Fritz Klein 1915 – …. tercera part

Fritz Klein 1915 – …. tercera part

A les 4:26 del divendres 1 de setembre de 1939, l’exèrcit alemany entrava a Polònia per tres punts diferents començant així la Segona Guerra Mundial. Els soldats alemanys varen arrencar una barrera fronterera situada en la carretera entre Zoppot i Gdingen, i varen començar la invasió amb la tàctica Blitzkrieg, un poderós atac ràpid de les forces blindades i terrestres amb el suport de la Luftwaffe. En Georg anava amb el 4º Exèrcit amb l’objectiu d’atacar a l’exèrcit polonès de Pomerània en els voltants de la ciutat de Bromberg, al sud de Danzig, que era atacada pel vaixell de guerra alemany Schleswig Holstein. En aquells moments en Georg estava molt espantat, no havia disparat mai contra un altre home, i aquell dia ho va tenir que fer en més d’una ocasió, matant a més de 10 polonesos amb la seva Karabinner.

A Berlín, aquella matinada, en el pis d’en Fritz va sonar el telèfon. Preocupat pensant que havia passat alguna cosa greu després de llevar-se d’un bot, en Fritz es va posar l’auricular a l’orella mig adormit mentre veia que al carrer encara era fosc i que només estava il·luminat per les faroles. Era el seu pare que sense dir-li hola li va ordenar que posés la ràdio perquè havia començat la guerra. Amb una son de boig i pensant que el seu pare exagerava, va posar la ràdio del costat del sofà i es va despertar de cop en sentir que des de la Cancelleria del Reich s’informava que havia començat la guerra i es denunciava que la minoria alemanya que vivia a Polònia era maltractada i perseguida. Asseient-se al sofà per escoltar amb més atenció la ràdio, va cridar a l’Àngela per despertar-la, però ella li va respondre encara endinsada en els llençols de seda:

Segur que serà una altra invasió pacífica, no hem de patir, i ara deixem dormir que jo haig d’anar a treballar.

Fent-li cas tot i que pensava que aquesta vegada potser fallaria, va tancar la ràdio i es va posar al llit. Després de que es llevessin, l’Àngela continuava igual de tranquil·la i només estava pendent de l’estat del cel perquè hi havien núvols amenaçadors. Agafant un paraigües per si de cas, va sortir al carrer per anar a treballar però abans d’arribar a la llibreria va veure que l’entrada estava envoltada de gent ansiosa per comprar el diari. En demanar pas per passar, va posar-se a treballar i va començar a vendre com un boja els diaris Völkischer Beobachter i el Berliner Morgentpost, que només parlaven de la guerra i feien referència a un simulat atac polonès a l’estació de Gleiwitz, a la frontera polonesa. Estranyada de tant enrenou, va aprofitar un moment que no hi havia ningú per preguntar-li a en Martin, que aquell dia va fer caixa:

Perquè està tant alterada la gent? Ja ho hem fet abans això.

Amb la cara blanca i les mans tremoloses, en Martin li va contestar mentre mirava com la gent anava cap a casa per sentir les últimes notícies:

Aquesta vegada és diferent, l’Exèrcit ha actuat de veritat, les bales han sortit del canó. Esperem que no facin res els britànics i els francesos perquè sinó començarà una guerra mundial. 

Mentre entrava més gent a la llibreria com la Klara i la Maria, va veure que el seu marit marxava cap a casa dels seus pares. En Fritz estava molt preocupat i patia perquè no l’enviessin ara sí en el front. En Barnard aquell dia no va anar a treballar ja que volia seguir els esdeveniments, sabia que aquesta vegada serien diferents dels altres cops. Després d’entrar a casa i de veure que la seva mare havia comprat tots els diaris d’aquell dia, amb el seu pare es varen posar a llegir-los i es varen adonar que la gran ofensiva que portava planejant el Reich era la invasió a Polònia. Al cap d’unes hores, a mig matí, després de que en Hitler, vestit amb un nou uniforme gris per donar suport a l’Exèrcit, informés al Reichstag de la invasió, l’Àngela va entrar a casa dels Klein i els va dir que havia plegat abans perquè la gent s’havia tancat de cop a casa deixant els carrers desèrtics i que els jueus no podien sortir al carrer. Recordant que avui la Matilda no havia obert, anaven sentint de fonc com passaven diversos cotxes a tota pastilla, eren els dels jerarques nazis com en Himmler, en Göering, en Frick, en Hess… que es dirigien a la Cancelleria per una reunió. Oblidant a la Matilda, es varen posar a escoltar la ràdio a la biblioteca de casa els Klein. Sentint que ara sí que hi hauria trets, en Fritz va pensar amb en Georg i patia per la seva seguretat, però, de cop, es va sentir com tocaven el timbre de la porta. L’Elise va anar a obrir la porta deixant la resta escoltant la ràdio i en obrir-la va quedar parada en veure a la Matilda. La pobra botiguera, que anava amb un mocador que li cobria la cara fins al nas perquè no al reconeguessin, els va demanar si es podia quedar uns dies perquè tenia por de que els nazis aprofitessin que tothom pensava amb Polònia per atacar als jueus. Pensant que era una mala idea ja que la policia rondava constantment pel barri aquell dia, en Barnard no la va poder rebutjar després de que en Fritz la fes passar al menjador. Nerviosa, la Matilda els va dir mentre es treia el mocador:

Tinc por pels meus, si tot el món es mira Polònia ens oblidaran a nosaltres. Avui no podíem sortir al carrer. Però ara estic molt preocupada pels jueus polonesos, allà en faran d’ells el què en voldran. Ens volen exterminar, n’estic segura.

Entenent-la perfectament, sabien que les seves paraules serien certes, la Luane li va oferir una tassa de te i la Katrina la va fer seure en el sofà. La família Klein, com la majoria de berlinesos, es varen passar aquelles hores enganxats a la ràdio escoltant les últimes notícies. Però de notícies se’n donaven poques, no s’informava de que la Luftwaffe havia bombardejat les principals ciutats poloneses, però en canvi s’exaltava de males maneres el nacionalisme alemany i l’amor per la pàtria retransmetent constantment l’himne nacional i càntics alemanys. Després de sopar currywurst amb patates fregides amb un Apfelmaultaschen (un pastís de poma tradicional alemany) de postres, en Fritz i l’Àngela varen tornar a casa seva i se’n varen anar al llit posant la ràdio al costat de la tauleta de nit i patint per un canvi dràstic en les seves vides. La Matilda, després de que s’acabés el toc de queda pels jueus alemanys, va tornar a casa.

Després d’un altre dia en què es va bombardejar durament Polònia, el 3 de setembre de 1939 la Gran Bretanya primer i després França varen declarar la guerra a Alemanya. De seguida que es va saber la notícia els berlinesos es varen tornar a tancar a casa per escoltar la ràdio mentre pensaven que era un greu error aquella ofensiva. En Fritz i l’Àngela es varen quedar tancats al menjador de casa seva. Sabent que haurien de tornar a reviure els horrors de la guerra, l’Àngela es va posar a resar en el menjador per les seves ànimes. Amoïnada com no ho havia estat mai, va exclamar:

Això és la nostra ruïna, que Déu s’apiadi de nosaltres.

Mirant-se-la amb cara de tristor, patia per moltes coses, en Fritz li va contestar des del sofà:

Esperem que Déu no ens abandoni, tot i que no li agradarà el nostre comportament.

A la tarda, després de passar-se el dia tancats varen sortir un moment per anar al Bar Victorius per veure quin ambient es respirava. Entrant al bar ja varen veure que estava més buit, la majoria preferia està a casa amb la ràdio. Demanant un parell de cerveses a la Diane, que estava molt espantada i no treia l’orella de la ràdio que tenien posada a la barra, va veure com tots els clients del bar com el barber Otto estaven molt indignats i espantats pel fet d’estar un altre cop amb guerra. En Martin, que aquell dia va anar al bar a fer un whisky, anava insultant a crits als britànics i els francesos a mesura que anava fent petits xarrups. Per calmar-los, en Mark els deia des de la barra que no hi hauria guerra física i que tot se solucionaria diplomàticament. Escoltant les converses callats amb una cervesa a la mà en una de les taules del fons, en Fritz no deixava de mirar per la finestra per fer veure que no escoltava aquelles converses, però de sobte es va adonar que no s’encenia l’enllumenat públic de fora al carrer. Després d’una hora on l’Otto va anar renegant enèrgicament contra els John Bulls, tots els presents en el bar també varen veure que no s’encenien les llums. No entenent-ho i comentant-ho mentre s’acabaven les seves begudes, de cop la Diane va sortir de la cuina i va exclamar:

Deu ser que ens deuen voler bombardejar els britànics!.

Llavors es va fer un llarg silenci, tots varen mirar per la finestra i en Martin i l’Otto varen pagar ràpidament els seus beures hi varen marxar tant ràpid com varen poder cap a les seves cases. Sabent perfectament que no hi havia cap bombardeig, creien que no n’hi haurien, en Fritz i l’Àngela es varen acabar tranquil·lament les seves cerveses i després varen tornar cap al pis. Preguntant-li en el seu marit com havia vist l’ambient, en Fritz li va contestar mentre pujaven al pis:

S’han tornat tots bojos.

L’endemà, mentre l’exèrcit alemany, amb en Georg dins de les seves files, continuava avançant per Polònia amb els tancs Panzer Kw I i ja havien comès les seves primeres atrocitats, els alemanys continuaven impactats per entrar en una altra guerra mundial i varen veure com se’ls incrementava un 20 % alguns impostos indirectes com la venta de tabac, cervesa, aiguardent i el vi. A més, es va comunicar en els empresaris com en Barnard que havia entrat en vigor el Decret d’Economia de Guerra, on l’Estat augmentava el control a les empreses, l’economia i a la banca perquè es poguessin destinar més recursos a la guerra. Aquestes mesures no varen afectar gaire en el poble alemany.

Mentre en Fritz rondinava per casa i maleïa les vegades que havia acceptat el discurs d’en Hitler, va sonar el telèfon. Era en Marwin, que amb una veu molt trista li va demanar que anessin a sopar a casa dels seus pares aquella nit. Pensant que els hi anunciaria alguna cosa important, després de que l’Àngela plegués d’un altre dur dia a la llibreria, on va vendre molts exemplars de Zwölf Bücher preussischer Geschichte (Dotze llibres sobre la història de Prússia) del 1878-1879 d’en Leopold von Ranke perquè en Martin els va deixar a meitat de preu perquè volia que la gent entengués que estaven en el moment de la nova grandesa alemanya, varen anar a casa dels seus pares. L’Elise els havia preparat naps per fer-los reviure la Primera Guerra Mundial. En entrar a casa, la parella varen veure a tota la família reunida en el menjador amb cares de pomes agres. En veure el seu germà sol i plorós, en Fritz ja es va témer el pitjor. Sense poder dir res, en Marwin els va comunicar entre llàgrimes mentre el seu pare li tocava l’espatlla:

L’Elisabeth ha tingut que tornar a la Gran Bretanya per ordres del seu govern. Tots els britànics han de tornar al seu país. Després de sentir el seu rei per la ràdio la nit passada han hagut de tornar obligatòriament. Quina merda.

Tristos, estimaven molt a l’Elisabeth, no es volien creure que els seus primers dies de matrimoni estarien marcats per aquella maleïda guerra. L’Àngela es va quedar pensativa en una de les cadires del menjador pensant que no l’hi havia agraït a l’Elisabeth el seu regal de boda i no l’hi havia pogut donar el record que els hi portaven de Londres, una capsa adornada per guardar-hi joies. Després d’intentar animar a en Marwin, que estava enfonsat plorant en el sofà al costat de la seva àvia, la família es va posar a menjar els naps en el més estricte silenci. Ningú gosava parlar de la guerra per no ferir a en Marwin, que no parava de plorar i en prou feines menjava. Després de sopar, l’Elise els va servir en a tots un xarrup de conyac.

El 7 de setembre els francesos varen reaccionar i sota les ordres d’en Maurice Gamelin varen avançar 8 quilòmetres pel Sarre i varen conquerir una dotzena de pobles. Espantats pels francesos, en Barnard va exclamar:

No enviaré els meus fills contra els francesos perquè es quedin coixos per sempre més. No entenc perquè sempre ens hem d’enfrontar amb els francesos.   

La majoria dels alemanys rebutjaven aquella guerra com en Barnard, tot i que alguns com en Seigmund confiaven cegament amb en Hitler i li donaven tot el seu suport creient que el dictador alemany estava buscant la pau. Mentre les tropes alemanyes rodejaven Varsòvia, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital patint perquè no l’enviessin al front. El director li va explicar que no l’enviarien a Polònia perquè el govern alemany temia que els francesos per terra i els britànics per aire poguessin atacar als interessos alemanys i provoquessin ferits. Tot i això, li va aconsellar que aprengués a curar i tractar a ferits de guerra per si de cas.

El 12 de setembre, quan les tropes franceses es varen retirar del Sarre després de veure que era impossible una victòria polonesa a Polònia, en Fritz i l’Àngela es varen reunir en el bar de l’Hotel Esplanade amb en Lou, que acabava de rebre la primera carta d’en Georg. Emocionats per saber què deia, es varen asseure a la seva taula de sempre i en llegir-la amb veu alta varen quedar parats de les paraules que els transmetia el seu amic. Els va explicar que havien conquerit fàcilment Danzig, excepte la seva fortalesa, i que tot anava bé, com una seda. Però el què els va deixar completament glaçats varen ser les línies en què deia que havia matat a molts polonesos per defensar al Reich i que havia vist algunes atrocitats contra la població civil. Els deia que ja no sentia que era el mateix Georg, que era un altre, un assassí, que havia matat a sang freda obeint unes ordres clares i cruels. No va dir explícitament que havia matat a sang freda a jueus i polonesos, encara que fossin nens, dones, vells o homes. Amoïnats pel què acabaven de llegir, varen refugiar els seus pensament bevent una cervesa de la marca Spaten mentre contemplaven com la gent anava tant tranquil·la a la Potsdamer Platz per comprar o agafar els tramvies anant d’una banda a l’altra. En Lou i l’Àngela no es creien que el seu amic fos capaç d’assassinar a sang freda, però en Fritz tenia més dubtes.

El 17 de setembre, mentre el 4ª Exèrcit d’en Georg es va unir amb el 3ª Exèrcit a Prússia Oriental per tallar el pas de Danzig per deixar els polonesos sense sortida al mar perquè poguessin fugir, la Unió Soviètica, tal i com varen pactar amb els alemanys, varen envair Polònia per l’est. Per primer cop en Seigmund va renegar del govern alemany, però no perquè havien fet entrar Alemanya en una guerra o per les seves mesures cruels a Polònia, va criticar-lo perquè havia pactat dividir-se Polònia amb els comunistes. Enrabiat, mentre dinaven pollastre amb llimona amb tota la família a casa, va exclamar:

Que en som de burros de negociar amb els comunistes, aquests no són persones, els hauríem de xafar a tots. Són com bèsties que ja ens varen voler arruïnar una vegada.

Espantat per les paraules cruels del seu pare, no havien sigut mai tant dures, l’Àngela li va dir:

No creus que potser en el què ens equivoquem és en anar a Polònia? No se’ns hi ha perdut res allà. Podíem haver sigut un gran país i ara estem en guerra.

Fent-li que no amb la mà mentre es bevia una altra Paulaner, després d’un llarg glop li va contestar:

Bestieses, els alemanys sempre hem estat preparats per la guerra, el nostre militarisme prussià el portem a la sang com la nostra cultura. A mi no em fan por els francesos, aquests aristòcrates els hi hauríem de tornar el què ens varen fer el 1923 en el Rhur. No te’n recordes de com varem patir en aquella època? Jo quan veig a un francès em venen ganes de vomitar.

Picant de mans a la taula enfadada, l’Àngela li va cridar:

Doncs enviaries a l’Udo a la guerra a matar a tots aquests que dius?.

Mirant-se-la fredament mentre es posava un altre cop la cervesa a la boca, li va contestar:

Seria un orgull.

En Fritz es mirava aquella discussió sense dir res menjant el pollastre que havia fet l’Annalisa perquè no es volia barallar amb el seu sogre, que estava radicalitzant les seves idees de males maneres tal i com feien els soldats alemanys. L’Annalisa donava ple suport en el seu marit, igual que la Velda, que no parava de dir que trobava molt atractius als soldats alemanys amb els seus uniformes verds, les seves altes botes negres, les seves poderoses armes i els seus braços musculats.

Al cap de dos dies, en Fritz i l’Àngela varen quedar horroritzats en entrar a la botiga de la Matilda i trobar-se a la botiguera amb una insígnia a la roba en forma d’estrella groga penjada en el pit esquerre. Preguntant-li perquè la portava, la Matilda els va contestar mig plorosa des de darrere del taulell:

Perquè el govern ens vol senyalar més directament, ens volen marcar com les vaques. Ara quan passi pel carrer tothom sabrà que sóc jueva. No goso sortir de la botiga. Una meva amiga m’ha explicat que uns nens l’han colpejat amb bats de ferro a un noi jueu que portava aquesta insígnia i que la policia animava a aquells nens a colpejar-lo encara més fort.  

Impactada, l’Àngela li va demanar perdó per haver cregut amb el nazisme i li va repetir una vegada i una altra que la disculpés pels seus actes del passat. En Fritz, que no es podia contenir les llàgrimes de pena en veure-la amb aquella cara totalment desanimada, li va demanar que per qualsevol cosa anés a casa seu i que l’ajudarien, tot i que sabia que no podria fer gran cosa. Cada cop que a partir de llavors va entrar a la botiga pensava que seria l’últim cop que veuria a aquella botiguera que tant estimava. El 20 de setembre, els jueus alemanys se’ls va prohibir tenir aparells de ràdio. El professor privat jueu que havien tingut per la Katrina, el senyor Herbert, el varen trobar assassinat molt a prop de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina. En veure’l mort estirat al terra, en Barnard va fer veure com si no el conegués i va passar per davant d’ell com si fos un fanal.

Mentre Varsòvia era bombardejada i rodejada, en Fritz va rebre a l’Hospital els seus primers ferits de guerra que no podien ser atesos a l’hospital militar de Beelitz-Heilstätten, passat la ciutat de Potsdam. Eren soldats que havien sigut ferits els primers dies i que estaven en període de recuperació. En veure aquells nois joves destrossats per la guerra, alguns havien perdut alguna extremitat, va observar que tenien un problema més psíquic que físic. Alguns d’ells estaven molt nerviosos i tenien la mirada perduda mentre cridaven que volien tornar cap a casa. Examinant a un soldat que havia perdut els dits de la mà dreta, va veure que remugava alguna cosa. Sense entendre’l, en Fritz li va preguntar mentre li donava uns calmants sota l’atenta mirada d’uns inspectors militars que li feien molt de respecte amb els seus uniformes militars i les seves Walther P38 a la funda:

Perdona, que em dius alguna cosa?

No aguantant més, aquell soldat es va posar a plorar i li va dir mentre mirava amb terror a aquell inspector:

Jo era com tu abans, a part de tenir els dits de la mà no havia matat mai a ningú. Saps a quanta gent he matat? A molts! Alguns eren nens! Estem bojos, hem embogit. Agafant-lo per la bata blanca, li va afegir: He afusellat a jueus que podien haver sigut companys de la meva classe i he violat a unes noies jueves que podien haver sigut les meves germanes petites.

Veient que l’estaven escoltant els inspectors que eren allà sense que ningú els hi hagués demanat, en Fritz li va demanar que es calmés, que ja estava a casa, però les seves supliques no varen ser escoltades i aquell jove soldat es va posar a cridar:

Estem matant a nens, a dones, a vells, som assassins hi s’ha de saber.

Abans de que pogués dir alguna cosa més, un dels inspectors de l’exèrcit que estava vigilant als ferits, li va demanar a en Fritz que l’acompanyés un moment als passadissos. Sense explicar-li el perquè, l’inspector li va demanar que li portés aquell soldat en una habitació privada perquè volia saber el motiu pel qual cridava. Pensant que aquell agent estava interessat en els relats d’aquell soldat,li va fer cas i li va portar el soldat amb una cadira de rodes en una habitació privada allunyada dels demés pacients. Tancant l’habitació amb clau perquè estiguessin més tranquils, aquell soldat es va aixecar de sobte de la cadira i es va posar a cridar com un boig en veure a aquell agent i anava repetint que eren uns assassins i que ho pagarien molt car aquells crims. Per tranquil·litzar-lo, en Fritz el va agafar pels braços, però aquell agent, que se’l mirava fredament, va canviar-li de cop la cara per una de més cínica. No deixant de mirar-lo a la cara, l’inspector de l’Exèrcit va agafar un bisturí que havia portat en Fritz i li va clavar en el coll d’aquell soldat. Impactat i paralitzat en veure que l’havia matat, en Fritz va deixar de sobte aquell soldat, que va caure estès al terra amb el bisturí al coll. Horroritzat, no es creia el què estava veient, i va aixecar els braços dient-li que el deixés viure, que no diria res. Mirant-se’l fredament, aquell agent va agafar un telèfon que hi havia a l’habitació i va fer cridar al director del centre mentre en Fritz estava en una cantonada a prop de la finestra espantadíssim. En arribar el director, l’agent li va dir que aquell soldat s’havia tornat boig i que s’havia suïcidat clavant-se el bisturí al coll. Veient tota la sang que hi havia al terra, el director es va mirar el cadàver d’aquell jove i en veure a en Fritz tremolós va entendre que no havia sigut un suïcidi. Encenent-se una cigarreta, l’agent es va apropar a en Fritz i li va dir amablement mentre li clavava una lleugera bufetada amistosa:

Ha sigut un suïcidi, oi?

Tartamudejant, en Fritz va contestar:

ss..sííí.

Després de que l’agent marxés a vigilar els altres malalts, el director va fer cridar a les infermeres perquè s’emportessin el cadàver i netegessin l’habitació que havia quedat plena de sang. Mirant a en Fritz, li va dir:

Ara entens les meves decisions de complir ordres? No et vulguis sortir del guió dissenyat, sinó acabaràs com ell. Senyalant el soldat mort.   

Després de sortir de l’habitació es va tancar al lavabo i es va posar a vomitar recordant tot el què havia vist. Enfonsat i no volent-ne parlar amb ningú, després de complir la jornada laboral, en la qual va anar amb molt de compte en parlar amb els soldats ferits, va marxar cap a casa i va decidir que no diria res a ningú per por. En arribar a casa es va assentar en el sofà i es va beure tot un vas de whisky que tenia per en Seigmund pensant en oblidar aquella escena com feia en Heinrich quan fabricava les banderes nazis. Quan va arribar l’Àngela de la llibreria li va parlar de qualsevol cosa menys de política i de la feina, no tenia ganes d’explicar el què havia vist i pensava que estaven en perill.

Els següents dies, a l’Hospital Charite, en Fritz cuidava aquells ferits de guerra sense parlar-los, no els volia sentir dir res i si deien alguna cosa els feia callar. Aquell agent sempre estava a l’aguait d’aquells homes i es comportava amigablement amb en Fritz ajudant-lo a portar medicaments, cosa que no li feia gens de gràcia a en el noi, però tenia que acceptar-lo. Els altres metges com en Paul actuaven igual que en Fritz i tothom treballava en un estricte silenci. S’havien que no tenien llibertat, cada cop hi havia més presència militar pels passadissos i tots anaven ben armats.

El 28 de setembre, en Hitler va anunciar que Polònia havia deixat d’existir com a nació després d’haver ocupat Varsòvia. Pensant que era millor així, la família Klein va creure que era una bona notícia perquè s’acabava d’aquesta manera amb la guerra sense que França ni la Gran Bretanya haguessin intervingut. En Fritz pensava que tot hauria sigut un malson i que ara podrien tornar a la realitat. A la nit, en Seigmund li va dir a la seva filla mentre esperaven per sopar a en Fritz, que estava treballant fent hores extres a l’Hospital:

Tenia raó jo, som els més poderosos. Hem acabat amb Polònia en qüestió de dies i ni França ni la Gran Bretanya han intervingut. L’única pena és que ens hem repartit el pastís amb els maleïts comunistes.

Sense saber què dir-li ben bé, l’Àngela li va contestar mentre ajudava a la seva mare a parar taula:

Sí, tens raó, ha sigut més fàcil del què ens pensàvem, però també he sentit parlar de que s’assassinen a jueus a sang freda i que se’ls tanca en guetos en les ciutats.

Girant-li la cara perquè no hi estava d’acord, en Seigmund li va contestar des del sofà i amb una cervesa a la mà:

Els jueus? T’escoltés com parles? Sembles una traïdora, has de tenir respecte cap al teu govern. Ara tornem a ser una nació forta gràcies a ells, si haguéssim fet cas als jueus i als comunistes alemanys ara encara estaríem en la crisi del 29 i dependríem dels nord-americans. Per mi ja poden morir tots aquests.

Aixecant els braços indignada mentre tornava cap a la cuina, l’Àngela li va contestar:

Cal assassinar així a Polònia? Creus que és una colònia? Em sembla que no som el segle XIX.

Indignat, en Seigmund li va respondre mentre agafava una altra Paulaner:

És evident que és una colònia i que s’han comès crims, és més que evident. Però què et penses que varen fer els britànics a l’Índia o a Egipte? o els francesos a Malí? I ja no et parlo dels espanyols en el segle XVI a l’Amèrica Llatina. Tots aquests països han fet al mateix que nosaltres, no hem fet res de nou, tot ja s’havia escrit amb anterioritat. 

No reconeixent el seu pare, l’Àngela va anar a la cuina amb la seva mare per ajudar-la acabar de fer el sopar mentre esperaven que en Fritz sortís de l’Hospital, que estava ple de ferits de diversa consideració.

El 10 d’octubre, quan la guerra a Polònia ja havia acabat, els alemanys varen perdre 13.000 homes per aquella operació, varen començar una política antisemita en el nou país ocupat obligant als jueus a viure en guetos. Per la seva part, en Georg va tornar a Berlín com un triomfador. Després d’instal·lar-se a casa dels seus pares a l’Alexanderplatz, es va reunir amb els seus amics en el bar de l’Hotel Esplanade. Només en veure’l, en Fritz i en Lou el varen abraçar, havien patit molt pel seu amic, i el cambrer Julius li va fer una reverència. Després de demanar quatre Paulaners a en Julius, que es feia pesat agraint-li a en Georg que hagués lluitat per Alemanya, es varen posar a parlar en una taula al costat de la finestra. Ansiós, en Georg els va explicar que a Danzig l’operació havia sigut senzilla però que ha Varsòvia havia sigut més complicat però que finalment s’havia aconseguit l’objectiu molt més ràpid del què es pensaven. Encuriosits pels detalls més escalabrosos, en Lou i l’Àngela li varen demanar que els hi expliqués s’hi havia vist moltes atrocitats. Pensant tremolós amb el què havia vist, els va respondre amb el cap abaixat:

Molts morts he vist, molts morts, mai m’ho hagués imaginat el què em fet. He matat…..

Però quan anava per explicar com i quants havia matat, en Fritz el va interrompre tirant la cervesa a terra i li va demanar a en Georg que l’acompanyés a demanar-ne una altra a la barra per no haver-la de pagar aprofitant la seva imatge d’heroi. Estranyat de que volgués fer el ridícul per no pagar una cervesa, va veure que el seu amic li feia senyals i el va acompanyar a la barra mentre l’Àngela no sospitava res parlant amb en Lou. En repenjar-se a la barra, en Fritz li va dir:

Escolta’m bé, no diguis res del què has vist, no has de dir res.

Veient que estava estany, sempre havia volgut saber més que els altres, era com l’apòstol Sant Tomàs que volia tocar les coses per dins i per fora, en Georg li va preguntar:

Què t’ha passat?

Mirant a banda i banda per veure que ningú els podia sentir, en Fritz li va explicar:

A l’Hospital han assassinat a davant meu a un soldat que es queixava d’aquests assassinats que dius, jo de tu no diria res perquè sinó seràs una víctima més.

Sospirant, estava sorprès que a Berlín passessin aquestes coses, li va respondre mentre demanava la cervesa per en Fritz:

M’has deixat glaçat de que a Berlín hagis vist això! Sospirant encara més i asseient-se a un tamboret, va continuar: A Polònia també van passar fets semblants, però la majoria acceptàvem les ordres, no teníem més remei. Quan matés a un nen el teu cap ja no torna a funcionar mai més bé. Et vaig avisar, les ordres són cruels i encara ho poden ser més. No sé què diria la Galiana si ens veies? Però crec que no estaria orgullosa.

Després de que en Julius els servís la cervesa, que els va convidar, varen tornar a la taula amb en Lou i l’Àngela i varen continuar la conversa sense que en Georg digués les atrocitats que havia vist. Després de parlar de com era Danzig amb el seu port i les seves vistes, en Fritz li va preguntar a en Georg:

Ara hem acabat amb Polònia, ara què toca?

Mirant-se’l amb llàstima, li va contestar:

França.

Sorpresa, l’Àngela li va dir:

Has dit França? Però allà no serà tant fàcil? Mirant-se preocupada a en Fritz, va afegir: Allà necessitaran metges?

Pensant en la situació, en Fritz li va dir:

En la Primera Guerra Mundial la Gran Bretanya ens va atacar després de que envaíssim Bèlgica no respectant la seva neutralitat, aquest cop farem al mateix?

Quedant-se callat un segons per beure uns glops de cervesa, en Georg li va contestar:

En Hitler ha agafat el comandament de l’Exèrcit i no crec que respecti res. Aquesta guerra no tindrà res a veure amb la Primera Guerra Mundial. Les noves armes no permetran una guerra de trinxeres i la Línia Maginot no servirà per res. 

Desitjant que la guerra acabés ràpid per no haver d’anar a lluitar, en Lou li va preguntar:

Creus que podem guanyar a França?

Fent que sí amb el cap, en Georg li va respondre:

França ja no és aquell país fort i poderós d’en Lluís XIV, ha tingut uns anys molt convulsos entre governs d’esquerres i cops d’Estat de la cagoule, i em sembla que estant lluny de tenir els millors militars i els millors estreteges. A mi França per si sola no em fa por, a mi em fan por els britànics i els seus amics, els nord-americans. 

L’Àngela, que continuava odiant als nord-americans, va cridar:

Els nord-americans, aquests són els pitjors de tots, aquests si que no respecten res amb el seu capitalisme, ells ens varen arruïnar i són tant racistes com nosaltres.

Mirant-se-la, en Fritz li va afegir:

Sí, potser sí que no són uns sants, però nosaltres tampoc ho som i prefereixo en Roosevelt que a en Hitler, i em sembla que els nord-americans han demostrat que tenen una capacitat industrial temible i si ens hi haguéssim d’enfrontar contra ells les tindríem totes de perdre. Són molt més poderosos del què la gent es pensa.

Aixecant el cap després de reflexionar una estona, en Lou va exclamar:

Però aquests són a l’altra banda de l’Atlàntic i els nord-americans els hi agrada més la política aïllacionista que la intervencionista. Després de la Primera Guerra Mundial el poble nord-americà hagués desitjat no intervenir en aquella guerra i tenen aquest record gravat. Recordem com varen rebutjar entrar en la Societat de Nacions. Jo amb ells no hi contaria per aquesta guerra.

Bevent-se els últims glops abans de marxar per després tornar a l’Exèrcit, en Georg li va dir:

Segurament els nord-americans només ajudaran materialment, però se’ls ha de tenir en compte, el seu president, en Roosevelt, ja ha manifestat en més d’una ocasió el seu odi cap al nazisme i cap a en Hitler.

Després de beure’s l’últim glop, en Georg es va aixecar de la cadira i els va deixar. Abans de dir-los adéu els va prometre que els escriuria, però abans de que marxés en Fritz li va recomanar:

Quan escriguis jo de tu no escriuria depèn de què, ho controlen tot.

Fent-li que sí amb el cap, en Georg va marxar mentre els altres es varen quedar a fer una altra cervesa i comentaven com havien vist de canviat a en Georg. Era evident el canvi: estava més callat, tenia una mirada diferent, era més fort físicament però s’alterava quan sentia el més petit soroll. Després de la cervesa, en Fritz i l’Àngela varen anar a casa dels pares d’ella a sopar.

En arribar al pis dels Richter varen veure que en Seigmund no hi era, i en preguntar a l’Annalisa on era, ella els hi va respondre mentre es posava a tallar pa:

Mira, està tant il·lusionat amb la política que ha anat aquesta tarda en el Palau d’Esports a escoltar a en Hitler.

Aprofitant que el seu pare no hi era, l’Àngela li va preguntar a la seva mare, que es va asseure després de tallar al p en el sofà aprofitant que no hi era el seu marit:

Tu creus amb el nacionalsocialisme?

Fent cara de sorpresa, mai parlava de política, i de relaxada a la vegada per poder seure, li va contestar mentre es posava bé l’esquena per seure:

Era a tu que t’agradava.

Quedant-se pensativa i assentant-se al seu costat, l’Àngela li va dir:

Jo he fet preguntes, he buscat respostes i un cop les he tingut he vist una veritat diferent.

Quan l’Annalisa li anava per dir que ella acceptava el nazisme però que no tenia clar molts conceptes com l’antisemitisme i la política expansionista, va entrar en Seigmund per la porta i tot emocionat es va treure la jaqueta mentre cridava:

Sieg Heil!.

Fent caretes de desaprovació, en Fritz li va preguntar:

Com ha anat amb en Hitler?

Orgullós, en Seigmund es va agafar una cervesa Hofbräu de la cuina i li va contestar eufòric:

Fantàstic, això que estem vivint serà inoblidable, d’aquí 1.000 anys encara recordaran els fets que ens hem marcat, és extraordinari en Hitler, ens ha parlat clarament. Té una visió al·lucinant.

Mirant-se’l amb mala cara, l’Àngela li va dir mentre s’aixecava juntament amb la seva mare del sofà:

Esperem que no ens puguin oblidar per les nostres atrocitat.

Fent que no amb el cap, en Seigmund va picar amistosament a l’espatlla d’en Fritz i li va dir abans de seure ell en el sofà:

Noi, hi ha una cosa de tu que no m’ha agradat. M’has convertit a la meva filla en una comunista mala puta, una anormal. Sinó fos la meva filla la faria afusellar al mig del carrer com aquella desgraciada de la Luxemburg.

Quedant-se glaçat recordant a la Galiana, l’hi havia dit puta i anormal, l’Àngela va intervenir abans de que el seu marit li contestés malament per dir-li en el seu pare:

Saps que s’està pensant en atacar a França? Ens ho acaben de dir.

Asseient-se al sofà amb la cervesa a la mà, se li va escapar un somriure i li va dir mentre li tirava amistosament un coixí del sofà:

Aiii filla, que n’ets de burra, haguessis vingut a veure en Hitler com els bells temps haguessis sentit com deia que volia la pau amb els britànics. No pateixis que no atacarem als francesos i si els ataquem tant jo com en Barnard agafarem les Karabinner i tornarem a matar francesos com abans, per això cap problema.

Després d’uns minuts de silenci, l’Annalisa va sortir de la cuina i els va dir que el sopar ja estava. Assentant-se a taula per sopar, en Fritz li va dir en el seu sogre:

Li recordo que varem perdre contra els francesos i que les coses no ens varen anar gaire bé.

Reflexionant uns segons mentre feia uns quants glops abans d’aixecar-se del sofà, en Seigmund li va contestar agrament:

Varem perdre pels jueus que ens varen trair, igual que els comunistes, aquests si que eren uns traïdors, haurien d’anar tots penjats a les faroles dels carrers perquè tots els puguem veure morts. A més, en aquella guerra no teníem a en Hitler.

Fent un riure sarcàstic, en Fritz li va recordar mentre s’asseia a la cadira de fusta:

Si que teníem a en Hitler, va ser tant bo que només va arribar a caporal, un gran líder. Només servia per entregar cartes. 

Callat, es va aixecar del sofà i es va asseure a la cadira de la taula, no sabia que en Hitler havia lluitat en la Gran Guerra, i per canviar de tema li va preguntar a la seva esposa què hi havia per sopar.

Els següents dies, en què en Chamberlain es va negar a negociar amb en Hitler la pau, en què Polònia s’aplicaven polítiques racials que acabaven amb milers de morts jueus i polonesos i en què es festejaven les victòries marítimes alemanyes contra els britànics, a l’Hospital Charite varen deixar de rebre més soldats ferits i la situació tornava a la normalitat. Alguns creien que la guerra ja havia acabat i que ara només hi haurien uns quants atacs marítims que se solucionarien aviat amb una negociació de pau. El govern semblava més preocupat en culpar a en Winston Churchill, el cap de la Marina britànica, de l’enfonsament del vaixell de passatgers Athenia el 3 de setembre de 1939 que no pas en la guerra. El Völkischer Beobachter culpava directament a en Churchill d’aquell enfonsament que havien fet els nazis i en Martin quan llegia aquell diari exclamava davant de l’Àngela, que no l’escoltava des de darrere del taulell:

Aquest durant la Primera Guerra Mundial ja va cometre greus atrocitats a Gal·lípoli, ara ja hi torna. No entenc com els britànics poden confiar amb aquest borratxo fumador de puros.

L’1 de novembre, l’Àngela es va indignar molt quan va saber que el govern racionaria a partir de llavors la roba destinada a la població civil. Enfadada com mai, per ella era una atrocitat, va demanar-li a en Fritz anar a sopar aquell dia a casa dels seus pares. No entenent res, tampoc hi donava massa importància, varen anar a sopar a casa seu després de trucar-los. L’Elise els va fer pasta amb carn de porc picada i patates amb cansalada. Mentre sopaven a la taula del menjador, l’Àngela els va explicar que estava molt indignada per aquella mesura i li va demanar a en Barnard que truqués a en Goebbels perquè canviés la mesura. Pensant que deia una bestiesa, en Barnard no es va poder resistir a les súpliques de l’Àngela, que aquell dia es va assentar al seu costat, cosa que posava nerviós a en Barnard que (no) li volia mirar l’escot perfectament visible. Deixant un moment la pasta que es refredés, va anar a la seva butaca per trucar a en Goebbels per demanar-li com anaven les coses. Després d’esperar uns minuts a l’auricular, el ministre alemany es va posar a l’altra auricular i varen començar a parlar de la guerra. En Goebbels li va prometre que algun dia l’aniria a visitar però que en aquells moments tenia massa feina. Després d’explicar-li que creia que la guerra no aniria més enllà, li va parlar de la valentia d’en Hitler a l’hora de prendre les decisions. Aprofitant un moment de silenci del ministre, en Barnard li va preguntar:

Perquè racioneu les coses? No és perillós que el poble us pugui girar encontre.

No entenen massa la pregunta, en Goebbels es va posar a riure i li va contestar:

Els burgesos sempre penseu en les coses materials, sempre feu el mateix. Pot està tranquil que les mesures seran momentànies, construirem un país on no hi faltarà mai de res, potser cafè, però ja l’anirem a buscar-lo a Bolívia si fa falta.

Després de parlar de les respectives famílies es varen acomiadar. En penjar el telèfon, en Barnard va tornar a taula i li va explicar a l’Àngela tot el què li havia dit el ministre. La Luane, que des de l’altre costat veia que el seu marit no treia els ulls de sobre a l’Àngela, va clavar una forta trepitjada amb el seu taló afilat en el peu del seu marit, que va fer un fort crit de dolor. Disculpant-se falsament, la Luane li va dir irònicament mentre s’eixugava els llavis amb el tovalló:

Aiiiii, perdona no t’havia vist, com que no em mirés ni em dius res me oblidat de que estaves al meu costat.

Mirant a la seva mare, en Fritz es va posar a riure juntament amb en Marwin, que continuava bastant trist per la pèrdua de l’Elisabeth i desitjava que la guerra acabés aviat per tornar-la a veure.

El 8 de novembre de 1939, en Hitler va sobreviure de miracle d’un atemptat bomba en la cerveseria Burgerbräukeller quan estaven commemorant el putsch de 1923. Tot i no matar al dictador alemany perquè havia marxat abans del previst, la bomba de l’obrer Georg Elser va matar a 8 persones i en va ferir a 63, entre ells el pare de l’Eva Braun. En saber la notícia per la nova ràdio que havia comprat en Seigmund pel seu pis, en Fritz i l’Àngela varen dir que havien tingut mala sort, però en Seigmund els va dir que es devia a la Providència i que s’havia de matar a tots els opositors d’en Hitler. La majoria de la gent es va desinteressar per aquell atemptat i per les seves conseqüències. Pocs varen comprar el Völkischer Beobachter del 10 de novembre sota el titular La miraculosa salvació del Führer. Però per l’Àngela el fet més greu va passar al cap de quatre dies, el 12 de novembre, el dia que en Hitler tenia previst en un principi atacar Occident, quan el govern alemany va emetre cartilles de racionament per la roba. Ara no es podia comprar tota la roba que volia, cosa que la va fer indignar molt, com a gran part del poble alemany. L’Albert i la Helga varen ser lògicament els que més varen patir aquelles restriccions i a les tardes ja no obrien la botiga perquè no venien res. A vegades anaven al bar Victorius, que per l’augment d’impostos la cervesa anava un 20% més cara, per desfogar les seves ires, però en veure que la majoria, com l’Otto, no els hi feien cas, varen preferir deixar de banda les seves crítiques.

El 20 de novembre, quan en Fritz tornava de l’Hospital pensant que la situació s’estava normalitzant, va observar que l’endevina gitana Anne, no era al costat de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina tirant les cartes com els últims dies. En arribar a la llibreria, en Martin va sortir a rebre’l i li va dir:

Ja era hora que expulsessin a aquesta maleïda endevina gitana, només embrutia la imatge del barri amb els seus trucs maleïts. Si era tant bona endevinant les coses perquè no endevinava el seu destí.

Preguntant-li a on l’havien expulsat, en Martin li va contestar:

Com a tots els altres, això no és important, el què importa és que s’està fent la feina i que estem recuperant l’orgull.

Volent no parlar més d’aquest tema, en Fritz es va limitar a contestar-li mentre anava a buscar a l’Àngela, que estava apunt d’acabar la feina:

Ens maten els nostres veïns i enlloc d’indignar-nos ens en alegrem, quin poble més civilitzat que som.

L’Anne va ser detinguda per uns soldats alemanys que havien servit a Polònia i la varen torturar a cops de porra i amb un matxet en una cel·la. Després de quedar-se la mirant com patia, la varen cremar viva. Pensant en ella, en Fritz recordava aquell dia que li va ensenyar un malefici contra en Dannel perquè es posava gelós per la Galiana. Recordant-los, va pensar que tots eren morts menys ell per culpa del nazisme.

El 30 de novembre la guerra va canviar radicalment de mapa quan la Unió Soviètica va atacar Finlàndia. Aquella operació, que havia de ser senzilla, les relacions de forces eren molt desiguals, va ser més complicada pels soviètics del que havien planejat, fet que va observar en Hitler i el va fer cometre l’error de no entendre que els soviètics aprendrien molts dels seus errors a Finlàndia. Mentre sopaven en el pis, l’Àngela li va dir a en Fritz:

Nosaltres podem ser uns monstres, però els comunistes són pitjors que monstres. És indignant el què estan fent.

Mirant amb preocupació el què passava a Finlàndia i tenint una orella posada a la ràdio, en Fritz li va contestar:

En Iosif Stalin està molt lluny dels ideals comunistes i dels grans pensadors comunistes com en Marx o en Lenin, ell s’ha de desviat del camí com en Hitler s’ha desviat en el seu camí de buscar la pau. Aquest règim és terrible com el nostre.

Veient que el seu marit encara defensava una part del comunisme, l’Àngela li va dir:

Sí, potser s’ha desviat dels ideals comunistes, però et recordo que en Iosif Stalin va pujar al poder legalment dins d’un règim comunista, no creus que això diu molt poc d’aquesta manera de governar i d’actuar?

Reflexionant amb els braços creuats a damunt de la taula, en Fritz li va contestar:

Sí, tens raó, el comunisme també té contradiccions com el nazisme, el capitalisme o la democràcia, com per exemple la de Weimar, que va permetre que en Hitler pugés al poder legalment i eliminés el sistema democràtic des de dins. Segurament el marxisme és una tapa passada, potser sí.

Servint les currywurst (salsitxes) que havia comprat a la carnisseria de la Maria, l’Àngela li va preguntar:

Per tant és millor l’anarquia?

Mentre provava una currywurst, en Fritz li va respondre:

No, no ho crec, hauria de sortir amb una noia anarquista per saber-ho. Acabat de dir aquesta frase es va posar a riure mentre l’Àngela li va fer una mala cara impressionat, i va continuar: Però penso que els règims dictatorials, es diguin com es diguin, és per mi la pitjor manera de dirigir un país perquè aquests sotmeten brutalment l’opinió popular sense contemplacions. Tot i això, no sóc un amant de la democràcia burgesa en què l’únic que preval és el diner.

Enfadada per la primera frase del seu marit, l’Àngela es va limitar a dir-li:

Hauries de provar una anarquista i que et faci ella aquestes currywurst.

Veient que s’havia posat gelosa un altre cop, en Fritz li va canviar de tema parlant de la feina d’ella, tot i que l’Àngela no li va dir massa res fins que es varen posar al llit.

A mitjans de desembre, mentre els alemanys perdien el cuirassat Graff Spee a Montevideo, en Fritz i l’Àngela varen rebre una carta d’en Georg. Després de llegir que estava bé fent practiques, els va explicar que tenien altres objectius a més de França, aquest objectiu era Noruega. Estranyats, pensaven que els noruecs mai havien sigut un objectiu d’Alemanya, mai hi havia hagut problemes amb ells, eren nòrdics pensava a més l’Àngela. No sabent què dir, en Fritz va exclamar des del sofà de casa:

Aquest règim s’ha tornat boig, només veu enemics i conquestes per tot arreu.

Estant-hi d’acord, l’Àngela li va comentar:

Sí potser sí, però molta gent com l’Otto que ve a la llibreria confia cegament amb en Hitler. La ràpida conquesta de Polònia i el fet de que no hi hagi guerra amb França fa que molta gent el torni abraçar. El meu pare mai l’havia vist tant entusiasmat per en Hitler i molts no volen mirar més enllà de les conquestes militars i d’uns quants èxits socials i econòmics. Però l’economia no va tant bé com ens volen vendre, només ho has de preguntar a les mestresses de casa com la Bernardina per saber-ho.

Sense embuts, en Fritz li va preguntar:

Però tu havies sigut una fervent seguidora del nacionalsocialisme, ara no et deixes endur cap a aquest moviment com els altres?

També sense embuts, l’Àngela li va contestar:

No, perquè miro més cap enllà i veig que s’han fet moltes coses que hi estic totalment encontre, jo no sóc antisemita, jo no accepto els assassinats que s’han comès i no crec que militaritzar el país sigui una bona solució. Però tampoc em sento culpable d’haver donat suport aquest règim perquè la majoria de la gent ho ha fet i ho continua fent. Et recordo que tu i la teva família també heu aixecat el braç dret i ja no et parlo dels britànics que han negociat amb els alemanys, o els nord-americans que hi continuen fent negoci. Aquí ningú és innocent del què ha passat. Potser he recuperat la raó gràcies a la Galiana.   

Impressionat per l’última frase, es va quedar assentat una estona al sofà recordant a la Galiana amb les seves sàvies paraules. Aixecant-se del sofà per no emocionar-se, en Fritz va guardar la carta d’en Georg en una caixa que tenia pels records a la primera habitació a mà dreta del passadís. Allà hi guardava la ploma d’en Chamberlain, el Mein Kampf firmat per en Hitler, una fotografia del dictador firmada i la insígnia daurada que els hi va regalar en Goebbels.

El 1940 es va encetar en un ambient estrany a Alemanya i a Europa. Hi havia guerra, però el conflicte no es traslladava més enllà d’alguns combats navals. Molta gent creia que el conflicte s’arreglaria aviat i que tot tornaria a la normalitat i que en Hitler hauria aconseguit de nou el seu objectiu; Polònia, que estava sent explotada econòmicament i on es practicaven tota classe de normes i lleis antisemites que eren, en majoria, brutals i assassines, però que el poble alemany encara desconeixia. Per en Fritz i l’Àngela la vida no va ser molt diferent d’abans de la guerra. En un primer moment en Fritz va patir, sobretot després de l’assassinat d’aquell soldat, però en veure que tot es calmava i que els seus pacients tornaven a ser civils es va tranquil·litzar. A l’únic que li va canviar la vida va ser a en Marwin, que intentava suplir la pèrdua de l’Elisabeth treballant sense parar a la fàbrica, que cada dia hi havia més feina perquè cada cop es necessitaven més banderes. Molts compradors d’aquelles banderes eren civils normals que la volien penjar en els seus balcons per mostrar el seu suport al règim. En Barnard, que estava preocupat pel seu fill gran, li va comprar un Mercedes Benz 170V, un cotxe gris de quatre portes descapotable, fiable i robust.

El dia d’any nou, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels que els va demanar que es reunissin amb ell i portés a tota la seva família en la seva casa d’estiu de Schwanenwerder. Pensant que era una bona ocasió per saber com anava la guerra, va acceptar de bona gana l’oferta del ministre alemany i li va dir en els seus fills. En Fritz i l’Àngela també varen acceptar anar-hi, però en Marwin li va dir que no perquè estava tant enfadat amb els nazis que no sabia com podria reaccionar, i la Katrina li va dir que havia quedat amb unes amigues de la Universitat per anar al Tiergarten i que no l’hi venia de gust quedar amb aquell home tant baixet. El dia elegit, el 14 de gener, varen anar a casa del ministre amb el Volkswagen d’en Fritz. L’Àngela els hi va fer un Prinzregentore (un pastís típic bavarès de 6 capes intercalat amb crema de mantega i xocolata, cobert amb glacejat de xocolata negra). A les tres de la tarda varen arribar a la magnífica casa. Amb el fred que feia, en Goebbels en veure’ls aparcar a l’entrada de la casa després de passar un control dirigit per quatre membres de les SS. els va fer entrar ràpidament al menjador, on tenien la llar de foc encesa i a on els va rebre la Magda amb molt d’entusiasme. Feia dies que no es veien i el ministre continuava tenint molt bon concepte de la família Klein. Mentre parlaven en el saló del casament d’en Fritz i de l’Àngela i li ensenyaven les fotografies de la boda, en Goebbels els va preguntar a on havien anat de Lluna de Mel. Quan li varen dir que a Londres, sorprès, el ministre va contestar:

De poc que no us fan quedar a la Gran Bretanya i us fan presoners. Mira que declarant-se la guerra aquests porcs. Això no ens ho esperàvem.

Aprofitant que havia tret aquell tema, en Barnard li va preguntar si avançaria la guerra i en Goebbels li va respondre mentre s’asseia al sofà i demanava en el seu personal que els hi servissin unes quantes cerveses:

Segurament, però teniu que pensar que nosaltres hem volgut negociar amb els britànics, són ells que no han volgut negociar. En Chamberlain s’equivoca posant en el seu govern a borratxos com en Churchill. Si fos per la monarquia ja tindríem un acord, però tenim que negociar amb aquests parlamentaris conservadors amics dels jueus nord-americans.

Quan li anaven a replicar que potser s’havien excedit, va entrar un majordom vestit amb l’uniforme del Partit a la sala i li va dir en el ministre que tenia una trucada. Era en Hitler que l’informava que es dirigia cap a la casa per explicar-li una cosa molt important. Tornant al saló a on estaven reunits, l’Àngela parlava efusivament amb la Magda sobre els vestits londinencs i la moda britànica, i llavors el ministre els va demanar que el perdonessin però que vindria un altre invitat i que l’hauria d’atendre durant uns minuts. Sense saber qui era i no fent massa cas sobre qui vindria, en Barnard li va demanar a en Goebbels per quin motiu el volia veure i el ministre li va explicar:

Mira, en Göering, que estar a les antípodes del meu pensament i de la meva manera de fer, es veu que s’ha enamorat dels teus teixits i en voldria per la seva mansió del Carinhall. És una casa de caça exagerada a fora de Berlín i imaginat si està boig que hi té una cripta on hi té enterrada a la seva anterior esposa, la Carin, una gran dona s’ha de dir. Però ell és un autèntic boig. Per això et demano a veure si li pots fer unes cortines per la mansió, ja et passaran les mides, però ser que en vol moltes i aviat perquè vol fer una festa de les seves.

Dient-li que no hi hauria problemes, el ministre li va començar a explicar xafarderies del ministre de l’Aire, definint-lo com un malalt que s’havia de prendre morfina i un addicte als luxes, als vestits grotescos i a la caça. Després d’escoltar les paraules del ministre mentre es bevien unes cerveses de la marca Paulaner, en Goebbels els va demanar després de mirar el rellotge que s’acabessin ràpid la cervesa perquè el seu invitat era abstemi. Pensant que era un exagerat, la família Klein es va beure la cervesa d’un glop.

Al cap d’uns minuts varen veure pels finestrals de la casa que uns quants Mercedes negres s’aturaven a l’entrada de la casa. Pensant que devia ser algun diplomàtic, la família es va encongir pensant que farien nosa i es varen mirar entre ells sense dir-se res. Després de deixar a la família Klein al menjador, en Goebbels es va reunir durant uns minuts amb en Hitler a soles. La Magda, que havia sortit un moment a saludar a en Hitler, va tornar al saló amb la família Klein i va ordenar-li a una seva criada que portés unes quantes galetes, unes quantes Knieküchle (una pasta molt popular de Francònia, l’Oest d’Àustria i Turíngia) i unes pastes de la millor pastisseria de Berlín. A l’altra sala, el dictador alemany li va explicar en el seu ministre que els francesos i els belgues tenien els seus plans, el Cas Groc, d’envair en breu França, Bèlgica i Holanda, i que hauria de suspendre temporalment l’ofensiva per més endavant perquè aquests països havien mobilitzat les seves tropes. Desconeixent tots aquells plans, el ministre li va aconsellar també suspendre l’ofensiva, cosa que finalment es va fer fins al maig.

Mentrestant, la família Klein parlava amb la Magda, que estava molt més contenta que abans i s’havia arreglat el cabell i havia fet baixar els seus fills al saló. Els nens anaven amb uns vestits molt elegants, i la Magda els pentinava i els hi posava colònia per damunt. Sense entendre res, la família Klein varen quedar sorpresos quan de sobte va entrar al saló en Goebbels acompanyat per en Hitler i el seu guardaespatlles, en Wilhelm Brückner, que es va quedar darrera de la porta vigilant. No sabent com saludar-lo, es varen posar tots drets i varen aixecar el braç dret cridant:

Heil Hitler.

Posant-se a riure, el ministre els va demanar que no calia que fessin allò i amb les mans els va convidar a tornar a asseure’s als sofàs. Abans de seure, en Hitler va fer un petó a la mà a totes les dones i es va asseure en el sofà entre la Magda i la Luane. Després de que el personal d’en Goebbels servís cafè per tothom, el ministre li recordava a en Hitler que en Fritz i l’Àngela ja els havia conegut un dia mentre sopaven en un hotel de la ciutat. Mirant-se’l amb cara de terror, en Barnard no va poder dissimular la seva por ja que li tremolava constantment la cama dreta. Observant el dictador els semblava tot el contrari del que havien vist, era amable i cordial, sobretot amb les dones i amb els fills d’en Goebbels, amb qui va jugar uns segons, i estava de molt bon humor parlant sense parar sobre com vivia a la Cancelleria. Mentre parlaven fent el cafè, en Goebbels li va explicar a en Hitler que en Barnard era qui fabricava les banderes i que havia sigut ferit en la Gran Guerra quan lluitava contra els francesos. Mirant-se’l amb orgull, en Hitler va agafar un tros del pastís que havia fet l’Àngela, era molt llaminer, i li va dir mentre feia força amb el puny dret:

Vostè és un exemple pel nacionalsocialisme. Jo també vaig estar a França, allà hi hauríem de fer unes rutes turístiques per recordar aquella guerra. A mi em varen ferir a la cama d’un tret i em varen deixar cec temporalment per uns gasos que ens varen tirar a Leper. Em pensava que m’havia acostumat el gas a les trinxeres però el gas mostassa era horrible i fortament dolorós. Quan no te’n adonaves ja el tenies a la pell. Quan penso amb aquells temps penso en la camaraderia que hi havia entre nosaltres. Segur que vostè ho recorda perfectament. Jo allà vaig aprendre tot el necessari per arribar a on he arribat. Mentre m’esperava pels combats llegia Schopenhauer i pintava tot el dia. Esbufegant va continuar: Érem un orgull pel poble alemany, però va ser arribar els traïdors al govern (estava més irritat en dir això) i es va acabar tot. Maleïts jueus i socialdemòcrates. Nosaltres ara tornem a fer aixecar el nostra poble i el portem cap al nostre destí, dominar Europa, el que hauria volgut en Von Bismarck i en Frederic el Gran. Quina pena haver perdut tants anys.     

Més calmat, el dictador alemany es va posar bé el cabell en acabar el seu monòleg i va agafar un altre tros de pastís mentre la família estava callada sense saber què dir. No deixant de mirar el saló, en Hitler li va demanar a en un criat que li posés en el gramòfon els Mestres Cantors d’en Richard Wagner, el seu músic favorit. Mentre escoltava la música, que coneixia perfectament cada nota, li va dir a en Fritz:

A tu noi t’agrada la música?

Tartamudejant, en Fritz li va contestar mentre se’l mirava amb cara de terror:

Ss..ssii, m’agrada l’òpera…. és molt maca…

Veient que estava impactat, en Goebbels li va afegir:

Aquest noi ara treballa de metge i ja s’ha casat amb la noia de Munic. Són uns fidels seguidors del nostre govern, ens els trobem a tot arreu.

Mirant-se’ls atentament, cosa que posava més nerviós a en Fritz, en Hitler els va dir seriós:

Metge….. És un bon ofici, jo en tinc un de molt bo, en Theodor Morell, si mai teniu alguna cosa m’ho feu dir, a mi m’ha curat uns dolors estomacals horribles. És un excel·lent metge. Jo sempre aconsello hàbits saludables com no fumar, no beure alcohol, fer exercici i, sobretot, portar una dieta equilibrada i sense carn, però ningú m’escolta. Em sento com un avi.  

Mentre en Hitler parlava dels seus costums abstemis i vegetarians, en Fritz va fer una cara d’incredulitat perquè coneixia els tractaments que feia aquell doctor en la seva consulta privada a l’avinguda berlinesa de Kurfürstendamm, era considerat un curandero, però es va limitar a dir-li que era un bon metge i que els seus hàbits eren un exemple a seguir. Mirant-se a l’Àngela, el dictador li va dir:

De Munic…. Allò és una gran ciutat, allà va néixer la nostra ideologia que provés de la Il·lustració com totes les meves idees. Quan penso en Munic o quan hi vaig em ve els records dels bells temps quan estàvem formant el partit. Varen ser els temps més feliços de la meva vida. Jo allà vivia en un pis petit de dues habitacions i el tenia ple de llibres d’Història i em passava els dies als cafès com un ciutadà normal. Que n’era de feliç. Jo ara visc en un palau per obligació, l’he fet tant gran perquè allà hi hauran de viure els grans líders que portarem al món, no ho he fet per mi personalment. Per mi hagués anat a viure en un pis petit envoltat de llibres i de cultura. Però sabeu el que més greu em sap? Haver perdut el contacte amb el poble. Jo surto del poble, són els meus orígens, i no suporto estar envoltat de buròcrates, generals i diplomàtics que no hi entenen de la vida ni de la cultura. Es fan els intel·lectuals i no són res més que escòria. La meva santa mare era més culte que aquests desgraciats. Agafant un altre tros de pastis i mirant-li directament als ulls de l’Àngela, li va preguntar: Coneixes Badenweiler?

Després d’un silenci d’uns segons, on en Fritz temia que la seva esposa no li sabés respondre i quedessin malament, l’Àngela li va contestar orgullosa i amb la seva mirada penentrant:

Tot alemany, però sobretot tot bavarès ha de conèixer Badenweiler. És una marxa musical popular bavaresa composta pel compositor Georg Fürst, i sempre m’he emocionat en sentir-la quan cada cop que vostè, gran Führer, entra en cada acte que fa.

Emocionat, en Hitler es va posar content d’alegria i va clavar un fort cop de puny a la tauleta, que va deixar impactada a la Luane que de poc li va caure el cafè al vestit, i va cridar:

Veieu el què us estic dient! Això és el poble! Molts del meu voltant no sabent què és, alguns inclús es pensen que és algú de menjar. Estic desesperat amb aquesta gent. No sabeu pas com els odio, si pogués els faria afusellar. Per això vull crear una societat sense classes sota la unitat nacional on la cultura serà la nostra bandera. Mira, amb això de sense classes m’assemblo al Moro, només en això, perquè em vaig llegir el seu llibre i el vaig trobar horrible i ple de calumnies. La meva interpretació del socialisme no té res a veure amb el socialisme marxista dels maleïts comunistes. El marxista és anti-propietat i jo no ho sóc.       

No deixant d’escoltar-lo, en Barnard li va preguntar si tornarien anar a França. Mirant-lo amb admiració, el dictador alemany li va contestar:

Segurament, és una possibilitat, però no hi hauran trinxeres aquesta vegada. Anirem a París i onejarem la nostra bandera, la bandera que ens farà vostè. Cremarem el Tractat de Versalles i de les cendres en traurem un Tractat per ells. Mirant-li la cama dreta, li va afegir: Les seves ferides no seran envà. Però França no és un enemic per nosaltres, els britànics si que ho són, ells són poderosos. Després de derrotar-los podrem dominar Europa i jo em podré retirar i tornar al poble.

Més atrevit, en Fritz li va preguntar quan anirien a París i en Hitler, molt astutament, li va respondre:

Això ja ho veurem, però ara parlem d’un altre tema que tenim aquí a tres dones molt boniques que estem avorrint amb la nostra política, parlem d’un altre tema.

Seguint les ordres d’en Hitler varen parlar de cinema i de les últimes pel·lícules que havien vist. Després de dues hores, on en Hitler els va oferir un autèntic monòleg dels seus parlant-los de pel·lícules estrangeres que ell mateix havia prohibit però que ell veia en el seu saló de cinema de la Cancelleria del Reich, la família Klein va tornar cap a casa seva. Un cop varen arribar al pis, en Fritz li va preguntar a la seva esposa què li havia semblat en Hitler. Pujant les escales del pis, l’Àngela li va respondre:

M’ha semblat una persona ben normal, molt correcte, llaminera, això sí, però normal. No se sembla ni aquell monstre que de vegades diem, com tampoc a aquell führer que ens vol vendre la propaganda.

Entrant a casa i estirant-se al sofà desprès de deixar la jaqueta, en Fritz es va posar a riure i li va dir:

Sí, és un home, el que m’ha impressionat és el seu tacte amb les dones. Era molt considerat amb la meva mare i a tu et mirava amb uns ulls que fos un altre m’hagués posat gelós.

També rient, l’Àngela li va contestar mentre penjava les jaquetes en el penjador:

També m’ha impressionat. De fet diuen que les dones són les que més s’han enlluernat amb  ell. Fixa’t amb la Magda, no se si ho has vist, però ella no li treia els ulls de sobre. Vols dir que no són amants? Perquè he pensat amb els fills d’en Goebbels i tots porten la H com a inicial, la H d’en Hitler, Helga, Hilde, Helmut, Holde i Hedda. Vols dir que no són els seus fills?

Fent cara de desconcert, en Fritz li va contestar que això només eren suposicions, però l’Àngela va anar-se’n a l’habitació per canviar-se convençuda de que en Hitler i la Magda eren amants.

El 28 de gener, com cada any, en Fritz va anar a la tomba de la Galiana amb un ram de flors blanques i una de vermella i una nota en què li demanava perdo. Mentre en Fritz plorava al cementiri de Sant Mateu i li deia que l’estimava, l’Àngela estava a casa arreglant-se per anar a la llibreria, on hi havia molta feina perquè es venia molt bé el llibre de l’exiliat Hermann Rauschninng, la Revolució del nihilisme, en el què es descrivia l’essència del nacionalsocialisme com una revolució sense doctrina, un nihilisme on l’únic objectiu era la subversió total dels elements que constitueixen l’ordre. Mentre es posava les arracades en forma d’infinit en el tocador, va veure que el calaix d’en Fritz estava mig obert i en tancar-lo va observar que hi havia l’aliança del seu marit. Col·lapsada i enfadada amb l’aliança a la mà sabent perquè no el portava aquell dia, se’n va anar a treballar amb un fort disgust. Després de tornar de la feina va veure que en Fritz continuava sense l’anell i amb una cara de mil dimonis va deixar-li en el costat del plat de llenties que tenien per dinar perquè se’l posés. Veient la mala cara de l’Àngela i que no li dirigia la paraula, se’l va posar sense dir res i es va menjar les llenties.

El febrer de 1940, en Lou va tenir que treballar tantes hores per culpa de les ordres d’en Göering d’aconseguir la màxima producció en armament que es quedava a dormir a la fàbrica perquè estava tant cansat que no es veia en cor de tornar a casa seu a peu. Tot i això, cobrava com la resta de treballadors alemanys uns incentius per treballar a les nits i els dies festius. En Georg, per la seva part, es preparava per la conquesta de Noruega i s’aprenia els mapes de la ciutat de Narvik i no deixava de netejar la seva Karabinner per entrar en breu en combat. El govern alemany preparava el poble alemany per la invasió de Noruega i va trobar-ne finalment la seva justificació; l’Altmark, un creuer alemany que va ser atacat pels Aliats a les aigües noruegues quan anaven carregats de presoners britànic. Aquell atac va portar la indignació del poble alemany i inclús en Fritz i l’Àngela varen rebutjar aquell atac, tot i que en cap cas aprovaven una ofensiva a Noruega. Per tota la Leipziger Strasse es deien coses gruixudes contra els britànics. Quan un ex militant comunista es va voler passejar pel carrer amb una bandera britànica al coll per demostrar el seu rebuig al nazisme, els veïns com en Kurt, l’Otto, en Mark i en Richard el varen estomacar de valent juntament amb altres veïns sota l’atenta mirada de la policia, que es va quedar passiva veient-ho, i de la Carlene i de la Klara, que els animaven a pagar-lo més fort.

El 25 de febrer varen sentir el discurs de l’Adolf Hitler on demanava que es reconegués l’espai vital per Alemanya i la restitució de les seves colònies. L’Àngela en aquell moment tornava a dubtar dels seus sentiments cap al nacionalsocialisme; continuava sense aprovar les seves polítiques antisemites i el seu bel·licisme, però desitjava que Alemanya en sortís victoriosa d’aquella guerra. Per tant havia d’animar el bàndol que menys l’hi agradava, pensava. Aquell discurs va ser molt ben vist pels alemanys i en la Leipziger Strasse la majoria de la gent com en Kurt i la Maria varen penjar en el seu balcó del pis les banderes nazis per donar tot el seu suport al règim, tot i que al mateix temps anaven a comprar a la botiga de la Matilda perquè els hi venia els productes més bé de preu que les altres botigues. La Matilda se sentia tant protegida que inclús es va treure l’Estrella Groga. La Carlene estava tant entusiasmada que a més de tenir una bandera amb l’esvàstica a darrere del taulell, regalava flors en els soldats que veia pel barri. Quan aquests soldats passejaven amb els seus uniformes i les seves armes pels carres, la majoria de la gent es treia els barrets per saludar-los i mostrar-los els màxims respectes. Aquells nois joves que lluitaven pel seu país, es varen veure molt afalagats per tots aquells gestos i estaven convençuts de que feien el correcte.

A la fàbrica dels Klein també passava al mateix, els treballadors donaven suport incondicionalment al règim, però es varen anar tornant més violents amb el pobre jueu, en Gerd, que quedava a la fàbrica. Al cap de dos dies, uns quants obrers varen aprofitar que en Barnard i en Marwin eren fora per agafar-lo per maltractar-lo. Dels insults varen seguir els cops i després un dels treballadors va agafar una barra de ferro per esbatussar-lo. Els altres companys l’animaven a que li clavés més fort mentre li donaven puntades de peu al cap quan va caure al terra. Deixant-se portar per la corrent, un altre dels treballadors va agafar unes tisores, va obrir la boca del pobre jueu, que no parava de sagnar, i li va tallar un tros de llengua mentre li deia que de la seva boca només en sortien mentides. Al cap de mitja hora de més cops contra en Gerd, varen aparèixer en Barnard i en Marwin per la porta. Estranyats de no haver sentit els sorolls dels telers quan varen obrir la porta, es varen indignar en veure a tots els treballadors fent una rotllana enmig de les màquines perquè pensaven que estaven jugant a pilota. En acostar-se cap als seus obrers, tots els treballadors varen marxar cap als seus llocs i varen engegar els telers com si no hagués passat. Mentre anava aixecant els braços per demanar explicacions, de cop en Barnard va sentir un fort crit d’en Marwin. Girant al cap, va quedar horroritzat en veure el seu treballador jueu cobert de sang i immòbil a terra. Sense saber què fer, en Barnard va començar a cridar de ràbia mentre en Marwin va córrer cap al telèfon d’emergència de baix per trucar al seu germà perquè vingués ràpid a salvar-li la vida en aquell home. Mentre esperaven a en Fritz, en Barnard va amenaçar als treballadors de despatxar-los i de denunciar-los, però un dels treballadors va deixar el seu teler i li va dir amb to xulesc:

Ens vols denunciar al règim per maltractar a un jueu?. No em facis riure. A part, què dirà el règim quan sàpiga que un jueu estava fabricant les seves banderes? Estic segur que estaran molt contents.

Enfadat, sabia que aquell treballador tenia raó, en Barnard va callar i es va ajupir per examinar a en Gerd, que estava malferit amb el cos ple de blaus, amb unes greus ferides al cap i no li parava de rajar sang de la boca. Quan va arribar en Fritz amb el seu Volkswagen va quedar espantat en veure aquella situació. Al voltant d’aquell home hi havia un bassal de sang i tots els demés s’ho miraven sense cap tipus d’emoció. Després d’examinar-lo i de veure la gravetat de les ferides, sobretot patia perquè no s’ofegués amb la seva pròpia sang que l’hi sortia de la llengua, li va dir en el seu pare que l’havien de portar ràpidament a l’hospital si li volia salvar la vida. Nerviós, en Barnard es va aixecar i li va dir que no podia portar-lo a l’hospital perquè si ho feia el règim li trauria la feina. No entenen el comportament del seu pare, en Fritz li va exigir de males maneres que li portés d’immediat, però just en aquell moment que es discutien un dels treballadors que estava voltant per allà escoltant la conversa, va agafar un mall i li va clavar amb tota la seva força en el cap d’en Gerd. Al·lucinat que estigués veient això a la fàbrica on hi havia jugat tants cops de petit, en Fritz es va irritar com mai i li va clavar un fort cop de puny en aquell treballador mentre li agafava el mall. En contemplar el treballador jueu va veure que era mort, tenia el cap obert, no hi havia res a fer. Plorant de ràbia i amb les mans tacades de la sang d’en Gerd, en Fritz li va cridar en el seu pare:

Hi ara què? Què faràs?

Tremolant de por i anant donant voltes, en Barnard no sabia què tenia que fer, si deia que aquell treballador treballava per ell perdria tota la feina però no podia abandonar el cadàver per respecte a en Gerd. En Marwin estava assegut al terra amb les mans a la cara plorant de dolor pel què havia passat, no es creia tampoc el què estava veient. Després d’un minut de silenci, un altre treballador va aturar el seu teler, se’ls va acostar i els hi va dir:

Aquest jueu no tenia família, tots els seus han sigut detinguts o bé han mort, jo el cremaria aquí mateix i m’oblidaria del tema. Total! Era un jueu!

Fent el signe de boig, en Fritz va quedar petrificat quan va sentir de la boca del seu pare:

Cremem-lo! porteu teixits! Farem una pira i direm que l’hem encesa perquè feia fred.

No aguantant més i amb una cara de Divendres Sant, en Fritz va marxar mentre li deia en el seu pare que era un nazi covard. Quan era fora apunt per pujar al Volkswagen, en Fritz va veure el fum que sortia de la fàbrica i enrabiat va pujar al cotxe i va anar a treballar a l’Hospital. D’aquell tema no en va dir res a l’Àngela, però durant uns dies no va anar a casa dels seus pares.

Els següents dies, en Fritz passava cada dia per anar a l’Hospital per davant de la Cancelleria per veure l’ambient que s’hi respirava. Sovint veia a molts caps militars que entraven a l’edifici i quan tornava a casa seva li explicava a l’Àngela que aquesta falsa pau duraria poc. Alguns berlinesos també pensaven igual i estaven desanimats davant la possibilitat de que la guerra avancés. L’Àngela el va intentar animar-lo dient-li:

Jo penso que no n’hi haurà. A la llibreria ens ha dit la Klara que el subsecretari d’Estat dels Estats Units, un tal Sumner Wells, s’ha reunit amb en Hitler i amb en Göering per pactar la pau. No crec que anem més enllà, el règim no voldrà fer empipar als nord-americans, tot i l’odi que sentim cap a ells.

En Fritz, encara molt afectat pel què havia vist a la fàbrica, es va limitar a dir-li que els nord-americans no eren de fiar i es va tancar a la cuina per fer el sopar. Cuinar el calmava.

El 13 de març, al mateix dia que en Hitler donava l’ordre per començar l’Operació Weserübung, l’ocupació de Noruega i de Dinamarca, i els finlandesos es rendien als soviètics i varen firmar l’armistici, en Fritz i l’Àngela es varen reunir amb en Lou al bar de l’Hotel Esplanade per llegir l’última carta d’en Georg. Llegint-la també ne veu alta, en ella els hi explicava que se’n anava a Noruega amb el desig de que fos una conquesta ràpida i que no portés greus conseqüències per Alemanya. Però en Georg també els va parlar de Dinamarca, cosa que va estranyar a en Fritz perquè no havia sentit mai dir que aquell país fos un objectiu per ells. Reflexionant-hi una estona mentre es demanava una cervesa, en Fritz va exclamar:

Com a mínim allà no mataran a jueus. Això serà l’única nota positiva.

Però en Fritz en aquells moments continuava molt alterat pel què havia vist a la fàbrica i ho relacionava amb aquell assassinat del seu pacient o d’aquella presonera que s’havia trencat la cama o de la desaparició d’en Wilhelm i de l’Anne. Veient com s’acceptava la violència com un mitjà, es posava trist en pensar com havia canviat la seva ciutat i la seva gent amb pocs anys. Tornant cap al pis i resseguint amb la mirada les botigues, la carnisseria de la Maria, la floristeria de la Carlene, la gent com la Klara… veia com tots havien canviat.

En la tarda assolellada del 8 d’abril va sonar el timbre del pis i en obrir la porta en Fritz va quedar sorprès de que fos la Katrina, que no l’anava a visitar gairebé mai. En preguntar-li què li passava, la Katrina li va demanar explicacions perquè feia dies que no havia passat per casa dels pares. Sense voler-li dir el motiu, en Fritz li va explicar que tenia molta feina a l’Hospital, però l’Àngela, que sabia que alguna cosa passava perquè trucava molts cops la Luane demanant-los que hi anessin a dinar un dia, li va dir:

Escolta, és cert, perquè no hi vols anar? Fa molts dies que no hi anem. Es pensaran que estem enfadats.

Assentant-se al sofà, en Fritz li va dir que estava massa ocupat i que hi anirien algun dia. Veient que el seu germà estava estrany, la Katrina li va dir palplantada al menjador sense ser convidada a seure:

L’àvia molt trista i en Marwin estar enfonsat, es passa el dia tancat a l’habitació quan torna de la feina, no queda mai amb els seus amics i amb prou feines parla amb algú de la família.

Posant-se a riure sarcàsticament, en Fritz li va contestar:

Normal, si accepta totes les decisions del pare.

No entenen res, la Katrina li va dir mentre l’Àngela la feia seure en una cadira del menjador:

Perdona, però el pare fa tot el què pot per nosaltres, ell és un gran home, un heroi. Encara recordo quan tot el barri deia que ell era una heroi de guerra. Hauríem de seguir el seu exemple.

Fent-li que no amb el cap, en Fritz no es va aguantar més i li va dir amb ràbia:

Un heroi? Doncs si ell és un heroi que t’expliqui on és en Gerd, el seu treballador jueu que tenia, o que t’expliqui les vegades que ha ajudat a la Matilda quan ho necessitava, o que t’expliqui perquè va fer fora el teu professor particular, en Herbert. Ell no és un heroi.

Fent cara de sorpresa, l’Àngela li va preguntar què passava amb el treballador jueu que tenien. Canviant-li la cara en recordar aquella terrible escena que havia presenciat, en Fritz li va respondre posant-se la mà a la cara de vergonya:

Que l’han convertit en cendres. Abans cremàvem llibres ara cremem a persones, així de simple. Jo sempre li deia que ens equivocàvem mirant-nos-ho des de la butaca però mai m’hagués imaginat el què vaig veure.

Posant-se a plorar mirant al seu germà, la Katrina li va preguntar alterada:

El pare és un assassí?

Sense esperar ni un segon i mirant-li els ulls blaus, en Fritz li va respondre:

Com tots.

Veient que a totes dues els hi canviava la cara, en Fritz va posar la ràdio per calmar l’ambient i va baixar les persianes perquè l’esplèndid Sol no il·luminés tant el menjador. No deixant d’escoltar la ràdio mentre parlava amb la seva germana sobre la covardia del seu pare, va quedar parat en sentir que es parlava només de Noruega i que es deia que aviat seria atacada per protegir els interessos alemanys davant una invasió britànica. Pensant amb en Georg, en Fritz es va quedar la resta de la tarda enganxat al sofà escoltant la ràdio mentre l’Àngela sortia a prendre un cafè en el bar Victorius, on tothom desitjava una nova conquesta, amb la Katrina per tranquil·litzar-la.

L’endemà, les tropes alemanyes varen envair Noruega i Dinamarca. Tots varen sentir les paraules del locutor Hans Fritzsche en què explicava que el fet de que els soldats alemanys estiguessin a Noruega es devia a que estaven complint amb el seu deure perquè els britànics volien violar la neutralitat de Noruega. En Fritzsche va afegir que a Noruega ningú havia sigut ferit i que hi continuava la vida quotidiana. A la llibreria d’en Martin, en Fritz va observar com a l’Àngela li feien posar una enorme bandera amb l’esvàstica a fora l’entrada i el llibreter va agafar uns quants llibres britànics que encara guardava i els va cremar davant a la vorera perquè tothom veiés el seu suport al règim. El llibre d’en Heinz Guderian de l’any 1938, Achtung Panzer, on el general alemany explica que l’artilleria blindada és el principal instrument ofensiu, va substituir els llibres britànics. L’Àngela anava fent caretes de desaprovació quan veia a en Martin il·lusionat amb aquesta nova ofensiva, i en Fritz li bufava a l’orella:

Aquest s’ha tornat boig. Si manessin els comunistes trauria una altra bandera vermella amb la falç i el martell i si vinguessin els nord-americans trauria una bandera de ratlles vermelles i blanques amb estrelles. Aquest per no anar a la Primera Guerra Mundial es va disparar un tret al braç.

Però la majoria de la gent va veure aquella ofensiva amb il·lusió, pensaven que seria senzilla i ràpida, i tothom creia que donarien un fort cop als britànic que els obligaria a negociar la pau, una pau avantatjosa per ells. En Seigmund estava tant content que va destapar una ampolla de Federweisser (un vi blanc de 4 graus) i va convidar a en Fritz i a l’Àngela a sopar a fora amb tota la família per després anar al cinema a veure la pel·lícula antisemita Der ewige jude, l’etern jueu, del jove cineasta Fritz Hippler, que relata en forma de documental les tesis racials de la doctrina nazi. A en Fritz i a l’Àngela els va repugnar la pel·lícula i a mitja sessió varen marxar excusant-se a en Seigmund, que estava ben emocionat a la seva butaca de fusta menjant unes quantes llaminadures, de que l’endemà s’havien de llevar d’hora. En Barnard, per la seva part, que estava enfonsat per la mort d’en Gerd i per portar-se com un covard, intentava desesperadament parlar amb en Fritz, però ell el rebutjava. La Katrina també se’l mirava diferent i l’ofenia veure’l assegut a la butaca llegint el llibre d’en Klaus Mann, La fugida al nord, publicat el 1934, una crida als intel·lectuals perquè s’impliquessin en la lluita política, mentre el nazisme els passava per davant.

Però, quan tot semblava fàcil, el 15 d’abril un contingent francès i britànic varen desembarcar a Noruega i els alemanys es varen tenir que defensar contra els nous invasors. En Georg, que estava a Trodenheim, per primer cop va haver d’atacar als francesos i els britànics, i va poder copsar com no eren tant fàcils d’abatre com els polonesos. El 19 d’abril, en Fritz va notar que alguna cosa estava passant quan va sentir que en el discurs de la vigília de l’aniversari d’en Hitler no es mencionava Noruega. Comentant-ho amb l’Àngela en el sofà del pis, ella li va respondre:

Esperem que no li passi res a en Georg, reso cada dia per la seva ànima.

Rient, en Fritz li va dir:

Em sembla que Déu ens ha vist i ha marxat.

El 2 de maig, en Fritz i l’Àngela varen sentir per la ràdio d’un bar de l’Unter den Linden on varen anar a prendre una Berliner Weisse després de quatre compres, el discurs del locutor Hans Fritzche en què repetia que els alemanys estaven a Noruega per respectar la seva neutralitat i que no s’havia assassinat a cap noruec. Més tranquil·la, l’Àngela li va dir que podrien eixamplar el cor, però en Fritz li va dir mentre anava veient com la gent no feia cas les paraules del locutor i es demanava una altra ronda:

Te’ls creus? Jo no se si és cert. Aquest és un funcionari d’en Goebbels.

Fent-li que no amb el cap, l’Àngela li va contestar:

No tinc proves, però no té pas sentit dir que hagis rebut a l’Hospital a ferits de guerra aquesta vegada. Per tant, crec que les coses ens van bé.

Pensant que potser tenia raó, en Fritz va pensar que es passava els dies curant a pacients afectats per refredats i malalties comunes. Després de que l’amo del bar canviés d’emissora de ràdio i sentissin la popular cançó Blurtote Rosen sollen Dich umkosen que tant va animar als clients, la parella es va beure la cervesa tant tranquil·lament, mentre en Georg estava lluitant aferrissadament contra els britànics i els francesos per expulsar-los de Noruega.

Però tot es va tornar a trencar el 10 de maig de 1940 quan els alemanys varen envair  França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg. De bon matí es va saber la notícia i es deia que la nit anterior en Hitler havia marxat amb el seu tren de dues locomotores, l’Amerika, cap al seu quarter general de Felsennest, a la frontera d’Alemanya. Espantats des de que ho varen sentir en la ràdio del pis, sabien que ara si que havien despertat la fera. Rondant pel menjador, en Fritz li repetia a l’Àngela que ara la guerra s’allargaria uns quants anys en territori francès i li va recordar el temps que havia passat el seu pare en les trinxeres franceses. Recordant al seu pare, en Fritz va fer el cor fort i va decidir que anirien després de sortir de la feina a sopar a casa dels seus pares. Quan estava a l’Hospital posant una pomada a un nen que havia caigut de la bicicleta, una infermera el va cridar per dir-li que el director del centre el cridava en el seu despatx. Espantat pensant que aquesta vegada no se’n salvaria, els seus pitjors pronòstics es varen complir quan el director li va dir després de fer-li tancar la porta del despatx:

Escolta’m, no t’exaltis, però hauràs d’anar a França en breu. No se quan, però hi hauràs d’anar amb uns altres metges perquè així ens ho han demanant. Pots estar tranquil que estaràs lluny de la batalla. No tinguis por, que tot anirà bé.

Enfadat però ja esperant aquesta notícia, trobava injust que hagués d’anar a la guerra quan ell sempre l’havia rebutjat. Sense dir-li adéu, va marxar del despatx i va tancar la porta amb força per mostrar la seva indignació. Al vespre, després de canviar-se i d’esperar a l’Àngela varen anar a sopar a casa dels seus pares. En entrar per la porta en Barnard de seguida es va aixecar de la seva butaca i li va fer una forta abraçada. Fent-los seure en el sofà mentre l’Elise els portava una cervesa, els  va demanar perdó pel què havia fet. Sense dir-se massa res es varen posar a sopar tots junts mentre comentaven la nova ofensiva alemanya que tenia molt preocupat a en Barnard. Quan feien el segon plat, xai amb patates, en Fritz els va demanar que callessin un moment perquè els hi havia de dir una cosa molt important. Mirant la cara de la seva esposa, els va anunciar tristament que l’enviarien a França en qualitat de metge. De cop es va fer un llarg silenci que només trencava el tramvia de fora quan passava. Impactada i sense saber què dir, a l’Àngela se li va caure el cobert de la taula de la sorpresa i de seguida es va posar a plorar. En veure’ls preocupats, en Fritz els va intentar tranquil·litzar però la seva cara no donava massa confiança. Sense saber què dir-li, la Luane li va demanar en el seu marit que truqués a en Goebbels i que solucionés aquell tema. D’immediat en Barnard es va aixecar de la cadira i va anar a la biblioteca per trucar, però quan anava per agafar el telèfon, en Fritz es va aixecar de la cadira, li va agafar l’auricular i li va dir:

Ningú morirà per culpa meva. M’ha tocat i n’assumeixo les conseqüències. No tinc por.

Tremolós, en Barnard, que no volia perdre el seu estimat fill, l’intentava convèncer desesperat de que no era una bona idea, però en Fritz li va demanar una cosa que el va deixar petrificat:

Ensenya’m a disparar.

Quedant-li la cara blanca, es va deixar caure abatut a la seva butaca, semblava com si de cop s’hagués quedat sense aire. Cruixint les dents recordant les trinxeres, en Barnard es va començar a picar amb molta força les cames mentre la família l’observava i esperava una seva resposta. Després de clavar-se uns quants cops més, li varen començar a caure-li llàgrimes i li va respondre:

Perquè vols que jo te’n ensenyi?

Mirant-se’l amb fredor i assentant-se a la cadira del menjador amb els altres, en Fritz li va contestar:

No vas matar a molts francesos durant la Gran Guerra? Per això et consideraven un heroi la resta del barri, oi?.

Posant-se a tremolar encara més, es va agafar les mans amb força i li va confessar mentre li queien més llàgrimes:

Jo….jo no vaig ser l’heroi que deien. Jo no vaig matar mai a cap francès. Era un inútil total. Jo era incapaç d’agafar una arma, em feia por, no em veia en cor de disparar i tots els meus companys ho sabien i ells em protegien perquè no disparés després de que els hi donés uns quants diners. Quedant tots impactats, en Barnard va continuar amb la seva confessió: Aquell dia que em varen ferir jo no estava matant a francesos, jo estava fugint de la batalla plorant com un nen perquè no volia morir i deixava els meus companys sols en la batalla. Estava cagat de por. Però mentre corria em varen tocar i em vaig fer el mort a terra mentre veia com els meus companys morien. Quan es varen acabar els trets jo estava en estat de xoc i en aquell moment em va venir a buscar un altre soldat que havia sigut ferit d’un tret a l’estomac i em va aixecar. Va ser ell qui em va portar en un lloc segur, no jo en ell. Després, quan varen venir els altres companys, el meu company, ferit i esgotat de l’esforç que havia fet per salvar-me, va caure a terra i d’aquesta manera tothom es va pensar que havia sigut jo qui havia salvat a aquell home. A més, com que cap dels meus companys havia sobreviscut, vaig dir que jo havia matat a tots els francesos que havien matat en la nostra ofensiva.

Ara entenia el comportament del seu pare durant tants anys; el perquè mai havia defensat a la Matilda, el perquè es quedava quiet quan algú patia, el perquè no tenia armes, el perquè s’havia enfadat el dia que la Luane li va demanar tenir una arma a casa, el perquè s’havia posat histèric quan li varen dir que el seu fill havia disparat a un ocell i el perquè acceptava treballar pels nazis. Tot era perquè era un poruc i un mentider, un home que creia que ser home no significava ser combatent. Mirant-se’l amb cara de menyspreu, en Fritz li va dir mirant-li als ulls:

Ser un poruc no és una cosa per sentir vergonya, ara bé, fer-te passar per un heroi quan no ho ets t’ha de fer sentir vergonya, i molta.

Mirant-se’l amb llàgrimes als ulls i aixecant les mans que no li paraven de tremolar, en Barnard es va aixecar de la butaca enfonsat i va mirar als rostres de tots per demanar-los que el perdonessin. Intentant justificar-se després d’un llarg silenci, els va dir que la mentida es va fer més grossa del que ell s’havia imaginat. Ningú li va contestar o dir res, a tots se’ls hi va caure un mite davant seu. En Barnard no era aquell home que deia, i ara sentien vergonya perquè s’havia fet passar per un heroi pel barri hi havia aprofitat aquesta imatge per guanyar-se les simpaties dels veïns. Sense dir-li res, l’Elise va tirar el seu tovalló al terra i va pujar a la seva habitació indignada. No tenia ganes de veure al seu fill. Fent-li que no amb el cap, en Fritz li va donar un copet a l’espatlla per animar-lo i després d’esbufegar li va dir que l’estimava tot i ser un mentider. Després d’un altre llarg silenci i de que la Luane es tanqués a la cuina per plorar de vergonya, en Fritz i l’Àngela varen marxar cap al seu pis mentre deixaven el seu pare destrossat al menjador perquè s’havia sabut la veritat que no volia que sortís mai a la llum. Mentre travessaven la carretera després de que passés uns quants camions de l’Exèrcit i unes bicicletes, l’Àngela li va dir a en Fritz que ella li ensenyaria a utilitzar les armes i li va preguntar perquè ho havia preguntat en el seu pare si sabia perfectament que no tenia armes. Amb un somriure a la boca, en Fritz li va confessar:

Perquè tenia el pressentiment de que era un mentider i que ens havia mentit. Havia de pagar per la mort d’aquell treballador. 

Somrient per dins, l’Àngela va entendre el seu marit. Quan estaven apunt d’arribar al pis, just davant del bar Victorius, que estava molt animat amb la música ben alta, pensant en el futur l’Àngela li va dir que tenia por per la seva vida. Sense rumiar-s’ho massa,  en Fritz li va dir:

Tranquil·la jo no hauré de lluitar, sóc metge, no soldat. Tornaré al teu costat. Jo sempre tornaré, no te’n oblidis mai. Jo només vull estar al teu costat. Ara anem a descansa.  

El següent dia, mentre les forces alemanyes continuaven atacant Holanda, Bèlgica i França, l’aviació britànica va atacar algunes ciutats alemanyes de la regió de Mönchengladbach. Aquell atac va provocar els primers temors entre els alemanys i a la Leipziger Strasse molta gent començava a patir per la seva seguretat personal i es passaven més hores tancats a casa. La Carlene va tancar la botiga per tornar a casa amb el seu marit, igual que els pastissers, que varen anar a buscar a en Hermann, que estava donant una volta pel barri amb la Katrina, la Klara no es va passejar aquell dia pel barri i en Martin va deixar a l’Àngela sola a la botiga per anar-se’n a casa. Mentrestant, en Fritz es passava el dia a l’Hospital Charité nerviós esperant que l’enviessin al front i aprofitava cada moment per estar amb l’Àngela pensant que seria l’últim cop. Anaven a sopar al bar Victorius, on en Mark anava dient que ara havien d’acabar amb els britànics i els hi ensenyava una Walther P38 del seu cosí per defensar-se, anaven al cinema, on la majoria de les pel·lícules eren històries d’amor o comèdies, a ballar a les sales de ball, a les cerveseries…..

El 13 de maig, després de bombardejar durament Rotterdam, els holandesos es varen rendir. Aquella rendició va ser molt ben vista per en Fritz i per l’Àngela, que tot i que no els hi agradava aquella ofensiva desitjaven que la guerra acabés aviat amb victòria alemanya. De fet, aquest era el pensament de la gran majoria dels alemanys. En Seigmund estava tant entusiasmat que convidava sovint a en Fritz i a l’Àngela a dinar o sopar a casa per mostrar la seva alegria. Després de treballar a la fàbrica, en Seigmund  es passava les tardes al sofà fullejant la revista de les SS editada per en Gunther d’Alquen, Das Schwaze Korps. Sense que se’n adonés, s’anava deixant influir cada cop més per la propaganda bèl·lica. En canvi, en Barnard no gosava ni trucar al seu fill perquè se sentia molt malament després d’haver revelat la veritat i es passava el dia tancat a casa al costat de la ràdio escoltant les últimes notícies deixant que el seu fill Marwin s’encarregués de la fàbrica, que feia pocs dies havia patit un sabotatge per part d’un grup de resistents alemanys, segons els va dir més tard en Goebbels varen ser el grup d’en Beppo, quan els hi varen tallar els cables elèctrics. Assolat a la seva cadira, sentia tanta vergonya que va deixar de sortir al carrer per no veure als seus veïns i fins i tot es va deixar una mica de barba, que ja era tota de color blanc.

El 17 de maig, el poble alemany va veure que la victòria estava molt a prop després de sentir que l’exèrcit francès s’estava retirant i que l’ofensiva era tot un èxit. Però la gent també patia pel cel, la RAF va bombardejar aquell dia les ciutat de Bremen i d’Hamburg. En Fritz, que encara no veia els afectes de la guerra a l’Hospital Charité, pensava sèriament en que no hauria d’anar al front si el conflicte acabava en breu. El director de l’Hospital el consolava dient-li que l’ofensiva estava sent més fàcil del què havien planejat gràcies el desordre dels comandants francesos i les mancances tècniques dels tancs francesos. El 80% dels tancs francesos no tenien ràdio i molts soldats francesos havien lluitat a la Primera Guerra Mundial. Al cap de dos dies, en Fritz va estar encara més segur de que la victòria estava a la cantonada quan va sentir per la ràdio que el govern francès havia nombrat a un home de 84 anys, en Philippe Pétain, l’heroi de Verdun, com a vicepresident del Consell de Ministres. Quan en parlava amb l’Àngela d’aquell nomenament, li va dir:

Mira, aquests que van d’herois al final resulta que són un frau. Són uns covards.

Pensant amb el seu pare, en Fritz va sortir un moment per anar-lo a veure abans de sopar i el va intentar animar. La Luane estava desesperada pel seu marit, no reaccionava i en prou feines s’aixecava de la butaca tot i les súpliques de la família. Parlant amb la seva àvia en el menjador, l’Elise li demanava que s’amagués abans d’anar a la guerra. Per tranquil·litzar-los a tots, en Fritz els va dir que l’ofensiva alemanya anava sorprenentment bé i que no caldria amagar-se, però en Barnard, que continuava assegut a la seva butaca llegint la novel·la d’en Hans Grim de 1926, Volk ohne Raum, un llibre que va fer molta fortuna perquè és dels primers en parlar de l’espai vital, el Lebensraum, el va advertir de que no cantés victòria tant aviat perquè en la Gran Guerra també varen creure que la victòria seria ràpida i que finalment es va allargar fins que varen haver de capitular. Donant-li la raó, en Fritz es va asseure al costat del seu pare després d’agafar una cadira del menjador i varen repassar els llibres que tenia.

Els següents dies, sense que ningú ho sabés, en Barnard intentava trucar a en Joseph Goebbels per demanar-li que no enviés el seu fill a França, però el ministre no el va poder atendre perquè estava massa ocupat controlant a la propaganda alemanya perquè enviaven missatges derrotistes al poble francès a través d’emissores oficials i clandestines. En Barnard no es creia que la victòria pogués ser tant senzilla, tenia ben present les batalles de la Primera Guerra Mundial, i pensava que els britànics i els francesos reaccionarien aviat i farien una potent contraofensiva. L’opinió d’en Barnard no era compartida per la majoria, que ja començava a destapar el xampany i tothom cantava la cançó de la victòria.

El 26 de maig, quan els alemanys tenien envoltats als soldats francesos i britànics a Dunkerque, que varen deixar escapar per un error incomprensible d’en Hitler de frenar els tancs un parell de dies per reposar, l’Àngela va tenir tanta feina a la llibreria venent el nou diari nazi que sortia editat amb el titular: Alemanya posa la mà en el coll de la Gran Bretanya, que en Fritz la va tenir que anar a ajudar quan va sortir de l’Hospital. No l’ajudava perquè anés més bé la llibreria, ho feia perquè volia estar al màxim de temps amb la seva estimada. Tothom que entrava comprava aquell diari perquè volia llegir i immortalitzar la victòria alemanya per demostrar en les següents generacions que ells varen ser els victoriosos. En Martin estava tant entusiasmat que es posava a cridar per la llibreria i donava llaminadures als nens que entraven a buscar un llibre pels seus pares. De seguida en Fritz i l’Àngela es deixaven endur per aquell ambient d’eufòria que es vivia i fins i tot la Matilda pensava que si la guerra acabava aviat es tornaria a restablir la tranquil·litat i el govern alemany no presentaria més lleis antisemites. Per ella atacar França era un mal menor perquè odiava aquell país perquè  hi havia nascut un fort moviment antisemita, l’Action Française.

El 28 de maig, l’eufòria va tornar a esclatar quan es va saber que el rei de Bèlgica, en Leopold III, havia firmat la capitulació del seu país. Ara només quedava França, però semblava evident de que acabaria aviat. En Fritz estava tant entusiasmat per no haver d’anar al front que es va oblidar de que estava animant als nazis. Però, aquell dia, l’alegria per ells no va ser completa quan varen escoltar per la ràdio del bar Victorius, on hi havia anat a fer una cervesa, que els britànics havien atacat a Narvik, Noruega, on encara hi havia en Georg, que lluitava en unes condicions climatològiques terribles a l’alta muntanya, tot i que estaven molt més ben equipats que els britànics. Patint per la vida del seu amic, en Fritz va acompanyar el següent diumenge a l’Àngela a l’església de Sant Miquel de Berlín per resar i posar un ciri per l’ànima del seu amic. Mirant-se la façana de l’edifici, que era d’estil italià, en Fritz va dir-li a l’Àngela abans d’entrar per l’enorme porta de fusta de l’església:

Aquests nostres aliats no ens ajudaran pas, no se perquè vam fer tant d’enrenou amb en Mussolini quan a l’hora de la veritat s’han quedat en el seu país.

Estant d’acord amb el seu marit, l’Àngela li va contestar mentre el feia entrar a dins el temple:

Itàlia ja no és la Itàlia dels Cèsars, és un país pobre. És l’únic país que el segle passat va perdre una guerra a l’Àfrica.

El 5 de juny, després de que la majoria dels soldats francesos i britànics haguessin embarcat cap a Dover des de Dunkerque, en Fritz va veure que arribaven a l’Hospital els primers soldats alemanys que havien lluitat tant a Noruega com a França. Les ferides eren de poca consideració, de fet venien a l’Hospital a fer-se una revisió abans de tornar al front, i en Fritz es va quedar més tranquil quan va veure que aquells soldats no li parlaven d’atrocitats. La majoria estaven tranquils i animats per tornar a la batalla. Li explicaven que les batalles eren senzilles per ells i li parlaven de la superioritat alemanya enfront a la dels seus enemics. L’ambient era tant tranquil entre ells que no va fer falta que hi hagués un inspector per vigilar el què deien. Però, a la tarda, mentre estava examinant a un soldat que s’havia trencat accidentalment una cama, el director del centre el va cridar a través d’una infermera perquè es reunís amb ell en el despatx. Pensant que li diria que no hauria d’anar al front, va quedar glaçat quan li va dir que hauria d’anar a França el 15 de juny. Espantat a la cadira, pensava que estava dins d’un malson, ell a la batalla pensava, però va quedar més tranquil quan el director li va dir:

Escolta! no estiguis nerviós, només serà per 15 dies, però creuen que per aquestes dates necessitaran uns quants metges perquè faran una conquesta important. Segons m’han explicat a mig juny ja serem a París, la batalla s’haurà acabat i tu estaràs lluny de les últimes batalles. A més, aquests deu dies que et queden els tens de vacances. Per tant ens veiem al juliol i no pateixis, gaudeix d’aquestes vacances. 

Resignat i esbufegant, va deixar l’Hospital Charité trist i fent cares de pomes agres, però també convençut de que no havia de patir. Tothom sabia que la victòria era qüestió de dies. No hi hauria un altre Verdun. Quan va dir-ho a l’Àngela quan va arribar al pis, ella, aquest cop, no es va posar trista, tot i això li sabia greu perdre’l 15 dies i es va limitar a dir-li en to de broma:

No aprofitis que vas a França per beure vi francès i no t’enamoris d’aquestes franceses que faran qualsevol cosa per estar amb un alemany.

Al vespre varen anar a casa dels seus pares per comunicar-los la notícia. A casa dels Klein la notícia fresca no es va viure amb tanta tranquil·litat, tots patien per la seguretat del seu fill, però també sabien com tots que el gall era massa vell per lluitar i ja només servia per ser devorat pel llop. En Marwin el va animar dient-li que estava de sort de tornar a França de vacances i la Katrina li va demanar en to de broma que li portés un record, però en Barnard es mirava tota aquella situació amb més preocupació i amb silenci des de la seva butaca. Sabia que la guerra a França s’havia acabat, havien aconseguit el què ells no havien pogut aconseguir, però ara temia la reacció dels britànics, tot i que quan hi pensava veia que els britànics estaven sols davant d’una poderosa Alemanya que dominava Europa. En Barnard també rumiava amb un tema que el deixava intranquil, no entenia perquè en aquesta guerra no s’utilitzaven armes químiques com a la Primera Guerra Mundial. Després de parlar una estona més de França, la parella varen anar a sopar a casa de l’Àngela. Donant també la notícia, en Seigmund se la va agafar amb molta alegria i li va explicar que estava orgullós de que anés a França a lluitar. Abans d’acabar de sopar el pollastre amb llimona de l’Annalisa, en Fritz li va demanar en el seu sogre si li ensenyaria a disparar. Tenia por de que l’enviessin en un front i patissin alguna emboscada o un contraatac. Rient mentre es bevia una Paulaner en el sofà, en Seigmund li va dir:

Que no saps disparar? No te’n va ensenyar el teu pare?

No volent comentar que el seu pare no sabia disparar, en Fritz es va limitar a dir-li que volia saber més trucs amb les armes. Després d’acabar de sopar, en Seigmund va portar a tota la família en un camp descobert proper que estava il·luminat per unes faroles i per la llum de la Lluna. Ensenyant-li la seva Luger Parabellum de 9 mil·límetres li va explicar com la tenia que carregar i descarregar ràpidament i li va dir que era una arma que per desgràcia s’encallava molt. Després d’ensenyar-li a apuntar sense que li tremolés la pistola, en Seigmund va disparar uns quants trets contra unes llaunes que havia col·locat prèviament a uns 20 metres de distància. No en va tocar a cap. Mirant-se’l amb desconfiança, en Fritz va començar a pensar que no havia sigut una bona idea demanar-li que li ensenyés a manejar les armes. Veient que el seu pare no anava fi, havia begut masses Paulaners i massa vi, costum que començava a agafar cada dia, l’Àngela va agafar l’arma i sense perdre ni un minut va disparar també uns quants trets contra les llaunes. Ella en va tocar tres de les cinc llaunes que hi havia col·locades i en pla xulesc li va donar l’arma a en Fritz i li va dir:

Si em superés et prometo que durant la resta de l’any no em compraré res de roba.

Rient, en Fritz li va contestar mentre veia com la seva esposa carregava l’arma amb un moment:

Així no puc fallar.

Després de que l’Udo col·loqués bé les llaunes que havia tocat l’Àngela, en Fritz va agafar la pistola i nerviós va apuntar a les llaunes. Després d’uns segons apuntant, l’Àngela li va aconsellar que agafés la pistola amb les dues mans si estava tant nerviós, però en Fritz, que també li agradava fer-se notar, va disparar amb una sola mà cinc trets. Les cinc bales varen tocar les cinc llaunes per pura casualitat deixant impressionats a la família Richter. De seguida que ho va veure, L’Àngela, que sabia que havia perdut l’aposta, li va exclamar:

Nooo! Ara no podré comprar-me roba. Era broma l’aposta, eh?

Fent-li que no amb el cap, en Fritz es va posar content de saber que no era un mal tirador i en Seigmund li va dir mentre li tocava l’espatlla:

Tens els gens del teu pare, series un excel·lent soldat. Portes a la sang això de matar com un bon prussià.   

Després de quatre explicacions més sobre com havia de manejar les armes i com l’havia de carregar, aquí es notava que no era un expert anant molt lent, en Seigmund el va sorprendre quan li va dir:

Escolta! quedat l’arma, m’agradaria que una arma de la meva propietat estigués present en les batalles més importants de la història del nostre país.

Pensant que no li aniria malament tenir la pistola, en Fritz va acceptar de bona gana el regal i en Seigmund li va dir mentre li donava unes quantes bales de 9 mil·límetres que tenia a casa guardades com un tresor:

Si busques la pau preparat per la guerra.

Mentre tornaven a peu amb l’Àngela cap al pis, en Fritz recordava com la Galiana l’havia renyat aquella vegada que havia disparat a un ocell i mentre mirava les estrelles del cel pensava que si l’estava veient des de l’altra banda del món li estaria dient que era un assassí. Recordava com corria desesperada per la Charlottenburger Chaussee fugint d’ell mentre li deia que era un assassí i com el va abraçar quan la va aturar per demanar-li perdó. Veient que el seu marit pensava amb la Galiana, l’Àngela li va dir:

El que et vagi poder dir aquella (no pronunciava mai el seu nom) no ho tinguis present, si has de disparar, dispara. No tinguis manies perquè els de davant teu no en tindran.

Fent que sí amb el cap, varen entrar al pis i en Fritz va guardar la Parabellum al tocador del rebedor. Els següents dies el noi no tenia ni valor per agafar-la, li donava molt males sensacions el fet de tenir una arma a casa.

Tot va canviar pels berlinesos la nit del 7 de juny quan uns avions francesos Jules Verne varen bombardejar per primer cop la ciutat de Berlín. Amb la ciutat completament il·luminada i sense defenses antiaèries, els francesos ho varen tenir molt de cara per atacar les fàbriques Siemens del nord de la ciutat i l’aeròdrom de Tempelhof. De seguida que es varen apropar a la ciutat es varen activar les sirenes antiaèries i en Fritz i l’Àngela, que estaven al llit dormint, es varen alterar de males maneres en sentir per primer cop aquell soroll advertidor. Al cap de pocs segons, quan estaven canviant-se a l’habitació per sortir a fora, es varen apagar les llums de la ciutat. Espantats per estar a les fosques, es varen apropar a la finestra i quan estaven apunt per sortir al balcó des del menjador varen sentir com l’artilleria antiaèria disparava contra al cel. Sortint ràpidament al balcó per si veien algú, al cap de pocs minuts es varen tornar a encendre les llums del barri i després la de les llars i tot va tornar a la normalitat. Aquell atac, que va ser poc violent, només vuit bombes varen caure a les instal·lacions industrials del nord, així com 80 petites bombes incendiàries, va canviar la moral dels berlinesos que varen entendre que no estaven exempts de la guerra. En Fritz es va agafar aquell atac amb molta ràbia i va començar a patir per la seguretat de l’Àngela per quan ell no hi fos. Intranquil després de l’atac i no sabent encara què passava, patia perquè no tornessin, es varen quedar amb l’Àngela a la planta baixa de l’edifici juntament amb els veïns del bloc. Després d’unes hores de desconcert i de veure que no hi havia més soroll, en Fritz va anar un moment a casa dels seus pares per demanar-li en el seu pare que construís un refugi a la fàbrica per si els bombardejaven. Entenent i compartint la preocupació del seu fill, li va prometre que farien un petit búnquer per la família. L’endemà, l’Àngela va veure a la llibreria per primer cop a les cares dels berlinesos la paraula por. Alguns com l’Otto estaven tant indignats que demanaven la mort d’un miler de parisencs. La Carlene, que aquell dia va anar entrar a la llibreria a comprar el volum d’il·lustracions Mit Hitler in Polen, un àlbum fotogràfic fet pel fotògraf Heinrich Hoffmann del viatge d’en Hitler per Polònia, on a la portada es veu el dictador alemany fent la salutació feixista junt als soldats alemanys que desfilaven davant d’ell, va cridar sense saludar a ningú i amb una cara de mil dimonis:

Maleïts francesos, tots a la seva arma democràtica!

Els següents dies, mentre en Fritz es preparava per anar a França i no es movia del costat de l’Àngela, estava confós perquè no sabia ben bé a on el destinarien de França perquè encara no estava clar quin seria el front on seria més necessari, varen rebre una carta d’en Georg. El seu amic els va explicar que després de durs combats a Narvik havien fet fora els francesos i els britànics, i que ara el destinarien a ell a França per acabar amb l’ofensiva alemanya. Tranquils en saber que estava bé, també es varen quedar més alleugerits per saber que els soldats que havien lluitat a Noruega ara anirien a França. Res podia fallar pensava en Fritz, que creia que amb la derrota de França els britànics negociarien aquest cop si la pau. El 10 de juny la seva confiança va augmentar encara més quan va saber que els italians havien entrat a la guerra i havien atacat als francesos. Per fi Mussolini entrava en joc pensaven molts.

El 14 de juny de 1940, mentre l’exèrcit alemany ocupava París, que s’havia declarat prèviament ciutat oberta i el seu govern s’havia dirigit a Burdeus, en Fritz va fer les maletes per concentrar-se amb els seus altres companys per marxar cap a França. Abans de marxar, la seva família es va acomiadar d’ell entre plors mentre sentien repicar les campanes de les esglésies que anunciaven la conquesta de la capital francesa. La Luane no parava d’abraçar-lo i li demanava que vigilés, i en Barnard li demanava que no es fes el valent perquè d’herois ja n’estaven ple en el cementiri i en les butaques. L’Àngela, per la seva part, que aquells dies aniria a dormir a casa dels seus pares per seguretat, havia aguantat les emocions fins al moment de l’acomiadament i es va posar a plorar com una magdalena. No li deixava la mà perquè no marxés i li anava dient que vigilés molt. En fer-se l’hora, en Fritz va agafar un taxi i es va dirigir a l’estació de trens Anhalter, a on li dirien on es concentraria aquells dies. Els pares d’en Fritz varen veure tant afectada a l’Àngela que la varen convidar aquella nit a acompanyar-los a l’Òpera Estatal per veure l’obra Els mestres cantors. En arribar a l’estació carregat amb dues maletes plenes de roba, el primer que va fer va ser anar a comprar en un quiosc que hi havia a l’estació el Völkischer Beobachter per entretenir-se durant el viatge a França. Amb el diari a sota l’aixella i amb la Parabellum amagada entre els calçotets de la maleta, es va reunir amb els seus companys, que la majoria estaven tant espantats com ell per no saber a on els dirigirien. La majoria eren joves com en Fritz i alguns fumaven ansiosos a l’estació esperant que els cridessin. Després de passar llista i de fer-los vestir amb uns uniformes semblants els dels militars, tot i que ells, a diferència dels soldats, portaven un braçalet que indicava que eren metges, els varen posar en fila. Per amagar el diari se’l va posar a darrera l’esquena aguantant-lo amb el cinturó dels pantalons. Després d’explicar-los quatre conceptes bàsics de què haurien de fer i com s’havien de comportar, els varen fer pujar al tren mentre els cridaven pel nom. Ansiós, en Fritz va pujar al tren sense cridar massa l’atenció pensant que aquell no era el seu ambient, mentre els altres començaven a parlar amistosament entre ells com si anessin a una excursió. Un cop a dalt el tren, va assentar-se a una punta del vagó i va observar atemorit uns quants soldats armats amb escopetes Karabiner 98k, cosa que el va fer posar encara més nerviós. Intentant no mirar-se’ls com passejaven fent molt de soroll a cada passa que feien amb les seves botes altes i negres, va treure’s el diari i es va posar a llegir un article que deia que amb la conquesta de París França perdia la seva capacitat industrial i el seu potencial econòmic i militar. Fullejant ràpidament el diari perquè no estava concentrat per llegir, va deixar-lo al cap d’uns minuts al seu costat i es va posar a mirar per la finestra mentre recordava com aquella via l’havia fet anys enrere amb la Galiana. Quins bells temps pensava, que bonica era la pau i ser un nen despreocupat. Quan varen travessar la frontera francesa al cap d’unes hores en què tothom parlava amistosament menys en Fritz, un oficial vestit amb un uniforme verd i ple de medallers els va explicar a cadascú el seu destí. En veure que molts els enviaven cap al sud, on encara hi havia les últimes batalles, el noi va pensar en el pitjor i anava recordant com es carregava i descarregava la seva Luger Parabellum del seu sogre que portava amagada. Quan l’oficial se li va apropar, en Fritz estava tant nerviós que no podia amagar el tremolor de la cama dreta, precisament la cama que el seu pare tenia ferida, i no gosava mirar la cara d’aquell home que l’hi havia de dir la seva sentència. Després de llegir el seu informe, l’oficial se’l va mirar detingudament i li va dir mentre li donava barroerament uns papers:

París, Hotel Dieu, allí hauràs d’ocupar-te dels malats alemanys.

Sorprès, no s’ho esperava, sabia que aquell Hospital, el primer que hi va haver a París, situat a la Cité, a prop de Notre Dame, era un molt bon lloc per anar-hi a treballar. Alleugerit i respirant tranquil, a partir de llavors es va començar a il·lusionar del seu nou destí. Els nervis i els tremolors li varen passar i va començar a parlar amb el seu company del costat que li havia tocat anar a Cherbourg. Un cop varen arribar a Gare du Nord, era mitjanit, els seleccionats per quedar-se a París varen baixar dels trens i varen ser recollits a l’estació per uns cotxes Opel Kaddet de color verd, que els varen portar cap als seus hospitals on s’allotjarien durant aquells dies. El noi va pujar als seients de darrere d’un d’aquests cotxes conduït per un soldat d’infanteria juntament amb dos companys més. Recorrent els carrers de la ciutat i observant els edificis a través de la llum de les faroles, va continuar recordant el seu viatge i pensava com n’havia sigut de gamarús aquella vegada en no interessant-se per la ciutat i en els seus monuments, cosa que ara tenia ganes de fer però que ara no podia. Endinsant-se pels carrers més cèntrics amb  l’Opel, es va estranyar de que no veiés cap afecte de la guerra, fins i tot veia gent civil que sortia dels bars caminant tant tranquil·la pels carrers davant la presència dels soldats alemanys que feien patrulla. En aquells moments pensava que era cert de que la guerra els hi era molt fàcil.

En arribar a Hotel Dieu va quedar fascinat mirant-se Notre Dame, era preciosa pensava amb la seva il·luminació, i després d’entrar a l’Hotel va quedar-se uns segons palplantat a l’entrada de l’Hospital mirant els arcs que hi havia en tot l’edifici, que li recordaven a un monestir. Després d’instal·lar-se en una còmode habitació juntament amb dos companys més, va anar de dret a recepció per fer una trucada. Va trucar a l’Àngela, que estava dormint a casa dels seus pares. En saber que era a París, li va dir mig adormida que gaudís d’aquelles vacances però que no oblidés que estava casat.

L’endemà, 15 de juny, el varen fer llevar a les cinc de la matinada i sense esmorzar li varen ensenyar l’Hospital amb el seu jardí en el centre de l’edifici i els pacients que havia d’entendre. Bàsicament eren soldats alemanys que tenien algun refredat o alguna ferida sense importància. Posant-se a treballar després d’esmorzar una mica de fruita i de beure’s un repugnant cafè, es va posar a treballar tal i com ho feia a Berlín, amb l’única diferència que tots els seus pacients eren soldats. A la tarda, quan estava posant unes benes al canell d’un soldat, que l’hi feia mal de tant portar l’arma agafada, uns oficials el varen cridar juntament amb la resta dels seus companys. Al cap d’uns minuts tots estaven reunits a l’entrada de l’Hospital. Fent rotllana al voltant d’un oficial de l’Exèrcit que anava vestit amb el seu uniforme de gala i amb la seva gorra militar amb la visera negra, en Fritz va quedar atordit, de fet ja s’ho esperava, quan els va cridar de que si veia a algun jueu, emigrant alemany o persones contràries a l’ocupació ho diguessin d’immediat. Preguntant pel destí d’aquests, l’oficial li va respondre mentre s’encenia una cigarreta:

Tant és això! No és important! no ets aquí per fer preguntes!  

Després d’acabar la jornada al voltant de les vuit del vespre, uns soldats el varen tornar a cridar quan es canviava a l’habitació juntament amb un parell més de companys seus. En sortir de l’Hospital en companyia dels soldats i dels seus companys, el varen dur amb un altre Opel a l’Hotel Crillon, un hotel de luxe que feia de quarter general alemany situat passat a la Place de la Concorde. Després de fer-los seure en unes còmodes butaques, un altre oficial els hi va explicar quines zones podien passejar tranquil·lament i quines no. Quan anava a preguntar si podien anar a visitar als museus, l’oficial va fer un gest amb la mà i un parell de soldats els varen tornar a l’Hospital. En deixar-los davant de Notre Dame, va anar a sopar amb la resta dels seus companys del camp mèdic a l’oest de la ciutat ja que el centre era desèrtic. Agafant un tramvia, tots quedaven meravellats per la ciutat i no es feien creus de que estigués sota el control alemany. Per ells era una prova de la grandesa d’en Hitler. Mentre bevien abundant vi francès en un bar, que estava ple de gent, sobretot de soldats alemanys que festejaven la victòria, en Fritz li va preguntar a un d’aquells joves metges mentre escoltaven d’un gramòfon a la cantant La Môme Piaf:

Però París mai ha sigut alemany, no podem canviar l’estat de les coses. No crec que els francesos acceptin ser alemanys per sempre més.

Quedant-se tots callats, sabien que tenia raó, un d’ells li va contestar mentre anava fent glops de vi:

Amb en Hitler tot és possible, quan vegin que han viscut enganyats amb un govern dèbil i que no els hi podia oferir cap esperança canviaran d’opinió. A part, s’ha de tenir en compte la desintegració total de la societat francesa i el col·lapse del seu Exèrcit, del seu govern i, el més important, de la moral de la gent.

Després de sopar en un restaurant senzill perquè no portaven gaires francs que els hi havia donat els seus caps, varen tornar cap a l’Hospital per dormir. Alguns anaven completament beguts i es varen quedar una estona més vaguejant pels carrers de la ciutat en busca d’alguna dona parisenca, que s’oferien sense miraments als alemanys.

Els següents dies, mentre en Pétain negociava amb els alemanys des de Bordeus per firmar l’armistici, en Fritz cremava oli com un desesperat en horaris de catorze hores i només tenia dificultats a la feina quan havia d’extreure metralla del cap dels soldats, una operació complicada que no havia fet mai però que amb les hores va aprendre a fer ràpidament. La seva eficàcia i la seva entrega no varen passar per alt en els seus superiors, que de seguida en varen quedar molt contents d’ell i li donaven més llibertats. Eren vigilats constantment per soldats alemanys. Quan sortia pels carrers de la ciutat per donar una volta tot sol, es trobava amb un ambient magnífic, tots els parisencs tractaven amb molt de respecte als alemanys, inclús s’apropaven a ells, sobretot les dones. Endinsant-se pels carrers propers al Sena vestit amb el seu uniforme militar que no suportava, va veure a una dona que comprava a una botiga que cridava quan veia als alemanys:

La meva pobre França! No en tenim la culpa nosaltres d’aquesta desgràcia.

Quan va anar a una fruiteria per comprar uns quants plàtans per l’Hospital, va veure que la venedora venia amb més ganes als alemanys. Tenint ganes de practicar una mica de francès, que era molt bàsic, en Fritz li va preguntar a la venedora si li agradava tenir els alemanys a París. Sense rumiar-s’ho, ella li va contestar per sorpresa d’en Fritz:

Si els alemanys paguen nosaltres estem encantats que siguin els nostres clients. El problema que hem tingut ha sigut la nostra cega política governamental.  

Mentrestant, a Berlín, el 17 de juny, després de que se sentís per la ràdio la proposta de l’armistici francès, una multitud de gent es va dirigir cap a la finestra de la casa d’en Joseph Goebbels, a la Wilhelmplatz. Entre ells hi havia l’Àngela que acompanyava al seu pare, i tots varen cridar entusiasmats:

Alemanya!, Alemanya!, Alemanya!.

L’Àngela també cridava amb la multitud perquè donava tot el seu suport en el seu país, però no en el seu govern. Sabent que en Fritz era a París no va patir tant perquè li pogués passar alguna cosa, però si que patia perquè no s’enamorés d’una francesa ja que a la llibreria la Klara li explicava que les franceses estaven disposades a fer de tot per tal de complaure als alemanys.

A París, l’endemà a la tarda, un dels pacients francesos de l’Hotel Dieu va gosar canviar l’emissora de ràdio per Ràdio Londres, on tots varen sentir un missatge radiofònic del general Charles de Gaulle on va recordar en els francesos que França no estava sola i que es podia unir a la Gran Bretanya per lluitar contra els alemanys. Aquell missatge no va ser escoltat per la majoria dels francesos que estaven cansats de la guerra que els havia humiliat, però per culpa d’aquell home va ser sentit a l’Hospital perquè aquell pacient va aixecar el volum de la ràdio que tenien a la seva habitació i la va posar al mig del passadís. En sentir que es canviava d’emissora, uns quants soldats alemanys varen córrer en busca del pacient que havia canviat l’emissora. Després de trencar la ràdio a cops de peu, varen entrar a la sala on s’havia fet aquell canvi i varen veure a cinc pacients estirats al llit. Mirant-los amb desafiament, un dels soldats va demanar que li diguessin qui era el responsable d’haver tocat la ràdio. En no tenir resposta, cap volia delatar en un seu company, un soldat els va apuntar amb una Karabinner 98k i llavors un dels pacients va senyalar al culpable. Satisfets, els alemanys varen colpejar amb la culata al delator i varen agafar aquell pacient senyalat i se’l varen endur arrossegant-lo pels peu per tot l’Hospital perquè ho veiessin tots els pacients i el personal de l’Hospital. En Fritz va demanar explicacions en veure’ls portar aquell home d’aquella manera tant inhumana, però un dels soldats el va apartar amb la Karabinner 98k mentre s’enduien aquell home que no parava de cridar de por. Després d’uns minuts de silenci, ningú gosava dir res, varen sentir un soroll a fora i un crit, i en mirar per la finestra cap al jardí varen veure a terra aquell pacient. L’havien fet saltar des de la finestra. Emprenyat, en Fritz va començar a odiar estar a París i va tornar a copsar la crueltat del seu Exèrcit.

