Fritz Klein 1915-…. primera part.

Fritz Klein 1915-…. primera part.

El divendres 7 de maig de 1915 va néixer a Berlín un nen anomenat Fritz Klein en una família provinent de la petita burgesa. Els Klein tenien la llar en un dels millors barris de la ciutat, a la Leipzigerstrasse, un barri comercial a tocar de la Potsdamer Platz, una de les places més importants i amb més vida de la ciutat per les seves botigues, els seus carrers il•luminats, els seus tramvies, la seva gent…. La família Klein formava part de la petita burgesia alemanya gràcies als negocis en el món tèxtil que havia fet l’avi patern, en Berger Klein, que havia mort sobtadament el 20 de desembre de 1900 i havia deixat l’empresa en el pare d’en Fritz, en Barnard Klein. En Barnard tenia una reconeguda petita fàbrica de teixits, la Klein, situada a prop de casa, al sud de la Wilhelmstrasse, molt a prop del Landwehkannal, i era l’orgull de la família. Però en el moment que va néixer en Fritz, en Barnard estava a les trinxeres d’Arras, França, lluitant contra les tropes franceses i britàniques en la Primera Guerra Mundial. En Barnard era un home culte, autodidacte, ja que no havia anat a la universitat, i políticament tenia ideals liberals i pangermanistes, però simpatitzava amb el Partit Socialdemòcrata, el SPD, Sozialdemokratische Partei Deutschlands. Sempre deia orgullós que s’havia llegit des de Marx a Nietzsche, i li agradaven alguns ideals dels hegelians d’esquerres. També era un apassionat lector de novel•les i li encantava l’escriptor Gustav Aschenbach de Mort a Venècia de Thomas Mann, tot i que discrepava amb les idees bèl•liques del Gran Escriptor. En Barnard divinitzava la figura del canceller Otto von Bismarck perquè havia reunificat alemanya el 1871 i pels seus projectes socials, però l’hi criticava no haver legalitzat el Partit Socialdemòcrata, tot i que pensava que els marxistes havien de ser lluny del Parlament. La mare d’en Fritz, la Luane Klein, originària de Dresden, era una dona senzilla, elegant i amb un fort caràcter. Des de que es va casar amb en Barnard havia passat a ser la mestressa de casa, tot i que sovint anava a la fàbrica del seu marit per controlar els comptes de l’empresa i per elegir i verificar els teixits que en sortien d’allí. No era tant culte com el seu marit; ella, a diferència del seu marit, no va poder estudiar a la universitat perquè els seus pares, en Conrad i la Felda, eren obrers i no es podien permetre aquell luxe. Tot i no entrar en depèn de quins debats, la Luane era qui prenia les decisions més importants de la família i de la casa. El matrimoni Klein ja tenien un fill, en Marwin, que havia nascut el 5 de setembre de 1913 i des del primer dia es va convertir en la nineta dels ulls de la família pel sol fet de ser l’hereu. Amb ells hi vivia la mare d’en Barnard, la viuda Elise Klein, una dona afable però molt tocada per la mort sobtada del seu marit. Tot hi que encara es podria considerar jove, havia nascut el 7 d’agost de 1862, semblava una dona més gran del que era i es quedava sempre tancada a casa cuidant de la família perquè no tenia ganes de veure a ningú i, a més, li agradava la vida senzilla amb la família. La seva vida no anava més enllà de la seva habitació, sempre polida, a l’enorme cuina, on no hi faltava mai cap estri, o en el menjador, on s’asseia en una cadira encoixinada al costat de la llar de foc.
El negoci dels Klein havia anat a l’alça des de principis del segle gràcies a l’auge econòmic alemany; havien passat amb pocs anys de tenir 4 treballadors a tenir-ne 24, i venien els teixits a grans empreses que després en feien vestits de luxe o cortines de gran qualitat. Alguns d’aquests teixits havien servit per fer les catifes del Palau Reial del kàiser Guillem II, que de vegades demanava vestits púrpura per demostrar el seu rang. Però l’empresa va quedar tocada amb la Primera Guerra Mundial quan en Barnard va tenir que anar a lluitar en el front occidental el desembre de 1914 després de passar un parell de mesos rebent instruccions militars a l’Escola d’artilleria i enginyers de Charlottenburg. El jove empresari hi va anar amb resignació perquè detestava la guerra; no aprovava la política expansionista del Parlament alemany i, a més, volia ser present en el moment que el seu fill Fritz nasqués. Mentre era fora vestit de color gris creient que lluitava per la nació, l’empresa la dirigia la seva esposa, que al principi amb l’embaràs se li va fer molt complicat i feixuc prendre les decisions i no podia està les hores necessàries a dins la fàbrica perquè no hi tenien calefacció. A més, va tenir que substituir els obrers que havien anat al front per les dones d’aquests obrers i va contractar a un parell de nois que no tenien edat per anar a lluitar però sí per cremar-se els ulls en torns llarguíssims. Les dones, que estaven totes com la Luane molt preocupades i angoixades pels seu marits, varen enganxar en els vells telers de color verd una targeta postal on es veia la figura de Jesús beneint els soldats de l’Emperador Guillem II que es dirigien a França. Per elles era la convicció de que Déu els protegiria dels mals de l’estranger. Lògicament, amb la guerra, l’empresa no funcionava al mateix ritme que abans, però subsistia sense problemes perquè els clients dels Klein sempre estaven desitjosos d’aquells preuats teixits que després es comercialitzaven amb certa facilitat per tot Alemanya. Gràcies al funcionament de l’empresa la família no va patir les greus conseqüències que patia la majoria de la gent per la Gran Guerra, però cada dia i cada minut patien per la vida d’en Barnard, que no era molt hàbil amb les armes i tothom sabia que no desitjava anar a lluitar com els demés alemanys que estaven al principi entusiasmats pel conflicte que esperaven que fos breu. En Barnard, que fins llavors mai havia tocat una escopeta o una pistola i molt menys una granada, no simpatitzava amb la promesa del govern d’un nou horitzó nacional, i estava tot el dia atrinxerat tremolant i suant de por pensant en el moment que hauria de prémer el gallet. El soroll de les escopetes, els morters, les granades i els crits dels seus superiors no el deixaven dormir durant la nit i durant el dia es movia somnàmbul pels estrets passadissos de les humides trinxeres mentre sentia d’en tant en tant l’himne no oficial Heil dir im Siegerkranz. Quina pèrdua de temps anava pensant, en Barnard, mentre netejava la seva arma amb un drap vell i humit. Quan la Luane va parir el 7 de maig en un petit hospital de la ciutat hi va veure que havia portat al món un nen, sense pensar-s’ho ni un segon li va posar el nom de Fritz en honor a en Frederic el Gran, conegut com el Vell Fritz. Pensava que els hi portaria sort de cara a la guerra si li posava el nom del gran emperador de Prússia. A ella l’hi hagués fet gràcia tenir una nena, però veient la guerra preferia ara un nen.
Amb l’avanç de la guerra la família va començar mica en mica a patir les restriccions; comprar en el mercat negre ja se’ls va fer més habitual, i els naps es varen fer un plat freqüent en els tots els àpats. Els cuinava l’Elise sense saber molt bé com dóna’ls-hi un gust. Abans de menjar-se’ls, l’Elise es tancava uns segons al rebost del costat de la cuina per beure’s d’amagat un bon vas de conyac que guardaven per quan tornés en Barnard. D’aquesta manera, el petit Fritz va fer els seus primers plors, els primers passos i va pronunciar les seves primeres paraules, Papa va ser la primera, sense tenir el seu pare, que encara estava lluitant en una guerra que ja es veia que no seria tan curta com es pensaven i més mortífera de la que creien.
El 1916, mentre en Fritz començava a gatejar i a fer les primeres passes per sobre del fred gres del menjador de casa, en Barnard comandava un petit batalló després de que haguessin sobreviscut en la Batalla de Verdun i hagués fracassat el pla de Falkenhayen. Però ell, que era molt ben considerat pels seus companys d’armes, només tenia en el cap a la seva esposa i els seus dos fills. Des de Berlín, amb la intranquil•litat de no saber com estava el seu marit, la Luane, que no podia estar gaire pels seus fills perquè estava ocupada a la fàbrica intentant continuar produint i venent teixits, es trobava en que cada dia que passava li era més complicat tirar endavant per cobrar i per aconseguir matèries primes. El març faltaven fils, a l’abril els clients d’una empresa de Potsdam va deixar de pagar-los de cop i el mes de maig es varen espatllar dos telers i no tenien a cap mecànic que els hi pogués arreglar. Sense la seva mare, que estava cada cop més ansiosa i a la més mínima cridava, el petit Fritz plorava molt en aquell ambient fred i trist, i estava, juntament amb el seu germà, sota la vigilància de la seva àvia, a qui adorava amb passió. El nen s’entretenia en abraçar les faldilles llargues de l’àvia perquè no volia que el deixés anar. A la que l’àvia marxava un moment, el nen plorava desconsoladament.
Entrant al 1917, els dies es varen fer cada cop més terribles per la pobra Luane, que anava esgotada durant tot el dia i estava molt preocupada pel seu marit, ja que rebia poques cartes. Però aquell va tenir una preocupació més; ara temia per la seguretat dels seus fills davant d’un clima cada cop més inestable a la ciutat, que va quedar plena de gent pidolant per engrunes de pa. Per intentar comprendre la guerra sovint es comprava la revista Der Welt Krieg en una petita llibreria situada molt a prop de casa, a l’altra banda de la carretera, que duia un noi jove i grassonet anomenat Martin amb la seva xicota, la Sophie, una dona presumida que sempre li agradava anar perfectament perfumada per atreure als clients masculins i duia uns vestits escotats. Al cap d’unes setmanes, les 24 hores del dia eren de constant patiment i només es tranquil•litzava un moment el dia quan de vegades es trobava anant a la fàbrica a un predicador que coneixia, que en veure-la tan preocupada amb una cara blanca com la llet i demacrada de no dormir a les nits, li deia amb convicció:
Gott mit uns.
Les notícies de l’estancament alemany en el front occidental eren prou conegudes per tothom en aquella època, però el que pocs sabien era que els soldats estaven minvats de recursos humans i materials. A l’abril de 1917, quan els alemanys varen decidir replegar-se a una nova posició més reduïda i més fàcil de defensar, la Siegfried-Stellun, a Berlín la tensió va anar en augment pels carrers de la ciutat. La Luane de poc es va veure atrapada un dia enmig d’una manifestació de treballadors de les indústries armamentístiques de Berlín i Leipzig, que protestaven perquè patien fam per les restriccions de guerra. Les condicions eren molt dures pels obrers que no havien anat al front. En veure’ls amb cara de pocs amics agitant els punys per mostrar la seva indignació, de dret es va tancar a casa i sense dir res a la família es va posar a plorar juntament amb els seus fills a la seva habitació del segon pis, mentre l’Elise vigilava la porta i les finestres del menjador amb una fusta perquè no hi entrés cap manifestant o delinqüent. Feia uns dies havien robat al barri en un parell de pisos i s’havia d’anar amb atenció. Els caps de setmana, per calmar-se i per no pensar en res, es comprova la revista berlinesa Kladderadatsch, però fins i tot a la revista satírica i trobava la guerra, que ja era maleïda per tots els alemanys. Els següents mesos, mentre en Fritz deia les seves primeres paraules seguides, la situació va anar empitjorant per moments i el gener de 1918 es va tornar a produir una manifestació. Mig milió de persones varen sortir als carrers de la capital alemanya i reclamaven desesperats acabar amb la guerra per les restriccions alimentàries. Les treballadores de la fàbrica es varen unir aquest cop a la protesta. Una de les treballadores se l’hi havia mort el marit en el front i a una altra el seu fill de sis mesos havia mort de fred en no poder escalfar la casa. Prevenint que hi haurien maldades, la Luane es va tancar a casa amb els seus fills pregant perquè s’acabés tot aquell desordre que patien. Per escalfar la casa cada dia a primera hora encenia la llar de foc gràcies als diaris que en Martin li donava després de plegar la nit anterior.
A l’abril de 1918 els alemanys varen començar una important ofensiva contra als francesos en el territori de Flandes amb l’objectiu de capturar els ports belgues. Anvers era un dels objectius que empaitaven els alemanys. El batalló que dirigia en Barnard va ser dels primers en entrar en foc després de que tots els homes beguessin un vas d’aigua ardent. De seguida el batalló va matar a uns quants soldats francesos vestits amb el seu uniforme blau i armats amb les seves Hotchkiss Mie 1914. La victòria estava assegurada, pensaven tots aquells homes que tenien a punt el rifle per disparar. Però, en una emboscada enmig d’un bosc espès i verd, es varen veure superats en número i els francesos els varen disparar amb les seves M1914 de 7 mil•límetres sense contemplacions des de darrere d’un pujol. El batalló queia com mosques un darrere l’altre. En Barnard no parava de sentir trets i de veure com els seus companys queien a terra per no aixecar-se més. En veure que era impossible mantenir la posició, en Barnard es va posar a córrer com un desesperat buscant refugi. Corrent com una llebre al costat de dos companys, de cop es varen sentir dos trets i en girar-se va veure com aquells dos homes queien abatuts a la humida herba alta. Ara li tocaria en ell, anava pensant mentre corria com un desesperat. Després de fer uns metres més es va sentir un tercer tret. De cop, un dolor enorme a la cama dreta el va fer caure a terra. La bala havia impactat a la cama dreta i no es podia moure. Cridant de dolor mentre continuava sentint els trets dels francesos, va fer el cor fort i es va aixecar enmig de les bales mentre la cama no li deixava de sagnar tenyint l’herba que trepitjava. El dolor li era insuportable, però sabia que quedar-se allí significava la mort. A mig camí de la línia de defensa es va trobar a un seu company malferit al terra per un tret de bala a l’estomac. Sense pensar-s’ho, en Barnard el va ajudar a aixecar-se i agafant-lo pels braços el va portar a darrere un arbre esperant reforços. Estirant-se al terra recolzant-se al tronc de l’arbre, en Barnard no es deixava de mirar la cama dreta, que deixava de sagnar. Quan estava a punt de perdre el coneixement després de perdre tanta sang varen arribar per fi els reforços i els francesos varen abandonar el pujol. En portar-lo a l’hospital de campanya tothom patia per en Barnard, inclús més que pel seu company d’armes que estava greument ferit, perquè la majoria el valoraven molt pels seus discursos que els donava per passar l’estona a les trinxeres i per la seva humilitat i senzillesa. En veure que la ferida era greu se’l va portar a un hospital de campanya, a tocar de la frontera, on un metge sense gaires miraments i amb una cigarreta a la boca li va dir que li amputaria la cama aquella nit perquè no li sabia treure la bala del genoll. Desesperat pensant que li tallarien la cama, en Barnard només pensava en sortir d’aquell hospital ple d’infeccions i de virus i sense cap tipus d’higiene. 7 de cada 10 ferits haguessin sobreviscut només netejant-se les seves ferides. Un cop se li va parar l’hemorràgia, el metge s’ho va repensar i no li va tallar la cama després de que en Barnard li assegurés que es podria pagar el millor metge d’Alemanya. Al cap d’uns dies el varen portar amb ferrocarril a un hospital militar d’Alemanya, on el varen tranquil•litzar quan li varen explicar que no li haurien d’amputar la cama, tot i que quedaria coix per sempre més. Resignat i amb el dolor constant a la cama que el cremava per dins, en Barnard es va agafar aquella ferida amb certa felicitat per haver de tornar a casa sabent que per fi veuria als seus dos fills, que en prou feines en sabia res apart de per les cartes que li enviava la Luane. Abans, havia d’aconseguir recuperar-se i recuperar la força a la cama, que de moment la tenia immobilitzada.
Després d’uns llargs mesos de recuperació a l’hospital militar de Beelitz-Heilstätten, al sud-est de Berlín, en Barnard va entrar amb llàgrimes als ulls a la seva casa de Berlín després d’estar-hi 3 anys i mig fora. Era el juliol de 1918, just el moment que l’Imperi Alemany havia arribat a la seva màxima extensió i el moment que els nord-americans entraven en acció. Quan va obrir la porta negra de la casa no esperava ser rebut amb tanta alegria pels seus familiars i amics més propers del barri, que l’esperaven en l’ampli menjador. Tothom coneixia la seva gesta, era un heroi per tothom, fins i tot el diari berlinès Berliner Tageblatt havia publicat com el comandant Barnard havia salvat a un soldat greument ferit abatut a terra mentre els francesos els disparaven sense contemplacions i per l’esquena. Uns covards, anava repetint en Martin, mentre li colpejava amistosament l’esquena. Els nens se’l miraven amb cara d’admiració, era un heroi, anaven repetint, i les dones es miraven amb gelosia a la Luane per tenir un marit tan valent i ja a casa. Però en Barnard, que durant uns mesos havia d’anar amb un bastó per caminar fins que la seva cama li agafés més força, no volia ser vist com un heroi, no li agradaven aquelles mirades i lluny d’això els va demanar a tots els presents que el deixessin sol amb la seva família per poder està amb els seus fills. Tothom va entendre aquell acte com un gest d’humilitat i varen entendre que volia està amb els fills. Tots varen marxar feliços en veure’l amb bona cara, però la realitat era que en Barnard estava irritat perquè aquella guerra que tan odiava l’havia deixat coix i no volia parlar amb ningú d’aquell fet, que se li repetia constantment a la seva ment. El tret li ressonava encara a les orelles i el dolor a la cama el tenia bren present cada cop que intentava caminar.
Després de tancar la porta quan va sortir l’últim veí, en Barnard es va dirigir de dret amb el seu bastó al menjador per veure per primer cop al seu fill Fritz, que en aquells moments tenia 3 anys, i a en Marwin, que ja era tot un vailet impacient per conèixer el món exterior. En Fritz es mirava al seu pare amb desconcert, no l’havia vist mai, i es pensava que era un home vell perquè anava amb un bastó de fusta com alguns veterans de la guerra de Sedan que passejaven orgullosos amb les seves Creus de Ferro i els seus cascs prussià amb punta pel carrer perquè els hi donessin una mica de menjar per alimentar a les seves famílies. La Luane estava feliç en aquell moment per veure ara sí al seu marit a casa, però els seus ulls no amagaven una certa tristor i estranyesa en veure’l coix i tan prim. Es notava que no anava ben alimentat i que havia passat penúries. Quan va veure la cara de la seva esposa li va cridar de males maneres mentre es tocava la cama dreta:
No em miris d’aquesta manera! No ho suporto! Aquesta maleïda guerra m’ha destrossat la vida, m’ha fet perdre molts moments amb els meus fills i ara no hi podré n’hi jugar ni a pilota amb ells. Ja em diràs de què ens ha servit anar a lluitar. Aquesta guerra tindrà unes greus conseqüències per mi, em marcarà la resta de la meva vida. Ja ho veuràs.
Trista i escoltant els renecs del seu marit, la Luane el va abraçar amb calidesa i força i li va assegurar que tot aniria bé i que se’n sortirien com havien fet sempre. Enfonsat i tremolant de ràbia mentre agafava amb força el bastó que volia llançar per la finestra, en Barnard no es va poder contenir més i es va posar a plorar. Amagant-se de les mirades, es va posar a un racó per eixugar-se les llàgrimes amb un mocador blanc que la seva mare li va portar de la cuina perquè no volia que el veiessin els seus fills plorant. Després de deixar la jaqueta i el barret en una cadira, es va asseure a la seva butaca de la biblioteca privada que havia muntat a casa abans d’anar al front, a la següent sala després del menjador, entre el rebost i les escales que pujaven al segon pis. Mirant-se atentament tots els seus llibres que tan havia enyorat, en Barnard li va preguntar amb veu baixa a la seva esposa com anava l’empresa. Esbufegant per haver-li de confessar la veritat, la Luane li va explicar sense embuts i amb fermesa que anaven fent com podien, però que les coses s’havien complicat molt els últims mesos. Aixecant-se un moment per mirar-se el llibre d’en Mann, La mort a Venècia, que tenia ganes de tornar a llegir, en Barnard va cridar mentre es repenjava a la prestatgeria perquè encara li costava estar dret sense el bastó:
Tot és per culpa d’aquests maleïts parlamentaris que han enganyat al kàiser alhora de dirigir la guerra. Són tots uns covards. Ells haurien d’anar a la guerra i no el poble.
Els següents mesos en Barnard es va anar adaptant de nou a casa, i quan Alemanya s’estava enfonsant en el front occidental després de l’arribada de les tropes nord-americanes, a Berlín, com a la resta d’Alemanya, les condicions de vida es varen complicar encara més i molts obrers berlinesos es varen manifestar encontra de les restriccions, la falta de productes i els baixos sous. Les dones de la fàbrica Klein es varen afegir de nou a aquelles protestes. Aquelles treballadores no ho feien encontra de la família Klein, que tan estimaven perquè els pagaven cada mes, de fet elles també consideraven a en Barnard com un heroi de guerra i com un exemple, sinó que es manifestaven per exigir la pau en el kàiser, que començava a ser desprestigiat. Mentre es manifestaven pels bruts carrers de la ciutat, la Luane es desesperava; veia com cada dia les coses anaven pitjor tant en la fàbrica com a casa per la falta de matèries primes i d’aliments, i veia com el seu marit es quedava el dia a la seva butaca amb el seu batí blau marí reflexionant sense saber en què mentre renegava de que volia fumar-se una cigarreta. En Barnard no aguantava aquella seva nova situació i menys li agradava continuar sent venerat per la gent del barri; molts anaven a casa seva a donar-li les gràcies per haver lluitat a la guerra per ells i inclús li donaven petits regals humils. Alguns moments s’animava pensant que aviat podria acabar la guerra i encoratjava a les seves treballadores a manifestar-se per exigir la pau, l’abdicació d’en Guillem II i el retorn dels seus marits a casa.
D’aquesta manera, en Barnard es passava aquells decisius moments per Alemanya a casa, assegut a la butaca de la seva particular petita biblioteca, on fullejava cada matí, cada tarda i cada nit, les principals obres de la literatura alemanya. Amb resignació i callat es deixava endur pel Werther d’en Goethe, fullejava la Brockhaus, la principal enciclopèdia alemanya, que no li agradava pel seu caràcter racista, i escoltava amb el seu gramòfon col•locat damunt d’una tauleta al costat de la butaca a Beethoven, tot i que a vegades havia d’apagar la música perquè feia plorar al petit Fritz. No suportava a Wagner pel seu antisemitisme i mai va escoltar la seva música. Mentre llegia sense massa atenció es preguntava què havien fet malament per acabar d’aquella manera en una guerra que considerava ja inútil i nefasta. Cada dia se sentia a parlar de baixes i de més ferits. De vagabunds n’estava ple pel barri i alguns feien un aspecte terrible. Dones que tenien cert nivell de vida i freqüentaven a les botigues ara venien els seus cossos per una mica de menjar pels seus fills. Tenia clar que s’havia exaltat de males maneres al nacionalisme, que ell havia considerat en el seu temps de joventut com a positiu per tot el que havia portat a la cultura alemanya, inclús ell havia format part de la bildung, i pel militarisme. Caient-li les llàgrimes mirant-se la seva cama dreta, es quedava impotent a la butaca mentre contemplava els seus fills jugant a pilota pel menjador mentre la seva àvia els renyava perquè picaven a les partes i podien fer caure un quadre.
En Fritz es va passar aquells últims dies de la guerra encara adaptant-se a tenir el seu pare a casa, però tot i passar unes quantes setmanes des de que havia tornat del front el continuava veient com un estrany, que estava malhumorat i que es passava els dies a la butaca llegint novel•les mentre cridava desitjós que la guerra acabés. Els nens, que eren cuidats per l’àvia Elise, a partir del 1918 també varen ser vigilats pels avis materns, en Conrad i la Felda Fischer, que eren de Dresden i s’havien instal•lat a casa de la seva filla perquè anaven necessitats d’aliments per les fortes restriccions i la falta de diners. Amb ells també hi havia anava la Greta, la seva altra filla, que es passava el dia a casa sense fer res i era mantinguda pels seus pares tot esperant casar-se un dia amb un noi ric que la mantingués. No era gens espavilada, li deia sempre en Barnard a la seva dona. Tots tres dormien al tercer pis de la casa en una habitació gran i moblada on hi cabien perfectament tres llits. Amb la família de la seva dona a casa, en Barnard encara es va tancar més a la seva biblioteca.
Finalment, a l’octubre de 1918 el nou govern del canceller Max de Baden va negociar la pau, tot i que el kàiser es resistia a abdicar. Durant aquells dies varen córrer rumors a la capital que arribaven comunistes amb tren des d’Hamburg i les ganes d’acabar amb el conflicte varen augmentar encara més entre la població. No volien un Lenin entre ells, pensaven molts. En Barnard de cop i volta es va trobar com molts treballadors seus que havien anat al front a lluitar havien desertat i demanaven tornar al seu lloc. Els va contractar, tot i els problemes que li varen ocasionar perquè havia de pagar uns altres sous. Els carrers també varen canviar d’un dia per l’altre, a més de ser més freds es veien per tot arreu soldats que no volien anar a lluitar i que es passaven el dia bevent com desesperats amb les seves armes enfundades. Molts ciutadans estaven atemorits per aquells nois joves que no feien cara de fer amics.
El migdia del 8 de novembre en Barnard tornava cap a casa després de treballar i ja havia sentit i notat com molta gent del barri estava molt emprenyada per la guerra. Alguns portaven dies demanant una revolució seguint el model bolxevic per acabar amb la guerra i les seves penúries i d’altres estaven preocupats per una contrarevolució del kàiser i pensaven que era millor que el monarca abdiqués aviat. Després d’avançar cap a la Potsdamer Platz amb el seu bastó, en Barnard es va trobar a molts manifestants que demanaven el cap del kàiser. El venerat com un Déu ara era odiat com el Diable. Alguns exigien a crits una república i d’altres cridaven consignes comunistes. El vell règim s’estava morint i el militarisme semblava que s’acabava. Després de dinar, en Barnard estava tan animat pel fi imminent de la guerra i va pensar que ara sí es podria beure un vas de conyac. En anar-lo a buscar es va trobar amb l’agre sorpresa de trobar l’ampolla buida. No n’havien deixat ni una gota. No sabia que l’Elise feia temps que se l’havia acabat. Després de fer un cafè amb la família i aprofitant que els nens feien una migdiada, en Barnard es va posar la seva gavardina vella i el seu barret de color ocre per dirigir-se al Reichstag per sentir la proclamació de la República per part del vicepresident del Parlament, el socialdemòcrata Philipp Scheidemann. Amb altres berlinesos i soldats que havien lluitat al front, va sentir el discurs del vicepresident des de la finestra del Parlament. El malson s’acabava, pensava en aquells moments. Però l’alegria li va durar com el puro que es fumava amb molt d’orgull, perquè a la tarda va saber que el comunista Karl Liebknecht, el fundador de la Lliga Espartaquista, va proclamar en una manifestació en el Zoològic de Berlín la República Socialista. De seguida grups comunistes varen sortir al carrer per fer-se amb el control del govern i, tenint més por que una eruga, en Barnard es va tancar a casa amb la seva família.
El diumenge 10 de novembre en Barnard va anar un moment a la fàbrica acabar de revisar unes quantes comandes que l’hi havia arribat a última hora, després d’esmorzar amb la seva dona. Els nens, com que eren diumenge, varen aprofitar-ho per dormir fins a mig matí. Dirigint-se a poc a poc en direcció a la Wilhelmstrasse va veure un entrar i sortir de gent de la llibreria d’en Martin més freqüent del normal per l’hora que era. Tots sortien amb el Berliner Tageblatt, el diari progressista de la ciutat, a la mà. Encuriosit, en Barnard va voler fer el curiós i va entrar també a la llibreria. La llibreria es feia petita amb tanta gent. Després d’aconseguir agafar el diari berlinès es va posar a la cua per pagar a la Sophie, que no tenia ni un moment per esmorzar. En veure’l fent cua amb els demés clients, en Martin se li va abraonar, el va agafar pel braç per treure’l de la cua i li va començar a fer preguntes per sobre com veia la situació. En Barnard no amagava que estava satisfet de que el kàiser abdiqués, però també va mostrar la seva preocupació davant d’una revolució bolxevic. Tots els que feien cua paraven l’orella per escoltar-lo amb atenció, era l’heroi del barri a qui creien que havien d’escoltar. En contemplar com els seus clients veneraven amb la mirada a en Barnard, en Martin no va tenir manies en regalar-li el diari i d’aquesta manera no va tenir que fer més cua. En un principi en Barnard no ho va acceptar, no volia cap privilegi pel fet d’haver anat a la guerra, i no es va voler moure de la cua fins que va veure l’hora que era en el rellotge que hi havia a la paret, darrere del taulell on la Sophie cobrava als clients. Eren passades les vuit del matí. Després de donar les gràcies a tots va marxar tan ràpid com la cama li va deixar cap a la fàbrica. En entrar a la fàbrica, buida, en silenci i sense cap treballador, com odiava aquell silenci, pensava, va pujar a dalt al seu despatx per llegir el diari mentre mirava les comandes a un costat de la taula de roure. Només pendent del diari i deixant les comandes a una banda de la taula, es va estar una bona estona llegint l’article del redactor en cap del Berliner Tageblatt, Theodor Wolff, que veia amb entusiasme tots aquells fets i l’abdicació del kàiser Guillem II. Era la revolució més gran de totes les revolucions, deia el redactor. Després de llegir una vegada i una altra l’article, en Barnard no li feia gens de gràcia sentir parlar tan de revolució. No volia de cap de les maneres el comunisme a Alemanya. Quin horror, creia. L’endemà, en baixar a les màquines per parlar amb els seus treballadors sobre la feina, no es va poder contenir i els va discursejar de la situació política. La majoria estava d’acord amb ell, tots li deien que sí amb el cap mentre estaven pendents del teler. Els treballadors menys qualificats, sobretot els que encara feien d’aprenents, volien una revolució seguint el model bolxevic i uns altres, els més joves, els que no passaven dels 20 anys, se sentien frustrats per haver perdut una guerra que semblava que podien haver guanyat durant l’últim any. Però el que més li va sorprendre a en Barnard va ser la resposta d’un seu treballador jueu, en Gerd, que feia pocs dies que havia contractat quan va tornar del front oriental:
Jo prefereixo una revolució seguint el model exacte que el bolxevic. Europa és antisemita i ja m’agradaria veure en un futur què ens fa aquesta Europa. La nostra solució passar per seguir en Lenin, que estima als jueus. Se senten coses horribles del que fan els contraris d’en Lenin a Rússia contra els jueus, en canvi en Lenin els protegeix. Jo tinc molt clar què vull pel meu poble.
Sense dir-li res en veure’l com parlava emocionat del líder bolxevic, en Barnard es va apartar un parell de metres i després li va demanar que continués treballant. Pensant que era millor no treure el tema polític, les coses estaven més caldejats del que havia pensat, va acabar de donar una altra volta pel taller i després va anar a esmorzar al bar del costat, on l’ambient també era escalfat amb gent ansiosa pensant amb un endemà que era incert.
Poc després es va saber que aquell dia, 11 de novembre de 1918, sabien rendit formalment i d’aquesta s’acabava la guerra que portaria el Tractat de Versalles i la República de Weimar. En produir-se per fi, ara sí, l’últim tret de la guerra, per primer cop en Barnard va creure que podia ser bo pel país la democràcia i en la república, dos conceptes nous, però estava molt capficat pels disturbis que vivia Berlín, que podia veure cada dia des de la finestra del menjador, i per la paraula revolució, que podia sentir cada vegada que sortia a carrer. A la casa dels Klein es va veure aquella dolorosa derrota amb alegria perquè per fi tot havia acabat en principi i tots estaven convençuts de que ara s’acabarien totes les penúries per les que havien passat, tot i que eren poca cosa comparat amb les que havien patit la majoria dels alemanys. La guerra havia deixat a Alemanya un milió de morts per la fam. A la tarda, després de dinar, en Barnard va decidir no anar a la feina i es va limitar a comprar al diari i llegir-lo al menjador de casa al costat de la llar de foc, que ara ja sempre estava encesa per escalfar la casa. En llegir la notícia de que s’havia acabat la guerra anava remugant des de la seva butaca content i esvarat a la vegada:
Ja era hora! S’ha acabat aquesta barbàrie, mai més es tornarà a repetir una guerra tan desastrosa. Cridant, en Barnard va exclamar: Mare, ja podeu portar el conyac!.
Al cap de pocs dies varen començar aldarulls amb els comunistes que exigien un Lenin alemany i en Barnard va començar a témer que havia brindat abans d’hora. Ara no toca, anava dient pel carrer. Però la revolta comunista va ser sufocada violentament pel govern del socialdemòcrata Friedrich Ebert. Des de casa i ben calent al costat de la llar de foc, en Barnard va donar tot el suport al President Ebert, no volia de cap de les maneres que es nacionalitzessin les empreses, això mai, cridava esvarat, és sagrat, repetia, i va prohibir a la seva família sortir a fora al carrer mentre duressin les revoltes i les repressions. Per protegir a la seva família va fer baixar les persianes de casa i va demanar-li a la Matilda, una botiguera jueva del barrí que tenia la botiga a la mateixa vorera que la casa en direcció a la Wilhemstrasse, que els portés una bossa amb la compra que havien de fer aquell dia. Per allunyar-se encara més del conflicte, tots varen menjar al rebost mentre sentien aïlladament i de lluny algun tret que feia cridar al petit Fritz, que no entenia res de res.
El dimarts 10 de desembre, en Barnard va sortir abans de la feina per ser present a la rebuda a la Porta de Brandenburg de les tropes que tornaven del front. La Luane volia acompanyar al seu marit, que estava aquell dia més callat del costum recordant la vida al front, però el fred d’aquell dia la va apartar de la celebració i es va quedar a casa amb els fills. A primera fila amb veïns, excombatents i curiosos, en Barnard no deixava de mirar als seus derrotats antics companys que feien, la majoria, mala cara i no deixaven de mirar al terra. Eren uns derrotat. No eren capaços de mirar als ulls dels seus compatriotes civils. Els havien fallat, creien aquells joves. Alguns no acceptaven la derrota i d’altres només pensaven en tornar amb les seves famílies i oblidar per sempre més la guerra. L’ambient era trist i fred, sobretot molt fred, pocs parlaven els uns amb els altres perquè era la constatació de la derrota. Les paraules del president Ebert de que cap enemic els havia vençut no varen ajudar a animar a la gent. Aquelles paraules només havien de servir per obtenir el suport de l’Exèrcit al nou règim. Després de que la cerimònia es donés per acabada, tots varen tornar cap a casa amb el cap abaixat. La majoria sentien vergonya pel moment que li tocava viure Alemanya, però alhora de donar les culpes sobre la situació hi havia més divergències. L’Exèrcit, el poble, els francesos, els comunistes, els socialdemòcrates, els pacifistes, el kàiser, els jueus….
El conflicte entre els comunistes i els socialdemòcrates pel poder va agafar cada cop més força i el dilluns 23 de desembre semblava que esclatava la revolta. Uns mariners de l’Exèrcit, que tothom es pensava que estaven al costat dels comunistes, però que en realitat només exigien la seva paga, varen ocupar la Cancelleria del Reich, varen tallar les línies telefòniques, varen posar el Consell de Comissaris del poble sota arrest domiciliari i varen detenir al socialdemòcrata Otto Wels. Pels carrers es podia sentir a nois joves cridar:
Ha començat la revolta. Prepareu-vos.
Tota la gent del barri estava a l’espera del que pogués passar i durant el matí del dia de la nit de Nadal ningú es va atrevir a sortir al carrer. Es veien soldats armats anant amunt i avall. Durant aquell matí els mariners varen ser atacats per l’Exèrcit i a casa dels Klein es varen poder sentir perfectament els trets que varen acabar amb més de trenta baixes, a més de la mort de civils en el combat. En sentir les pistoles, les escopetes i els crits histèrics de la gent, en Barnard va recordar les trinxeres que el perseguien al llit. Irritat i no movent-se de la butaca, va tornar prohibir a la família sortir de casa i es varen quedar tancats al menjador esperant que l’Exèrcit posés ordre, tal i com va ser finalment. Quan en Fritz s’acostava a la finestra per veure des de darrere de les cortines què passava a fora, en Barnard li cridava de males maneres que s’apartés i en veure que no li feia cas el va obligar a pujar a dalt a la seva habitació amb la seva àvia. Estava espantat per tot plegat i li feia mal al cor recordar com el dia anterior havia vist un munt de joves com ell que s’allistaven a les oficines de l’Exèrcit de la capital perquè els enviessin a Letònia per lluitar contra la revolució bolxevic en aquells països. Aquells nois, que anaven terriblement mal vestits i alguns es veien desnodrits i amb cara de pena, preferien un altre cop la vida al front per poder marxar del país i per trobar una nova vida en aquelles terres bàltiques plenes de desordre. Anem cap a l’abisme, li comentava a la seva esposa, que va respirar de tranquil•litat quan va saber que tot havia acabat.
L’últim dia de l’any, un dimarts, era un dia feliç aparentment a la fàbrica perquè l’Helene, una dona de 50 anys acabats de complir i que treballava l’empresa des de que havia començat la guerra en substitució del seu fill, ara li retornava el seu fill Viktor del front i podria tornar-se a ocupar de la llar. Però l’Helene no feia cara de satisfeta, tot i que tots els treballadors la felicitaven per tornar a la vida d’abans, la vida que li tocava, pensaven tots. Abans de plegar, en Barnard es va dirigir cap a ell per acomiadar-se’n i, de pas, li va desitjar un bon any. Però l’Helene en prou feines li va obrir la boca. En preguntar-li si li passava alguna cosa en el seu fill, l’Helene li va contestar amb el cap abaixat perquè no li veiés els seus ulls tristos i enllagrimats:
Ara és una vergonya….. Si hagués mort ara seria un màrtir, però torna a casa viu i derrotat. Amb quina pena haurem de conviure.
Impactat i en silenci per aquelles dures paraules, no es podia creure que el deia aquella dona, el preferia mort, però en Barnard va pensar que era millor no dir-li res i li va donar la mà i va tornar a pujar cap a dalt sense entendre els sentiments d’aquella dona. Mirant per la finestra del seu despatx a l’exterior, no deixava de veure paramilitars amunt i avall amb les seves armes a punt per disparar. Berlín es tornava una zona de guerra. La guerra no havia acabat per ells.
Amb tots aquells aldarulls i aprofitant la feblesa de la naixent República varen venir ara les protestes dels grups conservadors, que eren contraris a negociar amb les potències occidentals preveient que els farien pagar cara la derrota que acabaven de patir. A partir del diumenge 12 de gener varen arribar a Berlín batallons de la Freikorps armats fins les dents, que varen actuar violentament com esquadrons de la mort i es passejaven amb prepotència pel barri tot ensenyant que eren ells qui tenien les armes. En veure que firmarien un tractat de pau pejoratiu pels seus interessos, molts berlinesos es varen envalentir i varen sortir al carrer juntament amb la Freikorps per rebutjar aquell tractat. En Barnard entenia des de la seva butaca que era injust firmar un tractat que limités molt Alemanya, sobretot en el sector econòmic, pensava ell, però ho veia com un mal menor davant la possibilitat de continuar amb una altra guerra i estava content amb la proposta de que es reduís la Reichswehr a 100.000 homes. Però les seves simpaties polítiques no les volia mostrar en públic, fins i tot no va tenir el valor de penjar la nova bandera negra, vermella i daurada a fora la casa com havien fet alguns dels seus veïns o com en Martin a la llibreria. Això sí, la va penjar en el despatx que tenia en el tercer pis, en el costat esquerre d’on dormien els seus sogres i la seva cunyada. En sortir de casa per anar a treballar o anar a fer una compra s’emprenyava perquè la majoria de la gent amb qui es topava se’l continuava mirant amb admiració, ja que el continuaven considerant un heroi de guerra. Alguns inclús el paraven perquè els hi expliqués com era de dura la vida al front i en Martin li demanava que escrivís un llibre sobre les seves vivències. Ell acceptava aquest paper sense dir gaires comentaris i sense donar masses explicacions, sabia que si deia tot el què pensava la gent li podria girar l’esquena i el consideraria un traïdor. El clima era massa violent, pensava en Barnard, ja havien mort més de 150 persones a Berlín durant aquells enfrontament i ell no volia ser una víctima més.
Un dia que va anar a l’Hospital Charité, un hospital universitari situat a prop del Reichstag, per revisar l’estat del seu genoll, ja que havia deixat el bastó de fusta i encara li feia mal en caminar. En passar per davant de la Porta de Brandenburg quan tornava cap a casa va veure a uns quants soldats sobre la Porta de Brandenburg fent guàrdia i veia com molts berlinesos els animaven a destruir el govern o a matar comunistes. Alguns regalaven flors o tota classe de menjars a aquells soldats, que se sentien com herois amb les seves escopetes a la mà i anaven. Les noies joves els miraven amb admiració i s’apropaven a aquells homes, però les que portaven coixet fugien d’ells com la pesta.
El maig de 1919, quan en Barnard va saber que havien trobat en el Landwehrkanal el cadàver assassinat de la Rosa de Luxemburg i el d’en Karl Liebknecht en el Neuer See, en el Tiergarten, tots dos peces fonamentals del Moviment Espartaquista, una revolució que ell havia rebutjat, es va quedar tot el dia molt trist a la seva butaca perquè no acceptava que els socialdemòcrates haguessin comès aquells crims juntament amb aquells militars. Aquesta no era la manera, reflexionava. Tothom sabia que havien mort el gener per culpa del ministre de Guerra, el socialdemòcrata Gustav Noske, un nacionalista conegut per la seva fama d’home dur, i en Barnard cada segon que pensava en aquells assassinats s’anava indignant amb l’Exèrcit i amb en Noske, a qui va insultar amb uns crits tan sonors que varen espantar als dos nens. Tot i està emprenyat, no sentia gens ni mica la mort d’en Liebcknecht perquè el considerava un traïdor en voler imposar el seu criteri amb una revolució armada, tot el contrari de la Rosa. Tant la Rosa com en Liebknecht havien sigut assassinats pels membres del cos de voluntaris Freikorps quan varen reprimir la revolució. Tot i indignar-se i de veure el crim que havia comès el govern que ell acceptava, en Barnard mica en mica va anar canviant aquella indignació per la comprensió. No volia donar de cap de les maneres suport als comunistes, mai deixaria entrar la falç i el martell a casa, i no va mostrar en públic aquella ràbia que havia sentit. Mai l’acusarien de comunista, això ho tenia clar. Els següents dies després de que se sabés que havia mort la líder comunista polonesa, cada cop que en Barnard passejava pel carrer per anar a la feina o per anar a comprar anava veient com estava creixent entre el poble un fort sentiment bèl•lic nacionalista com el d’abans de la guerra. A les tardes, després de plegar de la feina, es passava la resta de la tarda fins a l’hora de sopar tancat a la seva biblioteca llegint un llibre que tenia, però que mai li havia cridat l’atenció. Era el Capital del borratxo i busca-raons de Trèveris, tal i com el definia en Barnard. Després de quatre tardes va arribar a la conclusió de que no entenia res de res. Massa complicat el seu llenguatge, a més de que no simpatitzava massa amb algunes de les idees d’aquest llibre de caràcter macroeconòmic i filosòfic. És absurd, va concloure en Barnard, abans de tancar el llibre per guardar-lo a la prestatgeria.
Durant aquells dies negres i foscos de la violenta postguerra, en Fritz va sortir per primer cop sol amb el seu germà a passejar pel barri per jugar i tafanejar les botigues. Sobretot anaven a la botiga de la botiguera jueva Matilda. Els dos vailets aprofitaven la imatge d’heroi del seu pare per rebre dels botiguers caramels, tot i que el seu pare no acceptava aquells regals i s’enfadava molt quan tornaven a casa amb les butxaques plenes de llaminadures. Jugaven sovint amb els veïns de la zona; la Galiana Metzler, que era un any més petita que en Fritz, havia nascut el 25 d’abril de 1916, i que vivia a l’altra banda del carrer, en un pis petit i humil amb els seus pares, i amb en Georg Hilber i en Lou Mayer, que eren del 1915, i vivien al mateix bloc de pisos, situat dues cases més a l’est de la botiga de la Matilda. Quan el Sòl els hi permetia anaven pels jardins del Tiergarten o a la Potsdamer Platz per caminar, donar menjar als pocs ocells que hi havia i per observar com la gent baixava i pujava dels tramvies per anar a treballar. Però aquelles sortides al carrer es varen acabar ràpidament perquè la ciutat va tornar a patir forts disturbis entre moviments comunistes i nacionalistes, i en Barnard no els va deixar sortir més al carrer sense la vigilància d’un adult, que sempre havia de ser ell. Estava molt capficat amb aquells actes violents que vivia Berlín i va rebutjar de males maneres formar part d’algun grup paramilitar nacionalista quan li varen proposar per la seva imatge d’heroi de guerra i de nacionalista. En aquells moments va poder veure com es gestava la propaganda. Ell no es considerava un ultra nacionalista, tot i que sempre deia que era un alemany de cap a peus, segurament no hi havia ningú que s’hagués llegit tants cop el Werther, tenia un retrat d’en Von Bismarck a la seva biblioteca, parlava un alemany perfecte i culte, però odiava el militarisme prussià i el rei Sergent. Patint la prohibició del seu pare de sortir, en Fritz no entenia massa bé què passava i juntament amb en Marwin es queixaven a la seva mare de que no podien sortir al carrer a jugar amb els altres nens. La Luane els entenia perfectament, però també comprenia la preocupació del seu marit i tenia por de que si els passava alguna cosa en Barnard no els pogués anar a socórrer per la seva coixesa. Algun cop va intentar convèncer al seu marit de que els deixés gaudir de la infantesa com havien fet ells quan eren nens, però en Barnard li repetia una vegada i una altra que encara era massa perillós, que els seus temps eren uns altres temps, els d’una Europa en pau, i cridant pel menjador deia que algun dia passaria una cosa horrible si Alemanya continuava per aquell camí. No volent sentir el seu marit cridar, la Luane es va dirigir a la finestra i va veure com altres nens de l’edat dels seus fills jugaven tranquil•lament aprofitant el bon dia que feia.
En les següents setmanes la ràdio berlinesa no parava d’anunciar atemptats contra la nova República i es parlava massa sovint d’assassinats, actes violents i lluites al carrer entre bàndols. El poble s’havia acostumat a sentir achtung, achtung, achtung. Tots eren atemptats més o menys esporàdics, però el dissabte 13 de març de 1920 es va produir un cop d’Estat, que es coneixeria més tard com el putsch de Kapp. Uns quants militars de les associacions dels cossos de voluntaris sota la direcció del general prussià oriental Wolfgang Kapp varen intentar sense èxit fer-se amb el control del govern alemany a través d’un cop d’Estat. Aquell dissabte en Barnard era a la fàbrica amb els seus fills, que no havien anat a l’escola i aprofitaven per veure els telers del seu pare, mentre la seva esposa, embarassada de tres mesos, era a casa estirada al llit de la seva habitació del segon pis, que tenia vistes al carrer, per un mareig que l’hi havia agafat de cop i volta. L’Elise es va quedar a cuidar-la i li va fer una calenta sopa de pollastre perquè es refés. Quan varen arribar les notícies dels aldarulls a la fàbrica per uns veïns de la zona que estaven molt espantats i portaven unes pistoles a la mà per defensar-se, en Barnard va demanar corrents a tots els seus treballadors, que ja tornaven a ser tots homes, que anessin corrents cap a casa i no en sortissin. Buscant amb la mirada als seus fills va córrer tan com va poder en veure’ls davant un teler que s’acabava d’aturar. Els dos vailets estaven mirant com funcionaven aquelles màquines automàtiques que convertien els fils en teixits de forma màgica per ells. Amb la por al cos i nerviós, sense dir-los res, va agafar als seus dos fills pels braços violentament i sense miraments i de seguida els va voler empènyer cap a fora. Però, després de fer quatre passes, va tenir la mala fortuna d’agafar a en Fritz per la seva jaqueta marro amb poca força i el nen es va entrebancar amb una clau anglesa que hi havia al terra i va picar de cara contra una cantonada del tele. S’acabava de trencar un dent de llet, la primera, la de davant, la més grossa. En veure la sang que li sortia de la boca després de tapar-se la boca amb les mans, en Fritz es va posar a somicar, però en Barnard, que tenia ben agafat a en Marwin per la seva jaqueta negra, el va tornar a agafar pel coll de la jaqueta sense mirar l’estat del seu fill i varen sortir de l’empresa en direcció a casa, que no era massa lluny. En Barnard estava preocupat pensant que per la seva coixesa no poguessin arribar a un lloc segur i per això estava tan alterat i no es mirava l’estat del seu fill Fritz, que no parava de plorar pels carrers cridant l’atenció dels demés. Mentre caminaven per la Wilhemstrasse en direcció nord varen veure a uns quants soldats armats que anaven d’una direcció a l’altra i sentien alguns trets aïllats. La gent corria cap a casa i s’hi tancava. Les dones cridaven als seus fills perquè les seguissin cap a casa. Les botigues tancaven just aquell moment. En sentir més armes de foc, en Barnard es va posar a tremolar recordant un cop més les trinxeres i no va fer cas a les reiterades súpliques d’en Fritz d’aturar-se perquè li feia molt mal la boca i es tacava la camisa blanca de sang. Girant a la Leipzigerstrasse, es varen trobar a un home estès a terra. Era mort i li sortia molta sang del cap. Havia rebut un tret. En Barnard en aquells moments es va quedar blanc i en Marwin es va posar a cridar histèric mentre en Fritz no deixava de plorar per la sang que li regalimava. Sense perdre ni un segon més, en Barnard va agafar amb més força als seus fills i els va empènyer carrer avall.
Quan varen entrar per la porta de la casa, la Luane els va rebre molt esvarada i de seguida va respirar tranquil•la en veure’ls sans i estalvis. S’havia aixecat del llit preocupada pel seu marit i els seus fills en sentir els primers trets i es va passar tota l’estona a davant la finestra per esperar-los. Després de mirar-se primer a en Marwin, la Luane va quedar blanca com la llet quan va veure que en el seu fill Fritz li estava sortint molta sang de la boca i que tenia la jaqueta i la camisa tacades. Pensava que estava ferit d’una bala i es va posar a plorar mentre es deixava caure de genolls per examinar tremolosa al seu fill, que no deixava de plorar i plorar a crits. En veure que només se li havia trencat una dent de llet de davant es va calmar i li va eixugar la sang amb un mocador dels seus pares, que feia uns dies que havien tornat a Dresden, on precisament provisionalment es dirigia el govern alemany del canceller Bauer, que fugia del cop d’Estat direcció a Stuttgart. En Fritz es queixava entre plors i en els braços de la seva mare de que el seu pare l’hi havia clavat un cop. Mirant al seu marit, que no l’havia ni saludat, el va veure assegut a la seva butaca després de llançar el barret al terra del menjador i només tenia l’orella posada a la ràdio, que havia comprat feia uns dies i havia posat en un prestatge de la biblioteca. Les últimes notícies encara eren molt confuses. Amb la cara estirada en veure que el seu marit es comportava com un covard i que no havia atès al seu fill, que no parava de plorar i que renegava durament cap al seu pare, es va dirigir cap a ell amb la mosca al nas, li va apagar la ràdio de males maneres i li va cridar mentre li ensenyava el mocador tacat per la sang del seu fill:
No et fa vergonya! Així no es comporta un heroi deixant el seu fill amb la cara plena de sang. Quina classe d’home ets tu? No vas abandonar el teu company i abandonés al teu fill.
Enfadat i sense escoltar-la, en Barnard li va contestar mentre s’aixecava per tornar a encendre la ràdio:
Tu no entens res! No has estat mai en una guerra, i ara fes el favor de deixar-me escoltar les notícies que el que està passant és molt greu, pot canviar les nostres vides per sempre més. Els prussians tenim massa amor a les maleïdes armes i ens hem tornat a clavar una plantofada. No som un país amb un Exèrcit, sinó que som un Exèrcit amb un país.
Trista i amb cara d’odi, la Luane se’l va mirar amb llàgrimes als ulls i després de llançar el mocador a la prestatgeria va pujar a la habitació d’en Fritz, just al mig de la dels seus pares i del futur bebè, per calmar-lo. El nen estava plorant al seu llit a la falda de la seva àvia Elise, que l’intentava consolar com podia i li va donar uns quants caramels que l’hi havia donat la Matilda feia uns dies quan havia anat a comprar alls tendres. Més tranquil i sabent que passava alguna cosa greu, en Marwin va baixar a baix després de canviar-se a la seva habitació, que era al costat de la dels seus pares i era la primera que es trobava en pujar les escales i tenia vistes a la part del darrere de l’edifici. El nen de dret es va dirigir a la biblioteca per preguntar-li en el seu pare que eren tots aquells aldarulls. Volia entendre aquell món dels adults tan complicat. No escoltant tampoc les paraules del seu fill gran, en Barnard no li va ni contestar, però després de veure que el seu fill es quedava palplantat davant seu es va limitar a dir-li que era massa petit per entendre aquelles coses i el va convidar anar al menjador.
Després de quatre dies d’incertesa el cop d’Estat va fracassar, en part gràcies a les vagues dels sindicalistes. L’esquerra seguia sent capaç de defensar la democràcia, i el govern alemany va tornar a Berlín i va restablir l’ordre esperat. Però la tranquil•litat va durar quatre segons perquè es varen produir a la capital una sèrie de combats; per una banda entre els colpistes de Kapp en retirada i els insurgents socialistes i per altre entre les tropes regulars de la Reichwehr que intentaven restablir l’ordre, i l’autodesignada Guàrdia Roja, que donava suport a les assemblees que havien acabat amb el cop d’Estat. La sang va tornar a pintar els terres de Berlín. La família Klein es va passar aquells quatre dies tancats a casa sense sortir i en Barnard no es va ni moure del costat de la ràdio. Només s’aixecava per menjar i per anar al lavabo, just al costat dret de les escales per pujar a dalt les habitacions, tot i les supliques de la seva esposa perquè estigués amb ells i els hi expliqués què passava. La fàbrica va obrir igual, però ell no hi va anar amb l’excusa de que li feia mal la panxa. Sovint s’apropava a la finestra del menjador per veure què passava a fora. Els carrers eren buits i de tant en tant veia a més d’un corrent en direcció a la Potsdamer Platz. Una tarda va veure com uns nois comunistes armats amb pistoles agafaven a un colpista de mitjana edat i el colpejaven amb barres de ferro. Després d’estomacar-lo de valent, un dels nois va prémer el gallet de la seva arma i el va matar davant la mirada de tots els veïns. El silenci va regnar el carrer i ningú es va atrevir durant les següents hores a retirar el cadàver, que més tard va ser retirat per la policia, que portava les pistoles a la mà per si de cas.
Després de que durant tot un dia no se sentís cap tret, en Barnard va trucar a la fàbrica i va parlar amb la seva secretària, que li va dir que tot semblava haver tornar a la normalitat. Li va explicar que el bar de davant tornava a estar ple de treballadors i que pels carrers l’ambient era d’un dia normal i corrent. Per fi, pensava. Feliç de que tot hagués acabat, en Barnard va reunir content a la família en el menjador i els va fer seure davant la llarga taula de fusta de roure. En Fritz es mirava al seu pare amb temor i no li dirigia la paraula, encara recordava com l’havia abandonat. A la seva àvia l’hi havia dit repetidament que l’odiava i que no li badaria boca. Un cop tots assentats a les cadires de la taula, en Barnard va posar els braços al damunt de la taula i els va explicar a poc a poc, amb calmar i mirant-los a la cara, que a partir d’aquell moment tenien que anar amb molta prudència pel carrer perquè la situació encara no era segura i els va demanar que a la més mínima tornessin a casa corrents. Els comunistes eren malvats, els deia, però els advertia que fugissin també dels que no ho eren. Ningú era bo, excepte la policia, els advertia. Mentre estava explicant a la seva família mesures de prevenció, va sonar de cop el timbre de la casa, soroll que va alterar a la Luane, que va fer un salt d’espant de la cadira. L’Elise va anar a obrir la porta en sentir veus de coneguts. Eren els veïns del barri que volien saber com estava en Barnard i sobretot volien saber la seva opinió del què passava. Entre ells hi havia la Klara i en Michael, una parella jove que vivien al costat est dels Klein i eren coneguts per ser molt xafarders. Es passaven el dia a fora inspeccionant a la gent i entre ells murmuraven sobre les persones que veien passar per davant d’ells. La Klara a més tenia la mala mania de posar-se a fora al balcó per espiar als demés veïns. No se li escapava detall. Sabia perfectament qui anava amb qui i on vivien tots els veïns. Amb ells també hi havia en Hermann i la Bernardina, que vivien al tercer pis del costat oest de la casa dels Klein i que tenien un fill de deu anys, en Dannel, i en Johannas, un home gran i viudo que sempre mirava al terra per qüestions físiques i que vivia al pis de dalt la botiga de la Matilda en companyia del seu gat, en Bastet. Havia combatut en la guerra francoprussiana i amb molt d’orgull explicava a la canalla les seves gestes, que sovint eren més imaginació que realitat.
