Fritz Klein 1915 – … tercera part

El dimarts 10 de setembre, quan començava el Congrés, varen arribar a la ciutat bavaresa després d’unes quantes hores a l’autopista i de que en Fritz posés el vehicle a la seva velocitat màxima, 71 quilòmetres. L’Àngela en més d’una ocasió el va esbroncar de que corria massa. Ens matarem si condueixes així, li repetia. Aparcant el vehicle en un garatge privat que havien llogat prèviament, es varen allotjar al Deutscher Hof. En Fritz estava ansiós per recórrer els carrers de la ciutat, tenia especial interès en les velles cases que bordejaven el riu Pegnitz i en el castell, però veia que l’Àngela no tenia el cap en visitar la ciutat. Després de fer-li deixar a l’Àngela les maletes a l’habitació a corre-cuita, de seguida varen sortir al carrer per passejar pels bells edificis de la ciutat amb el seu passat medieval. Recorrent uns quants metres ja varen veure que hi havia molta gent per tot arreu; els carrers estaven plens, se sentia música pels altaveus col·locats a les faroles, la gent tenia les finestres obertes per veure i sentir el xivarri, i moltes cases estaven engalonades amb banderes amb l’esvàstica. De cop, en girar en una cantonada, es varen topar amb una desfilada militar. Encuriosits, es varen apropar a la munió de gent que mirava badoca el compàs d’aquells soldats amb els seus uniformes lluents. Mirant l’espectacle des de darrere de tot, anaven sentint les músiques militars i els crits de la gent. Els nens pujaven al damunt de les espatlles dels seus pares per veure aquells homes i les dones treien els seus mocadors per saludar-los. Sense adonar-se’n es varen anar apropant poc a poc a l’Ajuntament i, abans d’arribar-hi, varen sentir que la gent es posava a cridar eufòrica. Alçant el cap per veure què passava, d’entre els soldats varen veure que obria pas un cotxe descapotable, era el d’en Hitler, va cridar en Fritz en veure’l assegut i saludant a la gent, que havia de ser rebut per l’alcalde en el Saló de l’Ajuntament. En apropar-se amb la resta de la multitud per veure el dictador e més a prop mentre anaven sentint més intensament com sortia la música dels altaveus instal·lats a les faroles negres, l’Àngela es va apartar uns metres d’aquella gent que s’havia abraonat a la carretera. Per molt poc no va caure a terra i després de fer un respir d’alleujament, en girar la mirada cap a la seva dreta, va veure que entre els manifestants hi havia una noia jove de cabells rossos amb un luxós abric de pell. La noia anava tota sola i tenia una cara de tristor. Sense treure-li la mirada de sobre i amb certa gelosia per l’abric, s’hi va apropar descaradament i li va demanar descaradament si li podia dir a on havia comprat aquell preciós abric. La noia, mirant-se-la amb una cara amable i de sorpresa, li va contestar que l’abric no l’havia comprat en aquella ciutat sinó a Munic, d’on era ella. Encuriosida, l’Àngela li va dir que ella també era de Munic, tot i que li va explicar que ara vivia a Berlín, molt a prop de la Cancelleria. Però la noia no li feia el cas que esperava que li fes l’Àngela i va continuar mirant ansiosa i amb cara de tristor l’arribada del dictador a l’Ajuntament. Els ulls brillants la delataven de que estava trista. En veure a en Hitler entrar a l’Ajuntament, la noia ara sí que li va dirigir la paraula i li va parlar de la satisfacció que li feia veure en aquells moments al líder alemany. Envejosa per aquell abric i per les joies que duia al damunt; un braçalet que semblava d’or i un anell amb un diamant incrustat, l’Àngela li explicava de forma prepotent que ella havia parlat un dia amb en Hitler i que el seu xicot, que continuava mirant el que passava a fora de l’Ajuntament entre els caps i barrets de la gent, fabricava les banderes nazis. Però la noia no li va semblar importar-li gaire que ella hagués conegut a en Hitler, només va fer un petit sospir per no tenir que parlar. Després de que en Fritz s’apropés a elles, la noia desconeguda es va presentar davant de la parella dient:

Perdona, no ens hem presentat, em dic Eva Braun.

Donant-li la mà fredament, l’Àngela, que evidentment, com tot Alemanya, no sabia que era la xicota d’en Hitler, es va presentar, li va donar la mà i li va tornar a dir que trobava molt bonic l’abric i va marxar juntament amb en Fritz per donar una volta per la ciutat mentre l’Eva es va quedar esperant amb la multitud per anar llavors a un altre acte. Mentre recorrien els carrers romàntics de la ciutat amb les façanes de les cases de tres pisos pintades de color blanc i amb els balcons plens de flors per donar més vida, l’Àngela no parava de parlar-li a en Fritz d’aquell abric, tot i que li anava remugant que aquella noia portava joies barates. Ja es veia d’una hora lluny que aquell diamant era falç, deia l’Àngela. Aturant-se un moment per cordar-se la sabata dreta en quedar descordada, en alçar el cap en Fritz li va cridar l’atenció un dels pòsters que hi enganxat en una lona publicitària d’una façana d’una botiga d’alimentació. Apropant-se al pòster va poder llegir que durant aquells dies els nazis farien els seus anuals congressos. Ara entenia què hi feien a Nuremberg, maleïda Àngela, va pensar, ara entenia les ganes que en tenia d’anar a Nuremberg i no a Heidelberg com volia ell. L’Àngela també estava mirant els pòsters enganxats, però ella en llegia un de color escarlata cridaner que anunciava per d’aquí uns dies l’execució d’un comunista. Maleïts comunistes, va pensar l’Àngela. Sense dir-se res, la parella va continuar el seu passeig. Després d’acabar de donar una volta varen anar a sopar a l’Hotel per després descansar i agafar forces pel dia següent.

L’endemà dimecres, al matí, en Fritz i l’Àngela varen visitar el castell de Nuremberg, el Kaiserburg, situat damunt del turó de la ciutat. La jove parella es va passar una llarga estona observant les vistes des del mirador de l’entrada i varen contemplar el famós pou del castell, on l’Àngela hi va tirar una moneda perquè li portés sort. Desitjava l’abric i un casament espectacular. Entrant al castell on hi varen residir tots els emperadors del Sacre Imperi Germànic des del 1050 fins al 1571, varen visitar l’edifici principal amb la capella doble romànica (la millor conservada), les habitacions dels emperadors i una de les torres. Després de sortir del Kaiserburg varen anar a dinar en un restaurant on varen menjar ànec rostit, i després varen acabar de passar el dia a la plaça Hauptmarkt. Tot contemplant a la gent com anava amunt i avall buscant un bar o tornant a casa després de la llarga jornada laboral, varen observar que hi havia molts joves soldats que participarien en els actes del NSDAP. No deixant de mirar com bevien com desenfrenats i com empaitaven les noies sense cap tipus de consideració, varen tornar cap a l’hotel per sopar-hi i un cop atipats varen anar a dormir cansats de tan caminar.

El dia següent, el dijous 12 de setembre, a petició de l’Àngela, varen anar a primera hora del matí a l’esplanada de Zeppelinfeld, situada a cinc quilòmetres al sud-est del centre de la ciutat, on el règim passava revista al Servei Laboral del Reich. L’edifici del Camp, dissenyat per l’arquitecte Albert Speer, s’havia construït sobre el model de l’Altar de Pèrgam. La tribuna estava rematada amb una immensa esvàstica rodejada per una corona folrada de coure. L’entusiasme entre el públic de les grades era evident, per molts Hitler era el seu messies, i en Fritz, impulsat per l’Àngela, va cridar amb la resta del públic des del seu seient mentre anava mirant com aquella munió de soldats anaven perfectament armats i seguien els rígids compassos que els hi marcaven mentre sonava la música militar. En aquell moment en Fritz tenia uns sentiments contradictoris que no el deixaven gaudir de l’acte com l’Àngela. Mentre ell es mirava aquell espectacle amb cert entusiasme, l’Àngela no deixava de mirar a una banda i una altra de les tribunes i es fixava amb atenció la tribuna d’honor. Volia veure qui hi havia i qui no. Amb els soldats passant per davant mentre sonava el Horst-Wessel-Lied, intentaven amb en Fritz reconèixer a tots els presents de la tribuna del pòdium Zepelin i amb uns prismàtics varen veure que al costat d’en Heinrich Hoffmann, el fotògraf d’en Hitler, que l’Àngela l’havia reconegut perquè el coneixia de la seva famosa botiga que tenia a Munic a l’Amalienstrasse 25, hi havia aquella noia de l’abric. Tot pensant què hi feia allà (havia aconseguit les entrades a través d’en Hoffmann, no per en Hitler), l’Àngela es va avergonyir de les paraules que li havia dit i pensava que aquella tal Eva devia ser una dona d’algun jerarca nazi, però en cap cas va pensar que pogués ser la xicota d’en Hitler. En Fritz li va dir somrient:

Una dona d’en Goebbels, segur.

Quan l’Àngela li anava per exclamar que no digués bestieses, de cop i volta la música va pujar de to i en Hitler va entrar amb els seus col·laboradors, caminant lentament pel passadís central, passant entre els homes armats de les SS. En aquell moment es varen aixecar 30.000 braços. Dempeus en l’estrat situat davant de la bandera de sang, el lloctinent Rudolf Hess va llegir en veu alta un comunicat del Partit. El secretari d’en Hitler va acabar el seu discurs dient:

El partit és Hitler! Però Hitler és Alemanya, de la mateixa manera que Alemanya és Hitler! Hitler! Sieg, Heil!.

Acabat de dir Sieg, Heil, el públic va cridar també Sieg, Heil i tothom va aixecar els seus braços drets. De seguida es va fer una espectacular desfilada militar davant d’en Hitler perquè veiés als seus soldats perfectament armats amb les seves eficaces karabiners amb la seva robustesa i seguretat. Els soldats avançaven en una perfecte coordinació, com un sol home.

Després de l’acte i cansats de veure tants soldats, varen anar a donar una volta pel sud de la ciutat per obrir el ventre per atipar-se després a menjar Weisswurst (salsitxes blanques) de Nuremberg, que tan li agradaven a en Fritz, mentre es bevien una cervesa de la marca Schneider Weisse, una cervesa de forta graduació i carregada de llúpol. L’ambient al bar era festiu, la gent bevia cervesa a dojo i endrapava com si no haguessin menjat res en anys. Tothom estava entusiasmat amb el Congrés, Hitler era lloat per la majoria, molts d’ells membres de les SA. Uns avis que estaven asseguts a una taula del fons comentaven amb el diari a la mà que els nord-americans eren els pitjors de tots. En Fritz, en sentir-los renegar dels nord-americans, no va poder evitar parar l’orella i va sentir com criticaven que els treballadors del port de Nova York haguessin destruït una bandera amb l’esvàstica d’un vaixell nord-americà. Un dels avis cridava enfadat mentre senyalava la notícia en el diari:

I a sobre el jutge els deixa en llibertat. Allà no hi ha justícia.

En veure que el seu xicot estava més pendent de la conversa dels avis que la seva, li va exclamar:

Maleïts nord-americans.

En sentir aquella exclamació, els avis varen parlar més fluixet, però un SS que estava a la barra no va poder evitar dir-hi la seva:

L’esvàstica ha de ser la nostra bandera.

Sí senyor, va cridar l’amo del bar des de darrere del taulell, mentre els demés clients li donaven la raó amb les cerveses a la mà. Sentint-se incòmode, en Fritz es va veure d’un trago la cervesa i va donar-li presses a l’Àngela per marxar del local.

Retornant cap a l’hotel xino-xano en un dels carrers més elegants de la ciutat, es varen topar amb en Goebbels, que sortia carregat de papers d’un prestigiós cafè de la ciutat. En veure la parella caminant feliç per la vorera, el ministre, creient que eren molt compromesos amb el nacionalsocialisme, sinó què hi feien allà, pensava, els va saludar efusivament mentre deixava els homes de les SS que feien de guardaespatlles al voltant del vehicle que l’esperava. Sense preguntar-los què hi feien allà, tenia pressa, els va donar dues entrades per la tribuna d’honor per un altre acte a l’esplanada de Zeppelinfeld. Sense poder-hi renunciar, en Fritz va agafar aquelles entrades i li va agrair tot el què havia fet per la seva família. El ministre, mirant-se sobretot a l’Àngela aprofitant que no hi havia la Magda, li va dir orgullós mentre agafava bé els papers perquè no n’hi caigués cap al terra:

No em tens que agrair res, per nosaltres és molt important que vosaltres sigueu aquí aquests dies perquè aprovarem una llei que canviarà la Història d’Alemanya per sempre més. Ja ho veureu.

Quan en Fritz li anava a preguntar de què es tractava aquesta nova llei, el ministre es va mirar el rellotge, va girar la vista cap als SS, que li deien amb senyals que havia de córrer, va guardar els papers que portava a la mà en una carpeta on hi havia el logotip del NSDAP amb l’àguila mirant cap a l’esquerre i es va acomiadar d’ells per marxar ràpidament en el cotxe que l’esperava. Després de que marxés amb aquell parell de membres de les SS, l’Àngela es va emocionar, aniria a la tribuna d’honor, pensava, però en Fritz li va dir mentre tornaven a caminar cap a l’hotel:

No hi voldràs pas anar? Ja hi hem anat!

Canviant-li la cara sabent qui portava els pantalons, li va contestar segura de si mateixa:

No en dubtis que hi anirem, a part de que t’he vist ben emocionat avui a l’acte.

Rendint-se sense lluitar, es recordava del seu pare que mai guanyava cap disputa amb la seva mare i es va posar a riure pensant que era un autèntic calçasses. Mentre entraven a l’hotel pensava que de fet també volia anar a l’espectacle, que l’havia impressionat, era ben cert, es va dir, però el noi ara estava curiós per saber quina llei volien aprovar. Després d’acceptar anar-hi li va posar a l’Àngela una condició: que anessin després de canviar-se a sopar en un restaurant on fessin Berliner Schitzel. Somrient tímidament, li va dir que era una tonteria provar un plat berlinès a Baviera, però va acceptar la condició.

L’endemà divendres, la jove parella es va dirigir un altre cop a l’esplanada de Zeppelinfeld, on es va fer una altra desfilada militar mentre sonava amb més força la música i els càmeres no deixaven de filmar als soldats amb la seva vestimenta verda i els seus cascs negres. Un cop varen entrar a la tribuna d’honor varen ser rebuts amb tots els honors i es varen asseure amb les altes personalitats del règim que desconeixien. Els generals anaven amb els seus uniformes carregats de medalles, els jerarques portaven l’uniforme del Partit i tots portaven enfundades les Walther PPK i les dones estrenaven uns vestits d’alta costura amb uns barrets amples i florejats. Entusiasmats d’estar en una zona preferent i de tenir les millors vistes, veien perfectament aquells soldats uniformats sense els prismàtics i en resseguir-los amb la mirada varen veure que un d’ells era en Georg, el seu amic, que estava davant d’ells amb la cara ferma mirant cap endavant. Veient-lo amb l’uniforme verd, el casc d’acer de color gris i amb la seva Karabinner de la marca Mauser ben agafada a la mà, l’Àngela, sense pensar a on estava situada, va posar-se a cridar-lo atraient totes les atencions d’aquella tribuna, però no la d’en Georg, que no es podia sortir del seu guió i empunyava amb força el fusell de forrellat. En Fritz intentava excusar-se davant de les mirades dels jerarques nazis, però quan anava demanant perdó va veure que els homes no se la miraven pas d’indignació, i es va asseure resignat mentre li deia a l’Àngela que estigués més calladeta i es tapés una mica més. Després de passar revista, l’Adolf Hitler, l’Alfred Rosenberg, en Joseph Goebbels, en Walther Darré i l’Adolf Wagner varen pronunciar uns discursos en el centre de l’esplanada, mirant a les tropes i veient de lluny a les tribunes del públic, que no paraven d’onejar les banderes del Partit amb molta força. Quan en Goebbels va sortir a parlar i es va posar davant del micròfon, en Fritz hi va posar tota la seva atenció per intentar esbrinar quina llei volien aprovar.

El discurs que va pronunciar el ministre, sota el títol Comunisme sense mascara, va ser un atac als jueus i als comunistes. Va començar anunciant una missió universal alemanya per lluitar contra el bolxevisme, al qual va dir que era el desafiament de la brutalitat internacional començat pels jueus contra la cultura en si. El ministre de Propaganda va parlar de l’assassinat individual d’ostatges i de masses duts a terme pels comunistes i, per demostrar que el bolxevisme estava lligat als jueus, va llegir una llista de diverses fulles dels principals representants jueus del comunisme. Al final del parlament, l’Àngela, que no parava d’aplaudir les paraules del ministre, va dir-li, enmig de la tribuna d’honor, a en Fritz:

Veus! I tu que creies amb les idees comunistes. Sort n’has tingut de mi!

Horroritzat amb aquelles paraules i veient-se amb la soga al coll mentre mirava com la persona que tenia el costat tenia també una Walther PPK a la seva funda del cinturo i lluïa un braçalet amb la creu gamada en el seu braç esquerre, en Fritz va començar a tremolar de por pensant que els demes l’haurien escoltat i es pensarien que era un roig. Mirant a una banda i a una altra per veure les cares de la gent, l’home del costat li va posar la mà en el seu braç i li va dir mentre ja es veia en un camp de concentració:

La teva xicota és preciosa noi, no saps pas l’enveja que em fas!.

Patint encara de que no hagués escoltat de que era un comunista, li va contestar fent-se el simpàtic i no deixant de mirar aquella pistola semiautomàtica:

I tant!. És tant bonica com aquest espectacle, una joia!.

En escoltar aquelles afalagadores paraules i en veure’l parlant amb aquell home que duia unes quantes medalles que indicaven que havia lluitat a la Gran Guerra, l’Àngela es va sentir molt orgullosa del seu xicot i el va abraçar amb tanta força que de poc li fa de soga. Després de que l’espectacle acabés i de que tothom anés sortint a poc a poc, la parella va anar a passejar pel Pont del Botxí i varen acabar el dia en una cerveseria de la ciutat. Mentre es prenien una cervesa bavaresa de la marca Augustiner-Bräu Wagner Kg acompanyats per un ambient molt festiu pels Congressos amb gent cantant i bevent tant feliç, en Fritz li va preguntar a l’Àngela:

No et sembla que el discurs d’en Goebbels era durament antisemita?

Pensant uns segons en aquell discurs que no havia escoltat amb atenció, li va contestar:

Segurament, no ho sé jo, però només són inofensives paraules, no crec que vagin més enllà. No cal patir. El què és important es atacar al bolxevisme, el nostre enemic que vol destruir-nos. Allà pla fan bestieses. No són persones.   

Però en Fritz sabia que totes les paraules que pronunciaven els nazis no eren inofensives i començava a imaginar-se que la llei que pensaven aprovar tindria alguna relació amb els jueus. Veient que continuava pensant en les paraules del ministre, l’Àngela li va dir retreure de que no es deixés animar per aquell ambient després de que un grup de nois i noies es posessin a ballar les músiques bavareses:

Escolta, que no som aquí per pensar en política, som aquí per nosaltres dos, la política deixem-la pels nostres polítics que ja saben el què es fan, i més els nacionalsocialistes.

Pensant que era ella i no ell qui volia anar en aquells actes polítics, varen sortir a ballar amb la resta i després de matar els peus varen demanar-se una altra cervesa per parlar de la bellesa de les esglésies que havien vist. Acabant la xerrera amb la cervesa, varen  tornar a l’hotel per l’endemà passar-se el dia voltant pels carrers de la ciutat i per fer unes últimes compres. L’Àngela no parava de comprar compulsivament articles comestibles per casa seu perquè sabia que el seu pare s’emocionaria en menjar un tros de salsitxa de Baviera.

L’endemà, el famós dissabte 15 de setembre de 1935, el règim nazi aprovava les Lleis de Nuremberg en què es definien les obligacions i les normes dels ciutadans segons la seva raça. La nova Llei deia que només es podia considerar ciutadà aquell que tingués sang alemanya i no es considerava ciutadà als jueus i els asocials. Es considerava que totes les famílies que tinguessin un sol membre de la família que fos jueu, tant podia ser l’avi com l’àvia, se’ls havia de considerar jueves i, per tant, perdien els seus drets com a ciutadans. Mentre el Reichstag aprovava aquesta Llei, a Nuremberg, la parella aprofitava el seu últim dia abans de tornar l’endemà diumenge. Dilluns l’Àngela ja treballava. Després de que veiessin molts cotxes oficials i molts periodistes, l’Àngela li va insistir en anar a escoltar el discurs de l’Adolf Hitler davant d’una enorme multitud. Sense saber que s’havia aprovat aquella Llei, varen sentir des d’una tribuna del Congrés com en Hitler parlava per primer cop de la qüestió jueva i va recomanar acatar les noves lleis sota el símbol de l’esvàstica. El dictador va acusar als jueus de l’estranger d’haver provocat un boicot contra Alemanya i va afirmar que els jueus alemanys s’havien revoltat contra el seu govern. Després d’escoltar el discurs amb atenció i veient com tothom estava més tens, en Fritz va entendre que havien aprovat un llei durament antisemita. Aprofitant un moment que sonava el Horst- Wessel-Lied amb el seu: La bandera alçada….. li va dir a l’Àngela el què pensava, però ella continuava dient-li que només eren paraules i no fets.

Després de sortir de l’espectacle, es varen dirigir a  la AdolfHitlerPlatz per contemplar la fatxada gòtica de la Frauenkirche. Mentre l’Àngela contemplava l’edifici, en Fritz, inquiet, es va apropar a un quiosc i va comprar el setmanari antisemita Der Stürmer d’en Julius Streicher. Fullejant-lo mentre caminava demanant permís a la cama per moure l’altra, va poder llegir les Lleis de Nuremberg. Veient molt per alt que era greu el que s’havia aprovat, li va demanar a l’Àngela aturar-se en un bar per descansar les cames. Amb un cafè a la mà va acabar de llegir l’article i en veure que la seva xicota no parava de mirar-lo avorrida de que no li digués res, li va donar el diari perquè llegís l’article de les Lleis. Commocionada en llegir l’article, li va dir:

A veure……Tampoc n’hi ha per tant, era d’esperar aquesta Llei, si la fan serà per alguna cosa. A més, enlloc es menciona que els jueus aniran a camps o seran empresonats, només perdran uns simples drets que no els afectarà en les seves vides. És que havíem… alemanys no són… eh…

En Fritz no opinava igual, creia que era un greu error aquelles lleis, i pensava en la seva botiguera, la Matilda, que segons aquesta Llei no podria veure com la seva neboda es casava amb el seu promès, considerat aquest un ciutadà segons les lleis, i hauria de perdre a la seva criada que tenia a la botiga els dissabtes al matí perquè segons aquestes lleis no podia contractar a una dona alemanya de menys de 45 anys. En Fritz li insistia de que era un error, una barbàrie, li va arribar a dir, i li recordava que sempre els jueus i els alemanys havien conviscut pacíficament durant molts segles. Els jueus són tan alemanys com nosaltres, li va dir en veu baixa, mentre l’Àngela l’intentava fer callar perquè ningú el sentís. Sense arguments i veient que molts joves estaven eufòrics per la nova Llei i es demanaven cerveses a dojo per celebrar-ho, l’Àngela el va obligar a agafar un autobús per anar a Rothenburg ob der Tauber, una petita ciutat a prop de Nuremberg que té un encant medieval amb la muralla i les seves peculiaritats cases de colors, perquè es calmés. Fins que no varen arribar en el poble, en Fritz no va deixar de renegar contra el règim. Veient les cases i entrant en el Hegereiterhäuschen, la Punta del Cabell, amb la seva teulada punxeguda i la seva torreta, per després pujar a la torre Kalkturm amb les seves vistes panoràmiques, no es va començar a animar. Des d’aquella posició es va distreure observant cada un dels racons de la petita ciutat amb les seves cases i els seus colors. Quan es va fer fosc varen agafar l’autobús i varen tornar a Nuremberg per passar-hi l’última nit.

Tenien pensat marxar a primera hora per dinar a Berlín, però mentre esmorzaven uns croissants a l’hotel varen saber pel cambrer que els servia el cafè que a les nou del matí es feia un altre acte a l’esplanada Zeppelinfeld i aquest cop en Fritz va decidir anar-hi abans de tornar a casa. Volia saber més d’aquelles Lleis que acabaven d’aprovar. A recepció de l’Hotel i havien un feix de diaris i tots parlaven de les noves Lleis en les principals pàgines. Abans d’anar a l’habitació per agafar les maletes, el noi se’ls va mirar tots per alt i entenia que s’havia aprovat una Lleis molt importants i que canviarien el país. Ara entenia les paraules del ministre Goebbels i totes les proclames antisemites d’aquells dies. Agafant el Völkischer Beobachter s’hi va entretenir una bona estona llegint-lo al sofà de recepció deixant que l’Àngela pugés a dalt a fer les maletes. Llegia atentament un article que presentava les Lleis com una mesura estabilitzadora que ajudaria a la minoria jueva alemanya a viure la seva pròpia vida. Quin fàstic, sentia en aquells moments el noi.

Després de carregar les maletes al Ford T, varen anar amb el cotxe a veure les exhibicions de la Wehrmacht, on varen tornar a veure a en Georg, que aquest cop els va saludar tímidament fent un gest amb les celles mentre seguia els compassos dels demés soldats perfectament armats amb les Karabiner 98K. De sobte, apujant la música militar, el dictador va sortir cap al micròfon situat al centre de l’esplanada. En Fritz tenia ganes de saber com en Hitler justificaria les noves Lleis, però en sentir que el discurs anava dirigit a l’Exèrcit, on va dir que eren la defensa de la nació i l’escola del poble alemany explicant que el vell gloriós Exèrcit no havia mort, sinó que estava dormint i que ara s’havia despertat, va pensar seriosament que estaven preparant els soldats per atacar als jueus. En sentir aquell discurs igual que en Fritz però interpretant-lo diferent, l’Àngela es va posar a cridar d’alegria enmig del galliner i venerava encara més la figura d’en Hitler i la dels soldats alemanys. Són els millors, cridava amb la resta del públic. En Fritz no va cridar aquesta vegada i en veure a la seva xicota tan entusiasmada per les paraules d’en Hitler li va recordar:

No era en Hitler un home de pau? Llavors, per què vol un Exèrcit poderós?

Mirant-se’l amb cara d’incredulitat i assenyalant-li els soldats, li va respondre:

Alemanya té molts enemics i aquest Exèrcit, com ha dit en Hitler, és per defensar-nos, no per atacar, mai atacarem, aquest cop no ens equivocarem. Tingués fe per l’amor de Déu.

Mentre els actes militars continuaven i els soldats anaven mostrant la seva força, en Fritz, que no era un home de fe, i l’Àngela varen marxar i varen tornar a poc a poc amb cotxe cap a Berlín gaudint de l’autopista i dels paisatges. Tot hi els actes polítics, la parella s’ho havia passat molt bé en aquell viatge i s’havien enamorat d’aquella magnífica ciutat medieval bavaresa. A en Fritz sobretot l’hi havien agradat les esglésies i estava molt feliç de tenir a l’Àngela al seu costat, semblava que la tragèdia es convertia en una altra obra.

L’endemà dilluns l’Àngela ja va tenir que anar a la llibreria. Després de que ella plegués varen anar a veure els pares d’en Fritz per portar-los una petita rèplica de l’Església de Sant Llorenç, una de les esglésies protestants més antigues d’Alemanya, i unes quantes Weisswurst (salsitxes) bavareses per en Marwin i l’Elisabeth. Només entrar a la casa dels Klein, la família no els va parar de fer-los pregunta sobre com els hi havia anat el viatge i estaven contents de veure com en Fritz havia recuperat la felicitat. Però el noi  veia que el seu pare i la seva àvia estaven molt desanimats asseguts a la seva cadira, no deien gran cosa, va pensar, i va aprofitar un moment que la Luane li ensenyava a l’Àngela un vestit nou que s’havia acabat de comprar en una nova botiga de l’Unter den Linden per preguntar-li en el seu pare què li passava. Mirant que ningú els sentis, li va dir mentre s’aixecava per portar-lo cap a la biblioteca:

Mira fill, aquestes lleis que han aprovat els nazis em tenen trastocat. La Matilda està destrossada, ves-hi un dia a comprar-hi perquè la pobra no aixeca el cap, i els dos treballadors jueus que tinc a la fàbrica estant molt molestos perquè els altres treballadors els increpen constantment. No sé què fer, però em sembla que deixaré de treballar pels nazis, no els faré més banderes. No puc aguantar aquest sentiment de culpa que tinc per dins. A més, l’altre dia em va explicar en Hermann que varen tornar a estovar al seu fill de valent. El pobre, no sé com acabarà però em sembla que no té massa futur.  

Sense saber-li què contestar, va abaixar el cap i li va prometre que aniria a la botiga de la Matilda, cosa que va fer l’endemà al matí per comprar quatre articles que necessitava. Evidentment la Matilda estava molta afectada i tenint més por que una eruga, li anava dient que no veia un bon demà. També els va explicar que la majoria dels veïns com la Carlene, en Martin, la Klara, la Maria i l’Otto li giraven l’esquena i que els vailets es reien d’ella tirant-li els tomàquets que tenia a fora l’entrada i un home feia uns dies li havia cridat des de fora la botiga:

Qui compra als jueus traeix a la nació.

Quina desgràcia, anava dient. Un dia a més li varen pintar una estrella de David en els vidres de la botiga mentre els policies no deien res.

Aquell dimarts, en Barnard tenia pensat anar a veure a un nou client que li podria oferir una mica de feina per substituir la dels nazis, i es va llevar d’un bot pensant que aconseguiria desfer-se dels nazis i del ministre Goebbels. Tot i que era menys producció, pensava que hauria d’acomiadar una dotzena de treballadors, estava disposat a acceptar-la. Al migdia, quan els treballadors plegaven per anar a dinar un moment al bar de davant menys els dos treballadors jueus que s’emportaven el menjar i es quedaven a la fàbrica, va trucar a en Goebbels per anunciar-li la seva decisió. Quan li anava per dir que deixava la feina, el ministre se li va avançar i li va dir que les coses havien canviat i que ara hauria de triplicar la producció que estava fent perquè el Reichstag havia aprovat que la Bandera Nacional seria la bandera amb l’esvàstica en substitució de la bandera de la República de Weimar. En escoltar que li pagarien més, pràcticament el doble, i que li triplicarien la producció, per tant hauria de contractar a més treballadors, la seva ànima capitalista no li va deixar negar l’oferta i va continuar treballant pel nazisme. L’única condició que li posava el ministre era que no contractés a obrers jueus, havien de ser tots ciutadans segons la nova llei, li va recalcar. En Barnard, sabent que actuava com un covard, va acceptar totes les condicions del ministre sense renegar i inclús li va agrair que li hagués donat tanta feina. Després de que els treballadors tornessin de dinar els hi va comunicar la nova oferta. Tots es varen posar molt contents, els hi augmentaria el sou, tindrien més companys, contractarien a una secretària més perquè escrivís a màquina, però els dos treballadors jueus varen abaixar el cap i resignats varen tornar al seu lloc de treball sense dir res mentre teixien més esvàstiques. En veure que aquells treballadors estaven sols davant d’un dels teler, en Barnard se’ls hi va apropar i els hi va demanar que no professessin la seva fe en públic i que no mencionessin de que eren jueus. Indignats, creien que el seu amo era un covard traïdor i un venut, varen acceptar la proposta d’en Barnard, que ja no respectaven com anys enrere quan el consideraven un heroi de guerra. No aguantant més en veure com es teixia l’esvàstica davant seu com cada dia, en Gerd es va posar a plorar de desesperació.

En tornar a casa, en Barnard, recordant les paraules del seu ministre de que no volia jueus, va acomiadar a en Herbert, el professor jueu que en Fritz li havia demanat que contractés per la seva germana unes hores a la setmana per ajudar-lo. Insultat, maltractat i sense feina, en Herbert va perdre la casa i amb la seva família varen tenir que anar a viure en uns pisos ocupats per altres jueus que ho havien perdut tot. Demanava caritat, però ningú era solidari amb ell pel fet de ser jueu.

Mentrestant, en Fritz va començar el tercer curs de la Universitat i es va oblidar del tema del poble de Déu, tot i que molts dels seus professors jueus que havia tingut havien deixat el càrrec. Però a mesura que passava el curs es va fixar que en les classes li estaven ensenyant amb molta atenció i insistència perquè sabés fer primers auxilis i a curar ferides de bala. Mirant imatges de ferits de guerra es va trasbalsar, no eren els tipus de pacients que volia ajudar, ell volia tenir una consulta per ajudar als seus veïns. Veient que cada dia era el mateix i que inclús els hi ensenyaven com es vestia un metge militar, va pensar que els estaven ensenyant per ser metges en un camp de guerra i en preguntar-ho a un professor, aquest li va dir que era cosa del govern i que ell no decidia res. A més, no suportava que la majoria dels seus professors lloessin el catedràtic d’higiene racial de la ciutat Fritz Lenz. El noi, molt sovint, feia mofa dels professors més radicals en el tema racial. Però en veure que els seus companys acceptaven la higiene racial com a terme científic va preferir no fer tants comentaris.

Mica en mica les noves normes antisemites s’anaven instal·lant en el poble alemany i eren acceptades per la gent. El dimarts 1 d’octubre, el llibreter Martin li va dir a l’Àngela que a partir d’una llei acabada d’aprovar pel govern alemany li prohibia vendre revistes als jueus. L’Àngela va acceptar de mala gana la nova llei, ja que ella continuava rebutjant l’antisemitisme, i, a esquenes del seu amo, pagava una revista que tan li agradava a la Matilda i li entregava d’amagat quan sortia de la feina. La botiguera li agraïa profundament aquell gest i li aconsellava que es casés amb en Fritz. Quan el noi va saber el gest de la seva parella se’n va alegrar, veia a una Àngela que l’enamorava encara més, i aquell dia la va convidar a sopar a en el bar Victorius. Després de donar-li la carta, en Mark li va explicar que agents de la Kripo havien estomacat la nit passada al vagabund Wilhelm i que l’havien deixat tirat en un descampat amb el cos ple de ferides. Però en Fritz no en va fer massa cas, tot i mostrar certa indignació. Era feliç en aquell moment d’estar amb l’Àngela i no es penedia de tornar a estimar. Aquella nit varen menjar un plat que la Diane havia cuinat, Pluckte Finken, un plat típic de Bremen, que contenia mongetes blanques, carn de bou, pastanagues, patates, pomes i peres. El plat se servia ben calent per conservar el seu aroma, els va explicar la Diane, que també els va dir que era una recepta de la seva mare. Mentre provaven el Plucke Finken, en Fritz només tenia ulls per l’Àngela, se la menjava amb la mirada i després del plat li va regalar unes arracades d’or amb forma d’infinit per demostrar-li que el seu amor cap a ella era etern i uns quants cosmètics Elizabeth Arden, que de seguida va provar. D’aquesta manera, en Fritz i l’Àngela vivien mirant-se només de reüll les noves normes antisemites que el govern alemany aprovava cada dos per tres, com la del dissabte 21 de desembre de deixar fora els funcionaris jueus del servei públic.

Arribant a finals d’any, la parella va celebrar el Fi d’Any a casa seva unint les dues famílies. Tot hi ser molt feliç, en Fritz no es treia del cap a la Galiana, i menys per aquelles dates tant senyalades. Quan anava a casa dels seus pares es tancava uns segons a la seva habitació per contemplar el quadre de la Galiana i sovint treia la seva capsa dels records i agafava la xapa de ferro perquè li continués portant sort. En el sopar per acomiadar l’any, un dimarts, les dues famílies es divertien com mai tot i les diferències ideològiques i socials que hi poguessin haver. L’Àngela mostrava molt feliç les arracades que li havia comprat en Fritz, i el noi ensenyava constantment les notes que acabava de treure per demostrar-li en el seu pare que el fet de ser fora de casa no li havia fet baixar la seva concentració en els estudis. Parlant amb en Seigmund, en Barnard va veure que no era un home massa culte i que s’exaltava de males maneres parlant de política defensant aferrissadament al nacionalsocialisme i unes idees que rallaven al ridícul. Va arribar a afirmar que el govern de la República pagava prestacions socials als jueus per ser jueus. Pensant que amb aquest tema no s’entendrien i que era un home massa curt de mires, li parlava dels últims partits de futbol, sobretot dels jugadors italians que havien guanyat la Copa del Món, i de les últimes competicions hivernals. Després del cava de la festa, l’endemà dimecres vindria l’amiga ressaca acompanyada per una pastilla d’Alka-Seltzer.

Entrant al 1936, tot estava tranquil en el barri de la Leipzigerstrasse, tot i que la Matilda continuava sent insultada, en Wilhelm continuava sent maltractat i en Dannel es passava els dies tancat a la seva habitació patint per la seva seguretat mentre intentava reprendre el fil del seu llibre que volia escriure i que ara no tenia clar que publicaria. Només hi va haver una mica d’indignació quan es va saber el dilluns per la Klara que el diumenge 12 de gener en Hermann Göering havia ofert un costós ball a l’Òpera de Berlín que havia costat més d’un milió de Reichsmarks i on hi varen ser presents aristòcrates com l’ex tsar Ferran de Bulgària o l’antic príncep hereu de la corona Frederick Wilhelm i empresaris com en Krupp von Bohlen und Halbach o en Werner von Siemens. Molts, com en Kurt, criticaven al ministre acusant-lo de corrupte i tots comentaven que s’havia engreixat molt i que no en quedava res d’aquell aviador de la Primera Guerra Mundial que tan havia impressionat. Per estrenar l’any i com que les coses li anaven bé, en Marwin es va comprar una motocicleta BMW R-12 de color negre amb una caixa de canvis de quatre velocitats operada per una  palanca de canvis manual en el costat dret del tanc de combustible de 14 litres. Amb ella, en Marwin i l’Elisabeth recorrien els barris berlinesos cada diumenge al matí i després de donar una volta s’aturaven a dinar a casa dels seus pares. Al cap d’un temps en Marwin es va cansar de la motocicleta i la va deixar abandonada a un garatge que havia llogat a prop de casa seu. De fet, només se l’havia comprat perquè un seu amic s’havia comprat una motocicleta dies enrere i ell, per no ser menys i per refregar-li pels morros que tenia diners, es va voler comprar aquesta motocicleta. Per la fàbrica els deia orgullosos en els treballadors que era de les primeres motocicletes del món amb forquilles telescòpiques esmorteïdes hidràulicament, però en els treballadors no els hi va fer ni fred ni calor la motocicleta, ans al contrari, a molts no els va agradar que el fill de l’amo els refregués que es podia gastar els diners amb tota classe de luxes que ells no es podien permetre. Només s’acontentaven pensant que aviat farien les vacances que els prometia la Força a través de l’Alegria. Tots volien fer els famosos creuers que tan anunciats eren.

L’ambient a Alemanya es va tornar a alterar de cop quan es va saber que el Reich volia ocupar la Renània desmilitaritzada, una altra zona perduda per culpa del Tractat de Versalles. Tota la família Klein, com l’Àngela i la seva família, creien que havien de recuperar aquell territori que els pertanyia històricament. En Fritz no discrepava en absolut amb l’Àngela sobre aquest tema, tot el contrari, pensava que s’havia de recuperar sempre i quan es fes de forma pacífica, mai de forma bèl·lica, pensava. Reflexionant sobre aquest tema després de llegir a la premsa articles on es mencionava el retorn de Renània, en Fritz entenia ara la presència d’aquells soldats a Nuremberg, era per demostrar al món el poder militar d’Alemanya. Pel barri la gent també opinava igual, inclús la Matilda creia que havia sigut injust haver perdut aquell territori.

El dimarts 28 de gener, el tercer aniversari de la mort de Galiana, en Fritz ja es va llevar molt trist recordant aquell maleït dia en què va perdre a la seva xicota. Esmorzant una poma i unes Spritzgebäck (galetes de mantega) sense dir res, l’Àngela no li va preguntar res perquè ja havia notat el dia anterior que estava més apagat. Preveient la reacció de la seva parella, li va comprar amb antelació unes flors blanques a la floristeria de la Carlene perquè les portes al cementiri. Sense pensar-s’ho i sense badar boca, en veure les flors al damunt del sofà, en Fritz va anar al cementiri de Sant Mateu sense l’Àngela, que va entendre els seus sentiments i es va quedar a casa una estona més fins que va ser l’hora d’anar a la llibreria. En arribar a la tomba després de fer el llarg recorregut a peu, aquell dia se saltaria les classes, no sabia què havia de dir, volia plorar, però no podia, les llàgrimes no sortien dels seus ulls com altres vegades per molt que volgués. L’enyorava molt, la tenia present amb la seva rialla encisadora i en totes les cantonades el seu fantasma apareixia, però sabia que ara tornava a ser feliç, havia trobat un nou motiu per viure i no se’n penedia. Després de deixar les flors de l’Àngela i de fer un sentit petó a la làpida, va tornar cap a casa dels seus pares a poc a poc anant recordant com de petit passejava amb la Galiana per aquells carrers que els portaven al Tiergarten i com un dia amb les seves bicicletes havien anat a la Columna de la Victòria, el lloc on anys més tard havia conegut a l’Àngela. Després de passar-se el matí amb la seva mare i la seva àvia, va tornar a casa. En entrar-hi va quedar sorprès en ser rebut per l’Àngela, havia plegat més d’hora de l’habitual, amb una cervesa Berliner Weisse, la seva favorita, a la mà. L’Àngela també volia celebrar a la seva manera el seu primer aniversari de compromesos, cosa que en Fritz n’hi pensar i es va quedar la resta del dia pensant amb la Galiana i amb el tret que havia acabat amb la seva breu vida.

Mentre a principis de febrer es continuava parlant de Renània ningú parlava del problema jueu i dels camps de concentració, tot i que quan el dimecres 12 de febrer de 1936 l’Adolf Hitler va fer un discurs per la ràdio a Schwerin per condemnar l’assassinat del cap del districte del partit nazi a Suïssa, en Wilhelm Gustloff, a mans d’un estudiant iugoslau jueu, i per recordar que el novembre de 1918 els jueus havien traït al poble alemany, els alemanys varen tornar a escoltar les pregàries antisemites del seu Führer. Després de sentir a en Hitler per la ràdio, alguns veïns del barri com la Carlene, la Maria, l’Otto i en Frank varen increpar aquella tarda a la Matilda insultant-la i escopint-li a la cara després de que la botiguera abaixés la persiana. En veure-ho des de la finestra del seu pis, en Fritz va quedar indignat i temptant a Déu va baixar a baix per recordar-los en els veïns que sempre havien sigut bon amics en el passat i que la Matilda tenia el mateix dret que ells en viure i treballar en el barri, però quan va ser a baix es va topar amb l’Anne, que estava estirada al terra mig desnodrida. Veient que tothom que passava per allà l’esquivava com si fos una paperera, en Fritz va continuar carrer avall i després de passar la botiga de l’Albert i de la Helga es va aturar a la pastisseria d’en Richard. En comprar un parell de barres de pa va tornar enrere i els hi va donar a la pobre Anne, que no tenia ni forces per agrair-li. L’Àngela sempre l’aconsellava que deixés aquests temes, i li prometia que mai anirien més enllà de les paraules, però en Fritz no opinava igual tot i que sabia que no podia fer gran cosa. Pocs dies després, quan les paraules del dictador varen caure al pou de l’oblit, la Matilda i els jueus varen tornar a ser oblidats pel poble alemany, que se centrava cada cop més en Renània, tot i que els jueus anaven perdent les seves feines i moltes empreses jueves canviaven de mans amb el vistiplau del poble.