El 20 de juny, quan tot era apunt per firmar l’armistici entre França i Alemanya, en Fritz va tenir unes hores lliures i amb uns quants soldats alemanys que els vigilaven però amb qui hi havia fet certa amistat varen anar al Louvre després d’anar-los a buscar a l’hotel Le Meurice, al costat del Louvre i seu de l’Estat Major alemany del Gross-París. Com que eren alemanys no varen tenir que pagar entrada i en aquell moment que esperava a l’entrada del museu del Patí Quadrat del Museu, en Fritz va veure que París tornava a la normalitat. Era igual que la dels anys 20 pensava, inclús els artistes, els músics i els pintors varen tornar a les seves activitats culturals, els famosos cafès sempre estaven plens i només un 2% dels funcionaris varen deixar el seu lloc de treball. La majoria que varen marxar eren dones amb nens petits. En passejar-se pel Louvre vestit amb el seu uniforme verd, va tornar a recordar aquell viatge amb la Galiana i portava una flor blanca que havia comprat prèviament en una vella floristeria. Però els seus companys no posaven el mateix interès que en Fritz, alguns varen entrar al museu amb una ampolla de vi i caminaven per les llargues sales amb un to xulesc mentre cridaven que cremarien l’art francès i s’insinuaven amb vulgaritat a les noies franceses que feien de guies. Sense escoltar-los, en Fritz anava revivint en el passat i s’anava aturant a cada quadre que havia comentat amb la Galiana i es va avergonyir en passar per davant de la Giaconda perquè havia dit que era un quadre mal pintat. Amb un tímid somriure va continuar contemplant cada quadre i es va aturar en el Rai de la Medusa, el quadre que li havia agradat a la Galiana. Sense deixar de mirar el quadre, va deixar-hi una flor blanca al terra i sense adonar-se’n li va caure una llàgrima en recordar com la seva estimada li deia que li encantava aquell quadre. Mentre es quedava uns minuts pensatiu davant del quadre, un dels seus companys, que anava completament begut, es va posar a riure en veure’l plorant i el va agafar per l’espatlla. Amb la botella de vi mig buida i llançant la seva gorra verda contra el terra, va senyalar al quadre i li va dir:

Escolta, aquesta porqueria t’agrada? Si és molt fosc, quins colors més lletjos. Mare de Déu. Saps què farem? Ens l’emportarem a casa si tant t’agrada.

Veien que anava a despenjar el quadre, en Fritz, enrabiat perquè aquell quadre era el record de la Galiana, va embogir pensant com n’era ella de dolça rient contemplant aquell quadre i trobava horrible que ara un borratxo armat volgués destruir aquella obra. Temptant a Déu, va agafar a aquell soldat pel coll, que ja tenia una mà en el quadre per tirar-lo a terra, i li va clavar un fort cop de puny a la cara. Atordit, aquell soldat li va voler treure la pistola Walther P38, però en Fritz va ser molt més ràpid i li va agafar el braç on tenia l’arma i li va clavar uns altres quants cops de puny a la cara. En veure-ho, els altres soldats de seguida varen córrer cap a ells i varen apartar a la força a en Fritz d’aquell soldat, que va quedar amb el nas trencat i amb el llavi destrossat. Acorralant-lo a la paret, al costat del quadre, aquell soldat begut va apuntar a en Fritz amb la Walther P38, però en aquells moments va venir ràpidament un coronel, que va demanar explicacions per tot aquell aldarull. Els soldats varen assenyalar a en Fritz com el culpable de l’incident. Veient-se mort, el coronel li va preguntar què havia passat i en Fritz, molt hàbilment, li va contestar cridant i senyalant al Rai de la Medusa:

Aquest home volia destruir aquesta obra! la volia cremar, no podia permetre que es destruís l’art que pertany al Reich. Tothom sap de l’amor que té el nostre führer per l’art i estic segur que ell no voldria que es destruís aquesta obra.

Mirant a l’altre soldat, aquest va cometre l’error de dir mentre es tapava la boca que no li parava de rajar sang:

Però si és una porqueria, és l’obra d’un maleït francès.

Reflexionant uns segons mirant al Rai de la Medusa, el coronel es va apropar a aquell soldat, que s’estava eixugant la sang que no li parava de rajar mentre tornava a agafar la seva ampolla de vi, i li va clavar una altra plantofada i va ordenar que el detinguessin durant uns dies per haver desobeït ordres i per anar begut. Mirant-se els altres soldats, els va prohibir destruir cap obra d’art fins que no ho diguessin els seus superiors. En acostar-se a en Fritz, es va encendre una cigarreta davant seu i li va dir:

Ens fan falta més homes com tu a l’Exèrcit, que tinguin cultura i que siguin valents, si mai vols ja saps a on et voldríem.

Sense respondre-li, no en tenia gens de ganes d’entrar a l’Exèrcit, va continuar el seu recorregut pel museu per després tornar tot sol al Hospital per trucar a l’Àngela, que només despenjar l’auricular i sentir la veu del seu marit li va dir que sempre portés l’anell de casat. Després li va comentar que estaven bé i que estaven molt contents per la victòria alemanya.

El 22 de juny, quan es va firmar l’armistici entre França i Alemanya en el bosc de Compiegne, a 80 quilòmetres al nord de París, on els alemanys es varen rendir el novembre de 1918 a la Primera Guerra Mundial, de cop va esclatar l’alegria a Europa ja que tothom pensava que la guerra s’havia acabat. Al vespre, en Fritz estava a l’Hospital examinant a un soldat que havia rebut accidentalment un tret en el peu, quan se li va apropar un oficial alemany i li va demanar que l’acompanyés a l’Hotel Crillon. Demanant-li temps per treure-li al bala en aquell soldat, l’oficial li va dir mentre l’agafava amistosament per la bata:

Escolta, aquest soldat està entrenat per aguantar això i molt més. Deixa’l, ja ho faràs una altra hora.

Pensant que era millor no rondinar, va deixar aquell home cridant de dolor sense que ningú el pogués atendre. Després de fer-lo pujar en un Volkswagen Kübelwagen descapotable de color ocre va anar a l’Hotel. En un despatx enorme però amb un ambient fred, el varen informar de que l’endemà a les quatre de la matinada havia de ser present a l’aeròdrom de Le Bourget, al costat de París. Estranyat, no entenia res, anava pensant que era molt d’hora, va demanar explicacions tímidament, i un dels oficials li va explicar mentre es posava la gorra per acompanyar-lo de nou a l’Hospital:

En Hitler vindrà unes hores per París i necessitem que tingui a la seva disposició als metges que li facin falta per si li passa alguna cosa. El viatge és artístic però t’has de vestir com un militar. 

Content de saber que aniria amb en Hitler, a qui pensava dir-li que el deixés tornar a casa, en Fritz va tornar a l’Hospital per anar a dormir ràpidament perquè al cap de cinc hores s’havia de llevar. En sonar el despertador a dos quarts de tres de la matinada lògicament era fosc, els carrers eren buits i només sentia els miols d’un gat que rondava per Notre Dame. Mentre es canviava per posar-se l’uniforme verd, el noi renegava perquè en Hitler volia anar tant d’hora per París. Després de canviar-se mig adormit i badallant tota l’estona, va baixar a baix després d’agafar en el restaurant de l’Hospital una poma per esmorzar. Sortint a fora de l’Hospital ja es va trobar a l’entrada a un parell d’oficials que el varen fer pujar ràpidament en un Mercedes negre que ja tenia el motor i els llums engegats. Sense ni dir-se bon dia varen arrencar el cotxe i varen marxar ràpidament cap a l’aeroport. En arribar-hi després d’uns quants minuts amb cotxe en una carretera buida però molt vigilada per soldats alemanys, va veure que una sèrie de soldats i de personal de l’aeroport vigilaven cuidadosament la zona d’aterratge i es varen aturar just a l’entrada de la pista. Sense baixar del cotxe, es va quedar esperant als seients de darrere el cotxe mentre es treia les lleganyes dels ulls i s’acabava de menjar la poma. Quan va aterrar l’avió d’en Hitler, un Focke-Wulff 200, que el pilotava el seu pilot personal, en Hans Bäur, en seguit va baixar el dictador acompanyat pels arquitectes Albert Speer i Hermann Giesler i l’escultor Arno Breker vestits amb un uniforme negre per semblar militars. Amb un somriure a la boca, en Hitler i els demés varen pujar als altres Mercedes negres que els esperaven i varen marxar cap a la capital francesa. Entre ells també hi anava en Martin Bormann i el metge personal d’en Hitler, en Karl Brandt, a qui en Fritz coneixia de vista perquè havia treballat com a metge de la Clínica Universitària de Berlín i sabia que volia construir noves clíniques universitàries a Berlín. També sabia que era el responsable juntament amb en Philip Bouhler del programa d’eutanàsia.

Sense entendre perquè l’havien portat a l’aeròdrom, no havia ni baixat del cotxe per saludar a ningú i no tenia instruccions de res, en Fritz va fer tot el viatge cap a París sense preguntar res assentat en el seient de darrere del Mercedes sense que els seus companys li badessin boca. La primera visita del recorregut va ser en el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier. En baixar dels cotxes i demanar les claus de l’Òpera, curiosament no les trobaven perquè el porter no hi era i les havia amagat. Desesperats, un oficial va enviar a la Gestapo i a la policia francesa perquè trobessin al conserge, que el varen trobar i el varen obligar a entregar les claus. Mentre esperaven que la Gestapo aconseguís les claus, en Fritz contemplava l’edifici amb devoció i recordava com li havia agradat en el seu viatge a París mentre en Brandt li indicava què havien de fer en cas de que en Hitler prengués mal o es trobés malament. El metge li va explicar que en Hitler patia problemes estomacals i que si li passava alguna cosa li donés unes pastilles amb un embolcall daurat que li va donar, però en Fritz no el va escoltar i per desgràcia seva li varen caure les pastilles al terra. Després d’aconseguir les claus, varen entrar tots a l’Òpera, on en Hitler va demostrar davant de tots com coneixia aquell edifici. El guia de l’Òpera va quedar sorprès de que recordés que efectivament feia anys havia existit una petit habitació que havia sigut eliminada després d’unes reformes. Després del recorregut per l’Òpera, el dictador alemany en va quedar tant content de l’edifici i del guia que va voler que li donessin en aquest 50 Reichsmarks de propina, però aquell home no la va acceptar, cosa que va posar molt content a en Fritz perquè per ell era una mostra de la humilitat francesa. Mentre tornaven cap al cotxe i un venedor de diaris contemplava aquella escena no donant crèdit del què veia, un dels oficials va cridar a en Fritz, i el noi es va dirigir ràpidament cap a ell. Juntament amb uns altres oficials, el volien renyar perquè estava contemplant l’edifici i no estava pendent per en Hitler tal i com l’hi havia dit en Brandt. Mentre li parlaven de que havia d’anar amb més atenció i li demanaven que es fixés més amb en Hitler i no tant amb els edificis, per sorpresa de tots ells se’ls va apropar en Hitler pel darrere i li va dir a en Fritz:

Tu no ets aquell noi de casa els Goebbels?

Content, sabia que això li faria guanyar autoritat, en Fritz li va contestar amb un somriure d’orella a orella:

Sí senyor, sóc aquell noi, estic aquí París perquè m’hi han enviat en qualitat de metge.

Amb un tímid somriure, estava satisfet després de veure l’Òpera, en Hitler li va contestar mentre li encaixava llargament la mà:

Que no vols ser aquí?

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar mentre els altres s’ho miraven sorpresos i ell es desencaixava la mà de la del dictador:

Sí, és magnífica aquesta ciutat amb tot el seu art, jo ja hi havia sigut de petit en un viatge amb la família i una amiga, i estic molt orgullós de formar part de la seva gran obra, però té que pensar que demà farà només nou mesos que em vaig casar amb la meva esposa, la noia de Munic, no se si la recorda?

Fent que sí amb el cap mentre reia, en Hitler li va contestar mentre es posava bé la gorra perquè es veiés bé l’àguila del Reich:

Qui pot oblidar a la seva dona? La seva bellesa és descomunal i entenc que vulguis tornar a Berlín, les noies de Munic són les millors i ser del què parlo.

Mentre tots reien el comentari d’en Hitler, un dels oficials es va apropar a en el dictador per dir-li que havien de continuar amb el recorregut, però abans de pujar en els Mercedes, en Hitler li va dir en un d’aquells homes:

Aquest noi ha de ser el primer en marxar cap a casa, tracteu-lo bé.

Estant a la glòria, en Fritz va pujar al Mercedes, on ara tots de cop li varen parlar i li explicaven que estaven molt contents d’acompanyar a en Hitler. El xofer del cotxe, que no l’hi havia dit res durant tota l’estona, se li va presentar i li va donar una cigarreta, que en Fritz va rebutjar perquè no fumava. Després de l’Òpera es varen dirigir cap als Camps Elisis passant per la Madeleine, que el seu estil clàssic va impressionar a en Hitler, per després anar a la Torre Eiffel, on onejava la bandera nazi. Veient el símbol parisenc, en Hitler va demanar aturar-se un moment per caminar. Mentre a en Hitler li feien una fotografia, en Fritz, que feia veure que contemplava al dictador tal i com li havien indicat, va mirar-se l’estructura de ferro pensant amb lo bé que s’ho havia passat en el primer pis de la Torre amb els seus amics i la seva mare mentre el seu pare estava a baix de la Torre per por a que li passés alguna cosa. Després varen tornar als cotxes i varen passar per l’Arc de Triomf, on en Brecker li va recordar a en Hitler que l’arc que volia fer a Berlín seria tant gran que el de París hi cabria a dins. Cansat de tanta estona en el cotxe, en Hitler va decidir baixar dels cotxes a la Place du Trocadéro per caminar una mica. En Fritz, com la resta dels seus companys, es va quedar al cotxe esperant que en Hitler tornés i no deixava de mirar als edificis. Un cop varen tornar als cotxes es varen dirigir a la capella de Les Invalides, dissenyada per en Hardouin Mansart. Allà, amb la seva llarga gavardina, en Hitler es va passar una llarga estona davant de la tomba d’en Napoleó amb la gorra al pit i inclinant el cap en silenci. En Fritz es mirava tota aquella escena amb estranyesa, pensava que el destí havia ajuntat a dos personatges molt semblants i sense escrúpols. Mentre en Hitler meditava davant d’en Napoleó, el fotògraf Heinrich Hoffmann va tirar una fotografia a la tomba com a record. En sortir de l’edifici en Hitler li va explicar en el seu fotògraf que aquell havia sigut el moment més gran i més bonic de la seva vida, que admirava a en Napoleó però li va deixar clar que en Frederic el Gran era un home de més talla. Després es varen dirigir al palau de Luxemburg, la Rue Soufflot i el Panteó, on en Hitler va elogiar les seves dimensions, tot i que en Fritz, va sentir com li xiuxiuejava a en  Hermann Giesler que l’interior de l’edifici l’hi havia provocat una forta decepció. En Fritz no va fer massa cas als comentaris d’en Hitler i es va interessar més en la tomba d’en Voltaire, l’home de la Raó que l’Església li va negar la sepultura en sagrat. Mentre seguien el cotxe d’en Hitler, en Fritz no entenia perquè no passaven pel Louvre, la Places des Vosges, el Palau de la Justícia i la Sainte Chapelle, i començava a pensar que els coneixements d’en Hitler en art devien ser molt simples o bé que odiava l’època medieval.

Després de veure el Panteó, en Fritz va notar que en Hitler estava desanimat i avorrit, cosa que li estranyava. Després de passar per les cases de la Rue de Rivoli i a Notre Dame varen acabar el recorregut a Montmarte, a l’església vuitcentista de la pietat catòlica del Sacre Coure, on en Hitler s’hi va quedar una estona rodejat pels seus escortes contemplant la ciutat. Mentre en Fritz contemplava també les vistes juntament amb els seus companys, va veure que molts fidels es dirigien cap a l’església i va quedar sorprès de que la majoria no prestés atenció a que hi havia en Hitler. A les nou del matí, en Hitler i el seus col·laboradors varen tornar a l’aeroport per tornar al quarter general de Bruley le Peche, a prop de Sedan, i en Fritz i els altres varen tornar a la ciutat. Tot i que li varen donar el dia lliure, en Fritz va preferir anar a treballar a l’Hospital perquè a part de que hi havia molta feina, tenia ganes de tornar a Berlín perquè enyorava a l’Àngela i treballant li passava més ràpid el temps.

Els següents dos dies, en Fritz no es va voler ni moure de l’Hospital, que estava ple de soldats amb algunes ferides, pel mal temps que feia, queien molts furors de Júpiter, i el seu superior el tractava amb molt de respecte perquè tothom sabia que coneixia a en Hitler. El 25 de juny va anar a celebrar la rendició francesa amb uns seus companys de l’Hospital i de l’Exèrcit després de que sentissin les paraules d’en Philippe Pétain per la ràdio de l’Hospital. El nou cap d’Estat francès va afirmar que havia començat una nova època pel poble francès després de ser derrotats. Endinsant-se pels carrers de la ciutat amb els seus companys, en Fritz va contemplar un ambient festiu; uns celebraven la victòria dels alemanys i uns altres celebraven la fi de la guerra. Eufòrics però amb els ventres buits, varen entrar a un restaurant amb vistes al Sena. Assentant-se a una gran taula ovalada, varen quedar tips de bols de sopa de ceba, cargols bourguignons, talls d’onglet i ostres, tot això regat amb els vins de Bordeus que els hi va portar una cambrera jove. Amb ganes d’estimar noies joves, aquells joves nois varen anar a un bar proper que estava ple d’alemanys i de francesos. Mentre es bevien unes copes de xampany Möet & Chandom i es fumaven amb orgull unes cigarretes que els hi oferien unes noies, en Fritz va veure que algunes franceses se l’insinuaven descaradament i, sense mirar els seus descoberts escots, va preferir deixar-les pels seus companys que anaven desitjosos d’estar amb aquelles dones entregades. En veure que tots anaven acompanyats i que ja no tenia amb ningú amb qui xerrar a part de la copa de xampany, va decidir tornar sol a l’Hospital pensant en l’Àngela i en la Galiana, a qui no podia oblidar. Ara se li feia molt més present en aquella ciutat. Amb l’alcohol a les venes i al cap, a cada racó la recordava i la seva consciència li feia jugar males passades perquè se la imaginava a cada carrer o asseguda en un restaurant amb el seu senzill vestit.

 

El 30 de juny, quan es pensava que marxaria l’endemà, un oficial el va cridar al seu despatx de l’Hotel i li varen exigir que es quedés uns dies més perquè el necessitaven, havia treballat exemplarment li va dir el seu superior. Resignat, va acceptar la decisió i va trucar a l’Àngela per comunicar-li la notícia. L’enyorava amb totes les seves forces i veia ara en París una presó que no en podia escapar. Tenia por de que no el fessin quedar a la capital francesa. L’Àngela, per la seva part, es va agafar malament que en Fritz es quedés més dies a París perquè tenia por de les franceses i pensava que el seu marit ho estava aprofitant. L’endemà al matí un parell de soldats el varen tornar anar a buscar per portar-lo a l’Hotel Crillon. Pensant que el farien quedar uns mesos, va veure un bri d’esperança de poder marxar quan li varen comunicar que com que coneixia a en Hitler acompanyaria a aquella jornada a en Goebbels, que estava de visita cultural per la ciutat. Content de saber que el ministre el faria tornar, el varen fer pujar en el Mercedes Benz 170VK, que els estava esperant just en el lloc on varen guillotinar a la Maria Antonieta, i varen anar a buscar al ministre a l’aeroport. En veure a en Fritz després de baixar de l’avió, el ministre va exclamar rient:

 

Aquí també ens hem de trobar? Que m’empaités?

 

També rient, en Fritz li va contestar posant-se les mans a la butxaca mentre els altres al·lucinaven veient que també coneixia el ministre de Propaganda i l’home fort del govern:

 

Estic aquí per la teva seguretat, tot i que esperava que em fessin tornar a Berlín.

 

Entenen la insinuació que li feia el noi, en Goebbels li va prometre:

 

Demà al matí marxaràs, donaré l’ordre perquè et rellevin per un altre, igualment França ja s’ha acabat.

 

Feliç com unes Pasqües, en Fritz no li va voler preguntar si començarien una nova ofensiva tot i que es moria de ganes de saber-ho. Pujant tots els cotxes, amb tots els col·laboradors d’en Goebbels varen començar la ruta: varen recórrer la catedral dels Invàlids, on varen contemplar la tomba d’en Napoleó, cosa que a en Fritz li continuava emocionant veure-la, el Sacre Coeur i Notre Dame. Durant tota l’estona en Fritz no es va moure del costat d’en Goebbels, que estava molt content de tenir-lo al seu costat.  A la catedral, en Fritz els va deixar perquè estava a uns metres de l’Hospital, però abans de marxar va anar a acomiadar-se d’en Goebbels. El ministre, molt emocionat per veure’l també a París, li va dir:

 

Dóna records al teu pare, estic segur que ell està orgullós de que tu siguis aquí París. Tant debò ell ho hagués pogut fer quan li va tocar, però els traïdors no ens ho varen permetre, ara em canviat la Història.

 

Pensant en la covardia del seu pare, en Fritz li va encaixar la mà al ministre i se’n va anar feliç pensant que en 24 hores veuria de nou a l’Àngela. Després de firmar els documents precisos i de passar les últimes hores cuidant als malats, que ja eren molt menys i començaven a ser francesos, en Fritz es va posar roba de civil que tenia; uns pantalons i una camisa blanca de màniga curta, i va fer la maleta per tornar cap a casa. Al matí del 2 de juliol va agafar el tren a Gare du Nord que el va portar a l’estació Anhalter. Mentre contemplava per últim cop la ciutat tenia un sentiment d’alliberació però també tenia la sensació de que hi deixava la Galiana a la ciutat; tots els carres, tots els edificis li havien recordat a la seva difunta xicota que no es treia del cap i que continuava estimant amb bogeria.

 

En arribar a l’estació berlinesa al vespre i cansat de tantes hores assegut, necessitava estirar les cames, va anar a peu a la Leipziger Strasse. Després de saludar a en Kurt quan se’l va trobar i de comprar un brioix a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, va entrar al pis. En obrir la porta del seu pis a poc a poc per donar una sorpresa a l’Àngela, que hi havia tornat a viure al pis després de veure que no hi havia perill i perquè enyorava aquell pis tant gran per ella, va veure que la llum del rebedor estava encesa. Però l’Àngela, en sentir soroll a la porta es va pensar que havia entrat un lladre i va agafar la pistola Luger Parabellum que tenia guardada a un calaix de la cuina i que l’hi havia comprat el seu pare per si de cas. Amagant-se a la cuina, quan en Fritz va obrir el llum de la cuina la sorpresa se la va endur ell en veure a la seva muller apuntant-lo amb una arma apunt per disparar-lo. Espantat, en Fritz va cridar tirant el brioix al terra:

 

Sóc jo, sóc jo. No disparis!.

 

L’Àngela no va disparar de miracle. Sorpresa, va deixar l’arma a la pica i va córrer cap al seu marit, que estava pàl·lid pensant que aquest era el moment més perillós que l’hi havia tocat viure. Després de parlar en el sofà de com l’hi havia anat per París, en Fritz li va donar un vestit que l’hi havia comprat en una luxosa botiga dels Camps Elysis, cosa que la va fer molt feliç. Després de menjar unes quantes salsitxes que li va fer l’Àngela mentre ell desfeia la maleta i deixava la Parabellum al moble del rebedor, en Fritz va trucar a casa seu per explicar-los que havia tornat sa i estalvi. La Luane i en Barnard es varen posar molt contents de que el seu fill hagués tornat i en Barnard encara no es feia creus de que s’hagués aconseguit derrotar els francesos amb tanta facilitat. Es deixava endur com la resta per l’eufòria de la victòria alemanya creient que potser el règim d’en Hitler no era tant desastrós com creia.

 

Els següents dies, en Fritz va gaudir de la rutina berlinesa i es passava els dies de l’Hospital Charité a casa dels seus pares o de l’Àngela. Tothom li preguntava per la seva estada a París i ell els hi responia:

 

No ha canviat gaire de quan hi vaig anar quan era petit. No es veia una ciutat que hagués passat una guerra. Els seus edificis, els seus monuments, la seva gent, tot estava com ho recordava.

 

Tot i això, en Fritz no es treia del cap aquell pacient de l’Hospital de la Cité que varen assassinar per haver encès la ràdio i com els soldats eren irrespectuosos amb els francesos, però pensava que eren incidents aïllats, típics de la guerra que acabarien amb el pas dels dies. Quan va quedar amb en Lou en el bar Victorius, aquest li va explicar:

 

En Georg també era a França aquests dies, però ell estava lluitant al sud del país. Segons sembla allà no ha sigut tant fàcil com a París, però m’ha explicat que en general França l’hi ha sigut l’operació més senzilla que li ha tocat viure gràcies a que en Hitler va fer passar els soldats i els tancs pel bosc de les Ardenes, cosa que no esperaven els francesos.

 

Pensant que la guerra s’havia acabat i que els britànics ara es rendirien, en Fritz va notar que els clients del bar i en Mark i la Diane es tornava a deixar endur pel nazisme i que veneraven a en Hitler i el seu règim com divinitats. De fet, ell pensava com el seu pare, no entenia com França havia pogut caure amb tanta facilitat i no comprenia com els parisencs que havia vist mostraven el seu suport a les tropes alemanyes i es deixaven sotmetre.

 

El 6 de juliol, en un dia gris on pràcticament no es va veure el Sol, en Hitler tornava també de França després de passar-hi uns quants dies dirigint l’ofensiva. En Martin, que estava molt eufòric, va fer tancar la llibreria per anar a rebre en Hitler a les tres de la tarda a la Anhalter-Bahnof, i en Fritz va tenir el dia lliure perquè el director de l’Hospital entenien que com que havia anat a França deuria voler anar a veure el dictador alemany. Pensant que estaven mig obligats, varen dirigir-se amb els pares de l’Àngela a rebre en Hitler. Quan varen arribar a l’estació Anthaler després de dinar a casa als Richter, varen veure que hi havia molta gent, n’hi havia que portaven més de sis hores esperant. Intentant posar-se entre el mig de la gent varen veure que no veurien res i varen decidir esperar-lo a davant de la Cancelleria, on també s’hi havia aplegat la gent. Als carrers de la ciutat estaven adornats amb flors i catifes, pels altaveus penjats a les faroles sonava la música de les SA, la Badenweiler, la marxa favorita d’en Hitler, les càmeres del Wochenschau no paraven de gravar a la gent i els carrers, i les campanes de les esglésies no paraven de repicar. Deixant-se endur per l’emoció i pels crits d’eufòria, sobretot en Seigmund, que estava plorant de felicitat i es passava tota l’estona esperant amb el braç dret aixecat, en Fritz i l’Àngela es varen posar a cridar amb la resta pensant que tot i els defectes potser en Hitler no era aquell monstre que havien dit. Palplantats a la vorera de la Wilhelmstrasse, a pocs metres al sud de la Cancelleria, mentre sortia el Sol després d’amagar-se tot el dia a darrere els núvols, varen sentir una comitiva motoritzada i entre crits varen veure passar a en Hitler amb un Mercedes negre amb l’emblema del Führer en el radiador, que va tenir que obrir pas entre la multitud de gent fins arribar a la Cancelleria. La gent estava tant eufòrica que volia tocar el cotxe del dictador alemany i es llançava sobre d’ell corrent el risc de ser atropellats. Les mares aixecaven els seus fills sobre les seves espatlles perquè poguessin contemplar el seu líder que els havia dut a la glòria. Després de que el cotxe entrés a la Cancelleria i d’esperar uns minuts, la gent que esperava en el balcó que donava a la Wilhelmplatz cridava que volien veure a en Hitler sortir al balcó, desig que es va complir quan va sortir juntament amb en Göering. En veure’l sortir, tots es varen posar a cantar i aplaudien i cridaven alçant el braç dret. Després de la cerimònia, on en Göering patia perquè els britànics no els ataquessin amb els seus bombarders, la família Richter i en Fritz varen anar a prendre unes cerveses Berliner Weisser en el bar Victorius per comentar com havien vist el dictador alemany. En Seigmund anava cridant d’eufòria pel bar, que estava ple de banderetes nazis i hi havia alguns oficials de l’Exèrcit que havien tornat amb en Hitler. En veure’l feliç i convidant als oficials a una ronda, molta gent abraçava a en Seigmund sense que el coneguessin. L’Àngela, que normalment li feia vergonya el comportament del seu pare, se’l mirava amb cara de felicitat pensant que tot havia acabat i que ara podrien tornar a les seves vides normals. Contenta, va alçar la seva gerra de cervesa i va demanar un brindis per Alemanya.

 

De seguida en Barnard va veure incrementar l’activitat a l’empresa perquè ara alguns dels seus teixits anirien a les zones conquerides, sobretot a la França ocupada, i va tenir que contractar a més treballadors i un parell més de secretàries. Per si de cas, es va assegurar de que cap dels nous treballadors fos jueu i va revisar amb lupa l’historial familiar dels treballadors que contractava. En Marwin, que continuava trist per la marxa de la seva xicota, estava esperançat perquè arribessin a un acord amb els britànics per tornar-se a reunir amb l’Elisabeth, però quan va sentir els rumors de que estaven preparant atacs contra la Gran Bretanya es va desesperar i es va tornar a tancar a la fàbrica per no pensar en la guerra.

 

Els rumors que sentia en Marwin es varen confirmar quan en Fritz va rebre una carta d’en Georg des de França en què els explicava que els estaven preparant per envair la Gran Bretanya. Trobant aquella operació una bogeria, pensava que l’Atlàntic era un mur impossible de superar, en Fritz va pensar que només s’amenaçava als britànics. Però, el 10 de juliol, els seus pronòstics varen errar quan la Luftwaffe va atacar els vaixells civils i mercantils, i les instal·lacions portuàries del Canal de la Mànega, començant d’aquesta manera la Batalla d’Anglaterra que duraria fins al maig de 1941. En Fritz va patir perquè no l’enviessin aquest cop a la Gran Bretanya, però els seus temors mai es varen materialitzar perquè el director de l’Hospital va rebre un avís d’en Goebbels en què l’hi prohibia enviar-lo al front.

 

Mentre els Junkers Ju 87 i Ju 88, els Messerschmidtt Bf-109, els Heinkels -111 i els Dorniers Do-17 es preparaven, la Matilda vivia aquells dies amb tranquil·litat, el règim s’ocupava d’expulsar els jueus de les zones conquerides, pensaven seriosament en enviar-los a Madagascar, i es varen oblidar momentàniament dels jueus que vivien a Alemanya. En Fritz estava tant content de que la seva botiguera hagués retrobat el somriure que anava sovint a la botiga content per dir-li que aquell malson havia acabat i que tornarien a viure amb pau i convivència. Deixant-se endur per l’eufòria, la Matilda li va demanar que tingués un fill amb l’Àngela per donar-li caramels com havia fet amb ell, però en Fritz encara se sentia molt jove per tenir un fill i pensava que primer havia d’acabar definitivament la guerra. No volia fer com el seu pare i portar al món una criatura a mig conflicte, tal i com va néixer ell.

 

El 18 de juliol, en Georg va tornar a casa amb al 218ª Divisió d’infanteria, que va desfilar en una marxa per la Porta de Brandenburg coberta amb banderes de guerra del Reich i amb l’esvàstica. La ciutat vivia enmig d’una festa popular; la gent s’abraçava, cantava, bevia, menjava i somiava junta pensant que tot havia acabat. Per afegir més vi a la festa, en Joseph Goebbels va pronunciar un discurs a les tropes i a les masses que s’havien reunit a la Pariser Platz, on hi havia en Fritz, l’Àngela i en Lou per veure el seu amic. Però el ministre va rebaixar l’eufòria en recordar la derrota de la Primera Guerra Mundial, acusant als jueus d’ella, i els va advertir de que aquesta guerra encara no havia acabat. Empassant-se saliva, en Fritz va pensar que potser s’hauria de menjar un altre cop les paraules que l’hi havia dit a la Matilda però també creia que era una amenaça sense contingut. Després de que la cerimònia acabés amb la desfilada militar, on tothom va retre homenatge aquells soldats victoriosos, es varen reunir amb en Georg, que era felicitat per la gent que el veia i fins i tot li regalaven flors i bombons, i les noies li feien petons a la galta. Per marxar d’aquell ambient per estar més tranquils, es varen refugiar en el bar de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz per beure’s unes quantes Paulaners. Només entrar al bar amb el seu uniforme militar, tots els clients es varen posar drets per saludar a en Georg i en Julius li va fer una reverència. Mirant amb admiració al seu amic, es varen asseure a la taula de sempre i li varen preguntar com havia vist aquelles batalles. A mitja conversa i amb la cervesa a la mà, en Fritz li va explicar que ell havia anat a París. Posant-se a riure, en Georg li va dir:

 

A París? Tant debò a mi m’haguessin enviat a París, que feliç que hagués sigut. A Noruega les condicions climatològiques eren terribles, la boira no em deixava veure res i disparàvem a l’atzar. A França la veritat és que va ser més senzill, sobretot gràcies a la climatologia, però també varen ser batalles dures, sobretot les que va presentar el coronel Charles de Gaulle amb els seus tancs. Però en general podem està molt contents.

 

Preguntant-li l’Àngela si havia vist atrocitats, en Georg va ser clar:

 

Sí, algunes, però en cap cas es podia comparar amb Polònia. Jo diria que varen ser fets aïllats, suposo que normals en un conflicte on tothom va escalfat i no pensa racionalment. Pensa que en la Primera Guerra Mundial també es varen cometre atrocitats d’aquest tipus, però esperem que no vagin a més perquè el que em preocupa és la ideologia racista que hi ha darrera de tot això.

 

Més tranquils, creien que el règim s’estava suavitzant per fi, en Fritz li va preguntar si tot havia acabat, però en Georg va respondre-li amb rotunditat:

 

No! Ara toca l’operació més complicada, la Gran Bretanya. Els britànics en si no ens seria massa difícil eliminar-los, nosaltres tenim més i millors avions i a ells els hi falta artilleria antiaèria, metralladores i canons antitancs, però tenen una sort: el mar. No se com ho farem per travessar-lo sense ser atacats. Es diu que es bombardejarà sense contemplacions la Gran Bretanya i que un cop estigui en ruïnes s’atacarà per terra. Si no hi hagués en Churchill segurament hauríem arribat a un acord amb ells, però amb aquest borratxo fumador de puros és impossible arribar a un acord, odia a en Hitler amb tota la seva ànima.

 

Llavors va intervenir a la conversa en Lou, que els va dir amb el seu tímid caràcter:

 

Els meus companys de la fàbrica demanen que se’ls permeti allistar-se a l’Exèrcit. La gent té clar que la victòria estar a tocar i que serà senzilla.

 

Preocupat, en Fritz li va preguntar si els britànics els podien atacar, i en Georg li va contestar:

 

Sí que poden sí, però creiem que nosaltres som més poderosos i que destruírem totes les seves fàbriques i instal·lacions militars abans de que ho facin ells amb nosaltres. A part, crec que nosaltres no som tant sensibles com ells i que atacarem on fa més mal. A la població.

 

Desitjant que les coses se solucionessin ràpidament, en Fritz els hi va explicar com havia viscut aquells dies a París i la seva trobada amb en Hitler i amb en Goebbels, cosa que en Georg li va dir en to de broma mentre li tocava l’espatlla:

 

Tu sempre has sigut un burgès, amb la classe alta, mentre els altres ens toca pica pedra.

 

Després de quatre somriures més mentre es bevien la cervesa, en Fritz els va explicar com havia vist com assassinaven a un pacient sense cap motiu greu i en Georg li va contestar amb el cap abaixat:

 

Ja t’hi acostumes a veure-ho, jo ho veig sovint, com també veig morir a molts companys meus per les ferides. Són coses que no hi pots fer res, les acceptés i punt.

 

Veient que el seu amic estava nerviós movent la cama esquerre mentre recordava aquells fets, en Fritz va decidir canviar de tema i varen parlar de les seves vides per la ciutat i els va recordar la primera vegada que varen venir en aquell bar quan eren petits. En veure que el seu marit pensava en el passat, a l’Àngela no li va fer gens de gràcia perquè sabia que recordava a la Galiana i es va beure la cervesa d’un glop i va deixar la copa de cop a la taula per mostrar el seu disgust. L’Àngela no anava desencaminada, ja que el record de la Galiana continuava, i potser encara més després de París. Mirant el rellotge que hi havia a damunt de la barra, en Georg els va deixar excusant-se de que l’endemà s’havia de llevar ben d’hora per anar a una altra desfilada militar i que havia d’anar a veure un moment als seus pares.

 

Efectivament, l’endemà 19 de juliol pels carrers de Berlín es va organitzar una desfilada militar per celebrar la victòria a França. La família Klein i la família Richter es varen unir per anar a veure els glorificats militars, on els peixos grossos anaven amb els seus galons d’or i els seus pits carregats de medalles i condecoracions. Molts d’ells estaven orgullosos i feliços d’haver sigut ascendits a mariscals de camp i coronels generals. En Seigmund no parava de repetir-li a en Barnard que sinó fos pels jueus, els socialdemòcrates i en Max Baden ells haguessin sigut aquells soldats que desfilaven per la victòria i que no s’haurien quedat a només 40 milles de París. En Barnard es limitava a respondre-li un sí sense contingut intentant evitar qualsevol conversa amb el seu consogre sobre la Primera Guerra Mundial. Mentre miraven la desfilada des d’una vorera, en Fritz i l’Àngela es varen adonar que l’Udo s’insinuava a la Katrina, cosa que li va fer riure a l’Àngela i va preocupar a en Fritz. Per ell el seu cunyat no era el noi ideal per la seva germana; era massa mogut i era poc intel·ligent. Observant el recorregut de la desfilada es varen adonar que per primer cop acabaria en el Reichstag, on en Hitler va fer un discurs que va commoure a les masses. El dictador alemany va assegurar que la Wehrmacht era més forta que mai i va explicar que el poble era tot un bloc. Però el dictador alemany va fer preocupar molt a en Fritz quan va dir que l’aliança amb els soviètics fracassaria i va culpar als jueus d’haver-lo obligat a lluitar. Pensant que estava boig, en Fritz li va dir a l’Àngela a cau d’orella:

 

Si fa com en Napoleó és que ha perdut ben bé el seny.

 

Mirant-se’l amb un somriure a la boca, l’Àngela li va contestar mentre anava sentint les marxes militars i els crits d’eufòria de la gent:

 

També deies que anar a França era una temeritat i mira on estem.

 

Després de criticar al primer ministre britànic, en Hitler va deixar la porta oberta a una pau amb el poble britànic i va fer una nova i última oferta de pau amb la Gran Bretanya. Sentint aquelles paraules, l’Àngela li va retreure a en Fritz:

 

Veus? No has de patir, és estúpid però no boig com en Napoleó.

 

Mentre en Hitler lloava la figura del general Walter von Brauchistch per haver dur l’estratègia militar a França i a en Rudolf Hess, la gent va observar els avions alemanys que sobrevolaven al Parlament alemany. La majoria pensaven que aquells avions formaven part de la desfilada però molts pocs, entre ells en Barnard, varen entendre que aquells avions sobrevolaven els cels de Berlín per si els bombarders britànics intentaven espatllar l’acte.

 

En acabar l’acte, on en Hitler va nombrar a 12 mariscals de camp i va ascendir a 16 generals, la gent va tornar cap a casa. En Seigmund li va demanar a la família Klein si els volien acompanyar a fer una cervesa, però en Barnard, que continuava avergonyit després de que se sabés el seu paper en la Primera Guerra Mundial, tot i que el desconeixia la família Richter que encara el miraven amb admiració, va rebutjar l’oferta al·legant que tenia molta feina fent teixits pels nazis. Entenent de que era tot un patriota, tot i que no sabia que era un patriota pels diners no per la nació, la família Richter, amb en Fritz i l’Àngela, varen anar a fer la cervesa en el bar Victorius. En Fritz no treia els ulls de sobre a l’Udo, que havia estat tota l’estona parlant amb la Katrina i fins i tot l’havia convidat a fer la cervesa, però ella no va acceptar l’oferta perquè molt gentilment l’hi va dir que havia quedat amb unes amigues per anar al Tiergarten.

 

Els següents dies, l’Àngela va notar en els diaris de la llibreria com s’havia incrementat el llenguatge bèl·lic i que es parlava obertament de guerra contra els britànics. En comentar-ho amb en Fritz, el seu marit li va dir que el preocupava aquell tema però que estava més tranquil perquè a l’Hospital ningú li parlava d’anar a la Gran Bretanya i que la majoria dels pacients que rebien eren civils que venien per un problema domèstic. Creia fermament que els britànics negociarien la pau després de veure el potencial de la Luftwaffe, que creia erròniament que era molt superior a la RAF britànica. Quan passejava pels carrers de la ciutat o pels passadissos de l’Hospital veia com la majoria de la gent rebutjava enfrontar-se als britànics, els consideraven massa perillosos, tot i que la majoria odiaven al primer ministre britànic. En Paul sempre li deia a en Fritz que el primer ministre era la persona més odiosa i més repugnant que havia vist mai amb els seus modals. Per més tranquil·litat, en Georg els va enviar una carta en què els hi deia que els estaven preparant per la primavera de 1941 i que veia inviable enviar la Kriegsmarine a les costes britàniques. Pensant que encara faltaven molts mesos per la següent primavera, en Fritz va creure que d’aquí a la primavera tot l’ambient s’hauria calmat i que es podria firmar la pau. Però els atacs aeris alemanys contra les ciutats portuàries del sud de la Gran Bretanya continuaven sense interrupció.

 

L’1 d’agost de 1940, l’Àngela es va quedar preocupada en sentir per la Klara que els bisbes catòlics alemanys es queixaven dels assassinats a malalts mentals que es produïen en els centres d’internaments. Molts eren eliminats en camions mòbils de gas. No tenint coneixença del què passava, la Klara no li va saber respondre, li va demanar a en Fritz si en sabia alguna cosa o si havia vist aquells assassinats a l’Hospital. Mirant-la amb tristor des del sofà del menjador, en Fritz li va respondre:

 

A l’Hospital tenim ordres de denunciar aquest col·lectiu, no tu nego. Jo no ho he fet mai, però molts dels meus companys ho han fet. Un cop s’ha presentat la denúncia venen els policies o les SS i s’enduen aquestes persones a la força. No ens diuen on, però sabem perfectament que els maten. És una injustícia més d’aquest govern que diu que posa ordre i seguretat.

 

Trista i col·lapsada pensant que es produïen assassinats selectius al costat de casa, no s’ho volia creure però sabia que era perfectament creïble el què passava. Amb aquelles crítiques de l’Església, l’Àngela va reafirmar la seva fe amb el catolicisme i aquell dia va anar a l’església de Sant Miquel a encendre-hi un ciri i a resar per la pau en el món. Però les seves pregàries com les dels bisbes varen ser envà i el ciri, com tots, es va apagar.

 

Els dies càlids d’agost passaven ràpid i en Fritz es mirava cada dia amb interès per la premsa els combats aeris a la Gran Bretanya. Tothom donava per fet que la victòria seria per la Luftwaffe, però en Fritz començava a creure que no seria tant fàcil i no li feia gens de gràcia destruir la ciutat on havia anat de Lluna de Mel i que tant l’hi havia agradat. A la llibreria, la majoria de la gent com l’Otto exclamava que s’havia d’aniquilar la Gran Bretanya com fos i quedar-se totes les seves colònies al nord de l’Àfrica. Però la gent no sabia que tot hi els atacs, els alemanys estaven perdent masses avions en les batalles contra la RAF, baixes que pagarien ben car. Qui odiava aquells atacs era en Marwin, que patia per l’Elisabeth, la qual no n’havia sabut res més des de que va començar la guerra. Per no pensar en ella anava a la fàbrica a les sis del matí, parava un moment per dinar en el bar del costat i tornava a la feina fins a quarts de nou del vespre, hora que tornava a casa per sopar i anar-se’n al llit. En Fritz estava tant pendent dels atacs contra la Gran Bretanya, que no va fer cas a la notícia de l’assassinat per part de Stalin del líder rus Lev Trotski. Tampoc l’importava ara saber qui tenia més raó, si en Lenin o en Trotski, ara que no hi havia la Galiana. De fet, a cap dels dos els hi agradava aquell home que va crear l’exèrcit soviètic i que desitjava una revolució permanent, quina bestiesa pensava en Fritz perquè per ell simbolitzaria guerra i més soldats, però els dos pensaven que hagués sigut millor que ell hagués sigut el substitut d’en Lenin, tal i com volia el líder rus en el seu llit de mort.

 

Però aquell optimisme del poble alemany es va veure frenat de cop quan la nit del 25 d’agost 81 bombarders de la RAF varen atacar per primer cop Berlín en revenja de l’atac alemany del dia anterior a Londres on varen morir 9 civils. Mentre dormien plàcidament al llit, en Fritz i l’Àngela es varen despertar de cop en sentir les sirenes antiaèries i mentre es posaven les sabates per fugir del pis es varen posar neguitosos en escoltar els motors Rolls Royce dels bombarders britànics i es varen amagar sota al llit pensant que no tenien temps de baixar a baix al carrer. Després de veure que les bombes no queien a on eren ells, varen sortir del improvisat amagatall i en Fritz va trucar ràpidament en els seus respectius pares. En Barnard li va dir que estaven bé però espantats. Quan va trucar en Seigmund la cosa va ser diferent, no parava de renegar a crits contra els britànics i els hi deia el nom del porc sense parar. Desesperada, l’Àngela també cridava com el seu pare pel menjador del pis demanant venjança i ja no va aclocar l’ull aquella nit pensant que podrien tornar. L’endemà, a l’Hospital, en Fritz va haver d’atendre alguns pacients que es varen veure afectats per aquell bombardeig. La majoria tenien cops, però per en Fritz allò només era el principi, sabia que n’arribarien més tot i que esperava que no fossin gaire potents. La gent demanava com l’Àngela; venjança, i a la llibreria, igual que en el bar Victorius, la majoria de la gent mostrava el seu malestar insultant al poble britànic. La Klara no parava de dir que la monarquia britànica estava a favor d’ells i que s’havia de destruir tot Westminster.

 

El 28 d’agost, per ordres d’en Churchill com a represàlia de l’atac alemany del 24 d’agost a Londres, bombarders de la RAF varen tornar a atacar Berlín. Com l’últim cop  varen causar pocs desperfectes i només varen matar a quatre homes i a dues dones. Després de que els bombarders britànics marxessin, en Fritz va rebre una trucada de l’Hospital i va tenir que marxar corrents aquella nit cap a l’Hospital per atendre els primers ferits. L’Àngela es va quedar a casa esperant desperta que arribés el seu marit. Després de que tornés i de beure’s un cafè, al matí varen anar a la fàbrica per veure si el seu pare havia acabat de construir el refugi que els havia de protegir de les bombes. En veure’l; era petit, fosc, humit i feia mala olor, l’Àngela va quedar de tots colors i va culpar a en Göering de no defensar Alemanya com tocava amb la seva Luftwaffe. Mirant al seu fill, en Barnard li va dir:

 

Aquesta guerra acabarà amb un dels dos pobles aniquilats. El Tractat de Versalles serà una broma si perdem la guerra.  

 

A la nit, la RAF va tornar a atacar Berlín i en Fritz, que havia anat a dormir molt d’hora, va tornar a rebre una trucada de l’Hospital i a les tres de la matinada ja era el seu lloc de treball. Per sort, el bombardeig va tornar a ser poc potent. Patint per l’Àngela per l’hora que era i perquè sabia per en Paul que durant l’últim bombardeig alguns pispes varen aprofitar el caos i el temor de la gent per robar, va decidir emportar-se-la amb ell per protecció tot i que li preocupava que l’Hospital pogués ser un objectiu militar pels britànics. Anant d’habitació en habitació, l’Àngela no se separava ni un minut d’en Fritz i fins i tot l’ajudava a atendre els ferits que arribaven, que començaven a ser de certa consideració. Quan varen tornar a mig matí cap a casa, es varen trobar a la porta d’entrada al pis a en Seigmund, que sortia del bar Victorius per fer un cafè irlandès, i els va dir en veure’ls adormits i cansats, que s’havia d’aniquilar a totes les ciutat britàniques i deixar-les com els bàrbars varen deixar Roma, arrasada.

 

El 3 de setembre, la RAF va tornar a atacar de nit la ciutat de Berlín causant aquest cop més morts i més destrucció. Com l’últim cop es varen amagar a baix al pis per si una bomba tocava l’edifici. Just en el moment que pujaven a dalt perquè s’havien acabat les bombes, va sonar el telèfon i en Fritz va tenir que tornar a anar a l’Hospital a la nit i es va tornar a emportar a l’Àngela. Aquest cop varen veure que les coses eren més greus i varen tenir dos pacients que se’ls hi varen morir al cap de poc d’atendre’ls. Desesperat, en Fritz anava d’una banda a l’altra atenent als ferits i no tenia suficients calmants per calmar els dolors d’aquella pobre gent. L’Àngela, que se sentia impotent, intentava tranquil·litzar els familiars de les víctimes a la sala d’espera i ajudava a posar benes en alguns ferits a recepció.

 

Disgustats en veure tant horror aquells dies, l’Àngela va saber a la llibreria per la Carlene que en Hitler faria aquella nit un discurs i va decidir que hi anirien perquè tenia ganes de saber quina seria la resposta del govern davant d’aquells atacs. Quan sentia els clients que atenia veia que molt estaven enrabiats amb els britànics i demanaven una contundent resposta. En Frank i la Margarethe varen cremar al mig del carrer una bandera britànica. Després de convèncer en el seu marit, que estava cansat de tant treballar i de dormir poc, varen anar al Palau d’Esports, que estava ple. Entrant al Palau per la porta d’entrada ja varen veure que la gent estava molt enfurismada. Alguns cridaven consignes contra els britànics i uns altres els insultaven sense manies. Veient l’ambient caldejat, en Fritz li va dir a l’Àngela mentre s’asseien a una banda del Palau:

 

Aquest ambient que es respira no és bo per ningú. Tothom donarà suport al règim encara que les seves mesures siguin més cruels.

 

Fent-li el gest que callés, l’Àngela no volia criticar al règim enmig d’un míting nazi, de cop tothom va callar, i en seguit en Rudolf Hess es va aixecar de la cadira i va anunciar l’arribada d’en Hitler. Amb pas ferm, el dictador alemany va sortir a l’amfiteatre acompanyat per en Joseph Goebbels. Després de que tothom es posés a cridar i a aplaudir a en Hitler, el dictador alemany es va posar davant del micròfon, es va posar bé el cabell i va fer un enèrgic discurs on va assegurar que si els britànics atacaven les ciutats alemanyes amb grans contingents, ells destruirien les seves i va exclamar que la Gran Bretanya seria aniquilada sí o sí. Després d’assegurar que els atacs que farien ells en territori britànic no serien res comparat amb el dels britànics, tothom es va aixecar de la cadira i va aplaudir al dictador alemany. L’Àngela es va deixar endur per l’ambient i també es va aixecar per aplaudir amb tota la seva força, i va cridar eufòrica:

 

Cremem Londres!

 

Mirant-se-la amb cara de circumstàncies, en Fritz li va dir en el moment que ella s’asseia:

 

Destruiries on varem anar de Lluna de Mel?.

 

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va contestar mentre es tirava els cabells del costat dret enrere:

 

Si això té que evitar que es destrueixi Berlín fem-ho sense contemplacions. Per mi ja pot cremar el Big Ben.  

 

Després del míting es varen esperar una estona per parlar amb en Goebbels. Després demanar-li a un membre de les SS que feia de vigilant permís per veure el ministre, aquest els va atendre darrere de l’amfiteatre. Preocupat, el ministre els va dir:

 

Aneu amb compte, el cel és el nostre punt dèbil.

 

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va preguntar perquè no havien destruït els britànics i en Goebbels li va contestar sense embuts:

 

Per culpa d’en Göering, ell ens va prometre que mai s’atacaria Berlín i mira ara ja ens han atacat tres cop i l’últim cop ha sigut greu. Això és inadmissible, sinó fos perquè té una bona imatge pública seria expulsat immediatament. Però no hem de patir més del compte, guanyarem, és impossible que perdem. Estigueu tranquils que aquest Reich durarà 1.000 anys, us ho asseguro.

 

Desitjant que pactessin amb els britànics, en Fritz li va confirmar a través de les seves experiències a l’Hospital que l’últim atac va ser el més potent dels tres i li va demanar que arribessin a un acord amb els britànics per estalviar-se més patiments, però el ministre li va respondre:

 

Ara no podem, hem començat i hem d’acabar-ho i el poble ha d’aguantar. De moment no és res greu i ara nosaltres atacarem amb tota la nostra força. Si tots estem units aconseguirem l’objectiu i no fallarem perquè tenim en Hitler amb nosaltres.

 

Després de que el cridessin uns guàrdies de les SS, en Goebbels els va tenir que deixar i en Fritz i l’Àngela varen tornar cap a casa ben agafats i mirant al cel pensant que les estrelles els hi estaven caient al cap.

 

Els següents dies, aprofitant que la gent estava concentrada amb els atacs britànics i els atacs que varen fer ells a Londres, el règim ho va aprofitar per expulsar els jueus de la ciutat per enviar-los a l’est. En aquells moments hi vivien a Berlín entre 60.000 i 70.000 jueus com la Matilda. Durant els dies que va durar aquesta operació en Fritz i l’Àngela varen convidar a la Matilda a quedar-se amb ells al pis i varen tancar la botiga per por a que sigues assetjada. Mentre li oferien una tassa de te, la Matilda els va explicar que a Polònia estaven assassinant als jueus sense contemplacions i sense que ningú es queixes. En Fritz es temia de que volguessin expulsar els jueus alemanys per assassinar-los a fora d’Alemanya, però no ho sabia del cert què passava allà, tot era un bum-bum.

 

A la nit del 10 de setembre de 1940, la RAF va tornar a tirar bombes a Berlín i aquest cop varen caure en el barri governamental, on vivien en Fritz i l’Àngela i les seves famílies. En sentir primer les sirenes es varen alertar, però llavors varen pensar que no tenien que córrer perquè pensaven que serien com els últims cops i caurien en el sector nord. Però, sentint les bombes a prop d’on eren, varen córrer cap a l’entrada de l’edifici per si havien de fugir corrents al refugi de la Potsdamer Platz, que en aquells moments era desconegut per la majoria de la gent. Espantats a baix al carrer i encara amb el pijama posat, varen observar com tot el barri feia el mateix que ells; el bar Victorius encara estava obert i tots els clients varen sortir a fora, en Frank i la Maria estaven abraçats just davant de l’entrada  de la botiga de la Matilda i l’Otto es va tancar a la barberia. Esperant a l’entrada del pis mentre sentien el xiulet de les bombes i l’explosió, l’Àngela es va desesperar en sentir els plors dels nens que es morien de por com tots els demés en sentir com queien les bombes. En veure com una bomba queia al costat dels pisos on havien viscut en Georg i en Lou, es varen estirar al terra amb les mans al cap sentint com tot tremolava i la pols els hi arribava a on eren ells. Nerviosos i tremolant de por, varen veure que de la llibreria en sortia en Martin, que s’hi havia passat la nit en companyia d’una prostituta, amb una escopeta Gewehr i va disparar contra els bombarders britànics. Pensant que estaven embogint, en Fritz es va aixecar i li va cridar que es refugiés i deixés de fer el burro, cosa que en Martin no va fer i va continuar disparant davant l’atenta mirada de tots els veïns. Després de que no se sentissin els avions, en Fritz va córrer cap a aquell edifici que havia rebut l’impacta d’una bomba i va atendre als ferits a peu de carrer mentre veia com arribaven els bombers i els primers serveis mèdics. La majoria dels ferits tenien forts cops i algun os trencat, res de molta gravetat. En veure que es necessitava ajuda per treure un nen d’entre les runes, la Matilda va sortir al carrer tot i el risc de ser deportada per ajudar als ferits. En veure-la sortir del pis d’en Fritz, en Martin va començar a cridar de que hi havia una jueva i demanava que la detinguessin. Sentint els crits del seu amo, l’Àngela també va sortir de l’entrada del pis, es va apropar a en Martin amb la seva pistola Parabellum, que havia agafat abans de baixar, i li va apuntar al cap mentre li deia:

 

O callés o et disparo! I et juro que ho faré! Jo tinc el que tu no tens!

 

Irritat i amb la cara vermella, en Martin li va contestar mentre tenia ben agafada la Gewehr:

 

Sóc el teu amo!

 

Amb un somriure a la boca, l’Àngela li va afirmar mentre movia uns mil·límetres el gallet:

 

I també ho pots deixar de ser-ho ara mateix, només tinc que moure un dit i ja està, pensa que no em costaria gens fer-ho.

 

Resignat, va veure com tot els veïns com en Hermann i la Bernardina, que havien sortit del pis per ajudar, donaven suport a l’Àngela i el llibreter va marxar corrents cap a la llibreria amb l’escopeta a la mà. Tornant a la llibreria, es va adonar que la noia que havia llogat per aquella nit havia marxat i s’havia endut tot el què hi havia a la caixa. Després de guardar la Parabellum a la bústia del pis, l’Àngela va anar a ajudar a en Fritz, que amb en Kurt va treure de les runes a una nena de quatre anys que estava molt espantada i amb molts cops als braços. Un cop els serveis mèdics es varen emportar els ferits i la policia treia les runes que havien caigut a la calçada, varen anar a les seves respectives cases per veure que estiguessin bé. En anar primer a casa d’en Fritz, l’Elise, que anava amb la bata rosa de dormir, els va dir que mai més podria dormir tranquil·la a Berlín i la Katrina no parava de trucar a les seves amigues per saber com estaven. Quan varen anar a casa dels Richter el panorama era molt diferent, en Seigmund els va dir orgullós que volia que l’Udo anés a la guerra per venjar-se d’aquell atac. Mirant-se al seu germà, que continuava sent molt prim i vivia la vida molt despreocupat, l’Àngela li va preguntar si volia anar a la guerra, i el noi li va respondre sense mirar al seu pare:

 

Jo no vull morir, sóc massa jove, abans vull conèixer a més noies.

 

Donant-li cops al cap, en Seigmund li va dir que estava dient tonteries i que s’estava comportant com un covard i que tenia que prendre exemple d’ell quan va anar orgullós a la Gran Guerra. Enfadada pel comportament del seu marit, l’Annalisa es va tancar a la cuina per fer cafè per passar la nit en blanc. Després de veure que tots estaven bé, en Fritz i l’Àngela varen tornar a casa mentre observaven com els bombers i les ambulàncies anaven cap a la Wilhelmstrasse a apagar un incendi.

 

L’endemà, l’Àngela va anar a la llibreria pensant que seria el seu últim dia treballant, però, per sorpresa seva, en Martin la va tractar amb molta amabilitat, no sabia que era una dona amb tant de caràcter i tant atrevida, i inclús li va portar un cafè ben cafè del bar Victorius. Els següents dies a la llibreria, l’Àngela va notar que la moral de la gent havia decaigut molt i que en els diaris les notícies eren més cautes precisament per no enfonsar encara més la moral de la gent. La Klara no parava de criticar quan anava a comprar el Völkischer Beobachter a en Göering dient que era un corrupte que només l’interessava moblar la seva casa de caça, la Carinhall. En Fritz veia que cada dos per tres venia a l’Hospital gent que pensava que estava ferida però que no en tenien cap, era una ferida psicològica. En Barnard va tenir tanta por aquells dies mirant al cel que quan anava a la feina es tancava en el petit búnquer de la fàbrica i des d’allà dirigia l’empresa juntament amb el seu fill mentre els obrers treballaven aferrissadament per ell.

 

Quan els alemanys varen atacar els següents dies la ciutat de Londres com a venjança dels atacs produïts a Berlín, el barri de la Leipziger Strasse va esclatar d’alegria en saber aquells atacs. La gent sortia amb banderes nazis pels carrers, la Carlene regalava flors a tots els veïns perquè sortissin al carrer i alguns com en Frank i la Margarethe cremaven banderes i revistes britàniques. En Seigmund va sortir amb tota la seva família, menys l’Àngela, al seu carrer amb una enorme bandera amb l’esvàstica que l’hi havia regalat en Barnard i anava cridant consignes contra els britànics. L’Udo li repetia una vegada i una altra de que no volia anar a una guerra, però en Seigmund li cridava de males maneres que callés perquè l’avergonyia i al cap d’uns dies li va comprar una Parabellum Luger com la de la seva germana. L’Annalisa li insistia de que deixés estar a l’Udo, però en Seigmund li cridava de males maneres que no opinés perquè era una dona.

 

Un dia que hi havia un banc de núvols, en Georg va enviar una altra carta a en Fritz, a l’Àngela i a en Lou, que es varen tornar a reunir en el bar de l’Hotel Esplanade per llegir-la i comentar-la mentre es bevien una Berliner Weisse. En Georg els hi deia que s’estaven preparant per una invasió a les illes britàniques però que no sabia per quin motiu es posposava la invasió una vegada i una altra i que sabia que a França estava passant alguna cosa estranya amb els jueus. Després de beure’s la Berliner Weisse, en Lou els va confessar que havia perdut per culpa d’aquells bombardejos a un company de treball i que tenia por de que la seva fàbrica es convertís en un objectiu pels bombarders britànics. Les fàbriques del voltant havien patit algun desperfecte. Parlant de la invasió, en Fritz els va dir que no tenia cap tipus de sentit una invasió a les illes britàniques perquè pensava que seria impossible aplicar en aquell territori una operació amfíbia, tal i com va poder comprovar en Felip II.

 

El 24 de setembre, en Fritz i l’Àngela varen rebre d’en Joseph Goebbels unes entrades per anar aquella nit en el Palau UFA per veure l’estrena de la pel·lícula El jueu Süss, una pel·lícula antisemita. Curiosament, en Barnard no va rebre aquelles entrades perquè el ministre havia simpatitzat molt més amb en Fritz que amb ell. Després de plegar de treballar, en Fritz i l’Àngela varen anar ben mudats al cinema. Assentant-se en els llocs d’honor, varen saludar a en Goebbels, que estava molt animat en veure’ls i els va presentar els actors Harlan i Marian, que es varen asseure al costat del ministre. Mirant al seu voltant, en Fritz va veure que estaven envoltats de dignataris del règim com l’Otto Meissner i trobava surrealista que ell fos entre ells. Mirant la pel·lícula, que en Fritz i l’Àngela la varen trobar vomitiva pel seu antisemitisme, la parella va veure que tot el seu voltant estaven molt contents per la pel·lícula i aplaudien cada cop que es deia una consigna antisemita. En acabar la projecció i després d’aixecar-se dels seus seients, en Fritz es va posar a parlar amb en Goebbels, que li va prometre que no es repetirien els atacs britànics contra Berlín i que podien està ben tranquils. Però quan li estava dient això, de cop va sonar l’alarma antiaèria i tots varen córrer espantats cap als refugis antiaeris. Uns quants membres de les SS varen agafar de seguida a en Goebbels i se’l varen emportar corrents al refugi del cinema. Sabent que ells no tenien entrades pel refugi, varen sortir amb la resta de la gent del cinema. Mirant al cel mentre corria cap a un lloc segur agafant de la mà a l’Àngela, va veure-hi els avions britànics Wellington i Whitleys tirant bombes. Esgarrifat sentint els soroll de les bombes en caure, en Fritz va fer córrer a l’Àngela tant ràpid com pogués, però no sabia on eren els refugis antiaeris i anava perdut seguint a la gent que corria com ells a la desesperada. Mentre travessaven la calçada es varen sentir els canons antiaeris que varen disparar contra aquells avions i l’Àngela, que es va espantar pels trets del canó, es va entrebancar amb una petita pedra i va caure de cara a terra. En Fritz, que la tenia agafada per la mà amb molta força, va notar com l’Àngela el deixava de cop de la mà i, recordant per uns instants l’assassinat de la Galiana, va cridar mentre mirava a l’Àngela com queia a terra:

 

Galiana!

 

En veure que s’havia equivocat, però no deixant de recordar com havia mort la Galiana, en Fritz es va posar nerviós pensant que la seva dona estava ferida. Examinant-la cruixint les dents, es va quedar més tranquil en veure que només havia caigut. L’Àngela li va semblar que havia cridat Galiana, però en aquell moment no pensava en això perquè li feia molt mal el turmell i l’horroritzava anar sentint els trets dels canons antiaeris. En fer-la aixecar, en Fritz va veure que se l’havia esquinçat i que no es podia aixecar pel seu propi peu. Mentre sentien com els canons no paraven de disparar, cridaven que algú els ajudés, però la gent es feia el sord i corria desesperadament cap als refugis. Tement per les seves vides, no es podien quedar al mig de la calçada pensava, va agafar l’Àngela pels braços i va córrer tant ràpid com va poder cap a un refugi antiaeri que va trobar a prop d’una boca del metro. En entrar-hi, era el primer cop que hi estaven, varen trobar de seguida aquell lloc asfixiant, humit, fosc i ple de persones espantades. Sentint a la gent plorar i cridar, en Fritz va fer assentar a l’Àngela i li va examinar amb més detall el turmell, que es començava a inflar. Després de que passés el perill i de sentir com els policies sortien al carrer per restablir l’ordre, varen sortir del refugi i varen cridar a un taxi que els va dur a l’Hospital Charite. Portant-la agafada pels braços, en Fritz va portar a l’Àngela al seu despatx i li va posar una pomada i li va immobilitzar el turmell amb unes benes. Després d’anar a veure si l’Hospital necessitava ajuda i de donar un cop de mà a en Paul amb un pacient que necessitava que li cosissin una ferida en el cap, en Fritz va marxar amb l’Àngela, que anava coixa, cap a casa. Quan va fer aturar a un altre taxi a fora l’entrada de l’Hospital perquè els portés cap a casa, va sonar per segon cop la sirena antiaèria i el taxi va fugir corrents deixant la parella a davant de la porta de l’Hospital. Pensant que no podia marxar amb l’Àngela coixa, es varen quedar a dormir a l’Hospital en una zona reservada pels metges mentre sentien els xiulets de les bombes. Posant-la al llit més còmode que hi havia, en Fritz va deixar a l’Àngela reposant després de donar-li un calmant i es va posar la bata i va anar ajudar als seus companys, que de cop varen rebre uns quants ferits de certa consideració. La majoria tenien ferides per cops que s’havien donat en marxar als refugis, però uns altres tenien cops més importants en caure’ls-hi runes a sobre. Després de quedar-se un dia a l’Hospital, on en Fritz no va parar de treballar ni un segon tot i que no deixava de vigilar l’estat de l’Àngela, varen tornar a casa aquest cop sí amb taxi i l’Àngela es va agafar un parell de dies de festa per recuperar-se. Tot hi haver sentit que el seu marit li deia Galiana, estava molt feliç amb ell per com l’havia cuidat i per totes les atencions que li donava.

 

El 27 de setembre, Alemanya, Itàlia i Japó varen firmar el Pacte Tripartit a la Cancelleria del Reich per pressionar a la Gran Bretanya a rendir-se. Els carrers de la capital alemanya es varen tornar omplir de gent, sobretot escolars, que tenien ganes de celebrar aquell pacte i aclamar al seu líder. En sortir de la feina a la tarda, en Fritz es va topar amb aquella multitud i va quedar impactat de la quantitat de nois que hi havia. Entre la multitud hi va veure a l’Udo amb els seus amics i li va cridar l’atenció per parlar amb ell. En veure que el noi estava molt entusiasmat com el seu pare, en Fritz li va preguntar:

 

T’agrada aliar-te amb els japonesos? Creus que aquests són els nostres aliats naturals?

 

Sense pensar-s’ho massa, era com el seu pare, l’Udo li va contestar:

 

És igual això, ara toca matar als britànics i ho farem. Si ens hem d’aliar amb gent de color groc ho farem, això és el de menys. Però jo no vull anar a la guerra. Em vull quedar aquí empaitant a les noies.

 

Recordant-li en Seigmund, en Fritz va deixar que es continués manifestant i va anar a buscar a l’Àngela a la llibreria, que encara patia de dolor en el peu però tenia ganes de treballar i respirar l’ambient del seu barri. En arribar a la llibreria, en Martin estava eufòric pel pacte i va penjar a fora l’entrada una bandera nazi, una italiana i una japonesa. Mirant la bandera japonesa, en Fritz va pensar que s’estaven contradient. Encuriosit, es va posar a parlar amb en Martin sobre aquella aliança, i en Fritz li va preguntar:

 

Si el règim s’aliés amb els jueus, trauries a fora l’entrada una bandera o un símbol jueu?

 

Mirant pell vidres a la botiga de la Matilda, en Martin li va contestar:

 

Doncs, sí. Llavors aniria a veure la Matilda. Però el règim ja sap qui són els bons i qui són els dolentsEls jueus no han guanyat mai una guerra.  

 

Confós per aquella resposta, pensava que era un desgraciat oportunista, en Fritz va ajudar a l’Àngela a col·locar uns quants llibres a la prestatgeria i després de que acabés la jornada varen tornar cap casa a poc a poc perquè l’Àngela encara no podia caminar ràpid.

 

A l’octubre, en Georg va tornar de permís a Berlín durant uns dies després d’estar les últimes setmanes en el Protectorat de Bohèmia i Moldàvia. Com que l’1 d’octubre el govern alemany havia aixecat la frontera entre el Reich alemany i l’ocupa’t Protectorat, això feia que els ciutadans alemanys poguessin comprar més barat i ho portessin en el seu país. En el Protectorat els preus eren molt més baixos que a Alemanya. Quan es varen reunir tots quatre en el bar de l’Hotel Esplanade, en Georg els va entregar uns regals que havia comprat a Bohèmia i Moldàvia. A l’Àngela li va comprar una bufanda rosa que li va agradar molt, a en Fritz uns guants negres per l’hivern i a en Lou un barret de color caqui. Després de parlar-li a en Georg de com havien viscut els bombardejos, en Fritz li va preguntar:

 

Escolta, com és que no heu atacat a la Gran Bretanya per terra com es deia?

 

Somrient i amb la cervesa a la mà, en Georg li va contestar:

 

Perquè la Luftwaffe no ha destruït la RAF, així de simple. Varem calcular-ho malament, ens pensàvem que eren més dèbils. No podem travessar el canal de la Mànega amb els avions de la RAF volant per sobre els nostres caps. És una operació molt complicada. De la mateixa manera seria complicat per ells travessar el Canal de la Manega per envair França. Una missió per ara impossible.

 

Esbufegant, tots varen abaixar el cap pensant per primer cop que la guerra no anava tal i com ells desitjaven. Veient que estaven amoïnats, en Georg li va preguntar a en Fritz si havia tingut molta feina a l’Hospital, i el noi li va contestar:

 

Sí, molta, ha sigut horrible, no t’acostumés mai a perdre un teu pacient. Però pel què ser les normes s’estan endurint. Segons una reunió que varem tenir un dia d’aquest, el govern a través d’en Martin Bormann vol eliminar els malats que estiguin greus o pateixin una malaltia incurable. Quan veiem a un malalt que no es pot curar, se’l deixa morir sense calmar-li el dolor. De vegades en alguns si podria fer alguna cosa, però no ens deixen i se’ls deixa morir tràgicament. És horrible sentir-los cridar de dolor i et sents tant impotent per no poder-hi fer res. Quina bogeria.

 

Fent cara d’horror mentre es posava una cigarreta als llavis, en Georg li va afegir:

 

A l’Exèrcit passa el mateix, tenim ordres de que si un company cau ferit de gravetat no se’l reculli, el què és important es avançar i avançar.

 

Veient que el tema els entristia, en Lou els va desviar l’atenció parlant-los de que tenia ganes de que acabés la guerra perquè volia tornar a veure partits de futbol de seleccions com el que es va produir el 15 de maig de 1938 entre Alemanya i la Gran Bretanya a l’Estadi Olímpic. Mirant-se entre tots sabent que havien de gaudir del moment, de seguida varen parlar d’esports oblidant per uns minuts de que estaven en una guerra que els canviaria la vida per sempre més. L’Àngela els va recordar que els jugadors anglesos que varen venir aixecaven el braç dret fent la salutació romana.

 

El 12 d’octubre, Alemanya va envair pacíficament Romania per apoderar-se dels pous de petroli de Ploesti. Aquesta conquesta no va ser aplaudida per la població alemanya que estava més preocupada mirant al cel que no pas veient els seus soldats conquerint nous territoris. Per en Fritz i l’Àngela aquesta conquesta era insignificant, tot i que tenia una vital importància per Alemanya, i continuaven esperant que els britànics acceptessin reunir-se amb en Hitler per firmar la pau. Tot i que esperaven una victòria alemanya, rebutjaven que aquells dies d’octubre la Luftwaffe bombardegés sense contemplacions Londres i les ciutats britàniques perquè tenien por de que aquests es vengessin en breu.

 

A finals d’octubre, quan varen anar a comprar cebes i verdura a la botiga de la Matilda, la botiguera els va explicar que estava molt preocupada pels seus companys jueus que s’havien exiliat al sud de França. Preguntant-li perquè patia, pensaven que no tenia sentit perquè el sud de França era controlat per un govern francès, tot i que era col·laboracionista amb els alemanys, ella els hi va explicar:

 

Allà també aproven lleis antisemites com aquí per tal d’acontentar al règim. A França han obert camps pels jueus i pels qui s’oposen a obeir les ordres. Inclús he sentit dir que els jueus alemanys que viuen a la frontera amb França els envien allà perquè poden cometre més atrocitats ja que l’opinió pública allà no importa.

 

Esgarrifats de que a França també passés el mateix que Alemanya, la varen intentar animar tot i que sabien que tard o d’hora l’hi passaria alguna cosa. Per distreure-la, en Fritz li demanava que li vengués caramels. Sempre que li havien dit que no patís, que la gent no permetria que li passés alguna cosa, el règim actuava i la gent la deixava de banda, com feia en Martin o la Carlene, o com havien fet amb Dannel, l’Anne i en Wilhelm, del qual no en sabien res més.

 

El 28 d’octubre, Alemanya es va despertar amb una sorpresa desagradable per ells: Itàlia havia començat la invasió a Grècia. El govern alemany, que estava en permanent contacte amb el govern italià, es va disgustar molt de que no els hi haguessin informat prèviament, tot i que aquell dia en Hitler i en Mussolini es varen reunir a Verona per parlar de les últimes reunions del dictador alemany amb en Francisco Franco i amb en Philippe Pétain, reunions que no varen anar massa bé perquè cap dels dos líders no varen acceptar entrar en la guerra amb el bàndol alemany. A la Leipziger Strasse es va viure amb molta indignació l’ofensiva italiana. A la llibreria, en Martin no parava de renegar contra els italians acusant-los de traïdors, tot i que feia només uns dies havia penjat la bandera italiana. Quan en Fritz i l’Àngela varen anar a sopar a casa dels pares de l’Àngela, en Seigmund estava molt indignat assegut al sofà bevent-se sense parar una cervesa Paulaner. Cridant com un boig, els va dir:

 

Grècia ha de ser alemanya, els seus clàssics són el nostre reflexa. Nosaltres som els seus hereus. Plató seria abans alemany que no italià. Ells ja els varen ocupar fa temps i es varen convertir en barbàrie, nosaltres som diferents que aquells etruscs. Quina vergonya aquest en Mussolini, i pensar que abans m’agradava.

Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz li va dir:

Però no creus que haurien de ser els grecs qui haurien de dir què volen ser i amb qui volen anar?

Fent un glop de cervesa, en Seigmund li va contestar amb amargor:

Bestieses. Ells no saben el què volen, s’han denigrat molt. Són eslaus hel·lenitzat i és un poble corrupte que viu en la misèria. Fa molts segles que Grècia no és Grècia. Els veritables grecs, els antics, eren germànics com nosaltres i no eslaus. Ara es un país que està tan arruïnat que només serveix per vendre panses i tabac.

Quan li anava a contestar que no tenia raó, l’Annalisa va treure el cap de la cuina i els va cridar perquè s’assentessin a taula i tots es varen asseure a menjar. En veure-la portar l’estofat de porc, en Fritz va notar que l’Annalisa estava estranya i que es mirava en Seigmund amb una altra cara. Era cara de terror. Després de sopar, en Fritz i l’Àngela varen anar a casa del Klein per veure si estaven bé i de pas en Fritz volia saber què en pensava el seu pare d’aquella invasió. Quan li parlava d’aquest tema, en Barnard es va quedar pensatiu una bona estona a la cadira de la taula del menjador i per sorpresa de tots, va exclamar:

A mi ja m’està bé aquesta invasió. A veure… a mi no m’agrada que s’utilitzi la força per conquerir altres territoris, però hem de pensar una cosa, que si els britànics ara veuen que Itàlia és una forta potència militar tindran més ganes de firmar la pau. No es voldran enfrontar tots sols amb dues grans potències. A més, en Goebbels em va trucar l’altre dia i em va explicar que en breu vindria a Berlín el ministre d’Afers Exteriors soviètic, en Viàtxeslav Mólotov, per negociar un pacte per atacar a la Gran Bretanya. Hem de pressionar als britànics perquè es rendeixin i puguem tornar a les nostres vides.

Estranyat, però veient raonables les paraules del seu pare, en Fritz, omplint-se el vas de cervesa, li va preguntar perquè en Goebbels li havia dit una informació tant transcendent. Pensant-s’ho uns segons, en Barnard li va contestar:

Perquè volen impressionar-lo només arribar a l’estació i adornaran els carrers de Berlín i de l’estació Anhalter amb banderes nazis i comunistes, i m’han demanat que faci unes quantes banderes comunistes.

Apunt d’ennuegar-se amb la cervesa davant d’aquella sorpresa, el noi va deixar la cervesa i sense dir res va pujar un moment a la seva habitació. Tancant la porta es va posar a remenar en una capsa de sota al llit on guardava als records. Encara hi havia la xapa de ferro que li portava sort a la Galiana i uns quants llibres comunistes, i d’allí en va treure la bandera comunista que havien fet amb la Galiana la nit abans que morís. Baixant a baix el menjador amb la bandera, en Fritz va desplegar la bandera just fer l’últim esglaó i mirant al seu pare li va dir:

Trobo una vergonya que embrutís la imatge d’aquesta bandera equiparant-la amb la dels nazis.

Entenent al seu fill, en Barnard va abaixar el cap, però a l’Àngela no li va gens de gràcia el gest del seu marit perquè ja sabia amb qui pensava un altre cop. Continuant amb el cap abaixat i agafant en força el vas de cervesa, en Barnard li va contestar amb veu baixa:

Jo només obeeixo ordres.

Empipat, en Fritz li va contestar mentre li apropava la bandera als morros:

Aquí tothom obeeix ordres i ningú és responsable. Algun dia algú haurà de respondre per aquests actes.

No deixant de mirar la bandera comunista d’en Fritz que li simbolitzava a la Galiana, l’Àngela es va aixecar de la cadira i amb cara de rabiosa li va dir mentre tocava la bandera amb menyspreu:

Aquesta bandera tampoc és impune a res. Jo només vull recordar que en nom d’aquesta bandera també s’han comès atrocitats. No fa falta recordar com en Iosif Stalin ha assassinat en el seu país a tot aquell qui ha gosat aixecar la mà i et recordo que aquesta bandera també va anar a Polònia i inclús a Finlàndia. Per mi és una bandera tant bruta com la nazi.       

Veient que el seu fill estava empipat per la resposta de l’Àngela, la Luane va intervenir en la conversa aixecant-se també de la cadira i va intentar posar pau dient:

Les dues banderes estan tacades de sang per això són vermelles, deixem-ho estar, no juguem a jocs de veure quina bandera ha matat a més gent.

No volent mostrar la seva indignació, en Fritz va pujar a dalt sense contestar a la seva dona i va tornar a guardar la bandera amb els records.

Però, al cap de dos dies, l’ofensiva italiana va quedar eclipsada a Alemanya després de que el govern aprovés una llei que embargava els salaris elevats dels alemanys per tal d’igualar el nivell de classes. A més, es va declarar inembargable part dels salaris d’hores extraordinàries, les vacances pagades, la paga de Nadal, el subsidi familiar i les pensions; establint un límit inferior per persona bastant alt del salari net i no del brut, tal i com s’havia fet fins llavors. Quan es varen reunir amb en Lou en el bar de l’Hotel Esplanade per posar-se al dia, el seu amic els va explicar que estava molt satisfet amb aquella mesura i que la trobava molt encertada. Fent que sí amb el cap, l’Àngela, que creia correcte que el govern no s’oblidés dels temes socials, va comentar mentre demanava tres Berliner Weisse a en Julius, que sempre els estava escoltant:

 

Jo també estic contenta, amb aquesta llei s’eliminen privilegis d’èpoques anterior que protegien de forma especial als funcionaris davant dels embargaments.

 

Veient que en Fritz no comentava sobre aquell tema, en Lou li va dir:

 

Que no estàs content? Aquesta llei s’acosta basant el que tu i la……. (veia que havia comès un error i que l’Àngela se’l mirava amb mala cara), bé s’acosta al que reclamaves fa temps.

 

Somrient tímidament veient que anava a dir la Galiana, en Fritz li va contestar:

 

Ja el pots dir el nom de la Galiana no passa res. I et diré la meva opinió i la de la Galiana, que era la mateixa en tot. No crec que aquesta llei l’hagin fet pel poble. Et recordo que si ens varem rendir a la Gran Guerra no va ser pels jueus o els comunistes o els socialdemòcrates, ens varem rendir perquè el poble alemany estava cansat de les restriccions que havia de patir i ara el govern no vol cometre el mateix error. I et diré més, si creus que això és el que reclamàvem és que no vas escoltar mai a la Galiana. Aquest govern només ha donat ple suport a les grans empreses i als grans industrials. Continuant reflexionant enfadat i mirant-se a l’Àngela, que estava enfurismada de tornar a sentir el nom de la Galiana, li va dir: Aquests privilegis que dius que protegien els funcionaris també protegien a l’Església, si ho dius ho hem de dir tot.

 

Després d’un llarg silenci, on l’Àngela es va beure d’un glop la cervesa i es va estar tota l’estona repenjada amb la cadira al vidre del bar de l’Hotel, varen parlar d’un altre tema per no escalfar més l’ambient. Quan en Lou va marxar perquè havia d’anar a treballar a la fàbrica situada al nord de la ciutat, molt a prop del carrer Bismarckstrasse, l’Àngela li va canviar la cara i li va dir rabiosa:

 

Tu a qui estimés? A mi o a la Galiana? Sigues clar perquè n’estic farta d’anar sentint el seu nom, tot el dia que retreus el passat amb ella.

 

Fent-li que no amb el cap, tot i que sabia que tenia raó, en Fritz li va contestar en veu baixa mentre es treia la cartera per pagar:

 

T’estimo a tu, eren altres temps aquells. Érem nens, no és el mateix l’amor que sento per tu que pel que podia sentir per la Galiana. Jo a tu t’estimo com un home, no com un nen. Per això em volia casar amb tu i amb ningú més. Sense tu la meva vida seria molt fosca, seria de nit i sense estrelles. Ets l’única dona que porto en el meu cor, ella ja no hi és, em va deixar. Sense tu jo no puc continuar en la meva vida, no sóc ningú, ets la meva llum que m’il·lumina cada dia, la dona que em porta el somriure i que sempre estarà al meu cor. Et juro que només t’estimo a tu.

 

Feliç en sentir-lo dir que l’estimava més que a la Galiana, el va abraçar i li va dir que tenia molta por de perdre’l perquè l’estimava bojament. Trist, en Fritz es va fondre amb l’Àngela en aquella abraçada tot i que tenia els seus dubtes sobre el seu cor. Estimava a l’Àngela amb passió però sabia que no estimava a la Galiana com un nen, sinó com un home. En acabar-se la cervesa i després de pagar a en Julius, varen anar a sopar al bar Victorius com els bells temps i varen provar una nova beguda exclusivament del mercat alemany, la Fanta. A tots dos els va entusiasmar aquella beguda amb tant gas.

 

El 9 de novembre, l’Àngela es va preocupar molt quan va saber per una trucada d’una seva amiga de Munic que la RAF havia atacat la nit anterior la ciutat de Munic. Patint pels seus tiets que vivien a la capital bavaresa i pels seus amics d’infantesa, es va passar el dia enganxada a la ràdio i al telèfon per saber com havia afectat aquell bombardeig. En Seigmund estava tant enfadat per aquell atac que cridava pel carrer que volia veure a tots els britànics penjats pel coll i encoratjava en el seu fill perquè ingressés a l’Exèrcit i matés a tots els britànics que veiés. Però en Fritz aquell dia es va posar trist per una altra cosa, havia mort en Neville Chamberlain, l’ex primer ministre, i es va mirar la ploma que l’hi havia regalat a Munic i pensava que el primer ministre havia fallat a l’hora de firmar la pau amb en Hitler el setembre de 1938.

 

L’11 de novembre, tota la família Klein menys l’Elise varen ser convidats al palau d’en Joseph Goebbels a la Hermann-Göering Strasse 20 per celebrar l’aniversari de la Magda en una festa organitzada pel seu marit. Mirant les sales del palau on es feia la celebració, la família Klein va quedar meravellada per la festa i els seus luxes, quin ambient mentre el poble patia pensaven. En veure l’amfitriona entrar a la sala acompanyada per un parell de membres de les SS, la família Klein varen regalar-li a la Magda una catifa de la bandera nazi que feia quatre metres per quatre. No deixant de mirar els quadres, les estàtues, els tapissos, les cortines, els menjars, els xampanys… varen veure que tot eren objectes i aliments molt cars. Mirant-se cada detall de la festa, en Fritz li va dir a l’Àngela a cau d’orella:

 

Ara ja sabem perquè volia combatre contra la burgesia, ell volia ser un aristòcrata de l’època feudal.

 

Després de beure’s una copa de xampany don Perignon, la Magda va ensenya’ls-hi en a tots els convidats, la seva nova filla que portava en braços un criada. Emocionada per la recent nascuda, l’Àngela, que tenia el desig de ser mare en breu, va agafar la nena amb molta traçar després de demanar permís a la Magda, i l’acaronava com si fos la seva filla. Mirant-la detingudament amb temor, en Fritz pensava que l’Àngela ara es faria il·lusions de ser mare i es va començar a capficar en aquell tema ja que no es veia preparat per ser pare tant aviat. A més, tenia clar que no volia portar al món una criatura enmig de la guerra, tal i com ell va néixer. Quan va tornar la nena a la seva mare, li va preguntar com es deia la nena i la Magda li va contestar:

 

Heide.

 

En sentir Heide, amb H va pensar, es va mirar a en Fritz amb uns ulls com unes taronges i després de que ella marxés a atendre uns altres convidats, li va dir a en el seu marit:

 

Veus, també començar per H, és evident que el pare és en Hitler. Passa que ens ho amaguen i no ens volen dir la veritat.

 

Fent-li que callés perquè ningú els pogués sentir dir aquella xafarderia, es varen beure una altra copa ben freda de don Perignon mentre en Barnard parlava amb en Goebbels i alguns dels seus col·laboradors, que no paraven de mostrar el seu orgull pel potencial militar alemany. Al cap d’una hora en què la família Klein s’avorria molt, no deixaven de mirar les parets de marbre perquè no coneixien a ningú excepte els Goebbels i no els agradava aquell ambient tant selecte, de cop va sonar el timbre de la porta. Veient com els criats anaven d’una banda a l’altra i com els membres de les SS es posaven més rígids, per sorpresa de tots l’Adolf Hitler va entrar a la sala amb la seva senzilla gavardina. En arribar el dictador alemany el panorama va canviar radicalment. Tothom se’l mirava com si fos una estrella de cinema, i el don Perignon no se servia amb tanta fluïdesa i les cigarretes es varen apagar d’immediat. En veure’l, la Magda es va arreglar el pentinat en el mirall del tocador de l’entrada i el va anar a rebre amb la seva filla Heide. Sense saludar als demés, el dictador alemany es va posar a jugar amb la nena i se’l veia entusiasmat amb la recent nascuda fent-li veure que l’hi havia robat el nas. Tothom es mirava aquella imatge amb tendresa pensant que en Hitler era un enamorats dels nens, que ho era, i l’Àngela li va tornar a comentar a en Fritz a cau d’orella sense deixar de mirar al dictador alemany:

 

És normal que estigui feliç, és la seva filla.

 

Mirant-la amb una cara d’advertiment, li va dir que callés en aquell moment perquè la podien sentir. Un cop va tornar la nena als braços de la seva criada, en Hitler va anar a saludar a tots els presents donant-los la mà i dedicant-los quatre paraules que deixaven el saludat molt content. Quan va saludar a en Barnard, li va posar la mà a l’espatlla i li va dir mentre li mirava als ulls:

 

Hem recuperat el nostre honor arribant a París, hem venjat a tots els que varem lluitar per aconseguir-ho i a tots els que varem ser traïts pels maleïts jueus.

 

En Barnard li va dedicar un tímid somriure i li va donar les gràcies per tot el què havia fet. Girant la mirada cap a la seva esposa, el dictador va fer un petó a la mà de la Luane i de la Katrina, que era el primer cop que saludava el dictador alemany i se’n enduia una imatge agradable d’aquell home que sempre havia odiat, va donar la mà a en Marwin, que no li va fer cap tipus d’il·lusió tenir a davant seu l’home responsable de la marxa de la seva xicota, i quan va ser el torn de l’Àngela se la va mirar amb devoció resseguint-li amb la mirada el seu vestit llis de color blau cel, i li va dir:

 

La seva bellesa és una autèntica obra d’art. Ni els grecs haguessin pogut fer una obra més perfecte. Vostè hauria de ser exposada en el meu futur museu de Linz.

 

Afalagada per aquelles paraules, li va fer una reverència amb el cap i després el dictador va anar a saludar a en Fritz, que li va dir:

 

Noi, ets un afortunat. Tens una dona increïble i un govern que et donarà de tot. Em va agradar veure’t a París i espero que ens puguem veure en altres capitals.

 

Pensant que volia dir que hi haurien més conquestes, en Fritz li va encaixar la mà mentre li donava amb sarcasme les gràcies per les seves paraules cap a la seva dona. Continuant la festa escoltant per desig d’en Hitler Die Walküre d’en Richard Wagner, totes les mirades dels convidats es varen dirigir cap a l’Àngela, que va pensar en aquells moments que s’hauria d’haver comprat un vestit nou per l’ocasió i s’anava tocant els llargs cabells rossos mentre pensava que havia d’haver anat també a la perruqueria. En acabar-se la celebració pels convidats, la família varen anar cap a casa baixant per la Hermann-Göering Strasse tot contemplant a mà dreta l’entrada del Tiergarten. Després de deixar els seus pares i germans a casa seu, en Fritz va notar que la seva dona estava emocionada amb una mirada de felicitat. Creient que estava d’aquella manera perquè tots els convidats l’havien contemplat i desitjat, li va dir una mica gelós:

 

T’ha agradat lo d’avui?

 

Mirant-se’l contenta, l’Àngela li va respondre que sí i llavors en Fritz li va dir mig empipat que com a mínim no li digués que li agradava que els homes la devoressin amb la mirada, però l’Àngela el va interrompre per dir-li:

 

No, això no, tan me fa, el que m’ha agradat es agafar la Heide en els meus braços. M’agradaria tant ser mare algun dia. És la meva il·lusió.

 

Empassant-se saliva, sabia que quan l’Àngela volia una cosa no parava fins que l’aconseguia, li va dir que en podrien parlar d’aquí uns anys, però l’Àngela li va afirmar:

 

Hi han coses que no s’han de parlar, surten i s’han d’assumir les conseqüències.         

 

Els següents dies, en Fritz va veure que l’Àngela volia estar sempre amb ell íntimament, però tot i que intentava resistir-s’hi perquè sabia el què volia aconseguir, no es podia resistir a la seva bellesa i els seus encants.

 

L’endemà a la tarda del 12 de novembre, en Fritz va sortir a la mateixa hora de l’Hospital i tornava tant tranquil cap a casa. Però a mig camí es va indignar quan va veure els carrers principals de la ciutat plens de banderes nazis i comunistes com si fos la cosa més normal del món per tal de rebre el ministre soviètic Mólotov, que venia a Berlín per negociar amb els alemanys un acord per atacar a la Gran Bretanya. La majoria dels berlinesos, tant si havien sigut comunistes com nacionalsocialistes, també s’indignaven com en Fritz en veure aquella unió. Trobant-se al veí Hermann, aquest li va dir en to de broma mentre parlaven davant d’un quiosc molt a  prop del Reichstag, a l’entrada del Tiergarten:

 

Seria bonic veure ara els nazis interpretar La Internacional.

 

Dient-li que sí, en Fritz li va respondre abans de tornar al seu pis:

 

No la tocaran per la por a que els berlinesos recordin la lletra i s’uneixin als cants.

 

Després d’arribar al pis i de canviar-se la roba, va anar a buscar a l’Àngela a la llibreria per anar a sopar a casa dels pares d’ella. A la llibreria també tothom s’indignava per aquest matrimoni de convivència i molts no entenien què buscaven els nazis amb aquell casament forçós. En arribar a casa de l’Àngela, en Seigmund estava enfurismat a la seva butaca per aquell pacte, continuava renegant dels comunistes i no parava d’insultar-los definint-los com escòria i malats mentals. En Fritz no gosava contestar-lo perquè coneixia el temperament del seu sogre, que s’havia accentuat de males maneres els últims mesos, i només l’Udo li demanava que callés perquè havia begut masses cerveses. Durant el sopar no varen parlar de política per tal de no encetar cap picabaralla, però quan menjaven uns Brezels de postres varen sentir la sirena antiaèria. Espantats, en Fritz va agafar ràpidament a l’Àngela i li va dir que tenien que anar al refugi antiaeri de l’estació, però en Seigmund va agafar dues Karabiner 98K que li havia donat un seu amic de l’Exèrcit i que guardava com si fos un tresor en el seu armari de l’habitació i varen sortir amb l’Udo al carrer a disparar inútilment contra els bombarders britànics. Veient que havien perdut el nord, si es que mai el varen tenir, en Fritz va agafar a l’Àngela, l’Annalisa i la Velda i se’n varen anar al refugi esperant que tot acabés aviat. Després de que caiguessin unes quantes bombes i se sentissin unes quantes explosions sense masses conseqüències lluny d’on eren ells, varen sentir des del refugi que els bombarders ja no estaven sobrevolant la ciutat i que se sentien les sirenes dels cotxes del Reich. En sortir del refugi a poc a poc i veient que els bombarders no havien fet res a on eren, en Fritz li va dir a l’Àngela que havia d’anar a l’Hospital per si necessitaven a un metge. Mentre esperaven a que sortís la Velda amb la resta de la gent, varen veure a la policia i es varen pensar que alguna bomba havia caigut molt a prop de l’entrada de la Koniggratzerstrasse. Contemplant el què feien, tota la família varen quedar parats en veure que s’enduien emmanillats a en Seigmund i a l’Udo, que no parava de plorar demanant perdó. Impressionat, en Fritz va anar corrents a parlar amb els policies per saber perquè se’ls enduien i els feien pujar en un furgo. Amb cara de pocs amics, un dels policies li va explicar enfadat i amb la porra a la mà:

 

No sabem perquè aquests homes disparaven al mig del carrer i quan els hi dèiem que paressin ells continuaven disparant a l’aire i aquest home gran ens insultava .

 

Somrient, en Fritz li va explicar en el policia mentre anava veient com tothom tornava  a casa seu amb ordre:

 

Aquests homes estaven disparant contra els bombarders britànics, creien que podien abatre’ls com si anessin a caçar ànecs.

 

Mirant-se’l amb raresa, el policia li va dir que era estúpid fer aquella acció i en Fritz, molt hàbilment, li va dir:

 

Si es mira bé a l’home gran veurà que va begut i l’alcohol l’hi ha fet veure coses que estant fora de la raó.

 

Ensumant a en Seigmund va sentir la ferum a cervesa del seu alè i el policia es va creure la història d’en Fritz i els va deixar lliures però els hi va requisar les escopetes. Indignat, en Seigmund anava cridant que els policies eren uns traïdors i uns lladres, i exigia de males maneres que li tornessin les armes. L’Annalisa, que estava passant molta vergonya ja que tot el barri se’ls va quedar mirant com si estiguessin mirant una obra de Teatre, li va clavar una plantofada en el seu marit i li va ordenar que callés, cosa que no va fer, i que tornés al pis, que tampoc volia fer. Abans de marxar, el policia li va clavar una multa de 400 Reichsmarks però en Seigmund, sent amic de les baralles com era, es va negar a pagar-li perquè no li tornaven les armes i va tirar la multa al terra. Sabent que no tenia més remei ja que els policies havien tret de nou les porres, en Fritz es va treure la cartera i la va pagar a disgust. Veient que el seu pare havia provocat un escàndol enorme i que la gent no paraven de mirar-se’ls, entre els espectadors hi va veure la xafardera Klara que aquella nit havia anat a sopar amb una amiga, l’Àngela va agafar el seu pare pel braç i el va fer pujar cap al pis a espentes perquè calmés la borratxera. Després de tancar-lo a casa amb clau amb l’Udo i la seva mare, en Fritz i l’Àngela varen marxar a peu cap a l’Hospital tot contemplant els pocs afectes del bombardeig i la Velda es va quedar a ajudar a un policia. Quan caminaven per davant de la Porta de Brandenburg, l’Àngela li va demanar perdó pel comportament del seu pare i en Fritz, per primer cop, li va dir que havien d’aconseguir que en Seigmund no begués tant perquè últimament es passava bevent i cada cop era més agressiu. En arribar a l’Hospital la feina va ser com sempre, atendre a uns quants civils que havien rebut cops.

 

Tot i que l’atac britànic va ser insignificant, va servir perquè el ministre soviètic veiés que Alemanya estava lluny de derrotar als britànics, cosa que li va fer repensar un pacte amb els alemanys, que finalment no es va produir i els alemanys varen agafar un altre camí ja decidit per en Hitler.

 

Els següents dies de novembre, la Luftwaffe va atacar amb molta violència les ciutats britàniques, sobretot Londres i Coventry, i la gent donava tot el seu suport a aquells atacs que provocaven moltes víctimes buscant venjança dels atacs que ells rebien. A finals de novembre, l’Àngela i en Fritz es varen reunir amb en Georg, que havia tornat de França un altre cop, i en Lou en el bar de l’Hotel Esplanade. Asseguts a la mateixa taula de sempre, en Georg els va explicar que el govern havia aconseguit aliar-se amb els romanesos, els hongaresos i els eslovacs, i que estava negociant per aconseguir el d’Espanya per tal d’ocupar Gibraltar. Mirant-se’l cansada de que només es parles del mateix, l’Àngela li va preguntar si creia que guanyarien la guerra i en Georg li va dir sincerament:

 

Crec que sí, de moment l’exèrcit de Terra no ha perdut cap batalla i esperem que continuí igual. Sabem que hi haurà una nova ofensiva per la primavera, però no sabem a on serà. És un secret que tenen molt ben guardat.

 

Pensant per on podien atacar mentre s’anava mirant la cervesa, en Fritz li va dir:

 

Potser serà Grècia perquè pel que ser els italians no els hi estar anant gaire bé la seva ofensiva.

 

Fregant-se el nas rumiant, en Georg li va contestar:

 

No crec, no necessitem fer una gran ofensiva per tenir Grècia. És un país que fa temps que és molt pobre. Crec que ha de ser una operació més complicada. Només hi ha dues possibilitats: la Gran Bretanya o la Unió Soviètica.

 

Sorpresa, l’Àngela li va exclamar:

 

No serem tant bojos com en Napoleó d’anar a Rússia, seria un desastre. No crec amb aquesta hipòtesis, serà contra els britànics aquesta ofensiva que dius, per això l’estem bombardejant.

 

Reflexionant davant d’una cervesa Berliner Weisse, en Georg els va explicar:

 

Sabeu perquè penso que serà contra als soviètics? Perquè a la primavera és més ideal atacar a la Unió Soviètica per les condicions climàtiques i per una altra raó que em deixa desconcertat per les nits. Sabem que el govern té molta pressa a concentrar als jueus en guetos de Polònia per tal de que no puguin interferir en cap activitat. Sembla com si volguessin netejar el país per tal de que no hi puguin haver aldarulls o aixecaments populars. Crec que atacarem als soviètics. A més, necessitem blat després de que el pla per conservar la vida al camp fracassés per la falta de crèdit, i allà n’hi ha molt, sobretot a Ucraïna.

 

L’Àngela li anava dient que no podia ser, però en Fritz va recordar que amb el règim nazi tot era possible i que si es llegia bé el Mein Kampf s’arribava a la conclusió de que l’objectiu d’Alemanya era expandir-se cap a l’est, cap a la Unió Soviètica. Però en Fritz el preocupava més el què veia cada dos per tres a l’Hospital, els assassinats per eutanàsia. En Paul li va parlar que havia estat uns dies de prova a l’Hospital de Brenburg, també anomenat Institut B, on s’executaven als malalts mentals que patien epilèpsia, esquizofrènia, senilitat, paràlisis, nerviosisme o depressió dins de l’Operació Aktion T4, sota les ordres del doctor Irmfried Eberl. Relatant-li com assassinaven, en Paul li explicava que un assistent mèdic anomenat Viktor Brack, que seleccionava al personal mèdic, no el va acceptar perquè no aguantava veure el rostre de la mort cada dia.

 

El 2 de desembre, en Fritz estava treballant a l’Hospital i sospitava que estaven assassinant a més pacients que tenien algun trastorn mental. Qualsevol pacient que presentés el més mínim problema mental se l’enduien a un altre lloc al·legant que el tractarien millor en un altre centre especialitzat amb aquells problemes. Informant-se més a través d’en Paul, que era amic del director i per això ho sabia tot, va saber que aquests pacients eren enviats al castell de Hartheim, a la regió del Linz. Abans d’acabar la jornada estava atenent a un pacient gran que s’havia trencat la monyeca dreta i el radi del braç dret quan va caure de l’escala. Però, quan li estava posant les benes en el braç dret, de sobte aquest home va començar a desvariejar i deia coses sense sentit. Creia que vivia en l’època del kàiser Guillem II i anava preguntant on era en Von Bismarck perquè l’hi havia d’enviar un missatge. De seguida que va sentir aquells comentaris, en Fritz va amagar aquell trastorn davant dels seus superiors i el va fer estirar en un llit i li va donar un calmant perquè dormís. En sortir de la porta per tornar cap a casa es va topar amb la família d’aquell home, i els va demanar que entressin a l’habitació i no diguessin que estava desvariejant. Però, l’endemà, aquell pacient es va aixecar del llit sense bata i va començar a cridar pels llargs passadissos i anava dient que volia veure al kàiser per explicar-li que havia d’atacar als francesos. Alertats, uns quants metges el varen reduir i el varen tornar al llit i en Fritz el va tranquil·litzar tant com va poder donant-li un calmant, però un dels metges va trucar per telèfon per informar que aquell home no estava bé del cap. Al cap d’un parell d’hores varen venir uns agents armats i varen agafar a aquell home per la força. Els familiars varen sortir de seguida d’una sala d’espera i varen demanar explicacions, però els agents no els hi contestaven i continuaven agafant aquell home que es resistia com podia agafant-se en els mànecs de les portes. Sabent el destí d’aquell home, en Fritz, que va simpatitzar amb aquella família, la dona li recordava a la seva àvia Elise per la seva senzillesa i perquè era baixeta, va demanar en aquells agents que deixessin aquell pacient a l’Hospital, que no tenia cap trastorn,  però els agents es varen limitar a respondre-li:

 

El portarem a un lloc més ideal per la seva malaltia. Un lloc on el curaran de seguida.

 

Indignat, en Fritz els va dir a crits que no sabien quina malaltia tenia i que no tenia sentit el què estaven fent. Però els agents varen continuar agafant per la força a aquell pacient i se’l varen endur entre crits pels passadissos de l’Hospital mentre tot el personal de l’Hospital s’ho mirava amb el cap abaixat sense dir res. En Paul també els va intentar aturar, però només va aconseguir emportar-se una espenta que el va fer anar de trompis. No deixant de seguir a aquells agents que s’emportaven al seu pacient, en Fritz va veure que s’estava orinant a sobre i va córrer a tranquil·litzar a aquell home. Mentre l’home es continuava resistint esgarrapant a aquells homes que se l’enduien, en Fritz va demanar en els agents acompanyar-los fins al cotxe per calmar a la família, que estava desesperada demanant ajuda a les infermeres, que no podien fer res per aquella pobra gent. Estant-hi d’acord, aquell home va deixar de cridar gràcies a en Fritz i varen anar tots cap al cotxe mentre la família es va quedar plorant en una sala de recepció. Un cop varen deixar els passadissos i varen entrar en una sala petita on no hi havia ningú, l’home va tornar a cridar dient que el portaven a l’escorxador i es va començar a resistir agafant-se a les taules i les cadires. Cansats de tants crits i de que es resistís, un dels agents el va agafar per darrere per immobilitzant-li els braços i un altre agent li va començar a clavar-li cops de puny a l’estomac. Volent-ho impedir clavant una espenta a un d’ells, un dels agents va apuntar a en Fritz amb una Walther P38 i li va dir:

 

Tens dues possibilitats, o estàs quiet i podràs tornar a ajudar malalts o et mous i tu seràs el malalt.

 

Resignat i no volent entrar en foc, en Fritz es va quedar quiet veient com li clavaven més cops a aquell pobre home que ja no tenia forces ni per cridar i va tancar els ulls esgotat. Després de clavar-li deu cops de puny més a l’estomac, un dels agents es va encendre una cigarreta i després de fer unes quantes calades ràpides la va apagar a la gola d’aquell home, que va caure abatut a terra inconscient i amb el coll fumejant per la cigarreta. Agafant-lo pels peus se’l varen endur arrossegant fins a fora a l’Hospital i el varen carregar com si fos un sac de patates en un furgó davant de l’atenta mirada d’en Fritz, que es va sentir impotent davant d’aquella escena. En tornar cap a la sala abatut i enfurismat, la família li va preguntar desesperada on era el seu familiar, però en Fritz, escapant-se-li les llàgrimes, els hi va confessar:

 

No ho sé, això és una bogeria sense sentit. Perdoneu-me.

 

Els següents dies a l’Hospital, en Fritz no va deixar de pensar en aquell pobre home i un dia els familiars d’aquell pacient varen tornar a l’Hospital per veure’l. Encuriosit en veure’ls a recepció preguntant per ell, en Fritz els va demanar si sabien alguna cosa del seu familiar, però l’esposa d’aquell home li va ensenyar una capsa de cartró marron. Obrint a poc a poc la caixa, va veure que allà dins només hi havien cendres. Sorprès, la dona gran li va dir plorant:

 

Aquí té el meu marit. Només havia caigut d’una escala hi sabia trencat un parell d’ossos. No sé perquè me l’heu matat. 

 

Trist i enfonsat, en Fritz va donar el seu condol, però aquella família no el va acceptar i va començar a cridar mentre s’endinsaven pels passadissos que estaven assassinant als pacients. Provocant un escàndol, tots els metges i infermeres varen sortir de les seves sales i habitacions per saber què passava, en Fritz els perseguia com un desesperat i els demanava que callessin perquè sinó també se’ls emportarien a ells també. Pensant que els volia fer callar perquè no se sabés la veritat, aquella gent varen cridar encara amb més força per tot l’Hospital corrent amunt i avall cridant l’atenció de tots els presents. Alarmat per l’escàndol, el director del centre va trucar a la policia, que va venir al cap de pocs minuts i va reduir a tota aquella família de males maneres amb les seves porres. Tant els hi era si la dona tenia 74 anys, la varen pagar amb les porres i se la varen endur amb els altres a una presó. Després de que se’ls enduguessin, en Fritz va córrer a demanar explicacions al director, però aquest es va limitar a dir-li mentre mirava que ningú els escoltés i anava cap al seu despatx:

 

Escolta, ja tu he explicat, aquí passant coses que val més estar callat i prou. Obeeix les ordres com els altres i punt. Et pago per obeir no per desobeir. Que et quedi clar. Reflexionant un segons, el director li va afegir mentre el feia passar al seu despatx:

Escolta, t’ho posaré fàcil. Els pacients que tinguin un problema mental i vegis en el seu historial una creu vermella en el seu nom no els hi facis cas, ocupat només dels pacients que tenen una marca amb un signe menys de color blau al costat del seu nom.

Enfadat, en Fritz li va tirar al damunt de la taula les cendres que havia dut aquella família i li va preguntar què li passaria en aquella gent. Mirant-se’l amb els ulls ben oberts i impressionat pel contingut de la capsa, no era tant fàcil tenir a davant el resultat de l’horror, el director li va dir mentre senyalava les cendres i s’asseia a la seva cadira:

 

Seran això d’aquí uns dies.

 

Empassant-se la saliva, en Fritz va tornar al seu lloc de treball pensant seriosament en plegar de la feina i trencar el seu somni de ser metge. Ell havia estudiat per salvar vides no per destruir-les, pensava. D’aquell fet no en va explicar res a casa seu perquè sentia vergonya per no haver actuat i tenia por de que si els seus explicaven que s’estaven produint assassinats també els matarien. Mirant-se al mirall del rebedor de casa es recordava en el seu pare. L’Àngela ja tenia coneixement de que es produïen aquells assassinats perquè quan anava a l’església amb la seva mare, en Seigmund ja no hi anava perquè sabia que els bisbes catòlics criticaven obertament al règim, escoltava en el sermó que feia el capellà que s’estaven produint aquells crims. Però l’Àngela, com la majoria dels alemanys, tenien massa por dels atacs aeris per criticar al règim i per qüestionar la seva política i sabien que si feien masses crítiques podien ser perseguits. Un dia que varen anar amb la seva mare a la catedral de Santa Eduvigis, Catedral obra de l’arquitecte Georg von Knobelsdorff i del rei Frederic II per commemorar l’arribada dels catòlics a Prússia, varen conèixer al canonge Bernhard Lichtenberg, que els va criticar al nazisme per perseguir als jueus i els va parlar dels assassinats que cometien els nazis en els hospitals. Horroritzades per aquells relats, l’Annalisa li va confessar a l’Àngela que havia deixat de creure amb el nacionalsocialisme i que estava molt preocupada per l’actitud violenta del seu pare.

 

El dia de Nadal, el dia que es varen suspendre els bombardejos a totes les ciutats en atenció a la data nadalenca, la família Klein va anar a dinar a casa dels Richter, ja que en Seigmund havia baixat feia uns dies a Munic per veure el seu germà a pagès i havia dut greixons, cansalada, costelles, espinada, llonganisses on hi havia posat sal de nitre perquè quedés ben vermell, un pernil que pesava 10 quilograms, dues dotzenes d’ous i botifarra. Tots varen seure ben estrets a la vella taula, això si adornada per l’ocasió amb unes tovalles noves i unes espelmes. De primer, l’Annalisa i la Velda varen fer carn d’olla amb pilota de xai i de vedella, braó, pollastre, ossos d’espinada ben salats i el pedrer. La família Klein no estava acostumada a aquells menjars i varen quedar ben encantats amb aquella taula, tot i que a en Barnard el disgustava que en Seigmund l’hi anés omplint constantment la copa de vi, que el trobava ranci pel seu paladar refinat. De segon plat varen menjar capó rostit amb moltes panses que la Velda havia comprat a una venedora de davant l’estació. La Luane no se’n va poder estar en degustar aquell plat i li va demanar a la seva consogre la recepta, que l’Annalisa li va donar amb molt de gust. L’Udo aprofitava tots els moments que podia per parlar amb la Katrina, però el seu pare el feia callar perquè volia que begués el vi que no agradava a ningú a part d’ell. Quan es varen aixecar de taula gairebé era fosc, i tips i satisfets la família Klein va tornar cap a casa. En Fritz i l’Àngela es varen quedar uns minuts més per ajudar a recollir la taula ja que en Seigmund s’havia quedat adormit a taula sota els efectes etílics del vi i amb la panxa coberta d’engrunes de pa.

 

El 1940 acabava i arribava el 1941, un any que canviaria el rumb de la guerra i les vides de molta gent com les d’en Fritz i l’Àngela. En Fritz estrenava l’any desitjant que tot tornés a la normalitat i esperant que es rebaixessin els crims que cometien els nazis i els seus sequaços. L’Àngela estava convençuda de que en qualsevol moment s’acabaria la guerra i que es pactaria amb els britànics després de que caigués el govern d’en Churchill. En Barnard no parava de treballar a la fàbrica amb el seu fill Marwin, però sortia poc pel barri perquè continuava sentint vergonya per haver mentit a la gent més propera fent-se passar per un heroi quan era un covard. Creia que havia decebut a la seva família, als seus amics i els seus veïns de tota la vida, que l’havien estimat tant perquè era l’heroi de la Primera Guerra Mundial. Per la seva part, en Georg s’estava preparant per la invasió a Grècia i estudiava les carreteres i les costums del país hel·lènic, tot i que veia que li parlaven sovint de la Unió Soviètica i del nord de l’Àfrica, on els italians havien tingut unes quantes derrotes contra els britànics dirigits pel comandant Archibald Wavell. En Seigmund, continuant convençut de que havien de continuar amb la guerra, estava obsessionat en inscriure el seu fill a l’Exèrcit perquè anés a lluitar, tot i que l’Annalisa i la Velda s’oposaven als seus plans. En Seigmund cada cop era més autoritari i no tenia manies en imposar la seva llei per la força.

 

Els primers dies de gener es varen viure tranquil·lament en el barri de la Leipziger Strasse, els bombardejos eren cosa del passat i la gent tornava a confiar en la victòria i sortia al carrer o al bar Victorius a parlar tant tranquil·lament de les seves vides i dels seus projectes. La Matilda, que sempre pensava que podia ser assassinada en qualsevol moment, es passava els dies a la botiga atenent a clients i veia com la gent ja no estava per les mesures antisemites i l’acceptaven. Fins i tot la Carlene, que havia mostrat obertament el seu odi cap a la Matilda, hi anava a comprar perquè tenia els productes més bé de preu i no tenia manies en entrar a la botiga sabent el què havia fet.

 

El 28 de gener de 1941, seguint el ritual, en Fritz es va canviar a primera hora per anar al cementiri de Sant Mateu per deixar les flors i la nota a la tomba de la Galiana. Aquest cop, per sorpresa seva, l’Àngela l’hi havia deixat flors vermelles damunt de la taula. Preguntant perquè no n’hi havia de blanques, sense mirar-se’l, l’Àngela li va contestar desinteressadament mentre eixugava els plats a la cuina:

 

Aii! A la floristeria no n’hi havia de blanques. A més, són més maques les vermelles i estic segur que tant li fa si són blanques o vermelles.

 

Amb el cap abaixat i mig empipat, en Fritz va agafar les flors amb menyspreu i va marxar cap al cementiri. Després de passar per davant de casa dels seus pares, on va veure des de la finestra a la seva àvia encenent la llar de foc, va passar per davant de la floristeria de la Carlene i a dins hi va veure que tenia tota classe de flors; tulipes, roses, margarites, orquídies… Entrant a la botiga per veure si realment no tenia flors blanques, es va enrabiar molt en veure a darrere del taulell les flors blanques. En veure’l, la Carlene li va dir mentre es posava a contar les monedes de la caixa, que n o entenia perquè no havia comprat el ram de roses blanques que ja l’hi tenia preparat com cada any. No explicant-ne el motiu, en Fritz li va comprar un ram de roses blanques i va anar al cementiri amb els dos rams. En arribar a la tomba va deixar-los juntament amb la nota i es va posar a parlar en veu alta de les atrocitats que havia vist a l’Hospital, tot recordant el lleig gest de la seva esposa. Suplicant-li a la Galiana que l’ajudés, en Fritz es va quedar un parell d’hores assegut a davant la tomba reflexionant sobre tot el què estava veient i parlava amb veu alta pensant que la Galiana l’estava sentint. Després de veure que la gent que anava a resar pels seus difunts se’l mirava amb estranyesa, va patir perquè no avisessin a la policia i es pensessin que estava boig. Pensant que podria acabar sent una víctima del règim si el declaraven boig, es va aixecar i va tornar cap a casa enfurismat encara amb l’Àngela. En entrar al pis li volia retreure que no hagués comprat les roses blanques, però en veure que l’hi havia cuinat salsitxes amb cansalada i patates fregides va preferir deixar estar el tema i oblidar-lo.

 

El 30 de gener, en Fritz i l’Àngela varen acompanyar a en Seigmund i a l’Udo en el Palau d’Esports per celebrar l’aniversari de la pujada al poder dels nazis. Feia 8 anys que havien pujat al poder, una eternitat per en Fritz. L’Udo li va demanar a en Fritz que portés a la Katrina amb ells, però ell li va contestar que la seva germana estava refredada. Mentia, no volia que la Katrina es relacionés amb aquell noi que tenia poc sentit comú. En arribar a l’entrada del Palau després de passar els guàrdies de les SS, varen veure que hi havia molta gent dreta apunt per assentar-se als seus llocs. Patint per no poder seure, en Seigmund va clavar unes quantes espentes a la gent per buscar un lloc per tots quatre. Un cop es varen asseure entre la multitud després de que en Fritz demanés perdó a molta gent que en Seigmund havia empès de males maneres, al cap de pocs minuts va començar l’acte. Davant d’ells va passar una banda militar que avançava lentament i les tropes d’assalt varen creuar les portes de darrere de l’estadi i varen desfilar cap a l’escenari per ocupar el seu lloc sota l’àguila daurada. Darrere d’ells varen venir els abanderats amb els uniformes del partit nazis. Uns minuts més tard, on es va fer un llarg silenci, tots es varen aixecar dels seus seients quan varen veure entrar els líders nazis acompanyats pels militars. Dret com la resta, en Fritz li va dir a cau d’orella de l’Àngela:

 

Sembla que estiguem a missa. Ara parlarà el pastor.

 

Posant-se a riure dissimuladament, l’Àngela no li va gosar contestar perquè no volia que el seu pare la sentís renegar del règim. A continuació, varen aparèixer en Hermann Göering, que a l’Àngela li va agradar molt el seu lluent vestit blau, en Joseph Goebbels, que va entrar a poc a poc sense mirar ningú, en Heinrich Himmler, en Rudolf Hess, en Robert Ley i, al final, l’Adolf Hitler, que va caminar amb fermesa fent la salutació romana. Veient a l’Àngela li va dedicar un somriure que ella li va tornar amb una picada d’ull. Mentre en Hitler anava caminant cap al seu seient, el públic no parava de cantar els càntics del partit nazis i cridaven Heil Hitler!. En Seigmund va cridar amb tant força el Heil Hitler que un dels guàrdies de les SS se li va apropar i li va demanar que abaixés el to.

 

Amb tot l’amfiteatre dret, el dictador alemany es va asseure en la primer fila de l’estrat posant els braços damunt de la taula que tenia davant. Un cop tots asseguts en silenci, totes les mirades es varen concentrar cap a en Goebbels, que es va quedar dret davant d’un micròfon i va començar la seva locució dient que feia vuit anys el poble alemany havia decidit aixecar-se sota el lideratge d’una persona. Després del breu discurs, que va emocionar a en Seigmund, en Hitler es va aixecar de la cadira per dirigir-se al centre de l’estrat per fer el seu discurs. En aquell moment el públic el va començar a aplaudir i quan es varen acabar els aplaudiments només se sentia a en Seigmund, que es va quedar sol aplaudint mentre el guàrdia de les SS l’amenaçava de fer-lo fora si tornava a cridar l’atenció. A partir de llavors ja no li va treure els ulls de sobre. Avergonyida, totes les mirades se centraven en el seu pare que havia interromput el començament del discurs d’en Hitler, l’Àngela es va posar a mirar al terra igual que en Fritz, que se li escapava el riure. Després d’uns segons dret, en Hitler va començar el seu discurs on va culpar als jueus de la guerra i els va amenaçar dient que acabaria amb el seu paper a Europa. Amb to ferm, va dir que el seu programa des de sempre havia sigut abolir el Tractat de Versalles i que ara trobava estúpid de que la resta del món pretengués fer creure que no havia revelat aquest programa ja que havia escrit i dit mil cop que el volia abolir. En cada punt culminant de les frases d’en Hitler, la multitud aplaudia o cridava un llarg Oooooohhhh! o picaven amb els peus al terra. En Seigmund el varen tornar a avisar un altre cop perquè cridava amb massa força i quan va picar amb els peus al terra li va clavar una puntada de peu a la persona que tenia al costat, que era un general retirat que anava vestit amb el seu uniforme de gala i es va queixar amargament. En demanar-li explicacions, en Seigmund li va parlar amb les mans perquè deixés en pau i aquell general se’n va anar i es va queixar a un dels homes de les SS.