Alguns pensaven que en Barnard s’havia unit als colpistes, la Klara inclús va afirmar que l’havia vist amb una escopeta pel carrer. Aixecant-se de la cadira i amb cara de pocs amics, en Barnard els va atendre a l’entrada de la porta sense deixar-los entrar al rebedor i els va explicar que Alemanya no estava segura i va definir la República de dèbil i poc contundent. Escoltant-lo amb atenció, els veïns el varen interpretar malament. Tots es varen pensar que es posicionava a favor dels colpistes i no varen comprendre que el que estaven sentint eren paraules de por cap a aquests colpistes i als comunistes que havien sortit al carrer. Aquest temor a nous canvis el sentien la botiguera Matilda o en Johannas o el llibreter Martin, que s’havia casat feia pocs dies amb la sempre elegant Sophie en un casament molt car que de poc l’arruïna. Després de que tota aquella gent marxés contenta pel monòleg que els hi havia regalat en Barnard, en Fritz, refet ja del cop, es va acostar al seu pare i li va preguntar sense gaires manies si podia ara sortir al carrer a jugar. Ja no hi havia morts, li deia perquè els deixés sortir. Tenia ganes d’explicar en els seus amics que havia perdut una dent. Però el seu pare li va dir amb un crit que no, que esperés, que tenia tota la vida per jugar. Enrabiat, el vailet va agafar la pilota que l’hi havia comprat la seva àvia Felda i la va llançar ben fort contra la finestra trencant un vidre del menjador. Aquella rabieta li va merèixer un contundent càstig passant-se una setmana tancat a la seva habitació i durant un parell de dies no va menjar les postres que feia l’Elise. Trobant aquell càstig una mica massa dur per a un nen tan petit, la seva àvia li va fer un dia un Butterkuchen (un pastís de mantega amb ametlles al damunt) que tan li agradava en el nen, i d’amagat li va portar a la seva habitació. El nen el devorava amb segons.
Durant les següents setmanes va retornar la normalitat a la ciutat i en el barri, i en Fritz i en Marwin varen tornar a jugar al carrer després de sortir del col•legi privat a que anaven. Però la tranquil•litat va tornar a durar poc a casa dels Klein quan en Barnard es va indignar en conèixer els resultats de les eleccions del juny de 1920. No deixant de llegir els resultats mentre es menjava uns quants caramels que els hi portava la Matilda per en Fritz, es va enfurismar en veure que havia augmentat el número de vots dels partits d’extrema dreta i d’extrema esquerre i, en canvi, els socialdemòcrates, els seus, varen perdre el 50% dels vots del gener de 1919. Cridant des de la seva butaca amb un caramel de maduixa a la boca per no pensar en el tabac, anava renegant cada cop en veu més alta:
Sembla que la gent vulgui la guerra un altre cop, no aprenem dels errors del passat. Som una democràcia sense demòcrates.
En Fritz es mirava al seu pare amb desconcert des del menjador, no entenia què passava i quan li demanava que li expliqués, en Barnard es limitava a recordar-li que era massa petit per entendre-ho i es posava a llegir de nou el diari. Sense donar-hi més importància, en Fritz va sortir al carrer a jugar amb els seus amics. Abans de tornar a casa anava a totes les botigues del barri demanant caramels. A vegades li agradava anar a la carnisseria de la Maria, just al costat est de la casa de l’amiga Galiana, a demanar un tros d’embotit pel dachshund que s’havia comprat feia pocs dies la Sophie a disgust d’en Martin, que no suportava els gossos perquè li feien al•lèrgia. Sempre que hi havia el gos ell eixabuirava. La carnissera Maria, una dona jove i molt grassa amb uns cabells rinxolats i unes dents grogues de no netejar-se mai, vivia dues cases a l’oest de casa els Klein amb el seu marit, en Kurt, que vivia dels lloguers d’uns pisos de dalt al seu pis i es passava el dia fumant cigarretes deixant al seu voltant una aroma a tabac que espantava a la mainada. La parella varen ser dels primers en tenir un cotxe en el barri, el cotxe elèctric Lohner-Porsche propulsat per 4 motors elèctrics integrats en les rodes del vehicle. El cotxe no els va durar gaire perquè un dia en voler esquivar uns nens que varen travessar la carretera sense mirar res, en Kurt va fer un violent contra-volant i va picar contra una farola xafant tot el cotxe.
El dimecres 1 de setembre va néixer la Katrina, una nena. Aquest naixement es va viure amb molta alegria a la casa i en Barnard es va emocionar com mai en veure a la seva filla fent els seus primers plors. Era la seva primera nena i li feia molta il•lusió, tot i que pensava que una nena ho tindria més complicat en el futur. Però quan les coses anaven bé a la casa dels Klein, la fàbrica començava a patir les conseqüències de la dura crisi que s’estava apropant. Uns quants clients varen deixar de pagar i uns altres varen reduir la meitat les comandes. De fora d’Alemanya, res de res. Amb els primers problemes econòmics a la fàbrica, en Barnard va ser més indulgent amb els seus fills, ja que estava massa preocupat per la pujada dels preus i es passava el dia tancat a la fàbrica intentant convèncer als treballadors de que no podien cobrar tant. Els recordava que amb la República se’ls havia reduït la jornada laboral, passant de 10 hores a 8 hores, i per tant considerava acceptable una reducció de sou. Mentre a la fàbrica hi havia maldecaps per en Barnard i pels pobres obrers que estaven molt espantats davant la possibilitat de ser acomiadats si es posaven masses durs, en Fritz i en Marwin es passaven les tardes al carrer jugant amb els seus tres amics; la Galiana, en Georg i en Lou. En Fritz li agradava cada cop més jugar amb la Galiana a fet i amagar per l’extens barri de la Leipzigerstrasse, i de seguida es varen fer amics inseparables. Li agradava la senzillesa, la calidesa i l’alegria que despertava aquella petita noia, que ja demostrava ser més intel•ligent del normal parlant de política i del país amb els seus veïns. Sovint en Fritz li donava els caramels que els botiguers li donaven pel seu pare, considerat encara un heroi tot i quedar-se els dies tancat a casa suant de por. La botiga d’alimentació de la Matilda, que acabava de fer quaranta anys i que sempre estava alegre en veure’ls, els hi donava a més dels caramels una Weisswurst (salsitxes blanques de carn de porc i de vedella) que tant li feien caure la baba a en Fritz. D’aquesta manera, jugant pels carrers de prop de casa amb els seus amics i anant al col•legi, en Fritz va començar a relacionar-se amb el barri i ja es coneixia el nom de la Leipzigerstrasse. Quan volia fer més el tafaner es passava hores i hores mirant com passaven els tramvies plens d’homes que anava a treballar a les fàbriques de fora la ciutat i després es quedava encantat mirant els ocells dels arbres del voltant de la Potsdamer Platz, mentre frisava per pujar un dia en un autobús de dos pisos amb la Galiana per inspeccionar més carrers. De vegades es perdia tot sol pel carrer en veure a tanta gent dirigir-se cap a la Potsdamer Platz per agafar el tramvia de color crema i algun cop la Klara, que sempre estava el cas, el portava a casa en veure’l perdut. Més d’una vegada va estar a punt de ser atropellat pels pocs Selve que passaven pel carrer.
Un dia en Fritz i la Galiana varen agafar per primer cop un tramvia sense que ho sabessin els seus pares perquè volien anar al Palau Reial de l’Unter den Linden, a prop del col•legi d’en Fritz. El nen li volia ensenyar a la seva amiga a on estudiava. Però els vailets es varen equivocar de tramvia; varen confondre el número 6 pel número 9. Després de fer diverses parades a zones que no coneixen de res, el tramvia va acabar el seu recorregut al districte de Charlottenburg, a l’oest de la ciutat. En posar els peus al carrer obligats pel maquinista, els nens de seguida varen veure l’error que havien fet, però en aquells moments no sabien ben bé on eren. La Galiana de seguida es va espantar quan va veure que eren lluny de casa i que no sabien com tornar. Veient que la seva amiga es posava a plorar, en Fritz va agafar la mà de la seva amiga i sense manies li va preguntar en un home gran a on eren. L’home, alt gros i vell i amb cara de pocs amics, li va senyalar un grup d’homes eslaus que rondaven pels voltants d’un bar, i li va dir:
Ni jo ho sé ja on sóc. Això ara és Charlottengrad. Jjajjaja….Nens no us acosteu a aquells homes que son russos, fugen d’en Lenin i no us faran cap bé. Creieu-me! Torneu cap a casa.
Llavors, la Galiana es va apropar a aquell home, que li feia una por de mil dimonis, i somicant li va dir que volia tornar a casa i que no sabien on eren. Veient que els nens s’havien perdut sense els seus pares, l’home els va preguntar a on vivien, però els nens no li varen saber dir el carrer de les seves llars perquè no se’n recordaven. En Fritz estava tan nerviós que no recordava Leipzigerstrasse, i només li va saber dir que vivien a prop de la plaça més gran de la ciutat. Esbufegant perquè no sabia quina plaça podria ser, l’home en tornar-se a mirar aquells homes que provenien del bàltic asseguts a un banc de fusta a sota una farola i amb cara de pocs amics, va decidir acompanyar els dos nens a l’estació de tramvies a davant de la Stienplatz. Davant d’un mapa de la ciutat els va preguntar si reconeixien algun carrer. Veient que no sabien interpretar el mapa, l’home va tenir la santa paciència d’anar dient totes les places de la ciutat. En sentir Potsdamer Platz, la Galiana va cridar contenta:
Aquí! Aquí! Aquí vivim.
Respirant per fi de tranquil•litat, aquell bon home els va acompanyar cap al tramvia que s’aturava a la Potsdamer Platz i els va pagar dos bitllets perquè poguessin tornar a casa. Sense donar-li les gràcies per les ganes que tenien de marxar d’allí, els dos nens varen pujar ràpidament a dalt al tramvia i varen tornar a casa amb el cor encongit esperant que els seus pares mai sabessin on havien anat. En baixar a la Potsdamer Platz es varen trobar amb la Luane, que per sort no els va veure baixar del tramvia i els va acompanyar fins a la botiga de la Matilda perquè es compressin unes quantes dolces per berenar.
El divendres 26 d’agost de 1921, el pacifista i polític jueu Matthias Erzberger va morir assassinat a mans de dos militars. Aquella notícia va posar en estat d’alerta a en Barnard, que va creure que tornaria a produir-se un cop d’Estat i va anar a buscar de seguida els nens, que en aquells moments estaven a fora casa jugant a pilota davant la llibreria d’en Martin. De seguida que va travessar el carrer es va trobar amb en Marwin, que estava xutant la pilota amb en Lou a la paret de la llibreria i li va demanar que tornés a casa. Preguntant pel seu germà, en Marwin no li va saber contestar. Era amb ell feia uns minuts, li va dir en el seu pare, que es va posar fet en una fúria. Intentant tranquil•litzant-se pensant que no podia haver anat massa lluny, va començar a preguntar a la gent del barri si l’havien vist. La Maria li va dir que l’havia vist passar feia mitja hora i en Martin li va explicar que l’havia vist dirigir-se cap a la Wilhelmstrasse. La Klara li va insinuar que segurament hauria volgut anar a la Wilhelmplatz, davant de la Cancelleria. Pensant que no podia perdre temps, en Barnard va deixar a en Marwin a casa i sense dir-li res a la seva esposa va començar a trucar a totes les portes de les cases dels veïns per veure si sabien on era. Tots li contestaven que no ho sabien, que no l’havien vist, però a mesura que es va saber que el petit Fritz sabia perdut tots el varen ajudar a buscar-lo. Al cap de pocs minuts tots els veïns i la gent propera a la família Klein varen començar a buscar el nen. La Matilda estava tan preocupada pel seu client preferit que fins i tot va abaixar la persiana de la botiga per buscar-lo i en Martin, en veure l’enrenou que s’havia provocat, va enviar-hi a la seva esposa Sophie, que amb el seu llarg vestit no va avançar més de quatre metres de la llibreria. Ningú sabia on parava i en Barnard s’anava desesperant. En aquells moments tornava a poc a poc de la Wilhelmstrasse el vell Johanass i en Barnard va córrer cap a ell per preguntar-li si havia vist el seu fill. Fregant-se el front per recordar per on havia passat feia pocs minuts, en Johanass els va dir tant tranquil que l’havia vist que anava en direcció est i que es pensava que anava als pisos dels seus amics.
Cada cop més enfadat i veient l’escàndol que havia provocat el seu fill, malcriat i que el feia quedar malament, en Barnard es va posar a buscar-lo com un boig, anant d’una banda a l’altra mentre cridava el nom del seu fill sense trobar resposta. En aquells moments el seu cap li jugava males pensades fent-li creure que potser l’havien segrestat o assassinat i cada cop s’anava posant més nerviós. Dos policies que passejaven pel carrer fent patrulla es varen alarmar en veure a tanta gent al carrer i es varen pensar que era una manifestació encontra de l’assassinat del polític. Sense deixar de mirar aquella gent, varen agafar les seves pistoles pensant que potser els haurien de reduir a la força. Quan varen ser informats per la Klara de que estaven buscant un nen que s’havia perdut es varen afegir a la batuda. Tothom buscava per les botigues, per sota els tramvies, per la Potsdamer Platz, per les galeries Wertheim, però res, no era enlloc. Unes hores després, quan faltava poc perquè el Sol es pongués, varen trobar a en Fritz passejant tant tranquil a la vora del Kupfergraben, un canal del riu Spree, acompanyat per la seva amiga Galiana mentre menjaven distrets i amb tota la innocència uns quants caramels. Contemplaven el canal en busca de peixos i tiraven pedres a l’aigua per espantar-los dels ocells. Quan el pare el va veure tant tranquil i amb un somriure de felicitat a la cara, li va venir un atac de ràbia mentre pensava emprenyat:
Jo patint tant per ell, i ell passejant tant tranquil•lament amb la seva amiga.
Ràpidament es va apropar cap a ell i amb una cara vermella de mil dimonis, el va separar de la seva amiga violentament, i li va donar unes quantes dures bufetades a la galta esquerre. El nen no va tardar en posar-se a somicar, però en el seu pare tant li va fer i el va agafar pel braç i se’l va emportar cap a casa. Arrossegant-lo carrer avall, el nen cridava contra el seu pare mentre plorava desconsoladament. No entenia què havia fet malament. Els veïns que varen veure tota aquella escena no es varen indignar per aquelles bufetades perquè entenien el patiment d’en Barnard i s’ho miraven amb orgull creient que era una mostra del caràcter autoritari d’en Barnard i tots pensaven que aquella era la manera d’educar a un fill. Amb duresa i disciplina. El seguien com un exemple a seguir. Quedant-se sola mentre en aquells moments els funcionaris de l’Ajuntament encenien les faroles, la Galiana va tornar cap a casa pensant que a ella ningú l’havia anat a buscar.
Després d’arribar a casa en Barnard va tornar a fer tancar la família a casa i la seva indignació va créixer encara més quan va saber que el físic alemany nascut a Hongria, en Philipp von Lenard, el guanyador del Premi Nobel de Física el 1905 pels seus treballs sobre els raigs catòdics, es va alegrar públicament de l’assassinat de l’Erzberger. Quin carallot, va cridar en Barnard. Trist per tots aquells fets que vivia el país, es va deixar caure a la seva butaca negra i es va quedar una estona reflexiu pensant que Alemanya estava embogint, que no s’estava comportant tal i com havia dictat el canceller Von Bismarck, que ja no eren aquella nació que havia de liderar el món amb la seva cultura, la seva ciència i la seva tecnologia que tant havien envejat les altres potències. Després de que no es produís cap més aldarull els següents dies tot va tornar a la normalitat. La família anava pensant cada cop més que en Barnard s’estava alterant de forma exagerada i irracional. L’Elise durant aquell temps li va prohibir beure cafè perquè no s’alterés encara més.
Al cap d’uns dies tancat a casa per ordre del seu pare, en Fritz va poder tornar a sortir al carrer amb tota normalitat i va continuar jugant despreocupat amb els seus amics, tot i que quan tornava a casa tenia por del seu pare, a qui sempre veia malhumorat a la butaca llegint. De seguida que saludava a la seva àvia es tancava a la seva habitació per fer els deures del col•legi o jugava amb el seu germà o amb la petita Katrina sense dir-li res en el seu pare. Agraïa que cremés oli a la feina.
Els preus dels aliments i dels productes bàsics varen créixer progressivament durant els següents mesos arribant a valer sis vegades més que feia un any. Empipada per la pujada de preus i de tenir cada cop el moneder més buit, la Klara un dia que va entrar a la botiga de la Matilda li va recriminar amargada aquell augment i li va dir mig en broma:
T’estàs fent d’or a costa meva eh! Aiii!!! El final no podré comprar més.
Sense moure’s del taulell, la Matilda li va contestar mentre li senyalava a fora:
Ja ho pot ben dir que em faig d’or! No veu el nou vehicle que m’he comprat! Miri’l, el tinc a fora aquí aparcat. És una joia.
Només veient una bicicleta oxidada verda i vella lligada amb una corda al costat de la farola negra, la Klara li va fer un petit somriure en veure que li estava prenent el pèl, i li va deixar anar mentre pujava les patates al taulell perquè li pesés:
I diamants? Que en té? Vosaltres els…..
Abans de que pogués continuar, la Matilda la va interrompre per dir-li si s’havia tornat boja. L’acusació la trobava intolerable i de seguida li va canviar la cara. Veient que l’havia fet empipar, la xafardera de la Klara va callar i va comprar un parell de pebrots, llenties, ous, patates, pastanagues i unes quantes pomes per després marxar cap a la carnisseria de la Maria per també queixar-se dels preus. De fet, tots els botiguers varen pujar als preus, però cap d’ells s’enriquia, ans al contrari, ja que els productes que volien vendre els hi costaven molt més que abans. Els sastres Oskar i Franziska, que eren un matrimoni ja gran amb néts i que vivien a un pis al damunt de la carnisseria de la Maria, no es guanyaven gens bé la vida des de que havia acabat la guerra. El taller era en el mateix pis, al costat del menjador i en una petita habitació hi tenien tres màquines de cosir, una taula de fusta valenta per confeccionar-hi la roba i en un racó hi tenien un mirall que anava dels peus fins al cap perquè la gent pogués veure com els hi quedava la roba. El matrimoni reparava molts vestits de la gent del barri, sobretot de la gent més humil que no es podia comprar un altre, però tot i cosir molt i molt no arribaven mai a final de mes i sempre havien d’acabar demanant diners als fills per poder-se comprar menjar o pagar les factures del metge. A canvi, això sí, cuidaven els néts.
El dissabte 24 de juny de 1922, en Barnard es va sentir orfe quan va saber que els paramilitars, entre ells hi havia l’escriptor nacionalista Ernst von Salomon, havien assassinat al ministre d’Afers Exteriors, en Walther Rathenau, per condemnar, com feia en Barnard, el militarisme que estava vivint el país. Pensant en els seus fills, que estaven tot el dia a fora jugant despreocupats pel carrer, sobretot en Fritz, en Barnard els va prohibir un altre cop sortir al carrer. Els nens, novament es varen queixar durament i varen retreure-li ser un covard. En Barnard, sense miraments, no els va escoltar. Però aquest cop la Luane va intervenir-hi i va obligar en el seu marit a deixar sortir els nens al carrer perquè trobava que estava exagerant la situació. Pensant que no l’entenia, en Barnard es va posar fet una mona i li cridava alterat i llançant capellans que ella no havia viscut una guerra com ell. Posant-se al costat dels seus fills, que es miraven al seu pare amb temor, la Luane, que era persistent, va obrir les cortines blanques de les finestres del menjador que donaven al carrer perquè veiés com es vivia pacíficament. La gent anava amunt i avall i se’ls veia entrar a les botigues mentre passaven els tramvies amb tota normalitat. Senyalant-li fora, li va dir cridant:
On és aquesta guerra? Aquí no hi ha guerra, són fets aïllats que passen com a altres llocs. Deixa que els nens puguin ser nens, ja n’hi ha prou dels teus temors ridículs. Potser si que et va marcar la guerra, però no facis que marqui als teus fills.
Resignat i sense dir cap més paraula, en Barnard es va donar per vençut i va deixar de mirar a fora. Després d’abaixar les persianes se’n va anar un altre cop a seure a la seva butaca per posar la ràdio per sentir Jazz, que s’havia posat de moda a Berlín però que a en Barnard no li agradava, per no haver d’escoltar a la seva esposa. No m’entén, anava remugant. No podent-se treure les imatges de la guerra que tan tenia en ment, per fer-les fora va agafar el diari per llegir les últimes actuacions de l’organització pacifista Nie Wieder Krieg d’en Carl von Ossietsky.
Mentre el pare es calmava, en el menjador, després de tenir l’autorització de la seva mare, en Fritz es va posar molt content les seves sabates blaves i va sortir corrents a fora al carrer per anar a buscar a la Galiana. Anirien a comprar caramels a la botiga de la Matilda mentre tafanejarien pel barri i perseguirien als tramvies. Amb el pare ja deixant-lo sortir, el noi cada dia anava en el jardí de la Potsdamer Platz per amagar-se darrere dels arbres en companyia de la Galiana. Amb ells a vegades s’hi afegia en Dannel, que s’havia deixat el cabell llarg i els explicava amb uns quants llibres a sota el braç que tenia pensat estudiar Filosofia, matèria que en Fritz no va entendre. En passar davant de les cafeteries de la Potsdamer Platz sempre trobaven algun oficial d’uniforme que venien roses. No tenien més recursos que aquelles roses aquells ex combatents. En Fritz sempre n’hi volia comprar una per la seva amiga, però el seu pare ja l’havia avisat de que no volia que ni els mirés a aquells homes uniformats però famèlics.
A mesura que els dies passaven la crisi econòmica anava avançant amb força i anava empobrint a les famílies alemanyes, que cada cop estaven més desesperades en veure que no hi hauria bon endemà per ells. Els estalvis de les classes mitjanes varen desaparèixer de cop, el preu dels aliments era casi vuit vegades més gran el 1921 que al final de la guerra i l’any següent es multiplicaria per 130. Els que conservaven la feina varen veure que l’augment de salari no s’ajustava a la inflació. Una ruïna total. Milions d’alemanys que depenien de pensions i rentes fixes procedents d’inversions i d’hipoteques es varen convertir en homes d’aigua sense futur. La família Klein va poder viure amb més o menys estabilitat, ja que els seus teixits es continuaven venent a totes parts del país com un element de luxe, però els beneficis varen caure en picat i bàsicament es mantenien. Comprar nous telers era impossible i contractar nous treballadors els hagués portat a tenir pèrdues. Tot i que no podien pagar tants marks als seus treballadors perquè alguns clients no varen pagar o ara ho feien a llargs terminis, no en varen acomiadar a cap perquè en Barnard sentia compassió per ells. A molts els coneixia de feia anys i li feia mal al cor les seves situacions personals. Els treballadors li varen agrair, però anaven cada dia a la feina tement que el dia següent ja no ho poguessin fer. En Barnard era molt diferent a altres empresaris alemanys com l’Emil Kirdorf, un empresari despietat i un declarat enemic dels sindicats i de la República de Weimar, per tots els treballadors era un home bo i un bon cap.
De seguida la crisi es va estendre pel barri i cada cop es notava més; la Matilda venia cada cop menys i més car, igual que el llibreter Martin, que sempre tenia diaris per vendre al final de dia i que finalment tenia que llançar o cremar. A la carnissera Maria se li caducava la carn cada dos per tres tenint-la que llançar a les escombraries mentre moltíssim gent anava desitjada d’un bocí de carn. Alguns vagabunds que s’havien on llançava la carn podrida l’anaven a buscar per als seus fills. Feia poc que una parella jove, en Richard i la Cosmina, que tenien un fill de dos anys, el mogut Hermann, havien vingut al barri i s’havien comprat amb molt d’esforç una pastisseria situada molt a prop de la Potsdamer Platz i casi bé just davant de casa dels Klein. A part dels primers dies pel fet de ser nous, no varen vendre gaire pa i sempre tornaven a casa amb quilos de pa que se’ls havia quedat ressec. Cada nit torraven aquell pa i d’aquesta manera s’omplien l’estomac. Sort en varen tenir que el petit Hermann li agradava el pa torrat, que el rossegava amb passió. Per agreujar encara més la imatge del barri, molta gent vaguejava desconsolada per aquell barri buscant alguna almoina de la gent que baixava dels tramvies. Sota una farola sempre hi havia des dels últims dies una endevina que li deien Anne, ja que ningú sabia el seu nom, que tirava les cartes a canvi de quatre monedes. La seva família havia quedat arruïnada i no tenien cap més ingrés que els que donaven aquelles cartes velles i tacades. La pobra dona, vestida amb quatre parracs i feta una pelleringa, va passar a ser un distracció per en Fritz perquè cada dia que el veia tornant de l’escola li ensenyava què simbolitzaven cada carta i li explicava els detalls especialment divertits de la vida d’en Gerolamo Cardano, a qui l’endevina admirava. Sovint a casa als Klein tocaven el timbre excombatents venent cordons de botes i demanant camises i mitjons en desús. En Barnard sempre els donava alguna cosa, des d’una moneda a un camisa bruta i vella, però mai els deixava entrar a casa. Tenia por que no els hi fessin res als nens.
Un diumenge, després de dinar, el pare de la Galiana, en Heinrich Metzler, un home de 37 anys i originari d’Hamburg que s’havia quedat a l’atur després de que l’acomiadessin de la seva feina d’obrador a una fàbrica de pells, es va presentar a casa dels Klein per implorar-los feina a la fàbrica. Estava arruïnat i només tenia deutes amb el banc. Després de saludar a la família Klein amb el Moin d’Hamburg, en Barnard el va fer seure de seguida al menjador i anant al gra li va explicar, mentre l’Elise li oferia una tassa de te, que entenia els seus patiments. L’home, desesperat, li va explicar que aviat seria desallotjat del pis. Abans de que pogués continuar explicant les seves penúries, en Barnard li va agafar la paraula i li va explicar que per culpa de la situació que vivien li era totalment impossible poder contractar a un altre treballador perquè amb prou feines podia mantenir al seu personal. Trist i abatut mentre ensumava el te calent, en Heinrich no es va poder contenir i es va posar a plorar desoladament. En Barnard se’l mirava amb tristesa i l’Elise va preferir quedar-se a la cuina perquè no s’havia quina cara posar. Quina pena, pensava la dona. Agafant aire, en Heinrich li va explicar que no tenien suficients diners per poder viure, el banc l’escanyava cada dia, i amb tota la pena del món li va confessar que la seva filla ja no podia ni fer dos àpats consistents al dia. En parlar de la seva filla, l’home es va enfonsar encara més i va tornar a plorar recordant que només havien dinat pa amb una mica de mantega. Aquells aguts plors els va sentir en Fritz, que estava a dalt a la seva habitació jugant amb el seu germà a fet i amagar sense fer els deures de classe que tenia pendents. En reconèixer la veu d’aquell home, el noi va baixar per les escales a poc a poc i va escoltar d’amagat la conversa que estaven tenint el seu pare amb el pare de la seva amiga. En sentir la situació de la família de la seva amiga, el vailet es va posar molt trist de cop i va quedar sense aire quan va sentir que en Heinrich deia amb llàgrimes als ulls que haurien d’abandonar la ciutat per anar-se’n a Hamburg per trobar unes condicions de vida millor. Allí la seva dona l’hi havien promès feina, va dir mentre s’eixugava les llàgrimes amb un mocador estripat i vell. Quedant-se uns segons assegut a les escales pensant que no volia que la seva amiga preferida marxés del barri, en Fritz es va treure les sabates d’estar per casa per no fer soroll i va acabar de baixar les escales a poc a poc. Apropant-se al seu pare per l’esquena, va sentir com li assegurava a en Heinrich que faria tots els possibles per donar referències seves perquè trobés una feina a la capital, tot i que sabia que era molt difícil que en trobés una. Tots els empresaris estaven igual. Quan en Fritz anava per tocar l’esquena del seu pare, els dos homes es varen aixecar de cop de la cadira. Mentre s’acomiadaven al rebedor, en Heinrich es va posar el vell barret verd i li va agrair profundament el tracte cap a ell i va marxar cap a casa seva enfonsat. Un cop en Heinrich va marxar destrossat anímicament, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va suplicar que li donés feina a aquell home. La Galiana no pot marxar, li repetia. Assentant-se a la butaca de la biblioteca, en Barnard li va dir amb calma que havia d’entendre que estaven patint una greu crisi econòmica i que li era impossible pagar un altre sou, a més de que amb la vinguda de la seva germana tenien una despesa més gran. El pediatre era car, li recordava. Però en Fritz, que no entenia res d’economia i no la volia entendre, li varen caure un parell de llàgrimes en pensar que la seva amiga marxaria. Al final, el vailet li va dir amb tota la innocència d’un nen que li fes aquell favor i que a canvi faria sempre els deures, ajudaria a l’àvia i es portaria sempre bé amb tothom. Entenent bé els sentiments del seu fill, li va assegurar mentre li acariciava els cabells que faria tots els possible per trobar-li una feina, però li va tornar a repetir que a la fàbrica era molt difícil contractar a una altra persona. En Barnard no li volia explicar tampoc que els números no acabaven de sortir a l’empresa perquè no volia que anés dient pel barri que tancarien. Eixugant-se les salades llàgrimes amb la mà, en Fritz va anar de dret i enfadat al menjador retraient-li en el seu pare que no hagués estat al seu costat quan era petit. Després de quatre renecs més se’n va anar corrents a veure a la seva amiga pensant que serien els últims moments que estarien junts. Pel camí no es va estalviar renecs cap al seu pare.
Reflexionant mentre mirava el retrat d’en Von Bismarck, en Barnard va començar a pensar que si contractava a aquell home potser seria una bona oportunitat per reforçar la seva relació amb el seu fill, que era bastant distant amb ell. Però no podia, s’anava dient, els comptes eren dolents, massa. Mentre meditava amb la mirada perduda, la Luane va sortir de la cuina i es va asseure a la pota esquerra de la butaca. Agafant la mà esquerra del seu marit li va dir que havia sentit tota la conversa i li va explicar que podrien fer un esforç i contractar el pare de l’amiga del seu fill. Quan anava a dir un però, la Luane li va clavar una mirada que se li va fer impossible dir res. Fent ara que sí amb el cap, en Barnard li va fer un decidit petó a la galta i de cop i volta va agafar empenta i ràpidament es va dirigir al rebedor per posar-se la jaqueta per marxar cap al pis dels Metzler per donar-los la notícia.
En travessar el carrer va pensar més d’un cop en fer mitja volta, però en pensar que així faria feliç el seu fill va continuar cap aquell bloc de pisos. En entrar per la porta verda del bloc de pisos del costat est de la llibreria d’en Martin, va veure que les condicions d’allí dins no eren gens saludables i no es podia creure que el seu fill anés cada tarda a jugar en aquells pisos tan lamentables. El terra estava enganxifós i ple de pols enganxada, l’olor d’allí dins era espantosa, se sentien crits dels veïns, d’insectes no en faltaven i a les cantonades dels sostres hi havia teranyines. Per pujar a dalt només hi havia unes escales de fusta podrida i mentre pujava a poc a poc anava sentint com la fusta cruixia a cada pas. Després pujar al segon pis, en Barnard es va aturar a davant la senzill porta dels Metzler i va tocar el timbre rovellat de la porta. La Corina, la mare de la Galiana, una dona baixeta i prima amb uns cabells ondulats i rossos, però sense cuidar, li va obrir la porta i en veure qui era el va fer passar al petit menjador, on va ser rebut amb molt d’afecte per en Heinrich, que estava assentat en una butaca vella i esparracada de color ocre mirant sense èxit en un Berliner Tageblatt del mes passat si trobava alguna oferta de feina. Pensant en treure’s la jaqueta com feia sempre abans de seure, va veure que no hi havia penjadors a la paret i fent veure que no buscava cap penjador per no ofendre’ls es va assentar de seguida en una senzilla cadira de fusta de davant la taula del menjador. No estava acostumat a anar a cases tan humils, els seus amics eren empresaris i adinerats, i de reüll veia trist les humils condicions amb què vivia aquella família. El pis era petit, el menjador en prou feines hi cabien quatre persones, només tenia una petita finestra que donava a fora al carrer i en prou feines hi entrava la llum. Els mobles eren com a mínim de l’època de l’emperador Frederic el Gran, la cuina, que estava situada a pocs metres de davant la porta d’entrada, es veia que era antiquada i poc equipada. D’allí en sortia una pudor a menjar, que l’ofenia profundament. Les parets estaven sense pintar i estaven plenes d’humitats a les cantonades. A més de la pudor a menjar dels altres veïns que provenia de la porta i de la cuina, el pis feia olor a tancat per la falta de ventilació. No sentint-se còmode i intentant no ensumar, en Barnard li va dir ràpidament a en Heinrich que el contractava i que demà ja podria començar a treballar a primera hora. Li pagaria com un aprenent, això sí, però li va prometre que cada dia 3 li pagaria el sou. No el fallaria, li va repetir. En Heinrich no esperava aquella notícia i es va quedar impactat i sense paraules. En veure que no era una broma es va posar a plorar, però aquest cop d’alegria. La Corina no parava de donar-li les gràcies i li deia que era l’home més honorable del món. En fer-li un petó a la galta en senyal d’agraïment, en Barnard de poc es desmaia de la mala olor. Es notava que feia dies que no es dutxava i que no es posava colònies. En Fritz, que estava a l’habitació de la Galiana, una habitació també petita situada al final del passadís a mà esquerre, al costat del minúscul lavabo, que no tenia finestres i només hi havia un llit i una taula vella de fusta perquè la Galiana hi estudiés, estava jugant amb la seva amiga pintant uns dibuixos del col•legi. En sentir la veu del seu pare va quedar estupefacte i apropant-se amb la Galiana al menjador a poc a poc per no molestar, es va posar molt content en saber que el seu pare li donava finalment feina en el pare de la seva amiga. Content, el noi va fer un salt enorme d’alegria i per primer cop va sentir respecte cap al seu pare. La Galiana va anar ràpidament a abraçar al seu pare i es va posar a plorar amb ell d’alegria. Havien somiat molt amb aquell dia i havien patit moltes penúries. Mentre el seu pare parlava amb en Barnard sobre què hauria de fer, ell no hi entenia gens ni mica de telers, la noia li va dir a en Fritz mentre li agafava les mans que estava molt feliç i li va assegurar que el seu pare era un heroi de veritat, com els dels contes, i li va fer un petó innocent a la galta. Tot i la innocència d’aquell petó, per en Fritz va ser el seu primer petó que li feia una noia, i es va posar vermell com un tomàquet. Després de celebrar aquella notícia amb unes galetes marrons i rectangulars de la marca Leibniz que la família guardava com un tresor i unes cerveses Berliner Weisse i unes Afri Coles (uns refrescs) pels nens, en Barnard i en Fritz varen marxar cap a casa agafats de la mà. En Fritz, content perquè la seva amiga es quedava i pel petó que mai oblidaria, i a més ara se sentia molt orgullós del seu pare. Després de travessar el carrer li va prometre que a partir d’ara sempre li faria cas i li va dir per primer cop que l’estimava. En Barnard, cofoi per les paraules del seu fill, sentia que havia fet una bona obra, mai s’hagués imaginat que una amiga del seu fill pogués viure en unes condicions tan temibles, però també estava preocupat perquè sabia que contractar a en Heinrich li portaria algun problema econòmic, tot i que tenia clar que no acomiadaria a cap treballador i que haurien de fer algunes restriccions a casa. A partir d’aquell dia en Fritz es va fer portar més bé a casa; parava taula, feia els deures de classe, s’interessava per la feina del pare, ajudava a netejar i fins i tot ajudava a la seva àvia Elise a cuinar. Bàsicament remenava l’olla. Però aquells actes varen acabar ràpidament i al cap d’uns dies ja no va ajudar tant i al cap d’unes setmanes s’havia oblidat del gest del seu pare.
Però la crisi no es va oblidar de ningú i es va endurir de males maneres els següents dies, setmanes i mesos. El 1923 ,després de la intervenció dels francesos en el Ruhr, va portar una forta pujada dels preus. (1 dòlar costava 170.000 marcs el juliol, 12 milions a l’agost i 12 miliards a l’octubre). Una família obrera no podia ni pagar una barra de pa amb els estalvis de tota la seva vida. Era la ruïna d’un país. La família Klein va fer enormes esforços per poder viure sense acomiadar a cap treballador i varen començar a patir restriccions. El menjar no era de gran qualitat i de pa en compraven menys. Se’ls va fer més habitual menjar carn de pollastre, més barata, que carn de vedella, més cara. Per afegir més llenya al foc, els pares de la Luane, en Conrad i la Felda, juntament amb la seva filla, que encara no trobava el seu príncep blau que la mantingués, varen tenir que tornar a venir a la casa dels Klein perquè no tenien diners per pagar-se el menjar. En Barnard no li va poder dir que no a la seva esposa i es mirava tota aquella situació amb resignació i desesperació. No li agradava gens tenir la família de la seva dona a casa perquè eren conservadors i catòlics. Ara se li feia més complicat pagar 25 salaris i mantenir tota la família, havien de pujar molt les comandes, anava repetint. Els preus eren massa alts per comprar noves màquines i no podien reparar un teler que s’havia espatllat l’altra dia. El problema que tenien a més era que no venien suficient. Sabia que havia d’acomiadar a uns quants treballadors si l’empresa volia continuar, però quan es decidia a fer-ho pensava que si no acomiadava a en Heinrich els altres treballadors es revoltarien contra ell perquè no entendrien el fet de que aquell home, que era el nou i que estava treballant pel capritx del seu fill, no fos acomiadat i en canvi els altres sí. Pensant en la situació abatut en el seu sofà de pell negre que havien comprat feia unes mesos abans de que pugessin els preus mentre mirava la llar de foc, que estava a la cantonada del menjador, compartint paret amb la cuina i al costat de la biblioteca, en Barnard va veure que tenia un greu problema. La seva mare li demanava que tanqués temporalment la fàbrica si tenia tants deutes i li recomanava que pensés en la família, però ell pensava que els seus treballadors també tenien família i no volia acomiadar-los de cap de les maneres. Insistint-li en el tema, l’Elise li va dir que els seus estalvis ara ja no valien res i el va advertir de que no hi confiés. Però en Barnard ni es plantejava tancar; la fàbrica era una herència del seu pare, li recordava, i no pensava destruir el seu somni.
Capficat per la crisi de la seva empresa, sorprenentment no va fer massa cas a la pujada al poder del feixisme a Itàlia a l’octubre de 1922 i, fins i tot, va entendre aquell moviment perquè tenia l’aprovació del monarca Victor Manel III. A part, pensava que un periodista podia ser un bon cap d’Estat, tot i que no li agradaven els elements militars del seu partit. Al cap d’uns dies, en veure que el feixisme era acceptat i admirat pels liberals alemanys com en Theodor Wolff, el redactor en cap del Berliner Tageblatt, va quedar convençut de que era una bona solució per la dèbil i empobrida Itàlia, que se sentia perjudicada després de la Primera Guerra Mundial. També va assistir amb pocs ànims al polèmic discurs que va donar l’escriptor Thomas Mann a Berlín anomenat Von Deutscher Republik. En Barnard volia que li firmés La mort a Venècia, però no va tenir èxit, ja que l’escriptor tenia masses ganes de marxar de l’acte, i va tornar a casa amb el llibre tal qual l’havia portat. A mesura que anava pensant en la situació que els tocava viure anava donant la culpa als francesos de tot el què estava passant com feien els seus veïns i renegava de que en Von Bismarck s’hagués equivocat alhora de fer-los pagar les indemnitzacions de 1871. Havien sigut massa suaus, Alsàcia i Lorena eren recompenses massa petites, creia en aquell moment. Des de la seva butaca no entenia perquè estaven alimentant aquell odi cap a ells. Algun dia se’ls giraria en contra. Evidentment la falta de feina i els preus alts el tenien massa capficat i necessitava buscar culpables als problemes que tenien ell i el país en general. El diumenge, dinant amb tota la família el pollastre amb patates xafades que havia fet l’Elise amb una recepta de la Felda, sentien de fons la ràdio i en sentir que es parlava de les reclamacions franceses perquè Alemanya pagués els deutes que tenia amb el seu país, en Barnard va exclamar enfadat després de picar amb el puny a la taula:
Algun dia aquesta temeritat se’ls tornarà encontre. Els seus industrials ens podrien està agraïts de que envaíssim Bèlgica.
Pel carrer també es veia aquell malestar contra els francesos, fins i tot la Matilda va deixar de vendre els formatges i els vins francesos, la nova pastisseria d’en Richard i la Cosmina no venien brioix perquè recordava a França i en Martin va deixar de vendre els llibres d’en Victor Hugo i els diccionaris francesos. Al cap d’uns dies es va començar a sentir per les notícies que a Munic existia un partit polític nacionalista que demanava acabar amb el Tractat de Versalles, considerat injust per tots els alemanys i fins i tot pels no alemanys, com per l’economista britànic John Maynard Keynes, i que havia fet perdre tants electors al Partit Socialdemòcrata per la firma del Tractat per part del ministre d’Afers Exterior socialdemòcrata i líder del SPD, Hermann Müller. El Tractat era considerat el gran responsable de la crisi i de tot la humiliació que patien els alemanys com a poble. En Barnard fins llavors desconeixia que existia aquell partit bavarès i el primer cop que en va sentir parlar va ser vagament a la fàbrica pels seus treballadors. De seguida que va saber que era un partit militar i antisemita no en va voler saber res més. Però de sobte, sortint del no res, d’aquell partit en va sentir a parlar a les botigues o a les pastisseries. Reflexionant-hi amb en Martin, que sempre es feia l’entès en temes polítics, varen pensar que aquell partit no seria mai capaç d’atraure les masses com ho feia el Partit Socialdemòcrata, el més antic d’Alemanya i amb el qual en Barnard simpatitzava cada cop més, sobretot després de que haguessin abandonat les idees marxistes i s’haguessin apropat als liberals, juntament amb el president Friederich Ebert. En Martin li recordava que ja hi havia hagut feia anys un partit antisemita i que el seu resultat havia sigut molt pobre arribant només un 1% dels vots. Impossible que arribin mai enlloc, li confirmava. Ni una alcaldia, deia convençut el llibreter. Els berlinesos veien els nazis com un petit grup local bavarès que no posarien en perill l’estabilitat de la República. Berlín era roig per la majoria. Però a mesura que hi reflexionava, en Barnard es va tornar en partidari d’actuar d’immediat contra aquell partit perquè entenia que si no es feia res per solucionar aquella greu crisi el prestigi de la República podria estar en perill i la gent es podria vendre a qualsevol postor.
En els següents dies els nous menjadors socials del barri es varen omplir cada cop de més gent i els treballadors que s’encarregaven de repartir menjar no donaven a l’abast. Molts amics i companys de col•legi d’en Fritz i en Marwin varen tenir que deixar d’assistir al col•legi per anar a fer cua a aquells menjadors. Havien passat de tenir una vida confortable a una vida plena de penúries. El panorama era desolador i catastròfic i sense futur. La gent es barallava per una mica de pa o per un tros de salsitxa i pocs anaven a comprar a les famoses botigues del barri, que ara es veien com un luxe que no es podien permetre. Les botigues del centre comercial de Wertheim eren cada cop més buides i cada dia hi havia menys treballadors. Els enfrontaments al carrer entre comunistes i nacionalistes varen tornar a ressorgir i, novament, en Barnard va tornar a prohibir als seus fills sortir de casa sense el seu permís. Massa perillós, els repetia en els seus fills. La Matilda, per seguretat, va tenir que posar fustes als vidres de la seva botiga per por a que li poguessin entrar a robar. Sort en tenia que era molt respectada al barri, ja que la seva família portava moltes generacions en el barri i era coneguda pel seu somriure de felicitat, per la seva humilitat i pel seu orgull de no ser una goyim. Un dia quan uns lladres varen forçar el pany de la botiga en Martin va avisar ràpidament a la policia i va evitar que li buidessin l’establiment. En Fritz aquesta vegada va fer cas al seu pare i va escoltar els seus arguments per no sortir al carrer i els va entendre per primer cop. No sortiria al carrer sense el seu pare durant aquell temps. Havia vist alguna baralla pel carrer i els vagabunds ja no eren per ell unes persones curioses. Al col•legi, el professor també els advertia dels perills del carrer i sempre els hi aconsellava que anessin amb els ulls ben oberts. No havien de confiar amb cap foraster i havien d’evitar anar sols pels parcs, els deia.
A la tarda del dimecres 14 de març de 1923, un dia molt fred i ennuvolat, la Luane tornava de comprar carn de porc de la carnisseria de la Maria, que des de feia dies tenia tota classe d’embotits, quan va ser atracada per uns delinqüents comuns que rondaven sovint pel barri. Eren els mateixos que havien intentar robar a la botiga de la Matilda. Després de donar-li una petita empenta, li varen agafar de males maneres el moneder i la carn de pollastre que portava. En voler-se resistir, un dels delinqüents la va tirar violentament contra el terra fent-la picar de cap contra la façana d’un edifici sense que ningú ho veiés, ja que era fosc i poca gent rondava aquella hora pel barri. Aprofitant que era a terra estirada atuïda pel cop, una dona amb els dits llargs li va robar la jaqueta verda que portava al damunt i el mocador de flors que portava al coll que l’hi havia regalat el seu marit abans d’anar a la guerra. En arribar la policia a cavall després de sentir els crits de la Luane, aquells delinqüents varen fugir corrents cap a la Wilhelmstrasse deixant a la Luane estesa a terra amb la ferida al cap. Li sortia molta sang del cantó dret, per on havia picat, i de seguida els policies en veure que no parava de sagnar la varen portar a l’Hospital Charité, on li varen tenir que donar uns quants punts de sutura. En el moment que la Luane era portada a l’Hospital, en Barnard tornava de la fàbrica i en saber per la seva mare que la seva dona feia dues hores que era fora es va espantar. Assegut davant de la finestra del menjador, esperava nerviós amb els seus fills al costat que la seva dona arribés de comprar la carn. Ja era negre nit i el carrer només estava il•luminat per la llum groga de les faroles. Estranyat per la tardança, ara ja descartava que s’hagués entretingut parlant amb la Klara com feia sovint, en Barnard va decidir tot nerviós sortir a buscar-la deixant els seus fills sota la vigilància de l’Elise. Parant a tots els veïns que coneixia per demanar-los si havien vist a la seva esposa, en Barnard va recórrer per tot el barri; va anar a la carnisseria de la Maria, que li va dir que feia hores que l’hi havia comprat, en Martin li va dir que no l’havia vist passar, i la Matilda li va explicar que havia vingut la policia feia un parell d’hores, però que no havia passat res greu. A la pastisseria també li varen dir que havien vist passar la policia, però en Richard li va explicar que perseguien a uns lladres. Ja tard, hora de sopar, en Barnard va decidir tornar cap a casa esperant que la seva donar ja hagués arribat. Després de passar per davant del pis de la Klara i en Michael va veure per fi a la seva esposa. Pujava les quatre escales de l’entrada acompanyada per un jove policia uniformat. Desesperat pensant que havia passat alguna cosa greu, va córrer cap a l’entrada i va abraçar a la seva esposa sense dir-li res. Havia patit molt per la seva salut. L’agent li va dir que la seva esposa l’havien atracat i que li havien donat un fort cop però que estava bé i que només necessitava repòs durant uns dies. En veure-li l’enventat, en Barnard de poc va caure de cul a terra. No exagerava quan deia que era perillós sortir al carrer, li repetia. Després de donar-li les gràcies i una generosa propina a aquell agent, varen entrar a casa. Sense dir res a ningú, la Luane va anar de dret al llit a dormir tota sola tot recordant la cara dels seus atracadors, de qui mai més s’oblidaria. Sentia ràbia i impotència. Si els tingués a davant i una arma els hagués disparat, anava pensant mentre intentava estirar-se del cantó esquerre perquè el dret li feia mal.
L’endemà al migdia, després de que els nens tornessin del col•legi per dinar, l’Elise els va cuinar naps bullits perquè era l’únic que tenia a la cuina, ja que esperava la carn de pollastre que l’hi havia de portar la Luane. De seguida que el dinar va estar fet i després de que l’Elise tornés de fer un petit vas de conyac, un d’una ampolla nova que a en Barnard li havien regalat feia uns dies uns amics seus empresaris, tots es varen assentar a les cadires del menjador esperant si la Luane baixaria o es quedaria unes hores més reposant al llit. Tots estaven en silenci sabent que era millor no dir res. Començant a menjar en veure que es refredava el plat, de cop es varen sentir uns quants passos i en seguit va baixar la Luane. En fer l’últim esglaó va veure la taula amb els naps com a plat i va exclamar sarcàsticament mentre s’apropava a poc a poc a taula:
Sembla que estiguem un altre cop a la guerra.
De cop a la casa es va tornar a fer un llarg silenci, tothom es mirava els ulls dels altres, fins que la Luane va tornar a dir convençuda d’ella mateixa:
No, no l’hem deixat mai aquella maleïda guerra.
No deixant de mirar el plat mentre s’assentava a la seva cadira, tots es varen posar a dinar i ho varen fer en un profund silenci que només el trencava els plors de la petita Katrina, que no volia menjar aquells naps insípids i que no s’havia d’on baixava tota aquella història. Després de que el seu marit tornés de la fàbrica al vespre, la Luane va portar-lo a la biblioteca i va tancar la porta perquè ningú més entrés. Tocant-se l’enventat amb ràbia, li va dir que volia comprar una arma, una pistola, perquè no se sentia segura i no volia patir per la seguretat de la seva família. Primer incrèdul i després alterat, no volia ni sentir a parlar d’una arma, i després de fer-li que no amb el cap li va cridar mentre s’aixecava de la butaca i anava movent les mans:
Una arma? Que estàs boja? Mai una arma entrarà en aquesta casa! No som nord-americans que ens matem a trets. No diguis bestieses. No has de sortir quan es fa fosc i punt.
Esbufegant de ràbia i tocant-se les benes del cap per fer-li veure que li havien fet molt mal, la Luane li va suplicar que comprés una arma i li va dir amb agressivitat i agafant-li el braç amb ràbia:
Tu ets coix i no ens pots defensar, els meus pares ja són vells, igual que la teva mare, i els nens són massa petits per defensar-se sols. És l’única manera de poder està segurs. A més, tu en la guerra tenies una arma per defensar-te i bé la vas fer servir. Com podem estar segurs sense armes? Les necessitem…..
Empipat i ofès, no s’ho podia creure que la seva dona pronunciés aquelles paraules, en Barnard li va treure de males maneres la mà del seu braç i li va contestar amb crits que estava treien les coses de context. La Luane li recordava que aquella situació no era massa diferent a la de 1917. Entre els crits que es varen continuar donant a la biblioteca, en Fritz es va apropar a la porta neguitós i va aprofitar un silenci dels seus pares per entrar per pregar-los que no es barallessin. Els va assegurar innocentment que entre tots es defensarien i que ell es faria molt fort aviat. Amb la cara plorosa i sense vitalitat, en Fritz es va posar del costat del seu pare i els va explicar que un company de classe havia mort per un tret d’un manifestant i que no volia veure cap arma a casa. Li feien por, deia. Petrificada davant de les paraules sensibles i sinceres del seu fill, la Luane no es va poder contenir les llàgrimes i es va ajupir per abraçar-lo mentre li deia que no comprarien cap arma.
Al cap d’uns dies la família Klein va oblidar les armes. En Barnard només tenia en ment està a la fàbrica per intentant tirar endavant el negoci. Buscava i buscava nous clients, però cap li garantia que li poguessin tocar quan demanava. Alguns li deien que sí, que comprarien, però a un preu més baix del que proposava. Tot un desastre. El dilluns següent, la Luane va marxar uns moments tota sola de casa deixant els fills amb els avis. Es va dirigir a la Jerusalemer Kirsch, l’església més vella del barri, construïda el segle XV. La família Klein no anaven mai a l’església, eren ateus confessos. En Barnard sempre deia que no existia Déu més enllà de l’home i estava convençut de que tota idea d’un Déu era una bogeria irracional i fora de la natura. Vestida de manera més humil de l’habitual perquè no l’atraquessin de nou, va entrar a l’església amb la por al cos després de veure a uns quants vagabunds pidolant a una cantonada de l’edifici. Caminant pel centre de la nau a poc a poc, es va aturar a l’altar de davant dels bancs i mirant el retaule del sagrari va encendre una espelma després de deixar-hi una moneda. Amb la mirada fixa cap a la petita flama de l’espelma es va asseure en un dels freds bancs de l’església i va fer una pregària per demanar al Totpoderós que donés protecció a la família i salvés Alemanya d’aquella crisi. No podien continuar com estaven. El seu marit l’havia advertit de que si no canviaven les coses hauria de tancar. Quan tornava cap a casa després de donar una almoina en el capellà de l’església, va veure a un nen que vaguejava pel carrer demanant caritat a la gent. Parava a totes les persones que passaven per davant seu, però ningú li donava res. En mirar-se’l desnodrit i mal vestit amb uns pantalons que li anaven grans li va recordar els seus fills i es va apropar cap al nen. En veure’l trist, brut, sense sabates i prim, fet una pelleringa, en veure’l de més a prop va observar que feia molt mala cara. El nen li va demanar si tenia alguna cosa que donar-li. Després de regirar la seva butxaca de la jaqueta li va donar uns quants caramels que guardava pels seus fills i una moneda perquè es comprés alguna cosa de menjar. El nen, molt agraït i amb un tímid somriure, li va donar mil gràcies i es va posar a plorar de felicitat pels caramels mentre en desembolicava un de maduixa amb molta fal•lera. Davant l’amabilitat del nen i no deixant de comparar-lo amb els seus fills, la Luane li va demanar que l’acompanyés. Se’l va endur a la botiga d’alimentació de la Matilda i li va comprar unes quantes coses de menjar. Impressionat per la bondat d’aquella dona, gens habitual en aquells temps, el nen li va dedicar una forta reverència i li va dir que sentia molta vergonya per haver d’acceptar caritat. Llavors, el nen li va assegurar que en el futur li tornaria tot el què li havia pagat. Mentre la Luane li deia que no li tenia que agrair res, es va preocupar quan va sentir que el nen li deia abans de marxar amb la bossa plena de comestibles:
Senyora, si algun dia hi ha una altra guerra jo la protegiré, li asseguro, mataré a tots els francesos que em trobi pel camí i els faré passar la gana que ens han fet passar a nosaltres.
Pensant que només eren paraules d’un nen, la Luane li va fer una acaricia a la galta i després de pagar aquells productes a la Matilda, que també es mirava amb empatia aquell nen des del taulell, va marxar corrents cap a casa seva. El nen va marxar direcció a la Wilhemstrasse amb les mans plenes d’aliments però alimentat d’odi. Quan va entrar a casa encara recordava les paraules d’aquell nen i després de deixar el seu humil abric al penjador va agafar els seus fills per llegir-los en el menjador alguns passatges de Els Miserables de Victor Hugo perquè no volia que tinguessin odi cap a altres pobles. No volia que diguessin les paraules que deia aquell nen. En Fritz va escoltar la seva mare amb atenció quan li deia que no havien d’odiar als francesos, però no va fer massa cas al missatge que els hi volia donar. A ell tant li feien els francesos.
Els dies passaven i la crisi continuava destruint famílies, però Alemanya es va aturar el divendres 9 de novembre de 1923. A Munic, l’Adolf Hitler i els seus partidaris varen començar un cop d’Estat contra el govern bavarès d’en Gustav von Kahr i el de la República de Weimar. A casa dels Klein es varen viure aquells moments amb molta preocupació quan varen sentir les primeres notícies que deien que en Von Kahr i alguns dirigents estaven retinguts a una cerveseria. En Barnard estava assentat a la butaca escoltant les últimes notícies per la ràdio i esperava que la policia i l’Exèrcit actués ben aviat. Sabent que tornava a passar alguna cosa, en Fritz li va preguntar en el seu pare qui era aquell tal Hitler. Ell tampoc ho sabia ben bé qui era aquell home, però quan li anava a dir que era massa petit per explicar-li va veure que el seu fill havia crescut i que ja no era un marrec com abans. Sense voler-li donar masses arguments, li va respondre que era un boig, una persona malalta que alimentava la gent amb el seu odi cap als altres i que només volia el poder per ell. Mentre parlava amb el seu fill però amb l’orella posada a la ràdio, en Barnard va quedar callat i molt sorprès quan va sentir que entre els colpistes hi havia l’antic mariscal Erich Ludendorff. Primer va pensar que no ho havia entès bé, però quan va veure que ho havia entès bé va pensar que el devien haver enganyat, tot i que recordava que en Ludendorff no va estar d’acord en signar la pau durant la Primera Guerra Mundial, tot i ser ell el responsable de demanar l’armistici, i que havia participat en el Putsch de Kapp. Maleïts militars, anava remugant.
