Fritz Klein 1915-…. primera part.

Fritz Klein 1915-…. primera part.

En Fritz Klein, el protagonista d’aquesta història, va néixer el 7 de maig de 1915 a Berlín, en una família petita burgesa que tenia la llar en un dels millors barris de la ciutat, a la Leipziger Strasse, un barri comercial a tocar de la Potsdamer Platz, una de les places més importants i amb més vida de la ciutat per les seves botigues, els seus carrers il·luminats, els seus tramvies, la seva gent…. La família Klein formava part de la petita burgesia alemanya gràcies als negocis que va fer l’avi patern, en Berger Klein, que havia mort sobtadament el 20 de desembre de 1900. El pare d’en Fritz, en Barnard Klein, tenia una reconeguda petita fàbrica de teixits, la Klein, situada a prop de casa, al sud de la Wilhelmstrasse, molt a prop del Landwehkannal, que li havia deixat el seu pare com a herència. En aquells moments, en Barnard estava a les trinxeres d’Arras, França, lluitant contra les tropes franceses i britàniques en la Primera Guerra Mundial. En Barnard era un home culte, autodidacte i políticament tenia ideals liberals i pangermanistes, però simpatitzava amb el Partit Socialdemòcrata. S’havia llegit des de Marx a Nietzsche, li agradaven alguns ideals dels hegelians d’esquerres, i era un apassionat lector de les novel·les, sobretot li encantava l’escriptor Gustav Aschenbach de Mort a Venècia de Thomas Mann, tot i que discrepava amb les idees bèl·liques del Gran Escriptor. Admirava tant a la Rosa de Luxemburg per la seva valentia en el Parlament alemany, tot i que discrepava amb la seva teoria de que el capital es desenvolupava dins d’un sistema tancat, com a en Theodore Roosevelt, perquè s’havia  enfrontat als monopolis nord-americans tot i que no li agradava la seva política imperialista i proteccionista. Divinitzava la figura del canceller Otto von Bismarck perquè havia reunificat alemanya el 1871 i pels seus projectes socials, però l’hi criticava no haver legalitzat el Partit Socialdemòcrata, tot i que pensava que els marxistes havien de ser lluny del Parlament. La mare d’en Fritz, la Luane Klein, originària de Dresden, era una dona senzilla, elegant i amb un fort caràcter. Des de que es va casar amb en Barnard va passar a ser la mestressa de casa, tot i que sovint anava a la fàbrica del seu marit per controlar els comptes de l’empresa i per elegir i verificar els teixits que en sortien d’allí. No era tant culte com el seu marit, no va poder estudiar a la Universitat perquè els seus pares, en Conrad i la Felda, eren obrers i no es podien permetre aquell luxe. Tot i no entrar en depèn de quins debats, la Luane era qui prenia les decisions importants de la família i de la casa. El matrimoni Klein ja tenien un fill, en Marwin, que havia nascut el 5 de setembre de 1913 i des del primer dia es va convertir en la nineta dels ulls de la família pel fet de ser l’hereu. Amb ells hi vivia la mare d’en Barnard, la viuda Elise Klein, una dona afable però molt tocada per la mort sobtada del seu marit. Tot hi que encara es podria considerar jove, va néixer el 7 d’agost de 1862, semblava una dona més gran i es quedava sempre tancada a casa cuidant de la família perquè no tenia ganes de veure a ningú i li agradava la vida senzilla amb la família. La seva vida no anava més enllà de la seva habitació sempre pol·lïda a l’enorme cuina on no hi faltava mai cap estri o en el menjador, on s’asseia en una cadira encoixinada al costat de la llar de foc.

El negoci dels Klein havia anat a l’alça des de principis del segle gràcies a l’auge econòmic alemany, havien passat amb pocs anys de tenir 4 treballadors a tenir-ne 24, i venien els teixits a grans empreses que després en feien vestits de luxe o cortines de gran qualitat. Alguns d’aquests teixits varen servir per fer les catifes del Palau Reial del kàiser Guillem II, que de vegades demanava vestits púrpura per demostrar el seu rang. Però l’empresa va quedar tocada amb la Primera Guerra Mundial quan en Barnard va tenir que anar a lluitar en el front occidental el desembre de 1914 després de passar un parell de mesos entrenant-se a l’Escola d’artilleria i enginyers de Charlottenburg. El jove empresari hi va anar amb resignació perquè detestava la guerra; no aprovava la política expansionista del Parlament alemany i volia ser present en el moment que el seu fill, en Fritz, nasqués. Mentre era fora creient que lluitava per la nació, l’empresa la dirigia la seva esposa, que al principi amb l’embaràs se li va fer molt complicat prendre les decisions i no podia estar les hores necessàries a dins la fàbrica perquè no hi tenien calefacció. A més, va tenir que substituir els obrers que havien anat al front per les dones d’aquests obrers i va contractar a un parell de nois que no tenien edat per anar a lluitar però si per cremar-se els ulls en torns llarguíssims. Les dones, que estaven totes com la Luane molt preocupades pels seu marits, varen enganxar en els vells telers de color verd una targeta postal on es veia la figura de Jesús beneint als soldats de l’Emperador Guillem II que es dirigien a França. Per elles era la convicció de que Déu els protegiria dels mals de l’estranger. Lògicament, amb la guerra, l’empresa no funcionava al mateix ritme que abans, però subsistia sense problemes perquè els clients dels Klein sempre estaven desitjosos d’aquells preuats teixits que després es comercialitzaven amb facilitat per tot Alemanya. Gràcies al funcionament de l’empresa la família no va patir les greus conseqüències que patia la majoria de la gent per la Gran Guerra, però cada dia i cada minut patien per la vida d’en Barnard, que no era molt hàbil amb les armes i tothom sabia que no desitjava anar a lluitar com els demés alemanys que estaven al principi entusiasmats pel conflicte que esperaven que fos breu. En Barnard, que fins llavors mai havia tocat una escopeta o una pistola i molt menys una granada, no simpatitzava amb la promesa del govern d’un nou horitzó nacional, i estava tot el dia atrinxerat tremolant i suant de por pensant en el moment que hauria de prémer el gallet. El soroll de les escopetes, els morters i els crits dels seus superiors no el deixaven dormir durant la nit i durant el dia es movia sonàmbul pels estrets passadissos de les humides trinxeres mentre sentia d’en tant en tant l’himne no oficial Heil dir im Siegerkranz. Quan la Luane va parir el 7 de maig en un petit hospital de la ciutat hi va veure que havia portat al món un nen, sense pensar-s’ho ni un segon li va posar el nom de Fritz en honor a en Frederic el Gran, conegut com el Vell Fritz. Ella l’hi hagués fet gràcia tenir una nena, però veient la guerra preferia ara un nen.

Amb l’avanç de la guerra la família va començar mica en mica a patir les restriccions, comprar en el mercat negre ja se’ls va fer habitual, i els naps es varen fer un plat habitual en els tots els àpats. Els cuinava l’Elise sense saber molt bé com dóna’ls-hi un gust. Abans de menjar-se’ls, l’Elise es tancava uns segons al rebost del costat de la cuina per beure’s d’amagat un vas de conyac que guardaven per quan tornés en Barnard. D’aquesta manera, el petit Fritz va fer els seus primers plors, els primers passos i va pronunciar les seves primeres paraules sense tenir el seu pare, que encara estava lluitant en una guerra que ja es veia que no seria tant curta com es pensaven.

El 1916, mentre en Fritz començava a caminar per sobre del fred gres del menjador de casa, en Barnard va comandar un petit batalló després de que haguessin sobreviscut en la Batalla de Verdun. Però ell, que era molt ben considerat pels seus companys d’armes, només tenia en el cap a la seva esposa i els seus dos fills. Des de Berlín, amb la intranquil·litat de no saber com estava el seu marit, la Luane,  que no podia estar gaire pels seus fills perquè estava ocupada a la fàbrica intentant continuar produint i venent teixits, es trobava en que cada dia que passava li era més complicat tirar endavant per cobrar i per aconseguir matèries primes. Sense la seva mare, el petit Fritz plorava molt en aquell ambient i estava, juntament amb el seu germà, sota la vigilància de la seva àvia, a qui adorava amb passió tot i el seu caràcter reservat i enigmàtic. Entrant el 1917, els dies es varen fer més terribles per la pobra Luane, que anava esgotada durant tot el dia i estava molt preocupada pel seu marit, però ara temia per la seguretat dels seus fills davant d’un clima cada cop més inestable a la ciutat, que va quedar plena de gent pidolant per engrunes de pa. Per intentar comprendre la guerra sovint es comprava la revista Der Welt Krieg en una petita llibreria situada molt a prop de casa, a l’altra banda de la carretera, que duia un noi jove i grassonet anomenat Martin amb la seva xicota, la Sophie, una dona presumida i que sempre l’hi agradava anar perfectament perfumada per atreure als clients masculins. Al cap d’unes setmanes, les 24 hores del dia eren de constant patiment i només es tranquil·litzava un moment quan de vegades es trobava anant a la fàbrica a un predicador que coneixia, que en veure-la tant preocupada i amb una cara blanca i demacrada de no dormir a les nits, li deia amb convicció:

Gott mit uns. (Déu estar amb nosaltres).

A l’abril de 1917, la tensió va anar augmentant pels carrers de la ciutat i de poc la Luane es va veure atrapada enmig d’una manifestació de treballadors de les indústries armamentístiques de Berlín i Leipzig, que protestaven perquè patien fam per les restriccions de guerra. En veure’ls amb cara de pocs amics agitant els punys per mostrar la seva indignació,  es va tancar de dret a casa i es va posar a plorar juntament amb els seus fills a la seva habitació del segon pis mentre l’Elise vigilava la porta i les finestres del menjador amb una fusta perquè no hi entrés cap manifestant o delinqüent. Els caps de setmana, per calmar-se i no pensar en res, es comprova la revista berlinesa Kladderadatsch, però fins i tot a la revista satírica i trobava la guerra. Els següents mesos, mentre en Fritz deia les seves primeres paraules seguides, la situació va anar empitjorant per moments i el gener de 1918 es va tornar a produir una manifestació de mig milió de persones a la capital alemanya que reclamaven acabar amb la guerra per les restriccions alimentàries. Les treballadores de la fàbrica es varen unir aquest cop a la protesta, una de les seves companyes se l’hi havia mort el marit en el front i a una altra el seu fill havia mort de fred en no poder escalfar la casa. Prevenint que hi haurien maldades, La Luane es va tancar a casa amb els seus fills pregant perquè s’acabés tot aquell desordre que patien. Per distreure’s i perquè els seus fills no la veiessin plorar encenia cada dia el foc de la llar de foc gràcies als diaris que en Martin li donava després de plegar.

El març de 1918 els alemanys varen començar una important ofensiva contra als francesos. El batalló que dirigia en Barnard va ser dels primers en entrar en foc matant a uns quants soldats francesos vestits amb el seu uniforme blau i armats amb les seves Hotchkiss Mie 1914. Però, en una emboscada enmig d’un bosc, es varen veure superats en número i els francesos els varen disparar amb les seves M1914 de 7 mil·límetres sense contemplacions des de darrere d’un pujol, assassinant a la majoria dels soldats del batalló d’en Barnard. Mentre corria atemorit buscant refugi i veient com els seus companys queien abatuts a l’humida herba alta, en Barnard va rebre un tret que li va ferir greument la cama dreta. Cridant de dolor mentre sentia els trets dels francesos, va fer el cor fort i es va aixecar enmig dels trets i en trobar a un seu company malferit per un tret de bala a l’estomac el va recollir amb els seus braços i el va portar a darrere un arbre esperant reforços. Un cop varen arribar els reforços i els francesos varen abandonar el pujol varen ser evacuats. Tothom patia per en Barnard, inclús més que pel seu company d’armes que estava greument ferit, perquè la majoria el valoraven molt pels seus discursos que els donava per passar l’estona a les trinxeres i per la seva humilitat i senzillesa. Primer va ser portat a un hospital de campanya a tocar de la frontera, on un metge sense gaires miraments i amb una cigarreta a la boca li va dir que li amputaria la cama perquè no li sabia treure la bala al genoll. Desesperat, en Barnard només pensava en sortir d’aquell hospital ple d’infeccions i de virus i sense cap tipus d’higiene. 7 de cada 10 ferits haguessin sobreviscut només netejant-se les seves ferides. Un cop se li va parar l’hemorràgia el varen portar amb ferrocarril a un hospital militar d’Alemanya, on el varen tranquil·litzar quan li varen explicar que no li haurien d’amputar la cama, tot i que quedaria coix per sempre més. Resignat i amb el dolor constant a la cama que el cremava per dins, en Barnard es va agafar aquella ferida amb certa felicitat per haver de tornar a casa sabent que per fi veuria als seus dos fills, que en prous feines en sabia res apart de per les cartes que li enviava la Luane.

Després d’uns llargs mesos de recuperació a l’hospital militar de Beelitz-Heilstätten, al sud-est de Berlín, en Barnard va entrar amb llàgrimes als ulls a la seva casa de Berlín després d’estar-hi 3 anys i mig fora. Era el juliol de 1918, just al moment que l’Imperi Alemany havia arribat a la seva màxima extensió. Quan va obrir la porta negra de la casa no esperava ser rebut amb tanta alegria pels seus familiars i amics més propers del barri que l’esperaven en l’ampli menjador. Tothom coneixia la seva gesta, era un heroi per tothom, fins i tot el diari berlinès Berliner Tageblatt havia publicat com el comandant Barnard havia salvat a un soldat greument ferit abatut a terra mentre els francesos els disparaven sense contemplacions i per l’esquena. Els nens se’l miraven amb cara d’admiració i les dones es miraven amb gelosia a la Luane per tenir un marit tant valent i a casa. Però en Barnard, que al principi havia d’anar amb un bastó per caminar fins que la seva cama li tornés a agafar força, no volia ser vist com un heroi, no li agradaven aquelles mirades i lluny d’això els va demanar a tots els presents que el deixessin sol amb la seva família per poder estar amb els seus fills. Tothom va entendre aquell acte com un gest d’humilitat i va marxar feliç en veure’l amb bona cara, però la realitat era que en Barnard estava irritat perquè aquella guerra que tant odiava l’havia deixat coix i no volia parlar amb ningú d’aquell fet que se li repetia constantment a la seva ment.

Després de tancar la porta quan va sortir l’últim veí, en Barnard es va dirigir de dret amb el seu bastó al menjador per veure per primer cop al seu fill Fritz, que en aquells moments tenia 3 anys, i a en Marwin, que ja era tot un vailet impacient per conèixer el món exterior. En Fritz es mirava al seu pare amb desconcert, no l’havia vist mai, i es pensava que era un home vell perquè anava amb un bastó de fusta com alguns veterans de la guerra de Sedan que passejaven orgullosos amb les seves Creus de Ferro i els seus cascs prussià amb punta pel carrer perquè els hi donessin una mica de menjar per alimentar a les seves famílies. La Luane estava feliç en aquell moment per veure al seu marit però els seus ulls no amagaven una certa tristor i estranyesa en veure’l coix i tant prim. Quan en Barnard va veure la cara de la seva esposa li va cridar de males maneres mentre es tocava la cama dreta:

No em miris d’aquesta manera! No ho suporto! Aquesta maleïda guerra m’ha destrossat la vida, m’ha fet perdre molts moments fantàstics amb els meus fills i ara no hi podré n’hi jugar a pilota amb ells. Aquesta guerra tindrà unes greus conseqüències per mi, em marcarà la resta de la meva vida. Ja ho veuràs.

Trista i escoltant els renecs del seu marit, la Luane el va abraçar amb calidesa i li va assegurar que tot aniria bé i que se’n sortirien com havien fet sempre en el passat. Enfonsat i tremolant de ràbia mentre agafava amb força el bastó que volia llançar per la finestra, en Barnard es va posar a plorar i s’eixugava les llàgrimes amb un mocador blanc que la seva mare l’hi va portar de la cuina perquè no volia que el veiessin els seus fills plorant. Després de deixar la jaqueta i el barret en una cadira, es va asseure a la seva butaca de la biblioteca privada que havia muntat a casa, a la següent sala després del menjador, entre el rebost i les escales que pujaven al segon pis. Mirant-se atentament tots els seus llibres, en Barnard li va preguntar amb veu baixa a la seva esposa com anava l’empresa. Esbufegant per haver-li de confessar la veritat, la Luane li va explicar sense embuts i amb fermesa que anaven fent com podien però que les coses s’havien complicat molt els últims mesos. Aixecant-se un moment per mirar-se el llibre d’en Mann, La mort a Venècia, que tenia ganes de tornar a llegir, en Barnard va cridar mentre es repenjava a la prestatgeria perquè encara li costava estar dret sense el bastó:

Tot és per culpa d’aquests maleïts parlamentaris que han enganyat al kàiser Guillem alhora de dirigir la guerra. Són tots uns covards. Ells haurien d’anar a la guerra i no el poble.

Els següents mesos en Barnard es va anar adaptant de nou a casa, i quan Alemanya s’estava enfonsant en el front occidental després de l’arribada de les tropes nord-americanes, a Berlín, com a la resta d’Alemanya, les condicions de vida es varen complicar molt i molts obrers berlinesos es varen manifestar encontra de les restriccions, la falta de productes i els baixos sous. Les dones de la fàbrica Klein es varen afegir de nou a aquelles protestes, no ho feien encontra de la família Klein, que tant estimaven, de fet elles també consideraven a en Barnard com un heroi de guerra i com un exemple, sinó que es manifestaven per exigir la pau en el kàiser, que començava ser desprestigiat. Mentre es manifestaven pels bruts carrers de la ciutat, la Luane es desesperava; veia com cada dia les coses anaven pitjor tant en la fàbrica com a casa per la falta de matèries primes i d’aliments, i veia com el seu marit es quedava el dia a la seva butaca amb el seu batí blau marí reflexionant sense saber en què mentre renegava de que volia fumar-se una cigarreta. En Barnard no aguantava aquella seva nova situació i menys li agradava continuar sent venerat per la gent del barri; molts anaven a casa seva a donar-li les gràcies per haver lluitat a la guerra per ells i inclús li donaven petits regals humils. Alguns moments s’animava pensant que aviat podria acabar la guerra i animava a les seves treballadores a manifestar-se per exigir la pau, l’abdicació d’en Guillem II i el retorn dels seus marits a casa.

D’aquesta manera, en Barnard es passava aquells decisius moments per Alemanya a casa assegut a la butaca de la seva particular petita biblioteca, on fullejava cada matí, cada tarda i cada nit, a les principals obres de la literatura alemanya. Amb resignació i callat es deixava endur pel Werther d’en Goethe, fullejava la Brockhaus, la principal enciclopèdia alemanya, que no li agradava pel seu caràcter racista, i escoltava amb el seu gramòfon col·locat damunt d’una tauleta al costat de la butaca a Beethoven, tot i que a vegades havia d’apagar la música perquè feia plorar al petit Fritz. No suportava a en Wagner pel seu antisemitisme i mai va escoltar la seva música. Mentre llegia sense massa atenció es preguntava què havien fet malament per acabar d’aquella manera en una guerra que considerava ja inútil i nefasta. Tenia clar que s’havia exaltat de males maneres al nacionalisme, que ell havia considerat en el seu temps de joventut com a positiu per tot el que havia portat a la cultura alemanya, inclús havia format part de la bildung, i pel militarisme. Caient-li les llàgrimes mirant-se la seva cama dreta, es quedava impotent a la butaca mentre contemplava els seus fills jugant a pilota pel menjador mentre la seva àvia els renyava perquè picaven a les partes.

En Fritz es va passar aquells últims dies de la guerra encara adaptant-se a tenir el seu pare a casa, però tot i passar unes quantes setmanes des de que havia tornat del front el continuava veient com un estrany que estava malhumorat i que es passava els dies a la butaca llegint novel·les mentre cridava desitjós que la guerra acabés. Els nens, que eren cuidats per l’àvia Elise, a partir del 1918 també varen ser vigilats pels avis materns, en Conrad i la Felda Fischer, que eren de Dresden i s’havien instal·lat a casa de la seva filla perquè anaven necessitats d’aliments per les fortes restriccions i la falta de diners. Amb ells també hi havia vingut la Greta, la seva altra filla, que es passava el dia a casa sense fer res i era mantinguda pels seus pares tot esperant casar-se un dia amb un noi ric que la mantingués. Tots tres dormien al tercer pis de la casa en una habitació molt gran moblada on hi cabien perfectament tres llits. Amb la família de la seva dona a casa, en Barnard encara es va tancar més a la seva biblioteca.

Finalment, a l’octubre de 1918 el nou govern del canceller Max de Baden va negociar la pau i l’11 de novembre de 1918 els alemanys es varen rendir i es va acabar la guerra que portaria el Tractat de Versalles i la República de Weimar. En produir-se l’últim tret, per primer cop en Barnard va creure en la democràcia i en la república, dos conceptes nous pels alemanys, però estava molt preocupat pels disturbis que vivia Berlín i que podia veure cada dia des de la finestra del menjador. A la casa dels Klein es va veure aquella dolorosa derrota amb alegria perquè per fi tot havia acabat i tots estaven convençuts de que ara s’acabarien totes les penúries per les que havien passat, tot i que eren poca cosa comparat amb les que havien patit la majoria dels alemanys. La guerra havia deixat a Alemanya un milió de morts per la fam. En llegir la notícia de que s’havia acabat la guerra, en Barnard va cridar des de la seva butaca content i esvarat a la vegada:

Ja era hora! S’ha acabat aquesta barbàrie, mai més es tornarà a repetir una guerra tant desastrosaJa podeu portar el conyac!.

Al migdia d’aquell 11 de novembre, en Barnard, content pel final de la guerra però trist perquè no s’havia pogut beure la seva copa de conyac ja que l’Elise feia temps que se l’havia acabat, va anar al Reichstag vestit amb la seva gavardina vella i el seu barret de color ocre per sentir la proclamació de la República per part del vicepresident del Parlament, el socialdemòcrata Philipp Scheidemann, des de la finestra del Reichstag. Però l’alegria li va durar com el puro que es fumava amb molt d’orgull, perquè a la tarda va saber que el comunista Karl Liebknecht, que va fundar la Lliga Espartaquista, va proclamar en una manifestació en el Zoològic de Berlín la República Socialista. De seguida grups comunistes varen sortir al carrer per fer-se amb el control del govern i, tenint més por que una eruga, en Barnard es va tancar a casa amb la seva família. Al cap de poc de que comencessin els aldarulls, la revolta comunista va ser sufocada violentament pel govern d’en Friederich Ebert amb el suport dels socialdemòcrates. En Barnard des del menjador de casa va donar suport al President Ebert, no volia de cap de les maneres que es nacionalitzessin les empreses, i va prohibir a la seva família sortir a fora al carrer mentre durava la revolta i les repressions. Per protegir a la seva família va fer baixar les persianes de casa i aquell dia tots varen menjar al rebost mentre sentien aïlladament i llunyament algun tret.

El conflicte entre els comunistes i els socialdemòcrates pel poder va agafar més força el 23 de desembre quan els mariners de l’Exèrcit, que tothom es pensava que estaven al costat dels comunistes però que en realitat només exigien la seva paga, varen ocupar la Cancelleria del Reich, varen tallar les línies telefòniques, varen posar el Consell de Comissaris del poble sota arrest domiciliari i varen detenir al socialdemòcrata Otto Wels. Durant el matí del dia de la nit de Nadal, els mariners varen ser atacats per l’Exèrcit i a casa dels Klein es varen poder sentir perfectament els trets que varen acabar amb més de trenta baixes a més de la mort de civils en el combat. En sentir les pistoles, les escopetes i els crits de la gent, en Barnard va  recordar les trinxeres que el perseguien al llit i va tornar a prohibir a la família sortir de casa i es varen quedar tancats al menjador esperant que l’Exèrcit posés ordre, tal i com va ser finalment. Quan en Fritz s’acostava a la finestra per veure des de darrera de les cortines què passava a fora, en Barnard li cridava de males maneres que s’apartés de la finestra.

Amb tots aquells aldarulls i aprofitant la feblesa de la República varen venir les protestes de grups conservadors que eren contraris a negociar amb les potències occidentals preveient que els farien pagar cara la derrota que acabaven de patir. A partir del 12 de gener varen arribar a Berlín batallons de la Freikorps armats fins les dents, que varen actuar violentament com esquadrons de la mort i es passejaven amb prepotència pel barri tot ensenyant que eren ells qui tenien les armes. En veure que firmarien un tractat de pau pejoratiu pels seus interessos, molts berlinesos varen sortir al carrer juntament amb la Freikorps per rebutjar aquell tractat. En Barnard entenia des de la seva butaca que era injust firmar un tractat que limités molt Alemanya, sobretot en el sector econòmic, però ho veia com un mal menor davant la possibilitat de continuar amb una altra guerra i estava content amb la proposta de que es reduís la Reichswehr a 100.000 homes. Però les seves simpaties polítiques no les volia mostrar en públic, fins i tot no va tenir el valor de penjar la nova bandera negra, vermella i daurada a fora la casa com havien fet alguns dels seus veïns o com en Martin a la llibreria, i ho va fer en el despatx que tenia en el tercer pis, en el costat esquerre d’on dormien els seus sogres i la seva cunyada. En sortir de casa per anar a treballar o anar a fer una compra s’emprenyava perquè la majoria de la gent amb qui es topava se’l continuava mirant amb admiració ja que el continuaven considerant un heroi de guerra, alguns inclús el paraven perquè els hi expliqués com era de dura la vida al front. Ell acceptava aquest paper sense dir gaires comentaris i sense donar masses explicacions, sabia que si deia tot el què pensava la gent li podria girar l’esquena i el consideraria un traïdor. El clima era massa violent pensava en Barnard, ja havien mort més de 150 persones a Berlín durant aquells enfrontament i ell no volia ser una víctima més. Un dia que va anar a l’Hospital Charité, un hospital universitari situat a prop del Reichstag, per revisar l’estat del seu genoll ja que havia deixat el bastó de fusta, va veure en tornar a casa a uns quants soldats sobre la Porta de Brandenburg fent guàrdia i com molts berlinesos els animaven a destruir el govern. Alguns regalaven flors o tota classe de menjars  a aquells soldats que se sentien com herois amb les seves escopetes a la mà.

El maig de 1919, quan en Barnard va saber que havien trobat en el Landwehrkanal el cadàver assassinat de la Rosa de Luxemburg i el d’en Karl Liebknecht en el Neuer See, en el Tiergarten, tots dos peces fonamentals del Moviment Espartaquista, una revolució que ell havia rebutjat, es va quedar tot el dia molt trist a la seva butaca perquè no acceptava que els socialdemòcrates haguessin comès aquells crims. Tothom sabia que havien mort el gener per culpa del ministre de Guerra, el socialdemòcrata Gustav Noske, un nacionalista conegut per la seva fama d’home dur, i en Barnard cada segon que pensava en aquells assassinats s’anava indignant amb l’Exèrcit i amb en Noske, a qui va insultar amb uns crits tant sonors que varen espantar als dos nens. Tot i estar emprenyat, no sentia gens ni mica la mort d’en Liebcknecht perquè el considerava un traïdor en voler imposar el seu criteri amb una revolució armada, tot el contrari de la Rosa. Tant la Rosa com en Liebknecht varen ser assassinats pels membres del cos de voluntaris Freikorps quan varen reprimir la revolució. Tot i indignar-se i de veure el crim que havia comès el govern que acceptava, en Barnard no volia donar de cap de les maneres suport als comunistes, mai deixaria entrar la falç i el martell a casa, i no va mostrar en públic aquella ràbia que sentia. Els següents dies, cada cop que passejava pel carrer per anar a la feina o per anar a comprar anava veient com estava creixent un fort sentiment bèl·lic nacionalista com el d’abans de la guerra, i com a acte de protesta es va quedar a les tardes tancat a casa assentat a la seva butaca llegint el Capital del borratxo i busca-raons de Trèveris, tot i que no el va entendre ja que se li feia complicat el seu llenguatge, a més de que no simpatitzava massa amb algunes d’aquestes idees d’aquest llibre de caràcter macroeconòmic i filosòfic.

Durant aquells dies negres i foscos de la violenta postguerra, en Fritz va sortir per primer a passejar juntament amb el seu germà pel barri per jugar i tafanejar a les botigues. Sobretot anaven a la botiga de la botiguera jueva Matilda, situada a quatre cases a l’est de la seva, i els dos vailets aprofitaven la imatge d’heroi del seu pare per rebre dels botiguers caramels, tot i que el seu pare no acceptava aquells regals i s’enfadava molt quan els nois tornaven a casa amb les butxaques plenes de llaminadures. Els dos nens jugaven sovint amb els veïns de la zona; la Galiana Metzler, que era un any més petita que en Fritz, va néixer el 25 d’abril de 1916, i vivia a l’altra banda del carrer en un pis petit amb els seus pares, i amb en Georg Hilber i en Lou Mayer, que eren del 1915, i vivien al mateix bloc de pisos, situat dues cases més a l’est de la botiga de la Matilda. Quan el Sol els hi permetia anaven pels jardins del Tiergarten o per a la Potsdamer Platz per caminar, donar menjar els pocs ocells que hi havia i per observar com la gent baixava i pujava dels tramvies per anar a treballar. Però aquelles sortides al carrer es varen acabar ràpidament perquè la ciutat va tornar a  patir forts disturbis entre moviments comunistes i nacionalistes, i en Barnard no els va deixar sortir al carrer sense la vigilància d’un adult, que sempre havia de ser ell. Estava molt capficat amb aquells actes violents que vivia Berlín i va rebutjar de males maneres formar part d’algun grup paramilitar nacionalista quan li varen proposar per la seva imatge d’heroi de guerra i de nacionalista. En aquells moments va poder veure com es gestava la propaganda. Ell no es considerava un ultra nacionalista, tot i que per ell era un alemany de cap a peus, segurament no hi havia ningú que s’hagués llegit tants cop el Werther, tenia un retrat d’en Von Bismarck a la seva biblioteca, parlava un alemany perfecte, però odiava el militarisme prussià i el rei Sergent. Patint la prohibició del seu pare de sortir, en Fritz no entenia massa bé què passava i juntament amb en Marwin es queixaven a la seva mare de que no podien sortir al carrer a jugar amb els altres nens. La Luane els entenia perfectament, però també entenia la preocupació del seu marit i tenia por de que si els passava alguna cosa en Barnard no els podria anar a socórrer per la seva coixesa. Algun cop va intentar convèncer al seu marit de que els deixés gaudir de la infantesa com havien fet ells quan eren nens, però en Barnard li repetia una vegada i una altra que era massa perillós, que els seus temps eren uns altres temps, i cridant pel menjador deia que algun dia passaria una cosa horrible si Alemanya continuava per aquell camí mentre la Luane mirava per la finestra com altres nens de l’edat dels seus fills jugaven tranquil·lament aprofitant el bon dia que feia.

En les següents setmanes la ràdio berlinesa no parava d’anunciar atemptats contra la nova República i es parlava massa sovint d’assassinats, actes violents i lluites al carrer entre bàndols. Tots eren atemptats més o menys esporàdics, però el 13 de març de 1920 es va produir un cop d’Estat, que es coneixeria com el putsch de Kapp. Uns quants militars de les associacions dels cossos de voluntaris sota la direcció del general prussià oriental Wolfgang Kapp varen intentar sense èxit fer-se amb el control del govern alemany a través d’un cop d’Estat. Aquell dia en Barnard era a la fàbrica amb els seus fills, i la seva esposa, embarassada de tres mesos d’una nena, era a casa estirada al llit de la seva habitació del segon pis, que tenia vistes al carrer, per un mareig que l’hi havia agafat, mentre era cuidada per la seva sogra, que li feia una calenta sopa de pollastre. Quan varen arribar les notícies dels aldarulls a la fàbrica per uns veïns de la zona que estaven molt espantats i portaven unes pistoles a la mà per defensar-se, en Barnard va demanar corrents a tots els obrers, que ja tornaven a ser tots homes, que anessin a casa seva i es tanquessin. Buscant amb la mirada als seus fills va córrer tant com va poder en veure’ls. Els dos vailets estaven aquell moment mirant com funcionaven les màquines automàtiques que convertien els fils en teixits de forma màgica per ells. Amb la por al cos i nerviós, sense mirar-s’ho, va agafar als seus dos fills pels braços però va tenir la mala fortuna d’agafar a en Fritz per la seva jaqueta marro amb poca força i el nen es va entrebancar amb una clau anglesa que hi havia al terra i va picar de cara contra una de les màquines trencant-se una dent de davant. En veure la sang que li sortia de la boca després de tapar-se la boca amb les mans, en Fritz es va posar a somicar, però en Barnard, que tenia ben agafat a en Marwin per la seva jaqueta negra, el va tornar a agafar per la jaqueta sense mirar l’estat del seu fill i varen sortir de l’empresa en direcció a casa, que no era massa lluny. En Barnard estava espantat de que per la seva coixesa no poguessin arribar a un lloc segur i per això estava tant alterat i no es mirava l’estat del seu fill Fritz que no parava de plorar. Mentre caminaven per la Wilhemstrasse en direcció nord varen veure a uns quants soldats armats que anaven d’una direcció a l’altra i sentien alguns trets aïllats. En sentir les armes de foc, en Barnard es va posar a tremolar recordant un cop més les trinxeres i no va fer cas a les reiterades súpliques d’en Fritz d’aturar-se perquè li feia molt mal la boca i es tacava la camisa blanca de sang.

Quan varen entrar per la porta de la casa, la Luane els va rebre molt contenta en veure’ls entrar al rebedor sans i estalvis. S’havia aixecat del llit preocupada pel seu marit i els seus fills en sentir els primers trets i es va passar tota l’estona a davant la finestra per esperar-los. Després de mirar-se primer a en Marwin, la Luane va quedar en estat de xoc quan va veure que en el seu fill Fritz li estava sortint molta sang de la boca i que tenia la jaqueta i la camisa tacades de sang. Pensava que estava ferit pel cop d’Estat i es va posar a plorar mentre es deixava caure de genolls per examinar tremolosa al seu fill. En veure que només se li havia trencat una dent de llet de davant es va calmar i li va eixugar la sang amb un mocador dels seus pares, que feia uns dies que havien tornat a Dresden, on precisament provisionalment es dirigia el govern alemany del canceller Bauer, que fugia del cop d’Estat en direcció a Stuttgart. En Fritz es queixava entre plors i en els braços de la seva mare de que el seu pare li havia clavat un cop, però en Barnard, no fent cas de la família, es va asseure a la seva butaca després de llançar el barret al terra i només tenia l’orella posada a la ràdio, que havia comprat feia uns dies i havia posat en un prestatge de la biblioteca, escoltant les últimes notícies, que encara eren molt confuses. Amb la cara estirada en veure que el seu marit es comportava com un covard i que no havia atès al seu fill que no parava de plorar i que renegava durament cap al seu pare, es va dirigir cap a ell amb la mosca al nas, li va apagar la ràdio i li va cridar de males maneres mentre li ensenyava el mocador tacat per la sang del seu fill:

No et fa vergonya! Així no es comporta un heroi deixant el seu fill amb la cara plena de sang. Quina classe d’home ets tu? No vas abandonar el teu company i abandonés el teu fill.

Enfadat i sense escoltar-la, en Barnard li va contestar mentre tornava a encendre la ràdio:

Tu no entens res, no has estat mai en una guerra, i ara fes el favor de deixar-me escoltar les notícies que el que estar passant és molt greu, pot canviar les nostres vides per sempre més. Els prussians tenim massa amor a  les armes i ens hem tornat a clavar una plantofada. No som un país amb un Exèrcit, sinó que som un Exèrcit amb un país.

Trista i amb cara d’odi, la Luane se’l va mirar amb llàgrimes als ulls i després de llançar el mocador a la prestatgeria va pujar a la habitació d’en Fritz, just al mig de la dels seus pares i la de la futura nena, a calmar al seu fill, que estava plorant al seu llit a la falda de la seva àvia Elise, que l’intentava consolar com podia i li donava uns quants caramels que l’hi havia donat la Matilda. Més tranquil i sabent que passava alguna cosa, en Marwin va baixar a baix després de canviar-se a la seva habitació, que era al costat de la dels seus pares i era la primera que et trobaves en pujar les escales i tenia vistes a la part del darrere de l’edifici, i de dret es va dirigir a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare que eren tots aquells aldarulls. No escoltant les paraules del seu fill gran, en Barnard no li va contestar però després de veure que es quedava palplantat davant seu es va limitar a dir-li que era massa petit per entendre aquelles coses i el va convidar anar al menjador.

Després de quatre dies d’incertesa el cop d’Estat va fracassar, en part gràcies a les vagues dels sindicalistes, i el govern alemany va tornar a Berlín i va restablir l’ordre esperat. La família Klein es va passar aquells quatre dies tancats a casa sense sortir i en Barnard no es va ni moure del costat de la ràdio i només s’aixecava per menjar i per anar al lavabo, just al costat dret de les escales per pujar a dalt les habitacions, tot i les supliques de la seva esposa perquè estigués amb ells i els hi expliqués què passava. Després de que tot hagués acabat, en Barnard va reunir content la família en el menjador i els va fer asseure davant la llarga taula de fusta de roure. En Fritz es mirava al seu pare amb temor i no li dirigia la paraula, a la seva àvia l’hi havia dit repetidament que l’odiava i que no li badaria boca. Un cop tots assentats a les cadires de la taula, en Barnard va posar els braços damunt de la taula i els va explicar a poc a poc i mirant-los a la cara que a partir d’aquell moment tenien que anar amb molta prudència pel carrer perquè la situació encara no era segura i els va demanar que a la més mínima tornessin a casa corrents. Mentre estava explicant a la seva família mesures de prevenció, va sonar de cop el timbre de la casa, soroll que va alterar a la Luane que va fer un salt d’espant de la cadira, i l’Elise va anar a obrir la porta en sentir veus de coneguts. Eren els veïns del barri que volien saber com estava en Barnard i sobretot volien saber la seva opinió del què passava. Entre ells hi havia la Klara i en Michael, una parella jove que vivien al costat est dels Klein i eren coneguts per ser molt xafarders, es passaven el dia a fora inspeccionant a la gent. Amb ells també hi havia en Hermann i la Bernardina, que vivien als tercer pis del costat oest de la casa dels Klein i que tenien un fill de deu anys, en Dannel, i en Johannas, un home gran i viudo que sempre mirava al terra per qüestions físiques i que vivia al pis de dalt la botiga de la Matilda en companyia del seu gat, en Bastet. Havia combatut en la guerra francoprussiana i amb molt d’orgull explicava a la canalla les seves gestes, que sovint eren més imaginació que realitat. Alguns pensaven que en Barnard s’havia unit als colpistes, la Klara inclús va dir que l’havia vist amb una escopeta pel carrer. Aixecant-se de la cadira i amb cara de pocs amics, en Barnard els va atendre a l’entrada de la porta sense deixar-los entrar al rebedor i els va explicar que Alemanya no estava segura i va definir la República de dèbil i poc contundent. Escoltant-lo amb atenció, els veïns el varen interpretar malament, tots es varen pensar que es posicionava a favor dels colpistes i no varen entendre que el què estaven sentint eren paraules de por cap a aquests colpistes. Aquest temor a nous canvis el sentien la botiguera Matilda o en Johannas o el llibreter del barri, en Martin, que s’havia casat feia pocs dies amb la sempre elegant Sophie. Després de que tota aquella gent marxés contenta pel monòleg que els hi havia regalat en Barnard, en Fritz, refet ja del cop, es va acostar al seu pare i li va preguntar sense gaires manies si podia sortir al carrer a jugar. Tenia ganes d’explicar en els seus amics que havia perdut una dent, però el seu pare li va dir amb un crit que no, que esperés, que tenia tota la vida per jugar. Enrabiat, en Fritz va agafar la pilota que l’hi havia comprat la seva àvia Felda i la va llançar contra la finestra trencant un vidre del menjador, una rabieta que li va merèixer un contundent càstig passant-se una setmana tancat a la seva habitació i durant un parell de dies no va menjar les postres que feia l’Elise. Trobant aquell càstig una mica massa dur per un nen tant petit, la seva àvia l’hi va fer un dia un Butterkuchen (un pastís de mantega amb ametlles al damunt) que tant l’hi agradava en el nen, i d’amagat li va portar a la seva habitació.

Durant les següents setmanes va retornar la normalitat a la ciutat i en el barri, i en Fritz i en Marwin varen tornar a jugar al carrer després de sortir del col·legi privat a que anaven. Però la tranquil·litat va tornar a durar poc a casa dels Klein quan en Barnard es va indignar en conèixer els resultats de les eleccions del juny de 1920. No deixant de llegir els resultats mentre es menjava uns quants caramels que els hi portava la Matilda per en Fritz, es va enfurismar en veure que havia augmentat el número de vots dels partits d’extrema dreta i d’extrema esquerre i en canvi els socialdemòcrates, els seus, varen perdre el 50% dels vots del gener de 1919. Cridant des de la seva butaca amb un caramel de maduixa a la boca per no pensar en el tabac, en Barnard anava renegant cada cop en veu més alta:

Sembla que la gent vulgui la guerra un altre cop, no aprenem dels errors del passat.

En Fritz es mirava el seu pare amb desconcert des del menjador, no entenia què passava i quan li demanava que li expliqués què passava en el país, en Barnard es limitava a recordar-li que era massa petit per entendre-ho i es posava a llegir el diari de nou. Sense donar-hi més importància, en Fritz va tornar a sortir al carrer a jugar amb els seus amics i abans de tornar a casa anava a totes les botigues del barri demanant caramels. A vegades li agradava anar a la carnisseria de la Maria, just al costat est de la casa de l’amiga Galiana, a demanar un tros d’embotit pel dachshund que s’havia comprat feia pocs dies la Sophie a disgust d’en Martin que no suportava els gossos perquè li feien al·lèrgia. La carnissera Maria, una dona jove i molt grassa amb uns cabells rinxolats, vivia dues cases a l’oest de casa els Klein amb el seu marit, en Kurt, que vivia dels lloguers d’uns pisos de dalt al seu pis i es passava el dia fumant cigarretes deixant al seu voltant una aroma a tabac que espantava a la mainada. La parella varen ser dels primers en tenir un cotxe en el barri, va ser el cotxe elèctric Lohner-Porsche propulsat per 4 motors elèctrics integrats en les rodes del vehicle. El cotxe no els va durar gaire perquè un dia en voler esquivar uns nens que varen travessar la carretera sense mirar res, en Kurt va fer un violent contra-volant i va picar contra una farola xafant tot el cotxe.

L’1 de setembre de 1920 va néixer la Katrina. Aquest naixement es va viure amb molta alegria a la casa i en Barnard es va animar de cop en veure a la seva filla fent els seus primers plors. Era la seva primera nena i li feia molta il·lusió. Però quan les coses anaven bé a la casa dels Klein, la fàbrica començava a patir les conseqüències de la dura crisi que s’estava apropant quan alguns clients varen deixar de pagar. Amb els primers problemes econòmics a la fàbrica, en Barnard va ser més indulgent amb els seus fills ja que estava massa preocupat per la pujada dels preus i es passava el dia tancat a la fàbrica intentant convèncer als treballadors de que no podien cobrar tant. Els recordava que amb la República se’ls havia reduït la jornada laboral, passant de 10 hores a 8 hores, i per tant considerava acceptable una reducció de sou. Mentre a la fàbrica hi havia maldecaps per en Barnard i pels pobres obrers que estaven molt espantats davant la possibilitat de ser acomiadats si es posaven masses durs, en Fritz i en Marwin es passaven les tardes al carrer jugant amb els seus tres amics; la Galiana, en Georg i en Lou. En Fritz li agradava cada cop més jugar amb la Galiana a fet i amagar per l’extens barri, i de seguida es varen fer amics inseparables. Li agradava la senzillesa i l’alegria que despertava aquella petita noia, que ja demostrava una intel·ligència fora del normal parlant de política i del país amb els seus veïns. Sovint en Fritz li donava els caramels que els botiguers li donaven pel seu pare, considerat encara un heroi tot i quedar-se els dies tancat a casa suant de por. La botiga d’alimentació de la Matilda, que acabava de fer quaranta anys i sempre estava alegre en veure’ls, els hi donava a més dels caramels una Weisswurst (salsitxes blanques de carn de porc i de vedella) que tant li feien caure la baba a en Fritz. D’aquesta manera, jugant pels carrers de prop de casa amb els seus amics i anant al col·legi, en Fritz va començar a relacionar-se amb el barri i ja es coneixia el nom de la Leipziger Strasse. Quan volia fer més el tafaner es passava hores i hores mirant com passaven els tramvies plens d’homes que anava a treballar a les fàbriques de fora la ciutat i després es quedava encantat mirant els ocells dels arbres del voltant de la Potsdamer Platz mentre frisava per pujar en un autobús de dos pisos amb la Galiana per inspeccionar més carrers. De vegades es perdia tot sol pel carrer en veure a tanta gent dirigir-se cap a la Potsdamer Platz per agafar el tramvia i algun cop la Klara, que sempre estava al cas, el portava a casa en veure’l perdut. Més d’un cop va estar a punt de ser atropellat pels pocs Selve que passaven pel carrer.