 

En acabar l’acte, quan tothom marxava, uns quants homes de les SS varen perseguir per darrere a en Seigmund i quan el varen aturar a fora el Palau d’Esports li varen demanar explicacions pel seu comportament. Es pensaven que havia volgut boicotejar l’acte. Amb la cara blanca, es pensaven que el portarien en un camp, l’Àngela li va demanar a aquells homes armats que deixessin al seu pare, però en Seigmund va cometre el greu error de dir que les SS eren uns traïdors com les SA i els escridassava tirant-los capellans a la cara. En Fritz, que pensava que seria divertit que s’emportessin el seu sogre en un camp, va intentar calmar a aquells homes, que estaven molt indignats amb l’acusació que acabava de fer-los en Seigmund, i se l’emportaven a una cantonada per clavar-li un fart de llenya. Tirant una espenta a en Fritz quan els anava a aturar, va estar de sort de que en aquells moments va aparèixer en Goebbels, que anava a saludar a en Fritz. Respirant tranquil, en Fritz li va dir en el ministre que els seus homes estaven cometent un greu error i que s’enduien al seu sogre. Primer volia dir-li que en Seigmund estava boig, però va pensar que era millor no dir-li perquè llavors el matarien segur, també va pensar dir-li que anava begut, però també sabia que els borratxos eren maltractats. Pensant com justificar l’actitud del seu sogre, li va dir mentre l’assenyalava:

 

És que ell és un ferm seguidor d’en Hitler i s’ha emocionat massa i ha cridat l’atenció sense voler. Té que pensar que va marxar de Munic per viure a Berlín per estar al costat d’en Hitler ja que volia formar part d’aquesta gran família que ha de durar 1.000 anys.

 

Sospirant mirant a en Seigmund, que no deixava de rondinar mentre els membres de les SS el tenien immobilitzat pels braços, en Goebbels va ordenar en els seus homes, que no varen dir-li que aquell home els havia acusat de traïdors, que el deixessin anar. Un cop alliberat, en Seigmund no se li va acudir res més que abraçar al ministre, que aquest li va clavar una petita espenta perquè no suportava que ningú el toqués. Veient que aquell home era estrany, a més de que feia mala olor, en Goebbels va saludar ràpidament a en Fritz i a l’Àngela, i va marxar. En Fritz li volia preguntar per la guerra, però davant de l’espectacle del seu sogre no es va atrevir a dir res i tots junts varen marxar ràpidament del Palau. Quan varen agafar el tramvia perquè els deixés a la Potsdamer Platz, l’Àngela va cridar de males maneres en el seu pare i el va titllar d’irresponsable i de borratxo. Però en Seigmund, que no escoltava a la seva filla, li va dir a l’Udo que havia d’ingressar ràpidament a l’Exèrcit per matar als jueus. Calmant a la seva esposa agafant-la per la cintura, en Fritz li va recomanar que no el renyés perquè anava un altre cop begut i com sempre no escoltava a ningú. Un cop varen deixar en Seigmund i a l’Udo a la Potsdamer Platz, els dos nois varen tornar sols al pis. Quan varen arribar a davant la pastisseria d’en Richard i la Cosmina sota l’atenta mirada de les estrelles, l’Àngela es va posar a plorar de pena en veure com el seu pare s’estava autodestruint. En qüestió d’un parell d’any havia canviat molt; anava sempre begut, era violent, només pensava en la guerra i en ingressar al seu fill en ella i sempre anava molt deixat.

 

El 12 de febrer de 1941, el poble alemany no va entendre que el govern alemany enviés uns quants soldats alemanys, l’Afrikakorps, dirigits pel millor general que tenien, l’Erwin Rommel, a Trípoli, Líbia, per lluitar contra els britànics al nord de l’Àfrica. La majoria creia que era un error ajudar als italians i alguns ja pensaven que la guerra podria durar entre quatre i set anys. Pensant que aquesta era l’ofensiva que els hi havia dit en Georg, en Fritz i l’Àngela varen rebre aquell dia una carta del seu amic en què els hi deia que ell no havia anat a Líbia com els altres seus companys i que s’estava preparant per anar a Grècia. Mirant-se les últimes notícies en el Völkischer Beobachter que havia portat l’Àngela de la llibreria, en Fritz va exclamar:

 

Sinó fos per les batalles que estant perdent els italians potser ara estaríem negociant la pau amb els britànics. Quin error ha sigut aliar-se amb aquests irresponsables.   

 

Escoltant les paraules del seu marit, l’Àngela li va afegir mentre parava taula:

 

Segurament, però en Georg ens va parlar d’una forta ofensiva per la primavera i encara no hi som i no sabem a on es farà. No crec que sigui aquesta de Líbia. Esperem que no sigui una bogeria com la d’en Napoleó.

 

Reflexionant pel menjador mentre anava a buscar els vasos, en Fritz li va assegurar:

 

La bogeria ja l’hem feta, l’Imperi britànic mai ha perdut una guerra.

 

L’opinió d’en Fritz era molt semblant a la resta del poble, que pensaven en una derrota, però aquesta reflexió va canviar radicalment quan el 24 de febrer varen sentir el discurs d’en Hitler en què deia que destruiria en breu l’Imperi britànic i que la victòria estava a prop. Després d’aquell discurs molta gent pensava que la guerra acabaria a l’estiu. A la llibreria, molts clients de l’Àngela com en Frank li deien que no havia de patir tant i que havia de pensar en les vacances que faria enlloc d’una guerra que ja es podia donar per finalitzada. La Klara l’insistia de que anessin a Roma, la Maria els hi deia que anessin al Mar del Nord i la Matilda els animava perquè tinguessin un fill. Però l’Àngela no es deixava endur per aquella eufòria perquè tenia gravades les paraules d’en Georg de que començarien una nova ofensiva. A l’Hospital, en Fritz també va copsar aquesta alegria i el director li deia que estava de sort perquè no hauria d’anar al front en qualitat de metge. Tampoc hi hagués anat perquè ho tenia prohibit per en Goebbels. Alguns seus companys, com en Paul, inclús li parlaven de que anirien de vacances a Londres i li demanaven a en Fritz com era la ciutat.

 

El 2 de març, l’exèrcit alemany, amb en Georg dins les seves files, varen travessar el Danubi i varen entrar pacíficament a Bulgària per entrar a la frontera grega pel nord-est. Els següents dies es va esperar a la frontera per rebre ordres de la invasió. Mentre esperava va escriure cartes pels seus amics per dir-los que vigilessin i que no es confiessin de que la guerra ja havia acabat, ja que els britànics estaven ben vius. Però les paraules de prudència d’en Georg no encaixaven amb les paraules d’en Hitler com les del 16 de març quan va assegurar que guanyarien la guerra ben aviat. Patint pels bombardejos, pensava que n’hi haurien més, en Fritz es va comprar una motocicleta Zündapp K800 de quatre cilindres i quatre temps, i de color ocre per moure’s més ràpid entre les runes que de vegades queien a la calçada. A l’Àngela li va encantar la motocicleta de l’escut de dues ales esquemàtiques que simbolitzaven el nou rumb de la producció, i sovint l’agafava per anar a comprar a l’Unter den Liden o per anar a veure els seus pares. Li agradava notar l’aire fred a la cara i a vegades donava massa gas fent patir a molts ciclistes, que avançava imprudentment. La policia la va aturar en més d’una ocasió perquè reduís la velocitat, però ella en feia cas omís.

 

Els pronòstics d’en Fritz de nous bombardejos es varen fer realitat el 24 de març de 1941 quan la ciutat va ser novament bombardejada de nit. Després d’esperar en el refugi de la Potsdamer Platz amb l’Àngela i la seva família, varen veure que el refugi estava ple i que no tots els veïns hi cabien. Esperant en aquell lloc nou per ells, varen quedar amb els cors encongits en veure que era fosc, humit, feia mala olor i era estret. Quan varen veure que ja no queien més bombes, en Fritz va córrer amb l’Àngela a agafar la motocicleta, que estava aparcada en el garatge del seu pare, al costat de casa dels seus pares, just a sota el pis d’en Kurt i la Maria, i es varen dirigir ràpidament cap a l’Hospital per atendre els primers ferits.

 

De seguida molts varen criticar al govern per aquell bombardeig, però la indignació del poble berlinès en ser novament atacats amb tota la impunitat es va veure ofegada en saber el 27 de març que a Iugoslàvia, un país que s’havia adherit al Pacte Tripartit, va haver-hi un cop d’Estat popular. El poble iugoslau amb l’Exèrcit varen detenir al rei Pau, que havia firmat aquell pacte amb els nazis, hi varen posar en el seu lloc al cosí del rei, en Pere II, que només tenia 17 anys. Tothom sabia que ara Alemanya atacaria Iugoslàvia, i els caps de l’Exèrcit i el mateix Hitler planejaven envair el país al mateix temps que envaïen Grècia en l’Operació Marita. Però aquell dia l’Àngela no va fer massa cas a aquella notícia ja que estava molt ocupada repartint entre els seus clients de la llibreria unes banderetes de paper amb la bandera japonesa que en Martin havia portat del Ministeri de Propaganda per tal de rebre el diminut ministre d’Afers Exteriors japonès, en Yosuké Matsuoka, amb qui en Hitler s’hi havia de reunir per demanar-li que ataquessin Singapur per tal de distreure als britànics. L’objectiu era impressionar el ministre només trepitjar la capital alemanya.

 

En efecte, la resposta alemanya per aquell cop d’Estat no va tardar gaires dies i el 6 d’abril de 1941 es va envair Grècia i Iugoslàvia simultàniament. Els bombarders de la Luftwaffe varen bombardejar aquell dia la ciutat de Belgrad causant la mort de 17.000 civils, tot i que s’havia declarat prèviament ciutat oberta. En seguit, les tropes terrestres varen envair als dos països. En Georg anava amb el 12ª Exèrcit del mariscal de camp Wilhelm List, que des de Bulgària es va dirigir cap a Belgrad i després cap a Grècia. De seguida l’exèrcit iugoslau es va enfonsar en tots els fronts i no va poder lluitar contres els alemanys. En sentir de bon matí per la ràdio la veu d’en Joseph Goebbels llegint la proclama que l’hi havia dictat en Hitler i on justificava l’atac perquè, segons el líder nazi, era una represàlia contra una camarilla criminal sèrbia de Belgrad que, a sou del servei secret britànic, estava intentant estendre la guerra en els Balcans com el 1914, en Fritz va exclamar mentre es prenia el primer cafè:

 

És deplorable la nostra actitud en voler expandir la guerra.

 

Patint perquè no l’enviessin al front, en Fritz va anar més d’hora a l’Hospital per reunir-se amb el director en el seu despatx. Un cop assentat cara a cara amb ell, aquest li va dir que no havia de patir perquè preveien que l’ofensiva seria qüestió de dies i que no necessitarien més metges. A més, gràcies als bombardejos el necessitaven a l’Hospital li va dir. No li volia confessar que en Goebbels l’hi havia prohibit enviar-lo al front com feia amb altres metges. Més tranquil, en Fritz es va posar a treballar com sempre tot i que pensava constantment amb el seu amic, que no deixava d’atacar i d’avançar.

 

En dos dies, les tropes alemanyes varen arribar a Salònica mentre continuaven bombardejant Belgrad. Però l’eufòria que es podia viure a Berlín per la imminent victòria en els Balcans, es va veure apagada un altre cop per un nou bombardeig de la RAF, que va destruir l’Òpera de la ciutat. Després de que els bombarders britànics marxessin de la ciutat, en Fritz i l’Àngela varen anar amb la Zündapp a l’Hospital per ajudar. Amb les llums dels carrers i de les cases apagades, la parella va pujar per la Wilhemstrasse a tota velocitat, però en travessar l’Unter den Linden per anar amunt cap a l’Hospital, l’Ànegla va picar l’esquena del seu marit per fer-li veure que sortia un fum negre pel barri de Mitte. Quedant-se aturats veient l’immensa fumarada, en Fritz no s’ho va pensar ni dos segons i va canviar de rumb amb la motocicleta i va anar en direcció al fum, cap a l’est de l’Unter den Linden. Aturant la motocicleta davant de la seva antiga Universitat, va veure que l’Òpera Estatal havia quedat en ruïnes. Baixant de la Zundapp, en Fritz va veure que la Universitat no havia patit cap dany i juntament amb l’Àngela varen anar a ajudar a treure persones de les runes de l’Òpera i a curar els ferits que hi havia escampats pel terra demanant auxili. La majoria eren funcionaris que vigilaven l’Òpera. L’Àngela es mirava aquella imatge dantesca amb el cor destrossat, però estava molt orgullosa del seu marit, que estava molt implicat en ajudar i anava d’una banda a l’altra atenent a la gent mentre els veïns de la zona s’ho miraven des de les finestres de casa seva esperant que arribés la policia i els bombers. Quan va arribar la primera ambulància i els primers cotxes de policies, en Fritz i l’Àngela varen marxar directament cap a l’Hospital per continuar ajudant.

 

El 13 d’abril, en Georg va entrar a Belgrad i es va trobar amb una ciutat en ruïnes. Mirant aquella imatge diabòlica; els carrers estaven plens de morts, hi havia edificis destruïts, els nens vaguejaven pels carrers sense pares… va entrar en una casa abandonada i va escriure una carta pels seus amics per explicar-los el què estava veient. Al cap de dos dies varen entrar a la ciutat de Sarajevo i el dia següent, per ordres d’en Hitler, varen començar una potent ofensiva que va acabar amb la resistència iugoslava. Tot i la victòria, esporàdicament grups guerrillers atacaven als soldats alemanys. Un dia que estava amb uns seus companys jugant a cartes a fora en un carrer fosc, en Georg va sentir un soroll que provenia de darrere uns cotxes. No fent cas als sorollets i continuant jugant a les cartes en companyia d’una ampolla de whisky que havien requisat a una família musulmana, de cop varen ser atacs per uns guerrillers que els varen disparar sense contemplacions. Tres companys seus varen ser abatuts i un guerriller va disparar un tret que li va rascar en el braç dret d’en Georg. Posant-se a cobert darrere d’un cotxe, de seguida va rebre reforços i amb un tres i no res varen reduir aquells guerrillers que els havien disparat i es varen rendir aixecant les mans en veure que no tenien més bales. Molt enrabiat i amb el braç dret ple de sang, en Georg va agafar la seva pistola Browning i va matar aquells homes d’un tret a la nuca mentre estaven agenollats amb els braços enlaire demanant clemència. Aquell incident no el va voler comentar en els seus amics i se’n va anar a dormir orgullós d’haver matat. Sense adonar-se’n, en Georg anava canviant per la guerra.

 

El 18 d’abril, després de sentir el comunicat d’en Hitler en què demanava en el seu poble ser solidaris amb la Creu Roja i donar donatius als soldats ferits i als malalts que estaven en guerra, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels en què li demanava que fes un important donatiu perquè el seguís la resta de la gent del barri. No tenint més remei, va oferir una bona quantitat de diners i va enviar mantes a la Creu Roja. En Seigmund també va contribuir en enviar un donatiu després de veure que ho feia el seu consogre, tot i que va ser molt petit enviant-hi les mantes velles que tenia guardades. Per la seva part, en Fritz va rebre els primers soldats ferits de Iugoslàvia. Sempre pensava que podia haver-hi en Georg entre ells i quan entrava a una habitació el primer que feia era llegir els noms dels pacients en l’historial. Atenent a un soldat que tenia una ferida de bala al braç, va quedar sorprès que li preguntés per ell. Mirant-lo atentament pensant que potser el coneixia de l’Institut o de la Universitat, va veure  que no sabia qui era i li va demanar de què el coneixia. Estirat al llit mentre una infermera amb la bata blanca i una gorra d’infermera li donava un calmant, aquell soldat li va explicar que havia lluitat al costat d’en Georg i li va donar una carta del seu amic que tenia guardada a la jaqueta. Donant-li les gràcies per haver-li entregat la carta, aquell soldat, que es queixava de dolors al braç mentre la infermera li subministrava un calmant per via venosa, li va dir que el seu amic era molt valent. Encuriosit i volent saber més coses, en Fritz li va preguntar com estava en Georg, però per sorpresa seva aquell soldat li va respondre:

 

Està bé. Va rebre una ferida lleu, però està bé. És un gran home. Ens varen disparar uns guerrillers en una emboscada i ens varen matar uns quants amics nostres, però en Georg els hi va donar el què es mereixien.

 

Preguntant què els hi havia donat, en Fritz va quedar horroritzat amb la resposta:

 

Els hi va disparar un tret a la nuca tal i com havia de ser. Tots el varem aplaudir i el varem felicitar. Això és el que tenim que fer, matar sense contemplacions en aquestes bèsties.

 

En estat de xoc, que de poc li va fer caure els papers que portava dels altres pacients, en Fritz va marxar a una altra habitació perquè no se li notés la ràbia que sentia. Veient que no es podia contenir, se’n va anar a la sala de recepcions a pensar mentre anava veient com entraven més soldats del front dels Balcans. El seu amic de la infància s’havia convertit en un assassí, pensava. Però la feina era estressant i el necessitaven a amb urgència i en veure’l assentat en una cadira, en Paul li va cridar que s’aixequés. Tornant a les habitacions, alguns dels soldats ferits li explicaven que estaven cometent atrocitats contra els jueus a Iugoslàvia i alguns estaven orgullosos d’aquells assassinats predeterminats. Afectat per sentir tants crims, en Fritz es va preocupar perquè cap inspector de l’Exèrcit no se’ls emportés com a aquell soldat que varen matar, però els inspectors ara feien la vista grossa perquè sabien que necessitaven molts homes per la següent ofensiva. Quan va plegar de la feina no li va parlar a l’Àngela del què havia fet el seu amic a la guerra i varen anar a sopar a casa a l’Àngela, on en Seigmund els hi volia donar una sorpresa. Pensant que es tractaria d’una ximpleria de les seves, la parella va quedar impactats en veure a l’Udo vestit amb l’uniforme verd de la Wehrmacht, amb el casc d’acer de l’Exèrcit, les botes negres, la sivella amb el lema Gott mit uns i armat amb una Walther P38. Amb els ulls plorosos, l’Àngela va demanar explicacions i el seu pare, tocant orgullós l’espatlla del seu fill, que estava tremolós i l’uniforme li anava gran, li va dir:

 

Lluitarà a partir d’ara per l’orgull d’Alemanya. Serà un heroi. Viurà el que han de viure tots els nois de la seva edat. La guerra.

 

L’Àngela de seguida es va posar a cridar contra el seu pare mentre tenia la mirada clavada cap al seu germà, que no se’l veia gens convençut d’anar a la guerra, ja que no el convencia com els demés la idea romàntica d’anar a la guerra. No se sabia ni posar bé el coll negre de l’uniforme i portava la camisa per fora. Quan l’Àngela li va preguntar a la seva mare si estava d’acord en enviar a l’Udo a la guerra, l’Annalisa li va respondre també amb els ulls plorosos i amagant-se a la cuina per no veure el seu fill vestit de soldat:

 

Jo sóc una dona, no puc opinar d’aquests temes, són coses del teu pare.

 

Al·lucinant, l’Àngela va agafar a en Fritz i varen marxar abans de que es servís el segon plat. Veient que la seva filla havia canviat i que l’havia desafiat, en Seigmund es va aixecar també de la cadira i mentre els veia baixar per les escales del pis li va clavar en la seva filla uns quants crits per les escala. L’Àngela es va tenir que sentir que era una vergonya per la família i que era una covarda. Després de deixar el pis varen pujar cap a la Potsdamer Platz i varen anar a prendre una Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade. Sense dir res durant tot el camí, un cop entaulats en Fritz va intentar calmar a la seva esposa mentre li demanava a en Julius que li portés un plat de patates amb cansalada perquè tenia el ventre buit. Bevent com una desesperada, l’Àngela anava repetint plorosa entre glop i glop de cervesa que no volia perdre el seu germà i que estava molt preocupada perquè l’Udo no tenia cap qualitat física per poder lluitar. Era un negat amb la gimnàstica i era  massa prim i no tenia un físic atlètic. Entenent-la perfectament, en Fritz va preferir continuar callat mentre menjava i bevia. Escoltar-la era el millor que podia fer.

 

Mentre el 19 d’abril en Georg dins les tropes del 12ª Exèrcit d’en List varen ocupar l’illa grega de Samotràcia, l’Àngela es passava el dia trucant a la seva mare per fer-li canviar d’opinió, però l’Annalisa continuava aferrada a la idea de que havia de ser el seu pare qui havia de prendre la decisió. Preguntant-li perquè es deixava dominar d’aquesta manera, l’Annalisa li responia que el seu marit havia canviat molt i que era més agressiu que mai. L’Annalisa es mostrava cada cop més espantada i se la veia molt infeliç. Es vestia cada cop més senzillament, no s’arreglava com abans tot i que continuava sent una dona de bon veure, i només sortia de casa per anar a comprar a la botiga de baix. No entenent res, l’Àngela de vegades anava a buscar al seu germà quan sortia de fer quatre exercicis militars. Quan li demanava que marxés de casa, que vingués a viure amb ella i en Fritz, el noi li deia trist que no ho podia fer perquè no volia defraudar en el seu pare.

 

El 25 d’abril, quan el 12ª Exèrcit, on anava en Georg, va ocupar l’illa grega de Lemnos, en Fritz va rebre a través d’un altre soldat ferit una altra carta d’en Georg. Després de plegar de treballar, varen convidar a en Lou a sopar a casa seva per llegir la carta en veu alta. En ella, en Georg els explicava que l’ofensiva contra Grècia s’acabava i que ara els enviarien segurament a Creta. Llegint amb atenció la carta, en Lou va exclamar:

 

És una carta molt freda, per primer cop no ens dóna records i no ens diu massa res, parlar de la situació de forma molt planera i com si fos una cosa normal. És com si escrivís la carta a uns companys d’armes.

 

Sense voler-los-hi dir la veritat, en Fritz va respondre-li que la guerra feia canviar la gent i l’Àngela, que estava encara molt afectada per la decisió del seu pare, va cridar:

 

Quan acabarà aquesta maleïda guerra? No podem envair al món. 

 

Posant-se a menjar l’estofat de porc que havia fet l’Àngela amb la recepta de l’Elise, en Lou els va explicar que a la feina havien augmentat molt la producció i que temia una nova operació a gran escala com havia vaticinat en Georg. Fent cara d’horror mentre deixava la forquilla damunt del tovalló, l’Àngela es va quedar callada pensant amb l’Udo i no parava de renegar contra el seu pare. Acabant de sopar en silenci pensant que les seves vides estaven canviant a passos de gegant, en Lou va marxar trist cap a casa seva i l’Àngela es va tancar a l’habitació a plorar mentre en Fritz es va quedar a recollir la taula.

 

El 27 d’abril, les tropes alemanyes varen ocupar Atenes amb motocicleta per demostrar la facilitat amb què havien lluitat i varen hissar l’esvàstica a l’Acròpoli. De seguida que es va saber la notícia, la gent va sortir al carrer i en els bars es va celebrar la nova conquesta. Aquesta victòria contra els grecs es va veure amb especial satisfacció perquè Grècia era una de les bases de la cultura nacional alemanya. En Seigmund va trucar a l’Àngela aquell vespre per dir-li que era una desconfiada en no creure en l’Exèrcit, però sense dir-li res en el seu pare li va penjar el telèfon i es va arreglar per anar a sopar aquella nit a casa dels seus sogres. Després de que en Fritz acabés de treballar a l’Hospital, on havia tingut un dia molt complicat tenint que atendre a uns quants soldats amb ferides de certa consideració, alguns necessitaven una o dues amputacions, varen anar a sopar a casa dels pares d’en Fritz. L’Elise els va fer Schweinebraten (estufat de porc guisat amb una salsa) perquè sabia que a l’Àngela li encantava i li va tornar a donar la recepta. En Barnard, que continuava decebut amb ell mateix, li va dir a en Fritz que estava molt preocupat per la invasió a Grècia i per la situació al nord de l’Àfrica. Demanant-li els motius, en Barnard li va contestar mentre es mirava a la seva mare:

 

A Grècia hi viuen 55.000 jueus, saps què els hi passarà? No fa falta que responguis, tots ho sabem. No van als Sudets com alguns pensen.

 

Amb el cap abaixat, varen continuar sopant i en Fritz va observar com la seva àvia estava molt trista. Mentre feien les postres, un pastis de xocolata, la Luane els va explicar que patia molt pels seus pares, que continuaven a Dresden. Fent un llarg glop de vi negre, en Barnard li va explicar que creia que era millor que es quedessin a on eren abans de que a Berlín perquè la capital alemanya patia pels bombardejos. Veient com la Luane li feia mala cara en el seu marit perquè no volia tenir els seus pares a casa, l’Àngela va voler calmar l’ambient ràpidament i els explicava orgullosa com en Fritz s’implicava en ajudar en els moments dels bombardejos i com treballava aferrissadament a l’Hospital. Orgullós del seu fill, en Barnard va estirar el braç per tocar l’espatlla del seu fill, i li va dir:

 

Tu ets el veritable heroi de la família. Tant debò tots fóssim com tu, no hi hauria guerra.

 

El 4 de maig, quan en Georg va ocupar amb el 12ª Exèrcit l’illa de Quios li varen donar una notícia que li canviaria la vida per sempre més. Tenia que preparar-se per una invasió a la Unió Soviètica. Sabent ara quin seria l’objectiu de l’ofensiva anunciada, va voler escriure una carta pels seus amics i familiars per explicar-los el què sabia, però quan ho anava a fer un dels seus superiors el va advertir mentre li agafava el llapis:

 

Aquesta ofensiva serà diferent a les altres i el què farem allà no ho té que saber el poble. Serà una part de la Història que no ha de ser explicada en els llibres d’Història. No pots escriure el què vulguis a partir d’ara. Tot serà controlat.

 

Preguntant perquè no ho podria saber el poble, el seu superior li va respondre mentre li tornava el llapis:

 

Tot serà una taca negra a la Història del nostre país que ha de caure en l’oblit. Les normes seran dures i cruels, si s’ha de disparar es dispararà encara que siguin nens. Aquesta ofensiva serà ideològica i l’enemic ha de ser massacrat i eliminat.

 

Espantat, va arrugar el paper on volia escriure, va llançar el llapis i se’n va anar amb la resta dels seus companya per preparar-se per marxar i per rebre noves instruccions cruels. Mica en mica anava entenent que hauria de complir aquelles ordres. Per la seva part, l’Udo, que encara estava a Berlín i l’estaven preparant per anar a Rússia, va rebre les mateixes ordres que en Georg. Ell de seguida les va rebutjar i les va trobar horribles. En saltar-se les normes i explicar-ho en el seu pare un dia que tenia permís per estar amb la família, en Seigmund li va clavar una plantofada deixant-li els dits de la mà marcats a la cara i li va ordenar que no desobeís mai les ordres dels seus superiors.

A les vuit de la tarda del 12 de maig de 1941, l’Otto Dietrich, el cap de premsa del règim, va emetre per ordres d’en Hitler un comunicat per la ràdio alemanya en què explicava que en Rudolf Hess s’havia tornat boig i que havia volat a la Gran Bretanya traint el règim. Estranyats, tothom va pensar que no estaven dient la veritat. Ningú es creia que en Hess, que feia quatre dies que estava amb en Hitler en un important discurs a l’Òpera Kroll, hagués enganyat a en Hitler i al règim. Sense donar-hi masses voltes, ja sabien quin peu calçaven, en Fritz li va dir a l’Àngela mentre sopaven patates i mongetes a casa:
Està clar que hi ha anat per ordres d’en Hitler a negociar un pacte amb els britànics per fer una operació important. Estic segur que en veure’l l’han detingut, era un home molt estrany i molt maniàtic. Saps què significa això? Que som vulnerables.

 

Mentre l’Àngela continuava amoïnada pel seu germà i no parava de pensar-hi asseguda al cadira amb la mirada perduda sense tastar el menjar, varen rebre una trucada d’en Seigmund, que li va dir a la seva filla cridant:

 

Has sentit el què ha fet aquest traïdor? Aquest ja es veia que ens trairia, si va néixer a Alexandria i era un maleït britànic. Saps com l’anomenaven els seus enemics? der hinterhaeltige Aegypter (traïdor egipci), i tenien tota la raó del món.

 

Sense ganes de contestar-li, l’Àngela li va tornar a penjar el telèfon sense dir-li res i va tornar a sopar amb en Fritz, que patia perquè no l’enviessin al front en aquella nova ofensiva.

 

Els següents dies, per la Leipziger Stasse, com per tot Alemanya, es continuava qüestionant de que en Hess hagués actuat sol i menys sense el permís d’en Hitler. La Klara explicava que en Hess mai anava sol i per tant no es creia la versió oficial del règim. Mentre en parlaven amb la Bernardina a la carnisseria de la Maria de tots els rumors d’en Hess, la carnissera els va explicar que un dia de fa molt anys havia vist com en Hess es deixava tirar les cartes per l’endevina Anne. Davant d’aquells rumors, el Völkischer Beobachter va explicar en un article que en Hess s’havia tornat boig i que últimament havia visitat astròlegs i hipnotitzadors. Empipada mentre llegia aquella notícia en el taulell de la llibreria, l’Àngela va exclamar davant d’en Martin, que no li gosava dir-li massa res després de l’incident d’aquell dia:

 

Qui volen enganyar aquests? Estan sonats si es pensen que ens creurem que aquest home ha actuat sol. Es pensen que som burros.

 

Però l’assumpte Hess va quedar en un calaix quan el 20 de maig de 1941 els alemanys varen envair l’illa de Creta, operació que es va viure amb molta expectació a Alemanya, i quan a la tarda del 27 de maig varen saber que el cuirassat Bismarck, la joia marítima alemanya, havia sigut enfonsat a 480 quilòmetres al sud-oest d’Irlanda. Només la Klara d’en tant en tant parlava d’en Hess dient que era un molt estrany i els explicava els seus costums estranys a taula. Quan el convidaven a menjar a la Cancelleria ell s’emportava el menjar de casa perquè creia que el menjar de la Cancelleria no era bo per la salut.

 

Mentrestant, en Georg, que havia vist com li substituïen la data per envair la Unió Soviètica del 15 de maig al 22 de juny, va continuar rebent ordres cruels per tal i com havien d’actuar en aquesta invasió i es va decretar no fer cas al reglament de La Haia per la guerra terrestre. Sabent que hauria de cometre crims, estava disposat a fer-ho en nom d’Alemanya i del seu Führer. L’Udo també rebia les mateixes ordres, però el noi no s’ho va agafar com en Georg i tenia molta por. No volia disparar a ningú i desitjava que no l’enviessin a Rússia. De vegades anava a veure a la Katrina per convidar-la a prendre una cervesa, però la germana d’en Fritz, tot i que acceptava quedar amb ell per no ferir els seus sentiments, i menys ara que havia d’anar a la guerra, no estava interessat amb l’Udo. Li agradava més en Hermann, que també es preparava per anar a la guerra.

 

L’1 de juny va acabar amb victòria alemanya la conquesta de Creta. Aquella ocupació, que el principi es va veure amb bons ulls, després es va veure malament per les quantitats de baixes que havien patit. Fins i tot en Hitler va quedar tant horroritzat que no va voler ni sentir a parlar de cap més operació en una illa. Per tant eliminava qualsevol projecte d’envair les illes britàniques. En Fritz, per la seva part, no va parar ni un moment per casa ja que estava molt ocupat a l’Hospital atenent a ferits de guerra. Odiava aquella situació i li recordava constantment en el seu director que havia estudiat per ser metge de família i no metge de guerra. Però el director es limitava a dir-li que obeís les ordres i que tot acabaria aviat. Anava tant atrafegat que no podia parlar amb en Paul per saber més coses dels camps de concentració, dels assassinats selectius….

 

El 4 de juny, en Barnard es va quedar molt trist per casa quan va saber per la ràdio que havia mort a Doorn, a l’Holanda ocupada, l’antic kàiser Guillem II a l’edat de 82 anys per culpa d’una embòlia pulmonar. Tot i ser acusat per alguns com un traïdor per exiliar-se al final de la Gran Guerra, en Barnard encara en tenia un bon record i pensava que amb ell els nazis no haguessin arribat mai al poder, tot i que oblidava que la seva família, com ell mateix, havien donat suport al nacionalsocialisme. En aquell precís moment, en Seigmund va acomiadar amb tota la família a l’Udo, que marxava definitivament al front oriental. Amb una cervesa a la mà, va dir-li en el seu fill davant l’atenta mirada de l’Àngela, que no parava de plorar mirant al seu germà vestit amb l’uniforme verd:

 

Amb la mort d’aquest traïdor començarà una nova era que la vostra generació ens ha de portar. Lluita i sigues l’orgull de la família Richter. Has d’obtenir la Creu de Ferro que a mi em varen pispar els jueus.

 

Fent que no amb el cap, l’Àngela li va dir:

 

Per tu tots són uns traïdors, però tu no ets ningú per acusar a la gent, només ets un vell borratxo i malhumorat que envia a la guerra en el seu fill.

 

Mirant-la amb desafiament mentre feia un llarg glop de cervesa, en Seigmund no li va contestar, amb la mirada pagava, i l’Udo es va acomiadar de tots ells amb una forta abraçada. L’Annalisa plorava desconsoladament, igual que la Velda i l’Àngela, i quan es va acomiadar del seu pare, l’Udo no li va voler dir res, només li va encaixar la mà, tot el contrari d’en Fritz, que li va dir que esperava veure’ls aviat i li va demanar que donés records per la Katrina. L’Udo estava molt enfadat amb el seu pare perquè l’obligava anar a una guerra que no volia. Després de que marxés amb un taxi que el va venir a buscar, l’Àngela va marxar enfadada i quan era fora l’edifici li va cridar en el seu pare, que encara tenia el cap fora de la finestra per veure com el seu fill marxava amb el taxi:

 

Esperem que l’Udo torni d’una peça, sinó tu seràs el traïdor de la família.  

 

Després de tornar a casa, l’Àngela es va tancar a l’habitació plorant i va posar una fotografia de l’Udo i d’ella de petits a Munic penjada en l’habitació de davant la seva habitació, que tenia pensat que seria per un futur fill. En Fritz no sabia què havia de fer, no sabia com l’havia de consolar i esperava que finalment no es fes cap intervenció militar.

 

Durant els següents dies els rumors d’una operació a la Unió Soviètica s’anaven escampant entre el poble. La Matilda estava molt preocupada perquè sabia que allà hi vivien molts jueus i no parava de pensar en el destí del seu poble. En Martin donava tot el seu suport a aquesta possible ofensiva i cridava per la llibreria de que s’havia d’acabar amb els comunistes. A tots els clients com a la Maria els hi explicava que els comunistes havien fet molt mal a Alemanya i que en Marx havia de ser enterrat per sempre més. La Klara explicava en els veïns com a en Hermann i la Bernardina, que en Iosif Stalin havia perdut a les seves dues esposes i que la primera havia mort en un suïcidi mai aclarit. Ella sempre deia que l’havien assassinat per ordres de Stalin. Per impedir que aquells rumors d’una intervenció a la Unió Soviètica es continuessin escampant hi arribessin a orelles de Stalin, el govern alemany va emetre un comunicat a través de l’agència Tass on reafirmaven el pacte Ribbentrop-Mólotov i parlaven de la indestructible amistat que lligava el poble rus amb el poble alemany. Ningú sabia res del cert i tot eren sospites, bums-bums i rumors. En Fritz preguntava a l’Hospital si l’enviarien al front, però ningú li confirmava ni desmentia. En Paul sempre li explicava que si l’enviaven a la Unió Soviètica desertaria a la més mínima. En Barnard va trucar a en Goebbels per dir-li si eren certs tots aquells rumors que sentia pel barri, però el ministre es limitava a dir-li que l’enemic principal era la Gran Bretanya i que no pensaven en res més que destruir als britànics. En Seigmund era l’únic que tenia clar que es faria aquella invasió i desitjava que el seu fill i hi lluités amb totes les seves forces. Estava tant encegat per la victòria, l’orgull i l’alcohol, que no veia que el seu fill no estava capacitat per lluitar. Mai va ser capaç d’encertar una diana.

 

Finalment, tots els temors i rumors es varen complir el 22 de juny de 1941 en l’Operació Barbarroja, l’ofensiva contra la Unió Soviètica, que va agafar per sorpresa als soviètics, sobretot en el seu líder, en Iosif Stalin, que no es va creure el què l’hi estava passant en el seu poble. Els alemanys es varen dividir en tres fronts (un pel nord, un pel centre i un altre pel sud) i varen avançar ràpidament per territori soviètic. En Georg, igual que l’Udo, anaven amb el Grup d’Exèrcits del Centre dirigits pel monàrquic Fedor von Bock, i tenien com a objectiu conquerir Bielorússia i arribar a la ciutat de Moscou. Durant aquell dia va ser la primera vegada que l’Udo disparava contra una persona i ho va tenir que fer en més d’una ocasió, tot i que ell tancava els ulls per no veure a la persona que matava. Al final del dia, el seu superior en veure’l col·lapsat pel què acabava de fer, matar, li va donar un vas de whisky i li va obligar a beure-se’l d’un glop. Posant-se a dormir en una tenda de campanya, el noi no deixava de somiar amb la cara de les persones que havia assassinat.

 

Mentrestant, la Leipziger Strasse es va llevar com un dia normal el 22 de juny, però quan varen sentir per la ràdio els compassos dels Preludis de Liszt, l’himne que en Hitler havia elegit per la victòria en el front oriental, tothom es va quedar enganxat a la ràdio esperant saber noves notícies. En tenir la confirmació de que s’atacava a la Unió Soviètica, l’Àngela es va posar a plorar per l’Udo i va tenir que deixar aquell dia la feina perquè no podia amagar la tristor. En veure-la plorant i bloquejada, no era capaç de tornar el canvi, en Martin la va enviar a casa perquè es calmés. Quan el seu pare la va trucar per dir-li que estava molt orgullós del seu fill, l’Àngela es va limitar a respondre-li abans de penjar el telèfon:

 

Has portat el teu fill a l’infern. Sinó torna no et tornaré a dirigir mai més la paraula. Jo estimo molt al meu germà.

 

Mentre l’Àngela estava al sofà de casa resant pel seu germà, en Fritz va saber aquella notícia a l’Hospital i va començar a patir de que no l’enviessin al front. Mirant-se un mapa de la Unió Soviètica que tenien guardat en una sala de l’Hospital, va veure que el territori era massa gran per conquerir-lo un país com Alemanya. Pensant amb en Napoleó, en Fritz va pensar que en Hitler cometia al mateix error i a sobre havia començat la invasió al mateix dia que ho va fer l’emperador francès el 1812. En Barnard, en sentir la notícia, va marxar de la fàbrica juntament amb el seu fill Marwin cap a casa per escoltar amb la família les últimes notícies. Els treballadors es varen quedar, tot i que uns quants ja no hi eren perquè es varen allistar a l’Exèrcit.

 

A la tarda, quan en Fritz va arribar de la feina, varen escoltar amb l’Àngela un discurs que va pronunciar en Joseph Goebbels des del seu Ministeri, on va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, que era governat pels jueus segons ell, i va presentar l’operació com una campanya preventiva i com una actuació històrica d’Occident liderada per Alemanya i per en Hitler. Amb un somriure sorneguer, en Fritz va clavar un cop de puny a la taula del menjador i va exclamar:

 

Que no ens deien que eren els nostres amics inseparables? Són uns mentiders, sempre fan igual i el poble no fa res. Ara entenc perquè en Hess va anar a la Gran Bretanya.

 

Però, mentre parlava, va veure que l’Àngela estava enfonsada al sofà pensant amb el seu germà i la va intentar animar dient-li que com les altres vegades l’operació seria senzilla, però ni ell mateix es creia les seves paraules. Sabia que seria una operació extremadament complicada i a mesura que hi anava pensant va estar més callat.

 

Els següents dies, en Georg i l’Udo avançaven cap a Minsk amb els tancs alemanys a un ritme de 25 quilòmetres al dia i amb el suport de la Luftwaffe, que bombardejava sense miraments les posicions soviètiques, que estaven a una posició massa avançada per defensar-se i en Iosif Stalin les havia col·locat erròniament a l’est de Polònia fins arribar al riu Bug, a Bersaràbia, i els Estats bàltics. Amb només quatre dies els alemanys varen avançar 300 quilòmetres, capturant les ciutats de Brest-Litovsk i Daugavpils. Quan en Fritz va preguntar en el director si l’enviarien al front, aquest li va ser clar en veure’l nerviós per aquest tema:

 

No, és impossible. És preveu que la guerra a la Unió Soviètica només duri unes sis setmanes. Ets més necessari aquí perquè els britànics continuen ben vius i aquest és el nostre enemic. No et preocupis i continua treballant com ara.

 

Content per quedar-se a Berlín, li va explicar a l’Àngela, que no parava de patir pel seu germà i es passava el dia tancada en ella mateixa mirant la fotografia del seu germà. Tenia un mal pressentiment. Quan anaven a sopar a casa dels pares d’en Fritz, en Barnard i la Luane l’intentaven animar, però sabien que el seu consogre havia fet una bestiesa molt gran enviant aquell noi en una batalla tant cruel. Mirant a la Katrina, la noia que li agradava en el seu germà, l’Àngela es posava a plorar i amb les mans al cap maleïa el seu pare. L’Elise la consolava agafant-li la mà cada cop que passava pel seu costat per agafar-li el plat de taula i li demanava que resés pel seu germà.

 

El 28 de juny, les tropes d’en Fedor von Bock varen ocupar Minsk després de durs combats i varen empresonar a molts soldats i generals soviètics. Mentre els tancaven en una cel·la de la ciutat, en Georg, que havia canviat radicalment després de l’ocupació de Iugoslàvia, es va divertir amb els seus companys tallant els dits del peu d’un presoner perquè els seus companys veiessin que no era un soldat tou. Tots reien i bevien mirant aquelles atrocitats. A la nit, mig begut, en Georg va anar juntament amb els seus companys a buscar dones per violar-les i si s’oposaven als seus desitjos les assassinaven a cops de culata. L’Udo, per la seva part, es va quedar a dormir a una llitera d’un hotel que havien requisat pensant en tornar a casa. Tancant als ulls mentre sentia com els seus companys es divertien cometen atrocitats, maleïa al seu pare mentre mirava una fotografia que tenia de les seves germanes.

 

L’endemà, el poble alemany va rebre per primer cop notícies sobre l’Operació Barbarroja. Només en aquell dia varen sortir dotze noticiaris extraordinaris precedits per la Fanfàrria Russa que explicaven les victòries sobre els soldats soviètics a Brest-Litivsk, Bialystok, Grodno i Minsk, entre altres llocs, i es deia que dos exèrcits soviètics estaven envoltats a Bialystok, que s’havien destruït 2.233 tancs i 4.107 avions, i que s’havia conquerit una enorme quantitat d’equipament militar i a un gran número de presoners. Els comunicats es varen llegir a la ràdio en intervals d’un quart d’hora. L’Àngela no es va separar ni un segon de la ràdio del pis i ella, a diferència dels demés veïns, no li varen cansar els comunicats especials. Només va sortir un moment quan varen quedar amb en Lou, que els havia demanat quedar un moment al bar de l’Hotel Esplanade per parlar. Pensant que els hi donaria una carta d’en Georg, varen quedar preocupats en saber que en Lou no havia rebut cap carta i que també els hi preguntava si n’havien rebut. Sense entendre perquè no els hi escrivia, en Fritz ja s’ho pensava però no ho volia dir per respecte a l’Àngela, que estava patint molt tot i la confiança que mostrava en Julius en l’operació. Tots tres es varen beure unes cerveses Berliner Weisse desitjant que tot acabés aviat. Comentant l’ofensiva des d’un mapa que havia portat en Lou, varen observar que l’exèrcit alemany havia avançat molt ràpidament. Els clients del bar i en Julius, en veure que estaven comentant l’ofensiva des d’un mapa no es varen poder contenir i es varen apropar a ells i els hi varen dir que amb quatre dies arribarien a Moscou. En veure’s envoltats de tanta gent, l’Àngela es va beure la cervesa d’un glop i li va demanar en el seu marit tornar a casa perquè volia sentir les notícies setmanals que donava el locutor Hans Fritzsche en la ràdio per saber si havien fet una altra ofensiva. Deixant en Lou al bar perquè entre els clients interessats hi havia una noia, en Fritz i l’Àngela varen sortir del bar i en arribar a la Potsdamer Platz varen veure molts tramvies amb gent onejant les banderes nazis, que a l’Àngela li repugnaven ara a més no poder. La gent estava segura de la victòria. Quan varen passar per davant del bar Victorius estava ple de gent cantant i bevent celebrant la victòria.

 

El poble alemany valorava amb èxit aquella operació i tothom tenia clar que l’ofensiva acabaria aviat amb victòria alemanya. En Martin estava tant eufòric que posava constantment l’himne del Horst-Wessel-Lied per la llibreria, penjava banderetes nazis per adornar la llibreria i venia amb un 25% de descompte el llibre Der Lebensraum d’en Friedrich Ratzel, la carnissera Maria regalava un tros de botifarra als clients i la Carlene donava tulipes a tots els policies que passaven per davant de la floristeria. Però en Fritz començava a veure una altra realitat a l’Hospital que no veia la gent. El 2 de juliol, quan el grup d’en Fedor von Bock varen envoltar i aniquilar a quatre exèrcits soviètics, on en Georg i l’Udo varen matar entre ells dos a més de 50 soldats soviètics, en Fritz veia que arribaven els primers ferits del front. Aquesta vegada veia els soldats amb ferides més greus que en les altres operacions ja que només s’enviaven a Alemanya els que no estarien en disposició de tornar a lluitar en breu. Mirant-se aquells soldats, alguns necessitaven l’amputació de més d’una de les seves extremitats, va entendre que la batalla per la qual estaven lluitant devia ser molt cruel i molt dura. Horroritzat, tancava als ulls quan havia de tallar una extremitat com un braç o una cama.

 

Aquells dies, l’Àngela anava sovint a veure la seva família per veure si tenien alguna notícia de l’Udo, però en Seigmund es limitava a contestar-li que no patís tant pel seu germà perquè segons ell s’estava enfrontant contra una gent que només havia inventat a la història el vodka, i els considerava uns ganduls per treballar i per crear res d’utilitat. Irritada per no tenir notícies, l’Àngela li va exclamar dreta que cent anys enrere Alemanya encara estava lluitant contra el llegat de l’absolutisme i que gràcies a Alemanya Rússia vivia amb aquell sistema polític que tant criticava. Posant-se vermell pensant que no li feia cas com abans, en Seigmund li va aixecar la veu, però quan anava a alçar-li la mà, l’Àngela va marxar de cop cap a casa seu maleint al seu pare, que es passava el dia assegut a la butaca amb una cervesa Höfbrau o amb un vas de whisky mentre escoltava Wagner renegant dels russos.

 

El 6 de juliol, quan per primer cop l’Udo i en Georg varen ser contraatacats pels soviètics, cosa que de poc els hi va costar la vida després de que se’ls apropés un gos pastor alemany. Aquest gos va córrer cap a ells i el varen rebre amb entusiasme pensant que estava espantat pels trets, però el caní, entrenat perquè fes allò, es va posar a sota un Panzer III fent-lo explotar pels aires. Portava una càrrega explosiva de 7 quilograms al llom. En Georg de poc va saltar pels aires i un parell de companys seus varen perdre la vida. Després d’aquell atac, encara varen atacar amb més força i amb menys seny. Tots els gossos eren disparats sense contemplacions. A Berlín, l’Àngela es va llegir a la llibreria un article publicat per en Joseph Goebbels en el diari Das Reich, un diari que arribava a 1,2 milions de llars, sota el títol El vel cau, en el qual deia que Alemanya estava duent a terme contra el bolxevisme una guerra d’humanitat civilitzada davant la perversitat mental. En Goebbels definia als soldats alemanys com els salvadors de la cultura i la civilització europea. Després d’acabar la jornada, varen anar amb en Fritz a sopar a casa dels Klein, on continuaven animant a l’Àngela com podien ja que la veien molt tocada. Mentre sopaven les tradicionals salsitxes amb patates i cansalada, l’Àngela els va ensenyar aquell diari que havia llegit i els va demanar a tots que li diguessin què opinaven d’aquella ofensiva perquè patia massa. Sense saber com contestar-li, ningú s’atrevia a dir-li que creien que seria més complicada i més dura del què venia la propaganda alemanya, tots es varen quedar callats mirant al plat. Després d’un llarg silenci que feia desesperar a l’Àngela, en Fritz, fent un esforç, li va agafar la mà i li va dir:

 

Tornarà, en Georg el protegirà. L’únic que podem fer nosaltres es pregar per la seva ànima. Han arribat molt lluny i no els hi queda gaire per arribar a Moscou.

 

Enfonsada, sabia que no li deien el què pensaven, l’Àngela es va posar a plorar a l’espatlla d’en Fritz i tota la família li anava donant falses esperances. L’Elise li agafava la mà i li demanava que tingués fe, i la Katrina l’intentava distreure ensenyant-li un vestit vermell que s’havia comprat a la botiga de roba de l’Albert i de la Helga, i li demanava que l’acompanyés un dia en una nova botiga que havien obert a Charlottenburg.

 

El 10 de juliol, després de que el Grup d’Exèrcits Centre comencés una ofensiva en el sector de Smolensk, on els soviètics varen tornar a contraatacar, en Fritz i l’Àngela varen rebre les primeres cartes d’en Georg i de l’Udo. Emocionada, l’Àngela es va posar a llegir la carta del seu germà en el sofà de casa. Posant-se al costat de la làmpada, va llegir que el seu germà li deia que de moment l’operació havia sigut senzilla i que tot anava sobre rodes. Al seu costat dret, en Fritz es va llegir la carta d’en Georg que deia exactament al mateix. Sospitant que no els hi deixaven dir res, en Fritz no va explicar les seves sospites a l’Àngela, que s’havia animat una mica. Després de parlar de que era al·lucinant de que haguessin pogut fer retrocedir l’exèrcit soviètic 480 quilòmetres, varen ensenyar la carta a casa de l’Àngela. En entrar al pis, l’Àngela va veure a la seva mare molt afectada amb els ulls plorosos en una de les cadires del menjador i va decidir donar-li primer la carta a la seva mare que en el seu pare. Però en Seigmund, que creia que havia de ser ell el primer en llegir-la perquè era l’home de la casa, va clavar una petita empenta a la seva esposa, que de poc la va fer caure de la cadira, i li va agafar la carta per llegir-la ell primer en el sofà. Indignada, l’Àngela va rondinar pel tracte del seu pare cap a la seva mare, però l’Annalisa es va posar a plorar i li deia amb llàgrimes als ulls en la seva filla que ho deixés estar, que no si fiqués, i es va tancar a la cuina. Sense voler sentir al seu pare, l’Àngela i en Fritz varen marxar. Tornant a veure la seva esposa irritada pel seu pare, en Fritz la va convidar a sopar un plat combinat d’hamburgueses amb patates fregides al bar Victorius com havien fet els bells temps, que esperava que tornessin aviat però que cada vegada veia més lluny. En el bar, la Diane intentava animar a l’Àngela demanant-li que l’acompanyés un dia en un saló de bellesa per fer-se les mans i les celles, i en Mark la va convidar a una cervesa ben freda.

 

Els següents dies, en Fritz no va parar de rebre soldats ferits de gravetat a l’Hospital i alguns li explicaven que els soviètics estaven resistint amb molta duresa. Veient que el què li deien aquells soldats no tenia res a veure amb el què li deia el seu amic i el seu cunyat en els seus escrits, va tenir la confirmació de que els hi manipulaven les cartes. Quan tornava cap a casa, sovint anava a visitar a la Matilda a la botiga, que estava trista en el taulell i li explicava quan la botiga era buida que havia sentit rumors que deien que s’estava duent a terme un pla de genocidi contra el poble jueu. Sense voler-la mentir donant-li falses esperances, en Fritz li va demanar que el mantingués informat d’aquells rumors i que si veia perill anés al pis perquè l’ajudarien. Ja no li deia que anés a casa dels seus pares.

 

Tal i com deia la Matilda, els soldats alemanys cometien les primeres atrocitats a la Unió Soviètica hi assassinaven sistemàticament a tota persona considerada pel règim com indesitjable. En Georg va participar en aquells afusellament selectius i assassinava a nens, dones, vells, homes… que eren enterrats en foses comunes després de despullar-los. L’Udo es mirava aquells assassinats expectant, no es veia en cor de disparar contra persones indefenses, i només desitjava tornar a casa amb la seva mare i les seves germanes. Odiava que el seu pare l’hagués enviat allí i es passava les estones lliures sol renegant del seu pare fugint d’aquells assassinats. Els seus superiors no l’hi varen dir res per no participar en aquell genocidi.

 

A finals de juliol, en Fritz va veure que el ritme de ferits havia incrementat considerablement i cada dia veia morir a algun soldat. El director del centre el va cridar a l’oficina i li va prohibir parlar del què veia, tot havia de quedar en un secret. Amoïnat en veure tant horror i tanta sang, li va preguntar si l’ofensiva anava malament i el director li va respondre que estava clar que els soviètics estaven resistint més del que creien. Obeint les ordres, tampoc tenia sentit desobeir-les, no va explicar res del què veia ni a casa seu ni a l’Àngela, que després de no rebre més notícies de l’Udo es va tornar a preocupar. A vegades en Fritz l’ajudava a la feina perquè veia que no estava concentrada. A la fàbrica dels Klein les coses tampoc anaven molt bé perquè més treballadors varen anar al front. Per substituir-los, en Barnard va fer baixar les secretàries als telers i va contractar a antics treballadors que havia acomiadat durant la crisi dels anys 30.

 

El 27 de juliol, quan l’exèrcit alemany va ocupar la ciutat de Smolensk, que havia quedat el 93% destruïda, l’Àngela va veure que en Fritz feia moltes hores i pensava que el seu marit l’hi passava alguna cosa estranya. Estava callat, no menjava, estava pàl·lid i anava cansat esbufegant. Pensant que potser hi havia una altra dona aprofitant que ells estava desconcentrada amb el seu germà, va decidir anar a veure’l a l’Hospital sense que ell ho sabés per treure’n aigua clara. Veient que ningú vigilava l’entrada i que a recepció estava ple de gent que distreien a les infermeres, va poder passar per les zones restringides. Passant pels llargs passadissos anava veient que estaven plens de malalts deixats a la mà de Déu en les lliteres. Mirant totes les habitacions blanques i totes les sales com si fos una infermera, va quedar impactada en veure a tants soldats ferits de molta gravetat. A Alguns no els hi podia arribar a veure la cara de les benes que portaven. Mentre se’ls mirava des de la porta de les sales, veia que a uns els hi faltava una cama, a un altre un ull, a un altre el braç i així amb cada un d’ells. Mentre anava caminant horroritzada pel passadís buscant a en Fritz, va veure com un dels soldats moria en una sala sense que ningú l’hagués pogut atendre i no parava de sentir els crits aguts dels soldats ferits que patien per la falta de calmants. Posant-se a plorar pensant amb l’Udo, de cop en Fritz la va veure després de sortir d’una habitació i va córrer cap a ella tirant a terra la carpeta de l’historial dels seus malalts. Neguitós perquè no la descobrissin allí, la va fer tancar en el seu despatx particular i li va dir alterat:

 

Que ets boja? Què fas aquí? Això no és un lloc per tu.

 

Amb la cara inexpressiva, l’Àngela li va demanar explicacions i en Fritz li va contestar en veu baixa:

 

L’operació no va tant bé com alguns preveien i hi ha més ferits i morts del què deien. No tu volia dir perquè no patissis innecessàriament. Això acabarà malament.

 

Tapant-se la boca amb les mans pensant amb el seu germà, l’Àngela es va quedar assentada en una cadira del despatx i li va demanar si podia ajudar-lo, però en Fritz li va confessar:

 

Escolta, això és més perillós del què sembla. Jo he vist com assassinaven gent aquí dins. Has de marxar d’aquí immediatament perquè si et troben et demanaran explicacions i sinó saps respondre et mataran o et portaran a la Columbiahaus de la Prinz Albrechtstrasse.

 

Meditant què tenia que fer mentre anava donant voltes pel seu petit despatx il·luminat per una sola finestra, en Fritz la va estirar en una llitera que utilitzava per fer un cop de cap quan anava cansat, i la va cobrir amb un llençol blanc fent veure que era un cadàver. Demanant-li que aguantés la respiració, va sortir amb l’Àngela amagada a la llitera pels passadissos de l’Hospital. Intentant aguantar la respiració tal i com li havia dit, l’Àngela es va començar a posar neguitosa en sentir els crits aguts dels ferits que no paraven de queixar-se de dolors i anava sentint les corredisses del personal mèdic, que estava desesperat. Després de passar els controls cruixint les dents, en Fritz la va portar fins a una sala d’espera de l’Hospital. Quan es va assegurar que no hi havia ningú la va destapar i la va obligar a tornar a casa sense dir res. Tornant cap a casa totalment abatuda pel que havia acabat de veure, no podia deixar de pensar en els crits de dolor dels ferits, va observar que en una paret de la Potsdamer Platz hi havia un cartell antibolxevic on es podia veure un mapa d’Europa amb una creu de crist amb el nom d’en Winston Churchill damunt de Gran Bretanya i amb un puny de ferro que sortia d’Alemanya que colpejava a la cara d’en Iosif Stalin. No deixant de mirar aquell cartell, en un atac de ràbia va estripar-lo davant la mirada de tota la gent que esperava l’arribada del tramvia. En tornar en Fritz cap a casa després de treballar, l’Àngela li va preparar unes quantes currywurst amb patates i cansalada perquè entenia que el seu marit treballava amb una pressió que no s’havia imaginat i que estava fent un esforç enorme ajudant a aquells soldats. Mirant al seu marit, no entenia com podia aguantar tant i a sobre l’havia d’ajudar en ella a calmar-li les penes que sentia per la marxa del seu germà.

 

El 30 de juliol, en Hitler va cometre el greu error de frenar l’avanç de l’Exèrcit d’en Fedor von Bock cap a Moscou per desviar-lo cap a Ucraïna, que tenia més importància per ell pels seus recursos industrials i agrícoles. En Georg i l’Udo, com els seus companys i al mateix Von Bock, no varen entendre aquella decisió ja que veien que tenien a l’abast la capital soviètica. Al cap de dos dies, els soviètics varen començar una ofensiva en el sector central, però tres dies més tard, gràcies a l’actuació de la 4ª Lufflotte del general Alexander Löhr, varen poder tornar a avançar. Totes aquelles batalles, que portaven molts morts i molts crims injustos, no es varen saber a Berlín. En Seigmund es començava a neguitejar en no tenir noticies del seu fill i pensava que estaven anant massa lents en conquerir Moscou. Mentre es bevia una cervesa darrera una altra es quedava capficat al sofà pensant que potser no havia estat encertat enviant el seu fill al front. De vegades trucava a en Barnard per veure si podia saber alguna cosa del seu fill a través d’en Goebbels, però tot i provar-ho en Barnard no es podia posar en contacte amb en Goebbels, que havia estat aquells dies en el nou quarter general d’en Hitler a Rastenburg, a Prússia Oriental.

 

Tots aquells dubtes es varen confirmar l’11 d’agost quan l’aviació soviètica va bombardejar la ciutat de Berlín. Aquell bombardeig, tot i ser de poca importància, va desconcertar a molta gent que començaven a pensar que no s’estava duent la guerra en el front oriental com calia. L’eufòria es va convertir en crítiques, les banderes nazis a les cases es varen despenjar i l’Àngela patia pel seu germà i pel seu marit, que no parava de tenir feina a l’Hospital, que es va convertir en un caos després del bombardeig soviètic. Quan en Fritz tornava a casa li explicava tot el què veia a l’Hospital; els morts, les amputacions, les ferides de bales, els relats d’assassinats, cosa que l’horroritzava i li preocupava, i li va explicar que el vagabund Wilhelm, del qual encara no en sabien res, havia sigut esterilitzat. En el barri varen començar a circular rumors sobre crims comesos contra els països ocupats, sobretot a Lituània i a Bielorússia, i tant en Fritz com l’Àngela esperaven que el seu amic i el seu germà no estiguessin involucrats en aquelles atrocitats. L’endemà els soviètics varen tornar a atacar a la ciutat. En total, en aquelles dues jornades, varen llançar 82 tones de bombes.

 

El 18 d’agost, en Goebbels va observar en una visita que va fer en el dictador alemany en el quarter general de Rastenburg, que en Hitler no es trobava bé. Des de feia dies tenia problemes estomacals, feia mala cara i estava cansat. Després de que el dictador li ordenés que expulsés a tots els jueus de Berlín cap a l’est o als camps de concentració, en Goebbels va tenir una idea pensant amb en Fritz, que no parava ni un moment per casa.

 

Al cap de dos dies, per ordres d’en Hitler, l’arquitecte Albert Speer va ordenar col·locar entre l’estació del sud de Berlín i l’arc de Triomf (que encara s’havia de construir, l’obra T) uns 30 canons pesats. L’arquitecte també va ordenar que es posés peces d’artilleria en altres punts de l’Unter den Linden i de l’eix sud, i també volia posar els tancs més grans davant dels edificis públics més importants. Quan passejaven amb l’Àngela pels carrers de la ciutat per anar a donar una volta per no pensar en la guerra, varen observar aquells canvis que s’estaven produint i en Fritz li va dir a l’Àngela mentre contemplaven la Porta de Brandenburg:

 

Estar clar que els nazis tenen por de que ens ataquin, ja saben que la gent sap que les coses no van tant bé com havien pensat i ja no s’han d’amagar.

 

Mirant-s’ho amb horror i veient com passaven camions militars carregats de soldats armats, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar al bar Victorius per pensar en altres coses que no fossin amb la guerra. Després de beures unes cerveses Spaten i de parlar de tot menys de la guerra, varen tornar cap a casa. Mentre l’Àngela feia el sopar, en Fritz va rebre una trucada del seu pare que li deia que en Goebbels volia reunir-se amb ell aviat. Estranyat, no entenia perquè ell, li va contestar que no tenia problemes per quedar amb el ministre de Propaganda. De fet li anava bé veure el ministre perquè volia preguntar-li com anava l’ofensiva i de pas volia treure a l’Udo d’aquella batalla.

 

El 25 d’agost, el director de l’Hospital va reunir a tots els metges en el seu despatx. Pensant que els enviarien al front, per sorpresa seva el director els va explicar que en Hitler havia suspès l’Operació T4, l’eutanàsia a malalts mentals i a les persones considerades pel règim asocials. Fins aquell dia l’eutanàsia havia portat la mort de 70.273 persones. Amb un somriure a la cara de felicitat, en Paul li va preguntar pel canvi d’ordres, i el director els va ser clar:

 

No ha agradat gens aquesta ordre i s’han rebut moltes queixes, sobretot dels eclesiàstics. Ara el règim no vol que el poble critiqui.

 

Més tranquil, en Fritz creia que estaven recuperant una mica el seny, però es va quedar amb la cara blanca de por quan el director va demanar a tots que marxessin i que el deixessin a soles amb en Fritz. Empassant-se saliva, es va assentar en una de les cadires esperant que l’enviessin al front. Un cop sols després de que l’última infermera tanqués la porta, el director li va explicar que a la tarda havia d’anar al Ministeri de Propaganda a reunir-se amb en Goebbels i que allà li donarien notícies. Pensant que tenia molta feina, en Fritz li va explicar que tenia una tarda molt ocupada, però el director li va ordenar que complís les ordres i deixés els malalts de banda quan el cridava el règim. Sortint del despatx, no va entendre com en Goebbels sabia quin hospital treballava i quin era el seu director. El noi no s’imaginava que un dia el seu pare havia trucat a en Goebbels per demanar-li que no enviés al seu fill al front. En Barnard va ser qui li va dir el nom de l’Hospital i el director pel qual treballava.

 

Obeint ordres, després de dinar al pis un plat de Wurstkuchl (salsitxes amb salsa de xucrut i molta ceba) es va presentar aquella tarda en el Ministeri de Propaganda, on va ser rebut molt cordialment per les secretàries del ministre i el varen fer passar en el despatx d’en Goebbels després de que l’hi obrissin una enorme porta decorada amb or. Quedant eclipsat per les grandioses mesures del despatx i dels quadres que tenia penjat a darrera la taula del ministre, en Fritz es va quedar palplantat esperant al centre del despatx mentre en Goebbels estava atenent una trucada en la seva butaca negra. Després de penjar el telèfon, el ministre el va fer seure en una butaca i li va oferir uns bombons de xocolata. Després d’intercanviar quatre paraules cordials mentre una secretària entrava i sortia per agafar uns papers, el ministre li va explicar una cosa que el va deixar atordit:

 

Mira, l’últim cop que vaig veure en Hitler al seu quarter feia molt mala cara i se’l veia malalt. Ell és un home que creu molt amb els mètodes del doctor Morell, però a mi i a molts de nosaltres no ens agraden els seus mètodes. Li injecta unes substàncies que no sabem què són i li dóna unes pastilles amb un embolcall daurat que ves a saber què és. El que et proposo és que tu vagis de l’1 de setembre al 15 de setembre a Rastenburg i examinis a en Hitler. Ja ho tinc tot apunt perquè hi puguis anar i serà una cosa molt senzilla.

 

Empassant-se saliva, li feia molta mandra, en Fritz va preguntar perquè ell era l’elegit quan hi havia millors metges, però el ministre li va contestar amb un somriure:

 

Perquè et tinc confiança. Imagina’t que jo enviï un metge i aquest comet un error o enverinar a en Hitler. Jo m’enduria les culpes.

 

Sabent que no tenia elecció, va acceptar anar-hi amb la condició de que el dia 15 pogués tornar a Berlín, cosa que li va prometre repetidament el ministre. Abans de marxar, en Goebbels li va donar una altra notícia que el va deixar impactat:

 

Escolta Fritz, potser aquests dies hi haurà una mica de moviment a la ciutat perquè els jueus que encara queden els enviarem a l’est. No et preocupis si veus la presència de la policia o de les SS pels carrers, pensa que estant fent la seva feina de posar ordre i no en facis cas.

 

Espantat pensant amb la Matilda, en Fritz li va preguntar tremolós i en veu baixa què en feien d’ells, i en Goebbels li va ser clar mentre posava la mà damunt la taula de fusta:

 

És una llàstima que no tinguem suficients bales per ells.

 

Trist en saber el destí de tantíssima gent, en Fritz va marxar primer serenament del Ministeri i després corrents cap a casa seu per parlar amb l’Àngela de totes aquella notícies. Mentre anava cap a casa va pensar que s’havia oblidat de preguntar-li al ministre si podia fer tornar el seu cunyat, però ja no li donava importància pensant que ell aniria a Rastenburg. Abans d’arribar a casa va veure en una cantonada, a l’altra banda del Ministeri de l’Aire, que hi havia una persona estirada al terra. Espantat, va córrer cap a aquella persona i en veure que era en Wilhelm va quedar horroritzat. Agafant-li el canell per veure si tenia pols, va veure que era mort i en examinar-lo sota l’atenta mirada d’alguns veïns com l’Otto, que feia veure que no havia vist res, va veure que l’havien torturat; li faltaven uns quants dits de la mà dreta, tenia marques pronunciades a la cara, li faltava una orella, no tenia el seu cabell llarg i negre, i va veure que a sota la barbeta hi tenia un forat. L’havien penjat feia dies amb uns ganxos de carnisser. En sentir que venia la policia, va deixar el cadàver d’en Wilhelm perquè tenia por de que no l’acusessin de res.

 

Entrant al pis pensant amb en Wilhelm, de seguida que va veure a l’Àngela en el sofà se’n va oblidar per explicar-li que havia d’anar a Rastenburg. A l’Àngela només li faltava perdre ara el seu marit uns dies per acabar-se d’enfonsar i es va tancar a l’habitació a plorar mentre en Fritz li prometia que tornaria i que no podia estar en un lloc més segur que al costat d’en Hitler. Després de tranquil·litzar-se, varen anar a sopar a casa dels seus pares. Després de parlar-los de la mesura d’en Goebbels d’expulsar els jueus que quedaven a Berlín, els va explicar que havia trobat a en Wilhelm mort. Mirant-se al seu pare, en Fritz li va demanar que deixés quedar la Matilda uns dies a casa perquè la matarien com en Wilhelm, però en Barnard no va acceptar de cap de les maneres tenir la Matilda a casa. Indignat, en Fritz el va tornar a acusar de covard i l’Elise, per sorpresa de tots, va marxar a la seva habitació. Mentre pujava les escales per anar al segon pis, li va cridar en el seu fill:

 

Ets la vergonya de la família.

 

Irritat mentre tirava el tovalló al terra, en Barnard es va posar a cridar i l’Elise va pujar ràpidament les escales. No volent sentir parlar més d’aquell tema, en Barnard va assegurar que cap jueu posaria un peu a la casa. Enfadats, inclús la Luane estava enfadada, i en Marwin i la Katrina els va disgustar la covardia del seu pare, en Fritz i l’Àngela es varen aixecar de la cadira per marxar cap a casa. Mentre s’acomiadaven de la Luane, l’Àngela va tenir una idea que li va encantar a en Fritz i a tota la família menys a en Barnard. Mentre es posava bé un mocador vermell per marxar, li va dir en el seu marit:

 

Saps què farem? Aquests dies que seràs fora vindrà a viure amb mi la Matilda, així la protegiré i jo no estaré sola.

 

Mirant-la amb alegria, en Fritz li va fer un petó a la boca i li va dir content que estava orgullós d’ella. Mentre tots aplaudien el gest de l’Àngela, en Barnard es va aixecar de la cadira per anar a la seva biblioteca per seure a la seva butaca mentre deia que estaven perdent el seny. En sentir-ho des de la seva habitació, l’Elise va baixar al menjador tant ràpid com les cames li deixaven, i li va demanar a l’Àngela mentre es mirava al seu fill assegut a la butaca:

 

Puc venir a viure amb vosaltres aquests dies? No vull estar amb un covard.

 

Acceptant orgullosa, l’Àngela recordava com aquella dona li havia amargat la vida al principi de que es varen conèixer. Fent que no amb el cap, en Barnard li va dir a la seva mare que estava cometent una bogeria, però l’Elise li va contestar:

 

Tu estàs cometent una greu bogeria! Així que calla.

 

Anant cap al pis, sense deixar la vorera de casa els pares d’en Fritz, varen anar a la botiga de la Matilda, on la botiguera estava dormint a darrere del taulell amb un bat de beisbol. Després de tocar tres cops la porta i dir-li que eren ells, la Matilda els va fer passar sense deixar el bat de beisbol. Sense fer-li encendre cap llum i amb la il·luminació de la farola de davant, la varen advertir del perill i la varen convidar a passar uns dies a casa. Contenta de que l’ajudessin, la Matilda va acceptar l’oferta, tot i que els hi va dir:

 

Algun dia o altre m’atraparan. Però moltes gràcies pel què heu fet per mi. Quan vagi amb Déu li parlaré bé de vosaltres.

 

L’endemà, l’Àngela es va fer falses esperances quan va sentir el ministre d’Afers Exteriors alemany, en Joachim von Ribbentrop, quan va informar erròniament que s’havia destruït el 80% de l’exèrcit soviètic. Des de darrere del taulell de la llibreria, en Martin li anava dient per animar-la mentre ella posava bé els llibres a les prestatgeries, que era una desconfiada en no creure en l’exèrcit alemany i que havia patit per res. Quan en parlava amb el seu marit, en Fritz no li va voler dir que en Von Ribbentrop ja havia exagerat en més d’una ocasió i que no gaudia de moltes simpaties ni dins del poble ni dins del govern. A més, recordava com a principis de juliol havia sentit com deien que la guerra al front oriental duraria poques setmanes i ja estaven pràcticament al setembre.

 

Els següents dies fins l’1 de setembre, en Fritz es va preparar per anar a Rastenburg i buscava a la llibreria de l’Àngela algun llibre sobre Polònia, però no n’hi havia cap que l’informés sobre els costums i les tradicions poloneses que ell buscava. Aquests llibres havien sigut cremats o destruïts. El dia senyalat, l’1 de setembre, en Fritz es va acomiadar de l’Àngela a primera hora del matí després d’un bon esmorzar amb salsitxes i ous ferrats per agafar energies. L’Àngela estava trista però sabia que no anava a la guerra i això la tranquil·litzava. A més, aquells dies els passaria amb la Matilda i l’Elise, que arribarien al cap d’una hora. Un cop va aparcar a baix del pis un Mercedes Benz 170VK de color gris, en Fritz va fer una última i llarga abraçada a l’Àngela, i va baixar corrents amb un parell de maletes plenes de roba. Aquest cop no s’enduia cap arma. Mentre s’allunyava amb el cotxe, en Fritz la va saludar amb la mà mentre la veia com s’acomiadava d’ell des del balcó del menjador. Després de recollir a una secretària i a un metge a la Wilhelmstrasse, es varen dirigir a l’aeròdrom Tempelhof i des d’allà varen agafar una avioneta Focke que els va portar a l’aeròdrom de Rastenburg.

 

Mentre en Fritz volava cap a Polònia, l’Àngela va rebre a l’Elise i a la Matilda, que aquesta portava bosses de menjar i una ampolla de vi blanc Müller-Thurgau. Al cap d’un parell d’hores varen tocar el timbre de la porta i, alertades, l’Àngela va fer amagar a la Matilda en l’armari de disseny de l’habitació on planxava. Obrint la porta a poc a poc i traient només el cap per veure qui havia, es va quedar més tranquil·la quan va veure que era el seu sogre vestit amb la seva llarga americana de color negre i el seu barret negre. Després de fer-lo passar al menjador i de tranquil·litzar a la Matilda, en Barnard els va explicar palplantat en el menjador mentre mirava a la botiguera:

 

La policia ha ordenat que tots els jueus alemanys de més de sis anys teniu que portar una estrella de David amb la inscripció jude ne, les lletres hebrees, la Judenstern.

 

Posant-se la mà a la butxaca, es va treure una estrella groga i li va donar a la Matilda perquè se la posés en el jersei blau que portava. Indignada, l’Àngela li volia exclamar que era una vergonya el què estava fent, però abans de que pogués dir alguna cosa, l’Elise li va agafar l’estrella i se la va posar al pit de la seva camisa verda i li va dir molt irritada:

 

T’agrada que hagi de portar això? Fill meu, com t’has tornat? Això són mètodes que es feien servir a l’Edat Mitjana. És indigne el què fas. Si et veiés el teu pare li cauria el món a terra.

 

Excusant-se amb el cap abaixat però sense treure’s el barret, en Barnard li va dir en veu baixa:

 

Escolta, jo ho faig per la vostra seguretat, jo no he donat aquesta ordre.

 

Mirant-lo tristament, l’Àngela li va contestar tal i com ho hagués fet en Fritz:

 

Però obeeixes aquestes ordres i les acceptés, no ets gaire diferent a ells si les apliqués.

 

Resignat, en Barnard va marxar sense dir res més cap a casa seva pensant que només ho havia fet per protegir a la seva mare i a l’Àngela. Pensava que si venien les SS en el pis poguessin identificar que només la Matilda era la jueva. Un cop era fora, l’Elise va demanar perdó a la Matilda, que es va posar l’estrella i els va dir:

 

Jo estic orgullosa de ser jueva, no me’n hauria d’amagar, però em fan amagar.

 

A les dotze del migdia, en Fritz va aterrar a l’aeròdrom Weischmuren de Rastenburg, una zona de boscos pinosos de Masuria, a uns 8 quilòmetres de la petita localitat de Rastenburg. Un cop a terra els esperava un altre Mercedes Benz 170VK de color gris que els va dur cap al quarter en un camí de sorra de sis quilòmetres. Impressionat pels pins que semblava que volien tocar al cel i per haver de passar tants punts de control i per veure un camp de mines, va quedar encara més impactat quan va veure la grandària d’aquell quarter que havia sortit del no res. El quarter tenia una mida de 21 camps de futbol. Després d’entrar al recinte tancat i fortament protegir amb membres de les SS per tot arreu apunt per disparar, els varen fer baixar enmig d’un pati de sorra. Just davant del cotxe hi havia un oficial que en veure’ls es va presentar amb el nom de Hans. Portava un uniforme negre amb una creu de ferro penjada a la banda del cor, al braç esquerre hi duia una cinta vermella amb l’esvàstica i a la funda i tenia amagada una Walther P38. Ell era un home musculat, amb el cabell negre curt i amb una mirada freda que deixava glaçat a tothom qui tenia a davant. Després d’indicar-los a on eren i per on s’havien de moure, aquest es va dirigir cap a en Fritz i li va explicar que hi havia dos perímetres: el perímetre 1, on hi havia el búnquer d’en Hitler, situat a l’extrem nord del recinte, la seva residència particular i les sales de reunions, i el perímetre 2, on s’allotjaria, on hi havia les residències del personal, les cuines i el cinema. Fent-lo mirar a fora amb autoritat, en Hans li va explicar que fora d’aquest perímetre hi havia les tropes de les SS que vigilaven per les seves seguretats i li va explicar que hi havia deu búnquers camuflats. Després d’ensenyar-li a on s’allotjaria, un barracó que tenia lavabo propi, dutxa, menjador i una petita cuina, en Fritz va deixar les seves coses al damunt del llit, es va posar un uniforme militar amb una cinta de metge al braç esquerre i va sortir a conèixer la resta de metges que estaven dirigits pel doctor Theodor Morell. Després d’observar cada detall del quarter, que el varen deixar impressionat perquè observava que tenia un sistema avançat de comunicacions i tota classe de luxes com un cinema i una estació de ferrocarrils, va entendre que des d’aquí en Hitler dirigia la guerra. Preguntant pel dictador mentre anava caminant amb l’oficial Hans al costat, aquest li va explicar que el comportament d’en Hitler a Rastenburg era diferent el de Berlín. Estava de més mal humor i a la més mínima cridava. Expectant per veure’l, en Fritz va preguntar-li per la guerra, i en Hans li va contestar preocupat i amb el cap abaixat mentre es tocava la visera de la seva gorra negra:

 

No va tan bé com els hi semblava. S’han comès errors i ara els estem pagant. Hem patit 400.000 baixes i pràcticament estem sense reserves. És un horror. Esperem remuntar, però si arriba l’hivern estem perduts perquè els soldats no porten equips d’hivern.

 

Esgarrifat pensant que ja eren setembre, va pensar en el seu amic i en el seu cunyat, que continuaven esperant una ordre per avançar cap a Moscou. Després de dinar patates amb pèsols amb la resta de companys, li varen explicar que a la tarda vindria el comandant de la Divisió Blava, l’Agustín Muñoz Grandes, i que no veuria a en Hitler fins al vespre. Arribant a la tarda amb un Fritz ben avorrit sense saber què fer, només es passejava donant voltes per inspeccionar el quarter, com estava previst en Hitler es va reunir amb el comandant espanyol, que li va dir que tenia moltes ganes de lluitar contra els soviètics, tot i que es va queixar de que els seus homes tenien que fer molts quilòmetres a peu. Després de que el comandant espanyol marxés, en Fritz va veure a en Hitler. Observant-lo sortir del seu enorme barracó, va veure que havia canviat el seu aspecte. Semblava molt més gran, anava més encorbat, tenia la pell blanca i feia ulleres. En dirigir-se cap a ell amb la resta del personal, en Hitler se l’hi va apropar i li va dir mentre li encaixava la mà:

 

Vostè per aquí també. Sàpiga que hem d’afrontar moltes adversitats encara, però guanyarem. Recordi que ens veurem a més capitals.  

 

Fent-li que sí amb el cap, en Fritz li va preguntar per la seva salut, i el dictador li va picar suaument el pit i li va dir:

 

El meu cor continua bategant per Alemanya, per tant no pateixi.

 

Després, el dictador va anar saludant a tot el personal, donant especial atenció a les secretàries, a qui tractava més amablement i els hi dirigia més paraules. Un cop tots varen ser presentats i en Hitler es va tornar a tancar al seu barracó, varen anar a sopar en un menjador en el que hi cabien unes 20 persones. Tastant el menjar en Fritz va esbufegar perquè era molt dolent. Menjaven sopa de pollastre i patates amb pastanaga bullida, i només hi havia aigua per beure. Després del sopar, en què pràcticament no va menjar res, en Fritz va anar cap al seu petit barracó amb els demés, però a mig camí en Hans el va cridar i li va ordenar que anés al barracó d’en Hitler perquè estava convidat a prendre una copa amb uns quants convidats que havia elegit prèviament el dictador. Pensant que només s’hi estaria una estona, va quedar parat del clima que es viva allà. L’ambient era agradable, es menjaven pastissets i es varen asseure tots en les còmodes butaques del menjador al costat de la llar de foc prenent tranquil·lament una copa darrera una altra. En Hitler, que estava assentat d’espatlles a la finestra, servia pastissos a les seves secretàries, s’ocupava afectuosament de tots els convidats i no parava de beure la seva beguda preferida, la Faschinger, una beguda sense alcohol. Al·lucinat per estar a la gola del llop, en Fritz va veure que totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del Sol i que en una paret hi havia clavat un enorme mapa de la Unió Soviètica. Mirant la cara d’embadalit d’en Fritz, el dictador li va dir mentre agafava un tros de pastís i s’acomodava a la seva butaca negra:

 

Tan debò fos el pastis de la seva dona. Era deliciós. Quina dona que té vostè, és un afortunat. Ja li canviaria ràpidament el lloc. Fent un breu silenci, en Hitler li va afegir amb veu baixa mentre anava mirant les cares de tots els presents: La seva dona em recorda una noia que es deia Stefanie, una jove preciosa i de Linz. No sap pas les ganes que tinc de tornar-me a relacionar amb el poble. Més exaltat, va continuar: Abans, de cada deu persones amb qui parlava nou sortien del poble, ara de cada deu persones una surt del poble. Tot el dia tinc que parlar amb aquests maleïts generals que em volen fer canviar d’idees. Ells no en saben res d’estratègia i no s’han educat com cal.

 

Sense saber què contestar-li, li va respondre per guanyar-se la seva confiança:

 

Sóc un afortunat per la dona i per servir Alemanya al costat del seu gran líder.

 

Feliç per les paraules, el dictador alemany li va fer amb el cap un gest d’aprovació i es va continuar menjant el pastís mentre parlava amb la secretària que tenia al costat. Buscant un gramòfon amb la mirada, en Fritz es va adonar que no posaven música, estava prohibida va saber més tard, cosa que va provocar que en Hitler es passés tota l’estona parlant de la seva joventut de Viena i de Munic, d’acudits i de les seves lluites passades. Recordant aquelles lluites, en Hitler li va preguntar a en Fritz, que estava molt atent escoltant-lo mentre es bevia una copa de vi francès, sobre què havia fet en aquell temps. Recordant a la Galiana i les seves lluites amb el partit comunista, pensava que si deia la veritat l’afusellarien allà mateix, i li va dir convençut mentre deixava la copa al terra, al costat de la seva cama dreta:

 

Jo? Com la resta dels alemanys vaig patir les conseqüències del mal govern de la República. Sovint amb manifestava amb els meus companys i una meva xicota, que varen assassinar pels carrers de la ciutat desitjant que arribés un gran endemà. Quina desgràcia que varem tenir de que l’altre bàndol també es manifestés. No eren res més que uns desgraciats encegats per les paraules difamatòries del seu líder.   

 

Fent que sí amb el cap, es pensava que havia defensat la causa nacionalsocialista i que acusava a en Thälmann, en Hitler va continuar amb el seu monòleg que feia adormir als presents i parlava constantment de Linz, la seva ciutat natal que la considerava com la seva ciutat perquè li recordava a la seva estimada mare, l’única persona que segurament va estimar de veritat. Veient que eren les dues de la matinada, una hora inusual per ell per estar despert, en Fritz va observar que no es parlava ni de temes militars ni polítics i pensava que semblava com si estiguessin en un bar tenint una conversa entre amics borratxos, tot i que el que més parlava no bevia alcohol. A les tres de la matinada tots es varen aixecar per anar a dormir després de que en Hitler s’aixequés. Quan es dirigia cap al barracó, en Hans, que va quedar impressionat que en Fritz conegués a en Hitler a Berlín i pensava que era una persona amb certa influència, li va confessar:

 

Quin avorriment i quina pèrdua de temps està tota l’estona escoltant pel final no dir res. És absurd, la majoria dels ministres no venen per no perdre el temps inútilment. Jo em sento malament estant aquí sense fer res mentre els meus companys lluiten aferrissadament per nosaltres. Aquí l’únic que es fa es matar mosquits. S’hauria d’enviar la Luftwaffe a caça aquests mosquits.

 

Creient que era millor no donar la seva opinió, en Fritz no li va dir res i se’n va anar directe al seu barracó i es va posar al llit sense saber quina hora el despertarien.

 

Dormint com un tronc es va llevar amb molt mal de cap en despertar-se a dos quarts de deu del matí, molt tard pensava, estava acostumat a llevar-se a les sis del matí. Després de dutxar-se amb aigua freda, va sortir del barracó i va preguntar a l’oficial d’enllaç de l’Alfred Rosenberg al quarter general, en Werner Koeppen, que volia influir a en Hitler perquè deportés a tots els jueus d’Alemanya, per en Hitler. Sense deixar de mirar la porta d’entrada del quarter, en Koeppen li va dir que encara dormia i que s’aixecaria per allà les onze del matí. Rient per dins, va pensar que els havien mentit tant quan els hi deien que en Hitler treballava moltes hores per Alemanya. Després de passar-se una estona vaguejant pel quarter sense saber ben bé què havia de fer; no hi havia ni ferits ni malalts, els membres de les SS vigilaven constantment sota al Sol i les infermeres es passaven l’estona jugant a caretes per no avorrir-se. Quan anava a buscar un vas d’aigua en un barracó, va veure sortir en Hitler del seu barracó empipat i cridant com un boig. En veure’l malhumorat, molts assistents el varen anar a tranquil·litzar i en Fritz es va quedar palplantat al mig del patí de sorra veient aquella estranya situació. En preguntar què passava, en Hans, que acabava d’esmorzar, li va respondre mentre es posava la gorra i feia un petit somriure:

 

Durant aquesta hora llegeix la premsa tant alemanya com estrangera i segurament s’ha enfadat en llegir alguna crítica cap a ell.

 

Fent-se de cop el migdia, en Fritz va anar a dinar amb la resta del seus companys i va observar com n’era de fred l’ambient allà dins. Tots parlaven de que la guerra no estava anant com estava previst, però quan veien que entrava un oficial de les SS callaven tots de cop i continuaven menjant les patates amb pèsols. Només es va alertar quan va sentir una explosió pels volts de les quatre de la tarda. En aquells moments de pànic es pensava que els estaven bombardejant i es va quedar al patí del quarter esperant rebre ordres. En veure que tothom estava tranquil i que feien la seva habitual rutina no va entendre res. Llavors, en Hans se li va apropar, veia que el noi estava acollonit, i li va explicar mentre el convidava a caminar que els animals salvatges detonaven constantment les mines col·locades al voltant del recinte. Al voltant de les cinc de la tarda, després de donar una volta pel recinte mentre en Hans li explicava amb tot detall on eren les mines, va anar amb la resta dels metges a visitar a en Hitler per saber com es trobava i per si necessitava alguna cosa. El dictador no parava de dir-los que estava en perfectes condicions i que no tenien que patir, que amb la seva dieta vegetariana era impossible que tingués algun mal. No deixant d’observar-lo assegut a la seva butaca, un dels metges li va recomanar que anés a caminar una llarga estona pels boscos perquè fes exercici i es relaxés de l’estrès. Rondinant com un nen petit, finalment va acceptar anar a caminar i es va aixecar de la butaca. Fent com els nens quan fan un equip de futbol, va triar a uns quants d’ells, entre ells en Fritz, i acompanyats pels oficials i els homes de les SS varen anar a caminar. Estranyat per aquella situació ridícula, en Fritz li va preguntar a en Hans, amb qui havia establert certa amistat:

 

I quan treballa?

 

Sense pensar-s’ho, l’oficial li va respondre amb veu baixa i sense moure els llavis:

 

No ho sé! No l’he vist mai treballar! L’únic que l’hi agrada fer aquí és beure el te i veure el noticiari cinematogràfic.

 

Després d’un silenci mentre esperaven que en Hitler es possés la seva gorra, va començar la caminada des del refugi de convidats. Al cap de cinc minuts, quan només havien fet 100 metres, es varen aturar a la Lagebaracke, a la zona de barraques on es feien les reunions dels alts comandament, i varen tornar al punt de partida i en Hitler va donar per acabada la caminada i se’n va anar un altre cop al barracó. Pensant que els hi estava prenent el pèl, en Fritz va tornar al seu barracó indignat d’estar perdent el temps mentre la seva família estava a Berlín patint per ell. En Hitler estar bé pensava, només està boig i això ja ho sabien.

 

Els següents dies es seguia la mateixa rutina; anaven a dormir tard, es parlava molt, es caminava poc, es bevia molt i no es treballava. Només un dia va sortir del camp per anar a veure l’hospital de Karlshof, a prop del quarter. Cada dos per tres arribaven informes del front que els llegien els oficials. Els informes més importants se li entregaven a en Hitler, que estava cada cop de més mal humor. En Fritz veia cada dia una realitat que a Alemanya s’amagava, l’exèrcit soviètic estava lluny de ser destruït. La notícia que més l’hi va impressionar va ser la que va sentir el 4 de setembre quan li varen dir que tenien aïllada la ciutat de Leningrad i que pensaven deixar de morir de gana a la gent. Preguntant quanta gent vivia en aquella ciutat, en Hans li va respondre mentre li donava uns quants fruits secs que tenia amagats en el seu barracó:

 

Tres milions de civils. Tots han de morir, el com és igual.   

 

El 6 de setembre, en Fritz va veure per primer cop que hi havia molta activitat en el quarter, no paraven d’arribar i d’entrar oficials en el barracó d’en Hitler. Encuriosit mentre caminava pel quarter anava veient com molts cotxes militars estaven aparcats a una zona que feia d’aparcament. Fent veure que feia alguna cosa perquè no el fessin fora d’aquella zona, en Hans se li va apropar i li va explicar que en Hitler havia donat l’ordre d’avançar cap a Moscou i de destruir les forces d’en Seymon Timochenko. Patint per en Georg i l’Udo, li va preguntar si seria difícil la conquesta i en Hans li va respondre amb seguretat:

 

Si arriben abans de que arribi el fred no hi haurà problemes, però si arriba el fred val més no saber què els hi pot passar. El fred rus és el pitjor de tots, pregunta’ls-hi als francesos i veuràs què et diran. A més, els nostres soldats per desgràcia no porten els equips d’hivern.

 

El 8 de setembre, en Fritz va veure que en Hitler estava molt irritat aquell matí. Se’l sentia cridar i insultar a algú, i no parava de passejar pel quarter nerviós fent petites puntades de peu al terra que només servien per aixecar la sorra. Preguntant-li un altre cop a en Hans què passava, l’oficial li va respondre amb cara de terror:

 

Han bombardejat Berlín aquesta nit.

 

Sentint de cop una pressió al pit pensant amb l’Àngela i la seva família, en Fritz es va posar les mans al cap i va començar a caminar donant voltes pel patí. Veient-lo capficat, l’oficial li va dir:

 

Jo també sóc de Berlín, vaig néixer a la Liezenburger Strasse i també pateixo pels meus. Tinc dona i fills. Vols trucar als teus?

 

No esperant aquella pregunta, sense pensar-s’ho li va respondre que sí i immediatament es varen dirigir a la sala de comunicacions. Entrant al barracó de la sala de  comunicacions, una sala gran plena de telèfons, màquines d’escriure i de màquines, en Hans li va fer una senyal al telefonista, que va marxar al menjador i va deixar el seu seient lliure perquè en Fritz pogués trucar a l’Àngela. Mentre trucava per un telèfon bastant modern, va patir perquè en Hans no marxava del seu costat i sabia que les comunicacions eren escoltades. Amb l’auricular a l’orella esquerra, tenia por de que l’Àngela digués que tenien a la Matilda amagada. Però per ell en aquells moments era més important sentir la veu de l’Àngela. En sentir-la a l’altra banda de l’auricular, li va caure una llàgrima d’alegria i li va preguntar com estava. L’Àngela li va explicar que havia patit molt perquè havien sentit caure les bombes molt a prop, que inclús la barberia de l’Otto havia patit un incendi per un curt circuit en caure un cable, però que com la resta de les vegades estaven tots bé, sans i estalvis. Preguntant-li ella com estava, en Fritz li va respondre que no podia abusar del telèfon i que havia de penjar. Abans de que pengés, l’Àngela li va dir en to de broma, no aprofitis la teva estada sense mi per lligar amb una secretària. Després de penjar el telèfon i de fer una forta respiració, en Fritz li va agrair profundament a en Hans aquell gest que havia tingut cap a ell. Sense treure’s la seva mirada gèlida, l’oficial li va posar la mà a l’espatlla i li va dir:

 

Les dones ens fan perdre el cap.

 

Rient i donant-li la raó, en Fritz li va prometre mentre tornaven al patí que quan tornés a Berlín el convidaria un dia a sopar i que mai oblidaria aquell gest. Agafant un paper que tenia guardat a la seva butxaca, li va donar la seva direcció de casa seu a Berlín perquè l’anés a buscar un dia. A en Fritz no li agradava gens el pensament cruel i racista i les formes autoritàries d’aquell oficial, però per ell era molt important el gest que havia tingut.

 

Els següents dies en Hitler es va quedar tancat a la sala de mapes dirigint l’avanç de les tropes i del 8 al 10 de setembre es va reunir amb l’almirall i cap d’Estat hongarès Miklos Horthy. Durant l’estada del regent Horthy al quarter hi havia en Joachim von Ribbentrop, en Wilhelm Keitel i en Martin Bormann, i en Fritz es va quedar a l’hospital del quarter sense saber què fer. D’en tant en tant, en Hans li explicava com anava l’ofensiva, que semblava que es presentava bé pels interessos alemanys ja que Leningrad estava envoltada i avançaven ràpidament cap a Moscou. Tot el dia sentia parlar de Leningrad i un dia quan examinava a en Hitler d’un lleu dolor a la panxa juntament amb els altres metges, va sentir com el dictador ordenava aturar les tropes a les afores de Leningrad per deixar morir de gana a la població fins que es rendís. Enfadat davant d’aquelles cruels paraules, ara sabia del cert que aquell home era un assassí diabòlic, en Fritz no va deixar de mirar un bisturí que tenia en una tauleta i pensava que si li clavava acabaria amb la guerra. Dubtant durant uns minuts no es va atrevir a fer-ho per por a morir. Anava pensant que si no hagués conegut l’Àngela aquella por no l’hagués tingut i hagués matat a en Hitler sense pensar-s’ho. Sense adonar-se’n de que algú proper a ell estava pensant en assassinar-lo, el dictador alemany va agafar uns quants informes que li enviaven els seus comandants que estaven al front i se’ls va posar a llegir mentre en Fritz li prenia el pols. Llegint-los amb atenció, en Hitler anava anotant en aquell documents les lletres ERL, que volien dir que se’ls havia llegit, i anava amagant aquells documents perquè en Fritz no els llegís. Després d’examinar-lo una mica més per alt, en Fritz va ser convidat a tornar al barracó i va anotar en uns papers amb la ploma d’en Chamberlain que en Hitler tenia problemes lleus gàstrics que s’agreujaven per l’estrès.

 

A la nit del 14 de setembre, el dia abans de que tornés a Berlín, en Hitler va convidar a en Fritz un altre cop en una d’aquelles sessions nocturnes interminables. Assegut en una butaca al costat de la llar de foc, va sentir com en Hitler li deia en un oficial de les SS:

 

He ordenat a en Heinrich Himmler que elimini a tots els caps revolucionaris que estiguin en els camps de concentració, ja que no vull que a Alemanya hi hagin disturbis en un futur com ha passat a Iugoslàvia. Hem de prevenir-nos bé les espatlles, mai saps quan pot esclatar una revolució.

 

Pensant que molts d’aquells caps revolucionaris podrien ser amics seus del passat quan anaven amb la Galiana a manifestar-se, en Fritz va començar a mossegar-se les ungles nerviós mentre contemplava a en Hitler, que no deixava de xerrar i de menjar pastissos mentre s’asseia entre dues seves secretàries. En veure’l nerviós, en Hitler li va preguntar si es trobava bé i en Fritz li va respondre mentre es mirava la seva lluent copa de vi:

 

Demà torno a casa i em sap greu no continuar amb vosaltres. Però a Berlín em necessiten a l’Hospital per curar els ferits de guerra per tornar-los ben aviat al front per lluita pel Reich.

 

Satisfet per les paraules, en Hitler es va aixecar de la butaca, va encaixar la mà a en Fritz i li va dir:

 

Ets un gran home, dóna records a la teva família i en especial a la teva esposa muniquesa.

 

En tenir permís per retirar-se a dormir, no es volia quedar fins a les tres de la matinada sentint un sermó, en Fritz va tornar al seu barracó intranquil pensant amb l’ordre d’en Hitler d’eliminar els caps revolucionaris. Pensava que havien donat l’ordre de matar a la Galiana i aquella nit li va costar molt adormir-se pensant amb la seva estimada. Per distreure’s sortia a fora del barracó a veure les il·luminades estrelles i des d’aquella posició, enmig del quarter general de Rastenburg, va cridar el nom de la Galiana perquè l’enyorava molt.

 

L’endemà, després de dormir un parell d’hores, en Fritz es va acomiadar de tots els seus companys després de beure’s dues tasses de cafè. Com que havia fet certa amistat amb en Hans, va ser aquest oficial l’encarregat d’acompanyar-lo amb el Mercedes Benz 170VK cap a l’aeròdrom. Mentre passaven els controls i deixaven enrere les tanques de filferro amb pues, en Fritz li va preguntar per l’ordre d’en Hitler d’eliminar els caps revolucionaris. No deixant de mirar la carretera de sorra, en Hans li va respondre després de passar un petit sotrac:

 

Fa temps que es dóna aquesta ordre. No sé perquè ho va dir en aquell moment. Sempre s’ha volgut acabar amb aquesta gent. En Hitler té molta por d’una revolució del poble. Per ell el poble és la clau del seu èxit i no suportaria que el traís.

 

Continuant encuriosit, en Fritz li va preguntar si allà en els camps s’assassinava sense discriminació, i en Hans li va revelar:

 

Sí, és clar. Ara s’ha trobat un mètode per acabar més ràpid amb aquesta gent. Hi ha un camp que es diu Auschwitz que està situat a Polònia on s’ha començat a practicar aquest mètode. Els mata a tots en un moment i sense la necessitat d’utilitzar les armes.

 

Pensant que a Polònia no hi havia caps revolucionaris, en Fritz li va preguntar què s’havia d’eliminar a Polònia i, amb un somriure a la boca, en Hans li va respondre mentre es buscava una cigarreta per encendre-la:

 

Jueus, sempre han sigut el nostre objectiu. Tot hi que no només s’acabarà amb els jueus. Els gitanos, els homosexuals, els comunistes, els demòcrates, els traïdors, els Testimonis de Jehovà, els francmaçons, tots aquests han de sortir per la xemeneia. Demà vindrà en Himmler i segur que parlaran d’aquest tema amb en Hitler. Encara no ha començat el pla, però aviat es posarà en marxa.

 

Veient ara si que el que volien cometre era un genocidi a gran escala, en Fritz es va acomiadar d’en Hans després d’arribar a l’aeròdrom. Mentre li encaixava la mà prometent-se tornar-se a veure ben aviat, en Fritz veia en aquell home una part molt desagradable i molt fosca. En pujar a l’avioneta, que estava plena de soldats de les SS que tornaven a casa, no es podia treure del cap les paraules d’en Hitler i d’en Hans. Sense dir res durant tot el trajecte, va veure amb ràbia com aquells homes que l’acompanyaven reien, bevien i fumaven tant tranquil·lament mentre eren els responsables de milers de morts. Alguns d’ells eren tant o més joves que ell i pensava que si hagués tingut un altre passat, una altra família, uns altres amics, o no hagués conegut a la Galiana, potser ell també seria un d’ells.

 

En aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof, en Fritz va agafar d’immediat un taxi i va tornar al pis, on l’Àngela, la Matilda i l’Elise l’estaven esperant al menjador. En veure’l entrar per la porta amb les dues maletes tal i com havia marxat, l’Àngela el va abraçar amb força en el rebedor i ell es va deixar fondre en aquella càlida abraçada mentre deixava les maletes al terra. Després de trucar en els seus pares per dir-los que estava bé, l’Àngela li va preguntar com havia anat. Pensant si tenia que dir la veritat o no, en Fritz va respondre:

 

En l’aspecte personal ha sigut molt senzill i avorrit. No tenia que fer res i allà és tot molt tranquil. Però ser que la guerra està molt complicada, tenen esperances d’arribar a Moscou aviat però si no ho aconsegueixen en breu tindran greus problemes. Mirant a la Matilda, va dir: També he vist com endurien les ordres. Es deixa morir de gana als pobles conquerits i ser que estan eliminant a gent en aquests camps de concentració, sobretot a Polònia, on hi ha com a mínim un camp molt terrible.

 

Esgarrifats per les impressions d’en Fritz, la Matilda es va aixecar del sofà i els va dir amb un somriure a la boca que ara havia de marxar cap a casa seva, a la botiga. Dient-li que no, que s’havia de quedar, la Matilda els hi va dir mentre agafava la maleta que ja tenia apunt:

 

Si el destí vol això, jo no hi puc combatre. A més, si em veuen aquí amb vosaltres també us mataran i això no m’ho perdonaria mai. Jo sóc una simple botiguera i vull continuar sent una simple botiguera i moriré sent una simple botiguera.

 

Posant-se a plorar en mirar la cara d’en Fritz, el seu nen entremaliat que l’hi anava a buscar caramels amb la seva amiga, l’Elise la va abraçar i li va donar molts ànims. Després de que marxés, l’Elise va fer les maletes a l’habitació del costat del lavabo, on havia passat la nit aquells dies, i va tornar a casa acompanyada d’en Fritz. Mentre recorrien el carrer de la Leipziger Strasse, l’Elise li va explicar com era el carrer feia molts anys i com s’ho havien passat de bé amb el seu marit, en Berger, per aquell carrer anant als restaurants, els bars, les botigues…  També l’hi va explicar que els diumenges anaven amb el seu marit al Cafè Bauer a fer el cafè amb els pares de la Matilda. Després de deixar-la a la porta de l’entrada de casa, l’Elise li va confessar:

 

Fritz ets un afortunat amb les dones. La Galiana era una gran dona i l’Àngela també ho és. Que Déu et beneeixi.

 

Tornant cap al pis, en Fritz anava pensant amb l’última frase de la seva àvia. Déu? Mai havia parlat de Déu la seva àvia pensava, tot i que ara recordava que sempre li recomanava a l’Àngela que resés per l’ànima del seu germà. En entrar al pis, va veure a l’Àngela trista al sofà mirant una fotografia de l’Udo i la va abraçar sense dir-li res. Sabia que hi havia la possibilitat de que l’Udo no tornés.

 

Al cap d’un parell de dies de festa, que en Fritz va aprofitar per estar amb la família i per anar a sopar al bar Victorius amb l’Àngela, va tornar a l’Hospital, on va veure l’elevat número de ferits. Tots feien cara d’horror i presentaven un diagnòstic complicat. En intentar salvar a un soldat que estava greument ferit, un dels seus companys el va apartar i li va dir que el deixés morir. Indignat, en Fritz li va demanar explicacions perquè creia que es podia salvar, però el metge li va respondre:

 

No tenim prou morfina, ni prous calmants, no els podem donar a aquests que sabem que no viuran.

 

Dient-li que no ho sabia si podia viure o no, el metge li va injectar en aquell pacient una injecció de clorur potassi, que li va provocar una aturada cardi respiratòria que el va matar a l’acte. Impactat, va anar directe al despatx del director a queixar-se, però el director li va dir que s’havien de complir les ordres i que no s’havia de queixar. Després de sortir de la feina va anar al Ministeri de Propaganda per dir-li a en Goebbels que en Hitler estava bé i li va donar un informe que havia fet. Més tranquil, el ministre li va explicar des de la seva butaca de darrera la taula que en breu vindria en Hitler a Berlín i que li demanaria fer un discurs per animar al poble. Sense voler entrar en cap debat, en Fritz va marxar renegant per dins del règim nazi i esperant que no el cridessin més per missions ridícules.

 

Els següents dies, l’eufòria es va tornar a escampar en el barri de la Leipziger Strasse quan es va saber que s’havia conquerit la ciutat de Kiev. Tothom que hi passava per davant, venerava un cartell que hi havia penjat a l’entrada de la floristeria de la Carlene on es podia llegir la profecia que en Hitler havia anunciat davant el Reichstag el 30 de gener de 1939 i que deia textualment: Si els financers jueus internacionals aconsegueixen un cop més portar a les nacions a una guerra mundial, el resultat no serà la victòria dels jueus, sinó l’aniquilació de la raça jueva a Europa. Per més eufòria per part de la població, el 21 de setembre varen llegir en els diaris de la llibreria d’en Martin un article d’en Goebbels en què es feia ressò de l’avanç de la Wehrmacht i es deia que havien destruït a 1.500 avions soviètics i que estaven dominant Europa mentre en els Estats Units es vivia en un clima de crisis i la Gran Bretanya tremolava. L’Àngela s’aferrava a la idea de que el seu germà tornaria aviat mentre que en Seigmund es passava el dia bevent pensant que el seu fill estava ajudant a portar la civilització a l’est. Quan l’Annalisa li deia que no begués més, en Seigmund li clavava una bufetada i es tornava a posar a la boca una cervesa o un vas de whisky. Per la seva part, en Barnard va tenir un problema, més dels seus treballadors s’havien allistat a l’Exèrcit i les comandes no havien afluixat. Veient que no atrapava la feina, va tenir que posar-se a treballar durament i li va demanar a la Katrina que quan acabés les classes a la Universitat estudiant Història anés a ajudar-los a la fàbrica. No es va atrevir a preguntar-li a en Fritz si el podia ajudar perquè sabia que tenia molta feina a l’Hospital i encara se sentia malament de que el veiés com un covard que treballava pels nazis. Des de petit en Fritz s’havia oposat a fer aquella feina i ara entenia perquè s’hi oposava.

 

Amb aquest ambient, tothom pensava que en breu s’hauria acabat l’ofensiva en el front oriental i tornaven a circular rumors de que s’envairia la Gran Bretanya. Alguns donaven suport a aquesta iniciativa, entre ells en Seigmund i en Martin, però molts altres estaven cansats de la guerra, com en Frank, que tenia por que l’enviessin al front, i tenien ganes de que acabés per sempre més aquell malson que ja havia portat molts morts. A més, alguns com en Richard i la Cosmina recordaven als clients de la pastisseria que els britànics eren ben vius i que els podrien bombardejar amb més força, cosa que els feia tremolar de por. Aquells rumors es varen reforçar quan es llegia en els diaris britànics i nord-americans que els alemanys estaven pensant un altre cop en envair la Gran Bretanya. A la llibreria molta gent s’indignava amb el govern alemany de voler expandir-se excessivament i criticaven de que en Hitler no hagués parlat en públic des de que va començar l’Operació Barbarroja. Però aquelles crítiques es varen veure dissoltes ben aviat quan el govern alemany va negar tots aquells rumors. Molta gent va tornar a creure ràpidament amb el govern, però altres com en Fritz i l’Àngela, que sabien que el govern mentia constantment, pensaven que estaven planejant aquesta invasió per convertir Berlín en la capital del món. En Fritz patia perquè la credibilitat del règim encara era molt gran dins la població. Quan anava a la perruqueria, el tímid Otto li anava dient que sinó fos per la guerra viurien perfectament bé gràcies al nacionalsocialisme. La Klara no parava de dir-li a l’Àngela després de comprar el Völkischer Beobachter, que quan en Hitler tornés de Rastenburg tornaria a dirigir el país i deixaria Londres en ruïnes.

 

Mentre el poble alemany s’impregnava els següents dies d’una dura propaganda racista, que va donar els seus fruits i molts que entraven a la llibreria li deien a l’Àngela que el seu germà feia bé de lluitar contra els soviètics per eliminar-los perquè, segons ells, no podien considerar aquella gent com a persones, paraules que irritaven a l’Àngela. Però no només la població s’enduria, l’exèrcit alemany continuava cometent atrocitats, sobretot a Kiev quan varen assassinar a 33.731 jueus en el barranc de Babi Yar. El 30 de setembre, quan els soldats alemanys es varen enfrontar amb els soviètics, l’Àngela va rebre una carta del seu germà i en Fritz una d’en Georg. Pensant que l’havien de llegir amb en Lou, varen quedar en el bar de l’Hotel Esplanade per analitzar-les. En asseure’s a la mateixa taula de sempre, varen demanar les habituals Berliner Weisse a en Julius i varen obrir les cartes per llegir-les. L’Àngela es va quedar més tranquil·la en saber que el seu germà estava bé; li explicava que en breu arribaria a Moscou i que després podria tornar a casa amb tota la gloria. En llegir llavors la carta d’en Georg, tots tres varen veure que deia bastant al mateix i també li parlava de la glòria. Mirant la carta del seu germà i comparant-la amb la d’en Georg, l’Àngela es va adonar que estaven escrites amb la mateixa ploma i va sospitar de que aquella carta no l’havia escrit el seu germà. Mirant-les detingudament una al costat de l’altra, en Lou la va tranquil·litzar dient-li que la lletra de la carta d’en Georg era la seva i que segurament devien haver compartit la ploma. Reflexionant mentre anava fent petits glops ràpids, en Fritz els va confessar:

 

Crec que diuen el mateix per una cosa, no poden dir tota la veritat perquè saben que els hi censurarien si l’expliquessin. Us haig de dir una cosa que penso que heu de saber. Un soldat que va venir fa temps a l’Hospital em va entregar una carta d’en Georg i em va relatar com el nostre amic havia assassinat a sang freda a uns presoners indefensos. Estic segur de que no poden escriure tot el què passa i també crec que no en tenen ganes.

 

Esgarrifats pensant amb en Georg, el seu amic que sempre s’havia comportat com una persona normal amb els seus defectes i virtuts, però mai com un assassí, es varen beure la cervesa d’un glop mentre recordaven com havia endurits els seus plantejaments i les seves formes abans de marxar cap al front. Mirant-los amb la cervesa a la mà, en Fritz els va assegurar que aquella operació era molt més cruel del què la gent es pensava i que era una ofensiva d’extermini per complir uns objectius racistes. Mirant que ningú els escoltés, sobretot en Julius que no els hi treia els ulls de sobre perquè sabia que estaven ben informats del què passava, els va demanar que no en parlessin d’aquest tema amb la gent més propera perquè acabarien en un camp de concentració i que allà els matarien. Trist pensant que el seu amic de l’ànima, amb qui havia anat a jugar de petit a pilota, amb qui anava a empaitar noies, amb qui compartia les cerveses, s’havia convertit en un assassí, en Lou li va preguntar com assassinaven. Quedant-se callat durant uns segons, en Fritz li va respondre que no ho sabia però que es feia d’una manera ràpida. Mirant el rellotge del bar, en Lou va veure que feia tard a la feina i va marxar cap a casa seva amb tramvia per després anar a treballar, mentre en Fritz i l’Àngela li varen demanar a en Julius una Coca-Cola GmbH, una Coca-Cola produïda exclusivament a Alemanya. L’Àngela estava nerviosa pensant amb el seu germà i maleïa al seu pare pel què havia fet. Tranquil·litzant-la, en Fritz li va dir mentre li agafava la mà:

 

El teu pare no sap la veritat del què passa. És culpable? Sí! Però tots ho som a la nostra manera per haver donat suport a aquest règim quan no tocava i per escoltar cants de sirenes. Hem sigut enganyats però també ens hem deixat enganyar amb molta facilitat. Tots hem sigut una mica com l’Alfred Hugenberg.

 

Pensant que la família havia d’estar unida en aquells moments tant delicats, l’Àngela i en Fritz varen anar a sopar a casa dels Richter. Feia dies que no hi anaven i en Fritz tenia ganes de veure si el seu sogre continuava igual. En entrar al pis ja varen veure que novament en Seigmund anava begut en el sofà de casa i no parava d’exclamar a crits després de llegir la carta del seu fill, que aviat el veuria cobert d’orgull i de gloria. Se l’imaginava desfilant amb el seu uniforme verd, el casc d’acer i les botes i negres, per davant del Reichstag amb en Hitler contemplant-lo per després donar-li la tant desitjada Creu de Ferro. L’Àngela no li va voler dir que l’Udo estava ajudant a dur a terme una guerra d’extermini, ja que en Fritz li va recomanar que deixés ser feliç al seu pare ara que podia i que continués somiant amb somnis que mai arribarien. Mentre sopaven mandonguilles amb patates acompanyades amb remolatxa, l’Àngela va veure que la seva mare tenia un blau a la cara. Preguntant-li per com s’ho havia fet, ella li va respondre que s’havia donat un cop amb la porta del lavabo i es va tancar de dret a la cuina per no haver de donar més explicacions. En Fritz va veure de seguida que no deia la veritat i es va mirar a en Seigmund, que els va canviar ràpidament de tema parlant-los de que es volia comprar una antiga Mauser C96, una pistola semiautomàtica d’ampli ús, per donar-li en el seu fill per quan tornés de la victòria.

 

El 3 d’octubre, en conèixer que en Hitler vindria a Berlín i que pronunciaria un discurs en el Palau d’Esports per celebrar la inauguració de l’obra de socors d’hivern, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar-hi perquè volia saber de primera mà com anava l’Operació Barbarroja. Pensant que hi hauria molta gent ja que seria el primer discurs d’en Hitler després de la invasió a la Unió Soviètica, l’últim discurs l’havia fet el 4 de maig, en Fritz i l’Àngela varen anar més d’hora de l’habitual en el Palau pensant que si anaven a l’hora de sempre no trobarien lloc. Amb ells hi anava en Barnard, que tenia ganes de sentir com justificaven aquella invasió, i en Seigmund, que ell tenia ganes de sentir com havien eliminat als soviètics i esperava sentir com els hi anunciarien que ara envaïren a la Gran Bretanya. De camí al Palau amb tramvia, es varen trobar amb els carrers plens a basar de fidels al nazisme, que esperaven veure com el dictador alemany es dirigia al Palau. Molta gent portava la bandera amb l’esvàstica, els nens de les Joventuts Hitlerianes lluïen orgullosos els seus uniformes mentre entonaven els seus càntics i els membres de les SS es permetien fer una copa de cava que els hi donava feliç la gent mentre les noies els aturaven per fer-los petons a la galta. En arribar al Palau varen veure com la gent es començava a aglutinar a l’entrada i després de fer una llarga cua varen entrar en el recinte. Asseient-se a la part de darrera, varen esperar ansiosos a que comencés l’espera’t acte mentre contemplaven com l’edifici estava decorat amb banderes per l’ocasió. Molts dels assistents estaven igual d’ansiosos, els generals portaven els seus uniformes amb les seves medalles, les dones portaven vestits nous, els nens portaven banderetes nazis i cantaven l’himne del Horst-Wessel-Lied mentre observaven l’àguila daurada que els havia de protegir de tots els mals. Un cop en Seigmund es va asseure al seu seient, no va deixar també de mirar fixament l’àguila daurada de fons i de sobte es va aixecar fent la salutació romana tot sol. Fent-lo seure veient que tothom el mirava, l’Àngela li va recordar que l’últim cop va estar apunt de ser tancat per les SS, però el seu pare li va dir mentre tocava a en Barnard per l’espatlla:

 

Nosaltres som amics dels forts, a nosaltres no ens faran res, som els més patriotes que hi ha aquí. Pobres d’ells que ens facin algú.

 

Després d’esperar uns minuts més va començar l’acte i en Hitler va sortir a parlar amb pas ferm. Entre aplaudiments, el dictador alemany es va posar davant del micròfon i va defensar la invasió a la Unió Soviètica assegurant que la campanya a l’est estava apunt d’acabar i que els seus enemics no es tornarien a aixecar. També va explicar que s’havia vist obligat a entrar en aquella guerra pel bel·licisme de la Gran Bretanya i dels jueus, però que estava confiat en que aquests també caurien aviat. En el tram final del discurs, cada paraula el públic, que es mostrava eufòric i feliç, el va interrompre amb sonors aplaudiments. En Fritz es va posar a riure de vergonya quan va sentir que en Hitler deia que s’havia vist obligat a entrar a la guerra i anava movent el cap fent que no. Al final del discurs, el públic es va aixecar voluntàriament dels seus seients i li varen dedicar una frenètica ovació a en Hitler. En Fritz, l’Àngela i en Barnard es varen veure obligats a aixecar-se davant les mirades de la gent, però en Seigmund va ser dels primers d’aixecar-se i amb llàgrimes als ulls va aplaudir amb totes les seves forces no deixant de pensar que aquells aplaudiments també anaven dedicats en el seu fill. El dictador alemany, emocionat en veure aquell acte espontani del seu públic, va marxar ràpid de l’acte per tornar a l’estació per dirigir-se de nou al seu quarter general de Rastenburg per acabar amb la guerra. Després de sortir de l’acte, eren quarts de vuit del vespre, en Seigmund, no deixant de pensar amb la glòria del seu fill, els va convidar a sopar fora. En Barnard li va dir que no podia perquè no l’hi havia dit a la Luane, però el seu consogre el va agafar per l’espatlla, i li va dir:

 

Perquè volem dones avui? No toca avui està amb les dones, que es quedin a casa a fer el sopar per elles. Anem a sopar nosaltres i que no se’n parli més.

 

No poden rebutjar l’oferta del seu consogre, tots quatre varen anar a sopar en un senzill restaurant que en Seigmund es podia permetre pagar. Mentre esperaven que vingués la cambrera per demanar-los, en Barnard va aprofitar-ho per anar a trucar des del telèfon del restaurant a la seva esposa per dir-li que no vindria a sopar. En tornar a taula varen demanar els plats i en Barnard va quedar al·lucinat en veure que el seu consogre no parava de beure el vi blanc que s’havien demanat. Tot sol es va beure l’ampolla durant el primer plat de pasta i una altra ampolla en el segon plat d’estufat de porc. En les postres, que era un pastis de xocolata, en Seigmund es va demanar una copa de conyac i amb el seu estat etílic anava cridant pel restaurant que el seu fill el portaria a la gloria, a l’Olimp deia ben begut. L’Àngela no parava de cridar-li l’atenció perquè callés ja que estava muntant un numeret i inclús els clients del restaurant s’havien queixat. Veient que no estava en condicions ni per parlar, anava pronunciant paraules sense sentit i fins i tot havia tirat floretes a la cambrera i l’hi havia caigut una copa al terra, en Barnard va pagar el compte de seguida deixant una bona propina i varen marxar abans de que el personal del restaurant no cridés a la policia. En sortir del restaurant en Seigmund va caure a terra completament begut i el varen tenir que ajudar a aixecar-se. Mentre el portaven a braços entre en Barnard, que va fer un gran esforç per la seva coixesa, i en Fritz, l’Àngela els anava demanant perdó mentre plorava de vergonya i caminava a pas ferm. Repenjat als braços del seu consogre i d’en Fritz, en Seigmund anava cantant totalment borratxo la cançó del Horst-Wessel-Lied i va insultar a un vagabund que va trobar estirat al terra. Un cop el varen deixar al seu pis, l’Annalisa es va posar a plorar mentre veia com el seu marit no s’aguantava ni dret. Estirant-lo en el sofà, en Seigmund va caure a terra de cara avall i es va quedar a dormir en aquella postura. En veure que no hi podien fer res, en Fritz, l’Àngela i en Barnard varen tornar cap a casa en silenci. L’Àngela estava molt cansada de l’actitud del seu pare i amb la cara ja es veia que estava molt emprenyada. En Barnard, que estava sorprès per com havia actuat el seu consogre, va dir-li a la seva jove que no passava res i que estigués tranquil·la, que tots a la vida havien fet algun cop una copa de més. Un cop varen estar tots dos sols després de deixar en Barnard a casa seu, en Fritz li va recomanar a l’Àngela que parlés amb la seva mare i que li prohibís beure més en el seu pare perquè sinó tindria greus de salut de salut. Amb un cop de sang va obrir la porta del pis, i li va contestar:

 

No ho faré, que pagui les conseqüències d’haver portat el seu fill a la guerra. És un alcohòlic maleït. Una vergonya. A més, quan parlo amb la mare també està estranya. No sé, sembla com si m’amagués alguna cosa.

 

Veient que estava molt enfadada amb el seu pare, en Fritz va decidir no parlar-li més d’aquell tema ja que no volia dir-li que sospitava que el seu pare estava maltractant a la seva mare.     

 

L’avanç alemany, que semblava que no tindria fre, es va veure de sobte frenat la nit del 6 d’octubre de 1941 per una nevada inusual per l’època. Estaven a pocs quilòmetres a l’oest de Moscou. En Georg es mirava i tocava la neu, i pensava en els moments que havia jugat en el Tiergarten amb els seus amics tirant-se innocentment boles de neu i com anaven a contemplar les fonts gelades. El 9 d’octubre, el cap de premsa d’en Hitler, l’Otto Dietrich, va fer publicar a la premsa per ordres d’en Hitler, que la conquesta de Moscou seria qüestió de dies i que la victòria ja estava decidia. L’endemà, en el Ministeri de Propaganda, en Dietrich va anunciar en els periodistes davant d’un mapa gegantesc de la Unió Soviètica que la guerra ja estava apunt d’acabar. El dia següent, els diaris alemanys varen sortir al carrer amb el titular: Sentenciada la campanya de l’est! La gran hora ha arribat!. Aquell entusiasme que venia el govern era comprat per la població, que també acceptava que el govern obligués als jueus a dur l’estrella groga com la que duia la Matilda. La botiguera es passava aquells dies tancada a la botiga i poca gent s’atrevia a anar-hi a comprar excepte la família Klein, sobretot en Fritz. En Barnard, per no ser descobert de que ajudava als jueus, enviava a la Katrina a comprar a la botiga. L’Àngela, per la seva part, es volia creure aquells grans titulars que llegia a la llibreria i desitjava amb totes les seves forces que l’Udo tornés aviat a casa. Quan quedaven amb en Lou esperaven que el seu amic els hi donés noves i bones notícies, però ell, com la resta, no sabia res més que el què deia el govern.