El dilluns 2 de març, en agafar-se un dia de festa a la Universitat després d’acabar amb èxits uns exàmens molt importants la setmana passada, al matí, mentre l’Àngela treballava a la llibreria, en Fritz va quedar amb en Georg, que tenia uns dies de permís per estar amb la família, a la Pariser Platz. Però en llevar-se abans que el Sol, li varen venir ganes d’aprofitar el dia, ja que aquell dia no feia tan fred com els últims, i se’n va anar a donar una volta pel Tiergarten per arribar fins a la Grosse Stern. Assentat al mateix banc que el de la nit del 27 de febrer de 1933, va contemplar la majestuosa Columna de la Victòria mentre recordava amb un somriure de felicitat com aquell dia li va aparèixer l’Àngela. Dirigint-se cap a la Porta de Brandenburg per la Charlottenburger Chausse tot distret mirant com els nens començaven a sortir a jugar per la Konigs Platz desafiant els últims freds de l’hivern i com moltes dones anaven amb les seves bicicletes a treballar de recepcionistes als hotels de la zona. Enduent-se pels records en veure dos nens molt semblants a ell i a la Galiana, anava veient com havia canviat la ciutat amb pocs anys; els seus carrers, els seus parcs, la seva gent, tot li semblava més fred que anys enrere però més pacífic. Fent tota la Charlottenburger Chaussee a peu, va entrar pel mig de la Porta de Brandenburg i va arribar a la Pariser Platz. Veient que el seu amic feia tard, quin despistat, va murmurar, i de que hi havia molta gent que passava per la plaça per anar a treballar, es va endinsar per la Wilhelmstrasse per veure si hi havia moviment en els edificis governamentals. En aturar-se a davant de la Cancelleria del Reich, un edifici molt lleig pel seu gust, no adequat per ser la seu del canceller alemany (en Hitler el va anomenar una oficina de sabons el primer dia que va ser canceller), va veure que a l’edifici hi entraven diversos ministres com en Goebbels, en Göering, en Von Blomberg i uns quants alts càrrecs militars com en Werner von Frischer, el cap de l’Exèrcit de Terra, l’Erich Raeder, el cap de la Marina, i l’ambaixador Joachim von Ribbentrop. En veure tan moviment i com de seguida uns policies tallaven el transit d’aquella zona, s’hi va quedar uns segons més davant de l’edifici fent el tafaner mentre una dona gran que estava al seu costat fent també la tafanera, li deia amb una bossa de tomàquets vermells a la mà:

Ja ocuparem aviat Renània. Ja era hora!    

Després de quedar-se encantat una estona més observant com els guàrdies de les SS protegien ben armats la Cancelleria i com les secretàries entraven dins de l’edifici, va retornar a la Pariser Platz, on ara sí s’hi va trobar Georg, que estava assegut en un banc esperant-lo amb una cigarreta a la boca després de que s’hagués comprat un paquet de tabac en el venedor de cigars de pur a la Wilhelmplatz. De seguida que es varen retrobar es varen fondre en una càlida abraçada, feia dies que no es veien, i varen començar a parlar de com els hi anava la vida. De seguida en Fritz va notar que el seu amic havia canviat bastant, ja no semblava aquell obrer jove esgotat de tantes hores fent feina com un ase. Se’l veia més fort, més ben alimentat i semblava pel caminar més segur d’ell mateix, ja no caminava despreocupadament com feia abans passejant pels parcs de la ciutat com si no tingués mai un lloc a on anar. Després de caminar uns metres més es varen refugiar del fred a la taverna Havel de l’Unter den Linden per fer un cafè. Mentre continuaven posant-se al dia sobre les seves respectives vides amb un calent cafè al davant, en Fritz li va preguntar:

Escolta, què està passant amb això de Renània? Intervindreu militarment? Vull dir, fent ús de la força?

Esbufegant, va fer un llarg glop del cafè després d’ensumar-lo i li va contestar:

Es parla molt de Renània, és cert que és un objectiu, hem estudiat molts mapes de la zona, però no crec que ens hi facin intervenir militarment perquè el nostre Exèrcit no és ni de bon tros tan poderós com l’exèrcit francès. No has pas de patir, no hi haurà guerra per Renània, seria absurd. Ara per ara no som un gran Exèrcit i no provocarem res que porti un conflicte. El que vas veure a Nuremberg va ser pura propaganda.

Mirant-lo preocupat, no se l’acabava de creure, hi havia alguna cosa que el feia desconfiar del seu amic, en Fritz li va explicar que quan havia passat per la Cancelleria havia vist que entraven molts caps militars. Després de fer un altre glop de la tassa, en Georg li va dir:

Ser que en Hitler vol conèixer de primera mà tot el què passa dins de l’Exèrcit, s’ocupa des del més mínim detall, has de pensar que és un gran coneixedor de les estratègies militars. Coneix cada detall que et deixaria perplex.

Pensant uns segons, va continuar:

Crec que en Hitler aconseguirà els preuats objectius d’Alemanya sense disparar ni un tret, és un home que té una visió de futur enorme. Jo confio molt en ell. És més gran que Napoleó, perquè aconseguirà conquerir el món sense una guerra.  

Parlant una estona més d’altres temes, en Fritz va veure que en Georg també havia canviat en la manera de pensar. Estava més il·lusionat per la política, deia que Hitler era un verdader home d’Estat i ara parlava obertament de que el nacionalsocialisme només havia portat èxit al poble. Es notava que havia rebut la propaganda nacionalsocialista que es donava a l’Exèrcit. Acabant-se el cafè i mirant el rellotge com marcava la una, havia d’anar a buscar l’Àngela per anar a casa els seus pares, es va acomiadar d’ell dient-li:

Esperem que no hi hagi mai guerra, crec que si entrem en guerra ens allunyarem d’Europa i Alemanya no tornaria a ser mai més Alemanya. El Tractat de Versalles serà tou comparat amb el nou.

Repetint-li que no es preocupés mentre s’aixecava per pagar, els dos amics es varen acomiadar amb una encaixada de mans i es varen desitjar sort.

Tal i com estava previst, el dissabte 7 de març 20.000 soldats alemanys, entre ells hi havia en Georg, varen travessar el Rin i varen ocupar Renània violant el Tractat de Versalles i els acords de Locarno de 1925. El desplegament militar va ser senzill, i sense disparar cap tret es va aconseguir l’objectiu. Fins i tot alguns soldats com en Georg varen entrar a Coblença amb bicicleta mentre eren aclamats per la població que els tirava flors. Tant París com Londres, que podrien haver intervingut en l’assumpte, de fet en Hitler pensava retirar-se si aquests països intervenien en l’assumpte però sabia pels seus serveis secrets que no ho farien, no varen fer res. D’aquesta manera, Alemanya militaritzava Renània i el mite d’en Hitler creixia enormement, sobretot dins de l’Exèrcit i dels seus comandants. Tant en Fritz com l’Àngela es varen posar molt contents en sentir la notícia per la ràdio, com també les seves respectives famílies, perquè pensaven que s’aconseguien els objectius sense que hi intervingués l’Exèrcit fent anar les armes. En Fritz començava a creure que en Hitler aconseguiria els objectius de forma pacífica tal i com li deien, era ell el que era un desconfiat, anava dient-se, i l’Àngela deia orgullosa que en Hitler estava protegit per Déu. Content a la seva butaca, en Barnard es va beure un bon vas de Cointreau en companyia de la seva esposa, que no deixava ni un segon d’escoltar la ràdio. Volia fumar-se una cigarreta, però la Luane ja no li comprava el tabac com abans en el venedor ambulant de cigarretes de pur de la Wilhelmplatz, a davant del Palau del Príncep Leopold, perquè ja no es consumia com abans després de la llei antitabac, la primera a la Història, en què es limitava o inclús es prohibia el consum de tabac en els llocs públics i es limitava la publicitat de les marques de cigarretes. Sense el tabac, però amb la copa a la mà, en Barnard va exclamar content:

Quin home, aquest Hitler! Ha tingut el valor d’arriscar-se!. No és com altres.

La Luane, que escoltava també amb atenció el discurs del dictador, va exclamar:

Al final, és el nostre país. Per què no ens haurien de permetre tenir allí els nostres militars?.

Després d’acabar-se la copa, en Barnard li va dir més serè:

Esperem que no hi hagi guerra ara perquè sabem tots que la perdrem i serà la ruïna.

Després d’un discurs al Reichstag aquell migdia per anunciar l’ocupació de Renània, en Hitler va dissoldre el Parlament alemany. A la nit, per celebrar-ho, la família Klein va convidar a la família Richter a sopar amb ells. Tot era eufòria, el cava corria com si fos aigua i ningú pensava ja en la crisi econòmica, que sembla que havia quedat lluny, en els camps de concentració, que tothom creia que eren un mal menor, en l’eliminació de la democràcia, que era qüestionada fins i tot pels més demòcrates, en les llibertats, en la perillosa militarització de l’Estat, en les lleis antisemites i en els rumors que havien sortit a la capital alemanya de que el general francès Maurice Gamelin havia començat a concentrar tropes a la frontera oriental francesa i que ocupava la Línia Maginot. Tot quedava oblidat, la família Klein, que sempre havien sigut socialdemòcrates, es deixaven endur per la corrent nacionalsocialista i estaven convençuts de que ara Alemanya tornaria a ser un Estat fort dins d’una Europa amb la cultura alemanya i no miraven els perills que els advertia la Matilda, que cada cop estava més sola. L’Àngela estava tan satisfeta per aquella ocupació que va tornar a penjar la Bandera Nacional, l’esvàstica, als vidres de la llibreria i en el seu pis hi va penjar, tot i que a en Fritz li feia una mica d’angúnia, una fotografia de l’Adolf Hitler en la primera habitació a mà dreta del passadís, que tenia pensat que seria pel seu futur fill.

Mentre els següents dies en Hitler feia campanya electoral per tot Alemanya pel plebiscit per l’ocupació de Renània, en Fritz i l’Àngela varen anar a visitar als seus avis a Dresden durant el cap de setmana següent amb el Ford T d’en Barnard. A en Fritz li feia especial il·lusió anar a Dresden, la Florència del Elba, perquè feia molt temps que no visitava aquella ciutat amb l’espectacular centre històric. A en Barnard no li agradava gens anar a Dresden; els seus sogres no eren del seu gust amb les seves manies, el seu conservadorisme catòlic i la seva falta de cultura, i sempre els feia venir a Berlín. De bon matí, la parella va pujar al vehicle i varen agafar autopista avall, direcció a Nuremberg. Molt abans d’arribar a la ciutat bavaresa, varen trencar direcció a Leipzig. A Leipzig, després d’aturar-se per fer un cafè i per estirar les cames, varen tenir que continuar per carreteres secundàries fins arribar a Dresden. Estava previst que en breu es construís una autopista que unís Dresden amb Leipzig.

Després de visitar el Altsadt, el castell de la ciutat i el casc antic, i després de comprar pa a la pastisseria de Zscheischler varen anar al pis dels avis d’en Fritz, on encara vivien amb la seva filla i tieta d’en Fritz, la Greta, que continuava soltera i sense feina ja que continuava amb la seva obsessió de no separar-se dels seus pares que cada dia es feien més grans i tenien més necessitats. En entrar al pis, un habitatge petit i humil però amb unes vistes i una il·luminació espectacular, en Fritz es va adonar que aquell habitatge havia canviat molt a mesura que l’anava inspeccionant. Per tota arreu veia esvàstiques i fotografies d’en Hitler. La Felda li va demanar que no ho digués en els seus pares i li va explicar que des de feia un parell d’anys eren uns convençuts nacionalsocialistes, tal i com havia demostrat ella anys enrere en un dinar amb tota la família. De seguida l’Àngela va simpatitzar i connectar amb aquella gent, eren molt diferents a l’Elise, va pensar, que la continuava menyspreant sense que sabés el per què i li molestava que quan ningú de la família la sentia li murmurés a prop d’ella que era un führerputa. Allí la tractaven amb molt de respecte, tots eren amable amb ella, i fins i tot la Greta se la va emportar a donar una volta per la ciutat per ensenyar-li les millors botigues de roba. A més, eren catòlics, eren gent de fe, va pensar.

En Conrad, animat per tindre el nét a casa, va convidar-los a menjar en el Zum Kirschberg, a l’Altrankener Strasse. Va ser tot un esforç per aquella gent que no tenien grans ingressos econòmics. Es varen entaular a una sala sense mobles del restaurant amb un únic aparell de ràdio de color gris que acompanya la velada. Després de sopar i de deixar els avis a casa seu, la parella va anar a donar una volta per la ciutat. Mentre passejaven pels carrers, en Fritz va notar que la ciutat i la seva gent havia canviat igual com havia canviat la societat de Berlín. Observant les places veia per tot arreu membres de les SS i la presència de la policia era molt present en tots els carres. Observant els noms dels carrers també va veure que havien canviat com a Berlín. La Am Kirschberg ara estava rodejada per l’Adolf-Hitler-Strasse, la Hermann-Göering-Strasse i la Horst-Wessel-Strasse.

Després de passar la nit a casa als seus avis en una humil i petita habitació del pis, varen dormir en un llit individual i molt dur, l’endemà al matí, mentre esmorzaven croissants amb un cafè, la Felda va cridar a l’Àngela perquè l’acompanyés a la seva habitació. Era una habitació petita, antiga amb armaris de fusta i amb una forta aroma a tancat. Sense saber què li esperava, la va acompanyar fins al seu vell tocador de fusta de cirera, on la Felda li va entregar després d’obrir un calaix que grinyolava un braçalet d’or macís. En voler-lo rebutjar en notar-ne el seu pes, la Felda li va dir contenta:

Per nosaltres en Fritz sempre ha sigut un nen molt especial, ens vàrem preocupar molt per ell quan va perdre a la seva amiga d’idees estranyes, pensàvem que no el recuperaríem, i tu has aconseguit el què semblava impossible. 

Posant-li aquell braçalet a la mà, va continuar dient tot orgullosa:

Et demano que per favor no ho rebutgis, per nosaltres és important poder contribuir en la vida d’en Fritz. No el veiem tant com voldríem i ens sap molt de greu no poder estar tan al seu costat com ho fa l’Elise. Però noia, nosaltres no som de Berlín. A nosaltres mai ens ha agradat aquesta ciutat, Dresden és més especial com tota Saxònia.

Després d’acceptar emocionada el regal, es va posar bé el braçalet, que li encaixava a la perfecció ja que la Felda també era molt prima, però ella per unes altres circumstàncies, i li va ensenyar a en Fritz, que va quedar parat de que la seva àvia li hagués fet aquell detall. Després d’acomiadar-se i de que els avis els hi donessin una galetes de cacau i de clara d’ou típiques de Dresden perquè les repartissin a les seves famílies, varen donar una altra volta per la ciutat per després marxar cap a Berlín. Aquest cop, per anar més ràpid, varen agafar l’autopista que unia Dresden amb l’autopista que feia el recorregut Berlín-Salzburg i no varen passar per Leipzig com havien fet a l’anada. El camí de l’anada era més curt, no hi havia tants quilòmetres, però com que s’havien d’agafar carreteres secundàries es perdia molt de temps fent revolts i el trànsit dels diumenges no ajudava gaire.

Abans d’arribar al pis, l’Àngela, que no parava de tocar-se el braçalet i tenia ganes d’ensenyar-lo, pensava mostrar-lo a una persona en concret, i va demanar-li a en Fritz anar a sopar aquella nit a casa d’ell. Pensant que era una bona idea ja que així no haurien de fer el sopar, varen aparcar el cotxe en el garatge del seu pare i es varen dirigir a casa d’en Fritz. Mentre entregaven les galetes de Dresden, cada cop que l’Elise passava per davant d’ells l’Àngela feia veure que estirava el braç per agafar una galeta de damunt la taula del menjador perquè veiés el regal de la Felda. En veure-ho i veient les indirectes, l’Elise encara li va fer més mala cara, però no li deia res perquè veia com aquella noia havia millorat la vida del seu nét favorit, tot i que la continuava rebutjant pels seus ideals i tenia molt clar que no li faria mai un regal com aquell. Abans em tiro pel barranc, remugava.

El diumenge 29 de març es varen celebrar les eleccions parlamentàries i es votava per l’aprovació de l’adhesió de Renània en el Reich. Els resultats que es varen fer públics varen donar una sospitosa aclaparadora victòria a favor de l’adhesió. Un 99%, 45.001.489 vots varen votar-hi a favor. La família Klein i la família Richter varen votar a favor. Després d’escoltar els resultats per la ràdio de casa, en Fritz i l’Àngela ho varen anar a celebrar amb els seus amics, en Lou i en Georg, que havia tornat de Renània, en el bar de l’Hotel Esplanade, que estava de gom a gom de gent entusiasmada per la victòria. Entaulats en una taula de davant la finestra mentre veient com molta gent pujava i baixava eufòrica dels tramvies, en Georg els explicava que tota l’operació havia sigut molt senzilla, fins i tot avorrida va dir, ja que no varen tenir que disparar cap tret i els va dir que tot estava tan tranquil que fins i tot ell es va passar el dia de l’ocupació voltant per Coblença amb la bicicleta que li varen deixar unes noies. Mentre els parlava amb tot detall de la ciutat de Coblença i els explicava com havia conegut algunes noies i com els sacerdots catòlics els beneïen, en Fritz el va interrompre per dir-li:

I ara què? Ara ja hem anat a la casa d’en Marx! Quin serà el següent objectiu? Perquè em costa de creure que haguem ampliat tant l’Exèrcit per només ocupar una zona no militaritzada.

Mirant-se’l mentre s’encenia una cigarreta, en Georg li va respondre repenjat a la cadira:

A on faci falta! Amb en Hitler al capdavant podem anar a on sigui, no pateixis, ja et vaig dir que aconseguírem els objectius pacíficament, i ho estem fent. Què més vols? Mira’m! He tornat tal i com vaig marxar.

Més alterat en veure-li els fums que portava, en Fritz li va afegir, mentre apartava el fum de la cigarreta que molestava a l’Àngela:

Pot ser que en Hitler sigui un geni, no en dubto, però ens estem encegant molt amb aquesta persona, l’estem divinitzant, hi ho trobo perillós i irresponsable.

Mirant-se’l amb cara d’incredulitat, l’Àngela el va interrompre per dir en to de broma i aixecant fortes rialles:

Perdoneu-lo, encara no li he acabat de treure la vena comunista que porta dins. D’aquí uns dies ja serà normal.  

Després d’uns quants sonors somriures més, en Georg els va explicar com li estaven ensenyant a manejar les armes i sense que ningú del bar els veiés els va ensenyar una pistola Parabellum Luger P08, la primera pistola semiautomàtica i de les més preuades del mercat. En Lou es mirava aquella arma negra com si fos un objecte estrany, no n’havia tocat mai cap i no li agradaven les armes, sempre recordava com la Galiana li deia que només portaven morts. Quan en Georg li va deixar a en Fritz després de passar-li per damunt de la taula, li va dir amb la cigarreta a la mà:

Tu si que la saps manejar, el teu pare segur que en té de quan va anar a la guerra. Deus ser un as de les armes.

Somrient tímidament, en Fritz va agafar l’arma amb desconcert, recordava quan la Galiana l’havia renyat de males maneres per haver-ne disparat una i, en canvi, veia com l’Àngela es mirava l’arma amb uns altres ulls. Quina diferència, pensava. Mirant-se bé la pistola i agafant-la com s’hi hagués de disparar, li va explicar que el seu pare no tenia armes a casa i que ell no havia tocat mai una arma. Sabent que estava mentint, en Lou li va recordar que un dia la Galiana li havia explicat com havia disparat una arma i els va recordar com ella s’havia posat com una fúria per aquest fet. En sentir el nom de la Galiana en boca del seu amic com si fos un fet normal, en Fritz es va quedar de cop trist pensant com la seva mort quedava oblidada. Per no mostrar la seva cara de pomes agres i de decepció, va fer un llarg glop de la seva Paulaner i va tornar a deixar l’arma damunt de la taula. En veure que el seu xicot estava callat, semblava com si de cop li haguessin tret l’ànima del damunt, i que estava alterat sacsejant la cama dreta, l’Àngela va agafar l’arma com si una secretària agafés una ploma estilogràfica i va dir mirant als ulls d’en Lou, que estava espantat en veure la penetrant mirada de l’Àngela:

Eren petits, és normal, cosa de nens!

Agafant l’arma amb força, va continuar pausadament:

A mi sí que m’agraden les armes, el meu pare sempre n’ha tingut a casa i tenim guardades un parell de Parabellums com aquesta.

Veient que el cambrer Julius els cridava l’atenció en veure l’arma, en Georg va amagar l’arma de seguida, va apagar la cigarreta després de que també l’avisessin i es varen acabar les cerveses i cadascú va tornar cap a casa seva. Mentre tornaven cap al pis, en Fritz va aprofitar que estaven sols per preguntar-li a l’Àngela:

Escolta, si que t’agrada aquest món de les armes. Com és que el teu pare sempre n’ha tingut a casa?

Rient mentre passaven a poc a poc per sota les faroles il·luminades, li va contestar:

Si que et preocupa això. A veure, a Munic no era estrany tenir una arma, hi va haver molts aldarulls després de la Primera Guerra Mundial entre els comunistes i els nacionalistes, com aquí Berlín de fet, i per la teva seguretat era millor tenir una arma. A mi el meu pare em va ensenyar a disparar de ben petita en el pati de la granja on vivíem per si mai feia falta i molts cops quan sortia amb els amics portava una arma a sobre per quan tornés a casa, mai sabies amb qui et podries trobar. Tenir armes no és dolent. Les persones som dolentes.   

Quedant al·lucinat d’aquell relat i de que pensés de que era bo tenir armes a casa, de fet mai havien parlat d’aquest tema, li va preguntar:

Però no creus que les armes són les responsables dels morts i dels conflictes?

Sense manies, li va contestar:

Depèn, qui mata és la persona i no prohibiries pas les persones, oi? Els ganivets ve maten i no els prohibim. A més, jo el que trobo sorprenent és que el teu pare no tingui armes a casa havent lluitat a la Primera Guerra Mundial i després de que s’hagués fet famós gràcies a les armes.

Ell, de fet, tampoc ho entenia i no sabia què contestar-li, no li havia preguntat mai, sempre havia pensat que era normal no tenir armes a casa. Cap dels seus companys en tenia, li semblava. Quedant-se uns minuts callat pensant com el seu pare l’havia renyat aquell dia que la Galiana l’havia vist disparar una arma, va pensar que potser el seu pare tenia fòbia a les armes per la ferida de bala. En veure’l que no li contestava, ja veia que estava pensant amb la Galiana i amb aquell fet que no li havia parlat mai, i li va canviar de tema parlant-li i recordant-li que aviat se celebrarien els Jocs Olímpics i que haurien d’aconseguir entrades. L’Àngela s’irritava en sentir parlar de la Galiana i volia que marxés per sempre més.

A l’abril de 1936, la família Goebbels es va tornar a presentar a casa dels Klein per demanar-li a en Barnard que li tornés a fer uns quants teixits per la nova casa que havien comprat a l’illa Schwanenwerder del riu Havel amb vistes a la badia de Klare Lanke. A contracor, no li agradaven els fums i les exigències del ministre, va acceptar l’oferta i al cap de dos dies va acabar els teixits, uns teixits de color blanc i molt fins que havien de servir com a cortines i que va fer en Gerd amb tota la pena del món. Però en Barnard no tenia ganes d’anar a casa al ministre, que l’havia convidat, tenia massa feina, es va excusar, i va enviar-hi a en Fritz perquè sabia que l’Àngela li faria molta il·lusió anar a casa del ministre a menjar. D’aquesta manera, el primer diumenge d’abril varen anar a la segona llar del ministre, on la Magda cuidava el segon fill del matrimoni que havia nascut l’any anterior. Mentre l’Àngela jugava amb la petita Hilde i es quedava impressionada per aquella casa amb les seves espectaculars vistes a la badia i la seva grandària, en Fritz li va entregar a en Joseph els teixits. Mentre caminaven per la terrassa es varen beure una cervesa Berliner Weisse abans de dinar i passejant pels voltants de la casa de fusta. Era enorme, pensava el noi, que li anava comentant en el ministre que trobava espectacular aquella casa i li va confessar que si pogués en tindria una per anar-hi els estius per banyar-se en el llac. En un moment a soles, sense les dones, en Goebbels li va confessar cau d’orella que en Hitler l’havia ajudat a pagar-li la casa. Mentre dinaven un guisats barat fet per unes criades, ja que cada primer diumenge de cada mes el règim demanava preparar plats no superiors a 50 pfennigs per després, a la nit, donessin donatius a membres de les SA i les SS que es presentaven a les portes, en Fritz li va preguntar en el ministre si eren certs els rumors de que es continuaven destinant molts diners en el rearmament. En veure que era una pregunta impertinent, l’Àngela li va clavar una cosa per sota la taula, mentre deia:

Això és cosa dels polítics, nosaltres no tenim perquè opinar sobre això.

Mentre el ministre estava pensant què contestar o si contestar, l’Àngela li va clavar la mirada a la seva parella, ja que no volia aquelles preguntes. Pensant que era de fiar, en Goebbels li va respondre:

Potser estem destinant molts diners en Defensa, potser sí, però heu de pensar que Alemanya té molts enemics i que té uns objectius molt clars, expandir-se i tornar unir als pobles de parla alemanya tal i com s’ha desitjat des de fa segles. Hi ha dues coses que sempre ens ha identificat com alemanys; la cultura i les armes. A part, l’economia va millor gràcies als nous plans econòmics destinats a aquest món.

Posant-se més relaxat a la cadira, en Goebbels li va recordar que des del principi del nacionalisme alemany es va lluitar per la unificació dels pobles de parla alemanya i que el seu desig era acabar el projecte de l’Otto von Bismarck. Quan es va fer fosc i després de que el ministre rebés unes quantes trucades del seu Ministeri, la parella va tornar cap a casa. L’Àngela tornava molt satisfeta de continuar relacionar-se amb la família Goebbels, i envejava a la Magda, el prototip de dona segons el model nacionalsocialista. Mentre tornaven amb el Ford T d’en Barnard i avançaven els demés cotxes que anaven molt lents, l’Àngela, pensant en la Magda, li demanava a en Fritz que es cassessin aviat i que tinguessin molts fills, tal i com demanava el règim. Fent-se el desinteressat mentre agafava amb força el voltant, li va prometre que en parlarien després de que acabés la Universitat. Ell encara continuava buscant en les estrelles i no estava per buscar fills.

El dilluns 20 d’abril, dia de l’aniversari d’en Hitler, l’Àngela va decidir celebrar-ho fent un bon dinar a casa amb unes currywurst (salsitxes amb curri), que tant li agradaven a en Fritz, acompanyades amb unes quantes patates fregides. Després de veure que li feia el seu plat preferit va preguntar què celebraven, i quan li va respondre que era per l’aniversari d’en Hitler no va fer cap comentari i va continuar menjant amb la mateixa fal·lera. En Fritz ja no sentia cap tipus d’odi cap al dictador, pensava que sempre i quan fes les coses pacíficament tindria la seva aprovació, tot i que detestava els modals i les formes de molts funcionaris nacionalsocialistes. Durant aquell dia la gent del barri va treballar a mig gas per celebrar l’aniversari. La Carlene va anar un moment a la Cancelleria per deixar-hi a recepció un ram de flors pel dictador.

El divendres 1 de maig, com els últims anys, varen anar amb en Lou a sentir el discurs d’en Hitler del Dia del Treballador en el Lustgarten. En arribar a la zona, al costat de la Catedral, varen veure que hi havia menys públic que els últims anys. Els nazis tampoc varen destinar tants recursos ni varen fer tanta propaganda per aquell acte, però en Hitler va ser aclamat com sempre quan va sortir a parlar, el seu principal do. L’Àngela sembla hipnotitzada quan veia a en Hitler; cridava i feia la salutació romana amb molta eufòria i no li treia els ulls de sobre. Però la seva cara va canviar per complet quan el dictador va preguntar retòricament a la multitud quins eren elements que sembraven el malestar internacional. Sense pensar-s’ho, el públic va cridar embogit:

Els jueus!.

Impactada en sentir aquells crits, l’Àngela va girar la vista cap l’Altes Museum. Pensava que no havien entès a en Hitler, que es referia als comunistes, creia, però quan tots varen callar, en Hitler va exclamar amb un somriure que amagava el bigoti:

Ho sé!

Aquelles dues paraules varen aixecar l’aplaudiment general del públic. Aquesta vegada només en Lou va aplaudir a en Hitler. En Fritz se’l va tornar a mirar-lo amb odi i l’Àngela, decebuda, va tirar uns fullets que li havien donat a les escales de la Catedral i li va ordenar a en Fritz marxar de l’acte. Fent cas a la seva xicota en veure-la traient foc pels queixals, varen deixar el pobre Lou sol acabant de veure l’espectacle, ja que veia a una noia entre el públic que li agradava. Seria seva, li va dir a en Fritz quan li va preguntar si els volia acompanyar. Sense gaire èxit se li va anar a presentar. Després de sortir de la plaça i caminar cap a la Bebelplatz, en Fritz li va demanar explicacions en veure-la amb aquella cara estirada, i ella li va contestar mentre caminava a pas ferm avançant a tots els avis que es trobaven a la vorera:

Jo crec amb el nacionalsocialisme, però no sóc antisemita, no crec que els jueus siguin aquests elements que diu en Hitler. Crec que s’equivoca en aquest tema. Per mi el nacionalsocialisme és el partit polític que lluita perquè els obrers tinguin dret a viure bé i és el partit que denuncia la corrupció i l’avarícia. Gràcies a ells l’atur va caure de sis milions a dos. 

Pensant callada mentre caminaven cap a casa dels seus pares per anar a sopar, es notava que estava enfadada i era el primer cop que criticava obertament a en Hitler, va afegir mentre s’anava calmant i anava alentint el pas:

Segurament li deuen fer dir això per algun motiu.

Entenen que era una ximpleria per la qual estava enfadada, en Fritz es va posar a riure i li va dir:

El nacionalsocialisme té això noia, és antisemita, com els ocells tenen ales, però esperem que les paraules no vagin més enllà de les paraules i no es tradueixin en fets.

Rumiant aquella última frase que acabava de fer, el noi va pensar que les paraules sovint eren més perilloses que els fets i es convertien en una cosa més perillosa que una arma. En arribar a casa dels seus pares, l’Àngela no va voler mostrar el seu malestar perquè no volia fer empipar en el seu pare, que no parava d’explicar les bondats del nacionalsocialisme i mostrava amb orgull una insígnia de l’esvàstica que s’havia comprat als encants de la Catedral.

Mentre en el règim es tranquil·litzaven les coses, semblava que la preocupació més gran era la pujada al poder del Front Popular a França, amb el socialista jueu Leon Blum com a cap d’Estat, en Fritz acabava els seus últim exàmens del seu tercer any a la Universitat. Els temes eren complicats, curiosament no tan com els altres anys, i el noi se’n sortia molt bé; era molt aplicat en els estudis i tenia molta força de voluntat per estudiar. No li feia res quedar-se tancat a casa a estudiar enlloc d’anar a fer la cervesa com tots els nois de la seva edat. L’Àngela, que l’envejava, també li hagués agradat anar a la Universitat, l’ajudava tant com podia donant-li temps i silenci perquè es pogués concentrar a la segona habitació del pis a mà dreta del passadís, que havien convertit en un petit despatx amb llibres, una màquina d’escriure i amb diccionaris per tot arreu. Tot i estar orgullosa del seu xicot, s’enrabiava i es posava gelosa quan veia que alguna de les seves companyes de classe se li apropaven més del compte, i, a vegades, quan en Martin li donava unes hores lliures a la llibreria l’anava a buscar a l’entrada de la Universitat amb el vestit més atrevit que tenia. Amb bellesa ningú la guanyaria, això ho tenia clar, i en Fritz n’era plenament conscient. Però un dimarts que el va anar a buscar es va trobar amb una situació que no esperava. Quan estava a l’Unter den Linden direcció a la Bebelplatz es va topar amb dos membres de les SA que la varen aturar. L’Àngela va quedar encongida en sentir que la senyalaven perquè s’hi apropés i va començar a tremolar-li les cames en veure que feien mala cara. Mirant-la fixament, un d’aquell homes li va dir:

Senyoreta, em sembla que vostè porta uns llavis amb un color molt fort. Li recomano que en porti un de més discret.

Quedant sense paraules, no s’hi havia trobat mai en una situació com aquella, l’Àngela es va posar vermella en veure que la gent del voltant se la mirava i xiuxiuejava. Per sortir del pas els va prometre que no hi tornaria i quan aquell homes varen tirar carrer avall ella de lluny els va ensenyar el dit del mig i va tornar la seva marxa. Què s’havien cregut, s’anava repetint fins que es va trobar amb en Fritz a la sortida de la Universitat.

Després d’acabar els estudis del seu tercer any i començar les esperades vacances, va anar als matins, mentre l’Àngela treballava a la llibreria, a treballar a l’empresa del seu pare, que havia augmentat tant la productivitat de banderes nazis que ja eren més de 50 treballadors, amb dues secretàries noves i havien comprat un altre local per ampliar l’empresa. Produïen tant que fins i tot varen tenir més d’un proveïdor i un d’aquests proveïdors nous va ser el comercial de teixits Ernst von Harnack, un adversari del nacionalsocialisme que col·laborava amb el clandestí partit socialdemòcrata sense que en Barnard ho sabés. Curiosament, en Fritz no li va demanar en el seu pare que contractés a en Seigmund com havia fet en el seu temps amb en Heinrich per així ajudar al seu sogre econòmicament. Sentia una mica de vergonya d’ell amb els seus modals i les seves tonteries infantils.

El dilluns 1 de juny, l’Àngela, que continuava una mica decebuda amb el nazisme pel seu violent antisemitisme, sabia que existia, no li havia passat mai per alt, de fet ella també ho havia sigut una mica en el seu passat muniquès, creia que els jueus rebutjaven al cristianisme, es va quedar aquell dia més tranquil·la quan va fullejar l’últim número de la revista liberal nord-americana The Nation. La revista afirmava en un reportatge que a Alemanya no es maltractava ni assassinava a cap jueu i lloaven el règim per haver proporcionat felicitat en el poble alemany tornant-li el somriure perdut. La revista nord-americana afegia que s’havia millorat la higiene de les ciutats, unes ciutat aptes pels turistes, deien. Després de que acabés la seva jornada, l’Àngela va comprar dues d’aquestes revistes i una li va entregar a la Matilda per animar-la, però la botiguera li va contestar trista, però entenen que la noia ho feia amb tota la bona intenció del món, que era l’opinió d’una gent que vivia a l’altra banda de l’Atlàntic, d’un poble que també discriminava a una altra raça acceptant una societat secreta com el Ku Klux Klan, els nazis nord-americans, en deia ella. Després d’escoltar les paraules de la Matilda i de comprar-li unes quantes maduixes que tenia bé de preu, li va entregar el segon exemplar que havia comprat a en Fritz, que se’l va llegir en el sofà del menjador amb molta atenció. Entenen que els nord-americans només es movien pel seu afany de fer diners, li va dir després de llegir-se tota la revista:

Estic segur que això només ho fan perquè tenen interès en invertir en Alemanya i l’únic que volen es quedar bé amb nosaltres per poder negociar. Els nord-americans són així, si hi ha negoci són capaços de vendre’s les seves ànimes al diable per tal de treure’n benefici.

Per intentar animar-la, l’Àngela li va recordar que s’apropava l’estiu i els Jocs, però la Matilda li va respondre amb el cap abaixat:

Quina alegria la calor. Des de l’any passat ens han prohibit a nosaltres banyar-nos aquí Berlín. No m’hi veuràs pas a mi a la piscina.

Ja no sabent què més dir-li, l’Àngela es va excusar de que feia tard i va marxar cap a casa deixant a la botiguera darrere el taulell mirant-se per alt les revistes.

El divendres 19 de juny, en Fritz, l’Àngela i en Lou es varen reunir en el bar Victorius per sentir per la ràdio el combat de boxa entre en Max Schmeling i el campió afroamericà Joe Louis. Ningú del bar confiava amb el campió del món de pesos pesat de l’any 1930. En Mark deia que li clavaria una pallissa en el primer assalt. En Fritz tenia unes ganes boges que perdés, no li havia agradat mai, però no deia res perquè l’Àngela animava amb totes les seves forces al boxejador alemany. Tots callats sentint el combat, tothom va quedar parat de que en Schmeling aguantés tant. Era increïble per alguns i en Fritz s’anava desesperant en veure que en Louis no podia. Cada cop que rebia en Louis per part d’en Schmeling, en Fritz feia un bon trago de cervesa. Després d’uns quants cops, en Schmeling es va emportar el combat i el bar Victorius va fer un crit d’alegria. L’Àngela estava tan emocionada que es va demanar una altra cervesa i cridava eufòrica que era una prova de la superioritat de la raça nòrdica.

Un mono, un mono, un mono…

Cridava el públic per mofar-se del derrotat. Desfet a la cadira, en Fritz va acceptar esportivament la derrota mentre anava veient com els altres celebraven la victòria. Després del combat, tots tres varen anar a sopar per continuar amb la celebració.  

Els dies d’estiu passaven i passaven ràpidament, i la jove parella va gaudir d’aquell càlid i tranquil estiu passejant després de plegar de treballar pels parcs del Tiergarten, pels nous espais verds que s’havien construït i que el règim protegia, fent una cervesa en el bar Victorius al vespre, on els convidaven sovint pel fet de que en Fritz era el fill del qui feia les banderes amb l’esvàstica, era un amic dels Goebbels, recordava en Martin al veïnat, i d’en tant en tant quedaven amb els seus amics, en Lou i en Georg, que aquest cada cop més es comportava com un militar. A finals de juliol, mentre esclatava la Guerra Civil espanyola i el règim prometia ajuda a les tropes nacionals, a en Fritz li varen arribar rumors d’un seu antic amic comunista, en Harald, de que s’havia construït al nord de Berlín, en el poble d’Oraninenburg, un camp de concentració damunt d’una antiga cerveseria abandonada. Sentint l’emoció de l’aventura, que tan fàcilment podia ser destructiva, el 4 de juliol, un dissabte que l’Àngela treballava al matí perquè la gent volia comprar diaris per saber més coses sobre Espanya, es va dirigir amb el Ford T del seu pare cap al camp. En arribar al petit poble, a poc quilòmetres de la capital, va veure que estava tranquil, no semblava que allà hi pogués haver aquells terribles camps que li descrivien. Veia alguns homes de les SS, però pensava que era normal, res fora de l’habitual, creia. En entrar en un bar situat al mig del poble per saber què sabia la gent del poble, va preguntar-ho a la cambrera mentre li demanava un cafè a la barra. La cambrera, quedant-se blanca davant d’aquella pregunta, es pensava que en Fritz era un periodista, ja hi havia hagut algun periodista estranger tafaner pel barri que volia saber més coses del règim en motiu dels Jocs, va contestar-li que no en sabia res i que no en volia saber res, i va entendre ràpidament a un altre client que li demanava una cervesa.

Després de sortir del bar es va dirigir amb el Ford T cap a l’oest del poble, a uns 400 metres de l’estació de ferrocarrils. En arribar a una zona pantanosa plena de pins alts, de cop es va trobar amb uns quants homes de les SS vigilant uns murs amb tanques de filferro. Per fi, va exclamar des del volant. Els rumors eren certs, va pensar quan va frenar el cotxe. Abaixant expectant del vehicle, es va quedar a l’entrada, que semblava una enorme casa amb una porta de 5 metres d’amplada per quatre d’alçada, i a damunt de la porta hi va llegir la paraula Schutzhaftlager. En veure que a sobre la teulada hi havia un rellotge que indicava l’hora va pensar que s’havia equivocat. Potser era una altra cosa, va rumiar. No es veia per enlloc presoners, va observar. Però en girar la vista va veure les torres de vigilància i va quedar al·lucinat en passejar per fora els murs veient-ne la grandària. Havia trobat a un camp de concentració, va tornar a exclamar, el tenia davant seu, va murmurar mentre mirava que ningú el veiés. En caminar amb la por al cos mentre anava resseguint amb la mirada els murs de pedra, va veure que uns homes de les SS armats fins les dents no li treien els ulls de sobre en veure’l tafanejar badocament. Anaven armats amb unes Karabiner i unes Parabellums, i no feien una pinta amigable amb els seus uniformes negres i les seves botes militars. Mirant a banda i banda, va quedar horroritzat en veure algunes cases molt a prop del camp, inclús va observar que en el costat del camp hi havia un camp de pagès, que bèstia, va pensar mentre s’apropava a poc a poc cap als murs. Resseguint-los dissimuladament, un dels homes de les SS li va cridar l’atenció en veure’l a prop d’una sortida i en uns segons ja tenia a cinc homes a sobre d’ell armats amb les seves Karabiner 98K i amb uns quants pastors alemanys que no tenien precisament les ganes de jugar. Espantat, de cop el noi es va quedar amb una cara blanca i amb els ulls com unes taronges. Pensava que el tancarien allà dins si continuava avançant. Un dels guàrdies li va fer una senyal perquè s’apropés a ell i li va demanar la documentació amb males formes. Pensaven que podia ser un periodista. En donar-los els documents tremolós que mostraven que era alemany, aquells homes varen veure que era un civil alemany resident a Berlín i li varen tornar la documentació i li varen dir mentre l’empenyien cap al cotxe:

Això és una àrea militar, no és un lloc civil, marxi i no torni mai més per aquí.

Després de pujar al Ford T amb molta por sentint com li deien coses <de retorn a la ciutat anava mirant pel retrovisor per si de cas mentre anava pensant que les SS estaven amagant alguna cosa i que els rumors dels camps eren certs. En arribar a casa dels seus pares per torna’ls-hi les claus del Ford T, va explicar-li en el seu pare, que havia arribat d ela feina per dinar, el que havia vist. Mirant a l’Elise, que estava a prop d’ells plegant la roba en una cadira del menjador, el va fer passar a la biblioteca de la casa per parlar sobre aquell tema. Assentant-se a la butaca, en Barnard li va explicar que un amic seu que treballava com a funcionari li havia explicat que allí hi havien tancat a 50 presoners que eren torturades i maltractades de forma inhumana. És horrorós, li repetia tartamudejant. En Fritz estava horroritzat en pensar que a només 30 quilòmetres d’on eren ells hi pogués aquell horror i li va dir en el seu pare mentre agafava aire:

Això ho ha de saber el poble, tenim dret a saber-ho i a opinar.

Fent que no amb el cap, en Barnard li va dir cridant:

No siguis boig, no faràs res en explicar-ho, tot el contrari, et tancaran en aquell camp si en parles.

Posant-se un altre cop dret fent força amb els puny de ràbia, va advertir-lo:

Vols un consell? No en parlis d’aquest camp! Estigués callat, no en parlis amb ningú, ni amb la teva dona, és massa perillós, fes-me cas, això no és una broma.

Després de prometre-li que no en tornaria a parlar, en Fritz va entendre perquè aquella cambrera amb qui havia parlat li havia dit que no en sabia res i no en volia saber res de l’existència d’aquell camp, anava moguda com el seu pare, per la por. Pensant si ho tenia que a dir a l’Àngela va pensar amb la Galiana, creia que ella no ho acceptaria de cap de les maneres i que es reivindicaria contra aquella monstruositat. Tornant cap a casa a peu, no deixava de pensar en aquell tema i quan es va topar amb uns quants nois tirant pedres a en Wilhelm perquè anava com un Adam, finalment va decidir no parlar-ne i oblidar aquell dia i aquell camp en els records més profunds sentint-se culpable per no poder fer res.