El 26 d’agost de 1921, el pacifista i polític jueu Matthias Erzberger va morir assassinat a mans de dos militars. Aquella notícia va posar en estat d’alerta a en Barnard, que va creure que tornaria a produir-se un cop d’Estat i va anar a buscar de seguida els nens, que estaven a fora casa jugant a pilota davant la llibreria d’en Martin. De seguida que va travessar el carrer es va trobar amb en Marwin, que estava xutant la pilota amb en Lou a la paret de la llibreria, però no trobava per enlloc a en Fritz. Tranquil en pensar que no podia haver anat massa lluny, va començar a preguntar a la gent si l’havien vist. En no tenir resposta, en Barnard va deixar a en Marwin a casa i sense dir-li res a la seva esposa de que no trobava al seu fill, va començar a trucar a totes les portes de les cases dels veïns per veure si sabien on era. Tots li contestaven que no ho sabien, que no l’havien vist, però tots el varen ajudar a buscar el petit Fritz. Al cap de pocs minuts tots els veïns i la gent propera a la família Klein varen començar a buscar el nen. La Matilda estava tant preocupada pel seu client preferit que fins i tot va abaixar la persiana de la botiga per buscar-lo i en Martin va enviar-hi a la seva esposa Sophie, que amb el seu llarg vestit no va avançar més de quatre metres de la llibreria. Ningú sabia on parava i en Barnard s’anava desesperant. En aquells moments tornava a poc a poc de la Wilhelmstrasse el vell Johanass i en Barnard va córrer cap a ell per preguntar-li si havia vist el seu fill. Fregant-se el front per recordar per on havia passat feia pocs minuts, en Johanass els va dir tant tranquil que l’havia vist que anava en direcció est i que es pensava que anava als pisos dels seus amics. Pensant que el seu fill era un malcriat i que el feia quedar malament, en Barnard es va posar a buscar-lo com un boig, anava d’una banda a l’altra mentre cridava el seu nom en busca de resposta. Pensava en aquells moments que potser l’havien segrestat o assassinat i s’anava posant cada cop més nerviós. Dos policies que passejaven pel carrer fent patrulla es varen alarmar en veure a tanta gent al carrer i es varen pensar que era una manifestació encontra de l’assassinat del polític i varen agafar les seves pistoles pensant que potser els haurien de reduir a la força. Quan varen ser informats de que estaven buscant un nen es varen afegir a la batuda. Tothom buscava per les botigues, per sota els tramvies, per la Potsdamer Platz, per les galeries Wertheim, però res, no era enlloc. Unes hores després, quan faltava poc perquè el Sol es pongués, varen trobar a en Fritz passejant tant tranquil a la vora del Kupfergraben, un canal del riu Spree, acompanyat per la seva amiga Galiana mentre menjaven distrets i amb tota la innocència uns quants caramels i contemplaven el canal en busca de peixos. Quan el pare el va veure tant tranquil li va venir un atac de ràbia mentre pensava emprenyat:

Jo patint tant per ell, i ell passejant tant tranquil·lament amb la seva amiga.

Ràpidament es va apropar cap a ell i amb una cara vermella de ràbia, el va separar de la seva amiga violentament, i li va donar unes quantes dures bufetades a la cara. Després de que en Fritz es posés a plorar de dolor, en Barnard el va agafar pel braç i se’l va emportar cap a casa mentre el nen somicava desesperat i cridant contra el seu pare sense saber què estava passant i què havia fet malament. Mentre anava caminant empès pel seu pare s’anava tocant la galta, que tenia vermella de tantes bufetades, i anava veient la cara de tota la gent que l’havia anat a buscar. Els veïns que varen veure tota aquella escena no es varen indignar per aquelles bufetades perquè entenien el patiment d’en Barnard i s’ho miraven amb orgull creient que era una mostra del caràcter autoritari d’en Barnard i pensaven que aquella era la manera d’educar a un fill. El seguien com un exemple a seguir. Quedant-se sola mentre funcionaris de l’Ajuntament encenien les faroles, la Galiana va tornar cap a casa pensant que a ella ningú l’havia anat a buscar.

Després d’arribar a casa en Barnard va tornar a fer tancar la família a casa i la seva indignació va créixer encara més quan va saber que el físic alemany nascut a Hongria, en Philipp von Lenard, el guanyador del Premi Nobel de Física el 1905 pels seus treballs sobre els raigs catòdics, es va alegrar públicament de l’assassinat de l’Erzberger. Trist, es va deixar caure a la seva butaca negra i es va quedar una estona reflexiu pensant que Alemanya estava embogint, que no s’estava comportant tal i com havia dictat en Von Bismarck, que ja no eren aquella nació que havia de liderar el món amb la seva cultura, la seva ciència i la seva tecnologia que tant havien envejat les altres potències. Després de que no es produís cap més aldarull tot va tornar a la normalitat i la família anava pensant cada cop més que en Barnard s’estava alterant de forma exagerada i irracional. L’Elise durant aquell temps li va prohibir beure cafè perquè no s’alterés encara més.

Al cap d’uns dies en Fritz va tornar a sortir al carrer amb tota la normalitat i va continuar jugant despreocupat amb els seus amics, tot i que quan tornava a casa tenia por del seu pare, a qui sempre veia malhumorat a la butaca llegint, i de seguida que saludava a la seva àvia es tancava a la seva habitació per fer els deures del col·legi o jugava amb el seu germà o amb la petita Katrina sense dir-li res en el seu pare.

Els preus dels aliments i dels productes bàsics varen créixer progressivament arribant a valer sis vegades més que feia un any. Empipada per la pujada de preus, la Klara un dia que va entrar a la botiga d’alimentació li va recriminar a la Matilda aquell augment i li va dir mig en broma:

T’estàs fent d’or a costa meva eh! Aiii!!! Que no podré comprar més.

Sense moure’s del taulell, la Matilda li va contestar mentre li senyalava a fora:

Ja ho pot ben dir! No veu el nou vehicle que m’he comprat! Miri’l, el tinc a fora aquí aparcat. És una joia.

Només veient una bicicleta verda i vella aparcada al costat de la farola negra, la Klara li va fer un petit somriure en veure que l’hi estava prenent el pèl, la Klara li va deixar anar:

I diamants? Que en té? Vosaltres els…..

Abans de que pogués continuar, la Matilda la va interrompre per dir-li si s’havia tornat boja. Veient que no li volia dir res, la xafardera de la Klara va callar i va comprar un parell de pebrots, llenties, ous, patates, pastanagues i unes quantes pomes per després marxar cap a la carnisseria de la Maria per també queixar-se dels preus. De fet, tots els botiguers varen pujar als preus, però cap d’ells s’enriquia, ans al contrari, ja que els productes que volien vendre els hi costaven molt més que abans. Els sastres Oskar i Franziska, que eren un matrimoni ja gran amb nets i que vivien a un pis al damunt de la carnisseria de la Maria, no es guanyaven gens bé la vida. El taller era en el mateix pis, al costat del menjador i en una petita habitació hi tenien tres màquines de cosir, una taula de fusta valenta per confeccionar-hi la roba i en un racó hi tenien un mirall que anava dels peus fins al cap perquè la gent pogués veure com els hi quedava la roba. El matrimoni Reparaven molts vestits de la gent del barri, sobretot de la gent més humil que no es podia comprar un altre vestit o una altra peça de roba, però tot i cosir molt i molt no arribaven mai a final de mes i sempre havien d’acabar demanant diners als fills per poder-se comprar menjar. A canvi, això sí, cuidaven els nets.

El 24 de juny de 1922, en Barnard es va sentir orfe quan va saber que els paramilitars, entre ells hi havia l’escriptor nacionalista Ernst von Salomon, havien assassinat al ministre d’Afers Exteriors, en Walther Rathenau, per condemnar, com feia en Barnard, el militarisme que estava vivint el país. Pensant en els seus fills, que estaven tot el dia a fora jugant despreocupats pel carrer, sobretot en Fritz, en Barnard els va prohibir sortir al carrer, però aquest cop la Luane va intervenir-hi i va obligar en el seu marit a deixar sortir els nens al carrer perquè trobava que estava exagerant la situació. Pensant que no l’entenia, en Barnard li cridava alterat i llançant capellans que ella no havia viscut una guerra com ell, però la Luane, que era persistent, va obrir les cortines blaves de les finestres del menjador que donaven al carrer perquè veiés com es vivia pacíficament amb la gent voltant i comprant a les botigues mentre passaven els tramvies amb tota normalitat, i li va dir cridant:

On és aquesta guerra? Aquí no hi ha guerra, són fets aïllats que passen com a altres llocs. Deixa que els nens puguin ser nens, ja n’hi ha prou dels teus temors ridículs. Potser si que et va marcar la guerra.

Resignat i sense dir cap més paraula, en Barnard va deixar de mirar a fora, va abaixar les persianes i se’n va anar un altre cop a seure a la seva butaca per posar la ràdio per sentir Jazz, que s’havia posat de moda a Berlín, per no haver d’escoltar a la seva esposa. No podent-se treure les imatges de la guerra que tant tenia en ment, per fer-les fora va agafar el diari per llegir les últimes actuacions de l’organització pacifista Nie Wieder Krieg d’en Carl von Ossietsky. Mentrestant, en el menjador, després de tenir l’autorització de la seva mare, en Fritz es va posar molt content les sabates blaves i va sortir corrents a fora al carrer per anar a buscar a la Galiana per anar a comprar caramels a la botiga de la Matilda mentre tafanejaven pel barri i perseguien als tramvies. Sovint jugaven en el jardí de la Potsdamer Platz a amagar-se darrere dels arbres i amb ells a vegades s’hi afegia en Dannel, que s’havia deixat el cabell llarg i els explicava amb uns quants llibres a sota el braç que tenia pensat estudiar Filosofia, matèria que en Fritz no va entendre.

A mesura que els dies passaven la crisi econòmica anava avançant i anava empobrint a les famílies alemanyes. Els estalvis de les classes mitjanes varen desaparèixer, el preu dels aliments era casi vuit vegades més gran el 1921 que al final de la guerra i l’any següent es multiplicaria per 130. Els que conservaven la feina varen veure reduïts els seus salaris. Milions d’alemanys que depenien de pensions i rentes fixes procedents d’inversions i d’hipoteques es varen convertir en homes d’aigua. La família Klein varen poder viure amb més o menys estabilitat ja que els seus teixits es continuaven venent a totes parts com un element de luxe. Tot i que no podien pagar tants Reichsmarks als seus treballadors perquè alguns clients no varen pagar o ho feien a llargs terminis, no en varen acomiadar a cap perquè en Barnard sentia compassió per ells i els treballadors li varen agrair, tot i la reducció de sou. En Barnard era molt diferent a altres empresaris alemanys com l’Emil Kirdorf, un empresari despietat i un declarat enemic dels sindicats i de la República de Weimar. De seguida la crisi es va estendre pel barri; la Matilda venia cada cop menys i més car, igual que el llibreter Martin, que sempre tenia diaris per vendre al final de dia i que finalment tenia que llançar, i la carnissera Maria se li caducava la carn cada dos per tres tenint-la que llançar a les escombraries mentre moltíssim gent anava desitjada d’un bocí de carn. Feia poc que una parella jove, en Richard i la Cosmina, que tenien un fill de dos anys, en Hermann, havien vingut al barri i s’havien comprat amb molt d’esforç una pastisseria situada molt a prop de la Potsdamer Platz i a davant de casa dels Klein. A part dels primers dies pel fet de ser nous, no varen vendre gaire pa i sempre tornaven a casa amb quilos de pa que se’ls havia quedat ressec. Per agreujar encara més la imatge del barri, molta gent vaguejava desconsolada per aquell barri buscant alguna almoina de la gent que baixava dels tramvies i sempre hi havia a sota una farola una endevina que li deien Anne, no sabien el seu nom, que tirava les cartes a canvi de quatre monedes perquè la seva família havia quedat arruïnada i no tenien cap ingrés. Aquella pobre dona, vestida amb quatre parracs i feta una pelleringa, va passar a ser un distracció per en Fritz perquè li ensenyava què simbolitzaven cada carta i li explicava els detalls especialment divertits de la vida d’en Gerolamo Cardano.

Un bon dia de 1922, el pare de la Galiana, en Heinrich Metzler, un home de 37 anys i originari d’Hamburg que s’havia quedat a l’atur després de que l’acomiadessin de la seva feina d’obrador a una fàbrica de pells, es va presentar a casa dels Klein per demanar-los feina a la fàbrica. Després de saludar a la família Klein amb el Moin d’Hamburg, en Barnard el va fer seure de seguida al menjador i anant al gra li va explicar, mentre l’Elise l’hi oferia una tassa de te, que entenia els seus patiments; aviat seria desallotjat del pis, però que per culpa de la situació en què estaven vivint li era totalment impossible poder contractar a un altre treballador perquè amb prou feines podia mantenir al seu personal. Trist i abatut mentre ensumava el càlid te, en Heinrich es va posar a plorar desoladament i li va explicar que no tenien suficients diners per poder viure i que la seva filla ja no podia ni fer dos àpats consistents al dia. Aquells aguts plors els va sentir en Fritz, que estava a dalt a la seva habitació jugant amb el seu germà a fet i amagar sense fer els deures de classe. Amoïnat i reconeixent la veu, va baixar les escales a poc a poc i va escoltar d’amagat la conversa que estaven tenint el seu pare amb el pare de la seva amiga i es va posar molt trist quan va sentir que en Heinrich deia amb llàgrimes als ulls que haurien d’abandonar la ciutat per anar-se’n a Hamburg per trobar unes condicions de vida millor. Sorprès, no volia que la seva amiga preferida marxés del barri, va treure’s les sabates d’estar per casa i va acabar de baixar les escales a poc a poc sense fer soroll. Apropant-se al seu pare per l’esquena va sentir com li assegurava a en Heinrich que faria tots els possibles per donar referències seves perquè trobés una feina, tot i que sabia que era molt difícil que en trobés una. Quan en Fritz anava per tocar l’esquena del seu pare, els dos homes es varen aixecar de la cadira. Mentre s’acomiadaven al rebedor, en Heinrich es va posar el vell barret verd i li va agrair profundament el seu tracte cap a ell i va marxar cap a casa seva enfonsat mentre en Fritz es mirava amb tristor aquella escena. Un cop en Heinrich va marxar destrossat anímicament, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va suplicar insistentment que li donés feina a aquell home perquè no volia que la seva amiga marxés de la ciutat. Assentant-se a la butaca de la biblioteca, en Barnard li va dir amb calma que havia d’entendre que estaven patint una greu crisi econòmica i que li era impossible pagar un altre sou, a més de que amb la vinguda de la seva germana tenien una despesa més gran. Però en Fritz, que no entenia res d’economia i no la volia entendre, li varen caure un parell de llàgrimes i li va dir amb tota la innocència d’un nen que li fes aquest favor i que a canvi faria sempre els deures, ajudaria a l’Elise i es portaria sempre bé amb tothom. Entenent bé els sentiments del seu fill, li va assegurar mentre li acariciava els cabells que faria tots els possible per trobar-li una feina però li va tornar a repetir que a la fàbrica era molt difícil contractar a una altra persona. Eixugant-se les salades llàgrimes amb la mà, en Fritz va anar de dret i enfadat al menjador retraient-li en el seu pare que no hagués estat al seu costat quan era petit. Després de quatre renecs més se’n va anar corrents a veure a la seva amiga pensant que serien els últims moments que estarien junts.

Reflexionant mirant al retrat d’en Von Bismarck, en Barnard va començar a pensar que si contractava a aquell home seria una bona oportunitat per reforçar la seva relació amb el seu fill, que era bastant distant amb ell. Mentre meditava amb la mirada perduda, la Luane va sortir de la cuina i es va asseure a la pota esquerra de la butaca. Agafant la mà dreta del seu marit li va dir que havia sentit tota la conversa i li va explicar que podrien fer un esforç i contractar el pare de l’amiga del seu fill. Fent que sí amb el cap, en Barnard li va fer un decidit petó a la galta i mentre li deia que era la seva consciència va posar-se la jaqueta i va marxar cap al pis dels Metzler per donar-los la notícia.

En pujar al segon pis d’un bloc de pisos vell i humit al costat est de la llibreria, en Barnard es va aturar a davant la senzill porta dels Metzler i va tocar el timbre rovellat de la porta. La Corina, la mare de la Galiana, una dona baixeta i amb els cabells ondulats i rossos, li va obrir la porta i el va fer passar al petit menjador on va ser rebut amb molt d’afecte per en Heinrich, que estava assentat en una butaca vella i esparracada de color ocre mirant sense èxit en el diari si trobava alguna oferta de feina. Pensant en treure’s la jaqueta, va veure que no hi havia penjadors a la paret i es va assentar de seguida en una senzilla cadira de fusta de davant la taula del menjador amb la jaqueta posada. Mirant la cara d’en Heinrich i la Corina va veure de reüll les humils condicions amb què vivia aquella família. El pis era petit, només tenia una petita finestra al menjador que donava a fora al carrer i en prou feines hi entrava la llum, els mobles eren com a mínim de l’època d’en Frederic el Gran, la cuina, que estava situada a pocs metres de davant la porta d’entrada,  es veia que era antiquada i poc equipada, les parets estaven sense pintar i estava plena d’humitats, i tot el pis feia molt mala olor per la falta de ventilació. No sentint-se còmode i intentant no ensumar l’olor a tancat, en Barnard li va dir ràpidament a en Heinrich que el contractava i que demà ja podria començar a treballar a primera hora. No esperant la notícia, en Heinrich primer va quedar impactat i en veure que no li deia en broma es va posar a plorar, però aquest cop d’alegria, mentre la Corina no parava de donar-li les gràcies i li deia que era l’home més honorable del món. En Fritz, que estava a l’habitació de la Galiana, una habitació petita situada al final del passadís a mà esquerre, al costat del lavabo, que no tenia finestres i només hi havia un llit i una taula vella de fusta perquè la Galiana hi estudiés, estava jugant amb la seva amiga pintant uns dibuixos pensant que seria l’últim cop que es veient. En sentir la veu del seu pare va quedar parat i apropant-se amb la Galiana al menjador a poc a poc per no molestar, es va posar molt content en saber que el seu pare li donava feina en el pare de la seva amiga. Content, va fer un salt enorme d’alegria i per primer cop va sentir respecte cap al seu pare. La Galiana també es va posar a plorar d’alegria sabent que es quedarien a Berlín i li va dir a en Fritz mentre li agafava les mans que estava molt feliç i que el seu pare era un heroi de veritat, com els dels contes, i li va fer un petó innocent a la galta abans d’anar al menjador a celebrar-ho amb la família. Tot i la innocència d’aquell petó, per en Fritz va ser el seu primer petó que li feia una noia, i es va posar vermell com un tomàquet. Després de celebrar aquella notícia amb unes galetes marrons i rectangulars de la marca Leibniz que la família guardava com un tresor i unes cerveses Berliner Weisse i unes Afri Coles (uns refrescs) pels nens, en Barnard i en Fritz varen marxar cap a casa agafats de la mà. En Fritz, content perquè la seva amiga es quedava i pel petó que mai oblidaria, se sentia molt orgullós del seu pare i li va prometre que a partir d’ara sempre li faria cas i li va afirmar per primer cop que l’estimava. En Barnard, cofoi per les paraules del seu fill, sentia que havia fet una bona obra però també sabia que contractar a en Heinrich li portaria algun problema econòmic, tot i que tenia clar que no acomiadaria a cap treballador i que haurien de fer algunes restriccions a casa. A partir d’aquell dia en Fritz es va fer portar més bé a casa; parava taula, feia els deures de classe, s’interessava per la feina del pare, ajudava a netejar i fins i tot ajudava a la seva àvia Elise a cuinar. Al cap d’uns dies ja no va ajudar tant i al cap d’unes setmanes s’havia oblidat del gest del seu pare.

Però la crisi no es va oblidar de ningú i es va endurir de males maneres els següents dies, setmanes i mesos, sobretot el 1923 després de la intervenció dels francesos en el Rhur, cosa que va portar una forta pujada dels preus, (1 dòlar costava 170.000 marcs el juliol, 12 milions a l’agost i 12 miliards a l’octubre) que va provocar que una família obrera li fos impossible pagar una barra de pa per menjar. La família Klein va fer enormes esforços per poder viure sense acomiadar a cap treballador i varen començar a patir restriccions. Per afegir més llenya al foc, els pares de la Luane, en Conrad i la Felda, juntament amb la seva filla, que encara no trobava el seu príncep blau que la mantingués sense marxar de casa dels seus pares, varen tenir que tornar a venir a la casa perquè no tenien diners per pagar-se el menjar. En Barnard es mirava tota aquella situació amb resignació i desesperació, a part de que no li agradava gens tenir la família de la seva dona a casa perquè eren conservadors i catòlics, li era impossible pagar 25 salaris i mantenir tota la família. Els preus eren massa alts per comprar matèries primes pel tèxtil i no venien suficient. Sabia que havia d’acomiadar a uns quants treballadors si l’empresa volia continuar, però el problema era que si no acomiadava a en Heinrich els altres treballadors es revoltarien contra ell perquè no entendrien el fet de que en Heinrich, que era el nou i que estava treballant pel capritx del seu fill, no fos acomiadat i en canvi els altres sí. Pensant en la situació abatut en el seu sofà de pell negre que acabaven de comprar feia unes mesos mentre mirava la llar de foc que estava a la cantonada del menjador, compartint paret amb la cuina i al costat de la biblioteca, en Barnard va veure que tenia un greu problema. La seva mare li demanava que tanqués temporalment la fàbrica si tenia tants deutes i que pensés en la família, però ell pensava que els seus treballadors també tenien família i no volia acomiadar-los de cap de les maneres. A part, la fàbrica era una herència del seu pare i no pensava destruir el seu somni.

Capficat per la crisi de la seva empresa, sorprenentment no va fer massa cas a la pujada al poder del feixisme a Itàlia a l’octubre de 1922 i, fins i tot, va entendre aquell moviment perquè tenia l’aprovació del rei Victor Manel III. A part, pensava que un periodista podia ser un bon cap d’Estat, tot i que no li agradaven els elements militars i antidemocràtics del seu partit. Al cap d’uns dies, en veure que el feixisme era acceptat i admirat pels liberals alemanys com en Theodor Wolff, el redactor en cap del Berliner Tagblatt, va quedar convençut de que era una bona solució per la dèbil Itàlia que se sentia perjudicada després de la Primera Guerra Mundial. També va assistir amb pocs ànims al polèmic discurs que va donar en Thomas Mann a Berlín anomenat Von Deutscher Republik. En Barnard volia que li firmés La mort a Venècia, però no va tenir èxit i va tornar a casa amb el llibre tal qual l’havia portat. A mesura que anava pensant en la situació que els tocava viure anava donant la culpa als francesos de tot el què estava passant i renegava de que en Von Bismarck s’hagués equivocat alhora de fer-los pagar les indemnitzacions de 1871. Des de la seva butaca no entenia perquè estaven alimentant aquell odi cap a ells, i mentre pensava en silenci amb tot això se li va escapar en veu alta mentre tota la família estava parant taula per menjar el pollastre amb patates que havia fet l’Elise amb una recepta de la Felda:

Algun dia aquesta temeritat se’ls tornarà encontreEls seus industrials ens podrien estar agraïts de que envaíssim Bèlgica. 

Pel carrer també es veia el malestar de la gent contra els francesos, fins i tot la Matilda va deixar de vendre els formatges i els vins francesos, la nova pastisseria d’en Richard i la Cosmina no venien brioix perquè recordava a França i en Martin va deixar de vendre els llibres d’en Victor Hugo que tant li agradaven i els diccionaris francesos. Al cap d’uns dies es va començar a sentir per les notícies que a Munic existia un partit polític nacionalista que demanava acabar amb el Tractat de Versalles, considerat injust per tots els alemanys i fins i tot pels no alemanys, com per l’economista britànic John Maynard Keynes, i que havia fet perdre tants electors al Partit Socialdemòcrata per la firma del Tractat per part del ministre d’Afers Exterior socialdemòcrata i líder del SPD, Hermann Müller. En Barnard es mirava amb terror aquell nou partit que en sentia parlar vagament a la fàbrica pels seus treballadors perquè tenia elements militars i antisemites, però sobretot li repugnava el seu líder, l’Adolf Hitler, tot i no saber-ne res d’ell a part del seu peculiar bigoti, no li agradava el seu caràcter bèl·lic, la seva vestimenta militar i les seves formes autoritàries. Interessant-se per aquell nou partit a mesura que en sentia a parlar a les botigues o a les pastisseries, va pensar que no seria mai capaç d’atraure les masses com ho feia el Partit Socialdemòcrata, el més antic d’Alemanya (es va fundar el 1875, tot i que no va ser legalitzat fins després de la dimissió d’en Von Bismarck) amb el qual simpatitzava cada cop més, sobretot després de que haguessin abandonat les idees marxistes i s’havien apropat als liberals, juntament amb el president Friederich Ebert. Des de Berlín es veien els nazis com un petit grup local bavarès que no posarien en perill l’estabilitat de la República. Berlín era roig per la majoria. Però a mesura que hi reflexionava, en Barnard es va tornar en partidari d’actuar d’immediat contra aquell partit perquè entenia que si no es feia res per solucionar aquella greu crisi el prestigi de la República podria estar en perill i la gent es podria vendre a qualsevol postor.

En els següents dies els nous menjadors socials del barri es varen omplir de gent, i molts amics i companys de col·legi d’en Fritz i en Marwin varen tenir que deixar d’assistir al col·legi per anar a fer cua a aquells menjadors. El panorama era desolador i catastròfic. La gent es barallava per una mica de pa o per un tros de salsitxa i pocs anaven a comprar a les famoses botigues del barri, que ara es veient com un luxe que no es podien permetre. Els enfrontaments al carrer entre comunistes i nacionalistes varen tornar a ressorgir i, novament, en Barnard va tornar a prohibir als seus fills sortir de casa sense el seu permís. La Matilda va tenir que posar fustes als vidres de la seva botiga per por a que li poguessin entrar a robar, però tothom respectava molt a aquella botiguera jueva, que la seva família portava moltes generacions en el barri i era coneguda pel seu etern somriure de felicitat i per la seva humilitat. En Fritz aquest cop va fer cas al seu pare i va escoltar els seus arguments i els va entendre per primer cop. No sortiria al carrer sense el seu pare durant aquell temps. Havia vist alguna baralla pel carrer i els vagabunds ja no eren per ell unes persones curioses.

A la tarda del 14 de març de 1923, un dia molt fred i ennuvolat, la Luane tornava de comprar carn de porc de la carnisseria de la Maria, que tenia tota classe d’embotits, va ser atracada per uns delinqüents comuns que rondaven sovint pel barri. Li varen agafar de males maneres el bitlleter i la carn que portava mentre un dels delinqüents la va tirar violentament contra el terra fent-la picar de cap contra la façana de l’edifici. Aprofitant que era a terra estirada mal ferida, una dona amb els dits llargs li va robar la jaqueta verda que portava al damunt i el mocador de flors que portava al coll que l’hi havia regalat el seu marit abans d’anar a la guerra. En arribar la policia a cavall, aquells delinqüents varen fugir corrents cap a la Wilhelmstrasse deixant a la Luane estesa a terra amb la ferida al cap. Li sortia molta sang i de seguida els policies la varen portar a l’Hospital Charité, on li varen tenir que donar uns quants punts de sutura al cap. Mentrestant, en  Barnard havia tornat de la fàbrica i esperava nerviós amb els seus fills que la seva dona arribés de comprar la carn. Ja era fosc i el carrer només estava il·luminat per la llum groga de les faroles. Estranyat per la tardança en Barnard va decidir nerviós sortir a buscar-la deixant els seus fills sota la vigilància de l’Elise. Parant a tots els veïns que coneixia per demanar-los si havien vist a la seva esposa, en Barnard va recórrer per tot el barri; va anar a la carnisseria de la Maria, que li va dir que feia unes hores hi havia comprat, a la llibreria d’en Martin, a la botiga de la Matilda, a la pastisseria, però no la trobava enlloc. Quan tornava cap a casa va veure que la seva esposa pujava les quatre escales de l’entrada acompanyada per un jove policia uniformat. Desesperat, va córrer cap a l’entrada de la casa i aquell agent li va dir que la seva esposa l’havien atracat i que li havien donat un fort cop però que estava bé i que només necessitava repòs. Després de donar-li les gràcies i una generosa propina a aquell agent, varen entrar a casa. Sense dir res a ningú, la Luane va anar de dret al llit a dormir tota sola tot recordant la cara dels seus atracadors.

L’endemà, l’Elise els va cuinar naps bullits per dinar perquè era l’únic que tenia a la cuina ja que esperava la carn de porc que l’hi havia de portar la Luane. De seguida que el dinar va estar fet i després de que l’Elise tornés de fer un petit vas de conyac que havia tornat a comprar en Barnard, tots es varen assentar a les cadires del menjador esperant si la Luane baixaria o es quedaria unes hores més reposant al llit. Començant a menjar en veure que es refredava el plat, de cop es varen sentir uns quants passos i en seguit va baixar la Luane. En veure la taula amb els naps com a plat va exclamar sarcàsticament:

Sembla que estiguem un altre cop a la guerra. De cop a la casa es va fer un llarg silenci, tothom es mirava, fins que la Luane va tornar a dir convençuda d’ella mateixa:

No, no l’hem deixat mai aquella maleïda guerra.

No deixant de mirar el plat mentre s’assentava a la seva cadira, tots es varen posar a dinar i ho varen fer en un profund silenci que només el trencava els plors de la petita Katrina, que no volia menjar aquells naps insípids i que no s’havia d’on baixava tota aquella història. Després de dinar la Luane va portar al seu marit a la biblioteca i li va dir que volia comprar una arma perquè no se sentia segura i no volia patir per la seguretat de la seva família. Primer incrèdul i després alterat, no volia ni sentir a parlar d’una arma, li va cridar mentre s’aixecava i anava movent les mans:

Una arma? Que estàs boja? Mai una arma entrarà en aquesta casa! No som nord-americans que ens matem a trets.

Esbufegant de ràbia i tocant-se les benes del cap, la Luane li va suplicar que comprés una arma i li va dir amb agressivitat i agafant-li el braç:

Tu ets coix i no ens pots defensar, els meus pares ja són vells igual que la teva mare i els nens són massa petits per defensar-se sols, és l’única manera de poder estar segurs. A més, tu en la guerra tenies una arma per defensar-te i bé la vas fer servir. Com podem estar segurs sense armes? Les necessitem…..

Empipat i ofès, en Barnard li va treure la mà del seu braç i li va contestar amb crits que estava treien les coses de context, però la Luane li recordava que aquella situació no era massa diferent a la de 1917. Entre els crits que es varen continuar donant a la biblioteca, en Fritz es va apropar a la biblioteca neguitós i va aprofitar un silenci dels seus pares per pregar-los que no es barallessin i els va assegurar innocentment que entre tots es defensarien. Amb la cara plorosa i sense vitalitat, en Fritz es va posar del costat del seu pare i els va dir que un company de classe havia mort per un tret d’un manifestant i que no volia veure cap arma a casa. Petrificada davant de les paraules sensibles i sinceres del seu fill, la Luane no es va poder contenir les llàgrimes i li va dir en el seu fill mentre s’ajupia per abraçar-lo que no comprarien cap arma i li va assegurar que tot acabaria aviat.

Al cap d’uns dies en què la família Klein va oblidar les armes, mentre en Barnard era a la fàbrica intentant tirar endavant el negoci, la Luane va marxar uns moments tota sola de casa deixant els fills amb els avis. Es va dirigir a la Jerusalemer Kirsch, l’església més vella del barri, construïda el segle XV. La família Klein no anaven mai a l’església, eren ateus. En Barnard creia que no existia Déu més enllà de l’home i estava convençut de que tota idea d’un Déu era una bogeria irracional i fora de la natura. Vestida de manera humil perquè no l’atraquessin, va entrar a l’església amb por i caminant pel centre de la nau es va aturar a l’altar i mirant el retaule del sagrari va encendre una espelma. Mirant la petita flama de l’espelma es va asseure en un dels freds bancs de l’església i va fer una pregària per demanar al Totpoderós que donés protecció a la família i salvés Alemanya d’aquella crisi. Quan tornava cap a casa després de donar una almoina en el capellà de l’església, va veure a un nen que vaguejava pel carrer demanant caritat a la gent. En mirar-se’l desnodrit i mal vestit li va recordar els seus fills i es va apropar cap al nen. En veure’l trist, brut, sense sabates i prim, fent molt mala cara, li va donar uns quants caramels que guardava pels seus fills i una moneda perquè es comprés alguna cosa de menjar. El nen, molt agraït, li va donar mil gràcies i es va posar a plorar de felicitat pels caramels mentre en desembolicava un de maduixa amb molta fal·lera. Davant l’amabilitat del nen i no deixant de comparar-lo amb els seus fills, la Luane se’l va endur a la botiga d’alimentació de la Matilda i li va comprar unes quantes coses de menjar. Impressionat per la bondat d’aquella dona, el nen li va fer una forta reverència i li va dir que ho sentia molt i que en el futur li tornaria tot el què li havia pagat. Mentre la Luane li deia que no li tenia que agrair res, es va preocupar quan va sentir que el nen li deia abans de marxar:

Senyora, si algun dia hi ha una altra guerra jo la protegiré, mataré a tots els francesos que em trobi pel camí i els faré passar la gana que ens han fet passar a nosaltres.

Pensant que només era un nen, la Luane li va fer una acaricia a la galta i després de pagar aquells productes a la Matilda, que també es mirava amb empatia aquell nen, va marxar corrents cap a casa seva mentre el nen marxava amb les mans plenes d’aliments però alimentat d’odi. Quan va entrar a casa encara recordava les paraules d’aquell nen i després de deixar el seu humil abric al penjador va agafar als seus fills per llegir-los en el menjador Els Miserables de Victor Hugo perquè no volia que tinguessin odi cap a altres pobles i volia que veiessin que no només a Alemanya hi havia la tant preuada cultura. En Fritz va escoltar la seva mare amb atenció, però no va fer massa cas al missatge que els hi volia donar.

Els dies passaven i la crisi continuava, però Alemanya es va aturar el 9 de novembre de 1923. A Munic, l’Adolf Hitler i els seus partidaris varen començar un cop d’Estat contra el govern bavarès d’en Gustav von Kahr i el de la República de Weimar. A casa dels Klein es varen viure aquells moments amb molta preocupació quan varen sentir les primeres notícies que deien que en Von Kahr i alguns dirigents estaven retinguts a una cerveseria. En Barnard estava assentat a la butaca escoltant les últimes notícies per la ràdio i esperava que la policia i l’Exèrcit actués ben aviat. Sabent que tornava a passar alguna cosa, en Fritz li va preguntar en el seu pare qui era aquell tal Hitler, i en Barnard, en veure que el seu fill havia crescut i que ja no era un marrec, li va respondre que era un boig, una persona malalta que alimentava la gent amb el seu odi cap als altres i que només volia el poder. Mentre parlava amb el seu fill però amb l’orella posada a la ràdio, en Barnard va quedar callat i molt sorprès quan va sentir que entre els colpistes hi havia l’antic mariscal Erich Ludendorff. Primer va pensar que no ho havia entès bé, però quan va veure que ho havia entès bé va pensar que el devien haver enganyat, tot i que recordava que en Ludendorff no va estar d’acord en signar la pau durant la Primera Guerra Mundial, tot i ser ell el responsable de demanar l’armistici, i que havia participat en el Putsch de Kapp.

L’endemà, un cop va fracassar el cop d’Estat d’en Hitler, en Barnard va fer un crit d’alegria i va tancar-se al lavabo del segon pis, situat al final del passadís, entre l’habitació de la Katrina, que tenia vistes a fora al carrer, i l’habitació de l’Elise, que tenia vistes al darrere la casa, i es va afaitar el bigoti que s’havia deixat els últims dies perquè s’havia posat de moda entre els empresaris i es va prometre que mai més el tornaria a portar ja que no volia tenir cap similitud amb aquell líder polític, que era desconegut per la gran majoria però que a partir de llavors ho va deixar de ser. No deixant de pensar amb aquells colpistes, en Barnard estava convençut cada cop més de que aquells homes que s’havien revoltat estaven influïts pels escrits de la revista Ostara del ideòleg místic i racista austríac, en Jörg Lanz von Liebenfels, que demanava l’extermini de totes les races que no fossin àries i predicava un racisme nòrdic extremista, l’antisemitisme i la revolució cultural. La Luane no entenia què estava passant, però estava preocupada en tornar a sentir les paraules revolta, trets i morts. Paraules que ja tenia a la primera pàgina del diccionari.

Quan la situació es va normalitzar i els nacionalsocialistes varen ser detinguts a la presó de Landsberg, un dia a la fàbrica un obrer va exclamar que era una pena que en Hitler no hagués triomfat hi hagués acabat amb la República. Alguns obrers es varen indignar davant d’aquelles paraules, alguns d’ells eren jueus com en Gerd i sabien que el partit d’en Hitler era antisemita, i varen demanar-li acaloradament explicacions per aquelles paraules. L’intercanvi de paraules va anar pujant de to amb els minuts fins al punt que uns altres treballadors varen donar suport a aquell obrer. En sentir un soroll de fora que va fer desviar l’atenció d’uns quants, un d’ells va donar un cop de puny a un altre i així va començar una violenta baralla a cops de punys a dins la fàbrica. En veure-ho des de dalt del seu petit despatx, en Barnard va baixar i va intentar calmar-los com va poder però se li va fer impossible, i la baralla va agafar tant de cos que uns quants es varen armar amb unes barres de ferro que havien trobat al terra per colpejar als seus companys. Impotent i espantat, en Barnard va trucar a la policia des d’un telèfon que tenia per cassos d’emergència i al cap de cinc minuts ja tenia la policia a la fàbrica que va calmar els ànims ensenyant les seves porres. Uns quants obrers varen quedar bastant malferits amb cops a la cara. Després de que la situació es calmés del tot, en Barnard va reunir a tots els treballadors al centre de la fàbrica i, a contracor, va acomiadar a aquell obrer que havia provocat els altres. Mai s’hagués pensat que hauria d’acomiadar a aquell obrer, era un bon treballador que portava molts anys treballant per ell, inclús havia combatut a la Gran Guerra al seu costat, i fins llavors havia sigut una persona admirable que no havia provocat cap conflicte, però en Barnard no podia permetre aquelles provocacions i no el podia continuar mantenint posant en perill l’estabilitat de la feina i el clima laboral. Després de canviar-se indignat a la taquilla, el treballador acomiadat va marxar de la fàbrica tot cridant mentre es posava la gorra al cap:

Fora jueus! Algun dia ja us ho trobareu! Sou uns traïdors! Sou els fills del diable.

Mirant-se aquells fets amb terror, fins aquell dia mai havia tingut problemes a la fàbrica, sempre hi havia respecte i afecte entre els seus treballadors, inclús altres industrials li deien que era massa indulgent amb ells perquè cooperava amb els sindicats, però el pobre Barnard estava convençut de que amb aquell tema tenia que ser ferm perquè no desitjava més conflictes polítics i nacionals, i menys antisemites. Després de mirar a tots els treballadors amb cara desafiadora, en Barnard va pujar a dalt al despatx a acabar de passar els desastrosos comptes de l’empresa. Abans de plegar a les set de la tarda va reunir a tots els treballadors a l’entrada de la fàbrica i els va parlar del respecte que havien de tenir amb els altres companys, pensessin com pensessin, vinguessin d’on vinguessin, resessin a qui resessin. Enmig de la xerrada, un dels treballadors que havia defensat al seu company acomiadat en la baralla es va posar a riure sarcàsticament i va exclamar en veu alta que només s’havia de tenir respecte als alemanys purs, fent referència a que els jueus no ho eren, i va dir que aquest col·lectiu era el culpable de tots els mals que havia patit Alemanya perquè eren els traïdors del novembre de 1918 com deia en Hitler. Enfadat, en Barnard el va advertir de que no continués per aquell camí, però uns altres treballadors, que ja no portaven el brut uniforme blau de la feina, li varen dir que tenia tota la raó, que els jueus eren els culpables de tot des del principi de la seva existència. Amb els caps abaixats, els treballadors jueus es miraven entre ells amb cara d’indefensos, sabien que ja no podien respirar tranquils, i varen marxar cap a casa molt preocupats. Mentre en Barnard es mirava amb cara de pena com marxaven aquells pobres treballadors jueus,  un dels treballadors es va indignar en veure que el seu amo no es comportava com es pensaven i va cridar-li:

Va, home, va! Barnard tu vas lluitar com un heroi a la Gran Guerra i mira com tu van pagar aquests jueus, rendint-se a l’enemic per ells continuar fent negoci mentre els alemanys ens moríem de gana. Obre els ulls! Ells són els traïdors que ens han portat a aquesta crisi!. No els volen ni a Rússia ni a França, són uns desgraciats que no tenen pàtria.    

Mirant-se’l amb una cara vermella d’odi, en Barnard, que no volia parlar del seu paper en aquella guerra, es va tocar la cama ferida i els va dir amb la cara llarga que tornessin a casa, que no volia més baralles, i els va prohibir a partir d’ara parlar de política i els va ordenar que seguissin l’exemple de la majoria dels treballadors alemanys d’estar encontra d’una guerra en record a la Primera Guerra Mundial. En Heinrich, que simpatitzava amb les idees comunistes i s’havia mirat la picabaralla amb por ja que encara no havia fet cap amistat a la fàbrica pel fet de ser el nou, es va acostar a en Barnard i li va bufar a l’orella:

Tot això s’està tornant perillós, alguns es creuen realment a aquest home de Baviera (referint-se a Hitler) com si fos un Déu, però no saben que aquest senyor és austríac i que durant la Gran Guerra només va arribar a ser un simple caporal. No és un gran líder, però és perillós com un llop. A més, tots estan afiliats al DHV (Deutschnationale Handlungsgehilfen-Verband) i tots sabem com pensen aquests.

Tocant-li l’espatlla per agrair-li aquelles paraules, en Barnard li va dir que no havien de patir perquè aquell home i els seus homes ja estaven a la presó de Landsberg i li va assegurar que si passarien molts anys tancats. Però en Barnard no entenia l’ambient que s’estava vivint a Baviera, de fet pràcticament mai havia sortit de Berlín, i creia fermament que el nacionalsocialisme havia mort amb el fracàs del putsch. Quan al cap d’uns mesos li varen dir que en Hitler havia sigut condemnat a només 5 anys de presó es va posar fet una fúria, i quan li varen dir que pel Nadal següent ja sortiria de la presó va exclamar emprenyat:

Aquests són els verdaders traïdors d’Alemanya que deixen que l’odi s’escampi per les famílies alemanyes i no deixen curar les ferides de la guerra. Sort que l’Exèrcit s’ha mantingut al costat de la República, sinó seria el final. Amb un riure d’emprenyat va cridar: Els jutges un cop més no fan justícia.

Però quan en Hitler sortia de la presó oblidant el cop d’Estat i prometent-se que pujaria al poder legalment deixant de banda els elements militars del seu partit, l’economia Alemanya va remuntar en part gràcies a les inversions nord-americanes, el Pla Dawes, a les mesures poc inusuals i poc populars del govern d’en Gustav Stresemann, que el 23 de novembre va ser expulsat de la Cancelleria tot i que va continuar com a ministre d’Afers Exteriors, i a la nova moneda que va sortir el 16 de novembre de 1923, la Rentenmark. A la fàbrica dels Klein les coses també varen millorar sensiblement després de que un grup nord-americà anomenat Fillmore compressin mensualment molts teixits de la fàbrica i es varen deixar els enfrontament a la taquilla. Alguns representants d’aquesta empresa nord-americana anaven sovint a veure l’empresa i es quedaven a dormir a casa dels Klein, que ja no tenien els Fisher a casa després de que en Conrad hagués sigut admès en una fàbrica d’acer de Dresden. Els nens els hi encantava tenir aquells senyors a casa durant uns dies perquè aprenien anglès i es familiaritzaven amb la cultura nord-americana. En Fritz, que s’havia tornat un nen molt curiós, es passava hores parlant amb ells dels presidents nord-americans, li agradava en especial l’Abraham Lincoln perquè havia acabat amb l’esclavitud i li deia erròniament el tió Sam. Però aquells homes eren de Texas i no tenien gaires simpaties cap a en Lincoln, els seus avis havien lluitat amb els confederats, i li varen dir que el 16ª President de la història dels Estats Units no va ser un gran President, que era un homosexual depressiu, i que el millor president havia sigut en Woodrow Wilson perquè havia portat la pau en el món i perquè entenia el paper del Sud en els Estats Units. Quan en Fritz els recordava que els nord-americans havien esclavitzats als negres, aquests li contestaven que els alemanys consideraven a l’actualitat els negres com uns éssers inferiors i li varen recordar les atrocitats que varen cometre els alemanys a les seves colònies com Togo, Camerun, Tanganika i el sud-oest d’Àfrica. No satisfet amb la resposta, en Fritz els hi feia més preguntes sobre com tractaven els negres, però aquells homes, que no els hi feia gens de gràcia aquell tema, li deien amb cara de pocs amics:

Mira, el mateix que una gota de tinta embruta un vas d’aigua, una gota de sang negra embruta tota la sang blanca. Per nosaltres els negres no són persones i aquí acabem amb aquest tema. Jo els hagués tornat a Libèria com teníem pensat fer.  

