Fritz Klein 1915 – …. tercera part

Fritz Klein 1915 – …. tercera part

A les 4:26 del divendres 1 de setembre de 1939, l’exèrcit alemany entrava a Polònia per tres punts diferents començant així la Segona Guerra Mundial. Els soldats alemanys varen arrencar una barrera fronterera situada en la carretera entre Zoppot i Gdingen, i varen començar la invasió amb la tàctica Blitzkrieg, un poderós atac ràpid de les forces blindades i terrestres amb el suport de la Luftwaffe. En Georg anava amb el 4º Exèrcit amb l’objectiu d’atacar a l’exèrcit polonès de Pomerània en els voltants de la ciutat de Bromberg, al sud de Danzig, que era atacada pel vaixell de guerra alemany Schleswig Holstein. En aquells moments en Georg estava molt espantat, no havia disparat mai contra un altre home, i aquell dia ho va tenir que fer en més d’una ocasió, matant a més de 10 polonesos amb la seva Karabinner.

A Berlín, aquella matinada era molt grisa i feia un clima més aviat fred. Mentre en Fritz i l’Àngela dormien tan tranquils va sona de sobte el telèfon. Preocupat pensant que havia passat alguna cosa greu després de llevar-se d’un bot, en Fritz va córrer cap al menjador i es va posar l’auricular a l’orella encara amb la son a les orelles mentre alçava la vista i veia que el carrer encara era fosc i solitari, i que només estava il·luminat per les faroles. Era el seu pare que sense dir-li hola li va ordenar que posés la ràdio perquè havia començat la guerra. Amb una son de boig i pensant que el seu pare exagerava de nou, va encendre la ràdio del costat del sofà i es va despertar de cop en sentir que des de la Cancelleria del Reich s’informava que havia començat la guerra i que es denunciava que la minoria alemanya que vivia a Polònia era maltractada i perseguida. Asseient-se al sofà per escoltar amb més atenció la ràdio, va cridar a l’Àngela per despertar-la, però ella li va respondre encara endinsada en els llençols de seda:

Segur que serà una altra invasió pacífica, no hem de patir. Deixem dormir que jo haig d’anar a treballar. No estic per romansos.

Fent-li cas tot i que pensava que aquesta vegada potser fallaria, va tancar la ràdio i es va posar al llit. Després de que es llevessin al cap d’unes hores, l’Àngela continuava igual de tranquil·la i només estava pendent de l’estat del cel perquè hi havien núvols amenaçadors. Agafant el seu paraigües vermell per si de cas, va sortir al carrer per anar a treballar, però abans d’arribar a la llibreria va veure que davant dels vidres de la llibreria estava envoltada de gent ansiosa per comprar el diari. En demanar pas per passar, va posar-se de dret a darrere el taulell i ja no va parasr de vendre els diaris Völkischer Beobachter, Deutsche Allgemeine Zeitung i el Berliner Morgentpost, que només parlaven de la guerra i feien referència a un simulat atac polonès a l’estació de Gleiwitz, a la frontera polonesa. Estranyada de tant enrenou, va aprofitar un moment que no hi havia ningú per preguntar-li a en Martin, que aquell dia va fer caixa:

Per què està tant alterada la gent? Ja ho hem fet abans això. Vull dir…. No és la primera vegada que envaïm un país.

Amb la cara blanca i les mans tremoloses, en Martin li va contestar mentre mirava com la gent anava cap a casa per sentir les últimes notícies:

Aquesta vegada és diferent, l’Exèrcit ha actuat de veritat. Les bales han sortit del canó. Esperem que no facin res els britànics i els francesos perquè sinó començarà una guerra mundial un altre cop. Això seria terrible.  

Mentre entrava la Klara i la Maria a la llibreria per comprar també el Völkischer Beobachter, l’Àngela va veure que el seu marit marxava cap a casa dels seus pares. El noi estava molt preocupat i patia perquè no l’enviessin ara sí en el front. En Barnard aquell dia no va anar a treballar ja que no volia deixar d’escoltar la ràdio. Després d’entrar a casa i de veure que la seva mare havia comprat tots els diaris d’aquell dia, amb el seu pare es varen posar a llegir-los i es varen adonar que la gran ofensiva que portava planejant el Reich era la invasió a Polònia. Al cap d’unes hores, a mig matí, després de que en Hitler, vestit amb un nou uniforme gris per donar suport a l’Exèrcit, informés al Reichstag de la invasió, l’Àngela va entrar a casa dels Klein i els va dir que havia plegat abans perquè la gent s’havia tancat de cop a casa deixant els carrers desèrtics i els va informar que els jueus no podien sortir al carrer. Recordant que avui la Matilda no havia obert la botiga com cada divendres, el segon dia que feia més calaix, anaven sentint de fons com passaven diversos cotxes a tota pastilla. Eren els dels jerarques nazis com en Himmler, en Göering, en Frick, en Hess… que es dirigien a la Cancelleria per una reunió. Oblidant a la Matilda, es varen posar a escoltar la ràdio a la biblioteca després d’agafar les cadires del menjador. Sabent que ara hi havia trets, en Fritz va pensar amb en Georg i patia per la seva seguretat, però de cop el simbre va sonar. L’Elise va anar a obrir la porta deixant la resta escoltant la ràdio i en obrir-la va quedar parada en veure a la Matilda. La pobra botiguera, que anava amb un mocador que li cobria la cara fins al nas perquè no la reconeguessin, els va demanar si es podia quedar uns dies perquè tenia por de que els nazis aprofitessin que tothom pensava amb Polònia per atacar als jueus. Pensant que era una mala idea ja que la policia rondava constantment pel barri aquell dia, quan en Barnard li anava per sortir el no de la boca en Fritz el va avançar i la va fer passar al menjador. Nerviosa, la Matilda els va dir mentre es treia el mocador per deixar-lo a la taula:

Tinc por pels meus, si tot el món es mira Polònia ens oblidaran a nosaltres. Avui no podíem sortir al carrer. Però ara estic molt preocupada pels jueus polonesos, allà en faran d’ells el què en voldran. Ens volen exterminar, n’estic segura. Havíem d’haver fet un Estat com es deia per defensar-nos.

Entenent-la perfectament, sabien que les seves paraules serien certes, la Luane es va aixecar i li va oferir una tassa de te i la Katrina la va fer seure en el sofà.

La família Klein, com la majoria de berlinesos, es varen passar aquelles hores enganxats a la ràdio escoltant les últimes notícies. Però de notícies se’n donaven poques, no s’informava de que la Luftwaffe havia bombardejat les principals ciutats poloneses, però en canvi s’exaltava de males maneres el nacionalisme alemany i l’amor per la pàtria retransmetent constantment l’himne nacional i càntics alemanys. Després de sopar currywurst amb patates fregides amb un Apfelmaultaschen (un pastís de poma tradicional alemany) de postres, en Fritz i l’Àngela varen tornar a casa seva i se’n varen anar al llit posant la ràdio al costat de la tauleta de nit i patint per un canvi dràstic en les seves vides. La Matilda, després de que s’acabés el toc de queda pels jueus alemanys, va tornar a casa. Però, quan estava a punt d’entrar al seu pis, uns vailets la varen increpar i li varen tirar una espenta i una pedrada a la cara que la va deixar mig estabornida sense que ningú gosés ajudar-la.

Després d’un altre dia en què es va bombardejar durament Polònia, el 3 de setembre de 1939 la Gran Bretanya primer i després França varen declarar la guerra a Alemanya. De seguida que es va saber la notícia els berlinesos es varen tornar a tancar a casa per escoltar la ràdio mentre pensaven que era un greu error aquella ofensiva. En Fritz i l’Àngela es varen quedar tancats al menjador de casa amb l’orella enganxada a la radió. Sabent que haurien de tornar a reviure els horrors de la guerra, l’Àngela es va aixecar, va agafar el rosari de la seva tauleta i e va posar a resar al costat del llit per les seves ànimes. Amoïnada com no ho havia estat mai, va exclamar:

Això és la nostra ruïna, que Déu s’apiadi de nosaltres.

Mirant-se-la amb cara de tristor des de la porta, en Fritz li va dir amb veu baixa:

Esperem que Déu no ens abandoni, tot i que no li agradarà el nostre comportament.

A la tarda, després de passar-se el dia tancats i de dinar quatre patates bullides acompanyades per les bledes que els havien sobrat el dia anterior, varen sortir un moment per anar al Bar Victorius per veure quin ambient es respirava. Només entrar al bar ja varen veure que estava més buit del normal per ser un diumenge, la majoria preferia està a casa amb la ràdio. Demanant un parell de cerveses a la Diane, que estava molt inquieta i no treia l’orella de la ràdio que tenien posada a la barra, va veure com els pocs clients del bar com el barber Otto estaven molt indignats i espantats pel fet d’estar un altre cop amb guerra. En Martin, que aquell dia va anar al bar a fer un whisky, anava insultant a crits des de la cantonada de la barra als britànics i els francesos a mesura que anava fent petits xarrups de Black&White. En Mark, que era el que estava més tranquil, en apropar-se a la parella quan els hi servia les cerveses a taula els va dir que estiguessin tranquils perquè no hi hauria guerra física i que tot se solucionaria diplomàticament. Escoltant les converses callats amb una cervesa a la mà en una de les taules del fons, en Fritz no deixava de mirar per la finestra per fer veure que no escoltava aquelles converses, però de sobte es va adonar que no s’encenia l’enllumenat públic de fora al carrer. Després d’una hora on l’Otto i en Martin varen anar renegant enèrgicament contra els John Bulls, tots els presents en el bar també varen veure que no s’encenien les llums. No entenent-ho i comentant-ho mentre s’acabaven les seves begudes, de cop la Diane va sortir de la cuina i va exclamar:

Deu ser que ens deuen voler bombardejar els britànics!.

Llavors es va fer un llarg silenci, tots varen mirar per la finestra i en Martin i l’Otto varen pagar ràpidament els seus beures hi varen marxar tant ràpid com varen poder cap a les seves cases. Sabent perfectament que no hi havia cap bombardeig, creien que no n’hi haurien, en Fritz i l’Àngela es varen acabar tranquil·lament les seves cerveses i després varen tornar cap al pis. Preguntant-li en el seu marit com havia vist l’ambient, en Fritz li va contestar mentre pujaven al pis:

S’han tornat tots bojos.

L’endemà, mentre l’exèrcit alemany, amb en Georg dins de les seves files, continuava avançant per Polònia amb els tancs Panzer Kw I i ja havien comès les seves primeres atrocitats, els alemanys continuaven impactats per entrar en una altra guerra mundial i varen veure com se’ls incrementava un 20 % alguns impostos indirectes com la venta de tabac, cervesa, aiguardent i el vi. A més, es va comunicar en els empresaris com en Barnard que havia entrat en vigor el Decret d’Economia de Guerra, on l’Estat augmentava el control a les empreses, l’economia i a la banca perquè es poguessin destinar més recursos a la guerra. Aquestes mesures no varen afectar gaire en el poble alemany.

Mentre en Fritz rondinava per casa i maleïa les vegades que havia acceptat el discurs d’en Hitler, va sonar el telèfon. Era en Marwin, que amb una veu molt trista li va demanar que anessin a sopar a casa dels seus pares aquella nit. Pensant que els hi anunciaria alguna cosa important, després de que l’Àngela plegués d’un altre dur dia a la llibreria, on va vendre molts exemplars de Zwölf Bücher preussischer Geschichte (Dotze llibres sobre la història de Prússia) del 1878-1879 d’en Leopold von Ranke perquè en Martin els va deixar a meitat de preu perquè volia que la gent entengués que estaven en el moment de la nova grandesa alemanya, varen anar a casa dels seus pares. L’Elise els havia preparat naps per fer-los reviure la Primera Guerra Mundial. En entrar a casa, la parella varen veure a tota la família reunida en el menjador amb cares de pomes agres. En veure el seu germà sol i plorós, en Fritz ja es va témer el pitjor. Sense poder dir res, en Marwin els va comunicar entre llàgrimes mentre el seu pare li tocava l’espatlla:

L’Elisabeth ha tingut que tornar a la Gran Bretanya per ordres del seu govern. Tots els britànics han de tornar al seu país. Després de sentir el seu rei per la ràdio la nit passada han hagut de tornar obligatòriament. Quina merda.

Tristos, estimaven molt a l’Elisabeth, no es volien creure que els seus primers dies de matrimoni estarien marcats per aquella maleïda guerra. L’Àngela es va quedar pensativa en una de les cadires del menjador pensant que no l’hi havia agraït a l’Elisabeth el seu regal de boda i no l’hi havia pogut donar el record que els hi portaven de Londres, una capsa adornada per guardar-hi joies. Després d’intentar animar a en Marwin, que estava enfonsat plorant en el sofà al costat de la seva àvia, la família es va posar a menjar els naps en el més estricte silenci. Ningú gosava parlar de la guerra per no ferir a en Marwin, que no parava de plorar i en prou feines menjava. Després de sopar, l’Elise els va servir en a tots un xarrup de conyac.

El 7 de setembre els francesos varen reaccionar i sota les ordres d’en Maurice Gamelin varen avançar 8 quilòmetres pel Sarre i varen conquerir una dotzena de pobles. Espantats pels francesos, en Barnard va exclamar:

No enviaré els meus fills contra els francesos perquè es quedin coixos per sempre més. No entenc perquè sempre ens hem d’enfrontar amb els francesos.   

La majoria dels alemanys rebutjaven aquella guerra com en Barnard, tot i que alguns com en Seigmund confiaven cegament amb en Hitler i li donaven tot el seu suport creient que el dictador alemany estava buscant la pau. Mentre les tropes alemanyes rodejaven Varsòvia, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital patint perquè no l’enviessin al front. El director li va explicar que no l’enviarien a Polònia perquè el govern alemany temia que els francesos per terra i els britànics per aire poguessin atacar als interessos alemanys i provoquessin ferits. Tot i això, li va aconsellar que aprengués a curar i tractar a ferits de guerra per si de cas.

El 12 de setembre, quan les tropes franceses es varen retirar del Sarre després de veure que era impossible una victòria polonesa a Polònia, en Fritz i l’Àngela es varen reunir en el bar de l’Hotel Esplanade amb en Lou, que acabava de rebre la primera carta d’en Georg. Emocionats per saber què deia, es varen asseure a la seva taula de sempre i en llegir-la amb veu alta varen quedar parats de les paraules que els transmetia el seu amic. Els va explicar que havien conquerit fàcilment Danzig, excepte la seva fortalesa, i que tot anava bé, com una seda. Però el què els va deixar completament glaçats varen ser les línies en què deia que havia matat a molts polonesos per defensar al Reich i que havia vist algunes atrocitats contra la població civil. Els deia que ja no sentia que era el mateix Georg, que era un altre, un assassí, que havia matat a sang freda obeint unes ordres clares i cruels. No va dir explícitament que havia matat a sang freda a jueus i polonesos, encara que fossin nens, dones, vells o homes. Amoïnats pel què acabaven de llegir, varen refugiar els seus pensament bevent una cervesa de la marca Spaten mentre contemplaven com la gent anava tant tranquil·la a la Potsdamer Platz per comprar o agafar els tramvies anant d’una banda a l’altra. En Lou i l’Àngela no es creien que el seu amic fos capaç d’assassinar a sang freda, però en Fritz tenia més dubtes.

El 17 de setembre, mentre el 4ª Exèrcit d’en Georg es va unir amb el 3ª Exèrcit a Prússia Oriental per tallar el pas de Danzig per deixar els polonesos sense sortida al mar perquè poguessin fugir, la Unió Soviètica, tal i com varen pactar amb els alemanys, varen envair Polònia per l’est. Per primer cop en Seigmund va renegar del govern alemany, però no perquè havien fet entrar Alemanya en una guerra o per les seves mesures cruels a Polònia, va criticar-lo perquè havia pactat dividir-se Polònia amb els comunistes. Enrabiat, mentre dinaven pollastre amb llimona amb tota la família a casa, va exclamar:

Que en som de burros de negociar amb els comunistes, aquests no són persones, els hauríem de xafar a tots. Són com bèsties que ja ens varen voler arruïnar una vegada.

Espantat per les paraules cruels del seu pare, no havien sigut mai tant dures, l’Àngela li va dir:

No creus que potser en el què ens equivoquem és en anar a Polònia? No se’ns hi ha perdut res allà. Podíem haver sigut un gran país i ara estem en guerra.

Fent-li que no amb la mà mentre es bevia una altra Paulaner, després d’un llarg glop li va contestar:

Bestieses, els alemanys sempre hem estat preparats per la guerra, el nostre militarisme prussià el portem a la sang com la nostra cultura. A mi no em fan por els francesos, aquests aristòcrates els hi hauríem de tornar el què ens varen fer el 1923 en el Rhur. No te’n recordes de com varem patir en aquella època? Jo quan veig a un francès em venen ganes de vomitar.

Picant de mans a la taula enfadada, l’Àngela li va cridar:

Doncs enviaries a l’Udo a la guerra a matar a tots aquests que dius?.

Mirant-se-la fredament mentre es posava un altre cop la cervesa a la boca, li va contestar:

Seria un orgull.

En Fritz es mirava aquella discussió sense dir res menjant el pollastre que havia fet l’Annalisa perquè no es volia barallar amb el seu sogre, que estava radicalitzant les seves idees de males maneres tal i com feien els soldats alemanys. L’Annalisa donava ple suport en el seu marit, igual que la Velda, que no parava de dir que trobava molt atractius als soldats alemanys amb els seus uniformes verds, les seves altes botes negres, les seves poderoses armes i els seus braços musculats.

Al cap de dos dies, en Fritz i l’Àngela varen quedar horroritzats en entrar a la botiga de la Matilda i trobar-se a la botiguera amb una insígnia a la roba en forma d’estrella groga penjada en el pit esquerre. Preguntant-li perquè la portava, la Matilda els va contestar mig plorosa des de darrere del taulell:

Perquè el govern ens vol senyalar més directament, ens volen marcar com les vaques. Ara quan passi pel carrer tothom sabrà que sóc jueva. No goso sortir de la botiga. Una meva amiga m’ha explicat que uns nens l’han colpejat amb bats de ferro a un noi jueu que portava aquesta insígnia i que la policia animava a aquells nens a colpejar-lo encara més fort.  

Impactada, l’Àngela li va demanar perdó per haver cregut amb el nazisme i li va repetir una vegada i una altra que la disculpés pels seus actes del passat. En Fritz, que no es podia contenir les llàgrimes de pena en veure-la amb aquella cara totalment desanimada, li va demanar que per qualsevol cosa anés a casa seu i que l’ajudarien, tot i que sabia que no podria fer gran cosa. Cada cop que a partir de llavors va entrar a la botiga pensava que seria l’últim cop que veuria a aquella botiguera que tant estimava. El 20 de setembre, els jueus alemanys se’ls va prohibir tenir aparells de ràdio. El professor privat jueu que havien tingut per la Katrina, el senyor Herbert, el varen trobar assassinat molt a prop de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina. En veure’l mort estirat al terra, en Barnard va fer veure com si no el conegués i va passar per davant d’ell com si fos un fanal.

Mentre Varsòvia era bombardejada i rodejada, en Fritz va rebre a l’Hospital els seus primers ferits de guerra que no podien ser atesos a l’hospital militar de Beelitz-Heilstätten, passat la ciutat de Potsdam. Eren soldats que havien sigut ferits els primers dies i que estaven en període de recuperació. Havien arribat del front a través dels trens ambulància fàcilment reconeixibles pels seus sostres blancs pintats amb una gran creu roja. En veure aquells nois joves destrossats per la guerra, alguns havien perdut alguna extremitat, va observar que tenien un problema més psíquic que físic. Alguns d’ells estaven molt nerviosos i tenien la mirada perduda mentre cridaven que volien tornar cap a casa. Examinant a un soldat que havia perdut els dits de la mà dreta, va veure que remugava alguna cosa. Sense entendre’l, en Fritz li va preguntar mentre li donava uns calmants sota l’atenta mirada d’uns inspectors militars que li feien molt de respecte amb els seus uniformes militars i les seves Walther P38 a la funda:

Perdona, que em dius alguna cosa?

No aguantant més, aquell soldat es va posar a plorar i li va dir mentre mirava amb terror a aquell inspector:

Jo era com tu abans, a part de tenir els dits de la mà no havia matat mai a ningú. Saps a quanta gent he matat? A molts! Alguns eren nens! Estem bojos, hem embogit. Agafant-lo per la bata blanca, li va afegir: He afusellat a jueus que podien haver sigut companys de la meva classe i he violat a unes noies jueves que podien haver sigut les meves germanes petites.

Veient que l’estaven escoltant els inspectors que eren allà sense que ningú els hi hagués demanat, en Fritz li va demanar que es calmés, que ja estava a casa, però les seves supliques no varen ser escoltades i aquell jove soldat es va posar a cridar:

Estem matant a nens, a dones, a vells, som assassins hi s’ha de saber.

Abans de que pogués dir alguna cosa més, un dels inspectors de l’exèrcit que estava vigilant als ferits, li va demanar a en Fritz que l’acompanyés un moment als passadissos. Sense explicar-li el perquè, l’inspector li va demanar que li portés aquell soldat en una habitació privada perquè volia saber el motiu pel qual cridava. Pensant que aquell agent estava interessat en els relats d’aquell soldat,li va fer cas i li va portar el soldat amb una cadira de rodes en una habitació privada allunyada dels demés pacients. Tancant l’habitació amb clau perquè estiguessin més tranquils, aquell soldat es va aixecar de sobte de la cadira i es va posar a cridar com un boig en veure a aquell agent i anava repetint que eren uns assassins i que ho pagarien molt car aquells crims. Per tranquil·litzar-lo, en Fritz el va agafar pels braços, però aquell agent, que se’l mirava fredament, va canviar-li de cop la cara per una de més cínica. No deixant de mirar-lo a la cara, l’inspector de l’Exèrcit va agafar un bisturí que havia portat en Fritz i li va clavar en el coll d’aquell soldat. Impactat i paralitzat en veure que l’havia matat, en Fritz va deixar de sobte aquell soldat, que va caure estès al terra amb el bisturí al coll. Horroritzat, no es creia el què estava veient, i va aixecar els braços dient-li que el deixés viure, que no diria res. Mirant-se’l fredament, aquell agent va agafar un telèfon que hi havia a l’habitació i va fer cridar al director del centre mentre en Fritz estava en una cantonada a prop de la finestra espantadíssim. En arribar el director, l’agent li va dir que aquell soldat s’havia tornat boig i que s’havia suïcidat clavant-se el bisturí al coll. Veient tota la sang que hi havia al terra, el director es va mirar el cadàver d’aquell jove i en veure a en Fritz tremolós va entendre que no havia sigut un suïcidi. Encenent-se una cigarreta, l’agent es va apropar a en Fritz i li va dir amablement mentre li clavava una lleugera bufetada amistosa:

Ha sigut un suïcidi, oi?

Tartamudejant, en Fritz va contestar:

ss..sííí.

Després de que l’agent marxés a vigilar els altres malalts, el director va fer cridar a les infermeres perquè s’emportessin el cadàver i netegessin l’habitació que havia quedat plena de sang. Mirant a en Fritz, li va dir:

Ara entens les meves decisions de complir ordres? No et vulguis sortir del guió dissenyat, sinó acabaràs com ell. Senyalant el soldat mort.   

Després de sortir de l’habitació es va tancar al lavabo i es va posar a vomitar recordant tot el què havia vist. Enfonsat i no volent-ne parlar amb ningú, després de complir la jornada laboral, en la qual va anar amb molt de compte en parlar amb els soldats ferits, va marxar cap a casa i va decidir que no diria res a ningú per por. En arribar a casa es va assentar en el sofà i es va beure tot un vas de whisky que tenia per en Seigmund pensant en oblidar aquella escena com feia en Heinrich quan fabricava les banderes nazis. Quan va arribar l’Àngela de la llibreria li va parlar de qualsevol cosa menys de política i de la feina, no tenia ganes d’explicar el què havia vist i pensava que estaven en perill.

Els següents dies, a l’Hospital Charite, en Fritz cuidava aquells ferits de guerra sense parlar-los, no els volia sentir dir res i si deien alguna cosa els feia callar. Aquell agent sempre estava a l’aguait d’aquells homes i es comportava amigablement amb en Fritz ajudant-lo a portar medicaments, cosa que no li feia gens de gràcia a en el noi, però tenia que acceptar-lo. Els altres metges com en Paul actuaven igual que en Fritz i tothom treballava en un estricte silenci. S’havien que no tenien llibertat, cada cop hi havia més presència militar pels passadissos i tots anaven ben armats.

El 28 de setembre, en Hitler va anunciar que Polònia havia deixat d’existir com a nació després d’haver ocupat Varsòvia. Pensant que era millor així, la família Klein va creure que era una bona notícia perquè s’acabava d’aquesta manera amb la guerra sense que França ni la Gran Bretanya haguessin intervingut. En Fritz pensava que tot hauria sigut un malson i que ara podrien tornar a la realitat. A la nit, en Seigmund li va dir a la seva filla mentre esperaven per sopar a en Fritz, que estava treballant fent hores extres a l’Hospital:

Tenia raó jo, som els més poderosos. Hem acabat amb Polònia en qüestió de dies i ni França ni la Gran Bretanya han intervingut. L’única pena és que ens hem repartit el pastís amb els maleïts comunistes. Per desgràcia ja no se’ls deté com abans. Quina ràbia.

Sense saber què dir-li ben bé, l’Àngela li va contestar mentre ajudava a la seva mare a parar taula:

Sí, tens raó, ha sigut més fàcil del què ens pensàvem, però també he sentit parlar de que s’assassinen a jueus a sang freda i que se’ls tanca en guetos en les ciutats.

Girant-li la cara perquè no hi estava d’acord, en Seigmund li va contestar des del sofà i amb una cervesa a la mà:

Els jueus? T’escoltés com parles? Sembles una traïdora, has de tenir respecte cap al teu govern. Ara tornem a ser una nació forta gràcies a ells, si haguéssim fet cas als jueus i els comunistes alemanys ara encara estaríem en la crisi del 29 i dependríem dels nord-americans. Per mi ja poden morir tots aquests.

Aixecant els braços indignada mentre tornava cap a la cuina, l’Àngela li va contestar:

Cal assassinar així a Polònia? Creus que és una colònia? Em sembla que no som el segle XIX.

Indignat, en Seigmund li va respondre mentre agafava una altra Paulaner:

És evident que és una colònia i que s’han comès crims, és més que evident. Però què et penses que varen fer els britànics a l’Índia o a Egipte? o els francesos a Malí? I ja no et parlo dels espanyols en el segle XVI a l’Amèrica Llatina. Tots aquests països han fet al mateix que nosaltres, no hem fet res de nou, tot ja s’havia escrit amb anterioritat. 

No reconeixent el seu pare, l’Àngela va anar a la cuina amb la seva mare per ajudar-la acabar de fer el sopar mentre esperaven que en Fritz sortís de l’Hospital, que estava ple de ferits de diversa consideració.

El 10 d’octubre, quan la guerra a Polònia ja havia acabat, els alemanys varen perdre 13.000 homes per aquella operació, varen començar una política antisemita en el nou país ocupat obligant als jueus a viure en guetos. Per la seva part, en Georg va tornar a Berlín com un triomfador. Després d’instal·lar-se a casa dels seus pares a l’Alexanderplatz, es va reunir amb els seus amics en el bar de l’Hotel Esplanade. Només en veure’l, en Fritz i en Lou el varen abraçar, havien patit molt pel seu amic, i el cambrer Julius li va fer una reverència. Després de demanar quatre Paulaners a en Julius, que es feia pesat agraint-li a en Georg que hagués lluitat per Alemanya, es varen posar a parlar en una taula al costat de la finestra. Ansiós, en Georg els va explicar que a Danzig l’operació havia sigut senzilla però que ha Varsòvia havia sigut més complicat però que finalment s’havia aconseguit l’objectiu molt més ràpid del què es pensaven. Encuriosits pels detalls més escalabrosos, en Lou i l’Àngela li varen demanar que els hi expliqués s’hi havia vist moltes atrocitats. Pensant tremolós amb el què havia vist, els va respondre amb el cap abaixat:

Molts morts he vist, molts morts, mai m’ho hagués imaginat el què em fet. He matat…..

Però quan anava per explicar com i quants havia matat, en Fritz el va interrompre tirant la cervesa a terra i li va demanar a en Georg que l’acompanyés a demanar-ne una altra a la barra per no haver-la de pagar aprofitant la seva imatge d’heroi. Estranyat de que volgués fer el ridícul per no pagar una cervesa, va veure que el seu amic li feia senyals i el va acompanyar a la barra mentre l’Àngela no sospitava res parlant amb en Lou. En repenjar-se a la barra, en Fritz li va dir:

Escolta’m bé, no diguis res del què has vist, no has de dir res.

Veient que estava estany, sempre havia volgut saber més que els altres, era com l’apòstol Sant Tomàs que volia tocar les coses per dins i per fora, en Georg li va preguntar:

Què t’ha passat?

Mirant a banda i banda per veure que ningú els podia sentir, en Fritz li va explicar:

A l’Hospital han assassinat a davant meu a un soldat que es queixava d’aquests assassinats que dius, jo de tu no diria res perquè sinó seràs una víctima més.

Sospirant, estava sorprès que a Berlín passessin aquestes coses, li va respondre mentre demanava la cervesa per en Fritz:

M’has deixat glaçat de que a Berlín hagis vist això! Sospirant encara més i asseient-se a un tamboret, va continuar: A Polònia també van passar fets semblants, però la majoria acceptàvem les ordres, no teníem més remei. Quan matés a un nen el teu cap ja no torna a funcionar mai més bé. Et vaig avisar, les ordres són cruels i encara ho poden ser més. No sé què diria la Galiana si ens veies? Però crec que no estaria orgullosa.

Després de que en Julius els servís la cervesa, que els va convidar, varen tornar a la taula amb en Lou i l’Àngela i varen continuar la conversa sense que en Georg digués les atrocitats que havia vist. Després de parlar de com era Danzig amb el seu port i les seves vistes, en Fritz li va preguntar a en Georg:

Ara hem acabat amb Polònia, ara què toca?

Mirant-se’l amb llàstima, li va contestar:

França.

Sorpresa, l’Àngela li va dir:

Has dit França? Però allà no serà tant fàcil? Mirant-se preocupada a en Fritz, va afegir: Allà necessitaran metges?

Pensant en la situació, en Fritz li va dir:

En la Primera Guerra Mundial la Gran Bretanya ens va atacar després de que envaíssim Bèlgica no respectant la seva neutralitat, aquest cop farem al mateix?

Quedant-se callat un segons per beure uns glops de cervesa, en Georg li va contestar:

En Hitler ha agafat el comandament de l’Exèrcit i no crec que respecti res. Aquesta guerra no tindrà res a veure amb la Primera Guerra Mundial. Les noves armes no permetran una guerra de trinxeres i la Línia Maginot no servirà per res. 

Desitjant que la guerra acabés ràpid per no haver d’anar a lluitar, en Lou li va preguntar:

Creus que podem guanyar a França?

Fent que sí amb el cap, en Georg li va respondre:

França ja no és aquell país fort i poderós d’en Lluís XIV, ha tingut uns anys molt convulsos entre governs d’esquerres i cops d’Estat de la cagoule, i em sembla que estant lluny de tenir els millors militars i els millors estreteges. A mi França per si sola no em fa por, a mi em fan por els britànics i els seus amics, els nord-americans. 

L’Àngela, que continuava odiant als nord-americans, va cridar:

Els nord-americans, aquests són els pitjors de tots, aquests si que no respecten res amb el seu capitalisme, ells ens varen arruïnar i són tant racistes com nosaltres.

Mirant-se-la, en Fritz li va afegir:

Sí, potser sí que no són uns sants, però nosaltres tampoc ho som i prefereixo en Roosevelt que a en Hitler, i em sembla que els nord-americans han demostrat que tenen una capacitat industrial temible i si ens hi haguéssim d’enfrontar contra ells les tindríem totes de perdre. Són molt més poderosos del què la gent es pensa.

Aixecant el cap després de reflexionar una estona, en Lou va exclamar:

Però aquests són a l’altra banda de l’Atlàntic i els nord-americans els hi agrada més la política aïllacionista que la intervencionista. Després de la Primera Guerra Mundial el poble nord-americà hagués desitjat no intervenir en aquella guerra i tenen aquest record gravat. Recordem com varen rebutjar entrar en la Societat de Nacions. Jo amb ells no hi contaria per aquesta guerra.

Bevent-se els últims glops abans de marxar per després tornar a l’Exèrcit, en Georg li va dir:

Segurament els nord-americans només ajudaran materialment, però se’ls ha de tenir en compte, el seu president, en Roosevelt, ja ha manifestat en més d’una ocasió el seu odi cap al nazisme i cap a en Hitler.

Després de beure’s l’últim glop, en Georg es va aixecar de la cadira i els va deixar. Abans de dir-los adéu els va prometre que els escriuria, però abans de que marxés en Fritz li va recomanar:

Quan escriguis jo de tu no escriuria depèn de què, ho controlen tot.

Fent-li que sí amb el cap, en Georg va marxar mentre els altres es varen quedar a fer una altra cervesa i comentaven com havien vist de canviat a en Georg. Era evident el canvi: estava més callat, tenia una mirada diferent, era més fort físicament però s’alterava quan sentia el més petit soroll. Després de la cervesa, en Fritz i l’Àngela varen anar a casa dels pares d’ella a sopar.

En arribar al pis dels Richter varen veure que en Seigmund no hi era, i en preguntar a l’Annalisa on era, ella els hi va respondre mentre es posava a tallar pa:

Mira, està tant il·lusionat amb la política que ha anat aquesta tarda en el Palau d’Esports a escoltar a en Hitler.

Aprofitant que el seu pare no hi era, l’Àngela li va preguntar a la seva mare, que es va asseure després de tallar al p en el sofà aprofitant que no hi era el seu marit:

Tu creus amb el nacionalsocialisme?

Fent cara de sorpresa, mai parlava de política, i de relaxada a la vegada per poder seure, li va contestar mentre es posava bé l’esquena per seure:

Era a tu que t’agradava.

Quedant-se pensativa i assentant-se al seu costat, l’Àngela li va dir:

Jo he fet preguntes, he buscat respostes i un cop les he tingut he vist una veritat diferent.

Quan l’Annalisa li anava per dir que ella acceptava el nazisme però que no tenia clar molts conceptes com l’antisemitisme i la política expansionista, va entrar en Seigmund per la porta i tot emocionat es va treure la jaqueta mentre cridava:

Sieg Heil!.

Fent caretes de desaprovació, en Fritz li va preguntar:

Com ha anat amb en Hitler?

Orgullós, en Seigmund es va agafar una cervesa Hofbräu de la cuina i li va contestar eufòric:

Fantàstic, això que estem vivint serà inoblidable, d’aquí 1.000 anys encara recordaran els fets que ens hem marcat, és extraordinari en Hitler, ens ha parlat clarament. Té una visió al·lucinant.

Mirant-se’l amb mala cara, l’Àngela li va dir mentre s’aixecava juntament amb la seva mare del sofà:

Esperem que no ens puguin oblidar per les nostres atrocitat.

Fent que no amb el cap, en Seigmund va picar amistosament a l’espatlla d’en Fritz i li va dir abans de seure ell en el sofà:

Noi, hi ha una cosa de tu que no m’ha agradat. M’has convertit a la meva filla en una comunista mala puta, una anormal. Sinó fos la meva filla la faria afusellar al mig del carrer com aquella desgraciada de la Luxemburg.

Quedant-se glaçat recordant a la Galiana, l’hi havia dit puta i anormal, l’Àngela va intervenir abans de que el seu marit li contestés malament per dir-li en el seu pare:

Saps que s’està pensant en atacar a França? Ens ho acaben de dir.

Asseient-se al sofà amb la cervesa a la mà, se li va escapar un somriure i li va dir mentre li tirava amistosament un coixí del sofà:

Aiii filla, que n’ets de burra, haguessis vingut a veure en Hitler com els bells temps haguessis sentit com deia que volia la pau amb els britànics. No pateixis que no atacarem als francesos i si els ataquem tant jo com en Barnard agafarem les Karabinner i tornarem a matar francesos com abans, per això cap problema.

Després d’uns minuts de silenci, l’Annalisa va sortir de la cuina i els va dir que el sopar ja estava. Assentant-se a taula per sopar, en Fritz li va dir en el seu sogre:

Li recordo que varem perdre contra els francesos i que les coses no ens varen anar gaire bé.

Reflexionant uns segons mentre feia uns quants glops abans d’aixecar-se del sofà, en Seigmund li va contestar agrament:

Varem perdre pels jueus que ens varen trair, igual que els comunistes, aquests si que eren uns traïdors, haurien d’anar tots penjats a les faroles dels carrers perquè tots els puguem veure morts. A més, en aquella guerra no teníem a en Hitler.

Fent un riure sarcàstic, en Fritz li va recordar mentre s’asseia a la cadira de fusta:

Si que teníem a en Hitler, va ser tant bo que només va arribar a caporal, un gran líder. Només servia per entregar cartes. 

Callat, es va aixecar del sofà i es va asseure a la cadira de la taula, no sabia que en Hitler havia lluitat en la Gran Guerra, i per canviar de tema li va preguntar a la seva esposa què hi havia per sopar.

Els següents dies, en què en Chamberlain es va negar a negociar amb en Hitler la pau, en què Polònia s’aplicaven polítiques racials que acabaven amb milers de morts jueus i polonesos i en què es festejaven les victòries marítimes alemanyes contra els britànics, a l’Hospital Charite varen deixar de rebre més soldats ferits i la situació tornava a la normalitat. Alguns creien que la guerra ja havia acabat i que ara només hi haurien uns quants atacs marítims que se solucionarien aviat amb una negociació de pau. El govern semblava més preocupat en culpar a en Winston Churchill, el cap de la Marina britànica, de l’enfonsament del vaixell de passatgers Athenia el 3 de setembre de 1939 que no pas en la guerra. El Völkischer Beobachter culpava directament a en Churchill d’aquell enfonsament que havien fet els nazis i en Martin quan llegia aquell diari exclamava davant de l’Àngela, que no l’escoltava des de darrere del taulell:

Aquest durant la Primera Guerra Mundial ja va cometre greus atrocitats a Gal·lípoli, ara ja hi torna. No entenc com els britànics poden confiar amb aquest borratxo fumador de puros.

L’1 de novembre, l’Àngela es va indignar molt quan va saber que el govern racionaria a partir de llavors la roba destinada a la població civil. Enfadada com mai, per ella era una atrocitat, va demanar-li a en Fritz anar a sopar aquell dia a casa dels seus pares. No entenent res, tampoc hi donava massa importància, varen anar a sopar a casa seu després de trucar-los. L’Elise els va fer pasta amb carn de porc picada i patates amb cansalada. Mentre sopaven a la taula del menjador, l’Àngela els va explicar que estava molt indignada per aquella mesura i li va demanar a en Barnard que truqués a en Goebbels perquè canviés la mesura. Pensant que deia una bestiesa, en Barnard no es va poder resistir a les súpliques de l’Àngela, que aquell dia es va assentar al seu costat, cosa que posava nerviós a en Barnard que (no) li volia mirar l’escot perfectament visible. Deixant un moment la pasta que es refredés, va anar a la seva butaca per trucar a en Goebbels per demanar-li com anaven les coses. Després d’esperar uns minuts a l’auricular, el ministre alemany es va posar a l’altra auricular i varen començar a parlar de la guerra. En Goebbels li va prometre que algun dia l’aniria a visitar però que en aquells moments tenia massa feina. Després d’explicar-li que creia que la guerra no aniria més enllà, li va parlar de la valentia d’en Hitler a l’hora de prendre les decisions. Aprofitant un moment de silenci del ministre, en Barnard li va preguntar:

Perquè racioneu les coses? No és perillós que el poble us pugui girar encontre.

No entenen massa la pregunta, en Goebbels es va posar a riure i li va contestar:

Els burgesos sempre penseu en les coses materials, sempre feu el mateix. Pot està tranquil que les mesures seran momentànies, construirem un país on no hi faltarà mai de res, potser cafè, però ja l’anirem a buscar-lo a Bolívia si fa falta.

Després de parlar de les respectives famílies es varen acomiadar. En penjar el telèfon, en Barnard va tornar a taula i li va explicar a l’Àngela tot el què li havia dit el ministre. La Luane, que des de l’altre costat veia que el seu marit no treia els ulls de sobre a l’Àngela, va clavar una forta trepitjada amb el seu taló afilat en el peu del seu marit, que va fer un fort crit de dolor. Disculpant-se falsament, la Luane li va dir irònicament mentre s’eixugava els llavis amb el tovalló:

Aiiiii, perdona no t’havia vist, com que no em mirés ni em dius res me oblidat de que estaves al meu costat.

Mirant a la seva mare, en Fritz es va posar a riure juntament amb en Marwin, que continuava bastant trist per la pèrdua de l’Elisabeth i desitjava que la guerra acabés aviat per tornar-la a veure.

El 8 de novembre de 1939, en Hitler va sobreviure de miracle d’un atemptat bomba en la cerveseria Burgerbräukeller quan estaven commemorant el putsch de 1923. Tot i no matar al dictador alemany perquè havia marxat abans del previst, la bomba de l’obrer Georg Elser va matar a 8 persones i en va ferir a 63, entre ells el pare de l’Eva Braun. En saber la notícia per la nova ràdio que havia comprat en Seigmund pel seu pis, en Fritz i l’Àngela varen dir que havien tingut mala sort, però en Seigmund els va dir que es devia a la Providència i que s’havia de matar a tots els opositors d’en Hitler. La majoria de la gent es va desinteressar per aquell atemptat i per les seves conseqüències. Pocs varen comprar el Völkischer Beobachter del 10 de novembre sota el titular La miraculosa salvació del Führer. Però per l’Àngela el fet més greu va passar al cap de quatre dies, el 12 de novembre, el dia que en Hitler tenia previst en un principi atacar Occident, quan el govern alemany va emetre cartilles de racionament per la roba. Ara no es podia comprar tota la roba que volia, cosa que la va fer indignar molt, com a gran part del poble alemany. L’Albert i la Helga varen ser lògicament els que més varen patir aquelles restriccions i a les tardes ja no obrien la botiga perquè no venien res. A vegades anaven al bar Victorius, que per l’augment d’impostos la cervesa anava un 20% més cara, per desfogar les seves ires, però en veure que la majoria, com l’Otto, no els hi feien cas, varen preferir deixar de banda les seves crítiques.

El 20 de novembre, quan en Fritz tornava de l’Hospital pensant que la situació s’estava normalitzant, va observar que l’endevina gitana Anne, no era al costat de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina tirant les cartes com els últims dies. En arribar a la llibreria, en Martin va sortir a rebre’l i li va dir:

Ja era hora que expulsessin a aquesta maleïda endevina gitana, només embrutia la imatge del barri amb els seus trucs maleïts. Si era tant bona endevinant les coses perquè no endevinava el seu destí.

Preguntant-li a on l’havien expulsat, en Martin li va contestar:

Com a tots els altres, això no és important, el què importa és que s’està fent la feina i que estem recuperant l’orgull.

Volent no parlar més d’aquest tema, en Fritz es va limitar a contestar-li mentre anava a buscar a l’Àngela, que estava apunt d’acabar la feina:

Ens maten els nostres veïns i enlloc d’indignar-nos ens en alegrem, quin poble més civilitzat que som.

L’Anne va ser detinguda per uns soldats alemanys que havien servit a Polònia i la varen torturar a cops de porra i amb un matxet en una cel·la. Després de quedar-se la mirant com patia, la varen cremar viva. Pensant en ella, en Fritz recordava aquell dia que li va ensenyar un malefici contra en Dannel perquè es posava gelós per la Galiana. Recordant-los, va pensar que tots eren morts menys ell per culpa del nazisme.

El 30 de novembre la guerra va canviar radicalment de mapa quan la Unió Soviètica va atacar Finlàndia. Aquella operació, que havia de ser senzilla, les relacions de forces eren molt desiguals, va ser més complicada pels soviètics del que havien planejat, fet que va observar en Hitler i el va fer cometre l’error de no entendre que els soviètics aprendrien molts dels seus errors a Finlàndia. Mentre sopaven en el pis, l’Àngela li va dir a en Fritz:

Nosaltres podem ser uns monstres, però els comunistes són pitjors que monstres. És indignant el què estan fent.

Mirant amb preocupació el què passava a Finlàndia i tenint una orella posada a la ràdio, en Fritz li va contestar:

En Iosif Stalin està molt lluny dels ideals comunistes i dels grans pensadors comunistes com en Marx o en Lenin, ell s’ha de desviat del camí com en Hitler s’ha desviat en el seu camí de buscar la pau. Aquest règim és terrible com el nostre.

Veient que el seu marit encara defensava una part del comunisme, l’Àngela li va dir:

Sí, potser s’ha desviat dels ideals comunistes, però et recordo que en Iosif Stalin va pujar al poder legalment dins d’un règim comunista, no creus que això diu molt poc d’aquesta manera de governar i d’actuar?

Reflexionant amb els braços creuats a damunt de la taula, en Fritz li va contestar:

Sí, tens raó, el comunisme també té contradiccions com el nazisme, el capitalisme o la democràcia, com per exemple la de Weimar, que va permetre que en Hitler pugés al poder legalment i eliminés el sistema democràtic des de dins. Segurament el marxisme és una tapa passada, potser sí o potser el comunisme no és res més que un sistema on en nom de la classes obrera, la classe obrera és esclavitzada. Jo no ho sé. No tinc la resposta adequada. De debò que no ho sé.

Servint les currywurst (salsitxes) que havia comprat a la carnisseria de la Maria, l’Àngela li va preguntar:

Per tant és millor l’anarquia?

Mentre provava una currywurst, en Fritz li va respondre:

No, no ho crec, hauria de sortir amb una noia anarquista per saber-ho. Acabat de dir aquesta frase es va posar a riure mentre l’Àngela li va fer una mala cara impressionat, i va continuar: Però penso que els règims dictatorials, es diguin com es diguin, és per mi la pitjor manera de dirigir un país perquè aquests sotmeten brutalment l’opinió popular sense contemplacions. Robespierre era un bèstia i actuava en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Tot i això, no sóc un amant de la democràcia burgesa en què l’únic que preval és el diner. Ja et dic, no sé quin és el millor sistema o quin és el menys dolent.

Enfadada per la primera frase del seu marit, l’Àngela es va limitar a dir-li:

Hauries de provar una anarquista i que et faci ella aquestes currywurst.

Veient que s’havia posat gelosa un altre cop, quina paciència pensava, en Fritz li va canviar de tema parlant de la feina d’ella.

A mitjans de desembre, mentre els alemanys perdien el cuirassat Graff Spee a Montevideo, en Fritz i l’Àngela varen rebre una carta d’en Georg. Després de llegir que estava bé fent practiques, els va explicar que tenien altres objectius a més de França, aquest objectiu era Noruega. Estranyats, pensaven que els noruecs mai havien sigut un objectiu d’Alemanya, mai hi havia hagut problemes amb ells, eren nòrdics pensava a més l’Àngela. No sabent què dir, en Fritz va exclamar des del sofà de casa:

Aquest règim s’ha tornat boig, només veu enemics i conquestes per tot arreu.

Estant-hi d’acord, l’Àngela li va comentar:

Sí potser sí, però molta gent com l’Otto que ve a la llibreria confia cegament amb en Hitler. La ràpida conquesta de Polònia i el fet de que no hi hagi guerra amb França fa que molta gent el torni abraçar. El meu pare mai l’havia vist tant entusiasmat per en Hitler i molts no volen mirar més enllà de les conquestes militars i d’uns quants èxits socials i econòmics. Però l’economia no va tant bé com ens volen vendre, només ho has de preguntar a les mestresses de casa com la Bernardina per saber-ho.

Sense embuts, en Fritz li va preguntar:

Però tu havies sigut una fervent seguidora del nacionalsocialisme, ara no et deixes endur cap a aquest moviment com els altres?

També sense embuts, l’Àngela li va contestar:

No, perquè miro més cap enllà i veig que s’han fet moltes coses que hi estic totalment encontre, jo no sóc antisemita, jo no accepto els assassinats que s’han comès i no crec que militaritzar el país sigui una bona solució. Però tampoc em sento culpable d’haver donat suport aquest règim perquè la majoria de la gent ho ha fet i ho continua fent. Et recordo que tu i la teva família també heu aixecat el braç dret i ja no et parlo dels britànics que han negociat amb els alemanys, o els nord-americans que hi continuen fent negoci. Aquí ningú és innocent del què ha passat. Potser he recuperat la raó gràcies a la Galiana.   

Impressionat per l’última frase, es va quedar assentat una estona al sofà recordant a la Galiana amb les seves sàvies paraules. Aixecant-se del sofà per no emocionar-se, en Fritz va guardar la carta d’en Georg en una caixa que tenia pels records a la primera habitació a mà dreta del passadís. Allà hi guardava la ploma d’en Chamberlain, el Mein Kampf firmat per en Hitler, una fotografia del dictador firmada i la insígnia daurada que els hi va regalar en Goebbels.

El 1940 es va encetar en un ambient estrany a Alemanya i a Europa. Hi havia guerra, però el conflicte no es traslladava més enllà d’alguns combats navals. Molta gent creia que el conflicte s’arreglaria aviat i que tot tornaria a la normalitat i que en Hitler hauria aconseguit de nou el seu objectiu; Polònia, que estava sent explotada econòmicament i on es practicaven tota classe de normes i lleis antisemites que eren, en majoria, brutals i assassines, però que el poble alemany encara desconeixia. Per en Fritz i l’Àngela la vida no va ser molt diferent d’abans de la guerra. En un primer moment en Fritz va patir, sobretot després de l’assassinat d’aquell soldat, però en veure que tot es calmava i que els seus pacients tornaven a ser civils es va tranquil·litzar. A l’únic que li va canviar la vida va ser a en Marwin, que intentava suplir la pèrdua de l’Elisabeth treballant sense parar a la fàbrica, que cada dia hi havia més feina perquè cada cop es necessitaven més banderes. Molts compradors d’aquelles banderes eren civils normals que la volien penjar en els seus balcons per mostrar el seu suport al règim. En Barnard, que estava preocupat pel seu fill gran, li va comprar un Mercedes Benz 170V, un cotxe gris de quatre portes descapotable, fiable i robust.

El dia d’any nou, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels que els va demanar que es reunissin amb ell i portés a tota la seva família en la seva casa d’estiu de Schwanenwerder. Pensant que era una bona ocasió per saber com anava la guerra, va acceptar de bona gana l’oferta del ministre alemany i li va dir en els seus fills. En Fritz i l’Àngela també varen acceptar anar-hi, però en Marwin li va dir que no perquè estava tant enfadat amb els nazis que no sabia com podria reaccionar, i la Katrina li va dir que havia quedat amb unes amigues de la Universitat per anar al Tiergarten i que no l’hi venia de gust quedar amb aquell home tant baixet. El dia elegit, el 14 de gener, varen anar a casa del ministre amb el Volkswagen d’en Fritz. L’Àngela els hi va fer un Prinzregentore (un pastís típic bavarès de 6 capes intercalat amb crema de mantega i xocolata, cobert amb glacejat de xocolata negra). A les tres de la tarda varen arribar a la magnífica casa. Amb el fred que feia, en Goebbels en veure’ls aparcar a l’entrada de la casa després de passar un control dirigit per quatre membres de les SS. els va fer entrar ràpidament al menjador, on tenien la llar de foc encesa i a on els va rebre la Magda amb molt d’entusiasme. Feia dies que no es veien i el ministre continuava tenint molt bon concepte de la família Klein. Mentre parlaven en el saló del casament d’en Fritz i de l’Àngela i li ensenyaven les fotografies de la boda, en Goebbels els va preguntar a on havien anat de Lluna de Mel. Quan li varen dir que a Londres, sorprès, el ministre va contestar:

De poc que no us fan quedar a la Gran Bretanya i us fan presoners. Mira que declarant-se la guerra aquests porcs. Això no ens ho esperàvem.

Aprofitant que havia tret aquell tema, en Barnard li va preguntar si avançaria la guerra i en Goebbels li va respondre mentre s’asseia al sofà i demanava en el seu personal que els hi servissin unes quantes cerveses:

Segurament, però teniu que pensar que nosaltres hem volgut negociar amb els britànics, són ells que no han volgut negociar. En Chamberlain s’equivoca posant en el seu govern a borratxos com en Churchill. Si fos per la monarquia ja tindríem un acord, però tenim que negociar amb aquests parlamentaris conservadors amics dels jueus nord-americans.

Quan li anaven a replicar que potser s’havien excedit, va entrar un majordom vestit amb l’uniforme del Partit a la sala i li va dir en el ministre que tenia una trucada. Era en Hitler que l’informava que es dirigia cap a la casa per explicar-li una cosa molt important. Tornant al saló a on estaven reunits, l’Àngela parlava efusivament amb la Magda sobre els vestits londinencs i la moda britànica, i llavors el ministre els va demanar que el perdonessin però que vindria un altre invitat i que l’hauria d’atendre durant uns minuts. Sense saber qui era i no fent massa cas sobre qui vindria, en Barnard li va demanar a en Goebbels per quin motiu el volia veure i el ministre li va explicar:

Mira, en Göering, que estar a les antípodes del meu pensament i de la meva manera de fer, es veu que s’ha enamorat dels teus teixits i en voldria per la seva mansió del Carinhall. És una casa de caça exagerada a fora de Berlín i imaginat si està boig que hi té una cripta on hi té enterrada a la seva anterior esposa, la Carin, una gran dona s’ha de dir. Però ell és un autèntic boig. Per això et demano a veure si li pots fer unes cortines per la mansió, ja et passaran les mides, però ser que en vol moltes i aviat perquè vol fer una festa de les seves.

Dient-li que no hi hauria problemes, el ministre li va començar a explicar xafarderies del ministre de l’Aire, definint-lo com un malalt que s’havia de prendre morfina i un addicte als luxes, als vestits grotescos i a la caça. Després d’escoltar les paraules del ministre mentre es bevien unes cerveses de la marca Paulaner, en Goebbels els va demanar després de mirar el rellotge que s’acabessin ràpid la cervesa perquè el seu invitat era abstemi. Pensant que era un exagerat, la família Klein es va beure la cervesa d’un glop.

Al cap d’uns minuts varen veure pels finestrals de la casa que uns quants Mercedes negres s’aturaven a l’entrada de la casa. Pensant que devia ser algun diplomàtic, la família es va encongir pensant que farien nosa i es varen mirar entre ells sense dir-se res. Després de deixar a la família Klein al menjador, en Goebbels es va reunir durant uns minuts amb en Hitler a soles. La Magda, que havia sortit un moment a saludar a en Hitler, va tornar al saló amb la família Klein i va ordenar-li a una seva criada que portés unes quantes galetes, unes quantes Knieküchle (una pasta molt popular de Francònia, l’Oest d’Àustria i Turíngia) i unes pastes de la millor pastisseria de Berlín. A l’altra sala, el dictador alemany li va explicar en el seu ministre que els francesos i els belgues tenien els seus plans, el Cas Groc, d’envair en breu França, Bèlgica i Holanda, i que hauria de suspendre temporalment l’ofensiva per més endavant perquè aquests països havien mobilitzat les seves tropes. Desconeixent tots aquells plans, el ministre li va aconsellar també suspendre l’ofensiva, cosa que finalment es va fer fins al maig.

Mentrestant, la família Klein parlava amb la Magda, que estava molt més contenta que abans i s’havia arreglat el cabell i havia fet baixar els seus fills al saló. Els nens anaven amb uns vestits molt elegants, i la Magda els pentinava i els hi posava colònia per damunt. Sense entendre res, la família Klein varen quedar sorpresos quan de sobte va entrar al saló en Goebbels acompanyat per en Hitler i el seu guardaespatlles, en Wilhelm Brückner, que es va quedar darrera de la porta vigilant. No sabent com saludar-lo, es varen posar tots drets i varen aixecar el braç dret cridant:

Heil Hitler.

Posant-se a riure, el ministre els va demanar que no calia que fessin allò i amb les mans els va convidar a tornar a asseure’s als sofàs. Abans de seure, en Hitler va fer un petó a la mà a totes les dones i es va asseure en el sofà entre la Magda i la Luane. Després de que el personal d’en Goebbels servís cafè per tothom, el ministre li recordava a en Hitler que en Fritz i l’Àngela ja els havia conegut un dia mentre sopaven en un hotel de la ciutat. Mirant-se’l amb cara de terror, en Barnard no va poder dissimular la seva por ja que li tremolava constantment la cama dreta. Observant el dictador els semblava tot el contrari del que havien vist, era amable i cordial, sobretot amb les dones i amb els fills d’en Goebbels, amb qui va jugar uns segons, i estava de molt bon humor parlant sense parar sobre com vivia a la Cancelleria. Mentre parlaven fent el cafè, en Goebbels li va explicar a en Hitler que en Barnard era qui fabricava les banderes i que havia sigut ferit en la Gran Guerra quan lluitava contra els francesos. Mirant-se’l amb orgull, en Hitler va agafar un tros del pastís que havia fet l’Àngela, era molt llaminer, i li va dir mentre feia força amb el puny dret:

Vostè és un exemple pel nacionalsocialisme. Jo també vaig estar a França, allà hi hauríem de fer unes rutes turístiques per recordar aquella guerra. A mi em varen ferir a la cama d’un tret i em varen deixar cec temporalment per uns gasos que ens varen tirar a Leper. Em pensava que m’havia acostumat el gas a les trinxeres però el gas mostassa era horrible i fortament dolorós. Quan no te’n adonaves ja el tenies a la pell. Quan penso amb aquells temps penso en la camaraderia que hi havia entre nosaltres. Segur que vostè ho recorda perfectament. Jo allà vaig aprendre tot el necessari per arribar a on he arribat. Mentre m’esperava pels combats llegia Schopenhauer i pintava tot el dia. Esbufegant va continuar: Érem un orgull pel poble alemany, però va ser arribar els traïdors al govern (estava més irritat en dir això) i es va acabar tot. Maleïts jueus i socialdemòcrates. Nosaltres ara tornem a fer aixecar el nostra poble i el portem cap al nostre destí, dominar Europa, el que hauria volgut en Von Bismarck i en Frederic el Gran. Quina pena haver perdut tants anys.     

Més calmat, el dictador alemany es va posar bé el cabell en acabar el seu monòleg i va agafar un altre tros de pastís mentre la família estava callada sense saber què dir. No deixant de mirar el saló, en Hitler li va demanar a en un criat que li posés en el gramòfon els Mestres Cantors d’en Richard Wagner, el seu músic favorit. Mentre escoltava la música, que coneixia perfectament cada nota, li va dir a en Fritz:

A tu noi t’agrada la música?

Tartamudejant, en Fritz li va contestar mentre se’l mirava amb cara de terror:

Ss..ssii, m’agrada l’òpera…. és molt maca…

Veient que estava impactat, en Goebbels li va afegir:

Aquest noi ara treballa de metge i ja s’ha casat amb la noia de Munic. Són uns fidels seguidors del nostre govern, ens els trobem a tot arreu.

Mirant-se’ls atentament, cosa que posava més nerviós a en Fritz, en Hitler els va dir seriós:

Metge….. És un bon ofici, jo en tinc un de molt bo, en Theodor Morell, si mai teniu alguna cosa m’ho feu dir, a mi m’ha curat uns dolors estomacals horribles. És un excel·lent metge. Jo sempre aconsello hàbits saludables com no fumar, no beure alcohol, fer exercici i, sobretot, portar una dieta equilibrada i sense carn, però ningú m’escolta. Em sento com un avi.  

Mentre en Hitler parlava dels seus costums abstemis i vegetarians, en Fritz va fer una cara d’incredulitat perquè coneixia els tractaments que feia aquell doctor en la seva consulta privada a l’avinguda berlinesa de Kurfürstendamm, era considerat un curandero, però es va limitar a dir-li que era un bon metge i que els seus hàbits eren un exemple a seguir. Mirant-se a l’Àngela, el dictador li va dir:

De Munic…. Allò és una gran ciutat, allà va néixer la nostra ideologia que provés de la Il·lustració com totes les meves idees. Quan penso en Munic o quan hi vaig em ve els records dels bells temps quan estàvem formant el partit. Varen ser els temps més feliços de la meva vida. Jo allà vivia en un pis petit de dues habitacions i el tenia ple de llibres d’Història i em passava els dies als cafès com un ciutadà normal. Que n’era de feliç. Jo ara visc en un palau per obligació, l’he fet tant gran perquè allà hi hauran de viure els grans líders que portarem al món, no ho he fet per mi personalment. Per mi hagués anat a viure en un pis petit envoltat de llibres i de cultura. Però sabeu el que més greu em sap? Haver perdut el contacte amb el poble. Jo surto del poble, són els meus orígens, i no suporto estar envoltat de buròcrates, generals i diplomàtics que no hi entenen de la vida ni de la cultura. Es fan els intel·lectuals i no són res més que escòria. La meva santa mare era més culte que aquests desgraciats. Agafant un altre tros de pastis i mirant-li directament als ulls de l’Àngela, li va preguntar: Coneixes Badenweiler?

Després d’un silenci d’uns segons, on en Fritz temia que la seva esposa no li sabés respondre i quedessin malament, l’Àngela li va contestar orgullosa i amb la seva mirada penentrant:

Tot alemany, però sobretot tot bavarès ha de conèixer Badenweiler. És una marxa musical popular bavaresa composta pel compositor Georg Fürst, i sempre m’he emocionat en sentir-la quan cada cop que vostè, gran Führer, entra en cada acte que fa.

Emocionat, en Hitler es va posar content d’alegria i va clavar un fort cop de puny a la tauleta, que va deixar impactada a la Luane que de poc li va caure el cafè al vestit, i va cridar:

Veieu el què us estic dient! Això és el poble! Molts del meu voltant no sabent què és, alguns inclús es pensen que és algú de menjar. Estic desesperat amb aquesta gent. No sabeu pas com els odio, si pogués els faria afusellar. Per això vull crear una societat sense classes sota la unitat nacional on la cultura serà la nostra bandera. Mira, amb això de sense classes m’assemblo al Moro, només en això, perquè em vaig llegir el seu llibre i el vaig trobar horrible i ple de calumnies. La meva interpretació del socialisme no té res a veure amb el socialisme marxista dels maleïts comunistes. El marxista és anti-propietat i jo no ho sóc.       

No deixant d’escoltar-lo, en Barnard li va preguntar si tornarien anar a França. Mirant-lo amb admiració, el dictador alemany li va contestar:

Segurament, és una possibilitat, però no hi hauran trinxeres aquesta vegada. Anirem a París i onejarem la nostra bandera, la bandera que ens farà vostè. Cremarem el Tractat de Versalles i de les cendres en traurem un Tractat per ells. Mirant-li la cama dreta, li va afegir: Les seves ferides no seran envà. Però França no és un enemic per nosaltres, els britànics si que ho són, ells són poderosos. Després de derrotar-los podrem dominar Europa i jo em podré retirar i tornar al poble.

Més atrevit, en Fritz li va preguntar quan anirien a París i en Hitler, molt astutament, li va respondre:

Això ja ho veurem, però ara parlem d’un altre tema que tenim aquí a tres dones molt boniques que estem avorrint amb la nostra política, parlem d’un altre tema.

Seguint les ordres d’en Hitler varen parlar de cinema i de les últimes pel·lícules que havien vist. Després de dues hores, on en Hitler els va oferir un autèntic monòleg dels seus parlant-los de pel·lícules estrangeres que ell mateix havia prohibit però que ell veia en el seu saló de cinema de la Cancelleria del Reich, la família Klein va tornar cap a casa seva. Un cop varen arribar al pis, en Fritz li va preguntar a la seva esposa què li havia semblat en Hitler. Pujant les escales del pis, l’Àngela li va respondre:

M’ha semblat una persona ben normal, molt correcte, llaminera, això sí, però normal. No se sembla ni aquell monstre que de vegades diem, com tampoc a aquell führer que ens vol vendre la propaganda.

Entrant a casa i estirant-se al sofà desprès de deixar la jaqueta, en Fritz es va posar a riure i li va dir:

Sí, és un home, el que m’ha impressionat és el seu tacte amb les dones. Era molt considerat amb la meva mare i a tu et mirava amb uns ulls que fos un altre m’hagués posat gelós.

També rient, l’Àngela li va contestar mentre penjava les jaquetes en el penjador:

També m’ha impressionat. De fet diuen que les dones són les que més s’han enlluernat amb  ell. Fixa’t amb la Magda, no se si ho has vist, però ella no li treia els ulls de sobre. Vols dir que no són amants? Perquè he pensat amb els fills d’en Goebbels i tots porten la H com a inicial, la H d’en Hitler, Helga, Hilde, Helmut, Holde i Hedda. Vols dir que no són els seus fills?

Fent cara de desconcert, en Fritz li va contestar que això només eren suposicions, però l’Àngela va anar-se’n a l’habitació per canviar-se convençuda de que en Hitler i la Magda eren amants.

El 28 de gener, com cada any, en Fritz va anar a la tomba de la Galiana amb un ram de flors blanques i una de vermella i una nota en què li demanava perdo. Mentre en Fritz plorava al cementiri de Sant Mateu i li deia que l’estimava, l’Àngela estava a casa arreglant-se per anar a la llibreria, on hi havia molta feina perquè es venia molt bé el llibre de l’exiliat Hermann Rauschninng, la Revolució del nihilisme, en el què es descrivia l’essència del nacionalsocialisme com una revolució sense doctrina, un nihilisme on l’únic objectiu era la subversió total dels elements que constitueixen l’ordre. Mentre es posava les arracades en forma d’infinit en el tocador, va veure que el calaix d’en Fritz estava mig obert i en tancar-lo va observar que hi havia l’aliança del seu marit. Col·lapsada i enfadada amb l’aliança a la mà sabent perquè no el portava aquell dia, se’n va anar a treballar amb un fort disgust. Després de tornar de la feina va veure que en Fritz continuava sense l’anell i amb una cara de mil dimonis va deixar-li en el costat del plat de llenties que tenien per dinar perquè se’l posés. Veient la mala cara de l’Àngela i que no li dirigia la paraula, se’l va posar sense dir res i es va menjar les llenties.

El febrer de 1940, en Lou va tenir que treballar tantes hores per culpa de les ordres d’en Göering d’aconseguir la màxima producció en armament que es quedava als braços de Morfeu al seu lloc de treball. Estava esgotat i sovint no es veia en cor de tornar a casa dels seus pares a peu. Tot i això, cobrava com la resta de treballadors alemanys uns incentius per treballar a les nits i els dies festius, diners que agraient profundament els seus pares. En Georg, per la seva part, l’hi havien ordenat que es preparés per la conquesta de Noruega i s’aprenia els mapes de la ciutat de Narvik i en el seu dormitori no deixava de netejar la seva Karabinner pensant que en breu tornaria a combatre. El govern alemany preparava el poble alemany per la invasió de Noruega, però els faltava una justificació fins al 16 de febrer. L’Altmark, un creuer alemany, va ser atacat per tres embarcacions britàniques a les aigües noruegues quan anaven carregats de presoners britànics. Aquell atac va portar la indignació del poble alemany. Era un insult i un nou desafiament dels britànics. Per tota la Leipziger Strasse es deien coses gruixudes contra els britànics i se’ls acusava de no voler la pau que els oferia en Hitler. Quan un ex militant comunista es va voler passejar pel carrer amb una bandera britànica al coll per demostrar el seu rebuig al nazisme, els veïns com en Kurt, l’Otto, en Mark i en Richard el varen estomacar de valent juntament amb altres veïns sota l’atenta mirada de la policia, que es va quedar passiva veient-ho. La Carlene i la Klara els animaven a pagar-lo més fort.

Parlant de la guerra amb en Martin un matí fred del dia 21, el llibreter l’hi va dir a l’Àngela que els britànics eren curts de vista no acceptant la pau. Els acusava de voler mantenir un Imperi vell i arruïnat i d’estar sota el control del món financer jueu. Quan l’Àngela l’hi anava a contestar que esperava que tot es resolgués aviat amb un acord, va sonar el telèfon de darrere el taulell i en Martin el va anar a agafar. Dos minuts més tard va entrar a la llibreria un home de mitjana edat vestit de general. Amb un posat seriós i sense treure’s la gorra amb l’aguila i l’esvàstica es va posar a remenar les revistes que hi havia davant del vidre de la llibreria. No deixant de mirar aquell home com desordenava les revistes, l’Àngela se l’hi va apropar i li va oferir la seva ajuda. El general es va estar uns segons observant a la noia i després d’empassar-se saliva li va preguntar:

Sí….. a veure si tu em pots ajudar. Necessito una guia de Noruega. Saps, que hi hagi mapes de les ciutats i les seves carreteres. És important.