L’endemà, un cop va fracassar el cop d’Estat d’en Hitler, en Barnard es va posar molt content i abans de tornar a la fàbrica per acabar la setmana va tancar-se al lavabo del segon pis, situat al final del passadís, entre l’habitació de la Katrina, que tenia vistes a fora al carrer, i l’habitació de l’Elise, que tenia vistes al darrere la casa, i es va afaitar el bigoti que s’havia deixat els últims dies perquè s’havia posat de moda entre els empresaris. Mentre es mirava al mirall, es va prometre que mai més el tornaria a portar, ja que no volia tenir cap similitud amb aquell líder polític, que era desconegut per la gran majoria però que a partir de llavors ho va deixar de ser. No deixant de pensar amb aquells colpistes, en Barnard estava convençut cada cop més de que aquells homes que s’havien revoltat estaven influïts pels escrits de la revista Ostara del ideòleg místic i racista austríac, en Jörg Lanz von Liebenfels, que demanava l’extermini de totes les races que no fossin àries i predicava un racisme nòrdic extremista, l’antisemitisme i la revolució cultural. Com els odiava a tota aquella gent. Quin fàstic sentia de que hi hagués hagut gent que els animés. La Luane no entenia què havia passat, però estava preocupada en tornar a sentir les paraules revolta, trets i morts. Paraules que ja tenia a la primera pàgina del diccionari. Encara tenia present la cicatriu del cap.
Quan la situació es va normalitzar i els nacionalsocialistes varen ser detinguts a la presó de Landsberg, un dia a la fàbrica un obrer dels més veterans va exclamar que era una pena que en Hitler no hagués triomfat hi hagués acabat amb la República. Alguns obrers es varen indignar davant d’aquelles paraules, alguns d’ells eren jueus com en Gerd i sabien que el partit d’en Hitler era antisemita, i varen demanar-li acaloradament explicacions per aquelles paraules. L’intercanvi de paraules va anar pujant de to amb els minuts fins al punt que uns altres treballadors varen acabar donant suport a aquell obrer. Un li va dir a en Gerd que havia de callar pel simple fet de que era jueu i no alemany.
Com t’atreveixes. Jo he nascut a Berlín a diferència de tu. Desgraciat.
Va exclamar en Gerd. En sentir un soroll de fora que va fer desviar l’atenció d’uns quants, un d’ells va donar un cop de puny a un altre i així va començar una violenta baralla a cops de punys a dins la fàbrica. En veure-ho des de dalt del seu petit despatx, en Barnard va baixar tan ràpid com va poder i va intentar calmar-los, però se li va fer impossible. La baralla va agafar tan de cos que uns quants es varen armar amb unes barres de ferro que havien trobat al terra per colpejar als seus companys. Impotent i espantat, en Barnard va trucar a la policia des d’un telèfon que tenia per cassos d’emergència i al cap de cinc minuts ja tenia la policia a la fàbrica, que va calmar els ànims ensenyant les seves porres. Uns quants obrers varen quedar bastant malferits amb cops a la cara, però no varen anar a l’hospital perquè no es podien pagar les despeses del metge. Després de que la situació es calmés del tot, l’endemà en Barnard va reunir a tots els treballadors al centre de la fàbrica. Per primer cop va fer aturar tots els telers, tot i que ell no ho suportava veure’ls aturats. A contracor, va acomiadar a aquell obrer que havia provocat els altres. Mai s’hagués pensat que hauria d’acomiadar a aquell obrer; era un bon treballador que portava molts anys treballant per ell, inclús havia combatut a la Gran Guerra al seu costat, i fins llavors havia sigut una persona admirable que no havia provocat cap conflicte. Però en Barnard no podia permetre aquelles provocacions i no el podia continuar mantenint posant en perill l’estabilitat de la feina i el clima laboral. Després de canviar-se indignat a la taquilla mentre anava llançant renecs a l’aire, el treballador acomiadat va abandonar la fàbrica tot cridant mentre es posava la gorra al cap:
Fora jueus! Algun dia ja us ho trobareu! Sou uns traïdors! Sou els fills del diable.
Mirant-se aquells fets amb terror, fins aquell dia mai havia tingut problemes a la fàbrica, sempre hi havia respecte i afecte entre els seus treballadors, inclús altres industrials li deien que era massa indulgent amb ells perquè cooperava amb els sindicats, el pobre Barnard estava convençut de que amb aquell tema tenia que ser ferm perquè no desitjava més conflictes polítics i nacionals, i menys antisemites. Després de mirar a tots els treballadors amb cara desafiadora perquè veiessin que amb aquell tema seria molt seriós, en Barnard va pujar a dalt al despatx per acabar de passar els desastrosos comptes de l’empresa. Abans de plegar a les set de la tarda va reunir un altre cop a tots els treballadors a l’entrada de la fàbrica i els va parlar del respecte que havien de tenir amb els altres companys, pensessin com pensessin, vinguessin d’on vinguessin, resessin a qui resessin. Enmig de la xerrada, un dels treballadors que havia defensat al seu company acomiadat en la baralla es va posar a riure sarcàsticament i va exclamar en veu alta que només s’havia de tenir respecte als alemanys purs, fent referència a que els jueus no ho eren, i va dir que aquest col•lectiu era el culpable de tots els mals que havia patit Alemanya perquè eren els traïdors del novembre de 1918 com deia en Hitler. Enfadat davant d’aquelles paraules, en Barnard el va advertir de que no continués per aquell camí, però uns altres treballadors, que ja no portaven el brut uniforme blau de la feina, li varen dir que tenia tota la raó, que els jueus eren els culpables de tot des del principi de la seva existència. Amb els caps abaixats, els treballadors jueus es miraven entre ells amb cara d’indefensos, sabien que ja no podien respirar tranquils, i varen marxar cap a casa molt preocupats després de que en Barnard els demanés que marxessin. Mentre es mirava amb cara de pena com marxaven aquells pobres treballadors jueus, un dels treballadors es va indignar en veure que el seu amo no es comportava com es pensaven i va dir-li amb veu alta perquè els treballadors jueus el poguessin sentir:
Va, home, va! Barnard tu vas lluitar com un heroi a la Gran Guerra i mira com tu van pagar aquests jueus, rendint-se a l’enemic per ells continuar fent negoci mentre els alemanys ens moríem de gana. Obre els ulls! Ells són els traïdors que ens han portat a aquesta crisi!. No els volen ni a Rússia ni a França, són uns desgraciats que no tenen pàtria.
Mirant-se’l amb una cara vermella d’odi, en Barnard, que no volia parlar del seu paper en aquella guerra, es va tocar la cama ferida i els va dir amb la cara llarga que tornessin a casa, que no volia més baralles, i els va prohibir a partir d’ara parlar de política si no volien ser acomiadats. Abans de que marxessin, els va ordenar que seguissin l’exemple de la majoria dels treballadors alemanys d’estar encontra d’una guerra en record a la Primera Guerra Mundial. En Heinrich, que simpatitzava amb les idees comunistes i que s’havia mirat la picabaralla amb por, ja que encara no havia fet cap amistat a la fàbrica pel fet de ser el nou, es va acostar a en Barnard i li va bufar a l’orella:
Tot això s’està tornant perillós, alguns es creuen realment a aquest home de Baviera (referint-se a Hitler) com si fos un Déu, però no saben que aquest senyor és austríac i que durant la Gran Guerra no va ser res. No és un gran líder, però és perillós com un llop. A més, tots estan afiliats al DHV (Deutschnationale Handlungsgehilfen-Verband) i tots sabem com pensen aquests.
Tocant-li l’espatlla per agrair-li aquelles paraules que el varen confortar, en Barnard li va dir que no havien de patir perquè aquell home i els seus ja estaven a la presó i li va assegurar que si passarien molts anys tancats. Però en Barnard no entenia l’ambient que s’estava vivint a Baviera, de fet pràcticament mai havia sortit de Berlín, i creia fermament que el nacionalsocialisme havia mort amb el fracàs del putsch. Quan al cap d’uns mesos en Martin li va dir que en Hitler havia sigut condemnat a només 5 anys de presó es va posar fet una fúria, i quan li va augurar que pel Nadal següent ja sortiria de la presó va exclamar emprenyat abans d’agafar el Berliner Tageblatt:
Aquests són els verdaders traïdors d’Alemanya que deixen que l’odi s’escampi per les famílies alemanyes i no deixen curar les ferides de la guerra. Sort que l’Exèrcit s’ha mantingut al costat de la República, sinó seria el final. Amb un riure d’emprenyat va cridar: Els jutges un cop més no fan justícia.
Però quan en Hitler sortia de la presó oblidant el cop d’Estat i prometent-se que pujaria al poder legalment deixant de banda els elements militars del seu partit, l’economia Alemanya va remuntar en part gràcies a les inversions nord-americanes, el Pla Dawes, a les mesures poc inusuals i poc populars del govern d’en Gustav Stresemann, que el divendres 23 de novembre va ser expulsat de la Cancelleria tot i que va continuar com a ministre d’Afers Exteriors, i a la nova moneda que va sortir el també divendres 16 de novembre de 1923, la Rentenmark. A la fàbrica dels Klein les coses també varen millorar sensiblement després de que un grup nord-americà anomenat Fillmore compressin mensualment molts teixits de la fàbrica que després venien a Dinamarca i a França. Gràcies a la millora de l’economia es varen deixar els enfrontament a la taquilla. Al cap d’uns mesos, en Barnard va tenir tanta feina que va tenir que comprar telers nous, que va ensenyar amb orgull a la família el diumenge següent de que arribessin, i va demanar un crèdit a la Darmstädter und Nationalbank per fer reformes a la nau. Les coses anaven tan bé ara que fins i tot alguns representants de l’empresa nord-americana anaven sovint a veure l’empresa i es quedaven a dormir a casa dels Klein, que ja no tenien els Fisher a casa després de que en Conrad hagués sigut admès en una fàbrica d’acer de Dresden. Els nens els hi encantava tenir aquells senyors a casa durant uns dies perquè així aprenien anglès, que ja aprenien de l’escola, i es familiaritzaven amb la cultura nord-americana, que tan lluny els quedava. En Fritz, que s’havia tornat un nen molt curiós, es passava hores parlant amb ells dels presidents nord-americans, li agradava en especial l’Abraham Lincoln perquè havia acabat amb l’esclavitud i li deia erròniament el tió Sam. Però aquells homes eren de Texas i no tenien gaires simpaties cap a en Lincoln; els seus avis havien lluitat amb els confederats, eren del bàndol d’en Johnny Reb, i li varen dir que el 16ª President de la història dels Estats Units no havia sigut un gran President. Amb cara de fanfarró, un d’ells va dir que Lincoln era un maleït homosexual depressiu que havia fet una guerra pels rics perquè morissin els pobres, i amb orgull li va assegurar que el millor president havia sigut en Woodrow Wilson perquè havia portat la pau en el món i perquè entenia el paper del Sud en els Estats Units. Quan en Fritz els recordava que els nord-americans havien esclavitzats als negres, aquests li contestaven que els alemanys consideraven a l’actualitat els negres com uns éssers inferiors i li recordaven les atrocitats que varen cometre els alemanys a les seves colònies com Togo, Camerun, Tanganika i el sud-oest d’Àfrica. No satisfet amb la resposta, en Fritz els hi feia més preguntes sobre com tractaven els negres, però aquells homes, que no els hi feia gens de gràcia aquell tema, però que tampoc contestaven malament en fer les preguntes un nen innocent, li deien amb cara de pocs amics perquè callés:
Mira, el mateix que una gota de tinta embruta un vas d’aigua, una gota de sang negra embruta tota la sang blanca. No ho oblidis mai això. Per nosaltres els negres no són persones i aquí acabem amb aquest tema. Jo els hagués tornat a Libèria com teníem pensat fer.
Amb la millora econòmica, en Fritz i en Marwin varen poder anar a un col•legi de secundària de l’elit berlinesa. A en Fritz li encantava el nou col•legi, i només li disgustava haver de dur una gorra negra que senyalava l’estatus social alt al qual pertanyia. L’Elise volia que la dugessin a tota hora perquè mostressin que a casa no els faltava de res. Quan tot semblava que anava mitjanament bé, la República va patir un nou cop quan el dimecres 25 de febrer de 1925 va morir el president de la República, en Friedrich Ebert, que va ser substituït després d’unes eleccions presidencials pel mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial, Paul von Hindenburg. En Barnard es va agafar la notícia de la mort de l’Ebert amb disgust perquè pensava que aquell home havia sigut el responsable de mantenir la unitat nacional en un moment complicat, tot i que era el responsable de la sagnant repressió contra els comunistes el 1919 i molta gent el veia com el culpable del fracàs de la República. En Heinrich havia simpatitzat amb el president Ebert abans de que fos President, quan era un obrer rebel que havia lluitat pels interessos de la gran massa obrera, però la seva opinió va canviar quan va ser elegit President i va canviar radicalment. S’havia aliat amb els socialdemòcrates i volia portar una socialització de l’Estat de forma lenta amb l’excusa de fer-ho ordenadament reprimint el nou partit comunista, el KPD. Després de la seva mort molta més gent va confiar amb la República. Quan es va saber la notícia de que el seu substitut seria en Von Hindenburg, en Barnard es va posar molt content, per ell era un símbol d’estabilitat perquè creia que era un home honest, tot i ser conservador i monàrquic, i pensava que continuaria amb la línia de l’Ebert de mantenir la pau a Alemanya. Von Hindenburg no acceptaria els grups paramilitars d’un bàndol i de l’altre, deia a la família i al llibreter Martin quan hi anava a comprar el diari. Quan en Fritz va veure pels diaris la imatge del nou President, un home gran i grassonet amb un bigot espès, va exclamar-li en el seu pare:
Aquest home és massa vell per governar. La gent gran s’ha de quedar a casa i deixar que els joves ens ocupem de dirigir el món. No veus que pot posar a qualsevol pallasso per dirigir el país.
Durant aquell temps de bonança, on la gent es gastava els seus salaris sense pensar en l’endemà per oblidar les penúries que havien passat feia quatre dies, en Fritz, en Marwin i ara també la Katrina sortien cada cop més a fora al carrer a jugar amb els seus amics de tota la vida després de sortir del col•legi i els diumenges. En Fritz cada vegada li agradava més està en companyia de la Galiana, i anaven agafats de la mà innocentment mentre recorrien el Tiergarten, el riu Spree o es perdien per la plaça de la Bebelplatz, on es miraven la Universitat Humboldt pensant en anar-hi estudiar quan els hi toqués. En Fritz en aquells moments ja sabia que estimava aquella noia, però no gosava dir-li per por a ser rebutjat perquè encara era un nen a punt de fer vuit anys i no volia que els seus companys de classe ho sabessin per no ser la riota de tots ells. L’amor és d’idiotes, deien els seus amics de classe. A més, veia que la Galiana parlava sovint amb en Dannel, un noi considerat atractiu per molts noies, i es posava gelós, tot i que el veí era més gran que ells. Quan el veia parlar pel barri amb totes les veïnes i com era escoltat, la gelosia del pobre nen el matava per dins. Quina ràbia de noi, anava dient mentre tornava cap a casa amb el cap abaixat.
Un dia que esperaven que els seus pares sortissin de la feina, en Fritz i la Galiana es varen posar a jugar a la plaça rodona de la Belle-Alliance-Platz, molt a prop de la fàbrica. Sense rumiar-s’ho gaire, en Fritz li va assegurar que algun dia juntament amb el seu germà portarien la fàbrica i que la contractarien perquè en fos la secretària i que entre tots guanyarien tants diners que es podrien comprar un parc per ells per jugar a pilota. En Georg i en Lou també els contractaria, deia segur d’ell mateix. Mentre reia davant de les paraules del seu amic, la Galiana li va dir en to de broma que era un masclista per dir-li que la contractaria només com a secretària. Sense entendre què volia dir, en Fritz li va contestar que si no li agradava la contractaria perquè portés els comptes o fes els cafès. Més seriosa i assentant-se en un banc de la plaça, la Galiana li va confessar que a ella li faria gràcia estudiar i que li agradaria treballar a la Universitat Humboldt com a professora d’art. Perplex davant d’aquella resposta, que evidentment no esperava, en Fritz i li va dir amb tota la innocència d’un nen:
Apa va! Et voldràs passar tot el dia davant dels llibres? I a l’escola? Quina bestiesa! Això no és una feina per una dona. Jo no he vist mai una dona fent de professora a una Universitat.
Somrient mirant l’estàtua de la Victòria ubicada al bell mig de la plaça que semblava que els controlés, la Galiana es va limitar a no contestar-li i es va tornar a aixecar del banc per continuar jugant pel parc, ja que veia poc madur a en Fritz. Quan varen sortir els seus pares de la feina varen tornar cap a casa a peu. Mentre caminaven tant tranquils per la Wilhelmstrasse amunt, en Fritz li va demanar a la seva amiga quedar per més tard, però la Galiana li va dir que no sortiria perquè tenien deures per fer d’Història, la seva assignatura favorita, i en to de broma li va dir que les secretàries tenien que fer els deures que no feien els seus amos. Pensant que l’havia fet enfadar per les paraules d’abans, en Fritz també li va dir que tenia deures i així va acabar al conversa. Però quan el vailet va arribar a casa se’n va anar a jugar a pilota amb el seu germà i amb els seus amics, en Georg i en Lou, i després de cansar-se de jugar van anar a la botiga de Matilda per demanar-li caramels. La pobra botiguera, que era amiga de l’Elise des de feia molts anys, els hi donava sempre de bona gana i amb un somriure a la boca li demanava que donés records a la família. Després de sortir de la botiga es varen aturar a davant de la farola negra de la botiga, on des de feia uns dies hi havia un noi alt i prim amb els cabells curts. El noi es deia Wilhelm i tocava música amb el seu saxofon a canvi de quatre monedes. Tocava per diversió i per animar al barri i de pas es guanyava uns calerons que pensava invertir per estudiar Música. En Fritz li va deixar un parell de caramels en sentir-lo.
Durant aquella època la Galiana va començar a pintar quadres amb aquarel•les. El seu pare li comprava amb molt d’esforç les pintures, i amb un cavallet de fusta que tenia d’un seu tiet la Galiana voltava els carrers i els parcs de la ciutat per buscar una imatge perfecte. Un diumenge de març de 1925, la Galiana estava pintant un quadre a la Konigs Platz per pintar els jardins nevats de la zona amb el Reichstag de fons i l’estàtua del canceller Otto von Bismarck envoltada de les seves fonts. En Fritz, que sempre l’acompanyava, es mirava en silenci des del seu costat com pintava la seva amiga mentre es protegia del fred amb una bufanda de llana que l’hi havia fet la seva àvia per Nadal. Després d’una ràfega de vent gelat, des d’un caminet de sorra els va sortir de sobte un home gran vestit amb un llarg abric negre que es va apropar cap a ells i en veure’ls pintar va tafanejar l’obra de la Galiana sense que ningú li preguntés res. Quedant-se palplantat davant d’ells mirant el quadre en silenci, els nois es varen quedar amb una cara de sorpresa i de temor. No sabien qui era i patien perquè no els atraqués, tot i que no en feia la pinta i a més era bastant gran. Després de resseguir el quadre amb el dit índex com si el volgués corregir, l’home va trencar el seu silenci i li va dir a la noia que pintava la cúpula de vidre i d’acer massa petita. Mirant-s’ho decebuda, la Galiana va veure que aquell home tenia tota la raó i es va excusar dient-li que encara li faltava molt per aprendre. Veient que potser havia sigut massa directe, l’home els va dir que es deia Max Liebermann, que era el president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, i li va assegurar, només per quedar bé, que li encantava aquell quadre. Continuant mirant el quadre i el Reichstag per veure’n les semblances, en Liebermann es va posar a parlar amb la Galiana i li va explicar que no es capfiqués amb aquella cúpula perquè de fet no era del gust dels arquitectes. Després l’home es va enrotllar i li va comentar com el kàiser Guillem II havia inaugurat l’edifici el 1894. Continuant amb la xerrera, li va confessar que aquella pintura li recordava les obres dels pintors impressionistes francesos i li va aconsellar que s’apuntés a classes de dibuix a la Kuntsakademie en un futur i anés un dia a París per veure les obres d’art del museu del Louvre. Il•lusionada i molt agraïda d’aquelles paraules, que creia que eren sinceres, la Galiana va quedar afalagada, tot i que no tenia la intenció de pintar com els impressionistes. La noia va escoltar una estona més amb passió les paraules d’en Liebermann, mentre en Fritz s’avorria tot desitjant que aquell home marxés per poder està a soles amb la seva amiga. Després de que en Liebermann li recomanés que continués pintant d’aquella manera i d’insistir-li que s’apuntés a les classes de la Kuntsakademie, va marxar cap al seu pis a la Pariser Platz i els dos nois es varen quedar una estona més al parc. La noia es va quedar en silenci i en Fritz, pensant que havia de dir alguna cosa per trencar el gel, no va parar de dir-li que ell trobava també molt maco el quadre i que veia perfecte aquell cúpula. La Galiana només pensava en les paraules d’aquell home i no l’escoltava tal i com esperava el seu amic. Veient que no li feia cas i que corregia la cúpula, en Fritz es va començar a posar nerviós en veure que es feia fosc i li va demanar que acabés ràpid el quadre per poder anar a jugar i refugiar-se del fred.
Després de plegar el cavallet de fusta i guardar les pintures a l’estoig, varen tornar cap a casa passant per la Pariser Platz. En travessar la Porta de Brandenburg, la Galiana li va explicar a en Fritz que li encantaria visitar París algun dia, però li va dir tota trista que no ho podria fer mai perquè era conscient de que a casa seva no tenien prou diners. Visitar altres llocs no fa pels pobres, li deia. Resignada, també sabia que no podria anar mai a aquelles classes que li havien aconsellat pel preu que tenien. Mirant al pavimentat terra mentre rumiava com podia acontentar a la seva amiga, en Fritz va tenir una idea i li va dir amb tota la seguretat del món:
No et preocupis, jo t’hi portaré!.
Amb incredulitat i fent-li una espenta amistosa, la Galiana li va demanar que no es fes el gallet i que no li prometés coses impossibles, però en Fritz li va assegurar, ara amb més fermesa, que li compliria el seu somni. Després de baixar per la Wilhelmstrasse per entrar a mà dreta a la Leipzigerstrasse, li va tornar a dir que la portaria a París i que veurien tots els quadres que volgués. Després de deixar la Galiana al seu pis, el noi va travessar corrents el carrer cap a casa seva sense mirar que el podien haver aixafat els cotxes i els tramvies que passaven cada cop amb més freqüència. Quan va entrar a casa ho va fer tan ràpid que es va oblidar de tancar la porta de la pressa que tenia i no es va canviar les sabates per les sabatilles de cuir que tenia en el sabater del rebedor perquè tampoc hi va pensar. Directament, i sense saludar als seus germans, que estaven asseguts al voltant de la taula del menjador fent els deures, es va dirigir cap al seu pare, que estava assegut a la butaca llegint el llibre Maria Stuart d’en Friedrich von Schiller. Saltant a sobre del seu pare, el vailet li va dir que volia anar a París amb la família Metzler aquell mateix any. Aquesta no se l’esperava en Banard, que sense perdre ni un segon li va contestar que era impossible, que ara tenia massa feina a la fàbrica per marxar uns dies i que no se li havia perdut res a París. La família Klein no viatjava mai tot i que podien per recursos econòmics. No es movien de Berlín i només en sortien molt d’en tant en tant per anar a Dresden per veure els avis materns, viatge que ja li feia molta mandra a en Barnard. Mentre el pare desil•lusionava al fill, la Luane, que sentia des de la cuina la conversa mentre tallava les pastanagues que soparien, es va apropar cap a ells i li va dir en el seu marit que no era una mala idea anar a París i que hi podrien anar per Setmana Santa. Havien cobrat feia poc una partida molt important i podien permetre’s fer aquella despesa. Mirant al seu fill, la Luane li va explicar que no podrien endur-se a la família Metzler perquè els ofendria que els hi paguessin aquell viatge. Desil•lusionant-se de cop i volta, en Fritz es va quedar sense sang a la venes per no poder emportar-se a la seva amiga i va dir mentre tornava amb el cap abaixat cap al menjador que d’aquesta manera no hi volia anar. Tampoc sabia on era París i tant li feia. Mirant-s’ho sense dir res, en Barnard, que entenia que el seu fill només ho feia per la noia, es va posar a riure i li va dir en to de broma:
Ai! Que el meu fill ja s’ha enamorat! Només vol anar a París per impressionar la noia. No és mala idea la que has tingut!. És un bon lloc per enamorar a una noia. Però em sembla que ets massa petit.
Posant-se vermell en veure que l’havien enxampat, en Fritz li va negar de totes que estigués enamorat, però el seu pare el va tallar per dir-li:
Sinó t’agrada per què no et vols emportar a en Lou i en Georg?
Quedant-se sense paraules veient que estava acorralat, ni havia pensat amb els seus amics, en Fritz li va contestar amb timidesa i amb sinceritat que no se l’hi havia acudit, però li va afirmar que també li agradaria que vinguessin. Exclamant un aiiiii, la Luane va dir:
Farem una cosa, anirem a París i ens emportarem a en Lou i en Georg….. Aquí va fer un llarg silenci per afegir: i també a la Galiana, no pateixis, però abans haurem de parlar amb els seus pares per veure si ens deixen emportar els seus fills a França.
En Barnard va acceptar la idea de la seva esposa, tot i que no li feia gens de gràcia anar com alemany a París. Ja ho havia intentat a la guerra i no li havia anat bé. Planificant el viatge amb una guia que tenia d’abans d’anar a la Gran Guerra, en Barnard va preguntar què farien amb la seva mare, l’Elise. Sense pensar-s’ho per la il•lusió que tenia, en Fritz va contestar que se la podien emportar, però la seva mare li va explicar que no podia ser això perquè l’Elise no li agradava sortir de casa. Vindrien els seus pares uns dies perquè no se sentís sola i la Matilda l’aniria a veure a les tardes després de sortir de la botiga. D’aquesta manera, la família Klein va començar a dissenyar aquell viatge a la ciutat de la llum i en Fritz va aprendre on era París.
El següent diumenge, en Barnard va anar en companyia d’en Fritz i d’en Marwin a casa dels pares dels seus amics per veure si els hi deixarien endur els seus fills a la capital francesa. Tots varen acceptar, creien que era una bona oportunitat pels seus fills per conèixer un altre país i una altra cultura i, a part, confiaven amb en Barnard, que el consideraven un bon home. Pels pares d’en Georg i d’en Lou era un heroi de guerra i un exemple a seguir pels seus fills. La Galiana es va agafar aquella notícia amb molta alegria i il•lusió, no es creia que el seu amic hagués complert amb la seva paraula. L’endemà, tornant del col•legi, es va comprar un llibre d’art a la llibreria d’en Martin i va començar a estudiar les obres d’art que hi havia el Louvre; des de la Mona Lisa, el rapte de les Sabines, al Jurament dels Horacis…. En Heinrich, tot i sentir-se molt malament per no poder pagar aquell costós viatge, li va agradar que la seva filla anés en el país que havia exportat les idees i tendències socialistes. A més, sabia que era l’única opció perquè la seva filla pogués visitar altres llocs. Els de classe obrera, no podem fer viatges, deia trist en Heinrich a la seva filla.
D’aquesta manera, el dijous 9 d’abril de 1925 varen marxar amb tren des de l’estació Anthaler cap a París. Els nens estaven ansiosos rondant d’una banda a l’altra del tren per distreure’s, mentre el pare es llegia assegut amb la seva esposa al costat el llibre d’en Victor Hugo, Notre Dame de París. Al cap d’una estona els nens es varen avorrir de tanta estona asseguts en aquells seients incòmodes i varen començar a preguntar quan arribarien al seu destí mentre la petita Katrina es posava a plorar pels constants tremolors del tren. En aquell moment en Barnard va pensar que no havia sigut una bona idea aquell viatge i patia perquè els treballadors de la fàbrica no aprofitessin que no hi era per treballar menys. Per sort, la secretària era de confiança, pensava. Al cap d’unes hores varen arribar a l’estació de París de Gare du Nord i els nens varen baixar ràpidament del tren mentre el pare els cridava que no anessin tan ràpid, ja que ell no podia córrer com ells. Amb les maletes a baix varen dirigir-se amb metro cap a l’hotel Baltimore Paris Champs Elyésses, al sud de l’Arc de Triomf, on s’allotjarien aquells dies. Els nens estaven igual de meravellats que els pares en veure aquella ciutat, que els semblava fantàstica amb els seus edificis històrics i els seus carrers elegants i vius. Però en Fritz no feia massa cas de la ciutat, era com Berlín, pensava per dins, i només estava pendent de contemplar a la seva amiga, que estava amb una cara plena d’alegria i d’eufòria resseguint amb la mirada tots els detalls de la ciutat. Abans de que el Sol es pongués i després de deixar les maletes, es varen passejar tranquil•lament pels carrers del Sena mentre contemplaven de fons a la Torre Eiffel i els Jardins du Trocadero, on es varen assentar en un bar per fer un gelat de vainilla després de que en Fritz els demanés aturar-se un moment. Tornant en direcció a l’Hotel es varen endinsar pels Camps Elisis, il•luminats amb la llum de les faroles i els nombrosos cartells dels cinemes. Després de fer una llarga caminada per aquella avinguda plena de joieries i botigues de roba de luxe, varen anar a sopar al Maxim’s, un restaurant que només entrar va enamorar a la Luane pel seu encant i pel luxe. Els nens no paraven d’exclamar, mentre es movien de les cadires constantment, que estaven meravellats per aquella ciutat i es burlaven d’en Barnard quan intentava parlar el seu mal francès en els cambrers del restaurant. Ell si esforçava, però era un francès terrible.
L’endemà al matí varen anar després d’esmorzar croissants amb suc de raïm al Louvre. De seguida que hi varen entrar la Galiana va embogir d’alegria en veure tants quadres que havia estudiat prèviament a Berlín. En Barnard, que hi entenia una mica d’art, sobretot li agradaven els pintors romàntics com l’Eugène Delocroix, els feia de guies per aquells llargs passadissos plens de cultura i els explicava quatre referències dels quadres més importants com La barca de Dant, El jurament dels Horacis o La llibertat guiant al poble, tot i que aquest quadre no en va voler donar masses referències perquè la Marianne, amb la seva arma i la bandera francesa, ensenyava els pits. Eren massa petits perquè veiessin aquell quadre, va pensar. Arribant a una sala on estava plena de gent i de fotògrafs amb les seves enormes càmeres, els nens varen quedar impressionats en veure a La Gioconda, que tant havien sentit parlar a l’escola pel seu robatori. Apropant-se al quadre després d’esmunyir-se entre la gent, tots cinc varen trobar aquella obra molt petita en comparació amb els altres quadres, i en Fritz va exclamar indignat i amb cara de poc interès que estava mal dibuixada i que la noia del quadre era lletja, cosa que va provocar els somriures dels seus pares. Mirant el quadre amb cara de bocabadat, en Lou va dir que ell la trobava ben bonica a la Gioconda. Després de quatre somriures més, la Galiana es va posar a mirar tots els quadres de la següent galeria i anava anotant en un paper quatre referències dels quadres. El que més li va agradar va ser El rai de la Medusa d’en Théodore Géricault per la seva grandesa i els seus colors ocres. En veure-la que s’havia aturat davant d’aquell quadre amb fascinació, en Fritz li va dir mentre es posava també a contemplar el quadre i deixava en Georg i en Lou amb els seus pares contemplant l’obra de davant:
Tu pintaràs un quadre més gran, més maco i més important que també serà exposat aquí. El teu nom també serà aquí.
Amb un somriure de felicitat, però sense deixar de mirar aquells nàufrags que tant la fascinaven, la Galiana li va contestar que tant debò tingués, tot i que li va recordar que encara tenia molt per aprendre. Posant-se el puny al pit de forma teatral, en Fritz li va prometre que l’ajudaria a que aprengués a pintar i agafant-li la mà li va assegurar que els dos anirien a la Universitat Humboldt. Massa cara, pensava la noia, però ni li va voler dir en el seu amic per no desil•lusionar-lo. Després de mirar quatre quadres més els nens de seguida es varen cansar; en Georg de cop li va venir molta gana i es va posar a queixar de que volia menjar un croissant. Abans de que els nens es queixessin més, varen sortir del museu i, en aquell moment que sortien, la Katrina es va posar a plorar. Després d’esperar-se uns quants minuts a una parada de taxi, varen agafar-ne un i varen anar a dinar en el Deux Magots, a la plaça Saint Germain, un dels millor restaurants de París, per recomanació del taxista, que no deixava ni un moment de fumar llançant el fum per la finestreta del vehicle. El taxi feia una mala olor a tabac que ofenia a la canalla i la Luane no deixava de mirar el cendrer ple de burilles. Mentre estaven dinant lluç amb sala de rocafort a les taules rodones de fora del restaurant per contemplar l’ambient parisenc i per sentir a un jove músic tocar amb el seu clarinet, en Fritz va dir amb tota la innocència del món que el seu pare havia matat a molts francesos com el cambrer durant la Gran Guerra. A punt d’ennuegar-se amb el peix en sentir les paraules del seu fill, en Barnard el va fer callar amb un cop de tovalló i dient-li que no digués més bestieses i que posés interès en el què estava visitant. No sabent el què acabava de dir, en Fritz es va girar cap a en Georg i en Lou i els va explicar que trobava tots els francesos lletjos amb les seves vestimentes.
Després de dinar varen anar un moment a l’Hotel per descansar i per preparar-se per la tarda pujar a la Torre Eiffel. Fart de tanta estona amb la canalla, en Barnard va aprofitar un moment en que feien una becaina per anar a baix a l’Hotel per llegir un diari francès per practicar la llengua local. Ningú l’entenia amb el seu francès. Acomodant-se en una de les butaques negres mentre demanava en el cambrer que li portés una copa de conyac francès, una taula de formatge Gruyèrre i una cigarreta, va començar a repassar els llibres que hi havia al damunt de la tauleta que tenia a davant. Examinant-los per la portada, va agafar un llibre de la Primera Guerra Mundial que es deia La Discorde chez l’ennemi. Mirant-ne l’autor va veure que era el d’un jove capità francès anomenat Charles de Gaulle. Fullejant-lo perquè tampoc entenia massa el francès, va entendre que aquell home l’havia escrit durant la seva estada a la presó de Ingolstadt, una fortalesa molt segura. Mentre se centrava en traduir uns quants paràgrafs oblidant al seu voltant i les converses animades dels clients del bar de l’Hotel, de cop va fer un bot de la butaca en sentir una mà calenta a la seva esquena. Era la Luane amb els nens que havien baixat de la seva habitació en fer-se les quatre de la tarda. Plegant el llibre d’un cop i acabant-se l’últim tros de formatge, es va aixecar a poc a poc per culpa de la cama dreta. En sortir de l’Hotel, en Barnard els va dirigir de dret cap a la Torre mentre s’encenia la cigarreta que havia demanat a l’Hotel.
De seguida que varen entrar al parc de la Torre, els nens només tenien ulls per aquella estructura de ferro, que tan agradava als alemanys. La plaça estava plena de gent i els venedors ambulants venien globus i molinets pels més petits. Impacients, la canalla va córrer cap a fer cua per pujar a l’últim pis. En Barnard es mirava la Torre em temor i cada cop que estaven més a prop de la taquilla s’anava posant més neguitós i el final li va dir a la seva esposa que ell no pujaria. En preguntar-li si no es trobava bé, en Barnard li va contestar a cau d’orella que tenia por de que si per alguna emergència tenien que baixar a peu ell no ho pogués fer per la seva coixesa. Un cop varen pujar al primer pis i sense la vigilància del pare de família, els nens es varen posar a jugar a perseguir els coloms que agafaven les engrunes de pa que la gent els tirava al terra, mentre la Luane els intentava controlar dient-los que no es moguessin del seu costat, però res, la canalla anava a la seva. Només la Katrina l’obeïa i no es separava del seu costat i juntes varen anar un moment al bar de la Torre per demanar-se un suc de pinya i una copa de vin rouge que el cambrer del bar recomanava a tots els turistes. En córrer darrere d’un colom que s’emportava una engruna de pa sec, en Georg va veure de fons una cúpula daurada i pensant que era d’or els hi va assenyalar en els demés. Ràpidament varen anar a buscar a la mare, que estava observant des d’una altra banda el riu Sena, i li varen preguntar què era allò daurat. Mirant-la amb els prismàtics que portava lligats al coll, ella tampoc va saber què era i només els va saber dir que potser era una de les cases d’en Lluís XIV, l’únic rei francès que coneixia. Quan varen baixar de l’estructura després de que els toqués desfilar cap avall, en Marwin va preguntar-li en el seu pare, que en aquells moments donava menjar als coloms mentre de reüll mirava alguna joveneta francesa, si sabia què era aquella cúpula daurada. Agafant el mapa que la Luane portava a la seva bossa de mà els va contestar que era Els Invàlids, l’edifici on guardaven les armes els francesos i on hi havia enterrat en Napoleó. En sentir el nom del gran Emperador francès, els nens se’ls varen posar els ulls com taronges, ja n’havien sentit parlar al col•legi d’aquell Emperador del segle XIX, i es varen animar encara més. Per ells Napoleó era l’emperador boig que els va intentar conquerir i els va intentar robar la Porta de Brandenburg. Una mala peça, deia la Galiana, recordant la figura d’en Bonaparte.
Després de caminar uns quants metres cap a Els Invàlids, en Fritz de seguida li varen començar a fer figa les cames, ja que havia anat massa amunt i avall a la Torre i tampoc tenia més ganes de visitar més monuments. Ja n’estava fart, pensava per dins, però com que la Galiana li encantava i feia una cara de felicitat passejant per aquells carrers, ell feia veure que també li feia il•lusió i no la desemparava ni un segon per parlar d’aquells edificis. Mentre caminaven en Georg anava fent-se el soldat amb un bastonet del terra i anava cridant eufòric que volia anar a veure les armes perquè li agradaven molt. Davant d’aquell comentari innocent que els pares d’en Fritz ni varen prendre atenció, la Galiana li va contestar que les armes s’havien de quedar en els museus i de seguida li va fer llançar el bastonet.
Abans de les sis de la tarda varen visitar Els Invàlids, l’edifici dissenyat per en Hardouin Mansart, on els nens varen deixar-se dur per la imaginació imaginant-se que eren uns soldats francesos armats. A la Galiana aquell joc no li feia gens de gràcia, i no parava de repetir-los enfurismada que les armes eren dolentes. No fent cas a les paraules de la seva amiga, en Georg, en Marwin, en Lou i en Fritz varen continuar fent veure que anaven armats amb escopetes fins que varen entrar a una sala rodona. Al bell mig hi reposava Napoleó. En mirar la tomba des de dalt, en Fritz no va tardar ni un segon en preguntar-li en el seu pare si en Napoleó era un monstre. En Barnard, que no el va entendre, li va explicar que havia sigut un home molt i molt dolent, un militar, li va dir, que havia provocat la mort de centenars de milers de persones i que havia volgut conquerir el món per esclavitzar als altres pobles, però que com a mínim era millor que els Borbons, li va afirmar. Però el noi no li preguntava pas si era un monstre pel què havia fet, sinó que li preguntava perquè s’estranyava que el taüt fos enorme i pensava que en Napoleó era un gegant, tot i que l’emperador era ben curt d’altures. En veure que tancaven l’edifici perquè ja era l’hora de tancar, varen sortir ràpidament i de seguida varen anar a buscar un restaurant de la zona per sopar.
Després de sopar i amb la llum de la Lluna com a guia, varen agafar un taxi que els va dur a Montmarte per veure les vistes nocturnes de la ciutat al costat de la basílica del Sacre Couer. Amb la canalla corrent pels voltants de la basílica, en to de broma en Barnard li va preguntar a la seva esposa mentre s’asseien en un banc de fusta si ell podia anar un moment al Moulin Rouge. Amb un somriure sarcàstic, ella li va contestar, també en to de broma, que evidentment que hi podia anar sempre i quan s’endugués els nens i la deixés anar l’endemà als Camps Elisis a veure una joieria que havia vist. Posant-se a riure, en Barnard li va passar el braç per damunt de l’espatlla perquè se li apropés i es varen quedar una bona estona mirant les vistes mentre els nens, que semblava que no se’ls hi acabava mai les energies, jugaven pels voltants a fet i amagar. En Lou va aturar el joc en veure a una noia francesa molt més gran que ell i que evidentment no li va fer ni cas quan la va saludar amb la mà.
El dissabte, l’últim dia, es varen passar el dia passejant tranquil•lament per la ciutat sense que ningú els empaités. Varen anar primer a l’Arc de Triomf i des d’allí varen caminar cap a la Madeleine, la plaça de la Concorde, els Jardins de les Tuileries i abans d’anar a dinar varen entrar pel portal dret de la façana oest de la catedral de Notre Dame. La gran catedral. Caminant en silenci i a poc a poc per dins l’edifici, la Luane es va aturar al davant de l’escultura de la Joana d’Arc, de qui havia llegit més d’una història, i en Barnard els va explicar en vey baixa assenyalant l’estàtua que aquella dona havia sigut una dona meravellosa que havia lluitat contra els britànics, però que l’havien cremat per bruixeria.
Doncs no ho sembla una bruixa.
Va exclamar en Fritz, mentre el seu pare veia que el seu fill no entenia res de res. Mirant-se-la amb atenció, la Galiana va comentar davant la sorpresa d’en Barnard que aquella dona l’havien convertit en la prostituta del nacionalisme francès i que esperava que Alemanya no tingués mai un símbol nacional com aquell. De cop en Barnard va veure que aquella noia era més intel•ligent de que pensava. Ja l’havia avisat al seu fill, però pensava que exagerava, com feia sempre que parlava de la seva amiga. En fer-li quatre preguntes d’història mentre passejaven per la gran catedral, la noia li va saber respondre molt hàbilment que amb la Pau de Westfàlia de 1648 varen aparèixer els primers Estats enfront el concepte feudal de l’època del Sacre Imperi Germànic dels Habsburg. Girant la mirada cap al seu fill, que contemplava el rosetó oest de la catedral, en Barnard va veure que en Fritz continuava igual de desinteressat davant d’aquells monuments i d’aquelles obres, i que no se semblava gens a la Galiana. Només mostrava interès quan la seva amiga li deia alguna cosa, sinó, ell caminava mirant al terra amb cara de desinterès i d’avorriment. Després de sortir de la Catedral pel balcó de la Mare de Déu varen caminar més a l’est per aturar-se a dinar a La Tour d’Argent, a Tournelle, mentre els nens tiraven pedretes al Sena.
A la tarda, ben dinat, varen visitar el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier. A diferència dels altres monuments, en Fritz va quedar sorprès davant d’aquell edifici neobarroc i va exclamar que era l’edifici més maco de Paris, afirmació que els altres no varen compartir en absolut. L’endemà varen tornar cap a Berlín amb tren. Tots tornaven fascinats per aquella ciutat. Asseguts de costat, en Fritz li va xiuxiuejar a la Galiana que en un futur pròxim hi tornarien tots dos sols i que si ella volia hi anirien a viure. Ella, molt agraïda a la família Klein i en especial cap a en Fritz, va tornar a la capital alemanya convençuda de que en el futur voldria ser pintora. El Louvre l’havia captivat i tenia més clar què havia de pintar i com ho havia de fer.
Un cop varen tornar de París la vida va continuar sense masses canvis; en Barnard a la fàbrica, que cada cop anava millor pels seus interessos, i els nens anaven al col•legi mentre la Luane es quedava a casa amb l’Elise fent les feines de casa. La Galiana va pintar un autoretrat seu sense acabar que va penjar a la seva habitació. Quan en Fritz el va veure un dia que va anar a casa la seva amiga a fer els deures, no va entendre perquè no estava acabat, encara li faltaven els colors i la part de les cames encara no estaven ben definides. Quan li va preguntar a la seva amiga el motiu, ella li va respondre:
De la mateixa manera que jo no estic completa, tampoc ho està el retrat.
Un dia acolorat d’estiu de 1925, en Fritz se’n va anar amb uns seus amics del col•legi a prop de la Columna de la Victòria per jugar en el Tiergarten. Estrenava uns nous pantalons curts marrons que l’hi havia comprat la seva mare en el mercat de davant de la Catedral i se’l veia feliç per aquella nova peça de roba. Jugant a policies i indis varen veure un niu d’ocells en una de les branques d’un arbre que els va cridar molt l’atenció. Al voltant d’on eren hi havia molts ocells buscant cucs al terra per als seus fills. Mirant-los en silenci i amb atenció com si estiguessin mirant els animals del Jardí Zoològic, un dels nois va proposar fer una aposta; qui fos capaç de caçar un d’aquells ocells seria recompensat amb els caramels que tots portaven a les butxaques. Seria com caçar un búfal, va dir un dels nois encara pensant a jugar a indis i policies. Tots varen acceptar l’aposta animats, i en seguit es varen posar a tirar pedres als ocells. Minuts més tard, cap va ser capaç de tocar cap ocell, ja que de seguida agafaven el vol i marxaven d’on eren ells. En veure que era impossible d’aquella manera, un dels nois, que es deia Joachim Peiper, va marxar esvarat i els va demanar que l’esperessin allí. Esperant l’amic varen intentant tocar algun ocell amb una pedra, i en Fritz amb la seva mala punteria va estar a punt de tocar a una dona gran, que en veure’l amb una altra pedra a la mà per llançar-la el va renyar a crits i alçant el seu paraigües dient-li que era un nen entremaliat. Quan va tornar en Peiper al cap de mitja hora, el noi portava en el seu cinturó de cuir una pistola nord-americana, una Colt M1991A1 de fàcil empunyadura, que era del seu pare, un veterà de la Primera Guerra Mundial. El nen, amb pla xulesc, i fent veure que era un cowboy, va treure l’arma davant l’expectació dels altres i va apuntar cap a un ocell que estava picotejant quatre engrunes. Després d’apuntar, va disparar, però l’ocell va marxar pel so del tret abans de que la bala el toqués. Encuriosits i espantats pel soroll de l’arma, que fumejava, tots varen anar passant-se aquella pistola calenta. Quan en Fritz la va tenir a les seves mans, el noi va quedar meravellat de tenir aquella arma calenta i fumejant a les seves mans. Se sentia més fort i més home. Els seus companys li varen recordar que el seu pare era un heroi de guerra i li deien que ell devia haver heretat aquelles qualitats.
Segur que toques a tots els ocells.
Va comentar un dels vailets. Emocionat amb aquelles paraules, el nen que des de feia temps volia ser com el seu pare, ser vist com un heroi, va apuntar tremolós cap a un ocell que tenia a uns metres. Girant una mica el cap per la por a que l’arma no li retrocedís, va disparar. En Fritz en aquell moment va tancar els ulls i en obrir-los va veure la cara de fascinació dels seus amics. Havia tocat l’ocell, era mort allí terra, i per tant havia guanyat l’aposta. El nen va fer un crit d’alegria i es mirava alegrament a la seva víctima, morta estesa i coberta de sang. Però, enmig dels arbres, va aparèixer de cop i volta la Galiana, que havia anat a aquell parc a pintar l’estàtua de bronze i pedra de gres de la Columna de la Victòria, un monument que commemorava la victòria de Prússia i la creació de l’Imperi, aprofitant el Sol i el bon temps d’aquell dia d’estiu. En veure a en Fritz, el seu amic que sempre li deia que les armes no eren per les persones bones, amb una pistola a la mà encara fumejant i al seu costat un ocell mort a terra, es va posar a xisclar i va marxar corrents en direcció a l’avinguda Charlottenburger Chaussee. Tremolós pensant que l’havia errat, en Fritz inconscientment va tirar l’arma al terra sense pensar que es podia haver disparat en impactar al terra i va perseguir a la seva amiga deixant els seus amics amb els caramels i l’arma calenta. Quan la va atrapar després de córrer uns quants metres la va agafar amb força pel braç, però la Galiana si va resistir i li va cridar mentre li queien les pintures al terra:
No em toquis, ets un assassí!
Demanant-li que callés, finalment la va fer callar tapant-li la boca amb la mà. Ràpidament li va demanar perdó i va dir-li que li havien obligat, que ell no ho volia fer. Veient que no la convencia per la mirada que feia, en Fritz li va demanar que li deixés explicar què havia passat. Però la Galiana no en volia saber res de res, l’havia fallat, i en donar-li una petita empenta va trencar per la Siegesalleee en direcció a la Konigs Platz. En Fritz la seguia de ben a prop i li demanava repetidament que el perdonés mentre la seguia cap a la plaça. Mirant-lo amb cara de terror i amb la cara vermella de tant corre, la Galiana es va aturar de cop i el va abraçar amb una abraçada càlida que de poc ofega al noi. Acaronant-li la cara amb la galta mentre tenia de fons el Reichstag, la Galiana li va demanar que no ho tornés a fer, que era el seu amic i li va repetir que les armes només servien per matar. Després de parlar sobre les armes i les seves nefastes conseqüències mentre donaven una volta per l’Òpera Kroll, varen tornar cap a casa tots dos junts. En Fritz ràpidament va donar per oblida’t aquell tema després de deixar la seva amiga a casa i ja pensant en una altra cosa va anar un moment a la botiga de la Matilda per buscar caramels, ja que no s’havia pogut emportar la recompensa.
Però la Galiana no es va poder contenir en entrar a casa, patia pel seu amic i per les seves noves companyies, i va dir-li en el seu pare el què havia vist aquella tarda. L’endemà, a la fàbrica, en Heinrich va aprofitar el moment de descans per esmorzar per pujar a dalt al despatx. Després de demanar-li parlar a soles, li va comentar el què li havia explicat la seva filla. En Barnard en sentir el què li deia es va posar histèric i es va quedar en silenci durant una bona estona. El nen li estava portant molts mal de caps, pensava. Enfadat, en Barnard va marxar abans de la feina per esperar que el seu fill tornés del col•legi per renyar-lo de valent. Quan el nen va entrar a casa en companyia del seu germà i es canviava les sabates per les sabatilles de cuir en el rebedor esperant el berenar que li feia cada tarda la seva àvia, en Barnard es va aixecar del sofà i li va demanar a en Marwin que els deixés sol, que volia parlar un moment a soles amb el seu germà, li va dir de forma seca. Portant-lo a la biblioteca després de sentir que en Marwin pujava a dalt a la seva habitació, la primera a mà esquerra en pujar les escales, en Barnard, sense dir-li res i encara amb el barret negre posat, li va clavar una forta bufetada en el seu fill, que va caure al terra. A crits, en Barnard li va exigir que no volia que mai més tornés a agafar una arma. Amb la marca de la mà del seu pare a la cara, en Fritz es va aixecar a poc a poc sense deixar de mirar al seu pare i es va posar a plorar cridant l’atenció de tota la família, que no entenia què estava passant. En apropar-se tota la família a la biblioteca per veure què passava, en Barnard els va demanar que el deixessin sol amb el seu fill. Espantada en veure al seu fill amb la galta vermella com un tomàquet, la Luane, que no entenia res de res, li va demanar explicacions mentre agafava al seu fill per tocar-li la galta vermella de la bufetada del seu marit. En Barnard, enrabiat, li va contestar:
Saps què ha fet el teu fill? Ha matat a un ocell amb una pistola! Amb una arma de foc!
La Luane es va quedar impressionada i estranyada davant d’aquelles paraules, i es preguntava d’on havia tret una arma de foc. Quan li va preguntar d’on sortia l’arma i per què l’havia disparat, en Fritz li va contestar entre plors i tocant-se la galta que era del pare d’un seu amic i que l’havia disparat perquè així seria un heroi com el seu pare per així casar-se algun dia amb la Galiana. Al•lucinat de que el seu fill el veiés com un heroi per la seva gesta en la guerra, en Barnard li va dir cridant mentre llançava el barret al terra per demostrar la seva indignació:
Que n’ets de burro! Et penses que amb les armes es fan els herois? Jo no sóc un heroi, i si vols impressionar a una dona donar-li flors enlloc de cadàvers.
Eixugant-se les llàgrimes amb el mocador que li havia donat la seva mare i només pensant en marxar, en Fritz li va assegurar amb el cap abaixat que mai més tornaria agafar una arma i va demanar amb el cap abaixat que el perdonessin. En sentir la conversa, en Marwin es va apropar cap a ell i, com a germà gran, va dir-li que havia de vigilar amb qui anava. Que els nois amb qui anava no eren bons nois, li va dir. Per aquella acció en Fritz va quedar castigat durant un mes sense poder sortir a jugar amb els seus amics i amb el seu germà. Es va quedar a casa jugant amb la seva germana Katrina, que havia crescut bastant i ja portava un cabell llarg i ros, i amb el seu cosí petit, en Gottfried Klein, el fill del germà del seu pare, en Friedrich Klein, i la seva esposa, la Gisselle Klein, que d’en tant en tant venia a casa per jugar. En Fritz entenia el càstig, sabia que no s’havia portat bé, però el fet que ho entengués no va evitar que durant uns dies els seus pares el tractessin amb fredor, menys l’àvia Elise, que cada dia sortia un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li uns quants caramels i a la carnisseria de la Maria per comprar-li uns quants talls gruixuts de Wurstebrot (una salsitxa elaborada amb sang de porc) que fregia amb mantega.
Durant aquell temps de càstig no va poder veure a la Galiana perquè anaven a diferents col•legis i no hi havia pogut parlar. Quan es va acabar el càstig es va dirigir immediatament a la casa dels Metzler i en entrar al menjador es va dirigir cap als pares de la seva amiga per demanar-los perdó pel què havia fet i els va prometre que mai més el tornarien a veure amb una arma a la mà perquè sempre protegiria a la seva filla. En Heinrich, que no se’n recordava del tema, des de la seva nova butaca, de la qual n’estava ben orgullós i cofoi, li va dir que no passava res, que vigilés i que no es posés en problemes. Amb cara de tendresa, l’havia enyorat, la Galiana va sortir de la seva habitació i després de dir-li Moin, li va agafar la mà i li va repetir que no el volia perdre com a amic. Després de posar-se un jersei, se’n varen anar a jugar com els bells temps pels carrers de la Potsdamer Platz mentre contemplaven com passaven els tramvies i els carros amb cavalls després de comprar uns quants caramels. En Fritz no va jugar més amb aquells nois que l’havien empès a disparar i es va fer més amic del seu veí gran, en Dannel, que li explicava que quan acabés els estudis escriure un llibre i que s’havia acabat de comprar un piano de la famosa fàbrica dels Bechstein. A en Fritz li agradava quedar d’en tant en tant amb en Dannel perquè així es relacionava amb els nois més grans, però no entenia per què anava amb els cabells llargs i no el suportava quan hi havia la Galiana perquè veia com la seva amiga només parlava amb en Dannel i a ell el deixava de banda marginat.
Els següents dies, l’empresa dels Klein anava cada dia millor i abans d’acabar l’any varen contractar a uns quants treballadors més i en Barnard va pujar el salari a en Heinrich després d’haver-li dit que el seu fill havia disparat una arma. Seria el seu home de confiança, creia ell. Les coses a la fàbrica anaven tant bé que inclús va pensar en comprar un altre local per expandir l’empresa, però temia que pogués tornar una crisi. Sabia que l’economia alemanya s’aguantava gràcies a l’entrada del capital estranger, sobretot el nord-americà, i no volia córrer els riscos que els altres feien. En Marwin, que tenia 11 anys, anava sovint a l’empresa per ajudar al seu pare i els treballadors li ensenyaven com funcionaven els telers i l’advertien perquè no posés les mans a prop de les pues. Alguns d’ells no els hi agradava tenir el fill de l’amo allà dins, era una nosa, però no es varen poder queixar. A casa, en Barnard va posar el primer telèfon. Després de discutir-ho amb la Luane varen decidir posar-lo a la biblioteca. En veure la utilitat d’aquell aparell, en Fritz li va demanar en el seu pare que en comprés un a casa dels seus amics perquè així hi podria parlar sempre que volgués. Somrient, en Barnard li va contestar:
Si home! Tu el què vols es parlar amb la teva amiga, però això és impossible. Ens valdria molts diners la factura. Els telèfons no són pels nens i no està pensat per això.