Mentre intentava oblidar aquell camp, al cap de pocs dies, un amic de la Universitat, que sabia que el noi no simpatitzava amb el nazisme tot i ser el fill d’en Barnard, el qui feia les banderes, li va explicar a cau d’orella que a l’est de Berlín, a Marzhan, s’havien creat un camp de gitanos. Indignat i pensant amb l’endevina Anne, que s’amagava constantment de la policia, veia com l’Estat posava en pràctica tot el que predicava i que els nazis no s’aturarien davant de res. De cop li varen agafar unes ganes boges d’anar també en aquell camp, la intriga li picava, però recordava les covardes paraules del seu pare i es va quedar quiet com tota la resta, la por els controlava. En un sopar a casa dels seus pares, va aprofitar que l’Àngela i la seva mare estaven parlant amb Katrina sobre actors de cinema per dir-li en el seu pare la seva última descoberta. En veu baixa, en Barnard li va dir mentre feia el gest del silenci assenyalant alhora a l’Elise, que quan hi havia l’Àngela estava tota l’estona callada:

Això només és el principi, anirà a més, n’estic segur, però has d’estar callat, nosaltres no hi podem fer res, és inevitable.

Amb una cara vermella que amagava tristor, li va dir:

No pots aturar que demà es pongui el Sol, per tant és inútil actuar.    

En tornar en la conversa amb les dones, en Fritz continuava capficat i horroritzat, no entenia el seu pare, sempre l’havia considerat com la resta del barri; com un heroi, com una persona valenta, per ell sempre havia sigut el seu model, però començava a pensar que es movia massa sovint per la por i a mesura que pensava en ell, recordant tal i com havia actuat en el passat, veia com aquella imatge d’heroi estava molt lluny de la realitat. Recordava com no havia actuat durant el boicot contra els jueus, com havia acceptat per diners quedar-se amb la feina que li oferien els nazis, com girava el cap quan veia que en Dannel estava sent insultat pels demés, com s’havia quedat a casa quan hi havia aldarulls, com havia demanat en els seus treballadors jueus que no manifestessin la seva fe, com havia acomiadat al professor Herbert…. Mirant-se al seu pare amb uns altres ulls, pensava que a més d’estar marcat físicament de la Gran Guerra també ho havia d’estar psicològicament, marcat per un temor que el paralitzava encara més que la seva coixesa. Però en Barnard no patia en aquells moments pels camps, pensava que era més important el què estava passant a Espanya, ja que creia que si els alemanys donaven suport a les forces rebels i els francesos donaven suport al govern de la República podria esclatar un nou conflicte bèl·lic entre les dues potències històricament enfrontades. Després de l’àpat a casa als seus pares, en Fritz li va demanar a l’Àngela agafar un taxi per anar al Delphi-Palats, en la Kantstrasse per sentir la nova banda de moda, els Original-Teddies. Somrient, l’Àngela li va dir:

Per tu sempre la nit és jove.

Dient-li que sí amb el cap, en Fritz va aixecar el dit en veure un taxi, que els va dur al local, a la cantonada entre la Kantstrasse i la Fasanenstrasse, al costat d’un jardí. Mirant al local des de fora, la parella va quedar impressionada per l’estil grec de l’edifici. Columnes estilitzades, façanes plenes de dissenys sinuosos i angelets adornaven la façana. A la part de sobre, damunt el sostre, quatre lleons de pedra vigilaven el carrer. En entrar a la planta baixa de l’edifici varen deixar les jaquetes al guarda-roba i es varen dirigir a la planta superior, al saló de ball amb dues pistes. El local, com sempre, estava ple de jovent i no tan jovent. La decoració de la pista no va ser del gust d’en Fritz amb les parets pintades, les columnes d’estuc i amb el sostre de la sala cobert de bombetes fent veure que eren estrelles. En canvi a l’Àngela li va encantar i va escoltar atentament la banda nord-americana amb els seus ritmes que mai havia escoltat fins llavors. La gran estrella era un noi amb el cabell ros i pentinat cap enrere, li va recalcar en Fritz, mentre el sentia tocar el saxofon. Amb una copa de brandi a la mà, l’Àngela li va assegurar:

Tot un Don Juan.

Fent que sí amb el cap, en Fritz llavors li va comentar:

Això és jazz de veritat.

La gent estava eufòrica sentint el swing i es divertia sentint els temes nord-americans. Mentre escoltava aquells sons, l’Àngela recordava que s’havia prohibit per la ràdio sentir aquella música en ser considerada per als negres i de degenerats. Era la música que incitava al llibertinatge, recordava. Però això semblava que no importava o ningú ho volia recordar i els berlinesos allí presents es varen entusiasmar amb la cançó Goody Goody, que es va convertir en la banda sonora d’aquell estiu. De fet, molts berlinesos anaven a les botigues llunyanes dels centres comercials per comprar clandestinament discs de jazz. En Barnard en tenia un parell que va comprar a través d’un treballador seu.

L’entrada d’Alemanya a la Guerra Civil espanyola va quedar eclipsada pels XI Jocs Olímpics a Berlín i per la capital a finals de juliol ja es veien els primeres turistes recorrent els engalonats carrers. Per aquell esdeveniment en Barnard va tenir que treballar més que mai en fer les banderes pel nou estadi i per totes les banderes que onejaven des del Tiergarten fins a l’Estadi Olímpic d’Alemanya. A més de les banderes del Reich va tenir que fer banderes d’altres nacions. Els seus treballadors, que havien augmentat a seixanta, treballaven dotze hores diàries en dos torns i les hores extraordinàries les pagava amb un 25% més. En Fritz va protestar en veure-ho perquè no entenia el comportament del seu pare, que es comportava com un empresari sense escrúpols només preocupat per treure el màxim de rendiment dels seus treballadors, la seva importantíssima plusvàlua. Però les seves queixes varen ser envà i ell també va tenir que anar a treballar a les tardes alguns dies, tot i que es va demanar, com a fill de l’amo, uns dies de festa per presenciar els Jocs. Quan passejava per la ciutat després de plegar de la feina, anava veient com es preparava per l’arribada dels atletes, la premsa i els turistes. Els carrers estaven plens de cartells de propaganda on es veien a uns quants atletes alts, rossos i musculats, vestits amb una samarreta a tires de color blanca i amb uns pantalons blancs mentre portaven la bandera del NSDAP. De fons es veia l’àguila nazi mirant cap a la dreta. La gent estava molt animada pels Jocs, se’ls hi notava només amb la mirada, que era plena d’il·lusió, i tots creien que donarien una gran imatge al món. La Klara insistia que eren molt millors aquells cartells que posaven que els anteriors que patrocinaven el consum de tabac i anava recalcant el caràcter ecològic del règim. La gent també estava orgullosa del complex esportiu que s’havia construït. Tot era nou i modern. La ciutat mostrava progrés i modernitat, pensaven molts.

Finalment, el dissabte 1 d’agost es varen inaugurar els Jocs a l’Estadi Olímpic patrocinats per la marca Coca-Cola. Goebbels els va fer arribar a la família unes entrades en una bona tribuna i tots, menys l’Elise, hi varen anar. La majoria de la gent tenia ganes dels Jocs i aquell dia estaven una mica moixos perquè el temps no acompanyava. El cel els amenaçava. Berlín s’havia llevat amb núvols i la temperatura havia baixat fins als 19 graus. Tothom patia perquè a la tarda no plogués i espatllés la cerimònia d’inauguració. Des de les vuit del matí a la Pariser Platz sonaven marxes militars, que eren interrompudes pels tocs de diana i per la cançó Freut euch des Lebens. Era una mostra de benvinguda pels membres del COI allotjats a l’Hotel Adlon. En Fritz i l’Àngela varen sortir ben d’hora al carrer per veure tot aquell espectacle per després acabar anant a l’Hotel Esplanade per esmorzar. L’Àngela, previsora com era, portava el paraigües per si de cas. El cel no li pintava gens bé, li repetia a en Fritz. En passar per l’Unter den Linden ja varen notar l’ambient i les ganes de que comencessin els Jocs. A tots els berlinesos els feia molta il·lusió i els turistes ho notaven. En passar per davant de la terrassa de l’Hotel Bristol varen observar de reüll a tota aquella gent adinerada estrangera nerviosa per l’esdeveniment de la tarda. Tots volien veure l’espectacle i en Hitler. Entre ells deien que Berlín era una gran ciutat, la millor d’Europa, segons uns clients. Quants exagerats, deia una senyora britànica, fent referència a les crítiques que hi havia al seu país sobre Alemanya. En retornar cap a la Potsdamer Platz varen veure molts nois uniformats amb l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes que es dirigien al Lustgarten per organitzar una desfilada. En veure a aquells vailets, l’Àngela li va dir a en Fritz:

Va, seguim-los.

Fent que no amb el cap, tenia gana en aquells moments ja que només havia fet un cafè per esmorzar i temia que arribés la pluja, quan tirava cap a la Potsdamer Platz l’Àngela el va agafar pel braç i el va arrossegar en direcció contrària. Cap al Lustgarten. En apropar-se a l’esplanada entre el Museu Antic, la Catedral i el castell varen quedar aturats de la gent que hi havia. La majoria eren turistes i la gran majoria parlava anglès. Passant entre la gent varen arribar als murs de la Catedral i des d’allí tenien visió directe a l’esplanada. A l’escala per on s’accedia al Lustgarten s’hi havia instal·lat una tribuna on havien de parlar els líders de les Joventuts, entre ells en Baldur von Schirach, i, per últim, el ministre Goebbels. Un altre cop, deia en Fritz, pensant que tornaria a veure al ministre de Propaganda. L’espectacle anava tal i com havien planejat els nazis i el moment més imponent va ser quan va arriba la torxa olímpica a l’esplanda. La gent cridava en veure la flama, la primera vegada que s’utilitzava en uns Jocs. La idea de la flama havia sigut d’un funcionari de Würzburg anomenat Carl Diem i havia recorregut 3.422 quilòmetres, havent passat per Atenes, Sofia, Belgrad, Budapest, Viena i Praga, i havia entrat a Alemanya per Dresden, on en Conrad i la Felda la varen presenciar, fins arribar a Berlín. L’havien portat un total de 3.422 rellevistes, un per cada quilòmetre. L’Àngela es va emocionar de tal manera que no va poder evitar que li caiguessin un parell de llàgrimes dels seus ulls. Quin goig que feia Berlín, es deia. Fins i tot en Fritz es va emocionar en veure la gent feliç i en notar com la majoria dels turistes estaven contents de ser a Berlín. Ich bin Berliner, deia emocionat. Alguns sentien per Berlín un amor a primera vista. Uns britànics que estaven al costat de la parella deien entusiasmats que el poble alemany era el més net, el més obert i el més honest d’Europa. Quin orgull ser berlinès, es continuava repetint en Fritz mentre observava la flama. Però en aquell moment els núvols es varen ennegrir i va aparèixer una pluja lleugera. Segons després es varen obrir els paraigües, majoritàriament de dones, que volien evitar fer-se malbé el pentinat per l’ocasió. Llavors, el rellevista va córrer per davant del museu a través de les files de les Joventuts per encendre allí el peveter. Després el jove va seguir corrent al llarg del castell per encendre una nova flama en l’Altar de les Nacions. En Fritz i l’Àngela es varen quedar en silenci observant aquell corredor a través del paraigües. El noi només patia ara perquè havien d’anar a dinar a casa als pares per després anar a l’Estadi i veia que s’estaven endarrerint. A la una varen arribar a casa després d’agafar el metro i baixar a la Wilhelmstrasse. Per tot arreu es trobaven amb més gent i els carrers anaven plens de turistes que anaven amunt i avall. Després d’un dinar senzill de xai acompanyat amb patates xafades varen agafar el tramvia per anar a l’Estadi. Varen baixar a prop de l’Estadi, a la Via triumphalis, una zona d’onze quilòmetres entre el Lustgarten, a l’est de la ciutat, i l’estadi olímpic, a l’oest, batejada per l’ocasió pels organitzadors dels Jocs.

Durant el trajecte varen poder observar les gegantesques banderes adornades amb l’esvàstica i amb l’escut olímpic. Eren les banderes que en Barnard va haver de teixir al gener i que tanta feina els va dur durant uns mesos. En baixar del tramvia varen veure a molts membres de les SA i de les Joventuts Hitlerianes entre la multitud de curiosos. La majoria no tenien entrada, però esperaven veure a en Hitler entrar a l’Estadi. De cop i volta es varen sentir uns crits d’eufòria:

Ohhhhh!!! Sieg Heil! Sieg Heil.

Cridava la gent. En girar la vista cap a la carretera varen observar que el brillant Mercedes descapotable d’en Hitler s’apropava a l’Estadi a poc a poc. El líder alemany estava dempeus amb el braç aixecat. Però la família Klein no estava per veure a en Hitler. Feien tard, rondinava en Barnard, perquè des de la una les portes de l’Estadi estaven obertes i, tot i tenir els seients reservats, no se’n fiava de que algun estranger els ocupés la seva plaça. El zepelí Hindenburg, una de les aeronaus més gran construïdes mai, donava voltes per l’Estadi en aquells moments i tot el públic tenia la mirada alçada menys en Barnard, que mirava amb horror un monument als soldats alemanys de la Primera Guerra Mundial en una de les torres confrontades. En entrar a dins després de passar el control de seguretat, anaven sentint música que acompanyava als espectadors, que anaven perduts per dins de l’Estadi que havia costat 77 milions de Reichsmarks. Després de pujar unes quantes escales varen veure per fi la verda gespa de l’Estadi. A l’escenari hi havia l’Orquestra Simfònica Olímpica que entretenia a la gent, que començava a seure als seus llocs.

La família estava impressionada per l’escenografia; es veien banderes per tot arreu, els músics estaven perfectament alienats i tot estava calculat al més mínim detall. En el més alt de les astes de l’Estadi onejaven les banderes dels països que participaven en els Jocs. Pocs segons més tard, l’Estadi es va omplir amb 110.000 espectadors i la plana major del Tercer Reich. Sense dir-se res els uns als altres, resseguien amb la vista tots els racons de l’Estadi. La Katrina era la que més emocionada estava, mai havia estat a un estadi esportiu, i amb la seva càmera que li havien regalat per seu aniversari gravava tots els moviments. L’Àngela estava molt orgullosa de poder acompanyar a la família Klein i ja havia oblidat les paraules antisemites d’en Hitler. En Barnard havia agafat el programa a baix a l’entrada i no deixava de llegir-lo mentre els músics s’esforçaven per entretenir al públic ansiós. En Fritz i l’Àngela no deixaven de parlar entre ells sobre l’Estadi amb la seva pista de cendra, mentre la Luane no deixava de mirar al cel, que estava coberts de núvols. El barret que s’havia comprat a la botiga de l’Albert i la Helga no li serviria res més que per adornar. A les 15:53, les trompetes i els trombons, situats a gran altura, varen repicar fent silenciar l’Estadi. En Fritz i l’Àngela varen deixar de parlar i es varen deixar endur per l’emoció. Set minuts més tard, just a les quatre de la tarda, Hitler va entrar a l’Estadi acompanyat del Comitè Olímpic Internacional i Nacional per la gran escala de la Porta de la Marató.

Quina emoció.

Va cridar l’Àngela, que es va posar dreta per supervisar amb més perfecció tot l’Estadi. En seguit, el públic va cridar eufòric Heil Hitler. Tot l’acte era supervisat i preparat per l’arquitecte Albert Speer, i l’Àngela no parava de cridar Heil Hitler al mateix temps que feia la salutació romana, mentre la resta de la família es limitava a aplaudir. Tot i no cridar, aplaudien, un gest d’acceptació. Llavors es va fer un silenci per escoltar l’orquestra tocar la Huldigungsmarsch, que Richard Wagner havia compost per honrar al rei Lluís de Baviera. L’Àngela era de les poques obres que coneixia perquè el seu pare la posava constantment a casa, però en Barnard no va entendre perquè s’entonava aquella obra, la menys coneguda del compositor alemany. Quin error, es repetia per dins mentre veia com en Hitler es dirigia a la llotja presidencial com si for un emperador romà. Un Calígula, pensava. Abans d’arribar a la seva butaca, una nena de cinc anys anomenada Gudrun, la filla del funcionari Carl Diem, li va entregar un ram de flors. Quan en Hitler va pujar a la llotja, l’orquestra va tocar el Doppelhymne. El públic a continuació es va posar dempeus i va saludar a en Hitler amb la salutació romana. La família no volia fer el gest, però en veure que tothom el feia, per primer cop i a contracor, varen alçar el braç dret. L’Àngela no va dubtar ni un segon en aixecar-lo, de fet, probablement va ser la primera de l’Estadi en fer-ho. Llavors va començar la desfilada dels equips olímpics: Grècia en primer lloc; Alemanya en l’últim. Un per un varen anar sortint a la gespa els esportistes i els abanderats dels diferents països que participaven en els Jocs. Tots els esportistes varen aixecar el braç dret fent la salutació romana en senyal d’homenatge al règim. En Barnard va quedar impressionat mirant com els francesos també aixecaven el braç dret i ho va veure com un senyal de rendició per part de l’enemic històric d’Alemanya i pensava que si tothom donava l’aprovació en aquell règim alguna cosa positiva havia de tenir que ell no acabava de veure. Per sorpresa seva i de tot el règim, els francesos es varen endur els aplaudiments més sonors, un senyal que el públic anhelava pau i reconciliació. En canvi, els britànics varen ser rebuts de forma freda. Quan els esportistes nord-americans varen saltar a la gespa, l’Àngela i part del públic els varen xiular perquè no oblidaven que havien volgut boicotejar als Jocs, cosa que va indignar a molt alemanys.

Poc després de les cinc de la tarda, Theodor Lewald, el president del comitè d’organització dels Jocs, va pronunciar un discurs d’un quart d’hora. Massa llarg, li xiuxiuejava a l’orella de l’Àngela en Fritz. Després es va fer un estricte silenci a l’Estadi. Hitler estava a punt de parlar. El dictador només va dir que inaugurava la XI Olimpíada de l’època moderna i llavors es va hissar la bandera olímpica. En aquells moments d’eufòria, crits i càntics, l’artilleria va llançar les seves salves i es deixaven anar a 10.000 coloms. Richard Strauss, assegut a una cadira al costat de l’orquestra, es va aixecar de cop i va pujar a la seva tarima i a tres quarts de sis de la tarda va donar l’entrada als instruments de vent situats a la Porta Marató, i el cor, compost per més de 3.000 cantants, va entonar l’Himne Olímpic. Seguint els compassos, amb tot el públic fent un altre cop la salutació, va entrar la flama olímpica per la porta est, sota la batuta de Richard Strauss. L’home encarregat de prendre el foc que inauguraria els Jocs va ser l’atleta alemany Fritz Schilgen, un especialista en carreres de mitja distància i distància, que no va competir a Berlín, de fet no havia anat mai a uns Jocs i mai hi aniria. Aquest atleta havia sigut elegit per la directora de cinema Leni Riefenstahl per la seva bellesa. Schligen va creuar la pista cap a la porta oest i allí va encendre el gran peveter. A continuació, el guanyador de marató dels Jocs Olímpics d’Atenes l’any 1896 va entregar-li a en Hitler una petita branca d’un oliver d’Olimp. Amb la fama encesa i amb la campana de fons, uns 3.000 cantants varen interpretar l’himne alemany, que va ser cantat amb molt d’orgull per tota la família i per l’Estadi. En Barnard no va poder evitar que li caiguessin unes llàgrimes d’emoció. Quan varen acabar el cant, el públic va cridar el Heil Hitler, paraules que la família Klein no es va atrevir a cridar, però sí l’Àngela amb molt d’orgull. Seguidament es va fer un silenci a l’estadi, només l’Àngela el trencava per dir-li a en Fritz que estava molt emocionada i, al cap d’uns segons, es va repicar la gegantina campana que va donar pas a una desfilada per la pista de les Joventuts Hitlerianes. Nois rossos, amb un mocador al voltant del coll, camisa blanca i pantalons curts negres varen saltar a la pista. Mentre es feia la desfilada i mirava aquells vailets amb els seus uniformes Hugo Boss, en Fritz no deixava de mirar al mateix temps la llotja d’honor amb tota la cúpula nacionalsocialista; Goebbels estava a l’esquerra d’en Hitler somrient, i va observar que la gran majoria dels dirigents internacionals no hi eren. En comentar-ho en el seu pare l’absència d’aquelles personalitats, en Barnard li va contestar per sorpresa del noi:

És una falta de respecte molt gran cap a nosaltres, quins pocavergonya. Si els Jocs s’haguessin fet a Moscou tots hi haguessin anat.    

Sorprès pel discurs del seu pare, es va girar cap a l’Àngela, que es mirava amb fascinació amb els seus prismàtics com la directora de cinema alemany Leni Riefensthal filmava una pel·lícula amb la seva càmera. Aquesta pel·lícula s’anomenarà Olympia. Al final de la cerimònia es va celebrar el jurament. Com a representant de tots els esportistes, l’aixecador de peses Rudolf Ismayr va pronunciar el jurament però enlloc d’aixecar la bandera olímpica subjectava la bandera amb l’esvàstica. L’Àngela va aplaudir amb força aquella violació del protocol olímpic. En arribar als últims minuts, com a últim punt del programa, va sonar l’Al·leluia del Messies de Georg Friedrich Händel. L’Àngela i la Luane acompanyaven el cor amb veu baixa per no destacar:

I ell regnarà pels segles dels segles, rei dels reis i senyor de senyors. Al·leluia!.  

Després d’acabar la cerimònia varen anar a menjar en un restaurant de la zona, que havia inflat escandalosament els preus, i amb els ventres plens després de menjar estofat de porc acompanyat amb una mica de vi blanc varen tornar cap a casa amb tramvia. Mentre tornaven amb el mogut tramvia, que anava ple de gent, en Fritz veia per la finestreta com el règim havia eliminat tots els elements discriminatoris contra les altres races i s’havien retirat els cartells i els anuncis antisemites que sempre estaven presents pels carrers de la ciutat. No es feia propaganda de l’antisemitisme, pensava, cosa que se’n alegrava, i esperava que fos per sempre. Però, per desgràcia, només es va retirar temporalment perquè els nazis volien que el món veiés que no s’estava perseguint als jueus i que els que s’havien exiliat mentien en explicar que se’ls perseguia. En observar més detalladament algun cartell que s’havien traduït en llengües estrangeres, el noi es va adonar dels errors de traducció en anglès. Mare de Déu, pensava, mentre subjectava ben fort la barra del tramvia. En baixar a la Potsdamer Platz, en Fritz també veia com els Jocs varen tenir una bona rebuda pel poble alemany, inclús la Matilda va penjar una bandera alemanya a la porta de la botiga, però també hi va col·locar un ram d’olivera i regalava olives a tots els clients. La Carlene, la Maria, en Richard i la Cosmina, l’Albert i la Helga també estaven contents perquè venien més que mai amb els turistes que venien a presenciar els Jocs. En Mark i la Diane els explicaven en els turistes que amb en Hitler el poble alemany havia tornat a néixer. La majoria dels turistes es varen endur una bona imatge de Berlín.

L’endemà, un diumenge principalment nuvolat i amb una temperatura sense canvis, varen començar les competicions, on 4.070 atletes de 49 països diferents es varen disputar les medalles. En Fritz i l’Àngela no es varen voler perdre les competicions de cap de les maneres, sabien que serien segurament els únics Jocs Olímpics que veurien en directe, i després de dinar es varen dirigir a l’Estadi. A les tres de la tarda va començar el llançament de javelina femení. Competien 14 atletes i en la segona ronda l’alemanya Tilly Fleischer va batre el rècord olímpic de Los Angeles. El públic la va aclamar, era una mostra de la superioritat alemanya. Després de tres intents més, Fleischer va arribar als 45,18 metres. L’Àngela estava ben emocionada i gaudia de la competició mentre en Fritz badallava, si no era boxa no l’interessava el més mínim, però feia veure que s’emocionava. Les tres guanyadores de la prova es varen apropar a la llotja d’honor i es varen tirar fotografies amb en Hitler, en Göering i en Hans von Tschammer und Osten, el responsable d’esports del Reich, que se’l veia ben content. Això va bé, deia l’Àngela convençuda de que guanyarien totes les proves. Però els ànims es varen refredar molt quan es varen donar dues medalles a dos atletes negres nord-americans que havien quedat primer i segon en salt d’altura. L’Àngela es va agafar molt malament aquella derrota i va abandonar l’estadi abans de que acabessin les proves ben enfadada, tot i que no estava com una bufa perquè fossin negres, sinó perquè eren nord-americans, els causants per ella de la crisi que havia arruïnat la seva família a Munic. Com que havien marxat abans, en Fritz, per calmar-la, la va dur a sopar en el Quartier Latin després de beure’s una Berliner Weisse en el bar Victorius, on hi havia penjada a darrera la barra una bandera dels Jocs Olímpics i una amb l’esvàstica. L’Àngela no es podia creure que els nord-americans els poguessin guanyar. Després de beure’s la cervesa es varen anar a canviar per posar-se les millors mudes que tenien. En Fritz es va posar per primer cop la seva nova jaqueta creuada que s’havia posat tan de moda aquell any. Després varen demanar un taxi, que en un moment els va dur al local més car i luxós de la ciutat. El Càdillac d’en Henri Dajou era de nou a fora l’entrada i en entrar al petit vestíbul de l’entrada el propietari els va venir a rebre en veure’ls.

Que guapa, mare de Déu! Si no tinguessin a en Fritz el que et faria jo aquí mateix.

Va exclamar en Dajou, que amb la mirada es menjava a l’Àngela i al seu vestit negre escotat. Ràpidament varen passar al bar, on en Fritz va demanar un parell de cerveses berlineses. A la barra hi havia en Wolf-Heinrich von Helldorff, el director de la Policia de Berlín. Quin fàstic, va pensar en Fritz, que va evitar mirar aquell home que havia perseguit a tants jueus. L’Àngela en canvi se’l mirava amb uns altres ulls, d’admiració. Asseguts a una taula, la parella només reia en veure passar en Dajou d’una banda a l’altra per rebre els clients més distingits per assegurar-los una bona taula. Després de beure’s la cervesa es varen dirigir al restaurant amb la seva pista de ball. En una taula hi havia l’actriu Pola Negri, que acabava d’acabar el rodatge de la seva última pel·lícula Moskau-Shangai. En una altra taula hi havia parlant el director de cinema Willi Forst i l’actriu Elsa Wagner. En una cantonada conversaven l’escriptora Lally Horstmann i el seu marit, el col·leccionista Alfred Horstmann. Quin ambient, va exclamar l’Àngela, que no deixava de mirar les taules dels famosos i oblidava la decepció de la tarda. Després de sopar varen marxar, tot i que en Dajou, acompanyat per una bella xilena, els va pregar que es quedessin a ballar. Havien de treballar, va ser l’excusa de la parella. Amb el cap abaixat, en Dajou es va acomiadar d’ells i els va explicar que al cap d’uns dies vendria el local i aniria a París. Era jueu i la Gestapo el tenia al punt de mira, però això no els hi va explicar. Desitjant-li sort, la parella el va deixar amb la xilena i va sortir a fora per esperar que el taxi els vingués a recollir. Esperant sota un arbre, en Fritz li va fer fixar a l’Àngela que a les branques dels arbres s’hi havien instal·lat altaveus. Cap berlinès es podia perdre les olimpíades, li va dir l’Àngela.

El dia següent, el dilluns, amb el sabor de vi a la boca, la parella es va llevar ben d’hora perquè l’Àngela havia d’anar a treballar. En mirar l’estat del cel per la finestra va tornar a veure que seria un dia ennuvolat, tot i que per la ràdio anunciaven que les temperatures pujarien un parell o tres de graus. A la tarda la parella va anar un altre cop a l’Estadi en companyia d’en Marwin, que estava cansat de treballar tant, i de l’Elisabeth, que va reconèixer a la llotja d’honor a l’Unity Mitford, l’aristòcrata britànica amiga dels nazis, asseguda juntament amb l’Ernst Hanfstaengl. L’Àngela no deixava d’aplaudir als atletes alemanys i no parava d’onejar unes banderetes amb l’esvàstica que l’hi havia donat en Martin a la llibreria. Totes les mirades se centraven en un atleta, l’estrella dels Jocs, l’afroamericà Jesse Owens de 22 anys i originari d’Alabama. A les cinc de la tarda era el moment de gran expectació perquè es disputava la final dels 100 metres llisos. L’Àngela no tenia cap dubte, guanyarà l’alemany Erich Borchmeyer, li deia a l’Elisabeth. Amb els atletes en posició esperant l’encarregat de donar el tret de sortida, el jutge Fran Miller, un personatge únic en aquells Jocs amb la seva llarga bata blanca, l’Estadi va regnar un silenci sepulcral. Llavors es va escoltar la veu d’en Miller:

En les seves marques…. preparats….

I Bam! es va sentir l’Estadi, que va quedar callat en veure com l’atleta nord-americà volava sobre la pista de cendra mentre la càmera electrònica de 2,20 metres l’intentava seguir. Després de mitja volta Jesse ja portava una avantatge de dos metres i ningú podia amb ell. En els últims metres l’atleta nord-americà Ralph Metcalfe s’hi va apropar, però després de 10,3 segons Jesse Owens va creuar primer la línia de meta. L’alemany que animava l’Àngela només va poder fer un cinquè lloc. Amb el cap abaixat, l’Àngela no es podia creure que un altre cop un atleta nord-americà els hagués guanyat. Però l’Estadi no va opinar igual que l’Àngela i corejava:

Jesse! Jesse! Jesse!.  

En veure-la amb una cara de mil dimonis, en Fritz li va demanar que s’animés i amb un somriure li va dir que tampoc n’hi havia per tant. Ell desitjava la victòria de l’Owens perquè era negre. Un home alemany assegut davant d’ells que va veure com l’Àngela estava enfadada, es va girar de cop cap als nois i els va dir:

Noia, és normal que aquest negre ens hagi guanyat, ells venen de la selva i són més primitius que nosaltres, els civilitzats. No podem competir amb ells.

Dibuixant un somriure, l’Àngela li va contestar:

Ja té raó, ja.

Picant-li l’espatlla perquè no xerrés més del compte, l’Àngela li va recordar que molts negres havien violat a moltes noies alemanyes després de la guerra. Però en Fritz no volia de cap de les maneres parlar en aquells moments i en aquell lloc de temes racials i li va senyalar els càmeres, que en aquells moments canviaven l’enorme objectiu de més de 50 quilograms i la seva lent de 40 centímetres en el iconoscopi de Telefunken, per canviar de tema. En Marwin els va explicar que aquella càmera l’anomenen cotxe-entremig i que era tota una novetat. L’Elisabeth va intervenir llavors a la conversa i va augurar:

En el futur les càmeres seran tan grans que s’hauran de portar amb grua. Ja ho veureu.

Després de quedar-se una estona més a l’Estadi, els quatre varen anar a sopar a fora, tot i que l’Àngela no estava de celebracions. L’Owens li havia esgarrat el dia i va anar a dormir sentint el Jesse! Jesse! Jesse!….

El dia següent, el dimarts 4 d’agost, l’Àngela a la tarda no va anar tampoc a la llibreria, ja que en Martin no es volia perdre la cita olímpica, i amb en Fritz varen tornar a l’Estadi. A les dues del migdia, la parella ja era al carrer per agafar un tramvia que els portés a l’Estadi. Mentre esperaven a la parada de tramvies de la Potsdamer Platz, varen passar uns quants cotxes italians que es dirigien a l’estació Anhalter. Tots ells portaven per fora fotografies d’en Mussolini i la inscripció Duce retolada en diversos llocs dels vehicles. Però la gent en veure’ls reia i comentaven entre ells el pas d’un vehicle. No entenent res de res, l’Àngela li va senyalar la fotografia d’aquell vehicle que regalava tants somriures. Algú havia adornat amb un bigoti la fotografia del Duce amb retolador indeleble i en un cartell hi havia escrit Heil Moscou.

Algun vailet.

Va comentar l’Àngela mentre desplegava el B.Z. am Mittag que havia agafat de la llibreria. En la seva portada si llegia: Guanyarà Owens el seu segon or?. Preguntant-li a en Fritz si creia que guanyaria, el noi li va respondre:

Li va anar de ben poc ahir. No sé…. però no crec que el guanyi cap alemany.

Arrufant el nas, l’Àngela li va assegurar que no guanyaria en salt de longitud perquè s’enfrontava a en Carl Ludwig Long, anomenat Luz. En arribar a l’Estadi, els nois varen seure ràpidament als seus llocs, ja que l’Estadi tornava ha està ple sense cap butaca lliure. Les mirades estaven posades cap a l’Owens, que semblava molt segur de si mateix. L’Àngela no deixava de mirar a l’atleta alemany anomenat Luz, un noi de 32 anys alt, ros i també segur de si mateix. Guanyarà segur, es deia a si mateixa l’Àngela. Cridant l’atenció d’en Fritz amb un copet a l’espatlla, li va dir:

Guanyarà en Luz de carrer. Farà més de vuit metres, ja veuràs.

Dubtant, en Fritz li va reconèixer mentre se’l mirava com intentava allunyar-se de les càmeres que el molestaven amb els seus flash:

Se’l veu molt segur de si mateix i està molt tranquil, però em sembla que no sap amb qui s’enfronta.

Fent que no amb el cap, l’Àngela li va assenyalar a l’Owens i li va dir:

Impossible. Està nerviós. Tota l’estona parla amb el seu entrenador. Ja ensuma la derrota. 

Mentre parlaven de qui guanyaria, els núvols varen amenaçar la prova i, fins i tot feia fred, que acompanyat amb un vent desagradable va fer que molta gent es posés un jersei. Però el temps no va fer acabar amb els nervis. Long va ser el primer en fer el salt i va aconseguir una marca de 7,54 metres. Després va saltar Owens, que va aconseguir una marca de 7,74 metres.

Merda.

Va exclamar l’Àngela. Però la prova no estava. Long llavors va millorar la seva marca amb un 7,84 metres. Ja està, va pensar l’Àngela. Però Owens va fer llavors un 7,87 batent el rècord d’Europa. Long es va col·locar de nou en la posició de sortida. Totes les mirades anaven centrades cap a ell i l’Àngela agafava ben fort el braç d’en Fritz del neguit que tenia. Va… va… va…. anava dient. En saltar el públic va fer un crit d’emoció. Havia empatat. Miracle, va exclamar l’Àngela. Mentre la grada cridava eufòrica, els dos atletes es varen abraçar i varen caminar junts un parell de metres. Davant d’aquell gest d’esportivitat tothom els va aplaudir, inclòs en Hitler. L’Àngela confiava que ara sí que podria guanyar en Luz, però Owens tenia una carta amagada i va saltar 8,06 metres. Nou rècord mundial. Luz va ser el primer en felicitar-lo i l’Àngela, ara sí, va admetre que l’Owens era formidable, un fora de sèrie, va arribar a dir. Invencible, li repetia a en Fritz, que estava ben content per la victòria. Els dos atletes guanyadors d’aquella gran gesta es varen quedar tombats boca avall sobre el terra de l’Estadi. Estaven esgotats i feliços. Després es va fer l’entrega de medalles i amb resignació l’Àngela va tenir que escoltar el The Star-Spangled Banner. Quan varen acabar els himnes nacionals, Owens i Lutz varen abandonar del braç l’Estadi.

Exemple hauríem d’agafar.

Va afirmar en Fritz. Just després de l’entrega de medalles la parella va sortir a l’Estadi per dirigir-se al Poststadium de la Lehterstrasse. A les cinc havien quedat amb en Lou per veure els vuitens de final del torneig olímpic de futbol. En Lou només l’interessava el futbol de totes les proves dels Jocs i havia vist tots els partits d’Alemanya. Jesse Owens no sabia ni qui i era i no entenia l’enrenou que es muntava per aquell atleta estranger. En arribar a l’entrada de l’estadi, molt més petit i amb capacitat de 12.000 persones, es varen trobar a en Lou que feia estona que els estava esperant amb el Berliner Tageblatt a la mà llegint les entrevistes als invitats més distingits. Jugaven Alemanya contra Luxemburg i tothom sabia qui guanyaria de carrer. Després de saludar al seu amic varen entrar a l’estadi, ja que en mitja hora començaria el partit. Assentats als seus llocs, molt a prop de la gespa, els nois varen començar a parlar de com havia canviat la ciutat per la celebració d’aquells Jocs. Molt bonica ha quedat, anava repetint en Lou, que no deixava ni un instant d’observar l’equip alemany dirigit pel seleccionador Otto Nerz entrenant a la gespa. Llàstima del temps, afegia distret resseguint els seus jugadors. Més escèptic, en Fritz li va explicar:

Tot això és fals. La policia revisa cada dia tots els carrers i els voltants de les estacions per trobar coses que no agradin el règim. Tot és maquillatge. Quan acabin els Jocs tot tornarà com abans.

Però en Lou no l’escoltava, ell només tenia el futbol al cap i esperava ansiós que la pilota comencés a rodar. En sonar el xiulet de l’àrbitre Pál von Hetzka els nervis es varen posar a flor de pell i tothom esperava la victòria ràpida. Els alemanys no varen decebre perquè en el minut 16 Adolf Urban, del FC Schalke 04, va fer el primer gol. En Lou va celebrar amb eufòria el gol, mentre en Fritz i l’Àngela aplaudien sense aixecar-se dels seient. 14 minuts més tard, el muniquès Wilhelm Simetstreiter feia el segon després d’una gran passada d’un seu company. Tocant l’espatlla d’en Fritz, l’Àngela li va dir:

Aquí no hi ha cap negre que ens espatlli la festa.

Somrient, en Fritz li va dir:

Au calla. Que el partit segueix obert. Planten cara aquests luxemburguesos.

Però en Fritz, que de futbol hi entenia poc, era massa prudent perquè en la segona part, en el minut 48, Simestreiter va marcar el tercer gol. Després l’equip luxemburguès es va enfonsar i va rebre un gol casi cada minut: en els minuts, 50, 52, 74, 75, 76 i 90 fins que el partit va acabar amb un 9 a 0. En Lou no va deixar de celebrar cada gol saltant d’alegria. Eren els millors, repetia en cada gol. Tothom donava per fet que Alemanya s’enduria la medalla d’or en futbol. En sortir de l’Estadi després del final del partit, varen agafar el tramvia per dirigir-se a la Potsdamer Platz, on en Georg els esperava per prendre una cervesa a l’Hotel Esplanade. En Lou durant tot el trajecte els va donar la llauna recordant un per un els gols dels alemanys. Estava content i els seus amics varen preferir que xerrés i xerrés en veure’l tan feliç.

L’endemà dimecres a primera hora, l’Àngela va anar a la llibreria per tornar a començar una altra jornada laboral. Diaris no parava de vendre’n, tot el contrari de llibres que havien baixat molt la seva demanda. La portada d’aquell dia era clara: Sis medalles d’or! Quatre per Estats Units, una per Alemanya i una altra per Itàlia. En Martin es fregava les mans amb la clientela que li venia durant els Jocs i com que parlava anglès, tot i que amb un accent molt marcat, es posava a parlar amb els turistes i els atreia cap a la llibreria. Alguns li deien que Berlín era una grandíssima ciutat i que deixava la seva nació a l’altura d’una nació de tercera categoria. En entrar la Bernardina a la llibreria per comprar el diari, la dona es va mostrar feliç pels Jocs i per tal hi com havia quedat la ciutat.

Tenim un bon govern.

Repetia la Bernardina. Somrient, en Martin li va recordar:

Però vostè no votava als socialdemòcrates?

Sense esperar ni un segon, la Bernardina li va contestar mentre agafava el Völkischer Beobachter:

El passat és passat. Anava ben equivocada.   

Fent un somriure sarcàstic, en Martin li va etzibar amb picardia:

Així ja no explica acudits dolents sobre els nazis?

Mentre l’Àngela veia com en Martin només xerrava amb els clients i es fregava les mans, ella no parava de dir:

20 cèntims, senyor.

A la una, per fi, l’Àngela va plegar i va escoltar, juntament amb en Fritz, per la ràdio les eliminatòries d’esgrima femenina que començaven a les tres. En la ronda final es varen trobar l’alemanya Helen Mayer contra l’austríaca Ellen Preis. Si guanyava Helene tindria que desempatar amb l’hongaresa Ilona Schacherer-Eleck.

Aquí no perdrem.

Va anunciar-li a en Fritz, que estava llegint el diari mentre es prenia el seu segon cafè del dia. Però l’austríaca va guanyar i va ajudar a la hongaresa a aconseguir la seva medalla d’or. Helene va quedar segona. Disgustada, l’Àngela va exclamar-li des del sofà:

En fi, aquesta igualment no era dels nostres.

Sense fer-li massa cas, en Fritz li va preguntar per què deia això, i l’Àngela li va respondre mentre escoltava l’entrega de medalles:

Abans era una estrella la Mayer, però va decidir marxar als Estats Units. Ves a saber per què va marxar allí.

Sense donar-hi més voltes, en Fritz va continuar centrant-se amb el diari fins que es varen fer les quatre i va avisar a l’Àngela de que havien d’anar per feina. L’Owens tornava a competir i no se’l volia perdre. Ara era el la prova de 200 metres i competia a les sis. En sortir al carrer, l’Àngela de cop va sentir el fred d’aquell agost i va decidir tornar pujar a dalt per posar-se un jersei prim. Com a mínim anirà tapada, pensava el noi mentre l’esperava a baix, que de cop va notar també la fresca. Estaven només a 13 graus. A més, hi havia molta humitat perquè havia plogut no feia gaire i encara hi havien bassals per tot arreu. Totes les dones portaven el seu paraigües a les mans per si de cas. En entrar a l’Estadi de seguida es varen tornar a seure als seus llocs i en aquell moment estava a punt de començar la final dels 200 metres llisos on dos nord-americans, dos holandesos, un suïs i un canadencs hi participaven. En veure els finalistes l’Àngela ho tenia clar:

Ja sabem que guanyarà el negre de sempre.

Acabada la frase, els altaveus varen anunciar l’inici de la prova i a l’Estadi es va fer un silenci sepulcral. Llavors va ressonar el tret de l’àrbitre i l’Estadi es va posar a cridar. Owens ràpidament es va posar al capdavant i va entrar a la recta final amb una considerable avantatge guanyant la prova contra el seu compatriota Mack Robinson, que va quedar segon a quatre metres d’Owens.

Ja tu deia.

Va exclamar l’Àngela, mentre en Fritz no dissimulava l’alegria per la nova victòria. Quina bèstia, pensava el noi. Uns segons més tard l’altaveu va anunciar el temps que havia fet:

20,7 segons: nou rècord del món.

En sentir aquell temps la gent es va posar a cridar eufòrica i el públic va celebrar la tercera medalla de l’atleta nord-americà. L’Àngela aquesta vegada es va alegrar de la victòria de l’Owens, era negre com el carbó, deia, però tant li feia això, era el millor i no ho podia negar de cap de les maneres. Després de l’entrega de medalles, la parella va abandonar l’Estadi per tornar cap a casa. Mentre esperaven el tramvia a la parada, l’Àngela li va comentar a en Fritz tot recordant la victòria de l’Owens:

A veure si l’aplaudeixen tan al seu país com aquí.

Fent cara llarga, en Fritz li va contestar:

De l’Estat d’on prové segur que no.