Amb la millora econòmica, en Fritz i en Marwin varen poder anar a un col·legi de secundària de l’elit berlinesa. A en Fritz li encantava el nou col·legi, només li disgustava haver de dur una gorra negra que senyalava l’estatus social alt al qual pertanyia. Quan tot semblava que anava mitjanament bé, la República va patir un nou cop quan el 25 de febrer de 1925 va morir el president de la República, en Friedrich Ebert, que va ser substituït després d’unes eleccions presidencials pel mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial, en Paul von Hindenburg. En Barnard es va agafar la notícia de la mort de l’Ebert amb disgust perquè pensava que aquell home havia sigut el responsable de mantenir la unitat nacional en un moment complicat, tot i que era el responsable de la sagnant repressió contra els comunistes el 1919 i molta gent el veia com el culpable del fracàs de la República. En Heinrich havia simpatitzat amb el president Ebert abans de que fos President, quan era un obrer rebel que va lluitar pels interessos de la gran massa obrera, però no li va agradar que quan va ser elegit President canviés radicalment, s’aliés amb els socialdemòcrates i volgués portar una socialització de l’Estat de forma lenta amb l’excusa de fer-ho ordenadament reprimint el nou partit comunista, el KPD. Després de la seva mort molta més gent va confiar amb la República. Quan es va saber la notícia de que el seu substitut seria en Von Hindenburg, en Barnard es va posar molt content perquè creia que era un home honest, tot i ser conservador i monàrquic, i pensava que continuaria amb la línia de l’Ebert de mantenir la pau a Alemanya i estava convençut que lluitaria contra els grups paramilitars d’un bàndol i de l’altre. Quan en Fritz va veure pels diaris la imatge del nou President, un home gran i grassonet amb un bigot espès, va exclamar:

Aquest home és massa vell, la gent gran s’ha de quedar a casa i deixar que els joves ens ocupem de dirigir al món, no veus que pot posar a qualsevol pallasso per dirigir el país.

Durant aquell temps de bonança, on la gent es gastava els seus salaris sense pensar en l’endemà per oblidar les penúries que havien passat feia quatre dies, en Fritz, en Marwin i ara també la Katrina sortien cada cop més a fora al carrer a jugar amb els seus amics de tota la vida. En Fritz cada vegada li agradava més estar en companyia de la Galiana, anaven agafats de la mà innocentment mentre recorrien el Tiergarten, el riu Spree o es perdien per la plaça de la Bebelplatz, on es miraven la Universitat Humboldt pensant en anar-hi estudiar quan els hi toqués. En Fritz en aquells moments ja sabia que estimava aquella noia, però no gosava dir-li per por a ser rebutjat perquè encara era un nen apunt de fer vuit anys i perquè no volia que els seus companys de classe ho sabessin per no ser la riota de tots ells. A més, veia que la Galiana parlava sovint amb en Dannel, un noi considerat atractiu per molts noies, i es posava gelós tot i que en Dannel era més gran que ells. Quan el veia parlar pel barri amb totes les veïnes i com era estimat per tothom, la gelosia del pobre nen el matava per dins.

Un dia que esperaven que els seus pares sortissin de la feina, en Fritz i la Galiana es varen posar a jugar a la plaça rodona de la Belle-Alliance-Platz, molt a prop de la fàbrica. Sense rumiar-s’ho gaire, en Fritz li deia que algun dia juntament amb el seu germà portarien la fàbrica i que la contractarien perquè en fos la secretària i que entre tots guanyarien tants diners que es podrien comprar un parc per ells per jugar a pilota. Mentre reia davant de les paraules d’en Fritz, la Galiana li va dir en to de broma que era un masclista per dir-li que la contractaria només com a secretària. Sense entendre què volia dir la paraula masclista, tot i que li va fer gràcia la paraula, en Fritz li va contestar que si no li agradava la contractaria perquè controlés als treballadors de la fàbrica. Més seriosa i assentant-se en un banc de la plaça, la Galiana li va confessar que a ella li faria gràcia estudiar i que li agradaria treballar a la Universitat Humboldt com a professora d’art. Perplex davant d’aquella resposta que evidentment no esperava, en Fritz i li va dir amb tota la innocència d’un nen:

Apa va! Et voldràs passar tot el dia davant dels llibres i a l’escola? Quina bestiesa! Això no és una feina. Jo no he vist mai una dona fent de professora a una Universitat.

Somrient mirant l’estàtua de la Victòria, la Galiana es va limitar a no contestar-li i es va tornar a aixecar del banc per continuar jugant pel parc ja que veia poc madur a en Fritz. Quan varen sortir els seus pares varen tornar cap a casa a peu. Mentre caminaven tant tranquils per la Wilhelmstrasse amunt, en Fritz li va demanar a la seva amiga quedar per més tard, però la Galiana li va dir que no sortiria perquè tenien deures per fer d’Història, la seva assignatura favorita, i en to de broma li va dir que les secretàries tenen que fer els deures que no feien els seus amos. Pensant que l’havia fet enfadar per les seves paraules d’abans, en Fritz també li va dir que tenia deures, però quan va arribar a casa se’n va anar a jugar a pilota amb el seu germà i amb els seus amics, en Georg i en Lou, i després de cansar-se de jugar van anar a la botiga de Matilda per demanar-li caramels. La pobra botiguera, que era amiga de l’Elise, els hi donava sempre de bona gana i amb un somriure a la boca li demanava a en Fritz que donés records a la família. Després de sortir de la botiga es varen aturar a davant de la farola negra de la botiga on hi havia un noi alt i prim amb els cabells curts que es deia Wilhelm i que tocava música amb el seu saxofon a canvi de quatre monedes. El noi tocava per diversió i per animar al barri i de pas es guanyava unes monedes que pensava invertir per estudiar Música. En Fritz li va deixar un parell de caramels en sentir-lo.

Durant aquella època la Galiana va començar a pintar quadres amb aquarel·les. El seu pare li comprava amb molt d’esforç les pintures, i amb un cavallet de fusta que tenia d’un seu tiet la Galiana voltava els carrers i els parcs de la ciutat per buscar una imatge perfecte. Un dia de març de 1925, la Galiana estava pintant un quadre a la Konigs Platz per pintar els jardins nevats de la zona amb el Reichstag de fons i l’estàtua del canceller Otto von Bismarck envoltada de les seves fonts. En Fritz, que sempre l’acompanyava, es mirava en silenci des del seu costat com pintava la seva amiga mentre es protegia del fred amb una bufanda de llana que l’hi havia fet la seva àvia. Després d’una ràfega de vent gelat, des d’un caminet de sorra els va sortir de sobte un home gran vestit amb un llarg abric negre que es va apropar cap a ells i en veure’ls pintar va tafanejar l’obra de la Galiana. Quedant-se palplantat davant d’ells mirant el quadre en silenci, els nois es varen quedar amb una cara de sorpresa i de temor. No sabien qui era i patien perquè no els atraqués, tot i que no en feia la pinta i a més era bastant gran. Després de senyalar el quadre amb el dit índex, l’home va trencar el seu silenci i li va dir a la noia que pintava la cúpula de vidre i d’acer massa petita. Mirant-s’ho decebuda, la Galiana va veure que aquell home tenia tota la raó i es va excusar dient-li que encara li faltava molt per aprendre. Veient que potser havia sigut massa directe, l’home els va dir que es deia Max Liebermann, que era el president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, i que li encantava aquell quadre. Continuant mirant al quadre i al Reichstag per veure’n les semblances, en Liebermann es va posar a parlar amb la Galiana i li va explicar que no es capfiqués amb aquella cúpula perquè no era del gust dels arquitectes. Després de comentar-li com el kàiser Guillem II va inaugurar l’edifici el 1894, en Libermann li va confessar que aquella pintura li recordava les obres dels pintors impressionistes francesos i li va aconsellar que s’apuntés a les classes de dibuix a la Kuntsakademie en un futur i anés un dia a París per veure les obres d’art del museu del Louvre. Il·lusionada i molt agraïda d’aquelles sinceres paraules, la Galiana va quedar afalagada, tot i que no tenia la intenció de pintar com els impressionistes. La noia va escoltar una estona més amb passió les paraules d’en Liebermann mentre en Fritz s’avorria tot desitjant que aquell home marxés per poder estar a soles amb la seva amiga. Després de que en Liebermann li recomanés que continués pintant d’aquella manera i d’insistir-li que s’apuntés a les classes de la Kuntsakademie, va marxar cap al seu pis a la Pariser Platz i els dos nois es varen quedar una estona més al parc. Pensant que havia de dir alguna cosa per trencar el gel, en Fritz no va parar de dir-li que ell trobava també molt maco el quadre i que veia perfecte aquell cúpula, però la Galiana només pensava en les paraules d’aquell home i no l’escoltava. Veient que no l’escoltava i que corregia la cúpula, en Fritz es va començar a posar-se nerviós en veure que es feia fosc i li va demanar que acabés ràpid el quadre per poder anar a jugar i refugiar-se del fred.

Després de plegar el cavallet de fusta, varen tornar cap a casa passant per la Pariser Platz i la Galiana li va explicar a en Fritz que li encantaria visitar París, però li va dir tota trista que no ho podria fer mai perquè era conscient de que a casa seva no tenien prous diners. Resignada, també sabia que no podria anar mai a aquelles classes pel preu que tenien. Mirant al pavimentat terra mentre rumiava com podia acontentar a la seva amiga, en Fritz, amb tota la seguretat del món, li va dir:

No et preocupis, jo t’hi portaré!.        

Amb incredulitat i fent-li una espenta amistosa, la Galiana li va demanar que no es fes el gallet i que no li prometés coses impossibles, però en Fritz li va assegurar ferm que li compliria el seu somni. Després de baixar per la Wilhelmstrasse per entrar a mà dreta a la Leipziger Strasse, en Fritz li va tornar a assegurar que la portaria a París a veure aquells quadres. Després de deixar la Galiana al seu pis, el noi va travessar el carrer corrents cap a casa seva sense mirar que el podien haver aixafat els cotxes i els tramvies. Quan va entrar a casa ho va fer tant ràpid que no va ni tancar la porta de la pressa que tenia i no es va canviar les sabates per unes sabatilles de cuir que tenia en el sabater del rebedor. Directament i sense saludar als seus germans, que estaven asseguts al voltant de la taula del menjador fent els deures, es va dirigir cap al seu pare, que estava assegut a la butaca llegint el llibre Maria Stuart d’en Friedrich von Schiller. Saltant a sobre del seu pare, li va dir que volia anar a París amb la família Metzler. Sorprès i confós, en Barnard li va contestar de seguida que era impossible, que tenia massa feina a la fàbrica per marxar uns dies i que no se li havia perdut res a París. La família Klein no viatjava mai, no es movien de Berlín i només en sortien molt d’en tant en tant per anar a Dresden per veure els avis materns. Mentre en Barnard desil·lusionava al noi, la Luane, que sentia des de la cuina la conversa mentre tallava les pastanagues, es va apropar cap a ells i li va dir en el seu marit que no era una mala idea anar a París i que hi podrien anar per Setmana Santa. Mirant al seu fill, la Luane li va explicar que no podrien endur-se a la família Metzler. Desil·lusionat, en Fritz es va quedar sense sang a la venes per no poder emportar-se a la seva amiga i va dir mentre tornava amb el cap abaixat al menjador que d’aquesta manera no hi volia anar. Tampoc sabia on era París. Mirant-s’ho sense dir res, en Barnard, que entenia que el seu fill estava enamorat, es va posar a riure i li va dir en to de broma:

Ai! Que el meu fill s’ha enamorat! Només vol anar a París per impressionar la noia. No és mala idea la que has tingut!. És un bon lloc per enamorar a una noia.  

Posant-se vermell, en Fritz li va negar que estigués enamorat, i el seu pare li va contestar:

Sinó t’agrada perquè no et vols emportar a en Lou i en Georg?

Quedant-se sense paraules, en Fritz li va contestar amb timidesa i amb sinceritat que no hi havia pensat, però li va afirmar que també li agradaria. Somrient amablement entenent el seu fill, la Luane va dir:

Farem una cosa, anirem a París i ens emportarem a en Lou i en Georg, Aquí va fer un llarg silenci per afegir: i també a la Galiana, no pateixis, però abans haurem de parlar amb els seus pares per veure si ens deixen emportar els seus fills a França.

En Barnard va acceptar la idea de la seva esposa, tot i que no li feia gens de gràcia anar com alemany a París, ja ho havia intentat a la guerra i no li va anar bé. Planificant el viatge amb una guia que tenia d’abans d’anar a la Gran Guerra, en Barnard va preguntar què farien amb la seva mare, l’Elise. Sense pensar-s’ho per la il·lusió que tenia, en Fritz va contestar que se la podien emportar, però la seva mare li va explicar que no podia ser això perquè l’Elise no li agradava sortir de casa i va dir-li que vindrien els seus pares uns dies perquè no se sentís sola. D’aquesta manera, la família Klein va començar a dissenyar aquell viatge a la ciutat de la llum i en Fritz va aprendre on era París.

El següent dia en Barnard va anar en companyia d’en Fritz i d’en Marwin a casa dels pares dels seus amics per veure si els hi deixarien endur els seus fills a la capital francesa. Tots varen acceptar, creien que era una bona oportunitat pels seus fills per conèixer un altre país i una altra cultura i, a part, confiaven amb en Barnard, que el consideraven un bon home i pels pares d’en Georg i d’en Lou era un heroi de guerra i un exemple a seguir pels seus fills. La Galiana es va agafar aquella notícia amb molta alegria i il·lusió, no es creia que el seu amic hagués complert amb la seva paraula, i es va comprar un llibre d’art a la llibreria d’en Martin i va començar a estudiar les obres d’art que hi havia el Louvre; des de la Mona Lisa, el rapte de les Sabines, al Jurament dels Horacis. En Heinrich, tot i sentir-se malament per no poder pagar aquell costós viatge, li va agradar que la seva filla anés en el país que havia exportat les idees i tendències socialistes.

D’aquesta manera, el dijous 9 d’abril de 1925 varen marxar amb tren des de l’estació Anthaler cap a París. Els nens estaven ansiosos rondant d’una banda a l’altra del tren per distreure’s, mentre el pare es llegia assegut amb la seva esposa al costat el llibre d’en Victor Hugo, Notre Dame de París. Al cap d’una estona els nens es varen avorrir de tanta estona asseguts en aquells seients incòmodes i varen començar a preguntar quan arribarien al seu destí mentre la petita Katrina es posava a plorar pels tremolors del tren. En aquell moment en Barnard va pensar que no havia sigut una bona idea aquell viatge. Al cap d’unes hores varen arribar a l’estació de París de Gare du Nord i els nens varen baixar ràpidament del tren mentre el pare els cridava que no anessin tant ràpid ja que ell no podia córrer com ells. Amb les maletes a baix varen dirigir-se amb metro cap a l’hotel Baltimore Paris Champs Elyésses, al sud de l’Arc de Triomf, on s’allotjarien aquells dies. Els nens estaven igual de meravellats que els pares en veure aquella ciutat, que els semblava fantàstica amb els seus edificis històrics i els seus carrers elegants i vius, però en Fritz no feia massa cas de la ciutat, només estava pendent de contemplar a la seva amiga, que estava amb una cara plena d’alegria i d’eufòria resseguint amb la mirada tots els detalls de la ciutat. Al vespre, després de deixar les maletes, es varen passejar tranquil·lament pels carrers del Sena mentre contemplaven de fons la Torre Eiffel i els Jardins du Trocadero, on es varen assentar en un bar per fer un gelat de vainilla. Tornant en direcció a l’Hotel es varen endinsar pels Camps Elisis il·luminats amb la llum de les faroles i els cartells dels cinemes. Després de fer una llarga caminada varen anar a sopar al Maxim’s, un restaurant que va enamorar a la Luane pel seu encant i pel luxe. Els nens no paraven d’exclamar mentre es movien de les cadires constantment que estaven meravellats per aquella ciutat i es burlaven d’en Barnard quan intentava parlar el seu mal francès en els cambrers del restaurant.

L’endemà al matí varen anar després d’esmorzar croissants amb suc de raïm al Louvre, on de seguida que hi varen entrar la Galiana va embogir d’alegria en veure tants quadres que havia estudiat prèviament a Berlín. En Barnard, que hi entenia una mica d’art, sobretot li agradaven els pintors romàntics com l’Eugène Delocroix, els feia de guies per aquells llargs passadissos plens de cultura i els explicava quatre referències dels quadres més importants com La barca de Dant, El jurament dels Horacis o La llibertat guiant al poble, tot i que aquest quadre no en va voler donar masses referències perquè la Marianne amb la seva arma i la bandera francesa ensenya els pits. Arribant a una sala on estava plena de gent i de fotògrafs amb les seves enormes càmeres, els nens varen quedar impressionats en veure a La Gioconda, però ho estaven perquè la trobaven petita en comparació amb els altres quadres, i en Fritz va exclamar indignat i amb cara de poc interès que estava mal dibuixada i que la noia del quadre era lletja, cosa que va provocar els somriures dels seus pares. Mirant el quadre amb cara de bocabadat, en Lou va dir que la trobava ben bonica a la Giaconda. Després de quatre somriures més, la Galiana es va posar a mirar tots els quadres de la següent galeria i anava anotant en un paper quatre referències dels quadres. El que més li va agradar va ser El rai de la Medusa d’en Théodore Géricault per la seva grandesa i els seus colors ocres. En veure-la que estava mirant aquell quadre amb fascinació, en Fritz li va dir mentre contemplava també el quadre i deixava en Georg i en Lou amb els seus pares contemplant el quadre de davant:

Tu pintaràs un quadre més gran, més maco i més important que també serà exposat aquí. El teu nom també serà aquí.   

Amb un somriure de felicitat però sense deixar de mirar aquells nàufrags, la Galiana li va contestar que tant debò, però li va assegurar que encara tenia molt que aprendre. Posant-se el puny al pit, en Fritz li va prometre que l’ajudaria a que aprengués a pintar i agafant-li la mà li va prometre que els dos anirien a la Universitat Humboldt. Després de mirar quatre quadres més els nens de seguida es varen cansar, en Georg a més tenia molta gana, i varen sortir del museu després de que la Katrina es posés a plorar d’avorriment. Després d’esperar-se uns quants minuts a una parada de taxi, varen agafar un taxi i varen anar a dinar en el Deux Magots, a la plaça Saint Germain, un dels millor restaurants de París, per recomanació del taxista, que no deixava ni un moment de fumar tot i tenir nens al cotxe. Mentre estaven dinant lluç amb sala de rocafort a les taules rodones de fora del restaurant per contemplar l’ambient parisenc i per sentir com un músic jove tocava amb el seu clarinet, en Fritz va dir amb tota la innocència del món que el seu pare havia matat a molts francesos com el cambrer durant la Gran Guerra i el va assenyalar amb el dit índex. Apunt d’ennuegar-se amb el peix en sentir les paraules del seu fill, en Barnard  el va fer callar de males maneres amb el tovalló dient-li que no digués més bestieses i que posés interès en el què estava visitant. No sabent el què acabava de dir, en Fritz es va girar cap a en Georg i en Lou i els va explicar que trobava tots els francesos lletjos amb les seves vestimentes.

Després de dinar varen anar un moment a l’Hotel per descansar i per preparar-se per la tarda pujar a la Torre Eiffel. Avorrit de tanta estona amb la canalla, en Barnard va aprofitar un moment en que feien una becaina per anar a baix a l’Hotel per llegir un diari francès per practicar la llengua local. Acomodant-se en una de les butaques negres mentre es demanava una copa de conyac francès, una taula de formatge Gruyèrre i una cigarreta, va començar a repassar els llibres que hi havia a damunt de la tauleta que tenia a davant. Examinant-los per la portada, va agafar un llibre de la Primera Guerra Mundial que es deia La Discorde chez l’ennemi. Mirant-ne l’autor va veure que era el d’un jove capità francès anomenat Charles de Gaulle. Fullejant-lo ràpidament perquè tampoc entenia massa el francès, va entendre que aquell home l’havia escrit durant la seva estada a la presó de Ingolstadt, una fortalesa molt segura. Mentre llegia uns quants paràgrafs oblidant al seu voltant i les converses animades dels clients de l’Hotel, de cop va fer un bot de la butaca en sentir una mà calenta a la seva esquena. Era la Luane amb els nens que havien baixat de la seva habitació en fer-se les quatre de la tarda. Plegant el llibre i acabant-se l’últim tros de formatge, es va aixecar a poc a poc per culpa de la cama. En sortir de l’Hotel, en Barnard els va portar de dret cap a la Torre mentre s’encenia la cigarreta que havia demanat a l’Hotel.

De seguida que varen entrar al parc de la Torre, els nens varen quedar encantats en veure aquella estructura de ferro, com tots els alemanys. La plaça estava plena de gent i els venedors ambulants venien globus i molinets pels més petits. Impacients varen córrer a fer cua per pujar a l’últim pis, però mentre feien la cua en Barnard no va voler pujar a dalt la Torre perquè tenia por de que si per alguna emergència tenien que baixar a peu ell no ho pogués fer per la seva coixesa. Un cop varen pujar al primer pis i sense la vigilància del pare de família, els nens es varen posar a jugar a perseguir els coloms mentre la Luane els intentava controlar tot i que els deixava una mica de llibertat perquè volia gaudir d’aquelles meravelloses vistes mentre es demanava una copa de vi francès del bar de la Torre. En córrer darrere d’un colom que s’emportava una engruna de pa sec, en Georg va veure una cúpula daurada molt a prop d’on eren ells i els hi va assenyalar a la Galiana, en Marwin, en Fritz, la Katrina i en Lou, que varen quedar fascinats mirant-la. Ràpidament varen anar a buscar a la mare, que estava observant des d’una altra banda el riu Sena, i li varen preguntar què era allò. Mirant-la amb els prismàtics que portava al damunt, ella tampoc va saber què era i els va dir que potser era una de les cases d’en Lluís XIV, l’únic rei francès que coneixia. Quan varen baixar de l’estructura després de que els toqués baixar, en Marwin va preguntar-li en el seu pare, que donava menjar als coloms mentre de reüll mirava alguna joveneta francesa, si sabia què era aquella cúpula daurada. Agafant el mapa els va contestar que era Els Invàlids, l’edifici on guardaven les armes els francesos i on hi havia enterrat en Napoleó. En sentir el nom del gran Emperador francès, els nens se’ls va posar els ulls com taronges i es varen animar encara més i ara hi volien anar-hi immediatament. Per ells Napoleó era l’emperador boig dels llibres del col·legi que els va intentar conquerir i els va intentar robar la Porta de Brandenburg.

Després de caminar uns quants metres cap a Els Invàlids, en Fritz de seguida li varen començar a fer figa les cames, ja no tenia més ganes de visitar més monuments, no li agradaven per ell eren avorrits, però com que la Galiana li encantaven ell feia veure que també li feia il·lusió i no la desemparava ni un segon per parlar d’aquells edificis. Mentre caminaven en Georg anava fent-se el soldat amb un bastonet del terra i anava cridant que volia anar a veure les armes perquè li agradaven molt. Davant d’aquell comentari innocent que els pares d’en Fritz ni varen prendre atenció, la Galiana li va contestar que les armes s’havien de quedar en els museus i de seguida li va fer llançar el bastonet.

Abans de les sis de la tarda varen visitar Els Invàlids, l’edifici dissenyat per en Hardouin Mansart, on els nens varen jugar imaginant-se ser uns soldats francesos armats a contracor de la Galiana, que no parava de repetir-los enfurismada que les armes eren dolentes. No fent cas a la seva amiga varen continuar jugant fins que varen quedar amb la boca oberta quan varen entrar a la sala rodona on hi havia la tomba d’en Napoleó. En mirar-la des de dalt, en Fritz va preguntar en el seu pare si en Napoleó era un monstre, i en Barnard li va contestar mentre contemplava les tombes del costat que havia sigut un home molt dolent, un militar, que havia provocat la mort de centenars de milers de persones i que havia volgut conquerir el món per esclavitzar als altres pobles, però que com a mínim era millor que els Borbons. El noi no li preguntava pas si era un monstre pel què havia fet, sinó que li preguntava perquè s’estranyava que el taüt fos enorme i pensava que en Napoleó era un gegant, tot i que l’emperador era ben curt d’altures. En veure que tancaven l’edifici varen sortir ràpidament i varen anar a sopar en un restaurant de la zona.

Després de sopar i amb la llum de la Lluna com a guia, varen anar a Montmarte amb taxi per veure les vistes nocturnes de la ciutat al costat de la basílica del Sacre Couer. En to de broma, en Barnard li va preguntar a la seva esposa mentre estaven assentats en un banc si ell podia anar tot sol un moment al Moulin Rouge. Amb un somriure sarcàstic, ella li va contestar, també en to de broma, que evidentment que hi podia anar sempre i quan s’endugués els nens i la deixés anar l’endemà als Camps Elisis a veure una joieria que havia vist. Posant-se a riure, en Barnard la va abraçar mirant aquelles esplèndides vistes mentre els nens, que semblava que no se’ls hi acabava mai les energies, jugaven pels voltants a fet i amagar i en Lou empaitava a una noia francesa molt més gran que ell i que evidentment no li va fer ni cas.

El dissabte, l’últim dia, es varen passar el dia passejant tranquil·lament per la ciutat. Varen anar primer a l’Arc de Triomf i des d’allí varen caminar cap a la Madeleine, la plaça de la Concorde, els Jardins de les Tuileries i abans d’anar a dinar varen entrar pel portal dret de la façana oest de la catedral de Notre Dame. Allà dins la Luane va quedar meravellada per l’escultura de la Joana d’Arc, i en Barnard els va explicar assenyalant l’estàtua que havia sigut una dona meravellosa que havia lluitat contra els britànics, però que l’havien cremat per bruixeria. Mirant-se-la amb atenció a pocs centímetres d’on era ella, la Galiana va comentar davant la sorpresa d’en Barnard que aquella dona l’havien convertit en la prostituta del nacionalisme francès i que esperava que Alemanya no tingués mai un símbol nacional com aquell. Mirant sorprès l’amiga del seu fill, va veure que aquella nena no era una nena qualsevol, que era més intel·ligent del què es pensava, li va fer quatre preguntes més sobre Història, que la noia va saber respondre molt hàbilment sabent respondre que amb la Pau de Westfàlia de 1648 varen aparèixer els primers Estats enfront el concepte feudal de l’època del Sacre Imperi Germànic dels Habsburg. Girant la mirada cap al seu fill, que contemplava el rosetó oest de la catedral, en Barnard va veure que en Fritz continuava igual de desinteressat davant d’aquells monuments i d’aquelles obres, i només mostrava interès quan la Galiana li deia alguna cosa. Després de sortir de la Catedral pel balcó de la Mare de Déu varen caminar més a l’est per aturar-se a dinar a La Tour d’Argent, a Tournelle, mentre contemplaven el Sena i en Lou es posava a contar les embarcacions que passaven.

A la tarda, ben dinat, varen visitar el Gran Teatre de l’Òpera d’en Charles Garnier. A diferència dels altres monuments, en Fritz va quedar sorprès davant d’aquell edifici neobarroc i va exclamar que era l’edifici més maco de Paris, afirmació que els altres no varen compartir en absolut. L’endemà varen tornar cap a Berlín amb tren. Tots tornaven fascinats per aquella ciutat, i en Fritz li va prometre a la Galiana que en un futur pròxim hi tornarien tots dos sols i que si ella volia hi anirien a viure. La Galiana, molt agraïda a la família Klein i en especial cap a en Fritz, va tornar a la capital alemanya convençuda de que en el futur voldria ser pintora. Un cop varen tornar de París la vida va continuar sense masses canvis, en Barnard a la fàbrica, que cada cop anava millor pels seus interessos, i els nens anaven al col·legi mentre la Luane es quedava a casa amb l’Elise fent les feines de casa. La Galiana va pintar un autoretrat seu sense acabar que va penjar a la seva habitació. Quan en Fritz el va veure un dia que va anar a casa la seva amiga a fer els deures, no va entendre perquè no estava acabat, encara li faltaven els colors i la part de les cames encara no estaven ben definides, i quan li va preguntar a la seva amiga el motiu, ella li va respondre:

De la mateixa manera que jo no estic completa, tampoc ho està el retrat.

Un dia acolorat d’estiu de 1925, en Fritz se’n va anar amb uns seus amics del col·legi a prop de la Columna de la Victòria per jugar en el Tiergarten amb els seus nous pantalons curts marrons que l’hi havia comprat la seva mare en el mercat de davant de la Catedral. Inspeccionant el parc esperant trobar un niu d’ocells varen veure-hi que hi havia molts ocells buscant cucs al terra. Mirant-los com si estiguessin mirant els animals del Jardí Zoològic, un dels nois va proposar fer una aposta; qui fos capaç de caçar un d’aquells ocells seria recompensat amb els caramels que tots portaven a les butxaques. Tots varen acceptar l’aposta contents i animats, i en seguit es varen posar a tirar pedres als ocells però cap va ser capaç de tocar-los ja que de seguida els ocells agafaven el vol i marxaven d’on eren ells. En veure que era impossible d’aquella manera, un dels nois que es deia Joachim Peiper va marxar esvarat i els va demanar que l’esperessin allí. Mentre esperaven al parc, continuaven intentant tocar algun ocell amb una pedra, i en Fritz amb la seva mala punteria va estar a punt de tocar a una dona gran, que en veure’l amb una altra pedra a la mà el va renyar alçant el seu paraigües dient-li que era un nen entremaliat. Quan va tornar en Peiper al cap de mitja hora, el noi portava en el seu cinturó de cuir una pistola nord-americana, una Colt M1991A1 de fàcil empunyadura, que era del seu pare, un veterà de la Primera Guerra Mundial. El nen, amb pla xulesc, va treure l’arma davant l’expectació dels altres i va apuntar cap a un ocell que estava menjant quatre engrunes al parc. Després d’apuntar va disparar, però l’ocell va marxar pel so del tret abans de que la bala el toqués. Encuriosits i espantats pel soroll de l’arma, tots varen anar agafant l’arma i quan li va tocar el torn d’en Fritz, el noi va quedar meravellat de tenir aquella arma calenta i fumejant a les seves mans. Se sentia més fort i més home. Els seus companys li varen recordar que el seu pare era un heroi de guerra i li deien que ell devia haver heretat aquelles qualitats. Emocionat amb aquelles paraules, volia ser com el seu pare, ser vist com un heroi, en Fritz va apuntar tremolós i va disparar contra un ocellet que va batre. Tots varen quedar fascinats, havia tocat l’ocell hi havia guanyat l’aposta, però enmig dels arbres va aparèixer la Galiana, que havia anat a aquell parc a pintar l’estàtua de bronze de la Columna de la Victòria aprofitant el Sol i el bon temps d’aquell dia. En veure a en Fritz amb una arma a la mà fumejant i a un ocell mort a terra es va posar a xisclar i va marxar corrents en direcció a la carretera Charlottenburger Chaussee. Tremolós, en Fritz va tirar l’arma al terra sense pensar que es podia haver disparat en impactar al terra i va perseguir a la seva amiga deixant els seus amics amb els caramels i l’arma calenta. Quan la va atrapar després de córrer uns quants metres la va agafar pel braç, però la Galiana si va resistir i li va cridar mentre li queien les pintures al terra:

No em toquis, ets un assassí!        

Demanant-li que callés, en Fritz li va demanar ràpidament perdó i va dir-li que li havien obligat, que no ho volia fer. Veient que no la convencia i que trencava per la Siegesalleee en direcció a la Konigs Platz, li va tornar a demanar repetidament que el perdonés mentre la seguia cap a la plaça. Mirant-lo amb cara de terror i amb la cara vermella de tant corre, la Galiana es va aturar de cop i el va abraçar en una abraçada càlida que de poc ofega a en Fritz. Acaronant-li la cara amb la galta mentre veia de fons el Reichstag, la Galiana li va demanar que no hi tornés, que era el seu amic i que les armes només servien per matar. Després de parlar sobre les armes i les seves nefastes conseqüències mentre donaven una volta per l’Òpera Kroll, varen tornar cap a casa tots dos junts i en Fritz va donar per oblida’t aquell tema després de deixar la seva amiga a casa i d’anar un moment a la botiga de la Matilda a buscar caramels.

Però la Galiana no es va poder contenir en entrar a casa, patia pel seu amic i per les seves noves companyies, i va dir-li en el seu pare el què havia vist. L’endemà, a la fàbrica, en Heinrich li va comentar el què li havia explicat la seva filla a en Barnard, que es va posar histèric i li va donar les gràcies per haver-li dit. Enfadat, en Barnard va marxar abans de la feina per esperar que en Fritz tornés del col·legi per renyar-lo. Quan el nen va entrar a casa en companyia del seu germà i es canviava les sabates per les sabatilles de cuir en el rebedor, en Barnard es va aixecar del sofà i li va demanar a en Marwin que els deixés sol, que volia parlar un moment a soles amb el seu germà. Portant-lo a la biblioteca després de sentir que en Marwin pujava a la seva habitació, la primera a mà esquerra en pujar les escales, en Barnard, sense dir-li res i encara amb el barret negre posat, li va clavar una forta bufetada en el seu fill, que va caure al terra, i li va dir cridant que no volia que mai més tornés a agafar una arma. Amb la marca de la mà del seu pare a la cara, en Fritz es va aixecar i es va posar a plorar cridant l’atenció de tota la família que no entenia què passava. En apropar-se tota la família a la biblioteca per veure què passava, en Barnard els va demanar que el deixessin sol amb en Fritz. Espantada, la Luane, que no entenia res, li demanava explicacions en veure el seu fill amb la cara vermella de la bufetada del seu marit, però en Barnard li va contestar enrabiat:

Saps què ha fet el teu fill? Ha matat a un ocell amb una pistola! Amb una arma de foc!

La Luane es va quedar impressionada i estranyada, no entenia d’on havia tret una arma de foc el seu fill. Quan li va preguntar d’on sortia l’arma i perquè l’havia disparat, en Fritz li va contestar entre plors i tocant-se la galta que era del pare d’un seu amic i que l’havia disparat perquè volia ser un heroi com el seu pare per així casar-se algun dia amb la Galiana. Al·lucinat de que el seu fill el veiés com un heroi per la seva gesta en la guerra, en Barnard  li va dir cridant mentre llançava el barret al terra per demostrar la seva indignació:

Que n’ets de burro! Et penses que amb les armes es fan els herois? Jo no sóc un heroi, i si vols impressionar a una dona donar-li flors enlloc de cadàvers.

Eixugant-se les llàgrimes i només pensant en marxar, en Fritz li va assegurar amb el cap abaixat que mai més tornaria agafar una arma i va demanar que el perdonessin. En sentir la conversa, en Marwin es va apropar cap a ell i, com a germà gran, va dir-li que havia de vigilar amb qui anava. Per aquella acció en Fritz va quedar castigat durant un mes sense poder sortir a jugar amb els seus amics i amb el seu germà. Es va quedar a casa jugant amb la seva germana Katrina, que havia crescut bastant i ja portava un cabell llarg i ros, i amb el seu cosí petit, en Gottfried Klein, el fill del germà del seu pare, en Friedrich Klein, i la seva esposa, la Gisselle Klein. En Fritz entenia el càstig, sabia que no s’havia portat bé, però el fet que ho entengués no va evitar que durant uns dies els seus pares el tractessin amb fredor menys l’àvia Elise, que cada dia sortia un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li uns quants caramels i a la carnisseria de la Maria a comprar-li uns quants talls gruixuts de Wurstebrot (una salsitxa elaborada amb sang de porc) que fregia amb mantega.

Durant aquell temps castigat no va poder veure a la Galiana perquè anaven a diferents col·legis i no hi havia pogut parlar. Quan es va acabar el càstig es va dirigir immediatament a la casa dels Metzler i en entrar al menjador els  va demanar amb una reverència perdó pel què havia fet i els va prometre que mai més el tornarien a veure amb una arma a la mà perquè sempre protegiria a la seva filla. En Heinrich li va dir des de la seva nova butaca de la qual n’estava ben orgullós i cofoi que no passava res, que vigilés i que no es posés en problemes. Amb cara de tendresa, l’havia enyorat, la Galiana va sortir de la seva habitació i li va agafar la mà i li va repetir que no el volia perdre com a amic i se’n varen anar a jugar com els bells temps pels carrers de la Potsdamer Platz mentre contemplaven com passaven els tramvies i els carros amb cavalls després de comprar uns quants caramels. En Fritz no va jugar més amb aquells nois que l’havien empès a disparar i es va fer més amic del seu veí gran, en Dannel, que l’hi explicava que tenia previst escriure un llibre de Filosofia quan acabés els estudis i que s’havia acabat de comprar un piano de la famosa fàbrica dels Bechstein. A en Fritz li agradava quedar d’en tan en tan amb en Dannel perquè així es relacionava amb els nois més grans, però no entenia perquè anava amb els cabells llargs i no el suportava quan hi havia la Galiana perquè veia com la seva amiga només parlava amb en Dannel i a ell el deixava de banda.

Mentrestant, l’empresa dels Klein anava millorant sensiblement i varen agafar a uns quants treballadors més i en Barnard va pujar el salari a en Heinrich després d’haver-li dit que el seu fill havia disparat una arma. Les coses a la fàbrica anaven tant bé que inclús va pensar en comprar un altre local per expandir l’empresa, però temia que pogués tornar una crisi. Sabia que l’economia alemanya s’aguantava gràcies a l’entrada del capital estranger, sobretot el nord-americà, i no volia córrer els riscos que els altres feien. En Marwin, que tenia 11 anys, anava sovint a l’empresa a ajudar al seu pare i els treballadors li ensenyaven com funcionaven els telers i l’advertien perquè no posés les mans a prop de les pues. Alguns d’ells no els hi agradava tenir el fill de l’amo allà dins, però no es varen poder queixar. A casa, en Barnard va posar el primer telèfon a la biblioteca, tot un luxe en aquella època. En veure la utilitat d’aquell aparell, en Fritz li va demanar en el seu pare que en comprés un a casa dels seus amics perquè així hi podria parlar amb ells sempre que volgués. Somrient, en Barnard li va contestar:

Si home! Tu el què vols es parlar amb la Galiana, però això és impossible ens valdrien molts diners la factura. Els telèfons no són pels nens.  

Posant-se més seriós, en Barnard va explicar a la família que el telèfon no era un joguet i que només el podien fer servir per transmetre informacions breus o trucades d’auxili en cas d’emergència. L’Elise es mirava aquell aparell com un objecte estrany i no entenia com funcionava i anava preguntant com era possible que la seva veu es pogués sentir a quilòmetres d’on era ella. Agafava l’auricular i no se’l posava a l’orella i en no sentir cap veu deia que no funcionava i deixava l’auricular damunt de la taula deixant el telèfon despenjat.

Mentrestant, en el col·legi a en Fritz li costava cada cop més treure bones notes, no eren dolentes, però tothom sabia que amb més esforç podria millorar-les i així ho transmetien els seus professors en els seus pares. Per aquest motiu el seu pare va contractar unes hores a en Dannel perquè li fes de professor particular per ensenyar-li matemàtiques i ciències socials. Molt sovint la Galiana l’ajudava a fer els deures del col·legi, tot i no anar al mateix col·legi, i ella aprofitava que estava a la casa dels Klein per fullejar algun llibre d’art que tenia en Barnard a la biblioteca. Quan en Barnard veia l’interès de l’amiga del seu fill ho aprofitava per fer-se nota explicant-li tot el què sabia sobre art; li parlava des de Leonardo Da Vinci a Miquel Àngel, però els seus coneixements eren pinzellades. Tot i això, en Fritz es mirava el seu pare amb passió perquè pensava que era molt intel·ligent en saber tantes coses i li agradava que gràcies a ell la Galiana se sentis confortable a casa. Sovint la convidaven a sopar, tot i que a l’Elise no li agradava massa perquè en Fritz li feia cuinar plats més elaborats per impressionar la seva amiga com braó a l’ast amb peres confitades. D’aquesta forma, l’amistat entre la Galiana i en Fritz es va anar enfortint dia rere dia i anaven sovint a casa d’un i a casa de l’altra, i la Galiana li ensenyava sempre els quadres que acabava de pintar perquè li donés la seva opinió. En Fritz també se sentia còmode dins de la casa dels Metzler, tot i ser més humil li agradava el caràcter senzill d’aquella família, i sovint anava amb ells a caminar pels parcs de l’Alexanderplatz i es quedava a dinar o sopar a casa d’ells, tot i que no li agradava el què cuinava la Corina perquè normalment eren llenties o pèsols amb patates. Només d’en tant en tant la Corina els feia Spinach Spaetzle (espinacs amb formatge emmental fos i ceba caramel·litzada) En Heinrich aprofitava aquelles caminades per explicar-li a en Fritz una mica d’història de la ciutat, però el noi només tenia ulls per la Galiana i a vegades no li responia.

Un dia que estava a casa fent els deures a la taula del menjador amb la ràdio encesa, en Fritz va sentir per un programa que no hi havia res més romàntic que portar una noia al cinema a veure una bona pel·lícula, i va decidir que hi portaria a la Galiana el següent diumenge. Ell ja hi havia anat els diumenges al cinema a mirar les últimes pel·lícules alemanyes amb la família, però la Galiana no hi havia pogut anar perquè era massa car per la família i a la Corina no li agradava anar a llocs foscos. En Fritz pensava que si la convidava l’impressionaria i ella se sentiria atreta per ell, a més pensava que amb la foscor potser li podria fer un primer petó. Però sabia que els seus pares no li deixarien anar sol al cinema i, mentre s’estirava al sofà pensant com s’ho podia fer per convèncer el seu pare, va tenir una idea i va deixar els deures de marge. Posant-se una jaqueta i les sabates va sortir un moment cap a la llibreria d’en Martin. En entrar a la llibreria, situada al costat oest del pis de la Galiana, una llibreria petita amb un taulell de fusta a mà dreta de la porta i quatre prestatgeries a mà esquerra plenes de llibres plens de pols que en Martin, que cada cop estava més gras i que ja s’havia quedat totalment calb, duia amb molta passió juntament amb la seva esposa, que cada cop li agradaven més els diners i els luxes, fent anar al seu marit a l’Hotel Adlon a dinar. Tafanejant pels prestatges de la llibreria mentre en Martin no li treia els ulls de sobre, va veure després de tenir a les seves mans el vell llibre del monàrquic Winston Churchill, La història de la Malakand Field Forcs, que hi havia una biografia d’en Napoleó escrita per l’escriptor Emil Ludwig. Sabia que el seu pare coneixia la figura de l’emperador francès i recordava com n’estava d’emocionat en veure la tomba d’en Napoleó feia uns mesos a París. Fullejant-lo per mirar si trobava alguna fotografia, va veure que aquell llibre havia sigut editat aquell any, el 1925, i va decidir comprar-lo amb els diners de la seva paga. Quan li va demanar en el llibreter que li vengués, aquest, en mirar-ne el preu, li va estranyar que aquell noi tant jove comprés una biografia tant complexa i li va preguntar perquè volia aquell llibre precisament. Fent-se l’interessat i posant-se bé la camisa, en Fritz li va explicar que havia anat a París i que havia vist a l’emperador boig. Rient des de darrere del taulell, en Martin va aprofitar l’ocasió i que no hi havia ningú a la llibreria per demostrar-li els seus coneixements i va explicar-li quatre dades d’en Napoleó. Amb tot detall i amb el popular himne Das Lied der Deutschland que se sentia del gramòfon de la llibreria col·locat en un dels prestatges de darrere del taulell, li va explicar la invasió d’en Napoleó a Rússia del juny de 1812 per fer-li fe de que l’emperador francès era realment boig. En Fritz va quedar al·lucinat davant dels relats d’aquell llibreter i mentre l’escoltava pensava amb el fred que devien passar els soldats francesos durant aquell dur hivern. Minuts més tard, el llibreter continuava parlant-li d’en Napoleó i en Fritz, avorrit de tanta batalla que no entenia, li va dir en el llibreter mentre entrava la Klara a comprar el diari, que tenia pressa perquè la seva mare l’esperava a casa per fer el sopar. Entenent que només era un noi de deu anys, en Martin li va vendre el llibre sense més comentaris i la Sophie li va embolicar de mala gana ja que en Martin feia dies que no l’hi havia comprat una joia. A partir de llavors, sempre que en Fritz passava per davant de la llibreria en Martin sortia a fora en veure’l pels lluents vidres de la llibreria per explicar-li alguna història d’algun personatge il·lustre sense saber que a en Fritz no l’interessava gens ni mica.

