pel seu complex llenguatge. A part d’Alemanya, coneixia la realitat política dels altres països i estava il·lusionada amb la República espanyola pel seu caràcter social i revolucionari, i odiava la política del president republicà Herbert Hoover com tots els nord-americans. Meravellat per cada paraula, per ell era tota una experiència i un honor poder-la escoltar. Un diumenge en un cafè, en Fritz li va preguntar perquè no estudiava periodisme ja que hi entenia tant i s’explicava tant bé, i ella li va respondre tot seriosa:

Jo no vull interpretar la realitat, la vull transformar. A mi m’agrada actuar.

En silenci, sense saber molt bé què havia volgut dir, en Fritz li va aconsellar que anés en compte amb aquestes manifestacions perquè eren cada cop més violentes. Fent oïdes sordes, ella sempre li deia que no li passaria res perquè tenia una xapa de ferro que li portava sort. Tot i semblar el contrari, la Galiana era supersticiosa com la seva mare. Es llevava sempre posant primer el peu dret al terra i no suportava seure darrera la paret.

En la segona volta, celebrada el 10 d’abril de 1932, en Hindenburg va ser reelegit, cosa que va satisfer a en Barnard, tot i que en Hitler va obtenir 13.417.000 vots, fet que el va disgustar profundament i no li va deixar encetar una ampolla de conyac que havia reservat. Els nazis eren evidentment un moviment a l’alça i per frenar-lo en Von  Hindenburg va fer prohibir a les SA i a les SS, i va col·locar a la Cancelleria al vell conservador catòlic Franz von Papen en substitució d’en Heinrich Brüning, que no havia fet funcionar cap de les seves mesures econòmiques per aturar aquella cruel crisi que continuava destruint famílies senceres hi havia empobrit encara més a la pagesia prussiana, d’on provenia precisament en Von Hindenburg. Però en Von Papen tenia el mateix problema que en Brüning, no tenia majoria en el Parlament, i per canviar-ho el juny va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions parlamentàries pel 31 de juliol de 1932. Els nazis, confiats en guanyar, tenien en aquells moments problemes econòmics per finançar les costoses campanyes electorals que portaven a en Hitler a voltar per totes les ciutats alemanyes en un temps record i a pagar per la nova campanya cinematogràfica i la fabricació de 50.000 discs de gramòfon amb una crida a la nació d’en Hitler. Un dels personatges que més el preocupava aquest tema era en Joseph Goebbels, que després del seu matrimoni amb la Magda s’havia convertit en la família preferida d’en Hitler i eren inseparables.

A finals de juny, a la fàbrica Klein es treballava com un dia normal amb molta intensitat amb els telers no deixant de fer un insuportable soroll per l’oïda quan, de sobte, va sonar el timbre de l’entrada. En Barnard, que per la seva coixesa no sortia del despatx per no haver de baixar les empinades escales, va enviar-hi com era costum el seu fill Marwin perquè obrís la porta. Quan va obrir la gruixuda porta de ferro va veure que a fora hi havia sis homes de les SS acompanyats per en Goebbels, que estava repenjat a una banda de la porta mentre es mirava en pla xulesc les ungles de la mà, i en Reinhold Muchow, el líder del NSBO, una organització nacionalsocialista sindical. Bloquejat i impactat, en Marwin sense dir-los massa res els va fer pujar de dret al despatx del seu pare, però només el jerarca nazi i en Muchow varen entrar a dins mentre els altres esperaven a fora vigilant l’entrada de la nau amb les seves porres a la mà. En veure’ls entrar per la senzilla porta de fusta del despatx, en Barnard es volia fondre, no tenia gens de ganes de rebre’ls i no volia que els seus treballadors el veiessin relacionar-se amb els jerarques nazis. Després de convidar a en Goebbels i a en Muchow a seure a les cadires de davant la seva taula, es varen intercanviar quatre paraules cordials. Mirant-se’l fredament després de treure’s el barret, el líder nazi li va fer un breu repàs de la història del nacionalsocialisme, des de quan havien sigut quatre membres de la Societat Thule, el DAP, quan va ser prohibit després del putsch fins a arribar aquell dia mentre en Barnard l’escoltava sense entendre què volia. Li volia mostrar que el NSDAP estava destinat a governar però, també, li va dir, més a poc a poc, que per aconseguir aquell objectiu es necessitaven molts diners i molts esforços. Entenent ara què volia dir-li, en Barnard li va dir que no tenia suficients diners, que amb prou feines podia pagar als treballadors, cosa no certa. Després d’un minut de silenci, en Goebbels, canviant-li la cara i tocant-se els llavis per mostrar el seu disgust, li va dir:

Els treballadors? De qui són aquests treballadors? De vostè o del partit? Perquè qui els hi compra el què estan teixint? Em sembla que hem fet molts esforços per vostè i ara només li demanem un petit esforç. No pensi tant amb els diners i més amb el cor.

Enrabiat, en Barnard, que li produïa fàstic aquella conversa, sabia que estava acorralat i volia acabar-ho ràpidament, es va treure el seu talonari que tenia guardat en un calaix i va agafar la ploma del seu pare, que en veure-la la va canviar per un bolígraf, i li va firmar un xec de 1.000 Reichsmarks. En veure el xec, en Muchow li va dir amb menyspreu clavant-li la mirada:

1.000, només val això per vostè la nova Alemanya?

Fent una ganyota, en Barnard va agafar el xec i va afegir-hi un altre 0. En veure-ho, en Goebbels i en Muchow, contents, varen aixecar-se de cop i varen abandonar al despatx. Quan eren a baix amb els telers, en Goebbels es va quedar quiet uns segons pensant i de dret es va dirigir als treballadors i els hi va dir cridant:

El vostra amo és un bon home, un heroi, que sap molt bé el què vol, una Alemanya forta i nacionalsocialista.

El líder nazi va ensenyar el xec a tots ells mentre s’acomiadava. Al cap d’uns minuts varen entrar a la fàbrica un parell d’homes de les SS que varen donar a tots els treballadors un dels discs de gramòfon amb la crida a la nació d’en Hitler. Els tres treballadors jueus que hi havia varen agafar el disc amb ràbia però no varen fer cap mal gest per molt que en tinguessin ganes.

Quan en Barnard anava oblidant aquell incident en companyia de la seva família, no es va adonar que tot el barri va anar sabent que els Klein havien pagat als nazis. A la llibreria d’en Martin, a la pastisseria d’en Richard, al bar Victorius, a la carnisseria de la Maria, a la floristeria de la Carlene no es parlava d’altra cosa. Un dia al vespre, quan tota la família estava reunida a casa per sopar, varen sentir sorolls de l’exterior. Pensaven que hi tornava haver una baralla entre vagabunds, però en obrir la porta per veure què passava ja que els crits anaven a més, varen veure a un grup d’homes, alguns eren veïns com en Kurt i la Maria i en Frank i la Margarehte, una parella jove que s’havien instal·lat feia uns dies en els pisos de dalt la botiga de la Matilda, que estaven enfurismats cridant que els Klein s’havien venut als nazis. En Barnard va sortir de dret a l’entrada de casa per rebre a aquell grup d’homes i els va cridar enfadat de que no era cert el què deien i els va advertir de que no coneixien la realitat. Bullint-li la sang per les venes després de que l’haguessin despatxat de la seva feina de paleta, un d’aquells homes se li va apropar i li va dir a 5 centímetres de la cara:

Has donat diners al nazisme perquè en Hitler s’allotgi a la suite de l’Hotel Kaiserhof mentre acomiadaves en el passat als teus treballadors? Quin fàstic em fas. Ara entenc perquè et van bé les coses a tu. Jo et tenia per un heroi de guerra i no per un venut.

En Barnard li va dir que no era del tot cert el què deia, que només treballava pels nazis perquè li havien ofert la possibilitat de tirar endavant l’empresa i poder pagar als jornals dels seus treballadors i li va afegir que inclús havien ampliat la plantilla, però li va afirmar que tant ell com la seva família no simpatitzaven amb el nacionalsocialisme. Després d’un silenci, alguns amics i coneguts del barri com en Richard, l’Albert i el barber Otto, que defensaven la sinceritat i la bona fe d’en Barnard, es varen apropar a la multitud, varen apartar a aquell home que havia increpat a en Barnard i l’Albert li va tirar un forta empenta que el va fer caure de cul a terra. Mirant-se els dos bàndols amb cares desafiadores, en qüestió de segons les dues parts es varen començar a estomacar a cops de puny a mig de la calçada i en Barnard, en voler-los aturar, va rebre una forta trompada que el va fer anar de trompis. Tant en Fritz com en Marwin varen córrer des del rebedor a socórrer al seu pare i quan el varen posar dret, en Fritz va cridar després de pujar dos esgraons de les escales de l’entrada de casa seu:

No us fa vergonya tot això? Som veïns i amics de tota la vida! Això no és digne d’Alemanya i del poble alemany! Ja n’hi ha prou de baralles, som un poble civilitzat i no podem resoldre els nostres problemes a cops de bastons. No som indígenes, ens hem de respectar i ajudar-nos els uns amb els altres!. Nosaltres no som nazis.

Aquelles paraules varen provocar un llarg silenci i en veure la cara trista del noi tots varen tornar a les seves cases oblidant que s’acabaven de barallar. En Barnard es va mirar al seu fill amb admiració a partir de llavors, veia que ja no era aquell noi introvertit que deia les coses sense pensar i sense sentit. L’endemà, en Barnard va demanar explicacions a la fàbrica per saber quin obrer havia escampat que havia donat diners al nazisme, però tots varen negar haver dit res. Enfadat, els va repetir un cop més que ell i la seva família estaven lluny del nazisme i que donaven suport al Partit Socialdemòcrata. Per mostrar les seves paraules els va donar permís per escopir les banderes que teixien després de que ell ho fes amb una bandera que acabava de teixir en Heinrich. Mentre en Barnard s’irritava a la fàbrica, la Galiana va anar a veure a en Fritz a casa seva i li va dir orgullosa a l’habitació del noi:

Ets un noi, no, perdona, un home molt valent! Preferir abans la dialèctica que la guerra no és tant fàcil com sembla, i tu ho has entès molt bé.

La Galiana continuava esperant un pas d’en Fritz, però ell tenia clar que volia esperar a que tornés de Viena per dir-li els seus sentiments desconeixent que si li expressava ella estaria disposada a quedar-se a Berlín per amor. No sabent què havia de contestar, en Fritz la va convidar a fer un suc al bar Victorius.

Amb aquest ambient crispat, Alemanya va arribar a les eleccions del 31 de juliol de 1932 on el partit nazi les varen guanyar per primer cop amb 13.745.000 vots, però es varen quedar lluny de la majoria absoluta necessària amb el 37,3% dels vots. Com a conseqüència d’aquelles eleccions, en Hermann Göering va ser elegit a l’agost president del Reichstag i en Franz von Papen va conservar la Cancelleria però va continuar amb el seu dèbil govern que es trobava en minoria. Els nazis varen pactar amb el Partit del Centre deixar el Parlament ingovernable reclamant noves eleccions per esperar aconseguir la majoria absoluta. A casa dels Klein es varen veure aquelles eleccions amb molta preocupació, sabien que els nazis no s’aturarien davant de res per continuar amb el seu camí que els havia de portar a la Cancelleria, i cada vegada es trobaven a més gent del barri, coneguts o amics, que els hi deien obertament que votaven al NSDAP i felicitaven a la família Klein pensant que simpatitzaven amb el nazisme. A més, en Barnard patia perquè els nazis no li demanessin més diners per finançar al partit, que estava en hores baixes en el tema econòmic, però pel contrari va rebre més comandes perquè hi havia una forta demanda de banderes amb l’esvàstica.

Aquella transformació de la mentalitat alemanya va arribar als amics d’en Fritz. Un dia que varen quedar tots quatre per anar al cinema a veure El Faust de Goehte, on l’actor Gustaf Gründgens amb el seu paper de Mefist va aconseguir un gran èxit, en Georg i en Lou els hi varen confessar mentre esperaven per entrar a la sala, que simpatitzaven amb el sector socialista d’en Gregor Strasser del NSDAP. Tant la Galiana com en Fritz no varen entendre aquell canvi, ells sempre havien defensat postures democràtiques i pacífiques, però també pensaven que estaven vivint una difícil situació familiar i laboral. Els seus pares encara no havien trobat feina i l’avi d’en Georg va morir perquè no li varen poder pagar els medicaments que necessitava per un problema renal. Amb aquell canvi de rumb dels seus amics, la Galiana i en Fritz varen enfortir encara més la seva relació i es passaven hores i hores discutint de política, inclús discutien sobre l’economia, la cultura i sobre els seus futurs. En Fritz li continuava prometent cada dia que estudiaria Medicina per ser un bon metge i que l’esperaria quan tornés de Viena, cosa que va disgustar a la Galiana perquè veia com el seu amic no s’atrevia a dir-li el què sentia. Disgustada, la Galiana li va dir sense mirar-li als ulls:

Els metges serien els éssers més necis d’aquest món si no existís la gramàtica.

El 12 de setembre de 1932, el Partit Comunista va presentar una moció de censura contra el govern d’en Franz von Papen, i sorprenentment, l’Adolf Hitler va ordenar votar a favor de la moció presentada pels comunistes. Aquella estranya aliança puntual no va agradar gens a en Fritz i a la Galiana, i en algunes trobades del Partit Comunista varen mostrar el seu disgust, però varen veure com molts dels seus companys s’havien radicalitzat de forma preocupant i creien que havien de destruir el govern de la República encara que s’haguessin d’aliar amb els nazis. A partir de llavors, la Galiana es mirava el futur amb més escepticisme, creient que s’estaven equivocant d’enemic, però evidentment les seves postures no eren escoltades perquè tant sols eren uns nois de 16 i 17 anys. Inclús alguns d’ells deien que no volien escoltar a la Galiana perquè era una dona, oblidant quin sexe tenia la Rosa de Luxemburg.

Durant l’últim trimestre de l’any l’economia alemanya va millorar sensiblement i a la Leipziger Strasse es va notar sensiblement aquella millora amb més activitat comercial. Cada cop hi havia menys vagabunds, tot i que en Wilhelm va continuar tocant al carrer perquè no trobava feina i l’Anne continuava tirant les cartes per quatre monedes, que només li servien per fer un senzill àpat que havia de compartir amb tota la seva família. La botiguera Matilda ja no patia tants robatoris, però era cada cop més insultada per alguns dels seus antics clients com la Carlene pel fet de ser jueva. En Martin venia alguns llibres més, però la majoria eren de tendència nacionalista i ell es va acabar de deixar convèncer pel nacionalsocialisme. A més va contractar a una noia, però l’hi va plegar perquè no li agradava que en Martin la mirés amb ulls de desig. La carnissera Maria cada cop venia més carn vermella, la botiga de l’Albert i la Helga tornaven a tenir clients, sobretot dones, els pastissers Richard i Cosmina varen poder tornar a vendre pastissos, la seva especialitat, a la Carlene ja no se li florien les flors, el bar Victorius tornaven a tenir treballadors que hi anaven a esmorzar i el barber Otto tornava a tenir nois que es volien tallar el cabell i afaitar la barba per anar a escoltar jazz a les tavernes. A més, en Dannel va trobar feina en una biblioteca de la ciutat i estava encara encaparrat en escriure un llibre sobre la filosofia alemanya del segle XIX esperant que fos tot un èxit. Per la seva part, en Barnard va pensar que si arribava una millora econòmica podria deixar de treballar pels nazis i tornar a l’activitat d’abans. Moltes persones com en Barnard que havien lluitat o s’havien oposat contra el nazisme creien amb fermesa que si l’economia millorava el nazisme marxaria i només hauria estat un malson passatger, tot i que ja havia provocat uns quants morts per culpa de les batalles al carrer. Durant aquell trimestre en Barnard es va passar els dies trucant els seus antics clients per veure si li podien donar feina, però res, l’economia tampoc estava tant bé.

Amb aquella sensible millora, el canceller Franz von Papen va convocar eleccions pel novembre de 1932 esperant que els nazis baixessin notablement en vots i escons per tal de que li donessin el seu suport al Parlament per tal de governar amb la majoria necessària. Amb aquella convocatòria, en Fritz i la Galiana varen treballar aferrissadament en defensar les postures comunistes; anaven a totes les manifestacions i reunions; fins i tot havien escrit pamflets propagandístics que deixaven a les portes de les cases del barri demanant a la gent que no es deixés emportar pel nacionalisme radical i en el Neu Beginnen es varen posar en contacte amb la Internacional socialista per demanar ajut econòmic per la campanya. En Martin quan rebia un pamflet de la Galiana no li deia que votava al nacionalsocialisme perquè coneixia la capacitat d’aquella noia i no volia discutir-hi, però quan marxava cap a la carnisseria tirava a la paperera el pamflet. Per ajudar encara més al KPD, la Galiana va pintar un impressionant quadre del Reichstag amb la bandera comunista de fons per fer-lo servir com a cartell electoral. L’havia pintat des de la Konigs Platz.

En arribar el dia senyalat, tal com era d’esperar els nazis varen perdre molts vots, en part gràcies a un descens electoral del 10%, obtenint només el 24,3% dels vots, i el partit comunista va augmentar de vots, però tot i el seu descens els nazis continuaven sent el partit més votat i més nombrós d’Alemanya. Aquell canvi de tendència va ser vist amb molta alegria; en Barnard estava tant content que va convidar a en Heinrich a fer una cervesa al bar Victorius per celebrar-ho i per veure el seu punt de vista. Però l’alegria va durar poc quan varen veure que el 3 de desembre de 1932 el president Paul von Hindenburg, cansat de que en Franz von Papen no aconseguís formar un govern estable i preocupat per l’augment de vots dels comunistes, va donar la Cancelleria al ministre de Defensa, el conservador i autoritari Kurt von Schleicher, després de que hagués fet dimitir a en Von Papen el 17 de novembre. Aquella decisió no va agradar gens a la família Klein que pensaven que el vell President havia perdut el cap en un dels moments més decisius d’Alemanya posant al capdavant el general conegut amb el sobrenom d’eminència gris-caqui perquè promovia tan a oficials com a polítics pels seus projectes sense cap tipus d’escrúpols. La Galiana li va explicar a en Fritz que un militar no podria ser mai un bon governant, que això era dels temps passats, i li va afegir:

Els que obliden la Història estan condemnats a repetir-la. Estem cometen un greu error.

Dubtant de si era una bona elecció o no, en Fritz li va explicar:

Jo tampoc crec que un militar sigui una bona elecció, però pel que ser alguns militars estan lluny del nacionalsocialisme i odien a en Hitler i, fins i tot, alguns l’anomenen el Bömische Gefreite (el caporal de Bohèmia) per riure-se’n d’ell.    

Amb l’elecció d’en Von Schleicher, el primer general que tenia Alemanya de canceller des del 1880, els nazis varen endurir encara més els seus discursos i les seves manifestacions pensant que no podrien assolir la Cancelleria que tant desitjaven. Els carrers estaven cada cop més polititzats d’un bàndol i de l’altre, i en Fritz i la Galiana, aconsellats pels seus pares, varen decidir no participar en més activitats polítiques per la seva seguretat esperant que la situació es calmés aviat. Amb l’elecció del nou canceller la situació no va millorar com creia el President. Tot i que en Von Schleicher va donar-li la vicecancelleria a en Gregor Strasser per afeblir al nazisme, no va ser capaç de formar un govern estable.

Reclosos a casa, la família Klein, la família Metzler, juntament amb en Lou i en Georg, a més d’alguns amics del barri com la Matilda, en Hermann i la Bernardina amb en Dannel, que va portar a la seva parella, un noi més gran que ell, en Martin i la Klara, varen celebrar el fi d’any a casa dels Klein. Va ser un celebració molt animada, amb molt de menjar i molt de vi i amb unes quantes ampolles de la cervesa de la marca Weihenstephan, la cervesa de blat feta per la cerveseria més antiga del món, del 1040. Inclús la Luane i l’Elise es varen beure aquell dia més d’una copa i tastaven la cervesa com si beguessin aigua. Tot semblava animat; cantaven la nadala del Tannenbaum davant de l’arbre de Nadal, que en Barnard havia après durant el seu temps a l’Exèrcit en la Gran Guerra, menjaven Dresdener Christollen (un pa de Dresden enfornat especialment per Nadal que recorda el naixement Jesús) que els avis de Dresden els hi portaven, i tot anava regat amb cervesa i vi. Però, enmig de la celebració, la Galiana trobava a faltar a en Fritz. El va buscar per tota la planta baixa; la cuina, la bodega, el menjador, la petita biblioteca, el lavabo, fins que va pujar a dalt i se’l va trobar a l’habitació mirant per la finestra com nevava al carrer mentre es bevia una Afri Cola. Des de la porta de l’entrada de l’habitació li va preguntar perquè no era amb ells, i en Fritz, amb els ulls mig plorosos i sense deixar de mirar com a fora s’acumulava la neu, li va confessar:

És que….. ( parlant a poc a poc ) aquest és el nostre últim fi d’any, l’any que ve tu ja no hi seràs i pensar en això m’ha fet posar trist. Ho sento, no vull espatllar aquesta festa, ara baixo.

Apropant-se a ell, li va agafar la mà i mirant també per la finestra la Galiana li va preguntar:

Però, tu no vols que vagi a Viena?

Mirant-li els ulls verds, en Fritz li va confessar en veu baixa:

Si que vull. La Galiana se’l va mirar trista de cop, però en Fritz va continuar: Però vull estar al teu costat perquè……. quedant-se sense trobar la paraula li va confessar finalment amb els ulls tancats: Perquè t’estimo, sempre t’he estimat i no puc viure sense tu, ets tot el què necessito per viure! Puc viure sense aire, sense aigua, sense menjar però no puc viure sense tu!. Jo no puc viure en una vida on no hi ets tu.

Després de dir aquestes paraules que li sonaven cursi, en Fritz es va quedar immòbil mig plorós esperant ser rebutjat, però la Galiana, feliç de que per fi l’hi hagués confessat tot i que va pensar que les paraules eren cursi, es va llançar sobre d’ell i li va fer un llarg petó a la boca. Aprofitant que els altres eren a baix celebrant la festa, on en Lou, en Dannel i en Georg havien begut una mica massa i distreien els altres pel seus estats etílics i pels seus cants desafinats, en Fritz i la Galiana varen intimar per primer cop a les seves vides en el llit d’en Fritz. Després de vint minuts junts, la Galiana es va treure de la butxaca de la seva faldilla la xapa de ferro que li portava sort i li va deixar en una capsa que tenia en Fritz perquè volia que el protegís en ell. Mentre es posava la camisa blanca, la Galiana li va dir amb un somriure de felicitat a la boca:

Passi el què passi jo sempre estaré amb tu. Recorda-ho bé això. Tota la vida estaré al teu costat com les estrelles.

Amb la roba posada, la ja parella va baixar a baix agafats de la mà per no aixecar sospites, tot i que la Galiana no s’havia adonat de que portava els seus llargs cabells llisos despentinats. En Heinrich, que es va fixar de que anaven agafats de la mà i de que en Fritz portava la sabata dreta a l’esquerra i l’esquerra a la dreta, li feia molta il·lusió aquella relació perquè estimava a en Fritz com un fill.

Enmig de la festa, mentre els dos nois provaven per primer cop el cava que en Barnard treia constantment de la bodega, la Galiana li va confessar mentre feia un brindis amb en Fritz, que no marxaria a Viena i que es quedaria amb ell a Berlín estudiant a la Universitat Humboldt. Mirant-se-la amb una cara de felicitat enorme, en Fritz es va beure la copa de cava d’un glop, tot i que el va trobar fastigós pel gas, i llavors es va adonar que portava les sabates al revés i va anar un moment al lavabo a posar-se les bé. Un cop va acabar la festa, els dos enamorats es varen acomiadar a la cuina amb una llarga sessions de curts petons sense que ningú els veiés, tot i que tots ja s’ho pensaven mentre esperaven a la porta de l’entrada. D’aquesta manera, en Fritz va encetar l’any satisfet i feliç pensant que a partir de llavors tot li aniria fantàsticament bé. Estava decidit en estudiar Medicina i treballaria a la fàbrica per guanyar-se uns quants diners per poder-li pagar un viatge a la Galiana a Viena, que es quedaria finalment a Berlín per sempre més.

L’endemà, a mig matí, després de llevar-se amb una mica de ressaca, la Galiana li va confessar en el seu pare que es quedaria a Berlín i que no marxaria cap a Viena. En Heinrich, feliç i amb una cervesa a la mà perquè li passés momentàniament la ressaca, li va dir que ja s’ho pensava i que havia vist que havia passat alguna cosa amb en Fritz quan es va fixar amb les seves sabates. Després de cridar a la seva mare, que estava a la cuina preparant pollastre per dinar, els va confessar que tenia una relació amb en Fritz, fet que va alegrar a la família. Per la seva part, en Fritz també ho va confessar a la seva família, que també es va posar molt contenta. Més prudent, la seva mare li deia que li feia molta il·lusió aquella relació però li va dir amb contundència que esperava no ser àvia tant aviat perquè encara es considerava jove.

Tot semblava fantàstic per la vida d’en Fritz en aquells moments; casa seu el respectaven com un adult, el col·legi l’hi anava molt bé i ho tenia tot de cara per estudiar a la Universitat Humboldt Medicina i, el més important, era la parella de la Galiana, el seu amor, el seu desig en aquella vida. La parella recorria aquells primers gèlids i curts dies de gener pels animats carrers de la Potsdamer Platz mostrant públicament el seu amor i es confessaven com dos adolescents amor etern i una vida conjunta mentre anaven a dinar els dissabtes en el restaurant Pschoir Haus. Per més felicitat per ells, en el tema polític el nazisme semblava que s’estava allunyant de la vida alemanya; l’1 de gener el diari Frankfurter Zeitung anunciava que s’havia rebutjat el poderós assalt nacionalsocialista a l’Estat democràtic, el diari socialista Vorwäts assenyalava que en Hitler havia perdut el suport dels economistes i, el 24 de gener, en un míting a Nuremberg, Stegmann va afirmar que l’estratègia de l’Adolf Hitler havia fracassat i que el moviment havia perdut el seu moment històric. Els dos nois veien la caiguda del nazisme com inevitable, i la Galiana tenia ganes de començar una nova vida amb en Fritz on el nazisme formaria part del passat.

A començaments d’aquell any es va produir una vaga de transports a Berlín durant cinc dies, on curiosament els nazis varen fer com els comunistes i hi varen donar suport. La Galiana, que volia ajudar als vaguistes perquè entenia els seus drets, es va dirigir a la Potsdamer Platz amb en Fritz i varen enganxar cartells comunistes en els tramvies de la plaça que estaven aturats. Pensant que estava fent un gran servei als seus ideals, es va indignar quan va veure a uns joves nacionalsocialistes que feien al mateix que ella però ells enganxaven propaganda del seu partit i un cartell electoral del 1932 amb el lema: El marxisme és l’àngel guardià del capitalisme. Vota nacionalsocialista. Pensant que era absurda aquella unió, la Galiana es va rendir i li va demanar a en Fritz tancar-se al bar de l’Hotel Esplanade per no veure aquells nois que li repugnaven per les seves banderes, els seus uniformes i els seus braçalets amb la creu gamada. Mentre es bevien unes Afri Coles que els hi havia portat en Julius, la Galiana li explicava que havien d’acabar amb el nazisme ara que el tenien ferit de mort perquè sinó es faria massa tard i ho pagarien molt cares les conseqüències. En Fritz no parava de repetir-li que el nazisme estava acabat, però ella dubtava i encara va dubtar més en veure que en Julius portava una insígnia amb l’esvàstica penjada a la camisa blanca.

Després de que es conegués els següents dies que el canceller Kurt von Schleicher volia dissoldre el Parlament per governar ell sol de forma autoritària i de que volgués declarar fora de la llei el partit comunista i el partit nazi, la Galiana es va indignar i va remugar per casa seu de que estaven fent un cop d’Estat. En saber que es faria una manifestació a davant l’Ajuntament de Berlín l’endemà dia 28 de gener, va córrer cap a casa dels Klein per demanar-li en el seu xicot que l’endemà l’acompanyés. En Fritz, que també es va indignar en saber els plans del canceller, tot i que aprovava de que es declarés fora de la llei al partit nazi, li va prometre que l’acompanyaria però li va demanar que abans demanés permís en el seu pare perquè no veia clara la situació pels carrers. Veient a en Fritz ja com un noi responsable, li va fer cas i va tornar cap a casa seva per comunicar-li en el seu pare els seus plans. En Heinrich li va dir que no volia que hi anés, que tot i que semblava que tot estigués més calmat el perill no havia marxat com alguns pensaven li repetien. Ja començaven a escampar-se els rumors de que en Kurt von Schleicher estava preparant un cop d’Estat perquè veia que li era impossible mantenir un govern estable tot i el bons resultats econòmics. Després de deliberar-ho durant una estona amb la seva dona, en Heinrich, que era un molt bon home i no sabia dir que no, li va dir a la seva filla que li deixava anar amb la condició que l’acompanyés la seva parella, i li va recalcar un cop més que vigilés i que no es confiés perquè veia que la situació no estava del tot decidida.

Contenta i amb cara de felicitat, va tornar a casa dels Klein per quedar-s’hi a sopar i per preparar amb en Fritz la manifestació de l’endemà. Volien fer una bandera comunista de dos metres per dos metres. Tota la família, que estava enamorada d’aquella noia, li varen donar el seu suport i li varen prometre mentre sopaven Schweinebraten (estofat de carn de porc guisat amb una sala especiada barrejada amb cervesa negra) que en les següents eleccions votarien al partit comunista perquè els havia convençut. Inclús en Barnard votaria al KPD va dir. La Galiana no parava de parlar-los mentre menjava aquell deliciós plat, de que havien d’obrir un nou camí on s’havia de veure una Alemanya més social, més moderna, més laica i amb més drets, i tota la família l’escoltava amb devoció. Estava molt il·lusionada i se li notava només amb la mirada i en Fritz estava tant orgullós d’ella que se li escapaven les llàgrimes en sentir-la. Després de sopar, tot i que li varen demanar que es quedés a dormir, sobretot l’Elise, que se l’estimava amb passió, la Galiana va tornar cap a casa seva a dormir perquè no volia fer patir al seu pare, que la va esperar a l’entrada de casa perquè no li passés res.

Finalment, el dia 28, en Fritz va anar a casa dels Metzler a buscar a la Galiana. Mentre esperava en el menjador a que la seva xicota es canviés, en Heinrich li va demanar a en Fritz que vigilessin, que no fes cas a la seva filla en voler posar-se enmig de la manifestació. El noi li va assegurar que vigilarien i que no ferien cap temeritat mentre esperava impacient al menjador. Un cop la Galiana va sortir de l’habitació, portava un vestit llarg de color blau adornat amb unes roses blanques, que tant li agradaven a ella, la parella va anar caminant a l’esplanada de l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathaus, situat al Rathausstrasse, on estava prevista la concentració. Tot i el llarg recorregut que hi havia varen decidir anar-hi a peu perquè els feia gràcia mirar els carrers de la ciutat. Amb el fred que els penetrava al cos, en Fritz es mirava la vida amb felicitat i alegria, pensant que no podia ser més feliç anant agafat de la mà de la Galiana. El seu somni era una realitat. Mentre caminaven per l’Unter den Linden, la Galiana li va posar el cap sobre l’espatlla d’en Fritz i li va confessar tot l’amor que sentia cap a ell i li va dir que li agradaria que algun dia anessin a viure junts en un piset i es poguessin casar a l’Ajuntament en un acte civil. Satisfet i amb un somriure d’orella a orella, en Fritz li responia mentre li acaronava la cara que li faria realitat tots els seus somnis i li va prometre que decoraria el pis amb flors blanques en els balcons. Pensant en un futur feliç, li va preguntar com voldria el seu casament, i ella li va respondre convençuda:

Jo vull un casament simple, no necessito un gran casament, mentre i siguis tu i els familiars tant me fan les altres coses, només són coses materials sense valor. Per mi ens podríem casar tal i com anem vestits ara mateix, això és el de menys.

Posant-se a riure pensant que s’estalviaria portar l’odiada corbata, en Fritz li va contestar que pensava el mateix i li va assegurar que serien molt feliços. Un cop varen arribar a l’esplanada varen sentir de fons els habituals discursos envoltats de banderes vermelles amb la falç i el martell, però endinsant-se entre la multitud varen veure que molts d’aquells manifestant, molts eren joves, anaven armats amb pistoles Parabellum Luger com el violent comunista Max Hölz. Preocupat, en Fritz li va demanar a la Galiana que marxessin, que veia perill, i li va assenyalar les pistoles que portaven alguns d’ells. Però ella li va demanar estar-hi uns minuts més, cosa que en Fritz va acceptar a contracor mentre mirava de posar-se a una banda on hi haguessin menys joves. En quedar-se quiets enmig de la manifestació, en Fritz no va escoltar ni un segon les paraules de l’orador de torn, només tenia ulls per la Galiana, i li mirava la mirada d’il·lusió que expressaven els seus ulls joves plens de futur. No podia ser més feliç pensava i sospirant d’alegria creia que seria capaç de complir tots els seus somnis ara que la tenia amb ell. Se l’imaginava al Louvre inaugurant un quadre, sortint de blanc de l’Ajuntament, vivint en un pis i tenint un fill. Sense adonar-se’n se li escapaven un parell de llàgrimes de felicitat pensant en aquell futur. Res podia anar malament pensava.

Però, de cop, quan en Fritz va posar els ulls a l’orador que no deixava de moure el braç dret explicant la seva visió d’Alemanya, es varen sentir uns quants trets que venien de fora la plaça  i tothom va començar a córrer de pànic. Atemorit i pres pel pànic, en Fritz no sabia per on havia de fugir, mirava a banda i banda pensant per on era millor fugir però la multitud amb les espentes no li deixava veure bé quina era la direcció correcte. Tremolós mentre anava sentint els crits de la gent, va agafar a la Galiana de la mà esquerra, que estava bloquejada de por en sentir els trets, i va córrer en direcció a l’Ajuntament. En aquells moments, que se li feien eterns i amb les pulsacions a mil, es va sentir un fort tret a prop d’on eren ells. En Fritz, que en prou feines el va escoltar pel pànic que tenia, va notar com la Galiana li deixava sobtadament la mà. En girar-se per saber què passava, va veure com la Galiana queia a poc a poc a terra abatuda d’un tret a l’estomac. Fixant als ulls cap a la seva parella va veure com ella començava a rajar sang mentre es posava les mans a la ferida. Canviant-li per segons la cara i sense pensar què tenia que fer, es va quedar bloquejat veient com la Galiana queia al gèlid terra pavimentat. No fent cas a la gent que corria d’una banda a l’altra fugint dels trets que ja no se sentien, en Fritz es va agenollar ràpidament al costat de la Galiana, que va fer un fort crit de dolor mentre es tocava la greu ferida. Agafant-li el cap pel clatell mentre li queien les llàgrimes, li mirava impotent la mirada de la seva Galiana que s’estava apagant. Desesperat, va començar a cridar auxili però ningú li fes cas. Pocs segons més tard estaven sols a la plaça mentre la Galiana anava perdent molta sang. Maleïa no saber fer primers auxilis i tremolós pressionava sobre la ferida que no parava de sagnar intensament. En veure que no podia fer res va començar a plorar nerviós mentre cridava desesperat que algú els ajudés. Sol, sense cap tipus d’ajuda i amb l’intens fred, va abraçar a la Galiana en sentir-la en un últim sospir i ella li va dir amb greus dificultats notant la cara d’en Fritz al seu costat:

Fritz… no canvis mai, ets fantàstic així….. jo sempre estaré amb les estrelles per protegir-te…. t’estimo….

I la Galiana va morir en aquest últim esforç mentre li deia a en Fritz que l’estimava. No deixant d’abraçar-la per últim cop i tancant els ulls pensant en despertar-se d’aquell malson, en obrir-los li va fer un últim petó de ràbia i llavors va venir la policia que va cridar de seguida a una ambulància, però ja era massa tard. La Galiana havia mort per culpa del què sempre havia odiat més en aquella vida, les armes, però feliç de morir al costat de la seva parella, en Fritz, que en separar-se de la Galiana es va quedar destrossat amb les mans plenes de sang veient com retiraven el cos sense vida de la seva xicota. No aguantant més en veure com l’entraven a la part de darrera d’una ambulància, es va assentar en un racó de la plaça mentre veia com ara els manifestant s’apropaven sense saber què dir. Amb les mans al cap i volent estar sol, es va posar a plorar i començava odiar ser viu i no haver encaixat ell el tret. Volia morir per estar al costat de la seva xicota. Ara ja res tenia sentit i el futur s’esfumava amb la Galiana.

Al cap d’un parell d’hores, quan les famílies varen anar sabent la trista notícia, les llàgrimes varen començar a sortir. En Heinrich es va enfonsar de cop i va caure abatut a la seva butaca, la Galiana era la seva vida, la seva il·lusió, i ara l’havia perdut per sempre més i no s’ho podia creure. Mai va culpar a en Fritz, sabia que era ella qui l’havia empès en anar a aquella manifestació i es donava la culpa per haver-li dit que hi podia anar. En Barnard i la Luane també es varen quedar destrossats, estimaven molt a la Galiana, però patien perquè el seu fill no fes alguns bestiesa. En Fritz, que s’havia quedat sense paraules, estava destrossat a la seva habitació, no tenia ganes de viure, volia canviar la seva vida per la d’ella, creia que no es mereixia viure perquè era ella la que tenia un futur i no ell. No parava de pensar que era culpa seva, que no havia d’haver triat córrer cap a aquella direcció en aquells moments de pànic i desitjava trobar l’assassí de la seva xicota per tornar-li el patiment que ell patia. Quan pensava amb qui l’havia matat l’hi venia una forta ràbia al cos i inconscientment clavava cops de puny a la paret veïna de l’habitació dels seus pares desitjant la seva mort i es mirava fixament la fotografia que es varen fer en el parc i la xapa de ferro que li va donar. En Marwin el va intentar consolar, però tots els intents varen ser inútils i la porta de la seva habitació es va quedar tancada.

Curiositats del destí, a dos quarts de dotze del matí, al mateix moment que en Paul von Hindenburg nombrava a l’Adolf Hitler canceller d’Alemanya després de que en Von Papen li prometés que controlarien a la bèstia en un govern ple de conservadors, la Galiana era enterrada en el cementiri de Sant Mateu en el més estricte silenci. Enterrar-la allí va ser una idea d’en Heinrich perquè allà hi han enterrades grans personalitats culturals com els germans Grimm, i en Barnard es va fer càrrec del cost de l’enterrament. En Fritz no va anar a l’enterrament perquè estava molt destrossat, no es volia creure que la seva vida era morta i es continuava sentint culpable del què havia passat. Tenia por també de ser senyalat com el culpable de la mort de la Galiana. Tancat a la seva habitació escoltava el Requiem de Mozart en el gramòfon que l’hi havia comprat el seu pare feia un any mentre plorava i plorava. L’Elise es va quedar amb ell vigilant-lo i consolant-lo sense èxit.

En l’enterrament, en Heinrich estava destrossat al costat de la Corina, que no parava de plorar destrossada, i durant tota la cerimònia el silenci va ser el director de l’orquestra. Després de fer un petó a la Corina, en Barnard es va acostar a en Heinrich per donar-li el seu condol i va demanar-li que acceptés les disculpes del seu fill per no ser present en aquell moment tant trist. En Heinrich, que entenia a en Fritz, ell també tenia ganes de marxar, li va donar la mà i seguidament es va posar les mans a la cara perquè no el veiessin amb la cara destrossada i plorosa. Quan tot va acabar després de deixar uns quants rams de roses blanques damunt de la sepultura de la Galiana, tothom va tornar molt trist i en silenci cap a casa seva. Passant per davant de la Porta de Brandenburg per comprar el diari com a rècord d’aquell funest dia, en Barnard va veure una multitud de gent que es dirigia cap a la Wilhelmstrasse per saludar al nou canceller, que estava previst que saludés a tothom des de la Cancelleria. Tot i la manipulació dels nazis, la pujada al poder d’en Hitler va passar desapercebut per la gran majoria de la població, que s’ho va mirar de forma tranquil·la, tot i que tots sabien que era el final de la República de Weimar.

A la tarda, a casa dels Klein varen saber per la Klara, que havia vingut un moment per saber com es trobava en Fritz, que s’havien produït més batalles entre comunistes i nazis. En el moment que la Klara marxava sense haver pogut veure a en Fritz per donar-li el seu condol, el noi, enfonsat a la seva habitació plorant i tenint gravat l’últim moment de la Galiana, va baixar corrents a baix i va sortir de casa sense dir res a ningú. En Barnard va intentar aturar-lo, pensava que volia anar en una d’aquelles batalles, però se li va fer impossible aguantar al seu fill, que tenia unes ganes boges de morir per estar amb el seu amor. Però en Fritz no volia anar a lluitar, ja no tenia forces, va aturar-se un moment a la floristeria de la Carlene a comprar unes flors blanques, que la florista els hi va regalar sabent com estava en Fritz, i després i sense dir res a ningú es va dirigir al cementiri de Sant Mateu. En entrar al cementiri el cor se li va encongir i la ment se li va tornar més borrosa pensant només en aquell tret que va acabar amb la vida de la Galiana. Apropant-se a poc a poc i amb el ram apuntant cap avall perquè no tenia ni forces per agafar-lo bé, va arribar davant la tomba on va deixar-hi les flors tremolós. Llegint el nom de la seva estimada amb les dates del naixement i de la defunció, es va agenollar plorós mentre cridava desesperadament que el perdonés, que no era just que ella fos morta i ell viu. No podia contenir la ràbia, picava i picava al terra mentre el regava amb les seves llàgrimes. Tot el què havia estimat estava sota aquella terra tova i sense vida.

A la nit, quan vaguejava pels carrers amb el cap abaixat pensant constantment en els últims moments de la Galiana, recordava tota l’estona el soroll de la pistola que havia matat a la seva xicota, va veure com els membres de les SA, les SS i els Cascs d’Acer desfilaven pel Tiergarten, passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França i girant a la Wilhelmstrasse fins arribar a la Cancelleria del Reich. En veure aquella marxa, els càntics amb la cançó de Horst-Wessel-Lied (una cançó sobre la tonada d’una cançó marinera), els crits antisemites i les armes, es va posar a plorar davant d’ells pensant que per culpa de tot això havia perdut el què més estimava. Aturant-se a la porta de casa seu per entrar va quedar-se immòbil mirant les estrelles i en veure com la Lluna l’il·luminava va decidir fer el cor fort i anar al pis dels Metzler. Se li feia molt complicat tocar aquell timbre sabent que no hi hauria el seu amor i es va quedar uns minuts palplantat a l’entrada del pis pensant que la Galiana sortiria a rebre’l com sempre havia fet. La veia obrint la porta amb el seu somriure dolç, el seu vestit, les seves mans suaus i els seus ulls verds. Destrossat i tenint por de fer un espectacle davant dels pares de la Galiana, no podia contenir les llàgrimes, va apujar el cap i va decidir entrar esperant que el castiguessin. Cada passa que feia li semblava eterna i no parava de pensar en la Galiana fins que va tocar tremolós el timbre. Quan la Corina li va obrir la porta el va abraçar de seguida i en Heinrich va córrer cap a ell per abraçar-lo i es varen fondre en una intensa i trista abraçada entre plors. En Fritz no parava de cridar que el perdonessin, que els havia fallat, que volia morir, però els pares de la Galiana li varen dir que ell no tenia la culpa de res.

Mentre ploraven desconsoladament en el sofà varen tornar a tocar el timbre. Pensant que era algun veí que els venia a donar el condol, la Corina es va eixugar les llàgrimes i va anar a obrir la porta, però en veure que eren agents de la policia es va espantar molt. Entre ells hi havia el criminalista de renom de la República de Weimar, l’Arthur Nebe, que era partidari del nazisme i militava al NSDAP i a les SA. Els policies varen entrar al menjador amb pes ferm i sense gaires miraments els hi varen donar el condol per la pèrdua de la seva filla. Posant-se bé el coll de la seva jaqueta, en Nebe els va dir fredament posant després la gorra al pit, que els era impossible trobar qui havia disparat l’arma que havia acabat amb la vida de la seva filla. En Fritz va preguntar-los entre plors què havia passat, i en Nebe li va contestar que enmig de la manifestació varen aparèixer uns quants homes de les SA i que a partir d’aquí va començar una batalla que va acabar amb aquella tragèdia. En Nebe insistia en dir que havien sigut els comunistes qui havien provocat aquell enfrontament. Assentant-se a la butaca abatut i amb llàgrimes als ulls, en Heinrich els va implorar que continuessin investigant, que volia saber qui era l’assassí, però els policies i en Nebe en particular els varen advertir de que no era el moment perquè els nazis estaven al poder i de que seria inútil investigar aquell assassinat. Desconsolat amb la mirada perduda per no poder trobar l’assassí de la seva filla, en Heinrich es va posar a plorar com un desesperat i es va tancar al lavabo mentre els policies marxaven escales avall després de posar-se les gorres. Rabiós, en Fritz va abraçar un cop més a la Corina i després va tornar cap a casa enfonsat. En entrar a casa seva tothom l’esperava en el menjador i el varen abraçar mentre ell es dirigia cap a la seva habitació, volia estar sol per sempre més convivint amb els records. En entrar a l’habitació es va mirar la fotografia de la Galiana i va tancar la porta desitjant no tornar-la a obrir.

 

 

 

 

 

 

 

 




Fritz Klein 1915 – …. segona part.

2 d'agost de 2016

En els primers dies de febrer, mentre el president Paul von Hindenburg acceptava la proposta del canceller Adolf Hitler de celebrar unes noves eleccions parlamentàries el 5 de març de 1933 per tal de que el partit nazi obtingués la tant buscada majoria absoluta, en Heinrich es va dirigir a casa dels Klein amb un quadre pintat per la seva filla just abans de morir. En el quadre es podia veure els jardins del Gartenbauamt del Tiergarten i en el fons es veien a dos nois, un noi i una noia, que representaven a en Fritz i a la Galiana, agafats de la mà. Després de ser rebut amb molta tristor per en Barnard en el rebedor, la Luane i l’Elise el varen fer assentar a una cadira del menjador i el varen convidar a prendre una tassa de cafè. Mentre assaboria el calent cafè fet per l’Elise, en Heinrich els va anunciar amb llàgrimes als ulls que ell i la seva dona deixarien Berlín per anar a Hamburg, a casa dels seus sogres, perquè se’ls feia impossible continuar vivint en la ciutat on havia crescut la seva estimada filla. La casa, els carrers, els parcs, els amics, els veïns, la feina, tot els hi recordava la Galiana. En Barnard li va dir que ho sentia molt tot plegat, que li sabia molt de greu perdre’l, no tant pel Heinrich treballador com pel Heinrich amic, però que entenia la seva situació i la seva decisió. Després d’intercanviar quatre gèlides paraules, en Fritz va baixar de l’habitació en sentir que hi havia en Heinrich i el va anar a saludar amb una forta abraçada. Els dos homes estaven destrossats, i es notava que en Fritz ni dormia ni menjava i, fins i tot, no s’afaitava. Després de dir-li que havia de tirar endavant, que era molt jove, en Fritz es va posar a plorar desconsoladament i li va prometre que mai més tornaria a estimar. Entre plors, en Heinrich li va entregar aquell quadre mentre li deia amb el cap abaixat per amagar el seu rostre destrossat en fer aquell gest:

La meva filla voldria que el tinguessis tu, va ser molt feliç al teu costat i estic segur que no et voldria veure destrossat. Ella et demanaria que tiressin endavant i que estudiessis com li vas prometre. Tens que ser un bon metge de família tal i com ella volia.

Agafant el quadre mentre el mirava amb llàgrimes als ulls, en Fritz es va posar a mirar amb atenció l’obra de la seva difunta xicota mentre no parava d’agrair-li aquell detall. En deixar el quadre damunt de la taula, es va fondre amb en Heinrich en una altra càlida abraçada. Després d’acomiadar-se per últim cop d’en Heinrich en el rebedor, en Fritz va pujar en seguit a la seva habitació per penjar aquell quadre. Estirant-se al llit va resseguir amb la mirada totes les pinzellades que havia fet la Galiana mentre tenia a la mà dreta la xapa de ferro que l’hi havia donat i anava pensant amb ella. D’en tant en tant s’aixecava per tocar el quadre amb delicadesa, el trobava una obra d’art, i anava recordant cada moment que havien viscut quan eren nens. Estirant-se un altre cop al llit amb en Mozart a l’orella, pensava en particular en els moments que havien passejat pel Tiergarten durant les seves vides i hagués pagat amb la seva vida per tornar a reviure durant uns segons aquells moments tant feliços que mai més tornarien. En aquells moments que la foscor era la seva millor amiga, intentava gravar la dolça veu de la Galiana a dins del seu cap perquè tenia por de que li marxés per sempre més. Volia viure en els records i quedar-se atrapat en el passat.

Durant els següents dies en Fritz pràcticament no sortia de casa; es quedava tancat a la seva habitació mirant al quadre i la fotografia que s’havia fet amb la Galiana un dia en el parc mentre es passava llargues estones escoltant el Rèquiem de Mozart i la marxa fúnebre d’en Wagner, Götterdämmerung. En Georg i en Lou l’anaven a visitar sovint quan plegaven de treballar i l’intentaven convèncer perquè vingués amb ells al bar Victorius per oblidar les penes, però ell no els escoltava i no volia sortir de les quatre gruixudes parets de l’habitació. El seu germà també l’anava a veure a l’habitació abans d’anar a dormir, però com tots no sabia com havia de reaccionar i de seguida el tornava a deixar sol acompanyat per la tristor. El seu pare per animar-lo li va demanar que l’acompanyés l’11 de febrer a l’Exposició Internacional d’Automòbils i Motocicletes per veure els nous models, però el noi no va ser ni capaç de contestar-lo. Només la Katrina amb la seva innocència era capaç de treure-li algun somriure tímid però esperançador.

Les batudes nazis contra les organitzacions del KPD i la campanya electoral d’aquells dies de febrer varen agafar a en Fritz al llit destrossat recordant a la Galiana. Ja no tenia interès per la política, la culpava de la mort de la seva estimada, i es jurava que seria a partir de llavors apolític i que aconseguiria la carrera de Medicina per ella. Amb aquest propòsit només sortia per anar al col·legi i estudiava com un desesperat a la seva habitació mentre mirava el quadre de la Galiana i agafava la xapa de ferro. Quan es trobava amb algú del barri com la Matilda o la Klara que l’aturaven per animar-lo, no els hi deia massa res i tornava corrents a casa per no haver de donar més explicacions.

El 7 de febrer en Barnard i en Marwin, tenint present el discurs que els hi havia donat la Galiana la nit abans de morir, varen anar a manifestar-se amb 20.000 companys més socialdemòcrates contra les restriccions democràtiques dels nazis i per ajudar al Partit Socialdemòcrata en el seu moment més perillós de la seva existència. Quan en Fritz va sortir de l’habitació per baixar a la cuina per agafar un vas d’aigua es va estranyar de no trobar el seu pare llegint un dels seus llibres. Entrant a la cuina va preguntar-li a la seva mare on eren el seu pare i el seu germà. La Luane li va contestar amb una veu tremolosa perquè patia pel seu marit i pel seu fill que eren a lluitar per la democràcia, com hagués volgut la Galiana. Impactat, en Fritz va pensar ràpidament en el pitjor i es va beure d’un glop el seu vas d’aigua i va sortir de casa corrents sense posar-se la jaqueta. En baixar per els quatre esgraons de casa seu només pensava amb la por de perdre a més estimats, però es va quedar més tranquil quan els va veure al final del carrer, just a l’entrada de la Potsdamer Platz. Veient-los caminar tant tranquils petant la xerrada i saludant a la Carlene, que no entenia què passava, va observar que tot ja havia acabat i que la marxa havia sigut totalment pacífica. En apropar-se a ells corrents els va abraçar amb força i els va aconsellar que no es tornessin a manifestar mai més perquè era massa perillós amb els nazis a la Cancelleria. Tot i dir-li que no passava res, que no havia de patir, en Barnard va anar durant tota la marxa espantat perquè no hi haguessin aldarulls i no pogués sortir d’allí per la seva coixesa. Quan tornaven cap a casa en Fritz va veure a l’endevina Anne assentada a l’escala del pis de la Klara llegint el De varietate rerum d’en Gerolamo Cardano. En observar aquella vella endevina amb el seu simple vestit ocre i la seva cara arrugada i demacrada llegint amb passió, es va enfonsar en recordar que quan l’hi va tirar les cartes l’hi havia dit que tindria un futur amb la Galiana. Sentia tanta ràbia en aquells moments que no es va atrevir a saludar-la com feia sempre.

El 13 de febrer, després de que en Karl Hanke, un col·laborador d’en Goebbels, li anunciés en el seu cap que no tenien gaires fons, el líder nazi va trucar a en Barnard en el seu despatx de la fàbrica per demanar-li un altre esforç econòmic com havien fet altres empresaris, que aquests, amb el règim, s’autoanomenaven Führers de fàbrica. Però, aquest cop, en Barnard, que no volia ni sentir a parlar dels nazis, els culpava de la situació del seu fill, li va dir mirant-se la ploma del seu pare, que no podia i li va penjar el telèfon de males maneres per no haver de discutir aquell tema. Enfadat des de l’altra banda del telèfon i assentat en una butaca de la seva oficina de la Vosstrasse, a pocs metres de casa dels Klein, en Goebbels es va posar fet una fúria i no va parar de renegar. No li va treure la producció de banderes perquè sabia que aquell prestigiós barri tenia molta estima a la família Klein i els necessitava per atreure més vots per les eleccions del 5 de març. En Barnard, després de penjar el telèfon, es va posar a trucar a antics clients pensant que li podrien donar feina per treure’s de sobre els nazis, però cap li garantia produir al mateix volum que els nazis.

Els següents dies varen passar molt a poc a poc dirigint-se a les eleccions parlamentàries. El 19 de febrer, després de sortir de l’institut, en Fritz es va voler perdre pels carrers de la ciutat pensant tot trist com podia tirar endavant la seva melancòlica vida que ja no tenia sentit. Enmig d’una esplanada va veure una manifestació comunista i va pensar que si la Galiana fos viva estarien ells dos en aquella manifestació cridant consignes i lluitant contra l’Estat nazi mentre onejaven les banderes vermelles amb la falç i el martell. Mentre se’ls mirava de lluny com cridaven contra el nazisme i exigien acabar amb la burgesia alemanya que havia dut a en Hitler al poder, de l’altra banda de la manifestació varen venir de cop uns quants homes de les SS amb les seves pistoles a la mà i varen començar a sentir-se trets. En Fritz es va quedar immòbil en veure’ls amb les seves Walther a la mà i recordant aquell funest dia li va agafar un altre atac de pànic. Palplantat amb la mirada perduda veient els manifestants comunistes abandonar l’esplanada, per error va cridar:

Galiana! Vigila! marxar d’aquí!

En veure que estava perdent el cap com en Nietsche per la Lou Andreas-Salomé, va marxar corrents de la zona mentre la batalla s’intensificava amb més trets i moria d’un tret el sergent primer de les SS, en Kurt von der Ahe. Quan va arribar a casa estava suant, i sense dir res a ningú va pujar de dret al segon pis i es va tancar a la seva habitació a plorar desoladament mentre es mirava un cop més el quadre de la Galiana i li demanava perdó per no haver-la salvat. Durant els següents dies, veient que el seu net no menjava, l’Elise es va cuidar de deixar-li a darrera de la porta de l’habitació uns macarrons amb salsitxa perquè mengés alguna cosa, però era inútil, el noi ja no tenia desitjos. En les seves converses amb la soledat es prometia repetidament que mai més tornaria a estimar i a desitjar, i es jurava constantment que es trauria la carrera per la Galiana i treballaria a l’Hospital Charité només per ella.

Després d’uns quants dies més reclòs a casa, el 27 de febrer en Georg i en Lou el varen anar a buscar per sorpresa i se’l varen emportar, tot i que es va intentar resistir, a sopar amb ells en el bar Victorius. De fet varen ser en Barnard i la Luane qui el varen empènyer a que hi anés perquè s’animés una mica i deixés de pensar per un moment amb la Galiana. Entrant al bar, en Mark i la Diane varen sortir de la barra en veure a en Fritz i li varen donar el seu condol. Només fent un petit cop de cap d’agraïment, en Fritz es va assentar callat sense dir res en una de les taules rodones del fons on hi havia menys llum. Mentre sopaven Berliner Schitzel (carn amb puré de patata i formatge), en Fritz continuava callat bevent una cervesa de la marca Augustiner–Bräu Wagner Kg mentre en Lou i en Georg feien tots els possibles per animar-lo explicant-li com eren explotats a la fàbrica sense contemplacions. En Lou li va confessar animat que era de l’equip de futbol de l’Herta de Berlín i que anava sovint a l’estadi Gesundbrunnen in Wedding camp amb uns seus amics de la feina. En Mark i la Diane també l’intentaven animar cada cop que li portaven una cervesa que ell demanava aixecant la botella buida, però en veure que de seguida plorava es tancaven a la cuina perquè no sabien què dir-li per consolar-lo. Després de beure’s la seva cinquena cervesa, en Fritz, que no es deixava dur per l’animació dels seus amics, es va aixecar sobtadament de la cadira totalment begut i els va demanar perdó i va marxar corrents després de deixar uns quants Reichsmarks a damunt la taula per pagar el seu plat i les cerveses. En Lou i en Georg no el varen aturar i es varen quedar al bar entenent la reacció del seu amic i varen preferir deixar-lo sol, de fet ells també estaven molt tristos per la mort de la seva amiga, a qui recordaven constantment.

Mig begut i amb el cap donant-li voltes, en Fritz va pujar per la Wilhelmstrasse amb els records ben presents i després va girar cap a la Pariser Platz a poc a poc i fent alguna ziga-zaga tot pensant en la seva estimada. A cada cantonada hi tenia un record, una imatge o un so que el portava a aquells feliços temps que no podien tornar mai més. Quan observava el banc de la Pariser Platz on hi havia segut amb la Galiana, de sobte va començar a sentir sirenes i va veure com els bombers, els cotxes de policia i els cotxes oficials es dirigien cap a la Porta de Brandenburg. Després d’avançar uns quants metres cap a l’oest va veure des de la pota nord de la Porta com sortien unes enormes flames que sortien del Parlament alemany que il·luminaven el cel negre i de seguida va observar com una multitud esvarada s’apropava al Parlament per veure què passava. Impactat per l’altura de les flames i pel soroll de les sirenes dels cotxes de bombers, en Fritz es va acostar tant com va poder al Parlament i veia en aquelles enormes flames que sortien del Reichstag com la destrucció de la democràcia i de la República, que ara tothom ja l’anomenava de forma despectiu Systemzeit. La gent del seu voltant de seguida va començar a especular mentre miraven com les flames cobrien la inscripció Volk de sota el frontis del Parlament; si havien sigut els comunistes, les SA, en Hermann Göering… Mentre es mirava com el Reichstag es cremava, en Fritz, encara notant els efectes de l’alcohol, va recordar com la Galiana havia pintat el Reichstag amb aquella passió que la caracteritzava. Mirant als rostres de la gent, que semblava que tan li feia que el Parlament es cremés, en Fritz va recordar que ja molt poca gent li deia l’edifici Ballot (Nom familiar donat al Reichstag pel nom del seu arquitecte, en Paul Ballot). Sense vitalitat i veient com ningú deia res, va marxar en direcció al Tiergarten per refugiar-se en la soledat i en la foscor mentre continuava veient com els cotxes oficials es dirigien al Reichstag, entre ells el d’en Hitler i el d’en Goebbels, que sortien d’una festa a casa d’en Goebbels a la Reichskanzlerplatz. Després de mig hora caminant a poc a poc per la Charlottenburger Chaussee mirant les estrelles per buscar a la Galiana, es va asseure’s en un dels bancs del voltant de la Grosse Stern per contemplar junt amb el fred la columna de la Victòria amb la seva estàtua de bronze de la deessa Victòria. Abatut, sense pensar que s’estava cremant el Parlament, es va posar a mirar el cel pensant en la seva vida i pregava enfurismat que passés el més ràpid possible. Mentre mirava badoc les estrelles il·luminades va veure en elles un estel fugaç i va abaixar el cap pensant que ja no tenia desitjos. Tornant a mirar el cel amb llàgrimes als ulls d’impotència, de cop va tornar a abaixar la mirada en sentir com un grup de persones que sortien de l’oest de la columna es dirigien ràpidament cap al Reichstag per veure què estava passant. Amb el cap sota l’ala, no se’ls va mirar amb atenció, pensava que només eren curiosos que no notarien la seva presència, però quan seguia amb la mirada a aquella multitud va veure a una noia jove i prima amb els cabells rossos que s’aturava davant d’ell i no el deixava de mirar. No volent posar-li els ulls al damunt, li va esquivar la mirada però ella li va cridar l’atenció en veure’l allà assentat tot sol:

Ep noi! Que no veus què està passant? Què hi fas aquí assentat?

Mirant-se-la un altre cop va veure que tenia una certa retirada a la Galiana, tot i que aquesta noia no li semblava ni de bon tros tant bonica sota la llum de la Lluna, i li va contestar amb menyspreu:

A mi tan me fa el què passi! Si el destí vol que el Reichstag es cremi que es cremi, jo no puc pas lluitar contra el destí!.

Sense gaires modals, la noia, que de més a prop en Fritz la va trobar molt més bella mirant-li el seu vestit vermell elegant i uns ulls blaus com el cel, li va contestar:

Que no veus què ens estant fent els comunistes? Ens estant destruint els nostres símbols per destruir la nostra preuada cultura. Són uns assassins.

Amb un sorneguer somriure, en Fritz no tenia ganes de parlar-hi, i menys de política i encara menys de comunisme, i va alçar la vista per mirar a la deessa Victòria en clar senyal de que no volia parlar amb ella. La noia, no entenent la reacció d’aquell noi a qui trobava estrany, va decidir marxar cap al Reichstag per donar el seu suport al govern alemany, el de l’Adolf Hitler. Al cap de cinc minuts, quan l’alcohol s’evaporava com les flames en el Reichstag, en Fritz, pensant que els seus pares devien estar preocupats, va marxar cap a casa per reposar. Un cop va esquivar el cordó policial de davant de la Porta de Brandenburg va arribar a casa baixant per la Wilhelmstrasse. Només entrar en el rebedor, en Barnard el va abraçar tement de que li hagués pogut passar alguna cosa i es varen quedar tancats a casa la resta de la nit escoltant la ràdio, que no parava de llançar notícies acusant als comunistes de l’incendi. En Barnard es temia de que en breu començarien uns canvis que canviarien la història del seu país i estava tant nerviós pel què havia passat que se’n va anar a fora a fumar-se una cigarreta.

L’endemà, els nazis varen començar una batuda contra els comunistes per la crema del Reichstag, i molts amics i coneguts d’en Fritz comunistes varen ser detingut o es varen veure obligats a exiliar-se. En total, en aquella jornada, per ordres d’en Hermann Göering, 5.000 persones varen ser detingudes i alguns d’ells varen anar en els primers camps de concentració. La família Klein, com moltes altres famílies alemanyes, varen creure que aquella acció havia sigut provocada pels nazis per donar les culpes als comunistes per tal de que no participessin en les eleccions del 5 de març. Quan a la tarda en Fritz va sortir amb el seu germà a donar una volta pel barri i per veure com havia quedat el Parlament, de seguida que varen posar els peus al carrer varen observar que s’havia incrementat la presciència de la policia, sobretot a les parades de tramvies de la Potsdamer Platz, on feien un rigorós control a tots els passatgers. Passant la plaça per pujar cap a la Porta de Brandenburg es trobaven a cada cantonada a uns joves de les Joventuts Hitlerianes que els hi donaven gratuïtament el Der Angriff, on en els seus articles s’acusava als comunistes d’aquell incendi. No volent de cap manera aquest diari, en Fritz el va donar a en Wilhelm quan el va trobar assentat al terra de davant de l’Hotel Esplanada perquè en fes un foc per escalfar-se. A la nit, mentre sopaven amb la ràdio encesa per sentir les últimes notícies, varen escoltar com en Göering acusava als comunistes de l’incendi. Per en Barnard i en Fritz era una autèntica vergonya el què estava passant, però la majoria de la classe mitjana i rural d’Alemanya varen aprovar perseguir als comunistes com un acte d’alliberació necessari.

En els següents dies l’ambient era molts tens per la Leipziger Strasse, alguns, com la Carlene, donaven suport a les mesures restrictives dels nazis i, alguns altres, com en Hermann, la Bernardina i en Dannel, pensaven que els nazis estaven provocant aquells lamentables aldarulls. A la tarda del 4 de març, just el dia anterior a les eleccions, en Barnard va anar a comprar a la botiga de la Matilda una mica de pasta per l’endemà. La botiguera estava destrossada veient tots aquells canvis hi sabia que les coses anirien encara pitjor, i li va dir:

Veus el què et deia, ara ningú pot aturar als nazis, ells tenen la voluntat de destruir, hi ho faran amb tota la impunitat del món. Ningú els aturarà.

Com altres cops en Barnard la tranquil·litzava dient-li que era improbable el què deia, aquest cop va estar callat, la va escoltar des de davant del taulell, va pagar i va marxar pensant que no trobaria en el seu diccionari les paraules adequades. Se sentia malament de tenir que treballar pels nazis, en part es veia culpable de l’increment de popularitat del nazisme, però també sabia que no podia rebutjar aquella feina si no volia acomiadar als treballadors de la plantilla. Mentre el seu pare tornava de comprar, en Fritz va saber per un amic seu comunista que havia vingut a casa seva, que l’Ernst Thälmann, el líder comunista que la Galiana admirava i criticava, havia sigut detingut. Aquella detenció el va fer posar dempeus, però de seguida que es va quedar dret va pensar que no podia fer res per redirigir la situació, ell només era una formiga dins d’un formiguer pensava, un ésser insignificant i destrossat. Però aquell salt el va fer tornar a interessar-se per la política i aquella nit per primer cop va sopar amb ganes el plat de xai amb patates que l’hi havia fet l’Elise.

L’endemà, el 5 de març, el dia de les eleccions, la família Klein va votar com era costum al Partit Socialdemòcrata liderat per l’Otto Wels i després de fer la seva última participació democràtica es varen dirigir cap a casa. Normalment quan hi havia eleccions feien un dinar amb tota la família i amics per comentar la jugada, però sabent l’estat en què es trobava en Fritz varen decidir fer un dinar ben senzill, pasta amb currywurst (salsitxes) i patates fregides, cosa que el noi va agrair profundament perquè no tenia ganes de fer el paperet. A la tarda, la família va anar a donar un vol pels carrers perquè en Fritz sortís a prendre l’aire, portava uns dies reclòs a casa anant només al col·legi i ell ja començava a tenir ganes de sortir de l’habitació que se li feia petita. Quan passaven per l’altura de la zona del Parc Zoològic es varen trobar amb una manifestació del grup paramilitar Cascs d’Acer amb l’ex canceller Franz von Papen al capdavant. Quan varen veure aquells manifestants armats i uniformats, en Barnard, pensant amb el seu fill, que va cridar enrabiat que per culpa d’en Von Papen en Hitler havia sigut nombrat canceller, va decidir retornar cap a casa de dret per escoltar les últimes notícies per ràdio esperant que els nazis no obtinguessin la majoria absoluta que tant buscaven.

A la nit, en Hermann Göering va ser l’encarregat d’anunciar els resultats electorals amb una daga a la mà, que pels més atrevits era l’espasa de Dàmocles sobre la democràcia. El president del Reichstag va anunciar que el poble alemany havia donat una clara victòria als nazis, però no va dir que no havien aconseguit la preuada majoria absoluta quedant-se amb el 43,9% dels vots. En saber que no ho havien aconseguit, en Barnard va fer un salt d’alegria des de la seva butaca i estava molt content de que els nazis no haguessin obtingut el què buscaven, creia que haurien de pactar amb el Partit de Centre del sacerdot catòlic Ludwig Kass, que tampoc li agradava per la seva moralitat catòlica, però era un mal menor comparat amb en Hitler. Després d’aquesta reflexió acompanyada per un bon vas de conyac, en Barnard va comunicar a la família eufòric i fent un cop de puny a la taula que no havien de patir ja que els nazis no podrien governar amb les mans lliures. En Marwin, que havia vingut amb l’Elisabeth a sopar, era més escèptic i li va dir que ho haurien de veure perquè no es fiava de que els nazis respectessin el marc democràtic. Intervenint a la conversa, l’Elisabeth va explicar-los que molts britànics estaven entusiasmats amb en Hitler, com per exemple l’ex primer ministre britànic, en David Lloyd George. En Fritz, continuant encara enfonsat amb la depressió, no va tenir ganes de començar una conversació política, per ell tot ja havia acabat, tot i que es va alegrar per dins de que els comunistes haguessin tret uns bons resultats tenint en compte que en Thälmann i altres líders eren a la presó o a l’exili. Pensant amb política es va aixecar de cop de la cadira i se’n va anar trist a la seva habitació mentre deia:

Demà tornarà a sortir el sol i es tornarà a pondre.

Pensant que els nazis no estarien contents per la victòria, en Barnard va anar l’endemà a treballar content amb un somriure a la boca i anava saludant efusivament a tots els coneguts del barri. Alguns dels veïns com la Karla i en Richard i la Cosmina, continuant pensant que era partidari del nacionalsocialisme, pensaven que estava content per la victòria nazi i, fins i tot, en Martin li va regalar el Völkischer Beobachter creient que li agradaria llegir la victòria nazi. Passant per davant de la floristeria, la florista Carlene li va regalar unes flors vermelles pensant que eren del mateix color que el de la bandera nazi que fabricava, però en Barnard no captava aquelles indirectes. A mig matí, quan estava repassant els comptes de l’empresa, que eren bons gràcies als nazis, va rebre una trucada en el seu despatx d’un representant del partit nazi que li va dir que necessitaven moltes banderes pel 20 de març. Estranyat, va preguntar pel motiu d’aquell augment, pensava que per complir amb aquella comanda hauria d’agafar a un altre treballador. Esperant uns segons, el representant li va explicar en tot detall que el 21 de març es celebraria en un acte solemne a l’església de Potsdam la designació del nou govern dirigit per l’Adolf Hitler sota l’aprovació del president Paul von Hindenburg. Petrificat agafant amb força l’auricular perquè no li caigués, en Barnard va entendre que els nazis no estaven derrotats com pensava, tot el contrari, i sabia que utilitzarien tota la seva força per vendre a la població que ells eren els triomfadors.

Quan al vespre va tornar a casa i va explicar durant el sopar que a la fàbrica ara tindrien més feina i que tindria que buscar un altre treballador, per sorpresa de tots, en Fritz va saltar i li va dir que ell l’aniria ajudar. Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va dir que era impossible, que tenia que aprovar els últims exàmens del col·legi, però mentre es mirava la cara de tristor del seu fill va pensar que era una bona oportunitat perquè es distragués i entengués l’esforç del treball. Després de pactar que hi aniria a les tardes després de sortir del col·legi, en Fritz es va incorporar per uns dies a la plantilla de treballadors del seu pares. Va decidir anar a treballar perquè necessitava parlar amb algú, no tenia més ganes de quedar-se tancat a casa amb la seva amiga soledat, que s’havia tornat gelosa d’ell, i no podia esperar que els seus amics, en Georg i en Lou, acabessin les seves llargues i insofribles jornades laborals, que normalment acabaven pels voltants de quarts de vuit del vespre, per poder parlar amb algú. En Fritz necessitava en aquells moments el contacte humà com en Hitler desitjava el poder en solitari.

Des del primer dia que va posar un peu a la fàbrica com un obrer va ser tractat amb molt de respecte, treballava bé ajudant els altres, però es notava que no era un expert i, en Marwin, molt més experimentat, l’intentava ajudar tant com podia per tal de que no fiqués la pota. Però ser el fill de l’amo li tenia uns certs avantatges i quan estava cansat físicament el seu pare li feia fer treballs més lleugers com repassar factures o ordenar albarans, feina que se li donava més bé i li agradava més. D’aquesta manera en Fritz passava aquells difícils dies entre la fàbrica, el col·legi, la família i quedant els diumenges a la tarda amb els seus amics per anar a fer la cervesa en el bar Victorius, on en Lou, que es vestia amb el seu millor vestit negre, s’insinuava sense gaire sort a la Diane o a les noies que entraven al bar. De vegades sortia tot sol a passejar, però no hi havia manera de que deixés de pensar en la Galiana i en els seus últims moments. Sovint sortint de la feina anava al parc de la Belle-Alliance-Platz, on hi havia anat amb la Galiana, però enlloc de baixar per la Wilhelmstrasse baixava per la Friederichstrasse perquè feia més volta. Se seia en un dels bancs mentre recordava els moments que havia gaudit contemplant l’estàtua de la deessa Victòria de damunt de la columna i passejant per aquell petit parc rodó parlant de política i de les seves vides. Es mirava els nens que hi jugaven com ells havien fet en la seva època tot pensant que el destí havia sigut cruel amb ell.

El 12 de març de 1933, el règim alemany va homenatjar a les víctimes de la Primera Guerra Mundial en l’Òpera Kroll, la seu que substituïa el cremat Reichstag perquè tenia una capacitat per cent persones, però en Barnard, que hi estava convidat després de rebre una invitació enviada per en Goebbels, que continuava pensant que era un fidel seguidor del nacionalsocialisme, no hi va anar i es va quedar el dia tancat a casa llegint un poema de l’anarquista Erich Mühsam, que havia escrit a la presó després de la caiguda de la República dels Consells de Munic, on va ser membre del Consell obrer revolucionari. Curiosament, en aquells moments el poeta estava empresonat pels nazis per l’incendi del Reichstag.

El 21 de març tota la família va seguir per la ràdio la cerimònia de Potsdam, on es celebrava la configuració del nou govern a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirsche, que onejava les banderes fetes per la fàbrica Klein. En Fritz es va enfadar molt quan va sentir que els nazis atorgaven un perdó general pels delictes comesos durant el temps en què intentaven pujar al poder, i es va irritar de tal manera que va picar les parets del menjador perquè sabia que d’aquesta manera l’assassí de la Galiana era perdonat. Després de veure que estava fent un numeret davant de la seva família es va tancar a l’habitació enrabiat mentre es mirava entre plors el quadre de la seva xicota i no parava de demanar-li perdó per no haver-la protegit en aquell maleït dia. Impotent i desesperat, es va estirar al llit deprimit i abatut. En Barnard i la Luane patien des de baix pel seu fill, però també estaven molt preocupats per la situació política alemanya perquè no veien un bon futur.

El 23 de març, quan en Fritz sortia del col·legi i es dirigia cap a casa per canviar-se de roba per anar després a la feina, va sentir una cridòria i quan passava per la Pariser Platz va veure que molta gent es dirigia al Tiergarten. Encuriosit, va seguir a la gent i va veure que es concentraven al voltant de l’Òpera Kroll. En apropar-se als manifestant va veure que la majoria eren de tendència nacionalsocialista, molts portaven banderes nazis, cridaven consignes a favor del govern i entre ells hi havia membres de les SA armats fins les dents amb els seus uniformes de color bru, les seves corbates negres i les seves botes altes i negres. Posant-se entre ells per veure què passava mentre es mirava amb mala cara als homes de les SA, hi va veure el llibreter Martin cridant com un boig amb un dels seus diaris a la mà. Apropant-se cap a ell entre els crits de la gent, li va preguntar a cau d’orella què passava. Mirant-se’l content, el llibreter li va contestar entre els crits de la gent i mentre li agafava el braç perquè s’apropés a ell:

És la primera reunió del nou parlament alemany i la gent està emocionada per la nova Alemanya i vol que s’aprovi la Llei de Captació, una llei que donaria al govern alemany i a l’Adolf Hitler plens poders durant quatre anys per poder governar sense passar pel Reichstag amb total impunitat. Fritz, aquesta és la solució. No podem tenir el Parlament com l’hem tingut els últims anys. Ha sigut un desastre tot el què ha passat. Ells resoldran els nostres problemes i la nostra economia.    

Entenent que era el final del sistema democràtic, en Fritz estava estranyat de que en Martin fos allà amb ells, no anava mai a manifestacions per la por que el caracteritzava a donar la seva opinió, i li va preguntar mentre una dona grossa cridava eufòrica deixant-lo sort:

Però tu no eres pas nacionalsocialista, oi?

Fent-li el gest del silenci i mirant a banda a banda de que ningú l’hagués sentit, en Martin li va bufar a l’orella que no, que no ho era, però que les circumstàncies, la seva família havia patit greument les conseqüències de la crisi i encara recordava com l’havia abandonat la Sophie, l’hi havia fet creure amb coses que abans hagués combatut o insultat. Trist per aquell canvi del seu llibreter favorit, en Fritz va decidir deixar-lo allí, tot sol amb aquella gent, i va marxar cap a casa per després anar a la fàbrica. Quan sortia de la concentració va veure que entre els manifestants també hi havia aquella noia que s’havia trobat la nit de la crema del Reichstag. Mentre la mirava com feia la salutació romana en veure com un home de les SS onejava la bandera amb l’esvàstica, aquesta vegada amb la llum del Sol la trobava molt més bella; era una noia prima, alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, tenia unes cames llargues que no s’acabaven i tenia una cara molt bella i amable. Mentre la contemplava amb la boca oberta resseguint les seves cames, ella es va girar i se’l va mirar de dret en dret. Quedant-se durant uns segons amb les mirades clavades, en Fritz va tancar la boca i va marxar Wilhelmstrasse avall. Quan va entrar a la fàbrica li va dir en el seu pare el què havia vist, en Barnard va cridar rabiós i clavant un cop de puny a la taula del despatx:

S’han tornat tots bojos, això no acabarà mai més, volen assassinar l’intel·lectual per fer tornar a néixer la barbàrie.

La bogeria que deia en Barnard s’anava materialitzant dia rere dia mentre començaven a sortir les primeres flors de les plantes anunciant l’arribada de la primavera. El 28 de març, els nazis varen decretar il·legal el partit comunista, el KPD. En sentir la notícia al col·legi per uns seus companys, en Fritz es va posar molt trist davant del seu pupitre, tots els esforços que havien fet amb la Galiana perquè el partit fos un moviment fort i respectable a Alemanya, el més poderós d’Europa després del de la Unió Soviètica, ara quedava en un no res. Marx era acusat d’assassí i, com la Galiana, el comunisme desapareixia físicament d’Alemanya. Durant tot el dia en Fritz no va parar de rebre trucades de persones vinculades al partit comunista per tal de que els ajudés a amagar informació vital. Pensant només en ajudar com hagués fet la Galiana, a la seva habitació hi va emmagatzemar molts documents compromesos que varen salvar a molts dels seus antics companys de ser enviats en els camps de concentració, que pocs coneixien en aquells moments a part dels presoners polítics que feien els nazis. Mentre guardava aquells documents sense que ho sabés la seva família, va veure en una capsa la xapa de ferro de la Galiana i es va posar un altre cop molt trist pensant en la seva estimada. Sense energies, va fer un petó a la xapa mentre es posava a plorar i cridar estirat al llit mentre la seva família patia per ell en sentir els crits de desesperació.

Encetant el mes d’abril, els nazis varen organitzar aquell dia un boicot contra els establiments jueus. Des dels primers rajos de Sol, pels carrers de la ciutat els membres de les SA es passejaven militarment cridant consignes antisemites i es col·locaven davant dels establiments jueus per intimidar als possibles compradors. En saber que s’estava produint un boicot contra els jueus, la família Klein es va indignar i de bon matí varen rebre a la Klara, que els va dir que a la botiga de la Matilda hi havia dos membres de les SA esperant a la porta mentre insultaven a la botiguera. En el vidre hi havien dibuixat l’estrella de David i hi tenien penjat un cartell que deia:

Ni un Reichsmark pels capitalistes jueus, compreu als alemanys.

En Barnard es va indignar i va explicar aquell fet a en Fritz quan va baixar a esmorzar després de sentir l’aroma a cafè que havia fet l’Elise aquell matí. Veient que la Klara no marxava del rebedor mentre observava com parlava amb el seu fill, en Barnard la va convidar a una tassa de cafè. Assentant-se a la taula del menjador amb la tassa calenta com si fos a casa seva, la Klara es va prendre molt a poc a poc el cafè fent petits glops mentre anava observant totes les fotografies que hi havia el moble del menjador. Emprenyat de tenir-la a casa només per xafardejar, per fer-la fora en Barnard li va demanar que anés a la botiga de la Matilda per ajudar-la. Tal i com es va pensar, la Klara sense dir-li res més es va beure el cafè d’un glop i mirant el rellotge li va dir que tenia molta pressa perquè havia d’anar a comprar una cosa pel seu nebot al barri de Mitte. Al cap d’uns segons de que la Klara hagués marxat va tornar a sonar el timbre. Aquest cop era en Hermann, el fill dels pastissers que treballava de repartidor de diaris, que li va entregar a en Barnard el setmanari Der Stürmer, un setmanari antisemita dirigit per en Julius Streicher. Després de donar-li una generosa propina en el noi, es va llegir la primera pàgina del diari palplantat en el centre del menjador. En el primer article ja va llegir com es demanava fer boicot als jueus. Quan va arribar a la secció En la picota, que era sempre particularment obscena, es va indignar quan va veure que es denunciava als alemanys que sortien amb jueus. De seguida va saber que l’hi havia enviat Goebbels aquell diari i després de fer una llegida de monja al sofà no va poder suportar anar llegint al peu de cada pàgina la cita d’en Heinrich von Treitschke: Els jueus són la nostra desgràcia, i va llançar la revista a les escombraries i va sortir enrabiat a fora al carrer per veure quin ambient es vivia pel barri. Poca gent havia gosat sortir al carrer aquell matí i de seguida va veure als homes de les SA passejant pels carrers com policies vigilant a la gent mentre ensenyaven les seves porres. De lluny va veure que la botiga de la Matilda estava vigilada per més homes de les SA. Sentint impotència mentre s’ho mirava des de la vorera, va intentar convèncer a en Kurt perquè anés a comprar-hi alguna cosa per rebutjar el boicot, però els seus intents eren inútils, ningú desitjava anar al cementiri com un heroi. Quan va baixar cap a la Potsdamer Platz per comprar el pa li va demanar a la Carlene per anar a la botiga com sempre havia fet, però sense contestar-li la florista va tancar-li la porta als morros i al cap d’uns segons va tancar la floristeria i se’n va anar cap a casa. Després de veure que ningú li feia cas i de comprar al pa a en Richard, que no volia sortir de la pastisseria amb l’excusa de que feia massa vent, va tornar a pujar carrer amunt i va anar de dret a la llibreria del llibreter Martin, que també anava sovint a la botiga de la Matilda a comprar-hi verdures ara que feia dieta per intentar aprimar-se. Només entrar a la llibreria li va demanar que l’acompanyés a la botiga per comprar alguna cosa per tal d’ajudar a la Matilda. Amb la cara temorosa i assenyalant-li els camions de les SA que passaven onejant banderes amb l’esvàstica mentre cridaven consignes antisemites, en Martin li va contestar sense sortir de darrere del taulell:

Que ets boig? Jo de tu vigilaria el què fas? Que no saps que ahir els nazis varen entrar a la biblioteca del Tribunal Cameral de Berlín i varen arrestar a tots els jutges jueus que varen trobar? Alguns diuen que els varen matar, d’altres parlen d’uns camps de presoners. Jo no ho sé! Però jo de tu vigilaria el que faria. Jo no en vull saber res dels jueus. Tan debò marxessin tots a un altre país. Que marxin a Palestina, coi!