Posant-se més seriós, en Barnard va explicar a la família que el telèfon no era un joguet i que només el podien fer servir per transmetre informacions breus o trucades d’auxili en cas d’emergència. L’Elise es mirava aquell aparell com un objecte estrany i no entenia com funcionava. Anava preguntant com era possible que la seva veu es pogués sentir a quilòmetres d’on era ella. Agafava l’auricular i no se’l posava a l’orella sinó a la boca, i en no sentir cap veu deia que no funcionava i deixava l’auricular damunt de la taula, deixant el telèfon despenjat.
Mentrestant, en el col•legi a en Fritz li costava cada cop més treure bones notes; no eren dolentes, però tothom sabia que amb més esforç podria millorar-les i així ho transmetien els seus professors en els seus pares. Per aquest motiu el seu pare va contractar unes hores a en Dannel perquè li fes de professor particular per ensenyar-li matemàtiques i ciències socials. Molt sovint la Galiana l’ajudava a fer els deures del col•legi, tot i no anar al mateix centre, ja que ella estudiava a l’institut Goehte, en la Münsterchen Strasse, en el districte de Wilmersdorf, un institut basat en la pedagogia reformista, en el que es donava molt valor a les llengües modernes i a les ciències naturals. Feia poc que havia començat a estudiar francès i acabava d’elegir l’anglès enlloc del llatí com la tercera llengua que volia aprendre, tal i com li va aconsellar el director de l’institut, el doctor Quandt. Gràcies a la Galiana, en Fritz va aprendre una mica de francès i anglès, sobretot les paraules bàsiques, i ella aprofitava que estava a casa dels Klein per fullejar algun llibre d’art que tenia en Barnard a la biblioteca. Quan en Barnard veia l’interès de l’amiga del seu fill en els seus llibres ho aprofitava per fer-se notar explicant-li tot el què sabia sobre art; li parlava des de Leonardo Da Vinci a Miquel Àngel, però els seus coneixements eren pinzellades. En Fritz es mirava el seu pare amb passió perquè pensava que era molt intel•ligent, el més culte del món, deia sovint pel barri, ja que sabia tantes coses i li agradava que gràcies a ell la Galiana se sentis confortable a casa. Sovint convidaven la noia a sopar, tot i que a l’Elise no li agradava massa perquè el seu nét li feia cuinar plats més elaborats per impressionar la seva amiga. Un dimarts per sopar li va tenir que cuinar braó a l’ast amb peres confitades. D’aquesta manera, l’amistat entre la Galiana i en Fritz es va anar enfortint dia rere dia i anaven sovint a casa d’un i a casa de l’altra. Després de plegar de l’institut Goehte, la Galiana convidava a en Fritz a casa seu després de quedar davant de la botiga de la Matilda i li ensenyava sempre els quadres que acabava de pintar perquè li donés la seva opinió. En Fritz també se sentia còmode dins de la casa dels Metzler, tot i ser molt més humil, però li agradava el caràcter senzill d’aquella família, i sovint anava amb ells a caminar pels parcs de l’Alexanderplatz i es quedava a dinar o sopar a casa d’ells, tot i que no li agradava el què cuinava la Corina perquè normalment eren llenties o pèsols amb patates xafades. Només d’en tant en tant la Corina els feia Spinach Spaetzle (espinacs amb formatge emmental fos i ceba caramel•litzada).
Un diumenge que estava a casa fent els deures a la taula del menjador amb la ràdio encesa, en Fritz va sentir per un programa que no hi havia res més romàntic que portar una noia al cinema. Els homes convidaven a les dones, es deia en el programa, i d’aquesta manera les conquerien, s’afirmava. El noi va escoltar amb atenció les paraules del locutor i va decidir que hi portaria la Galiana el següent diumenge. Ell ja hi havia anat els diumenges al cinema a mirar les últimes pel•lícules alemanyes amb la família, però sabia que la Galiana no hi havia pogut anar perquè era massa car per la família i a la Corina no li agradava gastar-se els diners amb coses que per ella no tenien cap interès. Tenia clar que si la convidava l’impressionaria un cop més tal i com va fer-ho portant-la a París i, d’aquesta manera, ella se sentiria atreta per ell, pensava. Però sabia que els seus pares no li deixarien anar sol al cinema i, mentre s’estirava al sofà pensant com s’ho podia fer per convèncer al seu pare, va tenir una idea i va deixar, un cop més, els deures de marge. Les matemàtiques poden esperar, va pensar. Posant-se la jaqueta que tenia a baix, penjada en el rebedor, i les sabates va sortir un moment cap a la llibreria d’en Martin després de dir-li a l’àvia que marxava un moment a veure la Matilda. En entrar a la llibreria, situada ben bé al costat del pis de la Galiana, direcció a la Wilhelmstrasse, en Martin, que els últims dies s’havia engreixat més perquè la bonança econòmica l’havia permès menjar més del que toca, i que ja s’havia quedat totalment calb. Tafanejant pels prestatges de la llibreria mentre en Martin no li treia els ulls de sobre, el noi va veure, després de tenir a les seves mans el vell llibre del monàrquic Winston Churchill, La història de la Malakand Field Forcs, que hi havia una biografia de l’emperador Napoleó escrita per l’escriptor Emil Ludwig. En aquells moments se li va il•luminar la bombeta, ja que recordava com el seu li havia agradat veure la tomba d’en Napoleó feia uns mesos. Era el regal perfecte, creia. Dit i fet, ja no valia la pena remenar més llibres que desconeixia i va decidir comprar-lo amb els diners de la seva paga. Quan li va demanar en el llibreter que li vengués, aquest, en mirar-ne el llibre, editat aquell any, li va estranyar que aquell noi tan jove comprés una biografia tan complexa i li va preguntar per què volia aquell llibre. Amb pla fanfarró després de posar-se bé la camisa, en Fritz li va explicar que havia anat a París feia uns dies i que havia vist a l’emperador boig. Rient des de darrere del taulell després de veure que era el fill d’en Barnard, no l’havia conegut perquè el noi havia crescut molt amb pocs mesos, en Martin li va canviar la cara en el marrec i va aprofitar-ho per explicar-li quatre dades d’en Napoleó. En Martin era un apassionat de la història, la cultura i les lletres i li agradava parlar-ne amb la gent més culte. En aquell moment pensava que si el nen anava a casa seu explicant-li al pare que ell era un home llest vindria més a la llibreria a comprar. Seria un reclam pel barri, ja que en Barnard era molt respectat i estimat, a més de que la seva imatge d’heroi de la Gran Guerra encara era ben viva. Molts l’aturaven per demanar-li que li expliqués com veia la situació del país. Pensant només amb el benefici personal, el llibreter li va donar tota una classe en el nen. Amb tot detall, i amb el popular himne Das Lied der Deutschland que se sentia del gramòfon de la llibreria col•locat en un dels prestatges de darrere del taulell, li va explicar la invasió de l’emperador Napoleó a Rússia del juny de 1812 per fer-li veure que l’emperador francès era realment boig, tal i com deia el petit. En Fritz de seguida li varen agradar els relats d’aquell llibreter i quan li va explicar amb tot detall com molts francesos varen morir del fred rus durant aquell dur hivern, en el noi li varen venir esgarrifances. Minuts més tard, el llibreter continuava parlant-li d’en Napoleó i en Fritz s’anava avorrint de tanta batalla que no entenia. Amb les cames començant-li a fer figa, li va dir en el llibreter aprofitant que la Klara entrava a comprar el diari com de costum, que tenia pressa perquè la seva mare l’esperava a casa per fer el sopar i encara havia d’anar a comprar a la botiga de la Matilda. Quedant-se amb les paraules a la boca, en Martin li va vendre el llibre sense més comentaris i la Sophie li va embolicar de mala gana el llibre. La Sophie estava de molt mal humor aquell dia, ja que en Martin feia dies que no l’hi havia comprat res per ella i no la convidava a l’Hotel Adlon a sopar, tal i com li demanava. A partir d’aquell dia, sempre que en Fritz passava per davant de la llibreria en Martin sortia a fora en veure’l pels lluents vidres per explicar-li alguna història d’algun personatge il•lustre sense saber que a en Fritz no l’interessava gens ni mica. Al cap d’uns dies, en veure que el seu fill sempre s’aturava a la llibreria, en Barnard li va fer comprar una revista satírica d’Hamburg, Der wahre Jacob, que li havia recomanat en Heinrich per ser d’ideologia socialdemòcrata.
Quan per fi va arribar a casa i després de canviar-se les sabates en el rebedor, el noi va córrer cap al seu pare, que estava assegut a la seva butaca escoltant des del seu gramòfon la Cinquena Simfonia de Beethoven i es bevia un vas de whisky per relaxar-se després d’un dur dia a la feina. Cada cop tenia més feina i havia de ser més present a la fàbrica. Sense dir-li res, en Fritz li va donar de dret el llibre mal embolicat. Estranyat per el gest del seu fill que no sabia d’on baixava, no era el seu aniversari, va pensar en un primer moment, en Barnard li va agrair sincerament aquella compra. Potser pels maldecaps que li havia dut, creia l’home. En fullejar-lo de seguida va veure que el llibre seria del seu gust, però en aquells moments es va estranyar que el seu fill es quedés palplantat davant seu contemplant-lo. En veure que li volia demanar alguna cosa perquè el noi no es movia del seu costat, en Barnard li va preguntar què volia. Ara és la meva, va pensar el noi, que li va dir tartamudejant si li donava permís per anar al cinema amb la Galiana el següent diumenge. Posant-se a riure de valent, en Barnard va cridar de seguida a la seva mare, que estava a la cuina fent el sopar, patates amb cansalada, i li va comentar el què havia fet el seu fill. La Luane també es va posar a riure, entenia que el seu fill estigués enamorat, però tenia clar que per més que insistís no el pensava deixar anar sol al cinema de l’altra punta de la ciutat. Amb amabilitat i fent-li una carícia al nas perquè no es decebés, la mare li va explicar que eren massa petits, però li va donar permís per portar la Galiana amb ells al cinema el següent diumenge. Mig satisfet per veient que no havia aconseguit el que volia, no seria la seva trobada romàntica, en Fritz es va dirigir cap al seu pare i li va dir amb tota la sinceritat del món:
Ara torna’m el llibre, ja que no m’ha servit de res i ara no tinc diners per caramels.
El pare, amb un somriure d’orella a orella, es va mirar al seu fill i es va treure la cartera de la jaqueta i li va pagar el preu del llibre. Inclús li va donar un bitllet de més perquè valorava molt positivament el seu gest i estava molt satisfet amb aquella biografia, que aniria a parar a la seva particular col•lecció, que anava engrandint mica en mica. Li encantava aquella petita biblioteca que havia construït amb el temps i era el seu lloc d’aïllament i allí s’oblidava dels possibles problemes de la feina i de tot plegat. Només el molestava quan la seva mare, l’Elise, hi entrava per netejar i movia totes les coses de lloc.
Després de passar tota una setmana, el dissabte al matí en Fritz va marxar de casa sense ni dir adéu i es va dirigir de dret al pis de la Galiana per dir-li que la portarien al cinema. El llibreter Martin en veure’l el va cridar perquè li volia explicar una altra història, però el noi va fer veure que no el veia i va entrar de dret al pis de la seva amiga. Quan els hi va demanar permís en els pares de la Galiana per endur-se la seva filla al cinema. En Heinrich es va quedar callat perquè li feia angúnia que li paguessin tota classe de luxes per la seva filla i li sabia greu tota aquella situació; no li agradava no poder-li pagar a la seva filla el que ella volia, però també pensava que era una bona oportunitat perquè es culturitzés i anés el cinema que a ell tanta il•lusió li feia anar algun dia, afició que la seva dona no compartia en absolut. Són masses diners per no tenir res a canvi, li deia sempre que li proposava. Ruminant assegut a la butaca mentre tenia al damunt seu el diari Sozialistischen Korrepondenz de l’Ernst Heilmann, li va dir en el noi que es podien endur a la Galiana al cinema a veure la pel•lícula que volguessin, però li va demanar que a canvi li digués en el seu pare que el convidava aquella tarda per prendre una cervesa al bar del costat. Era un bar que havien obert feia pocs dies una jove parella, en Mark i la Diane, que estava situat dues cases direcció a la Potsdamer Platz des del pis de la Galiana, ben bé a tocar de la carnisseria de la Maria, que es deia Victorius. En Mark, un noi alt i prim, era de pagès, el seu pare havia mort durant la Gran Guerra i la seva mare s’havia tornat a casar amb un home de pagès. Se li notava pel llenguatge que provenia del món rural. Havia viscut tota la vida en una casa amb animals a prop de Weihenstephan, a Baviera, i per això el bar sempre hi havia cervesa Weihenstephan, una cervesa mil•lenària fundada el 725 pel bisbe Corbinià i dotze seguidor més. Content d’alegria per anar al cinema amb la seva amiga, en Fritz va preguntar per la Galiana pensant en sortir a jugar, però la Corina li va explicar que havia sortit un moment per anar a la biblioteca de davant de la Bebelplatz. No es podia tenir tot, va creure en aquell moment. Després d’acomiadar-se dels Metzler, el noi va córrer esvarat cap a casa seva i sense pensar en res més que amb la seva amiga va travessar la carretera sense mirar que no passés cap cotxe o cap tramvia. La Klara en veure’l fer aquella imprudència el va cridar perquè prestés més atenció, però el noi ni la va escoltar. En entrar a casa va anar directament a la biblioteca del pare i li va donar les gràcies pare pel seu gest i li va ordenar dictatorialment que anés aquella tarda a prendre una cervesa amb en Heinrich. En Barnard, que no era de cerveses, d’en tant en tant es bevia una Berliner Weisse perquè tenia poca graduació, 3 graus, no li va semblar malament la idea perquè tenia ganes de tenir una conversa amb un altre home per parlar d’esports i de política. Amb la Luane no s’hi entenien amb aquests temes. Els seus amics del col•legi feia temps que no veia i els empresaris amb els quals es reunia d’en tant en tant els trobava massa estirats per parlar depèn de quin tema. A més, sabia que en Heinrich era un home intel•ligent i, de pas, ho aprofitaria per saber més coses del que pensaven els treballadors de la fàbrica.
Mentrestant, a casa dels Metzler, després de que la Galiana tornés de la biblioteca i la informessin de que aniria al cinema l’endemà, la noia li va dir en el seu pare, que s’estava canviant a la seva habitació, just davant de la l’habitació de la seva filla, per anar al bar:
Dius que li pagaràs la cervesa, però de fet té la pagarà ell perquè és gràcies a ell que tens diners.
Mirant-se la seva filla mentre es cordava la seva única camisa blanca, que estava arrugada de tant que la utilitzava, li va contestar:
Vas molt errada filla, gràcies al meu treball i el que jo genero, el que se’n diu plusvàlua, ell té diners. Jo només rebo una petita part del que treballo i la resta s’ho queda ell perquè ell és l’amo de la fàbrica, o sigui, dit en altres paraules, dels mitjans de producció i de tot el què l’envolta.
En fer-se les sis de la tarda, en Heinrich es va plantar davant de la casa dels Klein amb la seva filla, que acabava d’estrenar una brusa blanca que li havia regalat els avis d’Hamburg, i varen tocar el timbre daurat i lluent de la porta dels Klein. L’Elise els va obrir la porta i molt amablement els va fer passar en el rebedor. En Barnard encara era a dalt a la seva habitació perquè s’acabava de cordar les sabates noves. Li costava encara fer determinades coses per culpa de la ferida de la guerra. En Fritz, que va voler anar a saludar a en Heinrich per quedar bé, va baixar ràpidament de la seva habitació, però en fer l’últim esglaó de l’escala i sentir de fons a la seva amiga no s’ho esperava en aquells moments. Quan la va veure al costat del seu pare es va posar vermell com un tomàquet perquè ell anava amb un vestit vell i brut d’estar per casa i, a més, anava despentinat amb tots els cabells aixecats i amb una cara d’adormit que feia por. Sense ni saludar-los, va donar ràpidament mitja volta i va pujar també corrents cap a dalt a la seva habitació. De tant ràpid que va pujar les escales, saltant-les de dos en dos, va estar a punt de fer caure el seu pare que les baixava a poc a poc per la seva coixesa. Tancant la porta de la seva habitació amb el baldó, es va posar a regirar l’armari i amb un tres i no res es va vestir amb el vestit del diumenge. Després es va rentar la cara i pentinar al lavabo. En sortir de la seva habitació es va dirigir a la dels seus pares per tirar-se un bon raig de colònia de la seva mare; no sabia que el seu pare la guardava a l’armariet del lavabo de dalt, però ho va fer amb tan d’excés que ofenia als més propers. Al cap d’un parell de minuts més va baixar de la mateixa manera que havia pujat i es va presentar davant de la seva amiga amb un somriure d’orella a orella. Se’l veia satisfet i feliç. En apropar-se a ells, tots varen quedar marejats per la forta olor que impregnava el noi. Veient l’emoció del seu fill, en Barnard li va donar uns quants diners de la cartera perquè anés a comprar caramels amb la Matilda o alguna pasta a la pastisseria d’en Richard, però li va dir i remarcar que a les vuit del vespre havien de tornar a casa. Si feien tard el renyaria de valent, el va amenaçar mentre ell només tenia la mirada posada en la seva amiga. Sense dir-se res més, en Fritz va agafar la Galiana i varen anar a jugar pels voltants de la Potsdamer Platz, que en aquells moments estava molt transitada.
En Fritz es volia esperar a davant del famós hotel Fürstenhof perquè en Kurt els hi havia dit el divendres al vespre quan l’havien trobat netejant la vorera de davant del seu pis, que una celebritat del cinema s’hi allotjava en aquells moments. El noi volia veure l’estrella cinematogràfica i va convèncer a la seva amiga perquè s’esperessin just a l’entrada de l’Hotel. Esperant sense sentit uns quants minuts, en Fritz es va posar a contemplar com un badoc els autobusos de dos pisos que portaven un cartell que deia Berlin Raucht Juno i li va preguntar a la Galiana si hi volia pujar per visitar tots els racons de la ciutat. Sense pensar-s’ho, la noia li va rebutjar l’oferiment perquè encara recordava el que havia passat feia anys quan varen anar sols amb el tramvia i, a més, tenia por que els renyessin a casa seu. Veient que el noi volia continuar llavors davant de l’Hotel, li va demanar anar a donar una volta perquè s’avorria d’esperar. Passejant per l’enorme plaça, que com sempre estava plena de gent anant amunt i avall, es varen topar en una cantonada amb l’endevina Anne, que en veure el vailet els va cridar l’atenció. Molt amablement i per un parell de monedes els hi tiraria les cartes, els hi va proposar. En Fritz va acceptar-ho i després de donar-li un parell de monedes l’endevina va tirar les cartes. Nerviós per saber el resultat, en Fritz en va quedar molt satisfet quan l’endevina els va dir que tenien un futur units i va creure que aquelles monedes que havia pagat eren la millor inversió que havia fet mai. Però l’endevina encara no havia acabat de llegir totes les cartes i quan anava per continuar les seves paraules varen quedar silenciades pel saxofon d’en Wilhelm, que estava molt animat tocant a uns metres d’on era ella, repenjat en una farola. Entre els molts curiosos que l’estaven escoltant al seu voltant hi havia en Dannel carregat d’uns llibres del filòsof David Hume que havia anat a buscar a l’institut on anava. En veure’l, la Galiana no va dubtar en anar-lo a saludar, deixant a en Fritz amb l’endevina i renegant per dins en veure el gest de la seva amiga. Palplantat esperant que la Galiana acabés la conversa amb en Dannel, va quedar glaçat de cop i volta en sentir xiuxiuejar a la seva orella a l’Anne, que li va dir a poc a poc i sense deixar de mirar a en Dannel:
Si vols treure’t de sobre a aquest noi agafar unes fulles de plom molt fines i grava-hi el seu nom i el nom d’Hermes. Llavors, enrotlla la fulla i clava-hi sis agulles i mai més et tornarà a molestar. T’ho prometo vailet.
Amb cara d’incredulitat davant d’aquelles paraules, en Fritz va pensar que no estava tan boig de creure amb la màgia i sense respondre-li se’n va separar uns centímetres, ja que també desprenia molt mal alè. Uns minuts més tard, en Dannel va tornar cap a casa seva després de saludar a en Fritz, que només li va fer alçar el braç per saludar-lo amb cert passotisme i certa ràbia. Mentre els nens continuaven donant voltes per la Potsdamer Platz, en Barnard i en Heinrich varen entrar al bar Victorius a fer la cervesa. Era el primer cop que en Barnard hi entrava, era un bar humil i mai l’hi havia cridat l’atenció, però en posar-hi els peus en va quedar encantat en veure que era tranquil, net i nou. Encara feia olor a pintura i vernís, i tenia un estil que li recordava una taverna anglesa amb uns bancs de fusta encoixinats de color verd i una barra amb diversos sortidors de cerveses de Weihenstephan, i on servia copes la jove Diane, que no passava desapercebuda pels clients per les seves corbes ben definides. Després de comentar com n’era de maca la cambrera amb les seves cames llargues i el seu vestit escotat, en Barnard i en Heinrich es varen asseure en una taula solitària i sota una llum groga que els molestava. Després de parlar de com veien la situació política del moment, en Barnard va quedar parat de les coses que sabia en Heinrich, fins llavors havia pensat que com que no tenia diners per comprar llibres no seria un home gaire culte i estava convençut de que parlarien d’esports tota l’estona. De fet, havia llegit una revista esportiva per està el dia abans de reunir-se. En Heinrich li va explicar que ell era un home d’esquerres, que votava al KPD des de que es va fundar després de la Gran Guerra, i que no li agradava gens el president Paul von Hindenburg, cosa que en Barnard discrepava. Parlant sobre els projectes d’esquerre, es varen passar uns quants minuts parlant de política i sense adonar-se’n es bevien com si fos aigua unes quantes cerveses de la marca Spaten, que en Mark tenia exposades al darrera la barra. Després de demanar una altra cervesa a la Diane varen parlar del nacionalisme, un tema que a en Barnard el continuava preocupant. Els dos continuaven coincidint amb bastant tot, sobretot coincidien en el seu odi cap al nacionalisme extrem que venien els partits conservadors. Sincerant-se gràcies a l’alcohol, en Heinrich li va declarar que era un pacifista total i en aquells moments es va armar de valor i li va dir que no entenia per què havia anat a la Primera Guerra Mundial, tot i que segons després de reflexionar-hi li va aclarir que li respectava totalment la seva decisió. En Barnard no li va voler respondre la pregunta i es va posar a mirar a una altra banda. Aquell tema l’incomodava. Veient que amb aquella pregunta no havia fet fortuna, en Heinrich li va deixar clar que no entenia com alguns els podia agradar la idea del pangermanisme que professaven gent com l’aristòcrata Georg von Schönerer, que el 1879 va organitzar un petit Partit Nacionalista Pangermànic. Parant-hi més atenció, en Barnard li va deixar clar que ell també era un pangermànic convençut, ja que defensava amb vehemència que hi tenia que haver una unió entre tots els pobles de llengua alemanya, tot i que odiava en part la idea de compartir pàtria amb Viena perquè no suportava l’antisemitisme d’alguns influenciats per les idees de l’ex alcalde de la ciutat, en Karl Lueger, i creia que Àustria era un país excessivament rural i conservador. Pensant que hi podia confiar, li va explicar que ell havia votat en les últimes eleccions al Partit Socialdemòcrata i que simpatitzava amb la socialdemocràcia després de la guerra. Abans havia votat partits burgesos, li va deixar clar. Escoltant-lo amb atenció, en Heinrich va agafar la gerra de cervesa amb força perquè no volia que li caigués pels afectes de les cinc cerveses que portava, i li va dir:
La socialdemocràcia és un frau home…. és com l’economia capitalista, no té el suport de les masses i sense elles no faràs mai una revolució. Ja tu ben juro! Mira que va passar el novembre de 1918. Amb ells només reformaràs la política de l’Estat burgès, que continuarà sotmetent a les masses. Guaita el gras de l’Ebert, els socialdemòcrates el vau engreixar tant que es va oblidar dels seus orígens. A més, la socialdemocràcia no és el futur perquè la majoria dels seus votants són adults.
No estant-hi gens d’acord, en Barnard va deixar un moment la cervesa i li va recordar tots els guanys que havia portat la República de Weimar; l’Estat més socialdemòcrata d’Europa, que havia portat la jornada laboral de vuit hores, el vot secret, el sufragi femení i amb ella el 85% dels treballadors varen estar sindicats. Demanant una altra cervesa a la Diane, que quedava parada de la quantitat de cerveses que s’havien begut aquells dos homes que cada cop alçaven més les veus, en Barnard li va preguntar per què era comunista. Orgullós de poder-se explicar, en Heinrich li va contestar mentre subjectava la cervesa:
Perquè evidentment els treballadors només ens podem alliberar de les nostres gruixudes cadenes d’acer que ens lliguen als grassos capitalistes destruint la propietat capitalista dels mitjans de producció, per tal de transformar-la en propietat de tots els treballadors.
Mirant-li la cara de sorprès, ja que en Barnard va quedar parat del llenguatge d’aquell home, en Heinrich li va afegir:
Amb això no vull pas dir que vull que et destrueixin ehh….
Somrient els dos, però amb en Barnard desconcertat, varen continuar parlant deixant clar que un era un girondí i l’altre un jacobí, i la conversa va arribar a tal nivell que molts altres clients del bar com el perruquer Otto, un home de quaranta anys que tenia una perruqueria a davant del bar i el costat de la botiga de la Matilda direcció a la Wilhelmstrasse, on hi anaven sovint els Klein, s’hi varen afegir. De seguida en Heinrich es va sentir desplaçat en veure que tots respectaven i demanaven l’opinió d’en Barnard, considerat un heroi i un intel•lectual. Les seves opinions de cop varen deixar de comptar. El barri apreciava molt a en Barnard i en Heinrich sabia que havia d’anar una mica més de compte parlant. Tenint ganes de més cervesa després de beure’s l’últim cul, en Heinrich es va aixecar, amb certa dificultat per l’alcohol, per demanar-ne una altra a la barra, però quan aixecava el dit per cridar l’atenció a la Diane va veure el rellotge del bar, col•locat darrera la barra i damunt d’un enorme mirall que hi havia penjat a la paret. Marcaven tres quarts de deu de la nit. Fent-li senyals a en Barnard, que s’estava endormiscant a la taula mentre parlava amb els veïns sobre la millora de l’economia, cap al rellotge, va fer un bot de la cadira i es va beure d’un glop la cervesa que li quedava. Sense perdre ni un segon varen marxar ràpidament cap a casa després de pagar-li a en Mark 11 cerveses i de deixar-li una generosa propina.
Els dos homes varen anar tan ràpid com en Barnard podia cap a casa als Klein. El seu temor eren les dones, que els matarien, pensaven. En veure els seus pares per la finestra del menjador, en Fritz i la Galiana, que ja havien sopat macarrons amb salsitxa de porc que els hi havia preparat l’Elise després de veure que els seus pares tardaven tant, varen sortir a fora al carrer per rebre’ls. Amb to de broma i sabent com estava d’enfadada la Luane, que no va voler esperar de cap de les maneres al seu marit per sopar, els varen renyar i els varen castigar sense poder sortir durant una setmana. Mig tocats per les cerveses, els dos homes es varen posar a riure davant la broma dels seus fills, però quan en Barnard va entrar a casa i s’acomiadava d’en Heinrich i de la Galiana, no li va fer gens de gràcia la rebuda de la seva esposa, que estava amb una cara de mil dimonis. En olorar-lo, ja li va retreure amb sarcasme que feia pudor a cervesa i a tabac, olor que desprenia a un quilòmetre lluny. Ajudant-lo a treure’s la jaqueta i a penjar-la al penjador del rebedor perquè de seguida va veure que no anava fi, el va renyar de males maneres i quan els seus fills varen pujar a dalt a les habitacions per dormir li va cridar que era un irresponsable per tornar tan tard i li va retreure que anés ple com una pedregada donant un molt mal exemple en els seus fills. En Barnard anava fent que no amb el cap, però la Luane li anava repetint mentre veia que anava fent esses pel menjador:
Quina mala imatge deus haver donat! Ara què diran el barri de nosaltres. És que no sé com no ho has vist que bevies tant. Quina vergonya. Déu meu! Ara el barri n’anirà ple. Tenim un nom eh.. Aiiii… Déu meu! Quina vergonya.
Fent que no amb les mans mentre feia una altra passa en fals que li delatava el seu estat etílic, en Barnard va intentar excusar-se, però la boca li feia una pudor a cervesa que el delatava. Aquella nit no va sopar perquè no li varen deixar res per menjar i va anar a dormir amb el ventre buit. Per sort seva es va adormir de cop per l’efecte somnífer de la cervesa.
L’endemà al matí en Fritz es va llevar ben d’hora ansiós per anar al cinema a la tarda. Seria el dia senyalat per fer-li un petó a la seva amiga, pensava. En Barnard aquella hora tenia una forta ressaca i es va quedar al llit fins a mig matí, quan el varen despertar en Fritz i en Marwin perquè no paraven de fer soroll pels passadís de dalt a les habitacions jugant a fet i amagar amb la seva germana. Després de dinar, pels volts de les quatre de la tarda, la Galiana va trucar a casa dels Klein, que l’estaven esperant, sobretot en Fritz, amb impaciència per anar a veure la pel•lícula. La Galiana anava amb un vestit especial per l’ocasió, era un vestit que li havien fet els sastres Oskar i Franziska pel seu aniversari, i era llarg i de color rosa adornat amb unes floretes blanques i lligat amb un senzill llaç. El pentinat també era diferent amb uns llaços de color blanc que subjectaven la cabellera. En veure-la tan bonica, en Fritz ja no li va treure els ulls de sobre. La trobava la noia més maca del món. Mentre es posava una americana al rebedor, en Barnard els va explicar que anirien a veure una pel•lícula titulada Sota la màscara del plaer, dirigida pel cineasta Georg Wilhelm Pabst i amb l’actriu Greta Garbo amb el paper principal. No sabent res de la pel•lícula, tant li feia de fet, en Fritz els va empènyer cap a l’estació de la Potsdamer Platz per agafar un tramvia que els havia de dur als cinemes situats a l’oest de la ciutat. Tota la família, menys l’Elise anirien al cinema, i seria la primera vegada que la Katrina i aniria perquè fins llavors era considerada massa petita. Encara plorava per determinades coses que l’espantaven i la Luane no volia fer el ridícul davant de tanta gent. Què dirien d’ells, sobretot d’ella, pensava.
Després de pagar unes entrades a la taquilla, en Barnard es va apartar de les criatures per encendre’s una cigarreta; només fumava en el cinema i en els espectacles esportius perquè el posaven molt nerviós i comprava sempre el tabac en el venedor de cigars de pur que estava assentat cada dia a la Wilhelmplatz. Després de que els nens es compressin quatre llaminadures, varen entrar a la fosca sala del cinema. La sala era gran, espaiosa i amb un seients de fusta encoixinats que eren bastant incòmodes. Quan es varen dirigir a les seves butaques, en Marwin va fer veure que s’assentava al costat de la Galiana, deixant a en Fritz sense el seu seient, fet que va irritar-lo de males maneres fins que el seu germà li va dir que era una broma que podia seure amb la seva estimada. Un cop tots acomodats i amb les llaminadures a la mà, es varen apagar els focus i es va encendre la pantalla que il•luminava el rostre dels espectadors. La Galiana volia gaudir de cada moment, ja que era el seu primer cop que trepitjava un cinema i quedava al•lucinada amb l’enorme pantalla i amb la bona qualitat de so. Quin luxe, anava pensant. Un cop va començar la pel•lícula, que era complicada per uns nens d’aquella edat pel seu realisme, en Fritz es va començar a avorrir de seguida, no l’entenia, igual que els seus germans, però en canvi la Galiana estava expectant mirant la pel•lícula intentant entendre perquè la protagonista, la Greta Rumfort, es tenia que casar amb un oficial nord-americà. La noia no deixava ni un moment de mirar la pantalla, mentre el seu amic no deixava de picotejar la bossa de les llaminadures. Passats uns minuts, el noi cada cop estava més ansiós, ja que només pensava en com podia aconseguir el seu moment romàntic. Es mirava la mà de la seva amiga, la qual volia agafar, però també era conscient de que hi havia els seus pares i els seus germans. Masses riscos. Quan va observar que la seva mare, que estava asseguda a l’altre costat de la Galiana, no treia els ulls de la pantalla, ja que la pel•lícula l’havia enganxat, va decidir agafar la mà de Galiana. La noia, que no treia ni un segon la mirada de la pantalla, va notar la mà suau d’en Fritz, però no la va rebutjar i va aprofitar un moment de tensió de la pel•lícula per fer-li un petó a la galta i li va donar les gràcies a cau d’orella per haver-li fet viure un dia tant especial. La Luane va veure perfectament de reüll que el seu fill anava agafat de la mà de la Galiana, però no en va fer massa cas. Primer perquè pensava que era cosa de nens i segon perquè li agradava la Galiana, ja que era una nena amb molts modals i, sobretot, molt intel•ligent. Més que el seu fill, pensava disgustada. Un cop acabada la pel•lícula, que va emocionar tant a en Barnard que es va acabar totes les seves cigarretes, varen tornar cap a casa amb el tramvia. Tota la família va deixar abans la Galiana a casa seva perquè era fosc i la Luane insistia en que l’havien d’acompanyar. Els carrers són massa foscos per una nena, anava repetint. En Fritz, tot i que no es va mirar la pel•lícula, era el que més satisfet estava pel petó que li havia fet la seva amiga. Era tan feliç en aquells moments que es va menjar el plat de verdures que tenien per sopar amb delit.
Abans d’anar a dormir, la Luane, que havia deixat el seu marit a la biblioteca assentat a la butaca llegint el Professor Unrat d’en Heinrich Mann, va anar al dormitori d’en Fritz i li va dir mentre el tapava amb els llençols vermells de coto:
Fritz… fill, entenc que t’agradi Galiana, però no vulguis anar massa de pressa, que ets molt jove. Massa.
Vermell com els llençols, el noi va amagar la cara sota els llençols i li va assegurar una vegada i una altra sense massa convenciment que la Galiana només era una amiga com qualsevol altra. Somrient i veient que el seu fill no estava còmode, la Luane li va fer una carícia als cabells, però abans de marxar li va tornar a repetir que vigilés. Corrien massa els joves per ella. No calia anar tan de pressa, pensava.
Quatre dies abans de Nadal, la Luane i la Katrina varen marxar de bon matí a comprar algun regal a una nova botiga de roba que havien obert dos veïns del barri, l’Albert i la Helga, situada entre la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i la llibreria d’en Martin, mentre en Fritz i en Marwin es varen quedar a l’habitació d’en Fritz acabant de fer els deures de Literatura de l’escola. Normalment estudiaven a l’habitació d’en Fritz perquè tenia més bona il•luminació, ja que donava al carrer i entrava perfectament la llum del dia. A més, des d’aquella habitació veient la vida al carrer i els agradava veure els nous vehicles que passaven. Mentre estaven estudiant un poema religiós de l’Angelus Silesius, varen sentir com s’obria i es tancava la porta de casa i varen pensar que devia ser el seu pare que marxava a la fàbrica. En seguit i sense comprovar per la finestra que fos el seu pare qui marxava, varen baixar corrents per les escales pensant que només hi havia l’àvia Elise que els donaria galetes amb xocolata que tenia guardades al rebost, al costat de la cuina compartint paret amb la biblioteca, i a on també hi havia una pica per rentar la roba. En arribar al menjador després de fer un salt per saltar-se els últims dos esglaons, es varen trobar, per sorpresa i disgust seu, al seu pare assegut al sofà de pell negre, just a l’esquerra de l’escala, arrambat a la paret, revisant unes fotografies que tenia guardades en una petita capseta de cartró. Estranyats de que el seu pare no hagués anat a treballar, els nens s’hi varen apropar a poc a poc i li varen preguntar qui havia marxat de casa. Amb els ulls vermells i mig plorosos, en Barnard els va dir que havia marxat la seva àvia perquè havia anat a dur unes flors a la tomba del seu marit, el pare d’en Barnard, en Berger Klein. Fregant-se els ulls perquè no el veiessin que havia plorat, els va demanar en els nens que s’asseguessin amb ell per ensenyar-los unes fotografies velles del seu pare. Les úniques que hi havia i que guardaven com un tresor. Revisant les quatre fotografies que hi havia, els nens se les miraven amb passió perquè del seu avi no n’havien sentit parlar gaire, només quatre paraules esporàdiques, i pràcticament tot el què sabien era que havia participat en la decisiva victòria alemanya de Sedan del 1870 contra els francesos i que havia aixecat ell la fàbrica amb les seves pròpies mans. En Barnard no li agradava parlar-ne i l’Elise encara menys. En les fotografies es veia a un home baixet i primet, amb el cabell negre i curt, amb uns posats de malhumorat. Mentre revisaven les fotografies, en Marwin li preguntava en el seu pare com era el seu pare, pregunta que a en Barnard se li feia complicat d’explicar perquè ja havien passat molts anys des de que els havia deixat. Després de pensar-s’ho uns minuts mentre el recordava com li ensenyava com anaven els telers i com li havia ensenyat a dirigir l’empresa, va agafar una fotografia del seu pare que es veia de perfil i els va explicar que era un bon home, un pare que sempre l’havia tractat amb molt d’amor i respecte, i que li havia donat tot a la vida, referint-se a l’empresa. El va descriure com un lluitador aferrissat, ja que del no res havia fet una empresa. També els va explicar que era un enamorat d’Alemanya i de Berlín, i els va deixar clar que estimava amb passió a la família. També va destacar el seu caràcter obert i amigable amb tothom, i els va comentar que era molt amic de la Matilda, la botiguera, i d’en Johannas, amb qui va compartir armes. Enmig de la conversa, en Fritz li va preguntar de què havia mort. Aquí en Barnard va tenir que fer un punt i a part. No se’n veia en cor d’explicar-li, però, finalment, li va dir a poc a poc, de forma pausada, intentant trobar les paraules, que va morir de forma ràpida, d’un atac de cor, i li va deixar clar que per sort no havia patit gens. A en Fritz sempre li havia sabut greu no haver conegut al seu avi, a en Conrad el veia com un estrany perquè només venia quan tenien problemes econòmics, i es mirava aquelles fotografies amb molta fixació per veure si tenia alguna característica semblant a la del seu avi. No en tenia cap. Ell tirava per ser alt, era ros, tenia els ulls blaus i de moment no pintava que seria tan escanyolit com el seu avi. Després d’acabar de revisar les fotografies, en Barnard va tancar la capsa pensant que les tenia totes a dins i els va dir en els seus fills que havien de seguir l’exemple del seu avi de lluitar pel què més desitjaven i no rendir-se mai. Per això havien de tirar l’empresa endavant, els va dir, perquè era el seu llegat. Escoltant aquelles paraules, en Fritz va pensar un cop més amb la Galiana, i va col•locar una fotografia del seu avi que s’havia quedat en el moble del menjador, situat al costat del sofà, a prop de la finestra, amb les altres fotografies de la família. Però en Barnard en veure les intencions del seu fill li va fer treure i li va dir que la seva àvia l’enyorava massa per veure’l cada dia. No era una bona idea, li va comentar trist el seu pare. Després d’aquesta conversa, els nens, a mesura també que es varen anar fent més grans i s’estiraven cada cop més, varen anar preguntant més coses sobre el seu avi, i en Barnard sempre estava disposat a parla’ls-hi sempre i quan ho fessin quan no hi hagués l’Elise. Tenia un molt bon record del seu pare i sempre que es quedava sol a casa mirava aquelles fotografies per recordar-lo. No podia evitar que se li escapés més d’una llàgrima d’enyorança, però el temps havia fet marxar part del dolor que havia representant la seva prematura mort.
El 1926 va començar sent un gran any per la família i, sobretot, per l’empresa, i els Klein es varen poder comprar el seu primer cotxe, un Ford T de color marro, dels últims que es vendria pel valor de 250 dòlars. Era un consell que els hi havia donat els empresaris de la marca Fillmore l’últim cop que havien vingut a la capital alemanya. El vehicle tenia fars elèctrics, estreps, parabrises sencer i amb eixugaparabrises, i la columna de la direcció era a l’esquerra del voltant. Gràcies al vehicle es varen poder permetre fer petits viatges pels voltants de Berlín com a la zona de Wannsee, al sud-oest de la ciutat, molt a prop de Potsdam, on en Fritz, en Marwin i la Katrina es passaven llargues estones corrents pels voltants del riu Havel, al voltant del bosc de Grünewald, mentre en Barnard i la Luane es passejaven pel nucli urbà contemplant les antigues cases com la Villa Minoux. En Barnard es coneixia bé la zona perquè un client important sovint el convidava al Club Tennis Wannsee. Ell no hi jugava a tennis, la cama no li permetia, però allí, a la terrassa amb vistes a les pistes, si feien els negocis amb un whisky a la mà i un pur a l’altra. A la primavera varen anar a fer excursions als horts de cirerers de Werder i a la tardor varen anar abans de que entrés el fred al bosc de Grünewald per passejar entre els arbres i, de pas, buscar llenya i pinyes per la llar de foc. La família vivia amb tots els luxes, no escatimaven en educació pels seus fills i anaven sovint al cinema per veure les últimes pel•lícules, com la pel•lícula d’èxit Der heilige Berg, on va sortir per primera vegada a la gran pantalla l’actriu Leni Riefensthal. Com que el nois ja eren més grans, varen començar anar al teatre, sobretot anaven als teatres situats en el Kurfürstendamm, on a més dels teatres hi havia cinemes, cabarets, bars i comerços. Arribar a aquell barri era ràpid i senzill amb les tres línies de tramvia, però la família Klein i anava amb taxi, més còmode per en Barnard que així no havia d’anar dret. Una de les obres preferides d’en Barnard era la comèdia Anja i Esther d’en Klaus Mann, el fill d’en Thomas Mann, el seu novel•lista preferit, que estava interpretada pel jove actor Gustaf Gründgens, però sobretot se sentia identificat amb les obres polítiques del director de teatre Erwin Piscator. Quan tornaven del teatre o del cinema s’aturaven un moment a sentir a en Wilhelm, que després de tocar-los una peça amb el seu saxofon els hi explicava molt convençut de que estava molt il•lusionat per tocar algun dia en una gran sala i que tenia pensat en anar a estudiar Música a Nuremberg. De tant voltar pel barri el final s’hi havia fet amics. Tota aquella inversió en educació va donar els seus fruits; en Marwin era el primer de la seva classe, tot i que ell tenia clar que aniria a la fàbrica del pare, en Fritz va millorar sensiblement les notes, tot i que encara li costaven les matemàtiques i la Història, temes que repassava gràcies a en Dannel, que continuava venint algunes tardes a donar-li classes, i la Katrina era la nena més espavilada entre les seves amigues i tots els seus professors només parlaven de lloances cap a ella per la seva dedicació i bondat. Cada dimecres, en Barnard els contractava un professor d’anglès perquè els hi ensenyés en els nens a casa. Era important saber llengües, els deia.
En Fritz es passava dies i dies jugant a fora amb els amics i, sobretot, amb la Galiana. Durant aquell any va agafar afició a la lectura bèl•lica i després de sortir de casa de la seva amiga anava a la llibreria d’en Martin a comprar la revista Der wahre Jacob pel seu pare i, de pas, volia que el llibreter li expliqués històries de combats i de generals. Li encantava en Juli Cèsar i en Carlemany, i sovint en parlava amb el seu pare quan li duia la revista. Parlant amb el seu fill cada cop de temes més seriosos, en Barnard va veure que aprenia més ràpid del que en un primer moment havia pensat, sense gaire esforç memoritzava les coses i les dades, només li faltava concentració. Sovint en Fritz agafava algun llibre del seu pare com un passatemps mentre esperava que la Galiana, en Lou o en Georg arribessin a casa per anar a jugar o es posava a llegir el diari Die Welthbühne, que el 1927 va deixar tan preocupat a en Barnard quan varen anunciar els projectes secrets de rearmament de la Reichswehr. També es va començar a interessar per l’art, però això no ho va fer per gust, sinó que ho va fer pensant en tenir suficients coneixements per impressionar a la Galiana, que continuava pintant cada cop més bé. Veient que n’havia d’aprendre com fos, va agafar els llibres d’art de la biblioteca particular del seu pare, sobretot es va mirar els últims treballs expressionistes de l’Otto Dix, en Max Beckmann i en Max Ernst, i es passava hores i hores mirant sota una làmpada que tenien a la biblioteca les fotografies de les obres. Els seus coneixements encara eren molt bàsics i quan sovint en parlava amb la Galiana cometia molts, masses, errors. Un dia va arribar a dir que Leonardo da Vinci era un bon pintor romàntic pensant que la Mona Lisa era un quadre romàntic pel fet de que la Lisa era una dona i, a més, va suposar que era la seva esposa. Tampoc entenia perquè en Van Gogh era un bon pintor, pensava que eren uns quadres vulgars que podia pintar qualsevol persona, inclús ell, deia convençut.
A finals d’any la família va fer un dels seus tradicionals passejos per les avingudes del Tiergarten que convergien en la Floraplatz per contemplar com començava a nevar i com s’enfarinaven els arbres. El fred ja havia arribat des de feia dies i la llar de foc no parava ni un segon de cremar llenya. Passejant distrets mirant com uns nois agafaven llenya per portar-la a casa, en Barnard es va topar sense voler amb un home petit i prim de mitjana edat ,que va caure de cul a terra. Sense donar-hi massa importància, en Barnard el va ajudar a aixecar-se i mentre li donava la mà perquè s’aixequés va veure que aquell home tenia dificultats per aixecar-se. Semblava coix com ell, i creia que també devia haver patit una ferida de guerra. L’home, que tenia un rostre ossut, una pell tensa amb unes galtes enfonsades, i una barbeta llarga, una boca ampla i uns ulls brillants que delataven una força de voluntat, se’l va mirar amb temor durant uns segons. Sense dir res, aquell home jove es va posar bé el seu cabell negre tirant-lo cap enrere i li va demanar perdó i es va excusar secament dient que no l’havia vist. Donant-li el barret de color ocre que l’hi havia caigut al costat d’una soca, en Barnard va quedar glaçat en veure que venien corrents cap a ell uns quants homes vestits amb uns uniformes paramilitars de color bru per demanar explicacions. Anaven armats i feien cara de pocs amics. A més de que se’ls veia forçuts. Alarmat, es va espantar molt en veure que feien el gest d’agafar les armes i en aquell moment va pensar que s’havia posat en un embolic dels grossos. No traient-los els ulls de sobre pensant que el pegarien, va quedar horroritzat en veure que aquells homes eren membres de les SA pel seu braçalet vermell amb l’esvàstica envoltada en una circumferència blanca. Sabia ben poca cosa de les SA, només que eren molt violents i ultranacionalistes, però no entenia què hi feien a Berlín enlloc de ser a Baviera. Això no és casa seu, anava pensant. De seguida, mirant-se a aquell home que havia fet caure, va demanar-li perdó i en donar-li el barret després de ben expulsar-lo va posar-se els seus fills amb por darrere seu per protegir-los i va tornar a excusar-se dient que anava distret mirant els arbres del parc. En veure’ls alterats i que no deixaven de mirar als seus homes, l’home amb qui va topar va demanar als homes de les SA que estiguessin tranquils, que de fet havia sigut culpa seva, els va dir, que ell també anava distret, els va afegir, i es va presentar amb el nom de Joseph Goebbels. En Barnard i la Luane no sabien qui era i pensaven que devia ser un líder del partit nazi que havia vingut a la capital. El matrimoni Klein només coneixien, a part d’en Hitler, els germans Gregor i Otto Strasser del partit nazi i discrepaven amb el nacionalisme radical d’aquells dos germans, que odiaven perquè volia nacionalitzar les empreses. Mentre tots es miraven entre ells preocupats per la situació, la Katrina es va posar a plorar en veure les pistoles d’aquells homes i els nens es varen espantar encara més davant dels plors de la seva germana i es varen amagar ara darrere de la seva mare. Veient que estaven cridant l’atenció de la gent, en Goebbels es va dirigir cap als nens i els va assegurar que no havien de patir, que ells eren bones persones i que no els farien cap mal. Mirant a en Barnard i a la Luane, vestits amb bones vestimentes, els va convidar a dinar en un restaurant de la zona per disculpar-se. En Barnard, que no volia saber res de res dels nazis, li va dir que no era necessari, que estaven fent tard, però el líder nazi va insistir tant que el final varen tenir que seguir-lo. Sobretot hi varen anar perquè la Luane tenia ganes de saber qui era aquell home estrany i molt prim. Quan caminaven cap a un restaurant, en Goebbels va veure que en Barnard també coixejava i li va preguntar què li havia passat. Amb seriositat i sense deixar de mirar als homes de les SA que els seguien amb cara de pocs amics, li va contestar amb la veu encongida:
Una ferida a la guerra, els francesos em varen disparar en una emboscada….
Però quan anava a dir que ell odiava la guerra i el món de les armes, en Fritz va cridar mentre s’anava mirant a en Goebbels:
El meu pare és un heroi! Va matar a molts francesos i fins i tot va sortir en els diaris perquè va salvar a un company. Tothom ho sap.
Amb la cara blanca per les paraules del seu fill, en Barnard va intentar fer-lo callar, però en Goebbels de cop li va canviar la mirada cap a aquell home que havia acabat de conèixer i li va donar un copet a l’espatlla mentre pensava que potser aquella gesta els podria ser útils per la seva propaganda a Berlín, ciutat que en aquells moments estava dominada per les corrents d’esquerres. Al cap d’uns minuts de caminar es varen aturar en un restaurant que en Goebbels va elegir perquè feien spätzle (pasta petita d’ou) pels nens i varen entrar-hi després de que les SA entressin un moment al local hi fessin una ullada. El restaurant era senzill, petit i amb poques taules, però elegant i amb moltes finestres que donaven molta il•luminació. La família Klein anava a restaurants millors. Després de demanar taula al cambrer, es varen asseure a la taula més gran que hi havia, una que estava a una cantonada sota un quadre de la Catedral de Berlín. A fora el restaurant, els dos membres de les SA esperaven ferms i amb cara de pocs amics que el seu líder dinés per després acompanyar-lo en una reunió amb diferents empresaris berlinesos que estaven interessats en finançar per primer cop el NSDAP. Mentre demanaven spätzle amb formatge emmental pels nens i una amanida de pasta per ells, en Goebbels no va parar de parlar-los de la nació alemanya, del pangermanisme com un objectiu a assolir i de la seva novel•la, Michael, que en Barnard li va dir que desconeixia que existís. En Barnard de seguida va veure que aquell home era culte i que no era com s’havia pensat en un primer moment. Enmig de la conversa, en Goebbels va parlar del Werhter d’en Goethe i amb aquest llibre en Barnard pensava que el tindria acorralat perquè s’havia llegit més de dos cops aquell llibre. Estava convençut de que el deixaria amb un pam de nas, i d’aquesta manera, mentre menjaven el primer plat, els dos homes varen començar una calorada competència, es podria dir que fins i tot amistosa, sobre qui sabia més d’aquell llibre. Però el líder nazi també era un gran coneixedor d’aquella novel•la i en més d’una ocasió va deixar sense arguments a en Barnard, que va haver de callar al final en veure per la finestra que els dos homes de les SA no els hi treien els ulls de sobre. Se sentia intimidat, però també estava sorprès perquè aquell nazi era molt més intel•ligent del que pensava. Sempre havia pensat que en Hitler era un idiota envoltat d’idiotes. Amb en Barnard més retingut, en Goebbels els va explicar que la Gran Guerra s’havia perdut per culpa dels polítics de l’època i els va assegurar que aviat s’acostarien nous temps. Escoltant-lo amb atenció, en Barnard es mirava aquell home prim i cridaner ara amb temor davant d’aquelles paraules, però els nens se’l miraven amb admiració quan els parlava de la política i de la història recent alemanya. La Luane s’ho mirava amb indiferència perquè no entenia res del què estava passant, però notava que aquell home, que el considerava bastant lleig amb la seva cara estirada i amb pocs modals, la mirava massa descaradament. Tot i tenir 41 anys, la Luane era una dona de bon veure físicament, sempre vestia elegantment, portava un pentinat sempre ben arreglat amb un recollit, el perfum car mai faltava i el seu somriure feia enamorar a més d’un home. Després d’un llarg sobretaula amb postres de músic que varen acompanyar els dos homes amb una cervesa amb llimonada, en Barnard es va tenir que tornar a mossegar la llengua quan el líder nazi els parlava del nou moviment nazi. Després d’explicar-los com pensaven moure l’aparell polític dels NSDAP de Munic cap a Berlín, en Goebbels en aixecar el cap un moment de la taula va mirar el rellotge de pèndul del restaurant i els va dir que els tenia que deixar perquè tenia molta feina, ja que acabava de ser nombrat gauleiter de Berlín-Brandenburg. Cap d’ells sabia que significava que fos gauleiter. Mentre es posava la seva gavardina marro clar, els va comentar que esperava tornar-los a veure ben aviat. Després de posar-se bé el coll de la gavardina i el barret va encaixar la mà amb en Barnard per acomiadar-se’n i llavors varen entrar els dos membres de les SA per acompanyar al seu líder a fora. En treure’s la cartera per pagar, el gauleiter li va preguntar a en Barnard de què treballava. Quan li va dir que tenia una empresa tèxtil, de la que volia dir que era molt petita i insignificant, un altre cop en Fritz va interrompre al seu pare i va dir orgullós i agafant el braç dret del seu pare:
És una empresa molt important, tenim més de 30 treballador i és coneguda per tot Berlín. Senyor, fem els millors teixits de tot el món.
Sorprès i movent suaument el cap amunt i avall, el líder nazi se li varen il•luminar de cop i volta els ulls i li va demanar a en Barnard que li donés una targeta perquè en el futur podrien fer negocis junts. Pensava aprofitar la imatge que tenia en Barnard com heroi de guerra i creia que podria ser un dels finançadors del partit a Berlín. No podien perdre cap vot. Després de buscar en la seva billetera li va donar la targeta a contracor mentre li assegurava que el seu fill era un exagerat, però en Goebbels el va interrompre de nou per dir-li abans de marxar:
Barnard, no siguis tan modest, ser molt bé pel que has passat, no és just el què ens han fet aquests traïdors del novembre de 1918, però això ho arreglarem per Alemanya ben aviat. Li prometo que vostè serà recompensat pels seus actes de guerra com és mereix. Com un heroi.
Mirant-se’l amb orgull i aixecant el dit índex de la mà esquerra, li va afegir mentre els homes de les SA l’avisaven de que feien tard:
Els hi tornarem la jugada en aquests aristòcrates francesos, s’hauran d’empassar el Tractat de Versalles i ens tornaran tot el carbó robat.
Quan es dirigia a pagar a la caixa, en passar per davant d’en Fritz li va fer una carícia a la galta i li va dir que era un noi molt intel•ligent i que esperava que en el futur pogués veure una gran nació on el seu pare seria vist com un heroi per tot Alemanya. En Fritz es va quedar enlluernat per aquell home baixet i escanyolit, i no es va adonar que el seu pare estava espantat renegant de que ell fos tan llarg de llengua i curt d’ungles. Després de que en Goebbels marxés amb els dos homes de les SA, la família va tornar cap a casa. Després de canviar-se, en Barnard es va passar el dia investigant en els diaris vells que en Martin li portava per la llar de foc com estava ara el partit nazi. Feia temps que no en sentia a parlar i ara estava preocupat de que fossin a Berlín. A mesura que anava llegint articles que parlaven del nacionalsocialisme, va pensar que estaven totalment bojos, que eren uns malalts antisemites influenciats per les teories racials del britànic Houston Stewart Chamberlain deixades plasmades en el seu assaig racista, Els Fonaments del segle XIX, llibre que va entusiasmar al mateix kàiser Guillem II. Reflexionant a la butaca mirant el Werhter, continuava sorprès per la intel•ligència d’aquell home, que no sabia que s’havia doctorat en Filosofia amb bona nota i que sabia perfectament què havia de dir en tot moment. Era un home intel•ligent, i això el feia perillós, es repetia. A mesura que hi pensava, li semblava increïble els alts coneixements que tenia en literatura i d’història d’Alemanya, sobretot el va impressionar que sabés tan del Werther, que fins aquell moment es pensava que era el qui més bé l’entenia, a part de la mare d’en Friedrich Engels, l’Elisabeth van Haar. Mentre el pare no deixava de reflexionar-hi li varen entrar ganes de fumar-se una cigarreta que la Luane no li encendre a casa, en Fritz va parlar amb en Marwin a la seva habitació i li deia que aquell home era un savi que faria del seu pare un gran heroi. En Marwin es mirava tot aquell tema amb escepticisme, no l’interessaven ni els herois ni la política, i li va dir que preferia anar a jugar abans de pensar en herois.