No tenint ni idea de si tenien una guia sobre Noruega, no és que tinguessin gaires guies turístiques, l’Àngela es va posar a buscar a darrere d’una prestatgeria on havia vist alguns llibres sobre diferents països d’Europa. Quan en Martin va penjar el telèfon i va dirigir la seva mirada cap al general el va reconèixer a l’acte. Era en Nicolaus von Falkenhorst. Fregant-se les seves mans brutes amb un drap net que guardaven al taulell, el llibreter es va apropar molt amablement cap al general i li va demanar què necessitava per complaure’l. Von Falknerhorst li va dir amb un to sec que necessitava una guia de Noruega i que la seva dependenta ja l’hi estava buscant. Rumiant i posant-se a buscar amb l’Àngela aquella guia, de cop l’hi va venir al cap que guardava unes guies velles a darrere al petit magatzem de darrere. Demanant-li que esperés uns segons i ordenant-li a l’Àngela que anés a buscar un cafè al bar Victorius pel general, que no va acceptar, en Martin va córrer a buscar la guia en el magatzem fins que la va trobar. Era una guia Baedeker de turisme. Satisfet i amb una cara boja d’alegria, en Martin li va donar en el general la guia i l’hi va ensenyar per alt els mapes de les ciutats, el traçat de les comunicacions de Noruega i una explicació dels cinc grans ports de Noruega: Oslo, Bergen, Trondheim, Narvik i Kristiansant. Dibuixant un petit somriure a la boca, el general va agafar la guia i es va posar la mà a la butxaca per agafar la cartera, però en Martin es va afanyar a dir-li que l’hi regalava orgullós. Retirant la mà de la butxaca, el general l’hi va donar les gràcies i se’n va anar al seu hotel on s’allotjava per estudiar els mapes de Noruega. A les cinc de la tarda es reunia amb en Hitler per parlar de la invasió a Noruega, l’Opearció Weserübung. Un cop el general era fora, en Martin es va apropar a l’Àngela, que no hi va donar importància a aquell fet, i li va exclamar:

Àngela, Noruega és el nostre nou objectiu, ja ho veuràs.

Amb cara d’incredulitat, l’Àngela l’hi va respondre:

I què hi tenim que fer allà? No ens han pas declarat la guerra aquests.

Somrient mentre es posava a darrere del taulell per agafar el Völkischer Beobachter que l’Àngela sempre llegia abans de dinar, li va dir:

Aiiii… que il·lusa que ets. Segur que els britànic volen envair Noruega i en Hitler s’ha avançat a la jugada. És un geni. És l’home més gran que ha trepitjat mai Alemanya.

No acabant-s’ho de creure, l’Àngela es va limitar a dir-li abans de que entrés la Maria a la llibreria per canviar un bitllet per monedes perquè s’havia quedat sense canvi:

Llàstima que no sigui alemany, eh?

El 25 de febrer varen sentir el discurs de l’Adolf Hitler on demanava que es reconegués l’espai vital per Alemanya i la restitució de les seves colònies. L’Àngela en aquell moment tornava a dubtar dels seus sentiments cap al nacionalsocialisme; continuava sense aprovar les seves polítiques antisemites i el seu bel·licisme, però desitjava que Alemanya sortís victoriosa d’aquella guerra. Per tant havia d’animar el bàndol que menys l’hi agradava, pensava. Aquell discurs va ser molt ben vist pels alemanys i en la Leipziger Strasse la majoria de la gent com en Kurt i la Maria varen penjar en el seu balcó del pis les banderes nazis per donar tot el seu suport al règim, tot i que al mateix temps anaven a comprar a la botiga de la Matilda perquè els hi venia els productes més bé de preu que les altres botigues. La Matilda se sentia tant protegida que inclús es va treure l’Estrella Groga. La Carlene estava tant entusiasmada que a més de tenir una bandera amb l’esvàstica a darrere del taulell, regalava flors en els soldats que veia pel barri. Quan aquests soldats passejaven amb els seus uniformes i les seves armes pels carres, la majoria de la gent es treia els barrets per saludar-los i mostrar-los els màxims respectes. Aquells nois joves que lluitaven pel seu país, es varen veure molt afalagats per tots aquells gestos i estaven convençuts de que feien el correcte.

A la fàbrica dels Klein també passava al mateix, els treballadors donaven suport incondicionalment al règim, però es varen anar tornant més violents amb el pobre jueu, en Gerd, que quedava a la fàbrica. Al cap de dos dies, uns quants obrers varen aprofitar que en Barnard i en Marwin eren fora per agafar-lo per maltractar-lo. Dels insults varen seguir els cops i després un dels treballadors va agafar una barra de ferro per esbatussar-lo. Els altres companys l’animaven a que li clavés més fort mentre li donaven puntades de peu al cap quan va caure al terra. Deixant-se portar per la corrent, un altre dels treballadors va agafar unes tisores, va obrir la boca del pobre jueu, que no parava de sagnar, i li va tallar un tros de llengua mentre li deia que de la seva boca només en sortien mentides. Al cap de mitja hora de més cops contra en Gerd, varen aparèixer en Barnard i en Marwin per la porta. Estranyats de no haver sentit els sorolls dels telers quan varen obrir la porta, es varen indignar en veure a tots els treballadors fent una rotllana enmig de les màquines perquè pensaven que estaven jugant a pilota. En acostar-se cap als seus obrers, tots els treballadors varen marxar cap als seus llocs i varen engegar els telers com si no hagués passat. Mentre anava aixecant els braços per demanar explicacions, de cop en Barnard va sentir un fort crit d’en Marwin. Girant al cap, va quedar horroritzat en veure el seu treballador jueu cobert de sang i immòbil a terra. Sense saber què fer, en Barnard va començar a cridar de ràbia mentre en Marwin va córrer cap al telèfon d’emergència de baix per trucar al seu germà perquè vingués ràpid a salvar-li la vida en aquell home. Mentre esperaven a en Fritz, en Barnard va amenaçar als treballadors de despatxar-los i de denunciar-los, però un dels treballadors va deixar el seu teler i li va dir amb to xulesc:

Ens vols denunciar al règim per maltractar a un jueu?. No em facis riure. A part, què dirà el règim quan sàpiga que un jueu estava fabricant les seves banderes? Estic segur que estaran molt contents.

Enfadat, sabia que aquell treballador tenia raó, en Barnard va callar i es va ajupir per examinar a en Gerd, que estava malferit amb el cos ple de blaus, amb unes greus ferides al cap i no li parava de rajar sang de la boca. Quan va arribar en Fritz amb el seu Volkswagen va quedar espantat en veure aquella situació. Al voltant d’aquell home hi havia un bassal de sang i tots els demés s’ho miraven sense cap tipus d’emoció. Després d’examinar-lo i de veure la gravetat de les ferides, sobretot patia perquè no s’ofegués amb la seva pròpia sang que l’hi sortia de la llengua, li va dir en el seu pare que l’havien de portar ràpidament a l’hospital si li volia salvar la vida. Nerviós, en Barnard es va aixecar i li va dir que no podia portar-lo a l’hospital perquè si ho feia el règim li trauria la feina. No entenen el comportament del seu pare, en Fritz li va exigir de males maneres que li portés d’immediat, però just en aquell moment que es discutien un dels treballadors que estava voltant per allà escoltant la conversa, va agafar un mall i li va clavar amb tota la seva força en el cap d’en Gerd. Al·lucinat que estigués veient això a la fàbrica on hi havia jugat tants cops de petit, en Fritz es va irritar com mai i li va clavar un fort cop de puny en aquell treballador mentre li agafava el mall. En contemplar el treballador jueu va veure que era mort, tenia el cap obert, no hi havia res a fer. Plorant de ràbia i amb les mans tacades de la sang d’en Gerd, en Fritz li va cridar en el seu pare:

Hi ara què? Què faràs?

Tremolant de por i anant donant voltes, en Barnard no sabia què tenia que fer, si deia que aquell treballador treballava per ell perdria tota la feina però no podia abandonar el cadàver per respecte a en Gerd. En Marwin estava assegut al terra amb les mans a la cara plorant de dolor pel què havia passat, no es creia tampoc el què estava veient. Després d’un minut de silenci, un altre treballador va aturar el seu teler, se’ls va acostar i els hi va dir:

Aquest jueu no tenia família, tots els seus han sigut detinguts o bé han mort, jo el cremaria aquí mateix i m’oblidaria del tema. Total! Era un jueu!

Fent el signe de boig, en Fritz va quedar petrificat quan va sentir de la boca del seu pare:

Cremem-lo! porteu teixits! Farem una pira i direm que l’hem encesa perquè feia fred.

No aguantant més i amb una cara de Divendres Sant, en Fritz va marxar mentre li deia en el seu pare que era un nazi covard. Quan era fora apunt per pujar al Volkswagen, en Fritz va veure el fum que sortia de la fàbrica i enrabiat va pujar al cotxe i va anar a treballar a l’Hospital. D’aquell tema no en va dir res a l’Àngela, però durant uns dies no va anar a casa dels seus pares.

Els següents dies, en Fritz passava cada dia per anar a l’Hospital per davant de la Cancelleria per veure l’ambient que s’hi respirava. Sovint veia a molts caps militars que entraven a l’edifici i quan tornava a casa seva li explicava a l’Àngela que aquesta falsa pau duraria poc. Alguns berlinesos també pensaven igual i estaven desanimats davant la possibilitat de que la guerra avancés. L’Àngela el va intentar animar-lo dient-li:

Jo penso que no n’hi haurà. A la llibreria ens ha dit la Klara que el subsecretari d’Estat dels Estats Units, un tal Sumner Wells, s’ha reunit amb en Hitler i amb en Göering per pactar la pau. No crec que anem més enllà, el règim no voldrà fer empipar als nord-americans, tot i l’odi que sentim cap a ells.

En Fritz, encara molt afectat pel què havia vist a la fàbrica, es va limitar a dir-li que els nord-americans no eren de fiar i es va tancar a la cuina per fer el sopar. Cuinar el calmava.

El 13 de març, al mateix dia que en Hitler donava l’ordre per començar l’Operació Weserübung, l’ocupació de Noruega i de Dinamarca, i els finlandesos es rendien als soviètics i firmaven un armistici que els ensorrava com a nació, en Fritz i l’Àngela es varen reunir amb en Lou al bar de l’Hotel Esplanade per llegir l’última carta d’en Georg. Llegint-la també ne veu alta, en ella els hi explicava que se’n anava a Noruega amb el desig de que fos una conquesta ràpida i que no portés greus conseqüències per Alemanya. Però en Georg també els va parlar de Dinamarca, cosa que va estranyar a en Fritz perquè no havia sentit mai dir que aquell país fos un objectiu per ells. Reflexionant-hi una estona mentre es demanava una cervesa, en Fritz va exclamar:

Com a mínim allà no mataran a jueus. Això serà l’única nota positiva. Tot i que quins collons tornar a atacar a països neutrals. No n’aprenem.

Però en Fritz en aquells moments continuava molt alterat pel què havia vist a la fàbrica i ho relacionava amb aquell assassinat del seu pacient o d’aquella presonera que s’havia trencat la cama o de la desaparició d’en Wilhelm i de l’Anne. Veient com s’acceptava la violència com un mitjà, es posava trist en pensar com havia canviat la seva ciutat i la seva gent amb pocs anys. Tornant cap al pis i resseguint amb la mirada les botigues, la carnisseria de la Maria, la floristeria de la Carlene, la gent com la Klara… veia com tots havien canviat.

En la tarda assolellada del 8 d’abril va sonar el timbre del pis i en obrir la porta en Fritz va quedar sorprès de que fos la Katrina, que no l’anava a visitar gairebé mai. En preguntar-li què li passava, la Katrina li va demanar explicacions perquè feia dies que no havia passat per casa dels pares. Sense voler-li dir el motiu, en Fritz li va explicar que tenia molta feina a l’Hospital, però l’Àngela, que sabia que alguna cosa passava perquè trucava molts cops la Luane demanant-los que hi anessin a dinar un dia, li va dir:

Escolta, és cert, perquè no hi vols anar? Fa molts dies que no hi anem. Es pensaran que estem enfadats.

Assentant-se al sofà, en Fritz li va dir que estava massa ocupat i que hi anirien algun dia. Veient que el seu germà estava estrany, la Katrina li va dir palplantada al menjador sense ser convidada a seure:

L’àvia molt trista i en Marwin estar enfonsat, es passa el dia tancat a l’habitació quan torna de la feina, no queda mai amb els seus amics i amb prou feines parla amb algú de la família.

Posant-se a riure sarcàsticament, en Fritz li va contestar:

Normal, si accepta totes les decisions del pare.

No entenen res, la Katrina li va dir mentre l’Àngela la feia seure en una cadira del menjador:

Perdona, però el pare fa tot el què pot per nosaltres, ell és un gran home, un heroi. Encara recordo quan tot el barri deia que ell era una heroi de guerra. Hauríem de seguir el seu exemple.

Fent-li que no amb el cap, en Fritz no es va aguantar més i li va dir amb ràbia:

Un heroi? Doncs si ell és un heroi que t’expliqui on és en Gerd, el seu treballador jueu que tenia, o que t’expliqui les vegades que ha ajudat a la Matilda quan ho necessitava, o que t’expliqui perquè va fer fora el teu professor particular, en Herbert. Ell no és un heroi.

Fent cara de sorpresa, l’Àngela li va preguntar què passava amb el treballador jueu que tenien. Canviant-li la cara en recordar aquella terrible escena que havia presenciat, en Fritz li va respondre posant-se la mà a la cara de vergonya:

Que l’han convertit en cendres. Abans cremàvem llibres ara cremem a persones, així de simple. Jo sempre li deia que ens equivocàvem mirant-nos-ho des de la butaca però mai m’hagués imaginat el què vaig veure.

Posant-se a plorar mirant al seu germà, la Katrina li va preguntar alterada:

El pare és un assassí?

Sense esperar ni un segon i mirant-li els ulls blaus, en Fritz li va respondre:

Com tots.

Veient que a totes dues els hi canviava la cara, en Fritz va posar la ràdio per calmar l’ambient i va baixar les persianes perquè l’esplèndid Sol no il·luminés tant el menjador. No deixant d’escoltar la ràdio mentre parlava amb la seva germana sobre la covardia del seu pare, va quedar parat en sentir que es parlava només de Noruega i que es deia que aviat seria atacada per protegir els interessos alemanys davant una invasió britànica. Pensant amb en Georg, en Fritz es va quedar la resta de la tarda enganxat al sofà escoltant la ràdio mentre l’Àngela sortia a prendre un cafè en el bar Victorius, on tothom desitjava una nova conquesta, amb la Katrina per tranquil·litzar-la.

L’endemà, les tropes alemanyes varen envair Noruega i Dinamarca. Tots varen sentir les paraules del locutor Hans Fritzsche, que tenia una veu molt semblant a la del seu amó Goebbels i molta gent els confonia per la veu, en què explicava que el fet de que els soldats alemanys estiguessin a Noruega es devia a que estaven complint amb el seu deure perquè els britànics volien violar la neutralitat de Noruega. En Fritzsche va afegir que a Noruega ningú havia sigut ferit i que hi continuava la vida quotidiana. Després d’anar a comprar a la botiga de la Matilda, en Fritz va passar per davant de la llibreria d’en Martin en veure a l’Àngela a fora posant una enorme bandera amb l’esvàstica a fora l’entrada. Observant aquella bandera vermella, de cop va sortir el llibreter, que va agafar uns quants llibres britànics que encara guardava i els va cremar davant a la vorera perquè tothom veiés el seu suport al règim. El llibre d’en Heinz Guderian de l’any 1938, Achtung Panzer, on el general alemany explica que l’artilleria blindada és el principal instrument ofensiu, va substituir els llibres britànics. L’Àngela anava fent caretes de desaprovació quan veia a en Martin il·lusionat amb aquesta nova ofensiva, i en Fritz li bufava a l’orella:

Aquest s’ha tornat boig. Si manessin els comunistes trauria una altra bandera vermella amb la falç i el martell i si vinguessin els nord-americans trauria una bandera de ratlles vermelles i blanques amb estrelles. Aquest per no anar a la Primera Guerra Mundial es va disparar un tret al braç.

Però la majoria de la gent va veure aquella ofensiva amb il·lusió, pensaven que seria senzilla i ràpida, i tothom creia que donarien un fort cop als britànic que els obligaria a negociar la pau, una pau avantatjosa per ells. En Seigmund estava tant content que va destapar una ampolla de Federweisser (un vi blanc de 4 graus) i va convidar a en Fritz i a l’Àngela a sopar a fora amb tota la família per després anar al cinema a veure la pel·lícula antisemita Der ewige jude, l’etern jueu, del jove cineasta Fritz Hippler, que relata en forma de documental les tesis racials de la doctrina nazi. A en Fritz i a l’Àngela els va repugnar la pel·lícula i a mitja sessió varen marxar excusant-se a en Seigmund, que estava ben emocionat a la seva butaca de fusta menjant unes quantes llaminadures, de que l’endemà s’havien de llevar d’hora. En Barnard, per la seva part, que estava enfonsat per la mort d’en Gerd i per portar-se com un covard, intentava desesperadament parlar amb en Fritz, però ell el rebutjava. La Katrina també se’l mirava diferent i l’ofenia veure’l assegut a la butaca llegint el llibre d’en Klaus Mann, La fugida al nord, publicat el 1934, una crida als intel·lectuals perquè s’impliquessin en la lluita política, mentre el nazisme els passava per davant.

L’endemà al matí tot el barri de la Leipziger Strasse va sortir de casa per anar primer a la llibreria d’en Martin per saber les últimes notícies de l’última ofensiva de les tropes d’en Hitler. Per molts aquell atac estava injustificat, ja que no eren països que els haguessin declarat la guerra, tot i que per alguns altres aquella operació era una gesta justa perquè adherien al Reich nous territoris aris. L’Àngela des de primera hora no va parar ni un segon de vendre diaris, tots volien el Völkischer Beobachter, que sortia editat amb aquest gran titular: Alemanya salva Escandinàvia! Després d’unes hores de lectura i de que es fes una tertúlia popular al bar Victorius, els més escèptics amb aquella operació varen quedar convençuts de que l’ofensiva era justa i justificada. L’Albert i la Helga varen penjar una bandera amb l’esvàstica a davant el vidre de la botiga i en Kurt i la Maria ho varen fer en el seu balcó. Tothom estava entusiasmat, no hi havia perill, eren molt superior a les demés potències, pensaven. Inclús a casa als Klein es va veure amb bons ulls aquella ofensiva, en Barnard, que aquell dia es va quedar tancat a la seva biblioteca enganxat a la ràdio i fumant sense parar després de les paraules del seu fill del dia anterior, li va explicar a la seva esposa quan aquesta va treure el cap per preguntar-li si volia venir a sopar, que durant la Gran Guerra varen cometre un terrible error en lluitar en dos fronts i que ara estaven corregint aquell error. Veient que el seu marit no tenia gana i que no l’havia escoltat, de fet no l’hi havia preguntat res sobre Noruega, va tancar la porta sense fer soroll i el va deixar sòl amb la ràdio posada.

L’operació era aparentment senzilla, els danesos es varen rendir en qüestió d’hores, però quan tot semblava guanyat, el 15 d’abril un contingent francès i britànic varen desembarcar a Noruega i els alemanys es varen tenir que defensar contra els nous invasors. En Georg, que estava a Trodenheim, per primer cop va haver d’atacar als francesos i els britànics, i va poder copsar com no eren tant fàcils d’abatre com els polonesos. El 19 d’abril, en Fritz va notar que alguna cosa estava passant quan va sentir que en el discurs de la vigília de l’aniversari d’en Hitler no es mencionava Noruega. Comentant-ho amb l’Àngela en el sofà del pis, ella li va respondre:

Esperem que no li passi res a en Georg, reso cada dia per la seva ànima.

Rient, en Fritz li va dir:

Em sembla que Déu ens ha vist i ha marxat.

El 2 de maig, en Fritz i l’Àngela varen sentir per la ràdio de la taverna Habel de l’Unter den Linden on varen anar a prendre una Berliner Weisse després de tornar de fer quatre compres pels magatzems KaDeWe, a la Wittenbergplatz, el discurs del locutor Hans Fritzche en què repetia que els alemanys estaven a Noruega per respectar la seva neutralitat i que no s’havia assassinat a cap noruec. Més tranquil·la, l’Àngela li va dir que podrien eixamplar el cor, però en Fritz li va dir mentre anava veient com la gent no feia cas les paraules del locutor i es demanava una altra ronda:

Te’ls creus? Jo no se si és cert. Aquest és un funcionari d’en Goebbels.

Fent-li que no amb el cap, l’Àngela li va contestar:

No tinc proves, però no té pas sentit dir que hagis rebut a l’Hospital a ferits de guerra aquesta vegada. Per tant, crec que les coses ens van bé.

Pensant que potser tenia raó, en Fritz va pensar que es passava els dies curant a pacients afectats per refredats i malalties comunes. Després de que l’amo del bar canviés d’emissora de ràdio i sentissin la popular cançó Blurtote Rosen sollen Dich umkosen que tant va animar als clients, la parella es va beure la cervesa tant tranquil·lament, mentre en Georg estava lluitant aferrissadament contra els britànics i els francesos per expulsar-los de Noruega.

Però tot es va tornar a trencar el 10 de maig de 1940 quan els alemanys varen envair  França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg. De bon matí es va saber la notícia i es deia que la nit anterior en Hitler havia marxat amb el seu tren de dues locomotores, l’Amerika, cap al seu quarter general de Felsennest, a la frontera d’Alemanya. Espantats des de que ho varen sentir en la ràdio del pis, sabien que ara si que havien despertat la fera. Rondant pel menjador, en Fritz li repetia a l’Àngela que ara la guerra s’allargaria uns quants anys en territori francès i li va recordar el temps que havia passat el seu pare en les trinxeres franceses. Recordant al seu pare, en Fritz va fer el cor fort i va decidir que anirien després de sortir de la feina a sopar a casa dels seus pares. Quan estava a l’Hospital posant una pomada a un nen que havia caigut de la bicicleta, una infermera el va cridar per dir-li que el director del centre el cridava en el seu despatx. Espantat pensant que aquesta vegada no se’n salvaria, els seus pitjors pronòstics es varen complir quan el director li va dir després de fer-li tancar la porta del despatx:

Escolta’m, no t’exaltis, però hauràs d’anar a França en breu. No se quan, però hi hauràs d’anar amb uns altres metges perquè així ens ho han demanant. Pots estar tranquil que estaràs lluny de la batalla. No tinguis por, que tot anirà bé.

Enfadat però ja esperant aquesta notícia, trobava injust que hagués d’anar a la guerra quan ell sempre l’havia rebutjat. Sense dir-li adéu, va marxar del despatx i va tancar la porta amb força per mostrar la seva indignació. Al vespre, després de canviar-se i d’esperar a l’Àngela varen anar a sopar a casa dels seus pares. En entrar per la porta en Barnard de seguida es va aixecar de la seva butaca i li va fer una forta abraçada. Fent-los seure en el sofà mentre l’Elise els portava una cervesa, els  va demanar perdó pel què havia fet. Sense dir-se massa res es varen posar a sopar tots junts mentre comentaven la nova ofensiva alemanya que tenia molt preocupat a en Barnard. Quan feien el segon plat, xai amb patates, en Fritz els va demanar que callessin un moment perquè els hi havia de dir una cosa molt important. Mirant la cara de la seva esposa, els va anunciar tristament que l’enviarien a França en qualitat de metge. De cop es va fer un llarg silenci que només trencava el tramvia de fora quan passava. Impactada i sense saber què dir, a l’Àngela se li va caure el cobert de la taula de la sorpresa i de seguida es va posar a plorar. En veure’ls preocupats, en Fritz els va intentar tranquil·litzar però la seva cara no donava massa confiança. Sense saber què dir-li, la Luane li va demanar en el seu marit que truqués a en Goebbels i que solucionés aquell tema. D’immediat en Barnard es va aixecar de la cadira i va anar a la biblioteca per trucar, però quan anava per agafar el telèfon, en Fritz es va aixecar de la cadira, li va agafar l’auricular i li va dir:

Ningú morirà per culpa meva. M’ha tocat i n’assumeixo les conseqüències. No tinc por.

Tremolós, en Barnard, que no volia perdre el seu estimat fill, l’intentava convèncer desesperat de que no era una bona idea, però en Fritz li va demanar una cosa que el va deixar petrificat:

Ensenya’m a disparar.

Quedant-li la cara blanca, es va deixar caure abatut a la seva butaca, semblava com si de cop s’hagués quedat sense aire. Cruixint les dents recordant les trinxeres, en Barnard es va començar a picar amb molta força les cames mentre la família l’observava i esperava una seva resposta. Després de clavar-se uns quants cops més, li varen començar a caure-li llàgrimes i li va respondre:

Perquè vols que jo te’n ensenyi?

Mirant-se’l amb fredor i assentant-se a la cadira del menjador amb els altres, en Fritz li va contestar:

No vas matar a molts francesos durant la Gran Guerra? Per això et consideraven un heroi la resta del barri, oi?.

Posant-se a tremolar encara més, es va agafar les mans amb força i li va confessar mentre li queien més llàgrimes:

Jo….jo no vaig ser l’heroi que deien. Jo no vaig matar mai a cap francès. Era un inútil total. Jo era incapaç d’agafar una arma, em feia por, no em veia en cor de disparar i tots els meus companys ho sabien i ells em protegien perquè no disparés després de que els hi donés uns quants diners. Quedant tots impactats, en Barnard va continuar amb la seva confessió: Aquell dia que em varen ferir jo no estava matant a francesos, jo estava fugint de la batalla plorant com un nen perquè no volia morir i deixava els meus companys sols en la batalla. Estava cagat de por. Però mentre corria em varen tocar i em vaig fer el mort a terra mentre veia com els meus companys morien. Quan es varen acabar els trets jo estava en estat de xoc i en aquell moment em va venir a buscar un altre soldat que havia sigut ferit d’un tret a l’estomac i em va aixecar. Va ser ell qui em va portar en un lloc segur, no jo en ell. Després, quan varen venir els altres companys, el meu company, ferit i esgotat de l’esforç que havia fet per salvar-me, va caure a terra i d’aquesta manera tothom es va pensar que havia sigut jo qui havia salvat a aquell home. A més, com que cap dels meus companys havia sobreviscut, vaig dir que jo havia matat a tots els francesos que havien matat en la nostra ofensiva.

Ara entenia el comportament del seu pare durant tants anys; el perquè mai havia defensat a la Matilda, el perquè es quedava quiet quan algú patia, el perquè no tenia armes, el perquè s’havia enfadat el dia que la Luane li va demanar tenir una arma a casa, el perquè s’havia posat histèric quan li varen dir que el seu fill havia disparat a un ocell i el perquè acceptava treballar pels nazis. Tot era perquè era un poruc i un mentider, un home que creia que ser home no significava ser combatent. Mirant-se’l amb cara de menyspreu, en Fritz li va dir mirant-li als ulls:

Ser un poruc no és una cosa per sentir vergonya, ara bé, fer-te passar per un heroi quan no ho ets t’ha de fer sentir vergonya, i molta.

Mirant-se’l amb llàgrimes als ulls i aixecant les mans que no li paraven de tremolar, en Barnard es va aixecar de la butaca enfonsat i va mirar als rostres de tots per demanar-los que el perdonessin. Intentant justificar-se després d’un llarg silenci, els va dir que la mentida es va fer més grossa del que ell s’havia imaginat. Ningú li va contestar o dir res, a tots se’ls hi va caure un mite davant seu. En Barnard no era aquell home que deia, i ara sentien vergonya perquè s’havia fet passar per un heroi pel barri hi havia aprofitat aquesta imatge per guanyar-se les simpaties dels veïns. Sense dir-li res, l’Elise va tirar el seu tovalló al terra i va pujar a la seva habitació indignada. No tenia ganes de veure al seu fill. Fent-li que no amb el cap, en Fritz li va donar un copet a l’espatlla per animar-lo i després d’esbufegar li va dir que l’estimava tot i ser un mentider. Després d’un altre llarg silenci i de que la Luane es tanqués a la cuina per plorar de vergonya, en Fritz i l’Àngela varen marxar cap al seu pis mentre deixaven el seu pare destrossat al menjador perquè s’havia sabut la veritat que no volia que sortís mai a la llum. Mentre travessaven la carretera després de que passés uns quants camions de l’Exèrcit i unes bicicletes, l’Àngela li va dir a en Fritz que ella li ensenyaria a utilitzar les armes i li va preguntar perquè ho havia preguntat en el seu pare si sabia perfectament que no tenia armes. Amb un somriure a la boca, en Fritz li va confessar:

Perquè tenia el pressentiment de que era un mentider i que ens havia mentit. Havia de pagar per la mort d’aquell treballador. 

Somrient per dins, l’Àngela va entendre el seu marit. Quan estaven apunt d’arribar al pis, just davant del bar Victorius, que estava molt animat amb la música ben alta, pensant en el futur l’Àngela li va dir que tenia por per la seva vida. Sense rumiar-s’ho massa,  en Fritz li va dir:

Tranquil·la jo no hauré de lluitar, sóc metge, no soldat, jo tindré la Wehrpass. Tornaré al teu costat. Jo sempre tornaré, no te’n oblidis mai. Jo només vull estar al teu costat. Ara anem a descansa.  

El següent dia, mentre les forces alemanyes continuaven atacant Holanda, Bèlgica i França, l’aviació britànica va atacar algunes ciutats alemanyes de la regió de Mönchengladbach. Aquell atac va provocar els primers temors entre els alemanys i a la Leipziger Strasse molta gent començava a patir per la seva seguretat personal i es passaven més hores tancats a casa. La Carlene va tancar la botiga per tornar a casa amb el seu marit, igual que els pastissers, que varen anar a buscar a en Hermann, que estava donant una volta pel barri amb la Katrina, la Klara no es va passejar aquell dia pel barri i en Martin va deixar a l’Àngela sola a la botiga per anar-se’n a casa. Mentrestant, en Fritz es passava el dia a l’Hospital Charité nerviós esperant que l’enviessin al front i aprofitava cada moment per estar amb l’Àngela pensant que seria l’últim cop. Anaven a sopar al bar Victorius, on en Mark anava dient que ara havien d’acabar amb els britànics i els hi ensenyava una Walther P38 del seu cosí per defensar-se, anaven al cinema, on la majoria de les pel·lícules eren històries d’amor o comèdies, a ballar a les sales de ball, a les cerveseries…..

El 13 de maig, després de bombardejar durament Rotterdam, els holandesos es varen rendir. Aquella rendició va ser molt ben vista per en Fritz i per l’Àngela, que tot i que no els hi agradava aquella ofensiva desitjaven que la guerra acabés aviat amb victòria alemanya. De fet, aquest era el pensament de la gran majoria dels alemanys. En Seigmund estava tant entusiasmat que convidava sovint a en Fritz i a l’Àngela a dinar o sopar a casa per mostrar la seva alegria. Inclús es va comprar un retrat emmarcat d’en Hitler pel que va arribar a pagar 1,50 Reichsmarks. Després de treballar a la fàbrica, en Seigmund  es passava les tardes al sofà fullejant la revista de les SS editada per en Gunther d’Alquen, Das Schwaze Korps. Sense que se’n adonés, s’anava deixant influir cada cop més per la propaganda bèl·lica. En canvi, en Barnard no gosava ni trucar al seu fill perquè se sentia molt malament després d’haver revelat la veritat i es passava el dia tancat a casa al costat de la ràdio escoltant les últimes notícies deixant que el seu fill Marwin s’encarregués de la fàbrica, que feia pocs dies havia patit un sabotatge per part d’un grup de resistents alemanys, segons els va dir més tard en Goebbels varen ser el grup d’en Beppo, quan els hi varen tallar els cables elèctrics. Assolat a la seva cadira, sentia tanta vergonya que va deixar de sortir al carrer per no veure als seus veïns i fins i tot es va deixar una mica de barba, que ja era tota de color blanc.

El 17 de maig, el poble alemany va veure que la victòria estava molt a prop després de sentir que l’exèrcit francès s’estava retirant i que l’ofensiva era tot un èxit. Però la gent també patia pel cel, la RAF va bombardejar aquell dia les ciutat de Bremen i d’Hamburg. En Fritz, que encara no veia els afectes de la guerra a l’Hospital Charité, pensava sèriament en que no hauria d’anar al front si el conflicte acabava en breu. El director de l’Hospital el consolava dient-li que l’ofensiva estava sent més fàcil del què havien planejat gràcies el desordre dels comandants francesos i les mancances tècniques dels tancs francesos. El 80% dels tancs francesos no tenien ràdio i molts soldats francesos havien lluitat a la Primera Guerra Mundial. Al cap de dos dies, en Fritz va estar encara més segur de que la victòria estava a la cantonada quan va sentir per la ràdio que el govern francès havia nombrat a un home de 84 anys, en Philippe Pétain, l’heroi de Verdun, com a vicepresident del Consell de Ministres. Quan en parlava amb l’Àngela d’aquell nomenament, li va dir:

Mira, aquests que van d’herois al final resulta que són un frau. Són uns covards.

Pensant amb el seu pare, en Fritz va sortir un moment per anar-lo a veure abans de sopar i el va intentar animar. La Luane estava desesperada pel seu marit, no reaccionava i en prou feines s’aixecava de la butaca tot i les súpliques de la família. Parlant amb la seva àvia en el menjador, l’Elise li demanava que s’amagués abans d’anar a la guerra. Per tranquil·litzar-los a tots, en Fritz els va dir que l’ofensiva alemanya anava sorprenentment bé i que no caldria amagar-se, però en Barnard, que continuava assegut a la seva butaca llegint la novel·la d’en Hans Grim de 1926, Volk ohne Raum, un llibre que va fer molta fortuna perquè és dels primers en parlar de l’espai vital, el Lebensraum, el va advertir de que no cantés victòria tant aviat perquè en la Gran Guerra també varen creure que la victòria seria ràpida i que finalment es va allargar fins que varen haver de capitular. Donant-li la raó, en Fritz es va asseure al costat del seu pare després d’agafar una cadira del menjador i varen repassar els llibres que tenia.

Els següents dies, sense que ningú ho sabés, en Barnard intentava trucar a en Joseph Goebbels per demanar-li que no enviés el seu fill a França, però el ministre no el va poder atendre perquè estava massa ocupat controlant a la propaganda alemanya perquè enviaven missatges derrotistes al poble francès a través d’emissores oficials i clandestines. En Barnard no es creia que la victòria pogués ser tant senzilla, tenia ben present les batalles de la Primera Guerra Mundial, i pensava que els britànics i els francesos reaccionarien aviat i farien una potent contraofensiva. L’opinió d’en Barnard no era compartida per la majoria, que ja començava a destapar el xampany i tothom cantava la cançó de la victòria.

El 26 de maig, quan els alemanys tenien envoltats als soldats francesos i britànics a Dunkerque, que varen deixar escapar per un error incomprensible d’en Hitler de frenar els tancs un parell de dies per reposar, l’Àngela va tenir tanta feina a la llibreria venent el nou diari nazi que sortia editat amb el titular: Alemanya posa la mà en el coll de la Gran Bretanya, que en Fritz la va tenir que anar a ajudar quan va sortir de l’Hospital. No l’ajudava perquè anés més bé la llibreria, ho feia perquè volia estar al màxim de temps amb la seva estimada. Tothom que entrava comprava aquell diari perquè volia llegir i immortalitzar la victòria alemanya per demostrar en les següents generacions que ells varen ser els victoriosos. En Martin estava tant entusiasmat que es posava a cridar per la llibreria i donava llaminadures als nens que entraven a buscar un llibre pels seus pares. De seguida en Fritz i l’Àngela es deixaven endur per aquell ambient d’eufòria que es vivia i fins i tot la Matilda pensava que si la guerra acabava aviat es tornaria a restablir la tranquil·litat i el govern alemany no presentaria més lleis antisemites. Per ella atacar França era un mal menor perquè odiava aquell país perquè  hi havia nascut un fort moviment antisemita, l’Action Française.

El 28 de maig, l’eufòria va tornar a esclatar quan es va saber que el rei de Bèlgica, en Leopold III, havia firmat la capitulació del seu país. Ara només quedava França, però semblava evident de que acabaria aviat. En Fritz estava tant entusiasmat per no haver d’anar al front que es va oblidar de que estava animant als nazis. Però, aquell dia, l’alegria per ells no va ser completa quan varen escoltar per la ràdio del bar Victorius, on hi havia anat a fer una cervesa, que els britànics havien atacat a Narvik, Noruega, on encara hi havia en Georg, que lluitava en unes condicions climatològiques terribles a l’alta muntanya, tot i que estaven molt més ben equipats que els britànics. Patint per la vida del seu amic, en Fritz va acompanyar el següent diumenge a l’Àngela a l’església de Sant Miquel de Berlín per resar i posar un ciri per l’ànima del seu amic. Mirant-se la façana de l’edifici, que era d’estil italià, en Fritz va dir-li a l’Àngela abans d’entrar per l’enorme porta de fusta de l’església:

Aquests nostres aliats no ens ajudaran pas, no se perquè vam fer tant d’enrenou amb en Mussolini quan a l’hora de la veritat s’han quedat en el seu país.

Estant d’acord amb el seu marit, l’Àngela li va contestar mentre el feia entrar a dins el temple:

Itàlia ja no és la Itàlia dels Cèsars, és un país pobre. És l’únic país que el segle passat va perdre una guerra a l’Àfrica.

El 5 de juny, després de que la majoria dels soldats francesos i britànics haguessin embarcat cap a Dover des de Dunkerque, en Fritz va veure que arribaven a l’Hospital els primers soldats alemanys que havien lluitat tant a Noruega com a França. Les ferides eren de poca consideració, de fet venien a l’Hospital a fer-se una revisió abans de tornar al front, i en Fritz es va quedar més tranquil quan va veure que aquells soldats no li parlaven d’atrocitats. La majoria estaven tranquils i animats per tornar a la batalla. Li explicaven que les batalles eren senzilles per ells i li parlaven de la superioritat alemanya enfront a la dels seus enemics. L’ambient era tant tranquil entre ells que no va fer falta que hi hagués un inspector per vigilar el què deien. Però, a la tarda, mentre estava examinant a un soldat que s’havia trencat accidentalment una cama, el director del centre el va cridar a través d’una infermera perquè es reunís amb ell en el despatx. Pensant que li diria que no hauria d’anar al front, va quedar glaçat quan li va dir que hauria d’anar a França el 15 de juny. Espantat a la cadira, pensava que estava dins d’un malson, ell a la batalla pensava, però va quedar més tranquil quan el director li va dir:

Escolta! no estiguis nerviós, només serà per 15 dies, però creuen que per aquestes dates necessitaran uns quants metges perquè faran una conquesta important. Segons m’han explicat a mig juny ja serem a París, la batalla s’haurà acabat i tu estaràs lluny de les últimes batalles. A més, aquests deu dies que et queden els tens de vacances. Per tant ens veiem al juliol i no pateixis, gaudeix d’aquestes vacances. 

Resignat i esbufegant, va deixar l’Hospital Charité trist i fent cares de pomes agres, però també convençut de que no havia de patir. Tothom sabia que la victòria era qüestió de dies. No hi hauria un altre Verdun. Quan va dir-ho a l’Àngela quan va arribar al pis, ella, aquest cop, no es va posar trista, tot i això li sabia greu perdre’l 15 dies i es va limitar a dir-li en to de broma:

No aprofitis que vas a França per beure vi francès i no t’enamoris d’aquestes franceses que faran qualsevol cosa per estar amb un alemany.

Al vespre varen anar a casa dels seus pares per comunicar-los la notícia. A casa dels Klein la notícia fresca no es va viure amb tanta tranquil·litat, tots patien per la seguretat del seu fill, però també sabien com tots que el gall era massa vell per lluitar i ja només servia per ser devorat pel llop. En Marwin el va animar dient-li que estava de sort de tornar a França de vacances i la Katrina li va demanar en to de broma que li portés un record, però en Barnard es mirava tota aquella situació amb més preocupació i amb silenci des de la seva butaca. Sabia que la guerra a França s’havia acabat, havien aconseguit el què ells no havien pogut aconseguir, però ara temia la reacció dels britànics, tot i que quan hi pensava veia que els britànics estaven sols davant d’una poderosa Alemanya que dominava Europa. En Barnard també rumiava amb un tema que el deixava intranquil, no entenia perquè en aquesta guerra no s’utilitzaven armes químiques com a la Primera Guerra Mundial. Després de parlar una estona més de França, la parella varen anar a sopar a casa de l’Àngela. Donant també la notícia, en Seigmund se la va agafar amb molta alegria i li va explicar que estava orgullós de que anés a França a lluitar. Abans d’acabar de sopar el pollastre amb llimona de l’Annalisa, en Fritz li va demanar en el seu sogre si li ensenyaria a disparar. Tenia por de que l’enviessin en un front i patissin alguna emboscada o un contraatac. Rient mentre es bevia una Paulaner en el sofà, en Seigmund li va dir:

Que no saps disparar? No te’n va ensenyar el teu pare?

No volent comentar que el seu pare no sabia disparar, en Fritz es va limitar a dir-li que volia saber més trucs amb les armes. Després d’acabar de sopar, en Seigmund va portar a tota la família en un camp descobert proper que estava il·luminat per unes faroles i per la llum de la Lluna. Ensenyant-li la seva Parabellum Luger P08 de 9 mil·límetres li va explicar com la tenia que carregar i descarregar ràpidament i li va dir que era una arma que per desgràcia s’encallava molt. Després d’ensenyar-li a apuntar sense que li tremolés la pistola, en Seigmund va disparar uns quants trets contra unes llaunes que havia col·locat prèviament a uns 20 metres de distància. No en va tocar a cap. Mirant-se’l amb desconfiança, en Fritz va començar a pensar que no havia sigut una bona idea demanar-li que li ensenyés a manejar les armes. Veient que el seu pare no anava fi, havia begut masses Paulaners i massa vi, costum que començava a agafar cada dia, l’Àngela va agafar l’arma i sense perdre ni un minut va disparar també uns quants trets contra les llaunes. Ella en va tocar tres de les cinc llaunes que hi havia col·locades i en pla xulesc li va donar l’arma a en Fritz i li va dir:

Si em superés et prometo que durant la resta de l’any no em compraré res de roba. No tornaré als magatzems KaDeWe.

Rient, en Fritz li va contestar mentre veia com la seva esposa carregava l’arma amb un moment:

Així no puc fallar.

Després de que l’Udo col·loqués bé les llaunes que havia tocat l’Àngela, en Fritz va agafar la pistola i nerviós va apuntar a les llaunes. Després d’uns segons apuntant, l’Àngela li va aconsellar que agafés la pistola amb les dues mans si estava tant nerviós, però en Fritz, que també li agradava fer-se notar, va disparar amb una sola mà cinc trets. Les cinc bales varen tocar les cinc llaunes per pura casualitat deixant impressionats a la família Richter. De seguida que ho va veure, L’Àngela, que sabia que havia perdut l’aposta, li va exclamar:

Nooo! Ara no podré comprar-me roba. Era broma l’aposta, eh?

Fent-li que no amb el cap, en Fritz es va posar content de saber que no era un mal tirador i en Seigmund li va dir mentre li tocava l’espatlla:

Tens els gens del teu pare, series un excel·lent soldat. Portes a la sang això de matar com un bon prussià.   

Després de quatre explicacions més sobre com havia de manejar les armes i com l’havia de carregar, aquí es notava que no era un expert anant molt lent, en Seigmund el va sorprendre quan li va dir:

Escolta! quedat l’arma, m’agradaria que una arma de la meva propietat estigués present en les batalles més importants de la història del nostre país.

Pensant que no li aniria malament tenir la pistola, en Fritz va acceptar de bona gana l’arma i en Seigmund li va dir orgullós una antiga dita llatina, que es precisament don prové el nom de Parabellum, mentre li donava unes quantes bales de 9 mil·límetres que tenia a casa guardades com un tresor:

Si vols pau, preparat per la guerra.

Mentre tornaven a peu amb l’Àngela cap al pis, en Fritz anava recordant com la Galiana l’havia renyat aquella vegada que havia disparat a un ocell. Mirant les estrelles del cel pensava que si en aquells moments l’estava veient des de l’altra banda del món li estaria dient que era un assassí. Deixant anar un petit somriure, va recordar com la Galiana corria desesperada per la Charlottenburger Chaussee fugint d’ell mentre li deia que era un assassí i com el va abraçar quan la va aturar per demanar-li perdó. Veient que el seu marit pensava amb el que ella no volai que pensés, l’Àngela li va dir:

El que et vagi poder dir aquella (no pronunciava mai el seu nom) no ho tinguis present, si has de disparar, dispara. No tinguis manies perquè els de davant teu no en tindran.

Fent trist que sí amb el cap, varen entrar al pis i en Fritz va guardar la Parabellum en un calaix del tocador del rebedor. Els següents dies el noi no tenia ni valor per agafar l’arma, en prou feines mirava el tocadar ja que li donava molt males sensacions el fet de tenir una arma a casa.

Tot va canviar pels berlinesos la nit del 7 de juny quan uns avions francesos Jules Verne varen bombardejar per primer cop la ciutat de Berlín. Amb la ciutat completament il·luminada i sense defenses antiaèries, els francesos ho varen tenir molt de cara per atacar les fàbriques Siemens del nord de la ciutat i l’aeròdrom de Tempelhof. De seguida que es varen apropar a la ciutat es varen activar les sirenes antiaèries i en Fritz i l’Àngela, que estaven al llit dormint, es varen alterar de males maneres en sentir per primer cop aquell soroll advertidor. Al cap de pocs segons, quan estaven canviant-se a l’habitació per sortir a fora, es varen apagar les llums de la ciutat. Espantats per estar a les fosques, es varen apropar a la finestra i quan estaven apunt per sortir al balcó des del menjador varen sentir com l’artilleria antiaèria disparava contra al cel. Sortint ràpidament al balcó per si veien algú, al cap de pocs minuts es varen tornar a encendre les llums del barri i després la de les llars i tot va tornar a la normalitat. Aquell atac, que va ser poc violent, només vuit bombes varen caure a les instal·lacions industrials del nord, així com 80 petites bombes incendiàries, va canviar la moral dels berlinesos que varen entendre que no estaven exempts de la guerra. En Fritz es va agafar aquell atac amb molta ràbia i va començar a patir per la seguretat de l’Àngela per quan ell no hi fos. Intranquil després de l’atac i no sabent encara què passava, patia perquè no tornessin, es varen quedar amb l’Àngela a la planta baixa de l’edifici juntament amb els veïns del bloc. Després d’unes hores de desconcert i de veure que no hi havia més soroll, en Fritz va anar un moment a casa dels seus pares per demanar-li en el seu pare que construís un refugi a la fàbrica per si els bombardejaven. Entenent i compartint la preocupació del seu fill, li va prometre que farien un petit búnquer per la família. L’endemà, l’Àngela va veure a la llibreria per primer cop a les cares dels berlinesos la paraula por. Alguns com l’Otto estaven tant indignats que demanaven la mort d’un miler de parisencs. La Carlene, que aquell dia va anar entrar a la llibreria a comprar el volum d’il·lustracions Mit Hitler in Polen, un àlbum fotogràfic fet pel fotògraf Heinrich Hoffmann del viatge d’en Hitler per Polònia, on a la portada es veu el dictador alemany fent la salutació feixista junt als soldats alemanys que desfilaven davant d’ell, va cridar sense saludar a ningú i amb una cara de mil dimonis:

Maleïts francesos, tots a la seva arma democràtica!

Els següents dies, mentre en Fritz es preparava per anar a França i no es movia del costat de l’Àngela, estava confós perquè no sabia ben bé a on el destinarien de França perquè encara no estava clar quin seria el front on seria més necessari, varen rebre una carta d’en Georg. El seu amic els va explicar que després de durs combats a Narvik havien fet fora els francesos i els britànics, i que ara el destinarien a ell a França per acabar amb l’ofensiva alemanya. Tranquils en saber que estava bé, també es varen quedar més alleugerits per saber que els soldats que havien lluitat a Noruega ara anirien a França. Res podia fallar pensava en Fritz, que creia que amb la derrota de França els britànics negociarien aquest cop si la pau. El 10 de juny la seva confiança va augmentar encara més quan va saber que els italians havien entrat a la guerra i havien atacat als francesos. Per fi Mussolini entrava en joc pensaven molts.

El 14 de juny de 1940, mentre l’exèrcit alemany ocupava París, que s’havia declarat prèviament ciutat oberta i el seu govern s’havia dirigit a Burdeus, en Fritz va fer les maletes per concentrar-se amb els seus altres companys per marxar cap a França. Abans de marxar, la seva família es va acomiadar d’ell entre plors mentre sentien repicar les campanes de les esglésies que anunciaven la conquesta de la capital francesa. La Luane no parava d’abraçar-lo i li demanava que vigilés, i en Barnard li demanava que no es fes el valent perquè d’herois ja n’estaven ple en el cementiri i en les butaques. L’Àngela, per la seva part, que aquells dies aniria a dormir a casa dels seus pares per seguretat, havia aguantat les emocions fins al moment de l’acomiadament i es va posar a plorar com una magdalena. No li deixava la mà perquè no marxés i li anava dient que vigilés molt. En fer-se l’hora, en Fritz va agafar un taxi i es va dirigir a l’estació de trens Anhalter, a on li dirien on es concentraria aquells dies. Els pares d’en Fritz varen veure tant afectada a l’Àngela que la varen convidar aquella nit a acompanyar-los a l’Òpera Estatal per veure l’obra Els mestres cantors. En arribar a l’estació carregat amb dues maletes plenes de roba, el primer que va fer va ser anar a comprar en un quiosc que hi havia a l’estació el Völkischer Beobachter per entretenir-se durant el viatge a França. Amb el diari a sota l’aixella i amb la Parabellum amagada entre els calçotets de la maleta, es va reunir amb els seus companys, que la majoria estaven tant espantats com ell per no saber a on els dirigirien. La majoria eren joves com en Fritz i alguns fumaven ansiosos a l’estació esperant que els cridessin. Després de passar llista i de fer-los vestir amb uns uniformes semblants els dels militars, tot i que ells, a diferència dels soldats, portaven un braçalet que indicava que eren metges, els varen posar en fila. Per amagar el diari se’l va posar a darrera l’esquena aguantant-lo amb el cinturó dels pantalons. Després d’explicar-los quatre conceptes bàsics de què haurien de fer i com s’havien de comportar, els varen fer pujar al tren mentre els cridaven pel nom. Ansiós, en Fritz va pujar al tren sense cridar massa l’atenció pensant que aquell no era el seu ambient, mentre els altres començaven a parlar amistosament entre ells com si anessin a una excursió. Un cop a dalt el tren, va assentar-se en un seient ple de d’esquinçalls en una punta del vagó i anava observant de reüll atemorit uns quants soldats armats amb escopetes Karabiner 98k, cosa que el va fer posar encara més nerviós. Intentant no mirar-se’ls com passejaven fent molt de soroll a cada passa que feien amb les seves botes altes i negres, va treure’s el diari i es va posar a llegir un article que deia que amb la conquesta de París França perdia la seva capacitat industrial i el seu potencial econòmic i militar. Fullejant ràpidament el diari perquè no estava concentrat per llegir, va deixar-lo al cap d’uns minuts al seu costat i es va posar a mirar per la finestra mentre recordava com aquella via l’havia fet anys enrere amb la Galiana. Quins bells temps pensava, que bonica era la pau i ser un nen despreocupat. Quan varen travessar la frontera francesa al cap d’unes hores en què tothom parlava amistosament menys en Fritz, un oficial vestit amb un uniforme verd i ple de medallers els va explicar a cadascú el seu destí. En veure que molts els enviaven cap al sud, on encara hi havia les últimes batalles, el noi va pensar en el pitjor i anava recordant com es carregava i descarregava la seva Luger Parabellum del seu sogre que portava amagada. Quan l’oficial se li va apropar, en Fritz estava tant nerviós que no podia amagar el tremolor de la cama dreta, precisament la cama que el seu pare tenia ferida, i no gosava mirar la cara d’aquell home que l’hi havia de dir la seva sentència. Després de llegir el seu informe, l’oficial se’l va mirar detingudament i li va dir mentre li donava barroerament uns papers:

París, Hotel Dieu, allí hauràs d’ocupar-te dels malats alemanys.

Sorprès, no s’ho esperava, sabia que aquell Hospital, el primer que hi va haver a París, situat a la Cité, a prop de Notre Dame, era un molt bon lloc per anar-hi a treballar. Alleugerit i respirant tranquil, a partir de llavors es va començar a il·lusionar del seu nou destí. Els nervis i els tremolors li varen passar i va començar a parlar amb el seu company del costat que li havia tocat anar a Cherbourg. Un cop varen arribar a Gare du Nord, era mitjanit, els seleccionats per quedar-se a París varen baixar dels trens i varen ser recollits a l’estació per uns cotxes Opel Kaddet de color verd, que els varen portar cap als seus hospitals on s’allotjarien durant aquells dies. El noi va pujar als seients de darrere d’un d’aquests cotxes conduït per un soldat d’infanteria juntament amb dos companys més. Recorrent els carrers de la ciutat i observant els edificis a través de la llum de les faroles, va continuar recordant el seu viatge i pensava com n’havia sigut de gamarús aquella vegada en no interessant-se per la ciutat i en els seus monuments, cosa que ara tenia ganes de fer però que ara no podia. Endinsant-se pels carrers més cèntrics amb  l’Opel, es va estranyar de que no veiés cap afecte de la guerra, fins i tot veia gent civil que sortia dels bars caminant tant tranquil·la pels carrers davant la presència dels soldats alemanys que feien patrulla. En aquells moments pensava que era cert de que la guerra els hi era molt fàcil.

En arribar a Hotel Dieu va quedar fascinat mirant-se Notre Dame, era preciosa pensava amb la seva il·luminació, i després d’entrar a l’Hotel va quedar-se uns segons palplantat a l’entrada de l’Hospital mirant els arcs que hi havia en tot l’edifici, que li recordaven a un monestir. Després d’instal·lar-se en una còmode habitació juntament amb dos companys més, va anar de dret a recepció per fer una trucada. Va trucar a l’Àngela, que estava dormint a casa dels seus pares. En saber que era a París, li va dir mig adormida que gaudís d’aquelles vacances però que no oblidés que estava casat.

L’endemà, 15 de juny, el varen fer llevar a les cinc de la matinada i sense esmorzar li varen ensenyar l’Hospital amb el seu jardí en el centre de l’edifici i els pacients que havia d’entendre. Bàsicament eren soldats alemanys que tenien algun refredat o alguna ferida sense importància. Posant-se a treballar després d’esmorzar una mica de fruita i de beure’s un repugnant cafè, es va posar a treballar tal i com ho feia a Berlín, amb l’única diferència que tots els seus pacients eren soldats. A la tarda, quan estava posant unes benes al canell d’un soldat, que l’hi feia mal de tant portar l’arma agafada, uns oficials el varen cridar juntament amb la resta dels seus companys. Al cap d’uns minuts tots estaven reunits a l’entrada de l’Hospital. Fent rotllana al voltant d’un oficial de l’Exèrcit que anava vestit amb el seu uniforme de gala i amb la seva gorra militar amb la visera negra, en Fritz va quedar atordit, de fet ja s’ho esperava, quan els va cridar de que si veia a algun jueu, emigrant alemany o persones contràries a l’ocupació ho diguessin d’immediat. Preguntant pel destí d’aquests, l’oficial li va respondre mentre s’encenia una cigarreta:

Tant és això! No és important! no ets aquí per fer preguntes!  

Després d’acabar la jornada al voltant de les vuit del vespre, uns soldats el varen tornar a cridar quan es canviava a l’habitació juntament amb un parell més de companys seus. En sortir de l’Hospital en companyia dels soldats i dels seus companys, el varen dur amb un altre Opel a l’Hotel Crillon, un hotel de luxe que feia de quarter general alemany situat passat a la Place de la Concorde. Després de fer-los seure en unes còmodes butaques, un altre oficial els hi va explicar quines zones podien passejar tranquil·lament i quines no. Quan anava a preguntar si podien anar a visitar als museus, l’oficial va fer un gest amb la mà i un parell de soldats els varen tornar a l’Hospital. En deixar-los davant de Notre Dame, va anar a sopar amb la resta dels seus companys del camp mèdic a l’oest de la ciutat ja que el centre era desèrtic. Agafant un tramvia, tots quedaven meravellats per la ciutat i no es feien creus de que estigués sota el control alemany. Per ells era una prova de la grandesa d’en Hitler. Mentre bevien abundant vi francès en un bar, que estava ple de gent, sobretot de soldats alemanys que festejaven la victòria, en Fritz li va preguntar a un d’aquells joves metges mentre escoltaven d’un gramòfon a la cantant La Môme Piaf:

Però París mai ha sigut alemany, no podem canviar l’estat de les coses. No crec que els francesos acceptin ser alemanys per sempre més.

Quedant-se tots callats, sabien que tenia raó, un d’ells li va contestar mentre anava fent glops de vi:

Amb en Hitler tot és possible, quan vegin que han viscut enganyats amb un govern dèbil i que no els hi podia oferir cap esperança canviaran d’opinió. A part, s’ha de tenir en compte la desintegració total de la societat francesa i el col·lapse del seu Exèrcit, del seu govern i, el més important, de la moral de la gent.

Després de sopar en un restaurant senzill perquè no portaven gaires francs que els hi havia donat els seus caps, varen tornar cap a l’Hospital per dormir. Alguns anaven completament beguts i es varen quedar una estona més vaguejant pels carrers de la ciutat en busca d’alguna dona parisenca, que s’oferien sense miraments als alemanys.

Els següents dies, mentre en Pétain negociava amb els alemanys des de Bordeus per firmar l’armistici, en Fritz cremava oli com un desesperat en horaris de catorze hores. La seva feina allí era bastant senzilla, no hi havia molts ferits, i només tenia dificultats quan havia d’extreure metralla del cap dels soldats, una operació complicada que no havia fet mai però que amb les hores va aprendre a fer ràpidament. La seva eficàcia i la seva entrega no varen passar per alt en els seus superiors, que de seguida en varen quedar molt contents d’ell i li donaven més llibertats. Agafant-s’ho com un costum, després de dinar anava a donar una volta tot sol per la plaça de la Concòrdia, a prop de l’Hotel Meurice, i després creuava el pont d’Arcole i tornava per entrar a la gran catedral de la ciutat per la porta del Judici Final. Sense dir res s’asseia a un banc de fusta per descansar i oblidar que estava allí per obligació. Sempre veia a un home gran al davant de tot de la nau que cantava amb veu baixa i amb una veu ronca el Magnificat. Trobava curiós que es trobés amb un ambient magnífic; tots els parisencs els tractaven amb molt de respecte, inclús s’apropaven a ells, sobretot les dones. Un dia que estava avorrit es va endinsar pels carrers propers al Sena vestit amb el seu uniforme militar que no suportava, va observar que la majoria dels edificis de la ciutat tenien les persianes abaixades. Preguntant-se el per què estaven abaixades en un dia d’estiu amb aquell bon dia que feia, el noiva parar atenció a dona que comprava a una botiga i que cridava quan veia als alemanys:

La meva pobre França! No en tenim la culpa nosaltres d’aquesta desgràcia.

Continuant caminant pel Sena mentre observava la difusa silueta de Notre-Dame, en Fritz va sentir un desig de satisfació interior, la guerra estava acabant pensava, que l’alliberava per un instant de l’enyorança que sentia cap als seus familiars tot i ser a la màgica ciutat de París. Sobre l’antic pont de pedra, el noi es va sentir completament lliure mirant les tranquil·les aigües del riu, però també el va envair una terrible sensació de soletat recordant a la seva estimada. Perdent-se pels carrers de la capital, es va aturar un moment a una petita fruiteria per comprar uns quants plàtans per l’Hospital. La fruiteria, tot i ser petita, estava plena de gent i el noi va veure com la venedora venia amb més ganes als alemanys. Després d’agafar uns quants plàtans es va esperar al seu torn en fila índia i quan li va tocar donar-li els plàtans a la venedora perquè els pesés a la balança, en Fritz li va preguntar amb el seu francès, que era molt bàsic, a la venedora si li agradava tenir els alemanys a París. La dona, d’uns seixanta anys amb el cabell totalment blanc i amb una vestimenta molt senzilla, sense rumiar-s’ho  gaire mentre agafava els plàtans per posar-los a la balança li va contestar per sorpresa d’en Fritz:

Si els alemanys paguen nosaltres estem encantats que siguin els nostres clients. El problema que hem tingut ha sigut la nostra cega política governamental.  

Mentrestant, a Berlín, el 17 de juny, després de que se sentís per la ràdio la proposta de l’armistici francès, una multitud de gent es va dirigir cap a la finestra de la casa d’en Joseph Goebbels, a la Wilhelmplatz. Entre ells hi havia l’Àngela que acompanyava al seu pare, i tots varen cridar entusiasmats:

Alemanya!, Alemanya!, Alemanya!.

L’Àngela també cridava amb la multitud perquè donava tot el seu suport en el seu país, però no en el seu govern. Sabent que en Fritz era a París no va patir tant perquè li pogués passar alguna cosa, però si que patia perquè no s’enamorés d’una francesa ja que a la llibreria la Klara li explicava que les franceses estaven disposades a fer de tot per tal de complaure als alemanys.

A París, l’endemà a la tarda, un dels pacients francesos de l’Hotel Dieu va gosar canviar l’emissora de ràdio per Ràdio Londres, on tots varen sentir un missatge radiofònic del general Charles de Gaulle on va recordar en els francesos que França no estava sola i que es podia unir a la Gran Bretanya per lluitar contra els alemanys. Aquell missatge no va ser escoltat per la majoria dels francesos que estaven cansats de la guerra que els havia humiliat, però per culpa d’aquell home va ser sentit a l’Hospital perquè aquell pacient va aixecar el volum de la ràdio que tenien a la seva habitació i la va posar al mig del passadís. En sentir que es canviava d’emissora, uns quants soldats alemanys varen córrer en busca del pacient que havia canviat l’emissora. Després de trencar la ràdio a cops de peu, varen entrar a la sala on s’havia fet aquell canvi i varen veure a cinc pacients estirats al llit. Mirant-los amb desafiament, un dels soldats va demanar que li diguessin qui era el responsable d’haver tocat la ràdio. En no tenir resposta, cap volia delatar en un seu company, un soldat els va apuntar amb una Karabinner 98k i llavors un dels pacients va senyalar al culpable. Satisfets, els alemanys varen colpejar amb la culata al delator i varen agafar aquell pacient senyalat i se’l varen endur arrossegant-lo pels peu per tot l’Hospital perquè ho veiessin tots els pacients i el personal de l’Hospital. En Fritz va demanar explicacions en veure’ls portar aquell home d’aquella manera tant inhumana, però un dels soldats el va apartar amb la Karabinner 98k mentre s’enduien aquell home que no parava de cridar de por. Després d’uns minuts de silenci, ningú gosava dir res, varen sentir un soroll a fora i un crit, i en mirar per la finestra cap al jardí varen veure a terra aquell pacient. L’havien fet saltar des de la finestra. Emprenyat, en Fritz va començar a odiar està a París i va tornar a copsar la crueltat del seu Exèrcit.

El 20 de juny, quan tot era a punt per firmar l’armistici entre França i Alemanya, en Fritz va tenir unes hores lliures i amb uns quants soldats alemanys que els vigilaven però amb qui hi havia fet certa amistat varen anar al Louvre després d’anar-los a buscar a l’hotel Le Meurice, al costat del Louvre i seu de l’Estat Major alemany del Gross-París. Com que eren alemanys no varen tenir que pagar entrada i en aquell moment que esperava a l’entrada del museu del Patí Quadrat del Museu, en Fritz va veure que París tornava a la normalitat. Era igual que la dels anys 20 pensava, inclús els artistes, els músics i els pintors varen tornar a les seves activitats culturals, els famosos cafès sempre estaven plens i només un 2% dels funcionaris varen deixar el seu lloc de treball. La majoria que varen marxar eren dones amb nens petits. En passejar-se pel Louvre vestit amb el seu uniforme verd, va tornar a recordar aquell viatge amb la Galiana i portava una flor blanca que havia comprat prèviament en una vella floristeria. Però els seus companys no posaven el mateix interès que en Fritz, alguns varen entrar al museu amb una ampolla de vi i caminaven per les llargues sales amb un to xulesc mentre cridaven que cremarien l’art francès i s’insinuaven amb vulgaritat a les noies franceses que feien de guies. Sense escoltar-los, en Fritz anava revivint en el passat i s’anava aturant a cada quadre que havia comentat amb la Galiana i es va avergonyir en passar per davant de la Giaconda perquè havia dit que era un quadre mal pintat. Amb un tímid somriure va continuar contemplant cada quadre i es va aturar en el Rai de la Medusa, el quadre que li havia agradat a la Galiana. Sense deixar de mirar el quadre, va deixar-hi una flor blanca al terra i sense adonar-se’n li va caure una llàgrima en recordar com la seva estimada li deia que li encantava aquell quadre. Mentre es quedava uns minuts pensatiu davant del quadre, un dels seus companys, que anava completament begut, es va posar a riure en veure’l plorant i el va agafar per l’espatlla. Amb la botella de vi mig buida i llançant la seva gorra verda contra el terra, va senyalar al quadre i li va dir:

Escolta, aquesta porqueria t’agrada? Si és molt fosc, quins colors més lletjos. Mare de Déu. Saps què farem? Ens l’emportarem a casa si tant t’agrada.

Veien que anava a despenjar el quadre, en Fritz, enrabiat perquè aquell quadre era el record de la Galiana, va embogir pensant com n’era ella de dolça rient contemplant aquell quadre i trobava horrible que ara un borratxo armat volgués destruir aquella obra. Temptant a Déu, va agafar a aquell soldat pel coll, que ja tenia una mà en el quadre per tirar-lo a terra, i li va clavar un fort cop de puny a la cara. Atordit, aquell soldat li va voler treure la pistola semi-automàtica Walther P38, però en Fritz va ser molt més ràpid i li va agafar el braç on tenia l’arma i li va clavar uns altres quants cops de puny a la cara. En veure-ho, els altres soldats de seguida varen córrer cap a ells i varen apartar a la força a en Fritz d’aquell soldat, que va quedar amb el nas trencat i amb el llavi destrossat. Acorralant-lo a la paret, al costat del quadre, aquell soldat begut va apuntar a en Fritz amb la Walther P38 i va aixecar la palanca del segur amb el pulgar per matar-lo. Quan anava a apretar la cua del disparador va venir corrents un coronel, que va demanar explicacions per tot aquell aldarull que feien. Els soldats varen assenyalar a en Fritz com el culpable de l’incident. Veient-se mort, el coronel li va preguntar què havia passat i en Fritz, molt hàbilment, li va contestar cridant i senyalant al Rai de la Medusa:

Aquest home volia destruir aquesta obra! la volia cremar, no podia permetre que es destruís l’art que pertany al Reich. Tothom sap de l’amor que té el nostre führer per l’art i estic segur que ell no voldria que es destruís aquesta obra.

Mirant a l’altre soldat, aquest va cometre l’error de dir mentre es tapava la boca que no li parava de rajar sang:

Però si és una porqueria, és l’obra d’un maleït francès.

Reflexionant uns segons mirant al Rai de la Medusa, el coronel es va apropar a aquell soldat, que s’estava eixugant la sang que no li parava de rajar mentre tornava a agafar la seva ampolla de vi, i li va clavar una altra plantofada i va ordenar que el detinguessin durant uns dies per haver desobeït ordres i per anar begut. Mirant-se els altres soldats, els va prohibir destruir cap obra d’art fins que no ho diguessin els seus superiors. En acostar-se a en Fritz, es va encendre una cigarreta davant seu i li va dir:

Ens fan falta més homes com tu a l’Exèrcit, que tinguin cultura i que siguin valents, si mai vols ja saps a on et voldríem.

Sense respondre-li, no en tenia gens de ganes d’entrar a l’Exèrcit, va continuar el seu recorregut pel museu per després tornar tot sol al Hospital. Abans de tornar, el noi es va voler perdre pels carres de la capital francesa i en apropar-se a la Torre Eiffel va observar un cartell sobre la torre amb un missatge en alemany: Deutschland siegt au fallen fronten. Alemanya es victoriosa en tots els fronts. Veient per tot arreu soldats alemanys desfilar orgullosos amb els seus uniformes, en Fritz es va cansar d’aquell paisatge i va tornar cap a l’Hospital per poder parlar amb l’Àngela durant una estona.

El 22 de juny, un dia fosc amb molts núvols negres, es va firmar l’armistici entre França i Alemanya en el bosc de Compiegne, a 80 quilòmetres al nord de París, on els alemanys es varen rendir el novembre de 1918 a la Primera Guerra Mundial. En saber-se la notícia de cop va esclatar l’alegria a Europa ja que tothom pensava que la guerra s’havia acabat. Al vespre, en Fritz estava a l’Hospital examinant a un soldat que havia rebut accidentalment un tret al peu, quan de sobte se li va abraonar un oficial alemany que li va demanar fredament que l’acompanyés a l’Hotel Crillon. Demanant-li temps per treure-li al bala en aquell soldat, l’oficial li va dir mentre l’agafava amistosament per la bata:

Escolta, aquest soldat està entrenat per aguantar això i molt més. És un alemany. Deixa’l, ja ho faràs una altra hora.

Pensant que era millor no rondinar, va deixar aquell home cridant de dolor sense que ningú el pogués atendre. Després de fer-lo pujar en un Volkswagen Kübelwagen descapotable de color ocre que els esperava a la sortida de l’Hospital va anar a l’Hotel. En un despatx enorme però amb un ambient fred i trist, un general el va informar de que l’endemà a les quatre de la matinada havia de ser present a l’aeròdrom de Le Bourget, al costat de París. Estranyat, no entenia res, el noi va començar a demanar explicacions ja que no es volia llevar tant d’hora, però el general no li va badar boca i es va posar a mirar uns papers que tenia damunt la taula. Palplantat i sense saber què fer, en Fritz es va girar per marxar i llavors un oficial li va explicar mentre es posava la gorra per acompanyar-lo de nou a l’Hospital:

En Hitler vindrà unes hores per París i necessitem que tingui a la seva disposició als metges que li facin falta per si li passa alguna cosa. El viatge és artístic però t’has de vestir com un militar. 