Indignat i impotent, en Barnard no va gosar replicar-lo i va marxar cap a casa sense comprar res i pensant només en posar en alerta a la família mentre mirava un altre cop a aquells homes de les SA que tanta por li feien.

Mentre en Barnard travessava el carrer per dirigir-se cap a casa, en Fritz s’estava mirant aquella escena des de la finestra de la seva habitació amb la mateixa ràbia i indignació que la del seu pare. Enfadat quan va veure que un membre de les SA clavava una plantofada a l’Anne en veure-la tirar les cartes a un senyor, el noi va sortir corrents de casa i es va dirigir de dret i decidit a la botiga de la Matilda per entrar-hi a comprar alguna cosa. Qui l’empenyia a fer aquella temeritat era l’esperit de la Galiana, que no marxava ni un segon de la seva ment. En veure’l entrar per la porta després de passar entre els dos guàrdies que vigilaven la porta, la Matilda es va quedar paralitzada de que aquell noi hagués fet aquella bogeria i li va fer senyals des de darrere del taulell perquè marxés, però ell no es va moure de la botiga i es va posar a buscar productes en els prestatges de davant del taulell. Amb molt d’orgull, la Matilda li va vendre patates, ous, cansalada i una mica d’all. En veure’l comprar i que no respectava els crits que li feien perquè marxés de la botiga, els guàrdies de les SA varen entrar enfurismats a la botiga, i després de tirar quatre llaunes al terra per espantar-lo el varen increpar i insultar, inclús li varen fer una petita empenta, però a en Fritz tant li feia la seva seguretat, segurament hagués preferit que l’haguessin matat d’un tret, i no els hi va dir i els va menysprear amb la mirada. En sortir de la botiga sense que l’haguessin colpejat, els veïns varen quedar meravellats de la gran gesta ja que es miraven aquell boicot amb indignació. Empesos pel coratge d’en Fritz en veure’l amb una bossa de la Matilda, una multitud de veïns com l’Otto, en Frank i la Margarethe, la Maria, i en Mark i la Diane varen anar a comprar a la botiga per ajudar a la seva botiguera. En veure’ls tots junts volent entrar a la botiga, els membres de les SA es varen espantar tant en veure a tanta gent que els volien desafiar que varen fugir de la zona sense demanar més reforços. Després de veure que unes quantes persones havien comprat a la botiga sense que els passés res, la Klara va entrar-hi per no ser menys i després ho va fer la Carlene, que minuts va tornar a obrir la floristeria en acabar de comprar. Molta d’aquella gent creia que en Barnard havia sigut qui havia demanat en el seu fill que anés a la botiga.

En retornar cap a casa, en Barnard, que continuava molt capficat per aquell boicot i pensava que el seu fill estava a dalt a la seva habitació, va intentar reunir a tota la seva família per explicar-los que no sortissin i va trucar a casa de l’Elisabeth per veure com estava el seu fill. En veure que en Fritz no baixava després de cridar-lo des de baix, va baixar l’Elise de la seva habitació i li va dir que en Fritz havia marxat feia cinc minuts. Esbufegant preocupat pensant que el seu fill havia fet una altra temeritat, va decidir anar-lo a buscar i es va tornar a posar la seva jaqueta de pana. Però en baixar el segon esglaó de l’entrada de casa va veure un camió d’homes de les SA avançant a un tramvia a tota velocitat i li va tornar a venir la por en el cos i no va gosar avançar més d’allí. Des de les escales es va mirar com les SA es movien d’una banda a l’altra del barri amb les camionetes i per no mirar-los es mirava les sabates negres que s’acabava de comprar a la botiga de l’Albert. Després de cinc minuts d’espera va veure que el seu fill tornava tant tranquil amb unes bosses de mà i es va pensar que havia anat a la carnisseria de la Maria a comprar salsitxes. Però quan va veure que havia anat a la botiga de la Matilda es va pensar que el seu fill s’havia tornat boig. En observar que el seu pare se’l mirava desconcertat des de les escales, en Fritz li va dir sense pensar-s’ho mentre obria la porta de casa:

Quedar-se a casa és de covards quan algú està patint!. Si ens ho mirem, patirem.

Sense paraules, en Barnard no va gosar dir-li res, se sentia malament per haver sigut un covard i es mirava per primer cop al seu fill amb admiració per aquell gest cap a la Matilda. En veure’l entrar per la porta amb les bosses de la Matilda, la Luane si que el va renyar per aquell acte dient-li que estava temptant a Déu i li va demanar que no tornés a fer una temeritat com aquella. Després de deixar les bosses damunt de la taula del menjador, en Fritz va quedar sorprès que l’Elise li fes un tímid somriure i anés a la seva habitació. En tornar, l’àvia li va donar un bitllet pel noi i li va donar les gràcies pel seu gest. Sense entendre la reacció de la seva àvia, mai havia mostrat cap interès polític, social o religiós, va agafar el bitllet de bona gana i se’l va guardar a la butxaca dels pantalons.

Abans de l’hora de sopar va sonar el timbre de casa. Era la Matilda que li volia agrair a en Fritz aquell gest portant-li unes quantes llaminadures per recordar-li el passat. Fent-la entrar en el menjador, la venedora els va explicar que abans de que vingués en Fritz tenia molta por; ningú entrava a la botiga, estava sent maltractada per les SA i patia per la seva pròpia seguretat. Inclús els va explicar que clients i amics de tota la vida com la Carlene l’havien insultat i increpat quan varen veure els homes de les SA a la porta de la botiga. Contenta, la Matilda va agafar la mà d’en Fritz i li va donar mil gràcies. Mentre plorava d’alegria però també de por pensant en el futur, va dir-li que era un exemple pel poble alemany. En Barnard, que se sentia malament per no haver actuat, sentia que era un covard enfront al seu fill, ell ja no era vist com un heroi per la família, la va convidar a sopar i va ordenar a la seva mare que fes un bon àpat. Sense pensar-s’ho, la Matilda va acceptar contenta aquella invitació perquè se sentia molt còmode en aquella respectable família que feia molts anys que eren amics i es va treure la seva jaqueta de pell negra. Els següents dies, el llibreter Martin es va sentir tant avergonyit per no haver ajudat a la seva antiga amiga que no va tornar a la botiga de la Matilda.

Tot i el fracàs general del boicot, el règim nazi no es va aturar en voler expandir les seves normes antisemites i va aprovar el 7 d’abril el Decret pel restabliment del Servei Professional, on tots els funcionaris varen córrer el risc de perdre la seva feina si no simpatitzaven amb el nou moviment. Tots els jueus varen ser expulsats o jubilats per una clàusula que deia que qualsevol funcionari o agent jueu que no hagués entrat en carrera després del 19 de novembre de 1918 havien de ser retirats del servei actiu. En Barnard, que tenia por de la reacció del seu fill, li va aconsellar que no fes més temeritats perquè el govern era molt poderós i no s’aturaria davant de res i menys davant d’un noi. En Fritz va entendre perfectament les paraules del seu pare, i li va prometre que transformaria la ràbia en esforç per estudiar tal i com ell transformava les matèries primes en mercaderies.

El 20 d’abril de 1933, dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 44 anys, es varen fer homenatges per tot Alemanya. A Berlín, en Joseph Goebbels va fer un discurs per la ràdio on va comparar la figura d’en Hitler amb la de l’Otto von Bismarck. En aquell moment en Barnard estava amb la seva família escoltant la ràdio a la biblioteca de casa, i quan va sentir aquella comparació es va posar tant furiós que es va mirar el retrat que tenia d’en Von Bismarck penjat a la paret i, a contracor, el va despenjar. No volia que a la seva casa hi hagués res que es pogués relacionar amb el nazisme, tot i que ell havia idolatrat al canceller de ferro i era conscient de que no tenien res a veure aquells dos personatges. En Von Bismarck desconfiava del nacionalisme i del imperialisme, tot i que hi desconfiava per les seves implicacions liberals i radicals. Reflexionant a la butaca aquella comparació, en Barnard va arribar a la conclusió de que un va unir Alemanya i l’altra la dividia. En els següents dies, com a acte de protesta davant d’aquella comparació que trobava horrible, en Barnard va tornar a donar permís als seus treballadors i en els seus fills perquè escopissin als teixits que eren venuts als nazis per després fer-ne banderes.

Per la norma del 25 d’abril de 1933, en què es limitava el número de jueus alemanys que podien treballar a secundària i a les universitats, en Fritz va perdre un dels professors que més li agradava, el senyor Herbert, el seu professor de matemàtiques i un home molt sensible amb els seus alumnes. Li va pujar un punt a la nota d’en Fritz perquè entenia que estava enfonsat per la mort de la seva xicota. En saber la notícia, en Fritz pensava manifestar-se davant d’aquella expulsió, volia fer una manifestació amb tots els alumnes, estava molt indignat per aquella injustícia, però era conscient de que al cap de dos mesos acabaria la secundària i aniria a la Universitat. També havia vist com la majoria dels professors havien ingressat d’un dia per l’altre a la NSLB, una lliga de mestres nacionalsocialistes fundada l’any 1929 pel mestre i gauleiter Hans Schemm. També va poder veure com canviaven la manera d’ensenyar. En Hermann Hesse era oblidat i es llegia reiteradament el poema d’en Dietrich Eckart: Desperta Alemanya. Finalment, tot i que alguns companys li varen demanar fer una protesta davant de tots aquells canvis, en Fritz va creure que li era més convenient estar-se quiet, tot era massa perillós pensava, inclús l’escola no era un lloc segur. Tot i no fer res, va parlar amb el senyor Herbert per donar-li tot el seu suport i va demanar en el seu pare que el contractés unes hores a la setmana com a professor privat per la Katrina, tot i que no li feia falta. En Barnard va acceptar la proposta del seu fill i més quan va saber la delicada situació econòmica d’aquell professor en perdre la feina. Mirant al seu fill, en Barnard  veia com es convertia en una persona compromesa amb la societat i amb els més dèbils, i donava les gràcies a la Galiana per haver-lo fet canviar. Era dels pocs del barri que continuava saludant a en Dannel quan anava agafat de la mà de la seva parella i dels pocs que respectava a l’Anne i en Wilhelm.

L’1 de maig de 1933 els nazis varen celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball, on es va fer una gran manifestació ambun  milió de persones a l’aeròdrom de Tempelhof, l’aeròdrom més gran del continent construït per l’Ernst Sagehiel. Durant l’acte, en Hitler hi va pronunciar un discurs dels seus. Tot i que varen ser convidats pels nazis perquè eren els qui teixien les banderes que onejaven a l’aeròdrom, la família Klein no va voler assistir a l’acte. Tancats a casa cadascú amb un llibre, en Barnard i en Fritz es varen posar molt tristos quan varen saber que molts dels seus treballadors havien anat a aquella manifestació. En Marwin, que també es va quedar a casa, els coneixia més bé pel seu contacte directe i ja s’ho imaginava que hi anirien. També varen anar a aquell acte en Georg i en Lou. La majoria dels treballadors que hi varen anar no ho varen fer perquè eren nacionalsocialistes, sinó que hi varen anar per veure de primera mà al nou canceller, que ja era considerat per molts com un pastor que guiava les ovelles cap a un nou camí. Quan varen tornar de l’acte organitzat per l’Albert Speer, molts d’ells varen començar a simpatitzar amb el nazisme, sobretot els va agradar les paraules d’en Hitler que deien que la classe obrera havia de formar part d’una única nació que s’havia d’identificar en la nova Alemanya. A més, estaven contents perquè els varen pagar una prima pel desplaçament i els varen oferir un dinar. Creien que per primer cop el govern s’identificava amb el moviment obrer i començaven a odiar tot el què representava la República de Weimar, considerada com a burgesa i antinacional. En el barri, la majoria de veïns que varen anar-hi varen tornar molt contents i convençuts. La botiguera Matilda va intentar obrir la seva botiga a mig matí, però la policia li va fer abaixar la persiana de males maneres mentre agents de les SA la increpava pel carrer insultant-la davant de la mirada dels veïns com l’Otto i de la Maria, que un altre cop varen preferir girar el cap abans que ajudar-la. Cada cop que la veia passejar per la mateixa vorera que la llibreria, en Martin es tancava a dins la llibreria per no haver de saludar-la com en el passat i davant de la Klara i de Carlene la insultava descaradament.

L’endemà de prometre que estarien amb els obrers, els nazis varen abolir a tots els sindicats, que tenien uns sis milions d’afiliats (un 85% dels treballadors tenien sindicat) i varen formar el Front del Treball dirigit per en Robert Ley, on tots els treballadors s’hi havien d’inscriure obligatòriament. Els treballadors de l’empresa Klein es varen unir en el nou sindicat orgullosos després de sentir el dia anterior a en Hitler i creien que estaven ajudant a construir aquella nova Alemanya que els prometien. De bon matí, en el despatx, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels en què l’informava de com havia d’administrar a partir de llavors la defensa dels treballadors. Els canvis no eren massa grans va pensar, però sabia que a partir d’ara els nazis tindrien el control dels treballadors i podrien entrar directament dins de totes les empreses. Després de comentar-li tots els canvis, en Goebbels li va suplicar que anés algun dia en algun míting o en una trobada perquè els treballadors i la gent del seu barri poguessin veure el seu compromís cap al nazisme. A contracor, en Barnard, que havia estat callat durant la conversa, li va prometre que ho intentaria, però li va posar l’excusa de que tenia massa feina fent banderetes. De fet continuava buscant nous clients per no haver de treballar pels nazis, però no trobava res que pogués substituir el volum de feina que li estaven donant. Abans d’acomiadar-se, el líder nazi li va dir en to amistós:

Aiii! Barnard, quan deixarà els seus modals burgesos? Que no veu que ara ha començat una nova Alemanya amb una nova nació més forta que mirarà pels interessos del poble? No pateixi tant pel mercat i mostri el què és realment verdader, el nacionalisme i el seu esperit. Pensi que vivim en el millor de tots els mons possibles.

Rient per dins mentre pensava que aquella última afirmació era ridículament optimista davant a una realitat que a diari tolerava noves atrocitats i actes criminals, en Barnard li va dir que tenia que penjar perquè el necessitaven a baix amb els obrers. Després de penjar el telèfon, en Barnard es va posar a trucar a nous clients per veure si li podien donar feina. A baix, en Marwin veia com els treballadors de la fàbrica simpatitzaven plenament amb la nova ideologia i tots varen deixar d’escopir a les banderes menys els dos treballadors jueus, que de cop varen ser insultats pels seus companys. Un dels treballadors sense cap motiu es va dirigir cap a en Gerd i li va donar una empenta que de poc el va fer caure a damunt les pues del teler que tenia al davant. En voler-li tornar l’empenta, el pobre Gerd va veure que els altres el miraven amb cara desafiadora i, impotent, va anar al lavabo a tranquil·litzar-se mentre uns altres treballadors l’insultaven i l’amenaçaven de cremar-lo a la foguera.

Durant aquells mesos de canvis, on els nazis anaven destruint ràpidament la República des de dins, la família Klein es va unir encara més, tots escoltaven les opinions dels altres i s’ajudaven en tot el què podien. En Fritz feia molts esforços per intentar tirar endavant, però el record de Galiana era molt present i molts dies es quedava tancat a la seva habitació recordant bells temps mentre es mirava el quadre que li va pintar per ell abans de morir o es quedava palplantat al pis de la Galiana esperant inútilment que ella en sortís amb el seu esplèndid somriure. Després de passar uns quants dies sense veure els seus amics, en Georg i en Lou es varen presentar a casa seva i el varen obligar a acompanyar-los sense dir-li a on el portaven. En un primer moment va pensar que el portaven a donar una volta pel Tiergarten com havien fet de petits, però el varen portar en un Congrés de Treballadors. Sense saber on entrava, va entrar a l’acte aspectant esperant veure un saló d’automòbils de la marca Mercedes, però quan va veure que tot el seu voltant estava ple de banderes nazis amb l’esvàstica va quedar impactat davant d’aquella escena estratègicament dissenyada per commocionar al públic. Sabent on era, va pensar en que probablement aquelles banderes havien sigut escopides per ell a la fàbrica i els hi va demanar en els seus amics marxar, no se sentia còmode en aquell ambient. Però en Georg, que per aquella època estava molt influenciat pel nazisme i per la seva escenografia, el va obligar a quedar-se agafant-lo per les espatlles prometent-li que només serien cinc minuts i que després anirien a fer una cervesa. Quedant-se immòbil i mirant tota aquella escena amb menyspreu, va esperar com els demés l’arribada del canceller alemany, que com sempre feia tard a aposta. Esperant mossegant-se les ungles dels nervis que passava per estar envoltat de membres de les SA, va continuar observant l’espectacle; tot estava dissenyat al mil·límetre amb les seves banderes específicament alineades, amb l’àguila nazi daurada de fons, amb els músics col·locats en una posició elevada mentre entonaven el Horst-Wessel-Lied, amb els membres de  les SA i les SS armats fins les dents envoltant l’amfiteatre i amb tots els jerarques nazis asseguts a davant mentre en Rudolf Hess esperava des de la tribuna d’oradors l’arribada d’en Hitler. Mentre anava donant voltes amb la mirada va veure que entre el públic hi havia aquella noia rossa que ja s’havia trobat en dues ocasions. Quan la noia el va veure després de repassar el seu maquillatge amb un mirallet que portava, aquest cop en Fritz no es podia moure d’allà al mig i ella es va apropar decidida cap a ell. Fent veure que mirava al sostre, en Fritz no va poder evitar que se li plantés a davant i ella li va dir sense saludar-lo:

Tu ets aquell noi que estava allà assentat mentre es cremava l’edifici Ballot, oi?

Impactat i mirant-li ara als ulls blaus, en Fritz, que patia que aquella noia l’acusés de comunista allà al mig, enmig d’una manada de llops va pensar, va veure que els seus amics s’apartaven d’ell pensant que li aniria bé relacionar-se amb una altra noia. En no saber què respondre-li, li va dir que aquell dia estava molt cansat de treballar i que no tenia ànims per caminar cap a les flames d’Hades. Mirant-lo de dalt a baix, ella, vestida amb un vestit vermell, perfectament pentinada i portant un braçalet nazi al braç esquerre, li va dir mentre es posava al seu costat dret:

Així, estàs apunt per sentir el nostre Führer? Et deus haver adonat de que és un gran líder? Ell ha estabilitzat en quatre dies la nostra malaurada economia destruïda pels maleïts comunistes i jueus amb un programa d’obres públiques en què l’economia està per l’interès nacional. Ara no és com abans per sort. Deus veure que vol convertir el nostre poble en el poble més culte? En un poble germànic.

Sense respondre-li res, veia que aquella noia era una fanàtica del nazisme i només desitjava que marxés i el deixés sol, i li va respondre amb un tímid somriure que no deia res. No deixant-lo de mirar fixament, la noia li va dir després de mirar l’àguila daurada que hi havia al fons:

Jo avui estic aquí perquè s’ha aprovat la creació del Frauenfront (Una organització femenina del nacionalsocialisme creada a petició d’en Robert Ley). Aquest govern també pensa en les dones.

Continuant no dient res, en Fritz va mirar al terra pensant que d’aquesta manera la noia marxaria davant d’aquell menyspreu, però va tenir la mala fortuna de que en Georg els va sentir, de fet no treia l’ull de sobre a aquella noia, i va respondre des de darrere per en Fritz en pla xulesc:

Noia, em sembla que no saps pas amb qui parles, ell, el noi aquest, és el qui fabrica totes aquestes banderes que veus, ell és dels més patriotes que hi ha aquí.  

Sorprès per la reacció del seu amic, en Fritz va dir-li amb la cara vermella que exagerava, però ella, impressionada i amb un somriure que a en Fritz li semblava malvat, li va dir canviant-li la veu per una veu més sensual:

Perdona, em sembla que no me presentat. Em dic Àngela, tinc 18 anys, (havia nascut el 28 de juliol de 1914), i fa només un any que visc aquí a Berlín. Jo sóc de Munic com el NSDAP.

Sense voler-li contestar, va veure que no li treia els ulls de sobre, uns ulls que imposaven respecte com tot ella, i li va contestar mentre li donava la mà fredament per saludar-la:

Em dic Fritz, sóc de tota la vida berlinès i he vingut aquí obligat pels meus amics, uns malvats com tots aquests.

En veure que la cridaven els seus pares, l’Àngela li va dir que esperava veure’l ben aviat i es va acomiadar de tots ells amb un somriure sensual i amb una picada d’ullet. Després de que es perdés entre la multitud, en Georg i en Lou li varen dir en to de broma que havia lligat amb una bavaresa, però en Fritz els va contestar amb fermesa que en el seu cor no hi havia espai per una altra dona. Volent marxar després de tanta tensió que havia passat, de cop va sentir com sonaven les trompetes i va veure que sortia en Hitler després de que en Hess anunciés la seva arribada des de la tribuna dels oradors. De seguida el canceller alemany es va posar davant del micròfon i va començar el seu discurs on va parlar del seu passat, dient que havia sigut un obrer com ells i un soldat com les masses. Entre paraules i paraules, la multitud anava cridant entre aplaudiments Sieg Heil!. Mirant-s’ho amb resignació mentre sentia els Sieg Heil que se li posaven al cap, en Fritz va quedar molt impactat per aquell míting, els comparava amb els que havia fet amb els comunistes; més senzills, amb menys banderes i menys escenografia i no tant emotius. Però quan va pensar amb el seu passat li va venir la imatge de la Galiana. Creia que l’estava traint estant en aquell acte i a sobre havia parlat amb aquella noia, a qui considerava molt bella físicament, i va fugir d’allí corrents deixant a en Lou i en Georg a l’acte mentre cridaven amb la resta: Sieg Heil.

Sortint com s’hi hagués vist un fantasma, en Fritz va pensar en refugiar-se a la biblioteca de la Universitat Humboldt, que tenia per aquells moments 934 volums, per passar-hi la tarda. El noi volia entrar en contacte amb la cultura després de sentir tantes barbaritats. Després d’agafar el tramvia es va dirigir a la Bebelplatz i en entrar a l’enorme biblioteca freda es va posar a llegir el Hamlet d’en William Shakespeare o d’en Francis Bacon perquè tenia ganes de llegir una tragèdia, com creia que era la seva vida en aquells moments. Després d’asseure’s en una cadira de davant d’una taula rodona, va veure com uns estudiants nacionalsocialistes del NSDSTB acompanyats per les SA entraven de cop a la biblioteca fent un gran enrenou i començaven a agafar llibres per emportar-se’ls a fora al carrer. Sense entendre ben bé què passava, va deixar el Hamlet amb  el seu fantasma i va sortir de la biblioteca. Espantat va veure com una multitud estava concentrada a la Bebelplatz cridant consignes contra els jueus. En apropar-se cap a aquella gent va veure que estaven concentrant a uns 20.000 llibres enmig de la plaça de l’Òpera, davant de la Universitat Frederic Guillem, i va observar que aquests llibres eren d’entre altres d’en Karl Marx, d’en Sigmund Freud, la Helen Keller i el poeta del segle XIX Heinrich Heine, que havia escrit: Allí on es cremen llibres, s’acaba cremant també persones. Sense entendre res, va observar que el llibreter Martin estava davant d’aquells llibres llançant esvarat uns quants llibres de la seva llibreria a la pila. Eren tots d’autors jueus menys el de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front. Veient com el seu grassonet llibreter volia tornar acontentar el règim, en Fritz se li va apropar i mentre es mirava com el llibre que l’hi havia comprat a la Galiana anys enrere pel seu aniversari quedava reduït a cendres, li va preguntar perquè ho feia ja que hi perdia diners fent aquell acte de fe irracional. Mirant-lo atentament i amb els ulls com unes taronges, en Martin li va contestar tremolós mentre llançava amb fúria un últim llibre, la novel·la pacifista titulada Krieg, d’en Ludwig Renn, a les brases:

Em d’acontentar al nou règim, ells són els qui ens guien ara, i sí toca cremar la nostra literatura la cremarem com s’havien cremat les bruixes. Això ja no importa.

En voler-li contestar que estaven bojos es va tenir que apartar de davant de la pila perquè uns estudiants varen començar a fer balls indis mentre tiraven gasolina sobre tots aquells llibres. Amb aquells balls va sonar l’himne nacional i es va encendre la foguera. Veient els balls sota la llum de les fames, en Fritz es va apartar del costat d’en Martin, li feia fàstic el què havia fet, i va veure que a l’altra banda de la pila de llibres hi havia el professor de pedagogia de la Universitat de Berlín, l’Alfred Baeumler. Tornant a mirar aquelles flames que il·luminaven la plaça després de que canviessin l’himne nacional per l’himne del NSDAP i el segon himne d’Alemanya, el Horst-Wessel-Lied, en Fritz va pensar que estaven enfosquint la cultura alemanya. Al cap d’uns minuts va aparèixer una caravana de cotxes que provenien de la Porta de Brandenburg. Entre les persones que varen baixar dels Mercedes negres hi havia en Joseph Goebbels vestit amb la seva clàssica gavardina, però feia una cara de pomes agres perquè no havia pogut aconseguir en una reunió amb altres dirigents i altres ministres més competències pel seu Ministeri de Propaganda. Després de baixar ràpidament del cotxe amb desaires es va dirigir al centre de la plaça acompanyat per un guàrdia i va fer un discurs antisemita davant d’una taula amb micròfons al damunt i embolicada amb una bandera nazi mentre el públic cridava el ja habitual Sieg Heil. Mentre el ministre deia que l’època de l’intel·lectualisme jueu havia acabat com la República de 1918 i que començava el triomf de la Revolució alemanya d’un munt de cendres, en Fritz pensava en sentir-lo que era curiós que un home que s’havia doctorat en Filosofia i Literatura participés en un acte en què s’assassinava a la Literatura i a la Filosofia. Abans d’acabar el seu aïrat discurs, en Goebbels va veure que entre la multitud hi havia en Fritz i va pensar content que la família Klein aprovava tots aquells actes. Mirant atentament les flames per fer veure que no mirava a en Goebbels, el noi, cansat de sentir tants Sieg Heil i de veure a tanta gent llançar els llibres a la foguera com si fossin troncs, es va adonar que era tard i va pensar que la seva família patiria per ell i va tornar cap a casa. Obrint pas entre la multitud per arribar a la vorera de l’Unter den Linden, va sentir per últim com en Goebbels cridava rabiós Sieg Heil per acabar el seu discurs. En sortir de la plaça abans de que la gent desfilés cap a casa va veure a uns quants corresponsals estrangers amb els seus blocs de notes i amb unes cares de desconcert davant del què estaven veient. Mirant-los amb atenció com prenien les seves notes, en Fritz es va esgarrifar pensant que estaven donant una imatge terrible a l’estranger. No traient-se aquelles cares de la seva ment, va agafar un tramvia que el va portar a la Potsdamer Platz.

Després de baixar a la Potsdamer Platz va anar de dret a casa seu mentre anava mirant les estrelles i el Sol dels gitanos. En entrar a casa es va dirigir ràpidament a la butaca del seu pare a la biblioteca privada i li va explicar tot el què havia vist. Pensant una estona en silenci amb un bolígraf a la mà, en Barnard li va dir sense embuts:

El poble alemany ha perdut la raó, esperem que sigui capaç de tornar a la civilització algun dia i ens puguem perdonar.

Durant les últimes setmanes de maig, en Fritz es va passar els dies tancat a la seva habitació estudiant pels exàmens finals. En aprovar-ho tot, va treure molt bones notes, va ser admès a la Universitat Humboldt per estudiar Medicina. Va ser el seu primer moment de felicitat després de la mort de la Galiana, que tenia ben present, sabent que ella estaria molt orgullós d’ell. Per en Fritz era un somni estudiar a la mateixa universitat que en Hegel, de qui pensava que tot alemany s’hi havia posat al llit al menys un cop, d’en Marx, el gran oblidat d’aquella època, i d’en Schopenhauer, l’absent en aquell moment. En Barnard, també molt feliç, era el seu primer fill que anava a la Universitat ja que en Marwin va deixar els estudis per dedicar-se a la fàbrica per heretar-la algun dia, va decidir que ho anirien a celebrar en el restaurant Aschlinger, a uns deu minuts de distància del Reichstag.

Tota la família, inclosos els avis, els tiets Friedrich Klein i la seva esposa Gisselle Klein, amb el seu fill Gottfried, i la tieta Greta Fischer, varen anar al restaurant. Mentre dinaven espaguetis a la bolonyesa per en Gottfried, en Fritz feia tots els possibles per fer veure que era feliç i la Luane no parava de dir l’orgullosa que estava del seu fill mentre ensenyava davant de tots les seves notes excel·lents. Tots l’intentaven animar, però mentre es bevia una copa de vi francès que en Barnard havia demanat, va veure que quatre taules més avall hi tornava haver aquella noia, l’Àngela, que estava dinant amb la seva família. Intentant amagar-se d’ella, va dissimular tant com va poder la seva presència i es va estar tot el dinar callat, però, a les postres, on menjaven un Baumkuchen (pastis de xocolada) amb un cafè, va ser vist per aquella noia, que no va dubtar en aixecar-se de la seva taula i en anar-lo a saludar a la taula on estaven. En mirar-se-la palplantada davant seu, en Fritz veia en ella una imatge diabòlica, sabia que era una nacionalsocialista convençuda, i intentava esquivar-li la seva penetrant mirada mentre la saludava fredament. En Gottfried, que només tenia catorze anys, va quedar impactat per la bellesa d’aquella noia i li va dir entusiasmat que estaven celebrant que en Fritz aniria a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina. Després de que es trenqués el gel, l’Àngela va deixar de mirar a en Fritz amb aquella mirada i els va preguntar si eren de la zona. Pensant que era una amiga de l’institut, la Luane li va respondre que vivien a prop de la Potsdamer Platz i ella els va dir que vivia a prop de la zona, més al sud, a l’Anhlater Strasse, i que feia poc que vivien allí. Després de preguntar-los pel barri i per on podia trobar determinades botigues, l’Àngela li va demanar a en Fritz amb una altra mirada penetrant si algun dia li podria ensenyar el barri perquè no havia tingut temps per passejar-s’hi ja que no coneixia a ningú. Impactat per l’atreviment d’aquella noia davant dels seus pares, en Fritz va dir-li que tenia molta feina i que no tenia temps per passejar. Però la Luane, que li va agradar aquella noia i pensava que seria una bona manera perquè el seu fill passés el dol que portava, tot i que pensava que aquella noia vestia massa atrevidament, se li veien massa les cames i el seu escot, li va dir que estava de vacances i, repassant-se el vestit de a la noia, li va dir que passés un dia per casa i que en Fritz l’acompanyaria allà on volgués. Intentant fer callar la seva mare sense èxit, la Luane va anotar en una tovalloleta de paper la direcció de casa i en Fritz es va quedar vermell mentre es posava les mans al darrere del clatell esbufegant d’impotència. Després de guardar-se la nota a la regatera, la noia els va tenir que deixar, la seva família ja pagava el compte. Abans de marxar li va dir a en Fritz mentre li picava l’ullet:

Espero que ens veiem ben aviat, tinc ganes de conèixer aquesta ciutat i estic segura de que seràs un excel·lent guia com seràs un excel·lent metge!

Després de que marxés amb la seva família, en Gottfried no parava dir que aquella noia era molt maca i mirant-se a en Fritz li va dir que si no volia quedar amb ella ja hi quedaria ell. En Barnard, que entenia que el seu fill no estava còmode en aquella situació, va canviar de tema per parlar de boxa i d’aquesta manera va acabar aquell dinar.

El 29 de maig, mentre el govern alemany aprovava la Llei de Confiscació de les Propietats Comunistes, l’Àngela va trucar el timbre de casa dels Klein. La Luane va ser l’encarregada d’obrir la porta i de fer-la passar al menjador mentre en Fritz estava a dalt a la seva habitació despreocupat mirant el quadre de la Galiana amb la xapa de ferro que l’hi havia de portar bona sort a la mà. Tota la família la va anar a saludar, fins i tot en Barnard es va aixecar de la seva butaca per saludar-la, i la Luane va cridar des del menjador a en Fritz perquè baixés. Però, després d’esperar uns minuts, en Fritz no baixava de l’habitació. Veient que el seu fill li estava fent perdre la paciència mentre la noia esperava en el sofà, la Luane el va anar a buscar i se’l va trobar estirat al llit amb la mirada fixa al quadre. Entrant a l’habitació després de picar la porta amb la mà, li va dir que fes el favor de baixar a rebre la seva nova amiga, però en Fritz, amb una mirada gèlida, li va dir amargament que trobava terrible que li demanés això sabent pel què estava passant. Canviant-li la cara per una més amable, la Luane es va asseure al llit i li va dir mentre li tocava la cama esquerra:

T’entenc més del què et penses, no t’estic demanant que oblidis a la Galiana, no ho vull que ho facis, per nosaltres també era única, era especial per tothom qui la coneixia. Entre llàgrimes recordant a la Galiana, li va dir: Però tens que refer la teva vida, tens que continuar vivint, és el què ella hagués volgut, no et quedis tancat per favor, no et demanem res més. Escolta’m, no l’oblidis mai, no estimis mai més a cap dona si tu vols, però viu, és el que la Galiana et demanaria ara mateix. 

Sense ganes, pensant que la Galiana trobaria detestable que quedés amb una nazi, va canviar-se amb uns segons de roba, es va afaitar i va baixar a baix amb desaires i amb una camisa blanca arrugada. En veure a l’Àngela en el menjador esperant en el sofà va observar que la noia anava vestida molt atrevidament amb un vestit verd curt que ensenyaven les seves llargues cames i anava molt maquillada amb els llavis pintats de color cirera per anar a donar una volta al parc. Mentre li donava la mà per saludar-la, el noi no deixava de pensar que alguns dels veïns pensarien que anava amb una prostituta. Després de quatre paraules varen sortir a donar una volta mentre en Barnard resseguia amb la mirada com les cames d’aquella noia marxaven de la seva llar i de la seva vista.

De seguida que varen sortir al barri, l’Àngela va mostrar una energia que deixava esgotat a en Fritz. No parava de parlar-li de Berlín i de la seva Catedral, però el noi, que continuava desinteressat amb aquella cita, es limitava a donar-li quatre dades del barri. Passejant tranquil·lament per davant de la floristeria de la Carlene, que per mala sort d’en Fritz hi havia dins la Klara que no els hi va treure l’ull de sobre en veure’ls, li va explicar que a la Leipziger Strasse va ser el primer carrer de la ciutat en tenir llums elèctrics i que era un carrer molt viu en comerç i amb molta gent. Després de senyalar-li on eren els magatzems Wertheim, la va portar a la Potsdamer Platz perquè es perdés entre la gent. Allà l’Àngela es va atabalar amb tant moviment de gent que anava a la feina, amb els tramvies que passaven constantment, igual que els cotxes, els carruatges i els autobusos, mentre en Fritz li explicava que en aquella plaça va ser on es va posar el primer semàfor d’Europa. En quedar aclaparada i farta de tant moviment, no parava de rebre espentes de gent que volia agafar el tramvia, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar a la Porta de Brandenburg per estar més tranquils. Estant-hi d’acord varen pujar carrer amunt. En veure a en Wilhelm a la cantonada de la Vosstrasse en Fritz s’hi va aturar un segon per escoltar-lo tocar amb el seu saxofon, però l’Àngela, amb cara de menyspreu cap a aquell pobre noi que cada dia anava més estripat, el va empènyer a continuar pujant carrer amunt. En arribar a la Porta, ella el va voler impressionar en explicar-li que la Porta es va construir seguint el model de l’Acròpolis d’Atenes i que en Napoleó es va endur l’estàtua de bronze de la Porta a París, tot i que l’emperador francès es volia endur tota la Porta però que no li va ser possible. Deixant a en Fritz amb la boca oberta, li va dir que després de la derrota francesa, el 1814, l’estàtua va tornar i que per això la plaça es diu Pariser Platz. Impressionat per la dada, la desconeixia amb tanta exactitud, en Fritz es va limitar a dir-li mirant la plaça, que havia vist la tomba d’en Napoleó i que li semblava un boig nacionalista mentre recordava per dins el seu viatge a París amb l’estimada Galiana. Colpida per haver sentit dir boig nacionalista, l’Àngela se’l va mirar i li va dir:

I qui no és un boig nacionalista en aquesta vida? Hi ha alguna cosa més bella que morir pel teu poble? 

Escopint al terra sense gaires modals per demostrar-li que no tenia cap interès en ella, en Fritz no la va voler contestar perquè recordava com la Galiana li havia dit que el nacionalisme només era una invenció de la burgesia. Veient que ella volia una resposta,  es va limitar a contestar-li:

Aquell home era un boig sense raonaments, un megalòman. Com un senyor que va amb un Mercedes negre.

Fent-li que no amb el cap, l’Àngela li va contestar mentre el feia entrar a la Pariser Platz:

Jo no penso igual, segurament tenia molts defectes, com el d’odiar a en Von Humboldt perquè era més aclamat i més admirat que ell, però en Napoleó era un enamorat del Werhter d’en Goethe, la considerava una gran obra de la cultura europea, i has de tenir en compte que el nostre nacionalisme va sorgir com una reacció al seu imperialisme i per mi, només per això, ja és mereix tot el meu respecte.

No entenent el perquè, creia que estava dient una tonteria, va decidir continuar caminant en silenci i la va portar a l’Unter den Linden, on l’Àngela el va anar aturant a cada botiga de roba, tot i que no va comprar res, mentre ell es limitava a donar-li quatre dades històriques, com que aquella avinguda 350 anys enrere era un camí de carro que anava des de l’illa Spree a una zona de caça del Tiergarten. Després de caminar una mica més a l’est es varen aturar al Palau Reial, on l’Àngela li va confessar que ella era monàrquica, però que amb l’Adolf Hitler estava satisfeta per haver trobat a un nou führer que els reconduiria cap a una unitat del poble. Cansat d’aquella noia i de la seva xerrameca nacionalista, en Fritz, que continuava sense ganes de dir-li com li repugnava el nazisme, es va mirar el rellotge d’una parada de tramvies i li va dir que feia tard, que els seus amics l’estaven esperant. Sense entendre les presses, ella volia anar a prendre un cafè amb ell per saber més coses de la seva vida, l’Àngela li va agrair que el portés en aquella zona i li va dir que esperava que li tornés a fer de guia en breu. Sense contestar-li ni que sí ni que no, en Fritz li va fer un gest amb el cap per acomiadar-se’n i va marxar tant ràpid com va poder per l’Unter den Linden baixant després per la Wilhelmstrasse. Però no marxava a veure als seus amics com havia dit, sinó que se n’anava cap a la plaça Belle-Alliance-Platz per recordar a la seva difunta xicota. Creia que li estava fent el salt quedant amb l’Àngela, a qui sense voler mirava l’escot.

Mentre en Fritz estava al parc plorant i recordant a la Galiana, l’Àngela tornava cap a casa seva caminant a poc a poc. Quan va passar la Potsdamer Platz es va trobar amb en Georg i en Lou que sortien ben alegres d’un bar. Ella no va dubtar en cridar-los en veure que no la veien i en aturar-se els va preguntar on era en Fritz. Sense entendre res, els dos nois es varen limitar a contestar-li, mentre li miraven sense gaires modals l’escot, que amb ells no havia pas quedat i que no l’havien vist. Enfadada perquè l’havia mentit, va picar amb el peu dret al terra i va dir enrabiada que en Fritz l’havia enganyat. No deixant-la de mirar amb ulls de desig, en Georg la va agafar pel braç i li va dir en to provocador pensant que aquella noia podria ser per ell:

Escolta, no se si ho saps però t’explicaré una cosa d’en Fritz que no vull que li diguis que t’ho he dit. Ell acaba de perdre a la seva xicota, la varen matar en una manifestació, els dos eren comunistes, no eren com nosaltres dos, no sé si m’entens?.

Impressionada de que en Fritz fos comunista, va entendre de seguida el seu comportament, però en seguit va simpatitzar amb ell per haver perdut la seva xicota, tot i que continuava no entenent com podia ser comunista. Veient llavors que en Georg se li acostava amb no tantes bones intencions, ja tenia el braç repenjat a la seva espatlla i el baixava cap a la cintura, ella se’n va separar bruscament i li va dir contundentment:

No passa res que sigui comunista, la paraula nazi porta per analogia el terme sozi, que designa als socialistes. Ell no ha entès bé el socialisme. Es massa jove i massa innocent.

Després d’aquestes paraules, l’Àngela va continuar baixant carrer avall per tornar a casa pensant que esperaria uns dies però que tornaria a casa dels Klein i l’intentaria convèncer de que ella no era la substituta de ningú i que seria una amiga que l’ajudaria en la seva època de dol. L’Àngela se sentia atreta per en Fritz, a part de que el trobava maco, de fet era molt ben vist per les noies, li agradava la seva posició social i econòmica, sobretot li encantava que fes les banderes nazis. A més, aquell dia li va agradar veure que era un noi culte, però també li havia atret el seu caràcter enigmàtic. L’Àngela pensava en el tema econòmic perquè la seva família era de classe obrera i per culpa de la crisi es varen veure obligats a venir a la capital perquè el seu pare havia trobat una feina, tot i que en unes condicions terribles amb unes jornades laborals interminables i amb un sou molt baix. Ella treballava de cambrera unes hores en un bar del sud de la ciutat, en el barri de Mareiemfede, per ajudar a la família i per culpa de l’economia familiar no va poder estudiar com ella hagués volgut.

Durant els següents dies en Fritz va estar tranquil a casa amb la seva família preparant-se per anar a la Universitat Humboldt i elegint les signatures que estudiaria. No deixant de mirar els nous llibres mentre es refugiava de la forta calor, tenia clar que volia ser metge de família per ajudar als seus veïns i amics. Però en prous feines sortia de casa; només sortia d’en tant en tant a comprar a la botiga de la Matilda o anava a la llibreria d’en Martin a comprar algun llibre de medicina per estudiar, tot i que en Martin sempre l’intentava convèncer perquè es quedés el Mein Kampf o El treballador, una obra per l’escriptor Ernst Jünger, en què feia apologia d’un soldat treballador. Un dia es varen mosquejar perquè en Martin li va aconsellar que es quedés el Protocol dels Savis de Sió traduït per en Theodor Fritsch i en Ludwig Müller, àlies Gottfried zur Beek, perquè volia que veiés la maldat dels jueus i la seva conspiració per dominar al món. Examinant-lo per alt i llegint només quatre paràgrafs dels 24 capítols que tenia, en Fritz el va fer enfadar quan li va dir amb cara de pocs amics que era un libel redactat per la policia secreta tsarista, la Ojrana. Sense voler-s’ho creure i pensant que l’estava enganyant com els jueus, en Martin li va girar la cara i es va posar darrere al taulell per servir a la Klara. Durant uns dies no el va voler saludar i cada cop que el veia pels vidres de la llibreria pensava que aquell comunista no tenia solució i que anava malencaminat. En Fritz sovint també quedava amb en Georg i en Lou; anaven a fer una cervesa al bar de l’Hotel Esplanade, on els dos nois no paraven de parlar de noies i li explicaven que volien reunir molts diners per anar al Saló Kitty, un prostíbul de luxe, però en Fritz en aquells moments patia per no trobar-se a aquella noia, l’Àngela, que la trobava excessivament atrevida, impertinent i mal educada, tot i que la trobava físicament molt bonica. Per la seva part, en Barnard intentava sense èxit trobar nous clients per desfer-se dels nazis i en Marwin cada dia anava agafant més el control de l’empresa pensant que en un futur seria seva tal i com volia el seu pare.

El 15 de juny de 1933 en Fritz estava com cada tarda a casa avorrit vaguejant entre la cuina, el menjador i la biblioteca quan de sobte va sonar el timbre. En obrir la porta va veure que hi havia l’Àngela, que anava amb un vestit vermell curt i perfectament maquillada i perfumada. En veure’l i abans de que ell pogués dir alguns cosa, ella el va saludar molt amablement i ell la va saludar amb desaires. Amb una cara de pomes agres, en Fritz li va dir que estava molt enfeinat per sortir avui, però l’Àngela li va dir ràpidament abans de que en Fritz pogués dir una paraula més i li tanqués la porta als morros:

Escolta noi, no se perquè creus que se’t vull lligar, ser el què t’ha passat i ho trobo molt trist i et comprenc, però per això no m’has de menysprear com si fos una remera.

Abans de contestar-li, la Luane va sortir de la cuina, havia sentit tota la conversació, i va dir-li en el seu fill que aquella noia tenia tota la raó i la va convidar a que passés a seure en el menjador mentre en Fritz es quedava dret sense dir res agafant el pany de la porta. Mirant-lo fixament als ulls, l’Àngela li va demanar a en Fritz si la podia acompanyar en un espectacle a l’aeròdrom de Tempelhof perquè se celebrava el Dia Nacional del vol. Quan li anava per dir que no, va cometre l’error d’estar uns segons callat per inventar-se una excusa i la Luane va aprofitar el descuit del seu fill per dir-li que en Fritz l’acompanyaria sense problemes i amb molta il·lusió. Obligat per la seva mare, se’n va anar de dret a la seva habitació a canviar-se mentre ella s’esperava amb la Luane al menjador. En Barnard, que estava assentat a la seva butaca llegint l’últim número del Der Angriff, no deixava ni un segon de mirar de reüll a l’Àngela. Després de mirar-lo un parell de cops, la Luane va veure que el seu marit no parava de mirar les fines cames de l’Àngela, el seu vestit curt, el seu escot i la seva cintura prima. Mentre esperaven, la Katrina, que estava a la taula del menjador escrivint una carta d’una amiga, no parava de fer-li preguntes impertinents a la noia sobre moda, i ella li responia molt amablement davant de la taula i li deia que algun dia li ensenyaria a maquillar-se com les noies. Tots els hi agradava aquella noia per un motiu o per un altre, menys a l’Elise, que se la va mirar amb menyspreu quan va sortir de la cuina per anar al lavabo. En veure que la Katrina molestava amb les seves preguntes, l’àvia va agafar a la Katrina per portar-la a l’habitació perquè acabés la carta i va dir en veu baixa, però amb la suficient força perquè la sentissin:

Aquesta es creu molt maca, però en quatre dies li caurà el cul i els pits.

En sentir-la, l’Àngela va aguantar estoicament palplantada al mig del menjador, que li semblava espectacularment gran comparat amb el de casa seu i quedava meravellada en veure la llar de foc. Quan va baixar en Fritz es va apropar al seu pare, que li va donar una bona quantitat de diners perquè convidés després aquella noia a sopar, però en Fritz li va dir a cau d’orella:

Pare, és nazi aquesta noia!.  

Mirant-se la noia un cop més, en Barnard li va contestar sense embuts:

I qui no ho és a l’actualitat? Tots s’han tornat nazis! Mirant que la seva esposa no el veiés, li va revelar un secret que tenia amb ella: No li diguis que t’ho he dit, però la teva mare abans de coneixem era una devota catòlica, anava cada diumenge a la catedral catòlica de Santa Eduvigis, i mira-la ara, mai més hi ha anat. Tots canviem Fritz! Tots!. 

Reflexionant al costat de la butaca del seu pare, en Fritz va entendre perquè un dia jugant amb la Galiana per la casa havia trobat amagat en un armari una creu de Crist i una vella Bíblia. Sense dir res més, els dos nois varen marxar cap al sud de la ciutat després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz. Quan eren fora, en Barnard es va aixecar per anar a ensumar el què estava cuinant la seva esposa, li havia promès que li cuinaria el seu plat preferit, xai amb patates i cebes. En veure la seva esposa de cara als fogons cuinant, la va agafar provocativament per la cintura, però en veure que li estava cuinant pastanagues bullides va quedar blanc de cop i la va deixar de la cintura quedant molt desil·lusionat. Deixant de remenar l’olla, la Luane se’l va mirar i li va dir amb el cullerot a la mà:

Sí, pastanagues, sí, perquè em sembla que tens problemes a la vista. Et veus com un jove com en Fritz i que pots lligar amb noies joves i no veus les canes i les arrugues que portes. 

Enfadat, li va dir que no sabia de què li parlava, si que ho sabia de fet, i la Luane li va dir rabiosa:

Eren maques oi les cames de la noia? Si se’t queia la bava com un nen petit! Que et pensaven que no ho veia?

Disgustat i sense voler discutir una evidència, va tornar a la seva butaca pensant que aniria a dormir amb el ventre buit, tal i com va ser.

Mentre en Barnard llegia el diari desil·lusionat, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir a peu cap a l’espectacle després de baixar a la parada de l’aeròdrom. En Fritz semblava poc animat, però l’Àngela no parava de xerrar i xerrar sobre la ciutat i sobre la seva vida a Munic. Li explicava que estava molt feliç d’estar en una ciutat que seria la capital mundial i que estava contenta d’haver-la conegut a ell i a la seva família. En arribar a l’aeròdrom es varen asseure a la tribuna amb tots els demés, que estaven ansiosos per veure l’espectacle. Mirant al públic, en Fritz va reconèixer a primera fila a en Hermann Göering, que estava dirigint l’espectacle amb el seu uniforme de color plata i lluent amb xarreteres daurades i ple de medalles militars, entre elles la Pour le Mérite, la medalla que l’hi feia més il·lusió lluir. L’Àngela, descaradament i sense tacte, li va dir que en Göering també havia perdut a la seva estimada, la Carin Göering, que havia mort el 1931 per tuberculosis. Quan li anava a dir que havien sigut de mal gust les seves paraules, en seguit es varen sentir els motors dels avions i els aparells es varen començar a enlairar. Impressionat, en Fritz, que no havia volat mai, li semblava fantàstic aquell espectacle i seguia amb passió a cada un dels aparells sense pensar que eren caces militars que provocarien tants morts anys més tard. En escapar-se-li un somriure en veure una maniobra aèria, l’Àngela va cridar deixant sord al pobre home del costat:

Per fi! Per fi has somrigut, ja era hora noi! Em pensava que havies assassinat l’humor!

Rient encara més, en Fritz li va contestar:

Home, és normal, sóc un bon alemany jo, i com un bon alemany no m’agraden les comèdies i prefereixo les tragèdies.

Rient tímidament, l’Àngela li va clavar abans de tornar a posar la mirada sobre els avions:

El somriure és l’idioma universal dels intel·ligents.

Era el primer cop que en Fritz se sentia còmode amb aquella noia, tot i que no hi volia res més que una amistat, però ella, en veure que li havia agafat confiança, li va fer insinuacions més provocatives assentant-se més arrambada a ell, cosa que el va posar més nerviós perquè veia perfectament la bellesa d’aquella noia i intentava no mirar-li el provocatiu escot. Mirant les piruletes que feien aquells aparells, l’Àngela li va comentar que ella amb la seva família anaven a veure com aterraven i s’enlairaven els avions de l’aeròdrom d’Oberwiesenfeld. Després de l’espectacle, que va deixar sense paraules a en Fritz, varen anar a prendre una cervesa de la marca Paulaner a una cerveseria propera a l’aeròdrom. En entrar-hi, en Fritz va notar que totes les mirades dels clients de la taverna se centraven en la seva nova amiga i es va començar a posar-se neguitós des del seu seient fins que va cridar enrabiat:

Que no teniu enlloc més a on mirar?

En veure l’advertiment, a part de que Fritz era un noi atlètic i fort, tots es varen girar i varen deixar de mirar-la, tot i que alguns ho feien de reüll com de vegades també ho feia en Fritz. Demanant la cervesa, l’Àngela es va sentir afalagada per aquell gest i li va dir:

Mira, així et dec importar una mica!.

Per canviar de tema, volia desviar l’atenció, en Fritz li va preguntar, per primer cop li feia ell una pregunta, sobre la seva vida a Munic. Sospirant recordant la seva ciutat bavaresa, li va relatar que a Munic hi vivia fantàsticament bé i que a l’estiu anaven en el Chiemsee, el llac més gran de Baviera situat a 130 quilòmetres a l’est de Munic, a prop de la frontera austríaca, a passar-hi uns dies envoltats de la naturalesa, o en les platges de Tegernsee, a uns 65 quilòmetres de Munic, on anaven a remullar-se les cames i es quedaven a dormir a l’hotel Hanselbauer. L’Àngela estava enamorada de Munic, sobretot dels seus parcs i dels Jardins Anglesos, on li va dir que s’hi havia passat moltes hores jugant amb els seus amics per després anar a fer el cafè en el Cafè Gasteig, on l’Anton Drexler, en Michael Lotter i en Karl Harrer varen fundar el 5 de gener de 1919 el DAP, el precursor del NSDAP. En parlar dels parcs, en Fritz li va contestar que ell també s’havia passat hores i hores jugant en els parcs de Berlín i, en aquells moments, va quedar callat pensant un altre cop amb la Galiana. En veure que en Fritz estava de cop callat i pensatiu recordant bells temps, li va dir mentre el mirava amb una mirada intensa:

Eiii! És normal que pensis en ella i que estiguis trist, tothom estaria com tu, però tens que viure i no et demano res més que una amistat. No te’n oblidis!

Agraït per les dolces paraules la va convidar a una altra Paulaner mentre en Fritz li parlava dels seus plans d’anar a la Universitat. Somrient, ella li va dir en to de broma quan parlava del seu futur:

Jo espero agafar-me un nen ric com tu perquè em mantingui i així poder deixar de treballar de cambrera per convertir-me en una dona nacionalsocialista.

Rient, però preocupat per la insinuació, en Fritz li va preguntar per la seva feina, cosa que ella li va descriure com a molt precària. Li explicava que sovint era maltractada i ofesa pels clients del bar i que el seu amo la tractava amb menyspreu i arrogància, i que en prou feines li pagava un sou digne. En Fritz va intentar durant tota la conversa evitar parlar de política, tot i que ella li feia algunes referències parlant-li de que a Munic va néixer el nacionalsocialisme amb la Societat Thule. Mentre feien els últims glops de cervesa i parlaven de coses més privades, l’Àngela li va explicar que a Munic va formar part de la Bund Deutsche Mäden, la BDM, (la secció femenina de les Joventuts Hitlerianes) i que es passava el dia fent cursos de formació, activitats artesanals i esportives, i anant de colònies. Somrient mentre recordava com les feien vestir amb una faldilla negra i llarga, amb una camisa blanca i ben planxada i una corbata negra, li va explicar que quan anaven uns dies de campaments moltes noies s’havien quedat embarassades i que a ella l’anomenaven La xicota del Führer perquè no volia estar amb els homes que venien per les tardes. Preguntant-li perquè no feia com les altres noies, l’Àngela li va dir que com a bona cristiana no podia anar amb qualsevol i que s’agafava la regla de la vida de les 3 K (Kinder, Küche i Kirsche) amb poc rigor perquè ella no es veia com una dona a l’estaca de l’home. Amb aquella referència en Fritz va veure que era catòlica. Després de beure’s la cervesa la va acompanyar fins al seu barri. Mentre caminaven l’Àngela li va dir que esperava poder quedar ben aviat i veure’s més sovint. Entrant al barri de l’Àngela, en Fritz va veure de seguida que era molt més precari que el seu i, més atrevit, li va dir que sí, que quedarien aviat, que no tindria problemes en quedar i que ja li agradava defensar-la de les mirades impertinents. Amb un somriure tímid i sensual ella es va acomiadar d’ell i va dirigir-se cap a uns pisos antics i mig destrossats mentre en Fritz tornava a casa amb una sensació estranya. Estava content d’haver fet una bona amistat amb aquella noia, però pensava que estava enganyant a la Galiana amb una nazi.

El mes de juny els nazis varen acabar d’abolir la democràcia prohibint a tots els partits i associacions polítiques. En Barnard es mirava l’assassinat  de la República amb temor i indignació i ja no tenia valor d’anar a la botiga de la Matilda per animar-la perquè ja no veia fi al moviment nazi. La Luane es mirava la política amb molta distància; continuava molt preocupada per l’estat d’en Fritz, que continuava tancant-se masses hores a la seva habitació sense parlar ni menjar i escoltant només al malaguanyat Mozart. També sentia dolor per no tenir a en Marwin a casa, però estava tranquil·la perquè li agradava molt l’Elisabeth, sobretot pels seus modals britànics i la seva senzillesa. La seva distracció en aquells moments era la Katrina, que es passava aquell mes de juny jugant a fora de casa amb el fill dels pastissers, en Hermann, com havien fet anys enrere en Fritz i en Marwin.

L’1 de juliol, l’Àngela va anar un altre cop a casa d’en Fritz ja que feia dies que no l’havia vist, tot i que l’havia buscat pel barri. L’Elise va ser la que li va obrir la porta i deixant-la a l’entrada sense poder entrar en el rebedor va cridar a en Fritz, que aquest cop va baixar sense que li preguessin i anava més ben vestit amb una nova camisa blanca i planxada que s’havia comprat a la botiga de roba de l’Albert i la Helga, i feia olor a colònia. L’Àngela li va dir només en veure’l que havia cobrat i que el convidava a una cervesa per tornar-li les que li va pagar el dia anterior. Pensant que feia dies que no feia una cervesa, l’última la va fer la setmana anterior quan va sortir amb en Lou el dissabte a la tarda a l’Hotel Esplanade, va acceptar content la proposta dient que seria molt bonic que una noia el convidés. Aquest cop en Fritz es va assegurar d’anar a un bar més tranquil, però lluny a la vegada del barri perquè no volia que els veïns, sobretot la xafardera Klara, la veiessin amb ella, que continuava vestint descaradament ensenyant les cames i la regatera. Després d’assentar-se en uns tamborets alts de la barra d’un bar del barri de Moabit es varen veure un parell de Franziskaners, unes cerveses de blat sense filtrar seguint la Llei de Puresa de Baviera de 1516. En Fritz li interessava que li expliqués com era Munic, no hi havia anat mai i li feia il·lusió perquè li havien parlat molt bé de la ciutat bavaresa, la ciutat de la cervesa en deia ell. Però l’Àngela tenia ganes de parlar d’altres temes i sense embuts li va preguntar quan els hi varen deixar les cerveses damunt de la barra:

Tu ets un comunista o només ho feies per amor?

Sospirant, creia que continuava sent massa impertinent i que no tenia tacte, li va contestar que evidentment creia amb els ideals comunistes d’un món més just amb igual de condicions, però que l’amor hi havia ajudat a enamorar-se d’aquelles idees. Atrevint-se més davant la impertinència d’aquella noia, en Fritz li va preguntar si ella era nazi i l’Àngela li va contestar mig rient i sense vergonya mentre mirava davant de la barra:

Si ho fos tu series el meu enemic natural. Pensant uns segons i girant la mirada cap a ell, va continuar més seriosament mentre feia un primer llarg glop de cervesa: Segurament no se tant de política ni tinc tants coneixements com tu, però si que et puc dir com la crisi provocada per la República ha destruït a la meva família. Abans vivíem al camp bavarès, en el Herzogpark, i després al centre de la ciutat, a prop de la Marienplatz, en unes bones condicions. El meu pare era feliç en aquella època cuidant un hort i tenia diners. Tot vivíem tots molt bé i no ens faltava mai de res, cada setmana anàvem a menjar a fora, però va ser arribar la crisi i el desgovern de Berlín dels socialdemòcrates i dels burgesos que ens varen conduir a la ruïna i tot es va acabar. A partir de la ruïna varem mirant el nacionalsocialisme perquè són els únics que assenyalen amb el dit els veritables culpables i són els únics que donen solucions. A més, comparteixo els conceptes del nacionalsocialisme de voler un Estat de la raó, modern, civilitzat i progressista basat en els fets. Fent una pausa per fer un altre llarg glop, va continuar: A part, a mi m’encanta la natura i l’ecologia i el nacionalsocialisme aspira a un ambient més net, amb una vida més saludable en contacte amb la natura i parla de mantenir la població en els pobles i a les granges, d’on precisament jo surto.    

Entenent la seva situació i pels mal moment que devien haver passat, ells si no fos pels nazis potser també s’haguessin vist evocats a la ruïna, li va preguntar perquè havien vingut aquí si odiaven tant la capital alemanya. Pensant uns segons, l’Àngela li va contestar mentre feia un altre llarg glop de cervesa:

La majoria dels bavaresos odien Berlín, això és evident, però nosaltres no varem tenir més remei. A Baviera ningú ens donava feina, érem uns pobres pagesos arruïnats i sense casa, i varem pensar que a la capital podríem tenir més possibilitats venent-nos com a obrers. Després de passar uns dies en albergs per pobres jo vaig trobar feina de cambrera en un bar, la meva mare va treballar durant uns mesos en l’ofici més antic de tots (veient la cara d’en Fritz pensant que la seva mare havia treballat de prostituta, l’Àngela va afegir-hi ràpidament) de sastre, i el meu pare va trobar feina en la fàbrica metal·lúrgica Borsig. Les coses no és que siguin bones a casa, no és com la teva evidentment, però estem intentant tirar endavant com totes les famílies i això és gràcies a en Hitler. Ara estem il·lusionats amb aquesta nova etapa que enceta el nacionalsocialisme i el país. El varem seguir a Munic, on va néixer, i ara el seguirem a Berlín, on s’expandirà.

Sentint empatia cap a ella, en Fritz li va explicar que hi havia altres grups abans que el nazisme i li va preguntar que li definís amb més detall el perquè havien elegit al nacionalsocialisme. Mirant al bar i els rostres de la gent, l’Àngela li va contestar una mica més alterada:

Perquè? Em preguntes el per què? Doncs perquè són els únics que han parlat clarament de com la República ha destrossat a milers de vides, perquè són els únics que troben culpables i perquè són els únics que donen solucions als problemes quotidians. Suposo que hem estat influïts per la seva propaganda i la crisi, no et dic pas que no, però amb ells et sents part d’una família, de la nació, i ara necessitem líders forts com l’Adolf Hitler que ens guiïn cap a una Alemanya que uneixi a tots els pobles de parla alemanya en un de sòl. Mira’t als seus líders, no són burgesos, no són intel·lectuals, són el poble, el Volk, i ells saben perfectament què necessita el Volk. Com pots confiar amb un empresari que s’ha passat la vida aprofitant-se dels seus obrers perquè governi en els obrers? 

Sense dubtar-ho, en Fritz li va preguntar:

Però no veus que els nazis són en la seva majoria corruptes?

D’immediat, l’Àngela li va respondre abans de fer un glop de cervesa:

És clar que ho ser, a Munic tenim l’odia’t Christian Weber, que és el president del Museu de la Caça i el president de la Lliga Econòmica d’Estables. Aquest és l’únic nazi en què tothom opina igual d’ell; tothom l’odia, siguin nacionalsocialistes, comunistes o socialdemòcrates. Però ara em diràs que no hi havia corruptes amb el Partit Socialdemòcrata o amb el Partit de Centre?

Somrient pensant que potser tenia una part de raó, en Fritz li va preguntar:

I ets socialista? Et recordo que dins la paraula nacionalsocialisme hi ha la paraula socialisme.

Pensant aquí uns segons, l’Àngela li va respondre:

El socialisme nacional no significa en cap cas el col·lectivisme econòmic que exigeixen els comunistes com tu, per nosaltres, els nacionalsocialistes, la propietat privada i la iniciativa individual són valors tradicionals alemanys com per Baviera ho és la cervesa de blat, però crec que s’haurien de nacionalitzar les grans empreses que serveixen pel bé comú, d’igual manera s’hauria de fer amb la banca, responsable en part d’aquesta crisi que ha arruïnat a la meva família. Jo hem crec el què ens diuen, que Alemanya és l’Estat més socialista del món.

Pensant que les seves respostes no eren del tot buides, en Fritz li va preguntar veient a fora el bar uns jueus amb la seva vestimenta:

Odies als jueus?

Esbufegant, aquest tema no el compartia amb tanta passió amb els nazis, l’Àngela es va limitar a contestar-li:

Per mi els jueus abracen l’obra d’en Marx.

Fent que no amb el cap pensant amb la Matilda, en Fritz li va preguntar:

Si home! I per tu què significa la República de Weimar?

Amb més ràbia, l’Àngela li va contestar:

Per mi la República de Weimar és un símbol de rendició del poble alemany i un projecte dels francesos, els britànics i els nord-americans per instaurar a Alemanya els seus liberalismes que sempre havíem rebutjat en el passat. Per alguns la República significa la intervenció del poble en la política, però per mi és tot el contrari perquè els únics que varen intervenir en la política de la República varen ser els banquers i els grans industrials, com també els jueus. Ells s’han fet rics mentre nosaltres el poble ens arruïnàvem.

Interessat per les respostes, en Fritz va fer més preguntes que la doctrina:

Per tu què significa l’esvàstica? Perquè per molts és un símbol d’opressió i de brutalitat.

Fent que no amb el cap mentre reia amb la cervesa a la mà, l’Àngela li va respondre:

Escolta, l’esvàstica fa molt de temps que existeix, no se l’han inventat ara, i et recordo que significa bon auguri. Si no ho sabies estudia.   

Posant-se en pla més xulesc davant d’aquell desafiament, en Fritz li va fer una última pregunta:

T’has llegit el Mein Kampf?

Amb un riure d’orella a orella, l’Àngela li va contestar:

Si que me l’he llegit, tot i que me’l vaig comprar el 1930 perquè l’edició era més barata. Reconec que no és un gran llibre perquè només parla de dos concepte: la raça i l’espai. Però hi ha una dada del llibre que t’agradarà. Vosaltres els comunistes dieu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de classes, en Hitler diu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de races, ja que la unitat fonamental de la societat és la raça no la classe.

Fent un moviment amb els llavis volent dir que no hi estava d’acord, li hagués volgut aclarir moltes coses, però varen canviar de tema i varen parlar de la feina d’ella de cambrera. L’Àngela va parlar-li de totes les xafarderies que sentia en el bar, tot i que li va tornar a repetir les males condicions en què la feia treballar el seu amo, que només l’havia agafat per la seva bellesa. Després de beure’s les cerveses varen tornar cap a casa a poc a poc aturant-se un moment a la Porta de Brandenburg, que tant li agradava a l’Àngela perquè per ella era una mostra de la fortalesa alemanya. Quan varen arribar a casa en Fritz baixant per la Wilhelmstrasse, el noi va veure que un cotxe negre amb banderetes nazis estava aturat a davant de casa seva. En apropar-s’hi va veure que era en Goebbels amb la seva esposa Magda. El seu pare estava a fora parlant amb ells amb cara de preocupació. El matrimoni Goebbels s’acabava d’instal·lar en una nova casa situada al costat de la Porta de Brandenburg, en el carrer Hermann-Göering-Strasse 20, una casa que havia sigut del ministre d’Agricultura, el conservador i líder del DNVP, l’Alfred Hugenberg. Abans vivien en una casa a Caputh, a les afores de Berlín, i en una altra al centre de la ciutat, a Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag. Però la casa no era del gust de Magda, que volia canviar els mobles, i va demanar-li a en Barnard que li fes uns teixits de qualitat per unes cortines blanques que volia posar en el menjador. En Barnard intentava convenç-se’ls de que tenia massa feina, que aquesta vegada era cert, però en Joseph li demanava que ho fes per ells com un favor especial i li va dir que estava disposat a pagar-li a un molt bon preu. Mentre s’ho rumiava i pujava un esgraó de les escales de l’entrada de casa, en Fritz i l’Àngela, ella encara no havia reconegut a aquella parella, es varen apropar a ells pas a pas. En veure’ls, en Joseph va saludar al noi encaixant-li la mà i va mirar-se atentament a la noia, que li va sembla espectacularment bonica amb els cabells rossos. L’Àngela, sense treure-li la mirada, li semblava que el coneixia d’alguna cosa, i es va quedar uns segons capficada fins que el va reconèixer. Fent un pa enrere, va quedar al·lucinada amb els ulls ben oberts pensant que tenia a davant seu a en Joseph Goebbels. Agafant a en Fritz pel braç, li va preguntar tremolosa a cau d’orella si aquell home era qui es pensava que era. En dir-li que sí, va agafar el braç d’en Fritz com si fossin una parella i es va presentar amb molta cordialitat a la parella Goebbels, que varen quedar impactats pels modals extravagants d’aquella noia. Sense deixar-los de mirar, l’Àngela es va quedar callada perquè no volia fer el ridícul amb una de les seves sortides de to, i en Barnard, veient que l’amiga del seu fill estava impressionada, li va dir orgullós a en Goebbels:

D’acord, farem els teixits per la seva casa, no hi haurà problemes, en unes setmanes els tindreu, serà un honor treballar per gent com vostè.

Satisfeta, la Magda els va demanar que quan els hi portessin els teixits es quedessin a dinar a casa, i l’Àngela, sense pensar-s’ho per l’emoció que tenia, va exclamar davant de tots creien que formava part de la família Klein i de que estava convidada:

Quina il·lusió em farà dinar amb la família més important d’Alemanya!.

Sentint-la, en Goebbels se la va mirar amb tots els sentits i li va dir somrient que era una afortunada de tenir com a sogre a un heroi de guerra i un dels fabricants de teixits més important d’Alemanya. Posant-se la mà al cor, el ministre alemany va afegir que la xicota del fill del seu amic sempre seria benvinguda a casa seva. Al·lucinada, apunt d’escapar-se-li les llàgrimes d’alegria, li va donar les gràcies i va fer la salutació romana mentre tenia l’altre braç agafat amb el d’en Fritz, que estava passant vergonya pel comportament de la seva amiga. Per ella la família Goebbels era el model de la família perfecte alemanya. Després de que la família Goebbels marxés amb el seu Mercedes negre, en Fritz va veure que encara estava enganxat a l’Àngela pel braç, que li agafava amb força pensant que aniria a dinar amb la família Goebbels. Després de que en Barnard entrés a casa, els volia deixar sols, l’Àngela li va demanar il·lusionada que els següents dies l’acompanyés a comprar roba perquè tenia que anar ben vestida per aquell dinar tant especial. Rient, en Fritz li va dir que d’acord i li va recomanar que no ensenyés tanta carn perquè podria fer-li saltar els ulls al ministre de Propaganda portant-li un problema de faldilles. Exaltada i no escoltant les paraules d’en Fritz, l’Àngela va tornar cap a casa per explicar-ho a la seva família, i en Fritz va entrar a casa, on va trobar al seu pare assentat a la seva butaca mentre deia que se sentia brut per acceptar tots aquells oferiments. Després de renegar una estona més d’ell mateix se’n va anar a dutxar. Mentre continuava renegant pujant les escales, la Luane li va dir amb autoritat sortint de la cuina:

Jo també necessito roba per anar aquest dinar, per tant ja podem anar a comprar algun dia, que tenim que anar ben vestits.        

El següent dissabte a la tarda, després de que la Luane ja s’hagués comprat un vestit per l’ocasió, era un vestit verd oliva i molt elegant tot i que en Barnard li volia comprar un vestit negre per semblar una difunta, l’Àngela va anar a buscar en Fritz a casa seva per anar-se a comprar el seu vestit. Abans de que marxessin de botigues, la Luane li va ensenyar el vestit a l’Àngela, que es va morir d’envejar perquè sabia que no es podria pagar un vestit tant car. Mentre els dos nois recorrien els carrers de la ciutat a prop de l’Unter den Linden, varen observar com s’havia incrementat la presència de membres de les SA pels carrers i com per tot arreu hi havia banderes nazis penjades a les façanes dels edificis. En Fritz pensava que semblava que estiguessin en guerra o en un país militaritzat i es mirava als homes de les SA amb terror pensant que un d’ells havia assassinat a la Galiana. Després d’entrar a unes quantes botigues de roba, on a moltes hi havia banderetes nazis per adornar el local i posaven música de Wagner, en Fritz no prestava gaire atenció a les paraules de la seva amiga, que no parava de buscar un vestit del seu gust però que no acabava de trobar i no entenia el perquè. Després de remenar i remenar vestits, l’Àngela va trobar un vestit del seu gust; era un vestit llarg de color vermell amb un escot atrevit adornat amb unes roses blanques i vermelles que anava de conjunt amb un mocador de roses. El va triar de color vermell perquè creia que compaginava perfectament amb la bandera nacionalsocialista, tot i que no va pensar que el vermell també podia simbolitzar el color de la bandera comunista. Mentre se l’estava emprovant en un emprovador, en Fritz estava assentat en un tamboret de la petita botiga de prop del Palau Reial esperant que per fi es decidís en comprar-lo per així poder anar a prendre una cervesa que tant desitjava en aquells moments desesperants. Mentre somiava amb la gèlida cervesa veia com aquella botiga, que sempre havia sigut apolítica, estava plena de referències polítiques amb l’àguila nazi, banderes amb l’esvàstica i una fotografia d’Adolf Hitler penjada a darrere del taulell. Quan l’Àngela va sortir de l’emprovador va dir-li amb tota la pena del món que tenia que deixar aquell vestit. La botiguera insistia en què se’l quedés perquè li anava perfectament bé, que de fet era la realitat, però ella el va deixar a la taula rebutjant-lo. No entenent-ho, en Fritz li va preguntar en veu baixa, mentre ella es mirava les etiquetes dels altres vestits, perquè no se’l quedava. Sense voler-li contestar, ella va continuar mirant les etiquetes dels altres vestits fins que li va respondre sense embuts i amb veu alta:

És massa car, no ens el podem permetre la gent de la meva classe.

Cansat de tantes voltes i sabent que el faria entrar a més botigues, en Fritz va agafar el vestit i el va pagar. La broma li va costar uns quants Reichsmarks, però no tenia ganes d’anar a més botigues amb la seva nova amiga que cridava l’atenció del personal de les botigues per les seves formes. Tornant cap a casa per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela estava molt feliç pel detall del seu amic, creia que simbolitzava alguna cosa aquell gest, i es va arrambar a ell, cosa que no li va passar per alt a en Fritz, que pensava que ell havia fet igual que feia ella amb la Galiana. Abans d’arribar al bar es varen trobar a davant de la botiga de la Matilda a en Georg i en Lou i, per sorpresa desagradable per l’Àngela, en Fritz també els va convidar a fer la cervesa amb ells. Els dos amics varen estar encantats de ser convidats, sobretot perquè pensaven que es farien el xulesc en el bar amb aquella noia tant atractiva que no deixaven de mirar de reüll. Després d’asseure’s en la taula del bar de darrere del vidre de l’Hotel, varen començar a parlar i l’Àngela els va ensenyar el vestit que li havia comprat en Fritz per demostrar que ell estava interessat en ella. Després de que xerressin una estona de política i dels canvis que s’havien produït en poc temps, en Fritz va veure clarament que els seus amics simpatitzaven plenament amb el nacionalsocialisme, sobretot en Georg, i que inclús començaven a culpar als jueus de la situació econòmica, que encara era bastant precària. Bevent la cervesa, en Fritz els va dir clarament:

Però que no veieu que aquest partit ha dissolt la democràcia, la llibertat i els drets del nostra poble?

Esbufegant sabent que no sabien com respondre-li, els nois es varen mirar, abans simpatitzaven amb les idees d’en Fritz, sobretot simpatitzaven amb la Galiana, i no volien tenir un debat amb ell ja que sabien que hi entenia més que ells en aquest tema. Però l’Àngela, amb els seus pocs modals, va saltar i va exclamar atraient l’atenció del cambrer Julius:

Potser sí, però és més important la democràcia, les llibertats i els drets que passa gana, passa fred i estar sense sostre. Per mi, clarament no, el nacionalsocialisme té uns nous objectius que pensen més enllà de tot això, pensen en el Volk, en nosaltres. Veient la cara d’incredulitat d’en Fritz, va continuar: Sí, el nostre poble, sí, que va ser traït per una punyalada a l’esquena el novembre de 1918 i ha tornat de les seves cendres com l’au fènix en forma d’Adolf Hitler, el nostra Führer, que portarà la nostra nació a un nivell superior amb la seva cultura basada en els Clàssics. A part, et diré que el nazisme és més popular que la democràcia burgesa perquè posa la posició del poble per sobre de l’Estat.   

Per interrompre-la en Fritz es va aixecar de la cadira per anar un moment al lavabo, i mentre es refrescava la cara els dos nois varen aconsellar a l’Àngela de que no l’intentés discutir aquells temes, que era sensible, però ella els va dir clarament:

Que no sabeu que l`única cosa que pot fer canviar l’opinió a un home és una dona? Jo li treure les cadenes que porta lligades i que no el deixen ser lliure.

Més impertinent, ja s’havia begut tres cerveses, en Georg li va dir abans de que en Fritz arribés:

Doncs el teu Führer no té dona, així que ningú li farà canviar mai d’opinió.

Somrient, l’Àngela se’l va mirar i va esperar a que tornés en Fritz del lavabo per dir:

Ell estar casat amb Alemanya, per ell és la seva dona, que la cuida, l’estima, la protegeix i li dóna una qualitat més gran de vida i de plenitud.

En sentir-la i veure que aquell seria el tema de la tertúlia, en Fritz ja ni es va assentar a la cadira, va anar a pagar a en Julius, que li va dir mentre agafava els diners, que aquella noia, fent referència a l’Àngela, era molt intel·ligent. No contestant, va tornar a la taula amb els seus amics i els va dir que tenia que marxa cap a casa. Quan era fora del bar, l’Àngela es va aixecar en seguit i el va perseguir per demanar-li explicacions per haver marxat de sobte deixant-la amb els seus amics. Empipat, en Fritz li va dir sense embuts que ell no era nazi i que l’ofenien les seves paraules. Mirant-se’l amb una mirada dura i gèlida, l’Àngela li va exclamar:

Però tu no deies que respectaves les llibertat, doncs respecta la meva llibertat de pensar lliurement i jo respectaré la teva, d’acord?

Sense saber què contestar, veia aquella noia massa autoritària pel seu gust, res a veure amb la Galiana, amb qui la comparava constantment sense voler, li va dir que entenia que havia passat per una situació complicada, però l’Àngela el va tallar d’immediat dient-li que no era el més indicat per dir-li allò. Tocat, sense saber què dir, l’Àngela va aprofitar el silenci d’en Fritz per agafar-lo pel braç i li va dir mentre el feia caminar cap a la Leipziger Strasse:

Escolta, farem una cosa, anirem a la llibreria que tant t’agrada a tu i em compraré un llibre dels teus per entendre el teu pensament, a canvi tu em respectaràs les meves idees com jo respectaré les teves. Hi estàs d’acord?

En Fritz va estar-hi d’acord, pensava que seria una bona manera perquè comencés a entendre els seus pensament ideològics, creia que l’alliçonaria com la Galiana ho va fer amb ell, i varen anar de dret a la llibreria d’en Martin, mentre en Georg i en Lou els miraven des de la finestra del bar pensant que entre ells dos hi havia algú més que amistat. En entrar a la llibreria en Fritz va recordar que feia dies que no hi entrava, no volia comprar diaris nazis, i de seguida va veure els canvis que en Martin havia fet al local. Estava ple de banderes nazis, a darrere de l’enorme vidre de la llibreria es veien tots els diaris nacionalsocialistes amb el Völkischer Beobachter, el Der Angriff, el Der Sturmer, i per tot arreu veia esvàstiques i a darrere del taulell hi havia una fotografia emmarcada de l’Adolf Hitler i dels membres del NSDAP. Mirant-s’ho decebut pensava que tothom seguia el mateix patró i que s’havien tornat bojos, uns nazis. Mirant els llibres de les prestatgeries va observar trist que la majoria dels llibres eren de l’editorial nazi Eher Verlag, una editorial dirigida per en Max Amann, el tresorer d’en Hitler, hi va agafar amb fàstic el llibre d’en Hermann Esser, Die Jüdische Weltpest Kann ein Jude Staatsbürger sein?. Consternada mirant la botiga i els llibres, l’Àngela li va dir somrient:

Hi aquí t’has impregnat de comunisme? Vols dir que no confons el nacionalsocialisme amb el comunisme? Et tenia per més intel·ligent.

Mirant-se al llibreter amb mirada desafiadora, en Martin, que se sentia observat per en Fritz, li va dir que havia fet tots aquells canvis perquè havien canviat els temps, que el 80% de la premsa que li arribava era controlada per l’Amann com a President de la Cambra de Premsa del Reich i que no podia desafiar els nous temps. Enfadat, en Fritz li va demanar a l’Àngela marxar de la llibreria i després de sortir al carrer la va fer esperar a davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè mirés els vestits que tenien a l’aparador mentre ell travessava la carretera per anar un moment a casa seu. En entrar-hi corrents i sense canviar-se les sabates, li va demanar en el seu pare que li deixés un dels llibres dels seus que expliqués bé la història d’Alemanya. Buscant per un prestatge de la biblioteca, en Barnard li va donar La ideologia alemanya, una obra escrita per en Karl Marx i en Friederich Engels durant els anys 1845 i 1846 i publicada el 1932, on s’hi poden trobar moltes de les tesis principals del materialisme històric del pensament marxista. En el llibre es defineix la idea de que els individus depenen de les condicions materials de la seva producció i es critica la filosofia post-hegelina, la d’en Feuerbach i s’exalta un socialisme verdader. Fullejant-lo uns segons, en Fritz li va dir que l’Ànegla no entendria aquell llibre, no era la Galiana li va recordar, i li va afegir que no parlava de la història d’Alemanya, però el seu pare li va respondre:

Millor, si no l’entén serà més beneficiós perquè pensarà que no podrà debatre. I sí que parla de la història.

Mig convençut, va sortir corrents a buscar la seva amiga, que havia travessat la carretera per anar a comprar una rosa vermella a la floristeria de la Carlene. Quan li va entregar el llibre, l’Àngela el va agafar com si fos un objecte estrany. Agafant-lo amb menyspreu se li va quedar la cara blanca com la llet quan va veure a la portada els noms de Marx i Engels. Fullejant-lo com si fos un llibre de fotografies, sabia que no entendria res, li va dir sense embuts i mirant-lo amb cara de desconcert:

Tu vols que em llegeixi un llibre que hauria d’anar a la foguera?

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va contestar:

Sí, perquè aquest llibre no pot anar a la foguera perquè no necessita purificar-se com el Mein Kampf o el Mite del Segle XX.

Confosa, sabia que no se’l llegiria, va donar-li les gràcies pel vestit, no pel llibre, i va tornar cap a casa amagant el llibre a la bossa del vestit per por a que la veiessin amb el llibre prohibit. Els següents dies va intentar llegir-se’l a la seva petita i humil habitació, però en no entendre res el llibre va quedar-se en un calaix de la seva habitació pensant que si mai entraven els homes de les SA o de les SS a casa no els acusessin de comunistes.

El 13 de juliol de 1933 va ser el dia elegit per entregar a la família Goebbels els teixits que acabaven de fabricar i l’Àngela, en Fritz, la Luane i en Barnard varen anar a la nova casa del ministre de Propaganda. En Marwin i l’Elisabeth no varen voler-hi anar perquè odiaven al nazisme i al ministre de Propaganda, i la Katrina era massa petita per un acte com aquell i es va quedar amb la seva àvia Elise a casa. Mentre anaven a peu a casa del ministre, els pares d’en Fritz es varen adonar de l’elegant vestit de l’Àngela, la Luane el va trobar un cop més massa atrevit, tot i que per dins li envejava poder-lo dur, i en Barnard no gosava mirar-la per por a la seva esposa. A en Fritz tampoc li va passar per alt com li quedava el vestit, i se la va mirar amb uns altres ulls, que no eren precisament d’amor. Després d’entrar a la majestuosa casa, tots varen al·lucinar del luxe, la grandesa i les vistes que tenia, es podia veure perfectament la Porta de Brandenburg i l’entrada al Tiergarten. Era una casa idíl·lica. Mentre la Magda els ensenyava totes les habitacions, l’Àngela li va comentar a en Fritz xiuxiuejant:

L’habitació més petita de la casa és més gran que tot el pis de la meva família.