 

El 14 d’octubre, el cap de la policia de Berlín, en Kurt Daluege, va firmar una ordre per deportar els jueus berlinesos i els següents dies la policia va començar a perseguir els jueus que tenien prohibit emigrar fora d’Alemanya. Un cop capturats els portaven en el gueto de Lödz, on la majoria moriria. En Martin, continuant amb la seva idea de voler mostrar públicament la seva fidelitat al règim, va anar a la comissaria per denunciar a la Matilda. Immediatament, la policia va anar a la botiga i va entrar-hi per la força esbotzant la porta. Per la seva sort, la Matilda havia sigut avisada per uns seus amics jueus i es va amagar en unes golfes d’una casa abandonada durant uns dies. Enfadats, els policia varen començar a destrossar la botiga pensant que se’ls hi havia escapat la jueva, però llavors va aparèixer en Barnard, que els va veure quan tornava de la feina, amb uns papers a la mà i amb la seva filla. Demanant explicacions a crits, els policies varen sortir de la botiga i li varen dir que havien denunciat aquell establiment perquè hi havia una jueva. Posant mala cara, en Barnard els va ensenyar els papers on deien que ell era el propietari de la botiga i senyalant a la seva filla, els hi va dir cridant i amb la cara vermella de ràbia:

 

Escolteu! jo no sóc jueu i m’esteu destrossant el negoci! Jo sóc l’industrial que teixeix les vostres banderes i m’esteu dient jueu! Veient que els veïns com el barber Otto, la carnissera Maria i els clients del bar Victorius sortien a veure què passava després de sentir tant crits, en Barnard va continuar assenyalant a la Katrina: La meva filla és la que dirigeix la botiga, us sembla jueva? M’esteu insultant a la cara a mi i al nacionalsocialisme! Jo sóc un ari com la meva filla i m’esteu dient jueu! Ara mateix trucaré a en Goebbels i demanaré explicacions. Vull que em digueu els vostres noms immediatament.

 

Espantats per tot l’enrenou, els policies varen demanar-li excuses mentre li demanaven perdó amb les mans i li varen prometre que pagarien les destrosses a canvi de que ell no els denuncies. Estant-hi d’acord, els policies varen travessar la carretera corrents i varen dirigir-se de dret cap a la llibreria d’en Martin molt enfadats i amb les porres a la mà. Esperant que el felicitessin per haver denunciat a una jueva, es va endur una bona sorpresa quan els hi va estendre la mà en veure’ls entrar per la porta pensant que el felicitarien. Sense que li diguessin res li varen clavar uns quants cops de porra. Després de deixar-lo totalment abatut a terra, li varen buida la caixa d’estalvis per pagar les destrosses i li varen tirar una prestatgeria al terra. No entenen res, no li va donar temps a demanar explicacions, quan es va aixecar del terra els policies ja eren fora per donar-li els diners a en Barnard, que ell els hi va donar a la Matilda. L’Àngela, que s’havia mirat aquella escena passiva des de darrere del taulell, es va posar a riure quan va veure el seu amo amb la cara coberta de cops i amb la roba esparracada.

 

A mesura que l’exèrcit alemany s’apropava a Moscou les batalles eren cada cop més dures i l’Udo i en Georg varen tenir que lluitar més aferrissadament. No tenien compassió ni pels soldats ni pels civils que es trobaven, tots eren objectius que s’havien d’eliminar. El 25 d’octubre, el seu avanç es va alentir per culpa de les pluges, que varen deixar fang, i per la falta de combustible, cosa que va permetre a en Gregory Zhukov, el comandant per la defensa de Moscou, preparar-se per la defensa de la capital soviètica. Mirant resignats com plovia, en Georg i l’Udo varen escriure cartes pels seus familiars i amics des de les seves tendes de campanya que començaven a ser massa primes. Després d’escriure les cartes, en Georg va anar amb els seus companys a beure vi mentre l’Udo se’n va anar a dormir.

 

Amb l’Exèrcit aturat i allargant l’ofensiva, els berlinesos i els alemanys estaven cansats de veure com els titulars de la premsa alemanya no es complien. La guerra els estava matant per dins i no hi havia el mateix moviment de persones i de transports per la ciutat. La Leipziger Strasse estava més buida, els tramvies funcionaven a mig gas i els veïns d’en Barnard, en Kurt i la Maria, tenien els pisos que tenien en lloguer buits. El 26 d’octubre la gent estava tant cansada de patir el bloqueig anglosaxó, que es varen manifestar molestos pels carrers de la ciutat. A més, els alemanys estaven farts de  sentir rumors que deien que s’estava assassinant a la població autòctona dels territoris conquerits. A l’Hospital, en Fritz estava esgotat de passar-se el dia intentant curar els soldats que arribaven del front i tenia ganes de tornar a ser metge de família, pel que realment havia estudiat. Estava tant ocupat amb aquells soldats, que en prou feines va notar que hi havia menys moviment pels carrers i que la gent estava cansada. Quan es trobava pel carrer a un company, a un amic de la Universitat o un veí com en Hermann, la Bernardina o la Klara, en prou feines els hi deia res perquè estava tant fet pols que en prou feines podia parlar. L’Àngela també va poder copsar aquest malestar en rebre una trucada d’una seva amiga de Munic, que li va dir que la gent de la ciutat deia que preferia al príncep Guillem abans que l’idiota de Berchtesgaden.

 

A prop d’arribar a Moscou però lluny d’aconseguir-ho, la nit del 26 d’octubre varen baixar dràsticament les temperatures i va començar a gelar. Els soldats alemanys no estaven preparats per resistir aquelles temperatures i no portaven equips d’hivern perquè quan va començar l’ofensiva el juny es va creure que no eren necessaris, ja que consideraven que l’operació duraria unes sis setmanes. Els faltaven camises per la neu, grassa per les botes, roba blanca i pantalons perquè els abriguessin. L’Udo, que aguantava fatal el fred ja que era molt prim, va patir hipotèrmia els primers dies i se li varen glaçar els dits de la mà que varen quedar amb dolorosos penellons. Però les baixes temperatures i les glaçades els varen permetre tornar a avançar cap a Moscou. L’Udo, que no aguantava més i no parava de fregar-se les mans del fred que tenia, el varen obligar a avançar sota amenaça de deixar-lo sol. Caminant entre la dura neu i amb l’intens fred que li gelava el nas, es va passar la resta de dies renegant de les baixes temperatures i del seu pare. Quan capturava a algun soldat soviètic li robava els abrics i les gorres de pell, però de seguida li varen fer treure perquè semblava un soldat soviètic. Per no haver d’abaixar-se els pantalons pel fred quan tenia una emergència, es va fer un forat a la part de l’entrecuix dels pantalons. En els guants i a les botes si va posar palla d’un camp que varen atracar i portava una bufanda prima rosa que l’hi va donar la Velda perquè pensés en ella.

 

Mentrestant, la desesperació de l’Àngela en veure que no arribava la confirmació de que havien arribat a Moscou, va augmentar el 9 de novembre quan va llegir a la llibreria un article d’en Joseph Goebbels en el diari Das Reich sota el títol Quan o com. Llegint el diari damunt del taulell, es va posar a plorar quan va llegir que en Goebbels deia que no s’havien de preguntar quan arribaria la victòria sinó que s’havien de preocupar de que arribés. El ministre deixava anar de que es necessitava un gegantesc moviment nacional de forces. Allò volia dir que volien enviar més gent al front. Empipada, va llançar el diari al terra sota l’atenta mirada dels clients, sobretot de la Klara que anava sovint a la llibreria per preguntar si sabia alguna cosa de l’Udo, i va cridar:

 

Que hi porti els seus fills. És un porc miserable que se’n va al llit amb altres dones.

 

El 16 de novembre, llegint com sempre la premsa alemanya en el taulell, l’Àngela es va tornar a disgustar quan va tornar a llegir un altre article del Das Reich d’en Joseph Goebbels sota el títol Els jueus són culpables. El diari d’aquell dia també va ser enviat a les tropes alemanyes perquè creixés el seu antisemitisme violent. En l’article, el ministre invocava directament a aniquilar la raça jueva a l’Europa d’en Hitler. Malhumorada, va dur aquell diari a en Fritz, que ell li va explicar una cosa que la va deixar glaçada:

 

Això ja no té aturador. L’altre dia en Paul em va dir a l’Hospital que a Nuremberg varen deportar els jueus cap a l’est i que la població s’ho mirava feliç. No sé com hem pogut caure tant baix. La propaganda és un dimoni. Molta gent dissimula, però tots sabem que molts moren quan els deporten cap a l’est, no van als pobles dels Sudets de vacances com alguns es pensen ingènuament. Alguns que saben la veritat són tant cínics que creuen que l’eliminació dels jueus forma part de la identitat nacional alemanya.  

 

L’Àngela estava tant preocupada i indignada per tot el què estava passant que s’havia oblidat de la idea de portar un fill al món. Quan anaven a sopar a casa dels seus pares, en Seigmund l’intentava animar dient-li que era impossible que poguessin perdre aquella batalla perquè tenien l’Exèrcit més poderós del món i més de la meitat d’Europa, però també començava a posar-se nerviós en veure que no arribaven a Moscou. L’Àngela li contestava amb cara d’odi i li deia que si eren tant poderosos perquè no havien aconseguit ja Moscou. En Fritz recordava en aquells moments el què li va dir l’oficial Hans, de que si abans de que arribessin els freds no havien aconseguit Moscou estarien perduts. Però en Fritz es mirava amb més preocupació a l’Annalisa i a la Velda, i veia com elles es miraven amb terror a en Seigmund, que continuava bevent i bevent com s’hi hagués trobat aigua en el desert. Mirant la cara de l’Annalisa, que no parava d’entrar i sortir de la cuina, va veure que tenia l’orella dreta molt vermella i es va pensar que en Seigmund li havia clavat una bufetada. A més havia envellit molt, tenia molts cabells blancs, la cara estava més arrugada i feia moltes ulleres de no dormir. Amb un parell d’anys s’havia posat 15 anys a sobre.

 

El 25 de novembre, el Grup d’Exèrcits Centre va començar una altra ofensiva per conquerir Moscou. L’última esperaven. En Georg atacava amb tota la seva força tot i l’extremat fred però veia com l’Udo ja no resistia més i es passava el dia fregant-se les congelades mans i es posava més palla a les botes. Estava esgotat i no aguantava més. Intentant ajudar-lo, en Georg li demanava un esforç més perquè ja estaven a només 40 quilòmetres de Moscou, però el noi patia massa pel fred i el seu entusiasme havia mort. La tarda del 27 de novembre la temperatura va descendir a menys 40 graus i l’Udo va caure a terra esgotat i tremolós pel fred. Preferia morir abans que continuar amb aquells dies forts. Sabent que havia de fer alguna cosa si no el volia veure morir, en Georg el va agafar del terra i el va intentar escalfar amb les seves mans perquè no es congelés. Sabia que si el noi no podia el deixarien allà hi moriria. L’1 de desembre, en Georg, que era dels pocs soldats que resistia prou bé el fred i es movia bé per la neu, va avançar amb uns quants seu companys per la carretera minada de Rogachev, ocupant Ozereskoie, l’estació terminal d’autobusos de Moscou. Tenia unes ganes boges de tornar a Berlín amb els seus amics, que els tenia ben presents en tot moment, i volia acabar com fos aquella ofensiva i desfilar pels carrers mentre tots l’aplaudien i li tiraven flors. Però el que en Georg i els altres no sabien és que els soviètics s’havien reforçat amb tres exèrcits procedents de l’Àsia. Per posar més llenya al foc, el 3 de desembre va començar una forta nevada acompanyada per un violent vent que els va fer aturar completament a les portes de Moscou.

 

El 4 de desembre, els berlinesos varen canviar la mirada del mapa, per tot Berlín varen circular rumors de que Alemanya, ajudant als japonesos, declararien la guerra als Estats Units. La majoria veia aquella possible ofensiva com una bogeria i inclús en Martin la criticava dient que els nord-americans eren massa grans i estaven massa lluny. Però la notícia de que tindrien un possible nou contrincant no va arribar al front, i en Georg i l’Udo es varen veure atrapats amb la resta dels seus companys a les portes de Moscou i renegaven de no poder avançar. Cada segon veient a un soldat morir congelat. Quan va arribar una petita i insuficient quantitat d’abrics i mitjons de llana, de seguida varen començar les batusses entre ells per aconseguir-los. Mort de fred, amb un passamuntanyes i un parell de guants l’Udo es va estirar a una banda d’una tenda cobert amb una prima manta de llana. En veure l’aliment que li donaven, 30 grams de rasa, i un tros de pa que s’havia de repartir amb cinc soldats, l’Udo es va posar a plorar i es va desesperar quan va sentir per la ràdio del seu caporal que les temperatures encara podien baixar més i que hi havia un fort vent. Posant-se les congelades mans a la cara, ja ni notava els dits, va començar a renegar amb més força del seu pare, a qui odiava profundament en aquells moments. Enfadat, l’endemà, quan les temperatures varen arribar a 50 graus sota zero, l’Udo va entendre que no podia resistir més i va fer un gran esforç per escriure una carta per la seva germana. Traient un guant amb la boca, es va mossegar els dits perquè tinguessin una mica de sensibilitat i amb un llapis i un paper brut va començar a escriure. En la carta li deia que odiava al seu pare perquè l’havia portat a una mort segura i li desitjava tota la sort del món en una vida a on ell ja no hi seria mai més. Recordant-li els temps de Munic, els moments que havien viscut en els Jardins Anglesos i com es banyaven en els llacs, li va demanar que cuidés a la mare. Després d’escriure la carta amb una lletra molt tremolosa, la va entregar a un dels homes que els havia portat els abrics i que tornava cap a l’oest. Sabia que moriria.

 

A les tres de la tarda va començar una forta tempesta de neu i els soviètics, conscients de que les condicions meteorològiques no eren favorables pels alemanys, els varen atacar amb totes les seves forces. Els trets d’aquells soldats que varen sortir del no res varen espantar als soldats alemanys, que estaven immòbils pel fred i no sabien què tenien que fer. L’Udo es va posar les mans al cap mentre veia com dos companys seus morien davant seu abatuts pels soviètics. Veient que estava perdut i com el soroll de l’artilleria soviètica s’intensificava, va treure les forces d’on va poder i va començar a córrer cap a l’oest juntament amb els altres soldats, que llançaven els seus instruments de guerra congelats. En Georg intentava protegir els seus companys disparant amb la seva Karabinner contra els soviètics que s’acostaven ràpidament a les seves posicions, però en veure que tenia l’arma congelada la va llançar a la neu i va córrer com la resta a agafar els vehicles. Mentre corrien com desesperats, anaven veient com els soviètics els perseguien com si anessin de caça i mataven a tants soldats alemanys com podien. Corrent entre la neu, que anava deixant el color blanc per tornar-se vermella, veia com els seus companys eren abatuts un darrere l’altre i l’Udo, que ja no podia més i tenia els llavis congelats i havia perdut la gorra, es va girar de cop i va disparar amb la Parabellum Luger del seu pare contra els soldats soviètics. En veure’l, en Georg li va cridar que corres, que marxés, però l’Udo no el va escoltar, ja no suportava més aquella situació, i no va deixar de disparar matant a tres soldats soviètics. Quan anava per disparar contra un quart soldat que tenia a pocs metres es va quedar sense bales. Tremolant de fred quan anava a carregar l’arma, els dits congelats no li varen permetre manejar les bales i en aquell moment un soldat soviètic el va apuntar amb el seu fusell Mosin Nagant en el cap de l’Udo. Mirant la cara d’aquell jove soldat va veure la mort. El soviètic, sense pensar-s’hi ni un segon, li va disparar un sol tret. La bala li va impactar de dret al cervell de l’Udo, que va morir a l’acte quedant el seu cadàver estès a terra sense que ningú el recollís. Veient morir el germà de l’Àngela, en Georg va córrer cap a una motocicleta DKW en veure que també l’apuntaven, i esquivant les bales va dirigir-se cap a l’oest donant gas al màxim fins arribar a una zona on es varen poder defensar. Mirant el territori, els arbres, les pedres i les muntanyes, en Georg es va posar a plorar quan va veure que havien retrocedit fins a una línia on havien arribat el novembre. Observant els seus companys en trobava a faltar molts i alguns estaven greument ferits morint al cap de poc. Fins llavors l’exèrcit alemany havia perdut a 750.000 homes en aquella ofensiva. Sabent que l’Udo era mort, es va quedar la resta de la nit sense aclocar l’ull en una tenda de campanya amb les mans a la cara demanant perdó a en Fritz i a l’Àngela per no haver-lo protegit. L’endemà, en Hitler en persona va suspendre l’ofensiva de Moscou. Estirat al terra de la tenda, en Georg va començar a notar com els dits del peu dret no es movien i ell tampoc ja no podia més. Creia que moriria com l’Udo.

 

Mentrestant, a Berlín, les notícies de la derrota alemanya a Moscou no varen arribar perquè en Goebbels va donar ordres de que no es donessin per no fer baixar la moral de la població. Per sort seva, el 7 de desembre els japonesos varen atacar Pearl Harbor i d’aquesta manera es va desviar l’atenció. En Fritz el preocupava entrar en guerra amb els Estats Units perquè sabia que en part per culpa d’ells es varen rendir durant la Gran Guerra i coneixia el seu potencial industrial. Encara recordava com els empresaris de l’empresa Fillmore li explicaven com eren les indústries nord-americanes. L’Àngela, que continuava veient els nord-americans com els culpables de la crisi econòmica que va arruïnar a la seva família, va pensar igual que en Fritz de que seria una temeritat declarar la guerra als nord-americans, però ja no li sorprenia res d’aquell règim que hi havia confiat plenament en el passat. Molts clients de la llibreria com l’Albert i la Helga, els botiguers, li deien que seria una bogeria pensar que el govern declararia la guerra als Estats Units, però l’Àngela els recordava que deien el mateix feia un any davant la possibilitat d’envair la Unió Soviètica. La Klara, per justificar una possible guerra a l’altra banda de l’Atlàntic, quan anava a comprar el Völkischer Beobachter els hi feia que els nord-americans tractaven els negres com ells als jueus i creia que no es declararien la guerra dos països tant semblants amb una cultura anglosaxona.

 

L’endemà, mentre parlaven sobre la possibilitat d’entrar en guerra i de les paraules d’aquell dia d’en Goebbels en una conferència de premsa, on va dir que l’objectiu alemany ja no es tractava d’arribar a Moscou, fent referència de que ara s’havia d’atacar a un nou objectiu, els Estats Units, de cop va sonar el telèfon a casa d’en Fritz i de l’Àngela. Agafant l’Àngela el telèfon pensant que era en Martin perquè anés a treballar abans de l’hora que tocava per la quantitat de demanda de diaris que hi havia per saber les últimes notícies de l’atac de Pearl Harbor, va quedar impactada en sentir la veu plorosa de la seva mare. Preguntant què passava, l’Annalisa no parava de plorar desconsoladament sense dir res des de l’altra banda de l’auricular. Alterada, l’Àngela li va preguntar desesperada si l’hi havia passat alguna cosa al seu germà i, llavors, l’Annalisa li va dir les primeres paraules entre plors:

 

És mort Àngela! És mort! me l’han matat!.

 

Caient-li l’auricular de la mà per l’impacta de la notícia, l’Àngela es va posar a plorar mentre mirava per la finestra i es va deixar caure en el sofà mentre en Fritz aguantava com podia les llàgrimes pensant amb l’Udo. Penjant l’auricular que havia quedat a l’aire, en Fritz la va abraçar amb totes les seves forces mentre l’Àngela anava cridant histèrica i tremolosa pel menjador. Després d’una hora de plors amb el cap abaixat, l’Àngela es va eixugar les llàgrimes, es va posar bé el cabell i va sortir corrents de casa amb la seva Parabellum que tenia guardada en el tocador del rebedor. En Fritz la va intentar aturar com va poder però ella anava encegada amb la Parabellum a la mà i va baixar corrents les escales del pis. Patint per la seva seguretat, en Fritz anava demanant perdó a totes les persones que es trobaven pel camí; els del bar Victorius varen veure-la per la finestra amb l’arma i se la varen quedar mirant des de l’entrada del bar pensant que anava a cometre un assassinat, la carnissera Maria es va tancar a la carnisseria quan havia sortit a parlar un moment amb la Klara a fora l’entrada, en Martin va quedar sorprès en veure-la amb l’arma però ja s’imaginava el què havia passat, l’Albert i la Helga en veure-la que es dirigia cap a la botiga varen sortir a ensenyar-li un vestit nou, però en veure-li l’arma es varen tancar ràpidament a la botiga igual que els pastissers Richard i Cosmina. Tots s’apartaven en veure l’Àngela amb l’arma a la mà, sabien que tenia els nassos de disparar a qui sigui. En arribar a casa dels seus pares, l’Àngela va obrir la porta d’un cop de peu i en veure el seu pare assentat al sofà amb una cervesa Hofbräu a la mà, el va apuntar plorant i li va dir mentre movia el gallet per disparar:

 

Et vaig avisar! Tu vaig dir! Tu no em vas fer cas porc borratxo. Ets un traïdor, un assassí. Em fas fàstic!.

 

Empassant-se la saliva, en Seigmund se la va mirar i li va dir totalment begut i sense afaitar, que ell no en tenia la culpa i que eren els maleïts comunistes qui havien assassinat al seu fill. L’Annalisa va sortir corrents en veure què volia fer la seva estimada filla, i li va demanar que abaixés l’arma, però, per sorpresa de tots, va afegir enrabiada:

 

Si tingués la suficient força li dispararia jo mateix en aquest desgraciat! Però no vagis a la presó per aquest home. No es mereix això.

 

Sense escoltar a la seva mare, l’Àngela va apuntar directament al cap del seu pare i quan anava a prémer el disparador, en Fritz va aparèixer de darrere i va agafar la pistola de l’Àngela i la va llançar escales avall, fent un bon enrenou entre els veïns que varen sortir a l’escala per veure què passava. Enfadada, l’Àngela es va enfonsar als braços d’en Fritz i li demanava entre crits que li deixés matar en el seu pare. Agafant-li la cara amb tendresa i alçant-li la mirada per veure-li els seus ulls blaus i plorosos, en Fritz li va dir:

 

Mira’t bé el teu pare, ja és mort. És un home que no sent res, la seva vida és miserable, quina qualitat de vida té aquest home? Cap! Deixa’l que s’enterri sol, no li portis tu a la tomba.

 

Nerviós des del sofà amb la cervesa a la mà, en Seigmund va cridar com s’atrevien a dir-li i fer-li tot això, però llavors va aparèixer la Velda, que acabava d’arribar després de saber la notícia, i li va dir rabiosa mirant al seu pare:

 

Ets un assassí! Només pel teu honor ha mort! Pel teu orgull vas enviar a un nen en una guerra cruel. Ell et deia que no hi volia anar, que no volia morir tant jove, i tu que vas fer? Enviar-lo a una mort segura.

 

Veient que l’acusaven de la mort del seu fill, en Seigmund es va aixecar i va marxar cap al bar. Mentre baixava les escales, l’Àngela li va cridar:

 

No tornis mai més assassí i fent-se un favor hi agafa un coma etílic!.

 

Després de que tot el barri conegués la notícia de la mort de l’Udo, tothom va anar al pis de l’Àngela a donar el seu condol. En Martin li va donar una setmana de festa, els del bar Victorius la varen convidar a sopar quan volgués en el bar, la Maria li va portar una plata d’embotits, la Matilda els va anar a veure quan va tancar la botiga, igual que l’Albert i la Helga. En Fritz es va agafar una setmana de vacances tot i que va fer anar molt malament a l’Hospital. Era per ell mil vegades més important la família que la feina. La família Klein es va bolcar molt en acompanyar a la família Richter en aquells dies de dol. Destrossada en el sofà de casa mirant a en Fritz, l’Àngela li va dir:

 

Jo no tindré ni tomba per anar-hi a portar les flors.

 

Sense saber com havia de reaccionar, en Fritz la va abraçar i li va suggerir que mengés una mica. Per la seva part, en Seigmund no va aparèixer per casa durant tot un dia i quan va tornar ho va fer totalment borratxo. L’Annalisa l’hagués enviat al carrer, però necessitava el seu salari i el va deixar quedar amb una condició; no tornaria a dormir mai més amb ella. Acceptant-ho resignat, es va quedar adormit al sofà completament borratxo amb la seva Parabellum a la mà. A la casa només vivia entre el sofà i el lavabo del fons del pis. Ja ni menjava amb la seva esposa i la seva filla.

 

El 9 de desembre, quan en Hitler va declarar per la sorpresa de molts la guerra als Estats Units, l’Àngela va rebre l’última carta del seu germà. Plorosa i obrint aquella carta amb molta delicadesa, va llegir les últimes paraules de l’Udo en la cadira de la taula del menjador. Després de plorar durant una bona estona, amb tota la ràbia que portava acumulada va trucar al seu pare, que estava trist assentat al sofà bevent a broc d’ampolla una Höfbrau. Sense saludar-lo, li va llegir les paraules en què l’Udo l’acusava de la seva mort. Enfonsat, en Seigmund va cridar:

 

No és culpa meva de que l’haguessin matat. Jo no el vaig disparar.

 

Enrabiada de que no reconegués el seu greu error, l’Àngela va penjar el telèfon i es va posar a plorar al costat d’en Fritz, que no se’n separava ni un segon, i va guardar aquella carta en el calaix dels records a la primera habitació a mà dreta del passadís.

 

A la tarda del 12 de desembre, mentre en Hitler declarava en una sessió del Reichstag la guerra en els Estats Units després d’acusar al seu President d’estar sota el control de la comunitat jueva i els milionaris, a qui considerava els culpables de la guerra per amagar el fracàs del New Deal, en Fritz i l’Àngela varen sortir per anar en el bar de l’Hotel Esplanade amb el seu amic. L’Àngela necessitava sortir, portava quatre dies tancada a casa i no aixecava cap. A en Fritz li recordava el què havia sentit quan va morir la Galiana i es va prometre que com ho va fer l’Àngela amb ell, ell l’ajudaria. Mentre es bevien una Berliner Weisse, en Fritz intentava no parlar de la guerra, però en Lou els va donar una notícia que els va sorprendre. Amb la cara trista i no deixant de mirar a l’Àngela, els va dir:

 

El govern m’obliga anar al front. Com que sóc jove i apte per lluitar em treuen de la fàbrica i m’envien al front. El meu lloc serà ocupat per un estranger. Tinc tanta por!.

 

Posant-se a plorar, no volia anar a la guerra, en Lou els va explicar que en Georg l’hi havia enviat una carta en què li explicava que s’estaven enfonsant. Quedant sense aire, en Fritz no va saber què dir-li a part de desitjar-li tota la sort del món. L’Àngela se’l va mirar amb llàgrimes als ulls, i li va dir:

 

Tots morirem per culpa d’una cosa que tots hem defensat. És el nostre càstig. Torna perquè hem de repetir les nostres estades en aquest bar.  

 

Enfonsats, es varen beure aquella cervesa en silenci mirant a la gent que passejava per anar a la Potsdamer Platz i es varen acomiadar amb una forta abraçada que deia molt. En veure marxar en Lou amb el tramvia mentre alçava la seva gorra de llana per acomiadar-se d’ells, l’Àngela li va demanar a en Fritz que l’acompanyés a l’església de Sant Miquel per resar per l’ànima de l’Udo. Explicant-li en el capellà de que havia mort el seu germà, aquest va renegar del règim i amb cara de tristor es va lamentar que molts catòlics amb bona fe es varen creure el titular de feia uns anys del Völkischer Beobachter que deia: El cristianisme, principi fonamental del govern Adolf Hitler.

 

El dia següent, en Fritz i l’Àngela varen rebre la visita d’en Goebbels, que acabava de conèixer la mort de l’Udo per en Barnard. Donant el seu condol, que va ser acceptat amb resignació per l’Àngela, en Fritz li va preguntar al ministre sobre la guerra i en Goebbels li va respondre amb tacte pensant amb l’Àngela, que no es podia aguantar les llàgrimes:

 

Crec que en Hitler l’ha encertat plenament declarant la guerra als Estats Units. Crec que la guerra es decidirà en les batalles a l’Atlàntic entre els nord-americans i nosaltres. Teniu que pensar una cosa, els soldats nord-americans només són en aquesta guerra per diners i per veure món, no tenen cap objectiu polític com nosaltres. Els guanyarem amb facilitat. Ja ho veureu.

 

Veient que l’Àngela no deixava de plorar en el sofà, en Goebbels va decidir marxar i els va demanar que continuessin tenint fe amb el règim perquè hi haurien moments millors. Sense que en Goebbels l’entengués, l’Àngela li va contestar:

 

El meu pare diu el mateix. Teniu molts punts en comú amb ell.

 

Mirant-la amb tendresa pensant que l’estava afalagant, en Goebbels li va contestar mentre agafava el pany de la porta per marxar:

 

Nosaltres sortim del poble i som el poble!.

 

Després de marxar, l’Àngela va exclamar:

 

Sou uns borratxos que no veieu més enllà del vostre nas.

 

Els següents dies, tots els fronts alemanys del front oriental es varen replegar desobeint les ordres d’en Hitler de resistir. En Georg, que havia perdut a molts companys, continuava sense podent moure els dits del peu dret i veia com li costava moure les mans. Després de passar un examen mèdic en un hospital de campanya improvisat, el varen enviar amb un camió descobert amb la resta de ferits a l’estació ferroviària de Kaluga per tornar uns dies a casa. Alguns dels seus companys no varen poder resistir el fred i varen morir mentre els transportaven. Al mateix temps que en Georg tornava, en Lou es preparava per anar al front. El 19 de desembre, després d’acomiadar-se d’en Fritz i de l’Àngela a l’estació de trens d’Anhalter, en Lou va marxar cap al front amb la seva bona fe que el caracteritzava i amb ganes de tornar aviat per veure els seus amics i tornar empaitar les noies. Mentre es miraven com marxava amb la resta de joves berlinesos, entre ells també hi havia el fill dels pastissers, en Hermann, l’Àngela li va dir a en el seu marit, que estava molt trist mentre recordava al seu millor amic:

 

Sembla com si l’haguéssim acomiadat per sempre més.

 

Agafant-li la mà, en Fritz li va contestar en veu baixa i amb les primeres llàgrimes als ulls:

 

Esperem que no. És una gran persona en Lou. Me l’estimo massa per perdre’.l

 

El 20 de desembre, a la nit, en sentir per la ràdio l’extensa crida d’en Goebbels demanant en el poble que entreguessin roba d’abric per enviar-la al front, l’Àngela, com gran part del poble alemany, va donar part de la roba d’abric d’en Fritz i tota la de l’Udo. No ho feia per donar suport al govern, ho feia per ajudar a aquells soldats que li recordaven a l’Udo. En total els alemanys varen donar fins l’11 de gener de 1942, 67 milions de peces de vestir. La majoria dels alemanys es varen indignar per haver de donar la seva roba en els soldats perquè no entenien que el seu govern no hagués planificat millor els preparatius pels seus estimats que estaven lluitant al front. Fins i tot la Carlene, quan anava a prendre un suc de préssec en el bar Victorius, criticava que els generals, no en Hitler, no haguessin vist l’hivern rus. En aquells difícils dies per tothom, quan l’Àngela anava a casa dels seus pares saludava a tots menys en el seu pare, que vivia en un estat de marginació on la seva única companya era la beguda i la Parabellum. L’Annalisa en prou feines se’l mirava i la Velda se’l quedava mirant fixament amb cara d’odi.

 

Els següents dies, en Fritz i l’Àngela varen tornar anar a treballar. En Fritz va veure que a l’Hospital no paraven d’arribar soldats ferits d’extrema gravetat. La majoria necessitaven amputacions, i els hi amputaven les extremitats sense morfina i sense calmants. Alguns morien durant la intervenció i alguns altres se’ls deixava morir. El 24 de desembre, la nit de Nadal, que l’Àngela no volia celebrar perquè no estava d’humor, en Fritz es va passar fins al vespre treballant com un desesperat. Li semblava increïble que hi poguessin haver tants ferits i de tanta gravetat. Alguns inclús els deixaven al terra dels passadissos. Examinant una sala que estava plena, va sentir que el cridava un pacient. Reconeixent la veu, en girar el cap va veure que entre els ferits hi havia en Georg. Content i feliç de veure’l amb la bata verda, en Fritz va tirar la carpeta on tenia els noms i les ferides dels pacients, i el va anar a abraçar. Mirant-lo estirat al llit, va veure com el seu amic estava molt diferent. Tenia una expressió freda i amb prou feines li va dir alguna cosa mentre ell li feia quatre preguntes. Després d’intercanviar quatre paraules més, en Fritz va examinar el seu diagnòstic i va veure que no podia moure els dits del peu dret i que tenia problemes de mobilitat a la mà esquerra. Després de preguntar-li si s’havia congelat, se’l varen emportar en seguit al quiròfan. Allà varen veure que s’havia d’amputar els dits del peu dret, que en Georg ja se’n feia pagues, però va quedar enfonsat quan li varen dir que li amputarien també els tres dits petits de la mà esquerra. Impressionat, en Fritz va decidir amputar-li ell mateix perquè li administraria uns calmants que guardava. La intervenció va anar bé, però en Georg va patir molt i no va parar de plorar de dolor i de disgust quan es va despertar sense els tres dits de la mà esquerra.

 

L’endemà, dia de Nadal, en Fritz va fer venir a l’Hospital a l’Àngela i en Marwin perquè visitessin al seu amic. Sense voler-li mirar la mà i el peu, el varen abraçar i de seguida varen notar, igual com havia notat en Fritz, que la seva expressió havia canviat, era més freda i més distant. Després de preguntar-li com havia vist les batalles, en Georg va agafar la mà de l’Àngela i li va dir plorant:

 

Vaig estar amb el teu germà. Era un molt bon noi, però no va poder més i el varen matar. Ell no resistia el fred i el vaig ajudar tant com vaig poder però quan els soviètics ens varen atacar ell va agafar l’arma del seu pare que guardava i va voler lluitar quan era impossible. La guerra et fa fer bogeries.

 

Posant-se a plorar recordant al seu germà, l’Àngela el va abraçar i li va dir que no pensés en aquelles coses, que ja era a casa. Des de l’altra banda del llit, en Marwin li va tocar l’espatlla i li va dir que no hi pensés més en la guerra i que pensés en recuperar-se. Mirant-se’l amb llàgrimes als ulls, en Georg li va contestar:

 

Per mi no està la guerra! Hem tornaran a enviar al front! No m’he fet prou mal! Ens faran lluitar fins la mort.

 

Pensant en la injustícia que els tocava viure, en Marwin s’havia escapat d’anar al front gràcies a que el seu pare havia trucat a en Goebbels, en Georg es va posar molt trist en saber que en Lou l’havien enviat al front. Sabia que no estava capacitat per lluitar, era massa bon noi, pensava. Després de veure que arribaven més malalts i que el necessitaven, en Fritz va acompanyar a en Marwin i a l’Àngela a fora a l’Hospital. A recepció, en Fritz li va demanar a l’Àngela que tornés amb en Marwin perquè volia ajudar una estona més als seus companys. Tornant a la sala on hi havia el seu amic, en Fritz es va asseure al costat del llit, i li va dir canviant-li ara en ell la cara per una de més agre:

 

Sento molt el què t’està passant, però m’han explicat que has matat a sang freda a víctimes innocents.

 

Abaixant el cap, en Georg li va contestar:

 

Sí, he matat i ho tornaré a fer quan torni al front. És una guerra d’extermini, no si pot fer res. Obeeixo ordres. Ets tu o ells i has d’actuar, no et pots quedar palplantat esperant que algú faci la feina per tu. Jo no vull matar nens, però s’hi s’ha de fer ho faig. Costa matar el primer cop, però llavors és més fàcil, ja te’n fas a la idea. Jo no em considero un assassí, jo faig tot això perquè tinguem un futur millor.

 

Mirant-se’l amb descrèdit, en Fritz li va preguntar sense alterar-se quantes víctimes innocents havia matat, i en Georg li va contestar en veu baixa:

 

Innocents…. No sé si són tant innocents com dius, però si vols un número no tu ser dir. Potser un milió en total han mort durant l’ofensiva, no ho sé. Hi havia dies que es mataven a milers de persones i jo també ho feia sense problemes. S’agafava la gent del poble, se’ls feia despullar i els disparàvem des de dalt d’un turó per després enterrar-los en fosses comunes. Tant era si eren nens, dones, avis o el què tu vulguis, tots anaven a parar allà mateix. Després et bevies una copa i tornaves a fer-ho l’endemà. Això normalment ho feien equips especials anomenats Einsatzgruppen, però l’Exèrcit també ho fèiem i no teníem problemes. No tots estàvem obligats a fer-ho, l’Udo per exemple no ho va voler fer, estava massa espantat.

 

Indignat però content de que l’Udo no ho hagués fet, en Fritz li va preguntar:

 

Haguessis assassinat a la Matilda? A la nostra botiguera que sempre ens donava caramels de petits!.

 

Sense voler-li mirar als ulls, en Georg li va contestar mentre anava sentint els crits de dolor dels seus companys:

 

No tindria més remei. Els sentiments s’han de deixar de banda.

 

Aixecant-se del llit, en Fritz va agafar el pany de la porta i li va dir abans de marxar:

 

Tu potser no et considerés un assassí, però per mi ets un assassí. Si et veiés la Galiana li cauria la cara de vergonya en veure’t així.

 

Mentre en Fritz marxava cap a una altra habitació, en Georg el va cridar que anava equivocat i que era molt fàcil criticar des de l’altra banda, però ja no el va voler escoltar i va anar a curar més soldats. Veient les cares d’aquells soldats, semblants a les d’en Georg, en Fritz no deixava de pensar de si feia bé curant aquells soldats que després tornarien al front a assassinar.

 

El 31 de desembre normalment en Fritz i l’Àngela celebraven el fi d’any i l’avinguda d’un nou any, però aquell any varen anar a dormir ben d’hora desitjant acabar d’una vegada per totes amb aquell any horrible per ells i pels alemanys. L’any havia començat bé pensaven, veient tocar la fi de la guerra, però amb l’Operació Barbarroja tot es va enfonsar.

 

El 4 de gener, en Georg va tornar al front. Esperant que en Fritz, l’Àngela i en Marwin l’acompanyessin a l’estació per acomiadar-se d’ell, es va quedar amb un pam de nas quan va veure que ningú el va anar a acomiadar a part dels seus pares. Rabiós, va agafar el tren que el va dur al front, on hi havia en Lou que començava a fer els seus primers trets en el sector sud del front oriental. Mentrestant, l’Àngela s’anava recuperant de la mort del seu germà mica en mica i començava a patir perquè els soviètics no arribessin a Berlín. Quan mostrava la seva preocupació a la llibreria tothom li deia que era un bestiesa, que era impossible, però en Fritz no ho veia així. La majoria de la gent estava enfadada amb la derrota a Moscou, però pensaven que era un petit contratemps i tots varen escoltar amb passió les paraules d’en Goebbels per la ràdio el 14 de gener, on va dir que les donacions de peces de roba eren una prova de que el poble estava disposat a dur aquella guerra a la victòria. La gent estava tant encegada en acabar amb la guerra en el front oriental que inclús sentien sense problemes el rumor de que en Hitler volia sentir dir que ja no quedaven més jueus a Alemanya. La Klara sempre deia a la llibreria que s’assassinaven als jueus en els camps de concentració, però ningú li va fer cas i tothom estava pendent del front oriental.

 

El 20 de gener, quan els alts jerarques nazis com l’Adolf Eichmann o en Reinhard Heydrich celebraven la conferència de Wannsee, on determinarien començar la Solució Final, el genocidi jueu (el 80% dels jueus que varen morir durant l’Holocaust encara eren vius fins aquella data), en Fritz i l’Àngela varen anar a sopar a casa dels pares dels Klein. En Barnard els va explicar que estava desesperat perquè s’havia quedat amb la meitat de la plantilla ja que la majoria dels seus treballadors els havien fet anar a la guerra. Mirant-lo a la cara mentre menjava el pollastre que havia fet la seva àvia, en Fritz li va demanar que deixés de fer banderes, però en Barnard li va respondre mirant a en Marwin:

 

No ho puc fer ara, ho tenia que haver fet abans, però ara no puc. No et pensis que ho faig pels diners, fos per mi ja hagués tancat l’empresa veient els resultats, però si la tanco en Marwin anirà a la guerra. No puc fer-ho.

 

Entenent que tenia raó, en Fritz va aprofitar que anaven a buscar les postres, unes galetes de xocolata per l’Àngela, pujar un moment a dalt a la seva habitació. Tenia ganes d’estar amb la Galiana, i es va posar davant del seu quadre mentre pensava en tot el què li tocava viure. Mirant a ell i la Galiana pintats en aquell quadre amb la llum de la Lluna que l’il·luminava, va prémer els punys de ràbia desitjant ser aquell temps on era tant feliç amb els seus amics vivint despreocupadament pensant només en estudiar i divertir-se. Després d’eixugar-se les llàgrimes, va baixar al menjador per menjar les  galetes que havia fet l’Elise. L’Àngela intentava fer veure que estava bé, que s’havia recuperat de la dura mort del seu germà, però sovint se li escapava una llàgrima quan mirava a la Katrina, la noia que el seu germà li agradava. L’Elise l’intentava animar com podia i quan passava pel seu costat per treure-li el plat o el cobert li continuava posant la mà sobre l’espatlla d’ella. L’Àngela estava molt agraïda a l’Elise per tot el seu suport.

 

A la nit del 27 de gener, en Fritz estava dubitatiu pensant si l’endemà tenia que anar o no a la tomba de la Galiana. Tenia ganes d’anar-hi, però no volia ferir els sentiments de la seva esposa. Ell tenia una tomba. Mentre rumiava aquest dubte en el sofà, va sonar de cop la sirena que avisava d’un possible atac aeri. Des del setembre que no s’atacava Berlín. De seguida varen baixar corrents per les escales i juntament amb la multitud i la seva família es varen refugiar en el refugi antiaeri de la Potsdamer Platz, que de seguida va quedar ple. Després d’esperar una estona en aquell lloc fosc i humit, varen veure que no se sentia res. Esperant uns segons més, en sentir una sirena de la policia, en Fritz va ser el primer en sortir del refugi i en mirar al cel va veure que no hi havia perill. En esperar cinc minuts més, de cop va sortir la gent corrents ja que no els hi agradava gens ni mica estar en un lloc tant asfixiant com aquell. Esperant a que l’Àngela sortís, en Fritz va veure a en Seigmund assegut a una cantonada de la plaça. Quan l’Àngela va sortir del refugi i va veure el seu pare assegut, va fer veure que no l’havia vist, però en Fritz li va dir que tenia que ajudar-lo com a metge. Pensant que era massa bon noi, l’Àngela el va seguir perquè en el fons també estava preocupat de que no estigués ferit. Quan s’hi varen apropar varen veure que al seu voltant i tenia unes quantes ampolles de cervesa i varen entendre que anava completament begut. Enfadada, l’Àngela va insistir en deixar-lo allà al mig, però en Fritz el va agafar per l’espatlla i se’l va endur al pis del seu sogre. Quan l’Annalisa el va veure, va exclamar:

 

Perquè me’l porteu? Per mi ja no és ningú.

 

L’endemà, en Fritz es va aixecar del llit dubitatiu, tenia ganes d’anar al cementiri però no volia que l’Àngela se sentís malament. Quan es va vestir i va anar al menjador a esmorzar una poma i un plàtan, va veure a damunt la taula el ram de flors blanques i una de vermella. Satisfet pel detall de la seva xicota, l’Àngela va sortir de la cuina i li va dir:

 

Ara entenc perquè estaves tant destrossat quan et vaig conèixer. Sort en tinc de tu. Ara ves i torna aviat, que jo t’espero.

 

Fent-li un petó de pel·lícula, en Fritz va marxar corrents cap al cementiri de Sant Mateu. Abans d’arribar-hi va agafar un paper i va escriure-hi:

 

T’estimo, perdona’m, però penso tardar en tornar-te a veure perquè tinc una cosa en aquesta vida que m’atrau molt més del que mai m’hagués imaginat.

 

Després de deixar la nota i les flors a damunt de la làpida, en Fritz es va posar a plorar recordant a la Galiana i aquell maleït dia. Tot va començar el 28 de gener de 1933 i ara n’assumien les conseqüències pensava. Després d’uns minuts de reflexió amb un intens fred, va tornar cap a casa, però abans d’arribar-hi va aturar-se un moment a la floristeria de la Carlene, que continuava encegada amb el nacionalsocialisme, i va comprar-hi un ram de roses vermelles. Veient que es posava a nevar, va anar a la llibreria després de travessar el carrer. Com aquella vegada, la llibreria estava plena, la gent ja no comprava llibres, comprava diaris per estar informada, i ell es va posar a la cua amagant-se darrera de les flors. En veure’l amb les roses, l’Àngela es va posar a riure recordant aquell dia i li va fer un petó mentre en Fritz li entregava les flors. Després del petó, en Fritz li va dir com l’hi havia dit ella en el passat quan estava trist per la Galiana:

 

M’havia oblidat de que tens un somriure molt bonic. Somrient, li va afegir a cau d’orella: Aquesta vegada no hem necessitat la gent per fent-se un petó.

 

Mentre es miraven als ulls, en Martin des de les prestatgeries, on hi tenia els quatre llibres que li quedaven, els va aplaudir i els va confessar:

 

Sabeu, tinc ganes de que acabi la guerra i veure’s així sempre.

 

Preguntant-li per aquell canvi, en Martin li va respondre mentre mirava a fora, on es veia la botiga de la Matilda buida i amb la botiguera fent cara de preocupació:

 

Jo tinc ganes de veure una gran Alemanya, una Alemanya com la que volia en Von Bismarck o en Von Hindenburg o en Frederic el Gran, però no vull viure en estat de guerra permanent. N’estic fart d’alarmes antiaèries, de veure morts, de veure ferits. No entenc perquè no hem guanyat.

 

De cop es varen quedar en silenci en veure pels vidres com passaven per la carretera camions plens d’obrers i de maquinària. Estranyats d’aquell moviment i del soroll que feien, en Fritz va preguntar què passava i en Martin li va contestar rabiós i fent força amb el puny dret:

 

És una tonteria el què estan fent. Volen enviar obrers i maquinària amb tren cap a Ucraïna per reconstruir les línies ferroviàries que varen destruir els soviètics en la seva retirada. Si la varen destruir ells que la reconstrueixin ells no nosaltres. Estic molt empipat amb això.

 

Veient que era igual de racista que sempre, l’únic que havia canviat és que no li agradava que l’ataquessin, en Fritz va fer un petó a l’Àngela i va marxar cap al pis per fer-li porc a l’ast acompanyat de patates plenes de carn que havia comprat a la botiga de la Matilda el dia anterior. La botiguera treballava poques hores per por a ser detinguda i perquè continuava sent maltractada per molts veïns, que no entenien perquè continuava sent al barri.

 

El 30 de gener varen sentir el discurs d’en Hitler al Palau d’Esports per la ràdio. No el varen anar a veure en directe perquè ja no tenien ganes de sentir més mentides. En Seigmund va tenir la gosaria de trucar a l’Àngela per si volia acompanyar-lo ja que la seva mare no li badava boca. Enfadada, l’Àngela li va penjar el telèfon en només sentir-li la veu. En Seigmund era tossut com la seva filla i va anar al pis de l’Àngela per suplicar-li que l’acompanyés, però ella li va tancar la porta als morros. Després de sentir aquell discurs en el sofà, on el dictador alemany va expressar la seva idea d’eliminar la raça jueva, l’Àngela i en Fritz varen sortir al bar de l’Hotel Esplanade per recordar com es reunien amb els seus amics. Contemplant les dues cadires buides, ara se sentien sols mentre contemplaven la grandesa del bar i en Julius, que els hi deia que estava decebut amb el règim. Copsant l’ambient de la gent, la parella va quedar feliç en veure que estaven amb la cara estirada pel discurs d’en Hitler i inclús renegaven d’ell ja que esperaven paraules de consol i d’ànims. Mentre es bevien la Berliner Weisse, en Fritz li va dir a l’Àngela:

 

A veure si estem de sort i acabem nosaltres, els alemanys, amb aquesta guerra i eliminem el govern.

 

Fent sospirs, l’Àngela li va dir mentre veia com la Potsdamer Platz estava molt més buida que anys enrere:

 

Però com ho vols fer? Ells tenen les armes, l’Exèrcit i tenen molta gent a favor. És impossible. El mite d’en Hitler és ben viu.

 

Gratant-se el cap, en Fritz li va contestar:

 

Ara sembla impossible, però si la guerra s’allarga la gent se’n tornarà a cansar com el 1918.

 

Pensativa bevent petits glops de cervesa i sense deixar de mirar els pocs tramvies que ara hi havia, l’Àngela li va recordar:

 

Però hi ha una diferència entre el 1918 i el 1942, la propaganda. Ara es lluita per una ideologia que es ven en forma de propaganda i això és el perill més gran. Mentre el poble el continuï aplaudint no hi haurà res a fer. I avui, per desgràcia, se sentien encara de fons els aplaudiment cap a en Hitler.  

 

Pensant que tenia raó, de fet ell sempre havia predicat sobre els perills de la propaganda, es varen beure la cervesa amb tranquil·litat i després varen tornar al pis mentre observaven que cada cop passaven menys tramvies, que menys gent passejava per aquell barri comercial i que les botigues com la de l’Albert i la Helga o com la de la Matilda tancaven abans per falta de clients.

 

El 8 de febrer, el dia que el ministre d’Armament i Munició, en Fritz Todt, que havia criticat les decisions d’en Hitler en el front oriental, va morir en un estrany accident d’avió quan sortia del quarter general de Rastenburg i era substituït per l’amic d’en Hitler, el seu arquitecte, l’Albert Speer, en Fritz i l’Àngela varen rebre la primera carta d’en Lou. Llegint-la al sofà de casa, varen veure que la carta era molt semblant a la que els hi havia enviat en Georg i l’Udo mesos enrere. En ella, els hi explicava que estaven lluitant unes batalles molt dures però que estaven confiats en poder resistir i poder avançar a la primavera cap al sud. Veient que no deia res per destacar, segurament la censura no li deixava dir res més pensaven, varen guardar la carta en el calaix de records de la primera habitació de mà dreta del passadís tot desitjant que el seu amic tornés sa i estalvi.

 

Al cap de dos dies, els alemanys es varen indignar quan el seu govern va anunciar que a partir del 6 d’abril es reduirien les racions alimentàries, excepte pels nens i pels obrers que fessin treballs durs. Sabent que els tocaria aquelles restriccions, varen anar a sopar a casa dels pares d’en Fritz. Abans d’arribar-hi varen anar a la botiga de la Matilda per convidar-la a sopar i li varen comprar uns quants naps. En entrar a casa amb la Matilda, cosa que no li va fer molta gràcia a en Barnard, la Luane es va posar a riure en veure a en Fritz amb els naps. Amb el seu somriure a la boca, la Luane li va preguntar:

 

Ens vols recordar la Gran Guerra?

 

Sospirant profundament, en Fritz li va contestar mentre els deixava a la tauleta de la cuina:

 

Tant debò poguéssim estar en aquella guerra. Allà varem ser més valents i varem tenir el seny en rendint-se. Ara no en tenim de seny, no tenim en Max Baden, només hi ha quatre caps calents que es fan passar per intel·lectuals i que controlen les ments del poble.

 

Agafant els naps, l’Elise es va posar a fer el sopar mentre la Luane oferia una copa de vi blanc a la Matilda i a l’Àngela en el menjador. En Barnard, que estava assegut a la butaca mirant els llibres de la biblioteca, li va dir en el seu fill:

 

Fa temps que no m’atreveixo a llegir els meus llibres. En Mann i les seves històries, el Werhter, en Nietzsche, en Marx, en Kant….. Em fa vergonya llegir-los perquè els hem decebut a tota aquesta gent que creia amb Alemanya i estic segur que s’avergonyirien si ens veiessin.

 

Posant-li la mà a l’espatlla, en Fritz li va contestar mentre també resseguida amb la mirada tots aquells llibres:

 

No tots som nazis i estic segur que ells ho valorarien els qui d’una manera o una altra combatem contra aquesta barbaritat. 

 

Somrient, en Barnard va agafar un llibre nou i li va dir:

 

L’altre dia en Martin em va regalar aquest llibre, Napoleó-Kometenbahn Geines Eines, de l’assassí Philip Bouhler perquè encara recorda aquella vegada que tu quan eres petit i vas anar a la llibreria a comprar una biografia d’en Napoleó per convencem per deixar-te anar al cinema amb la Galiana.

 

Posant-se a riure recordant aquell dia que va agafar de la mà a la Galiana al cinema, en Fritz va esbufegar llargament i va exclamar:

 

Tant debò la gent llegís més i bé.

 

L’endemà, el dia que en Hitler va tornar a Berlín per ser present en el funeral del ministre Todt, en Fritz va rebre una visita inesperada. Mentre esperava al pis que l’Àngela plegués de la llibreria, que estava plena de gent que volia comprar el diari perquè no es creien que en Todt havia mort de manera accidental, varen tocar el timbre. Pensant que era la seva dona, en obrir la porta com si fos ella va quedar sorprès en veure l’oficial Hans. Vestit amb el seu uniforme negre de les SS i armat amb una Walther P38, en Hans el va saludar efusivament i en Fritz de seguida el va convidar a una tassa de cafè en el menjador. Mentre parlaven en el sofà, en Hans li va explicar que havien viscut moments molt difícils al front per culpa de les condicions meteorològiques i que esperaven que amb l’arribada del bon temps podrien fer una ofensiva que destrossaria als soviètics. Després de parlar vint minuts, va arribar l’Àngela de la feina i va quedar sorpresa en veure al rebedor una jaqueta de les SS penjada. Pensant que els havien enxampat amagant la Matilda, va agafar la Parabellum del tocador i se la va amagar en una butxaca del vestit verd que portava. En entrar al menjador amb la pistola, va quedar glaçada en veure a aquell home de les SS assegut al sofà. Sense ni saludar-lo, l’Àngela li va fer un petó en el seu marit i li va preguntar si tot anava bé mentre es posava la mà a la butxaca per agafar l’arma. Mirant-li als ulls sabent que estava nerviosa, en Fritz li va explicar que era un amic que va fer en el seu viatge a Rastenburg i que gràcies a ell varen poder parlar aquell dia del bombardeig. Més tranquil·la, l’Àngela es va treure la mà de la butxaca i va saludar llavors a aquell home. Mentre li feia un petó a la mà, en Hans va exclamar:

 

Ara entenc perquè el seu marit volia tornar tant ràpid a Berlín?

 

Assentant-se a la cadira de la taula del menjador, l’Àngela li va preguntar si estava casat, i en Hans els hi va respondre mentre s’acabava el cafè:

 

Sí, em vaig casar fa uns anys i tinc tres fills. Posant-se a riure, va exclamar: Va ser un casament d’aquests programats per conservar la nostra espècie dins del programa de maternitat, el Lebensborn. M’hagués agradat triar una altra tipus de dona, però què hi farem. L’únic de bo de tot això és que em passo molt de temps fora de casa i quan torno a casa tinc que aprofitar el temps per estar amb la dona per tenir més fills i després me’n puc despreocupar. Ella té ganes de tenir set fills per guanyar La Creu d’Honor de plata de la Mare Alemanya, és així d’orgullosa.     

   

Després d’interessar-se per les xafarderies de la cort nazi, on en Hans els va explicar que en Göering estava sent molt qüestionat i que tothom odiava a en Von Ribbentrop, a qui va acusar d’estafador explicant-los que utilitzava la partícula nobiliària Von sense que hi tingués dret perquè estava reservada a famílies nobles, de la qual no en pertanyia, el varen convidar a sopar el dia 14 de febrer amb la seva esposa i els seus fills en un restaurant que coneixien. Acceptant l’oferta, en Hans es va aixecar del sofà i els va dir que tenia que marxar perquè havia de ser present en els funerals d’Estat d’en Todt. Mentre es posava la jaqueta en el rebedor, en Fritz li va preguntar si en Todt havia mort realment d’accident, i en Hans li va contestar agafant el pany de la porta:

 

No ho sé!. Les coses de dins del règim les decideixen poques persones i els altres sabem molt poca cosa. Allà dins et diuen: actua i no preguntis. Per tant no ho sé, però et puc dir que la nit abans en Todt es va discutir durament amb en Hitler i després en Hitler es va reunir amb l’Albert Speer, que havia de viatjar en l’avió d’en Todt. Després de la reunió amb l’Albet Speer, l’arquitecte no va agafar el vol i en Todt va morir. Ara l’Albert Speer és el substitut d’en Todt, és curiós tot plegat.

 

En marxar l’oficial, l’Àngela va tornar la Parabellum al rebedor i tornant al menjador li va dir que trobava que era una persona ben agradable tot i ser de les SS. Al cap d’unes hores, mentre sopaven cols amb patates, l’Àngela li va explicar que acabava de saber a la carnisseria de la Maria que s’havien suspès totes les fires previstes per aquell any, com la de Leipzig, per culpa de les restriccions del transport. Tant a en Fritz com a l’Àngela els hi agradaven les fires amb les seves atraccions i els s’havia greu no poder-hi anar com cada any.   

 

El 14 de febrer, tal i com l’hi varen prometre, varen convidar a en Hans amb la seva família a sopar en el luxós restaurant Schidkröte, situat en el Kurfürstendamm. Contemplant el restaurant amb les seves cadires, el seu servei, els seus plats, el seu ambient i les seves tovalles de fil, en Hans li va dir en to de broma que se sentia com un burgès i en veure els preus de cada plat va quedar parat de que el convidessin a un lloc tant car. Demanant pagar la meitat, en Fritz li va prohibir al·legant que a ell l’hi anaven bé les coses gràcies al règim perquè la seva família feia les banderes nazis. Entenent ara perquè en Hitler el va anar a saludar aquell dia, en Hans es va creure que en Fritz era un nacionalsocialista convençut i li va agafar encara més confiança. A més, l’Àngela era el prototip de la dona alemanya perfecte segons el règim. Demanant el primer plat, en Hans els va explicar que en Hitler s’havia reunit aquella tarda amb en Goebbels i que l’hi havia expressat el seu desig d’expulsar els jueus d’Europa. Preguntant-li què en pensaven dels jueus, en Fritz li va contestar mentint:

 

Nosaltres no hem viscut envoltats de jueus, però el meu pare va lluitar en la Gran Guerra i es va sentir decebut per perdre-la per culpa d’aquests. Em fa ràbia pensar-hi, els hauríem de castigar. Per sort, els jueus que veia per l’Unter den Linden han marxat, però no ser on els envien.

 

Veient el seu antisemitisme, en Hans va mirar a una banda i altra del restaurant, i en veure que ningú els podia sentir es va apropar al centre de la taula i els hi va confessar mentre la seva dona només menjava i no s’interessava per la conversa:

 

Els gasegem amb pesticida perquè no podem anar malgastant la munició. Moren tots, cauen com mosques, no heu de patir per això. Amb un parell d’anys haurem acabat per sempre amb aquesta maleïda raça.

 

Apunt d’ofegar-se amb el pollastre mentre l’escoltaven, en Fritz i l’Àngela varen intentar amagar les emocions tapant-se els morros amb el mocador fent veure que s’eixugaven. Després d’uns segons de silenci i d’uns quants glops de vi, en Fritz li va preguntar si ell havia estat en un d’aquells camps què deien i en Hans, que no deixava parlar a la seva esposa que només estava preocupada pels nens, li va contestar:

 

Si que hi he estat. A mi em repugna ser allà dins, fa una mala olor espantosa i només veus esquelets caminant. La mort és per tot arreu i no parés de veure cadàvers i més cadàvers. Allà aquests individus entren per la porta i en surten per la xemeneia. Però és el nostre deure, obeïm ordres.

 

Esgarrifada, a l’Àngela li va començar a tremolar la mà pensant en el què li havia acabat de dit i no es podia posar el cobert a la boca dels nervis pensant que tenia a davant un autèntic monstre. Veient-la que no podia amagar la seva ràbia, en Fritz va canviar de tema i li va preguntar a en Hans si sempre havia sigut nacionalsocialista, i ell li va respondre mentre l’Àngela no deixava de mirar a aquell home amb cara de terror:

 

Jo vinc d’una família humil i obrera que va patir molt durant la Gran Guerra i durant la crisi del 23. Estàvem arruïnats. El meu pare treballava en una fàbrica de mecanitzats i la meva mare feia de cambrera en un hotel, però després de l’ocupació dels francesos en el Rhur els meus pares varen perdre la feina i varem anar d’un menjador social a un altre i dormint en albergs per pobres. No teníem diners i en prou feines podíem fer un àpat al dia. Després de la remuntada de l’economia les coses ens varen anar millor, el meu pare va trobar feina en una empresa que feia mobles i varem creure erròniament en la República i amb el sistema. El meu pare venerava a en Paul von Hindenburg com un heroi i la meva mare estava orgullosa d’en Gustav Stressmann. Però quan els nord-americans varen enfonsar l’economia jugant amb els diners i les vides dels altres, els meus pares varen perdre un altre cop la feina. De cop ens varem tornar a quedar sense res; havíem perdut la casa, els nostres mobles i els nostres amics. Jo vaig tenir que deixar els estudis de Literatura i vaig anar a treballar en una fàbrica perquè volien a nois per treballar pel salari baix. El meu pare, desesperat de no trobar feina i de veure’s mantingut pel seu fill, un dia es va suïcidar disparant-se un tret al cap. Enfonsada, la meva mare va embogir i em va abandonar. No la vaig tornar a veure mai més. Sol, amb el meu germà petit, em varen venir a buscar uns agents de les SA a mitjans de l’any 1931 i vaig ingressar primer a les SA. Llavors anava a totes les manifestacions del NSDAP i allà vaig aprendre a disparar i a estimar la meva pàtria. Amb ells vaig trobar una família per la qual tenia que lluitar i un destí. Encara recordo les manifestacions, eren molt violentes contra els comunistes, cada dia et jugaves la vida. Jo tinc masses amics al cementiri Luisenstadt. Després del 30 de juny de 1934 vaig passar-me a les SS d’en Himmler i a partir de fer el jurament a mitjanit a la catedral de Brünswick a la llum de les torxes davant del fèretre de l’Enric I la meva vida va canviar radicalment. Em vaig casar, vaig tenir fills i ara acompanyo els jerarques nazis a tot arreu. Són tot el què tinc. Són la meva família. Per ells mato i per ells mataré.

 

Colpits per la història, a l’Àngela li recordava la seva història però pensava que ella havia tingut la sort de trobar a en Fritz, la parella se’l varen mirar amb empatia i pena. Omplint-se la copa de vi, en Hans li va demanar a en Fritz que li expliqués ara ell la seva història, i e noi li va contestar amagant la veritat:

 

Nosaltres també varem patir durant les crisis del 23 i del 29, però varem estar afortunats de trobant-se pel camí a en Goebbels que ens va donar feina a la fàbrica. Jo, per la meva part, anava a totes les manifestacions per enderrocar a la maleïda República que tants problemes ens va deixar. Després, quan s’il·luminava el Reichstag jo em vaig quedar abatut, però vaig trobar-me aquell dia a la meva estrella que m’ha acompanyat fins aquí.

 

Veient que feia referència a ella, l’Àngela li va agafar la mà per sota la taula. Mirant-los, en Hans anava fent que sí amb el cap i llavors va exclamar:

 

Aquell dia del Reichstag tot va canviar. Va ser una sort que es cremés el Parlament. Quina gran idea va tenir en Göering. Varem eliminar a tota l’oposició gràcies a que es va cremar.

 

En Fritz, com l’Àngela, no varen entendre a què es referia amb la gran idea d’en Göering. Semblava com si volgués dir que en Göering hagués fet cremar el Reichstag, però creien que s’havia confós i que volia dir que gràcies a en Göering es va perseguir a l’oposició. Veient que l’esposa d’en Hans no intervenia a la conversa, l’Àngela li va preguntar pels nens a aquella dona, que anava molt ben arreglada amb un vestit llarg i rosa i un pentinat a rinxols. Sense deixar de mirar als nens,  ella li va contestar segura d’ella mateixa:

 

Són del nacionalsocialisme aquests nens. Han sigut criats segons els seus valors. Seran els soldats del Reich.

 

Interrompent-la, en Hans els hi va preguntar perquè no tenien fills i l’Àngela, per sorpresa d’en Fritz, li va contestar:

 

Sinó fos per la guerra ja en tindríem un o dos. El desembre vaig perdre el meu germà petit en la batalla per Moscou i encara estic commocionada.

 

Entenent-la, en Hans li va respondre mentre es posava més còmode a la cadira:

 

Aquest hivern ha sigut terrible. Mai havia vist un hivern tant fred i amb tanta neu. Semblava com si Déu estigués del bàndol dels soviètics. Va ser un error aquella operació. Si els generals haguessin fet cas a en Hitler no hagués passat tot això. Però heu d’estar tranquils, ara aquests han dimitit i tots els altres ara obeeixen les ordres d’en Hitler. Veure-ho com en la següent ofensiva tot anirà millor i aconseguirem eliminar als soviètics.

 

No traient-li els ulls de sobre, en Fritz li va preguntar pels nord-americans, i en Hans li va contestar mentre s’encenia una primera cigarreta:

 

Els guanyarem a l’Atlàntic. Els nostres U-boots destruiran sense problemes les seves embarcacions i ells estaran massa pendents dels japonesos que estan dominant al Pacífic. No m’agrada que s’elimini la presència blanca en aquella zona, però ara no tenim més remei que estar al costat d’aquesta gent.

 

Just acabar l’exposició en Hans, en Fritz li va preguntar pel nord de l’Àfrica i l’oficial es va limitar a respondre-li:

 

Allà hi tenim l’Erwin Rommel, no tenim que patir.

 

Després de fer les postres, uns flams amb nata, en Hans es va encendre una altra cigarreta que molestava als seus fills i es va veure una copa de conyac. A l’Àngela li molestaven molt les formes d’aquell home, però simpatitzava amb la seva història, igual que en Fritz. Després d’acomiadar-se, en Hans, que l’endemà havia d’anar a sentir un discurs d’en Hitler al Palau d’Esports, els va prometre que el següent cop els convidaria ell i els va demanar que confiessin amb el règim. Quan tornaven cap a casa amb el Volkswagen, l’Àngela va posar el cap sobre l’espatlla d’en Fritz, i li va dir:

 

Sort que tu em vas fer veure la realitat, sinó hagués pogut ser com aquest monstre.

 

El 21 de febrer de 1942, mentre en Fritz era a l’Hospital treballant com un desesperat curant ferides de guerra deixant de banda els civils, l’Àngela i l’Annalisa varen anar a la missa del bisbe de Berlín, el comte Konrad von Preysing, en què va criticar als caps de guerra alemanys per les pèrdues alemanyes en el front. Fins aquella data els alemanys varen perdre per l’Operació Barbarroja a 1.500.000 de soldats. Pensant amb l’Udo, l’Àngela es va posar a plorar mentre resava en un dels bancs de l’església i demanava a Déu que els perdonés per tots els horrors que havien comès. En sortir de missa, l’Àngela va anar a parlar amb el bisbe i li va explicar que havia perdut el seu germà en el front i que estava enfonsada. El bisbe li va agafar les mans amb calidesa en senyal de suport, i li va dir en to de broma perquè recuperés el riure:

 

Déu ha sortit un moment a fer un encàrrec, esperem que torni aviat.

 

Però tot i els desitjos del bisbe i de l’Àngela d’acabar amb la barbàrie, el nazisme estava lluny de desaparèixer. El 24 de febrer, en Hitler va fer un discurs per la ràdio des de Rastenburg per commemorar l’aniversari de la fundació del partit nazi a Munic, on va prometre que acabaria amb els jueus. Curiosament, aquell mateix dia va morir a l’oblit l’Anton Drexler, el fundador del DAP el 1919. L’endemà, el diari Niedersächische Tageszeitung va fer un reportatge sota el títol: Der Jude wird ausgerotten (els jueus tenen que ser exterminats). Els següents dies, els diaris alemanys varen ser més optimistes per ordres d’en Goebbels i la gent va tornar a confiar en les victòries alemanyes, que encara no arribaven després de la desfeta de Moscou.

 

El 3 de març varen arribar noves restriccions pel poble alemany per les necessitats de matèries primes per la indústria bèl·lica i varen tornar-se a sentir les queixes. Sovint persones necessitades com en Frank i la Margarethe anaven a casa dels Klein o al pis d’en Fritz i de l’Àngela per demanar-los caritat. El govern ja no es preocupava com abans de les persones necessitades i qui no volia anar al front estava destinat a una vida de penúries sinó treballava. Veient que la situació era complicada, en Barnard va trucar a en Goebbels amb l’excusa de que havien de parlar d’una comanda. Mentre parlaven de feina, en Barnard li va explicar que per la Leipziger Strasse es veia a molta gent necessitada i que les restriccions estaven fent molt mal als més necessitats. Escoltant amb atenció des de l’altra banda de l’auricular, el ministre li va dir:

 

Segur que hi ha gent necessitada, però ara necessitem concentrar-nos en el front. Amb només un mes i mig han mort 200.000 alemanys en el front i tenim 700.000 ferits, això és un drama. La població haurà de resistir com sigui, el que és ara per ara important es mantenir el front. Ha de pensar que en les zones conquerides cada dia moren milers de persones de fam, no podem ajudar a tothom.

 

Abatut pensant en totes aquelles morts innecessàries i absurdes, en Barnard va penjar el telèfon i es va assentar a la seva butaca de la biblioteca mirant el retrat d’en Von Bismarck, i va exclamar davant de la Luane:

 

El nostre canceller de ferro ara estaria lluitant. Però saps contra qui? Contra Alemanya.

 

Mirant-se’l amb tendresa allà assegut amb el batí d’estar per casa resignat, la Luane li va dir mirant també el retrat:

 

No, contra Alemanya no. Contra els nazis, Alemanya no és el nacionalsocialisme. Mai varen obtenir la majoria absoluta. Mai haguessin arribat al poder si no fos per la crisi econòmica, per l’ajuda d’en Hugenberg, pels conservadors i per l’antic sistema massa representatiu. Contra ells hem de lluitar i el poble ho ha de fer sinó serà massa tard.

 

Agafant-li la mà des de la butaca, en Barnard li va dir:

 

Em sembla que ja em fet tard.   

 

El 15 de març, en Hitler va un discurs en el Dia de la Commemoració dels Herois, els caiguts de la Primera Guerra Mundial, en el Ehrenhof, a l’Unter den Linden, on va prometre que eliminaria els bolxevics l’estiu d’aquell any i va afirmar que a ell no li passaria igual que en Napoleó el 1812 quan va intentar atacar Rússia. Sentint el discurs per la ràdio de pis i en sentir que feia referència a en Napoleó, en Fritz va recordar estirat al sofà la vida de l’emperador francès i les seves visites a París. No deixant de pensar en el passat, va dir-li a l’Àngela, que sortia de la cuina:

 

Un dia em vas dir que en Hitler no era boig com en Napoleó. Et vas equivocar, en Napoleó era Plató al costat d’en Hitler. Quan mori aquest dictador espero que no l’homenatgem i no li dediquem cap tomba.

 

El discurs d’en Hitler aquest cop no va animar la moral de gent, que estava més preocupada pels rumors que sortien sobre una imminent i dràstica reducció de les racions d’aliments que de les promeses d’en Hitler que no es complien. Molts veïns de la Leipziger Strasse tornaven anar a la botiga de la Matilda per demanar-li que els guardés aliments per un futur i li demanaven perdó per no haver-la ajudat. En Martin, que no es volia morir de gana en un futur, va anar a la botiga i amb el cap abaixat va entrar-hi i li va pregar que el perdonés i que li fes el favor de guardar-li alguna llauna d’aliment pel futur. Mirant-se’l amb cara d’odi des de darrere del taulell, la Matilda li va prometre que ho faria pels bells temps i que li guardaria el què fos i li faria un bon preu. Quan l’Àngela va saber el què havia fet el seu amo, li va dir que era una persona perversa, però en Martin estava disposat a tot per poder sobreviure. Si havia de trair els nazis ho faria com va vendre la sang en el passat a la Matilda i els seus ideals. Per posar més llenya al foc, la gent començava a comentar les desavinences entre els jerarques nazis. A l’Hospital tots els metges sabien que en Hermann Göering i l’Albert Speer s’odiaven a mort perquè lluitaven per qui controlaria el Pla Quadriennal. Sense voler entrar en un debat, en Fritz desitjava que els nazis es comencessin a baralla hi ho aprofitessin ells per apoderar-se del poder a través d’un cop d’Estat. Però qui l’havia de fer aquest cop d’Estat si l’Exèrcit estava lluitant a fora les fronteres?.

 

A principis d’abril, a Berlín la gent es va enfonsar definitivament en saber que la RAF havia bombardejat amb molta duresa la ciutat de Lubeck, deixant un 80% de les vivendes destruïdes. En Fritz recordava la frase que li va dir a en Goebbels que durant la Guerra dels Trenta anys un terç de les cases berlineses havien quedat destruïdes i pensava que en aquella guerra no en quedaria cap de dempeus si continuaven d’aquella manera. De seguida els bombardejos varen ser la principal preocupació dels alemanys, que estaven esgotats d’aquella guerra que semblava que no tenia fi. Dels pocs que desitjaven que la guerra continués hi havia en Seigmund, que es passava els dies al bar després de treballar i tornava a casa completament begut i cridava de males maneres a la seva esposa acusant-la de no haver enfortit prou a l’Udo. Pràcticament cada dos dies, l’Annalisa i la Velda anaven a sopar a casa de l’Àngela per no haver de veure a en Seigmund i a vegades es quedaven a dormir a l’habitació de convidats, entre el lavabo i la primera habitació del passadís a mà dreta. L’Àngela veia que la seva mare i la seva germana estaven tremoloses en parlar del seu pare i tenia por d’ell i les seves reaccions que cada cop eren més violentes.

 

El 6 d’abril varen començar noves restriccions alimentàries a Alemanya, excepte pels nens i els obrers que treballaven en els treballs més durs. La Luane els hi demanava en els seus pares que vinguessin a Berlín a viure, però ells s’hi varen oposar perquè no volien que els bombardegessin, preferien morir de gana abans de patir pel cel. De seguida la botiga de la Matilda va quedar plena de gent desitjosa de comprar. Alguns l’havien insultat i agredit com la Carlene, però ella estava disposada a perdonar a canvi de que la deixessin viure en pau. En Martin li va canviar totalment la cara i inclús la tractava de vostè i la saludava efusivament pel carrer. Molts dels que entraven a la botiga com en Kurt i la Maria, li deien que ells no eren antisemites i que odiaven totes aquestes lleis que havien aprovat els nazis. La Klara li va confessar que ella mai va votar als nazis i que sempre havia defensat a en Brüning. Però el govern va continuar amb la seva política antisemita i va obligar a partir del 15 d’abril a senyalar amb una estrella groga les cases dels jueus alemanys. Algunes membres de les SS anaven a les cases dels jueus i pintaven l’estrella de David a les portes o als vidres de les cases i si trobaven a algun jueu o el detenien o el maltractaven allà mateix. La Matilda, tot i la pena que podia sentir, no estava preocupada per aquell tema ja que vivia a la botiga i la gent del barri la necessitava per comprar aliments. A més, la botiga era d’en Barnard. Però un dia que tornaven de sopar en el restaurant Pschoir Haus de la Potsdamer Platz, en Fritz i l’Àngela varen veure entre la foscor i gràcies a la llum de la farola que un home pintava una estrella de David a la botiga de la Matilda i escrivia la paraula Jude a la porta. En apropar-s’hi per aturar-lo, varen veure que era en Seigmund que estava totalment demacrat. Portava una barba llarga i blanca, anava amb una roba bruta i vella, i tenia una mirada inexpressiva. Fent pudor de cervesa, es va mirar a en Fritz i li va dir:

 

Ser que amagueu jueus. No ho puc consentir. Sou uns traïdors i us denunciaré. Tant me fa que sigueu la meva família.

 

Sense saber què respondre-li, en Fritz li va demanar que s’aturés i reflexionés el què estava fent amb la seva vida, però en Seigmund no l’escoltava, li va tirar una espenta i va continuar pintant amb un pinzell mentre se sentien els plors de la Matilda des de dins de la botiga. La botiguera estava amagada darrere al taulell amb un bat de beisbol. Enfadada amb el seu pare, l’Àngela va entrar a la botiga obrint la porta d’una batzegada, va agafar el bat de beisbol de la Matilda, va tornar a fora i li va dir en el seu pare mentre li queien quatre llàgrimes d’odi:

 

Ja no et reconec com el pare que erets. Per mi ja no hi ets. Em sap greu.

 

En acabar de dir que li sabia greu, li va clavar amb tota la seva força un cop amb el bat de beisbol que el va deixar estabornit al terra. Mirant-s’ho al·lucinat i amb la boca oberta, en Fritz es va ajupir ràpidament per veure que en Seigmund estigués viu i llavors l’Àngela, sense immutar-se, va tocar lleugerament l’espatlla del seu marit amb el bat i el va obligar a anar a buscar el Volkswagen. Pensant que el volia matar, li va preguntar:

 

No el vols pas matar, oi?

 

Amb un somriure a la boca, l’Àngela li va contestar mentre li feia senyals amb el bat perquè s’afanyés:

 

Jo ara sóc com en Hitler, per tant obeeix les ordres i calla.

 

Espantat per la seva esposa, en Fritz va anar a buscar el cotxe en el garatge del seu pare sense renegar i quan va aparèixer amb el Volkswagen, a l’altra banda de la carretera, varen carregar a en Seigmund en els seients de darrera sense que ningú els veiés. Pensant que estaven fent una temeritat, la Matilda els va demanar que no el matessin però l’Àngela no li va respondre ni que sí ni que no i es va limitar a prometre-li mentre pujava en el cotxe, que aquell home no el tornaria a molestar mai més. En tancar la porta del cotxe, l’Àngela li va dir a en Fritz que arranqués i donés mitja volta. Després de passar la Potsdamer Platz per dirigir-se a la carretera de la Charlottenburger Chaussee, l’eix Est-Oest, va preguntar-li a on volia anar, i l’Àngela li va contestar a Oranienburg i li va ordenar que anés més ràpid. Impactat, sabia que volia anar al camp, li va dir abans de donar més gas, que no tenia sentit el què estava fent, però l’Àngela li va recordar cridant tot el mal que havia fet a la família. Fent cas a la seva esposa però pensant que estaven cometent un crim, en Fritz va anar a tota velocitat en direcció al camp. Anava tant ràpid que de poc va atropellar a una parella que passejava tranquil·lament sota la llum de la Lluna. Espantat per si els aturaven, en Fritz no parava de dir-li a l’Àngela que donessin mitja volta però ella estava callada i l’obligava a continuar amb el bat de beisbol a la mà. Arribant a les proximitats del camp sense dir-se res i amb en Fritz suant de por, l’Àngela li va demanar que aturés el cotxe i apagués les llums del cotxe. Observant el camp, varen fer baixar a en Seigmund del cotxe i l’Àngela el va despertar tirant-li sorra a la cara. Tornant a recuperar la consciència, l’Àngela li va senyalar el camp de forma triangular, que per ella era el primer cop que el veia i li va impressionar en veure la grandària, l’edifici de l’entrada, el mur que rodejava el camp i on hi havia la inscripció: Kriegs Gefangen Arbeitslager (camp de treball), i el fum que sortia d’una xemeneia de l’anomenada Estació Z. Amb cara d’odi, li va dir cridant mentre no deixava de mirar espantada aquella monstruositat que tenia al davant:

 

Veus allò? És un camp de concentració. Aquí maten cada dia a persones per ser jueves, comunistes, homosexuals, gitanos o borratxos com tu. Veus la grandària? Doncs n’hi ha molts i són terribles. Els nens com l’Udo, les àvies com la teva mare, o les dones com la mare són assassinades a través del gas i després són cremades. Tu no tens dret a dir qui ha de viure i qui no. Aquella botiga on has anat és d’una nostra amiga i per culpa teva de poc la maten a aquí.

 

Mirant-s’ho amb cara d’incredulitat i sentint com lladraven els gossos dels guàrdies de les SS, en Seigmund va exclamar:

 

No n’hi ha per tant. Ells són escòria que s’ha d’eliminar de la nostra societat.

 

Fent-li gestos a en Fritz perquè entrés al cotxe, l’Àngela es va apropar a la porta del cotxe i li va dir en el seu pare mentre pujava en el Volkswagen:

 

Doncs si tant t’agrada eliminar a la gent demana’ls-hi per treballar amb ells, segur que els hi agradarà tenir un borratxo com a ajudant. Tancant la porta del cotxe, l’Àngela va afegir mentre mirava per últim cop al seu pare: No tornis mai més a casa. Si tornés et mataré, no oblidis que sóc capaç de fer-ho, la mare la mantindre jo. Ella t’odia com tota la família. Per nosaltres ets mort, no tornis mai més assassí. Viu la resta de la teva vida pensant que vas portar a la mort el teu fill.

 

Arrancant el cotxe, en Fritz va prémer l’accelerador fins avall, va fer una derrapada davant del camp i varen marxar corrents d’aquell camp horrible mentre en Seigmund els insultava i els hi tirava pedres. L’endemà, en Seigmund va entendre després de dormir a un carrer del poble d’Ornanienburg, que no havia de tornar mai més a Berlín i va viatjar a Munic amb tren per anar a casa d’un seu germà. A mig camí, de retorn a Berlín, l’Àngela es va posar a plorar recordant al seu pare; l’havia estimat molt de petita, era un home agradable tot i tenir un fort temperament, però odiava com s’havia tornat. En Fritz l’intentava consolar com podia i quan varen arribar al pis després de guardar el cotxe al garatge, es varen quedar la resta de la nit desperts abraçats al llit sense dir-se res. L’Àngela no li parava de recordar com n’era de bo el seu pare, no volia que en Fritz pensés que tota la vida havia sigut un monstre, i estava abatuda pensant com s’havia tornat. L’endemà, quan l’Àngela va explicar-li a la seva mare el què havia fet, pensava que la seva mare li faria anar a buscar, però l’Annalisa li va ensenyar uns blaus als braços, i li va dir plorant:
S’ha perdut aquest home! Em pagava i em maltractava els últims mesos! La beguda i el seu fanatisme de servir la pàtria l’han destruït completament. Jo ja no l’estimava, no era el meu marit, era un  altre home. No era l’home amb el qual em vaig casar, amb qui vaig fer una família i amb qui volia morir al costat.  

 

El 19 d’abril, en Fritz i l’Àngela varen ser convidats de nou a un acte a la tarda en el Saló Filharmònic per celebrar el 53ª aniversari d’Adolf Hitler, que era l’endemà. Abans, en Goebbels els va demanar que el visitessin un moment. Estranyats per haver d’anar a casa del ministre, varen acceptar l’oferiment perquè creien que era millor tenir en Goebbels de la seva part, a més de que els facilitava informació secreta que el poble no sabia, podien saber de primera mà com anava la guerra. Just acabat de dinar xai amb patates fregides, en Fritz i l’Àngela varen anar a peu a la residència d’en Goebbels a la Hermann-Göering Strasse 20. A l’entrada de la casa, la Magda els va rebre amb els seus sis fills que havien crescut molt. Les nenes vestien amb un vestit blanc i llarg i els nens anaven vestits amb un uniforme militar. De seguida la Magda els va portar al despatx d’en Goebbels. Just saludar-lo, el ministre va demanar-li a l’Àngela que els esperés amb la Magda al menjador i li va demanar a en Fritz que se servís una copa de Weissbier. Pensant que l’hi diria alguna cosa de vital transcendència, en Fritz es va començar a posar nerviós mirant al ministre mentre es servia una copa que tenia al damunt de la taula. Un cop l’Àngela era fora amb la Magda en el menjador, en Goebbels es va treure la seva jaqueta ocre i la seva camisa blanca, i li va ensenyar les espatlles. Sabent que volia que li mirés algun problema mèdic, en Fritz li va examinar les espatlles i va veure que tenia una èczema. En posar-hi una mica d’aigua amb un tros de coto de la farmaciola del ministre, li va dir que no era res greu, tot i que li era molt molest. Renegant de dolor, en Goebbels va demanar-li una solució ràpida i en Fritz li va contestar:

Segurament és algun tipus d’al·lèrgia. Jo li recomano que eviti els rentats excessius, com també alguns productes d’higiene i hauria de tenir la pell sempre ben hidratada. Amb uns dies l’hi hauria de passar i sinó li passa hauria d’anar al dermatòleg, però insisteixo que no és res greu. No tindrem la sort de que es mori. Si pot vagi uns dies a Karlsbad per fer unes cures.

Després del diagnòstic, que va deixar més tranquil a en Goebbels, que com en Hitler era una mica hipocondríac, es va vestir amb el seu uniforme de color bru, es va beure d’un glop un bon vas de Weissbier i varen anar al menjador, on l’Àngela i la Magda parlaven de com els hi havia canviat la vida després de la guerra. L’Àngela va notar que la Magda s’havia tornat una extrema devota del nacionalsocialisme i ja no feia aquella cara amable d’abans. Al cap d’uns minuts, un ajudant de les SS els va cridar i en Goebbels els va convidar a sortir a fora la Pariser Platz, on els esperava un Mercedes Benz 170VK de color negre. Pujant als seients de darrere amb la Magda, la jove parella es va dirigir al Saló Filharmònic amb els Goebbels mentre la gent els mirava i inclús alguns els aplaudia. Els nens es miraven fascinats el cotxe del ministre i feien la salutació nazi en senyal de respecte. En Fritz sentia vergonya en anar amb el cotxe d’en Goebbels, que portava unes petites banderes amb l’esvàstica als laterals de davant del vehicle que era conduït pel tinent Günther Rach. Entrant a la Unter den Linden, uns quants nens que sortien de l’escola els varen veure i sense pensar-s’ho també varen aixecar els braços per saludar-los i alguns fanàtics cridaven Heil Hitler en passar davant d’ells.

Entrant a la sala d’honor amb en Goebbels, varen ser rebuts amb tots els honors i els hi varen oferir cava i pastes. Mirant al seu voltant, en Fritz va veure que la majoria dels convidats eren membre de l’Estat, del partit nazi i de la Wehrmacht. Mirant llavors la resta del Saló, va veure que estava plena de soldats, ferits i obrers de la producció de guerra. Un cop tots asseguts en els seus seients i després de fer la salutació romana mentre sonava l’himne del partit nazi, es va interpretar una suite en re major d’en Johann Sebastian Bach. Mentre en Fritz gaudia d’aquella interpretació, va observar com en Goebbels s’aixecava i marxava cap a una altra banda. Pensant que havia d’anar al lavabo a refrescar-se, no en va fer massa cas. Després de la interpretació musical, en Goebbels va pronunciar un discurs des de l’escenari on va elogiar la figura d’en Hitler. El seu discurs va ser aplaudit i un cop acabat el discurs, en Goebbels va tornar a la seva cadira d’honor i va anar a saludar a tots els convidats de la zona d’honor. Volent marxar, ningú els hi deia massa res tampoc, varen esperar a que en Goebbels estigués de parlar amb un general de la Wehrmacht per acomiadar-se d’ell. En veure que no parava de parlar amb aquell home que no parava de tocar-se les seves medalles i mostrava amb molt d’honor la Creu de Ferro, en Fritz va tocar l’espatlla d’en Goebbels per dir-li que marxaven. Somrient, el ministre els va dir:

 

Feu ben fet de marxar perquè aquesta nit farà un discurset en Göering i serà una cosa avorrida i espessa.

 

Veient-lo relaxat, en Fritz li va preguntar si aquell estiu podrien cantar victòria, però  en Goebbels li va ser clar:

 

No, estem lluny d’on volíem estar. No dieu res a la gent del vostre barri perquè no vull que la moral de la gent s’enfonsi, però la cosa estar greu. Avui m’han dit que l’Exèrcit soviètic atacarà aviat en la part nord del sector central del front oriental. Sabeu quina es l’única bona notícia? Que s’han fet els preparatius per combatre la plaga de mosquits i larves per l’estiu.

 

Pensant amb en Georg i en Lou, que continuaven combatent amb totes les seves forces, tot i que en Lou no estava preparat per lluitar i no va voler participar en les atrocitats que cometia l’Exèrcit, en Fritz es va acomiadar del ministre amb una encaixada de mans. L’Àngela no li va voler anar a dir res perquè el considerable en part culpable de la mort del seu germà i només va saludar a la Magda, que no parava de dir que confiessin amb en Hitler. El poble està lluitant i donant la vida mentre aquests van a l’òpera, pensava l’Àngela mentre marxaven amb en Fritz. Després de sortir del Saló Filharmònic varen sortir a sopar en el restaurant de l’Hotel Kaiserhof.

 

L’endemà, l’Àngela va poder llegir en el Völkischer Beobachter i en tots els diaris que arribaven a la llibreria com es comparava la figura d’en Hitler amb la d’en Frederic el Gran per promocionar la nova pel·lícula nazi, Der grosse König. Preguntant-li a en Martin si trobava correcte aquella comparació, el llibreter li va contestar mentre s’encenia una cigarreta i es posava a fullejar el Deutschen Allgemeinen Zeitung, el DAZ, un diari nazi, per llegir els articles de cultura escrits per l’Ursula von Kardorff, que treballava al costat de la germana de l’Eva Braun, la Ilse Braun:

 

En absolut, en Frederic era un home entranyable que es va rodejar d’artistes i d’intel·lectuals. Era un admirador d’en Voltaire, tot i que el filòsof va tenir que escapar d’ell. Les seves guerres com la conquesta de Silèsia i la guerra dels Set anys varen tenir un sentit. Ell era l’únic monarca que s’ha merescut un tro. En canvi en Hitler està lluny de ser un home entranyable i no està rodejat d’artistes i d’intel·lectuals, tot el contrari, la majoria són uns corruptes borratxos com en Robert Ley o en Hermann Göering. En Himmler és tant poca vergonya que va col·locar a tots els seus amics de la infància.

 

Sorpresa, l’Àngela li va preguntar perquè donava suport a en Hitler i ell li va respondre després de fer quatre calades més a la seva cigarreta:

 

Per sobreviure. Jo no sóc un home valent. Jo no vaig anar a la Gran Guerra com en Barnard. Jo m’adapto a les realitats del moment. Si haguessin pujat al poder els comunistes enlloc dels nazis tindria la bandera amb la falç i el martell.  Tant me fa aquestes guerres ideològiques, jo vull viure i punt.    

 

Al cap de quatre dies es va escampar per Berlín els rumors de que els presoners soviètics fugats dels camps nazis explicaven a la població civil les condicions dels camps de concentració, les execucions, els mal tractaments i l’exposició al fred que els feien passar els nazis. En sentir que la Klara li explicava a la Matilda aquells rumors, en Fritz, que havia anat a la botiga a comprar olives, li va dir:

 

Ella sempre us ha advertit d’aquests horrors i no se li va fer cas. Aquest règim és cruel i ara en paguem les conseqüències. Si fóssim valents aniríem a Oranienburg o a Dachau i destruiríem nosaltres mateixos el què varem permetre construir.

 

Inclús quan en Martin va tenir coneixement d’aquells horrors es va marejar, però es resistia a creure de que eren certs. Al cap de dos dies va arribar en Hitler a Berlín i cap dels veïns i amics d’en Fritz el va anar a rebre com el passat. Els ànims de la gent estaven pels terres; les victòries no arribaven, les restriccions eren evidents i augmentaven pel mal temps, i els bombardejos continuaven i s’intensificaven. El 28 d’abril, en Goebbels va fer penjar cartells amb fotografies de les destrosses del bombardeig de Rostock del 25 d’abril, on es va destruir un 80% de la ciutat, i de Lubeck. Les fotografies anaven acompanyades per les frases del discurs d’en Hitler del dia anterior sobre les represàlies i l’amenaça de llançar atacs contra les ciutats britàniques. Però la gent ja no es creia aquelles represàlies i un vailet del barri de la Leipziger Strasse va tenir la gosaria de tatxar en un d’aquells cartells el nom de Rostock per posar-hi el nom de Berlín. La gent, enlloc de renyar-lo, el va aplaudir i la carnissera Maria li va donar un tros d’embotit com a recompensa.

 

El 8 de maig, des de Crimea, en Lou va ser llançat amb les 51 divisions de la Wehrmacht sota les ordres d’Erich von Manstein per començar la segona ofensiva d’estiu, la Fall Blau, per ocupar els territoris del sud de la Unió Soviètica. Abans de començar la marxa, en Lou va enviar una carta a en Fritz i a l’Àngela per dir-los que estava bé i que esperava tornar aviat. Prèviament els seus superiors ja l’havien avisat de que no podia escriure depèn de què. En Lou va veure les atrocitats i els assassinats selectius, i sabia el què passava en els camps de concentració perquè molts dels seus companys ho comentaven mentre es bevien una ampolla de vi, però mai va voler participar en cap d’aquests actes perquè no els considerava justos. Ell volia tornar a casa amb els seus, era allà per obligació no per convicció. La carta d’en Lou la varen rebre el 13 de maig i com feien amb les cartes d’en Georg, la varen anar a llegir en el bar de l’Hotel Esplanade per recordar al seu amic. Gràcies a la carta d’en Lou varen saber que el govern tornava a mentir quan va fer editar el 15 de maig en el diari Frankfurter Zeitung un article que deia que estaven planejant atacar Moscou i no pas al sud. En saber la veritat, en Fritz i l’Àngela varen explicar a la gent del barri que l’objectiu ara era el sud no pas el nord. Aquella compenetració amb l’Àngela lluitant a la ombra del govern li recordava a en Fritz els bells temps amb la Galiana. L’Àngela estava tant compromesa a lluitar contra el nazisme que havia divinitzat, que va estripar la invitació de la Magda Goebbels pel 17 de maig per assistir a un acte femení en el Saló Friedrichshan amb motiu del Dia de la Mare, on la Magda faria un discurs davant d’un miler de berlineses.

 

El malestar de molts era evident i el 18 de maig, per primer cop, un grup d’opositors liderats per en Herbert Baum, un jove jueu que s’havia escapat de les deportacions, varen tirar un artefacte explosiu en els locals de l’exposició anticomunista El paradís soviètic en el Lustgarten berlinès. Tot i l’explosió, l’atemptat no va provocar gaires danys però si que va provocar una repressió desmesurada i en Goebbels ho va aprofitar per culpar als jueus. La presència de la policia als carrers es va intensificar a la Leipziger Strasse. En veure més policies patrullant amb les seves escopetes, en Fritz va fer tancar la botiga a la Matilda i la va convidar a passar uns dies al pis ja que el seu pare no li deixava portar a casa seu. L’Annalisa i la Velda, que anaven molt sovint a menjar a casa de l’Àngela, varen quedar molt sorpreses en veure que la seva filla ajudava als jueus i es varen alegrar de que no hagués seguit el camí del seu pare.

 

Tot i lluitar contra el nazisme, el 20 de maig, l’Àngela i en Fritz es varen alegrar per en Lou quan varen sentir per la ràdio a la nit que havien conquerit el Kerch, però dubtaven de que aquella conquesta fos important per ells. Preguntant-li en el seu pare l’endemà quan hi van anar a sopar perquè havien anat cap al sud, en Barnard li va contestar clarament mentre anava a buscar un mapa de la Unió Soviètica a la seva biblioteca:

 

Ens poden dir el què vulguin, però anem allà per buscar gra i petroli. 

 

Reflexionant una estona observant el mapa que havia portat el seu pare, en Fritz li va explicar:

 

A l’Hospital molts pacients civils venen desnodrits. Es queixen amb raó de les restriccions alimentàries, sobretot després de la reducció de patates, i alguns estan molt irritats per la situació alimentària. Esperem que aviat el poble cregui amb una revolta i puguem acabar amb aquest govern que ens porta cap al caos.

 

Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va contestar mentre no deixava de mirar el mapa:

 

Encara falta molt perquè el poble agafi aquesta consciència. Ara seriem com els obrers el principi de la Revolució Industrial que només es queixaven aïlladament destruint les màquines de les condicions en què els sotmetia la burgesia. Fins que no varen tenir un sentit de classe no varen començar les revoltes obreres i per arribar a aquest sentit varen passar molts anys. Encara vivim en un temps massa prematur per fer una revolta d’aquest calibre. La gent encara confia en la guerra marítima i a més els homes són a la guerra.

 

Preguntant-li per com veia el futur, en Barnard li va respondre:

 

Abans d’una revolució des de dins és més fàcil que els britànics acabin amb nosaltres. Cada bombardeig és més potent i encara no han entrat en acció els nord-americans. Aquests si que em fan por. El seu poder és enorme i això serà la nostra derrota. Però tenim un problema més greu, en els meus temps ens haguéssim rendit, el kàiser hagués firmat l’armistici, però en Hitler té gravat en el cap la rendició de la Gran Guerra i ens farà aguantar fins que no quedi cap alemany dempeus. No ha parat durant tota la seva vida de repetir el mite de la punyalada per l’esquena i ell no es voldrà convertir en un d’ells.

 

Els següents dies, tal i com va predir en Barnard, la RAF va bombardejar durament les ciutats de Colònia i Essen, que varen afectar a la moral de la gent que es mirava constantment al cel i estaven pendents de les sirenes antiaèries col·locades a la plaça i al Ministeri de l’Aire. La gent ja no seguia les victòries alemanyes, on hi havia en Lou, a Sebastopol, tot i que varen tardar uns dies en conquerir-la després de durs combats on en Lou es va salvar de miracle del foc soviètic. Fins i tot la gent no va comentar o no va sentir ràbia en saber de la mort d’en Reinhard Heydrich el 4 de juny després de patir un atemptat a Praga el 27 de maig. En Fritz cada cop tenia més clar que haurien de passar molt temps en el refugi que es varen fer a la fàbrica i va començar-hi a emmagatzemar conserves i aigua embotellada.

 

L’11 de juny, en Goebbels va prohibir en els jueus alemanys comprar tabac, feia uns dies els hi havia prohibit anar a la perruqueria i l’endemà els hi obligaria entregar les màquines d’escriure, les bicicletes i els aparells elèctrics. Però aquell dia alguns alemanys varen quedar esgarrifats i uns altres contents en llegir un comunicat del diari alemany Der neue Tag. En el comunicat es deia que s’havien descobert els assassins d’en Reinhard Heydrich i que havia quedat demostrat que la població de Lídice havien ajudat els culpables. El comunicat explicava que el dia anterior havien trobat a Lídice literatura clandestina, dipòsits d’armes i munició, una estació emissora i un dipòsit il·legal de productes racionats i, per això, tots els homes havien sigut afusellats, les dones enviades en un camp de construcció i els nens en centres de reeducació. També es mencionava que s’havia destruït tots els edificis del poble i que s’havia suprimit el nom de Lídice. Molts dels que varen anar a comprar el diari a la llibreria d’en Martin es llegien aquell comunicat amb horror i l’Àngela els anava explicant quan veia que no hi havia en Martin, que havien d’obrir els ulls i veure l’horror del nazis. La Klara li explicava a l’Àngela que en Heydrich freqüentava en el prostíbul del Saló Kitty i que mai se n’havia fiat d’aquell home alt i ros que transmetia terror.

 

A la tarda d’aquell dia, en Fritz va rebre a casa la visita d’en Hans, que estava de permís un dies a Berlín per la mort d’en Heydrich. Pensant que era millor que no vingués l’Àngela, en Fritz li va proposar canviar el sopar que l’hi havia promès en Hans l’últim cop per una cervesa en el bar Victorius, on en Mark i la Diane s’havien comprat un gat petit de color blanc i ros anomenat Cukie, que era l’alegria del bar perquè es passejava per les taules deixant-se tocar pels clients i sovint sortia a fora al carrer per anar a buscar un tros de carn a la carnisseria de la Maria. Entrant al bar amb l’oficial de les SS i després de saludar a en Mark i la Diane, que li varen fer una reverència a en Hans, es varen assentar en una petita taula rodona i es varen posar a parlar de com els hi anava la vida mentre es bevien una Berliner Weisse. Durant la conversa, en Fritz li va preguntar què havia passat amb la mort d’en Heydrich, i l’oficial li va contestar mentre es bevia la cervesa:

 

Va ser un greu error d’en Heydrich perquè tenia la mala costum d’anar amb cotxes descapotables. Quan arribés a aquests càrrecs tota mesura de protecció és poca. Sap greu perquè en Hitler li tenia una gran estima, l’anomenava la Bèstia rossa. Realment feia tremolar quan el veiés, era dur com una pedra i tenia una mirada glaçada com el gel. Però podem estar tranquils perquè em venjat la seva mort i estic segur que ningú voldrà tornar atemptar contra els nostres interessos.

 

Veient que el que deien els diaris era cert, en Fritz li va preguntar per l’ofensiva en el sud de la Unió Soviètica perquè hi tenia un seu amic, en Lou, i en Hans li va respondre:

 

Alemanya està en una situació complicada, ja veieu les restriccions alimentàries. Per nosaltres Ucraïna és un graner i hem d’obligar a aquesta gent a treballar per alimentar les famílies alemanyes. Necessitem aquests recursos com l’home necessita els boscos. A més, tenim problemes de carburant i necessitem com sigui arribar als camps petrolífers de Bakú. Sinó hi arribem la guerra estarà perduda perquè els nostres tancs Panther G s’aturaran. Però, pel que ser, la zona de Sebastopol està bastant controlada tot i que els soviètics aguanten estoicament.  

 

Recordant les paraules del seu pare, en Fritz li va preguntar si es rendirien si es veia que no es podia guanyar la guerra. Rumiant-s’ho uns segons mentre feia uns quants glops, en Hans li va contestar mentre la Diane, que estava darrera de la barra servint una cervesa a l’Otto, estava escoltant la conversa:

 

Si en Hitler estar viu ho veig complicat. Si el seu successor és en Göering tal i com està establert ho veig més fàcil. En Hitler recorda molt la derrota de la Gran Guerra i no crec que vulgui passar a la història com l’home que va firmar l’armistici amb els soviètics o amb els britànics.

 

No deixant de mirar-li als ulls, en Fritz li va exposar la seva reflexió:

 

Jo penso que si continuen les restriccions alimentàries no caldrà cap firma d’armistici perquè el poble no aguantarà més. A part, els bombardejos tenen molt preocupats a la gent i es comença a critica obertament al règim.

 

Encenent-se una cigarreta per guanyar temps per buscar-li una bona resposta, en Hans li va dir:

 

Que vols fer una revolució?

 

No sabent què contestar, no volia que el considerés un traïdor i acabar amb un camp, en Fritz li va contestar al cap d’uns minuts:

 

No, no, jo només dic el què veig en la gent i en les seves mirades i penso que….

 

Abans de que pogués dir res més, en Hans el va tallar per dir-li:

 

La gent ha d’aguantar i punt. Mira els soldats com tornen, ja ho veus a l’hospital, si ells aguanten això, el poble té que aguantar aquestes mesures.

 

Acabant-se la cervesa d’un glop, en Hans li va dir que tenia que marxar perquè havia d’anar al Berghof, a Obersalzberg. Desitjant-li sort, en Fritz li va encaixar la mà i en Hans li va dir que esperava veure’l ben aviat per poder parlar més abastament de tots aquests temes. Després de que en Hans marxés, abans va dedicar-li un somriure a la Diane, en Mark i la Diane es varen apropar a en Fritz i li varen demanar si aquell home de les SS l’hi havia dit com anava la guerra. Traient la cartera per pagar les dues cerveses, en Fritz es va limitar a dir-los que encara haurien de patir més.

 

En els següents dies de juny, la Wehrmacht no va parar d’avançar cap a l’est. En Lou anava en direcció a Stalingrad, una ciutat on hi vivien 600.000 persones i que era important per la seva indústria i per les seves reserves de petroli, i en Georg estava en el front de Khàrkiv lluitant sense parar contra els soviètics. A més del front oriental, al nord de l’Àfrica els alemanyes estaven obtenint victòries que posaven de molt bon humor a en Hitler. Però a mesura de que els alemanys avançaven anaven tenint més baixes i més ferits, i en Fritz va veure incrementar el número de ferits a l’Hospital. Mai s’acostumava a veure morir persones i s’esgarrifava en haver d’amputar una cama o un braç en un dels seus pacients. Però la gent estava com en la Batalla de Moscou, esperançada de que arribés aviat la victòria, i el 28 de juny molts berlinesos varen celebrar sentir per Ràdio Berlín un anunci del OKW on s’anunciava la victòria alemanya en el Voljov. Però el que no s’anunciava era que els soviètics encara tenien a 10 milions d’homes disposats a lluitar i que ells havien patit masses baixes.

 

Pel que fa a la fàbrica, per culpa de la guerra en Barnard cada vegada tenia menys treballadors i ja no donava a l’abast per produir banderes. Fent moltes hores igual que el seu fill Marwin, en Barnard va trucar a en Goebbels perquè li baixés la producció perquè no podia complir amb les comandes i no podia matar als treballadors fent torns de 24 hores. Exposant-li la situació, en Goebbels li va prometre que li solucionaria el problema d’immediat. Al cap de tres dies, en Barnard va rebre a la fàbrica una dotzena d’obrers estrangers. Formaven part dels 1.6 milions d’obrers estrangers que en Fritz Sauckel, el responsable del transport de la mà d’obra estrangera, havia enviat a Alemanya. Abans de posar-los a treballar, un oficial de l’Exèrcit es va presentar a la fàbrica i li va explicar amb una porra a la mà mirant aquells pobres homes que no entenien res:

 

Aquests homes poden treballar les hores que faci falta i no cal que tinguin condicions per treballar. Són com els esclaus negres de nord-americà o els primers obrers. El sou que sigui extremadament baix, que en tinguin suficient per menjar i prou. No ha de tenir consideracions cap a aquests individus. No són persones que li quedi clar.

 

Fent que sí amb el cap, en Barnard pensava tractar-los bé, com els altres treballadors, aquell oficial va marxar amb un Schwimmwagen de color ocre. Quedant-se mirant aquells homes, que estaven fets una pelleringa, en Marwin va dir-li en el seu pare:

 

Aquests no ens serviran per res. Estan desnodrits, en prou feines tenen força per agafar una bobina, i no entenen l’alemany.

 

Mirant-los amb resignació, en Barnard va veure en la mirada d’aquells homes que estaven molt espantats i que havien passat per moltes penúries. Pensant amb el seu fill Fritz, va pujar el seu despatx i el va trucar per demanar-li que vingués un moment per examinar aquells homes. Al cap d’uns minuts en Fritz va venir amb la seva Zündapp i va examinar-los per alt. De seguida va veure que estaven efectivament desnodrits i que havien rebut molts cops. Un d’ells havia sigut torturat, algú l’hi havia arrencat un tros de l’orella dreta amb unes tisores. Parlant amb ells amb anglès, va saber que aquells homes venien d’Ucraïna i un d’ells li va dir:

 

Vosaltres m’heu matat la dona, els fills, els pares, m’heu pres la casa, m’heu robat tot el què tenia i a sobre tinc que treballar per vosaltres per guanyar-me un tros de pa sec i podrit. Ho trobes just?

 

Amb el cap abaixat, en Fritz li va contestar que no i llavors aquell treballador li va dir irritat i movent els braços constantment per mostrar la seva indignació:

 

Doncs perquè m’ho feu això? Perquè ens mateu nazis?

 

Mirant-lo directament als ulls en veure que li deia nazi, en Fritz li va contestar:

 

Alemanya no és Hitler i Hitler no és Alemanya.

 

Enfadat, el treballador li va insistir mentre aixecava els braços perquè pensava que li estava aixecant la camisa:

 

Doncs perquè és el vostre líder?.

 

Sense saber què respondre-li perquè el pogués entendre, en Fritz li va respondre:

 

Perquè no varem saber llegir com tocava. Alemanya era un poble ric amb literatura però es va perdre buscant herois de guerra que no existien.

 

Posant-se la mà a la butxaca, en Fritz es va treure una quantitat important de Reichsmarks i els hi va donar a aquells obrers, i els hi va dir:

 

Jo no sóc nazi.

 

Fent que no amb el cap, un altre treballador esclavitzat va agafar els diners d’en Fritz i li va dir:

 

Doncs els hi fas les banderes.

 

Sense voler entrar en una discussió, per en Fritz el seu pare no hagués fet mai aquestes banderes, va pujar a la motocicleta i va marxar ràpidament cap al pis per explicar-li a l’Àngela com havia vist aquells homes. En Barnard i en Marwin varen tractar aquells treballadors amb molt de respecte i varen estar de sort de que els treballadors més extremistes, com els que varen matar a en Gerd, havien anat al front. De fet, alguns havien mort en el front.

 

Els següents dies, per ordres d’en Goebbels es va tornar a deportar els jueus de Berlín. Per la Leizpiger Strasse no paraven de patrullar membres de les SS i de la policia. Inclús va passar pel carrer un Daimler-Benz DB10 de 7,35 metres d’allargada carregat de soldats per intentar trobar algun jueu. L’Elise es mirava espantada des de la finestra del menjador a aquells homes i agafava amb força una fotografia del seu marit. Quan en Fritz anava a casa dels seus pares veia que la seva àvia estava molt trista, tenia la mirada perduda, i sovint cridava que havien de matar als nazis mentre tenia agafada una fotografia d’en Berger. No fent-li cas, pensava que era l’edat, en Fritz la intentava calmar dient-li que no havia de patir, que ella estava salvada. Però, el 27 de juliol, un grup d’homes de les SS amb les seves metralletes a la mà varen descobrir a la Matilda, que havia comès l’error de dur-li a en Martin una bossa de fruites que l’hi havia demanat. En veure-la amb l’estrella groga, les SS se li varen tirar a sobre i en Martin, espantat, va fugir ràpidament i es va tancar ràpidament a la llibreria i va fer tancar les portes. L’Àngela de seguida que ho va veure la volia anar a ajudar, però en Martin li va cridar mentre l’agafava per la camisa blanca:

 

Que ets boja? Aquests van armats fins les dents! No tens possibilitats de guanyar-los. Et mataran! Tots sentirem la mort de la Matilda però no hi podem fer res.

 

Pensant que tenia raó, no volia morir, l’Àngela es va mirar des del vidre de la llibreria com les SS agafaven a la Matilda i la començaven a picar amb les seves porres mentre els veïns com en Frank i la Margarethe o el barber Otto es tancaven a la barberia. Amb el carrer buit, la gent havia marxat i els tramvies s’havien aturat, l’Àngela va observar que una persona d’estatura petita s’acostava venint de l’oest cap a aquells homes. Fixant bé la mirada va veure que era l’Elise amb el seu davantal blanc, la camisa violeta i la seva llarga faldilla negra. Al·lucinada, no entenia que estava fent al carrer, i des de darrere el vidre li va començar a fer senyals perquè marxés, però l’Elise no li va fer cas, va travessar la carretera en veure-la, es va apropar a la finestra de la llibreria i va cridar-li amb un somriure a l’Àngela:

 

Digues-li a en Fritz que l’estimo molt. Adéu Àngela, cuida el meu net, vaig amb en Berger!.

 

Sense entendre res, l’Àngela li va demanar cridant que tornés a casa i quan anava per sortir per la porta, en Martin la va agafar pels braços perquè no sortís. Continuant mirant des de darrere del vidre, va veure què l’Elise tornava a travessar la carretera i s’acostava a aquells homes que estaven colpejant a la Matilda amb les seves porres. Sense pensar-s’ho, l’Elise els hi va tocar l’espatlla a un d’aquell homes que colpejava a la Matilda, que estava al terra de la vorera amb la cara plena de sang. També al·lucinats, igual que la Matilda, varen dir-li amb males formes que marxés sinó volia rebre, però l’Elise els hi va dir amb un somriure a la boca:

 

Esteu cometent un error amb aquesta dona. Ella no és jueva. Jo sóc la jueva que busqueu. Aquesta jaqueta amb l’estrella de David és meva, ella l’ha agafat sense voler però us puc confirmar que és meva. Ella és la mare d’en Barnard, el qui fa les vostres banderes, i treballa en la botiga del seu fill. Per això portava fruita i es passejava tant tranquil·la.

 

Totalment bloquejats, un d’aquells homes encara tenia agafat pel coll a la Matilda, que s’estava ofegant. En treure’s uns papers de la faldilla que mostraven que aquella botiga era d’en Barnard, per tant aquella dona que colpejaven havia de ser la seva mare pensaven, de cop aquell home que tenia agafada a la botiguera la va deixar anar. La Matilda anava cridant que l’Elise mentia i que era una vella que havia perdut el cap, però no li varen fer cas, no volien cometre un error. Sense voler-la maltractar, les SS varen agafar a l’Elise per les espatlles i la varen obligar a pujar en el Daimler-Benz DB10 de color gris que estava estacionat davant de la perruqueria de l’Otto. No la varen colpejar com la Matilda perquè varen valorar la seva valentia per confessar i per la seva edat. Plorant, la Matilda va marxar cap a casa dels Klein en veure a la seva amiga marxar per sempre més. L’Elise va ser enviada de dret a Oranienburg. En baixar del Daimler-Benz DB10 va fer cua amb els demés presoners que arribaven, la majoria anaven mig despullats i estaven molt prims. Palplantada esperant que l’enviessin a la cambra de gas, va observar com les SS els colpejaven amb les seves porres i els insultaven mentre els feien entrar en fila i a peu per la porta de l’entrada del camp. L’Elise va aguantar amb molta valentia un cop de porra i just abans de passar la selecció a fora el pati del camp, va treure una fotografia del seu marit i va mirar al cel i va dir:

 

Ara vinc Berger!.

 

Evidentment, l’Elise va ser seleccionada per morir i la varen conduir amb la resta de presoners que no varen passar la selecció en un barracó on els varen fer despullar prometent-los que els hi donarien una dutxa. Mentre es treien la roba, l’Elise intentava animar a uns nens que tenia al seu costat que no paraven de plorar i que els hi recordaven els seus nets. Pensant amb en Fritz, els hi va donar uns caramels que havia comprat a la Matilda feia uns dies. Després de despullar-se, se’ls va demanar que pengessin la roba en els penjadors i se’ls va posar tots junts en una cambra de ferro que tenien al costat. L’Elise hi va entrar a poc a poc amb la fotografia del seu marit als braços, amb la mirada serena i amb un somriure a la boca. Un cop varen ser tots dins, es va tancar de cop la porta pesada de metall i des dels forats del sostre varen caure els grànuls verds de Zyclon-B. Al cap de quinze minuts l’Elise va morir amb la fotografia d’en Berger als braços i amb somriure a la cara.

 

Mentrestant, a Berlín, quan les SS varen marxar, l’Àngela va córrer ràpidament cap al seu pis on l’esperava en Fritz després d’haver treballat i no havia vist res perquè estava fent una migdiada. Corrents com no ho havia fet mai, va pujar les escales de dos en dos i va obrir tant ràpid la porta que en Fritz va fer un salt des del sofà pensant que l’estaven atracant. En veure-la plorant, en Fritz li va preguntar ràpidament què passava, i l’Àngela li va contestar tremolosa i amb la cara blanca:

 

La teva àvia, no sé què ha fet. Havien atrapat a la Matilda i ella ha dit que era jueva i se l’han emportat.

 

Quedant amb la boca oberta, no s’ho podia creure, pensava que s’havia confós, de cop va començar a tremolar en trucar a casa seu i veure que ningú agafava el telèfon. Després de penjar l’auricular, va marxar corrents cap a casa seva mentre l’Àngela el perseguia. En arribar a casa dels seus pares es va trobar amb tota la família reunida en el menjador amb la Matilda, que tenia la cara plena de blaus. Tots estaven plorant com uns desconsolats i en veure’l palplantat a l’entrada del menjador amb la cara blanca i amb la boca oberta de no creure’s el què passava, el seu pare el va anar a abraçar i tots es varen posar a plorar assentats a les cadires de la taula del menjador. Eixugant-se les llàgrimes després de plorar una bona estona sense saber què havia passat, en Fritz va demanar que li expliquessin què havia passat i la Matilda li va explicar tal i com ella havia vist la situació. Confosa, li va dir que no entenia perquè la seva àvia havia fet tot allò perquè ella no era jueva. Tremolant-li els braços, en Barnard es va aixecar de la cadira, va tancar la porta que havia deixat oberta en Fritz i l’Àngela amb les presses, i els va dir en tornar a la taula:

 

Us tinc que explicar una cosa que no sabeu cap de vosaltres, ni tu Luane la saps. Només tu Matilda saps la història. Sempre us he dit que el meu pare va morir sobtadament el desembre de 1900, però no és així. Ell va morir aquella data, això és l’únic cert, però no va ser una mort sobtada. Empassant-se saliva, en Barnard va continuar amb els ulls plorosos: El meu pare era jueu, jo sóc fill d’un jueu. En sentir-lo dir que era un jueu tots es varen quedar impactats amb els ulls vermells de tant plorar i no es creien el què sentien, i en Barnard va continuar a poc a poc mirant-los la cara: Durant tota la seva vida va tenir una vida feliç, però era un home dèbil psicològicament i durant l’auge de l’antisemitisme de finals del segle, que sobretot va venir influït des de França amb l’Action Française, el meu pare va començar a ser insultat i maltractat pel fet de que era jueu i perquè havia obert l’empresa que estava anant molt bé. Els insults varen anar a més i un dia li varen escriure a la porta de la casa la paraula Jude i no va aguantar més. A partir de llavors es va tancar a casa i pràcticament no sortia. La meva mare estava desesperada, l’estimava molt, i es va encarar amb aquells homes que l’insultaven però va ser inútil, ningú l’escoltava. Un dia de desembre, quan jo tornava de treballar de l’empresa vaig veure el meu pare assegut a la butaca. Jo em pensava que dormia, però quan em vaig acostar per dir-li com havia anat el dia me’l vaig trobar amb una pistola a la mà i amb el cap cobert de sang. S’havia disparat un tret. No va aguantar més i ens va deixar una nota on ens deia que feia tot això perquè no fóssim assenyalats amb el dit. La meva mare, la vostra àvia, que no era jueva, ha volgut agafar el camí que hagués agafat el vostre avi com a jueu. Després d’aquell incident varem amagar de que era jueu per no tenir problemes amb la gent, vàrem subornar un funcionari perquè canviés quatre dades. Els veïns es varen sentir culpables de la mort del meu pare i varen oblidar de que era un jueu.    

 

Garrativat a la cadira, en Fritz va començar a recordar l’odi de la seva àvia cap als nazis, la seva voluntat d’ajudar sempre als jueus i entenia perquè mai volia sortir de casa per parlar amb els veïns i perquè estava tocada per la mort del seu marit. Plorant a raig, l’Àngela va exclamar:

 

Em sap molt de greu! Ara entenc perquè m’odiava al principi. Pobra dona, devia ser horrible tenir-me a mi a casa.

 

Tocant-li l’espatlla, la Luane li va dir:

 

No, t’equivoques, l’Elise et va estimar molt! Estic segura que ella voldria que sempre estiguessis al costat d’en Fritz. Veient com canviaves va veure una esperança en Alemanya.

 

Aixecant-se de la cadira, la Matilda els va tornar a demanar perdó i en Fritz es va apropar a ella i li va arrencar l’estrella de David del pit, i li va dir encara amb llàgrimes als ulls:

 

Ara pots agafar la identitat de l’àvia. Mirant als ulls del seu pare, li va cridar plorant de ràbia: És el que l’àvia voldria. Ha fet tot això per salvar a la Matilda, no ho oblidem. Li hem de respectar la seva voluntat. Salvem a la Matilda.

 

Tant en Marwin com la Katrina varen acceptar la idea del seu germà mentre ploraven i en Barnard va anar un moment a dalt a l’habitació de la seva mare i li va donar els documents que acreditaven que l’Elise era alemanya, una ciutadana segons les lleis de Nuremberg, i els hi va donar a la Matilda. La botiguera, plorant, els va tornar a demanar perdó i tots la varen abraçar en una eterna abraçada.

 

L’endemà, l’Àngela li va explicar a en el seu amo el què havia passat i després de donar el condol a la família, en Martin va prometre amb el cap abaixat que no diria res i que respectaria a la Matilda. Com que l’Elise sortia molt poc pel carrer molt poca gent la va trobar a faltar i qui preguntava per ella li deien que havia mort feia dies d’una mort natural. La Klara va ser l’única veïna que sospitava que l’estaven enganyant perquè recordava com feia dos dies havia vist a l’Elise a l’entrada de casa escombrant la vorera. En Fritz, igual que en Marwin i la Katrina, varen passar uns quants dies molt malament, però en tornar a la feina varen anar passant el dol, tot i que els hi va incrementar el seu odi cap al nazisme. L’Àngela, que havia estimat molt a l’Elise, sempre més va dur el seu penjoll i cada vegada que se’l tocava pensava amb l’Elise i en la seva valentia i s’odiava per haver defensat durant un temps una ideologia que havia portat la mort del seu germà i de l’Elise.

 

El 10 d’agost, el 6ª Exèrcit alemany, on hi anava en Lou, va arribar a les afores de Stalingrad. Tenien l’objectiu d’en Hitler a davant seu i ara era qüestió de dies que conquerissin la ciutat que portava el nom del dictador soviètic. El 19 d’agost varen començar el seu primer atac a la ciutat. A Berlín tothom esperava que aviat es donessin bones notícies del front oriental, però en veure que arribaven a finals d’agost, en Fritz va dir-li a l’Àngela mentre intentaven fer Gurkensalat d’una recepta de l’Elise:

 

Si no s’afanyen els tornarà a passar al mateix que l’any passat, l’hivern se’ls menjarà.