L’endemà dijous no varen anar a cap prova perquè en Goebbels havia convidat a la família Klein a l’Òpera per una recepció solemne del Govern del Reich i del Govern de l’Estat Prussià. En Barnard va rebutjar la invitació, ja que l’endemà s’havia de llevar ben d’hora. La feina era la feina, deia. En canvi, en Fritz i l’Àngela la varen acceptar i aquell dia després de que la noia tornés a la tarda de la llibreria es varen quedar a casa per reposar per l’esdeveniment. Després de vestir-se amb els seus vestits de gala varen demanar un taxi que els va deixar just a l’entrada de l’Òpera. L’edifici era fortament vigilat per la policia i a l’entrada s’hi acumulaven altes personalitats com diplomàtics, polítics, representants de partits polítics, membres del Comitè Olímpic Internacional i Nacional, homes de negocis, estrelles del món de la cultura… Després de passar el control de seguretat i d’ensenyar les acreditacions, la parella va entrar a dins l’edifici sense cridar l’atenció, ja que ningú els coneixia i estaven tota l’estona parlant entre ells sobre l’edifici. Esperaven veure el ministre Goebbels per poder parlar amb ell un moment i, de pas, agrair-li per haver-los donat les invitacions, però el ministre de Propaganda anava massa de bòlit amb els convidats estrangers per poder parlar amb la parella. Al seu costat hi tenia en Hermann Göering vestit amb el seu uniforme de gala i amb les seves medalles penjades.

Quin fanfarró, va pensar en Fritz mentre entraven a la sala principal per una nova escala que anava des del vestíbul fins a la platea. En entrar a dins varen observar com les llotges s’havien revestit de seda color crema i el pati de butaques s’havia aixecat al nivell de l’escenari. Observant les reformes abans de seure als seus llocs, els nois varen veure també que s’hi havia construït un gran saló de banquets i de ball. Quants canvis, anava repetint l’Àngela. Allí es varen trobar amb en Goebbels i en Göering que saludaven als invitats. En apropar-se al ministre, aquest ara sí els va poder atendre un moment i els va dir feliç i animat:

La meva parella favorita ja està aquí. Què, us agrada com ha quedat tot?

Després d’encaixar-li la mà, en Fritz li va contestar:

Tot està perfecte. Es nota que s’ha treballat molt.

Somrient de satisfacció, en Goebbels va besar la mà de l’Àngela mentre li deia:

Vostè és preciosa com una obra de Wagner.

Afalagada, l’Àngela no va poder evitar posar-se vermella i li va donar les gràcies pel complit. Després d’excusar-se perquè el seu pare no havia vingut, el ministre va ser cridat per un guardaespatlles, que li va dir que tenia que pujar a la llotja d’honor. Entenent perfectament que tenia altres compromisos, la parella va fer una passa enrere i el ministre els va dir abans de pujar cap a dalt a la llotja per rebre més invitats:

Gaudiu molt avui. Això és una festa de pau i d’alegria. Avui impressionarem el món.  

Veient que el públic començava a posar-se als seus llocs, en Fritz i l’Àngela varen tornar a la platea per seure a les butaques de baix. Des dels seus llocs la parella anava mirant dissimuladament als convidats de l’acte. Entre ells hi havia el compositor Wilhelm Furtwängler i l’actor Gustaf Gründgens. Mirant la llotja del ministre de Propaganda varen veure a en Goebbels assegut feliç al costat de l’actiu Jenny Jugo. Apropant-se a l’orella de l’Àngela, en Fritz li va comentar:

Aquest només li agrada està amb actrius. Em sembla que només impressiona a aquestes dones.

Mirant un moment a la llotja per veure de quina actriu parlava, l’Àngela li va xiuxiuejar:

És normal, és el ministre de Propaganda. Què hi veus d’estrany?

Quan li anava a dir que el ministre era un faldiller sense remei i que eren coneguts els seus afers al sofà del seu despatx, es varen apagar els llums i la velada va començar amb la marxa de clarins interpretada pel cos de músics de la Leibstandarte SS Adolf Hitler, que va donar pas al preludi de Els mestres cantors de Richard Wagner que tocava l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Tornant-se apropar a la seva parella, en Fritz li xiuxiuejar:

Que només sabem interpretar a Wagner?

Donant-li un copet perquè callés, l’Àngela li va contestar aixecant una mica massa la veu:

Vols callar.   

Veient que el senyor del costat de l’Àngela els mirava malament, el noi va preferir centrar-se un altre cop en mirar l’Orquestra, vestida de gala per l’ocasió. En acabar l’Òpera els nois es varen voler quedar al vestíbul per agrair un cop més al ministre que els hagués convidat allí, però en Goebbels en aquells moments estava massa enfeinat parlant amb els diplomàtics i no els va poder atendre. Després d’esperar inútilment uns minuts més, la parella va agafar un taxi i va tornar cap a la Leipzigerstrasse. Recordant al taxi els famosos que havien vist, en Fritz li va recordar a una persona que no hi era, en Hitler. Pensant que era cert que no hi era, l’Àngela li va contestar:

Devia treballar en algun afer important. Ja saps que és un treballador incansable i que no està per aquestes festes. 

Suposo.

Va comentar-li en Fritz just el moment que el taxista els deixava al pis. Sabent que era tard i que havien d’anar a dormir, la parella va picar una mica d’embotit comprat el dia anterior a la carnisseria de la Maria i es varen beure ràpidament una cervesa. L’Àngela havia de matinar el dia següent per ser present a la llibreria i encara tardaria uns quants minuts a desmaquillar-se. Escoltant la ràdio mentre l’Àngela es posava Nivea per la cara abans d’anar al llit, el noi es va posar content en escoltar de que per fi, ara sí, les temperatures pujarien i que els núvols anirien marxant.

L’endemà divendres a les vuit del matí, l’Àngela entrava ben adormida a la llibreria. Un nou dia s’aixecava a poc a poc per ella, però només entrar ja va veure que en Martin no estava fi aquell dia. Tenia una cara de mil dimonis i anava renegant mentre posava bé els diaris de davant de l’aparador. Després d’atendre els primers clients, la majoria estrangers, l’Àngela li va preguntar si li passava alguna cosa. Continuant rondinant entre els prestatges, el llibreter es va dirigir a la part de darrere del taulell i li va treure un diari i li va dir amb mal humor i tirant capellans sense adonar-se’n:

Mira, mira… maleïts comunistes. Vàrem ser massa tous amb ells.

Agafant el diari, l’Àngela no va entendre res de res. El diari era el Arbeiter-Illustrierte-Zeitung, no li sonava de res, no sabia que tenia seu a Praga, i en la portada apareixia una fotografia idíl·lica del paisatge alemany sota el títol: Coneix la bella Alemanya. Una guia essencial pels visitants dels Jocs Olímpics de Berlín. Continuant sense entendre res, l’Àngela li va preguntar:

I què té de dolent?

Alçant els braços i amb una cara vermella de l’emprenyament que portava, en Martin li va exclamar sense modals:

Llegeix, collons, les pàgines de dins. Veuràs què ens fan els maleïts comunistes.

Obrint aquell diari de només 16 pàgines de seguida la noia es va fixar en un mapa d’Alemanya. Allí s’hi senyalaven casi tots els camps de concentració, penitenciaries i presons del país. En el peu de pàgina hi havia una nota que deia que no s’havien inclòs els centres de tortura de les SA pel seu elevat número. Posant-se la mà a la boca per la sorpresa que havia tingut, l’Àngela va exclamar indignada:

Malparits.

Ràpidament, en Martin li va afegir:

I et quedes curta. Jo els penjaria aquí mateix. Davant del carrer perquè tothom ho veiés. No es pot insultar d’aquesta manera al nostre govern.

Donant-li la raó, l’Àngela va pensar en un primer moment amb en Fritz per ensenyar-li, però després va pensar que no era tan bona idea. Ell no pensaria igual que ella i en Martin. I si donava raó al diari, anava pensant mentre en Martin continuava renegant. O potser ja li havia arribat una còpia i no li havia dit res, també rumiava. Tot podria ser i valia més no jugar-se-la, pensava, i va deixar que en Martin amagués el diari al darrere del taulell per la nit cremar-lo. Quan la Klara va entrar a la llibreria, a en Martin, de sobte, li va canviar la cara i va tornar a fer el seu paper de venedor afalagador cap a les seves clientes. A la una, l’Àngela entrava per la porta del pis. En Lou havia vingut a dinar a casa, ja que a la tarda havien d’anar a veure el partit de quarts de final de futbol que enfrontava ara Alemanya contra Noruega. Partit fàcil, anava exclamant en Lou, que portava una bufanda a la mà d’Alemanya. L’Àngela va preferir no dir-li res a la seva parella sobre aquell diari. Tenia por de la seva resposta.

Després d’un senzill dinar de pasta de full amb patates xafades i verdures acompanyat de salsitxes de porc, els tres nois varen anar al Poststadions de la Lehreterstrasse, ja que el partit començava a dos quarts de sis i sabien que hi hauria molt enrenou per entrar a l’Estadi. Sort que ja tenien entrades perquè les cues a les taquilles eren enormes i en pocs minuts ja no quedaven entrades, duent la decepció a molts nens i adults que volien ser al camp. Més de 150.000 espectadors havien vingut a presenciar el partit, la majoria alemanys, ja que esperaven una altra golejada que els dugués a la semifinal. Després d’assentar-se als seus corresponents llocs, en Lou va canviar-li la cara. En preguntar-li què li passava, el noi els va respondre:

Ha deixat mig equip del bo a la banqueta. Encara patirem.

Com que no sabien qui eren els jugadors bons i quins no, en Fritz només li va dir mentre li picava amistosament l’espatlla:

Tranquil, guanyarem segur.  

Però després de que l’àrbitre anglès Arthur Barton va fer sonar el seu xiulet es va veure que la cosa no anava tal i com havien planejat els alemanys. En Lou es posava nerviós pels errors que cometien i va deixar anar uns quants renecs quan els defenses alemanys varen permetre al lateral dret noruec Odd Frantzen atacar lliurement. Collons, espavileu, inútils, desgraciats, dormilegues…. anava cridant en Lou mentre l’Àngela mirava a un altre costat en veure que mig públic els mirava. El minut 17 va començar el drama quan el jugador noruec Magnar Isaksen va marcar el primer gol de Noruega després d’una passada del seu company. En Lou va quedar en estat de xoc i es va posar les mans a la cara per no veure aquell desastre que ni en els seus pitjors mals sons s’havia imaginat. Ell somiava amb la medalla d’or. En els següents minuts la defensa alemanya es va debilitar, però els atacants no aconseguien xutar a porteria. Quin desastre, anava repetint en Lou, mentre en Fritz li recordava que encara quedava la segona part i que un gol era una diferència salvable. Però els minuts passaven i durant la segona part el joc d’Alemanya no va millorar. Els últims minuts eren d’infart i en Lou no deixava d’escridassar als seus jugadors i a l’entrenador Otto Nerz, a qui va dir que era un irresponsable. El minut 83 Isaken de nou va fer el segon i definitiu gol de Noruega després d’una altra passada d’un seu company. Amb el cap abaixat i les mans a la cara, en Lou no es va poder contenir i es va posar a plorar com un nen. L’estadi de cop es va enfurismar i es varen sentir més d’un renec cap a l’entrenador Nerz, que va ser obligat a agafar-se vacances forçoses. Després de que l’àrbitre xiulés el final del partit, en Lou es va aixecar sense dir res i va marxar per abandonar l’estadi. Tenia la cara vermella de l’emprenyament que portava i no deixava de renegar per dins. En Fritz i l’Àngela el varen seguir, però amb la gent que hi havia el varen perdre i varen pensar que era millor que estigués sol i es calmés. L’Àngela feia mofa de la reacció d’en Lou:

Quin nen.

Repetia la noia mentre el buscava entre els caps de la gent. Veient que no hi havia res a fer, en Fritz li va explicar que per en Lou el futbol era la seva droga, la seva religió. No podia està un cap de setmana sense veure futbol. Inclús anava a veure els equips inferiors. L’Àngela li va preguntar si era bon jugador en Lou, i en Fritz li va respondre que no. Massa tou, li recordava, i no tenia un bon control de la pilota. A més, li sobrava algun quilo, li recordava.

El dissabte dia 8, en Fritz es va comprar el Der Angriff després d’anar un moment a la llibreria per després anar a esmorzar a casa als seus pares. En arribar a casa dels seus pares va llegir el diari per alt en el sofà del menjador. L’interessava un article sobre el bàsquet, que per primer cop es competia en els Jocs Olímpics, i en parlar-ne amb el seu pare, aquest li va dir que era un esport de negres i que no volia la pena perdre-hi temps. Guanyarien els nord-americans, anava comentant en Barnard pel menjador mentre anava picant les galetes que havia fet la seva mare. Després d’esmorzar i d’estar una estona petant la xerrada amb la seva mare, el noi va tornar cap a casa. Mentre feia el dinar va pensar en trucar a en Lou per veure s’hi aniria a veure el partit de futbol d’aquella tarda que enfrontava Àustria contra Perú. Però en Lou no estava per futbol, si Alemanya no juga no val la pena, li va dir emprenyat encara recordant el desastre del dia anterior, i li va comentar que aquella tarda aniria amb en Georg al teatre del Scala situat en la Lutherstrasse. Sorprès, en Fritz li va comentar:

Al teatre aneu? A molt bé. Que podem venir amb l’Àngela?

Sospirant, en Lou li va contestar:

Millor que no Fritz…. És quee…… fan una obra que es diu Herrliche Welt i a l’Àngela no li agradarà. No sé si m’entens.

No entenen res, en Fritz li va respondre amb un to sec de que no l’entenia i llavors en Lou li va explicar el motiu:

És que hi hauran ballarien amb poca roba…. ja m’entens…. i ja saps com n’és de gelosa la teva parella amb aquest tema.

Somrient i alhora trist de no poder anar a veure l’obra, el noi li va desitjar sort i va penjar el telèfon. Sense saber què fer quan va arribar l’Àngela, després de rumiar-ho varen decidir anar a veure la carrera de 1.500 metres a l’Estadi, l’última disciplina del decatló. La prova la va guanyar un altre nord-americà, l’atleta Glenn Morris, que va realitzar un nou rècord mundial en aconseguir 7.900 punts i la medalla d’or. La plata i el bronze també varen ser pels nord-americans. Quin deshonor, anava dient abatuda l’Àngela. Abans d’abandonar l’Estadi es varen quedar a veure la cerimònia d’entrega de medalles i varen quedar parats, igual que els 110.000 espectadors i del propi Morris, quan la Leni Riefensthal va besar el pit de l’esportista. En sortir de l’Estadi i tornar a casa es varen topar amb en Martin, que també esperava el tramvia. El llibreter els va comentar que el partit de futbol d’aquella tarda s’havia suspès perquè un grup de peruans havien saltat al camp per atacar als austríacs. Quins monstres, anava repetint en Martin. En preguntar-li si es tornaria a disputar el partit, en Martin els va dir que semblava que els peruans abandonarien els Jocs perquè estaven molt enfadats. Abans de fer cap més comentari va arribar el tramvia que anava ple de gent. En trucar al seu pare per saber si volien anar a sopar al Ciro-Bar, en Barnard li va dir que no podia perquè havia d’anar amb la seva mare, la Luane, a sopar a l’ambaixada britànica, a la Wilhelmstrasse, perquè en Goebbels l’havia convidat a un sopar de gala amb diferents diplomàtics estrangers i centenars de convidats. No podien fallar, li va dir el seu pare, mentre el noi veia que ningú volia quedar amb ells aquell dissabte.

A quarts de quatre del diumenge 9 d’agost varen tornar a l’Estadi amb tota la família Klein. Totes les mirades estaven posades sobre el ja enorme Jesse Owens. Guanyarà la seva quarta medalla d’or en la prova de 4×100 relleus, es repetia a l’Estadi. Els nord-americans eren clars favorits, només havien perdut aquella prova en les Olimpíades d’Estocolm de 1912 i tothom donava per fet la victòria nord-americana. Quan els atletes es varen posar als seus llocs, l’Estadi es va quedar en silenci. L’Àngela per dins demanava una victòria alemanya, aquest cop sí, per favor, anava repetint, mentre mirava als alemanys, col·locats en la segona línia, al costat dels holandesos. En Fritz només mirava la quarta fila, la nord-americana, al costat dels italians. En donar el tret de sortida l’àrbitre Frank Miller, Owens es va ficar en primera fila els primers metres i va ser el primer en donar el relleu. Ralph Metcalfe i Foy Draper varen aconseguir ampliar l’avantatge per l’equip nord-americà. Tot l’Estadi vibrava i la família Klein no treia els ulls de sobre a l’equip nord-americà, que a la recta final ja tenia un avantatge de 10 metres. Frank Wykoff va creuar la línia d’arribada amb un temps de 39,8 segons. Nou rècord mundial. Els italians varen quedar en segona posició i els alemanys la tercera.

Jesse, Jesse…

Cridava l’Estadi després de la prova. Aquell home havia tornat a fer tota una gesta amb la seva velocitat de guepard, i la família Klein el va aplaudir efusivament com totes les 100.000 persones que estaven a l’Estadi inclosos els membres del comitè esportiu del Tercer Reich. L’Àngela es va quedar atònita i no es va moure ni un mil·límetre del seu seient fent cara de morro mentre li deia el nom del porc. Veient a en Fritz com l’animava mentre veia la bandera nord-americana, l’Àngela li va dir irònicament:

Au! Ara que torni al seu país, que segur que podrà viatjar en els mateixos autobusos que els blancs. Segur que podrà asseure’s en els mateixos seients, segur que podrà portar als seus fills als mateixos col·legis i en els mateixos banys que els blancs. Va home va. Aquí això no passa. No som tan bèsties. 

El noi no li va voler ni contestar aquell comentari, només calia veure com estaven els jueus, va pensar dir-li. Segons després, Àngela va recuperar els ànims i li va exclamar:

En fi, ara toquen les dones i aquí sí que som clarament favorits. Les dones no fallarem.

Minuts més tard, l’àrbitre va donar el tret de sortida i la primera corredora alemanya, Emmy Albus, es va posar al capdavant. Ara sí, anava exclamant l’Àngela. Ara era el torn de la Käthe Kraus, que va ampliar l’avantatge i li va passar el relleu a la Marie Dollinger. La Luane no s’atrevia a mirar, masses nervis, i li va demanar a la Katrina que li digués que havien guanyat un cop finalitzés la prova. Tothom cridava d’emoció, ja tenien la victòria els alemanys, però en els últims metres la Ilse Dörffeldt, que anava per agafar el relleu, va caure i es va sentir per tot l’Estadi:

Ohhhhhhhh……

En veure-la a terra, l’Àngela va fer un salt de ràbia i es va posar les mans a la cara per no veure el que feia uns minuts era impossible. Les nord-americanes amb l’Helen Stevens havien guanyat. Decebut, en Barnard va picar-se al cama de ràbia. Més mala sort no podien tenir, pensaven tots els alemanys. Enrabiada, l’Àngela va preguntar-li a en Fritz quantes medalles portaven els nord-americans i el noi li va respondre mentre ho llegia del diari del senyor de davant:

14 d’or, 7 de plata i 4 de bronze. Nosaltres anem molt enrere amb 5 d’or, 4 de plata i 7 de bronze.

Veient que no hi havia res més a mirar, en Barnard es va aixecar a poc a poc per la cama i els va convidar a sopar a fora. Com que la Katrine era una aficionada a la pasta els va dir que anirien a la Taverne, un restaurant que portaven el matrimoni Willy i Maria Lehmann. Després de sortir de l’Estadi varen agafar el tramvia i varen baixar a la Kurfüstenstrasse per dirigir-se a la cantonada del carrer Courbiérestrasse. En entrar al restaurant, que disposava de tres sales, de seguida es varen adonar que els seria difícil trobar lloc, ja que estava ple i fins i tot hi havia gent que s’esperava. Trobar taula per cinc seria complicat amb aquelles taules tan petites, pensava decebut en Barnard, que creia que haurien de tornar a casa. Però per sort en Barnard coneixia a en Willy, ja que anteriorment havia sigut directiu de l’empresa Stern-Film GmbH i en Goebbels li havia presentat un dia. El propietari estava en aquells moments al piano parlant amb el pianista per determinar quina peça tocarien aquella nit. En veure’l, en Barnard no va dubtar en apropar-s’hi per demanar-li si li podria fer un forat.

Cap problema. Ara mateix tu tinc solucionat.

Va exclamar en Willy, que pensava que en Barnard era un home important dins del Tercer Reich. Va cridar a un parell de cambrers, que varen demanar-li a una família estrangera que estava asseguda a una taula que s’havien d’aixecar perquè tenien aquella taula reservada. En renegar i demanar explicacions, no es volien moure i per enlloc havien vist el rètol de reservat, en Willy els va explicar mentre assenyalava a en Barnard:

Aquell home és el que fa les banderes del partit nazi i les de tot Alemanya. Jo de vosaltres li cediria la taula.

Donant-se per vençuts, aquella família es va aixecar dels seus llocs i en Willy es va dirigir cap als Klein per fer-los seure. Quina sort, anava pensant en Fritz, que no havia vist el moviment de cadires. Mirant la carta, la Katrina feia una cara de felicitat, mentre que la Luane es queixava perquè les taules en prou feines estaven separades unes de les altres. En fer el segons plats varen veure que al costat s’hi asseia un grup de periodistes nord-americans. Eren en William Shirer, de l’agència de notícies Universal News Service, en Louis B. Lochner, el representant d’Associated Press, i la Sigrid Schultz, la corresponsal del Chicago Tribute. Més tard se’ls varen unir més periodistes i en Fritz els intentava escoltar, tot i que amb xivarri i pel fet de que parlaven anglès li va costar entendre’ls. Un d’ells es queixava dels jueus i deia que no havien de ser benvinguts enlloc. Un altre deia que Alemanya era un país lliure, més que els Estats Units, va arribar a afirmar. En Fritz seguia la conversació atonit, mentre l’Àngela parlava amb la Luane sobre les vestimentes de les estrangeres. Massa fosques van, anava dient la Luane. Després de sopar, en Barnard, la Luane i la Katrina varen demanar un taxi per tornar a casa, mentre que en Fritz i l’Àngela es varen quedar una estona més per prendre una darrera copa.

El dimarts següent, després d’un dia càlid, en Fritz i l’Àngela varen anar a la vila olímpica amb en Marwin i l’Elisabeth per escoltar el concert que havia d’oferir l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Es tocaria Wagner, Von Weber i Bizet, i en Fritz anava repetint que seria excel·lent el concert. El temps acompanyava, recordava en Marwin, mentre es dirigien a peu a la vila. En arribar a l’esplanada de la vila olímpica els va costar una mica trobar un lloc, ja que estava ple, però finalment varen trobar un racó prou ben situat i amb vistes al Birkenring, la plaça del centre de la vila olímpica, on s’havien de seure els músics. Després d’esperar uns minuts i quan ja es feia fosc, el director Alois Melichar va obrir el concert amb el Tannhäuser de Wagner i les nombroses torxes que envoltaven l’orquestra es varen encendre amb una llum groga i rosada. Que maco, anaven exclamant l’Àngela i l’Elisabeth. Una hora més tard es varen tocar alguns fragments de Carme de Bizet. Tothom gaudia de la música i la gent estava animada i feliç. Tot estava anant bé i els Jocs estaven sent esplèndids per la gran majoria. En acabar el concert es varen enlairar els focs artificials que varen il·luminar el cel de la capital del Tercer Reich. Els llums i els colors varen anar acompanyats dels Ohhh!!! i de les cares de felicitat del públic. La canalla estava eufòrica i resseguia amb passió cada coet que s’enlairava fins que explotava. Només els més petits s’espantaven i deixaven anar algun plor. En acabar els focs, els quatre varen tornar cap a casa amb la sensació que estaven donant una gran imatge. Berlín estava demostrant ser una gran capital, una ciutat cosmopolita, avançada i moderna, amb gent amable, pacífica i feliç.

L’endemà dimecres era un dia més dels Jocs i l’Àngela va anar com cada matí a la llibreria amb la intenció de vendre molts diaris. Mirant els titulars i els articles més destacats d’aquell dia, la noia va veure molts articles que parlaven dels horrors comesos pel bàndol republicà en la Guerra Civil espanyola. Veient que la seva treballadora es fixava amb un article que parlava sobre les crueltats inhumanes que el govern espanyol cometia en nom dels bolxevics, en Martin li va dir:

Aquests comunistes són tots igual. Uns bàrbars. Uns assassins. No tenen cultura ni tenen res més al cap que vessar sang.

Escoltant-lo atentament, l’Àngela li va donar tota la raó mentre veia un altre titular que deia que 70 soldats havien sigut afusellats a una plaça de toros. En un altre titular es parlava de que s’havien crucificat a dones, homes i nens a les esglésies i convents i que s’havien cremat a cures en nom del bolxevisme. Quin horror, pensava ella, que no entenia com la seva parella havia pogut defensar una ideologia com aquella. Llavors va entrar el barber Otto a comprar el diari oficial olímpic, el Olympia-Zeitung, pels seus clients de la barberia.

Aquell dimecres a la nit, en Barnard i la Luane varen anar al teatre de la Gendarmenmarkt per veure Hamlet de William Shakespeare. Des de feia setmanes que no hi havia entrades, però en Goebbels els hi havia aconseguit un parell. Gustaf Gründgens faria de Hamlet, Hermine Körner com la reina Gertrud i Kate Gold en el paper d’Ofèlia, llegia en el programa de la funció en Barnard mentre anaven amb taxi cap al teatre. Parlant dels actors, la Luane li va preguntar com era que en Gründgens havia tornat després de marxar a Suïssa. Sense aclarir-li massa les coses, en Barnard li va respondre:

Diuen que es casarà amb una noia jove. Però tots sabem que ell no és d’aquest ram. Si la noia té un bebè serà segur d’un altre.

En començar l’obra totes les mirades estaven posades amb en Gründgens, el gran actor que havia desafiat al Tercer Reich gràcies al seu amic Hermann Göering. L’actor es va quedar uns segons mirant les butaques del públic i semblava que estava mirant a una persona en concret. Tot els assistents a la funció, molts estrangers, varen quedar-se en silenci contemplant-lo. Llavors, l’actor va continuar amb el seu paper de Hamlet. A les onze va caure el taló i el públic va aplaudir efusivament als actors. En Barnard i la Luane es varen aixecar amb els demés per aplaudir-los. Sensacional, extraordinària, li anava dient a cau d’orella de la seva esposa en Barnard.

El dia següent, el dijous, a partir de la tarda el barri de la Leipzigerstrasse va veure’s alterat per la festa que havia d’organitzar en Hermann Göering en el jardí del seu Ministeri. La Carlene va tenir que treballar tot el dia només per portar centres de flors al Ministeri i quan va ser dins de l’edifici la varen convidar a que fes una inspecció al jardí, que fins llavors havia sigut tancat a causa de les obres. Allí s’hi havia construït una rèplica en miniatura d’un poble alemany amb la seva taverna, estafeta de correus, pastisseria, plaça de tir, molí d’aigua, vaixell de vapor, castell en ruïnes, mercat i uns cavallets. Quina bogeria, anava pensant la Carlene, que va quedar decebuda pel malbaratament que feia el ministre. Tot havia d’estar perfecte, es veu que cridava Göering pels passadissos del Ministeri. A la nit es varen veure passar limusines que anaven de la Potsdamer Platz a la cantonada de la Wilhelmstrasse. El bar Victorius es va omplir aquell vespre d’artistes i esportistes i, fins i tot, d’algun noble alemany, que anaven a prendre una cervesa abans d’anar a la festa. En Mark i la Diane varen fer el seu agost aquell dia i quan el barber Otto va voler anar a fer com cada dia quan plegava de treballar la seva cervesa va quedar astorat en veure que no hi havia cap cadira buida. La canalla s’apropava al vidre del bar per veure als atletes que coneixien. Quan tornava cap a casa després d’un dur dia a la feina, en Barnard va veure passar en direcció a la Wilhelmstrasse els vehicles del restaurant Horcher. En Göering no tenia manies en gastar-se els diners, va pensar.

L’endemà divendres tot Berlín renegava del servei meteorològic. Quan només havia de ploure ocasionalment, estava plovent a bots i barrals. La Luane va tenir que cancel·lar anar a la perruqueria tal i com havia encarregat per aquell matí. En Barnard va tenir que agafar el cotxe per anar a la feina i l’Àngela va haver d’agafar un paraigües per fer els 20 metres que separaven el pis de la llibreria. Els autobusos i els tramvies anaven plens aquell dia i els carrers estaven més buits de l’habitual. Aquella tarda, la parella havia d’anar a la piscina olímpica per veure la final de relleus de 4 x 100 metres en natació femenina, però amb el xàfec que feia no en tenien gens de ganes. Tothom parlava els últims dies de la nadadora holandesa Hendrika Wilhelmina Mastenbroek, una noia de 17 anys que havia impressionat en les anteriors proves. Al final, tot i la pluja, en Fritz la va convèncer per anar a la piscina amb la condició d’anar-hi amb taxi, que va tenir que encarregar i que li va sortir ben cara la broma. Com havien pujat els preus, renegava el noi després de pagar en el taxista. A tres quarts de cinc va començar la prova i l’holandesa era l’última de l’equip holandès en saltar a l’aigua. L’Àngela tenia un cop més esperances en l’equip alemany, però en veure que la Mastenbroek saltava abans que l’alemanya Gisela Arendt ho va veure impossible. A pocs metres de l’arribada, quan tothom donava per feta la victòria holandesa, la Mastenbroek va inhalar aigua i va perdre el seu avantatge. L’Àngela va fer un salt des de la seva cadira esperant, ara sí, una victòria alemanya. Però, amb les seves últimes forces, l’holandesa va aconseguir arribar abans que l’alemanya. Decebuda un cop més, l’Àngela va tenir que aplaudir ara a l’holandesa. No estem de sort, anava repetint, mentre en Fritz mirava com la Mastenbroek sortia de l’aigua tossint aigua. Ràpidament, la seva entrenadora, la Maria Johanna Braun, vestida amb un cridaner vestit, la va ajudar donant-li copets a l’esquena.

El dissabte 15 d’agost, mentre s’enviava material bèl·lic a Espanya, en Fritz i l’Àngela varen tornar a l’estadi aquàtic per veure les últimes proves i es varen passar gran part de la tarda asseguts a les grades contemplant les proves de 200 metres braça masculina i 400 metres d’estil lliure femení. La gent ja començava està una mica cansada de tants dies de Jocs, es notava que hi havia menys gent que els altres dies, i ràpidament la parella va començar a esbufegar de cansament. Després de les dues primeres proves es va anunciar per megafonia l’arribada d’en Hitler i llavors la gent es va aixecar dels seus llocs per contemplar-lo. El dictador va aparèixer com sempre rodejat d’un grup d’oficials de les SS que el varen acompanyar al seu seient. Després d’uns quant badalls més, l’Àngela li va demanar marxar cap a casa.

Ja no hi ha res més a mirar.

Li va dir. Quan s’aixecaven dels seus seients, en Fritz va mirar la llotja, on hi havia en Hitler amb en Goebbels al costat, i de cop va veure com una espontània sortia del seu seient i s’hi dirigia de dret. Encuriosit, va agafar a l’Àngela pel braç i li va indicar la reacció d’aquella dona, que era nord-americana. Quedant-se drets i quiets per mirar què passaria, varen veure com aquella embogida anomenada Carla De Vries de 43 anys s’apropava davant d’en Hitler tota decidida. Totes les mirades anaven centrades ara cap a la llotja i per veure què faria aquella americana vestida amb una faldilla blanca, una camisa, una llarga capa i un barret vermell. Però quan la dona es quedava a les portes del seu objectiu perquè l’havien aturat, ella es va treure de la seva bossa de mà una càmera i va tirar una fotografia a en Hitler. Volia que li firmés la fotografia. Tot l’estadi es va posar a riure. Llavors, la dona, ben nerviosa, es va entrebancar en apropar-se al líder alemany i va caure just als seus peus. Quina vergonya, anava pensant i sentint l’Àngela. La dona es va aixecar i va fer un petó a la galta d’en Hitler. Quina boja, anava pensant tot l’estadi. En Hitler i el seu entorn es varen posar a riure i llavors tot l’estadi li va dedicar una ovació a la satisfeta nord-americana mentre tornava al seu seient, al costat del seu marit. En Fritz i l’Àngela es varen posar a riure amb el públic.

Mentre abandonaven l’estadi per dirigir-se ara a la Deutschlandhalle per veure la final de boxa a dos quarts de nou de la nit, aquí si que no badallarien, li deia en Fritz, l’Àngela li va comentar que la reacció d’en Hitler davant d’aquella dona demostrava una gran sensibilitat pel fet que els nord-americans no els havien tractat gaire bé en aquests Jocs. Sense saber què dir-li, el noi li va reconèixer que els Jocs havien anat molt bé per la ciutat i pel règim de cara a l’exterior. La majoria dels estrangers que varen visitar la capital es varen endur una bona imatge de la capital. Somrient, l’Àngela li va etzibar mentre s’esperaven a la parada de tramvies:

A la teva família pla els hi deu haver anat bé. Segur que heu fet moltes més banderes.

Fent un pas enrere, en Fritz li va contestar:

Sí noia, tens tota la raó. El pare s’ha fotut d’or amb els Jocs. Ja pensa en comprar-se un altre cotxe i en Marwin una motocicleta nova. 

Al mateix moment que en Fritz i l’Àngela entraven a l’estadi on se celebrava el combat de boxa, en Barnard i la Luane varen anar a l’illa de Pfauen, en el riu Havel, al sud-oest de Berlín, en una festa que havia organitzat en Goebbels. No hi podien faltar després de les últimes comandes i sempre anava bé barrejar-se amb l’alta societat, creia en Barnard. Després de fer un curt trajecte d’autopista varen arribar al destí. La Luane patia en un principi per no mullar-se les sabates, que eren noves per l’ocasió, però per sort seva i de la resta dels convidats s’havia construït un pont sobre el Havel.

Pensen en tot.

Va exclamar-li la Luane en el seu marit. Un cop arribats a l’illa, uns cambrers uniformats amb uniformes blancs els varen acompanyar a la seva taula, plena d’empresaris i banquers, en un prat verd enmig de l’illa. L’olor a gespa humida era ben present i la fresca de la nit no acompanya gaire. Mirant el seu voltant la Luane va trobar que tot era preciós, com un conte de fades amb milers de fanalets en forma de papallona que adornaven les copes dels arbres i feien brillar les seves branques de color verd clar. Les taules estaven bellament decorades i els cambrers no paraven de servir vi als homes. Els plats eren innombrables i els preus eren escandalosos. Però tot valia per estar allí, pensaven el matrimoni Klein, que gaudia de l’orquestra, que tocava música clàssica, i observaven com els ballarins ballaven en una plataforma aixecada. Entre ells hi havia el popular cantant Oscar Joost i la seva banda de swing. Minuts més tard va aparèixer el matrimoni Goebbels, que va anar saludant taula per taula. Quan va ser el torn d’en Barnard, el ministre el va agafar pel braç i li va dir amb un somriure que anava d’orella a orella:

Gràcies. Amic. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres.

La velada va anar tal i com estava previst i per posar punt hi final a la festa es varen llançar focs artificials, que il·luminaven el cel. Els convidats es varen meravellar dels focs amb les seves guspires i contemplaven els diferents colors que es dibuixaven al cel. Però l’espectacle s’allargava massa i en Barnard inclús es va començar a avorrir i mirava emprenyat el rellotge. L’últim petard va tenyir el cel de vermell sang.

El diumenge 16, finalment, es varen clausurar els Jocs i, com a la inauguració, la família Klein va ser convidada per en Goebbels a assistir a la cerimònia, tot i que el ministre va enviar més entrades del compte, cosa que els va permetre convidar a la família Richter. La família de l’Àngela estava nerviosa per assistir a aquell acte, no es movien mai en aquells entorns, i no volien destacar davant de la família Klein. Tots es varen comprar uns vestits nous que varen pagar amb el salari de l’Àngela. En entrar a l’Estadi, en Seigmund els va fer córrer entusiasmat cap als seus seients perquè volia ser el primer en asseure’s, ja que no sabia que tenia el seient guardat.

En començar l’acte amb les Olympia-Fanfaren de Paul Winter, les dues famílies es varen anar seient als seus llocs. Totes les mirades estaven posades en el túnel de sota la Porta del Marató, on tindria lloc la denominada entrada de les banderes nacionals. Grècia va ser el primer país en sortir, seguit d’Alemanya amb la seva esvàstica mentre sonava la Möllendorfer Parademarsch per part de l’orquestra simfònica olímpica. En Seigmund es va aixecar emocionat de la cadira en veure l’esvàstica i es va posar a plorar d’emoció al costat d’en Barnard, cosa que va avergonyir a l’Àngela, que se’l mirava des d’unes quantes cadires a la seva esquerra, al costat d’en Fritz, mentre li deia:

Barnard… Barnard… És la teva bandera… snif… snif…

Un cop acabada la desfilada la música es va aturar i l’Estadi es va quedar en silenci. Tothom estava callat observant la llotja d’honor, excepte en Seigmund que anava parlant en veu alta amb la seva dona. Renegava de que els grecs haguessin sigut els primers en desfilar. Primer eren els alemanys, anava repetint. Llavors, Henri de Baillet-Latour, el president del COI, es va apropar a un micròfon i va agrair a en Hitler i als alemanys la seva hospitalitat i va clausurar oficialment els Jocs. Sense saber qui era, en Seigmund va cridar:

Qui coi és aquest vell per tancar els Jocs?.

Després del discurs es varen arriar les banderes, es va tocar l’Opferlied de Ludwig van Beethoven i després l’orquestra va tocar la composició Fahnenabschied de Paul Höfer i els abanderats varen abandonar l’Estadi. Llavors, el foc olímpic es va apagar i la bandera arriada es va entregar a la ciutat de Tòquio, que havia de celebrar els Jocs el 1940. Quan va veure que donaven la bandera als japonesos, en Seigmund no es va poder contenir i va exclamar:

Però que no tornen a Alemanya? Per què ho han de fer aquests grocs?

Abans de que algú el contestés, es va tocar l’Olympia-Auskland de Höffer i, al mateix temps, els enormes focus, situats al voltant de l’Estadi, varen començar a moure’s lentament i es creuaven a uns 100 metres d’altura, sobre el fosc escenari, simulant una gegantesca cúpula de llum. En Barnard va quedar sorprès per aquell efecte i va comentar-li en el seu consogre que era espectacular. Després del joc de llum que va emocionar a tot l’Estadi, per acabar la cerimònia es va tocar la cançó Die Spiele sind aus, que el públic va corejar. En Seigmund cantava orgullós, però desafinava tan que en Barnard es va posar vermell de vergonya. Un cop acabada la clausura, deseners de milers d’espectadors varen cridar el Sieg Heil i varen entonar el Deutschland, Deutschland über alles. En Seigmund va cridar amb tanta emoció que de poc va deixar sord a en Barnard, que estava sorprès per com es comportava el seu consogre. Quin impresentable, anava pensant mentre se’l mirava de reüll com cantava. Amb els càntics, el públic es va posar dret per fer la salutació romana, inclòs la família Klein. La família Richter varen ser dels primers en posar-se drets i en Seigmund continuava plorant d’emoció mentre tenia el braç dret aixecat. Cantava, si és que es podia dir d’allò cantar, amb tanta força i amb tanta desafinació que la gent del voltant se’l mirava pensant que anava begut mentre en Barnard aguantava estoicament el comportament infantil del seu consogre. Després d’acabar els càntics, la gent va començar a sortir de l’estadi, però en Seigmund es va quedar dempeus uns minuts més i va abraçar d’emoció a en Barnard. Per ell era molt important està amb els jerarques nazis i estava molt satisfet amb els resultats esportius alemanys.

Després de sortir de l’Estadi varen anar a prendre unes cerveses en un bar proper. En Seigmund, continuant eufòric, els anava recordant cada una de les 33 medalles d’or que havien obtingut els alemanys, les 26 de plata i les 30 de bronze mentre es bevia unes quantes cerveses de la marca Hacker-Pschorn. En cap moment va parlar de les quatre medalles d’or que havia guanyat en Jesse Owens. Aprofitant un moment que en Seigmund va anar al lavabo després de beure tanta cervesa, l’Àngela es va disculpar pel seu comportament. No té el dia, anava repetint. Somrient, en Barnard li va contestar que no es tenia que justificar, que era normal, ja que era un acte dissenyat per tocar la fibra, li va dir. L’Annalisa i la Velda també abaixaven la mirada en veure el comportament d’en Seigmund i quan va sortir del lavabo li varen prohibir fer una altra cervesa perquè amb el seu parlar alt i la seva falta de tacte havia molestat als demés clients.

En tornar, ja de nit, cap a casa, les dues famílies varen veure que la gent es dirigia cap a la Wilhelmplatz. En topar-se amb la Carlene just a l’entrada de casa, aquesta els va explicar que la gent estava tan emocionada per com havien anat als Jocs que li volien agrair a en Hitler. La família Klein pensava només en tornar a casa, però en Seigmund no es va poder contenir i els va arrossegar a seguir la gent cap a la Cancelleria. Mil dimonis de consogre, anava pensant en Barnard, que l’endemà s’havia de llevar ben d’hora. En arribar a la Wilhelmplatz es varen posar entre la gent, que anava cridant eufòrica:

Estimat Führer, feu-nos el favor i sortiu del bacó.

En Fritz es va apropar a l’Àngela en sentir aquells càntics i li va xiuxiuejar:

Que és idiota la gent pensant que Hitler els complaurà.

Però, dit i fet, en Hitler va sortir del balcó de la Cancelleria i l’Àngela li va pessigar la galta a en Fritz mentre li deia:

Hitler no és un polític com els altres. Forma part del poble. És el poble.

A finals d’agost, en Fritz es preparava pel seu penúltim any a la Universitat i estava ansiós per començar les seves primeres pràctiques a l’Hospital universitari de Charité, situat al nord del Reichstag, a tocar del riu Spree. El noi es va llegir de dalt a baix totes les teories contra el tabaquisme i es va interessar per la relació que es feia entre el fumar i el càncer de pulmó que va fer un epidemiòleg nazi. S’havia de combatre el tabac, insistia el noi, que li demanava en el seu pare que deixés de fumar. En Barnard, mirant-lo amb una cara amargada, li deia que era un exagerat, que s’havia fumat tota la vida, li recordava. Esteu carregats de manies els joves, repetia en Barnard, que no volia deixar de fer la seva cigarreta diària. En fer-se persistent cada dia que el veia amb una cigarreta als llavis, en Barnard li va exclamar ja fart de que l’avisés dels mals del tabac:

Deixar de fumar és una senyal de feminitat. Jo no sóc una dona. 

El setembre, la parella va seguir amb molt d’interès per ràdio el Congrés de Nuremberg, el Congrés de l’Honor, i en Fritz es va estranyar de que no es parlés de l’ajuda que estaven oferint als colpistes espanyols. El poble alemany semblava molt desinteressat per aquella guerra, que tothom pensava que seria breu. L’Àngela, per exemple, no en parlava, pràcticament no sabia el què estava passant i no sabia quin era el bàndol més favorable pels interessos alemanys ni a quin bàndol estaven ajudant, però quan llegia notícies de cremes d’esglésies i assassinats de cures tenia clar quin era el seu bàndol. Els comunistes són uns assassins, deia a la llibreria. Uns salvatges, li afirmava a en Martin, que li donava tota la raó. D’en tant en tant algun client com la Klara es comprava algun llibre d’Espanya per saber més coses d’aquell país. En Richard, per riure’s dels espanyols, deia que eren un poble tan poc culte i tan endarrerit perquè a diferència d’ells, que utilitzaven 4.000 paraules diferents, els espanyols només n’utilitzaven 1.000.

A mitjans de mes, l’Àngela va observar a la llibreria que les grans revistes il·lustrades hi havia últimament molts reportatges antibolxevics, on es posava en el mateix sac els comunistes i els jueus. Després d’acabar la jornada laboral li va ensenyar a en Fritz algunes d’aquelles revistes. Li volia fer veure que el comunisme que havia defensat era una barbàrie. Sovint li explicava les notícies que llegia d’Espanya sobre els atacs dels comunistes contra el món religiós, però el noi no li feia cas. Allí hi havia una guerra, i en una guerra tothom feia barbàries, li recordava amb poca convicció. Mirant-se aquelles il·lustracions amb atenció en el sofà de casa, en Fritz li va comentar:

Jo aquestes comparacions entre els jueus i els comunistes les trobo absurdes, infantils, ara bé, no es pot negar que en Iosif Stalin ha fet molt mal a la Unió Soviètica.