Mirant-se-la amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella:

I et sembla just això?

No volen esclatar un debat a casa dels Goebbels, l’Àngela es va anar fixant en cada un dels detalls de la casa mentre sospirava en tenir-ne una de semblant en el futur. En veure-la sospirant, en Goebbels, amb un whisky a la mà, es va apropar a l’Àngela, que tampoc li va passar desapercebut l’elegant vestit i les corbes de la noia, i li va dir mentre li volia donar un vas de whisky que ella va rebutjar i li va fer guanyar una mala mirada de la Magda:

Tranquil·la, que el teu xicot te’n comprarà una ben aviat de casa com aquesta. Són burgesos. Ja saps com se les gasten aquests.

Somrient i mirant-se a en Fritz, que es mirava un quadre renaixentista pensant amb la Galiana, va dir-li que esperava que ho fes ben aviat. Després de que en Barnard els hi ensenyés els teixits, que varen encantar a la família Goebbels, es varen posar a dinar i en Goebbels li va explicar a en Barnard com estaven les coses en el govern alemany. Vomitant metafòricament en cada paraula que sentia del ministre alemany, va quedar parat quan en Goebbels li va aconsellar que no es fies del nou òrgan del Front del Treball, el DAP, que substituïa a tots els sindicats, perquè li va explicar que en Robert Ley, el líder del DAP, era partidari del classisme i dels sindicats marxistes. De seguida en Barnard i en Fritz varen entendre que dins del govern alemany hi havia fortes disputes pel poder, cosa que esperaven que els portés el caos. Mentre els homes parlaven de política en una banda de la taula i s’omplien constantment la copa de vi, les dones parlaven a l’altra banda de la taula de les noves botigues que havien obert al centre i l’Àngela no parava de demanar-li a la Magda que li aconsellés les millors botigues de la ciutat. Sense escoltar a les dones, en Goebbels va comentar en els dos homes que estava pensant en crear una Cambra de Cultura del Reich, que estaria formada per les organitzacions de diferents àmbits i que estaria sota el seu control. Afirmava amb orgull que portaria la cultura alemanya, la insígnia del nacionalisme alemany, a un altre nivell. En Barnard, que no simpatitzava amb aquella idea, li va dir que li agradava que s’invertís diners en la cultura, i en Goebbels li va contestar mentre li donava un copet a l’espatlla:

És evident que hem d’invertir en cultura, és la nostra essència, hem de demostrar al món perquè la nació alemanya és la més culte i la més forta de totes. Nosaltres som els que tenim els homes més cultes de la Història. Només ens falta un Shakespeare o un altre Goehte. 

Quan en Fritz anava a preguntar-li qui tindria dret a entrar en aquesta cultura alemanya, va sentir com la Magda li va preguntar a l’Àngela quan tindria el primer fill, cosa que va deixar a en Fritz amb els ulls ben oberts i apunt d’ennuegar-se amb un tros de bistec de vedella que s’acabava d’empassar. Mirant-se-la i intentant negar una relació amb ella, en Fritz anava fent que no amb la mà mentre s’empassava el tros de bistec, però quan anava a parlar en Goebbels es va posar a riure com un desesperat i li va dir a la Magda que no era moment per fer aquelles preguntes i que eren massa joves per tenir un fill. Veient que no li contestava l’Àngela i que havia fet posar vermell als dos nois, en Fritz estava vermell perquè s’estava ennuegant, la Magda, que anava jugant amb les perles del seu collaret de forma xulesca, va insistir en que només era una pregunta innocent. Però aquella pregunta li va agradar a l’Àngela que, tímidament, mentre s’eixugava amb el tovalló, va respondre:

Espero algun dia tenir un fill, un noi que serveixi Alemanya com va servir en el seu temps en Barnard.

Tenint ja el tros de bistec coll avall, en Fritz va quedar petrificat davant d’aquella resposta, no se l’esperava, però en canvi a en Barnard li va agradar perquè s’ho mirava amb tot l’orgull del món pensant que aquella noia el veia com un exemple a seguir. Satisfeta, la Magda li va dir a la Luane si li agradaria ser àvia, cosa que ella va respondre molt educadament que els dos nois encara eren joves i que vivien a casa als pares. En Fritz volia negar que tenia una relació amb ella, però se li va fer impossible dir res perquè cada vegada que volia dir-ho l’Àngela l’interrompia dient-li que trobava molt bo el menjar o que li agradava com estava adornat al menjador. A les postres, uns gelats de maduixa i xocolata, en Barnard i en Goebbels es varen posar a parlar de negocis mentre regaven el gelat amb whisky, i l’Àngela va aprofitar que en Fritz no intervenia en la conversa entre el seu pare i el ministre alemany per acostar-se descaradament a la seva cadira per mostrar que eren més que amics. La Magda, que veia l’actitud de l’Àngela en vers a en Fritz, els va aconsellar en veure que el noi ara l’escoltava de que no li fessin cas, que no volguessin córrer, ja que ella en el passat havia corregut massa hi s’havia casat amb un banquer, en Günther Quandt, i que havien tingut un fill, en Harald. Aquella confessió va deixar parada a l’Àngela, no es podia creure que la família de moda del nazisme no fos una família tradicional com ella esperava. Després del dinar la família Klein es va acomiadar de la família Goebbels i varen marxar cap a casa amb el ventre ple. Mentre caminaven per la Hermann-Göering Strasse cap a la Potsdamer Platz, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar a caminar per fer baixar el dinar. Entenent què volia l’Àngela, la Luane va agafar al seu marit, que no va veure la indirecte, i varen tornar a casa, deixant els dos nois sols a l’entrada sud-est del Tiergarten. Aprofitant que no hi eren els seus pares, en Fritz va canviar la cara i enfadat li va demanar explicacions a l’Àngela per haver fet veure que era la seva xicota. Amb els ulls plorosos davant els crits i l’acusació, l’Àngela li va dir que no eren maneres de dir-li les coses i li va afirmar que era una cosa innocent el què havia fet. Patint perquè no plorés allà al mig amb tanta gent voltant amunt i avall, en Fritz li va fer donar una volta per la Potsdamer Platz mentre contemplaven les botigues, el Pschoir Haus i els tramvies de la plaça. Durant el passeig per la plaça, en Fritz va veure un cop més que l’Àngela estava sent observada pels altres homes que es miraven les corbes del vestit, que a ell tampoc li passaven per alt en cap moment, i per fer-se el xulesc davant d’aquells homes més grans que ell, ara era ell qui s’arrambava a ella més del compte. Quan va veure a l’Anne assentada al mig de la vorera tirant les cartes, en Fritz va pensar en que li tirés les cartes, però l’Àngela, en veure que era una  gitana, li va prohibir de males maneres arribant a ofendre a la pobra vident acusant-la de ser una lladre estrangera. Sentint-la, l’Anne es va aixecar i va marxar davant d’aquelles ofenses.

El 22 de juliol de 1933 en Fritz va marxar més d’hora de l’habitual de casa sense explicar a la família a on anava. Tots varen creure que marxava o bé a veure als seus amics o a l’Àngela i no li varen demanar explicacions, tot i que el varen veure atabalat i amb un paper a la mà. En Fritz va anar a la inauguració de la galeria privada Ferdinand Moeller on s’exposava sota el títol: Trenta artistes alemanys, diverses obres d’art de l’expressionisme alemany d’autors com Barlach, Macke, Nolde, Rohlfs i Pechstein. Mentre contemplava els quadres d’aquelles sales, sobretot els de l’Emil Nolde, un pintor que donava suport al nacionalsocialisme, es va submergir en el passat i no parava de pensar com a la Galiana li hagués agradat veure aquells quadres que ell podia veure. Se la imaginava per la sala explicant-li en tot detall tots els quadres i també la veia inaugurant un quadre com el que li va pintar per ell. Mentre es quedava tot el dia a la galeria submergint-se en els records, l’Àngela va anar a casa dels Klein a buscar a en Fritz, que des del dinar a casa dels Goebbels no l’havia tornat a veure. En tocar el timbre la Luane va sortir a rebre-la i la va fer passar al rebedor per explicar-li que el seu fill havia marxat però que no sabia on havia anat. Veient que la noia feia cara de desil·lusió la va fer entrar en el menjador perquè l’esperés ja que pensava que no tardaria gaire. Mentre esperava en el sofà i la Luane anava un moment al lavabo, l’Àngela es va aixecar i va tafanejar per la petita biblioteca d’en Barnard, que estava assegut a la butaca llegint el Der Angriff mentre no deixava d’observar l’amiga del seu fill. Mirant-se els llibres per alt, no va fer cas que en les seves mans hi havia les obres d’en Hans Grimm, de la Clara Viebig, les novel·les trivials d’en Karl May, un autor que tenia fascinat a en Hitler des de ben petit i que inclús recomanava en els seus generals, els que després acusava de falta d’imaginació, que llegissin les seves historietes, en Hedwig Courts-Mahler, el llibre del controvertit escriptor historiador i filòsof Oswald Spengler, La decadència d’occident, i la novel·la Mort a Venècia d’en Thomas Mann. En veure-la buscant un llibre, en Barnard es va aixecar de la butaca i de forma molt gentil i posant-se bé la camisa li va preguntar si li podia recomanar un llibre. No deixant de mirar els llibres, la noia li va dir que no era de llegir i que encara tenia el llibre que li havia deixat en Fritz. Continuant observant els llibres per fer-se l’interessada, l’Àngela va veure que en Barnard no li treia els ulls de sobre i va aprofitar-ho per asseure’s a la pota de la seva butaca per preguntar-li com s’havia ferit la cama dreta. Pensant uns segons la millor resposta mentre es mirava la cama, en Barnard li va respondre orgullós:

Durant la Primera Guerra Mundial! Quan estàvem lluitant contra els francesos em varen ferir en una emboscada. Va ser mala fortuna, però em vaig recuperar i inclús vaig ajudar a un meu company que havien abatut. Lluitava amb totes les meves forces per la meva pàtria i no deixava ni un segon de disparar la meva arma pensant en el meu país i en la meva gent.

En veure que la noia li sorprenia la història, es va posar a buscar entre els diaris vells i li va ensenyar el Berliner Tageblatt del 1917 que explicava que ell havia sigut un heroi de guerra i relatava la seva gesta. L’Àngela va quedar al·lucinada en veure la seva fotografia en el diari, a més de ser un home ric que treballava pels nazis era un heroi pel barri. Des del lavabo la Luane va escoltar tota la conversa i en sortir hi veure que el seu marit s’estava fent el fatxenda davant de l’amiga del seu fill,  es va apropar a ells i dirigint la mirada a en Barnard va dir:

Àngela no li facis cas, li agrada explicar aquestes històries antigues per sentir-se jove per amagar que en realitat ja té 51 anys i que va de cap a caiguda com les seves idees.

Escapant-se-li el riure, l’Àngela va mirar el rellotge que hi havia penjat al costat de la llar de foc, havien passat mitja hora des de que havia entrat, i la Luane va excusar-se dient que no entenia on havia anat al seu fill i li va demanar perdó. L’Àngela li va pregar que no s’excusés i, fent-ho aposta, va dir fent-se la innocent que era normal que en Fritz es refugiés en la soledat amb el tràngol que havia passat amb la seva xicota. Sense trobar les paraules adequades, la Luane va dir-li trista que el seu fill necessitaria temps per assimilar tot el què li havia passat i li va donar les gràcies per haver-lo ajudat. Aprofitant aquelles paraules que ja sabia que li diria, l’Àngela va dir-li que li agradaria fer més per ajudar-lo, però com que ell no parlava mai del tema no sabia què havia de fer. Escoltant-les atentament, en Barnard va intervenir a la conversa i li va explicar que el seu fill i la Galiana havien crescut junts, que eren inseparables, i que la Galiana era qui li havia ensenyat tot el què sabia el seu fill i qui l’havia empès a estudiar i a pensar. Escoltant-lo amb atenció, l’Àngela va exclamar:

Però no eren molt petits per saber que estaven enamorats?

Sense pensar en com podria reaccionar l’Àngela, en Barnard li va contestar que només poc abans de morir la Galiana havien començat a sortir com a parella, però que s’estimaven des del principi. Pensant bé com dir-ho, li va afirmar que tot i que podria semblar que la Galiana era molt jove, era una noia tant intel·ligent que podia entrar a qualsevol debat amb qualsevol adult i que es comportava com una persona ja adulta, amb totes les seves conseqüències. En Barnard admirava a la Galiana i a la seva família i no se’n amagava de les seves simpaties. Després de que en Barnard i la Luane sospiressin recordant a la Galiana, l’Àngela, sabent que aquella noia era més important del què li havia semblat i veia que era tant admirada per la família Klein, va dir:

En fi, potser jo no sóc la persona adequada per ajudar a en Fritz. Veig que aquesta noia era molt important.

Llavors es va fer un llarg silenci al menjador, i tant la Luane com en Barnard se’ls va escapar en veu baixa que aquella noia era excepcional. En Barnard va afegir que si no hagués mort estava segur de que hagués arribat molt lluny en la pintura o en el camp que fos. Trista de tanta admiració cap a la Galiana, l’Àngela va preguntar si pintava la Galiana, i la Luane va contestar trista recordant-la:

Sí, pintava molt bé, hagués sigut una gran pintora. Remenant unes fotografies velles que tenien guardades en una prestatgeria de la biblioteca, va treure’n una del viatge a París per ensenyar-li i va continuar mentre li donava la fotografia: En Fritz n’estava tant que varem anar a París per ella perquè pogués veure les obres d’art franceses. Ell té un quadre a l’habitació pintat per ella que és molt bonic i no deixa ni un segon de mirar-lo.

Mirant la fotografia va veure per primer cop a la Galiana, va observar com un Fritz petit li tenia la mirada clavada com un enamorat. Va comprendre amb aquelles paraules que fer-li oblidar la Galiana li seria impossible perquè aquella noia havia arribat també en els cors dels seus pares. Després de dir amb ràbia que aquella noia era molt bonica, molt dolça, va entrar per la porta en Fritz, que va quedar sorprès en veure l’Àngela allà a la biblioteca amb els seus pares. Després de fer-se un silenci, l’Àngela va deixar la fotografia damunt de la butaca d’en Barnard, i la Luane li va preguntar a en Fritz on havia anat tanta estona. Sense mirar-se a l’Àngela, li va contestar que havia anat a una inauguració d’una galeria d’art expressionista. Ajupint el cap de ràbia, l’Àngela estava apunt de plorar, va entendre que havia anat a recordar a la Galiana i ara sabia que no la podria fer oblidar mai. Notant la pressió dels ulls, els va demanar perdó i va marxar corrents de casa sense donar més explicacions. Sense entendre què passava, en Fritz no en va fer massa cas i se’n va anar a dalt a la seva habitació per comparar els quadres que havia vist amb el de la Galiana. Durant el sopar a casa dels Klein, l’Elise va exclamar perquè tothom la sentís:

Aquesta noia…. (fent veure que no recordava el seu nom) l’Àngela, és nazi oi? És que és com ells; molt espectacular per fora però corromput i podrit per dins.

En sentir a la seva àvia en Fritz es va posar a riure i va afegir que com a mínim no vestia com un militar i no portava un ridícul bigoti. Els pares sabien que el seu fill no estava interessat en aquella noia i no li varen insistir perquè li fes més cas.

Durant tot el mes d’agost en Fritz no va veure a l’Àngela, que no el va anar a buscar més a casa seva perquè pensava que no hi tenia res a fer amb ell. Les últimes setmanes abans d’anar a la Universitat es va passar els dies repassant els llibres que hauria d’estudiar i quedant amb els seus amics, en Georg i en Lou. Sovint se’ls afegia en Marwin quan plegava de treballar a la fàbrica i tots quatre anaven a jugar una partida de futbol recordant els bells temps. L’últim dia d’agost, durant un partit que varen improvisar en un descampat del sud de la ciutat, molt a prop del barri Mareiemfelde, un grup de noies els varen començar a xiular per treure’ls l’atenció i en Lou, que de seguida es va fer l’interessant posant-se bé els cabells i la camisa per dins, els va preguntar si volien jugar amb ells. Les noies li varen contestar que precisament amb ell no volien jugar, i varen senyalar a en Fritz, que es va posar vermell com un tomàquet mentre rebia una reverència en to de broma d’en Georg. Afalagat, en Fritz els va dir que podrien jugar amb tots ells i elles varen acceptar de bon gust jugar una partida. En Marwin observava com el seu germà ja s’havia fet tot un home, era fort com un roure i es comportava com un adult, tot i que només tenia 18 anys. Després de l’amistós partidet, una de les noies va convidar a en Fritz a prendre una beguda en un bar proper. Mentre rebia les típiques bromes dels seus companys va acceptar l’oferta d’aquella noia que acabava de conèixer pensant que li aniria bé relacionar-se amb més gent.

Després de passejar una estona buscant un bar, varen entrar en un de petit i vell del sud de la ciutat. En entrar-hi es varen asseure en unes cadires velles a prop de la barra mentre esperaven la cambrera mirant la carta. El bar estava ple d’homes que venien a oblidar les seves famílies i les seves esposes en companyia d’una cervesa. Després d’esperar una estona a que els servissin va sortir la cambrera, que per sorpresa d’en Fritz no era altra que l’Àngela, que va quedar perplexa amb el seu davantal brut de veure’l allà amb una altra noia. Empassant-se l’orgull, es va arremangar les mànigues de la camisa blava i va sortir de la barra a saludar a en Fritz mentre es repassava amb menyspreu a la noia amb qui anava. De seguida en Fritz va notar la tensió i tampoc es va sentir còmode en aquella situació, però, tot i això, va demanar-li a l’Àngela que li portés un parell de cerveses de la marca König Pilsner, una cervesa prèmium d’Alemanya des de 1858. Fent ganyotes amb el nas, els va portar les cerveses plenes d’escuma i no els va donar res per picar. Apunt d’escapar-se-li el riure en veure-la fent morros, en Fritz es va posar a parlar amb aquella noia tant tranquil·lament sobre la seva vida i els seus estudis. Però no podia evitar mirar-se a l’Àngela, que tampoc li treia els ulls de sobre. En Fritz semblava més alegre i més recuperat de la mort de Galiana, tot i que no l’oblidava ni un segon i tenia clar que no volia res amb una altra dona. Creia fermament que la Galiana seria la primera i única dona amb qui estaria a la seva vida. Però, mentre parlava amb aquella noia sobre la Universitat, ella va observar que en Fritz no deixava de mirar a la cambrera, l’hi tenia els ulls posats, però tot i que l’hi molestava pensava que potser era la seva germana i va continuar amb la conversa fins que varen sentir que un dels clients del bar començava a parlar-li impertinentment a l’Àngela dient-li unes quantes porqueries, paraules que no varen passar per alt a en Fritz. Anant més enllà, el client va tocar al cul de l’Àngela quan va sortir a recollir els vasos buits d’uns clients que havien marxat. En fer ella un crit de ràbia i d’impotència en Fritz es va alterar i no li va treure més els ulls de sobre. Veient que l’amo del bar no hi feia res i que aquell home tenia la intenció de tornar-li a tocar el cul mentre la menyspreava, en Fritz es va aixecar de la cadira esvarat, va tocar l’espatlla d’aquell home, que estava somrient davant la barra repassant a l’Àngela, i li va clavar un fort cop de puny a la cara quan es va girar deixant-lo estabornit a la barra. La noia que acabava de conèixer va quedar perplexa davant d’aquella situació i es va espantar tant en veure que aquell noi era violent que va marxar corrents del bar. L’Àngela també es va quedar al·lucinada, no sabia com havia de reaccionar; per una banda havia de fer fora a en Fritz per haver provocat un aldarull però per l’altra li havia d’agrair que l’hagués ajudat en aquella situació tant incòmode i vergonyosa.

Immòbil, en Fritz estava dret esperant que l’altra es recuperés per si li havia de tornar a clavar una altra plantofada, però llavors va venir l’amo del bar, un home gros, amb un bigoti negre ofenós, que li semblava un vell verd, que va treure una Parabellum Luger de sota la barra i li va ordenar apuntant-lo al cap que marxés sinó volia prendre mal. Tocant-se el curt cabell però sense moure’s, en Fritz li va preguntar a l’Àngela perquè aguantava tot això. No entenent res, l’Àngela, que no deixava de mirar l’arma del seu amo, li va dir sense embuts:

Com et penses que em pago jo les coses? No sóc una nena de papà com tu.

Mentre rumiava, l’amo del bar l’escridassava de que marxés, però en Fritz no marxava, no l’escoltava, i quan l’amo va moure uns mil·límetres el gallet de l’arma per amenaçar-lo, l’Àngela es va posar davant del canó de 9 mil·límetres. Esbufegant llargament mirant el sostre de fusta del bar, en Fritz li va preguntar, continuant sense moure’s mentre la seva amiga estava davant del canó, quan cobrava. Irritada i pensant que la volia deixar en ridícul, l’Àngela li va demanar que marxés, que sinó prendria mal, però en Fritz li va contestar:

Jo mal no en prendre, no me’n poden fer més, per mi seria més fàcil que aquest vell fastigós em disparés. Pensant uns segons mentre l’amo del bar cridava com un boig, li va tornar a preguntar: Diguem quan cobres i marxaré?

Pensant que la volia humiliar davant de tothom, li va contestar plorant mentre no es movia de davant de l’arma:

Només cobro 50 Reichsmarks, estàs content? Ara ja saps que sóc porqueria i per això em tracten com a tal!

Fent gestos de negació amb el cap desaprovant el sou, en Fritz es va apropar cap a ella, la va agafar de la cintura i li va dir mentre l’apartava de la Parabellum:

Va, marxem d’aquí, aquest no és el lloc per una noia com tu.

Exaltada, l’Àngela li va preguntar si anava begut, però en Fritz, amb un somriure a la boca i amb el davantal brut a la mà després de treure-li amb tacte, li va dir que no anava begut, que només estava una mica boig, i va tirar el davantal a la cara de l’amo del bar, que es va exaltar en no poder-se’l treure de la cara. Sense dir res més, en Fritz es va emportar l’Àngela a fora el bar davant la mirada de tots els clients. Mentre la feia pujar carrer amunt per tornar cap a casa, en Fritz li va confessar que sabia un lloc on li podrien donar una feina més digne amb un salari fix. Fent cara de confosa, li va preguntar perquè feia tot allò, i en Fritz li va contestar:

Tu m’has fet tornar el somriure en una vida on només hi havia tenebres! Ara no em demanis més explicacions i marxem d’aquí. Que no tinc ganes de parlar.

Fent-li cas, tot i que tenia por de quedar-se sense salari, varen marxar cap a la Leipziger Strasse. Després de passar per davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i de la botiga de l’Albert i la Helga, en Fritz es va aturar a la llibreria del llibreter Martin, que necessitava des de feia temps a una dependenta perquè li vigilés la botiga. Totes les noies que havia tingut havien marxat perquè no acceptaven el caràcter groller d’en Martin. En veure la feina i les condicions, cobraria uns 250 marcs per menys hores i era un lloc molt més agradable i a prop de casa, l’Àngela es va posar molt contenta per dues coses: una per la feina i l’altre per en Fritz. Mentre parlava amb el llibreter sobre les condicions de la feina, en Fritz els va interrompre per dir-li a en Martin que la tractés bé i va marxar. En travessar la carretera per tornar cap a casa va mostrar el seu somriure que havia perdut perquè sabia que havia fet el correcte. No ho volia admetre, però l’havia trobat a faltar, tot i que a qui realment enyorava era a la seva difunta estimada. En trobar-se a la Klara abans d’arribar a casa, ella li va preguntar si l’Àngela era la seva parella, i en Fritz li va dir convençut:

Jo ja en vaig tenir de parella, vostè ja m’entén.

En el següent mes en Fritz va començar la Universitat i cada dia quan tornava cap a casa travessava la carretera per anar a saludar a l’Àngela, que treballava amb molt d’entusiasme a la llibreria. Abans d’entrar-hi es quedava palplantat al pis de la Galiana, que continuava buit. De vegades anava a comprar unes flors blanques a la floristeria de la Carlene i les deixava a la porta del pis de la Galiana per dir-li que tot el dia pensava en ella. A mesura que l’anava veient cada dia, l’Àngela ja no veia a en Fritz com aquell noi enigmàtic i trist, sinó que el veia com un home fort i decidit, tot i que li feia ràbia que pogués interessar a les altres noies de la Universitat. Un dia que en Fritz era a classe, la Luane, que sovint l’anava a veure per comprar un llibre pel seu marit, li va agrair tot el què havia fet pel seu fill i li va dir contenta:

Mira, no se què li has fet en el meu fill i no ho vull saber, però vull que sàpigues que t’ho agraeixo de tot cor i només et demano que si mai necessités alguna cosa m’ho diguis a mi o a qualsevol de la meva família.

Tota vermella, l’Àngela li va contestar que era ella la que estava agraïda i que entenia el paper que li tocava jugar amb el seu fill. Entenent-la perfectament mentre agafava el Quixot per regalar-li en el seu marit, la Luane li va dir:

Escolta, en el meu fill li va costar molt aconseguir que la Galiana es fixés en ell, però molt li va costar, no tu imagines, va tenir que suar sang, suor i llàgrimes per aconseguir-ho, però saps com ho va aconseguir? L’Àngela l’escoltava amb tota l’atenció del món des de darrere del taulell mentre embolicava el llibre, quan la Luane va dir: Doncs no rendint-se mai, com el Quixot!

Fent un tímid somriure mentre buscava celo, l’Àngela va veure en les paraules de la Luane una aprovació de la família Klein perquè fos en el futur la parella del seu fill, i es va prometre que com ell ho va fer per la Galiana ella ho faria per ell, lluitaria pel seu cor. No deixant-les d’escoltar des de darrere de la primera prestatgeria de davant del taulell, el llibreter es va apropar a la senyora Luane i li va explicar que l’Àngela era una noia molt treballadora i, a cau d’orella perquè no la sentís l’Àngela, li va dir:

I molt bonica, no sé com s’ho fa el seu fill amb les noies però és tot un Don Juan. Ja em podria presentar alguna seva amiga, que pobre de mi….. 

El 14 de setembre a la nit, els nazis varen organitzar una desfilada amb torxes pel centre de la ciutat per demostrar el seu poder. La família Klein no va voler sortir de casa per veure aquell espectacle tant dantesc, però l’escalfor de les flames la podien notar des de casa. En Fritz, que s’ho mirava des de dalt de la seva habitació, va veure per la finestra a tots aquells soldats rasos, els oficials i alguns alts comandants com feien aquella marxa pel carrer de davant de casa recrear velles tradicions que en Hitler volia recuperar. No deixant-los de mirar amb cara d’odi i de por, va veure que entre la gent que estava expectant a la vorera hi havia la majoria dels seus veïns. Tots feien cara de felicitat i resseguien amb la mirada aquelles flames que per ells simbolitzaven l’au fènix. Havia ressorgit Alemanya de les cendres, cridaven alguns. En Martin, eufòric, anava cridant visques com un boig i aixecava el braç dret constantment. La Maria, ben agafada per en Kurt, també saludava amb el braç aixecat i la Carlene els hi llançava flors de la floristeria. Mirant-los amb tristesa en part per no poder compartir aquella alegria, en Fritz va veure que just davant del que havia sigut el pis de la Galiana hi havia l’Àngela. Anava amb un vestit vermell i llarg per l’ocasió, portava un recollit perfecte i totes les joies que tenia, però no baixava en cap moment el braç dret. Esbufegant des de l’habitació mentre la contemplava, era preciosa, pensava, però odiava com pensava d’aquella manera, no ho entenia, tot i que també tenia ganes d’entendre-ho per desprendre’s de tot l’odi que portava acumulat. Quan l’Àngela va fixar la vista cap a l’habitació d’en Fritz, l’única il·luminada del barri, el noi va veure que l’estava mirant i per no saludar-la va abaixar la cortina i es va estirar al llit mentre contemplava el quadre de la Galiana. Quina pena tot plegat, pensava.

El 18 de setembre, després de plegar de la llibreria, l’Àngela va veure a en Fritz sortir de la botiga de la Matilda i va travessar la carretera per parlar amb ell. En aturar-lo li va demanar si volia anar a sopar a casa seva per presentar-lo a la seva família per agrair-li el gest que havia tingut cap a ella. Amb un somriure a la boca i encara amb ells llibres de la Universitat a la mà a més d’uns quants caramels que acabava de comprar, va acceptar de bona gana l’oferta amb la condició de que no li fessin algun menjar estrany bavarès. El noi volia entendre perquè la seva amiga pensava d’aquella manera. Quan quedaven per les vuit del vespre a casa dels seus pares, al cap d’una hora, en Fritz li va dir:

Què vols dir que vingui sol a les vuit del vespre a casa teu? Si home, no vindré sol, ara m’acompanyes a casa un moment a deixar els llibres i anem junts a casa teva que em fa vergonya anar sol.

Dient-li que els seus pares no se’l menjarien, però entenent la vergonya que podria sentir, de fet ella també tenia un nus a la panxa per aquella situació, el va acompanyar a casa seva. En entrar a casa amb l’Àngela, l’Elise es va enfadar en veure-la i es va tancar de dret a la cuina per no tenir que saludar-la. Per sorpresa de l’Àngela, que s’esperava en el menjador, en Fritz la va fer pujar per primer cop a la seva habitació, una habitació gran pintada de color blau cel amb les parets plenes de prestatges plens de llibres, una taula d’estudi, un parell de cadires i estava molt ben ordenada. Mirant per la finestra, amb unes vistes directes al carrer on es podia veure qui entrava o sortia de la casa, va veure que el fons a l’esquerre podia veure la llibreria i a la dreta la botiga de l’Albert i la Helga. Observant l’habitació, l’Àngela li va dir que era tot un burgès. No fent-li cas en aquell comentari, en Fritz li va ensenyar els llibres que estava estudiant, però ella es va fixar en el quadre de la Galiana penjat en els peus del llit i li va dir que era molt bonic mentre l’assenyalava. Mirant-se’l també, li va fer observar que els dos nens que es veien de fons eren ell i la Galiana, i li va dir que era molt feliç en veure’l cada matí quan es llevava. Trista, però a la vegada contenta de que s’obrís i li expliqués totes aquelles intimitats, varen baixar de l’habitació i varen anar després cap a casa de l’Àngela.

Mentre caminaven per la Wilhelmstrasse avall varen veure com la policia i alguns membres de les SA feien una batuda per detenir el màxim de vagabunds que rondejaven per la ciutat i per tot Alemanya per, segons el règim, garantir la seguretat. Mentre caminaven varen veure com el músic Wilhelm fugia carrer avall amb el seu saxofon a la mà per no se detingut. No deixant de mirar els policies, que es varen treure les gorres en veure’ls, l’Àngela li va comentar que ho trobava bé que fessin allò perquè portaria més ordre i més seguretat, però en Fritz li va recordar que en el bar on treballava no hi havia vagabunds i que no era precisament un lloc segur. Deixant-la sense arguments i sabent que el que havia dit ella era populista, varen arribar a la casa de l’Àngela, la casa dels Richter. Entrant a la planta baixa de l’edifici en Fritz va observar que era vell, brut, fosc però feia bona olor. En pujar les escales velles del pis es va adonar de la inseguretat de l’immoble i des de l’escala podia sentir les converses dels altres pisos. Quan varen arribar a la tercera planta varen tocar el timbre a una porta senzilla de fusta que es podia enfonsar amb un cop de puny. El primer en rebre’ls va ser Seigmund Richter, el pare, un home baixet i amb pocs cabells que feia cara de pocs amics, i després varen venir a rebre’ls l’Annalisa, la mare, una dona de 43 anys més alta que els seu marit i molt bella amb uns rinxols perfectes, l’Udo, el germà petit, un noi prim i amb els cabells llargs, i la Velda, la germana gran que rivalitzava amb l’Àngela per tot, que era una noia també molt bella amb una llarga cabellera rossa i amb una mirada atrevida. Tots el varen rebre amb entusiasme i el varen fer passar de dret en el petit menjador. El tractaven com si el coneguessin de tota la vida i en Fritz va quedar sorprès per la rebuda calorosa. Però el noi estava incòmode, no volia mirar l’edifici per no ofendre’ls; el trobava vell, mal pintat, amb humitats i petit, però era net a la vegada, en part li recordava el de la Galiana. L’Annalisa abans de fer-lo seure el va fer passar a la cuina, al costat de la porta d’entrada. La cuina era molt antiga i molt petita, en prou feines hi cabien dues persones, i li va ensenyar el menjar que menjarien aquella nit, pollastre amb llimona. En ensumar-lo en Fritz va dir-li per quedar bé que feia molt bona olor, mentre pensava que el de la seva àvia feia molta més bona olor i tenia millor aspecte. L’Udo, que només tenia catorze anys, va preguntar-li sense pèls a la llengua si era el xicot de la seva germana i en Fritz li va contestar amb un somriure a la boca que només eren bons amics i que no feia gaires mesos que es coneixien. Mirant les parets blanques i humides es va adonar que hi havia penjat davant d’una butaca vella de color negre un petit retrat de l’Adolf Hitler i a sota del retrat hi havia una petita bandera amb la creu gamada. Mirant-lo atentament, en Seigmund li va dir mentre li picava l’esquena com si el conegués tota la vida:

Ser que feu les banderes, estic molt orgullós de vosaltres, ells (referint-se als nazis) són la bona gent que portarà la pau i l’ordre al món.

Sabent que no tenien que parlar de política, l’Àngela, que estava bastant nerviosa des de que varen entrar al pis, pensava que el seu amic s’ho estava passant malament, va agafar el pa que havia comprat abans a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i el va repartir a taula i els va cridar perquè s’assentessin. Però en Fritz no s’ho estava passant malament com creia l’Àngela, va quedar encantat davant d’aquella situació tant càlida, i veia com tots s’ajudaven en parar taula i tots s’estimaven amb molt d’amor i tendresa, cosa que no es pensava perquè creia que com que eren nazis serien uns bojos malvats i egoistes. Durant la conversa que varen mantenir mentre l’Annalisa repartia el pollastre, en Fritz també va entendre que en Seigmund no era un entès en la política, de fet no era un entès en res, només vivia per la seva família i la seva vida es limitava en les quatre parets del pis i les del bar de baix, però va trobar aquell home una persona molt agradable, molt proper, potser massa pel seu estil de vida ja que parlava alçant la veu per qualsevol cosa. Mentre menjaven en una taula petita i senzilla, varen sentir el xivarri dels veïns i en Fritz va contemplar a una Àngela molt diferent a la que coneixia; era més familiar, més modesta, no tant presumida i més callada. L’Udo no parava de preguntar-li coses sobre la Universitat, era un noi molt inquiet, i li explicava constantment els combats de boxa que feien obligatòriament a l’escola. En Fritz, per fer-lo callar, li va prometre que algun dia se l’emportaria a jugar a futbol amb els seus amics en un parc del Tiergarten. En Seigmund, per atreure l’atenció del seu convidat i per intentar impressionar-lo, li explicava com de dura els havia sigut la seva vida a Munic durant la crisi del 29, però ho explicava tot de forma molt planera, donant tota la culpa als polítics de la República, a qui identificava com els traïdors del novembre de 1918, i a mesura que anava parlant d’aquells temps anava pujant el to de veu. L’Àngela es mirava al seu pare amb vergonya, sabia que no era tant intel·ligent com en Fritz, i pensava que estava dient tonteries que farien riure al seu amic quan va dir cridant i amb la boca plena de pa que Déu havia tocat amb el seu dit a en Hitler per fer-li liderar Alemanya. La Velda, que no parava de mirar a en Fritz amb una mirada provocativa i amb una actitud sensual cada cop que es posava el cobert a la boca, es creia més bonica que l’Àngela i va aprofitar que la seva germana estava més callada pensant que en Fritz s’estava emportant una mala imatge de la seva família per insinuar-se a en Fritz, demanant-li que la portés algun dia en un bar o en un local nocturn per passar una estona ells dos, i li va picar l’ullet en més d’una ocasió mentre s’aixecava a recollir-li el plat o li omplia el vas d’aigua. Neguitós davant l’actitud d’aquella noia, en Fritz no sabia què respondre-li, no tenia cap tipus d’interès en ella, però va observar com l’Àngela es posava gelosa agafant amb força el tovalló cada cop que sentia a la seva germana i, amb un somriure a la boca, va dir-li que de bon gust l’acompanyaria on fos juntament amb la seva germana. Després de parlar-los del barri de la Leipziger Strasse, de xafarderies i d’on podien anar a comprar a més bon preu, no els hi va aconsellar la botiga de la Matilda per si de cas, en Fritz veia com l’Àngela continuava callada i no parava d’aixecar-se per ajudar a la seva mare a endreçar els plats a la cuina. Aprofitant un moment per anar al lavabo, situat al fons del curt passadís, es va fixar que la primera habitació a mà dreta sortint del lavabo devia ser la de l’Àngela perquè hi havia clavada a la porta una fotografia d’una rosa vermella que tant li agradaven a ella. Observant que en Fritz es mirava l’habitació de la seva filla, en Seigmund li va cridar des de la cadira i amb la cervesa a la mà que si volia es podia quedar aquella nit a dormir al llit de l’Àngela, que ell no ho veia malament si volia dormir amb ella. Sorprès per aquell atreviment, era un home que parlava directament i sense embuts, en Fritz li va respondre tartamudejant mentre tornava a taula que no, que havia d’anar a casa, que els seus pares patirien si no dormia en el seu llit. Picant-li l’espatlla quan es va asseure, en Seigmund es va posar a riure i l’Àngela es va posar encara més vermella de vergonya i no sabia on mirar.

Després de sopar es varen beure una cervesa de la marca Berliner Weisse i en Seigmund li va ensenyar el gramòfon britànic que tenia de Munic, un Columbia Parlophone Company. Sense mirar-se els discs que tenia en un llibreter de fusta, en Fritz li va preguntar:

Estic segur que a vostè li agrada Wagner?

Mirant-se els discs com si fos la seva primera vegada, en Seigmund, que tampoc era un entès en la música, va veure que efectivament tots els seus discs eren d’en Wagner, hi havia Tristán i Isolda, La Valquíria, Sígfrid, Parsifal i Lohengrin, i va preguntar-li sorprès:

Com ho has sabut?

No deixant de mirar el gramòfon, en Fritz es va posar a riure amb la cervesa a la mà. Sabia que escoltava a en Wagner perquè era el músic favorit del nacionalsocialisme i de l’Adolf Hitler per les seves idees pangermàniques i antisemites, encara que en Seigmund no sabia què significava Wagner i comprava aquells discs perquè els havia comprat per casualitat a una botiga nacionalsocialista de Munic. Mirant-se amb atenció el gramòfon, en Fritz no entenia perquè una família tant humil tenia un aparell tant car i li va preguntar sense ferir-li els sentiments perquè tenia un gramòfon. Mirant-se’l amb cara d’incredulitat, li va contestar:

Home, és normal, jo sóc un alemany, i per nosaltres la música es una part de la nostra cultura i del nostre nacionalisme. Què seriem nosaltres sense la música? 

Canviant el rumb de la seva mirada, en Fritz va veure que a la prestatgeria del menjador hi havia uns quants llibres vells. Mirant de veure els títols dels llibres va veure clarament el llibre de més èxit del fotògraf Heinrich Hoffmann, Hitler, wie ihn Keiner Kennt, i el llibre del pastor Otto Dibelius, Das Jahrhundert der Kirsche. Mentre els repassava amb la mirada pensant que eren molt diferents als del seu pare, en Seigmund va agafar un dels seus llibres i li va ensenyar orgullós El pagès com a font de vida de la raça nòrdica d’en Walther Darré. Fullejant-lo amb atenció, en Seigmund li va dir que aquell llibre l’havia comprat perquè havia sentit dir que a en Hitler li havia agradat molt perquè explicava els fonaments de la raça nòrdica. Preguntant-li si se l’havia llegit, en Seigmund va ser clar:

No! Jo no llegeixo. Ja en tinc suficient en sentir-los per la ràdio per saber que tenen raó. Llegir m’avorreix, per sort molts escriptors han marxat del país.   

L’Àngela, que anava entrant i sortint de la cuina amb la seva germana recollint els vasos de la taula mentre l’Annalisa els netejava, estava ben avergonyida pel seu pare i anava pensant que en Fritz s’enduria una molt mala imatge i que no la voldria veure mai més. Després de beure’s la cervesa, en Fritz els va agrair que l’haguessin convidat a sopar i de tota l’amabilitat que havien demostrat cap a ell. Marxava amb una bona impressió d’aquella humil família tant diferent a la seva. Després d’acomiadar-se a fora la porta de tota la família, la Velda es va tirar una mica de perfum que sempre portava i li va dir que l’acompanyava a baix, però en Fritz, que veia com l’Àngela estava callada amb la cara vermella al costat del seu pare, va agafar ràpidament la mà de l’Àngela i li va dir a la Velda que l’acompanyava la seva germana perquè havien de parlar d’una cosa de la feina d’ella. En fer una ganyota de disconformitat, va acceptar que fos la seva germana qui l’acompanyés. Mentre baixaven les escales que grinyolaven al pas d’ells dos, l’Àngela estava vermella d’anar agafada de la mà d’en Fritz, no es creia que ella, que era tant esvarada, tant segura i tant impertinent, estigués tant callada i avergonyida. En arribar a la porta de sortida de l’edifici en Fritz li va preguntar seriós si havia fet alguna cosa que l’hagués molestat. Col·lapsada, l’Àngela li va contestar:

No, no, tot el contrari has estat molt bé! Sóc jo, que…. és que….(tartamudejant)….. em feia por que t’enduguessin una mala imatge….. és que ja has vist el meu pare…….

En veure-la nerviosa i tremolosa, la va interrompre per dir-li que l’hi havia agradat molt la seva família, i que l’havia trobat molt amable i generosa. Mirant al cel per buscar una mica de llum en un barri tant fosc, en Fritz li va dir mentre sentia com passava a prop d’ells el tren que feia un soroll horrible:

Quan et vaig conèixer eres una noia de ferro; dura, atrevida, sense vergonya, impertinent, una cancellera de ferro! Posant-se a riure en sentir encara més fort el tren, va continuar: Ara et veig més sensible i més callada i no se perquè però et trobo més bonica, tot i que m’agrada aquest caràcter nazi que tens.

L’Àngela no li volia dir el què sentia per ell, però no entenia perquè s’estava comportava així, pensava que estava perdent la seva manera de ser per aquell noi que encara estava enamorat per la seva difunta xicota. Esperant una resposta, en Fritz la va agafar pels braços i li va fer un petó a la galta i, tot seguit, quan l’Àngela estava esperant un altre petó, va marxar mentre li donava les gràcies pel sopar. Quedant-se a l’entrada de l’edifici encara col·lapsada, l’Àngela es va quedar palplantada a la porta uns segons tocant-se la galta on li havia fet el petó pensant com s’estava enamorant d’aquell noi i se’l va quedar mirant fins que va desaparèixer després de creuar la cantonada per anar amunt cap a casa seu.

Els següents dies en Fritz estava capficat amb la Universitat, es passava el dia estudiant, volia treure bones notes, pensava que ho havia de fer per la Galiana, però també pels seus pares que l’havien ajudat tant. La seva obsessió per treure bones notes va fer que no veiés que durant aquell any havien expulsat molts professors i treballadors de la Universitat pel sol fet de ser jueus. De fet, entre 1933 i 1934 a la Universitat Humboldt varen expulsar a 250 professors i treballadors per la seva religió. A més, tots els professors de la Universitat estaven vigilats pel SD, el Servei de Seguretat del Reich dirigit per en Reinhard Heydrich. Tampoc es va adonar que molts dels seus companys d’altres assignatures i molts becaris varen ser expulsats per oposar-se al nazisme. Un terç dels estudiants varen ser expulsats per les seves opinions polítiques. Quan veia que faltava un estudiant o un professor pensava que havia canviat d’assignatura o d’Universitat. A més, es tancava tant en el seu món dels estudis que en prou feines veia als seus amics, que es passaven el dia de la feina al bar Victorius per beure’s unes quantes cerveses mentre empaitaven a les noies. Amb l’Àngela només es veien quan d’en tan en tan s’apropava a la llibreria per saludar-la i sovint li portava uns quants caramels per l’Udo quan anava a comprar a la botiga de la Matilda, que cada dia el vivia pensant que seria l’últim de la seva vida. L’Àngela sempre intentava treure-li l’atenció dient-li que li recomanaria un llibre, normalment eren obres sense cap interès que ella elegia a l’atzar, i en Fritz sempre li prometia que la convidaria a prendre alguna cosa, però la seva promesa mai la complia perquè estava massa capficat amb els estudis.

El 3 d’octubre de 1933, l’Àngela va anar a casa dels Klein per demanar-li a en Fritz si la podia acompanyar al cinema Capitol. Pensant-s’ho una mica, no havia anat al cinema des de que havia mort la Galiana, va acceptar acompanyar-la i quan anava per agafar la seva jaqueta es va fixar que ella anava més mudada del què era habitual en ella. Portava un vestit llarg de color turquesa, unes quantes joies barates i anava molt perfumada. Tot dirigint-se al cinema, que encara no sabia quina pel·lícula volia anar a veure la seva amiga, en Fritz es va voler aturar un moment a la botiga de la Matilda per comprar unes quantes llaminadures com havia fet quan era petit quan anava al cinema. En entrar-hi, l’Àngela es va quedar molt sorpresa en veure que aquella botiguera era jueva i de que en Fritz hi sigues tant amable i cordial. Després de sortir de la botiga, l’Àngela li va preguntar mentre agafava una llaminadura de la bossa d’en Fritz:

Que no saps que és jueva?

Sabent que li preguntaria, de fet hi havia entrat per aquest motiu, en Fritz li va respondre:

Sí! I què? Que t’han fet alguna cosa els jueus?

Sorpresa, l’Àngela li va respondre que els jueus havien fet molt mal a la cultura i a la nació alemanya, que eren uns burgesos que els robaven, i els va culpar d’haver perdut la Primera Guerra Mundial i del desastre de la República de Weimar. Mentre es menjava una llaminadura, en Fritz li va dir mentre saludava a la Bernardina caminar carrer avall:

Tonteries, això és propaganda barata nazi, jo et pregunto si t’han fet algú en a tu? Personalment a tu?

Agafant-li una altra llaminadura, el va despentinar en to juganer i li va dir:

D’acord, no sé què respondre’t, cadascú a lo seu amb això, no recordava que eres un burgès tu també.

Somrient de l’última frase, en Fritz li va dir:

No em vares dir que els jueus havien abraçat a en Marx. En què quedem? Són burgesos o comunistes?

Sense contestar-li, l’Àngela li va canviar de tema i li va parlar de boxa fins que varen arribar finalment al Cinema Capitol. En entrar a dins l’edifici va ser quan en Fritz va preguntar quina pel·lícula anaven a veure. L’Àngela li va respondre amb un tímid somriure que anaven a veure la pel·lícula Hans Westmar. En Fritz no sabia si es tractava d’una comèdia, d’una tragèdia o d’una pel·lícula romàntica, però la pel·lícula anava de la història del màrtir Horst Wessel, mort el 23 de febrer de 1930 a mans dels comunistes alemanys. El guió, la direcció i la banda sonora varen ser obra de l’amic personal d’en Hitler, l’Ernst Hanfstaengl, un dels finançadors del partit nazi a la dècada de 1920 que va ser menyspreat pels nazis després de que arribessin al poder. En entrar a la sala, en Fritz va quedar impressionat per les banderetes nazis que hi havia per tot al seu voltant i, mirant a banda i banda, va veure que hi havia molts membres de les SA i de les SS com a espectadors. Sense entendre encara el perquè i menyspreant a un membre de les SA que estava palplantat davant seu, es va asseure al costat de la seva amiga, que estava molt entusiasmada i no parava de mirar les banderes amb l’esvàstica amb orgull. En començar la pel·lícula després de que s’apaguessin els focus de la sala, en Fritz va notar com el braç de l’Àngela estava molt a prop del seu, tocant-se casi bé les mans, cosa que li va recordar el seu comportament amb la Galiana en el passat. Després d’uns minuts de pel·lícula va saber de què anava la pel·lícula i va entendre-ho tot; les ganes de l’Àngela de ser allí, les banderes i la multitud a la sala de membres de les SA i les SS. Amb ganes de que acabés la pel·lícula, estava indignat de que s’homenatgés a un nazi enlloc de la Galiana, també morta en una de les baralles al carrer, en Fritz es va mirar tota la pel·lícula enfadat sense dir res mentre remugava per dins. Mossegant-se les ungles per no mostrar el seu malestar, va veure com l’Àngela s’emocionava amb la música que va posar en Hanfstaengl en el moment del funeral. Aquella música fúnebre la va compondre per la seva filla Herha, que havia mort feia anys. Recordant tota l’estona la seva difunta xicota, en Fritz va cometre l’error sense voler de dir-li a l’Àngela:

Galiana, em passés una llaminadura?

No volent entrar en foc, se’l va mirar amb una cara d’odi, però en veure que no se n’havia adonat li va donar la llaminadura com si res. En acabar la pel·lícula amb la mort de l’heroi pronunciant Deutschland com a última paraula, en Fritz es va aixecar de la butaca abans de que s’encenguessin els focus i l’Àngela el va seguir sabent el què li rondava pel cap. El noi estava empipat, però no volen fer cap espectacle davant de tants membres de les SA al seu voltant, se’n va anar un moment al lavabo del cinema per refrescar-se. Sortint del lavabo, va anar de dret a buscar l’Àngela, que l’estava esperant impacient per saber la seva reacció, i la va convidar molt gentilment a prendre una cervesa en un bar proper. Entrant el primer bar que varen trobar, un de molt antic que feia una forta pudor a tabac, en Fritz li va preguntar només asseure’s a la cadira de l’establiment:

Creus que aquesta pel·lícula era adequada perquè jo la mirés?

Sense entendre els seus sentiments i encara dreta apunt d’asseure’s a la cadira, es va excusar dient-li que no sabia de què anava la pel·lícula però li va afegir mentre s’asseia i es treia el mocador rosa del coll:

Pensa bé en el missatge de la pel·lícula, ser que a tu et recorda la teva estimada. La paraula estimada la va dir amb certa ràbia. Però també has de pensar que tots eren màrtirs en aquella època, tots varen lluitar per una Alemanya millor, com la teva (repetint amb ràbia) Galiana.

No estant-hi d’acord amb la comparació, li va recordar que uns estaven a l’estaca dels altres, però l’Àngela li va dir que si els comunistes haguessin arribat al poder serien ells, els nazis, els qui estarien sotmesos a la seva voluntat i per tant justificava els mitjans dels nazis. Continuant sense estar-hi d’acord mentre els hi portaven les cerveses, li va dir que no podia comparar la dolça Galiana amb un paramilitar sense escrúpols com en Horst Wessel. Agafant la Paulaner amb força, l’Àngela, que estava animada per la conversa, li va respondre que en Wessel també tenia família (la seva mare i la seva germana varen participar en les reunions de propaganda nazi) i sentiments i que, com la Galiana, tenia tot el futur per endavant que es va tallar injustament. Negant amb el cap aquella comparació, però no volent entrar en una disputa que li faria més mal que bé, es va quedar callat durant uns minuts bevent-se la cervesa, cosa que l’Àngela va aprofitar per disculpar-se per haver-lo fet veure aquella pel·lícula. Pensant que no hi havia mala fe, tot i que n’hi havia, li va agafar la mà per damunt de la taula i després d’esbufegar li va donar les gràcies per haver-lo fet sortir i li va demanar prendre una altra cervesa però aquesta vegada la va demanar de la marca Hacker-Pschorn. Ella va acceptar fer aquesta cervesa, tot i que no era una amant de les cerveses berlineses. Amb la intenció de saber què havia sentit en Fritz per la Galiana, li va preguntar sense embuts:

Què senties per la Galiana?

Alterant-se sentint un cop més el nom de la Galiana, en Fritz es va quedar un parell de minuts mirant la taula pensant què respondre-li mentre l’Àngela li buscava la mirada per saber què deien els seus ulls. Després d’esbufegar un altre cop intensament, li va respondre:

No se què sentia, no se com va començar i no se quan acabarà.

Amb un somriure fals, l’Àngela li va exclamar:

Si que l’estimaves!.

Tot i que després de pensar-hi mentre es posava la gerra de cervesa als seus llavis, va entendre que en Fritz li estava dient que acceptava que aquell amor acabaria. Per fugir del tema, en Fritz li va preguntar agosaradament i deixant descol·locada a l’Àngela:

Perquè t’agrada a tu la dictadura i no la democràcia?

Pensant mentre feia uns quants glops ràpids, pensava que s’havia de justificar massa pel fet de no pensar com ell, li va respondre:

Perquè la democràcia és un concepte burgès, per una minoria, i la dictadura és pel poble, per la majoria. Ja t’ho he explicat explica’t això en més d’un ocasió. No em facis més preguntes que la doctrina.

Pensant que aquell concepte li recordava el que l’hi havia dit algun cop la Galiana, però ella feia referència a la dictadura del proletariat, que s’havia de convertir en la democràcia per la majoria segons ella, es va quedar callat durant uns segons, cosa que l’Àngela va tornar-ho a aprofitar per preguntar-li:

A tu t’agrada Plató?

Estranyat per aquella pregunta, no s’havia llegit res del filòsof grec, només sabia que era el deixeble d’en Sòcrates i el mestre de l’Aristòtil, a més de ser eugenèsic, va contestar-li que sí, que com a bon alemany li agradava, afirmació que li va fer treure un somriure a l’Àngela que va dir:

Doncs a la República de Plató, el filòsof grec parla d’una república dirigida per un cap d’Estat fort, vigilat pels guàrdies, i instruït pels filòsofs per repartir la justícia, i a mi el model d’en Plató em recorda el model nacionalsocialista. Jo penso que el cap d’Estat ha de ser una persona que se l’hagi preparat per aquest càrrec i perquè si estigui tota la seva vida, i no una persona elegida cada X anys sense saber si estar preparada o no i que, al cap de poc, se n’elegirà una altra sense tampoc saber si estar preparada o no. Quan vas a la pastisseria esperés que el pastisser que et ven el pa hagi sigut preparat per fer pa, no esperés que sigui una persona que s’elegeix cada X temps sense saber si sap fer o no pa.

En no saber què respondre-li, creia que s’estava equivocant, que no ho havia entès, però no li podia negar res d’Aristocles perquè no s’havia llegit aquells volums, es va limitar a contestar-li abans de canviar de tema per parlar de les seves vides:

L’únic que sé, és que no sé res, la qual cosa és impossible, però els nazis em recorden més els espartans.

En seguit es varen acabar la cervesa i varen marxar. Abans de tornar a casa l’Àngela es va recordar que havia de comprar unes quantes olives pel seu pare i sense pensar-s’ho va entrar a la botiga de la Matilda, que la va tractar amb molta amabilitat per ser amiga d’en Fritz.

El 14 d’octubre Alemanya sortia de la Societat de Nacions i l’Adolf Hitler ho va anunciar per ràdio al poble alemany. En sentir les paraules del canceller alemany parlant de que la Societat volia preservar la humanitat en un estat d’odi permanent, en Barnard es va posar fet una fúria des de la seva butaca i durant tot el dia anava cridant pel menjador de casa mentre posava llenya a la llar de foc per calmar-se:

Mira com hem millorat amb els nazis, ara sortim d’Europa per caure a la barbàrie. Si l’Otto von Bismarck aixequés el cap el tornaria ajupir de vergonya.     

El 20 d’octubre, després de rebre una altra invitació d’en Goebbels, en Barnard va acceptar aquella nit anar en el Palau d’Esports per sentir a en Goebbels en un dels tradicionals mítings nazis. Va ser el seu primer míting nazi i tenia ganes de sentir com justificarien la sortida de la Societat de Nacions. Pensava que no tindrien el suport popular i els volia veure sent xiulats. En Fritz no opinava igual, creia que els nazis no perdrien el suport popular, però va acompanyar al seu pare perquè no volia que li passés res en un ambient que ell desconeixia. Després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz varen arribar al Palau, un estadi construït el 1910 amb una capacitat per 25.000 persones. En entrar a l’edifici per la part del darrere, en Barnard va quedar impactat per la forta escenografia nazi, veia les seves banderes per tot arreu, les SS hi eren per totes bandes per controlar l’acte, a darrere l’escenari hi havia una enorme àguila daurada i la gent no parava de cridar animada Sieg Heil i Visca Alemanya des de les seves butaques. En asseure’s a la part del final varen sentir el poder d’atracció d’aquells mítings propagandístics, que alhora els repugnava.

Al cap d’uns minuts va aparèixer el ministre de Propaganda, que davant del micròfon i sota l’atenta mirada dels focus va fer un llarg discurs on va justificar la sortida d’Alemanya de la Societat de Nacions i de les negociacions pel desarmament. En Goebbels va deixar clar de que si s’havia abandonat la Societat i la conferència no era per preparar la guerra i va afirmar que tots els polítics estrangers volien convertir Alemanya en un cap de turc. Esperant que algú fes alguna objecció a les paraules d’en Goebbels, en Barnard va quedar impressionat en veure que tots l’aplaudien i aprovaven els seus plans sense fer objeccions. En Fritz creia que la gent aplaudia sense escoltar les paraules del ministre i que només venien per aplaudir als seus líders. En sortir enfadats del Palau per també la part del darrere, un home ajudant de les SS amb el seu uniforme negre Hugo Boss, les altes botes militars negres i la gorra negra amb la insígnia de la calavera que simbolitzava que estava apunt per matar i per morir, els va cridar i els va demanar que els acompanyés a un lloc. Horroritzats pensant que s’havien posat en problemes, en Fritz es temia de que l’acusarien d’haver format part dels moviments comunistes i no parava de mirar el punyal que tenia aquell home enfundat a sota el cinturó negre. Veient-se morts i suant de por, varen ser duts a una part del darrere de l’amfiteatre, on es varen trobar amb en Goebbels, que estava parlant en aquell moment amb un grup d’homes de negocis. En veure’ls, el ministre els va cridar l’atenció i els va demanar que s’apropessin a ells. Era en Goebbels qui havia demanat a aquell ajudant que els hi portés. Amb un to xulesc i posant-se bé l’uniforme del partit, el ministre els va demanar la seva opinió sobre l’acte i les seves paraules. Cap dels dos sabia què tenia que respondre, evidentment no podien dir el què pensaven, i en Fritz va trencar el gèlid silenci per dir:

Bé, és impressionant aquest ambient, totalment espectacular, i les seves paraules sempre seran ben rebudes mentre no hi hagi guerra.

Mirant-se’l amb una cara d’interès, en Goebbels li va preguntar:

Guerra? Perquè dius la guerra? Ningú vol la guerra. Qui ha parlat de guerra?

Molt preocupat per la possible reacció del ministre alemany davant les paraules del seu fill, en Barnard va intentar justificar-lo dient-li que encara era molt jove i que no sabia el què es deia, però en Fritz va continuar amb la seva habitual xerrera mentre es mirava el cabell tirat enrere del ministre:

Crec que el poble alemany no acceptaria una altra guerra, no voldrà portar els seus fills en un camp de batalla, i crec que el poble alemany només acceptarà la pau. Crec que la consigna ha de ser pa i pau.

Mirant-se’l amb els ulls fixes mentre en Barnard estava suant de por veient-se amb la soga al coll, en Goebbels li va fer que sí amb el cap, li va encaixar la mà i li va dir:

Noi, ets molt valent, parlés com un adult. Alemanya necessita més gent com tu. Nosaltres volem preservar la pau i farem tot el què estigui en les nostres mans per preservar-la, però no ens aturarem davant de res.

Després d’acomiadar-se d’ells després de ser cridat per un altre ajudat de les SS perquè l’esperava un altre industrial que el volia felicitar per les seves paraules, en Goebbels els va demanar que donessin records a les seves esposes i va marxar a pas ferm amb els altres jerarques nazis mentre en Fritz i en Barnard varen tornar cap a casa. Quan tornaven sota la claror de la llum amb el tramvia, en Barnard li va dir en broma:

Escolta, si vols que et matin, mira, és la teva voluntat, però com a mínim no facis que em matin a mi!.

Amb un somriure a la boca, en Fritz se’l va mirar content i li va contestar també en to de broma mentre anava mirant els carrers buits de la ciutat:

Aquests no mataran a un heroi de guerra, els importa massa la propaganda!.

En les següents setmanes en Fritz es va tornar a centrar plenament amb els primers exàmens de la Universitat, que va aprovar amb molt bona nota, tot i que per culpa d’aquests exàmens va deixar de tenir vida social ja que es passava el dia estudiant a casa o a la biblioteca de la Universitat, tot i que si podia s’escapava un segon per anar a veure a l’Àngela, tot justificant que buscava un llibre, que en realitat no buscava. Ella l’animava a que estudiés, tenia ganes de que acabés tota aquella època d’exàmens per tornar a estar amb ell i odiava que la majoria dels seus companys de classe fossin companyes.

El 12 de novembre de 1933 es varen celebrar a Alemanya unes noves eleccions parlamentàries i es va consultar a través d’un plebiscit sobre la retirada d’Alemanya de la Societat de Nacions. Lògicament, amb només un partit legal, un 93% dels vots del 96% dels ciutadans amb dret a vot que varen acudir a les urnes varen votar Ja. La família Klein va votar Nein, i la família Richter Ja. Tot i votar que no, aquests resultats varen ser adulterats i probablement el vot negatiu dels Klein va anar amb el vot afirmatiu, ja que en el camp de concentració de Dachau, que els Klein desconeixien que existís com a tal, els presoners, que estaven tancats per ser opositors al règim nazi, varen votar a favor de la política nazi. L’endemà, quan en Fritz va sortir de la Universitat es va acostar a la llibreria en veure que en Martin hi havia penjat a la porta de fusta de l’entrada la portada del Völkischer Beobachter en què es podia llegir la victòria nazi. Entrant a la llibreria li va dir tot somrient a l’Àngela, que estava a darrere del taulell desempaquetant 24 volums de l’obra d’en Nietzche que acabaven d’arribar:

Heu guanyat! Deus estar contenta?

Fent que sí amb el cap, l’Àngela li va dir amb un somriure d’orella a orella:

És clar que hem guanyat, s’ha votat pel millor per Alemanya i per la pau, la gent no és tant burra com tu! La Societat de Nacions ha sigut un fracàs, ja es va veure des del primer dia quan els nord-americans en varen fugir corrents després de crear-la. No tenia sentit.

Fent que no amb el cap per mostrar la seva indignació, en Fritz va sortir de la llibreria per anar-se’n a casa a estudiar. A la seva habitació no es va poder contenir la ràbia que sentia per la victòria nazi i tot mirant-se el quadre de la seva xicota, es va quedar pensatiu pensant què pensaria la Galiana de tots aquella canvis. Estava segur de que ella s’hagués manifestat i que no s’hagués tancada a casa veient com els nazis es feien amb el control de l’Estat. Quina impotència sentia, però què hi podia fer, pensava.

Passant els dies estudiant amb força, en Fritz i Alemanya varen arribar el 1934 mentre el règim nazi anava fent-se cada cop més fort. Aquell fi d’any no el va voler celebrar perquè el 1933 no havia sigut un bon any per ell i només tenia ganes de que arribés ràpidament el 1934 per obrir nous horitzons. El 8 de gener, en Fritz va rebre d’un seu amic comunista que havia format part del grup Neu Beginnen i que estava exiliat a Praga, el Manifest de lluita del socialisme revolucionari escrit pels líders socialdemòcrates del SPD exiliats. En el text es feia una crida als alemanys perquè enderroquessin al govern nazi a través d’una revolució popular. Des de la seva taula d’estudi de l’habitació es va llegir amb molta atenció el text mentre anava sentint el continu xivarri de fora al carrer. Tot i simpatitzar plenament amb els objectius dissenyats en el text, creia que aquells polítics exiliats no entenien la realitat de l’Alemanya actual, una Alemanya totalment entregada al nacionalsocialisme. Pensant que aquell manifest li podria portar problemes si li trobaven per casualitat, va baixar a baix per explicar-li en el seu pare el què li havien entregat. Després de llegir-lo amb molta atenció a la seva butaca, en Barnard també pensava igual que el seu fill, veia impossible una revolució des de l’interior per enderrocar al règim, i just en el moment en què es posaven d’acord per destruir el manifest per tal de que no fos vist per algun element nazi, no es varen adonar que l’Àngela havia tocat el timbre de la casa i la Luane l’havia fet passar al menjador. Quan en Fritz anava amb el manifest a la mà cap a la cuina per buscar uns mistos per cremar-lo a la llar de foc, es va topar amb l’Àngela, que l’esperava al costat de la llar de foc amb un gruixut abric per protegir-se de l’intens fred que feia aquell dia. Sorprès en veure-la, ràpidament va intentar amagar el manifest a darrera de l’esquena, però va ser pitjor el remei que la malaltia i l’Àngela, en veure que li estava esquitllant alguna cosa, es va apropar a ell cara a cara en to desafiador, a menys de deu centímetres, i inclinant el cap per fer-li  veure que li feia un petó a la boca, que va deixar desconcentrat al noi, li va agafar el manifest de darrera l’esquena. En estat de xoc i sense saber reaccionar, en Fritz li deia que eren uns papers vells i sense sentits mentre intentava agafar-los. Sabent que l’estava mentint, l’Àngela es va assentar en una cadira del menjador i els va llegir mentre en Fritz s’anava rascant la gola nerviós pensant que amb una mica de sort no els entendria. Després d’acabar-los de llegir molt per alt, l’Àngela va doblegar el manifest amb delicadesa i li va dir mentre li mirava als ulls:

Que et penses que sóc burra? Ser molt bé que això no són papers vells, són papers que demostren alta traïció. Hauries d’anar tancat a un d’aquests camps de reeducació i hauríem d’invocar a la Santa Vehme.

Quedant-li la cara blanca i veient-se linxat, en Fritz es va posar nerviós pensant que l’hi anava la pell, li era evident que per aquella noia li era més important la ideologia nazi que les amistats i l’amor, però l’Àngela el va sorprendre un cop més quan va dir mentre s’aixecava de cop de la cadira:

Escolta, que no diré res jo, no sóc d’aquestes que es ven a qualsevol preu. L’únic que et demano és que cremis aquests papers perillosos i difamadors.

Més tranquil, en Fritz la va intentar interrompre per dir-li que la llibertat d’expressió no era perillosa, tot i que començava a dubtar-ho veient com havien donat masses llibertats al nacionalsocialisme en una democràcia excessivament representativa. Agafant unes tisores del moble del menjador que tenia l’Elise per tallar la roba vella per fer-ne draps de cuina, l’Àngela va tallar el manifest deixant-lo en petits trossos i els va llançar a la llar de foc. Sense voler parlar més d’aquells papers que per ella eren una traïció a la pàtria, li va demanar sortir pel Tiergarten per jugar amb la neu com dos nens. Pensant que era millor tenir-la contenta per si de cas, el noi es va posar la jaqueta, els guants i la bufanda i la va acompanyar a donar una volta pel Gartenbauamt, tot i l’horrible fred que feia que només era desafiat pels més joves. Després de tirar-se quatre boles de neu mentre observaven els arbres plens de neu i els nens jugant amb improvisats trineus, varen tornar a la Potsdamer Platz i es varen refugiar al bar de l’Hotel Esplanade per fer un cafè ben calent. Posant-se més seriosa i recordant aquell manifest, l’Àngela l’intentava convèncer de les bondats del nacionalsocialisme, explicant-li que amb un any havien millorat l’economia (cosa que no era certa), havien creat una sèrie d’organismes per facilitar la vida de la gent, com el DAP o la Cambra de Cultura, havien millorat la seguretat i havien reanimat l’esperit nacional del poble. Discrepant en tot, en Fritz li va dir:

Escolta, abans has parlat d’uns camps, jo també n’he sentit parlar, diuen que en aquests camps hi tanquen a tota persona que discrepa del règim i que hi ha tancades 7.000 persones.

Mirant que ningú els escoltés i aprofitant que en Julius estava servint una altra taula, l’Àngela li va respondre amb tota la seguretat del món:

Sí, tothom ho sap però ningú en vol parlar en veu alta com fas tu. És evident que alguna cosa passa, això és una realitat, però en tot procés sempre hi ha una cara fosca que val més no saber.

Bevent-se el calent cafè, en Fritz la va replicar ràpidament mentre agafava amb força la tassa calenta:

El saber mai pot ser una cosa dolenta, qui no sap no pot ni afirmar ni negar. Jo vull saber què passa en el meu país.  

Discrepant completament pensant que hi havia coses que no s’havien de saber, l’Àngela li va dir sospirant:

Jo no em posaria a parlar d’aquests temes i ni els vull conèixer, si el destí vol aquests camps que hi siguin, jo no sóc ningú per negar-los. A part, tu no ets un nacionalista com el teu pare? No hauries de defensar la nació de qui la vol assassinar?

Pensant la resposta, va recordar la Galiana amb el seu odi cap al nacionalisme, i li va respondre recordant el seu antic esperit:

El nacionalisme només és una forma inexistent que va ser creada per la burgesia per sotmetre i controlar la classe obrera per tal de que no pensi en la lluita de classes. No veus que el nacionalisme va sortir al mateix moment que la burgesia va agafar el poder? És una reacció de la burgesia. Potser per això el meu pare és un nacionalista. 

Somrient, l’Àngela va exclamar:

De vegades me n’oblido que ets un comunista, cosa curiosa per ser el fill d’un empresari, un burgès que crea banderes nazis.     

Rient també d’aquella conversa amistosa sabent que era una contradicció com el foc, en Fritz li va contestar:

No ser un nacionalista fervent no vol dir que no m’estimi a la meva gent i al meu país. Jo estimo el meu país com qualsevol altra alemany, sempre m’ha agradat la literatura alemanya, m’encanta Goethe, com també la filosofia alemanya, que ens cau del cel sobre la terra, com també m’il·lusiona sentir cada cop la música alemanya de Beethoven. Però això no és nacionalisme, es  estimar el meu país. 

Veient que el règim era acceptat fins i tot en la seva brutalitat més extrema, en Fritz va entendre que el nazisme anava més enllà d’una ideologia passant totes les fronteres de la racionalitat. Per canviar de tema, l’Àngela, que tenia por de que els poguessin sentir dir coses contràries al règim i ser denunciats, cosa que li portaria veure de primera mà aquells camps, va parlar-li d’esports, concretament de boxa, un esport que li encantava. Curiosament amb la boxa tampoc es varen entendre; en Fritz li agradava el boxejador gitano Johann Trollmann, de sobrenom Rukeli, que es va tenyir de ros i es va cobrir el cos de farina per provocar al règim nazi que el perseguia i insultava públicament. L’Àngela, que li va dir que aquest boxejador era efeminat i dèbil, era més partidària del boxejador Max Schmeling, conegut internacionalment amb el sobrenom del Gos Nazi, per la seva fidelitat al règim.

El 26 de gener, quan tornava de la Universitat i passava per davant de la llibreria a pas ferm per l’aire fresc que li picava a la cara, en Martin en veure’l va anar-lo a buscar al mig de la vorera per explicar-li que els nazis acabaven de firmar un tractat de no agressió amb Polònia per deu anys. Pel llibreter era una mostra de que el nazisme desitjava la pau i no la guerra com a vegades l’hi havia dit en Fritz. Mirant-se a l’Àngela, que estava darrere del taulell, molt a prop d’uns quants llibres del Mein Kampf i estava fent moviments d’aprovació cap a les paraules del seu amo, en Fritz li va senyalar aquells llibres de llom vermell i va dir-li:

No dieu que us heu llegit el Mein Kampf? Sí l’heu llegit sabríeu què és l’espai vital, el lebensraum, i sabríeu que l’objectiu del nazisme es expandir Alemanya cap a l’est, just on hi ha Polònia. Pensant uns segons va afirmar: No se si aviat hi haurà una altra guerra absurda, però amb els nazis cada dia hi som més a prop.

No escoltant-lo pensant que anava errat, en Martin li va contestar que aquell llibre estava mal escrit i que en Hitler el va escriure quan era a la presó de Landsberg l’any 1924, feia 10 anys, i que per tant les coses havien canviat molt des d’aleshores. Mirant-se l’Àngela, en Fritz li va contestar sense embuts:

Tots canviem, és evident, però ells no canvien els seus objectius, els únics que els hem canviat som nosaltres. Mirant-se llavors al llibreter amb cara desafiadora va recordar-li: Mira’t a tu, que sempre havies anat amb la Matilda a comprar i ella sempre et feia bons tractes per ser un bon veí, i ara li defuges la mirada mentre vas a comprar a una botiga més cara i més lluny d’on estàs.

Amb la cara avergonyida i allunyant-se cap a la prestatgeria del fons per no tenir-se que justificar, en Martin sabia que havia decebut a molta gent per haver canviat tant ràpid les seves idees, va entrar a la llibreria la Klara i tots es varen quedar callats veient com la xafardera de la Klara se’ls quedava mirant mentre es posava bé la gruixuda bufanda negra que l’envoltava tot el coll. Amb un somriure davant d’aquella escena, l’Àngela va sortir de darrere del taulell i li va agafar el Völkischer Beobachter d’aquell dia per vendre-li a la Klara com era costum. Acomiadant-se amb un moviment de cap, en Fritz va sortir de la llibreria per anar a comprar uns quants pastissos a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, que amb ells ja hi treballava el seu fill Hermann després de repartir els diaris a primera hora. En Hermann abans de que es pongués el sol sortia a passejar amb la Katrina pel barri tant tranquil·lament com bons amics.

El 28 de gener, un any després de la mort de la Galiana, en Fritz es va aixecar amb un terrible mal de cap després de no haver pogut dormir perquè no parava de pensar amb la seva difunta xicota. El tret, la mirada de la Galiana, les seves últimes paraules, l’Ajuntament, els manifestants, el varen acompanyar al llit. Després d’esmorzar unes torrades acompanyades amb un cafè fet per l’Elise, va sortir al carrer per anar a la tomba de la seva xicota. Recordant la seva passió per les flors blanques es va aturar un moment a la floristeria de la Carlene. Sense ni dir bon dia, va agafar les flors, les va pagar i va continuar avançant cap a la Potsdamer Platz per continuar caminant després cap al cementiri. Desolat recordant aquells tràgics fets, va entrar al cementiri i va anar caminant a poc a poc entre tombes mentre anava sentint com uns quants curiosos anaven a visitar les tombes més famoses. Amb les flors a la mà i amb el cap abaixat, va arribar a la tomba de la Galiana i en llegir el seu nom a la làpida es va deixar caure de genolls a terra plorant mentre li demanava perdó per no haver-la protegit quan tocava. Els seus crits i els seus plors es varen intensificar de tal manera que se sentien des fora, i eren tant impactants que fins i tot la gent es pensava que les SA estaven torturant a algun jueu. En retornar cap a casa després d’eixugar-se les llàgrimes, va pensar en anar al pis de la Galiana per continuar amb els seus records. Sense saludar a l’Albert i a l’Helga quan se’ls va trobar a fora de la seva botiga parlant amb en Dannel, va continuar avançant amb la seva tristor com a companyia. Quan l’Àngela el va veure passar per davant de la llibreria li va cridar l’atenció des de darrere el vidre per xerrar una estona, però en Fritz va fer com la si no la veiés i va continuar caminant fins que es va quedar aturat a davant del pis de la Galiana esperant que ella sortís. Sense entendre res mentre l’observava després de treure el cap per la porta de la llibreria, l’Àngela va fer un crit de ràbia, pensava que el seu amic l’estava menyspreant, però en Martin, en veure-la disgustada, li va explicar després de fer-la entrar el perquè en Fritz volia estar sol. Després de sortir de la feina, l’Àngela va anar un moment a la floristeria de la Carlene i després va anar a casa dels Klein. Quan va arribar al quart esglaó de l’entrada hi va deixar una rosa vermella juntament amb una nota que deia:

No estàs sòl!.

Després de dubtar si tocar el timbre o no, va marxar cap a casa seva en veure a la Bernardina sortir de l’edifici del costat a tirar les escombraries. Al cap d’unes hores, la Luane va obrir la porta per anar a llançar també les escombraries i en aquell moment va descobrir la rosa amb la nota. Pensant primer que potser era per ella d’un admirador, va quedar una mica decebuda en veure que era pel seu fill però en entrar en el rebedor va trobar aquell detall tot un gest per part de l’Àngela. Després d’entrar en el menjador va ensenyar-ho a la família i després li va entregar en el seu fill, que estava tancat a l’habitació recordant a la Galiana. En veure la rosa vermella, en Fritz va exclamar trist:

Tant debò ella fos la Galiana.

Mirant-se’l amb tendresa i posant la rosa en un vas d’aigua, la Luane li va contestar que no era la Galiana evidentment, però que l’Àngela era una gran persona i que aquell detall deia molt d’ella, penses com penses, vestís com es vestís. Pensant que potser tenia raó, en Fritz no li va contestar perquè el deixés sol i quan la seva mare va marxar es va posar a mirar el quadre de la Galiana mentre de reüll anava mirant la rosa vermella amb els seus pètals encara ben vius.

Els següents dies l’empresa Klein es va tenir que adaptar a la secció de l’organisme Força d’Alegria, la Bellesa del Treball, que anava a càrrec del jove arquitecte i amic d’en Hitler, Albert Speer, considerat erròniament el nazi bo. En Barnard va rehabilitar la nau per tal de que fos més atractiva, la va pintar de color blanc perquè hi entrés més la llum de fora i va col·locar una ràdio de la marca Siemens perquè tots els treballadors poguessin escoltar-la, tot i que sempre emetien música de Beethoven i de Wagner que feia adormir els treballadors a les sis del matí. Només els hi agradava escoltar els programes d’entreteniment que feien pels matins i es quedaven tots aturats en escoltar l’interminable discurs gravat que transmetien d’en Hitler cada setmana. En Marwin, que cada dia tenia més contacte tenia amb els treballadors i inclús anava a esmorzar amb ells al bar de davant com un d’ells, es va adonar que la majoria simpatitzaven encara més amb el nazisme després de que el règim els hagués ofert viatges turístics assequibles, esdeveniments esportius i culturals, pensions d’atur i jubilació, a més de més serveis socials. El canvi de mentalitat era evident i els treballadors jueus, que només eren dos en aquells moments, cada jornada eren menyspreats pels altres treballadors que els començaven a veure com un perill per les seves seguretats. Curiosament, aquells dos treballadors jueus, que portaven molts anys a l’empresa i sempre eren els primers en reclamar els seus drets, no es varen queixar d’aquell tracte per part dels altres treballadors per por a ser denunciats al règim i acabar a mans de la temuda Gestapo. En Gerd, que portava 17 anys a l’empresa i gràcies al seu sou mantenia a tota la família després de que la seva dona fos expulsada com a mestre de primària, portava sempre al damunt un obrecartes pensant que algun dia un dels seus companys de feina l’atacaria pel fet de ser jueu.

Mentrestant, mentre el govern alemany es dedicava a intentar reduir el poder i la influència de les SA, en Fritz se li va pansir la rosa vermella i recordant el gest de la seva amiga va anar a comprar un ram enorme de roses vermelles a la floristeria de la Carlene, que li va donar les roses més maques que tenia després d’explicar-li que gràcies al règim la seva família podria anar per primer cop de vacances. Contenta i animada esperant les desitjades vacances, li va dir mentre li agafava l’última rosa:

Perquè volem llibertat si tenim treball!.

No fent massa cas a les paraules de la Carlene, va sortir ràpidament de la floristeria i després de saludar a en Dannel, que continuava ocupat amb el seu llibre de filosofia,  es va dirigir a la llibreria de l’Àngela després de travessar la carretera a poc a poc per no fer malbé el ram. Curiosament aquell dia estava plena la llibreria, amb l’Àngela hi havia més clients, sobretot homes, i en Fritz va entrar sense ser vist per l’Àngela, que estava ocupada embolicant el Mite del Segle XX pel barber Otto. Nerviós i pensant que faria el ridícul davant de tothom, es va esperar a la cua mentre agafava un llibre qualsevol de la primera prestatgeria de davant del taulell. Sense adonar-se’n va agafar la comèdia d’en Goebbels, Der Wanderer, El Vagabund, que el ministre alemany va escriure el 1921 quan es va treure el doctorat de Filosofia. Amagant-se darrera les flors perquè no el veiés, quan li va tocar el seu torn l’Àngela va quedar sorpresa en veure’l i li va preguntar tot mirant-se les flors:

Per qui són aquestes roses tant maques? No seran pas per la teva àvia?

Somrient pensant que tant debò perquè no hauria de fer aquell espectacle davant de tothom, li va dir amb un to desinteressat:

Per una amiga que vaig conèixer l’altre dia en un bar d’aquests de mala fama. Ja saps…

Fent una cara de pomes agres, li va agafar el llibre sense miraments per embolicar-li, però, de sobte, en Fritz li va entregar les flors col·locant-li a uns centímetres de la cara. Amb cara d’incredulitat i d’alegria, l’Àngela va expressar feliç mentre ensumava les roses encara humides:

Són per mi?

En Fritz li va contestar encongit mentre tothom, fins i tot en Martin, se’l miraven:

Són per tu! Et volia agrair el gest d’aquell dia quan estava trist per…..!

Vermella com la bandera nazi, no trobava les paraules per donar-li les gràcies mentre es mirava un altre cop aquell ram i anava contant les roses que hi roses. Quan anava a dir paraules d’agraïments, en Frank, que havia anat a comprar el Der Angriff, va exclamar mirant-se el rellotge:

Noia, fes-li un petó com a mínim, pobre noi!

També vermell com la bandera comunista, en Fritz anava fent que no amb el cap mentre deia que no era la seva promesa, i llavors la Maria, que tenia pressa per comprar el diari i tornar a la carnisseria, que havia deixat buida, va cridar:

Aiiiiii la joventut! Que us costa de vegades. En Kurt no va tardar gens en llançar-se a damunt de les meves cames. Sou ben ximplets el jovent.

En Martin, en veure que la llibreria s’havia convertit en tota una atracció, des de fora la Klara va veure el ram d’en Fritz i va entrar directament a la llibreria a comprar un altre cop el Völkischer Beobachter per fer la tafanera, i que la seva treballadora no reaccionava allargant la cua, li va dir des de darrere d’un prestatge mentre feia veure que treia la pols amb un drap vell i brut:

Coi, fes-li un petó! Marxa abans si vols avui i aneu a un hotel, però ara atenem aquests clients per favor.