Quan per fi va arribar a casa, en deixar canviar-se les sabates va córrer cap al seu pare, que estava assegut a la seva butaca escoltant la Cinquena Simfonia d’en Beethoven, i li va donar el llibre mal embolicat. Estranyat per aquell gest, en Barnard li va agrair sincerament aquella compra, li agradava molt aquell llibre, i es va posar a fullejar-lo amb passió mentre en Fritz es quedava palplantat davant de la butaca contemplant-lo. En veure que li volia demanar alguna cosa perquè el noi no es movia del seu costat, en Barnard li va preguntar què volia i en Fritz li va dir tartamudejant si li donava permís per anar al cinema amb la Galiana el següent diumenge. Posant-se a riure, en Barnard va cridar a la seva mare, que estava a la cuina fent el sopar, patates amb cansalada, i li va comentar el què havia fet el seu fill. La Luane també es va posar a riure, entenia que el seu fill estigués enamorat però no el pensava deixar anar sol al cinema de l’altra punta de la ciutat. Amb amabilitat i fent-li una carícia al nas, la Luane li va explicar que eren massa petits, però li va donar permís per portar la Galiana amb ells al cinema el següent diumenge. Mig satisfet, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va dir amb tota la sinceritat del món:

Ara torna’m el llibre, no m’ha servit de res i ara no tinc diners per caramels.

El pare, amb un somriure d’orella a orella, es va mirar al seu fill i li va pagar el preu del llibre i inclús li va donar més diners perquè valorava molt positivament el seu gest i estava molt satisfet amb aquella biografia, que aniria a parar a la seva particular col·lecció que anava engrandint.

L’endemà, dissabte al matí, en Fritz va marxar de casa sense ni dir adéu i es va dirigir al pis de la Galiana per dir-li que la portarien al cinema. Quan els hi va demanar permís en els pares de la Galiana per endur-se la seva filla al cinema, a en Heinrich li sabia greu tota aquella situació, no li agradava no poder-li pagar a la seva filla aquells luxes culturals, però també pensava que era una bona oportunitat perquè es culturalitzés i anés el cinema que a ell tanta il·lusió l’hi feia anar, afició que la seva dona no compartia. Ruminant assegut a la butaca llegint el diari Sozialistischen Korrepondenz de l’Ernst Heilmann, li va dir a en Fritz que es podien endur a la Galiana al cinema a veure la pel·lícula que volguessin però li va demanar que a canvi li digués en el seu pare que el convidava aquella tarda a prendre una cervesa al bar del costat. Un bar que havien obert feia poc una jove parella, en Mark i la Diane, que estava situat dues cases a l’est del pis de la Galiana, al costat de la carnisseria de la Maria, que es deia Victorius però que tots coneixien el bar amb el nom de Vic. En Mark, un noi alt i prim, era de pagès, el seu pare havia mort durant la Gran Guerra i la mare es va tornar a casar amb un home de pagès. Havia viscut tota la vida en una casa de pagès a prop de Weihenstephan, a Baviera, i per això el bar sempre hi havia cervesa Weihenstepham, una cervesa mil·lenària fundada el 725 pel bisbe Corbinià i dotze seguidor més el 725. Content d’alegria per anar al cinema amb la Galiana, en Fritz va córrer esvarat cap a casa seva i sense pensar en res més que amb la seva amiga va travessar la carretera sense mirar que no passés cap cotxe o cap tramvia. La Klara en veure’l fer aquella imprudència el va cridar perquè prestés més atenció, però el noi ni la va escoltar. En entrar a casa va anar directament a la biblioteca del pare i allí li va donar les gràcies en el seu pare pel seu gest i li va ordenar dictatorialment que anés aquella tarda a prendre una cervesa amb en Heinrich. En Barnard, que no era bevedor, d’en tant en tant es bevia una Berliner Weisse perquè només tenia 3 graus d’alcohol, no li va semblar malament la idea perquè tenia ganes de tenir una conversa amb un altre home per parlar d’esports i de política. Amb la Luane no s’hi entenien amb aquests temes.

Mentrestant, a casa els Metzler, la Galiana li va dir en el seu pare, que s’estava canviant a la seva habitació, just davant de la l’habitació de la seva filla, per anar al bar:

Dius que li pagaràs la cervesa, però de fet té la pagarà ell perquè és gràcies a ell que tens diners.

Mirant-se la seva filla mentre es cordava la seva única camisa blanca i arrugada, li va contestar:

Vas molt errada filla, gràcies a la meva plusvàlua, o sigui els diners que no em paguen pel meu treball, ell té diners. Jo només rebo una petita part del que treballo i la resta s’ho queda ell perquè ell és l’amo dels mitjans de producció, o sigui de la fàbrica, i de tot el què l’envolta.

A les sis de la tarda en Heinrich es va plantar davant de la casa dels Klein amb la seva filla, que acabava d’estrenar una brusa blanca que l’hi havia regalat els avis d’Hamburg, i varen tocar el timbre daurat de la porta. L’Elise els va obrir la porta i molt amablement els va fer passar en el rebedor mentre en Barnard s’acabava de cordar les sabates noves a dalt a la seva habitació. En Fritz, que va voler anar a saludar a en Heinrich per quedar bé, va baixar ràpidament de la seva habitació però no esperava que hi hagués la Galiana en aquells moments. Quan la va veure al costat del seu pare es va posar vermell com un tomàquet perquè ell anava amb un vestit vell i brut d’estar per casa i anava despentinat amb tots els cabells aixecats. Sense ni saludar-los, va donar ràpidament mitja volta i va pujar corrents cap a dalt a la seva habitació. De tant ràpid que va pujar les escales, saltant-les de dos en dos, va estar a punt de fer caure el seu pare que les baixava a poc a poc per la seva coixesa. Tancant la porta de la seva habitació amb el baldó, es va posar a regirar l’armari i amb un tres i no res es va vestir amb el vestit del diumenge, i després es va pentinar al lavabo. En sortir de la seva habitació es va dirigir a la dels seus pares per tirar-se un bon raig de colònia de la seva mare, no sabia que el seu pare la guardava a l’armariet del lavabo de dalt, però ho va fer amb tant d’excés que ofenia als més propers. Al cap d’un parell de minuts més va baixar de la mateixa manera que havia pujat i es va presentar davant de la seva amiga. En apropar-se a ells, tots varen quedar marejats per la forta olor que impregnava. Veient l’emoció del seu fill, en Barnard li va donar uns quants diners de la cartera, però li va dir i remarcar que a les vuit del vespre havien de tornar a casa. Sense dir-se res més, en Fritz va agafar la Galiana i varen anar a jugar pels voltants de la Potsdamer Platz, que en aquells moments estava molt transitada. En Fritz es volia esperar a davant del famós hotel Fürstenhof perquè en Kurt els hi havia dit que una celebritat del cinema s’hi allotjava en aquells moments i el noi la volia veure. Esperant sense sentit uns quants minuts, en Fritz es va posar a contemplar com un badoc els autobusos de dos pisos que portaven un cartell que deia Berlin Raucht Juno i li va preguntar a la Galiana si hi volia pujar per visitar tots els racons de la ciutat. Sense pensar-s’ho, la noia li va rebutjar l’oferiment perquè tenia por que els renyessin a casa seu i li va demanar anar a donar una volta perquè s’avorria d’esperar. Passejant per l’enorme plaça plena de gent, es varen topar en una cantonada amb l’endevina Anne, que en veure’ls els va cridar l’atenció i molt amablement i per un parell de monedes els hi va tirar les cartes. Nerviós per saber el resultat, en Fritz en va quedar molt satisfet quan l’endevina els hi va dir que tenien un futur units i va creure que aquelles monedes que havia pagat eren la millor inversió que havia fet mai. Però les paraules de l’Anne varen quedar silenciades per la Galiana pel saxofon d’en Wilhelm, que estava molt animat tocant, i entre els molts curiosos que l’estaven escoltant al seu voltant hi havia en Dannel carregat d’uns llibres del filòsof David Hume. En veure’l, la Galiana no va dubtar en anar-lo a saludar, deixant a en Fritz amb l’endevina i renegant per dins en veure el gest de la seva amiga. Palplantat esperant que la Galiana acabés la conversa amb en Dannel, va quedar glaçat en sentir xiuxiuejar a la seva orella a l’Anne, que li va dir a poc a poc i sense deixar de mirar a en Dannel:

Si vols treure’t de sobre a aquest noi agafar unes fulles de plom molt fines i grava-hi el seu nom i el nom d’Hermes, llavors enrotlla la fulla i clava-hi sis agulles i mai més et tornarà a molestar. T’ho prometo vailet.

Amb cara d’incredulitat davant d’aquelles paraules, en Fritz va pensar que no estava tant boig de creure amb la màgia i sense respondre-li se’n va separar uns centímetres esperant que la Galiana acabés de parlar amb en Dannel per anar després al Tiergarten. Mentre els nens es divertien i aprenien, en Barnard i en Heinrich varen entrar al bar Victorius a fer la cervesa. Era el primer cop que en Barnard hi entrava i en va quedar encantat en veure que era tranquil i nou, encara feia olor a pintura i vernís, i tenia un estil que li recordava a una taverna anglesa amb uns bancs de fusta i una barra amb diversos sortidors de cerveses de Weihenstephan, i on servia copes la jove Diane, que no passava desapercebuda pels clients per les seves corbes ben definides. Després de comentar com n’era de maca la cambrera amb les seves cames llargues i el seu vestit escotat, en Barnard i en Heinrich es varen asseure en una taula solitària i sota una llum groga que els molestava. Després de parlar de com veien la situació política del moment, en Barnard va quedar parat de les coses que sabia en Heinrich, fins llavors pensava que com que no tenia diners per comprar llibres no seria un home gaire culte i estava convençut que parlarien d’esports tota l’estona. En Heinrich li va explicar que ell era un home d’esquerres, votava al KPD des de que es va fundar després de la Gran Guerra, que no li agradava gens el president Paul von Hindenburg, cosa que en Barnard discrepava. Parlant sobre els projectes d’esquerre, es varen passar unes quantres hores parlant de política i sense adonar-se’n es bevien com si fos aigua unes quantes cerveses de la marca Spaten, que en Mark tenia exposades al darrera la barra. Després de demanar una altra cervesa a la Diane varen parlar del nacionalisme, un tema que a en Barnard el continuava preocupant. Els dos continuaven coincidint amb bastant tot, sobretot coincidien en el seu odi cap al nacionalisme extrem que venien els partits conservadors. Sincerant-se gràcies a l’alcohol, en Heinrich li va declarar que era un pacifista i en aquells moments es va armar de valor i li va dir que no entenia perquè havia anat a la Primera Guerra Mundial, tot i que segons després li va aclarir que li respectava la seva decisió. En Barnard no li va voler respondre la pregunta i es va posar  a mirar a una altra banda. Veient que amb aquella pregunta no havia fet fortuna, en Heinrich li va deixar clar que no entenia com alguns els podia agradar la idea del pangermanisme que professaven alguns com l’aristòcrata Georg von Schönerer, que el 1879 va organitzar un petit Partit Nacionalista Pangermànic. Parant-hi més atenció, en Barnard li va deixar clar que ell era un pangermànic convençut, defensava amb vehemència que hi tenia que haver una unió entre tots els pobles de llengua alemanya, tot i que odiava en part la idea de compartir pàtria amb Viena perquè no suportava l’antisemitisme d’alguns influenciats per les idees de l’ex alcalde de la ciutat, en Karl Lueger, i creia que Àustria era un país excessivament rural i conservador. Pensant que hi podia confiar, li va explicar que ell votava al Partit Socialdemòcrata i que simpatitzava amb la socialdemocràcia després de la guerra. Abans havia votat partits burgesos. Escoltant-lo amb atenció, en Heinrich va agafar la gerra de cervesa amb força perquè no volia que li caigués pels afectes de les cinc cerveses que portava, i li va dir:

La socialdemocràcia és un frau home…. és com l’economia capitalista, no té el suport de les masses i sense elles no faràs mai una revolució. Mira que va passar el novembre de 1918. Amb ells només reformaràs la política de l’Estat burgès, que continuarà sotmetent a les masses, de les quals jo en formo part. Guaita el gras de l’Ebert, els socialdemòcrates el vau engreixar tant que es va oblidar dels seus orígens. A més, la socialdemocràcia no és el futur perquè la majoria dels seus votants tenen entre 40 i 60 anys.

No estant-hi d’acord, en Barnard es va separar uns segons de la cervesa i li va recordar tots els guanys que havia portat la República de Weimar; l’Estat més socialdemòcrata d’Europa que havia portat la jornada laboral de vuit hores, el vot secret, el sufragi femení i amb ella el 85% dels treballadors varen estar sindicats. Demanant una altra cervesa a la Diane, que quedava parada de la quantitat de cerveses que s’havien begut aquells dos homes que cada cop alçaven més les veus, en Barnard li va preguntar perquè era comunista. Orgullós de poder-se explicar, en Heinrich li va contestar alçant la gerra per posar-se-la als llavis:

Perquè evidentment els treballadors només ens podem alliberar de les nostres gruixudes cadenes d’acer que ens lliguen als grassos capitalistes destruint la propietat capitalista dels mitjans de producció per transformar-la en propietat de tots els treballadors. Mirant-li la cara de sorprès, en Heinrich li va afegir: Amb això no vull pas dir que vull que et destrueixin ehh.

Somrient els dos, varen continuar parlant deixant clar que un era un girondí i l’altre un jacobí, i la conversa va arribar a tal nivell que molts altres clients del bar com el perruquer Otto, un home d’uns cinquanta anys que tenia una perruqueria a davant del bar i el costat est de la botiga de la Matilda, on hi anaven sovint els Klein, s’hi varen afegir. De seguida en Heinrich es va sentir desplaçat en veure que tots respectaven l’opinió d’en Barnard, considerat un heroi i un intel·lectual. Volent guanyar-se una mica el barri, va va anar amb una mica més de compte parlant. Tenint ganes de més cervesa després de beure’s l’últim cul, en Heinrich es va aixecar per demanar-ne una altra a la barra, però quan aixecava el dit per cridar l’atenció a la Diane va veure que el rellotge del bar marcaven tres quarts de deu de la nit. Fent-li senyals a en Barnard, que s’estava endormiscant a la taula, cap al rellotge, es va despertar de cop i es va beure d’un glop la cervesa que li quedava i sense perdre ni un segon varen marxar ràpidament cap a casa després de pagar-li a en Mark 11 cerveses i de deixar-li una generosa propina.

Quan varen arribar a casa dels Klein després de córrer com uns desesperats pensant amb les seves dones, en Fritz i la Galiana, que ja havien sopat macarrons amb salsitxa de porc que els hi havia preparat l’Elise, varen sortir a fora al carrer per rebre’ls quan els varen veure per la finestra del menjador. Amb to de broma els varen renyar i els varen castigar sense poder sortir durant una setmana. Mig tocats per les cerveses, en Barnard i en Heinrich es varen posar a riure davant de la broma dels seus fills, però quan en Barnard va entrar a casa i s’acomiadava d’en Heinrich i de la Galiana, no li va fer gens de gràcia la rebuda de la Luane, que estava enfadada amb ell per la pudor a cervesa i a tabac que desprenia a un quilòmetre lluny. Ajudant-lo a treure’s la jaqueta i a penjar-la al penjador del rebedor, la Luane el va renyar de males maneres i li va cridar que era un irresponsable per no tornar a l’hora que havia dit i li va retreure que hagués begut tant donant un molt mal exemple en els seus fills i li anava repetint:

Quina mala imatge deus haver donat! Ara què diran el barri de nosaltres. És que no sé com no ho has vist que bevies tant. Quina vergonya. Ara el barri n’anirà ple. Tenim un nom eh.. Aiiii… Quina vergonya.

Fent que no amb les mans mentre feia una passa en fals que li delatava el seu estat etílic, en Barnard va intentar excusar-se però la boca a pudor a cervesa el delatava. Aquella nit no va sopar perquè no li varen deixar res per menjar i va anar a dormir amb el ventre buit però per la seva sort es va adormir de cop per l’efecte somnífer de la cervesa.

L’endemà al matí en Fritz es va llevar ben d’hora ansiós per anar al cinema a la tarda, però en Barnard tenia en aquells moments una forta ressaca i es va quedar al llit fins a mig matí, quan el varen despertar en Fritz i en Marwin perquè no paraven de fer soroll pels passadís jugant a fet i amagar amb la seva germana. Després de dinar, pels voltants de les quatre de la tarda la Galiana va trucar a casa dels Klein, que l’estaven esperant, sobretot en Fritz, amb impaciència per anar a veure la pel·lícula. La Galiana anava amb un vestit especial per l’ocasió, era un vestit que els li varen fer els sastres Oskar i Franziska, i era llarg de color rosa adornat amb unes floretes blanques i lligat amb un senzill llaç, i anava pentinada amb uns llaços de color blanc. En veure-la tant bonica, en Fritz no li va treure els ulls de sobre, la trobava la noia més maca del món. Mentre es posava una americana al rebedor, en Barnard els va comunicar que anirien a veure la pel·lícula titulada Sota la màscara del plaer, dirigida pel cineasta Georg Wilhelm Pabst i amb l’actriu Greta Garbo amb el paper principal. No sabent res de la pel·lícula, en Fritz els va fer córrer cap a l’estació de la Potsdamer Platz per agafar un tramvia que els havia de dur als cinemes situats a l’oest de la ciutat.

Després de pagar unes entrades a la taquilla, en Barnard es va encendre una cigarreta, només fumava en el cinema i en els espectacles esportius perquè el posaven molt nerviós, i varen entrar a la fosca sala del cinema. Quan es varen dirigir als seus seients, en Marwin va fer veure que s’assentava al costat de la Galiana, deixant a en Fritz sense seient, fet que va irritar-lo fins que el seu germà li va dir que era una broma que podia seure amb la seva estimada. Un cop acomodats i amb les llaminadures a la mà, es varen apagar els focus i es va encendre la pantalla que il·luminava el rostre dels espectadors. La Galiana volia gaudir de cada moment ja que era el seu primer cop que trepitjava un cinema i quedava al·lucinada amb l’enorme pantalla i amb la bona qualitat de so. Un cop va començar la pel·lícula, que era complicada per uns nens d’aquella edat pel seu realisme, en Fritz es va començar a avorrir en seguit, no l’entenia, però en canvi la Galiana estava expectant mirant la pel·lícula intentant entendre perquè la protagonista, la Greta Rumfort, es tenia que casar amb un oficial nord-americà. En Fritz, ansiós, només pensava en com podia aconseguir el seu moment romàntic, volia agafar-li la mà, però també era conscient de que hi havia els seus pares i els seus germans. Quan va observar que la seva mare, que estava asseguda a l’altre costat de la Galiana, no treia els ulls de la pantalla, va decidir agafar la mà de Galiana. La noia, que tampoc treia els ulls de la pantalla, va notar la mà suau d’en Fritz, però no la va rebutjar i va aprofitar un moment de màxima tensió de la pel·lícula per fer-li un petó a la galta d’en Fritz i li va donar les gràcies a cau d’orella per haver-li fet viure un dia tant especial. La Luane va veure perfectament de reüll que el seu fill anava agafat de la mà de la Galiana, però no en va fer massa cas primer perquè pensava que era cosa de nens i segon perquè li agradava la Galiana, ja que era una nena amb molts modals i, sobretot, molt intel·ligent. Un cop acabada la pel·lícula, que va emocionar tant a en Barnard que es va acabar totes les seves cigarretes, varen tornar a casa deixant abans a la Galiana a casa seva. En Fritz, tot i que no es va mirar la pel·lícula, era el que més satisfet estava pel petó que li havia fet la seva amiga. Abans d’anar a dormir, la Luane, que havia deixat el seu marit a la biblioteca assentat a la butaca llegint el Professor Unrat d’en Heinrich Mann, va anar al dormitori d’en Fritz i li va dir mentre el tapava amb els llençols vermells de coto:

Fritz, fill, entenc que t’agradi Galiana, però no vulguis anar massa de pressa, que ets molt jove.           

Vermell com els llençols, es va amagar la cara sota aquests llençols i li va assegurar una vegada i una altra sense massa convenciment que la Galiana només era una amiga. Somrient, la Luane li va fer una carícia als cabells però li va tornar a repetir que vigilés.

Quatre dies abans de Nadal, la Luane i la Katrina varen marxar de bon matí a comprar algun regal a una nova botiga de roba que havien obert dos veïns del barri, l’Albert i la Helga, situada entre la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i la llibreria d’en Martin, mentre en Fritz i en Marwin es varen quedar a l’habitació d’en Fritz acabant de fer els deures de Literatura de l’escola perquè tenia més bona il·luminació ja que donava al carrer i entrava perfectament la llum del dia. Mentre estaven estudiant un poema religiós de l’Angelus Silesius varen sentir com s’obria i es tancava la porta de casa i varen pensar que devia ser el seu pare que marxava a la fàbrica. En seguit i sense comprovar per la finestra que fos el seu pare qui marxava, varen baixar corrents per les escales pensant que només hi havia l’àvia Elise que els donaria galetes amb xocolata que tenia guardades al rebost, al costat de la cuina compartint paret amb la biblioteca. En arribar al menjador després de fer un salt per saltar-se els últims dos esglaons, es varen trobar, per sorpresa seva, el seu pare assegut al sofà de pell negre, just a l’esquerra de l’escala arrambat a la paret est, revisant unes fotografies que tenia guardades en una petita capseta de cartró. Estranyats, els nens es varen acostar al seu pare a poc a poc i li varen preguntar qui havia marxat. Amb els ulls vermells i mig plorosos, en Barnard els va dir que havia marxat la seva àvia perquè havia anat a dur unes flors a la tomba del seu marit, el pare d’en Barnard, en Berger Klein. Fregant-se els ulls, els va demanar en els nens que s’asseguessin amb ell i els va ensenyar unes fotografies velles del seu pare. Revisant les fotografies els nens se les miraven amb passió perquè del seu avi no n’havien sentit parlar gaire, només quatre paraules esporàdiques, i pràcticament to el què sabien era que havia participat en la decisiva victòria alemanya de Sedan del 1870 contra els francesos. En les fotografies es veia a un home baixet i primet, amb el cabell negre i curt, i tenia uns posats de malhumorat. Mentre revisaven les fotografies, en Marwin li preguntava en el seu pare com era el seu pare, pregunta que a en Barnard se li feia complicat d’explicar perquè encara li costava parlar del seu difunt pare. Després de pensar-s’ho uns minuts, va agafar una fotografia del seu pare que es veia de perfil i els va explicar que era un molt bon home, que sempre l’havia tractat amb molt d’amor i respecte, i que li havia donat tot a la vida, referint-se a l’empresa. El va descriure com un lluitador aferrissat, un enamorat d’Alemanya, que havia lluitat molt per tirar endavant una empresa del no res i els va deixar clar que estimava amb passió a la família. També va destacar el seu caràcter obert i amigable amb tothom i els va explicar que era molt amic de la Matilda, la botiguera, i d’en Johannas, amb qui va compartir armes. Enmig de la conversa, en Fritz li va preguntar de què va morir, i en Barnard li va dir a poc a poc intentant trobar les paraules que de forma ràpida, d’un atac de cor, i li va deixar clar que per sort no havia patit gens. A en Fritz li sabia greu no haver conegut al seu avi, a en Conrad el veia com un estrany perquè només venia quan tenien problemes econòmics, i es mirava aquelles fotografies amb molta fixació per veure si tenia alguna característica seva semblant a la del seu avi. Després d’acabar de revisar les fotografies, en Barnard va tancar la capsa pensant que les tenia totes a dins i els va dir en els seus fills que havien de seguir l’exemple del seu avi de lluitar pel què més desitjaven i no rendir-se mai. Escoltant aquelles paraules, en Fritz va pensar un cop més amb la Galiana, i va col·locar una fotografia del seu avi que no havia tornat a la capsa en el moble del menjador, situat al costat del sofà, a prop de la finestra, amb les altres fotografies de la família. Però en Barnard li va fer treure i li va dir que la seva àvia l’enyorava massa per veure’l cada dia. Després d’aquesta conversa, els nens, a mesura també que es varen anar fent més grans i s’estiraven, varen anar preguntant més coses sobre el seu avi, i en Barnard sempre estava disposat a parla’ls-hi sempre i quan ho fessin quan no hi hagués l’Elise. Tenia un molt bon record del seu pare i sempre que es quedava sol a casa mirava aquelles fotografies per recordar-lo mentre se li escapava més d’una llàgrima d’enyorança.

El 1926 va ser un gran any per la família i per l’empresa, i els Klein es varen poder comprar el seu primer cotxe, un Ford T de color marro, que els permetia fer petits viatges pels voltants de Berlín com a la zona de Wannsee, al sud-oest de la ciutat, molt a prop de Potsdam, on en Fritz, en Marwin i la Katrina es passaven llargues estones corrents pels voltants del riu Havel, mentre en Barnard i la Luane es passejaven pel nucli urbà contemplant les antigues cases com la Villa Minoux. A la primavera anaven a fer excursions als horts de cirerers de Werder i a la tardor anaven al bosc de Grünewald per passejar i de pas buscar llenya i pinyes per la llar de foc. La família vivia amb tots els luxes, no escatimaven en educació pels seus fills i anaven sovint al cinema a veure les últimes pel·lícules, com la pel·lícula d’èxit Der heilige Berg, on surt per primer cop a la pantalla l’actiu Leni Riefensthal, i, com que el nois ja eren més grans, varen començar anar al teatre, sobretot anaven als teatres situats en el Kürfürstendamm, on a més dels teatres hi havia cinemes, cabarets, bars i comerços. Una de les obres preferides d’en Barnard era la comèdia Anja i Esther d’en Klaus Mann, el fill d’en Thomas Mann, el seu novel·lista preferit, que estava interpretada pel jove actor Gustaf Gründgens, però sobretot se sentia identificat amb les obres polítiques del director de teatre Erwin Piscator. Quan tornaven del teatre o del cinema s’aturaven un moment a sentir a en Wilhelm, que després de tocar-los una peça amb el seu saxofon els hi explicava molt convençut de que estava molt il·lusionat per tocar algun dia en una gran sala i que tenia pensat en anar a estudiar Música a Nuremberg. Tota aquella inversió en educació va donar els seus fruits; en Marwin era el primer de la seva classe, en Fritz va millorar sensiblement les notes, tot i que encara li costaven les matemàtiques i la Història, temes que repassava gràcies a en Dannel, que continuava venint algunes tardes a donar-li classes, i la Katrina era la nena més espavilada entre les seves amigues i tots els seus professors només parlaven de lloances cap a ella per la seva dedicació i bondat.

Durant aquell any, en Fritz es passava dies i dies jugant a fora amb els amics i, sobretot, amb la Galiana. Cada vegada més li agradaven els llibres bèl·lics i anava després de sortir de casa de la seva amiga a la llibreria d’en Martin perquè li expliqués més històries de combats i de generals. Li encantava en Juli Cèsar i en Carlemany, tot i que va quedar sorprès quan va saber que l’emperador de l’imperi carolingi no sabia ni llegir ni escriure, i sovint en parlava amb el seu pare, que estava entusiasmat perquè el seu fill per fi hagués posat interès en algun tema cultural. Parlant amb el seu fill, en Barnard va veure que aprenia molt ràpid i sense gaire esforç, només li faltava concentració. Sovint en Fritz agafava algun llibre del seu pare com un passatemps mentre esperava que la Galiana, en Lou o en Georg arribessin a casa per anar a jugar o es posava a llegir el diari Die Welthbühne, que el 1927 va deixar tant preocupat a en Barnard quan varen anunciar els projectes secrets de rearmament de la Reichswehr. També es va començar a interessar per l’art, però això no ho va fer per gust, sinó que ho va fer pensant en tenir prous coneixements per impressionar a la Galiana, que continuava pintant i cada cop més bé. Veient que n’havia d’aprendre, va agafar els llibres d’art de la biblioteca particular del seu pare, sobretot es va mirar els últims treballs expressionistes de l’Otto Dix, en Max Beckmann i en Max Ernst, i es passava hores mirant sota una làmpada que tenien a la biblioteca les fotografies de les obres. Els seus coneixements encara eren molt bàsics i quan sovint en parlava amb la Galiana cometia molts errors. Un dia va arribar a dir que en Leonardo da Vinci era un bon pintor romàntic pensant que la Mona Lisa era un quadre romàntic pel fet de que la Mona Lisa era una dona i va suposar que era la seva esposa. Tampoc entenia perquè en Van Gogh era un bon pintor, pensava que eren uns quadres vulgars que podia pintar qualsevol persona, inclús ell.

A finals d’any la família va fer un dels seus tradicionals passejos pel Tiergarten per contemplar com començava a nevar i com s’enfarinaven els arbres. Passejant distrets mirant com uns nois agafaven llenya per portar-la a casa, en Barnard es va topar sense voler amb un home petit i prim de mitjana edat que va caure de cul a terra. Sense donar-hi massa importància, en Barnard el va ajudar a aixecar-se i mentre li donava la mà perquè s’aixequés va veure que aquell home tenia dificultats per aixecar-se, era coix com ell, i creia que també devia haver patit una ferida de guerra. L’home, mirant-lo amb temor, es va posar bé el seu cabell negre tirant-lo cap endarrere i li va demanar perdó i es va excusar dient que no l’havia vist. Donant-li el barret de color ocre que l’hi havia caigut al costat d’una soca, en Barnard va quedar glaçat en veure que venien corrents cap a ell uns quants homes vestits amb uns uniformes paramilitars de color bru per demanar explicacions. Alarmat, es va espantar molt en veure que anaven armats i va pensar que s’havia posat en un embolic dels grossos. Fixant la mirada, va quedar horroritzat en veure que aquells homes eren membres de les SA pel seu braçalet vermell amb l’esvàstica envoltada en una circumferència blanca. En Barnard sabia ben poca cosa de les SA, sabia que eren molt violents i ultranacionalistes, però no entenia què hi feien a Berlín enlloc de ser a Baviera. De seguida, mirant-se a aquell home que havia fet caure, va demanar-li perdó i en donar-li el barret després de ben expulsar-lo va agafar els seus fills amb por i va tornar a excusar-se dient que anava distret mirant els arbres del parc. En veure’ls alterats i que no deixaven de mirar als seus homes, l’home amb qui va topar va demanar als homes de les SA que estiguessin tranquils, que de fet havia sigut culpa seva, que ell també anava distret, i es va presentar amb el nom de Joseph Goebbels. En Barnard i la Luane no sabien qui era i pensaven que devia ser un líder del partit nazi. El matrimoni Klein només coneixien, a part d’en Hitler, els germans Gregor i Otto Strasser del partit nazi i discrepaven amb el nacionalisme radical d’aquells dos germans, tot i que simpatitzaven en part del seu socialisme menys el de nacionalitzar les empreses. Mentre tots es miraven preocupats, la Katrina es va posar a plorar en veure les pistoles d’aquells homes i els nens es varen espantar davant dels plors de la seva germana i es varen amagar darrere de la seva mare. Veient que estaven cridant l’atenció de la gent, en Goebbels es va dirigir cap als nens i els va dir que no havien de patir, que ells eren bones persones i que no els farien cap mal. Mirant a en Barnard i a la Luane, els va convidar a dinar en un restaurant de la zona per disculpar-se. En Barnard, que no volia saber res dels nazis, li va dir que no era necessari, que feien tard, però el líder nazi va insistir tant que el final varen tenir que seguir-lo. Sobretot hi varen anar perquè la Luane tenia ganes de saber qui era aquell home estrany i molt prim. Quan caminaven cap a un restaurant, en Goebbels va veure que en Barnard també coixejava i li va preguntar què li havia passat. Amb seriositat i sense deixar de mirar als homes de les SA que els seguien amb cara de pocs amics, li va contestar:

Una ferida a la Gran Guerra, els francesos em varen disparar en una emboscada.

Però quan anava a dir que ell odiava la guerra i el món de les armes, en Fritz va cridar mentre s’anava mirant a en Goebbels:

El meu pare és un heroi! Va matar a molts francesos i fins i tot va sortir en els diaris perquè va salvar a un company malferit.

Amb la cara blanca, en Barnard va intentar fer callar al seu fill, però en Goebbels se’l va mirar amb admiració i li va donar un copet a l’espatlla mentre pensava que potser aquella gesta els podria ser útils per la seva propaganda nazi a Berlín, ciutat que en aquells moments estava dominada per corrents d’esquerres. Al cap d’uns minuts de caminar es varen aturar en un restaurant que en Goebbels va elegir perquè feien spätzle (pasta petita d’ou) pels nens i varen entrar-hi. El restaurant era senzill amb poques taules, la família Klein anava a restaurants millors, i es varen asseure a la taula més gran que hi havia. A fora el restaurant, els dos membres de les SA esperaven que el seu líder dinés per després acompanyar-lo en una reunió. Mentre dinaven la spätzle amb formatge emmental, en Goebbels no va parar de parlar-los de la nació alemanya, del pangermanisme com un objectiu a assolir i de la seva novel·la, Michael, que en Barnard li va dir que desconeixia que existís. Quan varen parlar del Werhter d’en Goethe els dos homes varen començar una calorada competència, es podria dir que fins i tot amistosa, sobre qui sabia més d’aquell llibre, però el líder nazi era un gran coneixedor d’aquella novel·la i en més d’una ocasió va deixar sense arguments a en Barnard, que va haver de callar al final en veure per la finestra que els dos homes de les SA no els hi treien els ulls de sobre. Amb en Barnard més retingut, en Goebbels els va explicar que la Gran Guerra s’havia perdut per culpa dels polítics de l’època i els va assegurar que aviat s’acostarien nous temps. Mentre en Barnard es mirava aquell home prim i cridaner amb temor davant d’aquelles paraules, els nens se’l miraven amb admiració quan els parlava de la política i de la història recent alemanya. La Luane s’ho mirava amb indiferència perquè no entenia res del què estava passant, però notava que aquell home, que el considerava bastant lleig i amb pocs modals, la mirava massa descaradament. Tot i tenir 41 anys, la Luane era una dona de bon veure físicament, sempre vestia elegantment, portava un pentinat sempre ben arreglat amb un recollit i el seu somriure feia enamorar a més d’un home, però a en Goebbels li interessaven més les llargues i primes cames de la Luane. Després d’un llarg sobretaula amb postres de músic que varen acompanyar els dos homes amb una cervesa amb llimonada, en Barnard es va tenir que tornar a mossegar la llengua quan el líder nazi els parlava del nou moviment nazi. Després d’explicar-los com pensaven moure l’aparell polític dels NSDAP de Munic cap a Berlín, en Goebbels es va mirar el rellotge de pèndul del restaurant i els va dir que els tenia que deixar perquè tenia molta feina perquè acabava de ser nombrat gauleiter de Berlín-Brandenburg. Mentre es posava la seva gavardina marro clar els va comentar que esperava tornar-los a veure ben aviat i després de posar-se bé el coll de la gavardina i el barret va encaixar la mà amb en Barnard per acomiadar-se’n. En treure’s la cartera per pagar, el gauleiter li va preguntar a en Barnard de què treballava, i quan li va dir que tenia una empresa tèxtil, un altre cop en Fritz va interrompre el seu pare i va dir orgullós i agafant el braç del seu pare:

És una empresa molt important, tenim 30 treballadors, i es coneguda per tot Berlín, fem els millors teixits de tot el món.

Sorprès i movent el cap amunt i avall, el líder nazi se li varen il·luminar els ulls i li va demanar a en Barnard que li donés una targeta perquè en el futur podrien fer negocis junts. En Goebbels pensava aprofitar la imatge que tenia en Barnard com heroi de guerra i pensava que podria ser un dels finançadors del partit a Berlín. Després de buscar en la seva bitlletera li va donar la targeta a contracor mentre li deia que el seu fill era un exagerat, però en Goebbels el va interrompre per dir-li:

Barnard, no siguis tant modest, ser molt bé pel què has passat, no és just el què ens han fet aquests traïdors del novembre de 1918, però això ho arreglarem per Alemanya ben aviat. Li prometo que vostè serà recompensat pels seus actes a la Gran Guerra com és mereix, com un heroi. Mirant-se’l amb orgull i aixecant el dit índex de la mà esquerra li va afegir: Els hi tornarem la jugada en aquests aristòcrates francesos, s’hauran d’empassar el Tractat de Versalles i ens tornaran tot el carbó robat.

Quan es dirigia a pagar a la caixa, en passar per davant d’en Fritz li va fer una carícia i li va dir que era un noi molt intel·ligent i que esperava que en el futur pogués veure una gran nació on el seu pare seria vist com un heroi per tot Alemanya. En Fritz es va quedar enlluernat per aquell home baixet i no es va adonar que el seu pare estava espantat renegant de que ell fos tant llarg de llengua i curt d’ungles. Després de que en Goebbels marxés amb els dos homes de les SA, la família va tornar a casa i en Barnard es va passar el dia investigant en els diaris vells que en Martin li portava per la llar de foc com estava ara el partit nazi. A mesura que anava llegint articles que parlaven del nacionalsocialisme, va pensar que estaven bojos, que eren uns malalts antisemites influenciats per les teories racials d’en Houston Stewart Chamberlain deixades plasmades en el seu assaig racista, Els Fonaments del segle XIX, llibre que va entusiasmar al mateix kàiser Guillem II. Reflexionant a la butaca mirant el Werhter continuava sorprès per la intel·ligència d’en Goebbels, que s’havia doctorat en Filosofia amb bona nota i que sabia perfectament què havia de dir en tot moment. Li semblava increïble els alts coneixements que tenia en literatura i d’història d’Alemanya, sobretot el va impressionar que sabés tant del Werther, que fins aquell moment es pensava que era el qui més bé l’entenia, a part de la mare d’en Friederich Engels, l’Elisabeth van Haar. Mentre el pare no deixava de reflexionar i pensava en encendre’s una cigarreta que la Luane no li deixava fer a casa, en Fritz va parlar amb en Marwin a la seva habitació i li deia que aquell home era un savi que faria del seu pare un gran heroi. En Marwin es mirava tot aquell tema amb escepticisme, no l’interessaven ni els herois ni la política, i li va dir que preferia anar a jugar abans de pensar en herois.

L’endemà diumenge, després de dinar en Fritz va parlar amb els seus amics d’aquella trobada mentre passejaven per davant del temple neoclàssic de la Potsdamer Platz, i els va assegurar que el seu pare estava a favor dels nazis. Impressionats, tots es varen quedar amb un pam de nas de que la família Klein es relacionés amb polítics. La Galiana, que començava a capficar-se en la política, seguia les corrents del seu pare, no li va dir res a en Fritz, però no li va fer gens de gràcia com el seu amic anava parlant dels nazis com si fossin uns herois i com en Lou i en Georg l’escoltaven amb passió. Quan va tornar al seu pis li va explicar en el seu pare tot el què li havia dit en Fritz, cosa que va deixar perplex a en Heinrich. El dilluns, a la feina, en Heinrich va aprofitar la seva aturada per esmorzar per pujar a dalt al despatx per demanar-li a en Barnard explicacions per aquella trobada. Creia que l’havia mentit aquell dia a la cerveseria Victorius ja que el tenia com un socialdemòcrata no per un nacionalsocialista. En Barnard, que no entenia res del què li deia en Heinrich, es va enfadar molt quan li va dir que el seu fill havia dit que es relacionaven amb els nacionalsocialistes. Fent que no amb el cap i deixant l’entrepà de formatge a banda, li va explicar que el seu fill exagerava i que tot havia sigut un malentès, i li va afirmar que odiava el nacionalsocialisme i tot el què el relacionava. Més tranquil, en Heinrich es va posar a riure i en veure la cara de preocupació d’en Barnard li va dir que no en fes massa cas perquè era un nen. Però en Fritz no només ho va escampar en els seus amics, ho va dir a tota la gent que coneixia del barri. A la Matilda, a en Martin, la Klara, en Dannel.. i fins i tot al matrimoni Oskar i Franziska quan els hi va portar una faldilla de l’àvia per reparar. Quan en Barnard va sortir de la feina tots li feien comentaris sobre els nazis. Molts creien que era normal que en Barnard s’aliés amb els nazis perquè el tenien com un nacionalista fervent i alguns, com la Carlene, una noia de 30 anys molt conservador políticament que treballava de florista en el barri en una floristeria a quatre cases a l’oest de la casa dels Klein, varen pensar que si en Barnard s’aliava amb aquella gent algun motiu hi hauria i que per tant no eren tant malvats com es deia per Berlín. En veure que tothom el relacionava amb els nazis, en Barnard es va quedar estupefacte quan va anar a comprar el diari i en Martin li va demanar a davant de tots els seus clients, on hi havia la Klara, quin braç havia d’aixecar per saludar als nazis. Enfurismat, va intentar explicar a la gent que tot era un malentès, que era un error, però molts creien que aquelles paraules es devien a la modèstia que caracteritzava a en Barnard i pensaven que realment s’havia aliat al moviment nacionalsocialista. Alguns inclús varen afirmar que havia finançat als nazis i al seu líder, l’Adolf Hitler, i quan en Barnard va marxar de la llibreria sense comprar el diari de l’emprenyada que portava, en Martin va recordar-los a tots els seus clients que en Fritz havia comprat un llibre sobre en Napoleó pel seu pare. Molts varen especular llavors que en Barnard li havia demanat a en Fritz que comprés aquell llibre per no aixecar sospites del seu pensament autoritari. Aprofitant per fer negoci, en Martin els va ensenyar llavors el llibre del desaparegut Arthur Moeller van den Bruck, Das Dritte Reich, que va arribar a una tirada de més de 100.000 exemplars, perquè el compressin com a bons patriotes com en Barnard. Després de comprar el llibre per no ser menys, llibre que mai llegiria, la Klara va tornar a casa, però abans es va aturar un moment a la pastisseria d’en Richard per comprar una barra de pa i de pas els va explicar en els pastissers mentre els hi ensenyava el llibre que acabava de comprar, que en Barnard creia en la dictadura com la d’en Mussolini i que era un amant de les armes i de la guerra.

Quan en Barnard va entrar a casa després de sortir de la llibreria ho va fer fet una fúria, l’havien aliat amb un partit que odiava i això no ho podia permetre. Deixant ràpidament el barret al penjador del rebedor, va agafar a en Fritz, que estava estudiant logaritmes al menjador perquè li agradava l’escalfor de la llar de foc encesa, i el va portar agafant-lo pel braç a la seva biblioteca per renyar-lo de males maneres. Fent-lo seure en un tamboret que tenia per agafar els llibres que estaven més amunt de la prestatgeria, el va escridassar tant fort que fins i tot va perdre la veu. Quan la seva mare va sentir que els crits del seu marit no cessaven, va entrar a la biblioteca i li va dir que ja n’hi havia prou, que no aconseguiria res a base de crits, i li va donar a en Fritz els últims números de la revista Historischen Zeitschrift d’en Friedrich Meinecke, un historiador crític amb el nacionalisme d’entreguerres, i mirant-se a en Barnard li va dir:

Aquesta és l’única manera d’educar els fills, posant-los cultura al cap enlloc de mastegots.

Agafant les revistes, en Fritz les va fullejar i en marxar en Barnard a dalt la seva habitació enrabiat, el noi es va asseure a la butaca del seu pare per llegir, però aviat les revistes el varen avorrir i va marxar a jugar amb els seus amics a futbol sense saber del cert si el seu pare estava a favor o encontre del nacionalsocialisme.