Canviant-li de cop la cara, en Fritz es va posar content de saber que aniria amb en Hitler, a qui pensava dir-li que el deixés tornar a casa. Quan el varen deixar entrada de l’Hospital, en Fritz només pensava en anar a dormir el més aviat millor, però en aquells moments tenia molta gana. Per sort seva va veure a l’altra banda de la carretera una paradeta amb un carro on un home gran amb uns cabells canosos venia fruita. Amb una fam de llop el noi va córrer cap a la paradeta pensant en comprar uns quants plàtans i unes quantes maduixes, però en arribar a la paradeta, el venedor va recollir ràpidament la fruita, la va posar al carro i li va dir mentre li mirava el seu uniforme que acreditava que era alemany:

Un dia, tornarà la grandeur de la France.

Sense dir-li res, en Fritz es va girar i va tornar de dret a l’Hospital sense pensar en les paraules d’aquell venedor. De dret es va posar al llit i amb un no res es va adormir. En sonar el despertador a dos quarts de tres de la matinada lògicament era fosc, els carrers eren buits i només sentia els miols d’un gat que rondava per Notre Dame. Mentre es canviava per posar-se l’uniforme verd, el noi renegava perquè en Hitler volia anar tant d’hora per París. Després de canviar-se mig adormit i badallant tota l’estona, va baixar a baix després d’agafar en el restaurant de l’Hospital una poma per esmorzar. Sortint a fora de l’Hospital ja es va trobar a l’entrada a un parell d’oficials que el varen fer pujar ràpidament en un Mercedes negre que ja tenia el motor i els llums engegats. Sense ni dir-se bon dia varen arrencar el cotxe i varen marxar ràpidament cap a l’aeroport. En arribar-hi després d’uns quants minuts amb cotxe en una carretera buida però molt vigilada per soldats alemanys, va veure que una sèrie de soldats i de personal de l’aeroport vigilaven cuidadosament la zona d’aterratge i es varen aturar just a l’entrada de la pista. Sense baixar del cotxe, es va quedar esperant als seients de darrere el cotxe mentre es treia les lleganyes dels ulls i s’acabava de menjar la poma. Quan va aterrar l’avió d’en Hitler, un Focke-Wulff 200, que el pilotava el seu pilot personal, en Hans Bäur, en seguit va baixar el dictador acompanyat pels arquitectes Albert Speer i Hermann Giesler i l’escultor Arno Breker vestits amb un uniforme negre per semblar militars. Amb un somriure a la boca, en Hitler i els demés varen pujar als altres Mercedes negres que els esperaven i varen marxar cap a la capital francesa. Entre ells també hi anava en Martin Bormann i el metge personal d’en Hitler, en Karl Brandt, a qui en Fritz coneixia de vista perquè havia treballat com a metge de la Clínica Universitària de Berlín i sabia que volia construir noves clíniques universitàries a Berlín. També sabia que era el responsable juntament amb en Philip Bouhler del programa d’eutanàsia.

Sense entendre perquè l’havien portat a l’aeròdrom, no havia ni baixat del cotxe per saludar a ningú i no tenia instruccions de res, en Fritz va fer tot el viatge cap a París sense preguntar res assentat en el seient de darrere del Mercedes sense que els seus companys li badessin boca. La primera visita del recorregut va ser en el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier. En baixar dels cotxes i demanar les claus de l’Òpera, curiosament no les trobaven perquè el porter no hi era i les havia amagat. Desesperats, un oficial va enviar a la Gestapo i a la policia francesa perquè trobessin al conserge, que el varen trobar i el varen obligar a entregar les claus. Mentre esperaven que la Gestapo aconseguís les claus, en Fritz contemplava l’edifici amb devoció i recordava com li havia agradat en el seu viatge a París mentre en Brandt li indicava què havien de fer en cas de que en Hitler prengués mal o es trobés malament. El metge li va explicar que en Hitler patia problemes estomacals i que si li passava alguna cosa li donés unes pastilles amb un embolcall daurat que li va donar, però en Fritz no el va escoltar i per desgràcia seva li varen caure les pastilles al terra. Després d’aconseguir les claus, varen entrar tots a l’Òpera, on en Hitler va demostrar davant de tots com coneixia aquell edifici. El guia de l’Òpera va quedar sorprès de que recordés que efectivament feia anys havia existit una petit habitació que havia sigut eliminada després d’unes reformes. Després del recorregut per l’Òpera, el dictador alemany en va quedar tant content de l’edifici i del guia que va voler que li donessin en aquest 50 Reichsmarks de propina, però aquell home no la va acceptar, cosa que va posar molt content a en Fritz perquè per ell era una mostra de la humilitat francesa. Mentre tornaven cap al cotxe i un venedor de diaris contemplava aquella escena no donant crèdit del què veia, un dels oficials va cridar a en Fritz, i el noi es va dirigir ràpidament cap a ell. Juntament amb uns altres oficials, el volien renyar perquè estava contemplant l’edifici i no estava pendent per en Hitler tal i com l’hi havia dit en Brandt. Mentre li parlaven de que havia d’anar amb més atenció i li demanaven que es fixés més amb en Hitler i no tant amb els edificis, per sorpresa de tots ells se’ls va apropar en Hitler pel darrere i li va dir a en Fritz:

Tu no ets aquell noi de casa els Goebbels?

Content, sabia que això li faria guanyar autoritat, en Fritz li va contestar amb un somriure d’orella a orella:

Sí senyor, sóc aquell noi, estic aquí París perquè m’hi han enviat en qualitat de metge.

Amb un tímid somriure, estava satisfet després de veure l’Òpera, en Hitler li va contestar mentre li encaixava llargament la mà:

Que no vols ser aquí?

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar mentre els altres s’ho miraven sorpresos i ell es desencaixava la mà de la del dictador:

Sí, és magnífica aquesta ciutat amb tot el seu art, jo ja hi havia sigut de petit en un viatge amb la família i una amiga, i estic molt orgullós de formar part de la seva gran obra, però té que pensar que demà farà només nou mesos que em vaig casar amb la meva esposa, la noia de Munic, no se si la recorda?

Fent que sí amb el cap mentre reia, en Hitler li va contestar mentre es posava bé la gorra perquè es veiés bé l’àguila del Reich:

Qui pot oblidar a la seva dona? La seva bellesa és descomunal i entenc que vulguis tornar a Berlín, les noies de Munic són les millors i ser del què parlo.

Mentre tots reien el comentari d’en Hitler, un dels oficials es va apropar a en el dictador per dir-li que havien de continuar amb el recorregut, però abans de pujar en els Mercedes, en Hitler li va dir en un d’aquells homes:

Aquest noi ha de ser el primer en marxar cap a casa, tracteu-lo bé.

Estant a la glòria, en Fritz va pujar al Mercedes, on ara tots de cop li varen parlar i li explicaven que estaven molt contents d’acompanyar a en Hitler. El xofer del cotxe, que no l’hi havia dit res durant tota l’estona, se li va presentar i li va donar una cigarreta, que en Fritz va rebutjar perquè no fumava. Després de l’Òpera es varen dirigir cap als Camps Elisis passant per la Madeleine, que el seu estil clàssic va impressionar a en Hitler, per després anar a la Torre Eiffel, on onejava la bandera nazi. Veient el símbol parisenc, en Hitler va demanar aturar-se un moment per caminar. Mentre a en Hitler li feien una fotografia, en Fritz, que feia veure que contemplava al dictador tal i com li havien indicat, va mirar-se l’estructura de ferro pensant amb lo bé que s’ho havia passat en el primer pis de la Torre amb els seus amics i la seva mare mentre el seu pare estava a baix de la Torre per por a que li passés alguna cosa. Després varen tornar als cotxes i varen passar per l’Arc de Triomf, on en Brecker li va recordar a en Hitler que l’arc que volia fer a Berlín seria tant gran que el de París hi cabria a dins. Cansat de tanta estona en el cotxe, en Hitler va decidir baixar dels cotxes a la Place du Trocadéro per caminar una mica. En Fritz, com la resta dels seus companys, es va quedar al cotxe esperant que en Hitler tornés i no deixava de mirar als edificis. Un cop varen tornar als cotxes es varen dirigir a la capella de Les Invalides, dissenyada per en Hardouin Mansart. Allà, amb la seva llarga gavardina, en Hitler es va passar una llarga estona davant de la tomba d’en Napoleó amb la gorra al pit i inclinant el cap en silenci. En Fritz es mirava tota aquella escena amb estranyesa, pensava que el destí havia ajuntat a dos personatges molt semblants i sense escrúpols. Mentre en Hitler meditava davant d’en Napoleó, el fotògraf Heinrich Hoffmann va tirar una fotografia a la tomba com a record. En sortir de l’edifici en Hitler li va explicar en el seu fotògraf que aquell havia sigut el moment més gran i més bonic de la seva vida, que admirava a en Napoleó però li va deixar clar que en Frederic el Gran era un home de més talla. Després es varen dirigir al palau de Luxemburg, la Rue Soufflot i el Panteó, on en Hitler va elogiar les seves dimensions, tot i que en Fritz, va sentir com li xiuxiuejava a en  Hermann Giesler que l’interior de l’edifici l’hi havia provocat una forta decepció. En Fritz no va fer massa cas als comentaris d’en Hitler i es va interessar més en la tomba d’en Voltaire, l’home de la Raó que l’Església li va negar la sepultura en sagrat. Mentre seguien el cotxe d’en Hitler, en Fritz no entenia perquè no passaven pel Louvre, la Places des Vosges, el Palau de la Justícia i la Sainte Chapelle, i començava a pensar que els coneixements d’en Hitler en art devien ser molt simples o bé que odiava l’època medieval.

Després de veure el Panteó, en Fritz va notar que en Hitler estava desanimat i avorrit, cosa que li estranyava. Després de passar per les cases de la Rue de Rivoli i a Notre Dame varen acabar el recorregut a Montmarte, a l’església vuitcentista de la pietat catòlica del Sacre Coure, on en Hitler s’hi va quedar una estona rodejat pels seus escortes contemplant la ciutat. Mentre en Fritz contemplava també les vistes juntament amb els seus companys, va veure que molts fidels es dirigien cap a l’església i va quedar sorprès de que la majoria no prestés atenció a que hi havia en Hitler. A les nou del matí, en Hitler i el seus col·laboradors varen tornar a l’aeroport per tornar al quarter general de Bruley le Peche, a prop de Sedan, i en Fritz i els altres varen tornar a la ciutat. Tot i que li varen donar el dia lliure, en Fritz va preferir anar a treballar a l’Hospital perquè a part de que hi havia molta feina, tenia ganes de tornar a Berlín perquè enyorava a l’Àngela i treballant li passava més ràpid el temps. A la nit, un comandant i uns quants generals el varen anar a buscar per convidar-lo a sopar pel fet de que coneixia el dictador alemany. Volien que els expliqués tot el que sabia d’en Hitler. Portant-lo al menjador del quarter de la ciutat, varen sopar llagosta amb sala holandesa, paté de fetge gras, xai al forn, préssecs i tot regat amb xampany Veuve Vlicquot 1928. En Fritz els va explicar amb tot detall com va conèixer al dictador gràcies a l’amistat del seu pare amb en Goebbels. Trempat com no ho havia estat durant la seva estada a la capital, en Fritz fingia està còmode entre ells perquè pensava que si es creien que era algú important potser el deixarien retornar més ràpid a Berlín.

Els següents dos dies, després de que no li diguessin res de tornar a la capital alemanya, en Fritz no es va voler ni moure de l’Hospital, que estava ple de soldats amb algunes ferides. Durant aquells dies feia molt mal temps, queien molts furors de Júpiter, i des de que tothom va saber de que era un protegit d’en Hitler el tractaven amb molt de respecte. El 25 de juny va anar a celebrar la rendició francesa amb uns seus companys de l’Hospital i de l’Exèrcit després de que sentissin les paraules d’en Philippe Pétain per la ràdio de l’Hospital. El nou cap d’Estat francès va afirmar que havia començat una nova època pel poble francès després de ser derrotats. Endinsant-se pels carrers de la ciutat amb els seus companys, en Fritz va contemplar un ambient festiu; uns celebraven la victòria dels alemanys i uns altres celebraven la fi de la guerra. Eufòrics però amb els ventres buits, varen entrar a un restaurant amb vistes al Sena. Assentant-se a una gran taula ovalada, varen quedar tips de bols de sopa de ceba, cargols bourguignons, talls d’onglet i ostres, tot això regat amb els vins de Bordeus que els hi va portar una cambrera jove. Amb ganes d’estimar noies joves, aquells joves nois varen anar a un bar proper que estava ple d’alemanys i de francesos. Mentre es bevien unes copes de xampany Möet & Chandom i es fumaven amb orgull unes cigarretes que els hi oferien unes noies, en Fritz de seguida va notar que algunes franceses se l’insinuaven descaradament i, sense mirar els seus descoberts escots, va preferir rebutjar-les mirant fixament la seva copa de xampanys per deixar-les pels seus companys, que anaven desitjosos per estar amb aquelles dones entregades. Al cap d’uns minuts, en veure que tots anaven acompanyats i després de que alguns volguessin anar als camps de remolatxa de Saint-Denis per està amb aquelles noies sense ningú que els controlés, en Fritz es va quedar sol al seu tamboret i ja no tenia amb ningú amb qui xerrar a part de la copa de xampany. Després de pagar la seva copa, va decidir tornar sol a l’Hospital pensant només en l’Àngela i en la Galiana, a qui no podia oblidar. Ara se li feia molt més present en aquella ciutat. Amb l’alcohol a les venes i al cap, a cada racó la recordava i la seva consciència li feia jugar males passades perquè se la imaginava a cada carrer o asseguda en un restaurant amb el seu senzill vestit.

El 30 de juny, quan es pensava que marxaria l’endemà, un oficial el va cridar al seu despatx de l’Hotel i li varen exigir que es quedés uns dies més perquè el necessitaven, havia treballat exemplarment li va dir el seu superior. Resignat, va acceptar la decisió i va trucar a l’Àngela per comunicar-li la notícia. L’enyorava amb totes les seves forces i veia ara en París una presó que no en podia escapar. Tenia por de que no el fessin quedar a la capital francesa. L’Àngela, per la seva part, es va agafar malament que en Fritz es quedés més dies a París perquè tenia por de les franceses i pensava que el seu marit ho estava aprofitant. L’endemà al matí un parell de soldats el varen tornar anar a buscar per portar-lo a l’Hotel Crillon. Pensant que el farien quedar uns mesos, va veure un bri d’esperança de poder marxar quan li varen comunicar que com que coneixia a en Hitler acompanyaria a aquella jornada a en Goebbels, que estava de visita cultural per la ciutat. Content de saber que el ministre el faria tornar, el varen fer pujar en el Mercedes Benz 170VK, que els estava esperant just en el lloc on varen guillotinar a la Maria Antonieta, i varen anar a buscar al ministre a l’aeroport. En veure a en Fritz després de baixar de l’avió, el ministre va exclamar rient:

 

Aquí també ens hem de trobar? Que m’empaités?

 

També rient, en Fritz li va contestar posant-se les mans a la butxaca mentre els altres al·lucinaven veient que també coneixia el ministre de Propaganda i l’home fort del govern:

 

Estic aquí per la teva seguretat, tot i que esperava que em fessin tornar a Berlín.

 

Entenen la insinuació que li feia el noi, en Goebbels li va prometre:

 

Demà al matí marxaràs, donaré l’ordre perquè et rellevin per un altre, igualment França ja s’ha acabat.

 

Feliç com unes Pasqües, en Fritz no li va voler preguntar si començarien una nova ofensiva tot i que es moria de ganes de saber-ho. Pujant tots els cotxes, amb tots els col·laboradors d’en Goebbels varen començar la ruta: varen recórrer la catedral dels Invàlids, on varen contemplar la tomba d’en Napoleó, cosa que a en Fritz li continuava emocionant veure-la, el Sacre Coeur i Notre Dame. Durant tota l’estona en Fritz no es va moure del costat d’en Goebbels, que estava molt content de tenir-lo al seu costat.  A la catedral, en Fritz els va deixar perquè estava a uns metres de l’Hospital, però abans de marxar va anar a acomiadar-se d’en Goebbels. El ministre, molt emocionat per veure’l també a París, li va dir:

 

Dóna records al teu pare, estic segur que ell està orgullós de que tu siguis aquí París. Tant debò ell ho hagués pogut fer quan li va tocar, però els traïdors no ens ho varen permetre, ara em canviat la Història.

 

Pensant en la covardia del seu pare, en Fritz li va encaixar la mà al ministre i se’n va anar feliç pensant que en 24 hores veuria de nou a l’Àngela. Després de firmar els documents precisos i de passar les últimes hores cuidant als malats, que ja eren molt menys i començaven a ser francesos, en Fritz es va posar roba de civil que tenia; uns pantalons i una camisa blanca de màniga curta, i va fer la maleta per tornar cap a casa. Al matí del 2 de juliol va agafar el tren a Gare du Nord que el va portar a l’estació Anhalter. Mentre contemplava per últim cop la ciutat tenia un sentiment d’alliberació però també tenia la sensació de que hi deixava la Galiana a la ciutat; tots els carres, tots els edificis li havien recordat a la seva difunta xicota que no es treia del cap i que continuava estimant amb bogeria.

En arribar a l’estació berlinesa al vespre i cansat de tantes hores assegut, necessitava estirar les cames, va anar a peu a la Leipziger Strasse. Després de saludar a en Kurt quan se’l va trobar i de comprar un brioix a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, va entrar al pis. En obrir la porta del seu pis a poc a poc per donar una sorpresa a l’Àngela, que hi havia tornat a viure al pis després de veure que no hi havia perill i perquè enyorava aquell pis tant gran per ella, va veure que la llum del rebedor estava encesa. Però l’Àngela, en sentir soroll a la porta es va pensar que havia entrat un lladre i va agafar la pistola Luger Parabellum que tenia guardada a un calaix de la cuina i que l’hi havia comprat el seu pare per si de cas. Amagant-se a la cuina, quan en Fritz va obrir el llum de la cuina la sorpresa se la va endur ell en veure a la seva muller apuntant-lo amb una arma apunt per disparar-lo. Espantat, en Fritz va cridar tirant el brioix al terra:

 

Sóc jo, sóc jo. No disparis!.

 

L’Àngela no va disparar de miracle. Sorpresa, va deixar l’arma a la pica i va córrer cap al seu marit, que estava pàl·lid pensant que aquest era el moment més perillós que l’hi havia tocat viure. Després de parlar en el sofà de com l’hi havia anat per París, en Fritz li va donar un vestit que l’hi havia comprat en una luxosa botiga dels Camps Elysis, cosa que la va fer molt feliç. Després de menjar unes quantes salsitxes que li va fer l’Àngela mentre ell desfeia la maleta i deixava la Parabellum al moble del rebedor, en Fritz va trucar a casa seu per explicar-los que havia tornat sa i estalvi. La Luane i en Barnard es varen posar molt contents de que el seu fill hagués tornat i en Barnard encara no es feia creus de que s’hagués aconseguit derrotar els francesos amb tanta facilitat. Es deixava endur com la resta per l’eufòria de la victòria alemanya creient que potser el règim d’en Hitler no era tant desastrós com creia.

Els següents dies, en Fritz va gaudir de la rutina berlinesa i es passava els dies de l’Hospital Charité a casa dels seus pares o de l’Àngela. Tothom li preguntava per la seva estada a París i ell els hi responia:

No ha canviat gaire de quan hi vaig anar quan era petit. No es veia una ciutat que hagués passat una guerra. Els seus edificis, els seus monuments, la seva gent, tot estava com ho recordava.

 

Tot i això, en Fritz no es treia del cap aquell pacient de l’Hospital de la Cité que varen assassinar per haver encès la ràdio i com els soldats eren irrespectuosos amb els francesos, però pensava que eren incidents aïllats, típics de la guerra que acabarien amb el pas dels dies. Quan va quedar amb en Lou en el bar Victorius, aquest li va explicar:

 

En Georg també era a França aquests dies, però ell estava lluitant al sud del país. Segons sembla allà no ha sigut tant fàcil com a París, però m’ha explicat que en general França l’hi ha sigut l’operació més senzilla que li ha tocat viure gràcies a que en Hitler va fer passar els soldats i els tancs pel bosc de les Ardenes, cosa que no esperaven els francesos.

 

Pensant que la guerra s’havia acabat i que els britànics ara es rendirien, en Fritz va notar que els clients del bar i en Mark i la Diane es tornava a deixar endur pel nazisme i que veneraven a en Hitler i el seu règim com divinitats. De fet, ell pensava com el seu pare, no entenia com França havia pogut caure amb tanta facilitat i no comprenia com els parisencs que havia vist mostraven el seu suport a les tropes alemanyes i es deixaven sotmetre.

 

El 6 de juliol, en un dia gris on pràcticament no es va veure el Sol, en Hitler tornava també de França després de passar-hi uns quants dies dirigint l’ofensiva. En Martin, que estava molt eufòric, va fer tancar la llibreria per anar a rebre en Hitler a les tres de la tarda a la Anhalter-Bahnof, i en Fritz va tenir el dia lliure perquè el director de l’Hospital entenien que com que havia anat a França deuria voler anar a veure el dictador alemany. Pensant que estaven mig obligats, varen dirigir-se amb els pares de l’Àngela a rebre en Hitler. Quan varen arribar a l’estació Anthaler després de dinar a casa als Richter, varen veure que hi havia molta gent, n’hi havia que portaven més de sis hores esperant. Intentant posar-se entre el mig de la gent varen veure que no veurien res i varen decidir esperar-lo a davant de la Cancelleria, on també s’hi havia aplegat la gent. Als carrers de la ciutat estaven adornats amb flors i catifes, pels altaveus penjats a les faroles sonava la música de les SA, la Badenweiler, la marxa favorita d’en Hitler, les càmeres del Wochenschau no paraven de gravar a la gent i els carrers, i les campanes de les esglésies no paraven de repicar. Deixant-se endur per l’emoció i pels crits d’eufòria, sobretot en Seigmund, que estava plorant de felicitat i es passava tota l’estona esperant amb el braç dret aixecat, en Fritz i l’Àngela es varen posar a cridar amb la resta pensant que tot i els defectes potser en Hitler no era aquell monstre que havien dit. Palplantats a la vorera de la Wilhelmstrasse, a pocs metres al sud de la Cancelleria, mentre sortia el Sol després d’amagar-se tot el dia a darrere els núvols, varen sentir una comitiva motoritzada i entre crits varen veure passar a en Hitler amb un Mercedes negre amb l’emblema del Führer en el radiador, que va tenir que obrir pas entre la multitud de gent fins arribar a la Cancelleria. La gent estava tant eufòrica que volia tocar el cotxe del dictador alemany i es llançava sobre d’ell corrent el risc de ser atropellats. Les mares aixecaven els seus fills sobre les seves espatlles perquè poguessin contemplar el seu líder que els havia dut a la glòria. Després de que el cotxe entrés a la Cancelleria i d’esperar uns minuts, la gent que esperava en el balcó que donava a la Wilhelmplatz cridava que volien veure a en Hitler sortir al balcó, desig que es va complir quan va sortir juntament amb en Göering. En veure’l sortir, tots es varen posar a cantar i aplaudien i cridaven alçant el braç dret. Després de la cerimònia, on en Göering patia perquè els britànics no els ataquessin amb els seus bombarders, la família Richter i en Fritz varen anar a prendre unes cerveses Berliner Weisser en el bar Victorius per comentar com havien vist el dictador alemany. En Seigmund anava cridant d’eufòria pel bar, que estava ple de banderetes nazis i hi havia alguns oficials de l’Exèrcit que havien tornat amb en Hitler. En veure’l feliç i convidant als oficials a una ronda, molta gent abraçava a en Seigmund sense que el coneguessin. L’Àngela, que normalment li feia vergonya el comportament del seu pare, se’l mirava amb cara de felicitat pensant que tot havia acabat i que ara podrien tornar a les seves vides normals. Contenta, va alçar la seva gerra de cervesa i va demanar un brindis per Alemanya.

 

De seguida en Barnard va veure incrementar l’activitat a l’empresa perquè ara alguns dels seus teixits anirien a les zones conquerides, sobretot a la França ocupada, i va tenir que contractar a més treballadors i un parell més de secretàries. Per si de cas, es va assegurar de que cap dels nous treballadors fos jueu i va revisar amb lupa l’historial familiar dels treballadors que contractava. En Marwin, que continuava trist per la marxa de la seva xicota, estava esperançat perquè arribessin a un acord amb els britànics per tornar-se a reunir amb l’Elisabeth, però quan va sentir els rumors de que estaven preparant atacs contra la Gran Bretanya es va desesperar i es va tornar a tancar a la fàbrica per no pensar en la guerra.

 

Els rumors que sentia en Marwin es varen confirmar quan en Fritz va rebre una carta d’en Georg des de França en què els explicava que els estaven preparant per envair la Gran Bretanya. Trobant aquella operació una bogeria, pensava que l’Atlàntic era un mur impossible de superar, en Fritz va pensar que només s’amenaçava als britànics. Però, el 10 de juliol, els seus pronòstics varen errar quan la Luftwaffe va atacar els vaixells civils i mercantils, i les instal·lacions portuàries del Canal de la Mànega, començant d’aquesta manera la Batalla d’Anglaterra que duraria fins al maig de 1941. En Fritz va patir perquè no l’enviessin aquest cop a la Gran Bretanya, però els seus temors mai es varen materialitzar perquè el director de l’Hospital va rebre un avís d’en Goebbels en què l’hi prohibia enviar-lo al front.

 

Mentre els Junkers Ju 87 i Ju 88, els Messerschmidtt Bf-109, els Heinkels -111 i els Dorniers Do-17 es preparaven, la Matilda vivia aquells dies amb tranquil·litat, el règim s’ocupava d’expulsar els jueus de les zones conquerides, pensaven seriosament en enviar-los a Madagascar, i es varen oblidar momentàniament dels jueus que vivien a Alemanya. En Fritz estava tant content de que la seva botiguera hagués retrobat el somriure que anava sovint a la botiga content per dir-li que aquell malson havia acabat i que tornarien a viure amb pau i convivència. Deixant-se endur per l’eufòria, la Matilda li va demanar que tingués un fill amb l’Àngela per donar-li caramels com havia fet amb ell, però en Fritz encara se sentia molt jove per tenir un fill i pensava que primer havia d’acabar definitivament la guerra. No volia fer com el seu pare i portar al món una criatura a mig conflicte, tal i com va néixer ell. Dins la seva ment tenia altres projectes, com aquell dia que va portar l’Àngela a veure la pel·lícula Wunschkonzert, basada en el programa de ràdio. La pel·lícula, que va ser del gust de la parella i del públic en general, se centrava en la separació i el retrobament d’en Herbert i la Inge, una parella que s’havia conegut a l’atzar el 936, durant els Jocs Olímpics de Berlín. Els dos es varen enamorar, però ell, tinent de la Luftwaffe, havia de marxar inesperadament en una missió secreta i no se l’hi permetia enviar les cartes que havia promès escriure. En aquell moment en Fritz l’hi va venir una suor freda pensant que a ell també li podia passar el mateix si l’enviaven a la guerra. Tres anys després, els amants havien perdut el contacte, Alemanya estava en guerra i Herbert havia sigut destinat a una base aèra d’Hamburg, on estava al comandament dels atacs aeris contra la Gran Bretanya. La pel·lícula anava acompanyada pels popurris musicals del Wunschkonzert, de Mozart a Marika Rökk. Gràcies a les dedictadories llegides en el programa de ràdio, Herbert va sol·licitar que es toqués la Fanfarria olímpica, i d’aquesta manera la Inge va comprendre que ell continuava pensant en ella. Després d’això, la noia va dirigir-se al presentador Goedecke, que s’interpretava ell mateix a la pel·lícula, i va aconseguir la direcció d’en Herbet, que acte seguit es varen retrobar. L’última escena dels amants es dissolt en els sons d’un atac aeri sobre Anglaterra. Sortint de la sala, l’Àngela no parava de dir-li que era una gran pel·lícula romàntica, però en Fritz li va recordar:

Veus el que fa la guerra? Quina merda.

Segura d’ella mateixa, l’Àngela li va contestar:

Va, tranquil, que ja s’acaba. Ara firmarem la pau i tot haurà quedat en un malson.

El 18 de juliol, en Georg va tornar a casa amb al 218ª Divisió d’infanteria, que va desfilar en una marxa per la Porta de Brandenburg coberta amb banderes de guerra del Reich i amb l’esvàstica. La ciutat vivia enmig d’una festa popular; la gent s’abraçava, cantava, bevia, menjava i somiava junta pensant que tot havia acabat. Per afegir més vi a la festa, en Joseph Goebbels va pronunciar un discurs a les tropes i a les masses que s’havien reunit a la Pariser Platz, on hi havia en Fritz, l’Àngela i en Lou per veure el seu amic. Però el ministre va rebaixar l’eufòria en recordar la derrota de la Primera Guerra Mundial, acusant als jueus d’ella, i els va advertir de que aquesta guerra encara no havia acabat. Empassant-se saliva, en Fritz va pensar que potser s’hauria de menjar un altre cop les paraules que l’hi havia dit a la Matilda però també creia que era una amenaça sense contingut. Després de que la cerimònia acabés amb la desfilada militar, on tothom va retre homenatge aquells soldats victoriosos, es varen reunir amb en Georg, que era felicitat per la gent que el veia i fins i tot li regalaven flors i bombons, i les noies li feien petons a la galta. Per marxar d’aquell ambient per estar més tranquils, es varen refugiar en el bar de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz per beure’s unes quantes Paulaners. Només entrar al bar amb el seu uniforme militar, tots els clients es varen posar drets per saludar a en Georg i en Julius li va fer una reverència. Mirant amb admiració al seu amic, es varen asseure a la taula de sempre i li varen preguntar com havia vist aquelles batalles. A mitja conversa i amb la cervesa a la mà, en Fritz li va explicar que ell havia anat a París. Posant-se a riure, en Georg li va dir:

 

A París? Tant debò a mi m’haguessin enviat a París, que feliç que hagués sigut. A Noruega les condicions climatològiques eren terribles, la boira no em deixava veure res i disparàvem a l’atzar. A França la veritat és que va ser més senzill, sobretot gràcies a la climatologia, però també varen ser batalles dures, sobretot les que va presentar el coronel Charles de Gaulle amb els seus tancs. Però en general podem està molt contents.

 

Preguntant-li l’Àngela si havia vist atrocitats, en Georg va ser clar:

 

Sí, algunes, però en cap cas es podia comparar amb Polònia. Jo diria que varen ser fets aïllats, suposo que normals en un conflicte on tothom va escalfat i no pensa racionalment. Pensa que en la Primera Guerra Mundial també es varen cometre atrocitats d’aquest tipus, però esperem que no vagin a més perquè el que em preocupa és la ideologia racista que hi ha darrera de tot això.

 

Més tranquils, creien que el règim s’estava suavitzant per fi, en Fritz li va preguntar si tot havia acabat, però en Georg va respondre-li amb rotunditat:

 

No! Ara toca l’operació més complicada, la Gran Bretanya. Els britànics en si no ens seria massa difícil eliminar-los, nosaltres tenim més i millors avions i a ells els hi falta artilleria antiaèria, metralladores i canons antitancs, però tenen una sort: el mar. No se com ho farem per travessar-lo sense ser atacats. Es diu que es bombardejarà sense contemplacions la Gran Bretanya i que un cop estigui en ruïnes s’atacarà per terra. Si no hi hagués en Churchill segurament hauríem arribat a un acord amb ells, però amb aquest borratxo fumador de puros és impossible arribar a un acord, odia a en Hitler amb tota la seva ànima.

 

Llavors va intervenir a la conversa en Lou, que els va dir amb el seu tímid caràcter:

 

Els meus companys de la fàbrica demanen que se’ls permeti allistar-se a l’Exèrcit. La gent té clar que la victòria estar a tocar i que serà senzilla.

 

Preocupat, en Fritz li va preguntar si els britànics els podien atacar, i en Georg li va contestar:

 

Sí que poden sí, però creiem que nosaltres som més poderosos i que destruírem totes les seves fàbriques i instal·lacions militars abans de que ho facin ells amb nosaltres. A part, crec que nosaltres no som tant sensibles com ells i que atacarem on fa més mal. A la població.

 

Desitjant que les coses se solucionessin ràpidament, en Fritz els hi va explicar com havia viscut aquells dies a París i la seva trobada amb en Hitler i amb en Goebbels, cosa que en Georg li va dir en to de broma mentre li tocava l’espatlla:

 

Tu sempre has sigut un burgès, amb la classe alta, mentre els altres ens toca pica pedra.

 

Després de quatre somriures més mentre es bevien la cervesa, en Fritz els va explicar com havia vist com assassinaven a un pacient sense cap motiu greu i en Georg li va contestar amb el cap abaixat:

 

Ja t’hi acostumes a veure-ho, jo ho veig sovint, com també veig morir a molts companys meus per les ferides. Són coses que no hi pots fer res, les acceptés i punt.

 

Veient que el seu amic estava nerviós movent la cama esquerre mentre recordava aquells fets, en Fritz va decidir canviar de tema i varen parlar de les seves vides per la ciutat i els va recordar la primera vegada que varen venir en aquell bar quan eren petits. En veure que el seu marit pensava en el passat, a l’Àngela no li va fer gens de gràcia perquè sabia que recordava a la Galiana i es va beure la cervesa d’un glop i va deixar la copa de cop a la taula per mostrar el seu disgust. L’Àngela no anava desencaminada, ja que el record de la Galiana continuava, i potser encara més després de París. Mirant el rellotge que hi havia a damunt de la barra, en Georg els va deixar excusant-se de que l’endemà s’havia de llevar ben d’hora per anar a una altra desfilada militar i que havia d’anar a veure un moment als seus pares.

 

Efectivament, l’endemà 19 de juliol pels carrers de Berlín es va organitzar una desfilada militar per celebrar la victòria a França. La família Klein i la família Richter es varen unir per anar a veure els glorificats militars, on els peixos grossos anaven amb els seus galons d’or i els seus pits carregats de medalles i condecoracions. Molts d’ells estaven orgullosos i feliços d’haver sigut ascendits a mariscals de camp i coronels generals. En Seigmund no parava de repetir-li a en Barnard que sinó fos pels jueus, els socialdemòcrates i en Max Baden ells haguessin sigut aquells soldats que desfilaven per la victòria i que no s’haurien quedat a només 40 milles de París. En Barnard es limitava a respondre-li un sí sense contingut intentant evitar qualsevol conversa amb el seu consogre sobre la Primera Guerra Mundial. Mentre miraven la desfilada des d’una vorera, en Fritz i l’Àngela es varen adonar que l’Udo s’insinuava a la Katrina, cosa que li va fer riure a l’Àngela i va preocupar a en Fritz. Per ell el seu cunyat no era el noi ideal per la seva germana; era massa mogut i era poc intel·ligent. Observant el recorregut de la desfilada es varen adonar que per primer cop acabaria en el Reichstag, on en Hitler va fer un discurs que va commoure a les masses. El dictador alemany va assegurar que la Wehrmacht era més forta que mai i va explicar que el poble era tot un bloc. Però el dictador alemany va fer preocupar molt a en Fritz quan va dir que l’aliança amb els soviètics fracassaria i va culpar als jueus d’haver-lo obligat a lluitar. Pensant que estava boig, en Fritz li va dir a l’Àngela a cau d’orella:

 

Si fa com en Napoleó és que ha perdut ben bé el seny.

 

Mirant-se’l amb un somriure a la boca, l’Àngela li va contestar mentre anava sentint les marxes militars i els crits d’eufòria de la gent:

 

També deies que anar a França era una temeritat i mira on estem.

 

Després de criticar al primer ministre britànic, en Hitler va deixar la porta oberta a una pau amb el poble britànic i va fer una nova i última oferta de pau amb la Gran Bretanya. Sentint aquelles paraules, l’Àngela li va retreure a en Fritz:

 

Veus? No has de patir, és estúpid però no boig com en Napoleó.

 

Mentre en Hitler lloava la figura del general Walter von Brauchistch per haver dur l’estratègia militar a França i a en Rudolf Hess, la gent va observar els avions alemanys que sobrevolaven al Parlament alemany. La majoria pensaven que aquells avions formaven part de la desfilada però molts pocs, entre ells en Barnard, varen entendre que aquells avions sobrevolaven els cels de Berlín per si els bombarders britànics intentaven espatllar l’acte.

 

En acabar l’acte, on en Hitler va nombrar a 12 mariscals de camp i va ascendir a 16 generals, la gent va tornar cap a casa. En Seigmund li va demanar a la família Klein si els volien acompanyar a fer una cervesa, però en Barnard, que continuava avergonyit després de que se sabés el seu paper en la Primera Guerra Mundial, tot i que el desconeixia la família Richter que encara el miraven amb admiració, va rebutjar l’oferta al·legant que tenia molta feina fent teixits pels nazis. Entenent de que era tot un patriota, tot i que no sabia que era un patriota pels diners no per la nació, la família Richter, amb en Fritz i l’Àngela, varen anar a fer la cervesa en el bar Victorius. En Fritz no treia els ulls de sobre a l’Udo, que havia estat tota l’estona parlant amb la Katrina i fins i tot l’havia convidat a fer la cervesa, però ella no va acceptar l’oferta perquè molt gentilment l’hi va dir que havia quedat amb unes amigues per anar al Tiergarten.

 

Els següents dies, l’Àngela va notar en els diaris de la llibreria com s’havia incrementat el llenguatge bèl·lic i que es parlava obertament de guerra contra els britànics. En comentar-ho amb en Fritz, el seu marit li va dir que el preocupava aquell tema però que estava més tranquil perquè a l’Hospital ningú li parlava d’anar a la Gran Bretanya i que la majoria dels pacients que rebien eren civils que venien per un problema domèstic. Creia fermament que els britànics negociarien la pau després de veure el potencial de la Luftwaffe, que creia erròniament que era molt superior a la RAF britànica. Quan passejava pels carrers de la ciutat o pels passadissos de l’Hospital veia com la majoria de la gent rebutjava enfrontar-se als britànics, els consideraven massa perillosos, tot i que la majoria odiaven al primer ministre britànic. En Paul sempre li deia a en Fritz que el primer ministre era la persona més odiosa i més repugnant que havia vist mai amb els seus modals. Per més tranquil·litat, en Georg els va enviar una carta en què els hi deia que els estaven preparant per la primavera de 1941 i que veia inviable enviar la Kriegsmarine a les costes britàniques. Pensant que encara faltaven molts mesos per la següent primavera, en Fritz va creure que d’aquí a la primavera tot l’ambient s’hauria calmat i que es podria firmar la pau. Però els atacs aeris alemanys contra les ciutats portuàries del sud de la Gran Bretanya continuaven sense interrupció.

 

L’1 d’agost de 1940, l’Àngela es va quedar preocupada en sentir per la Klara que els bisbes catòlics alemanys es queixaven dels assassinats a malalts mentals que es produïen en els centres d’internaments. Molts eren eliminats en camions mòbils de gas. No tenint coneixença del què passava, la Klara no li va saber respondre, li va demanar a en Fritz si en sabia alguna cosa o si havia vist aquells assassinats a l’Hospital. Mirant-la amb tristor des del sofà del menjador, en Fritz li va respondre:

 

A l’Hospital tenim ordres de denunciar aquest col·lectiu, no tu nego. Jo no ho he fet mai, però molts dels meus companys ho han fet. Un cop s’ha presentat la denúncia venen els policies o les SS i s’enduen aquestes persones a la força. No ens diuen on, però sabem perfectament que els maten. És una injustícia més d’aquest govern que diu que posa ordre i seguretat.

 

Trista i col·lapsada pensant que es produïen assassinats selectius al costat de casa, no s’ho volia creure però sabia que era perfectament creïble el què passava. Amb aquelles crítiques de l’Església, l’Àngela va reafirmar la seva fe amb el catolicisme i aquell dia va anar a l’església de Sant Miquel a encendre-hi un ciri i a resar per la pau en el món. Però les seves pregàries com les dels bisbes varen ser envà i el ciri, com tots, es va apagar.

 

Els dies càlids d’agost passaven ràpid i en Fritz es mirava cada dia amb interès per la premsa els combats aeris a la Gran Bretanya. Tothom donava per fet que la victòria seria per la Luftwaffe, però en Fritz començava a creure que no seria tant fàcil i no li feia gens de gràcia destruir la ciutat on havia anat de Lluna de Mel i que tant l’hi havia agradat. A la llibreria, la majoria de la gent com l’Otto exclamava que s’havia d’aniquilar la Gran Bretanya com fos i quedar-se totes les seves colònies al nord de l’Àfrica. Però la gent no sabia que tot hi els atacs, els alemanys estaven perdent masses avions en les batalles contra la RAF, baixes que pagarien ben car. Qui odiava aquells atacs era en Marwin, que patia per l’Elisabeth, la qual no n’havia sabut res més des de que va començar la guerra. Per no pensar en ella anava a la fàbrica a les sis del matí, parava un moment per dinar en el bar del costat i tornava a la feina fins a quarts de nou del vespre, hora que tornava a casa per sopar i anar-se’n al llit. En Fritz estava tant pendent dels atacs contra la Gran Bretanya, que no va fer cas a la notícia de l’assassinat per part de Stalin del líder rus Lev Trotski. Tampoc l’importava ara saber qui tenia més raó, si en Lenin o en Trotski, ara que no hi havia la Galiana. De fet, a cap dels dos els hi agradava aquell home que va crear l’exèrcit soviètic i que desitjava una revolució permanent, quina bestiesa pensava en Fritz perquè per ell simbolitzaria guerra i més soldats, però els dos pensaven que hagués sigut millor que ell hagués sigut el substitut d’en Lenin, tal i com volia el líder rus en el seu llit de mort.

 

Però aquell optimisme del poble alemany es va veure frenat de cop quan la nit del 25 d’agost 81 bombarders de la RAF varen atacar per primer cop Berlín en revenja de l’atac alemany del dia anterior a Londres on varen morir 9 civils. Mentre dormien plàcidament al llit, en Fritz i l’Àngela es varen despertar de cop en sentir les sirenes antiaèries i mentre es posaven les sabates per fugir del pis es varen posar neguitosos en escoltar els motors Rolls Royce dels bombarders britànics i es varen amagar sota al llit pensant que no tenien temps de baixar a baix al carrer. Després de veure que les bombes no queien a on eren ells, varen sortir del improvisat amagatall i en Fritz va trucar ràpidament en els seus respectius pares. En Barnard li va dir que estaven bé però espantats. Quan va trucar en Seigmund la cosa va ser diferent, no parava de renegar a crits contra els britànics i els hi deia el nom del porc sense parar. Desesperada, l’Àngela també cridava com el seu pare pel menjador del pis demanant venjança i ja no va aclocar l’ull aquella nit pensant que podrien tornar. L’endemà, a l’Hospital, en Fritz va haver d’atendre alguns pacients que es varen veure afectats per aquell bombardeig. La majoria tenien cops, però per en Fritz allò només era el principi, sabia que n’arribarien més tot i que esperava que no fossin gaire potents. La gent demanava com l’Àngela; venjança, i a la llibreria, igual que en el bar Victorius, la majoria de la gent mostrava el seu malestar insultant al poble britànic. La Klara no parava de dir que la monarquia britànica estava a favor d’ells i que s’havia de destruir tot Westminster.

 

El 28 d’agost, per ordres d’en Churchill com a represàlia de l’atac alemany del 24 d’agost a Londres, bombarders de la RAF varen tornar a atacar Berlín. Com l’últim cop  varen causar pocs desperfectes i només varen matar a quatre homes i a dues dones. Després de que els bombarders britànics marxessin, en Fritz va rebre una trucada de l’Hospital i va tenir que marxar corrents aquella nit cap a l’Hospital per atendre els primers ferits. L’Àngela es va quedar a casa esperant desperta que arribés el seu marit. Després de que tornés i de beure’s un cafè, al matí varen anar a la fàbrica per veure si el seu pare havia acabat de construir el refugi que els havia de protegir de les bombes. En veure’l; era petit, fosc, humit i feia mala olor, l’Àngela va quedar de tots colors i va culpar a en Göering de no defensar Alemanya com tocava amb la seva Luftwaffe. Mirant al seu fill, en Barnard li va dir:

 

Aquesta guerra acabarà amb un dels dos pobles aniquilats. El Tractat de Versalles serà una broma si perdem la guerra.  

 

A la nit, la RAF va tornar a atacar Berlín i en Fritz, que havia anat a dormir molt d’hora, va tornar a rebre una trucada de l’Hospital i a les tres de la matinada ja era el seu lloc de treball. Per sort, el bombardeig va tornar a ser poc potent. Patint per l’Àngela per l’hora que era i perquè sabia per en Paul que durant l’últim bombardeig alguns pispes varen aprofitar el caos i el temor de la gent per robar, va decidir emportar-se-la amb ell per protecció tot i que li preocupava que l’Hospital pogués ser un objectiu militar pels britànics. Anant d’habitació en habitació, l’Àngela no se separava ni un minut d’en Fritz i fins i tot l’ajudava a atendre els ferits que arribaven, que començaven a ser de certa consideració. Quan varen tornar a mig matí cap a casa, es varen trobar a la porta d’entrada al pis a en Seigmund, que sortia del bar Victorius per fer un cafè irlandès, i els va dir en veure’ls adormits i cansats, que s’havia d’aniquilar a totes les ciutat britàniques i deixar-les com els bàrbars varen deixar Roma, arrasada.

 

El 3 de setembre, la RAF va tornar a atacar de nit la ciutat de Berlín causant aquest cop més morts i més destrucció. Com l’últim cop es varen amagar a baix al pis per si una bomba tocava l’edifici. Just en el moment que pujaven a dalt perquè s’havien acabat les bombes, va sonar el telèfon i en Fritz va tenir que tornar a anar a l’Hospital a la nit i es va tornar a emportar a l’Àngela. Aquest cop varen veure que les coses eren més greus i varen tenir dos pacients que se’ls hi varen morir al cap de poc d’atendre’ls. Desesperat, en Fritz anava d’una banda a l’altra atenent als ferits i no tenia suficients calmants per calmar els dolors d’aquella pobre gent. L’Àngela, que se sentia impotent, intentava tranquil·litzar els familiars de les víctimes a la sala d’espera i ajudava a posar benes en alguns ferits a recepció. Els menys greus els donava la revista il·lustrada Neues Volk, una publicació que mai fallava a la sala d’espera.

 

Disgustats en veure tant horror aquells dies, l’Àngela va saber a la llibreria per la Carlene que en Hitler faria aquella nit un discurs i va decidir que hi anirien perquè tenia ganes de saber quina seria la resposta del govern davant d’aquells atacs. Quan sentia els clients que atenia veia que molt estaven enrabiats amb els britànics i demanaven una contundent resposta. En Frank i la Margarethe varen cremar al mig del carrer una bandera britànica. Després de convèncer en el seu marit, que estava cansat de tant treballar i de dormir poc, varen anar al Palau d’Esports, que estava ple. Entrant al Palau per la porta d’entrada ja varen veure que la gent estava molt enfurismada. Alguns cridaven consignes contra els britànics i uns altres els insultaven sense manies. Veient l’ambient caldejat, en Fritz li va dir a l’Àngela mentre s’asseien a una banda del Palau:

 

Aquest ambient que es respira no és bo per ningú. Tothom donarà suport al règim encara que les seves mesures siguin més cruels.

 

Fent-li el gest que callés, l’Àngela no volia criticar al règim enmig d’un míting nazi, de cop tothom va callar, i en seguit en Rudolf Hess es va aixecar de la cadira i va anunciar l’arribada d’en Hitler. Amb pas ferm, el dictador alemany va sortir a l’amfiteatre acompanyat per en Joseph Goebbels. Després de que tothom es posés a cridar i a aplaudir a en Hitler, el dictador alemany es va posar davant del micròfon, es va posar bé el cabell i va fer un enèrgic discurs on va assegurar que si els britànics atacaven les ciutats alemanyes amb grans contingents, ells destruirien les seves i va exclamar que la Gran Bretanya seria aniquilada sí o sí. Després d’assegurar que els atacs que farien ells en territori britànic no serien res comparat amb el dels britànics, tothom es va aixecar de la cadira i va aplaudir al dictador alemany. L’Àngela es va deixar endur per l’ambient i també es va aixecar per aplaudir amb tota la seva força, i va cridar eufòrica:

 

Cremem Londres!

 

Mirant-se-la amb cara de circumstàncies, en Fritz li va dir en el moment que ella s’asseia:

 

Destruiries on varem anar de Lluna de Mel?.

 

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va contestar mentre es tirava els cabells del costat dret enrere:

 

Si això té que evitar que es destrueixi Berlín fem-ho sense contemplacions. Per mi ja pot cremar el Big Ben.  

 

Després del míting es varen esperar una estona per parlar amb en Goebbels. Després demanar-li a un membre de les SS que feia de vigilant permís per veure el ministre, aquest els va atendre darrere de l’amfiteatre. Preocupat, el ministre els va dir:

 

Aneu amb compte, el cel és el nostre punt dèbil.

 

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va preguntar perquè no havien destruït els britànics i en Goebbels li va contestar sense embuts:

 

Per culpa d’en Göering, ell ens va prometre que mai s’atacaria Berlín i mira ara ja ens han atacat tres cop i l’últim cop ha sigut greu. Això és inadmissible, sinó fos perquè té una bona imatge pública seria expulsat immediatament. Però no hem de patir més del compte, guanyarem, és impossible que perdem. Estigueu tranquils que aquest Reich durarà 1.000 anys, us ho asseguro.

 

Desitjant que pactessin amb els britànics, en Fritz li va confirmar a través de les seves experiències a l’Hospital que l’últim atac va ser el més potent dels tres i li va demanar que arribessin a un acord amb els britànics per estalviar-se més patiments, però el ministre li va respondre:

 

Ara no podem, hem començat i hem d’acabar-ho i el poble ha d’aguantar. De moment no és res greu i ara nosaltres atacarem amb tota la nostra força. Si tots estem units aconseguirem l’objectiu i no fallarem perquè tenim en Hitler amb nosaltres.

 

Després de que el cridessin uns guàrdies de les SS, en Goebbels els va tenir que deixar i en Fritz i l’Àngela varen tornar cap a casa ben agafats i mirant al cel pensant que les estrelles els hi estaven caient al cap.

 

Els següents dies, aprofitant que la gent estava concentrada amb els atacs britànics i els atacs que varen fer ells a Londres, el règim ho va aprofitar per expulsar els jueus de la ciutat per enviar-los a l’est. En aquells moments hi vivien a Berlín entre 60.000 i 70.000 jueus com la Matilda. Durant els dies que va durar aquesta operació en Fritz i l’Àngela varen convidar a la Matilda a quedar-se amb ells al pis i varen tancar la botiga per por a que sigues assetjada. Mentre li oferien una tassa de te, la Matilda els va explicar que a Polònia estaven assassinant a milers de jueus sense contemplacions i sense que ningú es queixes. En Fritz es temia de que volguessin expulsar els jueus alemanys per assassinar-los a fora d’Alemanya, però no ho sabia del cert què passava allà, tot era un bum-bum. Parlant de la guerra, la botiguera els va exclamar:

Pels jueus, la guerra ja s’ha perdut. La guerra superarà les nostres pitjors pors.

A la nit del 10 de setembre de 1940, la RAF va tornar a tirar bombes a Berlín i aquest cop varen caure en el barri governamental, on vivien en Fritz i l’Àngela i les seves famílies. En sentir primer les sirenes es varen alertar, però llavors varen pensar que no tenien que córrer perquè pensaven que serien com els últims cops i caurien en el sector nord. Però, sentint les bombes a prop d’on eren, varen córrer cap a l’entrada de l’edifici per si havien de fugir corrents al refugi de la Potsdamer Platz, que en aquells moments era desconegut per la majoria de la gent. Espantats a baix al carrer i encara amb el pijama posat, varen observar com tot el barri feia el mateix que ells; el bar Victorius encara estava obert i tots els clients varen sortir a fora, en Frank i la Maria estaven abraçats just davant de l’entrada  de la botiga de la Matilda i l’Otto es va tancar a la barberia. Esperant a l’entrada del pis mentre sentien el xiulet de les bombes i l’explosió, l’Àngela es va desesperar en sentir els plors dels nens que es morien de por com tots els demés en sentir com queien les bombes. En veure com una bomba queia al costat dels pisos on havien viscut en Georg i en Lou, es varen estirar al terra amb les mans al cap sentint com tot tremolava i la pols els hi arribava a on eren ells. Nerviosos i tremolant de por, varen veure que de la llibreria en sortia en Martin, que s’hi havia passat la nit en companyia d’una prostituta, amb una escopeta Gewehr i va disparar contra els bombarders britànics. Pensant que estaven embogint, en Fritz es va aixecar i li va cridar que es refugiés i deixés de fer el burro, cosa que en Martin no va fer i va continuar disparant davant l’atenta mirada de tots els veïns. Després de que no se sentissin els avions, en Fritz va córrer cap a aquell edifici que havia rebut l’impacta d’una bomba i va atendre als ferits a peu de carrer mentre veia com arribaven els bombers i els primers serveis mèdics. La majoria dels ferits tenien forts cops i algun os trencat, res de molta gravetat. En veure que es necessitava ajuda per treure un nen d’entre les runes, la Matilda va sortir al carrer tot i el risc de ser deportada per ajudar als ferits. En veure-la sortir del pis d’en Fritz, en Martin va començar a cridar de que hi havia una jueva i demanava que la detinguessin. Sentint els crits del seu amo, l’Àngela també va sortir de l’entrada del pis, es va apropar a en Martin amb la seva pistola Parabellum, que havia agafat abans de baixar, i li va apuntar al cap mentre li deia:

 

O callés o et disparo! I et juro que ho faré! Jo tinc el que tu no tens!

 

Irritat i amb la cara vermella, en Martin li va contestar mentre tenia ben agafada la Gewehr:

 

Sóc el teu amo!

 

Amb un somriure a la boca, l’Àngela li va afirmar mentre movia uns mil·límetres el gallet:

 

I també ho pots deixar de ser-ho ara mateix, només tinc que moure un dit i ja està, pensa que no em costaria gens fer-ho.

 

Resignat, va veure com tot els veïns com en Hermann i la Bernardina, que havien sortit del pis per ajudar, donaven suport a l’Àngela i el llibreter va marxar corrents cap a la llibreria amb l’escopeta a la mà. Tornant a la llibreria, es va adonar que la noia que havia llogat per aquella nit havia marxat i s’havia endut tot el què hi havia a la caixa. Després de guardar la Parabellum a la bústia del pis, l’Àngela va anar a ajudar a en Fritz, que amb en Kurt va treure de les runes a una nena de quatre anys que estava molt espantada i amb molts cops als braços. Un cop els serveis mèdics es varen emportar els ferits i la policia treia les runes que havien caigut a la calçada, varen anar a les seves respectives cases per veure que estiguessin bé. En anar primer a casa d’en Fritz, l’Elise, que anava amb la bata rosa de dormir, els va dir que mai més podria dormir tranquil·la a Berlín i la Katrina no parava de trucar a les seves amigues per saber com estaven. Quan varen anar a casa dels Richter el panorama era molt diferent, en Seigmund els va dir orgullós que volia que l’Udo anés a la guerra per venjar-se d’aquell atac. Mirant-se al seu germà, que continuava sent molt prim i vivia la vida molt despreocupat, l’Àngela li va preguntar si volia anar a la guerra, i el noi li va respondre sense mirar al seu pare:

 

Jo no vull morir, sóc massa jove, abans vull conèixer a més noies.

 

Donant-li cops al cap, en Seigmund li va dir que estava dient tonteries i que s’estava comportant com un covard i que tenia que prendre exemple d’ell quan va anar orgullós a la Gran Guerra. Enfadada pel comportament del seu marit, l’Annalisa es va tancar a la cuina per fer cafè per passar la nit en blanc. Després de veure que tots estaven bé, en Fritz i l’Àngela varen tornar a casa mentre observaven com els bombers i les ambulàncies anaven cap a la Wilhelmstrasse a apagar un incendi.

 

L’endemà, l’Àngela va anar a la llibreria pensant que seria el seu últim dia treballant, però, per sorpresa seva, en Martin la va tractar amb molta amabilitat, no sabia que era una dona amb tant de caràcter i tant atrevida, i inclús li va portar un cafè ben cafè del bar Victorius. Els següents dies a la llibreria, l’Àngela va notar que la moral de la gent havia decaigut molt i que en els diaris les notícies eren més cautes precisament per no enfonsar encara més la moral de la gent. La Klara no parava de criticar quan anava a comprar el Völkischer Beobachter a en Göering dient que era un corrupte que només l’interessava moblar la seva casa de caça, la Carinhall. En Fritz veia que cada dos per tres venia a l’Hospital gent que pensava que estava ferida però que no en tenien cap, era una ferida psicològica. En Barnard va tenir tanta por aquells dies mirant al cel que quan anava a la feina es tancava en el petit búnquer de la fàbrica i des d’allà dirigia l’empresa juntament amb el seu fill mentre els obrers treballaven aferrissadament per ell.

 

Quan els alemanys varen atacar els següents dies la ciutat de Londres com a venjança dels atacs produïts a Berlín, el barri de la Leipziger Strasse va esclatar d’alegria en saber aquells atacs. La gent sortia amb banderes nazis pels carrers, la Carlene regalava flors a tots els veïns perquè sortissin al carrer i alguns com en Frank i la Margarethe cremaven banderes i revistes britàniques. En Seigmund va sortir amb tota la seva família, menys l’Àngela, al seu carrer amb una enorme bandera amb l’esvàstica que l’hi havia regalat en Barnard i anava cridant consignes contra els britànics. L’Udo li repetia una vegada i una altra de que no volia anar a una guerra, però en Seigmund li cridava de males maneres que callés perquè l’avergonyia i al cap d’uns dies li va comprar una Parabellum Luger com la de la seva germana. L’Annalisa li insistia de que deixés estar a l’Udo, però en Seigmund li cridava de males maneres que no opinés perquè era una dona.

 

Un dia que hi havia un banc de núvols, en Georg va enviar una altra carta a en Fritz, a l’Àngela i a en Lou, que es varen tornar a reunir en el bar de l’Hotel Esplanade per llegir-la i comentar-la mentre es bevien una Berliner Weisse. En Georg els hi deia que s’estaven preparant per una invasió a les illes britàniques però que no sabia per quin motiu es posposava la invasió una vegada i una altra i que sabia que a França estava passant alguna cosa estranya amb els jueus. Després de beure’s la Berliner Weisse, en Lou els va confessar que havia perdut per culpa d’aquells bombardejos a un company de treball i que tenia por de que la seva fàbrica es convertís en un objectiu pels bombarders britànics. Les fàbriques del voltant havien patit algun desperfecte. Parlant de la invasió, en Fritz els va dir que no tenia cap tipus de sentit una invasió a les illes britàniques perquè pensava que seria impossible aplicar en aquell territori una operació amfíbia, tal i com va poder comprovar en Felip II.

 

El 24 de setembre, en Fritz i l’Àngela varen rebre d’en Joseph Goebbels unes entrades per anar aquella nit en el Palau UFA per veure l’estrena de la pel·lícula Jud Süss, una pel·lícula antisemita, que volia afegir certa legitimitat a la guerra contra els jueus. Curiosament, en Barnard no va rebre aquelles entrades perquè el ministre havia simpatitzat molt més amb en Fritz que amb ell. Després de plegar de treballar, en Fritz i l’Àngela varen anar ben mudats al cinema. Assentant-se en els llocs d’honor, varen saludar a en Goebbels, que estava molt animat en veure’ls i els va presentar els actors Harlan i Marian, que es varen asseure al costat del ministre. Mirant al seu voltant, en Fritz va veure que estaven envoltats de dignataris del règim com l’Otto Meissner i trobava surrealista que ell fos entre ells. Mirant la pel·lícula, que en Fritz i l’Àngela la varen trobar vomitiva pel seu antisemitisme, la parella va veure que tot el seu voltant estaven molt contents per la pel·lícula i aplaudien cada cop que es deia una consigna antisemita. En acabar la projecció i després d’aixecar-se dels seus seients, en Fritz es va posar a parlar amb en Goebbels, que li va prometre que no es repetirien els atacs britànics contra Berlín i que podien està ben tranquils. Però quan li estava dient això, de cop va sonar l’alarma antiaèria i tots varen córrer espantats cap als refugis antiaeris. Uns quants membres de les SS varen agafar de seguida a en Goebbels i se’l varen emportar corrents al refugi del cinema. Sabent que ells no tenien entrades pel refugi, varen sortir amb la resta de la gent del cinema. Mirant al cel mentre corria cap a un lloc segur agafant de la mà a l’Àngela, va veure-hi els avions britànics Wellington i Whitleys tirant bombes. Esgarrifat sentint els soroll de les bombes en caure, en Fritz va fer córrer a l’Àngela tant ràpid com pogués, però no sabia on eren els refugis antiaeris i anava perdut seguint a la gent que corria com ells a la desesperada. Mentre travessaven la calçada es varen sentir els canons antiaeris que varen disparar contra aquells avions i l’Àngela, que es va espantar pels trets del canó, es va entrebancar amb una petita pedra i va caure de cara a terra. En Fritz, que la tenia agafada per la mà amb molta força, va notar com l’Àngela el deixava de cop de la mà i, recordant per uns instants l’assassinat de la Galiana, va cridar mentre mirava a l’Àngela com queia a terra:

 

Galiana!

 

En veure que s’havia equivocat, però no deixant de recordar com havia mort la Galiana, en Fritz es va posar nerviós pensant que la seva dona estava ferida. Examinant-la cruixint les dents, es va quedar més tranquil en veure que només havia caigut. L’Àngela li va semblar que havia cridat Galiana, però en aquell moment no pensava en això perquè li feia molt mal el turmell i l’horroritzava anar sentint els trets dels canons antiaeris. En fer-la aixecar, en Fritz va veure que se l’havia esquinçat i que no es podia aixecar pel seu propi peu. Mentre sentien com els canons no paraven de disparar, cridaven que algú els ajudés, però la gent es feia el sord i corria desesperadament cap als refugis. Tement per les seves vides, no es podien quedar al mig de la calçada pensava, va agafar l’Àngela pels braços i va córrer tant ràpid com va poder cap a un refugi antiaeri que va trobar a prop d’una boca del metro. En entrar-hi, era el primer cop que hi estaven, varen trobar de seguida aquell lloc asfixiant, humit, fosc i ple de persones espantades. Sentint a la gent plorar i cridar, en Fritz va fer assentar a l’Àngela i li va examinar amb més detall el turmell, que es començava a inflar. Després de que passés el perill i de sentir com els policies sortien al carrer per restablir l’ordre, varen sortir del refugi i varen cridar a un taxi que els va dur a l’Hospital Charite. Portant-la agafada pels braços, en Fritz va portar a l’Àngela al seu despatx i li va posar una pomada i li va immobilitzar el turmell amb unes benes. Després d’anar a veure si l’Hospital necessitava ajuda i de donar un cop de mà a en Paul amb un pacient que necessitava que li cosissin una ferida en el cap, en Fritz va marxar amb l’Àngela, que anava coixa, cap a casa. Quan va fer aturar a un altre taxi a fora l’entrada de l’Hospital perquè els portés cap a casa, va sonar per segon cop la sirena antiaèria i el taxi va fugir corrents deixant la parella a davant de la porta de l’Hospital. Pensant que no podia marxar amb l’Àngela coixa, es varen quedar a dormir a l’Hospital en una zona reservada pels metges mentre sentien els xiulets de les bombes. Posant-la al llit més còmode que hi havia, en Fritz va deixar a l’Àngela reposant després de donar-li un calmant i es va posar la bata i va anar ajudar als seus companys, que de cop varen rebre uns quants ferits de certa consideració. La majoria tenien ferides per cops que s’havien donat en marxar als refugis, però uns altres tenien cops més importants en caure’ls-hi runes a sobre. Després de quedar-se un dia a l’Hospital, on en Fritz no va parar de treballar ni un segon tot i que no deixava de vigilar l’estat de l’Àngela, varen tornar a casa aquest cop sí amb taxi i l’Àngela es va agafar un parell de dies de festa per recuperar-se. Tot hi haver sentit que el seu marit li deia Galiana, estava molt feliç amb ell per com l’havia cuidat i per totes les atencions que li donava.

 

El 27 de setembre, Alemanya, Itàlia i Japó varen firmar el Pacte Tripartit a la Cancelleria del Reich per pressionar a la Gran Bretanya a rendir-se. Els carrers de la capital alemanya es varen tornar omplir de gent, sobretot escolars, que tenien ganes de celebrar aquell pacte i aclamar al seu líder. En sortir de la feina a la tarda, en Fritz es va topar amb aquella multitud i va quedar impactat de la quantitat de nois que hi havia. Entre la multitud hi va veure a l’Udo amb els seus amics i li va cridar l’atenció per parlar amb ell. En veure que el noi estava molt entusiasmat com el seu pare, en Fritz li va preguntar:

 

T’agrada aliar-te amb els japonesos? Creus que aquests són els nostres aliats naturals?

 

Sense pensar-s’ho massa, era com el seu pare, l’Udo li va contestar:

 

És igual això, ara toca matar als britànics i ho farem. Si ens hem d’aliar amb gent de color groc ho farem, això és el de menys. Però jo no vull anar a la guerra. Em vull quedar aquí empaitant a les noies.

 

Recordant-li en Seigmund, en Fritz va deixar que es continués manifestant i va anar a buscar a l’Àngela a la llibreria, que encara patia de dolor en el peu però tenia ganes de treballar i respirar l’ambient del seu barri. En arribar a la llibreria, en Martin estava eufòric pel pacte i va penjar a fora l’entrada una bandera nazi, una italiana i una japonesa. Mirant la bandera japonesa, en Fritz va pensar que s’estaven contradient. Encuriosit, es va posar a parlar amb en Martin sobre aquella aliança, i en Fritz li va preguntar:

 

Si el règim s’aliés amb els jueus, trauries a fora l’entrada una bandera o un símbol jueu?

 

Mirant pell vidres a la botiga de la Matilda, en Martin li va contestar:

 

Doncs, sí. Llavors aniria a veure la Matilda. Però el règim ja sap qui són els bons i qui són els dolentsEls jueus no han guanyat mai una guerra.  

 

Confós per aquella resposta, pensava que era un desgraciat oportunista, en Fritz va ajudar a l’Àngela a col·locar uns quants llibres a la prestatgeria i després de que acabés la jornada varen tornar cap casa a poc a poc perquè l’Àngela encara no podia caminar ràpid.

 

A l’octubre, en Georg va tornar de permís a Berlín durant uns dies després d’estar les últimes setmanes en el Protectorat de Bohèmia i Moldàvia. Com que l’1 d’octubre el govern alemany havia aixecat la frontera entre el Reich alemany i l’ocupa’t Protectorat, això feia que els ciutadans alemanys poguessin comprar més barat i ho portessin en el seu país. En el Protectorat els preus eren molt més baixos que a Alemanya. Quan es varen reunir tots quatre en el bar de l’Hotel Esplanade, en Georg els va entregar uns regals que havia comprat a Bohèmia i Moldàvia. A l’Àngela li va comprar una bufanda rosa que li va agradar molt, a en Fritz uns guants negres per l’hivern i a en Lou un barret de color caqui. Després de parlar-li a en Georg de com havien viscut els bombardejos, en Fritz li va preguntar:

 

Escolta, com és que no heu atacat a la Gran Bretanya per terra com es deia?

 

Somrient i amb la cervesa a la mà, en Georg li va contestar:

 

Perquè la Luftwaffe no ha destruït la RAF, així de simple. Varem calcular-ho malament, ens pensàvem que eren més dèbils. No podem travessar el canal de la Mànega amb els avions de la RAF volant per sobre els nostres caps. És una operació molt complicada. De la mateixa manera seria complicat per ells travessar el Canal de la Manega per envair França. Una missió per ara impossible.

 

Esbufegant, tots varen abaixar el cap pensant per primer cop que la guerra no anava tal i com ells desitjaven. Veient que estaven amoïnats, en Georg li va preguntar a en Fritz si havia tingut molta feina a l’Hospital, i el noi li va contestar:

 

Sí, molta, ha sigut horrible, no t’acostumés mai a perdre un teu pacient. Però pel què ser les normes s’estan endurint. Segons una reunió que varem tenir un dia d’aquest, el govern a través d’en Martin Bormann vol eliminar els malats que estiguin greus o pateixin una malaltia incurable. Quan veiem a un malalt que no es pot curar, se’l deixa morir sense calmar-li el dolor. De vegades en alguns si podria fer alguna cosa, però no ens deixen i se’ls deixa morir tràgicament. És horrible sentir-los cridar de dolor i et sents tant impotent per no poder-hi fer res. Quina bogeria.

 

Fent cara d’horror mentre es posava una cigarreta als llavis, en Georg li va afegir:

 

A l’Exèrcit passa el mateix, tenim ordres de que si un company cau ferit de gravetat no se’l reculli, el què és important es avançar i avançar.