Tancant els ulls, pensant que podia ser rebutjada, va agafar valentia, va apartar un moment el ram de la seva cara, va agafar en Fritz per la jaqueta marró per apropar-lo als seus llavis, i li va fer un llarg petó a la boca, que va deixar el noi sorprès i a la vegada avergonyit davant de tantes mirades. Tots els presents a la llibreria, inclús alguns xafarders de fora i la Klara, els varen aplaudir sonorament. Després de l’etern petó, eixugant-se els llavis, estava emocionat però no ho volia reconèixer, sense dir res i posant-se bé la jaqueta, en Fritz va marxar a pas ferm deixant que l’Àngela continués treballant tota emocionada. No sabent on anar, estava bloquejat encara notant els dolços llavis de l’Àngela,  se’n va anar a casa a estudiar sense saber com ella respondria a partir de llavors. Estava fet un embolic en aquells moments, tenia unes sensacions que li recordaven unes sensacions que ja havia tingut però que no volia reviure amb una altra dona. Al cap d’una hora, pels volts de quarts de vuit del vespre, l’Àngela es va presentar a casa dels Klein. Després de fer-la passar el menjador, la Luane va cridar a en Fritz, que va abaixar ben avergonyit i amb la cara vermella. No volent parlar davant dels seus pares, va portar l’Àngela a davant l’entrada de casa per estar tots dos sols. Sota l’atenta mirada dels seus pares, que estaven emocionats fent el xafarder des de la finestra del menjador, en Fritz li va tornar a agrair el gest de l’altre dia i els dos es varen quedar mirant-se a l’entrada del pis sense saber què dir-se. Cap dels dos volia espatllar aquell moment. Després de que vingués una ràfega de fred i de veure com en Wilhelm corria desesperat cap a la Potsdamer Platz esperant trobar un refugi pel fred en una cantonada on la gent avocava cartrons, l’Àngela li va fer un petó a la galta i se’n va anar cap a casa feliç, pensant que potser si que tindria un espai en el cor d’en Fritz.

Mentre l’hivern s’estava morint per deixar pas a la primavera, en Fritz i l’Àngela varen sortir cada cop més plegats pels parcs, els bars, els carrers, a les botigues… i es va fer tant habitual la presència d’aquella noia al costat d’en Fritz que anava sense cap estranyesa amb els seus amics i inclús sovint l’acompanyava a dinar o sopar amb el seu germà i l’Elisabeth a l’est de la ciutat, en el Kurfürstendamm com si fos la seva parella. En Marwin aconsellava al seu germà de que sortís amb aquella noia per oblidar el passat, però en Fritz li deia que no, que no hi hauria cap altra dona al seu cor que la Galiana. Un dia que es tallava el cabell amb l’Otto, aquest li va aconsellar que es casés amb l’Àngela perquè era ària. No sabent què dir mentre es mirava que les patilles quedessin igualades, en Fritz es va limitar a contestar-li que no es casaria i, per fer-lo emprenyar, li va explicar que ara aniria amb la Matilda a comprar perquè era la millor botiguera del barri.

El 31 de març de 1934 va sortir per últim cop publicat el diari Vossische Zeitung, un diari nascut el 1721, que va ser tancat pels nazis per tal de que el Völkischer Beobachter es convertís en l’únic diari nacional. Per protestar davant d’aquella decisió, en Barnard va comprar per últim cop aquell diari en un quiosc de l’Unter den Linden, en Martin feia temps que ja no venia diaris que no fossin d’ideologia nacionalsocialista, i va llegir en veu alta l’última pàgina del diari després de reunir a tota la família en el menjador. Després de llegir l’última paraula, va exclamar en veu alta:

Avui hem enterrat la llibertat d’expressió, esperem no haver d’enterrar més coses!

El 24 d’abril, mentre la família Klein estava dinant en companyia de l’Àngela, que s’anava introduint a la família a disgust de l’Elise, va sonar el timbre de la porta. En obrir la Luane la porta es va trobar a en Joseph i la Magda Goebbels amb un bebè als braços. Sorpresa, els va fer entrar al menjador i llavors tota la família es va aixecar de la taula per rebre’ls. Sense pensar que els estava interrompent el dinar, en Joseph els va presentar orgullós la seva primera filla, la Hilde, nascuda el 15 d’abril de 1934. Entusiasmada i amb la criatura als braços, la Magda li va demanar a la Luane si li podia aconsellar alguna minyona de confiança per cuidar de la nena ja que estava desesperada en no trobar-ne cap que li fes el pes. Pensant amb en Barnard una candidata mentre els altres es miraven al bebè que estava dormint als braços de la Magda, la Luane li va dir que coneixia una dona gran que havia cuidat molt bé els nens. Però, mentre li parlava de les excel·lències d’aquesta dona, va recordar que era jueva i llavors va dir-li el nom d’una altra dona, la Petra Fohrman, no tant experta, però que no era jueva. Mentre la Luane i la Magda parlaven de la maternitat en el sofà amb la nena, en Goebbels no parava de parlar de la nena, estava molt orgullós de ser pare, se li notava només amb la cara, i l’Àngela es mirava aquella petita criatura amb fascinació. Mentre li queia la baba mirant la criatura, va tenir un pensament i li va demanar a en Fritz on tenia aquell llibre que havia comprat el dia que li havia regalat les roses. Sense entendre res, encara no l’havia desembolicat i per tant no en sabia l’autor, va pujar decidit a la seva habitació a buscar-lo i després d’agafar-lo de sota un calaix on hi guardava els llibres de la Universitat li va donar a l’Àngela, que el va desembolicar somrient en veure que encara estava embolicat i li va donar a en Goebbels perquè els hi dediqués. Entusiasmat en veure que era el seu llibre que havia escrit en la joventut (no va tenir massa èxit aquell llibre), el ministre alemany es va sentir afalagat i es va mirar aquella família amb cara de felicitat. Recordant com l’havia escrit, en una època molt complicada de la seva vida, va agafar la seva ploma estilogràfica de la butxaca de la seva gavardina i va dedicar aquell llibre a la família Klein mentre mirava a en Fritz i a l’Àngela per dir-los ben emocionat per aquell gest:

Vosaltres també sereu uns bons pares, heu de portar al món a més alemanys purs, els fills del nacionalsocialisme, que viuran en un Estat on no faltarà mai de res.

Bategant-li el cor, l’Àngela anava fent que sí amb el cap mentre que en Fritz escoltava aquelles paraules amb fàstic. Sense saber què contestar, el noi va respondre tot nerviós:

I en Hitler? No té dona ell per tenir aquests fills del nacionalsocialisme?

Parant-se el temps, es va fer un llarg silenci en el menjador i tota la família va quedar al·lucinada tement la resposta d’en Goebbels, que es va repenjar a la cadira on se seia l’Elise, que s’havia tancat a la seva habitació en veure el ministre. L’Àngela se’l mirava amb uns ulls ben oberts de sorpresa esperant la resposta, s’hi hagués pogut hagués matat a en Fritz. Pensant un segons, en Goebbels va somriure descaradament veient la tensió que havia provocat la pregunta i va contestar:

Mira, no t’ho hauria de dir perquè és un secret d’Estat, però com que veig la vostra fidelitat en el règim us diré que sí, que té parella. Tots varen al·lucinar de que l’home que prometia estar casat amb Alemanya tingués una dona. Somrient sabent la sorpresa que havia provocat, el ministre va continuar mirant-se a l’Àngela: Ella és de Munic, és una noia jove, no gaire maca pel meu gust i és molt moguda, però ell l’ha triat i no hi ha res a dir, però no vol de cap de les maneres que se sàpiga. No serà mai la primera dama com l’Eleanor Roosevelt, però és la seva parella. Què hi farem! És un home al cap i a la fi. Té les seves necessitats suposo.   

Sense fer cap més comentari per no parlar més del compte i donar la seva opinió sobre l’amant del Führer, en Goebbels li va demanar a en Barnard reunir-se a soles. Fent-lo passar a la biblioteca privada, el va fer assentar en una de les cadires que hi havia mentre ell s’asseia a la butaca. Quan s’acomodava a la butaca es va adonar que hi tenia des de Marx, Thomas Mann, Freud, Hegel….. però el ministre, que no es va fixar que els tenia darrere seu, li va explicar mentre tenia El Capital al seu costat, que controlés amb lupa als seus treballadors perquè acabaven de constituir el Tribunal del Poble, un jutjat encarregat de jutjar els delictes d’alta traïció per tots aquells que suposessin una amenaça pel règim. No deixant-li de tremolar la cama coixa, en Goebbels també li va explicar que Alemanya estava en perill. Sense entendre d’on provenia aquell perill, en Barnard li va preguntar l’origen de l’amenaça i el ministre li va respondre, mentre mirava que ningú els escoltés, que venia des del propi partit, des de les SA, perquè s’havien tornat deslleials i exigien una segona revolució. Des de feia mesos la relació de l’Adolf Hitler i de l’Ernst Röhm, el líder de les SA, s’havia refredat molt i el ministre de Defensa, en Werner von Blomberg, exigia al canceller que eliminés les SA perquè aquestes volien ocupar el lloc de l’Exèrcit. En Barnard el va escoltar amb atenció però els plors de la Hilde varen distreure al ministre alemany, que va tenir que marxar després de que la Magda li demanés tornar a casa perquè li canviessin la nena.

L’1 de maig, com l’any anterior, el règim nazi va celebrar el Dia del Treballador en un gegantesc espectacle en el Tempelhofer Feld. En Fritz aquest cop va anar-hi a acompanyar l’Àngela, en Georg i en Lou, que estaven ben emocionats i contents per fer festa. Entre els convidats varen veure que hi havia la Sigfrid von Laffert, una dona que representava el règim, i l’Àngela, a cau d’orella d’en Fritz, li va comentar:

Aquesta deu ser la xicota d’en Hitler, n’estic segura. Ja fa pinta de ser de Munic.  

Mirant-se-la amb atenció i resseguint les corbes d’aquella jove noia, en Fritz li va comentar amb un somriure a la boca:

No crec, aquesta noia és molt maca, però molt maca.

Posant-se gelosa després de veure que no li treia els ulls de sobre, l’Àngela li va pessigar la galta mentre li agafava el refresc d’Afri Cola que tenia a les mans. Mentre els dos nois discutien sobre aquella noia, en Georg i en Lou, que no els va passar per alt les confidències que es donaven en Fritz i l’Àngela, varen tocar per l’espatlla a en Fritz, i en Lou li va dir:

Eps! parella, si molestem ens ho dieu i nosaltres fem la nostra, no passar res, ja us entenem. Jo de tu Fritz no seria aquí.

Mirant a una altra banda i centrant la mirada en les dues enormes banderes nazis penjades en vertical de darrera de l’amfiteatre, en Fritz es va posar a riure i els va dir que de cap de les maneres, que per ell l’Àngela era com ells, una amistat. Mirant-se’l amb una cara de no voler-lo creure, en Lou li va dir rient mentre el colpejava amistosament amb el colze:

Doncs espero que a mi mai em facis petons com a ella i no em portis roses a la feina. Què us penseu que no sabem el què va passar? A veure quan em convides a dinar a casa teu?

Somrient, volia canviar de tema mentre l’Àngela se sentia afalagada però ansiosa per veure a en Hitler movent-se per allà amb el seu uniforme del Partit i les seves altes botes negres, en Fritz els va confessar en els seus amics que havien sentit rumors de que en Hitler tenia xicota. No acabant-s’ho de creure, en Georg li va contestar que no s’imaginava a en Hitler amb una dona, però en Lou els hi va explicar:

Jo també he sentit rumors de que en Hitler té xicota o amant. A mi la Klara em va explicar que té una relació amb una aristòcrata britànica que és més nazi que els nazi (Es referia a la Unity Mitford) i amb l’actriu Leni Riefensthal. No s’ho munta malament el Führer.

Fent tots cara dubitativa pensant en l’actriu alemanya, va començar l’espectacle amb els tradicionals mítings i es varen oblidar de les dones d’en Hitler. Mirant l’espectacle amb tota l’atenció, l’Àngela no deixava de mirar a en Fritz esperant que canvies els seus pensament i li deixés un lloc en el seu cor ocupat encara per la malaguanyada Galiana. Després de l’espectacle tots quatre varen anar a menjar patates amb bacon en un bar de la zona i després de comentar com els hi havia semblat l’espectacle amb els seus discursos i els seus crits, varen tornar tots junts cap a casa després d’agafar un tramvia que els va deixar a la Potsdamer Platz.

El 15 de maig de 1934 es va obrir el primer tram de la primera autopista d’Alemanya i del món, que tenia un recorregut de 6.500 quilòmetres. Com a regal per l’aniversari d’en Fritz, que havia sigut el 7 de maig, i per haver aprovat tots els exàmens de Medicina amb una nota excel·lent, els seus pares li varen regalar un viatge a Munic sense que ell ho sabés. A hores petites els seus pares varen fer saltar del llit a en Fritz, que no entenia res perquè era una mala hora per a un noi jove. En baixar a baix al menjador mig adormit es va trobar amb unes quantes maletes al rebedor i a fora hi va veure el seu pare pujant unes altres maletes al maleter d’un cotxe nou, un Mercedes Benz 130 (W23) negre, un cotxe més potent que el Ford T, que li havia deixat en Kurt, el veí, per tal de que pogués fer aquell viatge de sis hores. Preguntant què passava, la Luane li va respondre que en el seu pare li havien deixat un cotxe nou per uns dies i que ara tota la família l’anirien a provar. Sense gaire entusiasme i amb una son d’un boig, l’havien fet llevar massa d’hora pensava, va veure que els seus avis, en Conrad i la Felda, també eren a la casa però no hi va donar massa importància perquè mantenia una lluita amb les parpelles per tenir-les amunt. Els avis es quedarien a cuidar l’Elise perquè no estigués sola. No demanant explicacions, després de saludar als seus avis, que li varen donar uns quants Reichsmarks com a regal, va anar a esmorzar a la cuina i després d’acomiadar-se dels seus avis el varen fer pujar al cotxe juntament amb la Katrina sense saber encara què estava passant. En engegar el cotxe i sentir el potent motor, en Barnard, que també estava emocionat pel cotxe, va començar a donar cops de gas i després d’embrutir el carrer amb el fum del motor, va anar en direcció la Potsdamer Platz per començar a donar voltes pels carrers de la ciutat per tal de despistar al seu fill. Varen desfilar per tota la Unter den Linden, on varen contemplar les obres del S-Bahn (el metro), i quan varen arribar a Mitte varen fer mitja volta per uns altres carrers i sense que en Fritz se’n adones es varen aturar a la Koniggratzerstrasse. Reconeixent el barri després de passar l’Oficina Central de Seguretat de les SS, va veure a l’Àngela a fora amb unes maletes com si estigués esperant l’autobús. En aturar-se al seu costat amb el cotxe, en Barnard li va dir en el seu fill, que anava fent cops de cap en el reposacaps de la son que tenia:

Ves-la a saludar, no?     

Amb una cara de voler dormir mentre anava recordant que la nit anterior no havia d’haver sortir amb en Lou a fer una cervesa al bar Victorius, en Fritz va baixar del cotxe i pensant que estava esperant l’autobús li va dir que si volia la portarien amb cotxe. Apunt d’escapar-se-li el somriure, li va dir que sí, que moltes gràcies, i sense sospitar res en Fritz va pujar les maletes al cotxe i després varen pujar als seient del darrere. Un cop tots eren dins, l’Àngela es va asseure entre en Fritz i la Katrina, varen tornar a arrencar el cotxe i varen marxar en direcció al sud de la ciutat. Sense tenir bons ensums, en Fritz va començar a veure que alguna cosa passava perquè el seu pare ja havia sortit de la ciutat després de passar l’aeròdrom i no l’hi havia preguntat a l’Àngela on anava. Mirant a la seva mare i la seva germana, que s’estaven aguantant el riure mentre mirava per la finestra els primers camps de blat, li va preguntar en el seu pare:

Escolta pare, com saps on va l’Àngela? Que jo sàpiga no ha dit on anava i potser t’estàs equivocant.

Mirant tots la carretera se’ls va escapar el riure i en Fritz es va posar les mans darrere al cap no entenen res. Parant uns segons de riure mentre mirava la llarga recta que agafava i començava a prémer l’accelerador fins avall, en Barnard li va contestar:

Sí que ser on va l’Àngela, va a Munic.

Amb una cara de sorprès, confós com no ho havia estat mai, va preguntar-li:

Com que a Munic? Que la portem a l’estació? Perquè si la portem a l’estació fa quilòmetres que té l’has passat! Em sembla que aquest cotxe et fa despistar.

Girant al cap, l’Àngela li va fer un petó a la galta i li va dir:

Que n’ets de burro com vols, tots anem a Munic uns dies, és el teu regal d’aniversari!.

Quedant-se amb un peu enlaire, però confós, es va posar molt content i li va canviar la cara de son per una de Pasqua en veure que realment anaven a Munic després de que la seva mare li donés un mapa de la ciutat on sempre hi havia volgut anar. Repassant el mapa de les carreteres de la ciutat va recordar el seu viatge a París amb la Galiana i llavors va preguntar innocentment:

I en Georg i en Lou? Que no venen ells?

En sentir el nom dels seus amics, l’Àngela se’l va mirar amb una cara de ràbia, i tots li varen respondre que no hi cabien en el cotxe. Preocupat llavors per saber on dormiria l’Àngela a l’hotel on passarien els dies, ja no eren els nens de vuit anys que varen anar a París i que podien dormir amb la Galiana sense que la imaginació els portés males companyies, quan anava a preguntar a on dormiria la seva amiga tots varen quedar meravellats en entrar a l’autopista. La família quedava al·lucinada per l’amplada d’aquella carretera i l’Àngela no parava d’exclamar que era una gran obra del Reich alemany, una prova de l’eficàcia i el poder de construcció alemany.

Després d’unes hores a la carretera on en Fritz no deixava de mirar el mapa de la ciutat de Munic mentre pensava ansiós on dormiria l’Àngela, es varen aturar a dinar a Nuremberg, on varen menjar unes Weisswurst (salsitxes blanques) en un restaurant i l’Àngela els explicava que el setembre s’hi celebraven els tradicionals congressos del partit nazi i que si feien també uns carnavals espectaculars. Després de dinar i sabent que s’havien d’afanyar abans no es fes fosc, varen tornar a agafar l’autopista per aturar-se aquest cop si a Munic entrant per la Milbertshofen-Am Hart. Es varen allotjar en un elegant hotel a la zona de la Maxvorstadt, molt a prop dels Jardins Anglesos. Entusiasmat, en Fritz va baixar del cotxe d’un salt de l’alegria que portava i va ajudar en el seu pare a baixar les maletes mentre la seva mare anava amb l’Àngela i la Katrina a la recepció de l’Hotel per omplir el formulari. Aprofitant que estava sol amb el seu pare, li va dir:

Em sap greu haver de dormir amb tu, ser que voldries dormir amb la mare?

Tancant un ull per dir-li que no l’entenia el què deia, li va exclamar en to de broma:

Escolta maco, jo no dormiré amb tu, ja ets grandet eh?

Sense entendre encara res i entrant a la recepció de l’Hotel amb les maletes, la Luane els va anar a buscar per dir-los que ja tenien les claus de les habitacions. Eren només dues claus, cosa que va deixar amb els ulls baixos a en Fritz. Mentre pujaven les encatifades escales de l’Hotel, en Fritz no entenia, tot i que ja s’imaginava alguna cosa però encara no s’ho creia, amb qui dormiria. No podia dormir amb els seus pares mentre la Katrina i l’Àngela dormirien juntes, pensava. En arribar a la tercera planta, la Luane es va aturar en una porta i va fer entrar ràpid al seu marit i a la seva filla deixant a en Fritz i a l’Àngela sols en el passadís que tenia un terra encatifat de color verd. Tensat com si tingués fred, va demanar-li perdó a l’Àngela perquè pensava que tot era una mala jugada de la seva mare. Fent-lo callar mentre li donava la seva maleta, el va portar a l’habitació més apartada de la tercera planta, la 88. Quedant-se a la porta mentre observava l’habitació, es va quedar més tranquil en veure que hi havia dos llits individuals i que l’habitació era suficientment gran amb un bany particular. Mentre l’Àngela entrava i deixava les seves maletes damunt del llit de més a prop de la porta i del lavabo, en Fritz es va quedar immòbil a fora l’entrada impactat per haver de dormir amb ella. Veient que no entrava, l’Àngela li va dir amb cara de cansada:

Que et fa por dormir amb una nazi? Que no mossego jo, ets un malpensat i un pervertit.

Tocant-se el cap com si demanés permís per entrar, el noi va entrar a l’habitació amb molta delicadesa i va posar les seves coses a sota una cadira perquè l’Àngela no li veiés la roba íntima. Avergonyit, en Fritz li va dir que si volia ell podia dormir al terra i li va jurar que no miraria quan s’anés a dutxar o canviar. Escapant-se-li un somriure, ella se li va apropar sensualment per damunt del seu llit, cosa que va posar molt nerviós al noi perquè pensava que li faria un petó, però l’Àngela li va dir mentre li mirava directament als ulls:

No ets tant valent? Ara et fa por dormir amb una dona? Tranquil que jo tampoc miraré res, l’únic que et demano és que no ronquis. No suporto els sorolls quan dormo.

Més tranquil, però sense que li marxés del tot la preocupació, va acabar de desfer la seva maleta i després de plegar la roba i de que l’Àngela deixés les seves coses al lavabo, varen baixar a baix amb els seus pares per començar la ruta a la capital bavaresa. Aprofitant un moment que les dones estaven distretes mirant un mapa, en Fritz es va acostar en el seu pare i li va dir en to de broma que el mataria. Somrient descaradament i atraient l’atenció de la seva dona, en Barnard li va contestar fent-li un lleuger clatellot al cap:

Què vols? Que et canvi el lloc? Per mi endavant! Ja et soluciono jo el problema.

En sentir el seu marit mentre mirava la façana de l’Hotel, la Luane va fer veure que sense voler s’entrebancava amb una petita pedra i va trepitjar amb tota el seu taló afilat i tota la seva força al peu dret del seu marit, que va fer un fort crit de dolor. En sortir de l’Hotel, la família va recórrer els Jardins Anglesos i es varen apropar a veure el riu Isar, on anys més tard nedarien les cendres dels jerarques nazis ajusticiats a Nuremberg. Tots estaven meravellats amb aquell espai verd i tranquil, i l’Àngela els hi explicava feliç els bars i restaurants que hi havia al voltant de l’Hotel. Sabent que deixarien a en Fritz i a l’Àngela molta estona sols passejant pels Jardins, en Barnard va comprar un dels diaris més prestigiosos de la ciutat, el Müncher Neueste Nachrichten, que no sabia que tenia un fort contingut antisemitisme.

Després de la caminada pels Jardins els va entrar la gana i varen anar a sopar a l’Osteria Bavaria, un dels restaurants favorits d’en Hitler, especialitzat en pasta, situat en una cantonada del carrer. Entrant l’Àngela primer en el restaurant, la família Klein varen quedar impactats pel volum de fotografies que hi havia del canceller alemany i del NSDAP. Per no haver de veure-les es varen asseure a la terrassa del restaurant, en unes senzilles taules rodones adornades amb un petit gerro de flors violetes. En Fritz va provar per primer cop la Käsespätzle (pasta petita amb llonzes de tall de formatge emmental fos amb ceba picada) que el va enamorar. Després de sopar varen anar de dret a l’Hotel a dormir perquè estaven cansats de tants quilòmetres a la carretera. En acomiadar-se de la seva mare al passadís del tercer pis de l’Hotel, la Luane li va dir a en Fritz que vigilés. En entrar a l’habitació 88, el noi estava molt nerviós, li tremolaven les mans i les cames li feien figa en pensar que aniria a dormir amb una noia, i pensava tota l’estona que estava enganyant a la Galiana. Mentre l’Àngela era el lavabo canviant-se per dormir, en Fritz ho va aprofitar per posar-se ràpidament el pijama i es va posar de seguida al llit cobrint-se a dins dels llençols blancs. Nerviós, es va tapar fins a la boca i es va girar cap a la finestra del seu costat per demostrar-li que no mirava res, tot i que la podia mirar a través del reflex del vidre de la finestra. En sortir del bany tant tranquil·la i amb un batí de color rosa, l’Àngela es va posar de dret al llit i al cap d’uns segons ja estava dormint mentre que en Fritz es va passar fins a altes hores despert pensant que estava en una situació molt compromesa mentre intentava eixamplar el cor per poder dormir. De vegades mirava a l’Àngela dormint amb els seus cabells llisos i fins, i veia en ella una dona tant bella que a aquelles hores de la nit li feia passar alguna mala passada que encara el feia posar més neguitós.

Un cop es va llevar, eren les vuit del matí, va observar com l’Àngela estava desperta maquillant-se al mirall de l’habitació ja vestida per sortir al carrer. Més tranquil, li va desitjar bon dia mentre contemplava amb estranyesa com la seva amiga es maquillava amb molta afició i eficàcia. En veure que la mirava descaradament, l’Àngela li va preguntar mirant-lo pel mirall i amb el pintallavis a la mà:

Que no has vist mai a una noia maquillar-se?

Mig adormit, estava pensant com sortir del llit d’un bot sense que ella el veiés amb pijama, li va respondre que ell no hi creia en el maquillatge perquè era superficial. La Galiana no es maquillava. Fent-li una ganyota mentre es pintava el llavis, se’l va tornar a mirar pel mirall amb una cara d’avorrida i li va dir:

Sí, potser sóc superficial, però tu no ets pas el més indicat per dir això amagat dins dels llençols perquè no et vegi aquest pijama vermell tant bonic.

Veient que l’incomodava ja que no es movia de sota els llençols, finalment es va girar perquè en Fritz pogués anar al lavabo a canviar-se i a dutxar-se. Després de mitja hora d’arreglar-se, varen baixar a baix a esmorzar amb els demés. Amb un esmorzar complet amb torrades, ous, salsitxes, suc de taronja, cafè i una poma a l’estomac, varen sortir a descobrir la ciutat. L’Àngela els va portar primer a la Felderrnhalle, on hi havia un monument dedicat als antics generals bavaresos, el Temple dels Generals. Aturant-se al pòrtic del Temple dels Generals, situat a l’Odeonsplatz, al costat de la Residenzstrasse, varen contemplar els vius bars, la bellesa dels edificis i l’ambient festiu de la ciutat amb la seva gent oberta. Llavors, l’Àngela, fent de guia, els va explicar que en aquell punt on es trobaven va ser on la policia va desarticular el Putsch de 1923 d’en Hitler i d’en Ludendorff, i amb un to seriós els va dir que quan els colpistes avançaven per la Ludwigsbrücke cap al Ministeri de Guerra el seu pare els animava i saludava des de la vorera juntament amb altres grups partidaris del cop d’Estat mentre cantaven el càntic guerrer de les SA compost per en Dietrich Eckart. Mentre sentia les paraules de l’Àngela i mirava fixament el pòrtic del Temple dels Generals, en Barnard recordava amb tot detall com va viure amb por aquell maleït dia assentat a la seva butaca. Llavors, en Fritz, amb to de broma, va dir:

Ara l’Àngela ens farà una ruta del nacionalsocialisme.

Afitorant-lo amb els ulls, l’Àngela es va posar encara més seriosa i els va dir que era normal perquè en aquella ciutat va néixer el NSDAP a través de la Societat Thule, un grup d’intel·lectuals ultranacionalistes, socialistes i antisemites. Pensant que era millor no fer moltes referències al nazisme per no fer empipar a en Fritz, l’Àngela els va portar a la Marienplatz, al centre de Munic, on hi havia l’Ajuntament i per on en Hitler tenia previst passar el dia del Putsch. Tots estaven encantats d’aquella plaça i dels seus carrers adjacents. A en Fritz l’emocionava tot el què els seus ulls li ensenyaven, i escoltava les referències de l’Àngela com si fos una verdadera guia mentre s’anava fixant amb cada edifici que es trobava. Continuant passejant com turistes i amb la Luane amb un mapa a la mà per veure per on passaven, l’Àngela els va ensenyar des de fora la que havia sigut la seva antiga casa. Era una vivenda molt més gran i molt més maca que la de Berlín, amb un parell de balcons, una façana blanca i elegant, amb diverses finestres i en un dels millors barris de la ciutat. Mirant l’edifici, en Fritz va entendre la indignació que devia passar la família Richter en perdre-ho tot. Mentre contemplaven al carrer amb les seves botigues, els seus bars, les seves cafeteries i la seva gent animada anant a comprar en un mercat proper, i en Barnard anava a preguntar en un restaurant si tenien lloc per anar a dinar, un noi jove es va apropar a l’Àngela i li va cridar l’atenció. De seguida aquell desconegut i l’Àngela es varen abraçar davant d’en Fritz, que s’ho mirava amb una certa gelosia mentre intentava dissimular que els estava mirant. Després de dir-se quatre paraules, l’Àngela li va presentar a en Fritz, que se’l mirava malament i li va donar la mà de forma distesa. Després de quatre paraules més, el noi els va deixar perquè havia d’anar a treballar. Aprofitant que era fora, en Fritz li va preguntar fredament:

Qui era aquest noi?

Somrient, l’Àngela li va bufar a l’orella perquè no la sentis la Luane, que estava entretinguda amb la Katrina mirant les carrosses tirades pels cavalls que passejaven carrer avall:

Era un amic meu. Varem sortir junts durant un temps.

En escoltar la paraula sortir, sense adonar-se’n, va posar una mala cara que no va passar desapercebut a l’Àngela, que li va dir d’immediat:

Escolta! Tu t’has posat gelós! No em deies que no tenies espai en el teu cor per una altra dona?.

Vermell fent cara de desenfadat, no volia contestar, i va tenir la sort de que va aparèixer el seu pare, que els va dir que havia trobat un bon restaurant a prop d’on eren ells, el Cafè Neumayr, que tenien una taula buida per dinar. Sospirant pensant que s’havia salvat de respondre, va seguir als seus pares i tot junts varen entrar al Cafè mentre l’Àngela el tocava amistosament amb el colze recordant-li que s’havia posat gelós. Entaulant-se en una taula rectangular de fusta, l’Àngela els va explicar abans de que els servissin, que en Hitler tenia una taula reservada en aquell bar restaurant i que hi anava tot sovint. Després de dinar Maultaschen (pasta embolicada de carn fumada amb espinacs, ceba i diverses especies, un plat tradicions de Baviera i originari de la regió de Swabia, a Baden-Württemberg) i de menjar un tradicional pastís Bienenstich acompanyat amb un cafè, varen anar a donar una volta per la ciutat per fer baixar el dinar. A mitja tarda es varen aturar a fer una Hofrbräu a la famosa cerveseria Hofbraühaus, una cerveseria amb capacitat per 3.500 persones, que havia servit a principis de segle per la cort reial i després pels comunistes que varen proclamar la segona república muniquesa dels consellers, i pels nazis, on l’Adolf Hitler el 24 de febrer de 1920 va proclamar el programa de 25 punts del partit nazi davant un públic de 2.000 persones. La família Klein al·lucinava amb la grandària d’aquella cerveseria, eren molt més grans que les de Berlín, tot i que se’ls feia estrany estar envoltats de tantes banderes nazis però estaven entusiasmats en veure a la gent feliç bevent com desesperats mentre les cambreres servien les gerres amb alegria i amb els seus vestits tirolesos. En provar la Hofbräu i mirant a les cambreres amb ulls de desig, en Barnard va exclamar eufòric que ja el podien enterrar allà dins, i en Fritz li va dir a cau d’orella mentre escoltava com una orquestra tocava una mica de música tirolesa per animar encara més l’ambient:

Vols ser enterrat amb totes aquestes banderes?

Després d’uns quants riures i de quatre comentaris més després de que la Katrina provés per primer cop una cervesa, varen aprofitar els últims rajos de Sol per visitar l’Odeonsplatz, una atractiva plaça rodejada per majestuosos edificis dissenyada com una entrada triomfal per la ciutat, i on es va anunciar l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Posant-se al centre de la plaça, es varen quedar uns minuts observant l’estàtua eqüestre d’en Lluís I de Baviera i anaven veient com molts homes vestien amb calça curta i amb uns mitjons llargs de llana gruixuda. A la nit, després de posar-se uns vestits més elegants, varen anar a sopar al Carlton Teeraum, un senzill restaurant cafè situat a la Briennerstrasse. Aprofitant que la nit encara era jove i que els dos nois estaven una mica cohibits per estar davant seus, en Barnard va fer aixecar a la seva esposa i a la seva filla, que estaven cansades de tant caminar, i se’n varen anar a l’Hotel tot deixant a la parella sols perquè aprofitessin la llum de la Lluna. En Fritz va entendre de seguida el missatge del seu pare, igual que l’Àngela, que el va portar després de que marxessin els pares d’en Fritz amb la Katrina a recórrer la Briennerstrasse fins on hi havia la Braunes Haus, la seu central del Partit Nazi, un immoble adquirit pel partit nazi el 26 de maig de 1930. L’edifici era com un petit palau d’estil classista que havia sigut d’un industrial britànic, però quan aquest va morir la viuda el va vendre al partit nazi per 805.000 marcs, que varen ser pagats per l’industrial alemany Fritz Thyssen. Mentre contemplava des de la vorera l’edifici d’una grandiositat vulgar, en Fritz quedava meravellat d’aquella escenografia amb les banderes i els guàrdies de les SS ben uniformats, i tenia clar que el nazisme impressionava, i molt, i sabia que l’Àngela n’estava ben enamorada d’aquell moviment que ell tant havia rebutjat. No deixant tampoc de mirar l’edifici, l’Àngela li va dir mentre l’agafava del braç per indicar-li que volia marxar:

Aquest edifici el varen construir perquè en Hitler hi treballés còmodament, però pel que sabem no li agradava anar en el seu despatx i preferia està en el Cafè Heck.

Aprofitant que encara era bastant d’hora i de que no estaven cansats, varen anar en un parc on hi havia una fira i varen jugar amb les atraccions de fusta com nens petits mentre es bevien una Franziskaner en una paradeta també de fusta i a on un home atreia a la gent fent ballar el seu mono amb una acordió que ell tocava. Quan tornaven cap a l’Hotel varen passar per davant de la vivenda d’en Hitler, el segon pis del número 16 de la Prinzregentenstrasse, en l’elegant barri Bogenhausen, del qual pagava una renta anual de 4.147 marcs. Palplantats mirant l’edifici, l’Àngela li va explicar que una de les habitacions estava tancada per ordres d’en Hitler perquè allí hi havia mort la seva neboda, la Geli Raubal, d’un accident de pistola. Fent una mitja rialla, en Fritz li va preguntar:

Un accident?

Encongint les espatlles dient-li que no ho sabia, l’Àngela li va respondre que després de la mort de la neboda d’en Hitler varen sortir molts rumors i que mai se sabrà què va passar realment aquell 18 de setembre de 1931. Va ser un suïcidi que la família Raubal va amagar. No deixant de mirar l’edifici, en Fritz va exclamar segur d’ell mateix:

 Aquí viu el mal!           

Fent-lo callar per por a que no el sentissin i empenyent-lo perquè marxessin, l’Àngela va dir-li que no fes tonteries perquè no tardarien en portar-lo a un camp de reeducació. Intrigat, en Fritz li va preguntar si n’hi havia per aquí d’aquest camps i l’Àngela li va respondre amb tristor:

Per desgràcia sí, l’altre dia el meu pare em va dir que n’hi ha un a 18 quilòmetres al nord-est d’aquí, a la localitat de Dachau, en una antiga fàbrica de munició a les afores de la ciutat. Sabem que socialistes, comunistes com tu, monàrquics bavaresos, jueus, opositors al règim i enemics personals dels nazis hi són enviats. Els que en tornen parlen d’horrors es veu, tot i que no se si és cert perquè en el meu pare li va dir el seu germà i ves a saber si és veritat, però diuen que fins i tot es produeixen assassinats i tortures. Jo, si t’haig de ser franca, no m’ho acabo de creure.

Escoltant amb preocupació les seves paraules, en Fritz li va preguntar mentre s’allunyaven del pis d’en Hitler:

I tu donés suport a tot això?

Reflexionant mentre mirava la Lluna, va respondre-li:

Evidentment que no, això mai ho defensaré, però també penso que sempre ha existit això durant tota la Història d’una manera o d’una altra. Sempre hi ha hagut executors i executats. Fent un breu silenci mentre continuaven avançant uns metres a poc a poc, va trencar el gel amb un tímid somriure i li va dir: A part, no ho puc defensar perquè com no vigilis tu acabaràs tancat allà dins, cosa que em disgustaria.      

Sense compartir la seva opinió, creia que tot allò superava a qualsevol etapa històrica i que embrutia la imatge d’Alemanya, en Fritz va canviar de tema explicant-li com li estava agradant aquella ciutat, amb la bellesa dels seus edificis i la seva gent oberta. Aprofitant que estaven passejant sols pel carrer il·luminat per les faroles negres en direcció a l’Hotel, l’Àngela el va agafar del braç com si fossin una parella i li va preguntar què era el que més l’hi havia agradat de Munic mentre li repenjava el cap a la seva espatlla. Pensant uns segons mentre veia les llums de l’Hotel, en Fritz li va dir que la Marienplatz pel seu ambient alegre i festiu. Just abans d’entrar a l’Hotel, quan el recepcionista els hi va obrir la porta de vidre de l’entrada, en Fritz li va preguntar:

I a tu? Què és el que més t’ha agradat d’aquest viatge?

Sense pensar-s’ho li va dir:

Que t’hagis posat gelós per mi al migdia!.

Mentre ho intentava negar dient-li que en aquell moment patia que aquell noi no fos un llarg de dits perquè trobava que anava molt mal vestit, varen pujar a l’habitació i en seguida que varen obrir la porta de l’habitació ell va córrer cap al seu llit. Com la nit anterior, en Fritz s’amagava de que el veiés en pijama i intentava no mirar-la en sortir del bany perquè no pensés malament. Aquesta nit tampoc va dormir tranquil i li va costar agafar el son pensant que a uns centímetres tenia a l’Àngela dormint amb una brusa provocadora. En llevar-se a trenc d’alba i després de canviar-se com el dia anterior, varen córrer a baix al menjador a esmorzar amb els seus pares, que tenien ganes d’aprofitar l’últim dia a la ciutat. L’Àngela els va portar al matí a la Karlsplatz, una impressionant plaça del centre de la ciutat que va ser construïda el segle XVIII en enfonsar la muralla medieval. Tots varen quedar meravellats de la plaça i la Katrina es passava tota l’estona perseguint els coloms com una nena mentre els altres feien un cafè en un bar de les voltes de la plaça. Abans de dinar varen visitar l’Ajuntament Nou construït entre 1867 i 1908, un edifici que va encantar a en Barnard. Després de dinar en un restaurant on varen menjar Rahmschnitzel (escalopa de porc amb salsa cremosa) varen anar a la Catedral de Munic, la Frauenkirsch, l’església més gran de la ciutat construïda entre 1468 i 1525, amb les seves dues torres a l’entrada de l’edifici. Entrant a dins per la porta d’entrada, varen poder copsar l’enorme alçada de la Catedral i després de passar pel passadís central i per sota de la gran Creu de Crist, l’Àngela va encendre un ciri just a l’altar sota l’atenta mirada de la Luane, que volia fer el mateix però com que sabia que el seu marit no veuria bé aquell gest va preferir agafar la mà de la Katrina per recórrer els bancs de la Catedral mentre contemplava els gruixuts pilars blancs i escoltaven el silenci. En sortir de la Catedral i després de passar per un carreró per anar caminant cap avall, l’Àngela els va explicar emocionada que abans sempre anava amb la família en aquella Catedral a sentir missa i que la seva mare li agradava portar-hi unes flors que recollien del jardí que tenien a la casa de camp. Després de passejar una estona tranquil·lament perdent-se pels carrers mentre contemplaven les cases i la gent, en Barnard volia anar a descansar a l’Hotel perquè li feia mal la cama dreta, la coixa, i la Luane i la Katrina el varen acompanyar per després sopar ells tres al restaurant Adelmann, que era a prop de l’Hotel, per anar a dormir d’hora per l’endemà tornar cap a Berlín. Veient que estaven sols i que no estaven cansats, l’Àngela i en Fritz varen decidir que ho aprofitarien per anar a fer una cervesa. Després de parar-se uns segons perquè l’Àngela pensés un lloc on podien anar, se li va encendre de cop la bombeta i va decidir portar-lo a la cerveseria Bürgerbräukeller, una cerveseria situada a la Rosenheimerstrasse, sobre el riu Isar, a prop del centre, amb una capacitat per 1.830 persones. En entrar a dins la cerveseria, en Fritz es va emocionar sabent la història d’aquella cerveseria i es va posar a mirar atordit les banderes amb l’esvàstica que penjaven en els arcs del patíbul principal i les massisses àguiles daurades que penjaven per sobre de la tribuna dels oradors en un escenari ple de flors. Assentant-se en una de les taules rodones, en Fritz va preguntar-li continuant enlluernat per la grandària d’aquella cerveseria:

Aquí va començar el mite oi?

Sabent a què es referia, l’Àngela li va preguntar a quin mite es referia, i en Fritz li va contestar mentre demanava a la cambrera un parell de cerveses:

Ho saps molt bé, aquí és on Hitler va començar el putsch i va ser el lloc on va tornar a fer un acte polític després de sortir de la presó de Landsberg.

Mirant-lo amb tendresa, li va respondre finalment mentre li senyalava la tribuna on en Hitler parlava:

Et diré una curiositat d’en Hitler, és abstemi, com també vegetarià, i és estrany que la seva carrera política la comencés en cerveseries. En realitat en Hitler es va fer abstemi i vegetarià després de la mort de la seva neboda, el 1931, tot i que es diu que podia haver agafats aquests hàbits abans.

Després de que l’Àngela li expliqués la seva vida a Munic i de beure’s la cervesa, varen anar a menjar un entrepà de salsitxa de Nuremberg en un petit bar mentre es bevien una altra cervesa de la marca Paulaner. Una mica tocats per l’alcohol i sabent que no podien beure més si l’endemà es volien trobar bé per agafar el cotxe, varen tornar a l’Hotel. En entrar a la recepció, l’Àngela va anar a parlar amb la recepcionista un moment i després va tornar sense que en Fritz sabés què passava. Tot seguit varen pujar a dalt a l’habitació 88, on en Fritz, un altre cop, va entrar ràpidament i es va girar mentre l’Àngela es posava un vestit per dormir. Aquest cop es va posar un vestit més provocatiu de color vermell i mig transparent que ensenyava més que amagava. Mentre en Fritz es posava bé el coixí per posar-hi el cap, de sobte varen picar la porta amb dos cops secs i el noi es va alterar pensant que eren les SA que el venien a buscar pels comentaris que havia fet. Sortint dels llençols per anar a obrir la porta pensant que estava indefens, l’Àngela va sortir del bany i, tot tranquil·la, va obrir la porta i sense que en Fritz ho veiés va agafar una cosa del terra. Sense entendre res, no sentia ningú i no veia a ningú, de sobte l’Àngela va tancar a la porta, deixant més tranquil a en Fritz. En girar-se l’Àngela, el noi va quedar sorprès en veure que portava una ampolla de cava ben freda amb un parell de copes que aguantava amb els dos dits de la mà dreta. En preguntar-li perquè tenia una ampolla de cava, l’Àngela li va respondre mentre deixava el cava damunt de la taula per obrir-lo:

És el meu regal d’aniversari, m’hagués agradat fer-te una altra cosa, però ja saps com són les condicions a casa meu. Però un dia és un dia.

Agraint-li el detall i observant que el cava era de certa qualitat, li va fer un petó a la galta mentre ella destapava l’ampolla i posava el cava a les copa. En aquells moments, mentre agafava la freda copa plena de cava, a en Fritz no li va passar per alt el vestit mig transparent de la seva amiga i en veure-li totes les corbes es va alterar bullint-li la sang per les venes. Després d’un parell de copes drets, es varen posar a parlar de les seves vides a Berlín estirats al llit, però en Fritz aquest cop no estava gaire concentrat en la conversa i tota l’estona no deixava de pensar i de fixar-se en aquell vestit de dormir tant sensual que li estava fent perdre el cap i la son. Sabent que estava incòmode i que l’estava provocant en certa manera, l’Àngela se li va apropar i li va recordar el detall de les roses mentre l’abraçava tendrament a damunt del seu llit. Sense saber com reaccionar, ni sense saber a on mirar, estava molt nerviós pensant en molt poques coses, es va quedar immòbil deixant-se abraçar. Després d’uns segons que el noi s’ho va passar malament resistint les seves temptacions però amb l’efecte de l’alcohol a les seves venes i en el seu cap, finalment en Fritz va girar el cap i li va fer de cop un llarg petó a la boca que va ser acceptat per l’Àngela.. Després d’aquest petó en varen venir molts més i aquella nit varen intimar al llit de l’Àngela.

Abans de les sis del matí, l’Àngela es va despertar sense un fil de roba i molt feliç per la nit anterior, i es va començar a maquillar mentre observava al seu amant que estava dormint com un tronc. Mentre el mirava pel mirall sentia que remugava alguna cosa en els seus somnis i en apropar-s’hi sense fer soroll va sentir que deia en veu molt baixa:

Galiana! Galiana! No marxis!

Trista i amb un pam de morros, va entendre que era impossible que en Fritz oblidés a la seva difunta xicota i que tenia que acceptar el paper que el destí li havia tocat, no sé corresposta. Després de que en Fritz es despertes a poc a poc veient que no estava al seu llit, l’Àngela va dissimular la seva tristor concentrant-se en maquillar-se. Desconcertat de despertar-se totalment nu en el llit de l’Àngela, es va quedar bloquejat pensant en la nit anterior que tenia regust a cava i a pintallavis. Mirant-lo de reüll pel mirall, l’Àngela va fer el cor fort i va trencar el silenci dient-li:

Escolta! el què va passar ahir, va passar ahir, tranquil que ser els teus pensaments, l’únic que et demano és que continuem sent amics. No m’agradaria perdre aquesta amistat per una tonteria d’una nit.

Pensant uns segons i encara amb la ment borrosa, en Fritz li va contestar tartamudejant nerviós:

Em sap greu…. No se què em passa….. L’Àngela pensava en aquells moments que li rebutjaria l’amistat i se’l va quedar mirant fixament pel mirall, però en Fritz va continuar: Vull que sempre siguem amics i el destí dirà que serem en el futur.

Canviant-li la cara en veure en les seves paraules una escletxa d’esperança, es va continuar maquillant mentre, aquest cop, sense manies d’en Fritz, el noi es va canviar davant seu per després rentar-se les dents i dutxar-se. Un cop canviats varen fer les maletes per marxar i varen baixar per anar a esmorzar. Mentre baixaven les escales sense dir-se res, sense voler-ho reconèixer estaven feliços del què havia passat i de que hagués passat. En Fritz entenia en aquells moments que no era dolent desitjar a una altra persona mentre n’estimava a una altra. Després d’un esmorzar lleuger pensant en la carretera, varen tornar directament cap a Berlín. Durant el trajecte en Fritz i l’Àngela, que seient als seients de darrere separats per la Katrina, no es deien res i es varen estar tota l’estona mirant al paisatge mentre la Luane anava recordant en veu alta tots els monuments que havien vist. Quan varen arribar al pis de l’Àngela per deixar-la, en Fritz li va demanar en el seu pare que el deixés allà perquè volia caminar. Entenent la situació, sabia que havia passat alguna cosa, el varen deixar després de que baixés les maletes de l’Àngela. Sense dubtar-ho ni un segon després de que el Mercedes desapareixes tirant carrer amunt cap a la Potsdamer Platz, en Fritz la va abraçar i li va donar les gràcies per tot el què li havia fet passar i li va fer un tendre petó a la boca. Petrificada, no entenia res, l’estava fent tornar boja, l’Àngela li volia contestar alguna cosa, però es varen quedar mirant-se als ulls a la porta de l’entrada del pis de casa seu. Quan li anava per preguntar el perquè d’aquell petó mentre el tenia palplantat mirant-la, de cop va sentir la veu del seu pare que estava a dalt el pis cridant a la seva esposa perquè li portés una camisa. Sabent que havia de pujar, en Fritz va marxar a peu cap a casa seu mentre l’Àngela va agafar les maletes i va pujar a dalt, tot esperant que en Fritz no la deixés ara de banda.

Els següents dies, mentre el president Paul von Hindenburg feia els seus últims respirs per donar vida a la dictadura d’en Hitler, en Fritz anava sovint a la llibreria a buscar l’Àngela per passejar o per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade o en el bar Victorius, on l’Àngela li agradava parlar amb la Diane de maquillatge. Mirant a en Fritz li feia ràbia no poder-s’hi relacionar com una parella i a vegades pensava que no aguantaria més patint d’aquella manera sense ser corresposta. Entenia que li demanava temps i la Diane li aconsellava quan en Fritz anava al lavabo del bar, que no volgués córrer. En Georg i en Lou també notaven que entre ells dos hi havia més que química i els deixaven més estona sols i ja no empenyien a en Fritz per anar a buscar noies en el Kurfüstendamm mentre esperaven que les noies sortissin del cinema.

El juny va ser un mes de tensions dins del govern alemany; les SA eren cada cop més rebels i més indisciplinades, i una part del poble alemany veien alguns membres del govern alemany com uns corruptes, tot i que continuaven confiant cegament amb en Hitler, a qui disculpaven dient que no sabia res d’aquells temes. La família Richter formaven part d’aquest grup de gent que no li agradava els funcionaris nazis però que adoraven a la figura d’en Hitler. En Seigmund estava convençut de que en Hitler faria dimitir a l’acte als funcionaris corruptes. Les tensions dins del govern es varen tensar encara més amb el discurs que va pronunciar en Franz von Papen a la Universitat de Marburg, on va criticar al règim nazi i a les SA. Aquell discurs va arribar a les orelles de la família Klein per la parella d’en Dannel, que estava present aquell dia a la Universitat. Parlant-ne alhora de dinar, tots varen veure com en Von Papen reaccionava tard i que ara s’adonava del seu greu error en aprovar la designació d’en Hitler com a canceller. Després de dinar, en Fritz va quedar amb l’Àngela per anar aprofitar el bon temps que feia i li va explicar el contingut del discurs d’en Von Papen per fer-li veure que el règim perdia cada cop més suports. Però la noia, que no va fer massa cas a les paraules d’en Fritz, li va dir sense embuts mentre s’aturava a mirar una faldilla llarga exposada a l’aparador de la botiga de l’Albert i la Helga:

És normal, en Von Papen és un burgès, no és un nacionalista alemany, és un nacionalista del mercat. Ja es trobarà algun dia el puny tancat del poble.

Quedant parat de la seva resposta, li semblava adequada i ell pensava al mateix d’en Von Papen, li va preguntar què li semblaven les SA mentre caminaven carrer avall després de passar per davant de la pastisseria d’en Richard. Pensant amb aquells homes vestits amb els seus uniformes de color bru, l’Àngela li va respondre amb contundència i inclús amb certa ràbia:

S’han tornat indisciplinades, ja es veu pel carrer que fan coses que no aprova en Hitler. Ells actuen a esquenes d’en Hitler i només miren pels seus interessos, es volen convertir en l’Exèrcit. No són res més que traïdors que volen fer una altra revolució. Cada cop que els veig passar per davant de la llibreria amb els seus fums em fan venir fàstics. Aquests també ja s’ho trobaran tard o d’hora.  

Mossegant-se la llengua, no entenia que encara idolatrés al nazisme, varen anar a passar la tarda al Tiergarten i varen fer tota la Charlottenburger Chausse d’una tirada sense assentar-se a cap banc. Aturant-se davant de la Columna de la Victòria mentre veien passar carruatges plens de gent que volien aprofitar el bon temps per donar una volta, l’Àngela li va recordar aquell dia que es varen veure per primer cop, el dia que es cremava el Reichstag. Posant-li la mà per damunt de la cintura, en Fritz li va fer un petó a la galta i no volent recordar aquell dia varen tornar a fer la Charlottenburger Chausse mentre anaven veient que a més dels carruatges ara hi havia molts cotxes militars anant d’una banda a l’altra. Entrant-li la gana després de tant caminar, a l’Àngela li va roncar la panxa i, amb un somriure a la boca, li va dir a en Fritz que la panxa li feia rau-rau. Afamat també després de que hagués dinat poc a casa, la va portar al Aschlinger, el restaurant on es varen trobar feia un any amb les dues famílies. Entrant en aquell petit restaurant i després d’entaular-se en una taula de dos, en Fritz li recordava que havia sigut molt grossera amb ell aquell dia, però ella li recordava que ell no li treia els ulls de sobre, cosa que en Fritz intentava negar sense massa èxit. Després de sopar i quan tornaven cap a casa, l’Àngela li va demanar que l’acompanyés el 21 de juny de 1934 a un míting. Amb cara de cansat, en Fritz li va rondinar en broma:

No ets prou nacionalsocialista que encara necessités més propaganda estúpida?

Posant-li el dit al per sobre el nas per acomiadar-se d’ell en arribar a l’altura de la Potsdamer Platz, li va contestar:

No ho faig per mi!.

El dia senyalat, el dia del solstici, els nazis varen fer un míting a l’estadi de Neukölln, al sud-oest de la ciutat. L’Àngela portava unes quantes banderes nazis a la mà i anava vestida amb un vestit curt de color vermell mentre que en Fritz anava a l’acte amb uns pantalons curts pensant ofendre a la seva amiga. En veure-li aquells pantalons que eren extremadament lletjos, ella li va dir:

Escolta, precisament avui t’havies de vestir amb pantalons curts?

Satisfet mentre pujava les escales per buscar uns seients lliures, en Fritz li va dir que sí, i tant tranquil li va dir que si li feia vergonya tornaria a casa. Mirant-se’l bé i tocant-li la vora dels pantalons li va contestar:

No, tranquil, ja m’agrada, a en Hitler li encanten els pantalons curts, a Munic sempre anava amb pantalons curts, fins i tot a l’hivern.

Fent cara de sorprès, no sabia aquella dada d’en Hitler, sempre l’havia vist vestit de manera simple però amb màniga llarga i pantalons llargs, varen entrar a l’estadi. En assentar-se a una cadira de plàstic, en Fritz va quedar un altre cop al·lucinat, era realment espectacular l’escenografia; per tot arreu hi havia banderes i la gent semblava embogida cridant i cantant consignes mentre la música no deixava de sonar pels altaveus. Després d’esperar una llarga estona a la tribuna va aparèixer a toc de plateret en Joseph Goebbels, i amb la presència del ministre alemany tothom es va posar dempeus per fer la salutació romana. En Fritz va ser dels pocs que no es va aixecar a fer la salutació, cosa que l’Àngela va fer amb molt d’orgull. Davant del micròfon, en Goebbels va cridar a la multitud que el nacionalsocialisme s’havia apoderat del poder perquè ningú més havia reivindicat aquest dret. Cada paraula del ministre era interrompuda pels aplaudiments del públic, i l’Àngela, a més d’aplaudir, cridava Sieg Heil amb tota la seva energia mentre anava onejant les banderetes. En Fritz es mirava tota aquella escena amb desconcert, però no mostrava el seu malestar per si de cas i es limitava a intentar escoltar al ministre davant de tant cridòria. Mentre en Goebbels menyspreava el món burgès conservador i els seus representants, l’Àngela li va dir a en Fritz a cau d’orella:

Veus com tota la culpa és dels burgesos com et deia l’altra dia. Jo no anava errada. Nosaltres pensem en les necessitats comunes abans que les necessitats individuals.             

Tapant-se la boca perquè no el sentís el del costat, li va contestar en veu baixa:

Primer em vas dir que la culpa era dels comunistes, després dels jueus i ara dels burgesos, aquesta nova Alemanya en què tu creus es quedarà sense ningú al final si continueu amb aquest ritme.

Pessigant-li la galta, per fer-lo callar li va fer un petó innocent, o no tant, a la boca d’en Fritz, que va quedar impactat amb el gust del pintallavis de color cirera als llavis. Després de l’acte varen anar a passejar per aquella zona abans d’agafar un tramvia que els portés a  la Potsdamer Platz. Mentre estaven drets amb el tramvia avançant cap a l’oest de la ciutat, en Fritz l’insistia de que el règim era perillós i li explicava que la prova d’això la tenien en els anomenats camps de reeducació que ja havien portat molts morts. L’Àngela es defensava dient-li que en Vladimir Lenin també havia construït camps semblants i que això no ho criticava. No posant-se d’acord i sabent que es discutirien si continuaven parlant d’aquell tema, varen parlar dels últims combats de boxa, on tampoc es varen posar d’acord ja que cadascú continuava defensant el seu boxejador.

Els dies finals de juny el govern alemany va posar en estat d’alerta al seu Exèrcit per la possibilitat d’una revolta de les SA, que eren vigilades pels jerarques nazis perquè tenien ganes d’acabar amb elles per sempre més. Amb aquest clima intranquil, Alemanya va arribar el 30 de juny, dia recordat a la història com la Nit dels Ganivets Llargs. Des de Munic, en Hitler va desmantellar la cúpula de les SA i va ordenar detenir i assassinar a tots els opositors del règim. A Berlín, a dos quarts d’onze del matí varen començar les detencions programades pels nazis sota la consigna Kolibiri. En seguit, esquadrons d’execució varen sortir pels carrers de la capital alemanya per eliminar els membres de les SA i els opositors assenyalats. A casa dels Klein no es varen adonar del què passava fins molt més tard, tot i que les ordres d’aquells assassinats es donaven a pocs metres d’on eren ells, en el despatx d’en Hermann Göering a la Leipziger Platz. En Fritz va sortir després de dinar a donar una volta amb l’Àngela, en Georg i en Lou pels carrers de prop de l’avinguda Unter den Linden perquè en Lou es volia comprar un nou jersei i li va demanar a l’Àngela que li donés la seva opinió femenina. Després de passejar una bona estona tant tranquils però acompanyats d’una xafogor insuportable, de sobte varen veure uns quants esquadrons armats fins les dents desfilar per l’avinguda i es varen pensar de seguida que havia començat un cop d’Estat contra en Hitler. Sense saber què fer, es varen refugiar a un bar pensant que en breu podrien començar algunes batalles campals com en el passat. En veure i sentir algun tret aïllat que venia de lluny, l’Àngela va començar a patir i va dir convençuda que els comunistes s’havien rebel·lat contra al règim aprofitant que en Hitler era a Breslau. Després de veure que no hi havia cap batalla campal, en Georg i en Lou varen marxar cap a les seves llars perquè tenien por de que comencessin aviat els aldarulls després de que un home que va entrar al bar els digués com havia vist com s’emportaven a unes quantes persones a cops de culata. L’Àngela també estava molt preocupada i tenia por de tornar tota sola a casa seva perquè pensava que els comunistes l’atacarien. Pensatiu a fora el carrer mentre veia com els seus amics marxaven amb tramvia, en Fritz, que recordava l’assassinat de Galiana, li va prometre a l’Àngela que no la deixaria sola i varen agafar un taxi que estava estacionat a la parada d’autobusos i es varen dirigir a casa d’en Fritz. En voler passar per la Leipziger Platz, el taxista va ser obligat a donar mitja volta perquè l’oficina d’en Göering, on amuntegaven els detinguts a l’avantsala per ser portats a l’Escola de Cadets de Lichterfelde per ser afusellats, estava cordonada per homes de les SS armats amb metralladores. Sense saber què fer, en Fritz tenia clar que havia començat un cop d’Estat però no entenia qui estava atacant a qui. Prenent una decisió en calent, va fer aturar el taxí just a l’entrada est de la Pariser Platz i varen baixar amb l’Àngela després de donar-li uns quants Reichsmarks al taxista. Dirigint-se cap a la Porta de Brandenburg, després de passar ràpidament per la pota sud de la Porta varen córrer cap a casa passant per la Hermann-Göering Strasse amb la por al cos i amb uns carrers buits. En entrar a casa es varen començar a sentir alguns trets aïllats que provenien de l’oficina d’en Göering, i sense saludar als pares es varen posar davant la finestra del menjador per veure els policies, els homes de les SS armats amb metralladores i els furgons policials que es dirigien o sortien de l’oficina d’en Göering. Nerviós en veure a aquells homes amb les seves metralletes, en Barnard es va posar molt neguitós i va fer tancar les portes i va baixar les persianes de les finestres de casa. Mirant-se la noia amb cara d’odi, l’Elise va cridar histèrica des del sofà:

Ja veus què ens fan els nazis? Ens volen assassinar.

No volent-la ofendre, l’Àngela es va quedar callada sense dir res, però en Fritz la va contestar amb males formes:

Escolta àvia, no sabem què està passant, així que callada, d’acord?

Desaprovant-ho, l’Elise es va agafar un vas de llet i se’n va anar a la seva habitació mentre remugava:

Estem maleïts amb aquest austríac al capdavant.

Després de sentir algun tret més aïllat, en Barnard els va prohibir en els dos nois sortir de casa aquell dia i l’Àngela va trucar a un veí de casa seu perquè els hi digués en els seus pares que estava bé i que es quedaria a casa dels Klein. Sentint un altre tret, tota la família es va posar al costat de la ràdio per intentar entendre què estava passant, però la ràdio no informava res del què estava passant. No es va informar aquell dia dels assassinats d’en Kurt von Schleicher amb la seva esposa, d’en Gustav von Kahr, de l’Edgar Jung, d’en Gregor Strasser, d’en Karl Ernst, d’en Herbert von Bosé…. així fins a uns 200 noms entre aquell dia fins al 2 de juliol. El partit va emetre aquella tarda un comunicat confús, no se sabia encara què estava passant però semblava clar que eren els nazis qui estaven cometent aquells crims. L’Àngela estava tant confosa com els demés i no parava de patir per la seguretat d’en Hitler. Estava convençuda que els comunistes estaven fent un cop d’Estat.

Al vespre, per aclarir totes les preguntes, en Hermann Göering va fer una declaració des del Ministeri de Propaganda, on en un to poc convincent va parlar d’un cop d’Estat de l’Ernst Röhm, les depravacions sexuals (homosexuals) de les SA i les seves obstinacions per fer una segona revolució. Tot i que en Göering deia que tot estava sota control, encara a casa dels Klein sentien algun tret aïllat, so que feia saltar a l’Àngela i a la Luane. Després d’un sopar senzill de patates amb salsitxes, la Luane va preparar l’habitació d’en Marwin per l’Àngela, que encara no es creia el què estava passant. Mentre l’Àngela patia, en Fritz anava cridant pel menjador:

Ara resulta que aquests nazis no sabien que les SA actuaven d’aquesta manera? Se’ls veu el llautó i el poble se’ls girarà en contra.

Somrient i fumant-se una cigarreta dels nervis tot i que la Luane li prohibia, en Barnard va cridar al mateix temps que el seu fill:

Ara resulta que en Hitler no sabia que en Röhm era homosexual, potser més endavant veurà que en Göering està gras i que en Goebbels és coix.

Després de quatre comentaris més i després de no sentir cap més tret, tots varen anar a dormir amb la por al cos. Però, a mitjanit, en Fritz es va despertar en sentir que hi havia algú darrera de la seva porta. En veure a contrallum que era l’Àngela, li va preguntar si li passava alguna cosa. Tremolosa, l’Àngela li va contestar mentre li acabava d’obrir la porta per entrar:

Tinc por, mira que jo estic acostumada a sentir trets, però els trets dels comunistes em fan por.

Arreglant-se una mica els cabells, en Fritz es va aixecar del llit i la va acabar de fer entrar a la seva habitació i li va dir mentre li feia senyals perquè parlés en veu baixa:

Escolta això és el nazisme, la barbàrie. Els trets venen d’ells. Aquí no hi tenen res a veure els comunistes. La propaganda nazi et fa veure comunistes a tot arreu.

Fent que no amb el cap, l’Àngela es va asseure al llit mentre li agafava la mà a en Fritz amb la mirada perduda. En veure que estava preocupada de veritat la va abraçar amb molt d’afecte i després d’uns minuts abraçats sense dir res les seves cares es varen creuar i es varen fondre en un llarg petó que va anar a més intensitat fins que finalment l’Àngela es va quedar a dormir al llit d’en Fritz.

L’endemà al matí, en Fritz es va despertar després de dormir com les llebres i abraçat amb l’Àngela. Eixugant-se les lleganyes mentre observava els primers rajos del Sol entrant des de l’est a la seva habitació, va contemplar al quadre de la Galiana. Mirant a l’Àngela dormint com un bigalot totalment nua, li semblava terrible el què estava fent, s’anava al llit amb una nazi enganyant a la seva difunta xicota comunista, però no es podia resistir a l’Àngela, que mica en mica l’anava apreciant més i l’anava fent entrar a dins del seu cor ocupat. Un cop ella es va despertar, va veure que en Fritz estava contemplant el quadre de la Galiana i li va demanar perdó per si l’havia molestat. Quan s’aixecava del llit per vestir-se, en Fritz la va agafar del braç, la va estirar amb ell al llit i li va fer un altre petó a la boca mentre li donava les gràcies, cosa que va deixar desconcertada a l’Àngela.

Un cop canviats i ja no pensant amb els trets del dia anterior, varen baixar a baix al menjador sota l’atenta mirada dels pares d’en Fritz, que sabien que l’Àngela no havia dormit al llit d’en Marwin. L’Elise, que també ho havia observat quan va baixar a baix al menjador, estava fent l’esmorzar, ous ferrats amb cansalada, i quan va veure a l’Àngela amb cara d’haver dormit com una rabassa, li va preguntar amb mala fe:

Galiana, què voldràs per esmorzar?

Fent morros, l’Àngela li va contestar sense importar-li massa el què deia aquella dona gran:

El què vostè volguí senyora, i no em dic Galiana, ja m’agradaria ser ella però no ho sóc.

Sense pensar-s’ho, l’Elise li va dir mentre trencava uns quants ous a la paella amb oli violent:

Hi tant com no ho ets.

En sentir a la seva àvia des del menjador, en Fritz va entrar a la cuina i la va fer callar. Després d’esmorzar tots junts es varen posar a escoltar la ràdio per sentir les últimes notícies mentre la Katrina li demanava a l’Àngela on havia dormit. Sense respondre-li va dir-li que havia dormit molt bé i que no se’n recordava. Mirant a fora al barri per la finestra del menjador, varen observar que el dia s’havia aixecat com un dia normal. Varen veure com la Carlene anava carrer avall per obrir la floristeria i que la Klara ja rondava pel barri parlant amb les veïnes.

Mentrestant, les execucions a Berlín varen continuar fins a les dues del migdia i els diaris estaven plens de notícies sense sentit i confuses. A la tarda, en Joseph Goebbels va parlar per la ràdio i va declarar que en Hitler havia actuat davant d’una traïció i el va glorificar com a salvador de la pàtria. El ministre alemany també va parlar de la vida desordenada dels homes de les SA i de la seva activitat sexual. Després de veure que ja no hi havia perill, per la finestra es continuava veient passejar a la gent com un dia normal, l’Àngela els va dir que havia de tornar cap a casa perquè estava molt preocupada pels seus pares. En Fritz la va acompanyar a la porta sota l’atenta mirada de la seva família. Just a les escales de l’entrada de casa, li va mirar als ulls i li va preguntar si volia que l’acompanyés, però ella, mirant com la gent anava amunt i avall com si res, li va respondre que no calia, que ara ja era més valenta. Seguint-se la mirada es varen acomiadar amb una abraçada i no es varen dir res per por a saber què sentia aquell moment l’altra. Després de tancar la porta, en Fritz va rebre una trucada d’en Georg per dir-li que el convidava a fer un cafè en el Victorius. Sense ja pensar en el perill, en Fritz i va anar de bona gana.

L’endemà, aquells assassinats, legalitzats més tard, es varen acabar i en Goebbels es va afanyar per explicar a l’opinió pública de que havien salvat Alemanya d’un cop d’Estat. Tothom estava confús, pel barri tot eren rumors i en Dannel, després de perdre a la seva parella perquè no volia ser perseguit ara que s’acusava a les SA d’homosexuals, no sortia del pis per no ser senyalat per ser gai. Alguns del barri com la Carlene o la Klara deien ara que aquell noi era un degenerat i la Maria no els volia vendre carn en els seus pares, en Hermann i la Bernardina, perquè creia que havien criat a un fill malalt i no volia que la gent pensés que la seva carn feminitzava. En Martin inclús el va denunciar un dia a un parell d’agents de la Kripo que passaven per davant de la llibreria.

Però en Fritz i l’Àngela no varen estar aquells dies ni pels assassinats ni per l’enduriment de les lleis contra els homosexuals, només pensaven en ells dos i es miraven amb uns altres ulls. Tot era més tendre i més sensible. De vegades quan feien una quedada al bar Victorius per petar la xerrada, en Lou i en Georg veient que feien nosa. Sovint en Georg li demanava a en Fritz que li expliqués què passava entre ells dos, però ell continuava aferrat amb la idea de que el seu cor només estava ocupat per la Galiana. En Lou, més descarat amb aquells temes, li encantava empaitar noies, tot i que no tenia sort, li va dir:

El cor pot pensar el què vulgui, però ets un home, no estàs fet de pedra, és impossible que et passi per alt l’Àngela amb els seus encants i les seves corbes.

Sense ni confirmar-li ni desmentir-li mentre es bevia una cervesa, li canviava de tema parlant de l’Herta de Berlín mentre esperava ansiós que l’Àngela plegués de treballar de la llibreria per anar a menjar a fora o anar a donar una volta pel barri. Aprofitant un dia que ella feia festa varen anar a dinar al nord de la ciutat, en el bar Stattbad. Sabent que la seva relació anava cada cop a més, l’Àngela li va preguntar en to de broma:

T’imaginés el nostre casament? A una banda els teus, els comunistes, i per l’altra els meus, els nacionalsocialistes, i tots amb les seves banderes celebrant la unió d’un comunista i d’una nazi.

Rient, en Fritz li va afegir:

El problema seria que una part assassinaria a l’altra part durant el banquet.    

Posant-se més seriosa, l’Àngela li va contestar:

Sempre et pots posar del bàndol guanyador, el de la ideologia dominant.

Gratant-se el front per trobar les paraules adequades, va respondre-li posant-se més sensible:

Fa temps que no penso en la ideologia, quan va morir la Galiana em vaig anar allunyant d’aquests móns ideològics, mai més vaig tornar a una reunió del partit comunista i ara tot això em queda molt lluny… (sospirant) massa lluny.

Entenen els seus sentiment, no li volia fer pensar amb la Galiana, l’Àngela va canviar de tema demanant-li que l’acompanyés un dia d’aquests a comprar roba a la botiga de l’Albert i de la Helga, que la tractaven molt amablement, cosa que no li va fer gens de gràcia a en Fritz perquè ja es veia a venir qui pagaria el vestit.

Els següents dies, contràriament del què havien pensat en Fritz i el seu pare, les atrocitats que varen cometre el règim durant la Nit dels Ganivets Llargs varen ser acceptades per la majoria de la població que varen aprovar la seva legalització. En Martin va treure a fora la botiga una bandera amb l’esvàstica i oferia un xarrup de whisky als homes de les SS que passaven pel barri sabent que ara eren ells qui protegien el Partit i l’Estat. La Klara anava explicant a totes les botigues que entrava que les SA eren homosexuals i deia amb seguretat que en Röhm organitzava orgies sexuals. La Carlene estava tant contenta de que en Hitler en sortís reforçat d’aquella purga, que va fer un quadre de flors amb l’esvàstica al centre i el va vendre al cap de pocs minuts a canvi d’una bona quantitat de Reichsmarks. El mite d’en Hitler augmentava d’una manera desproporcionada i irracional.

Un dia de juliol, quan en Fritz i l’Àngela tornaven del bar Victorius es varen trobar a davant de l’entrada de casa seu a en Dannel amb la cara plena de sang. De seguida que el varen veure que queia al terra varen córrer a ajudar-lo i l’Àngela va anar directe a casa dels Klein per trucar a una ambulància perquè cap veí els ajudava. Inclinant-li el cap i eixugant-li la cara amb un mocador, en Fritz li va preguntar què havia passat i en Dannel, amb un ull molt inflat i amb el llavi partit per la meitat, li va dir que l’havien estomacat uns nois. Dient-li que ho havia de denunciar a la policia, en Dannel li va respondre mentre es tocava els dits de la mà dreta que tenia trencats també de la pallissa:

Si els denuncio em mataran, no puc fer això que em demanés. A més, la policia criminal em culparà en a mi.

Resignat sabent que tenia raó, de cop varen baixar els seus pares, en Hermann i la Bernardina, que es varen posar a plorar en veure’l amb aquell estat i el varen ajudar a aixecar-se i a pujar les escales del pis. En Fritz els hi deia que l’havien de portar a un hospital, però en Hermann li va dir esvarat:

Ningú accepta al meu fill. Ningú l’ajudarà. Mira’t el barri. Avui han sigut aquests, demà seran uns altres i demà passat potser seràs tu!.

Mirant al barri va veure com l’Albert i la Helga es tancaven a la botiga, que en Martin feia veure que mirava a una altra banda i que la Maria i en Kurt passaven de llarg per no entrar al bloc de pisos, que era el mateix que el d’en Dannel, per no trobar-se’l. Quan l’Àngela va tornar li va dir que l’ambulància ja venia, en Fritz li va dir que era inútil i varen esperar a fora l’entrada de casa dels Klein que vingués l’ambulància per dir-los que tot estava arreglat. En Fritz no li va explicar a l’Àngela que en Dannel era homosexual per por a la seva reacció. Encara no hi confiava plenament.

A partir de la segona quinzena de juliol varen començar a sortir rumors d’un possible cop d’Estat a Àustria i de la intervenció dels nazis en el país veí. Aquells rumors varen arribar a la botiguera Matilda, que li va dir molt espantada a en Barnard que no veia fi en tot aquell procés diabòlic. En Barnard sabia que Àustria seria un objectiu dels nazis, era la casa del canceller pensava, però no li semblava malament la unificació dels dos Estats dividits després de 1866. Veient que no el convencia com en altres ocasions, la Matilda no li va voler parlar més d’aquell tema i va pensar que potser també havia fet un salt cap al nazisme. No entenia que en Barnard era pangermanista. Finalment, els rumors es varen materialitzar i el 25 de juliol les SS austríaques varen atemptat contra el govern austríac matant al canceller Engelbert Dollfuss, però el putsch va fracassar aquell mateix dia després de diversos greus errors per part dels colpistes, com el de deixar-se les armes després d’entrar al Parlament, on varen quedar atrapats i rodejats per la policia. El cop d’Estat a Àustria es va viure intranquil·lament a Alemanya davant la possibilitat de que la Itàlia feixista, que donava suport a Àustria, pogués intervenir en contra dels alemanys. De fet, en Benito Mussolini, que tenia com a convidats a casa l’esposa del canceller austríac, ja havia enviat a quatre divisions del seu Exèrcit per frenar el cop d’Estat. En veure el fracàs, en Hitler, des de Bayreuth, es va desentendre del cop i els italians varen tornar cap a casa. Aquell cop d’Estat va ser vist de manera diferent dins la família Klein. En Barnard no el veia malament ja que estava d’acord en la unió d’Àustria amb Alemanya com els vells temps dels emperadors. En Fritz i en Marwin, com la seva mare i la Katrina, no ho veien igual, pensaven que Viena no formava part d’Alemanya, tot i la relació cultural, lingüística i històrica dels dos Estats. Empipat però content de que hagués fallat, en Fritz exclamava aquells dies que en Hitler era tant burro que els faria entrar en guerra contra Itàlia, l’Estat estimat per tothom. En sortir de la feina el dia del cop d’Estat, l’Àngela va anar a casa dels Klein perquè li expliquessin què passava amb Itàlia, país que admirava pel seu règim i per la seva Història, i per si havia de patir per una guerra. En Fritz li va explicar a l’entrada de casa que no havia de patir, que tot havia anat ràpid, i que en Hitler havia comès un greu error. Mirant-se’l amb descrèdit, l’Àngela li va dir:

Escolta, és cosa dels austríacs, no és el nostre problema, en Hitler no en té la culpa del què ha passat a Viena. 

Emportant-se-la uns metres més enfora de casa per no fer esclatar una conversa a casa, li va contestar:

Mira, els tentacles del nazisme són molt llargs i et recordo que en Hitler prové de Viena. Estic segur de que estava al corrent de tot mentre escoltava els drames musicals d’en Wagner.

Posant-se a riure sarcàsticament, creia que ell no sabia res d’en Hitler, li va contestar:

És evident que tu no coneixes bé a en Hitler, perquè si el coneguessis sabries que ell va descriure el seu període a Viena com el més trist de la seva vida. Per tant no crec que li faci il·lusió Viena. Ell va ser feliç a Munic.  

Després de discutir si en Hitler era realment de Viena o de Linz, era de Linz, concretament va néixer a Braunau am Inn el 20 d’abril de 1889, en Fritz la va acompanyar a casa seva, on s’hi va quedar a sopar per després jugar amb l’Udo a pilota sota la llum de la Lluna d’un descampat que hi havia a prop del pis del Richter. El germà de l’Àngela posava molt interès en jugar bé, perquè a l’escola tenia que aprovar els cursos d’educació física si volia el diploma. Mentre tota la família se’ls mirava jugant a pilota, la Velda, que s’havia posat un vestit vermell molt atrevit per l’ocasió, no deixava de mirar-se un altre cop a en Fritz de manera provocadora, cosa que l’Àngela li retreia senyalant-li l’ull. En apropar-se a la seva germana amb fanfarroneria, li va preguntar per damunt de la seva espatlla:

És el teu xicot? En contestar-li trista que no mentre posava la mirada cap a en Fritz, la Velda li va comentar: Per tant no tens cap dret sobre d’ell, és lliure, per tant no em diguis com tinc que actuar i què tinc que fer amb ell. Jo no em quedaré per vestir sants i estic segura que sabrà apreciar on hi ha una bona dona. Tu ets massa encantada, una figa tova.

Després d’acabar de donar quatre tocs més amb la pilota, la Velda se’ls va apropar in va agafar la pilota per aturar el joc i va començar a parlar provocativament davant d’en Fritz. Veient la reacció de la Velda, el noi continuava desinteressat en ella tot i que feia tots els possibles per no menysprear-la mentre l’Àngela s’ho mirava feta una fúria. Arronsant les celles, ja no tenia més ungles per mossegar-se, en veure que la seva germana no el deixava en pau es va acostar amb pas ferm cap a en Fritz i davant de tota la seva família, va fer una petita espenta a la seva germana per apartar-lo del seu amor i mirant als ulls d’en Fritz li va fer un llarg petó per demostrar que era seu i només seu. Mirant cap a una altra banda, l’Udo els hi deia que anessin a l’habitació i la Velda va exclamar enfadada amb la seva germana per l’espenta:

D’acord, d’acord, Àngela és tot teu, ja pots parar de fer-li el petó que el deixés sense aire. Ell s’ho perd.

De seguida l’Annalisa li va fer senyals en el seu marit per tornar a casa i en seguit la família va entrar al pis per deixar-los sols. Només sota l’atenta mirada de les estrelles, l’Àngela es va disculpar davant d’en Fritz pel petó. Rient mentre agafava la pilota que l’Udo s’havia deixat, en Fritz li va dir que ara no sabia com se’l miraria al seu pare i que li feia por la Parabellum que tenia amagada en un calaix del moble del menjador. Tenint la mosca al nas pensant amb la seva germana, l’Àngela es va justificar dient-li que la Velda era envejosa i que no la suportava. Esbufegant mentre sentia com l’Àngela criticava amb duresa a la Velda per tot el què l’hi havia fet a la vida, en Fritz va aprofitar un silenci per preguntar-li:

Que estaves gelosa?

Mirant-se’l avergonyida mentre tornaven cap al pis, l’Àngela li va contestar rotundament:

Sí. No som nens petits, ja saps el què sento per tu, però també ser que en el teu cap hi tens a una altra dona.

Més trist que l’hivern recordant a la Galiana, va sospirar mentre mirava les estrelles i li va dir:

No l’oblidaré mai, i no ho vull fer, era molt important per mi, però tu també ets molt important per mi, encara que no pensi com tu i estigui molt allunyat dels teus pensaments.

Amb veu baixa, l’Àngela va dir-li ràpidament:

I això què significa?

I amb un petit somriure, en Fritz li va contestar:

Ja ho saps, només et demano una mica de temps.

Pensatiu i sense deixar de mirar les estrelles que l’envoltaven i que estaven molt il·luminades aquell dia, va mirar el rellotge i adonant-se que era tard va tornar cap a casa deixant a l’Àngela amb la paraula a la llengua. Li volia dir que l’esperaria tant com fes falta. En entrar al pis, l’Udo li va començar a fer bromes sobre la seva relació amb en Fritz, però l’Àngela, havent perdut la llengua, es va tancar a la seva habitació i en el més estricte silenci que només es trencava pel xivarri dels veïns es va posar a llegir La ideologia alemanya de Marx i Engels per entendre més bé com pensava el seu amor. Després d’unes quantes insípides pàgines, no va entendre el llibre per més que ho intentés, no entenia que es parlés tant de la manera de produir com si fos tant important per entendre els individus. Cansada del llibre després d’unes quantes pàgines més, en sentir com el seu pare escoltava un combat de boxa per la ràdio nova de la marca Bosch que s’havia comprat, va llançar el llibre contra la paret mentre exclamava que era impossible llegir-lo.

A les nou del matí del 2 d’agost de 1934 va morir el president Paul von Hindenburg a l’edat de 86 anys víctima d’un càncer. En Hitler va aprofitar la seva mort per unir els càrrecs de President i de canceller en la seva persona i a partir d’aquí va començar la dictadura nazi. Ara ja no hi havia res que pogués treure a en Hitler del poder. En sentir la funesta notícia a dos quarts de deu del matí per la ràdio després de que s’interrompés la programació, en Barnard, que estava a punt d’anar a esmorzar al bar del costat de la fàbrica, es va quedar amb una forta pena al cos per la mort d’en Von Hindenburg, el recordava encara com un heroi de guerra que els havia conduït a la victòria en la batalla de Tannenberg durant la Primera Guerra Mundial. En canvi en Fritz, quan va sentir el trist comunicat d’en Goebbels per la ràdio de casa, es mirava aquella notícia amb alegria i decepció. Després de dinar amb la família va sortir amb els seus amics, en Georg, en Lou i l’Àngela, en el bar Victorius per comentar la notícia que tenia el país en estat de dol. Només sortir al carrer ja va poder veure que la gent estava animada recordant la figura del vell President. En topar-se amb la Klara abans de creuar la carretera, va veure que portava un vestit negre en senyal de dol. Només amb la cara ja es veia que estava molt trista. En travessar la carretera per anar al bar va veure com a fora el Victorius tenien penjats a l’entrada un parell de crespons negres en record al President i en veure els seus amics esperant-lo a l’entrada mentre comentaven la figura del President, en Fritz els hi va dir sense saludar-los prèviament:

En Hindenburg podia haver servit millor Alemanya morint-se el desembre de 1932, aquest hagués sigut un bon acte per homenatjar-lo.    

Entrant cap a dins sense contestar-li, tots tres creient que havia sigut un comentari molt inoportú, quan es varen entaular a la taula del fons,  l’Àngela li va etzibar davant d’en Georg i d’en Lou que per molt que discrepés tenia que prestar respectes cap a una persona morta que havia servit Alemanya amb la seva vida i sobretot amb lleialtat. Després de recriminar-li de ser un insensible, va recordar-li que el President era l’heroi de Tannenberg i que tenia un gran sentit del deure presentant-se en la presidència els anys 1925 i 1932 en una edat ja avançada. Veient que estava sent esbroncat davant de tothom, en Fritz es va treure la gorra blava que portava aquell dia, se la va posar al cor i va dir en to burlesc:

Les dones manen nois, no diré pas res més que encara em tancaran a un d’aquests camps que li agraden a la nostra amiga.

Arronsant les celles, l’Àngela li va dir amb to alt que aquelles coses no eren per riure i li va tornar a retreure la seva falta de tacte. Després de beure’s la cervesa en silenci i amb un ambient tens entre en Fritz i l’Àngela, tots quatre varen anar a passejar una estona per l’Unter den Linden i després d’arribar al Jardí Zoològic, en Georg i en Lou varen marxar perquè havien quedat amb unes amigues que havien conegut a l’empresa i varen deixar-los sols pensant que l’Àngela el continuaria esbroncant i que més valia no ser-hi present. Distant i allunyant-se d’ella, en Fritz li va mostrar el seu disgust perquè l’havia esbroncat davant dels seus amics i dels clients del bar, però quan li anava per retreure aquell fet, ella se li va arrambar bruscament i li va fer un petó i li va demanar perdó. No entenen res, li va preguntar amb la mel als llavis perquè l’havia esbroncat, i l’Àngela li va contestar:

Per atreure’t l’atenció i perquè els altres no pensin que t’estimo. 