Estirant-se al sofà al costat d’ell després de posar-se còmode, l’Àngela li va preguntar sense cap tipus de mala fe:

Tu no creies en aquest sistema? Mira com estant aquests soviètics, mira quanta pobresa infantil hi ha en aquest país comunista.

Quedant-se pensatiu, pensava què li contestaria la Galiana, el noi es va quedar en silenci. Ja no tenia els arguments d’abans, els havia anat oblidant i, finalment, va respondre-li la seva opinió:

Jo amb aquest sistema opressor no hi crec, tant me fa si es diu comunista com feixisme, és una dictadura, no hi simpatitzo, i crec que és una barbàrie el que passa allà. Tampoc estic a favor del que fan els comunistes a Espanya. Jo no he defensat mai els assassinats. Ara bé, el que passa a la Unió Soviètica no em sembla massa diferent del que passa aquí. 

No estant-hi d’acord, l’Àngela li va recordar que de moment aquí no assassinaven a la gent i que els nens estaven ben alimentats. Estava clar que ella desconeixia el que passava en els camps de concentració i no recordava voluntàriament a moltes morts, com els assassinats del 30 de juny de 1934, i s’oblidava de tots els exiliats com l’Albert Einstein o en Thomas Mann, que feia anys que no trepitjaven terra alemanya. Després de dir-li que hi havia tantes diferències com similituds, en Fritz es va aixecar del sofà per preparar el sopar mentre anava pensant què pensaria la Galiana de la Unió Soviètica, aquell país que admirava per en Vladimir Lenin, no per en Iosif Stalin. Ell, que s’havia llegit alguna cosa d’en Lenin, tampoc hi simpatitzava gens. No estava gens d’acord amb les milícies populars i en les repressions cap a qui no pensés igual.

Aquells dies finals de setembre, en Barnard tenia que trucar al ministre de Propaganda per explicar-li com anaven les últimes comandes, ja que havia tingut algun petit problema en les últimes entregues, però es va estranyar de que sempre que li agafava el telèfon en Goebbels estava desanimat i sense energia. Un dia que li semblava veure’l enfonsat i amb poca veu, li va preguntar si es trobava bé i el ministre es va limitar a respondre-li amb sinceritat:

No, no em trobo bé, pateixo el pitjor mal de tots, un mal d’amor.

Sense entendre res i no volent ficar-se a la seva vida privada, es va limitar a parlar-li de l’última entrega, cosa que el ministre li va agrair. En Goebbels estava destrossat aquell temps perquè el seu matrimoni estava en plena crisi per la seva aventura amb l’actriu txeca Lídia Baarova, amb qui tenia pensat anar-hi a viure, inclús volia deixar la Magda.

El dimarts 29 de setembre, després de les seves primeres dues setmanes del quart any de Medicina a la Universitat, en Fritz va decidir anar a celebrar amb l’Àngela que en breu començaria les pràctiques a l’Hospital universitari Charité. Després d’anar a sopar a un bon restaurant, el Schidkröte, situat en el Kurfürstendamm, un restaurant luxós amb unes taules petites, on varen provar el púding de Bremen, varen agafar un tramvia i varen anar a l’Òpera Estatal, a l’Unter den Linden, a veure La Trivata. Quan varen arribar a l’Òpera varen esperar amb la resta de la gent a l’entrada per entrar a dins. Hi havia molta gens, sobretot gent adinerada vestida amb les millors vestimentes. Dones enjoiades fins dalt i homes encorbatats eren majoritaris. Mentre esperaven a l’entrada, varen veure a en Goebbels, que aquesta vegada, per decepció d’en Fritz, no el va anar a saludar i no el va convidar a la tribuna d’honor. L’Àngela li va dir que el veia nerviós, i en Fritz li va dir a cau d’orella:

Això vol dir que les coses deuen anar malament a Espanya.              

Després d’esperar una estona més a l’entrada varen entrar a la sala amb la resta de la gent i varen escoltar La Traviata, una òpera de Giuseppe Verdi, que va emocionar a en Fritz per la mort de la soprano mentre l’Àngela l’escoltava sense entendre-la, ja que només es fixava amb el vestit de la Violetta. Després de sortir de la sala es varen topar ara sí amb el ministre, que parlava en aquells moments amb uns empresaris del sector cinematogràfic. En girar-se, el ministre va veure la parella i els va anar a saludar. Estava molt més animat i feia una cara de felicitat amb un somriure d’orella a orella. Després d’intercanviar quatre paraules, en Goebbels els va demanar si el volien acompanyar a fer una copa en un bar que coneixia i de confiança per continuar parlant. Sabent que els faria anar a dormir tard, però pensant que està al costat del ministre més popular i mà dreta d’en Hitler valia la pena, varen acceptar la proposta. Però, per sorpresa d’ells dos, quan estaven esperant protegits pels membres de les SS un cotxe oficial, varen quedar atordits en veure que els acompanyaria una noia jove morena. En Fritz, com tots els alemanys, sabia la fama de col·leccionista de dones d’en Goebbels. El seu pare li havia explicat que la seva secretària de la fàbrica havia tingut una trobada íntima amb el ministre en el sofà del despatx del seu Ministeri. Continuant esperant a l’entrada de l’Òpera, l’Àngela es mirava aquella noia amb desconcert i amb fàstic, no es podia creure que la família modèlica nacionalsocialista fos un engany i no entenia per què el ministre no amagava la seva aventura. Pobra Magda, anava pensant.

Després de que els recollissin es varen dirigir al bar de l’Hotel Kaisehof. En assentar-se en les cadires del luxós bar, el ministre va demanar una ampolla de xampany francès dom Perignon i es varen posar a parlar amistosament en les còmodes butaques de l’Hotel. Mentre bevien i escoltaven a Wagner de fons, en Goebbels els va parlar de que la noia que l’acompanyava era l’actriu Lídia Baarova i els va explicar els seus últims treballs al cinema. Aprofitant un moment de relaxament d’en Goebbels, en Fritz va preguntar-li per la situació a Espanya. El ministre, sense posar-hi massa interès, li va respondre mentre es bevia el xampany:

A Espanya? No sé… és complicada aquesta guerra, nosaltres ajudem a un general que es diu Francisco Franco, que no em té cap tipus de simpatia, és un militar qualsevol sense cap tipus de virtut. Qualsevol militar nostre ho faria millor que ell, però ja saps com és Espanya, sempre s’intenta autodestruir. 

Escoltant bé les paraules del ministre, que estava més interessat en les cames de la seva amant que amb les preguntes d’en Fritz, li va preguntar per què eren a Espanya, i en Goebbels li va contestar sense embuts mentre s’acomodava bé a la butaca:

Hem destinat molts diners en armar el nostre país, hem creat noves armes i les tenim que provar, per nosaltres Espanya només és una zona de pràctiques, un camp de tir podríem dir. No en traurem cap benefici econòmic, aquell país està condemnat a la ruïna més absoluta. Però les empreses lligades al nostre Pla sí que en trauran benefici.  

Espantat per la resposta, creia que era un error aquella guerra, de fet recordava com la Galiana li havia dit que tenia esperances que la República Espanyola, la República que ara ajudaven a destruir com havien fet amb la de Weimar, s’acabés tornant en una república comunista, li va preguntar de forma freda si no tenia por de que França o la Gran Bretanya entressin a la guerra però per l’altre bàndol, causant així una guerra mundial. Mirant-lo aquest cop de forma més distant i amb estranyesa, que pesat, va pensar, en Goebbels li va contestar:

Guerra mundial? Ja n’hi va haver una, no n’hi tornarà haver una altra, és impossible. A més, Itàlia també ha entrat en aquesta guerra en el bàndol nostre, ells pla hi destinen recursos. Creiem que volen les illes Balears a canvi. Segurament volen que els italians vagin de vacances a Mallorca. Que absurd. 

Després d’un petit silenci per beure una mica més, va continuar:

És impossible que la Gran Bretanya o França volguessin atacar Alemanya i Itàlia a la vegada, sabrien que seria la seva derrota, no crec que moguin n’hi un dit per Espanya, seria ridícul. A part, Itàlia desperta moltes simpaties en aquests països per la seva Història. 

Acabant-se la copa de cava, rient, va afegir-hi:

Quina bestiesa que ens baralléssim per Espanya! És un país que no hauria de formar part d’Europa, la majoria de la gent d’allà encara viu a l’època feudal, barallant-se pel repartiment de la terra. 

Volent tornar a fer-li una altra pregunta, l’Àngela li va tocar dissimuladament la cama per indicar-li que no la fes i varen canviar ràpidament de tema parlant de la fàbrica dels Klein. El noi li va explicar que últimament a la fàbrica havien tingut alguns problemes per la falta de matèries primes i perquè un parell de treballadors havien plegat per anar a la indústria armamentista. L’Àngela, callada i mirant la noia de reülla, estava decebuda amb aquella conversa, encara no es creia que en Goebbels enganyés a la Magda, a qui admirava i la veia com un model a seguir quan volgués ser mare. Després de quatre copes més, en Fritz, en veure que la seva xicota no estava còmode i no badava boca, es continuava mirant a la Lídia amb mala cara i no deia res, li va dir en el ministre que tenien que marxar perquè l’endemà tenia que estudiar per un examen. Somrient, en Goebbels li va dir sense aixecar-se de la seva butaca mentre repenjava el braç per sobre la butaca de la Lídia:

Vols ser metge veritat? El teu pare em va dir que estudiaves Medicina. Està bé, és una bona professió, té molt èxit, però no sé si tindrà gaire futur perquè cada cop més la gent creu amb els curanderos. Ara tothom els odia com ho havia fet l’Heràclit.   

Fent un somriure sorneguer mentre s’aixecava per marxar, li va contestar:

Què hi farem. Sempre podré anar a la fàbrica a fer banderetes i ser un bon burgès.

Posant-se a riure descaradament, en Goebbels odiava a la burgesia, es varen acomiadar amb una encaixada de mà. Fora l’Hotel en Fritz li va preguntar a l’Àngela si li passava alguna cosa, ja que no havia dit pràcticament res, cosa estrany en ella. Mirant que fossin lluny de l’Hotel i de la Cancelleria, li va respondre mentre baixaven per la Wilhemstrasse a peu:

Que no ho has vist? Aquella dona amb qui anava era una prostituta. Actriu diu, si home, m’ha ofès molt que enganyés davant nostre a la pobra Magda, i a sobre tant li feia que ens ho miréssim. Quina classe d’home ha de ser el ministre? No es pot confiar amb una persona així. M’ha decebut molt, però molt, estic segura que en Hitler no ho sap això perquè sinó s’enfadaria molt.  

Posant-li el braç a l’espatlla perquè s’apropés a ell, li va explicar la fama que tenia en Goebbels amb les dones i li va dir que molts altres nazis tenien aquesta debilitat per les dones. Decebuda, l’Àngela li va dir amb rotunditat:

Tu prova d’enganyar-me i et tiro per la finestra, tu ets meu i de ningú més. Els comunistes sou gent fidel oi?

Somrient mentre anaven veient com els últims tramvies passaven en aquell carrer solitari, fosc i vigilat per membres de les SS, pensava que la seva única competència no hi era en aquest món, i li va contestar que podia està ben tranquil·la, que podria està segura que moriria al seu costat. Tot i això, en Fritz no se sentia còmode per la gelosia de l’Àngela, que només el volia per ella i no li deixava parlar amb altres noies. De vegades quan parlava amb una companya de classe i l’Àngela el veia, ella se li apropava de males maneres agafant-lo pel braç per apartar-lo descaradament de la noia i no li deixava anar a la Biblioteca de la Universitat perquè sabia que hi havia moltes noies. Després de trencar a la dreta per entrar a la Leipzigerstrasse i passar per davant del Ministeri de l’Àire, varen veure a la cantonada a en Wilhelm tocant el saxofon amb la mà dreta molt inflada. Després de deixar-li un bitllet en el vell barret que tenia al terra, en Fritz es va mirar aquell home, que estava molt prim i vestia amb la mateixa roba que feia deu anys. Amb cara de pena i li va preguntar què l’hi havia passat a la mà. Sense voler-lo mirar, en Wilhelm va deixar el saxofon un moment i va dir-li tremolant:

Per desgràcia això no m’ho ha fet les SS o la Gestapo, ha sigut la gent que abans eren els meus amics.

Tornant a tocar el saxofon en veure a una parella sortir d’un Opel Kadett ocre, un cotxe que es posava de moda amb els seus 1.074 cavalls, en Fritz i l’Àngela varen tornar al pis pensant que el pobre Wilhelm estava patint molt. Sovint el veient que es posava a dormir a una cantonada amb quatre cartrons i que regirava les escombraries per trobar alguna cosa de menjar.

Mentre el govern alemany aprovava el Pla Quadriennal sota la vigilància d’en Hermann Göering, un Pla de quatre anys que havia d’armar el país, i es posava en contacte amb Itàlia i Japó per segellar un pacte, la vida d’en Fritz anava sobre rodes fent les primeres pràctiques a l’Hospital universitari Charité. Però el noi, ara amb la bata blanca que l’hi anava gran, continuava notant que posaven excessiu interès en ensenyar-los a curar un ferit de guerra i no pas a un civil malalt per una malaltia. A més, li deien que quan fos metge hauria de fer cursos. Tot i això, la seva dedicació era absoluta i els seus mestres i metges que l’hi ensenyaven quedaven sorpresos pel seu ràpid aprenentatge i la seva aplicació. El director d’aquell Hospital li deia que quan acabés els estudis l’anés a veure perquè li donaria feina. Els seus coneixements en medicina eren tan grans que fins i tot els veïns del barri li demanaven consell quan es trobaven malament. Ajudava a la Matilda a curar els maleïts refredats que l’empaitaven cada canvi de temps, a la Klara li aconsellava sempre que es prengués calmants per la tensió, a la Carlene li deia que no confies amb depèn de quin curandero que visitava i a en Martin l’hi aconsellava unes cures pel reuma. Sovint també anava al pis d’en Hermann i la Bernardina perquè en Dannel continuava sent maltractat quan sortia al carrer i li donava uns quants calmants que treia de l’Hospital o li desinfectava les ferides. Ara ja no li deia que havia de denunciar aquells fets perquè sabia que la policia no li donaria suport, ans al contrari.

El divendres 30 d’octubre, en Goebbels, recordant la conversa que havia tingut amb en Fritz, va convidar a la família Klein a celebrar el desè aniversari del seu lideratge al districte a l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathuaus, d’estil renaixentista, en una exposició anomenada: Deu anys de lluita per Berlín. El ministre ara no estava tant interessat en l’amistat amb en Barnard, sinó amb en Fritz, a qui trobava un noi molt més intel·ligent i perspicaç. Les seves preguntes eren audaç, pensava. Tota la família, menys l’Elise, varen anar a l’Exposició creient que no podien decebre el seu únic client. Tots anaven mudats fins l’últim botó. L’Àngela es va tornar a comprar un altre vestit vermell per l’ocasió, cosa que li va tornar a costar uns quants Reichsmarks a en Fritz i unes quantes mirades indiscretes d’en Barnard i d’en Marwin, que anaven vestits de frac igual que en Fritz. Mentre es bevien una copa de xampany que els varen donar uns cambrers vestits de blanc i amb l’uniforme del NSDAP només en arribar a l’Ajuntament, varen observar les fotografies i els trofeus d’en Goebbels mentre sentien música clàssica del gramòfon. D’en tant en tant el ministre se’ls apropava content i amb un somriure a la boca els recordava com de difícil se’ls va fer pujar al poder. Tocant l’espatlla d’en Barnard, exclamava feliç com unes pasqües:

Sort en vàrem tenir de gent com vostè, no sap pas l’ajuda que va ser per nosaltres trobar gent compromesa com vosaltres.  

Mirant-se’l amb cara d’estranyesa pensant que anava molt equivocat, en Barnard li va contestar que estava molt orgullós de formar part d’aquesta gran família, el nacionalsocialisme, tot i que per dins continuava desitjant que s’enfonsessin, encara que tenia alguns dubtes. Curiosament, a afecte encara d’aquella trobada amb la seva amant, l’Àngela se’l mirava fredament esquivant-li la mirada, no el perdonava que enganyés a la Magda. Després d’observar una estona més l’Exposició i de relacionar-se un cop més amb l’alta jerarquia nacionalsocialista, varen escoltar un discurset del ministre de Propaganda en què va anunciar que fundaria una fundació solidària, la Llar doctor Goebbels, a Friedrichshain, destinada a companys del partit nazi i a combatents de les SA pobres. A més, va anunciar que crearia un fons de vellesa per actors necessitats sota el nom d’Agraïments als artistes-Fundació doctor Joseph Goebbels.

Després del discurs i de menjar uns quants canapès, quan ja marxaven per anar a sopar el ministre es va apropar cap a la família Klein i els va demanar que els acompanyessin aquella nit al Palau d’Esports per acabar junts aquella jornada. Cansats, no en tenien ganes, li varen dir que tenien plans per aquella nit que no podien canviar. No podien deixar la seva mare sola a casa, li va dir en Barnard. Decebut, en Goebbels els donar resignat l’últim número del Der Angriff, que ja rebien a casa. El ministre volia que el conservessin perquè en ella hi havia en una pàgina els noms dels 40 caiguts durant el temps que intentaven pujar al poder. En fullejar-lo allà al mig mentre esperava que el seu pare acabés de parlar amb en Goebbels de per què s’havia endarrerit en les últimes comandes, en Fritz es va posar furiós, recordava com la Galiana també era una caiguda, de fet havia mort davant d’on eren ells, i creia que ella també es mereixia un reconeixement. Tirant el Der Angriff al terra i mirant al ministre amb cara d’odi, que s’acabava d’acomiadar d’en Barnard després de que li digués que anirien al dia en les comandes, el noi es va apropar irritat al ministre sense que la família se n’adones. Li va tocar l’espatlla per atreure-li l’atenció i, mirant-lo directament als ulls, li va explicar que ell tenia una amiga que també era una caiguda, que havia mort durant aquelles batalles campals, just a on eren ells. En veure’l i sentint-lo, tota la família Klein va quedar blanca: l’Àngela va quedar blanca i es va posar la mà a la boca per tapar-se el crit que volia fer, la Luane se li va caure de por la copa de cava buida que no sabia a on deixar i en Barnard i en Marwin es varen apropar al seu germà per fer-lo callar. Mirant-se’l amb estranyesa però amb una cara cínica, en Goebbels li va dir mentre feia una passa enrere:

Una amiga…? Ara que hi penso, recordo que abans anaves amb una altra noia, és veritat. 

Pensant una mica més, li va afegir: 

Allà a la Pariser Platz era, sí que me’n recordo. Era també molt guapa. Va morir?

Mentre el ministre continuava pensant com era aquella noia, en Barnard va apartar dissimuladament el seu fill de la vista del ministre per dir-li tartamudejant de por de que estarien encantats d’anar a aquella nit al Palau d’Esports. Però en Goebbels no l’escoltava i li va dir a en Fritz buscant-li la mirada:

I vols un reconeixement per aquella noia? Vols que surti en una de les meves revistes? O en un diari? Vols això?

En sentir aquelles preguntes, l’Àngela es va quedar encara més blanca i la Luane va agafar la Katrina de la mà pensant que el seu fill els portaria cap a un camp de reeducació. Però en Fritz, que sabia que la Galiana no voldria sortir de cap de les maneres en un diari nazi, li va contestar amb una cara rabiosa:

No crec que es mereixi està en aquestes pàgines, ella no era com vostès. (En Goebbels va pensar que li deia volent dir que no era una noia important.) Només li deia perquè sabés que hi va haver més morts del què diu vostè.       

A punt de desmaiar-se, el cor li bategava a tota màquina, l’Àngela va agafar la seva parella pel braç mentre li bufava a l’orella que callés, però el ministre, que se’l mirava desconfiadament, se li va apropar descaradament i, a deu centímetres de la cara, li va contestar:

Ho sé, totes les morts varen ser un sacrifici per la nació, em sap greu pel què deus haver passat, però em sembla

Llavors va girar la mirada cap a l’Àngela, i va continuar dient:

que les coses t’han anat prou bé a tu. 

Morint-se de ràbia per dins, volia clavar-li una plantofada i deixar-lo estès, cosa que l’hi hagués sigut fàcil però que l’hi hagués costat la vida, va abaixar el cap i se’n va anar amb l’Àngela a fora la plaça, precisament en el lloc on va caure abatuda la Galiana. Mentre marxaven, en Barnard es va disculpar tremolós davant del ministre dient-li que el seu fill era un jove impertinent i li va assegurar que el veuria a primera fila aquella nit. A fora, la família volia matar a en Fritz, que no parava de fer manetes amb la mà per mostrar la seva indignació. En Marwin li anava fent el signe de boig i la Luane, amb la mà al pit encara recuperant l’alè, li va dir que no hi tornés mai més, que l’hi havia estat a punt de fer-li agafar un atac de cor, li va afirmar, mentre la Katrina li deia que era massa jove per morir. L’Àngela no li deia res, però quan varen estar uns segons a soles mentre esperaven el tramvia, el va renyar de males maneres, cosa que en Fritz no va acceptar, ho trobava injust, pensava, i feia signes perquè el deixés en pau.

Després de calmar-se i després de sopar en el bar Victorius, varen agafar un parell de taxis per anar tots junts al Palau d’Esports, on l’Adolf Hitler hi pronunciaria un discurs. En veure el dictador alemany, l’Àngela va tornar a recuperar la fe amb el nacionalsocialisme i va cridar amb tots els demés Visca Goebbels, un crit que havia demanat en Hitler després de repassar la trajectòria de la seva mà dreta. En acabar el seu discurs, esgotat, en Hitler va deixar pas al ministre alemany després de donar-li un copet a l’espatlla. Feliç com mai, el ministre va pujar al faristol i davant del micròfon va fer un discurs d’agraïment mentre la família Klein respirava tranquil·la després de veure’s tancats en un camp de concentració i amb la soga al coll. En acabar l’acte, tots varen tornar a casa amb els tramvies. Després de deixar els seus pares a casa seu i de travessar la carretera, en Fritz, que s’havia que havia decebut a la seva estimada, li va demanar perdó mentre caminaven cap a la tancada llibreria i li va prometre que no tornaria a parlar més d’aquell tema. L’Àngela va acceptar les seves disculpes, però tornava a tenir dubtes de si realment la seva parella havia oblidat o no a la Galiana. Abans d’entrar al bloc de pisos, varen veure a en Wilhelm dormint en un dels bancs amb el seu saxofon i en Fritz va observar que ara tenia també l’altra mà inflada. Sabent que no hi podia fer res, va pujar a dalt al pis pensant més amb l’Àngela, que continuava molt disgustada. El diumenge, per demanar-li perdó, en Fritz la va convidar a veure una pel·lícula de les seves. La sala estava buida, molts pocs alemanys varen anar al cinema després de la pel·lícula del Triumph des Willens, però l’Àngela va estar encantada pel gest del seu xicot i va oblidar aquell disgust que portava a dins. Després de sortir del cinema  varen tornar a casa per escoltar el programa de ràdio de varietats musical que acceptava peticions del públic, Wunschkonzert für das Winterhilfswerk, que s’emetia només cada dues setmanes les tardes de diumenges. A l’Àngela li encantava aquell programa.

El dimecres 4 de novembre, el noi es va tornar a disgustar quan va saber que en una presó els nazis havien decapitat amb una destral al dirigent sindicalista Egard Andé. Que encegats, anava dient-se a si mateix, però aquesta vegada no va voler explicar la seva indignació que portava ja que no volia que pensessin que tornava a pensar amb la Galiana. A part d’aquell ajusticiament, s’indignava i se sentia impotent en veure cada dia a la gitana Anne, que sovint era arrestada i enviada al barri de Marzahn, a l’est da la ciutat, en Wilhelm i en Dannel patint tant per culpa del règim. L’endemà era un dia que feia molt fred i en Fritz, després de sortir de la Universitat, va veure a l’Anne tremolant i coberta amb una senzilla manta de color beix. El noi no va dubtar en comprar-li una barra de pa a la pastisseria d’en Richard i li va preguntar si podia fer alguna cosa més per ajudar-la. La dona, que es notava que patia molt amb la seva cara esquelètica, les arrugues cada cop més pronunciades i els ulls enfonsats, li va respondre que no perquè l’enviarien a Marzahn de seguida que es trobés a un policia. Encuriosit com sempre, el noi li va preguntar com eren les condicions d’aquell barri de l’est de la ciutat, on s’hi havia muntat un campament de gitanos:

Terrible.

Va contestar l’Anne, que després va fer un silenci i va mirar a banda i banda que no hi hagués cap policia. Més confiada en veure que no hi havia ningú perillós, la dona li va acabar d’explicar mentre es mirava amb delit aquella barra de pa:

Allí vivim centenars de persones i només tenim dos lavabos. No tenim electricitat i hi falten barracons per poder viure. És horrible el que em toca viure allà dins. Hi conviuen persones, rates, infeccions i malalties. Estem abandonats per culpa de la majoria de vosaltres.

Després de fer una pausa per provar el pa mentre en Fritz se la mirava amb cara d’horror, la dona va continuar el seu relat:

Per anar a buscar aigua tenim que caminar dos quilòmetres fins arribar a aquí. Saps les vegades que vosaltres ens insulteu, ens maltracteu i ens mostreu el vostre odi cap a nosaltres només perquè venim a buscar aigua del pou? A una nena la varen violar a mig camí i no va passa res. A un home gran el varen fuetejar fins que li varen deixar l’esquena plena de sang i no va passa res. A una amiga meva li varen tallar un dit uns marrecs per diversió i no va passa res. Només algun comercial d’en tant en tant ens donar alguna cosa de menjar. La Matilda, per exemple. Però ella em sembla que aviat ho tindrà ben cru.

El noi l’escoltava amb una cara d’abatut, no s’ho podia creure que tot allò que li relatava en el seu barri, li semblava impossible. Després de fer un altre mossec a la barra de pa, l’endevina va continuar:

Si a les deu de la nit no sóc allí i em troben aquí parlant amb tu només m’espera la policia amb les seves porres i els seus gossos. Tinc por de tothom. Fins i tot de tu.

Sense saber què dir-li, en Fritz es va limitar a dir-lo que ho sentia molt i es va treure la cartera per donar-li tots els diners que tenia en aquell moment. L’Anne, però, el va aturar amb la mà i li va dir:

Prefereixo que parlis amb la gent i els conscienciïs del que passa abans de donar-me diners.

Prometent-li que així ho faria, el noi va tornar ràpidament a casa mentre deixava a aquella pobra endevina amagant-se a un racó per poder menjar el seu tros de pa. Els següents dies, l’Àngela veia que el seu xicot estava estrany, estava tota l’estona preocupat i es quedava al sofà pensant mentre escoltava La Cinquena Simfonia de Beethoven, però ella creia que estava amoïnat pels estudis i per les seves primeres pràctiques, tot i que de vegades en dubtava i veia que la seva competència estava ben viva.

El divendres al vespre, en Lou va tocar el timbre del pis d’en Fritz i de l’Àngela. Els tenia una cosa important per ell a explicar. Pensant que també ingressaria a l’Exèrcit seguint els passos d’en Georg, la parella el va convidar a sopar llom amb verdures que havia fet en Fritz d’una recepta de l’Elise. Mentre menjaven en el menjador sense dir-se massa res, de cop en Lou va trencar el silenci i els va explicar que deixaria la feina a la fàbrica del districte de Wedding per entrar en el programa de rearmament alemany del Pla Quadriennal d’en Göering i que anava a treballar a l’empresa Alkett, que fabricava tancs. En Fritz li va preguntar ràpidament el per què de la seva decisió, i en Lou li va contestar mentre anava tallant el llom amb el ganivet:

Perquè em pagaran bé i les armes són el futur d’Alemanya, tot i que jo com comprens no en ser gens de manejar-les. M’han explicat uns companys que el govern vol destinar-hi una partida molt important en aquest sector i jo necessito diners i feina estable, no puc continuar explotat com ara treballant onze hores cada dia per guanyar tan poc. És que cobro una misèria. De què em serveix treballar tant si no en puc gaudir?

Pensant que potser estava en el cert, per canviar de tema l’Àngela va preguntar per en Georg, del que feia dies que no en sabien res, i en Lou els va contestar que estava molt enfeinat perquè ara es destinaven molts esforços a Espanya i que es passava el dia a Hamburg carregant vaixells que anirien a Espanya per ajudar a les tropes colpistes. Mentre repartia una mica de cervesa, en Fritz li va explicar que creia que aquella guerra era un greu error, que no tenien que anar a fer res a Espanya, li deia, i, per sorpresa seva, l’Àngela li va donar tota la raó perquè pensava que Espanya no era un lloc adequat perquè hi anessin els alemanys. En Lou no va saber què contestar-li, no en tenia ni idea de què passava a Espanya, no es llegia els diaris, ell  només esperava que aviat pogués tornar el seu amic per tornar a empaitar noies com havien fet en el passat.

El dimecres 25 de novembre, per sorpresa de molts alemanys, Alemanya va firmar amb Japó el Pacte Anti-Komitern, un tractat anticomunista per protegir el país de l’amenaça de la Internacional Comunista. Aquell pacte no va ser gaire entès entre les masses nacionalsocialistes, ja que no entenien que després de tanta propaganda racista ara pactessin amb una raça a qui consideraven també inferior. Quan en Fritz i l’Àngela varen anar a la botiga de la Matilda a comprar mantega, que era racionada pel govern però que la botiguera sempre els guardava un bon tros al rebost, la Matilda els va rebre enfadada amb el Völkischer Beobachter a la mà i els va dir mentre anava sacsejant el diari:

Mireu els nazis, a mi em poden maltractar i assassinar, en canvi en els japonesos hi pacten. No entenc res, aquests només actuen quan els hi convé. 

Picant al taulell amb la mà i llançant el diari a terra, va afegir desesperada: 

Aquests sí que poden ser considerats ciutadans i es poden casar amb aris? 

Sense saber què respondre-li, tampoc ho entenien, l’Àngela li va donar la raó. La noia pensava que el govern alemany estava destinant masses recursos a la política exterior i no li agradava el clima bèl·lic que estava agafant el país. A més, veia com l’economia alemanya no anava tan bé com es venia i el racionament d’aliments portava més d’una critica en les llars alemanyes. A la llibreria molta gent fidel al nacionalsocialisme també criticaven aquell pacte i fins i tot en Martin en feia burla dient-li a la Klara que aviat veurien geishes per Berlín. La Klara, com sempre, deia que el govern no aguantaria gaire més.

A partir dels desembre, gràcies a una nova llei sobre l’Organització de les Joventuts Hitlerianes, liderades per en Baldur von Schirach, en què s’especificava que el conjunt de les joventuts alemanyes tenien que agrupar-se en el si de les Joventuts Hitlerianes, la Katrina i l’Udo, que tenien 16 i 17 anys respectivament, varen entrar obligatòriament a les Joventuts. La Katrina, que hi va anar resignada, es passava les jornades a les Joventuts fent esport i aprenent feines de la llar per ser una mare nacionalsocialista en un futur, tot i que no anava en els campaments. Sovint les portaven en el petit municipi de Werder, a prop de Potsdam, on el Servei Social del Reich dirigia un camp de treball per dones. Les noies, anomenades Arbeitsmaiden, que vivien en el camp d’Elisabethhöhe, li ensenyaven a la Katrina i a les demés  que havien vingut de la capital com treballaven en el camp i en el jardí,  com cuidaven el bestiar i posaven molt èmfasis en l’atenció dels nens. La Katrina no hi posava gens d’il·lusió, quina pèrdua de temps, anava pensant mentre una dona l’intentava ensenyar com munyir una vaca enorme. En canvi, l’Udo, que hi va anar amb entusiasme, va deixar durant uns dies la llar familiar per anar al campament esportiu militar a Zossen, també a prop de la ciutat. Allí li feien fer esport, però a ell li ensenyaven a manejar les armes i a estimar el món bèl·lic amb una estricte disciplina física. L’Àngela estava molt orgullosa de que el seu germà participés en les Joventuts i creia que era la millor manera perquè es fes un home. Quan va tornar a casa després de dies internat, l’Udo havia canviat en molts sentits, però sobretot en el seu pensament religiós. Ell era catòlic, com els seus pares, però de cop va deixar de ser-ho. Allí en el campament li varen explicar que la religió catòlica anava encontra d’Alemanya i li deien que havia de desconfiar dels cures. Només entrar a la seva habitació, on hi tenia penjat un crucifix al damunt del capçal del llit, el noi va anar directament cap a la creu, la va arrencar de la paret i la va llançar per la finestra del menjador al carrer al crit de:

Fora, porc jueu!.

A l’Àngela no li va fer gens de gràcia aquell canvi del noi, però pensava que eren coses de joventut. Ningú l’havia adoctrinat, pensava. A més, el noi portava a partir de llavors cada setmana el setmanari Der Stürmer, on a cada portada si podia llegir la cita de l’historiador Heinrich von Treischke: Els jueus són la nostra desgràcia!. En Fritz sempre el llegia quan anaven a sopar a casa dels Richter per veure les imatges eròtiques i sensuals del setmanari, cosa que l’Àngela li retreia disgustada quan marxaven.

El dilluns 14 de desembre, la parella va anar a sopar a casa dels Richter. Havien anat més d’hora del previst, ja que a la llibreria i havia pocs llibres a vendre aquell dia i l’Àngela havia plegat abans. En Seigmund encara no hi era en aquells moments perquè s’havia quedat a fer hores a la fàbrica, la seva setmana laboral s’havia incrementat a 50 hores, i en Fritz va aprofitar-ho per preguntar-li a l’Udo què hi feien allà a Joventuts amb les llargues jornades de dimecres per la tarda fins al dissabte a la tarda. Amb desànim, el noi li va reconèixer que no era del seu gust anar a aquells campaments i li va explicar:

Tot es fa de manera totalment militar, des del toc de diana, la primera desfilada, la hissada de bandera, l’esport i les ablucions matinals abans de dinar fins als jocs d’exploració i fins la nit. Tot es fa en ordre i obediència. Inclús les excursions semblen militars.

Preguntant-li si li agradava, el noi va ser clar després d’assegurar-se que la seva mare i la seva germana no l’escoltaven:

Gens ni mica, el menjar és molt dolent, et maltracten, vius en barracons de fusta i el correu és censurat. A més, és molt i molt avorrit. No saps mai què has de fer allà. Només tens el Der Stürmer per entretenir-te. Durant els primers dies em varen obligar a escriure una autobiografia per veure com podia servir en el meu poble. Jo sóc un noi, què s’enreden?.

En Fritz l’intentava animar dient-li que només seria per un temps, però el noi li va reconèixer cada cop més trist en recordar que el dimecres havia de tornar a marxar:

Aquest diumenge anirem a una excursió a dos quarts de vuit del matí. No saps pas quina mandra que em fa. Ahh… i a sobre ens fan dur unes motxilles plenes de coses innecessàries. I, si no fos poc, el dimecres següent a les vuit del vespre tinc que anar a gimnàs. No tinc temps per mi. Però en fi… si vull tenir un currículum és el que tinc que fer.

Llavors, l’Udo li va reconèixer mentre observava que la seva mare no l’escoltés:

Alguns meus companys no hi van. Com que paguen la quota els instructors fan la vista grossa.

En dir-li que fes el mateix, l’Udo li va ser taxatiu:

El meu pare em mataria si faig això.  

Mentre la situació espanyola s’encallava, ara ja es veia que la guerra s’allargaria més del previst, cosa que irritava a en Hitler i a en Goebbels, que consideraven a en Franco un fracassat i pensaven seriosament en retirar-li el seu suport, en Fritz i l’Àngela anaven consolidant la relació mentre entraven el 1937. En el pis ja no els hi faltava de res, per Nadal el tenien decorat amb figuretes i adorns de Nadals comprats en el mercat nadalenc de davant de la Catedral i en els magatzems Hertie, els antics magatzems KaDeWe, que s’havien arianitzat, a la Wittenbergplatz, al bell cor de la ciutat, on al costat sud de la plaça el germanastre d’en Hitler, l’Alois, i portava un petit pub freqüentat per membres de les SA. Per desgràcia per la butxaca d’en Fritz, l’Àngela no parava de comprar encants per la casa i cada dissabte a la tarda agafaven el tramvia per anar als magatzems Hertie, tot i que tothom els hi deia KaDeWe. Els mobles eren tots nous i gaudien d’un alt nivell de vida gràcies a que l’empresa del pare d’en Fritz anava com la seda fent banderes nazis i els hi donaven grans quantitats de diners. A més, la família Richter havia augmentat els ingressos després de que a en Seigmund li haguessin augmentat el sou, ja que la seva empresa havia passat de fer radiadors a fer coixinets pels avions, cosa que va fer augmentar la productivitat. Per més harmonia, l’Àngela se sentia molt bé a casa dels Klein, eren una família adorable i molt respectada pel barri, però només li disgustava l’actitud de la vella Elise, que la continuava menyspreant a vistes de tots, cosa que va comportar que en Fritz es distancies de la seva estimada àvia que tan l’havia ajudat en el passat. En el tema polític, la família Klein havia deixat de renegar del nazisme a poc a poc, tampoc l’adoraven com l’Àngela, però ho veien com un mal menor sempre i quan no entressin en cap guerra i no posessin en pràctica més lleis i controls contra els jueus. Si l’economia anava bé, si la gent era feliç i si no hi havien disturbis, perquè queixar-se, pensaven.

El dijous 28 de gener, com cada any, en Fritz es disposava anar sol a la tomba de la seva difunta xicota. Quan anava a sortir de casa va veure que a la taula del menjador l’Àngela l’hi havia tornat a deixar unes flors blanques de la floristeria de la Carlene perquè les portes a la tomba. Mirant-se aquelles flors va veure que hi havia una rosa vermella, de les que li agradaven a l’Àngela. Que estrany, va rumiar en un primer moment. Pensant que era un gest bonic, no va entendre que l’Àngela va posar aquella flor per dir-li a la Galiana que en Fritz ja no estava sol. Després d’esmorzar una poma, un plàtan, que costaven molt de trobar, i un cafè, el noi va marxar cap al cementiri Sant Mateu. Mentre caminava cap al cementiri anava recordant els fets de feia 4 anys i a cada passa que feia es posava més trist i sense adonar-se’n començava a caminar més a poc a poc, com si anés perdent la força, deixant-se endur pels records. Recordava com si fos allà mateix les últimes imatges a l’Ajuntament, es veia enmig de la manifestació amb els crits dels manifestants i, de cop, sentia el so del tret que va abatre a la seva xicota. Se li repetia una vegada i una altra la mirada de la Galiana amb el seu vestit senzill abans de morir. Aquell dia havia perdut part de la vida, pensava i, en mirar-se les flors, que ni tant sols ell havia comprat, va pensar que era un gest massa típic, poc personal, vulgar inclús, i va decidir agafar un paper i amb una ploma estilogràfica que portava per les pràctiques de l’Hospital. Recolzant-se a un pal de senyal de tràfic, va escriure-hi unes quantes paraules. Després de passar decidit per la Potsdamer Platz el noi va anar directe cap al cementiri però, a mesura que s’hi apropava, cada metre que feia se li feia etern; el cor li bategava ràpid per tornar a estar a uns metres de la Galiana i els records li eren massa presents per pensar amb claredat. En entrar a l’entrada del cementiri es va començar a enfonsar, va abaixar el cap i de cop les llàgrimes li queien a raig. Avançant a poc a poc entre les fredes tombes, va arribar a davant la tomba de la Galiana. Mirant la làpida després d’alçar la vista, el noi ja no es va poder contenir; va deixar-hi les flors i la nota, i va marxar corrents perquè no podia aguantar més aquell dolor. La nota posava:

T’estimo, no t’oblido, perdona’m amor meu.

En tornar a casa desfet va veure a l’entrada del carrer, a prop de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, a l’endevina Anne. Continuava anant tan mal vestida com l’últim cop i veia com la gent s’hi allunyava com si portés la lepra. Per primer cop en molt de temps, el noi li va donar un bitllet perquè li tirés les cartes. Tirant les cartes a poc a poc, l’Anne només li va dir:

Després de la tempesta del cel tornarà el bon temps que serà portat per un estel fugaç.

Mig satisfet i sense fer-li cas, tampoc ara volia creure en la màgia, va pensar, el noi li va deixar un altre bitllet perquè es comprés una mica de pa i va tornar cap a casa. Aquell dia se l’agafaria lliure i es va passar el dia tancat al menjador sense fer res. No es va tornar a animar fins que va arribar l’Àngela de la feina. De seguida ella el va veure trist, sabia perfectament el motiu, però va pensar que era millor no dir-li res creient que seria la millor manera perquè oblidés a la seva difunta xicota. Tenia unes ganes boges de que l’esperit de la Galiana marxés per sempre més, però no sabia com ho havia de fer.

El febrer, l’Ernst Hanfstaengl, l’antic amic d’en Hitler i el cap de les relacions estrangeres del NSDAP, que havia perdut influència per la seva enemistat amb el ministre Goebbels, va marxar del país després de que li gastessin una broma de mal gust fent-li creure que el llançarien a Espanya, enmig de la batalla. Aquella fugida va provocar una petita crisi en el govern. Molta gent remorejava de que era un traïdor, a la llibreria d’en Martin, que tenia publicats els llibres d’en Hanfstaengl, Hitler in der Karikatur der Welt. Tag gegen Tinte, unes caricatures d’en Hitler en què se’l deixen bé, es varen reunir els seus llibres i varen ser cremats enmig de la vorera perquè la gent els pogués escopir. L’Àngela va acceptar sense condicionants cremar aquells llibres, odiava a aquell conservador de qui creia que s’havia aprofitat de la bona fe d’en Hitler per trair-lo. Era un Yankee, cridava mentre llançava els llibres a la petita fogurea. Quan en Fritz va veure aquella pira quan sortia de les seves pràctiques a l’Hospital Charité, li va dir en to de broma a l’Àngela:

Ara també cremeu els llibres del vostre bàndol, al final no tindrem literatura per llegir i s’haurà acabat la cultura alemanya i la llibreria.

Mirant-se’l amb un somriure sorneguer, però una mica disgustada veient que tornava a ser crític, li va contestar:

Jo només rebo ordres, però aquest home (referint-se a en Hanfstaengl) és un burgès nord-americà, s’ha criat tota la vida a Nova York i va estudiar a Harvard, és un traïdor i s’ha de cremar. Ell no és un alemany.

Fent-li que no amb el cap, en Fritz va tornar cap al pis sense dir-li res més. La Klara, que s’ho mirava al costat de l’Àngela, li va dir a cau d’orella que en Hanfstaengl feia anys que era un traïdor perquè la seva esposa, l’Helene, havia fugit d’Alemanya feia temps perquè discrepava amb el règim i li va xiuxiuejar que eren molt conegudes les seves aventures extra matrimonials. Un porc, li va dir contundentment l’Àngela. 

La tarda del dijous 18 de febrer, la jove parella va anar a fer una cervesa Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade després de que l’Àngela plegués de treballar. L’ambient era alegre en aquells moments al bar i, enmig de les converses, es va fer un silenci en sentir per la ràdio la veu d’en Heinrich Himmler. El líder de les SS va dir que dos milions d’alemanys eren homosexuals, un 8% de la població masculina, i considerava que el poble alemany estava infectat per una malaltia contagiosa que s’havia de combatre. Sentint aquell discurs amb desconcert i en silenci, en Fritz, que havia tingut un amic homosexual quan anava a les manifestacions comunistes i pensava amb el pobre Dannel, que continuava sent maltractat i insultat. Només feia dos dies uns vailets l’hi havien trencat dos dits de la mà amb una pedra davant la mirada de la gent. L’Àngela, que no li agradava gens a en Himmler, el trobava un cínic, va dir-li a cau d’orella d’en Fritz mentre mirava que ningú del bar l’escoltés:

Ell tampoc és el prototip de l’alemany perfecte; feble, tou i amb ulleres.