Al cap d’uns dies, on encara continuava corrent els rumors de que en Barnard estava compromès amb els nacionalsocialistes, en Fritz, com era habitual, va anar a la botiga de la Matilda, però es va estranyar que en entrar-hi la botiguera no li desitgés l’habitual Guten Tag. Agafant la bossa de patates que li havia demanat que comprés la seva mare es va estranyar de que quan les va deixar al taulell perquè li cobrés la Matilda no li donés caramels i el tractés de forma distant i freda. Encuriosit i no deixant de mirar la cara de pomes agres de la seva botiguera preferida, en Fritz li va preguntar si estava trista mentre li deixava quatre monedes al taulell. Girant-li la cara per no mirar-li en el nen, la Matilda li va respondre que sí, que molt, i va agafar les monedes i va entrar al rebost, situat al costat dret del taulell. Sense entendre el motiu, en Fritz li va preguntar el perquè, i la botiguera va tornar i li va respondre mentre deixava uns tomàquets a damunt del taulell amb energia per mostrar que estava disgustada:

Sempre he considerat la vostra família com una família per mi, he estimat molt al teu pare i el teu avi perquè eren uns bons homes, però mai m’imaginava que penséssiu d’aquesta manera. És molt estrany que el teu pare pensi d’aquesta manera.

Sense entendre res, no sabia perquè li deia això, en Fritz li va dir mig enfadat en sentir-se acusat que el seu pare era un bon home, però la Matilda el va interrompre per dir-li:

Saps qui són els nazis? Els nazis són gent malvada que em volen expulsar d’Alemanya, que em volen tancar el negoci i que si poden em voldran matar a mi i a la meva família perquè som jueus. Ells ens odien a nosaltres, als jueus, i vosaltres us hi heu aliat. 

Palplantat escoltant-la, en Fritz, que encara no sabia què era l’antisemitisme, va dir-li el què li va dir en Goebbels aquell dia al restaurant; que els nazis volien formar una nova Alemanya per tots els alemanys i li va assegurar que ella era alemanya i que per tant no havia de patir. Mirant-se’l amb tristor mentre posava bé les llaunes de conserva, la Matilda li va contestar:

Ells només miren per uns alemanys, pels seus, no per mi, jo no sóc benvinguda en aquesta nova Alemanya que dius! Després de quedar pensativa durant uns segons darrere del taulell, li va afegir: Ara vés cap a casa que la teva mare deu estar patint.

Fent-li cas, en Fritz va tornar a casa amb les patates i un fort disgust, inclús no va saludar a en Johannas quan el va veure caminant amb el seu bastó i el seu barret de copa i d’ales dures. Estimava molt a aquella senzilla botiguera que sempre el rebia amb un somriure i li donava els millors caramels de la ciutat. En entrar a casa va deixar les patates a la cuina perquè la seva àvia les pelés i va anar un moment a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare si els nazis eren gent dolenta. Somrient per la pregunta i per veure-li la cara de preocupat, en Barnard li va contestar mirant tots els seus llibres:

Els nazis no són bons per ningú, ells volen destruir tots els nostres principis, volen acabar amb la nostra cultura per imposar la seva, una cultura en què només valdran els valors de la guerra i la destrucció. Les seves paraules són verinoses, són cants de sirenes que no hem d’escoltar mai. Ells només són militars que volen tornar a la guerra que em va deixar coix.

Després d’explicar-li els perills del nacionalsocialisme, en Barnard li va preguntar a què es devia aquella pregunta, i en Fritz li va explicar la conversa que havia mantingut amb la botiguera. Quan va veure que la pobra Matilda es pensava que ell era un nazi va anar-se’n tant ràpid com va poder a la botiga per explicar-li la veritat. Quan va entrar a la botiga, la Matilda en veure’l entrar amb aquelles presses li va cridar de por des de darrere del taulell:

Perdoni’m per les paraules que li he dit en el seu fill, no ho volia fer, no sabia el què em deia! Sisplau, no em faci mal! No m’enviï les SA aquí a la botiga.

Agafant-se les mans, la Matilda es va posar a plorar tremolosa i li va dir que pagaria el què fos per tal de que la deixessin viure amb tranquil·litat. Mirant-la amb tendresa, en Barnard li va donar un mocador blanc perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir que ella no havia de demanar perdó de res, que havia fet molt ben fet de dir-li aquelles paraules en el seu fill perquè encara era petit i no entenia què era el nazisme. Després d’explicar-li que no era un nazi, que tot el contrari, que era un socialdemòcrata enamorat de la República de Weimar i de la democràcia parlamentària, en Barnard li va demanar que el perdonés pel malentès i la va convidar per anar al següent diumenge amb la seva família a veure la pel·lícula alemanya muda Metropolis, una pel·lícula de ciència-ficció realitzada per la productora UFA i filmada pel director Fritz Lang, que va convertir la pel·lícula en una de les grans del cinema expressionista alemany i de la història del cinema mundial. Mentre s’eixugava les llàgrimes, la Matilda li va dir amb una veu trencada:

Tinc tanta por Barnard! No crec en el futur ara mateix, no veig un bon dia per l’endemà. Tinc la percepció que passarà alguna cosa dolenta amb els nazis. Són pitjors que l’Action Française. Abans pensava que França era el pitjor lloc pels jueus, però ara ja no sé què pensar. Déu meu! Esperó que acabi ràpid aquest malson.

Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va assegurar segut d’ell mateix que els nazis mai arribarien al poder perquè només eren un petit partit bavarès que feia molt de soroll però que ningú se’ls creia, i li va dir convençut de que en les següents eleccions no tindrien representació en el Reichstag perquè els alemanys eren un poble culte que sabria veure els perills i que com havien fet sempre derrotarien fàcilment als grups polítics racistes i antisemites. Sospirant desitjant que tingués raó, la Matilda es va animar davant d’aquelles paraules sinceres i li va donar uns quants caramels que guardava en un bol de cristall perquè els hi donés a en Fritz, que estava a la seva habitació parlant amb el seu germà sobre el nazisme. Mirant al carrer des de la finestra per veure com passaven els tramvies plens de gent i com un Mercedes negre descapotable de sis places amb sistema de sobrealimentació per compressor avançava sense problemes els ciclistes que anaven cap a les seves fàbriques, en Marwin li va explicar que ell odiava al nazisme com el seu pare i li va aconsellar que no parlés més d’aquell tema perquè disgustava en el seu pare ja que l’hi havia portat més d’un maldecap. Fent cas al seu germà, en Fritz no va parlar durant un temps sobre el nazisme, tot i que continuava tenint dubtes sobre qui eren realment els membres d’aquell partit que desfilaven de vegades per davant de casa seu amb banderes vermelles amb una circumferència blanca i una esvàstica negra i entonaven marxes militars.

Tots aquells pronòstics d’en Barnard semblava que es complien. El març de 1928 en Paul von Hindenburg va ser reelegit en una segona volta president de la República de Weimar, i en Barnard va veure aquell continuisme com la continuïtat de la República que venerava. A finals de maig de 1928 es varen celebrar les eleccions parlamentàries i la família Klein varen votar, com sempre havien fet, als socialdemòcrates, que varen guanyar les eleccions i varen constituir un govern de coalició presidit per en Hermann Müller i amb en Gustav Stresemann com a ministre d’Afers Exteriors. La família Klein es va mirar aquelles eleccions amb molt d’interès, i en Fritz estava content de que el partit pel qual havien votat els seus pares hagués guanyat hi ho celebrava com si l’Herta de Berlín hagués guanyat un partit de futbol. Després dels primers moments d’eufòria, en Barnard es va asseure a la seva butaca i va començar a pensar que els resultats no havien sigut tant bons perquè aquell partit amb el qual l’havien identificat, el NSDAP, havia tret 12 diputats, un 2,8% dels vots. A mesura que hi reflexionava amb una copa de conyac per celebrar el triomf dels seus, va començar a pensar en les paraules de la botiguera Matilda de que potser no hi hauria un bon endemà i ara creia que la democràcia parlamentaria era excessivament representativa. No volent-hi donar més voltes, es va posar a llegir el llibre de l’escriptor Thomas Carlyle, Història d’en Frederic II de Prússia. En Heinrich, per la seva part, es va posar content en saber que el partit comunista havia rebut quatre vegades més vots que el partit nazi obtenint 52 diputats i quan va anar l’endemà a la feina va portar unes xocolatines que havia fet la seva esposa per tots els treballadors.

En un dinar a casa de la família Metzler, on va ser convidat en Fritz per tot el què havia fet per la Galiana i perquè ella li volia ensenyar uns quadres que havia pintat, en Heinrich ja el va començar a veure com un adolescent capaç d’entendre les coses i tenia por de que es pogués aproximar als moviments nacionalsocialistes com altres joves ho estaven començant a fer. Sabia que molt havien entrat a les Burschenschaft, un moviment universitari nacionalista alemany que era clarament pangermanista, antisemita i francòfon. Primer li va fer quatre preguntes innocents sobre política, i en Fritz les va contestar sense massa fluïdesa i en algunes ocasions no sabia què respondre-li perquè no hi entenia encara. Confonia república i socialdemocràcia, i no va saber definir-se si era d’esquerres o de dretes perquè pensava que com a futur empresari no podria ser del bàndol de l’obrer. En veure que tenia la ment borrosa en aquest tema, en Heinrich li va demanar abans de beure’s un glop de vi que no sentís els cants de les sirenes nazis i que fes cas a les idees del seu pare. Mentre s’acabava de menjar les llenties amanides amb una mica de mantega, en Fritz, que no se sentia còmode amb aquella conversació, li va explicar que el seu pare era un exemple per ell i que mai faria res que el pogués disgustar. Un cop més relaxat a la cadira, en Heinrich li va explicar la seva posició política i li va dir que era un comunista convençut que veia les contradiccions del capitalisme i que demanava una reducció de la jornada laboral, la nacionalització de les empreses, el sufragi universal, un govern obrer que no depengués dels mercats i un Estat laic. En veure que el seu pare no callava i xerrava i xerrava pels descosits sense menjar i que en Fritz se sentia incòmode, la Galiana el va interrompre per dir-li:

Sí, pare, ho has dit mil cops que ets un enamorat de la Rosa de Luxemburg i de les seves teories, però ara menja que sinó no podrem anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz.

Veient que la seva filla tenia raó, en Heinrich va callar pensant que encara eren uns nens. Un cop varen acabar de dinar en Fritz i la Galiana varen anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz. Mentre passejaven tranquil·lament observant la columna amb l’estàtua de la deessa Victòria al bell centre de la plaça, la Galiana li va demanar a en Fritz que perdonés en el seu pare perquè quan parlava de política era una bomba, però li va dir que el tenia que entendre perquè estava molt il·lusionat pels moments polítics que els hi tocava viure. En Fritz li va contestar que no es disculpés, que hi estava acostumat a casa amb el seu pare de que es parles tant de política, però li va afirmar que a ell no li agradava la política. Creia que la política era avorrida i per la gent gran, i pensava que parlant de política no la impressionaria. Mirant un cop més a l’estàtua amb el fons del cel blau tacat per uns quants núvols blancs i amenaçadors, la Galiana li va confessar una cosa que no s’esperava en Fritz:

A mi si que m’agrada la política, penso que és important poder participar i tirar endavant la nostra jove República i t’haig de confessar que em sento atreta per les idees comunistes com les del meu pare. En Fritz s’ho mirava amb cara d’incredulitat mentre la Galiana continuava dient: De fet….. (amb una mica de vergonya ) vaig a reunions juvenils comunistes on llegim alguns dels discursos d’en Lenin o d’en Marx, sempre hi aprens coses i allí m’hi sento molt còmode amb aquell ambient obrer i humil. Algun cop he anat en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse de la Charlotenburger per acompanyar el meu pare.

Atordit i entenent perquè en Heinrich en sabia tant de política, en Fritz no va saber què respondre-li, estava impressionat per la confessió, i es va limitar a dir-li en broma:

Ahh! Tu ets d’aquestes que ens vol prendre la fàbrica per quedar-se-la!.

Posant-se a riure dolçament, la Galiana li va dir mentre caminaven:

No es tracta de destruir físicament l’empresari, es tracta de canviar la manera com ens relacionem, en les relacions de producció, el model en què es basa el capitalisme, el de sotmesos i explotadors, per eliminar les contradiccions que té aquest sistema com et deia el meu pare. No es tracta d’agafar la teva empresa perquè me la quedi jo. Amb això no faríem res.  

Veient que el seu amic es perdia li va explicar de forma més planera que desitjava un món més just, amb drets per tots els homes i totes les dones, on la dona viuria en igualtat amb l’home, en un món laic on no s’hagués d’utilitzar les armes i on tothom viuria amb les mateixes condicions i amb el mateix respecte. També li va comentar que la classe obrera era la qui tenia que liderar el poble perquè era majoritària i discriminada, i era la que tenia que posar-se a treballar per abordar la feina de destruir les relacions de producció capitalistes i desenvolupar un procés revolucionari i pacífic que els portés a una societat sense classes. En Fritz, continuant atordit d’aquella jornada tant política, va contestar-li que li respectava les seves idees i li va dir sense saber massa què dir que potser ell també ho era de comunista, cosa que la Galiana li va respondre més seriosa:

O estàs embarassat o no ho estàs, no pots no saber o saber una cosa que desconeixes. Que vegis siluetes d’homes no vol dir que vegis homes.

Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz li va preguntar si també era anarquista, i la Galiana li va contestar segura d’ella mateixa:

L’anarquisme és un Mahoma sense Alcorà.

No entenen res i no volent quedar malament, descaradament en Fritz li va preguntar mentre continuaven caminant:

Així no t’agrada la nostra societat que hem creat després de la guerra?

Reflexionant, li va sorprendre la pregunta, la Galiana li va contestar:

Vivim en una societat plenament capitalista i el capitalisme viu de la desigualtat, per tant, no defensaré mai aquesta societat que va sortir després de la guerra. Fent en Fritz una cara de circumstàncies, la Galiana li va afegir: Només l’absoluta igualtat dels beneficis per tots permetrà pensar sense miratges en una repartició racional dels beneficis segons un pla que ha d’estar dissenyat. Es tracta de buscar una societat més igualitària a on no es discrimini a ningú, ni tu ni en a mi. M’entens?

Pensant que ella anava errada, en Fritz li va preguntar:

Així, a tu t’agrada la dictadura com diuen molts comunistes? No t’agrada la democràcia?

Posant-se a riure tímidament i fent que no amb el cap, la Galiana li va clavar un miquel en dir-li:

Que et penses que vius en una democràcia real? Alemanya viu dins la dictadura del capital. No per elegir cada X temps a un cap d’Estat això és una democràcia! Només elegim un dictador per un temps que farà tots els possibles per preservar la seva classe i el sistema burgès. Mira’t al President Elbert, primer era un socialista convençut però quan va arribar a la presidència va trair els seus ideals i va preservar la burgesia.  

Estant-hi totalment en desacord, sabia que el seu pare li agradava el difunt President, en Fritz li va dir:

Amb la democràcia els teus poden arribar al poder, com els altres, en canvi amb el teu sistema els altres no poden arribar al poder. Això és injust i no és igualitari.

Fent-li primer manades amb el cap, la Galiana li va aclarir després:

El sistema parlamentari que t’agrada a tu és un sistema burgès dominat per aquesta classe i poden deixar momentàniament el govern a altres partits o altres ideologies sempre i quan es mantingui l’estructura econòmica i social del sistema que tu defenses, per tant no deixen mai de governar els mateixos, els teus. Per salvar la borsa de vegades tenen que abandonar la corona.

Confós, en Fritz li va contestar:

Però la dictadura del proletariat que dieu no és una solució. T’agrada a tu en Marx? El meu pare sempre em diu que va ser un gran home però pobre econòmicament i que és molt complicat entendre’l.

Posant-se més seriosa per haver de parlar d’en Marx, la Galiana li va respondre mentre veia a un home amb una botella de vi a la mà caminant fent ziga-zagues:

Si que es complicat. Per mi en Marx és la persona que va posar per primer cop una doctrina que va transformar el socialisme en una ciència amb unes bases i va traçar un camí que crec que s’ha d’agafar, desenvolupar i elaborar amb tots els detalls. Per dir-ho d’una manera més fàcil, ell va posar la primera pedra en aquest edifici que alguns volem construir. La seva doctrina ens demostra que el sistema capitalista és injust amb la classe obrera, que som la majoria.

Estranyat de que la seva amiga no cregués amb el sistema parlamentari com el seu pare, li va dir amb un to seriós i aturant-se després de donar unes quantes voltes a la plaça perquè les cames li començaven a fer figa:

La vida és injusta des de que naixem perquè no podem elegir com ens diem i no per això ens passem la vida queixant-nos per tot. Somrient la Galiana per aquella reflexió curiosa, en Fritz li va preguntar: Però bé deus creure en la nació alemanya? Això sí oi? Bé ets alemanya!.

Mirant-se’l llavors amb un tímid somriure mentre li continuava fent gestos de negació amb el cap, li va contestar:

Saps què penso? Que els pobles, com l’alemany, neixen, com les plantes, i les nacions es fan, com les armes, que són dissenyades, per tant jo crec amb els pobles no amb les nacions. Jo, com obrera, tinc més relació amb un obrer d’Itàlia que amb un burgès alemany perquè ens uneix el sentit de classe.

Creient que no era una obrera perquè el seu pare tenia un bon sou, li va afirmar després d’interrompre-la:

Però tu no ets una obrera, formés part de la classe mitjana com jo, teniu un bon sou a casa teu gràcies al sistema.

Rient ara descaradament, la Galiana li va contestar mentre tornaven a caminar per dones més voltes pel parc mentre els núvols anaven creixent i se sentia de lluny tro:

La classe mitjana dius? Mira, és com el nacionalisme, una invenció del capitalisme per fer-nos oblidar la nostra condició. Jo, com la majoria, sóc de classe obrera, la classe explotada pels capitalistes, els teus, i que tant necessiteu per tenir els vostres guanys a través de la nostra força de treball. Vosaltres acumuleu capital, nosaltres, els obrers, no. Per tant no som el mateix jo i tu. Veient que en Fritz s’interessava per aquell tema, no s’ho esperava, la Galiana li va preguntar: Tu de qui et penses que són la terra, els boscos, les aigües, les matèries primers, les eines, les vies, els mitjans de comunicació? En definitiva, els anomenats mitjans de producció.

Pensant uns segons mentre mirava els quatre arbres de la plaça que es movien pel vent, en Fritz li va respondre:

D’Alemanya, de l’Estat, que som tots nosaltres, tant tu com jo com el teu pare com el meu. No són de ningú en particular.

Escapant-se-li el riure, la Galiana li va contestar mentre el feia apropar a un arbre tot i que es varen espantar en veure i sentir el furor de Júpiter:

Mira tots aquests mitjans estan a disposició d’uns determinats individus, grups o classe que els utilitzen per explotar a la resta. Així funciona aquest sistema opressor, per això és injust, s’agafa tots els mitjans per treure’n el màxim de benefici explotant a la majoria. I tot això ho fan gràcies a que tenen el control de l’Estat, un Estat burgès que beneficia a només uns quants. Si vosaltres necessitéssiu cotó i aquesta matèria prima només és trobés a Uganda pots estar tranquil que el govern aniria a Uganda per protegir els vostres interessos. Però si a mi em falta un tros de pa, puc estar tranquil·la que el govern no m’anirà a buscar el pa i em deixarà morir de fam.

Pensant amb el seu pare, un socialdemòcrata, en Fritz li va preguntar:

I perquè no ets socialdemòcrata com la majoria?

Pensant-s’ho una mica més, la Galiana li va contestar:

Perquè la socialdemocràcia hauria de ser la unió del moviment obrer amb el socialisme, però en la realitat empetiteix el moviment obrer i es transforma en un moviment burgès. Et recordo que abans de la guerra la socialdemocràcia, quan era més reivindicativa amb els seus ideals obrers, era sempre un moviment a l’oposició, però quan es va tornar més burgesa va poder o li varen deixar arribar al poder.

Creient que no anava encertada, en Fritz li va dir mentre desembolicava un caramel de maduixa i veia com queien les primeres gotes:

El Partit Comunista no arribarà mai al poder, això és una fantasia, una utopia.

Sospirant per la conversa però més alterada en veure que el temps estava canviar per segons, la Galiana li va afirmar:

No ho saps! Els comunistes alemanys formem el partit comunista més nombrós d’Europa, a part del soviètic, és clar.

Amb ganes de tenir més respostes i no fent cas a les clemències del temps, en Fritz li va preguntar posant-se a menjar el caramel sense donar-li a la Galiana un altre que tenia guardat a la butxaca:

I quin socialista actual dels teus t’agrada a tu?

Pensant-s’ho una llarga estona per trobar noms li va contestar:

Ara mateix m’agrada en Kurt Hiller, que està influenciat per en Hegel i en Schopenhauer, i és un gran defensor de la pau i de les minories sexuals. És un home que crec que arribarà lluny, ja ho veuràs. A més, t’aconsello que et miris els quadres del pintor expressionista Georg Grosz i entendràs el per què sóc tant crítica amb aquesta societat que ens envolta. 

Sense entendre qui eren aquelles persones li va preguntar ja cansat i començant a sortir de la plaça en veure que el xim-xim es convertien en gotes més grosses:

Però com voldries que fos Alemanya?         

I la Galiana li va contestar d’immediat:

Jo vull una Alemanya rica, alemanya i equitativa, que avanci a un nou pas que no sigui súbdit del capital.

Sense més arguments, en Fritz li va preguntar sense coneixement i començant estar cansat de tant parlar mentre anava mirant al cel:

Tu no deus pas creure amb Déu?

Amb un somriure a la boca, sabia que en Fritz s’ho estava passant malament però quedava impactada i contenta de que fos tant curiós, li va respondre:

No, no crec amb les religions, crec que Déu no és res més que una invenció de l’home per justificar els seus temors, però t’haig de reconèixer que hi ha gent dins de l’Església amb la qual m’hi sento plenament identificada com el sacerdot Max Josef Metzger (Metzger era un sacerdot pacifista que durant la Primera Guerra Mundial va participar en la fundació de l’Aliança per la pau dels catòlics alemanys) o el teòleg de la Universitat d’aquí Berlín, en Dietrich Bonhoeffer.

Mirant-li els ulls blaus, la Galiana li va preguntar mentre agafaven la Wilhelmstrasse per tirar carrer amunt cap a casa:

 I tu? Que hi creus?

Quedant-se aturat sense respondre, no s’havia preguntat mai aquest tipus de cosa, es va posar a rascar el seu curt cabell ros que començava a quedar moll per la pluja i va respondre no massa segur:

No ho sé, no m’ho he plantejat mai, el que si ser és que a casa no anem a cap església, però se’m fa complicat pensar que amb la mort tot s’acaba, no sóc massa amic del cos. Crec que l’ànima no desapareix però no t’ho puc ni afirmar ni negar.

Per tancar el tema, la Galiana li va dir:

Així tu ets un agnòstic vergonyant! Si et rasquéssim trobaríem a un idealista.    

Amb aquella llarga conversa en Fritz es va posar trist perquè no entenia del tot què era el comunisme, pensava que havia decebut a la Galiana, fins llavors creia que el comunisme volia dir manifestar-se per cobrar més a la fàbrica, i després d’arribar a la Leipziger Strasse varen acabar aquella conversa. Per deprimir encara més a en Fritz, abans d’arribar a casa seu la Galiana va saludar molt amablement a en Dannel, que havia fet una bona estirada amb pocs mesos i la seva altura empetitia a la resta. Deixant-la al seu pis trist i gelós mentre queia un bon xàfec, en Fritz va tornar a casa seu corrents i va esperar nerviós a la butaca que el seu pare tornés de la feina. En veure’l entrar per la porta xop com un ànec perquè no portava paraigües, en Fritz va córrer cap al rebedor i li va demanar sense saludar-lo que li expliqués tot el què sabia sobre el comunisme. Somrient i estranyat per la reacció del seu fill, que d’un dia per altre li canviava el nazisme pel comunisme, en Barnard va tancar la porta a poc a poc, es va treure el barret i la jaqueta molla i el va portar a la biblioteca amb un somriure a la boca. Assentat a la seva butaca li va explicar amb pocs detalls sobre amb què es basava el comunisme i li va parlar d’en Karl Marx, d’en Friedrich Engels i d’en Vladimir Lenin i de les revolucions obreres com les revolucions de 1848. En Fritz l’escoltava amb atenció i intentava entendre el màxim de coses, però també estava saturat de tanta política i començava a tenir migranya mentre a fora deixava de ploure i sortia el Sol. Veient que el seu fill l’anava entenent perquè anava fent que sí amb el cap, en Barnard es va atrevir a parlar-li de la teoria científica del materialisme històric d’en Marx, però allí en Fritz es va perdre per complet i li va dir que ho deixés córrer, que se’n anava a jugar amb en Georg i en Lou ara que sortia l’astre rei. Abans de marxar, reflexionant dret, li va dir amb seguretat:

A veure, el comunisme no ha de ser tant bo perquè tu sempre ens has dit que en Iosif Stalin és un dictador i que l’odiaves. A més, aquests pla porten armes.

Content per la reflexió del seu fill, en Barnard li va respondre que era cert que aquell home no era del seu gust, que era un opressor de les llibertats, però li va explicar que aquell home no es regia amb les bases del comunisme i que no havia seguit els ideals i amb la forma de governar d’en Lenin, a qui tampoc idolatrava. Per clarificar-li les seves idees li va dir:

Mira, totes les dictadures són dolentes, no n’hi ha cap de bona, ni la comunista, però el dia que un poble no deixi entrar en Marx a dinar serà un poble lligat.

Recordant llavors que la Galiana li havia recomanat que es mirés els quadres del pintor George Grosz, li va demanar abans de marxar si tenia algun llibre d’aquell pintor expressionista, i en Barnard li va contestar mentre resseguia amb la mirada els llibres de la biblioteca:

Llibre…. no en tinc cap perquè en puguis veure alguna obra, però si que el conec, sovint estar en la Weinhaus Huth d’aquí la Potsdamer Platz prenent notes de l’ambient de la ciutat mentre es pren un cafè.

Pensant que seria una bona oportunitat per tornar a sorprendre a la Galiana, li va demanar si li podia presentar a la Galiana, cosa que el seu pare li va respondre que no hi hauria problema. Content, en Fritz va marxar a jugar amb els seus amics que l’esperaven a fora mentre deixava el seu pare a la butaca llegint el Berliner Tagblatt, que li portava cada matí en Martin. Mentre llegia el diari, en Barnard pensava que en Fritz havia crescut molt; ja era un noi alt, fort i ja patia els primers afectes de la pubertat amb els primers grans a la cara, però li disgustava que no s’impliqués amb el món dels adults com feia el seu germà, que ja havia començat a treballar a la fàbrica després de sortir de l’escola. Per la seva part, la seva estimada filla Katrina, que acabava de fer vuit anys, es passava el dia de l’escola a casa i només sortia per jugar amb els seus amics d’en tant en tant. Un dels seus amics era en Hans-Joachim Marseille, un futur aviador de la Luftwaffe, que era un any més gran que ella, i que algun cop havia anat a casa dels Klein a jugar i en Barnard li demanava que li parlés amb francès per poder-lo practicar. En Marseille provenia d’una família immigrant francesa i el seu pare era el general Siegfried Marseille. Quan en Marseille es va anar interessant pels avions la Katrina el va avorrir ràpidament i varen deixar de ser amics perquè com el seu pare odiava el món militar.

Al cap d’un parell de dies, després de que el seu pare li digués després de tornar de la feina que el pintor era a la Weinhaus Huth prenent un cafè, en Fritz va córrer cap al pis dels Metzler. Tocant repetidament i insistentment el timbre cada cop més rovellat, en obrir-li la porta la Galiana li va demanar sense dir-li hola que el seguís ràpidament. No sabent què l’esperava, va seguir a en Fritz fins a casa seva, on a les quatre escales de l’entrada els esperava en Barnard, que parlava aquell moment amb en Hermann sobre què feia en Dannel a la Universitat, i tots tres es varen dirigir cap a la Potsdamer Platz. En entrar en el bar, en Barnard va anar a saludar directament a en George Grosz, que estava assentat tot sol en una taula prenent un cafè tot contemplant a la gent que anava a la immensa plaça per agafar el tramvia o l’autobús. La Galiana no el va reconèixer perquè no l’havia vist mai, sempre havia vist els seus quadres però no una fotografia seva. Després de saludar a en Barnard, el pintor va retirar les seves notes i va demanar-los molt amablement que s’asseguessin amb ell en aquella petita taula. Asseient-se a les cadires de fustes, en Fritz va fer com d’amfitrió i li va dir a la Galiana:

Galiana, et presento a en George Grosz.   

Canviant-se-li la mirada de cop, la Galiana va quedar impactada i tremolosa mentre seia, no s’ho creia, i li va donar tímidament la mà. Després de demanar una Berliner Weisse i dues Afri Coles, en Barnard li va explicar en el pintor que la Galiana també pintava i que ho feia molt bé per l’edat que tenia, cosa que va posar vermella a la noia. Encuriosit, en Grosz li va demanar mentre s’encenia la seva pipa de fumar quin era el seu estil favorit, i la Galiana li va contestar que li agradava l’expressionisme com el que ell pintava i li va explicar que volia ser una pintora com ell en el futur. Posant-se a riure mentre deixava anar el fum de la pipa, en Grosz li va contestar:

Això està molt bé, és una feina fascinant, però també t’has d’enfrontar a diverses demandes quan el que pintés no és del gust del règim. Recorda una cosa, la pintura no s’ha inventat per decorar habitacions. La pintura ha de servir per criticar i per fer pensar.

Acabant-se de beure el cafè, el pintor li va aconsellar que pintés amb tinta i amb aquarel·la i que no deixés de pintar mai la realitat que li ensenyaven els seus ulls i que fos crítica amb aquella realitat burgesa. Escoltant bé les paraules del pintor, la Galiana es va sentir una afortunada en poder ser alliçonada per un dels millors pintors d’Alemanya. Però en Fritz, que veia que quedava desplaçat de la conversa i es començava a posar gelós, li va preguntar en el pintor:

Què li sembla a vostè el nazisme?

Sospirant trist i encenent les cendres de la pipa, en Grosz li va contestar:

Mira, el nazisme no s’aguantaria sinó fos per la burgesia. Tens que pensar que a darrere d’en Hitler hi han grans industrials d’Alemanya que es vendrien al diable per garantir el seu capital. Sense ells el nazisme no hagués sortit de Munic i no s’hagués presentat a les eleccions. Mirant a la Galiana li va dir trist i amb una veu seca: Per desgràcia també hi ha artistes que han donat suport a aquest moviment, com l’Emil Nolde. Quina llàstima.   

Pensant que no era un bon tema per ell, en Barnard, que no li havia dit que ell era un burgès dels que odiava, li va tornar a demanar a en Grosz que els parlés de pintura perquè li ensenyés més coses a la Galiana i va tocar la cama esquerra del seu fill perquè no fes més preguntes d’aquell estil. Entenent que en Barnard estava cansat de la impertinència del seu fill, el pintor li va dir a la Galiana que agafés el model d’en Gustave Courbet amb el seu quadre El taller del pintor. Dient-li que així ho faria, la Galiana va quedar fascinada amb aquell home. Després de que en Fritz li caigués sense voler el cendrer al terra després d’agafar la seva beguda, en Grosz es va acomiadar d’ells i va marxar cap a la barra per pagar el seu cafè. Després de que el pintor marxés Potsdamer Platz avall, la Galiana els va agrair profundament aquell detall i li va demanar a en Barnard que li deixés convidar-los. Dient-li que de cap manera, en Barnard de cop es va quedar mut en notar com el seu fill li feia senyals amb els ulls perquè marxés. Fent un petit somriure entenent que feia nosa, es va beure la cervesa d’un glop i els va deixar sols després de pagar les begudes. Acabant-se l’Afri Cola sense deixar de mirar fora la finestra com feia en Grosz, la Galiana li va explicar a en Fritz quina era la seva idea de com hauria de pintar, volia ser crítica amb la societat com en Grosz.

Després de sortir del bar, la Galiana li va demanar que l’ajudés a pintar i es varen dirigir als bancs de la Pariser Platz perquè allí volia pintar la Porta de Brandenburg. Travessant la Potsdamer Platz, la Galiana es va aturar un moment per sentir com tocava el saxofon en Wilhelm al costat del rellotge de la plaça. Mentre l’escoltaven en ple Sol, varen tornar a trobar-se a en Dannel, que va fer un petó a la mà de la Galiana per saludar-la i es varen posar a xerrar mentre en Fritz se’ls mirava envejós. Després de sentir durant uns segons més com en Wilhelm tocava el saxofon i de que en Dannel marxés amb uns seus amics, varen continuar pujant cap a la Porta de Brandenburg. Preocupat per la relació de la Galiana amb en Dannel, en Fritz li va dir sense la seva vitalitat:

Escolta, que trobés maco a en Dannel?

Somrient, no li va voler contestar la pregunta fins que es varen asseure en un banc de la Pariser Platz per contemplar la Porta, i quan va estar ben asseguda li va respondre:

Molt, és un noi molt atractiu i molt maco.

Sospirant enrabiat i gelós, en Fritz va fer cares de pomes agres i no li va dir res més fins que la Galiana li va confessar en sospitar que estava gelós:

En Dannel és molt maco però pots estar tranquil que mai s’interessarà per mi.

Fent que no amb el cap, en Fritz li va dir avergonyit i mirant la Porta:

Tu ets molt maca, podries enamorar a qualsevol.

Somrient descaradament, no sabia si tenia que dir-ho o no, finalment li va confessar:

Escolta, en Dannel no li agradaré mai per una qüestió molt senzilla, no li agraden les noies. Ja m’entens suposo?.

Estranyat i amb cara de sorprès, no ho havia sospitat mai que el seu veí no li agradessin les noies, en Fritz li va afirmar amb poques paraules que l’entenia i li va parlar d’un altre tema perquè no volia parlar de l’homosexualitat. Per ell era un tema tabú i no entenia com un home li podia agradar un altre home, tot i que ho respectava sempre i quan no ho hagués de veure. Els següents dies va saludar amb més bona cara a en Dannel quan se’l trobava a fora l’entrada o quan li anava a fer classes particulars perquè sabia que ja no era una competència per ell, tot i que ja no li agradava que se li apropés tant quan feien classes.

A finals de 1928, en Barnard sortia d’una reunió a casa d’un industrial a Dahlem, un elegant barri residencial de la ciutat, i es dirigia amb el seu Ford T cap a casa seva tot orgullós del cotxe que havia fet rentar hores abans. Li encantava conduir pels carrers de la capital alemanya, sovint es perdia per la zona de la Schöneberg, i va decidir aquell dia agafar-s’ho amb tranquil·litat gaudint de la carretera i tocava el clàxon quan veia a unes quantes noies joves i boniques. Quan va quedar aturat per unes obres va sentir que una parella els cridava, però com que ja tenia els primers problemes de visió, no volia portar ulleres, no va reconèixer a aquell home que el cridava fins que el va tenir just davant. Era en Goebbels amb un diari a la mà que sortia d’una trobada del partit nazi i anava acompanyat per una noia jove que vestia molt atrevidament pel fred que feia amb una faldilla que li feien ensenyar les cames primes i blanques com la neu que començava a caure. Després de saludar-lo, en Goebbels li va demanar si el podia portar amb aquella noia al parc de l’Alexandreplatz per, segons va dir mentre li picava l’ullet, passejar amb tota la tranquil·litat del món. Tenint curiositat per saber què estaven fent ara els nazis després de perdre les eleccions, en Barnard hi va accedir sense mostrar gaires alegries. Un cop dins del cotxe, en Goebbels, que es va asseure al costat d’en Barnard mentre la noia es va asseure al darrere i no parava de maquillar-se els llavis amb un mirallet que portava, es va començar a mirar el cotxe i li va dir tot encuriosit:

És estrany que vostè no tingui un cotxe alemany, però com a mínim se li ha d’agrair que hagi triat a un Ford.

No entenen perquè li havia dit allò, el cotxe li havien recomanat i portat els seus inversors nord-americans, li va preguntar si no li agradaven els cotxes Ford. Rumiant-s’ho amb aires xulesc repenjant el braç dret a la finestra, en Goebbels li va contestar:

Home, jo els seus cotxes no són del meu gust, no deixen de ser nord-americans, capitalistes, però si que m’agrada en Henry Ford, aquell home és l’únic nord-americà que val la pena. Mentre li agafava el braç dret d’en Barnard li va dir cridant: És un dels nostres! Només cal llegir el seu llibre, el Jueu Internacional, per saber-ho i a més se li ha d’agrair que construís el seu imperi seguint els models de les companyies alemanyes Daimler i Benz.

Empassant-se la saliva mentre es començava a desenamorar ràpidament d’aquell cotxe que tant li agradava per la seva elegància, en Barnard va canviar de tema mentre anava conduint pels pocs transitats carrers de la ciutat i li va preguntar pels resultats electorals que havien tingut. En Goebbels, que es pensava que en Barnard simpatitzava amb ells i que estava preocupat pels aparents mals resultats, li va contestar que podien sembla dolents, però que el partit anava creixent a un ritme mai vist i que ara contaven amb gent molt important com en Hermann Göering, considerat per molts un heroi de la Primera Guerra Mundial per les seves gestes amb els caces, que havia tornat feia uns mesos de Suècia, i alguns industrials poderosos que els finançaven. Amb un somriure a la boca, el ministre li va dir que se’ls hi havia fet complicat canviar la vestimenta militar per la vestimenta civil amb vestits negres. En Barnard l’escoltava amb atenció i amb preocupació a la vegada que conduïa, i en Goebbels no li deixava de parlar orgullós del futur del partit mentre mirava descaradament a les noies que passejaven per l’Unter den Linden sense tenir en compte que anava amb una noia. El líder nazi li anava insistint de que necessitaven que passés alguna cosa que desestabilitzés la República per poder acabar amb ella des de dins per poder instaurar un règim més popular basat en la cultura Völkischer. Quan varen arribar a l’Alexanderplatz, en Goebbels va baixar ràpidament del cotxe per obrir la porta del darrere perquè baixés la seva amiga i li va donar a en Barnard un exemplar del Der Angriff, el setmanari que ell dirigia, i li va demanar que se’l llegís i li va dir que esperava veure’l aviat en un míting. En Barnard li va contestar des del cotxe que potser algun dia hi aniria i va marxar cap a casa amb la idea de llegir aquell setmanari a la seva butaca.

Quan va arribar a casa, la Luane, que estava estranyada de que el seu marit hagués tardat tant, li va preguntar en sortir de la cuina on havia estat tota aquella estona, però en Barnard estava massa intrigat per llegir aquell setmanari i li va contestar de forma intel·ligible que havia anat a donar una volta. Pensant que anava cansat de la feina, la Luane va anar al cotxe, aparcat davant de casa, sense que en Barnard se’n adones, per anar a buscar una ampolla de llet que s’havia deixat als seients de darrere del cotxe quan varen anar a comprar en un gran magatzem de la ciutat. Quan va agafar la llet del seient, va sentir que el cotxe feia olor a perfum femení i es va quedar impactada en trobar-hi per sorpresa seva un pintallavis a damunt dels seients. Era de la noia amb qui anava en Goebbels i se l’havia deixat quan el líder nazi l’havia fet baixar del cotxe. De seguida es va pensar que era una infidelitat del seu marit, ara entenia perquè estava tant estrany i perquè havia tardat tant. Enfadada com mai ho havia estat, va agafar enrabiada una pedra que va trobar al carrer i la va tirar amb totes les seves forces contra el vidre de davant del cotxe mentre la Klara no la deixava de mirar encuriosida des de darrere d’una farola fent veure que esperava un taxi. Pujant les quatre escales de l’entrada corrents, va entrar emprenyada a casa, va anar a buscar a en Barnard, que estava llegint amb molta atenció el Der Angriff, i sense dir-li res li va treure el diari de les mans i li va clavar un parell de bufetades ben fortes. Sorprès i amb la cara calenta, en Barnard va posar-se les mans al cap mentre la seva esposa l’insultava dient-li el nom del porc amb la mà aixecada per clavar-li una altra bufetada. Amb les mans al cap per protegir-se, en Barnard li va cridar desconcertat què passava i la Luane li va respondre enfadada i escapant-se-li capellans per tot arreu:

Ets un porc, com has pogut fer-me això a mi i en els nens? No et fa vergonya!

Amb la cara vermella de ràbia, la Luane li va ensenyar el pintallavis. Espantat, en Barnard es va mirar aquell pintallavis i va exclamar encongit:

Ah! És el d’aquella noia…..

Però abans de que pogués dir que era d’una noia que anava amb en Goebbels, la Luane li va dir molt seriosa i amb els ulls apunt de sortir-li disparats:

O sigui que ho reconeixies! Fora d’aquesta casa tu i els teus maleïts llibres! Marxa amb la teva amiga i ves a una casa de maturrangues!

Aprofitant que la Luane estava plorant desesperadament al sofà del menjador, en Barnard li va explicar amb por que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes i que aquell pintallavis era el de l’amiga d’en Goebbels. Però la Luane, que no deixava de plorar, no s’ho creia i li va exigir amb el coixí a la cara perquè no la veiés plorant que fes les maletes i marxés corrents. Resignat i sense saber què fer, en Barnard li va dir que cometia un greu error i li va repetir que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes.

Al cap d’uns minuts, mentre en Barnard feia trist i enfonsat la maleta a dalt a la seva habitació, va sonar el timbre de la porta. La Luane, que continuava molt enfadada i alterada, va obrir la porta amb energia, però quan va veure que qui havia tocat el timbre era en Goebbels amb una noia se li va quedar la cara blanca com la de l’amiga del líder nazi. A en Goebbels també se li va quedar la cara blanca en veure com l’hi havia obert la porta, inclús va estar apunt d’anar de trompis en fer un pas enrere cap. Posant-se bé el barret, el líder nazi li va demanar que l’excusés per presentar-se sense avisar però que la seva amiga s’havia deixat un pintallavis molt car al cotxe del seu marit quan els havia portat a l’Alexanderplatz i que gràcies a un amic seu que els coneixia havia sabut la seva direcció. La Luane, que tenia el pintallavis a la mà per llançar-lo carrer avall, es va posar de tots colors en veure que havia comès un greu error i de cop va sentir darrere del seu clatell l’alè del seu marit que havia baixat tant ràpid com va poder de dalt a l’habitació en veure el gauleiter des de la finestra. En Barnard, amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella de la seva esposa, que estava immòbil avergonyida:

Que no li donés aquest pintallavis? No te’l volies pas quedar oi?

En Goebbels es va quedar esperant sense entendre res amb la seva amiga al costat fent cara de circumstàncies davant d’aquella escena, i després de veure passar el tramvia la Luane va reaccionar i li va donar a aquella noia el seu pintallavis. Després de tornar a demanar perdó, en Goebbels va veure des de l’entrada la butaca d’en Barnard amb el setmanari Der Angriff al damunt i va pensar que s’estava llegint el diari i li va dir orgullós posant-se a pica el cor amb la mà:

Com que veig que és una persona compromesa amb el nostre moviment faré que li arribi cada setmana el Der Angriff i el Völkischer Beobachter, també.

Espantat pel que poguessin dir els seus veïns si veien que li duien aquells diaris, en Barnard li va dir que no calia, que no era necessari, que el podia anar a comprar a la llibreria, però en Goebbels li va dir mentre es baixava els quatres esglaons de l’entrada per dirigir-se a un taxi que els esperava, que no sigues tant modest i que a ell no li costava res fer-ho. Quan li anava a dir que no volia aquell diari i que no era un nazi, en Goebbels es va mirar el cotxe d’en Barnard i els vidres que hi havia a terra, i li va preguntar si havia tingut un accident. Sense entendre res i amb la Luane amb una cara vermella de vergonya, va baixar les quatre esglaons de l’entrada i en veure el vidre de davant del cotxe trencat li va estar apunt d’agafar un atac de cor. Es va contenir un crit per no fer un espectacle i va explicar-li en el líder nazi que li devia haver caigut un mal esperit a sobre. Mirant-s’ho amb estranyesa, en Goebbels va agafar a aquella noia pel braç sense gaires modals, es varen acomiadar i varen entrar al taxi per marxar en direcció a la Potsdamer Platz. Un cop es varen quedar els dos sols al rebedor de casa després de tancar la porta perquè encara hi havia la Klara mirant des de darrere a una farola, la Luane li va demanar mil perdons, li va repetir una vegada i una altra que estava molt penedida i que mai més tornaria a desconfiar d’ell. En Barnard, mostrant un cop més que era un bon home, li va dir que com a càstig aprofitarien que els nens ja eren grans per quedar-se amb l’Elise per anar al Deutscher Theater per anar a veure l’Òpera del tres centaus del director teatral Bertold Brecht, que estava sent representada per tot el món, i que després anirien a sopar ells dos en el Horcher, un dels restaurants més luxosos de la ciutat que havia obert el 1904. Entusiasmada per aquella escapada que esperava que fos romàntica, la Luane li va fer un petó de pel·lícula i li va demanar que l’esperés uns segons perquè s’havia de treure el davantal verd i s’havia de canviar de roba i posar-se una mica de maquillatge. Abans de pujar les escales per anar a dalt a l’habitació, en Barnard li va dir en to de broma:

No necessitaràs una mica de pintallavis? Sí vols te’n puc portar un de molt car?