Fent caretes mentre es deixava agafar per l’Àngela, va exclamar:

M’hauré de comprar un diccionari per entendre’t. No entendre mai les dones.

Picant-li l’ullet, l’Àngela li va contestar:

No les has d’entendre, només m’has d’entendre en a mi.

Al cap de dos dies en Fritz va anar a la llibreria d’en Martin per veure l’Àngela. Mentre l’esperava que acabés d’atendre a un client estranger, es va posar a llegir el Völkischer Beobachter que tenia com a titular: Avui Adolf Hitler és tota Alemanya. Pensant que era una bestiesa el titular, es va mirar a en Martin, que estava ordenant els llibres del fons perquè no volia atendre al client estranger, i li va dir:

Tu eres un defensor de la democràcia i de la República i et sembla bé que en Hitler es converteixi en dictador?

Deixant els llibres del Mein Kampf ben col·locats perquè es veiés el llom del llibre, el llibreter li va contestar ben alt perquè el sentís l’estranger:

Potser anava equivocat, crec que no ens va funcionar massa bé la democràcia i jo sempre he tingut en la meva ment un govern fort i unit. Pensant una mica més i mirant-se aquell pobre home que se sentia assenyalat, li va afegir: A part, pensant en la dictadura et diré que Itàlia l’hi ha anat prou bé amb un sistema dictatorial que ha sigut lloat pel mateix Franklin Delano Roosevelt i pel retirat Winston Churchill. O sigui a mi no hem vinguin a explicar que el nostre sistema és dolent.

Continuant fullejant el diari després de que aquell client marxés, en Fritz li va explicar amb el diari a la mà que els nord-americans, amb el seu capitalisme i la seva Bíblia de La Riquesa de les Nacions, no eren de fiar i li va recordar com els varen deixar de banda durant la crisi del 29. Però el llibreter va aprofitar l’ocasió que li havia donat en mencionar-li el capitalisme per dir-li descaradament mentre l’Otto entrava a comprar els nous còmics titulats Vater und Sohn de l’Erich Ohser per la perruqueria:

Sí, els nord-americans són els més capitalistes de tots, els més burgesos, els fidels seguidors d’Adam Smith, i nosaltres amb la República ens varem fiar d’ells i mira com ens ha anat, fatal. Quin desastre que va ser confiar amb aquests yankees. Ja ho diu el nazisme que hem de combatre al capitalisme i la burgesia.

Volent-li contestar, l’Àngela va acabar d’atendre a l’Otto, que no es va voler posar en la conversa però donava tota la raó a en Martin, i va sortir del taulell per agafar uns quants llibres del Mite del Segle XX, que ningú comprava, per posar-los a davant del vidre perquè a en Martin li agradava que es veiessin. Després de deixar l’últim llibre a vistes dels vianants que passaven per davant i d’acabar la seva jornada, va agafar de la mà a en Fritz per emportar-se’l a fora per acabar d’aquesta manera la discussió. Mentre marxaven de la llibreria per anar-se’n carrer avall, en Martin li va cridar a en Fritz mentre passava gent tirant amunt i avall:

Fritz! Hauries de fer cas a la dona, que ella si que té la raó.

Ja lluny, li va contestar amistosament:

Ja en parlarem més endavant de tot això!

Mentre caminaven cap a la Potsdamer Platz agafats de la mà pel barri de forma inconscient, on la Klara no deixava de mirar-los des de l’altra vorera fent veure que mirava les flors blaves de la Carlene, en Fritz va recordar que la seva àvia l’hi havia dit que havia d’anar a comprar a la botiga de la Matilda perquè li faltava all i julivert per la carn, i varen donar mitja volta. Després de travessar la carretera i de topar-se amb en Kurt, que anava molt atrafegat amb els paletes que l’hi arreglaven un pis que volia llogar després de fer fora a una parella que era jueva perquè havien perdut la feina, quan varen entrar a la botiga es varen trobar amb la Matilda plorant amb el cap damunt del taulell. En Fritz li va preguntar en veure-la així què li passava, s’estimava molt a aquella botiguera de tota la vida, i la Matilda li va explicar amb llàgrimes als ulls i llançant un drap al terra de desesperació:

Sóc jueva Fritz, sóc jueva, els nazis em perseguiran i m’ho faran perdre tot. Entre llàgrimes; He sentit dir com s’emporten els jueus en els camps que en diuen de reeducació, però allí no eduquen a ningú, d’allà no tornen mai més. Aquest és el meu destí. Uns nois m’han dit que m’haurien de penjar al mig de la plaça i saps qui havia entre ells, en Hermann, el fill dels pastissers. Quin fàstic tot plegat. D’un any per l’altre he venut la meitat només pel fet de ser jueva tot i tenir millor preus que la botiga de final del carrer.

En aquells moments el règim s’enduia esporàdicament algun jueu als camps, no havia començat encara el genocidi jueu, encara faltaven 8 anys perquè comencés. Per sorpresa agradable d’en Fritz, l’Àngela, que l’escoltava amb pena, li va donar un mocador brodat seu a la Matilda perquè s’eixugués les llàgrimes. Quedant-se amb un pam de boca oberta, la Matilda li va dir mentre s’eixugava les llàgrimes amb el mocador de l’Àngela:

Però tu no ets nazi? Ja t’agrada a tu això! Tu ens odies.

Amb un petit somriure, li va contestar:

Jo no sóc antisemita, ni de bon tros, puc creure en algunes coses, sempre he cregut que els jueus formàveu part injustament d’una elit financera, però en això que m’expliques mai de la vida. Mira’m sempre vaig acompanyada amb aquest comunista. (referint-se a en Fritz).

Mirant-la amb una altra cara, en Fritz sabia que la seva amiga havia canviat d’opinió, i se’n va alegrar mentre pensava que potser podria canviar-ne més coses. Després de sortir de la botiga varen anar a casa d’en Fritz per deixar l’all i el julivert, però abans es varen topar amb en Dannel, que estava atemorit amb la cara plena de cicatrius de l’esbatussada del dia anterior. En voler-lo saludar per saber com estava, ell, en veure’ls, va pujar ràpidament al pis per no tenir que parlar. En entrar a casa sense fer-ne més cas, la Luane va convidar a l’Àngela a sopar amb ells perquè tastés el seu pollastre amb llimona que volia fer. Mentre la Luane preparava el pollastre per sopar amb l’all i julivert que l’hi havien portat, en Fritz va anar un moment al lavabo i la Katrina va aprofitar que no hi havia el seu germà per preguntar-li innocentment a l’Àngela:

Avui també dormiràs al llit d’en Fritz? No és molt petit per vosaltres dos?

En sentir-ho des de la butaca mentre estava llegint el Völkischer Beobachter, en Barnard es va posar a riure, i l’Àngela li va contestar que avui no es quedaria perquè havia de tornar a casa. Veient que aquella ja noia no callava ni sota aigua, perquè es centrés en una altra cosa li va donar un pintallavis que tenia de color rosa. Després de sortir del lavabo, per quedar bé davant de l’Àngela, en Fritz es va posar a parar taula, cosa que no feia mal, i quan l’Elise va sortir per parar-la ella, com sempre feia, el noi va explicar davant de tots com l’Àngela havia ajudat a la Matilda, cosa que va posar molt content a la família, menys a l’Elise que se la va continuar mirant amb menyspreu i no li badava boca. En Fritz creia fermament que estava fent canviar la seva amiga, però no s’adonava de que ell també estava canviant els seus plantejaments.

Després de la mort del President i de la unió dels càrrecs de canceller i de President en la figura d’en Hitler, el poble alemany admirava i agraïa encara més el ja dictador alemany. A la Leipziger Strasse ja ningú discutia el paper d’en Hitler en la nova Alemanya i es mitificava obertament la seva figura. Alguns com la Klara volien anar a Obersalzberg, a on en Hitler hi tenia la seva casa de muntanya, el Berghof, per estar en contacte amb l’ambient més familiar del dictador alemany. Els conservadors com en Kurt, que encara es resistien en creure en la figura d’en Hitler, varen caure a les urpes de l’àguila quan el 15 d’agost la premsa va publicar el testament d’en Paul von Hindenburg on es llegia que l’Adolf Hitler era el seu hereu natural. Tot i que la majoria dels seus amics i coneguts socialdemòcrates i conservadors com el perruquer Otto ja s’havien passat obertament al nazisme, en Barnard es resistia i estava convençut de que aquell testament era fals perquè sabia que en Von Hindenburg era un monàrquic i no creia que el mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial hagués nombrat a un caporal com el seu successor.

El 19 d’agost es va celebrar un plebiscit per legitimar els canvis produïts després de la mort d’en Von Hindenburg. El dia abans a les eleccions, a la llibreria d’en Martin el llibreter va fer penjar amb l’ajuda de l’Àngela el lema del partit nazi per aquelles eleccions: Hitler per Alemanya – tota Alemanya per Hitler. Tothom que passava per davant de la llibreria feia la salutació romana per demostrar la seva acceptació a aquella consigna i inclús els nois més joves cridaven eufòrics el lema. L’Àngela li cantava a en Fritz aquelles paraules quan anaven a passejar per davant del Reichstag. Fent oïdes sordes, ell ja no renegava com abans perquè sabia perfectament quin seria el resultat d’aquelles eleccions. A la nit del dia de les eleccions, quan es varen donar els resultats, on 38.362.760 persones varen votar a favor dels canvis, encontra de 4.294.654 persones, la família Klein no els va voler escoltar com era costum, tot el contrari de la família Richter i de la majoria de famílies que varen celebrar amb entusiasme el resultat. El bar Victorius es va omplir aquella nit de fidels seguidors del nacionalsocialisme, molts es bevien La Fada Verda com l’aigua per animar la nit, i en Mark va decorar el bar amb banderetes del partit nazi per acontentar-los. Si s’hagués llegit bé els resultats s’hagués pogut observar que els resultats eren pitjors que les eleccions de novembre de 1933 i que a les zones més poblades per la classe treballadora un terç dels votants es varen negar a donar la papereta per en Hitler. Però la potència del nazisme era tant encegadora que ningú va llegir els resultats amb aquesta reflexió, ni la família Klein, que aquella nit varen anar a dormir ben d’hora.

El setembre en Fritz va sortir menys de l’habitual de casa per preparar els seus estudis pel següent curs a la Universitat. L’apassionava el somni de convertir-se algun dia metge i tenia clar que voldria treballar a l’Hospital Charité per aprendre més coses abans d’obrir una consulta pròpia al barri. L’Àngela sovint l’anava a veure a casa i l’ajudava a estudiar fent-li preguntes que es llegia dels llibres de text. Li empipava que el seu amic tornés a la Universitat perquè es retrobaria amb les seves companyes de classe i a vegades l’acompanyava a la Universitat amb el vestit més provocador i ben agafada a en Fritz perquè es creguessin que era seu.

El 24 d’octubre a la fàbrica dels Klein, que continuava produint pels nazis i a màxima intensitat, tot i que l’empresa, com totes les demés eren controlades per l’Estat a través de controls, reglamentacions, contractes, assignacions i una fiscalitat estricte, els treballadors es varen revoltar quan varen saber que el govern alemany els obligava a afiliar-se al Front Laboral Alemany i que setmanalment els hi traurien del sou una quantitat en concepte de quota d’afiliació. Els treballadors li demanaven a en Barnard una compensació per la pèrdua d’una part del seu salari, però ell els hi va dir que no ho pensava pagar perquè havien sigut ells qui havien votat al nazisme i per tant creia que tenien que assumir-ne les conseqüències. En veure que els treballadors no treballaven, es declaraven en vaga, en Barnard va trucar a en Goebbels per veure si podien trobar una solució. El ministre de Propaganda, que ja l’hi havia mostrat el seu rebuig a les maneres de fer d’en Robert Ley, considerat el borratxo del Reich, li va prometre que l’ajudaria com a bons amics. Al cap d’unes hores va rebre una notificació a la fàbrica en què es donaven per exempts als seus treballadors de la fàbrica Klein de pagar la quota d’afiliació. Després d’aquella notificació els treballadors es varen tornar a posar a treballar i en Barnard va respirar més tranquil. El que no veia en Barnard era que els dos treballadors jueus estaven cada dia en pitjor estat. Els altres els hi havien tret les taquilles perquè no els volien amb ells i quan en Gerd va protestar el varen fer callar a batzegades. Haguessin deixat la feina si fos per ells, però quan anaven a demanar feina a altres llocs o no els hi donaven o els hi oferien a un sou molt baix perquè eren jueus. Així, resignats, varen continuar treballant en aquelles condicions i veient com en Barnard no els defensava com caldria mentre s’omplia les butxaques.

El 25 de novembre, aprofitant que havia acabat uns exàmens amb molt bona nota, en Fritz va anar-ho a celebrar amb l’Àngela en un restaurant a prop de la Universitat Humboldt per després portar-la a l’Òpera Estatal per escoltar l’obra Tristan. En Fritz volia anar a l’òpera per una qüestió molt concreta, volia donar suport al vicepresident de la Cambra de Música, en Wilhelm Furstwängler, que estava sent criticat pel règim per haver ajudat al compositor Paul Hindemith, que era considerat un músic degenerat pel fet d’estar casat amb una dona jueva. Després d’un sopar lleuger, els dos nois varen entrar a la recepció de l’Òpera vestits de gala amb uns vestits molt elegants. Mentre esperaven que els fessin entrar a la sala es varen topar amb en Joseph Goebbels i a en Hermann Göering que pujaven a les tribunes d’honor. El ministre de Propaganda en veure’l allà amb la plebs li va cridar l’atenció a en Fritz i després de saludar-los els va convidar a pujar en una zona reservada pels funcionaris i els jerarques nazis. Enmig dels canapès, el cava i el caviar, en Goebbels els hi va presentar a en Göering, que anava vestit amb un espectacular uniforme de gala de color blanc ple de medalles militars i amb el seu bastó de conjunt. L’Àngela estava impressionada per relacionar-se en aquell ambient, li oferien xampany i tota mena de menjars de luxes com si fos una aristòcrata i veia com alguns jerarques vestits amb l’uniforme del Partit no li treien els ulls de sobre. Quan en Fritz li comentava a en Goebbels a on s’assentarien, a la zona baixa, amb la resta, el ministre alemany es va posar a riure i li va donar dos tiquets perquè s’asseguessin amb ells, a la tribuna d’honor. El noi pensava rebutjar-ho, no volia de cap de les maneres tenir favors dels nazis, però l’Àngela no es volia moure d’aquell ambient de cap de les maneres i no parava de beure el xampany que li anaven oferint els cambrers vestits de frac mentre en Göering li donava un canapè de foie. Veient que el noi es mirava l’Àngela, en Göering es va apropar a en Fritz i li va comentar mentre li anava donant copets a l’espatlla:

Noi, ets un afortunat amb aquesta noia. Agafant un parell més de canapès de foie, va continuar: M’han explicat que el teu pare és un heroi de guerra. Que sàpigues que el vull conèixer perquè jo també vaig lluitar a la Gran Guerra, però jo ho vaig fer al cel, amb els ocells substituint al Baró Roig. Haguéssim tingut els aparells que tenim ara hauríem destruït Londres amb un dia.

Després de menjar-se uns quants canapès més i de beure’s unes quantes copes de xampany que els cambrers els hi anaven oferint a dojo, varen sentir una musiqueta que anunciava que la funció començava i tots varen córrer als seus llocs. En sortir a la tribuna amb la resta dels jerarques nazis, en Fritz va quedar impressionat, no es creia el què estava fent, estava amb els nazis, mentre que l’Àngela sortia eufòrica amb un somriure d’orella a orella i anava veient com el públic els saludava amb la salutació romana cridant Sieg Heil. En Fritz estava vermell com un pebrot, no s’havia on amagar-se, i es va asseure ràpidament al costat de l’Àngela i al darrere d’en Goebbels i d’en Göering, que es varen quedar tota l’estona parlant a cau d’orella mentre miraven al públic. Per tot arreu on mirava hi havia banderes nazis i la gent continuava cridant eufòrica mirant-los amb atenció com si fossin la Leni Riefensthal. Quan varen sortir els músics i es varen fer uns segons de silenci, en Goebbels es va mirar les banderes i es va aixecar de la cadira i davant de tots els jerarques nazis i dels funcionaris va cridar assenyalant a en Fritz, que estava assentat en silenci contemplant tot aquell espectacle intentant passar desapercebut:

Aquest noi és el que ens fa les banderes, les nostres banderes per les quals lluitem i morim, donem-li un fort aplaudiment.

Quedant-se tens a la cadira i sense paraules de la sorpresa que l’hi havia fet en Goebbels, va veure com tots els jerarques i funcionaris li dedicaven un fort aplaudiment i com un fotògraf li tirava una fotografia pel seu diari. Aprofitant l’ocasió, l’Àngela l’aplaudia efusivament i li deia que l’estimava i li va fer un petó perquè tots veiessin que era la seva parella. Però les cares dels jerarques nazis varen canviar ràpidament quan després de la representació de Tristan el públic va aplaudir a en Furstwängler per donar-li tot el seu suport en les seves crítiques al regim. Aquells aplaudiments varen disgustar molt a la tribuna, fins i tot a en Fritz, però en el seu cas era perquè ell també volia aplaudir però no ho podia fer allà. En sortir de la tribuna com un llamp, en Göering, que anava molt esvarat i irritat, va demanar posar-se en contacte amb l’Adolf Hitler per posar-lo al corrent del què havia passat. En veure que l’ambient era caldejat, tots els jerarques parlaven d’aquells aplaudiments que ressonaven a crítiques, en Fritz i l’Àngela es varen quedar a una cantonada esperant mentre veient com un membre de les SS amb el seu uniforme i amb una copa de xampany a la mà insultava a una persona del públic que havia aplaudit. Mirant l’enrenou que havia provocat aquells aplaudiments, en Goebbels se’ls va apropar i els hi va aconsellar que tornessin a casa i els hi va fer cridar un taxi perquè els recollís. L’Àngela, que no entenia perquè s’havia muntat l’enrenou, estava impressionada pel què havia viscut aquella nit i estava ben eufòrica en els seients de darrere el taxi somiant amb aquells aplaudiments. En Fritz també estava satisfet, creia que els nazis començaven a ser criticats i qüestionats pel poble, i pensava que no aguantarien gaire més si el poble els hi girava l’esquena. En deixar-la a casa, l’Àngela li va fer un petó en baixar del taxi i va pujar al seu pis molt satisfeta. El 4 de desembre en Furtwängler va renunciar als seus càrrecs de vicepresident de la Cambra de Música i de director de l’Òpera Estatal i es va exiliar als Estats Units.

El 31 de desembre, l’últim dia de 1934, en Fritz va anar a celebrar el fi d’any amb els seus amics, amb l’Àngela, en Marwin i l’Elisabeth en el restaurant de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz per després celebrar la vinguda de 1935 a la Porta de Brandenburg. Mentre sopaven una graellada de carn feien un repàs de com els hi havia anat l’any; en Georg i en Lou continuaven sent explotats a la fàbrica, però estaven esperançats en que millorés l’economia per canviar de feines, de fet en Georg volia ingressar a l’exèrcit alemany i esperava que augmentessin el nombre per allistar-s’hi. En Marwin era feliç, cada dia anava agafant més el control de la fàbrica i la vida en parella amb l’Elisabeth anava sobre rodes i pensava demanar-li en breu matrimoni. L’Àngela tenia sentiments contraposats, era feliç per la feina que tenia, per la política i per estar sempre al costat d’en Fritz, però esperava un gest d’ell per fer un pas més endavant. En Fritz, per la seva part, estava centrat amb els seus estudis, l’obsessionava aquella carrera, però també tenia dos sentiments contraposats; la Galiana i l’Àngela. Després parlar i parlar i de beure i de més beure, es varen dirigir ben abrigats a la Porta de Brandenburg, on molta gent s’hi havia concentrat amb el mateix objectiu. Tots aguantaven estoicament el fred gràcies a l’ajuda de l’alcohol i als gruixuts abrics. Mentre anaven sentint com la gent cantava nadales, l’Àngela es va posar a resar en veu baixa. En veure aquell gest, en Marwin li va preguntar què estava fent, i l’Àngela li va respondre que estava demanant els desitjos per l’any següent. Mirant al seu germà que contemplava badoc la casa del Ministre de Propaganda, li va dir:

Aprofita avui, no badis com va fer ell!.

Els moments abans de les tradicionals campanades, que es retransmetien per uns altaveus situats a la Porta, l’Àngela es va quedar pensativa i callada mentre els altre petaven la xerrada animats. Quan varen començar les campanades i tots les estaven contant, l’Àngela va pensar:

O ara o mai, que sigui el que Déu vulgui!

Apropant-se a pas militar cap a en Fritz, el va fer girar mentre estava contant la vuitena campanada i li va fer un llarg petó que va deixar sense aire al noi i els va portar al 1935. Els altres no es varen fixar amb aquell fet fins que varen acabar les campanades i quan es donaven el típic; Bon Any!. En veure’ls fent-se un petó que no acabava mai més, tots varen callar i varen marxar a continuar la festa en el bar Victorius per deixar-los sols perquè passessin junts l’Any Nou, tal i com varen fer. L’endemà, quan es varen despertar a casa de l’Àngela, que estava buida perquè la família Richter havia anat a celebrar el Fi d’Any a Munic i la Velda havia quedat amb un noi de Potsdam, l’Àngela li va implorar des del llit de la seva habitació que no jugués més amb ella i que li donés aviat una resposta, que l’esperaria el què fes falta, però que necessitava la resposta. En Fritz li va prometre que faria tots els possibles per donar-li una resposta, que de fet ja sabia quina seria però pensava que s’havia de recuperar de la mort de Galiana, que encara li era molt present i molt sentida. Creia que amb l’Àngela podria oblidar la Galiana i la podria estimar. Mentre encetaven una ampolla de vi blanc es varen posar a cuinar un pollastre amb patates i es varen fer un bon dinar mentre escoltaven un concert de música clàssica per la ràdio.

El 1935 els alemanys el varen encetar amb la voluntat d’adherir el Sarre, un territori alemany ric industrialment perdut després de la Primera Guerra Mundial pel Tractat de Versalles de 1919 i que des del 1920 estava sota la direcció de la Societat de Nacions fins al 1935. El govern alemany instruïa a la població perquè votés afirmativament en un plebiscit sobre la seva adhesió al Reich. El 13 de gener es va celebrar aquell plebiscit organitzat per la Societat de Nacions i, per primer cop, la família Klein va votar al costat dels nazis perquè aquell territori tornés a la mare pàtria. El resultat va ser d’un 90,38% a favor de l’adhesió. En donar-se el resultat per tot Alemanya es va celebrar la victòria amb una forta celebració. La festa va ser tant sorollosa que els nazis fins i tot ho varen aprofitar per penjar al mig del carrer el líder socialista Max Braun davant de la multitud. En Fritz, l’Àngela i tots els demés també es varen afegir a la celebració, tots creien que aquella adhesió era justa, que aquell territori ric els pertanyia i pensaven que s’estava aconseguint els objectius d’una Alemanya forta a través de pactes pacífics. L’Àngela, que encara estava esperant la resposta tot i que la relació entre ells dos era evidentment, li cridava a en Fritz:

Veus com tenia raó, el nazisme ha aconseguit el què els altres no varen poder i s’ha fet de forma pacífica tal hi com ells deien. En Hitler és l’home més important de tot Alemanya. És mil vegades més important que l’Otto von Bismarck. És un home de pau i progrés.

En Fritz ja no tenia arguments per contrarestar-li en aquells moments; l’economia anava millorant, tot i que s’endeutaven perillosament i a l’exterior ningú volia comprar Reichsmarks, el govern era fort, s’havia recuperat un important territori, els treballadors tenien subsidis i estaven més protegits, i la seguretat havia augmentat. Reflexionant mentre anava veient les cares d’alegria dels seus amics i coneguts, va veure que no era ella qui estava canviant d’opinió, era ell qui l’estava canviant.

El discurs d’en Hitler per la ràdio des del Berghof va ser escoltat amb molta emoció per Alemanya i inclús a casa dels Klein es varen sentir aplaudiments. En Fritz sabia que estava perdent la falç i el martell i agafava una àguila amb unes urpes ben afilades que no sabia on els portaria.

El 28 de gener, com l’any anterior, en Fritz es va aixecar amb mal sabor de boca i va anar a primera hora a la tomba de Galiana a plorar la mort de la seva difunta xicota. Abans d’anar al cementiri va comprar unes flors blanques a la florista Carlene, que ja els hi tenia preparades, però va cometre l’error, potser fet una mica expressament, d’anar-hi just a l’hora que l’Àngela anava a treballar. Quan es varen creuar a davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, l’Àngela es va posar feta una fúria en veure’l amb unes flors. Es pensava que anava a veure a una altra dona i va donar mitja volta per seguir-lo. En perseguir-lo de lluny sense que el veiés i amagant-se entre la gent, va veure com entrava al cementiri Sant Mateu i de seguida va entendre què hi anava a fer. Pensant en deixar-lo sol, la curiositat la matava i el va seguir dissimuladament entre les tombes dels grans noms de Berlín. Palplantat i amb cara seriosa, en Fritz es va quedar davant de la tomba de la Galiana deixant-li les flors a terra mentre es posava a plorar recordant-la. En contemplar-lo des de darrere d’un robust arbre va veure com plorava com un desesperat, mai l’havia vist així, i li feia mal al cor veient-lo cridar. Moguda pels sentiments es va apropar a ell i sense que el veiés es va col·locar al seu costat mirant la tomba i llegint el nom de la Galiana a la làpida. Commogut en adonar-se que tenia l’Àngela al seu costat, va tancar els ulls mentre pensava que tenia els seus dos amors a dos metres d’ell. Sense trobar cap paraula, l’Àngela el va abraçar i li va dir que no tenia perquè donar-li explicacions, que era un gest molt bonic el què feia, i li va assegurar que li respectava. Pensant que mai el podria tenir però amb la intenció de treure’n estella, l’Àngela es mirava trista la làpida de la Galiana esperant una reacció d’un commogut Fritz. En eixugar-se les llàgrimes que li continuaven caient i no deixant de mirar la làpida, li va dir mentre li agafava suaument la cara:

Estic preparat. Ser la resposta. Volia esperar aquest dia per dir-te la meva resposta. Tenia que esperar aquest dia.

Pensant que seria rebutjada davant de la Galiana, es va empassar la saliva nerviosa i li va mirar als ulls blaus com el cel esperant la resposta que en Fritz li va dir a continuació i a poc a poc per fer-la patir encara més:

Àngela…… es va aturar per empassar-se saliva i de pas va agafar una flor blanca de les flors que havia portat per la Galiana, i va continuar: T’estimo, t’estimo molt, vas aparèixer a la meva vida com un estel fugaç, sobtadament, el dia que es cremava la nostra democràcia, i des de llavors m’he vist enlluernat per les teves flames que a poc a poc han cremat els meus records i han fet espai en un lloc ocupat.

Després de tornar-li a dir que l’estimava mentre li mirava als seus ulls blaus, li va col·locar aquella flor blanca en el seu cabell llarg i ros. Emocionada i tocant-se la flor, l’hi hagués agradat més vermella, li va fer un llarg petó que el noi no volia fer perquè estava davant de la Galiana i es va posar a plorar de felicitat mentre l’abraçava amb totes les seves forces esperant que no fos un somni i que es despertés al seu llit. Sabent que no era el lloc per prometre’s amor, en Fritz la va acompanyar cap a la llibreria, on feia tard, i varen quedar per veure’s un cop l’Àngela hagués plegat. En deixar-la amb en Martin, en Fritz va tornar cap a casa per estudiar un examen important que tenia l’endemà, i es va tancar a la seva habitació. Però enlloc d’estudiar es va posar a mirar el quadre de Galiana tot pensant que era molt macabre el què havia fet; s’havia declarat el dia de l’aniversari de la mort del seu primer amor i a sobre damunt de la seva tomba. Pensant trist amb tot el què havia passat dos anys enrere, va obrir la cartera, es va mirar la fotografia d’ell i la Galiana, la va tocar suaument mentre li queia una llàgrima i la recordava, i li va demanar perdó mentre deia que havia de continuar vivint pels dos.

Els següents dies en Fritz i l’Àngela varen començar la seva relació de parella i es veien cada dia després de que ella sortís de la feina. Sempre que podien anaven a dinar o a sopar junts. Tot era feliç a la vida d’en Fritz, l’únic moment de tristor va ser el 8 de febrer quan va saber que havia mort l’ex president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, en Max Liebermann, l’home que havia aconsellat a la Galiana que continués pintant. En Liebermann havia sigut expulsat de l’Acadèmia pels seus orígens jueus. La gent del barri estava molt feliç perquè en Fritz havia recuperat el seu somriure, però en canvi es varen oblidar d’en Dannel, que continuava reclòs a casa espantat tocant-se les cicatrius que l’hi havien fet i que ja no marxarien.

L’1 de març varen anar a celebrar amb tots els amics la incorporació del Sarre al territori del Reich i varen escoltar amb emoció per la ràdio el discurs d’en Hitler des de la plaça Sarrebruck, on va dir que esperava millorar les relacions amb França per així aixafar els perills que amenaçaven a Europa. Per primer cop en Fritz començava a simpatitzar amb el nazisme, l’esvàstica ja formava part de la seva vida i l’acceptava, i creia fermament que en Hitler buscava la pau d’Europa. Sabent que era millor no donar masses explicacions, no li va donar mai la seva opinió en el seu pare perquè sabia que rebutjaria la seva opinió. Pensava que si l’explicava pensaria que havia canviat per l’Àngela de la mateixa manera que va canviar la seva opinió per la Galiana.

El 4 de març, després de que l’Àngela li apugessin el sou varen anar a sopar a un restaurant d’un hotel de la ciutat per passar-hi després la nit. Mentre sopaven estufat de carn amb patates i pèsols acompanyat per un oblidat vi Riesling de la regió Rheingau, varen veure a mig àpat que començava un fort enrenou a fora del restaurant. De sobte els cambrers i el personal de l’Hotel varen posar les millors copes i els millors plats a les taules, varen treure les flors mortes i varen obrir més llums. Quedant-se inquiets des de les seves cadires fent el xafarder per veure si veien alguna cosa, en Fritz creia que entraria una estrella de cinema. Mentre miraven cap a fora i sentien com uns cotxes s’aturaven a fora al restaurant, el cambrer que els servia se’ls va apropar i els va demanar molt amablement si podien canviar de taula per una més arraconada. En demanar explicacions perquè aquella taula on els volia posar no tenia tanta llum, el cambrer, fent cara de pena, els va dir que en Hitler era a dins l’hotel i demanava intimitat. En sentir aquelles paraules, a l’Àngela li va canviar la cara de pomes agres, tenia ganes de veure’l, no l’havia vist mai de prop tot i que l’havia vist molt sovint per Munic a fora les terrasses dels cafès, i va demanar poder veure el dictador alemany per felicitar-lo. No dient-li res, amb la cara del cambrer ja li deia que no seria possible. Desil·lusionada veient com se li emportaven la copa de vi per portar-la a l’altra taula, de cop va aparèixer en Goebbels per examinar les taules del restaurant. Anava vestit amb la seva típica llarga gavardina de color ocre i portava un senzill barret del mateix color. Quan va veure als dos nois asseguts encara a la taula, els va anar a saludar i veient com el cambrer se’ls hi enduia els plats li va dir que no calia que ells dos marxessin, que eren amics del nacionalsocialisme i que per tant es podien quedar. Mentre saludaven al ministre i li donaven les gràcies, va passar en Hitler davant d’ells protegit per un parell d’homes de les SS. Anava vestit de forma bastant senzilla amb una camisa blanca, una corbata de llaç negre, una guerrera de color marró i amb botes militars negres i altes. Des del seu seient, l’Àngela es va quedar emocionada en tenir-lo tant a prop que el podia arribar a ensumar i, mig plorosa i amb les mans agafades com s’hi estigués resant, va estar apunt de fer un crit d’alegria. Tenia la mirada fixa en ell, contemplava des del seu estrany bigoti als seus pantalons negres perfectament planxats. Mirant-s’ho d’una altra manera, en Fritz li va dir a cau d’orella:

A veure si em tinc que posar gelós!.

Somrient, l’Àngela li va contestar mentre li feia un petó ràpid:

Les tindries totes per perdre.

En veure que aquells dos nois estaven impressionats per en Hitler, en Goebbels es va apropar a en Hitler i li va bufar alguna cosa a l’orella mentre li senyalava als dos nois, que no deixaven de mirar-los. En veure que s’apropaven cap a ells, l’Àngela es va posar molt nerviosa i es va eixugar patèticament els morros amb el tovalló mentre en Hitler es treia la seva gorra per saludar-los. En ser davant d’ells, en Goebbels els va presentar a en Hitler i l’Àngela va cridar:

Heil, Mein Führer!.

I en Fritz va dir més tímidament:

Heil Hitler!

Satisfet amb la salutació de l’Àngela, ell preferia que el saludessin així, de forma cortesa va fer un petó a la mà de l’Àngela, que de poc es mor de l’emoció. No deixant-los de mirar i rient en veure’ls ben emocionats, en Goebbels li va explicar a en Hitler que aquell noi era el fill de l’home que fabricava les banderes del Reich i d’un heroi de la Primera Guerra Mundial. Mirant-lo amb bons ulls, en Hitler li va encaixar orgullós la mà durant un temps bastant llarg i li va preguntar amb la seva veu ronca:

On va lluitar el teu pare?

Nerviós com l’Àngela mentre tenia la mà encaixada amb el líder d’Alemanya, li va contestar caient-li una gota de suor:

A  França, va lluitar fins que va ser ferit a la cama el 1917. El pobre es va quedar coix.

Fent que sí amb el cap, en Hitler li va explicar mentre mirava que en els plats hi tenien carn:

Jo també vaig lluitar en aquella guerra, per mi va ser tot un honor estar allà amb els meus companys. Jo vaig lluitar a França i també vaig ser ferit, però jo en dues ocasions. Mai em vaig rendir, sempre volia tornar al front. Quan m’estava recuperant vaig sentir com m’apunyalaven per l’esquena. Vaig notar aquell ganivet i mai me n’he oblidat.

Tocant-se la jaqueta orgullós, li va ensenyar que sota la insígnia de l’esvàstica hi portava la Creu de Ferro de Primera Classe, la màxima distinció militar alemanya que en Hitler havia aconseguit per la seva valentia al front. La va aconseguir en part gràcies a un informe del seu superior jueu. Prement el puny amb força de ràbia, en Hitler va canviar-li la cara per una menys amable i els va parlar de com havien sigut traïts per la República i pel president Ebert, de com havien patit per culpa de la crisi provocada pels nord-americans, a qui va dir que odiava amb tot el seu cor, i els va explicar que volia una Alemanya amb unes altres fronteres que seria respectada per les altres nacions que l’havien humiliat amb el Tractat de Versalles. Les paraules del dictador eren escoltades amb tota l’atenció per l’Àngela, que anava donant la seva aprovació amb el cap, mentre en Fritz les escoltava expectant però amb la cara estirada en veure en elles paraules bèl·liques. Després de veure que estava retardant el sopar amb en Goebbels, era un costum seu anar tard, els va deixar de cop i va anar de dret a la taula on l’esperava el ministre. Sorpresos en veure com el Führer li portaven un bon plat de pasta, varen preferir no mirar-lo per no molestar-lo i després d’acabar de sopar i fer unes postres de músic, la parella va pujar a la seva habitació, on l’Àngela no parava de repetir que era molt feliç per haver conegut a en Hitler. Rient mentre es canviava, en Fritz li va preguntar:

Ets feliç per estar amb mi o per haver conegut a en Hitler?

Dubtant mentre es posava una brusa que havia elegit per l’ocasió que punyiria el vesper entre els homes, li va dir:

Una cosa porta a l’altra. 

Els següents dies l’Àngela va patir un fort refredat, li havia encomanat en Hitler, que estava fet una sopa i el 7 de març el dictador estava tant malament que no va poder reunir-se amb el ministre d’Aferx Exteriors britànic, en lord Simon. En Fritz es va quedar aquells dies a casa dels Richter, que el tractaven com un més de la família i li deixaven dormir amb l’Àngela. Perquè el noi pogués estudiar li varen improvisar una taula en la petita habitació de l’Àngela amb un parell de cadires i una fusta. Tot i el bon tracte, en Fritz se sentia estrany en una casa plena d’esvàstiques i es va posar a riure quan va veure que el llibre que li havia deixat, La ideologia alemanya, estava mig destrossat en un racó de l’habitació. Quan sortia a buscar un vas de llet a la cuina per l’Àngela es trobava molts cops a la Velda pel passadís, que aquells dies vestia més provocativament amb una bata sensual de color rosa, i li demanava que quan estigués refredada la vingués a cuidar.

El 16 de març en Hitler va abolir la Reichwehr, les Forces Armades de la República de Weimar, en substitució per la Wehrmacht, que va créixer ràpidament encontre dels dictats del Tractat de Versalles. A la llibreria, l’Àngela va quedar desbordada de l’arribada de les edicions especials dels diaris en què alabaven la primera gran mesura per destruir el Tractat de Versalles. A la tarda, quan va plegar esgotada de la seva jornada, va anar a donar una volta amb en Fritz per veure com havia reaccionat la gent davant d’aquell nou canvi. A en Fritz no li feia gens de gràcia tornar a tenir un Exèrcit de 550.000 homes, però l’Àngela estava eufòria creient que es feia el què tocava i necessitava Alemanya. Quan varen passar per davant de la Cancelleria del Reich varen veure a una multitud que aclamaven a en Hitler. Pensant en continuar avançant cap a l’Unter den Linden per després trobar un bar, l’Àngela el va obligar a quedar-se amb aquella multitud delirant que no parava de cridar càntics contra el Tractat de Versalles. Després de veure a molts companys de classe, en Fritz va entendre que aquella mesura era acceptada per la població. En tornar cap a casa es varen aturar un moment en el bar Victorius per fer una cervesa. Assentats a la llarga barra parlant del tema, en Mark i la Diane els hi varen explicar mentre els hi servien les cerveses que estaven preocupats per les conseqüències que podia tenir a l’estranger aquella nova llei i que pensaven que hi podia tenir lloc una nova guerra. L’Otto, que com sempre estava al bar fent la cervesa després de tancar la barberia, li va dir en escoltar-lo des de la barra que era impossible una nova guerra ja que França no era tant poderosa com abans. Somrient de felicitat, l’Àngela també va ser de la mateixa opinió i va dir que amb el nou Exèrcit es reduiria l’atur i es reactivaria l’economia. No tenint-ho clar, en Fritz va preferir estar callat mentre recordava la gran campanya del govern sota el lema: Tornem a treballar. A més, s’havia recuperat la producció de béns de consum. La Matilda feia poc que s’havia comprat una ràdio Siemens, en Richard i la Cosmina s’havien comprat nous estris per la pastisseria i l’Albert i la Helga s’havien comprat una màquina de cosir nova que els anava més ràpid.

L’endemà de l’anunci, en Georg va convocar a tots els amics al bar de l’Hotel Esplanade per explicar-los una cosa. Tenia pensat ingressar a l’exèrcit alemany. Quan els hi va explicar els motius, en Fritz, que no l’acabava d’entendre, li va preguntar el perquè de la seva decisió, i en Georg li va contestar segur d’ell mateix:

L’Exèrcit em proporcionarà tot el què no em pot donar la indústria: orgull, respecte, un futur i una família per morir.

No entenen la seva reacció, recordava com la Galiana els hi explicava que les armes no eren el futur, en Fritz li va encaixar la mà de forma distesa per felicitar-lo i li va desitjar tota la sort del món. Més contenta, l’Àngela li va dir orgullosa:

Trobo que fas molt ben fet, defensar la teva pàtria és el repte més gran d’un home. A més, no et passarà res perquè en Hitler és sinònim de pau i no ens portarà a cap guerra.

Veient que la seva decisió no havia agradat tant com esperava, en Fritz i en Lou rebutjaven aquest món, en Georg va decidir canviar-los de tema mentre es bevien la cervesa Berliner Weisse. Després de que els seus amics marxessin cap a casa, en Fritz i l’Àngela varen anar a donar una volta per la Potsdamer Platz per anar a mirar un vestit per ella per després anar a una desfilada militar a l’Unter den Linden. Mentre observava els aparadors de les botigues i veia com en Fritz estava descol·locat perquè en Georg ingressava a l’Exèrcit, l’Àngela li va dir a cau d’orella:

Ell que vagi a l’Exèrcit, però tu aquí casa que m’hauràs de mantenir i no vull que et passi res.

Rient mentre l’allunyava dels cars vestits, li va contestar:

Però i tot això de defensar la pàtria que deies….

Interrompent-lo de cop amb les mans, l’Àngela li va dir:

Sí, hi estic d’acord en què es defensi la pàtria amb les Karabiners, però que ho facin els altres, no els meus. A més, tu tens una missió més important; ser metge i ser pare de família.

Sentint la paraula pare mentre s’aturaven a una botiga de bebès amb la seva roba petita de color blau o de color rosa, en Fritz es va posar neguitós i va canviar ràpidament de tema en veure com en Wilhelm s’embrutia les mans en una botiga alimentària. En fer-se l’hora de la desfilada, varen agafar ràpidament un tramvia per anar al Unter den Linden, on varen presenciar la desfilada militar dirigida per en Hitler. Mirant al nou exèrcit alemany que desafiava el Tractat de Versalles, en Fritz anava pensant mentre veia aquells soldats amb l’uniforme verd, les seves botes negres, els seus cascs i les seves armes noves com la Karabiner 98k:

Sí en Hitler és sinònim de pau, perquè necessitem tants soldats?

Al cap de dos dies, el 17 de març, la jove parella, a instàncies de l’Àngela, varen anar presenciar una altra cerimònia militar a l’Òpera de l’Estat per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois. En arribar un altre cop al Unter den Linden, que estava ple de gent amb banderes amb l’esvàstica i amb rams de flors, es varen endinsar entre la multitud i varen presenciar com aclamaven a en Hitler. L’Àngela no va parar de cridar Sieg Heil fent la salutació romana mentre en Fritz se la mirava pensant que ell això no ho faria. Continuant immòbils enmig de la gent, tots varen cantar l’himne nazi amb molta alegria mentre esperaven l’arribada dels nous soldats. En Fritz feia veure que també cantava per no destacar, però tot i que no ho volia admetre començava a apreciar aquell moviment que s’havia integrat a la seva vida com l’Àngela. Després d’acabar l’acte, que no va ser massa diferent el de feia dos dies però en aquest hi va participar en Georg, que no els va saludar perquè havia de seguir els rígids compassos marcats, en Fritz va acompanyar l’Àngela a casa i després va tornar cap a casa sol pensant que estava traint els seus bells ideals. En veure a en Wilhelm estirat en un banc de davant de la floristeria de la Carlene fet una pelleringa, li va donar un generós bitllet perquè es comprés alguna cosa de menjar. En entrar a casa va veure al seu pare assegut com sempre a la seva butaca llegint Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya d’en Friederich Engels per entendre l’evolució històrica del marxisme enfront de la teoria evolucionista hegeliana. Mirant-lo llegir aquell llibre prohibit, en Fritz va sospirar recordant les seves reivindicacions. En veure’l que l’hi mirava el llibre , en Barnard li va dir sense deixar d’apartar els ulls al llibre:

Aquests nazis prometen la pau, però a la vegada només fan desfilades militars, és una contradicció.

Sense voler entrar en un debat i sense dir-li on havia anat, el noi va pujar a la seva habitació davant de la sorpresa del seu pare perquè sempre parlaven obertament de política i dels seus punts de vista. En entrar a l’habitació va agafar tots els llibres comunistes que tenia i, demanant perdó mentre es mirava el quadre de Galiana, els va guardar en una caixa de cartró on hi havia amagada la xapa de ferro de la Galiana. Després de tancar la caixa i de precintar-la amb cinta, la va amagar a sota el llit perquè acumulés pols. El llibre que més greu li va saber de guardar va ser el d’en Karl Marx, Contribució a la crítica de l’economia política de 1859, que tenia pendent llegir i que li havia recomanat en el seu dia la Galiana. En veure el prestatge buit i va posar el llibre firmat i escrit per en Goebbels, que no se’l va llegir mai perquè ara detestava els drames.

El 19 de març, com era costum, el llibreter Martin de bon matí els va portar en el Klein el Der Angriff, que encara estaven subscrits gràcies a en Goebbels. Posant-se’l a llegir a la butaca del seu pare, en Fritz va llegir en especial atenció l’article del ministre de Propaganda en què deia que Alemanya necessitava la pau tant com els demés pobles i explicava que creia que era irresponsable que algú cregués en la guerra. En passar els ulls per damunt del diari, el va deixar damunt de la butaca pensant que el llegiria el seu pare i estaria més tranquil amb els projectes dels nazis. Trobant-se a la seva germana baixant les escales, la va ajudar a fer els deures de l’institut a la taula del menjador. Després de matar el cuc a la cuina, en Barnard es assentar a la seva butaca i va llegir aquell article amb molta atenció. Sabent que aquell diari l’havia llegit el seu fill i patint perquè ja no parlaven com abans de política, va cridar-lo que vingués i li va dir preocupat:

Ser el què pensa la teva xicota,  però i tu? Què penses ara? Un llarg silenci, que en Barnard va trencar: Mira…. Tothom a canviat, però jo, tot i que faig coses que no m’agraden, no vaig mai al quarter de l’antiga guàrdia imperial per veure aquest monument de la Primera Guerra Mundial. Jo continuo odiant el què odiava per molt que els altres, com els meus amics, hagin canviat. 

Sense saber què respondre-li ben bé i amb un nus a la gola tot i que ja s’esperava que li faria algun dia aquella pregunta, li va contestar:

Jo no crec ni creure mai en el món militar, i encara penso en un món més just, més laic i més racional, on ningú poguí sotmetre a l’altra. No sóc un nen com era abans que es deixava influir per una noia, no és aquest el meu cas ara.

Quedant-se més tranquil, no volia que el seu fill ingressés a l’Exèrcit per amor, cosa que tampoc li deixaria fer l’Àngela, va posar-se de nou a llegir el diari i en Fritz va tornar ajudar a la seva germana fins que va venir en Hermann a buscar-la per anar al Parc Zoològic del Tiergarten.

Però, tot i el què promulgaven els nazis i les seves organitzacions, l’Estat s’estava militaritzant: s’acordava amb la Gran Bretanya que acceptés el rearmament alemany, s’oficialitzava la creació d’unes forces armades aèries, la Luftwaffe, i l’Exèrcit regular augmentava en nombre. En Georg, després de passar noves proves i de diversos exercicis físics, va marxar durant unes setmanes de la ciutat per entrenar-se amb els seus nous companys, que la majoria havien ingressat amb els mateixos propòsits que ell. Mentrestant, l’Àngela va recórrer aquells primers dies d’abril per les botigues de la ciutat juntament amb en Fritz per buscar un vestit per presenciar des de fora el casament d’en Göering, anunciat pel dia 10 d’abril, amb la mediocre actriu Emmy Sonnemman després de dos anys com a parella. L’Àngela estava molt entusiasmada amb aquell casament i li parlava a en Fritz de boda, cosa que ell ni desitjava ni pensava i tampoc tenia diners per pagar un casament. Fins que no es va comprar un vestit rosa adornat amb unes tires blanques a la botiga de l’Albert i de la Helga, que sempre que la veien la saludaven exageradament, l’Àngela no es va posar contenta, tot i que la broma, li va costar una bona quantitat de Reichsmarks.

Cansat de tantes voltes i d’entrar a tantes botigues, en Fritz li va proposar anar al cinema per relaxar-se en una bona butaca. Estant-hi d’acord l’Àngela, varen agafar un tramvia a la Potsdamer Platz per anar als cinemes del Kurfürstendamm. Pensant que hi hauria poca gent pensant que la gent desafiaria al fred que cada cop era menys intens, en Fritz es va quedar amb un pam de nas en veure a tanta gent a l’entrada del cinema. Molts anaven vestits amb les seves millors vestimentes. Els homes anaven tots encorbatats i amb els seus barrets dels diumenges i les dones portaven totes les joies bones que guardaven a casa i els millors abrics que tenien. Intentant veure entre els caps de la gent quina pel·lícula anaven a veure, va quedar parat en veure un tros de cartell on s’hi podia llegir el nom de la directora de cinema Leni Riefensthal. Esbufegant d’avorriment pensant que seria una pel·lícula política, en Fritz li va demanar a l’Àngela fer mitja volta. No entenent el canvi del seu xicot, de seguida va malpensar. Sense dir-li res, va deixar-lo un moment a la cua i es va endinsar entre els espectadors per veure el cartell de l’entrada, que posava amb lletres ben grans Triumph des Willens. Amb un somriure d’orella a orella, va tornar a on era en Fritz, que l’estava esperant encara a la cua per marxar, i li va exigir entrar a la sala. Abaixant al cap, el noi no va tenir més remei que comprar les entrades, que aquell dia anaven més cares del normal, i veure la pel·lícula. Amb la sala plena i amb en Fritz i l’Àngela assentats al final de tot, la pel·lícula va començar. Veient el nom de l’Adolf Hitler en els crèdits inicials, en Fritz va fer un fort esbufec d’avorriment i es va asseure còmodament estirant tant com podia les cames perquè pensava que s’adormiria. En aquells moments maleïa no haver anat a comprar quatre llaminadures com sempre feia quan anava al cinema. La pel·lícula mostrava el desenvolupament del Congrés del NSDAP el 1934 a Nuremberg i tota l’estona es veien imatges de membres uniformats del Partit desfilant, tot i que apareixien pocs soldats alemanys, se sentien les marxes musicals a més de parts de discursos de diversos líders nazis en el Congrés com el de l’Adolf Hitler. El tema principal era el retorn d’Alemanya a la categoria de potència mundial, amb Hitler com una espècie de messies que tornava la glòria a la nació. Però en Fritz no es mirava la pel·lícula com la majoria dels espectadors i com l’Àngela, avorrit com una ostra i aguantant-se el cap amb la mà, el noi va badallar en més d’una ocasió enyorant les pel·lícules on actuava l’actor Gustaf Gründgens que havia vist al cinema amb la seva família abans de que en Hitler arribés al poder. Després de la pel·lícula varen sortir amb la resta del públic a poc a poc. Comentant tota l’estona la pel·lícula, l’Àngela no parava de dir-li que era una autèntica obra d’art el què acabaven de veure. Somrient però amb un somriure d’avorriment mentre sortien de l’edifici per anar a la parada de tramvies, en Fritz li va dir:

Només és propaganda. No n’hi ha per tant! Una més. Divinitzeu a en Hitler d’una forma perillosa.

Volent-li discutir aquell comentari que no l’hi va fer gens de gràcies, de cop va venir puntualment el tramvia i com que hi havia tanta gent varen tenir que córrer per pujar-hi i d’aquesta manera l’Àngela no li va poder contestar. La pel·lícula només va tenir èxit els primers dies.

El dia senyalat del casament d’en Göering i l’Emmy, a les deu del matí ja se sentien per la ciutat les bandes de música del Regiment de Guàrdia de Berlín, de la Regiment Hermann Göering, de la Guàrdia personal del Führer, de la de les Seccions Esportives del Ministeri de l’Aire, de les SA i la del Cos de Caçadors. La nit anterior l’Àngela es va quedar a dormir a casa dels Klein per tenir més espai per maquillar-se i canviar-se tranquil·lament i, de pas, va agafar la colònia cara de la Luane. En baixar del dormitori ja canviada, tots varen quedar amb la boca oberta en veure-la, era un vestit preciós i provocador i li quedava esplèndidament bé. En Marwin, que havia vingut a esmorzar amb l’Elisabeth, i el seu pare la varen resseguir amb la mirada com si estiguessin apuntant amb una pistola, cosa que els va costar una estirada d’orelles per part de les seves dones. Després d’esmorzar torrades amb ous fregits, en Fritz i l’Àngela varen dirigir-se cap a l’Ajuntament, el Rotes Rathaus, per presenciar des de fora tots els detalls de la boda. En sortir del barri per anar a agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, tothom es mirava a l’Àngela amb el seu vestit. En travessar la carretera, uns nois que conduïen un Mercedes en veure-la li varen tocar el clàxon i varen fer una forta accelerada amb el motor per impressionar-la. Ella no es va immutar davant d’aquella ximpleria infantil, però en Fritz se’ls va mirar amb una cara de mil dimonis. En passar per davant de la pastisseria, es varen trobar a la Klara i en Richard parlant a fora i en veure’ls en Richard li va dir en to de broma a en Fritz:

Qui es casa? Tu o en Göering?

Fent manades per no contestar, l’Àngela va respondre per ell tot orgullosa:

Aviat, aviat….

Avançant cap a la Potsdamer Platz, quan varen passar per davant de la floristeria de la Carlene, la florista li va regalar a l’Àngela una rosa vermella perquè se la posés en el seu vestit i, sense mirar el rellotge, les dues dones varen començar a parlar de quines flors eren les més adients per portar en un casament mentre en Fritz es mirava avorrit aquella conversa i passava per alt que a uns metres hi havia estirada al terra l’Anne sense sabates. Veient que les dues dones xerraven i xerraven sense parar, ell va mirar a fora la floristeria i es va fixar amb una cosa que no hi havia pensat fins llavors, hi havia més mares amb cotxets. Pensant amb aquest tema, va recordar que un parell de seves companyes de classe havien quedat embarassades feia poc i que unes amigues del seu germà havien tingut també fills. El règim havia fet créixer la natalitat. Després d’agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, que els va deixar a davant del Lustgarten, recentment pavimentat, varen veure passar a les onze del matí el cotxe d’en Göering, un cotxe decorat amb narcisos i tulipes, que es dirigia a l’Ajuntament, on tindria lloc la boda civil. En veure que feien tard si volien veure una cosa, varen córrer cap a l’Ajuntament i en arribar a la plaça es varen trobar amb la multitud encuriosida. Afegint-se entre el públic, varen quedar impactats quan varen veure i sentir sobrevolar en el cel blau de Berlín els caces alemanys. En posar-se a davant de la gent després d’unes quantes sacsejades, varen veure a en Göering amb les seves lluent medalles i el seu bastó que esperava ansiós a la núvia. Al cap d’uns minuts varen veure arribar el cotxe de la núvia. En baixar amb el seu vestit blanc, la parella va ser rebuda a toc de trompetes fins que el oberbürgermeister, el doctor Sahm, que va ser l’encarregat de donar-los la benvinguda en el luxós saló de l’Ajuntament, va sortir a fora l’edifici per fer-los entrar. L’Àngela, que pràcticament no veia res per culpa dels vigilants que no deixaven que ningú s’acostés a la parella, es va posar a cridar d’emoció com la resta i pensava com podria ser el seu casament. També el voldria fer en el Rotes Rathaus, l’edifici que va veure morir a la Galiana. Mentre els nuvis eren a l’Ajuntament prometent-se amor etern, la multitud, amb en Fritz i l’Àngela allà al mig, es varen dirigir al llarg de l’Unter den Linden per anar a la Catedral. En Fritz va estar durant tota l’estona callat recordant el dia i el lloc on varen abatre a la Galiana.

Avançant per l’avinguda encatifada veient com tota l’estona els guàrdies del NSDAP controlaven a la gent. Per l’Àngela era una protecció necessària, per en Fritz era un despesa ridícula. Després de firmar, la parella de recent casats es varen dirigir a l’Unter den Linden amb cotxe per entrar a la Catedral per celebrar una cerimònia religiosa dirigida pel bisbe Ludwig Müller. Per estar a l’entrada de la Catedral per veure sortir els recents casats en Fritz va tenir que pagar 40 Reichsmarks als guàrdies i d’aquesta manera es varen posar a primera fila. Just davant seu només tenien els guàrdies, que estaven contents per la boda i inclús acceptaven el vi que portaven alguns xafarders de la boda. Quan la parella va sortir del temple després d’una breu missa, les bandes militars varen tocar la marxa nupcial de Lohengrin i l’Àngela en sentir la música de Wagner i en veure a en Hitler sortir del temple es va posar a cridar eufòrica mentre movia els braços per atreure-li l’atenció. El dictador, amb cara de felicitat, anava amb el seu vestit de frac de color negre i anava saludant a les masses amb el seu barret. Per més emoció per l’Àngela, en sortir l’Emmy a saludar a la gent es va apropar a on eren ells i en veure-la amb aquell vestit tant elegant i amb la rosa vermella li va donar una flor del seu ram mentre li deia:

Heu de ser els següents.

Enmig de la cridòria i després de que en Göering li parlés amb les mans, la núvia va marxar a parlar amb en Hitler. Entusiasmada pel seu gran dia, l’Emmy li va demanar en to de broma que la política deixés el seu marit, però a en Hitler no li va fer gens de gràcia aquella broma i va fer cara de pomes agres. Després de saludar a la resta de la gent, la parella va marxar amb els cotxes cap a l’Hotel Kaiserhof per continuar amb la celebració, però aquest cop a porta tancada. Quan tornaven cap a casa a peu, l’Àngela es va quedar tot l’estona reflexionant amb aquella flor a la mà, mentre en Fritz pensava que la seva xicota s’estava fent unes falses il·lusions de casament. En arribar al seu pis i després de posar-se una muda més còmode, l’Àngela va assecar la flor i la va guardar per sempre més al calaix de la seva habitació mentre pensava seriosament en una boda amb en Fritz. Inclús ja pensava com seria el seu vestit. Creia que ja no tenia competència.

Mentrestant, el culte a la figura d’en Hitler s’estava convertint en una forma mística per part del poble alemany. El 21 de maig, en el conegut discurs de la Pau a l’Òpera Kroll, en Hitler va justificar el rearmament alemany i el trencament amb el Tractat de Versalles. També va parlar de que no intervindria a Àustria i va apuntar que el perill d’Europa venia de la Unió Soviètica. L’Àngela va escoltar per la ràdio de la llibreria aquell discurs amb molta atenció, fins i tot no va atendre a uns clients per poder-lo escoltar, i en acabar el discurs va penjar, amb l’aprovació d’en Martin, la bandera nazi al vidre de l’entrada. Quan en Fritz la va veure després de tornar de la Universitat, va exclamar des de fora mirant la lluent bandera:

Voleu dir que cal ensenyar tant patriotisme? Semblarem els nord-americans.

En sentir les paraules provocadors però iròniques del seu xicot, l’Àngela va sortir corrents de la llibreria en to juganer i li va dir mentre li clava amistosament un cop de drap:

Escolta, no som pas nosaltres que les fabriquem aquests banderes.

Rient pensat que l’havia tocat, en Fritz la va esperar a que plegués de la llibreria mentre en Martin li deia que estava orgullós amb l’Àngela ja que li feia guanyar molts clients amb els seus encants. Tot i les bromes, en Fritz creia fermament en aquella època que en Hitler estava buscant la pau i es deixava endur cada vegada més per les idees nacionalsocialistes. Sense adonar-se’n ja no es preocupava tant per denunciar depèn de quins temes. Veia perfectament la situació en què es trobava en Dannel, que era criticat constantment pel barri, l’Anne, que un dia va ser apallissada per uns vailets, o en Wilhelm, cada dia més desesperat amb la seva situació. Tot i això, sempre anava juntament amb l’Àngela a la botiga de la Matilda a comprar i de pas li preguntava coses per saber la seva opinió. La Matilda els continuava parlant dels camps de concentració i de les manifestacions antisemites que es produïen a Munic, però en Fritz l’intentava calmar dient-li que no tenia per què patir ja que estava convençut que el poble alemany mai acceptaria aquells camps que l’hi estava relatant i que no es deixarien endur per l’antisemitisme com no es varen deixar endur pel boicot. Mig satisfeta, la Matilda tenia por que en Fritz no canviés també el seu pensament.

Els següents dies en Fritz va estar concentrat un altre cop amb els exàmens, que novament va aprovar amb molt bona nota, i tot apuntava que es trauria aquella carrera amb unes notes brillants. Alguns hospitals ja estaven interessats amb ell perquè comencés a fer pràctiques, però ell tenia clar que només aniria a l’Hospital Charité, que era a prop de casa, a pocs metres al nord del Reichstag, per continuar aprenent pel futur tenir una consulta pròpia en el barri. L’Àngela l’ajudava tant com podia i li donava tot el temps del món per estudiar, tot i que continuava odiant que es passés tantes hores a la Universitat amb les seves companyes de classe i l’obligava a tornar de la Universitat un cop acabaven les classes. Aquella gelosia i autoritarisme el preocupaven, però no hi va voler donar massa importància.

A mitjans de juny el règim nazi patia una crisi de confiança per part de la població perquè molts membres del partit nazi continuaven sent vistos com uns corruptes mentre el poble començava a no veure els resultats de l’anuncia’t creixement econòmic. Aquell desencantament no va passar per alt a casa dels Richter. D’un dia per l’altre en Seigmund se li va reduir el salari i ja no podia mantenir a tota la família amb el seu sou i el de l’Àngela. Enrabiat, assentat a la seva butaca vella, en Seigmund culpava als funcionaris del règim com els responsables de no tirar endavant l’economia, però en cap cas acusava a en Hitler, a qui continuava idolatrant com la resta del poble i agafava amb força l’esvàstica. L’Àngela estava cada cop més preocupada per la situació a casa seu, el seu granet de sorra començava a no ser suficient, però no li va explicar a en Fritz el què passava perquè volia que se centrés únicament amb els estudis. Però, un dia, passejant pel Gartenbauamt, enmig del Tiergarten, en Fritz va observar que la seva xicota tenia el cap a una altra banda, no li responia les seves preguntes i no estava riellera com sempre mentre passejava entre els arbres del parc. En assentar-se en un dels bancs, sense pensar-s’ho ni dos segons, li va preguntar què li passava però ella de cop es va posar a plorar deixant sorprès a en Fritz. No entenen res, li va tornar a preguntar, però aquest cop de forma més amable i agafant-li la mà. No quedant-li sang a les venes per la situació en què vivia, va fer el cor fort i li va explicar tots els problemes econòmics que patien, inclús ella havia deixat de fer un àpat. La situació era tant complicada que li va dir que el seu pare li havia parlat de deixar la ciutat sinó milloraven les coses en breu perquè estaven amb l’aigua al coll. Amb cara de Divendres Sant i sense saber com reaccionar, li va preguntar tímidament mirant-li als ulls mentre començava a fer xim-xim:

És tant greu la situació de casa?

Mirant-se’l plorosa sense fer cas a les petites gotes que l’hi queien al damunt, va repenjar el cap a l’espatlla d’en Fritz i li va contestar:

Força, l’hi és impossible mantenir a cinc persones. Pensa que la meva germana no treballa i el meu germà encara està estudiant.

Pensant uns segons perquè se l’il·luminés la bombeta, en Fritz li va preguntar:

I quatre persones, que en podria mantenir a quatre persones amb l’ajuda de tot el teu salari i sense que tu gastessis res?

Eixugant-se les llàgrimes mentre anava sentint vergonya per haver d’explicar la difícil situació en què es trobava, li va respondre sense entendre on volia anar a parar:

Sí, suposo que sí, dues noies gasten molt, saps? (sobretot ella)

Agafant-li un altre cop la mà, en Fritz es va aixecar del banc i  li va dir sense dubtar-ho:

Anem a viure junts! Mirant-se’l amb cara de sorpresa, en Fritz va continuar mentre li agafava les càlides mans suaus de l’Àngela amb força: La família té un piset petit que tenim de lloguer a prop de casa, situat en la mateix Leipziger Strasse, a cinc cases a l’oest de la llibreria, que podríem ocupar sense problemes ja que els llogaters que teníem varen marxar per les obres en el Ministeri de l’Aire. Tu ho tindries més a prop per anar a treballar i tindríem tot el que necessitaríem, mai ens faltaria de res i tu podries donar tot el teu salari a casa teu. A més, parlaré amb en Martin perquè te l’apugi, només li tinc que donar el Der Wanderer firmat per en Goebbels i ja ho tenim enllestit.

Reflexionant pensant que era una bogeria sense estar casats, però a la vegada entusiasmada amb la idea, li va dir després de fer un llarg sospir:

Però com ens mantindrem si jo tinc que donar el meu salari a casa meu i tu no treballés? No vull que deixis d’estudiar per mi, tu tens el cervell d’estudiós.

Sense reflexionar i amb el cap calent, li va contestar:

Jo a l’estiu puc anar a treballar unes hores a l’empresa del meu pare, a més, tinc suficients diners, pensa que sóc un burgeset i no tenim que patir per això. Amb les notes que he tret els meus pares em donaran el què faci falta. No et preocupis i deixem a mi.  

Entusiasmada amb la idea, però pensant amb casa seu, li va dir que n’hauria de parlar amb els seus pares i ell amb els seus. Després de que es posés a ploure a manta i s’intensifiqués l’olor de l’herba, els dos nois, ben il·lusionats, sobretot ella que tenia ganes de viure còmodament, varen tornar cap a les seves respectives cases per comentar-ho en els seus pares. Els Richter els va semblar genial la idea, els agradava en Fritz, però sobretot els va agradar la idea perquè la seva principal despesa, l’Àngela, que gastava desorbitadament, molt per sobre del seu salari, no els seria un problema. L’Annalisa, tot hi aprovar-ho, li feia vergonya que la seva filla marxés de casa sense estar casada i li va demanar a la seva filla que no ho digués a Munic. Quan en Fritz ho va comunicar en els seus pares, en Barnard s’hi va oposar de dret, creia que eren massa joves i tenia por de que el seu fill es desconcentrés en els estudis. Però la Luane va opinar diferent i s’ho mirava d’una altra manera. Ella sabia què era viure d’una forma no acomodada i li va dir en el seu marit mentre li deixava fumar-se una cigarreta en el menjador:

En Fritz ens ha mostrat en més d’una ocasió que és molt madur, recorda per tot el què ha passat i les notes que ha tret, i pensa que fa tot això per ajudar econòmicament a la família de la seva xicota, que no oblidem que l’ha ajudat molt. Posant la mà damunt de l’espatlla del seu fill, la Luane va continuar: Per mi endavant, sempre i quan vinguin els diumenges a dinar, que estic segura que aquella noia no ha fregit mai ni un ou i que no sap fregar un terra.

Quedant-se reflexiu mentre anava cap a la seva butaca, en Barnard va dir fent gestos amb les mans:

En aquesta casa no tinc ni dret ni vot, sembleu tots uns nazis o uns comunistes, per tant també ho accepto i callo. Abans d’assentar-se va mirar als ulls del seu fill perquè no el mentís i li va dir mentre escopia el fum de la cigarreta: Ara bé, vull que continuïs estudiant i que continuïs amb aquestes notes. No vull veure com ara baixen. No et desconcentris amb la teva dona. Sigues responsable.   

Després de donar-los les gràcies i de prometre’ls que continuaria estudiant, el noi va sortir corrents de casa per anar a donar-li la notícia a l’Àngela, que es va posar molt contenta per començar una nova aventura. De seguida ja va pensar en com moblaria el pis, que estava sense moblar. Després de veure la seva nova llar, el primer que va fer va ser anar a comprar roses vermelles a la floristeria de la Carlene per adornar-lo. Mentre en parlava amb la florista, la Carlene li deia que estava molt feliç de veure a en Fritz tant content i li explicava com n’era d’entremaliat de petit fent patir constantment en el seu pare.

Aprofitant que estava de vacances escolars, en Fritz anava a la seva nova vivenda per adaptar-la i moblar-la per anar-hi a viure amb l’Àngela en breu. Com que era una mica sapastre, li va demanar a en Kurt, que tenia més experiència, que l’ajudés a muntar una calaixera. Per la seva part, l’Àngela, que l’hi havien apujat el sou després de que en Fritz li donés a en Martin el Der Wanderer firmat, es passava les hores a la llibreria treballant aferrissadament venent llibres i diaris per mostrar-li en el seu amo que l’augment de sou estava justificat. En saber la notícia per la Luane un dia que es varen trobar a la carnisseria de la Maria, la Klara va anar de dret a la llibreria a comprar el Völkischer Beobachter i li va preguntar a l’Àngela quan quedaria embarassada i quan es casarien. Sorpresa i tota vermella, li va dir que encara eren joves però que d’il·lusió no li faltava. Amb els estalvis d’en Fritz es varen comprar en els següents dies un moble pel menjador, estris de cuina, una taula llarga, un llit de matrimoni, una ràdio Bosch, volien està informats, i una màquina d’escriure per no tenir que escriure a mà. L’Àngela estava enamorada i il·lusionada amb aquell pis: era gran, feia uns 110 metres quadrats, era il·luminat amb un balco llarg que anava del menjador a la cuina i a la seva habitació. La cuina era moderna amb uns fogons de carbó i estava situada al costat del menjador pel qual s’accedia a través d’una porta corredissa. Tenia dues habitacions grans, més una altra de matrimoni, i tenia dos lavabos complets, un davant de l’habitació i l’altre al costat del rebedor. A l’Àngela li agradava tenir el menjador de color blau cel i els lavabos de color rosa amb uns miralls grans i il·luminats, on s’hi podia maquillar perfectament. Després de dos dies de treballar-hi posant les coses al seu lloc, la parella ja s’hi va instal·lar amb molta il·lusió. En el moment d’obrir la porta amb les maletes, l’Àngela es va trobar a la taula del menjador una caixeta de bombons, una ampolla de cava francès i un ram de roses vermelles.

Per celebrar-ho, el 24 de juny, després de sopar al pis volien anar a l’estrena de l’òpera La dona silenciosa de Dresden, però l’obra, autoritzada per l’Adolf Hitler i per en Joseph Goebbels, va ser boicotejada per l’Alfred Rosenberg, que rivalitzava en aquells moments amb en Goebbels, perquè no li agradava l’autor. Sense entendre perquè s’havia cancel·lat l’obra que tantes ganes tenia en Fritz de sentir, la parella varen tenir que anar-ho a celebrar a l’Hotel Adlon tot fent una cervesa. Entrant a la Pariser Platz sota la llum de la Lluna i amb una forta xafogor, en Fritz ja no feia cas a que l’Hotel tenia penjades a davant la façana unes banderes en vertical del partit nazi i del barri de Mitte amb l’ós. Entrant al majestuós bar de l’Hotel, l’Àngela no parava de dir-li a en Fritz totes les reformes que volia fer i no parava de parlar-li de les flors que es compraria. Estava molt il·lusionada, però en Fritz ara entenia perquè en Seigmund no arribava a final de mes. Amb quatre dies el deixaria escurat pensava.

Les següents setmanes, mentre el govern alemany aprovava més lleis discriminatòries contra els jueus, els homosexuals i altres grups considerats perillosos pel règim, la parella s’anava adaptant a viure l’un amb l’altre i, tot hi la forta pujada de preus que patia Alemanya, varen comprar més mobles, com un tocador per l’Àngela perquè hi pogués guardar les seves coses i uns quants quadres d’estil renaixentista per donar vida a les parets. En Fritz va pensar en portar el quadre de la Galiana per penjar-lo en una habitació, però va pensar que el passat s’havia de quedar a la seva passada habitació. A part, no li volia refregar als morros de l’Àngela el quadre de la seva difunta xicota, que curiosament ja no en parlaven i semblava quedar oblidada com les idees d’en Fritz. Tot semblava anar perfecte en les seves vides i la parella va decidir anar a la segona setmana de setembre, quan l’Àngela tenia uns dies lliures i just abans de que en Fritz comencés el seu tercer any a la Universitat, a Nuremberg. Després de demanar-li en el seu pare el cotxe, el Ford T, varen anar a la ciutat bavaresa, on, sense que en Fritz ho sabés, s’hi celebrava el 7ª Congrés del Partit Nazi, el Congrés de la Llibertat, que seria retransmès per primer cop per televisió, aparell que gaudien molt poques famílies i que en Goebbels odiava per la seva propaganda.

El 10 de setembre, quan començava el Congrés, varen arribar a Nuremberg després d’unes quantes hores a l’autopista, que anava molt plena precisament pel Congrés, i es varen allotjar a un hotel cèntric de la ciutat. En Fritz estava ansiós per recórrer els carrers de la ciutat, semblava un nen amb sabates noves, li encantava descobrir llocs nous i inspeccionar-los. Quan passejaven tant tranquil·lament contemplant els bells edificis de la ciutat amb el seu passat medieval, es varen topar amb una desfilada militar. Mentre es miraven aquell espectacle des de lluny i anaven sentint les músiques militars i els crits de la gent, es varen anar apropant a l’Ajuntament i, abans d’arribar-hi, varen veure que en un cotxe descapotable hi anava en Hitler, que havia de ser rebut per l’alcalde en el Saló de l’Ajuntament. En apropar-se amb la resta de la multitud per veure el dictador alemany de més a prop mentre anaven sentint més intensament com sortia la música dels altaveus instal·lats en les faroles negres, l’Àngela va veure que entre els manifestants hi havia una noia jove de cabells rossos amb un luxós abric de pell. Sense treure-li la mirada de sobre i amb certa gelosia, s’hi va apropar descaradament i li va demanar en aquella noia si li podia dir on havia comprat aquell preciós abric. La noia, mirant-se-la amb una cara amable i de sorpresa, li va contestar que l’abric no era de Nuremberg sinó que era de Munic, com ella. Encuriosida, l’Àngela li va dir que ella també era de Munic, tot i que li va explicar que ara vivia a Berlín, molt a prop de la Cancelleria. Continuant mirant ansiosa l’arribada del dictador a l’Ajuntament i sense mirar-se a l’Àngela, la noia li va parlar de la satisfacció que li feia veure en aquells moments a en Hitler. L’Àngela, envejosa per aquell abric, li explicava de forma xulesca que ella havia parlat un dia amb en Hitler i que el seu xicot, que estava mirant de lluny la conversa entre les dues noies sense fer-ne massa cas mentre intentava veure alguna cosa entre els caps i barrets de la gent, fabricava les banderes nazis. Però la noia no li semblava importar-li gaire que ella hagués conegut a en Hitler i es va presentar davant de la parella dient:

Perdona, no ens hem presentat, em dic Eva Braun!.

Donant-li la mà, l’Àngela, que evidentment, com tot Alemanya, no sabia que era la xicota d’en Hitler, es va presentar i li va tornar a dir que trobava molt bonic l’abric i va marxar juntament amb en Fritz a donar una volta per la ciutat mentre l’Eva es va quedar esperant amb la multitud per anar llavors a un acte. Mentre recorrien els carrers romàntics de la ciutat amb les façanes de les cases de tres pisos pintades de color blanc i amb els balcons plens de flors per donar més vida, l’Àngela no parava de parlar-li a en Fritz d’aquell abric, tot i que li anava remugant que aquella noia portava joies barates. Aturant-se un moment per cordar-se la sabata, en Fritz va veure en un dels cartells que hi enganxat en una lona publicitària d’una façana d’una botiga d’alimentació, que durant aquells dies els nazis farien els seus anuals congressos, cosa que l’Àngela ja sabia. Després d’acabar de donar una volta varen anar a sopar a l’Hotel per després descansar pel dia següent.

L’endemà al matí, en Fritz i l’Àngela varen visitar el castell de Nuremberg, el Kaiserburg, situat damunt del turó de la ciutat. La jove parella es va passar una llarga estona observant les vistes des del mirador de l’entrada i varen contemplar el famós pou del castell, on l’Àngela hi va tirar una moneda perquè li portés sort. Desitjava l’abric i un casament espectacular. Entrant al castell on hi varen residir tots els emperadors del Sacre Imperi Germànic des del 1050 fins al 1571, varen visitar l’edific principal amb la capella doble romànica (la millor conservada), les habitacions dels emperadors i una de les torres. Després de sortir del Kaiserburg varen anar a dinar en un restaurant on varen menjar ànec rostit, i després varen acabar de passar el dia a la plaça Hauptmarkt. Tot contemplant a la gent com anava amunt i avall buscant un bar o tornant a casa, varen observar que hi havia molts joves soldats que participarien en els actes del NSDAP. No deixant de mirar com bevien com desenfrenats i com empaitaven les noies sense cap tipus de consideració, varen tornar cap a l’hotel per sopar-hi i després varen anar a dormir cansats de tant caminar.

El dia següent, el 12 de setembre, a petició de l’Àngela, varen anar a primera hora del matí a l’esplanada de Zeppelinfeld, situada a cinc quilòmetres al sud-est del centre de la ciutat, on el règim passava revista al Servei Laboral del Reich. Després es va fer una espectacular desfilada militar davant d’en Hitler perquè veiés als seus soldats perfectament armats amb les seves eficaces karabiners amb la seva robustesa i seguretat. L’entusiasme entre el públic de les grades era evident i en Fritz, impulsat per l’Àngela, va cridar amb la resta del públic des del seu seient mentre anava mirant com aquella munió de soldats anaven perfectament armats i seguien els rígids compassos que els hi marcaven mentre sonava més música militar. En aquell moment en Fritz tenia uns sentiments contradictoris que no el deixaven gaudir de l’acte com l’Àngela. Mentre ell es mirava aquell espectacle amb cert entusiasme, l’Àngela no deixava de mirar a una banda i una altra de les tribunes i es fixava amb atenció la tribuna d’honor. Amb els soldats passant per davant mentre sonava el Horst-Wessel-Lied, intentaven amb en Fritz reconèixer a tots els presents en aquella tribuna i amb uns prismàtics varen veure que al costat d’en Heinrich Hoffmann, el fotògraf d’en Hitler, que l’Àngela l’havia reconegut perquè el coneixia de la seva famosa botiga que tenia a Munic a l’Amalienstrasse 25, que hi havia aquella noia de l’abric. Tot pensant què hi feia allà (havia aconseguit les entrades a través d’en Hoffmann, no per en Hitler), l’Àngela es va avergonyir de les seves paraules xulesques que li havia dit i pensava que aquella tal Eva devia ser una dona d’algun jerarca nazi, però en cap cas va pensar que pogués ser la xicota d’en Hitler.

Després de l’acte i cansats de veure tants soldats, varen anar a donar una volta pel sud de la ciutat per obrir el ventre per atipar-se després a menjar Weisswurst (salsitxes blanques) de Nuremberg, que tant li agradaven a en Fritz, mentre es bevien una cervesa de la marca Schneider Weisse, una cervesa de forta graduació i carregada de llúpol. Retornant cap a l’hotel xino-xano es varen topar amb en Goebbels, que sortia carregat de papers d’un prestigiós cafè de la ciutat. En veure la parella caminant feliç per la vorera, el ministre alemany, creient que eren molt compromesos amb el nacionalsocialisme, sinó què hi feien allà pensava, els va saludar efusivament i els va donar dues entrades per la tribuna d’honor per un altre acte a l’esplanada de Zeppelinfeld. Sense poder-hi renunciar, en Fritz va agafar aquelles entrades i li va agrair tot el què havia fet per la seva família. El ministre, mirant-se sobretot a l’Àngela aprofitant que no hi havia la Magda, li va dir orgullós mentre agafava bé els papers perquè no n’hi caigués cap al terra:

No em tens que agrair res, per nosaltres és molt important que vosaltres sigueu aquí aquests dies perquè aprovarem una llei que canviarà la Història d’Alemanya per sempre més.

Quan en Fritz li anava a preguntar de què es tractava aquesta nova llei, el ministre alemany es va mirar el rellotge, va guardar els papers que portava a la mà en una carpeta on hi havia el logotip del NSDAP amb l’àguila mirant cap a l’esquerre, i es va acomiadar d’ells per marxar ràpidament en direcció contrària a on anaven. Després de que marxés coixejant acompanyat per un parell de membres de les SS, l’Àngela es va emocionar, aniria a la tribuna d’honor pensava, però en Fritz li va dir mentre tornaven a caminar cap a l’hotel:

No hi voldràs pas anar? Ja hi hem anat!

Canviant-li la cara sabent qui portava els pantalons, l’Àngela li va contestar segura:

No en dubtis que hi anirem, a part de que t’he vist ben emocionat avui a l’acte.

Rendint-se sense lluitar, es recordava del seu pare que mai guanyava cap disputa amb la seva mare i es va posar a riure pensant que era un calçasses. Mentre entraven a l’hotel pensava que de fet també volia anar a l’espectacle, que l’havia impressionat, perquè estava curiós per saber quina llei volien aprovar. Després d’acceptar anar-hi li va posar a l’Àngela una condició: que anessin després de canviar-se a sopar en un restaurant on fessin Berliner Schitzel. Somrient tímidament, li va dir que era una tonteria provar un plat berlinès a Baviera, però va acceptar la condició.

L’endemà, el 13, la jove parella es va dirigir un altre cop a l’esplanada de Zeppelinfeld, on es va fer una altra desfilada militar mentre sonava amb més força la música i els càmeres no deixaven de filmar als soldats amb la seva vestimenta verda i els seus cascs negres. Un cop varen entrar a la tribuna d’honor varen ser rebuts amb tots els honors i es varen asseure amb les altes personalitats del règim que desconeixien. Els generals anaven amb els seus uniformes carregats de medalles, els jerarques portaven l’uniforme del Partit i tots portaven enfundades les Walther PPK i les dones estrenaven uns vestits d’alta costura amb uns barrets amples i florejats. Entusiasmats d’estar en una zona preferent i de tenir les millors vistes, veien perfectament aquells soldats uniformats sense els prismàtics i en resseguir-los amb la mirada varen veure que un d’ells era en Georg, el seu amic, que estava davant d’ells amb la cara ferma mirant cap endavant. Veient-lo amb l’uniforme verd, el casc d’acer de color gris i amb la seva Karabinner de la marca Mauser ben agafada a la mà, l’Àngela, sense pensar on estava situada, va posar-se a cridar-lo atraient totes les atencions d’aquella tribuna, però no la d’en Georg, que no es podia sortir del seu guió i empunyava amb força el fusell de forrellat. En Fritz intentava excusar-se davant de les mirades dels jerarques nazis, però quan anava demanant perdó va veure que els homes no se la miraven pas d’indignació, i es va asseure resignat mentre li deia a l’Àngela que estigués més calladeta i es tapés una mica més. Després de passar revista, l’Adolf Hitler, l’Alfred Rosenberg, en Joseph Goebbels, en Walther Darré i l’Adolf Wagner varen pronunciar uns discursos en el centre de l’esplanada, mirant a les tropes i veient de lluny a les tribunes del públic que no paraven d’onejar les banderes del Partit amb molta força. Quan en Goebbels va sortir a parlar i es va posar davant del micròfon, en Fritz hi va posar tota la seva atenció per intentar esbrinar quina llei volien aprovar.

El discurs que va pronunciar el ministre alemany, sota el títol Comunisme sense mascara, va ser un atac als jueus i als comunistes. Va començar anunciant una missió universal alemanya per lluitar contra el bolxevisme, al qual va dir que era el desafiament de la brutalitat internacional començat pels jueus contra la cultura en si. El ministre de Propaganda va parlar de l’assassinat individual d’ostatges i de masses duts a terme pels comunistes i, per demostrar que el bolxevisme estava lligat als jueus, va llegir una llista de diverses fulles dels principals representants jueus del comunisme. Al final del parlament, l’Àngela, que no parava d’aplaudir les paraules del ministre, va dir-li, enmig de la tribuna d’honor, a en Fritz:

Veus! I tu que creies amb les idees comunistes. Sort n’has tingut de mi!