 

Però la gent estava entusiasmada després de que el mateix dia de que es va començar a atacar Stalingrad havien aturat un desembarcament Aliat en el port de Dieppe, on varen morir 4.384 soldats Aliats, el 90% canadencs. La gent creia que ara no els aturarien i que no cometrien el mateix error que l’any passat. Després de bombardejar la ciutat de Stalingrad, les tropes alemanyes del 6ª Exèrcit varen entrar-hi, però allà es varen trobar una ferotge resistència. En Lou disparava sense mirar amb la seva Karabinner als soldats soviètic, que es defensaven aferrissadament casa per casa. El 2 de setembre varen rebre ordres de matar a tots els homes i totes les dones de la ciutat, que havia de quedar reduïda a cendres després dels forts bombardejos. Però els soviètics es varen fer forts a l’altra banda del riu Volga i de seguida varen rebre reforços. Des de Berlín, l’Àngela anava sovint a l’església de Sant Miquel amb la companyia de la seva mare i resava per l’ànima del seu germà i la de l’Elise, i demanava al Totpoderós que acabés la guerra i fes tornar als seus amics sans i estalvis. En Fritz, que anava més sovint a veure al seu pare, que estava molt afectat per la mort de la seva mare, es passava el dia a l’Hospital atenent a soldats que venien del front del sud i mirant-los li recordaven els soldats que havien anat a lluitar per la conquesta de Moscou. Per l’Hospital s’anava trobant a pacients civils que l’aturaven i li deien:

 

Prefereixo la pau amb una derrota alemanya que no una victòria amb més anys de guerra.

 

El 13 de setembre de 1942, el 6ª Exèrcit va començar la seva gran ofensiva i varen disparar amb tota la seva artilleria pesada contra els soldats soviètics mentre la Luftwaffe bombardejava la ciutat. Al vespre, la 71ª Divisió d’infanteria, on hi havia en Lou, varen arribar al centre de la ciutat. Amagat entre les runes, en Lou va agafar la seva MG 42 i amb un seu company, que anava posant les cintes de de 50 cartutxos, va disparar sense contemplacions i sense mirar contra les posicions soviètiques. De tant disparar i per un defecte d’aquesta metralladora, el canó es va escalfar massa i el varen tenir que canviar per un altre. Després de veure com els soviètics tenien greus problemes per defensar-se, va observar des del seu amagatall que els comandaments soviètics assassinaven a tots els seus soldats que volien desertar o es passaven al bàndol alemany. Mirant-los amb cara de terror i de fàstic, en Lou va ser l’únic que pensava que no eren gaire diferents a ells. Parlant-ne amb els seus companys que estaven refugiats al mateix edifici mentre menjaven unes quantes galetes i bevien una ampolla de vi negre, un d’ells, que havia servit en la campanya de l’any anterior, va exclamar mentre assenyalava els apartaments blancs del marge occidental:

 

Aquesta ciutat em recorda Atenes a primera vista. No us ho sembla?

Fent tots que sí amb el cap, en Lou no hi va trobar cap tipus de connexió però com que no havia estat mai a Grècia no va voler dir res, i  a partir de llavors tots ells varen anomenar Acròpolis a la ciutat de Stalingrad. Els següents dies, els combats es varen continuar fent a casa per casa i els soviètics varen frenar als alemanys, tot i que aquests varen controlar pràcticament tota la ciutat. En Lou continuava disparant sense mirar amb la seva MG 42 des d’un pis abandonat o mig en ruïnes, abatent a molts soldats soviètics. No volia saber que havia matat a alguna persona i psicològicament estava destrossat. En prou feines menjava i vivia enmig de la pols sense dutxar-se. A més, la companyia dels seus companys no li agradava gens. Molts d’ells tenien un parlà obscè i ofensiu cap als altres i cap a ell.

 

Mentrestant, la premsa alemanya cantava victòria abans d’hora i els diaris sortien amb grans titulars anunciant la conquesta de Stalingrad. A la llibreria tothom volia comprar aquells diaris, però com altres cops la gent hagués comentat aquells titulars a la llibreria, aquest cop la gent s’enduia el diari i se’l llegien sols a casa. Ni la Klara tenia ganes de parlar; agafava el diari, pagava i marxava cap a casa. Molta gent ja no confiava amb aquells titulars i quan acabaven de llegir el diari el llançaven a les escombraries i ja no el guardaven com un record per les següents generacions. Les papereres de la Leipziger Strasse es varen omplir ràpidament aquell dia. En Fritz li anava recordant a l’Àngela que l’hivern s’acostava i que els ferits a l’Hospital continuaven sent molts i de molta gravetat. Fins i tot en Martin ja no confiava amb la victòria i renegava de l’estratègia que s’havia seguit. Els pastissers Richard i Cosmina patien perquè tenien el seu fill Hermann al front i tota la gent del barri anaven a veure’ls a la pastisseria per intentar saber com anava l’ofensiva.

 

A la tarda del 30 de setembre es va inaugurar l’obra socors hivernal en el Palau d’Esports de Berlín i l’Adolf Hitler va pronunciar un discurs que va ser retransmès per la ràdio. En Goebbels va tornar a convidar a la família Klein a l’acte, però la família es va reunir per cremar a la bodega, com els nazis havien cremat els llibres a la Bebelplatz, aquelles invitacions. Després de cremar-les varen anar amb companyia de l’Annalisa i la Velda a prendre una cervesa en el bar Victorius. Sentint el discurs d’en Hitler per la ràdio del bar, assentats en una taula rodona del fons del bar, varen sentir com el dictador alemany feia un esforç per intentar animar a la població que estava cansada de la guerra. En Hitler va explicar que ocuparien la ciutat de Stalingrad en breu i els va prometre que ningú els faria fora d’allà. En acabar el discurs va assegurar que acabaria amb la comunitat jueva en aquesta guerra. Aquelles paraules varen indignar a tota la família Klein que varen picar amb un cop de puny a la taula. Veient que tothom els mirava de cop, varen pensar que era millor no mostrar el seu malestar en públic, però llavors varen quedar tots molt sorpresos en sentir a la gent del bar criticar al règim mentre es bevien una Paulaner i resseguien amb la mirada al gat Cukie, que es passejava despreocupat per la barra demanant ser acaronat. L’Otto va exclamar enfadat amb la cervesa a la mà:

 

Si aquesta vegada no s’aconsegueix la victòria ja poden agafar a tots els del govern i els poden penjar al mig de la plaça.

 

Entenent que el poble estava molt enfadat, en Fritz va dir obertament:

 

Si em donessin una arma i tingués a davant a en Hitler li dispararia sense contemplacions. És l’assassí més gran de la història. Caligula, Neró, Carlemany, Genghis Khan, Napoleó… quedaran com uns xaiets al costat d’aquest monstre.

 

Fent que sí amb el cap, la Katrina li va dir:

 

Sí, d’acord, però recorda que en aquest monstre tots l’hi hem donat suport. Ha sortit de dins nostre, d’una societat que deia que era la més culte de totes i d’una societat democràtica que deia que era l’estat més socialdemòcrata del món.

 

Els següents dies semblava que els pronòstics d’en Hitler es complien i que aviat es conqueriria Stalingrad, però aquest aviat no arribava i la gent s’impacientava cada cop més i ja estava cansada de que aquella batalla no acabés mai més. Fins i tot el 17 d’octubre els comandants de la Wehrmacht varen suggerir en els caps de Propaganda que anessin amb més de compte alhora de dir que ja estava feta la victòria a Stalingrad perquè encara no l’havien guanyat. Al cap de dos dies, en Goebbels va opinar al mateix que els generals i va demanar prudència en els caps de premsa. Per la seva part, en Lou va lluitar aferrissadament i no parava de disparar amb la seva MG 42 des d’un edifici en ruïnes mentre era atacat pels franctiradors soviètics. En un d’aquests combats que va tenir amb la seva MG 42, va lluitar sense que ho sabés amb el franctirador soviètic Vasili Zaitsev, que es va convertir en un heroi de guerra i del que es diu que va matar a 149 persones. En Zaitsev el va tenir en més d’una ocasió a tret, però com que en Lou es movia constantment perquè li feien por els sorolls dels morters no el va tocar mai. On tampoc els alemanys varen tenir bones notícies varen ser del nord de l’Àfrica. En la batalla de El-Alamein, el mariscal de camp britànic Bernard Law Montgomery va començar una poderosa ofensiva el 23 d’octubre i va fer retrocedir l’Afrikakorps cap a Líbia. Ara la victòria estava molt lluny.

 

A Berlín, tant a la llibreria, com a l’Hospital, com a la botiga de la Matilda, com a la fàbrica, com a la carnisseria de la Maria, com a la perruqueria de l’Otto, com en el bar Victorius, com a la floristeria de la Carlene, com a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, i com la botiga de roba de l’Albert i la Helga, tota la gent mostrava cada cop més la seva indignació per la durada d’aquella guerra i criticaven ferotgement de que no acabés d’una vegada per totes. Alguns inclús esparracaven el Völkischer Beobachter en senyal de protesta i en Martin va despenjar l’esvàstica de darrere del taulell. Molts berlinesos coneixien o tenien algun familiar a Stalingrad i tots sabien que si arribava l’hivern, que estava a tocar, estarien perduts. En Fritz creia fermament que si continuava aquesta indignació es podria fer una revolta i a la més mínima que podia acusava al govern de corrupte, mentider i assassí. L’Àngela feia al mateix i inclús en Martin li deixava criticar. La gent volia els seus a casa i que es firmés la pau d’una vegada per totes. En Richard li deia quan anava a comprar el diari a la llibreria, que acceptaria encantat un Tractat de Versalles a canvi de que tornés el seu estimat fill. A més, quan el 8 de novembre les tropes nord-americanes i britàniques varen començar l’Operació Torch, la invasió al nord de l’Àfrica, varen començar a sortir veus criticant la presència alemanya al nord de l’Àfrica. La Carlene deia obertament pel carrer que havia sigut un greu error anar a l’Àfrica a salvar el cul d’en Mussolini.

 

L’endemà de l’Operació Torch, que va ser tot un èxit i ràpidament els Aliats es varen estendre per Marroc i Argèlia, a Stalingrad les temperatures varen baixar i va començar a nevar. En Lou, pensant amb el germà de l’Àngela, que no havia pogut resistir el fred, va començar a patir per la seva vida i tenia por de morir congelat. No podia fer un foc perquè llavors seria un objectiu més fàcil i, desesperat, es va cobrir les espatlles amb una manta de coto que va trobar en un armari de l’edifici on estava amagat i va començar a notar com el fred li glaçava la cara i li picava les mans. L’11 de novembre, el mateix dia que els alemanys ocupaven tot França per por a que el govern de Vichy canviés de bàndol, el 6ª Exèrcit va començar una potent ofensiva per fer-se amb el control de la ciutat. Els combats eren molt intensos, es lluitava metre per metre, i en Lou no deixava de disparar amb la seva MG 42 ni un segon pensant en acabar ràpid aquella absurda batalla. Tenia agulles a sa cadira veient la neu com es tornava vermella, patia molt fred, no tenia forces i el soroll de les bales sortint de la seva metralladora se l’hi havia quedat gravat en el cervell. Un dia que va canviar de posició després de que l’edifici on estava esmunyit amb els seus companys s’enfonsés, va passar corrents amb la seva MG42 a les mans per la plaça Privokzalnaya, a davant de l’Estació Central de Trens de la ciutat. Espantat pels trets que sentia, en Lou es va entrebancar amb un tros de pedra i va caure just davant de la font de Druzhba. Apujant el cap al mateix temps que es tocava la cara amb la mà per treure’s la pols de la boca, va observar l’escultura dels nens agafats de la mà del conte escrit el 1929 per l’escriptor rus Kornei Ivanovich Chukovskii. Pensant amb els seus amics quan eren petits, en Fritz, la Galiana i en Georg, uns nens innocents que només volien jugar i ser feliços, en Lou va clavar un cop de puny al terra de ràbia, sentia odi d’estar allà patint per una batalla que no acabava mai més. Un dels seus companys en veure’l immòbil li va agafar la MG42 i el va fer aixecar per marxar d’aquella plaça plena de runes per amagar-se a una posició més segura.

 

Però tot va canviar a les 8:50 del matí del 19 de novembre quan els soviètics varen començar l’Operació Urà amb el propòsit d’encerclar l’exèrcit alemany a dins la ciutat. En veure que els soviètics atacaven pel nord-est de la ciutat, en el punt més dèbil del 6ª Exèrcit, en Lou va ser traslladat amb el 48ª Cos Panzer del general Ferdinand Heim cap al nord, en direcció a la bretxa al llarg del Don, per ajudar a les tropes romaneses del 3ª Exèrcit a lluitar contra el 21ª Exèrcit soviètic. Però els alemanys es movien en un desordre brutal i tot era un caos dins de les seves files. Tothom anava d’una banda a l’altra amb diferents informacions i ningú sabia del cert on s’havien de dirigir. A dos quarts de dotze del migdia, varen rebre la primera ordre d’en Hitler en què els ordenava que canviessin de rumb i es dirigissin ràpidament cap al sector al voltant de Blinov, on el 5ª Exèrcit soviètic havia avançat entre la neu i la boira. Enfadats per aquella nova ordre, el 48ª Cos es va posar novament en marxa, però de seguida aquells soldats es varen veure inundats amb les restes de les divisions romaneses que corrien a través dels nevats camps.

 

A la tarda, enmig d’una tempesta de neu, vent i boira, el 48ª Cos va arribar a Blinov i varen decidir esperar que arribessin els T-34 en el poble de Peshani per atacar-los. En Lou, amb uns quants homes més, els varen fer avançar per veure si localitzaven els soviètics i per on es dirigien. Després d’avançar uns quants quilòmetres a peu amb les armes a la mà, varen veure els primers soldats soviètics acompanyats amb els T-34. Amagats entre uns arbustos coberts de neu, un dels companys d’en Lou va cometre la greu errada de disparar contra aquells homes pensant que serien fàcils d’abatre ja que tenia a la ment les paraules que els hi deien els seus comandants de que els soviètics eren uns mals soldats que només havien obtingut victòries gràcies al temps. En veure que els soviètics tornaven ràpidament el foc, els altres també varen disparar i en Lou es va posar a disparar amb la seva MG 42. Disparant entre la boira que no el deixava veure res i amb un vent furiós que li tirava la neu a la cara, en Lou disparava com un desesperat però no s’adonava que no tocava els seus objectius. No veia res i el fred no el feia rumiar com calia. De cop es va quedar sense bales i llavors va canviar d’arma i va disparar amb una Maschinengewehr 42 que portava lligada a l’esquena. Però per culpa d’aquella arma no podia estar tant ajupit i tant amagat, i el fet de ser més visible el feia més vulnerable. Veient com queien els seus companys com mosques convertint la neu blanca en neu vermella, en Lou es va posar nerviós i li tremolaven les mans. Després d’intercanviar uns quants trets més, en Lou es va posar histèric en veure com el seu company que li aguantava les bales de la MG 42 queia mort davant seu d’un tret al cap. Impactat en veure’l morir amb els ulls oberts i com li queia a damunt del seu braç dret, en Lou va cometre el greu error d’aixecar-se més del compte i en aquell moment va rebre l’impacta de tres bales; dues a l’espatlla esquerre i l’altre al pulmó dret. Mal ferit, es va deixar caure a terra mig inconscient mentre sentia les bales passar molt a prop d’on era ell. Al cap d’uns minuts de crits de dolor, va quedar cobert de la neu que continuava queien sense cessar. Sabent quin seria el seu destí, amb llàgrimes als ulls es va posar des del terra fred a mirar el cel boirós desitjant tancar els ulls i despertar-se a la seva ciutat en el bar de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz amb en Fritz, l’Àngela, en Marwin, en Georg i la Galiana prenent una cervesa mentre miraven com les noies anaven cap a la Potsdamer Platz amb un somriure a la boca. Caient-li les llàgrimes a raig mentre es tocava les ferides amb la mà dreta, en Lou es va intentar aixecar però en aquell moment un tanc T-34 va disparar un obús a prop d’on era ell i en va sortir disparat per l’impacta. Volant quatre metres per sobre el terra, completament destrossat físicament va caure enmig d’un descampat inconscient. En plena retirada, un soldat alemany se’l va emportar arrossegant-lo i varen marxar corrents fins a una zona on no li podien tocar les bales. Veient que encara respirava tot i les gravetat de les ferides, es varen emportar a en Lou en un hospital de campanya de Peshani. En veure que tenia poques possibilitats de sobreviure el varen portar a l’aeròdrom de Gumrak per ser traslladat a un hospital alemany amb la resta dels ferits.

 

Passant la nit en extrema gravetat, no havia recuperat la consciència, l’endemà al matí, amb una boira espessa, va poder marxar amb una avioneta plena de ferits cap a Alemanya. Mentre s’enlairaven, els soviètics dirigits per l’Andrei Yeremenko atacaven ara pel sud-est de la ciutat per enllaçar-se amb els soldats que varen atacar el dia anterior pel nord-est amb l’objectiu d’envoltar el 6ª Exèrcit a dins la ciutat sense possibilitats d’escapar. Dies més tard, el cercle soviètic es va tancar en arribar els dos Exèrcits al poble de Kalach.

 

El 22 de novembre, sense saber res del seu amic, en Fritz es va posar a treballar com era habitual a les vuit del matí. De seguida va veure que hi havia molts soldats ferits que venien de Stalingrad i en observar-los les ferides va entendre que la batalla per la ciutat estava sent diabòlica. Sabia de dies enrere, sobretot des del 15 novembre quan l’Àngela li va portar de la llibreria el Das Reich en què es podia llegir un article d’en Goebbels que deia que hi podia haver un desastre a Stalingrad, que les coses no anaven bé. Cridant-lo perquè atengués a un soldat que estava molt greu, en Fritz es va mirar amb horror l’estat d’aquell soldat estirat a un simple llit: Tenia la cara completament desfigurada, no tenia l’ull dret, no tenia cabells de les cremades, tenia el 60% del cos cremat, havia perdut un braç i un peu, i tenia tres bales per extreure-li. Sabia que no sobreviuria. En mirar-li la seva fitxa mentre el contemplava respirar amb dificultat, es va quedar en estat de xoc en llegir que aquell soldat era en Lou. No podent-s’ho creure, pensava que era un error, va veure que era el seu amic de tota la vida, el nen amb qui jugava de petit a pilota, el noi que el va ajudar a superar la mort de la Galiana, l’home i amic amb qui anava a fer la cervesa per parlar de les seves vides i que li tirava arròs el dia del seu casament. Posant-se a plorar mentre li mirava la cara irreconeixible, en Fritz li va agafar la mà i es va posar a tremolar en veure’l com s’estava morint. En Lou va fer un últim esforç en sentir la veu d’en Fritz, va obrir l’ull dret, l’esquerre l’havia perdut, i li va dir amb dificultats:

 

Fritz… Gràcies per haver sigut el meu amic. Dóna records a la família i a l’Àngela….. No patiu per mi…. allà dalt hi ha un àngel que em tornarà a guiar. No havíem d’haver deixat mai d’escoltar a la Galiana…..

 

Empassant-se saliva per últim cop, en Lou va tancar l’ull i va morir mentre en Fritz plorava desoladament al costat del seu amic i l’abraçava amb totes les seves forces. Abatut i col·lapsat, només pensava amb els records, es va assentar en una cadira de la sala mentre veia com les infermeres s’enduien el cos sense vida d’en Lou. Sense ganes de fer res, en Fritz no va aguantar més, no deixava de pensar amb el seu amic, i va marxar a casa tot i la feina que tenia. En Paul el va cridar quan el va veure sortir pels passadissos perquè l’ajudés, però en veure’l com llançava la bata al terra va preferir deixar-lo estar. En entrar al pis es va quedar una estona sol recordant el passat i es va posar a fullejar les fotografies del seu casament on hi sortien en Lou, l’Udo i l’Elise. Tots havien mort innecessàriament. Sabent que havia de comunicar la mort del seu amic, va anar primer a casa dels pares d’en Lou a l’Alexanderplatz per explicar la terrible notícia. Deixant els pares completament destrossats, en Fritz, destrossat i sense ànima, va anar després a la fàbrica del seu pare i li va comunicar la notícia a en Barnard i en Marwin. El seu germà es va posar a plorar recordant els bells temps que jugaven innocentment a pilota i empaitaven a les noies del col·legi, i aquell dia va decidir tornar a casa. Deixant el Volkswagen al garatge, en Fritz es va dirigir a peu a la llibreria, on en aquell precís moment per la ràdio sonava Siegfried Trauermarsch d’en Richard Wagner, i quan hi va entrar a poc a poc es va quedar palplantat mirant a l’Àngela, que estava atenent a un client que comprava el Mein Kampf. Després de tornar-li el canvi en aquell home, l’Àngela va veure al seu marit plorant amb la mirada perduda. Quedant-se’l mirant i veient que no deia res, l’Àngela va saber sense que li digués que en Lou era mort. Caient-li les llàgrimes des de darrere del taulell mentre sentia de fons la ràdio que precisament retransmetia l’òpera d’en Sígfrid El Ocàs dels Déus, li va dir amb la veu tremolosa:

 

En Lou?

 

Fent que sí amb el cap, l’Àngela es va repenjar al taulell plorant i en Fritz la va abraçar tot recordant al seu amic. En saber la notícia, en Martin va tancar la ràdio i li va donar un parell de dies lliure a l’Àngela. Llavors, va renegar durament contra el règim. Irritat pensant en aquell pobre noi, una víctima més del règim, en Martin no es va aguantar més i va sortir corrents de la llibreria, va atrapar a aquell home que havia comprat el Mein Kampf, li va agafar el llibre i el va llançar amb totes les seves forces contra la carretera, sent atropellat pel tramvia. Impactat, aquell home volia demanar-li explicacions, però en veure la cara d’en Martin va preferir marxar sense dir res.

 

El 23 de novembre, després de que l’exèrcit soviètic envoltés definitivament la ciutat de Stalingrad atrapant a 1.500.000 homes, dels quals només 90.000 sobreviuran i 5.000 tornaran a casa després de la guerra, en Lou era enterrat al cementiri de Sant Mateu. L’enterrament, pagat per en Fritz perquè volia que el seu amic fos enterrat a prop de la Galiana, va ser trist i la família d’en Lou no va acceptar el condol del govern. En acabar la freda cerimònia, en Fritz, plorant, es va dirigir a la tomba de la Galiana amb l’Àngela i es va agenollar davant la tomba. Amb la veu plorosa, va cridar tot recordant el passat:

 

Protegeix en Lou!

 

Els següents dies tot el poble alemany va saber que la Batalla de Stalingrad no anava tal i com estava previst i ja es preparaven per una altra derrota. Molta gent anava a la pastisseria a donar ànims a en Richard i la Cosmina, que estaven tant afectats que ja no sabien quan valia una barra de pa. La gent també s’imaginava que tindrien la mateixa derrota al nord de l’Àfrica. El 2 de desembre, en Georg va tornar uns dies de permís a Berlín. Sense saber encara de la mort d’en Lou, va trucar a en Fritz per quedar i arreglar la picabaralla que havien tingut. Pensant que no era una mala idea varen quedar al bar de l’Hotel Esplanade tots dos sols, l’Àngela estava treballant aquells moments. Després d’entaular-se i demanar un parell de Berliner Weisse en el cambrer Julius, en Georg va notar de seguida que en Fritz estava desanimat i feia cara de pocs amics. Sense entendre què passava, li va dir:

 

Deus veure molts horrors a l’Hospital. Jo en el camp de batalla també en veig cada dia i ara vindrà el maleït hivern. No sé què farem ni a on arribarem, però et puc jurar que estem lluitant amb valentia i amb honor. No perdrem, n’estic convençut. La guerra contra la Unió Soviètica és tant dura que has de pensar que no es pot dur a terme amb cavallerositat; es tracta d’una guerra ideològica i racial que no perdrem. 

 

Veient que en Fritz continuava absent mirant des del vidre de la finestra com la gent passava tant tranquil·lament, en Georg es va beure la cervesa callat. En Fritz pensava constantment amb en Lou i el recordava precisament a la cadira on estava assentat en Georg. Sense entendre encara què passava, en Georg li va preguntar mentre s’acabava la cervesa Berliner Weisse:

 

Sabeu alguna cosa d’en Lou? Fa temps que no en ser res d’aquell gamarús! Em varen dir que es dirigia al sud, cap a Crimea, però no ser què fa. Es deu haver enamorat d’una ucraïnesa amb els pits grossos i amb una cara de pa de mantega i no deu voler tornar. Ja me l’imagino. Era tant poc espavilat amb aquest tema. Mare de Déu el que deuen patir les putes ucraïneses.

 

Fent un somriure sarcàstic, en Fritz va pagar les dues cerveses a en Julius i li va demanar a en Georg que l’acompanyes perquè tenia ganes de caminar. Estranyat per la reacció del seu amic que no li badava pràcticament boca, el va acompanyar a caminar. Mentre caminaven per la zona del Schöneberg, en Fritz li anava recordant els moments que havien passat de petits per aquells carrers jugant amb la pilota amunt i avall tots tres. Li recordava l’amistat que havien tingut, els bons moments que havien passat pel Tiergarten, en la Potsdamer Platz, en els parcs i carrers de la ciutat. En veure que entraven al cementiri de Sant Mateu, en Georg es va pensar que el portava davant de la tomba de la Galiana per recordar-li que ella no estava a favor de la guerra. Mentre caminaven entre les tombes, en Georg li va dir emprenyat:

 

No cal que em portis davant de la Galiana, ser perfectament que ella m’odiaria ara mateix.

 

Sense dir-li res, en Fritz es va aturar a davant d’una tomba i en Georg, veient que no estaven a la de la Galiana, va preguntar-li enfurismat:

 

Perquè em portes aquí? T’has tornat boig tu també?

 

Picant-li l’ullet, en Fritz li va exclamar assenyalant-li aquella tomba:

 

Llegeix!

 

Fixant bé la vista, en Georg va quedar tens en llegir el nom del seu millor amic en la làpida d’aquella tomba. Volent dir unes paraules que no li sortien, es va posar a tremolar i va cridar com un boig mentre li queien les primeres llàgrimes. Entre plors, en Fritz li va dir:

 

Aquí hi ha la valentia i l’honor que deies? Jo aquí veig un amic meu enterrat que si no fos per aquesta maleïda guerra que alguns veneren ell estaria aquí amb nosaltres tenint una vida feliç.

 

Faltant-li l’aire per respirar, en Georg es va quedar abatut agenollat davant de la tomba del seu amic mentre en Fritz tornava cap a casa a peu. Al cap d’un parell de dies en Georg va tornar al front sense dir res més a en Fritz. No es podia creure que el seu amic era mort i va agafar amb força la seva Karabinner 98 prometent-se que venjaria al seu amic. No havia entès res. En arribar al front, en Georg va continuar participant en les atrocitats que cometien. Disparava a les dones i els nens que no volien pujar als trens per anar als camps de concentració. Els culpava de la mort del seu millor amic. Mirant a un nen que li recordava a en Lou de petit, es va posar a plorar de ràbia mentre li disparava un tret al cap. Pensant amb les noies ucraïneses, en va tancar una vintena en un estable i després hi va calar foc amb la resta dels seus amics. A un noi jove que li recordava físicament a en Lou, el va torturar matant-li primer el seu fill amb un mall, després va matar a la mare a cops de culata, va violar davant d’aquell pobre home a la seva dona, que després va matar tallant-li el cap i en ell el va matar a cops de pala. La venjança seria cruel s’anava repetint.

 

El 12 de desembre, en Fritz i l’Àngela varen anar a sopar en un restaurant a prop de l’Ajuntament. Quan tornaven cap a casa a peu passant per l’Unter den Linden varen veure que l’Òpera Estatal tornava a reobrir després del bombardeig Aliat del 18 d’abril de 1941. En veure tots els luxes per la inauguració, els Mercedes negres aparcats a davant i els criats com esperaven els convidats, varen quedar impactats en veure que entrava a l’edifici en Göering i part de la cúpula nazi vestits de frac o amb l’uniforme de gala. Llegint el rètol que hi havia a fora de l’edifici neoclàssic, en Fritz va veure que representarien l’obra Els mestres cantors de Nuremberg d’en Richard Wagner, sota la direcció d’en Wilhelm Furtwängler. Mentre llegien el rètol, un oficial alemany que havien conegut durant les invitacions d’en Goebbels se’ls va apropar i els va dir si volien entrar a veure la funció, que els convidava. Mirant-se’l amb cara de menyspreu, en Fritz li va dir mentre agafava de la mà a l’Àngela per continuar caminant cap a l’oest:

 

A mi em faria vergonya estar aquí dins escoltant una òpera mentre el poble estar lluitant en una batalla que estem perdent. Ho sento, intento tenir dignitat.

 

Abans de que li pogués contestar, en Fritz va marxar en direcció a la Porta de Brandenburg per tornar al pis. Aquell oficial, que es va sentir primer molest per les paraules d’en Fritz, va pensar després que aquell noi tenia raó i quan va entrar a la sala va comentar en els seus companys que s’estaven equivocant estant allà. Al cap d’una estona, molts varen mostrar la seva indignació cap a en Göering, que els obligava a estar escoltant l’òpera. En veure les cares dels seus homes, en Göering es va sentir molest i va sentir l’òpera en silenci sense dir res, estava emprenyat i molt.

 

L’endemà, el poble berlinès es va indignar encara més quan varen rebre a l’estació de trens un tren carregat d’aliments, sobretot mantega, provinent d’Ucraïna. El poble pensava que es repartirien entre tots, però varen quedar desil·lusionats i indignats quan varen saber que en Goebbels havia ordenat distribuir aquells aliments només entre els ferits, les famílies nombroses i a la gent gran. Com que la Matilda tenia la documentació de l’Elise i per tant podia dir que tenia 80 anys, l’Elise era del 1862, va tenir dret a rebre alguns aliments. Podent quedar-s’ho per ella sola, la Matilda els va compartir amb la família Klein, amb en Martin i alguns veïns del barri com la Klara, en Frank i la Margarethe i els pastissers Richard i Cosmina. Tots ells oblidaven que aquella dona era la jueva que havien insultat i maltractat. D’aquesta manera molta gent de la Leipziger Strasse va poder celebrar un bon Nadal i varen escoltar les Emissores Anell d’en Goebbels, on el ministre alemany recitava els noms de les ciutats conquerides perquè el poble alemany fes un recorregut pels fronts de batalla. En Fritz i l’Àngela varen convidar als pares d’en Fritz a sopar pollastre amb patates farcides de carn. Després de destapar una ampolla de vi blanc per assaborir de postres un Stollen (un pastís de fruita confitada, nous i pinyons farcit de massapà i amb sucre glacejat per sobre), que l’Àngela l’hi havia anat a comprar a en Richard per saber si sabien alguna notícia del seu fill que continuava atrapat a Stalingrad, varen escoltar en silenci com en Goebbels anava dient per la ràdio els noms de les ciutats conquerides. Després d’oir el nom de Nàrvik, on es va sentir un cor potent de cants masculins estacionats en el port noruec, Tunis, on es va sentir la interpretació Stille Nacht, Heitige Noacht per part dels soldats que rebutjaven les tropes nord-americanes i britàniques de Bizerta i Tunísia, va sonar en seguit el nom de Stalingrad i tots es varen quedar amb el cap abaixat pensant en les dures condicions en què estaven malvivint els soldats del 6ª Exèrcit alemany. Recordant a en Lou, en Fritz es va mirar disgustat a l’Àngela i es va aixecar de la cadira i va apagar la ràdio. No tenia ganes de sentir com el mentien prometent una victòria que mai arribava.

 

El fi d’any, tota la família Klein, amb en Conrad i la Felda, i alguns amics de la família, entre ells la Matilda i en Martin, i els veïns Hermann i Bernardina i en Kurt i la Maria amb les seves dues filles, la Hanna i la Martha, varen celebrar la vinguda del nou any a casa dels Klein. Menjant un Schweinebraten (estofat de porc amb salsa de cervesa negra) de la Luane, que havia imitat de la recepta de la seva sogra, tots varen brindar en el menjador per un nou any desitjant que acabés la guerra. En el moble del menjador, en Barnard hi va col·locar una fotografia de la seva mare i una altra de la seva mare amb el seu pare simbolitzant que ara estaven junts per sempre més. En Fritz es mirava amb un somriure com la Matilda i en Martin brindaven junts com si res no els hagués separat. Parlant amb el seu tiet, en Friedrich Klein, aquest li va dir que en Gottfried, el cosí d’en Fritz, hauria d’anar a la guerra en breu perquè no havia aprovat els exàmens. Pensant que era millor no explicar-li el què pensava sobre la guerra, en Fritz li va desitjar sort. La Felda, per la seva part, continuava creient amb en Hitler i els anava dient que tinguessin fe, però l’àvia va notar que l’Àngela ja no li feia el cas que l’hi havia fet abans. No portava el seu braçalet i en canvi portava el collaret de l’Elise amb molt d’orgull.

 

L’endemà, tots varen sentir per la ràdio el discurs d’any nou d’en Hitler i gran part de la gent que el va sentir no se’l va voler creure. Per la majoria la guerra ja no tenia sentit. Al cap d’un parell de dies, a la fàbrica en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels per desitjar-li bon any. Mentre parlaven de la situació en el front oriental, el ministre li va explicar en veure que en Barnard no estava animat:

 

La situació és complicada, no el mentiré, però es poden derrotar als soviètics amb mitjans brutals i ara demanarem la mobilització total de totes les forces i totes les reserves alemanyes. Ara per ara, Stalingrad estar perdut. 
Patint perquè no enviessin als seus fills en el front, en Barnard li va explicar que un seu nebot ja estava al front i li va demanar que per favor no enviessin als seus fills, però el ministre ara li va dir:

 

Escolti, per vostè ha de ser un orgull tenir els fills lluitant per Alemanya. Si els hi toca jo no hi podré fer res com abans. Però no crec que en Fritz hi hagi d’anar al front perquè Berlín necessita metges. L’altre seu fill, el que no parla, aquest no ho sé, ja ho vaig evitar un cop però no crec que ho pugui tornar a evitar.

 

Emprenyat pensant que en Marwin potser hauria d’anar al front, en Barnard va penjar el telèfon de cop i li va donar el dia lliure en el seu fill perquè anés amb els seus amics que no havien anat al front. Volia que aprofités la joventut i no la malgastés treballant com un desesperat per no res. Si la fàbrica no podia mantenir a en Marwin fora de la guerra deixaria de treballar pels nazis.

 

El 16 de gener, Berlín va tornar a ser atacada per la RAF. De seguida en Fritz i l’Àngela varen anar juntament amb l’Annalisa i la Velda, que s’havien quedat a dormir al pis, i la seva família en el refugi antiaeri. Ple de gent, varen sentir com queien les bombes del cel i la gent de seguida es va començar a desesperar. Alguns cridaven, els altres ploraven i uns altres anaven picant al terra de ràbia. La botiguera Helga va cridar:

 

Hem perdut la guerra, quan ho veurà en Hitler? Que es rendeixi d’una vegada.

 

Sentint a aquella dona, la gent va començar a criticar al govern alemany i va començar allà al mig un acalorat debat polític. Alguns deien que el nacionalsocialisme era una bona idea però que no havia sigut portada a la pràctica com calia. Mirant-s’ho agafant a l’Àngela, en Fritz li va dir a cau d’orella:

 

Ara resultarà que ningú va votar al NSDAP, ara tots érem del Zentrum.

 

Els qui més patien i alhora criticaven al règim eren els pastissers, que no tenien notícies del seu fill i sabien que estava a Stalingrad atrapat. Després de no sentir els avions britànics, tots varen sortir del refugi amb prudència i en Fritz aquest cop no va anar a l’Hospital. Es va quedar amb la resta de la gent ajudant a persones que havien quedat ferides i intentava treure la gent viva que havien quedat atrapades en les runes dels edificis que havien sigut destruït. Amb molta energia i ganes d’ajudar, les portava a la gespa que hi havia a una banda de la Potsdamer Platz i allà els hi feia els primers auxilis. Després de que vinguessin la policia i els bombers, en Fritz va anar a buscar la seva família, que l’esperava al centre de la Potsdamer Platz, i varen tornar desanimats cap a casa mentre veien com la gent estava desesperada.

 

El 28 de gener, mentre a tot Alemanya es decretava la mobilització general de tots els homes de 16 a 65 anys, en Fritz va anar com sempre al cementiri de Sant Mateu. Aquesta vegada, per sorpresa seva, l’Àngela li va demanar acompanyar-lo perquè volia anar a deixar unes flors a la tomba d’en Lou. Acceptant que l’acompanyés, en Fritz va pensar desanimat que no hi podria deixar la nota en què li deia a la Galiana que l’estimava i que no podria demostrar els seus sentiments perquè l’Àngela malpensaria. Després d’aturar-se a la floristeria a comprar les flors, on la Carlene els va assegurar que havien de continuar tenint fe, es varen dirigir cap al cementiri a peu. Mentre caminaven a poc a poc, en Fritz li va explicar per primer cop el què va passar 10 anys enrere. Recordant com la Galiana queia abatuda a terra, li va caure una llàgrima que li va eixugar l’Àngela, i li va dir mentre li agafava la mà:

 

Entenc els teus sentiments! Devia ser molt dur per un noi de 17 anys perdre la seva estimada.

 

Fent-li que sí amb el cap mentre s’aguantava el plor,varen entrar al cementiri i després de deixar unes flors vermelles a la tomba d’en Lou, l’Àngela va deixar que en Fritz anés sol a la tomba de la Galiana i s’hi estigués l’estona que fes falta. Emocionat pel gest de la seva xicota, en Fritz només s’hi va estar uns minuts, tot i que varen ser uns minuts molt emotius per ell ja que encara recordava el tret que va abatre a la Galiana. Odiant no haver pogut trobar mai l’assassí, va tornar cap a on era l’Àngela després d’eixugar-se les llàgrimes. En sortir del cementiri tots dos varen anar a peu a treballar.

 

Mentre caminava sol cap a l’Hospital es va quedar una estona contemplant al Reichstag i el Tiergarten, i no parava de recordar a la Galiana dibuixant i corrent per aquells arbres i aquelles plantes mentre jugaven a fet i amagar o parlaven de les seves vides i els seus desitjos. Pensant en aquells bells temps va entrar a l’Hospital que estava com sempre ple de ferits. En posar-se la bata al seu despatx, va entrar de sobte una infermera que li va ordenar que es presentés en el despatx del director. Preocupat pensant que l’enviarien ara si en el front, el director el va deixar més tranquil quan li va dir que havia de cuidar a un oficial de l’exèrcit alemany que deia que el coneixia i volia un tracte preferent. Anant a l’habitació on li havien indicat, va veure a un oficial estirat al llit en una habitació tot sol. Indignat perquè els altres pacients tenien que ser amuntegats en habitacions sense llits mentre aquest estava sol en una habitació ample, va quedar impactat en veure la cara d’aquell oficial, era en Hans, l’oficial de Rastenburg. Somrient en veure’l amb una bata i sense l’uniforme de les SS, el va saludar i es va mirar el seu estat en els documents. Llegint-los atentament, va veure que tenia una ferida de bala sense importància a l’abdomen. Per sort seva no l’hi havia tocat cap òrgan vital. Mentre mirava l’expedient, en Hans li va explicar que l’havien disparat quan havia anat a inspeccionar una zona del Caucas. Veient que la bala ja no hi era i que necessitava repòs i molts calmants pel dolor, va començar a parlar amb l’oficial, que estava bastant dèbil físicament, assentant-se a la cadira del costat del llit. Tenint una conversa amable parlant de les seves respectives parelles i de les seves vides a Berlín, en Hans va començar a recordar els temps en què lluitaven per pujar al poder en les batalles campals en els carrers de Berlín. Mentre li explicava que havia lluitat amb tota la seva energia perquè creia fermament amb els ideals nacionalsocialistes i amb en Hitler, en Fritz, que no deixava de pensar amb la Galiana,  li va explicar:

 

Eren massa violentes aquestes manifestacions. Nosaltres en varem anar a una on es varen sentir molts trets i es veien morts per tot arreu.

 

Rient com podia, en Hans li va dir mentre observava un calendari que tenia penjat a la paret de davant seu:

 

Sí que eren violentes, sí. Jo vaig disparar en més d’una ocasió amb la meva Parabellum. No podíem consentir que els comunistes es fessin amb el control dels carrers. Amb un somriure a la boca li va afegir: Ara recordo que precisament avui fa 10 anys vaig matar a la meva primera persona. Va ser una noia jove a davant l’Ajuntament.

 

Empassant-se la saliva mentre el mirava des d’una cadira, en Fritz de cop es va començar a posar nerviós pensant que segurament tenia a davant seu l’assassí de la Galiana, per fi l’havia trobat, l’home que havia jurat matar. L’home que el va fer viure a les tenebres, l’home que l’hi havia arruïnat la vida i que l’hi havia portat tants patiments. Rient encara més, en Hans va continuar la seva exposició dient:

 

Jo apuntava al noi amb qui anava, però un company em va donar un copet i vaig moure el revòlver sense voler i vaig disparar a aquella noia. Mare de Déu, la molt bastarda va ser la meva primera víctima. Encara de vegades la recordo en els meus somnis, per sort vaig matar a una maleïda comunista.

 

Sense dir-li res, en Fritz es va quedar blanc i es va aixecar de la cadira a poc a poc mentre s’anava tocant els cabells. Veient que el qui considerava el seu amic no reaccionava i no li deia res, en Hans li va preguntar si es trobava bé. No responent-li, en Fritz va tancar la porta amb clau i li va dir en veu baixa que ara l’hi havia d’obrir un moment la ferida per desinfectar-li. Preguntant si li faria mal, en Fritz, que no li deixava de mirar la cara, li va dir que no, que seria ràpid, però que l’havia de lligar de mans i cames al llit perquè no es mogués com aquell dia i fes un mal gest. Deixant-se lligar confiat, en Hans li va dir que era un afortunat de tenir un metge per ell sol i li va tornar a recordar com havia disparat a aquella noia dient-li que ella l’havia desvirgat en el camp de matar. Un cop lligat, per sorpresa d’en Hans, en Fritz li va tapar la boca amb esparadrap perquè no cridés. Canviant-li completament la cara amable, en Fritz es va apropar a la cara d’en Hans, a només 5 centímetres es va quedar del seu nas, i li va dir cínicament:

 

Que no em recordes? Jo sóc aquell noi que anava amb aquella noia que vas assassinar. Obrint els ulls com unes taronges, en Hans va començar a tremolar i anava respirant profundament amb el nas, se sentia impotent en veure’s lligat al llit mentre en Fritz li deia: Tu vas matar tot el què tenia, em vas destrossar la vida i no et perdonaré mai fill de puta. Jo no he sigut mai un nazi i mai ho seré. Sempre us he odiat i sempre us he volgut veure morts com tu seràs.

 

Agafant la cartera d’en Hans que tenia damunt d’una tauleta, en Fritz va treure una fotografia dels seus fills i de la seva esposa i li va posar davant de la cara, i li va exclamar amb una cara d’odi que espantava a en Hans:

 

Mira’ls bé perquè no els veuràs mai més. La teva dona quedarà viuda i els teus fills sense pare. D’aquí uns segons seràs un cadàver que es podrirà.  

 

Tremolant, en Hans volia cridar i moure’s però no podia, estava horroritzat, estava suant com si tingués un radiador al damunt i no parava de respirar profundament. Veient-lo patir, en Fritz va agafar un bisturí i li va obrir la ferida a poc a poc perquè patís. Amb la ferida oberta, en Fritz va agafar unes pinces i va començar a clavar-li en els seu ronyo dret. Patint com un desesperat, volia cridar però no podia per l’esparadrap, va sentir com en Fritz parava amb les pinces i les treia del ronyo, però el noi li va aparèixer a la seva cara per ensenyar-li un potet d’àcid. Parant-se-li la respiració, va començar a patir com no ho havia fet mai quan en Fritz li tirava gota a gota l’àcid a la seva ferida oberta. Vermell del dolor que sentia, encara va quedar més vermell quan va sentir que li tirava alcohol per desinfectar. No aguantant més, en Fritz va tornar a posar la seva cara damunt de la d’en Hans i li va dir enrabiat:

 

Encara estàs orgullós del que vas fer fa 10 anys? Pensa amb la teva dona que quedarà viuda per sempre més.

 

Quan va acabar de dir-li que la seva dona quedaria viuda, en Fritz va agafar unes tisores i li va tallar un tros de ronyo causant-li a en Hans un dolor insuportable. S’intentava moure, però li era impossible i només movia la cintura pensant en caure del llit fent molt de soroll per tal de que algú l’ajudés. Continuant irritat i mirant-li com patia d’un dolor impossible d’aguantar, en Fritz es va girar un moment cap a un armariet i a poc a poc va tornar a la cara d’en Hans, que ara estava blanc com la neu començant a perdre el coneixement, i li va ensenyar una xeringa. Apropant-li als ulls, li va dir a poc a poc:

 

Tranquil aquí només hi ha aire. Et deixo 30 segons perquè pensis amb els teus i gaudeixis de la ferida.

 

Intentant moure’s, en Hans ja no aguantava més el terrible dolor i dels seus ulls no paraven de caure-li llàgrimes. Obrint-li els ulls amb els dos dits de la mà esquerre perquè morís mirant-li la cara, en Fritz li va clavar la xeringa a la gola amb l’altra mà i abans de prémer la xeringa va dir-li:

 

Quedem en paus fill de puta!.

 

Un cop mort, en Fritz va deslligar-lo i li va treure l’esparadrap de la boca i després de llançar la xeringa va cridar a una infermera. Quan la infermera va entrar a l’habitació va quedar impactada en veure tanta sang pel llit i en Fritz li va dir mentre s’eixugava les mans amb una tovallola que estava més greu del què es pensaven i que tenia un ronyo perforat sent impossible salvar-lo. Patint perquè no el descobrissin, va demanar-li a la infermera que se l’emportés ràpid cap a una sala on hi havien els demés cadàvers. Per sort d’en Fritz aquell dia hi varen haver molts morts i ningú es va fixar com havia mort en Hans. Després de que se sabés la notícia de la mort d’aquell oficial, el director va cridar urgentment a en Fritz en el seu despatx. Patint per la seva vida, en Fritz es va dirigir ràpidament cap al despatx sentint els batecs del seu cor a cada passa que feia en aquell llarg passadís. Amb una cara inexpressiva en veure’l entrar, el director el va fer seure en una cadira del despatx. Esperant que el detinguessin, en Fritz va escoltar com el director li preguntava mirant-lo directament a la cara:

 

Com és que ha mort aquell oficial? No tenia una ferida tant greu perquè morís! I perquè no has demanat ajuda?.

 

Pensant que estava perdut, en Fritz li va contestar:

 

El problema és que ningú el va examinar bé. Tothom vol córrer massa. En desinfectar-li la ferida vaig veure que tenia el ronyo fotut i tenia problemes per respirar. De seguida volia cridar a un metge perquè comencés la intervenció però en Hans es va moure sense voler per la falta de calmants que patim aquí a l’hospital i es va tocar un òrgan amb les meves tisores i es va provocar una aturada cardíaca. Jo sóc el primer en sentir la seva mort perquè fa 10 anys que ens varem conèixer i ens unia una persona molt especial.

 

Fent que sí amb el cap, no li quadrava el què li deia però tant li feia, el director li va dir que no volia que digués que no hi havia calmants a l’Hospital, i li va explicar calmat:

 

Jo també coneixia aquesta home. Era un carnisser. Havia matat a moltes persones a Oranienburg durant els anys 30. Era famós per la seva duresa i els seus mètodes cruels contra els presoners. Els hi injectava gasolina perquè morissin tràgicament. Jo no sento pena per la seva mort i tant me fa com hagi mort. Només espero que cremi a l’infern. Ara redactaré un informe on diré que ha mort per una greu ferida de bala i ja està. No en vull sentir parlar mai més d’aquest desgraciat.

 

En veure que estava salvat, després d’acomiadar-se del director amb una encaixada de mans va tornar corrents al pis pensant que havia matat per primera vegada però estava feliç d’haver venjat la mort de la Galiana. Aquell fet mai el va explicar a ningú perquè no volia que l’Àngela el mirés amb uns altres ulls. Abans de que ella plegués de la llibreria, va anar un moment a casa els seus pares i es va quedar una llarga estona contemplant el quadre de la Galiana mentre agafava la xapa de ferro que la seva xicota li deia que li havia portat sort. En veure que es feia tard i que les faroles s’encenien per il·luminar el fosc carrer, va deixar la xapa en la capsa de records i va anar a buscar l’Àngela. Volent dissimular que estava afectat, va convidar-la a sopar en el bar Victorius. En veure que estava estrany va acceptar la invitació sense fer masses preguntes. En asseure’s a una petita taula a prop de la barra, l’Àngela, que no li passava res per alt, veia que continuava estant diferent al matí i que no es bevia la Berliner Weisse. Li volia preguntar què passava, però en aquells moments en Mark, que els hi portava el xai amb patates que havien demanat, els va explicar que en Hermann, el fill d’en Richard i la Cosmina, havia mort a Stalingrad per culpa de les baixes temperatures. Impactats per aquella notícia, varen quedar abatuts a la cadira del bar mentre anaven recordant aquell jove pastisser que sempre els atenia molt amablement quan anaven a comprar pa a la pastisseria. En tornar a casa tristos per haver de lamentar una altra mort, els dos nois no varen poder dormir aquella nit. L’Àngela anava pensant amb en Hermann i en Fritz anava pensant que era un assassí.

 

Al cap de dos dies, en Fritz i l’Àngela varen tornar a rebutjar anar a la commemoració del desè aniversari de la pujada al poder d’en Hitler després de que en Goebbels els hi donés unes invitacions especials. Aquell aniversari va ser molt poc festejat i es varen prohibir les exhibicions de banderetes. Enlloc d’anar al Palau d’Esports, es varen tancar en el bar de l’Hotel Esplanade recordant als seus amics i des d’allà varen escoltar per la ràdio el discurs d’en Goebbels. Sentint com el ministre disculpava a en Hitler de no ser present a aquell acte al·legant que estava lluitant per la victòria, en Fritz va veure que alguns dels clients estaven empipats amb les paraules d’en Goebbels i uns altres aplaudien les seves paraules. Després de lloar la figura del dictador alemany comparant-la amb una divinitat, en Goebbels va tornar a parlar d’una guerra total i va demanar a la gent que lluités pel seu país. Aquestes paraules ja varen ser rebudes en el bar amb menys aplaudiments i fins i tot en Julius, que sempre l’havia aplaudit, va renegar del ministre mentre omplia una copa de vi a la barra. Uns minuts més tard varen sentir a en Hermann Göering fent també un discurs on va qualificar la Batalla de Stalingrad com una gran gesta i va comparar els soldats alemanys amb els soldats grecs en la batalla de les Termòpiles del 480 aC. Mentre en Fritz li deia a l’Àngela que els grecs no es voldrien comparar mai amb els alemanys, va sonar de sobte l’alarma antiaèria. De seguida tots es varen mirar amb els ulls oberts i amb cara de desconcert, molts no es creien que anaven a ser atacats. Els britànics no havien atacat mai tant d’hora, tot i que ja era fosc. Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz va pensar que era millor fer cas a l’alarma i va agafar corrents a l’Àngela i va córrer ràpidament cap al refugi antiaeri, que per sort era a prop d’on eren ells. Molts dels clients i el cambrer Julius varen seguir a en Fritz quan el varen veure córrer i es varen tancar amb ell i l’Àngela en el refugi, que de seguida va quedar ple. Al cap d’uns minuts varen sentir caure les primeres bombes contra la ciutat. Mentre escoltaven caure les bombes i el seu horrible soroll en explotar contra el terra, els clients que havien aplaudit el discurs d’en Goebbels varen començar a renegar del règim i acusaven a en Göering de corrupte i traïdor. Després de que no se sentissin els bombarders britànics, en Fritz i l’Àngela varen sortir corrents i varen anar a casa dels pares d’en Fritz. En entrar a casa es varen trobar a en Barnard assentat a la seva butaca, no s’havia cregut que anirien a ser atacats, i va cridar mentre els veia entrar per la porta:

 

Ara ja ens ataquen a aquesta hora. No podem fer ni el te. Ara què toca? Que es rendeixin d’una vegada per totes. Estem acabats i tothom ho veu. Ja ni banderetes pengen pels carrers. On carai és en Hitler? Quin covard.   

 

Després de veure que tots estaven bé, varen tornar al carrer per observar els desperfectes que havien causat les bombes en la Potsdamer Platz. Els danys eren pocs, tots reparables, però tothom sabia que això aniria a més. Després d’ajudar a uns nens que havien quedats atrapats en un pis, varen anar al pis de la mare de l’Àngela. L’Annalisa estava molt preocupada i nerviosa, l’atemoria molt aquella situació, i la parella la varen convidar a sopar i dormir al pis juntament amb la Velda. A en Fritz li molestava tenir la Velda dormint a casa perquè de vegades se li passejava per davant de forma excessivament provocativa amb una bata que mostrava totes les seves corbes i els seus encants.

 

El 2 de febrer, després de que el 6ª Exèrcit es rendís finalment a Stalingrad, es varen tancar a Alemanya més de 100.000 restaurants i molts centres d’oci per procurar que els homes s’interessessin només per la guerra. Observant com tres dels seus restaurants favorits eren obligats a tancar, en Fritz es va posar trist en pensar amb els propietaris i els cambrers d’aquells restaurants, sabia que els enviarien al front, però va creure un bri d’esperança pensant que si continuaven d’aquesta manera la gent se’ls revoltaria aviat. En baixar a baix al carrer va anar directe al bar Victorius i es va quedar més tranquil en veure que en Mark i la Diane servien cerveses i Coca-Cola amb tota normalitat. L’endemà, aquesta mesura va quedar en un no res quan varen sentir el noticiari del Reich. En aquells moments en Fritz i l’Àngela estaven a casa dels pares d’en Fritz per parlar sobre quin restaurant havia quedat obert i quin tancat. En sentir els compassos d’obertura de la Cinquena Simfonia d’en Beethoven varen entendre que els comunicarien una notícia important i tots varen quedar callats per sentir les paraules del locutor. El comunicat que varen sentir deia:

 

La lluita de Stalingrad ha arribat al seu final. Lleial al seu jurament fins l’últim alè, el 6ª Exèrcit a les ordres del exemplar comandant general i mariscal de camp Friedrich Paulus ha sigut eliminat per la força superior de l’enemic i a les desfavorables condicions. Els generals, els oficials, els suboficials i els homes han lluitat cos a cos fins l’últim tret. Han mort perquè Alemanya pogués viure.

 

L’anunci era una mentida perquè en Paulus i els seus homes no havien mort, s’havien rendit als soviètics. Després es va ordenar quatre dies de dol nacional i es varen tancar durant aquests dies els locals de diversió. Fent que no amb el cap, en Barnard va exclamar enfadat des de la seva butaca:

 

Han matat a 1.5 milions de persones i només donen un comunicat. A més d’assassins són uns irrespectuosos.

 

Entenent que la guerra no els aniria bé, en Fritz i l’Àngela continuaven confiant que a partir d’aquella derrota i dels bombardejos que patien la gent es manifestaria i obligaria al govern a rendir-se. Els següents dies, en Fritz i l’Àngela veien que molta gent del barri qüestionava la Batalla de Stalingrad per la magnitud de les baixes i criticaven les decisions que s’havien pres fins llavors. Alguns expressaven públicament que Stalingrad suposava el començament del final. La Klara va perdre a dos nebots i estava tant trista explicant-ho a la llibreria que es posava a plorar mentre en Martin l’abraçava per consolar-la. Molts altres anaven a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina a donar el seu condol per la pèrdua d’en Hermann. Els pastissers estaven tant afectats que regalaven el pa als clients que els donaven el condol i renegaven durament del règim. Quan veien passar els soldats passejar per davant de la pastisseria els hi giraven la cara. Tot i això, alguns veïns més bèl·lics, com la Carlene, demanaven mobilitzar definitivament a totes les forces del front i de la rereguarda per aconseguir la victòria. En Fritz va quedar trist a més de per la derrota de Stalingrad i per les seves baixes perquè va saber a l’Hospital que el 9 de febrer les SS varen assassinar a trets el seu boxejador favorit, en Johann Trollmann, conegut com en Gipsy Trollmann, que havia sigut objecte de burla pels nazis per ser gitano, en el camp de concentració de Neuengamme. En explicar-li a l’Àngela aquella notícia es varen posar a recordar els combats de boxa d’en Trollmann, tot i que a l’Àngela li agradaven més altres boxejadors.

 

El 17 de febrer, quan estava al pis canviant-se per anar a l’Hospital mentre la Velda els preparava un cafè i l’Annalisa l’esmorzar, en Fritz va rebre una trucada d’en Goebbels, que estava molt nerviós i tenia una veu cansada. Directament, en Goebbels li va demanar que anés l’endemà amb l’Àngela al Palau d’Esports perquè pronunciaria el discurs de la seva vida. Pensant que no li podria dir que no perquè encara li interessava tenir contactes dins del govern, en Fritz va acceptar la proposta. Preguntant-li perquè no l’hi havia dit en el seu pare, en Goebbels li va contestar:

 

Noi, el teu pare estar enfadat amb mi perquè li vaig dir que el teu germà potser hauria d’anar a la guerra. Quan el truco em penja de seguida i em nega totes les invitacions. No hi puc fer res jo. M’ha d’entendre.

 

Demanant-li que entengués al seu pare perquè havia perdut a la seva mare feia poc, en Fritz va penjar el telèfon i li va dir a l’Àngela que havien d’anar a aquell acte. Primer, rondinant, després l’Àngela va dir:

 

Perfecte, anem-hi, tinc ganes de veure com en Goebbels es xiulat i escridassat per la derrota de Stalingrad.

 

A la tarda de l’endemà, després de plegar de treballar, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir amb la Zundapp al Palau d’Esports tal i com l’hi havia demanat en Goebbels. Aparcant la motocicleta a prop del Palau, es varen esperar amb les 15.000 persones que hi havia i mirant a dins del Palau en Fritz va veure a moltes càmeres del Wochenschaus i  molts micròfons de la Gran Ràdio Alemanya, i va entendre que s’anunciaria una cosa important. Mentre esperaven a fora perquè no volien entrar tant d’hora, varen veure com en Goebbels arribava a l’estadi amb el seu Mercedes a prova de bales. Un regal d’en Hitler de Nadal. En veure’l baixar del cotxe amb uns quants oficials de les SS perfectament armats, varen entrar a la sala i mentre buscaven uns seients varen observar en el vestíbul que penjava de paret a paret una pancarta en la que es proclamava:

 

La guerra total – La guerra més curta

 

Poc abans de les cinc de la tarda, tots es varen asseure i l’Àngela va anar a saludar un moment a la Magda a primera fila, que per primer cop havia portat a les seves dues filles grans, la Helga i la Hilde, en el Palau d’Esports. Un cop el ministre alemany va trepitjar l’arena, l’Àngela va tornar en seguit al seu lloc, al costat d’en Fritz. Quan en Goebbels va pujar a la tribuna amb una cara enèrgica, va començar el seu apassionat discurs on va descriure el panorama espantós que hi hauria si la Unió Soviètica guanyava la guerra. Quan va parlar de Stalingrad la gent es va quedar en silenci escoltant-lo mentre deia que va ser una lluita exemplar contra els perills d’Occident. Seguidament, va acusar el judaisme internacional de diabòlic i cínic dient que volia portar al món el desordre per provocar la caiguda de cultures mil·lenàries. Cada paraula era aplaudia pel públic i en Goebbels ho va aprofitar per preguntar si volien la Guerra Total. Esperant que tothom digués Nein, en Fritz i l’Àngela varen quedar atordit en veure que tots deien eufòrics: Ja. Mentre acabaven de sentir aquell discurs ara amb desànim i de veure com el públic es deixava emportar pels cants de sirena d’en Goebbels, varen sentir com el ministre anava a dir la paraula Ausrott (Ausrottuung vol dir extermini) que va corregir dient Ausschaltung (eliminació). Aquella patinada va ser entesa per tot el públic, que el va aplaudir i va cridar:

 

Fora els jueus!.

 

Espantats de que el règim continués tenint tants suports, es varen quedar a veure i sentir la resta de l’acte abatuts al seient. Durant la rest del discurs, el ministre de Propaganda va fer deu preguntes als assistents i els va demanar si estaven disposats a fer més sacrificis. El públic, eufòric, anava dient que sí a tot. En Fritz i l’Àngela no deien res. Veient aquella actitud, els del seu costat els hi varen demanar que cridessin sí com tots ells. En la cinquena pregunta del ministre, en què va dir que els anglesos afirmaven que el poble alemany havia perdut la confiança en el Führer, el públic es va aixecar de les cadires i va cridar enfurismada:

 

El Führer ordena, nosaltres obeïm.

 

Impactat i també posant-se dret, en Fritz li va xiuxiuejar a l’Àngela que li feia fàstic tot plegat. Llavors, el ministre, veient les cares del públic, va exclamar:

 

Esteu disposats a seguir-lo en tot i fer el necessari per què la guerra acabi amb victòria absoluta i il·limitada?

 

Sense tardar ni un segon, el públic va cridar histèric que si. Al final, esgotat, en Goebbels va cridar a les masses entusiasmades les paraules d’en Theodor Körner, el patriòtic poeta dels temps de lluita de Prússia contra en Napoleó, el conegut:

 

Ara, poble alemany aixeca’t i que comenci la tempesta.

 

Mentre mirava al públic com l’aplaudia, en Fritz va reconèixer entre els assistents a un grup d’intel·lectuals i actors populars com en Heinrich George. No deixant de sentir els sonors aplaudiments, en Fritz i l’Àngela es varen quedar com tots els demés per sentir el Deutschland, Deutschland über alles i el Horst-Wessel-Lied. Quan s’asseien de nou pensant que tot havia acabat, llavors es va sentir uns crits que deien:

 

El gran líder alemany Adolf Hitler, Sieg Heil, Sieg Heil!.

 

Esbufegant pensant que el mite no acabaria mai mentre anava sentint com el públic cridava Sieg Heil, en Fritz li va demanar a l’Àngela que el seguís fins a la tribuna per parlar amb en Goebbels, però el ministre va marxar ràpidament amb l’Albert Speer a casa seva per discutir el discurs que havia acabat de fer i que seria poc productiu pels seus interessos. Decebuts per no poder parlar amb en Goebbels, quan sortien fora del Palau varen veure com de seguida es tiraven endavant les mesures d’estalvi i de sacrifici per l’economia de guerra. Es varen tancar els restaurants de luxe com el Horcher, els establiments més cars, els salons de bellesa i les joieries. En veure els manifestants tancar aquells establiments mentre passejaven a mig gas amb la motocicleta, en Fritz li va dir a l’Àngela:

 

Ens hem tornat bojos.

 

Fent-li una cara de tristesa des de darrere seu, l’Àngela li va dir preocupada:

 

Ara no podré anar als salons de bellesa i a les joieries. Són uns lladres, m’ho roben tot.

 

Al cap d’uns dies, mentre tornava de la llibreria per anar a fer el dinar, l’Àngela va fer com sempre feia i va agafar les cartes de la bústia. Aquesta vegada tenia una carta d’una seva amiga de Munic, però no hi va donar més importància i va pujar cap a dalt al pis. Després de fer el dinar, va esperar que en el sofà que en Fritz tornés de la feina per començar a dinar i en aquell moment va obrir la carta de la seva amiga. En obrir la carta no va entendre res. Era una butlleta que deia:

 

Condeixebles!

La nació està profundament afectada per la destrucció dels homes de Stalingrad. La genial estratègia del caporal de la Guerra Mundial ha arrossegat a 330.000 homes alemanys a la mort i a la perdició d’una forma absurda i irresponsable. Führer, et donem les gràcies!.

En acabar-la de llegir va entrar en Fritz per la porta i sense pensar-s’ho li va ensenyar la butlleta. Llegint-la a poc a poc mentre es treia la jaqueta, en Fritz va quedar parat i tampoc ho va entendre què era aquella butlleta. Parlant-ne a taula mentre menjaven, en Fritz li va venir el cap que l’hi havien explicat a l’Hospital que un grup anomenat Rosa Blanca havia distribuït a la Universitat de Munic unes butlletes crítiques contra el règim. Sabent que aquells estudiants que formaven aquell grup serien assassinats, no en sabia res més, en Fritz li va demanar que guardés la butlleta. Dient-li que era perillós tenir-la a casa, en Fritz li va dir que tenia una idea i que li fes cas. A la nit, quan el carrer era buit i només il·luminat per les faroles, en Fritz i l’Àngela varen sortir vestits amb roba negra i varen enganxar la butlleta en una farola i varen tornar a casa. L’endemà al matí, quan el Sol es va llevar, tot el barri comentava la butlleta. Per molts era un acte de traïció, però també va aixecar molts aplaudiments. En Richard i la Cosmina, en llegir la butlleta abans d’anar a la pastisseria, varen fer el primer somriure després de la mort del seu marit. En veure que estava passant alguna cosa en veure a tanta gent al voltant d’una farola, un policia se’ls va apropar i en llegir la butlleta es va emprenyar i va arrencar-la amb mal geni. Veient que aquell home els hi tocaria les puces, tots varen marxar ràpidament de la farola. En Martin va ser el primer que es va tancar a la llibreria.

 

 

El 27 de febrer, les SS varen tornar a perseguir els homes jueus pels carrers de Berlín i la seva presència es veia amb terror pels berlinesos. Els jueus que agafaven els enviaven al camp de concentració d’Auschwitz per treballar com esclaus. Aquesta vegada la Matilda estava segura i fins i tot uns agents de les SS la varen saludar com una ciutadana més mentre anaven a buscar als jueus. L’endemà, les dones dels jueus que havien sigut deportats varen protestar per frenar les deportacions. La Matilda, que es podia haver quedat tancada a la botiga sense dir res, va protestar juntament amb aquestes dones i a totes elles els va donar unes galetes Leibniz-Keks perquè mengessin. La majoria estaven desnodrides.

 

La nit del 2 de març va tornar a sonar l’alarma antiaèria a la capital alemanya, i en Fritz i l’Àngela, juntament amb l’Annalisa i la Velda i la família Klein, varen anar ràpidament cap al refugi. En Fritz patia pel seu pare perquè per la seva coixesa no es podia moure ràpid. Tancats a l’humit refugi, varen sentir com aquesta vegada el bombardeig era molt més potent que els últims cops. Ara havia començat la venjança de debò, pensava en Fritz. Les bombes varen caure molt a prop d’on eren ells i els tremolors del terra eren insuportables. Sentint els xiulets de les bombes com acabaven amb una forta explosió que portava els forts tremolós, en Fritz es va començar a posar nerviós pensant amb els seus veïns. Cada explosió feia tremolar el refugi i molts patien per no morir asfixiats en aquell lloc. Els nens petits no paraven de plorar i les dones patien per les seves llars i algunes es posaven a resar. Al cap d’uns minuts varen deixar de sentir les bombes, però la majoria no va voler sortir del refugi i varen cometre l’error de deixar que es cremessin les seves cases sense que ells ho sabessin. En sortir finalment del refugi, en Fritz va mirar el panorama i de seguida va entendre que aquell bombardeig era el més potent que s’havia realitzat fins llavors. Veia runes, arbres destrossats al terra, incendis i morts. Patint pel pis, en Fritz va córrer amb l’Àngela cap al pis. Mentre corrien cap a l’est es trobaven a veïns com el perruquer Otto vaguejant pels carrers demanant ajudar perquè havien perdut a un familiar o perquè la seva casa estava cremant. En arribar al pis seu varen veure que les bombes no havien caigut a la llar i es varen quedar més tranquils. En tornar enrere, cap a l’oest, per ajudar als veïns, varen veure a fora l’entrada de casa del seu pare a en Barnard, que en veure el seu fill li va demanar que el portés a la fàbrica d’immediat perquè no hi podia trucar perquè les línies telefòniques estaven tallades. Deixant l’Àngela i la seva família a casa seu amb la seva mare i la seva germana, en Fritz va agafar la Zündapp K800 i va dirigir-se amb el seu pare com a paquet cap a la fàbrica. Mentre recorrien els carrers anaven veient com les bombes havien deixat un panorama desolador i el fum dels incendis no li deixava veure bé la calçada a en Fritz, que anava donant tant gas com podia. Per empitjorar més les coses, a mesura que s’apropaven a la fàbrica es trobava runes a la calçada i  les esquivava com podia. Fent ziga-zagues de poc va atropellar al cadàver d’un home que havia mort en caure-li una pedra al damunt. En arribar a la fàbrica varen observar que hi havia una dotació de bombers i que part del sostre estava enfonsat. Nerviós, en Barnard va baixar ràpidament de la motocicleta i va anar tant ràpid com va poder a l’entrada de la fàbrica, però un policia li va prohibir avançar perquè era perillós. Al·legant de que era el propietari, el policia el va deixar avançar uns metres més i allà es va trobar amb uns quants dels seus treballadors. Parlant amb ells, un d’ells li va relatar que havien caigut dues bombes i que havien mort alguns companys seus, precisament eren els treballadors esclavitzats, que estaven canviant una bobina en el moment de que els hi va caure la bomba. Mirant-s’ho amb preocupació i veient l’enorme fum que sortia, en Barnard observava com la fàbrica que havia construït el seu pare s’estava cremant davant seu. Ajudant a apagar l’incendi juntament amb en Fritz, varen observar intranquils que el refugi que havien construït estava completament cobert de runes i que no els hi hagués servit de res si s’hi haguessin refugiat. Regirant entre les runes després d’apagar l’incendi, varen trobar a un parell de treballadors morts i un de ferit de gravetat, que en Fritz va ajudar a atendre abans de que se l’emportessin amb l’ambulància. Veient les banderes nazis cremant, en Fritz va oferir la seva ajuda com a metge en un policia, i aquest li va respondre:

 

Em sembla que el necessitarem perquè han caigut moltes bombes en el suburbi sud-oest i s’han destruït moltes fàbriques on hi treballaven molts treballadors.

 

Enfadat veient aquella imatge desoladora i com havia quedat la fàbrica, en Fritz li va preguntar perquè no havien contrarestat l’atac, i el policia li va respondre sense pèls a la llengua:

 

L’artilleria antiaèria ha fallat. És una vergonya com es defensen les ciutats.

 

Mirant al seu pare com s’enfonsava caminant entre les runes fumejant de la seva fàbrica, en Fritz el va abraçar i li va dir que no patis ara per la fàbrica, que era el menys important. Posant-se a plorar, en Barnard li va dir:

 

Era l’herència del meu pare i ha sigut un càstig del cel per haver ajudat als nazis. Ara el que és important és les nostres vides.

 

Pensant que potser sí que era un càstig, en Fritz li va aconsellar que tornés a casa i que deixés treballar a la policia, els bombers i els metges. Veient que ja no podia fer res més, alguns treballadors seus havien mort i els altres varen tornar a casa patint per les seves família, en Barnard va marxar amb la motocicleta del seu fill mentre en Fritz es quedava a ajudar juntament amb la policia. Avançant pels suburbis del sud-oest amb un cotxe de l’Exèrcit, un Kommanderswagen de color ocre, un vehicle que era bàsicament un Volkswagen civil com el d’en Fritz muntat en un xassís de quatre rodes motrius Kübelwagen, va quedar impactat en veure tanta destrucció i tants morts. Per tot arreu hi havia runes, arbres caiguts, nens vaguejant pels carrers, ferits i incendis. Enmig de la calçada veia cadàvers de treballadors i amb el cotxe els intentaven esquivar com podien. Molta gent estava a la vorera perquè tenia por d’entrar a les seves cases i alguns els varen aplaudir mentre passaven i uns altres els varen escridassar perquè anaven tard. Baixant del cotxe, en Fritz va ajudar als policies a treure la gent que havia quedat atrapada entre les runes i donava assistència mèdica als ferits que podia curar. A trenc d’alba, amb els primers rajos del Sol, encara estava a la zona ajudant traient persones de les runes, però després de que el Sol s’enfilés una mica més va tenir que marxar a peu cap al pis per dutxar-se, canviar-se i anar a l’Hospital a atendre els ferits que arribaven per culpa del bombardeig. L’Àngela, per la seva part, estava tant preocupada per la potència de l’últim bombardeig que li feia por estar tancada a casa i s’alterava al més mínim soroll. Ara no suportava el timbre de casa. Veient el seu marit entrar per la porta, li va explicar que la catedral de St. Hedwig, quatre esglésies, alguns hospitals i algunes residències d’avis havien sigut cremades. Preocupat per l’Hospital, es va canviar ràpidament de roba, l’hi havia quedat destrossada la que portava, i va marxar corrents per agafar la Zündapp K800 que el seu pare li havia deixat en el garatge i va marxar a tota velocitat cap a l’Hospital, on va tenir molta feina. Veient que no paraven d’arribar malalts, la majoria eren malalts i ferits d’altres hospitals que havien sigut traslladats perquè l’hospital on estaven havia sigut atacat, en Fritz va aprofitar un moment de caos per anar cap al gramòfon que tenien a recepció per sentir música i va posar al màxim del volum la marxa fúnebre d’en Richard Wagner, Gotterdämmerung, per fer veure a la gent que estaven perduts. Però la gent no es va adonar d’aquell canvi, estaven massa capficats amb aquell bombardeig i l’Hospital era un autèntic desgavell. Els ferits eren amuntegats pels passadissos perquè les habitacions estaven plenes, no hi havia suficients lliteres, els calmants s’havien acabat, algunes infermeres patien atacs d’ansietat en no donar l’abast i a un metge el varen tenir que calmar en vindre-li un atac de nervis després de que li quedés la bata blanca plena de sang dels ferits. A més, alguns dels pacients es varen començar a tornar violents perquè no eren atesos i s’indignaven amb raó.

 

El 4 de març, la ciutat va ser atacada per primer cop per la 8ª Força Aèria nord-americana, cosa que va alterar encara més a la gent. Ara ja també entraven en acció els nord-americans. La família Klein es va tornar a refugiar al refugi esperant que els bombarders acabessin de destruir els edificis i els carrers de la ciutat.

 

Els següents dies, en què ciutats com Essen i Nuremberg varen ser durament bombardejades, en Barnard va intentar reconstruir la fàbrica amb els seus treballadors i va tenir sort de que quan ho va saber en Goebbels, que el dia dels bombardejos estava a Obersalzberg amb els altres jerarques nazis, va enviar a uns quants obrers perquè l’ajudessin a reconstruir-la. Però la ciutat estava mig destruïda, hi havia runes i cadàvers per tot arreu durant uns dies. La gent estava molt enfadada i explicaven pels carrers que s’havia atacat amb motiu del Dia de la Força Aèria i criticaven obertament a en Göering de deixar bombardejar la ciutat. Inclús la Carlene el va criticar durament quan va anar a comprar el pa a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina.

 

El migdia del 10 de març va tornar a sonar l’alarma antiaèria durant una hora i aquesta vegada va enganxar a en Fritz treballant a l’Hospital i a l’Àngela a la llibreria. Patint per la seva esposa en sentir les sirenes, en Fritz es va treure la bata corrents per marxar cap a casa, però quan el va veure el director pels passadissos li va ordenar que es quedés perquè el necessitaven. No escoltant-lo, en Fritz va continuar avançant cap a la porta de sortida, però el director, en veure’l que no l’hi feia cas, el va agafar per la jaqueta i li va ordenar que es quedés. Encegat, en Fritz li va clavar una forta espenta i li va dir:

 

Tu compleix ordres, jo no les compleixo. Si no t’agrado despatxa’m. Tant me fa, igualment tots acabarem sota les runes.

 

Resignat, el director el va deixar marxar mentre pensava que ell també volia marxar amb els seus. Sortint de l’Hospital amb força, en Fritz va córrer tant com va poder cap a la llibreria pensant baixar per la Wilhelmstrasse per anar més ràpid. Corrent tant com les cames li deixaven, va mirar al cel i va quedar sorprès en no veure cap bombarder i com continuava sonant la sirena. Estranyat, es va aturar davant de la Porta de Brandenburg i mirant en direcció al Tiergarten li va sembla que al fons, a prop de la Columna de la Victòria, hi havia dos avions britànics Mosquits amb els seus dos motors de 1.250 Cv cadascun. Pensant que els podien atacar i que en vindrien més, en Fritz no s’ho va pensar més i va continuar corrents cap a la Wilhelmstrasse per arribar més ràpid a la llibreria mentre encara sentia l’alarma que se li posava al cervell amb el seu xiulet intranquil·litzador. Arribant a la llibreria va veure que havia quedat buida i que ningú l’estava vigilant. Desesperat va sortir-ne ràpidament i va córrer pel carrer, que estava totalment buit, cap al refugi de la Potsdamer Platz. Baixant les escales del refugi va trobar a molts veïns, com la Carlene, i els seus germans, que li varen dir en veure’l que no havien sentit caure cap bomba i que no entenien perquè sonava l’alarma. Preguntant per l’Àngela, li varen dir que no l’havien vist allà amb ells. Preocupat, en Fritz va sortir del refugi a brida batuda, tot i que tothom li demanava que es quedés perquè encara sonava l’alarma, però ell només tenia una cosa al cap, l’Àngela. Sol i desesperat en veure la Potsdamer Platz buida, els tramvies aturats, les bicicletes abandonades pel terra i uns quants cotxes aturats al mig de la calçada, se li posava el soroll de l’alarma al cervell mentre pensava on podia ser la seva esposa. Quedant-se uns segons quiet mentre mirava el cel blau amb un banc de núvols al fons, va marxar cap a casa dels seus pares. Obrint ràpidament la porta de casa seu, se’ls va trobar amagats a sota la taula del menjador. Preguntant-los per si havien vist a l’Àngela, en Barnard li va dir sense sortir de la taula:

 

No l’hem vist, però amagat, no siguis boig vine cap a aquí.

 

Mirant-se’l a sota la taula, en Fritz li va contestar que no es podia quedar perquè la seva vida no era aquí i va marxar a camades cap al pis. Després de córrer els 300 metres que separaven el seu pis amb la casa dels seus pares, va pujar els tres pisos del bloc tant ràpid com va poder pensant que seria una bogeria que l’Àngela fos allà perquè amagar-se en un tercer pis mentre et bombardegen no era ni de tros el més ideal. Entrant a la porta, va quedar sorprès i alhora content en veure a l’Àngela asseguda al sofà escoltant el Rèquiem de Mozart. Preguntant-li què hi feia allà asseguda, l’Àngela li va respondre amb un somriure:

 

No estaves amb mi i he pensat que si em passava alguna cosa era millor està en un lloc relacionat amb tu. Aquí m’haguessis pogut trobar ràpid i m’hi sento protegida.

 

Veient que efectivament era una bogeria, tot i que una bogeria romàntica, en Fritz la va abraçar i li va ordenar mentre plorava d’emoció que no tornés a amagar-se en el pis i que fugís directament als refugis si ell no hi era. Quan baixaven les escales per anar al refugi va deixar de sonar l’alarma i varen tornar a pujar a dalt al pis. Agafant-se el dia lliure, es varen passar la resta de la tarda passejant pel Tiergarten per oblidar aquella jornada estranya perquè no havien sigut bombardejats. Recorrien els jardins com si res hagués passat, contemplaven els arbres i s’endinsaven per la gespa dels parcs només preocupant-se d’ells dos i varen gaudir contemplant les primeres flors de la primavera. L’endemà, en Fritz va anar a treballar amb tota la normalitat i el director no li va dir res perquè el necessitava. L’Àngela, per la seva part, es va quedar molt preocupada perquè una seva amiga de Munic l’havia trucat per dir-li que la nit anterior la ciutat havia sigut bombardejada amb molta duresa i que molts monuments havien quedat destruïts o danyats. Tot era terrible, i els nazis varen aprofitar que la gent estava preocupada pels bombardejos per continuar perseguint als jueus berlinesos que encara quedaven. Calculaven que hi havia 4.000 jueus.

 

Els següents dies la gent comentava pel carrer que en Hitler estava malalt i que la seva salut era molt dèbil. Les fotografies del dictador eren cada cop menys freqüents en els diaris i els qui l’havien vist havien observat que havia envellit molt. La Klara deia que estaven veient a un doble d’en Hitler i que el verdader Hitler estava amagat en un refugi. Però, el 20 de març, en Hitler va tornar a Berlín i va ser rebut per molts berlinesos contents de que tornés a casa per celebrar la Heldengedenktag, el Dia de la Commemoració dels Herois. Confiaven que amb en Hitler a Berlín tornarien les victòries i es va fer una desfilada en el seu honor. L’endemà, el dictador alemany va fer un discurs per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois en el Zeughaud (l’antic arsenal del centre de la ciutat) on va assegurar que la guerra acabaria amb els jueus. Sense que se’n adonés, el dictador alemany, acompanyat per en Keitel, en Himmler, en Göering i en Döenitz va estar apunt de morir en aquell acte perquè quan visitava l’exposició del botí de guerra capturat als soviètics abans de posar una corona de flors en el cenotafi de l’exterior, el coronel Rudolf von Gersdorff se li va apropar per matar-lo amb una bomba activada que portava amagada. La bomba esclataria al cap de 10 minuts. Per sort del dictador, només va estar a l’exposició dos minuts enlloc de la mitja hora que pensava el coronel. Els actes d’aquell dia s’havien modificat sense previ avís per por a possibles bombardejos. Amb la bomba activada i sense possibilitat de seguir a en Hitler, en Von Gersdorff va anar als lavabos més propers i va desactivar la bomba. Després de que el poble sentís el discurs, que va ser molt breu, molta gent va deixar de criticar al règim i va tornar a creure amb el seu líder com un salvador, tot i que pocs varen anar a veure els soldats desfilar per l’Unter den Linden perquè el record de Stalingrad encara era massa present a la retina de la gent.

 

A la Leipziger Strasse, la Carlene, que havia criticat davant de l’Àngela a en Hitler acusant-lo d’estar malalt i incapacitat, l’endemà, quan va anar a comprar el Völkischer Beobachter, li va dir que la guerra la guanyarien perquè Déu els hi havia portat en Hitler. Quan l’Àngela li anava per respondre que en Hitler l’havia portat el diable, va entrar a la llibreria la Klara, que en sentir la conversa des de fora els va dir:

 

No digueu bajanades, aquest què heu sentit no era en Hitler. Aquest era el seu doble. Ser de bona font que l’autèntic està tancat sota arrest domiciliari a Obersalzberg després d’haver patit un col·lapse mental després de Stalingrad.

 

No volent-s’ho creure i sabent de quin peu calçava la Klara, la Carlene li va cridar de males maneres que era una mentidera i una boja. Enfadada davant d’aquelles acusacions, la Klara no s’ho va pensar ni un segon i va agafar el Völkischer Beobachter i li va tirar pel damunt de la Carlene, que ella, en voler-s’hi tornar, va agafar el Der Stuermer que hi havia davant del taulell, però llavors va intervenir-hi l’Àngela que va agafar la revista i els va demanar que es calmessin. Posant-se bé el barret que duia, la Klara va deixar unes quantes monedes al taulell per pagar el diari que havia llançat i va marxar cap a la carnisseria de la Maria. Tot seguit i sense dir res, la Carlene va marxar enfurismada cap a la floristeria mentre anava renegant de la Klara acusant-la de difamadora. Al cap de dos dies ja havien fet les paus. Al vespre, parlant-ne amb el seu marit sobre aquell tema, en Fritz li va exclamar mentre feia el sopar:

 

No crec que en Hitler faci servir un doble. Per desgràcia, tot i que el seu discurs no ha sigut molt acceptat, ha servit per què tothom veiés que no està malalt. En Hitler encara té un poder d’atracció molt gran, sobretot cap a les dones, i la seva oratòria és formidable, això es indiscutible, sinó no s’explica el seu magnetisme. És un boig, però no és un home tonto.

 

El 27 de març i el 29 de març  la RAF va tornar a bombardejar Berlín i la gent, tot hi admirar a en Hitler, odiaven que la guerra continués. La majoria criticaven que en Hitler mantingués en el govern al ministre de l’Aire, en Hermann Göering, ja que no era capaç de defensar les ciutats alemanyes dels bombarders britànics. A en Fritz i a l’Àngela els cansava anar cada cop més sovint en el refugi antiaeri, que a l’Àngela li provocaven marejos perquè eren asfixiants. En Barnard cada vegada que hi havia un bombardeig anava el dia següent a la fàbrica, que ja tornava anar tot i que a menys rendiment i amb pocs telers. Les banderes nazis no es deixaven de fàbrica.

 

El 13 d’abril, el govern alemany va anunciar per Ràdio Berlín que en els boscos de Katin, a prop de Smolensk, a l’est de Polònia, el sector que els soviètics varen ocupar durant el pacte nazi-soviètic del 1939, havien trobat una sèrie de fosses comunes d’on havien desenterrat a més de 20.000 oficials polonesos. Sentint la notícia en un bar de l’Unter den Linden, en Fritz i l’Àngela varen veure com la gent s’indignava en sentir aquelles atrocitats i acusaven als soviètics de monstres. Parlant-ne ells dos d’aquest tema mentre es bevien una Franziskaner en Fritz i una Paulaner l’Àngela, en Fritz li va comentar:

 

Els soviètics no són gaire millor que nosaltres. En Iosif Stalin no deixa de ser un dictador com en Hitler o en Mussolini, l’únic que ell utilitza la bandera comunista per amagar el seu totalitarisme, però allà no hi ha res de comunisme, l’únic que hi ha és un govern corrupte i oligàrquic.

 

Somrient mentre es bevia la Paulaner, l’Àngela li va preguntar:

 

Encara creus amb els ideals comunistes?

 

Pensant una resposta durant uns segons mentre mirava que cap client del bar els pogués sentir, en Fritz li va contestar:

 

No, jo no em sento comunista, però si que hi ha molts ideals de la doctrina marxista que m’entusiasmen com ho feien abans quan era més jove. Jo no he deixat mai de desitjar un món més just, laic i més igualitari, un món sense societat de classes, però no com ho vol en Hitler, ell vol una societat on la nació estigui per sobre del poble. Jo desitjo una democràcia parlamentària i participativa amb drets per tothom.

 

Fent-li que sí amb el cap, l’Àngela li va preguntar:

 

Però no creus que és una utopia tot això? Un món sense classes on tothom tindrà de tot i tothom serà feliç.

 

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va respondre:

 

No ho sé si és una utopia un món millor. Quan els negres de nord-americà eren esclaus també els hi deien que desitjà la llibertat era una utopia i que per tant no tenia sentit pensar en ella, però al final varen ser lliures, tot i que no els hi ha anat tant bé com es pensaven després de ser alliberats dels seus amos. 

 

Encuriosida pel tema, l’Àngela li va preguntar com es podia fer un món millor i en Fritz li va respondre:

 

És complicat, però perquè només un país canvi el seu sistema no canviarà res, evidentment quedarà engolit pels altres països, però si hi ha una unió de diferents països amb voluntat de canviar el sistema tot es pot fer. Que jo per exemple mati a un nazi no acabaré amb el nazisme perquè els demés m’eliminaran, però si la majoria matem als nazis llavors acabarem amb el nazisme. Tot i que per acabar amb el nazisme no només es necessita acabar físicament amb els seus líders, s’ha d’acabar amb la seva ideologia perquè sinó un altre agafarà el relleu amb el temps. Per desgràcia, necessitem lluitar amb la irracionalitat per guanyar-la.

 

L’endemà, mentre treballava a l’Hospital traient sang a una dona que volia donar sang pels ferits, una infermera li va dir que havia rebut una trucada urgent i que anés en el seu despatx de l’Hospital. Mentre caminava pels passadissos cap al seu despatx, va començar a pensar que havia passat alguna cosa dolenta a la seva família i es va posar a patir. En posar-se a l’auricular va sentir la veu d’un oficial de les SS i en aquells moments es va pensar que havien descobert que havia assassinat a en Hans, però es va quedar més tranquil quan li varen dir que en Goebbels el necessitava urgentment perquè tornava d’Obersalzberg amb tren després d’assistir a una important reunió i que no es trobava gaire bé. Tenint el permís del director, va canviar-se i va anar amb el seu Volkswagen a l’estació. Entrant a l’entrada de l’estació, va veure uns quants curiosos que esperaven al ministre alemany. Posant-se dins l’estació de trens, uns quants homes de les SS li varen explicar en un despatx, que el dia anterior el ministre havia patit un còlic nefrític i que tenien por de com reaccionaria en Goebbels davant de la gent que l’esperava a l’estació. Entre ells hi havia el famós cirurgia d’en Goebbels i dels alts dignataris alemanys, en Ferdinand Sauerbruch, que portava tot el seu equip per si de cas calia fer una intervenció quirúrgica. En Fritz, que entenia que el ministre devia patir forts dolors, va sortir de l’estació i va saltar a la via del tren mentre la gent li deia que estava boig. Mirant la via cap a l’est va observar que podien aturar el tren abans d’arribar a l’estació i treure’l des d’un altre punt que no fos a la parada. Entrant un altre cop a l’estació, va aconsellar en els oficials de les SS aturar el tren a uns quants metres abans d’arribar a l’estació, en un punt concret on el podrien treure sense que ningú sospités res. Fent-li cas, quan el tren es va aproximar a l’estació varen aturar el tren just en el lloc on va dir en Fritz i amb l’equip mèdic d’en Sauerbruch varen treure el ministre alemany i el varen dur a casa amb cotxe sense haver de veure la gent que l’esperava. Durant el trajecte cap a casa del ministre, en Fritz va acompanyar a en Goebbels, que li va agrair la idea per haver-li estalviat un mal tràngol i li donava la mà dreta mentre es queixava de dolor. Entrant a casa del ministre, el va fer estirar en el llit i li va examinar els ronyons tocant-li la panxa. No deixant de ser vigilat per un parell de membres de les SS, li va donar uns quants calmants que havia tret de l’Hospital i li va aconsellar que begués molta aigua. Mentre li donava tots aquells consells, el ministre va rebre d’un seu criat informe d’en Vidkun Quisling, el líder noruec. Agraint-li un cop més el gest, en Fritz ho va aprofitar per demanar-li que reduís la producció de banderes a l’empresa del seu pare perquè la fàbrica havia quedat molt malmesa pels bombardejos i no tenia suficients treballadors per complir les comandes. Aprofitant que el ministre anava dient que sí a tot perquè estava llegint l’informe, també li va demanar que no enviés en Marwin al front. Tocant-se el ronyo dret de dolor, en Goebbels li va prometre que reduiria la producció i firmaria un document que permetria a en Marwin quedar-se a Berlín. Feliç, en veure que entraven un parell més d’ajudants de les SS, va marxar pensant que d’aquesta manera el seu pare podria trobar nous clients i que havia salvat el seu germà.

 

Al cap de dos dies, el ministre alemany va tornar a trucar a en Fritz i es va queixar novament dels dolors del còlic. Explicant-li que segurament no havia expulsat la pedra, el va acompanyar a l’Hospital de St Hedwig, on el professor Huetepohl el va examinar amb raigs X. La radiografia no va indicar res greu, cosa que a en Fritz li va fer molta ràbia, i només es detectava una pedra que li ocasionava aquells dolors que li feia perdre pes. Explicant-li que no es temia per la seva vida, en Fritz li va aconsellar repòs i el va acompanyar amb el Mercedes negre a prova de bales fins a casa seva en la Hermann-Göering Strasse 20. En entrar a la casa, el primer que es va adonar a en Fritz es havia tret la majoria de les bombetes de les làmpades i els llums de la casa per complir amb les exigències de la nova Guerra Total. Com a agraïment, el ministre li va demanar que truqués a l’Àngela perquè vingués a sopar per així de pas cuidar-lo una estona més. Fent cas a les paraules d’en Goebbels, en Fritz va anar al despatx del ministre i va trucar a l’Àngela a la llibreria, que va quedar molt sorpresa. No entenent què feia el seu marit, li va dir des de l’altra banda de l’auricular:

 

Però no els vols matar en aquests porcs? Perquè l’ajudés?

 

Sabent que no podia respondre, tenia a pocs metres a la Magda, que estava molt preocupada pel seu marit mentre demanava en els criats que li portessin aigua, en Fritz li va ordenar que es posés un vestit i que anés a casa del ministre perquè estava bastant fotut per la pedra al ronyó. Fent-li cas, al cap d’un parell d’hores l’Àngela va anar a peu i amb mala cara a casa del ministre després de posar-se un vestit verd que s’havia comprat feia temps a la botiga de l’Albert i de la Helga. Veient-lo patir de dolor al sofà del menjador, l’Àngela pensava que era massa poc el què sentia i desitjava que la pedra fos com les de Stonehenge. Fent el numeret, l’Àngela va saludar molt amablement a la família Goebbels i es va posar a jugar amb els sis fills dels Goebbels, que com sempre anaven molt ben vestits i ben perfumats. Per sorpresa d’en Fritz, l’Àngela els hi va donar uns caramels que prèviament havia anat a comprar a la botiga de la Matilda. De seguida que el ministre es va aixecar del sofà amb l’ajuda de dos criats i es varen posar a sopar. En Fritz li anava recomanant que begués aigua i que mengés més a poc a poc. Després de sopar un senzill plat de verdures amb patates bullides amb les poques llums que hi havia en el menjador, el ministre va rebre un documental que l’hi havia portat el seu ajudant preferit, en Roellenbleg. Proposant-li a en Fritz i a l’Àngela mirar-lo a la sala de projeccions que tenia a dalt, els nois es varen aixecar de la cadira per acompanyar-lo a la sala mentre la Magda es posava a jugar amb els nens, i els criats desparaven taula. En entrar a la sala es varen acomodar en les còmodes butaques de color negre tot esperant veure una pel·lícula nord-americana que el poble tenia prohibit veure. L’Àngela esperava veure Casablanca, que la Klara l’hi havia dit que havia sigut tot un èxit als Estats Units. Però quan varen veure que no era una pel·lícula varen quedar decebuts. En veure unes quantes imatges varen quedar esgarrifats i amb l’estomac regirat en observar que estaven mirant un documental de les fosses de Katin. Veient com treien els cadàvers, l’Àngela li varen vindre nàusees i sense dir res es va aixecar per anar amb la Magda i els seus fills perquè no volia vomitar damunt del ministre. Preguntant-li què passava després de que marxés l’Àngela, el ministre li va respondre mentre es bevia un whisky i oblidava la pedra:

 

Els soviètics varen fer aquests assassinats quan varen ocupar Polònia. Volien eliminar als oficials, els intel·lectuals i els polítics que no eren del seu gust. Jo no seré qui per criticar aquestes mesures, però ho tenim que aprofitar per atacar als soviètics per buscar un conflicte entre ells i els britànics. No crec que aquesta aliança que tenen duri gaire, i menys amb els nord-americans.

 

Preguntant-li per la guerra, en Goebbels li va contestar mentre tenia els ulls posats  al documental:

 

No està sent fàcil. Stalingrad ens va fer molt mal i ara perdrem al nord de l’Àfrica,  però esperem remuntar. Sort en tenim de que en Hitler és el cor del nostre esforç bèl·lic. Ara està reunit amb aquell maleït Horthy. El seu fill és un amic dels jueus. Quin desgraciat. Però les desgràcies no acaben aquí, per mala sort Itàlia no és el país que ens pensàvem. Quina desgràcia ens toca viure.

 

Més decidit en veure’l abatut i amb el cap abaixat mirant al whisky, en Fritz li va preguntar si tenia ganes d’acabar amb la guerra i el ministre li va respondre mentre feia un sospir:

 

Sí…. Tinc ganes de passar més temps amb la família. No tinc temps per veure els meus fills i quan m’he n’adoni ja seran grans i jo ja seré un vell rabiüt. Obrir dos front ha sigut un error. Però ara serem més petits i això ens anirà bé. Fent un llarg silenci, el ministre va aixecar el cap per mirar a en Fritz i li va preguntar: Escolta, veus jueus per Berlín? Ser que en queden i no sé què fer. No hi ha manera que acabem amb ells. Quan en veig algun passejar amb l’estrella groga se’m regira l’estómac.

 

Pensant una estona sense deixar de mirar la pantalla que els il·luminava amb la llum blanca a la cara, en Fritz li va contestar:

 

A mi tampoc m’agrada veure’ls amb l’estrella. Vol un consell? Sinó els pot expulsar jo els hi trauria l’estrella i els consideraria ciutadans normals i d’aquesta manera tothom pensaria que s’haurien eliminat. Qui s’adonaria? Ningú! Quin cost li té? Cap.

 

Pensant en la idea d’en Fritz mentre s’acabava el whisky, en Goebbels li va dir que s’ho pensaria. Mentre pensava assegut a la seva butaca de color negre i de pell, el ministre de cop es va tornar a queixar de dolor. Ràpidament en Fritz li va aconsellar que s’estirés al llit. Acompanyant-lo al dormitori amb l’ajuda d’un criat, li va subministrar un calmant que el va deixar adormit. Veient-lo dormir profundament va pensar seriosament en assassinar-lo amb una obre cartes que tenia damunt d’una taula d’estudi, però la por de tornar a matar li feia impossible fer aquell acte. En tornar amb les dones en la sala del menjador, la Magda els va pregar que es quedessin a dormir, però llavors un oficial va cridar a la Magda perquè despertés al seu marit. Dient-li que no podia ser perquè acabava de posar-se al llit, l’oficial li va dir amb veu baixa però que es va sentir perfectament:

 

Senyora…. A Varsòvia s’han revoltat els indesitjables….. Ja m’entén….

 

Fent-li que sí amb el cap, la Magda de seguida va convidar la parella a marxar de casa mentre anava a cridar al seu marit. No entenent res, no sabien que els jueus s’havien alçat del gueto, en Fritz i l’Àngela varen tornar amb el Volkswagen cap al pis. Preguntant-li perquè l’ajudava, en Fritz li va respondre trist:

 

No tinc més remei, és la meva professió. He estudiat per salvar vides no per matar-ne, encara que el pacient no m’agradi. A més, intento treure’n informació que ens pot anar bé. Gràcies a aquestes informacions varem salvar a la Matilda.   

 

Sense que se’n adonés, gràcies a aquella conversa amb el ministre va salvar a moltes vides perquè en Goebbels li va fer cas i al cap de dos dies va ordenar treure’ls-hi l’estrella de David en els jueus de Berlín que no varen poder ser expulsats.

 

Al cap de dos dies, el 20 d’abril, l’aniversari d’en Hitler va ser celebrat com cada any per tot Alemanya, però aquesta vegada d’una forma més digne i seriosa per la situació de la guerra. Molts berlinesos no estaven per festes i pastissos, i poca gent va fer cas al discurs d’en Goebbels, que continuava queixant-se del còlic i feia venir cada matí en Fritz a casa seu perquè li donés calmants i consells, en el Saló Filharmònic. En els bars, a les llibreries, els restaurants, les carnisseries, les perruqueries, les botigues… tothom criticava l’actitud d’en Göering per deixar bombardejar Alemanya i es mostraven contraris a les restriccions alimentàries que patien. Alguns criticaven de que en Hitler s’havia deixat enganyar per la gent del seu partit i que no se’n volia adonar. Ja no es creien les informacions que donava el govern alemany i pocs volien festejar l’aniversari de l’home que els va portar a la guerra. Uns quants clients de la llibreria li compraven a l’Àngela sobres i segells per escriure una carta crítica amb el règim i amb en Hitler. Després d’escriure-la li ensenyaven a en Fritz perquè els hi corregís les faltes. Alguns, a més, estaven indignats en saber o sospitar que en el gueto de Varsòvia es produïen molts assassinats. En Barnard, que algun cop havia anat per qüestions laborals al selectiu Herrenklub, un club d’alts dignataris, alts càrrecs, burgesos, aristòcrates, situat en la cantonada de la Vosstrasse i la Hermann-Göering Strasse, molt a prop de casa, havia sentit per primer cop com molts dels seus membres criticaven obertament a en Goebbels i a la seva política.

 

L’1 de maig, el Dia del Treballador, totes les emissores alemanyes varen donar a les dotze del matí el discurs gravat a les deu del matí d’en Hitler. Tant a l’Hospital Charité com a la llibreria d’en Martin es va poder sentir el discurs, però com altres cops s’aturava l’activitat per sentir les paraules del dictador alemany, aquest cop tothom va continuar amb les seves feines. Rient, l’Àngela es va limitar a dir mentre despatxava a la Klara, que comprava com era costum el Völkischer Beobachter:

 

Aquest no té cap dret a parlar-nos de treball quan ell no ha treballat mai com un obrer, sempre ha sigut un vividor. És com si el Papa em donés consells al llit, seria absurd.

 

El migdia del 8 de maig, quan en Fritz tornava amb la Zündapp K800 a casa per dinar, es va trobar amb el carrer de la Wilhelmstrasse tallat per la policia. Preguntant a un policia què passava, aquest li va respondre que s’estava fent una desfilada fúnebre per la mort del líder de les SA Viktor Lutze i que tant en Hitler com en Goebbels estaven a la Cancelleria aquell dia. Indignat per haver de donar mitja volta, en Fritz li va dir en el policia abans d’engegar de nou la motocicleta:

 

Aquest només ve aquí Berlín pels enterraments. Jo d’ell m’ho faria mirar perquè fa molt que no veig una desfilada militar per celebrar victòries.

 

El 26 de maig, en Fritz anava a casa dels seus pares per visitar-los. En pujar els quatre esgraons de l’entrada va veure que en sortia de la casa en Hermann i la Bernardina, que varen anar un moment a casa als pares d’en Fritz per demanar-los ajuda econòmica. Parlant amb ells, en Fritz encara sentia la mort d’en Dannel, li varen explicar que molts antics comunistes havien sigut detinguts a Berlín quan el govern va saber que estaven organitzant-se de nou. Pensant en el destí d’aquells seus antics amics, en Fritz va pensar que començava a veure’s un moviment de resistència. Acomiadant-se dels pares d’en Dannel, que encara estaven ressentits amb la gent del barri però no mostraven el seu ressentiment per no ser discriminats com el seu fill, en Fritz va entrar a casa. Parlant amb el seu pare, en Barnard li va dir mentre estava assentat a la seva butaca llegint un poema de l’Ulrich von Hutten:

 

El govern fa passes de gegant perquè la gent es comenci a revoltar. Per sort ja ningú se saluda amb la tonteria del Heil Hitler. Ara hem sabut que hem sigut derrotats a Tunísia i que a Varsòvia s’està eliminant a tots els jueus. Quin imatge més dantesca estem donant en la Història. Però per desgràcia per fer una revolució necessitem els maleïts militars. Sense les armes no podrem destruir aquest règim. Les cartes seran cremades, les critiques seran silenciades i les manifestacions seran contrarestades, però les armes poden acabar amb les vides d’aquests malparits.

 

Estant-hi d’acord, en Fritz li va tornar a repetir que a més s’havia d’eliminar a la ideologia nacionalsocialista per respirar tranquils i per no repetir errors. Pensant amb el seu pare, va trobar estrany que ara veiés avantatges amb les armes que tant havia odiat.

 

Els següents dies de juny varen ser dies tranquils per en Fritz i l’Àngela. Les grans ofensives s’havien acabat i com a conseqüència en Fritz no tenia tants ferits de guerra i l’Àngela cada cop venia menys diaris perquè la gent ja no se’ls creia. Sovint rebien alguna carta d’en Georg del front i anaven a llegir-la en el bar de l’Hotel Esplanade mentre es bevien una Berliner Weisse i miraven la cadira buida que els hi havia deixat en Lou. Llegint-les amb atenció, sempre trobaven que les paraules eren buides i que no els hi donava informacions transcendentals. Però l’Àngela aquell temps tornava a tenir un desig molt gran, volia ser mare com fos. Feia dos anys que ho volia ser però esperava que acabés la guerra per ser-ho. Ara, veient que la guerra no s’acabava, va pensar que sinó ho feia ara no ho seria mai, però patia pels bombardejos.

 

A principis de juliol, la parella va rebre una altra carta d’en Georg en què els hi deia que començarien una potent ofensiva a l’est i que arribaria una victòria definitiva. Llegint-la mentre es bevien una Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade, en Fritz li va dir a l’Àngela:

 

Esperem no anar a Sant Mateu aviat.

 

L’ofensiva que va anunciar en Georg va començar el 5 de juliol, era l’Operació Ciutadela, i es va produir en el Kursk, a 346 quilòmetres al sud de Moscou. 3.800 tancs alemanys Tiger i Panther D es varen enfrontar als tancs soviètics amb la tàctica del moviment en pinça. En Georg anava amb el 9ª Exèrcit d’en Walther Model i des del nord, a Orel, varen avançar cap al sud, en direcció al Kursk, per lluitar contra les tropes d’en Konstantin Rokossovsky, que els esperaven perquè gràcies a l’Enigma varen poder saber que serien atacats a aquella hora i els va donar temps per construir una línia de defensa. De seguida els alemanys es varen adonar que els soviètics els esperaven i quan varen obrir foc amb els seus canons varen veure que els avions de la Luftwaffe no els hi donaven suport. No entenent perquè no eren ajudats des de l’aire, no sabien que els avions soviètics estaven atacant les bases de Luftwaffe. En Georg enyorava no tenir el suport d’un llegendari aparell marcat amb un cor verd amb un 13 negre pilotat per l’as de la Luftwaffe Walter Nowotny. Sols, varen lluitar aferrissadament en la batalla de tancs més gran de la Història.

 

El 9 de juliol, quan el 7ª Exèrcit nord-americà d’en George Patton i el 8ª Exèrcit britànic d’en Bernard Law Montgomey desembarcaven a Sicília en l’Operció Husky, en el Kursk els alemanys varen patir un contraatac soviètic després de quatre dies en què havien atacat durament. La potència soviètica era igual de potent que la d’ells i els enormes Tigers no eren superiors als T-34 soviètics. En Georg es defensava com podia i armat amb una MP 40 no va deixar de disparar contra als soldats soviètics mentre s’amagava en la llarga herba de la zona de combat i intentava avançar arrossegat al terra negre. Molts dels seus companys queien morts davant seu i en aquell moment, mentre disparava plorant de ràbia veient els cadàvers dels seus companys abatuts en aquella terra enganxosa i negra, va pensar amb Berlín. Tancant els ulls, va desitjar tornar a Berlín amb els seus amics i volia que tot acabés per tornar sa i estalvi i oblidar tots aquells horrors que havia comès. Pensant amb en Lou li va venir un atac de ràbia i, mossegant-se els llavis, va disparar encara amb més força matant a uns quants soldats soviètics que protegien a un T-34. La ràbia el controlava en ell i no ell en ella. Quan es va trobar a un soldat soviètic desarmat enmig de la carretera de sorra amb les mans aixecades, el va disparar en el cap amb la seva Walther P38. No tindria pietat, pensava. Veient a uns soldats soviètics al costat d’un jeep nord-americà amb les sigles USA, que pels soviètics volien dir Ubiyat Sukensyna Adolfa, mentre feien una pausa, en Georg i uns companys més els varen disparar sense pietat matant-los a tots a trets. Un soldat que va quedar malferit a terra però viu, va ser rematat per en Georg a cops de culata.

 

La nit següent, després d’aturar-se momentàniament, les tropes d’en Model varen ser atrapades a Poniri. Desesperat en veure que no hi havia sortida, en Georg va agafar la seva MP 40 i va disparar sense contemplacions des d’una rassa antitancs juntament amb els seus companyes, que no deixaven de disparar les seves MG 34. Però, a primera hora del dia següent, els soldats soviètics els varen atacar amb duresa i els tancs alemanys es varen veure sorpresos pels T-34. A poca distància, el blindatge dels Tigers deixava de ser efectiva perquè els T-34 aconseguien fer esclatar l’interior del tanc i feien esclatar la munició del Tiger arrencant la torreta i elevaven el tanc alemany uns quants metres del terra. Sorprès com els altres del potencial dels soviètics, en Georg no va deixar de disparar ni un segon amagat entre les altes herbes juntament amb els seus companys. Espantat i suant per la forta calor, preveia que moriria, i de seguida es va quedar sol. Espantat, es va amagar tant com va poder esperant que els soviètics marxessin d’on era ell. Tremolant ara de por, va alçar el cap per veure si havien marxat però en aquells moments va observar que molt a prop d’on era ell hi havia un Tiger i a uns quants metres un T-34 que va obrir foc. L’obús del canó soviètic va caure ben bé al costat d’on era en Georg i el va elevar uns quants metres sobre terra. Caient d’esquena a terra i trencant-se la columna, va fer un fort crit de dolor. Amb la cara coberta de sang per l’explosió, va sentir que encara continuava el combat. Un minut més tard, on hi va haver un intercanvi de trets, el tanc soviètic va tornar a disparar contra el Tiger i li va arrencar la torreta que va sortir disparada caient damunt del braç dret d’en Georg. Cridant de dolor, en Georg ja no es va poder aixecar i va abaixar el cap inconscient mal ferit pensant que ja no el tornaria a aixecar mai més. En acabar la batalla, on 13 quilòmetres varen quedar totalment destruïts i els alemanys varen perdre 300 tancs per 400 pels soviètics, però aquests tenien més reserves, en Georg va ser descobert inconscient per uns seus companys. Primer pensaven que era mort, les ferides eren molt greus i no responia, però en veure que encara respirava li varen treure la torreta calenta de damunt del braç i se’l varen emportar en braços cap a un hospital de campanya. Després d’amputar-li el braç dret sense calmants, el varen pujar inconscient en un tren que el va portar a un altre hospital.

 

El 16 de juliol, en acabar la batalla del Kursk amb una victòria soviètica perquè els alemanys no varen aconseguir destruir les defenses soviètiques, en Fritz estava treballant com cada dia a l’Hospital quan li varen dir que rebrien els primers soldats d’una batalla en el Kursk. Preguntant com havia anat la batalla, en Paul li va respondre clarament i desanimat:

 

Com les últimes, amb molts morts del nostre bàndol.

 

Esperant que arribessin aquests soldats, en Fritz va tornar a treballar amb els altres ferits. A la tarda varen arribar aquests soldats i en Fritz va observar de seguida que la majoria dels ferits que passaven per davant dels passadissos en les lliteres amb rodes tenien ferides gravíssimes d’impacte d’obusos. La majoria tenien més d’una extremitat amputada i alguns morien al cap d’unes hores. Esgarrifat en veure’ls com quedaven va pensar amb en Georg i estava convençut de que devia patir molt en aquella batalla. Imaginant-se’l lluitant aferrissadament contra els tancs soviètics, va quedar perplex en veure com les infermeres portaven en llitera a un noi que se semblava molt a en Georg. Primer va pensar que s’ho havia imaginat després de pensar en ell, però en seguir-lo per veure el seu estat va quedar aturat en veure quan el posaven a un llit sense braç. Mirant-li la cara, va quedar destrossat en veure que efectivament aquell noi era en Georg. Mirant-lo estirat al llit amb els ulls tancats, va veure en l’informe que li va donar una infermera, que havia perdut un ull, l’orella dreta i que se li havia amputat el braç dret. Glaçat, sense dir res, en Fritz es va apropar a en Georg i li va agafar la mà esquerre, que li faltaven els tres dits petits, mentre plorava. Mirant un altre cop el seu historial, va llegir que s’havia trencat la columna i que no podria caminar mai més. Preguntant a una infermera si tenia alguna ferida més, la infermera li va dir que no, que ara s’havia de recuperar de les operacions i adaptar-se a una nova vida. Caient-li les llàgrimes al damunt de l’informe d’en Georg, en Fritz el va abraçar durant uns minuts fins que en Paul va entrar a l’habitació i el va cridar per dir-li:

 

Ara no podem està per sentimentalismes, tenim a molts ferits que ens necessiten.

 

Sabent que no podia fer res més per en Georg, va marxar a ajudar els altres ferits. En acabar la jornada pel vespre, una jornada molt intensiva amb molts morts, va anar a veure a en Georg, que encara no s’havia despertat des de que havia sigut ferit. Agafant-li la mà, en Georg es va despertar a poc a poc i va estar durant uns minuts confós i amb un fort dolor al cap. En un primer moment es pensava que encara era el Kursk. En quedar il·luminat pel llum de l’Hospital, en mirar-se la mà esquerra va notar que no tenia el braç dret i girant la mirada cap a la dreta va veure que efectivament no el tenia. Posant-se a plorar, en Fritz li va acariciar el front i llavors en Georg li va dir plorant:

 

Fritz he quedat esgarrat. Déu meu, no sento les cames tampoc i no hi veig amb l’ull esquerre.

 

Plorant com ell, en Fritz no sabia com dir-li que no podria caminar mai més i que havia quedat cec de l’ull i sord d’una orella que havia perdut. Sabent què volien dir els plors del seu amic, en Georg va cridar desesperat mentre es tocava la galta dreta a poc a poc veient que tampoc tenia l’orella:

 

Que m’han fet? Fills de puta, m’han esgarrat la vida! No vull que ningú em vegi així mai més. Matem! Per favor! Matem!

 

Eixugant-se les llàgrimes, en Fritz li va dir mentre li mirava la cara:

 

Ara no pensis en això. Estàs a Berlín i has de començar un llarg procés d’adaptació. Jo i l’Àngela farem tot el què faci falta perquè estiguis el màxim de bé.

 

Fent un somriure sorneguer sentint dir que s’havia de recuperar, en Georg li va contestar mentre s’empassava saliva veient quina seria a partir d’ara la seva nova realitat:

 

No us preocupeu per mi! Els soviètics vindran cap a aquí i us mataran a tots. Són indestructibles, quan en destrueixes un d’ells te’n surten quatre més. Ells no tenen compassió. 

 

Mirant-lo amb amargor, en Fritz li va preguntar:

 

I tu! Has tingut compassió?

 

Caient-li les llàgrimes mentre recordava tots els assassinats que havia comès; havia participat en les morts selectives contra els jueus, havia assassinat a sang freda a soldats, nens, avis, mares, pares, havia violat a moltes noies i dones, havia robat, havia…. en Georg va exclamar al cap d’uns minuts mirant a fora la finestra:

 

Déu m’ha castigat per tots els meus crims. El meu càstig es continuar esgarrat en aquesta vida.

 

Deixant-lo mentre plorava i entraven els seus pares a l’habitació, en Fritz va tornar al pis, on li va comunicar a l’Àngela que en Georg era a l’Hospital mal ferit. Horroritzada per les ferides que li va descriure, l’Àngela va abraçar a en Fritz i li va demanar que no marxés mai en una batalla. A la nit varen anar a sopar a casa dels seus pares per explicar-li a en Marwin la notícia de que hi havia en Georg. L’endemà, l’Àngela i en Marwin varen anar a visitar al seu amic. Entrant a l’habitació el varen veure rodejat per la seva família. El pare d’en Georg se’l mirava amb una pipa de fumar a la boca i li anava dient:

 

Ara de què en farem de tu?

 

En Fritz els donava consells per millorar-li la qualitat de vida i intentava animar a en Georg dient-li que no s’havia de preocupar de res més. En veure a l’Àngela i a en Marwin entrant per la porta, en Georg es va tornar a enfonsar en un mar de llàgrimes i sense saludar-los els va demanar perdó pels assassinats que havia comès i que ara relatava esperant trobar un perdó. L’Àngela i en Marwin li varen dir al mateix que en Fritz, que no pensés en res més, però en Georg no deixava de pensar que l’havien deixat així per culpa del que ell havia fet en la guerra. Després d’estar una estona amb en Georg, que no deixava de mirar el sostre, en Marwin i l’Àngela varen marxar cap a casa. Acompanyant-los fins a la sortida, en Fritz els hi ensenyava des dels passadissos el drama que havia de veure cada dia. Veient a tots aquells soldats mal ferits que no paraven de cridar de dolor mentre les infermeres els intentaven calmar amb paraules perquè no tenien suficients medicaments, l’Àngela no va poder contenir les llàgrimes i no entenia com el seu marit podia aguantar-ho cada dia i tantes hores.

 

El 25 de juliol, el dia que en Mussolini va ser destituït del seu càrrec i va ser empresonat per ordres del rei Victor Manel III, en Fritz va saber a l’Hospital mentre examinava l’estat d’en Georg que s’havia bombardejat amb molta violència la ciutat d’Hamburg. Preguntant en els seus companys si sabien alguna cosa més, en Fritz va començar a pensar que hi tenia algun conegut a Hamburg però no recordava a qui. Amoïnat, li va explicar a l’Àngela a la llibreria si sabia alguna cosa d’aquell bombardeig. Mentre mirava el Das Reich per veure si en podia treure alguna informació, la Klara, que com sempre els escoltava mentre agafava el Völkischer Beobachter, els hi va dir:

 

Sabeu el què és greu? És que en Hitler, l’home que tant estimava Alemanya, no ha anat a  visitar els territoris afectats pels bombardejos. És un covard i un mentider. No viurà ell un bombardeig dels bombarders terroristes.

 

Després de que l’Àngela plegués varen anar a sopar a casa dels seus pares. Explicant-li en el seu pare sobre la intensitat d’aquell bombardeig, en Barnard li va dir mentre se li posava una cara de Divendres Sant:

 

Saps qui viu a Hamburg? En Heinrich i la Corina. Fa uns anys em va enviar una carta en Heinrich i em va comentar que vivia a la Schauenbrugstrasse, al costat de l’hotel Rathaus i molt a prop d’una petita botiga de tabac per si mai i volíem anar-hi a passar uns dies.

 

Sospirant mirant al sostre, en Fritz ara recordava qui li sonava que viva a aquella ciutat que havia format part de la Lliga Hanseàtica durant l’Edat Mitjana. Patint pels pares de la Galiana, en Fritz es va quedar una estona callat pensant amb la seva difunta xicota. Sense saber qui era, l’Àngela li va preguntar a la seva sogra qui era en Heinrich, i la Luane li va contestar en veu baixa:

 

El pare de la Galiana.

 

Enfadada en sentir un altre cop el nom de la Galiana, l’Àngela pensava en aquells moments que tot estava relacionat amb aquella noia que no la deixava en pau en la seva vida amb en Fritz.

 

Els següents dies en què la RAF va continuar bombardejant Hamburg dins l’Operació Gomorra, en Fritz tenia l’orella enganxada a la ràdio i quedava esgarrifat pensant en l’abast del bombardeig i patia constantment pels pares de la Galiana. A l’Hospital la gent parlava de que havien mort a Hamburg 40.000 persones, moltes d’elles asfixiades pel fum dels incendis, i que la ciutat estava en ruïnes amb gent vaguejant pels carrers ja que havien perdut les seves vivendes. Pensant amb en Heinrich, a qui havia estimat tant, en Fritz no va fer massa cas al malestar general dels seus pacients per tal i com els nazis havien fet evacuar les oficines públiques berlineses. Els comentaris hostils sobre el règim i sobre la pròpia figura d’en Hitler començaven a ser freqüents. Quan va tornar a casa, l’Àngela no li explicava tot el què havia sentit dir sobre els bombardejos a Hamburg perquè veia que en Fritz estava tota l’estona callat pensant amb la Galiana. Desviant-li el tema parlant-li d’en Georg, en Fritz li contestava amb poques paraules dient-li que havia d’assumir les conseqüències com tots.

 

A la nit del 31 de juliol, per culpa dels bombardejos que patien, en Joseph Goebbels va fer distribuir octavetes a totes les llars berlineses en les que s’exhortava a l’evacuació de les dones que no exercissin una activitat professional, els nens i la gent gran cap a territoris menys amenaçats. Com a conseqüència, centenars de milers de persones com la Margarethe, que va deixar el seu marit Frank sol en el pis de damunt de la botiga de la Matilda, varen abandonar la ciutat. L’Àngela tenia clar que es quedaria a la ciutat igual que la Luane, cap de les dues volien abandonar als seus marits, però pensava que era una bona idea de que marxés la seva mare amb la seva germana. Convidant-les a sopar el dia següent, l’Àngela i en Fritz li varen exposar a l’Annalisa i a la Velda la situació i els hi varen recomanar que marxessin a un poble a l’oest del país. Mirant-se’ls amb resignació, l’Annalisa els hi va dir:

 

No, no marxaré. Aquí se’ns ha rebut amb els braços oberts i som molt feliços en aquest barri i en aquesta ciutat tant magnífica. Mai havia sigut tant feliç com a aquí. A més, aquí us tinc a vosaltres i espero que em feu àvia ben aviat. Jo no marxaré, no em mouran d’aquí.

 

Entenent a la seva mare, els dos es varen mirar a la Velda, que els va dir segura d’ella mateixa:

 

Jo tampoc marxaré, he conegut a un noi i sóc feliç en aquesta ciutat. Si tinc que morir, moriré.    

 

L’endemà, quan en Fritz anava cap a l’Hospital va observar que moltes dones que estaven fins llavors a les botigues fent cues per comprar havien abandonat la ciutat. En tornar de la feina es va aturar un moment a la botiga de la Matilda i li va preguntar a la botiguera perquè no marxava com les altres, però la botiguera li va contestar mentre tocava el pot on guardava els caramels:

 

Si no m’han fet fora els nazis tampoc ho faran els britànics. Jo moriré a Berlín, és la meva ciutat, el meu amor.

 

Durant l’agost, en Fritz va treballar més que mai a l’Hospital ocupant-se dels soldats ferits del front i dels ferits dels bombardejos de les altres ciutats. La situació li era esgarrifosa i quan sortia de l’Hospital anava a buscar a l’Àngela i anaven a veure a en Georg a casa dels seus pares a l’Alexanderplatz. Postrat en una cadira de rodes que l’hi havia comprat en Fritz, en Georg no els hi deia res i se’ls quedava mirant amb el seu únic ull. Intentant animar-lo i preocupant-se pel seu estat, se l’enduien a donar una volta pel parc de l’Ajuntament mentre ell renegava de que ja no era una persona. Quan tornaven a peu cap a casa després de deixar en Georg a casa dels seus pares, l’Àngela quedava encisada veient la bondat del seu marit amb tothom. Quan li preguntava perquè feia tot això, perquè ajudava a tothom sense rebre res a canvi, en Fritz li responia:

 

Perquè sóc feliç i només necessito que la gent del meu voltant estigui bé. Jo no necessito molts diners per viure, jo et necessito a tu, a la meva família, als meus amics i als meus veïns. Ser perfectament el què ha fet en Georg, com ens ha enganyat al meu pare, com és en Martin i la Carlene, però ells són la meva família i els necessito com l’aigua que bec i els perdono. De vegades quan veig els meus companys o molts coneguts trobo que pensen excessivament amb les coses materials i amb els diners. Jo no penso així i sóc feliç així. És veritat que a mi mai m’ha faltat de res, però donaria tots els meus diners si pogués tornar a veure a l’àvia, a en Lou i l’Udo.