L’endemà diumenge, després de dinar en Fritz va quedar amb els seus amics i els parlar d’aquella trobada mentre passejaven per davant del temple neoclàssic de la Potsdamer Platz. Els va assegurar que el seu pare estava a favor dels nazis i que canviarien Alemanya. Impressionats per les paraules dels seus amics, tots es varen quedar amb un pam de nas de que la família Klein es relacionés amb polítics. Sabien que eren importants, però tant com per relacionar-se amb polítics no s’ho pensaven, tot i que en Lou i en Georg no sabien qui eren els nazis. La Galiana, que començava a capficar-se en la política des de feia mesos, seguia les corrents del seu pare, no li va dir res a en Fritz, però no li va fer gens de gràcia com el seu amic anava parlant orgullós dels nazis com si fossin uns herois. Tampoc li va agradar com en Lou i en Georg l’escoltaven amb passió. Quan la noia va tornar al seu pis després de que els nois es posessin a jugar a pilota als jardins del Tiergarten, al davant de la Porta de Brandenburg, li va explicar en el seu pare tot el què li havia dit el seu amic.
No pot pas ser. Aquell home em va enganyar. Em deia que era una altra cosa. Tots els empresaris són iguals.
Anava repetint en Heinrich, que va quedar molt decebut amb el seu amo. El dilluns, a la fàbrica, en Heinrich va aprofitar la seva aturada per esmorzar per pujar a dalt al despatx per demanar-li a en Barnard explicacions per aquella trobada. Creia que l’havia mentit aquell dia a la cerveseria Victorius, ja que el tenia com un socialdemòcrata no per un nacionalsocialista. En Barnard, que no entenia res del què li deia en Heinrich, es va enfadar molt quan li va dir que el seu fill havia dit que es relacionaven amb els nacionalsocialistes i que donaven suport al nou moviment. Fent que no amb el cap i deixant l’entrepà de formatge a una banda de la taula de roure, li va explicar que el seu fill no entenia res de res i que tot havia sigut un malentès. Després d’explicar-li com havia anat aquella trobada amb el gauleiter nazi, li va afirmar que ell odiava el nacionalsocialisme i tot el que el relacionava. Mai seria nazi, li va assegurar. Més tranquil i excusant-se per haver-lo acusat, en Heinrich es va posar a riure en veure la cara de preocupat i emprenyat que l’hi havia quedat a en Barnard, i li va dir que no en fes massa cas perquè encara era un nen.
Però en Fritz no només ho va escampar en els seus amics, aquell dia, després de plegar del col•legi, va parlar amb tota la gent que coneixia del barri i els va assegurar que el seu pare donaria suport als nazis i que aquests el farien un heroi nacional. Primer es va aturar a la botiga de la Matilda amb l’excusa de que volia caramels, després va travessar la carretera i es va aturar a la llibreria d’en Martin, on es va trobar ni més ni menys que la xafardera Klara, que per acabar-ho d’adobar ho va escampar encara més pel barri de que en Barnard era un nazi. Fins i tot va assegurar que pagava molts diners a aquell nou partit. També li va explicar a en Dannel quan se’l va trobar just a l’entrada de casa seu. Després d’entrar a casa i deixar la maleta a l’habitació, la seva àvia li va demanar que portés un moment una faldilla seva a reparar al matrimoni Oskar i Franziska. Quan els hi va dur, el noi ho va aprofitar per explicar-los que el seu pare era un nazi.
Quan en Barnard va sortir de la feina als volts de les set del vespre, tots els veïns del barri l’aturaven per fer-li comentaris sobre els nazis, partit que alguns desconeixien que existís. Molts creien que era normal que en Barnard s’aliés amb ells perquè el tenien com un nacionalista fervent i alguns altres, com la Carlene, una noia de 30 anys que provenia d’una família molt conservador políticament i que treballava de florista en el barri en una floristeria a quatre cases de la casa dels Klein direcció a la Potsdamer Platz, varen pensar que si en Barnard s’aliava amb aquella gent algun motiu hi hauria i que per tant no eren tan malvats com es deia per Berlín. En veure que tothom el relacionava amb els nazis, en Barnard va quedar encara més estupefacte i anava cridant per dins:
Això és cosa del meu fill!!!!
Quan va anar a comprar el diari de la tarda a la llibreria, en Martin li va demanar a davant de tots els seus clients, on hi havia en Kurt, quin braç havia d’aixecar per saludar els nazis. Enfurismat i arrufant el nas, va intentar explicar a la gent que tot era un malentès, que era un error, que era culpa del seu fill que no s’explicava bé. Però les seves paraules no eren escoltades perquè molts creien que era massa modest perquè els nazis el convertirien en un heroi, creien, i pensaven que realment s’havia aliat al moviment nacionalsocialista. Alguns inclús varen afirmar que ja era membre dels nazis i que s’havia reunit amb el seu líder, l’Adolf Hitler. Quan en Barnard va marxar de la llibreria sense comprar el diari de l’emprenyada que portava, en Martin va recordar-los a tots els seus clients que en Fritz havia comprat feia temps un llibre sobre en Napoleó pel seu pare. Era una prova més de que no els deia la veritat, i varen especular llavors que en Barnard li havia demanat a en Fritz que comprés aquell llibre per no aixecar sospites del seu pensament autoritari i dur.
Us recordeu com va pagar el seu fill aquella vegada que es va perdre.
Va recordar-los en Martin.
Oi tant. I recordeu com també havia criticat la República després del putsch de 1920.
Va recordar l’Otto el barber. Era clar que en Barnard era nazi. Aprofitant per fer negoci, en Martin els va ensenyar llavors el llibre del desaparegut Arthur Moeller van den Bruck, Das Dritte Reich, que havia arribat a una tirada de més de 100.000 exemplars, perquè el compressin com a bons patriotes com en Barnard. Tots li havien de donar suport, deia el llibreter. Després de comprar el llibre per no ser menys, llibre que mai llegiria, en Kurt va tornar a casa, però abans es va aturar un moment a la pastisseria d’en Richard per comprar una barra de pa i de pas els va explicar en els pastissers, mentre els hi ensenyava el llibre que acabava de comprar:
En Barnard vol per Alemanya un govern com el d’en Mussolini, ens ho acaba de dir. Ell dóna diners al partit nazi perquè és un amant de les armes. Ell va ser un heroi de la guerra i es veu que ara els nazis el volen convertir en un heroi nacional. Ell ha acceptat pagar diners a aquest nou partit perquè es veu que vol una nova Alemanya, lluny de la República.
Quan en Barnard va entrar a casa després de sortir de la llibreria ho va fer fet una fúria. L’havien aliat amb un partit que odiava i això no ho podia permetre. Un cop més el seu fill l’havia deixat en evidència per parlar massa. Deixant ràpidament el barret al penjador del rebedor, va agafar a en Fritz, que estava estudiant logaritmes al menjador perquè li agradava l’escalfor de la llar de foc encesa, i el va portar agafant-lo pel braç a la seva biblioteca per renyar-lo de males maneres. Fent-lo seure en un tamboret que tenia per agafar els llibres que estaven més amunt de la prestatgeria, el va escridassar tan fort que fins i tot va perdre la veu. Quan la seva mare va sentir que els crits del seu marit no cessaven, va entrar a la biblioteca i li va dir que ja n’hi havia prou, que no aconseguiria res a base de crits. En saber què passava, li va donar a en Fritz els últims números de la revista Historischen Zeitschrift d’en Friedrich Meinecke, un historiador crític amb el nacionalisme d’entreguerres, i mirant-se a en Barnard li va dir:
Aquesta és l’única manera d’educar els fills, posant-los cultura al cap enlloc de mastegots. No facis com els nazis ara tu.
Agafant les revistes que el seu pare comprava d’en tant en tant, en Fritz les va fullejar mentre el seu pare se’n anava a canviar a dalt a la seva habitació. El noi es va asseure a la butaca del seu pare per llegir aquelles revistes, però aviat el varen avorrir i uns minuts més tard va marxar a jugar amb els seus amics a futbol sense saber del cert si el seu pare estava a favor o encontre del nacionalsocialisme. Ell només volia que el seu pare fos considerat encara més un heroi. Li encantava que li diguessin que era el fill d’en Barnard. De fet, ell moltes vegades es presentava com el fill d’en Barnard.
Al cap d’uns dies, on encara continuava corrent els rumors de que en Barnard estava compromès amb els nacionalsocialistes, en Fritz, com era habitual, va anar a la botiga de la Matilda, però es va estranyar que en entrar-hi la botiguera no li desitgés l’habitual Guten Tag. Agafant la bossa de patates que li havia demanat que comprés la seva mare, el noi es va estranyar de que quan les va deixar al taulell perquè li cobrés la Matilda no li donés caramels com sempre i el tractés, en canvi, de forma distant i freda. Encuriosit i no deixant de mirar la cara de pomes agres de la seva botiguera preferida, li va preguntar si estava trista mentre li deixava quatre monedes al taulell per pagar les patates. Girant-li la cara per no mirar-lo a la cara, la Matilda li va respondre que sí, que molt, i va agafar les monedes i va entrar al rebost, situat al costat dret del taulell. Sense entendre el motiu, en Fritz li va preguntar el per què, i la botiguera va tornar de cop i volta i li va respondre mentre deixava uns tomàquets a damunt del taulell amb energia per mostrar-li el seu disgust:
Sempre he considerat la vostra família com una família per mi. He estimat molt al teu pare i el teu avi perquè eren uns bons homes, però mai m’imaginava que penséssiu d’aquesta manera. És molt estrany que el teu pare pensi d’aquesta manera. Però en fi…..
Sense entendre res de res, no sabia per què li deia això, en Fritz li va dir mig enfadat en sentir-se acusat que el seu pare era un bon home. Deixant anar un petit somriure sarcàstic, la Matilda el va interrompre per dir-li:
Saps qui són els nazis? Els nazis són gent malvada que em volen expulsar d’Alemanya, que em volen tancar el negoci i que si poden em voldran matar a mi i a la meva família perquè som jueus. Ells ens odien a nosaltres, als jueus, i vosaltres us hi heu aliat.
Palplantat escoltant-la, en Fritz, que encara no sabia què era l’antisemitisme, va dir-li el què li va dir en Goebbels aquell dia al restaurant; que els nazis volien formar una nova Alemanya per tots els alemanys, que farien del seu pare un heroi nacional i li va assegurar que ella era alemanya i que per tant no havia de patir per res. Mirant-se’l amb tristor mentre posava bé les llaunes de conserva al damunt del prestatge de darrere al taulell, la Matilda li va contestar:
Ells només miren per uns alemanys, pels seus, no per mi, jo no sóc benvinguda en aquesta nova Alemanya que dius!
Després de quedar pensativa durant uns segons amb les llaunes a la mà, li va afegir:
Ara vés cap a casa que la teva mare deu estar patint.
Fent-li cas, en Fritz va tornar a casa amb les patates i amb un fort disgust. En trobar-se al vell Johannas quan el va veure caminant amb el seu bastó i el seu barret de copa i d’ales dures, no el va saludar com de costum. L’home li volia preguntar si eren certs aquells rumors. El noi estimava molt a aquella senzilla botiguera que sempre el rebia amb un somriure i li donava els millors caramels de la ciutat. Cada dia pensava en el moment que entraria a la botiga per parlar amb la botiguera per després devorar els caramels que li donava. En entrar a casa va deixar les patates a la cuina perquè la seva àvia les pelés i va anar un moment a la biblioteca i li va preguntar en el seu pare si els nazis eren gent dolenta. Somrient per la pregunta i per veure-li la cara de preocupat, en Barnard li va contestar mirant tots els seus llibres pensant que el seu fill per fi havia entès qui eren els nazis:
Els nazis no són bons per ningú fill. Ells volen destruir tots els nostres principis, volen acabar amb la nostra cultura per imposar la seva, una cultura en què només valdran els valors de la guerra i la destrucció. Les seves paraules són verinoses, són cants de sirenes que no hem d’escoltar mai. Ells només són militars que volen tornar a la guerra que em va deixar coix. No els escoltis mai.
Després d’explicar-li els perills del nacionalsocialisme, en Barnard li va preguntar a què es devia aquella pregunta. Amb veu baixa per haver-li de tornar a comentar els rumors que s’havien escampat per culpa seva, en Fritz li va explicar la conversa que havia mantingut amb la botiguera. Quan va veure que la pobra Matilda es pensava que ell era un nazi va anar-se’n tan ràpid com va poder a la botiga per explicar-li la veritat. Quan va entrar a la botiga, la Matilda en veure’l entrar amb aquelles presses li va cridar de por des de darrere del taulell:
Perdoni’m per les paraules que li he dit en el seu fill. No ho volia fer, no sabia el què em deia! Si us plau, no em faci mal! No m’enviï les SA aquí a la botiga.
Agafant-se les mans, la Matilda es va posar a plorar tremolosa i li va dir que pagaria el què fos per tal de que la deixessin viure amb tranquil•litat. Mirant-la amb tendresa, en Barnard li va donar un mocador blanc perquè s’eixugués les llàgrimes que li queien i li va dir que ella no havia de demanar perdó de res, que havia fet molt ben fet de dir-li aquelles paraules en el seu fill perquè encara era petit i no entenia què era el nazisme. Després d’explicar-li que no era un nazi, que tot el contrari, que era un socialdemòcrata i un ferm defensor de la República de Weimar i de la democràcia parlamentària, li va demanar que el perdonés pel malentès. Per tal de que veiés que li deia la veritat i que ho sentia profundament, la va convidar per anar al següent diumenge amb la seva família a veure la pel•lícula alemanya muda Metropolis, una pel•lícula de ciència-ficció realitzada per la productora UFA i filmada pel director Fritz Lang, que va convertir la pel•lícula en una de les grans del cinema expressionista alemany i de la història del cinema mundial. Mentre s’eixugava les llàgrimes, la Matilda li va dir amb una veu trencada:
Tinc tanta por Barnard! No crec en el futur ara mateix, no veig un bon dia per l’endemà. Tinc la percepció que passarà alguna cosa dolenta amb els nazis. Són pitjors que l’Action Française. Ja li ben asseguro. Abans pensava que França era el pitjor lloc pels jueus, però ara ja no sé què pensar. Déu meu! Esperó que la gent no escolti aquesta gent.
Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va assegurar segut d’ell mateix que els nazis mai arribarien al poder perquè només eren un petit partit bavarès que feia molt de soroll però que ningú se’ls creia, i li va dir convençut de que en les següents eleccions no tindrien representació en el Reichstag perquè els alemanys eren un poble culte que sabria veure els perills i que, com havien fet sempre, derrotarien fàcilment als grups polítics racistes i antisemites.
Quants de nosaltres hem parlat d’aquest partit últimament? Ningú. Si no fos pel badoc del meu fill cap de nosaltres parlaria d’aquest moviment. Només el coneixien a Baviera i ja està. No hi doni més voltes.
Li va assegurar en Barnard. Sospirant desitjant que tingués raó, la Matilda es va animar davant d’aquelles paraules sinceres i li va donar uns quants caramels que guardava en un bol de cristall de damunt del taulell perquè els hi donés a en Fritz, que en aquells moments estava a la seva habitació parlant amb el seu germà sobre el nazisme.
Mirant al carrer des de la finestra per veure com passaven els tramvies plens de gent i com un Mercedes negre descapotable de sis places amb sistema de sobrealimentació per compressor avançava sense problemes els ciclistes que anaven cap a les fàbriques o les oficines, en Marwin li va aconsellar que no parlés més d’aquell tema perquè disgustava en el seu pare, ja que l’hi havia portat més d’un maldecap. Fent cas al seu germà, en Fritz no va parlar durant un temps sobre el nazisme, tot i que continuava tenint dubtes sobre qui eren realment. Al cap d’uns dies es va trobar amb uns quants membres d’aquell partit que desfilaven de vegades per davant de casa seu amb banderes vermelles amb una circumferència blanca i una esvàstica negra i entonaven marxes militars. Ell no els hi va fer massa cas pensant que era millor no dir res per tal de no fer enfadar al seu pare, però la gent del barri com la Klara, la Maria, en Kurt o l’Otto en veure aquells homes desfilant pel barri varen quedar més convençuts de que en Barnard era un fidel nacionalsocialista.
Tots aquells pronòstics d’en Barnard semblava que es complien. El març de 1928, el president Paul von Hindenburg va ser reelegit en una segona volta president de la República de Weimar, i en Barnard va veure aquell continuisme com la continuïtat de la República, que ara venerava amb més vehemència pel barri, tot i que tothom pensava que odiava la República. A finals de maig de 1928 es varen celebrar les eleccions parlamentàries i la família Klein va votar, com les últimes eleccions, als socialdemòcrates amb el seu eslògan: No creuers blindats, sinó menjar per als nens. Els socialdemòcrates varen guanyar les eleccions i varen constituir un govern de coalició presidit per en Hermann Müller i amb en Gustav Stresemann com a ministre d’Afers Exteriors. La família Klein es va mirar aquelles eleccions amb molt d’interès, i en Fritz estava content de que el partit pel qual havien votat els seus pares hagués guanyat. El noi ho celebrava com si l’Herta BSC de Berlín hagués guanyat un partit de futbol. Després dels primers moments d’eufòria, en Barnard es va asseure a la seva butaca i va començar a pensar que els resultats no havien sigut tan bons com creia en un primer moment perquè aquell partit amb el qual l’havien identificat, el NSDAP, havia tret 12 diputats, un 2,8% dels vots. Ara ja eren al Parlament, es deia a si mateix. A mesura que hi reflexionava amb una copa de conyac per celebrar el triomf dels seus, va començar a pensar en les paraules de la botiguera Matilda de que potser no hi hauria un bon endemà i ara creia que la democràcia parlamentaria era excessivament representativa. No volent-hi donar més voltes, abans d’anar a dormir es va posar a llegir el llibre de l’escriptor Thomas Carlyle, Història d’en Frederic II de Prússia. En Heinrich, per la seva part, es va posar content en saber que els seus, el partit comunista, el KPD, havia rebut quatre vegades més vots que el partit nazi obtenint 52 diputats. L’endemà, quan va anar a la fàbrica, va portar unes xocolatines que havia fet la seva esposa per tots els treballadors. Molts d’ells havien votat als socialdemòcrates i al Zentrum, el partit de centre i catòlic. Pocs varen votar als comunistes i només un treballador, en Harald, el més jove de tots, havia votat als nazis.
Un diumenge, en Fritz va ser convidat a dinar a casa de la família Metzler per tot el què havia fet per la Galiana i perquè ella li volia ensenyar uns quadres que havia pintat les últimes setmanes. Mentre dinaven, en Heinrich es mirava al noi amb uns altres ulls. Ja el començava veure com un adolescent capaç d’entendre les coses i tenia por de que es pogués aproximar als moviments nacionalsocialistes com altres joves ho havien començant a fer. Sabia que molt havien entrat a les Burschenschaft, un moviment universitari nacionalista alemany, que era clarament pangermanista, antisemita i francòfon. Primer li va fer quatre preguntes innocents sobre política per veure què pensava, i en Fritz les va contestar sense massa fluïdesa i en algunes ocasions no sabia què respondre-li perquè no entenia encara què li deia. Confonia república i socialdemocràcia, i no va saber definir-se si era d’esquerres o de dretes perquè pensava que com a futur empresari no podria ser del bàndol de l’obrer. En veure que tenia la ment borrosa en aquest tema, en Heinrich li va demanar abans de beure’s un glop de vi que no sentís els cants de les sirenes nazis i que fes cas a les idees del seu pare. Mentre s’acabava de menjar les llenties amanides amb una mica de mantega, en Fritz, que no se sentia còmode amb aquella conversació i que se estava intimidat per la mirada fixa del pare de la seva amiga cap a ell, li va explicar que el seu pare era un exemple per ell i que mai faria res que el pogués disgustar. Després de que la Corina toqués l’espatlla del seu marit perquè es relaxés amb el noi, en Heinrich li va explicar la seva posició política amb tranquil•litat i li va dir que era un comunista convençut i que sempre havia defensat una reducció de la jornada laboral, la nacionalització de les empreses, el sufragi universal, un govern obrer que no depengués dels mercats i un Estat laic. En veure que el seu pare s’envelava i no callava, ja que xerrava i xerrava pels descosits sense menjar i en observar que el seu amic se sentia cada cop més incòmode amb la mirada perduda al plat, la Galiana el va interrompre per dir-li:
Sí, pare, ho has dit mil cops que ets un enamorat de la Rosa de Luxemburg i de les seves teories, però ara menja que sinó no podrem anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz.
Veient que la seva filla tenia raó en veure la cara del noi, en Heinrich va callar pensant que encara eren uns nens. Un cop varen acabar de dinar, en Fritz i la Galiana varen anar a donar una volta per la Belle-Alliance-Platz. Mentre passejaven tranquil•lament observant els voltants de la plaça amb la columna amb l’estàtua de la deessa Victòria al bell centre de la plaça observant-los, la Galiana li va demanar a en Fritz que perdonés en el seu pare perquè quan parlava de política era una bomba, però també li va dir que el tenia que entendre perquè estava molt il•lusionat pels moments polítics que els hi tocava viure amb la República. En Fritz, que encara estava una mica cohibit per la conversa del dinar, li va contestar amb veu baixa que no es disculpés, que hi estava acostumat a casa amb el seu pare de que es parles tant de política, però pensant que tindria una altra resposta li va afirmar que a ell no li agradava la política. La política era avorrida i per la gent gran, deia convençut, pensant que parlant de política no la impressionaria. Mirant l’estàtua amb el fons del cel blau tacat per uns quants núvols blancs i amenaçadors, la Galiana li va confessar una cosa que no s’esperava en Fritz:
A mi sí que m’agrada la política, penso que és important poder participar i tirar endavant en la nostra jove República i t’haig de confessar que també em sento atreta per les idees comunistes com les del meu pare.
En Fritz de cop se li va canviar la cara, la seva estratègia no funcionaria, i es mirava la seva amiga amb cara d’incredulitat. Veient que el seu amic li posava una cara de sorpresa, la Galiana li va continuar dient:
De fet….. (amb una mica de vergonya ) des de fa uns dies… que vaig a reunions juvenils comunistes on es llegeixen alguns dels discursos d’en Lenin o d’en Marx. Allí sempre hi aprens coses i m’hi sento molt còmode amb aquell ambient obrer i humil. Algun cop he anat en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse de la Charlottenburger per acompanyar el meu pare quan el conviden.
Atordit i entenent ara perquè en Heinrich en sabia tan de política, en Fritz no va saber què respondre-li, ja que estava impressionat per la confessió de la seva amiga, aquesta no se l’esperava, i es va limitar a dir-li en broma:
Ahh! O sigui que tu ets d’aquestes que ens vol prendre la fàbrica per quedar-se-la!.
Posant-se a riure dolçament després de veure que el noi també li reia, la Galiana li va dir mentre continuaven caminant donant voltes per la plaça:
No es tracta de destruir físicament l’empresari, es tracta de canviar la manera com ens relacionem, el de sotmesos i explotadors, per eliminar les contradiccions que té aquest maleït sistema com et deia el meu pare. No es tracta d’agafar la teva empresa perquè me la quedi jo. Amb això no faríem res, tot i que els empresaris sou com sangoneres que xucleu la sang del poble treballador.
Veient que el seu amic es perdia i que perdia el somriure de feia un segons, li va explicar de forma més planera que desitjava un món més just, amb drets per tots els homes i totes les dones, on la dona viuria en igualtat amb l’home, en un món laic on no s’hagués d’utilitzar les armes i on tothom viuria amb les mateixes condicions i amb el mateix respecte. També li va comentar que la classe obrera era la qui tenia que liderar el poble perquè era majoritària i discriminada, i era la que tenia que posar-se a treballar per abordar la feina de destruir les relacions de producció capitalistes i que havia de desenvolupar un procés revolucionari i pacífic que els portés a una societat sense classes. En Fritz, continuant atordit d’aquella jornada tant política, va contestar-li sense saber massa què dir, que li respectava les seves idees i li va dir sense gaire consciència que potser ell també ho era de comunista, afirmació que la Galiana li va respondre més seriosa:
O estàs embarassat o no ho estàs. No pots no saber o saber una cosa que desconeixes. Que vegis siluetes d’homes no vol dir que vegis homes.
Sense pensar-s’ho gaire creient que havia de dir alguna cosa perquè estava quedant com un inculte, en Fritz li va preguntar si també era anarquista. Amb el cap abaixat, la noia li va contestar segura d’ella mateixa com si hagués respost aquella pregunta més d’un cop:
L’anarquisme és un Mahoma sense Alcorà.
No entenen res de res i pensant únicament en no voler quedar malament, descaradament en Fritz li va preguntar mentre continuaven donant voltes:
Així no t’agrada la nostra societat que s’ha creat després de la guerra?
Reflexionant, li va sorprendre la pregunta, potser reflexionava més del que pensava, creia la noia, i li va contestar:
Vivim en una societat plenament capitalista i el capitalisme viu de la desigualtat, per tant, no et defensaré mai aquesta societat que va sortir després de la guerra.
Fent en Fritz una cara de circumstàncies perquè creia que vivien uns temps fantàstics, la Galiana li va afegir:
Només l’absoluta igualtat dels beneficis per tots permetrà pensar sense miratges en una repartició…. racional…. dels beneficis segons un pla que ha d’estar dissenyat des de baix. Es tracta de buscar una societat més igualitària a on no es discrimini a ningú, ni tu ni en a mi. M’entens?
Pensant ara que ella anava errada, pensava molt diferent que el seu pare, en Fritz li va preguntar:
Així, a tu t’agrada la dictadura com diuen molts comunistes? No t’agrada la democràcia, oi?
Dibuixant un somriure i fent que no amb el cap, la Galiana li va clavar un miquel en dir-li:
Que et penses que vius en una democràcia real? Alemanya viu dins la dictadura del capital. No per elegir cada X temps a un cap d’Estat això és una democràcia! Només elegim un dictador per un temps que farà tots els possibles per preservar la seva classe i el sistema burgès. Mira’t el President Elbert, primer era un socialista convençut, però quan va arribar a la presidència va trair els seus ideals i va preservar la burgesia. Tots els socialdemòcrates són iguals.
Estant-hi totalment en desacord, sabia que el seu pare li agradava el difunt President i que era un socialdemòcrata, o almenys així ho creia, en Fritz li va dir:
Amb la democràcia els teus poden arribar al poder, com els altres, en canvi amb el teu sistema els altres no poden arribar al poder. Això és injust i no és igualitari com defenses.
Fent-li primer manades amb el cap per posar-se després encara més seriosa, la Galiana li va aclarir després:
El sistema parlamentari que t’agrada a tu és un sistema burgès dominat per aquesta classe i poden deixar momentàniament el govern a altres partits o altres ideologies sempre i quan es mantingui l’estructura econòmica i social del sistema que tu defenses, per tant no deixen mai de governar els mateixos, o sigui, els teus. Per salvar la borsa de vegades tenen que abandonar la corona. No t’equivoquis pensant que els socialdemòcrates ajuden els de baix.
Confós de totes aquelles frases, en Fritz li va contestar:
Però la dictadura del proletariat que dieu no és una solució. T’agrada a tu aquest tal Marx? El meu pare sempre em diu que va ser un gran home, però que era pobre econòmicament i que és molt complicat entendre’l.
Posant-se més seriosa per haver de parlar d’en Marx, el Moro, la Galiana li va respondre mentre veia a un home amb una botella de vi a la mà caminant fent ziga-zagues per la plaça:
Sí que és complicat. Jo de fet no l’entenc quan he llegit alguna cosa d’ell. Per mi és la persona que va posar per primer cop una doctrina que va transformar el socialisme en una ciència amb unes bases. A més de que va traçar un camí que crec que s’ha d’agafar, desenvolupar i elaborar amb tots els detalls. Per dir-ho d’una manera més fàcil, ell va posar la primera pedra en aquest edifici que alguns volem construir. La seva doctrina ens demostra que el sistema capitalista és injust amb la classe obrera, que som la majoria.
Estranyat de que la seva amiga no cregués amb el sistema parlamentari com el seu pare tal i com havia pensat sempre, li va dir amb un to cada cop més seriós i aturant-se després de donar tantes voltes a la plaça perquè les cames li començaven a fer figa:
La vida és injusta des de que naixem perquè no podem elegir com ens diem i no per això ens passem la vida queixant-nos per tot.
Somrient la Galiana per aquella reflexió si més no curiosa, en Fritz li va preguntar:
Però bé deus creure amb la nació alemanya? Això sí, oi? Bé ets alemanya!.
Mirant-se’l llavors amb un tímid somriure mentre li continuava fent gestos de negació amb el cap, li va contestar:
Saps què penso? Que els pobles, com l’alemany, neixen, com les plantes, i les nacions es fan, com les armes, que són dissenyades, per tant jo crec amb els pobles no amb les nacions. Jo, com obrera, tinc més relació amb un obrer d’Itàlia que amb un burgès alemany perquè ens uneix el sentit de classe.
Quines respostes més complicades, anava pensant el noi, que creia que ella no era una obrera perquè el seu pare tenia un bon sou, i li va afirmar després d’agafar-li la paraula:
Però tu no ets una obrera, formés part de la classe mitjana com jo, teniu un bon sou a casa teu gràcies a aquest sistema.
Rient ara descaradament, la Galiana li va contestar mentre tornaven a caminar per dones més voltes pel parc al mateix temps que els núvols anaven creixent i ja se sentia de lluny un tro que amenaçava dur pluja:
La classe mitjana dius? Mira, és com el nacionalisme, una invenció del capitalisme per fer-nos oblidar la nostra condició. Jo, com la majoria, sóc de classe obrera, la classe explotada pels capitalistes, els teus, i que tant necessiteu per tenir els vostres guanys a través de la nostra força. Vosaltres acumuleu capital, nosaltres, els obrers, no. Per tant no som el mateix jo i tu.
Veient que en Fritz s’anava interessant per aquell tema, tot i que el noi disgustava que la seva amiga li digués que no eren el mateix, no s’ho esperava el noi com tampoc la noia esperava que el seu amic posés interès en aquells temes, la Galiana li va preguntar:
Tu de qui et penses que són la terra, els boscos, les aigües, les matèries primers, les eines, les vies, els mitjans de comunicació?
Pensant uns segons mentre mirava els quatre arbres de la plaça que es movien pel vent, en Fritz li va respondre:
D’Alemanya, de l’Estat, que som tots nosaltres, tant tu com jo com el teu pare com el meu. No són de ningú en particular.
Escapant-se-li un cop més el riure, la Galiana li va contestar mentre el feia apropar a un arbre, tot i que es varen espantar en veure il•luminat al cel i sentir el furor de Júpiter:
Mira tots aquests mitjans estant a disposició d’uns determinats individus, grups o classe que els utilitzen per explotar a la resta. Així funciona aquest sistema opressor, per això és injust, s’agafa tots els mitjans per treure’n el màxim de benefici explotant a la majoria. I tot això ho fan gràcies a que tenen el control de l’Estat, un Estat burgès que beneficia a només uns quants. Si vosaltres necessitéssiu cotó i aquesta matèria només és trobés a Uganda pots està tranquil que el govern aniria a Uganda per protegir els vostres interessos. Però si a mi em falta un tros de pa, puc està tranquil•la de que el govern no m’anirà a buscar el pa i em deixarà morir de fam.
Pensant un altre cop amb el seu pare, un socialdemòcrata, en Fritz li va preguntar:
I per què no ets socialdemòcrata, com la majoria? Per què renegues d’ells?
Pensant-s’ho una mica més, la Galiana li va contestar:
Perquè la socialdemocràcia hauria de ser la unió del moviment obrer amb el socialisme, però en la realitat empetiteix el moviment obrer i es transforma en un moviment burgès. Per mi són traïdors. Et recordo que abans de la guerra la socialdemocràcia, quan era més reivindicativa amb els seus ideals obrers, era sempre un moviment a l’oposició, però quan es va tornar més burgesa va poder o li varen deixar arribar el poder.
Creient que no anava encertada, que havia llegit mals llibres que repetia com un lloro, en Fritz li va dir mentre desembolicava un caramel de maduixa i notava com ja queien les primeres gotes:
El Partit Comunista no arribarà mai al poder, això és una fantasia, una utopia. Creure que guanyaran és una bogeria.
Sospirant per la conversa, que li agradava en el fons tot i no pensar el mateix que el seu amic, la noia va veure i notar que el temps estava canviar per segons, i li va afirmar de forma ràpida:
No ho saps! Els comunistes alemanys formem el partit comunista més nombrós d’Europa, a part del soviètic, és clar.
Amb ganes de tenir més respostes i no fent cas a les clemències del temps, en Fritz li va preguntar posant-se a menjar el caramel sense donar-li a la Galiana un altre que tenia guardat a la butxaca:
I quin socialista actual dels teus t’agrada a tu?
Pensant-s’ho una llarga estona per trobar noms, li va contestar:
Ara mateix m’agrada en Kurt Hiller, que està influenciat per en Hegel, un filòsof, i en Schopenhauer, i és un gran defensor de la pau i de les minories sexuals. És un home que crec que arribarà lluny, ja ho veuràs. A més, t’aconsello que et miris els quadres del pintor expressionista Georg Grosz i entendràs el per què sóc tant crítica amb aquesta societat que ens envolta.
Sense entendre qui eren aquelles persones, el noi li va preguntar ja més cansat mentre començaven a sortir de la plaça en veure que el xim-xim es convertien en gotes més grosses:
Però com voldries que fos Alemanya?
La Galiana li va contestar d’immediat:
Jo vull una Alemanya rica, alemanya i equitativa, que avanci a un nou pas que no sigui súbdit del capital.
Sense més arguments i començant aixecar la bandera blanca, en Fritz li va preguntar sense coneixement mentre anava mirant el cel cada cop més negre:
Tu no deus pas creure amb Déu?
Quin interrogatori, pensava la noia, que sabia que el seu amic s’ho estava passant malament però quedava impactada i contenta de que fos tant curiós, li va respondre:
No, no crec amb les religions, crec que Déu no és res més que una invenció de l’home per justificar els seus temors, però t’haig de reconèixer que hi ha gent dins de l’Església amb la qual m’hi sento plenament identificada com el sacerdot Max Josef Metzger (Metzger era un sacerdot pacifista que durant la Primera Guerra Mundial va participar en la fundació de l’Aliança per la pau dels catòlics alemanys) o el teòleg de la Universitat d’aquí Berlín, en Dietrich Bonhoeffer.
Mirant-li els ulls blaus, la Galiana li va preguntar mentre agafaven la Wilhelmstrasse per tirar carrer amunt cap a casa per refugiar-se de la pluja:
I tu? Que hi creus?
Quedant-se aturat sense respondre, no s’havia preguntat mai aquest tipus de preguntes, es va posar a rascar el seu curt cabell ros que començava a quedar moll per la pluja, i li va respondre no massa segur:
No ho sé, no m’ho he plantejat mai, saps? El que si ser és que a casa no anem a cap església, però se’m fa complicat pensar que amb la mort tot s’acaba. No sóc massa amic del cos.
Per tancar el tema en notar que cada cop plovia més, la Galiana li va dir:
Així tu ets un agnòstic vergonyant! Si et rasquéssim trobaríem a un idealista.
Amb aquella llarga conversa en Fritz es va posar trist perquè no entenia del tot què era el comunisme, tot i que a ell tant li feia, ja que només li preocupava haver decebut a la Galiana. Fins llavors creia que el comunisme volia dir manifestar-se per cobrar més a la fàbrica, i després d’arribar a la Leipzigerstrasse varen acabar aquella conversa. Per deprimir encara més a en Fritz, abans d’arribar a casa seu la Galiana va saludar molt amablement a en Dannel, que havia fet una bona estirada amb pocs mesos i la seva altura empetitia a la resta. Deixant-la al seu pis, trist i gelós mentre queia un bon xàfec, en Fritz va tornar a casa seu corrents i va esperar nerviós a la butaca que el seu pare tornés. Havia anat a veure a un amic seu, un empresari que tenia una empresa d’acer, a l’Alexanderplatz. En veure’l entrar per la porta xop com un ànec perquè no portava paraigües, en Fritz va córrer cap al rebedor i li va demanar sense saludar-lo que li expliqués tot el què sabia sobre el comunisme. Fent cara d’estranyat per la reacció del seu fill, quina d’una en porta de cap, pensava el noi, que d’un dia per altre li canviava el nazisme pel comunisme. Sense donar-hi masses voltes, en Barnard va tancar la porta a poc a poc, es va treure el barret i la jaqueta molla, i el va portar a la biblioteca amb un somriure a la boca pensant que li explicaria tot el que sabia. Assentat a la seva butaca i estirant la cama dreta, li va explicar amb pocs detalls sobre amb què es basava el comunisme i li va parlar d’en Karl Marx, d’en Friedrich Engels i d’en Vladimir Lenin i de les revolucions obreres com les de 1848. En Fritz l’escoltava amb atenció i intentava entendre el màxim de coses, però també estava saturat de tanta política i començava a tenir migranya mentre a fora deixava de ploure i sortia el Sol. Veient que el seu fill l’anava entenent perquè anava fent que sí amb el cap, en Barnard es va atrevir a parlar-li de la teoria científica del materialisme històric d’en Marx, però allí en Fritz es va perdre per complet i li va dir que ho deixés córrer, que se’n anava a jugar amb en Georg i en Lou ara que sortia l’astre rei. Abans de marxar, reflexionant al rebedor buscant les seves sabates, li va dir amb seguretat:
A veure…. el comunisme no ha de ser tan bo perquè tu sempre ens has dit que en Iosif Stalin és de les pitjors coses que ha creat mai la humanitat. A més, aquests pla porten armes.
Content per la reflexió del seu fill, ell odiava als comunistes, en Barnard li va respondre que era cert que aquell home no era gens del seu gust. Li va dir que era un opressor de les llibertats, que era un home malvat, però també li va explicar que aquell home no es regia amb la forma de governar d’en Lenin, a qui tampoc idolatrava, ans al contrari. Per clarificar-li les seves idees, li va dir:
Mira, totes les dictadures són dolentes, no n’hi ha cap de bona, ni la comunista. El que s’han de defensar és les llibertats de la gent i de la seva economia.
Recordant llavors que la Galiana li havia recomanat que es mirés els quadres del pintor George Grosz, el noi li va demanar abans de marxar si tenia algun llibre d’aquell pintor expressionista. Reflexionant-hi uns segons, en Barnard li va contestar mentre resseguia amb la mirada els llibres de la biblioteca:
Llibre….. Em sembla que no en tinc cap perquè puguis veure alguna obra, però sí que el conec, sovint està en la Weinhaus Huth d’aquí la Potsdamer Platz prenent notes de l’ambient de la ciutat mentre es beu un cafè. El conec perquè un dia vàrem parlar de la guerra en una tertúlia que es va fer en el bar i els dos pensem igual, que la guerra és un horror.
Pensant que seria una bona oportunitat per tornar a sorprendre a la seva amiga, li va demanar si li podia presentar a la Galiana. El pare, com no podia ser d’una altra manera, li va respondre que no hi hauria cap problema. Content per poder tornar a sorprendre-la, en Fritz va marxar a jugar amb els seus amics, que l’esperaven a fora, a l’entrada, mentre deixava el seu pare a la butaca llegint el Berliner Tageblatt, que li portava cada matí en Martin, tot i que el llibreter ara li aconsellava que no el llegís perquè li deia que era el diari dels jueus. Mentre llegia el diari, en Barnard pensava que en Fritz havia crescut molt amb poc temps; ja era un noi alt, cada cop tenia més força i ja patia els primers afectes de la pubertat amb els primers grans a la cara, però li disgustava que no s’impliqués amb el món dels adults com feia el seu germà, que ja havia començat a treballar a la fàbrica després de sortir de l’escola. Mirant a la seva estimada filla Katrina, que acabava de fer vuit anys i estava fent un dibuix a la taula del menjador, estava feliç de veure-la tan contenta per tot. Era una noia feliç que es passava el dia de l’escola a casa i només sortia per jugar amb els seus amics d’en tant en tant. Un dels seus amics era en Hans-Joachim Marseille, que era un any més gran que ella, i que algun cop havia anat a casa dels Klein a jugar. En veure’l sovint al menjador amb la seva filla fent els deures, en Barnard li demanava que parlés amb francès per poder-lo practicar. En Marseille provenia d’una família immigrant francesa i el seu pare era el general Siegfried Marseille. Quan en Marseille es va anar interessant pels avions, la Katrina el va avorrir ràpidament i varen deixar de ser amics perquè com el seu pare odiava el món militar.
Al cap d’un parell de dies, el dimarts, després de que el seu pare tornés de la feina i li digués que el pintor era a la Weinhaus Huth prenent un cafè, en Fritz va córrer cap al pis dels Metzler. Tocant repetidament i insistentment el timbre cada cop més rovellat, en obrir-li la porta la Galiana li va demanar sense dir-li hola que el seguís ràpidament. No sabent què l’esperava, va seguir a en Fritz fins a casa seva, on a les quatre escales de l’entrada els esperava en Barnard, que parlava en aquell moment amb en Hermann sobre què feia en Dannel a la Universitat. Després de que en Fritz agafés al seu pare per la màniga de la camisa perquè deixés de parlar, tots tres es varen dirigir cap a la Potsdamer Platz. En entrar en el bar, en Barnard va anar a saludar directament a en George Grosz, que estava assentat tot sol en una taula prenent un cafè tot contemplant a la gent que anava a la immensa plaça per agafar el tramvia o l’autobús. La Galiana no el va reconèixer perquè no l’havia vist mai, sempre havia vist els seus quadres, però no una fotografia seva. Després de saludar a en Barnard, el pintor va retirar les seves notes de la taula, les va deixar al damunt d’una cadira, i va demanar-los molt amablement que s’asseguessin amb ell en aquella petita taula. Asseient-se a les cadires de fustes, en Fritz va fer com d’amfitrió i li va dir a la Galiana:
Galiana, et presento a en George Grosz.
Canviant-se-li la mirada de cop, la Galiana va quedar impactada i tremolosa mentre seia a la cadira. No s’ho creia, i li va donar tímidament la mà. Després de demanar una Berliner Weisse i dues Afri Coles en el cambrer de la barra, en Barnard li va explicar en el pintor que la Galiana també pintava i que ho feia molt bé per l’edat que tenia, afirmació que va posar vermella a la noia. Encuriosit, en Grosz li va demanar mentre s’encenia la seva pipa de fumar quin era el seu estil favorit. Empassant-se primer saliva, la Galiana li va contestar que li agradava l’expressionisme com el que ell pintava i li va explicar que volia ser una pintora com ell en el futur. Posant-se a riure mentre deixava anar el fum de la pipa, en Grosz li va dir:
Això està molt bé, és una feina fascinant, però també t’has d’enfrontar a diverses demandes quan el que pintés no és del gust del règim. Jo he pintat des de soldats morts desfigurats, a vagabunds famèlics a putes oferint els seus serveis en els racons d’aquesta porqueria de ciutats. Recorda una cosa, la pintura no s’ha inventat per decorar habitacions. La pintura ha de servir per criticar i per fer pensar.
Acabant-se de beure el cafè ara que encara era calent, el pintor li va aconsellar que pintés amb tinta i amb aquarel•la, i que no deixés de pintar mai la realitat que li ensenyaven els seus ulls i que fos crítica amb aquella realitat burgesa. Escoltant bé les paraules del pintor, la Galiana es va sentir molt afortunada en poder ser alliçonada per un dels millors pintors d’Alemanya. Però en Fritz, que veia que quedava desplaçat de la conversa i que no entenia res del que deia aquell home, ja que els quadres havien de ser com una fotografia, pensava el vailet, de cop es va començar a posar gelós i li va preguntar en el pintor:
Què li sembla a vostè el nazisme?
Sospirant trist i encenent un cop més les cendres de la pipa amb un misto, en Grosz li va contestar:
Mira…. el nazisme no s’aguantaria sinó fos per la burgesia. Tens que pensar que darrere d’aquest ninot d’en Hitler hi han grans industrials d’Alemanya que es vendrien al diable per garantir el seu capital. Sense ells el nazisme no hagués sortit de Munic i no s’hagués presentat a les eleccions.
Mirant a la Galiana, li va dir trist i amb una veu seca:
Per desgràcia també hi ha artistes que han donat suport a aquest moviment, com l’Emil Nolde. Quina llàstima. Tu ben juro que em fa molta llàstima.
Pensant que no era un bon tema per ell, en Barnard, que no li havia dit que ell era un burgès dels que odiava i no sabia que aquell pintor era marxista, li va tornar a demanar a en Grosz que els parlés de pintura perquè li ensenyés més coses a la Galiana i va tocar la cama esquerra del seu fill perquè no fes més preguntes d’aquell estil. Entenent que en Barnard estava cansat de la impertinència del seu fill, el pintor li va dir a la Galiana que agafés el model d’en Gustave Courbet amb el seu quadre El taller del pintor. Dient-li que així ho faria, la Galiana no deixava de mirar fascinada a aquell home. Després de que en Fritz li caigués sense voler el cendrer al terra després d’agafar la seva beguda, en Grosz es va acomiadar d’ells i va marxar cap a la barra per pagar el seu cafè. Després de que el pintor marxés en direcció a la Potsdamer Platz avall, la Galiana els va agrair profundament aquell detall i li va demanar a en Barnard que la deixés convidar-los. Dient-li que de cap manera, en Barnard de cop es va quedar mut en notar com el seu fill li feia senyals amb els ulls perquè marxés i pagués. Fent un petit somriure entenent que feia nosa, es va beure la cervesa d’un glop i els va deixar sols després de pagar les begudes al cambrer de la barra. Acabant-se l’Afri Cola sense deixar de mirar fora la finestra com feia en Grosz, la Galiana li va explicar a en Fritz quina era la seva idea de com hauria de pintar, volia ser crítica amb la societat, com en Grosz.
Després de sortir del bar, la Galiana li va demanar que l’ajudés a pintar i es varen dirigir als bancs de la Pariser Platz perquè allí volia pintar la Porta de Brandenburg. Travessant la Potsdamer Platz quan s’estava fent fosc i els funcionaris començaven a encendre les faroles dels carrers, la Galiana es va aturar un moment per sentir com tocava el saxofon en Wilhelm, que estava recolzat al pal del rellotge de la plaça tocant sense parar. Mentre l’escoltaven varen tornar a trobar-se amb en Dannel, que va fer un petó a la mà de la Galiana per saludar-la i un cop més es varen posar a xerrar mentre en Fritz se’ls mirava envejós. El noi s’interessava pels estudis de la Galiana i li explicava la dura vida a la Universitat. Després de sentir durant uns segons més com en Wilhelm tocava el saxofon i de que en Dannel marxés amb uns seus amics, els dos nois varen continuar pujant cap a la Porta de Brandenburg. Preocupat per la relació de la Galiana amb en Dannel, en Fritz li va dir sense la seva vitalitat:
Escolta, que trobés maco a en Dannel?
Somrient, no li va voler contestar la pregunta fins que es varen asseure en un banc de la Pariser Platz per contemplar la Porta. Quan va estar ben asseguda, li va respondre mentre pensava com podria pintar tal i com l’hi havien explicat:
Molt, és un noi molt atractiu i molt maco.
Sospirant enrabiat i gelós, en Fritz va fer de cop i volta cara de pomes agres i no li va dir res més fins que la Galiana li va confessar en sospitar que estava gelós:
En Dannel és molt maco però pots està tranquil que mai s’interessarà per mi.
Fent que no amb el cap creient que la seva amiga es trobava lletja, en Fritz li va dir avergonyit i mirant la Porta tal i com feia ella:
Tu ets molt maca…. podries enamorar a qualsevol…..
Somrient descaradament, no sabia si tenia que dir-ho o no el que sabia, el final li va confessar en veure que el seu amic estava encongit:
Escolta, en Dannel no li agradaré mai per una qüestió molt senzilla, no li agraden les noies. Ja m’entens, suposo?.
Estranyat i amb cara de sorprès, no ho havia sospitat mai que el seu veí no li agradessin les noies, i li va afirmar amb poques paraules que l’entenia. Ràpidament, per canviar de tema perquè no volia parlar de l’homosexualitat, li va dir que podia pintar el Reichstag amb un home onejant la bandera comunista al terrat de l’edifici. Per ell era un tema tabú l’homosexualitat, ja que no entenia com un home li podia agradar un altre home, tot i que ho respectava sempre i quan no ho hagués de veure. Els següents dies va saludar amb més bona cara a en Dannel quan se’l trobava a fora l’entrada o quan li anava a fer classes particulars perquè sabia que ja no era una competència per ell, tot i que ja no li agradava que se li apropés tan quan feien classes.L
El primer diumenge d’agost, la família Klein va anar al teatre del Schiffbauerdamnn per veure l’estrena de L’òpera dels tres centaus de Bertolt Brecht i Kurt Weil. Tot un esdeveniment que en Barnard no es volia perdre de cap de les maneres. Feia setmanes que tenia encarregades les millors entrades que hi havia i abans varen anar a sopar en un dels millors restaurants de la capital. Els Klein vivien amb tots els luxes i no escatimaven en deixar-se diners perquè els seus fills anessin al teatre, a bons restaurants, tinguessin uns bons estudis o es compressin les millors robes del mercat. Tot estava al seu abast i el bon vi es servia a taula cada dia.
El dissabte 17 de novembre de 1928, en Barnard sortia d’una reunió a casa d’un industrial a Dahlem, un elegant barri residencial de la ciutat, i es dirigia amb el seu Ford T cap a casa seva tot orgullós del cotxe, que havia fet rentar hores abans per un seu treballador. Li encantava conduir pels carrers de la capital alemanya amb aquell vehicle nord-americà, sovint es perdia per la zona de la Schöneberg, i va decidir aquell dia agafar-s’ho amb tranquil•litat gaudint de la carretera i de les vistes. Quan veia grups de noies sortir dels bar els hi tocava el clàxon per saludar-les. El cotxe el feia sentir més jove. En allunyar-se del centre es va quedar aturat per unes obres que feien en uns pisos destinats a la classe treballadora. Mentre observava aturat com s’estava construint una gran urbanització pels obrers, va sentir que algú el cridava. En un principi va pensar que no anava per ell, era lluny de la Leipzigerstrasse, però en veure pel retrovisor a una parella que el senyalaven va girar-se en tenir clar que era algú conegut. Com que ja tenia els primers problemes de visió, no volia portar ulleres, no va reconèixer a aquell home que el cridava fins que el va tenir just davant dels morros. Era en Goebbels, que anava amb un diari a la mà i que sortia d’una trobada del partit nazi, i anava acompanyat per una noia jove molt atractiva que vestia molt atrevidament pel fred que feia amb una faldilla curta que li feien ensenyar les cames primes i blanques com la neu que començava a caure. Després de saludar-lo amb una encaixada de mans, en Goebbels es va repenjar a la porta del Ford per demanar-li si el podia portar amb aquella noia al parc de l’Alexandreplatz per, segons va dir mentre li picava l’ullet, passejar amb tota la tranquil•litat del món. Tenint curiositat per saber què estaven fent ara els nazis després de perdre les eleccions, en Barnard hi va accedir sense mostrar-hi gaires alegries. Pugeu, varen ser les seves úniques paraules. Un cop dins del cotxe, en Goebbels, que es va asseure al costat d’en Barnard mentre la noia es va asseure al darrere i no parava de maquillar-se els llavis amb un mirallet que portava, es va començar a mirar el cotxe amb tot detall fins que li va dir tot encuriosit:
És estrany que vostè no tingui un cotxe alemany, però com a mínim se li ha d’agrair que hagi triat un Ford.
No entenen per què li havia dit allò, el cotxe li havien recomanat i portat els seus inversors nord-americans, li va preguntar si no li agradaven els cotxes Ford. Rumiant-s’ho amb aires xulesc repenjant el braç dret a la finestra, en Goebbels li va contestar abans de posar-se a riure:
Home, jo els seus cotxes no són del meu gust, no deixen de ser nord-americans, capitalistes, però si que m’agrada en Henry Ford, aquell home és l’únic nord-americà que val la pena.
Mentre li agafava el braç dret d’en Barnard li va dir cridant i amb un somriure dibuixat a al cara:
És un dels nostres! Només cal llegir el seu llibre, el Jueu Internacional, per saber-ho. A més, se li ha d’agrair que construís el seu imperi seguint els models de les companyies alemanyes Daimler i Benz.
Empassant-se la saliva mentre es començava a desenamorar ràpidament d’aquell cotxe que tan li agradava per la seva elegància, en Barnard va canviar de tema. Deixant-los ara passar després de tenir-los 10 minuts aturats per les obres, en Barnard va conduir cada cop més ràpid pels pocs transitats carrers de la ciutat. Veient que aquell home no deixava de parlar-li de l’empresari nord-americà, es va atrevir a preguntar-li pels resultats electorals que havien tingut. En Goebbels, que creia fermament que en Barnard simpatitzava amb ells i que estava preocupat pels aparents mals resultats, li va contestar ara més seriós que podien semblar dolents, però li va assegurar que el partit anava creixent a un ritme mai vist i que ara contaven amb gent molt important com en Hermann Göering, considerat per molts un heroi de la Primera Guerra Mundial per les seves gestes amb els caces, que havia tornat feia uns mesos de Suècia, i alguns industrials poderosos que els finançaven. Tornant a dibuixar un somriure a la boca, li va dir que se’ls hi havia fet complicat canviar la vestimenta militar per la vestimenta civil amb vestits negres. En Barnard l’escoltava amb atenció i amb preocupació a la vegada que conduïa cada cop més ràpid, quines ganes tenia de perdre’ls de vista, ja que en Goebbels no li deixava de parlar orgullós del futur del partit mentre mirava descaradament totes les noies que passejaven per l’Unter den Linden sense tenir en compte a la seva acompanyant. El líder nazi li anava insistint de que necessitaven que passés alguna cosa que desestabilitzés la República per poder acabar amb ella des de dins per poder instaurar un règim més popular basat en la cultura Völkischer. Quan varen arribar a l’Alexanderplatz, en Goebbels va baixar ràpidament del cotxe per obrir la porta del darrere perquè baixés la seva amiga i li va donar a en Barnard un exemplar del Der Angriff, el setmanari que ell dirigia, i li va demanar que se’l llegís.
Espero veure’t en un míting aviat. Pots està tranquil. Tot va bé. Ens en sortirem.
Varen ser les seves últimes paraules mentre agafava per la cintura a la noia. Des del cotxe i mirant cap a la carretera per evitar mirar-li els ulls, en Barnard li va que potser algun dia hi aniria i ràpidament va marxar cap a casa amb la idea de llegir aquell setmanari a la seva butaca.
Quan va arribar a casa, la Luane, que estava estranyada de que el seu marit hagués tardat tant, li va preguntar en sortir de la cuina on havia estat tota aquella estona, però en Barnard estava massa intrigat per llegir aquell setmanari i li va contestar de forma intel•ligible que havia anat a donar una volta. Pensant que anava cansat de la feina, que cada cop era més amb més comandes, la Luane va anar al cotxe, aparcat davant de casa, sense que el seu marit se’n adones, per anar a buscar una ampolla de llet que s’havia deixat l’altre dia d’una casa rural de Wannsee que un venedor de llet els hi va vendre a bon preu quan varen anar a donar una volta amb els nens. Quan va agafar la llet del seient de darrere va sentir que el cotxe feia una olor no habitual. En ensumar més profundament, va olorar olor a perfum femení. Sorpresa, encara si va quedar més en notar que el seient era calent. No podia ser, anava pensant, fins que va trobar la prova definitiva de que alguna dona havia segut allí. Al terra hi havia un pintallavis. Té una amant, es deia a si mateixa. Ara entenia per què estava tant estrany i per què havia tardat tant. Enfadada com mai ho havia estat, va agafar enrabiada una pedra que va trobar a la vorera i la va tirar amb totes les seves forces contra el vidre de davant del cotxe mentre la Klara no la deixava de mirar encuriosida des de darrere d’una farola fent veure que esperava un taxi. Pujant les quatre escales de l’entrada corrents, va entrar emprenyada a casa, va anar a buscar de dret al seu marit, que estava llegint amb molta atenció el Der Angriff, i sense dir-li res li va treure el diari de les mans, li va llançar al terra i li va clavar un parell de bufetades ben fortes. Sorprès i amb la cara calenta, en Barnard va posar-se les mans al cap per no rebre més mentre la seva esposa l’insultava dient-li el nom del porc amb la mà aixecada per clavar-li una altra bufetada. Amb les mans al cap, en Barnard li va cridar desconcertat què passava i la Luane li va respondre enfadada i escapant-se-li capellans per tot arreu:
Ets un porc, com has pogut fer-me això a mi i en els nens? No et fa vergonya! Ets un malparit.