Horroritzat amb aquelles paraules i veient-se amb la soga al coll mentre mirava com la persona que tenia el costat tenia també una Walther PPK a la seva funda del cinturo, en Fritz va començar a tremolar de por pensant que els demes, que portaven el braçalet amb la creu gamada, l’haurien escoltat i es pensarien que era un roig. Mirant a una banda i a una altra per veure les cares de la gent, l’home del costat li va posar la mà en el seu braç i li va dir mentre ja es veia en un camp de concentració:

La teva xicota és preciosa noi, no saps pas l’enveja que em fas!.

Patint encara de que no hagués escoltat de que era un comunista, li va contestar fent-se el simpàtic i no deixant de mirar aquella pistola semiautomàtica:

I tant!. És tant bonica com aquest espectacle, una joia!.

En escoltar aquelles afalagadores paraules i en veure’l parlant amb aquell home que duia unes quantes medalles que indicaven que havia lluitat a la Gran Guerra, l’Àngela es va sentir molt orgullosa del seu xicot i el va abraçar amb tanta força que de poc li fa de soga. Després de que l’espectacle acabés i de que tothom anés sortint a poc a poc, la parella va anar a passejar pel Pont del Botxí i varen acabar el dia en una cerveseria de la ciutat. Mentre es prenien una cervesa bavaresa de la marca Augustiner-Bräu Wagner Kg acompanyats per un ambient molt festiu pels Congressos amb gent cantant i bevent tant feliç, en Fritz li va preguntar a l’Àngela:

No et sembla que el discurs d’en Goebbels era durament antisemita?

Pensant uns segons en aquell discurs que no havia escoltat amb atenció, li va contestar:

Segurament, no ho se jo, però només són inofensives paraules, no crec que vagin més enllà. No cal patir. El què és important es atacar al bolxevisme, el nostre enemic que vol destruir-nos. Allà pla fan bestieses. No són persones.   

Però en Fritz sabia que totes les paraules que pronunciaven els nazis no eren inofensives i començava a imaginar-se que la llei que pensaven aprovar tindria alguna relació amb els jueus. Veient que continuava pensant en les paraules del ministre, l’Àngela li va dir enfadada de que no es deixés animar amb aquell ambient després de que un grup de nois i noies es posessin a ballar les músiques bavareses:

Escolta, que no som aquí per pensar en política, som aquí per nosaltres dos, la política deixem-la pels nostres polítics que ja saben el què es fan, i més els nacionalsocialistes.

Pensant que era ella i no ell qui volia anar en aquells actes polítics, varen sortir a ballar amb la resta i després de matar els peus varen demanar-se una altra cervesa per parlar de la bellesa de les esglésies que havien vist. Acabant la xerrera amb la cervesa, varen  tornar a l’hotel per l’endemà passar-se el dia voltant pels carrers de la ciutat i per fer unes últimes compres. L’Àngela no parava de comprar compulsivament articles comestibles per casa seu perquè sabia que el seu pare s’emocionaria en menjar un tros de salsitxa de Baviera.

L’endemà, el famós 15 de setembre de 1935, el règim nazi aprovava les Lleis de Nuremberg en què es definien les obligacions i les normes dels ciutadans segons la seva raça. La nova llei deia que només es podia considerar ciutadà aquell que tingués sang alemanya i no es considerava ciutadà als jueus i els asocials. Es considerava que totes les famílies que tinguessin un sol membre de la família que fos jueu, tant podia ser l’avi com l’àvia, se’ls havia de considerar jueves i, per tant, perdien els seus drets com a ciutadans. Mentre el Reichstag aprovava aquesta llei, a Nuremberg, la parella aprofitava el seu últim dia. Després de que veiessin molts cotxes oficials i molts periodistes, l’Àngela li va insistir en anar a escoltar el discurs de l’Adolf Hitler davant d’una enorme multitud. Sense saber que s’havia aprovat aquesta llei, varen sentir des d’una tribuna com en Hitler parlava per primer cop de la qüestió jueva i va recomanar acatar les noves lleis sota el símbol de l’esvàstica. El dictador alemany va acusar als jueus de l’estranger d’haver provocat un boicot contra Alemanya i va afirmar que els jueus alemanys s’havien revoltat contra el seu govern. Després d’escoltar el discurs amb atenció i veient com tothom estava més tens, en Fritz va entendre que havien aprovat un llei durament antisemita. Aprofitant un moment que sonava el Horst- Wessel-Lied amb el seu: La bandera alçada….. li va dir a l’Àngela el què pensava, però ella continuava dient-li que només eren paraules i no fets.

Després de sortir de l’espectacle, en Fritz es va apropar a un quiosc i va comprar el setmanari antisemita Der Stürmer d’en Julius Streicher. Fullejant-lo mentre caminava demanant permís a la cama per moure l’altra, va poder llegir les Lleis de Nuremberg. Veient que era greu el que s’havia aprovat, li va demanar a l’Àngela aturar-se en un bar per descansar les cames. Amb un cafè a la mà va acabar de llegir l’article i en veure que la seva xicota no parava de mirar-lo avorrida de que no li digués, li va donar el diari perquè llegís l’article de les Lleis. Commocionada, va dir-li:

A veure……Tampoc n’hi ha per tant, era d’esperar aquesta llei, si la fan serà per alguna cosa. A més, enlloc es menciona que els jueus aniran a camps o seran empresonats, només perdran uns simples drets que no els afectarà en les seves vides.

En Fritz no opinava igual, creia que era un greu error aquelles lleis, i pensava en la seva botiguera, la Matilda, que segons aquesta llei no podria veure com la seva neboda es casava amb el seu promès, considerat aquest un ciutadà segons les lleis, i hauria de perdre a la seva criada que tenia a casa perquè segons aquestes lleis no podia contractar a una dona alemanya de menys de 45 anys. En Fritz li insistia de que era un error, una barbàrie, i li recordava que sempre els jueus i els alemanys havien conviscut pacíficament durant molts segles. Sense arguments i veient que molts joves estaven eufòrics per la nova Llei i es demanaven cerveses a dojo per celebrar-ho, l’Àngela el va obligar a agafar un autobús per anar a Rothenburg ob der Tauber, una petita ciutat a prop de Nuremberg que té un encant medieval amb la muralla i les seves peculiaritats cases de colors. Fins que no varen arribar en el poble, en Fritz no va deixar de renegar i veient les cases i entrant en el Hegereiterhäuschen, la Punta del Cabell, amb la seva teulada punxeguda i la seva torreta, per després pujar a la torre Kalkturm amb les seves vistes panoràmiques, no es va començar a animar. Des d’aquella posició es va distreure observant cada un dels racons de la petita ciutat amb les seves cases i els seus colors fins es va fer fosc i varen tornar a Nuremberg per passar-hi l’última nit.

Tenien pensat marxar a primera hora per dinar a Berlín, però mentre esmorzaven uns croissants a l’hotel varen saber que a les nou del matí es feia un altre acte a l’esplanada Zeppelinfeld i aquest cop en Fritz va decidir anar-hi abans de tornar. Després de carregar les maletes al Ford T, varen anar amb el cotxe a veure les exhibicions de la Wehrmacht, on varen tornar a veure a en Georg, que aquest cop els va saludar tímidament fent un gest amb les celles mentre seguia els compassos dels demés soldats perfectament armats amb les Karabiner 98K. De sobte, apujant la música militar, el dictador va sortir cap al micròfon situat al centre de l’esplanada. En Fritz tenia ganes de saber com en Hitler justificaria les noves lleis, però en sentir que el discurs anava dirigit a l’Exèrcit, on va dir que eren la defensa de la nació i l’escola del poble alemany explicant que el vell gloriós Exèrcit no havia mort, sinó que estava dormint i que ara s’havia despertat, va pensar seriosament que estaven preparant els soldats per atacar als jueus. En sentir aquell discurs igual que en Fritz però interpretant-lo diferent, l’Àngela es va posar a cridar d’alegria enmig del galliner i venerava encara més la figura d’en Hitler i la dels soldats alemanys. En Fritz no va cridar aquesta vegada i en veure a la seva xicota tant entusiasmada per les paraules d’en Hitler li va recordar:

No era en Hitler un home de pau? Llavors, perquè vol un Exèrcit poderós?

Mirant-se’l amb cara d’incredulitat i assenyalant-li els soldats, li va respondre:

Alemanya té molts enemics i aquest Exèrcit, com ha dit en Hitler, és per defensar-nos, no per atacar, mai atacarem, aquest cop no ens equivocarem. Tingués fe per l’amor de Déu.

Mentre els actes militars continuaven i els soldats anaven mostrant la seva força, en Fritz, que no era un home de fe, i l’Àngela varen marxar i varen tornar a poc a poc amb cotxe cap a Berlín gaudint de l’autopista i dels paisatges. Tot hi els actes polítics, la parella s’ho havia passat molt bé en aquell viatge i s’havien enamorat d’aquella magnífica ciutat medieval. A en Fritz sobretot l’hi havia agradat les esglésies i estava molt feliç de tenir a l’Àngela al seu costat, semblava que la tragèdia es convertia en un llibre romàntic.

Després de passar un parell de dies al pis reposant del viatge, varen anar a veure els pares d’en Fritz per portar-los una petita rèplica de l’Església de Sant Llorenç i unes quantes Weisswurst (salsitxes) bavareses per en Marwin i l’Elisabeth. Només entrar a la casa, la família no els va parar de fer-los pregunta sobre com els hi havia anat el viatge i estaven contents de veure com en Fritz havia recuperat la felicitat. Però el noi  veia que el seu pare i la seva àvia estaven molt desanimats assentats a la seva cadira, no deien gran cosa, i va aprofitar un moment que la Luane li ensenyava a l’Àngela un vestit nou que s’havia acabat de comprar en una nova botiga de l’Unter den Linden per preguntar-li en el seu pare què li passava. Mirant que ningú els sentis, li va dir mentre s’aixecava per portar-lo cap a la biblioteca:

Mira fill, aquestes lleis que han aprovat els nazis em tenen trastocat. La Matilda està destrossada, ves-hi un dia a comprar-hi perquè la pobra no aixeca el cap, i els dos treballadors jueus que tinc a la fàbrica estan molt molestos perquè els altres treballadors els increpen constantment. No se què fer, però em sembla que deixaré de treballar pels nazis, no els faré més banderes. No puc aguantar aquest sentiment de culpa que tinc dins. A més, l’altre dia em va explicar en Hermann que varen tornar a estovar al seu fill de valent. El pobre, no se com acabarà però em sembla que no té massa futur.  

Sense saber-li què contestar, va baixar el cap i li va prometre que aniria a la botiga de la Matilda, cosa que va fer després de marxar per comprar quatre articles que necessitava. Evidentment la Matilda estava molta afectada i tenint més por que una eruga i li anava dient que no veia un bon demà. També els va explicar que la majoria dels veïns com la Carlene, en Martin, la Klara, la Maria i l’Otto li giraven l’esquena i que els vailets es reien d’ella tirant-li els tomàquets que tenia a fora l’entrada. Un dia a més li varen pintar una estrella de David en els vidres de la botiga mentre els policies no deien res.

L’endemà, en Barnard tenia pensat anar a veure a un nou client que li podria oferir una mica de feina per substituir la dels nazis, i es va llevar d’un bot pensant que aconseguiria desfer-se dels nazis. Tot i que era menys producció, pensava que hauria d’acomiadar una dotzena de treballadors, estava disposat a acceptar-la. Al migdia, quan els treballadors plegaven per anar a dinar un moment al bar de davant menys els dos treballadors jueus que s’emportaven el menjar i es quedaven a la fàbrica, va trucar a en Goebbels per anunciar-li la seva decisió. Quan li anava per dir que deixava la feina, el ministre se li va avançar i li va dir que les coses havien canviat i que hauria de triplicar la producció que estava fent perquè el Reichstag havia aprovat que la Bandera Nacional seria la bandera amb l’esvàstica en substitució de la bandera de la República de Weimar. En escoltar que li pagarien més, el doble, i que li triplicarien la producció, per tant hauria de contractar a més treballadors, la seva ànima capitalista no li va deixar negar l’oferta i va continuar treballant pel nazisme. L’única condició que li posava el ministre alemany era que no contractés a obrers jueus, havien de ser tots ciutadans segons la nova llei. En Barnard, sabent que actuava com un covard, va acceptar totes les condicions del ministre sense renegar i inclús li va agrair que li hagués donat tanta feina. Després de que els treballadors tornessin de dinar els hi va comunicar la nova oferta. Tots es varen posar molt contents, els hi augmentaria el sou, tindrien més companys, contractarien una secretària perquè escrivís a màquina, però els dos treballadors jueus varen abaixar el cap i resignats varen tornar al seu lloc de treball sense dir res mentre teixien més esvàstiques. En veure que aquells treballadors estaven sols davant d’un teler, en Barnard se’ls hi va apropar i els hi va demanar que no professessin la seva fe en públic i que no mencionessin de que eren jueus. Indignats, creien que el seu amo era un covard traïdor i un venut, varen acceptar la proposta d’en Barnard, que ja no respectaven com anys enrere quan el consideraven un heroi de guerra. No aguantant més en veure com es teixia l’esvàstica davant seu com cada dia, en Gerd es va posar a plorar de desesperació.

En tornar a casa, en Barnard, recordant les paraules del seu ministre de que no volia jueus, va acomiadar a en Herbert, el professor jueu que en Fritz li havia demanat que contractés per la seva germana unes hores a la setmana per ajudar-lo. Insultat, maltractat i sense feina, en Herbert va perdre la casa i amb la seva família varen tenir que anar a viure en uns pisos ocupats per altres jueus que ho havien perdut tot.

Mentrestant, en Fritz va començar el tercer curs de la Universitat i es va oblidar del tema del poble de Déu, tot i que molts dels seus professors jueus que havia tingut havien deixat el càrrec. Però a mesura que passava el curs es va fixar que en les classes li estaven ensenyant amb molta atenció i insistència perquè sabés fer primers auxilis i a curar ferides de bala. Mirant imatges de ferits de guerra es va trasbalsar, no era els tipus de pacients que volia ajudar, ell volia tenir una consulta per ajudar als seus veïns. Veient que cada dia era el mateix i que inclús els hi varen ensenyar com es vestia un metge militar, va pensar que els estaven ensenyant per ser metges en un camp de guerra i en preguntar-ho a un professor, aquest li va dir que era cosa del govern i que ell no decidia res.

Mica en mica les noves normes antisemites s’anaven instal·lant en el poble alemany i eren acceptades per la gent. L’1 d’octubre, el llibreter Martin li va dir a l’Àngela que a partir d’una llei acabada d’aprovar pel govern alemany li prohibia vendre revistes als jueus. L’Àngela va acceptar de mala gana la nova llei, ella continuava rebutjant l’antisemitisme i, a esquenes del seu amo, pagava una revista que tant li agradava a la Matilda i li entregava d’amagat quan sortia de la feina. La botiguera li agraïa profundament aquell gest i li aconsellava que es casés amb en Fritz. Quan el noi va saber el gest de la seva parella es va posar molt content, veia a una Àngela que l’enamorava encara més, i la va convidar a sopar a en el bar Victorius, on en Mark li va explicar que agents de la Kripo varen estomacar una nit al vagabund Wilhelm i que el varen deixar tirat en un descampat amb el cos ple de ferides. Però en Fritz només tenia ulls per l’Àngela i no fent cas a res del què passava en el seu entorn, li va comprar unes arracades d’or amb forma d’infinit per demostrar-li que el seu amor cap a ella era etern. D’aquesta manera, en Fritz i l’Àngela vivien mirant-se només de reüll les noves normes antisemites que el govern alemany aprovava cada dos per tres, com la del 21 de desembre de deixar fora els funcionaris jueus del servei públic.

Arribant a finals d’any, la parella va celebrar el Fi d’Any a casa seva unint les dues famílies. Tot hi ser molt feliç, en Fritz no es treia del cap a la Galiana, i menys per aquelles dates tant senyalades. Quan anava a casa dels seus pares es tancava uns segons a la seva habitació per contemplar el quadre de la Galiana i sovint treia la seva capsa dels records i agafava la xapa de ferro perquè li continués portant sort. En el sopar per acomiadar l’any, les dues famílies es divertien com mai tot i les diferències ideològiques i socials que hi poguessin haver. L’Àngela mostrava molt feliç les arracades que li havia comprat en Fritz, i el noi ensenyava constantment les notes que acabava de treure per demostrar-li en el seu pare que el fet de ser fora de casa no l’hi havia fet baixar la seva concentració en els estudis. Parlant amb en Seigmund, en Barnard va veure que no era un home massa culte i que s’exaltava de males maneres parlant de política defensant aferrissadament al nacionalsocialisme i unes idees que rallaven al ridícul. Va arribar a afirmar que el govern de la República pagava prestacions socials als jueus per ser jueus. Pensant que amb aquest tema no s’entendrien i que era un home massa curt de mires, li parlava dels últims partits de futbol i de les últimes competicions hivernals. Després del cava de la festa, l’endemà vindria l’amiga ressaca.

Entrant el 1936, tot estava tranquil en el barri de la Leipziger Strasse, tot i que la Matilda continuava sent insultada, en Wilhelm continuava sent maltractat i en Dannel es passava els dies tancat a la seva habitació patint per la seva seguretat mentre intentava reprendre el fil del seu llibre que ara no tenia clar que publicaria. Només hi va haver una mica d’indignació quan es va saber que el 12 de gener de 1936 en Hermann Göering havia ofert un costós ball a l’Òpera de Berlín que va costar més d’un milió de Reichsmarks i on hi varen ser presents aristòcrates com l’ex tsar Ferran de Bulgària o l’antic príncep hereu de la corona Frederick Wilhelm i empresaris com en Krupp von Bohlen und Halbach o en Werner von Siemens. Molts criticaven al ministre alemany de corrupte i tots comentaven que s’havia engreixat molt i que no en quedava res d’aquell aviador de la Primera Guerra Mundial que tant va impressionar.

L’ambient a Alemanya es va tornar a alterar quan es va saber que el Reich alemany volia ocupar la Renània desmilitaritzada, una altra zona perduda per culpa del Tractat de Versalles. Tota la família Klein, com l’Àngela i la seva família, creien que havien de recuperar aquell territori que els pertanyia històricament. En Fritz no discrepava en absolut amb l’Àngela sobre aquest tema, ans al contrari, pensava que s’havia de recuperar sempre i quan es fes de forma pacífica, mai de forma bèl·lica pensava. Reflexionant sobre aquest tema després de llegir a la premsa articles on es mencionava el retorn de Renània, en Fritz entenia ara la presència d’aquells soldats a Nuremberg, era per demostrar al món el poder militar d’Alemanya. Pel barri la gent també opinava igual, inclús la Matilda creia que havia sigut injust haver perdut aquell territori.

El 28 de gener, el tercer aniversari de la mort de Galiana, en Fritz ja es va llevar molt trist recordant aquell maleït dia en què va perdre a la seva xicota. Esmorzant una poma i unes Spritzgebäck (galetes de mantega) sense dir res, l’Àngela no li va preguntar res perquè ja havia notat el dia anterior que estava més apagat. Preveient la reacció de la seva parella, li va comprar amb antelació unes flors blanques a la floristeria de la Carlene perquè les portes al cementiri. Sense pensar-s’ho i sense badar boca, en veure les flors al damunt del sofà, en Fritz va anar al cementiri de Sant Mateu sense l’Àngela, que va entendre els seus sentiments i es va quedar a casa per cuinar-li un dinar que li fes oblidar les penes, cosa que en Fritz li va agrair profundament. En arribar a la tomba després de fer el llarg recorregut a peu, no sabia què havia de dir, volia plorar però no podia, les llàgrimes no sortien dels seus ulls com altres vegades per molt que volgués. L’enyorava molt, la tenia present amb la seva rialla encisadora i en totes les cantonades el seu fantasma apareixia, però sabia que ara tornava a ser feliç, havia trobat un nou motiu per viure i no se’n penedia. Després de deixar les flors de l’Àngela i de fer un sentit petó a la làpida, va tornar cap a casa a poc a poc anant recordant com  de passejava amb la Galiana per aquella carrers que els portaven al Tiergarten i com un dia amb les seves bicicletes havien anat a la Columna de la Victòria, el lloc on anys més tard havia conegut a l’Àngela. En entrar a casa va quedar sorprès en ser rebut per l’Àngela amb una cervesa Berliner Weisse, la seva favorita, a la mà. L’Àngela també volia celebrar a la seva manera el seu primer aniversari de compromesos, cosa que en Fritz no hi va n’hi pensar i es va quedar la resta del dia pensant amb la Galiana i amb el tret que va acabar amb la seva breu vida.

Mentre a principis de febrer es continuava parlant de Renània ningú parlava del problema jueu i dels camps de concentració, tot i que quan el 12 de febrer de 1936 l’Adolf Hitler va fer un discurs per la ràdio a Schwerin per condemnar l’assassinat del cap del districte del partit nazi a Suïssa, en Wilhelm Gustloff, a mans d’un estudiant iugoslau jueu, i per recordar que el novembre de 1918 els jueus varen trair al poble alemany, els alemanys varen tornar a escoltar les pregàries antisemites del seu Führer. Després de sentir a en Hitler per la ràdio, alguns veïns del barri com la Carlene, la Maria, l’Otto i en Frank varen increpar a la Matilda insultant-la i escopint-li a la cara. En veure-ho des de la finestra del seu pis, en Fritz va quedar indignat i temptant a Déu va baixar a baix per recordar-los en els veïns que sempre havien sigut bon amics en el passat i que la Matilda tenia el mateix dret que ells en viure i treballar en el barri, però quan va ser a baix es va topar amb l’Anne, que estava estirada al terra mig desnodrida. Veient que tothom que passava per allà l’esquivava com si fos una paperera, en Fritz va travessar la carretera i després de comprar un parell de barres de pa els hi va donar a la pobre Anne, que no tenia ni forces per agrair-li. L’Àngela sempre l’aconsellava que deixés aquests temes, i li prometia que mai anirien més enllà de les paraules, però en Fritz no opinava igual tot i que sabia que no podia fer gran cosa. Pocs dies després, quan les paraules del dictador alemany varen caure al pou de l’oblit, la Matilda i els jueus varen tornar a ser oblidats pel poble alemany que se centraven cada cop més en Renània.

El 2 de març, en agafar-se un dia de festa a la Universitat després d’acabar amb èxits uns exàmens molt importants, al matí, mentre l’Àngela treballava a la llibreria, en Fritz va quedar amb en Georg, que tenia uns dies de permís per estar amb la família, a la Pariser Platz. Però en llevar-se abans que el Sol, li varen venir ganes d’aprofitar el dia ja que no feia tant fred i se’n va anar a donar una volta pel Tiergarten per arribar fins a la Grosse Stern. Assentat al mateix banc que el de la nit del 27 de febrer de 1933, va contemplar la majestuosa Columna de la Victòria mentre recordava amb un somriure de felicitat com aquell dia li va aparèixer l’Àngela. Dirigint-se cap a la Porta de Brandenburg per la Charlottenburger Chausse tot distret mirant com els nens començaven a sortir a jugar per la Konigs Platz desafiant els últims freds de l’hivern i com moltes dones anaven amb les seves bicicletes a treballar de recepcionistes als hotels de la zona. Enduent-se pels records en veure dos nens molt semblants a ell i a la Galiana, anava veient com havia canviat la ciutat havia canviat amb pocs anys; els seus carrers, els seus parcs, la seva gent, tot li semblava més fred que anys enrere però més pacífic. Fent tota la Charlottenburger Chaussee a peu, va entrar pel mig de la Porta de Brandenburg i va arribar a la Pariser Platz. Veient que el seu amic feia tard i de que hi havia molta gent que passava per la plaça per anar a treballar, es va endinsar per la Wilhelmstrasse per veure si hi havia moviment en els edificis governamentals. En aturar-se a davant de la Cancelleria del Reich, un edifici molt lleig pel seu gust, no adequat per ser la seu del canceller alemany (en Hitler el va anomenar una oficina de sabons el primer dia que va ser canceller), va veure que a l’edifici hi entraven diversos ministres com en Goebbels, en Göering, en Von Blomberg i uns quants alts càrrecs militars com en Werner von Frischer, el cap de l’Exèrcit de Terra, l’Erich Raeder, el cap de la Marina, i l’ambaixador Joachim von Ribbentrop. En veure tant moviment i com de seguida tallaven pel transit aquella zona, s’hi va quedar uns segons més davant de l’edifici fent el tafaner mentre una dona gran que estava al seu costat fent també la tafanera, li deia amb una bossa de tomàquets vermells a la mà:

Ja ocuparem aviat Renània. Ja era hora!    

Després de quedar-se encantat una estona més observant com els guàrdies de les SS protegien ben armats la Cancelleria i com les secretàries entraven dins de l’edifici, va retornar a la Pariser Platz, on allí es va trobar amb en Georg, que estava assegut en un banc esperant-lo amb una cigarreta a la boca. De seguida que es varen retrobar es varen fondre en una càlida abraçada i varen començar a parlar de com els hi anava la vida. De seguida en Fritz va notar que el seu amic havia canviat bastant, ja no semblava aquell obrer jove esgotat de tantes hores fent feina com un ase. Se’l veia més fort, més ben alimentat i semblava pel caminar més segur d’ell mateix, ja no caminava despreocupadament com feia abans passejant pels parcs de la ciutat com si no tingués mai un lloc on anar. Després de caminar uns metres més es varen refugiar del fred en un bar a l’entrada de l’Unter den Linden per fer un cafè. Mentre es posaven el dia sobre les seves respectives vides amb un calent cafè al davant, en Fritz li va preguntar:

Escolta, què està passant amb això de Renània? Intervindreu militarment? Vull dir, fent ús de la força?

Esbufegant, va fer un llarg glop del cafè després d’ensumar-lo i li va contestar:

Es parla molt de Renània, és cert que és un objectiu, hem estudiat molts mapes de la zona, però no crec que ens hi facin intervenir militarment perquè el nostre Exèrcit no és ni de bon tros tant poderós com l’exèrcit francès. No has pas de patir, no hi haurà guerra per Renània, seria absurd. Ara per ara no som un gran Exèrcit i no provocarem res que porti un conflicte. El que vas veure a Nuremberg va ser propaganda.

Mirant-lo preocupat, en Fritz li va explicar que quan havia passat per la Cancelleria havia vist que entraven molts caps militars, i en Georg li va dir:

Ser que en Hitler vol conèixer de primera mà tot el què passa dins de l’Exèrcit, s’ocupa des del més mínim detall, has de pensar que és un gran coneixedor de les estratègies militars, coneix cada detall que et deixa perplex. Pensant uns segons va continuar: Crec que en Hitler aconseguirà els preuats objectius d’Alemanya sense disparar ni un tret, és un home que té una visió de futur enorme. Jo confio molt en ell.  

Parlant una estona més d’altres temes, en Fritz va veure que en Georg també havia canviat en la manera de pensar. Estava més il·lusionat per la política i es notava que havia rebut la propaganda nacionalsocialista que es donava a l’Exèrcit. Acabant-se el cafè i mirant el rellotge, havia d’anar a buscar l’Àngela per anar a casa els seus pares, es va acomiadar d’ell dient-li:

Esperem que no hi hagi mai guerra, crec que si entrem en guerra ens allunyarem d’Europa i Alemanya no tornaria a ser mai més Alemanya. El Tractat de Versalles serà tou comparat amb el nou.

Repetint-li que no es preocupés mentre s’aixecava per pagar, els dos amics es varen acomiadar amb una encaixada de mans i es varen desitjar sort.

Tal i com estava previst, el 7 de març 20.000 soldats alemanys, entre ells hi havia en Georg, varen travessar el Rhin i varen ocupar Renània violant el Tractat de Versalles i els acords de Locarno de 1925. El desplegament militar va ser senzill, i sense disparar cap tret es va aconseguir l’objectiu. Fins i tot alguns soldats com en Georg varen entrar a Coblença amb bicicleta mentre eren aclamats per la població que els tirava flors. Tant París com Londres, que podrien haver intervingut en l’assumpte, de fet en Hitler pensava retirar-se si aquests països intervenien en l’assumpte però sabia pels seus serveis secrets que no ho farien, no varen fer res. D’aquesta manera Alemanya recuperava un dels seus territoris perduts després de la Primera Guerra Mundial i el mite d’en Hitler creixia enormement, sobretot dins de l’Exèrcit i dels seus comandants. Tant en Fritz com l’Àngela es varen posar molt contents en sentir la notícia per la ràdio, com també les seves respectives famílies, perquè pensaven que s’aconseguien els objectius sense que hi intervingués l’Exèrcit fent anar les armes. En Fritz començava a creure que en Hitler aconseguiria els objectius de forma pacífica i l’Àngela deia orgullosa que en Hitler estava protegit per Déu. Content a la seva butaca, en Barnard es va beure un bon vas de Cointreau en companyia de la seva esposa. Volia fumar-se una cigarreta després de beure’s la copa, però la Luane ja no li comprava el tabac com abans a la botiga de la Matilda perquè ja no es consumia com abans després de la llei antitabac, la primera a la Història, en què es limitava o inclús es prohibia el consum de tabac en els llocs públics i es limitava la publicitat de les marques de cigarretes.

Després d’un discurs al Reichstag aquell migdia per anunciar l’ocupació de Renània, en Hitler va dissoldre el Parlament alemany. A la nit, per celebrar-ho, la família Klein va convidar a la família Richter a sopar amb ells. Tot era eufòria, el cava corria com si fos aigua i ningú pensava ja en la crisi econòmica, que sembla que havia quedat lluny, en els camps de concentració, que tothom creia que eren un mal menor, en l’eliminació de la democràcia, que era qüestionada fins i tot pels més demòcrates, en les llibertats, en la perillosa militarització de l’Estat, en les lleis antisemites i en els rumors que havien sortit a la capital alemanya de que el general francès Maurice Gamelin havia començat a concentrar tropes a la frontera oriental francesa i que ocupava la Línia Maginot. Tot quedava oblidat, la família Klein, que sempre havien sigut uns fervents socialdemòcrates, es deixaven endur per la corrent nacionalsocialista i estaven convençuts de que ara Alemanya tornaria a ser un Estat fort dins d’una Europa amb la cultura alemanya i no miraven els perills que els advertia la Matilda. L’Àngela estava tant satisfeta per aquella ocupació que va tornar a penjar la Bandera Nacional, l’esvàstica, als vidres de la llibreria i en el seu pis hi va penjar, tot i que a en Fritz li feia una mica d’angúnia, una fotografia de l’Adolf Hitler en la primera habitació a mà dreta del passadís, que tenia pensat que seria pel seu futur fill.

Mentre els següents dies en Hitler feia campanya electoral per tot Alemanya pel plebiscit per l’ocupació de Renània, en Fritz i l’Àngela varen anar a visitar als seus avis a Dresden durant el cap de setmana amb el Ford T d’en Barnard. A en Fritz li feia especial il·lusió anar a Dresden perquè feia molt temps que no visitava aquella ciutat amb l’espectacular centre històric. A en Barnard no li agradava anar a Dresden i sempre els feien venir a Berlín. Després de visitar el Altsadt, el castell de la ciutat i el casc antic, varen anar al pis dels avis d’en Fritz, on encara vivien amb la seva filla i tieta d’en Fritz, la Greta, que continuava soltera i sense feina ja que continuava amb la seva obsessió de no separar-se dels seus pares que cada dia es feien més grans i tenien més necessitats. En entrar al pis, un habitatge petit i humil però amb unes vistes i una il·luminació espectacular, en Fritz es va adonar que aquell habitatge havia canviat molt a mesura que l’anava inspeccionant. Per tota arreu veia esvàstiques i fotografies d’en Hitler. La Felda li va demanar que no ho digués en els seu pares i li va explicar que eren un convençuts nacionalsocialistes, tal i com havia demostrat ella anys enrere en un dinar amb tota la família. De seguida l’Àngela va simpatitzar i connectar amb aquella gent, eren molt diferents a l’Elise, que la continuava menyspreant sense que sabés el perquè i li molestava que quan ningú de la família la sentia li murmurés a prop d’ella que era un führerputa. Allí la tractaven amb molt de respecte, tots eren amable amb ella, i fins i tot la Greta se la va emportar a donar una volta per la ciutat per ensenyar-li les millors botigues de roba.

Després de que els convidessin a sopar a fora, en el restaurant Dresden 1900, tot un esforç per aquella gent que no tenien grans ingressos econòmics, la parella va anar a donar una volta per la ciutat tots dos sols. Mentre passejaven pels carrers, en Fritz va notar que la ciutat i la seva gent havia canviat igual com havia canviat la societat de Berlín. Observant les places veia per tot arreu membres de les SS i la presència de la policia era molt present en tots els carres. Després de passar la nit a casa als seus avis en una humil i petita habitació del pis, varen dormir en un llit individual i molt dur, l’endemà al matí, mentre esmorzaven croissants amb un cafè, la Felda va cridar a l’Àngela perquè l’acompanyés a la seva habitació. Sense saber què li esperava, la va acompanyar fins al seu vell tocador de fusta de cirera, on la Felda li va entregar després d’obrir un calaix que grinyolava un braçalet d’or macis. En voler-lo rebutjar en veure’n el seu pes, pensava, com era, molt car, la Felda li va dir contenta:

Per nosaltres en Fritz sempre ha sigut un nen molt especial, ens varem preocupar molt per ell quan va perdre a la seva amiga d’idees estranyes, pensàvem que no el recuperaríem, i tu has aconseguit el què semblava impossible. Posant-li aquell braçalet a la mà, va continuar dient tot orgullosa: Et demano que per favor no ho rebutgis, per nosaltres és important poder contribuir en la vida d’en Fritz. No el veiem tant com voldríem i ens sap molt de greu no poder estar tant al seu costat com ho fa l’Elise. Però noia, nosaltres no som de Berlín. A nosaltres mai ens ha agradat aquesta ciutat, Dresden és més especial com tota Saxònia.

Després d’acceptar emocionada el regal, es va posar bé el braçalet, que li encaixava a la perfecció ja que la Felda també era molt prima, i li va ensenyar a en Fritz, que va quedar parat de que la seva àvia li hagués fet aquell detall. Després d’acomiadar-se i de que els avis els hi donessin una galetes de cacau i de clara d’ou típiques de Dresden perquè les repartissin a les seves famílies, varen donar una altra volta per la ciutat per després marxar cap a Berlín. Abans d’arribar al pis, l’Àngela, que no parava de tocar-se el braçalet i tenia ganes d’ensenyar-lo, pensava mostrar-lo a una persona en concret, va demanar-li a en Fritz anar a sopar aquella nit a casa d’ell. Pensant que era una bona idea ja que així no haurien de fer el sopar, varen aparcar el cotxe en el garatge del seu pare i es varen dirigir a casa d’en Fritz. Mentre entregaven les galetes de Dresden, cada cop que l’Elise passava per davant d’ells, l’Àngela feia veure que estirava el braç per agafar una galeta de damunt la taula del menjador perquè veiés el regal de la Felda. En veure-ho i veient les indirectes, l’Elise encara li va fer més mala cara, però no li deia res perquè veia com aquella noia havia millorat la vida del seu nét favorit, tot i que la continuava rebutjant pels seus ideals i tenia molt clar que no li faria mai un regal com aquell.

El 29 de març es varen celebrar les eleccions parlamentàries i es votava per l’aprovació de l’adhesió de Renània en el Reich. Els resultats que es varen fer públics varen donar una sospitosa aclaparadora victòria a favor de l’adhesió. Un 99%, 45.001.489 vots varen votar-hi a favor. La família Klein i la família Richter varen votar a favor. Després d’escoltar els resultats per la ràdio, en Fritz i l’Àngela ho varen anar a celebrar amb els seus amics, en Lou i en Georg, que havia tornat de Renània, en el bar de l’Hotel Esplanade, que estava de gom a gom de gent entusiasmada per la victòria. Entaulats en una taula de davant la finestra mentre veient com molta gent pujava i baixava eufòrica dels tramvies, en Georg els explicava que tota l’operació havia sigut molt senzilla, fins i tot avorrida va dir, ja que no varen tenir que disparar cap tret i els va dir que tot estava tant tranquil que fins i tot ell es va passar el dia de l’ocupació voltant per Coblença amb la bicicleta que li varen deixar unes noies. Mentre els parlava amb tot detall de la ciutat de Coblença i els explicava com havia conegut algunes noies i com els sacerdots catòlics els beneïen, en Fritz el va interrompre per dir-li:

I ara què? Ara ja heu ocupat la casa d’en Marx! Quin serà el següent objectiu? Perquè em costa de creure que haguem ampliat tant l’Exèrcit per només ocupar una zona no militaritzada.

Mirant-se’l mentre s’encenia una cigarreta, en Georg li va respondre repenjat a la cadira en pla xulesc:

A on faci falta! Amb en Hitler al capdavant podem anar a on sigui, no pateixis, ja et vaig dir que aconseguírem els objectius pacíficament, i ho estem fent. Què més vols? Mira’m! He tornat tal i com vaig marxar.

Més alterat en veure-li els fums que portava, en Fritz li va afegir mentre apartava el fum de la cigarreta que molestava a l’Àngela:

Pot ser que en Hitler sigui un geni, no en dubto, però ens estem encegant molt amb aquesta persona, l’estem divinitzant, hi ho trobo perillós i irresponsable.

Mirant-se’l amb cara d’incredulitat, l’Àngela el va interrompre per dir en to de broma i aixecant fortes rialles:

Perdoneu-lo, encara no li he acabat de treure la vena comunista que porta dins. D’aquí uns dies ja serà normal.  

Després d’uns quants sonors somriures més, en Georg els va explicar com li estaven ensenyant a manejar les armes i sense que ningú del bar els veiés els va ensenyar una pistola Parabellum Luger P08, la primera pistola semiautomàtica i de les més preuades del mercat. En Lou es mirava aquella arma negra com si fos un objecte estrany, no n’havia tocat mai cap i no li agradaven les armes, sempre recordava com la Galiana li deia que les armes només portaven morts. Quan en Georg li va deixar l’arma a en Fritz després de passar-li per damunt de la taula, li va dir amb la cigarreta a la mà:

Tu si que la saps manejar, el teu pare segur que en té de quan va anar a la guerra. Deus ser un as de les armes.

Somrient tímidament, en Fritz va agafar l’arma amb desconcert, recordava quan la Galiana l’havia renyat per haver-ne disparat una i, en canvi, veia com l’Àngela es mirava l’arma amb admiració. Quina diferència pensava. Mirant-se bé la pistola i agafant-la com s’hi hagués de disparar, li va explicar que el seu pare no tenia armes a casa i que ell no havia tocat mai una arma. Sabent que estava mentint, en Lou li va recordar que un dia la Galiana li havia explicat com havia disparat una arma i els va recordar com ella s’havia posat com una fúria per aquest fet. En sentir el nom de la Galiana en boca del seu amic com si fos un fet normal, en Fritz es va quedar trist pensant com la seva mort quedava oblidada, i per no mostrar la seva cara de pomes agres va fer un llarg glop de la seva Paulaner i va tornar a deixar l’arma damunt de la taula. En veure que el seu xicot s’estava posant nerviós i que estava alterat sacsejant la cama dreta, l’Àngela va agafar l’arma com si una secretària agafés una ploma estilogràfica i va dir mirant als ulls d’en Lou, que estava espantat en veure la penetrant mirada de l’Àngela:

Eren petits, és normal, era cosa de nens! Agafant l’arma amb força va continuar: A mi si que m’agraden les armes, el meu pare sempre n’ha tingut a casa i tenim guardades un parell de Parabellums com aquesta.

Veient que el cambrer Julius els cridava l’atenció en veure l’arma, en Georg va amagar l’arma de seguida i es varen acabar les cerveses i cadascú va tornar cap a casa seva. Mentre tornaven cap al pis, en Fritz va aprofitar que estaven sols per preguntar-li a l’Àngela:

Escolta, saps disparar una arma? Com és que el teu pare sempre ha tingut armes a casa?

Rient mentre passaven a poc a poc per sota les faroles il·luminades, li va contestar:

Si que et preocupa això. A veure, a Munic no era estrany tenir una arma, hi va haver molts aldarulls després de la Primera Guerra Mundial entre els comunistes i els nacionalistes, com aquí Berlín de fet, i per la teva seguretat era millor tenir una arma. A mi el meu pare em va ensenyar a disparar de ben petita en el pati de la granja on vivíem per si mai feia falta i molts cops quan sortia amb els amics portava una arma a sobre per quan tornés a casa, mai sabies amb qui et podries trobar. Tenir armes no és dolent. Les persones som dolentes.   

Quedant al·lucinat que la seva xicota sabés manejar una arma i pensés que era bo tenir armes a casa, de fet mai havien parlat d’aquest tema, li va preguntar:

Però no creus que les armes són les responsables dels morts i dels conflictes?

Tocant-se lleugerament els llisos i llargs cabells per pensar una bona resposta, li va contestar:

Depèn, qui mata és la persona i no prohibiries pas les persones oi? Els ganivets ve maten i no els prohibim. A més, jo el que trobo sorprenent és que el teu pare no tingui armes a casa havent lluitat a la Primera Guerra Mundial i després de que s’hagués fet famós gràcies a les armes.

Ell tampoc ho entenia i no sabia què contestar-li, de fet no li havia preguntat mai, i pensava que era normal no tenir armes a casa. Quedant-se uns minuts callat pensant com el seu pare l’havia renyat aquell dia que la Galiana l’havia vist disparar una arma, va pensar que potser el seu pare tenia fòbia a les armes per la ferida de bala. En veure’l que no li contestava, pensava que potser estava pensant amb la Galiana i amb aquell fet que no li havia parlat mai, li va canviar de tema parlant-li i recordant-li que aviat es celebrarien els Jocs Olímpics i que haurien d’aconseguir entrades. L’Àngela s’irritava en sentir parlar de la Galiana i volia que marxés per sempre més.

A l’abril de 1936, la família Goebbels es va tornar a presentar a casa dels Klein per demanar-li a en Barnard que li tornés a fer uns quants teixits per la nova casa que havien comprat a l’illa Schwanenwerder del riu Havel amb vistes a la badia de Klare Lanke. A contracor, no li agradaven els fums i les exigències del ministre alemany, va acceptar l’oferta i al cap de dos dies va acabar els teixits, uns teixits de color blanc i molt fins que havien de servir com a cortines i que va fer en Gerd amb tota la pena del món. Però en Barnard no tenia ganes d’anar a casa al ministre, que l’havia convidat, i va enviar-hi a en Fritz perquè sabia que l’Àngela li faria molta il·lusió anar a casa del ministre a menjar. D’aquesta manera, el primer diumenge d’abril varen anar a la segona llar del ministre, on la Magda estava tota l’estona atenent al segon fill del matrimoni que havia nascut l’any anterior. Mentre l’Àngela jugava amb la Hilde i es quedava impressionada per aquella casa amb les seves espectaculars vistes a la badia i la seva grandària, en Fritz li va entregar a en Joseph els teixits. Mentre caminaven per la terrassa es varen beure una cervesa Berliner Weisse abans de dinar i passejant pels voltants de la casa de fusta, era enorme pensava el noi, en Fritz li anava comentant en el ministre que trobava espectacular aquella casa i li va confessar que si pogués en tindria una per anar-hi els estius per banyar-se en el llac. En un moment a soles, sense les dones, en Goebbels li va dir a cau d’orella que en Hitler l’hi havia ajudat a pagar-li la casa. Mentre dinaven un rostit d’ànec fet per unes criades, en Fritz li va preguntar en el ministre si eren certs els rumors de que es continuaven destinant molts diners en el rearmament. En veure que era una pregunta impertinent, l’Àngela li va clavar una cossa per sota la taula mentre li deia:

Això és cosa dels polítics, nosaltres, el poble, no tenim perquè opinar sobre això.

Mentre el ministre estava pensant què contestar o si contestar, l’Àngela es mirava a en Fritz amb una mala cara que va fer espantar al noi. Pensant que era de fiar, en Goebbels li va respondre:

Potser estem destinant molts diners en Defensa, potser sí, però heu de pensar que Alemanya té molts enemics i que té uns objectius molt clars, expandir-se i tornar unir als pobles de parla alemanya tal i com s’ha desitjat des de fa segles. Hi ha dues coses que sempre ens ha identificat com alemanys; la cultura i les armes. 

Posant-se més relaxat a la cadira, en Goebbels li va recordar que des del principi del nacionalisme alemany es va lluitar per la unificació dels pobles de parla alemanya i que el seu desig era acabar el projecte de l’Otto von Bismarck. Quan es va fer fosc i després de que el ministre rebés unes quantes trucades del seu Ministeri, la parella va tornar cap a casa. L’Àngela tornava molt satisfeta de continuar relacionar-se amb la família Goebbels, i envejava a la Magda, el prototip de dona segons el model nacionalsocialista. Mentre tornaven amb el Ford T d’en Barnard i avançaven els demés cotxes que anaven molt lents, l’Àngela, pensant en la Magda, li demanava a en Fritz que es cassessin aviat i que tinguessin molts fills. Fent-se el desinteressat mentre agafava amb força el voltant, li va prometre que en parlarien després de que acabés la Universitat. Ell encara continuava buscant en les estrelles i no estava per buscar fills.

El 20 d’abril de 1936, dia de l’aniversari d’en Hitler, l’Àngela va decidir celebrar-ho fent un bon dinar a casa amb unes currywurst (salsitxes amb curri), que tant li agradaven a en Fritz, acompanyades amb unes quantes patates fregides. Després de veure que li feia el seu plat preferit va preguntar què celebraven, i quan li va respondre que era per l’aniversari d’en Hitler no va fer cap comentari i va continuar menjant amb molta fal·lera. En Fritz ja no sentia cap tipus d’odi cap al dictador alemany, pensava que sempre i quan fes les coses pacíficament tindria la seva aprovació, tot i que detestava els modals i les formes de molts funcionaris nacionalsocialistes.

L’1 de maig, com els últims anys, varen anar amb en Lou a sentir el discurs d’en Hitler del Dia del Treballador en el Lustgarten. En arribar a la zona varen veure que hi havia menys públic que els últims anys, els nazis tampoc varen destinar tants recursos ni varen fer tanta propaganda per aquell acte, però en Hitler va ser aclamat com sempre quan va sortir a parlar, el seu principal do. L’Àngela sembla hipnotitzada quan veia a en Hitler; cridava i feia la salutació romana amb molta eufòria i no li treia els ulls de sobre. Però la seva cara va canviar per complet quan el dictador alemany va preguntar retòricament a la multitud quins eren elements que sembraven el malestar internacional. Sense pensar-s’ho, el públic va cridar embogit:

Els jueus!.

Impactada en sentir aquells crits mentre anava mirant l’Altes Museum, l’Àngela es pensava que no havien entès a en Hitler, que es referia als comunistes pensava, però quan tots varen callar, en Hitler va exclamar amb un somriure que amagava el bigoti:

Ho sé!

Aquelles dues paraules varen aixecar l’aplaudiment general del públic. Aquesta vegada només en Lou va aplaudir a en Hitler, i en Fritz es va tornar a mirar-lo amb odi i l’Àngela, decebuda, va tirar uns fullets que li havien donat a les escales de la Catedral i li va ordenar a en Fritz marxar de l’acte. Fent cas a la seva xicota en veure-la traient foc pels queixals, varen deixar el pobre Lou sol acabant de veure l’espectacle i com en Hitler continuava el seu discurs perquè veia a una noia entre el públic que l’hi agradava. Sense gaire èxit se li va anar a presentar. Després de sortir de la plaça i caminar cap a la Bebelplatz, en Fritz li va demanar explicacions en veure-la amb aquella cara estirada, i ella li va contestar mentre caminava a pas ferm avançant a tots els avis que es trobaven a la vorera:

Jo crec amb el nacionalsocialisme, però no sóc antisemita, no crec que els jueus siguin aquests elements que diu en Hitler. Crec que s’equivoca en aquest tema. Per mi el nacionalsocialisme és el partit polític que lluita perquè els obrers educats i residents tinguin dret a estar a la classe mitjana, i és el partit que denuncia tot ingrés econòmic que no s’hagi guanyat amb l’esforç del treball. Gràcies a ells l’atur va caure de 6 milions a 2 milions i mig. Pensant callada mentre caminaven cap a casa dels seus pares per anar a sopar, estava molt enfadada i era el primer cop que criticava a en Hitler, va afegir mentre s’anava calmant i anava alentint el pas: Segurament li deuen fer dir això per algun motiu.

Entenen que era una ximpleria per la qual estava enfadada, en Fritz es va posar a riure i li va dir:

El nacionalsocialisme té això també, és antisemita, com els ocells tenen ales, és un dels seus pilars, però esperem que les paraules no vagin més enllà de les paraules i no es tradueixin en fets.

Rumiant aquella última frase que acabava de fer, el noi va pensar que les paraules sovint eren més perilloses que els fets ja que traspassen les fronteres naturals i es converteixen en una cosa més perillosa que una arma. En arribar a casa dels seus pares, l’Àngela no va voler mostrar el seu malestar perquè no volia fer empipar en el seu pare, que no parava d’explicar les bondats del nacionalsocialisme i mostrava amb orgull una insígnia de l’esvàstica que s’havia comprat.

Mentre en el règim nazi es tranquil·litzaven les coses, semblava que la preocupació més gran era la pujada al poder del Front Popular a França, amb el socialista Leon Blum com a cap d’Estat, en Fritz acabava els seus últim exàmens del seu tercer any a la Universitat. Els temes eren més complicats, però el noi se’n sortia molt bé, era molt aplicat en els estudis i tenia molta força de voluntat per estudiar. No li feia res quedar-se tancat a casa a estudiar enlloc d’anar a fer la cervesa com tots els nois de la seva edat. L’Àngela, que l’envejava, també l’hi hagués agradat anar a la Universitat, l’ajudava tant com podia donant-li temps i silenci perquè es pogués concentrar a la segona habitació del pis a mà dreta del passadís, que havien convertit en un petit despatx amb llibres, una màquina d’escriure i amb diccionaris per tot arreu. Tot i estar orgullosa del seu xicot, s’enrabiava i es posava gelosa quan veia que alguna de les seves companyes de classe se li apropaven amb una actitud insinuosa i, a vegades, quan en Martin li donava unes hores lliures a la llibreria l’anava a buscar a l’entrada de la Universitat amb el vestit més atrevit que tenia. Amb bellesa ningú la guanyaria, això ho tenia clar, i en Fritz n’era plenament conscient. Després d’acabar els estudis del seu tercer any i començar les esperades vacances, va anar als matins, mentre l’Àngela treballava a la llibreria, a treballar a l’empresa del seu pare, que havia augmentat tant la productivitat de banderes nazis que ja eren més de 50 treballadors, amb dues secretàries noves i havien comprat un altre local per ampliar l’empresa. Produïen tant que fins i tot varen tenir més d’un proveïdor i un d’aquests proveïdors nous va ser el comercial de teixits Ernst von Harnack, un adversari del nacionalsocialisme que col·laborava amb el clandestí partit socialdemòcrata sense que en Barnard ho sabés. Curiosament, en Fritz no li va demanar en el seu pare que contractés a en Seigmund com havia fet en el seu temps amb en Heinrich per així ajudar al seu sogre econòmicament. Sentia una mica de vergonya d’ell amb els seus modals i les seves tonteries infantils.

L’1 de juny, l’Àngela, que continuava una mica decebuda amb el nazisme pel seu violent antisemitisme, sabia que existia, no li havia passat mai per alt, de fet ella també ho havia sigut una mica en el seu passat muniquès, creia que els jueus rebutjaven el cristianisme, es va quedar aquell dia més tranquil·la quan va fullejar l’últim número de la revista liberal nord-americana The Nation. La revista afirmava en un reportatge que a Alemanya no es maltractava ni assassinava a cap jueu i lloaven el règim nazi per haver proporcionat felicitat en el poble alemany tornant-li el somriure perdut. La revista nord-americana afegia que s’havia millorat la higiene de les ciutats, unes ciutat aptes pels turistes deien. Després de que acabés la seva jornada, l’Àngela va comprar dues d’aquestes revistes i una li va entregar a la Matilda per animar-la, però la botiguera li va contestar trista, però entenen que la noia ho feia amb tota la bona intenció del món, que era l’opinió d’una gent que viu a l’altra banda de l’Atlàntic, d’un poble que també discrimina a una altra raça acceptant una societat secreta com el Ku Klux Klan, els nazis nord-americans en deia ella. Després d’escoltar les paraules de la Matilda i de comprar-li unes quantes maduixes que tenia bé de preu, li va entregar el segon exemplar que havia comprat a en Fritz, que se’l va llegir en el sofà del menjador amb molta atenció. Entenen que els nord-americans només es movien pel seu afany de fer diners, li va dir després de llegir-se tota la revista:

Estic segur que això només ho fan perquè tenen interès en invertir en Alemanya i l’únic que volen es quedar bé amb nosaltres per poder negociar. Els nord-americans són així, si hi ha negoci són capaços de vendre’s les seves ànimes al diable per tal de treure’n benefici.

El 19 de juny, en Fritz, l’Àngela i en Lou es varen reunir en el bar Victorius per sentir per la ràdio el combat de boxa entre en Max Schmeling i el campió afroamericà Joe Louis. Ningú al bar confiava amb el campió del món de pesos pesat de l’any 1930. En Mark deia que li clavaria una pallissa al primer assalt. En Fritz tenia unes ganes boges que perdés, no l’hi havia agradat mai, però no deia res perquè l’Àngela animava amb totes les seves forces al boxejador alemany. Tots callats sentint el combat, tothom va quedar parat de que en Schmeling aguantés tant. Era increïble per alguns i en Fritz s’anava desesperant en veure que en Louis no podia. Cada cop que rebia en Louis per part d’en Schmeling, en Fritz feia un bon trago de cervesa. Després d’uns quants cops, en Schmeling es va emportar el combat i el bar Victorius va fer un crit d’alegria. L’Àngela estava tant emocionada que es va demanar una altra cervesa i cridava eufòrica que era una prova de la superioritat de la raça nòrdica. Desfet a la cadira, en Fritz va acceptar esportivament la derrota mentre anava veient com els altres celebraven la victòria. Després del combat, tots tres varen anar a sopar per continuar amb la celebració.  

Els dies d’estiu passaven i passaven i la jove parella va gaudir d’aquell càlid i tranquil estiu passejant després de plegar de treballar pels parcs del Tiergarten, pels nous espais verds que s’havien construït i que el règim protegia, fent una cervesa en el bar Victorius, on els convidaven sovint, i d’en tant en tant quedaven amb els seus amics, en Lou i en Georg, que aquest cada cop més es comportava com un militar. A finals de juliol, mentre esclatava la Guerra Civil espanyola i el règim nazi prometia ajuda a les tropes nacionals, a en Fritz li varen arribar rumors d’un seu antic amic comunista de que s’havia construït al nord de Berlín, en el poble d’Oraninenburg, un camp de concentració damunt d’una antiga cerveseria abandonada. Picant-li la curiositat, un dissabte que l’Àngela treballava al matí perquè la gent volia comprar diaris per saber més coses sobre Espanya, es va dirigir amb el Ford T del seu pare cap al camp. En arribar al petit poble va veure que Oranineburg estava tranquil, no semblava que allà hi pogués haver aquells terribles camps que l’hi descrivien. Veia alguns homes de les SS, però pensava que era normal, res fora de l’habitual. En entrar en un bar per saber què sabia la gent del poble, va preguntar-ho a la cambrera mentre li demanava un cafè a la barra. La cambrera, quedant-se blanca davant d’aquella pregunta, es pensava que en Fritz era un periodista, va contestar-li que no en sabia res i que no en volia saber res, i va entendre ràpidament a un altre client que li demanava una cervesa.

Després de sortir del bar es va dirigir amb el Ford T cap a l’oest del poble, a uns 400 metres de l’estació de ferrocarrils. En arribar a una zona pantanosa plena de pins, de cop es va trobar amb uns quants homes de les SS vigilant uns murs amb tanques de filferro. Veient que els rumors eren certs, va frenar el cotxe i es va quedar a l’entrada, que semblava una enorme casa amb una porta de 5 metres d’amplada per quatre d’alçada, i a damunt de la porta hi va llegir la paraula Schutzhaftlager. En veure que a sobre la teulada hi havia un rellotge que indicava l’hora va pensar que s’havia equivocat i va baixar del cotxe per estirar les cames. Però en posar el peu a la fina sorra del terra va veure les torres de vigilància i va quedar al·lucinat en saber ara del cert que tots aquells rumors fossin certs, havia trobat a un camp de concentració pensava, el tenia davant seu. En caminar amb la por al cos mentre anava resseguint amb la mirada els murs, va veure que uns homes de les SS armats fins les dents no li treien els ulls de sobre. Anaven armats amb unes Karabiner i unes Parabellums, i no feien una pinta amigable amb els seus uniformes negres i les seves botes militars. Horroritzat en veure algunes cases molt a prop del camp, inclús va observar que en el costat del camp hi havia un camp de pagès, va aproximar-se a poc a poc cap als murs del camp. Mentre passejava dissimuladament, un dels homes de les SS li va cridar l’atenció i en uns segons ja tenia a cinc homes a sobre d’ell armats amb les seves Karabiner 98K i amb uns quants pastors alemanys que no tenien precisament les ganes de jugar. Espantat, pensava que el tancarien allà dins si continuava avançant, li varen demanar la documentació amb males formes. Pensaven que podia ser un periodista. En donar-los els documents tremolós, aquells homes varen veure que era un civil alemany resident a Berlín i li varen tornar la documentació i li varen dir mentre l’empenyien cap al cotxe:

Això és una àrea militar, no és un lloc civil, marxi i no torni mai més per aquí.

Després de pujar al Ford T amb molta por sentint com li deien coses gruixudes, va marxar espantadíssim cap a Berlín. Durant tot el trajecte de retorn a la ciutat anava pensant que les SS estaven amagant alguna cosa i que els rumors dels camps eren certs. En arribar a casa dels seus pares per torna’ls-hi les claus del Ford T, va explicar-li en el seu pare el què havia vist. Mirant a l’Elise, que estava a prop d’ells plegant la roba en una cadira del menjador, el va fer passar a la biblioteca de la casa per parlar sobre aquell tema. Assentant-se a la butaca, en Barnard li va explicar que un amic seu que treballava com a funcionari li havia explicat que allí hi havien tancat a 50 presoners que eren torturades i maltractades de forma inhumana. En Fritz estava horroritzat en pensar que a només 30 quilòmetres d’on eren ells hi pogués aquell horror i li va dir en el seu pare mentre agafava aire:

Això ho ha de saber el poble, tenim dret a saber-ho i a opinar.

Fent que no amb el cap, en Barnard li va dir cridant:

No siguis boig, no faràs res en explicar-ho, tot el contrari, et tancaran en aquell camp si en parles. Posant-se un altre cop dret fent força amb els puny de ràbia, va continuar: Vols un consell? No en parlis d’aquest camp! Estigués callat, no en parlis amb ningú, ni amb la teva dona, és massa perillós, fes-me cas, això no és una broma.

Després de dir-li que no en tornaria a parlar, en Fritz va entendre perquè aquella cambrera amb qui havia parlat li havia dit que no en sabia res i no en volia saber res de l’existència d’aquell camp, anava moguda com el seu pare, per la por. Pensant si ho tenia que a dir a l’Àngela va pensar amb la Galiana, creia que ella no ho acceptaria de cap de les maneres i que es reivindicaria contra aquella monstruositat. Tornant cap a casa, no deixava de pensar en aquell tema i quan es va trobar amb uns quants nois tirant pedres a en Wilhelm perquè anava com un Adam, finalment va decidir no parlar-ne i oblidar aquell dia i aquell camp en els records més profunds sentint-se culpable per no poder fer res.

Mentre intentava oblidar aquell camp, al cap de pocs dies, un amic de la Universitat li va explicar a cau d’orella que a l’est de Berlín, a Marzhan, els nazis havien creat un camp de gitanos. Indignat i pensant amb l’endevina Anne, que s’amagava constantment de la policia, veia com els nazis posaven en pràctica tot el què predicaven i que no s’aturarien davant de res. De cop li varen agafar unes ganes boges d’anar també en aquell camp, la intriga li picava, però recordava les covardes paraules del seu pare i es va quedar quiet com tota la resta, la por els controlava. En un sopar a casa dels seus pares, va aprofitar que l’Àngela i la seva mare estaven parlant amb Katrina sobre actors de cinema per dir-li en el seu pare la seva última descoberta, i en Barnard li va dir mentre feia el gest del silenci assenyalant alhora a l’Elise, que quan hi havia l’Àngela estava tota l’estona callada:

Això només és el principi, anirà a més, n’estic segur, però has d’estar callat, nosaltres no hi podem fer res, és inevitable. Amb la cara vermella que amagava tristor, li va dir: No pots aturar que demà es pongui el sol, per tant és inútil actuar.    

En tornar en la conversa amb les dones, en Fritz estava capficat, no entenia el seu pare, sempre l’havia considerat com la resta del barri; com un heroi, com una persona valenta, per ell sempre havia sigut el seu model, però començava a pensar que el seu pare es movia massa sovint per la por i a mesura que pensava en ell, recordant tal i com havia actuat en el passat, veia com aquella imatge d’heroi estava molt lluny de la realitat. Recordava com no havia actuat durant el boicot contra els jueus, com havia acceptat per diners quedar-se amb la feina que li oferien els nazis, com girava el cap quan veia que en Dannel estava sent insultat pels demés, com s’havia quedat a casa quan hi havia aldarulls, com havia demanat en els seus treballadors jueus que no manifestessin la seva fe, com havia acomiadat al professor Herbert…. Mirant-se el seu pare amb uns altres ulls, pensava que a més d’estar marcat físicament de la Gran Guerra també ho havia d’estar psicològicament, marcat per un temor que el paralitzava encara més que la seva coixesa. Però en Barnard no patia en aquells moments pels camps, pensava que era més important el què estava passant a Espanya, ja que creia que si els alemanys donaven suport a les forces rebels i els francesos donaven suport al govern de la República podria esclatar un nou conflicte bèl·lic entre les dues potències històricament enfrontades.

L’entrada d’Alemanya a la Guerra Civil espanyola va quedar eclipsada pels XI Jocs Olímpics a Berlín. Per aquell esdeveniment en Barnard va tenir que treballar més que mai en fer les banderes pel nou estadi. Els seus treballadors, que havien augmentat a seixanta, treballaven dotze hores diàries en dos torns, cosa que en Fritz el va fer protestar perquè no entenia el comportament del seu pare, que es comportava com un empresari sense escrúpols només preocupat per treure el màxim de rendiment dels seus treballadors, la seva importantíssima plusvàlua. Però les seves queixes varen ser envà i ell també va tenir que anar a treballar a les tardes alguns dies, tot i que es va demanar, com a fill de l’amo, uns dies de festa per presenciar els Jocs. Quan passejava per la ciutat després de plegar de la feina, anava veient com es preparava per l’arribada dels atletes, la premsa i els turistes. Els carrers estaven plens de cartells de propaganda on es veien a uns quants atletes alts, rossos i musculats, vestits amb una samarreta a tires de color blanca i amb uns pantalons blancs mentre portaven la bandera del NSDAP. De fons es veia l’àguila nazi mirant cap a la dreta. La gent estava molt animada pels Jocs, se’ls hi notava només amb la mirada, que era plena d’il·lusió, i tots creien que donarien una gran imatge al món. La Klara insistia que eren molt millors aquells cartells que posaven que els anteriors que patrocinaven el consum de tabac i anava recalcant el caràcter ecològic del règim.

Finalment, l’1 d’agost es varen inaugurar els Jocs a l’Estadi Olímpic patrocinats per Coca-Cola. En Goebbels els va fer arribar a la família unes entrades en una bona tribuna i tots, menys l’Elise, varen anar a l’Estadi. En entrar a l’Estadi varen quedar impressionats per l’escenografia nazi, es veien banderes per tot arreu, els músics estaven plenament alienats i tot estava calculat al més mínim detall. A més, l’estadi estava ple amb 110.000 espectadors i la plana major del Tercer Reich, amb l’Adolf Hitler com a gran líder. Pensaven que era espectacular i resseguien amb la vista tots els racons de l’estadi amb les dues columnes de fora l’entrada de fons. La Katrina no parava de cridar d’alegria, mai havia estat a un estadi esportiu, i estava molt emocionada. L’Àngela estava molt orgullosa de poder acompanyar a la família Klein i ja havia oblidat les paraules antisemites d’en Hitler. Sense cap cadira buida, va començar la cerimònia inicial, que va ser bastant senzilla per a en Fritz. Amb el públic dret contemplant l’estadi, va sortir en Hitler a la llotja d’honor per inaugurar els Jocs i de cop varen sonar trenta trompetes i el públic el va aclamar amb eufòria. Tot l’acte va ser supervisat i preparat per l’arquitecte Albert Speer. L’Àngela no parava de cridar al mateix temps que feia la salutació romana mentre la resta de la família es limitava a aplaudir. Tot i no cridar, aplaudien, un gest d’acceptació. En aquells moments d’eufòria es va enlairar el dirigible Hindenburg al mateix temps que es deixaven anar a 10.000 coloms i varen donar a en Hitler un ram d’olivera. Seguint els compassos, el públic es va posar dempeus i varen saludar a en Hitler amb la salutació romana. La família no volia fer el gest, però en veure que tothom el feia, per primer cop i a contracor, varen alçar el braç dret. L’Àngela no va dubtar ni un segon en aixecar-lo, de fet, probablement va ser la primera de l’estadi en fer-ho. Amb tot el públic fent la salutació va entrar la flama olímpica, que era el primer cop a la Història que s’utilitzava, sota la batuta d’en Richard Strauss. La flama havia recorregut 3.422 quilòmetres, havent passat per Atenes, Sofia, Belgrad, Budapest, Viena i Praga, i va entrar a Alemanya per Dresden, on en Conrad i la Felda la varen presenciar, fins arribar a Berlín. L’havien portat un total de 3.422 rellevistes, un per cada quilòmetre. L’home encarregat de prendre el foc que inauguraria els Jocs va ser l’atleta alemany Fritz Schilgen, un especialista en carreres de mitja distància i distància, que no va competir a Berlín, que no havia anat mai a uns Jocs i que mai hi aniria. Aquest atleta va ser elegit per la directora de cinema Leni Riefenstahl per la seva bellesa. Un cop encesa la flama amb la campana de fons, uns 3.000 cantants varen interpretar l’himne alemany, que va ser cantat amb molt d’orgull per tota la família, i en Barnard no va poder evitar que li caiguessin unes llàgrimes d’emoció. Quan varen acabar el cant, el públic va cridar el Heil Hitler, paraules que la família Klein no es va atrevir a cridar, però si l’Àngela amb molt d’orgull. Seguidament es va fer un silenci a l’estadi, només l’Àngela el trencava per dir-li a en Fritz que estava molt emocionada i, al cap d’uns segons, es va repicar la gegantina campana que va donar pas a una desfilada per la pista de les Joventuts Hitlerianes. Mentre es feia la desfilada i mirava aquells vailets amb els seus uniformes Hugo Boss, en Fritz es va adonar que a la llotja d’honor s’hi trobava tota la cúpula nacionalsocialista, en Goebbels estava al costat d’en Hitler somrient, i va observar que la gran majoria dels dirigents internacionals no hi eren. En comentar-ho en el seu pare l’absència d’aquelles personalitats, en Barnard li va contestar per sorpresa d’en Fritz:

És una falta de respecte molt gran cap al poble alemany, quins pocavergonya. Si els Jocs s’haguessin fet a Moscou tots hi haguessin anat.    

Sorprès pel discurs del seu pare, es va girar cap a l’Àngela, que es mirava amb fascinació amb els seus prismàtics com la directora de cinema alemany, la Leni Riefensthal, filmava una pel·lícula amb la seva càmera. Aquesta pel·lícula s’anomenarà Olympia. Al cap d’uns minuts varen saltar a la gespa els esportistes i els abanderats dels diferents països que participaven en els Jocs. Tots els esportistes varen aixecar el braç dret fent la salutació romana en senyal d’homenatge al règim nazi. En Barnard va quedar impressionat assegut en el seu seient mirant com els francesos també aixecaven el braç dret i ho va veure com un senyal de rendició per part de l’enemic històric d’Alemanya i pensava que si tothom donava l’aprovació en aquell règim alguna cosa positiva havia de tenir. Quan els esportistes nord-americans varen saltar a la gespa, l’Àngela i part del públic els varen xiular perquè havien volgut boicotejar als Jocs, cosa que va indignar a molt alemanys.

Després d’acabar la cerimònia varen anar a menjar en un restaurant de la zona, que havia inflat escandalosament els preus, i amb els ventres plens després de menjar estofat de porc acompanyat amb una mica de vi blanc varen tornar a casa amb tramvia. Mentre tornaven amb el mogut tramvia, que anava ple de gent, en Fritz veia per la finestreta com el règim havia eliminat tots els elements discriminatoris contra les altres races i s’havien retirat els cartells i els anuncis antisemites que sempre estaven presents pels carrers de la ciutat. No es feia propaganda de l’antisemitisme pensava, cosa que se’n alegrava, i esperava que fos per sempre. Però, per desgràcia, només es va retirar temporalment perquè els nazis volien que el món veiés que no s’estava perseguint els jueus i que els que s’havien exiliat mentien en explicar que se’ls perseguia. En baixar a la Potsdamer Platz, en Fritz també veia com els Jocs varen tenir una bona rebuda pel poble alemany, inclús la Matilda va penjar una bandera alemanya a la porta de la botiga, però també hi va col·locar un ram d’olivera i regalava olives a tots els clients. La Carlene, la Maria, en Richard i la Cosmina, l’Albert i la Helga també estaven contents perquè venien més que mai amb els turistes que venien a presenciar els Jocs. En Mark i la Diane els explicaven en els turistes que amb en Hitler el poble alemany havia tornat a néixer. La majoria dels turistes es varen endur una bona imatge de Berlín.

L’endemà varen començar les competicions, on 4.070 atletes de 49 països diferents es varen disputar les medalles. En Fritz i l’Àngela no es varen voler perdre les competicions de cap de les maneres, sabien que serien segurament els únics Jocs Olímpics que veurien en directe. De seguida es varen posar molt contents quan varen veure que les dues primeres medalles les guanyaven dos atletes alemanys: una llançadora de javelina i un llançador de pes. Tot el públic estava eufòric, era la demostració de que els alemanys eren superiors, però a la tarda els ànims es varen refredar molt quan es varen donar dues medalles a dos atletes negres nord-americans que havien quedat primer i segon en salt d’altura. L’Àngela es va agafar molt malament aquella derrota i va abandonar l’estadi abans d’hora enfadada, tot i que no estava com una bufa perquè fossin negres, sinó perquè eren nord-americans, els causants per ella de la crisi que havia arruïnat la seva família a Munic. En Fritz la va tranquil·litzar convidant-la a sopar després de beure’s una Berliner Weisse en el bar Victorius, on hi havia penjada a darrera la barra una bandera dels Jocs Olímpics i una amb l’esvàstica, però l’Àngela no es podia creure que els nord-americans els poguessin guanyar.

Els següents dies varen anar a l’estadi en companyia d’en Marwin, que estava cansat de treballar tant, i de l’Elisabeth, que va reconèixer en una de les jornades a l’Unity Mitford, l’aristòcrata britànica amiga dels nazis, asseguda a la llotja d’honor juntament amb l’Ernst Hanfstaengl. L’Àngela no deixava d’aplaudir als atletes alemanys i no parava d’onejar unes banderetes amb l’esvàstica que l’hi havia donat en Martin a la llibreria. En Hitler tampoc es va perdre les competicions i pràcticament va veure totes les proves. El 9 d’agost varen veure com l’enorme atleta nord-americà Jesse Owens guanyava la seva quarta medalla d’or, batent el record mundial de 4×100 relleus deixant-los amb la bocaoberta. Sabent que aquell home havia fet tota una gesta amb la seva velocitat de guepard, en Fritz el va aplaudir efusivament com totes les 100.000 persones que estaven a l’Estadi inclosos els membres del comitè esportiu del Tercer Reich, mentre l’Àngela es quedava assentada al seu seient fent cara de morro mentre li deia el nom del porc. Veient a en Fritz com l’animava mentre veia la bandera nord-americana, l’Àngela li va dir irònicament:

Au! Ara que torni al seu país, que segur que podrà viatjar en els mateixos autobusos que els blancs. Segur que podrà asseure’s en els mateixos seients, segur que podrà portar als seus fills als mateixos col·legis i en els mateixos banys que els blancs. Va home va. Aquí això no passa. No som tant bèsties. 

Mentre els alemanys es concentraven amb els Jocs, els primers enviaments de material bèl·lic a Espanya es materialitzaven i ja el 14 d’agost es varen enviar tres embarcacions plenes de material de guerra per ajudar als colpistes. El dia 16, finalment, es varen clausurar els Jocs i, com a la inauguració, la família Klein va ser convidada per en Goebbels a assistir a la cerimònia, tot i que el ministre va enviar més entrades del compte, cosa que els va permetre convidar a la família Richter. La família de l’Àngela estava nerviosa per assistir a aquell acte, no es movien mai en aquells entorns, i no volien destacar davant de la família Klein. Tots es varen comprar uns vestits nous que varen pagar amb el salari de l’Àngela. En entrar a l’estadi, en Seigmund els va fer córrer entusiasmat cap als seients perquè volia ser el primer en asseure’s ja que no sabia que tenia el seient guardat.

En començar l’acte, en Seigmund es va aixecar emocionat de la cadira en sentir el discurs d’en Hitler i es va posar a plorar al costat d’en Barnard, cosa que va avergonyir a l’Àngela que se’l mirava des d’unes quantes cadires a la seva esquerra, al costat d’en Fritz. Després del discurs es varen arriar les banderes i es varen apagar les llums de l’estadi i la gent es va posar a cridar el Sieg Heil. En Seigmund va cridar amb tanta emoció que de poc va deixar sord a en Barnard, que estava sorprès per com es comportava el seu consogre. Després d’esperar uns segons, el públic es va posar dret fent la salutació romana, inclòs la família Klien. La família Richter varen ser dels primers en posar-se drets mentre en Seigmund continuava plorant d’emoció mentre tenia el braç dret aixecat. Tots drets es varen posar a cantar primer l’himne alemany i després l’himne del partit nazi, el Horst-Wessel-Lied. En Seigmund va cantar, si és que es podia dir d’allò cantar, amb tanta força i amb tanta desafinació que la gent del voltant se’l va mirar pensant que anava begut mentre en Barnard aguantava estoicament el comportament infantil del seu consogre. Després d’acabar de cantar, la gent va començar a sortir de l’estadi, però en Seigmund es va quedar dempeus uns minuts més i va abraçar d’emoció a en Barnard. Per ell era molt important estar amb els jerarques nazis i estava molt satisfet amb els resultats esportius alemanys.

Després de sortir de l’estadi varen sortir a prendre unes cerveses en un bar proper, i en Seigmund, continuant eufòric, els anava recordant cada una de les 33 medalles d’or que havien obtingut els alemanys, les 26 de plata i les 30 de bronze mentre es bevia unes quantes cerveses de la marca Hacker-Pschorn. En cap moment va parlar de les quatre medalles d’or que va guanyar en Jesse Owens. Aprofitant un moment que en Seigmund va anar al lavabo després de beure tanta cervesa, l’Àngela es va disculpar pel comportament del seu pare. Somrient, en Barnard li va contestar que no es tenia que justificar, que era normal, ja que era un acte dissenyat per tocar la fibra. L’Annalisa i la Velda també abaixaven la mirada en veure el comportament d’en Seigmund i quan va sortir del lavabo li varen prohibir fer una altra cervesa perquè amb el seu parlar alt i la seva falta de tacte havia molestat els demés clients.

A finals d’agost, en Fritz es preparava pel seu penúltim any a la Universitat i estava ansiós per començar les seves primeres pràctiques a l’Hospital universitari de Charité, situat al nord del Reichstag, a tocar del riu Spree. El setembre varen seguir amb molt d’interès per ràdio el Congrés de Nuremberg, el Congrés de l’Honor, i en Fritz es va estranyar de que no es parlés de l’ajuda que estaven oferint als colpistes espanyols. El poble alemany semblava molt desinteressat per aquella guerra, que tothom pensava que seria breu. L’Àngela, per exemple, no en parlava, pràcticament no sabia el què estava passant i no sabia quin era el bàndol més favorable pels interessos alemanys ni a quin bàndol estaven ajudant. D’en tant en tant algun client com la Klara es comprava algun llibre d’Espanya per saber més coses d’aquell país. En Richard, per riure’s dels espanyols, deia que eren un poble tant poc culte i tant endarrerit perquè a diferència d’ells, que utilitzaven 4.000 paraules diferents, els espanyols només n’utilitzaven 1.000.

A mitjans de setembre, l’Àngela va observar a la llibreria que les grans revistes il·lustrades hi havia últimament molts reportatges antibolxevics, on es posava en el mateix sac els comunistes i els jueus. Després d’acabar la jornada laboral li va ensenyar a en Fritz algunes d’aquelles revistes. Mirant-se aquelles il·lustracions amb atenció en el sofà de casa, en Fritz li va comentar:

Jo aquestes comparacions entre els jueus i els comunistes les trobo absurdes, infantils, ara bé, no es pot negar que en Iosif Stalin ha fet molt mal a la Unió Soviètica.

Estirant-se al sofà el costat d’ell després de posar-se còmode, l’Àngela li va preguntar sense cap tipus de mala fe:

Tu no creies en aquest sistema? Mira com estant aquests soviètics, mira quanta pobresa infantil hi ha en aquell país comunista.

Quedant-se pensatiu, pensava què li contestaria la Galiana, i va respondre-li la seva opinió:

Jo amb aquest sistema opressor no hi crec, tant me fa si es diu comunista com feixisme, és una dictadura, no hi simpatitzo, i crec que és una barbàrie el què passa allà. Ara bé, no em sembla massa diferent del què passa aquí. 

No estant-hi d’acord, l’Àngela li va recordar que de moment aquí no assassinaven a la gent i que els nens estaven ben alimentats. Estava clar que ella desconeixia el què passava en els camps de concentració i no recordava voluntàriament a moltes morts, com els assassinats del 30 de juny de 1934, i s’oblidava de tots els exiliats com l’Albert Einstein o en Thomas Mann, que varen marxar per no ser assassinats. Després de dir-li que hi havia tantes diferències com similituds, en Fritz es va aixecar del sofà per preparar el sopar mentre anava pensant què pensaria la Galiana de la Unió Soviètica, aquell país que admirava per en Vladimir Lenin, no per en Iosif Stalin.

Aquells dies finals de setembre, en Barnard tenia que trucar al ministre de Propaganda per explicar-li com anaven les últimes comandes, però es va estranyar de que sempre que li agafava el telèfon en Goebbels estava desanimat i sense energia. Un dia que li semblava veure’l enfonsat i amb poca veu, li va preguntar si es trobava bé i el ministre es va limitar a respondre-li:

No, no em trobo bé, pateixo el pitjor mal de tots, un mal d’amor.

Sense entendre res i no volent ficar-se a la seva vida privada, es va limitar a parlar-li de feina, cosa que el ministre li va agrair. En Goebbels estava destrossat aquell temps perquè el seu matrimoni estava en plena crisi per la seva aventura amb l’actriu txeca Lídia Baarova, amb qui tenia pensat anar-hi a viure, inclús volia deixar la Magda.

El 29 de setembre, després de les seves primeres dues setmanes del quart any de Medicina a la Universitat, en Fritz va decidir anar a celebrar amb l’Àngela que en breu començaria les pràctiques a l’Hospital universitari Charité. Després d’anar a sopar a un bon restaurant, el Schidkröte, situat en el Kurfürstendamm, un restaurant luxós amb unes taules petites, varen agafar un tramvia i varen anar a l’Òpera Estatal, al Unter den Linden, a veure La Trivata. Quan varen arribar a l’Òpera varen esperar amb la resta de la gent a l’entrada, i mentre esperaven varen veure a en Goebbels, que aquesta vegada, per decepció d’en Fritz, no el va anar a saludar i no el va convidar a la tribuna d’honor. L’Àngela li va dir que el veia nerviós, i en Fritz li va dir a cau d’orella:

Això vol dir que les coses deuen anar malament a Espanya.              

Després d’esperar una estona més a l’entrada varen entrar a la sala amb la resta de la gent i varen escoltar La Traviata, una òpera magnífica d’en Giuseppe Verdi, que va emocionar a en Fritz per la mort de la soprano mentre l’Àngela l’escoltava sense entendre-la ja que només es fixava amb el vestit de la Violetta. Després de sortir de la sala es varen topar amb el ministre alemany, que aquest cop si que els va saludar i estava molt més animat. Després d’intercanviar quatre paraules, en Goebbels els va demanar si el volien acompanyar a fer una copa en un bar que coneixia i de confiança per continuar parlant. Sabent que els faria anar a dormir tard, varen acceptar la proposta del ministre alemany, a qui l’Àngela continuava admirant. Però, per sorpresa d’ells dos, quan estaven esperant protegits pels membres de les SS un cotxe oficial, varen quedar atordits en veure que els acompanyaria una noia jove morena. En Fritz sabia la fama de col·leccionista de dones d’en Goebbels, però pensava que havia deixat aquest món de faldiller després de casar-se amb la Magda el 19 de desembre de 1931. Continuant esperant a l’entrada de l’Òpera, l’Àngela es mirava aquella noia amb desconcert i amb indiferència, no es podia creure que la família model nacionalsocialista fos un engany i no entenia perquè el ministre no amagava la seva aventura.

Després de que els recollissin es varen dirigir al bar de l’Hotel Kaisehof. En assentar-se en les cadires del luxós bar, el ministre va demanar una ampolla de xampany francès dom Perignon i es varen posar a parlar amistosament en les còmodes butaques de l’Hotel. Mentre bevien i escoltaven a Wagner de fons, en Goebbels els va parlar de que la noia que l’acompanyava era l’actriu Lídia Baarova i els va explicar els seus últims treballs al cinema. Aprofitant un moment de relaxament d’en Goebbels, en Fritz va preguntar-li per la situació a Espanya. El ministre, sense posar-hi massa interès, li va respondre mentre es bevia el xampany:

A Espanya? No se, és complicada aquesta guerra, nosaltres ajudem a un general que es diu Francisco Franco, que no em té cap tipus de simpatia, és un militar qualsevol sense cap tipus de virtut. Qualsevol militar nostre ho faria millor que ell, però ja saps com és Espanya, sempre s’intenta autodestruir. 

Escoltant bé les paraules del ministre, que estava més interessat en les cames de la seva amant que amb les preguntes d’en Fritz, li va preguntar perquè eren a Espanya, i en Goebbels li va contestar sense embuts mentre s’acomodava bé a la cadira:

Hem destinat molts diners en armar el nostre país, hem creat noves armes i les tenim que provar, per nosaltres Espanya només és una zona de pràctiques, un camp de tir. No en traurem cap benefici econòmic, aquell país està condemnat a la ruïna més absoluta. 