Aturada a mitja escala, la Luane se’l va mirar amb un tímid somriure de vergonya i va anar corrents a canviar-se. Mentre la seva esposa es canviava, en Barnard se’n va anar amb els seus fills, que estaven a l’habitació d’en Marwin estudiant, i els va demanar que aquella nit es portessin bé i que no fessin empipar a la seva àvia. Tots varen prometre-li que es portarien bé, i en Fritz li va dir somrient:

Anirem a dormir d’hora, però per favor no em porteu cap altre germà que sinó em quedaré sense fàbrica.

En sentir el seu fill en Barnard es va posar a riure i li va dir que d’acord, que no tindria cap altre germà. Tornant a baix en veure que la seva esposa tardava en maquillar-se al lavabo, es va assentar a la butaca per acabar de llegir el Der Angriff i es va quedar una estona reflexionant veient com el seu fill Fritz s’estava fent gran i com cada dia que passava entenia més coses. Després de que els pares marxessin cap a la Potsdamer Platz per agafar un tramvia perquè no podien agafar el cotxe amb el vidre trencat, els nois varen anar corrents a la cuina a demanar-li a la seva àvia que els cuinés pasta i els deixés menjar un bon tros de xocolata. L’Elise, que era com una santa amb els seus nets, va accedir-hi de bona gana i es va posar a cuinar macarrons amb botifarra mentre els donava el bon tros de xocolata que en Barnard guardava al rebost on hi guardava unes ampolles don Perignon. Quan estaven endrapant la xocolata, en Fritz li va preguntar a la seva àvia com era el seu marit, el seu avi, en Berger. Després d’un llarg silenci on la seva àvia va deixar de tallar els talls de botifarra, l’Elise no sabia què contestar-li davant d’aquella innocent pregunta i, de cop, se li varen omplir els ulls de llàgrimes pensant amb el seu marit. Després de fer el cor fort, li va dir mentre li acariciava el curt cabell que va ser un gran home i que l’hi hagués agradat molt conèixer els seus nets, però recordant-lo no es va poder contenir més i va marxar corrents al lavabo perquè no la veiessin plorar. Veient que com sempre havia parlat més del compte, en Marwin va agafar amb força al seu germà i li va dir que no tornés a fer aquestes preguntes, que ja era gran per ser tant estúpid. Cridant de dolor davant la força que feia en Marwin, en Fritz es va posar a plorar i va llançar la xocolata al terra. Davant d’aquells plors, l’Elise va tornar corrents a la cuina i els va demanar perdó i es va posar bé el davantal blanc i els va dir que no tenia ganes de parlar del seu marit i es va tornar a posar a cuinar els macarrons. Tots la varen entendre i no en varen parlar més respectant la voluntat de la seva estimada àvia, que els va preparar un abundant plat de macarrons que varen menjar amb molt d’entusiasme.

El 1929, tant en Marwin com en Fritz varen fer la típica estirada dels nois. En Marwin era un noi responsable i seriós, ja era tot un home, vestia ja amb una camisa i una americana d’adults i ajudava a casa i cada cop agafava més pràctica a la fàbrica sent capaç de substituir el seu pare quan anava en una reunió de feina. Per la seva part, en Fritz tenia les coses més clares, la veu l’hi estava canviant, li començava a sortir barba, que s’afaitava amb una navalla del seu pare, vestia més correctament, anava pel seu propi compte a la perruqueria de l’Otto perquè sempre volia portar el cabell curt i no tenia tantes sortides de to com havia tingut abans. La seva relació amb la Galiana es va intensificar, tot i no ser parella, i es passaven hores junts passejant pels carrers de la ciutat i inclús l’acompanyava en alguna manifestació comunista o en alguna trobada d’aquell moviment que anava respectant cada cop més. Ell no es considerava comunista perquè continuava pensant que els sistemes dictatorials no eren la solució, però simpatitzava amb el moviment i anava entenent cada cop més què simbolitzava, perquè lluitaven i què reivindicaven. El seu gran interès continuava sent la Galiana, que ja era tot una dona i molt atractiva, i pensava que en un moment o altre li explicaria el què sentia per ella, però no s’atrevia a fer-ho per por a ser rebutjat.

L’1 de maig de 1929, els dos nois varen anar sense que els seus pares ho sabessin a una manifestació comunista per reclamar més drets i més llibertats. Després d’esperar uns quants minuts a que la manifestació agafés cos, de seguida varen veure que la plaça on estava s’havia quedat petita i es varen veure atrapats enmig dels manifestants que onejaven banderes vermelles amb la falç i el martell i anaven cridant càntics contra el govern de la República. Sense poder sortir del mig, varen veure que alguns manifestants anaven armats amb pistoles Parabellum Luger, cosa que va disgustar profundament a la Galiana ja que volia una revolució sense sang tal i com volia la Rosa de Luxemburg. Era tant conegut el seu pacifisme que en Martin en to de broma l’anomenava La petita Rosa. Mentre es posaven a cridar les mateixes consignes que els demés cridaven, varen sentir a mitja manifestació uns quants trets de la policia. Espantats pel soroll de les armes de foc, d’immediat varen començar les corredisses dels manifestants que fugien cap a un lloc segur i anaven d’una banda a l’altra sense mirar a qui trepitjaven. En Fritz i la Galiana volien sortir d’allà ràpidament, inclús varen veure que uns manifestants treien les seves Brownings, però en caure’ls-hi una dona gran davant seu es varen quedar quiets i sense saber com reaccionar. Mentre sentia els crits de la gent que cridava histèrica i es trepitjaven els uns amb els altres, en Fritz va veure en una cantonada a una persona abatuda pels trets per la policia i la Galiana es va posar a plorar espantada mirant aquella dantesca escena. Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz, que no parava de rebre espentes de la gent que fugia desesperada, va agafar de la mà a la Galiana i va obrir pas entre la gent amb molta força, inclús va apartar a homes que feien el doble que ell. Tenia clar que havia de protegir a la seva estimada i volia fer el què fos per ella. Després de posar-se a darrere d’un tramvia encara varen continuar sentint els trets i les corredisses de la gent que no parava de cridar i d’insultar als policies. Després de respirar més tranquils en veure que estaven a un lloc segur i que la gent tornava cap a casa, els dos varen decidir córrer cap a casa seva. La Galiana de seguida es va tancar al seu pis i després d’agrair-li a en Fritz que la salvés d’aquella situació, el noi va tornar corrents cap a casa per explicar-ho a la família.

Però quan va entrar a casa, suat com si hagués anat a córrer una marató i amb la camisa per damunt del pantaló, va veure que la família estava reunida en el menjador i que en Marwin anava agafat de la mà d’una noia morena tant alta com ell. Sorprès, mentre es canviava de sabates per posar-se les sabatilles de cuir en el rebedor va preguntar què passava, i el seu germà se li va apropar amb la noia i li va presentar per sorpresa seva a la seva xicota. Es deia Elisabeth, era una noia britànica que portava el cabell curt i negre com el sutge, que feia poc que havia vingut a viure a Berlín. Els seus pares eren professors d’anglès a la Universitat Humboldt. Encara alterat per la manifestació i no deixant de pensar amb aquell home mort, era la primera persona morta que veia, es va desencantar pel fet de que el seu germà tingués xicota perquè sempre va pensar que ell seria el primer dels germans amb la Galiana. Mirant-se aquella situació amb ràbia i impotència, va pujar a dalt a la seva habitació excusant-se de que havia de fer els deures i no va explicar mai que havia anat a aquella perillosa manifestació. En Barnard el va entendre de seguida i quan tots eren fora per veure la bicicleta que tenia l’Elisabeth per moure’s per la ciutat, va pujar a l’habitació del seu fill per dir-li que el seu germà era més gran i que no volgués imitar-lo, que no seria bo per ell, i li va explicar que ell de jove l’hi va costar molt tenir parella fins que va conèixer a la seva mare. En Fritz, que va pensar que era millor no dir-li en el seu pare on havia anat, es va agafar aquella conversa com si el seu pare li estigués dient que el seu germà era millor que ell, i se’n va anar al llit sense sopar amb un fort disgust a sobre i espantat encara d’haver sentit trets. Recordant la cara d’aquell home abatut es va passar la nit en blanc.

Tot i aquest petit incident, en Fritz gaudia de la vida; la Galiana cada cop li feia més cas, anaven junts a tots arreu i l’ajudava a pintar, inclús ella li va regalar un quadre que havia pintat de la catedral de Berlín. En el col·legi les notes eren més que acceptables i s’estava interessant per la medicina amb el propòsit de ser doctor pensant deixar la fàbrica en el seu germà i a la seva germana. Els seus amics, en Lou i en Georg, el tenien en gran consideració, eren molt bons amics tots tres, es confessaven tots els secrets que sabien i es passejaven com tots els vailets pels carres de Berlín gaudint de la neu a l’hivern, del parc a la primavera, del riu a l’estiu i a la tardor tornaven al parc. Els seus pares l’estimaven i el seu pare entenia que no anés a treballar a la fàbrica i li deixava els diners que volia perquè es comprés coses, pensant que se’ls gastava amb llaminadures a la botiga de la Matilda, tot i que molt sovint se’ls gastava en comprar-li coses per la Galiana com alguns llibres de pintura de la llibreria d’en Martin, o la convidava al cinema, que ja hi anaven sols. El dia de l’aniversari de la Galiana li va regalar un vestit de la botiga de l’Albert i de la Helga i el llibre de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el món, que era tot un èxit en el món i que tant li va agradar a la Galiana per la gran cruesa amb què l’autor explica la seva experiència en el front occidental durant la Primera Guerra Mundial.

Però tot va canviar a l’octubre d’aquell any amb la caiguda de la borsa de Nova York, el divendres negre, que portaria com a conseqüència una greu crisi econòmica que va provocar que els nord-americans traguessin totes les seves inversions d’Alemanya. De seguida l’empresa dels Klein es va veure greument afectada perquè l’empresa Fillmore va retirar totes les seves inversions que havia fet fins llavors. Ràpidament es varen quedar amb poca feina i els estalvis es varen acabar ràpidament. Desesperat, en Barnard va tenir que acomiadar a 15 dels 30 treballadors que tenia a la plantilla i la resta els va tenir que reduir el salari a la meitat.

Tot i acomiadar a la meitat de la plantilla, en Barnard no va acomiadar a en Heinrich. No ho va fer perquè eren amics i era el pare de l’amiga del seu fill, sinó que se’l va quedar a la plantilla perquè era un molt bon treballador, estava molt implicat en la feina, i li agradava la seva manera de pensar. Però els treballadors acomiadats no ho varen veure així, no entenien perquè en Heinrich, que només portava quatre anys a l’empresa, no sigues acomiadat mentre la resta que portaven més de deu anys venent la seva força i doblegant l’esquena eren acomiadats. Un dia que en Fritz va anar a l’empresa per demanar-li a en Marwin que li deixés 10 Reichsmarks per poder anar al cinema, volia anar amb Galiana a veure Die Büchse der Pandora, una pel·lícula muda basada lliurement en les novel·les d’en Frank Wedeking, es va trobar amb un grup de treballadors acomiadats pel seu pare que es varen presentar a davant la porta de l’empresa exigint de males maneres explicacions de per què en Heinrich no havia sigut acomiadat. A en Fritz no li va passar desapercebuda aquella manifestació i es va quedar expectant mirant-s’ho des de fora mentre parlava amb el seu germà a dins la fàbrica sentint els crits d’aquells homes. En Barnard, que els va veure des de la finestra de dalt del seu despatx, va baixar tant ràpid com va poder i en sortir a fora va intentar calmar a aquella gent que estava molt encesa i que no deixaven de cridar enfadats provocant un bon enrenou entre la gent que passava per davant. Començaven a patir per com alimentar a les seves famílies ja que no tenien dret a cobrar cap subsidi i no trobaven feina per enlloc. Quan un d’aquells treballadors va veure que en Heinrich passava per allà amb una caixa plena de fils blaus va cridar a la resta dels seus companys i tots varen córrer a increpar-lo, volien fer-li pagar les seves situacions. En Barnard els va intentar aturar però la seva coixesa no li va permetre fer res. Abans de que arribessin a agafar a en Heinrich, en Fritz, amb un gest de valentia, es va posar davant d’en Heinrich per aturar-los i va estendre els seus braços en senyal de que no passessin. Sense miraments, un dels manifestants, que era molt més gros que en Fritz i anava molt encès per la seva situació, va agafar el noi i li va donar una forta empenta per treure-se’l de sobre, però per mala fortuna en Fritz es va entrebancar i va pica de cap contra un teler vell i va quedar estirat inconscient al terra. Quan el manifestant va agafar pel coll a en Heinrich, que no deixava de mirar a en Fritz estirat inconscient, els altres li varen dir en el seu company que s’aturés perquè el noi estava al terra amb el cap cobert de sang. Espantat veient tanta sang, pensava que l’havia matat, aquell home va fugir corrents. Sabent que estava malferit, en Marwin i en Heinrich varen córrer cap a en Fritz i després de comprovar que encara respirava varen cridar per telèfon a una ambulància. En Barnard, neguitós pel seu fill, va demanar a la resta que per favor marxessin, que sentia molt les seves situacions, però que ell no en tenia la culpa de que els nord-americans haguessin jugat malament les seves cartes i de que juguessin el Blackjack amb l’economia. En silenci, aquells manifestants el varen entendre i no varen tornar mai més a ocasionar-li problemes. A partir de llavors varen formar part dels sis milions d’aturats d’Alemanya i anaven de manifestació en manifestació mentre les seves esposes anaven a pidolar menjar o alguna moneda per alimentar als seus fills. Algunes d’elles havien treballat a la fàbrica durant la Gran Guerra mentre els marits eren fora. Tots ells, a més de convertir-se en aturats es varen convertir en les noves masses que votarien i alimentarien al nacionalsocialisme.

Després d’arribar l’ambulància a la fàbrica i de veure que el noi no corria perill, es varen endur en Fritz a l’Hospital Charité i després de revisar-li el cap li varen tenir que donar sis punts. Després de despertar-se del cop, el noi estava atordit i adolorit, li feia molt mal el cap, i no va fer el seu primer somriure fins que va veure a la Galiana, que estava molt emocionada pel gest del seu amic cap al seu pare i li portava unes roses blanques que havia comprat a la floristeria de la Carlene. En veure’l estirat al llit de l’Hospital amb les venes al cap el va abraçar en una abraçada molt càlida i li va fer un petó a la boca que li va fer passar de cop el mal de cap. Era el primer petó a la boca d’en Fritz, cosa que el va deixar en un núvol que no en volia baixar. Llavors volia marxar de l’Hospital, però la infermera li va dir que s’havia de quedar una nit de repòs per vigilar que estigués bé. En Fritz ho va acceptar amb resignació però feliç pel petó pensant que en vindrien molts més. Assentant-se al costat del seu amic, la Galiana li va explicar que no li agradava l’actitud d’en Georg i en Lou dels últims dies perquè es passaven el dia empaitant les noies del barri massa descaradament i els amoïnava que sovint es passegessin per la Budapesterstrasse per veure les noies de roba lleugera que entraven i sortien de l’hotel Eden. A fora l’habitació, en Heinrich, que estava molt preocupat per en Fritz, li va dir a en Barnard que si ell era una molèstia entendria que l’acomiadés. Sense temps de deixar-li dir res més, en Barnard li va dir:

Tu i la teva família sou per mi com de la família, no podria fer això. Quan has vist el meu fill a terra has anat corrents a ajudar-lo i ell t’aprecia molt, no et podria acomiadar mai. A més, em sembla que aquests dos nois (fent referència a la Galiana i a en Fritz) estan molt units. Oblida aquest tema.          

Aquelles paraules el varen omplir de felicitat a en Heinrich i li va assegurar que tirarien endavant la fàbrica, però en Barnard no patia tant per la fàbrica com per la política. Sabia que els nazis aprofitarien aquella crisi per destruir la República, era el fet que necessitaven tal i com va dir-li en Goebbels, i preveia que a partir de llavors les coses podrien empitjorar de males maneres. En aquells instants va pensar amb la Matilda, a qui havia promès que els nazis no pujarien mai al poder, i va pensar que si les coses anaven tant malament com es preveia potser fallaria en el seu auguri i s’hauria de menjar les seves paraules. Per entendre millor l’economia alemanya, que dominava poc, en Barnard es va llegir mentre es quedava la nit a l’Hospital cuidant a en Fritz un llibre de l’economista de Kiel, en Bernhard Harms, i es va quedar amb la seva frase de que si no podien fer baixar les estrelles havien d’intentar com a mínim fer-les baixar. Creient que aquest era el camí, els següents dies es va dedicar en cos i animar en fer tirar endavant l’empresa, però la crisi era massa dura perquè amb només més dedicació se’n pogués en sortir i ell sol no podia fer baixar les estrelles.

Mentre en Fritz es recuperava del cop en companyia de la Galiana, Alemanya i Berlín vivien un dels moments més complicats de les seves històries. El 17 de novembre, quan en Fritz va sortir de l’Hospital acompanyat pels seus pares i la Galiana, es varen celebrar les eleccions municipals a Berlín, on els dos partits d’esquerre varen obtenir el 50% dels vots. En Barnard de seguida que va sentir els resultats per la ràdio es va posar molt content i va anar-ho a celebrar després de sopar amb la família al bar Victorius i amb en Heinrich, la Corina i la Galiana per comentar la jugada. Asseguts a la barra del bar assaborint una bona cervesa mentre parlaven de la clara victòria dels partits d’esquerre, varen quedar una mica frustrats quan en Mark els va dir que el NSDAP havia multiplicat per quatre els resultats del 1928 i els va ensenyar els números que ell mateix havia escriu en un paper quan deien per ràdio els vots de cada partit. Canviant-li la cara, en Barnard no va poder amagar el seu disgust i es va quedar una estona en silenci observant com l’espuma de la cervesa baixava de la gerra. Donant-li un copet a l’espatlla, en Heinrich el va animar dient-li que encara estaven lluny dels partits d’esquerre perquè només havien obtingut el 5,8% dels vots i que la gent no es deixaria entabanar per aquell partit bavares. Tots varen pensar igual, inclús la Galiana.

Però en Heinrich no contava amb que el Reichstag es convertiria en  ingovernable, i el març de 1930 es va desfer el govern de coalició entre socialistes, catòlics i nacionalistes moderats, i el 29 de març de 1930 va ser nombrat canceller en Heinrich Brüning, un conservador ultracatòlic, que va dur a terme una política de retallades que varen accentuar encara més la crisi en un govern dominat per la burgesia. Quan en Fritz i la Galiana feien els seus habituals passejos per Potsdamer Platz es trobaven cada dia amb una o més d’una persona que els demanava alguna moneda o alguna cosa de menjar. En Fritz sovint els donava alguna moneda quan els veia amb aquella vestimenta esparracada que no els servia per protegir-se del fred, i quedaven perplexos veient les enormes cues en els albergs per vagabunds. A la Galiana l’entristia en especial veure la imatge d’una nena d’uns 5 anys entrant a l’alberg sense sabates i agafada de la mà de la seva mare que estava esquelètica de no menjar. Per oblidar l’entorn en què vivien sovint es quedaven palplantats a davant la llibreria d’en Martin escoltant a en Wilhelm, que ara tocava amb el seu saxofon per obligació després d’haver perdut la feina de cambrer i la casa. Vestia amb unes sabates que semblaven les d’un nòmada, el cabell li arribava ara fins la nuca i portava una barba que li arribava a la gola. En Martin per riure’s d’ell l’anomenava Ohm Paul Krüger, pel líder dels boers. Quan els dois nois anaven en els parcs veien que els bancs per asseure’s estaven ocupats per gent sense feina que protestaven per la seva situació. Els combats entre comunistes i nacionalsocialistes es varen convertir en el pa de cada dia amb fortes disputes. Tot i que la Galiana era comunista no suportava aquelles batusses perquè continuava odiant el món de les armes i no s’hi afegia. Els nois es miraven tota aquella situació amb temor a que algun dia poguessin ser atracats o es poguessin trobar enmig d’alguna batalla, que moltes vegades acabaven amb algun mort. A partir de llavors evitaven tant com podien anar pels parcs o per les zones solitàries i només es movien pel seu barri, que continuava sent un dels barris més comercials de la ciutat però un dels més afectats per la crisi. Les nits al cap de poc es varen tornar insegures amb delinqüents que aprofitaven la foscor per atracar a qui menys s’ho pensava i el barri va estar ple de prostitutes que abans treballaven a les fàbriques i que ara es veien obligades a vendre el seu cos per quatre monedes per tal d’alimentar a les seves famílies. La mala salut econòmica va fer que molts no es poguessin ni comprar roba nova i es portava la roba vella i estripada que havia sigut abandonada als armaris als sastres Oskar i Franziska. Els sastres en veure que la roba que els hi portaven estava plena de polls i que feia molt mala olor, varen comprar llaunes metàl·liques hermètiques del gas Zyklon B, que el compraven a la botiga de la Matilda quan li portaven una dotzena de llaunes un cop al mes, i tiraven una mica d’aquest gas en contacte amb aigua.

Al cap d’un parell de setmanes el barri es va saber que en Michael, el marit de la Klara, havia mort accidentalment quan una peça que estava mecanitzant li va saltar del plat quan per error havia fet entrar una eina de mandrinar d’un diàmetre més gran que el forat per on havia d’entrar. La torneria on treballava no es va voler responsabilitzar de res culpant al pobre Michael, però el difunt marit de la Klara portava setmanes treballant en jornades laborals molt llargues perquè el seu amo havia acomiadat a tres treballadors de la plantilla per tal d’estalviar-se uns quants salaris. Sentint molt la mort d’en Michael, un bon veí, la família Klein va anar a donar el condol a la Klara, que va quedar molt tocada i durant uns dies no va sortir del barri ja que no volia que la gent la veiés afectada. A partir de llavors va portar un vestit negre i llarg en senyal de dol.

A la fàbrica dels Klein les coses anaven cada dia pitjor, aquella crisi era pitjor que la de 1923, però en Barnard estava convençut de que les coses s’arreglarien aviat i preferia de moment mantenir la plantilla de 15 treballadors. Però, un dia de maig de 1930, un dels treballadors, pensant que en Barnard simpatitzava amb els nazis i amb la idea de quedar bé amb l’amo perquè no l’acomiadés, va portar a l’empresa el Mein Kampf de l’Adolf Hitler i el va deixar a la taula de roure del despatx d’en Barnard. Quan en Barnard va tornar al despatx després d’esmorzar unes torrades amb melmelada i un cafè al bar del davant, es va quedar en estat de xoc en veure el llibre. Posant-se les mans al cap pensant que en Lucifer havia entrat al seu despatx, per ell aquell fet era una demostració de que el nazisme estava arrelant a la societat alemanya i berlinesa. Esvarat, va baixar tant ràpid com va poder mentre cridava amb el Mein Kampf a la mà dreta:

Qui m’ha posat aquest llibre damunt de la taula?

Tothom se’l mirava amb por, mai l’havien vist tant empipat, ni el seu fill Marwin, que estava amb en Heinrich canviant una bobina de la màquina. Orgullós i sense mirar la cara del seu amo, el treballador que li havia dut el llibre va cridar esperant una recompensa:

He estat jo! He sigut jo! I va fer la salutació romana mentre cridava Sieg Heil!

Sense dir-li res, en Barnard va agafar uns teixits que va trobar pel terra, hi va tirar gasolina i els va cremar. Mentre es mirava els ulls d’aquell treballador li va dir:

Aquest llibre ha de cremar el foc com ho havien fet les bruixes per purificar-se, però em sembla que aquests no es purificaran mai!

Després de tirar el llibre al foc, en Barnard va acomiadar sense dir cap més paraula a aquell treballador que només volia impressionar al seu amo per no perdre la feina. Abatut, aquell home va anar a fora l’empresa per convertir-se en un futur votant del nazisme, tot i que sempre havia votat com en Barnard al Partit Socialdemòcrata i havia admirat al President Ebert. Tots els demés treballadors que es varen mirar aquella escena es varen quedar amb la boca oberta i en Barnard els va cridar de males maneres:

Aquí no vull a cap nazi! M’heu sentit? Som demòcrates, estimem a la República i estimem a una Alemanya unida! Mai una bandera nazi entrarà en aquesta fàbrica. No serem mai una vergonya per Alemanya.  

Al cap d’uns dies, quan tornava de la feina a casa després d’acompanyar a en Heinrich al seu pis, el llibreter Martin en veure’l va sortir de la llibreria i li va dir que tenia un llibre per ell que li podria interessar. Endut per la curiositat va entrar a la llibreria i el llibreter li va donar amb un somriure a la boca el Mite del Segle XX de l’Alfred Rosenberg, un llibre de 700 interminables pàgines. En veure’l amb la creu gamada en el llom del llibre, en Barnard li va canviar la cara de cop i el va rebutjar de males maneres, però el llibreter hi va insistir tant que li va regalar a condició de que li expliqués en els seus amics, pensant en els nazis, que ell era un bon alemany. Sorprès de que un veí de tota la vida es comportés d’aquella manera, va agafar el gruixut llibre i va pensar que el podria llegir per entendre més bé la mentalitat del nazisme. Aprofitant que no hi havia ningú a la llibreria a part de la Sophie, que es mirava al seu marit amb menyspreu ja que no guanyava tants diners com abans, en Martin li va explicar que els nazis eren el futur perquè el Mein Kampf es venia nou vegades més que l’any anterior. Ensenyant-li la coberta del llibre d’en Hitler, en Martin també li va dir que l’havia llegit i li va comentar orgullós:

És el llibre de l’Adolf Hitler, que ens parla de la seva visió del món barrejant els seus records del passat i ens diu que em de pensar amb un Reich unificat, amb la figura del Führerprinzip, i ens adverteix del perill jueu i bolxevic. També diu algú del lebensraum, del pangermanisme i de la raça superior, els aris. L’únic problema que té aquest llibre és el preu, és massa car. 12 Reichsmarks no els pot pagar tothom i menys ara. De vegades penso que són burros en posar aquest preu.   

Després de recalcar-li que aquell llibre seria més venut que la Bíblia tot hi el preu, li va comentar en veu baixa a cau d’orella després de que entrés la Klara, que encara estava molt afectada per la mort del seu marit i havia perdut el seu somriure i la seva tafaneria, a comprar el Völkischer Beobachter com era costum, que era un llibre absurd i mal escrit. Sense saber què respondre-li, no l’havia llegit i no ho pensava fer, tenia por que l’embruixés com els altres, li va donar unes monedes pel llibre d’en Rosenberg i va travessar el carrer en direcció a casa seva després de saludar al barber Otto, que li va agradar veure a en Barnard amb aquell llibre. Després de canviar de vorera va anar un moment a la botiga de la Matilda a comprar quatre ous que li havia demanat la seva esposa que comprés per fer el sopar. Quan va entrar a la botiga va pensar en el llibre i el va amagar darrera la seva esquena. La Matilda en aquells moments estava repenjada al taulell plorant. En Barnard va preguntar-li de seguida què li passava i la botiguera li va contestar amb els ulls plorosos i eixugant-se amb el seu davantal blanc:

Els nazis m’han robat, m’han colpejat la cara i a sobre la policia s’ho mirava mentre m’insultaven pel fet de ser jueva. Mai m’havia passat això.

Preocupat per la situació, va intentar consolar-la dient-li que el nacionalsocialisme era una revolució d’idiotes enmig de gent sensata i que aviat desapareixerien, però ella li va recordar entre llàgrimes aquella conversa que havien mantingut en què li va dir que no hi hauria un bon endemà. Pensant encara que era impossible que els nazis poguessin arribar al poder, va comprar aquells quatre ous a 50 Reichsmarks, un preu astronòmic, i li va dir que si mai necessitava ajuda que no dubtés a trucar la seva porta perquè sempre la tindria oberta. Quan en Barnard va arribar a casa els va explicar a la família el què passava i, agafant la mà de la seva mare, que estava molt trista per la crisi, els va demanar a tots que anessin sovint a comprar a la botiga de la Matilda per ajudar-la ja que ella sempre havia estat en el barri i perquè era una bona amiga de la família. Al cap d’una estona, mentre la Luane i l’Elise feien el sopar i els nens feien els deures a les seves respectives habitacions, en Barnard es va posar a llegir d’una tirada el llibre d’en Rosenberg assegut a la seva butaca i va pensar que era el llibre més vomitiu que havia llegit mai i creia que era escrit per una ment malalta. A part, era tant espès i ple de mentides que li va costar de creure que algú se’l pogués creure de veritat i en alguns punts li va fer riure de les bestieses que arribava a dir com la de que Jesús era un ari com els grecs i els egipcis entre altres. Inclús parlava de l’Atlàntida com si hagués existit de veritat. Quan l’Elise el va cridar per sopar, en voler deixar el llibre a la tauleta es va fer tallar amb una de les pàgines i, enfadat pel tall, enlloc d’endreçar-lo a la prestatgeria amb els demés llibres el va amagar al rebost perquè no volia que embrutés la seva cultura.

Les següents setmanes les coses a la fàbrica anaven de mal en pitjor i cada dia els costava més trobar un client que els volgués comprar un teixit. Els que el compraven ho feien a un preu molt baix o, inclús, alguns no pagaven i deixaven l’empresa amb deutes. En Barnard estava desesperat però pensava que les eleccions del setembre podrien arreglar la situació, tot i que va quedar desconcertat quan va saber per una eufòrica Carlene que el 10 de setembre 16.000 persones varen anar al Palau d’Esports a sentir un discurs d’en Hitler, que en aquells temps evitava parlar dels jueus. El dia senyalat per les eleccions, el 14 de setembre, la família va anar a votar com era costum al Partit Socialdemòcrata i, juntament amb la família Metzler, varen dinar a casa, on l’Elise havia preparat pollastre al forn amb Weisswurst (salsitxes blanques). Tant en Barnard com en Heinrich es miraven aquelles eleccions amb temor i esperança, pensaven que els nazis podrien tenir un bon resultat, tot i que també confiaven en que es podia donar un front d’esquerres. Cap dels dos esperaven en cap cas el resultat que finalment es va donar. Per primer cop els nois varen entrar en la conversa política de la taula i entre tots varen fer un debat molt interessant i intens. La Galiana va defensar amb fermesa les seves idees comunistes dient que eren els únics que podrien combatre el nazisme amb justícia i va afirmar que podrien acabar amb les crisis econòmiques i nacionals del capitalisme. En Fritz de vegades la contestava dient-li que els comunistes no eren de fiar, però de seguida en veure-li la cara de la seva amiga en voler-li rebatre els arguments va preferir no donar tant la seva opinió. A la nit, quan es varen donar els resultats per la ràdio, en Barnard va caure desfet a la butaca, tot i que havien guanyat les eleccions els socialdemòcrates, els nazis varen treure el 18,4% dels vots, el que representava tenir 107 escons i ser la segona força en un Parlament ingovernable. Empipat i abatut, en Barnard va cridar enrabiat des de la butaca fent caure del moviment de braços que va fer el seu vas de conyac:

Sis milions de persones s’han tornat boges, ens volen dur cap al precipici! Vivim en una societat on en Kant ha mort i viu en Cal·lígula.

Aquella nit va ser una nit molt trista a casa dels Klein, i tots varen anar a dormir amb la sensació de que les coses anirien a pitjor. L’Elise, que no es creia el resultat, pensava que els conservadors havien manipulat el resultat per deixar governar als nazis que ella tant temia.

Els següents dies, després de que es confirmés que en Brüning continuaria sent el canceller, en Barnard va deixar de banda momentàniament el seu interès per la política i es va centrar en els problemes a la fàbrica, que cada dia tenia més per culpa dels deutes. Sabia que si no venien aviat la situació es tornaria insostenible hi hauria de tancar l’empresa que el seu pare havia fundat amb tant esforç. Un dia a la fàbrica, mentre estava a baix revistant un teler amb un treballador va sonar el telèfon i en Marwin el va agafar. Al cap d’un parell de minuts el noi va baixar a baix i li va demanar en el seu pare que es posés al telèfon, que era un trucada important. Quan es va posar l’auricular a l’orella va sentir la veu d’en Goebbels, que li va preguntar cordialment com estava. Amb una veu aspre en Barnard li va dir que havien viscut millors moments i que esperava temps millors. Pensant que li deia això perquè esperava que el nazisme pugés al poder, en Goebbels li va respondre que li volia alegrar el dia i que fes el favor de reunir-se amb ell en el bar de l’Hotel Kaiserhof, un hotel de luxe situat en el número 4 de la Wilhelmstrasse, a davant de la Cancelleria, que servia de seu del NSDAP a Berlín en l’últim pis de l’Hotel, abans del vespre. En Barnard no tenia gaire per no dir gens d’interès per reunir-se amb ell, però tenia curiositat per saber què li faria alegrar el dia i va decidir reunir-se amb el líder nazi. Després de que tots els treballadors marxessin ja que no hi havia gaire feina, per no dir pràcticament gens, en Barnard es va passar una estona revisant els últims comptes de l’empresa i va veure que eren terribles. Els deutes anaven augmentant i els impagadors ja eren masses. Abans de les vuit, mentre es posava el barret negre per anar a l’Hotel, va començar a patir pensant que el gauleiter li voldria presentar una amiga i tenia por que pogués ser vist per algun conegut com la xafardera Klara, que ja havia recuperat la seva devoció per saber totes les xafarderies. Rumiant una estona palplantat veient la fàbrica amb les llums apagades, sense cap màquina que funcionés i amb un silenci intranquil·litzador, es va quedar uns segons pensatiu recordant com amb el seu pare havien treballat tant per tirar endavant aquella fàbrica.

A les vuit del vespre, en Barnard es va dirigir finalment a peu cap a l’Hotel, on en Goebbels l’esperava en el bar de baix amb una dona rossa i prima amb una cara allargada i un nas afilat. Entrant al bar el primer que es va fixar en Barnard va ser amb la dona que acompanyava a en Goebbels, va pensar que deuria ser una altra amiga de baixa moral del gauleiter, coneixia per rumors els afers amorosos d’en Goebbels, però aquella dona era la Magda, la seva xicota en aquells moments i la futura esposa del futur ministre alemany. Després de presentar-li la Magda, una dona autoritària i amb poc sentit de l’humor, el líder nazi va descriure-li exageradament a la Magda com en Barnard havia lluitat a la Primera Guerra Mundial mentre es bevia una cervesa bavaresa de la marca Hofbräu, que en Barnard també es va demanar quan va veure passar el cambrer. Després d’intercanviar quatre paraules cordials, en Goebbels li va anunciar que la direcció del NSDAP havia decidit que la seva fàbrica fes els teixits que servirien per fer la bandera nazi amb l’esvàstica. Apunt d’ennuegar-se amb la cervesa davant d’aquella surrealista proposta, en Barnard va quedar atordit a la cadira pensant:

 Jo tinc que fer les banderes dels meus enemics?.

Però també pensava en la greu crisi que patia en la fàbrica buida i amb les vides dels treballadors que hauria d’acomiadar sinó feia res aviat. A més, perillava la sostenibilitat de la casa si continuaven per aquell camí incert. Orgullós, en Goebbels li va tocar l’espatlla amistosament i li va dir que volien que un heroi de guerra fos qui teixís la bandera que portaria una nova Alemanya. Distret, pensant en quina decisió havia de prendre, no es va adonar que s’havia begut la cervesa d’un sol glop. La Magda, que se’l mirava amb estranyesa perquè no responia i bevia tant ràpid, entenia que la coixesa d’aquell home havia tocat l’ànima del seu promès. Sense dir-li que no, en Barnard el va mentir demanant-li temps per pensar-se la proposta perquè tenia entre mans una feina important per fer. Mig rient, en Goebbels li va picar ara l’espatlla amistosament i li va dir:

No pensis com un burgès, pensa pel país, per la nació, pels alemanys i pel bé que faràs. No t’agafis La riquesa de les nacions com el teu evangeli.     

Però si en Barnard no declinava aquella oferta era perquè pensava precisament com un burgès. Després d’intentar pagar la cervesa, no volia tenir cap deute amb els nazis, en Goebbels, somrient un altre cop, li va dir que de cap de les maneres podia pagar, que tot això ho pagava el segon partit d’Alemanya i aviat el primer partit. Amb una mirada inexpressiva, en Barnard li va dir en veu baixa que en breu li diria alguna cosa i que el trucaria. Després de que en Goebbels li donés el seu número de telèfon personal en un tovalló de paper de l’Hotel, en Barnard es va posar el barret i va marxar cap a casa a poc a poc pensant quina era la millor decisió que havia de prendre.

Abans d’arribar a casa va veure a les cantonades uns quants vagabunds, entre ells hi havia en Wilhelm, que estava molt més prim, i no parava de pensar en la crisi que passava a la fàbrica. Aturant-se un moment a l’entrada del bar Victorius es va trobar amb un Mark desolat a darrera la barra perquè no tenia clients. Pensant amb la proposta d’en Goebbels i amb el futur dels seus fills, es va aturar al pis dels Metzler per parlar amb en Heinrich d’aquella oferta. Volia saber l’opinió d’aquell home tant culte i pensava sincerament que li diria que digués que no. Un cop li va exposar l’oferta del jerarca nazi, en Heinrich es va quedar pensatiu a la seva butaca del menjador mentre la Galiana els escoltava des de la cuina esperant que el seu pare digués que no l’acceptés. Però en Heinrich, que era conscient de que podria ser acomiadat i que es quedaria sense cap tipus d’ingrés i recordava les penúries que havia passat quan no havia tingut feina, li va dir que acceptés l’oferta. Assentat en la senzilla cadira de fusta, en Barnard va quedar sorprès i la Galiana va quedar tant impactada en sentir el seu pare que sense voler va trencar un plat que estava fregant amb un drap de la cuina. Quan li va demanar els motius, en Heinrich es va aixecar i dirigint-se a la petita finestra per veure els vagabunds, els borratxos i les prostitutes que d’en tan en tan passaven pel carrer, va dir-li girant la mirada cap a la seva estimada filla:

Jo odio al nazisme, és el meu enemic natural, però les idees no m’alimenten a mi i a la meva família. Tu Barnard no has viscut mai una situació com les que he viscut jo; no poder alimentar a la meva filla, demanar caritat, passar fred, no tenir sostre….. per les idees és lluita, és combat, però no s’ha de morir per elles. És absurd arruïnar-se per això.

Entenen les paraules d’en Heinrich, en Barnard el va abraçar per haver-li donat un empenta en la seva decisió i va anar cap a casa seva a explicar-ho a la família. De seguida que va explicar els arguments que l’hi havia donat en Heinrich tots el varen entendre i li varen aconsellar que l’escoltés per molt que li dolgués. L’Elise va ser l’única que no va voler donar la seva opinió i es va tancar a la seva habitació. Després de passar una nit en blanc pensant en la família i les famílies dels seus treballadors, el matí va trucar des del despatx de la fàbrica a en Goebbels per dir-li que acceptava l’oferta. A en Barnard li semblava vomitiu el què feia, però creia que no tenia cap més remei. Satisfet, en Goebbels li va dir que d’aquí uns dies passaria un membre del partit per verificar el seu taller i que ben aviat podria posar-se  a treballar per ells. Després de penjar el telèfon i amb el seu fill Marwin al costat, va exclamar agafant una ploma estilogràfica del seu pare:

Espero no haver-me equivocat.

La Galiana, que entenia el seu pare però se sentia malament, va anar aquell dia a casa dels Klein per parlar amb en Fritz del què passava, volia que entengués la decisió del seu pare, tot i que l’avergonyia. A l’habitació d’en Fritz, el noi, que ja era un adolescent i era conscient de tot el què havien passat, la va abraçar en veure-la tant trista i li va dir:

No cal que m’ho expliquis, us entenc perfectament, sou la meva família i per vosaltres moriria. Tot acabarà bé i aviat l’economia remuntarà i podrem tornar a treballar per altres. Jo no hagués acceptat aquesta oferta, però puc entendre el meu pare i el teu pare.

Després d’ajudar-lo amb els deures, en Dannel ja no li feia classes després de que sortís amb un noi del barri de Moabit, varen anar a passejar per la Belle-Alliance-Platz, on un fotògraf desesperat sense feina els va tirar una fotografia agafats de la mà que els hi va vendre per 2 Reichsmarks. En Fritz, que va comprar la fotografia per caritat cap a aquell home que feia molta mala olor, va guardar aquella fotografia a la seva cartera i es va prometre que sempre més la duria a sobre. Orgullosa i veient a un altre Fritz, a tot un home que a més a més cada cop el trobava més atractiu amb els seus braços musculats i les seves cames fortes, la Galiana li volia comprar el llibre d’en Ludwig Renn Nachkrieg, però en Martin els va dir que no tenia aquell tipus de literatura comunista, feia dies ja havia demanat que no volia que l’hi portessin més la revista Aufbruch, punt de trobada dels intel·lectuals d’esquerres, paraules que varen disgustar a la noia perquè veia com aquell llibreter canviava de males maneres. Després d’anar a la Potsdamer Platz, on varen presenciar una baralla entre dos homes per unes quantes monedes, es varen reunir amb els seus amics, en Georg i en Lou, que es passaven els dies empaitant a les noies que hi havia en el Tiergarten i es bevien les primeres cerveses d’amagat dels seus pares. Tot i ser uns temps durs i grisos, per aquells joves semblaven que eren uns temps feliços i començaven a pensar com serien les seves vides després del col·legi. La Galiana semblava que era la que tenia més clar com voldria que fos el seu futur. Però en Georg i en Lou els hi varen explicar aquell dia que els seus pares havien perdut la feina i que tenien por del futur que els esperava. En Fritz, per la seva part, els hi prometia que aniria a la Universitat Humboldt amb la Galiana i que estudiaria Medicina perquè li anava bé les ciències i li agradava el contacte amb la gent i, sobretot, no volia estar tancat a dins una fàbrica de mala mort.

Al cap d’uns dies, tal i com va dir en Goebbels, es va presentar a la fàbrica dels Klein un home vestit amb l’uniforme del partit de color negre i amb un braçalet vermell amb l’esvàstica. L’home, sense ni dir Guten Tag, es va limitar a dir-li que venia de part d’en Goebbels. En Marwin, que va ser qui el va atendre a la porta de l’entrada de la fàbrica, en acompanyar-lo cap dins va observar que aquell home tenia la mirada perduda i que li parlava amb menyspreu i arrogància sense treure’s la gorra negra. Després de mirar les màquines i els treballadors molt per alt fent veure que s’interessava, en Marwin el va conduir molt amablement cap al despatx del seu pare. Un cop va pujar a dalt amb el cap ben amunt, en Barnard, que l’esperava des de la seva butaca, li va pregar que s’assegués a la cadira i aquell home abans d’asseure’s es va presentar amb el nom de Rudolf Hess. Era el secretari del partit nazi i la mà dreta d’en Hitler. En Barnard, que havia sentit parlar d’aquell home nascut a Egipte i coneixia el seu fort antisemitisme, va quedar espantat de tenir un home tant important dins del NSDAP a la seva fàbrica i es va posar a mirar la ploma del seu pare per desviar l’atenció. Traient quatre papers del seu maletí, en Hess li va parlar amb fredor sobre com volien els teixits i li va dir que necessitarien per d’aquí quinze dies 4 tones de teixits amb la bandera nazi per celebrar l’aniversari del putsch de 1923, aquell cop d’Estat que en Barnard s’havia alegrat de que fracassés. Després de fer quatre números amb un paper i un bolígraf que tenia per només firmar les nòmines, en Barnard li va dir que no tindrien problemes, que només haurien de contractar un parell d’obrers més. Mirant-lo amb atenció, en Hess li va dir de la seva habitual forma suau:

A mi també em varen ferir com a vostè a la guerra. Però a mi dos cops. Una ferida va ser per metralla i la segona va ser per una ferida de bala al pulmó esquerre quan lluitava a Romania. Aquella guerra ens ha marcat a tots. Maleïts jueus, varen ser uns traïdors! No sap pas com els odio.

Sense que en Barnard li digués res, en Hess es va aixecar de cop de la cadira i li va donar la mà i va baixar a baix a mirar un altre cop els telers. Donant un últim cop d’ull als obrers, no es va fixar que n’hi havia dos de jueus que se’l miraven amb por. Al cap d’un parell de dies la fàbrica dels Klein tornava a produir, però sense l’alegria de cap dels obrers perquè alguns sabien que estaven teixint la bandera que els portaria al desastre més absolut. En Heinrich no gosava mirar-se aquella bandera vermella i, per oblidar el què feia, abans de tornar a casa es bevia un xarrup de whisky que tenia amagat a la seva taquilla.