 

Veient que el tema els entristia, en Lou els va desviar l’atenció parlant-los de que tenia ganes de que acabés la guerra perquè volia tornar a veure partits de futbol de seleccions com el que es va produir el 15 de maig de 1938 entre Alemanya i la Gran Bretanya a l’Estadi Olímpic. Mirant-se entre tots sabent que havien de gaudir del moment, de seguida varen parlar d’esports oblidant per uns minuts de que estaven en una guerra que els canviaria la vida per sempre més. L’Àngela els va recordar que els jugadors anglesos que varen venir aixecaven el braç dret fent la salutació romana.

 

El 12 d’octubre, Alemanya va envair pacíficament Romania per apoderar-se dels pous de petroli de Ploesti. Aquesta conquesta no va ser aplaudida per la població alemanya que estava més preocupada mirant al cel que no pas veient els seus soldats conquerint nous territoris. Per en Fritz i l’Àngela aquesta conquesta era insignificant, tot i que tenia una vital importància per Alemanya, i continuaven esperant que els britànics acceptessin reunir-se amb en Hitler per firmar la pau. Tot i que esperaven una victòria alemanya, rebutjaven que aquells dies d’octubre la Luftwaffe bombardegés sense contemplacions Londres i les ciutats britàniques perquè tenien por de que aquests es vengessin en breu.

 

A finals d’octubre, quan varen anar a comprar cebes i verdura a la botiga de la Matilda, la botiguera els va explicar que estava molt preocupada pels seus companys jueus que s’havien exiliat al sud de França. Preguntant-li perquè patia, pensaven que no tenia sentit perquè el sud de França era controlat per un govern francès, tot i que era col·laboracionista amb els alemanys, ella els hi va explicar:

 

Allà també aproven lleis antisemites com aquí per tal d’acontentar al règim. A França han obert camps pels jueus i pels qui s’oposen a obeir les ordres. Inclús he sentit dir que els jueus alemanys que viuen a la frontera amb França els envien allà perquè poden cometre més atrocitats ja que l’opinió pública allà no importa.

 

Esgarrifats de que a França també passés el mateix que Alemanya, la varen intentar animar tot i que sabien que tard o d’hora l’hi passaria alguna cosa. Per distreure-la, en Fritz li demanava que li vengués caramels. Sempre que li havien dit que no patís, que la gent no permetria que li passés alguna cosa, el règim actuava i la gent la deixava de banda, com feia en Martin o la Carlene, o com havien fet amb Dannel, l’Anne i en Wilhelm, del qual no en sabien res més.

 

El 28 d’octubre, Alemanya es va despertar amb una sorpresa desagradable per ells: Itàlia havia començat la invasió a Grècia. El govern alemany, que estava en permanent contacte amb el govern italià, es va disgustar molt de que no els hi haguessin informat prèviament, tot i que aquell dia en Hitler i en Mussolini es varen reunir a Verona per parlar de les últimes reunions del dictador alemany amb en Francisco Franco i amb en Philippe Pétain, reunions que no varen anar massa bé perquè cap dels dos líders no varen acceptar entrar en la guerra amb el bàndol alemany. A la Leipziger Strasse es va viure amb molta indignació l’ofensiva italiana. A la llibreria, en Martin no parava de renegar contra els italians acusant-los de traïdors, tot i que feia només uns dies havia penjat la bandera italiana. Quan en Fritz i l’Àngela varen anar a sopar a casa dels pares de l’Àngela, en Seigmund estava molt indignat assegut al sofà bevent-se sense parar una cervesa Paulaner. Cridant com un boig, els va dir:

 

Grècia ha de ser alemanya, els seus clàssics són el nostre reflexa. Nosaltres som els seus hereus. Plató seria abans alemany que no italià. Ells ja els varen ocupar fa temps i es varen convertir en barbàrie, nosaltres som diferents que aquells etruscs. Quina vergonya aquest en Mussolini, i pensar que abans m’agradava.

Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz li va dir:

Però no creus que haurien de ser els grecs qui haurien de dir què volen ser i amb qui volen anar?

Fent un glop de cervesa, en Seigmund li va contestar amb amargor:

Bestieses. Ells no saben el què volen, s’han denigrat molt. Són eslaus hel·lenitzat i és un poble corrupte que viu en la misèria. Fa molts segles que Grècia no és Grècia. Els veritables grecs, els antics, eren germànics com nosaltres i no eslaus. Ara es un país que està tan arruïnat que només serveix per vendre panses i tabac.

Quan li anava a contestar que no tenia raó, l’Annalisa va treure el cap de la cuina i els va cridar perquè s’assentessin a taula i tots es varen asseure a menjar. En veure-la portar l’estofat de porc, en Fritz va notar que l’Annalisa estava estranya i que es mirava en Seigmund amb una altra cara. Era cara de terror. Després de sopar, en Fritz i l’Àngela varen anar a casa del Klein per veure si estaven bé i de pas en Fritz volia saber què en pensava el seu pare d’aquella invasió. Quan li parlava d’aquest tema, en Barnard es va quedar pensatiu una bona estona a la cadira de la taula del menjador i per sorpresa de tots, va exclamar:

A mi ja m’està bé aquesta invasió. A veure… a mi no m’agrada que s’utilitzi la força per conquerir altres territoris, però hem de pensar una cosa, que si els britànics ara veuen que Itàlia és una forta potència militar tindran més ganes de firmar la pau. No es voldran enfrontar tots sols amb dues grans potències. A més, en Goebbels em va trucar l’altre dia i em va explicar que en breu vindria a Berlín el ministre d’Afers Exteriors soviètic, en Viàtxeslav Mólotov, per negociar un pacte per atacar a la Gran Bretanya. Hem de pressionar als britànics perquè es rendeixin i puguem tornar a les nostres vides.

Estranyat, però veient raonables les paraules del seu pare, en Fritz, omplint-se el vas de cervesa, li va preguntar perquè en Goebbels li havia dit una informació tant transcendent. Pensant-s’ho uns segons, en Barnard li va contestar:

Perquè volen impressionar-lo només arribar a l’estació i adornaran els carrers de Berlín i de l’estació Anhalter amb banderes nazis i comunistes, i m’han demanat que faci unes quantes banderes comunistes. Alguns diuen que potser tornaran a deixar que el partit comunista torni a ocupar càrrecs.

Apunt d’ennuegar-se amb la cervesa davant d’aquella sorpresa, el noi va deixar la cervesa i sense dir res va pujar un moment a la seva habitació. Tancant la porta es va posar a remenar en una capsa de sota al llit on guardava als records. Encara hi havia la xapa de ferro que li portava sort a la Galiana i uns quants llibres comunistes, i d’allí en va treure la bandera comunista que havien fet amb la Galiana la nit abans que morís. Baixant a baix el menjador amb la bandera, en Fritz va desplegar la bandera just fer l’últim esglaó i mirant al seu pare li va dir:

Trobo una vergonya que embrutís la imatge d’aquesta bandera equiparant-la amb la dels nazis.

Entenent al seu fill, en Barnard va abaixar el cap, però a l’Àngela no li va gens de gràcia el gest del seu marit perquè ja sabia amb qui pensava un altre cop. Continuant amb el cap abaixat i agafant en força el vas de cervesa, en Barnard li va contestar amb veu baixa:

Jo només obeeixo ordres.

Empipat, en Fritz li va contestar mentre li apropava la bandera als morros:

Aquí tothom obeeix ordres i ningú és responsable. Algun dia algú haurà de respondre per aquests actes.

No deixant de mirar la bandera comunista d’en Fritz que li simbolitzava a la Galiana, l’Àngela es va aixecar de la cadira i amb cara de rabiosa li va dir mentre tocava la bandera amb menyspreu:

Aquesta bandera tampoc és impune a res. Jo només vull recordar que en nom d’aquesta bandera també s’han comès atrocitats. No fa falta recordar com en Iosif Stalin ha assassinat en el seu país a tot aquell qui ha gosat aixecar la mà i et recordo que aquesta bandera també va anar a Polònia i inclús a Finlàndia. Per mi és una bandera tant bruta com la nazi.       

Veient que el seu fill estava empipat per la resposta de l’Àngela, la Luane va intervenir en la conversa aixecant-se també de la cadira i va intentar posar pau dient:

Les dues banderes estan tacades de sang per això són vermelles, deixem-ho estar, no juguem a jocs de veure quina bandera ha matat a més gent.

No volent mostrar la seva indignació, en Fritz va pujar a dalt sense contestar a la seva dona i va tornar a guardar la bandera amb els records.

Però, al cap de dos dies, l’ofensiva italiana va quedar eclipsada a Alemanya després de que el govern aprovés una llei que embargava els salaris elevats dels alemanys per tal d’igualar el nivell de classes. A més, es va declarar inembargable part dels salaris d’hores extraordinàries, les vacances pagades, la paga de Nadal, el subsidi familiar i les pensions; establint un límit inferior per persona bastant alt del salari net i no del brut, tal i com s’havia fet fins llavors. Quan es varen reunir amb en Lou en el bar de l’Hotel Esplanade per posar-se al dia, el seu amic els va explicar que estava molt satisfet amb aquella mesura i que la trobava molt encertada. Fent que sí amb el cap, l’Àngela, que creia correcte que el govern no s’oblidés dels temes socials, va comentar mentre demanava tres Berliner Weisse a en Julius, que sempre els estava escoltant:

 

Jo també estic contenta, amb aquesta llei s’eliminen privilegis d’èpoques anterior que protegien de forma especial als funcionaris davant dels embargaments.

 

Veient que en Fritz no comentava sobre aquell tema, en Lou li va dir:

 

Que no estàs content? Aquesta llei s’acosta basant el que tu i la……. (veia que havia comès un error i que l’Àngela se’l mirava amb mala cara), bé s’acosta al que reclamaves fa temps.

 

Somrient tímidament veient que anava a dir la Galiana, en Fritz li va contestar:

 

Ja el pots dir el nom de la Galiana no passa res. I et diré la meva opinió i la de la Galiana, que era la mateixa en tot. No crec que aquesta llei l’hagin fet pel poble. Et recordo que si ens varem rendir a la Gran Guerra no va ser pels jueus o els comunistes o els socialdemòcrates, ens varem rendir perquè el poble alemany estava cansat de les restriccions que havia de patir i ara el govern no vol cometre el mateix error. I et diré més, si creus que això és el que reclamàvem és que no vas escoltar mai a la Galiana. Aquest govern només ha donat ple suport a les grans empreses i als grans industrials. Continuant reflexionant enfadat i mirant-se a l’Àngela, que estava enfurismada de tornar a sentir el nom de la Galiana, li va dir: Aquests privilegis que dius que protegien els funcionaris també protegien a l’Església, si ho dius ho hem de dir tot.

 

Després d’un llarg silenci, on l’Àngela es va beure d’un glop la cervesa i es va estar tota l’estona repenjada amb la cadira al vidre del bar de l’Hotel, varen parlar d’un altre tema per no escalfar més l’ambient. Quan en Lou va marxar perquè havia d’anar a treballar a la fàbrica situada al nord de la ciutat, molt a prop del carrer Bismarckstrasse, l’Àngela li va canviar la cara i li va dir rabiosa:

 

Tu a qui estimés? A mi o a la Galiana? Sigues clar perquè n’estic farta d’anar sentint el seu nom, tot el dia que retreus el passat amb ella.

 

Fent-li que no amb el cap, tot i que sabia que tenia raó, en Fritz li va contestar en veu baixa mentre es treia la cartera per pagar:

 

T’estimo a tu, eren altres temps aquells. Érem nens, no és el mateix l’amor que sento per tu que pel que podia sentir per la Galiana. Jo a tu t’estimo com un home, no com un nen. Per això em volia casar amb tu i amb ningú més. Sense tu la meva vida seria molt fosca, seria de nit i sense estrelles. Ets l’única dona que porto en el meu cor, ella ja no hi és, em va deixar. Sense tu jo no puc continuar en la meva vida, no sóc ningú, ets la meva llum que m’il·lumina cada dia, la dona que em porta el somriure i que sempre estarà al meu cor. Et juro que només t’estimo a tu.

 

Feliç en sentir-lo dir que l’estimava més que a la Galiana, el va abraçar i li va dir que tenia molta por de perdre’l perquè l’estimava bojament. Trist, en Fritz es va fondre amb l’Àngela en aquella abraçada tot i que tenia els seus dubtes sobre el seu cor. Estimava a l’Àngela amb passió però sabia que no estimava a la Galiana com un nen, sinó com un home. En acabar-se la cervesa i després de pagar a en Julius, varen anar a sopar al bar Victorius com els bells temps i varen provar una nova beguda exclusivament del mercat alemany, la Fanta. A tots dos els va entusiasmar aquella beguda amb tant gas.

 

El 9 de novembre, l’Àngela es va preocupar molt quan va saber per una trucada d’una seva amiga de Munic que la RAF havia atacat la nit anterior la ciutat de Munic, tot i que es va alegrar quan la seva amiga també l’hi va explicar que els ciutadans de Munic havien deixat per complet de dir Heil Hitler. Patint pels seus tiets que vivien a la capital bavaresa i pels seus amics d’infantesa, es va passar el dia enganxada a la ràdio i al telèfon per saber com havia afectat aquell bombardeig. En Seigmund estava tant enfadat per aquell atac que cridava pel carrer que volia veure a tots els britànics penjats pel coll i encoratjava en el seu fill perquè ingressés a l’Exèrcit i matés a tots els britànics que veiés. Però en Fritz aquell dia es va posar trist per una altra cosa, havia mort en Neville Chamberlain, l’ex primer ministre, i es va mirar la ploma que l’hi havia regalat a Munic i pensava que el primer ministre havia fallat a l’hora de firmar la pau amb en Hitler el setembre de 1938.

 

L’11 de novembre, tota la família Klein menys l’Elise varen ser convidats al palau d’en Joseph Goebbels a la Hermann-Göering Strasse 20 per celebrar l’aniversari de la Magda en una festa organitzada pel seu marit. Mirant les sales del palau on es feia la celebració, la família Klein va quedar meravellada per la festa i els seus luxes, quin ambient mentre el poble patia pensaven. En veure l’amfitriona entrar a la sala acompanyada per un parell de membres de les SS, la família Klein varen regalar-li a la Magda una catifa de la bandera nazi que feia quatre metres per quatre. No deixant de mirar els quadres, les estàtues, els tapissos, les cortines, els menjars, els xampanys… varen veure que tot eren objectes i aliments molt cars. Mirant-se cada detall de la festa, en Fritz li va dir a l’Àngela a cau d’orella:

 

Ara ja sabem perquè volia combatre contra la burgesia, ell volia ser un aristòcrata de l’època feudal.

 

Després de beure’s una copa de xampany don Perignon, la Magda va ensenya’ls-hi en a tots els convidats, la seva nova filla que portava en braços un criada. Emocionada per la recent nascuda, l’Àngela, que tenia el desig de ser mare en breu, va agafar la nena amb molta traçar després de demanar permís a la Magda, i l’acaronava com si fos la seva filla. Mirant-la detingudament amb temor, en Fritz pensava que l’Àngela ara es faria il·lusions de ser mare i es va començar a capficar en aquell tema ja que no es veia preparat per ser pare tant aviat. A més, tenia clar que no volia portar al món una criatura enmig de la guerra, tal i com ell va néixer. Quan va tornar la nena a la seva mare, li va preguntar com es deia la nena i la Magda li va contestar:

 

Heide.

 

En sentir Heide, amb H va pensar, es va mirar a en Fritz amb uns ulls com unes taronges i després de que ella marxés a atendre uns altres convidats, li va dir a en el seu marit:

 

Veus, també començar per H, és evident que el pare és en Hitler. Passa que ens ho amaguen i no ens volen dir la veritat.

 

Fent-li que callés perquè ningú els pogués sentir dir aquella xafarderia, es varen beure una altra copa ben freda de don Perignon mentre en Barnard parlava amb en Goebbels i alguns dels seus col·laboradors, que no paraven de mostrar el seu orgull pel potencial militar alemany. Al cap d’una hora en què la família Klein s’avorria molt, no deixaven de mirar les parets de marbre perquè no coneixien a ningú excepte els Goebbels i no els agradava aquell ambient tant selecte, de cop va sonar el timbre de la porta. Veient com els criats anaven d’una banda a l’altra i com els membres de les SS es posaven més rígids, per sorpresa de tots l’Adolf Hitler va entrar a la sala amb la seva senzilla gavardina. En arribar el dictador alemany el panorama va canviar radicalment. Tothom se’l mirava com si fos una estrella de cinema, i el don Perignon no se servia amb tanta fluïdesa i les cigarretes es varen apagar d’immediat. En veure’l, la Magda es va arreglar el pentinat en el mirall del tocador de l’entrada i el va anar a rebre amb la seva filla Heide. Sense saludar als demés, el dictador alemany es va posar a jugar amb la nena i se’l veia entusiasmat amb la recent nascuda fent-li veure que l’hi havia robat el nas. Tothom es mirava aquella imatge amb tendresa pensant que en Hitler era un enamorats dels nens, que ho era, i l’Àngela li va tornar a comentar a en Fritz a cau d’orella sense deixar de mirar al dictador alemany:

 

És normal que estigui feliç, és la seva filla.

 

Mirant-la amb una cara d’advertiment, li va dir que callés en aquell moment perquè la podien sentir. Un cop va tornar la nena als braços de la seva criada, en Hitler va anar a saludar a tots els presents donant-los la mà i dedicant-los quatre paraules que deixaven el saludat molt content. Quan va saludar a en Barnard, li va posar la mà a l’espatlla i li va dir mentre li mirava als ulls:

 

Hem recuperat el nostre honor arribant a París, hem venjat a tots els que varem lluitar per aconseguir-ho i a tots els que varem ser traïts pels maleïts jueus.

 

En Barnard li va dedicar un tímid somriure i li va donar les gràcies per tot el què havia fet. Girant la mirada cap a la seva esposa, el dictador va fer un petó a la mà de la Luane i de la Katrina, que era el primer cop que saludava el dictador alemany i se’n enduia una imatge agradable d’aquell home que sempre havia odiat, va donar la mà a en Marwin, que no li va fer cap tipus d’il·lusió tenir a davant seu l’home responsable de la marxa de la seva xicota, i quan va ser el torn de l’Àngela se la va mirar amb devoció resseguint-li amb la mirada el seu vestit llis de color blau cel, i li va dir:

 

La seva bellesa és una autèntica obra d’art. Ni els grecs haguessin pogut fer una obra més perfecte. Vostè hauria de ser exposada en el meu futur museu de Linz.

 

Afalagada per aquelles paraules, li va fer una reverència amb el cap i després el dictador va anar a saludar a en Fritz, que li va dir:

 

Noi, ets un afortunat. Tens una dona increïble i un govern que et donarà de tot. Em va agradar veure’t a París i espero que ens puguem veure en altres capitals.

 

Pensant que volia dir que hi haurien més conquestes, en Fritz li va encaixar la mà mentre li donava amb sarcasme les gràcies per les seves paraules cap a la seva dona. Continuant la festa escoltant per desig d’en Hitler Die Walküre d’en Richard Wagner, totes les mirades dels convidats es varen dirigir cap a l’Àngela, que va pensar en aquells moments que s’hauria d’haver comprat un vestit nou per l’ocasió i s’anava tocant els llargs cabells rossos mentre pensava que havia d’haver anat també a la perruqueria. En acabar-se la celebració pels convidats, la família varen anar cap a casa baixant per la Hermann-Göering Strasse tot contemplant a mà dreta l’entrada del Tiergarten. Després de deixar els seus pares i germans a casa seu, en Fritz va notar que la seva dona estava emocionada amb una mirada de felicitat. Creient que estava d’aquella manera perquè tots els convidats l’havien contemplat i desitjat, li va dir una mica gelós:

 

T’ha agradat lo d’avui?

 

Mirant-se’l contenta, l’Àngela li va respondre que sí i llavors en Fritz li va dir mig empipat que com a mínim no li digués que li agradava que els homes la devoressin amb la mirada, però l’Àngela el va interrompre per dir-li:

 

No, això no, tan me fa, el que m’ha agradat es agafar la Heide en els meus braços. M’agradaria tant ser mare algun dia. És la meva il·lusió.

 

Empassant-se saliva, sabia que quan l’Àngela volia una cosa no parava fins que l’aconseguia, li va dir que en podrien parlar d’aquí uns anys, però l’Àngela li va afirmar:

 

Hi han coses que no s’han de parlar, surten i s’han d’assumir les conseqüències.         

 

Els següents dies, en Fritz va veure que l’Àngela volia estar sempre amb ell íntimament, però tot i que intentava resistir-s’hi perquè sabia el què volia aconseguir, no es podia resistir a la seva bellesa i els seus encants.

 

L’endemà a la tarda del 12 de novembre, en Fritz va sortir a la mateixa hora de l’Hospital i tornava tant tranquil cap a casa. Però a mig camí es va indignar quan va veure els carrers principals de la ciutat plens de banderes nazis i comunistes com si fos la cosa més normal del món per tal de rebre el ministre soviètic Mólotov, que venia a Berlín per negociar amb els alemanys un acord per atacar a la Gran Bretanya. La majoria dels berlinesos, tant si havien sigut comunistes com nacionalsocialistes, també s’indignaven com en Fritz en veure aquella unió. Trobant-se al veí Hermann, aquest li va dir en to de broma mentre parlaven davant d’un quiosc molt a  prop del Reichstag, a l’entrada del Tiergarten:

Seria bonic veure ara els nazis interpretar La Internacional.

 

Dient-li que sí, en Fritz li va respondre abans de tornar al seu pis:

No la tocaran per la por a que els berlinesos recordin la lletra i s’uneixin als cants. Però es cert que per sort ara el règim ha oblidat una mica els qui érem comunistes.

Després d’arribar al pis i de canviar-se la roba, va anar a buscar a l’Àngela a la llibreria per anar a sopar a casa dels pares d’ella. A la llibreria també tothom s’indignava per aquest matrimoni de convivència i molts no entenien què buscaven els nazis amb aquell casament forçós. En arribar a casa de l’Àngela, en Seigmund estava enfurismat a la seva butaca per aquell pacte, continuava renegant dels comunistes i no parava d’insultar-los definint-los com escòria i malats mentals. En Fritz no gosava contestar-lo perquè coneixia el temperament del seu sogre, que s’havia accentuat de males maneres els últims mesos, i només l’Udo li demanava que callés perquè havia begut masses cerveses. Durant el sopar no varen parlar de política per tal de no encetar cap picabaralla, però quan menjaven uns Brezels de postres varen sentir la sirena antiaèria. Espantats, en Fritz va agafar ràpidament a l’Àngela i li va dir que tenien que anar al refugi antiaeri de l’estació, però en Seigmund va agafar dues Karabiner 98K que li havia donat un seu amic de l’Exèrcit i que guardava com si fos un tresor en el seu armari de l’habitació i varen sortir amb l’Udo al carrer a disparar inútilment contra els bombarders britànics. Veient que havien perdut el nord, si es que mai el varen tenir, en Fritz va agafar a l’Àngela, l’Annalisa i la Velda i se’n varen anar al refugi esperant que tot acabés aviat. Després de que caiguessin unes quantes bombes i se sentissin unes quantes explosions sense masses conseqüències lluny d’on eren ells, varen sentir des del refugi que els bombarders ja no estaven sobrevolant la ciutat i que se sentien les sirenes dels cotxes del Reich. En sortir del refugi a poc a poc i veient que els bombarders no havien fet res a on eren, en Fritz li va dir a l’Àngela que havia d’anar a l’Hospital per si necessitaven a un metge. Mentre esperaven a que sortís la Velda amb la resta de la gent, varen veure a la policia i es varen pensar que alguna bomba havia caigut molt a prop de l’entrada de la Koniggratzerstrasse. Contemplant el què feien, tota la família varen quedar parats en veure que s’enduien emmanillats a en Seigmund i a l’Udo, que no parava de plorar demanant perdó. Impressionat, en Fritz va anar corrents a parlar amb els policies per saber perquè se’ls enduien i els feien pujar en un furgo. Amb cara de pocs amics, un dels policies li va explicar enfadat i amb la porra a la mà:

 

No sabem perquè aquests homes disparaven al mig del carrer i quan els hi dèiem que paressin ells continuaven disparant a l’aire i aquest home gran ens insultava .

 

Somrient, en Fritz li va explicar en el policia mentre anava veient com tothom tornava  a casa seu amb ordre:

 

Aquests homes estaven disparant contra els bombarders britànics, creien que podien abatre’ls com si anessin a caçar ànecs.

 

Mirant-se’l amb raresa, el policia li va dir que era estúpid fer aquella acció i en Fritz, molt hàbilment, li va dir:

 

Si es mira bé a l’home gran veurà que va begut i l’alcohol l’hi ha fet veure coses que estant fora de la raó.

 

Ensumant a en Seigmund va sentir la ferum a cervesa del seu alè i el policia es va creure la història d’en Fritz i els va deixar lliures però els hi va requisar les escopetes. Indignat, en Seigmund anava cridant que els policies eren uns traïdors i uns lladres, i exigia de males maneres que li tornessin les armes. L’Annalisa, que estava passant molta vergonya ja que tot el barri se’ls va quedar mirant com si estiguessin mirant una obra de Teatre, li va clavar una plantofada en el seu marit i li va ordenar que callés, cosa que no va fer, i que tornés al pis, que tampoc volia fer. Abans de marxar, el policia li va clavar una multa de 400 Reichsmarks però en Seigmund, sent amic de les baralles com era, es va negar a pagar-li perquè no li tornaven les armes i va tirar la multa al terra. Sabent que no tenia més remei ja que els policies havien tret de nou les porres, en Fritz es va treure la cartera i la va pagar a disgust. Veient que el seu pare havia provocat un escàndol enorme i que la gent no paraven de mirar-se’ls, entre els espectadors hi va veure la xafardera Klara que aquella nit havia anat a sopar amb una amiga, l’Àngela va agafar el seu pare pel braç i el va fer pujar cap al pis a espentes perquè calmés la borratxera. Després de tancar-lo a casa amb clau amb l’Udo i la seva mare, en Fritz i l’Àngela varen marxar a peu cap a l’Hospital tot contemplant els pocs afectes del bombardeig i la Velda es va quedar a ajudar a un policia. Quan caminaven per davant de la Porta de Brandenburg, l’Àngela li va demanar perdó pel comportament del seu pare i en Fritz, per primer cop, li va dir que havien d’aconseguir que en Seigmund no begués tant perquè últimament es passava bevent i cada cop era més agressiu. En arribar a l’Hospital la feina va ser com sempre, atendre a uns quants civils que havien rebut cops.

 

Tot i que l’atac britànic va ser insignificant, va servir perquè el ministre soviètic veiés que Alemanya estava lluny de derrotar als britànics, cosa que li va fer repensar un pacte amb els alemanys, que finalment no es va produir i els alemanys varen agafar un altre camí ja decidit per en Hitler.

 

Els següents dies de novembre, la Luftwaffe va atacar amb molta violència les ciutats britàniques, sobretot Londres i Coventry, i la gent donava tot el seu suport a aquells atacs que provocaven moltes víctimes buscant venjança dels atacs que ells rebien. A finals de novembre, l’Àngela i en Fritz es varen reunir amb en Georg, que havia tornat de França un altre cop, i en Lou en el bar de l’Hotel Esplanade. Asseguts a la mateixa taula de sempre, en Georg els va explicar que el govern havia aconseguit aliar-se amb els romanesos, els hongaresos i els eslovacs, i que estava negociant per aconseguir el d’Espanya per tal d’ocupar Gibraltar. Mirant-se’l cansada de que només es parles del mateix, l’Àngela li va preguntar si creia que guanyarien la guerra i en Georg li va dir sincerament:

 

Crec que sí, de moment l’exèrcit de Terra no ha perdut cap batalla i esperem que continuí igual. Sabem que hi haurà una nova ofensiva per la primavera, però no sabem a on serà. És un secret que tenen molt ben guardat.

 

Pensant per on podien atacar mentre s’anava mirant la cervesa, en Fritz li va dir:

 

Potser serà Grècia perquè pel que ser els italians no els hi estar anant gaire bé la seva ofensiva.

 

Fregant-se el nas rumiant, en Georg li va contestar:

 

No crec, no necessitem fer una gran ofensiva per tenir Grècia. És un país que fa temps que és molt pobre. Crec que ha de ser una operació més complicada. Només hi ha dues possibilitats: la Gran Bretanya o la Unió Soviètica.

 

Sorpresa, l’Àngela li va exclamar:

 

No serem tant bojos com en Napoleó d’anar a Rússia, seria un desastre. No crec amb aquesta hipòtesis, serà contra els britànics aquesta ofensiva que dius, per això l’estem bombardejant.

 

Reflexionant davant d’una cervesa Berliner Weisse, en Georg els va explicar:

 

Sabeu perquè penso que serà contra als soviètics? Perquè a la primavera és més ideal atacar a la Unió Soviètica per les condicions climàtiques i per una altra raó que em deixa desconcertat per les nits. Sabem que el govern té molta pressa a concentrar als jueus en guetos de Polònia per tal de que no puguin interferir en cap activitat. Sembla com si volguessin netejar el país per tal de que no hi puguin haver aldarulls o aixecaments populars. Crec que atacarem als soviètics. A més, necessitem blat després de que el pla per conservar la vida al camp fracassés per la falta de crèdit, i allà n’hi ha molt, sobretot a Ucraïna.

 

L’Àngela li anava dient que no podia ser, però en Fritz va recordar que amb el règim nazi tot era possible i que si es llegia bé el Mein Kampf s’arribava a la conclusió de que l’objectiu d’Alemanya era expandir-se cap a l’est, cap a la Unió Soviètica. Però en Fritz el preocupava més el què veia cada dos per tres a l’Hospital, els assassinats per eutanàsia. En Paul li va parlar que havia estat uns dies de prova a l’Hospital de Brenburg, també anomenat Institut B, on s’executaven als malalts mentals que patien epilèpsia, esquizofrènia, senilitat, paràlisis, nerviosisme o depressió dins de l’Operació Aktion T4, sota les ordres del doctor Irmfried Eberl. Relatant-li com assassinaven, en Paul li explicava que un assistent mèdic anomenat Viktor Brack, que seleccionava al personal mèdic, no el va acceptar perquè no aguantava veure el rostre de la mort cada dia.

 

El 2 de desembre, en Fritz estava treballant a l’Hospital i sospitava que estaven assassinant a més pacients que tenien algun trastorn mental. Qualsevol pacient que presentés el més mínim problema mental se l’enduien a un altre lloc al·legant que el tractarien millor en un altre centre especialitzat amb aquells problemes. Informant-se més a través d’en Paul, que era amic del director i per això ho sabia tot, va saber que aquests pacients eren enviats al castell de Hartheim, a la regió del Linz. Abans d’acabar la jornada estava atenent a un pacient gran que s’havia trencat la monyeca dreta i el radi del braç dret quan va caure de l’escala. Però, quan li estava posant les benes en el braç dret, de sobte aquest home va començar a desvariejar i deia coses sense sentit. Creia que vivia en l’època del kàiser Guillem II i anava preguntant on era en Von Bismarck perquè l’hi havia d’enviar un missatge. De seguida que va sentir aquells comentaris, en Fritz va amagar aquell trastorn davant dels seus superiors i el va fer estirar en un llit i li va donar un calmant perquè dormís. En sortir de la porta per tornar cap a casa es va topar amb la família d’aquell home, i els va demanar que entressin a l’habitació i no diguessin que estava desvariejant. Però, l’endemà, aquell pacient es va aixecar del llit sense bata i va començar a cridar pels llargs passadissos i anava dient que volia veure al kàiser per explicar-li que havia d’atacar als francesos. Alertats, uns quants metges el varen reduir i el varen tornar al llit i en Fritz el va tranquil·litzar tant com va poder donant-li un calmant, però un dels metges va trucar per telèfon per informar que aquell home no estava bé del cap. Al cap d’un parell d’hores varen venir uns agents armats i varen agafar a aquell home per la força. Els familiars varen sortir de seguida d’una sala d’espera i varen demanar explicacions, però els agents no els hi contestaven i continuaven agafant aquell home que es resistia com podia agafant-se en els mànecs de les portes. Sabent el destí d’aquell home, en Fritz, que va simpatitzar amb aquella família, la dona li recordava a la seva àvia Elise per la seva senzillesa i perquè era baixeta, va demanar en aquells agents que deixessin aquell pacient a l’Hospital, que no tenia cap trastorn,  però els agents es varen limitar a respondre-li:

 

El portarem a un lloc més ideal per la seva malaltia. Un lloc on el curaran de seguida.

 

Indignat, en Fritz els va dir a crits que no sabien quina malaltia tenia i que no tenia sentit el què estaven fent. Però els agents varen continuar agafant per la força a aquell pacient i se’l varen endur entre crits pels passadissos de l’Hospital mentre tot el personal de l’Hospital s’ho mirava amb el cap abaixat sense dir res. En Paul també els va intentar aturar, però només va aconseguir emportar-se una espenta que el va fer anar de trompis. No deixant de seguir a aquells agents que s’emportaven al seu pacient, en Fritz va veure que s’estava orinant a sobre i va córrer a tranquil·litzar a aquell home. Mentre l’home es continuava resistint esgarrapant a aquells homes que se l’enduien, en Fritz va demanar en els agents acompanyar-los fins al cotxe per calmar a la família, que estava desesperada demanant ajuda a les infermeres, que no podien fer res per aquella pobra gent. Estant-hi d’acord, aquell home va deixar de cridar gràcies a en Fritz i varen anar tots cap al cotxe mentre la família es va quedar plorant en una sala de recepció. Un cop varen deixar els passadissos i varen entrar en una sala petita on no hi havia ningú, l’home va tornar a cridar dient que el portaven a l’escorxador i es va començar a resistir agafant-se a les taules i les cadires. Cansats de tants crits i de que es resistís, un dels agents el va agafar per darrere per immobilitzant-li els braços i un altre agent li va començar a clavar-li cops de puny a l’estomac. Volent-ho impedir clavant una espenta a un d’ells, un dels agents va apuntar a en Fritz amb una Walther P38 i li va dir:

 

Tens dues possibilitats, o estàs quiet i podràs tornar a ajudar malalts o et mous i tu seràs el malalt.

 

Resignat i no volent entrar en foc, en Fritz es va quedar quiet veient com li clavaven més cops a aquell pobre home que ja no tenia forces ni per cridar i va tancar els ulls esgotat. Després de clavar-li deu cops de puny més a l’estomac, un dels agents es va encendre una cigarreta i després de fer unes quantes calades ràpides la va apagar a la gola d’aquell home, que va caure abatut a terra inconscient i amb el coll fumejant per la cigarreta. Agafant-lo pels peus se’l varen endur arrossegant fins a fora a l’Hospital i el varen carregar com si fos un sac de patates en un furgó davant de l’atenta mirada d’en Fritz, que es va sentir impotent davant d’aquella escena. En tornar cap a la sala abatut i enfurismat, la família li va preguntar desesperada on era el seu familiar, però en Fritz, escapant-se-li les llàgrimes, els hi va confessar:

No ho sé, això és una bogeria sense sentit. Perdoneu-me.

Els següents dos dies a l’Hospital, en Fritz no va deixar de pensar en aquell pobre home i el 5 de desembre, un dia que nevava molt a la capital alemanya, els familiars d’aquell pacient varen tornar a l’Hospital per veure’l. Encuriosit en veure’ls a recepció preguntant per ell, en Fritz els va demanar si sabien alguna cosa del seu familiar, però l’esposa d’aquell home li va ensenyar una capsa de cartró marron. Obrint a poc a poc la caixa, va veure que allà dins només hi havien cendres. Sorprès, la dona gran li va dir plorant:

Aquí té el meu marit. Només havia caigut d’una escala hi sabia trencat un parell d’ossos. No sé perquè me l’heu matat. 

Trist i enfonsat, en Fritz va donar el seu condol, però aquella família no el va acceptar i va començar a cridar mentre s’endinsaven pels passadissos que estaven assassinant als pacients. Provocant un escàndol, tots els metges i infermeres varen sortir de les seves sales i habitacions per saber què passava, en Fritz els perseguia com un desesperat i els demanava que callessin perquè sinó també se’ls emportarien a ells també. Pensant que els volia fer callar perquè no se sabés la veritat, aquella gent varen cridar encara amb més força per tot l’Hospital corrent amunt i avall cridant l’atenció de tots els presents. Alarmat per l’escàndol, el director del centre va trucar a la policia, que va venir al cap de pocs minuts i va reduir a tota aquella família de males maneres amb les seves porres. Tant els hi era si la dona tenia 74 anys, la varen pagar amb les porres i se la varen endur amb els altres a una presó. Després de que se’ls enduguessin, en Fritz va córrer a demanar explicacions al director, però aquest es va limitar a dir-li mentre mirava que ningú els escoltés i anava cap al seu despatx:

 

Escolta, ja tu he explicat, aquí passant coses que val més estar callat i prou. Obeeix les ordres com els altres i punt. Et pago per obeir no per desobeir. Que et quedi clar. Reflexionant un segons, el director li va afegir mentre el feia passar al seu despatx:

Escolta, t’ho posaré fàcil. Els pacients que tinguin un problema mental i vegis en el seu historial una creu vermella en el seu nom no els hi facis cas, ocupat només dels pacients que tenen una marca amb un signe menys de color blau al costat del seu nom.

Enfadat, en Fritz li va tirar al damunt de la taula les cendres que havia dut aquella família i li va preguntar què li passaria en aquella gent. Mirant-se’l amb els ulls ben oberts i impressionat pel contingut de la capsa, no era tant fàcil tenir a davant el resultat de l’horror, el director li va dir mentre senyalava les cendres i s’asseia a la seva cadira:

 

Seran això d’aquí uns dies.

 

Empassant-se la saliva, en Fritz va tornar al seu lloc de treball pensant seriosament en plegar de la feina i trencar el seu somni de ser metge. Ell havia estudiat per salvar vides no per destruir-les, pensava. D’aquell fet no en va explicar res a casa seu perquè sentia vergonya per no haver actuat i tenia por de que si els seus explicaven que s’estaven produint assassinats també els matarien. Mirant-se al mirall del rebedor de casa es recordava en el seu pare. L’Àngela ja tenia coneixement de que es produïen aquells assassinats perquè quan anava a l’església amb la seva mare, en Seigmund ja no hi anava perquè sabia que els bisbes catòlics criticaven obertament al règim, escoltava en el sermó que feia el capellà que s’estaven produint aquells crims. Però l’Àngela, com la majoria dels alemanys, tenien massa por dels atacs aeris per criticar al règim i per qüestionar la seva política i sabien que si feien masses crítiques podien ser perseguits. Un dia que varen anar amb la seva mare a la catedral de Santa Eduvigis, Catedral obra de l’arquitecte Georg von Knobelsdorff i del rei Frederic II per commemorar l’arribada dels catòlics a Prússia, varen conèixer al canonge Bernhard Lichtenberg, que els va criticar al nazisme per perseguir als jueus, i els va parlar dels assassinats que cometien els nazis en els hospitals i els va recordar com de terribles varen ser els fets de la Nit dels Vidres Trencats. Després d’escoltar amb horror les paraules del canonge, l’Annalisa li va confessar a l’Àngela que havia deixat de creure amb el nacionalsocialisme i que estava molt preocupada per l’actitud violenta del seu pare.

El dia de Nadal, el dia que es varen suspendre els bombardejos a totes les ciutats en atenció a la data nadalenca, la família Klein va anar a dinar a casa dels Richter, ja que en Seigmund havia baixat feia uns dies a Munic per veure el seu germà a pagès i havia dut greixons, cansalada, costelles, espinada, llonganisses, on hi havia posat sal de nitre perquè quedés ben vermell, un pernil que pesava 10 quilograms, dues dotzenes d’ous i botifarra. Tots varen seure ben estrets a la vella taula, això si adornada per l’ocasió amb unes tovalles noves i unes espelmes vermelles. De primer, l’Annalisa i la Velda varen cuinar carn d’olla amb pilota de xai i de vedella, braó, pollastre, ossos d’espinada ben salats i el pedrer. La família Klein no estava acostumada a aquells menjars i varen quedar ben encantats amb aquella taula, tot i que a en Barnard el disgustava que en Seigmund l’hi anés omplint constantment la copa de vi, que el trobava ranci pel seu paladar refinat. De segon plat varen menjar capó rostit amb moltes panses que la Velda havia comprat a una venedora de davant l’estació. La Luane no se’n va poder estar en degustar aquell plat i li va demanar a la seva consogre la recepta, que l’Annalisa li va donar amb molt de gust. L’Udo aprofitava tots els moments que podia per parlar amb la Katrina, però el seu pare el feia callar perquè volia que begués el vi que no agradava a ningú a part d’ell. Quan es varen aixecar de taula gairebé era fosc, i tips i satisfets la família Klein va tornar cap a casa. En Fritz i l’Àngela es varen quedar uns minuts més per ajudar a recollir la taula, ja que en Seigmund s’havia quedat adormit a taula sota els efectes etílics del vi i amb la panxa coberta d’engrunes de pa.

 

El 1940 acabava i arribava el 1941, un any que canviaria el rumb de la guerra i les vides de molta gent com les d’en Fritz i l’Àngela. En Fritz estrenava l’any desitjant que tot tornés a la normalitat i esperant que es rebaixessin els crims que cometien els nazis i els seus sequaços. L’Àngela estava convençuda de que en qualsevol moment s’acabaria la guerra i que es pactaria amb els britànics després de que caigués el govern d’en Churchill. En Barnard no parava de treballar a la fàbrica amb el seu fill Marwin, però sortia poc pel barri perquè continuava sentint vergonya per haver mentit a la gent més propera fent-se passar per un heroi quan era un covard. Creia que havia decebut a la seva família, als seus amics i els seus veïns de tota la vida, que l’havien estimat tant perquè era l’heroi de la Primera Guerra Mundial. Per la seva part, en Georg s’estava preparant per la invasió a Grècia i estudiava les carreteres i les costums del país hel·lènic, tot i que veia que li parlaven sovint de la Unió Soviètica i del nord de l’Àfrica, on els italians havien tingut unes quantes derrotes contra els britànics dirigits pel comandant Archibald Wavell. En Seigmund, continuant convençut de que havien de continuar amb la guerra, estava obsessionat en inscriure el seu fill a l’Exèrcit perquè anés a lluitar, tot i que l’Annalisa i la Velda s’oposaven als seus plans. En Seigmund cada cop era més autoritari i no tenia manies en imposar la seva llei per la força.

 

Els primers dies de gener es varen viure tranquil·lament en el barri de la Leipziger Strasse, els bombardejos eren cosa del passat i la gent tornava a confiar en la victòria i sortia al carrer o al bar Victorius a parlar tant tranquil·lament de les seves vides i dels seus projectes. La Matilda, que sempre pensava que podia ser assassinada en qualsevol moment, es passava els dies a la botiga atenent a clients i veia com la gent ja no estava per les mesures antisemites i l’acceptaven. Fins i tot la Carlene, que havia mostrat obertament el seu odi cap a la Matilda, hi anava a comprar perquè tenia els productes més bé de preu i no tenia manies en entrar a la botiga sabent el què havia fet.

 

El 28 de gener de 1941, seguint el ritual, en Fritz es va canviar a primera hora per anar al cementiri de Sant Mateu per deixar les flors i la nota a la tomba de la Galiana. Aquest cop, per sorpresa seva, l’Àngela l’hi havia deixat flors vermelles damunt de la taula. Preguntant perquè no n’hi havia de blanques, sense mirar-se’l, l’Àngela li va contestar desinteressadament mentre eixugava els plats a la cuina:

 

Aii! A la floristeria no n’hi havia de blanques. A més, són més maques les vermelles i estic segur que tant li fa si són blanques o vermelles.

 

Amb el cap abaixat i mig empipat, en Fritz va agafar les flors amb menyspreu i va marxar cap al cementiri. Després de passar per davant de casa dels seus pares, on va veure des de la finestra a la seva àvia encenent la llar de foc, va passar per davant de la floristeria de la Carlene i a dins hi va veure que tenia tota classe de flors; tulipes, roses, margarites, orquídies… Entrant a la botiga per veure si realment no tenia flors blanques, es va enrabiar molt en veure a darrere del taulell les flors blanques. En veure’l, la Carlene li va dir mentre es posava a contar les monedes de la caixa, que n o entenia perquè no havia comprat el ram de roses blanques que ja l’hi tenia preparat com cada any. No explicant-ne el motiu, en Fritz li va comprar un ram de roses blanques i va anar al cementiri amb els dos rams. En arribar a la tomba va deixar-los juntament amb la nota i es va posar a parlar en veu alta de les atrocitats que havia vist a l’Hospital, tot recordant el lleig gest de la seva esposa. Suplicant-li a la Galiana que l’ajudés, en Fritz es va quedar un parell d’hores assegut a davant la tomba reflexionant sobre tot el què estava veient i parlava amb veu alta pensant que la Galiana l’estava sentint. Després de veure que la gent que anava a resar pels seus difunts se’l mirava amb estranyesa, va patir perquè no avisessin a la policia i es pensessin que estava boig. Pensant que podria acabar sent una víctima del règim si el declaraven boig, es va aixecar i va tornar cap a casa enfurismat encara amb l’Àngela. En entrar al pis li volia retreure que no hagués comprat les roses blanques, però en veure que l’hi havia cuinat salsitxes amb cansalada i patates fregides va preferir deixar estar el tema i oblidar-lo.

 

El 30 de gener, en Fritz i l’Àngela varen acompanyar a en Seigmund i a l’Udo en el Palau d’Esports per celebrar l’aniversari de la pujada al poder dels nazis. Feia 8 anys que havien pujat al poder, una eternitat per en Fritz. L’Udo li va demanar a en Fritz que portés a la Katrina amb ells, però ell li va contestar que la seva germana estava refredada. Mentia, no volia que la Katrina es relacionés amb aquell noi que tenia poc sentit comú. En arribar a l’entrada del Palau després de passar els guàrdies de les SS, varen veure que hi havia molta gent dreta apunt per assentar-se als seus llocs. Patint per no poder seure, en Seigmund va clavar unes quantes espentes a la gent per buscar un lloc per tots quatre. Un cop es varen asseure entre la multitud després de que en Fritz demanés perdó a molta gent que en Seigmund havia empès de males maneres, al cap de pocs minuts va començar l’acte. Davant d’ells va passar una banda militar que avançava lentament i les tropes d’assalt varen creuar les portes de darrere de l’estadi i varen desfilar cap a l’escenari per ocupar el seu lloc sota l’àguila daurada. Darrere d’ells varen venir els abanderats amb els uniformes del partit nazis. Uns minuts més tard, on es va fer un llarg silenci, tots es varen aixecar dels seus seients quan varen veure entrar els líders nazis acompanyats pels militars. Dret com la resta, en Fritz li va dir a cau d’orella de l’Àngela:

 

Sembla que estiguem a missa. Ara parlarà el pastor.

 

Posant-se a riure dissimuladament, l’Àngela no li va gosar contestar perquè no volia que el seu pare la sentís renegar del règim. A continuació, varen aparèixer en Hermann Göering, que a l’Àngela li va agradar molt el seu lluent vestit blau, en Joseph Goebbels, que va entrar a poc a poc sense mirar ningú, en Heinrich Himmler, en Rudolf Hess, en Robert Ley i, al final, l’Adolf Hitler, que va caminar amb fermesa fent la salutació romana. Veient a l’Àngela li va dedicar un somriure que ella li va tornar amb una picada d’ull. Mentre en Hitler anava caminant cap al seu seient, el públic no parava de cantar els càntics del partit nazis i cridaven Heil Hitler!. En Seigmund va cridar amb tant força el Heil Hitler que un dels guàrdies de les SS se li va apropar i li va demanar que abaixés el to.

 

Amb tot l’amfiteatre dret, el dictador alemany es va asseure en la primer fila de l’estrat posant els braços damunt de la taula que tenia davant. Un cop tots asseguts en silenci, totes les mirades es varen concentrar cap a en Goebbels, que es va quedar dret davant d’un micròfon i va començar la seva locució dient que feia vuit anys el poble alemany havia decidit aixecar-se sota el lideratge d’una persona. Després del breu discurs, que va emocionar a en Seigmund, en Hitler es va aixecar de la cadira per dirigir-se al centre de l’estrat per fer el seu discurs. En aquell moment el públic el va començar a aplaudir i quan es varen acabar els aplaudiments només se sentia a en Seigmund, que es va quedar sol aplaudint mentre el guàrdia de les SS l’amenaçava de fer-lo fora si tornava a cridar l’atenció. A partir de llavors ja no li va treure els ulls de sobre. Avergonyida, totes les mirades se centraven en el seu pare que havia interromput el començament del discurs d’en Hitler, l’Àngela es va posar a mirar al terra igual que en Fritz, que se li escapava el riure. Després d’uns segons dret, en Hitler va començar el seu discurs on va culpar als jueus de la guerra i els va amenaçar dient que acabaria amb el seu paper a Europa. Amb to ferm, va dir que el seu programa des de sempre havia sigut abolir el Tractat de Versalles i que ara trobava estúpid de que la resta del món pretengués fer creure que no havia revelat aquest programa ja que havia escrit i dit mil cop que el volia abolir. En cada punt culminant de les frases d’en Hitler, la multitud aplaudia o cridava un llarg Oooooohhhh! o picaven amb els peus al terra. En Seigmund el varen tornar a avisar un altre cop perquè cridava amb massa força i quan va picar amb els peus al terra li va clavar una puntada de peu a la persona que tenia al costat, que era un general retirat que anava vestit amb el seu uniforme de gala i es va queixar amargament. En demanar-li explicacions, en Seigmund li va parlar amb les mans perquè deixés en pau i aquell general se’n va anar i es va queixar a un dels homes de les SS.

 

En acabar l’acte, quan tothom marxava, uns quants homes de les SS varen perseguir per darrere a en Seigmund i quan el varen aturar a fora el Palau d’Esports li varen demanar explicacions pel seu comportament. Es pensaven que havia volgut boicotejar l’acte. Amb la cara blanca, es pensaven que el portarien en un camp, l’Àngela li va demanar a aquells homes armats que deixessin al seu pare, però en Seigmund va cometre el greu error de dir que les SS eren uns traïdors com les SA i els escridassava tirant-los capellans a la cara. En Fritz, que pensava que seria divertit que s’emportessin el seu sogre en un camp, va intentar calmar a aquells homes, que estaven molt indignats amb l’acusació que acabava de fer-los en Seigmund, i se l’emportaven a una cantonada per clavar-li un fart de llenya. Tirant una espenta a en Fritz quan els anava a aturar, va estar de sort de que en aquells moments va aparèixer en Goebbels, que anava a saludar a en Fritz. Respirant tranquil, en Fritz li va dir en el ministre que els seus homes estaven cometent un greu error i que s’enduien al seu sogre. Primer volia dir-li que en Seigmund estava boig, però va pensar que era millor no dir-li perquè llavors el matarien segur, també va pensar dir-li que anava begut, però també sabia que els borratxos eren maltractats. Pensant com justificar l’actitud del seu sogre, li va dir mentre l’assenyalava:

 

És que ell és un ferm seguidor d’en Hitler i s’ha emocionat massa i ha cridat l’atenció sense voler. Té que pensar que va marxar de Munic per viure a Berlín per estar al costat d’en Hitler ja que volia formar part d’aquesta gran família que ha de durar 1.000 anys.

 

Sospirant mirant a en Seigmund, que no deixava de rondinar mentre els membres de les SS el tenien immobilitzat pels braços, en Goebbels va ordenar en els seus homes, que no varen dir-li que aquell home els havia acusat de traïdors, que el deixessin anar. Un cop alliberat, en Seigmund no se li va acudir res més que abraçar al ministre, que aquest li va clavar una petita espenta perquè no suportava que ningú el toqués. Veient que aquell home era estrany, a més de que feia mala olor, en Goebbels va saludar ràpidament a en Fritz i a l’Àngela, i va marxar. En Fritz li volia preguntar per la guerra, però davant de l’espectacle del seu sogre no es va atrevir a dir res i tots junts varen marxar ràpidament del Palau. Quan varen agafar el tramvia perquè els deixés a la Potsdamer Platz, l’Àngela va cridar de males maneres en el seu pare i el va titllar d’irresponsable i de borratxo. Però en Seigmund, que no escoltava a la seva filla, li va dir a l’Udo que havia d’ingressar ràpidament a l’Exèrcit per matar als jueus. Calmant a la seva esposa agafant-la per la cintura, en Fritz li va recomanar que no el renyés perquè anava un altre cop begut i com sempre no escoltava a ningú. Un cop varen deixar en Seigmund i a l’Udo a la Potsdamer Platz, els dos nois varen tornar sols al pis. Quan varen arribar a davant la pastisseria d’en Richard i la Cosmina sota l’atenta mirada de les estrelles, l’Àngela es va posar a plorar de pena en veure com el seu pare s’estava autodestruint. En qüestió d’un parell d’any havia canviat molt; anava sempre begut, era violent, només pensava en la guerra i en ingressar al seu fill en ella i sempre anava molt deixat.

 

El 12 de febrer de 1941, el poble alemany no va entendre que el govern alemany enviés uns quants soldats alemanys, l’Afrikakorps, dirigits pel millor general que tenien, l’Erwin Rommel, a Trípoli, Líbia, per lluitar contra els britànics al nord de l’Àfrica. La majoria creia que era un error ajudar als italians i alguns ja pensaven que la guerra podria durar entre quatre i set anys. Pensant que aquesta era l’ofensiva que els hi havia dit en Georg, en Fritz i l’Àngela varen rebre aquell dia una carta del seu amic en què els hi deia que ell no havia anat a Líbia com els altres seus companys i que s’estava preparant per anar a Grècia. Mirant-se les últimes notícies en el Völkischer Beobachter que havia portat l’Àngela de la llibreria, en Fritz va exclamar:

 

Sinó fos per les batalles que estant perdent els italians potser ara estaríem negociant la pau amb els britànics. Quin error ha sigut aliar-se amb aquests irresponsables.   

 

Escoltant les paraules del seu marit, l’Àngela li va afegir mentre parava taula:

 

Segurament, però en Georg ens va parlar d’una forta ofensiva per la primavera i encara no hi som i no sabem a on es farà. No crec que sigui aquesta de Líbia. Esperem que no sigui una bogeria com la d’en Napoleó.

 

Reflexionant pel menjador mentre anava a buscar els vasos, en Fritz li va assegurar:

 

La bogeria ja l’hem feta, l’Imperi britànic mai ha perdut una guerra.

 

L’opinió d’en Fritz era molt semblant a la resta del poble, que pensaven en una derrota, però aquesta reflexió va canviar radicalment quan el 24 de febrer varen sentir el discurs d’en Hitler en què deia que destruiria en breu l’Imperi britànic i que la victòria estava a prop. Després d’aquell discurs molta gent pensava que la guerra acabaria a l’estiu. A la llibreria, molts clients de l’Àngela com en Frank li deien que no havia de patir tant i que havia de pensar en les vacances que faria enlloc d’una guerra que ja es podia donar per finalitzada. La Klara l’insistia de que anessin a Roma, la Maria els hi deia que anessin al Mar del Nord i la Matilda els animava perquè tinguessin un fill. Però l’Àngela no es deixava endur per aquella eufòria perquè tenia gravades les paraules d’en Georg de que començarien una nova ofensiva. A l’Hospital, en Fritz també va copsar aquesta alegria i el director li deia que estava de sort perquè no hauria d’anar al front en qualitat de metge. Tampoc hi hagués anat perquè ho tenia prohibit per en Goebbels. Alguns seus companys, com en Paul, inclús li parlaven de que anirien de vacances a Londres i li demanaven a en Fritz com era la ciutat.

 

El 2 de març, l’exèrcit alemany, amb en Georg dins les seves files, varen travessar el Danubi i varen entrar pacíficament a Bulgària per entrar a la frontera grega pel nord-est. Els següents dies es va esperar a la frontera per rebre ordres de la invasió. Mentre esperava va escriure cartes pels seus amics per dir-los que vigilessin i que no es confiessin de que la guerra ja havia acabat, ja que els britànics estaven ben vius. Però les paraules de prudència d’en Georg no encaixaven amb les paraules d’en Hitler com les del 16 de març quan va assegurar que guanyarien la guerra ben aviat. Patint pels bombardejos, pensava que n’hi haurien més, en Fritz es va comprar una motocicleta Zündapp K800 de quatre cilindres i quatre temps, i de color ocre per moure’s més ràpid entre les runes que de vegades queien a la calçada. A l’Àngela li va encantar la motocicleta de l’escut de dues ales esquemàtiques que simbolitzaven el nou rumb de la producció, i sovint l’agafava per anar a comprar a l’Unter den Liden o per anar a veure els seus pares. Li agradava notar l’aire fred a la cara i a vegades donava massa gas fent patir a molts ciclistes, que avançava imprudentment. La policia la va aturar en més d’una ocasió perquè reduís la velocitat, però ella en feia cas omís.

 

Els pronòstics d’en Fritz de nous bombardejos es varen fer realitat el 24 de març de 1941 quan la ciutat va ser novament bombardejada de nit. Després d’esperar en el refugi de la Potsdamer Platz amb l’Àngela i la seva família, varen veure que el refugi estava ple i que no tots els veïns hi cabien. Esperant en aquell lloc nou per ells, varen quedar amb els cors encongits en veure que era fosc, humit, feia mala olor i era estret. Quan varen veure que ja no queien més bombes, en Fritz va córrer amb l’Àngela a agafar la motocicleta, que estava aparcada en el garatge del seu pare, al costat de casa dels seus pares, just a sota el pis d’en Kurt i la Maria, i es varen dirigir ràpidament cap a l’Hospital per atendre els primers ferits.

 

De seguida molts varen criticar al govern per aquell bombardeig, però la indignació del poble berlinès en ser novament atacats amb tota la impunitat es va veure ofegada en saber el 27 de març que a Iugoslàvia, un país que s’havia adherit al Pacte Tripartit, va haver-hi un cop d’Estat popular. El poble iugoslau amb l’Exèrcit varen detenir al rei Pau, que havia firmat aquell pacte amb els nazis, hi varen posar en el seu lloc al cosí del rei, en Pere II, que només tenia 17 anys. Tothom sabia que ara Alemanya atacaria Iugoslàvia, i els caps de l’Exèrcit i el mateix Hitler planejaven envair el país al mateix temps que envaïen Grècia en l’Operació Marita. Però aquell dia l’Àngela no va fer massa cas a aquella notícia ja que estava molt ocupada repartint entre els seus clients de la llibreria unes banderetes de paper amb la bandera japonesa que en Martin havia portat del Ministeri de Propaganda per tal de rebre el diminut ministre d’Afers Exteriors japonès, en Yosuké Matsuoka, amb qui en Hitler s’hi havia de reunir per demanar-li que ataquessin Singapur per tal de distreure als britànics. L’objectiu era impressionar el ministre només trepitjar la capital alemanya.

 

En efecte, la resposta alemanya per aquell cop d’Estat no va tardar gaires dies i el 6 d’abril de 1941 es va envair Grècia i Iugoslàvia simultàniament. Els bombarders de la Luftwaffe varen bombardejar aquell dia la ciutat de Belgrad causant la mort de 17.000 civils, tot i que s’havia declarat prèviament ciutat oberta. En seguit, les tropes terrestres varen envair als dos països. En Georg anava amb el 12ª Exèrcit del mariscal de camp Wilhelm List, que des de Bulgària es va dirigir cap a Belgrad i després cap a Grècia. De seguida l’exèrcit iugoslau es va enfonsar en tots els fronts i no va poder lluitar contres els alemanys. En sentir de bon matí per la ràdio la veu d’en Joseph Goebbels llegint la proclama que l’hi havia dictat en Hitler i on justificava l’atac perquè, segons el líder nazi, era una represàlia contra una camarilla criminal sèrbia de Belgrad que, a sou del servei secret britànic, estava intentant estendre la guerra en els Balcans com el 1914, en Fritz va exclamar mentre es prenia el primer cafè:

 

És deplorable la nostra actitud en voler expandir la guerra.

 

Patint perquè no l’enviessin al front, en Fritz va anar més d’hora a l’Hospital per reunir-se amb el director en el seu despatx. Un cop assentat cara a cara amb ell, aquest li va dir que no havia de patir perquè preveien que l’ofensiva seria qüestió de dies i que no necessitarien més metges. A més, gràcies als bombardejos el necessitaven a l’Hospital li va dir. No li volia confessar que en Goebbels l’hi havia prohibit enviar-lo al front com feia amb altres metges. Més tranquil, en Fritz es va posar a treballar com sempre tot i que pensava constantment amb el seu amic, que no deixava d’atacar i d’avançar.

 

En dos dies, les tropes alemanyes varen arribar a Salònica mentre continuaven bombardejant Belgrad. Però l’eufòria que es podia viure a Berlín per la imminent victòria en els Balcans, es va veure apagada un altre cop per un nou bombardeig de la RAF, que va destruir l’Òpera de la ciutat. Després de que els bombarders britànics marxessin de la ciutat, en Fritz i l’Àngela varen anar amb la Zündapp a l’Hospital per ajudar. Amb les llums dels carrers i de les cases apagades, la parella va pujar per la Wilhemstrasse a tota velocitat, però en travessar l’Unter den Linden per anar amunt cap a l’Hospital, l’Ànegla va picar l’esquena del seu marit per fer-li veure que sortia un fum negre pel barri de Mitte. Quedant-se aturats veient l’immensa fumarada, en Fritz no s’ho va pensar ni dos segons i va canviar de rumb amb la motocicleta i va anar en direcció al fum, cap a l’est de l’Unter den Linden. Aturant la motocicleta davant de la seva antiga Universitat, va veure que l’Òpera Estatal havia quedat en ruïnes. Baixant de la Zundapp, en Fritz va veure que la Universitat no havia patit cap dany i juntament amb l’Àngela varen anar a ajudar a treure persones de les runes de l’Òpera i a curar els ferits que hi havia escampats pel terra demanant auxili. La majoria eren funcionaris que vigilaven l’Òpera. L’Àngela es mirava aquella imatge dantesca amb el cor destrossat, però estava molt orgullosa del seu marit, que estava molt implicat en ajudar i anava d’una banda a l’altra atenent a la gent mentre els veïns de la zona s’ho miraven des de les finestres de casa seva esperant que arribés la policia i els bombers. Quan va arribar la primera ambulància i els primers cotxes de policies, en Fritz i l’Àngela varen marxar directament cap a l’Hospital per continuar ajudant.

 

El 13 d’abril, en Georg va entrar a Belgrad i es va trobar amb una ciutat en ruïnes. Mirant aquella imatge diabòlica; els carrers estaven plens de morts, hi havia edificis destruïts, els nens vaguejaven pels carrers sense pares… va entrar en una casa abandonada i va escriure una carta pels seus amics per explicar-los el què estava veient. Al cap de dos dies varen entrar a la ciutat de Sarajevo i el dia següent, per ordres d’en Hitler, varen començar una potent ofensiva que va acabar amb la resistència iugoslava. Tot i la victòria, esporàdicament grups guerrillers atacaven als soldats alemanys. Un dia que estava amb uns seus companys jugant a cartes a fora en un carrer fosc, en Georg va sentir un soroll que provenia de darrere uns cotxes. No fent cas als sorollets i continuant jugant a les cartes en companyia d’una ampolla de whisky White Horse que havien requisat a una família musulmana, de cop varen ser atacs per uns guerrillers que els varen disparar sense contemplacions. Tres companys seus varen ser abatuts i un guerriller va disparar un tret que li va rascar en el braç dret d’en Georg. Posant-se a cobert darrere d’un cotxe, de seguida va rebre reforços i amb un tres i no res varen reduir aquells guerrillers que els havien disparat i es varen rendir aixecant les mans en veure que no tenien més bales. Molt enrabiat i amb el braç dret ple de sang, en Georg va agafar la seva pistola Browning i va matar aquells homes d’un tret a la nuca mentre estaven agenollats amb els braços enlaire demanant clemència. Aquell incident no el va voler comentar en els seus amics i se’n va anar a dormir orgullós d’haver matat. Sense adonar-se’n, en Georg anava canviant per la guerra.

 

El 18 d’abril, després de sentir el comunicat d’en Hitler en què demanava en el seu poble ser solidaris amb la Creu Roja i donar donatius als soldats ferits i als malalts que estaven en guerra, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels en què li demanava que fes un important donatiu perquè el seguís la resta de la gent del barri. No tenint més remei, va oferir una bona quantitat de diners i va enviar mantes a la Creu Roja. En Seigmund també va contribuir en enviar un donatiu després de veure que ho feia el seu consogre, tot i que va ser molt petit enviant-hi les mantes velles que tenia guardades. Per la seva part, en Fritz va rebre els primers soldats ferits de Iugoslàvia. Sempre pensava que podia haver-hi en Georg entre ells i quan entrava a una habitació el primer que feia era llegir els noms dels pacients en l’historial. Atenent a un soldat que tenia una ferida de bala al braç, va quedar sorprès que li preguntés per ell. Mirant-lo atentament pensant que potser el coneixia de l’Institut o de la Universitat, va veure  que no sabia qui era i li va demanar de què el coneixia. Estirat al llit mentre una infermera amb la bata blanca i una gorra d’infermera li donava un calmant, aquell soldat li va explicar que havia lluitat al costat d’en Georg i li va donar una carta del seu amic que tenia guardada a la jaqueta. Donant-li les gràcies per haver-li entregat la carta, aquell soldat, que es queixava de dolors al braç mentre la infermera li subministrava un calmant per via venosa, li va dir que el seu amic era molt valent. Encuriosit i volent saber més coses, en Fritz li va preguntar com estava en Georg, però per sorpresa seva aquell soldat li va respondre:

 

Està bé. Va rebre una ferida lleu, però està bé. És un gran home. Ens varen disparar uns guerrillers en una emboscada i ens varen matar uns quants amics nostres, però en Georg els hi va donar el què es mereixien.

 

Preguntant què els hi havia donat, en Fritz va quedar horroritzat amb la resposta:

 

Els hi va disparar un tret a la nuca tal i com havia de ser. Tots el varem aplaudir i el varem felicitar. Això és el que tenim que fer, matar sense contemplacions en aquestes bèsties.

 

En estat de xoc, que de poc li va fer caure els papers que portava dels altres pacients, en Fritz va marxar a una altra habitació perquè no se li notés la ràbia que sentia. Veient que no es podia contenir, se’n va anar a la sala de recepcions a pensar mentre anava veient com entraven més soldats del front dels Balcans. El seu amic de la infància s’havia convertit en un assassí, pensava. Però la feina era estressant i el necessitaven a amb urgència i en veure’l assentat en una cadira, en Paul li va cridar que s’aixequés. Tornant a les habitacions, alguns dels soldats ferits li explicaven que estaven cometent atrocitats contra els jueus a Iugoslàvia i alguns estaven orgullosos d’aquells assassinats predeterminats. Afectat per sentir tants crims, en Fritz es va preocupar perquè cap inspector de l’Exèrcit no se’ls emportés com a aquell soldat que varen matar, però els inspectors ara feien la vista grossa perquè sabien que necessitaven molts homes per la següent ofensiva. Quan va plegar de la feina no li va parlar a l’Àngela del què havia fet el seu amic a la guerra i varen anar a sopar a casa a l’Àngela, on en Seigmund els hi volia donar una sorpresa. Pensant que es tractaria d’una ximpleria de les seves, la parella va quedar impactats en veure a l’Udo vestit amb l’uniforme verd de la Wehrmacht, amb el casc d’acer de l’Exèrcit, les botes negres, la sivella amb el lema Gott mit uns i armat amb una Walther P38. Amb els ulls plorosos, l’Àngela va demanar explicacions i el seu pare, tocant orgullós l’espatlla del seu fill, que estava tremolós i l’uniforme li anava gran, li va dir:

 

Lluitarà a partir d’ara per l’orgull d’Alemanya. Serà un heroi. Viurà el que han de viure tots els nois de la seva edat. La guerra.

 

L’Àngela de seguida es va posar a cridar contra el seu pare mentre tenia la mirada clavada cap al seu germà, que no se’l veia gens convençut d’anar a la guerra, ja que no el convencia com els demés la idea romàntica d’anar a la guerra. No se sabia ni posar bé el coll negre de l’uniforme i portava la camisa per fora. Quan l’Àngela li va preguntar a la seva mare si estava d’acord en enviar a l’Udo a la guerra, l’Annalisa li va respondre també amb els ulls plorosos i amagant-se a la cuina per no veure el seu fill vestit de soldat:

 

Jo sóc una dona, no puc opinar d’aquests temes, són coses del teu pare.

 

Al·lucinant, l’Àngela va agafar a en Fritz i varen marxar abans de que es servís el segon plat. Veient que la seva filla havia canviat i que l’havia desafiat, en Seigmund es va aixecar també de la cadira i mentre els veia baixar per les escales del pis li va clavar en la seva filla uns quants crits per les escala. L’Àngela es va tenir que sentir que era una vergonya per la família i que era una covarda. Després de deixar el pis varen pujar cap a la Potsdamer Platz i varen anar a prendre una Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade. Sense dir res durant tot el camí, un cop entaulats en Fritz va intentar calmar a la seva esposa mentre li demanava a en Julius que li portés un plat de patates amb cansalada perquè tenia el ventre buit. Bevent com una desesperada, l’Àngela anava repetint plorosa entre glop i glop de cervesa que no volia perdre el seu germà i que estava molt preocupada perquè l’Udo no tenia cap qualitat física per poder lluitar. Era un negat amb la gimnàstica i era  massa prim i no tenia un físic atlètic. Entenent-la perfectament, en Fritz va preferir continuar callat mentre menjava i bevia. Escoltar-la era el millor que podia fer.