Espantat per la resposta, creia que era un error aquella guerra, de fet recordava com la Galiana l’hi havia dit que admirava la República Espanyola, la República que ara ajudaven a destruir com havien fet amb la de Weimar, li va preguntar de forma freda si no tenia por de que França o la Gran Bretanya entressin a la guerra però per l’altre bàndol, causant així una guerra mundial. Mirant-lo aquest cop de forma més distant, en Goebbels li va contestar:

Guerra mundial? Ja n’hi va haver una, no n’hi tornarà haver una altra, és impossible, a més, Itàlia també ha entrat en aquesta guerra en el bàndol nostre, ells si que hi destinen recursos, creiem que volen les illes Balears a canvi. Segurament volen que els italians vagin de vacances a Mallorca, que absurd. Després d’un petit silenci per beure una mica més, va continuar: És impossible que la Gran Bretanya o França volguessin atacar Alemanya i Itàlia a la vegada, sabrien que seria la seva derrota, no crec que moguin n’hi un dit per Espanya, seria ridícul. A part, Itàlia desperta moltes simpaties en aquests països per la seva Història. Acabant-se la copa de cava, rient, va dir: Quina bestiesa que ens baralléssim per Espanya! És un país que no hauria de formar part d’Europa, la majoria de la gent d’allà encara viu a l’època feudal, barallant-se encara pel repartiment de la terra. 

Volent tornar a fer-li una altra pregunta, l’Àngela li va tocar dissimuladament la cama per indicar-li que no la fes i varen canviar ràpidament de tema parlant de la fàbrica dels Klein. L’Àngela estava decebuda amb aquella conversa, encara no es creia que en Goebbels enganyés a la Magda, a qui admirava i la veia com un model a seguir quan volgués ser mare. Després de quatre copes més, en Fritz, en veure que la seva xicota no estava còmode i no badava boca, es mirava a la Lídia amb mala cara i no deia res, li va dir en el ministre que tenien que marxar perquè l’endemà tenia que estudiar per un examen. Somrient, en Goebbels li va dir sense aixecar-se de la seva cadira mentre repenjava el braç per sobre la cadira de la Lídia:

Vols ser metge veritat? El teu pare em va dir que estudiaves Medicina. Està bé, és una bona professió, però no se si tindrà gaire futur perquè cada cop més la gent creu amb els curanderos. Ara tothom els odia com ho havia fet l’Heràclit.   

Fent un somriure sorneguer mentre s’aixecava per marxar, li va contestar:

Què hi farem. Sempre podré anar a la fàbrica a fer banderetes i ser un bon burgès.

Posant-se a riure descaradament, en Goebbels odiava a la burgesia, es varen acomiadar amb una encaixada de mà i quan eren fora l’Hotel en Fritz li va preguntar a l’Àngela si li passava alguna cosa, ja que no havia dit pràcticament res, cosa estrany en ella. Mirant que fossin lluny de l’Hotel i de la Cancelleria, li va respondre mentre baixaven per la Wilhemstrasse a peu:

Que no ho has vist? Aquella dona amb qui anava era una prostituta. Actriu diu, si home, m’ha ofès molt que enganyés davant nostre a la pobre Magda, i a sobre tant li feia que ens ho miréssim. Quina classe d’home ha de ser el ministre? No es pot confiar amb una persona així. M’ha decebut molt, però molt, estic segura que en Hitler no ho sap això perquè sinó s’enfadaria molt.  

Posant-li el braç a l’espatlla perquè s’apropés a ell, li va explicar la fama que tenia en Goebbels amb les dones i li va dir que molts altres nazis tenien aquesta debilitat per les dones. Decebuda, l’Àngela li va dir amb rotunditat:

Tu prova d’enganyar-me i et tiro per la finestra, tu ets meu i de ningú més. Els comunistes sou gent fidel oi?

Somrient mentre anaven veient com els últims tramvies passaven, pensava que la seva única competència no hi era en aquest món, i li va contestar que podia estar ben tranquil·la, que podria estar segura que moriria al seu costat. Tot i això, en Fritz no se sentia còmode per la gelosia de l’Àngela, que només el volia per ella i no li deixava parlar amb altres noies. De vegades quan parlava amb una companya de classe i l’Àngela el veia, ella se li apropava de males maneres agafant-lo pel braç per apartar-lo descaradament de la noia i no li deixava anar a la Biblioteca de la Universitat perquè sabia que hi havia moltes noies. Després de trencar a la dreta per entrar a la Leipziger Strasse i passar per davant del Ministeri de l’Àire, varen veure a la cantonada a en Wilhelm tocant el saxofon amb la mà dreta molt inflada. Després de deixar-li un bitllet en el barret que tenia al terra, en Fritz es va mirar aquell home, que estava molt prim i vestia amb la mateixa roba que feia deu anys, amb cara de pena i li va preguntar què l’hi havia passat a la mà. Sense voler-lo mirar, en Wilhelm va deixar el saxofon un moment i va dir tremolant:

Per desgràcia això no m’ho ha fet les SS o la Gestapo, ha sigut la gent que abans eren els meus amics.

Tornant a tocar el saxofon en veure a una parella sortir d’un Opel Kadett ocre, un cotxe que es posava de moda amb els seus 1074 cavalls, en Fritz i l’Àngela varen tornar al pis pensant que el pobre Wilhelm estava patint molt. Sovint el veient que es posava a dormir a una cantonada amb quatre cartrons i que regirava les escombraries per trobar alguna cosa de menjar.

Mentre el govern alemany aprovava el pla quadriennal sota la vigilància d’en Hermann Göering, un pla de quatre anys que havia d’armar el país, i es posava en contacte amb Itàlia i Japó per segellar un pacte, la vida d’en Fritz anava sobre rodes fent les primeres pràctiques a l’Hospital universitari Charité. Però el noi, ara amb la bata blanca que l’hi anava gran, continuava notant que posaven excessiu interès en ensenyar-los a curar un ferit de guerra i no pas a un civil malalt per una malaltia. Tot i això, la seva dedicació era absoluta i els seus mestres i metges que l’hi ensenyaven quedaven sorpresos pel seu ràpid aprenentatge i la seva aplicació. El director d’aquell Hospital li deia que quan acabés els estudis l’anés a veure perquè li donaria feina. Les seves habilitats eren tant grans que fins i tot els veïns del barri li demanaven consell quan es trobaven malament. Ajudava a la Matilda a curar els maleïts refredats que l’empaitaven cada canvi de temps, a la Klara li aconsellava sempre que es prengués calmants per la tensió, a la Carlene li deia que no confies amb depèn de quin curandero que visitava i a en Martin l’hi aconsellava unes cures pel reuma. Sovint també anava al pis d’en Hermann i la Bernardina perquè en Dannel continuava sent maltractat quan sortia al carrer i li donava uns quants calmants que treia de l’Hospital o li desinfectava les ferides. Ara ja no li deia que havia de denunciar aquells fets perquè sabia que la policia no li donaria suport, ans al contrari.

El 30 d’octubre, en Goebbels va convidar a la família Klein a celebrar el desè aniversari del seu lideratge al districte a l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathuaus, d’estil renaixentista, en una exposició anomenada: Deu anys de lluita per Berlín. El ministre no estava tant interessat amb en Barnard, sinó amb en Fritz, a qui trobava un noi molt més intel·ligent i perspicaç. Tota la família, menys l’Elise, varen anar-hi creient que no podien decebre el seu únic client. Tots anaven mudats fins l’últim botó. L’Àngela es va tornar a comprar un altre vestit vermell per l’ocasió, cosa que li va tornar a costar uns quants Reichsmarks a en Fritz i unes quantes mirades indiscretes d’en Barnard i d’en Marwin, que anaven vestits de frac igual que en Fritz. Mentre es bevien una copa de xampany que els varen donar uns cambrers només en arribar a l’Ajuntament, varen observar les fotografies i els trofeus d’en Goebbels a l’exposició mentre sentien la música clàssica del gramòfon. D’en tant en tant el ministre se’ls apropava content i amb un somriure a la boca els recordava com de difícil se’ls va fer pujar al poder. Tocant l’espatlla d’en Barnard exclamava feliç com unes pasqües:

Sort en varem tenir de gent com vostè, no sap pas l’ajuda que va ser per nosaltres trobar gent compromesa com vosaltres.  

Mirant-se’l pensant que anava molt equivocat, en Barnard li va contestar que estava molt orgullós de formar part d’aquesta gran família, el nacionalsocialisme, tot i que per dins continuava desitjant que s’enfonsessin, tot i que tenia alguns dubtes. Curiosament, a afecte encara d’aquella trobada amb la seva amant, l’Àngela se’l mirava fredament esquivant-li la mirada, no el perdonava que enganyés a la Magda. Després d’observar una estona més l’exposició i de relacionar-se amb aquella alta societat, varen escoltar un discurset del ministre de Propaganda en què va anunciar que fundaria una fundació solidària, la Llar doctor Goebbels, a Friedrichshain, destinada a companys del partit nazi i a combatents de les SA pobres. A més, va anunciar que crearia un fons de vellesa per actors necessitats sota el nom d’Agraïments als artistes-Fundació doctor Joseph Goebbels.

Després del discurs i de menjar uns quants canapès, quan ja marxaven el ministre es va apropar cap a la família Klein i els va demanar que els acompanyés aquella nit al Palau d’Esports per acabar junts aquella jornada. Cansats, no en tenien ganes, li varen dir que tenien plans per aquella nit que no podien canviar. Decebut, en Goebbels els donar resignat l’últim número del Der Angriff, que ja rebien a casa, però el ministre volia que el conservessin perquè en ella hi havia en una pàgina els noms dels 40 caiguts durant el temps que intentaven pujar al poder. En fullejar-lo allà al mig mentre esperava que el seu pare acabés de parlar amb en Goebbels de les últimes comandes, en Fritz es va posar furiós, recordava com la Galiana també era una caiguda, de fet havia mort davant d’on eren ells, i creia que ella també es mereixia un reconeixement. Tirant al Der Angriff al terra i mirant al ministre amb cara d’odi, que s’acabava d’acomiadar d’en Barnard, s’hi va apropar irritat sense que la família se n’adones. L’hi va tocar l’espatlla per atreure-li l’atenció i, mirant-lo directament als ulls, li va explicar que ell tenia una amiga que també era una caiguda, que havia mort durant aquelles batalles campals. En veure el què estava fent, tota la família Klein va quedar blanca: l’Àngela es posava les mans a la boca pensant que estaven perduts, li semblava com si el temps s’hagués aturat, a la Luane se li va caure de por la copa de cava buida que no sabia on deixar i en Barnard i en Marwin es varen apropar al seu germà per fer-lo callar. Mirant-se’l amb estranyesa però amb una cara cínica, en Goebbels li va dir:

Una amiga? Ara que hi penso, recordo que abans anaves amb una altra noia, és veritat. Pensant una mica més, li va afegir: Allà a la Pariser Platz era, si que me’n recordo. Era també molt guapa.

Mentre el ministre continuava pensant com era aquella noia, en Barnard va apartar dissimuladament el seu fill de la vista del ministre per dir-li que estarien encantats d’anar a aquella nit al Palau d’Esports, però en Goebbels no l’escoltava i li va dir a en Fritz buscant-li la mirada:

I vols un reconeixement per aquella noia? Vols que surti en una de les meves revistes? O en un diari? Vols això?

En sentir aquelles preguntes, l’Àngela es va posar les mans al cap, tant li feia en aquells moments el seu pentinat, i la Luane va agafar la Katrina de la mà pensant que el seu fill els portaria cap a un camp de reeducació. Però en Fritz, que sabia que la Galiana no voldria sortir de cap de les maneres en un diari nazi, li va contestar amb una cara rabiosa:

No crec que es mereixi estar en aquestes pàgines, ella no era com vostès. (En Goebbels pensava que li deia volent dir que no era una noia important.) Només li deia perquè sabés que hi va haver més morts del què diu vostè.       

Apunt de desmaiar-se, l’Àngela va agafar a la seva parella pel braç mentre li bufava a l’orella que callés, però el ministre, que se’l mirava desconfiadament, se li va apropar descaradament a deu centímetres de la cara i li va contestar:

Ho se, totes les morts varen ser un sacrifici per la nació, em sap greu pel què deus haver passat, però em sembla…. Llavors va girar la mirada cap a l’Àngela, i va continuar dient: que les coses t’han anat prou bé a tu. 

Morint-se de ràbia per dins, volia clavar-li una plantofada i deixar-lo estès, cosa que l’hi hagués sigut fàcil però l’hi hagués costat la vida, va abaixar el cap i se’n va anar amb l’Àngela a fora la plaça, precisament en el lloc on va caure abatuda la Galiana. Mentre marxaven, en Barnard es va disculpar tremolós davant del ministre dient-li que el seu fill era un jove impertinent i li va assegurar que el veuria a primera fila aquella nit. A fora, la família volia matar a en Fritz, que no parava de fer manetes amb la mà per mostrar la seva indignació. En Marwin li anava fent el signe de boig i la Luane, amb la mà al pit encara recuperant l’alè, li va dir que no hi tornés mai més, que l’hi havia estat apunt de fer-li agafar un atac de cor, mentre la Katrina li deia que era massa jove per morir. L’Àngela no li deia res, però quan varen estar uns segons a soles mentre esperaven el tramvia, el va renyar de males maneres, cosa que en Fritz no va acceptar, ho trobava injust, i feia signes perquè el deixés en pau.

Després de calmar-se, a la nit, després de sopar en el bar Victorius, varen anar tots junts al Palau d’Esports, on l’Adolf Hitler va pronunciar un discurs. En veure el dictador alemany, l’Àngela va tornar a recuperar la fe amb el nacionalsocialisme i va cridar amb tots els demés Visca Goebbels, un crit que havia demanat en Hitler després de repassar la trajectòria de la seva mà dreta. En acabar el seu discurs, esgotat, en Hitler va deixar pas al ministre alemany després de donar-li un copet a l’espatlla. Feliç com mai, el ministre va fer un discurs d’agraïment mentre la família Klein respirava tranquil·la després de veure’s tancats en un camp de concentració i amb la soga al coll. En acabar l’acte, tots varen anar cap a casa amb tramvia. Després de deixar els seus pares a casa seu i de travessar la carretera, en Fritz, que s’havia que havia decebut a la seva estimada, li va demanar perdó mentre caminaven cap a la tancada llibreria i li va prometre que no tornaria a parlar més d’aquell tema. L’Àngela va acceptar les seves disculpes, però tornava a tenir dubtes de si realment la seva parella havia oblidat o no a la Galiana. Abans d’entrar al bloc de pisos, varen veure a en Wilhelm dormint en un dels bancs amb el seu saxofon i en Fritz va observar que ara tenia també l’altra mà inflada. Sabent que no podia fer res, va pujar a dalt al pis pensant més amb l’Àngela, que continuava molt disgustada. El diumenge, per demanar-li perdó, en Fritz la va convidar a veure una pel·lícula. La sala estava buida, molts pocs alemanys varen anar al cinema després de la pel·lícula del Triumph des Willens, però l’Àngela va estar encantada pel gest del seu xicot i va oblidar aquell disgust que portava a dins.

Però en Fritz sembla que tornava a lluitar contra el passat que mai l’abandonava. El 4 de novembre es va tornar a disgustar quan va saber que en una presó els nazis havien decapitat amb una destral al dirigent sindicalista Egard Andé, però aquesta vegada no va voler explicar la seva indignació que portava ja que no volia que pensessin que tornava a pensar amb la Galiana. A més, s’indignava i se sentia impotent en veure cada dia a la gitana Anne, a en Wilhelm i en Dannel patint tant per culpa del règim. L’Àngela veia que el seu xicot estava estrany, estava tota l’estona preocupat i es quedava al sofà pensant mentre escoltava La Cinquena Simfonia de Beethoven, però ella creia que estava amoïnat pels estudis i per les seves primeres pràctiques, tot i que de vegades en dubtava i veia que la seva competència estava ben viva.

En un dels primers dies del mes de novembre, en Lou va anar a casa d’en Fritz i de l’Àngela per explicar-los una cosa important per ell. Pensant que també ingressaria a l’Exèrcit seguint els passos d’en Georg, la parella el va convidar a sopar llom amb verdures que havia fet en Fritz d’una recepta de l’Elise. Mentre menjaven en el menjador sense dir-se massa res, de cop en Lou va trencar el silenci i els va explicar que deixaria la feina a la fàbrica del districte de Wedding per entrar en el programa de rearmament alemany del Pla Quadriennal d’en Göering i que anava a treballar a l’empresa Alkett, que fabricava tancs. No entenen aquell canvi, en Fritz li va demanar explicacions per aquell canvi tant sobtat, i en Lou li va contestar mentre anava tallant el llom amb el ganivet:

Perquè em pagaran bé i les armes són el futur d’Alemanya, tot i que a mi no m’agraden. M’han explicat que el govern vol destinar-hi una partida molt important en aquest sector i jo necessito diners i feina estable, no puc continuar explotat com ara treballant onze hores cada dia per guanyar tant poc. De què em serveix treballar tant si no en puc gaudir?

Pensant que potser estava en el cert, per canviar de tema l’Àngela va preguntar per en Georg, del que feia dies que no en sabien res, i en Lou els va contestar que estava molt enfeinat perquè es destinaven molts esforços a Espanya i que es passava el dia carregant vaixells que anirien a Espanya per ajudar a les tropes colpistes. Mentre repartia una mica de cervesa, en Fritz li va explicar que creia que aquella guerra era un greu error, que no tenien que anar a fer res a Espanya deia i, per sorpresa seva, l’Àngela li va donar tota la raó perquè pensava que Espanya no era un lloc adequat per què hi anessin els alemanys. En Lou no va saber què contestar-li, només li va comentar que ell odiava la guerra i que esperava que aviat pogués tornar en Georg i deixés de banda l’Exèrcit per tornar a empaitar noies com havien fet en el passat.

El 25 de novembre de 1936, per sorpresa de molts alemanys, Alemanya va firmar amb Japó el Pacte Anti-Komitern, un tractat anticomunista per protegir el país de l’amenaça de la Internacional Comunista. Aquell pacte no va ser gaire entès entre les masses nacionalsocialistes, no entenien que després de tanta propaganda racista ara pactessin amb una raça a qui consideraven també inferior. Quan en Fritz i l’Àngela varen anar a la botiga de la Matilda a comprar mantega, que era racionada pel govern, la botiguera els va rebre enfadada amb el Völkischer Beobachter a la mà i els va dir mentre anava sacsejant el diari:

Mireu els nazis, a mi em poden maltractar i assassinar, en canvi en els japonesos hi pacten. No entenc res, aquests només actuen quan els hi convé. Picant al taulell amb la mà i llançant el diari a terra, va afegir: Aquests si que poden ser considerats ciutadans i es poden casar amb aris? 

Sense saber què respondre-li, tampoc ho entenien, l’Àngela li va donar la raó. La noia pensava que el govern alemany estava destinant masses recursos a la política exterior i no li agradava el clima bèl·lic que estava agafant el país. A més, veia com l’economia alemanya no anava tant bé com deien i el racionament d’aliments portava més d’una critica en les llars alemanyes. A la llibreria molta gent fidel al nacionalsocialisme també criticaven aquell pacte i fins i tot en Martin en feia burla dient-li a la Klara que aviat veurien geishes per Berlín.

A partir dels desembre, gràcies a una nova llei sobre l’Organització de les Joventuts Hitlerianes, liderades per en Baldur von Schirach, en què s’especificava que el conjunt de les joventuts alemanyes tenien que agrupar-se en el si de les Joventuts Hitlerianes, la Katrina i l’Udo, que tenien 16 i 17 anys respectivament, varen entrar obligatòriament a les Joventuts. La Katrina, que hi va anar resignada, es passava les jornades a les Joventuts fent esport i aprenent feines de la llar per ser una mare nacionalsocialista en un futur, tot i que no anava en els campaments. En canvi, l’Udo, que hi va anar amb entusiasme, es passava els dies a les Joventuts fent també esport però a ell li ensenyaven a manejar les armes i a estimar el món bèl·lic amb una estricte disciplina física. L’Àngela estava molt orgullosa de que el seu germà participés en les Joventuts i creia que era la millor manera perquè es fes un home, tot i que li regalava llaminadures quan sortia d’aquestes pràctiques. Quan tornava a casa, l’Udo portava el setmanari Der Stürmer i en Fritz sempre el llegia quan anaven a sopar a casa dels Richter per veure les imatges eròtiques i sensuals del setmanari, cosa que l’Àngela li retreia quan marxaven.

Mentre la situació espanyola s’encallava, ara ja es veia que la guerra s’allargaria més del previst, cosa que irritava a en Hitler i a en Goebbels, que consideraven a en Francisco Franco un fracassat i pensaven seriosament en retirar-li el seu suport, en Fritz i l’Àngela anaven consolidant la relació mentre entraven el 1937. En el pis ja no els hi faltava de res, per Nadal el tenien decorat amb figuretes i adorns de Nadals comprat en el mercat nadalenc de davant de la Catedral, i l’Àngela el cuidava amb molta cura i havia posat flors vermelles de la floristeria de la Carlene per totes les balconades del menjador, la cuina i la seva habitació. Per desgràcia per la butxaca d’en Fritz, no parava de comprar encants per la casa. Els mobles eren tots nous i gaudien d’un alt nivell de vida gràcies a que l’empresa del pare d’en Fritz anava com la seda fent banderes nazis i els hi donaven grans quantitats de diners. A més, la família Richter havia augmentat els ingressos després de que a en Seigmund li haguessin augmentat el sou ja que la seva empresa havia passat de fer radiadors a fer coixinets pels avions, cosa que va fer augmentar la productivitat. Per més harmonia, l’Àngela se sentia molt bé a casa dels Klein, eren una família adorable i molt respectada pel barri, però només li disgustava l’actitud de la vella Elise, que la continuava menyspreant a vistes de tots, cosa que va comportar que en Fritz es distancies de la seva estimada àvia que tant l’havia ajudat en el passat. En el tema polític, la família Klein havia deixat de renegar del nazisme a poc a poc, tampoc l’adoraven com l’Àngela, però ho veien com un mal menor sempre i quan no entressin en cap guerra i no posessin en pràctica més lleis i controls contra els jueus. Si l’economia anava bé, si la gent era feliç i si no hi havien disturbis, perquè queixar-se pensaven.

El 28 de gener, com cada any, en Fritz es disposava anar sol a la tomba de la seva difunta xicota. Quan anava a sortir de casa va veure que a la taula del menjador l’Àngela l’hi havia tornat a deixar unes flors blanques de la floristeria de la Carlene perquè les portes a la tomba. Mirant-se aquelles flors va veure que hi havia una rosa vermella, de les que li agradaven a l’Àngela. Pensant que era un gest bonic, no va entendre que l’Àngela va posar aquella flor per dir-li a la Galiana que en Fritz ja no estava sol. Després d’esmorzar una poma, un plàtan i un cafè, va marxar cap al cementiri Sant Mateu. Mentre caminava cap al cementiri anava recordant els fets de feia 4 anys i a cada passa que feia es posava més trist i començava a caminar més a poc a poc deixant-se endur pels records. Recordava com si fos allà mateix les últimes imatges a l’Ajuntament, es veia enmig de la manifestació i sentia el so del tret que va abatre a la seva xicota. Se li repetita una vegada i una altra la mirada de la Galiana amb el seu vestit senzill abans de morir. Aquell dia havia perdut part de la vida pensava i, en mirar-se les flors, que ni tant sols ell havia comprat, va pensar que era un gest massa típic, poc personal, vulgar inclús, i va decidir agafar un paper i amb una ploma estilogràfica que portava per les pràctiques de l’Hospital va escriure-hi unes quantes paraules. Després d’aturar-se a una cantonada de la Potsdamer Platz per escriure, va tornar a anar cap al cementiri però cada metre que feia se li feia etern; el cor li bategava ràpid per tornar a estar a uns metres de la Galiana i els records l’hi eren massa presents per pensar amb claredat. En entrar a l’entrada del cementiri es va començar a enfonsar i les llàgrimes li queien aquest cop a raig. Avançant a poc a poc entre les tombes, va arribar a davant la tomba de la Galiana, on no es va poder contenir; va deixar-hi les flors i la nota, i va marxar corrents perquè no podia aguantar més aquell dolor. La nota posava:

T’estimo, no t’oblido, perdona’m amor meu.

En tornar a casa desfet va veure a l’entrada del carrer, a prop de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, a l’endevina Anne i per primer cop en molt de temps li va donar un bitllet perquè li tirés les cartes. Tirant les cartes a poc a poc, l’Anne només li va dir:

Després de la tempesta del cel tornarà el bon temps que serà portat per un estel fugaç.

Mig satisfet i sense fer-li cas, tampoc ara volia creure en la màgia, va tornar cap a casa i es va passar el dia tancat al menjador sense fer res. No es va tornar a animar fins que va arribar l’Àngela de la feina. De seguida ella el va veure trist, sabia perfectament el motiu, però va pensar que era millor no dir-li res creient que seria la millor manera perquè oblidés a la seva difunta xicota. Tenia unes ganes boges de que l’esperit de la Galiana marxés per sempre més, però no sabia com ho havia de fer.

El febrer, l’Ernst Hanfstaengl, l’antic amic d’en Hitler i el cap de les relacions estrangeres del NSDAP, que havia perdut influència per la seva enemistat amb en Goebbels, va marxar del país després de que li gastessin una broma de mal gust fent-li creure que el llançarien a Espanya, enmig de la batalla. Aquella fugida va provocar una petita crisi en el govern alemany. Molta gent remorejava de que era un traïdor, a la llibreria d’en Martin, que tenia publicats els llibres d’en Hanfstaengl, Hitler in der Karikatur der Welt. Tag gegen Tinte, unes caricatures d’en Hitler en què se’l deixen bé, es varen reunir els seus llibres i varen ser cremats enmig de la vorera perquè la gent els pogués escopir. L’Àngela va acceptar sense condicionants cremar aquells llibres, odiava a aquell conservador de qui creia que s’havia aprofitat de la bona fe d’en Hitler per trair-lo. Era un Yankee cridava. Quan en Fritz va veure aquella pira quan sortia de les seves pràctiques a l’Hospital Charité, li va dir en to de broma a l’Àngela:

Ara també cremeu els llibres del vostre bàndol, el final no tindrem literatura per llegir i s’haurà acabat la cultura alemanya i la llibreria.

Mirant-se’l amb un somriure, però una mica disgustada veient que tornava a ser crític, li va contestar:

Jo només rebo ordres, però aquest home (referint-se a en Hanfstaengl) és un burgès nord-americà, s’ha criat tota la vida a Nova York i va estudiar a Harvard, és un traïdor i s’ha de cremar. Ell no és un alemany.

Fent-li que no amb el cap, en Fritz va tornar cap al pis. La Klara, que s’ho mirava al costat de l’Àngela, li va dir a cau d’orella que en Hanfstaengl feia anys que era un traïdor perquè la seva esposa, l’Helene, havia fugit d’Alemanya feia temps perquè discrepava amb el règim i que era molt conegudes les seves aventures extra matrimonials.  

El 18 de febrer, la jove parella varen anar a fer una cervesa Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade. Enmig de la conversa varen quedar callats en sentir per la ràdio un discurs d’en Heinrich Himmler en què va dir que dos milions d’alemanys eren homosexuals, un 8% de la població masculina, i considerava que el poble alemany estava infectat per una malaltia contagiosa que s’havia de combatre. Sentint aquell discurs amb desconcert, en Fritz, que havia tingut un amic homosexual quan anava a les manifestacions comunistes i pensava amb el pobre Dannel, que continuava sent maltractat i insultat, només feia dos dies uns vailets l’hi varen trencar dos dits de la mà amb una pedra davant la mirada de la gent, creia que el cap de les SS estava mentint i exagerant les dades. L’Àngela, que no li agradava gens a en Himmler, el trobava un cínic, va dir-li a cau d’orella d’en Fritz mentre mirava que ningú del bar l’escoltés:

Ell tampoc és el prototip de l’alemany perfecte; feble, tou i amb ulleres.

Però la gent del voltant del bar no opinava igual. Un dels clients que anava mig begut en un tamboret de la barra del bar, va cridar que s’havien d’assassinar als homosexuals perquè els considerava uns desviats que posaven en perill la pervivència de la humanitat. Escoltant de refons totes les converses, en Fritz es va quedar callat pensant que era millor per la seva seguretat no donar la seva opinió i no deixava de pensar  amb el pobre Dannel. Quan l’Àngela li va demanar la seva opinió, en Fritz es va limitar a contestar-li en veu baixa:

A mi tant me fa aquest tema, no em preocupa, que cadascú faci del què vulgui de les seves vides. En el sexe no tots opinem igual. Em sembla que ens hem mirat massa els clàssics en uns temes i ens hem oblidat algunes de les seves connotacions.

Fent uns quants glops de cervesa mentre mirava l’ambient caldejat del bar, l’Àngela li va dir:

Els alemanys no hem sigut mai homosexuals, això és una desviació de la moralitat i de la conducta humana. És incompatible l’homosexualitat amb la nova política familiar. No són normals aquesta gent. Tu creus que un home ha d’anar amb un home. 

Escapant-se-li el riure de vergonya pel què deia, en Fritz li va contestar:

Que els alemanys no hem sigut homosexuals? Mira et recomano que et llegeixis La dansa pietosa d’en Klaus Mann escrita l’any 1926, que va ser una de les primeres novel·les homosexuals de la literatura alemanya o, si poguessis, llàstima que ja sigui prohibida, et podries llegir la publicació Die Freundschaft. Alemanya ha tingut i seguirà tenint homosexuals, ens agradi més o menys, i és una cosa normal com la nostra relació.

Sense arguments, no coneixia a la família Mann, l’Àngela li va fer un petó i li va dir que li agradava la seva resposta sempre i quan no fos homosexual, cosa que va desconcertar a en Fritz perquè mai havia pensat que podia semblar gai. Pensant que aquell terreny era massa perillós, alguns tafaners els escoltaven tot i que només miraven a l’Àngela pels seus encants, va decidir canviar de tema i varen parlar dels últims resultats esportius. Quan tornaven cap a casa i passaven per la floristeria de la Carlene, que els va aturar per explicar-li a l’Àngela que l’hi havia arribat unes flors noves vermelles, de cop varen veure que un home queia del quart pis del costat est de la casa d’en Fritz. Espantats i molt sorpresos, en Fritz va córrer d’immediat cap a on havia caigut aquell home. En aturar-se a davant de l’entrada de casa va veure que era en Dannel que s’havia llançat al buit i va quedar esgarrifat. S’havia suïcidat després de sentir per la ràdio el discurs d’en Himmler. Sense poder fer res per ell, era mort, en Fritz es va posar a plorar i va veure que tenia una nota a la mà dreta. Agafant-la amb delicades mentre la gent s’apropava per veure què passava, el noi va llegir per dins:

M’heu matat.

Trist, de cop la resta dels veïns s’hi varen apropar però en veure que era en Dannel tots, com els pastissers, els botiguers, la Carlene i en Kurt varen marxar per no haver de donar explicacions. En baixar els seus pares del pis estaven destrossats i no paraven de cridar mentre abraçaven el cos sense vida del seu fill. En donar-li la nota a en Hermann, el pare d’en Dannel va estripar la nota i li va donar les gràcies a en Fritz per ser l’únic que havia tractat amb respecte. Però en Hermann va estripar la nota perquè no volien ser senyalats com el seu fill si començaven a dir que per culpa dels veïns havia mort en Dannel. En veure el què havia passat, en Barnard, la Luane i l’Elise varen sortir a ajudar els seus veïns de tota la vida, però ells, en veure que ningú més del barri, els seus amics de tota la vida, que els hi giraven l’esquena i ni tant sols els hi anaven a donar el condol, varen entrar al pis enfonsats i sense dir res mentre l’ambulància recollia el seu fill. En veure que l’Àngela estava impactada, no sabia que en Dannel era homosexual i no entenia res, va portar-la en el bar Victorius, on ningú comentava el què havia passat perquè se sentien en part culpables d’aquell suïcidi. Fent-la seure en una de les taules més allunyades del bar, li va explicar que en Dannel s’havia llançat perquè era homosexual i estava sent maltractat pels veïns, els amics i els companys de feina. Esgarrifada, l’Àngela, que no es treia del cap al pobre Dannel, no es va atrevir a dir-li res durant uns minuts mentre anava mirant la cara dels veïns com l’Otto, que feien la cervesa com si no hagués passat res. Empassant-se la saliva, amb una veu eixuta li va dir a en Fritz mentre li donava la mà:

Perdona’m pel què he dit abans dels homosexuals. No tenia raó. Pobre Dannel, es devia sentir tant sol i marginat. L’haguéssim pogut convidar a sopar algun dia. Quina merda.

Fent que sí amb el cap, en Fritz es va beure la Paulaner que havia demanat d’un glop. En aixecar-se per pagar, va sentir que el perruquer Otto li deia a en Mark mentre es continuava bevent tant tranquil la seva cervesa en un tamboret de la barra:

Aquests desviats estan sonats. Tirar-se al buit i deixar els pares així, quin sonat devia ser.  

El 21 de març, diumenge de Ram, l’Àngela, com a catòlica no practicant, aquell dia va anar a l’església de Sant Miquel de Berlín amb la seva família aprofitant que en Fritz es quedava a casa estudiant. Tenia ganes de resar per l’ànima d’en Dannel, que va ser enterrat només davant l’atenta mirada dels seus pares i de la família Klein. En arribar a l’església, un edifici construït sota la influència de les esglésies del nord d’Itàlia, on va contemplar durant una estona des de les fonts l’estàtua de l’arcàngel Miquel amb les seves ales a la part superior de la façana, va entrar a l’edifici amb la seva família. Posant-se en els primers bancs del temple, l’Àngela es va sentir defraudada quan va sentir en veu del capellà l’encíclica Mit brennender Sorge del Papa Pius XI en què criticava al règim nazi i els seus excessos. Enfadada, continuava defensant el règim tot i la mort d’en Dannel, creia que era culpa dels veïns, va marxar a mitja missa sense la seva família, que es va quedar per respecte a Déu, i va tornar a casa. En entrar a casa i sense dir que havia arribat, va dir-li a en Fritz, que estava estudiant al sofà, que l’Església tenia que canviar, que s’havia de modernitzar, i que havien de tenir un Papa alemany. Mirant-se-la amb cara de raresa, no entenia el què l’hi havia passat, li va preguntar sense moure’s de la seva posició en el sofà:

Ara també vols canviar el Vaticà? No saps que porten molts segles amb un Papa italià? Perquè ha de ser alemany i no suec?

Fent-li ara ella una cara d’incomprensió, li va contestar mentre es treia la jaqueta:

Escolta, si som la nació més forta del món és normal que el cap d’Estat de l’Església sigui alemany, només faltaria, no serà nigerià.          

Pensant una bona resposta que no li ferís els sentiments catòlics, es va limitar a preguntar-li:

Perquè ets catòlica?

No esperant ni un segon, l’Àngela li va contestar convençuda:

Per tradició familiar, tots els de la família som catòlics des de fa moltes generacions. Jo crec amb Déu des de que vaig néixer i ser que existeix perquè el porto al cor. Som així, perquè ells ens calcula. Jo cremaria a la foguera a en Feuerbach per difamador.  

Deixant el llibre a una banda del sofà, en Fritz ho va aprofitar-ho per dir-li:

Per tant, no ets catòlica perquè amb el temps hagis vist o reflexionat que aquesta religió tingui la raó envers les altres religions o cultes? Tu ho ets per purament tradició i perquè vius en un lloc geogràficament de tradició cristiana, per tant, el cristianisme és irracional amb tu. Mirant-li als ulls de la seva estimada, li va preguntar: I no creus que aquesta nova Alemanya no ha de deixar enrere aquestes tradicions irracionals i antiquades?.

Fent que no amb el cap, l’Àngela li va contestar cansada d’aquell tema, no li agradava parlar de la religió:

Jo crec amb les meves tradicions, no seré ara pitagòrica, a mi m’han ensenyat d’aquesta manera i si és irracional doncs sóc irracional, què hi farem. Però no perquè sigui irracional deixaré de creure, és la meva visió de la vida. Jo vaig estudiar en una escola catòlica i durant uns anys el meu director va ser l’abat Alban Schachleiter, un ferm defensor del nacionalsocialisme, i amb ell vaig seguir amb passió al cristianisme i al nacionalsocialisme.

Entenent-la, es va aixecar per ajudar-la a cuina mentre li va explicava:

Però el nacionalsocialisme es pot considerar un moviment pagà, personatges com l’Alfred Rosenberg i en Heinrich Himmler han perseguit al cristianisme i molts d’ells són molt crítics amb la religió i volen construir una altra Església. A més, no fa falta que et digui com va acabar el setmanari Der Gerade Weg i el seu pobre editor.

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va contestar mentre entrava a la cuina i es posava el davantal:

És cert, he fullejat el llibre d’en Dietrich Eckart, El bolxevisme de Moises a Lenin, i ser que es queixa dels orígens del cristianisme dient que varen ser els jueus qui varen fundar aquesta religió, però jo no ho veig així. Hi ha nacionalsocialistes que critiquen a la religió, però també n’hi ha que són catòlics i que respecten als cristians perquè formem part d’una gran massa. Per això el 1932 es va crear una organització nacionalsocialista especial, els Cristians alemanys. A més, hi ha molts protestants que defensen el govern, excepte a qui Berlín que teníeu el maleït pastor Martin Niemöller, que sort en té que gaudeix d’una gran popularitat. És un desgraciat, mira que crear una altra església. (l’1 de juliol de 1937 serà detingut per la Gestapo). Mirant-lo directament als ulls li va dir per tancar el tema: El que si és antireligiós és el marxisme.

Després de fer un petó a un crist que sempre portava en una de les butxaques de la jaqueta, li va dir mirant al rellotge que hi havia penjat a la cuina al costat dels fogons:

No puc creure que aquest rellotge existeixi sense que hi hagi un rellotger.

Somrient, durant uns quants minuts en Fritz va anar pensant en el tema mentre pelava patates per la carn, però en veure que no en tenien prous es va treure el seu davantal i li va dir a l’Àngela, que fregia la carn:

Vaig a veure la dona del poble de Déu a veure si té patates.

Fent una ganyota, l’Àngela li va contestar:

Ves, però vigila que no tingui una poma.  

Durant els següents dies en què la Legió Condor va bombardejar Guernica i es cremava el dirigible Hindenburg a l’estació aeronaval nord-americana de Lakehurst, en Fritz es va passar aquells dies estudiant com un boig per obtenir unes gran notes que li permetessin encarar amb més confiança el seu últim any a la Universitat. D’en tant en tant anava a veure a en Hermann i la Bernardina, que després de passar un parell de setmanes tancats a casa varen tornar a sortir del barri i tots els veïns els varen tractar com si res hagués passat. Pel que fa amb l’Àngela, continuant enfadada amb el Papa, li donava tot el seu suport perquè continués estudiant i s’ocupava tota sola de les feines de la casa perquè en Fritz pogués estudiar tranquil. El 28 de maig, a la tarda, varen anar a donar una volta perquè en Fritz s’airegés després d’estar molt dies tancat estudiant a l’habitació transformada en despatx. Després de fer casi tota l’Unter den Linden a peu es varen aturar en un bar per fer una cervesa de la marca Paulaner. Acomodats en unes butaques molt còmodes, varen poder escoltar per la ràdio del bar el discurs que en Goebbels pronunciava des del Pavelló Alemany de Berlín. El ministre alemany va criticar amb duresa els clergues catòlics, cosa que l’Àngela va aplaudir, i va definir als homosexuals com uns corruptes de la moral. Després de que acabés el discurs, en Fritz va veure que tots els clients del bar estaven emocionats per les paraules del ministre alemany, fins i tot alguns varen plorar, i l’Àngela, que també estava emocionada, va cridar enèrgicament Visca Alemanya i va aixecar el braç dret orgullosa cap a la ràdio. Vermell com un tomàquet per la vergonya que passava, no entenia aquella emoció del seu amor, de fet no la compartia gens, però l’amo del bar si que la va compartir i va sortir de la cuina content i va cridar mentre anava donant copets a la barra de felicitat:

Aquesta noia és una autèntica nacionalsocialista, només s’ha de veure-la!.

Aixecant els aplaudiments de tots els clients del bar, sobretot el dels homes, l’Àngela aixecava els punys com si hagués guanyat un combat de boxa, i l’amo del bar va convidar a la parella a una altra ronda de Paulaner. Sense negar-s’hi varen fer una altra ronda, mentre l’Àngela li deia a cau d’orella d’en Fritz:

Veus que aconsegueixen els meus encants!

Fent-li gestos perquè es calmés, sabia que el seu vestit i les seves corbes feien enamorar als homes del bar, en Fritz li va dir:

No se si són els teus encants o bé que la gent ja s’emociona per ben bé poca cosa.

L’endemà, a la Guerra Civil espanyola els republicans varen destruir el cuirassat alemany Deutchland, cosa que va portar una indignació nacional i en Hitler va tenir que tornar de Munic a Berlín per dirigir una contraofensiva. Fins llavors la família Klein, com l’Àngela i la seva família, no havien mostrat cap tipus d’interès en aquella guerra, continuaven creien que no hi feien res allà i no es llegien les notícies relacionades amb aquella guerra, però a partir d’aquell atac les seves opinions varen canviar i varen donar suport a una contraofensiva. En Barnard deia sense amagar-se’n mentre sopava sopa de pollastre amb tota la família:

Tenim que acabar amb aquesta guerra d’una vegada per totes amb un ràpid atac, no podem perdre a més homes per un conflicte que no ens va ni ens ve. Només té interès perquè és el primer cop que s’enfronten les tres grans ideologies; el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal. Llàstima que el nostre bàndol sigui el més lleig.   

El 20 de juny, dia en què el règim nazi va començar a perseguir i internar en els camps de concentració als testimonis de Jehovà, a en Fritz li varen donar els resultats dels seus últims exàmens del quart any a la Universitat. S’havia tret tots els exàmens amb una nota excel·lent, cosa que el va posar molt content i el va emocionar. Estava complint el seu somni, el que li havia promès a la Galiana, ser un bon metge amb un títol de la Universitat Humboldt. En explicar-ho a la família, tots es varen posar molt contents i l’Elise li va donar uns quants diners perquè se’ls gastés amb el què volgués, menys amb coses per l’Àngela li va recalcar. Aquesta última frase no li va fer gens de gràcia a en Fritz, però no va dir res perquè no volia començar una picabaralla amb l’Àngela pel mig. Tot el barri el felicitaven i inclús en Hermann i la Bernardina, que intentaven tirar endavant, el varen felicitar. En el bar Victorius per sorpresa seva el varen convidar a una cervesa.

El 27 de juny, l’Àngela, volen reconciliar-se amb Déu, va anar a l’església amb la seva família per sentir la principal figura eclesiàstica catòlica a Alemanya, en Martin Niemöller. Mentre l’Àngela estava resant, en Fritz va anar a esmorzar amb la seva família i li volia demanar explicacions a la seva àvia per la seva actitud cap a l’Àngela. En demanar-li aquestes explicacions, l’Elise li va fugir la mirada, no li volia dir res, i es va tancar a la cuina mentre murmurejava. Sense entendre res, li va preguntar en el seu pare, que tampoc li va saber dir o no va voler respondre-li la veritat. Enfadat per no treure’n aigua clara, va dirigir-se a la cuina i li va dir a la seva àvia:

Sempre hem parlat clar tu i jo però ara no t’entenc, perquè no em vols veure feliç? Estimo aquesta dona, tant et costa d’entendre?

Mirant-se’l amb els ulls plorosos, l’àvia li va contestar:

Que t’estimés això? Si només és un parell de pits! Qui tu t’hauries d’estimar és a la Galiana no en aquesta Maria Magdalena.

Molt sorprès per aquella resposta i empipat perquè havia insultat a l’Àngela, va picar a la petita taula que tenien a la cuina per esmorzar-hi, i li va dir mentre la seva mare es dirigia a la cuina per saber què passava després de sentir els crits i els cops:

Estàs boja! Què et penses que faré com tu i em passaré els dies tancat a casa estant de dol? Jo no estic boig!

Posant-se a plorar, amb ràbia li va recordar que ell sempre deia que mai més tornaria a estimar una altra dona, cosa que va irritar encara més a en Fritz que si hagués pogut l’hagués matat. En veure el seu fill tant excitat i que no es movia de davant de la seva àvia amb cara desafiadora, la Luane els va separar i li va demanar a en el seu fill que anés al menjador amb la Katrina. Ella tampoc entenia les reaccions de la seva sogra cap a l’Àngela. Mentre en Fritz marxava, l’Elise, que continuava plorant, se’n va anar corrents  cap a les escales, però abans li va dir abans de pujar per tancar-se a la seva habitació:

Tu ets la deshonra del teu avi!.

Sense entendre res, en Fritz li va dir que estava perdent el cap i l’Elise es va tancar a la seva habitació a plorar. Fent veure que no havia vist ni sentit res, en Barnard, que sentia la picabaralla des de la seva butaca llegint el poeta Alfred Kerr, que va venerar primer la batalla per després combatre-la, li va demanar a en Fritz que perdonés a la seva àvia, que era ja gran, però en Fritz li va contestar:

Aquí passa alguna cosa que no se m’explica, perquè no és normal la seva actitud. Encara estar bé de cap. No em mentiu.

Amb el cap abaixat, en Barnard li va demanar que li donés temps a la seva àvia i li va prometre que ja canviaria la seva actitud. Creient que el seu pare li amagava alguna cosa li va dir enrabiat i decebut amb ell:

No se perquè m’amagués coses? Però en fi, vosaltres sabreu.

Després de veure que el seu pare no li responia i es quedava en silenci a la butaca, el noi va marxar de casa ben enfadat cap a casa seva. Pensant que l’Àngela el calmaria, es va trobar amb que la seva parella estava també irritada. Sense entendre què li passava, ella li va dir enfadada i amb la cara vermella que en Niemöller havia fet un sermó molt crític cap al règim nazi i li va confessar que deixaria d’anar a l’Església perquè els considerava a tots uns traïdors. Estava tant enfadada que va dir que s’havia d’enderrocar el Vaticà per donar les obres als pobres fidels. Somrient, en Fritz li va dir que ell també creia que s’havia de vendre el Vaticà per repartir-lo entre les classes obreres i li va preguntar amb to de broma per oblidar la picabaralla amb la seva àvia:

Així que no t’has reconciliat amb Déu?

Amb un to més seriós i amb ganes de no parlar del tema, l’Àngela li va contestar mentre anava a l’habitació a canviar-se per posar-se més còmode:

Ens hem saludat, però no ens parlem.

Mentre els dies càlids d’estiu passaven tranquil·lament per la parella, en Fritz anava els matins a la fàbrica a ajudar el seu pare, tot i la disputa que havien tingut, i les tardes les dedicava a fer les feines de casa mentre esperava que l’Àngela tornés de la llibreria per anar a donar una volta, fer una cervesa en el bar Victorius o quedar amb els amics. Sovint anaven a casa dels pares, on l’Elise continuava menyspreant a l’Àngela, tot i que ja no l’insultava com abans perquè no volia perdre el seu net que tant estimava. Els caps de setmana que més picava el Sol anaven en el llac Schlachtensee per refrescar-se i donar una volta amb una barqueta que llogaven a un home gran. En el barri també es vivia aquesta tranquil·litat, la gent tenia feina, un salari digne i no hi havia protestes pel carrer, tot i que alguns criticaven de que es racionaven certs aliments bàsics. Molts només pensaven en comprar-se un Opel Kadett per anar als llacs de la ciutat. Fins i tot la Matilda vivia satisfeta i tranquil·la tot i la seva condició de no ciutadana, i en Wilhelm continuava tocant amb el seu saxofon per quatre monedes. Ningú va fer cas de que els nazis varen executar el responsable del KPD a Berlín. Els comunistes ja eren passat i ningú es recordava d’ells. Quan l’estiu acabava, el setembre, just abans de que en Fritz tornés a la Universitat per últim any, l’Àngela feia les seves vacances i amb en Fritz varen anar a passar un dies a la petita ciutat de Brandenburg an der Havel per relaxar-se i contemplar els llacs i els passatges de la zona. Per anar-hi varen llogar un Opel Kadett que tothom tant en parlava. A l’Àngela li encantava estar envoltada de la natura i va gaudir d’allò més passejant pels voltants del riu Havel en companyia dels pastors alemanys que hi havia en l’hotel on s’allotjaven. En Fritz va intentar pescar amb la canya del seu sogre, però no en sabia i tota l’estona se li embolicava el fil. Si no fos per l’Àngela hagués llançat la canya al riu.

El 19 de setembre, després de que fes dos dies que havien tornar de vacances, en Fritz i l’Àngela varen quedar amb en Lou i en Georg, que l’endemà marxava amb l’Exèrcit d’en Fedor von Bock, el comandant de Berlín. Mentre es bevien una cervesa de la marca Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade, en Lou els va explicar que la fàbrica d’armament on treballava havien augmentat molt la productivitat, cosa que va fer somriure a en Georg. Veient que els amagava alguna cosa amb el seu fals somriure, li varen demanar els motius de les seves rialles i en Georg els va dir que l’endemà aniria amb tot l’Exèrcit en un programa de sis dies per provar la utilització dels tancs i els avions en una exhibició. Amb tota la innocència, en Fritz li va preguntar:

Que intervindrem per terra a Espanya? Em pensava que només hi provàvem els avions allà!

Somrient ara grotescament, en Georg li va contestar:

Espanya? Espanya no és important per nosaltres. És una guerra que acabarà aviat i no farà falta que hi enviem l’Exèrcit allà. Només faltaria.  

Desconcertat, en Fritz li va preguntar llavors:

Doncs perquè aquest entrenament? Quin enemic tenim ara? O és que voleu matar els jueus amb tancs i avions?

Quedant-se uns minuts callat, no sabia si tenia que respondre, en Georg els va dir amb beu baixa mentre mirava que ningú els escoltés i que en Julius servís a una altra taula:

Àustria. Aquest és l’objectiu.

En sentir el nom del país veí tots se’ls va quedar els ulls ben oberts de sorpresa, els semblava impossible el nou objectiu. L’Àngela de seguida va dir ben alegre que era un somni nacional la unió de tots els pobles de parla alemanya i que esperava que s’aconseguís ben aviat. En Lou, amb un petit somriure, va dir que ara entenia el perquè d’aquell increment a la seva fàbrica i en broma deia mentre s’arremangava la camisa que no fessin tantes guerres perquè sinó li farien treballar moltes més hores. En Fritz, pel contrari, s’agafava aquell tema amb preocupació i li va preguntar de nou:

I Itàlia? No intervindrà aquest cop al costat dels austríacs? Perquè una guerra amb Itàlia ens costaria entrar en guerra amb el món, ja que tothom estima a Itàlia i no pas a nosaltres.

Bevent-se els últims glops de la seva cervesa, en Georg li va contestar:

Em sembla que en Mussolini quedarà bastant impressionant amb el nostre poder militar, no crec que s’atreveixi a fer res després de veure’ns aquests dies. Estarà massa espantat. Llavors comprendrà qui és realment Alemanya i qui és l’amo de qui. Veient que en Fritz continuava igual de desconcertat li va afegir: No et preocupis tant Fritz, sabem el què ens fem, tenim a en Hitler amb nosaltres. Somrient li va afegir mentre se’l mirava fredament: Tu sempre has sigut el més intel·ligent…. bé…. no sempre, i ho hauries d’entendre tot això.

Quedant-se-li gravat les paraules no sempre, en Fritz li va contestar mirant-se’l amb cara d’odi mentre agafava amb força la cervesa:

Em sembla que qui era la més intel·ligent d’aquí mai hagués aprovat el què estàs apunt de fer. Aixecant-se de la cadira indignat, li va cridar mentre tots els clients del bar se’l miraven pels crits que feia: Saps en què tenia raó? En quan ens deia que no canviéssim, i saps què hem fet? Canviar! Quina merda que estem fets ara! Som una vergonya i tu el primer.  

Enfadat, se sentia insultat, en Georg va somriure-li a la cara mentre s’aixecava i li deia:

Sí, clar, la teva estimada li va anar molt bé així amb els seus pensaments, si senyor, molt bé, si…..

Abans de que pogués tornar a repetir la paraula senyor, en Fritz, amb tota la seva força, li va clavar un mastegot a la cara que va fer caure en Georg de la cadira. En aixecar-se del cop, li havia fet molt més mal del què es pensava, en Georg li volia tornar, però en Fritz era molt més ràpid i molt més fort que ell i li va clavar un altre mastegot i un altre i un altre mentre en Lou i l’Àngela l’intentaven aturar pels braços però els hi era impossible, anava encegat. Aixecant-lo del coll de la camisa amb un braç, en Fritz li va dir cridant mentre la gent del bar i en Julius se’ls miraven amb desconcert i en Georg intentava obrir els ulls:

Qui et penses que ets tu? No vals per res! Mira’t bé, sinó fos per les armes series un microbi. Saps com acabareu vosaltres? Fets carn picada si continueu així. El teu futur serà aquest desgraciat.   

Veient-li que tenia la cara coberta de sang que li sortia de la cella, els ulls inflats i que s’estava orinant de por, el va deixar anar i en Georg va fugir corrents mentre en Julius els demanava explicacions. Després de pagar i de sortir corrents també del bar, en Lou li va dir a en Fritz, que caminava envelat cap a la Leipziger Strasse per calmar-se, que en Georg s’havia enlluernat massa els últims dies amb el món de les armes i, mirant-s’ho trist, va comentar:

No t’havia d’haver recordat la Galiana, no ha sigut just!. Tots l’estimàvem i ell també, però ha perdut la raó.

Enfadat encara, no escoltant al seu amic, en Fritz va continuar avançant en pas ferm cap a casa i l’Àngela el va tenir que perseguir per la Leipziger Strasse. Després d’aturar-lo a uns quants metres després d’entrar el barri, li va preguntar enfadada i cridant:

Encara penses en ella? És que no te’n pots oblidar ni un dia? Posant-se a plorar, l’Àngela li va afegir mentre l’aturava a prop de la floristeria de la Carlene: T’estimo Fritz, no vull que pateixis, però de vegades sembla que tu només tinguis el cap a la Galiana i no en a mi. Ella és el teu amor, oi?

Amb la sang del seu amic a les mans i fent un llarg sospir per calmar-se, li va demanar perdó i li va contestar mentre l’abraçava:

Que penso en ella? Sí, no et puc pas enganyar la veritat, però tinc clar a qui estimo i amb qui vull formar una família.

Sentint la paraula família, en Fritz sabia que aquella paraula trastocaria a la seva xicota, l’Àngela li va preguntar:

Família? De debò? N’estàs segur?

Canviant-li radicalment la cara i amb un somriure a la boca, la va tornar a abraçar i a cau d’orella li va dir mentre veia com la Klara els mirava des de la pastisseria d’en Richard:

L’any que ve, quan estiguí de la Universitat tornarem a tenir aquesta conversació, t’ho prometo.

Feliç, l’Àngela es va eixugar les llàgrimes i varen tornar cap a casa agafats de la mà. Tornant a caminar en direcció a casa seu, en Fritz li va comprar unes quantes roses vermelles a la floristeria perquè el perdonés. Sentint-se afalagada, l’Àngela li va comentar mentre passaven per davant de casa d’en Fritz:

Això d’Àustria que ha dit en Georg, jo no ho he gosat dir obertament, però penso que seria una bona obra si es fes sense disparar un tret. És el somni nacional.

Posant-se a reflexionar després de saludar a en Hermann, en Fritz li va contestar:

Sí, és cert que ens podria anar bé, però no crec que s’aconsegueixi Àustria sense disparar cap tret, si ho aconseguim pacíficament creure fermament amb en Hitler i en els seus ideals, però repeteixo, crec que és impossible. No crec que el govern austríac tingui ganes de sotmetre’s a nosaltres.  

El 28 de setembre, en Fritz i l’Àngela varen anar a l’aeròdrom de Tempelhof per contemplar a en Benito Mussolini, que portava uns dies per Alemanya, i tal hi com havia dit en Georg estava impressionat i atemorit davant del poder militar alemany. Però el dia no els acompanyava, plovia aferrissadament, i l’Àngela només estava preocupada de que l’aigua que queia no li espatlles el pentinat i el vestit rosa per l’ocasió. En Fritz la tapava com podia amb la seva americana marro, quedant ell xop com un ànec. En assentar-se a la tribuna coberta varen observar com la pluja havia espatllat parcialment l’acte, tot i que el pilot personal d’en Hitler, en Hans Bauer, gravava l’acte per primer cop amb una càmera que retransmetria les imatges en color. Després del discurs d’en Hitler, que va ser aclamat com sempre i l’Àngela va cridar d’eufòria oblidant que ara queia pèl de gat. En seguit li va tocar el torn del Duce. En Mussolini va intentar fer el discurs amb alemany, però per culpa de la pluja no es va entendre el seu mal alemany, que era una barreja entre italià i alemany. El dictador italià va dir que tant Alemanya com Itàlia no estaven governades per dictadors (aquesta frase va provocar-li un somriure sorneguer a en Fritz), sinó per unes forces i unes organitzacions que servien al poble. El públic, que feia esforços per entendre’l, estava dividit, però no pel què deia sinó per com ho deia. Alguns valoraven l’esforç del dictador italià per parlar amb alemany, però per uns altres era una vergonya el seu mal alemany. Un dels assistents va arribar a dir que en el futur l’obligarien a parlar alemany. L’Àngela no va dir massa res sobre el dictador italià perquè patia per com tornar a casa sense mullar-se i no deixava de mirar al cel mentre parlava el Duce. Al final del discurs, en Mussolini va anunciar que algun dia ell i en Hitler haurien de lluitar junts. Quan va sentir aquesta frase, en Fritz no va riure com abans, creia que els dos dictadors estaven estirant massa la corda però veia com el poble alemany acceptava la presència militar en les seves vides i el què és pitjor, la seva ideologia.

Després de l’acte varen sortir ràpidament per no quedar xops i varen agafar un taxi que els va dur a un restaurant proper a l’aeròdrom on varen menjar patates amb cansalada i es varen beure una Franziskaner cada un. Després de sopar varen agafar un altre taxi i varen anar al Camp de Maig, on els nazis varen fer un míting dissenyat per en Goebbels anomenat: Europa desperta!, i on en Mussolini va pronunciar un últim discurs a Alemanya. Cada cop més, en Fritz estava convençut de que estaven preparant el poble per una possible guerra i quan li explicava a l’Àngela els seus pensaments, ella es limitava a dir-li que ells portaven la pau i no la guerra. En no opinar igual, va continuar sentint les paraules d’en Mussolini veient en ell un altre tirà que posava en perill l’estabilitat d’Europa.

Els següents dies, en Fritz continuava capficat amb la idea de que Alemanya s’estava preparant per una guerra al costat d’Itàlia, creia que el poder militar alemany havia augmentat perillosament, i no veia que les tropes alemanyes es preparessin per defensar el territori. L’Àngela l’intentava animar dient-li que els seus pressentiments no es farien realitat i quan el 13 d’octubre de 1937 va sentir que el govern alemany donava garanties als països neutrals, Holanda i Bèlgica, de que respectaria les seves condicions de països neutrals li va anar a explicar a en Fritz perquè veiés que no s’estava pensant en una futura guerra. El noi no ho veia d’aquesta manera, estava convençut de que entrarien en una guerra per Àustria. Sabent que no hi podia fer res, es va continuar centrant en acabar amb bona nota el seu últim any a la Universitat i començava a estudiar quin seria el millor hospital per poder anar a treballar, tot i que si podia es volia quedar a l’Hospital Charité per continuar aprenent i estudiant per després obrir una consulta pròpia en el barri que tant estimava.

Sense que en Fritz i l’Àngela ho poguessin saber, els pressentiments d’en Fritz es feien realitat el 5 de novembre de 1937 quan l’Adolf Hitler es va reunir a la Cancelleria amb la cúpula militar en la famosa Conferència Hossbach, on va deixar clar els seus objectiu bèl·lics; primer dominar Àustria i Txecoslovàquia, segon paralitzar França i per acabar una guerra en el Mediterrani. El dictador alemany també preveia atacar la Gran Bretanya i França entre 1943 i 1945, i va demanar que les seves paraules fossin enregistrades com el seu testament polític per si moria abans de que poguessin dur a terme els seus plans. En Hitler era hipocondríac i creia que no viuria gaire més pels seus dolors estomacals. Aïllat de la realitat que els envoltaven, un dia a la Universitat en Fritz va sentir d’un seu company que el govern alemany estava planificant un atac a Txecoslovàquia, cosa que el va fer preocupar, no tant perquè es volgués atacar aquell país sinó perquè observava com tothom ja tenia clar que les tropes alemanyes intervindrien aviat en algun conflicte bèl·lic. Veient com reaccionaven la majoria dels seus companys, es va preocupar encara més quan va veure que tots acceptaven una intervenció militar i animaven a atacar. Alguns inclús anaven a la Universitat amb el braçalet de la creu gamada i els professors acceptaven encantats que els seus alumnes manifestessin el seu amor al nazisme.

El 23 de novembre, mentre estava prenent un cafè en el menjador de la Universitat amb els seus companys i companyes de classe, va sentir per la ràdio el discurs d’en Hitler en la inauguració de l’Escola de Comandaments de Sonthofen. El dictador va afirmar que la Gran Bretanya era el seu enemic principal, i en sentir aquella amenaça en Fritz es va quedar paralitzat amb la tassa de cafè als llavis. Creia fermament que el dictador alemany estava boig i que els volia portar a l’abisme. En arribar a casa va fer treure la fotografia d’en Hitler que tenia penjada l’Àngela, però quan va sortir un moment de casa per anar a comprar a la botiga de la Matilda, l’Àngela la va tornar a penjar.

La seva confiança cap a en Hitler va disminuir encara més quan el ministre d’Economia, l’Hjalmar Schacht, va dimitir del seu càrrec per les fortes discrepàncies que tenia amb en Hitler. En Schacht era vist per la majoria del poble com l’home que els havia tret de la crisi econòmica amb un programa econòmic molt semblant al New Deal d’en Franklin Delano Roosevelt. En Barnard, que no li agradava el conservadorisme d’en Schacht, pensava que era el millor polític del règim juntament amb el ministre d’Afers Exteriors, el també conservador Constantin von Neurath. Llegint els motius de la seva dimissió, on es deia que era per motius personals, també va sospitar que el govern alemany en preparava alguna de grossa. De fet, tothom sabia o s’imaginava que alguna cosa passaria en breu. A la Leipziger Strasse tothom remorejava sobre els pròxims objectius bèl·lics un cop acabés la Guerra Civil espanyola. En Martin estava convençut de que s’atacaria Txecoslovàquia, l’Àngela creia que s’atacaria Àustria per complir el somni nacional, la Matilda creia que s’atacaria Polònia perquè allí hi vivien molts jueus, uns 3.200.000 de jueus concretament, un 28% de la població, la Klara i la Carlene creien que atacarien Danzig per tornar-la al Reich, en Seigmund demanava atacar França perquè era l’enemic històric d’Alemanya i perquè volia recuperar Alsàcia i Lorena, i en Fritz, igual que el seu pare, creia que hi hauria una altra guerra mundial quan s’ocupés qualsevol d’aquests països.

D’aquesta manera, pensant en una futura en guerra, va néixer el 1938, un any crucial per en Fritz perquè acabava per fi la carrera. L’Àngela tenia unes ganes boges de que l’acabés perquè cada cop suportava menys a les companyes de classe d’en Fritz ja que sabia que algunes se l’insinuaven i li demanaven constantment que les acompanyes a casa, cosa que tenia prohibit per l’Àngela. A la tarda del 12 de gener de 1938, l’Àngela es mirava despreocupada a la llibreria un dels diaris i es va fixar amb les fotografies de la nova esposa del ministre de Defensa, la Margarethe Gruhn, 35 anys més jove que el ministre Von Blomberg. Mentre anava fullejant les pàgines i s’anava fixant amb tots els detalls del vestit de la núvia imaginant que era el seu, la Klara, que continuava amb la seva  xerrameca i la seva tafaneria, li va dir mentre li pagava el Völkischer Beobachter:

Aquesta nova dona del ministre és una prostituta i estic segura que ha cobrat per casar-se amb el ministre. Quin bandarra que és el nostre ministre. Pensar que aquest home ens ha de protegir de l’exterior.

Fent cara de sorpresa, l’Àngela li va preguntar perquè deia aquestes coses, i la Klara li va respondre mentre es tapava la boca perquè ningú més la sentís:

Tothom ho sap que ha fet de model per fotografies eròtiques i que era una dona de mala fama, ja saps, d’aquestes que fumen pels carrers ensenyant cuixa.

De seguida en Martin, curiós com era, es va acostar a la Klara en sentir-la des de darrere de les prestatgeries i li va demanar que li expliqués tots els detalls sobre la vida privada de la muller del ministre. Contenta de que li demanés que parlés, els va explicar tots els rumors que sabia sobre la Margarethe, dient que era una dona de cadira que es venia als jueus. De seguida que va marxar, en Martin va anar explicant durant tot aquell dia en els seus clients els rumors que l’hi havia dit la Klara i quan va plegar de treballar els va anar a explicar en el bar Victorius, on tothom va quedar molt parat. L’Àngela els va explicar a casa seu quan hi va anar un moment a portar-los unes galetes que havia fet i a casa d’en Fritz quan hi varen anar a sopar aquella nit. La família Klein no s’acabaven de creure les paraules de l’Àngela, creien que eren els típics rumors falsos que deia sempre la Klara. Però la discussió la va acabar l’Elise quan va dir mentre es mirava l’Àngela:

Una altra prostituta, ja no en ve d’una.

Aquella frase no li va agradar gens a en Fritz que va clavar un cop de puny a la taula, que va provocar que la seva àvia marxés a dalt a la seva habitació. En Barnard li va demanar disculpes a l’Àngela i va justificar la reacció de l’Elise dient-li que la seva mare estava perdent el cap. Pensant que era millor no continuar parlant de dones de mala fama, la Luane li va preguntar a l’Àngela on havia comprat aquell vestit que duia i d’aquesta manera es va desviar l’atenció i es va rebaixar la tensió.

Però la tensió a fora al carrer no es va rebaixar gens ni mica i els següents dies els rumors sobre l’esposa del ministre es varen escampar per tot Berlín i tothom en parlava tant obertament que fins i tot les dones de vida lleugera de Berlín deien que era una de les seves. L’afer va agafar tant cos que la policia va tenir que investigar el cas. A la llibreria de l’Àngela tothom li preguntava a la Klara si sabia alguna cosa més, i ella els explicava contenta que l’esposa del ministre s’havia anat al llit amb els jueus, cosa que va indignar a la majoria com el barber Otto, que va dir que havien d’acabar amb aquesta escòria d’una vegada per totes. Veient que tothom estava indignat, en Martin va cridar que s’havia d’abolir aquell matrimoni. La Klara també els va parlar de que la Margarethe tenia a la població de Neukollen un saló de massatges de mala fama i que la policia l’havia detingut molts cops per exercir la prostitució. L’Àngela es va deixar endur per la indignació, no entenia com un ministre s’havia casat amb una dona de món, i recordava les paraules del seu xicot de que molts jerarques nazis portaven una vida alegre. Quan en va parlar a la nit amb en Fritz tot el què l’hi havien dit, el noi es va posar a riure creient que n’estaven fent un gra massa. Indignada en veure’l tant tranquil, es va acostar a en Fritz, que estava estirat al sofà llegint un llibre de la Universitat, i li va dir mentre li apartava el llibre de la seva cara:

Que ho trobés bé això? T’agrada que el nostre ministre estigui casat amb una remera?

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va contestar:

Jo no sóc un moralista, que cadascú faci el què vulgui amb la seva vida, i si l’hi agraden les dones públiques endavant per ell, mira, s’ho deurà passar bé.

En sentir aquella última frase que no havia d’haver dit pel seu ventre, l’Àngela es va posar vermella de ràbia i li va dir cridar:

Que t’agraden a tu aquest tipus de dones?

Encongit pel to de veu i per la cara, en Fritz li va contestar mentre se la mirava de cap a peus:

A mi? No, no, jo ja sóc feliç, no necessito pagar.

Amb mala cara, l’Àngela es va limitar a dir-li:

Homes, perdeu el cap només en veure una mica de cuixa.

Veient que el debat no anava per bon camí, en Fritz, que pensava que amb el primer que es va fixar amb ella era precisament en les seves cuixes, va tornar a mirar el llibre de la Universitat per fer veure que es posava a llegir i l’Àngela va anar a la cuina a canviar-li el sopar. Enlloc de menjar currywurst (salsitxes) amb patates fregides menjaria llenties bullides, cosa que li va portar un fort disgust a en Fritz i en aquell moment va entendre que era millor a vegades quedar-se amb la boca tancada.

Mentre l’escàndol del ministre de Defensa, que s’oposava als plans bèl·lics d’en Hitler, acabava al despatx d’en Hitler, esclatava un altre escàndol; el general en cap dels exèrcits de Terra, en Werner von Fritsch, que curiosament també s’oposava als plans d’en Hitler, era acusat d’homosexual i de rebre xantatges per amagar la seva inclinació sexual. Aquell escàndol no va afectar tant a la moral popular, però el poble volia que tant el ministre com el general en cap dimitissin, cosa que varen fer a finals de gener, tot i que la seva renúncia no es va fer pública fins al 4 de febrer de 1938. A en Fritz tots aquells escàndols no li varen fer ni fred ni calor, fins i tot pensava que tot era una estratègia per apartar-los per col·locar-hi a gent més afina al règim. El què realment el va trasbalsar va ser la mort el 28 de gener de 1938, el mateix dia de l’aniversari de la mort de la Galiana, del campió automobilístic Bernd Rosemeyer quan intentava trencar el rècord de velocitat amb un Mercedes. En traspassar els 450 quilòmetres per hora es va sortir de la pista i es va matar. La seva mort va ser aprofitada per la propaganda alemanya. En canvi, a l’Àngela aquella mort d’aquell pilot no la va afectar gens, trobava una ximpleria el què volia fer.

Mentre en Rosemeyer es sortia de la pista, en Fritz va anar a la tomba de la Galiana. L’Àngela li va tornar a comprar unes flors blanques amb una de vermella a la floristeria de la Carlene, que com cada any ja li tenia apunt el ram, i en Fritz hi va tornar a escriure una altra nota amb les mateixes paraules. Trist en recordar aquells moments, es va quedar més d’una hora davant de la tomba per parlar-li en veu alta amb la Galiana sobre els seus pensaments i els últims fets que havia viscut el país esperant que ella li donés la seva opinió. Pensant que s’havia tornat boig, va tornar cap a casa on l’Àngela li va fer un bon dinar sense preguntar-li com estava perquè no volia ni sentir a parlar més de la Galiana. Veient que no li preguntava i que el tractava normal, en Fritz va actuar amb normalitat pensant que era millor no fer-la empipar.

El 4 de febrer es varen fer públiques a més de les dimissions d’en Von Blomberg i d’en Von Fritsch, les del ministre d’Afers Exteriors, en Constantin von Neurath, que va ser substituït per en Joachim von Ribbentrop, la de l’ambaixador a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, i la de l’ambaixador a Japó, en Herbert von Dirksen entre altres. L’endemà la sensacional notícia va ocupar totes les pàgines dels diaris explicant que es feien tots aquells canvis per aconseguir la concentració més sòlida de totes les forces polítiques, militars i econòmiques en mans d’en Hitler. A la llibreria d’en Martin tots els veïns varen córrer de bon matí a comprar-hi el diari per llegir aquells canvis i per saber què en pensaven els demés. La majoria, com la Klara, remorejava sobre una possible mala relació entre en Hitler i la cúpula militar. La Carlene tenia clar que en Hitler havia fet tots aquells canvis per eliminar la incompetència i la corrupció que hi havia entre els seus subordinats i pensava que amb en Hitler liderant l’Exèrcit s’acabarien tots aquells mals. En Fritz pensava que els nazis feien tots aquells canvis per dur a terme algun projecte bèl·lic de gran escala. Després d’aquests retocs varen tornar a sortir rumors d’una possible ofensiva a Àustria i en Hitler es va reunir amb el canceller austríac, en Kurt von Schuschnigg, per parlar de la unió dels dos països. En Fritz estava convençut de que es volia fer per la força i creia que aviat hi hauria guerra per Àustria. Els soldats pensaven al mateix que en Fritz.

Per eliminar aquells rumors que s’escampaven entre la població, el 20 de febrer en Hitler va parlar en el Reichstag per parlar de les dimissions que s’havien produït, deixant clar que ell no tenia una mala relació amb l’Exèrcit, i va parlar d’Àustria, lloant la figura del seu canceller, i va anunciar que volia arribar acords amb el govern austríac. En sentir el discurs per la ràdio de casa, l’Àngela li va dir a en Fritz, que estava escoltant les paraules d’en Hitler amb molta atenció des del sofà:

Ho veus! No volem conquerir Àustria, ho ha deixat molt clar! No has de patir tant! L’Exèrcit no haurà d’intervenir.

Fent-li que no amb el cap, li va contestar:

Que no l’has escoltat bé? Ha dit que no estava disposat a deixar que visquessin oprimits deu milions d’alemanys residents a l’altre costat de la frontera. Per ell això serà una justificació per conquerir Àustria. Veuràs com hi haurà guerra per Àustria. Déu meu! Estem perdut.

Reflexionant-hi, l’Àngela li va contestar mentre s’asseia en el sofà al seu costat:

No hi haurà guerra per Àustria, són els nostres germans, són de la mateixa sang, no farem cap disbarat. Pots estar tranquil, aquesta vegada t’equivoqués.

Mentre en Fritz continuava pensant que hi hauria guerra per Àustria, la majoria del poble alemany pensava com l’Àngela i va oblidar els rumors dels últims dies i varen tornar a confiar cegament amb en Hitler. L’endemà, en Fritz va estar més convençut de que hi hauria guerra quan va llegir a la llibreria d’en Martin mentre esperava a l’Àngela un article del Völkischer Beobachter que deia que 1.200.000 nois de les Joventuts Hitlerianes rebien instruccions pre-militar. En acabat de llegir-lo li va ensenyar a l’Àngela, que estava atenent a la Carlene que volia un llibre sobre en Hitler per saber quina flor li agradava per enviar-li (no li agradaven les flors), i ella li va respondre:

L’Udo ja m’ha explicat que fan aquesta classe d’exercicis, però en cap cas vol dir res això, només són exercicis físics com jo també els havia fet a la meva època. Em sembla que t’alteres per no res. Veus massa cafè.

Deixant el diari al seu lloc, li va exclamar:   

Que no veus que ens estan preparant per una guerra?

En veure que en Martin i la Carlene l’estaven escoltant va preferir no dir res més per por a que no el delatessin com un traïdor i va sortir de la llibreria per anar un moment a casa dels seus pares. Just quan entrava a casa en Barnard havia acabat de plegar de la feina, que continuava tenint-ne molta, i en Fritz li va explicar la seva visió sobre Àustria. Però el seu pare no opinava igual que el seu fill i li va dir mentre deixava la jaqueta en el penjador del rebedor:

Jo no veig malament una unió entre els dos pobles, crec que seria positiu una unió per convertir-nos en un Estat poderós que talli el bacallà a Europa i ensenyi en els altres pobles la nostra cultura. De fet sempre hem estat units i crec que el divorci no ens ha anat bé. Ells són un poble més agrari i més conservador que Alemanya i crec que els hi anirà bé la unió. Tots hi guanyem units. 

Aspectant per aquella resposta, no l’esperava, no sabia que el seu pare era un pangermanista, va anar a parlar amb la seva mare i la seva germana, que li va dir que en les Joventuts li ensenyaven a ser una bona esposa en un futur i que feia pràctiques de cuina a casa. Havia après a fregir i a netejar una cuina. Passant per davant de l’Elise no li va dir res, continuava enfadat amb ella pel seu comportament cap a la seva xicota, i després de preguntar per en Marwin, que continuava vivint feliçment al costat de l’Elisabeth mentre agafava el control de l’empresa, va anar a la cuina a agafar un vas d’aigua. En tornar al menjador, en Barnard li va dir que havia vist que uns soldats que estaven de guàrdia havien destrossat la caixa on l’Anne tirava les cartes i que l’havien colpejat amb la culata de les karabiners. Indignat, en Fritz va tornar cap a la llibreria pensant que el poble acceptava entrar en guerra.

Els següents dies a Àustria i varen haver aldarulls entre nazis austríacs i partidaris de la independència d’Àustria. A en Fritz li recordaven els aldarulls que hi havia hagut Alemanya abans de que els nazis pugessin al poder i pensava que els nazis es tornarien a sortir amb la seva un altra cop. El 9 de març, el canceller austríac va convocar un referèndum pel 13 de març per demanar en el seu poble si volien mantenir la independència d’Àustria. Aquell dia, en Fritz i l’Àngela, convidats un altre cop per en Goebbels, que li encantaven els comentaris perspicaços d’en Fritz, varen anar a una festa del ball de temporada. L’Àngela es va comprar a la botiga de l’Albert i de la Helga un espectacular vestit de color blau cel adornat amb unes floretes blanques que s’havia fabricat a França i en Fritz anava amb el seu habitual vestit de frac. Abans d’anar al ball varen passar per les seves respectives cases per ensenyar-los com anaven de vestits. La Luane no parava d’envejar a l’Àngela, que anava radiant com el braçalet de la Felda. En mirar-la amb atenció, en Barnard es va guanyar una altra esbroncada. En passar un moment pel menjador per anar al lavabo, l’Elise va remugar:

Sembla una princesa, però si li fan un petó sortirà un gripau, que és la seva autèntica forma.

Enfadat en sentir-la, en Fritz li va fer un gest perquè marxés. Després de marxar varen agafar el Ford-T d’en Barnard i varen anar a casa dels Richter, on l’Annalisa es va emocionar en veure’ls tant ben vestits i en Seigmund, amb una cervesa de la marca Löwenbräu a la mà, li demanava a en Fritz que portés a la seva filla a l’altar i el fes avi ben aviat. Després de quatre lloances més cap al vestit de l’Àngela varen anar al ball. Només entrar a l’entrada es varen trobar amb en Goebbels, que també anava amb un vestit de frac, i amb en Hermann Göering, que portava un vestit de gala dels seus amb totes les medalles penjades. Mentre es miraven els balls, que deixaven impressionada a l’Àngela pels vestits dels balladors, amb una copa a la mà, en Fritz ho va aprofitar per saber més coses sobre Àustria i li va preguntar a en Goebbels que no parava de beure  xampany:

Què farem amb Àustria?

Somrient veient el Fritz que l’hi agradava, el ministre se’l va mirar amb atenció, però en veure a l’Àngela l’atenció la va posar en els pectorals de la noia. Veient que el seu company estava amb problemes, en Göering se li va apropar per darrere i li va contestar en el lloc del ministre:

Fer-la nostra, és la nostra obligació, ha de tornar a la seva mare pàtria.

Fent veure que mirava el ball, en Fritz li va preguntar mentre agafava una altra copa:

Doncs hi haurà guerra?

En sentir un altre cop de la boca d’en Fritz la paraula guerra, en Goebbels li va contestar mentre li picava amistosament l’esquena:

Guerra? Un altre cop preguntes per la guerra? Que vols que n’hi hagi? Tranquil que no hi haurà. Gaudeix de la vida.

Preocupat, en Fritz anava fent que no amb els braços volent dir que no volia guerra, i l’Àngela va dir en broma mentre agafava una copa:

Si hi ha guerra ja els el podeu emportar, així callarà.

Quedant en Fritz vermell com un tomàquet, en Goebbels es va posar a riure però de cop se’ls va acostar a ell i a en Göering un dels agents de les SS vestit amb el seu tradicional uniforme negre, i els va dir alguna cosa a cau d’orella. Canviant-los-hi les cares, inclús en Goebbels es va fregar la cara de la preocupació que tenia, es varen dirigir cap a en Fritz i li varen dir que havien de marxar, però quan es giraven per marxar en Goebbels li va dir a en Fritz:

Potser tenies raó, potser hi haurà guerra.

Quedant desconcertats i amb la copa  a la mà, la parella va pensar que no havien entès les paraules del ministre i es varen quedar a veure el ball i gaudint de l’ambient. Ràpidament després de sortir del ball, en Goebbels i en Göering varen anar a la Cancelleria a veure en Hitler, que els havia cridat per parlar d’Àustria després de l’anunci del canceller austríac de convocar un referèndum. Els tres homes més importants d’Alemanya varen decidir que el 13 de març, el dia del referèndum, envairien Àustria per la via miliar, tal i com havia pronosticat en Fritz.

L’endemà, un dia de molt moviment a la Leipziger Strasse perquè en la mansió prussiana que hi havia en el carrer se celebrava el judici contra l’antic Alt Comandant de l’Exèrcit, en Werner von Fritsch, acusat injustament de pagar per amagar la seva homosexualitat. Entre els assistents en el judici hi havia alts caps militars com en Göering i en Raeder. Aquell dia en Lou va anar a casa de la parella per dir-los que havia rebut una carta d’en Georg en què li deia que anirien en breu a Àustria. L’Àngela, que durant tot el dia havia estat pendent de la gent que entrava i sortia de l’edifici i va quedar atordida en veure que encara en Von Fritsch vestia amb el seu uniforme militar de gala, se li va quedar la cara blanca en sentir com en Lou li deia que finalment intervindrien a Àustria tal i com havia dit en Fritz. Fent que no amb el cap mentre pensava que ell era el qui tenia raó des de bon principi, en Fritz es posar de seguida nerviós, tot i que ell no creia que Àustria fos un perill, temia la reacció de la Gran Bretanya i de França. Després de discutir sobre la situació es varen posar a escoltar la ràdio per veure si anunciaven alguna cosa, però la ràdio continuava amb les habituals programacions de música clàssica. En no tenir més notícies varen convidar a en Lou a sopar amb ells perquè havien fet masses patates fregides. A en Fritz li agradava molt estar amb en Lou pel seu caràcter senzill i perquè pensava molt igual que ell en el tema polític. També odiava el món de les armes tot i que es guanyava la vida fent armes a la fàbrica Alkett.

El següent dia, el 12 de març, el 8ª Exèrcit de la Wehrmacht, on hi anava en Georg amb la vestimenta verda i armat fins les dents, va entrar a Àustria sense trobar resistència. Per allà on passaven només trobaven per sorpresa dels soldats alemanys mostres d’alegria per part del poble austríac, que es volia unir a l’Alemanya nazi i estava disposat a tot per fer realitat els desitjos dels nazis. A Viena, les SS varen agafar el control de la ciutat sense disparar cap tret i varen preparar l’entrada triomfal de les tropes de la Wehrmacht. Alguns vienesos varen increpar als jueus i els hi varen robar tot el què tenien per acontentar al nou amo. Al mateix Hitler va viatjar aquell dia a la seva ciutat natal, a Braunau am Inn, a prop de Linz. Quan al migdia en Goebbels va anunciar que s’havia aconseguit ocupar Àustria sense disparar cap tret i que en breu es celebraria un verdader plebiscit sobre el futur i el destí d’Àustria, es va festejar com mai aquella victòria impensable feia una anys. L’Àngela estava eufòrica en sentir la notícia per la ràdio i va encetar una ampolla de cava que reservava per una gran ocasió. En Fritz en canvi estava atordit en el sofà veient que la seva previsió d’una guerra havia sigut errònia. No es creia que s’hagués aconseguit Àustria sense disparar cap tret i començava a pensar que potser si que en Hitler era un geni i un gran estratega com deia la majoria de la gent. Quan anaven a casa dels seus pares després de que els convidessin, varen veure que la majoria de la gent del barri estava feliç. L’Otto aquell dia tallava els cabells gratis a tots els nois joves. En entrar a casa, en Barnard també estava feliç, creia que s’havia fet el correcte, i li deia en el seu fill que era un exagerat per anar dient que hi hauria guerra. Mentre sopaven escudella amb pilota varen rebre una trucada. Era un alt funcionari alemany que li va dir a en Barnard que necessitaven urgentment moltes banderes perquè estiguessin apunt per ser enviades a Viena per l’entrada triomfal d’en Hitler el 14 de març. Sense pensar-s’ho ni dos segons, en Barnard va acceptar la comanda i va trucar als seus treballadors perquè anessin aquella mateixa nit a treballar sense descans. Tots varen acceptar menys els dos treballadors jueus, que es varen quedar al llit mentre pensaven que els seus companys jueus austríacs ara els hi tocaria el rebre que ells portaven. Deixant el plat a taula, en Barnard i en Marwin varen marxar a treballar, no es podien encantar ni un moment si volien complir, però, per sorpresa d’en Fritz, l’Àngela els va dir que els acompanyava perquè volia ajudar a engrandir l’obra del govern alemany. No podent-s’hi negar, en Fritz també hi va anar igual que la Luane i la Katrina. Quan varen sortir per la porta per anar a la fàbrica es varen trobar amb en Kurt, que anava a llançar les escombraries. Després de dir-li a on anaven, tant ell com la Maria, que varen deixar les seves dues filles petites, la Hanna i la Martha, a casa dels Klein perquè es quedessin amb l’Elise, varen anar també a la fàbrica a ajudar. D’aquesta manera, tota la família, menys l’Elise, es va unir per fer les banderes que es veurien en les cases i els temples de Viena el 14 de març quan en Hitler hi passés amb els seus soldats per fer un discurs a la Heldenplatz. En el balcó de l’habitació de l’hotel on s’allotjava en Hitler estava adornat amb una bandera nazi fabricada per tota la família Klein.