Mentre l’empresa es revifava, els veïns veien cada cop més l’aproximament dels Klein amb el nazisme però la majoria no gosava jutjar-los. Molts ja votaven o es declaraven obertament partidaris del nazisme com la Carlene, tot i que abans de la crisi mai haguessin aprovat l’antisemitisme, el pangermanisme, el lebensraum i la lluita violenta contra el comunisme. En Barnard, preocupat pel què pogués pensar la gent, sobretot la botiguera Matilda, anava de casa en casa i de botiga en botiga per explicar que ell no sentia cap admiració cap al nacionalsocialisme. Quan li va explicar a la Matilda els motius del perquè havia acceptat aquella oferta, ella li va respondre amb el cap abaixat mirant al taulell de fusta:

No s’ha d’excusar de res. L’entenc. Molts dels meus clients estic segura de que són votants dels nazis, ara hi són a tot arreu, però no per això puc deixar de vendre’ls coses perquè sinó no podria alimentar a la meva família que per culpa dels nord-americans i el nefast govern alemany han deixat a tots els meus sense feina i sense sou. Barnard, són temps difícils, ja el vaig avisar, però no vull morir de gana per culpa d’aquests.   

Un dia de 1931 en Heinrich es va dirigir al despatx d’en Barnard a la fàbrica per demanar-li poder fer hores extres. Estranyat de que en Heinrich, que sempre havia defensat una jornada laboral de 8 hores i fins i tot de 7 hores, li demanés ampliar la jornada i li va preguntar si tot anava bé a casa. Emocionat, en Heinrich li va contestar:

Sí, però la meva filla, tot el que tinc, l’any que bé farà 16 anys i m’agradaria poder-li pagar uns estudis. Ella estar molt il·lusionada amb això de pintar i en l’art, i li faria il·lusió poder anar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Viena.

De seguida en Barnard el va entendre perfectament, ell també volia el millor pels seus fills i era conscient de que ell no tenia problemes per oferir-los un futur; en Marwin treballava a la fàbrica guanyant-se un bon sou, en Fritz començava a treballar també a la fàbrica cobrant un sou més que respectable mentre estava estudiant i pensava anar a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina per després continuar estudiant mentre treballaria al Hospital Charité, i la Katrina no tindria problemes en estudiar a on fos. Tot i que pensava que aquella decisió afectaria al seu fill, va contestar-li amb rotunditat:

No faràs més hores!.

Amb el seu caràcter senzill i afable, en Heinrich li va dir amb tristesa i veu baixa que ho entenia mentre s’agafava la seva gorra blava de treball amb força i resignació. Però en Barnard va continuar la seva contestació dient-li:

No faràs més hores perquè t’augmentaré el sou per tal de que la Galiana vagi a Viena, però et poso una condició. Aneu amb tacte en dir-li en el meu fill, que ja saps que estar en aquella edat on els sentiments prevalen abans que la raó. No vull que acabi com en Nietzsche.

Després de jurar-li que així ho faria i d’encaixar-li la mà en senyal de gratitud, en Heinrich va tornar al teler il·lusionat pensant que podria complir el somni de la seva filla, que tot i això el podria pagar gràcies als nazis. Quan va tornar a casa i els va explicar a la família aquell augment de sou i la possibilitat de que la Galiana pogués anar a Viena, ella de seguida es va posar molt contenta però també va explicar que s’ho hauria de pensar millor perquè li feia molta pena deixar Berlín, els amics i la família encara que fossin només un parell o tres d’anys. De fet, no volia deixar Berlín per una raó: en Fritz, però encara no tenia clars els seus sentiments. En pensar-se el motiu del per què la seva filla encara no es decidia, en Heinrich li va dir que de moment no en parlés fins l’any següent i li va demanar que anés amb tacte amb en Fritz. Posant-se vermella, la Galiana li va canviar ràpidament de tema, no volia demostrar els seus sentiments. Assentant-se a la cadira per llegir les últimes notícies, en Heinrich li va dir a la seva filla:

Saps què farem? Portarem a en Fritz al cinema Gloria Palast com varen fer la seva família amb tu. Mirant la cartellera del diari, en Heinrich li va dir: El portarem a veure l’Àngel blau del director Josef von Sternberg, on en Gerd em va dir l’altra dia a la feina que hi actua molt bé l’actriu Maria Magdalena Dietrich, la Marlene. Segons ell és una pel·lícula basada en el llibre del germà de l’escriptor favorit d’en Barnard, en Heinrich Mann, el Professor Unrat. Per tan es perfecte.  

Contenta pel gest del seu pare, la Galiana es va canviar de seguida a la seva petita habitació, es va posar una mica de colònia i se’n va anar de seguida cap a casa dels Klein per explicar-li a en Fritz que el portaven al cinema, proposta que el va posar molt content. En Barnard, que escoltava la conversa des de la seva butaca, li va cridar en el seu fill en to de broma que no s’enamorés de l’actriu perquè tenia una bellesa excepcional amb una gèlida mirada.

Mentrestant, els amics de la Galiana i d’en Fritz, en Georg i en Lou, que els seus pares no trobaven feina per enlloc i havien tingut que abandonar els pisos on vivien per anar als menjadors socials de l’Alexanderplatz, estaven en una situació molt precària. Els dos nois varen tenir que deixar els estudis, només feien un àpat el dia i al cap de poc varen tenir que vendre la seva força com a mà d’obra. En Georg treballava en una important fàbrica d’acer del districte de Wedding i en Lou treballava en el complex siderúrgic Otto-Wolff-Konzern. De seguida varen passar de ser nois a ser adults. Després de les seves llargues jornades laborals d’onze hores que no s’acabaven mai més, freqüentaven als bars, fumaven cigarretes, es preocupaven per l’estabilitat de les seves respectives famílies, mentre que en Fritz i la Galiana podien gaudir encara de ser nois i anaven al col·legi despreocupats senes patir per les famílies. Com que estaven sempre sols ja que els amics treballaven, en Fritz li s’atrevia més amb la Galiana i li parlava tota l’estona de la seva idea d’estudiar junts a la Universitat Humboldt. La Galiana, que no li volia dir els seus desitjos d’anar a Viena, que encara no tenia clar, li deia que eren uns afortunats per poder continuar fent el què ells volien mentre observaven un panorama desolador amb cada cop més gent amb l’aigua al coll i amb més famílies vivint a l’absoluta misèria. Per ajudar als seus amics necessitats, que cada cop vestien més malament amb roba vella i esparracada i estaven més prims perquè ja no feien ni un àpat consistent, a més de que a la feina els explotaven de males maneres, la Galiana va pensar en vendre alguns dels seus quadres en el mercat de davant la Catedral. Posant una petita paradeta amb l’ajuda d’en Fritz, la Galiana ensenyava amb molta passió als seus quadres que impressionaven a la gent pel seu realisme, però que ningú estava interessat en comprar ja que una majoria no podia destinar uns quants Reichsmarks per comprar-los i menys pensaven comprar un quadre pintat per una nena. Quan es reunien amb en Georg i en Lou després de que pleguessin al vespre de treballar anaven veient el canvi radical que anaven fent els seus amics; estaven més cansats, anaven bruts de la feina, les ungles les tenien negres de la grassa que remenaven, la roba no els cobria del fred i ells varen canviar els habituals passejos pel Tiergarten i la Potsdamer Platz per tancar-se en el bar Victorius per assaborir una bona cervesa mentre contemplaven les corbes de la Diane. En Lou es va tornar més atrevit amb les noies i a totes les que trobava boniques els hi proposava anar a donar una volta per l’Unter den Linden, però totes el rebutjaven perquè anava molt mal arreglat i molt despentinat. A més, l’olor a taller i suat no era precisament encantadora per aquelles noies.

Un dia varen anar tots junts en un bar on freqüentaven sovint els dos nois, era al bar de l’Hotel Esplanade situat a la Potsdamer Platz. De seguida que es varen asseure a darrere dels gruixuts vidres del bar de l’Hotel, la Galiana s’hi va sentir observada davant la mirada de tots els clients masculins del bar i en Fritz de poc agita de la que va ser la seva primera cervesa, una Berliner Weisse que li va portar el cambrer Julius, un antic combatent de la Primera Guerra Mundial que va perdre un ull en la batalla de Tannenberg. Mentre els dos nois parlaven de les seves condicions laborals; no tenien descansos ni per menjar ni un moment, cobraven la meitat que l’obrer que treballava a la fàbrica Klein, estaven maltractats pels seus capatassos, la feina era perillosa i sense control, no hi havia higiene…. en Fritz i la Galiana veient de primera mà la injustícia del sistema. En Lou, que era el que més disgustat estava amb aquella situació perquè aguantava menys que en Georg el treball físic i el fet d’anar sempre brut amb la vestimenta de l’esclau que en deia, els va dir mentre es bevia una segona Berliner Weisse:

D’acord que vivim en un país amb una forta crisi econòmica, però veien el què cada dia veig a dins la fàbrica crec que estem vivint una crisi social que ningú veu o vol veure. És injust el tracte que em tenen cap a mi, no és normal que em facin treballar vuit hores seguides al matí sense poder menjar ni descansar i a la tarda, després de dinar amb una hora, tingui que anar a treballar tres dures esgotadores hores més. Amb mi treballa un home grani que casi no s’aguanta i l’amo de l’empresa el fa treballar igual de dur per tal de que ell no hagi de fer res, és un autèntic mantingut i a sobre es queixa del sistema perquè no és just amb ell. Posant-se a plorar de ràbia en veure’s les mans brutes i plenes de talls, va continuar enrabiat: És una vergonya el que veig, una autèntica vergonya, i ningú hi fa res, no hi ha cap control, i a sobre els empresaris es fan passar per víctimes quan ells són uns opressors i els veritables culpables de les crisis perquè són uns incompetents i uns corruptes.

En Georg anava fent que sí amb el cap i en Fritz va entendre que aquest no era el camí pel qual havia de seguir Alemanya. A partir de llavors va decidir acompanyar amb més freqüència a la Galiana en les seves tertúlies, a les trobades amb altres simpatitzants comunistes a l’oficina de la 3º Internacional per l’Europa de l’Oest d’en Georgi Dimitrov i la volia portar a veure l’òpera d’en Kurt Weill, Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, però va fer tard en comprar les entrades i finalment li va comprar un llibre que tant desitjava, el Die Göttinnen, una novel·la d’en Heinrich Mann que tant fascinava i impressionava als joves per la seva rebel·lió contra el món burgès. Totes aquelles accions no les feia, tot i que també, per acompanyar a la seva estimada, sinó que ho feia per compromís propi veient les atrocitats que passaven els seus amics i el seu entorn. Aquest canvi d’en Fritz no li va passar desapercebut a la Galiana que, veient com ja s’havia fet tot un home, pensava que potser era el moment d’explicar-li que tenia pensat anar a Viena, tot i que cada cop la capital austríaca la veia més lluny del seu pensament.

Mentre la Galiana es començava a enamorar d’en Fritz, la crisi avançava per Alemanya d’una manera brutal, en els carrers de Berlín augmentaven les tensions que també es vivien en el Reichstag, on els nazis feien tots els possibles per desestabilitzar el govern d’en Brüning, i les SA es manifestaven violentament pels carrers en busca de comunistes. Aquelles accions tenien molt preocupats tant a en Barnard com a en Heinrich, que tenien por de que els seus fills es veiessin involucrats en una disputa d’aquelles. En Heinrich li va demanar a en Fritz que sobretot vigilessin quan anessin a concentracions o en reunions polítiques en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse o en el grup de resistència Neu Beginnen i li exigia que acompanyés sempre a la seva filla perquè sabia que ella s’implicava molt en aquells temes i intentava sempre estar al peu del canó. En Fritz li va collir les paraules i li va assegurar que no els hi passaria res, que eren prudents, i que mai es ficaven en problemes. En veure’l preocupat per aquell ambient, li va explicar amb sinceritat que quan veien que hi podia haver perill marxaven corrents a casa. De fet, la Galiana odiava les armes i no li agradava que alguns dels seus companys, sobretot els membres de la Lliga Roja de Combatents, pensessin en provocar una revolució violenta i armada. Entenia que els enfrontaments amb els nazis no tenien sentit perquè aquelles picabaralles les aprofitaven precisament els nazis per la seva propaganda. Creia que els havien de desestabilitzar en el Parlament i criticava la política del líder comunista, l’Ernst Thälmann, d’atacar als socialdemòcrates enlloc dels nazis.

El juliol de 1931, Alemanya va estar a punt d’arribar al col·lapse econòmic ja que les mesures del canceller Brüning de forts augments d’impostos, reducció de salaris i de més sacrificis no varen produir els fruits esperats. Totes aquelles accions, que no afectaven a la fàbrica Klein perquè continuaven treballant pels nazis, tot i que a contracor, varen provocar múltiples manifestacions als carres de Berlín. Tant en Fritz com la Galiana es manifestaven juntament amb els seus amics reclamant millores socials, econòmiques i polítiques. La Galiana se sentia molt a gust en aquell ambient reivindicatiu i creia que podria arribar una revolució que canviés per sempre el país com havia passat a Rússia, tot i que ella esperava que no hi hagués després una Guerra Civil. En el barri on vivien el nivell de vida continuava baixant dràsticament i afectava els més propers a la família Klein; la Matilda venia poc i a sobre li robaven sovint, el llibreter Martin estava tant endeutat que li era impossible poder fer dos àpats al dia, la Klara demanava caritat tot i que treballava en una empresa tèxtil unes hores, la pastisseria només venia pa i en veure que tampoc es venia en Richard el va rebaixar de preu, l’Albert i la Helga no paraven de contreure deutes de forma perillosa, la carnissera Maria venia molt poca carn i sempre se li acabava podrint, la Carlene se li pansien les flors en no trobar compradors i tenia la mare malalta sense que pogués rebre atenció mèdica perquè no li podia pagar, el bar Victorius sempre estava buit, igual que la perruqueria de l’Otto, el músic Wilhelm cada cop estava fet un boixet, igual que l’endevina Anne, que fugia sempre que veia els homes de les SA amb les seves porres a la mà passejant pel barri com si ells fossin l’autoritat. Varies famílies es varen veure abocades a abandonar el barri en busca de vivendes més barates en els suburbis de la ciutat, on les condicions socials, higièniques, ambientals i econòmiques eren nefastes. Tot aquest clima provocava dia a dia que les tensions entre la població augmentessin i les baralles per ser el primer en regirar les escombraries es varen fer habituals. Però el que realment va impactar en el barri va ser quan es va saber que en Johannas havia mort desnodrit en el seu pis. Els seus pocs diners que tenia els donava en els seus fills que s’havien quedat a l’atur i ell es va quedar aviat sense res i es va tancar en el seu pis de sobre la botiga de la Matilda esperant la mort per no ser una càrrega pels seus fills.

Pel que fa a la família Klein; la Luane, per por de ser atracada, no anava mai sola pel carrer i sempre vestia de forma molt senzilla i patia constantment pels seus fills, sobretot per la Katrina, que encara era una nena i sabia que eren l’objectiu de molts homes que es passaven les hores al bar sense saber què fer apart de beure com unes esponges. En Marwin va perdre molts amics que varen abandonar la ciutat per anar al camp, on les condicions no eren gaire millors, i la Katrina es va habituar a veure que molts dels seus companys del col·legi venien a classe mig desnodrits i sense material escolar. Es va fer habitual veure a davant de casa dels Klein a gent que havia perdut la casa, dormien al carrer i pidolaven demanant diners o menjar. En aquell mes, a prop del barri, s’hi varen construir menjadors populars, on de seguida es varen omplir de gent molt necessitada i afamada. A mesura que passaven els dies la gent es tornava més violenta en busca d’alguna cosa per menjar. Sovint molts d’aquestes persones, com en Wilhelm o l’Anne, trucaven desesperats a la porta dels Klein, on la Luane i l’Elise els donaven un tros de pa a canvi de que no els molestessin.

Al cap d’uns dies, en Conrad, la Felda i la Greta, que continuava sense voler treballar perquè no es volia separar dels seus pares, varen tenir que tornar-se a instal·lar a casa dels Klein perquè tenien por de que els passés alguna cosa davant de tanta inestabilitat. Els carrers de Dresden no varen ser exempts de la violència política. De seguida en Marwin va veure que no hi havia ni suficient espai ni intimitat a casa ja que l’Elisabeth a vegades es quedava a dormir a casa i s’allotjaven al tercer pis que ara ocupaven els seus avis i la Greta. Tampoc li agradava que la seva àvia Felda, que era una fervent catòlica i tradicionalista, el critiqués per dormir amb l’Elisabeth sense estar casats. De fet el criticava perquè no volia que el seu net sortís amb una estrangera, ella volia que sortís amb una alemanya del nord. Per aquest fet, va decidir anar-se’n a viure a casa de l’Elisabeth situada a Mitte. La Luane òbviament no volia que el seu fill, que en prou feines tenia 18 anys, marxés de casa, però entenia la seva decisió i la va respectar. En Barnard en una altra època s’hi hagués posat fort perquè es quedés a casa, però estava tant capficat pel que pensaven els seus veïns per estar treballant pels nazis que no estava per la família. A la fàbrica, a més, cada dia tenia que rebutjar a aturats que li pregaven que els contractes. Estaven disposats a cobrar una quarta part del què cobraven els altres treballadors, però era impossible contractar-los perquè tot i que havien augmentat la productivitat, sabia que els teixits que feien pels nazis es podien acabar algun dia i ja havia augmentat la plantilla de 15 a 25 treballadors i no en podia pagar a cap més.

Durant aquell any a Berlín i a les principals ciutats alemanyes els nazis i les SA varen provocar greus episodis antisemites aprofitant que la gent estava per la crisi. El 14 de setembre de 1931, en Fritz i la Galiana varen anar com feien sovint a la botiga de la Matilda a comprar alguna pasta per berenar. La Matilda sempre els reservava les millors pastes i les galetes més bones per ells i xerraven una estona tots tres sobre política, sobre el barri, sobre els veïns o la història de la ciutat. La Matilda els explicava amb tot detall les botigues que hi havia en el barri abans de la guerra i els parlava de que quan era jove anava amb un noi alt i fort en el Cafè Bauer. Gràcies a aquella respectada botiguera en Fritz s’anava interessant més en aquell barri que tant estimava. Però, aquell dia, quan varen entrar a la botiga varen trobar-se a una Matilda molt diferent. En Fritz es va adonar de seguida que no somreia com feia sempre i que es movia més a poc a poc i mig encorbada. La Galiana va veure després que tenia un blau a l’ull dret. Preguntant-li què li havia passat, la Matilda se’ls va mirar sense dir-los res i es va posar a plorar mentre intentava agafar una ampolla de llet d’un prestatge de darrere del taulell. Impactats pensant que un vagabund l’hauria atracat, els dos nois es varen mirar desconcertats sense saber com tenien que reaccionar i es varen quedar palplantats a davant del taulell. Esperant que la Matilda s’eixugués les llàgrimes, la botiguera es va posar de cop seriosa i amb els ulls vermells de tant plorar els hi va dir posant-se la mà a la cara per tapar-se l’ull blau:

Fa dos dies vaig anar amb el meu germà a celebrar el fi d’any jueu en una sinagoga del Kurfürstendamm. Tot va anar bé, va ser una celebració com sempre, però quan varem sortir de la sinagoga allí ens esperaven les SA amb les seves porres i els seus fuets i ens varen atacar sense contemplacions. A mi i en el meu germà ens varen clavar més de 10 cops de porra, en els meus companys jueus tant del mateix, i quan venia algú a ajudar-nos també rebia cops de porra. Va ser terrible, si haguessin pogut aquells animals ens haguessin matat a cops. Cridant de ràbia va continuar: Imagineu-vos que els nazis arribin al poder, aquest serà el nostre destí. El nostre poble té la soga al coll. 

Amb la cara seriosa, la Galiana li va dir que ho tenia que denunciar i fer-ho públic perquè el poble tenia que conèixer la veritable cara del nazisme. Pensant-s’ho una estona amb els braços repenjats al taulell i mirant pel finestral de la botiga com els veïns del barri com el perruquer Otto no s’havien interessat pel seu estat en veure-la amb el blau a la cara, la Matilda li va dir que no ho podia fer ja que no volia tenir problemes. Entenent-la però sabent que no es podien quedar amb els braços creuats, la Galiana li va insistir en anar a la policia per denunciar aquells fets i li va assegurar que tenia que estar tranquil·la perquè l’alcalde de la ciutat era en Fritz Elsas del Partit Democràtic Alemany. Veient el valor i la insistència d’aquella noia que estava convençuda de les seves paraules amb els seus ulls verds que transmetien tota l’energia que necessitava, la Matilda va acceptar per ella anar a la comissaria i en Fritz i la Galiana la varen acompanyar. La Matilda va denunciar al membre de les SA Wolf Heinrich Graf Helldorf, que per aquella denuncia i d’altres es va tenir que amagar de la policia fins que va ser detingut el novembre de 1931, però va ser alliberat al cap de tres mesos i va acabar sent el cap de la Policia de Potsdam.

A l’octubre de 1931, en Hitler, que acabava de perdre la seva neboda després de que aquesta se suïcidés el 17 de setembre de 1931 per una forta depressió que l’hi va causar el seu tiet, es deia que l’obligava a mantenir una relació amorosa i la controlava com un marit gelós, es va reunir amb el President Paul von Hindenburg per trobar una solució al problema parlamentari que viva Alemanya amb un canceller que no tenia la majoria en el Reichstag. Aquella trobada va ser vista amb molt de temor per la família Klein, que pensaven que el vell mariscal de camp voldria posar a aquell caporal austríac com a canceller. La Galiana volia convèncer en els seus companys de militància per manifestar-se si en Hitler era designat canceller i en Fritz li demanava en el seu pare que si es produïa aquest fet deixés de treballar pels nazis. Però en Barnard creia fermament que en Von Hindenburg no col·locaria mai a en Hitler com a canceller perquè uns amics seus que eren propers al President li havien explicat que odiava a en Hitler i que per mofar-se’n d’ell l’anomenava caporal, el rang més elevat que en Hitler va assolir a la Primera Guerra Mundial. Després de que se sabés que la trobada havia anat fatal, en Hitler encara estava deprimit per la mort de la seva neboda i estava com absent durant la trobada amb el President, la família Klein i la família Metzler varen anar a dinar el diumenge en el bar Victorius per celebrar-ho i de pas per fer petar la xerrada. Tots ja parlaven obertament de les seves posicions polítiques i ningú amagava el seu temor a una possible revolució de conseqüències nefastes pel poble alemany. Però, enmig d’una de les converses polítiques que hi havia damunt la llarga taula de fusta, per sorpresa de tots la Felda va manifestar convençuda que la solució havia de passar per un govern fort i unit dirigit per en Hitler. Sentint el nom d’en Hitler tots es varen quedar en silenci, la Luane no sabia ni on amagar-se davant les paraules de la seva mare, i en Fritz li va preguntar sense embuts, agafant el got d’Afri Cola amb força i mig enrabiat:

Tu saps què és el nacionalsocialisme i què vol?  

Quedant-se en silenci veient que la seva revelació no havia agradat a taula, ni tant sols a en Conrad, el seu marit, que no deixava de mirar el plat de xai amb patates per no mirar les cares de la seva família, va respondre segura mirant-los a cadascú als ulls:

Jo no sé ni què és ni què vol el nacionalsocialisme, ni sabia que en Hitler era el nacionalsocialisme. Continuant mirant a banda i banda de la taula, orgullosa va exclamar: A mi no m’agrada la política, jo creia amb en Guillem II i amb la monarquia Hohenzollern, però en Hitler diu coses que tenen sentit i és l’únic que es capaç de treure’ns d’aquesta situació per moure a la gent per encaminar-les en un únic objectiu, sortir de la ruïna per tornar a ser una Alemanya forta i unida com l’havia volgut l’Otto von Bismarck, el nostre canceller de ferro i el nostre líder. O és que vosaltres us agrada la barbàrie bolxevic? Que no veieu el què passa a la Unió Soviètica? Tots es moren de fam i el qui aixeca el dit es afusellat! O a Espanya? Allò és un caos. O a Estats Units? Allà ningú treballa ja i tots estan vivint en els menjadors socials amb els negres! O us agradà aquests del Poble Sant que tenen una llengua de serp. Són pitjors que les rates.  

Fent que no amb el cap i molt indignat, en Fritz li va intentar respondre que anava molt errada, però la Galiana el va agafar pel braç dret i a cau d’orella li va dir que ho deixés, que no tenia sentit encetar una conversa que no portaria enlloc. Després d’un silenci i d’unes quantes mirades que deien molt, varen començar a parlar d’altres temes que no fossin polítics com l’últim combat de boxa d’en Max Schmelig, que tant li agradava a en Marwin. Parlant de boxa en Conrad es va animar i per intentar aigualir les paraules de la seva esposa va donar sempre la raó a en Barnard i els va convidar a tots a fer un xarrup de conyac. Després del dinar, en Fritz i la Galiana varen anar a veure la pel·lícula Berlín Alexanderplatz de l’actor berlinès Heinrich Georg, vinculat fins llavors amb l’esquerra, però que més endavant prestaria prestigi als nacionalsocialistes.

Amb els primers freds del novembre de 1931, els vagabunds que en prou feines tenien roba que els cobrís el cos intentaven refugiar-se a on podien i uns quants varen forçar la porta de la llibreria d’en Martin per cremar els llibres per escalfar-se. Marx, Nietsche, Kant, Hegel, Mann, Engels, Bauer, Von Zimmermann varen servir per escalfar a quatre vagabunds que havien perdut la raó per les condicions en què es trobaven. L’endemà, quan va anar a obrir a les set del matí la llibreria i va veure tots els seus llibres reduïts a cendres a en Martin li va agafar un atac de ràbia tant gran que a partir de llavors va decidir anar sempre armat amb dues pistoles Luger Parabellum de 9mm. Irritat i no fent cas a les súpliques de la Sophie perquè es calmés, va penjar una esvàstica a darrere el taulell i no va tenir mai més a la venda llibres d’en Marx, Hegel o d’en Kant entre altres. Cansada de tot plegat i de que no guanyés suficients diners, la Sophie el va abandonar per anar-se amb un altre home més ric del nord de la ciutat. Amb la pèrdua de la Sophie en Martin encara es va radicalitzar més amb les idees i va abraçar l’àguila nacionalsocialista. Barrejant ja tots els conceptes, culpava a la República de que la seva dona l’hagués deixat perquè estava convençut de que els hi havien donat masses llibertats a les dones. En veure’l fotut per la pèrdua de la Sophie, en Barnard l’anava a veure després de treballar i li aconsellava que no portés armes al damunt i de forma tant visible per sobre el pantalon. Li explicava que les armes només portaven a més morts, però en Martin li va exclamar que tant li feia, que s’hi s’havia de lluitar es lluitava i que si tenia que canvia la seva manera de pensar la canviaria com la Sophie havia canviat d’home. Abans en Martin sempre havia votat al Partit Socialdemòcrata.

A finals d’any, quan la situació econòmica a Alemanya estava més complicada, sobretot després de que tanquessin el juliol d’aquell any els dos principals bancs alemanys, el Darmstädter i el Dresdner, la Galiana va aprofitar un dels moments que estava sola amb en Fritz per explicar-li que volia anar a Viena a estudiar. Mentre estaven prenent un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade i observaven com nevava a fora deixant enfarinada la Potsdamer Platz i els tramvies s’anaven aturant a la plaça per deixar baixar els passatgers, la Galiana li va demanar anar a caminar pels voltants de la Porta de Brandenburg per veure com la neu cobria els edificis emblemàtics de la Pariser Platz. Mentre caminava per damunt de la neu pensava que podria pintar la Unter den Linden nevada amb les carrosses vermelles tirades pels cavalls que aguantaven estoicament el fred. Quan varen entrar a la Pariser Platz per la pota sud de la Porta, la Galiana li va preguntar mentre s’escalfava les mans per l’intens fred:

Què penses fer després d’acabar els estudis? Penses estudiar Medicina a la Universitat Humboldt? Les teves notes han millorat molt i podràs estudiar a on vulguis si no et desviés del camí.

Veient que alguna cosa li estava passant pel cap a la seva amiga, que estava més callada del normal, li va contestar mirant-li els ulls verds:

Et conec com una germana i per sort no ho ets. Va, diguem què et passa? Tot el dia estàs ruminat alguna cosa i estàs com absent.  

Pensant durant uns segons com seria la millor manera de dir-li, li va exclamar amb els ulls apunt de plorar i portant-lo cap a un dels bans de la plaça per seure:

Estic pensant en anar a Viena a estudiar a l’Escola de Belles Arts per ser una pintora, els meus pares em pagarien el viatge i jo allí trobaré alguna feina per mantenir-me mentre estudio. Només serien uns quants anys i després tornaré, tu prometo. Què en penses?  M’agradaria saber la teva opinió!

Calla’t, immòbil, sense saber què dir, es va quedar uns segons quedant-se sense llengua i es va asseure en el banc mentre la nevada s’intensificava i els clients de l’Hotel Adlon entraven dins de l’Hotel per refugiar-se del fred. La Galiana, que volia que li digués que es quedés a Berlín, l’esperava ansiosa, sabia des de feia dies que en Fritz ja no era un amic qualsevol, que era una cosa més, però ho volia esbrinar i esperava un gest per part seva. Després de sentir com un Rumpler Tropfenwagen de color blau com una gota d’aigua patinés per culpa de la neu quan girava cap a la Charlottenburger Chaussee per dirigir-se cap a la Columna de la Victòria, en Fritz li va contestar mig tartamudejant mentre li mirava la gèlida cara:

És el teu somni…. sempre has somiat en ser pintora, tens molt de talent, estàs destinada a omplir el Louvre i a deixar en ridícul el Rai de la Medusa. Mig plorós i amb ràbia va continuar en veu baixa mentre treia fum de la boca pel fred que feia: Ves a Viena i gaudeix d’aquesta experiència única, només es viu una vegada hi aprofita-ho. Tu tens talent per això i molt més. Seria una pena que el món et perdés.

Després d’uns tímids somriures que amagaven tristor, els dos nois es varen abraçar per contenir-se les llàgrimes i per no veure’s les mirades, però quan la Galiana li anava per fer un petó a la boca d’en Fritz, uns quants cotxes negres varen entrar a la Pariser Platz a tota velocitat i es varen aturar a prop d’on eren ells aparcant en bateria. Per intentar pensar en una altra cosa, en Fritz va dirigir la mirada cap als cotxes de la marca Mercedes. D’ells en va sortir ràpidament un grup d’homes de les SS amb els seus uniformes negres fabricats pel nazi Hugo Boss i amb les seves gorres negres, i varen envoltar a un dels Mercedes negres fent la salutació romana mentre cridaven amb força Heil Hitler!. La Galiana, atemorida veient a tots aquells homes, va continuar abraçada a en Fritz i l’agafava amb tanta força que li va fer una esgarrapada en el pobre noi, que no es va queixar perquè ja no sentia el dolor. Del Mercedes negre conduït pel xofer Julius Schreck en va baixar l’Adolf Hitler, que després de posar-se bé el seu cabell negre i el seu barret de cop va fer una senyal amb el dit. En seguit, tots aquells homes es varen dirigir cap a l’Hotel Adlon. Curiós per saber què passava, en Fritz si va acostar uns metres no deixant d’agafar a la Galiana, però llavors va sentir una veu coneguda que el cridava pel darrere. Era la veu d’en Joseph Goebbels, que amb un gruixut abric marró fosc i amb un barret que l’hi anava gran li va dir:

Noi! si que t’has fet gran! Em recordes? Sóc l’amic del teu pare! Com estar ell? Deu estar content de treballar tant?

Atordit i sense deixar de mirar com en Hitler entrava a la recepció de l’Hotel, en Fritz es va quedar bloquejat i no li sortien les respostes. En Goebbels, que havia de marxar per acompanyar a en Hitler en una trobada amb uns quants industrials alemanys, va exclamar mentre avançava cap a ells:

És normal que t’emocioni, ell,( referint-se a en Hitler) és l’home més important que ha donat Alemanya des d’en Frederic el Gran i ell portarà Alemanya a un nou camí ple d’alegries. Podeu està tranquils amb nosaltres.

Agafant-li la mà per acomiadar-se’n, en Goebbels va córrer tant com la seva cama dolenta li deixava, la dreta era més curta per una osteomielitis, cap a l’Hotel i en Fritz i la Galiana es varen quedar uns segons més a la plaça en silenci observant com uns quants homes de les SS vigilaven els Mercedes que de seguida es varen empolsinar de neu. Aprofitant que aquells homes es distreien encenent-se una cigarreta, la Galiana li va dir en veu baixa, pensant que no la poguessin sentir, que li feia fàstic aquell home, que era un ressentit per haver perdut la Gran Guerra i que se l’havia de combatre amb tots els mitjans. En Fritz li va contestar que estigués tranquil·la perquè ells mai guanyarien, però pensava que si la crisi continuava evolucionant s’hauria d’empassar aquelles paraules. Abans de marxar de la plaça, la Galiana li va dir:

Saps com li diuen a en Goebbels els seus enemics polítics? El ungebleichter Shrumpfgermane, la criatureta blanca sense blanquejar.

Somrient mentre mirava les armes d’aquells homes que pensava que podien ser perfectament molts dels seus amics perquè eren molt joves, en Fritz li va dir trist de que havien de tornar a casa. Mentre es dirigien cap a casa per la Wilhelmstrasse, la Galiana es va posar també trista durant tot el recorregut per aquell carrer governamental veient com el seu amic no lluitava perquè ella es quedés a Berlin, tal i com volia. En Fritz, sense entendre els sentiments d’ella, estava fent el cor fort per no plorar de ràbia, i li explicava repetidament que havia d’aprofitar el seu talent a Viena i que allà podria pintar el palau de Belverde o el de Hofburg, o la Staatsoper, o la Stephansdom…. Impressionada per tot el què sabia de Viena, la Galiana li va preguntar intrigada com és que sabia tant d’aquella ciutat. Mirant-se-la apunt de plorar, en Fritz li va dir que el seu pare li havia deixat un llibre sobre aquella ciutat, però la realitat és que tenia pensat regalar-li pel seu aniversari, el 25 d’abril, un viatge a Viena per declarar-li el seu amor. Després d’acomiadar-se d’ella a davant del pis de la Galiana, va ser un acomiadament molt trist pels dos i tant fred com el temps que feia en aquells moments, en Fritz no es va poder contenir les llàgrimes i es va posar a plorar com un nen mentre travessava la carretera. Ja era fosc, el barri estava buit i només era il·luminat per la llum de les faroles, i en Fritz es va aturar un moment en un banc per eixugar-se les llàgrimes. De cop, mentre s’intentava contenir les llàgrimes, va sentir una mà a l’esquena. Espantat pensant que era un vagabund que li reclamaria el banc, en girar-se va veure que era la botiguera, la Matilda, que li va donar un mocador blau cel perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir amb un somriure a la boca:

Fritz! Aquesta noia és molt maca, no la deixis perdre mai, escolta-la sempre bé perquè és una noia molt intel·ligent i et portarà cap a la felicitat que et mereixes.

Enfonsat i no deixant de plorar davant de la botiguera, li va donar les gràcies, es va eixugar les llàgrimes amb el mocador de la Matilda i va córrer cap a casa on es va tancar a la seva habitació sense dir res. En Barnard, que ja es pensava el què havia passat, va entrar al cap d’uns minuts a la seva habitació. En trobar-lo estirat al llit de cara al coixí, es va asseure a la cadira d’estudi i li va dir:

Fill, no estiguis trist, no ploris, el temps passa ràpid i en quatre dies ja tornarà a ser aquí, a més encara falta un any perquè marxi. Veient que el seu fill no parava de plorar com un nen mentre abraçava al coixí va continuar dient-li: Mira’m a mi, em vaig passar tres anys fora de casa i bé vaig tornar. Reflexionant uns segons va afegir posant mala cara: I jo vaig perdre’m aquests tres anys per res, per tornar amb una ferida que em perseguirà tota la meva vida, per tant anima’t coi, que tornarà sense cap ferida ella. 

Entre plors i no deixant d’abraçar al coixí, en Fritz li va contestar que tenia raó, que s’havia de comportar com un home, però li va demanar que el deixés sol en aquells moments. Després d’aixecar-se de la cadira i de donar-li quatre copets a l’espatlla, el seu pare va baixar a baix al menjador a sopar amb tota la família i va encendre la llar de foc perquè la seva mare pogués escalfar-s’hi com l’hi agradava. Els següents dies en Fritz, que no volia veure a la Galiana per no fer un numeret i no podia quedar amb els seus amics perquè malgastaven el dia a la fàbrica i després a la taverna, es va passar els dies estudiant a la seva habitació perquè pensava que quan la Galiana tornés de Viena el veuria ja treballant de metge després d’haver estudiat a la Universitat Humboldt. Si ella no el volia acompanyar a la Universitat i aniria sol pensava. Sense saber què fer a vegades a les tardes després de plegar de l’institut anava a treballar a la fàbrica aprenent l’ofici del seu pare, tot i que no li agradava gens la feina es guanyava quatre Reichsmarks que va estalviar.

A mesura que l’activitat política s’extremava en els dos extrems i l’atur a Berlín ascendia a 600.000 persones, la Galiana només estava preocupada per en Fritz, que no l’anava a buscar com abans. Un dia que feia un Sol radiant va anar a casa dels Klein. Quan la Luane li va dir que hi havia la seva amiga, en Fritz, content pel gest però a la vegada trist, no volia dissimular la seva tristor, li va dir a la seva mare des de l’habitació que no es trobava bé i que no podia sortir. Sabent el què li passava en el seu fill, n’havien parlat amb el seu marit un dia després de veure que no menjava com abans, fins i tot no tastava les currywurst que li feia l’Elise amb cansalada, i, a part, a la Luane com a mare no li passava res per alt dels seus fills, li va dir a la Galiana que passés, que el trobaria a l’habitació fent els deures. Després de saludar a en Barnard, que estava a la butaca escoltant una òpera per la ràdio del director d’orquestra Otto Klemperer, i a l’Elise, que va sortir un moment de la cuina per saludar-la, va pujar a l’habitació d’en Fritz. En veure’l assentat a una cadira pensatiu, la Galiana va acabar d’entrar a l’habitació i en Fritz va fer un salt de sorpresa que de poc el va fer caure de la cadira. Sense vitalitat, se la va quedar mirant amb la cara blanca pensant que no anava afaitat. Enfadada perquè no l’hi havia dit res, la Galiana sense dir-li el Moin d’Hamburg del seu pare, li va exigir explicacions. En Fritz, tímid com era habitual en aquells moments, es va excusar dient-li mentre li desviava la mirada, que havia tingut molta feina i que s’havia tancat a estudiar perquè ell volia anar a estudiar a la Universitat Humboldt. Entenent el què li passava i sabent que era millor no parlar dels estudis, li va demanar si la podia acompanyar a un míting del diputat del partit comunista, l’Ernst Thälmann, que es presentava a les eleccions presidencials de 1932. Amb desaires i tocant-se la barba de feia quatre dies, en Fritz li va dir que sí, però li va afirmar que aquelles eleccions no tenien sentit perquè les guanyaria en Paul von Hindenburg. Sospirant i alçant les espatlles un segon, la Galiana li va respondre que segurament tenia raó, però que ara es tractava d’eliminar el senyor del Mercedes negre. Aquella referència li va fer gràcia a en Fritz, que després d’afeitar-se al lavabo del segon pis amb la navalla del seu pare i de posar-se la jaqueta negra que s’acabava de comprar, la va acompanyar amb orgull al míting d’en Thälmann. En seguit que varen arribar a un descampat de la ciutat varen veure que en Thälmann havia aplegat a molta gent ansiosa d’escoltar-lo amb les banderes vermelles comunistes. Després d’esperar uns segons a que arribés més gent, el dirigent comunista va sortir a la dalt la tribuna improvisada de fusta amb la seva gorra negra d’obrer. Desafiant el fred de l’hivern que penetrava els ossos, va criticar amb duresa la política socialista però en canvi no va fer cap referència al nazisme i als seus actes salvatges. Aquells atacs al socialisme varen tornar a disgustar a la Galiana perquè estava convençuda de que havien d’unir esforços per treure el nazisme del Reichstag. Estava disposada a unir-se amb la burgesia a canvi d’eliminar al nacionalsocialisme. Criticant cada frase d’en Thälmann, la Galiana, cansada d’anar sentint un discurs que no era el seu, li va exigir a en Fritz que marxessin d’allí i els dos nois varen sortir del míting després de molestar a molta gent per passar. Enfadada i rondinat pels carrers de la ciutat, per tranquil·litzar-la en Fritz la va portar al bar Victorius, on els esperaven en Georg i en Lou a la barra amb unes quantes cerveses. En Lou només es bevia la cervesa que li recomanava la Diane, que era la més cara, mentre ell no la deixava de resseguir amb la mirada. Parlant amb en Georg, el noi els va dir que les eleccions les guanyaria clarament en Von Hindenburg perquè en Max Habermann, el líder del sindicat més gran d’Alemanya, havia demanat votar per al vell mariscal de camp. Indignada mentre aguantava el got amb suc de taronja a la mà, la Galiana li va afirmar que estava clar que guanyaria en Von Hindenburg perquè en Thälmann estava fent una campanya desastrosa. En Fritz només es limitava a donar la raó a la Galiana perquè bàsicament pensava que com ella, era impossible que en Von Hindenburg perdés, tenia masses suports. La majoria de la gent del bar pensava votar a en Von Hindenburg, només la Diane pensava votar a en Hitler. Entre cervesa i cervesa, la gent del bar va coincidir en una cosa, es vivia millor en l’època dels imperis dels guillems, l’època en el qual es varen erigir els grans monuments nacionals, i tothom volia tornar al passat.

El 13 de març de 1932 es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials i després de les votacions varen accedir a la segona ronda en Thälmann, en Hitler i en Von Hindenburg. Els nazis varen obtenir un augment significatiu de vots, però varen ser derrotats per en Von Hindenburg. Després de la primera volta la família Klein estava dividia. En Barnard creia que s’havia de votar a en Von Hindenburg perquè era una garantia d’estabilitat i un fre al nazisme, però en Fritz i en Marwin, que no podien votar encara per edat, no tenien 20 anys, eren partidaris de votar a en Thälmann. Per la seva part, la Galiana anava a tots els mítings que podia del partit comunista, el KPD, i fins i tot havia conegut el diputat comunista del Reichstag, en Willi Munzenberg, a qui considerava un excel·lent propagandista. Després de sortir de classe es passava les tardes tancada en algun cafè amb en Fritz parlant de política i del futur d’Alemanya. En aquelles trobades la Galiana alliçonava a en Fritz, que en algun tema encara estava una mica verd però la seva ment anava agafant cos i sorprenia cada cop més a la Galiana fins al punt que de vegades era ell qui li feia una pregunta de l’estil d’en Sòcrates que la posava en algun compromís. Mentre es bevien el cafè, en Fritz quedava admirat per la intel·ligència de la Galiana, no era comparable a la de les amigues de classe. Parlava del comunisme i de la socialdemocràcia com si portés anys estudiant aquests moviments, era una devoradora de la política i dels llibres polítics, s’havia llegit tots els discursos d’en Lenin, li agradava en especial el seu article sobre l’Impost en espècies, tot i que criticava la falta de llibertat que hi havia a la Unió Soviètica d’en Lenin i la de Stalin, a qui odiava profundament. A més, s’havia llegit alguna cosa de la Rosa de Luxemburg i tenia pendent llegir-se El capital d’en Marx, tot i que pensava que encara no estava preparada per llegir-lo pel seu complex llenguatge. A part d’Alemanya, coneixia la realitat política dels altres països i estava il·lusionada amb la República espanyola pel seu caràcter social i revolucionari, i odiava la política del president republicà Herbert Hoover com tots els nord-americans. Meravellat per cada paraula, per ell era tota una experiència i un honor poder-la escoltar. Un diumenge en un cafè, en Fritz li va preguntar perquè no estudiava periodisme ja que hi entenia tant i s’explicava tant bé, i ella li va respondre tot seriosa:

Jo no vull interpretar la realitat, la vull transformar. A mi m’agrada actuar.

En silenci, sense saber molt bé què havia volgut dir, en Fritz li va aconsellar que anés en compte amb aquestes manifestacions perquè eren cada cop més violentes. Fent oïdes sordes, ella sempre li deia que no li passaria res perquè tenia una xapa de ferro que li portava sort. Tot i semblar el contrari, la Galiana era supersticiosa com la seva mare. Es llevava sempre posant primer el peu dret al terra i no suportava seure darrera la paret.