Amb la cara vermella de ràbia i amb els ulls plorosos, la Luane li va ensenyar la seva prova, el pintallavis. Desconcertat i no sabent d’on baixava aquell emprenyament, en Barnard es va mirar aquell pintallavis i va exclamar encongit:
Ah! És el d’aquella noia…..
Però abans de que pogués dir que era d’una noia que anava amb en Goebbels, la Luane li va dir molt seriosa i amb els ulls a punt de sortir-li disparats:
O sigui…. ho reconeixies! Fora d’aquesta casa tu i els teus maleïts llibres! Marxa amb la teva amiga i ves a una casa de maturrangues!
Després de tornar-li a repetir que marxés, la Luane es va retirar al sofà del menjador a plorar. En Barnard se li va apropar a poc a poc i li va assegurar amb por que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes i li va explicar que aquell pintallavis era el de l’amiga d’en Goebbels, que era un malentès, li repetia. Però la Luane, que no deixava de plorar desconsoladament, no s’ho creia i li va exigir amb el coixí a la cara perquè no la veiés plorant que fes les maletes i marxés lluny d’ella. Resignat i sense saber què fer, com li podia demostrar que deia la veritat, pensava, en Barnard li va dir que cometia un greu error i li va repetir que ell seria incapaç de fer una cosa d’aquestes.
Al cap d’uns minuts, mentre en Barnard feia trist i enfonsat la maleta a dalt a la seva habitació, va sonar el timbre de la porta. La Luane, que continuava molt alterada, va obrir la porta bruscament. Alçant la vista, va quedar glaçada en veure a en Goebbels amb una noia. En aquells moments se li va quedar la cara blanca com la de l’amiga del líder nazi. A en Goebbels també se li va quedar la cara blanca en veure com l’hi havia obert la porta, inclús va estar a punt d’anar de trompis en fer un pas enrere cap i tenir que baixa un dels esglaons. Posant-se bé el barret de color ocre, el líder nazi li va demanar que l’excusés per presentar-se sense avisar però que la seva amiga s’havia deixat un pintallavis molt car al cotxe del seu marit quan els havia portat a l’Alexanderplatz, li va dir, i que gràcies a un amic seu que els coneixia havia sabut la seva direcció, li va explicar. La Luane, que encara tenia el pintallavis a la mà per llançar-lo carrer avall, es va posar de tots colors en veure que havia comès un greu error. Deia la veritat, anava repetint-se mentre pensava amb el seu marit. De cop, mentre mirava la cara de la noia d’en Goebbels, va sentir darrere del seu clatell l’alè del seu marit, que havia baixat tan ràpid com va poder de dalt a l’habitació en veure el gauleiter des de la finestra. Amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella de la seva esposa, que estava immòbil i molt avergonyida:
Que no li donés aquest pintallavis? No te’l volies pas quedar, oi?
En Goebbels es va quedar esperant sense entendre res amb la seva amiga al costat fent cara de circumstàncies davant d’aquella escena, i després de sentir el soroll del tramvia la Luane va reaccionar i li va donar en aquella noia el seu pintallavis. Després de tornar a demanar perdó si els havia molestat, en Goebbels va veure de lluny la butaca d’en Barnard amb el setmanari Der Angriff al damunt i va pensar que s’estava llegint el diari. És dels nostres, es deia, i li va dir orgullós posant-se a pica el cor amb la mà:
Com que veig que és una persona compromesa amb el nostre moviment faré que li arribi cada setmana el Der Angriff i el Völkischer Beobachter, també. Ja li he dit abans, no fallarem.
Espantat ara pel que poguessin dir els seus veïns si veien que li duien aquells diaris, seria la prova definitiva de que era nazi, en Barnard li va dir que no calia, que no era necessari, que el podia anar a comprar a la llibreria. Però en Goebbels no el va ni escoltar i li va dir mentre es baixava els quatres esglaons de l’entrada per dirigir-se a un taxi que els esperava, que no sigues tan modest i li va assegurar que a ell no li costava res fer-ho. Quan li anava a dir que no volia aquell diari i que no era un nazi, en Goebbels va veure el cotxe d’en Barnard aparcat al costat del taxi amb que anaven i els vidres que hi havia a terra. Mirant-s’ho encuriosit, li va preguntar si havia tingut un accident. Sense entendre res de res i amb la Luane amb una cara cada cop més vermella de vergonya, va baixar els quatre esglaons de l’entrada i en veure el vidre de davant del cotxe trencat li va estar a punt d’agafar un atac de cor. No podia ser, cridava per dins. Es va contenir un crit per no fer un espectacle al carrer i va explicar-li en el líder nazi que li devia haver caigut un mal esperit a sobre. Mirant-s’ho amb estranyesa però sense donar-hi més voltes, en Goebbels va agafar aquella noia pel braç sense gaires modals, es varen acomiadar i varen entrar al taxi per marxar en direcció a la Potsdamer Platz. Un cop es varen quedar els dos sols al rebedor de casa després de tancar la porta perquè encara hi havia la Klara mirant des de darrere a una farola, la Luane li va demanar mil perdons, li va repetir una vegada i una altra que estava molt penedida i que mai més tornaria a desconfiar d’ell. Ara truco el mecànic, li deia mentre anava cap al telèfon. En Barnard, mostrant un cop més que era un bon home, li va dir que com a càstig aprofitarien que els nens ja eren grans per quedar-se amb l’Elise per anar ells dos al Deutscher Theater per tornar a veure l’Òpera del tres centaus del director teatral Bertold Brecht, que continuava sent representada per tot el món, ja que l’últim cop la Katrina no s’havia trobat bé i no l’havien acabat de veure, i que després anirien a sopar ells dos en el Horcher, un dels restaurants més luxosos de la ciutat que havia obert el 1904. Entusiasmada per aquella escapada que esperava que fos romàntica, la Luane li va fer un petó de pel•lícula i li va demanar que l’esperés uns segons perquè s’havia de treure el davantal verd i s’havia de canviar de roba i posar-se una mica de maquillatge. Abans de pujar les escales per anar a dalt a l’habitació, en Barnard li va dir en to de broma:
No necessitaràs una mica de pintallavis? Sí vols te’n puc portar un de molt car?
Aturada a mitja escala, la Luane se’l va mirar amb un tímid somriure de vergonya i després va anar corrents a canviar-se tot entusiasmada. Mentre la seva esposa es canviava i després de trucar el mecànic perquè li canviés el dilluns el vidre, en Barnard se’n va anar amb els seus fills, que estaven a l’habitació d’en Marwin estudiant, i els va demanar que aquella nit es portessin bé i que no fessin empipar a la seva àvia. Els nens varen prometre-li que es portarien bé, i en Fritz li va dir somrient:
Anirem a dormir d’hora, però per favor no em porteu cap altre germà que si no em quedaré sense fàbrica.
En sentir les innocents paraules del seu fill, en Barnard es va posar a riure i li va dir que d’acord, que no tindria cap altre germà. Tornant a baix en veure que la seva esposa tardava en maquillar-se al lavabo, es va assentar a la butaca per acabar de llegir el Der Angriff i es va quedar una estona reflexionant veient com el seu fill Fritz s’estava fent gran i com cada dia que passava entenia més coses. Li hauria de parlar de noies aviat, pensava. Després de que els pares marxessin cap a la Potsdamer Platz per agafar un tramvia perquè no podien agafar el cotxe, els nois varen anar corrents a la cuina a demanar-li a la seva àvia que els cuinés pasta i els deixés menjar un bon tros de xocolata. L’Elise, que era com una santa amb els seus néts, va accedir-hi de bona gana i es va posar a cuinar macarrons amb botifarra mentre els donava el bon tros de xocolata que en Barnard guardava al rebost on hi guardava unes ampolles don Perignon. Quan estaven endrapant la xocolata, en Fritz li va preguntar a la seva àvia com era el seu marit, el seu avi, en Berger. Després d’un llarg silenci on la seva àvia va deixar de tallar en sec els talls de botifarra, l’Elise no sabia què contestar-li davant d’aquella innocent pregunta i, de cop, se li varen omplir els ulls de llàgrimes recordant el seu marit. Després de fer el cor fort, li va dir mentre li acariciava el curt cabell del seu nét, que va ser un gran home i que l’hi hagués agradat molt conèixer els seus néts. Però l’Elise ja no va poder més en recordar-lo i va tenir que marxar a corre-cuita al lavabo perquè no la veiessin plorar. Veient que com sempre havia parlat més del compte, en Marwin va agafar amb força al seu germà i li va dir que no tornés a fer aquestes preguntes, que ja era gran per ser tan estúpid. Cridant de dolor davant la força que feia en Marwin, li estava fent mal al braç, en Fritz es va posar a plorar i va llançar la xocolata al terra, trencant-la amb mil bocins. Davant d’aquells plors i crits, l’Elise va tornar corrents a la cuina i els va demanar perdó. Es va posar bé el davantal blanc i els va dir que no tenia ganes de parlar del seu marit i es va tornar a posar a cuinar els macarrons. Tots la varen entendre i no en varen parlar més respectant la voluntat de la seva estimada àvia, que els va preparar un abundant plat de macarrons que els nens varen menjar amb molt d’entusiasme. Després de sopar varen anar de dret al llit.
Mentre els nens menjaven els macarrons de l’àvia, en Barnard i la Luane varen arribar amb taxi al número 21 de la Lutherstrasse. El local ocupava tota la planta baixa d’un edifici d’apartaments i tenia una estància principal amb 12 taules i diversos salons petits, on hi podien menjar de quatre a deu persones. En entrar a la petita recepció, en Barnard va demanar en el recepcionista en francès, ja que allí es parlava francès, una taula al saló principal. Segons més tard, el cambrer va tornar i li va confirmar que tenien lloc, però varen tenir que esperar uns segons a que vingués l’Otto Horcher, l’amo, que era qui els acompanyaria a la taula. Entrant al saló amb l’amo al capdavant, en Barnard, que no deixava mai l’ofici, només tenia ulls per l’entapissat de cuir que hi havia per tot arreu. Quina qualitat, anava pensant, mentre la Luane anava saludant als demés clients, tot ells vestits amb els millors vestits i amb les dones enjoiades de dalt a baix. Perles, collars d’or, diamants, anells caríssims. Totes duien les millors joies, com la Luane, que lluïa un collaret de perles i unes arracades d’or. En arribar a la taula, coberta amb un mantell de Damasc, l’Otto va retirar amb delicadesa la cadira de la Luane, que només tenia ulls pels coberts de plata i la refinada cristalleria. En seure va posar els peus en el reposapeus de seda rosa que tenien les dames. Tot un luxe i tot un detall, li deia en el seu marit. Mirant la carta amb els seus preus prohibitius, un músic els va tocar una peça just al costat. Sense pensar-s’ho gaire, en Barnard es va demanar filet de vedella. Tallaven un tros de tres centímetres de gruix, que es feia al punt en la paella amb mantega i després es col•locava sobre una base de pasta fullada calenta i plena de mousse de paté de fetge. El plat anava cobert amb una intensa salsa bearnesa i estava adornat amb un cap de xampinyó. La Luane va tardar més en tenir clar què voldria. Era complicat. Tot feia bona pinta. Al final, per recomanació del cambrer, es va demanar canard a la rouennaise. El plat consistia en carn d’ànec, prèviament feta a la planxa, amb un suc que era la mescla de fetge triturat, pebre, sal, espècies, una mica de suc de llimona, un vas de vi d’Oportú, un raig de vi de Madeira i una copa de xampany, tot reduït fins aconseguir una salsa marró fosc. Els dos plats es varen acabar de preparar a taula, que tal i com els va dir el cuiner d’aquesta manera notarien més els sabors. Després de sopar i de pagar un preu escandalós, però per ells raonable, la parella va tornar amb taxi cap a casa. La Luane ja havia oblidat per complet el desengany que havia tingut i en Barnard ja no recordava la bufetada, tot i que encara tenia una galta vermella.
El 1929 va ser l’any que tant en Marwin com en Fritz varen fer la típica estirada dels nois. En Marwin ja era tot un noi responsable i seriós, molt seriós, ja era tot un home, vestia amb una camisa i una americana d’adults i ajudava a casa i cada cop agafava més pràctica a la fàbrica sent capaç de substituir el seu pare quan anava en una reunió de feina. L’institut ja no l’interessava com abans i preferia està a la fàbrica, elecció que va ser del gust de la família perquè volien que fos ell qui la portés en el futur. Per la seva part, en Fritz tenia cada cop les coses més clares; la veu li estava canviant, li començava a sortir barba, que s’afaitava amb una navalla del seu pare, vestia més correctament, anava pel seu propi compte a la perruqueria de l’Otto perquè sempre volia portar el cabell ben curt i no tenia tantes sortides de to com havia tingut abans. La seva relació amb la Galiana cada cop era més propera i es passaven hores i hores passejant pels carrers de la ciutat discutint sobre diversos temes. Inclús l’acompanyava en alguna manifestació comunista o en alguna trobada d’aquell moviment, que anava respectant cada cop més, bàsicament perquè en Heinrich li demanava davant del perill de baralles entre diferents moviments. Ell no es considerava comunista, ja que continuava pensant com el seu pare que els sistemes dictatorials no eren la solució, però simpatitzava amb el moviment a mesura que anava coneixent a la seva gent i anava entenent cada cop més què simbolitzava, per què lluitaven i què reivindicaven. El seu gran interès continuava sent la Galiana, que ja era tot una dona, i molt atractiva, segons ell, i pensava que en un moment o altre li explicaria el què sentia per ella. La seva principal por era ser rebutjat.
El dimecres 1 de maig, els dos nois varen anar sense que els seus pares ho sabessin a una manifestació comunista per reclamar més drets i més llibertats. Després d’esperar uns quants minuts a que la manifestació agafés cos, de seguida varen veure que la plaça on estava s’havia quedat petita i es varen veure atrapats enmig dels manifestants, que onejaven les seves banderes vermelles amb la falç i el martell, i anaven cridant càntics contra el govern de la República. Alguns equiparaven els socialdemòcrates amb el feixisme. Quina bestiesa, pensava el noi, que no deixava ni un segon a la seva amiga. Sense poder sortir del mig per la munió de gent que hi havia a la plaça, varen veure que alguns manifestants anaven armats. Molts portaven pistoles Parabellum Luger, cosa que va disgustar profundament a la Galiana, ja que volia una revolució sense sang, tal i com havia llegit de Rosa de Luxemburg. Era tan conegut el seu pacifisme que en Martin, en to de broma, l’anomenava La petita Rosa, tot i que li deia que discrepava profundament de les seves idees. Mentre es posaven a cridar les mateixes consignes que els demés, varen sentir, de cop i volta, uns quants trets aïllats de la policia. Els trets anaven dirigits a l’aire, però el soroll de les armes de foc va espantar a la gent.
Van per nosaltres. Ens volen matar.
Cridaven molts manifestants, que varen deixar de cantar per començar a córrer carrers avall. D’immediat varen començar corredisses desorganitzades i la gent topava els uns amb els altres i inclús es varen donar empentes. Tothom fugia cap a un lloc segur i anaven d’una banda a l’altra sense mirar a qui trepitjaven i amb qui topaven. Molts homes queien a terra per les empentes i més d’un es va endur un bon ensurt en ser trepitjat per un seu companys. En Fritz i la Galiana volien sortir d’allà ràpidament, inclús varen veure que uns manifestants treien les seves Brownings, però en caure’ls-hi una dona gran davant seu es varen quedar quiets i sense saber com reaccionar. La dona anava cridant ajuda, però ningú li va fer cas, cap es va solidaritzar amb ella i la va anar a socórrer del terra. Mentre sentia més crits de la gent que cridava histèrica i es trepitjaven els uns amb els altres, en Fritz va agafar la Galiana i la va fer sortir de la plaça. Ella va quedar col•lapsada, no s’esperava que pogués passar allò i sentia un sentiment de ràbia i d’impotència. La República els volia eliminar, creia ara convençuda. En mirar en una cantonada varen veure a una persona abatuda pels trets per la policia, a la mà dreta i duia una arma. En veure aquell home estès a terra i sense vida, la Galiana es va posar a plorar espantada Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz, que no parava de rebre espentes de la gent que fugia desesperada, va agafar de la mà a la Galiana, i la va estirar carrer avall. Tenia clar que havia de protegir a la seva estimada i volia fer el què fos per ella. Després de posar-se a darrere d’un tramvia encara continuaven sentint els trets, alguns comunistes es defensaven disparant amb les seves armes. Alguns manifestants que fugien no paraven de cridar i d’insultar als policies.
Porcs, assassins, feixistes, traïdors…. eren els insults que se sentien. Uns minuts més tard tot havia acabat. La policia havia aconseguit posar ordre i la plaça va quedar buida. L’ambulància va venir amb un tres i no res i es va endur als ferits i al cadàver d’aquell home. Després de respirar més tranquils en veure que tot havia acabat i que la gent tornava cap a casa, els dos varen decidir córrer cap a casa seva. Varen agafar un tramvia que els va dur a la Potsdamer Platz. La Galiana de seguida es va tancar al seu pis i després d’agrair-li a en Fritz que la salvés d’aquella situació, el noi va tornar corrents cap a casa per explicar-ho a la família. Els volia explicar que la policia era una assassina que volia acabar amb els comunistes amb les seves armes.
Però quan va entrar a casa, suat com si hagués anat a córrer una marató i amb la camisa per damunt del pantaló, va veure que la família estava reunida en el menjador i que en Marwin anava agafat de la mà d’una noia morena tan alta com ell. Sorprès, mentre es canviava de sabates per posar-se les sabatilles de cuir en el rebedor, el noi va preguntar què passava, i el seu germà se li va apropar amb la noia, que vestia molt formalment i que no semblava pas alemanya, i li va presentar per sorpresa seva com la seva xicota. Es deia Elisabeth, era una noia britànica que portava el cabell curt i negre com el sutge, que feia poc que havia vingut a viure a Berlín. Els seus pares eren professors d’anglès a la Universitat Humboldt. Encara alterat per la manifestació i no deixant de pensar amb la cara d’aquell home mort, era la primera persona morta que veia, el noi li va donar la mà però no li va dir res. No es podia creure que el seu germà tingués parella, ell sempre pensava que seria el primer dels dos amb la Galiana. Quina ràbia, es deia. Mirant-se aquella situació amb enveja i impotència, en Fritz va pujar a dalt a la seva habitació excusant-se de que havia de fer els deures. En Barnard el va entendre de seguida i quan tots eren fora per veure la bicicleta que tenia l’Elisabeth per moure’s per la ciutat, va pujar a l’habitació del seu fill per dir-li que el seu germà era més gran i li va aconsellar que no volgués imitar-lo, que no seria bo per ell, i li va confessar que ell de jove li va costar molt tenir parella fins que va conèixer a la seva mare. En Fritz, que va pensar que era millor no dir-li en el seu pare on havia anat aquella tarda, es va agafar aquella conversa com si el seu pare li estigués dient que el seu germà era millor que ell, i se’n va anar de dret al llit sense sopar i amb un fort disgust a sobre i espantat encara d’haver sentit trets. Recordant encara la cara d’aquell home abatut, el noi es va passar la nit en blanc.
Tot i aquest petit incident, en Fritz gaudia de la vida perquè tot li anava de cara; la Galiana cada cop li feia més cas, anaven junts a tots arreu i l’ajudava a pintar, inclús ella li va regalar un quadre que havia pintat de la catedral de Berlín. En el col•legi les notes eren més que acceptables i s’estava interessant per la medicina amb el propòsit de ser doctor, pensant deixar la fàbrica en el seu germà i a la seva germana. Ell no l’interessava gens ni mica dirigir la fàbrica i no suportava estar tancat allà dins, l’asfixiava i no suportava la brutícia i la pols que hi havia pel terra. Els seus amics, en Lou i en Georg, el tenien en gran consideració, eren molt bons amics tots tres, i es confessaven tots els secrets que sabien i es passejaven com tots els vailets pels carres de Berlín gaudint de la neu a l’hivern, del parc a la primavera, del riu i els llacs a l’estiu i a la tardor tornaven al parc. Cada tarda quedaven a davant de casa als Klein i sempre anaven a la Potsdamer Platz per allí agafar un tramvia que els dugués a lloc diferent de la ciutat. Els encantava anar al Tiergarten i a Kurfürstendamm per veure els cinemes, els bars i les botigues que hi havia en aquella avinguda. Els seus pares l’estimaven i el seu pare entenia que no anés a treballar a la fàbrica i li deixava tot els diners que volia perquè es comprés coses, pensant que se’ls gastava amb llaminadures a la botiga de la Matilda, tot i que molt sovint se’ls gastava en comprar-li coses per la Galiana com alguns llibres de pintura de la llibreria d’en Martin, o la convidava al cinema, que ja hi anaven sols. El dia de l’aniversari de la Galiana li va regalar un vestit blanc de la botiga de l’Albert i de la Helga i el llibre de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front, que era tot un èxit en el món, amb un milió de vendes a Alemanya, i que tan li va agradar a la Galiana per la gran cruesa amb què l’autor explica la seva experiència en el front occidental durant la Primera Guerra Mundial. Aquell llibre la va reafirmar encara més amb el seu odi contra les armes. Les armes eren un invent dels capitalistes per conservar el poder, deia amb convicció.
Però tot va canviar a l’octubre d’aquell any amb la caiguda de la borsa de Nova York, el divendres negre, que portaria com a conseqüència una greu crisi econòmica que va provocar que els nord-americans traguessin totes les seves inversions d’Alemanya. De seguida l’empresa dels Klein es va veure greument afectada perquè l’empresa Fillmore va retirar totes les seves inversions que havia fet fins llavors. Ràpidament, un dia per l’altre, es varen quedar amb poca feina, molts varen retirar les seves comandes i altres clients varen deixar de pagar, i els estalvis es varen acabar ràpidament i el crèdit que tenia en la Darmstädter und Nationalbank per comprar quatre telers més es va fer insuportable. Desesperat en veure com els seus clients el trucaven per dir-li que anul•les comandes o que no els pagaria, en Barnard no va tenir més remei que acomiadar a 15 dels 30 treballadors que tenia a la plantilla i la resta els va tenir que reduir el salari a la meitat. No podia, excusant-se com podia.
Tot i acomiadar a la meitat de la plantilla, en Barnard no va acomiadar a en Heinrich. No ho va fer perquè eren amics i era el pare de l’amiga del seu fill, sinó que se’l va quedar a la plantilla perquè era un molt bon treballador, estava molt implicat en la feina, havia après ràpid, i li agradava la seva manera de pensar. Però els treballadors acomiadats no ho varen veure així, no entenien perquè en Heinrich, que només portava quatre anys a l’empresa, no sigues acomiadat mentre la resta, que alguns portaven més de deu anys venent la seva força i doblegant l’esquena, eren acomiadats. Un dia que en Fritz va anar a l’empresa per demanar-li a en Marwin que li deixés 10 Reichsmarks per poder anar al cinema, volia anar amb la Galiana a veure Die Büchse der Pandora, una pel•lícula muda basada lliurement en les novel•les d’en Frank Wedeking, es va trobar amb un grup de treballadors acomiadats pel seu pare que es varen presentar a davant la porta de l’empresa exigint de males maneres explicacions de per què en Heinrich no havia sigut acomiadat. Alguns insultaven al seu pare acusant-lo d’haver-los arruïnat. A en Fritz no li va passar desapercebuda aquella manifestació i es va quedar expectant mirant-s’ho des de fora mentre parlava amb el seu germà a dins la fàbrica sentint els crits i els insults d’aquells homes. En Barnard, que els va veure des de la finestra de dalt del seu despatx, va baixar tan ràpid com va poder per parlar amb ells. Si calia els hi ensenyaria els comptes de l’empresa que havien passat d’un dia per l’altre de verds a vermells. En sortir a fora va intentar calmar a aquella gent, que estava molt encesa i que no deixaven de cridar enfadats provocant un bon enrenou entre la gent que passava per davant. Començaven a patir per com alimentar a les seves famílies, ja que no tenien dret a cobrar cap subsidi i no trobaven feina per enlloc. Un d’ells havia sigut desallotjat del pis on vivia en no poder pagar el lloguer i un altre va tenir que anar a un menjador social en no poder pagar els aliments bàsics pels seus fills Quan un d’aquells treballadors va veure que en Heinrich passava per allà amb una caixa plena de fils blaus, va cridar a la resta dels seus companys i tots varen córrer a increpar-lo. Volien fer-li pagar les seves situacions. En Barnard els va intentar aturar, però la seva coixesa no li va permetre fer res. Abans de que arribessin a agafar a en Heinrich, en Fritz, amb un gest esporàdic, es va posar davant d’en Heinrich per aturar-los i va estendre els seus braços en senyal de que no passessin. Sense miraments, un dels manifestants, que era molt més gros que en Fritz i anava molt encès per la seva situació, va agafar el noi pels braços i li va donar una forta empenta per treure-se’l de sobre. Però, per mala fortuna, en Fritz es va entrebancar amb una caixa de fusta on hi guardaven les eines, i va pica de cap contra un teler vell. El noi va quedar estirat inconscient al terra i li començava a sortir sang. Quan el manifestant va agafar pel coll a en Heinrich, que no deixava de mirar a en Fritz estirat inconscient al terra, els altres li varen dir en el seu company que s’aturés perquè el noi estava al terra amb el cap cobert de sang. Espantat veient tanta sang, pensava que l’havia matat, aquell home va fugir corrents. Sense perdre ni un segon, en Marwin i en Heinrich varen córrer cap a en Fritz i després de comprovar que encara respirava varen cridar per telèfon a una ambulància. En Barnard, neguitós per l’estat del seu fill, va demanar a la resta que per favor marxessin, que sentia molt les seves situacions, però que ell no en tenia la culpa de que els nord-americans haguessin jugat malament les seves cartes i de que juguessin el Blackjack amb l’economia, els va dir esvarat. En silenci, aquells manifestants el varen entendre i varen marxar. No varen tornar mai més a ocasionar-li problemes i varen intentar buscar feina a on fos. Varen formar part dels sis milions d’aturats d’Alemanya i anaven de manifestació en manifestació mentre les seves esposes anaven a pidolar menjar o alguna moneda per alimentar als seus fills. Algunes d’elles havien treballat a la fàbrica durant la Gran Guerra mentre els marits eren fora. Tots ells, a més de convertir-se en aturats, es varen convertir en les noves masses que votarien i alimentarien al nacionalsocialisme.
Després d’arribar l’ambulància a la fàbrica i de veure que el noi no corria perill, es varen endur en Fritz a l’Hospital Charité. Després de que un metge li revisés el cap, on hi tenia una bona hematoma, li varen tenir que donar sis punts. Després de despertar-se del cop en un llit de l’hospital, el noi estava atordit i adolorit, li feia molt mal el cap, i no va fer el seu primer somriure fins que va veure a la Galiana, que estava molt emocionada pel gest del seu amic cap al seu pare i li portava unes roses blanques que havia comprat a la floristeria de la Carlene. En veure’l estirat al llit amb les venes al cap, la noia el va abraçar en una abraçada molt càlida i li va fer un petó a la boca que li va fer passar de cop el mal de cap. Era el primer petó a la boca d’en Fritz, cosa que el va deixar en un núvol que no en volia baixar. Llavors volia marxar de l’Hospital, però la infermera li va dir que s’havia de quedar una nit de repòs per vigilar que estigués bé. Ho va acceptar amb resignació, però feliç pel petó pensant que en vindrien molts més. Ara sí que la tindria, es deia mentre es posava el coixí bé. Assentant-se al costat del seu amic, la Galiana li va confessar que no li agradava l’actitud d’en Georg i d’en Lou dels últims dies perquè es passaven el dia empaitant les noies del barri massa descaradament i li amoïnava que sovint es passegessin per la Budapesterstrasse per veure les noies de roba lleugera que entraven i sortien de l’hotel Eden. No passa res, li deia en Fritz, que sabia que els seus amics cada cop més s’interessaven per les dones.
A fora l’habitació per deixar que els dos nois parlessin de les seves coses, en Heinrich, que estava molt preocupat per en Fritz, li va dir a en Barnard que si ell era una molèstia entendria que l’acomiadés. Sense temps de deixar-li dir res més, en Barnard li va explicar:
Tu i la teva família sou per mi com de la família, no podria fer això. Quan has vist el meu fill a terra has anat corrents a ajudar-lo i ell t’aprecia molt, no et podria acomiadar mai. A més, em sembla que aquests dos nois (fent referència a la Galiana i a en Fritz) estan molt units. Oblida aquest tema. Ja passarà com l’últim cop. Tot anirà bé.
Aquelles paraules el varen omplir de felicitat a en Heinrich i li va assegurar que tirarien endavant la fàbrica. Però en Barnard no el va contestar perquè els números eren desastrosos i tenia que rebre ben aviat una comanda si no volia tancar. Pensant amb la crisi va pensar amb els nacionalsocialistes. Sabia que ara els nazis aprofitarien aquella situació per destruir la República, era el fet que necessitaven tal i com va dir-li en Goebbels, i preveia que a partir de llavors les coses podrien empitjorar de males maneres. En aquells instants al costat d’en Heinrich va pensar amb la Matilda, a qui havia promès que els nazis no pujarien mai al poder, i va pensar que si les coses anaven tan malament com es preveia potser fallaria en el seu auguri i s’hauria de menjar les seves paraules. Per entendre millor l’economia alemanya, que dominava poc, en Barnard es va llegir, mentre es quedava la nit a l’Hospital fent companyia al seu fill, un llibre de l’economista de Kiel, en Bernhard Harms, i es va quedar amb la seva frase de que si no podien fer baixar les estrelles havien d’intentar com a mínim fer-les baixar. Creient que aquest era el camí, els següents dies es va dedicar en cos i animar en fer tirar endavant l’empresa. Trucava i trucava a tots els clients que tenia a la seva agenda per demanar-los si necessitaven res, qualsevol cosa, els deia. Però la crisi era massa dura perquè amb només més dedicació se’n pogués en sortir i ell sol no podia fer baixar les estrelles. Ningú li assegurava res i tothom li deia que potser més endavant.
Mentre en Fritz es recuperava del cop en companyia de la Galiana, Alemanya i Berlín vivien un dels moments més complicats de les seves històries. El diumenge 17 de novembre, quan en Fritz va sortir de l’Hospital acompanyat pels seus pares i la Galiana, es varen celebrar les eleccions municipals a Berlín, on els dos partits d’esquerre varen obtenir el 50% dels vots. En Barnard de seguida que va sentir els resultats per la ràdio es va posar molt content i va anar-ho a celebrar després de sopar amb la família al bar Victorius i amb en Heinrich, la Corina i la Galiana per comentar els resultats. Aquí els nazis no hi tenien res a pelar, pensava. Asseguts a la barra del bar assaborint una bona cervesa mentre parlaven de la clara victòria dels partits d’esquerre, varen quedar una mica frustrats quan en Mark els va dir que el NSDAP havia multiplicat per quatre els resultats del 1928 i els va ensenyar els números que ell mateix havia escrit en un paper quan deien per ràdio els vots de cada partit. Canviant-li la cara de cop i volta, en Barnard no va poder amagar ara el seu disgust i es va quedar una estona en silenci observant com l’espuma de la cervesa baixava de la gerra. Donant-li un copet a l’espatlla, en Heinrich el va animar dient-li que encara estaven lluny dels partits d’esquerre perquè només havien obtingut el 5,8% dels vots i que la gent no es deixaria entabanar per aquell partit bavares i per aquell líder amb un bigoti estrany. Tots varen pensar igual, inclús la Galiana.
Però en Heinrich no contava amb que el Reichstag es convertiria en ingovernable, i el març de 1930 es va desfer el govern de coalició entre socialistes, catòlics i nacionalistes moderats. El dissabte 29 de març de 1930 va ser nombrat canceller en Heinrich Brüning, un conservador ultracatòlic, que va dur a terme una política de retallades que varen accentuar encara més la crisi en un govern dominat per l’alta burgesia. Quan en Fritz i la Galiana feien els seus habituals passejos per la Potsdamer Platz es trobaven cada dia amb una o més d’una persona que els demanava alguna moneda o alguna cosa de menjar. Molts dormien als bancs en companyia d’una ampolla d’alcohol perquè els ajudés a superar el fred. En Fritz sovint els donava alguna moneda quan els veia amb aquella vestimenta esparracada que no els servia per protegir-se del fred, i els dos nois quedaven perplexos veient les enormes cues en els albergs per vagabunds. A la Galiana l’entristia en especial veure la imatge d’una nena d’uns 5 anys entrant a l’alberg sense sabates i agafada de la mà de la seva mare, que estava esquelètica de no menjar. Per oblidar l’entorn en què vivien sovint es quedaven palplantats a davant la llibreria d’en Martin escoltant a en Wilhelm, que ara tocava amb el seu saxofon per obligació després d’haver perdut la feina de cambrer i la casa. Vestia amb unes sabates que semblaven les d’un nòmada, el cabell li arribava ara fins la nuca i portava una barba que li arribava a la gola. En Martin, per riure’s d’ell, l’anomenava Ohm Paul Krüger, pel líder dels boers. Quan els dois nois anaven en els parcs veien que els bancs per asseure’s estaven ocupats per gent sense feina que protestaven per la seva situació. Els combats entre comunistes i nacionalsocialistes es varen convertir, d’un dia per l’altre, en el pa de cada dia amb fortes disputes. Tot i que la Galiana era comunista no suportava aquelles batusses perquè continuava odiant el món de les armes i no s’hi afegia. Els nois es miraven tota aquella situació amb temor a que algun dia poguessin ser atracats o es poguessin trobar enmig d’alguna batalla, que moltes vegades acabaven amb algun mort. A partir de llavors evitaven tan com podien anar pels parcs o per les zones solitàries i només es movien pel seu barri, que continuava sent un dels barris més comercials de la ciutat, però un dels més afectats per la crisi. Les nits al cap de poc es varen tornar insegures amb delinqüents que aprofitaven la foscor per atracar a qui menys s’ho pensava i el barri va estar ple de prostitutes que abans treballaven a les fàbriques i que ara es veien obligades a vendre el seu cos per quatre monedes per tal d’alimentar a les seves famílies. La mala salut econòmica feia que molts no es poguessin ni comprar roba nova i es portava la roba vella i estripada que havia sigut abandonada als armaris als sastres Oskar i Franziska. Els sastres, en veure que la roba que els hi portaven estava plena de polls i que feia molta mala olor, varen comprar llaunes metàl•liques hermètiques del gas Zyklon B, que el compraven a la botiga de la Matilda quan li portaven una dotzena de llaunes un cop al mes, i tiraven una mica d’aquest gas en contacte amb aigua a la roba.
Al cap d’un parell de setmanes el barri es va saber que en Michael, el marit de la Klara, havia mort accidentalment feia uns dies quan una peça que estava mecanitzant li va saltar del plat per error. Havia fet entrar una eina de mandrinar d’un diàmetre més gran que el forat per on havia d’entrar. La torneria on treballava no es va voler responsabilitzar de res culpant al pobre Michael, però el difunt marit de la Klara portava setmanes treballant en jornades laborals molt llargues perquè el seu amo havia acomiadat a tres treballadors de la plantilla per tal d’estalviar-se uns quants salaris. Sentint molt la mort d’en Michael, un bon veí, la família Klein va anar a donar el condol a la Klara, que va quedar molt tocada i per això no havia dit res a ningú de la tragèdia. No volia que la gent parlés d’ela. Durant uns dies no va sortir del barri, ja que no volia que la gent la veiés afectada. A partir de llavors va portar un vestit negre i llarg en senyal de dol i ja no es va arreglar més com abans per sortir al carrer.
A la fàbrica dels Klein les coses anaven cada dia pitjor, aquella crisi era pitjor que la de 1923, pensaven tots els alemanys, però en Barnard estava convençut de que les coses s’arreglarien aviat i preferia, de moment, mantenir la plantilla de 15 treballadors. Però, el dilluns 5 de maig de 1930, un dels treballadors, pensant que en Barnard simpatitzava amb els nazis i amb la idea de quedar bé amb l’amo perquè no l’acomiadés, va portar a l’empresa el Mein Kampf de l’Adolf Hitler i el va deixar a la taula de roure del despatx d’en Barnard abans de que vingués. Quan en Barnard va tornar al despatx després d’esmorzar unes torrades amb melmelada de maduixa i un cafè en el bar del davant, es va quedar en estat de xoc en veure aquell llibre. No podia ser, anava pensant enrabiat, ja que per ell aquell fet era una demostració de que el nazisme estava arrelant a la societat alemanya i berlinesa. Esvarat i enfadat de que el tornessin a relacionar amb aquell moviment, va baixar tan ràpid com va poder per les escales, mentre cridava amb el Mein Kampf a la mà dreta:
Qui m’ha posat aquest llibre damunt de la taula?
Tothom se’l mirava amb por, mai l’havien vist tan empipat, ni el seu fill Marwin, que estava amb en Heinrich canviant una bobina de la màquina. Orgullós i sense mirar la cara del seu amo, el treballador que li havia dut el llibre va cridar esperant una recompensa:
He estat jo! He sigut jo!
I en seguit, va deixar el teler on treballava i va fer la salutació romana mentre cridava:
Sieg Heil!
Sense dir-li res, en Barnard va agafar uns teixits que feien servir per netejar que va trobar pel terra, hi va tirar gasolina i els va cremar al bell mig de la nau. Mentre es mirava els ulls d’aquell treballador, li va dir:
Aquest llibre ha de cremar el foc com ho havien fet les bruixes per purificar-se, però em sembla que aquests no es purificaran mai!
Després de tirar el llibre al foc, en Barnard va acomiadar sense dir cap més paraula a aquell treballador que només volia impressionar al seu amo per no perdre la feina. Abatut i sense entendre res de res, aquell home va anar a fora l’empresa per convertir-se en un futur votant del nazisme, tot i que sempre havia votat com en Barnard al Partit Socialdemòcrata i havia admirat al President Ebert. Els temps canviaven. Tots els demés treballadors que es varen mirar aquella escena es varen quedar amb la boca oberta fins que en Barnard els va cridar de males maneres:
Aquí no vull a cap nazi! M’heu sentit? Som demòcrates, estimem a la República i estimem una Alemanya unida! Mai una bandera nazi entrarà en aquesta fàbrica. No serem mai una vergonya per Alemanya.
El dimecres, quan tornava de la feina a casa després d’acompanyar a en Heinrich al seu pis, el llibreter Martin en veure’l per la seva vorera va sortir de la llibreria i li va dir que tenia un llibre per ell que li podria interessar. Endut per la curiositat, va entrar a la llibreria pensant en comprar de pas la revista Der wahre Jacob. El llibreter es va posar ràpidament darrere del taulell i li va donar amb un somriure a la boca el Mite del Segle XX de l’Alfred Rosenberg, un llibre de 700 interminables pàgines. En veure’l amb la creu gamada en el llom del llibre, en Barnard li va canviar la cara de cop i el va rebutjar de males maneres. Un altre cop em relacionen amb el nazisme, s’anava dient, però el llibreter hi va insistir tan que li va regalar a condició de que li expliqués en els seus amics, pensant en els nazis, que ell era un bon alemany. Sorprès de que un veí de tota la vida es comportés d’aquella manera, li va recordar que ell comprava una revista socialdemòcrata, però en Martin no el va voler escoltar. No tenint més remei, en Barnard va agafar el gruixut llibre de tapa dura i va pensar que el podria llegir per entendre més bé la mentalitat del nazisme. Aprofitant que no hi havia ningú a la llibreria a part de la Sophie, que es mirava al seu marit amb menyspreu ja que no guanyava tants diners com abans i no es podia comprar el que ella volia, en Martin li va explicar que els nazis eren el futur perquè el Mein Kampf ara es venia nou vegades més que l’any anterior. Ensenyant-li la coberta del llibre d’en Hitler, en Martin també li va dir que l’havia llegit i li va comentar orgullós:
És el llibre de l’Adolf Hitler, que ens parla de la seva visió del món barrejant els seus records de la seva vida. En ell, ens diu que hem de pensar amb un Reich unificat, amb la figura del Führerprinzip, i ens adverteix del perill jueu i bolxevic. També diu algú del Lebensraum, del pangermanisme i de la raça superior, els aris. Tot això està molt bé, però saps quin és l’únic problema que té aquest llibre? El preu. És massa car. 12 Reichsmarks no els pot pagar tothom i menys ara. De vegades penso que són burros en posar aquest preu.
Després de recalcar-li que aquell llibre seria més venut que la Bíblia tot hi el preu, li va comentar en veu baixa, a cau d’orella, després de que entrés la Klara, que encara estava molt afectada per la mort del seu marit, a comprar el Völkischer Beobachter com era costum, que era un llibre absurd i mal escrit. Sense saber què respondre-li, no l’havia llegit i no ho pensava fer, tenia por que l’embruixés com els altres, li va donar unes monedes pel llibre d’en Rosenberg i va comprar la novel•la Der Zauerberg de Thomas Mann per posar-lo davant del llibre del nazi eslau. Després de saludar a la Klara, que em prou feines va aixecar el cap, i de preguntar-li com estava, en Barnard va sortir ràpidament de la llibreria només pensant que la gent no el veiés amb el llibre. Els rumors de que era nazi es dispararien, pensava. Va travessar el carrer en direcció a casa seva després de saludar al barber Otto i després de canviar de vorera va anar un moment a la botiga de la Matilda a comprar quatre ous que li havia demanat la seva esposa que comprés per fer el sopar. Quan va entrar a la botiga només pensava en el llibre i el va amagar tan bé com va poder darrere del llibre d’en Mann.
La Matilda en aquells moments estava repenjada al taulell plorant desconsoladament. En Barnard, que pensava que era per la crisi ja que la botiga estava buida, va preguntar-li de seguida què li passava i li va donar el seu mocador perquè s’eixugués les llàgrimes. Aixecant el cap a poc a poc, la botiguera li va contestar amb els ulls plorosos i eixugant-se amb el seu davantal blanc:
Els nazis m’han robat!!! M’han colpejat la cara i a sobre la policia s’ho mirava mentre m’insultaven pel fet de ser jueva. Mai m’havia passat això!!!!
Quedant sense paraules, en Barnard va intentar consolar-la dient-li que el nacionalsocialisme era una revolució d’idiotes enmig de gent sensata i que aviat desapareixerien. No tornarà a passar, li assegurava sense massa convicció. Però la botiguera li va recordar aquella conversa que havien mantingut feia temps en què li va dir que no hi hauria un bon endemà i li va augurar de que no anava errada. Pensant encara que era impossible que els nazis poguessin arribar al poder, va abaixar el cap i va comprar aquells quatre ous a 50 Reichsmarks, un preu astronòmic, i li va dir que si mai necessitava ajuda que no dubtés a trucar la seva porta perquè sempre la tindria oberta. Quan va arribar a casa els va explicar a la família el què passava al carrer, els nacionalsocialistes eren el mal, els recordava, i, agafant la mà de la seva mare, que estava molt trista per la crisi, els va demanar a tots que anessin sovint a comprar a la botiga de la Matilda per ajudar-la, ja que ella sempre havia estat en el barri i perquè era una bona amiga de la família. Al cap d’una estona, mentre la Luane i l’Elise feien el sopar i els nens feien els deures a les seves respectives habitacions, en Barnard es va posar a llegir d’una tirada el llibre d’en Rosenberg assegut a la seva butaca. Després de fer les primeres pàgines va pensar que era el llibre més vomitiu que havia llegit mai i creia que era escrit per una ment malalta. No el pensava acabar. Era tan espès i ple de mentides que li va costar de creure que algú se’l pogués creure de veritat i, mentre avançava unes quantes pàgines més, en alguns punts li va fer riure de les bestieses que arribava a dir com la de que Jesús era un ari com els grecs i els egipcis, entre altres. Inclús parlava de l’Atlàntida com si hagués existit de veritat. Quan l’Elise el va cridar per sopar, en voler deixar el llibre a la tauleta es va fer tallar amb una de les pàgines i, enfadat pel tall, enlloc d’endreçar-lo a la prestatgeria amb els demés llibres el va amagar al rebost perquè no volia que embrutés la seva cultura. Una vergonya, anava repetint al rebost.
Les següents setmanes les coses a la fàbrica anaven de mal en pitjor i cada dia els costava més trobar un client que els volgués comprar un teixit. A més, l’última comanda s’havia anul•lat i un client que li demanava pagar al cap de tres mesos ara demanava pagar als nou mesos. Una tragèdia. Els que encara el compraven ho feien a un preu molt baix o, inclús, alguns no pagaven i deixaven l’empresa amb deutes i més deutes. El banc Darmstädter und Nationalbank el trucava cada dia perquè recordés de pagar. En Barnard estava desesperat, mai havia viscut una situació semblant, però pensava que les eleccions del setembre podrien arreglar la situació. La seva esperança es va veure diluïda quan el dia abans de les eleccions una eufòrica Carlene li va explicar que el dimecres 10 de setembre 16.000 persones havien anat al Palau d’Esports a sentir un discurs d’en Hitler, que en aquells temps evitava parlar dels jueus. Ella li va dir que hi havia anat i que estava convençuda de que els nacionalsocialistes eren la solució. Els altres partits els va definir com a corruptes, antialemanys i traïdors. En Barnard la va escoltar amb atenció sense dir-li res.
El dia senyalat, el diumenge 14 de setembre, la família va anar a votar com era costum al Partit Socialdemòcrata i, juntament amb la família Metzler, varen dinar a casa, on l’Elise havia preparat pollastre al forn amb Weisswurst. Tant en Barnard com en Heinrich es miraven aquelles eleccions amb temor i esperança, pensaven que els nazis podrien tenir un bon resultat, tot i que també confiaven en que es podia donar un front d’esquerres. Cap dels dos esperaven en cap cas el resultat que finalment es donaria. Per primer cop els nois varen entrar en la conversa política de taula i entre tots varen fer un debat molt interessant i intens. La Galiana va defensar amb fermesa les seves idees comunistes dient que eren els únics que podrien combatre el nazisme amb justícia i va afirmar que podrien acabar amb les crisis econòmiques i nacionals del capitalisme. En Barnard no hi estava gens d’acord, però ja no sabia què pensar. En Fritz de vegades la contestava dient-li que els comunistes no eren de fiar, però de seguida en veure-li la cara de la seva amiga en voler-li rebatre els arguments va preferir no donar tan la seva opinió. No la volia fer enfadar. A la nit, quan es varen donar els resultats per la ràdio, en Barnard va caure desfet a la butaca. Això no s’ho esperava en absolut. Tot i que havien guanyat les eleccions els socialdemòcrates, els nazis havien tret el 18,4% dels vots, el que representava tenir 107 escons i ser la segona força en un Parlament ingovernable. Empipat i abatut, va cridar enrabiat des de la butaca fent caure del moviment de braços que va fer al seu vas de conyac:
Sis milions de persones s’han tornat boges, ens volen dur cap al precipici!. S’han acabat uns feliços anys.
Aquella nit va ser una nit molt trista a casa dels Klein, i tots varen anar a dormir amb la sensació de que les coses anirien a pitjor. En Fritz no podia entendre com la gent havia pogut votar a aquell partit. L’Elise, que no es creia el resultat, pensava que els conservadors havien manipulat el resultat per deixar governar als nazis, que ella tan temia.
Els següents dies, després de que es confirmés que el conservador Brüning continuaria sent el canceller, en Barnard va deixar de banda momentàniament el seu interès per la política i es va centrar en els problemes a la fàbrica, que cada dia tenia més per culpa dels deutes i la falta de comandes. Trucava i trucava a clients, però res de res. Sabia que si no venien aviat la situació es tornaria insostenible hi hauria de tancar l’empresa que el seu pare havia fundat amb tan esforç. A més, la fàbrica havia de ser pel seu fill, en Marwin, i no el podia deixar-li sense el seu somni de ser empresari. El dimarts 14 d’octubre, a la fàbrica, mentre en Barnard estava a baix revistant un teler amb un treballador, va sonar el telèfon i en Marwin va pujar a dalt per agafar el telèfon. Havien tingut que acomiadar la secretària feia uns dies. Al cap d’un parell de minuts el noi va baixar a baix i li va demanar en el seu pare que es posés al telèfon, que era un trucada important. Ràpidament va pujar al seu despatx pensant que seria el banc que li demanava que pagués. Feia dies que havia d’haver pagat una part del seu deute. Quan es va posar l’auricular a l’orella va sentir la veu d’en Goebbels, que li va preguntar cordialment com estava. Amb una veu aspre, no s’esperava aquella trucada, en Barnard li va dir que havien viscut millors moments i que esperava temps millors. Pensant que li deia això perquè esperava que el nazisme pugés al poder, en Goebbels li va respondre que li volia alegrar el dia i li va demanar que fes el favor de reunir-se amb ell en el bar de l’Hotel Kaiserhof, un hotel de luxe situat en el número 4 de la Wilhelmstrasse, a davant de la Cancelleria, que servia de seu del NSDAP a Berlín en l’últim pis de l’Hotel, abans del vespre. En Barnard no tenia gaire, per no dir gens, interès per reunir-se amb ell, però tenia curiositat per saber què li faria alegrar el dia i va decidir reunir-se amb el líder nazi. Després de que tots els treballadors marxessin al migdia, ja que no hi havia gaire feina, per no dir pràcticament gens, en Barnard es va passar una estona més revisant els últims comptes de l’empresa. Eren terribles i el banc l’havia trucat per dir-li que havia de pagar aviat. Els deutes anaven augmentant i els impagadors ja eren masses. Abans de les set de la tarda, mentre es posava el barret negre per anar a l’Hotel, va començar a patir pensant que el gauleiter li voldria presentar una amiga i tenia por que pogués ser vist per algun conegut, com la xafardera Klara, que ja havia recuperat la seva devoció per saber totes les xafarderies. Rumiant una estona palplantat veient la nau buida amb les llums apagades, sense cap màquina que funcionés i amb un silenci intranquil•litzador, es va quedar uns segons pensatiu recordant com amb el seu pare havien treballat tan per tirar endavant aquella fàbrica. El final no es va poder contenir i va plorar de dolor en recordar com havia canviat tot.
A les set del vespre, en Barnard es va dirigir finalment a peu cap a l’Hotel, on en Goebbels l’esperava en el bar de baix amb una dona alta, rossa i prima amb una cara allargada i un nas afilat. Entrant al bar amb cara de pomes agres, el primer que es va fixar en Barnard va ser amb la dona que acompanyava a en Goebbels. Una altra amiga de baixa moral del gauleiter, va pensar, ja que coneixia per rumors els afers amorosos d’en Goebbels. Però aquella dona era la Magda, la seva xicota en aquells moments i la futura esposa del futur ministre alemany. Després de presentar-li la Magda, una dona autoritària i amb poc sentit de l’humor, el líder nazi va descriure-li exageradament a la Magda com en Barnard havia lluitat a la Primera Guerra Mundial mentre es bevia una cervesa bavaresa de la marca Hofbräu, que en Barnard també es va demanar quan va veure passar el cambrer. Després d’intercanviar quatre paraules cordials, en Goebbels va anar al gra, tal i com li agradava, i li va anunciar que la direcció del NSDAP havia decidit que la seva fàbrica fes els teixits que servirien per fer la bandera nazi amb l’esvàstica. A punt d’ennuegar-se amb la cervesa davant d’aquella surrealista proposta, en Barnard va quedar atordit a la cadira pensant:
Jo tinc que fer les banderes dels meus enemics?.
Quan anava a dir que no, va pensar en la greu crisi que patia en la fàbrica buida i amb les vides dels treballadors que hauria d’acomiadar sinó feia res aviat. A més, perillava la sostenibilitat de la casa si continuaven per aquell camí incert. Orgullós en veure que no li deia que no, en Goebbels li va tocar l’espatlla amistosament i li va dir que volien que un heroi de guerra fos qui teixís la bandera que portaria una nova Alemanya. Distret, pensant en quina decisió havia de prendre, no es va adonar que s’havia begut la cervesa d’un sol glop. Estava desconcertat, podria ser la seva salvació, però hauria de vendre l’ànima al diable, creia. La Magda, que se’l mirava amb estranyesa perquè no responia i bevia tan ràpid, entenia que la coixesa d’aquell home havia tocat l’ànima del seu promès. Sense dir-li que no, en Barnard el va mentir demanant-li temps per pensar-se la proposta perquè tenia entre mans una feina important per fer, li va dir. Mig rient, en Goebbels li va picar ara l’espatlla amistosament i li va dir:
No pensis com un burgès, pensa per al país, per la nació, pels alemanys i pel bé que faràs. No t’agafis La riquesa de les nacions com el teu evangeli.
Però si en Barnard no declinava aquella oferta era perquè pensava precisament com un burgès. Després d’intentar pagar la cervesa, no volia tenir cap deute amb els nazis, en Goebbels, somrient un altre cop, li va dir que de cap de les maneres podia pagar, que tot això ho pagava el segon partit d’Alemanya i aviat el primer partit, li va assegurar confiat amb si mateix. Amb una mirada inexpressiva, en Barnard li va dir amb veu baixa que en breu li diria alguna cosa i que el trucaria. Després de que en Goebbels li donés el seu número de telèfon personal en un tovalló de paper de l’Hotel, en Barnard es va posar el barret i va marxar cap a casa a poc a poc pensant quina era la millor decisió que havia de prendre. Quin dilema, es repetia mentre pensava amb la família, la fàbrica i el Darmstädter und Nationalbank.
Abans d’arribar a casa va veure a una cantonada a uns quants vagabunds que feien molt mala cara. Entre ells hi havia en Wilhelm, que estava molt més prim, i en veure’l li va demanar una moneda. Aturant-se un moment a l’entrada del bar Victorius per veure l’àmbient que hi havia a dins per la finestra del bar, va observar com en Mark estava desolat a darrera la barra perquè no tenia clients. El bar estava buit i sense música. Pensant amb la proposta d’en Goebbels i amb el futur dels seus fills, es va aturar al pis dels Metzler per parlar amb en Heinrich d’aquella oferta. Volia saber l’opinió d’aquell home a qui considerava un amic. Pensava sincerament que li diria que digués que no, i és de fet el que volia sentir per reafirmar-se. Un cop li va exposar l’oferta del jerarca nazi, en Heinrich es va quedar pensatiu a la seva butaca del menjador mentre la Galiana els escoltava des de la cuina esperant que el seu pare digués que no acceptés aquella oferta enverinada. Però en Heinrich, que era conscient de que podria ser acomiadat i que es quedaria sense cap tipus d’ingrés i recordava les penúries que havia passat quan no havia tingut feina, li va dir que acceptés l’oferta. Assentat en la senzilla cadira de fusta, en Barnard va quedar sorprès i la Galiana va quedar tan impactada en sentir el seu pare que sense voler va trencar un plat que estava fregant amb el drap de cuina. Quan li va demanar els motius, en Heinrich es va aixecar i dirigint-se a la petita finestra per veure els vagabunds, els borratxos i les prostitutes que d’en tant en tant passaven pel carrer, va dir-li girant la mirada cap a la seva estimada filla:
Jo odio al nazisme, és el meu enemic natural, però les idees no m’alimenten a mi i a la meva família. Tu Barnard no has viscut mai una situació com les que he viscut jo; no poder alimentar a la meva filla, anar a dormir amb una mica de pa i margarina a l’estomac, demanar caritat, passar fred, no tenir sostre….. per les idees és lluita, és combat, però no s’ha de morir per elles. És absurd arruïnar-se per això.
Entenent les paraules d’en Heinrich, en Barnard el va abraçar per haver-li donat un empenta en la seva decisió i va anar cap a casa seva per explicar-ho a la família. De seguida que va explicar els arguments que l’hi havia donat en Heinrich, tots el varen entendre i li varen aconsellar que l’escoltés per molt que li dolgués. L’Elise va ser l’única que no va voler donar la seva opinió i es va tancar a la seva habitació. Després de passar una nit en blanc pensant en la família, les famílies dels seus treballadors i el Darmstädter und Nationalbank, el matí va trucar des del despatx de la fàbrica a en Goebbels per dir-li que acceptava l’oferta. A en Barnard li semblava vomitiu el què feia, no s’ho podia creure, però sabia que no tenia cap més remei. Satisfet i amb un somriure que se sentia des de l’altra banda de l’auricular, en Goebbels li va dir que d’aquí uns dies passaria un membre del partit per verificar el seu taller i que ben aviat podria posar-se a treballar per ells. Després de penjar el telèfon i amb el seu fill Marwin al costat, va exclamar agafant una ploma estilogràfica del seu pare:
Espero no haver-me equivocat. El diable sempre guanya quan li vens la seva ànima.