 

Mentre el 19 d’abril en Georg dins les tropes del 12ª Exèrcit d’en List varen ocupar l’illa grega de Samotràcia, l’Àngela es passava el dia trucant a la seva mare per fer-li canviar d’opinió, però l’Annalisa continuava aferrada a la idea de que havia de ser el seu pare qui havia de prendre la decisió. Preguntant-li perquè es deixava dominar d’aquesta manera, l’Annalisa li responia que el seu marit havia canviat molt i que era més agressiu que mai. L’Annalisa es mostrava cada cop més espantada i se la veia molt infeliç. Es vestia cada cop més senzillament, no s’arreglava com abans tot i que continuava sent una dona de bon veure, i només sortia de casa per anar a comprar a la botiga de baix. No entenent res, l’Àngela de vegades anava a buscar al seu germà quan sortia de fer quatre exercicis militars. Quan li demanava que marxés de casa, que vingués a viure amb ella i en Fritz, el noi li deia trist que no ho podia fer perquè no volia defraudar en el seu pare.

 

El 25 d’abril, quan el 12ª Exèrcit, on anava en Georg, va ocupar l’illa grega de Lemnos, en Fritz va rebre a través d’un altre soldat ferit una altra carta d’en Georg. Després de plegar de treballar, varen convidar a en Lou a sopar a casa seva per llegir la carta en veu alta. En ella, en Georg els explicava que l’ofensiva contra Grècia s’acabava i que ara els enviarien segurament a Creta. Llegint amb atenció la carta, en Lou va exclamar:

 

És una carta molt freda, per primer cop no ens dóna records i no ens diu massa res, parlar de la situació de forma molt planera i com si fos una cosa normal. És com si escrivís la carta a uns companys d’armes.

 

Sense voler-los-hi dir la veritat, en Fritz va respondre-li que la guerra feia canviar la gent i l’Àngela, que estava encara molt afectada per la decisió del seu pare, va cridar:

 

Quan acabarà aquesta maleïda guerra? No podem envair al món. 

 

Posant-se a menjar l’estofat de porc que havia fet l’Àngela amb la recepta de l’Elise, en Lou els va explicar que a la feina havien augmentat molt la producció i que temia una nova operació a gran escala com havia vaticinat en Georg. Fent cara d’horror mentre deixava la forquilla damunt del tovalló, l’Àngela es va quedar callada pensant amb l’Udo i no parava de renegar contra el seu pare. Acabant de sopar en silenci pensant que les seves vides estaven canviant a passos de gegant, en Lou va marxar trist cap a casa seva i l’Àngela es va tancar a l’habitació a plorar mentre en Fritz es va quedar a recollir la taula.

 

El 27 d’abril, les tropes alemanyes varen ocupar Atenes amb motocicleta per demostrar la facilitat amb què havien lluitat i varen hissar l’esvàstica a l’Acròpoli. De seguida que es va saber la notícia, la gent va sortir al carrer i en els bars es va celebrar la nova conquesta. Aquesta victòria contra els grecs es va veure amb especial satisfacció perquè Grècia era una de les bases de la cultura nacional alemanya. En Seigmund va trucar a l’Àngela aquell vespre per dir-li que era una desconfiada en no creure en l’Exèrcit, però sense dir-li res en el seu pare li va penjar el telèfon i es va arreglar per anar a sopar aquella nit a casa dels seus sogres. Després de que en Fritz acabés de treballar a l’Hospital, on havia tingut un dia molt complicat tenint que atendre a uns quants soldats amb ferides de certa consideració, alguns necessitaven una o dues amputacions, varen anar a sopar a casa dels pares d’en Fritz. L’Elise els va fer Schweinebraten (estufat de porc guisat amb una salsa) perquè sabia que a l’Àngela li encantava i li va tornar a donar la recepta. En Barnard, que continuava decebut amb ell mateix, li va dir a en Fritz que estava molt preocupat per la invasió a Grècia i per la situació al nord de l’Àfrica. Demanant-li els motius, en Barnard li va contestar mentre es mirava a la seva mare:

 

A Grècia hi viuen 55.000 jueus, saps què els hi passarà? No fa falta que responguis, tots ho sabem. No van als Sudets com alguns pensen.

 

Amb el cap abaixat, varen continuar sopant i en Fritz va observar com la seva àvia estava molt trista. Mentre feien les postres, un pastis de xocolata, la Luane els va explicar que patia molt pels seus pares, que continuaven a Dresden. Fent un llarg glop de vi negre, en Barnard li va explicar que creia que era millor que es quedessin a on eren abans de que a Berlín perquè la capital alemanya patia pels bombardejos. Veient com la Luane li feia mala cara en el seu marit perquè no volia tenir els seus pares a casa, l’Àngela va voler calmar l’ambient ràpidament i els explicava orgullosa com en Fritz s’implicava en ajudar en els moments dels bombardejos i com treballava aferrissadament a l’Hospital. Orgullós del seu fill, en Barnard va estirar el braç per tocar l’espatlla del seu fill, i li va dir:

 

Tu ets el veritable heroi de la família. Tant debò tots fóssim com tu, no hi hauria guerra.

 

El 4 de maig, quan en Georg va ocupar amb el 12ª Exèrcit l’illa de Quios li varen donar una notícia que li canviaria la vida per sempre més. Tenia que preparar-se per una invasió a la Unió Soviètica. Sabent ara quin seria l’objectiu de l’ofensiva anunciada, va voler escriure una carta pels seus amics i familiars per explicar-los el què sabia, però quan ho anava a fer un dels seus superiors el va advertir mentre li agafava el llapis:

 

Aquesta ofensiva serà diferent a les altres i el què farem allà no ho té que saber el poble. Serà una part de la Història que no ha de ser explicada en els llibres d’Història. No pots escriure el què vulguis a partir d’ara. Tot serà controlat.

 

Preguntant perquè no ho podria saber el poble, el seu superior li va respondre mentre li tornava el llapis:

 

Tot serà una taca negra a la Història del nostre país que ha de caure en l’oblit. Les normes seran dures i cruels, si s’ha de disparar es dispararà encara que siguin nens. Aquesta ofensiva serà ideològica i l’enemic ha de ser massacrat i eliminat.

 

Espantat, va arrugar el paper on volia escriure, va llançar el llapis i se’n va anar amb la resta dels seus companya per preparar-se per marxar i per rebre noves instruccions cruels. Mica en mica anava entenent que hauria de complir aquelles ordres. Per la seva part, l’Udo, que encara estava a Berlín i l’estaven preparant per anar a Rússia, va rebre les mateixes ordres que en Georg. Ell de seguida les va rebutjar i les va trobar horribles. En saltar-se les normes i explicar-ho en el seu pare un dia que tenia permís per estar amb la família, en Seigmund li va clavar una plantofada deixant-li els dits de la mà marcats a la cara i li va ordenar que no desobeís mai les ordres dels seus superiors.

A les vuit de la tarda del 12 de maig de 1941, l’Otto Dietrich, el cap de premsa del règim, va emetre per ordres d’en Hitler un comunicat per la ràdio alemanya en què explicava que en Rudolf Hess s’havia tornat boig i que havia volat a la Gran Bretanya traint el règim. Estranyats, tothom va pensar que no estaven dient la veritat. Ningú es creia que en Hess, que feia quatre dies que estava amb en Hitler en un important discurs a l’Òpera Kroll, hagués enganyat a en Hitler i al règim. Sense donar-hi masses voltes, ja sabien quin peu calçaven, en Fritz li va dir a l’Àngela mentre sopaven patates i mongetes a casa:
Està clar que hi ha anat per ordres d’en Hitler a negociar un pacte amb els britànics per fer una operació important. Estic segur que en veure’l l’han detingut, era un home molt estrany i molt maniàtic. Saps què significa això? Que som vulnerables.

 

Mentre l’Àngela continuava amoïnada pel seu germà i no parava de pensar-hi asseguda al cadira amb la mirada perduda sense tastar el menjar, varen rebre una trucada d’en Seigmund, que li va dir a la seva filla cridant:

 

Has sentit el què ha fet aquest traïdor? Aquest ja es veia que ens trairia, si va néixer a Alexandria i era un maleït britànic. Saps com l’anomenaven els seus enemics? der hinterhaeltige Aegypter (traïdor egipci), i tenien tota la raó del món.

 

Sense ganes de contestar-li, l’Àngela li va tornar a penjar el telèfon sense dir-li res i va tornar a sopar amb en Fritz, que patia perquè no l’enviessin al front en aquella nova ofensiva.

 

Els següents dies, per la Leipziger Stasse, com per tot Alemanya, es continuava qüestionant de que en Hess hagués actuat sol i menys sense el permís d’en Hitler. La Klara explicava que en Hess mai anava sol i per tant no es creia la versió oficial del règim. Mentre en parlaven amb la Bernardina a la carnisseria de la Maria de tots els rumors d’en Hess, la carnissera els va explicar que un dia de fa molt anys havia vist com en Hess es deixava tirar les cartes per l’endevina Anne. Davant d’aquells rumors, el Völkischer Beobachter va explicar en un article que en Hess s’havia tornat boig i que últimament havia visitat astròlegs i hipnotitzadors. Empipada mentre llegia aquella notícia en el taulell de la llibreria, l’Àngela va exclamar davant d’en Martin, que no li gosava dir-li massa res després de l’incident d’aquell dia:

 

Qui volen enganyar aquests? Estan sonats si es pensen que ens creurem que aquest home ha actuat sol. Es pensen que som burros.

 

Però l’assumpte Hess va quedar en un calaix quan el 20 de maig de 1941 els alemanys varen envair l’illa de Creta, operació que es va viure amb molta expectació a Alemanya, i quan a la tarda del 27 de maig varen saber que el cuirassat Bismarck, la joia marítima alemanya, havia sigut enfonsat a 480 quilòmetres al sud-oest d’Irlanda. Només la Klara d’en tant en tant parlava d’en Hess dient que era un molt estrany i els explicava els seus costums estranys a taula. Quan el convidaven a menjar a la Cancelleria ell s’emportava el menjar de casa perquè creia que el menjar de la Cancelleria no era bo per la salut.

 

Mentrestant, en Georg, que havia vist com li substituïen la data per envair la Unió Soviètica del 15 de maig al 22 de juny, va continuar rebent ordres cruels per tal i com havien d’actuar en aquesta invasió i es va decretar no fer cas al reglament de La Haia per la guerra terrestre. Sabent que hauria de cometre crims, estava disposat a fer-ho en nom d’Alemanya i del seu Führer. L’Udo també rebia les mateixes ordres, però el noi no s’ho va agafar com en Georg i tenia molta por. No volia disparar a ningú i desitjava que no l’enviessin a Rússia. De vegades anava a veure a la Katrina per convidar-la a prendre una cervesa, però la germana d’en Fritz, tot i que acceptava quedar amb ell per no ferir els seus sentiments, i menys ara que havia d’anar a la guerra, no estava interessat amb l’Udo. Li agradava més en Hermann, que també es preparava per anar a la guerra.

 

L’1 de juny va acabar amb victòria alemanya la conquesta de Creta. Aquella ocupació, que el principi es va veure amb bons ulls, després es va veure malament per les quantitats de baixes que havien patit. Fins i tot en Hitler va quedar tant horroritzat que no va voler ni sentir a parlar de cap més operació en una illa. Per tant eliminava qualsevol projecte d’envair les illes britàniques. En Fritz, per la seva part, no va parar ni un moment per casa ja que estava molt ocupat a l’Hospital atenent a ferits de guerra. Odiava aquella situació i li recordava constantment en el seu director que havia estudiat per ser metge de família i no metge de guerra. Però el director es limitava a dir-li que obeís les ordres i que tot acabaria aviat. Anava tant atrafegat que no podia parlar amb en Paul per saber més coses dels camps de concentració, dels assassinats selectius….

 

El 4 de juny, en Barnard es va quedar molt trist per casa quan va saber per la ràdio que havia mort a Doorn, a l’Holanda ocupada, l’antic kàiser Guillem II a l’edat de 82 anys per culpa d’una embòlia pulmonar. Tot i ser acusat per alguns com un traïdor per exiliar-se al final de la Gran Guerra, en Barnard encara en tenia un bon record i pensava que amb ell els nazis no haguessin arribat mai al poder, tot i que oblidava que la seva família, com ell mateix, havien donat suport al nacionalsocialisme. En aquell precís moment, en Seigmund va acomiadar amb tota la família a l’Udo, que marxava definitivament al front oriental. Amb una cervesa a la mà, va dir-li en el seu fill davant l’atenta mirada de l’Àngela, que no parava de plorar mirant al seu germà vestit amb l’uniforme verd:

 

Amb la mort d’aquest traïdor començarà una nova era que la vostra generació ens ha de portar. Lluita i sigues l’orgull de la família Richter. Has d’obtenir la Creu de Ferro que a mi em varen pispar els jueus.

 

Fent que no amb el cap, l’Àngela li va dir:

 

Per tu tots són uns traïdors, però tu no ets ningú per acusar a la gent, només ets un vell borratxo i malhumorat que envia a la guerra en el seu fill.

 

Mirant-la amb desafiament mentre feia un llarg glop de cervesa, en Seigmund no li va contestar, amb la mirada pagava, i l’Udo es va acomiadar de tots ells amb una forta abraçada. L’Annalisa plorava desconsoladament, igual que la Velda i l’Àngela, i quan es va acomiadar del seu pare, l’Udo no li va voler dir res, només li va encaixar la mà, tot el contrari d’en Fritz, que li va dir que esperava veure’ls aviat i li va demanar que donés records per la Katrina. L’Udo estava molt enfadat amb el seu pare perquè l’obligava anar a una guerra que no volia. Després de que marxés amb un taxi que el va venir a buscar, l’Àngela va marxar enfadada i quan era fora l’edifici li va cridar en el seu pare, que encara tenia el cap fora de la finestra per veure com el seu fill marxava amb el taxi:

 

Esperem que l’Udo torni d’una peça, sinó tu seràs el traïdor de la família.  

 

Després de tornar a casa, l’Àngela es va tancar a l’habitació plorant i va posar una fotografia de l’Udo i d’ella de petits a Munic penjada en l’habitació de davant la seva habitació, que tenia pensat que seria per un futur fill. En Fritz no sabia què havia de fer, no sabia com l’havia de consolar i esperava que finalment no es fes cap intervenció militar.

 

Durant els següents dies els rumors d’una operació a la Unió Soviètica s’anaven escampant entre el poble. La Matilda estava molt preocupada perquè sabia que allà hi vivien molts jueus i no parava de pensar en el destí del seu poble. En Martin donava tot el seu suport a aquesta possible ofensiva i cridava per la llibreria de que s’havia d’acabar amb els comunistes. A tots els clients com a la Maria els hi explicava que els comunistes havien fet molt mal a Alemanya i que en Marx havia de ser enterrat per sempre més. La Klara explicava en els veïns com a en Hermann i la Bernardina, que en Iosif Stalin havia perdut a les seves dues esposes i que la primera havia mort en un suïcidi mai aclarit. Ella sempre deia que l’havien assassinat per ordres de Stalin. Per impedir que aquells rumors d’una intervenció a la Unió Soviètica es continuessin escampant hi arribessin a orelles de Stalin, el govern alemany va emetre un comunicat a través de l’agència Tass on reafirmaven el pacte Ribbentrop-Mólotov i parlaven de la indestructible amistat que lligava el poble rus amb el poble alemany. Ningú sabia res del cert i tot eren sospites, bums-bums i rumors. En Fritz preguntava a l’Hospital si l’enviarien al front, però ningú li confirmava ni desmentia. En Paul sempre li explicava que si l’enviaven a la Unió Soviètica desertaria a la més mínima. En Barnard va trucar a en Goebbels per dir-li si eren certs tots aquells rumors que sentia pel barri, però el ministre es limitava a dir-li que l’enemic principal era la Gran Bretanya i que no pensaven en res més que destruir als britànics. En Seigmund era l’únic que tenia clar que es faria aquella invasió i desitjava que el seu fill i hi lluités amb totes les seves forces. Estava tant encegat per la victòria, l’orgull i l’alcohol, que no veia que el seu fill no estava capacitat per lluitar. Mai va ser capaç d’encertar una diana.

 

Finalment, tots els temors i rumors es varen complir el diumenge 22 de juny de 1941 en l’Operació Barbarroja, l’ofensiva contra la Unió Soviètica, que va agafar per sorpresa als soviètics, sobretot en el seu líder, en Iosif Stalin, que no es va creure el què l’hi estava passant en el seu poble. Els alemanys es varen dividir en tres fronts (un pel nord, un pel centre i un altre pel sud) i varen avançar ràpidament per territori soviètic. En Georg, igual que l’Udo, anaven amb el Grup d’Exèrcits del Centre dirigits pel monàrquic Fedor von Bock, i tenien com a objectiu conquerir Bielorússia i arribar a la ciutat de Moscou. Durant aquell dia va ser la primera vegada que l’Udo disparava contra una persona i ho va tenir que fer en més d’una ocasió, tot i que ell tancava els ulls per no veure a la persona que matava. Al final del dia, el seu superior en veure’l col·lapsat pel què acabava de fer, matar, li va donar un vas de whisky Vat 69 i li va obligar a beure-se’l d’un glop. Posant-se a dormir en una tenda de campanya, el noi no deixava de somiar amb la cara de les persones que havia assassinat.

 

Mentrestant, la Leipziger Strasse es va llevar com un dia normal el 22 de juny, però quan varen sentir per la ràdio els compassos dels Preludis de Liszt, l’himne que en Hitler havia elegit per la victòria en el front oriental, tothom es va quedar enganxat a la ràdio esperant saber noves notícies. En tenir la confirmació de que s’atacava a la Unió Soviètica, l’Àngela es va posar a plorar desconsoladament. Era una bogeria, pensava. Hores més tard, el seu pare la va trucar per preguntar-li si havia escoltat la ràdio per després dir-li que estava molt orgullós del seu fill, l’Àngela es va limitar a respondre-li abans de penjar el telèfon:

 

Has portat el teu fill a l’infern. Sinó torna no et tornaré a dirigir mai més la paraula. Jo estimo molt al meu germà.

 

Mentre l’Àngela estava al sofà de casa resant pel seu germà, en Fritz va saber aquella notícia a l’Hospital, aquell diumenge li tocava treballar, i va començar a patir perquè no l’enviessin al front. Mirant-se un mapa de la Unió Soviètica que tenien guardat en un despatx en desús de l’Hospital, va veure que el territori era massa gran per conquerir-lo un país com Alemanya. Pensant amb l’emperador Napoleó, en Fritz va pensar que en Hitler cometia al mateix error i a sobre havia començat la invasió al mateix dia que ho va fer l’emperador francès el 1812. En Barnard, en sentir la notícia, va marxar de la fàbrica juntament amb el seu fill Marwin cap a casa per escoltar amb la família les últimes notícies. Els treballadors que havien anat el diumenge a fer hores extres es varen quedar, tot i que uns quants ja no hi eren perquè es varen allistar a l’Exèrcit.

A la tarda, quan en Fritz va tornar de la feina, va escoltar amb l’Àngela un discurs que va pronunciar en Joseph Goebbels des del seu Ministeri, on va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, que era governat pels jueus segons ell, i va presentar l’operació com una campanya preventiva i com una actuació històrica d’Occident liderada per Alemanya i per en Hitler. Amb un somriure sorneguer, en Fritz va clavar un cop de puny a la taula del menjador i va exclamar:

Que no ens deien que eren els nostres amics inseparables? Són uns mentiders, sempre fan igual i el poble no fa res. Ara entenc perquè en Hess va anar a la Gran Bretanya.

Però, mentre parlava, va veure que l’Àngela estava enfonsada al sofà pensant amb el seu germà i la va intentar animar dient-li que com les altres vegades l’operació seria senzilla, tot i que ni ell mateix es creia les seves paraules. Sabia que seria una operació extremadament complicada i a mesura que hi anava pensant va estar més callat. En sortir al carrer per anar a comprar al pa a la pastisseria d’en Richard de seguida es va trobar amb un ambient diferent al de casa. Els rostres eren alegres, la guerra russa era una nova gresca, eren noves sensacions, de nou orgull.

Els següents dies, mentre els alemanys estaven enganxats a la ràdio per sentir les últimes notícies, en Georg i l’Udo avançaven cap a Minsk amb els tancs alemanys a un ritme de 25 quilòmetres al dia i amb el suport de la Luftwaffe, que bombardejava sense miraments les posicions soviètiques, que estaven a una posició massa avançada per defensar-se i en Iosif Stalin les havia col·locat erròniament a l’est de Polònia fins arribar al riu Bug, a Bersaràbia, i els Estats bàltics. Amb només quatre dies els alemanys varen avançar 300 quilòmetres, capturant les ciutats de Brest-Litovsk i Daugavpils. Quan en Fritz va preguntar en el director si l’enviarien al front, aquest li va ser clar en veure’l nerviós per aquest tema:

 

No, és impossible. És preveu que la guerra a la Unió Soviètica només duri unes sis setmanes. Ets més necessari aquí perquè els britànics continuen ben vius i aquest és el nostre enemic. No et preocupis i continua treballant com ara.

 

Content per quedar-se a Berlín, li va explicar a l’Àngela, que no parava de patir pel seu germà i es passava el dia tancada en ella mateixa mirant la fotografia del seu germà. Tenia un mal pressentiment. Quan anaven a sopar a casa dels pares d’en Fritz, en Barnard i la Luane l’intentaven animar, però sabien que el seu consogre havia fet una bestiesa molt gran enviant aquell noi en una batalla tant cruel. Mirant a la Katrina, la noia que li agradava en el seu germà, l’Àngela es posava a plorar i amb les mans al cap maleïa el seu pare. L’Elise la consolava agafant-li la mà cada cop que passava pel seu costat per agafar-li el plat de taula i li demanava que resés pel seu germà.

El 28 de juny, les tropes d’en Fedor von Bock varen ocupar Minsk després de durs combats i varen empresonar a molts soldats i generals soviètics. Mentre els tancaven en una cel·la de la ciutat, en Georg, que havia canviat radicalment després de l’ocupació de Iugoslàvia, es va divertir amb els seus companys tallant els dits del peu d’un presoner perquè els seus companys veiessin que no era un soldat tou. Tots reien i bevien mirant aquelles atrocitats. A la nit, mig begut, en Georg va anar juntament amb els seus companys a buscar dones per violar-les i si s’oposaven als seus desitjos les assassinaven a cops de culata. L’Udo, per la seva part, es va quedar a dormir a una llitera d’un hotel que havien requisat pensant en tornar a casa. Tancant als ulls mentre sentia com els seus companys es divertien cometen atrocitats, maleïa al seu pare mentre mirava una fotografia que tenia de les seves germanes.

L’endemà, el poble alemany va rebre per primer cop notícies sobre l’Operació Barbarroja. Només en aquell dia varen sortir dotze noticiaris extraordinaris a tocs de trompeta amb unes poques notes d’un preludi de Lizst precedits per la Fanfàrria Russa que explicaven les victòries sobre els soldats soviètics a Brest-Litivsk, Bialystok, Grodno i Minsk, entre altres llocs, i es deia que dos exèrcits soviètics estaven envoltats a Bialystok, que s’havien destruït 2.233 tancs i 4.107 avions, i que s’havia conquerit una enorme quantitat d’equipament militar i a un gran número de presoners. Els comunicats es varen llegir a la ràdio en intervals d’un quart d’hora. L’Àngela no es va separar ni un segon de la ràdio del pis i ella, a diferència dels demés veïns, no li varen cansar els comunicats especials. Només va sortir un moment quan varen quedar amb en Lou, que els havia demanat quedar un moment al bar de l’Hotel Esplanade per parlar. Pensant que els hi donaria una carta d’en Georg, varen quedar preocupats en saber que en Lou no havia rebut cap carta i que també els hi preguntava si n’havien rebut. Sense entendre per què no els hi escrivia quan tothom rebia cartes, en Fritz ja s’ho pensava però no ho volia dir per respecte a l’Àngela, que estava patint molt tot i la confiança que mostrava en Julius en l’Operació. Tots tres es varen beure unes cerveses Berliner Weisse desitjant que tot acabés aviat, tal i com esperaven tots els alemanys. Comentant l’ofensiva des d’un mapa que havia portat en Lou de casa seu, varen observar que l’exèrcit alemany havia avançat molt ràpidament. Els clients del bar i en Julius, en veure que estaven comentant l’ofensiva des d’un mapa no es varen poder contenir i es varen apropar a ells i orgullosos els varen dir que amb quatre dies arribarien a Moscou. En veure’s envoltats de tanta gent, tots estaven entusiasmat alçant les copes, l’Àngela es va beure la cervesa d’un glop i amb una veu seca li va demanar en el seu marit tornar a casa perquè volia sentir les notícies setmanals que donava el locutor Hans Fritzsche en la ràdio. Després de pagar la ronda, varen marxar deixant en Lou al bar, que es va quedar perquè entre els clients interessats hi havia una noia. En arribar a la Potsdamer Platz varen veure molts tramvies amb gent onejant les banderes nazis, que a l’Àngela li repugnaven ara a més no poder. La gent estava segura de la victòria. Quan varen passar per davant del bar Victorius estava ple de gent cantant i bevent celebrant la victòria. Preguntant a la gent s’hi què els semblava aquella ofensiva contra un aliat dels seus, molts, com en Martin o en Frank, deien segurs d’ells mateixos mentre es bevien una bona cervesa:

Si no els haguéssim atacat ells ens haguessin atacat. Ja en pots està ben segur noi! Sort que en Hitler no ha badat i no l’hi han tremolat les cames com altres. Quina sort. Els exèrcits de Stalin estan despareixent. 

El poble alemany valorava amb èxit aquella Operació i tothom tenia clar que l’ofensiva acabaria aviat amb victòria alemanya. En Martin estava tant eufòric que posava constantment l’himne del Horst-Wessel-Lied per la llibreria, penjava banderetes nazis per adornar la llibreria i venia amb un 25% de descompte el llibre Der Lebensraum d’en Friedrich Ratzel, la carnissera Maria regalava un tros de botifarra als clients i la Carlene donava tulipes a tots els policies que passaven per davant de la floristeria. Però en Fritz començava a veure una altra realitat a l’Hospital que no veia la gent. El 2 de juliol, quan el grup d’en Fedor von Bock varen envoltar i aniquilar a quatre exèrcits soviètics, on en Georg i l’Udo varen matar entre ells dos a més de 50 soldats soviètics, en Fritz veia que arribaven els primers ferits del front. Aquesta vegada veia els soldats amb ferides més greus que en les altres operacions ja que només s’enviaven a Alemanya els que no estarien en disposició de tornar a lluitar en breu. Mirant-se aquells soldats, alguns necessitaven l’amputació de més d’una de les seves extremitats, va entendre que la batalla per la qual estaven lluitant devia ser molt cruel i molt dura. Horroritzat, tancava als ulls quan havia de tallar una extremitat com un braç o una cama.

 

Aquells dies, l’Àngela anava sovint a veure la seva família per veure si tenien alguna notícia de l’Udo, però en Seigmund es limitava a contestar-li que no patís tant pel seu germà perquè segons ell s’estava enfrontant contra una gent que només havia inventat a la història el vodka, i els considerava uns ganduls per treballar i per crear res d’utilitat. Irritada per no tenir notícies, l’Àngela li va exclamar dreta que cent anys enrere Alemanya encara estava lluitant contra el llegat de l’absolutisme i que gràcies a Alemanya Rússia vivia amb aquell sistema polític que tant criticava. Posant-se vermell pensant que no li feia cas com abans, en Seigmund li va aixecar la veu, però quan anava a alçar-li la mà, l’Àngela va marxar de cop cap a casa seu maleint al seu pare, que es passava el dia assegut a la butaca amb una cervesa Höfbrau o amb un vas de whisky King George IV que guardava des de feia anys mentre escoltava Wagner renegant dels russos.

 

El 6 de juliol, quan per primer cop l’Udo i en Georg varen ser contraatacats pels soviètics, cosa que de poc els hi va costar la vida després de que se’ls apropés un gos pastor alemany. Aquest gos va córrer cap a ells i el varen rebre amb entusiasme pensant que estava espantat pels trets, però el caní, entrenat perquè fes allò, es va posar a sota un Panzer III fent-lo explotar pels aires. Portava una càrrega explosiva de 7 quilograms al llom. En Georg de poc va saltar pels aires i un parell de companys seus varen perdre la vida. Després d’aquell atac, encara varen atacar amb més força i amb menys seny. Tots els gossos eren disparats sense contemplacions. Quan tenien un moment per descansar i pensar amb les seves famílies, l’oficial al comandament de la unitat, els va dir que havien d’escriure cartes virils, dures i clares, i els va deixar clar que les queixes i el ploriqueig no formaven part de l’Exèrcit. A Berlín, l’Àngela es va llegir a la llibreria un article publicat per en Joseph Goebbels en el diari Das Reich, un diari que arribava a 1,2 milions de llars, sota el títol El vel cau, en el qual deia que Alemanya estava duent a terme contra el bolxevisme una guerra d’humanitat civilitzada davant la perversitat mental. En Goebbels definia als soldats alemanys com els salvadors de la cultura i la civilització europea. Després d’acabar la jornada, varen anar amb en Fritz a sopar a casa dels Klein, on continuaven animant a l’Àngela com podien ja que la veien molt tocada. Mentre sopaven les tradicionals salsitxes amb patates i cansalada, l’Àngela els va ensenyar aquell diari que havia llegit i els va demanar a tots que li diguessin què opinaven d’aquella ofensiva perquè patia massa. Sense saber com contestar-li, ningú s’atrevia a dir-li que creien que seria més complicada i més dura del què venia la propaganda alemanya, tots es varen quedar callats mirant al plat. Després d’un llarg silenci que feia desesperar a l’Àngela, en Fritz, fent un esforç, li va agafar la mà i li va dir:

 

Tornarà, en Georg el protegirà. L’únic que podem fer nosaltres es pregar per la seva ànima. Han arribat molt lluny i no els hi queda gaire per arribar a Moscou.

 

Enfonsada, sabia que no li deien el què pensaven, l’Àngela es va posar a plorar a l’espatlla d’en Fritz i tota la família li anava donant falses esperances. L’Elise li agafava la mà i li demanava que tingués fe, i la Katrina l’intentava distreure ensenyant-li un vestit vermell que s’havia comprat a la botiga de roba de l’Albert i de la Helga, i li demanava que l’acompanyés un dia en una nova botiga que havien obert a Charlottenburg.

Aturats en un petit poble bielorús per reposar i esperar l’arribada de nous companys, el batalló d’en Georg i l’Udo es va passar aquella càlida nit a una escola que havien ocupat per jugar unes quantes partides de pòquer mentre bevien i bevien vodka requisat d’un bar. En Georg estava en una taula amb el grup dels veterans i l’Udo estava amb els més novells comentant les primeres experiències en el front. Quan es bevia un bon glop de vodka, un seu company li va comentar a en Georg mentre llançava les seves cartes al mig de la taula:

Escolta, aquest teu amic…. l’Udo. És massa tou per ser amb nosaltres. En l’últim combat no va n’hi disparar de la por que tenia. És un desastre.

Deixant el seu vas buit a taula, en Georg li va respondre flueixet perquè no volia que l’Udo el sentís:

Què vols que hi faci? És així ell. No és l’únic. Encara és verge. Ja saps…

Somrient, un altre company de taula es va aixecar de la cadira i li va donar unes claus i li va dir a cau d’orella:

Pis 14, tercer, tercera. Allà hi ha una puta jueva que tenim tancada. Ensenya-li al teu amic que és la vida.

Agafant les claus amb determinació, en Georg es va aixecar de la cadira sense dir res i va anar a buscar l’Udo per dir-li amb un to sec i poc amistós:

Acompanya’m a fora a buscar més mam.

Sense dir res, l’Udo el va acompanyar. Després de travessar el carrer fosc i solitari, en Georg va entrar en un edifici vell, de color gris i vigilat per un soldat alemany. Pujant al tercer pis en companyia de l’Udo, es varen aturar a la tercera porta i en aquells moment en Georg li va dir que es quedés en silenci. D’immediat, va obrir la porta amb la clau i de cop varen sentir un crit de terror d’una noia que es varen trobar palplantada al mig del menjador. Abans de que la noia pogués dir res o moure’s, en Georg va treure la seva pistola per apuntar-la i amb la mà esquerra li va ordenar que s’apropés a ell. Amb un crit li va ordenar a l’Udo que tanqués la porta. Quedant-se cara a cara, la noia va començar a tremolar i a plorar, però abans de que pogués dir res en Georg la va agafar bruscament pel cabell i la va agenollar. Mentre l’apuntava amb la pistola, en Georg va fer un petit somriure a l’Udo i es va començar a descordar el cinturo per abaixar-se els pantalons per tal de que la noia li fes una fel·lació. L’Udo es vca mirar aquella escena trist i avergonyit. Un cop va acabar, en Georg la va apartar uns centímetres i es va tornar a pujar els pantalons. Però quan l’Udo respirava pensant que ja marxaven, d’una embrentzida en Georg va agafar un altre cop els cabells de la noia, li va introduir la pistola a la boca i va prémer el gallet. En sentir el tret l’Udo es va quedar molt espantat i no parava de mirar consternat com la pobra noia queia abatuda al terra deixant un bassal de sang. Enrabiat pel que acabava de fer el seu amic, l’Udo li volia dir que era un assassó, però en aquells moments es varen sentir els plors d’un bebè a una habitació del pis. A poc a poc, en Georg va caminar cap a aquella habitació i va obrir-hi la porta. Hi havia una nena de cinc mesos plorant a la una cuna de fusta. Sense pensar-s’ho, en Georg es va aproximar a ella i amb tendresa la va agafar i se la va posar als braços perquè callés. L’Udo se’l mirava des de la porta i no parava de pensar en la mare de la criatura. Fent una carícia a la nena i mirant-li els ulls verds, en Georg va exclamar:

M’agradaria en breu ser pare. Seré un gran pare.

Després de que la nena li dibuixés un somriure amb la boca, en Georg va apropar-se a la finestra i va tirar la nena contra el vidre, que va trencar amb el cap, i la criatura va caure al mig del carrer. Fent un crit d’horror, l’Udo es va mirar a en Georg horroritzat i estava tant impactat que no podia moure cap múscul. Tranquil, en Georg va avançar cap a la porta per marxar i es va encendre una cigarreta. En baixar les escales, en Georg li va dir a l’Udo de forma xulesca i rient:

Fins al tret he pensat en la teva germana.

No baixant cap més esgraó davant d’aquella frase, l’Udo li va cridar:

En Fritz t’hagués matat, desgraciat assassí. No li arribés a la sola de la sabata violador de merda.

Aturant-se ara ell també, en Georg va repetir cada cop més ràpid:

En Fritz….. en Fritz… en Fritz.

Després de dir l’últim Fritz, en Georg va treure la fúria de dins seu i es va abraonar cap al noi amb la pistola a la mà dreta i li va dir cridant mentre l’apuntava a la cara:

En Fritz no hi entén de la guerra. Jo tornaré amb la glòria al damunt i ell s’agenollarà davant meu, com li toca.

Quedant-se en silenci uns segons mentre es miraven les cares, tot seguit varen sentir els plors d’uns veïns i en Georg va cridar histèric:

Calleu o cremo l’edifici.

Respirant profundament, en Georg va deixar de mirar al noi i va córrer escales avall per tornar amb els seus companys. Entrant de nou a aquella escola, els seus companys ja varen veure que estava exhaltat després de que agafés l’ampolla de vodka i begués a morro. Un cop l’Udo va entrar amb la cara blanca i en silenci sense mirar a en Georg, un company li va preguntar en veu baixa:

Com ha anat?

Sense mirar a ningú, en Georg li va respondre:

Està verd.

A continuació es va posar a jugar a cartes, però només pensava amb el seu amic.

 

El 10 de juliol, després de que el Grup d’Exèrcits Centre comencés una ofensiva en el sector de Smolensk, on els soviètics varen tornar a contraatacar, en Fritz i l’Àngela varen rebre les primeres cartes d’en Georg i de l’Udo. Emocionada, l’Àngela es va posar a llegir la carta del seu germà en el sofà de casa. Posant-se al costat de la làmpada, va llegir que el seu germà li deia que de moment l’operació havia sigut senzilla i que tot anava sobre rodes. Al seu costat dret, en Fritz es va llegir la carta d’en Georg que deia exactament al mateix, però amb la diferència que en Georg li anunciava que enviaria sis rotllos de pel·lícula i li demanava a en Fritz que li revelés aquests fotografies amb total cura en format 6 x 9, preferiblement en un suau acabat mat. Eren fotografies de camaraderia i on es veia a en Georg amb els seus companys somrient amb les armes a les mans. No es veia cap imatge de destrucció o d’assassinats. Després de parlar de que era al·lucinant de que haguessin pogut fer retrocedir l’exèrcit soviètic 480 quilòmetres, varen ensenyar la carta a casa de l’Àngela. En entrar al pis, l’Àngela va veure a la seva mare molt afectada; tenia els ulls plorosos i estava assentada en una de les cadires del menjador amb el cap abaixat, i va decidir donar-li primer la carta a la seva mare que en el seu pare. Però en Seigmund, que creia que havia de ser ell el primer en llegir-la perquè era l’home de la casa, va agafar la carta sense mirament per llegir-la primer en el sofà. Indignada, l’Àngela va rondinar pel tracte del seu pare cap a la seva mare, però l’Annalisa es va posar a plorar i li deia amb llàgrimes als ulls en la seva filla que ho deixés estar, que no si fiqués, i es va aixecar de la cadira per tancar-se a la cuina. Sense voler sentir al seu pare, l’Àngela i en Fritz varen marxar sense dir-li Auf Wiedersehn. Tornant a veure la seva esposa irritada pel seu pare, en Fritz la va convidar a sopar un plat combinat d’hamburgueses amb patates fregides al bar Victorius com havien fet els bells temps, que esperava que tornessin aviat però que cada vegada veia més lluny. En el bar, la Diane intentava animar a l’Àngela demanant-li que l’acompanyés un dia en un saló de bellesa per fer-se les mans i les celles, i en Mark la va convidar a una cervesa ben freda.

Els següents dies, en Fritz no va parar de rebre soldats ferits de gravetat a l’Hospital i alguns li explicaven que els soviètics estaven resistint amb molta duresa. Veient que el què li deien aquells soldats no tenia res a veure amb el què li deia el seu amic i el seu cunyat en els seus escrits, va tenir la confirmació de que els hi manipulaven les cartes. Quan tornava cap a casa, sovint anava a visitar a la Matilda a la botiga, que estava trista en el taulell i li explicava quan la botiga era buida que havia sentit rumors que deien que s’estava duent a terme un pla de genocidi contra el poble jueu. Sense voler-la mentir donant-li falses esperances, en Fritz li va demanar que el mantingués informat d’aquells rumors i que si veia perill anés al pis perquè l’ajudarien. Ja no li deia que anés a casa dels seus pares.

 

Tal i com deia la Matilda, els soldats alemanys cometien les primeres atrocitats a la Unió Soviètica hi assassinaven sistemàticament a tota persona considerada pel règim com indesitjable. Un dia, en Georg va ser convidar amb demés companys a allunyar-se de la resta i endinsant-se a un bosc proper. Allí hi havia homes de les SS amb un grup de presoners. Tots eren jueus i hi havia homes de diferents edats, dones i nens. Tots estaven desarmats i estaven molt espantats. De seguida un guàrdia es va dirigir cap al grup d’en Georg i els va demanar que traïessin a aquelles persones primer el seu equipatge, després els seus abrics, sabates i demés vestimentes, i finalment la seva roba interior. Sense protestar tots ho varen fer i després d’uns quants minuts les víctimes varen quedar despullades esperant el pitjor. A continuació, els membres de les SS els varen obligar a col·locar-se al costat d’un barranc i a estirar-se boca avall. En el barranc hi havia tres grups de soldats, cada un dels quals estava format per dotze homes, i disparaven contra les seves víctimes indefenses, que queien baix al barranc. En Georg, que es mirava aquella escena fumant-se una cigarreta, va ser convidar amb la resta dels seus companys a participar-hi. Pensant-s’ho uns segons, després de llançar la cigarreta al terra va decidir que dispararia. Sense mirament i mirant directament a la víctima, en Georg va disparar el gallet en més d’una ocasió. L’Udo, en sentir els trets des de la seva posició, amb uns seus companys es va endinsar al bosc per veure què passava. Amagats darrere dels arbres es varen mirar aquells assassinats en massa expectant. En veure’ls un coronel de les SS els va cridar i els va convidar a participar també en les matances. En Georg inclús es va mirar a l’Udo quan va disparar al cap d’una noia jueva, que cridava desesperada. Alguns companys de l’Udo varen acceptar l’oferta i varen disparar, però ell no es va veure en cor de disparar contra persones indefenses, només desitjava tornar a casa amb la seva mare i les seves germanes. En tornar amb els demés, els seus superiors no l’hi varen dir res per no participar en aquell genocidi.

A finals de juliol, en Fritz va veure que el ritme de ferits havia incrementat considerablement i cada dia veia morir a algun soldat. El director del centre el va cridar a l’oficina i li va prohibir parlar del què veia, tot havia de quedar en un secret. Amoïnat en veure tant horror i tanta sang, li va preguntar si l’ofensiva anava malament i el director li va respondre que estava clar que els soviètics estaven resistint més del que creien. Obeint les ordres, tampoc tenia sentit desobeir-les, no va explicar res del què veia ni a casa seu ni a l’Àngela, que després de no rebre més notícies de l’Udo es va tornar a preocupar. A vegades en Fritz l’ajudava a la feina perquè veia que no estava concentrada. A la fàbrica dels Klein les coses tampoc anaven molt bé perquè més treballadors varen anar al front. Per substituir-los, en Barnard va fer baixar les secretàries als telers i va contractar a antics treballadors que havia acomiadat durant la crisi dels anys 30.

 

El 27 de juliol, quan l’exèrcit alemany va ocupar la ciutat de Smolensk, que havia quedat el 93% destruïda, l’Àngela va veure que en Fritz feia moltes hores i pensava que el seu marit l’hi passava alguna cosa estranya. Estava callat, no menjava, estava pàl·lid i anava cansat esbufegant. Pensant que potser hi havia una altra dona aprofitant que ells estava desconcentrada amb el seu germà, va decidir anar a veure’l a l’Hospital sense que ell ho sabés per treure’n aigua clara. Veient que ningú vigilava l’entrada i que a recepció estava ple de gent que distreien a les infermeres, va poder passar per les zones restringides. Passant pels llargs passadissos anava veient que estaven plens de malalts deixats a la mà de Déu en les lliteres. Mirant totes les habitacions blanques i totes les sales com si fos una infermera, va quedar impactada en veure a tants soldats ferits de molta gravetat. A Alguns no els hi podia arribar a veure la cara de les benes que portaven. Mentre se’ls mirava des de la porta de les sales, veia que a uns els hi faltava una cama, a un altre un ull, a un altre el braç i així amb cada un d’ells. Mentre anava caminant horroritzada pel passadís buscant a en Fritz, va veure com un dels soldats moria en una sala sense que ningú l’hagués pogut atendre i no parava de sentir els crits aguts dels soldats ferits que patien per la falta de calmants. Posant-se a plorar pensant amb l’Udo, de cop en Fritz la va veure després de sortir d’una habitació i va córrer cap a ella tirant a terra la carpeta de l’historial dels seus malalts. Neguitós perquè no la descobrissin allí, la va fer tancar en el seu despatx particular i li va dir alterat:

 

Que ets boja? Què fas aquí? Això no és un lloc per tu.

 

Amb la cara inexpressiva, l’Àngela li va demanar explicacions i en Fritz li va contestar en veu baixa:

 

L’operació no va tant bé com alguns preveien i hi ha més ferits i morts del què deien. No tu volia dir perquè no patissis innecessàriament. Això acabarà malament.

 

Tapant-se la boca amb les mans pensant amb el seu germà, l’Àngela es va quedar assentada en una cadira del despatx i li va demanar si podia ajudar-lo, però en Fritz li va confessar:

 

Escolta, això és més perillós del què sembla. Jo he vist com assassinaven gent aquí dins. Has de marxar d’aquí immediatament perquè si et troben et demanaran explicacions i sinó saps respondre et mataran o et portaran a la Columbiahaus de la Prinz Albrechtstrasse.

 

Meditant què tenia que fer mentre anava donant voltes pel seu petit despatx il·luminat per una sola finestra, en Fritz la va estirar en una llitera que utilitzava per fer un cop de cap quan anava cansat, i la va cobrir amb un llençol blanc fent veure que era un cadàver. Demanant-li que aguantés la respiració, va sortir amb l’Àngela amagada a la llitera pels passadissos de l’Hospital. Intentant aguantar la respiració tal i com li havia dit, l’Àngela es va començar a posar neguitosa en sentir els crits aguts dels ferits que no paraven de queixar-se de dolors i anava sentint les corredisses del personal mèdic, que estava desesperat. Després de passar els controls cruixint les dents, en Fritz la va portar fins a una sala d’espera de l’Hospital. Quan es va assegurar que no hi havia ningú la va destapar i la va obligar a tornar a casa sense dir res. Tornant cap a casa totalment abatuda pel que havia acabat de veure, no podia deixar de pensar en els crits de dolor dels ferits, va observar que en una paret de la Potsdamer Platz hi havia un cartell antibolxevic on es podia veure un mapa d’Europa amb una creu de crist amb el nom d’en Winston Churchill damunt de Gran Bretanya i amb un puny de ferro que sortia d’Alemanya que colpejava a la cara d’en Iosif Stalin. No deixant de mirar aquell cartell, en un atac de ràbia va estripar-lo davant la mirada de tota la gent que esperava l’arribada del tramvia. En tornar en Fritz cap a casa després de treballar, l’Àngela li va preparar unes quantes currywurst amb patates i cansalada perquè entenia que el seu marit treballava amb una pressió que no s’havia imaginat i que estava fent un esforç enorme ajudant a aquells soldats. Mirant al seu marit, no entenia com podia aguantar tant i a sobre l’havia d’ajudar en ella a calmar-li les penes que sentia per la marxa del seu germà.

 

El 30 de juliol, en Hitler va cometre el greu error de frenar l’avanç de l’Exèrcit d’en Fedor von Bock cap a Moscou per desviar-lo cap a Ucraïna, que tenia més importància per ell pels seus recursos industrials i agrícoles. En Georg i l’Udo, com els seus companys i al mateix Von Bock, no varen entendre aquella decisió ja que veien que tenien a l’abast la capital soviètica. Al cap de dos dies, els soviètics varen començar una ofensiva en el sector central, però tres dies més tard, gràcies a l’actuació de la 4ª Lufflotte del general Alexander Löhr, varen poder tornar a avançar. Totes aquelles batalles, que portaven molts morts i molts crims injustos, no es varen saber a Berlín. En Seigmund es començava a neguitejar en no tenir noticies del seu fill i pensava que estaven anant massa lents en conquerir Moscou. Mentre es bevia una cervesa darrera una altra es quedava capficat al sofà pensant que potser no havia estat encertat enviant el seu fill al front. De vegades trucava a en Barnard per veure si podia saber alguna cosa del seu fill a través d’en Goebbels, però tot i provar-ho en Barnard no es podia posar en contacte amb en Goebbels, que havia estat aquells dies en el nou quarter general d’en Hitler a Rastenburg, a Prússia Oriental.

 

Tots aquells dubtes es varen confirmar les nits del 7 i 8 i 11 d’agost, quan l’aviació soviètica va bombardejar la ciutat de Berlín. Aquells bombardejos, tot i ser de poca importància, varen desconcertar a molta gent que començaven a pensar que no s’estava duent la guerra en el front oriental com calia. Per primer cop havien vist els berlinesos els Ilyushin Il-4. L’eufòria de tota aquella gent es va convertir en crítiques, les banderes nazis a les cases es varen començar a despenjar. L’Àngela, que estava molt preocupada per aquells atacs, patia constantment pel seu germà i pel seu marit, que no parava de tenir feina a l’Hospital, que es va convertir en un caos després dels atacs soviètic. Quan en Fritz tornava a casa li explicava tot el què veia a l’Hospital; els morts, les amputacions, les ferides de bales, els relats d’assassinats, cosa que l’horroritzava i li preocupava, i li va explicar que el vagabund Wilhelm, del qual encara no en sabien res, havia sigut esterilitzat per uns metges del règim. En el barri varen començar a circular rumors sobre crims comesos contra els països ocupats, sobretot a Lituània i a Bielorússia, i tant en Fritz com l’Àngela esperaven que el seu amic i el seu germà no estiguessin involucrats en aquelles atrocitats. El dia 12, els soviètics varen tornar a atacar a la ciutat. En total, en dues jornades, varen llançar 82 tones de bombes. Aquell dia, abans de que sonés la sirena anunciant que arribaven bombarders a la capital, l’Àngela va anar un moment a veure la seva família per veure si sabien alguna cosa del seu germà. Tan la mare com la germana li varen dir que no en sabien res, i en Seigmund, que estava a butaca bevent-se una cervesa li va dir:

Filla, no et preocupis tant. Coi, que ets una dona i d’aquestes coses tu no n’has de saber res. La guerra és pels homes.

Amb cara d’odi i amb menyspreu, l’Àngela li va contestar:

Ets un idiota!.

Ràpidament, en Seigmund es va aixecar d’un bot i li va cridar mentre la seva cara s’encenia d’odi:

Tu qui et penses que ets? M’hauries de respectar més, d’acord? Canviant-li de cop la cara i dibuixant un somriure en els llavis mentre agafava la cervesa per beure, en Seigmund li va afegir: A tu el que et passa és que ara em veus amb uns altres ulls des de que vas amb el teu burgès. Aquest noi t’ha inflat el cap amb tonteries, ja és bon nano però ell no hi entén amb això de la guerra. No és un home com jo, que m’he fet a mi mateix sense l’ajuda del papa. Rient i fent petits glops li va dir: La teva vida ara és tant còmode que ja entenc perquè t’hi vas voler casar. Ara ets una burgeseta que viu en un palau. Sempre vas somiar amb això.

Sense deixar-lo de mirar, l’Àngela es va apropar a la porta i amb ràbia al cos i amb llàgrimes als ulls, li va dir abans de marxar:

Tu ets un imbècil! No entens res de res. Borratxo!!!!.

El 18 d’agost, en Goebbels va observar en una visita que va fer en el dictador alemany en el quarter general de Rastenburg, que en Hitler no es trobava bé. Des de feia dies tenia problemes estomacals, feia mala cara i estava cansat. Després de que el dictador li ordenés que expulsés a tots els jueus de Berlín cap a l’est o als camps de concentració, en Goebbels va tenir una idea pensant amb en Fritz, que no parava ni un moment per casa.

 

Al cap de dos dies, per ordres d’en Hitler, l’arquitecte Albert Speer va ordenar col·locar entre l’estació del sud de Berlín i l’arc de Triomf (que encara s’havia de construir, l’obra T) uns 30 canons pesats. L’arquitecte també va ordenar que es posés peces d’artilleria en altres punts de l’Unter den Linden i de l’eix sud, i també volia posar els tancs més grans davant dels edificis públics més importants. Quan passejaven amb l’Àngela pels carrers de la ciutat per anar a donar una volta per no pensar en la guerra, varen observar aquells canvis que s’estaven produint i en Fritz li va dir a l’Àngela mentre contemplaven la Porta de Brandenburg:

 

Estar clar que els nazis tenen por de que ens ataquin, ja saben que la gent sap que les coses no van tant bé com havien pensat i ja no s’han d’amagar.

 

Mirant-s’ho amb horror i veient com passaven camions militars carregats de soldats armats, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar al bar Victorius per pensar en altres coses que no fossin amb la guerra. Després de beures unes cerveses Spaten i de parlar de tot menys de la guerra, varen tornar cap a casa. Mentre l’Àngela feia el sopar, en Fritz va rebre una trucada del seu pare que li deia que en Goebbels volia reunir-se amb ell aviat. Estranyat, no entenia perquè ell, li va contestar que no tenia problemes per quedar amb el ministre de Propaganda. De fet li anava bé veure el ministre perquè volia preguntar-li com anava l’ofensiva i de pas volia treure a l’Udo d’aquella batalla.

 

El 25 d’agost, el director de l’Hospital va reunir a tots els metges en el seu despatx. Pensant que els enviarien al front, per sorpresa seva el director els va explicar que en Hitler havia suspès l’Operació T4, l’eutanàsia a malalts mentals i a les persones considerades pel règim asocials. Fins aquell dia l’eutanàsia havia portat la mort de 70.273 persones. Amb un somriure a la cara de felicitat, en Paul li va preguntar pel canvi d’ordres, i el director els va ser clar:

 

No ha agradat gens aquesta ordre i s’han rebut moltes queixes, sobretot dels eclesiàstics. Ara el règim no vol que el poble critiqui.

 

Més tranquil, en Fritz creia que estaven recuperant una mica el seny, però es va quedar amb la cara blanca de por quan el director va demanar a tots que marxessin i que el deixessin a soles amb en Fritz. Empassant-se saliva, es va assentar en una de les cadires esperant que l’enviessin al front. Un cop sols després de que l’última infermera tanqués la porta, el director li va explicar que a la tarda havia d’anar al Ministeri de Propaganda a reunir-se amb en Goebbels i que allà li donarien notícies. Pensant que tenia molta feina, en Fritz li va explicar que tenia una tarda molt ocupada, però el director li va ordenar que complís les ordres i deixés els malalts de banda quan el cridava el règim. Sortint del despatx, no va entendre com en Goebbels sabia quin hospital treballava i quin era el seu director. El noi no s’imaginava que un dia el seu pare havia trucat a en Goebbels per demanar-li que no enviés al seu fill al front. En Barnard va ser qui li va dir el nom de l’Hospital i el director pel qual treballava.

 

Obeint ordres, després de dinar al pis un plat de Wurstkuchl (salsitxes amb salsa de xucrut i molta ceba) es va presentar aquella tarda en el Ministeri de Propaganda, on va ser rebut molt cordialment per les secretàries del ministre i el varen fer passar en el despatx d’en Goebbels després de que l’hi obrissin una enorme porta decorada amb or. Quedant eclipsat per les grandioses mesures del despatx i dels quadres que tenia penjat a darrera la taula del ministre, en Fritz es va quedar palplantat esperant al centre del despatx mentre en Goebbels estava atenent una trucada en la seva butaca negra. Després de penjar el telèfon, el ministre el va fer seure en una butaca i li va oferir uns bombons de xocolata. Després d’intercanviar quatre paraules cordials mentre una secretària entrava i sortia per agafar uns papers, el ministre li va explicar una cosa que el va deixar atordit:

 

Mira, l’últim cop que vaig veure en Hitler al seu quarter feia molt mala cara i se’l veia malalt. Ell és un home que creu molt amb els mètodes del doctor Morell, però a mi i a molts de nosaltres no ens agraden els seus mètodes. Li injecta unes substàncies que no sabem què són i li dóna unes pastilles amb un embolcall daurat que ves a saber què és. El que et proposo és que tu vagis de l’1 de setembre al 15 de setembre a Rastenburg i examinis a en Hitler. Ja ho tinc tot apunt perquè hi puguis anar i serà una cosa molt senzilla.

 

Empassant-se saliva, li feia molta mandra, en Fritz va preguntar perquè ell era l’elegit quan hi havia millors metges, però el ministre li va contestar amb un somriure:

 

Perquè et tinc confiança. Imagina’t que jo enviï un metge i aquest comet un error o enverinar a en Hitler. Jo m’enduria les culpes.

 

Sabent que no tenia elecció, va acceptar anar-hi amb la condició de que el dia 15 pogués tornar a Berlín, cosa que li va prometre repetidament el ministre. Abans de marxar, en Goebbels li va donar una altra notícia que el va deixar impactat:

 

Escolta Fritz, potser aquests dies hi haurà una mica de moviment a la ciutat perquè els jueus que encara queden els enviarem a l’est. No et preocupis si veus la presència de la policia o de les SS pels carrers, pensa que estant fent la seva feina de posar ordre i no en facis cas.

 

Espantat pensant amb la Matilda, en Fritz li va preguntar tremolós i en veu baixa què en feien d’ells, i en Goebbels li va ser clar mentre posava la mà damunt la taula de fusta:

 

És una llàstima que no tinguem suficients bales per ells.

 

Trist en saber el destí de tantíssima gent, en Fritz va marxar primer serenament del Ministeri i després corrents cap a casa seu per parlar amb l’Àngela de totes aquella notícies. Mentre anava cap a casa va pensar que s’havia oblidat de preguntar-li al ministre si podia fer tornar el seu cunyat, però ja no li donava importància pensant que ell aniria a Rastenburg. Abans d’arribar a casa va veure en una cantonada, a l’altra banda del Ministeri de l’Aire, que hi havia una persona estirada al terra. Espantat, va córrer cap a aquella persona i en veure que era en Wilhelm va quedar horroritzat. Agafant-li el canell per veure si tenia pols, va veure que era mort i en examinar-lo sota l’atenta mirada d’alguns veïns com l’Otto, que feia veure que no havia vist res, va veure que l’havien torturat; li faltaven uns quants dits de la mà dreta, tenia marques pronunciades a la cara, li faltava una orella, no tenia el seu cabell llarg i negre, i va veure que a sota la barbeta hi tenia un forat. L’havien penjat feia dies amb uns ganxos de carnisser. En sentir que venia la policia, va deixar el cadàver d’en Wilhelm perquè tenia por de que no l’acusessin de res.

Entrant al pis pensant amb en Wilhelm, de seguida que va veure a l’Àngela en el sofà se’n va oblidar per explicar-li que havia d’anar a Rastenburg. A l’Àngela només li faltava perdre ara el seu marit uns dies per acabar-se d’enfonsar i es va tancar a l’habitació a plorar mentre en Fritz li prometia que tornaria i que no podia estar en un lloc més segur que al costat d’en Hitler. Després de tranquil·litzar-se, varen anar a sopar a casa dels seus pares. Després de parlar-los de la mesura d’en Goebbels d’expulsar els jueus que quedaven a Berlín, els va explicar que havia trobat a en Wilhelm mort. Mirant-se al seu pare, en Fritz li va demanar que deixés quedar la Matilda uns dies a casa perquè la matarien com en Wilhelm, però en Barnard no va acceptar de cap de les maneres tenir la Matilda a casa. Indignat, en Fritz el va tornar a acusar de covard i l’Elise, per sorpresa de tots, va marxar a la seva habitació. Mentre pujava les escales per anar al segon pis, li va cridar en el seu fill:

Ets la vergonya de la família.

Irritat mentre tirava el tovalló al terra, en Barnard es va posar a cridar i l’Elise va pujar ràpidament les escales. No volent sentir parlar més d’aquell tema, en Barnard va assegurar que cap jueu posaria un peu a la casa. Enfadats, inclús la Luane estava enfadada, i en Marwin i la Katrina els va disgustar la covardia del seu pare, en Fritz i l’Àngela es varen aixecar de la cadira per marxar cap a casa. Mentre s’acomiadaven de la Luane, l’Àngela va tenir una idea que li va encantar a en Fritz i a tota la família menys a en Barnard. Mentre es posava bé un mocador vermell per marxar, li va dir en el seu marit:

 

Saps què farem? Aquests dies que seràs fora vindrà a viure amb mi la Matilda, així la protegiré i jo no estaré sola.

Mirant-la amb alegria, en Fritz li va fer un petó a la boca i li va dir content que estava orgullós d’ella. Mentre tots aplaudien el gest de l’Àngela, en Barnard es va aixecar de la cadira per anar a la seva biblioteca per seure a la seva butaca mentre deia que estaven perdent el seny. En sentir-ho des de la seva habitació, l’Elise va baixar al menjador tant ràpid com les cames li deixaven, i li va demanar a l’Àngela mentre es mirava al seu fill assegut a la butaca:

Puc venir a viure amb vosaltres aquests dies? No vull estar amb un covard.

Acceptant orgullosa, l’Àngela recordava com aquella dona li havia amargat la vida al principi de que es varen conèixer. Fent que no amb el cap, en Barnard li va dir a la seva mare que estava cometent una bogeria, però l’Elise li va contestar:

 

Tu estàs cometent una greu bogeria! Així que calla.

 

Anant cap al pis, sense deixar la vorera de casa els pares d’en Fritz, varen anar a la botiga de la Matilda, on la botiguera estava dormint a darrere del taulell amb un bat de beisbol. Després de tocar tres cops la porta i dir-li que eren ells, la Matilda els va fer passar sense deixar el bat de beisbol. Sense fer-li encendre cap llum i amb la il·luminació de la farola de davant, la varen advertir del perill i la varen convidar a passar uns dies a casa. Contenta de que l’ajudessin, la Matilda va acceptar l’oferta, tot i que els hi va dir:

 

Algun dia o altre m’atraparan. Però moltes gràcies pel què heu fet per mi. Quan vagi amb Déu li parlaré bé de vosaltres.

 

L’endemà, l’Àngela es va fer falses esperances quan va sentir el ministre d’Afers Exteriors alemany, en Joachim von Ribbentrop, quan va informar erròniament que s’havia destruït el 80% de l’exèrcit soviètic. Des de darrere del taulell de la llibreria, en Martin li anava dient per animar-la mentre ella posava bé els llibres a les prestatgeries, que era una desconfiada en no creure en l’exèrcit alemany i que havia patit per res. Quan en parlava amb el seu marit, en Fritz no li va voler dir que en Von Ribbentrop ja havia exagerat en més d’una ocasió i que no gaudia de moltes simpaties ni dins del poble ni dins del govern. A més, recordava com a principis de juliol havia sentit com deien que la guerra al front oriental duraria poques setmanes i ja estaven pràcticament al setembre.

 

Els següents dies fins l’1 de setembre, en Fritz es va preparar per anar a Rastenburg i buscava a la llibreria de l’Àngela algun llibre sobre Polònia, però no n’hi havia cap que l’informés sobre els costums i les tradicions poloneses que ell buscava. Aquests llibres havien sigut cremats o destruïts. L’Àngela per la seva part portava dies que no dormia bé; constantment pensava amb el seu germà, patia pel seu marit i l’amoinava l’actitud del seu pare, cada cop més violenta. Només trobava la pau quan entrava a la Catedral de Santa Eduvigis per resar amb els demés creients. A la tarda del divendres 29 d’agost va aprofitar que tenia festa i que en Fritz havia d’anar un moment a l’Hospital a recolllir uns papers per anar a la Catedral. Anant-hi amb temps per trobar un bon seient, de seguida es va trobar amb la sorpresa de que hi havia bastanta gent, però per sort va poder seure a la quarta fila de la Catedral. En un estricte silenci, es va posar a resar tota sola demanant que el seu germà tornés aviat a casa sa i estalvi. Minuts més tard la Catedral es va omplir a gom a gom. Tothom volia sentir les paraules de monsenyor Bernhard Lichtenberg, contrari al règim nazi. Uns minuts més tard va aparèixer monsenyor amb la seva sotana que no es treia per res del món. Tot i la seva precària salut, monsenyor va pronunciar un discurs contundent i ferm davant del nombrós públic. El punt més calent va ser quan va demanar una oració pels no aris cristians, els jueus i els detingut en presons i camps de concentració. Aquella oració va ser compartida per la majoria, tot i que uns quants varen abandonar la Catedral indignat per aquella frase. L’Àngela, en sentir detinguts, camps de concentració i jueus, no va poder evitar ajupir el cap per la vergonya que sentia per haver donat suport al règim. No va ser l’única que ho va fer.

El dia abans de marxar, a la tarda la parella va anar a caminar i quan eren a l’altura del zoològic varen decidir anar al cinema del Palau UFA per passar un últim moment junts i per oblidar la guerra. Sense mirar la cartellera, tan els feia la pel·lícula, només volien oblidar-se que l’endemà no estarien junts, varen agafar entrades per una pel·lícula que s’estrenava aquell dia, Heimkehr, que acabaria sent un èxit de taquilla. Ben emocionat, varen comprar unes quantes llaminadures i varen entrar a la sala, que era plena gom a gom, pràcticament no quedaven seient buits i varen tenir que seure bastant enrere, massa pel gust d’en Fritz. En començar la pel·lícula, la parella ja va veure que s’havien equivocat en la tria. La pel·lícula anava de la guerra, concretament de la Batalla per Polònia, i presentava als polonesos com agressors i als alemanys com víctimes indefenses. La persona que tenia al costat en Fritz estava ben emocionat i no parava de dir-li a la seva parella que el seu pare havia caigut a Polònia durant la Gran Guerra i que havia sigut un gran encert entrar a Polònia ara. No aguantant més, en Fritz li va demanar abandonar la sala i la parella es va aixecar ràpidament de les butaques i varen anar a fora al cinema a fer una cervesa.

El dia senyalat, l’1 de setembre, en Fritz es va acomiadar de l’Àngela a primera hora del matí després d’un bon esmorzar amb salsitxes i ous ferrats per agafar energies. L’Àngela estava trista però sabia que no anava a la guerra i això la tranquil·litzava. A més, aquells dies els passaria amb la Matilda i l’Elise, que arribarien al cap d’una hora. Un cop va aparcar a baix del pis un Mercedes Benz 170VK de color gris, en Fritz va fer una última i llarga abraçada a l’Àngela, i va baixar corrents amb un parell de maletes plenes de roba. Aquest cop no s’enduia cap arma. Mentre s’allunyava amb el cotxe, en Fritz la va saludar amb la mà mentre la veia com s’acomiadava d’ell des del balcó del menjador. Després de recollir a una secretària i a un metge a la Wilhelmstrasse, es varen dirigir a l’aeròdrom Tempelhof i des d’allà varen agafar una avioneta Focke que els va portar a l’aeròdrom de Rastenburg.

Mentre en Fritz volava cap a Polònia, l’Àngela va rebre a l’Elise i a la Matilda, que aquesta portava bosses de menjar i una ampolla de vi blanc Müller-Thurgau. Al cap d’un parell d’hores varen tocar el timbre de la porta i, alertades, l’Àngela va fer amagar a la Matilda en l’armari de disseny de l’habitació on planxava. Obrint la porta a poc a poc i traient només el cap per veure qui havia, es va quedar més tranquil·la quan va veure que era el seu sogre vestit amb la seva llarga americana de color negre i el seu barret negre. Després de fer-lo passar al menjador i de tranquil·litzar a la Matilda, en Barnard els va explicar palplantat en el menjador mentre mirava a la botiguera:

 

La policia ha ordenat que tots els jueus alemanys de més de sis anys teniu que portar una estrella de David amb la inscripció jude ne, les lletres hebrees, la Judenstern.

 

Posant-se la mà a la butxaca, es va treure una estrella negra sobret tela groga amb caràcters hebreus hi havia escrita la paraula Jude i tenia la mida de la palma de la mà. Dient-li que l’havia de dur en el pit esquerre, en Barnard li va donar a la Matilda perquè se la posés en el jersei blau que portava. Indignada, l’Àngela li volia exclamar que era una vergonya el què estava fent, però abans de que pogués dir alguna cosa, l’Elise li va agafar l’estrella i se la va posar al pit de la seva camisa verda i li va dir molt irritada:

 

T’agrada que hagi de portar això? Fill meu, com t’has tornat? Això són mètodes que es feien servir a l’Edat Mitjana. És indigne el què fas. Si et veiés el teu pare li cauria el món a terra.

 

Excusant-se amb el cap abaixat però sense treure’s el barret, en Barnard li va dir en veu baixa:

 

Escolta, jo ho faig per la vostra seguretat, jo no he donat aquesta ordre.

 

Mirant-lo tristament, l’Àngela li va contestar tal i com ho hagués fet en Fritz:

 

Però obeeixes aquestes ordres i les acceptés, no ets gaire diferent a ells si les apliqués.

 

Resignat, en Barnard va marxar sense dir res més cap a casa seva pensant que només ho havia fet per protegir a la seva mare i a l’Àngela. Pensava que si venien les SS en el pis poguessin identificar que només la Matilda era la jueva. Un cop era fora, l’Elise va demanar perdó a la Matilda, que es va posar l’estrella en el pit esquerre i els va dir:

 

Jo estic orgullosa de ser jueva, no me’n hauria d’amagar, però em fan amagar.