Però la gent del voltant del bar no opinava igual. Un dels clients que anava mig begut en un tamboret de la barra del bar, va cridar que s’havien d’assassinar als homosexuals perquè els considerava uns desviats que posaven en perill la pervivència de la humanitat. Escoltant de refons totes les airades converses, en Fritz va continuar callat pensant que era millor per la seva seguretat no donar la seva opinió, tot i que no deixava de pensar amb el pobre Dannel. En veure’l escoltar sense badar boca, l’Àngela li va demanar la seva opinió. Abaixant una mica el cap perquè entengués que s’apropés a ell, el noi es va limitar a contestar-li en veu baixa:

A mi tant me fa aquest tema, no em preocupa, que cadascú faci del què vulgui de les seves vides. En el sexe no tots opinem igual. Em sembla que ens hem mirat massa els clàssics en uns temes i ens hem oblidat algunes de les seves connotacions.

Fent uns quants glops de cervesa mentre mirava l’ambient caldejat del bar, l’Àngela li va dir també en veu baixa:

Els alemanys no hem sigut mai homosexuals, això és una desviació de la moralitat i de la conducta humana. És incompatible l’homosexualitat amb la nova política familiar. No són normals aquesta gent. Tu creus que un home ha d’anar amb un home. No fotis.

Escapant-se-li el riure de vergonya pel què deia, en Fritz li va contestar:

Que els alemanys no hem sigut homosexuals? Et recomano que et llegeixis La dansa pietosa d’en Klaus Mann, una de les primeres novel·les homosexuals de la literatura alemanya o, si poguessis, llàstima que ja sigui prohibida, et podries llegir la publicació Die Freundschaft. Alemanya ha tingut i seguirà tenint homosexuals, ens agradi més o menys, i és una cosa normal com la nostra relació.

Com la nostra, va exclamar indignada l’Àngela, que li va afegir:

Escolta, els britànics tampoc aproven aquestes relacions. Si enganxen dos homes fornicant els envien a la gàrgola. Collons!

En veure que els demés s’havien girat en sentir-la dir collons, la noia es va posar vermella i no va continuar el que anava a dir. Pensant que aquell terreny era massa perillós, alguns tafaners els escoltaven tot i que només miraven a l’Àngela pels seus encants, el noi va decidir canviar de tema i varen parlar de l’últim combat de boxa. Quan tornaven cap a casa i passaven per la floristeria de la Carlene, la floristeria va sortir de la botiga per aturar-los. Li volia explicar a l’Àngela que havia li arribarien noves flors vermelles que li havia demanat. Però, de cop, enmig de la conversa, varen veure que un home queia del quart pis del costat de la casa d’en Fritz en direcció a la Wilhelmstrasse. Impactats i molt sorpresos, en Fritz no s’ho va pensar ni dos cops i va córrer d’immediat cap a on havia caigut aquell home. En aturar-se a davant de l’entrada de casa va veure que era en Dannel que s’havia llançat al buit i va quedar esgarrifat en veure que ja no tenia pols. S’havia suïcidat després de sentir per la ràdio el discurs d’en Himmler. Sense poder fer res per ell, li va tancar els ulls amb la mà i es va posar a plorar de ràbia. La gent es va apropar per veure que havia passat, però en observar que era en Dannel tots varen fer mitja volta. En eixugar-se les llàgrimes, el noi va veure que en Dannel tenia una nota a la mà dreta. Agafant-la amb delicades mentre la gent esquivava passar per la vorera, inclús la Klara va canviar bruscament de carrer, el noi va llegir per dins:

M’heu matat.

Deixant anar un esbufec d’indignació, el noi va mirar amb una cara desafiadora als veïns que s’ho miraven des de les finestres. Quina ràbia sentia en aquell moment. En sentir les sirenes, els pares del noi varen baixar a baix. Estaven destrossats, l’havien vist com es llançava per la finestra sense que els digués res. Agafant el cos sense vida del seu fill, la Bernardina no parava de cridar. En donar-li la nota a en Hermann, el pare d’en Dannel va estripar-la. Amb els ulls plorosos i amb ràbia, li va donar les gràcies per ser l’únic que havia tractat amb respecte. En preguntar-li per què havia estripat la nota del seu fill, en Hermann li va dir no volien ser senyalats com el seu fill si començaven a dir que per culpa dels veïns havia mort. En veure el què havia passat després de sortir en sentir les sirenes, en Barnard, la Luane i l’Elise varen quedar sense paraules. Després de que l’ambulància recollís el cadàver d’en Dannel, els seus pares, que no havien rebut el condol de ningú, varen entrar al pis enfonsats i sense dir res. L’Àngela va quedar blanca, com si hagués vist un fantasma, no tenia paraules, estava molt impactada, no sabia que en Dannel era homosexual i no entenia res. En veure que estava en estat de xoc, en Fritz va portar-la en el bar Victorius, on ningú comentava el què havia passat perquè se sentien en part culpables d’aquell suïcidi. Fent-la seure en una de les taules més allunyades del bar, li va explicar que en Dannel s’havia llançat perquè era homosexual i estava sent maltractat pels veïns, els amics i els companys de feina. Esgarrifada i abatuda, li feia mal la conversa que havien tingut uns minuts abans al bar de l’Hotel, no hagués dit el que havia dit, l’Àngela es va quedar callada durant uns minuts mentre anava mirant la cara dels veïns com l’Otto, que feien la cervesa com si no hagués passat res. Empassant-se la saliva, amb una veu eixuta, li va dir a en Fritz mentre li donava la mà:

Perdona’m pel que he dit abans dels homosexuals. No tenia raó. Pobre Dannel, es devia sentir tan sol i marginat. L’haguéssim pogut convidar a sopar algun dia. Quina merda. Ho sento.

Fent que sí amb el cap, en Fritz es va beure la Paulaner que havia demanat d’un glop. En aixecar-se per pagar, va sentir que el perruquer Otto li deia a en Mark mentre es continuava bevent tan tranquil la seva cervesa en un tamboret de la barra:

Aquests desviats estan sonats. Tirar-se al buit i deixar els pares així, quin sonat devia ser.  

El 21 de març, diumenge de Ram, l’Àngela, com a catòlica no practicant, aquell dia va anar a l’església de Sant Miquel de Berlín amb la seva família aprofitant que en Fritz es quedava a casa estudiant mentre de fons escoltava el programa de ràdio Wunschkonzert. Tenia ganes de resar per l’ànima d’en Dannel, que va ser enterrat només davant l’atenta mirada dels seus pares i de la família Klein. En arribar a l’església, un edifici construït sota la influència de les esglésies del nord d’Itàlia, va contemplar durant una bona estona des de les fonts l’estàtua de l’arcàngel Miquel amb les seves ales la part superior de la façana. En Seigmund, en veure-la que es quedava a l’entrada i que no avançava, li va fer un crit perquè entrés amb ells. Posant-se en els primers bancs del temple, l’Àngela va escoltar amb molta atenció el capellà, però al cap d’una estona va veure que el sermó era diferent a altres. Va quedar sense paraules en sentir en veu del capellà l’encíclica Mit brennender Sorge del papa Pius XI en què criticava al règim nazi i els seus excessos. Enfadada, continuava defensant el règim tot i la mort d’en Dannel, creia que era culpa dels veïns, va marxar a mitja missa sense la seva família, que es va quedar per respecte a Déu, i va tornar al pis. En entrar a casa va dir-li a en Fritz, que estava estudiant al sofà, que l’Església tenia que canviar, que s’havia de modernitzar i que havien de tenir un papa alemany. Mirant-se-la amb cara de raresa, no entenia el què l’hi havia passat, li va preguntar sense moure’s de la seva posició en el sofà:

Ara també vols canviar el Vaticà? No saps que porten molts segles amb un papa italià? Per què ha de ser alemany i no suec?

Fent-li ara ella una cara d’incomprensió, li va contestar mentre es treia la jaqueta:

Escolta, si som la nació més forta és normal que el cap d’Estat de l’Església sigui alemany, només faltaria, no serà nigerià.          

Pensant una bona resposta que no li ferís els sentiments catòlics, es va limitar a preguntar-li la pregunta de Gretchen. No esperant ni un segon, l’Àngela li va contestar convençuda i amb fermesa:

Per tradició familiar, tots els de la família som catòlics des de fa moltes generacions. Jo crec amb Déu des de que tinc ús de raó i ser que existeix perquè el porto al cor. Som així, perquè ells ens calcula. Jo cremaria a la foguera aquell filòsof Feuerbach per difamador.  

Deixant el llibre a una banda del sofà en veure que havia llegit alguna cosa de filosofia, en Fritz ho va aprofitar-ho per dir-li:

Per tant, no ets catòlica perquè amb el temps hagis vist o reflexionat que aquesta religió tingui la raó envers les altres religions o cultes? Tu ho ets per purament tradició i perquè vius en un lloc geogràficament de tradició cristiana. O sigui, el cristianisme és irracional amb tu. 

Mirant-li als ulls de la seva estimada, que no entenia res de res, li va preguntar:

I no creus que aquesta nova Alemanya no ha de deixar enrere aquestes tradicions irracionals i antiquades?.

Fent que no amb el cap, l’Àngela li va contestar, cansada de tenir que donar tantes explicacions pel fet de ser religiosa, a més de que no li agradava parlar de la religió:

Jo crec amb les meves tradicions, a mi m’han ensenyat d’aquesta manera i si és irracional doncs sóc irracional, què hi farem. Però no perquè sigui irracional deixaré de creure, és la meva visió de la vida. Jo vaig anar a una escola catòlica i durant uns anys el meu director va ser l’abat Alban Schachleiter, un ferm defensor del nacionalsocialisme, i amb ell vaig seguir amb passió al cristianisme i al nacionalsocialisme.

Entenent que no podia jugar amb aquell tema, massa sensible, es va aixecar per ajudar-la a cuinar mentre li va explicava:

Però el nacionalsocialisme es pot considerar un moviment pagà, personatges com l’Alfred Rosenberg i en Heinrich Himmler han perseguit al cristianisme i molts d’ells són molt crítics amb la religió i volen construir una altra Església. A més, no fa falta que et digui com va acabar el setmanari Der Gerade Weg i el seu pobre editor.

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va contestar mentre entrava a la cuina i es posava el seu davantal blanc:

És cert, he fullejat el llibre d’en Dietrich Eckart, El bolxevisme de Moises a Lenin, i ser que es queixa dels orígens del cristianisme dient que varen ser els jueus qui varen fundar aquesta religió, a més, ja he vist els anuncis que demanen en els pares treure als seus fills de les escoles catòliques. Ja ho sé tot això i moltes d’aquestes coses, però jo no ho veig de la mateixa manera que ho veus tu. Hi ha molts nacionalsocialistes que critiquen a la religió, com a tot arreu, és cert, però també n’hi ha que són catòlics i protestants i que respecten als cristians perquè formem part del poble. Per això es va crear una organització nacionalsocialista especial, els Cristians alemanys, tot i que són protestants. Hi ha molts protestants que defensen el govern, excepte a qui Berlín que teníeu el maleït pastor Martin Niemöller, que sort en té que gaudeix d’una gran popularitat. És un desgraciat, mira que crear una altra església. (l’1 de juliol de 1937 serà detingut per la Gestapo).

Mirant-lo directament als ulls, li va dir per tancar el tema: 

El que si és antireligiós és el marxisme.

Després de fer un petó a un crist que sempre portava en una de les butxaques, li va dir mirant al rellotge que hi havia penjat a la cuina, damunt dels fogons:

No puc creure que aquest rellotge existeixi sense que hi hagi un rellotger.

Somrient, durant uns quants minuts en Fritz va anar pensant en el tema mentre pelava patates per xafar-les amb la carn. En veure que no tenia prou patates, el noi es va treure el seu davantal i li va dir a l’Àngela, que fregia la carn:

Vaig a veure la dona del poble de Déu a veure si té patates.

Fent una ganyota, l’Àngela li va contestar:

Ves, però vigila que no tingui una poma.  

Durant els següents dies en què la Legió Condor va bombardejar Guernica i es cremava el dirigible Hindenburg a l’estació aeronaval nord-americana de Lakehurst, en Fritz es va passar aquells dies estudiant com un boig per obtenir unes gran notes que li permetessin encarar amb més confiança el seu últim any a la Universitat. Cada cop trobava més fàcils els exàmens, però ell pensava que era normal, com sempre, i en cap moment va veure que facilitaven que hi haguessin més metges. D’en tant en tant anava a veure a en Hermann i la Bernardina, que després de passar un parell de setmanes tancats a casa varen tornar a sortir al barri amb el cap abaixat. No portaven vestimentes de negre per no recordar a la gent que estaven de dol. Tots els veïns els varen tractar com si res hagués passat. Pel que fa amb l’Àngela, continuant enfadada amb el Papa, l’ajudava perquè continués estudiant i s’ocupava tota sola de les feines de la casa per tal de que pogués estudiar tranquil. Cada dia el noi anava a casa seu per agafar un llibre de la seva habitació que necessitava i quan tornava sempre es parava a la llibreria per veure com treballava la seva estimada i, de tant en tant, conversava amb en Martin, que seguia per la premsa internacional el conflicte d’Espanya. Parlant amb ell d’aquella Guerra, en Martin, que recordava perfectament el passat del noi, li aconsellava que ell no parlés d’aquell tema. Preguntant-li el per què, el llibreter li va contestar:

Escolta’m….. que et conec Fritz…. Mira, l’altre dia la Gestapo va detenir a quatre espanyols per haver donat suport al govern republicà. Aquest govern comunista es veu que n’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ser que els han dut a la presó de l’Alexanderplatz per aquest suport.

Entenent la indirecte, en Fritz, que li cansava bastant haver de respondre pel seu passat comunista que tenia que amagar, li va contestar que ell no tenia cap opinió formulada sobre aquell conflicte, tot i que va admetre que no entenia què hi feien a Espanya. Veient des del taulell que el seu xicot no era prou ferm, esperava que digués que odiava al comunisme, l’Àngela va intervenir a la conversa per exclamar:

Tranquil, Martin, aquest ja no és com abans.

Fent un petit somriure mentre en Fritz abaixava el cap, en Martin, més confiat, li va confessar a rialles i posant la mà a l’espatlla del noi:

Ben fet noi! Ben fet! La noia té tota la raó, l’has de creure més. És que abans anaves pel pedregar. El teu pare estava ben amoïnat. Aiii… Massa jove… Quines bestieses que fèieu abans. Ara et diré una cosa que em va dir un meu amic que està posat a dins de la Gestapo. Amb aquests nois que han detingut es veu que van una mica de bòlit perquè entre ells no parlen castellà i clar no sabem què es diuen perquè no tenim traductor per aquest idioma. Parlen un idioma semblant al castellà, i en els agents els hi sembla que es deuen dir algú rellevant i per això se’ls ha prohibit parlar amb aquest idioma estrany. N’hi ha un que ha tingut la barra de demanar un violí per distreure’s.

En Fritz va preferir escoltar-lo sense intervenir-hi més, no creia que abans anés tan errat, però tenia el desig de deixar clar que ell no havia canviat per l’Àngela. Quan anava per dir de que no era un nacionalsocialista, va entrar a la llibreria la Klara per comprar el Völkischer Beobachter. Fent-se un silenci en entrar la xafardera del barri, en Fritz ho va aprofitar per dir-li a l’Àngela que aniria a comprar pit de pollastre a la carnisseria de la Maria ara que tenia temps, ja que la carn quan arribava a la carnisseria volava en un tres i no res, i va marxar.    

El dissabte Primer de Maig, la parella va aprofitar la festivitat per anar a l’acte que havien preparat els nazis al Lustgarten. Havia sigut molt anunciat els dies anteriors, diferents funcionaris havien penjat cartells per les botigues anunciant la data, el lloc i l’hora. Després d’agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, en Fritz i l’Àngela varen baixar a prop de la Bebelplatz per després dirigir-se a peu cap a la Catedral. Caminant cap a l’est, varen veure de seguida que l’acte seria molt seguit perquè l’avinguda estava plena a basar de gent. Dones, homes, nens, ancians, ningú es volia perdre l’acte. Hitler parlaria davant de tots ells i ningú se’l volia perdre. Els més menuts portaven banderetes i les dones portaven els vestits més elegants. En arribar a prop de l’esplanada, ja varen sentir el xivarri de la gent concentrada i se sentia la megafonia. Quant soroll, va exclamar en Fritz. Per l’Àngela era una prova més de que el nacionalsocialisme era acceptat per part del poble. Espavilant-se en veure que molta gent estava a peu de carretera perquè ja no hi havia més espai, la parella va topar-se amb la Maria i en Kurt que havien tancat la carnisseria per ser presents a l’acte. Després de saludar-los, es varen col·locar a prop de la Catedral i sentien els parlaments des d’un altaveu que tenien proper. La gent estava entusiasmada, cridava i cantava junta, com si fos una ànima sola. Mentre esperaven, l’Àngela li va dir al noi:

La gent és més feliç que mai.

Mirant al públic i el faristol on haurien de parlar els líders nazis, en Fritz li va contestar:

Sí, potser sí, però no oblidis que l’economia no va tan bé com ens venen.

Deixant anar un esbufec en veure que no s’acabava de convèncer, l’Àngela li va replicar:

Escolta, que ells venen del poble i tenen molt clar què necessita el poble.

Poc després, la música es va aturar i uns músics varen donar una senyal amb les seves trompetes. A toc militar, Rudolf Hess va sortir un moment per anunciar l’arribada d’en Hitler. En veure el líder alemany posar-se al davant del micròfon, el públic va cridar, emocionar, plorar i ovacionar-lo. A davant seu i tenia els més joves, que cridaven i cridaven. Unes noies portaven unes flors i les tiraven al terra perquè els homes de les SS que vigilaven al dictador les agafessin per tal de que els hi donessin. Després d’esperar una ovació més, Hitler va començar el seu discurs. Rígid com sempre i amb el seu uniforme del partit, Hitler va recordar-los que ell no sortia de cap palau, sinó que provenia del treball. Continuant amb el seu relat, va dir que tampoc era un general, ja que era un soldat com altres tants milions. En acabar la frase la gent el va aplaudir sonorament i l’Àngela li deia a en Fritz mentre aplaudia:

Veus el que et deia.

En Fritz se la va mirar però no li va dir res. No sabia què contestar-li, tot i que pensava que ara sí que vivia en un palau. A continuació, Hitler va explicar que era un miracle que un home desconegut hagués pogut sortir d’un Exèrcit de milions d’alemanys, treballadors i soldats alemanys per posar-se al capdavant del Reich i de nació, i va assegurar-los que tenia al seu costat a alemanys de totes les classes treballant per la nació. Davant d’aquest comentari, en Fritz ni va fer un de sarcàstic a l’Àngela aprofitant que els aplaudiments no farien sentir les seves paraules més enllà de les orelles de l’Àngela:

El que és un miracle és que un austríac estigui al capdavant d’Alemanya.

Mirant a banda i banda esperant que la gent del costat no l’hagués sentit, la noia li va donar un petit cop de colze a la panxa per avisar-lo de que no fes aquells comentaris. Després de més aplaudiments, Hitler va exclamar que els burgesos i l’aristocràcia tenien un lloc en el moviment nacionalsocialista i que no importava la procedència, sinó el treball en benefici del poble. Amb aquella frase, l’Àngela li va dir ara:

Veus, sort n’heu tingut la teva família dels nazis.

Donant-li la raó, no li podia negar, en Fritz va deixar-li anar un somriure mentre continuaven mirant l’acte. En acabat els parlaments, el públic va desfilar cap a casa i la parella va anar al bar Victorius per prendre una cervesa. El bar també estava ple, hi havia molts funcionaris que havien vingut a la capital per celebrar la festivitat. Alguns anaven completament beguts i en Mark i la Diane feien el seu agost. En seure a davant la barra perquè no hi havia cap taula buida, es varen demanar un parell de cerveses. En observar al bar varen veure que estava engalonat per l’ocasió amb banderetes amb l’esvàstica, fotografies d’en Hitler i dels seus ministres i amb flors, moltes flors a les taules. La gent semblava contenta, només uns per la seva vestimenta que semblaven obrers es queixaven de que tenien tanta feina que feien moltes hores, però en general semblava tothom feliç. En Martin, en entrar al bar i veure’l tan ple, es va seure al costat de la parella i es va demanar el seu tradicional whisky. Alçant la copa en veure a un parell de membres de les SS que havien entrat dins per fer una cervesa, en Martin va exclamar:

Un salutació per en Hitler.

I la gent el va aplaudir i els qui tenien la copa plena la varen alçar. En Mark quan va servir les cerveses als SS els hi va assenyalar en Fritz i els va dir que el noi era qui feia les banderes nazi. Aquells homes llavors es varen acostar a en Fritz i després de tocar-li l’esquena el varen felicitar amb una encaixada de mà. Un d’ells li va donar les gràcies. En Fritz no sabia què dir-los, ell no les feia, però en Martin se’l va avançar i en tocar també l’esquena del noi va dir davant d’aquells homes:

El seu pare va ser un heroi de la Gran Guerra.

Llavors, un dels SS va exclamar:

Així ja ho porta a la sang això de servir el país. 

Quedant-se encongit i sense paraules, el noi es va quedar al seu lloc esperant que el deixessin en pau, però llavors l’Àngela va picar també l’esquena del seu xicot i va afegir-hi:

I és amic d’en Goebbels.

Llavors els SS, que no es movien del costat del noi, anaven fent cares de sorpresa i els varen convidar a una altra ronda. Alçant tots les cerveses, varen fer un brindis més per en Hitler i el seu moviment. Després de les cerveses, la parella va anar a sopar a casa als Klein. Mentre caminaven cap a casa dels seus pares, en Fritz anava pensant:

Quina vergonya… quina vergonya… si em veiés la Galiana celebrar el dia del treballador amb les SS… aiii…

El 28 de maig, aprofitant que era divendres a la tarda i que encara feia un Sol radiant, la parella va anar a donar una volta perquè en Fritz s’airegés després d’estar molt dies tancat estudiant a l’habitació transformada en despatx. Tenia mal de cap i tot, una caparra que no se la treia des de primera hora. Després de fer casi tota l’Unter den Linden a peu es varen aturar en un bar per fer una cervesa. Acomodats en unes butaques molt còmodes i encoixinades, de seguida es varen aturar les converses dels clients quan es va sentir per la ràdio la veu del ministre Goebbels. El ministre de Propaganda parlava des del Pavelló Alemany de Berlín. Amb el bar completament silenciat, varen sentir com en Goebbels criticava amb duresa als clergues catòlics afirmant que eren uns corruptors i uns enverinadors de l’ànima del poble alemany i va parlar d’un ajustament de comptes necessari en nom de la moral innata autèntica alemanya. L’Àngela cruixia les dents mentre escoltava amb ràbia aquelles paraules mentre en Fritz les escoltava amb només certa ràbia. Continuant escoltant al ministre en silenci, aquest va afirmar ara que l’Estat s’enfrontaria a un boicot sistemàtic de la moralitat del poble alemany i va amenaçar als bisbes d’enviar-los als tribunals si acusaven el règim i va advertir-los de que a Alemanya no existia la llei del Vaticà. Aquelles paraules varen caure com una bomba a l’Àngela, que va ajupir el cap com tots els demés en el bar. Quin poca vergonya, deia tímidament l’Àngela. Ell si que no té moral, va xiuxiuejar. Però llavors el ministre va parlar dels homosexuals, a qui va definir també com uns corruptes de la moral i va dir que s’havia d’acabar amb ells. Després de que acabés el discurs, en Fritz va veure que tots els clients del bar estaven més animats per les paraules del ministre alemany, la majoria deien que tenia tota la raó amb voler acabar amb els homosexuals. Desviats, era el qualificatiu més usat. Mentre mirava els rostres de la gent, el noi va quedar bocabadat en veure que l’Àngela feia un crit enèrgic dient Visca Alemanya. Veient que els clients l’aplaudien, sí senyor, va dir un home gran assegut a la barra, ella va aixecar el braç dret orgullosa cap a la ràdio. Vermell com un tomàquet per la vergonya que passava, no entenia aquella emoció de la seva parella, no la compartia gens, i va quedar-se en silenci, com si estigués sol, encongit, mirant la gerra de cervesa mentre l’Àngela era ovacionada. Quan li demanava que s’assentés, l’amo del bar va sortir de la cuina content com unes pasqües, amb un somriure d’orella a orella, i va cridar, mentre anava donant copets a la barra de felicitat:

Aquesta noia és una autèntica nacionalsocialista, només s’ha de veure-la!.

Aixecant un cop més els aplaudiments i les gerres de tots els clients del bar, sobretot el dels homes, l’Àngela no dubtava en aixecar els punys com si hagués guanyat un combat de boxa. Apropant-se a la taula, l’amo del bar va convidar a la parella a una altra ronda de Paulaner. Esteu convidats, va dir cridant. Sense negar-s’hi varen fer una altra ronda, mentre l’Àngela li deia a cau d’orella d’en Fritz:

Veus que aconsegueixen els meus encants!

Fent-li gestos perquè es calmés, sabia que el seu vestit i les seves corbes feien enamorar als homes del bar, en Fritz li va dir:

No sé si són els teus encants o bé que la gent ja s’emociona per ben bé poca cosa.

L’endemà dissabte, els republicans espanyols varen destruir el cuirassat alemany Deutchland, cosa que va portar una indignació nacional i en Hitler va tenir que tornar de Munic a Berlín per dirigir una contraofensiva. Fins llavors la família Klein, com l’Àngela i la seva família, no havien mostrat cap tipus d’interès en aquella guerra, continuaven creien que no hi feien res allà i no es llegien les notícies relacionades amb aquella guerra, però a partir d’aquell atac les seves opinions varen canviar. Els republicans eren vistos com el bàndol a combatre. En Barnard deia sense amagar-se’n mentre sopava sopa de pollastre amb tota la família:

Tenim que acabar amb aquesta guerra d’una vegada per totes amb un atac ràpid, no podem perdre a més homes per un conflicte que no ens va ni ens ve. Només té interès perquè és el primer cop que s’enfronten les tres grans ideologies; el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal. Llàstima que el nostre bàndol sigui el més lleig.   

El dilluns 21 de juny, l’endemà que el règim va començar a perseguir i internar en els camps de concentració als testimonis de Jehovà, a en Fritz  li varen donar els resultats dels seus últims exàmens del quart any a la Universitat. S’havia tret tots els exàmens amb una nota més que digne. En veure les altres notes el noi es va posar molt content i es va emocionar. Estava complint el seu somni, el que li havia promès a la Galiana, ser un bon metge amb un títol de la Universitat Humboldt. Ràpidament va anar a casa als pares a explicar-ho. Eren bones notícies i s’havia de celebrar. Tots es varen posar molt contents i l’Elise li va donar uns quants diners perquè se’ls gastés amb el què volgués, menys amb coses per l’Àngela, li va recalcar. Aquesta última frase no li va fer gens de gràcia al nét, però no va dir res perquè no volia començar una picabaralla amb l’Àngela pel mig. Tot el barri el felicitava i inclús en Hermann i la Bernardina, que intentaven tirar endavant com podien, el varen felicitar. En el bar Victorius, per sorpresa seva, el varen convidar a una cervesa. Era conegut al barri i es notava. El fill del qui feien les banderes amb esvàstica obtindria una feina de molt prestigi, es comentava. Alguns, com la Klara, deien que aniria a la Lliga de Metges del Reich.

El diumenge 27 de juny, l’Àngela, volen reconciliar-se amb Déu, va anar a l’església amb la seva família per sentir la principal figura eclesiàstica catòlica a Alemanya, en Martin Niemöller, a qui odiava per les seves crítiques cap al règim però esperava que canviés d’actitud. Mentre l’Àngela estava resant, en Fritz va anar a esmorzar amb la seva família i, de pas, li volia demanar explicacions a la seva àvia per la seva actitud cap a l’Àngela. No ho entenia per què es comportava d’aquesta manera. No li havia fet res, li recordava. En demanar-li aquestes explicacions, l’Elise li va fugir la mirada, no li volia dir, i es va tancar a la cuina mentre murmurejava. Sense entendre res, li va preguntar en el seu pare, que tampoc li va saber dir o no va voler respondre-li la veritat. Enfadat per no treure’n aigua clara, va dirigir-se a la cuina per trobar-se a la seva àvia. La dona, que es notava que li començaven a passar els anys amb una esquena que cada cop anava menys recte, estava pelant patates i en notar al seu nét no li va dirigir la mirada. Persistent, en Fritz li va dir amb un to de veu alt:

Sempre hem parlat clar tu i jo però ara no t’entenc, per què no em vols veure feliç? Estimo aquesta dona, tant et costa d’entendre?

Deixant el ganivet al marbre i amb els ulls plorosos, l’àvia li va contestar:

Que t’estimés això? Si només és un parell de pits grossos! Qui tu t’hauries d’estimar és a la Galiana no en aquesta Maria Magdalena.

Molt sorprès per aquella resposta i molt empipat perquè havia insultat a l’Àngela, va picar a la petita taula que tenien a la cuina per esmorzar-hi, i li va cridar mentre la seva mare es dirigia a la cuina per saber què passava després de sentir els crits i els cops:

Estàs boja! Què et penses que faré com tu i em passaré els dies tancat a casa estant de dol? Jo no estic boig com tu! El que et passa és que et fa gran.

Amb ràbia i amb un ulls vermell de contenir-se les llàgrimes, l’Elise li va recordar que ell sempre havia dit que mai més tornaria a estimar una altra dona. En veure que persistia, el noi encara es va irritar més, els ulls estaven a punt de sortir-li de la cara, si hagués pogut l’hagués matat. En veure el seu fill tan excitat, amb el puny tancat i que no es movia de davant de la seva àvia amb cara desafiadora, els va separar i li va demanar a en el seu fill que anés al menjador amb la Katrina. Ella tampoc entenia les reaccions de la seva sogra cap a l’Àngela. Més d’un cop l’havia advertit de que s’havia de comportar davant de l’Àngela, però l’Elise era tossuda i no la volia ni en pintura. Mentre en Fritz marxava cap al menjador, l’Elise no es va poder contenir i plorant se’n va anar tan ràpid com les cames li deixaven cap a les escales per anar a la seva habitació, el seu santuari. En pujar el quart escaló i mirant-se al seu nét, li va deixar anar:

Tu ets la deshonra del teu avi!.

Encara més confós, el noi li va dir que estava perdent el cap. Tot seguit es va sentir un fort cop de porta, l’Elise s’havia tancat a la seva habitació per plorar. Fent veure que no havia vist ni sentit res, en Barnard, que sentia la picabaralla des de la seva butaca llegint el poeta Alfred Kerr, que va venerar primer la batalla per després combatre-la, li va demanar a en Fritz que perdonés a la seva àvia, que era ja gran, li va explicar que cada dia li costava més moure’s i recordar-se de  les coses, però en Fritz el va tallar per dir-li:

Aquí passa alguna cosa que no se m’explica, perquè no és normal la seva actitud. Encara estar bé de cap. No em mentiu.

Amb el cap abaixat i sense moure’s de la butaca, en Barnard li va demanar que li donés temps a la seva àvia i li va prometre que ja canviaria la seva actitud. Creient que el seu pare li amagava alguna cosa, hi havia alguna cosa en la seva mirada que el feia sospitar d’ell, li va dir enrabiat i decebut:

No sé per què m’amagués coses? Però en fi, vosaltres sabreu.

Després de veure que el seu pare no li responia i es quedava en silenci a la butaca, el noi va marxar de casa ben enfadat. Pensant que l’Àngela el calmaria, es va trobar amb que la seva parella també estava irritada. Una altra va pensar el noi, abans de que ella li va digués que estava  enfadada pel sermó molt crític d’en Niemöller cap al règim i li va confessar que deixaria d’anar a l’Església perquè els considerava a tots uns mal profetes. Estava tan enfadada que va dir que s’havia d’enderrocar el Vaticà per donar les obres als pobres fidels. Somrient, en Fritz li va recordar que en Niemöller havia sigut crític amb el règim des de feia temps i li va confessar que ell també creia que s’havia de vendre el Vaticà per repartir-lo entre les classes obreres. Veient que aquella última frase no havia fet fortuna, li va preguntar ara amb un altre to:

Així que no t’has reconciliat amb Déu?

Sense canviar la cara de malhumorada i amb un to seriós i amb ganes de no parlar del tema, l’Àngela li va contestar mentre anava a l’habitació a canviar-se per posar-se més còmode:

Ens hem saludat, però no ens parlem.

Mentre els dies càlids d’estiu passaven tranquil·lament per la parella, en Fritz anava ara cada matí a la fàbrica per ajudar al seu pare, tot i la disputa que havien tingut. Ell li pagava molt bé les hores i de sota mà li donava molts diners perquè anés als restaurants, a l’òpera, es comprés roba i menjar, i pogués viure com un burgès. A les tardes el noi les dedicava a fer les feines de casa mentre esperava que l’Àngela tornés de la llibreria per anar a donar una volta, fer una cervesa en el bar Victorius o quedar amb els amics. Sovint anaven a casa dels pares, on l’Elise continuava menyspreant a l’Àngela, tot i que ja no l’insultava com abans perquè no volia perdre el seu nét que tant estimava. No li va demanar perdó, però li feia els àpats que més li agradaven a ell. Els caps de setmana que més picava el Sol anaven en el llac Schlachtensee per refrescar-se i donaven una volta amb una barqueta que llogaven a un home gran. En el barri també es vivia aquesta tranquil·litat, la gent tenia feina, un salari digne i no hi havia protestes pel carrer, tot i que alguns criticaven de que es racionaven certs aliments bàsics, però aquestes crítiques s’esvaïen per poder sortir de vacances gràcies a la Força a través de l’Alegria. La Maria explicava a les clientes que en un parell d’anys anirien a un centre de vacances a l’illa bàltica de Rügen, a Prora, on serien tractats com reis i amb tota classe de luxe. L’Otto volia anar aviat en un creuer a Noruega. En Martin, que tenia pensat anar uns dies a la Selva Negra, tots aquells viatges que venia la Força a través de l’Alegria li feien molta il·lusió perquè per fi ara podia viure com un burgès, tal i com sempre havia somiat, i deia content que els nazis havien creat una cosa realment bona per la societat. Els preus eren molt barats i ningú volia deixar passar l’oportunitat que se’ls donava. La Klara, que era la més resignada perquè no tenia ningú amb qui anar, li deia a l’Àngela amb mala cara quan es parlava pel barri de les vacances:

Estem perdent la força del treball per culpa de l’excés d’alegria.

A més de les vacances, el poble pensava en consumir com mai. Molts només pensaven en comprar-se un Opel Kadett per anar als llacs de la ciutat. Altres es volien comprar ràdios i bicicletes noves. Fins i tot en aquell temps la Matilda vivia satisfeta i tranquil·la, tot i la seva condició de no ciutadana.

Ningú feia cas de que els nazis havien executat el responsable del KPD a Berlín. Els comunistes ja eren passat i ningú es recordava d’ells. De fet, qui gosava voler recordar-los?. Quan l’estiu acabava, el setembre, just abans de que en Fritz tornés a la Universitat per últim any, l’Àngela feia les seves vacances i amb en Fritz varen anar uns dies a la petita ciutat de Brandenburg an der Havel per relaxar-se i contemplar els llacs i els passatges de la zona. Per anar-hi varen llogar un Opel Kadett que tothom tant en parlava. A l’Àngela li encantava estar envoltada de la natura, se la veia feliç enmig dels arbres, i va gaudir d’allò més passejant pels voltants del riu Havel en companyia dels pastors alemanys que hi havia a l’hotel on s’allotjaven. En Fritz va intentar pescar amb la canya del seu sogre, però no en sabia i tota l’estona se li embolicava el fil. Quin desastre, li anava dient la seva parella. Si no fos per l’Àngela hagués llançat la canya al riu.

El diumenge 19 de setembre, després de que fes dos dies que havien tornat de vacances, en Fritz i l’Àngela varen quedar amb en Lou i en Georg, que l’endemà marxaria amb l’Exèrcit del general Fedor von Bock, el comandant de Berlín. Mentre es bevien una cervesa de la marca Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade, en Lou els va explicar que la fàbrica d’armament on treballava havien augmentat molt la productivitat, frase que va fer somriure a en Georg. Veient que els amagava alguna cosa amb el seu fals somriure, li varen demanar els motius de les seves rialles i en Georg els va dir que l’endemà aniria amb tot l’Exèrcit en un programa de sis dies per provar la utilització dels tancs i els avions en una exhibició. Amb tota la innocència, en Fritz li va preguntar:

Que intervindrem per terra a Espanya? Em pensava que només hi provàvem els avions allà!

Somrient ara grotescament, en Georg li va contestar mentre es treia el tabac ara que en Julius anava a les taules de fora:

Espanya? Espanya no és important per nosaltres. És una guerra que acabarà aviat i no farà falta que hi enviem l’Exèrcit allà. Només faltaria.  

Desconcertat, en Fritz li va preguntar llavors:

Doncs per què aquest entrenament? Quin enemic tenim ara? O és que voleu matar els jueus amb tancs i avions?

Quedant-se uns minuts callat, no sabia si tenia que respondre, es va encendre la cigarreta i els va dir amb beu baixa mentre mirava que ningú els escoltés i que en Julius continués a fora:

Àustria. Aquest és l’objectiu.

En sentir el nom del país veí tots se’ls va quedar els ulls ben oberts de sorpresa.

Que t’has tornat boig.

Va exclamar en Lou. L’Àngela de seguida ho va entendre i va dir ben alegre que era un somni nacional la unió de tots els pobles de parla alemanya. Després de sentir l’Àngela, en Lou, amb un petit somriure, va dir que ara ho entenia tot i en broma deia mentre s’arremangava la camisa que no fessin tantes guerres perquè sinó li farien treballar moltes més hores. En Fritz, pel contrari, s’agafava aquell tema amb preocupació i li va preguntar de nou:

I Itàlia? No intervindrà aquest cop al costat dels austríacs? Perquè una guerra amb Itàlia ens costaria entrar en guerra amb el món, ja que tothom estima a Itàlia i no pas a nosaltres.

Bevent-se els últims glops de la seva cervesa mentre deixava la cigarreta consumint-se al cendrer, en Georg li va contestar:

Em sembla que en Mussolini quedarà bastant impressionant amb el nostre poder militar, no crec que s’atreveixi a fer res després de veure’ns aquests dies. Estarà massa espantat. Es farà caca als calçotets. Llavors comprendrà qui és realment Alemanya i qui és l’amo de qui. Aquí no és cap Cèsar.

Veient que en Fritz continuava igual de desconcertat, li va afegir:

No et preocupis tant Fritz, sabem el què ens fem, tenim a en Hitler amb nosaltres.

Somrient, li va dir a més a més mentre se’l mirava fredament:

Tu sempre has sigut el més intel·ligent… bé… no sempre, i ho hauries d’entendre tot això.

Quedant-se-li gravat les paraules no sempre, en Fritz li va contestar mirant-se’l amb cara d’emprenyat mentre agafava amb força la cervesa:

Em sembla que qui era la més intel·ligent d’aquí mai hagués aprovat el què estàs a punt de fer.

Aixecant-se de la cadira indignat, li va cridar mentre tots els clients del bar se’l miraven pel seu to de veu cada cop més alçat:

Saps en què tenia raó? En quan ens deia que no canviéssim, i saps què hem fet? Canviar! Quina merda que estem fets ara! Som una vergonya i tu el primer.  

Sentint-se insultat, en Georg li va deixar anar un somriure mentre agafava la cigarreta i s’aixecava per desafiar-lo. Ell no seria menys que el burgeset, es deia. Mirant-lo directament als ulls, li va dir:

Sí, clar, la teva estimada li va anar molt bé així amb els seus pensaments, si senyor, molt bé, si…

Abans de que pogués tornar a repetir la paraula senyor, en Fritz, amb tota la seva força, va apartar la taula, el va agafar pel coll i li va clavar un mastegot a la cara que el va fer caure a la cadira. En aixecar-se del cop, li havia fet molt més mal del què es pensava, en Georg li volia tornar, però en Fritz va ser ràpid i li va clavar un altre mastegot i un altre i un altre mentre en Lou i l’Àngela l’intentaven aturar pels braços però els hi era impossible, anava encegat. Aixecant-lo del coll de la camisa, en Fritz li va dir cridant mentre la gent del bar i en Julius se’ls miraven amb desconcert i en Georg intentava obrir els ulls veient com estava sent humiliat de qui menys volia que l’humiliés:

Qui et penses que ets tu? No vals per res! Mira’t bé, sinó fos per les armes series un microbi. Saps com acabareu vosaltres? Fets carn picada si continueu així. El teu futur serà aquest desgraciat.   

Veient que li sortia sang de la cella i del llavi, que tenia els dos ulls inflats i que s’estava orinant, el va deixar anar i en Georg va fugir corrents mentre en Julius els demanava explicacions a crits. Després de deixar una bona quantitat de bitllets damunt la taula per pagar de sobres les cerveses, també va sortir del bar. En Lou i l’Àngela el varen seguir. En Lou li deia a en Fritz, que caminava envelat cap a la Leipzigerstrasse per calmar-se, que en Georg s’havia enlluernat massa els últims dies amb el món de les armes i, agafant-lo pel braç perquè s’aturés, li va comentar:

No t’havia d’haver recordat la Galiana, no ha sigut just!. Tots l’estimàvem i ell també, però ha perdut la raó des de fa un temps.

Enfadat encara, no escoltant al seu amic, en Fritz el va apartar i va continuar avançant en pas ferm cap a casa mentre l’Àngela, amb el cap abaixat, el va tenir que perseguir per la Leipzigerstrasse. Després d’aturar-lo a uns quants metres després d’entrar al barri, li va preguntar enfadada:

Encara penses en ella? És que no te’n pots oblidar ni un dia? 

Posant-se a plorar, l’Àngela li va afegir mentre l’aturava a prop de la floristeria de la Carlene:

T’estimo Fritz, no vull que pateixis, però de vegades sembla que tu només tinguis el cap a la Galiana i no en a mi. Ella és el teu amor, oi?

Amb la sang del seu amic a les mans i fent un llarg sospir per calmar-se, el noi li va demanar perdó i li va contestar mentre l’abraçava bruscament perquè la necessitava:

Que penso en ella? Sí, no et puc pas enganyar la veritat, però tinc clar a qui estimo i amb qui vull formar una família.

Sentint la paraula família, paraula que el noi sabia que trastocaria a la seva xicota, l’Àngela li va preguntar:

Família? De debò? N’estàs segur?

Canviant-li radicalment la cara i amb un somriure a la boca, la va tornar a abraçar i a cau d’orella li va xiuxiuejar mentre veia com la Klara els mirava des de la pastisseria d’en Richard:

L’any que ve, quan estiguí de la Universitat tornarem a tenir aquesta conversació, t’ho prometo.

Deixant-se abraçar i agafant-lo amb força per la cintura, l’Àngela es va deixar eixugar les llàgrimes i després varen tornar cap a casa agafats de la mà. Tornant a caminar en direcció a casa seu, en Fritz li va comprar unes quantes roses vermelles i unes dàlies a la floristeria perquè el perdonés. Sentint-se afalagada, l’Àngela li va comentar mentre passaven per davant de casa d’en Fritz:

Això d’Àustria que ha dit en Georg, jo no ho he gosat dir obertament, però penso que seria una bona obra si es fes sense disparar un tret. És el somni nacional.