En la segona volta, celebrada el 10 d’abril de 1932, en Hindenburg va ser reelegit, cosa que va satisfer a en Barnard, tot i que en Hitler va obtenir 13.417.000 vots, fet que el va disgustar profundament i no li va deixar encetar una ampolla de conyac que havia reservat. Els nazis eren evidentment un moviment a l’alça i per frenar-lo en Von  Hindenburg va fer prohibir a les SA i a les SS, i va col·locar a la Cancelleria al vell conservador catòlic Franz von Papen en substitució d’en Heinrich Brüning, que no havia fet funcionar cap de les seves mesures econòmiques per aturar aquella cruel crisi que continuava destruint famílies senceres hi havia empobrit encara més a la pagesia prussiana, d’on provenia precisament en Von Hindenburg. Però en Von Papen tenia el mateix problema que en Brüning, no tenia majoria en el Parlament, i per canviar-ho el juny va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions parlamentàries pel 31 de juliol de 1932. Els nazis, confiats en guanyar, tenien en aquells moments problemes econòmics per finançar les costoses campanyes electorals que portaven a en Hitler a voltar per totes les ciutats alemanyes en un temps record i a pagar per la nova campanya cinematogràfica i la fabricació de 50.000 discs de gramòfon amb una crida a la nació d’en Hitler. Un dels personatges que més el preocupava aquest tema era en Joseph Goebbels, que després del seu matrimoni amb la Magda s’havia convertit en la família preferida d’en Hitler i eren inseparables.

A finals de juny, a la fàbrica Klein es treballava com un dia normal amb molta intensitat amb els telers no deixant de fer un insuportable soroll per l’oïda quan, de sobte, va sonar el timbre de l’entrada. En Barnard, que per la seva coixesa no sortia del despatx per no haver de baixar les empinades escales, va enviar-hi com era costum el seu fill Marwin perquè obrís la porta. Quan va obrir la gruixuda porta de ferro va veure que a fora hi havia sis homes de les SS acompanyats per en Goebbels, que estava repenjat a una banda de la porta mentre es mirava en pla xulesc les ungles de la mà, i en Reinhold Muchow, el líder del NSBO, una organització nacionalsocialista sindical. Bloquejat i impactat, en Marwin sense dir-los massa res els va fer pujar de dret al despatx del seu pare, però només el jerarca nazi i en Muchow varen entrar a dins mentre els altres esperaven a fora vigilant l’entrada de la nau amb les seves porres a la mà. En veure’ls entrar per la senzilla porta de fusta del despatx, en Barnard es volia fondre, no tenia gens de ganes de rebre’ls i no volia que els seus treballadors el veiessin relacionar-se amb els jerarques nazis. Després de convidar a en Goebbels i a en Muchow a seure a les cadires de davant la seva taula, es varen intercanviar quatre paraules cordials. Mirant-se’l fredament després de treure’s el barret, el líder nazi li va fer un breu repàs de la història del nacionalsocialisme, des de quan havien sigut quatre membres de la Societat Thule, el DAP, quan va ser prohibit després del putsch fins a arribar aquell dia mentre en Barnard l’escoltava sense entendre què volia. Li volia mostrar que el NSDAP estava destinat a governar però, també, li va dir, més a poc a poc, que per aconseguir aquell objectiu es necessitaven molts diners i molts esforços. Entenent ara què volia dir-li, en Barnard li va dir que no tenia suficients diners, que amb prou feines podia pagar als treballadors, cosa no certa. Després d’un minut de silenci, en Goebbels, canviant-li la cara i tocant-se els llavis per mostrar el seu disgust, li va dir:

Els treballadors? De qui són aquests treballadors? De vostè o del partit? Perquè qui els hi compra el què estan teixint? Em sembla que hem fet molts esforços per vostè i ara només li demanem un petit esforç. No pensi tant amb els diners i més amb el cor.

Enrabiat, en Barnard, que li produïa fàstic aquella conversa, sabia que estava acorralat i volia acabar-ho ràpidament, es va treure el seu talonari que tenia guardat en un calaix i va agafar la ploma del seu pare, que en veure-la la va canviar per un bolígraf, i li va firmar un xec de 1.000 Reichsmarks. En veure el xec, en Muchow li va dir amb menyspreu clavant-li la mirada:

1.000, només val això per vostè la nova Alemanya?

Fent una ganyota, en Barnard va agafar el xec i va afegir-hi un altre 0. En veure-ho, en Goebbels i en Muchow, contents, varen aixecar-se de cop i varen abandonar al despatx. Quan eren a baix amb els telers, en Goebbels es va quedar quiet uns segons pensant i de dret es va dirigir als treballadors i els hi va dir cridant:

El vostra amo és un bon home, un heroi, que sap molt bé el què vol, una Alemanya forta i nacionalsocialista.

El líder nazi va ensenyar el xec a tots ells mentre s’acomiadava. Al cap d’uns minuts varen entrar a la fàbrica un parell d’homes de les SS que varen donar a tots els treballadors un dels discs de gramòfon amb la crida a la nació d’en Hitler. Els tres treballadors jueus que hi havia varen agafar el disc amb ràbia però no varen fer cap mal gest per molt que en tinguessin ganes.

Quan en Barnard anava oblidant aquell incident en companyia de la seva família, no es va adonar que tot el barri va anar sabent que els Klein havien pagat als nazis. A la llibreria d’en Martin, a la pastisseria d’en Richard, al bar Victorius, a la carnisseria de la Maria, a la floristeria de la Carlene no es parlava d’altra cosa. Un dia al vespre, quan tota la família estava reunida a casa per sopar, varen sentir sorolls de l’exterior. Pensaven que hi tornava haver una baralla entre vagabunds, però en obrir la porta per veure què passava ja que els crits anaven a més, varen veure a un grup d’homes, alguns eren veïns com en Kurt i la Maria i en Frank i la Margarehte, una parella jove que s’havien instal·lat feia uns dies en els pisos de dalt la botiga de la Matilda, que estaven enfurismats cridant que els Klein s’havien venut als nazis. En Barnard va sortir de dret a l’entrada de casa per rebre a aquell grup d’homes i els va cridar enfadat de que no era cert el què deien i els va advertir de que no coneixien la realitat. Bullint-li la sang per les venes després de que l’haguessin despatxat de la seva feina de paleta, un d’aquells homes se li va apropar i li va dir a 5 centímetres de la cara:

Has donat diners al nazisme perquè en Hitler s’allotgi a la suite de l’Hotel Kaiserhof mentre acomiadaves en el passat als teus treballadors? Quin fàstic em fas. Ara entenc perquè et van bé les coses a tu. Jo et tenia per un heroi de guerra i no per un venut.

En Barnard li va dir que no era del tot cert el què deia, que només treballava pels nazis perquè li havien ofert la possibilitat de tirar endavant l’empresa i poder pagar als jornals dels seus treballadors i li va afegir que inclús havien ampliat la plantilla, però li va afirmar que tant ell com la seva família no simpatitzaven amb el nacionalsocialisme. Després d’un silenci, alguns amics i coneguts del barri com en Richard, l’Albert i el barber Otto, que defensaven la sinceritat i la bona fe d’en Barnard, es varen apropar a la multitud, varen apartar a aquell home que havia increpat a en Barnard i l’Albert li va tirar un forta empenta que el va fer caure de cul a terra. Mirant-se els dos bàndols amb cares desafiadores, en qüestió de segons les dues parts es varen començar a estomacar a cops de puny a mig de la calçada i en Barnard, en voler-los aturar, va rebre una forta trompada que el va fer anar de trompis. Tant en Fritz com en Marwin varen córrer des del rebedor a socórrer al seu pare i quan el varen posar dret, en Fritz va cridar després de pujar dos esgraons de les escales de l’entrada de casa seu:

No us fa vergonya tot això? Som veïns i amics de tota la vida! Això no és digne d’Alemanya i del poble alemany! Ja n’hi ha prou de baralles, som un poble civilitzat i no podem resoldre els nostres problemes a cops de bastons. No som indígenes, ens hem de respectar i ajudar-nos els uns amb els altres!. Nosaltres no som nazis.

Aquelles paraules varen provocar un llarg silenci i en veure la cara trista del noi tots varen tornar a les seves cases oblidant que s’acabaven de barallar. En Barnard es va mirar al seu fill amb admiració a partir de llavors, veia que ja no era aquell noi introvertit que deia les coses sense pensar i sense sentit. L’endemà, en Barnard va demanar explicacions a la fàbrica per saber quin obrer havia escampat que havia donat diners al nazisme, però tots varen negar haver dit res. Enfadat, els va repetir un cop més que ell i la seva família estaven lluny del nazisme i que donaven suport al Partit Socialdemòcrata. Per mostrar les seves paraules els va donar permís per escopir les banderes que teixien després de que ell ho fes amb una bandera que acabava de teixir en Heinrich. Mentre en Barnard s’irritava a la fàbrica, la Galiana va anar a veure a en Fritz a casa seva i li va dir orgullosa a l’habitació del noi:

Ets un noi, no, perdona, un home molt valent! Preferir abans la dialèctica que la guerra no és tant fàcil com sembla, i tu ho has entès molt bé.

La Galiana continuava esperant un pas d’en Fritz, però ell tenia clar que volia esperar a que tornés de Viena per dir-li els seus sentiments desconeixent que si li expressava ella estaria disposada a quedar-se a Berlín per amor. No sabent què havia de contestar, en Fritz la va convidar a fer un suc al bar Victorius.

Amb aquest ambient crispat, Alemanya va arribar a les eleccions del 31 de juliol de 1932 on el partit nazi les varen guanyar per primer cop amb 13.745.000 vots, però es varen quedar lluny de la majoria absoluta necessària amb el 37,3% dels vots. Com a conseqüència d’aquelles eleccions, en Hermann Göering va ser elegit a l’agost president del Reichstag i en Franz von Papen va conservar la Cancelleria però va continuar amb el seu dèbil govern que es trobava en minoria. Els nazis varen pactar amb el Partit del Centre deixar el Parlament ingovernable reclamant noves eleccions per esperar aconseguir la majoria absoluta. A casa dels Klein es varen veure aquelles eleccions amb molta preocupació, sabien que els nazis no s’aturarien davant de res per continuar amb el seu camí que els havia de portar a la Cancelleria, i cada vegada es trobaven a més gent del barri, coneguts o amics, que els hi deien obertament que votaven al NSDAP i felicitaven a la família Klein pensant que simpatitzaven amb el nazisme. A més, en Barnard patia perquè els nazis no li demanessin més diners per finançar al partit, que estava en hores baixes en el tema econòmic, però pel contrari va rebre més comandes perquè hi havia una forta demanda de banderes amb l’esvàstica.

Aquella transformació de la mentalitat alemanya va arribar als amics d’en Fritz. Un dia que varen quedar tots quatre per anar al cinema Titania Palast, a Berliner-Steglitz, a veure El Faust de Goehte, on l’actor Gustaf Gründgens amb el seu paper de Mefist va aconseguir un gran èxit. Després d’entrar en el cinema d’estil modernista construït feia pocs anys, en Georg i en Lou els hi varen confessar mentre feien cua per comprar les entrades, que simpatitzaven amb el sector socialista d’en Gregor Strasser del NSDAP. Tant la Galiana com en Fritz no varen entendre aquell canvi, però també pensaven que estaven vivint una difícil situació familiar i laboral, i no en varen fer cas. Els seus pares encara no havien trobat feina i l’avi d’en Georg va morir perquè no li varen poder pagar els medicaments que necessitava per un problema renal. Amb aquell canvi de rumb dels seus amics, la Galiana i en Fritz varen enfortir encara més la seva relació i es passaven hores i hores discutint de política, inclús discutien sobre l’economia, la cultura i sobre els seus futurs. En Fritz li continuava prometent cada dia que estudiaria Medicina per ser un bon metge i que l’esperaria quan tornés de Viena, cosa que va disgustar a la Galiana perquè veia com el seu amic no s’atrevia a dir-li el què sentia. Disgustada, la Galiana li va dir sense mirar-li als ulls:

Els metges serien els éssers més necis d’aquest món si no existís la gramàtica.

El 12 de setembre de 1932, el Partit Comunista va presentar una moció de censura contra el govern d’en Franz von Papen, i sorprenentment, l’Adolf Hitler va ordenar votar a favor de la moció presentada pels comunistes. Aquella estranya aliança puntual no va agradar gens a en Fritz i a la Galiana, i en algunes trobades del Partit Comunista varen mostrar el seu disgust, però varen veure com molts dels seus companys s’havien radicalitzat de forma preocupant i creien que havien de destruir el govern de la República encara que s’haguessin d’aliar amb els nazis. A partir de llavors, la Galiana es mirava el futur amb més escepticisme, creient que s’estaven equivocant d’enemic, però evidentment les seves postures no eren escoltades perquè tant sols eren uns nois de 16 i 17 anys. Inclús alguns d’ells deien que no volien escoltar a la Galiana perquè era una dona, oblidant quin sexe tenia la Rosa de Luxemburg.

Durant l’últim trimestre de l’any l’economia alemanya va millorar sensiblement i a la Leipziger Strasse es va notar sensiblement aquella millora amb més activitat comercial. Cada cop hi havia menys vagabunds, tot i que en Wilhelm va continuar tocant al carrer perquè no trobava feina i l’Anne continuava tirant les cartes per quatre monedes, que només li servien per fer un senzill àpat que havia de compartir amb tota la seva família. La botiguera Matilda ja no patia tants robatoris, però era cada cop més insultada per alguns dels seus antics clients com la Carlene pel fet de ser jueva. En Martin venia alguns llibres més, però la majoria eren de tendència nacionalista i ell es va acabar de deixar convèncer pel nacionalsocialisme. A més va contractar a una noia, però l’hi va plegar perquè no li agradava que en Martin la mirés amb ulls de desig. La carnissera Maria cada cop venia més carn vermella, la botiga de l’Albert i la Helga tornaven a tenir clients, sobretot dones, els pastissers Richard i Cosmina varen poder tornar a vendre pastissos, la seva especialitat, a la Carlene ja no se li florien les flors, el bar Victorius tornaven a tenir treballadors que hi anaven a esmorzar i el barber Otto tornava a tenir nois que es volien tallar el cabell i afaitar la barba per anar a escoltar jazz a les tavernes. A més, en Dannel va trobar feina en una biblioteca de la ciutat i estava encara encaparrat en escriure un llibre sobre la filosofia alemanya del segle XIX esperant que fos tot un èxit. Per la seva part, en Barnard va pensar que si arribava una millora econòmica podria deixar de treballar pels nazis i tornar a l’activitat d’abans. Moltes persones com en Barnard que havien lluitat o s’havien oposat contra el nazisme creien amb fermesa que si l’economia millorava el nazisme marxaria i només hauria estat un malson passatger, tot i que ja havia provocat uns quants morts per culpa de les batalles al carrer. Durant aquell trimestre en Barnard es va passar els dies trucant els seus antics clients per veure si li podien donar feina, però res, l’economia tampoc estava tant bé.

Amb aquella sensible millora, el canceller Franz von Papen va convocar eleccions pel novembre de 1932 esperant que els nazis baixessin notablement en vots i escons per tal de que li donessin el seu suport al Parlament per tal de governar amb la majoria necessària. Amb aquella convocatòria, en Fritz i la Galiana varen treballar aferrissadament en defensar les postures comunistes; anaven a totes les manifestacions i reunions; fins i tot havien escrit pamflets propagandístics que deixaven a les portes de les cases del barri demanant a la gent que no es deixés emportar pel nacionalisme radical i en el Neu Beginnen es varen posar en contacte amb la Internacional socialista per demanar ajut econòmic per la campanya. En Martin quan rebia un pamflet de la Galiana no li deia que votava al nacionalsocialisme perquè coneixia la capacitat d’aquella noia i no volia discutir-hi, però quan marxava cap a la carnisseria tirava a la paperera el pamflet. Per ajudar encara més al KPD, la Galiana va pintar un impressionant quadre del Reichstag amb la bandera comunista de fons per fer-lo servir com a cartell electoral. L’havia pintat des de la Konigs Platz.

En arribar el dia senyalat, tal com era d’esperar els nazis varen perdre molts vots, en part gràcies a un descens electoral del 10%, obtenint només el 24,3% dels vots, i el partit comunista va augmentar de vots, però tot i el seu descens els nazis continuaven sent el partit més votat i més nombrós d’Alemanya. Aquell canvi de tendència va ser vist amb molta alegria; en Barnard estava tant content que va convidar a en Heinrich a fer una cervesa al bar Victorius per celebrar-ho i per veure el seu punt de vista. Però l’alegria va durar poc quan varen veure que el 3 de desembre de 1932 el president Paul von Hindenburg, cansat de que en Franz von Papen no aconseguís formar un govern estable i preocupat per l’augment de vots dels comunistes, va donar la Cancelleria al ministre de Defensa, el conservador i autoritari Kurt von Schleicher, després de que hagués fet dimitir a en Von Papen el 17 de novembre. Aquella decisió no va agradar gens a la família Klein que pensaven que el vell President havia perdut el cap en un dels moments més decisius d’Alemanya posant al capdavant el general conegut amb el sobrenom d’eminència gris-caqui perquè promovia tan a oficials com a polítics pels seus projectes sense cap tipus d’escrúpols. La Galiana li va explicar a en Fritz que un militar no podria ser mai un bon governant, que això era dels temps passats, i li va afegir:

Els que obliden la Història estan condemnats a repetir-la. Estem cometen un greu error.

Dubtant de si era una bona elecció o no, en Fritz li va explicar:

Jo tampoc crec que un militar sigui una bona elecció, però pel que ser alguns militars estan lluny del nacionalsocialisme i odien a en Hitler i, fins i tot, alguns l’anomenen el Bömische Gefreite (el caporal de Bohèmia) per riure-se’n d’ell.    

Amb l’elecció d’en Von Schleicher, el primer general que tenia Alemanya de canceller des del 1880, els nazis varen endurir encara més els seus discursos i les seves manifestacions pensant que no podrien assolir la Cancelleria que tant desitjaven. Els carrers estaven cada cop més polititzats d’un bàndol i de l’altre, i en Fritz i la Galiana, aconsellats pels seus pares, varen decidir no participar en més activitats polítiques per la seva seguretat esperant que la situació es calmés aviat. Amb l’elecció del nou canceller la situació no va millorar com creia el President. Tot i que en Von Schleicher va donar-li la vicecancelleria a en Gregor Strasser per afeblir al nazisme, no va ser capaç de formar un govern estable.

Reclosos a casa, la família Klein, la família Metzler, juntament amb en Lou i en Georg, a més d’alguns amics del barri com la Matilda, en Hermann i la Bernardina amb en Dannel, que va portar a la seva parella, un noi més gran que ell, en Martin i la Klara, varen celebrar el fi d’any a casa dels Klein. Va ser un celebració molt animada, amb molt de menjar i molt de vi i amb unes quantes ampolles de la cervesa de la marca Weihenstephan, la cervesa de blat feta per la cerveseria més antiga del món, del 1040. Inclús la Luane i l’Elise es varen beure aquell dia més d’una copa i tastaven la cervesa com si beguessin aigua. Tot semblava animat; cantaven la nadala del Tannenbaum davant de l’arbre de Nadal, que en Barnard havia après durant el seu temps a l’Exèrcit en la Gran Guerra, menjaven Dresdener Christollen (un pa de Dresden enfornat especialment per Nadal que recorda el naixement Jesús) que els avis de Dresden els hi portaven, i tot anava regat amb cervesa i vi. Però, enmig de la celebració, la Galiana trobava a faltar a en Fritz. El va buscar per tota la planta baixa; la cuina, la bodega, el menjador, la petita biblioteca, el lavabo, fins que va pujar a dalt i se’l va trobar a l’habitació mirant per la finestra com nevava al carrer mentre es bevia una Afri Cola. Des de la porta de l’entrada de l’habitació li va preguntar perquè no era amb ells, i en Fritz, amb els ulls mig plorosos i sense deixar de mirar com a fora s’acumulava la neu, li va confessar:

És que….. ( parlant a poc a poc ) aquest és el nostre últim fi d’any, l’any que ve tu ja no hi seràs i pensar en això m’ha fet posar trist. Ho sento, no vull espatllar aquesta festa, ara baixo.

Apropant-se a ell, li va agafar la mà i mirant també per la finestra la Galiana li va preguntar:

Però, tu no vols que vagi a Viena?

Mirant-li els ulls verds, en Fritz li va confessar en veu baixa:

Si que vull. La Galiana se’l va mirar trista de cop, però en Fritz va continuar: Però vull estar al teu costat perquè……. quedant-se sense trobar la paraula li va confessar finalment amb els ulls tancats: Perquè t’estimo, sempre t’he estimat i no puc viure sense tu, ets tot el què necessito per viure! Puc viure sense aire, sense aigua, sense menjar però no puc viure sense tu!. Jo no puc viure en una vida on no hi ets tu.

Després de dir aquestes paraules que li sonaven cursi, en Fritz es va quedar immòbil mig plorós esperant ser rebutjat, però la Galiana, feliç de que per fi l’hi hagués confessat tot i que va pensar que les paraules eren cursi, es va llançar sobre d’ell i li va fer un llarg petó a la boca. Aprofitant que els altres eren a baix celebrant la festa, on en Lou, en Dannel i en Georg havien begut una mica massa i distreien els altres pel seus estats etílics i pels seus cants desafinats, en Fritz i la Galiana varen intimar per primer cop a les seves vides en el llit d’en Fritz. Després de vint minuts junts, la Galiana es va treure de la butxaca de la seva faldilla la xapa de ferro que li portava sort i li va deixar en una capsa que tenia en Fritz perquè volia que el protegís en ell. Mentre es posava la camisa blanca, la Galiana li va dir amb un somriure de felicitat a la boca:

Passi el què passi jo sempre estaré amb tu. Recorda-ho bé això. Tota la vida estaré al teu costat com les estrelles.

Amb la roba posada, la ja parella va baixar a baix agafats de la mà per no aixecar sospites, tot i que la Galiana no s’havia adonat de que portava els seus llargs cabells llisos despentinats. En Heinrich, que es va fixar de que anaven agafats de la mà i de que en Fritz portava la sabata dreta a l’esquerra i l’esquerra a la dreta, li feia molta il·lusió aquella relació perquè estimava a en Fritz com un fill.

Enmig de la festa, mentre els dos nois provaven per primer cop el cava que en Barnard treia constantment de la bodega, la Galiana li va confessar mentre feia un brindis amb en Fritz, que no marxaria a Viena i que es quedaria amb ell a Berlín estudiant a la Universitat Humboldt. Mirant-se-la amb una cara de felicitat enorme, en Fritz es va beure la copa de cava d’un glop, tot i que el va trobar fastigós pel gas, i llavors es va adonar que portava les sabates al revés i va anar un moment al lavabo a posar-se les bé. Un cop va acabar la festa, els dos enamorats es varen acomiadar a la cuina amb una llarga sessions de curts petons sense que ningú els veiés, tot i que tots ja s’ho pensaven mentre esperaven a la porta de l’entrada. D’aquesta manera, en Fritz va encetar l’any satisfet i feliç pensant que a partir de llavors tot li aniria fantàsticament bé. Estava decidit en estudiar Medicina i treballaria a la fàbrica per guanyar-se uns quants diners per poder-li pagar un viatge a la Galiana a Viena, que es quedaria finalment a Berlín per sempre més.

L’endemà, a mig matí, després de llevar-se amb una mica de ressaca, la Galiana li va confessar en el seu pare que es quedaria a Berlín i que no marxaria cap a Viena. En Heinrich, feliç i amb una cervesa a la mà perquè li passés momentàniament la ressaca, li va dir que ja s’ho pensava i que havia vist que havia passat alguna cosa amb en Fritz quan es va fixar amb les seves sabates. Després de cridar a la seva mare, que estava a la cuina preparant pollastre per dinar, els va confessar que tenia una relació amb en Fritz, fet que va alegrar a la família. Per la seva part, en Fritz també ho va confessar a la seva família, que també es va posar molt contenta. Més prudent, la seva mare li deia que li feia molta il·lusió aquella relació però li va dir amb contundència que esperava no ser àvia tant aviat perquè encara es considerava jove.

Tot semblava fantàstic per la vida d’en Fritz en aquells moments; casa seu el respectaven com un adult, el col·legi l’hi anava molt bé i ho tenia tot de cara per estudiar a la Universitat Humboldt Medicina i, el més important, era la parella de la Galiana, el seu amor, el seu desig en aquella vida. La parella recorria aquells primers gèlids i curts dies de gener pels animats carrers de la Potsdamer Platz mostrant públicament el seu amor i es confessaven com dos adolescents amor etern i una vida conjunta mentre anaven a dinar els dissabtes en el restaurant Pschoir Haus. Per més felicitat per ells, en el tema polític el nazisme semblava que s’estava allunyant de la vida alemanya; l’1 de gener el diari Frankfurter Zeitung anunciava que s’havia rebutjat el poderós assalt nacionalsocialista a l’Estat democràtic, el diari socialista Vorwäts assenyalava que en Hitler havia perdut el suport dels economistes i, el 24 de gener, en un míting a Nuremberg, Stegmann va afirmar que l’estratègia de l’Adolf Hitler havia fracassat i que el moviment havia perdut el seu moment històric. Els dos nois veien la caiguda del nazisme com inevitable, i la Galiana tenia ganes de començar una nova vida amb en Fritz on el nazisme formaria part del passat.

A començaments d’aquell any es va produir una vaga de transports a Berlín durant cinc dies, on curiosament els nazis varen fer com els comunistes i hi varen donar suport. La Galiana, que volia ajudar als vaguistes perquè entenia els seus drets, es va dirigir a la Potsdamer Platz amb en Fritz i varen enganxar cartells comunistes en els tramvies de la plaça que estaven aturats. Pensant que estava fent un gran servei als seus ideals, es va indignar quan va veure a uns joves nacionalsocialistes que feien al mateix que ella però ells enganxaven propaganda del seu partit i un cartell electoral del 1932 amb el lema: El marxisme és l’àngel guardià del capitalisme. Vota nacionalsocialista. Pensant que era absurda aquella unió, la Galiana es va rendir i li va demanar a en Fritz tancar-se al bar de l’Hotel Esplanade per no veure aquells nois que li repugnaven per les seves banderes, els seus uniformes i els seus braçalets amb la creu gamada. Mentre es bevien unes Afri Coles que els hi havia portat en Julius, la Galiana li explicava que havien d’acabar amb el nazisme ara que el tenien ferit de mort perquè sinó es faria massa tard i ho pagarien molt cares les conseqüències. En Fritz no parava de repetir-li que el nazisme estava acabat, però ella dubtava i encara va dubtar més en veure que en Julius portava una insígnia amb l’esvàstica penjada a la camisa blanca.

Després de que es conegués els següents dies que el canceller Kurt von Schleicher volia dissoldre el Parlament per governar ell sol de forma autoritària i de que volgués declarar fora de la llei el partit comunista i el partit nazi, la Galiana es va indignar i va remugar per casa seu de que estaven fent un cop d’Estat. En una reunió davant la Casa Karl-Liebknecht, la seu principal del partit comunista en la Bülowplats, la Galiana varen saber que es faria una manifestació a davant l’Ajuntament de Berlín el dia 28 de gener. Després de sortir de la reunió va córrer cap a casa dels Klein per demanar-li en el seu xicot que l’acompanyés. En Fritz, que també es va indignar en saber els plans del canceller, tot i que aprovava de que es declarés fora de la llei al partit nazi, i li va prometre que l’acompanyaria però li va demanar que abans demanés permís en el seu pare perquè no veia clara la situació pels carrers. Veient-lo com un noi responsable, li va fer cas i va tornar cap a casa seva per comunicar-li en el seu pare els seus plans. En Heinrich primerament s’hi va oposar, no volia que hi anés, l’advertia que tot hi que semblava que tot estigués més calmat el perill no havia marxat com alguns pensaven. Ja començaven a escampar-se els rumors de que en Kurt von Schleicher estava preparant un cop d’Estat perquè veia que li era impossible mantenir un govern estable tot i el bons resultats econòmics. Després de deliberar-ho durant una estona amb la seva dona, en Heinrich, que no sabia dir-li que no a la seva filla, li va dir que li deixava anar amb la condició que l’acompanyés la seva parella, i li va recalcar un cop més que vigilés i que no es confiés perquè veia que la situació no estava del tot decidida.

L’endemà la Galiana va tornar a casa dels Klein per quedar-s’hi a sopar i per preparar amb en Fritz la manifestació que es faria el dia següent. Volien fer una bandera comunista de dos metres per dos metres. Tota la família, que estava enamorada d’aquella noia, li varen donar el seu suport i li varen prometre mentre sopaven Schweinebraten (estofat de carn de porc guisat amb una sala especiada barrejada amb cervesa negra) que en les següents eleccions votarien al partit comunista perquè els havia convençut. Inclús en Barnard votaria al KPD va dir. La Galiana no parava de parlar-los mentre menjava aquell deliciós plat, de que havien d’obrir un nou camí on s’havia de veure una Alemanya més social, més moderna, més laica i amb més drets, i tota la família l’escoltava amb devoció. Estava molt il·lusionada i se li notava només amb la mirada i en Fritz estava tant orgullós d’ella que se li escapaven les llàgrimes en sentir-la. Després de sopar, tot i que li varen demanar que es quedés a dormir, sobretot l’Elise, que se l’estimava amb passió, la Galiana va tornar cap a casa seva a dormir perquè no volia fer patir al seu pare, que la va esperar a l’entrada de casa perquè no li passés res.

Finalment, el dia 28, en Fritz va anar a casa dels Metzler a buscar a la Galiana. Mentre esperava en el menjador a que la seva xicota es canviés, en Heinrich, que estava al costat de la finestra veient com nevava, li va demanar a en Fritz que vigilessin, que no fes cas a la seva filla en voler posar-se enmig de la manifestació. El noi li va assegurar que vigilarien i li va prometre que no ferien cap temeritat. Un cop la Galiana va sortir de l’habitació, portava un vestit llarg de color blau adornat amb unes roses blanques, que tant li agradaven a ella. Després de posar-se una gruixuda jaqueta de color caqui i un paraigües per si nevava més, la parella va anar caminant cap a l’esplanada de l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathaus, situat al Rathausstrasse, on estava prevista la concentració. Tot i el llarg recorregut que hi havia i la petita nevada que queia, varen decidir anar-hi a peu perquè els feia gràcia mirar com els carrers de la ciutat anaven quedant coberts de neu. Amb el fred que els penetrava al cos, en Fritz es mirava la vida amb felicitat i alegria, pensant que no podia ser més feliç anant agafat de la mà de la Galiana. El seu somni era una realitat. Mentre caminaven per l’Unter den Linden, la Galiana li va posar el cap sobre l’espatlla d’en Fritz i li va confessar tot l’amor que sentia cap a ell i li va dir que li agradaria que algun dia anessin a viure junts en un piset i es poguessin casar a l’Ajuntament en un acte civil. Satisfet i amb un somriure d’orella a orella, en Fritz li responia mentre li acaronava la cara que li faria realitat tots els seus somnis i li va prometre que decoraria el pis amb flors blanques en els balcons. Pensant en un futur feliç, li va preguntar com voldria el seu casament, i ella li va respondre convençuda:

Jo vull un casament simple, no necessito un gran casament, mentre i siguis tu i els familiars tant me fan les altres coses, només són coses materials sense valor. Per mi ens podríem casar tal i com anem vestits ara mateix, això és el de menys.

Posant-se a riure pensant que s’estalviaria portar l’odiada corbata, en Fritz li va contestar que pensava el mateix i li va assegurar que serien molt feliços. Un cop varen arribar a l’esplanada varen sentir de fons els habituals discursos envoltats de banderes vermelles amb la falç i el martell, però endinsant-se entre la multitud varen veure que molts d’aquells manifestant, molts eren joves, anaven armats amb pistoles Parabellum Luger com el violent comunista Max Hölz. Preocupat, en Fritz li va demanar a la Galiana que marxessin, que veia perill, i li va assenyalar les pistoles que portaven alguns d’ells. Però ella li va demanar estar-hi uns minuts més, cosa que en Fritz va acceptar a contracor mentre mirava de posar-se a una banda on hi haguessin menys joves. En quedar-se quiets enmig de la manifestació, en Fritz no va escoltar ni un segon les paraules de l’orador de torn, només tenia ulls per la Galiana, i li mirava la mirada d’il·lusió que expressaven els seus ulls joves plens de futur. No podia ser més feliç pensava i sospirant d’alegria creia que seria capaç de complir tots els seus somnis ara que la tenia amb ell. Se l’imaginava al Louvre inaugurant un quadre, sortint de blanc de l’Ajuntament, vivint en un pis i tenint un fill. Sense adonar-se’n se li escapaven un parell de llàgrimes de felicitat pensant en aquell futur. Res podia anar malament pensava.

Però, de cop, quan en Fritz va posar els ulls a l’orador que no deixava de moure el braç dret explicant la seva visió d’Alemanya, es varen sentir uns quants trets que venien de fora la plaça  i tothom va començar a córrer de pànic. Atemorit i pres pel pànic, en Fritz no sabia per on havia de fugir, mirava a banda i banda pensant per on era millor fugir però la multitud amb les espentes no li deixava veure bé quina era la direcció correcte. Tremolós mentre anava sentint els crits de la gent, va agafar a la Galiana de la mà esquerra, que estava bloquejada de por en sentir els trets, i va córrer en direcció a l’Ajuntament. En aquells moments, que se li feien eterns i amb les pulsacions a mil, es va sentir un fort tret a prop d’on eren ells. En Fritz, que en prou feines el va escoltar pel pànic que tenia, va notar com la Galiana li deixava sobtadament la mà. En girar-se per saber què passava, va veure com la Galiana queia a poc a poc a terra abatuda d’un tret a l’estomac. Fixant als ulls cap a la seva parella va veure com ella començava a rajar sang mentre es posava les mans a la ferida. Canviant-li per segons la cara i sense pensar què tenia que fer, es va quedar bloquejat veient com la Galiana queia al gèlid terra pavimentat. No fent cas a la gent que corria d’una banda a l’altra fugint dels trets que ja no se sentien, en Fritz es va agenollar ràpidament al costat de la Galiana, que va fer un fort crit de dolor mentre es tocava la greu ferida. Agafant-li el cap pel clatell mentre li queien les llàgrimes, li mirava impotent la mirada de la seva Galiana que s’estava apagant. Desesperat, va començar a cridar auxili però ningú li fes cas. Pocs segons més tard estaven sols a la plaça mentre la Galiana anava perdent molta sang. Maleïa no saber fer primers auxilis i tremolós pressionava sobre la ferida que no parava de sagnar intensament. En veure que no podia fer res va començar a plorar nerviós mentre cridava desesperat que algú els ajudés. Sol, sense cap tipus d’ajuda i amb l’intens fred, va abraçar a la Galiana en sentir-la en un últim sospir i ella li va dir amb greus dificultats notant la cara d’en Fritz al seu costat:

Fritz… no canvis mai, ets fantàstic així….. jo sempre estaré amb les estrelles per protegir-te…. t’estimo….

I la Galiana va morir en aquest últim esforç mentre li deia a en Fritz que l’estimava. No deixant d’abraçar-la per últim cop i tancant els ulls pensant en despertar-se d’aquell malson, en obrir-los li va fer un últim petó de ràbia i llavors va venir la policia que va cridar de seguida a una ambulància, però ja era massa tard. La Galiana havia mort per culpa del què sempre havia odiat més en aquella vida, les armes, però feliç de morir al costat de la seva parella, en Fritz, que en separar-se de la Galiana es va quedar destrossat amb les mans plenes de sang veient com retiraven el cos sense vida de la seva xicota. No aguantant més en veure com l’entraven a la part de darrera d’una ambulància, es va assentar en un racó de la plaça mentre veia com ara els manifestant s’apropaven sense saber què dir. Amb les mans al cap i volent estar sol, es va posar a plorar i començava odiar ser viu i no haver encaixat ell el tret. Volia morir per estar al costat de la seva xicota. Ara ja res tenia sentit i el futur s’esfumava amb la Galiana.

Al cap d’un parell d’hores, quan les famílies varen anar sabent la trista notícia, les llàgrimes varen començar a sortir. En Heinrich es va enfonsar de cop i va caure abatut a la seva butaca, la Galiana era la seva vida, la seva il·lusió, i ara l’havia perdut per sempre més i no s’ho podia creure. Mai va culpar a en Fritz, sabia que era ella qui l’havia empès en anar a aquella manifestació i es donava la culpa per haver-li dit que hi podia anar. En Barnard i la Luane també es varen quedar destrossats, estimaven molt a la Galiana, però patien perquè el seu fill no fes alguns bestiesa. En Fritz, que s’havia quedat sense paraules, estava destrossat a la seva habitació, no tenia ganes de viure, volia canviar la seva vida per la d’ella, creia que no es mereixia viure perquè era ella la que tenia un futur i no ell. No parava de pensar que era culpa seva, que no havia d’haver triat córrer cap a aquella direcció en aquells moments de pànic i desitjava trobar l’assassí de la seva xicota per tornar-li el patiment que ell patia. Quan pensava amb qui l’havia matat l’hi venia una forta ràbia al cos i inconscientment clavava cops de puny a la paret veïna de l’habitació dels seus pares desitjant la seva mort i es mirava fixament la fotografia que es varen fer en el parc i la xapa de ferro que li va donar. En Marwin el va intentar consolar, però tots els intents varen ser inútils i la porta de la seva habitació es va quedar tancada.

Curiositats del destí, a dos quarts de dotze del matí, al mateix moment que en Paul von Hindenburg nombrava a l’Adolf Hitler canceller d’Alemanya després de que en Von Papen li prometés que controlarien a la bèstia en un govern ple de conservadors, la Galiana era enterrada en el cementiri de Sant Mateu en el més estricte silenci. Enterrar-la allí va ser una idea d’en Heinrich perquè allà hi han enterrades grans personalitats culturals com els germans Grimm, i en Barnard es va fer càrrec del cost de l’enterrament. En Fritz no va anar a l’enterrament perquè estava molt destrossat, no es volia creure que la seva vida era morta i es continuava sentint culpable del què havia passat. Tenia por també de ser senyalat com el culpable de la mort de la Galiana. Tancat a la seva habitació escoltava el Requiem de Mozart en el gramòfon que l’hi havia comprat el seu pare feia un any mentre plorava i plorava. L’Elise es va quedar amb ell vigilant-lo i consolant-lo sense èxit.

En l’enterrament, en Heinrich estava destrossat al costat de la Corina, que no parava de plorar destrossada, i durant tota la cerimònia el silenci va ser el director de l’orquestra. Després de fer un petó a la Corina, en Barnard es va acostar a en Heinrich per donar-li el seu condol i va demanar-li que acceptés les disculpes del seu fill per no ser present en aquell moment tant trist. En Heinrich, que entenia a en Fritz, ell també tenia ganes de marxar, li va donar la mà i seguidament es va posar les mans a la cara perquè no el veiessin amb la cara destrossada i plorosa. Quan tot va acabar després de deixar uns quants rams de roses blanques damunt de la sepultura de la Galiana, tothom va tornar molt trist i en silenci cap a casa seva. Passant per davant de la Porta de Brandenburg per comprar el diari com a rècord d’aquell funest dia, en Barnard va veure una multitud de gent que es dirigia cap a la Wilhelmstrasse per saludar al nou canceller, que estava previst que saludés a tothom des de la Cancelleria. Tot i la manipulació dels nazis, la pujada al poder d’en Hitler va passar desapercebut per la gran majoria de la població, que s’ho va mirar de forma tranquil·la, tot i que tots sabien que era el final de la República de Weimar.

A la tarda, a casa dels Klein varen saber per la Klara, que havia vingut un moment per saber com es trobava en Fritz, que s’havien produït més batalles entre comunistes i nazis. En el moment que la Klara marxava sense haver pogut veure a en Fritz per donar-li el seu condol, el noi, enfonsat a la seva habitació plorant i tenint gravat l’últim moment de la Galiana, va baixar corrents a baix i va sortir de casa sense dir res a ningú. En Barnard va intentar aturar-lo, pensava que volia anar en una d’aquelles batalles, però se li va fer impossible aguantar al seu fill, que tenia unes ganes boges de morir per estar amb el seu amor. Però en Fritz no volia anar a lluitar, ja no tenia forces, va aturar-se un moment a la floristeria de la Carlene a comprar unes flors blanques, que la florista els hi va regalar sabent com estava en Fritz, i després i sense dir res a ningú es va dirigir al cementiri de Sant Mateu. En entrar al cementiri el cor se li va encongir i la ment se li va tornar més borrosa pensant només en aquell tret que va acabar amb la vida de la Galiana. Apropant-se a poc a poc i amb el ram apuntant cap avall perquè no tenia ni forces per agafar-lo bé, va arribar davant la tomba on va deixar-hi les flors tremolós. Llegint el nom de la seva estimada amb les dates del naixement i de la defunció, es va agenollar plorós mentre cridava desesperadament que el perdonés, que no era just que ella fos morta i ell viu. No podia contenir la ràbia, picava i picava al terra mentre el regava amb les seves llàgrimes. Tot el què havia estimat estava sota aquella terra tova i sense vida.

A la nit, quan vaguejava pels carrers amb el cap abaixat pensant constantment en els últims moments de la Galiana, recordava tota l’estona el soroll de la pistola que havia matat a la seva xicota, va veure com els membres de les SA, les SS i els Cascs d’Acer desfilaven pel Tiergarten, passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França i girant a la Wilhelmstrasse fins arribar a la Cancelleria del Reich. En veure aquella marxa, els càntics amb la cançó de Horst-Wessel-Lied (una cançó sobre la tonada d’una cançó marinera) i els cors de Deutschland über alles, els crits antisemites, els heils i hochs i hurres, i les armes, es va posar a plorar davant d’ells pensant que per culpa de tot això havia perdut el què més estimava. Molta gent els animava dempeus als dos costats de la marxa esclatant d’eufòria i dient-se que aquell fet era tan gran com el 1871. Aturant-se a la porta de casa seu per entrar va quedar-se immòbil mirant les estrelles i en veure com la Lluna l’il·luminava va decidir fer el cor fort i anar al pis dels Metzler. Se li feia molt complicat tocar aquell timbre sabent que no hi hauria el seu amor i es va quedar uns minuts palplantat a l’entrada del pis pensant que la Galiana sortiria a rebre’l com sempre havia fet. La veia obrint la porta amb el seu somriure dolç, el seu vestit, les seves mans suaus i els seus ulls verds. Destrossat i tenint por de fer un espectacle davant dels pares de la Galiana, no podia contenir les llàgrimes, va apujar el cap i va decidir entrar esperant que el castiguessin. Cada passa que feia li semblava eterna i no parava de pensar en la Galiana fins que va tocar tremolós el timbre. Quan la Corina li va obrir la porta el va abraçar de seguida i en Heinrich va córrer cap a ell per abraçar-lo i es varen fondre en una intensa i trista abraçada entre plors. En Fritz no parava de cridar que el perdonessin, que els havia fallat, que volia morir, però els pares de la Galiana li varen dir que ell no tenia la culpa de res.

Mentre ploraven desconsoladament en el sofà varen tornar a tocar el timbre. Pensant que era algun veí que els venia a donar el condol, la Corina es va eixugar les llàgrimes i va anar a obrir la porta, però en veure que eren agents de la policia es va espantar molt. Entre ells hi havia el criminalista de renom de la República de Weimar, l’Arthur Nebe, que era partidari del nazisme i militava al NSDAP i a les SA. Els policies varen entrar al menjador amb pes ferm i sense gaires miraments els hi varen donar el condol per la pèrdua de la seva filla. Posant-se bé el coll de la seva jaqueta, en Nebe els va dir fredament posant després la gorra al pit, que els era impossible trobar qui havia disparat l’arma que havia acabat amb la vida de la seva filla. En Fritz va preguntar-los entre plors què havia passat, i en Nebe li va contestar que enmig de la manifestació varen aparèixer uns quants homes de les SA i que a partir d’aquí va començar una batalla que va acabar amb aquella tragèdia. En Nebe insistia en dir que havien sigut els comunistes qui havien provocat aquell enfrontament. Assentant-se a la butaca abatut i amb llàgrimes als ulls, en Heinrich els va implorar que continuessin investigant, que volia saber qui era l’assassí, però els policies i en Nebe en particular els varen advertir de que no era el moment perquè els nazis estaven al poder i de que seria inútil investigar aquell assassinat. Desconsolat amb la mirada perduda per no poder trobar l’assassí de la seva filla, en Heinrich es va posar a plorar com un desesperat i es va tancar al lavabo mentre els policies marxaven escales avall després de posar-se les gorres. Rabiós, en Fritz va abraçar un cop més a la Corina i després va tornar cap a casa enfonsat. En entrar a casa seva tothom l’esperava en el menjador i el varen abraçar mentre ell es dirigia cap a la seva habitació, volia estar sol per sempre més convivint amb els records. En entrar a l’habitació es va mirar la fotografia de la Galiana i va tancar la porta desitjant no tornar-la a obrir.

 

 





Leave a Reply