 

A les dotze del migdia, en Fritz va aterrar a l’aeròdrom Weischmuren de Rastenburg, una zona de boscos pinosos de Masuria, a uns 8 quilòmetres de la petita localitat de Rastenburg. Un cop a terra els esperava un altre Mercedes Benz 170VK de color gris que els va dur cap al quarter en un camí de sorra de sis quilòmetres. Impressionat pels pins que semblava que volien tocar al cel i per haver de passar tants punts de control i per veure un camp de mines, va quedar encara més impactat quan va veure la grandària d’aquell quarter que havia sortit del no res. El quarter tenia una mida de 21 camps de futbol. Després d’entrar al recinte tancat i fortament protegir amb membres de les SS per tot arreu apunt per disparar, els varen fer baixar enmig d’un pati de sorra. Just davant del cotxe hi havia un oficial que en veure’ls es va presentar amb el nom de Hans. Portava un uniforme negre amb una creu de ferro penjada a la banda del cor, al braç esquerre hi duia una cinta vermella amb l’esvàstica i a la funda i tenia amagada una Mauser HSc. Ell era un home musculat, amb el cabell negre curt i amb una mirada freda que deixava glaçat a tothom qui tenia a davant. Després d’indicar-los a on eren i per on s’havien de moure, aquest es va dirigir cap a en Fritz i li va explicar que hi havia dos perímetres: el perímetre 1, on hi havia el búnquer d’en Hitler, situat a l’extrem nord del recinte, la seva residència particular i les sales de reunions, i el perímetre 2, on s’allotjaria, on hi havia les residències del personal, les cuines i el cinema. Fent-lo mirar a fora amb autoritat, en Hans li va explicar que fora d’aquest perímetre hi havia les tropes de les SS que vigilaven per les seves seguretats i li va explicar que hi havia deu búnquers camuflats. Després d’ensenyar-li a on s’allotjaria, un barracó que tenia lavabo propi, dutxa, menjador i una petita cuina, en Fritz va deixar les seves coses al damunt del llit, es va posar un uniforme militar amb una cinta de metge al braç esquerre i va sortir a conèixer la resta de metges que estaven dirigits pel doctor Theodor Morell. Després d’observar cada detall del quarter, que el varen deixar impressionat perquè observava que tenia un sistema avançat de comunicacions i tota classe de luxes com un cinema i una estació de ferrocarrils, va entendre que des d’aquí en Hitler dirigia la guerra. Preguntant pel dictador mentre anava caminant amb l’oficial Hans al costat, aquest li va explicar que el comportament d’en Hitler a Rastenburg era diferent el de Berlín. Estava de més mal humor i a la més mínima cridava. Expectant per veure’l, en Fritz va preguntar-li per la guerra, i en Hans li va contestar preocupat i amb el cap abaixat mentre es tocava la visera de la seva gorra negra:

 

No va tan bé com els hi semblava. S’han comès errors i ara els estem pagant. Hem patit 400.000 baixes i pràcticament estem sense reserves. És un horror. Esperem remuntar, però si arriba l’hivern estem perduts perquè els soldats no porten equips d’hivern.

 

Esgarrifat pensant que ja eren setembre, va pensar en el seu amic i en el seu cunyat, que continuaven esperant una ordre per avançar cap a Moscou. Després de dinar patates amb pèsols amb la resta de companys, li varen explicar que a la tarda vindria el comandant de la Divisió Blava, l’Agustín Muñoz Grandes, i que no veuria a en Hitler fins al vespre. Arribant a la tarda amb un Fritz ben avorrit sense saber què fer, només es passejava donant voltes per inspeccionar el quarter, com estava previst en Hitler es va reunir amb el comandant espanyol, que li va dir que tenia moltes ganes de lluitar contra els soviètics, tot i que es va queixar de que els seus homes tenien que fer molts quilòmetres a peu. Després de que el comandant espanyol marxés, en Fritz va veure a en Hitler. Observant-lo sortir del seu enorme barracó, va veure que havia canviat el seu aspecte. Semblava molt més gran, anava més encorbat, tenia la pell blanca i feia ulleres. En dirigir-se cap a ell amb la resta del personal, en Hitler se l’hi va apropar i li va dir mentre li encaixava la mà:

 

Vostè per aquí també. Sàpiga que hem d’afrontar moltes adversitats encara, però guanyarem. Recordi que ens veurem a més capitals.  

 

Fent-li que sí amb el cap, en Fritz li va preguntar per la seva salut, i el dictador li va picar suaument el pit i li va dir:

 

El meu cor continua bategant per Alemanya, per tant no pateixi.

 

Després, el dictador va anar saludant a tot el personal, donant especial atenció a les secretàries, a qui tractava més amablement i els hi dirigia més paraules. Un cop tots varen ser presentats i en Hitler es va tornar a tancar al seu barracó, varen anar a sopar en un menjador en el que hi cabien unes 20 persones. Tastant el menjar en Fritz va esbufegar perquè era molt dolent. Menjaven sopa de pollastre i patates amb pastanaga bullida, i només hi havia aigua per beure. Després del sopar, en què pràcticament no va menjar res, en Fritz va anar cap al seu petit barracó amb els demés, però a mig camí en Hans el va cridar i li va ordenar que anés al barracó d’en Hitler perquè estava convidat a prendre una copa amb uns quants convidats que havia elegit prèviament el dictador. Pensant que només s’hi estaria una estona, va quedar parat del clima que es viva allà. L’ambient era agradable, es menjaven pastissets i es varen asseure tots en les còmodes butaques del menjador al costat de la llar de foc prenent tranquil·lament una copa darrera una altra. En Hitler, que estava assentat d’espatlles a la finestra, servia pastissos a les seves secretàries, s’ocupava afectuosament de tots els convidats i no parava de beure la seva beguda preferida, la Faschinger, una beguda sense alcohol. Al·lucinat per estar a la gola del llop, en Fritz va veure que totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del Sol i que en una paret hi havia clavat un enorme mapa de la Unió Soviètica. Mirant la cara d’embadalit d’en Fritz, el dictador li va dir mentre agafava un tros de pastís i s’acomodava a la seva butaca negra:

 

Tan debò fos el pastis de la seva dona. Era deliciós. Quina dona que té vostè, és un afortunat. Ja li canviaria ràpidament el lloc. Fent un breu silenci, en Hitler li va afegir amb veu baixa mentre anava mirant les cares de tots els presents: La seva dona em recorda una noia que es deia Stefanie, una jove preciosa i de Linz. No sap pas les ganes que tinc de tornar-me a relacionar amb el poble. Més exaltat, va continuar: Abans, de cada deu persones amb qui parlava nou sortien del poble, ara de cada deu persones una surt del poble. Tot el dia tinc que parlar amb aquests maleïts generals que em volen fer canviar d’idees. Ells no en saben res d’estratègia i no s’han educat com cal.

 

Sense saber què contestar-li, li va respondre per guanyar-se la seva confiança:

 

Sóc un afortunat per la dona i per servir Alemanya al costat del seu gran líder.

 

Feliç per les paraules, el dictador alemany li va fer amb el cap un gest d’aprovació i es va continuar menjant el pastís mentre parlava amb la secretària que tenia al costat. Buscant un gramòfon amb la mirada, en Fritz es va adonar que no posaven música, estava prohibida va saber més tard, cosa que va provocar que en Hitler es passés tota l’estona parlant de la seva joventut de Viena i de Munic, d’acudits i de les seves lluites passades. Recordant aquelles lluites, en Hitler li va preguntar a en Fritz, que estava molt atent escoltant-lo mentre es bevia una copa de vi francès, sobre què havia fet en aquell temps. Recordant a la Galiana i les seves lluites amb el partit comunista, pensava que si deia la veritat l’afusellarien allà mateix, i li va dir convençut mentre deixava la copa al terra, al costat de la seva cama dreta:

 

Jo? Com la resta dels alemanys vaig patir les conseqüències del mal govern de la República. Sovint amb manifestava amb els meus companys i una meva xicota, que varen assassinar pels carrers de la ciutat desitjant que arribés un gran endemà. Quina desgràcia que varem tenir de que l’altre bàndol també es manifestés. No eren res més que uns desgraciats encegats per les paraules difamatòries del seu líder.   

 

Fent que sí amb el cap, es pensava que havia defensat la causa nacionalsocialista i que acusava a en Thälmann, en Hitler va continuar amb el seu monòleg que feia adormir als presents i parlava constantment de Linz, la seva ciutat natal que la considerava com la seva ciutat perquè li recordava a la seva estimada mare, l’única persona que segurament va estimar de veritat. Veient que eren les dues de la matinada, una hora inusual per ell per estar despert, en Fritz va observar que no es parlava ni de temes militars ni polítics i pensava que semblava com si estiguessin en un bar tenint una conversa entre amics borratxos, tot i que el que més parlava no bevia alcohol. A les tres de la matinada tots es varen aixecar per anar a dormir després de que en Hitler s’aixequés. Quan es dirigia cap al barracó, en Hans, que va quedar impressionat que en Fritz conegués a en Hitler a Berlín i pensava que era una persona amb certa influència, li va confessar:

 

Quin avorriment i quina pèrdua de temps està tota l’estona escoltant pel final no dir res. És absurd, la majoria dels ministres no venen per no perdre el temps inútilment. Jo em sento malament estant aquí sense fer res mentre els meus companys lluiten aferrissadament per nosaltres. Aquí l’únic que es fa es matar mosquits. S’hauria d’enviar la Luftwaffe a caça aquests mosquits.

 

Creient que era millor no donar la seva opinió, en Fritz no li va dir res i se’n va anar directe al seu barracó i es va posar al llit sense saber quina hora el despertarien.

 

Dormint com un tronc es va llevar amb molt mal de cap en despertar-se a dos quarts de deu del matí, molt tard pensava, estava acostumat a llevar-se a les sis del matí. Després de dutxar-se amb aigua freda, va sortir del barracó i va preguntar a l’oficial d’enllaç de l’Alfred Rosenberg al quarter general, en Werner Koeppen, que volia influir a en Hitler perquè deportés a tots els jueus d’Alemanya, per en Hitler. Sense deixar de mirar la porta d’entrada del quarter, en Koeppen li va dir que encara dormia i que s’aixecaria per allà les onze del matí. Rient per dins, va pensar que els havien mentit tant quan els hi deien que en Hitler treballava moltes hores per Alemanya. Després de passar-se una estona vaguejant pel quarter sense saber ben bé què havia de fer; no hi havia ni ferits ni malalts, els membres de les SS vigilaven constantment sota al Sol i les infermeres es passaven l’estona jugant a caretes per no avorrir-se. Quan anava a buscar un vas d’aigua en un barracó, va veure sortir en Hitler del seu barracó empipat i cridant com un boig. En veure’l malhumorat, molts assistents el varen anar a tranquil·litzar i en Fritz es va quedar palplantat al mig del patí de sorra veient aquella estranya situació. En preguntar què passava, en Hans, que acabava d’esmorzar, li va respondre mentre es posava la gorra i feia un petit somriure:

 

Durant aquesta hora llegeix la premsa tant alemanya com estrangera i segurament s’ha enfadat en llegir alguna crítica cap a ell.

 

Fent-se de cop el migdia, en Fritz va anar a dinar amb la resta del seus companys i va observar com n’era de fred l’ambient allà dins. Tots parlaven de que la guerra no estava anant com estava previst, però quan veien que entrava un oficial de les SS callaven tots de cop i continuaven menjant les patates amb pèsols. Només es va alertar quan va sentir una explosió pels volts de les quatre de la tarda. En aquells moments de pànic es pensava que els estaven bombardejant i es va quedar al patí del quarter esperant rebre ordres. En veure que tothom estava tranquil i que feien la seva habitual rutina no va entendre res. Llavors, en Hans se li va apropar, veia que el noi estava acollonit, i li va explicar mentre el convidava a caminar que els animals salvatges detonaven constantment les mines col·locades al voltant del recinte. Al voltant de les cinc de la tarda, després de donar una volta pel recinte mentre en Hans li explicava amb tot detall on eren les mines, va anar amb la resta dels metges a visitar a en Hitler per saber com es trobava i per si necessitava alguna cosa. El dictador no parava de dir-los que estava en perfectes condicions i que no tenien que patir, que amb la seva dieta vegetariana era impossible que tingués algun mal. No deixant d’observar-lo assegut a la seva butaca, un dels metges li va recomanar que anés a caminar una llarga estona pels boscos perquè fes exercici i es relaxés de l’estrès. Rondinant com un nen petit, finalment va acceptar anar a caminar i es va aixecar de la butaca. Fent com els nens quan fan un equip de futbol, va triar a uns quants d’ells, entre ells en Fritz, i acompanyats pels oficials i els homes de les SS varen anar a caminar. Estranyat per aquella situació ridícula, en Fritz li va preguntar a en Hans, amb qui havia establert certa amistat:

 

I quan treballa?

 

Sense pensar-s’ho, l’oficial li va respondre amb veu baixa i sense moure els llavis:

 

No ho sé! No l’he vist mai treballar! L’únic que l’hi agrada fer aquí és beure el te i veure el noticiari cinematogràfic.

 

Després d’un silenci mentre esperaven que en Hitler es possés la seva gorra, va començar la caminada des del refugi de convidats. Al cap de cinc minuts, quan només havien fet 100 metres, es varen aturar a la Lagebaracke, a la zona de barraques on es feien les reunions dels alts comandament, i varen tornar al punt de partida i en Hitler va donar per acabada la caminada i se’n va anar un altre cop al barracó. Pensant que els hi estava prenent el pèl, en Fritz va tornar al seu barracó indignat d’estar perdent el temps mentre la seva família estava a Berlín patint per ell. En Hitler estar bé pensava, només està boig i això ja ho sabien.

 

Els següents dies es seguia la mateixa rutina; anaven a dormir tard, es parlava molt, es caminava poc, es bevia molt i no es treballava. Només un dia va sortir del camp per anar a veure l’hospital de Karlshof, a prop del quarter. Cada dos per tres arribaven informes del front que els llegien els oficials. Els informes més importants se li entregaven a en Hitler, que estava cada cop de més mal humor. En Fritz veia cada dia una realitat que a Alemanya s’amagava, l’exèrcit soviètic estava lluny de ser destruït. La notícia que més l’hi va impressionar va ser la que va sentir el 4 de setembre quan li varen dir que tenien aïllada la ciutat de Leningrad i que pensaven deixar de morir de gana a la gent. Preguntant quanta gent vivia en aquella ciutat, en Hans li va respondre mentre li donava uns quants fruits secs que tenia amagats en el seu barracó:

 

Tres milions de civils. Tots han de morir, el com és igual.   

 

El 6 de setembre, en Fritz va veure per primer cop que hi havia molta activitat en el quarter, no paraven d’arribar i d’entrar oficials en el barracó d’en Hitler. Encuriosit mentre caminava pel quarter anava veient com molts cotxes militars estaven aparcats a una zona que feia d’aparcament. Fent veure que feia alguna cosa perquè no el fessin fora d’aquella zona, en Hans se li va apropar i li va explicar que en Hitler havia donat l’ordre d’avançar cap a Moscou i de destruir les forces d’en Seymon Timochenko. Patint per en Georg i l’Udo, li va preguntar si seria difícil la conquesta i en Hans li va respondre amb seguretat:

 

Si arriben abans de que arribi el fred no hi haurà problemes, però si arriba el fred val més no saber què els hi pot passar. El fred rus és el pitjor de tots, pregunta’ls-hi als francesos i veuràs què et diran. A més, els nostres soldats per desgràcia no porten els equips d’hivern.

 

El 8 de setembre, en Fritz va veure que en Hitler estava molt irritat aquell matí. Se’l sentia cridar i insultar a algú, i no parava de passejar pel quarter nerviós fent petites puntades de peu al terra que només servien per aixecar la sorra. Preguntant-li un altre cop a en Hans què passava, l’oficial li va respondre amb cara de terror:

 

Han bombardejat Berlín aquesta nit.

 

Sentint de cop una pressió al pit pensant amb l’Àngela i la seva família, en Fritz es va posar les mans al cap i va començar a caminar donant voltes pel patí. Veient-lo capficat, l’oficial li va dir:

 

Jo també sóc de Berlín, vaig néixer a la Liezenburger Strasse i també pateixo pels meus. Tinc dona i fills. Vols trucar als teus?

 

No esperant aquella pregunta, sense pensar-s’ho li va respondre que sí i immediatament es varen dirigir a la sala de comunicacions. Entrant al barracó de la sala de  comunicacions, una sala gran plena de telèfons, màquines d’escriure i de màquines, en Hans li va fer una senyal al telefonista, que va marxar al menjador i va deixar el seu seient lliure perquè en Fritz pogués trucar a l’Àngela. Mentre trucava per un telèfon bastant modern, va patir perquè en Hans no marxava del seu costat i sabia que les comunicacions eren escoltades. Amb l’auricular a l’orella esquerra, tenia por de que l’Àngela digués que tenien a la Matilda amagada. Però per ell en aquells moments era més important sentir la veu de l’Àngela. En sentir-la a l’altra banda de l’auricular, li va caure una llàgrima d’alegria i li va preguntar com estava. L’Àngela li va explicar que havia patit molt perquè havien sentit caure les bombes molt a prop, que inclús la barberia de l’Otto havia patit un incendi per un curt circuit en caure un cable, però que com la resta de les vegades estaven tots bé, sans i estalvis. Preguntant-li ella com estava, en Fritz li va respondre que no podia abusar del telèfon i que havia de penjar. Abans de que pengés, l’Àngela li va dir en to de broma, no aprofitis la teva estada sense mi per lligar amb una secretària. Després de penjar el telèfon i de fer una forta respiració, en Fritz li va agrair profundament a en Hans aquell gest que havia tingut cap a ell. Sense treure’s la seva mirada gèlida, l’oficial li va posar la mà a l’espatlla i li va dir:

 

Les dones ens fan perdre el cap.

 

Rient i donant-li la raó, en Fritz li va prometre mentre tornaven al patí que quan tornés a Berlín el convidaria un dia a sopar i que mai oblidaria aquell gest. Agafant un paper que tenia guardat a la seva butxaca, li va donar la seva direcció de casa seu a Berlín perquè l’anés a buscar un dia. A en Fritz no li agradava gens el pensament cruel i racista i les formes autoritàries d’aquell oficial, però per ell era molt important el gest que havia tingut.

 

Els següents dies en Hitler es va quedar tancat a la sala de mapes dirigint l’avanç de les tropes i del 8 al 10 de setembre es va reunir amb l’almirall i cap d’Estat hongarès Miklos Horthy. Durant l’estada del regent Horthy al quarter hi havia en Joachim von Ribbentrop, en Wilhelm Keitel i en Martin Bormann, i en Fritz es va quedar a l’hospital del quarter sense saber què fer. D’en tant en tant, en Hans li explicava com anava l’ofensiva, que semblava que es presentava bé pels interessos alemanys ja que Leningrad estava envoltada i avançaven ràpidament cap a Moscou. Tot el dia sentia parlar de Leningrad i un dia quan examinava a en Hitler d’un lleu dolor a la panxa juntament amb els altres metges, va sentir com el dictador ordenava aturar les tropes a les afores de Leningrad per deixar morir de gana a la població fins que es rendís. Enfadat davant d’aquelles cruels paraules, ara sabia del cert que aquell home era un assassí diabòlic, en Fritz no va deixar de mirar un bisturí que tenia en una tauleta i pensava que si li clavava acabaria amb la guerra. Dubtant durant uns minuts no es va atrevir a fer-ho per por a morir. Anava pensant que si no hagués conegut l’Àngela aquella por no l’hagués tingut i hagués matat a en Hitler sense pensar-s’ho. Sense adonar-se’n de que algú proper a ell estava pensant en assassinar-lo, el dictador alemany va agafar uns quants informes que li enviaven els seus comandants que estaven al front i se’ls va posar a llegir mentre en Fritz li prenia el pols. Llegint-los amb atenció, en Hitler anava anotant en aquell documents les lletres ERL, que volien dir que se’ls havia llegit, i anava amagant aquells documents perquè en Fritz no els llegís. Després d’examinar-lo una mica més per alt, en Fritz va ser convidat a tornar al barracó i va anotar en uns papers amb la ploma d’en Chamberlain que en Hitler tenia problemes lleus gàstrics que s’agreujaven per l’estrès.

 

A la nit del 14 de setembre, el dia abans de que tornés a Berlín, en Hitler va convidar a en Fritz un altre cop en una d’aquelles sessions nocturnes interminables. Assegut en una butaca al costat de la llar de foc, va sentir com en Hitler li deia en un oficial de les SS:

 

He ordenat a en Heinrich Himmler que elimini a tots els caps revolucionaris que estiguin en els camps de concentració, ja que no vull que a Alemanya hi hagin disturbis en un futur com ha passat a Iugoslàvia. Hem de prevenir-nos bé les espatlles, mai saps quan pot esclatar una revolució.

 

Pensant que molts d’aquells caps revolucionaris podrien ser amics seus del passat quan anaven amb la Galiana a manifestar-se, en Fritz va començar a mossegar-se les ungles nerviós mentre contemplava a en Hitler, que no deixava de xerrar i de menjar pastissos mentre s’asseia entre dues seves secretàries. En veure’l nerviós, en Hitler li va preguntar si es trobava bé i en Fritz li va respondre mentre es mirava la seva lluent copa de vi:

 

Demà torno a casa i em sap greu no continuar amb vosaltres. Però a Berlín em necessiten a l’Hospital per curar els ferits de guerra per tornar-los ben aviat al front per lluita pel Reich.

 

Satisfet per les paraules, en Hitler es va aixecar de la butaca, va encaixar la mà a en Fritz i li va dir:

 

Ets un gran home, dóna records a la teva família i en especial a la teva esposa muniquesa.

 

En tenir permís per retirar-se a dormir, no es volia quedar fins a les tres de la matinada sentint un sermó, en Fritz va tornar al seu barracó intranquil pensant amb l’ordre d’en Hitler d’eliminar els caps revolucionaris. En posar el cap sobre el coixí només pensava que havien donat l’ordre de matar a la Galiana i aquella fosca nit li va costar molt adormir-se pensant amb la seva estimada. En veure que eren les cinc de la matinada i que encara no havia dormit va canviar-se i va sortir a fora del barracó per veure les il·luminades estrelles. El cel estava serè i es podia veure perfectament la Lluna ben il·luminada. Caminant a poc a poc enmig del quarter general, el noi va cridar desesperat el nom de la Galiana perquè l’enyorava molt. En sentir-lo uns guàrdies de les SS se’l varen mirar amb cara de pocs amics mentre es fumaven una cigarreta i el noi, intimidat, va decidir tornar a la seva habitació.

L’endemà, després de dormir un parell d’hores, en Fritz es va acomiadar de tots els seus companys després de beure’s dues tasses de cafè. Com que havia fet certa amistat amb en Hans, va ser aquest oficial l’encarregat d’acompanyar-lo amb el Mercedes Benz 170VK cap a l’aeròdrom. Mentre passaven els controls i deixaven enrere les tanques de filferro amb pues, en Fritz li va preguntar per l’ordre d’en Hitler d’eliminar els caps revolucionaris. No deixant de mirar la carretera de sorra, en Hans li va respondre després de passar un petit sotrac:

 

Fa temps que es dóna aquesta ordre. No sé perquè ho va dir en aquell moment. Sempre s’ha volgut acabar amb aquesta gent. En Hitler té molta por d’una revolució del poble. Per ell el poble és la clau del seu èxit i no suportaria que el traís.

 

Continuant encuriosit, en Fritz li va preguntar si allà en els camps s’assassinava sense discriminació, i en Hans li va revelar:

 

Sí, és clar. Ara s’ha trobat un mètode per acabar més ràpid amb aquesta gent. Hi ha un camp que es diu Auschwitz que està situat a Polònia on s’ha començat a practicar aquest mètode. Els mata a tots en un moment i sense la necessitat d’utilitzar les armes.

 

Pensant que a Polònia no hi havia caps revolucionaris, en Fritz li va preguntar què s’havia d’eliminar a Polònia i, amb un somriure a la boca, en Hans li va respondre mentre es buscava una cigarreta per encendre-la:

 

Jueus, sempre han sigut el nostre objectiu. Tot hi que no només s’acabarà amb els jueus. Els gitanos, els homosexuals, els comunistes, els demòcrates, els traïdors, els Testimonis de Jehovà, els francmaçons, tots aquests han de sortir per la xemeneia. Demà vindrà en Himmler i segur que parlaran d’aquest tema amb en Hitler. Encara no ha començat el pla, però aviat es posarà en marxa.

 

Veient ara si que el que volien cometre era un genocidi a gran escala, en Fritz es va acomiadar d’en Hans després d’arribar a l’aeròdrom. Mentre li encaixava la mà prometent-se tornar-se a veure ben aviat, en Fritz veia en aquell home una part molt desagradable i molt fosca. En pujar a l’avioneta, que estava plena de soldats de les SS que tornaven a casa, no es podia treure del cap les paraules d’en Hitler i d’en Hans. Sense dir res durant tot el trajecte, va veure amb ràbia com aquells homes que l’acompanyaven reien, bevien i fumaven tant tranquil·lament mentre eren els responsables de milers de morts. Alguns d’ells eren tant o més joves que ell i pensava que si hagués tingut un altre passat, una altra família, uns altres amics, o no hagués conegut a la Galiana, potser ell també seria un d’ells.

 

En aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof, en Fritz va agafar d’immediat un taxi i va tornar al pis, on l’Àngela, la Matilda i l’Elise l’estaven esperant al menjador. En veure’l entrar per la porta amb les dues maletes tal i com havia marxat, l’Àngela el va abraçar amb força en el rebedor i ell es va deixar fondre en aquella càlida abraçada mentre deixava les maletes al terra. Després de trucar en els seus pares per dir-los que estava bé, l’Àngela li va preguntar com havia anat. Pensant si tenia que dir la veritat o no, en Fritz va respondre:

 

En l’aspecte personal ha sigut molt senzill i avorrit. No tenia que fer res i allà és tot molt tranquil. Però ser que la guerra està molt complicada, tenen esperances d’arribar a Moscou aviat però si no ho aconsegueixen en breu tindran greus problemes. Mirant a la Matilda, va dir: També he vist com endurien les ordres. Es deixa morir de gana als pobles conquerits i ser que estan eliminant a gent en aquests camps de concentració, sobretot a Polònia, on hi ha com a mínim un camp molt terrible.

 

Esgarrifats per les impressions d’en Fritz, la Matilda es va aixecar del sofà i els va dir amb un somriure a la boca que ara havia de marxar cap a casa seva, a la botiga. Dient-li que no, que s’havia de quedar, la Matilda els hi va dir mentre agafava la maleta que ja tenia apunt:

 

Si el destí vol això, jo no hi puc combatre. A més, si em veuen aquí amb vosaltres també us mataran i això no m’ho perdonaria mai. Jo sóc una simple botiguera i vull continuar sent una simple botiguera i moriré sent una simple botiguera.

 

Posant-se a plorar en mirar la cara d’en Fritz, el seu nen entremaliat que l’hi anava a buscar caramels amb la seva amiga, l’Elise la va abraçar i li va donar molts ànims. Després de que marxés, l’Elise va fer les maletes a l’habitació del costat del lavabo, on havia passat la nit aquells dies, i va tornar a casa acompanyada d’en Fritz. Mentre recorrien el carrer de la Leipziger Strasse, l’Elise li va explicar com era el carrer feia molts anys i com s’ho havien passat de bé amb el seu marit, en Berger, per aquell carrer anant als restaurants, els bars, les botigues…  També l’hi va explicar que els diumenges anaven amb el seu marit al Cafè Bauer a fer el cafè amb els pares de la Matilda. Després de deixar-la a la porta de l’entrada de casa, l’Elise li va confessar:

 

Fritz ets un afortunat amb les dones. La Galiana era una gran dona i l’Àngela també ho és. Que Déu et beneeixi.

 

Tornant cap al pis, en Fritz anava pensant amb l’última frase de la seva àvia. Déu? Mai havia parlat de Déu la seva àvia pensava, tot i que ara recordava que sempre li recomanava a l’Àngela que resés per l’ànima del seu germà. En entrar al pis, va veure a l’Àngela trista al sofà mirant una fotografia de l’Udo i la va abraçar sense dir-li res. Sabia que hi havia la possibilitat de que l’Udo no tornés.

 

Durant un parell de dies en Fritz va continuar tenint festa, i el noi ho Fritz va aprofitar per estar amb la família i per anar a sopar al bar Victorius amb l’Àngela. Abans del sopar va anar al Kurfüstendamm per comprar-li un perfum. En recórrer les botigues va observar que pràcticament totes tenien cartells de “No s’admeten jueus” o No s’atenen a jueu”. A cada casa, a cada finestra, a cada negoci del carrer veia “jueu”, “jueu”, “jueu”. Després de sortir de la perfumeria es va topar amb un home que portava posada en el costat esquerre de la seva jaqueta l’estrella groga. Quin error, pensava quan va agafar el tramvia per tornar a casa. Dos dies després va tornar a l’Hospital, on va veure l’elevat número de ferits. Tots feien cara d’horror i presentaven un diagnòstic complicat. En intentar salvar a un soldat que estava greument ferit, un dels seus companys el va apartar i li va dir que el deixés morir. Indignat, en Fritz li va demanar explicacions perquè creia que es podia salvar, però el metge li va respondre:

 

No tenim prou morfina, ni prous calmants, no els podem donar a aquests que sabem que no viuran.

 

Dient-li que no ho sabia si podia viure o no, el metge li va injectar en aquell pacient una injecció de clorur potassi, que li va provocar una aturada cardi respiratòria que el va matar a l’acte. Impactat, va anar directe al despatx del director a queixar-se, però el director li va dir que s’havien de complir les ordres i que no s’havia de queixar. Després de sortir de la feina va anar al Ministeri de Propaganda per dir-li a en Goebbels que en Hitler estava bé i li va donar un informe que havia fet. Més tranquil, el ministre li va explicar des de la seva butaca de darrera la taula que en breu vindria en Hitler a Berlín i que li demanaria fer un discurs per animar al poble. Sense voler entrar en cap debat, en Fritz va marxar renegant per dins del règim nazi i esperant que no el cridessin més per missions ridícules.

 

Els següents dies, l’eufòria es va tornar a escampar en el barri de la Leipziger Strasse quan es va saber que s’havia conquerit la ciutat de Kiev. Tothom que hi passava per davant, venerava un cartell que hi havia penjat a l’entrada de la floristeria de la Carlene on es podia llegir la profecia que en Hitler havia anunciat davant el Reichstag el 30 de gener de 1939 i que deia textualment:

Si els financers jueus internacionals aconsegueixen un cop més portar a les nacions a una guerra mundial, el resultat no serà la victòria dels jueus, sinó l’aniquilació de la raça jueva a Europa.

Per més eufòria per part de la població, el 21 de setembre varen llegir en els diaris de la llibreria d’en Martin un article d’en Goebbels en què es feia ressò de l’avanç de la Wehrmacht i es deia que havien destruït a 1.500 avions soviètics i que estaven dominant Europa mentre en els Estats Units es vivia en un clima de crisis i la Gran Bretanya tremolava. L’Àngela s’aferrava a la idea de que el seu germà tornaria aviat mentre que en Seigmund es passava el dia bevent pensant que el seu fill estava ajudant a portar la civilització a l’est. Quan l’Annalisa li deia que no begués més, en Seigmund li clavava una bufetada i es tornava a posar a la boca una cervesa o un vas de whisky King George IV. Per la seva part, en Barnard va tenir un problema, més dels seus treballadors s’havien allistat a l’Exèrcit i les comandes no havien afluixat. Veient que no atrapava la feina, va tenir que posar-se a treballar durament i li va demanar a la Katrina que quan acabés les classes a la Universitat estudiant Història anés a ajudar-los a la fàbrica. No es va atrevir a preguntar-li a en Fritz si el podia ajudar perquè sabia que tenia molta feina a l’Hospital i encara se sentia malament de que el veiés com un covard que treballava pels nazis. Des de petit en Fritz s’havia oposat a fer aquella feina i ara entenia perquè s’hi oposava.

 

Amb aquest ambient, tothom pensava que en breu s’hauria acabat l’ofensiva en el front oriental i tornaven a circular rumors de que s’envairia la Gran Bretanya. Alguns donaven suport a aquesta iniciativa, entre ells en Seigmund i en Martin, però molts altres estaven cansats de la guerra, com en Frank, que tenia por que l’enviessin al front, i tenien ganes de que acabés per sempre més aquell malson que ja havia portat molts morts. A més, alguns com en Richard i la Cosmina recordaven als clients de la pastisseria que els britànics eren ben vius i que els podrien bombardejar amb més força, cosa que els feia tremolar de por. Aquells rumors es varen reforçar quan es llegia en els diaris britànics i nord-americans que els alemanys estaven pensant un altre cop en envair la Gran Bretanya. A la llibreria molta gent s’indignava amb el govern alemany de voler expandir-se excessivament i criticaven de que en Hitler no hagués parlat en públic des de que va començar l’Operació Barbarroja. Però aquelles crítiques es varen veure dissoltes ben aviat quan el govern alemany va negar tots aquells rumors. Molta gent va tornar a creure ràpidament amb el govern, però altres com en Fritz i l’Àngela, que sabien que el govern mentia constantment, pensaven que estaven planejant aquesta invasió per convertir Berlín en la capital del món. En Fritz patia perquè la credibilitat del règim encara era molt gran dins la població. Quan anava a la perruqueria, el tímid Otto li anava dient que sinó fos per la guerra viurien perfectament bé gràcies al nacionalsocialisme. La Klara no parava de dir-li a l’Àngela després de comprar el Völkischer Beobachter, que quan en Hitler tornés de Rastenburg tornaria a dirigir el país i deixaria Londres en ruïnes.

Mentre el poble alemany s’impregnava els següents dies d’una dura propaganda racista, que va donar els seus fruits i molts que entraven a la llibreria li deien a l’Àngela que el seu germà feia bé de lluitar contra els soviètics per eliminar-los perquè, segons ells, no podien considerar aquella gent com a persones, paraules que irritaven a l’Àngela. A la llibreria en aquesta època es venien molts diccionaris de rus, en Martin i va fer tot un negoci amb aquests diccionaris, i molta gent que anava al bar Victorius parlava excitada de la nova i rica colònia Alemanya, Ucraïna. Però no només la població s’enduria, l’exèrcit alemany cometia atrocitats, sobretot a Kiev quan varen assassinar a 33.731 jueus en el barranc de Babi Yar, cada cop més bèsties. El 30 de setembre, quan els soldats alemanys es varen enfrontar amb els soviètics, l’Àngela va rebre una carta del seu germà i en Fritz una d’en Georg. Pensant que l’havien de llegir amb en Lou, varen quedar en el bar de l’Hotel Esplanade per analitzar-les. En asseure’s a la mateixa taula de sempre, varen demanar les habituals Berliner Weisse a en Julius i varen obrir les cartes per llegir-les. L’Àngela es va quedar més tranquil·la en saber que el seu germà estava bé; li explicava que en breu arribaria a Moscou i que després podria tornar a casa amb tota la gloria. En llegir llavors la carta d’en Georg, tots tres varen veure que deia bastant al mateix i també li parlava de la glòria. Mirant la carta del seu germà i comparant-la amb la d’en Georg, l’Àngela es va adonar que estaven escrites amb la mateixa ploma i va sospitar de que aquella carta no l’havia escrit el seu germà. Mirant-les detingudament una al costat de l’altra, en Lou la va tranquil·litzar dient-li que la lletra de la carta d’en Georg era la seva i que segurament devien haver compartit la ploma. Reflexionant mentre anava fent petits glops ràpids, en Fritz els va confessar:

Crec que diuen el mateix per una cosa, no poden dir tota la veritat perquè saben que els hi censurarien si l’expliquessin. Us haig de dir una cosa que penso que heu de saber. Un soldat que va venir fa temps a l’Hospital em va entregar una carta d’en Georg i em va relatar com el nostre amic havia assassinat a sang freda a uns presoners indefensos. Estic segur de que no poden escriure tot el què passa i també crec que no en tenen ganes.

Esgarrifats pensant amb en Georg, el seu amic que sempre s’havia comportat com una persona normal amb els seus defectes i virtuts, però mai com un assassí, es varen beure la cervesa d’un glop mentre recordaven com havia endurits els seus plantejaments i les seves formes abans de marxar cap al front. Mirant-los amb la cervesa a la mà, en Fritz els va assegurar que aquella operació era molt més cruel del què la gent es pensava i que era una ofensiva d’extermini per complir uns objectius racistes. Mirant que ningú els escoltés, sobretot en Julius que no els hi treia els ulls de sobre perquè sabia que estaven ben informats del què passava, els va demanar que no en parlessin d’aquest tema amb la gent més propera perquè acabarien en un camp de concentració i que allà els matarien. Trist pensant que el seu amic de l’ànima, amb qui havia anat a jugar de petit a pilota, amb qui anava a empaitar noies, amb qui compartia les cerveses, s’havia convertit en un assassí, en Lou li va preguntar com assassinaven. Quedant-se callat durant uns segons, en Fritz li va respondre que no ho sabia però que es feia d’una manera ràpida. Mirant el rellotge del bar, en Lou va veure que feia tard a la feina i va marxar cap a casa seva amb tramvia per després anar a treballar, mentre en Fritz i l’Àngela li varen demanar a en Julius una Coca-Cola GmbH, una Coca-Cola produïda exclusivament a Alemanya. L’Àngela estava nerviosa pensant amb el seu germà i maleïa al seu pare pel què havia fet. Tranquil·litzant-la, en Fritz li va dir mentre li agafava la mà:

 

El teu pare no sap la veritat del què passa. És culpable? Sí! Però tots ho som a la nostra manera per haver donat suport a aquest règim quan no tocava i per escoltar cants de sirenes. Hem sigut enganyats però també ens hem deixat enganyar amb molta facilitat. Tots hem sigut una mica com l’Alfred Hugenberg.

 

Pensant que la família havia d’estar unida en aquells moments tant delicats, l’Àngela i en Fritz varen anar a sopar a casa dels Richter. Feia dies que no hi anaven i en Fritz tenia ganes de veure si el seu sogre continuava igual. En entrar al pis ja varen veure que novament en Seigmund anava begut en el sofà de casa i no parava d’exclamar a crits després de llegir la carta del seu fill, que aviat el veuria cobert d’orgull i de gloria. Se l’imaginava desfilant amb el seu uniforme verd, el casc d’acer i les botes i negres, per davant del Reichstag amb en Hitler contemplant-lo per després donar-li la tant desitjada Creu de Ferro. L’Àngela no li va voler dir que l’Udo estava ajudant a dur a terme una guerra d’extermini, ja que en Fritz li va recomanar que deixés ser feliç al seu pare ara que podia i que continués somiant amb somnis que mai arribarien. Mentre sopaven mandonguilles amb patates acompanyades amb remolatxa, l’Àngela va veure que la seva mare tenia un blau a la cara. Preguntant-li per com s’ho havia fet, ella li va respondre que s’havia donat un cop amb la porta del lavabo i es va tancar de dret a la cuina per no haver de donar més explicacions. En Fritz va veure de seguida que no deia la veritat i es va mirar a en Seigmund, que els va canviar ràpidament de tema parlant-los de que es volia comprar una antiga Mauser C96, una pistola semiautomàtica d’ampli ús i la que volia en Seigmund es distingia per dur gravat a la culata un 9 de color vermell, per donar-li en el seu fill per quan tornés de la victòria.

 

El 3 d’octubre, en conèixer que en Hitler vindria a Berlín i que pronunciaria un discurs en el Palau d’Esports per celebrar la inauguració de l’obra de socors d’hivern, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar-hi perquè volia saber de primera mà com anava l’Operació Barbarroja. Pensant que hi hauria molta gent ja que seria el primer discurs d’en Hitler després de la invasió a la Unió Soviètica, l’últim discurs l’havia fet el 4 de maig, en Fritz i l’Àngela varen anar més d’hora de l’habitual en el Palau pensant que si anaven a l’hora de sempre no trobarien lloc. Amb ells hi anava en Barnard, que tenia ganes de sentir com justificaven aquella invasió, i en Seigmund, que ell tenia ganes de sentir com havien eliminat als soviètics i esperava sentir com els hi anunciarien que ara envaïren a la Gran Bretanya. De camí al Palau amb tramvia, es varen trobar amb els carrers plens a basar de fidels al nazisme, que esperaven veure com el dictador alemany es dirigia al Palau. Molta gent portava la bandera amb l’esvàstica, els nens de les Joventuts Hitlerianes lluïen orgullosos els seus uniformes mentre entonaven els seus càntics i els membres de les SS es permetien fer una copa de cava que els hi donava feliç la gent mentre les noies els aturaven per fer-los petons a la galta. En arribar al Palau varen veure com la gent es començava a aglutinar a l’entrada i després de fer una llarga cua varen entrar en el recinte. Asseient-se a la part de darrera, varen esperar ansiosos a que comencés l’espera’t acte mentre contemplaven com l’edifici estava decorat amb banderes per l’ocasió. Molts dels assistents estaven igual d’ansiosos, els generals portaven els seus uniformes amb les seves medalles, les dones portaven vestits nous, els nens portaven banderetes nazis i cantaven l’himne del Horst-Wessel-Lied mentre observaven l’àguila daurada que els havia de protegir de tots els mals. Un cop en Seigmund es va asseure al seu seient, no va deixar també de mirar fixament l’àguila daurada de fons i de sobte es va aixecar fent la salutació romana tot sol. Fent-lo seure veient que tothom el mirava, l’Àngela li va recordar que l’últim cop va estar apunt de ser tancat per les SS, però el seu pare li va dir mentre tocava a en Barnard per l’espatlla:

 

Nosaltres som amics dels forts, a nosaltres no ens faran res, som els més patriotes que hi ha aquí. Pobres d’ells que ens facin algú.

 

Després d’esperar uns minuts més va començar l’acte i en Hitler va sortir a parlar amb pas ferm. Entre aplaudiments, el dictador alemany es va posar davant del micròfon i va defensar la invasió a la Unió Soviètica assegurant que la campanya a l’est estava apunt d’acabar i que els seus enemics no es tornarien a aixecar. També va explicar que s’havia vist obligat a entrar en aquella guerra pel bel·licisme de la Gran Bretanya i dels jueus, però que estava confiat en que aquests també caurien aviat. En el tram final del discurs, cada paraula el públic, que es mostrava eufòric i feliç, el va interrompre amb sonors aplaudiments. En Fritz es va posar a riure de vergonya quan va sentir que en Hitler deia que s’havia vist obligat a entrar a la guerra i anava movent el cap fent que no. Al final del discurs, el públic es va aixecar voluntàriament dels seus seients i li varen dedicar una frenètica ovació a en Hitler. En Fritz, l’Àngela i en Barnard es varen veure obligats a aixecar-se davant les mirades de la gent, però en Seigmund va ser dels primers d’aixecar-se i amb llàgrimes als ulls va aplaudir amb totes les seves forces no deixant de pensar que aquells aplaudiments també anaven dedicats en el seu fill. El dictador alemany, emocionat en veure aquell acte espontani del seu públic, va marxar ràpid de l’acte per tornar a l’estació per dirigir-se de nou al seu quarter general de Rastenburg per acabar amb la guerra. Després de sortir de l’acte, eren quarts de vuit del vespre, en Seigmund, no deixant de pensar amb la glòria del seu fill, els va convidar a sopar fora. En Barnard li va dir que no podia perquè no l’hi havia dit a la Luane, però el seu consogre el va agafar per l’espatlla, i li va dir:

 

Perquè volem dones avui? No toca avui està amb les dones, que es quedin a casa a fer el sopar per elles. Anem a sopar nosaltres i que no se’n parli més.

 

No poden rebutjar l’oferta del seu consogre, tots quatre varen anar a sopar en un senzill restaurant que en Seigmund es podia permetre pagar. Mentre esperaven que vingués la cambrera per demanar-los, en Barnard va aprofitar-ho per anar a trucar des del telèfon del restaurant a la seva esposa per dir-li que no vindria a sopar. En tornar a taula varen demanar els plats i en Barnard va quedar al·lucinat en veure que el seu consogre no parava de beure el vi blanc que s’havien demanat. Tot sol es va beure l’ampolla durant el primer plat de pasta i una altra ampolla en el segon plat d’estufat de porc. En les postres, que era un pastis de xocolata, en Seigmund es va demanar una copa de conyac i amb el seu estat etílic anava cridant pel restaurant que el seu fill el portaria a la gloria, a l’Olimp deia ben begut. L’Àngela no parava de cridar-li l’atenció perquè callés ja que estava muntant un numeret i inclús els clients del restaurant s’havien queixat. Veient que no estava en condicions ni per parlar, anava pronunciant paraules sense sentit i fins i tot havia tirat floretes a la cambrera i l’hi havia caigut una copa al terra, en Barnard va pagar el compte de seguida deixant una bona propina i varen marxar abans de que el personal del restaurant no cridés a la policia. En sortir del restaurant en Seigmund va caure a terra completament begut i el varen tenir que ajudar a aixecar-se. Mentre el portaven a braços entre en Barnard, que va fer un gran esforç per la seva coixesa, i en Fritz, l’Àngela els anava demanant perdó mentre plorava de vergonya i caminava a pas ferm. Repenjat als braços del seu consogre i d’en Fritz, en Seigmund anava cantant totalment borratxo la cançó del Horst-Wessel-Lied i va insultar a un vagabund que va trobar estirat al terra. Un cop el varen deixar al seu pis, l’Annalisa es va posar a plorar mentre veia com el seu marit no s’aguantava ni dret. Estirant-lo en el sofà, en Seigmund va caure a terra de cara avall i es va quedar a dormir en aquella postura. En veure que no hi podien fer res, en Fritz, l’Àngela i en Barnard varen tornar cap a casa en silenci. L’Àngela estava molt cansada de l’actitud del seu pare i amb la cara ja es veia que estava molt emprenyada. En Barnard, que estava sorprès per com havia actuat el seu consogre, va dir-li a la seva jove que no passava res i que estigués tranquil·la, que tots a la vida havien fet algun cop una copa de més. Un cop varen estar tots dos sols després de deixar en Barnard a casa seu, en Fritz li va recomanar a l’Àngela que parlés amb la seva mare i que li prohibís beure més en el seu pare perquè sinó tindria greus de salut de salut. Amb un cop de sang va obrir la porta del pis, i li va contestar:

 

No ho faré, que pagui les conseqüències d’haver portat el seu fill a la guerra. És un alcohòlic maleït. Una vergonya. A més, quan parlo amb la mare també està estranya. No sé, sembla com si m’amagués alguna cosa.

 

Veient que estava molt enfadada amb el seu pare, en Fritz va decidir no parlar-li més d’aquell tema ja que no volia dir-li que sospitava que el seu pare estava maltractant a la seva mare.     

 

L’avanç alemany, que semblava que no tindria fre, es va veure de sobte frenat la nit del 6 d’octubre de 1941 per una nevada inusual per l’època. Estaven a pocs quilòmetres a l’oest de Moscou. En Georg es mirava i tocava la neu, i pensava en els moments que havia jugat en el Tiergarten amb els seus amics tirant-se innocentment boles de neu i com anaven a contemplar les fonts gelades. El 9 d’octubre, el cap de premsa d’en Hitler, l’Otto Dietrich, va fer publicar a la premsa per ordres d’en Hitler, que la conquesta de Moscou seria qüestió de dies i que la victòria ja estava decidia. L’endemà, en el Ministeri de Propaganda, en Dietrich va anunciar en els periodistes davant d’un mapa gegantesc de la Unió Soviètica que la guerra ja estava apunt d’acabar. El dia següent, els diaris alemanys varen sortir al carrer amb el titular: Sentenciada la campanya de l’est! La gran hora ha arribat!. Aquell entusiasme que venia el govern era comprat per la població, que també acceptava que el govern obligués als jueus a dur l’estrella groga com la que duia la Matilda. La botiguera es passava aquells dies tancada a la botiga i poca gent s’atrevia a anar-hi a comprar excepte la família Klein, sobretot en Fritz. Algunes mares que entraven per primer cop a la botiga amb els seus fills i veient a la botiguera amb l’estrella marxaven sense comprar res. Ningú es volia asseure al costat dels jueus. En Barnard, per no ser descobert de que ajudava als jueus, enviava a la Katrina a comprar a la botiga perquè sabia dels seus pensaments fúnebres. L’Àngela, per la seva part, es volia creure aquells grans titulars que llegia a la llibreria i desitjava amb totes les seves forces que l’Udo tornés aviat a casa i que tot acabés aviat. Quan quedaven amb en Lou esperaven que el seu amic els hi donés noves i bones notícies, però ell, com la resta, no sabia res més que el què deia el govern.

 

El 14 d’octubre, el cap de la policia de Berlín, en Kurt Daluege, va firmar una ordre per deportar els jueus berlinesos i els següents dies la policia va començar a perseguir els jueus que tenien prohibit emigrar fora d’Alemanya. Els deportats rebien notificacions en les que se’ls informava de que tots els seus béns i possessions serien expropiats i se’ls ordenava mantenir les seves llars netes. Una llista especificava quins articles d’ús personal, roba i eines es podien endur amb ells. El dia que eren deportats, les futures víctimes tallaven el gas i l’electricitat, tancaven la porta i enviaven per correu les claus de la seva casa a les autoritats locals o les entregaven a la policia en els punts de reunió. Un cop capturats els portaven en el gueto de Lödz, on la majoria moriria. De seguida varen córrer rumors pel barri de que molts jueus eren obligats a pujar vagons per bestiar i que se’ls conduïa a un destí desconegut.

En Martin, continuant amb la seva idea de voler mostrar públicament la seva fidelitat al règim, va anar a la comissaria per denunciar a la Matilda, que com que no vivia a casa no va rebre cap notificació. Immediatament, la policia va anar a la botiga i va entrar-hi per la força esbotzant la porta a cops. Per la seva sort, la Matilda havia sigut avisada per uns seus amics jueus i es va amagar en unes golfes d’una casa abandonada durant uns dies. Enfadats, els policia varen començar a destrossar la botiga pensant que se’ls hi havia escapat la jueva, però llavors va aparèixer en Barnard, que els va veure quan tornava de la feina, amb uns papers a la mà i amb la seva filla. Demanant explicacions a crits, els policies varen sortir de la botiga i li varen dir que havien denunciat aquell establiment perquè hi havia una jueva. Posant mala cara, en Barnard els va ensenyar els papers on deien que ell era el propietari de la botiga i senyalant a la seva filla, els hi va dir cridant i amb la cara vermella de ràbia:

Escolteu! jo no sóc jueu i m’esteu destrossant el negoci! Jo sóc l’industrial que teixeix les vostres banderes i m’esteu dient jueu! Veient que els veïns com el barber Otto, la carnissera Maria i els clients del bar Victorius sortien a veure què passava després de sentir tant crits, en Barnard va continuar assenyalant a la Katrina: La meva filla és la que dirigeix la botiga, us sembla jueva? M’esteu insultant a la cara a mi i al nacionalsocialisme! Jo sóc un ari com la meva filla i m’esteu dient jueu! Ara mateix trucaré a en Goebbels i demanaré explicacions. Vull que em digueu els vostres noms immediatament.

Espantats per tot l’enrenou, els policies varen demanar-li excuses mentre li demanaven perdó amb les mans i li varen prometre que pagarien les destrosses a canvi de que ell no els denuncies. Estant-hi d’acord, els policies varen travessar la carretera corrents i varen dirigir-se de dret cap a la llibreria d’en Martin molt enfadats i amb les porres a la mà. Esperant que el felicitessin per haver denunciat a una jueva, es va endur una bona sorpresa quan els hi va estendre la mà en veure’ls entrar per la porta pensant que el felicitarien. Sense que li diguessin res li varen clavar uns quants cops de porra. Després de deixar-lo totalment abatut a terra, li varen buida la caixa d’estalvis per pagar les destrosses i li varen tirar una prestatgeria al terra. No entenen res, no li va donar temps a demanar explicacions, quan es va aixecar del terra els policies ja eren fora per donar-li els diners a en Barnard, que ell els hi va donar a la Matilda, que aquell dia va tenir que anar a la Pensió Bernhard, on hi vivien una quarantena de jueus, perquè un seu amic de feia anys s’havia suïcidat en no aguantar més la pressió dels nazis. L’Àngela, que s’havia mirat aquella escena passiva des de darrere del taulell, es va posar a riure quan va veure el seu amo amb la cara coberta de cops i amb la roba esparracada.

A mesura que l’exèrcit alemany s’apropava a Moscou les batalles eren cada cop més dures i l’Udo i en Georg varen tenir que lluitar més aferrissadament. No tenien compassió ni pels soldats ni pels civils que es trobaven, tots eren objectius que s’havien d’eliminar. El 25 d’octubre, el seu avanç es va alentir per culpa de les pluges, que varen deixar fang, i per la falta de combustible, cosa que va permetre a en Gregory Zhukov, el comandant per la defensa de Moscou, preparar-se per la defensa de la capital soviètica. Mirant resignats com plovia, en Georg i l’Udo varen escriure cartes pels seus familiars i amics des de les seves tendes de campanya que començaven a ser massa primes. Després d’escriure les cartes, en Georg va anar amb els seus companys a beure vi mentre l’Udo se’n va anar a dormir.

 

Amb l’Exèrcit aturat i allargant l’ofensiva, els berlinesos i els alemanys estaven cansats de veure com els titulars de la premsa alemanya no es complien. La guerra els estava matant per dins i no hi havia el mateix moviment de persones i de transports per la ciutat. La Leipziger Strasse estava més buida, els tramvies funcionaven a mig gas i els veïns d’en Barnard, en Kurt i la Maria, tenien els pisos que tenien en lloguer buits.

El 26 d’octubre la gent estava tan cansada de patir el bloqueig anglosaxó, que es varen manifestar molestos pels carrers de la ciutat. A més, els alemanys estaven farts de  sentir rumors que deien que s’estava assassinant a la població autòctona dels territoris conquerits i la indignació entre els catòlics va augmentar quan es va saber que s’havia detingut al cononge Lichtenberg per les seves pregàries polítiques contra el règim. A l’Hospital, en Fritz estava esgotat de passar-se el dia intentant curar els soldats que arribaven del front i tenia ganes de tornar a ser metge de família, pel que realment havia estudiat. Estava tant ocupat amb aquells soldats, que en prou feines va notar que hi havia menys moviment pels carrers i que la gent estava cansada. Tampoc va fer cas en veure com molts jueus portaven els seus maletins o bosses de mà sota el braç esquerre per poder amagar l’estrella tan com fos possible sense que ningú els digués res. La Matilda sempre portava la seva bossa de mà, la més gran que tenia, sota el braç esquerre sempre que passava per la Leipziger Strasse. L’Àngela també va poder copsar aquest malestar en rebre una trucada d’una seva amiga de Munic, que li va dir que la gent de la ciutat deia que preferia al príncep Guillem abans que l’idiota de Berchtesgaden.

 

A prop d’arribar a Moscou però lluny d’aconseguir-ho, la nit del 26 d’octubre varen baixar dràsticament les temperatures i va començar a gelar. Els soldats alemanys no estaven preparats per resistir aquelles temperatures i no portaven equips d’hivern perquè quan va començar l’ofensiva el juny es va creure que no eren necessaris, ja que consideraven que l’operació duraria unes sis setmanes. Els faltaven camises per la neu, grassa per les botes, roba blanca i pantalons perquè els abriguessin. L’Udo, que aguantava fatal el fred ja que era molt prim, va patir hipotèrmia els primers dies i se li varen glaçar els dits de la mà que varen quedar amb dolorosos penellons. Però les baixes temperatures i les glaçades els varen permetre tornar a avançar cap a Moscou. L’Udo, que no aguantava més i no parava de fregar-se les mans del fred que tenia, el varen obligar a avançar sota amenaça de deixar-lo sol. Caminant entre la dura neu i amb l’intens fred que li gelava el nas, es va passar la resta de dies renegant de les baixes temperatures i del seu pare. Quan capturava a algun soldat soviètic li robava els abrics i les gorres de pell, però de seguida li varen fer treure perquè semblava un soldat soviètic. Per no haver d’abaixar-se els pantalons pel fred quan tenia una emergència, es va fer un forat a la part de l’entrecuix dels pantalons. En els guants i a les botes si va posar palla d’un camp que varen atracar i portava una bufanda prima rosa que l’hi va donar la Velda perquè pensés en ella.

 

Mentrestant, la desesperació de l’Àngela en veure que no arribava la confirmació de que havien arribat a Moscou, va augmentar el 9 de novembre quan va llegir a la llibreria un article d’en Joseph Goebbels en el diari Das Reich sota el títol Quan o com. Llegint el diari damunt del taulell, es va posar a plorar quan va llegir que en Goebbels deia que no s’havien de preguntar quan arribaria la victòria sinó que s’havien de preocupar de que arribés. El ministre deixava anar de que es necessitava un gegantesc moviment nacional de forces. Allò volia dir que volien enviar més gent al front. Empipada, va llançar el diari al terra sota l’atenta mirada dels clients, sobretot de la Klara que anava sovint a la llibreria per preguntar si sabia alguna cosa de l’Udo, i va cridar:

 

Que hi porti els seus fills. És un porc miserable que se’n va al llit amb altres dones.

 

El 16 de novembre, llegint com sempre la premsa alemanya en el taulell, l’Àngela es va tornar a disgustar quan va tornar a llegir un altre article del Das Reich d’en Joseph Goebbels sota el títol Els jueus són culpables. El diari d’aquell dia també va ser enviat a les tropes alemanyes perquè creixés el seu antisemitisme violent. En l’article, el ministre invocava directament a aniquilar la raça jueva a l’Europa d’en Hitler. Malhumorada, va dur aquell diari a en Fritz, que ell li va explicar una cosa que la va deixar glaçada:

 

Això ja no té aturador. L’altre dia en Paul em va dir a l’Hospital que a Nuremberg varen deportar els jueus cap a l’est i que la població s’ho mirava feliç. No sé com hem pogut caure tant baix. La propaganda és un dimoni. Molta gent dissimula, però tots sabem que molts moren quan els deporten cap a l’est, no van als pobles dels Sudets de vacances com alguns es pensen ingènuament. Alguns que saben la veritat són tant cínics que creuen que l’eliminació dels jueus forma part de la identitat nacional alemanya.  

 

L’Àngela estava tant preocupada i indignada per tot el què estava passant que s’havia oblidat de la idea de portar un fill al món. Quan anaven a sopar a casa dels seus pares, en Seigmund l’intentava animar dient-li que era impossible que poguessin perdre aquella batalla perquè tenien l’Exèrcit més poderós del món i més de la meitat d’Europa, però també començava a posar-se nerviós en veure que no arribaven a Moscou. L’Àngela li contestava amb cara d’odi i li deia que si eren tant poderosos perquè no havien aconseguit ja Moscou. En Fritz recordava en aquells moments el què li va dir l’oficial Hans, de que si abans de que arribessin els freds no havien aconseguit Moscou estarien perduts. Però en Fritz es mirava amb més preocupació a l’Annalisa i a la Velda, i veia com elles es miraven amb terror a en Seigmund, que continuava bevent i bevent com s’hi hagués trobat aigua en el desert. Mirant la cara de l’Annalisa, que no parava d’entrar i sortir de la cuina, va veure que tenia l’orella dreta molt vermella i es va pensar que en Seigmund li havia clavat una bufetada. A més havia envellit molt, tenia molts cabells blancs, la cara estava més arrugada i feia moltes ulleres de no dormir. Amb un parell d’anys s’havia posat 15 anys a sobre.

 

El 25 de novembre, el Grup d’Exèrcits Centre va començar una altra ofensiva per conquerir Moscou. L’última esperaven. En Georg atacava amb tota la seva força tot i l’extremat fred però veia com l’Udo ja no resistia més i es passava el dia fregant-se les congelades mans i es posava més palla a les botes. Estava esgotat i no aguantava més. Intentant ajudar-lo, en Georg li demanava un esforç més perquè ja estaven a només 40 quilòmetres de Moscou, però el noi patia massa pel fred i el seu entusiasme havia mort. La tarda del 27 de novembre la temperatura va descendir a menys 40 graus i l’Udo va caure a terra esgotat i tremolós pel fred. Preferia morir abans que continuar amb aquells dies forts. Sabent que havia de fer alguna cosa si no el volia veure morir, en Georg el va agafar del terra i el va intentar escalfar amb les seves mans perquè no es congelés. Sabia que si el noi no podia el deixarien allà hi moriria. L’1 de desembre, en Georg, que era dels pocs soldats que resistia prou bé el fred i es movia bé per la neu, va avançar amb uns quants seu companys per la carretera minada de Rogachev, ocupant Ozereskoie, l’estació terminal d’autobusos de Moscou. Tenia unes ganes boges de tornar a Berlín amb els seus amics, que els tenia ben presents en tot moment, i volia acabar com fos aquella ofensiva i desfilar pels carrers mentre tots l’aplaudien i li tiraven flors. Però el que en Georg i els altres no sabien és que els soviètics s’havien reforçat amb tres exèrcits procedents de l’Àsia. Per posar més llenya al foc, el 3 de desembre va començar una forta nevada acompanyada per un violent vent que els va fer aturar completament a les portes de Moscou.

 

El 4 de desembre, els berlinesos varen canviar la mirada del mapa, per tot Berlín varen circular rumors de que Alemanya, ajudant als japonesos, declararien la guerra als Estats Units. La majoria veia aquella possible ofensiva com una bogeria i inclús en Martin la criticava dient que els nord-americans eren massa grans i estaven massa lluny. Però la notícia de que tindrien un possible nou contrincant no va arribar al front, i en Georg i l’Udo es varen veure atrapats amb la resta dels seus companys a les portes de Moscou i renegaven de no poder avançar. Cada segon veient a un soldat morir congelat. Quan va arribar una petita i insuficient quantitat d’abrics i mitjons de llana, de seguida varen començar les batusses entre ells per aconseguir-los. Mort de fred, amb un passamuntanyes i un parell de guants l’Udo es va estirar a una banda d’una tenda cobert amb una prima manta de llana. En veure l’aliment que li donaven, 30 grams de rasa, i un tros de pa que s’havia de repartir amb cinc soldats, l’Udo es va posar a plorar i es va desesperar quan va sentir per la ràdio del seu caporal que les temperatures encara podien baixar més i que hi havia un fort vent. Posant-se les congelades mans a la cara, ja ni notava els dits, va començar a renegar amb més força del seu pare, a qui odiava profundament en aquells moments. Enfadat, l’endemà, quan les temperatures varen arribar a 50 graus sota zero, l’Udo va entendre que no podia resistir més i va fer un gran esforç per escriure una carta per la seva germana. Traient un guant amb la boca, es va mossegar els dits perquè tinguessin una mica de sensibilitat i amb un llapis i un paper brut va començar a escriure. En la carta li deia que odiava al seu pare perquè l’havia portat a una mort segura i li desitjava tota la sort del món en una vida a on ell ja no hi seria mai més. Recordant-li els temps de Munic, els moments que havien viscut en els Jardins Anglesos i com es banyaven en els llacs, li va demanar que cuidés a la mare. Després d’escriure la carta amb una lletra molt tremolosa, la va entregar a un dels homes que els havia portat els abrics i que tornava cap a l’oest. Sabia que moriria.

 

A les tres de la tarda va començar una forta tempesta de neu i els soviètics, conscients de que les condicions meteorològiques no eren favorables pels alemanys, els varen atacar amb totes les seves forces. Els trets d’aquells soldats que varen sortir del no res varen espantar als soldats alemanys, que estaven immòbils pel fred i no sabien què tenien que fer. L’Udo es va posar les mans al cap mentre veia com dos companys seus morien davant seu abatuts pels soviètics. Veient que estava perdut i com el soroll de l’artilleria soviètica s’intensificava, va treure les forces d’on va poder i va començar a córrer cap a l’oest juntament amb els altres soldats, que llançaven els seus instruments de guerra congelats. En Georg intentava protegir els seus companys disparant amb la seva Karabinner contra els soviètics que s’acostaven ràpidament a les seves posicions, però en veure que tenia l’arma congelada la va llançar a la neu i va córrer com la resta a agafar els vehicles. Mentre corrien com desesperats, anaven veient com els soviètics els perseguien com si anessin de caça i mataven a tants soldats alemanys com podien. Corrent entre la neu, que anava deixant el color blanc per tornar-se vermella, veia com els seus companys eren abatuts un darrere l’altre i l’Udo, que ja no podia més i tenia els llavis congelats i havia perdut la gorra, es va girar de cop i va disparar amb la Parabellum Luger del seu pare contra els soldats soviètics. En veure’l, en Georg li va cridar que corres, que marxés, però l’Udo no el va escoltar, ja no suportava més aquella situació, i no va deixar de disparar matant a tres soldats soviètics. Quan anava per disparar contra un quart soldat que tenia a pocs metres es va quedar sense bales. Tremolant de fred quan anava a carregar l’arma, els dits congelats no li varen permetre manejar les bales i en aquell moment un soldat soviètic el va apuntar amb el seu fusell Mosin Nagant en el cap de l’Udo. Mirant la cara d’aquell jove soldat va veure la mort. El soviètic, sense pensar-s’hi ni un segon, li va disparar un sol tret. La bala li va impactar de dret al cervell de l’Udo, que va morir a l’acte quedant el seu cadàver estès a terra sense que ningú el recollís. Veient morir el germà de l’Àngela, en Georg va córrer cap a una motocicleta DKW en veure que també l’apuntaven, i esquivant les bales va dirigir-se cap a l’oest donant gas al màxim fins arribar a una zona on es varen poder defensar. Mirant el territori, els arbres, les pedres i les muntanyes, en Georg es va posar a plorar quan va veure que havien retrocedit fins a una línia on havien arribat el novembre. Observant els seus companys en trobava a faltar molts i alguns estaven greument ferits morint al cap de poc. Fins llavors l’exèrcit alemany havia perdut a 750.000 homes en aquella ofensiva. Sabent que l’Udo era mort, es va quedar la resta de la nit sense aclocar l’ull en una tenda de campanya amb les mans a la cara demanant perdó a en Fritz i a l’Àngela per no haver-lo protegit. L’endemà, en Hitler en persona va suspendre l’ofensiva de Moscou. Estirat al terra de la tenda, en Georg va començar a notar com els dits del peu dret no es movien i ell tampoc ja no podia més. Creia que moriria com l’Udo.

 

Mentrestant, a Berlín, les notícies de la derrota alemanya a Moscou no varen arribar perquè en Goebbels va donar ordres de que no es donessin per no fer baixar la moral de la població. Per sort seva, el 7 de desembre els japonesos varen atacar Pearl Harbor i d’aquesta manera es va desviar l’atenció. En Fritz el preocupava entrar en guerra amb els Estats Units perquè sabia que en part per culpa d’ells es varen rendir durant la Gran Guerra i coneixia el seu potencial industrial. Encara recordava com els empresaris de l’empresa Fillmore li explicaven com eren les indústries nord-americanes. L’Àngela, que continuava veient els nord-americans com els culpables de la crisi econòmica que va arruïnar a la seva família, va pensar igual que en Fritz de que seria una temeritat declarar la guerra als nord-americans, però ja no li sorprenia res d’aquell règim que hi havia confiat plenament en el passat. Molts clients de la llibreria com l’Albert i la Helga, els botiguers, li deien que seria una bogeria pensar que el govern declararia la guerra als Estats Units, però l’Àngela els recordava que deien el mateix feia un any davant la possibilitat d’envair la Unió Soviètica. La Klara, per justificar una possible guerra a l’altra banda de l’Atlàntic, quan anava a comprar el Völkischer Beobachter els hi feia que els nord-americans tractaven els negres com ells als jueus i creia que no es declararien la guerra dos països tant semblants amb una cultura anglosaxona.

 

L’endemà, mentre parlaven sobre la possibilitat d’entrar en guerra i de les paraules d’aquell dia d’en Goebbels en una conferència de premsa, on va dir que l’objectiu alemany ja no es tractava d’arribar a Moscou, fent referència de que ara s’havia d’atacar a un nou objectiu, els Estats Units, de cop va sonar el telèfon a casa d’en Fritz i de l’Àngela. Agafant l’Àngela el telèfon pensant que era en Martin perquè anés a treballar abans de l’hora que tocava per la quantitat de demanda de diaris que hi havia per saber les últimes notícies de l’atac de Pearl Harbor, va quedar impactada en sentir la veu plorosa de la seva mare. Preguntant què passava, l’Annalisa no parava de plorar desconsoladament sense dir res des de l’altra banda de l’auricular. Alterada, l’Àngela li va preguntar desesperada si l’hi havia passat alguna cosa al seu germà i, llavors, l’Annalisa li va dir les primeres paraules entre plors:

 

És mort Àngela! És mort! me l’han matat!.

 

Caient-li l’auricular de la mà per l’impacta de la notícia, l’Àngela es va posar a plorar mentre mirava per la finestra i es va deixar caure en el sofà mentre en Fritz aguantava com podia les llàgrimes pensant amb l’Udo. Penjant l’auricular que havia quedat a l’aire, en Fritz la va abraçar amb totes les seves forces mentre l’Àngela anava cridant histèrica i tremolosa pel menjador. Després d’una hora de plors amb el cap abaixat, l’Àngela es va eixugar les llàgrimes, es va posar bé el cabell i va sortir corrents de casa amb la seva Parabellum que tenia guardada en el tocador del rebedor. En Fritz la va intentar aturar com va poder però ella anava encegada amb la Parabellum a la mà i va baixar corrents les escales del pis. Patint per la seva seguretat, en Fritz anava demanant perdó a totes les persones que es trobaven pel camí; els del bar Victorius varen veure-la per la finestra amb l’arma i se la varen quedar mirant des de l’entrada del bar pensant que anava a cometre un assassinat, la carnissera Maria es va tancar a la carnisseria quan havia sortit a parlar un moment amb la Klara a fora l’entrada, en Martin va quedar sorprès en veure-la amb l’arma però ja s’imaginava el què havia passat, l’Albert i la Helga en veure-la que es dirigia cap a la botiga varen sortir a ensenyar-li un vestit nou, però en veure-li l’arma es varen tancar ràpidament a la botiga igual que els pastissers Richard i Cosmina. Tots s’apartaven en veure l’Àngela amb l’arma a la mà, sabien que tenia els nassos de disparar a qui sigui. En arribar a casa dels seus pares, l’Àngela va obrir la porta d’un cop de peu i en veure el seu pare assentat al sofà amb una cervesa Hofbräu a la mà, el va apuntar plorant i li va dir mentre movia el gallet per disparar:

 

Et vaig avisar! Tu vaig dir! Tu no em vas fer cas porc borratxo. Ets un traïdor, un assassí. Em fas fàstic!.