Posant-se a reflexionar després de saludar a en Hermann, que encara li costava saludar a la gent, en Fritz li va contestar:

Sí, és cert que ens podria anar bé, però no crec que s’aconsegueixi Àustria sense disparar cap tret, si ho aconseguim pacíficament creure fermament amb en Hitler i en els seus ideals, però repeteixo, crec que és impossible. No crec que el govern austríac tingui ganes de sotmetre’s a nosaltres.  

Per disculpar-se, en Fritz va convidar a l’Àngela en el prestigiós restaurant Huth per sopar. El noi, que volia evitar tant com fos parlar del passat i del futur, només es va centrar en parlar amb la seva estimada sobre la feina i sobre les coses que comprarien en el futur pel pis.

El dimarts 28 de setembre, en Fritz i l’Àngela varen anar a l’aeròdrom de Tempelhof per contemplar a en Benito Mussolini, que portava uns dies per Alemanya, i tal hi com havia dit en Georg estava impressionat i atemorit davant del poder militar alemany. Però el dia no els acompanyava, plovia aferrissadament des de feia hores, i l’Àngela només estava preocupada de que l’aigua que queia no li espatlles el pentinat i el vestit rosa. En Fritz la tapava com podia amb la seva americana marro, quedant ell xop com un ànec. En assentar-se a la tribuna coberta varen observar com la pluja havia espatllat parcialment l’acte, tot i que el pilot personal d’en Hitler, en Hans Bauer, gravava l’acte per primer cop amb una càmera que retransmetria les imatges en color. Després del discurs d’en Hitler, que va ser aclamat com sempre i l’Àngela va cridar d’eufòria oblidant que ara queia pèl de gat. En seguit li va tocar el torn del Duce. Mussolini va intentar fer el discurs amb alemany, però per culpa de la pluja no es va entendre el seu mal alemany, que era una barreja entre italià i alemany. El dictador italià va dir que tant Alemanya com Itàlia no estaven governades per dictadors (aquesta frase va provocar-li un somriure sorneguer a en Fritz), sinó per unes forces i unes organitzacions que servien al poble. El públic, que feia esforços per entendre’l, estava dividit, però no pel què deia sinó per com ho deia. Alguns valoraven l’esforç del dictador italià per parlar amb alemany, però per uns altres era una vergonya el seu mal alemany. Un home de mitjana edat que estava a prop de la parella va arribar a dir que en el futur l’obligarien a parlar alemany. L’Àngela no va dir massa res sobre el dictador italià perquè patia només per com tornar a casa sense mullar-se i no deixava de mirar al cel mentre parlava el Duce. Al final del discurs, Mussolini va anunciar que algun dia ell i Hitler haurien de lluitar junts. Quan va sentir aquesta frase, en Fritz ja no va riure com abans, creia que els dos dictadors estaven estirant massa la corda i veia amb neguit com el poble alemany acceptava la presència militar en les seves vides i el què és pitjor, la seva ideologia.

Després de l’acte varen sortir ràpidament per no quedar xops i varen agafar un taxi que per sort seva esperava a fora el prat de l’aeròdrom. El taxista els va dur a prop del Kurfürstendenam per sopar al Schidkröte, on varen menjar Rebhuhn (perdius) amb choucroute vermella regades amb un vi sec del Rin. Després de sopar varen agafar un altre taxi que aquest varen encarregar a recepció del restaurant i varen anar al Camp de Maig, on els nazis varen fer un míting dissenyat per en Goebbels anomenat: Europa desperta!, i on en Mussolini va pronunciar un últim discurs a Alemanya. Cada cop més, en Fritz estava convençut de que estaven preparant el poble per una possible guerra i quan li explicava a l’Àngela els seus pensaments, ella es limitava a dir-li que no s’amoïnés, que ells portaven la pau i no la guerra. En no opinar igual, va continuar sentint les paraules d’en Mussolini veient en ell un altre tirà que posava en perill l’estabilitat d’Europa.

Els següents dies, en Fritz continuava amb la idea de que Alemanya s’estava preparant per una guerra al costat d’Itàlia, creia que el poder militar alemany havia augmentat perillosament, i no veia que les tropes alemanyes es preparessin per defensar el territori. Moltes vegades en parlaven abans d’anar a dormir del tema, però l’Àngela l’intentava animar dient-li que els seus pressentiments no es farien realitat. Quan el dimecres 13 d’octubre de 1937 va sentir que el govern alemany donava garanties als països neutrals, Holanda i Bèlgica, de que respectaria les seves condicions de països neutrals li va explicar la notícia mentre sopaven perquè veiés que no s’estava pensant en una futura guerra. El noi no ho veia d’aquesta manera, estava convençut de que entrarien en una guerra per Àustria.

Sense que en Fritz i l’Àngela ho poguessin saber, els pressentiments del noi es feien realitat el divendres 5 de novembre quan l’Adolf Hitler es va reunir a la Cancelleria amb la cúpula militar en la famosa Conferència Hossbach, on va deixar clar els seus objectiu bèl·lics; primer dominar Àustria i Txecoslovàquia, segon paralitzar França i per acabar una guerra en el Mediterrani. El dictador alemany també preveia atacar la Gran Bretanya i França entre 1943 i 1945, i va demanar que les seves paraules fossin enregistrades com el seu testament polític per si moria abans de que poguessin dur a terme els seus plans. Era hipocondríac i creia que no viuria gaire més pels seus dolors estomacals. Aïllat de la realitat que els envoltaven, el dilluns següent, a la Universitat, mentre esperaven a que el professor entrés a l’aula, en Fritz va sentir una conversa aïllada entre els seus companys de classe. Eren els més fanàtics del nacionalsocialisme de l’aula i el noi normalment els evitava, tot i que ells sempre li demanaven que vingués amb ells a prendre un cafè al bar de la Universitat. Només el volien perquè era el fill del qui feia les banderes nazis. Enmig de la conversa, el noi va sentir que un d’ells deia que el govern estava planificant un atac a Txecoslovàquia. Ràpidament a en Fritz li va canviar la cara, li va quedar blanca, i va escoltar amb més atenció la conversa. Els nois tenien clar que s’havia d’atacar, s’havia de germanitzar tota aquella regió, deia un convençut mentre els altres li donaven la raó. Veient com reaccionaven els seus companys, es va preocupar encara més. Era evident que tothom acceptaria els nous projectes, va pensar el noi. Des de feia mesos havia vist com molts companys de la Universitat entraven a classe amb el braçalet de la creu gamada i veia com els professors acceptaven encantats que els seus alumnes manifestessin el seu amor al nazisme. A ell, per ser qui era, li pujaven la nota expressament.

El dimarts 23 de novembre, mentre estava prenent un cafè en el bar de la Universitat amb els seus companys i companyes de classe, va sentir per la ràdio el discurs d’en Hitler en la inauguració de l’Escola de Comandaments de Sonthofen. El dictador va afirmar que la Gran Bretanya era el seu enemic principal. En sentir aquella amenaça en Fritz es va quedar paralitzat amb la tassa de cafè als llavis. Creia fermament que el dictador estava boig i que els volia portar a l’abisme, però els seus companys varen aplaudir aquell discurs i alguns varen alçar els seus braços. Morin els britànics, va ser el crit de guerra que varen fer abans de tornar a l’aula. Pels passadissos, tot i està prohibit, es va cantar el Horst Wessel. Quan una professora li va dir a una altra que estava prohibit, aquesta li va contestar mentre es mirava als nois cada cop més eufòrics:

Faci-ho vostè! Si ho faig i diuen que estic contra l’himne m’expulsaran.

En arribar a casa després de les classes, el noi va fer treure la fotografia d’en Hitler que tenia penjada l’Àngela, però quan va sortir un moment de casa per anar a comprar a la botiga de la Matilda, l’Àngela, que havia tornat de la llibreria, la va tornar a penjar.

La confiança d’en Fritz cap a en Hitler va disminuir encara més quan el ministre d’Economia, l’Hjalmar Schacht, va dimitir del seu càrrec per les fortes discrepàncies que tenia amb en Hitler. Schacht era vist per la majoria del poble com l’home que els havia tret de la crisi econòmica amb un programa econòmic molt semblant al New Deal d’en Franklin Delano Roosevelt. En Barnard, que no li agradava el conservadorisme d’en Schacht, tot i que simpatitzava amb algunes de les seves mesures econòmiques, pensava que era el millor polític del règim juntament amb el ministre d’Afers Exteriors, el també conservador Constantin von Neurath. Llegint els motius de la seva dimissió, on es deia que era per motius personals, també va sospitar que el govern en preparava alguna de grossa. De fet, tothom sabia o s’imaginava que alguna cosa passaria en breu. A la Leipzigerstrasse tothom remorejava sobre els pròxims objectius bèl·lics un cop acabés la Guerra Civil espanyola. En Martin estava convençut de que s’atacaria Txecoslovàquia, l’Àngela creia que s’atacaria Àustria per complir el somni nacional, la Matilda creia que s’atacaria Polònia perquè allí hi vivien molts jueus, uns 3.200.000 concretament, un 28% de la població, la Klara i la Carlene creien que atacarien Danzig per tornar-la al Reich, en Seigmund demanava atacar França perquè era l’enemic històric d’Alemanya i perquè volia recuperar Alsàcia i Lorena, i en Fritz, igual que el seu pare, creia que hi hauria una altra guerra mundial quan s’ocupés qualsevol d’aquests països.

D’aquesta manera, pensant en una futura en guerra, va sortir el 1938, un any crucial per en Fritz perquè acabava per fi la carrera, que cada cop la veia més fàcil del que s’havia pensat en el moment de començar-la. L’Àngela tenia unes ganes boges de que l’acabés perquè cada cop suportava menys a les companyes de classe d’en Fritz, ja que sabia que algunes se l’insinuaven, la seva popularitat era alta per ser el fill de qui era. A més, si es posava a treballar podrien deixar de dependre econòmicament dels pares del noi. A la tarda del dimecres 12 de gener de 1938, l’Àngela mirava badocament els diaris de la llibreria i com que no hi havia ningú va fullejar-los per alt. La noia es va fixar amb les fotografies de la nova esposa del ministre de Defensa, la Margarethe Gruhn, 35 anys més jove que el ministre Von Blomberg. Mentre anava fullejant les pàgines i s’anava fixant amb tots els detalls del vestit de la núvia imaginant que era el seu, la Klara va entrar a comprar el diari. Com que era de confiança, l’Àngela va continuar centrada amb el diari i amb les fotografies. Quan la Klara es va dirigir al taulell es va fixar amb les fotografies que mirava l’Àngela i li va dir mentre obria el moneder per pagar el Völkischer Beobachter:

Aquesta nova dona del ministre és una prostituta i estic segura que ha cobrat per casar-se amb el ministre. Quin bandarra que és el nostre ministre. Pensar que aquest home ens ha de protegir de l’exterior.

Fent cara de sorpresa i deixant el diari a banda, l’Àngela li va preguntar per què deia aquestes coses, i la Klara li va respondre mentre es posava la mà a la boca perquè ningú més la sentís:

Tothom sap que ha fet de model per fotografies eròtiques i que era una dona de mala fama, ja saps, d’aquestes que fumen pels carrers ensenyant cuixa. Ja m’entens.

En aquells moments va entrar en Martin de fer el cafè al bar Victorius, i en sentir la Klara s’hi va abraonar i li va demanar que li expliqués tots els detalls sobre la vida privada de la muller del ministre. Contenta de que li demanés que parlés, es va treure la mà de la boca i els va explicar tots els rumors que sabia sobre la Margarethe, dient que era una dona de cadira que es venia als jueus. De seguida que va marxar, en Martin va anar explicant durant tot aquell dia en els seus clients els rumors que l’hi havia dit la Klara i quan va plegar de treballar els va anar a explicar en el bar Victorius, on tothom va quedar molt parat. L’Àngela els va explicar a casa seu quan hi va anar un moment a portar-los unes galetes que havia fet, com també els va comentar a casa dels Klein quan hi varen anar a sopar aquella nit. La família Klein no s’acabava de creure les paraules de l’Àngela, creien que eren els típics rumors falsos que deia sempre la Klara. Però la discussió la va acabar l’Elise quan va dir mentre es mirava l’Àngela:

Una altra prostituta, ja no en ve d’una.

Aquella frase no li va agradar gens a en Fritz, que va clavar un cop de puny a la taula d’indignació, que va provocar que la seva àvia marxés a dalt a la seva habitació. En Barnard li va demanar disculpes a l’Àngela i va justificar la reacció de l’Elise dient-li que la seva mare estava perdent el cap. Pensant que era millor no continuar parlant de dones de mala fama, la Luane li va preguntar a l’Àngela on havia comprat aquell vestit que duia i d’aquesta manera es va desviar l’atenció i es va rebaixar la tensió.

Però la tensió a fora al carrer no es va rebaixar gens ni mica i els següents dies els rumors sobre l’esposa del ministre es varen escampar per tot Berlín i tothom en parlava tan obertament que fins i tot les dones de vida lleugera de Berlín deien que era una de les seves. L’afer va agafar tan cos que la policia va tenir que investigar el cas. A la llibreria de l’Àngela tothom hi entrava quan la Klara hi era dins per preguntar-li si sabia alguna cosa més. Ella els explicava contenta que l’esposa del ministre s’havia anat al llit amb els jueus, cosa que va indignar a la majoria, com el barber Otto, que va dir que havien d’acabar amb aquesta escòria d’una vegada per totes. Veient que tothom estava indignat, en Martin va cridar que s’havia d’abolir aquell matrimoni. La Klara també els va parlar de que la Margarethe tenia a la població de Neukollen un saló de massatges de mala fama i que la policia l’havia detingut molts cops per exercir la prostitució. L’Àngela es va deixar endur per la indignació, no entenia com un ministre s’havia casat amb una dona de món, però recordava les paraules del seu xicot de que molts jerarques nazis portaven una vida alegre, massa alegre. Quan en va parlar a la nit amb en Fritz de tot el que l’hi havien dit a la llibreria, el noi es va posar a riure creient que n’estaven fent un gra massa. Indignada en veure’l tan tranquil, quin insensible, va pensar ella, i li va dir mentre li apartava el llibre que estava llegint estirat al sofà:

Que ho trobés bé això? T’agrada que el nostre ministre estigui casat amb una remera?

Amb un somriure a la boca i tornant agafar el llibre, en Fritz li va contestar:

Jo no sóc un moralista, que cadascú faci el què vulgui amb la seva vida, i si l’hi agraden les dones públiques endavant per ell, mira… s’ho deurà passar bé.

En sentir aquella última frase que no havia d’haver dit pel seu ventre, l’Àngela es va posar vermella de ràbia i li va dir amb un to de veu cada cop més alt:

Que t’agraden a tu aquest tipus de dones?

Encongit pel to de veu i per la cara, era de mil dimonis, en Fritz li va contestar mentre se la mirava de cap a peus:

A mi? No, no, jo ja sóc feliç, no necessito pagar.

Amb mala cara, l’Àngela es va limitar a dir-li:

Homes, perdeu el cap només en veure una mica de cuixa.

Veient que no anava per bon camí per la seva seguretat, el noi ja no va dir-li res més, tot i que pensava que amb el primer que es va fixar d’ella era precisament en les seves cuixes. Veient que l’Àngela se’l quedava mirant esperant que digués alguna cosa més, el noi va tornar a centrar-se en el llibre de la Universitat per fer veure que es posava a llegir. Com que no li deia res, l’Àngela va anar a la cuina a canviar-li el sopar. Enlloc de menjar currywurst (salsitxes) amb patates fregides menjaria llenties bullides, cosa que li va portar un fort disgust a en Fritz i en aquell moment va entendre que era millor a vegades quedar-se amb la boca tancada.

Mentre l’escàndol del ministre de Defensa, que s’oposava als plans bèl·lics d’en Hitler, acabava al despatx del dictador, esclatava un altre escàndol; el general en cap dels exèrcits de Terra, en Werner von Fritsch, que curiosament també s’oposava als plans d’en Hitler, era acusat d’homosexual i de rebre xantatges per amagar la seva inclinació sexual. Aquell escàndol no va afectar tan a la moral popular, però el poble volia que tant el ministre com el general en cap dimitissin, cosa que varen fer a finals de gener, tot i que la seva renúncia no es va fer pública fins al 4 de febrer de 1938. A en Fritz tots aquells escàndols no li feien ni fred ni calor, fins i tot pensava que tot era una estratègia per apartar-los per col·locar-hi a gent més afina al règim. El què realment el va trasbalsar va ser la mort el divendres 28 de gener de 1938, el mateix dia de l’aniversari de la mort de la Galiana, del campió automobilístic Bernd Rosemeyer quan intentava trencar el rècord de velocitat amb un Mercedes. En traspassar els 450 quilòmetres per hora es va sortir de la pista i es va matar. La seva mort va ser aprofitada per la propaganda alemanya. En canvi, a l’Àngela aquella mort d’aquell pilot no la va afectar gens, trobava una ximpleria el què volia fer.

Mentre en Rosemeyer es sortia de la pista, en Fritz va anar a la tomba de la Galiana. L’Àngela li va tornar a comprar unes flors blanques amb una de vermella a la floristeria de la Carlene, que com cada any ja li tenia a punt el ram des de primera hora, i en Fritz hi va tornar a escriure una altra nota amb les mateixes paraules. Trist en recordar aquells moments, es va quedar més d’una hora davant de la tomba per parlar en veu alta amb la Galiana sobre els seus pensaments i els últims fets que havia viscut el país esperant que ella li donés la seva opinió. Pensant que s’havia tornat boig, en veure i sentir gent va tornar cap a casa, on l’Àngela li va fer un bon dinar sense preguntar-li com estava perquè no volia ni sentir a parlar més de la Galiana. Veient que no li preguntava i que el tractava normal, com un dia qualsevol, el noi va actuar amb normalitat pensant que era millor no fer-la empipar.

El divendres 4 de febrer es varen fer públiques a més de les dimissions d’en Von Blomberg i d’en Von Fritsch, les del ministre d’Afers Exteriors, Constantin von Neurath, que va ser substituït per en Joachim von Ribbentrop, la de l’ambaixador a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, i la de l’ambaixador a Japó, Herbert von Dirksen, entre altres. L’endemà dissabte la sensacional notícia va ocupar totes les pàgines dels diaris explicant que es feien tots aquells canvis per aconseguir la concentració més sòlida de totes les forces polítiques, militars i econòmiques en mans d’en Hitler. A la llibreria d’en Martin tots els veïns varen córrer de bon matí a comprar-hi el diari per llegir aquells canvis i per saber què en pensaven els demés. La majoria, com la Klara, remorejava sobre una possible mala relació entre en Hitler i la cúpula militar. La Carlene tenia clar que en Hitler havia fet tots aquells canvis per eliminar la incompetència i la corrupció que hi havia entre els seus subordinats i pensava que amb en Hitler liderant l’Exèrcit s’acabarien tots aquells mals. Ell havia dut l’Exèrcit a on estava, i per tant era just que en Hitler el dirigís, deia convençuda la floristeria. En Fritz pensava que els nazis feien tots aquells canvis per dur a terme algun projecte bèl·lic de gran escala. Després d’aquests retocs varen tornar a sortir rumors d’una possible ofensiva a Àustria i en Hitler es va reunir amb el canceller austríac, Kurt von Schuschnigg, per parlar de la unió dels dos països. En Fritz estava convençut de que es volia fer per la força i creia que aviat hi hauria guerra per Àustria. Els soldats pensaven el mateix que en Fritz.

Per eliminar aquells rumors que s’escampaven entre la població, el diumenge 20 de febrer en Hitler va parlar en el Reichstag per explicar dimissions que s’havien produït, deixant clar que ell no tenia una mala relació amb l’Exèrcit, i va parlar d’Àustria, lloant la figura del seu canceller, i va anunciar que volia arribar acords amb el govern austríac. En sentir el discurs per la ràdio de casa, l’Àngela li va dir a en Fritz, que estava escoltant les paraules d’en Hitler amb molta atenció des del sofà:

Ho veus! No volem conquerir Àustria, ho ha deixat molt clar! No has de patir tant! L’Exèrcit no haurà d’intervenir.

Fent-li que no amb el cap, li va contestar:

Que no l’has escoltat bé? Ha dit que no estava disposat a deixar que visquessin oprimits deu milions d’alemanys residents a l’altre costat de la frontera. Per ell això serà una justificació per conquerir Àustria. Veuràs com hi haurà guerra per Àustria. Déu meu! Estem perduts. Ja ho veuràs, això acabarà malament.

Reflexionant-hi, l’Àngela li va contestar mentre s’asseia en el sofà, al costat del noi:

No hi haurà guerra per Àustria, són els nostres germans, són de la mateixa sang, no farem cap disbarat. Pots està tranquil, un cop més t’equivoqués.

Mentre en Fritz continuava pensant que hi hauria guerra per Àustria, la majoria del poble alemany pensava com l’Àngela i va oblidar els rumors dels últims dies i varen tornar a confiar cegament amb en Hitler. L’endemà dilluns, quan va anar a la llibreria per comprar el diari en Fritz va estar més convençut de que hi hauria guerra en llegir un article del Völkischer Beobachter que deia que 1.200.000 nois de les Joventuts Hitlerianes rebien instruccions pre-militar. En acabat de llegir-lo li va ensenyar a l’Àngela, que estava atenent a la Carlene que volia un llibre sobre en Hitler per saber quina flor li agradava per enviar-li (no li agradaven les flors), i ella li va respondre:

L’Udo ja m’ha explicat que fan aquesta classe d’exercicis, però en cap cas vol dir res això, exagerés. Només són exercicis físics com jo també els havia fet a la meva època. Em sembla que t’alteres per no res. Veus massa cafè.

Deixant el diari al seu lloc, li va exclamar:   

Que no veus que ens estan preparant per una guerra? A més, l’Udo l’altre dia tenia un blau a l’ull, això no és un entrenament normal.

En veure que en Martin i la Carlene l’estaven escoltant, va preferir no dir res més per por a que no el delatessin com un traïdor i va sortir de la llibreria per anar un moment a casa dels seus pares. Just quan entrava a casa, en Barnard havia acabat de plegar de la feina, que continuava tenint-ne molta, i en Fritz li va explicar la seva visió sobre Àustria. Però el seu pare ara no opinava igual que el seu fill i li va dir mentre deixava la jaqueta en el penjador del rebedor:

Jo no veig malament una unió entre els dos pobles, crec que seria positiu per convertir-nos en un Estat poderós que talli el bacallà a Europa i ensenyi en els altres pobles com som els alemanys de forts. De fet, sempre havíem estat units en tot i crec que el divorci no ens ha anat bé. Ells són un poble més agrari i més conservador que Alemanya i crec que els hi anirà bé la unió a ells. Tots hi guanyem units. 

Aspectant per aquella resposta, no l’esperava, no sabia que el seu pare era un pangermanista, va anar a parlar amb la seva mare i la seva germana, que feia cara de pomes agres. En preguntar-li per què estava enfadada, la Katrina li va dir que en les Joventuts li ensenyaven cada dia a ser una bona esposa per un futur i que feia pràctiques de cuina a casa. Havia après a fregir i a netejar una cuina. Passant per davant de l’Elise no li va dir res, continuava enfadat amb ella pel seu comportament cap a la seva xicota, i després de preguntar per en Marwin, que continuava vivint feliçment al costat de l’Elisabeth mentre agafava el control de l’empresa, va anar a la cuina a agafar un vas d’aigua. En tornar al menjador, en Barnard va explicar a la família que havia vist aquella tarda com uns soldats que estaven de guàrdia havien destrossat la caixa on l’Anne tirava les cartes i que l’havien colpejat amb la culata de les karabiners. El noi no en va fer massa cas, ja eren habituals aquells actes, i després de beure’s l’aigua va tornar cap a la llibreria per esperar que l’Àngela plegués de treballar.

Els següents dies a Àustria i varen haver aldarulls entre nazis austríacs i partidaris de la independència d’Àustria. A en Fritz li recordaven els aldarulls que hi havia hagut Alemanya abans de que els nazis pugessin al poder i pensava que els nazis es tornarien a sortir amb la seva un altre cop. El dimecres 9 de març, el canceller austríac va convocar un referèndum pel diumenge 13 de març per demanar en el seu poble si volien mantenir la independència d’Àustria. Aquell dia, en Fritz i l’Àngela, convidats un altre cop per en Goebbels, que li encantaven els comentaris perspicaços d’en Fritz, varen anar a una festa del ball de temporada. L’Àngela es va comprar a la botiga de l’Albert i de la Helga un espectacular vestit de color blau cel adornat amb unes floretes blanques que s’havia fabricat a França. Tot i que li quedava bé, se’l va fer escurçar en els sastres  Oskar i Franziska. L’Oskar, que ja no estava per treballar, la salut li impedia, va fer un gran esforç per fer aquella petita feina, ja que des de feia uns dies, justament quan acabava de fer 77 anys, els seus fills ja no rebien més diners de l’Estat per la cuida dels seus pares i per la medicació. El seu fill gran s’havia queixat a un funcionari de l’assistència social perquè necessitaven aquells diners per sobreviure, però només varen rebre com a resposta que l’Estat ja no els donaria més diners perquè els considerava una càrrega per la comunitat nacional. En Fritz, aprofitant que era a casa als sastres i en parlar amb l’Oskar de les seves dificultats per pagar els medicaments que tan necessitaven, es va fer arreglar el seu vestit de frac.

Abans d’anar al ball varen passar per les seves respectives cases per ensenyar-los com anaven de vestits. La Luane no parava d’envejar a l’Àngela, que anava radiant com el braçalet de la Felda. En mirar-la amb atenció, en Barnard es va guanyar una altra esbroncada. En passar un moment pel menjador per anar al lavabo, l’Elise va remugar:

Sembla una princesa, però si li fan un petó sortirà un gripau, que és la seva autèntica forma.

Enfadat en sentir-la remugar, en Fritz li va fer un gest amb les celles perquè marxés. Després de marxar varen agafar el Ford-T d’en Barnard i varen anar a casa dels Richter, on l’Annalisa es va emocionar en veure’ls tan ben vestits. En Seigmund, amb una cervesa de la marca Löwenbräu a la mà, li va demanar a en Fritz que portés la seva filla a l’altar i el fes avi ben aviat. Després de fer una cervesa varen anar al ball. Només entrar a l’entrada de la recepció es varen trobar amb en Goebbels, que també anava amb un vestit de frac, i amb en Hermann Göering, que portava un vestit de gala dels seus amb totes les medalles penjades. Feia una bona estona que havien començat els balls i entre els convidats hi havia gent de l’alta esfera. Empresaris, jerarques nazis, funcionaris i militars d’alt rang. Mentre es miraven als balls en una cantonada, l’Àngela, amb una copa a la mà que l’hi havia ofert un cambrer, estava enlluernada mirant els lluents vestits dels balladors, que no paraven de ballar a la pista central. Però en Fritz, que no estava per ball, es va apropar dissimuladament cap al ministre de Propaganda per tal de saber més coses sobre Àustria. Després de que el ministre acabés de parlar amb uns empresaris del món cinematogràfic, el noi s’hi va dirigir de dret per saludar-lo. No el podia deixar escapar. Després de que el ministre els saludés i besés la mà de l’Àngela, el noi li va preguntar directament mentre un cambrer els oferia xampany:

Què farem amb Àustria?

Somrient veient el Fritz que li agradava, el ministre va deixar de fixar-se en els pectorals de l’Àngela i li va clavar la mirada pensant en què li tenia que respondre. Però en aquell moment en Göering se’ls va apropar per darrere amb un parell de canapès a la mà i va contestar en el lloc del ministre:

Fer-la nostra, és la nostra obligació, ha de tornar a la seva mare pàtria.

Fent veure que mirava el ball, en Fritz li va preguntar mentre agafava una altra copa que el cambrer els hi oferia amb la seva plata:

Doncs hi haurà guerra?

En sentir un altre cop de la boca del noi la paraula guerra, en Goebbels li va contestar mentre li picava amistosament l’esquena:

Guerra? Un altre cop preguntes per la guerra? Que vols que n’hi hagi? Tranquil que no hi haurà. Gaudeix de la vida tu que pots.

Veient-se assenyalat després de que la gent del voltant se’l quedés mirant, en Fritz anava fent que no amb els braços volent dir que no volia cap guerra. Veient que el seu noi estava cridant l’atenció amb les seves preguntes, l’Àngela va intervenir-hi i va dir en to de broma mentre agafava una copa del pobre cambrer que tenia ordres de seguir a en Göering:

Si hi ha guerra ja els el podeu emportar, així callarà.

Quedant en Fritz vermell com un tomàquet mentre la gent del voltant reia dissimuladament, en Goebbels es va posar a riure descaradament. En Göering també va riure, però ell per sota el nas, mentre agafava una copa del fidel cambrer. Però, de cop, se’ls va acostar un dels agents de les SS vestit amb el seu tradicional uniforme negre, i els va dir alguna cosa a cau d’orella en els ministres. Canviant-los-hi les cares, inclús en Goebbels es va fregar la cara de la preocupació que tenia, es varen dirigir cap a en Fritz i li varen dir que havien de marxar. El noi no va entendre res i li va encaixar la mà per acomiadar-se’n. Quan es giraven per marxar, en Goebbels va donar la volta i li va dir a en Fritz amb cara de preocupat:

Potser tenies raó, potser hi haurà guerra.

Quedant desconcertats i amb la copa  a la mà, la parella va pensar que no havien entès les paraules del ministre i es varen quedar a veure el ball i gaudint de l’ambient. Els balls varen durar una hora més, però ja no varen gaudir de tenir el cambrer a la seva disposició. Amb la marxa d’en Göering, el cambrer va poder anar a la barra. Ràpidament després de sortir del ball, en Goebbels i en Göering varen anar a la Cancelleria a veure en Hitler, que els havia cridat per parlar d’Àustria després de l’anunci del canceller austríac de convocar un referèndum. Els tres homes més importants d’Alemanya varen decidir que el 13 de març, el diumenge del referèndum, envairien Àustria per la via miliar, tal i com havia pronosticat en Fritz.

L’endemà era un dijous de molt moviment a la Leipzigerstrasse perquè en la mansió prussiana que hi havia en el carrer se celebrava el judici contra l’antic Alt Comandant de l’Exèrcit, en Werner von Fritsch, acusat injustament de pagar per amagar la seva homosexualitat. Entre els assistents en el judici hi havia alts caps militars com en Göering i en Raeder. A la tarda, en Lou, després de plegar de treballar, va anar a casa de la parella per dir-los que havia rebut una carta d’en Georg en què li deia que anirien en breu a Àustria. L’Àngela, que durant tot el dia havia estat pendent de la gent que entrava i sortia de l’edifici de la mansió prussiana i que havia quedat atordida en veure que encara en Von Fritsch vestia amb el seu uniforme militar de gala, se li va quedar la cara blanca en sentir com en Lou li deia que finalment intervindrien a Àustria tal i com havia dit en Fritz. Ara l’endevinava, es deia amargada. En Fritz es posar de seguida nerviós, tot i que no creia que Àustria fos un perill, però temia la reacció de l’antic taller d’Europa i de França. Ara que es treia el títol universitari hi hauria guerra, pensava, i potser l’enviarien al front, rumiava preocupat. Mentre discutien la situació d’Àustria, en Lou creia que era un error, varen encendre la ràdio per veure si anunciaven alguna cosa, però la ràdio continuava amb les habituals programacions de música clàssica. En no tenir més notícies varen convidar a en Lou a sopar amb ells perquè havien fet masses patates fregides. A en Fritz li agradava molt estar amb en Lou pel seu caràcter senzill i perquè pensava molt igual que ell en el tema polític. També odiava el món de les armes, tot i que es guanyava la vida fent armes a la fàbrica Alkett.

El dissabte 12 de març, el 8º Exèrcit de la Wehrmacht, on hi anava en Georg armat fins les dents, va entrar a Àustria sense trobar resistència. Per allà on passaven només trobaven per sorpresa dels soldats alemanys mostres d’alegria per part del poble austríac, que es volia unir a l’Alemanya i estava disposat a tot per fer realitat els desitjos dels nous amos. A Viena, les SS varen agafar el control de la ciutat sense disparar cap tret i varen preparar l’entrada triomfal de les tropes de la Wehrmacht. Alguns vienesos varen increpar als jueus, veïns fins feia uns minuts, i els hi varen robar tot el què tenien per acontentar al nou amo. Al mateix Hitler va viatjar aquell dia a la seva ciutat natal, a Braunau am Inn, a prop de Linz. Quan al migdia en Goebbels va anunciar que s’havia aconseguit ocupar Àustria sense disparar cap tret i que en breu se celebraria un verdader plebiscit sobre el futur i el destí d’Àustria, es va festejar com mai aquella victòria impensable feia uns anys. L’Àngela estava eufòrica en sentir la notícia per la ràdio i va encetar una ampolla de cava que reservava per una gran ocasió. Aquell dia farien un bon sopar. En Fritz, en canvi, estava atordit assegut en el sofà veient que la seva previsió d’una guerra havia sigut un cop més errònia. Era un exagerat, anava dient un cop més. No es podia creure que s’hagués aconseguit Àustria sense disparar cap tret i començava a pensar que potser sí que en Hitler era un geni i un gran estratega com deia la majoria de la gent. Quan anaven a casa dels seus pares després de que els convidessin, en sortir al carrer varen veure que la majoria de la gent del barri estava feliç. La notícia s’havia escampat com la pólvora. L’Otto aquell dia tallava els cabells gratis a tots els nois joves i la carnissera Matilda regalava una salsitxa a totes les mares que tinguessin un fill que estigués a l’Exèrcit. En entrar a casa, en Barnard també estava feliç, creia que s’havia fet el correcte, i mentre es fumava una cigarreta li deia en el seu fill només en veure’l que era un exagerat per anar dient que hi hauria guerra. Mentre sopaven escudella amb pilota feta per l’Elise va sonar el telèfon. Era un alt funcionari alemany que li va dir a en Barnard que necessitaven urgentment moltes més banderes perquè estiguessin a punt per ser enviades a Viena per l’entrada triomfal d’en Hitler. Sense pensar-s’ho ni dos segons després de que li diguessin que era molt urgent que la comanda estigués per l’endemà a la tarda, en Barnard va acceptar l’oferta i va trucar un per un als seus treballadors perquè anessin aquella mateixa nit a treballar sense descans. Tots varen acceptar menys els dos treballadors jueus, que es varen quedar al llit mentre pensaven que els seus companys jueus austríacs ara els hi tocaria el rebre que ells portaven. Deixant el plat a taula, en Barnard va trucar al seu fill perquè anés també a la fàbrica, no es podien encantar ni un moment si volien complir, li va recalcar. Amb el pare anant també a la fàbrica i amb l’Elise fent-li mala cara a l’Àngela un cop més, la parella va marxar amb el pare. En sortir al carrer es varen trobar amb en Kurt que llançava les escombraries. En preguntar-los a on anaven a aquelles hores de la nit, en Barnard li va explicar que anava a la fàbrica a fer banderes per la nova conquesta. Després de parlar d’Àustria, la Maria va baixar a baix al carrer per unir-se a la conversa i va convèncer al seu marit perquè anessin també a la fàbrica a fer banderes. Varen deixar les seves dues filles petites, la Hanna i la Martha, que sempre portaven les tradicionals trenes que els hi feia la seva mare i que cada matí els hi retocava, a casa dels Klein perquè es quedessin amb l’Elise i la Luane, i varen anar a la fàbrica a ajudar. L’eufòria era màxima al carrer. En passar pel bar Victorius varen veure i sentir a molta gent alegre cantant amb la cervesa  a la mà. Els càntics anaven acompanyats pels Heil Hitler. Les banderes dels Klein es veurien en les cases i els temples de Viena el dilluns 14 de març quan en Hitler hi va passar amb els seus soldats per fer un discurs a la Heldenplatz. En el balcó de l’habitació de l’hotel on s’allotjava en Hitler estava adornat amb una bandera nazi fabricada pels Klein.

Quan en Hitler va tornar de Viena va ser rebut per una multitud eufòrica. La família Klein i la família Richter varen quedar per rebre el dictador. En Seigmund novament plorava d’emoció i d’eufòria enmig de tanta gent embogida, però aquest cop no estava sol, a en Barnard també li queien les llàgrimes. Era feliç pensant que unien els pobles de parla alemanya. Era el que tocava, es deia a si mateix. Quan en Hitler va anunciar que havia creat la Gran Alemanya amb la unió d’Àustria en el Reich, tots es varen posar a cridar. Els pares alçaven als seus fills perquè veiessin a l’heroi d’Alemanya, els joves cridaven amb força mentre els adults aplaudien efusivament cada gest del líder alemany. Però, enmig del festeig, en Fritz va pensar amb la Galiana quan va veure un noi amb unes aquarel·les a la mà. Li va venir a la ment com ella li havia dit que volia anar a estudiar a Viena i, mirant al cel blau d’aquell dia, va pensar que no li hagués agradat conquerir la capital austríaca que tan admirava pel seu art i que mai va poder visitar. En tornar cap al pis, l’Àngela va veure que en Fritz estava callat, no li deia massa res, i en preguntar-li què li passava, ell li va respondre:

Vols dir que potser no ens estem enduent per l’eufòria de manera irracional?

Mirant-se’l amb descrèdit, li va contestar ja una mica cansada del seu pessimisme:

No n’has tingut prou en equivocar-te un cop més? Vas dir que hi hauria guerra, i on és aquesta guerra? La vas errar, com sempre, reconèixer-ho, i et tornés a equivocar pensant així.             

Pensant que segurament anava equivocat, els pensaments d’abans no eren els d’ara, va arribar a la conclusió, es va quedar palplantat a davant de casa dels seus pares recordant com en Dannel s’havia llançat per la finestra per no aguantar més els maltractaments que instigaven als nazis. Mirant a l’est del carrer va veure com els veïns no entraven a la botiga de la Matilda, que l’havien obligat com els demés jueus a que afegissin al seu nom un nom semita, i com insultaven a en Wilhelm i a l’Anne cada cop que sortien a la llum. Veient que el seu xicot es tornava a capficar, l’Àngela el va fer avançar cap al pis per preparar un bon àpat per continuar celebrant l’Anschluss. Estava tan contenta que va deixar unes flors que l’hi havia regalat la Carlene, que era la més eufòrica del barri, a sota el retrat que tenia d’en Hitler a l’habitació.

Els següents dies, mentre els soldats alemanys enviats a Àustria tornava a les seves llars, en Georg va tornar a Berlín i al cap d’un parell de dies es va trobar amb els seus amics en el bar de l’Hotel Esplanade, on en Julius va convidar a en Georg a una Berliner Weisse en veure’l vestit amb l’uniforme verd. Després de fer les paus amb en Fritz, va reconèixer que s’havia equivocat nombrant a la Galiana aquell dia, els va explicar amb tots els detalls com havia anat l’operació. L’Àngela estava emocionadíssima amb tot el què sentia, creia que s’havia aconseguit una gran gesta, i en Fritz aquest cop no renegava de res. Però en Georg també els va explicar que havia vist a Viena com treien els jueus a fora de les seves cases i els obligaven a netejar els carrers amb els seus raspalls de dents per humiliar-los. Explicant tota classe de vexacions que havia vist i com els vienesos també hi participaven en aquests humiliacions, en Fritz li va preguntar el motiu d’aquell insult. No deixant de beure ràpid, en Georg li va contestar amb veu baixa perquè ningú més els sentís:

Àustria no s’ha unit al Reich, s’ha sotmès al Reich, i ha d’assumir-ne totes les conseqüències. No hi haurà pietat allà pels no ciutadans, no serà com aquí que podran viure tranquil·lament com la Matilda o l’Anne, allà el Reich mostrarà una altra cara.

En Fritz no se’n va poder estar i li va preguntar què en pensava de tots aquells atacs. Li feia por que no es tornés antisemita com molta gent.

En Georg li va ser rotund:

La veritat? Malament. La ment de molts dels meus companys estar trastocada, alguns creuen que podem conquerir el món. Ara es parla de Txecoslovàquia com si fos tan fàcil, i cada dia veig com més soldats estant disposats a complir ordres més brutals. Alguns dels meus companys s’han divertit torturant a un jueu amb un ferro roent i ningú va dir res per defensar a aquell home. No hi ha un esperit humanitari, hi ha un esperit cruel, però són les ordres i s’han de complir. Això també s’ha d’entendre.

No volent-s’ho creure, l’Àngela li va augurar de que no hi hauria més invasions, que ja s’havia conquerit tot el què era digne de reclamar, li va dir, però en Georg la va contestar dient-li:

No crec que tinguem aquest Exèrcit tan poderós per quedar-se només aquí, ja et dic que es parla de Txecoslovàquia, inclús de Polònia, i ves a saber de quants llocs més. El govern té una política expansionista molt clara i cada dia veig com ens mengen la ment perquè entenguem normes cada cop més inhumanes.

Estranyats per aquella paraula, inhumana, tots li varen preguntar a què es referia, i en Georg els va contestar aquest cop pràcticament xiuxiuejant:

Tenim ordres de disparar als jueus si fa falta, ens han dit que no tinguem pietat amb ells, que no són humans. Els polítics austríacs que no han estat d’acord amb la unió els han tancat a la presó i els han torturat de la pitjor manera que us podeu imaginar, i tots els grups polítics socialistes són perseguits fins a la mort. No hi ha pietat. 

Horroritzats escoltant aquell relat que l’Àngela no es creia, en Georg es va mirar a en Fritz i li va dir:

Em sembla que tu erets l’únic que anaves encertat advertint-nos dels perills, qui sap on arribarà aquesta crueltat. Esperem que Déu ens perdoni algun dia per complir aquestes ordres.

Mirant-se’l preocupat, en Fritz li va contestar insistint amb la seva teoria:

El problema no és la crueltat per si sola, és la ideologia que porta aquesta crueltat. 

Però llavors en Georg li va dir:

Sí, però on és aquella Viena roja que abans es deia? Jo no vaig veure cap tipus d’oposició dels obrers.

En Fritz no li va saber contestar, ja feia massa temps que no seguia els moviments comunistes per saber què passava a Viena. Després de beure’s un últim glop varen marxar del bar per tornar a casa. En Fritz estava novament callat, no sabia què tenia que pensar, i l’Àngela, sense dir-li res, va anar directament a la botiga de la Matilda i li va comprar tota classe de productes que no li feien falta. Se sentia malament per tot el què feia el seu govern en els jueus. La Matilda, que no celebrava la unió amb Àustria, els va explicar quan va marxar l’últim client que havia sentit dir que alguns jueus austríacs s’havien suïcidat en veure els soldats alemanys. Després de sortir de la botiga, l’Àngela va veure a en Wilhelm repenjat a una farola i li va donar un bitllet i una barra de pa que havia comprat prèviament amb els pastissers del barri i es va quedar uns minuts escoltant com tocava amb el saxofon. A en Fritz li sorprenia aquell canvi, li agradava a més no poder aquella imatge d’una Àngela més solidària i entenia que si no fos per les circumstàncies i la religió podia haver sigut molt diferent.