 

Reflexionant amb les paraules del seu marit, l’Àngela li va preguntar mirant al terra:

 

I la Galiana?

 

Mirant ell al cel, li va respondre:

 

Mataria per ella, però per tu aniria a l’infern d’Hades per buscar-te.

 

Rient i mig satisfeta, l’Àngela li va dir:

 

I perquè m’has de venir a buscar a l’infern a mi?

 

També rient, en Fritz li va dir:

 

Tots tenim un passat. Eh! Nazi!

 

Fent cara de resignació, l’Àngela li va contestar:

 

Així viurem eternament. Eh! Comunista!

 

El 23 d’agost, la RAF amb 727 bombarders va tornar a atacar Berlín. Com sempre en Fritz i l’Àngela varen córrer ràpidament cap al refugi, però en arribar-hi varen veure que estava ple. Molta gent ja sabia on eren i no dubtaven en córrer a anar-hi. Espantat en veure que no tenien lloc en Fritz es va quedar col·lapsat a l’entrada del refugi mirant les cares de pànic de la gent, que no era gaire diferent a la seva, fins que va sentir a la Katrina que li va cridar entre la multitud que hi cabia una persona si tots s’estrenyien. Sabent que el seu marit l’obligaria a anar-hi, l’Àngela li va dir abans de que digués res, que ella es quedaria amb ell. Fent un somriure fals, en Fritz li va fer un petó per distreure-la i llavors la Katrina es va esmunyir entre la gent per agafar-la per la cintura amb l’ajuda del seu germà i se la varen endur en el refugi mentre ella cridava que la deixessin. Mentre l’Àngela suplicava que la deixessin varen començar a caure les primeres bombes i en Fritz va marxar corrents en busca d’un lloc segur. El carrer era buit, els tramvies estaven aturats, feia calor i sentia a molta gent cridar mentre corrien d’una banda a l’altra. De cop va començar a sentir les bombes a caure més a prop i es va quedar immòbil davant del temple neoclàssic pensant on es podria refugiar. Les bombes queien cada cop més a prop d’on era ell i de seguida va veure com una bomba destruïa un edifici deixant la calçada plena de runes. Els tremolors del terra per l’impacta de les bombes feien caure els arbres que hi havia molt a prop del temple. En el refugi, l’Àngela es posava a plorar en sentir aquelles bombes i patia perquè veia que el bombardeig era molt potent i molt proper a on eren ells. De seguida les bombes varen provocar greus incendis i en Fritz anava corrents com podia per fugir del fum, que asfixiava a la gent, i de les bombes que continuaven caient. No sabent on anar mentre veia a unes quantes dones caure al terra esgotades, va córrer cap a l’est de la Leipziger Strasse en busca de refugi. Mentre anava llampat per davant de la botiga de roba de l’Albert i de la Helga, va veure a una nena petita plorant tota sola ajupida al costat de la farola. Aturant-se de cop en veure que estava sola, se la va quedar mirant mentre es tapava la cara amb la mà per no respirar el fum negre. Oblidant les bombes i les explosions, aquella nena li va recordar a la Galiana pels seus ulls verds i no va dubtar en córrer cap a ella. Preguntant-li on eren els seus pares, la nena li va respondre tartamudejant i amb mocs al nas, que havien fugit al refugi i que l’havien abandonat. Pensant què podia fer, de cop una bomba va caure a uns pocs metres d’on eren ells, molt a prop dels pisos de davant d’en Kurt i la Maria, i llavors en Fritz va agafar la nena per la cintura i va marxar d’allà corrents com un boig cap a l’est del carrer mentre veia com sortien flames i fum dels edificis que sempre havia vist. El fum cada cop era més asfixiant i en Fritz i la nena es varen veure atrapat sense poder respirar enmig del carrer buit. Sabent que havia de fer alguna cosa si no volia morir, va veure entre el fum que estava davant de l’antic pis de la Galiana. Mirant-lo fixament i recordant les vegades que hi havia anat a buscar la noia dels seus somnis, va pensar que s’estava tornant boig en creure que la Galiana el protegiria. Sense rumiar-s’ho més, va tirar a terra la porta d’entrada i va pujar a la segona planta. Sense clavar-li tant fort, va tirar a terra la porta d’entrada i va entrar a l’antic pis de la Galiana. Entrant al menjador va veure que tot estava igual que quan hi vivia la Galiana, el pis havia sigut llogat per una parella jove que havia marxat de la ciutat, i es va tancar amb aquella nena a l’habitació de la seva difunta xicota perquè era la que estava més lluny de la finestra. Respirant aire més fresc, en Fritz li va donar un got d’aigua de l’aixeta de la cuina i es varen quedar durant una hora a sota al llit mentre esperaven que el fum marxés.

 

El fum era visible a 200 milles de distància de Berlín. Mirant l’habitació des de sota al llit, li varen venir molts records amb la Galiana, recordava aquell dia que hi jugava pensant que seria l’últim cop perquè el seu pare no trobava feina, i es va posar a plorar d’emoció en recordar-los. En veure que la nena tornava a plorar de por, en Fritz va tornar a la realitat i es va aixecar per anar a la finestra del menjador per veure si el fum havia marxat. Apropant-se a la finestra, va veure que el fum es diluïa i que no se sentien els avions britànics. Tot i això va veure uns quants cadàvers estesos al terra. Pensant que ja estaven salvats, va agafar la nena i varen sortir al carrer a poc a poc. Sortint a fora després de sentir els crits de la gent que tornava a casa i se la trobaven destrossada, va veure entre el fum a la Lluna i de cop a un estel fugaç. En aquells moments de deliri va pensar que la Galiana l’havia salvat i li va donar les gràcies després de fer un respir d’aire més fresc. Agafat de la mà de la nena, que s’anava eixugant les llàgrimes, varen anar cap al refugi de la Potsdamer Platz, mentre observaven com la gent corria esgarrifada cap a les seves cases per salvar-les dels incendis. També veia molts cadàvers. Durant aquell bombardeig varen morir 5.000 persones i varen haver també molts ferits.

 

En el refugi, l’Àngela estava desesperada pensant que el seu marit podia ser mort i no parava de suplicar que la deixessin marxar i picava de ràbia contra la paret del refugi. Plorant mentre era agafada per en Marwin i la Katrina, l’Àngela sentia com una parella també ploraven perquè havien perdut a la seva filla. Al cap d’uns minuts, en Richard, que havia sortit un moment a fora, els va dir que podien sortir perquè el perill havia marxat amb el fum. Llavors, l’Àngela va sortir desesperada amb la Katrina i en Marwin en busca d’en Fritz. Mirant a banda i banda de la plaça, varen veure destrucció per tot arreu, pocs arbres estaven dempeus, els cotxes varen quedar calcinats, hi havia uns quants cadàvers, sobretot de nens i de gent gran, i un parell de tramvies estaven ben danyats en caure’ls-hi al damunt les runes d’un edifici. Espantats en veure aquell panorama, varen entrar a la Leipziger Strasse amb el cor encongit esperant trobar a en Fritz. El carrer estava en flames, hi havia un cadàver d’un nen al mig de la calçada, molts cotxes estaven destruïts, la majoria dels arbres o cremaven o estaven a terra, un parell de faroles havien quedat torçades i molts edificis estaven mig en runes amb la façana a terra. Enfonsada veient el seu barri, l’Àngela va veure que entre el fum sortia una silueta d’un home amb un nen que es dirigien cap a ells. En veure que era en Fritz, va fer un crit d’alegria i va córrer cap a ell per abraçar-lo amb totes les seves forces. Era viu i estava bé, era un miracle pensava. Fent-li un llarg i sobtat petó, es va estranyar de que el seu marit anés agafat de la mà d’una nena d’uns vuit anys. Mentre veien com la gent anava sortint corrents del refugi per apagar els incendis o per anar a recuperar els seus familiars, varen escoltar els crits dels pares de la nena i varen córrer cap a ells en veure a la seva filla. Abraçant-la amb força mentre li demanaven perdó per haver-la deixat sola, el pare de la nena es va dirigir cap a en Fritz i el va abraçar per agrair-li que hagués salvat a la seva filla. Demanant que no li agraís res, en Fritz va quedar sobtat en veure que tota la gent del voltant l’aplaudia per la seva gesta mentre tots anaven observant que el seu barri havia quedat molt destrossat. L’Àngela no se separava del seu marit, el considerava un autèntic heroi, i li suplicava que no la tornés a deixar mai més sola, que si ell moria ella també moriria amb ell li deia. Després de trobar els seus pares i els de l’Àngela, varen dirigir-se cap a casa mentre observaven amb més detall el desastre que havien provocat les bombes i els incendis. La porta de la botiga de la Matilda havia quedat destrossada en caure-hi la farola de davant, els pisos d’en Kurt i la Maria havien quedat parcialment destruïts i la perruqueria de l’Otto estava cremant. La casa dels seus pares va patir un petit incendi a la part de darrere que varen poder apagar amb facilitat amb galledes d’aigua, però moltes cases i pisos del voltant varen cremar durant tota la nit i la resta de l’endemà. La gent de barri va treballar intensament en apagar els incendis. En Fritz va participar en apagar-los i va quedar esgarrifat en trobar entre les runes a cadàvers de gent gran que no havien pogut sortir dels seus edificis.

 

El 31 d’agost varen tornar a ser atacats a la nit per la RAF. Quan es posaven al llit per anar a dormir, va sonar de sobte l’alarma que els acompanyava sovint abans d’anar a dormir. Esbufegant ja d’impotència, els dos nois varen córrer ràpidament escales avall pensant només en anar al refugi. Amb el record ben viu de l’últim bombardeig varen sortir ràpidament del pis i es varen trobar a una munió de gent corrent cap a la Potsdamer Platz. La gent cridava, xisclava, plorava i es donava empentes per arribar primer al refugi. Quin panorama pensava en Fritz. Seguint a la resta, la jova parella va córrer tant ràpid com va poder, tot i que primer es varen aturar a casa dels pares d’en Fritz per anar-los a recollir. La Luane estava esgarrifada i fatigada, feia dies que no havia dormit d’una tirada. En arribar al refugi que de seguida es va fer petit i asfixiant, varen sentir com queien un altre cop les bombes, però per sort ara estaven tots junts. La Katrina no deixava de plorar d’impotència, en l’últim bombardeig havia perdut a una seva amiga i no volia perdre’n més per culpa del mal govern. Els britànics varen deixar caure aquella nit més de 1.000 tones de bombes i varen matar a 5.000 berlinesos. En acabar l’atac després d’una bona estona d’espera intranquil·la i angoixant, varen sortir al carrer. Un altre cop la imatge que veien era dantesca, semblava l’infern d’Hades, hi havia incendis, runes, morts, arbres pel terra, ferralla…. Esbufegant cansat de tot plegat, en Fritz va córrer juntament amb el seu germà a ajudar als més necessitats, que eren molts. Mentre ajudava a unes persones grans a sortir d’un edifici malmès pels tremolors de les bombes, en Fritz va rebre la visita inesperada d’en Martin, que anava fet un nyap amb la roba plena de pols i estripada, i amb els pocs cabells que tenia a la closca anant a totes direccions. Pensant que volia ajudar-lo, li va demanar que portés galledes d’aigua per apagar un petit incendi que hi havia a una cuina, però en Martin es va quedar quiet i li va senyalar el cap. Tenia una petita ferida, l’hi havia caigut un vidre al cap i li sortia una mica de sang que li regalimava a la voluminosa galta de la cara. Fent un somriure fals i esgotador, en Fritz li va dir mentre anava a buscar ell la galleda:

 

És un vidre del novembre de 1938, te l’hauries de treure tu mateix.

 

Sabent per on anaven els trets, en Martin va córrer cap als demés per preguntar-los si algú era metge, però la gent no li va fer cap tipus de cas i el final es va tenir que curar ell sol la petita ferida. Tots esperaven que arribés la policia i els bombers per apagar els incendis i posessin ordre. En l’últim bombardeig, uns pispes varen aprofitar que la gent estava al refugi per robar a la carnisseria de la Maria. No li varen deixar res de carn i la pobre carnissera, que s’havia aprimat molt els últims mesos, va tenir la botiga tancada durant uns dies. Abans de tornar a casa desolats i continuant amb la por al cos, en Barnard, que tenia ben agafada a la seva esposa i a la seva filla per protegir-les pel que fos, va cridar enrabiat i amb força perquè tothom el sentís:

 

El cel ens cau al cap!

 

En els següents dies, la ciutat i el barri de la Leipziger Strasse va anar recobrant la normalitat tot i que la inseguretat va augmentar molt. Es veien molts vagabunds passejant pel carrer, alguns eren els llogaters d’en Kurt i la Maria que esperaven que els hi arreglessin el pis. Quan el 3 de setembre els Aliats occidentals varen desembarcar al sud d’Itàlia, alguns clients cridaven a la llibreria d’en Martin, que no s’havia cremat de miracle:

 

Que s’afanyin d’una vegada a arribar a Berlín abans de que la ciutat no es converteixi en un cràter.

 

Quan en Fritz anava a veure a en George, aquest li deia amb un somriure a la boca:
Tots morirem Fritz, estem condemnats, el què hem fet és massa greu per ser perdonats. El cel ens castiga de forma justa.

 

No sabent què dir-li, després d’uns minuts de reflexió mentre anava veient com els arbres anaven perdent les fulles, en Fritz li va exclamar:

 

Algú m’hauria de dir què vol dir la paraula justícia.

 

El 8 de setembre es varen restablir els transports i els tramvies varen tornar a passar per la Leipziger Strasse. Les fàbriques afectades varen anar reobrint a partir de que es va restablir el transport, però la majoria treballaven a mig gas, com l’empresa d’en Barnard, que ja no produïa com abans. Quan el 14 de setembre en Goebbels va publicar que havien alliberat en Benito Mussolini del refugi del Gran Sasso, la gent comentava enfadada:

 

I de què ens serveix aquest inútil? No ha sigut capaç de defensar el seu paísEls italians s’haurien de rendir com nosaltres.

 

Per afegir més llenya al foc, es va saber durant aquells dies que el front oriental s’estava desintegrant i que l’exèrcit soviètic avançava de victòria en victòria. Tothom parlava de que amb pocs dies havien mort milers de soldats alemanys. En Fritz preveia que estaven al final del túnel, però no s’imaginava que aquell final fos tant llarg i tant dolorós.

 

El 20 de setembre, en Fritz va rebre una trucada al pis d’en Goebbels. Enfadat encara pel bombardeig, en Fritz li va dir que no hi havia dret amb tot el què passava i li va recriminar que no s’ajudés a la població. Deixant-lo indignar-se, en Goebbels li va dir:

 

Estic d’acord amb tu. S’han fet les coses molt malament per protegir les ciutats alemanyes, però ara et necessito uns dies i no em pots dir que no perquè et recordo qui sóc jo i qui va ajudar en el teu germà.

 

Irritat, en Fritz li va cridar mentre mirava a fora al carrer:

 

I qui ets?

 

Estranyat per aquella reacció, en Goebbels li va contestar que era el segon home més important del Reich i en Fritz li va recordar:

 

Les bombes i les bales no reconeixen els segons homes o els primers homes.

 

Perdent els nervis, en Goebbels li va dir irritat:

 

No vull parlar més, obeeix i calla. Necessito que vinguis amb mi a Rastenburg a examinar la situació mèdica. Serveix al teu país com jo et diré.

 

Veient que no tenia més remei, va acceptar anar a Rastenburg amb ell, tot i que no volia deixar sola a l’Àngela. Explicant-li a la seva dona que hauria de tornar a marxar, l’Àngela es va enfonsar i es va tancar a l’habitació. Veient que estava trista, en Fritz li va preparar un sopar romàntic per aquella nit amb espelmes, roses, marisc i xampany, que va fer pujar la temperatura del pis. Durant els dies que estigués fora, l’Àngela aniria a viure a casa dels pares d’en Fritz juntament amb la seva mare i la seva germana, que aquesta ja tenia el seu xicot al front. L’Àngela va dormir a l’habitació d’en Fritz, i l’Annalisa i la Velda varen dormir a l’habitació de l’Elise.

 

Tal i com havien parlat, el 23 de setembre, a primera hora, un cotxe Mercedes Benz 170VK a prova de bales de color negre el va venir a buscar al pis. Després d’acomiadar-se de l’Àngela amb una forta abraçada, va pujar a la part del darrere del cotxe, que era conduït per un oficial de les SS, i varen anar a recollir el ministre per després anar a l’aeròdrom de Tempelhof per volar cap a Rastenburg. En Fritz tractava de forma freda a en Goebbels, que estava callat mirant al terra del cotxe preocupat sabent que havien comès greus errors injustificables. Després d’agafar l’avió, en Fritz ve veure mentre s’enlairaven a en Goebbels molt capficat i no parava d’estudiar uns papers que havia portat. Un cop varen arribar al quarter després de passar tots els controls, en Goebbels va deixar a en Fritz amb la resta de metges, on hi havia l’excèntric doctor Theodor Morell, per anar a una important reunió amb en Hitler per parlar del front oriental. Parlant amb el doctor Morell, un home grassonet, amb pocs cabells i amb unes petites ulleres, aquest li va ensenyar els resultats d’uns exàmens mèdics que l’hi havia fet a en Mussolini després de ser alliberat. Examinant si podia tenir sífilis, en Fritz li va dir que no veia per enlloc rastre d’aquesta malaltia, però si que detectava que podia tenir algun dolor a l’estomac. Després d’arribar a aquesta conclusió, en Morell es va posar la seva jaqueta i es va reunir a la tarda amb en Hitler per dir-li les conclusions que havien arribat sobre l’estat de salut del dictador italià. Bàsicament li va dir el què l’hi havia dit en Fritz. Mentre esperava en un del barracó del quarter sense dir res a ningú, no volia parlar amb cap d’aquelles persones pensant amb en Hans, en Fritz no entenia perquè l’havien fet venir. El que no sabia en Fritz era que el doctor Morell només tenia la confiança d’en Hitler i que els altres no es creien els seus resultats, i per això en Goebbels l’havia fet venir. A la nit, després de que en Goebbels i en Hitler sopessin junts, el ministre de Propaganda va fer cridar a en Fritz i el varen convidar a passar una estona amb ells en el menjador del barracó d’en Hitler. Acomodant-se en una de les butaques del costat de la xemeneia, en Hitler li va explicar amb un vas de Faschinger a la mà, que havia de tenir fe amb el seu Exèrcit i li va prometre que arribarien les victòries a mesura que els soviètics s’anessin apropant a Alemanya. Immòbil a la butaca, en Fritz no l’escoltava i només pensava que si agafava la Walter38 que hi havia al costat de la llar de foc i matava a aquells dos homes tot seria molt diferent i tot hauria acabat. Però la por a morir el va tornar a aturar a fer aquella gesta. Després de beure’s una copa de xampany que li va servir un oficial de les SS, va veure que el dictador alemany havia envellit molt, tenia la pell més blanca i estava molt nerviós amb la mirada perduda. Mentre l’observava, en Hitler li va explicar que ell també tenia dolors estomacals i en Fritz li va aconsellar que menges menys làctics perquè podia ser intolerant a la lactosa i li va dir:

 

L’alimentació i la medicina no són dues coses diferents: juntes formen la cara i la creu d’una moneda.

 

Més confiat, en Hitler li va regalar un dels seus monòlegs on li va tornar a repetir la seva vida a Viena i a Munic, i li va explicar que quan vaguejava pels carrers de Viena es passava els dies fumant, però que quan va veure que amb els diners que es gastava amb tabac els podia gastar amb mantega va tirar les cigarretes pel Danubi per comprar mantega. Veient que tots l’aplaudien, en Fritz va pensar que acabava de dir una tonteria. A les tres de la matinada en Hitler se’n va anar a dormir i en Fritz va anar al seu barracó també va anar a donar menjar a les puces.

 

L’endemà, per sorpresa d’en Fritz, en Goebbels el va venir a buscar en el seu barracó i li va dir amb to xulesc que tornaven cap a Berlín i que ja havia acabat la seva feina. Pensant confós el perquè l’havia fet venir, només s’hi havia estat unes hores al quarter, li va preguntar en el ministre quan es dirigien amb el Mercedes Benz a l’aeròdrom:

 

Com va la guerra? Perquè em sembla que no estiguem obtenint bons resultats.

 

Sospirant i amb mala cara mentre mirava com abandonaven el quarter, el ministre li va respondre:

 

Evidentment que ens van malament les coses. Lluitem contra dos fronts, és una bestiesa i a sobre hem de mantenir els italians i els hem de defensar, i sinó n’hi hagués prou les nostres ciutats són atacades per culpa d’en Göering. El 1940 ens va dir aquest gras addicte a la morfina que mai cap ciutat alemanya seria atacada des de l’aire.

 

Després de pujar a l’avió varen marxar cap a Berlín, on hi varen aterrar al cap de tres hores. Sense dir-li massa res durant tot el trajecte, varen deixar en Fritz a casa als seus pares. En Goebbels no estava enfadat amb en Fritz, fins i tot l’entenia que estigués desencantat amb el règim, estava enfadat amb la guerra, amb en Göering i amb en Mussolini i per això estava tant callat. Ell esperava que en Fritz li digués que el dictador italià tenia una greu malaltia i que no podria tornar a governar mai més. En entrar a casa, la seva família es va alegrar molt de veure’l, tot i que només havia estat un dia fora. Deixant les maletes en el rebedor, en Fritz els va advertir de que s’havien de preparar perquè en Hitler estava encegat en lluitar i que no es rendiria fins que no quedés cap alemany viu.

 

Els següents dies, molts veïns del barri com en Martin, la Klara, els pastissers, la Carlene, la Maria i la Matilda o els seus companys de l’Hospital com en Paul li preguntaven per la seva estada a Rastenburg, i en Fritz els hi responia sempre al mateix; en Hitler estava malalt, era boig, i no pararia fins que Alemanya quedés reduïda a cendres. De seguida la gent va començar a seguir amb més interès l’avanç dels soviètics i varen quedar esgarrifats en saber que el 22 d’octubre havien creuat el riu Dnièper. Cada cop eren més a prop. Però l’Àngela estava més preocupada per un altre tema que li afectava molt més a la seva vida i en el seu futur. En Fritz feia dies que la trobava estranya, feia més mala cara, menjava més, no bevia alcohol quan anaven al bar Victorius o el bar de l’Hotel Esplanade, ara feia Coca-Cola, no volia anar a caminar, no anava a la botiga de roba de l’Albert i la Helga, i es marejava sovint. Pensant que era un simple refredat o un mal de panxa, no en va fer massa cas perquè ell si que estava pendent del conflicte i del cel.

 

El 27 d’octubre, quan pujava per les escales de casa després de plegar de treballar de l’Hospital, va sentir uns sorolls estranys que provenien del seu pis. Pensant que eren lladres, feia dies que en veia rondar pel barri, va pujar a poc a poc i amb la por al cos. En aquells moments hagués desitjat tenir una arma, però la Parabellum era guardada en aquells moments a l’habitació de convidats entre el lavabo i la primera habitació a mà dreta. Obrint la porta sense fer soroll, va sentir encara amb més claredat un fort soroll provinent del menjador. Veient que el llum del menjador estava obert, en Fritz va amagar-se ajupint-se al costat del lateral del tocador del rebedor i es va aguantar la respiració per no fer soroll. Continuant ajupit, va obrir una mica més la porta del menjador i va veure a la seva dreta la taula amb els plats i dues espelmes enceses. Primer va pensar que l’Àngela l’estava enganyant amb un altre home, però en no veure a cap home en el sofà, va entendre que l’hi havia preparat una sorpresa i llavors la va veure en ella amb el seu davantal blanc sortint de la cuina. Aixecant-se, va entrar al menjador confós i sentia com el soroll que havia sentit venia de la cuina. Mirant-se’l, l’Àngela li va demanar amb un somriure a la boca que s’assegués a taula, cosa que en Fritz va fer mentre sentia l’olor de l’ànec a l’ast. Mentre ell seia, l’Àngela va agafar un disc i el va posar en el gramòfon per sentir L’art de la fuga de Johann Sebastian Bach.  Assentat a taula i escoltant a Bach, va veure que l’Àngela havia posat els coberts que tenien per quan venien els convidats i una copa de cava per ell. Sortint de la cuina, l’Àngela li va portar una Paulaner ben freda i li va fer un petó a la galta. Pensant que potser estava oblidant algun aniversari o una data important, en Fritz es va començar a preocupar en no recordar que aquell dia tinguessin res per celebrar, era un dia normal pensava. En portar-li un plat de pasta Spätze amb molt de formatge emmental, ella es va asseure amb ell ben contenta. Mentre provava la pasta, en Fritz li va preguntar nerviós què celebraven i l’Àngela li va respondre mentre es posava aigua per beure:

 

A partir d’ara ja no podré fer més cerveses durant un temps.

 

Preguntant el perquè, encara no ho entenia i es començava a posar nerviós pensant que li estava amagant alguna cosa, l’Àngela es va posar a riure i li va dir:

 

De vegades ets ben innocent. Estic embarassada des del setembre. Estem esperant un nen o una nena.

 

Empassant-se la pasta sense mastegar pensant que li estava dient una broma, en Fritz es va quedar uns segons tartamudejant volent-li dir com es trobava i com ho sabia, però les paraules no li sortien pels maleïts nervis. Veient que el seu marit estava nerviós, l’Àngela li va dir que el nen o la nena naixeria el maig si tot anava bé. Encaixant la realitat, a en Fritz li va venir la llum de la il·lusió i es va posar molt feliç en qüestió de segons, tot i que li sabia greu no poder anar a fer cerveses amb l’Àngela. Acabant-se la pasta, es va beure d’un glop la cervesa i va abraçar a l’Àngela i li va tocar la panxa, que evidentment encara no se li notava. Aixecant-se per anar a buscar l’ànec, en Fritz la va fer asseure i el va anar a buscar ell. Mentre es menjaven l’ànec amb dàtils, en Fritz es va començar a preocupar pels bombardejos i per la guerra en general i quan li va dir a l’Àngela els riscos que hi havia, ella li va respondre amb un somriure a la cara:

 

Hauré de córrer dues vegades més ràpid i hauré de vigilar molt. Però el destí ha volgut això i tenim que complir amb els desitjos del destí i de Déu. Tot anirà bé.

 

Sospirant pensant que tant debò tingués raó i fos tant fàcil com tenir fe irracional, en Fritz temia que per culpa d’un bombardeig l’Àngela no pogués córrer tant ràpid i es veiés atrapada enmig de les runes o de les bombes. Després de sopar varen anar a donar la notícia primer a casa d’en Fritz, que es varen posar molt i molt contents, sobretot la Luane, i a casa de l’Àngela. A l’Annalisa li va fer molta il·lusió i mirant una fotografia d’en Seigmund que tenien en el moble del menjador es va posar a plorar i va exclamar:

 

Tant debò ell no hagués canviat. Estic segura de que el Seigmund que vaig conèixer li hauria encantat ser avi, però a aquell home amb què s’havia tornat només estimava l’alcohol.

 

Els següents dies, en Fritz va estar tot el dia pendent de l’Àngela. La trucava sovint des de l’Hospital per saber com es trobava i no l’abandonava ni un segon. Tot i que ella es trobava bé, en Fritz feia totes les feines de casa, no li deixava fer res, anava a comprar tot el què li feia falta i li va prohibir en el seu pare fumar. L’Àngela li va demanar només una cosa, que ell fos el metge que portés el seu fill en el món, cosa que li va fer molta emoció, tot i que patia per no posar-se nerviós en el moment que toqués. De fet, ell no s’ocupava dels parts, però n’havia vist uns quants. Quan li varen explicar a la Matilda i a en Martin es varen alegrar molt per la notícia. Després d’ells ho varen comunicar al barri, a la Klara, com la resta, els hi va fer molta il·lusió, però molts veïns com la Bernardina o la Cosmina, que sabien el què era patir un part, pensaven que era una imprudència tenir un fill enmig d’una guerra que es preveia que no acabaria bé per ells i que seria més llarga del què es pensaven. Quan li varen explicar a en Georg un dia que el varen anar a veure a casa dels seus pares, aquest els hi va dir amb un tímid somriure:

 

Nosaltres varem néixer enmig d’una guerra que ens ha portat en aquesta guerra, espero que aquesta nova generació que neixi en aquesta guerra no sigui portada en una altra guerra. Us desitjo tota la sort del món, la necessitareu si us en sortiu.     

 

A mitjans de novembre, l’Àngela va observar a la llibreria que els diaris alemanys havien engegat una violenta propaganda antibolxevic. Preguntant-li a en Martin si preveia que els soviètics arribarien a Berlín, el llibreter li va treure un mapa d’Europa que guardava en un armari del magatzem de darrere del taulell i li va senyalar que els soviètics estaven a Kiev però que avançaven ràpidament cap a on eren ells. Espantada, després de plegar de treballar l’Àngela li va explicar a en Fritz el què li havia dit en Martin. En Fritz patia ara el doble i desitjava amb totes les seves forces l’arribada dels anglosaxons, que continuaven encallats a Itàlia.

 

Els temors dels bombardeigs que feien patir a en Fritz es varen fer realitat la nit del 18 de novembre quan va tornar a sonar l’alarma antiaèria. Patint per les seves vides en sentir la maleïda sirena que sentien del Ministeri de l’Aire, en Fritz es va aixecar volant del llit i va agafar a l’Àngela i la va portar corrents al refugi, que al cap de cinc minuts va quedar ple deixant a molta gent fora. Sentint com queien les bombes, varen observar que el bombardeig tornava a ser molt potent. Tancant els ulls esperant que parés, varen sentir els crits de la gent que no parava de demanar que s’acabés la guerra. Un total de 488 avions de la RAF estaven atacant la ciutat en un atac dissenyat per l’Arthur Harris, conegut popularment com en Bomber Harry. Després de sentir que no se sentia caure bombes, la gent va començar a sortir del refugi a poc a poc esperant trobar un barri molt diferent el que havien acabat de deixar. En Fritz volia córrer ràpidament cap a l’Hospital per ajudar als seus companys, però quan va sortir del refugi va veure la imatge d’edificis en runes, morts per la carretera, nens vaguejant, vehicles destrossats, arbres pel terra, fum i molta gent ferida demanant ajuda. Impactat en veure aquella imatge, va decidir quedar-se al barri que tant estimava per ajudar als seus veïns com a la Carlene, que se li cremaven tota la botiga amb totes les plantes. En anar a casa seu amb l’Àngela per deixar-la amb els seus pares, va veure que una bomba havia destruït el garatge del seu pare on hi havia el Ford-T. Per la seva sort la Zündapp i el Volkswagen no es varen veure afectats de miracle. Patint per la reacció del seu pare per la pèrdua del seu estimat cotxe, va quedar parat en sentir-lo dir després de sortir de casa:

 

Ja poden destruir-me la casa o la fàbrica, tant me fa, l’únic que vull és que vosaltres estigueu bé i amb els nazis no hi estareu de bé.

 

En veure que tots els seus estaven bé, en Fritz va córrer a ajudar als veïns, que la majoria necessitava ajuda perquè havien quedat ferits o havien perdut algun familiar entre les runes. La Carlene no parava de plorar davant de la floristeria veient com es cremaven totes les seves plantes i en Richard i la Cosmina, que tenien la pastisseria just davant de la floristeria i que tenien tots els vidres de la pastisseria trencats en caure’ls-hi la farola, varen ajudar a apagar l’incendi de la floristeria. En seguida varen venir els bombers i els policies, que varen intentar apagar els incendis dels edificis i quan treien a algun un ferit de les runes, com en Frank, que s’havia quedat al pis recordant a la Margarethe, en Fritz li donava uns primers auxilis, que a vegades no eren suficients. Tot el barri cooperava i fins i tot en Martin ajudava a treure gent de les runes.

 

Quan els berlinesos varen aconseguir retornar a una certa normalitat, tot va tornar a canviar a dos quarts de vuit del vespre del 22 de novembre. Aquell dia el temps era molt inestable amb fred, vent i pluja. Mirant des de la finestra de casa com plovia, en Fritz va recordar que l’Àngela havia marxat a treballar sense el seu paraigües i a aquella hora la va anar a buscar a la llibreria. Després de saludar a l’Otto, que es protegia del vent amb el seu enorme paraigües negra, de sobte varen sentir l’alarma antiaèria. Espantat de nou i amb el paraigües a la mà, en Fritz va córrer com la resta dels veïns cap al refugi de la Potsdamer Platz. Abans es va aturar un moment a la llibreria per agafar a la seva esposa, i varen córrer juntament amb en Martin, l’Albert, la Helga, en Richard i la Cosmina cap al refugi. Just entrar-hi varen sentir com una bomba queia a molts pocs metres d’on eren ells matant a cinc persones que coneixien de tota la vida. Una parella jove que va morir eren els llogaters d’en Kurt i la Maria. Impactats, varen tancar la porta en veure que les runes i la pols arribaven a on eren ells. L’Àngela es va posar a cridar de ràbia i de dolor, i es varen posar les mans a les orelles per no sentir com les bombes queien fent tremolar les gèlides parets. Durant 20 minuts, els britànics no varen parar de tirar 2.300 tones d’unes noves bombes més potents just a on eren ells amb 460 Lancaster, 234 Halifax, 50 Stirling i 11 Mosquits. Els tremolors en el refugi eren cada cop més intensos i la gent no parava de plorar i cridar demanant que s’acabés d’una vegada per totes aquella guerra que per la majoria ja no tenia sentit. Després de mitja hora horrible per ells, la gent va sortir del refugi amb llàgrimes als ulls. Tots sabien que el panorama que es trobarien seria devastador. Els edificis cremaven, molts estaven completament en runes, per les voreres hi havia molts cadàvers de coneguts i el fum feia que no es veiés bé més enllà d’uns metres. Presa pel pànic, la gent va córrer cap a l’estació de trens Anhalter per fugir de la ciutat. Observant aquell ambient i les corredisses amunt i avall, en Fritz va portar l’Àngela al centre de la Potsdamer Platz perquè hi havia menys fum i perquè pogués respirar millor, però llavors varen sentir un crit. Girant el cap en direcció a la Leipziger Strasse, en Fritz va veure de lluny que la llibreria d’en Martin estava cremant com la resta dels edificis. Entre ells el pis de la Galiana i la botiga de l’Albert i la Helga. Corrent cap allà amb totes les seves forces, en Fritz va ajudar a en Martin a apagar l’incendi de la llibreria amb unes mantes que havia portat la Matilda mentre esperaven que vinguessin els bombers. Però el foc d’Heràclit era molt potent i va cremar casi per complet la llibreria i els seus llibres quan es varen apagar les flames amb l’aigua d’en Tales de Milet. Mirant al pis de la Galiana en anar a buscar una galleda d’aigua, va observar que la façana de l’edifici havia caigut al terra envaint tota la calçada i destruint el cotxe que tenia en Kurt aparcat aquell dia. L’Àngela, que no volia fer esforços per l’embaràs, es va quedar on l’havia deixat en Fritz. Mentre esperava darrere d’un tramvia de color groc completament danyat i amb els cables al terra, va veure a la seva mare i la seva germana plorant desorientades per l’entrada de la Leipziger Strasse. Corrent cap a elles els hi va demanar com es trobaven, però l’Annalisa, mig atordia, li va explicar que una bomba havia caigut a l’edifici on vivien hi havia destruït tot el pis deixant-lo en runes. Esgarrifada pensant que s’havien quedat sense llar com les 175.000 persones que s’hi quedarien aquell dia, l’Àngela va començar a patir pel futur de la seva mare i sense pensar-s’ho va avançar per la Leipziger Strasse enmig del fum i de les corredisses de la gent per demanar-li ajuda en el seu marit. Explicant-li a en Fritz, que estava apagant l’incendi de la llibreria, que patia per la seva mare, varen anar després de que vinguessin els bombers al seu pis i varen veure que per sort seva cap bomba havia tocat l’edifici. Sense saber què fer amb l’Annalisa, en Barnard, que també estava com els altres veïns a fora ajudant els altres a treure les runes de la calçada, va oferir la seva casa a l’Annalisa i a la Velda i li va demanar a en Fritz i a l’Àngela que també anessin a viure amb ells perquè era a peu de carrer i d’aquesta manera evitarien baixar escales i estarien més a prop dels refugis. Pensant de que no era una mala idea mentre l’Àngela estigués embarassada, varen acceptar l’oferiment del seu pare. Ells dormirien a l’habitació d’en Fritz i elles a la de l’Elise. L’endemà varen fer les maletes i l’Àngela es va endur tots els seus vestits, tots els seus records i totes les joies. En Fritz va agafar la Parabellum d’en Seigmund, la ploma d’en Chamberlain, les cartes d’en Lou i quatre peces de roba, a més d’uns quants records.

 

Després de deixar les coses a casa dels Klein, en Fritz i l’Àngela varen passejar pel barri per veure’n els danys. De seguida varen observar com el seu barri havia quedat en runes. No varen tardar en veure que havia quedat destruït part del Ministeri d’Armament i nombroses vivendes. Durant 24 hores la ciutat es va quedar sense electricitat, gas, aigua i telèfon. Per en Kurt varen saber que la Catedral havia patit un fort incendi que va deixar molt malmès l’edifici i que l’Òpera Kroll havia quedat destruïda. Després de deixar a en Kurt, varen parar-se un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li aigua, la botiguera els va explicar que la gent marxava de la ciutat amb tren per por. Preguntant-li a l’Àngela per marxar, ella li va respondre:

 

El meu fill serà berlinès. Confio molt en que no ens passarà res. Tinc un pressentiment. De moment no tenim que patir. A part de que no estem segurs enlloc, a on no hi ha bombardejos? (En els pobles).  

 

Després d’acabar de comprar, en Fritz va anar amb la seva Zündapp cap a l’Hospital, on no paraven d’arribar ferits trets de les runes dels edificis. La majoria, sobretot la gent gran, es queixaven d’aquests bombardejos i demanaven aturar la guerra d’una vegada per totes. Després de plegar de treballar, quan anava amb la motocicleta pels foscors carrers de la ciutat anant cap a casa dels seus pares, de sobte va tornar a sentir les sirenes que alertaven d’un altre bombardeig. Esbufegant d’esgotament mentre es posava bé la visera dels seu casc, va donar tant gas com li deixava la Zündapp. Trencant a tota velocitat per la Wilhelmstrasse per llavors trencar a mà dreta cap al seu barri, de seguida que va veure a l’Àngela, que l’esperava a davant l’entrada de casa dels seus pares. Preguntant-li per la família, l’Àngela li va dir mentre feia un bot al seient de darrere que ja eren al refugi. Més tranquil, en Fritz va donar gas i varen anar a tota pastilla fins a l’entrada del refugi mentre esquivaven a molta gent que corria a peu desesperada. Entrant al refugi a tota velocitat després de deixar la motocicleta en una farola, es varen esperar juntament amb tota la seva família mentre sentien caure les bombes que llançaven 365 Lancasters, 10 Halifax i 8 Mosquits. Un cop varen parar de caure les bombes i després de que un home els fes un senyal de que el perill havia acabat, tots varen sortir a fora i varen tornar els incendis, els morts, les runes i el fum. Enfonsats sota la llum de la Llum, la gent es posava a plorar i a cridar demanant que es paressin els bombardejos. Sortint del refugi a poc a poc perquè la Katrina s’havia fet mal al genoll en caure pel carrer, en Marwin va veure que a uns metres d’on eren hi havia el cadàver d’un seu amic sota les runes d’una façana d’una casa. En sortir encara amb la cara blanca de por, en Fritz va agafar la Zündapp, que havia quedat coberta de pols però que s’havia aguantat dreta, i va portar a mig gas a l’Àngela fins a casa perquè descansés. Després d’aparcar la motocicleta, el noi va anar a ajudar als més necessitats, que com sempre eren molts. Aquest cop la pastisseria d’en Richard i la Cosmina es va veure afectada en caure un obús en els pisos de damunt, cosa que va provocar que el pis de dalt baixes a la pastisseria. No varen poder salvar tot el què havien produït durant el dia. L’endemà no hi hauria pa durant el barri.

 

El dia següent, quan la ciutat encara fumejava i apareixien més morts de sota les runes, varen tornar a ser atacats. Aquesta vegada en Fritz ja era a casa dels seus pares gràcies a que s’havia agafat el dia de festa, i varen córrer ràpidament cap al refugi tots junts. Des d’aquell lloc humit i asfixiat però que s’havia tornat quotidià, varen sentir com les bombes queien molt a prop. Els crits de la gent de fora s’arribaven a sentir a on eren ells. Espantats i tremolant de por, sabien que ho perdrien tot, i tots es varen posar a plorar abraçats mentre observaven com la gent s’indignava i es desesperava. Després de molta estona de sentir com queien bombes, varen sentir com ja només se sentien els crits de fora. Sabent que havia sigut terrible, la quantitat d’impactes era espantós, varen sortir tots a fora agafats de la mà i varen contemplar com la plaça estava pràcticament destruïda, només seguia intacte el rellotge del bell mig de la plaça. Mirant l’entrada del barri varen veure que estava totalment destruït, la carretera no es veia de les runes que hi havia. No hi havia pràcticament cap edifici que no hagués sigut afectat pel bombardeig. Caminant pel carrer com sonàmbuls i esquivant les pedres, varen veure que de la casa hi sortia fum i que la façana estava totalment destruïda. Corrent cap allà per apagar el foc, en Fritz va fer aturar a l’Àngela per demanar-li que es quedés quieta perquè no volia que fes esforços. Fent-li cas, l’Àngela es va quedar amb la seva mare a la que era la floristeria de la Carlene mentre observava com tota la família Klein i la Velda apagaven l’incendi de casa amb galledes d’aigua. Mirant més a la dreta va veure l’edifici d’en Kurt i la Maria molt danyat en caure-hi un obús en els pisos que tenien en lloguer. Avançant a poc a poc i esquivant les pedres en companyia de la seva mare, va veure més a la dreta la botiga de la Matilda i el pis d’en Frank totalment destruïts, només quedava l’esquelet de l’edifici. Caminant uns metres més enllà, observava com tots els edificis com el de la barberia de l’Otto estaven casi destruïts, quedant només els fonaments. Patint per casa seu, li va cridar a en Fritz, que no parava de treure galledes d’aigua d’una font, que anessin al pis, però el seu marit li va contestar amb una galleda a la mà:

 

És evident com ha quedat! Allà al pis estar ple d’incendis. No et preocupis ara per això. Les últimes coses les vaig portar l’altre dia a casa dels pares. Fins i tot les flors vermelles.  

 

Respirant més tranquil·la, no volia perdre els records, les fotografies i les joies que encara hi havia, l’Àngela va anar a veure a en Mark i la Diane, que estaven a la vorera de davant del seu bar plorant perquè tenien el bar totalment en runes. Després d’apagar l’incendi de casa, en Barnard va entrar a casa i va veure que part de l’edifici havia quedat molt malmès. Tot estava cobert de pols, els vidres estaven trencats i els mobles estaven cremats. Patint per la seva antiga habitació, en Fritz va pujar a l’habitació corrents i es va quedar més tranquil en veure que el quadre de la Galiana no s’havia destruït. Baixant a baix, va ordenar-li a l’Àngela que es quedés a casa juntament amb els altres mentre ell i en Marwin sortirien a ajudar els altres. Recorrent pel carrer totalment destruït, varen observar com el pis d’en Fritz estava efectivament destruït com el bar Victorius, on només hi havia com a client el gat Cukie. Girant la vista cap a la Wilhelmplatz varen veure que també havia quedat molt afectada i que per tot arreu hi havia incendis, excepte en el Ministeri de l’Aire. Avançant uns metres més enllà per veure la Cancelleria del Reich, varen observar que l’edifici havia patit forts danys, igual que molts edificis oficials. En tornar a casa desanimats, varen ajudar al seu pare a retirar els mobles de la casa que no servien i en Fritz li va explicar a l’Àngela que el pis havia quedat en runes, cosa que la va posar molt trista i es va quedar una llarga estona al sofà ple de pols pensant en el seu pis que tant li agradava i en els veïns del primer pis i del segon pis, que varen anar a viure en els albergs de la ciutat. Mentre treien la petita taula de la cuina cremada a fora la casa, varen sentir el telèfon i en Barnard va córrer cap a la biblioteca per agafar-lo. Al cap de dos minuts va penjar el telèfon i va cridar mentre tornava agafar la taula amb en Marwin:

 

Fill de puta!. Encuriosits per saber qui era, li varen preguntar què passava i en Barnard els hi va dir: Era en Goebbels que volia que anés a la seva casa del carrer Hermann-Göering Strasse 20 per veure si havia patit desperfectes ja que ells estan en la seva casa del barri Schwanenwerder. Ho porta clar si es pensa que hi aniré.

 

La casa del ministre de Propaganda es va veure també afectada: l’últim pis va cremar per complet i tota la casa va quedar plena d’aigua. La Magda va tenir que venir corrents a Berlín per salvar tot el què pogués de la casa.

 

Al cap d’una estona, quan estaven retirant els últims mobles mentre intentaven posar unes fustes a l’entrada perquè ningú els hi entrés, hi havia molta gent que havia quedat sense sostre, com en Frank i els llogaters d’en Kurt i la Maria, i estaven disposats a fer qualsevol cosa per refugiar-se del fred, la ciutat va patir un altre bombardeig britànic amb més bombes explosives incendiàries. De seguida que varen tornar a sonar les sirenes tots varen córrer cap al refugi, però l’Àngela s’havia quedat a dalt a l’habitació d’en Fritz reposant tota sola després de beure’s una til·la que la va deixar ben adormida i després d’haver anat a ajudar a la Matilda a treure unes bigues de fusta que havien caigut del sostre de la botiga. Espantat, en Fritz, que tornava d’ajudar als pastissers, va anar directament a casa seu per buscar la família. En arribar a l’entrada es va trobar que tots sortien corrents. Preguntant per la seva esposa, la Katrina li va dir erròniament que l’Àngela estava a la botiga. Sense pensar-s’ho, tots varen anar cap a la botiga de la Matilda, però en no trobar-la tots varen començar a patir. Cridant pel carrer el nom de l’Àngela, varen veure com queien les primeres bombes allà on eren ells i de seguida varen començar uns forts i violents incendis que varen començar als antics pisos d’en Georg i en Lou. Espantats d’estar al descobert, en Fritz va cridar amb més insistència a l’Àngela, que en sentir les bombes es va despertar i va baixar tant ràpid com va poder i es va reunir amb tota la família, que estava al mig de la carretera. Anant cap al refugi corrents amb la resta de veïns, en Barnard es va aturar un moment just davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè sentia els plors d’un nen en un edifici en flames. Veient que el seu pare s’aturava, en Fritz també es va aturar i li va dir que no hi podien fer res, però en Barnard va agafar la valentia que no havia tingut en el passat i li va dir en el seu fill mentre escoltaven caure les bombes i veien com la gent corria cap a la Potsdamer Platz:

 

Fill, tu m’has ensenyat moltes coses que havia d’haver après fa molt de temps. Has sigut  un exemple per mi, com jo ho havia d’haver sigut per tu. Gràcies per tot.

 

Agafant-lo perquè no fes cap bestiesa, en Barnard li va clavar una espenta que va fer caure al terra a en Fritz. Quan el noi es va aixecar va rebre una altra espenta d’una dona que marxava esvarada carrer avall. No podent fer res per aturar-lo, va veure impotent com el seu pare entrava a dins de l’edifici en flames. Al·lucinant veient el seu pare jugant-se la vida per un desconegut, en Fritz li va ordenar a crits a l’Àngela que s’endugués a la seva mare i a la seva germana al refugi. Sabia que la cosa podia acabar malament per la coixesa del seu pare i perquè ja era gran. Fent-li cas aquesta vegada en veure una bomba esclatar just a l’entrada de la Potsdamer Platz fent caure uns quants arbres i una farola, l’Àngela, la Luane, la Velda, la Katrina i en Marwin es varen tancar al refugi mentre les bombes anaven destruint el barri. A fora, en Fritz va intentar entrar a l’edifici però les flames es varen tornar més violentes i no li varen deixar entrar per més que ho intentes. Posant-se a cridar perquè algú els ajudés, va veure que un altre cop el deixaven sol, tothom pensava en la seva pell i marxava cap a la Potsdamer Platz. Esperant nerviós que el seu pare sortís ràpidament d’aquell edifici per marxar a aquell refugi, de sobte uns quants veïns com en Martin, en Mark i la Diane, que no havien pogut arribar al refugi, varen ajudar a apagar les flames d’aquell edifici amb galledes mentre sentien el nen petit plorant a dalt d’un dels pisos. En Fritz no parava ni un segon d’agafar galledes d’aigua per apagar aquell incendi, però el foc era massa violent i no hi podien entrar i estava patint com un boig pensant amb el seu pare que tant estimava. Al cap d’uns minuts, on es varen sentir més explosions, en Barnard va sortir del balcó de l’edifici en flames amb el nen agafat en els seus braços. Respirant més tranquils, tots li cridaven que tornés a baix perquè les flames estaven augmentant molt, però en Barnard els va dir cridant i amb llàgrimes els ulls que el fort vent s’enduia cap a l’est del barri:

 

Ho sento! No ho puc fer, la meva cama ferida m’impedeix saltar! Hi ha flames per tot arreu! Llavors, agafant un últim moment de valentia, va cridar plorant mentre les flames es tornaven més violentes i li tapaven la vista al carrer: Fritz, ets aquí?

 

Plorant també sabent que seria l’últim cop que sentiria la veu del seu pare, en Fritz li va contestar amb la cara blanca, amb llàgrimes als ulls i sense deixar-lo de mirar orgullós mentre sentia l’escalfor de les flames a la seva cara:

 

Sóc aquí pare, sóc aquí!.

 

Amb un somriure a la boca, en Barnard li va dir amb el nen agafat als seus braços:

 

Fill! T’estimo molt! Tot té conseqüències a la vida hi ha ho veus! Gràcies per ajudar-me a ser feliç, tu tens que tirar endavant pel teu fill i per la teva dona! Digués a la teva mare i als teus germans que els estimo molt.

 

En acabat de dir això, en Barnard va llançar el nen a damunt d’uns matalassos que havien deixat a terra en Mark i la Diane, i just llavors l’edifici es va enfonsar davant d’en Fritz, que va veure morir el seu pare davant seu mentre feia un fort crit de ràbia i desesperació. Impotent veient com l’edifici s’enfonsava amb el seu pare dins, es va girar per no veure aquella escena i es va posar a plorar mentre sentia caure més bombes i la pols l’hi arribava a la cara. En girar el cap va veure les runes d’aquell edifici i de seguida el foc es va escampar per l’edifici on hi havia la pastisseria i es va tornar més violent. Plorant abatut a la cantonada esquerra de la Potsdamer Platz, en Martin se li va apropar per consolar-lo i li va dir mentre sentia com encara queien les bombes britàniques:

 

El teu pare és un heroi! El que ha fet avui és d’herois, no ho oblidis mai.

 

Sense trobar cap paraula i no fent cas a les bombes, en Fritz es va aixecar enfonsat i el va abraçar amb tota la seva força mentre una altra bomba queia a uns metres d’on eren ells destruint un parell de tramvies i un autobús. Eixugant-se les llàgrimes després de deixar a en Martin, en Fritz va preguntar a en Mark pel nen que havia salvat el seu pare, i l’amo del Victorius li va respondre amb orgull:

 

És viu gràcies a un heroi. El teu pare era un autèntic heroi, com els dels contes de fades. No ho oblidis mai qui era. 

 

En acabar el bombardeig, tota la gent del refugi va sortir corrents a apagar els incendis, que eren molt greus. Quan l’Àngela va veure a en Fritz a la Potsdamer Platz el va abraçar amb tota la seva força perquè es temia el pitjor sentint els forts tremolors des del refugi, però veia que el seu marit no deixava de plorar i que tenia la mirada perduda mirant a la seva mare. Sense preguntar-li res, va entendre que havia passat alguna cosa amb en Barnard. Sense aire i abaixant el cap, la Luane li va preguntar plorosa pel seu marit, però a en Fritz no li va fer faltar contestar perquè les llàgrimes ho deien tot. Posant-se a plorar tots al mig del carrer, en Fritz els va explicar mentre abraçava a la seva mare, que no deixava de cridar el nom del seu marit, i als seus germans:

 

El pare ha mort com un heroi salvant la vida d’un nen! Ser que és dur el que us diré, però ara és com s’hi haguéssim caigut amb motocicleta, ens aixequem tot i que sabem que demà ens farà mal a tot el cos, però ara encara no sentim aquest dolor tenim que córrer per ajudar als demés, no estem sols en aquest patiment. Ho tenim que fer per ell, pel pare, i per la seva valentia. Ara hi ha molta gent necessitada com nosaltres i sinó cooperem no ens en sortirem.

 

Fent el cor fort i pressionant la mandíbula de la ràbia que sentia, en Marwin va anar amb el seu germà a apagar l’incendi de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, que estaven desesperats veient com es cremava el seu negoci. Però la Luane no va tenir forces per continuar, no deixava de mirar les flames que s’havien emportat al seu marit i es va assentar entre els arbres del petit parc de la Potsdamer Platz plorant desoladament mentre no deixava de cridar el nom del seu marit, a qui estimava amb passió i que mai més tornaria a veure. Recordava tots els moments que havien viscut i lo feliços que havien sigut en aquell barri. L’Àngela i la Katrina l’intentaven consolar com podien assentant-se al seu costat, però elles també estaven molt afectades per la mort d’en Barnard, a qui estimaven profundament. Després d’apagar alguns incendis en els edificis del voltant de la Potsdamer Platz, on molts d’aquests edificis varen quedar destruïts, entre ells el bar de l’Hotel Esplanade, varen anar a casa, que per sort no s’havia vist gaire afectada, només havia patit un petit incendi que va ser apagat ràpidament per la Katrina amb l’ajuda de la Matilda, la Velda i l’Annalisa. Entrant a la casa a poc a poc i amb la cara blanca i coberta de pols, la Luane es va asseure en una cadira del menjador i es va posar a plorar desesperada mirant la butaca d’en Barnard. Sense dir-se res, els tres germans varen abraçar a la seva mare i es varen prometre que recordarien a en Barnard com un heroi, que era el que de fet era.

 

Per culpa dels incendis es varen veure afectats a més de la Leipziger Strasse, el barri Ministerial i el nord i l’oest de la ciutat. El Kaiserhof i el Ministeri d’Hisenda varen quedar destruïts. El Teatre Estatal, on en Barnard hi anava sovint amb la Luane, com el Reichstag varen cremar, però es va poder apagar el foc gràcies a la gent.

 

Al matí de l’endemà, quan varen trobar el cos sense vida d’en Barnard enmig de les runes fumejades, la ciutat vivia un caos. La majoria de les cases ja no tenien ni calefacció, ni aigua, ni llum. Les línies telefòniques estaven tallades i la majoria dels edificis ministerials havien sigut bombardejats. 400.000 persones s’havien quedat sense casa i havien mort 2.700 persones entre els dos devastadors bombardejos. Acabant d’ajudar a treure les runes de la calçada amb la resta dels veïns, que li anaven donant el seu condol, en Fritz va veure com els soldats de la Wehrmacht netejaven les principals artèries de la ciutat. Mirant-los amb el seu uniforme verd i les seves lluents botes altes i negres, en Fritz tenia unes ganes boges de matar-los perquè els considerava els responsables de tots els patiments i de la mort del seu estimat pare. A la nit, quan tornava sol i desolat a casa després d’ajudar a en Richard i a la Cosmina a treure les runes que encara hi havia al forn, va tornar a sentir la maleïda sirena que semblava que el perseguís com la seva ombra. Ràpidament, tot el barri va sortir de les runes dels vells edificis i es varen dirigir ràpidament al búnquer. Anant a contracorrent, en Fritz va anar de dret a casa seu i després d’agafar a la família es varen refugiar al búnquer, que de seguida va quedar ple. La Luane, que no badava boca, no parava de plorar recordant al seu marit i la Katrina, cansada i desgastada de tants bombardejos, va caure a terra d’esgotament. En Fritz, que per uns instants va oblidar al seu pare, va veure com la resta que no queien bombes, de fet en varen caure molt poques, i va pensar que l’atac es produïa a l’est de la ciutat. Sortint del búnquer, tots es varen quedar més tranquils en saber que no s’havia produït un gran atac, però en entrar a la Leipziger Strasse els ànims varen decaure per complet en tornar a veure la imatge del carrer completament destrossat envaït per les runes, els vidres trencats, les rates, la pols, els arbres caiguts, la ferralla i les pertinences dels veïns del barri. Mirant al cel, li va dir a en Marwin que no entenia perquè no havien sigut atacats com els altres dies, no sabia en aquells moments que els britànics havien enviat uns quants Mosquits a la capital per distreure els caces alemanys per així poder bombardejar a plaer la ciutat de Frankfurt, però el seu germà, que estava destrossat per la mort del seu pare, no es va dignar ni a contestar-li i va tornar a casa en silenci.

 

El dia següent al matí, la família Klein, la família de l’Àngela, els veïns com en Kurt, la Maria, en Hermann, la Bernardina, la Klara, la Carlene, en Richard, la Cosmina, l’Albert, la Helga, en Mark, la Diane, en Frank i l’Otto, i els amics com en Georg, la Matilda i en Martin varen donar un últim adéu a en Barnard en el cementiri Sant Mateu. Plorant i destrossats, tota la família es va enfonsar quan varen posar el taüt d’en Barnard sota terra i se li va tirar flors al damunt. No es podien creure que el seu venerat pare, marit, sogre, amic i veí ara fos mort i no pogués respirar mai més. No aguantant més el dolor però sabent que no podia està destrossat davant de la seva mare, en Fritz va anar a donar una volta tot sol pel cementiri mentre es deixava endur pels records. No deixava de pensar que el seu futur fill ja que no coneixeria el seu avi. El millor avi que hagués pogut tenir. Plorant de ràbia mentre anava mirant les làpides, trobava molt injust que el seu pare, un excel·lent pare que mai havia volgut la guerra i que la guerra l’havia matat, hagués mort d’aquella manera sense poder gaudir del seu net que tanta il·lusió li feia veure. Aturant-se a la tomba d’en Lou, va pensar en la quantitat de morts que hi estava havent en poc temps. Caminant uns metres més enllà mentre sentia el fort ven a la cara i com li queien les últimes fulles de la tardor al damunt, va anar a la tomba de la Galiana i es va agenollar davant de la làpida. No aguantant més aquell dolor, va cridar histèric:

 

Protegeix-lo si-us-plau! Estimo molt al meu pare i no em veig en cor de continuar sense ell, era tant feliç en veure’l en la seva butaca i escoltant els seus savis consells. No sé per on em tinc que guiar ara!  

 

Recordant com el seu pare l’havia ajudat durant la seva vida: l’havia portat a París, l’havia ajudat a superar la mort de la Galiana, l’havia aconsellat amb l’Àngela i amb la seva vida, i recordava totes les seves converses polítiques i intel·lectuals que havien tingut, en Fritz es va aixecar de la tomba de la seva estimada i va pensar que tot havia marxat per sempre més. Tornant amb tots els demés, es va fondre en una eterna abraçada amb la seva mare, que no s’aguantava dreta de dolor i no parava de plorar amb el seu vestit negre. En tornar a casa, la Luane es va quedar assentada en una cadira del menjador mentre mirava la butaca del seu marit recordant-lo com si passava hores i hores llegint en Mann i escoltant música d’en Beethoven tot entusiasmat. Mirant els llibres de la biblioteca particular del seu pare, en Fritz li va dir en el seu germà:

 

Pots tirar tu sol l’empresa?

 

Amb els ulls vermells de tant plorar, en Marwin li va contestar mentre agafava la novel·la Peter Simple de Marryat per no mirar-lo als ulls:

 

Això és igual! No vull continuar treballant allà sense el meu pare. No puc. A més, ha quedat en runes i val més que es quedi en runes. No treballaré pels assassins del meu pare.

 

Entenent-lo i deixant-lo amb la novel·la a les mans, en Fritz va pujar a dalt a l’habitació amb l’Àngela, que estava a davant del llit agenollada resant per l’ànima d’en Barnard. Veient al seu marit, l’Àngela el va abraçar i li va donar el condol dient-li que ho sentia molt i que estimava molt al seu pare. Plorant, es varen passar el dia tancats a casa mentre rebien els veïns que venien a donar el condol. La majoria del barri havia perdut a un o més d’un familiar, però la mort d’en Barnard va ser sentida per tothom, que el recordava com un heroi que va salvar el 24 de novembre de 1943 a un nen petit que estava apunt de morir cremat.

 

Al cap de dos dies, la família Klein encara vivia consternada davant de la pèrdua d’en Barnard, i en Fritz i en Marwin feien el què podien per reforçar la casa perquè no els hi entrés ningú. A la nit, novament els britànics varen tornar a atacar la ciutat. Aquesta vegada les sirenes varen sonar massa tard perquè es va creure que els avions britànics es dirigien un altre cop a la ciutat de Francfort del Main. En sentir els motors dels 443 Lancaster i els 8 Mosquits, tots varen córrer cap al refugi, però en sortir de casa en Fritz va veure que la seva mare no els seguia. Sabent que volia morir per estar amb el seu pare, va recordar com ell havia desitjat també morir quan va morir la Galiana, i va ordenar-li a en Marwin que portés a l’Àngela al refugi. Sentint com queien les primeres bombes i com destrossaven les runes, en Fritz va entrar a casa i es va trobar a la seva mare asseguda a la butaca d’en Barnard plorant mentre sentia el Rèquiem de Mozart amb una copa de conyac a la mà. Mirant al seu fill, la Luane li va dir plorant i cansada:

 

Deixem aquí, vull anar amb el teu pare…… l’estimava molt! Vull estar amb ell! Marxa d’aquí hi ves amb la teva dona i amb el teu fill. Ells et necessiten, jo ja només sóc una nosa.

 

Entenent-la perfectament, en Fritz si va apropar a poc a poc fent cas omís a les bombes que queien intensament, la va abraçar mentre sentia els crits de la gent en sentir com queien més bombes al barri, i li va dir mentre li feia un petó a la galta:

 

Ser que l’estimaves, tots l’estimàvem, però tens una missió en la meva vida. Ho sento mare, però has de continuar fent de mare.

 

Tancant els ulls, en Fritz la va agafar per la cintura i com si fos un sac de patates la va portar cap al refugi mentre ella li cridava plorant que la deixés morir. En arribar al refugi tots varen abraçar a la Luane, que no parava de plorar enfonsada, i es varen quedar tots junts mentre sentien com continuaven caient les bombes. Però aquesta vegada les bombes varen caure majoritàriament en els districtes de Wedding i de Reinichendorf, que varen resultar greument danyats, especialment les fàbriques de munició i la fàbrica de tancs situada a Alkett, que va començar a cremar. De seguida que varen sortir del refugi varen veure una onada de foc a uns quants metres d’on eren ells, però es varen estranyar i empipar en no sentir els bombers. Veient que estaven sent abandonats i que havien d’apagar ells mateixos els incendis, la indignació va anar creixent fins que es va convertir en ràbia quan es va saber més tard per boca de la Klara que en Hitler havia ordenat des de Rastenburg enviar tots els bombers a la fàbrica de tancs a Alkett per apagar els incendis abandonant el poble. L’endemà, en Fritz, que encara tenia uns dies lliures per la mort del seu pare, va anar a l’Hospital per ajudar als ferits, que eren molts i de molta gravetat.

 

El 29 de novembre, en Goebbels, que encara no sabia que en Barnard era mort, va tornar a trucar a casa dels Klein per convidar-los al cinema Titania Palast, un dels més grans de la ciutat, per sentir-lo pronunciar un discurs davant de les Joventuts Hitlerianes. Agafant el telèfon en Fritz des de la biblioteca del seu pare, el noi li va contestar enrabiat mentre mirava a la seva mare:

 

El meu pare ha mort per la vostra incompetència, per la vostra bogeria, per la vostra obsessió en destruir i per la vostra irracionalitat. No ens tornis a trucar mai més i les comandes de banderes ja se les pot posar a on li càpiguen. Tarat.

 

Penjant-li el telèfon, en Marwin li va posar la mà a l’espatlla per donar-li el seu suport i varen tornar al menjador per continuar plorant per en Barnard. A l’altra banda del telèfon, en Goebbels no va escoltar les paraules d’en Fritz després de que li digués que en Barnard era mort. Li va saber molt de greu la mort de qui considerava un bon amic i un fidel seguidor del nacionalsocialisme, i es va quedar tota la resta del dia abatut pensant amb en Barnard. Inclús va enviar unes flors a la família, que varen ser lògicament llançades a la claveguera.

 

Els següents dies la gent del barri intentava refer el seu barri: treballaven sense descans per tornar a aixecar les cases i els negocis. En Richard va netejar l’entrada de la pastisseria i des d’una taula de fusta només venia pa, el bar Victorius va obrir posant quatre tamborets i una barra de fusta just a l’entrada del bar, tot i que només servien cervesa calenta i aigua de l’aixeta. Però el 2 de desembre Berlín va tornar a patir un altre bombardeig per part de la RAF amb 428 bombarders (425 Lancaster, 15 Halifax i 18 Mosquits), que varen llançar 15.000 tones de bombes. Com els altres cops, tota la família va córrer cap al refugi i es varen quedar esperant que les bombes deixessin de caure al terra. Aquest cop, en sortir, la gent ja no va córrer cap a casa seu ja que la majoria ja no tenia casa, família o negoci per salvar. La gent suplicava que acabessin amb la guerra i amb els maleïts bombardejos que els afectava en la seva moral, però no tan en la seva indústria que només es va reduir un 10%. Només els més fidels al règim es varen alegrar que en aquell atac havien abatut a 40 avions britànics.

 

El dimecres 15 de desembre, la llibreria d’en Martin va tornar a obrir, tot i que ara només venia diaris del règim perquè ningú volia comprar llibres i només tenia una prestatgeria. La Matilda va obrir la botiga l’endemà, un dia que feia un temps horrible amb fred i vent, col·locant quatre fustes que havia trobat en un edifici en runes com a paret i tenint mitja dotzena de productes bàsics que treia d’un magatzem situat a Moabit, però aquella mateixa nit la RAF, amb 483 bombarders Lancaster i 15 Mosquits, va tornar a bombardejar Berlín i de nou va destruir la botiga i la llibreria, a més del Teatre Nacional i els edificis d’arxius nacionals, i el sistema ferroviari de la capital es va veure alterat. El cel era l’única preocupació dels berlinesos i quan es feia de nit la gent de la Leipziger Strasse no deixava de mirar enlaire en busca dels odiats bombarders britànics. El dijous 23 de desembre, la RAF va tornar a bombardejar Berlín amb 364 Lancasters, 7 Halifax i 8 Mosquits, cosa que va fer perdre els nervis a molta gent, que viva molt alterada sense poder dormir una nit tranquil·la. A més, les defenses alemanyes varen tornar a fallar estrepitosament i només varen poder destruir 16 dels quadrimotors Lancaster, una autèntica vergonya pels berlinesos que alguns recordaven com en Göering havia promès que Berlín mai seria atacada. L’endemà, dia de la nit de Nadal, molts pocs berlinesos varen celebrar aquella nit. A casa els Klein no es va fer res, en Barnard era molt present en les seves ments, i tots varen anar a dormir ben d’hora després de menjar un trist plat de patates bullides amb pèsols. L’Àngela va resar durant tota la nit perquè el cel no els caigués a sobre i la Luane dormia abraçada amb un fotografia del seu marit perquè el llit se li feia enorme i buit.

 

Dos dies abans per fi d’any, Berlín va tornar a ser bombardejada. Els ànims de la gent estaven completament pel terra i ja no es corria per reconstruir els edificis, els negocis, les cases, les fàbriques, ja que sabien que vindrien els bombarders i ho tornarien a destruir tot. En Marwin anava sovint a veure les restes de la fàbrica i es posava molt trist en veure que era ocupada pels vagabunds que encenien un foc per escalfar-se just on hi havia el despatx. La família vivia gràcies als salaris d’en Fritz i de l’Àngela, que cobrava en negre uns quants Reichsmarks, i dels quantiosos estalvis que tenia en Barnard amb la seva esposa. La Katrina, que havia deixat d’estudiar Història perquè no volia estar lluny de casa, es passava els dies ajudant a la Matilda a reconstruir la botiga juntament amb el seu germà. Després de treure les runes i tots els prestatges cremats i destruïts, varen netejar el terra amb una escombra vella i varen posar els productes que la Matilda els portava a sobre una manta.

 

El 1944 va aparèixer trobant a un Berlín amb runes i amb els berlinesos destrossats. En Fritz va desitjar que en el nou any no anessin més en el cementiri Sant Mateu a enterrar més familiars i més coneguts, però sabia que hi acabarien anant tard o d’hora en aquell any. Desitjant no tornar a ser bombardejats, el seu desig no va aguantar ni unes hores perquè aquella nit la RAF va tornar a bombardejar Berlín. El recorregut cap al refugi el sabien de memòria i inclús havien fet amics allà dins i parlaven de política i del règim nazi. En Fritz patia perquè a l’Àngela se li començava a notar una mica la panxa, encara no sentia la nena bellugar-se, però veia que cada vegada anava més lenta i tenia por que alguna espenta la fes caure malament. Tots els veïns, sobretot la Cosmina i la Bernardina, anaven amb molt de compte amb l’Àngela i l’ajudaven a que tingués una mica d’aire a dins del refugi.

 

Al cap de dos, els britànics varen atacar novament a gran escala, però aquesta vegada els britànics varen perdre en l’atac a 27 dels 363 Lancasters destinats en l’operació, a més de 168 tripulants. En sortir del refugi varen observar que els danys eren insignificants i tots esperaven que haguessin trobat la fórmula de contrarestar els atacs. Els següents dies, en veure que no es produïa un bombardeig, la gent va tornar a reconstruir els edificis i els negocis esperant que els britànics haguessin entès de que ara els podrien contrarestar. La pastisseria va tornar a obrir, igual que el bar Victorius i la perruqueria de l’Otto. La Matilda, que no podia més per la seva edat, va anar a casa dels Klein a demanar-los ajuda perquè algú es fes càrrec de la botiga, que de fet anava en nom d’en Barnard. Pensant en una bona solució entre tots, en Marwin i la Katrina es varen oferir per treballar amb ella i li varen prometre que tirarien el negoci endavant entre tots. La idea de la Matilda era donar-los el negoci quan acabés la guerra.

 

Mentrestant, l’Àngela, que estava preocupada per l’embaràs, només pensava que hauria de parir en el carrer enmig d’un bombardeig. En Fritz, per la seva part, creia en una revolució des de dins i intentava animar als més crítics en alçar-se contra el règim, però la gent preferia esperar a que vinguessin els Aliats abans de cometre un suïcidi com aquell. Ells no tenien armes, el govern sí. A més, encara hi havia molts simpatitzants del règim, sobretot els més joves que no dubtaven en saludar amb el Heil Hitler, i la policia amb la Gestapo era a tot arreu encara. La nit del dimecres 5 de gener, els berlinesos es varen aixecar dels seus llits un altre cop en sentir l’alarma. La família Klein, com tota la gent del barri i de la ciutat, varen anar als refugis de drets. Molts ja no aguantaven més, volien descansar en pau d’una vegada per totes, les sirenes els feien tornar bojos. Tancats al refugi varen escoltar que l’atac era molt poc intens ja que no se sentien grans explosions. De fet, era un atac de distracció de 28 Mosquits per tot Alemanya. Després de que acabés l’atac, on els britànics varen perdre a sis quadrimotors, tots varen sortir amb ordre del refugi i varen tornar a les restes de les seves llars. En Fritz no deixava ni per un moment a l’Àngela, que ja notava com el nen o la nena li donava uns petits cops. El 14 de gener, 17 bimotors Mosquit varen tornar a sacsejar Berlín. Tot i que l’atac no va tenir cap importància ja que l’atac d’aquella nit el varen fer 498 bombarders Lancaster a la ciutat de Brunswick, els berlinesos es tancaven amb l’ai al cor en els refugis més propers esperant que les seves llars continuessin dempeus o no quedessin encara més malmeses. Tancats en l’humit refugi de la Potsdamer Platz després de sentir les sirenes mentre estaven al menjador amb la llar de foc encesa amb quatre fustes que havien trobat en un descampat, en Fritz comentava amb el seu germà que els britànics els controlaven tant que els podien espantar cada nit que volguessin. De fet, tots els berlinesos sabien la realitat; no hi havia possibilitat de victòria. El pobre Martin feia els impossibles aquells dies per intentar reunir llibres per poder-los vendre, però era inútil perquè els berlinesos que quedaven a la Leipziger Strasse no estaven per comprar llibres i menys per llegir-los. Els llibres ara només sabien per escalfar.

El 20 de gener, un dijous que feia molt mal temps per culpa de la pluja i el vent a més del fred, els berlinesos varen anar a dormir com cada nit amb la por al cos esperant no ser atacats. A casa dels Klein, que estava bastant deteriorada i el fred i penetrava pels múltiples forats del sostre, varen agafar les mantes més gruixudes que varen trobar per escalfar-se del terrible fred que feia aquella nit. En Fritz i la Katrina s’ocupaven de que la llar de foc estigués encesa i amb les brases calentes torraven una mica de pa sec que els guardava sempre la Matilda. Després d’acompanyar al pa amb una mica de sopa d’all, es varen posar a dormir tots junts al menjador coberts amb les gruixudes mantes. Al cap de poc de tancar els ulls, de cop, com si fos un malson que els perseguia, varen tornar a sentir les sirenes. Ja agafant-s’ho amb certa calma perquè les últimes nits els atacs havien sigut de distracció, es varen aixecar, varen agafar els abrics més gruixuts, les bufandes i els guants i varen anar cap al refugi amb els demés veïns que varen sortir espantats. Però aquest cop l’atac no va ser de distracció. 796 bombarders de la RAF (495 Lancaster, 264 Halifax i 10 Mosquits) s’acostaven a la capital. Tancats al refugi amb els demés, al cap d’uns minuts varen sentir els motors dels aparells i de seguida varen veure que n’hi havia molts. La Diane espantada es va posar a tremolar en sentir els motors dels quadrimotors Lancaster, els més poderosos. Uns instants més tard, tots varen sentir com queien les bombes i en ressonar el terra ja varen veure que aquest cop l’atac no era una broma. No paraven de sentir els xiulets de les bombes i com explotaven en impactar contra un edifici o contra el terra. També sentien els caces nocturns alemanys i les defenses del Flak, però tots patien per com quedarien les seves llars. La Maria estava molt preocupada perquè les seves filles aquella nit havien anat a dormir a casa d’unes amigues i no parava de cridar de ràbia. Plorant desconsoladament mentre el seu marit s’asseia abatut al terra amb les cames paralitzades d’impotència, la Maria, després de fer un crit que va espantar a un pobre vailet que estava ben agafat a la faldilla de la seva mare, ja no va aguantar més i en un atac de ràbia va intentar sortir desesperada. Amb pas ferm va obrir la porta i va treure el cap a fora, però en aquell precís moment va caure una bomba just al bell mig de la Potsdamer Platz. Sense poder tancar la boca, la Maria va quedar coberta de pols, que va entrar ràpidament al refugi fent cridar de por a la canalla. Les mares intentaven mantenir la postura perquè els seus fills estiguessin més tranquils, però les seves cares blanques i els seus tremolors no amagaven la por que tenien al cos. En Martin, espantat com mai després de veure entrar la pols juntament amb una ràfega de vent, es va amagar a darrere de tots amb els més petits. Ràpidament, l’Otto i en Mark varen tancar la porta i la Luane va agafar a la Maria, que tenia la jaqueta de llana plena de pols, i la va fer entrar a dins. Amb el cor encongit, varen acabar de sentir com queien encara més bombes i tothom ja preveia que no en quedaria res de la ciutat. La Klara portava sempre un àlbum de fotografies del seu difunt marit, la Bernadina una fotografia amagada a la seva cartera del seu fill, en Hermann portava al damunt tots els estalvis que li quedaven i la Diane totes les joies que en Mark li havia regalat. Els britànics varen llançar un total de 2.300 tones de bombes, però no varen fer els danys esperats, a més de que varen perdre en l’atac a 13 Lancaster i 22 Halifax. En obrir la porta de ferro del refugi després d’escoltar una bona estona el silenci, tots varen quedar glaçats en rebre a les seves gèlides cares aquell aire tant fred. Avançant a poc a poc i amb les mans posades dins dels abrics, tots varen veure que l’atac no havia sigut tant devastador com pensaven. Hi havia arbres al terra, algun edifici més danyat, algun incendi, uns quants cadàvers, un parell de cotxes convertits en ferralla, però els danys no eren tant greus com temien alguns. La família Klein va anar ràpidament a casa ja que l’Àngela anava molt cansada amb el pes de la criatura. Després de deixar a l’Àngela a casa acompanyada per la seva mare i la seva germana, en Fritz i en Marwin varen sortir a fora en veure que la Klara cridava que algú l’ajudés perquè unes fustes havien caigut damunt de la porta d’entrada del seu pis. Després d’ajudar-li a treure les fustes, que varen tallar a trossos amb una serra per fer-ne llenya per la llar de foc, es varen trobar amb l’alegria de veure les filles de la Maria i en Kurt. Les noies estaven ben espantades, tenien la roba fetes pols, però estaven bé. Només entrar a casa, la Maria les va abraçar amb totes les seves forces i les va fer entrar cap a dins.

 

La nit abans del 28 de gener, mentre en Fritz intentava dormir li venien de nou els records de la Galiana. Ara ja farien 11 anys d’aquell dia, però el record li era ben viu. Amb el coixí al cap mentre observava com l’Àngela dormia de cara amunt per la panxa, de cop varen tornar a sentir les sirenes. Eren 515 Lancaster i 15 Mosquits que s’apropaven a la capital. Amb pocs segons tots varen sortir de les empolsinades mantes i varen córrer de dret cap al refugi. En sortir per la porta es varen trobar a la resta de veïns que corrien tant com podien amb els seus objectes de valor més importants cap al refugi. Tancats de nou en aquell ambient tant fred i humit, per passar el temps varen jugar a una partida de cartes que havia portat en Mark del bar i d’aquesta manera varen passar una bona estona fins que varen sentir com les bombes impactaven ben a prop d’on eren fent tremolar el terra i fent plorar als més petits. Esgotada, la Katrina es va asseure al terra i es va posar a plorar demanant que s’aturés aquella maleïda guerra. Tots varen escoltar en silenci els plors i les súpliques de la Katrina mentre les bombes continuaven queien amb tota impunitat. Després de que acabés el bombardeig, que els va costar en els britànics 33 aparells, tots varen tornar a les respectives llars esperant que en quedés alguna cosa. Per sort, el barri no va ser tocat de gaire importància i tothom va poder tornar a casa.

L’endemà, després de no dormir ni un minut pensant que tornarien els britànics, en Fritz i l’Àngela varen marxar de bon matí cap al cementiri Sant Mateu com feien cada any. En Fritz portava un ram de flors blanques i un altre ram de roses que havia amagat al rebost abans del bombardeig, i l’Àngela portava dos rams de flors vermelles que havia amagat a l’armariet del lavabo de baix. Primer es varen aturar a la tomba d’en Barnard, on varen deixar-hi un ram cada un. Mirant la làpida del seu pare amb les dates de naixement i de mort, en Fritz es va posar a plorar recordant-lo. Amb llàgrimes als ulls, li va dir a l’Àngela, que tampoc es podia contenir les llàgrimes pensant amb el seu sogre:

Era un gran home, una gran persona i un excel·lent pare. És injust que ell no ens gaudeixi com hagués volgut. L’estimava molt Àngela. Però…… em sembla que ell ara està a un lloc millor que jo.    

 

Després de fer-li un petó per consolar-lo, varen anar a la tomba d’en Lou, on en Fritz va recordar en veu alta les quedades al bar de l’Hotel Esplanade, que continuava destruït, i reia amb llàgrimes als ulls recordant com en Lou empaitava les noies amb poca traça. Després de que l’Àngela hi deixés el seu ram, varen anar a la tomba de la Galiana a poc a poc mentre observaven com una bomba del dia anterior havia impactat en una zona del cementiri fent-hi un profund cràter. En passar l’últim arbre varen veure a un home plorant palplantat amb una maleta al costat i vestit amb un senzill abric marró i un barret arrugat. No reconeixent-lo en un primer moment, quan  aquest home es va girar per veure qui se li apropava per darrere, en Fritz va quedar parat en veure que aquell home se semblava molt a en Heinrich, el pare de la Galiana. Quedant-se’l mirant durant uns segons sense dir-li res, aquell home, que estava pàl·lid com la neu, li va dir en veu baixa mentre mirava el ram de flors blanques d’en Fritz:

Fritz?

Amb la pell de gallina i quedant-se sense aire, en Fritz li va contestar:

Ets en Heinrich?

Sense respondre-li, en Heinrich va deixar la maleta al terra i va córrer cap a ell i el va abraçar amb totes les seves forces durant uns eterns segons amb l’Àngela com a testimoni. Separant-se de l’abraçada, en Heinrich li va comentar content i amb un somriure a la boca que havia canviat molt físicament. Ell també havia envellit, els cabells eren tots blancs, les arrugues eren més pronunciades, portava ulleres i estava més gras. Emocionat, encara no s’ho creia, en Fritz li va explicar nerviós que estava molt feliç de veure’l. No deixant de mirar-lo, en Fritz li va canviar la cara d’alegria quan va veure que en Heinrich girava la mirada cap a l’Àngela i a la seva panxa, que era encara bastant petita però ja es notava. Glaçat, en Fritz es va quedar en silenci perquè no sabia com dir-li que s’havia enamorat, casat i que ara tindria un fill. L’Àngela, sospitant que aquell home era el pare de la Galiana, es va tocar la panxa, i en Heinrich la va saludar amb molta cordialitat i li va dir a en Fritz:

Estic molt feliç de veure’t i de saber que les coses t’han anat bé. Tu mereixies, erets un molt bon noi, per això la meva filla et va estimar tant.

Trist però a la vegada feliç de recordar a la Galiana amb en Heinrich, en Fritz li va explicar amb llàgrimes als ulls que cada 28 de gener venia al cementiri per deixar-hi un ram de flors i que havia complert el somni de la Galiana de ser metge. Deixant el ram de flors damunt de la tomba, en Heinrich va agafar la maleta i li va preguntar per la família. Sense saber com dir-li, en Fritz el va portar de dret davant de la tomba del seu pare. Impactat en saber que en Barnard era mort, en Heinrich es va quedar uns segons en silenci. Amb veu freda li va comentar que poc després de la mort de la Galiana es va separar de la Corina perquè pensaven diferent sobre com afrontar la mort de la seva filla i que ella havia mort durant els bombardejos a Hamburg de l’estiu passat. Explicant-li que durant aquell bombardeig havia perdut a tota la seva família i la seva casa, en Fritz el va portar fins la tomba d’en Lou. Trist per saber que havia mort aquell noi amb qui la seva filla havia jugat tant de petits, en Heinrich va cridar amb ràbia:

Quantes vides s’han trencat per una ideologia que no es va saber interpretar quan tocava.

Fent-li que sí amb el cap, en Fritz li va explicar amb una cara que no amagava la seva tristor, que en Georg havia quedat invàlid i que havia perdut un braç, una orella i un ull durant la guerra, que la seva àvia havia mort en un camp de concentració i que el germà de la seva esposa també havia mort a la guerra quan intentaven ocupar Moscou. Després de sortir del cementiri, tots tres varen anar cap a casa d’en Fritz mentre anaven recordant temps antics i llunyans. L’Àngela no deia massa res perquè veia que a part de ser l’ex sogre d’en Fritz era un home molt intel·ligent, i tenia por que el seu marit tornés a recuperar els records de la Galiana. Preguntant-li perquè havia tornat a Berlín, precisament quan la ciutat era més durament castigada, en Heinrich li va contestar:

A Hamburg ho vaig perdre tot i ja no em queda res. Pensava que s’hi havia de morir ho volia fer en un lloc a on vaig ser feliç. I quin lloc vaig ser més feliç que aquí? Enlloc. Aquí hi ha els records amb la meva estimada filla i tenia ganes de veure-us. Berlín és l’últim que em queda. Vaig arribar ahir a la nit amb els britànics. Per sort estava a prop del zoo i em vaig refugiar en el refugi d’allí.

Entrant per la Potsdamer Platz, en Heinrich va quedar horroritzat en veure com havia quedat la plaça. Pocs edificis estaven dempeus, els tramvies estaven mig destrossats, hi havia cotxes destruïts, no hi havia els arbres, es veien manillars de bicicletes pel terra, brossa escampada per tot arreu i es veia a molta gent fent vida al ras envoltats amb quatre mantes velles i plenes de pols. En arribar a la Leipziger Strasse la imatge que li oferien els seus ulls no era massa diferent i es va posar trist en veure de lluny que el seu antic pis havia quedat en un esquelet de bigues de ferro. Avançant uns quants metres, en Heinrich va anar reconeixent els seus ex veïns com la Klara i s’anava aturant a parlar amb alguns coneguts com en Richard, que li va explicar ben emocionat que havia perdut el seu fill a Stalingrad i que estava molt consternat perquè no sabia com havia mort. Alguns parlaven de que els soldats estaven tant desesperats que demanaven pistoles per treure’s les vides i a en Richard l’angoixava pensar que el seu fill s’hagués suïcidat. Tots li explicaven que havien perdut a un o més d’un familiar i que estaven molt espantats pel cel. Recordant a tota aquella gent i les restes d’aquells edificis, en Heinrich es va emocionar. Per amagar les seves llàgrimes d’emoció es va girar cap a l’Àngela i amb un somriure dibuixat als llavis li va explicar com en Fritz de jove era un noi molt inquiet, que es passava el dia voltant pel carrer com si en fos l’alcalde i li va comentar que l’havia defensat un dia que un treballador el volia colpejar. Somrient, l’Àngela li va contestar sense mirar-li als ulls per la vergonya que sentia, que el seu marit no havia canviat gaire amb el temps, que continuava ajudant a tothom i que era igual d’inquiet.

En entrar a casa després de recórrer tot el barri es varen trobar només obrir la portar amb la Luane, que convivia encara amb la depressió tancada a la biblioteca i pràcticament no menjava res. Palplantada al mig del menjador observant desanimada i nostàlgica les restes de la casa, en veure a en Heinrich entrar per la porta per primer cop se li va canviar la cara. Per primer cop va somriure i per primer cop va tenir il·lusió. De seguida va venir en Marwin i la Katrina de les seves habitacions, i en veure el convidat tant especial que tenien a casa el varen fer seure en una de les cadires que encara quedava del menjador i tots es varen posar en rotllana per parlar. Asseient-se a la cadira mentre veia com havia canviat la casa, els va explicar els motius pel qual havia tornat a Berlín i els va dir que era molt feliç de veure’ls. La Luane li va demanar que es quedés a viure amb ells durant aquells dies perquè necessitaven el màxim de mans ja que no era segur viure en aquelles condicions. Veient que realment necessitaven ajuda, la casa estava bastant destrossada, ja no hi havia el rebedor, i la inseguretat es notava només en sortir al carrer, en Heinrich va acceptar de bona gana i va obrir la maleta i li va demanar a en Fritz que s’acostés. Apropant-se a en Heinrich, va quedar emocionat en veure que li ensenyava unes quantes fotografies de la Galiana que no havia vist mai. Repassant-les i veient una fotografia de la Galiana amb la bandera comunista pel barri, un altre amb un vestit blau, un altre de quan només tenia cinc anys al Tiergarten es va emocionar i amb els ulls plorosos anava resseguint els cabells llargs i rossos de la Galiana, el seu somriure dolç i etern, les seves mans petites i fines, les seves cames llargues i primes, i els seus senzills vestits lligats amb flors blanques. Mentre anava mirant les fotografies no veia que l’Àngela se les mirava de lluny i l’observava amb certa ràbia perquè veia com el seu marit anava recordant a la filla d’en Heinrich. Acabant de veure les fotografies, en Fritz va córrer emocionat cap a la seva habitació i va tornar ràpidament per ensenyar-li a en Heinrich que encara conservava el quadre de la seva filla. Agafant-lo emocionat i amb delicadesa, en Heinrich va resseguir amb la mirada cada pinzellada d’aquell quadre i amb un somriure d’orella a orella anava explicant orgullós que aquells dos nois que es veien eren en Fritz i la seva filla. Mirant a aquell home que l’hi era desconegut, l’Annalisa es va aixecar de la cadira per mirar el quadre i li va dir a en Heinrich:

La seva filla era una gran pintora. Ja es veu que tenia talent.

Mirant-la atentament, l’Annalisa encara conservava gran part de la seva bellesa, sobretot l’havia recuperat en deixar a en Seigmund, en Heinrich li va donar la mà i li va dir:

Em sembla que no ens han presentat, sóc un amic de la família, em dic Heinrich.

Amb un petit somriure a la boca, l’Annalisa li va explicar que era la mare de l’Àngela. A la nit, quan es varen posar al llit, l’Àngela, que no parava de mirar per la finestra les estrelles, li va dir a en Fritz:

No oblidis qui és la mare del teu fill.

Rient, en Fritz li va contestar mentre li feia un petó i li tocava la panxa:

Ho ser perfectament. Has d’entendre que m’hagi emocionat en veure’l. No deixant de mirar el quadre de la Galiana que havia tornat a penjar, li va dir rient: Però em sembla que a una altra persona també l’hi ha agradat veure’l.

Quedant pensativa, l’Àngela li va preguntar qui més s’havia emocionat en veure a en Heinrich, però llavors va pensar que la seva mare havia rigut després de molts anys de tristor. Fent-li un petó de bona nit, en Fritz li va dir:

Ara tot anirà bé. En Heinrich ens ajudarà a tornar l’alegria a casa, ja ho veuràs.   

Però quan tots anaven pel primer son, la RAF va atacar per 14ª cop la ciutat de Berlín amb 432 Lancaster, 241 Halifax i 4 Mosquits. En sonar les sirenes tots varen córrer cap als refugis. En Fritz anava agafat de la mà de l’Àngela, que no la volia deixar ni un moment sola. En Marwin i la Katrina ajudaven a la seva mare, i en Heinrich ajudava a l’Annalisa i a la Velda a córrer cap al refugi. Esperant allà dins que les bombes caiguessin, quan l’Annalisa s’espantava en sentir el xiulet d’una bomba caure a prop, en Heinrich la tranquil·litzava dient-li que pensés que només era un petit terratrèmol com els del Japó. Mirant la sintonia entre la seva mare i en Heinrich, l’Àngela es va posar molt contenta en veure que el pare de la Galiana era molt diferent que el seu pare i entenia perquè aquell home era tant estimat per tothom. Un cop acabat el bombardeig, que va ser contrarestat per les defenses alemanyes que varen destruir 46 bombarders, varen tornar tots cap a casa. Per sort, va ser un bombardeig sense gaires conseqüències, però també era cert que hi havia poca cosa a destruir en el barri, que era dels més afectats de la ciutat i alguns veïns havien tingut que abandonar-lo. Retornant cap a casa caminant mentre la gent marxava corrents cap a les restes de les seves cases, un Heinrich més seriós li va dir a en Fritz, que no deixava ni un segon a la seva estimada:

Hem de confiar en que els nord-americans arribin abans. Els soviètics cometran masses crims. Aniran encegats per revenjar-se per tot el què els hi hem fet. Hem d’esperar que els nord-americans pugin per Itàlia ràpidament i que arribin a Berlín. És l’única solució que ens queda.

Volent-li preguntar per si veia possibilitat de victòria, l’Annalisa se li va avançar en la pregunta i en Heinrich li va contestar molt amablement mentre li mirava als ulls que mostraven preocupació:

No, és impossible. Miri, Alemanya té uns 78 milions de ciutadans, tot i que en aquest ritme en serem molt menys. La Unió Soviètica té 193 milions d’habitants, els Estats Units 132 i la Gran Bretanya 48, per tant amb números a la mà ja es veu que és impossible derrotar a aquestes potències. Però, a més, té que pensar que part de la nostra indústria ha quedat destruïda pels bombardejos, en canvi els soviètics, els britànics i sobretot els nord-americans tenen les seves indústries treballant a ple rendiment per construir armes i ells tenen obrers, les dones, cosa que aquí no tenim perquè el govern és masclista. Això no és una lluita entre David i Goliat, i no crec que els nazis agafin aquests referents.

La nit següent, com a resposta a l’atac de la Luftwaffe a Londres, una incursió sense importància, la RAF va tornar a aparèixer als cels de Berlín. Tornant a sentir les sirenes, que ja s’havien convertit en els despertadors dels berlinesos, tots varen córrer cap al refugi. Tancats allà dins amb la por al cos pensant en no perdre més familiars, amics, coneguts o la vivenda, en Heinrich, consternat en veure cada nit un bombardeig, va preguntar-li a en Martin, que no se separava ni un segon de la seva pistola per por a que no el robessin aprofitant el desconcert que hi havia:

Cada nit és igual?

Sense contestar-li perquè estava més pendent de que els nens que tenia al costat no li robessin la cartera, la Klara li va contestar en el lloc d’en Martin:

Sí, cada dos per tres en castiguen aquests britànic. Els havíem d’haver eliminat quan tocava. Quants errors em comès.

Escoltant-los amb l’Àngela agafada, en Fritz li va dir per tranquil·litzar-lo:

Sí, també podíem no haver votat el NSDAP, però ara ja està fet. No té sentit pensar en el passat, ara toca pensar en el present per veure si podem tenir algun futur. Però tranquil Heinrich aquest atac no és important, només són uns quants Mosquits. Aquestes no faran res, és un atac per fent-se patir i prou.

Al·lucinant, en Heinrich li va preguntar consternat:

Però…. Com saps quins bombarders són? No els has pas vist!

Rient de fons, en Richard va intervenir-hi per dir-li:

Aquí estem tant acostumats a tindre ocells damunt nostre que ja els sabem distingir només en sentint-los. Ja t’hi acostumaràs i els sabràs distingir. Els odio amb totes les meves forces.  

Després de que s’apaguessin les sirenes, els berlinesos varen tornar a les cases sabent que l’atac no havia sigut important. Però aquells atacs esgotaven a l’Àngela, que ja no aguantava més i de seguida que varen arribar a casa es va adormir. No podent dormir, en Fritz es va aixecar del llit i se’n va anar a baix per agafar un got de llet. Assentant-se al sofà, es va posar a recordar el seu pare fins que es va quedar adormit.

 

L’endemà diumenge, tot i que tenien festa menys en Fritz, que pràcticament cada dia havia d’anar a l’Hospital perquè sempre faltaven mans, l’Àngela va decidir anar a la llibreria per vendre els últims diaris, que relataven com els nord-americans havien bombardejat les ciutats de Frankfurt i Ludwigshafen, on els 863 B-17 havien matat a 736 persones després de llançar-hi 1.800 tones amb el suport dels caces, i en Marwin i la Katrina varen obrir la botiga de la Matilda, i en Heinrich, la Luane i l’Annalisa es varen quedar a casa preparant el dinar. Des dels seus respectius llocs varen poder sentir el discurs d’en Hitler per la ràdio per commemorar la pujada al poder dels nazis. En el discurs, el dictador alemany els va advertir de que la derrota d’Alemanya seria el final de la vella Europa i el triomf de la barbàrie soviètica. Tots, en sentir aquestes paraules, varen tancar les ràdios i no varen voler sentir més el discurs de l’home que els havia conduït en aquella guerra. Veient que les dues dones estaven tristes, per primer cop en Hitler admetia públicament que podien perdre la guerra, en Heinrich les va convidar a donar una volta pel barri. Posant-se els abrics, els guants i les bufandes per protegir-se de l’intens fred, tots tres varen recórrer el destrossat carrer de la Leipziger Strasse. Per tot arreu es trobaven gent que s’havia quedat sense sostre i molts feien cues a les botigues perquè els hi donessin un tros de pa o de carn. Després de saludar efusivament a la Matilda i a en Martin, en Heinrich les va convidar a una cervesa en el bar Victorius, que estava obert tot i les destrosses i on l’única distracció que hi havia pels clients era el gat Cukie, que es passejava tant tranquil entre les runes empaitant algun ratolí. En Heinrich intentava animar a la Luane, que continuava molt afectada per la mort del seu marit i constantment es posava a plorar recordant-lo. L’Annalisa en aquells moments es fixava amb la bondat i la sensibilitat d’en Heinrich, res a veure amb la d’en Seigmund, pensava. A la nit, després d’atendre a uns quants vagabunds que els varen suplicar alguna almoina, tots es varen retirar a les seves habitacions pensant que en algun moment o altre s’haurien de despertar. I, al cap d’uns minuts, el seu pensament es va fer realitat en tornar a sentir les sirenes. Cansats de tot el dia, tots es varen aixecar per anar al refugi i varen fer cas a les sirenes que anunciaven que arribaven a la ciutat 440 Lancaster, 82 Halifax i 12 Mosquits. Sortint al barri corrents, es varen trobar amb l’Otto, que de tant esvarat que anava es va entrebancar. Un cop tancats al refugi es varen esperar uns minuts fins que varen sentir els primers xiulets de les bombes. Ràpidament, i després de sentir els motors dels quadrimotors, tots varen saber que aquell atac seria devastador. La gent gran, que era qui portava més malament la situació, va començar a cridar de por. Per intentar desviar l’atenció, en Fritz li explicava a en Heinrich els diferents sorolls que feien els motors Halifax i Lancaster, però en Heinrich no estava per explicacions ja que cada bomba que feia tremolar el terra li feia vibrar el cor de pànic. Els nens, en sentir tants tremolors, explosions, crits de fora es varen posar a bramar fent alterar encara més els adults, que alguns ja no aguantaven més. Inclús en Martin es va orinar al damunt en sentir tres explosions seguides que el varen alterar. Després d’una lenta hora en què les defenses alemanys varen destruir 33 bombarders britànics, varen poder sortir a fora. Només en obrir la porta un núvol de pols els va donar la benvinguda donant senyal a que hi hauria moltes destrosses. Un cop el fum es va anar esvaint, tots varen quedar impactats en veure els cadàvers d’una parella jove que havia viscut al barri amb clars signes de que s’havien suïcidat amb la pistola de la noia després de que no haguessin arribat a temps per entrar al refugi. Avançant amb el cor encongit i patint per la llar, només entrar a la Leipziger Strasse varen veure que sortia molt i molt fum dels edificis de l’altra banda del carrer de la casa dels Klein. La pastisseria cremava amb ganes després de que una bomba fes explotar un barril de combustible que els havien portat aquell dia a en Richard per què es poguessin encendre el forn, la botiga de l’Albert i de la Helga només en quedaven quatre parets i els vestits havien quedat reduïts a quatre parracs plens de pols que només servirien per fer draps. A més, les màquines de cosir que tant servei li feien a la Helga estaven fetes miques. Més endavant, la carnisseria de la Maria havia quedat molt malmesa i el taulell havia quedat partit en dos. Per sort d’en Martin, que continuava mullat dels pantalons, la llibreria havia rebut poc ja que la bomba havia caigut al davant de la carnisseria i només havia fet entrar unes quantes runes a la llibreria. Esgotats de no poder tenir una nit tranquil·la o de poder fer un son llarg, en Fritz, en Marwin, en Heinrich, la Velda i la Katrina, després de deixar a l’Àngela amb la seva mare i la seva sogra a casa perquè l’ajudessin a estirar-la al llit, varen anar de dret a ajudar. Amb ells se’ls va afegir la Matilda, que portava galledes d’aigua d’una font propera per intentar apagar l’incendi. En sentir els bombers que venien de l’oest, tots es varen calmar una mica, però en veure que aquests passaven de llarg i es dirigien al Ministeri d’en Göering es varen enrabiar. Destrossat i amb llàgrimes als ulls, en Richard els va maleir els ossos mentre intentava salvar alguna cosa de la pastisseria amb companyia de la seva esposa, que estava desfeta. A trenc d’alba i després de l’ajuda de la policia varen aconseguir apagar l’incendi. Un cop varen arribar a casa, en Fritz va esmorzar una poma acompanyada d’un cafè amb llet, va fer un petó a l’Àngela i esgotat va agafar la Zundapp i se’n va anar cap a l’Hospital, on de seguida va quedar cobert de ferits de diversa consideració.

Els següent dies de febrer tota la família va seguir amb interès pels diaris la batalla de Montecassino perquè en Heinrich els hi havia dit que la solució per sobreviure era que els nord-americans i els britànics arribessin a Berlín abans que els soviètics. Mentre sopaven puré de patates fet per la Katrina i en Fritz, en Heinrich els explicava que a Montecassino hi havia un antic monestir benedictí situat al capdamunt d’un turo que va ser construït el segle VI per en Sant Benet de Nursia i que era un lloc de l’ordre religiosa de Sant Benet. Escoltant tots els coneixements d’aquell home, que anava dient que seria un greu error per la cultura perdre aquell monestir que tenia ganes de visitar un cop acabés la guerra, en Fritz veia com en Heinrich no havia canviat gens ni mica, tenia una de les virtuts més grans que li podia donar la vida: la intel·ligència. Els demés l’escoltaven amb passió i l’Àngela entenia perquè la Galiana era una noia tant intel·ligent i tant carismàtica.

La nit del 15 de febrer, 891 bombarders britànics (561 Lancaster, 314 Halifax i 16 Mosquits) varen bombardejar un altre cop la ciutat de Berlín. Els britànics varen llançar un total de 2.500 tones de bombes. Tornant anar corrents cap al refugi amb els demés veïns, tots es varen tornar a abraçar mentre sentien caure les bombes, tot i que de seguida varen veure que la majoria queien lluny, concretament en el barri industrial de Siemensstadt. Però aquest bombardeig no els va anar tant bé en els britànics perquè varen perdre a 42 bombarders (26 Lancaster i 17 Halifax), i l’Arthur Harris, el dissenyador d’aquells atacs, va veure com els alemanys s’havien preparat per contrarestar els seus atacs. En sortir del refugi, tots varen córrer en silenci cap a casa per tornar ràpidament a les seves vides i per intentar salvar el què quedava dempeus. Just arribar a l’entrada de casa varen veure que molta gent corria cap a l’est. Preguntant què passava, un noi de catorze anys els va contestar que portaven un bombarder britànic abatut perquè la gent el destruís amb les seves pròpies mans. Deixant-los fer, la família es va tancar a casa. En veure’ls tristos assentats a les cadires del menjador sense dir-se res, en Heinrich per animar-los va anar a la tauleta on hi havia el gramòfon d’en Barnard i va posar un disc de Jazz dels anys 20 i els va convidar a ballar. Pensant que era una bogeria, l’Àngela va ser la primera en ballar i després tota la família va ballar per oblidar les penes. Al cap d’uns quants balls, que varen anar acompanyats per unes cerveses Paulaner que en Marwin va anar a buscar a la bodega, les últimes, tots es varen fixar en que l’Annalisa i en Heinrich estaven molt compenetrats. En Heinrich li ensenyava amb tota la paciència del món a ballar, ja que l’Annalisa era bastant sapastre amb els seus moviments. Mirant a la seva mare somrient, la Velda se li va escapar un sonor somriure i li va dir a cau d’orella de l’Àngela, que no parava d’aplaudir-los des d’una cadira:

Mira, el teu marit potser tindrà el mateix sogre que quan era petit.

Fent cara de sorpresa en un primer moment després va pensar que potser sí. Però l’Àngela estava esgotada per culpa de l’embaràs i sense dir res va anar a dalt a l’habitació a dormir. El bebè se li movia molt i ella no parava de patir i en part se sentia culpable d’aquella situació. Acompanyant-la al llit, en Fritz li va demanar que no anés a la llibreria a vendre els diaris, que reposés per estar a punt pels següents bombardejos, però l’Àngela, que no tenia gens de ganes de parlar, li va dir que hi volia anar perquè desitjava donar la notícia de que la guerra havia acabat. De fet li agradava molt la feina perquè li encantava estar en contacte amb els veïns com la Klara o la Helga. A més, les restes de la casa li queien a sobre i l’avorriment li acabava portant ansietat i mals pensaments.

Mentrestant, a l’Hospital Charité en Fritz no parava de rebre ferits del front oriental i cada dia li explicaven que havien mort milers d’alemanys i que els soviètics avançaven sense fre cap a Berlín. Preguntant a aquells soldats si creien que podrien frenar-los, ells eren clars:

 

És impossible! Ens hem de rendir sinó volem veure com ens aniquilen perquè van encegats amb l’esperit de revenja. Quan entrin a Polònia hi vegin tot allò aquest esperit serà encara més gran. Hem de pactar amb els anglosaxons.

 

Preguntant per les atrocitats que havien comès, els soldats eren també clars:

 

Hem assassinats a milers de jueus per no dir milions. Hem infectat els països conquerits amb camps d’extermini i ara ho pagarem cara aquesta política. Serà una taca negra en la nostra Història que quedarà escrita per sempre més. La nostra vergonya.

 

Quan va tornar a casa li va explicar a en Heinrich tot el què estaven comentant aquells soldats i ell li responia que havien de confiar en que els Aliats occidentals arribessin abans, i que sinó es produïen els seus pronòstics havien de fugir cap a l’oest perquè els soviètics els matarien sense contemplacions.

El 4 de març era un dia que feia molt mal temps. El vent, el fred i la pluja combinada amb una mica de neu atacava amb violència als berlinesos, però aquell dia el mal temps es va aliar amb ells. Amb els diaris vells que va portar l’Àngela després de plegar de la feina, la Luane va encendre un foc a la llar i amb l’ajuda de la Katrina va torrar-hi unes quantes torrades perquè acompanyessin al llom de porc que l’Annalisa havia comprat aquell dia a la carnisseria de la Matilda. Mirant per la finestra del menjador mentre la Velda parava taula i en Marwin era a la biblioteca del seu pare recordant els llibres que llegia son pare, en Fritz va sentir molta llàstima quan va veure a una dona amb la seva criatura corrent amunt i avall desesperada buscant a on refugiar-se de la pluja. Feia dies que la veia demanant almoina al costat de les estacions dels tramvies després de perdre el marit a la guerra i la casa en un bombardeig. Després de que es torressin les torrades, tota la família es va asseure al costat de la llar amb el plat a les mans per gaudir de l’escalf del foc. Quan xerraven de què farien l’endemà, en Marwin pensava que podrien anar a dinar a fora, de cop varen tornar a sentir les sirenes. Enrabiats per haver-se d’aixecar en aquell precís moment que estaven tant bé, tots varen anar ràpidament a buscar els seus abrics més gruixuts. Quan en Marwin va obrir la porta de l’entrada per marxar, tots varen quedar pàl·lids a l’entrada en notar com el temible vent gèlid els penetrava als ossis. Veient la intensa pluja, a l’Àngela se li va quedar la cara blanca, però la Katrina la va agafar per la cintura i va encendre el seu paraigües perquè no es mullés. No tenint més remei, tots varen fer el cor fort i varen sortir corrents cap a la Potsdamer Platz com tots els demés veïns. Mentre corrien, el vent va enlairar el paraigües de la Katrina que va anar de ple al cap de la Klara, que sense queixar-se va continuar corrent amb companyia de la Helga i l’Albert. Passant per davant de la floristeria de la Carlene varen poder copsar la violència del vent, que es va emportar el tendal vermell i unes quantes flors que havia deixat a fora pensant que es regarien amb la pluja. Xops com ànecs, varen entrar al refugi i ràpidament es varen endinsar amb els demés esperant que el cel els fos lleu. L’Àngela, que anava molt cansada, portava el cabell i la roba ben xopa i no parava d’esbufegar frenèticament. Veient-la tremolar de fred, en Fritz, que no la deixava ni un segon sola, es va treure el seu abric i li va donar. Sense pensar-s’ho, l’Àngela se’l va posar pensant amb la seva criatura. Ara sentia amb més força les veus crítiques de les altres dones del barri per quedar-se embarassada en aquella època. Després d’esperar uns quants minuts varen començar a sentir els motors dels aparells i tots varen quedar-se amb silenci per escoltar-los. Després d’uns anguniosos segons, tots es varen estranyar que no poguessin reconèixer aquells aparells. En Martin, que es volia fer l’entès, cridava que eren Lancaster, però tothom sabia que no eren la fressa d’aquells quadrimotors. Eren els bombarders nord-americans, els B-17, escortats per 770 caces, la majoria caces P-51 Mustang. Preguntant-se de qui eren aquells aparells que tenien al damunt seu, en Richard va cridar enrabiat que devien ser els nord-americans. Quedant-se en silenci, tots es varen posar a tremolar de por pensant que si eren nord-americans serien temibles. Després d’esperar uns minuts més, tots llavors es varen estranyar de que no havien sentit caure gaires bombes, tot i que sentien que a fora hi devia haver molts bombarders. Preguntant-se què passava, en Fritz creia que devien està bombardejant els barris industrials de l’oest de la capital, en Marwin creia que estaven atacant a les bateries antiaèries, en Heinrich pensava que només els estaven espantant, però va ser la Luane qui la va encertar quan va dir que no atacaven per culpa del mal temps. Només 29 dels 502 bombarders varen llançar les seves bombes prop del seu objectiu. Després d’esperar dues eternes hores i en acabar de sentir les sirenes, tots varen sortir amb ordre del refugi i varen tornar a casa corrents per refugiar-se ara de la pluja. Quan tornaven més a poc a poc que els demés per l’Àngela, que ja no aguantava més, després de passar per davant de la pastisseria l’Àngela es va començar a queixar de dolor. Necessitava reposar uns segons més i en Fritz la va fer asseure a un esgraó del pis del costat de la pastisseria i tots es varen esperar al seu costat mentre els queia la gèlida pluja al damunt. L’embaràs i els bombardejos l’esgotaven de mala maneres a l’Àngela, que els demanava que tornessin a casa. Després de cinc minuts, l’Àngela va treure forces d’on no en tenia i es va aixecar. En entrar a casa en Fritz va tornar a encendre la llar de foc amb quatre fustes que tenia al rebost i tota la família es va quedar a dormir al menjador al costat del foc coberts de mantes que la Katrina i la Velda varen baixar del pis de dalt.

El 6 de març, mentre en Fritz estava treballant a l’Hospital va sonar un altre cop l’alarma antiaèria. De seguida es va estendre el pànic a l’Hospital i tothom va deixar el què estava fent en aquells moments. Les infermeres corrien d’una banda a l’altra dels passadissos sense saber on anar, algunes estaven tant histèriques que varen córrer llançant sense voler els pocs medicaments que els hi quedaven, i els malalts que podien sortien dels seus llits per marxar cap al refugi o el subterrani més proper vestits amb les seves bates. El director cridava en el seu personal per què es quedessin als seus llocs, però en Fritz tenia clar que tornaria a casa. L’Àngela estava de set mesos i mig i no podia consentir que li passés alguna cosa mentre ell estava a l’Hospital. Corrent cap a la sortida de l’Hospital després de llançar la bata al terra, va sentir com el director, que intentava coordinar aquell caos, renegava d’ell per desobeir les seves ordres. Sortint a fora el més ràpid possible, en un primer moment va dirigir-se al pàrquing, però llavors es va maleir de no haver portat la Zündapp. Desesperat i posant-se cada cop més nerviós, en Fritz va córrer tant ràpid com va poder per la Luisenstrasse avall. Mirant al cel mentre avançava a molta gent que fugia cap als búnquers, els refugis o els subterranis, va veure com s’aproximaven els temibles bombarders nord-americans. Hi havia 728 bombarders quadrimotors i 801 caces, que formaven la incursió més gran llançada contra la capital del Tercer Reich. Esbufegant de por en sentir-los cada cop més a prop, en arribar a l’alçada de la Unter den Linden va veure i sentir caure les primeres bombes davant seu, però la seva obsessió en cuidar l’Àngela no el va fer aturar ni un moment i corria amb totes les seves forces mentre les runes anaven caient al mig de la calçada. Les bombes deixaven quantitats de morts, de ferits i de runes que en Fritz esquivava com podia encegat en tornar a casa. Ara no tenia temps pels altres.

En arribar al trencant de la Vossstrasse va observar com una bomba queia a uns metres més endavant d’on era ell, provocant una enorme explosió que va ensorrar un pis que va deixar les runes al mig de la calçada. Aturant-se uns segons mentre es cobria la cara amb la mà per no respirar aquella pols, sense saber d’on va agafar forces del seu interior i va escalar les runes tapant-se amb una mà la boca per no respirar i va continuar avançant fins arribar a la Leipziger Strasse. Mirant a banda i banda, anava veient gent que corria esvarada cap a la Potsdamer Platz. Tota l’estona anava sentint els sons de les bombes, però el que no es va adonar, com la majoria del poble, era que l’artilleria antiaèria aquell dia va respondre amb força. Però en Fritz no estava per mirar aquell espectacle i només buscava a la seva estimada, per tot arreu veia pedres, morts, ferralla, vehicles destrossats i els tramvies totalment danyats. Arribant a l’altura de casa seu, va entrar a casa per veure si hi havia algú. Pensant que deurien estar al refugi després de veure que no hi eren, va sentir com una bomba queia just davant de l’entrada de casa provocant un cràter a la carretera. Sense saber què fer i on anar, el refugi ara li quedava una mica massa lluny després de veure com uns edificis del costat s’ensorraven deixant més pedres a la carretera. Desesperat i molt nerviós, va pujar a dalt a la seva habitació i va intentar tranquil·litzar-se mentre mirava el quadre de la Galiana. Cada segon s’anava posant més nerviós i mentre s’anava tocant al cabell i la cara anava pensant si tenia que sortir o no o si quedar-se a dalt o baix de la casa. Desesperat, es va posar a plorar pensant com havien canviat els temps i mentre es posava les mans tremoloses al darrere del clatell, va observar per la finestra com la Matilda estava vaguejant per la carretera esquivant les roques que hi havia a la calçada. Fixant la vista cap a la Matilda va observar que li sortia molta sang del cap, tenia una ferida important. Desorientada, la Matilda anava fent esses cap a un cràter. Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz va saltar els tres metres i mig de la finestra a terra fent-se un petit esquinç al turmell i va córrer cap a la Matilda. Agafant-la abans de que caigués i portant-la a la irreconeixible vorera, en Fritz va veure que la botiguera perdia molta sang i de cop va caure desplomada al terra. Ràpidament la va portar a casa. Just arribar a la porta de l’entrada per obrir-la, va mirar un moment al cel i va quedar impressionat pel què estava veient. Hi havia una batalla de caces. Tots els caces alemanys que hi havia a Berlín varen sortir i varen destruir 56 bombarders i 15 caces, a més de que varen danyar 247 bombarders. Tot i això, els alemanys varen perdre 81 avions. Quedant-se paralitzat veient la batalla, els dispars d’uns als altres, el fum que sortien dels aparells i les piruletes que feien mentre tenia la Matilda als braços, de cop en Fritz va tornar a la realitat quan va veure a un policia que cridava:

Mateu aquests fills de puta de nord-americans. Mateu-los a tots.

Després de mirar aquell policia encegat per l’odi, en Fritz va entrar a la casa i mentre anava sentint els xiulets de les bombes, l’artilleria antiaèria i el combat dels caces, va estirar la Matilda al sofà i li va posar unes benes que va trobar en la farmaciola de la cuina. Després de veure que la botiguera recuperava la consciència li va donar un vas d’aigua de l’aixeta. Sabent que no la podia deixar sola, es va quedar tota l’estona amb la Matilda mentre anava sentint com queien les bombes nord-americanes. En acabar el bombardeig, al cap de mitja hora va observar per la finestra com tota la gent que estava en el refugi corria cap a les seves llars per salvar tot el què no havia quedat destruït. Al cap de cinc minuts varen entrar a casa tota la família i en Fritz, amb llàgrimes als ulls en veure la seva estimada sana i salvada, va abraçar de seguida a l’Àngela. Fent-li un petó, en Fritz li va demanar perdó per no estar amb ella, i l’Àngela li va respondre mentre es tocava la panxa, que protegia com un tresor:

Sort n’hem tingut d’en Heinrich. Ningú del barri es creia que seríem bombardejats de dia, però ell ens ha advertit del perill i hem fugit al refugi. Et volia esperar, però sabia que seria una càrrega per tu si t’esperava amb el meu estat. Si tu ets fora, t’has de protegir, no has de pensar amb mi. No necessito un heroi, necessito un marit i un pare.

Girant-se cap a en Heinrich, que en aquells moments ajudava a l’Annalisa a pujar els tres esgraons que quedaven de l’entrada, li va encaixar la mà per agrair-li haver salvat la seva família i llavors tots varen anar a atendre a la Matilda, que encara estava mig inconscient del cop al cap. Posant-li deu punts al cap, en Fritz va treure-li la camisa esparracada per posar-li una de la seva àvia. En aquell moment va veure totes les cicatrius que tenia la Matilda quan havia sigut colpejada i maltractada pels nazis i pels veïns del barri quan era considerada jueva. Mirant-s’ho amb horror, sobretot una cicatriu d’una ganivet poc profunda però de 15 centímetres d’allargada i la cicatriu que li varen fer durant la Nit dels Vidres Trencats, en Heinrich va exclamar mentre l’observava atentament amb llàgrimes als ulls:

Aquesta dona deu haver patit tant per culpa de la covardia del nostre poble. És horrorós veure això i saber que els nostres han patit d’aquesta manera mentre ens ho hem mirat o hi hem donat suport.

L’endemà, mentre la Matilda s’anava recuperant al sofà de casa dels Klein, va sonar el timbre de casa. Pensant que no hi havia porta, en Fritz, que no va anar a treballar, va veure que a fora hi havia membres de l’organització per les dones que anaven casa per casa reclutant a dones d’entre 17 i 45 anys per treballar en el servei de la comunitat. Intentant fer-los fora de males maneres, un dels homes li va exigir entrà a casa a punta de pistola. Veient que no tenia més remei, aquells homes varen entrar al menjador amb les seves armes a la mà i varen examinar la situació: la Luane era massa gran, l’Àngela estava embarassada, l’Annalisa també era massa gran, igual que la Matilda, que continuava atordida al sofà, però la Katrina i la Velda tenien l’edat i les condicions per anar a treballar. Exigint agafar-les mentre les assenyalaven, en Fritz va córrer cap a la seva habitació sense contestar-los. Tornant en uns segons amb la cartera a la mà, li va donar en aquells homes uns quants bitllets. Contant-los mentre es fumaven una cigarreta sense tenir en consideració l’estat de l’Àngela i tirant les burilles al terra del menjador, que estava cobert de pols, un d’aquells homes els hi va dir:

 

Això et salva una noia, no dues.

 

Renegant per dins, en Fritz va tornar anar a dalt i va baixar amb uns quants bitllets més. Tornant-los a contar, aquells homes varen marxar sense dir-los res i es varen dirigir al pis d’en Kurt i la Maria. Al cap d’uns minuts varen sortir amb la Hanna i la Martha per portar-les a treballar. En veure’ls fora, la Velda li va donar les gràcies i en Heinrich li va preguntar com sabia que aquells homes acceptarien els diners. Somrient, en Fritz li va respondre:

 

La majoria dels nazis són corruptes. Mira en Göering, mira en Hitler, mira en Goebbels… Si aquests són corruptes imagina’t els altres. Tothom sap que els funcionaris nazis han sigut uns corruptes.  

 

El dia següent va tornar a sonar l’alarma de dia, i per sort aquest cop en Fritz era a casa, però el problema era que la Matilda no estava en condicions de caminar. Sense pensar-s’ho, en Fritz i en Marwin varen agafar a la Matilda per les espatlles i tots varen córrer cap al refugi. Mirant al cel, en Fritz va veure com la 8ª Força Aèria nord-americana llançava les seves bombes a la zona on hi havia les fàbriques de rodament d’Erker. En total eren 590 bombarders escortats per 891 caces, la majoria els P-51 Mustang. Entrant al refugi corrents, tots varen sentir com les bombes queien lluny d’on eren ells. Escoltant en silenci i més tranquils, en Heinrich va dir:

Els nord-americans no són idiotes, ens volen destruir les nostres fàbriques i espero que ho aconsegueixin sense matar cap obrer. Saben perfectament que sense les fàbriques no podrem continuar amb la guerra.

La precisió dels nord-americans en aquell atac va ser brutal, 75 bombes varen caure sobre el seu objectiu, cosa que va interrompre per un temps la producció de rodaments. Tot i això, els nord-americans varen perdre 37 avions en una batalla colossal contra la Luftwaffe, que des del refugi es va poder sentir. Tots animaven els seus avions, però molt ja no sabien del cert a qui ben bé havien de defensar. Sortint del refugi després de que un oficial els indiqués que el perill s’havia acabat, tota la gent del barri va ajudar a portar la Matilda a casa dels Klein i un cop a casa en Martin i en Marwin la varen estirar en el sofà mentre contemplaven com havia patit aquella pobra dona. Veient que la situació estava calmada i que l’Àngela estava bé amb la seva mare i la seva germana, en Fritz va marxar a peu cap a l’Hospital per ajudar als seus companys. A l’Hospital no paraven de rebre ferits, la majoria obrers de les fàbriques que havien sigut bombardejades, i es varen tenir que fer moltes intervencions quirúrgiques. Els morts ja els posaven a recepció amb els ferits i ja no tenien suficients calmants per calmar els dolors del pobres pacients. Alguns els operaven sense calmants.