 

Empassant-se la saliva, en Seigmund se la va mirar i li va dir totalment begut i sense afaitar, que ell no en tenia la culpa i que eren els maleïts comunistes qui havien assassinat al seu fill. L’Annalisa va sortir corrents en veure què volia fer la seva estimada filla, i li va demanar que abaixés l’arma, però, per sorpresa de tots, va afegir enrabiada:

 

Si tingués la suficient força li dispararia jo mateix en aquest desgraciat! Però no vagis a la presó per aquest home. No es mereix això.

 

Sense escoltar a la seva mare, l’Àngela va apuntar directament al cap del seu pare i quan anava a prémer el disparador, en Fritz va aparèixer de darrere i va agafar la pistola de l’Àngela i la va llançar escales avall, fent un bon enrenou entre els veïns que varen sortir a l’escala per veure què passava. Enfadada, l’Àngela es va enfonsar als braços d’en Fritz i li demanava entre crits que li deixés matar en el seu pare. Agafant-li la cara amb tendresa i alçant-li la mirada per veure-li els seus ulls blaus i plorosos, en Fritz li va dir:

 

Mira’t bé el teu pare, ja és mort. És un home que no sent res, la seva vida és miserable, quina qualitat de vida té aquest home? Cap! Deixa’l que s’enterri sol, no li portis tu a la tomba.

 

Nerviós des del sofà amb la cervesa a la mà, en Seigmund va cridar com s’atrevien a dir-li i fer-li tot això, però llavors va aparèixer la Velda, que acabava d’arribar després de saber la notícia, i li va dir rabiosa mirant al seu pare:

 

Ets un assassí! Només pel teu honor ha mort! Pel teu orgull vas enviar a un nen en una guerra cruel. Ell et deia que no hi volia anar, que no volia morir tant jove, i tu que vas fer? Enviar-lo a una mort segura.

 

Veient que l’acusaven de la mort del seu fill, en Seigmund es va aixecar i va marxar cap al bar. Mentre baixava les escales, l’Àngela li va cridar:

 

No tornis mai més assassí i fent-se un favor hi agafa un coma etílic!.

 

Després de que tot el barri conegués la notícia de la mort de l’Udo, tothom va anar al pis de l’Àngela a donar el seu condol. En Martin li va donar una setmana de festa, els del bar Victorius la varen convidar a sopar quan volgués en el bar, la Maria li va portar una plata d’embotits, la Matilda els va anar a veure quan va tancar la botiga, igual que l’Albert i la Helga. En Fritz es va agafar una setmana de vacances tot i que va fer anar molt malament a l’Hospital. Era per ell mil vegades més important la família que la feina. La família Klein es va bolcar molt en acompanyar a la família Richter en aquells dies de dol. Destrossada en el sofà de casa mirant a en Fritz, l’Àngela li va dir:

 

Jo no tindré ni tomba per anar-hi a portar les flors.

 

Sense saber com havia de reaccionar, en Fritz la va abraçar i li va suggerir que mengés una mica. Per la seva part, en Seigmund no va aparèixer per casa durant tot un dia i quan va tornar ho va fer totalment borratxo. L’Annalisa l’hagués enviat al carrer, però necessitava el seu salari i el va deixar quedar amb una condició; no tornaria a dormir mai més amb ella. Acceptant-ho resignat, es va quedar adormit al sofà completament borratxo amb la seva Parabellum a la mà. A la casa només vivia entre el sofà i el lavabo del fons del pis. Ja ni menjava amb la seva esposa i la seva filla.

 

El 9 de desembre, quan en Hitler va declarar per la sorpresa de molts la guerra als Estats Units, l’Àngela va rebre l’última carta del seu germà. Plorosa i obrint aquella carta amb molta delicadesa, va llegir les últimes paraules de l’Udo en la cadira de la taula del menjador. Després de plorar durant una bona estona, amb tota la ràbia que portava acumulada va trucar al seu pare, que estava trist assentat al sofà bevent a broc d’ampolla una Höfbrau. Sense saludar-lo, li va llegir les paraules en què l’Udo l’acusava de la seva mort. Enfonsat, en Seigmund va cridar:

 

No és culpa meva de que l’haguessin matat. Jo no el vaig disparar.

 

Enrabiada de que no reconegués el seu greu error, l’Àngela va penjar el telèfon i es va posar a plorar al costat d’en Fritz, que no se’n separava ni un segon, i va guardar aquella carta en el calaix dels records a la primera habitació a mà dreta del passadís.

 

A la tarda del 12 de desembre, mentre en Hitler declarava en una sessió del Reichstag la guerra en els Estats Units després d’acusar al seu President d’estar sota el control de la comunitat jueva i els milionaris, a qui considerava els culpables de la guerra per amagar el fracàs del New Deal, en Fritz i l’Àngela varen sortir per anar en el bar de l’Hotel Esplanade amb el seu amic. L’Àngela necessitava sortir, portava quatre dies tancada a casa i no aixecava cap. A en Fritz li recordava el què havia sentit quan va morir la Galiana i es va prometre que com ho va fer l’Àngela amb ell, ell l’ajudaria. Mentre es bevien una Berliner Weisse, en Fritz intentava no parlar de la guerra, però en Lou els va donar una notícia que els va sorprendre. Amb la cara trista i no deixant de mirar a l’Àngela, els va dir:

 

El govern m’obliga anar al front. Com que sóc jove i apte per lluitar em treuen de la fàbrica i m’envien al front. El meu lloc serà ocupat per un estranger. Tinc tanta por!.

 

Posant-se a plorar, no volia anar a la guerra, en Lou els va explicar que en Georg l’hi havia enviat una carta en què li explicava que s’estaven enfonsant. Quedant sense aire, en Fritz no va saber què dir-li a part de desitjar-li tota la sort del món. L’Àngela se’l va mirar amb llàgrimes als ulls, i li va dir:

 

Tots morirem per culpa d’una cosa que tots hem defensat. És el nostre càstig. Torna perquè hem de repetir les nostres estades en aquest bar.  

 

Enfonsats, es varen beure aquella cervesa en silenci mirant a la gent que passejava per anar a la Potsdamer Platz i es varen acomiadar amb una forta abraçada que deia molt. En veure marxar en Lou amb el tramvia mentre alçava la seva gorra de llana per acomiadar-se d’ells, l’Àngela li va demanar a en Fritz que l’acompanyés a l’església de Sant Miquel per resar per l’ànima de l’Udo. Explicant-li en el capellà de que havia mort el seu germà, aquest va renegar del règim i amb cara de tristor es va lamentar que molts catòlics amb bona fe es varen creure el titular de feia uns anys del Völkischer Beobachter que deia: El cristianisme, principi fonamental del govern Adolf Hitler.

 

El dia següent, en Fritz i l’Àngela varen rebre la visita d’en Goebbels, que acabava de conèixer la mort de l’Udo per en Barnard. Donant el seu condol, que va ser acceptat amb resignació per l’Àngela, en Fritz li va preguntar al ministre sobre la guerra i en Goebbels li va respondre amb tacte pensant amb l’Àngela, que no es podia aguantar les llàgrimes:

 

Crec que en Hitler l’ha encertat plenament declarant la guerra als Estats Units. Crec que la guerra es decidirà en les batalles a l’Atlàntic entre els nord-americans i nosaltres. Teniu que pensar una cosa, els soldats nord-americans només són en aquesta guerra per diners i per veure món, no tenen cap objectiu polític com nosaltres. Els guanyarem amb facilitat. Ja ho veureu.

 

Veient que l’Àngela no deixava de plorar en el sofà, en Goebbels va decidir marxar i els va demanar que continuessin tenint fe amb el règim perquè hi haurien moments millors. Sense que en Goebbels l’entengués, l’Àngela li va contestar:

 

El meu pare diu el mateix. Teniu molts punts en comú amb ell.

 

Mirant-la amb tendresa pensant que l’estava afalagant, en Goebbels li va contestar mentre agafava el pany de la porta per marxar:

 

Nosaltres sortim del poble i som el poble!.

 

Després de marxar, l’Àngela va exclamar:

 

Sou uns borratxos que no veieu més enllà del vostre nas.

 

Els següents dies, tots els fronts alemanys del front oriental es varen replegar desobeint les ordres d’en Hitler de resistir. En Georg, que havia perdut a molts companys, continuava sense podent moure els dits del peu dret i veia com li costava moure les mans. Després de passar un examen mèdic en un hospital de campanya improvisat, el varen enviar amb un camió descobert amb la resta de ferits a l’estació ferroviària de Kaluga per tornar uns dies a casa. Alguns dels seus companys no varen poder resistir el fred i varen morir mentre els transportaven. Al mateix temps que en Georg tornava, en Lou es preparava per anar al front. El 19 de desembre, després d’acomiadar-se d’en Fritz i de l’Àngela a l’estació de trens d’Anhalter, que estava plena de gent que volia agafar un tren, en Lou va marxar cap al front amb la seva bona fe que el caracteritzava i amb ganes de tornar aviat per veure els seus amics i tornar empaitar les noies. Mentre es miraven com marxava amb la resta de joves berlinesos, entre ells també hi havia el fill dels pastissers, en Hermann, l’Àngela li va dir a en el seu marit, que estava molt trist mentre recordava al seu millor amic:

 

Sembla com si l’haguéssim acomiadat per sempre més.

 

Agafant-li la mà, en Fritz li va contestar en veu baixa i amb les primeres llàgrimes als ulls:

 

Esperem que no. És una gran persona en Lou. Me l’estimo massa per perdre’.l

 

El 20 de desembre, a la nit, en sentir per la ràdio l’extensa crida d’en Goebbels demanant en el poble que entreguessin roba d’abric per enviar-la al front, l’Àngela, com gran part del poble alemany, va donar part de la roba d’abric d’en Fritz i tota la de l’Udo. No ho feia per donar suport al govern, ho feia per ajudar a aquells soldats que li recordaven a l’Udo. En total els alemanys varen donar fins l’11 de gener de 1942, 67 milions de peces de vestir. La majoria dels alemanys es varen indignar per haver de donar la seva roba en els soldats perquè no entenien que el seu govern no hagués planificat millor els preparatius pels seus estimats que estaven lluitant al front. Fins i tot la Carlene, quan anava a prendre un suc de préssec en el bar Victorius, criticava que els generals, no en Hitler, no haguessin vist l’hivern rus. En aquells difícils dies per tothom, quan l’Àngela anava a casa dels seus pares saludava a tots menys en el seu pare, que vivia en un estat de marginació on la seva única companya era la beguda i la Parabellum. L’Annalisa en prou feines se’l mirava i la Velda se’l quedava mirant fixament amb cara d’odi.

Els següents dies, en Fritz i l’Àngela varen tornar anar a treballar. En Fritz va veure que a l’Hospital no paraven d’arribar soldats ferits d’extrema gravetat. La majoria necessitaven amputacions, i els hi amputaven les extremitats sense morfina i sense calmants. Alguns morien durant la intervenció i alguns altres se’ls deixava morir. El 24 de desembre, la nit de Nadal, que l’Àngela no volia celebrar perquè no estava d’humor, en Fritz es va passar fins al vespre treballant com un desesperat. Li semblava increïble que hi poguessin haver tants ferits i de tanta gravetat. Alguns inclús els deixaven al terra dels passadissos. Examinant una sala que estava plena, va sentir que el cridava un pacient. Reconeixent la veu, en girar el cap va veure que entre els ferits hi havia en Georg. Content i feliç de veure’l amb la bata verda, en Fritz va tirar la carpeta on tenia els noms i les ferides dels pacients, i el va anar a abraçar. Mirant-lo estirat al llit, va veure com el seu amic estava molt diferent. Tenia una expressió freda i amb prou feines li va dir alguna cosa mentre ell li feia quatre preguntes. Després d’intercanviar quatre paraules més, en Fritz va examinar el seu diagnòstic i va veure que no podia moure els dits del peu dret i que tenia problemes de mobilitat a la mà esquerra. Després de preguntar-li si s’havia congelat, se’l varen emportar en seguit al quiròfan. Allà varen veure que s’havia d’amputar els dits del peu dret, que en Georg ja se’n feia pagues, però va quedar enfonsat quan li varen dir que li amputarien també els tres dits petits de la mà esquerra. Impressionat, en Fritz va decidir amputar-li ell mateix perquè li administraria uns calmants que guardava. La intervenció va anar bé, però en Georg va patir molt i no va parar de plorar de dolor i de disgust quan es va despertar sense els tres dits de la mà esquerra.

L’endemà, dia de Nadal, en Fritz va fer venir a l’Hospital a l’Àngela i en Marwin perquè visitessin al seu amic. Sense voler-li mirar la mà i el peu, el varen abraçar i de seguida varen notar, igual com havia notat en Fritz, que la seva expressió havia canviat, era més freda i més distant. Després de preguntar-li com havia vist les batalles, en Georg va agafar la mà de l’Àngela i li va dir plorant:

 

Vaig estar amb el teu germà. Era un molt bon noi, però no va poder més i el varen matar. Ell no resistia el fred i el vaig ajudar tant com vaig poder però quan els soviètics ens varen atacar ell va agafar l’arma del seu pare que guardava i va voler lluitar quan era impossible. La guerra et fa fer bogeries.

 

Posant-se a plorar recordant al seu germà, l’Àngela el va abraçar i li va dir que no pensés en aquelles coses, que ja era a casa. Des de l’altra banda del llit, en Marwin li va tocar l’espatlla i li va dir que no hi pensés més en la guerra i que pensés en recuperar-se. Mirant-se’l amb llàgrimes als ulls, en Georg li va contestar:

 

Per mi no està la guerra! Hem tornaran a enviar al front! No m’he fet prou mal! Ens faran lluitar fins la mort.

 

Pensant en la injustícia que els tocava viure, en Marwin s’havia escapat d’anar al front gràcies a que el seu pare havia trucat a en Goebbels, en Georg es va posar molt trist en saber que en Lou l’havien enviat al front. Sabia que no estava capacitat per lluitar, era massa bon noi, pensava. Després de veure que arribaven més malalts i que el necessitaven, en Fritz va acompanyar a en Marwin i a l’Àngela a fora a l’Hospital. A recepció, en Fritz li va demanar a l’Àngela que tornés amb en Marwin perquè volia ajudar una estona més als seus companys. Tornant a la sala on hi havia el seu amic, en Fritz es va asseure al costat del llit, i li va dir canviant-li ara en ell la cara per una de més agre:

 

Sento molt el què t’està passant, però m’han explicat que has matat a sang freda a víctimes innocents.

 

Abaixant el cap, en Georg li va contestar:

 

Sí, he matat i ho tornaré a fer quan torni al front. És una guerra d’extermini, no si pot fer res. Obeeixo ordres. Ets tu o ells i has d’actuar, no et pots quedar palplantat esperant que algú faci la feina per tu. Jo no vull matar nens, però s’hi s’ha de fer ho faig. Costa matar el primer cop, però llavors és més fàcil, ja te’n fas a la idea. Jo no em considero un assassí, jo faig tot això perquè tinguem un futur millor.

 

Mirant-se’l amb descrèdit, en Fritz li va preguntar sense alterar-se quantes víctimes innocents havia matat, i en Georg li va contestar en veu baixa:

 

Innocents…. No sé si són tant innocents com dius, però si vols un número no tu ser dir. Potser un milió en total han mort durant l’ofensiva, no ho sé. Hi havia dies que es mataven a milers de persones i jo també ho feia sense problemes. S’agafava la gent del poble, se’ls feia despullar i els disparàvem des de dalt d’un turó per després enterrar-los en fosses comunes. Tant era si eren nens, dones, avis o el què tu vulguis, tots anaven a parar allà mateix. Després et bevies una copa i tornaves a fer-ho l’endemà. Això normalment ho feien equips especials anomenats Einsatzgruppen, però l’Exèrcit també ho fèiem i no teníem problemes. No tots estàvem obligats a fer-ho, l’Udo per exemple no ho va voler fer, estava massa espantat.

 

Indignat però content de que l’Udo no ho hagués fet, en Fritz li va preguntar:

 

Haguessis assassinat a la Matilda? A la nostra botiguera que sempre ens donava caramels de petits!.

 

Sense voler-li mirar als ulls, en Georg li va contestar mentre anava sentint els crits de dolor dels seus companys:

 

No tindria més remei. Els sentiments s’han de deixar de banda.

 

Aixecant-se del llit, en Fritz va agafar el pany de la porta i li va dir abans de marxar:

 

Tu potser no et considerés un assassí, però per mi ets un assassí. Si et veiés la Galiana li cauria la cara de vergonya en veure’t així.

 

Mentre en Fritz marxava cap a una altra habitació, en Georg el va cridar que anava equivocat i que era molt fàcil criticar des de l’altra banda, però ja no el va voler escoltar i va anar a curar més soldats. Veient les cares d’aquells soldats, semblants a les d’en Georg, en Fritz no deixava de pensar de si feia bé curant aquells soldats que després tornarien al front a assassinar.

 

El 31 de desembre normalment en Fritz i l’Àngela celebraven el fi d’any i l’avinguda d’un nou any, però aquell any varen anar a dormir ben d’hora desitjant acabar d’una vegada per totes amb aquell any horrible per ells i pels alemanys. L’any havia començat bé pensaven, veient tocar la fi de la guerra, però amb l’Operació Barbarroja tot es va enfonsar.

 

El 4 de gener, en Georg va tornar al front. Esperant que en Fritz, l’Àngela i en Marwin l’acompanyessin a l’estació per acomiadar-se d’ell, es va quedar amb un pam de nas quan va veure que ningú el va anar a acomiadar a part dels seus pares. Rabiós, va agafar el tren que el va dur al front, on hi havia en Lou que començava a fer els seus primers trets en el sector sud del front oriental. Mentrestant, l’Àngela s’anava recuperant de la mort del seu germà mica en mica i començava a patir perquè els soviètics no arribessin a Berlín. Quan mostrava la seva preocupació a la llibreria tothom li deia que era un bestiesa, que era impossible, però en Fritz no ho veia així. La majoria de la gent estava enfadada amb la derrota a Moscou, però pensaven que era un petit contratemps i tots varen escoltar amb passió les paraules d’en Goebbels per la ràdio el 14 de gener, on va dir que les donacions de peces de roba eren una prova de que el poble estava disposat a dur aquella guerra a la victòria. La gent estava tant encegada en acabar amb la guerra en el front oriental que inclús sentien sense problemes el rumor de que en Hitler volia sentir dir que ja no quedaven més jueus a Alemanya. La Klara sempre deia a la llibreria que s’assassinaven als jueus en els camps de concentració, però ningú li va fer cas i tothom estava pendent del front oriental.

 

El 20 de gener, quan els alts jerarques nazis com l’Adolf Eichmann o en Reinhard Heydrich celebraven la conferència de Wannsee, on determinarien començar la Solució Final, el genocidi jueu (el 80% dels jueus que varen morir durant l’Holocaust encara eren vius fins aquella data), en Fritz i l’Àngela varen anar a sopar a casa dels pares dels Klein. En Barnard els va explicar que estava desesperat perquè s’havia quedat amb la meitat de la plantilla ja que la majoria dels seus treballadors els havien fet anar a la guerra. Mirant-lo a la cara mentre menjava el pollastre que havia fet la seva àvia, en Fritz li va demanar que deixés de fer banderes, però en Barnard li va respondre mirant a en Marwin:

 

No ho puc fer ara, ho tenia que haver fet abans, però ara no puc. No et pensis que ho faig pels diners, fos per mi ja hagués tancat l’empresa veient els resultats, però si la tanco en Marwin anirà a la guerra. No puc fer-ho.

 

Entenent que tenia raó, en Fritz va aprofitar que anaven a buscar les postres, unes galetes de xocolata per l’Àngela, pujar un moment a dalt a la seva habitació. Tenia ganes d’estar amb la Galiana, i es va posar davant del seu quadre mentre pensava en tot el què li tocava viure. Mirant a ell i la Galiana pintats en aquell quadre amb la llum de la Lluna que l’il·luminava, va prémer els punys de ràbia desitjant ser aquell temps on era tant feliç amb els seus amics vivint despreocupadament pensant només en estudiar i divertir-se. Després d’eixugar-se les llàgrimes, va baixar al menjador per menjar les  galetes que havia fet l’Elise. L’Àngela intentava fer veure que estava bé, que s’havia recuperat de la dura mort del seu germà, però sovint se li escapava una llàgrima quan mirava a la Katrina, la noia que el seu germà li agradava. L’Elise l’intentava animar com podia i quan passava pel seu costat per treure-li el plat o el cobert li continuava posant la mà sobre l’espatlla d’ella. L’Àngela estava molt agraïda a l’Elise per tot el seu suport.

 

A la nit del 27 de gener, en Fritz estava dubitatiu pensant si l’endemà tenia que anar o no a la tomba de la Galiana. Tenia ganes d’anar-hi, però no volia ferir els sentiments de la seva esposa. Ell tenia una tomba. Mentre rumiava aquest dubte en el sofà, va sonar de cop la sirena que avisava d’un possible atac aeri. Des del setembre que no s’atacava Berlín. De seguida varen baixar corrents per les escales i juntament amb la multitud i la seva família es varen refugiar en el refugi antiaeri de la Potsdamer Platz, que de seguida va quedar ple. Després d’esperar una estona en aquell lloc fosc i humit, varen veure que no se sentia res. Esperant uns segons més, en sentir una sirena de la policia, en Fritz va ser el primer en sortir del refugi i en mirar al cel va veure que no hi havia perill. En esperar cinc minuts més, de cop va sortir la gent corrents ja que no els hi agradava gens ni mica estar en un lloc tant asfixiant com aquell. Esperant a que l’Àngela sortís, en Fritz va veure a en Seigmund assegut a una cantonada de la plaça. Quan l’Àngela va sortir del refugi i va veure el seu pare assegut, va fer veure que no l’havia vist, però en Fritz li va dir que tenia que ajudar-lo com a metge. Pensant que era massa bon noi, l’Àngela el va seguir perquè en el fons també estava preocupat de que no estigués ferit. Quan s’hi varen apropar varen veure que al seu voltant i tenia unes quantes ampolles de cervesa i varen entendre que anava completament begut. Enfadada, l’Àngela va insistir en deixar-lo allà al mig, però en Fritz el va agafar per l’espatlla i se’l va endur al pis del seu sogre. Quan l’Annalisa el va veure, va exclamar:

 

Perquè me’l porteu? Per mi ja no és ningú.

 

L’endemà, en Fritz es va aixecar del llit dubitatiu, tenia ganes d’anar al cementiri però no volia que l’Àngela se sentís malament. Quan es va vestir i va anar al menjador a esmorzar una poma i un plàtan, va veure a damunt la taula el ram de flors blanques i una de vermella. Satisfet pel detall de la seva xicota, l’Àngela va sortir de la cuina i li va dir:

 

Ara entenc perquè estaves tant destrossat quan et vaig conèixer. Sort en tinc de tu. Ara ves i torna aviat, que jo t’espero.

 

Fent-li un petó de pel·lícula, en Fritz va marxar corrents cap al cementiri de Sant Mateu. Abans d’arribar-hi va agafar un paper i va escriure-hi:

 

T’estimo, perdona’m, però penso tardar en tornar-te a veure perquè tinc una cosa en aquesta vida que m’atrau molt més del que mai m’hagués imaginat.

 

Després de deixar la nota i les flors a damunt de la làpida, en Fritz es va posar a plorar recordant a la Galiana i aquell maleït dia. Tot va començar el 28 de gener de 1933 i ara n’assumien les conseqüències pensava. Després d’uns minuts de reflexió amb un intens fred, va tornar cap a casa, però abans d’arribar-hi va aturar-se un moment a la floristeria de la Carlene, que continuava encegada amb el nacionalsocialisme, i va comprar-hi un ram de roses vermelles. Veient que es posava a nevar, va anar a la llibreria després de travessar el carrer. Com aquella vegada, la llibreria estava plena, la gent ja no comprava llibres, comprava diaris per estar informada, i ell es va posar a la cua amagant-se darrera de les flors. En veure’l amb les roses, l’Àngela es va posar a riure recordant aquell dia i li va fer un petó mentre en Fritz li entregava les flors. Després del petó, en Fritz li va dir com l’hi havia dit ella en el passat quan estava trist per la Galiana:

 

M’havia oblidat de que tens un somriure molt bonic. Somrient, li va afegir a cau d’orella: Aquesta vegada no hem necessitat la gent per fent-se un petó.

 

Mentre es miraven als ulls, en Martin des de les prestatgeries, on hi tenia els quatre llibres que li quedaven, els va aplaudir i els va confessar:

 

Sabeu, tinc ganes de que acabi la guerra i veure’s així sempre.

 

Preguntant-li per aquell canvi, en Martin li va respondre mentre mirava a fora, on es veia la botiga de la Matilda buida i amb la botiguera fent cara de preocupació:

 

Jo tinc ganes de veure una gran Alemanya, una Alemanya com la que volia en Von Bismarck o en Von Hindenburg o en Frederic el Gran, però no vull viure en estat de guerra permanent. N’estic fart d’alarmes antiaèries, de veure morts, de veure ferits. No entenc perquè no hem guanyat.

 

De cop es varen quedar en silenci en veure pels vidres com passaven per la carretera camions plens d’obrers i de maquinària. Estranyats d’aquell moviment i del soroll que feien, en Fritz va preguntar què passava i en Martin li va contestar rabiós i fent força amb el puny dret:

 

És una tonteria el què estan fent. Volen enviar obrers i maquinària amb tren cap a Ucraïna per reconstruir les línies ferroviàries que varen destruir els soviètics en la seva retirada. Si la varen destruir ells que la reconstrueixin ells no nosaltres. Estic molt empipat amb això.

 

Veient que era igual de racista que sempre, l’únic que havia canviat és que no li agradava que l’ataquessin, en Fritz va fer un petó a l’Àngela i va marxar cap al pis per fer-li porc a l’ast acompanyat de patates plenes de carn que havia comprat a la botiga de la Matilda el dia anterior. La botiguera treballava poques hores per por a ser detinguda i perquè continuava sent maltractada per molts veïns, que no entenien perquè continuava sent al barri. La Klara un dia li va preguntar:

Et trauràs la vida com fan molts o deixaràs que et deportin?

Sense dir-li res, la botiguera la va fer fora de la botiga ensenyant-li amb el dia la porta de la sortida.

El 30 de gener varen sentir el discurs d’en Hitler al Palau d’Esports per la ràdio. No el varen anar a veure en directe perquè ja no tenien ganes de sentir més mentides. En Seigmund va tenir la gosaria de trucar a l’Àngela per si volia acompanyar-lo ja que la seva mare no li badava boca. Enfadada, l’Àngela li va penjar el telèfon en només sentir-li la veu. En Seigmund era tossut com la seva filla i va anar al pis de l’Àngela per suplicar-li que l’acompanyés, però ella li va tancar la porta als morros. Després de sentir aquell discurs en el sofà, on el dictador alemany va expressar la seva idea d’eliminar la raça jueva, l’Àngela i en Fritz varen sortir al bar de l’Hotel Esplanade per recordar com es reunien amb els seus amics. Contemplant les dues cadires buides, ara se sentien sols mentre contemplaven la grandesa del bar i en Julius, que els hi deia que estava decebut amb el règim. Copsant l’ambient de la gent, la parella va quedar feliç en veure que estaven amb la cara estirada pel discurs d’en Hitler i inclús renegaven d’ell ja que esperaven paraules de consol i d’ànims. Mentre es bevien la Berliner Weisse, en Fritz li va dir a l’Àngela:

 

A veure si estem de sort i acabem nosaltres, els alemanys, amb aquesta guerra i eliminem el govern.

 

Fent sospirs, l’Àngela li va dir mentre veia com la Potsdamer Platz estava molt més buida que anys enrere:

 

Però com ho vols fer? Ells tenen les armes, l’Exèrcit i tenen molta gent a favor. És impossible. El mite d’en Hitler és ben viu.

 

Gratant-se el cap, en Fritz li va contestar:

 

Ara sembla impossible, però si la guerra s’allarga la gent se’n tornarà a cansar com el 1918.

 

Pensativa bevent petits glops de cervesa i sense deixar de mirar els pocs tramvies que ara hi havia, l’Àngela li va recordar:

 

Però hi ha una diferència entre el 1918 i el 1942, la propaganda. Ara es lluita per una ideologia que es ven en forma de propaganda i això és el perill més gran. Mentre el poble el continuï aplaudint no hi haurà res a fer. I avui, per desgràcia, se sentien encara de fons els aplaudiment cap a en Hitler.  

 

Pensant que tenia raó, de fet ell sempre havia predicat sobre els perills de la propaganda, es varen beure la cervesa amb tranquil·litat i després varen tornar al pis mentre observaven que cada cop passaven menys tramvies, que menys gent passejava per aquell barri comercial i que les botigues com la de l’Albert i la Helga o com la de la Matilda tancaven abans per falta de clients.

 

El 8 de febrer, el dia que el ministre d’Armament i Munició, en Fritz Todt, que havia criticat les decisions d’en Hitler en el front oriental, va morir en un estrany accident d’avió quan sortia del quarter general de Rastenburg i era substituït per l’amic d’en Hitler, el seu arquitecte, l’Albert Speer, en Fritz i l’Àngela varen rebre la primera carta d’en Lou. Llegint-la al sofà de casa, varen veure que la carta era molt semblant a la que els hi havia enviat en Georg i l’Udo mesos enrere. En ella, els hi explicava que estaven lluitant unes batalles molt dures però que estaven confiats en poder resistir i poder avançar a la primavera cap al sud. Veient que no deia res per destacar, segurament la censura no li deixava dir res més pensaven, varen guardar la carta en el calaix de records de la primera habitació de mà dreta del passadís tot desitjant que el seu amic tornés sa i estalvi.

 

Al cap de dos dies, els alemanys es varen indignar quan el seu govern va anunciar que a partir del 6 d’abril es reduirien les racions alimentàries, excepte pels nens i pels obrers que fessin treballs durs. Sabent que els tocaria aquelles restriccions, varen anar a sopar a casa dels pares d’en Fritz. Abans d’arribar-hi varen anar a la botiga de la Matilda per convidar-la a sopar i li varen comprar uns quants naps. En entrar a casa amb la Matilda, cosa que no li va fer molta gràcia a en Barnard, la Luane es va posar a riure en veure a en Fritz amb els naps. Amb el seu somriure a la boca, la Luane li va preguntar:

 

Ens vols recordar la Gran Guerra?

 

Sospirant profundament, en Fritz li va contestar mentre els deixava a la tauleta de la cuina:

 

Tant debò poguéssim estar en aquella guerra. Allà varem ser més valents i varem tenir el seny en rendint-se. Ara no en tenim de seny, no tenim en Max Baden, només hi ha quatre caps calents que es fan passar per intel·lectuals i que controlen les ments del poble.

 

Agafant els naps, l’Elise es va posar a fer el sopar mentre la Luane oferia una copa de vi blanc a la Matilda i a l’Àngela en el menjador. En Barnard, que estava assegut a la butaca mirant els llibres de la biblioteca, li va dir en el seu fill:

 

Fa temps que no m’atreveixo a llegir els meus llibres. En Mann i les seves històries, el Werhter, en Nietzsche, en Marx, en Kant….. Em fa vergonya llegir-los perquè els hem decebut a tota aquesta gent que creia amb Alemanya i estic segur que s’avergonyirien si ens veiessin.

 

Posant-li la mà a l’espatlla, en Fritz li va contestar mentre també resseguida amb la mirada tots aquells llibres:

 

No tots som nazis i estic segur que ells ho valorarien els qui d’una manera o una altra combatem contra aquesta barbaritat. 

 

Somrient, en Barnard va agafar un llibre nou i li va dir:

 

L’altre dia en Martin em va regalar aquest llibre, Napoleó-Kometenbahn Geines Eines, de l’assassí Philip Bouhler perquè encara recorda aquella vegada que tu quan eres petit i vas anar a la llibreria a comprar una biografia d’en Napoleó per convencem per deixar-te anar al cinema amb la Galiana.

 

Posant-se a riure recordant aquell dia que va agafar de la mà a la Galiana al cinema, en Fritz va esbufegar llargament i va exclamar:

 

Tant debò la gent llegís més i bé.

 

L’endemà, el dia que en Hitler va tornar a Berlín per ser present en el funeral del ministre Todt, en Fritz va rebre una visita inesperada. Mentre esperava al pis que l’Àngela plegués de la llibreria, que estava plena de gent que volia comprar el diari, sobretot el diari berlinès Deutsche Allgemeine Zeitung, perquè no es creien que en Todt havia mort de manera accidental, varen tocar el timbre. Pensant que era la seva dona, en obrir la porta com si fos ella va quedar sorprès en veure l’oficial Hans. Vestit amb el seu uniforme negre de les SS i armat amb una Walther P38, en Hans el va saludar efusivament i en Fritz de seguida el va convidar a una tassa de cafè en el menjador. Mentre parlaven en el sofà, en Hans li va explicar que havien viscut moments molt difícils al front per culpa de les condicions meteorològiques i que esperaven que amb l’arribada del bon temps podrien fer una ofensiva que destrossaria als soviètics. Després de parlar vint minuts, va arribar l’Àngela de la feina i va quedar sorpresa en veure al rebedor una jaqueta de les SS penjada. Pensant que els havien enxampat amagant la Matilda, va agafar la Parabellum del tocador i se la va amagar en una butxaca del vestit verd que portava. En entrar al menjador amb la pistola, va quedar glaçada en veure a aquell home de les SS assegut al sofà. Sense ni saludar-lo, l’Àngela li va fer un petó en el seu marit i li va preguntar si tot anava bé mentre es posava la mà a la butxaca per agafar l’arma. Mirant-li als ulls sabent que estava nerviosa, en Fritz li va explicar que era un amic que va fer en el seu viatge a Rastenburg i que gràcies a ell varen poder parlar aquell dia del bombardeig. Més tranquil·la, l’Àngela es va treure la mà de la butxaca i va saludar llavors a aquell home. Mentre li feia un petó a la mà, en Hans va exclamar:

 

Ara entenc perquè el seu marit volia tornar tant ràpid a Berlín?

 

Assentant-se a la cadira de la taula del menjador, l’Àngela li va preguntar si estava casat, i en Hans els hi va respondre mentre s’acabava el cafè:

 

Sí, em vaig casar fa uns anys i tinc tres fills. Posant-se a riure, va exclamar: Va ser un casament d’aquests programats per conservar la nostra espècie dins del programa de maternitat, el Lebensborn. M’hagués agradat triar una altra tipus de dona, però què hi farem. L’únic de bo de tot això és que em passo molt de temps fora de casa i quan torno a casa tinc que aprofitar el temps per estar amb la dona per tenir més fills i després me’n puc despreocupar. Ella té ganes de tenir set fills per guanyar La Creu d’Honor de plata de la Mare Alemanya, és així d’orgullosa.     

   

Després d’interessar-se per les xafarderies de la cort nazi, on en Hans els va explicar que en Göering estava sent molt qüestionat i que tothom odiava a en Von Ribbentrop, a qui va acusar d’estafador explicant-los que utilitzava la partícula nobiliària Von sense que hi tingués dret perquè estava reservada a famílies nobles, de la qual no en pertanyia, el varen convidar a sopar el dia 14 de febrer amb la seva esposa i els seus fills en un restaurant que coneixien. Acceptant l’oferta, en Hans es va aixecar del sofà i els va dir que tenia que marxar perquè havia de ser present en els funerals d’Estat d’en Todt. Mentre es posava la jaqueta en el rebedor, en Fritz li va preguntar si en Todt havia mort realment d’accident, i en Hans li va contestar agafant el pany de la porta:

 

No ho sé!. Les coses de dins del règim les decideixen poques persones i els altres sabem molt poca cosa. Allà dins et diuen: actua i no preguntis. Per tant no ho sé, però et puc dir que la nit abans en Todt es va discutir durament amb en Hitler i després en Hitler es va reunir amb l’Albert Speer, que havia de viatjar en l’avió d’en Todt. Després de la reunió amb l’Albet Speer, l’arquitecte no va agafar el vol i en Todt va morir. Ara l’Albert Speer és el substitut d’en Todt, és curiós tot plegat.

 

En marxar l’oficial, l’Àngela va tornar la Parabellum al rebedor i tornant al menjador li va dir que trobava que era una persona ben agradable tot i ser de les SS. Al cap d’unes hores, mentre sopaven cols amb patates, l’Àngela li va explicar que acabava de saber a la carnisseria de la Maria que s’havien suspès totes les fires previstes per aquell any, com la de Leipzig, per culpa de les restriccions del transport. Tant a en Fritz com a l’Àngela els hi agradaven les fires amb les seves atraccions i els s’havia greu no poder-hi anar com cada any.   

 

El 14 de febrer, tal i com l’hi varen prometre, varen convidar a en Hans amb la seva família a sopar en el luxós restaurant Schidkröte, situat en el Kurfürstendamm. Contemplant el restaurant amb les seves cadires, el seu servei, els seus plats, el seu ambient i les seves tovalles de fil, en Hans li va dir en to de broma que se sentia com un burgès i en veure els preus de cada plat va quedar parat de que el convidessin a un lloc tant car. Demanant pagar la meitat, en Fritz li va prohibir al·legant que a ell l’hi anaven bé les coses gràcies al règim perquè la seva família feia les banderes nazis. Entenent ara perquè en Hitler el va anar a saludar aquell dia, en Hans es va creure que en Fritz era un nacionalsocialista convençut i li va agafar encara més confiança. A més, l’Àngela era el prototip de la dona alemanya perfecte segons el règim. Demanant el primer plat, en Hans els va explicar que en Hitler s’havia reunit aquella tarda amb en Goebbels i que l’hi havia expressat el seu desig d’expulsar els jueus d’Europa. Preguntant-li què en pensaven dels jueus, en Fritz li va contestar mentint:

 

Nosaltres no hem viscut envoltats de jueus, però el meu pare va lluitar en la Gran Guerra i es va sentir decebut per perdre-la per culpa d’aquests. Em fa ràbia pensar-hi, els hauríem de castigar. Per sort, els jueus que veia per l’Unter den Linden han marxat, però no ser on els envien.

 

Veient el seu antisemitisme, en Hans va mirar a una banda i altra del restaurant, i en veure que ningú els podia sentir es va apropar al centre de la taula i els hi va confessar mentre la seva dona només menjava i no s’interessava per la conversa:

 

Els gasegem amb pesticida perquè no podem anar malgastant la munició. Moren tots, cauen com mosques, no heu de patir per això. Amb un parell d’anys haurem acabat per sempre amb aquesta maleïda raça.

 

Apunt d’ofegar-se amb el pollastre mentre l’escoltaven, en Fritz i l’Àngela varen intentar amagar les emocions tapant-se els morros amb el mocador fent veure que s’eixugaven. Després d’uns segons de silenci i d’uns quants glops de vi, en Fritz li va preguntar si ell havia estat en un d’aquells camps què deien i en Hans, que no deixava parlar a la seva esposa que només estava preocupada pels nens, li va contestar:

 

Si que hi he estat. A mi em repugna ser allà dins, fa una mala olor espantosa i només veus esquelets caminant. La mort és per tot arreu i no parés de veure cadàvers i més cadàvers. Allà aquests individus entren per la porta i en surten per la xemeneia. Però és el nostre deure, obeïm ordres.

 

Esgarrifada, a l’Àngela li va començar a tremolar la mà pensant en el què li havia acabat de dit i no es podia posar el cobert a la boca dels nervis pensant que tenia a davant un autèntic monstre. Veient-la que no podia amagar la seva ràbia, en Fritz va canviar de tema i li va preguntar a en Hans si sempre havia sigut nacionalsocialista, i ell li va respondre mentre l’Àngela no deixava de mirar a aquell home amb cara de terror:

 

Jo vinc d’una família humil i obrera que va patir molt durant la Gran Guerra i durant la crisi del 23. Estàvem arruïnats. El meu pare treballava en una fàbrica de mecanitzats i la meva mare feia de cambrera en un hotel, però després de l’ocupació dels francesos en el Rhur els meus pares varen perdre la feina i varem anar d’un menjador social a un altre i dormint en albergs per pobres. No teníem diners i en prou feines podíem fer un àpat al dia. Després de la remuntada de l’economia les coses ens varen anar millor, el meu pare va trobar feina en una empresa que feia mobles i varem creure erròniament en la República i amb el sistema. El meu pare venerava a en Paul von Hindenburg com un heroi i la meva mare estava orgullosa d’en Gustav Stressmann. Però quan els nord-americans varen enfonsar l’economia jugant amb els diners i les vides dels altres, els meus pares varen perdre un altre cop la feina. De cop ens varem tornar a quedar sense res; havíem perdut la casa, els nostres mobles i els nostres amics. Jo vaig tenir que deixar els estudis de Literatura i vaig anar a treballar en una fàbrica perquè volien a nois per treballar pel salari baix. El meu pare, desesperat de no trobar feina i de veure’s mantingut pel seu fill, un dia es va suïcidar disparant-se un tret al cap. Enfonsada, la meva mare va embogir i em va abandonar. No la vaig tornar a veure mai més. Sol, amb el meu germà petit, em varen venir a buscar uns agents de les SA a mitjans de l’any 1931 i vaig ingressar primer a les SA. Llavors anava a totes les manifestacions del NSDAP i allà vaig aprendre a disparar i a estimar la meva pàtria. Amb ells vaig trobar una família per la qual tenia que lluitar i un destí. Encara recordo les manifestacions, eren molt violentes contra els comunistes, cada dia et jugaves la vida. Jo tinc masses amics al cementiri Luisenstadt. Després del 30 de juny de 1934 vaig passar-me a les SS d’en Himmler i a partir de fer el jurament a mitjanit a la catedral de Brünswick a la llum de les torxes davant del fèretre de l’Enric I la meva vida va canviar radicalment. Em vaig casar, vaig tenir fills i ara acompanyo els jerarques nazis a tot arreu. Són tot el què tinc. Són la meva família. Per ells mato i per ells mataré.

 

Colpits per la història, a l’Àngela li recordava la seva història però pensava que ella havia tingut la sort de trobar a en Fritz, la parella se’l varen mirar amb empatia i pena. Omplint-se la copa de vi, en Hans li va demanar a en Fritz que li expliqués ara ell la seva història, i e noi li va contestar amagant la veritat:

 

Nosaltres també varem patir durant les crisis del 23 i del 29, però varem estar afortunats de trobant-se pel camí a en Goebbels que ens va donar feina a la fàbrica. Jo, per la meva part, anava a totes les manifestacions per enderrocar a la maleïda República que tants problemes ens va deixar. Després, quan s’il·luminava el Reichstag jo em vaig quedar abatut, però vaig trobar-me aquell dia a la meva estrella que m’ha acompanyat fins aquí.

 

Veient que feia referència a ella, l’Àngela li va agafar la mà per sota la taula. Mirant-los, en Hans anava fent que sí amb el cap i llavors va exclamar:

 

Aquell dia del Reichstag tot va canviar. Va ser una sort que es cremés el Parlament. Quina gran idea va tenir en Göering. Varem eliminar a tota l’oposició gràcies a que es va cremar.

 

En Fritz, com l’Àngela, no varen entendre a què es referia amb la gran idea d’en Göering. Semblava com si volgués dir que en Göering hagués fet cremar el Reichstag, però creien que s’havia confós i que volia dir que gràcies a en Göering es va perseguir a l’oposició. Veient que l’esposa d’en Hans no intervenia a la conversa, l’Àngela li va preguntar pels nens a aquella dona, que anava molt ben arreglada amb un vestit llarg i rosa i un pentinat a rinxols. Sense deixar de mirar als nens,  ella li va contestar segura d’ella mateixa:

 

Són del nacionalsocialisme aquests nens. Han sigut criats segons els seus valors. Seran els soldats del Reich.

 

Interrompent-la, en Hans els hi va preguntar perquè no tenien fills i l’Àngela, per sorpresa d’en Fritz, li va contestar:

 

Sinó fos per la guerra ja en tindríem un o dos. El desembre vaig perdre el meu germà petit en la batalla per Moscou i encara estic commocionada.

 

Entenent-la, en Hans li va respondre mentre es posava més còmode a la cadira:

 

Aquest hivern ha sigut terrible. Mai havia vist un hivern tant fred i amb tanta neu. Semblava com si Déu estigués del bàndol dels soviètics. Va ser un error aquella operació. Si els generals haguessin fet cas a en Hitler no hagués passat tot això. Però heu d’estar tranquils, ara aquests han dimitit i tots els altres ara obeeixen les ordres d’en Hitler. Veure-ho com en la següent ofensiva tot anirà millor i aconseguirem eliminar als soviètics.

 

No traient-li els ulls de sobre, en Fritz li va preguntar pels nord-americans, i en Hans li va contestar mentre s’encenia una primera cigarreta:

 

Els guanyarem a l’Atlàntic. Els nostres U-boots destruiran sense problemes les seves embarcacions i ells estaran massa pendents dels japonesos que estan dominant al Pacífic. No m’agrada que s’elimini la presència blanca en aquella zona, però ara no tenim més remei que estar al costat d’aquesta gent.

 

Just acabar l’exposició en Hans, en Fritz li va preguntar pel nord de l’Àfrica i l’oficial es va limitar a respondre-li:

 

Allà hi tenim l’Erwin Rommel, no tenim que patir.

 

Després de fer les postres, uns flams amb nata, en Hans es va encendre una altra cigarreta que molestava als seus fills i es va veure una copa de conyac. A l’Àngela li molestaven molt les formes d’aquell home, però simpatitzava amb la seva història, igual que en Fritz. Després d’acomiadar-se, en Hans, que l’endemà havia d’anar a sentir un discurs d’en Hitler al Palau d’Esports, els va prometre que el següent cop els convidaria ell i els va demanar que confiessin amb el règim. Quan tornaven cap a casa amb el Volkswagen, l’Àngela va posar el cap sobre l’espatlla d’en Fritz, i li va dir:

 

Sort que tu em vas fer veure la realitat, sinó hagués pogut ser com aquest monstre.

 

El 21 de febrer de 1942, mentre en Fritz era a l’Hospital treballant com un desesperat curant ferides de guerra deixant de banda els civils, l’Àngela i l’Annalisa varen anar a la missa del bisbe de Berlín, el comte Konrad von Preysing, en què va criticar als caps de guerra alemanys per les pèrdues alemanyes en el front. Fins aquella data els alemanys varen perdre per l’Operació Barbarroja a 1.500.000 de soldats. Pensant amb l’Udo, l’Àngela es va posar a plorar mentre resava en un dels bancs de l’església i demanava a Déu que els perdonés per tots els horrors que havien comès. En sortir de missa, l’Àngela va anar a parlar amb el bisbe i li va explicar que havia perdut el seu germà en el front i que estava enfonsada. El bisbe li va agafar les mans amb calidesa en senyal de suport, i li va dir en to de broma perquè recuperés el riure:

 

Déu ha sortit un moment a fer un encàrrec, esperem que torni aviat.

 

Però tot i els desitjos del bisbe i de l’Àngela d’acabar amb la barbàrie, el nazisme estava lluny de desaparèixer. El 24 de febrer, en Hitler va fer un discurs per la ràdio des de Rastenburg per commemorar l’aniversari de la fundació del partit nazi a Munic, on va prometre que acabaria amb els jueus. Curiosament, aquell mateix dia va morir a l’oblit l’Anton Drexler, el fundador del DAP el 1919. L’endemà, el diari Niedersächische Tageszeitung va fer un reportatge sota el títol: Der Jude wird ausgerotten (els jueus tenen que ser exterminats). Els següents dies, els diaris alemanys varen ser més optimistes per ordres d’en Goebbels i la gent va tornar a confiar en les victòries alemanyes, que encara no arribaven després de la desfeta de Moscou.

 

El 3 de març varen arribar noves restriccions pel poble alemany per les necessitats de matèries primes per la indústria bèl·lica i varen tornar-se a sentir les queixes. Sovint persones necessitades com en Frank i la Margarethe anaven a casa dels Klein o al pis d’en Fritz i de l’Àngela per demanar-los caritat. El govern ja no es preocupava com abans de les persones necessitades i qui no volia anar al front estava destinat a una vida de penúries sinó treballava. Veient que la situació era complicada, en Barnard va trucar a en Goebbels amb l’excusa de que havien de parlar d’una comanda. Mentre parlaven de feina, en Barnard li va explicar que per la Leipziger Strasse es veia a molta gent necessitada i que les restriccions estaven fent molt mal als més necessitats. Escoltant amb atenció des de l’altra banda de l’auricular, el ministre li va dir:

 

Segur que hi ha gent necessitada, però ara necessitem concentrar-nos en el front. Amb només un mes i mig han mort 200.000 alemanys en el front i tenim 700.000 ferits, això és un drama. La població haurà de resistir com sigui, el que és ara per ara important es mantenir el front. Ha de pensar que en les zones conquerides cada dia moren milers de persones de fam, no podem ajudar a tothom.

 

Abatut pensant en totes aquelles morts innecessàries i absurdes, en Barnard va penjar el telèfon i es va assentar a la seva butaca de la biblioteca mirant el retrat d’en Von Bismarck, i va exclamar davant de la Luane:

 

El nostre canceller de ferro ara estaria lluitant. Però saps contra qui? Contra Alemanya.

 

Mirant-se’l amb tendresa allà assegut amb el batí d’estar per casa resignat, la Luane li va dir mirant també el retrat:

 

No, contra Alemanya no. Contra els nazis, Alemanya no és el nacionalsocialisme. Mai varen obtenir la majoria absoluta. Mai haguessin arribat al poder si no fos per la crisi econòmica, per l’ajuda d’en Hugenberg, pels conservadors i per l’antic sistema massa representatiu. Contra ells hem de lluitar i el poble ho ha de fer sinó serà massa tard.

 

Agafant-li la mà des de la butaca, en Barnard li va dir:

 

Em sembla que ja em fet tard.   

 

El 15 de març, en Hitler va un discurs en el Dia de la Commemoració dels Herois, els caiguts de la Primera Guerra Mundial, en el Ehrenhof, a l’Unter den Linden, on va prometre que eliminaria els bolxevics l’estiu d’aquell any i va afirmar que a ell no li passaria igual que en Napoleó el 1812 quan va intentar atacar Rússia. Sentint el discurs per la ràdio de pis i en sentir que feia referència a en Napoleó, en Fritz va recordar estirat al sofà la vida de l’emperador francès i les seves visites a París. No deixant de pensar en el passat, va dir-li a l’Àngela, que sortia de la cuina:

 

Un dia em vas dir que en Hitler no era boig com en Napoleó. Et vas equivocar, en Napoleó era Plató al costat d’en Hitler. Quan mori aquest dictador espero que no l’homenatgem i no li dediquem cap tomba.

 

El discurs d’en Hitler aquest cop no va animar la moral de gent, que estava més preocupada pels rumors que sortien sobre una imminent i dràstica reducció de les racions d’aliments que de les promeses d’en Hitler que no es complien. Molts veïns de la Leipziger Strasse tornaven anar a la botiga de la Matilda per demanar-li que els guardés aliments per un futur i li demanaven perdó per no haver-la ajudat. En Martin, que no es volia morir de gana en un futur, va anar a la botiga i amb el cap abaixat va entrar-hi i li va pregar que el perdonés i que li fes el favor de guardar-li alguna llauna d’aliment pel futur. Mirant-se’l amb cara d’odi des de darrere del taulell, la Matilda li va prometre que ho faria pels bells temps i que li guardaria el què fos i li faria un bon preu. Quan l’Àngela va saber el què havia fet el seu amo, li va dir que era una persona perversa, però en Martin estava disposat a tot per poder sobreviure. Si havia de trair els nazis ho faria com va vendre la sang en el passat a la Matilda i els seus ideals. Per posar més llenya al foc, la gent començava a comentar les desavinences entre els jerarques nazis. A l’Hospital tots els metges sabien que en Hermann Göering i l’Albert Speer s’odiaven a mort perquè lluitaven per qui controlaria el Pla Quadriennal. Sense voler entrar en un debat, en Fritz desitjava que els nazis es comencessin a baralla hi ho aprofitessin ells per apoderar-se del poder a través d’un cop d’Estat. Però qui l’havia de fer aquest cop d’Estat si l’Exèrcit estava lluitant a fora les fronteres?.

 

A principis d’abril, a Berlín la gent es va enfonsar definitivament en saber que la RAF havia bombardejat amb molta duresa la ciutat de Lubeck, deixant un 80% de les vivendes destruïdes. En Fritz recordava la frase que li va dir a en Goebbels que durant la Guerra dels Trenta anys un terç de les cases berlineses havien quedat destruïdes i pensava que en aquella guerra no en quedaria cap de dempeus si continuaven d’aquella manera. De seguida els bombardejos varen ser la principal preocupació dels alemanys, que estaven esgotats d’aquella guerra que semblava que no tenia fi. Dels pocs que desitjaven que la guerra continués hi havia en Seigmund, que es passava els dies al bar després de treballar i tornava a casa completament begut i cridava de males maneres a la seva esposa acusant-la de no haver enfortit prou a l’Udo. Pràcticament cada dos dies, l’Annalisa i la Velda anaven a sopar a casa de l’Àngela per no haver de veure a en Seigmund i a vegades es quedaven a dormir a l’habitació de convidats, entre el lavabo i la primera habitació del passadís a mà dreta. L’Àngela veia que la seva mare i la seva germana estaven tremoloses en parlar del seu pare i tenia por d’ell i les seves reaccions que cada cop eren més violentes.

 

El 6 d’abril varen començar noves restriccions alimentàries a Alemanya, excepte pels nens i els obrers que treballaven en els treballs més durs. La Luane els hi demanava en els seus pares que vinguessin a Berlín a viure, però ells s’hi varen oposar perquè no volien que els bombardegessin, preferien morir de gana abans de patir pel cel. De seguida la botiga de la Matilda va quedar plena de gent desitjosa de comprar. Alguns l’havien insultat i agredit com la Carlene, però ella estava disposada a perdonar a canvi de que la deixessin viure en pau. En Martin li va canviar totalment la cara i inclús la tractava de vostè i la saludava efusivament pel carrer. Molts dels que entraven a la botiga com en Kurt i la Maria, li deien que ells no eren antisemites i que odiaven totes aquestes lleis que havien aprovat els nazis. La Klara li va confessar que ella mai va votar als nazis i que sempre havia defensat a en Brüning. Però el govern va continuar amb la seva política antisemita i va obligar a partir del 15 d’abril a senyalar amb una estrella groga les cases dels jueus alemanys. Algunes membres de les SS anaven a les cases dels jueus i pintaven l’estrella de David a les portes o als vidres de les cases i si trobaven a algun jueu o el detenien o el maltractaven allà mateix. La Matilda, tot i la pena que podia sentir, no estava preocupada per aquell tema ja que vivia a la botiga i la gent del barri la necessitava per comprar aliments. A més, la botiga era d’en Barnard. Però un dia que tornaven de sopar en el restaurant Pschoir Haus de la Potsdamer Platz, en Fritz i l’Àngela varen veure entre la foscor i gràcies a la llum de la farola que un home pintava una estrella de David a la botiga de la Matilda i escrivia la paraula Jude a la porta. En apropar-s’hi per aturar-lo, varen veure que era en Seigmund que estava totalment demacrat. Portava una barba llarga i blanca, anava amb una roba bruta i vella, i tenia una mirada inexpressiva. Fent pudor de cervesa, es va mirar a en Fritz i li va dir:

 

Ser que amagueu jueus. No ho puc consentir. Sou uns traïdors i us denunciaré. Tant me fa que sigueu la meva família.

 

Sense saber què respondre-li, en Fritz li va demanar que s’aturés i reflexionés el què estava fent amb la seva vida, però en Seigmund no l’escoltava, li va tirar una espenta i va continuar pintant amb un pinzell mentre se sentien els plors de la Matilda des de dins de la botiga. La botiguera estava amagada darrere al taulell amb un bat de beisbol. Enfadada amb el seu pare, l’Àngela va entrar a la botiga obrint la porta d’una batzegada, va agafar el bat de beisbol de la Matilda, va tornar a fora i li va dir en el seu pare mentre li queien quatre llàgrimes d’odi:

 

Ja no et reconec com el pare que erets. Per mi ja no hi ets. Em sap greu.

 

En acabar de dir que li sabia greu, li va clavar amb tota la seva força un cop amb el bat de beisbol que el va deixar estabornit al terra. Mirant-s’ho al·lucinat i amb la boca oberta, en Fritz es va ajupir ràpidament per veure que en Seigmund estigués viu i llavors l’Àngela, sense immutar-se, va tocar lleugerament l’espatlla del seu marit amb el bat i el va obligar a anar a buscar el Volkswagen. Pensant que el volia matar, li va preguntar:

 

No el vols pas matar, oi?

 

Amb un somriure a la boca, l’Àngela li va contestar mentre li feia senyals amb el bat perquè s’afanyés:

 

Jo ara sóc com en Hitler, per tant obeeix les ordres i calla.

 

Espantat per la seva esposa, en Fritz va anar a buscar el cotxe en el garatge del seu pare sense renegar i quan va aparèixer amb el Volkswagen, a l’altra banda de la carretera, varen carregar a en Seigmund en els seients de darrera sense que ningú els veiés. Pensant que estaven fent una temeritat, la Matilda els va demanar que no el matessin però l’Àngela no li va respondre ni que sí ni que no i es va limitar a prometre-li mentre pujava en el cotxe, que aquell home no el tornaria a molestar mai més. En tancar la porta del cotxe, l’Àngela li va dir a en Fritz que arranqués i donés mitja volta. Després de passar la Potsdamer Platz per dirigir-se a la carretera de la Charlottenburger Chaussee, l’eix Est-Oest, va preguntar-li a on volia anar, i l’Àngela li va contestar a Oranienburg i li va ordenar que anés més ràpid. Impactat, sabia que volia anar al camp, li va dir abans de donar més gas, que no tenia sentit el què estava fent, però l’Àngela li va recordar cridant tot el mal que havia fet a la família. Fent cas a la seva esposa però pensant que estaven cometent un crim, en Fritz va anar a tota velocitat en direcció al camp i va avançar a tota pastilla n Mercedes Cabriolet Type-B de color negre. Anava tant ràpid que de poc va atropellar a una parella que passejava tranquil·lament sota la llum de la Lluna. Espantat per si els aturaven, en Fritz no parava de dir-li a l’Àngela que donessin mitja volta però ella estava callada i l’obligava a continuar amb el bat de beisbol a la mà. Arribant a les proximitats del camp sense dir-se res i amb en Fritz suant de por, l’Àngela li va demanar que aturés el cotxe i apagués les llums del cotxe. Observant el camp, varen fer baixar a en Seigmund del cotxe i l’Àngela el va despertar tirant-li sorra a la cara. Tornant a recuperar la consciència, l’Àngela li va senyalar el camp de forma triangular, que per ella era el primer cop que el veia i li va impressionar en veure la grandària, l’edifici de l’entrada, el mur que rodejava el camp i on hi havia la inscripció: Kriegs Gefangen Arbeitslager (camp de treball), i el fum que sortia d’una xemeneia de l’anomenada Estació Z. Amb cara d’odi, li va dir cridant mentre no deixava de mirar espantada aquella monstruositat que tenia al davant:

 

Veus allò? És un camp de concentració. Aquí maten cada dia a persones per ser jueves, comunistes, homosexuals, gitanos o borratxos com tu. Veus la grandària? Doncs n’hi ha molts i són terribles. Els nens com l’Udo, les àvies com la teva mare, o les dones com la mare són assassinades a través del gas i després són cremades. Tu no tens dret a dir qui ha de viure i qui no. Aquella botiga on has anat és d’una nostra amiga i per culpa teva de poc la maten a aquí.

 

Mirant-s’ho amb cara d’incredulitat i sentint com lladraven els gossos dels guàrdies de les SS, en Seigmund va exclamar:

 

No n’hi ha per tant. Ells són escòria que s’ha d’eliminar de la nostra societat.

 

Fent-li gestos a en Fritz perquè entrés al cotxe, l’Àngela es va apropar a la porta del cotxe i li va dir en el seu pare mentre pujava en el Volkswagen:

 

Doncs si tant t’agrada eliminar a la gent demana’ls-hi per treballar amb ells, segur que els hi agradarà tenir un borratxo com a ajudant. Tancant la porta del cotxe, l’Àngela va afegir mentre mirava per últim cop al seu pare: No tornis mai més a casa. Si tornés et mataré, no oblidis que sóc capaç de fer-ho, la mare la mantindre jo. Ella t’odia com tota la família. Per nosaltres ets mort, no tornis mai més assassí. Viu la resta de la teva vida pensant que vas portar a la mort el teu fill.

 

Arrancant el cotxe, en Fritz va prémer l’accelerador fins avall, va fer una derrapada davant del camp i varen marxar corrents d’aquell camp horrible mentre en Seigmund els insultava i els hi tirava pedres. L’endemà, en Seigmund va entendre després de dormir a un carrer del poble d’Ornanienburg, que no havia de tornar mai més a Berlín i va viatjar a Munic amb tren per anar a casa d’un seu germà. A mig camí, de retorn a Berlín, l’Àngela es va posar a plorar recordant al seu pare; l’havia estimat molt de petita, era un home agradable tot i tenir un fort temperament, però odiava com s’havia tornat. En Fritz l’intentava consolar com podia i quan varen arribar al pis després de guardar el cotxe al garatge, es varen quedar la resta de la nit desperts abraçats al llit sense dir-se res. L’Àngela no li parava de recordar com n’era de bo el seu pare, no volia que en Fritz pensés que tota la vida havia sigut un monstre, i estava abatuda pensant com s’havia tornat. L’endemà, quan l’Àngela va explicar-li a la seva mare el què havia fet, pensava que la seva mare li faria anar a buscar, però l’Annalisa li va ensenyar uns blaus als braços, i li va dir plorant:
S’ha perdut aquest home! Em pagava i em maltractava els últims mesos! La beguda i el seu fanatisme de servir la pàtria l’han destruït completament. Jo ja no l’estimava, no era el meu marit, era un  altre home. No era l’home amb el qual em vaig casar, amb qui vaig fer una família i amb qui volia morir al costat.  

 

El 19 d’abril, en Fritz i l’Àngela varen ser convidats de nou a un acte a la tarda en el Saló Filharmònic per celebrar el 53ª aniversari d’Adolf Hitler, que era l’endemà. Abans, en Goebbels els va demanar que el visitessin un moment. Estranyats per haver d’anar a casa del ministre, varen acceptar l’oferiment perquè creien que era millor tenir en Goebbels de la seva part, a més de que els facilitava informació secreta que el poble no sabia, podien saber de primera mà com anava la guerra. Just acabat de dinar xai amb patates fregides, en Fritz i l’Àngela varen anar a peu a la residència d’en Goebbels a la Hermann-Göering Strasse 20. A l’entrada de la casa, la Magda els va rebre amb els seus sis fills que havien crescut molt. Les nenes vestien amb un vestit blanc i llarg i els nens anaven vestits amb un uniforme militar. De seguida la Magda els va portar al despatx d’en Goebbels. Just saludar-lo, el ministre va demanar-li a l’Àngela que els esperés amb la Magda al menjador i li va demanar a en Fritz que se servís una copa de Weissbier. Pensant que l’hi diria alguna cosa de vital transcendència, en Fritz es va començar a posar nerviós mirant al ministre mentre es servia una copa que tenia al damunt de la taula. Un cop l’Àngela era fora amb la Magda en el menjador, en Goebbels es va treure la seva jaqueta ocre i la seva camisa blanca, i li va ensenyar les espatlles. Sabent que volia que li mirés algun problema mèdic, en Fritz li va examinar les espatlles i va veure que tenia una èczema. En posar-hi una mica d’aigua amb un tros de coto de la farmaciola del ministre, li va dir que no era res greu, tot i que li era molt molest. Renegant de dolor, en Goebbels va demanar-li una solució ràpida i en Fritz li va contestar:

Segurament és algun tipus d’al·lèrgia. Jo li recomano que eviti els rentats excessius, com també alguns productes d’higiene i hauria de tenir la pell sempre ben hidratada. Amb uns dies l’hi hauria de passar i sinó li passa hauria d’anar al dermatòleg, però insisteixo que no és res greu. No tindrem la sort de que es mori. Si pot vagi uns dies a Karlsbad per fer unes cures.

Després del diagnòstic, que va deixar més tranquil a en Goebbels, que com en Hitler era una mica hipocondríac, es va vestir amb el seu uniforme de color bru, es va beure d’un glop un bon vas de Weissbier i varen anar al menjador, on l’Àngela i la Magda parlaven de com els hi havia canviat la vida després de la guerra. L’Àngela va notar que la Magda s’havia tornat una extrema devota del nacionalsocialisme i ja no feia aquella cara amable d’abans. Al cap d’uns minuts, un ajudant de les SS els va cridar i en Goebbels els va convidar a sortir a fora la Pariser Platz, on els esperava un Mercedes Benz 170VK de color negre. Pujant als seients de darrere amb la Magda, la jove parella es va dirigir al Saló Filharmònic amb els Goebbels mentre la gent els mirava i inclús alguns els aplaudia. Els nens es miraven fascinats el cotxe del ministre i feien la salutació nazi en senyal de respecte. En Fritz sentia vergonya en anar amb el cotxe d’en Goebbels, que portava unes petites banderes amb l’esvàstica als laterals de davant del vehicle que era conduït pel tinent Günther Rach. Entrant a la Unter den Linden, uns quants nens que sortien de l’escola els varen veure i sense pensar-s’ho també varen aixecar els braços per saludar-los i alguns fanàtics cridaven Heil Hitler en passar davant d’ells.

Entrant a la sala d’honor amb en Goebbels, varen ser rebuts amb tots els honors i els hi varen oferir cava i pastes. Mirant al seu voltant, en Fritz va veure que la majoria dels convidats eren membre de l’Estat, del partit nazi i de la Wehrmacht. Mirant llavors la resta del Saló, va veure que estava plena de soldats, ferits i obrers de la producció de guerra. Un cop tots asseguts en els seus seients i després de fer la salutació romana mentre sonava l’himne del partit nazi, es va interpretar una suite en re major d’en Johann Sebastian Bach. Mentre en Fritz gaudia d’aquella interpretació, va observar com en Goebbels s’aixecava i marxava cap a una altra banda. Pensant que havia d’anar al lavabo a refrescar-se, no en va fer massa cas. Després de la interpretació musical, en Goebbels va pronunciar un discurs des de l’escenari on va elogiar la figura d’en Hitler. El seu discurs va ser aplaudit i un cop acabat el discurs, en Goebbels va tornar a la seva cadira d’honor i va anar a saludar a tots els convidats de la zona d’honor. Volent marxar, ningú els hi deia massa res tampoc, varen esperar a que en Goebbels estigués de parlar amb un general de la Wehrmacht per acomiadar-se d’ell. En veure que no parava de parlar amb aquell home que no parava de tocar-se les seves medalles i mostrava amb molt d’honor la Creu de Ferro, en Fritz va tocar l’espatlla d’en Goebbels per dir-li que marxaven. Somrient, el ministre els va dir:

 

Feu ben fet de marxar perquè aquesta nit farà un discurset en Göering i serà una cosa avorrida i espessa.

 

Veient-lo relaxat, en Fritz li va preguntar si aquell estiu podrien cantar victòria, però  en Goebbels li va ser clar:

 

No, estem lluny d’on volíem estar. No dieu res a la gent del vostre barri perquè no vull que la moral de la gent s’enfonsi, però la cosa estar greu. Avui m’han dit que l’Exèrcit soviètic atacarà aviat en la part nord del sector central del front oriental. Sabeu quina es l’única bona notícia? Que s’han fet els preparatius per combatre la plaga de mosquits i larves per l’estiu.

 

Pensant amb en Georg i en Lou, que continuaven combatent amb totes les seves forces, tot i que en Lou no estava preparat per lluitar i no va voler participar en les atrocitats que cometia l’Exèrcit, en Fritz es va acomiadar del ministre amb una encaixada de mans. L’Àngela no li va voler anar a dir res perquè el considerable en part culpable de la mort del seu germà i només va saludar a la Magda, que no parava de dir que confiessin amb en Hitler. El poble està lluitant i donant la vida mentre aquests van a l’òpera, pensava l’Àngela mentre marxaven amb en Fritz. Després de sortir del Saló Filharmònic varen sortir a sopar en el restaurant de l’Hotel Kaiserhof.

 

L’endemà, l’Àngela va poder llegir en el Völkischer Beobachter i en tots els diaris que arribaven a la llibreria com es comparava la figura d’en Hitler amb la d’en Frederic el Gran per promocionar la nova pel·lícula nazi, Der grosse König. Preguntant-li a en Martin si trobava correcte aquella comparació, el llibreter li va contestar mentre s’encenia una cigarreta i es posava a fullejar el Deutsche Allgemeinen Zeitung, el DAZ, un diari nazi, per llegir els articles de cultura escrits per l’Ursula von Kardorff, que treballava al costat de la germana de l’Eva Braun, la Ilse Braun:

 

En absolut, en Frederic era un home entranyable que es va rodejar d’artistes i d’intel·lectuals. Era un admirador d’en Voltaire, tot i que el filòsof va tenir que escapar d’ell. Les seves guerres com la conquesta de Silèsia i la guerra dels Set anys varen tenir un sentit. Ell era l’únic monarca que s’ha merescut un tro. En canvi en Hitler està lluny de ser un home entranyable i no està rodejat d’artistes i d’intel·lectuals, tot el contrari, la majoria són uns corruptes borratxos com en Robert Ley o en Hermann Göering. En Himmler és tant poca vergonya que va col·locar a tots els seus amics de la infància.