La Galiana, que entenia el seu pare però se sentia malament per les seves paraules, va anar aquell dia a casa dels Klein per parlar amb en Fritz del què passava. Volia que entengués la decisió del seu pare, tot i que l’avergonyia, ja que havien passat moltes penúries que no volia que es repetissin. A l’habitació d’en Fritz, el noi estava fent els deures de matemàtiques i en veure entrar la seva amiga els va deixar de banda, a una cantonada de la taula. Conscient de tot el què havien passat, no li va faltar que li digués res i la va abraçar en veure-la tan trista i li va dir:
No cal que m’ho expliquis, us entenc perfectament, sou la meva família i per vosaltres faria el que fos. Tot acabarà bé i aviat l’economia remuntarà i podrem tornar a treballar per altres clients. Jo no hagués acceptat aquesta oferta, però puc entendre el meu pare i el teu pare.
Després d’ajudar-lo amb els deures de matemàtiques, que sempre li costaven i més ara que en Dannel ja no li feia classes després de que sortís amb un noi del barri de Moabit i també perquè el seu pare ja no li podia pagar aquelles classes, varen anar a passejar per la Belle-Alliance-Platz. Passejant pel parc tranquil•lament, un fotògraf desesperat sense feina els va tirar una fotografia agafats de la mà que els hi va voler vendre per dos Reichsmarks. En Fritz, que va comprar la fotografia per caritat cap a aquell home, que feia molta mala olor a alcohol, va guardar aquella fotografia a la seva cartera com un record. Orgullosa de veure a un altre Fritz, a tot un home que a més a més cada cop el trobava més atractiu amb els seus braços més musculats i les seves cames fortes, la Galiana es va anar interessant pel noi. L’endemà, abans d’anar a buscar al seu amic per després quedar amb els altres, la Galiana volia fer-li un petit regal. Tenia pensat comprar-li el llibre d’en Ludwig Renn Nachkrieg, però quan li va preguntar en el llibreter després de buscar-lo per les estanteries, en Martin li va dir amb fermesa que ja no tenia aquell tipus de literatura comunista. Feia dies ja havia demanat que no volia que li portessin més la revista Aufbruch, punt de trobada dels intel•lectuals d’esquerres. En sortir de la llibreria, la Galiana tenia un fort disgust perquè veia com aquell llibreter canviava de males maneres. Després d’anar a buscar al seu amic varen anar a la Potsdamer Platz, on varen presenciar una baralla entre dos homes per unes quantes monedes. Els cops de puny eren tan intensos que la gent es va apartar d’aquells dos homes. Pocs minuts després, just quan va arribar la policia per separar aquells homes, es varen reunir amb els seus amics, en Georg i en Lou, que es passaven els dies empaitant a les noies que hi havia en el Tiergarten i es bevien les primeres cerveses d’amagat dels seus pares per no ser exclosos dins la seva classe. Tot i ser uns temps durs i grisos, per aquells joves semblaven que eren uns temps feliços i començaven a pensar com serien les seves futures vides després del col•legi. La Galiana semblava que era la que tenia més clar com voldria que fos el seu futur. Quan en Fritz els hi volia explicar les seves intencions, en Georg i en Lou els hi varen explicar que els seus pares havien perdut la feina feia unes setmanes i que tenien por del futur que els esperava. En Fritz els va animar dient-los de que aviat canviarien els temps i el s va prometre que ell aniria a la Universitat Humboldt amb la Galiana i que estudiaria Medicina perquè li anaven bé les ciències i li agradava el contacte amb la gent. Sobretot, no volia estar tancat a dins una fàbrica de mala mort com el seu pare, deia convençut.
Al cap d’uns dies, tal i com havia dit en Goebbels, es va presentar a la fàbrica dels Klein un home vestit amb l’uniforme del partit de color negre i amb un braçalet vermell amb l’esvàstica. L’home, sense ni dir Guten Tag, es va limitar a dir que venia de part d’en Goebbels. En Marwin, que va ser qui el va atendre a la porta de l’entrada de la fàbrica, en acompanyar-lo cap a dins la nau va observar que aquell home tenia la mirada perduda i que li parlava amb menyspreu i arrogància sense treure’s la gorra negra. Quin mal educat, pensava mentre se’l mirava amb terror. Després de mirar les màquines i els treballadors molt per alt fent veure que s’interessava, en Marwin el va conduir molt amablement cap al despatx del seu pare. Un cop va pujar a dalt amb el cap ben amunt, en Barnard, que l’esperava des de la seva butaca, li va pregar que s’assegués a la cadira. Sense dir-li Guten Tag, abans d’asseure’s es va presentar amb el nom de Rudolf Hess. Era el secretari del partit nazi i la mà dreta d’en Hitler. En Barnard, que havia sentit parlar d’aquell home nascut a Egipte i coneixia el seu fort antisemitisme, va quedar espantat de tenir a un home tan important dins del NSDAP a la seva fàbrica i es va posar a mirar la ploma del seu pare per desviar l’atenció. No el volia mirar de cara per la vergonya que estava sentint de fer el que estava a punt de fer. Traient quatre papers del seu maletí, en Hess li va parlar amb fredor sobre com volien els teixits, amb unes mides molt concretes, i li va dir que necessitarien per d’aquí quinze dies 4 tones de teixits amb la bandera nazi per celebrar l’aniversari del putsch de 1923, aquell cop d’Estat que en Barnard s’havia alegrat de que fracassés. Després de fer quatre números amb un paper i un bolígraf que tenia per només firmar les nòmines, en Barnard li va dir que no tindrien problemes, que només haurien de contractar un parell d’obrers més. Mirant-lo amb atenció, en Hess li va dir de la seva habitual forma suau però directe:
A mi també em varen ferir com a vostè a la guerra. Però a mi dos cops. Una ferida va ser per metralla i la segona va ser per una ferida de bala al pulmó esquerre quan lluitava a Romania. Aquella guerra ens ha marcat a tots. Maleïts jueus, varen ser uns traïdors! No sap pas com els odio.
Sense que en Barnard li digués res perquè sentia molta por d’aquell home, en Hess es va aixecar de cop de la cadira i li va donar la mà i va baixar a baix per mirar un altre cop els telers. Donant un últim cop d’ull als obrers, no es va fixar que n’hi havia dos de jueus que se’l miraven amb terror. Si haguessin pogut l’hi haguessin ficat el cap a les pues dels telers. El dilluns següent, la fàbrica dels Klein tornava a produir, però sense l’alegria de cap dels obrers perquè alguns sabien que estaven teixint la bandera que els podria portar al desastre més absolut. En Heinrich no gosava mirar-se aquella bandera vermella amb l’esvàstica que li sortia al davant seu i, per oblidar el què feia, abans de tornar a casa es bevia un xarrup de whisky que tenia amagat a la seva taquilla.
Mentre l’empresa es revifava, els veïns veien cada cop més l’aproximament dels Klein amb el nazisme, però la majoria no gosava jutjar-los. Els rumors de que treballava pels nazis eren ja una realitat i era evident per tots a qui votava la família Klein. Molts ja votaven o es declaraven obertament partidaris del nazisme com la Carlene, tot i que abans de la crisi mai haguessin aprovat l’antisemitisme, el pangermanisme, el lebensraum i la lluita violenta contra el comunisme. En Barnard, preocupat pel què pogués pensar la gent, sobretot la botiguera Matilda, anava de casa en casa i de botiga en botiga per explicar que ell no sentia cap admiració cap al nacionalsocialisme. Quan li va explicar a la Matilda els motius del per què havia acceptat aquella oferta, ella li va respondre amb el cap abaixat mirant al taulell de fusta:
No s’ha d’excusar de res….. L’entenc….. Molts dels meus clients estic segura de que ara són votants dels nazis, ara hi són a tot arreu, però no per això puc deixar de vendre’ls coses perquè sinó no podria alimentar a la meva família que per culpa dels nord-americans i el nefast govern alemany han deixat a tots els meus sense feina i sense sou. Barnard, són temps difícils, ja el vaig avisar, però no vull morir de gana per culpa d’aquests.
El dijous 8 de gener de 1931, en Heinrich es va dirigir al despatx d’en Barnard a la fàbrica per demanar-li poder fer hores extres. Estranyat de que ell, que sempre havia defensat una jornada laboral de 8 hores i fins i tot de 7 hores, li demanés ampliar la jornada, li va preguntar si tot anava bé a casa. Potser havien tingut un contratemps, pensava. Emocionat, en Heinrich li va contestar:
Sí, tot va bé, molt bé de fet, però la meva filla, tot el que tinc, l’any que bé farà 16 anys i m’agradaria poder-li pagar uns estudis com es mereix. Ella està molt il•lusionada amb això de pintar i en l’art, i li faria il•lusió poder anar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Viena.
De seguida en Barnard el va entendre perfectament, ell també volia el millor pels seus fills i era conscient de que ell no tenia problemes per oferir-los un futur; en Marwin treballava a la fàbrica guanyant-se un bon sou, en Fritz aniria a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina si volia i la Katrina no tindria problemes en estudiar a on fos. Tot i que pensava que aquella decisió afectaria al seu fill, va contestar-li amb rotunditat:
No, no faràs més hores!.
Amb el seu caràcter senzill i afable, en Heinrich li va dir amb tristesa i veu baixa que ho entenia perfectament mentre s’agafava la seva gorra blava de treball amb força i resignació. Però en Barnard va continuar la seva contestació dient-li:
No, no faràs més hores perquè t’augmentaré el sou per tal de que la Galiana vagi a Viena. Però només et poso una condició. Aneu amb tacte en dir-li en el meu fill, que ja saps que està en aquella edat on els sentiments prevalen abans que la raó. No vull que acabi com en Nietzsche. Ja m’entens.
Després de jurar-li que així ho faria i d’encaixar-li la mà en senyal de gratitud, en Heinrich va tornar al seu teler il•lusionat pensant que podria complir el somni de la seva filla, que tot i això el podria pagar gràcies als nazis. Quan va tornar a casa i els va explicar a la família aquell augment de sou i la possibilitat de que la Galiana pogués anar a Viena, ella de seguida es va posar molt contenta però també va explicar que s’ho hauria de pensar millor perquè li feia molta pena deixar Berlín, els amics i la família encara que fossin només un parell o tres d’anys. De fet, no volia deixar Berlín per una raó: en Fritz, però encara no tenia clars els seus sentiments. En pensar-se el motiu del per què la seva filla encara no es decidia, en Heinrich li va dir que de moment no en parlés fins l’any següent i li va demanar que anés amb tacte amb el seu amic. Posant-se vermella, la Galiana li va canviar ràpidament de tema, ja que no volia demostrar els seus sentiments. No li agradava gens mostrar els seus sentiments a casa. Assentant-se a la cadira per llegir les últimes notícies, en Heinrich li va dir a la seva filla:
Saps què farem? Portarem a en Fritz al cinema Gloria Palast com varen fer la seva família amb tu.
Mirant la cartellera del diari, en Heinrich li va dir:
El portarem a veure l’Àngel blau del director Josef von Sternberg, on en Gerd em va dir l’altre dia a la feina que hi actua molt bé l’actriu Maria Magdalena Dietrich, la Marlene. Segons ell és una pel•lícula basada en el llibre del germà de l’escriptor favorit d’en Barnard, en Heinrich Mann, el Professor Unrat. Per tant, és perfecte. Què et sembla la meva idea?
Contenta pel gest del seu pare, la Galiana es va canviar de roba a la seva petita habitació, es va posar una mica de colònia i se’n va anar de corrents cap a casa dels Klein per explicar-li a en Fritz que el portaven al cinema, proposta que el va posar molt content. En Barnard, que escoltava la conversa des de la seva butaca, li va cridar en el seu fill en to de broma que no s’enamorés de l’actriu perquè tenia una bellesa excepcional amb una gèlida mirada.
Mentrestant, els amics de la Galiana i d’en Fritz, en Georg i en Lou, que els seus pares no trobaven feina per enlloc tot i buscar-ne com bojos, ja havien tingut que abandonar els pisos on vivien per anar als menjadors socials de l’Alexanderplatz. Estaven en una situació molt precària i agonitzant. Els dos nois varen tenir que deixar els estudis, només feien un àpat al dia i al cap de poc varen tenir que vendre la seva força com a mà d’obra per poder ajudar a casa. En Georg treballava en una important fàbrica d’acer del districte de Wedding i en Lou treballava en el complex siderúrgic Otto-Wolff-Konzern. De seguida varen passar de ser nois a ser adults. Després de les seves llargues jornades laborals d’onze hores que no s’acabaven mai més; freqüentaven als bars, fumaven cigarretes i es preocupaven per l’estabilitat de les seves respectives famílies. Poc temps després i gràcies als seus salaris, les famílies d’en Georg i d’en Lou varen anar a viure a l’oest de la ciutat en un edifici humil de 16 llogaters més, amb poc espai i un pati de darrere sense llum. El lavabo es trobava a l’escala i les dues famílies el compartien. A baix l’edifici hi havia un bar on es reunien els homes després de treballar per beure’s unes quantes cerveses. Les baralles eren habitual i sovint hi freqüentaven prostitutes. Allí ningú s’interessava per les notícies, tenien problemes més diferents que la política, l’economia nacional o els problemes socials.
Com que estaven sempre sols, ja que els amics treballaven i treballaven, en Fritz s’atrevia cada cop més amb la Galiana i li parlava tota l’estona de la seva idea d’estudiar junts a la Universitat Humboldt. La Galiana, que no li volia explicar els seus desitjos d’anar a Viena, que encara no tenia clar, li deia que eren uns afortunats per poder continuar fent el què ells volien mentre observaven un panorama desolador amb cada cop més gent amb l’aigua al coll i amb més famílies vivint en l’absoluta misèria. Per ajudar als seus amics necessitats, que cada vegada vestien més malament amb roba vella i esparracada, ja que havien de donar tot el salari a casa, i a més estaven més prims perquè ja no feien ni un àpat consistent i a la feina els explotaven de males maneres, la Galiana va pensar en vendre alguns dels seus quadres en el mercat de davant la Catedral. Posant una petita paradeta amb l’ajuda d’en Fritz, ensenyava amb molta energia els seus quadres que impressionaven a la gent pel seu realisme, però que ningú estava interessat en comprar, ja que una majoria no podia destinar uns quants Reichsmarks per comprar-los i menys pensaven comprar un quadre pintat per una nena. Era una mala inversió, pensaven. Quan es reunien amb en Georg i en Lou després de que pleguessin al vespre de treballar anaven veient el canvi radical que anaven fent els seus amics; estaven més cansats, anaven bruts de la feina, les ungles les tenien negres de la grassa que remenaven, la roba no els cobria del fred i ells varen canviar els habituals passejos pel Tiergarten i la Potsdamer Platz per tancar-se en el bar Victorius per assaborir una bona cervesa mentre contemplaven descaradament les corbes de la Diane. En Lou es va tornar més atrevit amb les noies i a totes les que trobava boniques els hi proposava anar a donar una volta per l’Unter den Linden, però totes el rebutjaven perquè anava molt mal arreglat i molt despentinat. A més, l’olor a taller i suat no era precisament encantadora per aquelles noies.
El dimecres 1 d’abril, al vespre, varen anar tots junts en un bar on freqüentaven sovint els dos nois. Era el bar de l’Hotel Esplanade, situat a la Potsdamer Platz. Caminant tranquil•lament per la Leipzigerstrasse es varen topar just a l’entrada de la Potsdamer Platz, a tocar de la floristeria de la Carlene, uns quants homes de les SA cridant consignes i repartint uns fulletons. En Fritz i la Galiana es miraven aquells paramilitars amb temor i odi, mentre en Georg i en Lou no en feien massa cas dels seus crits. En ser més a prop d’ells varen poder escoltar com aquells homes armats i vestits amb el seu uniforme de color bru cridaven consignes contra en Hitler i contra el partit nazi per, segons ells, haver-los traït a ells i al socialisme nacional. Les SA eren indisciplinaries i tothom ho sabia, i pocs els varen fer cas. Passant per davant d’ells sense mirar-los, els nois no es varen aturar quan els hi varen voler donar un fulletó i varen continuar direcció a l’Hotel. De seguida que varen entrar es varen asseure a darrere dels gruixuts vidres del bar de l’Hotel, en una de les taules més apartades de la barra. La Galiana s’hi va sentir observada davant la mirada de tots els clients masculins del bar. En Georg, que era el que més freqüentava als bars després de plegar de treballar, es va aixecar per demanar quatre cerveses ben fredes a la barra. En provar-la amb curiositat, en Fritz de poc va agitar de la que va ser la seva primera cervesa, una Berliner Weisse, que li va portar el cambrer Julius, un antic combatent de la Primera Guerra Mundial que havia perdut un ull a la batalla de Tannenberg. Era un home alt, prim, amb el cabell curt i moreno i amb un petit bigoti que amagava una cicatriu al llavi de dalt. Es notava que havia patit per culpa de la guerra perquè tenia una expressió freda i autoritària. Mentre els dos nois parlaven de les seves condicions laborals; no tenien descansos ni per menjar ni un moment, cobraven la meitat que l’obrer que treballava a la fàbrica Klein, estaven maltractats pels seus capatassos, la feina era perillosa i sense control, no hi havia higiene… en Fritz i la Galiana veient de primera mà la injustícia del sistema. En Lou, que era el que més disgustat estava amb aquella situació perquè aguantava menys que en Georg el treball físic i el fet d’anar sempre brut, amb la vestimenta de l’esclau, que ell en deia, el disgustava molt i els va dir mentre es demanava una segona Berliner Weisse:
D’acord que vivim en un país amb una forta crisi econòmica, però el que cada dia veig a dins de la fàbrica crec que és una crisi social que ningú veu o vol veure. És injust el tracte que em tenen cap a mi, no és normal que em facin treballar vuit hores seguides al matí sense poder menjar ni descansar i a la tarda, després de dinar amb una hora, tingui que anar a treballar tres dures esgotadores hores més. Amb mi treballa un home gran que casi no s’aguanta i l’amo de l’empresa el fa treballar igual de dur per tal de que ell no hagi de fer res. És un autèntic mantingut! I a sobre es queixa del sistema perquè no és just amb ell.
Posant-se a plorar de ràbia en veure’s les mans brutes i plenes de talls, va continuar enrabiat:
És una vergonya el que veig, una autèntica vergonya, i ningú hi fa res. No hi ha cap control, i a sobre els empresaris es fan passar per víctimes quan ells són uns opressors i els veritables culpables de les crisis perquè són uns incompetents i uns corruptes.
En Georg anava fent que sí amb el cap i en Fritz va entendre que aquest no era el camí pel qual havia de seguir Alemanya. No simpatitzava del tot amb el comunisme com la seva amiga, però entenia que s’havia de fer una cosa i que havien de canviar. A partir de llavors va decidir acompanyar amb més freqüència a la Galiana en les seves tertúlies. Algun dissabte anava a les trobades amb altres simpatitzants comunistes a l’oficina de la 3º Internacional per l’Europa de l’Oest del búlgar Georgi Dimitrov. Però en Fritz continuava anant aquest llocs per la seva amiga. Un dia la volia portar a veure l’òpera d’en Kurt Weill, Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, però va fer tard en comprar les entrades i finalment li va comprar un llibre que tant desitjava, el Die Göttinnen, una novel•la d’en Heinrich Mann, que tan fascinava i impressionava als joves per la seva rebel•lió contra el món burgès. Aquest canvi d’en Fritz no li va passar desapercebut a la Galiana que, veient com ja s’havia fet tot un home, pensava que potser era el moment d’explicar-li que tenia pensat anar a Viena, tot i que cada cop la capital austríaca la veia més lluny del seu pensament.
Mentre la Galiana pensava cada cop més amb en Fritz, la crisi avançava per Alemanya d’una manera brutal; en els carrers de Berlín augmentaven les tensions que també es vivien en el Reichstag, on els nazis feien tots els possibles per desestabilitzar el govern d’en Brüning, i les SA es manifestaven violentament pels carrers en busca de comunistes. Aquelles accions tenien molt preocupats tant a en Barnard com a en Heinrich, que tenien por de que els seus fills es veiessin involucrats en una disputa d’aquelles. En Heinrich li va demanar a en Fritz que sobretot vigilessin quan anessin a concentracions o en reunions polítiques en el baluard del KPD en el carrer Wallstrasse o en el grup de resistència Neu Beginnen, i li exigia que acompanyés sempre a la seva filla perquè sabia que ella s’implicava molt en aquells temes i intentava sempre està al peu del canó. No li agradava, però no li podia dir que no a la seva filla. En Fritz li va collir les paraules i li va assegurar que no els hi passaria res, que eren prudents, li va assegurar, i que mai es ficaven en problemes, li repetia. En veure’l preocupat per aquell ambient, li va explicar amb sinceritat que quan veien que hi podia haver perill marxaven corrents a casa. De fet, la Galiana odiava les armes i no li agradava que alguns dels seus companys, sobretot els membres de la Lliga Roja de Combatents, pensessin en provocar una revolució violenta i armada. Entenia que els enfrontaments amb els nazis no tenien sentit perquè aquelles picabaralles les aprofitaven precisament els nazis per la seva propaganda. Creia que els havien de desestabilitzar en el Parlament i criticava la política del líder comunista, l’Ernst Thälmann, d’atacar als socialdemòcrates enlloc dels nazis. Tampoc li agradava que molts dels seus companys definissin el partit socialdemòcrata com a feixista.
El juliol de 1931, Alemanya va estar a punt d’arribar al col•lapse econòmic, ja que les mesures del canceller Brüning de forts augments d’impostos, reducció de salaris i de més sacrificis no varen produir els fruits esperats. Totes aquelles accions, que no afectaven a la fàbrica Klein perquè continuaven treballant cada dia més per als nazis, tot i que a contracor, varen provocar múltiples manifestacions als carres de Berlín. Tant en Fritz com la Galiana es manifestaven juntament amb els seus amics reclamant millores socials, econòmiques i polítiques. Volien canviar el món i creien que ho aconseguirien. La Galiana se sentia molt a gust en aquell ambient reivindicatiu i estava convençuda de que podria arribar una revolució que canviés per sempre el país com havia passat a Rússia, tot i que ella esperava que no hi hagués després una Guerra Civil. En el barri on vivien el nivell de vida continuava baixant dràsticament i afectava cada cop més als més propers a la família Klein; la Matilda venia poc i a sobre li robaven sovint, el llibreter Martin estava tan endeutat que li era impossible poder fer dos àpats al dia, la Klara demanava caritat, tot i que treballava en una empresa tèxtil unes hores, la pastisseria només venia pa i en veure que tampoc es venia en Richard el va rebaixar de preu, l’Albert i la Helga no paraven de contreure deutes de forma perillosa, la carnissera Maria venia molt poca carn i sempre se li acabava podrint, la Carlene se li pansien les flors en no trobar compradors i tenia la mare malalta sense que pogués rebre atenció mèdica perquè no li podia pagar, el bar Victorius sempre estava buit, igual que la perruqueria de l’Otto, el músic Wilhelm cada vegada més estava fet un boixet, igual que l’endevina Anne, que fugia sempre que veia els homes de les SA amb les seves porres a la mà passejant pel barri com si ells fossin l’autoritat. Diverses famílies es varen veure abocades a abandonar el barri en busca de llars més barates en els suburbis de la ciutat, on les condicions socials, higièniques, ambientals i econòmiques eren nefastes. Tot aquest clima provocava dia a dia que les tensions entre la població augmentessin i les baralles per ser el primer en regirar les escombraries es varen fer habituals. Però el que realment va impactar en el barri va ser quan es va saber que en Johannas havia mort l’últim diumenge desnodrit en el seu pis. Els seus pocs diners que tenia els donava en els seus fills que s’havien quedat a l’atur i ell es va quedar aviat sense res i es va tancar en el seu pis de sobre la botiga de la Matilda esperant la mort per no ser una càrrega per als seus fills.
Pel que fa a la família Klein; la Luane, per por de ser atracada, no anava mai sola pel carrer i sempre vestia de forma senzilla i patia constantment pels seus fills, sobretot per la Katrina, que encara era una nena i sabia que eren l’objectiu de molts homes que es passaven les hores al bar sense saber què fer a part de beure com unes esponges. En Marwin va perdre molts amics que varen abandonar la ciutat per anar al camp, on les condicions no eren gaire millors, i la Katrina es va habituar a veure que molts dels seus amics deixaven el col•legi en no poder pagar-lo i els veia pel carrer mig desnodrits i sense material escolar. Alguna seva companya havia venut, amb el consentiment dels seus pares, el seu cos per unes quantes monedes tot i la seva curta edat. Es va fer habitual veure a davant de casa dels Klein a gent que havia perdut la casa, dormien al carrer i pidolaven demanant diners o menjar. En aquell mes, a prop del barri, s’hi varen construir menjadors populars, on de seguida es varen omplir de gent molt necessitada i afamada. Alguns d’ells abans havien treballat de banquers, joiers, comercials, cambrers, fusters, paletes…. però ara no trobaven feina per enlloc tot i està disposats a treballar a qualsevol feina. A mesura que passaven els dies la gent es tornava més violenta en busca d’alguna cosa per menjar. Sovint molts d’aquestes persones, com en Wilhelm o l’Anne, trucaven desesperats a la porta dels Klein, on la Luane i l’Elise els donaven un tros de pa a canvi de que no els molestessin.
Al cap d’uns dies, en Conrad, la Felda i la Greta, que aquesta continuava sense voler treballar perquè no es volia separar dels seus pares, varen tenir que tornar-se a instal•lar a casa dels Klein perquè tenien por de que els passés alguna cosa davant de tanta inestabilitat. Els carrers de Dresden no varen ser exempts de la violència política. De seguida en Marwin va veure que no hi havia suficient espai a casa. La Greta es passava el dia al lavabo i no tenia intimitat a casa, ja que l’Elisabeth a vegades es quedava a dormir i ja no es podien allotjar al tercer pis, que ara ocupaven els seus avis i la Greta. Tampoc li agradava que la seva àvia Felda, que era una fervent catòlica i tradicionalista, el critiqués per dormir amb l’Elisabeth sense estar casats. Una vella bruixa, la definia en Marwin. De fet, el criticava perquè no volia que el seu nét sortís amb una estrangera. Ella volia que sortís amb una alemanya del nord, una dona com cal, li deia que necessitava. Per aquest fet, el noi va decidir anar-se’n a viure a casa de l’Elisabeth situada a Mitte. La Luane òbviament no volia que el seu fill, que en prou feines tenia 18 anys, marxés de casa, però entenia la seva decisió i la va respectar. Ja era gran per marxar de casa. En Barnard en una altra època s’hi hagués posat fort perquè es quedés a casa, però estava tan capficat pel que pensaven els seus veïns per estar treballant pels nazis que no estava per la família. A la fàbrica, a més, cada dia tenia que rebutjar aturats que li pregaven que els contractes. Estaven disposats a cobrar una quarta part del què cobraven els altres treballadors, però era impossible contractar-los perquè tot i que havien augmentat la productivitat, sabia que els teixits que feien pels nazis es podien acabar algun dia i ja havia augmentat la plantilla de 15 a 25 treballadors i no en podia i no volia pagar a cap més. A part de que quanta més gent sabés que treballava per als nazis més rumors hi haurien de que era un nazi, pensava.
Durant aquell any a Berlín i a les principals ciutats alemanyes els nazis i les SA varen provocar greus episodis antisemites aprofitant que la gent estava per la crisi. El dilluns 14 de setembre de 1931, en Fritz i la Galiana després de sortir de l’institut es varen trobar a la Potsdamer Platz i varen anar com feien sovint a la botiga de la Matilda per comprar alguna pasta per berenar. La Matilda sempre els reservava les millors pastes i les galetes més bones per ells i xerraven una estona tots tres sobre política, sobre el barri, sobre els veïns o la història de la ciutat. La Matilda els explicava amb tot detall les botigues que hi havia en el barri abans de la guerra i els parlava de que quan era jove anava amb un noi alt i fort en el Cafè Bauer. Gràcies a aquella respectada botiguera en Fritz s’anava interessant més en aquell barri que tan apreciava. Però, aquell dilluns, quan varen entrar a la botiga varen trobar-se a una Matilda molt diferent. En Fritz es va adonar de seguida que no somreia com feia sempre i que es movia més a poc a poc i mig encorbada. La seva cara era diferent a l’habitual. La Galiana va veure després que tenia un blau a l’ull dret. Preguntant-li què li havia passat, la Matilda se’ls va mirar sense dir-los res i segons més tard es va posar a plorar mentre intentava agafar una ampolla de llet d’un prestatge de darrere del taulell. Impactats pensant que un vagabund l’hauria atracat, els dos nois es varen mirar desconcertats entre ells sense saber com tenien que reaccionar i es varen quedar palplantats davant del taulell. Esperant que la Matilda s’eixugués les llàgrimes, la botiguera es va posar de cop seriosa i amb els ulls vermells de tan plorar els hi va dir posant-se la mà a la cara per tapar-se l’ull blau:
Fa dos dies vaig anar amb el meu germà a celebrar el fi d’any jueu en una sinagoga del Kurfürstendamm. Tot va anar bé, va ser una celebració com sempre, però quan vàrem sortir de la sinagoga allí ens esperaven les SA amb les seves porres i els seus fuets i ens varen atacar sense contemplacions. A mi i en el meu germà ens varen clavar més de 10 cops de porra, en els meus companys jueus tant del mateix, i quan venia algú a ajudar-nos també rebia cops de porra. Va ser terrible! Si haguessin pogut aquells animals ens haguessin matat a cops.
Cridant de ràbia en recordar aquells fets, va continuar: Imagineu-vos que els nazis arribin al poder, aquest serà el nostre destí. El nostre poble té la soga al coll.
Amb la cara seriosa davant d’aquella declaració, la Galiana li va dir que ho tenia que denunciar immediatament i fer-ho públic perquè el poble tenia que conèixer la veritable cara del nazisme. Pensant-s’ho una estona amb els braços repenjats al taulell i mirant pel finestral de la botiga com els veïns del barri com el perruquer Otto no s’havien interessat pel seu estat en veure-la amb el blau a la cara, li va dir que no ho podia fer ja que no volia tenir problemes. Qui s’interessaria ara per una pobra jueva, anava dient. Entenent-la, però sabent que no es podien quedar amb els braços creuats, la Galiana li va insistir en anar a la policia per denunciar aquells fets i li va assegurar que tenia que estar tranquil•la perquè l’alcalde de la ciutat era en Fritz Elsas del Partit Democràtic Alemany i que no permetria aquells fets. Veient el valor i la insistència d’aquella noia, que estava convençuda de les seves paraules amb els seus ulls verds que transmetien tota l’energia que necessitava, la Matilda va fer el cor fort i va acceptar per ella anar a la comissaria. En Fritz i la Galiana la varen acompanyar. La Matilda va denunciar al membre de les SA Wolf Heinrich Graf Helldorf, que per aquella denuncia i d’altres es va tenir que amagar de la policia fins que va ser detingut el novembre de 1931, però va ser alliberat al cap de tres mesos i va acabar sent el cap de la Policia de Potsdam.
A l’octubre de 1931, en Hitler, que acabava de perdre la seva neboda després de que aquesta se suïcidés el dijous 17 de setembre per una forta depressió que li va causar el seu tiet; es deia que l’obligava a mantenir una relació amorosa i la controlava com un marit gelós, es va reunir amb el president Paul von Hindenburg per trobar una solució al problema parlamentari que viva Alemanya amb un canceller que no tenia la majoria en el Reichstag. Aquella trobada va ser vista amb molt de temor per la família Klein, que pensaven que el vell mariscal de camp voldria posar a aquell caporal austríac com a canceller. Que està boig el President?, anava renegant en Heinrich per la fàbrica. La Galiana volia convèncer en els seus companys de militància per manifestar-se si en Hitler era designat canceller i en Fritz li demanava en el seu pare que si es produïa aquest fet deixés de treballar per als nazis. Però en Barnard creia fermament que en Von Hindenburg no col•locaria mai a en Hitler com a canceller perquè uns amics seus que eren propers al President li havien explicat que odiava a en Hitler i que per mofar-se’n d’ell l’anomenava caporal, el rang més elevat que en Hitler va assolir a la Primera Guerra Mundial. Després de que se sabés que la trobada havia anat fatal; en Hitler encara estava deprimit per la mort de la seva neboda i estava com absent durant la trobada amb el President, la família Klein i la família Metzler varen anar a dinar el diumenge en el bar Victorius per celebrar-ho i de pas per fer petar la xerrada. Tots ja parlaven obertament de les seves posicions polítiques i ningú amagava el seu temor a una possible revolució de conseqüències nefastes per al poble alemany. Però, enmig d’una de les converses polítiques que hi havia damunt la llarga taula de fusta, per sorpresa de tots la Felda va manifestar convençuda que la solució havia de passar per un govern fort i unit dirigit per en Hitler. Sentint el nom d’en Hitler, tots es varen quedar en silenci. La Luane no sabia ni on amagar-se davant les paraules de la seva mare, i en Fritz li va preguntar sense embuts, agafant el got d’Afri Cola amb força i mig enrabiat:
Tu saps què és el nacionalsocialisme i què vol?
Quedant-se en silenci veient que la seva revelació no havia agradat a taula, ni tant sols a en Conrad, el seu marit, que no deixava de mirar el plat de xai amb patates xafades per no mirar les cares de la seva família, va respondre segura, mirant-los a cadascú als ulls:
Jo no sé ni què és ni què vol el nacionalsocialisme, ni sabia que en Hitler era el nacionalsocialisme.
Continuant mirant a banda i banda de la taula, orgullosa va exclamar:
A mi no m’agrada la política, tant me fa. Jo creia amb el kàiser, en Guillem II, i amb la monarquia Hohenzollern, però en Hitler diu coses que tenen sentit quan el sents i és l’únic que es capaç de treure’ns d’aquesta situació per moure a la gent per encaminar-les en un únic objectiu, sortir de la ruïna per tornar a ser una Alemanya forta i unida com l’havia volgut l’Otto von Bismarck, el nostre canceller. O és que vosaltres us agrada la barbàrie bolxevic? Que no veieu el què passa a la Unió Soviètica? Tots es moren de fam i el qui aixeca el dit es afusellat! O a Espanya? Allò és un caos i es nota que és la porta de l’Àfrica. O a Estats Units? Allà ningú treballa ja i tots estan vivint en els menjadors socials amb els negres! O us agradà aquests del Poble Sant que tenen una llengua de serp. Són pitjors que les rates.
Fent que no amb el cap i molt indignat davant les paraules de la seva àvia, en Fritz li va intentar respondre que anava molt errada, però la Galiana el va agafar pel braç dret i a cau d’orella li va dir que ho deixés, que no tenia sentit encetar una conversa que no portaria enlloc. Després d’un silenci i d’unes quantes mirades que deien molt, varen començar a parlar d’altres temes que no fossin polítics com l’últim combat de boxa d’en Max Schmelig, que tan li agradava a en Marwin. Parlant de boxa en Conrad es va animar i per intentar aigualir les paraules de la seva esposa va donar sempre la raó a en Barnard i els va convidar a tots a fer un xarrup de conyac. Després del dinar, en Fritz i la Galiana varen anar a veure la pel•lícula Berlín Alexanderplatz de l’actor berlinès Heinrich Georg, vinculat fins llavors amb l’esquerra, però que més endavant prestaria prestigi als nacionalsocialistes.
Amb els primers freds del novembre de 1931, els vagabunds que en prou feines tenien roba que els cobrís el cos intentaven refugiar-se a on podien i uns quants varen forçar la porta de la llibreria d’en Martin per cremar els llibres per escalfar-se. Marx, Nietsche, Kant, Hegel, Mann, Engels, Bauer, Von Zimmermann varen servir per escalfar a quatre vagabunds que havien perdut la raó per les condicions en què es trobaven. L’endemà, quan va anar a obrir a les set del matí la llibreria i va veure tots els seus llibres reduïts a cendres a en Martin li va agafar un atac de ràbia tan gran que a partir de llavors va decidir aniria sempre armat amb dues pistoles Luger Parabellum de 9mm. Irritat i no fent cas a les súpliques de la Sophie perquè es calmés, va penjar una esvàstica a darrere del taulell i no va tenir mai més a la venda llibres d’en Marx, Hegel o d’en Kant entre altres. Aquests homes havien portat la follia dels homes, deia convençut. Cansada dels seus canvis d’humor i, sobretot, de que no guanyés suficients diners, la Sophie el va abandonar el següent dia per anar-se’n amb un altre home més ric del nord de la ciutat. Amb la pèrdua de la Sophie, en Martin va caure en una depressió i encara es va radicalitzar més amb les idees i va abraçar amb força l’àguila nacionalsocialista. Barrejant ja tots els conceptes, culpava a la República de que la seva dona l’hagués deixat perquè estava convençut de que els hi havien donat masses llibertats, tot i que abans havia defensat que les dones poguessin votar, tal i com es va permetre en la República. En veure’l fotut per la pèrdua de la Sophie, en Barnard l’anava a veure després de treballar i li aconsellava que no portés armes al damunt i de forma tan visible per sobre el pantaló. Li explicava que les armes només portaven a més morts, però en Martin li va exclamar que tant li feia, que s’hi s’havia de lluitar es lluitava, i que si tenia que canviar la seva manera de pensar la canviaria com la Sophie havia canviat d’home. Abans en Martin sempre havia votat al Zentrum i ara tenia clar a qui votaria. No ho dissimulava gens ni mica i intentava sempre que podia convèncer als seus clients perquè votessin el mateix que ell. Els nazis eren el progrés, deia convençut. Els comunistes i els capitalistes ens han arruïnat, assegurava. Els jueus són escòria, afirmava.
A finals d’any, quan la situació econòmica a Alemanya estava més complicada, sobretot després de que tanquessin el juliol d’aquell any els dos principals bancs alemanys, el Darmstädter i el Dresdner, la Galiana va aprofitar un dels moments que estava sola amb en Fritz per explicar-li que volia anar a Viena a estudiar. Portava tot el dia pensant com dir-li, però cada cop que i pensava tenia menys clar com ho tenia que fet. Mentre estaven prenent un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade i observaven com nevava a fora deixant enfarinada la Potsdamer Platz i els tramvies s’anaven aturant a la plaça per deixar baixar els passatgers, la Galiana li va demanar anar a caminar pels voltants de la Porta de Brandenburg per veure com la neu cobria els edificis emblemàtics de la Pariser Platz. Mentre caminava per damunt de la neu, la noia anava pensant que podria pintar la Unter den Linden nevada amb les carrosses vermelles tirades pels cavalls que aguantaven estoicament el fred. Quan varen entrar a la Pariser Platz, la Galiana li va preguntar, mentre s’escalfava les mans per l’intens fred:
Què penses fer després d’acabar els estudis? Penses estudiar Medicina a la Universitat Humboldt? Les teves notes han millorat molt i podràs estudiar a on vulguis si no et desviés del camí.
Veient que alguna cosa li estava passant per al cap a la seva amiga, que estava més callada del normal, li va contestar mirant-li els seus ulls verds:
Et conec com una germana i per sort no ho ets. Va, diguem què et passa? Tot el dia que estàs ruminat alguna cosa i estàs com absent. Tu he notat des del primer moment.
Pensant durant uns segons com seria la millor manera de dir-li, de cop les paraules li varen sortir sense pensar-les i li va exclamar amb els ulls a punt de plorar i portant-lo cap a un dels bancs de la plaça per seure:
Estic pensant en anar a Viena a estudiar a l’Escola de Belles Arts per ser una pintora…… els meus pares em pagarien el viatge i jo allí trobaré alguna feina per mantenir-me mentre estudio. Només serien uns quants anys i després tornaré, tu prometo. Què en penses?….. M’agradaria saber la teva opinió!
Calla’t, immòbil, sense saber què dir, aquesta no se l’esperava, es va quedar uns segons sense llengua i es va asseure en el banc mentre la nevada s’intensificava i els clients de l’Hotel Adlon entraven dins de l’Hotel per refugiar-se del fred. Perdria el seu amor, es repetia mentre mirava al terra nevat. La Galiana, que volia que li digués que es quedés a Berlín, l’esperava ansiosa, sabia des de feia dies que en Fritz ja no era un amic qualsevol, que era una cosa més, però ho volia esbrinar i esperava un gest per part seva. Després de sentir com un Rumpler Tropfenwagen de color blau fort patinés per culpa de la neu quan girava cap a la Charlottenburger Chaussee per dirigir-se a la Columna de la Victòria, en Fritz li va contestar mig tartamudejant mentre li mirava la gèlida cara:
És el teu somni…. sempre has somiat en ser pintora, tens molt de talent…. tu estàs destinada a omplir el Louvre i a deixar en ridícul el Rai de la Medusa.
Rient tímidament per dissimular que estava a punt de plorar, li va dir amb ràbia i amb la veu baixa mentre treia fum de la boca pel fred que feia:
Ves a Viena i gaudeix d’aquesta experiència única… només es viu una vegada…. aprofita-ho. Tu tens talent per això i molt més. Seria una pena que el món et perdés.
Després d’uns tímids somriures més que amagaven tristor, els dos nois es varen abraçar per contenir-se les llàgrimes i per no veure’s les mirades. Emocionada per les paraules del seu amic, la Galiana li volia fer un petó a la boca d’en Fritz i quan apropava als seus llavis als del noi, que es va quedar quiet, amb els ulls tancats, esperant els llavis del seu amor, uns quants cotxes negres varen entrar a la Pariser Platz a tota velocitat i es varen aturar a prop d’on eren ells aparcant en bateria. Separant-se les cares uns centímetres, en Fritz va dirigir la mirada cap als cotxes. Eren negres i eren de la marca Mercedes. D’ells en va sortir ràpidament un grup d’homes de les SS amb els seus uniformes negres Hugo Boss i amb les seves gorres negres. Aquells homes, armats i amb cara de pocs amics, varen envoltar a un dels Mercedes negres fent la salutació romana mentre cridaven amb força Heil Hitler!. La Galiana, atemorida veient a tots aquells homes, va abraçar al seu amic i l’agafava amb tanta força que li va fer una esgarrapada en el pobre noi, que no es va queixar perquè ja no sentia dolor. Del Mercedes negre conduït pel xofer Julius Schreck en va baixar l’Adolf Hitler. Era el primer cop que el veien a aquell home que tan odiaven. Després de posar-se bé el seu cabell negre i el seu barret, el líder nazi va fer una senyal amb el dit. En seguit, tots aquells homes es varen dirigir cap a l’Hotel Adlon. Curiós per saber què passava, en Fritz es va aixecar agafant de la mà a la seva amiga i si va acostar uns metres. Però llavors va sentir una veu coneguda que el cridava pel darrere. Era la veu d’en Joseph Goebbels, que amb un gruixut abric marró fosc i amb un barret que l’hi anava gran li va dir:
Noi! si que t’has fet gran! Em recordes? Sóc l’amic del teu pare! Com està ell? Deu està content de treballar tant?
Atordit i sense deixar de mirar com en Hitler entrava a la recepció de l’Hotel, en Fritz es va quedar bloquejat i no li sortien les respostes. En Goebbels, que havia de marxar per acompanyar a en Hitler en una trobada amb uns quants industrials alemanys, va exclamar mentre avançava cap a ells:
És normal que t’emocioni, ell,( referint-se a en Hitler) és l’home més important que ha donat Alemanya des d’en Frederic el Gran i ell portarà Alemanya a un nou camí ple d’alegries. Podeu està tranquils amb nosaltres. Aviat Alemanya serà com vol el teu pare.
Agafant-li la mà per acomiadar-se’n, en Goebbels no va deixar parlar en el noi, que li volia dir que el seu pare no era un nazi, i després de donar-li un copet a l’espatlla va córrer tan com la seva cama dolenta li deixava, la dreta era més curta per una osteomielitis, cap a l’Hotel. En Fritz i la Galiana es varen quedar uns segons més a la plaça, en silenci, observant com uns quants homes de les SS vigilaven els Mercedes que de seguida es varen empolsinar de neu. Aprofitant que aquells homes es distreien encenent-se una cigarreta, la Galiana li va dir en veu baixa, pensant que no la poguessin sentir, que li feia fàstic aquell home, que era un ressentit per haver perdut la Gran Guerra i que se l’havia de combatre amb tots els mitjans, li va assegurar. En Fritz li va contestar que estigués tranquil•la perquè ells mai guanyarien, però pensava que si la crisi continuava evolucionant s’hauria d’empassar aquelles paraules. Abans de marxar de la plaça, la Galiana li va comentar:
Saps com li diuen a en Goebbels els seus enemics polítics? El ungebleichter Shrumpfgermane, la criatureta blanca sense blanquejar.
Somrient tímidament mentre mirava les armes d’aquells homes, que pensava que podien ser perfectament molts dels seus companys de classe perquè eren molt joves, en Fritz li va dir trist i enfonsat de que havien de tornar a casa. Mentre baixaven per la Wilhelmstrasse, la Galiana es va posar també trista i mirava els edificis d’aquell carrer governamental per no mirar els ulls del seu amic. Estava a punt de plorar i no volia demostrar que estava una mica dolguda. Veia com el seu amic no lluitava perquè ella es quedés a Berlin, tal i com volia. En Fritz, sense entendre els sentiments d’ella, estava fent el cor fort per no plorar de ràbia, i li explicava repetidament quan passaven davant de la Cancelleria que havia d’aprofitar el seu talent a Viena i que allà podria pintar el palau de Belverde o el de Hofburg, o la Staatsoper, o la Stephansdom…. Impressionada per tot el què sabia de Viena, la Galiana li va preguntar intrigada com és que sabia tan d’aquella ciutat. Mirant-se-la ja amb els ulls vermells i a punt de plorar, en Fritz li va dir mig tartamudejant que el seu pare li havia deixat un llibre sobre aquella ciutat. La realitat era que tenia pensat regalar-li pel seu aniversari, el 25 d’abril, un viatge a Viena per declarar-li allà, a la ciutat barroca de Mozart, el seu amor. En arribar davant de la porta del pis de la noia, els dos nois es varen mirar. Era un acomiadament tan fred com el temps que feia en aquells moments. Després de donar-li la mà sense mirar-li els ulls, el noi va marxar ràpidament cap a casa seu. En travessar la carretera ja no es va poder contenir les llàgrimes i es va posar a plorar com un nen. Ja era fosc, el barri estava buit i només era il•luminat per la llum de les faroles. Pensant que podia tornar d’aquella manera a casa, es va aturar un moment en un banc per eixugar-se les llàgrimes. De cop, mentre s’intentava contenir més llàgrimes, va sentir una mà a l’esquena. Espantat pensant que era un vagabund que li reclamaria el banc, en girar-se bruscament va veure que era la botiguera, la Matilda, que li va donar un mocador de color blau cel perquè s’eixugués les llàgrimes i li va dir amb un somriure a la boca:
Fritz! Aquesta noia és molt maca, no la deixis perdre mai. Escolta-la sempre bé perquè és una noia molt intel•ligent i et portarà cap a la felicitat que et mereixes.
Enfonsat, davant d’aquelles paraules ja no es va poder contenir més i va començar a plorar desconsoladament davant de la botiguera, que no entenia per què el noi plorava. Posant-se dret, li va donar les gràcies, es va eixugar les llàgrimes amb el mocador i va córrer cap a casa, on es va tancar a la seva habitació sense dir res. En Barnard, que ja es pensava el què havia passat, va entrar al cap d’uns minuts a l’habitació del seu fill. En trobar-lo estirat al llit de cara al coixí, es va asseure a la cadira d’estudi i li va dir:
Fill, no estiguis trist, no ploris, el temps passa ràpid i en quatre dies ja tornarà a ser aquí. A més, encara falta un any perquè marxi.
Veient que el seu fill no parava de plorar com un nen mentre abraçava al coixí i que no li feia cas, va continuar dient-li:
Mira’m a mi, em vaig passar tres anys fora de casa i bé vaig tornar….
Reflexionant uns segons, va afegir posant mala cara:
I jo vaig perdre’m aquests tres anys per res, per tornar amb una ferida que em perseguirà tota la meva vida, per tant anima’t, coi, que tornarà sense cap ferida ella.
Entre plors i no deixant d’abraçar al coixí, en Fritz li va contestar que el deixés sol i que ja li passaria. Després d’aixecar-se de la cadira i de donar-li quatre copets a l’espatlla del seu fill, en Barnard va baixar a baix al menjador per sopar amb tota la família. Abans va encendre la llar de foc perquè la seva mare pogués escalfar-s’hi com li agradava i pogués torrar el pa que sobrava. Els següents dies, en Fritz, que no volia veure a la Galiana per no fer un numeret i no podia quedar amb els seus amics perquè malgastaven el dia a la fàbrica i després a la taverna, es va passar els dies estudiant com un boig a la seva habitació perquè pensava que quan la Galiana tornés de Viena el veuria ja treballant de metge després d’haver estudiat a la Universitat Humboldt. Aquell era el seu desig pel qual lluitaria. Si ella no el volia acompanyar a la Universitat i aniria sol, pensava, i es trauria el títol i seria un metge reconegut, es deia a si mateix. Després de sortir de l’institut ja no anava a la Potsdamer Platz a buscar la seva amiga i es dirigia de dret a casa per continuar estudiant. Els estudis i els llibres li feien oblidar que la seva amiga marxaria en breu.
A mesura que l’activitat política s’extremava en els dos extrems i l’atur a Berlín ascendia a 600.000 persones, la Galiana només estava preocupada per en Fritz, que no l’anava a buscar com abans. Ella s’esperava a la Potsdamer Platz una minuts i quan veia que el seu amic no vindria tornava a casa resignada. Pensava que no havia sigut una bona idea haver-li dit que anava a Viena, però també creia que el noi, si l’estimava com pensava, lluitaria perquè es quedés a la capital. Un diumenge a la tarda que feia un Sol radiant va anar a casa dels Klein. Quan la Luane li va dir que hi havia la seva amiga, en Fritz, content pel gest, però a la vegada trist, no volia dissimular la seva tristor, i li va dir a la seva mare des de l’habitació que no es trobava bé, que tenia mal de panxa, i que no podia sortir. Sabent el què li passava en el seu fill, n’havien parlat amb el seu marit un dia després de veure que no menjava com abans, fins i tot no tastava les currywurst que li feia l’Elise amb cansalada, i, a part, com a mare no li passava res per alt dels seus fills, li va dir a la Galiana que passés, que el trobaria a l’habitació fent els deures. Després de saludar a en Barnard, que estava a la butaca escoltant una òpera per la ràdio del director d’orquestra Otto Klemperer, i a l’Elise, que va sortir un moment de la cuina per saludar-la, va pujar a l’habitació d’en Fritz. En veure’l assentat a una cadira pensatiu, la Galiana va acabar d’entrar a l’habitació a poc a poc. En veure-la palplantada, amb el vestit blanc que li havia regalat feia mesos, en Fritz va fer un salt de sorpresa que de poc el va fer caure de la cadira. Sense vitalitat, se la va quedar mirant amb la cara blanca. No anava afaitat, pensava. Enfadada perquè no l’hi havia dit res, la Galiana, sense dir-li el Moin d’Hamburg del seu pare, li va exigir explicacions. En Fritz, tímid com era habitual en aquells moments, es va excusar dient-li, mentre li desviava la mirada, que havia tingut molta feina a l’institut i que s’havia tancat a estudiar perquè ell volia anar a estudiar a la Universitat Humboldt, tal i com havien parlat sempre. Pensant que era millor no parlar dels estudis i dels projectes del futur, li va demanar si la podia acompanyar a un míting del diputat del partit comunista, l’Ernst Thälmann, que es presentava a les eleccions presidencials de 1932. Amb desaires i tocant-se la barba de feia quatre dies, en Fritz li va dir que sí després de pensar-s’ho uns segons. Mentre es canviava i la Galiana s’esperava al passadís, el noi li deia que aquelles eleccions no tenien sentit perquè les guanyaria en Paul von Hindenburg. Sospirant i alçant les espatlles un segon, la Galiana li va respondre que segurament tenia raó, però que ara es tractava d’eliminar el senyor del Mercedes negre. Aquella referència li va fer gràcia a en Fritz, que després d’afaitar-se al lavabo del segon pis amb la navalla del seu pare i de posar-se la jaqueta negra que s’acabava de comprar, la va acompanyar amb orgull al míting d’en Thälmann. En seguit que varen arribar a un descampat de la ciutat varen veure que en Thälmann havia aplegat a molta gent ansiosa d’escoltar-lo amb les banderes vermelles comunistes. La majoria eren treballadors i alguns portaven la vestimenta del seu ofici. Alguns estaven encesos per la situació econòmica que vivia el país i uns altres portaven armes esperant brega amb els nazis. Després d’esperar uns segons a que arribés més gent, el dirigent comunista va sortir a dalt la tribuna improvisada de fusta amb la seva gorra negra d’obrer. Desafiant el fred de l’hivern que penetrava els ossos, va criticar amb duresa la política socialista, però, en canvi, no va fer cap referència al nazisme i als seus actes salvatges. Aquells atacs al socialisme varen tornar a disgustar a la Galiana perquè estava convençuda de que havien d’unir esforços per treure el nazisme del Reichstag. Els socialdemòcrates vindrien després, pensava. Estava disposada a unir-se amb la burgesia a canvi d’eliminar al nacionalsocialisme. Criticant cada frase d’en Thälmann, la Galiana, cansada d’anar sentint un discurs que no era el seu, li va exigir a en Fritz que marxessin d’allí i els dos nois varen sortir del míting després de molestar a molta gent per passar.
Enfadada i rondinat pels carrers de la ciutat, la noia anava disparant renecs contra el líder comunista. L’acusava de no veure els perills del nazisme i de permetre els enfrontaments entre els dos partits. Tot un error, anava repetint-li en el seu amic. Per tranquil•litzar-la, en Fritz la va portar al bar Victorius, on els esperaven en Georg i en Lou a la barra amb unes quantes cerveses. En Lou només es bevia la cervesa que li recomanava la Diane, que era la més cara, mentre ell no la deixava de resseguir amb la mirada. Parlant amb en Georg després d’asseure’s tots quatre en la taula de més al fons, el noi els va dir que les eleccions les guanyaria clarament en Von Hindenburg perquè en Max Habermann, el líder del sindicat més gran d’Alemanya, havia demanat votar per al vell mariscal de camp. Indignada mentre aguantava el got amb suc de taronja a la mà, la Galiana li va afirmar que estava clar que guanyaria en Von Hindenburg perquè en Thälmann estava fent una campanya desastrosa i va tornar a criticar durament al líder comunista. En Fritz només es limitava a donar-li la raó perquè bàsicament pensava que com ella. En Thälmann badava, deia només el noi, mentre en Georg i en Lou només s’atrevien a dir que era impossible que en Von Hindenburg perdés, ja que tenia masses suports. La majoria de la gent del bar pensava votar a en Von Hindenburg, només la Diane pensava votar a en Hitler. La Bernardina, que aquell dia era el bar amb el seu marit Hermann i el seu fill Dannel, era de les poques que continuava pensant que els socialdemòcrates eren el futur, i no amagava les seves simpaties i va dir ben alt i ben fort, perquè tothom la sentís, que en Hitler rondava els pensaments dels fidels per enganyar les seves ànimes i que era el símbol del diable. Ningú la va contestar, alguns opinaven igual i d’altres en contra, com el seu fill, que no ho tenia clar. Entre cervesa i cervesa, la gent del bar va coincidir en una cosa, que es vivia millor en l’època dels imperis dels guillems, l’època en el qual es varen erigir els grans monuments nacionals, i tothom volia tornar al passat.