El dia següent, després d’esmorzar amb la família, en Fritz va marxar a primera hora a l’Hospital per la feina que hi havia per culpa del bombardeig del dia anterior. Però quan sortia d’una operació, on havien hagut d’amputar un braç a un treballador de les fàbriques Erker, que havia quedat atrapat entre les runes, va tornar a sentir com sonaven pels megàfons les sirenes. Eren els nord-americans que varen tornar a irrompre el cel de Berlín amb 526 bombarders i 808 caces, que també varen atacar la ciutat de Hannover. Desesperat i ja sense forces, feia dies que no podia dormir i anava molt cansat, en Fritz va treure’s d’immediat la bata i se’n va anar corrents aprofitant el caos de l’Hospital. Infermeres, metges i els pacients que varen poder varen córrer cap als refugis esperant que aquest bombardeig també fos lluny del centre de la ciutat. Anant com un llamp va agafar la Zundapp i va córrer carrer avall directament cap al refugi. Anava tant ràpid que li va anar d’un pèl que no atropella a una mare amb els seus fills que corrien esvarats cap a un refugi per trobar aixopluc. Aparcant la motocicleta al costat d’un tramvia de la Potsdamer Platz, en Fritz va córrer tant com les seves cames li varen deixar cap al refugi, on es va trobar amb la seva família i l’Àngela, que cada dia anava més feixuga i més cansada, i amb la pobre Matilda, que continuava ben adolorida. Tancats allà dins esperant que les bombes caiguessin ben lluny, varen escoltar amb preocupació els xiulets i les explosions de les bombes. Per sort no varen tocar el barri, però tots patien pels familiars que estaven fora.

Els següents dies, que no varen ser bombardejats, la gent del barri intentava refer les seves vides un altre cop. Ja no s’amoïnaven en reconstruir els edificis perquè sabien que serien bombardejats de nou perdent tots els esforços i els diners invertits. La Matilda, per la seva part, es va recuperar mica en mica del dolor al cap i la varen obligar a quedar-se a la casa perquè la botiga no era segura. En Marwin, la Katrina i de vegades en Heinrich intentaven tirar endavant la botiga venent els pocs productes que els hi arribaven, que eren venuts a l’acte. En Martin, que s’havia quedat sense l’Àngela que estava a menys de dos mesos de parir, intentava vendre tot sol els diaris que l’hi arribaven en l’edifici que abans havia sigut la llibreria. Només quedaven els fonaments, però hi va improvisar amb unes fustes i uns cartrons unes parets. Vivia en aquella llibreria tot sol, tot i que de vegades ho feia en companyia d’alguna dona de mala fama. En Fritz es passava aquells dies a l’Hospital curant els ferits tant de guerra com dels bombardejos mentre estava pendent de l’Àngela quan tornava a casa. Per calmar-la, abans d’anar a dormir posava l’orella per sobre la seva panxa per sentir i escoltar el bebè. La gent del barri estava tant preocupada pel cel que no va fer cas a la invasió pacífica de la Wehrmacht a Hongria el 19 de març en l’Operació Margarethe per instal·lar-hi un govern més favorable al règim nazi perquè el regent Miklos Horthy havia negociat amb els Aliats la rendició d’Hongria. Entre els soldats que varen fer aquella invasió hi havia en Gottfried, que estava atemorit pensant que en breu hauria d’entrar en combat amb els temuts soviètics.

 

El 24 de març, la RAF va tornar a bombardejar Berlín, però aquesta vegada els britànics varen perdre un 10% dels seus avions i els que varen tornar a les seves bases ho varen fer amb greus danys. Tot i que el règim intentava animar a la gent dient-los que s’estaven preparant per contestar aquests atacs, la gent jo no se’ls creia i no llegia els titulars nazis. Sovint, sortint de la feina, en Fritz anava tot sol a veure a en Georg, que li explicava que valia més la pena morir bombardejat que no pas torturat per un soldat soviètic. Tenia molt clar que els soviètics lluitarien amb ànims de revenja i patia per la seva família. Preguntant-li perquè l’Exèrcit no es retirava, en Georg era clar:

 

Els comandants ja s’haguessin rendit, però en Hitler té una obsessió en no retirar-se. Quantes vides ha malgastat inútilment pel seu fals record de la Primera Guerra Mundial. Quina barbaritat. Ara els soviètics ja són a Romania, aviat seran a Polònia i després començarà el seu genocidi.    

 

El 30 de març, en Fritz i l’Àngela es varen quedar molt tristos en saber per la ràdio de casa que els Aliats havien bombardejat el centre de Nuremberg. Recordant el seu viatge de 1936 a la ciutat bavaresa, en Fritz no entenia com el poble podia aguantar tant sense dir res. Aquells dies sort en varen tenir d’en Heinrich, que els animava dient-los que els nord-americans arribarien aviat, però sabia que les seves esperances eren falses perquè estaven aturats a Montecassino i no avançaven cap al nord. Sovint en Goebbels trucava a la família, però tots li penjaven el telèfon. Ell ja no els podia salvar de res.

 

Durant l’abril en Fritz es preparava pel naixement del seu fill i es llegia llibres per saber com ho havia de fer en el moment del part. Sovint ho preguntava en el metge que s’encarregava dels parts i aprenia quatre consells bàsics d’en Paul, que era molt més experimentat que ell en aquests temes. El 19 d’abril, quan passejaven a poc a poc amb l’Àngela pels carrers de la ciutat després de que els hi aconsellessin, varen quedar indignats en veure com el règim tenia la gosaria de celebrar el 55ª aniversari d’en Hitler. Per tot arreu veien banderes i consignes penjades en cartells que deia: Els nostres murs s’han trencat, però no els nostres cors. El palau de l’Òpera Nacional a l’Unter den Linden estava decorat com cada 20 d’abril i per tot arreu veient funcionaris del govern penjant banderes, flors i intentaven animar a la gent. Passejant uns metres més enllà per l’Unter den Linden, varen veure en un rètol que es faria un concert especial al Salo Filharmònic, s’interpretaria l’Heroica de Beethoven per en Hans Knapperstbusch, i en llegir-ho en Fritz va exclamar que era una bogeria. Aquest cop no va ser l’únic que va pensar igual, l’ànim popular era molt crític i escèptic. La majoria de la gent, com abans ho havia fet sempre la Carlene o en Martin, no va penjar les banderes nazis a les seves cases per celebrar l’aniversari i molts renegaven de que en Hitler no s’atrevís a venir a Berlín. Quan tornaven cap a casa perquè l’Àngela tenia dolors a l’esquena, es trobaven a molts veïns com l’Otto o l’Albert i la Helga que els encoratjaven a tenir el nen, tot i que algunes, com la Maria i la Cosmina, continuaven creient que era una bogeria tenir-lo en aquell temps. La Klara els felicitava per la vinguda del nen o la nena, però quan parlava amb en Martin li deia que eren uns imprudents i uns temeraris. Parlant amb uns veïns que abans havien tret la bandera nazi al balcó, ara li deien a en Fritz:

 

Nosaltres sempre hem odiat al nacionalsocialisme. Ja ho veiem que era horrible aquest règim. El què han fet amb els jueus no té nom. Els han assassinats sense contemplacions. Una autèntica vergonya. Espero que els jutgin com a criminals de guerra. Nosaltres ja ho dèiem que això acabaria així.

 

Rient de vergonya mentre pensava que molts d’ells havien sigut els primers en acatar les normes antisemites del govern, en Fritz els contestava que ara tenien que lluitar per canviar les coses, però quan els hi parlava de lluita i de revolució tots tornaven a les seves cases espantats.

 

A la tarda del 24 d’abril, en Martin va anar a casa dels Klein per saber com es trobava l’Àngela, que li faltaven molt poques setmanes per parir. En Fritz estava neguitós pel part, sobretot es posava nerviós en veure-li l’enorme panxa, però també ho estava per saber si seria un nen o una nena. Ell creia que seria un nen. En entrar a casa, en Martin va observar que la casa s’havia vist afectada pels bombardejos i en prou feines la reconeixia. Ja no hi havia rebedor, molts mobles estaven destruïts i l’escala queia a trossos. Després de que l’hi oferissin una tassa de cafè, en Martin va preguntar per l’estat de l’Àngela i per com estaven vivint els bombardejos. Després de veure que tots estaven bé, els va explicar que havia interceptat per la ràdio un missatge de les emissores militars aliades que deia que una força de 150.000 homes desembarcarien aviat a l’àrea de Calais. Aquells missatges que va escoltar en Martin eren missatges enviats expressament a Alemanya per fer-los creure que obririen un segon front per Calais. Impactats i contents per aquella notícia, en Marwin va anar a buscar un mapa a la biblioteca del seu pare i varen mirar on era Calais. Debatent el tema damunt del mapa que varen posar damunt la taula del menjador, que estava bastant cremada i només s’aguantava per tres potes, varen observar que era la ruta més lògica si els Aliats volien obrir un segon front pel Canal de la Mànega. Quan l’Àngela es va aixecar del sofà per mirar on era Calais, va exclamar horroritzada:

 

Però són molt lluny de Berlín. Arribaran abans els soviètics i aquests ens destruiran.

 

Dubtant, en Heinrich li va explicar:

 

Pot sembla lluny, però penso que tant França com Bèlgica es rendiran de seguida en veure les tropes aliades, tot i que pel que ser a Holanda pot ser més complicat perquè ha sigut un país extremadament col·laboracionista. Tot i això, estic segur que en Hitler preferirà abans enviar tropes en el front oriental per defensar-se dels soviètics, el seu principal enemic, deixant lliure els camins als occidentals. Sinó fes això seria una bestiesa molt gran.

 

Mirant-se’l amb incredulitat, en Fritz li va dir:

 

Ja no vindria d’una més.

 

En veure a la Matilda sortir de la cuina amb unes quantes benes al cap i a poc a poc perquè encara estava molt adolorida, en Martin li va tornar a demanar perdó pel seu comport en el passat i li va fer un petó a la mà. Mirant-lo amb tristesa, la Matilda li va respondre:

 

Tant debò només haguessis sigut tu qui hagués canviat. El problema és que una part important del poble va canviar i es va permetre aquesta bogeria mai vista. Sort n’he tingut dels Klein, sinó ja seria cendres.

 

En ensenyar-li una fotografia de l’Elise per recordar-li que ella l’hi havia salvat la vida, en Martin va marxar cap a la llibreria renegant del què havia fet en el passat.

 

El 8 de maig, després de celebrar el dia anterior l’aniversari d’en Fritz amb un bon sopar d’estufat de porc amb cervesa negra, l’Àngela va començar de bon matí a patir les primeres contraccions. El nen o la nena naixeria avui. Sabent que no tardaria en parir en veure que els intervals de les contraccions disminuïen i augmentava la intensitat, en Fritz es va començar a preparar per marxar cap a l’Hospital i va trucar-hi per informar que hi vindria amb la seva esposa i els va demanar que preparessin un llit. Després de penjar el telèfon, l’Àngela va trencar aigües i tota la família es va emocionar sabent que per fi arribaria el nen o la nena. Esperant que en Marwin arribés amb el Volkswagen d’en Fritz mentre l’Annalisa i la Luane preparaven la maleta amb quatre peces de roba per l’Àngela i la roba d’en Fritz i de la Katrina de quan eren uns bebès, en Fritz i en Heinrich varen fer estirar l’Àngela en el sofà i la Katrina li va donar un got d’aigua. En sentir el Volkswagen aparcar a l’entrada, en Fritz va ajudar a l’Àngela a aixecar-se del sofà però en aquell precís moment va sonar l’alarma antiaèria. No creient-se la mala sort que tenien, es varen quedar tots col·lapsats sense saber què fer i es varen mirar els uns als altres per intentar trobar una resposta. No podien córrer cap als refugis amb l’Àngela parint, però tampoc podien anar a l’Hospital perquè allà tampoc seria atesa pel personal de l’Hospital que es refugiaria en els refugis. Mentre rumiaven què tenien que fer, l’Àngela va patir un altre fort dolor que anunciava que el nen o la nena estava apunt de venir. Veient que no tenia més remei i renegant per dins, en Fritz els va demanar a tots que marxessin cap al refugi i que ell es quedaria amb l’Àngela. Sense pensar-s’ho, la Luane i l’Annalisa li varen dir que no els deixarien sols i que es quedarien a veure néixer el seu net o la seva neta. Més dubitatius, en Marwin, la Katrina, la Matilda, la Velda i en Heinrich li varen respondre que també es quedarien i que s’hi havia de morir ho farien tots junts. Sospirant pensant que no podia tenir més mala sort pel bombardeig però que no podia tenir més sort de tenir a aquella família, en Fritz es va apujar les mànigues de la seva camisa blava i li va demanar a la seva germana que portés aigua calenta i draps calents. Preparant l’equip mèdic necessari, va fer estirar l’Àngela en el sofà amb les cames obertes.

 

Patint per tot plegat mentre anava a buscar més tovalloles, en Fritz va sentir caure la primera bomba que va provocar un fort crit de por per part de la Velda, que estava molt nerviosa per tot plegat. De seguida es varen sentir caure més bombes que varen ser eclipsades pels crits de dolor de l’Àngela. Demanant-li que es relaxés i que no penses en les bombes, l’Àngela va agafar la mà d’en Heinrich i la d’en Marwin amb tanta força que aquells dos homes varen fer un crit de dolor i s’agafaven la mà en què els premia l’Àngela pensant que aquella noia tenia més força que ells. Posant-se entre les cames de la seva dona esperant que sortís el nen o la nena, en Fritz ja tenia apunt tot el què li feia falta i li anava dient a l’Àngela que fes força cap avall i li repetia que no estigués pendent de les bombes, que no deixaven de caure i que el posaven molt tens. Nerviosos per tot plegat i suant com no ho havia fet mai, es va espantar quan una bomba va provocar un tall de llum i es varen quedar a les fosques. Ràpidament la Luane va anar a buscar espelmes que guardava en el moble del menjador, però estava tant nerviosa per tot plegat que li tremolaven les mans per encendre-les amb un misto. Veient que els feia perdre temps, la Matilda els hi va encendre i les va posar a terra perquè en Fritz pogués veure-hi bé. En veure la flama de l’espelma, l’Àngela se la va quedar mirant fixament i va donar tres empentes cap avall i de seguida va sortir el cap del nen o de la nena. Mentre sortia el cap, l’Àngela no parava de cridar d’un dolor infernal i esbufegava com si s’estigués ofegant. Demanant-li que continués així, en Fritz va fer un salt en sentir com una bomba queia just davant de casa deixant l’edifici on hi havia la botiga de l’Albert i la Helga pràcticament en runes. L’impacta va ser tant brutal que va fer trencar els vidres del menjador i va fer tremolar el terra, cosa que li va anar bé a l’Àngela per empènyer amb més força cap avall. Veient que ja havia tret tot el cap, en Fritz la va ajudar després de que sortissin les espatlles del nen o la nena, que es va girar i després d’una última contracció de l’Àngela, la nena va sortir just en el moment que queia una bomba davant de casa destruint l’entrada de casa i apagant les espelmes.

 

Les runes varen arribar al menjador i tota la sala va quedar plena de pols, però això no va espantar a en Fritz que va agafar a la nena i va tallar el cordó umbilical. Fent cas omís a les bombes que encara queien, en Fritz va netejar a la nena amb l’aigua que l’hi havia portat la Katrina, la va embolicar amb unes tovalloles i la va eixugar. Esgotada, l’Àngela es va estirar més còmodament al sofà respirant profundament i posant-se les mans al cap per eixugar-se la suor. Fent un últim esbufec, va demanar agafar el bebè en els seus braços mentre la Katrina li anava a buscar un altre vas d’aigua a la cuina. Plorant d’emoció mirant a la seva filla, en Fritz li va deixar amb molt de compte la nena i en aquell moment l’Àngela va veure que havia parit una nena. Mirant-s’ho amb tendresa tota la família, en Heinrich, que pensava amb la seva filla, va sortir a fora entre les runes per veure el desastre i perquè no se li veiés la seva emoció. Pensava que la Galiana també hagués pogut ser una gran mare. En observar el panorama des de l’entrada de la casa, va veure com el Volkwagen d’en Fritz havia deixat d’existir com a cotxe i que tot el barri estava ple de runes amb la majoria dels edificis mig destruïts. Hi havia alguns incendis, però mirant al cel va veure que no hi havia rastre dels bombarders Aliats. Més tranquil, va comunicar a la família que no hi havia perill del cel, però cap d’ells va estar per ell, tots es miraven la recent nascuda. La Luane plorava d’emoció pensant amb el seu marit, que havia tingut moltes ganes de ser avi, l’Annalisa plorava pel fet de ser àvia, la Velda no se separava ni un segon del costat de la seva germana, a qui envejava per la nena i pel marit. Per la seva part, en Fritz estava molt emocionat mirant a la seva esposa amb la seva filla i se li escapaven les llàgrimes d’alegria però també de tristesa pensant amb el seu pare, amb la seva àvia i amb la Galiana. Mirant a la nena, l’Àngela els va dir en a tots:

 

Us presento a l’Elise.

 

No n’havien parlat amb en Fritz de com es diria, l’Àngela sempre l’hi havia dit que en parlarien un cop nasqués. En sentir el nom d’Elise, en Fritz va fer un tímid somriure d’alegria pensant en la seva àvia. Contents per tot plegat, tots varen agafar un per un la nena, menys en Marwin que li feia molta cosa agafar una criatura i no deixava de pensar que ell també l’hi hagués agradat ser pare amb l’Elisabeth. Mentre l’Àngela feia els primers passos com a mare, en Fritz, en Marwin i en Heinrich varen treure les runes de casa amb una pala i varen netejar amb les atrotinades escombres el terra de la casa. Al cap d’uns minuts varen veure la gent del barri que sortia del refugi, i la majoria es varen aturar a casa dels Klein per saber com estaven. En dir-los que l’Àngela acabava de parir una nena, tot el barri va esclatar d’alegria. Immediatament, tots els homes del barri com l’Otto, l’Albert, en Richard, en Mark i en Frank varen ajudar-los a treure les runes i varen construir-hi una façana improvisada. Les dones com la Maria, la Diane, la Helga i la Cosmina portaven tota classe de menjars per l’Àngela, la Klara va portar unes galetes que tenia guardades al seu pis perquè tots en mengessin i en Martin va venir amb unes quantes ampolles de cava que guardava per una noia de mala fama, mentre la Matilda va treure unes quantes copes de la cuina que es varen repartir entre tots els veïns. Feliços, tota la gent es va posar a brindar a davant de la casa dels Klein mentre observaven a l’Àngela amb la nena. Quan va venir la policia i els bombers es varen quedar estranyats en veure que la gent estigués celebrant alguna cosa amb cava i galetes, i no varen entendre res de res. La gent era feliç, somreia, bevia i alguns cantaven mentre tenien el barri destrossat. Quan varen acabar la jornada, els policies varen explicar en un informe que la gent del barri de la Leipziger Strasse estava feliç pel bombardeig i quan aquest informe el va llegir en Goebbels, aquest va exclamar des del despatx:

 

S’han tornat tots bojos.

 

Els següents dies varen ser molt feliços pels Klein, ningú pensava en la guerra, i se centraven únicament amb la nena. L’Àngela, que es va refer ràpidament, no se separava ni un segon de l’Elise i en Fritz feia els impossibles perquè la seva esposa i la seva filla poguessin estar bé i el màxim de segurs. Era normal veure vagabunds pel barri que aprofitaven els bombardejos i els edificis destruïts per robar, i la Velda es quedava a l’entrada de casa amb la Parabellum del seu pare per vigilar. Amb el seu germà i en Heinrich varen reforçar l’entrada amb uns quants maons i fins hi tot varen posar una porta a l’entrada amb unes fustes que guardaven a la bodega. Mirant el seu cotxe convertit en ferralla, en Fritz es va posar a plorar de ràbia, era el regal del seu pare, però no podia evitar ser feliç pel fet de ser pare. Al cap d’uns dies, en Fritz i l’Àngela varen fer el primer passeig amb l’Elise pels carrers del barri. Tots els veïns la volien veure i tots comentaven que se semblava a l’Àngela, tot i que per alguns tenia el nas d’en Barnard. Però en Fritz veia una cosa que ningú s’havia adonat, la nena tenia els ulls verds i ni ell ni l’Àngela tenien els ulls verds, els tenien blaus com els seus pares. Mirant a en Heinrich va veure que ell si que tenia els ulls verds, com la Galiana, i va quedar gèlid pensant que tenia els ulls de la seva difunta xicota. Pel que fa els besavis de Dresden, també volien venir a veure la nena, però la Luane els hi recomanava que no ho fessin perquè a Dresden no hi havia els bombardejos de Berlín. Sempre els hi deia que Dresden no patiria un bombardeig com els de Berlín.

 

A finals de maig, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital, on va ser felicitat per tots els seus companys. En Paul li va regalar un cotxet nou ja que el que s’havien comprat havia quedat destrossat pels bombardejos, i el director li va donar una bona quantitat de diners. Preguntant-li perquè li donava tants diners, el director li va contestar mentre mirava com l’Hospital se semblava als edificis ensorrats:

 

Mira, tu ets un bon noi i et mereixes això i molt més. Però em sembla que aquests bitllets no serviran de res en el futur i per tant gaudeix-los ara que pots. Jo ja sóc gran per gaudir-los com ho faràs tu amb la teva esposa i la teva filla.

 

Donant-li un cop més les gràcies, en Fritz es va posar a treballar sabent que havia d’ajudar. A la feina observava que cada cop era més complicat tenir medicaments pels malalts però tenien la sort de que molts ferits de guerra ja no els portaven a Berlín perquè era perillós pels bombardejos. Quan tornava de la feina ho feia amb la Zündapp perquè volia anar ràpid a casa. Quan aparcava la motocicleta en les restes del garatge corria al costat de l’Àngela, que era molt feliç per tenir la nena. Sovint, després de que vingués en Fritz i de que l’hi hagués donat el pit, l’Àngela anava a la llibreria a vendre diaris. Demanant-li que no ho fes, que reposés, l’Àngela els hi repetia:

 

M’encanta la meva feina i tinc ganes de donar la notícia de que ha acabat la guerra.

 

Exigint-li que no fes esforços, en Heinrich va posar la mà sobre l’espatlla d’en Fritz i li va dir amb un somriure d’orella a orella:

 

Aquesta noia és com tu amb això, quan teniu una cosa al cap no hi ha qui us ho tregui. Te’n recordes de petit, tu feies igual.

 

Pensant en la Galiana i com havia lluitat per ella, va quedar atordit i es va assentar a la butaca del seu pare pensant amb les bogeries que havia fet de petit. Somrient, recordava amb tot detall quan l’havia convidat al cinema, a París, a casa, al bar perquè conegués el seu pintor favorit… Reflexionant, pensava que era injust que ella no pogués veure aquell moment tant màgic, però es preguntava què passaria si ella fos aquí. Estaria amb l’Àngela? Hagués tingut a l’Elise?. Ves a saber, pensava. Però què importava ja, s’anava repetint.

 

El juny es va despertar en el barri de la Leipziger Strasse amb tota la gent que s’havia quedat a la ciutat refent les seves llars i els seus negocis. Ningú s’esperava que en breu s’obriria un segon front a França tal i com es va fer. El vespre del 6 de juny, conegut com el dia D, la gent del barri va saber per la ràdio que els Aliats havien desembarcat a França en l’Operació Overlord. Abans de sopar, tot varen ser rumors i tothom parlava del mateix. En Martin deia que havien desembarcat a Calais perquè ho havia sentit feia setmanes per la ràdio, però a mesura que passaven les hores més gent parlava de Normandia. Agafant un altre cop aquell mapa i sota la llum de les espelmes, en Fritz va veure que Normandia era una mica massa lluny dels ports britànics i continuava creient que era impossible que ho haguessin fet per aquelles platges. Pensant-ho assentat en una cadira del menjador, en Heinrich li va dir:

 

I si ens han enganyat? Pensa-ho bé, el missatge que va escoltar en Martin és estrany que ell amb la seva ràdio l’hagués pogut sentir. I si el varen difondre perquè l’escoltéssim i ens creguéssim que desembarcarien a Calais? La ruta més previsible. Allà hem posat les defenses i hem deixat en descobert les platges de Normandia. No són estúpids ells. Sort en tenim que els nostres són estúpids.

 

Rient, en Fritz va exclamar mentre deixava de mirar el mapa que ja tenia memoritzat:

 

A més, l’han encertat fent-ho de bon matí perquè en Hitler es lleva a quarts d’onze i estic segur que els comandants no han donat ordres fins que en Hitler s’ha llevat.

   

Al cap d’uns dies es va saber que en efecte es va tardar massa en donar ordres per defensar l’atac Aliat i quan es varen donar aquestes ordres, els britànics, els nord-americans i els canadencs ja eren a les costes franceses. Quan estaven plovent més crítiques contra el govern alemany, varen començar a sortir rumors de dins del govern que deien que aviat es llançarien unes noves armes a llarga distància que canviarien el rumb de la guerra. Eren els V-1. Ningú se’ls creia a part dels més fanàtics i veient l’estat de la Leipziger Strasse, el barri més afectat de Berlín, era impossible creure en miracles i en la victòria. Finalment, el 13 de juny es va llançar el primer coet contra Londres, però de seguida es va veure que no eren tant potents ni tant efectius com es pensaven i la nova arma va quedar en una curiositat, que només va servir pels nord-americans anys més tard.

 

Durant aquests dies, en Fritz va saber pel seu tiet Frederich que el seu cosí, en Gottfried, l’havien enviat a defensar França amb les tropes dirigides per en Gerd von Rundstedt. Més tranquil perquè preferia que el seu cosí s’enfrontés als Aliats occidentals abans que els soviètics, va comunicar la notícia del seu cosí a la família, que només estava pendent de l’Elise, que plorava i plorava. Tots creien que en Gottfried moriria com els demés soldats, però en Fritz tenia l’esperança de que el fessin presoner, cosa que va passar en el primer combat.

 

El 17 de juny, mentre li ensenyaven a en Martin com havia crescut l’Elise i que ja no l’hi anava bé el vestidet verd que l’hi havia comprat, varen sentir per la ràdio de la llibreria un discurs del comentarista del règim Hans Fritzsche, en què deia que tots els atacs anglosaxons havien acumulat un gran odi als pobles europeus i que aquests tenien ganes de revenja. Indignat, en Fritz va clavar un cop de puny a la improvisada taula que feia de taulell de la llibreria. Fent que no amb el cap, en Martin els va dir:

 

No sé quan obriran els ulls, però esperem que no sigui massa tard. Per desgràcia encara hi ha gent que confia que quan en Hitler torni a Berlín i posi ordre en el govern tot canviarà de rumb. Hi ha gent que es pensa que en Hitler està de vacances i que fa miracles com un mag. Alemanya ja no està per la màgia. 

 

Pensatiu mentre agafava l’Elise de damunt del taulell en veure que hi havia molta pols, en Fritz li va preguntar:

 

Però encara creus que és ben viu el mite d’en Hitler?

 

Sense pensar-s’ho, en Martin li va contestar:

 

N’estic convençut. Pensa que Berlín mai ha sigut un feu nacionalsocialista i que aquest barri és el que més ha patit els bombardejos, per tant no ens podem deixar enganyar pel què veiem. De fet, també hem de pensar que molts dels nostres veïns ja han marxat. Està mig buit aquest barri que era ben viu, era el centre comercial i administratiu de la ciutat. Però si mirés a altres llocs i a altres ciutats, o sobretot en els pobles que no han patit bombardejos, el mite és ben viu. Només un terç dels ciutadans alemanys han patit aquests maleïts bombardejos. Perquè mori el mite ha de morir físicament el mitificat amb la seva ideologia.

 

Trista, l’Àngela va comentar mentre mirava com per la finestra passaven cotxes i motocicletes de la policia i de la Gestapo:

 

Hauria de tenir un accident.

 

Sospirant, en Fritz va afegir-hi:

 

Aquest home té molta sort. Ja se n’ha escapat de més d’una. Hi hauria d’haver una revolució amb el suport dels militars.

 

Mirant a banda i banda perquè no l’escoltessin, en Martin els hi va comentar:

 

Alguns militars estan planificant això precisament. A mi m’han arribat rumors per la Klara de que es vol fer un cop d’Estat, però només són rumors encara. No ho sé jo, per tant no expliqueu res i no digueu que us ho he dit jo. Potser les SS també ens ajudaran, però confiar en que en Himmler serà millor que en Hitler és com canviar un llop per un tigre perquè et vigili el corral.

 

Havent de marxar per canviar l’Elise, en Fritz va tornar cap a casa amb la nena desitjant aquest cop d’Estat. Després de sopar en va parlar abastament amb en Heinrich, que li va dir que no es podia confiar amb els militars perquè aquests no eren ni uns demòcrates, eren uns nacionalistes extremistes que només volien acabar amb el conflicte que ara se’ls hi havia girat encontre la guerra, i estava segur de que si pujaven al poder no resoldrien res ja que ells també eren els responsables de la guerra i de les atrocitats, tot i que ara se’n volguessin desentendre.

 

En sentir que els següents dies s’atacava Londres amb els V-1, en Marwin va començar a patir un altre cop per l’Elisabeth, de la qual no n’havia sabut res des del setembre del 1939 i que continuava estimant i esperant. Però tot i que el govern volia fer creure que aquestes armes podien canviar el rumb de la guerra, la realitat era molt diferent. Quan tothom només es mirava França, de cop es va haver de tornar a mirar el front oriental en saber que el 22 de juny de 1944, tres anys després de l’Operació Barbarroja, els soviètics varen començar l’Operació Bagration, una ofensiva dirigida pel comandant Gregory Zhukov i que havia de portar els soviètics a Berlín. En saber que hi tornaven haver moltes baixes alemanyes en el front oriental, tothom va estar pendent de les notícies del front oriental ja que tots preferien que arribessin abans els britànics i els nord-americans que els soviètics. En Martin, que sempre havia odiat els francesos com molts alemanys, preferia abans ser derrotat pels francesos que pels soviètics. Però tots sabien que no era convenient desitjar en públic una derrota ràpida. El 26 de juny els nazis varen executar a Brandenburg el zoòleg que havia treballat en el Zoo de Berlín els anys 20 per haver criticat el règim nazi i per alegrar-se de l’ofensiva aliada, i el 29 de juny varen executar a Berlín el militar Heinz Bello per haver fet comentaris despectius contra l’Exèrcit i el seu comandament. Potser els nazis no eren prou potents per guanyar la Unió Soviètica o els anglosaxons, però continuaven sent ben vius per estendre el terror entre la gent.

 

El juliol, mentre tots estaven pendents dels primers canvis de la nena, que mica en mica plorava menys i els deixava dormir unes hores seguides, en Heinrich va agafar el mapa d’Europa de la biblioteca d’en Barnard i el va penjar a la paret del menjador de darrere del sofà i anava assenyalant amb unes xinxetes on estaven les forces aliades. Agafant un moment a en Heinrich per parlar a soles, en Fritz li va dir:

 

Escolta, he sentit dir que si els soviètics o els anglosaxons arriben a la frontera alemanya el govern enviarà a tots els homes disponibles per lluitar. Si fos el cas i m’hi enviessin, vull que marxis amb totes les dones cap a l’oest i les protegeixis. Confio amb tu.

 

Contestant-li que així ho faria, en Fritz li va confessar:

 

Pateixo per en Marwin. Ell no està tant capacitat com jo per lluitar. A l’Hospital he vist la cara de la mort i de l’horror, i ell no hi estar gens acostumat. No em puc imaginar una vida sense el meu germà.

 

Recordant-li que tenia esposa i filla, en Fritz li va dir trist:

 

Per això desitjo amb totes les meves forces una revolució des de dins per acabar amb el règim abans de que arribin els altres. Per tots seria millor lluitar nosaltres contra el govern. Nosaltres vàrem començar aquesta bogeria i nosaltres l’hauríem d’acabar. Ser que la Galiana ara mateix em mataria sentir-me dir que vull una revolució armada.

 

Sospirant llargament, en Heinrich li va dir:

 

La Galiana estaria molt orgullós de tu i et diria que lluitis amb tota les teves forces per la teva filla, però també et diria que no fessis cap bogeria.

 

Veient a l’Annalisa tornar de la botiga de la Matilda, que era dirigida per la Katrina, carregada de bosses de menjar, en Heinrich va deixar està la conversa i va córrer a ajudar-la per després anar a fer el sopar amb ella i la Matilda. Mentre es mirava a la seva filla i a la seva esposa assentades al sofà, en Fritz es va jurar que donaria la seva vida perquè elles poguessin viure felices en un futur prometedor sense guerra. El que no sabia en Fritz és que en aquell moment s’estava planejant a Berlín, concretament a la casa del coronel Claus von Stuaffenberg situada a la Tristanstrasse 8, el cop d’Estat que ell estava desitjant des de feia temps.

 

El desig d’en Fritz semblava que es compliria el 20 de juliol de 1944 quan el coronel Von Stauffenberg va fer esclatar una bomba en el barracó de fusta, el Lagebaracke, la sala de mapes, del quarter general de Rastenburg quan s’estava celebrant una reunió militar amb en Hitler. Pensant que en Hitler era mort, el coronel va marxar amb avió cap a Berlín per posar en marxa l’Operació Valquíria, el cop d’Estat contra el règim nazi aprofitant la mort del dictador alemany. A quarts de quatre de la tarda, quan en Fritz estava treballant a l’Hospital, va veure des de la finestra que hi havia molt moviment de tropes pel carrer que donava el riu Spree. Pensant que només eren maniobres d’entrenament no en va fer massa cas i va continuar treballant amb tota normalitat. Al voltant de les cinc de la tarda, el director de l’Hospital va cridar a tots els metges per dir-los que havia esclatat una rebel·lió militar a Berlín i que no sabia què estava passant. Explicant-los que havia sentit rumors de que en Hitler havia sigut assassinat, uns quants metges com en Fritz i en Paul no varen poder dissimular la seva alegria. Demanant-los que tornessin a casa fins que no sabessin què passava, no es volia mullar, en Fritz va agafar la Zündapp i va tornar corrents cap a casa pensant que per fi havia començat el seu desig.

 

Només sortir al carrer ja va veure els soldats colpistes vigilant als carrers de l’Unter den Linden i va començar a patir de que no li diguessin res. En baixar ràpidament cap a la Wilhelmstrasse, un parell de colpistes el varen aturar amb les seves escopetes ja que volien aïllar el barri governamental i l’Oficina Central de les SS. Demanant-los poder passar per anar a casa seu amb la seva esposa i la seva filla, li varen cridar de males maneres que marxés. Nerviós pensant en els aldarulls, va marxar ràpidament cap a l’est de la Unter den Linden i va trencar per la Friederich Strasse fins arribar a la Leipziger Strasse. Allà, va córrer tant ràpid com la motocicleta li deixava, esquivant els quatre cotxes que hi havia i les poques bicicletes que passaven, fins arribar a casa seva, a uns 200 metres de la Potsdamer Platz. Entrant a casa saltant el parell d’esgraons de l’entrada que quedaven, es va trobar amb tota la família en silenci en el menjador al voltant de la ràdio posada al centre de la taula. Eren les cinc de la tarda. Escoltant la ràdio respectant el silenci de la família, va sentir que qui parlava era en Wilhelm Keitel que anunciava que en Hitler havia patit un atemptat contra la seva vida, però que havia sobreviscut i que castigaria als culpables. Entenent que havia esclatat una rebel·lió militar, en Fritz va exclamar:

 

A mi m’han dit que en Hitler era mort! No pot pas ser que sigui viu, deuen està mentint!

 

Sense que ningú li sabés contestar, va veure per la finestra com pels carrers no paraven de passar vehicles plens de militars. No sabent de quin bàndol eren perquè tots anaven amb els seus uniformes verds i les seves botes negres, tots varen començar a fer hipòtesis. Després d’un silenci, va trucar la portar en Martin que buscava refugi i els va dir després de que el fessin entrar al menjador, que Berlín havia sigut ocupada pels colpistes. Sense saber què fer, en Fritz es va quedar palplantat fins que l’Albert, en Richard, en Mark, en Frank i uns altres veïns que estaven molt indignats pels bombardejos, li varen dir que ajudarien als colpistes i que anaven a la seu del Ministeri de Propaganda per ajudar-los a detenir a en Goebbels. Acceptant anar amb ells, l’Àngela li va cridar que no ho fes, però en Fritz li va dir pensant amb el seu pare:

 

Ens hem quedat massa temps assentats en una butaca sense fer res. Ara que hi ha gent que actua no ens podem permetre fer el mateix error.

 

Caient-li unes llàgrimes sabent què faria el seu marit, la Luane li va insistir de que fes cas a la seva esposa i que es quedés cuidant a la seva filla. Mirant a en Marwin, que li va dir amb la mirada espantada que es quedaria a casa, en Fritz va abraçar a l’Àngela i li va dir:

 

No pateixis, si trobo perill marxaré cap aquí. Però ja saps com sóc i com penso. No em puc quedar quiet.

 

Sospirant llargament, no sabia què respondre-li, en Heinrich li va dir:

 

Trobo que és una imprudència, però potser tens raó de que ha de caure aquest govern per salvar les nostres vides.

 

Agafant d’un calaix del moble del menjador la Parabellum que li havia regalat en Seigmund i unes quantes bales, en Fritz es va mirar a la seva filla i va marxar corrents cap a la seu del Ministeri de Propaganda per ajudar als veïns i a l’Exèrcit per detenir a en Goebbels. En arribar a la Porta de Brandenburg va observar a petits grups de soldats movent-se d’una banda a l’altra vigilant la casa del ministre. Amb els seus companys, va ajudar a impedir la circulació de vehicles mentre vigilaven la porta d’entrada del Ministeri, al costat del mur del parc. Pensant que l’operació estava anant bé i que tot seria un èxit, en Fritz va pensar amb les ganes que tenia de veure detingut a en Goebbels. Parlant amb un dels soldats colpistes, aquest li va dir que la revolució havia esclatat també a París, Praga i Viena, i que res podia fallar després de la mort d’en Hitler.

 

Al cap d’uns minuts, en Fritz va veure com entrava a l’edifici d’en Goebbels el comandant de batalló Otto-Ernst Remer amb 20 homes del seu batalló per detenir al ministre. Esperant content que el ministre fos detingut, en Fritz no va saber que en Remer havia canviat de bàndol quan en Goebbels el va fer posar en el telèfon perquè sentís la veu d’en Hitler, qui creia que era mort. Obeint ara les ordres del govern, en Remer va fer retirar el seu batalló de la Wilhelmstrasse, va ocupar la Kommandantur de l’Unter den Linden i va enviar patrulles per detenir els líders colpistes que es trobaven a l’edifici de la Bendlerblock, el quarter general de l’Exèrcit de reserva. Veient el canvi d’ordres, alguns es varen intentar resistir, però d’altres varen obeir les ordres d’en Remer. Veient que l’operació s’estava desarticulant, en Fritz intentava convèncer als seus companys de que havien de continuar amb la lluita, però la majoria va tornar cap a casa fent veure que eren curiosos que passaven per allà. Indignat per la covardia dels seus companys, en Fritz va continuar amb un grup d’homes de l’Exèrcit que es resistien a obeir les ordres d’en Remer. Parlant-los de que havien d’assassinar a en Goebbels, varen veure un grup de dones sortien al carrer plorant d’alegria perquè en Hitler era viu. Confosos, llavors varen sentir per la ràdio que tenien posada damunt d’un vehicle militar, com els colpistes deien que en Hitler era mort i que es creava un nou govern, però ja pocs s’ho varen creure i la majoria es va anar desentenent del cop d’Estat. Quedant-se amb només dos soldats a davant de la Porta de Brandenburg, els altres varen marxar a ocupar l’edifici de la Bendlerblock per no ser acusats de traïdors i anar a l’últim cercle de l’infern, en Fritz es va quedar i continuava dient que havien de continuar amb el cop d’Estat. Parlant entre ells mentre es miraven a en Fritz, un dels soldats se’l va mirar malament i li va dir:

 

Em sembla que tu ets un d’aquests colpistes, oi? Ens podries servir com a justificació.

 

Pensant que el detindrien els seus propis companys, sense pensar-s’ho, en Fritz els va clavar una espenta que els va fer caure a terra i va córrer per la Hermann-Göering Strasse cap a la Potsdamer Platz. De seguida un d’aquells dos soldats el va començar a perseguir amb la Walther 38 a la mà acusant-lo de traïdor. Veient que no l’atrapava, li va disparar però no el tocava ja que en Fritz es movia molt ràpid i passava entre els cotxes, els arbres i les faroles que el protegien de les bales. Espantat i veient-se ambla soga al coll, corria com podia mentre sentia els trets i veia com la poca gent que hi havia al carrer es tancava a casa o s’amagava entre les runes dels edificis. En girar el cap just a la cantonada de la Vossstrasse, va veure com aquell soldat tenia a les seves manes la Walter P38. En passar la Vossstrasse es va voler amagar entre les runes d’un edifici de la seva esquerra, però el soldat el va veure i li va tornar a disparar. Per sort la bala va impactar en la paret i en Fritz va poder continuar corrent carrer avall. Pensant que podia utilitzar la seva Parabellum, va treure-se-la del cinturo on la tenia guardada i va córrer amb ella a la mà esperant trobar un lloc on pogués disparar a aquell soldat. En arribar a la Potsdamer Platz va notar com un tret d’aquell soldat de poc el toca al cap, però la bala va impactar en un tramvia que estava estacionat al bell mig de la plaça. Estirant-se a terra per passar per sota del tramvia, es va amagar darrere del tramvia i observava com la plaça s’havia buidat en sentir el tret d’aquell soldat i que només havien quedat ell i el soldat. Ara la plaça que havia quedat buida l’hi semblava molt més gran. Pensant que no tenia cap possibilitat, va treure el cap i va disparar cap a aquell home, que no parava de disparar-li amagat darrere d’un cotxe. Sense saber què fer, va aprofitar un moment que el soldat abaixava el cap per carregar la seva pistola per marxar corrents cap a casa seu esperant que un veí l’ajudés. Per mala sort, el soldat el va veure de seguida com fugia cap a la Leipziger Platz i el va perseguir ràpidament. Sabent que estava totalment perdut, veia com en Richard i la Carlene es tancaven a les restes de la pastisseria i la floristeria sense ajudar-lo. Ara sabia com se sentia la Matilda en la Nit dels Vidres Trencats. Pensant que no podia entrar a casa perquè posava en perill a la seva família, en girar-se hi veure que el soldat l’atraparia i que no es podia amagar, va pensar desesperat que era millor rendir-se i ser assassinat. Aturant-se just davant de casa seu i de la botiga de l’Albert i la Helga, en Fritz va alçar les mans i va cridar segur d’ell mateix mentre anava mirant per últim cop el seu carrer que ara l’hi semblava més fred tot i la intensa calor que feia:

 

Em rendeixo.

 

Esbufegant sabent que moriria, pensava enfonsat de que no havia pogut gaudir de ser pare, i va observar com el soldat, que també estava esgotat de tant córrer, apuntava a poc a poc la seva arma per disparar-lo i matar-lo. No tenia pressa perquè el tenia a tret. Creient que era el seu últim segon de vida, en Fritz va tancar els ulls per pensar però de cop ja va sentir el tret. Continuant amb els ulls tancats, al cap d’un segon va veure que no tenia cap ferida. Obrint un ull pensant que havia fallat el tret, va veure que aquell soldat no hi era. Obrint els dos ulls, va veure aquell soldat abatut a terra amb un tret al cap. Al·lucinant i no acabant-s’ho de creure, va girar la vista cap a la dreta, en direcció a casa seu, i allà va veure a dalt les escales de casa a l’Àngela amb la seva Parabellum fumejant. Mirant-lo, l’Àngela li va cridar de forma autoritària:

 

Entrar a casa! Ja t’has divertit prou.

 

Fent cas a la seva esposa sabent que ella havia tingut raó tota l’estona, va entrar a casa amb el cap abaixat mentre mirava com aquell soldat estava mort al terra. Quan la va abraçar per agrair-li que l’hi hagués salvat la vida, en Fritz va pensar per dins:

 

Quina punteria.

  

Entrant a casa i tancant la senzilla porta, l’Àngela el va renyar de males maneres per no haver-li fet cas i la Luane es va posar a plorar en veure que estava bé. Parlant amb en Heinrich, aquest li va dir que el cop d’Estat havia fracassat. Escoltant llavors tota l’estona la ràdio, a quarts de vuit, mentre a fora al carrer uns quants homes de l’Exèrcit s’enduien el cadàver del seu company abatut per l’Àngela sense preguntar res, no sabien de quin bàndol podia ser aquell home, varen escoltar per ràdio al mariscal Erwin von Witzleben, que va llegir un telegrama dels colpistes i va demanar als soldats continuar amb el cop d’Estat, però ningú els hi va fer cas. Veient que després del caos tornava l’ordre, en Fritz va exclamar enrabiat però també avergonyit d’haver posat en perill la seva família:

 

El mite s’ha reforçat. Quin fàstic.

 

A les vuit del vespre el cop d’Estat es donava per fracassat i els colpistes només resistien en el Bendlerblock. De seguida varen veure per la finestra com per la calçada passaven uns quants camions de l’Exèrcit que es dirigien a la Bendlerstrasse. A les nou del vespre varen escoltar per la ràdio com s’anunciava que en Hitler faria un discurs per aquella nit. Era un discurs gravat a les sis de la tarda. A la nit, mentre els colpistes com en Von Stauffenberg, el general Olbrich, el retirat Ludwig Beck entre altres eren assassinats per l’Exèrcit sota les ordres d’en Friederich Fromm, que estava des del principi al corrent del cop d’Estat, a casa dels Klein, com la majoria de llars alemanyes, varen escoltar el discurs d’en Hitler que deia que estava bé i que es venjaria dels traïdors. De seguida es va començar a perseguir a qualsevol persona que havia estat involucrada en el cop d’Estat. Per sort seva, en Fritz no va ser reconegut per ningú i els veïns no el varen delatar perquè ells també varen participar en el cop. Esbufegant esgotat, en Fritz va anar a dormir deprimit sabent que havia fracassat però feliç perquè sinó fos per l’Àngela no estaria esbufegant. Tots l’havien renyat per deixar-se endur per les emocions i per no pensar com un pare de família. Anava pensant que de moment no estava sent un bon pare. Abraçant a la seva filla, es va adormir mentre somiava que algun dia acabarien amb aquell règim.

 

En llevar-se l’endemà, en Fritz estava molt desanimat i encara estava molt avergonyit per haver estat apunt de posar en perill les vides dels seus familiars. Posant-se a esmorzar la menjador unes torrades amb un cafè sol, encara veia per la finestra com patrullaven soldats que parlaven amb els veïns perquè els hi diguessin si coneixien algun sospitós d’haver conspirat amb el règim. Mentre recollien els plats de l’esmorzar va sonar el telèfon. En Fritz es va pensar que seria el director l’Hospital perquè anés a treballar. Abatut, va agafar el telèfon i va quedar parat en sentir la veu d’en Goebbels. Quedant-se sense aire, feia només unes hores havia demanat el seu cap, es veia perdut, creia que l’hauria vist quan vigilava el seu Ministeri, però va quedar impactat amb l’auricular a l’orella en sentir com el ministre li deia:

 

Has estat el corrent de tot el què ha passat oi? Hem estat apunt de perdre-ho tot. Per sort en Hitler és viu, només ha rebut uns quants cop. Demà me’n tinc que anar al quarter general un parell de dies i vull que vinguis amb mi perquè em diguis l’estat de salut d’en Hitler. Ja saps que no em fio del seu equip mèdic i necessito que em donis la teva opinió. No podem perdre ara en Hitler.

 

Sabent que no podia dir que no, va acceptar a contracor l’oferta del ministre. Explicant-ho a la família després de penjar el telèfon, l’Àngela es va posar a plorar pensant que el seu marit tornava a fer una altra bogeria, però tots varen entendre que no ho podia rebutjar sinó volia ser titllat de traïdor.

 

El dia següent, 22 de juliol, es va aturar el Mercedes antibales del ministre alemany davant de la casa. Sortint a l’entrada de casa, en Fritz va quedar parat en veure a en Goebbels sortint del cotxe i abraçant-lo. Mirant al carrer, el ministre va exclamar mentre molts curiosos veien el cotxe d’en Goebbels conduït pel tinent Günther Rach amb les banderetes als laterals:

 

Quin horror veure aquest barri. Era tant bonic abans i donava gust passejar-se per aquí. Quina desgràcia han fet els Aliats. Noi, sento molt la mort del teu pare, era un amic per mi, ja ho saps. Però la vida continua i hem de lluitar pel nostre poble tal i com ell volia.

 

Encaixant-li la mà sense dir-li res, en Fritz i en Goebbels varen entrar al cotxe mentre el noi no deixava de mirar a l’Àngela, que l’estava mirant des de la finestra amb l’Elise als braços. En engegar el xofer de les SS el cotxe, en Fritz, que no volia que els veïns el miressin, la Klara creia que se l’enduien perquè havia participat en el cop d’Estat, li va preguntar a en Goebbels com estava en Hitler, i el ministre li va contestar que tenia un fort cop al braç esquerre i que li feien mal els timpans. Preguntant-li pels colpistes, en Goebbels li va respondre que la majoria havien mort però que encara n’hi havia molts de lliures i li va explicar que ell sospitava dels britànics. Després d’arribar a l’aeròdrom de Tempelhof varen agafar una avioneta Focke i varen enlairar-se rumb a Rastenburg. En ple vol, el ministre es va aixecar del seu seient i es va assentar al costat d’en Fritz per dir-li seriós:

 

En el quarter veuràs a la majoria dels ministres, però no te’n fiïs de cap d’ells. No has de confiar amb l’Albert Speer perquè tothom sospita d’ell. Jo sospito d’en Himmler, no sé perquè va tardar tant en arribar a Berlín aquell maleït dia. Agafant el braç d’en Fritz, li va afegir amb els ulls brillants: Sento pena per en Von Stauffenberg, crec que només era un ninot que varen utilitzar uns quants traïdors que encara tenim a dins. La seva maleïda esposa era britànica i estic segur que l’atemptat ha sigut dirigit pels britànics.  

 

Sospirant pensant que ara seria una bona ocasió per fer un atemptat contra el règim amb tants ministres junts, en Fritz li va preguntar:

 

I no tens por de que ara facin un atemptat? Amb tants ministres ara seria una bona ocasió?

 

Mirant-lo orgullós, en Goebbels li va contestar que ell no tenia por de la mort i que si havia de morir al costat d’en Hitler per ell seria un honor. Llavors, en Goebbels li va explicar que el dictador patia insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte.

 

En aterrar a l’aeròdrom de Rastenburg, en Fritz va veure com s’havien incrementat les mesures de seguretat en els punts de control i que hi havia un forta presència de membres de les SS armats fins les dents. En entrar al quarter amb un Mercedes negre, en Goebbels el va tenir que deixar només baixar del cotxe perquè tenia una reunió important amb en Hitler i els altres ministres. Quedant-se sol pel quarter després de que l’hi assignessin un barracó on s’allotjaria aquells dies, en Fritz va veure que era constantment vigilat pels membres de les SS que custodiaven el camp i pels treballadors de l’Organització Todt que estaven temporalment al quarter per reforçar el recinte d’atacs aeris. Continuant caminant pel patí va veure d’un barracó a l’Alfred Jodl amb un embenat al cap. Amb una calor insuportable, es va treure la jaqueta militar que l’hi varen donar i va anar a donar una volta pel quarter amb uns quants metges que havia conegut en l’última estada. Amb ells va observar les destrosses que havia provocat la bomba d’en Von Stauffenberg en el barracó de la sala de mapes. No deixant de mirar les fustes cremades, els cables elèctrics que penjaven i els papers pel terra amb els mosquits que no paraven de perseguir-lo, en Fritz va quedar impressionat de que en Hitler hagués pogut escapar en vida. A mesura que entrava en el lloc de l’atemptat es trobava que estava ple de fustes pel terra, els vidres de les finestres estaven tots trencats i escampats pel terra, i encara se sentia la pudor a fum. Un dels metges li va explicar que quatre persones havien mort per culpa de l’atemptat i que haguessin pogut ser molts més sinó fos per la taula de roure que va parar part de l’impacta de la bomba salvant la vida d’en Hitler. Mentre presenciava les restes de la sala de mapes, de cop va veure que hi havia moviment pel quarter i que tots els membres de les SS vigilaven amb les seves StG 44 el barracó on en Hitler estava reunit amb els ministres. Esperant poder veure en Hitler, en Fritz va observar que la majoria dels búnquers havien sigut camuflats amb herba per no ser vistos pels enemics. Uns minuts més tard va veure com sortien del barracó en Mussolini, en Göering, en Von Ribbentrop i en Hitler per acompanyar el dictador italià a l’estació de ferrocarrils. Mirant a en Hitler, en Fritz va veure que es trobava perfectament bé, però si que va notar que es tocava el braç esquerre.

 

A la tarda, en Goebbels el va anar a buscar en el seu barracó, i va cridar a en Fritz per dir-li que el necessitava i el va conduir en el barracó d’en Hitler. En entrar al enorme barracó d’en Hitler, on no hi havia cap mosquit, el dictador se’ls va quedar mirant amb desconfiança. Sense deixar-lo de mirar amb mala cara, el dictador alemany li va encaixar la mà dreta i sense saludar-lo li va dir que estava bé i que no el necessitava. Sense saber què fer, se’l continuava mirant amb molt mala cara, en Goebbels va trencar el gel i li va demanar a en Hitler que en Fritz li fes un control mèdic rudimentari per tenir una altra opinió. Continuant amb cara de pomes agres, el dictador va acceptar-ho i en Fritz el va examinar-lo amb la roba posada. Li va tocar les extremitats per veure que no tingués algun os trencat o alguna contusió, i li va mirar la vista i l’oïda molt per alt. Va notar que efectivament tenia un fort cop el braç esquerre, que tenia els timpans perforats, els genolls inflats, però el que més li va sorprendre és com havia envellit el dictador alemany. Tenia 55 anys, però semblava un home molt més gran. Mentre en Goebbels li parlava en el dictador, en Fritz va notar que en Hitler tenia un petit tremolor a la ma esquerra quan agafava la tassa de te que tenia damunt la taula i va pensar que potser tenia un principi de parkinson, però no ho podia afirmar del cert perquè en Hitler no es deixava fer un examen mèdic com calia i també podia ser que estigués nerviós després de l’atemptat. De fet pensava que eren les seves ganes de veure’l malalt. En acabar l’examen mèdic, va entrar en el barracó el general Heinz Guderian, nombrat el dia anterior Cap de l’Estat Major General del Heer, i en Fritz va tenir que marxar cap al seu barracó amb els altres metges, que li varen explicar que en Hitler mai es deixaria veure despullat i que era molt difícil saber si tenia alguna malaltia o algun mal perquè no es deixava fer exàmens mèdics com caldria.

 

Després de menjar una mica de fruita en el menjador barracó, en Fritz va anar a l’hospital de Rastenburg a veure els ferits de la bomba del 20 de juliol. Estirat en un llit individual va veure-hi el comandant general Rudolf Schmundt, que per culpa de les ferides va quedar cec i horriblement desfigurat. Mirant-lo amb un dels seus companys, en Fritz va saber que no sobreviuria gaires dies aquell home. Efectivament va morir l’1 d’octubre de 1944. Mirant més a la dreta, va veure-hi estirat en un llit a en Julius Schaub, l’assistent d’en Hitler. Mentre l’examinava per alt anava sentint com es queixava d’una ferida a la cama i als braços que no tenia. Mirant-lo amb cara de sorprès, en Schaub, en veure que seria descobert, li va dir a cau d’orella:

 

Firma que tinc un ferida perquè vull que en Hitler amb condecori i que vegi la meva implicació en el règim. Et donaré diners, però fes-ho per favor.

 

Continuant sorprès i avergonyit del què li proposava, en Fritz va firmar que en Schaub estava realment ferit ja que no hi perdia res en firmar-ho i pensava que potser hi perdria si deia la veritat.

 

A la nit, després de sopar patates bullides amb sopa de pollastre, en Fritz es va reunir un moment amb en Goebbels per dir-li que veia a en Hitler bé, només una mica adolorit, però no li va voler dir que pensava que podia tenir parkinson. Més tranquil en saber que en Hitler no tenia res, el ministre li va explicar que ara començarien unes batudes per tot el Reich per buscar a tots els participants del cop d’Estat i que els eliminarien a tots, un per un. No dient-li res més, en Fritz es va retirar al seu barracó per descansar mentre pensava en la seva filla i la seva esposa.

 

L’endemà, mentre estava amb l’equip mèdic parlant de la guerra, molts volien marxar perquè sabien que aviat vindrien els soviètics, en Goebbels va tornar a cridar a en Fritz. Portant-lo un altre cop al barracó d’en Hitler, en Fritz avançava cap al barracó irritat pensant que l’estaven tractant com un ninot, com en Mussolini, pensava. Aquesta vegada en Hitler el va rebre amb més amabilitat i estava de més bon humor al costat de la seva secretària Traude Junge. Assegut a una butaca, el dictador li va explicar que li feia mal el braç esquerre, però que estava bé amb un esperit de ferro. No deixant de mirar la secretària, es va aixecar per treure’s la jaqueta i es va quedar amb la camisa. Arremangant-li la màniga esquerre de la camisa blanca, en Fritz li va posar una pomada que tenien una farmaciola per calmar-li el dolor i les cremades que tenia a les mans i a les cames. Mentre li feia un massatge a l’espatlla amb la pomada, en Hitler li explicava a en Goebbels que després de que esclatés la bomba el primer que va fer va ser veure si tenia els braços, els ulls i les cames. Mirant-li la mà esquerra mentre el dictador parlava, en Fritz va tornar a notar que li tremolava una mica quan hi feia força. Acabant-li de posar tota la pomada, en Hitler es va tocar l’espatlla i va dir-li a en Fritz:

 

Fas molt bons massatges, en Himmler també té un massatgista molt bo. Es diu Felix Kersten. Si mai en vols aprendre preguntar per ell.

 

Fent-li que no amb el cap, que ja tenia prou feina com a metge, en Hitler es va posar la jaqueta i es va posar a parlar amb en Goebbels mentre en Fritz s’eixugava les mans amb uns draps amb l’emblema del NSDAP. Es va queixar dels generals i de l’Estat Major, i va començar a insultar-los mentre en Goebbels li anava donant la raó a tot. Veient que no hi feia res després de netejar-se les mans, en Fritz va ser convidat a marxar del barracó perquè s’havien de reunir amb en Bernd Freytag von Loringhoven, un assistent de l’Estat Major, per parlar de la situació militar.

 

A fora al barracó, en Fritz va aprofitar que tothom el tractava amb respecte per ser amic d’en Goebbels per demanar-li a un dels membres de les SS que feien guàrdia, com anava la situació militar. No deixant de fumar com un desesperat la seva cigarreta, aquell ajudant li va contestar pensant que en Fritz era un noi de confiança del règim:

 

Malament, ara els soviètics són a pocs quilòmetres, ja han entrat a Polònia i ara descobriran els nostres camps. Quan vegin tot allò, ja veuràs amb quins ànims lluitaran. No m’agradaria haver de lluitar contra ells, però si ho tinc que fer ho faré per en Hitler. Ell tampoc es rendirà.

 

Com si sabes de què es tractes, en Fritz li va dir:

 

Però vols dir que s’enfurismaran gaire en veure a aquests camps? Ells també en tenen i allà també moren gent.

 

Amb un somriure fals, aquell home li va contestar sense embuts i fent pipades ràpides a la cigarreta:

 

Es poden assemblar. Però nosaltres en aquests camps hi hem practicat l’extermini. Hem assassinat a centenars de milers de persones, jo diria una quants milions. No crec que els hi faci gràcia veure-ho. A part, crec que encara recorden com els varem envair. Els pobles que han col·laborat amb nosaltres i són alliberats pels soviètic, aquests assassinen a tots els homes del poble, violen a totes les dones i cremen a totes les cases.

 

Entenent ara perquè en Heinrich desitjava que els nord-americans arribessin abans a Berlín, en Fritz va marxar al seu barracó a descansar una estona mentre veia que els ànims del quarter estaven pels terres. Mentre sopaven patates amb pèsols amb els altres membres del personal mèdic, en Fritz va rebre la visita d’en Goebbels, que el va portar a fora el barracó per parlar a soles. Sota la foscor de la nit i sentint els pastors alemanys lladrar, el ministre li va dir que l’endemà podia marxar al matí amb l’Albert Speer cap a Berlín. No entenent perquè ara havia de marxar amb l’Albert Speer, que l’havia acusat de traïdor, en Fritz li va preguntar:

 

Però no era un traïdor aquest?

 

Fent cara de menyspreu, en Goebbels li va contestar:

 

Per mi sí, però és el nen mimat d’en Hitler. Són bons amics perquè l’Albert Speer és arquitecte i coincideixen amb la seva fascinació a l’arquitectura. Et pot semblar un bon home amb la seva cara de nen que no ha trencat mai un plat, però no és un home de fiar i et puc assegurar que no en té res d’innocent. 

 

No preguntant res més perquè estava feliç de poder tornar a Berlín amb la seva família, ja no va tornar al menjador i va anar a dormir ben d’hora per agafar l’endemà l’avió.

 

A primeres hores del matí del 24 de juliol, en Fritz va tornar juntament amb l’Albert Speer cap a Berlín. Mirant i escoltant al ministre d’Armament parlant amb el personal de l’avió, en Fritz va notar que aquell home que semblava callat i tímid era un home extraordinàriament intel·ligent i no entenia com una persona com ell, que sembla tal i com l’hi havia descrit en Goebbels, un bon home amb la seva cara amable i amb uns bons modals, li recordava al seu pare quan era jove, era un nacionalsocialista. Sabia que havia fet treballar els seus treballadors quan era arquitecte sense cap tipus d’escrúpols per tal de complir els terminis d’entrega i que era el responsable com a ministre d’Armament i Munició de planificar una economia de guerra fent treballar a la gent en les indústries bèl·liques. Segons alguns, gràcies a ell la guerra es va allargar uns mesos més. Parlant amb un guàrdia de les SS que viatjaven amb ells, aquest li va dir referint-se a l’Albert Speer:

 

Sinó fos per aquest home ara no tindríem armes. Gràcies a ell encara resistim. Ha mogut tota l’economia alemanya i l’ha focalitzat només en la guerra i els seus resultats són impressionants.

 

Aterrant a Berlín després de passar un banc de núvols, tots varen marxar cap a casa seva. En Fritz va rebutjar l’oferiment de l’Albert Speer de portar-lo amb cotxe a casa al·legant de que volia caminar. No volia fer-se amic ara d’un altre nazi. Passant la Potsdamer Platz, totalment destrossada, per girar cap a la Leipziger Strasse, li va fer molt mal al cor veure el seu barri destrossat. Com l’hi hagués agradat comprar les flors a la floristeria de la Carlene per donar-les a la seva filla o com l’hi agradat comprar un pastís a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina per menjar-lo amb la família, pensava. En entrar a casa amb el cap abaixat, en Fritz va anar corrents a abraçar a l’Elise i a l’Àngela, que estava ansiosa de veure’l. Havia trobat molt a faltar a la seva filla i no se’n va separar ni un segon aquell dia. Es passejava amb ella en els seus braços pel menjador i l’enlairava per jugar amb ella. Preguntant-li tots com havia vist en Hitler, en Fritz els va confessar després de deixar la nena a les mans de la seva mare:

 

Sembla molt més vell, però la bomba no l’ha afectat a priori. Potser m’equivoco però li he vist tremolar una mica la mà i penso que potser estar desenvolupant la malaltia del parkinson, però no ho puc assegurar.

 

Després de que se sabés que en Fritz tornava a ser el barri, molts veïns, com en Martin i la Klara, el varen anar a veure a casa per saber com estava en Hitler. Sabent que s’estava perseguint a tot sospitós d’estar encontra del règim, en Fritz es limitava a explicar que el dictador estava bé i que no tenia cap mal aparent. Disgustats de que estigués bé, tots tornaven a casa esperant que arribessin o els soviètics o els bombarders anglosaxons. En Mark i la Bernardina un dia es varen discutir al carrer per com era millor morir: si d’un tret d’un soldat soviètic o d’una bomba nord-americana. L’Otto, obsessionat en no morir en un refugi, explicava a tots els que entraven a la barberia per tallar-se el cabell:

Si veus un avió blanc, és la RAF. Si veus un avió negre, és de la USAAF. I si no veus res, és la Luftwaffe.

El 26 de juliol, tota la família Klein varen sentir assentats al voltant de la taula del menjador el missatge d’en Goebbels per la ràdio on explicava que havia vist imatges apocalíptiques quan va saber de l’atemptat del 20 de juliol. Després de relatar els objectius dels colpistes, va assegurar un cop més que la Providència havia salvat a en Hitler. Picant a la taula després de sentir-lo, en Heinrich va exclamar enrabiat:

Ara la gent tornarà a divinitzar en Hitler. Però s’ha de reconèixer que té una sort que ja la voldria jo.

Tocant la taula amb les mans, en Fritz els va explicar que en Hitler s’havia salvat gràcies a una taula de roure quan va esclatar la bomba i que si era viu no es devia a la Providència. Però també sabia que ara seria més difícil acabar amb en Hitler a través d’un cop d’Estat. Només els quedava una opció, esperar que arribessin abans els nord-americans o els britànics que els soviètics.

 

Els següents dies, mentre el govern detenia als familiars dels colpistes, en total se’n varen detenir més de 5.000, molts dels quals o varen ser assassinats o varen ser enviats als camps, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital i es passava totes les hores que no estava treballant amb la família cuidant a l’Elise. Quan tornava a casa semblava com si la guerra hagués deixat d’existir per ell. Passejant pel barri, que feia setmanes que no estava sent bombardejat, veia com s’estaven reparant mica en mica les destrosses, tot i que molts veïns de tota la vida havien marxat i alguns havien mort. L’Albert i la Helga varen marxar en uns albergs en veure que era impossible reconstruir la botiga, la barbaria de l’Otto només obria unes hores i no hi tenia finestres, el bar Victorius estava obert només a les tardes, l’únic client semblava el gat Cukie que es passejava per damunt la barra , i la pastisseria només venien pa. Passejant a poc a poc pel carrer, a les faroles hi veia cartells penjats en què el govern alemany oferia una recompensa d’un milió de Reichsmarcks per qui capturés al colpista i ex alcalde de Leipzig, en Carl Friedrich Goerdeler. A la nit, quan ja no passava ni una ànima pel carrer, sense que la família se’n adonés en Fritz va sortir al carrer per despenjar els cartells. Tot i voler-lo ajudar, en Goerdeler va ser detingut el 12 d’agost i decapitat el 2 de febrer de 1945.

 

Però aquesta aparent tranquil·litat que vivia en Fritz i el barri es va veure frenada el 3 d’agost quan va sentir per la ràdio la crida que va fer en Hitler per reivindicar la Guerra Total. El dictador alemany va explicar que només seria possible contar amb els líders polítics conscients de les seves responsabilitats. En Fritz, que es va quedar amb la idea de la Guerra Total, que simbolitzava que tot giraria al voltant de la guerra, per ell simbolitzava que hauria d’anar a lluitar en una batalla suïcida i sense sentit. Parlant amb en Heinrich a fora l’entrada de casa, ell sempre li recomanava paciència i esperar als anglosaxons. No tenia sentit posar-se neguitós abans d’hora, li deia. Amb un somriure forçat, en Fritz li deia:

 

Si ens veiés la Galiana esperant als nord-americans com els salvadors ens engegaria a pasta fang.

 

Rient també pensant en la seva filla i en els seus ideals, en Heinrich li va preguntar per primer cop:

 

Encara l’estimes?

 

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar:

 

No he deixat ni un segon d’estimar-la, era tot el què tenia. La meva vida continua girant al voltant d’ella, tot estar relacionat amb ella. Quan passo pel Reichstag, el Tiergarten, l’Unter den Linden, la Universitat, el barri, tot em fa pensar en ella. Mai m’he perdonat la seva mort, encara somio amb aquell maleït dia. Sempre penso que no he superat la seva mort….. Encara crec que algun dia em llevaré i la tornaré a veure al meu costat i que serem feliços com havíem somiat.

 

Tocant-li l’espatlla per interrompre’l, en Heinrich li va confessar mentre mirava el bloc de pisos on vivien, que ara no era res que un esquelet de ciment amb un parell de paret de dretes:

 

Jo vaig deixar la meva esposa perquè ella no volia continuar vivint sense la Galiana i jo tenia clar que volia viure per molt mal que em fes no tindre la meva filla. Mai l’he deixat d’estimar, però jo havia de continuar per ella. Els records hi són i no els vull oblidar, però no em puc quedar en una època del temps que ja no hi és. Tu també has de continuar i em sembla que ho tens tot de cara per fer-ho i per ser feliç.

 

Mirant per on hi havia la finestra de casa per veure a la seva esposa i a la seva filla en el sofà, en Fritz li va dir en veu baixa:

 

Espero que la guerra m’ho permeti.     

 

Escoltant per la ràdio i pel què deia la gent, la família Klein seguia amb molta expectació l’avanç de les tropes aliades per França i esperaven que en breu ocupessin París. Preguntant a la gent com veien la guerra, la majoria, per no dir tots, els hi responien que no creien en la victòria i que només un miracle podia salvar Alemanya, però afirmaven que creure en miracles ja era cosa del passat. Alguns també deien que l’Exèrcit havia traït a en Hitler i que l’Erwin Rommel havia donat suport als colpistes. En Martin feia temps que ja havia deixat de creure en el règim i quan veia a en Fritz li deia que l’hi havia d’haver fet cas des del principi quan li deia que el nacionalsocialisme era un règim cruel. Només la Carlene continuava confiant amb en Hitler i renegava dels soviètics definint-los com una raça inferior que havien d’aniquilar. L’Àngela, que aquells dies anava a l’església de Sant Miquel amb la seva filla per resar per la seva família, tenia sempre una espelma en el menjador esperant que la protegís dels nazis, els bombardejos i dels soviètics. Masses enemics pensava. Un dia que resava davant de la finestra de la seva habitació, la Luane es va agenollar al costat d’ella i es va posar a resar amb ella. Veient-li caure les llàgrimes i sabent com trobava a faltar el seu marit, l’Àngela la va abraçar i li va dir que havia de ser forta per la seva neta. Posant-se a plorar desconsoladament, la Luane li repetia enfonsada que era molt injust el què l’hi havia passat a en Barnard i que estaven pagant un preu massa elevat per haver cregut durant uns instants amb el nazisme.

 

El 19 d’agost, quan tornava de l’Hospital, en Heinrich va cridar a en Fritz perquè es reunís amb ell a la biblioteca d’en Barnard per parlar tots dos sols. Fent-li cas el va seguir. Assentant-se a una cadira per deixar seure en Fritz a la butaca del seu pare, en Heinrich li va explicar que els nazis estaven assassinat als colpistes a la presó de Berlín Plotzensee i que en el camp de concentració de Buchenwald havien afusellat a l’ex líder del partit comunista, l’Ernst Thälmann, detingut des del 4 de març de 1933 per ordres d’en Hitler. Recordant com la Galiana havia admirat la determinació d’en Thälmann i com l’havia criticat per no haver atacat amb més duresa al nazisme, en Fritz li va dir trist:

 

Encara era viu en Thälmann? Feia temps que el donava per mort. Pensant uns segons amb en Thälmann i com l’havien criticat amb la Galiana, va continuar: Això és una bogeria. Com més atrapat es vegi el règim més boig i més barbar es tornarà. Serà com un gat acorralat. Esperem que els Aliats occidentals arribin ràpidament. Ser que tenen a l’abast París i que el seu avanç no té aturador. Això és una cursa on nosaltres som la meta.

 

El 25 d’agost, les tropes nord-americanes i els soldats francesos de la 2ª Divisió blindada d’en Philippe Leclerc varen alliberar París. Quan es va conèixer a Berlín aquesta notícia, a casa dels Klein va esclatar l’eufòria. En Fritz va recordar aquella ciutat que tant li agradava i va pensar que potser estarien de sort. Pensant amb  els bombardejos, creia que s’havien acabat perquè creia que els Aliats no voldrien conquerir un país amb runes. Quan en parlava amb en Georg, a qui visitava sovint amb l’Àngela i l’Elise, ell sempre els hi deia que si arribaven primer els soviètics que fugissin ràpidament cap a l’oest. En Fritz li explicava que era més probable que arribessin els nord-americans ja que estaven apunt de penetrar la frontera occidental, però en Georg li contestava segur d’ell mateix:

 

No ho crec. Els països que ens han donat suport fins ara com Hongria, Romania, Bulgària i Finlàndia firmaran la pau i deixaran passar els soviètics. Si vols un consell, fugiu a França si podeu. Recordes París i el nostre viatge? Tant debò em pogués aturar en aquella època. Però em sembla que no ho puc fer això!

 

Sospirant, en Fritz li va dir:

 

Sí, però tots hem canviat des d’aleshores i hem seguit diferents camins.

 

El 7 de setembre, després de plegar de treballar a la llibreria, on l’Àngela hi treballava unes quantes hores al dia perquè l’hi entusiasmava la feina, tot i que preferia vendre llibres que diaris, i per distreure’s, va portar a casa l’últim número del Völkischer Beobachter perquè el llegís la família. En ell s’hi podia llegir un article de l’escriptor i segon cap de premsa del Reich, en l’Helmut Sündermann, on demanava als alemanys que no ajudessin als Aliats en donar-los aliments, informació i ajuda. També els demanava destruir tots els ponts i els camins per on haurien de passar les tropes aliades. Per últim, l’escriptor va expressar el seu desig de veure els seus enemics morts, desolats i atemorits per l’odi. Comentant l’article en el menjador, en Fritz va exclamar després de llegir-lo en veu alta per tota la família:

 

El règim té molt clar que els Aliats penetraran per Alemanya i que no es rendiran. Esperem que vagin ràpid i que la gent els ajudi, però llàstima que Berlín estigui massa a l’est.

 

Mirant amb deteniment el diari, en Heinrich li va contestar:

 

Per mala sort en aquest article es pot llegir que el règim posarà en marxa una política de terra cremada. Això seria molt greu pel poble en el futur. Els soviètics ja la varen utilitzar el 1941 i va ser una política catastròfica per la població.

 

L’endemà, pel barri varen sortir rumors de que havien llançat uns nous míssils més potents que els V-1, eren els V-2, però ningú ja creia en aquestes armes que els nazis venien com a miraculoses i que havien de canviar el rumb de la guerra. Només els més joves continuaven creient-se a aquest règim que estava cada cop més a la seva fi. L’àguila marxava de les seves vides.

 

El 12 de setembre, quan en Fritz tornava amb la seva Zündapp de l’Hospital cap a casa,  va passar per davant de la Porta de Brandenburg i just aquell moment va sentir una forta explosió. Parant la motocicleta en sec per veure què passava, va observar com s’enfonsava el sostre de la casa d’en Goebbels destrossant la planta baixa. De seguida molts curiosos com en Fritz varen mirar al cel pensant que estaven sent bombardejats, però no veien a cap bombarder i no sentien cap soroll. Encuriosit, es va apropar a la casa mig en runes després d’aparcar la motocicleta en una de els columnes de la Porta. En veure tants curiosos, un guàrdia de les SS els va fer fora a crits. Reconeixent a en Fritz de les vegades que havia anat a veure el ministre, el guàrdia de les SS li va dir que en Goebbels no era a la casa. El què va passar va ser que una mina aèria va esclatar en el jardí ministerial situat a la Hermann-Göering Strasse. Per culpa dels desperfectes de la casa, el ministre es va tenir que traslladar a la seva casa d’estiu a Lanke, on en Hitler els hi va fer construir un búnquer.

 

Al cap de dos dies, en Goebbels va trucar a en Fritz a casa seu perquè li expliqués quin ambient es vivia a Berlín. Parlant-li de que la gent estava enfonsada i de que molts havien abandonat la ciutat, en Fritz li va preguntar per la salut d’en Hitler pensant que si tenia parkinson els afectes de la malaltia ja serien més visibles. Entenent que li demanava com a metge i com a ferm seguidor al nacionalsocialisme, el ministre li va explicar que en Hitler s’havia queixat de forts marejos, dolos al cap i tremolors a les mans i a les cames, sobretot a la mà esquerra. Posant-se a riure per dins pensant que segurament el dictador tenia la malaltia, en Fritz va pensar que en Hitler no aguantaria gaire més amb els seus nervis i que seria rellevat. Parlant de la guerra, en Goebbels li va confessar que havien de firmar la pau amb un dels dos bàndols i quan li va preguntar a en Fritz amb quin bàndol firmaria ell la pau, aquest li va dir sense dubtar-ho:

 

Amb els soviètics.

 

En Fritz li va dir amb els soviètics perquè volia que fossin els britànics i els nord-americans qui fessin desaparèixer al nacionalsocialisme. Sabia que si continuaven lluitant contra els soviètics aquests arribarien a Berlín i destruirien tot el què trobessin pel camí. Estant-hi d’acord, el ministre va exposar dies més tard aquesta idea a en Heinrich Himmler i a en Martin Bormann, que la varen estudiar. Però com que totes les ordres depenien d’en Hitler, i el dictador estava decidit en no capitular, la lluita va continuar i la proposta d’en Fritz va quedar en paper mullat.

 

Per sort, els Aliats no varen bombardejar més Berlín durant unes setmanes, cosa que en Fritz va agrair perquè no volia córrer cap als refugis amb la nena recent nascuda. A l’Hospital, que estava danyat pels bombardejos, es tornaven a veure més ferits de guerra perquè cada cop els soldats alemanys lluitaven més a prop de Berlín. Parlant amb ells, aquests li explicaven, tant si havien lluitat en el front oriental com en el front occidental, que no podien fer res per frenar els Aliats i que ara només quedava esperar veure qui arribava primer a Berlín. Examinant les ferides d’alguns d’aquells soldats, en Fritz va veure que se les havien provocat ells mateixos per no continuar lluitant en batalles inútils. Alguns s’havien disparat al peu o s’havien tallat un parell de dits de la mà. Entenent-los, no va explicar ni en el director ni a les autoritats que molts d’aquests soldats feien aquesta pràctica. Gràcies a aquells soldats, en Fritz va saber que els soviètics havien entrat a Hongria i que estaven apunt d’entrar per Prússia Oriental, i que els nord-americans estaven a prop d’Aquisgrà. Però, per desgràcia de molts alemanys, els soldats alemanys es varen començar a defensar millor en el front occidental.

 

El 15 d’octubre, mentre estaven cuinant patates amb pèsols per sopar, varen sentir per la ràdio que havia mort en un accident de cotxe el mariscal de camp Erwin Rommel. Després de la notícia es varen començar a fer homenatges en el seu honor i el mariscal de camp va ser enterrat amb una enorme bandera amb l’esvàstica en el fèretre que havien fabricat la fàbrica Klein anys enrere. La Carlene va posar a la porta de la floristeria un llençol negre. Parlant-ne amb en Martin, que gràcies als seus clients coneixia molts rumors, sobretot gràcies a la Klara que sabia totes les xafarderies del règim, els va explicar que ell creia que l’havien assassinat els nazis perquè era considerat un dels conspiradors contra el règim. Dient-ho sempre en veu baixa perquè no l’escoltessin, en Martin li confessava que tenia ganes de que els nord-americans arribessin aviat a Berlín i que ja tenia preparada una bandera nord-americana guardada en un calaix per quan entressin a la ciutat. Posant-se a riure pensant que continuava sent un venut, en Fritz li va dir en to de broma que ell tenia guardada la soviètica. Canviant-li la cara, en Martin li va dir en to seriós que la guardés per si de cas.

 

Tota aquella confiança d’en Fritz i de la gent del barri de que tot acabaria ràpid i sense lluitar, es va veure enfonsada el 18 d’octubre quan varen llegir que el govern decretava la creació d’una milícia popular, la Volkssturm. Tots els homes de 16 a 60 anys varen ser cridats per lluitar. La intenció dels nazis era invocar l’esperit de les guerres d’alliberació contra en Napoleó. Atemorit pensant que hauria d’anar a lluitar, en Fritz va explicar aquest nou decret a la família. Tots es varen posar a plorar pensant que tant en Fritz com en Marwin haurien d’anar a lluitar i que podrien morir com en Lou i l’Udo. En Heinrich tenia 62 anys i per tant se salvava d’haver d’anar a la guerra. Mirant al seu germà, en Fritz va veure que estava nerviós i que no seria capaç de combatre. Pensant que havia de fer alguna cosa, en Fritz va trucar a en Goebbels a la seva casa de Lanke. Després d’intentar diverses vegades parlar amb el ministre, finalment va poder parlar-hi a la tarda, però aquell dia en Goebbels estava de molt mal humor. Després de preguntar pels fills, en Fritz li va demanar que en ell i en el seu germà no els enviessin a la guerra, però el ministre li va dir cridant:

 

Què vols que jo sigui un traïdor?. Jo no puc fer això, és una bestiesa el que em demanes. El meu fillastre, en Harald, no té cap tracte de favor per ser qui és i ara mateix està lluitant a Itàlia. Agafant aire, li va afegir: Però tu no has de patir perquè ets metge i tindràs una autorització per no haver d’anar a lluitar i, a més, els necessitem a Berlín fins l’últim moment. Ara bé, el teu germà si que haurà de lluitar. Però pensa que ho fa pel Reich.

 

Enfadat pensant que el seu germà hauria d’anar a lluitar, en Fritz li va preguntar amb ràbia:

 

I perquè no aneu a lluitar vosaltres? Em sembla que encaixeu en el perfil d’edat!

 

Sense contestar-li, el ministre va penjar el telèfon. Pensant una solució, en Fritz li va demanar a en Heinrich parlar amb ell a soles a fora al carrer. Sortint a la Leipziger Strasse, en Fritz li va demanar que quan fos l’hora s’emportés a la seva família cap a l’oest, a una zona segura controlada pels anglosaxons. Prometent-li que així ho faria, en Heinrich li va preguntar:

 

Però, perquè? Que tu no seràs aquí? En les guerres els metges no van a lluitar! Serà el teu germà el qui haurà d’anar-hi.

 

Mirant que no l’escoltessin i mirant el segon pis de l’esquerre de casa seu, el de la Klara, en Fritz li va contestar trist:

 

Em canviaré el lloc per en Marwin. Ser que sona a bogeria, però ell no sabrà lluitar i morirà. Jo tinc més possibilitats que ell. Canviaré els papers de l’Hospital i faré que en Marwin tingui una autorització per marxar amb vosaltres quan sigui el moment. Conec un metge, en Paul, que és de Colònia, i us ajudarà. L’altre dia va anar a la seva ciutat i em va dir abans de marxar que si el necessitava només l’hi havia de fer un truc.

 

Esbufegant sabent que era una bestiesa, en Heinrich li va dir que penses en la seva família, amb la seva esposa i amb la seva filla, però en Fritz li va demanar que respectés la seva decisió. Entrant al menjador amb cara de tristor, en Fritz va comunicar a la família que el ministre li havia assegurat que en Marwin no aniria a lluitar per haver treballat en les banderes amb el seu pare però que ell sí. En sentir que el seu marit hauria d’anar a lluitar, l’Àngela es va quedar glaçada de cop i es va posar les mans a la cara perquè no la veiessin plorar. No deixant d’agafar a la seva filla amb força, es va estirar al sofà amb l’Elise al costat. La Luane no podia ni respirar pensant que el seu fill hauria d’anar a combatre en una última batalla absurda i no el volia perdre com en el seu marit. La Katrina es va posar a plorar desoladament en una cadira del menjador i la Matilda va tornar a la cuina sense dir res. En sentir com l’Elise es posava a plorar, en Fritz va agafar la nena, va acaronar la cara de la seva esposa, i els va dir convençut d’ell mateix:

 

Tornaré. Per mi no patiu! Quan sigui l’hora vull que tots feu cas a en Heinrich, ell us portarà a un lloc segur.

 

No deixant de plorar, l’Àngela es va aixecar de cop, el va abraçar amb totes les seves forces esperant que no els separessin mai. A la nit, després de sopar sopa de pollastre, quan estaven sols al llit, l’Àngela li va preguntar perquè ell havia d’anar a lluitar i no el seu germà. No es creia la història de la fàbrica i ja es pensava que el seu marit s’havia canviat els llocs. No sabent que contestar-li mentre anava sentint com només fora el carrer passaven cotxes de policies, en Fritz li va fer un llarg petó i li va prometre que tornaria. Destrossada, l’Àngela no va poder dormir aquella nit pensant que el seu marit aniria al combat i que moriria. Mirant-li la cara mentre dormia plàcidament, ella tenia clar que no l’abandonaria i amb veu baixa li va jurar que es quedaria al seu costat passés el què passés. Mentre rumiava amb la foscor de la nit com a companyia, pensava que en Fritz volia morir per estar amb la Galiana.

 

Els següents dies, en Fritz va canviar gràcies al director els seus papers amb els d’en Marwin i va aconseguir una autorització per poder deixar la ciutat per anar a fer de metge a Colònia. D’aquesta manera el seu germà seria un metge amb permís per sortir de Berlín. Entrant a la botiga de la Matilda, on la Katrina i en Marwin treballaven aferrissadament intentant vendre productes pels més necessitats, en Fritz li va donar aquells documents que acreditaven que en Marwin era metge. Mirant-los sense entendre res des de darrere d’un improvisat taulell amb quatre fustes valentes, en Marwin li va preguntar què eren aquells documents, i en Fritz li va contestar mirant-lo als ulls:

 

Aquests papers et serviran per no anar a lluitar si et criden per formar part de la Volkssturm. Només els has d’ensenyar i tot estarà resolt. Quan sigui el moment podràs marxar de Berlín perquè segons els documents hauràs d’anar a treballar a Colònia. Et podràs endur totes les persones innecessàries pel Reich.

 

Tartamudejant sense entendre perquè ho feia, en Marwin li va preguntar per ell, i en Fritz li va contestar serenament:

 

Per mi no pateixis. Jo estic acostumat a veure la cara de l’horror i de la mort. No podia consentir que tu anessis a lluitar. Quan érem petits tu sempre em guanyaves en les baralles, però ara no em guanyaries. Estic massa boig jo, que no ho recordes? Recordo com sempre em deies que no fes el ximple quan em portava malament davant del pare, i ara et prometo que no he fet cap ximpleria.

 

Recordant-li que tenia dona i una filla, en Fritz els hi va dir mentre els hi agafava amb força les mans per damunt del taulell:

 

Tornaré. Però si passés alguna cosa vull que vosaltres dos us ocupeu de l’Àngela i de l’Elise. Ser que potser sona com una bogeria, però crec que no em passarà res. Tinc més sort del que la gent es pensa.   

 

Marxant cap a casa per no plorar, en Marwin li va dir cridant mentre el veia anar cap a casa:

 

Has fet una ximpleria, però tu agraeixo, germà.

 

Picant-li l’ull, en Fritz va marxar cap a casa, on l’Àngela estava abatuda pensant amb el seu marit. En Fritz encara tenia l’esperança de no haver d’anar a lluitar, de moment l’havien cridat i només feia instrucció militar unes hores. No l’enviaven al front perquè esperaven que els soviètics o els anglosaxons estiguessin més a prop de Berlín. Havien de formar part de l’última defensa de la ciutat. Per posar-se més en forma anava a la feina corrents i feia quatre exercicis físics que l’hi varen ensenyar de petit a les classes de gimnàstica.

 

A finals d’octubre res havia canviat. D’en tant en tant en Fritz continuava fent instruccions militar, es posava el braçalet de la Volkssturm (vermell-negre-vermell amb la inscripció Deutscher Volkssturm Wehramcht franquejada per dues àguiles) en el braç esquerre, però de moment res feia sospita que l’enviarien en el front. La falta de municions i de combustible feia impossible que els traslladessin. A la nit del 24 d’octubre, quan estava amb la família sopant pollastre amb llimona, va rebre una trucada d’en Goebbels. Enfadat amb el ministre no el va ni saludar i només pensava en penjar-li el telèfon. Esperant un segons per saber què li diria el ministre, en Goebbels li va explicar preocupat que els dolors estomacals i els tremolors que tenia en Hitler havien augmentat molt i li demanava ajuda. Sense pensar-s’ho i mirant a la seva família, en Fritz li va contestar cridant:

 

Res té parkinson, no té solució, igual que Alemanya. Però Alemanya viurà i ell morirà.

 

Just acabar de dir la paraula morirà va penjar el telèfon, cosa que va indignar a en Goebbels, que es va prometre que mai més el tornaria a trucar. L’hagués fet executar com un traïdor, però pensava amb en Barnard, el seu amic, i creia que no valia la pena. En tornar a taula amb la família, en Fritz va ser aplaudit per tots i l’Àngela va entendre perquè havia de ser ell qui anés a lluitar enlloc d’en Marwin, que s’alterava al més mínim soroll i en més d’una ocasió els havia fet saltar del llit perquè s’havia pensat que els estaven bombardejant quan només eren quatre vagabunds que rondaven pel barri fent soroll.

 

Els següents dies, per la Leipziger Strasse varen començar a circular rumors de que els soldats soviètics estaven violant a dones, assassinaven a nens, torturaven als homes i saquejaven les cases. La Klara no parava de dir que els soviètics convertirien a les alemanyes en les seves prostitutes i explicava en tot detall com una dona havia sigut violada per més de 30 soldats. La gent estava molt espantada en sentir-la, no volien que Alemanya es convertís en una casa de maturrangues, i molts homes com en Kurt pensaven amb les seves dones i les seves filles sabent que serien objectius d’aquells soldats. Parlant amb els veïns, en Fritz els hi deia que només eren rumors, però sabia pel què li deien els soldats de l’Hospital que aquestes atrocitats es cometien i que no eren bum-bums. Continuant parlant amb ells enmig del carrer, en Hermann li va ensenyar a en Fritz els diaris que explicaven que es crearien aviat unes noves armes miraculoses que canviarien el rumb de la guerra. Ja tenint-ne coneixement gràcies els diaris que li portava l’Àngela, en Fritz els hi repetia:

 

No hi ha miracle que salvi Alemanya. Aquesta vegada és definitiu. Mireu el nostre voltant, està tot destruït, no queda res dempeus. Mira l’Hotel Esplanade, fa setmanes que no funciona, mireu la botiga de l’Albert i la Helga, està en ruïnes. Jo no crec en aquestes armes, només és propaganda.  

 

Tot i les paraules d’en Fritz, els rumors de les noves armes es varen escampar amb més força els següents dies i alguns fidels al nacionalsocialisme, la majoria joves, varen creure fermament amb aquestes armes que tenien que salvar Alemanya del desastre. La Carlene no parava de dir que cap soviètic la tocaria perquè ells eren superiors racialment i estava convençuda de que amb aquestes noves armes els destruirien.

 

Per altra banda, les condicions de vida dels berlinesos eren molt dures; estaven sense calefacció, els subministraments de gas i electricitat només funcionaven unes quantes hores al dia, tenien pocs aliments i hi havia molts vagabunds disposats a tot. Patint perquè la seva filla no patís fred, en Fritz anava sovint després de treballar al Tiergarten per buscar trossos de llenya per encendre la llar de foc que tenien al menjador i de pas feien salsitxes a la brasa. La gent tallava els arbres dels parcs per fer-ne llenya i alguns inclús hi havien fet un hort per cultivar-hi patates i remolatxa. Passejant pel Gartenbauamt recordava totes les estones que hi havia passat de petit amb els seus amics que tant enyorava, sobretot a la Galiana, i no es podia creure el canvi que havia fet el parc en qüestió de pocs anys. Ja no hi havia gespa, hi havia pocs arbres i per tot arreu es veien deixalles que deixava la gent que dormia al parc després de perdre la casa. Algunes noies molt joves, per por a ser violades pels soviètics, es deixaven desvirgar per aquells vagabunds. Tornant a casa, veia com molts veïns abandonaven el barri com en Hermann i la Bernardina. Marxaven a l’est o l’oest de la ciutat ja que el barri era el més afectat pels bombardejos. Pensant que potser també haurien de marxar i deixar la casa, sempre que ho plantejava es trobava amb l’oposició de la seva esposa, que volia cuidar la seva filla en una llar familiar, i de la Luane, que volia defensar com fos la seva casa que havia aixecat amb el seu marit, a qui recordava constantment.

 

El 12 de novembre, mentre en Fritz treballava a l’Hospital curant tant a ferits de guerra com a civils berlinesos que es trobaven malament per les difícils condicions en què els hi tocava viure, va rebre per sorpresa la visita de l’Àngela, que li portava la seva filla. Ensenyant-li a la seva filla els llargs passadissos de l’Hospital, l’Àngela es passejava amb la nena als braços buscant al seu marit i quan veia una infermera jove i bonica se li apropava per ensenyar-li la nena i li deia orgullosa que era la filla d’en Fritz. En veure’ls al passadís, a en Fritz li va canviar la cara, estava desanimat i esgotat de tant horror i de tantes hores de treball, i va córrer cap a ells i va agafar feliç a la seva filla. Passejant orgullós pels passadissos amb la nena als braços, en Fritz va ensenyar la seva filla en alguns pacients perquè s’animessin. Amb la nena als braços recorrent els passadissos de l’Hospital amb l’Àngela al costat, es va topar amb el director, que després de saludar a l’Elise amb una carícia li va donar la resta del dia lliure perquè el gaudís amb la família. Preguntant-li perquè ho feia, el director li va contestar mentre anava sentint els crits dels seus pacients que suplicaven calmants:

 

Aprofita el temps ara que pots!. Aviat arribaran els soviètics o els anglosaxons i ves a saber on estarem nosaltres. A més, l’Hospital no aguantarà gaires més bombardejos. Hi ha quatre sales que estan fetes un fàstic.   

 

Marxant tots tres de l’Hospital, en Fritz li comentava en to de broma a l’Àngela que li havia de portar més sovint la nena perquè així li donarien el dia lliure. Baixant per la Schiffbauerdamm tot resseguint el riu Spree, varen baixar després per la Luisen-Strasse. Passejaven tranquil·lament i a poc a poc mirant al riu i el Tiergarten de fons. En arribar a l’Unter den Linden varen veure que a la Pariser Platz hi havia una concentració de gent. Apropant-s’hi amb l’Elise en els braços d’en Fritz per si tenien que marxar corrents, varen veure que a davant de la Porta de Brandenburg es produïa una desfilada militar. Posant-se entre la multitud per veure el pas d’aquells soldats, que ja no anaven tant ben vestits com abans, en Fritz va preguntar a un conegut què estaven celebrant. Mirant-lo feliç i esperançat, aquell home li va contestar senyalant la casa d’en Goebbels, que s’havia reconstruït bastant i on es podia veure el ministre mirant la desfilada des de la finestra:

 

En Goebbels ha agafat el comandament de la capital alemanya per preparar-la per la defensa de la ciutat.

 

Continuant mirant la desfilada amb aquells soldats equipats amb unes quantes Karabinner, en Fritz li va dir a l’Àngela a cau d’orella:

 

Com volen lluitar amb aquests homes, són poquíssims en comparació amb els soviètics i els anglosaxons. Perquè no admeten la derrota i ho acabem tot d’una vegada. No es pot ser més cec. Jo no continuaria jugant a escacs tenint només el rei.  

 

Fent que sí amb el cap, l’Àngela només patia pel seu marit, que tard o d’hora hauria d’anar a lluitar, i per la seva filla. Mirant-lo a la cara, l’Àngela li va demanar que marxessin d’allà perquè no volia que la seva filla veiés als soldats com havien fet ells. Fent-li cas, varen anar a caminar per la Wilhelmstrasse per després tornar a casa. Passant pel seu antic pis només veien les runes de l’edifici i varen veure que uns quants vagabunds havien ocupat l’edifici per fer-hi un foc. Pensant que podrien ser un perill varen canviar de vorera, però en mirar-los fixament en Fritz va veure que eren els veïns de baix el pis que no tenien més lloc que aquelles runes. S’alimentaven del què la gent llançava, inclús havien començat a menjar els rosegadors que caçaven.

 

A les cinc del matí del 21 de novembre, la Matilda va sortir de casa dels Klein per fer cua en una botiga a l’Alt-Moabit per agafar quatre productes bàsics com l’arròs, la llet i pasta per la família. Anava a aquella botiga perquè sabia que de moment sempre hi arribaven productes, però a la que arribaven s’esgotaven en seguida i per això havia de fer cua tant d’hora. Mentre caminava per la Potsdamer Platz va veure una delegació de cotxes oficials amb les seves banderetes. Pensant que passaria el ministre de Propaganda, es va aturar a la vorera per fer la xafardera, però va quedar glaçada en veure que un d’aquells cotxes portava l’emblema del Führer. Era en Hitler. El dictador alemany va tornar del seu quarter general de Rastenburg, on no hi tornaria mai més i prèviament havia donat ordres de destruir-lo amb dinamita perquè no en quedés rastre. Veient que el dictador la mirava des de la finestreta del cotxe i la saludava des del seient de darrere del cotxe, la Matilda li va girar la cara i va continuar caminant cap al Tiergarten per dirigir-se a Moabit. Ni en pintura saludaria a aquell assassí, va pensar. En tornar a casa al cap d’unes quantes hores, va explicar a la família que havia vist a en Hitler. Mirant a en Fritz, en Heinrich li va dir:

 

Saps què vol dia això? Que els soviètics són a prop.

 

Fent que sí amb el cap, en Fritz es va acabar de canviar per anar treballar a l’Hospital. Després de fer un petó a l’Àngela i a l’Elise va anar a la feina pensant que no li quedaven gaires dies per fer aquell trajecte. En arribar a l’Hospital de seguida va ser cridat juntament amb uns quants metges al despatx del director. Pensant que li dirien que s’havien de preparar per lluitar, en Fritz va quedar parat per les paraules que els hi va dir el director en reunir-se:

 

En Hitler ha tornat a la ciutat. És aquí per defensar la ciutat fins l’últim home. Demà l’operaran de les cordes vocals com ja havia fet el 1935 i se li ha d’extirpar un nòdul insignificant. El metge que l’operarà m’ha demanat que l’hi enviéssim algun metge perquè van apurats de personal. Algú es presta voluntari?

 

Mirant-se tots amb cara de desconcert, en Fritz va exclamar:

 

Amb mi no hi conteu! Jo si tinc un bisturí a les mans i el dictador a davant meu no sé què faria. Per tant millor que no hi vagi jo. A més ja té aquell curandero.

 

Posant-se a riure tots els seus companys, ningú va acceptar anar ajudar a en Hitler en la seva intervenció. Veient el rebuig que hi havia cap a en Hitler, rebuig que va comprendre perfectament, el director els hi va donar les gràcies i tots varen tornar als seus llocs. En Fritz es va posar molt content perquè cap dels seus companys s’havia ofert com a voluntari. L’últim cop es varen barallar per fer de voluntaris.

 

Els següents dies, en Fritz cada cop anava més esgotat físicament: quan sortia de l’Hospital anava al Tiergarten a buscar llenya per escalfar-se i quan no hi anava tenia que anar a fer exercicis militar amb la Volkssturm, que la majoria eren nens i vells sense cap experiència en el combat. Amb ell també hi havia en Mark i en Frank. Ensenyant-li a carregar una StG 44, en Fritz veia com molts dels seus companys més joves es posaven a plorar en fer aquells exercicis però eren els més fanàtics en voler continuar amb la lluita. Els més grans els hi ensenyaven a llançar l’arma antitanc Panzerfaust. Per preparar-se millor pel combat, sovint anava a veure a en Georg perquè li expliqués com atacaven els soviètics i què tenia que fer en cas de veure’s atrapat. Però en Georg sempre li deia el mateix, que fugís i que no es fes l’heroi, que allò no era una guerra, era simplement l’actuació de la voluntat d’aniquilar.

 

El 30 de novembre, mentre estaven a casa intentant fer sopa de pollastre durant les hores que hi havia electricitat, varen posar la ràdio per distreure’s i no pensar en la guerra. Mentre escoltaven música clàssica de cop la música es va apagar i varen sentir la veu d’en Hermann Göering, que pronunciaria el seu últim discurs per ràdio. En ell, el ministre de l’Aire va recordar al poble alemany com un grup d’espartans havia defensat el pas de les Termopiles contra les hordes perses i va exclamar que encara que totes les ciutats fossin destruïdes fins als ciments, el poble alemany sobreviure perquè el poble alemany ja havia existit abans sense ciutats. Posant-se a riure en sentir aquesta bajanada, l’Àngela va fer callar al seu marit amb un cop de puny a la taula per continuar sentint el desacreditat Göering. El ministre també va explicar que la desaparició de Berlín seria terrible però no fatal perquè el poble alemany ja havia existit en el passat sense Berlín i va senyalar que si els soviètics arribaven a Berlín, llavors si que el poble alemany hauria deixat d’existir. En acabar el discurs, en Fritz va exclamar:

 

Tenen molt clar que els soviètics seran els primers en arribar a Berlín i que la conqueriran.

 

L’endemà, donant una volta pel barri, en Fritz va veure que tothom comentava el discurs d’en Göering. La majoria, com la carnissera Maria, el criticaven i fins i tot insultaven al ministre acusant-lo de corrupte, drogoaddicte i incompetent. Parlant amb ells i veient que estaven tots molt encesos per les paraules d’en Göering on deixava clar que Berlín seria ocupada, en Fritz els va proposar manifestar-se davant de la Cancelleria perquè el govern veiés que no tenien el suport del poble. Mirant-lo amb descrèdit, alguns varen tornar a casa seva, i la Klara li va dir agafant-lo pel braç:

 

Escolta, que no saps del què en fan dels que gosen contradir al govern? Els maten a la presó de Berlín-Plötzensee després de ser jutjats en un judici ridícul del Tribunal Popular. El propi jutge, en Roland Freisler, insulta als acusats abans de començar el judici que ell presideix. Quin tipus de credibilitat et creus que han de tenir aquests judicis? Han assassinat a tanta gent sospitosa d’actuar a esquenes o encontra del govern o només per haver parlat malament del govern que fa fàstic. Aquest Tribunal Popular va jutjar a un home només per haver declarat després del bombardeig d’Hamburg que els caces alemanys volaven massa baix per lluitar contra els Aliats. És una bogeria, però tens que ser realista, la nostra salvació passa perquè arribin abans els nord-americans i els britànics. Una revolució des de dins és inviable. Els revolucionaris francesos varen guillotinar a més de 20.000 persones en un any, aquí en portem més de 15.000 guillotinades.

 

Precisament, aquell dia, a la presó de Berlín-Plötzensee els nazis varen decapitar a l’Elisabeth Charlotte Glöden, Lilo, acusada d’haver amagat un opositor al règim a casa seva. Sabent que no hi hauria una revolta popular, en Fritz va esperar com la resta que fossin els anglosaxons qui portessin la davantera en la guerra. Ara no podia fer res més que seure a la butaca i esperar.

 

A la tarda del 3 de desembre, per intentar oblidar la guerra i les seves conseqüències, en Fritz va demanar-li a l’Àngela anar a l’Hotel Adlon amb l’Elise per fer-hi una cervesa. Sabia que a Berlín no li quedaven gaires dies hi volia que la seva filla estigués a l’Hotel on es va casar amb la seva mare. Passejant per la Wilhelmstrasse, en Fritz va veure davant de la Cancelleria com s’aturava el Mercedes negre d’en Goebbels. Mirant-ho des de l’altra banda de la vorera, varen veure que del cotxe en sortien els nens d’en Goebbels vestits de militars i les nenes amb vestits blancs i llargs. Darrere seu hi anava la Magda i en Joseph. En veure’l, en Goebbels va saludar amargament a en Fritz alçant el braç dret, no li perdonava les seves paraules de feia unes setmanes, però, des de l’altra banda de la vorera, en Fritz li va girar la cara, cosa que li va indignar al ministre, i va continuar caminant amb l’Àngela cap a l’Hotel Adlon. El ministre va anar a la Cancelleria per invitació d’en Hitler, que volia prendre el te amb la seva família favorita i per jugar amb aquells nens que tant estimava. Arribant a l’Hotel, varen recordar cada detall del casament: el vestit, les flors, els cotxes, la festa, la música… i es varen posar una mica tristos en recordar a en Barnard, en Lou, l’Elise, l’Udo i en Seigmund. Com havia canviat tot amb pocs anys, les seves vides havien canviat com la ciutat. Resistien però estaven destruïts per dins. Jugant amb la nena en el bar de l’Hotel mentre es demanaven una cervesa Höfbrau, l’Àngela li va dir:

 

Ja ser perquè hi havia la família Goebbels a la Cancelleria. En Hitler volia veure per últim cop als seus fills.

 

Rient, en Fritz li va exclamar mentre es posava a beure a broc d’ampolla perquè no hi quedaven copes de cervesa a l’Hotel:

 

Encara creus que són seus?

 

Segura de la seva resposta, l’Àngela li va contestar:

 

Es clar que sí, recorda que quan la Magda estava embarassada en Joseph estava amb aquella actriu txeca i estic segur que ella se’n anava al llit amb en Hitler per no estar sola. Ja es veu per les mirades que es fan.

 

Pensatiu, en Fritz li va explicar mentre mirava que ningú del bar l’escoltés:

 

Quan era a Rastenburg un dels metges em va dir que li semblava que en Hitler només tenia un testicle. El problema és que no ho sabia del cert perquè es veu que no es deixa veure despullat. Es veu que ni el seu criat l’ha vist mai amb pijama o amb barnús.

 

Rient descaradament, l’Àngela va exclamar indignada:

 

Quantes coses ens han amagat d’aquest home. Vols dir que mai sabrem la veritat sobre com era en Hitler?.

 

Dubtant, en Fritz li va contestar:

 

No ho sé. La propaganda ha modificat molt la seva imatge per convertir-lo en una divinitat, però quan el règim caigui sabrem més coses. Tot i que s’hi ho pensem bé tant fa saber qui era en Hitler, el que ha de quedar clar a la Història és que la humanitat no es pot permetre un altre Adolf Hitler.

 

En Fritz aprofitava cada moment, cada minut, cada segon, per estar amb la seva estimada i amb la seva filla. Sabia que li quedava poc i començava a tenir un mal pressentiment a mesura que el fred s’anava fent més intens.

 

El 13 de desembre era un dia tranquil a casa dels Klein, tots estaven al menjador escoltant la ràdio fins que va sonar el telèfon. Agafant-lo l’Àngela esperant que fos en Martin perquè li digués per anar a treballar, va quedar atordida en sentir la veu de la seva cosina de Munic. Feia anys que no parlaven i no tenia relació amb la família de la part del seu pare. Saludant-la fredament, la seva cosina li va explicar que la ciutat havia sigut bombardejada el dia anterior i que havien trobat mort a en Seigmund, el seu pare, en les runes del circ Krone, que havia sigut destruït. Caient-li les llàgrimes recordant al seu pare, l’Àngela li va preguntar què hi feia en el circ Krone, i la seva cosina li va dir:

 

Estava fanàtic amb el nazisme, havia canviat molt i es passava el dia en el circ Krone perquè allà va ser on es va celebrar per últim cop l’aniversari del putsch de 1923. Deia que volia està a prop dels seus líders.

 

Penjant el telèfon trista, en Fritz i tota la família varen córrer cap a ella sabent que havia passat alguna cosa. Amb els ulls plorosos i mirant a la seva mare i a la seva germana, els va comunicar la mort del seu pare. Destrossada en sentir que en Seigmund era mort, l’Annalisa es va posar a plorar igual que les seves dues filles, que volien recordar a un Seigmund molt diferent el dels últims anys. Veient-la trista i atordida assentada en una cadira, en Heinrich no se separava ni un moment de l’Annalisa i li donava ànims perquè fos forta en aquells moments tant difícils. Agraint-li el gest, l’Annalisa abraçava a en Heinrich i li demanava que protegís a les seves filles i a la seva neta si li passava alguna cosa a ella. Plorant a la butaca d’en Barnard, l’Àngela va pensar que era curiós que qui l’hi havia de defensar la seva vida fos el pare de la, segons ella, maleïda Galiana. Després d’eixugar-se les llàgrimes, l’Annalisa va exclamar mirant a les seves filles:

 

Tenim que recordar al Seigmund d’abans, no el Seigmund dels últims anys. L’hem de recordar com el pare que lluitava aferrissadament per les seves filles i per la seva casa, com l’home sapastre que ens estimava, que ens feia riure i que ens feia un petó de bona nit. Quina llàstima com ha acabat aquest home, però era un bon home en el passat i un bon pare.  

 

Plorant recordant a en Seigmund, les tres dones es varen abraçar mentre en Heinrich li deia a en Fritz a cau d’orella:

 

Quantes vides destruïdes per una ideologia.

 

Fent que sí amb el cap, en Fritz li va xiuxiuejar:

 

I per l’alcohol.

 

Mirant a la seva esposa trista, en Fritz va agafar a l’Elise i se la va emportar a fora perquè no volia que veiés aquella escena, tot i que era molt petita per entendre-la. De vegades en Fritz la tractava com si fos més adulta, com si fos capaç d’entendre les coses, perquè ara estava convençut que no la podria gaudir gaire més temps i no la veuria en edat adulta.

 

Al cap de quatre dies, per tot el barri només es parlava de l’última ofensiva alemanya en el front occidental. Era l’ofensiva de les Ardenes, un atac sorpresa dels alemanys amb 17 divisions sota les ordres de Gerd von Rundstedt en un front de 80 quilòmetres, entre Monschau i Echternach. Mentre escoltaven per la ràdio les notícies sobre aquella ofensiva, tots varen comentar que era una bestiesa perquè d’aquesta manera deixaven de defensar el front oriental deixant el camí lliure als soviètics. Mirant-s’ho esgarrifat des de la cadira del menjador i amb un fred que pelava, en Fritz va cridar enrabiat:

 

En Hitler vol que la nova Alemanya visqui dins d’una dictadura. No vol per Alemanya un sistema parlamentari com el britànic o el nord-americà.

 

Intervenint a la conversa, l’Àngela li va dir en el seu marit mentre es cobria les espatlles amb una manta vella:

 

Però aquest tipus de dictadura tu l’havies defensat en el passat i el sistema parlamentari ja el varem tenir i ens va portar a en Hitler.

 

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar:

 

Jo no he defensat mai un tipus de dictadura com la d’en Iosif Stalin. Aquesta dictadura és una aberració comparada amb la que defensàvem en els meus temps. Això és una oligarquia i nosaltres defensàvem la dictadura del proletariat, un sistema on tothom i tindria dret i veu.

 

Escoltant la conversa, en Heinrich s’hi va afegir per dir-li a en Fritz:

 

Sí, però hem de recordar que la dictadura d’en Iosif Stalin és una herència d’en Lenin, i aquest sí que l’havíem defensat. Ell venia a Alemanya en busca de direcció teòrica i política, però el seu hereu no ve aquí amb aquests objectius.  

 

Rumiant repenjant els braços a damunt de la taula, en Fritz li va dir:

 

Sí, però de la mateixa manera podem dir que en Hitler és una herència del sistema parlamentari i no per això els nord-americans i els britànics han canviat el seu sistema.

 

Després d’un petit silenci, l’Elise va intervenir a la conversa amb els seus plors i tots varen anar a atendre les seves necessitats. La nena també passava molt fred i la cobrien amb les mantes que tenien. Sortint al carrer abans de sopar per veure què en pensaven els veïns d’aquella ofensiva, en Fritz va quedar parat en veure que molts deien que gràcies a aquesta ofensiva s’aconseguiria la pau amb els anglosaxons que els permetria destruir l’exèrcit soviètic. Després d’escoltar a la Carlene, que creia que en Hitler havia fet una bona estratègia i que el seu silenci durant tot aquell temps havia sigut un cop pels Aliats, en Fritz se’n va anar a casa ben confós no sabent si aquella ofensiva havia sigut un encert o un error. Potser si que podrien firmar la pau amb els nord-americans pensava.

 

Els següents dies fins la nit de Nadal, la família Klein es va passar llargues estones enganxats a la ràdio al costat de la llar de foc escoltant com anava l’ofensiva de les Ardenes. Coberts amb mantes per la falta de calefacció no es desenganxaven de la ràdio ni quan sopaven sopa de pollastre. Fins llavors l’ofensiva havia sigut un èxit. Per la nit de Nadal, la primera de l’Elise, la família va oblidar per uns moments la guerra i varen gaudir d’un bon Nadal amb un bon pollastre que va comprar la Matilda en una botiga que sabia que en tenien i unes quantes ampolles de xampany de la petita bodega d’en Barnard. Abans de menjar els pastissets de Nadal que cada any enviaven els avis de Dresden, la Luane va anar a buscar una ampolla d’un xampany francès que el seu marit guardava per una ocasió especial. Veient aquella ampolla, en Marwin li va dir:

 

Guarda-la per una ocasió especial, per quan acabi la guerra.

 

Destapant l’ampolla sense fer cas al seu fill, la Luane va dir mentre els mirava a tots asseguts a taula:

 

Per mi avui hi ha és un dia especial. Quan acabi la guerra aquesta casa estarà en runes com l’empresa.

 

Fent tots un llarg silenci, es varen beure aquell xampany. Veient que no deien res i que només miraven al plat amb la copa a la mà, en Heinrich va trencar el silenci mentre es bevia aquell xampany:

 

Ara ser com se senten els burgesos.

 

Posant-se a riure tots, recordant el Heinrich comunista i reivindicatiu, varen brindar per la pau i per una nova Alemanya sense el nacionalsocialisme. En Fritz es va beure la seva copa trist pensant que seria l’últim Nadal que passaria amb la seva estimada família.

 

El 31 de desembre, per celebrar el fi d’any, en Fritz va convidar a en Martin, en Richard, la Cosmina, la Carlene, la Klara, i en Kurt i la Maria a celebrar-ho a casa seu, que era de les poques que encara s’aguantaven. En Georg va declinar l’oferta perquè estava submergit en una greu depressió pel seu estat físic i pel què havia fet a la guerra. Les morts que havia comès les tenia ben gravades i no el deixaven dormir per la nit. Recordava la cara de totes les dones, de tots els nens, de tots els homes, de tots els soldats que havia matat a sang freda pensant que ho feia en nom d’una ideologia i d’una cultura creient fermament que els pobles eslaus eren inferiors. En Martin va acceptar la invitació perquè la seva casa havia quedat destruïda i dormia en albergs o enmig de les runes, i es passava el dia a la llibreria, que estava en molt mal estat i sovint li entraven a dins alguns vagabunds buscant refugi pel fred. La Klara també va acceptar l’oferta perquè vivia sola i no tenia ningú amb qui celebrar l’entrada de l’últim any de la guerra. Mentre en Fritz ajudava a la Luane i a la Katrina a fer el sopar, el Schweinshaxe (braó al forn) acompanyat amb unes grans boles de patates plenes de carn, va entrar l’Àngela amb l’Elise a casa després de treballar a la llibreria i va deixar l’últim número del Das Reich a la butaca d’en Barnard. Saludant a la seva esposa i a la seva filla amb un petó, en Fritz es va netejar les mans amb un drap i es va posar a llegir el diari a la butaca com ho feia el seu pare. Passant per davant seu per anar a buscar el llibre de receptes de cuina en el moble del menjador, la Luane se’l va mirar pensant amb el seu marit i se’n va anar un moment a dalt a la seva habitació plorant recordant al seu marit. No volia cridar l’atenció perquè no volia espatlla la festa ja que pensava que seria l’últim fi d’any que estarien tots junts. Llegint el diari, en Fritz va llegir amb especial atenció l’article d’en Goebbels on elogiava la figura d’en Hitler i es va irritar de males maneres en acabar-lo de llegir. Veient a l’Àngela entrar a la cuina per ajudar a la Katrina, en Fritz li va preguntar què havia dit la gent de l’article d’en Goebbels. Rumiant-s’ho una estona mentre es posava el davantal blanc de l’Elise, l’Àngela li va contestar:

 

La gent ja no es creu el règim i em sembla que aquest article no ha tingut gaire bona acollida, però sempre ve algun camarada del partit o un ex combatent lleial al nacionalsocialisme que encara et parlar amb elogi del govern i d’en Hitler. Alguns inclús estant tant orgullosos del seu amor cap al règim que m’ensenyen plorant la Blutorden (l’Ordre de la Sang) creien que amb aquesta medalla de plata amb una cinta vermella els dóna un poder especial. De fanàtics n’hi ha per tot arreu.     

 

Veient que començaven a entrar en Richard i la Cosmina, que portaven un pastis de xocolata, varen començar a servir Paulaners per esperar que vinguessin els demés per començar a celebrar un fi d’any en un ambient melancòlic. La majoria pensaven que moririen en la batalla per Berlín o pels bombardejos. Un cop varen venir tots els convidats varen començar a parlar a taula de la guerra i de la més que possible batalla final per Berlín. Enmig de la conversa i amb unes quantes copes de vi a sobre, en Martin els va explicar uns números que desconeixien:

 

Per culpa d’aquesta maleïda guerra han mort en el nostre país 2 milions de persones, 2 milions més han desaparegut i 320.000 han sigut fet presoners.

 

Al·lucinant per la quantitat de vides perdudes, la Matilda li va exclamar:

 

I quants jueus han mort?

 

Quedant-se tots en silenci, sabien que també parlaven de milions, ningú es va atrevir contestar-li. Alguns d’ells, com en Martin i la Carlene, havien donat suport a les mesures antisemites del govern i en Martin estava n avergonyits davant de la Matilda i li esquivava la mirada. Pensant contínuament amb el seu marit, la Luane els va recordar:

 

En Barnard ja ens ho deia que aquesta guerra seria molt diferent a la que ell va anar a lluitar. És una guerra molt més cruel i molt més destructiva.

 

Recordant tots en Barnard, la Klara es va aixecar de la cadira, va alçar la copa i va cridar demanant fer un brindis:

 

Per en Barnard, el nostre heroi.

 

Amb una somriure de felicitat, tots es varen aixecar i varen fer un brindis mentre recordaven la figura d’en Barnard. Per alguns veïns era aquell heroi de la Primera Guerra Mundial que va lluitar aferrissadament contra els francesos i va salvar a un company seu quan havia sigut ferit de gravetat a la cama i que, a més, va salvar amb la seva vida a un nen durant un bombardeig. Per en Fritz, la Katrina i en Marwin va ser un gran pare que els va estimar molt i que els hi va donar uns valors molt importants. Per la Luane va ser un magnífic marit i un gran pare de família.

 

Al cap de tres dies varen acabar les vacances d’any nou a Alemanya, però la majoria dels alemanys que varen poder anar a treballar ho varen fer a mig gas degut a l’escassetat de matèries primes i de peces. A la Leipziger Strasse la majoria de la gent vaguejava pels carrers parlant entre ells sobre la guerra i sobre les penúries que els hi tocava viure. L’Àngela per exemple només venia diaris i només hi anava unes quantes hores al matí o a la tarda depenen de quan arribessin els diaris que enviava el govern. En Marwin, que enyorava treballar a l’empresa del seu pare però tenia clar que no la tornaria a obrir, ajudava a la seva germana a la botiga de la Matilda, però no hi havia pràcticament productes per vendre i quan arribaven les mercaderies es venien en pocs segons. L’únic que treballava a ple rendiment era en Fritz, ja que l’Hospital estava ple de ferits i de malalts, tot i que estava afectat pels bombardejos. A més, després de treballar havia de fer exercicis militars amb la resta dels seus companys de la Volkssturm, però com que no podien disparar per la falta de munició els exercicis acabaven ràpid. Durant el gener el portaven sovint amb la resta dels seus companys a un campament a Kramfritz, situat a les afores de Berlín, perquè veiessin les condicions militars. Al cap de pocs dies no els varen poder portar més en aquell campament per la greu falta de combustible. Per culpa també de la falta de combustible en Fritz va haver d’aparcar la Zündapp al garatge. Sabent que no la tornaria a agafar mai més i que seria desenterrada en un futur pels supervivents o els conqueridors de la ciutat, l’Àngela hi va dibuixar a davant el parafang el seu número favorit, el 4, i en Fritz al costat i va escriure-hi el seu, el 6.

 

El 16 de gener, el dia que en Hitler va tornar a Berlín del seu quarter general en el front occidental, a Bad Nauheim, el Niu de l’Àguila, 133 bombarders nord-americans varen atacar la ciutat de Dresden matant a 334 persones. De seguida que varen saber la notícia per la ràdio, la Luane va trucar desesperada als seus pares i a la seva germana per saber com estaven. En veure que no es posaven al telèfon es va començar a posar nerviosa i no es va moure durant tot el dia de la butaca del seu marit mirant al telèfon. Després d’intentar trucar uns quants cop més, abans de que acabés el dia va poder parlar amb la seva germana. Preguntant-li com estaven, la Greta li va respondre que estaven bé però que estaven molt preocupats perquè el bombardeig havia sigut bastant potent i que es veien alguns cadàvers per la carretera. Demanant-li consell, la Luane li va respondre que era millor que es quedessin a Dresden perquè creia que Berlín seria bombardejat més durament. Fent cas a la seva germana, la Greta, en Konrad i la Felda es varen quedar a Dresden patint per la seva filla i els seus nets. La Felda havia deixat de creure amb en Hitler i tenia ganes de dir-li a en Fritz.

 

L’endemà, en Fritz tenia el dia lliure i després de passar el matí amb l’Àngela i l’Elise pel Tiergarten, va anar un moment tot sol a veure en Georg. Portant-lo a l’Alexanderplatz per anar en un bar a fer una cervesa, en Georg havia après a fer servir els dits de la seva mà esquerra per agafar un vas, li va demanar que li ensenyés més tàctiques de guerra. Després d’explicar-li tot el què sabia en cas de que es veiés atrapat enmig del foc soviètic, en Georg li va tornar a aconsellar que a la més mínima fugís i no estigués de romanços. Agafant la cervesa amb un dit i mirant-lo amb l’únic ull que li quedava, li va exclamar:

 

Quan estàs en el front només has de pensar amb tu. Quan ens retiràvem a l’hivern de 1943 del Sud de la Unió Soviètica, si calia agafàvem els vehicles dels soldats italians i els abandonàvem enmig de la neu per poder salvar la nostra pell. Si en els camions italians hi trobàvem ferits, els tiràvem a la neu per anar-hi nosaltres. Només has de pensar en tu i només en tu. 