Quan en Hitler va tornar de Viena va ser rebut per una multitud eufòrica. La família Klein i la família Richter es varen unir per rebre el dictador alemany. En Seigmund novament plorava d’emoció enmig de tant gent embogida, però aquest cop no estava sol, a en Barnard també li queien les llàgrimes d’emoció. Era feliç pensant que unien els pobles de parla alemanya. Quan en Hitler va anunciar que havia creat la Gran Alemanya amb la unió d’Àustria en el Reich, tots es varen posar a cridar, inclús en Fritz, d’eufòria. Però, enmig del festeig, en Fritz va pensar amb la Galiana, recordava com ella li havia dit que volia anar a estudiar a Viena, i mirant al cel blau pensava que ella no li hagués agradat conquerir la capital austríaca que tant admirava pel seu art i que mai va poder visitar. En tornar cap al pi, l’Àngela va veure que en Fritz estava més callat i en preguntar-li què li passava ell li va respondre:

Vols dir que potser no ens estem enduent per l’eufòria de manera irracional?

Mirant-se’l amb descrèdit, li va contestar ja una mica cansada del seu pessimisme:

No n’has tingut prou en equivocar-te un cop? Vas dir que hi hauria guerra, i on és aquesta guerra? La vas errar, reconèixer-ho, i et tornés a equivocar pensant així.             

Pensant que potser anava equivocat, es va quedar palplantat a davant de casa dels seus pares recordant com en Dannel s’havia llançat per la finestra per no aguantar més els maltractaments que instigaven als nazis. Mirant a l’est del carrer va veure com els veïns no entraven a la botiga de la Matilda, que l’havien obligat com els demés jueus a que afegissin al seu nom un nom semita, i com insultaven a en Wilhelm i a l’Anne. Veient que el seu xicot es tornava a capficar, l’Àngela el va fer avançar cap al pis per preparar un bon àpat per continuar celebrant l’Anschluss. L’Àngela estava tant contenta que va deixar unes flors que l’hi havia regalat la Carlene, que també estava eufòrica, en el retrat que tenia d’en Hitler a l’habitació.

Els següents dies, mentre els soldats alemanys enviats a Àustria tornava a les seves llars, en Georg va tornar a Berlín i es va trobar amb els seus amics en el bar de l’Hotel Esplanade, on en Julius va convidar a en Georg a una Berliner Weisse en veure’l vestit amb l’uniforme verd. Després de fer les paus amb en Fritz, va reconèixer que s’havia equivocat nombrant a la Galiana aquell dia, els va explicar amb tots els detalls com havia anat l’operació. L’Àngela estava emocionadíssima amb tot el què sentia, creia que s’havia aconseguit una gran gesta, i en Fritz aquest cop no renegava de res. Però en Georg també els va explicar que va veure a Viena com treien els jueus a fora de les seves cases i els obligaven a netejar els carrers amb els seus raspalls de dents per humiliar-los. Explicant tota classe de vexacions que havia vist i com els vienesos també hi participaven en aquests humiliacions, en Fritz li va preguntar el motiu d’aquell insult. No deixant de beure ràpid, en Georg li va contestar:

Àustria no s’ha unit al Reich, s’ha sotmès al Reich, i ha d’assumir-ne totes les conseqüències. No hi haurà pietat allà pels no ciutadans, no serà com aquí que podran viure tranquil·lament com la Matilda o l’Anne, allà el Reich mostrarà la seva veritable cara.

Veient que havia canviat el seu discurs en relació amb els jueus, en Fritz li va preguntar com veia ell personalment la situació, i en Georg li va contestar:

La veritat? Malament. La ment de molts dels meus companys estar trastocada, alguns creuen que podem conquerir el món, ara es parla de Txecoslovàquia com si fos tant fàcil, i cada dia veig com més soldats estant disposats a complir ordres més brutals. Alguns dels meus companys s’han divertit torturant a un jueu amb un ferro roent i ningú va dir res per defensar aquell home. No hi ha un esperit humanitari, hi ha un esperit cruel, però són les ordres i s’han de complir.

No volent-s’ho creure, l’Àngela li va augurar de que no hi hauria més invasions, que ja s’havia conquerit tot el què era digne de reclamar, però en Georg la va contestar dient-li:

No crec que tinguem aquest Exèrcit tant poderós per quedar-se només aquí, ja et dic que es parla de Txecoslovàquia, inclús de Polònia, i ves a saber de quants llocs més. El govern té una política expansionista molt clara i cada dia veig com ens mengen la ment perquè entenguem normes cada cop més inhumanes.

Estranyats per aquella paraula, inhumana, tots li varen preguntar a què es referia, i en Georg els va contestar aquest cop en veu baixa:

Tenim ordres de disparar als jueus si fa falta, ens han dit que no tinguem pietat amb ells, que no són humans. Els polítics austríacs que no han estat d’acord amb la unió els han tancat a la presó i els han torturat de la pitjor manera que us podeu imaginar, i tots els grups polítics socialistes són perseguits fins a la mort. No hi ha pietat. Horroritzats escoltant aquell relat, en Georg es va mirar a en Fritz i li va dir: Em sembla que tu erets l’únic que anaves encertat advertint-nos dels perills, qui sap on arribarà aquesta crueltat. Esperem que Déu ens perdoni algun dia per complir aquestes ordres.

Mirant-se’l preocupat, en Fritz li va contestar insistint amb la seva teoria:

El problema no és la crueltat per si sola, és la ideologia que porta aquesta crueltat. 

Després de beure’s un últim glop varen marxar del bar i tots varen tornar cap a casa amb el cap abaixat. En Fritz estava novament callat, no sabia què tenia que pensar, i l’Àngela, sense dir-li res, va anar directament a la botiga de la Matilda i li va comprar tota classe de productes que no li feien falta. Se sentia malament per tot el què feia el seu govern en els jueus. La Matilda, que no celebrava la unió amb Àustria, els va explicar que havia sentit dir que alguns jueus austríacs s’havien suïcidat en veure els soldats alemanys. Després de sortir de la botiga, l’Àngela va veure a en Wilhelm repenjat a una farola i li va donar un bitllet i una barra de pa i es va quedar uns minuts escoltant com tocava amb el saxofon. A en Fritz li sorprenia i li agradava aquella imatge d’una Àngela més solidària i entenia que si no fos per les circumstàncies i la religió podia haver sigut una demòcrata convençuda d’esquerres.

L’últim diumenge de març, en Fritz i l’Àngela varen anar a dinar casa dels pares d’en Fritz. Mentre parlaven de com havia canviat Alemanya durant els últims anys i assaborien el rostit que havia preparat l’Elise, que continuava sense badar-li boca a l’Àngela, varen sentir el timbre. A la porta hi havia en Joseph Goebbels, que content per l’Anschluss els portava una ampolla de xampany francès i els volia anunciar que tenien que augmentar encara més la productivitat de banderes perquè amb la unificació d’Àustria en calien moltes més per convèncer el poble austríac perquè s’unís a la bandera del Reich. En Barnard de seguida el va fer passar al menjador i li va dir tot content que hauria de contractar uns quants treballadors més, ja en tenia 70 a la seva plantilla dispersats en tres torns continus, i de seguida es varen posar a parlar d’Àustria. Assegut al sofà mentre li servien una copa del xampany que havia portat, el ministre estava orgullós de la conquesta i els explicava amb tot detall com n’havia sigut de senzilla i acceptada. Mirant-se el retrat de l’Otto von Bismarck, que en Barnard va tornar a penjar amb molt d’orgull, en Goebbels va assenyalar al canceller de ferro i va dir mentre alçava la copa:

Estem complint els seus somnis, estem fent el Gran Reich en què somiaven els pares fundadors del nostra nacionalisme com el gran filòsof Fichte. Repartirem la nostra preuada cultura per tot Europa. Som la millor generació de la Història i serem recordats com a tal. El Tercer Reich és l’ideal germànic, una aurora eterna, a la que tots els grans homes, des de Dante fins a Ibsen i Nietzsche han lligat les seves existències.

Però les paraules eufòriques del ministre varen ser interrompudes per en Fritz, que li va dir deixant-lo glaçat com el cava que havia portat:

En Ficthe era un racionalista i no un idealista. A mi m’han parlat de que a Viena es maltracten a certs grups de persones. És cert?

Quedant-se tots un altre cop en blanc, la Luane li va clavar des de darrer un clatellot i l’Àngela li va picar la cama. Somrient mentre s’anava mirant com les bombolles del xampany anaven pujant, el ministre li va respondre:

M’encantés Fritz, sempre has sigut perspicaç, no et deixés mai dominar per la raó oficial i mira que ens hi fem dins del meu Ministeri perquè tots penseu igual. Hauré d’augmentar el pressupost del meu Ministeri per enviar-te més propaganda. Després de quatre somriures forçosos de la família Klein, en Goebbels va continuar: Amb això vols dir que a Viena hi regne el terror enlloc de l’ordre? Vols dir això? En Fritz no volia respondre-li per por a possibles represàlies, però el ministre va continuar: Bé, farem una cosa perquè així et puguis convèncer amb els teus propis ulls, que seran els teus jutges. Vindreu tu i la teva bella dona a Viena amb nosaltres a principis d’abril per presenciar el plebiscit del 10 d’abril i allí veuràs tot el terror que portem. 

Sense esperar un segon, en Fritz li va explicar que li seria impossible anar-hi perquè tindria exàmens i l’Àngela tenia que anar a treballar a la llibreria, però el ministre, rient descaradament, li va contestar mentre li posava la seva copa de xampany a davant la seva cara:

Per això no has de patir, per alguna una cosa sóc el segon home més important de Berlín. Els exàmens els faràs més tard, ja parlaré amb els teus professors si fa falta, i tranquil que em creuran en a mi, i la teva xicota crec que es podrà escapar de la llibreria.

Després de beure’s el xampany entre tots varen fer un cafè que havia preparat la Katrina. Mirant el rellotge de damunt de la llar de foc, el ministre va marxar i, en ser fora, l’Àngela va esclatar d’eufòria per poder anar a Viena. En Fritz, pel contrari, va sentir un fort sentiment de pena, aniria a la ciutat que volia anar la Galiana i, aprofitant que l’Àngela parlava amb la Luane i la Katrina de les botigues vieneses, va pujar sol a la seva habitació excusant-se de que havia d’anar a buscar un llibre per contemplar el quadre de la seva difunta xicota. Caient-li les llàgrimes de dolor i de ràbia, es va mirar la fotografia que es varen fer amb la Galiana un dia en el Belle-Alliance-Platz, un parc que no hi va portar mai a l’Àngela perquè considerava que era d’ell i de la Galiana. Mirant la fotografia pensava que era injust que fos ell i no ella qui anés a Viena a contemplar els grans palaus que havia de pintar la Galiana. Després de baixar un altre cop al menjador en sentir com l’Àngela el cridava, ja es pensava què havia anat a fer, es va interessar pel viatge que faria.

Al cap d’uns dies li varen comunicar a en Fritz que els exàmens els tenia aprovats sense tenir que fer-los, cosa que ell no volia acceptar, però els professors li varen obligar a aprovar-los a més amb bona nota. Per la seva part, l’Àngela va rebre una setmana de vacances després de que en Goebbels li entregués a en Martin una fotografia enquadernada amb les firmes d’en Hitler i d’ell mateix. Al cap d’un parell de dies va entrar un funcionari del govern a la llibreria i li va donar a l’Àngela dos bitllets de tren per anar a Viena i un paper de la reserva d’un luxós hotel del centre de la ciutat, el Sacher, fundat el 1876. Animats en veure quin seria l’Hotel, la parella va preparar amb passió aquell viatge a la capital de la música.

El 8 d’abril va ser el dia que varen agafar el tren a l’estació Anthaler en direcció a Viena. Mentre anaven amb el tren, en Fritz llegia la reedició del filòsof Martin Heiddeger, El Ser i el Temps, en què l’autor va suprimir la dedicatòria al filòsof Husserl, el seu mentor intel·lectual, perquè era jueu. En arribar a l’estació de la ciutat barroca de Mozart varen agafar un dels tramvies elèctrics que els va portar a prop de l’Hotel, situat a l’est de la Heldenplatz. En entrar a l’espectacular Hotel varen quedar impressionats només a l’entrada per tots els luxes, semblava un palau, i en Fritz va quedar fascinat contemplant tots els quadres dels segle XIX de la galeria i l’Àngela va quedar encantada amb el menjador amb les taules rodones perfectament adornades i amb els llums d’aranya. En pujar a la seva habitació, la 14, varen quedar encara més impactats, era enorme i estava pintada de color blanc, igual que el llit, que també era enorme, les dues butaques i la catifa del terra . Al damunt del llit hi havia una ampolla de vi blanc Suavignon i una taula de formatges per celebrar la seva estada. Molt contents pels detalls, es varen veure l’ampolla amb pocs minuts mentre miraven per la finestra de l’habitació la petita plaça de davant on es feia un mercat i tastaven alguns d’aquells formatges. Després d’instal·lar-se i de deixar les seves coses, varen baixar corrents a recepció per recórrer la ciutat. L’Àngela tenia molt clara la seva ruta, anar a les botigues que hi havia pels carrers del voltant de la Stephanplatz.

Després d’entrar a cinc botigues, on l’Àngela es va comprar sis jerseis, quatre faldilles, dues bruses i dos barrets amples, varen tornar a l’Hotel per deixar les compres. Cansat de tant comprar i d’anar portant les bosses amunt i avall com un estaquirot, en Fritz la va obligar a veure primer la residència d’en Vivaldi, que era molt a prop de l’Hotel, després el Hofburg, l’antic palau Imperial, la Heldenplatz, on es varen enamorar de la bellesa dels jardins i es varen quedar una estona asseguts en un dels bancs contemplant l’estàtua de l’arxiduc Carles en la Plaça dels Herois. Per acabar el dia varen tornar a la Stephanplatz per fer una cervesa Paulaner en un dels molts  bars que hi havia mentre contemplaven tranquil·lament la façana d’estil romànic de la Sthepansdom. Després de sopar en un petit restaurant on varen menjar de postres la famosa xocolata vienesa, varen tornar a l’Hotel per sentir l’endemà al migdia un discurs d’en Goebbels. Mentre es posaven al llit per dormir, en Fritz va pensar que no havia vist per enlloc l’horror que li havia descrit el seu amic; no havia vist a cap jueu netejar al carrer amb raspalls de dents, com tampoc havia vist tortures, tot el contrari, havia vist una ciutat alegre amb una gent fantàstica i feliç que els oferia de tot. Ara bé, tampoc havia vist als jueus.

L’endemà, abans d’anar a sentir el ministre en el balcó de l’Ajuntament, en Fritz i l’Àngela varen anar a visitar el Kunsthistorisches Museum, el Museu de Belles Arts, on en Fritz anava pensant constantment mentre caminava amb l’Àngela per les enormes galeries com li agradaria a la Galiana està en aquell museu enorme. Deixant-se emportar per la imaginació, recordava cada pinzellada dels seus quadres i la veia en aquell museu inaugurant un quadre expressionista. Que feliç era en aquell moment, però el somni es va veure trencat quan l’Àngela li va demanar marxar d’aquell museu perquè s’avorria, no li agradava l’art i no el volia entendre, per ella era una cosa innecessària, i li agradava més l’edifici vist des de fora que des de dins. Després de sortir varen anar a fer un cafè a prop de la Rathuasplatz tot contemplant el Neues Rathaus, el Nou Ajuntament, construït per en Friederich von Schmid el 1883 d’estil neogòtic i amb una torre molt característica amb un rellotge al centre. En arribar al migdia, varen veure que la multitud es començava a concentrar davant del balcó de l’Ajuntament i en seguit es varen infiltrar entre el públic. Al cap de pocs minuts d’espera, on varen poder veure com la gent estava feliç per la unió, va sortir en Goebbels que va proclamar el dia del Gran Reich Alemany i va pronunciar un emotiu discurs recordant els llaços entre els dos països. Palplantats mentre anaven sentint els crits d’eufòria de la gent, la parella va veure com els vienesos es deixaven endur per les paraules del ministre alemany mentre es bevien unes cerveses per celebrar la unió.

Després del discurs, la parella va anar caminant per la Ringstrasse fins arribar a la Balhausplatz, on hi havia el Parlament. Contemplant el majestuós edifici on va ser assassinat el canceller Engelbert Dollfuss, es varen asseure al monument de l’estàtua Atenea per esperar un tramvia que els portés a l’Hotel. En agafar el tramvia es varen aturar a prop de la Sthepanplatz, on varen fer un cafè en el bar de davant de la Catedral per després anar a dinar al restaurant de l’Hotel. Després de dinar una amanida de formatges i un plat de pasta a la bolonyesa, a les postres l’Àngela no es va poder resistir a provar l’especialitat culinària de l’Hotel, el pastis Sacher, fet de xocolata amb melmelada d’albercoc. Després de passar un parell d’hores a l’habitació de l’Hotel, varen acordar anar a la nit en un altre míting d’en Goebbels perquè no s’enfadés amb ells si no l’anaven a veure. Ells esperaven que el ministre els pogués atendre en algun moment però en Goebbels estava massa ocupat organitzant aquells actes. Mentre reposaven estirats nuus de pèl a pèl en el còmode llit de l’habitació, l’Àngela li va dir a en Fritz, que estava llegint el llibre que s’havia emportat pel viatge:

En Georg exagerava, vols dir que va anar a Viena? De la manera que és poc espavilat segur que va anar a Moscou.

Rient, en Fritz va deixar el llibre i després de posar-se la roba interior i els pantalons la va fer aixecar del llit, però l’Àngela estava cansada de tant caminar i tenia la panxa plena de Sacher. No volent moure’s, en Fritz la va convèncer ràpid en dir-li que li compraria un vestit nou. Ràpidament llavors es va canviar i varen baixar a baix per agafar un tramvia que els va dur en el palau de Belvedere, l’antiga residència d’estiu del príncep Eugeni. Després de recórrer els llarguíssim jardins francesos, que varen enamorar a l’Àngela, que no parava de tirar fotografies amb la seva nova càmera, s’imaginava vivint envoltada d’aquelles flors i es va quedar una llarga estona prenent el sol en l’estany d’aigua mentre contemplava l’esplèndid palau barroc amb les seves teulades. De retorn a peu cap al centre de la ciutat varen passar per davant de la Karlskirche, una església barroca de principis del segle XVIII. Obligant-lo a entrar-hi, l’Àngela va encendre-hi un ciri a davant del retaule per demanar-li en el Totpoderós que li donés un fill sa i fort en el futur que pogués servir en el nacionalsocialisme. Després de sortir de l’església es varen aturar a prendre una cervesa en un bar de davant de la Staatsoper, l’Òpera de l’Estat, on en Hitler hi anava de jove a escoltar Wagner mentre vivia en albergs. Després de veure l’edifici des del bar, que no va ser del gust de la parella, varen veure que eren les set de la tarda en el rellotge que hi havia a davant de l’Òpera i després de beure’s d’un glop la cervesa i deixar una generosa propina, varen agafar un tramvia per dirigir-se a l’estació del nord-est per sopar i per després assistir al gran míting del govern alemany. Mentre sopaven Rindsuppe (sopa de carn), en Fritz li anava explicant tot el què coneixia de la història de la ciutat i de la vida d’en Mozart amb les seves batalles amb en Salieri, però l’Àngela, que no estava per historietes, li deia amb els ulls il·luminats que li agradaria viure en aquella ciutat tant espectacular. Pensant-s’ho una estona, en Fritz li va contestar rient:

A mi no, de la manera que gastés hauria de treballar 24 hores al dia.

Posant-se vermella pensant que algú l’havia sentit, havia gastat una barbaritat en aquell viatge, li va justificar les compres dient-li que tot el què havia comprat ho necessitava, cosa que no era certa. Després de sopar i d’unes postres de músic varen anar al míting, on s’hi havien concentrat 20.000 persones. Enmig de la multitud eufòrica i escoltant la música austríaca que ressonava pels altaveus, varen escoltar les paraules d’en Goebbels que parlaven d’unitat política i va atacar l’època dels vells partits. Després de demanar-los de que votessin l’endemà a favor de la unitat, varen escoltar la simfonia coral de Beethoven, Els cels canten. Abans de que comencés una marxa a l’entrada del Tannhäuser wagnerià, es varen entonar els himnes nacionals i finalment va aparèixer l’Adolf Hitler davant de la multitud, on va pronunciar un discurs que va emocionar a tots els presents, inclús a l’Àngela i a en Fritz que estaven acostumats al poder de l’oratòria del seu Führer. Com en les demés festivitats, varen repicar les campanes de les esglésies per celebrar la festa. Després de l’acte que els va emocionar i pensaven realment que l’Anschluss havia sigut una gran obra, varen tornar a la Stephanplatz per beure’s un parell de cerveses més per allargar la nit i seguir gaudint d’aquella ciutat. Mentre buscaven el bar varen veure en aquella plaça que molts turistes pujaven en unes carrosses amb cavalls per recórrer els carrers centrals de la capital austríaca. Mirant aquells cavalls adornats amb flors, l’Àngela li va dir a en Fritz que l’endemà ja tenien feina a fer. Assentant-se en un bar amb vistes a la Catedral, els dos nois varen comentar que el seu amic exagerava sobre el què havia vist a Viena. Mentre parlaven de que no havien vist res d’anormal, en Fritz, intrigat per saber la veritat, li va preguntar a una cambrera, cosa que no li va fer gens de gràcia a l’Àngela perquè continuava no volent que el seu xicot parlés amb una noia, si l’ocupació alemanya s’havia fet pacíficament. En veure que eren alemanys, la cambrera li va respondre amb un somriure forçós:

Tot es va fer pacíficament, no hi va haver cap tipus d’aldarulls, estem molt satisfets de tornar a ser alemanys com el 1866 i de continuar engrandint la nostra cultura alemanya. Sort en tenim d’en Hitler. Un dels nostres.

Satisfets de les paraules d’aquella cambrera, ara ja estaven convençuts de que el seu amic exagerava i varen tornar a l’Hotel. Abans d’entrar a la recepció de l’Hotel, l’Àngela, recordant el gest d’en Fritz, el va aturar a uns metres de l’entrada i el va renyar de males maneres per haver parlat amb aquella cambrera.

L’endemà, mentre els austríacs votaven si es volien adherir al Reich, en Fritz i l’Àngela varen visitar al palau Schönbrunn, l’antiga residència d’estiu dels Habsburg. Abans d’anar als jardins varen visitar el palau per dins perdent-se per la Gran Galeria i quedant enlluernats en la Sala de Miralls. Després d’unes quantes voltes, curiosament en Fritz mirava tots els quadres i totes les escultures i l’Àngela contemplava les vistes des dels finestrals, a en el noi li va atreure veure l’habitació d’en Napoleó, on l’emperador francès hi va residir durant la seva ocupació a Viena entre 1805 i 1809. Explicant-li a l’Àngela la vida d’en Napoleó, a qui comparava constantment amb en Hitler, l’Àngela, no fent cas a les explicacions del seu xicot, va quedar fascinada pels tapissos flamencs del segle XVIII i va tallar el monòleg que li feia per dir-li que en volia un per casa. Després de sortir del palau i de donar la volta per anar als jardins, l’Àngela va fer un crit d’alegria en veure que per accedir als jardins havien de passar per una tanca adornada amb roses vermelles i en va agafar una per posar-se-la a la camisa blanca que portava aquell dia. En entrar a dins varen quedar enlluernats amb la grandària d’aquella zona i varen caminar agafats de la mà sense deixar d’observar les flors que feien sanefes fins arribar a l’estany d’aigua, on l’Àngela hi va tirar una moneda mentre mirava les estàtues de damunt de l’estany d’on sortia l’aigua. No deixant de mirar endarrere per veure com s’anava fent petit l’enorme palau, varen pujar fins a la Glorieta, situada a dalt un turonet, on varen fer un cafè en el bar de la Glorieta mentre contemplaven de fons al palau i la meravellosa ciutat. L’Àngela estava fascinada per les vistes i per les flors que hi havia, l’hi semblava espectacular el què li ensenyaven els seus ulls. Després del cafè varen tornar a baixar i es varen endinsar en el Jardí zoològic i varen contemplar les 32 estàtues de pedra d’en Christian Beyer. En veure que representaven figures de la mitologia grega i de la Història de Roma, l’Àngela li va dir mentre les tocava suaument amb la mà:

Aquí hi ha la cultura alemanya, amb això ens hem de basar.

Mirant-se les estàtues però sense tocar-les, en Fritz li va dir:

Sí, però et recordo que aquests també varen caure en una profunda decadència i en la barbaritat. Plató deia que s’havien d’eliminar els nens amb malalties mentals.

Somrient, l’Àngela li va contestar:

A nosaltres no ens passarà al mateix, aprendrem dels errors del passat.

En tornar a l’Hotel per dinar i per reposar, varen decidir que després passarien la tarda pels carrers de la Stephanplatz per comprar uns quants records. L’Àngela un cop més no es va poder contenir i va comprar tota sèrie de productes per la família, sobretot xocolata. Però, mentre s’endinsaven pels carrers, varen acabar sense adonar-se’n en el barri jueu en el Leopoldstadt, un carrer estret on pràcticament no hi penetrava la llum i a més era molt brut amb deixalles pel terra. Allà el panorama els va ser completament diferent i notaven la mala olor per les deixalles que no es recollien. El barri era desèrtic i es veien per tot arreu agents de les SS vigilant les cases. L’Àngela es va adonar que una nena els observava des d’una finestra, i quan la va saludar la nena es va amagar darrera les cortines. No entenien res però varen continuar caminant per aquell carrer estret fins que un agent de les SS els va aturar i els va demanar molt amablement que marxessin d’aquell barri perquè no era una zona pels ciutadans. Entenent el què els hi deia mentre els convidava a no seguir, varen marxar del barri i varen tornar a la Stephanplatz per fer una última volta per la catedral de Sant Esteve i per pujar, a instàncies de l’Àngela, a les carrosses per donar una volta. Es volia sentir com una princesa en una ciutat de contes. A la nit, mentre sopaven Wiener Würstchen (salsitxes de tripa d’ovella amb carn de vedella i de porc) en un restaurant de prop de la Stephanplatz, varen sentir el resultat del plebiscit. Un 99,08% a Alemanya i un 99,75% a Àustria varen votar a favor de l’adhesió. Veient que era un frau, que ho era (tots els opositors varen ser tancats a la presó i en les regions on es va votar més encontra es va amagar el resultat), es varen menjar de postres unes quantes Apfelstrudel, una pasta tradicional vienesa feta de poma, amb una cervesa tranquil·lament. Escoltant atentament els comentaris dels locutors de ràdio i dels clients del restaurant, els dos nois no en varen fer cas del resultat perquè ja sabien com funcionava això en el seu país. A mesura que s’anava escalfant l’ambient d’alegria, els cambrers varen servir chardonnay (vi blanc) per celebrar-ho. L’endemà, després de donar una última volta per la ciutat, varen tornar amb tren a Berlín carregats de les compres de l’Àngela. En arribar a l’estació i veure que portaven molt de pes, varen tenir que trucar a un taxi perquè els portés a casa.

Un cop instal·lats de nou a la capital del Reich, l’Àngela li va anar a ensenyar a la Luane tot el què s’havia comprat i va entregar tots els records que havia comprat a les famílies. Com a agraïment pel viatge, l’Àngela li va enviar a en Goebbels una caixa de bombons vienesos amb la cara d’en Mozart. Mentre es disposava a menjar una altra caixa que s’havia comprat per ella, en veure per la finestra al pobre Wilhelm, que continuava vivint de forma molt precària al carrer, va baixar a baix al carrer i li va donar la caixa. La següent la setmana, en Fritz es va tancar a casa per acabar d’estudiar els seus últims exàmens que es presentaven al maig. Sabia que els aprovaria, però volia treure una gran nota per així poder entrar a treballar a l’Hospital Charité. Mentre en Fritz estudiava al pis, l’Àngela no parava d’explicar a la llibreria el seu viatge a Viena i la Klara li insistia que li expliqués en tot detall com era la ciutat vienesa i la seva gent.

El 20 d’abril, esgotat de tant estudiar, tenia una caparra impressionant i les lletres se li difonien, va proposar-li a l’Àngela sortir per anar al cinema a la inauguració de la pel·lícula Olympia de la Leni Riefensthal, una pel·lícula que havia gravat durant els Jocs Olímpics de 1936. Després d’anar a dinar a casa de l’Àngela, on celebraven l’aniversari d’en Hitler amb berlineses de melmelada i amb cava barat, a la tarda varen anar a peu a les sales de cinema en el Palau de l’UFA, situat al zoo de Berlín. A la parella, com tots els demés de la sala, els va encantar la pel·lícula, les emocions eren molt ben representades i tots varen quedar enlluernats amb la propaganda que es feia del nazisme. En sortir de la sala varen anar a prendre una cervesa en el bar Victorius per comentar la pel·lícula i l’Àngela li va dir riallerament a la Diane, amb qui s’avenia molt, que el què més l’hi havia impressionat de la pel·lícula era l’estètica dels cossos, opinió que no compartia lògicament en Fritz, que anava parlant amb en Mark de les noies vieneses que havia vist a Viena.

Al cap d’uns dies, en voler anar a comprar a la botiga de la Matilda varen veure que estava tancada tot i que es veia llum a dins. En veure la parella des dels vidres de la botiga, la botiguera els va obrir la porta a poc a poc i li va demanar a en Fritz que l’ajudés a fer una declaració dels seus béns. En estranyar-li el què estava fent, li va preguntar els motius i ella li va dir clarament mentre el feia entrar cap a dins:

En Göering ens ha demanat als jueus que declarem els nostres béns.

No entenent el perquè, l’Àngela li va preguntar què passava i la Matilda li va contestar tristament:

Perquè us penseu que ens ho fan? No és per res més que per treure’ns totes les nostres possessions, recordeu que nosaltres els jueus no som ciutadans, poden fer el què vulguin amb nosaltres, no tenim cap llei que ens protegeixi. Tothom sap que el govern està endeutat i a nosaltres, els jueus, ens faran pagar aquest deute.    

Posant-se a plorar mentre es mirava la seva petita botiga que tant estimava, la parella la va intentar consolar i en Fritz la va ajudar a fer la seva declaració de béns, que no era gaire cosa, però com que superava els 5.000 Reichsmarks tenia que fer aquella declaració. Com a recompensa per haver-la ajudat, la Matilda els va regalar unes quantes pomes vermelles que li havien acabat d’arribar. A l’Àngela aquella norma la va indignar i va dir que tot era per culpa del gras corrupte i no d’en Hitler.

El maig, l’Àngela va rebre la carta d’una seva amiga d’infantesa de Baviera en què li deia, entre altres coses, que es parlava de que a l’alta Baviera, a uns 130 quilòmetres al nord-est de Nuremberg, els nazis havien obert un altre camp de concentració. Era el camp de Flossenbürg i era el quart camp que havien obert els nazis. Inicialment els detinguts eren opositors polítics, jueus i criminals. La seva amiga també li va explicar que alguns jueus havien desaparegut en alguns pobles i que no en sabien el seu destí. Pensant que aquella carta li podria portar problemes la va destruir i li va comentar a en Fritz, que li va confessar que feia un any havia anat a veure el camp d’Oranienburg per veure si podia aclarir alguna cosa. Després de renyar-lo i de fer-li prometre que no hi tornaria mai més, l’Àngela li va dir:

No sé si el fet de no preguntar-nos algunes coses ens portarà unes conseqüències temibles.

Mirant-se-la amb cara afable, en Fritz, que no treia els ulls als apunts per estudiar pels últims exàmens, li va contestar:

Esperem algun dia saber més, però em fa por pensar que després serà massa tard i que llavors el poble alemany quedarà condemnat per sempre més a arrossegar aquesta pena.

Després d’un llarg silenci que feia reflexionar, l’Àngela li va dir:

Però, perquè els altres països ens ho deixen fer? Potser és normal? Perquè bé venen els altres líders estrangers i negocien amb el nostre govern i inclús hi fan negoci.

En Fritz no tenia resposta per aquelles preguntes i es va limitar a contestar-li que no ho sabia i es va tornar a posar a estudiar. L’Àngela estava convençuda de que en Hitler no en sabia res d’aquells camps, però a mesura que hi anava pensant anava veient que era impossible que el líder d’Alemanya, que tot ho controlava, no sabés res d’aquells camps quan ella, una simple ciutadana, ho havia sabut.

El 5 de maig, la Luane va tenir que marxar a l’hospital per ajudar a la Magda Goebbels, que volia una cara coneguda, per ser present en el part del seu cinquè fill, la nena Hedda. En Joseph estava en aquells moments al sud d’Itàlia amb en Hitler per reunir-se amb el govern italià i el rei Victor Manel III. L’Àngela la va acompanyar i mentre s’esperava en els freds passadissos de l’hospital pensava que en Joseph era un despreocupat i no entenia com en aquells moments tant important no era amb la seva esposa. Com a regal, l’Àngela va comprar uns pitets vermells per la nena de la botiga de l’Albert i la Helga.

El 21 de maig, en Fritz va rebre les notes dels seus últims exàmens de la Universitat, tot eren grans notes, i en sortir de la Universitat va córrer ràpidament per ensenyar-ho a la família. Estava molt feliç i corria per l’Unter den Linden com quan era nen. Esquivava a la gent gran a tota velocitat, travessava els carrers sense mirar que no l’atropellés un tramvia o un automòbil. Però quan va arribar a la Pariser Platz i tenia davant seu l majestuosa Porta de Brandenburg va recordar les vegades que s’assentaven amb la Galiana en els bancs de la plaça parlant de la Universitat. Aturant-se al bell mig de la plaça mentre observava aquell banc, anava pensant que havia complert el seu somni i recordava com la Galiana l’havia alliçonat de jove i com havia sigut ella qui l’havia empès a estudiar. Posant-se a caminar a poc a poc cap a la Porta per no mirar aquell banc, anava recordant tot el seu talent i a mesura que anava pensant amb la seva difunta xicota veia que era injust que fos ell i no ella qui tingués aquelles notes. Se les devia a ella pensava, era tot gràcies a ella i recordava com n’era de burro quan era petit. Amb un somriure que fals que amagava tristor, en mirar l’entrada del Tiergarten amb la Columna de Victòria de fons es va tornar a posar a córrer i com un desesperat va entrar al cementiri de Sant Mateu, que durant aquell any i el següent es va desmantellar una part del cementiri. Amb pas ferm va passar per davant de totes les tombes i el seu pensament només era un: ensenyar-li les notes a la Galiana. En arribar a la seva làpida ja no va aguantar més el dolor i es va posar a plorar mentre li demanava perdó per no haver-la protegit aquell fatídic dia. Posant-se les mans a la cara de desesperació en recordar aquell dia, va deixar les notes damunt de la tomba i va marxar corrents. En tornar cap a casa es va aturar un moment a la llibreria en veure a l’Àngela a darrera al taulell revisant els últims diaris que l’hi acabaven d’arribar. Canviant-li completament la cara, amb un gran somriure va entrar a la llibreria i li va explicar el resultat de les notes. En saber què per fi havia acabat la Universitat es va posar molt contenta, ara ja era xicota d’un llicenciat pensava, però en demanar-li que li ensenyés els resultats, en Fritz va respondre-li que no les havia agafat dels nervis que tenia. Quan l’Àngela va plegar de treballar varen anar a casa dels pares d’en Fritz per explicar les notes. Feliços, els varen convidar a sopar en el bar Victorius per celebrar-ho. Mentre sopaven una graellada da carn i parlaven del futur d’en Fritz mentre es bevien unes cerveses, varen sentir un fort soroll que provenia de fora i tothom es va pensar que havia caigut una bomba. Uns quants clients varen córrer cap a la sortida i la família Klein es va amagar a sota la taula pensant que els estaven bombardejant. L’Otto, que estava fent la cervesa a la barra com era costum, va cridar que havia començat la guerra amb Txecoslovàquia i tant l’Àngela com la Luane es varen posar a resar a sota la taula esperant que no caiguessin més bombes. Després d’un minut de silenci varen sentir que no se sentien més sorolls i tothom va sortir a fora espantats per veure què passava. Al cap d’uns segons varen sortir d’un dels carres uns obrers que els varen explicar que el soroll que havien sentit provenia d’uns treballs de demolició. Respirant tranquils, tots varen continuar sopant i festejant les notes d’en Fritz, però el noi va pensar que aquell fet no era una anècdota perquè va veure com tothom tenia clar que hi havia la possibilitat d’entrar en guerra per Txecoslovàquia i de ser atacats. En Mark en sentir l’explosió va agafar la seva Parabellum que tenia amagada al costat de la caixa.

L’endemà al migdia, mentre s’arreglava per anar a treballar a la tarda, l’Àngela va rebre una trucada de Munic i de seguida es va posar molt contenta. En Hitler inaugurava les obres del metro de Munic. Quan li va explicar a en Fritz, que estava assegut al sofà pensant en com demanar feina a l’Hospital Charité, li va dir que el govern alemany portava el progrés i li va explicar contenta que el 26 de maig s’inaugurava una ciutat per construir-hi una fàbrica d’en Ferdinand Porsche on es faria el Volkswagen, el cotxe del poble, i que molta gent de la ciutat es dirigia cap a Fallersleben per ser presents a la cerimònia. Després de demanar-li anar-hi, en Fritz li va contestar posant-li aigua al vi:

Ens ho tenim que mirar tot. A Düsseldorf, aprofitant el 150ª aniversari del naixement d’en Wagner es celebra una exposició de música degenerada. S’exposen obres d’en Schönenberg, en Weill, en Hindemith, en Krenk, l’Otto Klemper, entre altres per demostrar que són obres degenarades. Jo en això no hi trobo el progrés.    

Mirant-se’l sense trobar-li una resposta, no sabia qui eren aquells musics i desconeixia que eren en aquella exposició per ser jueus, va acabar d’arreglar-se i va marxar a treballar sense donar-hi més voltes i sense insistir en anar a Fallersleben, on més de 70.000 persones varen ser presents a la cerimònia on en Hitler va pujar al nouKdf-Wagen descapotable (l’Escarabat) conduït per en Porsche. Mentre l’Àngela anava a treballar, en Fritz, només tenint el cap aconseguir la feina, va anar a entrevistar-se amb el director de l’Hospital universitari Charité per demanar feina i per poder continuar estudiant allà dins. En dirigir-se a un enorme despatx després de parlar a recepció amb unes infermeres, el director en veure-li les notes i recordant com hi havia treballat de bé en les pràctiques el varen agafar de seguida i va començar a treballar la setmana següent. Sortint feliç del despatx, el nou metge de l’Hospital es va posar a mirar aquells extensos passadissos blancs i verds, les bates blanques i netes, les lliteres senzilles però còmodes, els despatxos petits i de color verd, els malats…. i anava pensant que havia complert el somni que l’hi havia promès a la Galiana.

Mentre en Fritz es posava la bata i un metge li anava ensenyant tot el que hauria de fer per atendre als seus primers malalts, per tot Alemanya es produïen detencions de jueus. El 27 de maig un miler de persones varen recórrer algunes zones de la ciutat destrossant amb tota la impunitat els aparadors de les botigues que pertanyien als jueus i incitaven a la policia a posar els propietaris sota detenció preventiva. La Matilda, que no va ser empresonada per casualitat perquè es va poder amagar en els jardins Zoològics, li varen forçar la porta de la botiga i li varen robar tot el què hi tenia dins. El seu germà, del qual no en va saber mai més res, va ser detingut per la Gestapo. Desesperada i amb l’ai al cor pensant amb el seu germà, a la nit va anar a casa dels Klein per demanar-los ajuda. En trucar el timbre va veure com en Barnard s’apropava a la finestra del menjador per veure qui hi havia. En obrir-li la porta només perquè hi passés el seu cap per indicar-li que no deixaria entrar, en Barnard li va aconsellar que anés a casa seva i es tanqués durant uns dies. Mirant-se’l amb els ulls plorosos i amb les mans tremoloses, la Matilda es va apartar de la porta de l’entrada i li va dir enfadada en veure que no era acceptada com abans:

Em pensava que vostè era un heroi, però ja veig per qui és heroi vostè. Em va prometre que tindria sempre la porta oberta de casa seva, però ja ho veig……

En voler-li dir que s’equivocava, que no era cert, la Matilda va marxar corrents en busca del seu germà que mai més va tornar. En entrar a casa en Barnard es va posar a plorar i perquè no el veiessin es va tancar a la biblioteca per asseure’s a la seva butaca mentre contemplava els seus llibres i anava picant-se les cames de ràbia pensant que era un poruc. La Luane, que se’l mirava des del menjador i ho havia sentit tot, no li va voler dir res, però també creia que es comportava com un covard. Mentre anava pensant amb la covardia del seu marit es va adonar que la guerra l’havia marcat més del què es pensaven.

A la matinada xafogosa del 13 de juny, es varen sentir sorolls que venien de fora al carrer, en aproximar-se a la finestra de la seva habitació vestit amb un pijama curt, en Barnard va veure com la policia juntament amb les SS detenien alguns vagabunds. La policia tenia ordres de detenir als vagabunds, els borratxos i els proxenetes per què anessin a treballar en el Pla Quadriennal davant la falta de mà d’obra. Se’n havien de detenir 3.000, però les SS varen informar que n’havien detingut a 10.000. Mentre en Barnard es mirava aquell espectacle dantesc des de la seva habitació sense fer res, va veure com en Wilhelm fugia corrents en direcció a la Potsdamer Platz. De seguida que es va veure atrapat va córrer cap a casa dels Klein i es va posar a picar la porta de l’entrada. Esvarat en veure que picaven la porta a crits, en Barnard no es va voler ni moure i es va assentar a la cadira de l’habitació perquè no el veiessin. Quan la Luane i la Katrina es varen despertar pels cops es varen alterar, no sabien què passava, però l’Elise si que sabia què passava quan va anar un moment a veure què passava a la finestra de l’habitació d’en Fritz i sense pensar-s’ho va córrer cap a baix per obrir-lo. En veure a la seva mare amb aquella intenció, va córrer tant com la cama li deixava i la va agafar amb força a les escales per prohibir-li obrir la porta. Mirant-se’l amb cara d’odi i resistint-se al seu fill, l’Elise li va dir:

No té criat perquè siguis un covard! Què et passa? Em recordes el  teu pare!

Tot i que les paraules li varen fer mal, no la va deixar anar i varen baixar a poc a poc al menjador escoltant encara els cops que donava el desesperat Wilhelm mentre cridava que l’ajudessin. Quan varen fer l’últim esgraó de l’escala, varen sentir com els cops s’aturaven. En aproximar-se molt a poc a poc a la finestra del menjador varen veure entre les cortines com els policies agafaven a la força a en Wilhelm i enmig del carrer el varen colpejar durament amb les porres i se’l varen endur inconscient cap a comissaria. Enfadada i sense dir res, l’Elise va tornar a la seva habitació i en Barnard es va quedar a baix a la butaca esperant que es el Sol fes desaparèixer la foscor mentre es llegia el llibre d’Ewald Banse, Raum und Volk im Wetkrieg, on l’autor es mostra partidari de la construcció d’un Imperi alemany molt més gran que el de 1914 i on dedica un espai al culte a la guerra i al sentiment nacional. En Fritz i l’Àngela, com que vivien en un pis alt no es varen adonar d’aquells fets i quan la Klara els hi va explicar el què havia vist des de la finestra de la seva habitació no s’ho varen creure. En el següents dies en veure que no hi havia en Wilhelm pel barri rondant amb el seu saxofon varen veure que els rumors eren certs.

L’endemà de l’atac contra als vagabunds, en Fritz i l’Àngela varen anar a veure com l’Adolf Hitler posava la primera pedra de la Casa del Turisme alemany. A la parella els hi semblava una molt bona idea, creien que s’havia de fomentar el turisme, un concepte casi desconegut fins llavors. L’edifici que s’havia de construir es tractava de la primera, i la que va ser única, de l’edificació de la capital mundial, Germània, concebuda per en Hitler i per l’Albert Speer. En Fritz es mirava amb fixació a l’arquitecte d’en Hitler, un noi jove, moreno, ben vestit i amb cara de no haver trencat mai un plat, i mentre se’l mirava l’Àngela li va dir:

Aquest home tant jove diuen que és el millor arquitecte i que és el responsable de la construcció de la Nova Cancelleria. 

En Fritz sabia qui era, n’havia sentit parlar molt a la Universitat d’aquell home afable i amb la cara angelical, però li repugnava com feia treballar als seus treballadors; els explotava fent-los treballar més hores que un rellotge inhumanament per acabar les obres abans del previst per impressionar a en Hitler, el seu amic personal. Després de l’acte, on hi varen ser presents molts funcionaris del govern i molts curiosos com ells, varen tornar a casa creient que estaven posant les primeres pedres d’una nova ciutat que estaria dempeus durant 1.000 anys.

El 21 de juny, en la festa del solstici en l’Estadi Olímpic, en Joseph Goebbels va pronunciar un discurs antisemita dient que trobava vergonyós que en els últims tres mesos haguessin immigrat a Berlín 3.000 jueus, i va aconsellar en el pobre Sant que abandonessin la capital. Mirant al públic, on hi havia en Fritz i l’Àngela, que no el varen aplaudir, va demanar que protestessin davant de l’actitud dels jueus. En acabar l’acte, quan la parella ja marxava cap a casa, uns agents de les SS els varen aturar quan es dirigien a la sortida. Primer l’Àngela es va posar a patir pensant que havien fet alguna cosa malament, però en veure que en Fritz, que ja s’havia de què es tractava, no estava intranquil, es va calmar. Tal i com pensava, els varen portar davant d’en Goebbels, que els tenia ganes de veure. En una petita sala de l’estadi, el ministre els va agrair que estiguessin presents en aquell acte i els va convidar a beure una copa de cava amb ell. Mentre parlaven del seu viatge a Àustria amb una copa a la mà, el ministre els va preguntar amb exigències:

Coneixeu algun jueu del vostre barri? Perquè si el coneixeu m’ho teniu que dir i jo personalment m’he n’ocuparé com hem fet amb els comunistes. No vull que us molestin aquests.

Pensant en la Matilda i alguns coneguts com un metge que treballava amb ell i els dos obrers que tenia en Barnard, en Fritz li va contestar que no mentre els dos feien veure que pensaven. Aprofitant que el ministre feia un glop de cava, en Fritz li va preguntar:

I què els hi passa els jueus?

Allargant al seu glop, el ministre se’l va mirar i li va contestar mentre feia un petit somriure:

Res, van a un lloc més apte per la seva manera de viure. Teniu que pensar que estem construint una nova societat i una nova ciutat on només els alemanys purs hi tindrem cabuda. Ells varen ser el desastre que ens varen portar les nostres derrotes i nosaltres ho estem arreglant. Podríem dir que és un ajustament de comptes.

Veient que no li diria la veritat, li va preguntar mentre s’acabava la copa d’un glop per marxar:

Però perquè són tant importants els jueus si només són un 5% de la nostra societat?

Sense pensar-s’ho, en Goebbels li va contestar exaltat mentre s’aixecava de la cadira per demostrar que aquell tema l’irritava:

Perquè embruten la nostra cultura, i el nostre nacionalisme ens ha ensenyat des del principi a odiar-los. Ells són els traïdors de 1918, ells són els burgesos, ells són els comunistes, ells són tot el què s’ha d’odiar. Tothom els odia, ves a Rússia o a França i veuràs que et diuen d’ells.

Després de que l’Àngela es begués la seva copa de cava, els dos nois es varen excusar dient-li que feien tard i deixant-lo amb la paraula a la boca varen marxar cap a casa seva indignats amb les paraules antisemites del ministre. Després de baixar del tramvia a la Potsdamer Platz, en Fritz va veure a un seu antic company del KPD aturat tot sol a davant de l’Estació de Potsdam vestit amb una gavardina i una gorra. Pensant que s’havia tornat boig amb la calor que feia, en Fritz el va anar a saludar un moment mentre l’Àngela es mirava una botiga on venien uns paraigües de color rosa. Després de mofar-se d’ell perquè anava tant cobert de roba, el noi, amb cara de pocs amics i amb una maleta a la mà, li va explicar a en Fritz que diversos companys seus havien sigut executats el dia anterior a la presó de Plötzensee i que ara tenia por per la seva seguretat. Entenent ara perquè anava tan amagat i mirant-li la maleta on portava les seves quatre coses que tenia, li va dir:

Això és una barbàrie. Per qualsevol, ja saps que tens les portes de casa oberta.

Agraint-li l’oferta, el noi es va posar bé la gorra en veure un parell d’agents del Kripo rondant per allà i li va explicar que pensava marxar a França com havien fet molts. Abaixant el cap per no saber què dir-li, no hi podia fer res, en Fritz li va dir que l’havia de deixar i després d’encaixar-li la mà per acomiadar-se’n d’ell va anar a buscar l’Àngela per anar cap a la Leipziger Strasse mentre aquell noi anava a l’estació Anhalter per agafar el primer tren que el portés fora d’Alemanya. A on anar tan li feia, l’únic que volia era sortir viu del país.

El dia següent, tal i com varen fer fa dos anys, en Fritz i l’Àngela varen quedar al bar Victorius per veure el combat de boxa entre en Max Schmeling i el boxejador afroamericà Joe Louis. Recordant la inesperada victòria d’en Schmeling, l’Àngela es feia la valenta en el bar dient que en el primer assalt ja hauria acabat tot. Però la resta de la gent del bar sabia que en Schmeling tenia poques possibilitats, en Lou era molt superior a ell. Quan en Mark va encendre la ràdio per escoltar el combat es va estranyar de que no el donessin tal i com havien anunciat. Veient que en Mark anava canviant d’emissora però que no aconseguia trobar la retransmissió del combat, l’Àngela, molt nerviosa, li va cridar que possés d’una vegada per totes el combat, però en Mark, neguitós perquè tenia molt clients al bar esperant escoltar el combat, no va ser capaç de trobar l’emissora. Pensant que era culpa d’ell, la Diane va intentar trobar ella una emissora que retransmetés el combat però tampoc ho va aconseguir. Disgustats, tots els clients del bar es varen beure ràpidament la cervesa per anar a un altre bar per escoltar el combat. Els tres nois varen anar al bar de l’Hotel Esplanade, però només entrar en Julius els va dir que no donaven el combat i que no en sabia els motius. En Hitler, que preveia el resultat, va ordenar tallar la retransmissió. L’endemà, per la premsa escrita, l’Àngela va llegir en una notícia molt petita que en Schmeling havia perdut en el primer assalt. Desfeta a la barra de la llibreria, va començar a pensar que s’hauria de menjar les paraules de feia dos anys quan deia que aquella victòria era una prova de la superioritat de la raça nòrdica. A l’hora de sopar, en Fritz li va dir en to de broma:

Què el combat d’ahir? Com va acabar?

Fent morros mentre menjava pasta, l’Àngela li va dir amb una cara de mil dimonis que callés. No volent deixar-la escapar, en Fritz li va exclamar:

No érem tant superiors?

Girant-li la cara, l’Àngela li va dir enfadada que ja no miraria més boxa perquè la trobava d’indigenes i que en Schmeling s’hauria de retirar perquè era un perdedor. Somrient, en Fritz no li va voler recordar més aquell combat perquè coneixia perfectament el mal geni de la seva parella.

Les normes i les detencions antisemites, que es varen veure amb un cert rebuig, varen quedar eclipsades quan el 6 de juliol des de Berchtesgaden, a la seva casa de muntanya, el Berghof, l’Adolf Hitler va firmar una llei on va introduir per primer cop el concepte casi desconegut fins llavors, les vacances pagades. A més, es varen duplicar els dies festius i es va desenvolupar el turisme familiar. Aquesta nova llei va ser vista amb molt bons ulls per les classes obreres i les classes mitjanes, que per fi podien fer les desitjades vacances. En Barnard, que tenia molta feina, no ho va veure amb els mateixos ulls perquè durant uns dies hauria de pagar als seus treballadors perquè no anessin a treballar i anessin als llacs per banyar-se. En canvi a en Fritz i a l’Àngela els va agradar la idea, tot i que ella ja gaudia d’aquell privilegi perquè en Martin la respectava per ser amiga d’en Goebbels i volia quedar bé davant del ministre pensant que potser algun dia entraria a la seva llibreria, cosa que no va fer mai.

L’Àngela tenia la impressió durant aquells dies de que els seus sentiments cap al nacionalsocialisme feien com la borsa, tenien pujades i baixades, i el 23 de juliol va fer una baixada perquè com a catòlica es va indignar quan va saber per la Klara que a Rottenburg, a les nou de la nit, el partit nazi va dur a terme actes de violència contra el bisbe Sproll. De 2.000 a 3.000 manifestants varen ser transportats amb autocars a la ciutat i varen assaltar al palau de la seu central bisbal. Unes 150 persones varen penetrar al palau, varen registrar les habitacions, varen tirar els arxius per la finestra i varen trencar els llits. La població de Rottenburg va simpatitzar amb aquells manifestant. L’Àngela desaprovava tots aquells actes de violència però continuava pensant que en Hitler no ho sabia, tot i que començava a sospitar que sí.

Al cap de dos dies, mentre en Fritz estava treballant a l’Hospital Charité atenent tot sol als seus primers pacients, que normalment venien per refredats, febres, dolors o mals de panxa, de sobte el varen cridar perquè es presentés en una reunió al despatx del director. Nerviós, pensava que ja havia fet el seu primer error, va entrar en un despatx gran i ample on hi penetrava perfectament la llum amb unes enormes finestres. En veure que hi havia diversos companys seus i el director del centre es va tranquil·litzar pensant que deuria ser una reunió normal i corrent. En tancar la porta, el director es va mirar al noi amb pena als ulls i de seguida que varen arribar tots els altres metges va començar la reunió. Tot drets menys el director, aquest els va comunicar amb dolor que el règim havia aprovat una Quarta Ordenança de la Llei de Ciutadania del Reich que retirava la llicència a tots els metges jueus d’Alemanya. Dels presents a la sala només un era d’origen jueu, tenia 40 anys i família, i era considerat un bon metge perquè ensenyava en els alumnes tot el seu saber. Enfonsat, però ja esperant que algun dia li toqués, va començar a suplicar que el deixessin quedar, però llavors varen entrar per la porta un parell de metges que formaven part de la Lliga nacionalsocialista de metges d’en Leonardo Conti i d’en Gerhard Wagner, i se’l varen endur a empentes cap a la seva taquilla perquè deixés la blanca bata. L’home no parava de repetir entre els passadissos que no sabria de què seria d’ell i de la seva família ja que depenien del seu sou de metge per mantenir-se, però aquells dos metges no li varen fer cas i no paraven de senyalar-li que anés cap al vestíbul. Mentre deixava la bata i les seves coses entre plors a la seva taquilla, els demés metges es miraven aquella escena amb molta pena. Aprofitant que tothom estava callat i amb el cor colpit, en Fritz li va preguntar en el director perquè no amagaven l’origen jueu d’aquell home. Fent-li que no amb el cap, el director li va respondre mentre abaixava el cap per no mirar als ulls i la cara de tots els demés metges:

Tant de bo fos tant fàcil! Ja m’agradaria a mi que es quedés, però el règim és com l’aire, és a tot arreu, ho controla tot. 

Després de plegar de treballar, quan tornava cap a casa desanimat pel què havia vist, va passar per davant de la Cancelleria i es va quedar una estona observant les obres de la Nova Cancelleria en el número 6 de la Vossstrasse. La Nova Cancelleria va ser construïda sobre una sèrie d’antics edificis de les ambaixades de Prússia dels desapareguts Estats alemanys com Baden, Saxònia i Baviera. Observant com treballaven aferrissadament tots aquells obrers i com els capatassos els cridaven de males maneres perquè havien d’anar ràpid a acabar l’obra, en Fritz anava pensant que s’estaven construint els fonaments per una societat més injusta i menys alemanya, tot el contrari del què sempre havia volgut. Després d’arribar a la llibreria, li va explicar a l’Àngela el què havia passat a l’Hospital, però, com sempre, en Martin va escoltar la conversa i li va dir animat que estava molt content de que s’aprovessin aquelles lleis. Enrabiat, en Fritz li va retreure que en el passat no fos antisemita, que sempre havia conviscut amb els jueus, però en Martin li va contestar mentre mirava des del vidre de la llibreria la botiga de la Matilda, que cada dia estava més buida:

Jo sempre he sigut un nacionalista alemany, i amb això ja ho dic tot.  

Estant-hi totalment en desacord, en Fritz li va respondre:

Jo també estimo el meu país, em sento tant alemany com el que més, estimo la meva llengua, la meva cultura, la meva música, la meva literatura alemanya i les meves tradicions i no sóc ni seré mai antisemita. Ser alemany no vol dir ser antisemita, en cap cas. És una bogeria el que dius.

Esperant llavors callat davant del vidre de la llibreria que l’Àngela plegués de treballar, va començar a pensar que amb el seu nou sou, que no era gran cosa perquè tot just començava però era més alt que el de l’Àngela, podria fer que la seva xicota deixés de treballar en aquella llibreria que tant li havia agradat en el passat. Quan a la nit li va proposar a l’Àngela, ells, per sorpresa d’en Fritz, li va dir que li encantava treballar de llibretera i li va confessar que anava agafant gust pels llibres i la lectura. Sense que en Martin se’n adonés es llegia a darrere del taulell el llibre del general Erwin Rommel, Infanterie greiftan, que va ser tot un èxit a la llibreria i a Alemanya i que el futur mariscal de camp havia escrit l’any 1929 quan era instructor a l’Escola d’infanteria de Dresden. El propi Hitler li havia demanant que li dediqués un exemplar.

A mitjans d’agost varen tornar a rebre una altra informació que els va fer tornar a allunyar del règim, un company d’en Fritz a l’Hospital el va informar que s’havia obert un altre camp de concentració a prop de Mauthausen. Encuriosit per tema, en Fritz el va fer passar en un despatx que se’l feia seu per guardar-hi els documents i les llistes dels pacients. Amb llibertat per parlar en veure que en Fritz no opinava igual que el règim, aquell doctor li va parlar sense pèls a la llengua d’un camp d’unes dimensions enormes on es torturava als presoners fent-los malviure en uns barracons molt deteriorats, dormint en lliteres de palla i donant-los només un àpat al dia de pa sec. No entenent perquè els nazis necessitaven construir aquests camps, creia que no hi havia tants enemics del nacionalsocialisme per tancar, no va comentar aquella notícia en els seus coneguts i familiars pensant que li podria portar problemes esbombar aquelles notícies que l’hi anava donant aquell doctor que amb el temps s’hi va fer amic. Es deia Paul Schmidt, tenia 37 anys i era originari de Colònia. Sempre que podia li preguntava per aquells camps, i en Paul sempre n’hi parlava a porta tancada. En Fritz tenia ganes de veure’n un per confirmar els seus pitjors pensaments, però pensava que si en veia un ja no en sortiria mai més.

El 12 d’agost en Georg va ser mobilitzat perquè es preparessin per una intervenció militar en els Sudets. Abans de la mobilització va enviar una carta en els seus amics on els explicava que aquesta vegada si que hi hauria guerra, que no seria una intervenció pacífica com les altres, però deixava clar que seria senzilla. Assentats a les cadires del bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela li va recordar a en Fritz que en Georg era un exagerat i li va posar l’exemple de Viena, on no havien vist els horrors que havia descrit. Pensant que potser el seu amic exagerava, el dia següent el director de l’Hospital va cridar-lo en el seu despatx per comunicar-li una notícia que el va deixar glaçat. Després de fer-lo seure en les senzilles cadires de davant de la seva taula, li va dir en to seriós:

Noi, ens agrada molt com treballés, el teu compromís i la teva implicació són molt correctes, però el govern ens ha demanat que si hi ha una intervenció a Txecoslovàquia necessitaran metges perquè anessin darrere de l’Exèrcit. No se si m’entens?

Quedant impactat sabent perfectament a què es referia, en cap cas volia anar amb l’Exèrcit enmig d’una batalla, ell no sabia res del món de les armes, però recordava en aquells moments assentat immòbil a la cadira amb la cara blanca, que li havien ensenyat a la Universitat amb molt d’interès a curar ferides de guerra, i li va contestar tartamudejant:

Però……jo no vull anar a la guerra…… no se disparar i no sabria què tinc que fer. Em mataran amb dos dies.

Abaixant el cap, el director li va dir:

Escolta, potser no hi ha guerra, no ho se, és el què m’han dit des de la Cancelleria. Esbufegant va continuar: Has de pensar que no estaries en cap cas a la batalla, hi  estaries a quilòmetres, en hospitals de campanya, i també tens que tenir en compte que si s’ataqués Txecoslovàquia seria una operació senzilla pels nostres soldats. No serà la Gran Guerra. 

Tensat a la cadira pensant amb els trets, les bombes, els bombarders, l’artilleria…. en Fritz li va preguntar:

Però hi si la guerra es converteix en mundial? Jo hauria d’anar per tot el món?

Pensant uns segons mentre es mirava uns papers en blanc per desviar l’atenció, el director li va contestar:

No crec que hi hagi guerra mundial per Txecoslovàquia, a part de que només ens interessa els Sudets, allí hi viuen 2,9 milions d’alemanys que no accepten ser txecs i ens interessa perquè és una zona prospera industrialment, sobretot en la fabricació de vidre i productes de luxe. Ja et dic, crec que no passarà res i que et quedaràs aquí treballant, però jo tu dic perquè ho sàpigues i et preparis per saber com curar un ferit de guerra. Aquí tindràs a companys que t’ajudaran en tot moment a preparar-te.  

Aixecant-se indignat de la cadira i prement el puny amb força, va marxar sense dir-li res més i va tornar al seu lloc amb cara de pomes agres. Després de treballar va marxar cap a casa desconcertat, pensava en aquells moments que s’havia equivocat de professió, i quan va arribar a casa ho va comentar a l’Àngela quan va tornar de treballar. Fent-la seure en el sofà per explicar-li la notícia, va quedar enfonsada pensant que el seu xicot aniria a una guerra i es va indignar com en Fritz. Reflexionant un segons amb la mirada perduda, li va aconsellar que en parlés amb el seu pare perquè li digués a en Joseph Goebbels. Pensant que no era una mala idea, va trucar a casa seu per dir-los que a les vuit del vespre anirien a sopar-hi. Mentre menjaven puré de patates amb bròquil, en Fritz els va fer callar a tots i els va comunicar la notícia, que va caure com un gerro d’aigua freda. Després d’uns minuts de silenci on tothom anava pensant en la guerra i s’imaginaven al pobre Fritz curant als soldats ferits en les trinxeres mentre se sentien els trets de les metralletes, en Barnard va trencar el gel i el va intentar tranquil·litzar dient-li que els metges de guerra estaven lluny de la batalla, però en el fons sabia que eren els objectius primordials dels enemics. Després de que l’Àngela els hi digués que truqués a en Goebbels per canviar-li el lloc a en Fritz, en Barnard també va creure que era una bona idea i el va trucar aquella mateixa nit, però ho va fer en el pitjor dia que podia haver escollit. Feia poques hores en Goebbels, pressionat per la Magda i per en Hitler, va tenir que deixar a la seva amant, l’actriu Lídia Baarova. Trist, enfonsat, va pensar realment en suïcidar-se, fins i tot l’hi havia proposat a en Hitler que el deixés marxar a Japó amb l’actriu per fer allà d’ambaixador, oferta que va ser rebutjada pel mateix Hitler ja que el necessitava com a ministre de Propagada. Sense escoltar les seves pregàries, el ministre li va contestar de males maneres:

Escolta, amb quina ximpleria em veniu? Si hi ha guerra necessitarem soldats i metges i jo no aniré encontra d’aquests desitjos.

Després de dir aquesta frase va penjar el telèfon i es va posar a plorar. En veure que no hi havia solució, en Barnard va tornar a taula i sense dir res, que deia molt, es va posar a menjar. Entenent tots la resposta es varen posar de nou a menjar sense dir-se massa res i intentant no parlar de política. Els següents dies en Fritz va començar a estudiar com vivien els metges en un conflicte bèl·lic i va quedar horroritzat en veure com s’amputava una cama. Creia que no seria capaç de veure tants horrors i tanta sang. El seu amic Paul l’intentava explicar tot el què sabia i el tranquil·litzava dient-li que pensés que serien com unes vacances sense la dona.

Però en Fritz no s’animava i només tenia el cap la guerra. Estava tot el dia pendent de que no esclatés una maleïda guerra i dedicava tots els esforços per fer veure al personal de l’Hospital Charité de que ell era imprescindible. Si calia feia més hores del compte, tot i que odiava allargar la jornada laboral perquè era partidari d’aprofitar la vida, ho feia. L’Àngela també va viure aquells dies molt preocupada i quan veia al seu xicot no li gosava preguntar si li havien dit alguna cosa per por a la resposta. El 5 de setembre, en Fritz va escoltar per la ràdio de casa el discurs d’en Hitler en el 10ª Congrés del NSDAP a Nuremberg, sota el nom del Dia del Partit de la Gran Alemanya. En sentir que el dictador atacava durament Txecoslovàquia va quedar enfonsat estirat al sofà mentre l’Àngela treia la fotografia d’en Hitler de l’habitació i la guardava en un calaix d’un armariet. No volia veure la cara de l’home que volia portar en el seu xicot a la guerra. El següent dia, en Fritz i l’Àngela varen tornar a escoltar amb atenció el discurs d’en Hitler a casa, però aquest cop es varen quedar més tranquils en no sentir cap comentari de Txecoslovàquia. Pensaven que potser estaven negociant els dos governs i que finalment no caldria una guerra. Però quan sortien al carrer veient com tothom parlava d’aquesta guerra. Alguns com en Martin o la Carlene i estaven a favor, altres com en Kurt i la Maria o en Richard i la Cosmina i estaven totalment encontra pensant en els seus fills.

Mentre el poble se’l preparava pel pitjor, el règim nazi rebia informes de que a les zones fronteres amb Txecoslovàquia, la Baixa Baviera i l’Alt Palatinant, la gent estava vivint amb la mateixa psicosis que vivia en Fritz, que estudiava com un desesperat com era la vida en un front a través d’alguns llibres del seu pare i alguns que li portava l’Àngela de la llibreria. El 12 de setembre, en l’últim dia del Congrés, varen escoltar com els altres dies el discurs d’en Hitler per la ràdio de casa i varen quedar horroritzats quan el dictador alemany va dir que no es quedaria amb els braços plegats tot veient com s’oprimien als ciutadans alemanys de Txecoslovàquia i va exigir respecte. Mentre en Hitler parlava, a Txecoslovàquia esclataven revoltes entre grups pro nazis com el d’en Konrad Henlein i grups antinazis, i en Fritz es va posar a plorar en el sofà pensant que hauria d’anar a la guerra com ho havia fet el seu pare. L’Àngela de seguida que el va veure el va consolar tant bé com va poder i li va demanar que renunciés a la seva professió hi que anés a treballar amb el seu pare com a obrer si calia. Però en Fritz no volia renunciar al seu somni que li va prometre a la Galiana i preferia esperar. Els seus nervis els portava al carrer i estava tant neguitós que va anar inclús a veure a l’Anne, que continuava malvivint en refugis, perquè li tirés les cartes tot i que ell no hi creia. Tirant les cartes a poc a poc al damunt d’una caixa de fruites mentre la gent del seu voltant s’ho mirava amb interès, l’Anne li va dir mirant-li els seus ulls que no amagaven la seva preocupació, que les cartes li deien qui hi hauria morts. Collint-li les paraules, en Fritz va marxar ben desanimat cap a la feina.

El 14 de setembre, quan tot semblava clar que hi hauria guerra, en Fritz, que estava enfonsat tot el dia i no badava boca a ningú, va ser cridat al despatx del seu director. En veure’l relaxat a la seva butaca mentre es mirava uns papers que l’hi acabava d’escriure la seva secretària a la màquina d’escriure, va pensar que li parlaria d’un altre tema, però el director li va anunciar feliç:

Noi, estàs de sort, tu no aniràs a la guerra.

Canviant-li la cara per complet per una cara de Pasqua en sentir aquelles paraules, el noi es poder contenir i es va asseure a la cadira de davant la taula del director i es va posar a plorar de felicitat. Després d’uns segons de felicitat extrema, es va eixugar les llàgrimes amb la mà li va preguntar què havia passat. Donant-li un mocador perquè s’eixugués bé, el director li va contestar:

Des de la Cancelleria m’han dit que no calia alarmar el personal perquè estaven segurs de que no hi hauria guerra perquè estant negociant amb els britànics. A més, si hi hagués una intervenció seria petita i no caldria un gran desplegament. També hem valorat la teva actitud aquí dins i hem pensat que era millor que et quedessis.

Sense adonar-se’n es va aixecar de la cadira feliç i es va abraçar amb el director, que entenia la reacció del seu jove metge, que no deixava de plorar com un nen petit. Després de treballar content i amb molta implicació, va anar corrents a la llibreria i abans de que pogués dir alguna cosa l’Àngela li va dir des de darrere del taulell que s’estava anunciant per la ràdio que els britànics estaven negociant amb el govern alemany perquè no hi hagués guerra per Txecoslovàquia. En dir-li que ell en cap cas, encara que esclatés la guerra, aniria al front, l’Àngela es va posar molt contenta i després de plegar de treballar a la llibreria es varen afegir a les concentracions als carrers de Berlín per celebrar que els britànics estaven disposats a negociar. Espontàniament, la multitud va cantar eufòrica la Gerländer Marsch. En Fritz, que no era de cantar, aquesta vegada va cantar amb tota la seva energia de felicitat i no parava de cridar Visca la pau. Després de la manifestació ho varen anar a comunicar a la família d’en Fritz, que també es va posar a plorar d’alegria i inclosa l’Elise va abraçar a la parella plorant perquè en cap cas volia que el seu net anés a la guerra.

Els següents dies de setembre, mentre el govern alemany negociava amb el primer ministre Neville Chamberlain la pau, en Fritz, molt més tranquil per saber que no aniria a la guerra, va tenir una idea que el tenia inquiet i es passava els moments que estava a trucant pel nou telèfon que s’acabaven de posar al menjador, en el costat de la porta de vidre de sortida al balcó. No sabent on trucava, l’Àngela el principi va pensar que era per feina, però després, en veure que les trucades eren reiterades, es va posar nerviosa i quan li preguntava a qui trucava en Fritz li contestava que trucava a l’Hospital. Malpensant, creia que trucava a alguna infermera que deuria haver conegut. La Maria sempre li deia quan anava a comprar el Völkischer Beobachter, que desconfiés de les infermeres perquè segons ella els hi agradava anar amb poca roba per atreure als metges.

Amb aquell ambient de certa tranquil·litat, que només es va trencar quan el 25 de setembre es varen provar les sirenes a Berlín anunciant als exercicis antiaeris, cosa que va estendre el pànic i tothom comentava després de saber que era una alarma que esperaven no haver-les de sentir mai, l’Àngela vivia intranquil·la veient en Fritz es passava totes les estones que estava a casa al telèfon i apuntant alguna cosa en una llibreta que després amagava a la seva tauleta de nit. La seva desconfiança va arribar a tal punt que fins i tot el va seguir quan anava a l’Hospital però no hi veia res estrany, les infermeres eren grans o estaven casades i ell es passava tota l’estona atenent als malalts que hi anaven per un refredat. Capficant-se amb aquell tema es va pensar que es trobava amb una antiga companya de la Universitat, però no entenia quan l’anava a veure.

El 26 de setembre, volent saber si hi hauria guerra o no, en Fritz i l’Àngela varen anar a la nit en el Palau d’Esports. L’Àngela anava a l’acte sense mirar als ulls d’en Fritz, cosa que ell notava i es podria dir que gaudia davant la reacció de la seva parella. A dins el Palau varen veure que l’ambient estava caldejat i tothom només parlava de Txecoslovàquia. El local estava ple, hi havia unes 20.000 persones, i com sempre la parella es va asseure en una punta per no destacar mentre observaven que hi havia molts militars amb les seves medalles. En sentir el discurs d’en Hitler que deia que els Sudets seria la seva última reclamació territorial a Europa i que seria d’Alemanya l’1 d’octubre de 1938, en Fritz es va quedar encara més tranquil perquè pensava que pels Sudets no hi hauria una guerra mundial. Però quan en Hitler va dir que Praga tenia un milió de soldats preparats i que França s’estava mobilitzant, el noi  es va espantar, tot hi que creia que exagerava les xifres. Després de que el dictador alemany acabés el seu discurs amb un fort aplaudiment per part del públic, li va tocar el torn d’en Joseph Goebbels, que es va aixecar de la cadira d’un salt i va cridar davant del micròfon que el novembre de 1918 no es tornaria a repetir, cosa que li va portar molts aplaudiments. Amb energia, en Hitler es va aixecar de sobte molt emocionat cap a la taula i va cridar amb totes les seves forces: Ja! (Si!) i es va deixar caure un altre cop a la cadira. En veure’l caure exhaust a la cadira, les 20.000 persones que havien omplert el Palau el varen aplaudir amb totes les seves forces, varen alçar els braços drets per mostrar la seva confiança amb el règim i varen cantar durant uns quants minuts; El Führer ordena, nosaltres obeïm!. Després de l’acte, en Fritz es va voler quedar una estona més perquè volia parlar amb en Goebbels. En veure’ls en una banda de la sala, bàsicament havia reconegut l’Àngela amb el seu vestit verd, el ministre va córrer cap a ells i els va portar a una petita habitació. Entrant pensant que els hi diria una cosa important sobre Txecoslovàquia, de seguida que varen tancar la porta el ministre es va mirar a en Fritz i li va demanar perdó per com havia contestat al seu pare aquell dia pel telèfon i li va dir que ja ho havia solucionat tot. En no saber a què es referia, li va preguntar i en Goebbels li va contestar:

Home! El teu pare em va demanar que l’Hospital no t’enviés a la guerra si hi havia conflicte i vaig trucar al teu director per dir-li que n’enviés un altre enlloc teu. Així de simple.

Quedant horroritzat pensant que potser per culpa seva un seu company hauria d’anar a la guerra, amb un somriure fals li va donar les gràcies. Quan al ministre li volia dir que faria qualsevol cosa per ells, un ajudant de les SS va entrar a l’habitació i li va dir en el ministre que en Hitler es volia reunir amb ell d’urgència. Sabent que feien nosa, en Fritz es va acomiadar del ministre amb una encaixada de mans i va marxar amb l’Àngela. Tot i pensar que per culpa seva podria enviar a la mort a un dels seus companys, estava massa centrat en un altre tema perquè l’amoïnés. Quan tornaven cap a casa amb el tramvia i anaven veient com la gent agafava els cada cop més automòbils per marxar cap al centre de la ciutat, en Fritz li va demanar a l’Àngela si volia anar a fer una cervesa a l’Hotel Esplanade abans d’anar a dormir, però ella, amb un to distès, li va dir que no, que tenia son i que no en tenia ganes.

L’endemà, en Fritz es va tornar a passar el dia enganxat al telèfon, cosa que va irritar encara més a l’Àngela, que no li va voler cuinar el dinar. Capficada pensant que la seva parella l’estava enganyant, veia com en Martin se li escapava el riure quan la veia amb aquella cara de pomes agres, que la Klara es tapava la boca per no dir-li res i la Carlene se la mirava amb una mirada estranya. Tota enfurismada, pensava que tothom sabia que estava sent enganyada, no es va poder contenir la ràbia i aquell dia va perdre el delit de parlar. Tot i el seu fort disgust, al vespre varen anar amb la seva família a veure una desfilada militar pels carres de Berlín. En Fritz, que l’intentava agafar de la mà, veia com l’Àngela no es deixava agafar, cosa que a ell li feia molta gràcia però pensava que no podia durar gaire més la broma. En arribar a la Wilhelmstrasse varen contemplar com la divisió motoritzada de Pomerània anava carrer amunt i en veure a en Georg damunt d’una motocicleta verda el varen cridar, tot i que ell no els va saludar perquè havia de seguir els rígids passos militars. Mirant la desfilada amb aquells soldats perfectament armats i amb els seus nous uniformes verdes, en Fritz va notar que la majoria de la gent es negava a mirar-los, molts eren curiosos, però en cap cas animaven a les seves tropes i molts marxaven a les boques del metro. Només en Seigmund semblava animat en veure aquells soldats, però tots els altres s’ho miraven amb silenci, com si fossin a l’església. En veure que la cerimònia anava fatal, un policia va treure la seva porra i va cridar a la gent de que animessin a aquells soldats que lluitarien per ells i els va advertir que en Hitler els estava contemplat, però el públic, que cada cop era menys, molts varen anar a casa o es varen tancar al bar, va continuar callat. Enfadat per la reacció del seu poble, en Hitler, que estava al balcó de la Cancelleria acompanyat per l’Erich Raeder, el cap de la Marina, va entrar a dins de l’edifici en veure que la gent no reaccionava i no l’aclamava. Després de veure que era un desastre i que la desfilada es desfeia, la família Richter també va marxar cap a casa per preparar el sopar. Mentre caminaven per la Leipziger Strasse, en Fritz intentava constantment agafar a l’Àngela, però ella es continuava resistint, estava molt enfadada. Després de tornar de sopar de casa dels seus pares, l’Àngela no es va poder contenir més i aprofitant la buidor dels carrers en aquella hora de la nit, li va demanar mig plorant a en Fritz que li expliqués el motiu de tantes trucades. Sabent que estava temptant a Déu si continuava gaire més, el noi es va limitar a dir-li que aviat li diria, però que tenia que esperar. Pensant que es tractava d’una altra dona, quan varen entrar al pis l’Àngela se’n va anar de dret a dormir sense badar-li més la boca i sense fer-li cap petó.

A primera hora del matí del 28 de setembre, en Fritz i l’Àngela es varen llevar com era habitual a dos quarts de set del matí per anar a treballar. Mentre es canviaven i l’Àngela es dutxava, en Fritz va rebre una trucada i després de penjar el telèfon li va dir a l’Àngela que en Martin li havia dit que anessin a buscar uns llibres a Potsdam. Estranyada, no l’hi havia demanat mai aquest tipus de feina, va canviar-se ràpidament encara malhumorada pensant que el seu xicot l’estava enganyant. Un cop varen estar de canviar-se i d’esmorzar, en Fritz va marxar un moment a baix excusant-se de que havia d’anar a buscar el cotxe del seu pare per anar a Potsdam. No dient-li res, l’Àngela es va acabar de retocar el maquillatge a la seva habitació i en aquell moment va notar que li faltava roba de l’armari. Desesperada buscant per tot l’armari i veient que li faltaven les seves millors peces i les sabates de gala, va sentir com en Fritz tocava el clàxon des de baix i en pensar que feia tard va baixar a tota velocitat. En arribar a l’entrada de l’edifici va quedar impactada en veure a en Fritz amb un nou cotxe de color negre, era un Mercedes-Benz 770, de quatre portes, que en Fritz havia llogat per l’ocasió. Atordida mirant-se al cotxe amb la roda de recanvi al lateral de la porta i amb les seves corbes, li va preguntar a en Fritz d’on havia tret aquell cotxe que a més era descapotable, i el noi li va contestar que en Martin l’hi havia deixat per anar a fer aquell encàrrec. No entenen res, no creia que en Martin es pogués permetre un cotxe com aquell, de fet no tenia cotxe, va obrir la porta del seient de copilot, però abans d’assentar-se es va trobar un ram de roses vermelles i una capseta de bombons. Pensant que potser era per una altra dona i que el cotxe era de l’amant, s’ho va mirar amb menyspreu fins que en Fritz, veient-la desanimada i que no entrava, li va dir que eren per ella. Perplexa, va agafar la capseta i el ram i va pujar al seient canviant-li per complet la cara. Mentre en Fritz arrencava els 150 cavalls del cotxe, l’Àngela pensava entusiasmada que potser li estava fent alguna sorpresa. Després de tirar cap al sud, en direcció Potsdam, varen agafar la Reichstrasse 1. Al cap d’una hora de trajecte, l’Àngela va veure que s’havien allunyat de la sortida a Potsdam i es dirigien en direcció a Nuremberg. Preguntant-li preocupada què passava, en Fritz li va explicar:

Escolta, és una sorpresa per celebrar que tot ens va molt bé i no he d’anar la guerra. He reservat uns dies a Munic amb tots els luxes per relaxar-nos i gaudir de la ciutat, tu i jo.

Fent un crit d’alegria, llavors es va contenir pensant en la feina, però en Fritz li va dir que ell ja se n’havia ocupat i que no havia de patir durant quatre dies de la feina perquè la substituiria la Katrina. Emocionada ara sí, l’Àngela es va tornar a posar a cridar d’alegria mentre es menjava ara sí uns quants bombons de xocolata amb llet en forma de cor i contemplava les vistes tranquil·lament mentre treia el cap per la finestra per sentir l’aire fresc repicar la seva cara.

Al migdia es varen aturar a Nuremberg on varen dinar en un restaurant especialitzat amb Spätzle (pasta petita d’ou amb mantega). Mentre dinaven, a la Cancelleria del Reich l’Adolf Hitler va acceptar reunir-se amb en Neville Chamberlain, en François Daladier i en Benito Mussoljni a Munic per resoldre la qüestió txeca. Ara tots anaven a Munic. Després de dinar i d’uns quants llevants de taula, la feliç parella varen tornar a agafar l’autopista i al cap d’un parell d’hores varen arribar a la capital bavaresa. En arribar a l’Hotel Regina Palast, just a l’entrada sud dels Jardins Anglesos, on s’allotjarien, varen observar que hi havia molts moviments de cotxes oficials i de la policia. En entrar a la recepció i esperar-se al taulell varen observar que no paraven de sonar els telèfons. Els recepcionistes no donaven l’abast, anaven amunt i avall apuntant coses a la llibreta o preparant un gerros de flors per l’entrada, mentre en Fritz es va començar a posar nerviós en veure que no l’atenien i el deixaven amb les maletes a al sala d’espera. Tot eren corredisses en aquell moment, de cop va sortir e