El diumenge 13 de març de 1932 es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials. Després de les votacions varen accedir a la segona ronda en Thälmann, en Hitler i en Von Hindenburg, tal i com estava previst. Els nazis varen obtenir un augment significatiu de vots, però varen ser derrotats per en Von Hindenburg. Després de la primera volta la família Klein estava dividia. En Barnard creia que s’havia de votar a en Von Hindenburg perquè era una garantia d’estabilitat i un fre al nazisme, però en Fritz i en Marwin, que no podien votar encara per edat, no tenien 20 anys, eren partidaris de votar a en Thälmann. Von Hindenburg significava el passat per ells, no era un esperit renovador. Durant aquells dies, la Galiana anava a tots els mítings que podia del partit comunista, el KPD, per intentar fer canviar d’opinió als seus companys. Un dimecres al vespre, en un d’aquest mítings, va conèixer el conegut diputat comunista del Reichstag, en Willi Munzenberg, a qui considerava un excel•lent propagandista. Després de sortir de classe, la noia es passava les tardes tancada en algun cafè amb en Fritz parlant de política i del futur d’Alemanya. En aquelles trobades la Galiana alliçonava a en Fritz, que en algun tema encara estava una mica verd, però mica en mica, i cafè rere cafè, la seva ment anava agafant cos i sorprenia cada cop més a la Galiana fins al punt que de vegades era ell qui li feia una pregunta de l’estil d’en Sòcrates que la posava en algun compromís. Mentre es bevien el cafè, en Fritz quedava admirat per la intel•ligència de la Galiana, no era comparable a la de les amigues de classe. Parlava del comunisme i de la socialdemocràcia com si portés anys estudiant aquests moviments, era una devoradora de la política i dels llibres polítics, s’havia llegit tots els discursos d’en Lenin, i li agradava en especial el seu article sobre l’Impost en espècies, tot i que criticava la falta de llibertat que hi havia a la Unió Soviètica d’en Lenin i la de Stalin. Criticava a Stalin definint-lo com el tsar populista, però també deia que abans Rússia era un país endarrerit i que ara ja no ho era. Obviava moltes coses de Rússia expressament perquè no volia criticar el primer país comunista del món. Els gulags, els assassinats, les nacionalitzacions forçoses, la fam, les persecucions, la falta de llibertat…. d’aquests temes no en volia parlar quan en Fritz li retreia. La noia també s’havia llegit alguna cosa de la Rosa de Luxemburg i tenia pendent llegir-se El capital d’en Marx, tot i que pensava que encara no estava preparada per llegir-lo pel seu complex llenguatge. A part d’Alemanya, coneixia la realitat política dels altres països i estava il•lusionada amb la República espanyola pel seu caràcter social i revolucionari, i odiava, com tots els nord-americans, la política del president republicà Herbert Hoover. Per ella, els Estats Units i la Gran Bretanya eren els pitjors països del món perquè eren els més capitalistes de tots i deia convençuda de que mentien a la gent parlant d’una llibertat que no existia. Meravellat per cada paraula, per ell era tota una experiència i un honor poder-la escoltar. Un diumenge en un cafè, en Fritz li va preguntar per què no estudiava periodisme, ja que hi entenia tant i s’explicava tant bé, però ella li va respondre tota seriosa:
Jo no vull interpretar la realitat, la vull transformar. A mi m’agrada actuar.
En silenci, sense saber molt bé què havia volgut dir, en Fritz li va aconsellar que anés amb més compte amb aquestes manifestacions perquè eren cada cop més violentes. Fent oïdes sordes, ella sempre li deia que no li passaria res i, dibuixant un somriure a la cara, es va treure de la jaqueta una xapa de ferro i li va explicar que aquella xapa sempre li havia portat sort. Quan el seu pare va contractar al seu portava la xapa, quan es va trobar un bitllet també la duia i sempre la portava en tots els exàmens. Tot i semblar el contrari, la Galiana era supersticiosa com la seva mare. Es llevava sempre posant primer el peu dret al terra i no suportava seure darrera la paret.
En la segona volta, celebrada el diumenge 10 d’abril de 1932, en Von Hindenburg va ser reelegit, elecció que va satisfer a en Barnard, tot i que en Hitler va obtenir 13.417.000 vots, fet que el va disgustar profundament i no li va deixar encetar una ampolla de conyac que havia reservat per l’ocasió. Els nazis eren evidentment un moviment a l’alça i pel barri es notava. Molts ja expressaven obertament les seves simpaties cap al nazis. Per frenar aquell moviment, el president Von Hindenburg va fer prohibir a les SA i a les SS, i va col•locar a la Cancelleria al vell conservador catòlic Franz von Papen en substitució d’en Heinrich Brüning, que no havia fet funcionar cap de les seves mesures econòmiques per aturar aquella cruel crisi que continuava destruint famílies senceres hi havia empobrit encara més a la pagesia prussiana, d’on provenia precisament el President. Però en Von Papen tenia el mateix problema que en Brüning, no tenia majoria en el Parlament, i per canviar-ho el juny va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions parlamentàries pel 31 de juliol de 1932. Els nazis, confiats en guanyar, tenien en aquells moments problemes econòmics per finançar les costoses campanyes electorals que portaven a en Hitler a voltar per totes les ciutats alemanyes en un temps rècord i a pagar per la nova campanya cinematogràfica i la fabricació de 50.000 discs de gramòfon amb una crida a la nació d’en Hitler. Un dels personatges que més el preocupava aquest tema era en Joseph Goebbels, que després del seu matrimoni amb la Magda s’havia convertit en la família preferida d’en Hitler i eren inseparables.
El dimecres 22 de juny, a la fàbrica Klein es treballava com un dia normal amb molta intensitat amb els telers no deixant de fer un insuportable soroll per l’oïda. Les banderes nazis es venien cada cop més i a la fàbrica es notava. En Barnard ja demanava en els seus treballadors fer més hores extres, hores que els treballadors acceptaven de bona gana perquè la majoria només tenien el seu sou per mantenir a tota la família. De sobte, a mig matí, just abans d’anar a esmorzar, va sonar el timbre de l’entrada. En Barnard, que per la seva coixesa no sortia del despatx per no haver de baixar les empinades escales de ferro, va enviar-hi com era costum el seu fill Marwin perquè obrís la porta. Quan va obrir la gruixuda porta de ferro va veure que a fora hi havia sis homes de les SS acompanyats per en Goebbels, que estava repenjat a una banda de la porta mentre es mirava en pla xulesc les ungles de la mà. Amb ell hi anava en Reinhold Muchow, el líder del NSBO, una organització nacionalsocialista sindical. Bloquejat i impactat per aquella inesperada visita, en Marwin, sense dir-los massa res, els va fer pujar de dret al despatx del seu pare, però només el jerarca nazi i en Muchow varen entrar a dins mentre els altres esperaven a fora vigilant l’entrada de la nau amb les seves porres a la mà. Quan els treballadors varen veure aquells dos homes entrar, sobretot en Goebbels, varen quedar sorpresos de tenir aquell líder nazi amb ells. Era cert que en Barnard es relacionava amb aquella gent, comentaven molts en veu baixa. És un nacionalsocialista convençut, deia un d’ells. En Gerd, en veure aquell home prim, de cara blanca i de pell estirada, va anar de dret al lavabo. Si no tingués família el mataria, es deia. En Heinrich es va limitar a baixar al cap i va continuar treballant amb el seu teler amagant la seva cara d’amargor.
En veure’ls entrar per la senzilla porta de fusta del despatx, en Barnard es volia fondre en aquells moments, no tenia gens de ganes de rebre’ls i no volia que els seus treballadors el veiessin relacionar-se amb els jerarques nazis. Després de convidar a en Goebbels i a en Muchow a seure a les cadires de davant la seva taula, es varen intercanviar quatre paraules cordials. Mirant-se’l fredament després de treure’s el barret, el líder nazi li va fer un breu repàs de la història del nacionalsocialisme, des de quan havien sigut quatre membres de la Societat Thule, li va comentar com s’havia fundat el DAP, i com havia sigut prohibit el partit després del putsch. En Barnard l’escoltava pensant només què volia. El líder nazi li volia mostrar que el NSDAP estava destinat a governar però, també, li va dir, més a poc a poc, que per aconseguir aquell objectiu es necessitaven molts diners, molts, li repetia, i molts esforços. Entenent ara què volia dir-li, en Barnard li va comentar que no tenia suficients diners, que amb prou feines podia pagar als treballadors, cosa no certa, per intentar evitar pagar. Després d’un minut de silenci, en Goebbels, canviant-li la cara i tocant-se els llavis per mostrar el seu disgust, li va dir:
Els treballadors? De qui són aquests treballadors? De vostè o del partit? Per què qui els hi compra el què estan teixint? Em sembla que em fet molts esforços per vostè i ara només li demanem un petit esforç. No pensi tan amb els diners i més amb el cor.
Enrabiat i abatut, en Barnard, que li produïa fàstic aquella conversa, sabia que estava acorralat i volia acabar-ho ràpidament. Va cridar a la seva secretària, que estava a un petit despatx del costat del d’en Barnard escrivint a màquina les últimes factures, perquè li anés a buscar el talonari mentre en Barnard obria el calaix de la seva taula per agafar la ploma del seu pare, que en veure-la la va canviar per un bolígraf. Després de que la secretària li portés el talonari d’una prestatgeria, li va firmar un xec de 1.000 Reichsmarks. En veure el xec, en Muchow li va dir amb menyspreu, clavant-li la mirada:
1.000…. només val això per vostè la nova Alemanya?
Fent una ganyota, en Barnard va agafar el xec bruscament i va afegir-hi un altre 0. En veure-ho, en Goebbels i en Muchow, contents, ara sí, varen aixecar-se de cop i varen abandonar el despatx. Quan eren a baix, amb els telers, en Goebbels es va quedar quiet uns segons pensant i, llavors, de dret es va dirigir als treballadors i els hi va dir a crits:
El vostre amo és un bon home, un heroi, que sap molt bé el què vol, una Alemanya forta i nacionalsocialista.
A continuació va ensenyar el xec a tots ells mentre s’acomiadava. Al cap d’uns minuts varen entrar a la fàbrica un parell d’homes de les SS que varen donar a tots els treballadors un dels discs de gramòfon amb la crida a la nació d’en Hitler. Els tres treballadors jueus que hi havia varen agafar el disc amb ràbia, però no varen fer cap mal gest per molt que en tinguessin ganes.
Quan en Barnard anava oblidant els següents dies aquell incident en companyia de la seva família, no es va adonar que tot el barri va anar sabent que els Klein havien pagat als nazis. A la llibreria d’en Martin, a la pastisseria d’en Richard, al bar Victorius, a la carnisseria de la Maria, a la floristeria de la Carlene no es parlava d’altra cosa. Un dijous al vespre, quan tota la família estava reunida a casa per sopar, varen sentir sorolls de l’exterior. Pensaven que hi tornava haver una baralla entre vagabunds, però en obrir la porta per veure què passava, ja que els crits anaven a més, varen veure a un grup d’homes. Alguns eren veïns com en Kurt i la Maria, la Bernardina també hi era, i en Frank i la Margarehte, una parella jove que s’havien instal•lat feia uns dies en els pisos de dalt la botiga de la Matilda, que estaven enfurismats cridant que els Klein s’havien venut als nazis. En Barnard va sortir de dret a l’entrada per rebre a aquell grup d’homes i els va cridar enfadat de que no era cert el què deien i els va advertir de que no coneixien la realitat. Bullint-li la sang per les venes després de que l’haguessin despatxat de la seva feina de paleta, un d’aquells homes se li va apropar i li va dir a 5 centímetres de la cara:
Has donat diners al nazisme perquè Hitler s’allotgi a la suite de l’Hotel Kaiserhof mentre acomiadaves en el passat als teus treballadors? Quin fàstic em fas. Sempre m’havies defensat altres coses. Ets un mentider. Ara entenc perquè et van tant bé les coses a tu. Jo et tenia per un heroi de guerra i no per un venut.
En Barnard li va dir que no era del tot cert el què deia, que només treballava per als nazis perquè li havien ofert la possibilitat de tirar endavant l’empresa i per poder pagar els jornals dels seus treballadors, i li va afegir que inclús havien ampliat la plantilla, però li va afirmar que tant ell com la seva família no simpatitzaven amb el nacionalsocialisme. Després d’un silenci, la majoria no se’l creien, alguns amics i coneguts del barri com en Richard, l’Albert i el barber Otto, que defensaven la sinceritat i la bona fe d’en Barnard, es varen apropar a la multitud i varen apartar amb una espenta a aquell home que havia increpat a en Barnard. Després de que l’home volgués increpar a en Barnard en veure que el volien defensar, l’Albert li va tirar una forta empenta, que el va fer caure de cul a terra. De cop es varen formar dos bàndols. Els de la dreta defensaven a en Barnard i a l’esquerra el volien increpar acusant-lo de venut. Mirant-se els dos bàndols amb cares desafiadores, en qüestió de segons les dues parts es varen apropar i varen començar a estomacar-se a cops de puny a mig de la calçada. En Barnard, en voler-los aturar, va rebre una forta trompada que el va fer anar de trompis. Tant en Fritz com en Marwin varen córrer des del rebedor a socórrer al seu pare i quan el varen posar dret, en Fritz va fer un crit després de pujar dos esgraons de les escales de l’entrada de casa seu i els va dir a crits:
No us fa vergonya tot això? Som veïns i amics de tota la vida! Això no és digne d’Alemanya i del poble alemany! Ja n’hi ha prou de baralles, som un poble civilitzat i no podem resoldre els nostres problemes a cops de bastons. No som indígenes, ens hem de respectar. Nosaltres no som nazis. La meva família no és nazi.
Aquelles paraules varen provocar un llarg silenci i en veure la cara trista i enrabiada del noi tots es varen aturar. Sense dir-se res varen tornar a les seves cases oblidant que s’acabaven de barallar. En Barnard es va mirar al seu fill amb més respecte a partir de llavors, com ha crescut, es deia, ara veia que ja no era aquell noi introvertit que deia les coses sense pensar i sense sentit. L’endemà, en Barnard va demanar explicacions a la fàbrica per saber quin obrer havia escampat que havia donat diners al nazisme. Tots varen negar haver dit res i alguns fins i tot no entenien per què amagava que donava diners als nazis, ja que creien que era afí al nacionalsocialisme. Enfadat, els va repetir un cop més que ell i la seva família estaven lluny del nazisme i els va dir que donaven suport al Partit Socialdemòcrata. Per mostrar les seves paraules els va donar permís per escopir les banderes que teixien després de que ell ho fes amb una bandera que acabava de teixir en Heinrich. L’esvàstica ha de ser tacada, cridava al bell mig de la nau. Mentre en Barnard s’irritava a la fàbrica, la Galiana va anar a veure a en Fritz a casa seva i li va dir orgullosa a l’habitació del noi:
Ets un noi, no, perdona, un home molt valent! Preferir abans la dialèctica que la guerra no és tant fàcil com sembla, i tu ho has entès molt bé.
La Galiana continuava esperant un pas d’en Fritz, volia que li digués que es quedés a Berlín, però ell tenia clar que tenia que esperar a que tornés de Viena per dir-li els seus sentiments, desconeixent que si li expressava ella estaria disposada a quedar-se a Berlín per amor. No sabent què havia de contestar, en Fritz la va convidar a fer un suc al bar Victorius.
Amb aquest ambient crispat i on fins tot els més petits ja no creien amb la recuperació, Alemanya va arribar a les eleccions del diumenge 31 de juliol. El partit nazi les va guanyar per primer cop amb 13.745.000 vots, però es varen quedar lluny de la majoria absoluta necessària amb el 37,3% dels vots. Com a conseqüència d’aquelles eleccions, en Hermann Göering va ser elegit a l’agost president del Reichstag i en Franz von Papen va conservar la Cancelleria, però va continuar amb el seu dèbil govern que es trobava en minoria. Els nazis varen pactar amb el Partit del Centre deixar el Parlament ingovernable reclamant noves eleccions per esperar aconseguir la tan anhelada majoria absoluta. A casa dels Klein es varen veure aquelles eleccions amb molta preocupació, tot i que ja s’esperaven un resultat com aquell, tot i que potser no pensaven que els nazis tindrien tants vots. Sabien que els nazis no s’aturarien davant de res per continuar amb el seu camí que els havia de portar a la Cancelleria, i cada vegada es trobaven a més gent del barri, coneguts o amics, que els hi deien obertament que votaven al NSDAP i felicitaven a la família Klein, pensant que simpatitzaven amb el nazisme. A més, en Barnard patia perquè els nazis no li demanessin més diners per finançar al partit, que estava en hores baixes en el tema econòmic, però, pel contrari, va rebre més comandes perquè hi havia una forta demanda de banderes amb l’esvàstica.
Aquella transformació de la mentalitat alemanya va arribar als amics d’en Fritz. Un dia que varen quedar tots quatre per anar al cinema Titania Palast, a Berliner-Steglitz, per veure El Faust de Goehte, on l’actor Gustaf Gründgens, amb el seu paper de Mefist, va aconseguir un gran èxit. Després d’entrar en el cinema d’estil modernista construït feia pocs anys, en Georg i en Lou els hi varen confessar mentre feien cua per comprar les entrades, que simpatitzaven amb el sector socialista d’en Gregor Strasser del NSDAP. Tant la Galiana com en Fritz no varen entendre aquell canvi, abans deien que no els interessava la política, però també pensaven que estaven vivint una difícil situació familiar i laboral, i no en varen fer cas. Els seus pares encara no havien trobat feina i l’avi d’en Georg havia mort feia uns dies perquè no li varen poder pagar els medicaments que necessitava per un problema renal. Amb aquell canvi de rumb dels seus amics, la Galiana i en Fritz varen enfortir encara més la seva relació i es passaven hores i hores discutint de política, inclús sobre l’economia, la cultura i sobre els seus futurs. En Fritz li continuava prometent que estudiaria Medicina per ser un bon metge i que l’esperaria quan tornés de Viena, afirmació que feia disgustar a la Galiana perquè veia com el seu amic no s’atrevia o no volia dir-li el què sentia. Entristida veient que no era valent amb alguns temes, la Galiana li va dir sense mirar-li als ulls i amb una mica de ràbia al cos:
Els metges serien els éssers més necis d’aquest món si no existís la gramàtica.
El dilluns 12 de setembre, el Partit Comunista va presentar una moció de censura contra el govern conservador d’en Franz von Papen i, sorprenentment, l’Adolf Hitler va ordenar votar a favor de la moció presentada pels comunistes. Aquella estranya aliança puntual no va agradar gens a en Fritz i a la Galiana, i en algunes trobades del KPD varen mostrar el seu disgust, demanaven que s’aturés la moció, però varen veure com molts dels seus companys s’havien radicalitzat de forma preocupant i creien que havien de destruir el govern de la República encara que s’haguessin d’aliar amb els nazis. Quina inconsciència, els deia la Galiana. A partir de llavors, la noia es mirava el futur amb més escepticisme, creient que s’estaven equivocant d’enemic, però evidentment les seves postures no eren escoltades perquè tant sols encara eren uns nois de 16 i 17 anys. Inclús alguns d’ells deien que no volien escoltar a la Galiana perquè era una dona, oblidant quin sexe tenia la Rosa de Luxemburg.
Durant l’últim trimestre de l’any l’economia alemanya va millorar sensiblement i a la Leipzigerstrasse es va notar aquella petita millora amb més activitat comercial. Cada cop hi havia menys vagabunds, tot i que en Wilhelm va continuar tocant al carrer perquè no trobava feina i l’Anne continuava tirant les cartes per quatre monedes, que només li servien per fer un senzill àpat que havia de compartir amb tota la seva família. La botiguera Matilda ja no patia tants robatoris, però era cada cop més insultada per alguns dels seus antics clients com la Carlene pel fet de ser jueva. Li deia que era un mico i una truja. En Martin venia alguns llibres més, però la majoria eren de tendència nacionalista i ell es va acabar de deixar convèncer pel nacionalsocialisme. Veient que les vendes anaven a més i que ell estava massa gras per enfilar-se a les prestatgeries amb la petita escala, va contractar a una noia, però aquesta l’hi va plegar al cap d’una setmana perquè no li agradava que en Martin la mirés amb ulls de desig. La carnissera Maria per fi venia més carn vermella, la botiga de l’Albert i la Helga tornaven a tenir clients, sobretot dones, els pastissers Richard i Cosmina varen poder tornar a vendre pastissos, la seva especialitat, a la Carlene ja no se li florien les flors, el bar Victorius tornaven a tenir treballadors que hi anaven a esmorzar i el barber Otto tornava a tenir nois que es volien tallar el cabell a l’estil americà, a l’estil garçon, i afaitava la barba als homes que deien que anirien a escoltar jazz a les tavernes, música titllada de música de negres pels més conservadors i tradicionalistes. A més, en Dannel va trobar feina en una biblioteca de la ciutat i estava encara encaparrat en escriure un llibre sobre la filosofia alemanya. Per la seva part, en Barnard va pensar que si arribava una millora econòmica podria deixar de treballar pels nazis ben aviat i tornaria a l’activitat d’abans. Moltes persones com en Barnard que havien lluitat o s’havien oposat contra el nazisme creien amb fermesa que si l’economia millorava el nazisme marxaria i només hauria estat un malson passatger, tot i que ja havia provocat uns quants morts per culpa de les batalles al carrer. Durant aquell trimestre en què millorava l’economia, en Barnard es va passar els dies trucant als seus antics clients per veure si li podien donar feina, però res, l’economia tampoc estava tan bé, li deien, per fer comandes importants. Si volia comandes petites i que li paguessin a 120 dies, d’acord, però no més.
Amb aquella sensible millora, el canceller Franz von Papen va convocar eleccions pel novembre de 1932 esperant que els nazis baixessin notablement en vots i escons per tal de que li donessin el seu suport al Parlament. Amb aquella convocatòria, en Fritz i la Galiana varen treballar aferrissadament en defensar les postures comunistes; anaven a totes les manifestacions i reunions, fins i tot havien escrit pamflets propagandístics que deixaven a les portes de les cases del barri demanant a la gent que no es deixés emportar pel nacionalisme radical. En el Neu Beginnen es varen posar en contacte amb la Internacional socialista per demanar ajut econòmic per la campanya. En Martin quan rebia un pamflet de la Galiana no li deia que votava al nacionalsocialisme perquè coneixia la capacitat d’aquella noia i no volia discutir-hi, però quan aquesta marxava cap a la carnisseria tirava a la paperera el pamflet. Els comunistes són monstres, deia abans de tirar el pamflet. Per ajudar encara més el KPD, la Galiana va pintar un impressionant quadre del Reichstag amb la bandera comunista de fons per fer-lo servir com a cartell electoral. L’havia pintat des de la Konigs Platz.
En arribar el dia senyalat, tal com era d’esperar els nazis varen perdre molts vots, en part gràcies a un descens electoral del 10%, obtenint només el 24,3% dels vots, i el partit comunista va augmentar de vots. Tot i el seu descens, els nazis continuaven sent el partit més votat i més nombrós d’Alemanya. Aquell canvi de tendència va ser vist amb molta alegria a moltes llars alemanyes; en Barnard estava tan content que va convidar a en Heinrich a fer una cervesa al bar Victorius per celebrar-ho i per veure el seu punt de vista. Però l’alegria va durar pocs dies quan el dissabte 3 de desembre el president Paul von Hindenburg, cansat de que en Franz von Papen no aconseguís formar un govern estable i preocupat per l’augment de vots dels comunistes, donés la Cancelleria al ministre de Defensa, el conservador i autoritari Kurt von Schleicher, després de que hagués fet dimitir a en Von Papen el dijous 17 de novembre. Aquella decisió no va agradar gens a la família Klein, que pensaven que el vell President havia perdut el cap en un dels moments més decisius d’Alemanya posant al capdavant el general conegut amb el sobrenom d’eminència gris-caqui perquè promovia tant a oficials com a polítics pels seus projectes sense cap tipus d’escrúpols. La Galiana li va explicar a en Fritz que un militar no podria ser mai un bon governant, que això era dels temps passats, i li va afegir:
Els que obliden la Història estan condemnats a repetir-la. Estem cometen un greu error.
Dubtant de si era una bona elecció o no, en Fritz li va dir:
Jo tampoc crec que un militar sigui una bona elecció, però pel que ser alguns militars estan lluny del nacionalsocialisme i odien a en Hitler i, fins i tot, alguns l’anomenen el Bömische Gefreite (el caporal de Bohèmia) per riure-se’n d’ell.
Amb l’elecció d’en Von Schleicher, el primer general que tenia Alemanya de canceller des del 1880, els nazis varen endurir encara més els seus discursos i les seves manifestacions pensant que no podrien assolir la Cancelleria que tan desitjaven. Cada cop semblava que era més lluny el somni dels nacionalsocialistes. Els carrers estaven cada cop més polititzats d’un bàndol i de l’altre, i en Fritz i la Galiana, aconsellats pels seus pares, varen decidir no participar en més activitats polítiques per la seva seguretat esperant que la situació es calmés aviat. De batusses se’n veien sovint i alguns vianants anaven armats per si de cas. L’elecció del nou canceller la situació no va millorar com creia el President. Tot i que en Von Schleicher va donar-li la vicecancelleria a en Gregor Strasser per afeblir al nazisme, no va ser capaç de formar un govern estable.
Reclosos a casa, la família Klein, la família Metzler, juntament amb en Lou i en Georg, a més d’alguns amics del barri com la Matilda, en Hermann i la Bernardina amb en Dannel, que va portar a la seva parella, un noi més gran que ell que treballava com a periodista, en Martin i la Klara, varen celebrar el fi d’any a casa dels Klein. Va ser un celebració molt animada, amb molt de menjar i molt de vi i amb unes quantes ampolles de la cervesa de la marca Weihenstephan, la cervesa de blat feta per la cerveseria més antiga del món, del 1040. Inclús la Luane i l’Elise es varen beure aquell dia més d’una copa i tastaven la cervesa com si beguessin aigua. Tot semblava animat mentre a fora començava a decaure la temperatura; cantaven la nadala del Tannenbaum davant de l’arbre de Nadal, que en Barnard havia après durant el seu temps a l’Exèrcit en la Gran Guerra, menjaven Dresdener Christollen (un pa de Dresden enfornat especialment per Nadal que recorda el naixement Jesús), que els avis de Dresden els hi havien portat feia uns dies, i tot anava regat amb més cervesa i més vi. La Bernardina, una mica tocada pel vi, va explicar eufòrica un acudit que li havia dit la seva germana:
Sabeu com és un verdader ari? Ros com en Hitler, alt com en Goebbels i prim com en Göering.
Tots varen riure, inclús en Martin, ja que els nazis eren lluny d’aconseguir la Cancelleria i tothom creia que no arribarien mai al poder. Ja no havien de patir, pensaven. Però, enmig de la celebració, la Galiana trobava a faltar a en Fritz, que havia desaparegut de cop i volta. El va buscar per tota la planta baixa; la cuina, la bodega, el menjador, la petita biblioteca, el lavabo, fins que va pujar a dalt i se’l va trobar a l’habitació mirant per la finestra com nevava al carrer mentre es bevia una Afri Cola. Des de la porta de l’entrada de l’habitació li va preguntar per què no era amb ells, i en Fritz, amb els ulls mig plorosos i sense deixar de mirar com a fora s’acumulava la neu, li va confessar:
És que….. ( parlant a poc a poc ) aquest és el nostre últim fi d’any… l’any que ve tu ja no hi seràs i pensar en això m’ha fet posar trist. Ho sento, no vull espatllar aquesta festa, ara baixo.
Apropant-se a ell, li va agafar la mà i mirant també per la finestra per veure com nevava, la Galiana li va preguntar:
Però, tu no vols que vagi a Viena?
Mirant-li els ulls, que semblaven aquell dia més verds i més il•luminats que mai, en Fritz li va confessar amb una veu baixa i trista:
Sí que vull.
La Galiana en sentir que no deia el que volia sentir se’l va mirar trista, però llavors en Fritz va continuar:
Però vull estar al teu costat perquè…….
Quedant-se sense trobar la paraula que volia, li va confessar, finalment, amb els ulls tancats per no veure la seva reacció:
Perquè t’estimo, sempre t’he estimat i no puc viure sense tu, ets tot el què necessito per viure! Jo no puc viure en una vida on no hi ets tu.
Després de dir aquestes paraules que li sonaven cursi, en Fritz es va quedar immòbil, mig plorós, amb els ulls tancats, esperant ser rebutjat, però la Galiana, feliç de que per fi l’hi hagués confessat, tot i que també va pensar que les paraules eren cursi, es va llançar sobre d’ell i li va fer un llarg petó. Aprofitant que els altres eren a baix celebrant la festa, on en Lou, en Dannel i en Georg havien begut una mica massa i distreien als altres pel seus estats etílics i pels seus cants desafinats, en Fritz i la Galiana varen intimar per primer cop a les seves vides. Després de vint minuts junts, la Galiana es va treure de la butxaca de la seva faldilla la xapa de ferro que l’hi portava sort i li va deixar en una capsa que tenia en Fritz perquè volia que el protegís en ell. Ella ja tenia el que volia. Mentre es posava la camisa blanca, la Galiana li va dir amb un somriure de felicitat a la boca:
Passi el què passi jo sempre estaré amb tu. Recorda-ho bé això. Tota la vida estaré al teu costat com les estrelles.
Amb la roba ja posada, la parella va baixar a baix agafats de la mà per no aixecar sospites, tot i que la Galiana no s’havia adonat de que portava els seus llargs cabells llisos despentinats. En Heinrich, que es va fixar de que anaven agafats de la mà i de que en Fritz portava la sabata dreta a l’esquerra i l’esquerra a la dreta, li va fer molta il•lusió aquella relació perquè estimava a en Fritz com un fill. Era un bon noi, pensava.
Enmig de la festa, mentre els dos nois provaven per primer cop el cava que en Barnard treia constantment de la bodega, la Galiana li va confessar, mentre feia un brindis amb en Fritz, que no marxaria a Viena i que es quedaria amb ell a Berlín. Estudiaria a la Universitat Humboldt, li va assegurar. Mirant-se-la amb una cara de felicitat enorme, en Fritz es va beure la copa de cava d’un glop, tot i que el trobava fastigós pel gas, i llavors es va adonar que portava les sabates al revés i va anar un moment al lavabo per posar-se-les bé. Un cop va acabar la festa, els dos enamorats es varen acomiadar a la cuina amb una llarga sessions de curts petons sense que ningú els veiés, tot i que tots ja s’ho pensaven mentre esperaven a la porta de l’entrada. D’aquesta manera, en Fritz va encetar l’any satisfet i feliç pensant que a partir de llavors tot li aniria fantàsticament bé. Estava decidit en estudiar Medicina i treballaria a la fàbrica per guanyar-se uns quants diners per poder-li pagar un viatge a la Galiana a Viena, que es quedaria finalment a Berlín per sempre més.
L’endemà diumenge, a mig matí, després de llevar-se amb una mica de ressaca, la Galiana li va confessar en el seu pare que es quedaria a Berlín i que no marxaria cap a Viena. En Heinrich, feliç perquè la seva filla es quedés, i amb una cervesa a la mà perquè li passés momentàniament la ressaca, li va dir que ja s’ho pensava i que havia vist que havia passat alguna cosa amb en Fritz quan es va fixar amb les seves sabates. Després de cridar a la seva mare, que estava a la cuina preparant pollastre per dinar, els va confessar que tenia una relació amb en Fritz. En Fritz també ho va confessar a la seva família, que també es va posar molt contenta. Més prudent, la seva mare li deia que li feia molta il•lusió aquella relació però li va dir amb contundència que esperava no ser àvia tan aviat perquè encara es considerava jove.
Tot semblava fantàstic per la vida d’en Fritz en aquells moments; casa seu el respectaven com un adult, el col•legi li anava molt bé i ho tenia tot de cara per estudiar a la Universitat Humboldt Medicina i, el més important, era la parella de la Galiana, el seu amor, el seu desig en aquella vida. La parella recorria aquells primers gèlids i curts dies de gener per als animats carrers de la Potsdamer Platz mostrant públicament el seu amor i es confessaven com dos adolescents amor etern i una vida conjunta. El següent dissabte, en Fritz la va convidar en el restaurant Pschoir Haus per fer un bon àpat. Mentre esperaven el segon plat, xai amb patates xafades, la Galiana li va prometre que el portaria aquell juny al Derby d’Hamburg, les curses de cavalls que se celebraven a l’hipòdrom de la ciutat des del 1869 i on s’hi aplegaven totes les classes socials del país. Per més felicitat per ells, en el tema polític el nazisme semblava que s’estava allunyant de la vida alemanya; l’1 de gener el diari Frankfurter Zeitung havia anunciat que s’havia rebutjat el poderós assalt nacionalsocialista a l’Estat democràtic, el diari socialista Vorwäts assenyalava que en Hitler havia perdut el suport dels economistes i, el dimarts 24 de gener, en un míting a Nuremberg, Stegmann va afirmar que l’estratègia de l’Adolf Hitler havia fracassat i que el moviment havia perdut el seu moment històric. Els dos nois veien la caiguda del nazisme com inevitable, i la Galiana tenia ganes de començar una nova vida amb en Fritz on el nazisme formaria part del passat.
A començaments d’aquell mes es va produir una vaga de transports a Berlín durant cinc dies, on curiosament els nazis varen fer com els comunistes i hi varen donar suport. La Galiana, que volia ajudar als vaguistes perquè entenia els seus drets, es va dirigir a la Potsdamer Platz amb en Fritz i varen enganxar cartells comunistes en els tramvies de la plaça que estaven aturats. Pensant que estava fent un gran servei als seus ideals, es va indignar de sobte quan va veure a uns joves nacionalsocialistes que feien al mateix que ella, però ells enganxaven propaganda del seu partit i un cartell electoral del 1932 amb el lema: El marxisme és l’àngel guardià del capitalisme. Vota nacionalsocialista. Pensant que era absurd donar ales al nazisme, la Galiana es va rendir i li va demanar a en Fritz tancar-se al bar de l’Hotel Esplanade per no veure aquells nois, que li repugnaven per les seves banderes, els seus uniformes i els seus braçalets amb la creu gamada. Mentre es bevien unes Afri Coles que els hi havia portat en Julius, la Galiana li explicava que havien d’acabar amb el nazisme ara que el tenien ferit de mort perquè sinó es faria massa tard i ho pagarien molt cares les conseqüències. En Fritz no parava de repetir-li que el nazisme estava acabat, ja era cosa del passat, però ella dubtava en veure a aquells nois i encara va dubtar més en veure que en Julius portava una insígnia amb l’esvàstica penjada a la camisa blanca.
Després de que es conegués els següents dies que el canceller Kurt von Schleicher volia dissoldre el Parlament per governar ell sol, de forma autoritària, i de que tenia la intenció de declarar fora de la llei el partit comunista i el partit nazi, la Galiana es va indignar i va remugar per casa seu de que estaven fent un cop d’Estat. En una reunió davant la Casa Karl-Liebknecht, la seu principal del partit comunista en la Bülowplats, la Galiana va saber per un seu company que es faria una manifestació a davant l’Ajuntament de Berlín el dia dissabte 28 de gener aprofitant l’hora que els treballadors sortirien de les fàbriques. Després de sortir de la reunió va córrer cap a casa dels Klein per demanar-li en el seu xicot que l’acompanyés. En Fritz, que també es va indignar en saber els plans del canceller, tot i que aprovava de que es declarés fora de la llei el partit nazi, li va prometre que l’acompanyaria, però no ho veia clar. Els carrers eren perillosos i les batalles campals anaven en augment els últims dies. Després de pensar-ho una mica, el cos li deia que l’hi havia de dir que no, que no hi podien anar, li va demanar que abans demanés permís en el seu pare perquè no veia clara la situació pels carrers. Veient-lo com un noi responsable, li va fer cas i va tornar cap a casa seva per comunicar-li en el seu pare els seus plans. En Heinrich primerament s’hi va oposar, no volia que hi anés, l’advertia que tot hi que semblava que tot estigués més calmat el perill no havia marxat com alguns pensaven. Ja començaven a escampar-se els rumors de que en Kurt von Schleicher estava preparant un cop d’Estat perquè veia que li era impossible mantenir un govern estable, tot i el bons resultats econòmics. Tothom estava nerviós des dels comunistes als socialdemòcrates al nacionalsocialistes. Després de deliberar-ho durant una estona amb la seva dona, en Heinrich, que no sabia dir-li que no a la seva filla, li va dir que li deixava anar amb la condició que l’acompanyés la seva parella, i li va recalcar un cop més que vigilés i que no es confiés perquè veia que la situació no estava del tot decidida. Els nazis encara són ben vius, li repetia.
L’endemà divendres, la Galiana va tornar a casa dels Klein per quedar-s’hi a sopar i per preparar amb en Fritz la manifestació que es faria el dia següent. Volien fer una bandera comunista de dos metres per dos metres. Tota la família, que estava enamorada d’aquella noia, li varen donar el seu suport i li varen prometre mentre sopaven Schweinebraten (estofat de carn de porc guisat amb una sala especiada barrejada amb cervesa negra) que en les següents eleccions votarien al partit comunista perquè els havia convençut. Inclús en Barnard votaria al KPD, va dir, tot i que tenia clar que no els votaria. Abans votava al Partit Catòlic, el Zentrum, pensava. La Galiana no parava de parlar-los, mentre menjava l’estofat, de que havien d’obrir un nou camí on s’havia de veure una Alemanya més social, més moderna, més laica i amb més drets. Tota la família l’escoltava amb atenció. Estava molt il•lusionada i se li notava només amb la mirada i en Fritz estava tan orgullós d’ella que se li escapaven les llàgrimes en sentir-la i en veure-la tan feliç. Després de sopar, tot i que li varen demanar que es quedés a dormir, sobretot l’Elise, que se l’estimava com una néta, la Galiana va tornar cap a casa seva perquè no volia fer patir al seu pare, que la va esperar a l’entrada de casa ja que no volia que li passés res.
Finalment, el dissabte a la tarda del dia 28, en Fritz va anar a casa dels Metzler a buscar a la Galiana. Mentre esperava en el menjador a que la seva xicota es canviés, en Heinrich, que estava al costat de la finestra veient com nevava, li va demanar a en Fritz que vigilessin, que no fes cas a la seva filla en voler posar-se enmig de la manifestació. El noi li va assegurar que vigilarien i li va prometre que no ferien cap temeritat. Un cop la Galiana va sortir de l’habitació en Fritz va quedar enlluernat en veure-la. Portava un vestit llarg de color blau adornat amb unes roses blanques, que tan li agradaven a ella. El cabell s’hi havia fet un recollit amb una pinça de la seva mare. Després de posar-se una gruixuda jaqueta de color caqui i un paraigües per si nevava més, la parella va anar caminant cap a l’esplanada de l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathaus, situat al Rathausstrasse, on estava prevista la concentració. Tot i el llarg recorregut que hi havia i la petita nevada que queia, varen decidir anar-hi a peu perquè els feia gràcia mirar com els carrers de la ciutat anaven quedant coberts de neu. Amb el fred que els penetrava al cos, en Fritz es mirava la vida amb felicitat i alegria, pensant que no podia ser més feliç anant agafat de la mà de la Galiana, la persona a qui més estimava en el món. El seu somni era una realitat i la seva vida era ideal, tal i com sempre havia somiat. Mentre caminaven per l’Unter den Linden, la Galiana li va posar el cap sobre l’espatlla d’en Fritz i li va confessar tot l’amor que sentia cap a ell i li va dir que li agradaria que algun dia anessin a viure junts en un piset, i es poguessin casar a l’Ajuntament en un acte civil. Satisfet i amb un somriure d’orella a orella, no podia ser més feliç, en Fritz li responia, mentre li acaronava la cara, que li faria realitat tots els seus somnis i li prometia que decoraria el pis amb flors blanques en els balcons. A tot arreu hi hauria flors, deia convençut. Pensant en un futur ple de felicitat, li va preguntar com voldria el seu casament. Sense rumiar-s’ho gaire, ella li va respondre convençuda:
Jo vull un casament simple, no necessito un gran casament, mentre hi siguis tu i els familiars tant me fan les altres coses, només són coses materials, sense valor. Per mi ens podríem casar tal i com anem vestits ara mateix, això és el de menys.
Posant-se a riure pensant que s’estalviaria portar l’odiada corbata, en Fritz li va contestar que pensava el mateix i li va assegurar que serien molt feliços tota la vida. Tindrien tot el que ells voldrien i ella seria una gran pintora, li deia convençut. Un cop varen arribar a l’esplanada varen sentir de fons els habituals discursos. La gent duia banderes vermelles amb la falç i el martell que onejaven amb força. Molts eren joves que sortien de les fàbriques i encara portaven la vestimenta de les fàbriques. Endinsant-se entre la multitud varen veure que molts d’aquells manifestant, sobretot els més joves, anaven armats amb pistoles Parabellum Luger com el violent comunista Max Hölz. Preocupat en veure les armes, en Fritz li va demanar a la Galiana que marxessin, que veia perill, li repetia, i li va assenyalar les pistoles que portaven alguns d’ells. Però ella li va demanar estar-hi uns minuts més, ja que encara no havien sentit cap discurs. Renegant per dins, Fritz va acceptar a contracor quedar-se uns segons més, tot i que pensava que acabaria malament aquella trobada. Sense que la seva amiga se’n adonés, el noi intentava posar-se a una banda on hi haguessin menys joves, però a tot arreu hi havia algú que portava una arma. En quedar-se quiets, enmig de la manifestació, en Fritz no va escoltar ni un segon les paraules de l’orador de torn, ja que només tenia ulls per la Galiana. Li mirava la mirada d’il•lusió que expressaven els seus ulls joves plens de futur. Un futur que havia de ser ampli, bell i esperançador. No podia ser més feliç, pensava el noi, i sospirant d’alegria creia que seria capaç de complir tots els seus somnis ara que la tenia al seu costat. Tenia als seus braços la persona per la qual havia lluitat tan, la persona per la qual havia fet bestieses i per la qual seria capaç de morir sense pensar-s’ho. Deixant-se endur per la il•lusió i pels somnis, ee l’imaginava al Louvre inaugurant un quadre, sortint de blanc de l’Ajuntament, vivint en un pis i tenint un fill. Sense adonar-se’n se li escapaven un parell de llàgrimes de felicitat pensant en aquell futur que tenia al seu abast. Res podia anar malament, pensava.
Però, de cop, quan en Fritz va posar els ulls a l’orador que no deixava de moure el braç dret explicant la seva visió d’Alemanya, una Alemanya equitativa, deia l’orador en aquells moments, es varen sentir uns quants trets que venien de fora la plaça. Llavors, un dels manifestants va cridar i tothom va començar a córrer de pànic. Atemorit i pres per la por, en Fritz no sabia per on havia de fugir mentre li donaven empentes. Agafant a la Galiana, el noi es va posar a mirar a banda i banda pensant per on era millor fugir. Però la multitud, atemorida i embogida, amb les espentes no li deixava veure bé quina era la direcció correcte. Cada cop se sentien més trets i no sabien què estava passant. Havia arribat la policia?. Els seus col•legues estaven contestant els trets?. Eren els nazi?. No sabien res de res. Només pensaven en fugir ràpidament d’on eren. Tremolós mentre anava sentint més crits de la gent, el noi va agafar amb força a la Galiana de la mà esquerra, que estava bloquejada de por en sentir tants trets, i va córrer en direcció a l’Ajuntament. En aquells moments, que es feien eterns i amb les pulsacions a mil, es va sentir un fort tret a prop d’on eren ells.
Bam!
En Fritz, que en prou feines el va escoltar pel pànic que tenia, va notar com, de sobte, la Galiana li deixava sobtadament la mà. En girar-se per saber què passava en no notar la mà del seu amor, va veure com la Galiana, amb la cara blanca i la mirada perduda, es desplomava a poc a poc al terra. Fixant als ulls cap a la seva parella estesa a terra va veure com li començava a rajar sang de l’estomac. Havia rebut un tret.
És un malson. No pot ser.
Deia el noi, mentre posava les mans a la ferida. Canviant-li per segons la cara, la felicitat que tenia feia res, feia dos minuts, s’havia esvaït. No sabia què tenia que fer, la tenia estesa a terra fred i humit. Estava bloquejat veient com la Galiana, la seva vida, vomitava sang que esquitxava el gèlid terra pavimentat. No fent cas a la gent que corria d’una banda a l’altra fugint dels trets que ja no se sentien, en Fritz es va deixar caure de genolls, derrotat, al costat de la Galiana. Ella, que va fer un fort crit de dolor mentre es tocava la greu ferida, li va agafar la mà dreta. Agafant-li ell el cap pel clatell mentre li queien les llàgrimes, li mirava impotent la mirada de la seva Galiana, que s’estava apagant per sempre més. Aquells ulls verds que mostraven il•lusió s’estaven tancant per no tornar-se a obrir més. Desesperat, el noi no es podia creure que fos real tot el que estava veient i va començar a cridar desesperat auxili, però ningú li fes cas. Pocs segons més tard estaven sols a la plaça, que va quedar en silenci. Només es podien sentir els últims esbufecs de la Galiana, que anava perdent molta sang. Maleïa no saber fer primers auxilis en aquells moments, pensava com li havien dit una vegada, però la seva ment estava borrosa. Tremolós i desesperat, pressionava amb les mans sobre la ferida, que no parava de sagnar intensament. En veure que no podia fer res, va començar a plorar nerviós mentre cridava i cridava desesperat que algú els ajudés. Res. Sol, sense cap tipus d’ajuda i amb l’intens fred, va abraçar a la Galiana en sentir-la que feia un últim sospir de vida. Amb greus dificultats, notant la cara d’en Fritz al seu costat, li va dir:
Fritz… no canvis mai… ets fantàstic així….. jo sempre estaré amb les estrelles per protegir-te…. t’estimo….
I la Galiana va tancar els ulls per no tornar-los a obrir mai més. La noia que tan havia estimat havia mort pel que més odiava, les armes. Ella que sempre havia defensat un món pacífic, moria violentament a davant de l’Ajuntament de la seva ciutat. Moria al costat de la seva parella, en Fritz, qui va ser el seu últim pensament. No deixant d’abraçar-la per últim cop i tancant els ulls pensant en despertar-se d’aquell malson, en obrir-los li va fer un últim petó de ràbia. El seu cor ja no bategava. Havia dit prou. Minuts més tard va venir la policia, que va cridar de seguida a una ambulància, però ja era massa tard. Era inútil. Un infermer el va fer separar del cos sense vida de la seva parella. Destrossat, amb les mans plenes de sang veient com retiraven el cos sense vida de la seva xicota, el noi es va enfonsar. No aguantant més en veure com l’entraven, a qui feia uns segons li deia que l’estimava i que tenien un futur junts, a la part de darrera d’una ambulància, es va deixar caure de cul a terra en un racó de la plaça mentre veia com ara els manifestant s’apropaven sense saber què dir. Amb les mans al cap i volent estar sol en veure que uns seus companys el volien abraçar, es va posar a plorar i va marxar corrents. Corria tan com les seves cames li deixaven. Odiava ara ser viu i no haver encaixat ell el tret. Volia morir per està al costat de la seva xicota. De l’única persona que estimava. Ara ja res tenia sentit i el futur s’esfumava amb la Galiana.
Al cap d’un parell d’hores, quan les famílies varen anar sabent la trista notícia, les llàgrimes varen començar a caure. En Heinrich es va enfonsar i va caure abatut a la seva butaca sense dir res. La Galiana, la seva nena, era la seva vida, la seva il•lusió, i ara l’havia perdut per sempre més i no s’ho podia creure. Mai va culpar a en Fritz, sabia que era ella qui l’havia empès en anar a aquella manifestació i es donava la culpa per haver-li dit que hi podia anar. En Barnard i la Luane també es varen quedar destrossats, estimaven molt a la Galiana, però patien perquè el seu fill no fes alguns bestiesa. El noi es va tancar a la seva habitació amb els records. Quan pensava amb qui l’havia matat li venia una forta ràbia al cos i inconscientment clavava cops de puny a la paret, la paret que donava a l’habitació dels seus pares, desitjant la seva mort. No deixant de plorar ni un sol segon, es mirava fixament la fotografia que es varen fer en el parc i la xapa de ferro que li va donar. Sort, ell no tenia gens de sort, cridava. Ara ja res tenia sentit, deia a crits. En Marwin el va intentar consolar, però tots els intents varen ser inútils i la porta de la seva habitació es va quedar tancada.
Curiositats del destí i pel fet de ser dilluns, a dos quarts de dotze del matí, al mateix moment que el president Paul von Hindenburg nombrava a l’Adolf Hitler canceller d’Alemanya després de que en Von Papen li prometés que controlarien a la bèstia en un govern ple de conservadors, la Galiana era enterrada en el cementiri de Sant Mateu en el més estricte silenci i sota un fred àrtic. Enterrar-la allí va ser una idea d’en Heinrich perquè allà hi havien enterrades grans personalitats culturals com els germans Grimm. En Barnard es va fer càrrec del cost de l’enterrament. En Fritz no va anar a l’enterrament, no podia, estava destrossat, no es volia creure que la seva vida era morta i es continuava sentint culpable del que havia passat. Si veia el taüt de la seva parella no ho superaria, pensava. Tenia por també de ser senyalat com el culpable de la mort de la Galiana. Tancat a la seva habitació, sol i amb el cap a terra, escoltava el Requiem de Mozart en el gramòfon que l’hi havia comprat el seu pare feia un any. Plorava i plorava. L’Elise es va quedar amb ell vigilant-lo i consolant-lo sense èxit.
En l’enterrament, en Heinrich, vestit de negre, estava destrossat al costat de la Corina, que no parava de plorar destrossada i s’amagava la cara amb la bufanda groga de la seva filla. Durant tota la cerimònia el silenci i els plors varen ser el director de l’orquestra. Després de fer un petó a la Corina, en Barnard es va acostar a en Heinrich per donar-li el seu condol i va demanar-li que acceptés les disculpes del seu fill per no ser present en aquell moment tan trist. En Heinrich, que entenia a en Fritz, ell també tenia ganes de marxar d’allí, no ho aguantava més, es va treure el guant dret per donar-li la mà i seguidament es va posar les mans a la cara perquè no el veiessin amb la cara destrossada i plorosa. Quan tot va acabar després de deixar uns quants rams de roses blanques damunt de la sepultura de la Galiana, tothom va tornar trist i en silenci cap a casa seva. Passant per davant de la Porta de Brandenburg per comprar el diari com a record d’aquell funest dia, en Barnard va veure una multitud de gent que es dirigia cap a la Wilhelmstrasse per saludar al nou canceller, que estava previst que saludés a tothom des de la Cancelleria. Era impossible avançar davant d’aquella munió de gent, que cantava eufòrica que s’havia aconseguit l’impossible. Tot i la manipulació dels nazis, la pujada al poder d’en Hitler va passar desapercebut per la gran majoria de la població, que s’ho va mirar de forma tranquil•la, tot i que tots sabien que era el final de la República de Weimar.
A la tarda, a casa dels Klein varen saber per la Klara, que havia vingut un moment per saber com es trobava en Fritz, que s’havien produït més batalles entre comunistes i nazis. En el moment que la Klara marxava sense haver pogut veure a en Fritz per donar-li el seu condol, el noi, tenint gravat l’últim moment de la Galiana, la seva última mirada, va baixar corrents a baix i va sortir de casa sense dir res a ningú. En Barnard va intentar aturar-lo, pensava que volia anar en una d’aquelles batalles, però se li va fer impossible aguantar al seu fill, que tenia unes ganes boges de morir per està amb el seu amor. Però en Fritz no volia anar a lluitar, ja no tenia forces, i va córrer cap a la Potsdamer Platz. Va aturar-se un moment a la floristeria de la Carlene a comprar unes flors blanques, que la florista els hi va regalar sabent com estava, i després, i sense dir res a ningú, es va dirigir corrents al cementiri de Sant Mateu. Alguns vianants creien que se li havia escapat l’autobús en veure’l córrer com un desesperat. En entrar al cementiri, fred i silenciós, no hi havia ningú, el cor se li va encongir i la ment se li va tornar encara més borrosa. Només pensava en aquell tret, aquella maleïda bala, que va acabar amb la vida de la Galiana. Apropant-se a poc a poc i amb el ram apuntant cap avall perquè no tenia ni forces per agafar-lo bé, va arribar davant la tomba, on va deixar-hi les flors tremolós.
No pot ser, no pot ser…..
Deia mentre llegia el nom de la seva estimada amb les dates del naixement i de la defunció. Amb la cara desfigurada de tan plorar, es va agenollar al terra plorós mentre cridava desesperadament que el perdonés, que no era just que ella fos morta i ell viu, deia cridant. No podia contenir la ràbia, picava i picava al terra mentre el regava amb les seves llàgrimes. Tot el què havia estimat estava sota aquella terra tova i sense vida.
A la nit, quan vaguejava pels carrers amb el cap abaixat pensant constantment en els últims moments de la Galiana, recordava tota l’estona el soroll de la pistola que havia matat a la seva xicota, va veure com els membres de les SA, les SS i els Cascs d’Acer desfilaven pel Tiergarten, passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França i girant a la Wilhelmstrasse, que estava plena a basar, fins arribar a la Cancelleria del Reich. En veure aquella marxa, els càntics amb la cançó de Horst-Wessel-Lied (una cançó sobre la tonada d’una cançó marinera dedicada a un màrtir de les SA) i els cors de Deutschland über alles, els crits antisemites, els heils i hochs i hurres, i les armes, el noi no va poder més i va decaure en un mar de llàgrimes. Plorava i plorava desconsoladament pensant que per culpa de tot això, per culpa d’aquest món bèl•lic i carregat d’odi, havia perdut el què més estimava. Mentre el noi plorava enfonsat, la gent animava als nacionalsocialistes, els nous triomfadors, els nous herois, dempeus als dos costats de la marxa esclatant d’eufòria i dient-se que aquell fet era tan gran com el 1871. Havia esclatat una nova revolució, li deia un pare en el seu fill. No aguantant més, el noi va fugir d’allí corrents i es va dirigir cap a casa seva en busca de la foscor que aquelles torxes il•luminaven. Aturant-se a la porta de casa seu per entrar va quedar-se immòbil mirant les estrelles, que s’il•luminaven més que mai, i en veure com la Lluna l’il•luminava va decidir fer el cor fort i anar al pis dels Metzler. Se li feia molt complicat tocar aquell timbre sabent que no hi hauria el seu amor, que ella no obriria la porta com feia sempre, i es va quedar uns minuts palplantat a l’entrada del pis pensant que la Galiana sortiria a rebre’l. La veia obrint la porta amb el seu somriure dolç, el seu vestit, les seves mans suaus i els seus ulls verds. Tremolós, va tocar el timbre. Aquell soroll mai l’oblidaria. Aquell timbre era el timbre de la felicitat, el que l’anunciava que veuria el seu amor. Quan la Corina li va obrir la porta i el va veure palplantat, destrossat, amb la roba arrugada i amb els pantalons enfangats dels genolls, el va abraçar de seguida i en Heinrich va córrer cap a ell per abraçar-lo i es varen fondre en una intensa i trista abraçada entre plors. En Fritz no parava de cridar que el perdonessin, que els havia fallat, que volia morir, però els pares de la Galiana li varen dir que ell no tenia la culpa de res. No hi havia culpables, li repetien, a part de qui havia disparat l’arma.
Mentre ploraven desconsoladament en el sofà varen tornar a tocar el timbre. Pensant que era algun veí que els venia a donar el condol, la Corina es va eixugar les llàgrimes, va fer el cor fort, es va posar bé el pentinat amb les mans, i va anar a obrir la porta. En veure agents de la policia es va espantar molt. Entre ells hi havia el criminalista de renom de la República de Weimar, l’Arthur Nebe, que era partidari del nazisme i militava al NSDAP i a les SA. Els policies varen entrar al menjador amb pes ferm. Sense gaires miraments els hi varen donar el condol per la pèrdua de la seva filla. Posant-se bé el coll de la seva jaqueta, en Nebe, que no va acceptar seure en una cadira, els va dir fredament, posant-se després la gorra al pit, que els era impossible trobar qui havia disparat l’arma que havia acabat amb la vida de la seva filla. En Fritz va preguntar-los entre plors què havia passat, volia que li diguessin qui l’havia matat. En Nebe li va contestar que enmig de la manifestació varen aparèixer uns quants homes de les SA i que a partir d’aquí havia començat una batalla que havia acabat amb aquella tragèdia. En Nebe insistia en dir que havien sigut els comunistes qui havien provocat aquell enfrontament i els assegurava que ara ja no hi haurien més baralles. Que s’haurien acabat per sempre més, els deia. Assentant-se a la butaca abatut i amb llàgrimes als ulls, en Heinrich els va implorar que continuessin investigant, que volia saber qui era l’assassí, però els policies, i en Nebe en particular, els varen advertir de que no era el moment perquè els nazis estaven al poder i de que seria inútil investigar aquell assassinat. Desconsolat i amb la mirada perduda per no poder trobar l’assassí de la seva filla, en Heinrich es va posar a plorar com un desesperat i es va aixecar per tancar-se al lavabo mentre els policies marxaven escales avall després de posar-se les gorres. Rabiós, en Fritz va abraçar un cop més a la Corina i després va tornar cap a casa enfonsat. En entrar a casa seva tothom l’esperava en el menjador i el varen abraçar. Però ell no els va dir res i es dirigia cap a la seva habitació. Volia estar sol per sempre més convivint amb els records. En entrar a l’habitació es va mirar la fotografia de la Galiana i va tancar la porta desitjant no tornar-la a obrir mai més.

Fritz Klein, segona part.



Leave a Reply