 

Impactat per tanta crueltat, en Fritz no el va poder mirar a la cara durant una estona. Amargat, irritat per tal i com anaven les coses, en Georg li va dir:

 

Un company meu de l’Exèrcit m’ha explicat que a les Ardenes ens estem retirant i que els soviètics estan a Varsòvia. Això serà un desastre amb majúscules. Ja veuràs quan entrin aquests a Alemanya, començaran una guerra d’extermini com la que hem fet nosaltres. Estant apunt de descobrir Auschwitz.

 

Sentint aquell nom que associava amb l’horror i la barbaritat, en Fritz li va demanar que li expliqués com era Auschwitz. Esbufegant llargament, en Georg li va dir no deixant de mirar la cervesa per no mirar els ulls d’en Fritz:

 

Auschwitz és un camp de concentració de 42 quilòmetres quadrats situat a uns 40 quilòmetres a l’oest de Cracòvia. És un camp d’extermini i també és un camp de treball, i és tant gran que fins i tot hi ha una estació de trens. Allà hi tenim empresonats entre 100.000 i 200.000 persones depenen de l’època i cada dia moren centenars per no dir milers de persones. Només en arribar al camp aquests presoners eren considerats animals i havien de ser tractats com a tals. Els experiments mèdics són freqüents, sobretot amb els bessons. Per exemple, els posàvem en unes banyeres plenes de gel per veure quan aguantaven en aquetes condicions tant extremes o els injectàvem unes substàncies tòxiques o els despullàvem i els deixàvem a fora amb la neu per veure quan de temps aguantaven. La majoria moria en aquells experiments. Si et seleccionen per morir només tardaves unes hores en morir. Allà hi ha la cara de la mort i tot fa pudor a cadàvers. Les condicions pels qui eren seleccionats per viure eren molt dures també, entre 400 i 800 presoners conviuen en barracons dissenyats per a 42 cavalls. Però viure allà no és viure, en prou feines se’ls alimenta i estan en un estat lamentable. La majoria no tenen pell, semblen esquelets, i alguns estant tant malament que no saben si es de dia o de nit encara que els hi toqui el Sol a la cara. Tampoc tenen desitjos, si els hi posés un pastis a davant estant tant atordits que no s’adonen que tenen menjar a davant dels nassos. 

 

Escoltant horroritzat com el seu amic li descrivia aquell camp, en Fritz li va preguntar:

 

Com pots dormir les nits havent vist tot això?

 

Escapant-se-li les llàgrimes, en Georg li va dir penedit:

 

No només ho he vist, sinó que també hi he participat en cometre aquestes atrocitats. Estava tant convençut que ho feia per Alemanya, per un nou futur, per la nostra cultura, per la nostra raça, que no estava veient que estava cometent un crim imperdonable que portaré gravat per sempre més. Però jo no sóc l’únic que portaré aquesta condemna.

 

Sabent que no tenia perdó pel que havia fet, en Fritz se’l va mirar sense contestar-li, no li volia donar la seva opinió perquè creia que encara el seu càstig era massa suau comparat amb els morts que havia provocat. Abans de portar-lo a casa, en Georg li va confessar amb els ulls plorosos:

 

Saps una cosa Fritz? Fa molts anys, un dia que estàvem jo, en Lou i la Galiana esperant-te com sempre, ella ens va confessar que tu erets el més intel·ligent de tots quatre i mirant-ho bé ella tenia raó. Tot i que sempre ho vaig dubtar veient-te tant despreocupat i amb aquells aires em que anaves.

 

Atordit pensant un cop més amb la Galiana, en Fritz li va contestar que no era cert, que la Galiana era la més intel·ligent dels quatre, però en Georg li va dir somrient:

 

Ho era molt i tenia molt de talent. Recordes com pintava? Era una autèntica artista…. Però tu, tot i que erets un cap de trons, aprenies més ràpid que tots nosaltres sense esforç. La Galiana ens va explicar una conversa que vareu tenir sobre el comunisme i ella va quedar parada de que tu sense haver-te llegit mai res poguessis fer-li tantes preguntes i tenir tantes respostes. Sempre mirés més cap enllà, sempre busqués respostes i això estar molt bé. Tant debò tothom fes el mateix i ens haguéssim estalviat moltes coses. Mirant-li els ulls després d’un silenci, en Georg li va continuar dient: Fritz, si vas a la guerra torna per la Galiana, ella no voldria que morissis en aquesta maleïda guerra. Has de tornar per recordar a la gent els pensaments de la Galiana que portes a dins.

 

Escapant-se-li les llàgrimes pensant amb la Galiana, no la podia oblidar per més que volgués, va abraçar a en Georg i li va prometre que tornaria de la guerra, però abans de dir-li adéu li va dir:

 

Tu també havies d’haver pensat en ella.

 

Els següents dies, en Fritz va saber parlant amb els seus veïns que els soviètics s’estaven apropant cada vegada més ràpid cap a Berlín, alguns deien que entre tres i quatre setmanes serien a Berlín, i continuaven explicant les atrocitats que cometien. Els civils eren un objectiu militar, assassinaven sense contemplacions als homes, els nens i la gent gran, i violaven a les dones. Les dones que fugien a peu entre la neu cap a l’oest patien les baixes temperatures i algunes varen perdre els seus fills que morien per les dures condicions climàtiques. Els veïns també li varen explicar que uns quatre milions de persones marxaven dels seus llocs per marxar cap a l’oest per no ser capturats pels soviètics. Pensant amb la seva esposa, la seva filla, la seva mare i la seva germana, en Fritz va tornar a casa. Reunint-los a tots en el menjador, els hi va demanar que marxessin de la ciutat i que el deixessin sol. Després d’un minut de silenci, tots es varen aixecar de la cadira i varen tornar a on eren. Cap d’ells volia deixar-lo a Berlín. O marxaven tots junts o tots es quedaven. En Fritz sabia que no podia marxar perquè si el paraven la policia el considerarien un desertor ja que no tenia cap permís. Demanant-li a en Heinrich que els hi fes canviar d’opinió, ell li va contestar que eren una família i que les famílies havien d’estar juntes.

 

El 28 de gener, en Fritz es va llevar ben d’hora pensant en anar al cementiri com cada any, però no ho volia comentar a la família. Baixant a baix amb l’Àngela per esmorzar, va quedar parat en veure a tota la família vestida amb els seus millors vestits i com tots portaven uns rams de flors fets artesanalment per la Carlene. Preguntant a on anaven, tots li varen respondre que anirien al cementiri Sant Mateu perquè tots havien perdut algú. Ajupint el cap donant la seva aprovació, en Fritz i l’Àngela varen esmorzar unes torrades que havia fet la Matilda i després d’un cafè amarg varen anar tots junts al cementiri. Cadascú portava un ram de flors per un seu familiar, la Velda i l’Annalisa varen deixar un ram de flors a una tomba sense nom simbolitzant que era la de l’Udo. Després de deixar uns quants rams de flors a la tomba d’en Barnard, on la Luane es va deprimir molt recordant al seu estimat, i a la d’en Lou, tots varen anar a la tomba de la Galiana. En Fritz i en Heinrich hi varen deixar un ram en silenci. Agafant a la seva filla, en Fritz es va posar a plorar mentre la nena es començava a moure nerviosa sense deixar de mirar la làpida de la Galiana. Veient que la nena estava alterada, tots varen marxar cap a casa esperant que tot acabés ràpid.

 

En arribar a casa varen veure que a l’entrada hi havia un soldat vestit amb el seu uniforme verd a la porta. Sense dir res, en Fritz sabia que l’anaven a buscar, aquell home es va emportar a en Fritz mentre l’Àngela es posava a plorar pensant que enviaven el seu marit a la guerra. Preguntant on l’enviarien, aquell soldat li va explicar que per ordres d’en Hitler la Volkssturm s’havia de formar en grups de batalla o de brigada per ser utilitzades com a unitats d’emergència. Reunit amb els seus companys d’armes en un patí de la ciutat, se’ls va mirar un per un i va veure com la majoria eren nens i gent gran com en Richard. Enfadat, es va posar a riure de ridícul veient que eren extremadament dèbils. Parlant amb aquell soldat que l’havia portat en aquell patí, en Fritz li va dir:

 

Escolta, és una bogeria el què esteu fent, si amb quatre tancs i amb 100 soldats ens tenen tots morts. La majoria no estant preparats pel combat i no tenim ni munició ni combustible.

 

Mirant-lo fredament, aquell soldat li va dir:

 

Jo només obeeixo ordres. Esperem noves armes i hem de tenir confiança amb en Hitler. Sospirant pensant amb la situació, el soldat li va afegir més pausadament: Ara no es tracta de lluitar per una ideologia o un concepte de raça, ara està en joc l’existència nacional d’Alemanya.  

 

Fent que no amb el cap, en Fritz va tornar amb la resta dels seus companys esperant que li diguessin en quin grup formaria part. Esperava que l’enviessin a la batalla, però va quedar parat en veure que a ell el deixaven quedar a Berlín com a unitat de brigada. La seva satisfacció li va durar poc en veure que molts dels seus companys més joves, alguns tenien 16 anys o inclús menys, però eren els més fanàtics, eren enviats a la batalla. Demanant explicacions, li varen dir que aquestes eren les ordres i que s’havien de complir. Esbufegant veient tanta incoherència, en Fritz va tornar a casa després de fer quatre exercicis militars i després de que li expliquessin que hauria de fer en cas de que vinguessin els soviètics, cosa que no va entendre perquè li demanaven que matés al màxim de soviètics sense gastar munició. Tornant a casa, la família es va quedar més tranquil·la en saber que es quedaria a Berlín i l’Àngela es posava a resar a la seva habitació demanant que es firmés la pau abans de que vinguessin els soviètics. Gràcies a que era membre de la Volksstrum en Fritz va tenir que deixar d’anar a l’Hospital ja que havia d’estar disponible a totes hores en cas d’emergència. En Fritz mai més tornaria a treballar a l’Hospital Charité, i d’aquesta manera el seu somni de petit es trencava per sempre.

 

El 30 de gener, després de sopar un brou, la família Klein va escoltar a les deu de la nit per la ràdio el tradicional discurs d’en Hitler per celebrar l’aniversari de la pujada al poder. Era el 12ª i últim aniversari i el discurs estava gravat. En el discurs, en Hitler va explicar que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat i va definir la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic. Després de que acabés el discurs, la Luane va tancar la ràdio i va exclamar:

 

Esperem que sigui el seu últim any.

 

Pensant tots que segurament també seria l’últim any de tots, es varen quedar en silenci pensant en la crueltat del destí mentre observaven la poca il·luminació que hi havia al fred carrer. En Fritz tenia clar que en el moment que ell li toqués anar a lluitar contra els soviètics en una batalla suïcida enviaria a la seva família cap a l’oest tal i com havia planejat amb en Heinrich. L’endemà el matí, sabent que potser només li quedaven setmanes, va convidar a la seva esposa i a la seva filla a anar al cinema. En proposar-li a l’Àngela després de dinar una mica més de brou, a ella no li va fer cap tipus d’il·lusió la idea, ja que pensava que era una tonteria anar al cinema mentre tenien a pocs quilòmetres la guerra, però en Fritz no s’ho mirava igual i la va abraçar i li va dir abans de fer-li un petó:

 

Deixem portar la meva filla al cinema i deixem recordar els bells temps amb tu. Segurament no ho podré fer gaire més això.

 

Posant-se a plorar de ràbia pensant que potser tenia raó, l’Àngela va acceptar anar al cinema com els bells temps. Per fer més feliç al seu marit es va posar un vestit vermell que l’havia impressionat feia anys, i varen anar al cinema a veure l’estrena d’una pel·lícula en color anomenada Kolberg, que relatava la història d’una batalla de la Guerra dels Set Anys. Mentre passejaven en direcció al cinema, l’Àngela no deixava de mirar les destrosses i les conseqüències de la guerra. Per tot arreu veia gent sense sostre, nens desnodrits, edificis destrossats, vehicles abandonats, jardins arrasats… En entrar al cinema varen comprar unes quantes llaminadures i es varen acomodar a les butaques de fusta i es varen agafar les mans pensant únicament en gaudir d’aquell moment. Però la pel·lícula no era la més adequada per oblidar la guerra i a l’Àngela li queien les llàgrimes mirant als morts de la pel·lícula pensant que el seu marit podria acabar d’aquesta manera. Després de veure la pel·lícula varen anar al bar Victorius i varen menjar unes quantes currywurst amb patates fregides. L’Elise estava sorprenentment callada aquell dia i no deixava de mirar a en Cukie, que els empipava constantment per les salsitxes. Després de gaudir del sopar, varen tornar abraçats sota la mirada de les estrelles cap a casa mentre l’Àngela portava el cotxet amb l’Elise.

 

L’endemà, mentre l’Àngela estava treballant a la llibreria va saber per la Klara que els soviètics havien arribat al riu Óder i que arribarien aviat a Berlín. Tots exclamaven que moriren a mans dels soviètics. Enfonsada pensant amb en Fritz, va veure com la gent es quedava esgarrifada en sentir el nom dels soviètics. Alguns com en Kurt i la Maria parlaven de marxar cap a l’oest, però pocs tenien els recursos per fer-ho. El règim no volia que la gent marxés de Berlín. Parlant-ho amb la família sobre l’arribada dels soviètics, en Fritz va tornar a insistir de que marxessin, però l’Àngela insistia en que es quedaria amb ell. Dient-li que pensés amb la seva filla, l’Àngela es tancava a l’habitació a plorar mentre els altres es miraven desconsolats. No ho volien dir però volien marxar de Berlín. Veient que ningú de la família abandonaria la ciutat, en Fritz es va mirar a la Matilda i li va demanar que marxés ella de Berlín, que li pagaria el bitllet i tot el què fes falta, però la botiguera li va dir:

 

A mi no em treu ningú de Berlín. Sou la meva família i em quedaré amb vosaltres. Ja he sobreviscut als nazis puc sobreviure als soviètics.

 

En sentir-la, la Luane li va donar la mà per agrair-li les seves paraules, i tots es varen abraçar pensant en el pitjor.

 

El dia següent, l’1 de febrer, en Fritz va saber quan estava fent exercicis com a membre de la Volkssturm, que en Hitler havia pres la decisió de convertir Berlín en una fortalesa. Al cap d’uns minuts va veure com obligaven a molts berlinesos a cavar trinxeres i a col·locar barricades a la zona nord-oest de la ciutat. En Martin va ser un dels obligats a cavar trinxeres i mentre cavava amb la seva pala anava renegant del règim. En els següents dies a en Fritz el varen tenir vigilant l’estació Anhalter, ja que era a prop de casa seu, cosa que li permetia anar a dinar a casa. Només pensant amb els seus, va parlar amb el director de l’estació, a qui coneixia del passat gràcies al seu pare, que li va prometre que deixaria marxar a la seva família quan ell digués a canvi de que li donés el Mein Kampf firmat per en Hitler que li varen donar el dia del casament i la foto dedicada d’en Hitler. El director de l’estació les pensava vendre després de que acabés la guerra creient que la gent les compraria a qualsevol preu. Durant aquells últims mesos del Reich, la Volksstrum era l’encarregada de vigilar les estacions i els edificis principals. Cada cop que patrullava al costat d’un seu company de 16 anys armat amb una Karabiner 98k, en Fritz se sentia molt malament pel què estava fent, odiava tot aquest món de les armes i sabia que si venien els soviètics moririen ràpidament. Sovint l’Àngela l’anava a veure com patrullava, però cada cop que el veia vestit de soldat i armat li venia mal de panxa i havia de tornar cap a casa.

 

El matí del 3 de febrer, mentre en Fritz estava fent la seva patrulla a l’estació Anthalter, que estava plena de gent desesperada que intentava marxar de la ciutat, va sentir com sonava la sirena antiaèria. Alterat pensant amb la seva família i veient com tothom marxava en els refugis, en Fritz va córrer cap a casa seva, però un seu superior li va cridar l’atenció i el va aturar agafant-lo per la fina jaqueta militar. Preguntant-li a on anava, en Fritz, que tenia clar que aniria a casa, va treure sense pensar-s’ho de la jaqueta la Parabellum del seu sogre i li va dir segur d’ell mateix mentre l’apuntava amb l’arma:

 

Tens dues possibilitats: o t’apartés o morts aquí mateix. Et juro que ho faré i no en tinc cap ganes. Jo tinc família i una filla de 7 mesos i et juro que et mataré per ella.

 

Veient que estava decidit a prémer el gallet de l’arma, aquell soldat es va apartar deixant-lo marxar ja que ell també tenia família per protegir i entenia la reacció d’en Fritz. Mentre corria com un desesperat carrer amunt per la Hermann-Göering Strasse, renegava del valuós temps que li havia fet perdre aquell soldat. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz va sentir i veure els bombarders nord-americans sobrevolant la ciutat. Eren 937 bombarders que varen atacar durant una hora la ciutat. Veient i sentint esclatar les bombes molt a prop d’on era, en Fritz va córrer encara més ràpid avançant a tots els obstacles que es trobava. Les explosions destrossaven els edificis, les cases, els arbres, els cotxes, els tramvies i matava a la gent. En arribar a la cantonada de la Potsdamer Platz va veure a uns nens atemorits que no paraven de cridar i plorar immòbils. Aturant-se un segon en sentir-los, en Fritz els va cridar que el seguissin cap al refugi, però en aquell precís moment va caure una bomba damunt de l’edifici on es refugiaven aquells nens i les runes els hi varen caure a sobre matant-los a tots. Amb la boca oberta veient aquella desgràcia, la va tenir que tancar per la pols que li cobria la cara. Quedant-se uns segons col·lapsat pensant en aquells nens, en Fritz va tornar a córrer cap al refugi. En entrar-hi després de veure com una de les bombes que queia destrossava una casa, va moure’s entre la gent buscant a l’Àngela, però no la veia per enlloc. Veient a la Matilda, la Luane, la Katrina i a en Marwin els hi va preguntar preocupat on era l’Àngela i ells, alterats en sentir la potència de les bombes nord-americanes, li varen explicar tartamudejant que anava a darrere seu però que l’havien perdut amb les corredisses. Patint per elles, en Fritz va marxar corrents mentre la seva mare li cridava que es quedés amb elles. Sortint del refugi i fent cas omís a la seva mare, va veure i sentir com els bombarders no paraven de llançar bombes per la zona del Palau Reial, a l’Unter den Linden, i com el fum s’enfilava metres i metres d’alçada. Mirant a banda i banda cridant a l’Àngela, va veure a en Martin amagat a sota un tramvia de la Potsdamer Platz. Ajupint-se per estar a la seva altura, li va preguntar si sabia on era la seva esposa. Tremolós, en Martin li va contestar que estaven amagats en les runes d’un edifici del barri perquè l’Annalisa s’havia torçat el turmell i no podia moure’s. Renegant de la seva sogre, en Fritz va córrer per la Leipziger Stasse cridant el nom de la seva esposa mentre sentia com les bombes queien i feien tremolar el terra i cobrien l’aire de fum i de pols. Veient que entre les runes de la floristeria de la Carlene hi havia en Heinrich amb totes elles, en Fritz va respirar una mica més tranquil i va córrer cap a ells i els hi va cridar:

 

Que esteu bojos? No podeu quedar-vos aquí! Hi ha molts bombarders.

 

Plorant de por, l’Àngela li va dir mentre tenia agafada entre els seus braços a l’Elise, que no deixaria a la seva mare i que no es mouria del seu costat. Entenent-la, ell hagués fet el mateix per la seva mare, li va fer un petó per tranquil·litzar-la, tot i que ell era el que estava més intranquil mirant tota l’estona al cel. Atenent a l’Annalisa enmig de les runes mentre anava sentint explosions i el fum li cobria la cara, en Fritz va girar un segon la vista cap amunt per respirar i en aquell moment va veure com un bombarder deixava caure una bomba. Espantat, els va cridar amb totes les seves forces que sortissin ràpidament. Mirant un segon a en Heinrich, en Fritz va agafar de la mà a l’Àngela, que no tenia ben agafada a l’Elise, i en Heinrich va agafar a l’Annalisa amb els seus braços per treure-la juntament amb la Velda d’aquelles runes. Just en el moment que sortien de les runes, la bomba va caure damunt d’aquelles runes que havien sigut la floristeria de la Carlene, deixant-hi un cràter i provocant una forta explosió. L’impacta va ser tant brutal que els va fer caure a terra i a l’Àngela se li va escapar l’Elise dels seus braços en caure. Picant de genolls a terra, en Fritz va tenir els suficients reflexes per fer un petit salt des del terra per agafar a la seva filla en ple vol. Plorosa i destrossada, l’Àngela l’hi va agafar un atac de pànic en veure que no tenia la seva filla als seus braços i en Fritz es va posar l’Elise a sota seu mentre protegia el cap de l’Àngela de les runes que queien. Mirant des del terra ple de runes i de pedres com estaven en Heinrich i l’Annalisa, va quedar impactat en veure com en Heinrich feia un petó a l’Annalisa mentre la protegia de les pedres. Impressionat per aquell acte, va veure com l’Annalisa li va tornar el petó amb un altre llarg petó pensant que seria el seu últim moment de vida. Tornant a mirar al cel, en Fritz va observar que els bombarders marxaven, però no va dir res perquè amb l’Àngela i la Velda miraven amb un somriure a la boca com en Heinrich i l’Annalisa es feien aquell petó etern davant d’ells oblidant els bombarders. Assentada al terra esgotada i amb la roba mig destrossada, la Velda els va aplaudir i llavors en Heinrich i l’Annalisa es varen deixar de fer el petó i es varen posar molt vermells mentre s’aixecaven del terra i es treien la pols de la roba. Mig rient, en Fritz li va dir a en Heinrich:

 

Ara deixa de festejar i anem a ajudar.

 

Fent-li cas mentre veia que tenia un forat enorme al pantalon, a l’altura del genoll, en Heinrich i en Fritz varen ajudar amb la resta de veïns a treure gent de les runes. Per sort, cap bomba va tocar la casa dels Klein, però va ser l’única que va quedar dempeus. El bombardeig havia matat a 3.000 persones, havia destruït el Palau Reial, la vella Cancelleria del Reich, el palau neobarroc que datava de l’època de Von Bismarck, i molts edificis situats al centre de la ciutat, al voltant de la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz. La botiga de la Matilda, la floristeria, la pastisseria i la llibreria havien deixat d’existir, com els departaments de la RSHA i el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse. Avançant per la Wilhemstrasse amb el cor encongit pensant amb el seu barri, en Fritz va veure com aquell carrer havia quedat reduït en quatre ruïnes com la ciutat de Cartago després de que hi passessin les legions romanes. Per tot arreu veia cadàvers, runes i vehicles destrossats, a més de molts nens orfes que no deixaven de cridar espantats. Els gossos corrien espantats cap al sud de la ciutat i els gats els seguien encara més atemorits. Les seus de les redaccions dels diaris havien quedat completament destruïdes, la Nova Cancelleria havia patit greus desperfectes i en el jardí de la Cancelleria hi havia enormes cràters per les bombes. La seu del partit nazi també es va veure greument afectada. La calçada estava plena de papers que havien volat d’una banda a l’altra. Arribant fins a la Mohenstrasse ajudant a la gent amb qui es topaven, en Fritz va veure com el trànsit havia quedat col·lapsat, els trens de rodalies ja no funcionaven i per tot arreu hi havia incendis. Juntament amb el seu germà i amb en Heinrich varen ajudar a apagar alguns d’aquells incendis amb galledes d’aigües que treien d’una font. Tornant a casa destrossats anímicament i amb silenci perquè no sabien què dir-se, varen veure amb els seus propis ulls que havien quedat malmeses les línies de telèfon i d’electricitat de totes les cases del carrer. La gent, que ja no tenia ganes de reparar res, no parava de queixar-se amargament i sortien al carrer per dir-li en el veí que ell estava més indignat que ell. Entrant a casa, el primer que va dir en Fritz mentre es mirava a l’Àngela va ser:

 

Marxeu d’aquí. És una ordre. Ja ho veus que això cada cop va a més. No podem criar una filla en una ciutat bombardejada. Aquí ja no hi viuen n’hi les rates excepte les que estan a la Cancelleria.

 

Fent-li que no amb el cap mentre plorava de ràbia, l’Àngela va agafar l’Elise amb totes les seves forces i va pujar a dalt per tancar-se a l’habitació mentre en Fritz es mirava les cares de tots i totes, en especial la de la seva mare, que estava molt preocupada per tot plegat i ja no tenia forces per seguir endavant. Esbufegant llargament per no deixar que el silenci s’escampés per la casa, en Heinrich es va apropar a l’Annalisa i la va abraçar. Agafant-li la mà, l’Annalisa li va dir:

 

Jo no deixaré la meva filla aquí.

 

Empassant-se la saliva, no estava molt convençut del que anava a dir, en Heinrich va cridar mirant a en Fritz:

 

Jo hem quedo!

 

Veient com tots els altres feien un gest amb el cap dient que també es quedaven, en Fritz va marxar a fora abatut i amb llàgrimes als ulls pensant que per culpa seva moriria la seva família que tant estimava i que tantes ganes tenia de protegir. Mentre era fora contemplant el barri, en Fritz es va trobar amb en Mark i la Diane, que portava el gat Cukie als braços, que en prou feines havien menjat des de feia dies i que volien anar al Charité perquè la Diane s’havia trencat dos dits de la mà. En veure la Diane amb la mà de color blau, en Fritz s’hi va apropar. Nerviós, en Mark li va explicar que anaven a l’Hospital, tot i que li va dir que havia quedat molt malmès per culpa de les bombes i que molts malalts havien sigut abandonats als jardins del Tiergarten. Amb un petit somriure que mostrava amargor, en Fritz els va dir que ara l’Hospital era el lloc menys ideal per anar-hi i els va portar a casa per embenar-li els dits de la mà de la Diane.

 

Al cap de dos dies es va produir un altre bombardeig, tot i que aquest va ser de menys intensitat i va provocar menys danys. Aquesta vegada tots varen tenir temps per tancar-se al refugi i varen escoltar com les bombes queien a prop d’on eren. En sortir del refugi després de l’atac per primer cop varen veure a gent morta a terra que s’havia suïcidat disparant-se al cap. Ja no aguantaven més. Mirant-ho amb pena com coneguts seus es treien la vida perquè ja no podien resistir més aquells bombardejos que tant mal feien, en Fritz va agafar a l’Elise i li va tapar els ulls perquè no volia que veiés a tants cadàvers. Passaven per damunt d’ells amb els cors encongits. Desolat, en Fritz va quedar glaçat en veure-hi en Frank abatut a terra amb una Parabellum a la mà. S’havia disparat un tret al cap.

 

Durant els següents dies les condicions de vida a la Leipziger Strasse varen empitjorar claríssimament, no hi havia electricitat i per beure aigua potable tenien que anar a buscar-ne en un carro estacionat davant la Cancelleria del Reich. Cada dia l’Annalisa, acompanyada per en Heinrich, feia el trajecte cap a la Cancelleria amb botelles d’aigua. Tots els veïns feien el mateix trajecte i amargament feien cua esperant agafar una mica d’aigua potable per beure. Als matins havien de trencar el gel per agafar l’aigua i algunes dones quedaven esgarrifades en tenir que tocar la gèlida aigua amb les mans perquè no tenien a on escalfar-se després. Algunes mostraven emprenyades les ferides i les cicatrius que tenien als oficials de les SS, que vigilaven estoicament les runes de la Cancelleria. Ells, sense apartar la mirada de la carretera, no deien res mentre s’encenien constantment una cigarreta per amagar el nerviosisme que portaven dins. Tornant un dia cap a casa després de fer la seva guàrdia, de cop en Fritz va veure en una cantonada un vell autobús adornat amb esvàstiques mal aparcat al mig de la carretera i una quantitat de gent fent cua amb bosses plenes de roba vella. No entenen què passa, en un primer moment pensava que el govern donava roba pels menys afortunats, però quan es va apropar uns metres va quedar esgarrifat en llegir una pancarta que estava penjada a un lateral del vehicle que deia: El Führer espera el seu sacrifici per la Wehrmacht i la Volkssturm amb l’objectiu de que estigui orgullós d’aquests que poden mostrar-se uniformats. Buidi l’armari i porti’ns el contingut. La gent, majoritàriament dones grans, donaven les peces de roba al darrere del vehicle on hi havia un rètol ben visible que deia: Volksopfer. Emprenyat, el noi va decidir marxar, però un nen el va aturar estirant-li la seva caçadora de la Volkssturm perquè li volia donar la seva bufanda. Dient-li que no calia que fes aquell gest, que se la guardés i tornés cap a casa, aquell nen se’l va quedar amb llàgrimes als ulls i li va explicar mig plorós que no tenia pares perquè havien mort en els bombardejos. Esbufegant sense saber què fer, després de rumiar-ho durant una estona va pensar que se’l podria endur a casa perquè començava a fer-se fosc. Però quan l’anava per agafar de la mà, un oficial de l’Exèrcit el va cridar perquè l’ajudés a carregar la roba d’aquella gent a dins de l’autobús. Negant-s’hi amb l’excusa de que havia de cuidar d’aquell nen orfe, l’oficial se’l va quedar mirant amb cara desafiadora i li va ordenar que complís ordres. Insistint pel futur del nen, en Fritz no va marxar del seu costat fins que l’oficial, que tenia pressa per endur-se aquella roba, va fer un senyal a una infermera que rondava per allà perquè se l’endugués. Preguntant pel seu destí, l’oficial li va respondre mentre li senyalava on havia de col·locar totes aquelles bosses:

Tranquil, anirà a un alberg amb altres nens orfes. Que et penses que és l’únic aquest nen? Saps quants nens s’han quedat s’han quedat sense els seus pares? Molts. No podem perdre el temps per cada nen orfe, seria una pèrdua de temps inútil.   

El 9 de febrer, la ciutat va ser novament bombardejada en un bombardeig on es varen produir nombroses destrosses. Aquesta vegada la casa dels Klein es va veure greument afectada per les bombes, que varen destruir el tercer pis i part de les habitacions del segon. Mentre queien les bombes, tota la família estava al refugi sentint com les bombes destrossaven el barri. A l’Alexanderplatz, en Georg veia des de la finestra del menjador del pis de casa dels seus pares com queien les bombes i esperava que una d’elles li caigués al damunt per alliberar-lo per sempre més de la seva condemna. Però la sort no estava de la seva part perquè una bomba va caure al pis del costat danyant seriosament el pis dels seus pares, que aquesta vegada es varen voler quedar amb el seu fill i s’ho miraven espantats a sota una taula. Mirant-los atemorits i plorosos, en Georg els demanava perdó des de la seva cadira de rodes perquè se sentia responsable en part del què estava passant. Al cap d’uns minuts de que caiguessin més bombes, per culpa de la bomba que havia caigut al costat l’edifici va començar a tremolar l’edifici. Després de que una bomba caigués al pis de davant provocant una intensa tremolor, l’edifici es va començar a sacsejar violentament. Anant a més, el tremolor va fer caure el sostre del pis de dalt a damunt de la taula on estaven amagats els seus pares. Impotent i agafant-se amb els dos dits de la mà a la cadira per no caure, en Georg va veure com els seus pares quedaven atrapats entre les runes. Espantat en sentir els seus pares, tot el què li quedava, volia córrer per ajudar-los, però les seves cames no li permetien bellugar-se de la cadira i es va quedar sense aire per la impotència que sentia en sentir com els seus pares li demanaven ajuda desesperats. Intentant aixecar-se amb el braç esquerre, se li va fer impossible aguantar-se i va tornar a caure a la cadira abatut. Sense poder reaccionar físicament, es va posar a cridar-los que el perdonessin, que tot era culpa d’ell anava dient, i amb els dos dits de la mà esquerre s’eixugava les llàgrimes del seu únic ull. Mentre xisclava com un desesperat, de cop l’edifici va tornar a tremolar i es va enfonsar just davant d’en Georg, fent baixar els seus pares amb les runes fins al pis de baix. Destrossat veient com pujava la pols fins a on era ell, es va posar a plorar desoladament i maleïa a Déu perquè el castigava d’aquella manera tant dura.

 

En saber que l’Alexanderplatz havia sigut bombardejada, en Fritz, en Marwin i l’Àngela varen córrer a ajudar a en Georg, que estava atrapat a dalt de l’edifici mig enfonsat i ningú podia fer-lo baixar perquè era impossible pujar-hi sense una escala. Enfonsat i sol a dalt aquell pis destrossat, en Georg pensava en llançar al buit per acabar-ho tot. Ell ho intentava amb totes les seves forces, però no podia moure la cadira amb els dos dits de la mà esquerra, tot i que ho intentava constantment amb tota la força que li quedava. En arribar els bombers, aquests varen portar una escala i el varen rescatar. Mentre el baixaven, en Georg no parava de plorar destrossat i no parava de demanar perdó pel què havia fet. No sabent què havien de fer amb ell ni com l’havien de mirar, en Fritz i en Marwin el varen abraçar mentre l’aguantaven fins que l’hi baixessin la cadira de rodes. Deixant-lo amb els metges després de que l’hi baixessin la cadira, un equip mèdic el va agafar per dur-lo a un hospital de la ciutat per cuidar-lo. Parlant amb els metges, en Fritz els hi va demanar que no el matessin com havien fet en el passat amb les persones incapacitades. Sospirant mirant a en Georg, un dels metges li va dir:

 

Nosaltres no farem això, mai ho hem volgut fer, però em sembla que ell ho agrairia, pobre home.   

 

Veient com s’enduien el seu amic destrossat, en Fritz creia que en part havia pagat pels seus crims. Però realment havia pagat pels seus crims?, pensava en Fritz.

 

L’endemà, el diari Völkischer Beobachter va sortir als quioscos del carrer demanant a la gent que lluités fins al final per la seva nació i va demanar a les dones i els nens perquè es mentalitzessin per lluitar i sacrificar-se. Però la gent no tenia gens de ganes de comprar aquella propaganda del règim i tots els veïns de la Leipziger Strasse que encara quedaven varen sortir de les runes i varen tirar aquells diaris al mig de la calçada i els varen encendre en una gran pira. De seguida els vagabunds, que ja eren pràcticament tots els veïns, i els nens es varen escalfar amb els diaris cremats. Mirant-s’ho des de la seva casa, que estava mig destruïda; totes les parets estaven mig enfonsades, les bigues de ciment tenien esquerdes i no hi havia ni electricitat, ni aigua i ni gas, en Fritz va recordar aquell 10 de maig de 1933 quan cremaven els grans autors de la  literatura alemanya en la Bebelplatz. Mirant a en Martin cremant els diaris, va pensar:

 

Tant debò ho haguéssiu fet el primer dia i ens haguéssim estalviat moltes morts.

 

A les 10 de la nit del 13 de febrer, quan la família Klein es posava a dormir al menjador coberts de mantes ja que no es podia pujar a les habitacions de dalt i amb en Fritz abraçant a l’Àngela i a l’Elise perquè no patissin el fred, Dresden era bombardejada en el bombardeig més salvatge dels Aliats. L’objectiu dels Aliats era la població. Varen llançar 4.000 tones de bombes al centre de la ciutat causant segons algunes xifres 35.000 morts. Uns 15 quilòmetres quadrats varen quedar devastats per les bombes i la ciutat va quedar plena de cadàvers calcinats per les altes temperatures. En Conrad, la Felda i la Greta varen córrer cap als refugis de seguida que varen sentir com sonava la sirena antiaèria, però es varen veure atrapats enmig dels incendis i varen morir asfixiats per la inhalació dels gasos tòxics provinents del fum dels incendis. En saber l’endemà la notícia del bombardeig, la Luane es va passar tot el dia trucant a Dresden, però ningú li responia. Per saber més coses ja que patia pels seus avis, en Fritz va preguntar-ho al seu superior de l’Exèrcit, que li va dir:

 

El centre ha quedat destruït. Han mort milers i milers de personesAquest crim ha de quedar registrat a la Història com un crim.

 

Al final del dia, la Luane va aconseguir parlar amb una amiga que coneixia de la infantesa que li va assegurar que els seus pares havien mort igual que la seva germana perquè a la zona on vivien no hi havia quedat cap persona viva. Enfonsada per haver de perdre també els seus pares i la seva germana, la Luane es va assentar al terra del menjador desolada mentre en Heinrich i l’Annalisa se la miraven sabent que havia passat alguna cosa greu. En Fritz la va entendre de seguida i es va posar a plorar pensant amb els seus avis i amb la seva tieta, i va cridar de ràbia mentre li queien les llàgrimes:

 

Nosaltres ens poden acusar de fer un genocidi, però ells n’acaben de fer un i de ben gros. Això hauria de ser jutjat i castigat. Són uns monstres.

 

El bombardeig, que va fer enrabiar a molts jerarques nazis i part de l’opinió pública britànica, que no va ser informada amb precisió sobre l’abast d’aquell bombardeig, va ser aprofitat pels nazis per perseguir als jueus que encara quedaven a Alemanya i varen prohibir les relacions entre jueus i aris. Però ningú ja feia cas a les noves lleis o els nous decrets o les noves ordres que poguessin donar el règim.

 

El 19 de febrer, mentre feia guàrdia a l’estació Anhalter, en Fritz va saber per un  oficial que l’exèrcit soviètic acabava de penetrar Prússia Oriental i que arribarien en poques setmanes a Berlín. Demanant-li consell per la seva família, l’oficial li va explicar que 8.5 milions de persones marxaven cap a l’oest i que si fos ell faria marxar la família d’immediat. Parlant amb el director de l’estació, li va tornar a prometre que quan fes falta enviaria a la seva família cap a l’oest sempre i quan li entregués el llibre i la foto dedicada. Quan va tornar a casa un cop més li va demanar a l’Àngela que marxés, però ella si continuava resistint. No abandonaria Berlín sense ell. Els demés, no molt convençuts de quedar-se, li donaven el seu suport tot i que quedava vegada ho feien més en veu baixa. Enrabiat per la decisió de la seva esposa, en Fritz li exigia que pensés en l’Elise, però l’Àngela li deia que ja ho feia perquè la seva filla necessitava el seu pare també. Ensenyant-li les arracades que l’hi havia regalat feia anys en forma d’infinit, l’Àngela li va dir cridant i amb autoritat:

 

Sempre junts Fritz! No puc viure sense tu!.

 

El 24 de febrer, mentre estava fent patrulla a l’estació amb un oficial de les SS que vigilava que la gent no autoritzada no abandonés la ciutat, en Fritz es va posar a parlar amb aquell oficial sobre com veia la guerra. Mentre parlaven varen sentir per la ràdio que tenien posada damunt d’un cotxe de l’Exèrcit, el discurs gravat d’en Hitler on deia que la Providència no tenia menor misericòrdia cap a les nacions dèbils i que només reconeixia el dret d’existència de les nacions fortes i sòlides. Escoltant amb atenció les paraules del dictador alemany, l’oficial va exclamar tristament:

 

Llàstima que no estigui en condicions en Hitler, si poguéssim tornar a tenir el Hitler de 1936 tot seria molt diferent. Sinó fos per la guerra en Hitler hagués sigut un dels estadistes més grans de la Història.

 

Encuriosit, en Fritz tenia ganes de saber si havia tingut raó o no amb el seu diagnòstic de que tenia parkinson, li va preguntar en aquell oficial com estava en Hitler físicament. Rumiant-s’ho uns segons mentre s’encenia una cigarreta amb els gruixuts guants de pell que el protegien del fred, l’oficial li va contestar:

 

No està gens bé, no li para de tremolar la mà esquerra i el seu aspecte és el d’un home vell. Quan camina arrossega els peus pel terra de marbre de la Cancelleria i quan et saluda  intenta amagar el tremolor de la mà agafant la mà esquerra amb la dreta.

 

Dissimulant la satisfacció de que el dictador patís, en Fritz va continuar fent la seva ronda i després va tornar a casa per explicar a la família que en Hitler tenia un avançat parkinson i que no duraria gaire en el comandament. Tenia ganes d’explicar-ho a la gent del barri perquè es revoltés, però va pensar que no era una bona idea perquè la gent no estava per revoltes, la majoria vivia en unes dures condicions amagant-se del fred i passant gana. Tampoc podia dir res perquè sabia que hi havia patrulles que buscaven a qualsevol que pogués ser considerat un traïdor.

 

Al cap de dos dies, la ciutat va ser novament bombardejada. 1.000 bombarders nord-americans no varen deixar de llançar bombes causant greus desperfectes. Per sort, en Fritz va poder arribar a temps de l’estació Anhlater per agafar a la seva família i varen poder fugir al refugi. En acabar el bombardeig, tots varen sortir desolats cap al barri en runes. Anant caminant cap a casa, la Luane es va posar a plorar en veure que de la casa en sortia un intens fum negre. Apropant-s’hi corrents, varen veure que la casa estava molt destruïda. En prou feines quedava una paret dempeus i no es reconeixia el menjador. Tot estava ple de pedres, els mobles estaven tots destrossats, cables queien al terra i era impossible fer un parell de passes sense trobar-hi una pedra. Regirant entre les runes, l’Àngela va agafar l’àlbum del casament i les cartes que guardava del seu germà i dels seus amics, que per sort havien quedat intactes, i la Luane va agafar totes les fotografies que va trobar del seu marit i uns quants records. Mirant l’estat de la casa, estava definitivament enderrocada, en Fritz els va dir que no podien continuar vivint allà i que havien de marxar. No hi havia ni sostre que els pogués cobrir del fred, no hi havia ni parets que els poguessin protegir dels vagabunds i no hi havia ni aigua per poder beure i cuinar. Agafant quatre peces de roba que hi havia en un armari que havia quedat bolcat, varen marxar amb un parell de maletes plenes cada un cap a un refugi de l’Alt-Moabit, molt a prop de l’església Sant Johannis. Mirant la resta de damnificats i els veïns del barri, la Luane es va posar a plorar destrossada pensant que no tornaria mai més en el barri on havia crescut amb el seu estimat marit. Amb poc més d’un any havia perdut el seu marit, els seus pares, la seva sogre, la seva germana i la casa, i per sinó fos poc el seu fill, en Fritz, havia d’anar a lluitar en una batalla inútil. Abans d’abandonar el barri va acomiadar-se de tots els veïns i els va agrair que haguessin sigut uns bons veïns. Instal·lant-se en aquell refugi després de travessar amb les maletes el Tiergarten, que estava ple de gent sense casa, en Fritz no deixava de mirar a l’Àngela i a l’Elise, i tenia clar que havia de fer alguna cosa perquè no estiguessin a Berlín per culpa seva.

 

El 28 de febrer, en Fritz va veure un bri d’esperança en sentir que el 1ª Exèrcit nord-americà estava al Rin amb els francesos i que alguns soldats havien entrat a peu per Alemanya. Parlant amb en Heinrich, en Fritz li va demanar que quan sigues el moment portés a la seva família a Colònia i que després un seu amic de l’Hospital, en Paul, els portaria a un lloc segur. Rumiant quin seria el millor moment, en Heinrich li va dir que esperés que els nord-americans haguessin avançat més per territori alemany.

 

Els següents dies varen ser molts durs per la família dormint en aquell alberg sense calefacció i fent vida en un barri nou i ple de desconeguts. L’Àngela estava molt preocupada perquè tenia que cuidar l’Elise en unes condicions molt difícils i quan en Fritz era fora patia perquè no l’atraquessin ja que es començava a passar gana entre la població. La pèrdua dels territoris orientals varen obligar a noves restriccions en la distribució d’aliments com el pa i la mantega, cosa que va afectar molt a la gent. Les dones es passaven els dies fent cues en botigues d’alimentació per intentar obtenir una mica de pa i de llet, i els homes anaven al Tiergarten per tallar llenya i alguns continuaven cultivant-hi un hort. Sovint en Fritz es guardava el pa que li donaven com a membre de la Volkssturm per donar-lo a la família. De vegades, quan passejava per les runes del seu barri buscava entre elles s’hi havia quedat alguna cosa d’aliment en algun rebost per portar-lo a la família. Sovint trobava galetes o un tros d’embotit, però tot era insignificant i en mal estat. La Matilda anava a les botigues amb qui havia fet tractes en el passat perquè li donessin alguna cosa per menjar. La Luane anava cada dia al banc per retirar els estalvis que tenien, que eren una bona quantitat, però el banc no li deixava retirar res en efectiu. Desesperada, no sabia què tenia que fer per alimentar a la seva família. Un dia va anar a casa d’uns clients del seu marit perquè l’ajudessin, però li varen tancar la porta.

 

La nit del 4 de març, mentre estaven a l’alberg amb la majoria dels refugiats varen sentir el discurs del gauleiter Karl Hanke des de Breslau, que estava sent atacada pels soviètics. El gauleiter va demanar al poble alemany que lluités fins al final contra les forces aliades, però ningú, a part dels més fanàtics, el va escoltar. Els nens no paraven de plorar demanant tornar a casa i els adults passaven gana i fred i no estaven per sentir discursos. Alguns s’anaven tornant violents, i en Fritz i en Marwin els intentaven calmar a la més mínima que començava una picabaralla. Observant a la gent, veien com els més joves eren els més fanàtics i que eren els únics que volien continuar amb la batalla. Algunes dones varen marxar desesperades corrents del refugi cap al Tiergarten. Quan arribaven a un dels bancs del parc, s’asseien i amb la Parabellum que els hi havien donat els seus marits perquè es defensessin dels soviètics, es treien la vida.

 

Avançant el març, en Fritz es va posar content en saber que molts pobles com Rheydt i Colònia s’havien rendit als nord-americans, i que ja hi havia 11 milions de persones que fugien dels territoris orientals per no ser capturats pels soldats soviètics, que continuaven cometent atrocitats en el seu pas cap a Berlín. Parlant amb uns oficials, aquests li varen explicar que Berlín només podia resistir vuit setmanes de bloqueig i que tot estava perdut. Mirant a la gent del voltant de l’estació, en Fritz, que anava vestit amb un uniforme antic de militar, veia com ja no respectaven al govern i els seus líders, ja ningú es saludava amb el tradicional Sieg Heil. Tot era un caos i ningú obeïa ordres de ningú. Inclús els seus superiors li deien que no farien cas a les normes que sortissin de la Cancelleria quan comencés la batalla. Parlant seriosament amb l’Àngela, li va tornar a demanar que marxessin i que penses en l’Elise, però ella insistia i insistia en quedar-se fins al final, no el volia deixar de cap de les maneres. Aquesta vegada la Luane i l’Annalisa, que ja estaven esgotades de viure en aquelles lamentables condicions, feia dies que no es dutxaven, no menjaven, i se’ls hi notava amb la cara pàl·lida i prima que no estaven bé, li varen dir que tenia que pensar amb la seva filla, però l’Àngela no escoltava a ningú, tenia clar que es quedaria. Desesperat, en Fritz tenia cada cop més clar que tenia que fer alguna cosa. Per distreure’s després d’una intensa jornada a l’estació, on cada cop s’hi amuntegaven més persones en els vagons per intentar fugir, en Fritz va anar l’11 de març a l’Unter den Linden per veure per últim cop la cerimònia de la Caiguda dels Herois. Esperant veure a en Hitler per saber com estava de salut, el noi va quedar decebut en no veure’l. El lloc del dictador alemany va ser substituït per en Göering, que vestit amb el seu uniforme blanc i el seu llarg bastó i acompanyat per en Karl Döenitz i en Wilhelm Keitel, va deixar una corona de flors en el cenotafi de l’Unter den Linden. Seria l’última vegada que se celebraria aquella celebració. En girar-se per tornar cap a casa es va topar amb en Martin, que amb la seva pipa de fumar a la boca li va dir enfadat mentre escopia el fum de la seva boca:

 

Tot s’ha acabat! El maleït Hitler no té ni els nassos de sortir del seu amagatall.

 

Somrient en sentir-lo renegar d’aquell ídol de masses, en Fritz va tornar cap a l’alberg, on va perdre el somriure en veure a la seva família destrossada.

 

A la nit del 13 de març, la ciutat va ser novament bombardejada en un atac molt violent on varen morir 2.500 berlinesos i 20.000 més es varen quedar sense vivenda. El Ministeri de Propaganda, entre altres, va quedar destruït per una mina aèria. En Fritz veia desesperat amb la seva família des d’un refugi a prop del Tiergarten com queien les bombes i destruïen la ciutat dels seus somnis que l’havia vist créixer i ser feliç. El cel negre de cop s’il·luminava pel foc de l’explosió que feia tremolar el terra. Mirant a l’Àngela com plorava amb la seva filla als braços, se sentia el culpable de tot el què estava passant i sabia que no podia tardar en actuar. La nit següent la ciutat va ser bombardejada i la següent també ho va ser. L’aviació aliada va intentar cremar la ciutat pels quatre costats. Tot i els atacs, els berlinesos sortien després dels atacs i intentaven retornar a una certa normalitat en les seves vides, però la ciutat es preparava per l’arribada dels soviètics. Desesperat, en Fritz es passava cada dia suplicant-li a l’Àngela que marxés però ella li deia convençuda que sense ell no marxaria. Veient que no li feia cas per molt que supliqués, va pensar en desertar, però sabia que no ho podia fer perquè hi havia consells de guerra ambulants i tenia clar que si l’atrapaven la seva família pagaria les conseqüències. Un dia que estava convençut que desertaria, va veure a un home que deixava el seu lloc de vigilància i els agents de les SS el varen atrapar en seguit i el varen assassinar davant de la mirada de la població. Els penjaven a les faroles dels carrers amb un cartell en què se’ls acusava de traïdors.

 

El 18 de març, la ciutat va patir el bombardeig més devastador de dia. Mirant la ciutat fumejant després del bombardeig, en Fritz va anar a l’Hospital Charite sense dir res a ningú. Entrant a l’Hospital va veure que estava mig destrossat i en passar pels passadissos va copsar que hi havia un caos considerable per l’arribada dels ferits, que eren expulsats perquè no hi havia lloc per atendre’ls. Tot eren corredisses amunt i avall, i ningú va fer cas a la presència d’en Fritz. Sense pensar-s’ho ni un segon va entrar a la sala on guardaven els medicaments. Veient a un civil, un dels metges li va cridar l’atenció perquè no tenia permís per estar en aquella sala. Encegat, en Fritz va treure la seva Parabellum de la seva jaqueta i va apuntar a aquell antic company seu, que va aixecar les mans i va córrer passadís avall cridant mort de por. Obrint els calaixos, va agafar uns quants somnífers i una xeringa, i va marxar. Mentre marxava plegant veles, el director el va veure i el va cridar per saber què estava fent allà, però en Fritz no es va ni aturar ni el va escoltar. Tornant cap a l’alberg, va aprofitar un moment que l’Àngela estava canviant a la nena per agafar a tota la família i els va explicar la seva idea perquè marxessin tots de Berlín. Mirant a la seva mare després d’explicar-li, la va abraçar amb totes les seves forces i li va dir que l’estimava i li va agrair tot el suport que li havia donat durant tota la seva vida. Sabia que no la tornaria a veure mai més.

 

La nit del 21 de març, Berlín va tornar a ser bombardejada. Mirant impotents com queien les bombes, en Fritz va agafar a en Heinrich i li va demanar que es preparessin perquè aviat marxarien de Berlín, que només havia de concretar quatre coses amb en Paul perquè els dugués a un lloc segur. Mirant-lo amb admiració, en Heinrich li va posar la mà a l’espatlla i li va dir mentre assenyalava al Tiergarten:

 

Recordes com amb la meva filla us passàveu el dia jugant en el Tiergarten?. Quins bells moments. Ella ja va predir aquest caos.

 

Pensant amb la Galiana, a en Fritz se li va escapar una llàgrima i va prémer el puny de ràbia sense dir res perquè necessitava en aquell moment els consells de la Galiana, que cada cop era més a prop d’ell.

 

Els següents dies de març, en Fritz va estar cada cop més temps servint com a membre de la Volkssturm protegint la ciutat. Parlant amb els seus companys, sentia com els més joves encara creien que en Hitler es reservava una arma miraculosa que els salvaria de la guerra i els portaria a la victòria. Menjant una poma assentat entre les runes parlant amb ells, en Fritz li va dir en un dels seus companys que parlava d’aquestes armes:

 

Que ets boig? Que no veus com està la ciutat? Tu et sembla que de les runes traurem una arma miraculosa que farà fora els britànics, els nord-americans, els francesos i els soviètics? No tenim ni munició ni gasolina, aquesta és la realitat. Si creus en aquestes armes com a mínim diguem que vas borratxo.

 

Mirant-se els uns amb els altres, es varen quedar en silenci i no varen parlar més d’aquelles armes que només existien en la ment d’alguns. Tornant a patrullar per la Leizpiger Stasse veia com molta gent com en Martin, en Richard, la Cosmina, l’Otto, en Kurt, la Maria, la Carlene, en Mark, la Diane i la Klara estaven cada cop més desesperats demanant alguna cosa de menjar. Parlant amb ells, en Fritz veia que a diferència d’alguns soldats la gent no creia en una possible victòria alemanya per unes armes miraculoses. Tot era qüestió de dies i esperava ansiós la trucada d’en Paul per enviar la seva família a Colònia.

 

A la tarda del 25 de març, en Fritz va rebre finalment la trucada d’en Paul a l’estació, que li va dir que podia portar amb tren la seva família cap a Hannover i que ell els portaria amb cotxe cap a Colònia, controlada pels nord-americans, per carreteres secundàries per no ser vist. Sabent que era qüestió d’hores, en Fritz va parlar amb el director de l’estació de trens i li va donar la foto i el llibre a canvi dels bitllets i l’autorització que necessitaven per marxar de Berlín. Després de tornar a l’alberg es va passar la resta del dia amb l’Àngela i la seva filla sabent que serien els últims moments amb elles. Mirant-les no deixava de plorar odiant no poder-les veure mai més. Tenia unes ganes boges de veure créixer a la seva filla i tenia clar que creixeria sense ell. Mirant a la seva esposa, no parava de pensar que ella era el seu gran amor i com va fer la Galiana en el seu temps, ara ell hauria de marxar per sempre més. La desitjava amb totes les seves forces i anava recordant cada moment que havia estat amb ella, la seva nazi que l’havia fet somriure quan només hi havia tenebres a la seva ment.

 

A la nit, mentre sopava amb la família uns bols de caldo que oferien a l’alberg, la ciutat va ser atacada per 80 avions Mosquits. Espantat de nou, en Fritz va córrer amb la resta de la seva família cap als refugis sabent que seria l’últim cop que ho faria amb ells. Tancats en el refugi humit que feia pudor a resclosit esperant que deixessin d’atacar, en Fritz no va deixar ni un segon d’abraçar a la seva esposa i a la seva filla. Les mirava amb els ulls plorosos i l’Àngela notava que el seu marit actuava estrany perquè estava més sensible. Després de l’atac, que va acabar amb 65 dels 80 avions Mosquits destruïts, varen anar tots a l’alberg a dormir.

 

A les quatre de la matinada, en Fritz es va aixecar del costat de l’Àngela i se’n va anar a fora sense fer soroll. Agafant un paper d’una pàgina en blanc del Mein Kampf que havia arrencat abans d’entregar-li al director de l’estació, va escriure una carta per l’Àngela amb la ploma d’en Chamberlain mentre plorava mirant de lluny a la seva filla per últim cop. En acabar la dolorosa carta, en Fritz es va enfonsar i es va assentar al terra per plorar mentre veia les estrelles extraordinàriament il·luminades. No aguantava més aquell dolor i volia que tot acabés d’una vegada per totes. Era horrible viure així, pensava. Després de refer-se i d’eixugar-se la cara, va anar despertant a tota la família per acomiadar-se d’ells per últim cop. Portant-los un moment a fora l’alberg, va abraçar primer a l’Annalisa i li va demanar plorós que protegís a la seva filla i a la seva neta. Agafant després a la Velda li va dir en to de broma que en el futur trobés un marit i que no s’enamorés de tots els nord-americans. Fent-li un últim somriure forçós, es varen abraçar en una càlida abraçada. Esbufegant i mirant a la Katrina, en Fritz es va posar a plorar i la va abraçar dient-li que ho sentia molt no poder està al seu costat i li va demanar que li expliqués en la seva filla com era el seu pare. Girant la mirada cap a l’esquerra amb llàgrimes als ulls, va abraçar al seu germà i li va demanar que fos feliç, que cuidés a la mare i li va assegurar que aviat veuria la felicitat ja que creia que aviat tindria una sorpresa, pensava amb l’Elisabeth. Agafant després la mà de la seva mare, que estava enfonsada sabent que s’estava acomiadant per sempre més del seu fill, en Fritz li va dir amb més llàgrimes als ulls:

 

Gràcies per tot el què has fet durant la meva vida. No tens que plorar ara per mi. Quanta gent viu molts anys sense trobar la felicitat? Jo ho he sigut molt gràcies a vosaltres i això és un motiu d’alegria. Et demano que siguis forta i que miris endavant i no endarrere. Tens una neta per cuidar.

 

Tocant-li la cara per l’últim cop, la Luane es va desesperar cridant que era injust el què li tocava viure i no deixava de picar-se amb les mans a la cara. Veient que els seus crits s’anaven tornant més forts, en Marwin es va endur la seva mare uns metres més enfora perquè no la sentís l’Àngela, que encara estava dormint plàcidament. A continuació, en Fritz va abraçar a la Matilda i li va donar uns caramels que havia trobat, i li va dir mirant-li els ulls:

 

Donar-li a la meva neta en el futur com havies fet en el passat. Per mi ets de la família i t’agraeixo tot el què has fet durant tota la teva vida. Ets un exemple per molta gent. El final te’n sortiràs i tens una història increïble per explicar en el futur. Hauries d’escriure un llibre.

 

No aguantant-se més, la Matilda el va abraçar plorant i li va dir que sense ell seria morta. Li agraïa profundament cada cop que l’hi havia salvat la vida. Apunt d’enfonsar-se, en Fritz va donar la mà a en Heinrich i li va donar la carta que havia escrit per l’Àngela, i li va dir tancant els ulls de ràbia:

 

Seràs un bon avi. Gràcies Heinrich pel passat, pel present i pel futur. Et demano que els cuidis i que els guiïs amb la flama de la raó.

 

Prometent-li que així ho faria mentre l’abraçava per últim cop, en Fritz va fer un senyal a tots els demés perquè agafessin les seves pertinences. Empassant-se saliva, en Fritz va tornar cap als llits i es va posar al costat de l’Àngela, que continuava dormint somiant amb un món sense guerra i amb en Fritz, i amb seva filla als braços. Mirant-la, recordava com l’havia conegut aquell 27 de febrer de 1933 al Reichstag, va sortir com el foc, de sobte entre la foscor, com un estel fugaç, i aquella noia nazi tant diferent a la Galiana li va il·luminar el cor. Mai s’hagués imaginat que podria estimar després de la Galiana, i ella, que havia sigut una nazi dura, rebel, presumida, descreguda, havia aconseguit això i molt més. Havia aconseguit fer-lo renéixer com l’au fènix hi havia fet que tornés a tenir ganes de viure, de tornar a somiar, de tornar a somriure. Agafant a l’Elise amb els seus braços per darrer cop, en Fritz es va posar a plorar i li va fer un suau petó al front i li va demanar que cuidés a la seva mare, mentre la nena no el deixava de mirar amb els seus ulls verds i amb un petit somriure a la boca. Abans de caure en una forta depressió, en Fritz va fer un últim sospir i li va injectar en el braç esquerre de l’Àngela una forta dosis de somnífers que la va deixar totalment adormida. Sabent que tenien poc temps, va cridar a en Heinrich i a en Marwin, i es varen endur a l’Àngela inconscient a fora l’alberg. Un cop tots eren a fora, en Fritz els va donar els bitllets de trens per d’aquí un parell d’hores que els portaria a Hannover i els va explicar tot el seu pla. A fora la calçada varen intentar aturar un taxi perquè els portés a l’estació Anhalter, però cap s’aturava per anar al sud de la ciutat, on els bombardejos havien fet més destrosses. Cap taxista volia posar en risc el seu cotxe. Desesperat, en Fritz va pensar en robar un cotxe, però sabia que si ho feia li costaria molt car. Mentre pensava que havien d’anar-hi a peu i que no arribarien a temps, es va aturar una camioneta que conduïa un noi d’uns 30 anys. Mirant a la Luane, aquell noi li va dir:

 

No em reconeix senyora?

 

Estranyats mirant-lo, la Luane se’l va mirar i li va dir que no el reconeixia de res. Pensant sobre qui podia ser, aquell noi li va dir amb un somriure a la boca i baixant de la camioneta:

 

Ara fa més de 20 anys jo era un nen que demanava menjar pel carrer i vostè em va donar una moneda i em va comprar aliments per la meva família. Era durant la crisi del 23. Se’n recorda?

 

Esbufegant pensant amb els anys que feia d’allò, la Luane li va vindre a la memòria aquell nen mort de gana que l’hi havia promès que mataria als francesos. Preguntant-los què feien allí enmig del carrer, la Luane va tornar al present i li va dir que necessitaven anar a l’estació per fugir de la ciutat, i aquell noi li va dir posant-se la mà al cor:

 

Perfecte, li vaig prometre que li tornaria el favor i així ho faré avui. Va pugeu al darrere que us hi porto.

 

Carregant a l’Àngela al darrere amb molta delicadesa, en Fritz es va acomiadar d’ells amb una última forta abraçada. Encara amb la nena als braços, en Fritz va donar l’Elise, que l’hi agafava la camisa amb força, a la seva mare perquè la cuidés. Fent un últim petó a la família, en Fritz es va quedar dret com un all al carrer mentre veia com la seva família s’allunyava per sempre més. En perdre’ls de vista, en Fritz va girar la vista per posar-se a plorar com un desesperat i es va endinsar pel Tiergarten. Passejant per aquell parc que estava ple de males herbes i totalment arrasat pel foc i per la gent, va mirar-se la Parabellum i es va prometre que lluitaria fins al final. Ara estava sol en una ciutat en runes on aviat vindrien més d’un milió de soldats armats fins les dents amb els seus vehicles blindats i amb ganes de venjança. Mirant als edificis en runes després de sortir del Tiergarten, en Fritz va caminar per aquells carrers sense saber on anar, on menjar, on dormir, ja tant li era, ara estava sol per sempre més.

 

En arribar a l’estació Anhalter, tota la família va pujar en un tren que anava cap a Hannover després de passar sense problemes els controls gràcies a en Fritz. A Hannover els esperaria un amic d’en Fritz que els portaria amb cotxe cap a Colònia, ocupada pels nord-americans. En despertar-se a mig camí de Hannover, l’Àngela es va posar molt nerviosa en sentir els sotracs del tren. Atordida i amb molt mal de cap, no sabia què passava, va cridar a en Fritz, però només veia confosa a la seva família i a la seva filla, que no parava de plorar. Sabent que estava a dalt d’un tren, va començar a cridar per en Fritz, però ningú li responia res. Amb les llàgrimes als ulls veient el què passava, l’Àngela es va posar a cridar-lo de nou i amb més força, i llavors en Heinrich, que estava destrossat en veure-la així, li va entregar la carta. Nerviosa i desesperada, l’Àngela es va posar a llegir la carta amb la seva filla als braços mentre en Fritz vaguejava sol per la seva ciutat en ruïnes:

 

Àngela,

 

Amor meu, sento molt pel què té fet passar aquests dies. Ser que estaràs trista buscant-me, però jo ja no hi seré mai més en aquesta vida i és la millor solució per tots vosaltres. Vull que sàpigues que sempre m’he sentit atret pel teu somriure, per la teva mirada càlida com el foc i pel teu cor ple d’amor. Quan et vaig conèixer vaig recordar imatges que portava dins del cor des de que era petit i amb tu he construït les imatges més importants de la meva vida. Volia ballar amb tu en aquest difícil camí ple de llums i ombres, i volia fer aquest viatge junts amb la nostra filla, però ha sigut impossible continuar caminant junts. Ara voldria mirar endarrere i veure’t a tu i només a tu, amb la teva cara plena de felicitat i d’alegria, però no podem mirar endarrere. T’haig de dir tantes coses, et vull dir de mil maneres que t’estimo, però no em surten les paraules i ara me’n adono de que només tinc ganes d’abraçar-te i dir-te només que t’estimo molt i que vull passar-me la resta de la meva vida amb tu en aquest univers ple de felicitat. Podria recordar milers de records però només et vull dir una cosa, que t’escapis d’aquesta immensa foscor perquè aviat la foscor marxarà i sortirà el Sol i tu hauràs de viure amb felicitat en aquesta vida per la nostra filla. Pots ser en aquesta vida tot el què tu et proposis, tens que ser forta i has de girar pàgina com ho ha de fer tot el nostre poble. Lluita per mi.

 

Et prometo que lluitaré amb coratge i orgull per tu en aquesta última batalla que ha d’enterrar el nacionalsocialisme per sempre més. T’estimo molt.

 

Fritz.

 

Destrossada després de llegir-la i posant-se les mans a la cara per no plorar més, l’Àngela no es va poder aguantar més i es va posar a plorar en el seu seient mentre els altres l’abraçaven i l’intentaven consolar. Mirant a la seva filla, l’Àngela es va enfonsar i va cridar mirant a la Luane:

 

Tornarà. Ell és capaç de tornar de l’infern.

 

Al migdia, quan arribaven a Hannover, Berlín era novament atacada. Aquesta vegada els Aliats varen atacar les indústries de material bèl·lic. Mirant caure les bombes de lluny, en Fritz desitjava que una bomba li caigués al cap, però també tenia ganes de lluitar per la seva vida i encara esperava un miracle com aquells soldats que esperaven les armes miraculoses. Amb els seus companys de la Volkssturm varen anar a apagar els incendis que varen provocar les bombes i no paraven de rescatar morts entre les runes. Aquesta vegada no tenia a on tornar i es va quedar fins que no va poder més rescatant i ajudant a la gent. Després de que el cos li digués prou, es va posar a dormir al Gartenbauamt del Tiergarten perquè creia que allà seria protegit pel seu àngel de la guàrdia.

 

El dia següent, la família Klein varen entrar a Colònia passant pel pont Hohenzollern, on només 9 anys enrere en Georg l’havia passat triomfalment. La ciutat havia quedat en runes i només quedava dempeus la famosa catedral. Anant amb la resta dels refugiats, els nord-americans els varen allotjar en un camp de refugiats, on varen poder descansar tranquil·lament sense estar pendents ni del cel ni dels soviètics. L’Àngela no deixava ni un segon a l’Elise i no va acceptar el plat de llenties que li varen oferir els nord-americans perquè estava enfonsada pensant amb en Fritz.

 

Mentrestant, a Berlín, el 28 de març en Fritz va entrar en un bar abandonat per trobar alguna cosa de menjar. Mentre regirava entre els calaixos, va engegar la ràdio i va sentir com el locutor atacava amb duresa als Aliats. Pensant amb l’Àngela mentre agafava la Parabellum que l’hi havia donat en Seigmund, en Fritz pensava constantment en suïcidar-se i acabar-ho tot d’una vegada per totes, ja no resistia més sense la seva família, però hi havia alguna cosa dintre seu que no li permetia fer-ho i continuava avançant entre les runes. Es passava el dia vaguejant pels carrers i ajudava a tots els necessitats que trobava pel camí fins que acabava esgotat i anava a dormir al Gartenbauamt amb la resta de vagabunds. El dia següent va ajudar a carregar 14 bateries antiaèries pesades per ser enviades al riu Òder per defensar aquella zona de l’arribada dels soviètics. Preguntant com defensarien la ciutat dels bombardejos, un oficial li va contestar:

 

El poble ja no importa. Ara és un combat de vida o mort on el poble no hi té lloc.

 

Rient sarcàsticament, en Fritz va dir:

 

Abans de que tot això comencés el nacionalsocialisme deia que l’únic important era el poble, i ara el poble és el menys important. Quina llàstima que no ho haguem vist abans. Tant debò ara ens deixem una porta oberta com a Constantinoble perquè tot acabi ràpid.

 

A les vuit del vespre de l’1 d’abril, mentre en Fritz estava vaguejant pels carrers de la ciutat com un moribund; no menjava, anava brut, estava trist i només desitjava que arribessin els soviètics, l’Àngela va sentir per la ràdio del campament un discurs d’en Goebbels. Pensant que els nord-americans li farien treure, en veure un soldat que l’hi anava a tancar, ella els hi va suplicar que li deixessin escoltar perquè tenia el seu marit a Berlín. Veient-la desesperada i enfonsada, li va deixar escoltar les paraules del ministre amb el volum baix, que demanava al poble alemany que s’unís a la Wehrwolf, una milícia popular, i els va dir que era el moment de morir o de conquerir i que qualsevol soldat Aliat que posés un peu a Alemanya tenia que ser considerat un objectiu militar. En acabar de sentir el discurs, l’Àngela va apagar la ràdio, va donar amb llàgrimes als ulls les gràcies en aquell soldat i va tornar amb la seva família, que no parava de pensar amb en Fritz sabent que tenia poques possibilitats. Deixant un moment la nena a càrrec de la seva mare, l’Àngela va anar tota sola a la catedral de Colònia, que tenia la torre de l’esquerra greument danyada. Impressionada per la grandesa i l’altura d’aquell edifici va entrar-hi a dins mig tremolosa. Avançant pel centre de la nau, es va agenollar per resar en un dels bancs, precisament en el mateix banc on l’ambaixador britànic Neville Henderson hi havia resat el 23 de setembre de 1938 per demanar-li al Totpoderós que evités la guerra. Plorant i mirant la imatge de Crist, va demanar-li a la Galiana que si era en algun lloc que protegís a en Fritz i que no el deixés sol. Sentint l’escalfor del sol des del rajos de llum dels vitralls de la catedral, l’Àngela es va posar a plorar tota sola desitjant que es produís un miracle.

 

L’endemà, a Berlín, en Fritz va rebre com la resta de la població i la resta dels soldats un paper del Ministeri de Propaganda on se’ls demanava que lluitessin fins al final. A la tarda va començar a funcionar la milícia popular, la Wehrwolf, i en Fritz va veure com armaven a la resta de la gent amb unes armes velles de la Primera Guerra Mundial i del derrotat exèrcit italià, així com armes antigues que havien estat donades de baixa per l’Exèrcit. En veure a dones com la Maria amb Parabellums i Karabiners 98K es va entristir molt per la imatge que li ensenyaven els seus ulls. A la nit varen sentir amb els seus companys de la Volkssturm un discurs d’en Goebbels en què els tornava a demanar que resistissin i lluitessin fins al final. Veient com la gent estava enfonsada pensant amb els seus familiars i no en lluitar, en Fritz es va quedar immòbil mirant a una noia netejant una Karabinner mentre lluïa orgullosa una camisa de les BDM. Pensant en la seva estimada, que havia sigut precisament membre de les BDM,  es va posar a mirar el cel per amagar les seves llàgrimes de dolor. Fent el cor fort, es va acostar a uns seus companys que havien fet una rotllana per comentar què tenien que fer quan vinguessin als soviètics, alguns es volien suïcidar, i tots varen escoltar amb atenció a un oficial mentre bevien a broc d’ampolla el vi que els hi va dur una nena que havia quedat orfe i no tenia casa. Ensumant el vi, l’oficial els va dir:

 

En Hitler està amagat en el seu búnquer de la Cancelleria a quinze metres sota terra com un covard, però des d’allà domina la política, tot i que aquí fora funciona una altra política.

 

Preguntant-li perquè no es rendien, l’oficial els va explicar mentre es bevia el vi d’un glop que ja res tenia sentit i que li era igual morir d’una manera o d’una altra, però que els va advertir que si volien morir ràpid només havien de desertar perquè encara hi havia molts fidels al nacionalsocialisme.

 

El 6 d’abril, en Fritz va ser obligat amb la resta dels seus companys a desfilar davant d’en Goebbels. Amb les seves Karabiner 98K a l’espatlla i amb les seves jaquetes de paisà perquè la Wehrmacht no tenia suficients vestits militars, només portaven el braçalets que els acreditaven com a membres de la Volkssturm, varen passar tota la Pariser Platz de l’Unter den Linden a la Porta de Brandenburg. El ministre estava col·locat a una banda de la plaça amb el braç dret alçat mirant a aquells homes que no tenien gens de ganes d’anar a lluitar. Mirant al ministre amb cara d’odi, en Goebbels va veure a en Fritz entre aquells homes i se’l va quedar mirant una bona estona sense dir-li res, sabia que l’havia traït. Després de veure a tots aquells soldats, en Goebbels els va dir que el destí els hi havia enviat a en Hitler perquè poguessin donar testimoni del miracle que farien. Després de sentir el discurs i quan tothom marxava als seus llocs, el ministre va cridar a en Fritz per parlar amb ell, però el noi no li va fer cas i va marxar juntament amb els seus companys, que estaven morts de por esperant als soviètics. Enrabiat, el ministre es va tancar a casa maleint a en Fritz.

 

El 9 d’abril tothom esperava l’arribada dels soviètics i els soldats alemanys varen obligar a les dones a cavar rases antitancs pels carrers de Berlín. La gent s’armava com podia, fins i tot amb ganivets de cuina, però la majoria tenia clar que quan arribessin els soldats soviètics tirarien les armes, tot i que molts pensaven que moririen igualment a mans dels soviètics perquè coneixien perfectament les seves atrocitats. En Fritz pensava igual, però creia que l’enviarien a lluitar i que no tindria possibilitats de llançar l’arma.

 

Al cap de dos dies, en Fritz va pensar que encara hi havia alguna possibilitat de sobreviure quan li varen dir que el 9ª Exèrcit nord-americà del general William Hood Simpson estava en el riu Elba, al nord de Magdeburg, a 96 quilòmetres a l’oest de Berlín, i que les ciutats alemanyes s’estaven rendint als nord-americans per deixar-los avançar ràpidament. Preguntant a un oficial si era possible que arribessin abans els nord-americans que els soviètics, aquest li va ser clar:

 

És impossible. Els soviètics van més ràpid i són més a prop. A part, sabem que tenen un pacte perquè els soviètics siguin els primers en conquerir la ciutat.    

 

L’endemà, en Fritz passejava per la ciutat enfonsat deixant-se endur per la depressió. No tenia ningú, pràcticament no menjava, dormia al Tiergarten i era constantment vigilat perquè no marxés. A la tarda, mentre buscava alguna cosa per rossegar entre les runes, va veure que es feia un concert d’acomiadament a l’Orquestra Filharmònica i va entrar a la sala pensant que seria l’últim cop que aniria a un concert. Entrant a la sala va veure que no hi havia calefacció i que els espectadors es portaven les cadires de casa. Tot i això, la il·luminació era l’adequada tot i les restriccions elèctriques que patia la ciutat. Sol i palplantat dret, es va posar a plorar recordant les vegades que havia anat a l’Òpera amb l’Àngela. Ella, per la seva part, es passava el dia pendent de la ràdio amb la seva filla als braços esperant notícies de Berlín. Escoltant el Concert de violí d’en Beethoven, la Vuitena Simfonia d’en Bruckner i per acabar el Crepuscle dels Déus d’en Richard Wagner, en Fritz no podia evitar emocionar-se. L’acte va ser organitzat per l’Albert Speer, i mirant al públic hi va veure en Karl Döenitz, en Robert Ley i el coronel Nicolas von Below vestits amb els seus uniformes de gala. Mentre se’ls mirava pensava que era un autèntic deliri estar en un concert abans d’anar a lluitar i morir. En sonar la Vuitena Simfonia, en Fritz va veure com l’orquestra marxava corrents. No sabia que l’Albert Speer els hi havia ordenat que abandonessin la ciutat perquè en Goebbels els volia fer anar a lluitar amb la Volkssturm. Acabant l’acte, en Fritz va observar a uns quants nois de les Joventuts Hitlerianes amb unes cistelles repartint alguna cosa entre el públic. Estranyat, es va pensar que estaven repartint caramels. Quan se li va apropar un nen amb l’uniforme bru i amb la seva gorra, va veure com li deixava a la mà un parell de càpsules. Preguntant-li què era, aquest li va contestar:

 

Cianur.

 

Impressionat, en Fritz va marxar corrents de la sala i va llançar les càpsules al riu Spree. Unes hores després va passar per davant de la Porta de Brandenburg i es va assentar en un banc de la Pariser Platz, el mateix banc que un dia la Galiana l’hi havia confessat que aniria a Viena a estudiar. Amb les mans al cap, no deixava de pensar amb la seva esposa. Al cap de dues hores de deixar-se emportar pels records, va alçar la vista en veure com es repartia cava i que uns quants oficials sortien de la Wilhemstrasse cantant i cridant  d’alegria mentre escoltaven música per la ràdio. Pensant que s’havien rendit, en Fritz es va posar molt content i va córrer cap a aquells homes, que li varen oferir una copa de cava i li donaven la mà cantant. Parlant amb ells mentre es bevia el cava, aquests li varen explicar que el president nord-americà, en Franklin Delano Roosevelt, havia mort. De seguida va sentir com la ràdio col·locada al damunt d’un cotxe militar anunciava la mort del President i en el missatge es deia que en Roosevelt passaria a la Història com l’home que havia volgut la guerra i com el President que havia portat al poder a la Unió Soviètica. No deixant-se endur més per l’eufòria, sabia que la mort d’en Roosevelt no canviaria el seu futur, en Fritz va llançar el cava al terra i se’n va anar a peu cap a la Leipziger Strasse per veure les runes de casa seu. Vaguejant per allà recordant a la seva família, va sentir com sonava un altre cop l’alarma antiaèria. Primer va pensar en marxar cap al refugi on marxaven amb tota la família, però va pensar que era inútil, que tant era morir avui com al cap de cinc dies, i es va quedar a les runes de casa seu esperant la mort. Si havia de morir ho faria a casa pensava. Veient caure les bombes mentre ell estava assentat a davant la casa esperant la mort, va observar i sentir com unes quantes bombes queien per la zona de la Cancelleria del Reich i de seguida va veure que en sortia fum. Després del bombardeig va ajudar a en Kurt, la Maria i la Klara a apagar l’incendi que s’havia escampat pel carrer i entre les runes va treure a uns quants ferits, entre ells en Martin, que tenia un fort cop al genoll i anava vestit amb una camisa esparracada i uns pantalons de pana fet pols. Parlant amb el llibreter, aquest li va demanar a en Fritz si encara conservava la bandera comunista, i en Fritz, que es va posar a riure per primer cop des de feia uns quants dies, li va dir que s’havia cremat entre les runes. Abans de deixar-lo per anar amb els seus companys, en Fritz li va dir en el seu llibreter que marxés per la carretera de Nauen, a l’oest de la ciutat, perquè seria l’última en ser tallada quan arribessin els soviètics.

 

A la nit del 14 d’abril, a tots els membres de la Volkssturm els varen cridar per comunicar-los que els Aliats estaven bombardejant Potsdam. Mirant de lluny aquells bombarders com deixaven caure les bombes, tots es varen horroritzar en veure que l’atac era molt potent. Es va destruir la part vella de la ciutat, inclosa la Garninsonkir-Kardorff, i la destrucció va ser més important del previst pels Aliats perquè un projectil va impactar en un tren de munició que es trobava parat a l’estació. Escoltant les notícies i el què li deien els seus companys que havien anat a Potsdam, en Fritz va preguntar-li a un oficial perquè no anaven a ajudar, però aquest li va dir que s’havien de quedar perquè els soviètics ja eren molt a prop de Berlín i que no es podien arriscar a que molts d’ells desertessin pel camí. Ara sabia que li quedava molt poc temps.       

 

L’endemà, el dia abans de l’ofensiva soviètica, en Fritz va recollir del terra l’últim diari del Das Reich i va llegir tranquil·lament l’últim article d’en Joseph Goebbels a davant de l’Església de Sant Miquel. Llegint amb atenció l’article que deia que havien de resistir contra un enemic que va definir com a sanguinari i com a venjatiu (el ministre tant es referia als Aliats occidentals com els orientals), en Fritz va entrar a l’Església i va fer com sempre feia l’Àngela; va encendre un ciri demanat que tot acabés ràpid. Sortint de l’església, un grup de soldats es varen aturar davant d’ell i el varen informar de que s’havia de preparar i que aviat li tocaria lluitar. Carregant la Parabellum i la Karabiner 98K, en Fritz estava disposat a morir.

 

A dos quarts de sis del 16 d’abril, els soviètics, amb el Primer Front Bielorús d’en Gregory Zhukov, varen arribar als turons de Seelow, a les afores de Berlín. En veure de lluny Berlín, el general soviètic va ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la ciutat i varen disparar amb 300 canons a la capital alemanya. En Fritz es va despertar de cop en veure tremolar el terra i en sortir del refugi va veure com la gent cridava histèrica:

 

Han arribat els soviètics! Gaudiu de la guerra perquè la pau serà terrible!.

 

De seguida els soldats alemanys varen córrer cap als turons per intentar frenar als soviètics. Preguntant dins d’aquell caos què tenia que fer, un oficial li va dir nerviós que de moment es quedés a la ciutat perquè el necessitarien més tard. Des del Tiergarten podia arribar a sentir l’artilleria soviètica i de seguida va saber que la infanteria soviètica estava avançant cap a la ciutat. Però els soviètics no varen avançar tal i com ells desitjaven ja que els soldats alemanys resistien heroicament. A cada barranc d’un turó hi havia una defensa alemanya.

 

A la tarda, Berlín va rebre la gent dels pobles del voltant que fugien com desesperats dels soviètics i explicaven amb la duresa que lluitaven. Tots parlaven també de les atrocitat que havien comès els soviètics durant el seu trajecte cap a Berlín i tots es miraven a les dones sabent que aquestes serien violades sense contemplacions. En Fritz intentava mantenir la calma però li era impossible entre els crits de la gent i les corredisses que el posaven histèric. Reposant l’esquena en una de les columnes de la Porta de Brandenburg, es va adonar que havien tret les faroles de l’àmplia avinguda per la que havien desfilat triomfalment sis anys abans durant la celebració del 50º aniversari d’en Hitler i que s’havia convertit en una improvisada pista d’aterratge.

 

En saber la notícia de l’atac soviètic, l’Àngela es va enfonsar i es va quedar tot el dia amb la seva filla als braços resant perquè tot acabés. Preguntant als soldats nord-americans si ells també arribarien a Berlín, aquests l’hi responien tristament que la ciutat seria conquerida pels soviètics i li demanaven que no cregués en miracles. Ningú confiava que en Fritz, que mai havia lluitat, pogués salvar-se.

 

L’endemà, gràcies al bon temps els soviètics varen atacar la ciutat amb els seus llançacoets. Sense saber on amagar-se, en Fritz corria com un desesperat com la resta dels berlinesos en sentir aquells projectils, tot eren espentes i crits, però en veure a gent atrapada entre les runes, en Fritz s’aturava i els intentava ajudar. Enmig del caos, varen veure els bombarders soviètics Shturmovik com atacaven les posicions alemanyes que es concentraven en els turons de Seelow. Sabien que no hi havia possibilitat de defensar-se. En acabar el bombardeig, els soviètics varen renovar l’ofensiva amb l’avanç dels exèrcits blindats d’en Katukov i en Bogdanov. De seguida varen arribar rumors a la ciutat de que els soviètics cremaven els pobles, les granges i les cases aïllades dels voltants d’Oderbruch, i que la infanteria soviètica tancava qualsevol edifici en flames deixant morir cremades a les persones que hi havia a dins. Pensant que s’havien de rendir ara que encara hi eren a temps, en Fritz va quedar atordit en veure com es repartien amenaces de mort contra tot aquell que es rendís, però també va quedar impressionat en veure que molta gent desobeïa l’ordre i marxava de la capital. Alguns varen ser assassinats pels mateixos alemanys en fugir. Pensant en marxar i jugar-se la vida, va ser cridat pels seus oficials que li varen prohibir sota pena de mort moure’s d’on era. Enrabiat, va cridar-li a un oficial:

 

Gràcies per matar-me! No necessiteu els soviètics.

 

El 18 d’abril, els alemanys continuaven defensant com podien els turons de Seelow, però els bombarders Shtumovik varen tornar a bombardejar les posicions alemanyes. Per posar encara més dificultats, els alemanys es varen quedar sense gasolina i no varen poder moure els tancs cap a on ells volien. De nou, en Zhukov va ordenar realitzar una altra ofensiva, però es va tornar a trobar amb una potent resistència alemanya, que defensava cada centímetre. Mirant-s’ho tremolós des de la seva posició amb la resta dels seus companys de la Volkssturm, que estaven molt atemorits, no deixaven de veure com s’emportaven els ferits i els morts dels turons. A la tarda, la Volkssturm va rebre finalment l’ordre d’anar a lluitar. Ara era l’hora. Nerviós pensant que aviat moriria, es reconfortava pensant que estaria al costat de la Galiana. Mirant cap a l’est, es va posar una jaqueta militar que va trobar i va pujar a un camió amb la resta dels seus companys cap als turons per reforçar la línia defensiva que era defensada pel 9ª Exèrcit. Contemplant la ciutat amb la resta dels seus companys veia que els hi estaven demanant una bogeria i s’anava acomiadant de cada edifici que es trobava pel camí; la Catedral, el Palau Reial, la Universitat Humboldt, l’Ajuntament, la Bebelplatz, l’Òpera Estatal… A mesura que s’apropaven a l’autopista d’entrada a la ciutat anaven sentit cada cop més a prop els morters, les metralladores i els tancs. Després de baixar del camió en no poder avançar més per culpa dels arbres, els varen fer anar a peu a la zona de combat amb la resta dels seus companys. Quedant-se darrere d’un barranc amb uns quants soldats de les SS mentre tenia la seva Karabinner a les mans, va sentir la forta intensitat de l’artilleria soviètica i li varen demanar que només disparés quan ho veiés clar perquè no volien malgastar la munició. Només tenia 10 bales i estava suant de por. Posant-se a la seva posició en una trinxera, es va quedar immòbil fins que es va fer de nit. Mentre intentava dormir al ras va pensar amb el seu pare, que també havia estat en les trinxeres, i va entendre perquè havia tingut tanta por i perquè tota la seva vida l’havia viscut marcada per aquella guerra.

 

L’endemà, a primera hora, les tropes d’en Gregory Zhukov varen atacar la zona defensiva alemanya. Mirant als seus companys a les trinxeres, en Fritz va veure que tenien pocs recursos; només eren uns quants homes de les SS, uns quants voluntaris estrangers, la Volkssturm i les Joventuts Hitlerianes. Venint-li a la ment tota la seva vida, en Fritz va cridar de ràbia mentre sentia cada cop més a prop l’artilleria soviètica i es mirava la fotografia que guardava a la cartera d’ell i la Galiana de petits:

 

Galiana! Ara vinc! Perdona’m!.

 

En acabar de demanar perdó, en Fritz va treure la seva Karabinner i va disparar cap als soldats soviètics que s’acostaven imprudentment amb els seus subfusells PPSh-41, una de les principals armes lleugeres dels soviètics durant la guerra. Després de matar-ne a un parell que avançaven massa ràpid, en Fritz va quedar impressionat pel què acabava de fer, era la primera vegada que matava amb una arma de foc. Posant el cap un altre cop a cobert en veure que era disparat, va veure que els seus companys no tenien la mateixa sort que ell. Alguns d’ells morien perquè no disparaven bé ja que eren veterans de la Primera Guerra Mundial i desconeixen el maneig de les armes modernes, i els més joves morien perquè sense experiència de combat creuaven la línia de foc dels seus propis companys i eren abatuts enmig de la confusió. Observant entre crits i trets, en Fritz va sentir com un oficial els hi cridava de males maneres amb una Parabellum a la mà:

 

Per què us ajupiu? A aquesta distància no encertareu ni a un elefant!

 

No volent escoltar les paraules de l’oficial i els crits dels soldats espantats, en Fritz va posar la mirada una mica més lluny i en aquell moment va veure sortir els tancs soviètics, els temibles T-34 i els tancs Stalin, i en aquell moment sabia que tot havia acabat per ell. Ara ja es donava per mort. Tornant a mirar als tancs, va veure que un T-34 de 27 tones els apuntava amb el seu canó. Sabent que els dispararia, en Fritz va cridar en els seus companys que marxessin de la zona. Sense pensar-s’ho ni un segon més i sense esperar als demés, va córrer com un desesperat cap avall mentre la infanteria soviètica els disparava sense contemplacions i els cridaven:

 

Això és el sagnant Déu de la guerra. Moriu alemanys!

 

Sabent que seria tocat, va fer un salt a terra en sentir l’obús del T-34 sortir del canó i es va quedar estès al terra sentint la forta explosió que va acabar amb la vida de molts dels seus companys. Amb les mans el cap cobrint-se dels rocs i les branques que saltaven pels aires, va veure a molts seus companys amb els cossos destrossats. Cames, mans, peus, caps, tot saltava en aquells moments i tenyien l’herba verda en vermella. Fent-se el mort a terra uns segons, en Fritz es va aixecar de cop d’un salt i amb la Parabellum a la mà va agafar per sorpresa a tres soldats soviètics que tenia a pocs metres i els va matar en tres trets. Veient a en Fritz matant als seus companys, la resta de soldats soviètics el varen disparar, però el noi molt hàbilment es va poder amagar entre els arbres i va evitar les bales que impactaven en els arbres. Amagat darrere dels arbres va veure com molts dels seus companys marxaven amb la por el cos i es treien l’uniforme militar per salvar les seves vides. Mirant com fugien, va veure més avall a un grup d’homes de la Feldgerndarmerie, que se’ls reconeixia ràpidament amb el seu enorme collaret de color plata que els acreditava com a membres de la Feldgerndarmerie, i un grup d’homes de les SS, que els tornaven a obligar a lluitar. Qui es resistien rebien un tret al cap. Sabent que no tenia cap més elecció, tenia que continuar lluitant, en Fritz va disparar amb la seva Karibener darrere d’un arbre matant a un parell més de soldats soviètics, que atacaven molt imprudentment no esperant aquella resposta aferrissada. De vegades en Fritz confonia els soldats soviètics, que portaven un uniforme marró, amb les Joventuts Hitlerianes, que també portaven un uniforme marró, però ell mirava més d’un cop abans de disparar, cosa que molts companys seus no feien. Mirant-los mentre disparava, en Fritz va veure que els membres de la Volkssturm disparaven sense mirar a on apuntaven perquè no volien veure com i qui mataven. Això provocava que molts d’ells fallessin en els seus trets i que morissin per no veure a on era l’enemic. Veient que eren abatuts amb massa facilitat i que en quedaven pocs, va entendre que amb cinc minuts ocuparien la seva línia de defensa i els matarien a tots.

 

Desesperat i sense temps per pensar, en Fritz va aprofitar un moment que els soviètics s’estaven defensant d’uns trets dels seus companys per córrer juntament amb uns altres seus companys que marxaven cap a la ciutat sense pensar amb trobar-se la Feldgerndarmerie. Mentre baixaven pels turons i eren disparats pels soviètics, varen trobar-se a sota un barranc petit a aquells homes de la Feldgerndarmerie, que en veure’ls fugir també els hi varen disparar. Passant-li les bales molt a prop, en Fritz, que estava emprenyat i mort de por, va agafar la seva Parabellum mentre llançava la Karabiner a terra per anar més ràpid i va disparar contra aquests homes de les SS. De seguida en va matar a un parell que l’apuntaven amb les seves MP 40. Passant un altre cop entre els arbres perquè li fessin d’escut, un soldat de l’Exèrcit que estava amagat darrere d’un arbre el va agafar i el va acusar de traïdor amb una Walter P38 a la mà. Però en Fritz va reaccionar un cop més de forma ràpid i li va apuntar al cap amb la seva pistola i li va disparar sense tenir manies. Quedant-se quiet mirant tots els cadàvers que hi havia pel terra mentre sentia a pocs metres els combats, en Fritz en va veure a un altre soldat que l’apuntava i ell també el va apuntar amb la seva Parabellum i li va dir amb una cara d’odi que feia por:

 

Vols acabar com el teu company?

 

Dient que no amb el cap, aquell soldat el va deixar marxar. Baixant uns metres més avall, en Fritz es va replegar amb la resta dels seus companys que havien fugit a una altra línia defensiva i es va posar a cobert de les bales soviètiques. Mirant la resta de soldats que havien quedat vius, es va posar a descansar uns segons per agafar aire pensant que estava vivint els seus últims segons de vida. Estava esgotat, no podia més i tenia fam. Mentre descansava amb la vista perduda, va saber per uns seus companys, que no sabien que en Fritz estava desertant, que els soviètics ja controlaven la Reichstrasse I, l’autopista que conduïa a Berlín, i que ja no es podia frenar l’avanç dels russos. Quedant-se a la línia, es va posar a dormir esgotat mentre els altres seus companys vigilaven i defensaven la línia, que no aguantaria gaire més.

 

El 20 d’abril, el dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 56 anys, els edificis mig en ruïnes de la ciutat varen aparèixer amb banderes del partit nazi i amb pancartes que deien:

 

Die Kriegssstadt Berlin grüst den Führer! La ciutat fortalesa de Berlín saluda al seu Führer.

 

Tot i els esforços inútils del govern, els berlinesos estaven desesperats i no tenien ganes de celebrar l’aniversari. La majoria anaven a fer cues a les poques botigues d’alimentació que quedaven perquè patien que els soviètics els fessin passar fam com havien fet a altres ciutats. Alguns altres ciutadans anaven als quioscos per saber les últimes notícies. El Völkischer Beobachter només sortia editat amb una pàgina amb una gran fotografia sota el titular: Hitler, el soldat més valent del Reich.

 

Però no només els alemanyes es varen recordar de l’aniversari d’en Hitler. Bombarders britànics i nord-americans varen bombardejar la ciutat i els soviètics varen fer caure a les sis del matí els primers obusos contra la ciutat. A més, els primers tancs soviètics es trobaven a davant les portes de Berlín i les primeres unitats soviètiques, el 125ª Cos de fusellers i el 47ª Exèrcit, varen atacar la ciutat des de la perifèria nord i varen obrir foc sobre les posicions alemanyes. En Fritz estava en aquelles defenses i no parava de disparar contra els soviètics amb una altre Karibener d’un seu company que havia trobat mort. Mentre veia caure als seus companys abatuts per les bales soviètiques anava agafant les bales d’aquests homes per poder carregar l’arma, però sabia que era inútil resistir i veia cada cop més bales que impactaven a la seva posició. Aprofitant que un T-34 havia llançat un obús molt a prop d’on era ell matant a molts dels seus companys, que varen saltar pels aires, en Fritz va aprofitar el caos i el fum per córrer cap a la ciutat sabent que allà hi havia l’única possibilitat de sobreviure. No tenia ganes de morir al bosc. Alguns dels seus companys li cridaven que tornés i quan va veure que quedaria atrapat per uns quants soldats de les SS que l’estaven apuntant per matar-lo per desertor es va veure mort. Mirant a banda i banda veia que no tenia escapatòria. Just en el moment que un soldat de les SS l’apuntava per matar-lo, en Fritz va tenir la sort de que un altre obús d’un altre T-34 va caure damunt d’aquells soldats de les SS matant-los a tots. Impactat per l’explosió però sense aturar-se, va saltar per damunt d’aquells soldats morts, però no sabia per on s’havia de moure amb tant de fum. Sentit com el disparaven i veient com es movia la terra per les bales, es va amagar darrere d’un arbre per pensar què tenia que fer mentre ensumava l’olor a pólvora. Es veia mort, ara sí, pensava. Però a uns quants metres d’on era ell hi va veure una motocicleta DKW NZ 350 de color vermell abandonada. Sense rumiar-s’ho, va córrer cap a ella ràpidament i va aprofitar que els soviètics tornaven a atacar per marxar en direcció a la ciutat, cap a l’Alexanderplatz. De seguida que el varen veure, els soviètics li varen disparar, però en Fritz va ser prou enginyós de moure’s amb la motocicleta passant entre els arbres que li tornaven a fer d’escut. Esquivava com podia les branques, els cadàvers, els cotxes abandonats, fins que va arribar a la carretera després de saltar amb la motocicleta un barranc d’un metre i mig d’alçada. En entrar a la ciutat amb la motocicleta feta pols, havia trencat la suspensió, els soldats alemanys que vigilaven l’entrada nord de Berlín el varen deixar passar pensant que portava un missatge pel búnquer. Amb el puny dret donant gas al màxim va passar per l’Alexanderplatz i va tenir la sort de que els carrers estiguessin deserts, tot i que molts edificis cremaven i s’enfonsaven davant seu obligant-lo a esquivar les runes que queien damunt la calçada. Acabant de passar l’Alexanderplatz va veure com els Tigers alemanys es dirigien cap al nord-est de la ciutat, per a on entraven els soviètics, i els va esquivar ràpidament sense que aquests li diguessin res. Entrant a l’Unter den Linden va continuar donant gas al màxim i només va girar al cap un moment per veure a la seva esquerra com la Lustgarten estava buida i plena de craters. En el moment que tornava a mirar endavant no va ser a temps per esquivar una pedra que acabava de caure d’un edifici i va saltar pels aires amb la motocicleta impactant d’esquena contra un edifici. Estès al terra, es va aixecar ràpid i va anar a buscar la DKW, però tenia el manillar torçat després de l’impacta. Mirant que no tingués cap ferida, va veure a uns quants soldats córrer cap al nord-est i va pensar que si el veien se l’emportarien amb ells. Mirant a banda i banda veia que estava atrapat, per tot arreu hi havia soldats, però llavors va veure les finestres de l’edifici amb què havia impactat i en va trencar una amb el colze i va entrar-hi a dins per amagar-s’hi. Entrant ràpidament d’un salt, es va trobar amb una família en una cantonada espantats en veure’l entrar d’aquella manera. Sense dir-los res, en Fritz es va treure la jaqueta militar i el braçalet de la Volksssturm perquè no volia que l’identifiquessin com un militar. Veient des de la finestra com els cotxes militars s’anaven dirigint cap al nord-est, en Fritz va llançar la Karabinner a la vorera i va córrer a peu en direcció a la Pariser Platz per després anar al seu barri esperant que els seus veïns el poguessin ajudar a amagar-se.

 

Passant per la Cancelleria a poc a poc, va veure com entre els murs que portaven al jardí de la Cancelleria que hi havia molts cotxes oficials dels ministres alemanys que havien vingut a Berlín per celebrar l’últim aniversari d’en Hitler. Sense temps per mirar qui hi havia a la festa, en Fritz va continuar avançant avall fins arribar al trencant de la Leipziger Strasse. Trobant-se a en Mark i la Diane que pujaven cap a la Wilhelmstrasse, en Fritz els va aturar per preguntar-los a on anaven. Espantats i amb la cara blanca, aquests li va contestar:

 

Els soviètics avancen amb més força pel sud, hem de fugir d’aquí. No trobem en Cukie, però ara no podem tornar enrere.

 

Esbufegant, pensant que no tenien sortida, en Fritz va continuar avançant per la Leipziger Strasse deixant a en Mark i la Diane marxant cap al nord de la ciutat. Endinsant-se observant les runes, els vagabunds, els amics i veïns de tota la vida, va entrar en els pisos en runes d’en Lou i d’en Georg, i va amagar-s’hi per passar-hi la nit mentre pensava què tenia que fer. Amagat a darrere d’un armari, no deixava de pensar amb l’Àngela, que estava a Colònia esperant ansiosa que en Fritz es salvés d’una batalla impossible de guanyar.  Quan estava a punt de tancar els ulls per dormir, de cop es va despertar en sentir rugir diversos motors de cotxes. Traient el cap un moment, va veure que tots aquells cotxes passaven a tota velocitat carregats amb bosses i maletes. Eren els ministres i ajudants d’en Hitler que marxaven corrents aprofitant la foscors de la nit per no ser interceptats pels soviètics. Molts varen marxar per la carretera a través de la Bayerischer Wald. No aguantant més, en Fritz es va tornar a amagar per dormir.

 

A la matinada, l’aviació aliada va bombardejar la ciutat causant més desperfectes i més morts. Al matí, després de que sortís el Sol, caminant per la Wilhemstrasse per buscar alguns cosa per menjar va veure a molta gent corrents cap a l’Unter den Linden i  els va seguir pensant que els soviètics ja devien ser a la Potsdamer Platz. Mirant amb detall la Cancelleria, va veure que aquell edifici havia quedat totalment malmès com la resta de la ciutat i passant per l’Unter den Linden va observar els cadàvers que havia deixat l’artilleria soviètica. Posant-se-li la pell de gallina es va fixar en que no quedava cap arbre dempeus. Llavors, després d’un silenci, va sentir un tret, era una noia que s’havia disparat un tret al cap. Uns metres més enllà la varen seguir un parell de nois i un home gran. A dos quarts de deu, va tenir que refugiar-se en uns subterranis en sentir l’artilleria soviètica bombardejar la capital. Pels carrers corrien atemorits i desconcertats milers de civils i de fugitius, però l’Exèrcit agafava a la gent i els obligaven a construir obstacles. En veure’l en un subterrani, en Fritz va ser obligat a construir aquests obstacles juntament amb les Joventuts Hitlerianes, algunes dones i la gent gran. Pensant que el tornarien a la batalla, tots varen córrer en sentir l’artilleria russa bombardejar el barri governamental i varen veure com molta gent marxava de l’oest de la ciutat perquè a l’Alexanderplatz hi havia durs combats.

 

Al migdia, els obusos varen caure cada cop més a prop del centre de la ciutat. En sentir-los, en Fritz va córrer cap a l’estació Anhalter per agafar un tren. Mentre corria carrer avall no parava de saltar runes i de veure com molts dels edificis del voltant cremaven intensament deixant un aire irrespirable. En arribar a l’estació es va trobar amb un caos increïble. La gent es tirava a les vies esperant uns trens i alguns nens rondaven per les vies després d’haver perdut els seus pares. Intentant esmunyir-se entre les dones i els nens per fugir amb ells, un soldat de l’Exèrcit li va cridar l’atenció perquè es quedés amb ell i en Fritz va marxar ràpidament de l’estació per por a que el portessin un altre cop als combats. Sabent que no es podia deixar veure gaire perquè corria masses riscos, es va tornar a amagar en uns subterranis propers a l’estació mentre veia caure els obusos soviètics que mataven a molts civils, sobretot a dones que feien cua en els magatzems d’aliments per rebre racions d’aliments. En la Hermannplatz, al sud-oest de la ciutat, varen morir molts ciutadans que feien fila davant dels magatzems Karstadt. A les cinc de la tarda, amagat en el subterrani amb molta gent gran que no parava de tremolar de por, va sortir corrents en veure que els soldats alemanys tornaven a buscar entre la gent a persones per enviar-les a la batalla. Sabent que havia de tirar al nord per evitar els últims combats, va tornar a tirar carrer amunt fins arribar a la Potsdamer Platz. No deixant de veure camions militars i soldats que corrien cap al sud de la ciutat per enfrontar-se amb els soviètics, en Fritz va córrer ràpidament cap al barri per refugiant-se a les runes de la botiga de l’Albert i de la Helga. Espantat i sense deixar mai de mirar al carrer, que estava envaït de soldats alemanys, de cop va fer un crit en notar una mà a la seva esquena. Era la Klara. La xafardera del barri estava molt espantada, portava un vestit totalment demacrat, feia moltes olleres de no dormir, estava més prima i portava un pentinat com si s’acabés de llevar amb els cabells enlaire. Intentant tranquil·litzar-la agafant-li la tremolosa mà, va sentir en una ràdio que estava amagada entre les runes la veu d’en Goebbels en què els demanava que lluitessin fins al final perquè tot no estava perdut. Mirant els ànims de la gent que també es refugiava com ell va veure que cap d’ells volia lluitar i que tots desitjaven que tot acabés com més aviat millor. Tot i això, alguns no es creien que serien derrotats. En una paret de la floristeria de la Carlene que encara resistia dempeus si podia llegir:

 

Kapitulieren? Nein!.

 

Al vespre varen començar més bombardejos a la ciutat, tant els bombarders britànics com els nord-americans varen bombardejar la ciutat fins a la matinada de l’endemà aplanant el camí per l’arribada dels soldats soviètics per l’est de la ciutat. Però aquests bombardejos varen fer tot el contrari del què pensaven ja que va dificultar l’arribada dels tancs soviètics per culpa de les runes que varen caure a la calçada. En Fritz es va passar tota la nit en blanc entre les runes escoltant terroritzat les bombes mentre intentava buscar alguns cosa per menjar. Per més que busqués no trobava res i només va trobar un quilogram de farina que es va menjar mentre recordava els estufats de la seva àvia. Desfet i amb una fam de llop, es va estirar a les runes, a pocs metres al costat de la Klara, i va intentar dormir, però les bombes, els tremolors, els trets, la pols que el feia tossi, els crits i la por no el varen deixar fer un son.

 

El matí del dia següent, les tropes d’en Gregory Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat el dia de l’aniversari d’en Vladimir Lenin. Al sud de la ciutat, les tropes d’Ivan Konev varen fer avançar els seus camions per eliminar els soldats alemanys al voltant de Cottbuts i a la tarda varen arribar a Mareiemfelde, en el suburbi sud de la ciutat. Per si no fos poc, el 4º Exèrcit blindat de la Guàrdia soviètic va desbordar la ciutat pel sud-oest i es va apoderar de Saarmund i de Beelitz. Atemorit entre les runes que li feien de refugi, en Fritz només sortia quan veia a un veí mal ferit com la Cosmina i l’ajudava a amagar-se. No sabent què tenia que fer, era impossible fugir de la ciutat, va tornar a veure com els soldats alemanys inspeccionaven les cases i les runes dels edificis per trobar a homes per anar a lluitar. En aquells moments va sentir per la ràdio un comunicat que havia fet emetre en Hitler en què demanava a la població que resistissin sinó volien ser acusats com a traïdors. Quedant-se immòbil entre les runes per no ser vist, en Fritz es va passar tot el dia així mentre observava com els soldats alemanys trobaven a algun home per anar a lluitar. Indignat, no deixava de plorar en veure aquella escena i patia per la seva seguretat, mentre la Klara començava a desvariejar. Portava dies sense menjar i sense dormir. Un home que es va intentar resistir va ser colpejat i penjat des d’una farola mentre els soldats alemanys cridaven a la gent que lluitessin. Fent-se de nit, en Fritz es va adormir esgotat i desnodrit al costat de la Klara mentre anava sentint trets.

 

L’endemà al matí, en Fritz es va despertar en sentir les bombes soviètiques i va tornar a veure a un parell de soldats alemanys buscant a més gent per lluitar. Mirant al perruquer Otto que l’obligaven a lluitar, en Fritz es va desesperar. Sabent que havia d’actuar, en un atac de ràbia va disparar des de les runes contra aquells soldats. Veient-los caure morts a terra, en Fritz va cridar a l’Otto perquè vingués amb ell entre les runes per amagar-se. Sense pensar-s’ho l’Otto va córrer cap a en Fritz. Donant-li les gràcies amb una encaixada de mà, l’Otto es va posar a plorar i li va explicar que havia perdut a tota la seva família i que estava desesperat. Parlant amb ell, l’Otto li va explicar que era una bogeria el què estaven fent perquè només hi havia per defensar la ciutat 45.000 homes de la Wehrmacht i de les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, per lluitar contra 1.500.000 soldats soviètics. Sospirant, en Fritz li va dir que no es podien quedar allà perquè veurien els cadàvers d’aquells dos homes que havia acabat de matar. Demanant-li a la Klara un últim esforç, la xafardera del barri no va tenir l’esme de contestar-los i els va pregar que la deixessin aquí. Pensant que els soldats alemanys no li dirien res i que no es creurien que aquella dona hagués matat aquells dos soldats, en Fritz i l’Otto varen córrer carrer cap a l’est del barri buscant unes altres runes per amagar-se. Arribant a la Wilhelmstrasse després d’esquivar les runes i les mirades de la gent que els demanaven que fugissin ràpid, varen sentir com els projectils de l’artilleria soviètica arribaven cada cop més a prop d’ells i amb més intensitat. Espantats en caure’ls-hi un edifici al mig de la calçada, varen fer mitja volta i varen decidir anar al Tiergarten, però arribant a la Hermann-Göering Strasse varen sentir com les bateries soviètiques ja arribaven des dels búnquers del Tiergarten a les restes de la Nova Cancelleria i a l’edifici del Ministeri de l’Aire. Estaven rodejats. El soldats soviètics ja s’havien fet amb el control del sud de Berlín i les tropes d’Ivan Konev avançaven cap a l’estació Anhalter. Per si no fos poc, l’aviació aliada va començar a bombardejar la ciutat. Sabent que no tenien més remei, es varen amagar ràpidament a les runes de l’Hotel Esplanade. Col·locant pedres davant seus per no ser vistos, varen veure com el 7ª Departament del 1ª Front Bielorús llançava pamflets des de l’aire en el que asseguraven als soldats alemanys que no tenia sentit continuar lluitant. També es varen llançar octavetes pels civils perquè les entreguessin als soldats soviètics en el moment de la rendició per tal de demostrar la seva bona voluntat. Casi un 50% dels berlinesos es varen rendir. Agafant un parell d’octavetes, en Fritz i l’Otto varen córrer cap a l’estació Anhalter per rendir-se als soviètics, però mentre corrien carrer avall es va sentir un tret d’uns pisos que va abatre a l’Otto. Veient-lo caure a terra mort després de que la bala l’impactés en el cap, en Fritz va sentir un altre tret que de poc el toca. Per sort li va rascar la camisa. Sabent que anaven per ell, eren alemanys que no acceptaven que ningú es rendís, en Fritz va saltar entre les runes d’un edifici per cobrir-se dels trets d’aquell tirador que estava amagat a dalt un edifici. Donant-se un cop al genoll en el salt, el noi no tenia temps per queixar-se i es va esmunyir entre les pedres. Veient que no parava de disparar-li, en Fritz li va cridar desesperat:

 

Sóc berlinès, no em disparis!.

 

Però aquell soldat no el deixava de disparar sense contemplacions. Veient-se perdut, en Fritz es va arrossegar entre les runes mentre aquell soldat li disparava. Posant-se a una posició més còmode, girant la vista cap a la carretera va veure que el podia tenir a tir. Apuntant bé amb la Parabellum, en Fritz va disparar i va matar a aquell soldat, que va caure al mig de la calçada. Descansant a darrere un mur mentre veia que molta gent es tornava a amagar en veure més soldats alemanys, va sentir de fons l’emissora Werwolfsender, la portaveu especial d’en Joseph Goebbels a Königswusterhausen, en què es feia una crida als membres de la Wehrwolf de Berlín i de Brandenburg per lluitar contra els soviètics. El comunicat també deia que qualsevol que intentés fugir seria considerat un traïdor. De cop, en Fritz va veure com molta gent tornava a córrer cap al búnquer de l’estació d’Anhalter, proper a l’estació central. Pensant que era una bona idea, en Fritz va córrer amb la resta i pel camí es trobava als homes de l’Organització Todt, que intentaven inútilment restablir el trànsit i apartaven els cadàvers que havien quedat al mig de la carretera.

 

Però la sort no l’acompanyava, en intentar entrar al refugi un grup de nens el varen fer fora perquè estava ple i no volien a cap noi jove perquè tenien por que els matessin per culpa d’ell pensant que tots eren militars. Emprenyat veient que havia sortit de l’amagatall per res, va tornar a córrer en direcció amunt, però llavors es va topar amb uns quants soldats alemanys. Pensant que el detindrien o el matarien, va veure com aquests es canviaven la roba com havia fet ell per desertar. Animant-los a trobar un refugi, aquests el varen seguir i es varen tornar a amagar entre les runes de l’Hotel Esplanade. Mentre esperaven ansiosos l’arribada dels soviètics, varen sentir sobrevolar avions, però es varen estranyar de que no llancessin bombes. Parlant-ne entre ells, es varen creure que eren els nord-americans que llançaven paracaigudistes, però aquesta no era la realitat, els avions només inspeccionaven des de l’aire l’estat de la ciutat. A la nit, varen veure com els tancs que estaven en condicions de lluitar es dirigien cap al sud, a l’aeròdrom de Tempelhof per proveir-se.

 

Passant la nit entre les runes del seu bar favorit en companyia d’uns soldats desertors, l’endemà varen veure que la ciutat era seriosament atacada i que ara era només qüestió de dies que tot acabés. Moltes cases penjaven les banderes blanques per rendir-se als soviètics, però quan ho veien els soldats alemanys assassinaven a trets als ocupants d’aquella casa que s’havia rendit o els hi llançaven granades. La majoria dels soldats soviètics encara estaven en els suburbis de la ciutat i en Fritz estava al centre. Intentant trobar alguna cosa de menjar entre les runes, es va tenir que amagar a darrere un mur en veure a un grup de 200 voluntaris francesos de les Waffen-SS, la Divisió Charlemagne, que defensaven la capital amb els Panzerfaust i els Sturmgewehr. Parlant amb aquells altres desertors en veu baixa, en Fritz va saber que els soviètics havien creuat el riu Spree i que havien agafat el control de l’aeròdrom de Tempelhof. Al migdia va saber per uns altres desertors que corrien buscant refugi, que les tropes d’Ivan Konev havien col·locat al sud de la ciutat els primers ponts artificials per creuar-los amb els primers tancs i que les unitats de l’exèrcit soviètic havien arribat a Daglem. La gent esperava amagada l’arribada d’aquests soldats, tot i que patien pel seu comportament, que estava molt lluny de ser civilitzat. Mentre avançaven cap al centre, els soviètics violaven i torturaven a moltes berlineses.

 

El 25 d’abril, els soviètics varen envoltar definitivament la ciutat i varen bombardejar-la. Fugint d’aquells bombardejos que els hi feien tremolar els pocs murs que quedaven dempeus, en Fritz va veure com alguns dels seus companys morien en caure’ls-hi els projectils soviètics en no arribar a temps a refugiar-se entre unes altres runes. Ell estava convençut de que moriria aquell dia. Mirant a banda i banda, va quedar sorprès en veure-hi la Klara, que estava amagada amb ells darrere de la barra del bar abraçada a una ràdio per intentar sintonitzar amb l’emissora Deutschlandsenser, que no va emetre cap missatge. Apropant-s’hi esmunyit i amb la cara coberta de pols, en Fritz li va agafar la mà en assentar-s’hi al seu costat i  la Klara, amb una mirada perduda i una cara totalment destrossada de tant patiment després de sortir del seu amagatall, li va explicar tartamudejant que alguns soldats soviètics ajudaven a la població necessitada de menjar i d’aigua. Dient-li que la violarien si s’entregava, ella li va contestar amb uns ulls que ensenyaven que tenia por:

 

Prefereixo tenir un rus damunt la meva panxa que els nord-americans damunt del meu cap.

 

Entenent-la, va veure com la Klara sortia corrents del seu amagatall per entregar-se. Recordant a aquella dona tant xafardera que es passava el dia a les botigues, a la llibreria o fora al carrer per espiar a la gent, en Fritz, que encara pensava que ell moriria aquell dia, li va cridar:

 

Et desitjo tota la sort del món, veïna.

 

Però en només fer quatre passes més, un soldat alemany que estava amagat en un àtic li va disparar al cap i la va matar. Abatut sabent que no es podia bellugar, en Fritz no es va moure ni un mil·límetre veient el cadàver de la Klara estès al terra mentre anava perdent sang. Al cap d’uns minuts observava com la Potsdamer Platz era desèrtica amb el cadàver de la Klara al bell mig de la plaça i només se sentien els trets de les batalles que provenien de la Hermannplatz, on el general Krukenberg amb la seva 11º Divisió de Panzergrenadier de les SS Nordland varen atacar als soviètics des de les torres bessones dels magatzems Karstadt, i els dispars dels coets Katiuska, els anomenats Òrgans de Stalin pels alemanys, en els edificis administratius. Trobant una mica de pa sec pel terra, es va quedar a les ruïnes de l’Hotel no deixant ni un segon la seva Parabellum per no haver de veure el cos sense vida de la Klara. Hagués pagat tots els diners del món perquè en Julius li servís en aquells moments una Paulaner com havia fet en el passat amb els seus amics. A mesura que s’anava veient fosc, en Fritz veia des del seu amagatall com molts membres de la Volkssturm com aprofitaven la foscor per marxar corrents amb un mocador blanc a la mà per rendir-se. Pensant en fer el mateix, va veure com alguns soldats amagats en uns pisos els hi disparaven sense contemplacions, matant a uns quants d’ells.

 

A la matinada, en Fritz va veure com els bombarders soviètics bombardejaven un altre cop la ciutat provocant nombrosos incendis que feien que la gent sortís del seu refugi. Un home gran, que feia una cara d’esgotament de no dormir i de no menjar, es va treure una pistola i es va disparar un tret al cap. Atemorit veient que l’Hotel també s’encenia, en Fritz va sortir entre la foscor amb la resta de la gent cap a la Leipziger Strasse i es va refugiar a les runes de l’antic pis de la Galiana. Pensant que ella el protegiria, si va quedar adormit durant unes hores fins que el matí es va despertar amb una forta pluja que va apagar els incendis. Mirant al carrer, veia que hi havia molts víctimes civils i que les dones estaven tota l’estona fent cua en els magatzems d’aliments per trobar alguna cosa per menjar mentre resistien els atacs de l’artilleria soviètica. Mirant-les atentament amb les seves bosses de mà i amb les seves humils vestimentes brutes i esparracades després de malviure a les runes, en Fritz va pensar:

 

Aquests són els veritables herois.

 

Bevent una mica d’aigua que va trobar en un pot on si havia acumulat l’aigua de la pluja, va sentir en una ràdio que sonava de fons a una de les poques emissores nazis que encara funcionaven. El locutor d’aquesta emissora demanava a les dones i a les nenes que agafessin les armes dels soldats ferits per lluitar. Empipat en sentir allò, va disparar un tret contra aquella ràdio per fer-la callar. Però encara es va indignar més en veure com els nazis enviaven octavetes demanant a la gent que resistís prometent-los que el 9º Exèrcit d’en Walther Wenck vindria a la ciutat per defensar-la dels soviètics. La majoria no en va fer cas i es varen refugiar als subterranis dels edificis esperant l’arribada dels soldats soviètics que tant temien. Veient a un seu company de l’Hospital Charité passejant per la caçada greument ferit amb una bala a l’estomac, en Fritz va sortir uns segons per córrer cap a ell per agafar-lo. Examinant-lo després de treure-li la camisa, va veure que l’havia de portar a l’Hospital si volia viure i el va agafar per l’espatlla per varen caminar entre les runes cap a l’Hospital Charité. Alguns soldats alemanys el varen veure, però com que portava un ferit que no deixava de perdre sang, no es varen atrevir a aturar-lo. Entrant al seu Hospital va veure que estava pràcticament destruït, només quedaven poques parets dempeus. Entrant a dins d’aquelles quatre parets que havien sigut el seu somni, en Fritz va demanar ajudar a crits. Llavors, el director de l’Hospital va sortir de darrere d’un mur que en prou feines es mantenia dempeus i amb el seu uniforme estripat els va expulsar de males maneres perquè l’Hospital estava ple de ferits i no podien acceptar-ne més. Renegant per dins però no tenint més remei, es varen quedar al carrer ple de runes. Esbufegant per dins sense saber què fer amb aquell home malferit, de cop aquest home va tancar els ulls i ja no es va despertar més. Atordit mentre pensava que havia fet tot aquell trajecte per res, el va deixar a la porta de l’Hospital i es va amagar corrents en un subterrani d’un edifici de davant on va veure a alguns membres de les Joventuts Hitlerianes i de la Volkssturm com es treien l’uniforme, es vestien de paisà i amagaven la seva arma. Veient-los que estaven tant atemorits com ells si va acostar per parlar amb ells i li varen explicar que els soviètics avançaven casa per casa i que obligaven als civils a sortir-ne, i que en moltes ocasions avançaven tirant granades per evacuar les habitacions. Mentre parlaven de com ho havien de fer per sobreviure, varen tornar a sentir com els soviètics els tornaven a bombardejar i en treure el cap del subterrani varen veure que la ciutat es cobria de cop de fum negre. Entre el fum irrespirable, en Fritz va veure a vuit Tigers que anaven cap al Tiergarten. Sabent que els combats es produirien aviat a on eren ells, sabia que no era una bona idea quedar-se allà a prop del Reichstag, un símbol pels soviètics que estava greument danyat i tenia totes les portes i finestres tapiades amb fustes esperant l’última batalla. La cúpula de l’arquitecte Zimmermann continuava dreta. Llavors, un d’aquells nois, en sentir els tancs i l’artilleria, va agafar un tros de vidre que hi havia al terra i es va tallar el coll sense pensar-s’ho. Ja no podia més. En un altre moment en Fritz l’hi hagués impressionat aquell suïcidi, però estava tant espantat que no n’hi va fer massa cas.

 

A la tarda, una bomba va caure en el subterrani enfonsant l’edifici on estaven i un dels nois va cridar de cop:

 

Deixem enrere l’edifici Ballot!.

 

Quedant-se quiet uns segons pensant que feia molt de temps que no sentia com del Reichstag en deien l’edifici Ballot, en Fritz, juntament amb els altres nois, varen córrer d’immediat cap al sud, en direcció a la Porta de Brandenburg, buscant un nou refugi. Sabent que serien assassinats per l’artilleria soviètica, que estava esmunyida en el Tiergarten, tots es varen quedar aspectants en veure una avioneta fumejant que intentava aterrar al Tiergarten mentre els soldats soviètics l’estaven disparant. Era una avioneta Folcke que pilotava la pilot Hanna Reitsch que portava en el búnquer d’en Hitler al nou ministre de l’Aire, el general de la Luftwaffe Ritter von Greim, que substituïa a en Göeirng, que era acusat de traïció per haver volgut ocupar el càrrec d’en Hitler des de Berchtesgaden. Aprofitant que els soviètics estaven per l’avioneta, que va aterrar de forma espectacular a davant de la Porta de Brandenburg, els nois varen córrer en direcció a la Wilhelmstrasse pensant que no havien de passar per davant del Tiergarten, on hi havia molts morts. En veure l’Hotel Adlon amb l’entrada plena de runes i en el frontis la inscripció de l’Hotel sense la A d’Adlon, en Fritz es va aturar uns instants pensant amb el seu casament i en aquells moments el temps se li va aturar. Les bombes, els crits, el fort vent i els soroll dels edificis en caure varen ser silenciats en la ment d’en Fritz pensant en aquell e