 

Sorpresa, l’Àngela li va preguntar perquè donava suport a en Hitler i ell li va respondre després de fer quatre calades més a la seva cigarreta:

 

Per sobreviure. Jo no sóc un home valent. Jo no vaig anar a la Gran Guerra com en Barnard. Jo m’adapto a les realitats del moment. Si haguessin pujat al poder els comunistes enlloc dels nazis tindria la bandera amb la falç i el martell.  Tant me fa aquestes guerres ideològiques, jo vull viure i punt.    

 

Al cap de quatre dies es va escampar per Berlín els rumors de que els presoners soviètics fugats dels camps nazis explicaven a la població civil les condicions dels camps de concentració, les execucions, els mal tractaments i l’exposició al fred que els feien passar els nazis. En sentir que la Klara li explicava a la Matilda aquells rumors, en Fritz, que havia anat a la botiga a comprar olives, li va dir:

 

Ella sempre us ha advertit d’aquests horrors i no se li va fer cas. Aquest règim és cruel i ara en paguem les conseqüències. Si fóssim valents aniríem a Oranienburg o a Dachau i destruiríem nosaltres mateixos el què varem permetre construir.

 

Inclús quan en Martin va tenir coneixement d’aquells horrors es va marejar, però es resistia a creure de que eren certs. Al cap de dos dies va arribar en Hitler a Berlín i cap dels veïns i amics d’en Fritz el va anar a rebre com el passat. Els ànims de la gent estaven pels terres; les victòries no arribaven, les restriccions eren evidents i augmentaven pel mal temps, i els bombardejos continuaven i s’intensificaven. El 28 d’abril, en Goebbels va fer penjar cartells amb fotografies de les destrosses del bombardeig de Rostock del 25 d’abril, on es va destruir un 80% de la ciutat, i de Lubeck. Les fotografies anaven acompanyades per les frases del discurs d’en Hitler del dia anterior sobre les represàlies i l’amenaça de llançar atacs contra les ciutats britàniques. Però la gent ja no es creia aquelles represàlies i un vailet del barri de la Leipziger Strasse va tenir la gosaria de tatxar en un d’aquells cartells el nom de Rostock per posar-hi el nom de Berlín. La gent, enlloc de renyar-lo, el va aplaudir i la carnissera Maria li va donar un tros d’embotit com a recompensa.

 

El 8 de maig, des de Crimea, en Lou va ser llançat amb les 51 divisions de la Wehrmacht sota les ordres d’Erich von Manstein per començar la segona ofensiva d’estiu, la Fall Blau, per ocupar els territoris del sud de la Unió Soviètica. Abans de començar la marxa, en Lou va enviar una carta a en Fritz i a l’Àngela per dir-los que estava bé i que esperava tornar aviat. Prèviament els seus superiors ja l’havien avisat de que no podia escriure depèn de què. En Lou va veure les atrocitats i els assassinats selectius, i sabia el què passava en els camps de concentració perquè molts dels seus companys ho comentaven mentre es bevien una ampolla de vi, però mai va voler participar en cap d’aquests actes perquè no els considerava justos. Ell volia tornar a casa amb els seus, era allà per obligació no per convicció. La carta d’en Lou la varen rebre el 13 de maig i com feien amb les cartes d’en Georg, la varen anar a llegir en el bar de l’Hotel Esplanade per recordar al seu amic. Gràcies a la carta d’en Lou varen saber que el govern tornava a mentir quan va fer editar el 15 de maig en el diari Frankfurter Zeitung un article que deia que estaven planejant atacar Moscou i no pas al sud. En saber la veritat, en Fritz i l’Àngela varen explicar a la gent del barri que l’objectiu ara era el sud no pas el nord. L’Àngela odiava tan al nazisme que havia divinitzat, que en tornar a casa va estripar la invitació de la Magda Goebbels pel 17 de maig per assistir a un acte femení en el Saló Friedrichshan amb motiu del Dia de la Mare, on la Magda faria un discurs davant d’un miler de berlineses. Aquella tarda, la parella va decidir anar a l’exposició del Minsteri de Propaganda en el Lustgarten de El Paradís soviètic, ja que la majoria de gent del barri, inclús els seus pares, hi havia anat. L’exposició bàsicament eren enormes ampliacions fotogràfiques en les que es retratava la pobresa de la Unió Soviètica. L’Àngela li anava dient a en Fritz que el comunisme era un horror com el nazisme, però el noi es guardava la seva opinió mentre mirava les cruels imatges. El terror polític dels comunistes soviètic estava exposat amb un detall tant horripilant, que molts que varen sortir de l’exposició varen sortir més convençuts de que havien d’acabar amb els soviètics. En sortir a fora el Lustgarten, en Fritz li va comentar:

Potser ens hauríem de preguntar per què estem tenint tantes dificultats per derrotar a un règim tan incompetent i autodestructiu.  

Però l’exposició també va servir per mostrar que hi havia una oposició a la capital. El 18 de maig, per primer cop, un grup d’opositors liderats per en Herbert Baum, un jove jueu que s’havia escapat de les deportacions, varen tirar un artefacte explosiu en els locals de l’exposició de El paradís soviètic. Tot i l’explosió, l’atemptat no va provocar gaires danys però si que va provocar una repressió desmesurada i en Goebbels ho va aprofitar per culpar als jueus. La presència de la policia als carrers es va intensificar a la Leipziger Strasse. En veure més policies patrullant amb les seves escopetes, en Fritz va fer tancar la botiga a la Matilda i la va convidar a passar uns dies al pis ja que el seu pare no li deixava portar a casa seu. L’Annalisa i la Velda, que anaven molt sovint a menjar a casa de l’Àngela, varen quedar molt sorpreses en veure que la seva filla ajudava als jueus i es varen alegrar de que no hagués seguit el camí del seu pare.

 

Tot i lluitar contra el nazisme, el 20 de maig, l’Àngela i en Fritz es varen alegrar per en Lou quan varen sentir per la ràdio a la nit que havien conquerit el Kerch, però dubtaven de que aquella conquesta fos important per ells. Preguntant-li en el seu pare l’endemà quan hi van anar a sopar perquè havien anat cap al sud, en Barnard li va contestar clarament mentre anava a buscar un mapa de la Unió Soviètica a la seva biblioteca:

 

Ens poden dir el què vulguin, però anem allà per buscar gra i petroli. 

 

Reflexionant una estona observant el mapa que havia portat el seu pare, en Fritz li va explicar:

 

A l’Hospital molts pacients civils venen desnodrits. Es queixen amb raó de les restriccions alimentàries, sobretot després de la reducció de patates, i alguns estan molt irritats per la situació alimentària. Esperem que aviat el poble cregui amb una revolta i puguem acabar amb aquest govern que ens porta cap al caos.

 

Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va contestar mentre no deixava de mirar el mapa:

 

Encara falta molt perquè el poble agafi aquesta consciència. Ara seriem com els obrers el principi de la Revolució Industrial que només es queixaven aïlladament destruint les màquines de les condicions en què els sotmetia la burgesia. Fins que no varen tenir un sentit de classe no varen començar les revoltes obreres i per arribar a aquest sentit varen passar molts anys. Encara vivim en un temps massa prematur per fer una revolta d’aquest calibre. La gent encara confia en la guerra marítima i a més els homes són a la guerra.

 

Preguntant-li per com veia el futur, en Barnard li va respondre:

 

Abans d’una revolució des de dins és més fàcil que els britànics acabin amb nosaltres. Cada bombardeig és més potent i encara no han entrat en acció els nord-americans. Aquests si que em fan por. El seu poder és enorme i això serà la nostra derrota. Però tenim un problema més greu, en els meus temps ens haguéssim rendit, el kàiser hagués firmat l’armistici, però en Hitler té gravat en el cap la rendició de la Gran Guerra i ens farà aguantar fins que no quedi cap alemany dempeus. No ha parat durant tota la seva vida de repetir el mite de la punyalada per l’esquena i ell no es voldrà convertir en un d’ells.

 

Els següents dies, tal i com va predir en Barnard, la RAF va bombardejar durament les ciutats de Colònia i Essen, que varen afectar a la moral de la gent que es mirava constantment al cel i estaven pendents de les sirenes antiaèries col·locades a la plaça i al Ministeri de l’Aire. La gent ja no seguia les victòries alemanyes, on hi havia en Lou, a Sebastopol, tot i que varen tardar uns dies en conquerir-la després de durs combats on en Lou es va salvar de miracle del foc soviètic. Fins i tot la gent no va comentar o no va sentir ràbia en saber de la mort d’en Reinhard Heydrich el 4 de juny després de patir un atemptat a Praga el 27 de maig. En Fritz cada cop tenia més clar que haurien de passar molt temps en el refugi que es varen fer a la fàbrica i va començar-hi a emmagatzemar conserves i aigua embotellada.

 

L’11 de juny, en Goebbels va prohibir en els jueus alemanys comprar tabac, feia uns dies els hi havia prohibit anar a la perruqueria i l’endemà els hi obligaria entregar les màquines d’escriure, les bicicletes i els aparells elèctrics. Però aquell dia alguns alemanys varen quedar esgarrifats i uns altres contents en llegir un comunicat del diari alemany Der neue Tag. En el comunicat es deia que s’havien descobert els assassins d’en Reinhard Heydrich i que havia quedat demostrat que la població de Lídice havien ajudat els culpables. El comunicat explicava que el dia anterior havien trobat a Lídice literatura clandestina, dipòsits d’armes i munició, una estació emissora i un dipòsit il·legal de productes racionats i, per això, tots els homes havien sigut afusellats, les dones enviades en un camp de construcció i els nens en centres de reeducació. També es mencionava que s’havia destruït tots els edificis del poble i que s’havia suprimit el nom de Lídice. Molts dels que varen anar a comprar el diari a la llibreria d’en Martin es llegien aquell comunicat amb horror i l’Àngela els anava explicant quan veia que no hi havia en Martin, que havien d’obrir els ulls i veure l’horror del nazis. La Klara li explicava a l’Àngela que en Heydrich freqüentava en el prostíbul del Saló Kitty i que mai se n’havia fiat d’aquell home alt i ros que transmetia terror.

 

A la tarda d’aquell dia, en Fritz va rebre a casa la visita d’en Hans, que estava de permís un dies a Berlín per la mort d’en Heydrich. Pensant que era millor que no vingués l’Àngela, en Fritz li va proposar canviar el sopar que l’hi havia promès en Hans l’últim cop per una cervesa en el bar Victorius, on en Mark i la Diane s’havien comprat un gat petit de color blanc i ros anomenat Cukie, que era l’alegria del bar perquè es passejava per les taules deixant-se tocar pels clients i sovint sortia a fora al carrer per anar a buscar un tros de carn a la carnisseria de la Maria. Entrant al bar amb l’oficial de les SS i després de saludar a en Mark i la Diane, que li varen fer una reverència a en Hans, es varen assentar en una petita taula rodona i es varen posar a parlar de com els hi anava la vida mentre es bevien una Berliner Weisse. Durant la conversa, en Fritz li va preguntar què havia passat amb la mort d’en Heydrich, i l’oficial li va contestar mentre es bevia la cervesa:

 

Va ser un greu error d’en Heydrich perquè tenia la mala costum d’anar amb el Cabriolet. Quan arribés a aquests càrrecs tota mesura de protecció és poca. Sap greu perquè en Hitler li tenia una gran estima, l’anomenava la Bèstia rossa. Realment feia tremolar quan el veiés, era dur com una pedra i tenia una mirada glaçada com el gel. Però podem estar tranquils perquè em venjat la seva mort i estic segur que ningú voldrà tornar atemptar contra els nostres interessos.

 

Veient que el que deien els diaris era cert, en Fritz li va preguntar per l’ofensiva en el sud de la Unió Soviètica perquè hi tenia un seu amic, en Lou, i en Hans li va respondre:

 

Alemanya està en una situació complicada, ja veieu les restriccions alimentàries. Per nosaltres Ucraïna és un graner i hem d’obligar a aquesta gent a treballar per alimentar les famílies alemanyes. Necessitem aquests recursos com l’home necessita els boscos. A més, tenim problemes de carburant i necessitem com sigui arribar als camps petrolífers de Bakú. Sinó hi arribem la guerra estarà perduda perquè els nostres tancs Panther G s’aturaran. Però, pel que ser, la zona de Sebastopol està bastant controlada tot i que els soviètics aguanten estoicament.  

 

Recordant les paraules del seu pare, en Fritz li va preguntar si es rendirien si es veia que no es podia guanyar la guerra. Rumiant-s’ho uns segons mentre feia uns quants glops, en Hans li va contestar mentre la Diane, que estava darrera de la barra servint una cervesa a l’Otto, estava escoltant la conversa:

 

Si en Hitler estar viu ho veig complicat. Si el seu successor és en Göering tal i com està establert ho veig més fàcil. En Hitler recorda molt la derrota de la Gran Guerra i no crec que vulgui passar a la història com l’home que va firmar l’armistici amb els soviètics o amb els britànics.

 

No deixant de mirar-li als ulls, en Fritz li va exposar la seva reflexió:

 

Jo penso que si continuen les restriccions alimentàries no caldrà cap firma d’armistici perquè el poble no aguantarà més. A part, els bombardejos tenen molt preocupats a la gent i es comença a critica obertament al règim.

 

Encenent-se una cigarreta per guanyar temps per buscar-li una bona resposta, en Hans li va dir:

 

Que vols fer una revolució?

 

No sabent què contestar, no volia que el considerés un traïdor i acabar amb un camp, en Fritz li va contestar al cap d’uns minuts:

 

No, no, jo només dic el què veig en la gent i en les seves mirades i penso que….

 

Abans de que pogués dir res més, en Hans el va tallar per dir-li:

 

La gent ha d’aguantar i punt. Mira els soldats com tornen, ja ho veus a l’hospital, si ells aguanten això, el poble té que aguantar aquestes mesures.

 

Acabant-se la cervesa d’un glop, en Hans li va dir que tenia que marxar perquè havia d’anar al Berghof, a Obersalzberg. Desitjant-li sort, en Fritz li va encaixar la mà i en Hans li va dir que esperava veure’l ben aviat per poder parlar més abastament de tots aquests temes. Després de que en Hans marxés, abans va dedicar-li un somriure a la Diane, en Mark i la Diane es varen apropar a en Fritz i li varen demanar si aquell home de les SS l’hi havia dit com anava la guerra. Traient la cartera per pagar les dues cerveses, en Fritz es va limitar a dir-los que encara haurien de patir més.

 

En els següents dies de juny, la Wehrmacht no va parar d’avançar cap a l’est. En Lou anava en direcció a Stalingrad, una ciutat on hi vivien 600.000 persones i que era important per la seva indústria i per les seves reserves de petroli, a més de que era la ciutat que portava el nom del dictador soviètic, i en Georg estava en el front de Khàrkiv lluitant sense parar contra els soviètics. A més del front oriental, al nord de l’Àfrica els alemanys estaven obtenint victòries que posaven de molt bon humor a en Hitler. Però a mesura de que els alemanys avançaven anaven tenint més baixes i més ferits, i en Fritz des de Berlín va veure incrementar el número de ferits a l’Hospital. Mai s’acostumava a veure morir persones, s’esgarrifava en tenir que amputar una cama o un braç en un dels seus pacients. Però la gent estava com en la Batalla de Moscou, esperançada de que arribés aviat la victòria, i el 28 de juny molts berlinesos varen celebrar sentir per Ràdio Berlín un anunci del OKW on s’anunciava la victòria alemanya en el Voljov. Però el que no s’anunciava era que els soviètics encara tenien a 10 milions d’homes disposats a lluitar i que ells havien patit masses baixes.

Per relaxar-se i oblidar la guerra, en Fritz i l’Àngela varen anar el diumenge a veure la pel·lícula Die grosse Liebe, una pel·lícula que tothom en parlava, de fet es va convertir en la pel·lícula més popular del Tercer Reich. Tot el barri havia anat a veure-la i pràcticament només faltaven ells dos per veure-la. Protagonitzada pels actors Viktor Stahl i Zarah Leander, la pel·licula es basa en una parella que per culpa de les batalles de 1941 és tenia que anar separant en repetides ocasions, per després acabant-se reconciliant. Al final acabava sota el brunzit dels esquadrons de bombarders. En comentar la pel·lícula mentre tornaven amb tramvia cap a casa, en Fritz li va comentar amb to de broma:

Espero que la nostra relació no acabi també amb els bombarders damunt nostre.

Pel que fa a la fàbrica, per culpa de la guerra en Barnard cada vegada tenia menys treballadors i ja no donava a l’abast per produir banderes. Fent moltes hores igual que el seu fill Marwin, un dia de desesperació en Barnard va trucar a en Goebbels perquè li baixés la producció ja que no podia complir amb les comandes i no podia matar als treballadors fent torns de 24 hores. Exposant-li la situació, en Goebbels li va prometre que li solucionaria el problema d’immediat. Al cap de tres dies, en Barnard va rebre a la fàbrica una dotzena d’obrers estrangers. Formaven part dels 1.6 milions d’obrers estrangers que en Fritz Sauckel, el responsable del transport de la mà d’obra estrangera, havia enviat a Alemanya. Abans de posar-los a treballar, un oficial de l’Exèrcit es va presentar a la fàbrica i li va explicar amb una porra a la mà mirant aquells pobres homes destrossats i lluny de les seves llars:

Aquests homes poden treballar les hores que faci falta i no cal que tinguin condicions per treballar. Són com els esclaus negres de nord-americà o els primers obrers. El sou que sigui extremadament baix, que en tinguin suficient per menjar espinacs cada dia i prou. No ha de tenir consideracions cap a aquests individus. No són persones que li quedi clar. Que dormin al terra de la fàbrica i no pateixi que no tenen família aquests malparits.

Fent que sí amb el cap, per dins pensava en tractar-los bé, com els altres treballadors, en Barnard va quedar esturat quan va sentir que aquell oficial li xiuxiuejava a l’orella perquè no el sentís el seu fill Marwin.

Si necessita dones…… Vostè….. ja m’enten…. Ja sap… També en tenim d’aquestes marranes de l’est i li prometó que els hi pot fer el què volgui.

Quedant bloquejat durant uns segons, ara sí que tenia ganes de que aquell oficial marxés, en Barnard es va tocar l’aliança per dir-li que no estava interessat. No dient-li res més però quedant-se amb un somriure a la boca, l’oficial va marxar amb un Schwimmwagen de color ocre. Més tranquil, en Barnard es va quedar palplantat mirant aquells pobres homes mentre encenia una cigarreta per calmar-se. Esbufegant pensant com els hi ensenyaria a posar els fils a on tocava de seguida, va veure que tots estaven fets una pelleringa i en Marwin va dir-li en el seu pare:

Aquests no ens serviran per res. Estan desnodrits, en prou feines tenen força per agafar una bobina i a més no entenen l’alemany.

Mirant-los amb resignació sense deixar de fumar, en Barnard va veure en la mirada d’aquells homes la paraula por ja que havien passat per moltes penúries. Pensant amb el seu fill Fritz, va pujar el seu despatx i el va trucar per demanar-li que vingués un moment per examinar aquells homes. Al cap d’uns minuts en Fritz va venir amb la seva Zündapp i en entrar a la fàbrica va examinar-los per alt. De seguida va veure que estaven efectivament desnodrits i que havien rebut molts cops. Un d’ells havia sigut torturat, algú l’hi havia arrencat un tros de l’orella dreta amb unes tisores. Parlant amb ells amb anglès, va saber que aquells homes venien d’Ucraïna i un d’ells li va dir:

Vosaltres m’heu matat i violat la dona, els fills, els pares, m’heu pres la casa, m’heu robat tot el què tenia i a sobre tinc que treballar per vosaltres per guanyar-me un tros de pa sec i podrit. Ho trobes just? Jo tenia una filla que ves a saber què en deveu haver fet, desgràciats.

Amb el cap abaixat, en Fritz li va contestar que no ho trobava just però aquell treballador no se’l va creure i li va dir irritat i movent els braços constantment per mostrar la seva indignació:

Doncs perquè m’ho feu això? Perquè ens mateu nazis de merda?

Mirant-lo directament als ulls en veure que li deia nazi, en Fritz li va contestar emprenyat:

Alemanya no és Hitler i Hitler no és Alemanya. Jo sento el mateix fàstic que sents tu cap als nazis.

No volent-se’l creure, el treballador li va insistir mentre aixecava els braços perquè pensava que li estava aixecant la camisa:

Doncs perquè és el vostre líder?.

Sense saber què respondre-li perquè el pogués entendre, en Fritz li va exclamar:

Perquè no varem saber llegir com tocava. Alemanya era un poble ric amb literatura però es va perdre buscant herois de guerra que no existien.

Posant-se la mà a la butxaca, es va treure una quantitat important de Reichsmarks i els va repartir en aquells obrers i els hi va dir:

Jo no sóc nazi.

Fent que no amb el cap, un altre treballador esclavitzat va agafar els diners d’en Fritz i li va dir:

Doncs els hi fas les banderes.

Sense voler entrar en una discussió, per en Fritz el seu pare no hagués fet mai aquestes banderes, va sortir de la fàbrica i vapujar a la motocicleta per marxar ràpidament cap al pis per explicar-li a l’Àngela com havia vist aquells homes. En Barnard i en Marwin varen tractar aquells treballadors amb molt de respecte i varen estar de sort de que els treballadors més extremistes, com els que varen matar a en Gerd, havien anat al front. De fet, alguns havien mort en el front.

Els següents dies, per ordres d’en Goebbels es va tornar a deportar els jueus de Berlín. Per la Leizpiger Strasse no paraven de patrullar membres de les SS i de la policia. Inclús va passar pel carrer un Daimler-Benz DB10 de 7,35 metres d’allargada carregat de soldats per intentar trobar algun jueu. L’Elise es mirava espantada des de la finestra del menjador a aquells homes i agafava amb força una fotografia del seu marit. Quan en Fritz anava a casa dels seus pares veia que la seva àvia estava molt trista, tenia la mirada perduda, i sovint cridava que havien de matar als nazis mentre tenia agafada una fotografia d’en Berger. No fent-li cas, pensava que era l’edat, en Fritz la intentava calmar dient-li que no havia de patir, que ella estava salvada. Però, el 27 de juliol, un grup d’homes de les SS amb les seves metralletes a la mà varen descobrir a la Matilda, que havia comès l’error de dur-li a en Martin una bossa de fruites que l’hi havia demanat. En veure-la amb l’estrella groga, les SS se li varen tirar a sobre i en Martin, espantat, va fugir ràpidament i es va tancar ràpidament a la llibreria i va fer tancar les portes. L’Àngela de seguida que ho va veure la volia anar a ajudar, però en Martin li va cridar mentre l’agafava per la camisa blanca:

Que ets boja? Aquests van armats fins les dents! No tens possibilitats de guanyar-los. Et mataran! Tots sentirem la mort de la Matilda però no hi podem fer res.

Pensant que tenia raó, no volia morir, l’Àngela es va mirar des del vidre de la llibreria com les SS agafaven a la Matilda i la començaven a picar amb les seves porres mentre els veïns com en Frank i la Margarethe o el barber Otto es tancaven a la barberia. Amb el carrer buit, la gent havia marxat i els tramvies s’havien aturat, l’Àngela va observar que una persona d’estatura petita s’acostava venint de l’oest cap a aquells homes. Fixant bé la mirada va veure que era l’Elise amb el seu davantal blanc, la camisa violeta i la seva llarga faldilla negra. Al·lucinada, no entenia que estava fent al carrer, i des de darrere el vidre li va començar a fer senyals perquè marxés, però l’Elise no li va fer cas, va travessar la carretera en veure-la, es va apropar a la finestra de la llibreria i va cridar-li amb un somriure a l’Àngela:

 

Digues-li a en Fritz que l’estimo molt. Adéu Àngela, cuida el meu net, vaig amb en Berger!.

 

Sense entendre res, l’Àngela li va demanar cridant que tornés a casa i quan anava per sortir per la porta, en Martin la va agafar pels braços perquè no sortís. Continuant mirant des de darrere del vidre, va veure què l’Elise tornava a travessar la carretera i s’acostava a aquells homes que estaven colpejant a la Matilda amb les seves porres. Sense pensar-s’ho, l’Elise els hi va tocar l’espatlla a un d’aquell homes que colpejava a la Matilda, que estava al terra de la vorera amb la cara plena de sang. També al·lucinats, igual que la Matilda, varen dir-li amb males formes que marxés sinó volia rebre, però l’Elise els hi va dir amb un somriure a la boca:

 

Esteu cometent un error amb aquesta dona. Ella no és jueva. Jo sóc la jueva que busqueu. Aquesta jaqueta amb l’estrella de David és meva, ella l’ha agafat sense voler però us puc confirmar que és meva. Ella és la mare d’en Barnard, el qui fa les vostres banderes, i treballa en la botiga del seu fill. Per això portava fruita i es passejava tant tranquil·la.

 

Totalment bloquejats, un d’aquells homes encara tenia agafat pel coll a la Matilda, que s’estava ofegant. En treure’s uns papers de la faldilla que mostraven que aquella botiga era d’en Barnard, per tant aquella dona que colpejaven havia de ser la seva mare pensaven, de cop aquell home que tenia agafada a la botiguera la va deixar anar. La Matilda anava cridant que l’Elise mentia i que era una vella que havia perdut el cap, però no li varen fer cas, no volien cometre un error. Sense voler-la maltractar, les SS varen agafar a l’Elise per les espatlles i la varen obligar a pujar en el Daimler-Benz DB10 de color gris que estava estacionat davant de la perruqueria de l’Otto. No la varen colpejar com la Matilda perquè varen valorar la seva valentia per confessar i per la seva edat. Plorant, la Matilda va marxar cap a casa dels Klein en veure a la seva amiga marxar per sempre més. L’Elise va ser enviada de dret a Oranienburg. En baixar del Daimler-Benz DB10 va fer cua amb els demés presoners que arribaven, la majoria anaven mig despullats i estaven molt prims. L’Elise esperava el pitjor, però no l’impensable. Palplantada esperant el seu torn, va observar i notar com les SS els colpejaven amb les seves porres i els insultaven mentre els feien entrar en fila i a peu per la porta de l’entrada del camp. A crits, els homes varen ser separats de les dones i els nens, que no paraven de plorar desconsoladament. Un parell de nens agafaven amb força els seus peluixos esperant poder-los abraçar la següent nit. L’Elise va aguantar amb molta valentia un cop de porra i just abans de passar la selecció a fora el pati del camp, va treure una fotografia del seu marit i va mirar al cel i va dir:

Ara vinc Berger!.

Pocs segons més tard desfilava davant d’un metge de les SS que, amb un moviment de bastó, els distribuïa en dos bàndols. Evidentment, l’Elise va ser seleccionada per morir i la varen conduir amb la resta de presoners que no varen passar la selecció en un barracó on els varen fer despullar prometent-los que els hi donarien una dutxa. Mentre es treien la roba, l’Elise intentava animar a uns nens que tenia al seu costat que no paraven de plorar i que els hi recordaven els seus nets. Pensant amb en Fritz, els hi va donar uns caramels que havia comprat a la Matilda feia uns dies. Després de despullar-se, se’ls va demanar que pengessin la roba en els penjadors i se’ls va posar tots junts en una cambra de ferro que tenien al costat. L’Elise hi va entrar a poc a poc amb la fotografia del seu marit als braços, amb la mirada serena i amb un somriure a la boca. Un cop varen ser tots dins, es va tancar de cop la porta pesada de metall i des dels forats del sostre varen caure els grànuls verds de Zyclon-B. Al cap de quinze minuts l’Elise va morir amb la fotografia d’en Berger als braços i amb somriure a la cara.

 

Mentrestant, a Berlín, quan les SS varen marxar, l’Àngela va córrer ràpidament cap al seu pis on l’esperava en Fritz després d’haver treballat i no havia vist res perquè estava fent una migdiada. Corrents com no ho havia fet mai, va pujar les escales de dos en dos i va obrir tant ràpid la porta que en Fritz va fer un salt des del sofà pensant que l’estaven atracant. En veure-la plorant, en Fritz li va preguntar ràpidament què passava, i l’Àngela li va contestar tremolosa i amb la cara blanca:

 

La teva àvia, no sé què ha fet. Havien atrapat a la Matilda i ella ha dit que era jueva i se l’han emportat.

 

Quedant amb la boca oberta, no s’ho podia creure, pensava que s’havia confós, de cop va començar a tremolar en trucar a casa seu i veure que ningú agafava el telèfon. Després de penjar l’auricular, va marxar corrents cap a casa seva mentre l’Àngela el perseguia. En arribar a casa dels seus pares es va trobar amb tota la família reunida en el menjador amb la Matilda, que tenia la cara plena de blaus. Tots estaven plorant com uns desconsolats i en veure’l palplantat a l’entrada del menjador amb la cara blanca i amb la boca oberta de no creure’s el què passava, el seu pare el va anar a abraçar i tots es varen posar a plorar assentats a les cadires de la taula del menjador. Eixugant-se les llàgrimes després de plorar una bona estona sense saber què havia passat, en Fritz va demanar que li expliquessin què havia passat i la Matilda li va explicar tal i com ella havia vist la situació. Confosa, li va dir que no entenia perquè la seva àvia havia fet tot allò perquè ella no era jueva. Tremolant-li els braços, en Barnard es va aixecar de la cadira, va tancar la porta que havia deixat oberta en Fritz i l’Àngela amb les presses, i els va dir en tornar a la taula:

 

Us tinc que explicar una cosa que no sabeu cap de vosaltres, ni tu Luane la saps. Només tu Matilda saps la història. Sempre us he dit que el meu pare va morir sobtadament el desembre de 1900, però no és així. Ell va morir aquella data, això és l’únic cert, però no va ser una mort sobtada. Empassant-se saliva, en Barnard va continuar amb els ulls plorosos: El meu pare era jueu, jo sóc fill d’un jueu. En sentir-lo dir que era un jueu tots es varen quedar impactats amb els ulls vermells de tant plorar i no es creien el què sentien, i en Barnard va continuar a poc a poc mirant-los la cara: Durant tota la seva vida va tenir una vida feliç, però era un home dèbil psicològicament i durant l’auge de l’antisemitisme de finals del segle, que sobretot va venir influït des de França amb l’Action Française, el meu pare va començar a ser insultat i maltractat pel fet de que era jueu i perquè havia obert l’empresa que estava anant molt bé. Els insults varen anar a més i un dia li varen escriure a la porta de la casa la paraula Jude i no va aguantar més. A partir de llavors es va tancar a casa i pràcticament no sortia. La meva mare estava desesperada, l’estimava molt, i es va encarar amb aquells homes que l’insultaven però va ser inútil, ningú l’escoltava. Un dia de desembre, quan jo tornava de treballar de l’empresa vaig veure el meu pare assegut a la butaca. Jo em pensava que dormia, però quan em vaig acostar per dir-li com havia anat el dia me’l vaig trobar amb una pistola a la mà i amb el cap cobert de sang. S’havia disparat un tret. No va aguantar més i ens va deixar una nota on ens deia que feia tot això perquè no fóssim assenyalats amb el dit. La meva mare, la vostra àvia, que no era jueva, ha volgut agafar el camí que hagués agafat el vostre avi com a jueu. Després d’aquell incident varem amagar de que era jueu per no tenir problemes amb la gent, vàrem subornar un funcionari perquè canviés quatre dades. Els veïns es varen sentir culpables de la mort del meu pare i varen oblidar de que era un jueu.    

Garrativat a la cadira, en Fritz va començar a recordar l’odi de la seva àvia cap als nazis, la seva voluntat d’ajudar sempre als jueus i entenia perquè mai volia sortir de casa per parlar amb els veïns i perquè estava tocada per la mort del seu marit. Plorant a raig, l’Àngela va exclamar:

Em sap molt de greu! Ara entenc perquè m’odiava al principi. Pobra dona, devia ser horrible tenir-me a mi a casa.

Tocant-li l’espatlla, la Luane li va dir:

No, t’equivoques, l’Elise et va estimar molt! Estic segura que ella voldria que sempre estiguessis al costat d’en Fritz. Veient com canviaves va veure una esperança en Alemanya.

Llavors, en Barnard, amb llàgrimes als ulls els va confessar:

Us heu preguntat mai del per què jo vaig anar a la Gran Guerra? Jo podia no haver-hi anat! Per mi era molt fàcil, pagava i ja està. Però jo creia, com tots, de que la guerra seria curta i fàcil, i que ens cobriria de glòria. Volia que la gent del barri ens mirés amb orgull, que ens envejés i pensava que anant a la guerra i convertint-me en un heroi seria respectat pel barri i el pare seria oblidat per sempre més. Sort de que em varen ferir i em vaig convertir en un heroi. Per això vaig mentir. No sabeu pas com hem vaig sentir de feliç en ser respectat pel barri i oblidat com el fill d’un jueu que s’havia suïcidat.

Mossegant-se el llavis, la Luane va intervenir a la conversa per dir amb ràbia:

I no m’ho podies haver dit a mi això? Saps com vaig patir aquella època? Estava embarassada i tu vas anar a la guerra pel teu egoisme! Jo et deia que paguessis i et quedessis amb mi i els nens, però tu… tu… em menties dient que no es podia quan es podia! No sé de què t’ha servit a tu llegir tant!. Quins collons que tens.

Callat durant un segons, de cop va girar la vista cap al seu fill i li va confessar:

Recordes quan vas tenir que obtenir el Ahnenpass per casar-te? Per amagar el passat del teu avi vaig tenir que pagar una gran suma de diners al notari. Si no, no sé què hagués passat.

Aixecant-se de la cadira pensant que feia nosa, la Matilda els va tornar a demanar perdó, però quan anava per agafar la jaqueta en Fritz es va apropar a ella i li va arrencar l’estrella de David del pit, i li va dir encara amb llàgrimes als ulls:

Ara pots agafar la identitat de l’àvia. Mirant als ulls del seu pare, li va cridar plorant de ràbia: És el que l’àvia voldria. Ha fet tot això per salvar a la Matilda, no ho oblidem. Li hem de respectar la seva voluntat. Salvem a la Matilda.

Tant en Marwin com la Katrina varen acceptar la idea del seu germà mentre ploraven i en Barnard va anar un moment a dalt a l’habitació de la seva mare i li va donar els documents que acreditaven que l’Elise era alemanya, una ciutadana segons les lleis de Nuremberg, i els hi va donar a la Matilda. La botiguera, plorant, els va tornar a demanar perdó i tots la varen abraçar en una eterna abraçada.

L’endemà, l’Àngela li va explicar en el seu amo el què havia passat i després de donar el condol a la família, en Martin va prometre amb el cap abaixat que no diria res i que respectaria a la Matilda. Com que l’Elise sortia molt poc pel carrer molt poca gent la va trobar a faltar i qui preguntava per ella li deien que havia mort feia dies d’una mort natural. La Klara va ser l’única veïna que sospitava que l’estaven enganyant perquè recordava com feia dos dies havia vist a l’Elise a l’entrada de casa escombrant la vorera. En Fritz, igual que en Marwin i la Katrina, varen passar uns quants dies molt malament, però en tornar a la feina varen anar passant el dol, tot i que els hi va incrementar el seu odi cap al nazisme. L’Àngela, que havia estimat molt a l’Elise, sempre més va dur el seu penjoll i cada vegada que se’l tocava pensava amb l’Elise i en la seva valentia i s’odiava per haver defensat durant un temps una ideologia que havia portat la mort del seu germà i de l’Elise.

 

El 10 d’agost, el 6ª Exèrcit alemany, on hi anava en Lou, va arribar a les afores de Stalingrad. Tenien l’objectiu d’en Hitler a davant seu i ara era qüestió de dies que conquerissin la ciutat que portava el nom del dictador soviètic. El 19 d’agost varen començar el seu primer atac a la ciutat. A Berlín tothom esperava que aviat es donessin bones notícies del front oriental, però en veure que arribaven a finals d’agost, en Fritz va dir-li a l’Àngela mentre intentaven fer Gurkensalat d’una recepta de l’Elise:

 

Si no s’afanyen els tornarà a passar al mateix que l’any passat, l’hivern se’ls menjarà.

 

Però la gent estava entusiasmada després de que el mateix dia de que es va començar a atacar Stalingrad havien aturat un desembarcament Aliat en el port de Dieppe, on varen morir 4.384 soldats Aliats, el 90% canadencs. La gent creia que ara no els aturarien i que no cometrien el mateix error que l’any passat. Després de bombardejar la ciutat de Stalingrad, les tropes alemanyes del 6ª Exèrcit varen entrar-hi, però allà es varen trobar una ferotge resistència. En Lou disparava sense mirar amb la seva Karabinner als soldats soviètic, que es defensaven aferrissadament casa per casa. El 2 de setembre varen rebre ordres de matar a tots els homes i totes les dones de la ciutat, que havia de quedar reduïda a cendres després dels forts bombardejos. Però els soviètics es varen fer forts a l’altra banda del riu Volga i de seguida varen rebre reforços. Des de Berlín, l’Àngela anava sovint a l’església de Sant Miquel amb la companyia de la seva mare i resava per l’ànima del seu germà i la de l’Elise, i demanava al Totpoderós que acabés la guerra i fes tornar als seus amics sans i estalvis. En Fritz, que anava més sovint a veure al seu pare, que estava molt afectat per la mort de la seva mare, es passava el dia a l’Hospital atenent a soldats que venien del front del sud i mirant-los li recordaven els soldats que havien anat a lluitar per la conquesta de Moscou. Per l’Hospital s’anava trobant a pacients civils que l’aturaven i li deien:

 

Prefereixo la pau amb una derrota alemanya que no una victòria amb més anys de guerra.

 

El 13 de setembre de 1942, el 6ª Exèrcit va començar la seva gran ofensiva i varen disparar amb tota la seva artilleria pesada contra els soldats soviètics mentre la Luftwaffe bombardejava la ciutat. Al vespre, la 71ª Divisió d’infanteria, on hi havia en Lou, varen arribar al centre de la ciutat. Amagat entre les runes, en Lou va agafar la seva MG 42 i amb un seu company, que anava posant les cintes de de 50 cartutxos, va disparar sense contemplacions i sense mirar contra les posicions soviètiques. De tant disparar i per un defecte d’aquesta metralladora, el canó es va escalfar massa i el varen tenir que canviar per un altre. Després de veure com els soviètics tenien greus problemes per defensar-se, va observar des del seu amagatall que els comandaments soviètics assassinaven a tots els seus soldats que volien desertar o es passaven al bàndol alemany. Mirant-los amb cara de terror i de fàstic, en Lou va ser l’únic que pensava que no eren gaire diferents a ells. Parlant-ne amb els seus companys que estaven refugiats al mateix edifici mentre menjaven unes quantes galetes i bevien una ampolla de vi negre, un d’ells, que havia servit en la campanya de l’any anterior, va exclamar mentre assenyalava els apartaments blancs del marge occidental:

 

Aquesta ciutat em recorda Atenes a primera vista. No us ho sembla?

Fent tots que sí amb el cap, en Lou no hi va trobar cap tipus de connexió però com que no havia estat mai a Grècia no va voler dir res, i  a partir de llavors tots ells varen anomenar Acròpolis a la ciutat de Stalingrad. Els següents dies, els combats es varen continuar fent a casa per casa i els soviètics varen frenar als alemanys, tot i que aquests varen controlar pràcticament tota la ciutat. En Lou continuava disparant sense mirar amb la seva MG 42 des d’un pis abandonat o mig en ruïnes, abatent a molts soldats soviètics. No volia saber que havia matat a alguna persona i psicològicament estava destrossat. En prou feines menjava i vivia enmig de la pols sense dutxar-se. A més, la companyia dels seus companys no li agradava gens. Molts d’ells tenien un parlà obscè i ofensiu cap als altres i cap a ell.

 

Mentrestant, la premsa alemanya cantava victòria abans d’hora i els diaris sortien amb grans titulars anunciant la conquesta de Stalingrad. A la llibreria tothom volia comprar aquells diaris, però com altres cops la gent hagués comentat aquells titulars a la llibreria, aquest cop la gent s’enduia el diari i se’l llegien sols a casa. Ni la Klara tenia ganes de parlar; agafava el diari, pagava i marxava cap a casa. Molta gent ja no confiava amb aquells titulars i quan acabaven de llegir el diari el llançaven a les escombraries i ja no el guardaven com un record per les següents generacions. Les papereres de la Leipziger Strasse es varen omplir ràpidament aquell dia. En Fritz li anava recordant a l’Àngela que l’hivern s’acostava i que els ferits a l’Hospital continuaven sent molts i de molta gravetat. Fins i tot en Martin ja no confiava amb la victòria i renegava de l’estratègia que s’havia seguit. Els pastissers Richard i Cosmina patien perquè tenien el seu fill Hermann al front i tota la gent del barri anaven a veure’ls a la pastisseria per intentar saber com anava l’ofensiva.

 

A la tarda del 30 de setembre es va inaugurar l’obra socors hivernal en el Palau d’Esports de Berlín i l’Adolf Hitler va pronunciar un discurs que va ser retransmès per la ràdio. En Goebbels va tornar a convidar a la família Klein a l’acte, però la família es va reunir per cremar a la bodega, com els nazis havien cremat els llibres a la Bebelplatz, aquelles invitacions. Després de cremar-les varen anar amb companyia de l’Annalisa i la Velda a prendre una cervesa en el bar Victorius. Sentint el discurs d’en Hitler per la ràdio del bar, assentats en una taula rodona del fons del bar, varen sentir com el dictador alemany feia un esforç per intentar animar a la població que estava cansada de la guerra. En Hitler va explicar que ocuparien la ciutat de Stalingrad en breu i els va prometre que ningú els faria fora d’allà. En acabar el discurs va assegurar que acabaria amb la comunitat jueva en aquesta guerra. Aquelles paraules varen indignar a tota la família Klein que varen picar amb un cop de puny a la taula. Veient que tothom els mirava de cop, varen pensar que era millor no mostrar el seu malestar en públic, però llavors varen quedar tots molt sorpresos en sentir a la gent del bar criticar al règim mentre es bevien una Paulaner i resseguien amb la mirada al gat Cukie, que es passejava despreocupat per la barra demanant ser acaronat. L’Otto va exclamar enfadat amb la cervesa a la mà:

 

Si aquesta vegada no s’aconsegueix la victòria ja poden agafar a tots els del govern i els poden penjar al mig de la plaça.

 

Entenent que el poble estava molt enfadat, en Fritz va dir obertament:

 

Si em donessin una arma i tingués a davant a en Hitler li dispararia sense contemplacions. És l’assassí més gran de la història. Caligula, Neró, Carlemany, Genghis Khan, Napoleó… quedaran com uns xaiets al costat d’aquest monstre.

 

Fent que sí amb el cap, la Katrina li va dir:

 

Sí, d’acord, però recorda que en aquest monstre tots l’hi hem donat suport. Ha sortit de dins nostre, d’una societat que deia que era la més culte de totes i d’una societat democràtica que deia que era l’estat més socialdemòcrata del món.

 

Els següents dies semblava que els pronòstics d’en Hitler es complien i que aviat es conqueriria Stalingrad, però aquest aviat no arribava i la gent s’impacientava cada cop més i ja estava cansada de que aquella batalla no acabés mai més. Fins i tot el 17 d’octubre els comandants de la Wehrmacht varen suggerir en els caps de Propaganda que anessin amb més de compte alhora de dir que ja estava feta la victòria a Stalingrad perquè encara no l’havien guanyat. Al cap de dos dies, en Goebbels va opinar al mateix que els generals i va demanar prudència en els caps de premsa. Per la seva part, en Lou va lluitar aferrissadament i no parava de disparar amb la seva MG 42 des d’un edifici en ruïnes mentre era atacat pels franctiradors soviètics. En un d’aquests combats que va tenir amb la seva MG 42, va lluitar sense que ho sabés amb el franctirador soviètic Vasili Zaitsev, que es va convertir en un heroi de guerra i del que es diu que va matar a 149 persones. En Zaitsev el va tenir en més d’una ocasió a tret, però com que en Lou es movia constantment perquè li feien por els sorolls dels morters no el va tocar mai. On tampoc els alemanys varen tenir bones notícies varen ser del nord de l’Àfrica. En la batalla de El-Alamein, el mariscal de camp britànic Bernard Law Montgomery va començar una poderosa ofensiva el 23 d’octubre i va fer retrocedir l’Afrikakorps cap a Líbia. Ara la victòria estava molt lluny.

 

A Berlín, tant a la llibreria, com a l’Hospital, com a la botiga de la Matilda, com a la fàbrica, com a la carnisseria de la Maria, com a la perruqueria de l’Otto, com en el bar Victorius, com a la floristeria de la Carlene, com a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, i com la botiga de roba de l’Albert i la Helga, tota la gent mostrava cada cop més la seva indignació per la durada d’aquella guerra i criticaven ferotgement de que no acabés d’una vegada per totes. Alguns inclús esparracaven el Völkischer Beobachter en senyal de protesta i en Martin va despenjar l’esvàstica de darrere del taulell. Molts berlinesos coneixien o tenien algun familiar a Stalingrad i tots sabien que si arribava l’hivern, que estava a tocar, estarien perduts. En Fritz creia fermament que si continuava aquesta indignació es podria fer una revolta i a la més mínima que podia acusava al govern de corrupte, mentider i assassí. L’Àngela feia al mateix i inclús en Martin li deixava criticar. La gent volia els seus a casa i que es firmés la pau d’una vegada per totes. En Richard li deia quan anava a comprar el diari a la llibreria, que acceptaria encantat un Tractat de Versalles a canvi de que tornés el seu estimat fill. A més, quan el 8 de novembre les tropes nord-americanes i britàniques varen començar l’Operació Torch, la invasió al nord de l’Àfrica, varen començar a sortir veus criticant la presència alemanya al nord de l’Àfrica. La Carlene deia obertament pel carrer que havia sigut un greu error anar a l’Àfrica a salvar el cul d’en Mussolini.

 

L’endemà de l’Operació Torch, que va ser tot un èxit i ràpidament els Aliats es varen estendre per Marroc i Argèlia, a Stalingrad les temperatures varen baixar i va començar a nevar. En Lou, pensant amb el germà de l’Àngela, que no havia pogut resistir el fred, va començar a patir per la seva vida i tenia por de morir congelat. No podia fer un foc perquè llavors seria un objectiu més fàcil i, desesperat, es va cobrir les espatlles amb una manta de coto que va trobar en un armari de l’edifici on estava amagat i va començar a notar com el fred li glaçava la cara i li picava les mans. L’11 de novembre, el mateix dia que els alemanys ocupaven tot França per por a que el govern de Vichy canviés de bàndol, el 6ª Exèrcit va començar una potent ofensiva per fer-se amb el control de la ciutat. Els combats eren molt intensos, es lluitava metre per metre, i en Lou no deixava de disparar amb la seva MG 42 ni un segon pensant en acabar ràpid aquella absurda batalla. Tenia agulles a sa cadira veient la neu com es tornava vermella, patia molt fred, no tenia forces i el soroll de les bales sortint de la seva metralladora se l’hi havia quedat gravat en el cervell. Un dia que va canviar de posició després de que l’edifici on estava esmunyit amb els seus companys s’enfonsés, va passar corrents amb la seva MG42 a les mans per la plaça Privokzalnaya, a davant de l’Estació Central de Trens de la ciutat. Espantat pels trets que sentia, en Lou es va entrebancar amb un tros de pedra i va caure just davant de la font de Druzhba. Apujant el cap al mateix temps que es tocava la cara amb la mà per treure’s la pols de la boca, va observar l’escultura dels nens agafats de la mà del conte escrit el 1929 per l’escriptor rus Kornei Ivanovich Chukovskii. Pensant amb els seus amics quan eren petits, en Fritz, la Galiana i en Georg, uns nens innocents que només volien jugar i ser feliços, en Lou va clavar un cop de puny al terra de ràbia, sentia odi d’estar allà patint per una batalla que no acabava mai més. Un dels seus companys en veure’l immòbil li va agafar la MG42 i el va fer aixecar per marxar d’aquella plaça plena de runes per amagar-se a una posició més segura.

 

Però tot va canviar a les 8:50 del matí del 19 de novembre quan els soviètics varen començar l’Operació Urà amb el propòsit d’encerclar l’exèrcit alemany a dins la ciutat. En veure que els soviètics atacaven pel nord-est de la ciutat, en el punt més dèbil del 6ª Exèrcit, en Lou va ser traslladat amb el 48ª Cos Panzer del general Ferdinand Heim cap al nord, en direcció a la bretxa al llarg del Don, per ajudar a les tropes romaneses del 3ª Exèrcit a lluitar contra el 21ª Exèrcit soviètic. Però els alemanys es movien en un desordre brutal i tot era un caos dins de les seves files. Tothom anava d’una banda a l’altra amb diferents informacions i ningú sabia del cert on s’havien de dirigir. A dos quarts de dotze del migdia, varen rebre la primera ordre d’en Hitler en què els ordenava que canviessin de rumb i es dirigissin ràpidament cap al sector al voltant de Blinov, on el 5ª Exèrcit soviètic havia avançat entre la neu i la boira. Enfadats per aquella nova ordre, el 48ª Cos es va posar novament en marxa, però de seguida aquells soldats es varen veure inundats amb les restes de les divisions romaneses que corrien a través dels nevats camps.

 

A la tarda, enmig d’una tempesta de neu, vent i boira, el 48ª Cos va arribar a Blinov i varen decidir esperar que arribessin els T-34 en el poble de Peshani per atacar-los. En Lou, amb uns quants homes més, els varen fer avançar per veure si localitzaven els soviètics i per on es dirigien. Després d’avançar uns quants quilòmetres a peu amb les armes a la mà, varen veure els primers soldats soviètics acompanyats amb els T-34. Amagats entre uns arbustos coberts de neu, un dels companys d’en Lou va cometre la greu errada de disparar contra aquells homes pensant que serien fàcils d’abatre ja que tenia a la ment les paraules que els hi deien els seus comandants de que els soviètics eren uns mals soldats que només havien obtingut victòries gràcies al temps. En veure que els soviètics tornaven ràpidament el foc, els altres també varen disparar i en Lou es va posar a disparar amb la seva MG 42. Disparant entre la boira que no el deixava veure res i amb un vent furiós que li tirava la neu a la cara, en Lou disparava com un desesperat però no s’adonava que no tocava els seus objectius. No veia res i el fred no el feia rumiar com calia. De cop es va quedar sense bales i llavors va canviar d’arma i va disparar amb una Maschinengewehr 42 que portava lligada a l’esquena. Però per culpa d’aquella arma no podia estar tant ajupit i tant amagat, i el fet de ser més visible el feia més vulnerable. Veient com queien els seus companys com mosques convertint la neu blanca en neu vermella, en Lou es va posar nerviós i li tremolaven les mans. Després d’intercanviar uns quants trets més, en Lou es va posar histèric en veure com el seu company que li aguantava les bales de la MG 42 queia mort davant seu d’un tret al cap. Impactat en veure’l morir amb els ulls oberts i com li queia a damunt del seu braç dret, en Lou va cometre el greu error d’aixecar-se més del compte i en aquell moment va rebre l’impacta de tres bales; dues a l’espatlla esquerre i l’altre al pulmó dret. Mal ferit, es va deixar caure a terra mig inconscient mentre sentia les bales passar molt a prop d’on era ell. Al cap d’uns minuts de crits de dolor, va quedar cobert de la neu que continuava queien sense cessar. Sabent quin seria el seu destí, amb llàgrimes als ulls es va posar des del terra fred a mirar el cel boirós desitjant tancar els ulls i despertar-se a la seva ciutat en el bar de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz amb en Fritz, l’Àngela, en Marwin, en Georg i la Galiana prenent una cervesa mentre miraven com les noies anaven cap a la Potsdamer Platz amb un somriure a la boca. Caient-li les llàgrimes a raig mentre es tocava les ferides amb la mà dreta, en Lou es va intentar aixecar però en aquell moment un tanc T-34 va disparar un obús a prop d’on era ell i en va sortir disparat per l’impacta. Volant quatre metres per sobre el terra, completament destrossat físicament va caure enmig d’un descampat inconscient. En plena retirada, un soldat alemany se’l va emportar arrossegant-lo i varen marxar corrents fins a una zona on no li podien tocar les bales. Veient que encara respirava tot i les gravetat de les ferides, es varen emportar a en Lou en un hospital de campanya de Peshani. En veure que tenia poques possibilitats de sobreviure el varen portar a l’aeròdrom de Gumrak per ser traslladat a un hospital alemany amb la resta dels ferits.

 

Passant la nit en extrema gravetat, no havia recuperat la consciència, l’endemà al matí, amb una boira espessa, va poder marxar amb una avioneta plena de ferits cap a Alemanya. Mentre s’enlairaven, els soviètics dirigits per l’Andrei Yeremenko atacaven ara pel sud-est de la ciutat per enllaçar-se amb els soldats que varen atacar el dia anterior pel nord-est amb l’objectiu d’envoltar el 6ª Exèrcit a dins la ciutat sense possibilitats d’escapar. Dies més tard, el cercle soviètic es va tancar en arribar els dos Exèrcits al poble de Kalach.

 

El 22 de novembre, sense saber res del seu amic, en Fritz es va posar a treballar com era habitual a les vuit del matí. De seguida va veure que hi havia molts soldats ferits que venien de Stalingrad i en observar-los les ferides va entendre que la batalla per la ciutat estava sent diabòlica. Sabia de dies enrere, sobretot des del 15 novembre quan l’Àngela li va portar de la llibreria el Das Reich en què es podia llegir un article d’en Goebbels que deia que hi podia haver un desastre a Stalingrad, que les coses no anaven bé. Cridant-lo perquè atengués a un soldat que estava molt greu, en Fritz es va mirar amb horror l’estat d’aquell soldat estirat a un simple llit: Tenia la cara completament desfigurada, no tenia l’ull dret, no tenia cabells de les cremades, tenia el 60% del cos cremat, havia perdut un braç i un peu, i tenia tres bales per extreure-li. Sabia que no sobreviuria. En mirar-li la seva fitxa mentre el contemplava respirar amb dificultat, es va quedar en estat de xoc en llegir que aquell soldat era en Lou. No podent-s’ho creure, pensava que era un error, va veure que era el seu amic de tota la vida, el nen amb qui jugava de petit a pilota, el noi que el va ajudar a superar la mort de la Galiana, l’home i amic amb qui anava a fer la cervesa per parlar de les seves vides i que li tirava arròs el dia del seu casament. Posant-se a plorar mentre li mirava la cara irreconeixible, en Fritz li va agafar la mà i es va posar a tremolar en veure’l com s’estava morint. En Lou va fer un últim esforç en sentir la veu d’en Fritz, va obrir l’ull dret, l’esquerre l’havia perdut, i li va dir amb dificultats:

 

Fritz… Gràcies per haver sigut el meu amic. Dóna records a la família i a l’Àngela….. No patiu per mi…. allà dalt hi ha un àngel que em tornarà a guiar. No havíem d’haver deixat mai d’escoltar a la Galiana…..

 

Empassant-se saliva per últim cop, en Lou va tancar l’ull i va morir mentre en Fritz plorava desoladament al costat del seu amic i l’abraçava amb totes les seves forces. Abatut i col·lapsat, només pensava amb els records, es va assentar en una cadira de la sala mentre veia com les infermeres s’enduien el cos sense vida d’en Lou. Sense ganes de fer res, en Fritz no va aguantar més, no deixava de pensar amb el seu amic, i va marxar a casa tot i la feina que tenia. En Paul el va cridar quan el va veure sortir pels passadissos perquè l’ajudés, però en veure’l com llançava la bata al terra va preferir deixar-lo estar. En entrar al pis es va quedar una estona sol recordant el passat i es va posar a fullejar les fotografies del seu casament on hi sortien en Lou, l’Udo i l’Elise. Tots havien mort innecessàriament. Sabent que havia de comunicar la mort del seu amic, va anar primer a casa dels pares d’en Lou a l’Alexanderplatz per explicar la terrible notícia. Deixant els pares completament destrossats, en Fritz, destrossat i sense ànima, va anar després a la fàbrica del seu pare i li va comunicar la notícia a en Barnard i en Marwin. El seu germà es va posar a plorar recordant els bells temps que jugaven innocentment a pilota i empaitaven a les noies del col·legi, i aquell dia va decidir tornar a casa. Deixant el Volkswagen al garatge, en Fritz es va dirigir a peu a la llibreria, on en aquell precís moment per la ràdio sonava Siegfried Trauermarsch d’en Richard Wagner, i quan hi va entrar a poc a poc es va quedar palplantat mirant a l’Àngela, que estava atenent a un client que comprava el Mein Kampf. Després de tornar-li el canvi en aquell home, l’Àngela va veure al seu marit plorant amb la mirada perduda. Quedant-se’l mirant i veient que no deia res, l’Àngela va saber sense que li digués que en Lou era mort. Caient-li les llàgrimes des de darrere del taulell mentre sentia de fons la ràdio que precisament retransmetia l’òpera d’en Sígfrid El Ocàs dels Déus, li va dir amb la veu tremolosa:

 

En Lou?

 

Fent que sí amb el cap, l’Àngela es va repenjar al taulell plorant i en Fritz la va abraçar tot recordant al seu amic. En saber la notícia, en Martin va tancar la ràdio i li va donar un parell de dies lliure a l’Àngela. Llavors, va renegar durament contra el règim. Irritat pensant en aquell pobre noi, una víctima més del règim, en Martin no es va aguantar més i va sortir corrents de la llibreria, va atrapar a aquell home que havia comprat el Mein Kampf, li va agafar el llibre i el va llançar amb totes les seves forces contra la carretera, sent atropellat pel tramvia. Impactat, aquell home volia demanar-li explicacions, però en veure la cara d’en Martin va preferir marxar sense dir res.

 

El 23 de novembre, després de que l’exèrcit soviètic envoltés definitivament la ciutat de Stalingrad atrapant a 1.500.000 homes, dels quals només 90.000 sobreviuran i 5.000 tornaran a casa després de la guerra, en Lou era enterrat al cementiri de Sant Mateu. L’enterrament, pagat per en Fritz perquè volia que el seu amic fos enterrat a prop de la Galiana, va ser trist i la família d’en Lou no va acceptar el condol del govern. En acabar la freda cerimònia, en Fritz, plorant, es va dirigir a la tomba de la Galiana amb l’Àngela i es va agenollar davant la tomba. Amb la veu plorosa, va cridar tot recordant el passat:

 

Protegeix en Lou!

 

Els següents dies tot el poble alemany va saber que la Batalla de Stalingrad no anava tal i com estava previst i ja es preparaven per una altra derrota. Molta gent anava a la pastisseria a donar ànims a en Richard i la Cosmina, que estaven tant afectats que ja no sabien quan valia una barra de pa. La gent també s’imaginava que tindrien la mateixa derrota al nord de l’Àfrica. El 2 de desembre, en Georg va tornar uns dies de permís a Berlín. Sense saber encara de la mort d’en Lou, va trucar a en Fritz per quedar i arreglar la picabaralla que havien tingut. Pensant que no era una mala idea varen quedar al bar de l’Hotel Esplanade tots dos sols, l’Àngela estava treballant aquells moments. Després d’entaular-se i demanar un parell de Berliner Weisse en el cambrer Julius, en Georg va notar de seguida que en Fritz estava desanimat i feia cara de pocs amics. Sense entendre què passava, li va dir:

 

Deus veure molts horrors a l’Hospital. Jo en el camp de batalla també en veig cada dia i ara vindrà el maleït hivern. No sé què farem ni a on arribarem, però et puc jurar que estem lluitant amb valentia i amb honor. No perdrem, n’estic convençut. La guerra contra la Unió Soviètica és tant dura que has de pensar que no es pot dur a terme amb cavallerositat; es tracta d’una guerra ideològica i racial que no perdrem. 

 

Veient que en Fritz continuava absent mirant des del vidre de la finestra com la gent passava tant tranquil·lament, en Georg es va beure la cervesa callat. En Fritz pensava constantment amb en Lou i el recordava precisament a la cadira on estava assentat en Georg. Sense entendre encara què passava, en Georg li va preguntar mentre s’acabava la cervesa Berliner Weisse:

 

Sabeu alguna cosa d’en Lou? Fa temps que no en ser res d’aquell gamarús! Em varen dir que es dirigia al sud, cap a Crimea, però no ser què fa. Es deu haver enamorat d’una ucraïnesa amb els pits grossos i amb una cara de pa de mantega i no deu voler tornar. Ja me l’imagino. Era tant poc espavilat amb aquest tema. Mare de Déu el que deuen patir les putes ucraïneses.

 

Fent un somriure sarcàstic, en Fritz va pagar les dues cerveses a en Julius i li va demanar a en Georg que l’acompanyes perquè tenia ganes de caminar. Estranyat per la reacció del seu amic que no li badava pràcticament boca, el va acompanyar a caminar. Mentre caminaven per la zona del Schöneberg, en Fritz li anava recordant els moments que havien passat de petits per aquells carrers jugant amb la pilota amunt i avall tots tres. Li recordava l’amistat que havien tingut, els bons moments que havien passat pel Tiergarten, en la Potsdamer Platz, en els parcs i carrers de la ciutat. En veure que entraven al cementiri de Sant Mateu, en Georg es va pensar que el portava davant de la tomba de la Galiana per recordar-li que ella no estava a favor de la guerra. Mentre caminaven entre les tombes, en Georg li va dir emprenyat:

 

No cal que em portis davant de la Galiana, ser perfectament que ella m’odiaria ara mateix.

 

Sense dir-li res, en Fritz es va aturar a davant d’una tomba i en Georg, veient que no estaven a la de la Galiana, va preguntar-li enfurismat:

 

Perquè em portes aquí? T’has tornat boig tu també?

 

Picant-li l’ullet, en Fritz li va exclamar assenyalant-li aquella tomba:

 

Llegeix!

 

Fixant bé la vista, en Georg va quedar tens en llegir el nom del seu millor amic en la làpida d’aquella tomba. Volent dir unes paraules que no li sortien, es va posar a tremolar i va cridar com un boig mentre li queien les primeres llàgrimes. Entre plors, en Fritz li va dir:

 

Aquí hi ha la valentia i l’honor que deies? Jo aquí veig un amic meu enterrat que si no fos per aquesta maleïda guerra que alguns veneren ell estaria aquí amb nosaltres tenint una vida feliç.

 

Faltant-li l’aire per respirar, en Georg es va quedar abatut agenollat davant de la tomba del seu amic mentre en Fritz tornava cap a casa a peu. Al cap d’un parell de dies en Georg va tornar al front sense dir res més a en Fritz. No es podia creure que el seu amic era mort i va agafar amb força la seva Karabinner 98 prometent-se que venjaria al seu amic. No havia entès res. En arribar al front, en Georg va continuar participant en les atrocitats que cometien. Disparava a les dones i els nens que no volien pujar als trens per anar als camps de concentració. Els culpava de la mort del seu millor amic. Mirant a un nen que li recordava a en Lou de petit, es va posar a plorar de ràbia mentre li disparava un tret al cap. Pensant amb les noies ucraïneses, en va tancar una vintena en un estable i després hi va calar foc amb la resta dels seus amics. A un noi jove que li recordava físicament a en Lou, el va torturar matant-li primer el seu fill amb un mall, després va matar a la mare a cops de culata, va violar davant d’aquell pobre home a la seva dona, que després va matar tallant-li el cap i en ell el va matar a cops de pala. La venjança seria cruel s’anava repetint.

 

El 12 de desembre, en Fritz i l’Àngela varen anar a sopar en un restaurant a prop de l’Ajuntament. Quan tornaven cap a casa a peu passant per l’Unter den Linden varen veure que l’Òpera Estatal tornava a reobrir després del bombardeig Aliat del 18 d’abril de 1941. En veure tots els luxes per la inauguració, els Mercedes negres aparcats a davant i els criats com esperaven els convidats, varen quedar impactats en veure que entrava a l’edifici en Göering i part de la cúpula nazi vestits de frac o amb l’uniforme de gala. Llegint el rètol que hi havia a fora de l’edifici neoclàssic, en Fritz va veure que representarien l’obra Els mestres cantors de Nuremberg d’en Richard Wagner, sota la direcció d’en Wilhelm Furtwängler. Mentre llegien el rètol, un oficial alemany que havien conegut durant les invitacions d’en Goebbels se’ls va apropar i els va dir si volien entrar a veure la funció, que els convidava. Mirant-se’l amb cara de menyspreu, en Fritz li va dir mentre agafava de la mà a l’Àngela per continuar caminant cap a l’oest:

 

A mi em faria vergonya estar aquí dins escoltant una òpera mentre el poble estar lluitant en una batalla que estem perdent. Ho sento, intento tenir dignitat.

 

Abans de que li pogués contestar, en Fritz va marxar en direcció a la Porta de Brandenburg per tornar al pis. Aquell oficial, que es va sentir primer molest per les paraules d’en Fritz, va pensar després que aquell noi tenia raó i quan va entrar a la sala va comentar en els seus companys que s’estaven equivocant estant allà. Al cap d’una estona, molts varen mostrar la seva indignació cap a en Göering, que els obligava a estar escoltant l’òpera. En veure les cares dels seus homes, en Göering es va sentir molest i va sentir l’òpera en silenci sense dir res, estava emprenyat i molt.

 

L’endemà, el poble berlinès es va indignar encara més quan varen rebre a l’estació de trens un tren carregat d’aliments, sobretot mantega, provinent d’Ucraïna. El poble pensava que es repartirien entre tots, però varen quedar desil·lusionats i indignats quan varen saber que en Goebbels havia ordenat distribuir aquells aliments només entre els ferits, les famílies nombroses i a la gent gran. Com que la Matilda tenia la documentació de l’Elise i per tant podia dir que tenia 80 anys, l’Elise era del 1862, va tenir dret a rebre alguns aliments. Podent quedar-s’ho per ella sola, la Matilda els va compartir amb la família Klein, amb en Martin i alguns veïns del barri com la Klara, en Frank i la Margarethe i els pastissers Richard i Cosmina. Tots ells oblidaven que aquella dona era la jueva que havien insultat i maltractat. D’aquesta manera molta gent de la Leipziger Strasse va poder celebrar un bon Nadal i varen escoltar les Emissores Anell d’en Goebbels, on el ministre alemany recitava els noms de les ciutats conquerides perquè el poble alemany fes un recorregut pels fronts de batalla. En Fritz i l’Àngela varen convidar als pares d’en Fritz a sopar pollastre amb patates farcides de carn. Després de destapar una ampolla de vi blanc per assaborir de postres un Stollen (un pastís de fruita confitada, nous i pinyons farcit de massapà i amb sucre glacejat per sobre), que l’Àngela l’hi havia anat a comprar a en Richard per saber si sabien alguna notícia del seu fill que continuava atrapat a Stalingrad, varen escoltar en silenci com en Goebbels anava dient per la ràdio els noms de les ciutats conquerides. Després d’oir el nom de Nàrvik, on es va sentir un cor potent de cants masculins estacionats en el port noruec, Tunis, on es va sentir la interpretació Stille Nacht, Heitige Noacht per part dels soldats que rebutjaven les tropes nord-americanes i britàniques de Bizerta i Tunísia, va sonar en seguit el nom de Stalingrad i tots es varen quedar amb el cap abaixat pensant en les dures condicions en què estaven malvivint els soldats del 6ª Exèrcit alemany. Recordant a en Lou, en Fritz es va mirar disgustat a l’Àngela i es va aixecar de la cadira i va apagar la ràdio. No tenia ganes de sentir com el mentien prometent una victòria que mai arribava.

 

El fi d’any, tota la família Klein, amb en Conrad i la Felda, i alguns amics de la família, entre ells la Matilda i en Martin, i els veïns Hermann i Bernardina i en Kurt i la Maria amb les seves dues filles, la Hanna i la Martha, varen celebrar la vinguda del nou any a casa dels Klein. Menjant un Schweinebraten (estofat de porc amb salsa de cervesa negra) de la Luane, que havia imitat de la recepta de la seva sogra, tots varen brindar en el menjador per un nou any desitjant que acabés la guerra. En el moble del menjador, en Barnard hi va col·locar una fotografia de la seva mare i una altra de la seva mare amb el seu pare simbolitzant que ara estaven junts per sempre més. En Fritz es mirava amb un somriure com la Matilda i en Martin brindaven junts com si res no els hagués separat. Parlant amb el seu tiet, en Friedrich Klein, aquest li va dir que en Gottfried, el cosí d’en Fritz, hauria d’anar a la guerra en breu perquè no havia aprovat els exàmens. Pensant que era millor no explicar-li el què pensava sobre la guerra, en Fritz li va desitjar sort. La Felda, per la seva part, continuava creient amb en Hitler i els anava dient que tinguessin fe, però l’àvia va notar que l’Àngela ja no li feia el cas que l’hi havia fet abans. No portava el seu braçalet i en canvi portava el collaret de l’Elise amb molt d’orgull.

 

 

 





Leave a Reply