L’últim diumenge de març, el dia 27, en Fritz i l’Àngela varen anar a dinar casa dels pares d’en Fritz. Mentre parlaven de com havia canviat Alemanya durant els últims anys i assaborien el rostit que havia preparat l’Elise, que continuava sense badar-li boca a l’Àngela, varen sentir el timbre. A la porta hi havia en Joseph Goebbels, que content per l’Anschluss els portava una ampolla de xampany francès i els volia anunciar que tenien que augmentar encara més la productivitat de banderes perquè amb la unificació en calien moltes més per convèncer al poble austríac perquè s’unís a la bandera del Reich. En Barnard de seguida el va fer passar al menjador i li va dir tot content que hauria de contractar a uns quants treballadors més, ja en tenia 70 a la seva plantilla dispersats en tres torns continus, i de seguida es varen posar a parlar d’Àustria. Assegut al sofà mentre li servien una copa del xampany que havia portat, el ministre estava orgullós de la conquesta i els explicava amb tot detall com n’havia sigut de senzilla i acceptada. Mirant-se el retrat de l’Otto von Bismarck, que en Barnard havia tornat a penjar amb molt d’orgull, en Goebbels va assenyalar al canceller de ferro i va dir mentre alçava la copa:

Estem complint els seus somnis, estem fent el Gran Reich en què somiaven els pares fundadors del nostra nacionalisme com el gran filòsof Fichte. Repartirem la nostra preuada cultura per tot EuropaSom la millor generació de la Història i serem recordats com a tal. El Tercer Reich és l’ideal germànic, una aurora eterna, a la que tots els grans homes, des de Dante fins a Ibsen i Nietzsche han lligat les seves existències.

Però les paraules eufòriques del ministre varen ser interrompudes per en Fritz, que li va dir deixant-lo glaçat com el cava que havia portat:

En Ficthe era un racionalista i no un idealista. A mi m’han parlat de que a Viena es maltracten a certs grups de persones. És cert?

Quedant-se tots un altre cop en blanc, la Luane li va clavar des de darrer un clatellot i l’Àngela li va picar la cama per sota la taula. Somrient mentre s’anava mirant com les bombolles del xampany anaven pujant, el ministre li va respondre:

M’encantés Fritz, sempre has sigut perspicaç, no et deixés mai dominar per la raó oficial i mira que ens hi fem dins del meu Ministeri perquè tots penseu igualHauré d’augmentar el pressupost del meu Ministeri per enviar-te més propaganda. 

Després de quatre somriures forçosos de la família Klein, en Goebbels va continuar:

Amb això vols dir que a Viena hi regne el terror enlloc de l’ordre? Vols dir això? Tu creus que allí hi ha la França jacobina?

En Fritz no volia respondre-li per por a possibles represàlies, però el ministre va continuar després de veure que el noi no li contestava:

Bé… farem una cosa perquè així et puguis convèncer amb els teus propis ulls, que seran els teus jutges. Vindreu tu i la teva bella dona a Viena amb nosaltres a principis d’abril per presenciar el plebiscit del 10 d’abril i allí veuràs tot el terror que portem. 

Sense esperar un segon, en Fritz li va explicar que li seria impossible anar-hi perquè tindria exàmens i l’Àngela tenia que anar a treballar a la llibreria. Deixant anar una sonora rialla, el ministre li va contestar mentre es mirava la seva copa de xampany:

Per això no has de patir, per alguna una cosa sóc el segon home més important de Berlín. Els exàmens els faràs més tard, ja parlaré amb els teus professors si fa falta, i tranquil que em creuran en a mi, i la teva xicota crec que es podrà escapar de la llibreria.

Després de beure’s el xampany entre tots varen fer un cafè que havia preparat la Katrina. En mirar el rellotge de damunt de la llar de foc, el ministre els va dir que tenia que deixar-los, tenia que tornar a peu cap a la Cancelleria i, en ser fora, l’Àngela va esclatar d’eufòria per poder anar a Viena.

A nosaltres no ens calen els viatges de la Força a través de l’Alegria.

Va exclamar eufòria. En Fritz, pel contrari, va sentir un fort sentiment de pena, ara aniria a la ciutat que volia anar la Galiana i, aprofitant que l’Àngela parlava amb la Luane i la Katrina de les botigues vieneses, va pujar sol a la seva habitació excusant-se de que havia d’anar a buscar un llibre. Volia contemplar el quadre de la seva difunta xicota. Caient-li les llàgrimes de dolor i de ràbia, es va estirar al damunt del llit, sempre a punt i net, i va mirar la fotografia que s’havien fet amb la Galiana un dia en el Belle-Alliance-Platz, un parc a on no hi va portar mai a l’Àngela perquè el considerava d’ell i la Galiana. Mirant la fotografia pensava que era injust que fos ell i no ella qui anés a Viena a contemplar els grans palaus que havia de pintar la Galiana. Després de baixar un altre cop al menjador en sentir com l’Àngela el cridava perquè començava el programa Wunschkonzert, ella ja es pensava què havia anat a fer a dalt després de que trigués tant, es va interessar pel viatge que faria.

Al cap d’uns dies li varen comunicar a en Fritz que els exàmens els tenia aprovats sense tenir que fer-los, cosa que ell no volia acceptar, però els professors li varen obligar a aprovar-los a més amb bona nota. Res a discutir, li va dir finalment el director. Per la seva part, l’Àngela va rebre una setmana de vacances després de que en Goebbels li entregués a en Martin una fotografia enquadernada amb les firmes d’en Hitler i d’ell mateix. Al cap d’un parell de dies va entrar un funcionari del govern a la llibreria i li va donar a l’Àngela dos bitllets de tren per anar a Viena i un paper de la reserva d’un luxós hotel del centre de la ciutat, el Sacher, fundat el 1876. Animats en veure quin seria l’Hotel, la parella va preparar amb passió aquell viatge a la capital de la música. Per parlar amb més detall i per celebrar que anirien a Àustria, la parella va anar a sopar el dissabte següent, el 2 d’abril, al petit local anomenat Ciro-Bar de la Rankenstrasse que havia obert portes el gener de 1932. En entrar al local de dues sales que comunicaven entre si, els nois es varen dirigir de dret a la zona del bar d’estil àrab per beure’s una cervesa mentre escoltaven com uns músics tocaven jazz. Molts dels clients eren estrangers, sobretot nord-americans, que gaudien d’allò més dels músics amb còctel a la mà. L’Àngela, que no era gens entusiasta del jazz, era la música que prohibia el règim, es fixava amb els jeroglífics egipcis de la paret i li senyalava a en Fritz la cúpula daurada de la part superior. Quin luxe, anava pensant, i quina sort de que s’ho podien permetre, rumiava feliç. Després de beure’s la cervesa un cambrer els va cridar per dir-los que tenien la taula a punt i els va demanar que l’acompanyessin. A poc a poc varen baixar les escales cap al restaurant de terracota clara. A l’Àngela li agradava molt poc com estava decorat el local, però a en Fritz li encantava. Després de que els portessin la carta, en Fritz sense rumiar-s’ho es va demanar un plat que el seu pare sempre deia que s’agafés quan anés al Ciro, sopa de tortuga. El xef l’elaborava amb vi de xerès i algunes gotes de conyac. L’Àngela s’ho mirava amb cara d’horror i li repetia desconcertada:

De tortuga…. ecss… per favor… no em diguis que menjaràs aquesta porqueria.

Mentre menjaven el primer plat els va venir el propietari del local, l’egipci l’Ahmed Moustafa, un noi jove, alt, cabells foscos i rissats, i tot un galant, per preguntar-los si tot estava correcte. En Fritz no va dubtar en dir que sí, mentre que l’Àngela va dir un sí més tímid. Després de fer una última copa de Bisquit Dubouché Napoleó 1811 de sis marcs la copa, varen tornar cap a casa amb taxi. Vivien com autèntics alts burgesos i no els faltava de res gràcies al règim.

El divendres 8 d’abril al matí varen agafar el tren a l’estació Anthaler que els portaria a Viena. Mentre anaven amb el tren, en Fritz llegia la reedició del filòsof Martin Heiddeger, El Ser i el Temps, en què l’autor havia suprimit la dedicatòria al filòsof Husserl, el seu mentor intel·lectual, perquè era jueu. En arribar a l’estació de la ciutat barroca de Mozart varen agafar un dels tramvies elèctrics que els va portar a prop de l’Hotel, situat a l’est de la Heldenplatz. En entrar a l’espectacular Hotel varen quedar impressionats només a l’entrada per tots els luxes, semblava un palau, i en Fritz va quedar fascinat contemplant tots els quadres dels segle XIX de la galeria mentre l’Àngela va quedar enlluernada amb el menjador amb les taules rodones perfectament adornades i amb els llums d’aranya. En pujar a la seva habitació, la 14, varen quedar encara més impactats, era enorme. Pintada de color blanc, igual que el llit, que també era enorme, tenia dues butaques molt còmodes i la catifa del terra es notava que s’havia netejat i que el gènere era bo. Al damunt del llit hi havia una ampolla de vi blanc Suavignon i una taula de formatges per celebrar la seva estada. Molt contents pels detalls, es varen veure l’ampolla amb pocs minuts mentre miraven per la finestra de l’habitació la petita plaça de davant, on es feia un mercat. Després d’instal·lar-se i de deixar les seves coses, varen baixar corrents a recepció per recórrer la ciutat. L’Àngela tenia molt clara la seva ruta, anar a les botigues que hi havia pels carrers del voltant de la Stephanplatz.

Després d’entrar a cinc botigues, on l’Àngela es va comprar sis jerseis, quatre faldilles, dues bruses i dos barrets amples, varen tornar a l’Hotel per deixar les compres. Cansat de tan comprar i d’anar portant les bosses amunt i avall com un estaquirot, en Fritz la va obligar a veure la residència de Vivaldi, que era molt a prop de l’Hotel, després el Hofburg, l’antic palau Imperial, la Heldenplatz, on es varen enamorar de la bellesa dels jardins i es varen quedar una estona asseguts en un dels bancs contemplant l’estàtua de l’arxiduc Carles en la Plaça dels Herois. Per acabar el dia, abans de que es fes de nit, varen tornar a la Stephanplatz per fer una cervesa Paulaner en un dels molts bars que hi havia mentre contemplaven tranquil·lament la façana d’estil romànic de la Sthepansdom. A l’Àngela en aquells moments li feien mal els peus de tan caminar i renegava de que l’havia fet voltar massa. Després de sopar en un petit restaurant, on varen menjar de postres la famosa xocolata vienesa acompanyada per una ampolla de xampany Veuve Cliquot, varen tornar a l’Hotel per sentir l’endemà al migdia un discurs d’en Goebbels. Mentre es posaven al llit per dormir, en Fritz va pensar que no havia vist per enlloc l’horror que li havia descrit el seu amic; no havia vist a cap jueu netejar el carrer amb raspalls de dents, com tampoc havia vist tortures, tot el contrari, havia vist una ciutat alegre amb una gent fantàstica i feliç que els oferia de tot. Ara bé, tampoc havia vist als jueus.

L’endemà dissabte al matí es varen llevar ben animats i amb ganes de recórrer més carrers. L’Àngela, per si de cas, es va posar tiretes a darrere el taló. Després d’esmorzar a l’Hotel varen anar a fer un cafè a la cafeteria Fenstergucker, situada ben bé davant de l’Hotel. Un cop acabat el cafè acompanyat per un croissant varen anar a agafar el tramvia, a pocs metres de la cafeteria. Abans d’anar a sentir el ministre en el balcó de l’Ajuntament, en Fritz i l’Àngela varen visitar el Kunsthistorisches Museum, el Museu de Belles Arts, on en Fritz anava pensant constantment mentre caminava amb l’Àngela al costat per les enormes galeries com li agradaria a la Galiana està en aquell museu enorme. Deixant-se emportar per la imaginació, recordava cada pinzellada dels seus quadres i la veia en aquell museu inaugurant un quadre expressionista. Que feliç era en aquell moment, però el somni es va veure trencat quan l’Àngela li va demanar marxar d’aquell museu perquè s’avorria, no li agradava l’art i no el volia entendre, per ella era una cosa innecessària, i li agradava més l’edifici vist des de fora que des de dins. Després de sortir varen anar a fer un cafè a prop de la Rathausplatz tot contemplant el Neues Rathaus, el Nou Ajuntament, construït per en Friederich von Schmid el 1883 d’estil neogòtic i amb una torre molt característica amb un rellotge al centre. En arribar al migdia, varen veure que la multitud es començava a concentrar davant del balcó de l’Ajuntament i ràpidament es varen infiltrar entre el públic. Al cap de pocs minuts d’espera, on varen poder veure com la gent estava feliç per la unió, va sortir en Goebbels a toc de plateret, que va proclamar el dia del Gran Reich Alemany i va pronunciar un emotiu discurs recordant els llaços entre els dos països. Palplantats mentre anaven sentint els crits d’eufòria de la gent, la parella va veure com els vienesos es deixaven endur per les paraules del ministre mentre es bevien unes cerveses per celebrar la unió. Els més petits jugaven feliços pel parc del voltant de l’Ajuntament i se’ls notava per la cara que estaven contents de ser alemanys.

Després del discurs, la parella va anar caminant per la Ringstrasse, amb els seus preciosos arbres i edificis barrocs, fins arribar a la Balhausplatz, on hi havia el Parlament. Contemplant el majestuós edifici on havia sigut assassinat el canceller Engelbert Dollfuss, es varen asseure al monument de l’estàtua Atenea per esperar un tramvia que els portés a l’Hotel. Tenien gana. En agafar el tramvia es varen aturar a prop de la Sthepanplatz, on varen fer un altre cafè en el bar de davant de la Catedral per després anar a dinar al restaurant de l’Hotel. Després de dinar una amanida de formatges i un plat de pasta a la bolonyesa tot regat amb una ampolla de xampany Lanson, a les postres l’Àngela no es va poder resistir a provar l’especialitat culinària de l’Hotel, el pastis Sacher, fet de xocolata amb melmelada d’albercoc. Després de passar un parell d’hores a l’habitació de l’Hotel, varen acordar anar a la nit en un altre míting d’en Goebbels perquè no s’enfadés amb ells si no l’anaven a veure. Abans del viatge, el ministre els havia fet arribar els actes previstos per aquells dies. Ells esperaven que el ministre els pogués atendre en algun moment, però en Goebbels estava massa ocupat organitzant tots aquells actes. Mentre reposaven estirats nuus de pèl a pèl en el còmode llit de l’habitació, l’Àngela li va dir a en Fritz, que estava llegint el llibre que s’havia emportat pel viatge:

En Georg exagerava, vols dir que va anar a Viena? De la manera que és poc espavilat segur que va anar a Moscou.

Deixant anar una petita rialla, en Fritz va deixar el llibre i després de posar-se la roba interior i els pantalons la va fer aixecar del llit. Volia recórrer més carrers. Però l’Àngela estava cansada de tan caminar i tenia la panxa plena de Sacher. No volent moure’s, en Fritz la va convèncer ràpid en dir-li que li compraria un vestit nou. Ràpidament llavors es va canviar i varen baixar a baix per agafar un tramvia que els va dur en el palau de Belvedere, l’antiga residència d’estiu del príncep Eugeni. Després de recórrer els llarguíssim jardins francesos, que varen enamorar a l’Àngela, que no parava de tirar fotografies amb la seva nova càmera, es varen quedar una llarga estona prenent el Sol en l’estany d’aigua mentre contemplaven l’esplèndid palau barroc amb les seves teulades. De retorn a peu cap al centre de la ciutat varen passar per davant de la Karlskirche, una església barroca de principis del segle XVIII. Obligant-lo a entrar-hi, l’Àngela va encendre-hi un ciri a davant del retaule per demanar-li en el Totpoderós que li donés un fill sa i fort en el futur que pogués servir en el nacionalsocialisme. Després de sortir de l’església es varen aturar a prendre una cervesa en el bar de l’hotel Bristol de davant de la Staatsoper, l’Òpera de l’Estat, on en Hitler hi anava de jove a escoltar Wagner mentre vivia en albergs. Després de contemplar l’edifici des del bar, que no va ser del gust de la parella, varen veure que eren les set de la tarda en el rellotge que hi havia a davant de l’Òpera i després de beure’s d’un glop la cervesa i deixar una generosa propina, varen agafar un tramvia per dirigir-se a l’estació del nord-est per sopar en un restaurant i per després assistir al gran míting del govern alemany. Mentre sopaven Rindsuppe (sopa de carn), en Fritz li anava explicant tot el què coneixia de la història de la ciutat i de la vida d’en Mozart amb les seves batalles amb en Salieri, però l’Àngela, que no estava per historietes, li deia amb els ulls il·luminats que li agradaria viure en aquella ciutat tan espectacular i que, segons ella, feia olor de liles. Pensant-s’ho una estona, en Fritz li va contestar rient:

A mi no, de la manera que gastés hauria de treballar 24 hores al dia.

Posant-se vermella pensant que algú l’havia sentit, havia gastat una barbaritat en aquell viatge, li va justificar les compres dient-li que tot el què havia comprat ho necessitava, cosa que no era certa. Després de sopar i d’unes postres de músic, varen anar al míting, on s’hi havien concentrat 20.000 persones. Enmig de la multitud eufòrica i escoltant la música austríaca que ressonava pels altaveus, varen escoltar les paraules d’en Goebbels que parlaven d’unitat política i va atacar l’època dels vells partits. Després de demanar-los de que votessin l’endemà a favor de la unitat, varen escoltar la simfonia coral de Beethoven, Els cels canten. Abans de que comencés una marxa a l’entrada del Tannhäuser wagnerià, es varen entonar els himnes nacionals i finalment va aparèixer l’Adolf Hitler davant de la multitud, on va pronunciar un discurs que va emocionar a tots els presents, inclús a l’Àngela i a en Fritz que estaven acostumats al poder de l’oratòria del seu Führer. Com en les demés festivitats, varen repicar les campanes de les esglésies per celebrar la festa. Després de l’acte la parella pensava que realment l’Anschluss havia sigut una gran obra. Després de veure com la gent marxava varen tornar a la Stephanplatz per beure’s un parell de cerveses més per allargar la nit i seguir gaudint d’aquella ciutat. Mentre buscaven el bar pels foscors carrers de la ciutat, varen veure en aquella plaça que molts turistes pujaven en unes carrosses amb cavalls per recórrer els carrers centrals de la capital austríaca. Mirant aquells cavalls adornats amb flors, l’Àngela li va dir a en Fritz que l’endemà ja tenien feina a fer. Pocs minuts més tard ja estaven asseguts al mateix bar on havien anat al matí, al de davant de la Catedral, amb una copa de Sekt (vi escumós austríac) a les mans. La parella parlava de com havia exagerat el seu amic sobre el què havia vist a Viena. En silenci, varen contemplar com un grup d’homes amb uniforme marró, amb els braçalets on hi apareixia l’esvàstica, eren rodejats d’alguns ciutadans vienesos. En una altra taula, un home que semblava de negocis amb la seva vestimenta i la seva corbata explicava en els seus amics que volia muntar un music-hall en un dels teatres de la ciutat. Tot normal, pensaven. Mentre parlaven de que no havien vist res d’anormal; els hospitals funcionaven, igual que els col·legis i les universitats, la gent semblava feliç, els bars i els restaurants estaven plens, les voreres eren netes i els carrers eren transitats, els nens jugaven com a tot arreu i les botigues eren plenes com a totes les ciutats, en Fritz no li acabava de fer el pes el que li ensenyaven els seus ulls. Intrigat per saber la veritat i amb la seva habitual agudesa, li va preguntar descaradament a una cambrera que recollia les engrunes de la taula del costat si l’ocupació alemanya s’havia fet pacíficament. En veure que eren alemanys, la cambrera li va respondre amb un somriure forçós:

Tot es va fer pacíficament, no hi va haver cap tipus d’aldarulls, estem molt satisfets de tornar a ser alemanys i de continuar engrandint la nostra cultura. Sort en tenim d’en Hitler. Un dels nostres.

Satisfets de les paraules d’aquella cambrera, ara ja estaven convençuts de que el seu amic exagerava, després de beure’s la cervesa varen tornar a l’Hotel. Abans d’entrar a la recepció, l’Àngela, recordant el gest d’en Fritz, el va aturar a uns metres de l’entrada i li va retreure que havia parlat massa directament amb aquella cambrera.

L’endemà diumenge, mentre els austríacs votaven si es volien adherir al Reich, en Fritz i l’Àngela varen visitar el palau Schönbrunn, l’antiga residència d’estiu dels Habsburg. Abans d’anar als jardins varen visitar el palau per dins i es varen perdre per la Gran Galeria, quedant enlluernats en la Sala de Miralls. En Fritz mirava tots els quadres i totes les escultures de les sales i l’Àngela contemplava les vistes des dels finestrals. En entrar a una sala el noi li va atreure veure l’habitació d’en Napoleó, on l’emperador francès hi havia residit durant la seva ocupació a Viena entre 1805 i 1809. Explicant-li a l’Àngela la vida d’en Napoleó, a qui comparava constantment amb en Hitler, l’Àngela, no fent cas a les explicacions del seu xicot, li va senyalar els tapissos flamencs del segle XVIII i d’aquesta manera va aconseguir tallar el monòleg que li feia. Després de sortir del palau i de donar la volta per als jardins, l’Àngela va quedar bocabadada en veure que per accedir als jardins havien de passar per una enorme tanca adornada amb roses vermelles. Després de revisar que no hi havia cap vigilant, en va agafar una per posar-se-la a la camisa blanca que portava aquell dia. En entrar a dins varen quedar enlluernats amb la grandària d’aquells jardins i varen caminar agafats de la mà sense deixar d’observar les flors que feien sanefes fins arribar a l’estany d’aigua, on l’Àngela hi va tirar una moneda mentre contemplava les estàtues de damunt d’on sortia l’aigua. Continuant avançant cap al turonet, anaven mirant enrere per veure com s’anava fent petit i més petit l’enorme palau. Després d’un esforç més varen pujar fins a la Glorieta, situada a dalt al turonet, on varen fer un cafè en el bar de la Glorieta tot contemplant de fons el palau i la meravellosa ciutat. Era com un quadre renaixentista el panorama que tenien al davant. L’Àngela estava fascinada per les vistes i per les flors que hi havia, l’hi semblava espectacular el què li ensenyaven els seus ulls. Després del cafè i d’estirar una mica les cames, varen tornar a baixar i es varen endinsar en el Jardí zoològic per després contemplar les 32 estàtues de pedra de Christian Beyer. En veure que representaven figures de la mitologia grega i de la Història de Roma, l’Àngela li va dir mentre les tocava suaument amb la mà:

Aquí hi ha la cultura alemanya, amb això ens hem de basar.

Mirant-se les estàtues, però sense tocar-les, en Fritz li va dir:

Sí, però et recordo que aquests també varen caure en una profunda decadència i en la barbaritat. Plató deia que s’havien d’eliminar els nens amb malalties mentals.

Somrient, l’Àngela li va contestar:

A nosaltres no ens passarà al mateix, aprendrem dels errors del passat.

En tornar a l’Hotel per dinar i per reposar una estona, mentre estaven estirats al llit varen decidir que després passarien la tarda pels carrers de la Stephanplatz per comprar uns quants records. L’Àngela un cop més no es va poder contenir i va comprar tota sèrie de productes per la família, sobretot xocolata. Però, mentre s’endinsaven pels carrers, varen acabar sense adonar-se’n en el barri jueu de Leopoldstadt, era un carrer estret on pràcticament no hi penetrava la llum i a més era molt brut amb deixalles pel terra. Fins i tot hi havia excrements a davant d’un portal. Allà el panorama els era completament diferent i notaven la mala olor per les deixalles que no es recollien. El barri era desèrtic i es veien agents de les SS vigilant les cases. L’Àngela es va adonar que una nena els observava des d’una finestra, i quan la va saludar amb la mà la nena es va amagar darrera les cortines. No entenien res però varen continuar caminant per aquell carrer estret fins que un agent de les SS els va aturar i els va demanar molt amablement que marxessin d’aquell barri perquè no era una zona pels ciutadans. Entenent el què els hi deia mentre els convidava a no seguir, varen marxar del barri i varen tornar a la Stephanplatz per fer una última volta per la catedral de Sant Esteve, on varen entrar-hi dins. En aquells moments uns nens cantaven en el cor de la Catedral, que feia molta olor a encens. Aquella olor era massa forta pel nas d’en Fritz, que va tenir que demanar-li a l’Àngela sortir d’allí. Després varen pujar, a instàncies de l’Àngela, a una de les carrosses que hi havia aparcades en una vorera. Els conductors, vestits de l’època de Mozart, demanaven la voluntat a canvi d’una volta per la ciutat. Es volia sentir com una princesa en una ciutat de contes. A la nit, mentre sopaven Wiener Würstchen (salsitxes de tripa d’ovella amb carn de vedella i de porc) en un restaurant de prop de la Stephanplatz, varen sentir el resultat del plebiscit per la ràdio. Un 99,08% a Alemanya i un 99,75% a Àustria varen votar a favor de l’adhesió. Veient que era un frau, que ho era (tots els opositors varen ser tancats a la presó i en les regions on es va votar més encontra es va amagar el resultat), la parella no va dir-ne res i es varen menjar sense donar-hi voltes unes quantes Apfelstrudel, una pasta tradicional vienesa feta de poma, amb una cervesa tranquil·lament. Escoltant atentament els comentaris dels locutors de ràdio i dels clients del restaurant, els dos no en varen fer cas del què es deia perquè ja sabien que tot estava amainat. A mesura que s’anava escalfant l’ambient d’alegria, els cambrers varen servir chardonnay (vi blanc) per celebrar-ho i es va repartir entre els homes puros suïssos cheroot. Un home que es veia que era de negocis per la seva indumentària, va cridar:

És realment un bon home en Hitler.

La seva esposa, coberta de collarets de perles, deia a les seves amigues:

Tot és com un somni.

L’endemà dilluns, després de donar una última volta per la ciutat, varen tornar amb tren a Berlín carregats de les compres de l’Àngela. En arribar a l’estació i veure que portaven molt de pes, varen tenir que trucar a un taxi perquè els portés a casa.

Un cop instal·lats de nou a la capital, l’Àngela li va anar a ensenyar a la Luane tot el què s’havia comprat i va entregar tots els records que havia comprat a les famílies. Com a agraïment pel viatge, l’Àngela li va enviar a en Goebbels una caixa de bombons vienesos amb la cara de Mozart. Mentre es disposava a menjar una altra caixa que s’havia comprat per ella, en veure per la finestra al pobre Wilhelm, que continuava vivint de forma molt precària al carrer, va baixar a baix i li va donar la caixa. Desconcertat per aquell gest, en Wilhelm li va tocar una peça i després es va menjar la xocolata amb delit. La següent setmana, en Fritz es va tancar a casa per acabar d’estudiar els seus últims exàmens que es presentaven al maig. Sabia que els aprovaria, amb el temps cada cop eren més fàcil perquè molts dels alumnes nous eren fills de membres del partit nazi, però el noi estava centrat en treure una gran nota per així poder entrar a treballar a l’Hospital Charité. Mentre en Fritz estudiava al pis, l’Àngela no parava d’explicar a la llibreria el seu viatge a Viena i la Klara li insistia que li expliqués en tot detall com era la ciutat vienesa i la seva gent.

El dimecres 20 d’abril, esgotat de tan estudiar, tenia una caparra impressionant i les lletres se li difonien, va proposar-li a l’Àngela sortir per anar al cinema a la inauguració de la pel·lícula Olympia de la Leni Riefensthal, una pel·lícula que havia gravat durant els Jocs Olímpics de 1936. Després d’anar a dinar a casa de l’Àngela, on celebraven l’aniversari d’en Hitler amb berlineses de melmelada i amb cava barat, a la tarda varen anar a peu a les sales de cinema en el Palau de l’UFA, situat al zoo de Berlín. A la parella, com tots els demés de la sala, els va encantar la pel·lícula, les emocions eren molt ben representades i tots varen quedar enlluernats amb la propaganda que es feia del nazisme. En sortir de la sala varen agafar el tramvia per anar directament al bar Victorius, ja que l’últim cop en Mark l’hi havia comentat a en Fritz que aquella setmana tindria una cervesa belga anomenada Liont d’Or. Mentre en Mark i en Fritz comentaven la nova cervesa, l’Àngela es va posar a parlar a la barra amb la Diane sobre la pel·lícula i li va aconsellar que l’anés a veure perquè l’hi havia encantat l’estètica dels cossos, opinió que no compartia lògicament en Fritz.

Al cap d’un parell de dies, el divendres, després de plegar de treballar la jove parella va anar a comprar a la botiga de la Matilda, però aquesta estava amb la persiana fins al terra, tot i que es veia llum a dins. En veure la parella des dels vidres, la botiguera, que la seva cara delatava desesperança i esgotament, els va obrir la porta a poc a poc i en treure el bec li va demanar a en Fritz que l’ajudés a fer una declaració dels seus béns. Estranyat, el noi li va preguntar els motius i la botiguera li va dir clarament mentre l’agafava pel braç perquè entrés cap a dins:

En Göering ens ha demanat als jueus que declarem els nostres béns.

No entenent el per què, l’Àngela li va preguntar què passava i la Matilda li va contestar tristament i abaixant el cap:

Per què us penseu que ens ho fan? No és per res més que per treure’ns totes les nostres possessions, recordeu que nosaltres els jueus no som ciutadans, poden fer el què vulguin amb nosaltres, no tenim cap llei que ens protegeixi. Tothom sap que el govern està endeutat i a nosaltres, els jueus, ens faran pagar aquest deute.    

Posant-se a plorar mentre es mirava la seva petita botiga que tan estimava, la parella la va intentar consolar i en Fritz la va ajudar a fer la seva declaració de béns, que no era gaire cosa, però com que superava els 5.000 Reichsmarks tenia que fer aquella declaració. Com a recompensa per haver-la ajudat, la Matilda els va regalar unes quantes pomes vermelles que li havien acabat d’arribar. A l’Àngela aquella norma la va indignar i va dir que tot era per culpa del gras corrupte i no d’en Hitler. Ell no ho devia saber, pensava.

El segon dia de maig, un dilluns, l’Àngela va rebre la carta d’una seva amiga d’infantesa de Baviera en què li deia, entre altres coses, que es parlava de que a l’alta Baviera, a uns 130 quilòmetres al nord-est de Nuremberg, els nazis havien obert un camp de concentració. Era el camp de Flossenbürg i era el quart camp que havien obert els nazis. Inicialment els detinguts eren opositors polítics, jueus i criminals. La seva amiga també li va explicar que alguns jueus havien desaparegut en alguns pobles i que no en sabien el seu destí. Pensant que aquella carta li podria portar problemes no va dubtar en destruir-la i li va comentar a en Fritz, que li va confessar que feia un any havia anat a veure el camp d’Oranienburg per veure si podia aclarir alguna cosa. Després de renyar-lo i de fer-li prometre que no hi tornaria mai més, l’Àngela li va dir:

No sé si el fet de no preguntar-nos algunes coses ens portarà unes conseqüències temibles.

Mirant-se-la amb cara afable, en Fritz, que no treia els ulls als apunts per estudiar pels últims exàmens, li va contestar:

Esperem algun dia saber més, però em fa por pensar que després serà massa tard i que llavors quedarem condemnat per sempre més a arrossegar aquesta pena.

Després d’un llarg silenci que feia reflexionar, l’Àngela li va dir:

Però, per què els altres països ens ho deixen fer? Potser és normal? Perquè bé venen els altres líders estrangers i negocien amb el nostre govern i inclús hi fan negoci. No pot pas ser que es cometin crims. Segur que no.

En Fritz no tenia resposta per aquelles preguntes i es va limitar a contestar-li que no ho sabia i es va tornar a posar a estudiar. L’Àngela estava convençuda de que en Hitler no en sabia res d’aquells camps, però a mesura que hi anava pensant anava veient que era impossible que el líder d’Alemanya, que tot ho controlava, no en sabés res d’aquells camps quan ella, una simple ciutadana, ho havia sabut.

El dijous al matí, la Luane va tenir que marxar a l’hospital per ajudar a la Magda Goebbels, que volia una cara coneguda, per ser present en el part del seu cinquè fill, la nena Hedda. En Joseph estava en aquells moments al sud d’Itàlia amb en Hitler per reunir-se amb el govern italià i el rei Victor Manel III. L’Àngela la va acompanyar i mentre s’esperava en els freds passadissos de l’hospital pensava que en Joseph era un despreocupat i no entenia com en aquells moments tan important no era amb la seva esposa. Quin impresentable, va pensar. Com a regal, l’Àngela va comprar uns pitets vermells per la nena de la botiga de l’Albert i la Helga.

El divendres 20 de maig, en Fritz va rebre les notes dels seus últims exàmens de la Universitat, tot eren grans notes, i en sortir de la Universitat va córrer ràpidament per ensenyar-ho a la família. Estava molt feliç i corria per l’Unter den Linden com quan era nen. Esquivava a la gent gran a tota velocitat, travessava els carrers sense mirar que no l’atropellés un tramvia o un automòbil. Però quan va arribar a la Pariser Platz i tenia davant seu la majestuosa Porta de Brandenburg va recordar les vegades que s’havia assegut allí amb la Galiana en els bancs de la plaça parlant de la Universitat. Aturant-se al bell mig de la plaça mentre observava aquell banc en el qual s’hi havia assegut milers de vegades, anava pensant que havia complert el seu somni i recordava com la ella, la Galiana, l’havia alliçonat de jove i com havia sigut ella qui l’havia empès a estudiar. Era per ella que s’havia tret el títol universitari, era per ella que volia ser metge. Posant-se a caminar a poc a poc cap cap a la Porta per no mirar aquell banc, anava recordant tot el seu talent i a mesura que anava pensant amb la seva difunta xicota veia que era injust que fos ell i només ell qui tingués aquelles notes. Se les devia a ella, pensava, era tot gràcies a ella, es deia, i recordava com n’era de burro quan era petit. Amb un somriure fals que amagava tristor, en mirar l’entrada del Tiergarten amb la Columna de Victòria de fons es va tornar a posar a córrer i com un desesperat va entrar al cementiri de Sant Mateu, que durant aquell any i el següent es desmantellaria una part del cementiri. Amb pas ferm va passar per davant de totes les tombes amb un únic pensament: ensenyar-li les notes a la Galiana. En arribar a la seva làpida, que estava una mica coberta de males herbes, el noi ja no va aguantar més el dolor i es va posar a plorar com un nen mentre li demanava perdó per no haver-la protegit en aquell fatídic dia. Era injust, cridava. Posant-se les mans a la cara de desesperació en recordar aquell dia, va deixar les notes damunt de la tomba i va marxar corrents. En tornar cap a casa i després d’eixugar-se les llàgrimes, es va aturar un moment a la llibreria en veure a l’Àngela a darrera al taulell revisant els últims diaris que l’hi acabaven d’arribar. Canviant-li completament la cara i posant-se bé la camisa, amb un gran somriure va entrar a la llibreria i li va explicar el resultat de les notes. Per fi, va exclamar contenta l’Àngela, ja era xicota d’un llicenciat, li va dir, però en demanar-li que li ensenyés els resultats, en Fritz va respondre-li que no les havia agafat dels nervis que tenia.

L’endemà varen anar a casa del noi per explicar-los les notes. Feliços, els pares els varen convidar a sopar en el bar Victorius per celebrar-ho. Mentre sopaven una graellada da carn i parlaven del futur d’en Fritz mentre es bevien unes cerveses, varen sentir un fort soroll que provenia de fora. El soroll va ser intens i fort, i tothom es va pensar que havia caigut una bomba. Uns quants clients varen córrer cap a la sortida i la família Klein es va amagar a sota la taula pensant que els estaven bombardejant. L’Otto, que estava fent la cervesa a la barra com era costum, va cridar que havia començat la guerra amb Txecoslovàquia i tant l’Àngela com la Luane es varen donar la mà a  sota la taula esperant que no caiguessin més bombes. Després d’un minut de silenci varen sentir que no se sentien més sorolls i tothom va sortir a fora amb el cor encongit per veure què passava. Al cap d’uns segons varen sortir d’un dels carres uns obrers que es varen disculpar i els varen explicar que el soroll que havien sentit provenia d’uns treballs de demolició. Respirant tranquils, tots varen continuar sopant i festejant les notes d’en Fritz, però el noi ja li va canviar la cara en tot el sopar. Pensava que aquell fet no era una anècdota perquè havia vist com tothom tenia clar que hi havia la possibilitat d’entrar en guerra per Txecoslovàquia i de ser atacats. En Mark en sentir l’explosió havia agafat la seva Parabellum que tenia amagada al costat de la caixa. Després del sopar, els pares varen tornar cap a casa ben contents pel seu fill. Era responsable, s’havia doctorat i estava emparellat amb una bona noia. Què més volien, pensaven els dos. Després de que els pares marxessin, en Fritz li va dir a l’Àngela que la nit encara era jove i varen decidir anar al Casino Residenz, conegut popularment com el Resi, en el districte de Mitte, a prop del Jannowitzbrücke. El Resi era una sala de festes i una de les grans atraccions de la nit berlinesa. Amb en Lou i en Georg hi havia anat sovint al passat quan els seus amics podien, ja que allí la nit es feia llarga amb tres grups. En entrar al local, l’Àngela va quedar parada de que el local estigués tant bé amb jocs d’aigua que tenien lloc cada hora en les fonts, tant les petites com les grans. L’aigua es movia i girava al ritme de la música, li va ressaltar en Fritz, que de dret es va dirigir a la barra per demanar un parell de còctels ben carregats. Asseguts a una taula prop dels músics, l’Àngela ara va al·lucinar en veure que tenien un enginyós sistema telefònic i sistema postal per tubs.

I per què serveix?

Va preguntar l’Àngela innocentment. Rient, en Fritz li va explicar que era una manera de lligar perquè es podien enviar missatges íntims a altres taules. Dibuixant un petit somriure, l’Àngela li va dir:

Ahhhh!!! Ara entenc perquè hi anaves abans.

Somrient, en Fritz li va dir que hi anaven sobretot per en Lou i li va explicar que el seu amic sempre enviava missatges a les taules que estaven plenes de dones. Explicant-li com funcionava, en Fritz li va ensenyar que podien enviar petits objectes com cigarretes, purs, cera pels cabells i altres petits objectes. Només havia d’omplir una butlleta de comanda i introduir-la en el tub amb diners. Quedant parada de tot aquell sistema tan nou, de fer era únic a Berlín, l’Àngela no va dubtar en agafar la cartera de la seva parella i va escriure en la butlleta i, en seguit, va deixar-hi uns quants bitllets. En preguntar-li què havia demanat, l’Àngela li va respondre que ja ho veuria. Minuts més tard, el tub els va portar un estoig de manicura.

Uauuuuuu!!

Va exclamar feliç l’Àngela, mentre en Fritz se la mirava pensant que era absurd pagar tan per un senzill estoig. Però si la seva parella li feia gràcia, ja ni havia prou, pensava el noi. Segons més tard varen rebre un petit paquet amb una targeta. Estranyats, en Fritz va obrir el paquet mentre l’Àngela llegia la targeta que deia:

Sóc el cavaller de la taula 35, voldria ballar amb mi?

A la caixeta hi havia un bombó. Posant-se vermella, l’Àngela va alçar la mà per dir-li que no. En Fritz no en va fer cas, era el joc d’aquell bar, i parlant entre ells xafardejaven les altres taules veient com s’enviaven missatges o es trucaven per cites secretes. Una dona havia quedat amb dos homes a la vegada a la barra del bar, observaven. Una taula del fons hi havia una parella. L’home tota l’estona tocava l’entrecuix de la noia mentre li explicava acudits verds. Va ple com una pedregada, va dir-li a cau d’orella l’Àngela. Mirant al gerent del local, en Fritz Sandau, en Fritz li va contestar:

Doncs que vigili perquè aquí no estan per tonteries. 

L’endemà diumenge al migdia, mentre s’arreglava per anar a treballar a la tarda, aquell diumenge li tocava, l’Àngela va rebre una trucada de Munic i de seguida es va posar molt contenta. En Hitler inaugurava les obres del metro de Munic. Quan li va explicar a en Fritz, que estava assegut al sofà pensant en com demanar feina a l’Hospital Charité, li va dir segura de si mateixa que el govern alemany portava el progrés i li va explicar contenta que el dijous s’inaugurava una ciutat per construir-hi una fàbrica d’en Ferdinand Porsche on es faria el Volkswagen, el cotxe del poble, i que molta gent de la ciutat es dirigia cap a Fallersleben per ser presents a la cerimònia. Després de demanar-li anar-hi, en Fritz li va contestar posant-li aigua al vi:

Ens ho tenim que mirar tot. A Düsseldorf, aprofitant el 150ª aniversari del naixement de Wagner es celebra una exposició de música degenerada. S’exposen obres de Schönenberg, Weill, Hindemith, Krenk, Otto Klemper, entre altres per demostrar que són obres degenerades. Jo en això no hi trobo el progrés.    

Mirant-se’l amb una cara d’avorrida, ja hi tornava, va remugar, la noia li va dir que no sabia qui eren aquells musics. Desconeixia que eren en aquella exposició per ser jueus. Una hora més tard va acabar d’arreglar-se i va marxar a treballar sense donar-hi més voltes i sense insistir en anar a Fallersleben, on més de 70.000 persones varen ser presents a la cerimònia on en Hitler va pujar al nou Kdf-Wagen descapotable (l’Escarabat) conduït per en Porsche. Mentre l’Àngela anava a treballar, en Fritz, només tenint al cap aconseguir la feina, va anar a entrevistar-se amb el director de l’Hospital universitari Charité per demanar feina i per poder continuar estudiant allà dins. En dirigir-se a un enorme despatx amb retrats d’en Hitler i una bandera amb l’esvàstica al costat de la taula després de parlar a recepció amb unes infermeres, el director el va rebre molt amablement. Era un home de mitjana edat, amb uns quilograms de més i vestit amb una vestimenta que podia semblar un burgès. El seu to de veu era amable, però era directe. En veure-li les notes i recordant com hi havia treballat de bé en les pràctiques, el director no va dubtar en agafar-lo i li va dir que ja podia començar a treballar, que de metges en faltaven, li va afirmar. El nou metge de l’Hospital va sortir feliç com unes pasqües del despatx. Passejant a poc a poc per l’Hospital, es va posar a mirar aquells extensos passadissos blancs i verds, les bates blanques i netes, les sales d’espera grans i netes i plenes de revistes com la Neues Volk, la revista femenina Die Dame… les lliteres senzilles però còmodes, els despatxos petits i de color verd, els malats… però a mesura que anava passejant per aquell edifici anava pensant que havia complert el somni que l’hi havia promès a la Galiana.

El dilluns a primera hora, en Fritz es posava la bata i un metge li anava ensenyant tot el que hauria de fer per atendre als seus primers malalts. Tot era com s’ho esperava, menys quan li varen ensenyar uns expedients dels receptors de l’assistència social. Al vespre, abans de plegar, el director el va cridar al seu despatx. Pensant que li preguntaria com li havia anat el primer dia, el noi va quedar atònit quan va sentir que li explicava que hauria de trencar el vell principi de confidencialitat. Hauria d’informar a les autoritats dels casos greus d’alcoholisme, impediments hereditaris o congènits i de malalties de transmissions sexuals. En preguntar el per què d’aquell canvi, el director li va explicar que les decisions no les prenia ell, que només obeïa ordres de dalt, de la Cambra de Metges del Reich. Abans de que es retirés, el director el va cridar per dir-li que hauria de participar en un crus de formació sobre higiene racial i biologia hereditària. Negant-s’hi en rodó, ja n’havia fet molts cursos, li va voler recordar, el director el va advertir de que negar-s’hi li podria comportar sancions penals. Derrotat, el noi ho va tenir que acceptar.

Mentre en Fritz es posava a treballar i començava el seu curs, on tenia que escoltar interminables ideòlegs nacionalsocialistes, per tot Alemanya es produïen detencions de jueus sense que la gent digués massa res. El divendres 27, un miler de persones varen recórrer algunes zones de la ciutat destrossant amb tota la impunitat els aparadors de les botigues que pertanyien als jueus i incitaven a la policia a posar els propietaris sota detenció preventiva. La Matilda, que no va ser empresonada per casualitat perquè es va poder amagar en els jardins Zoològics, li varen forçar la porta de la botiga i li varen robar tot el què hi tenia dins. El seu germà, del qual no en va saber mai més res, va ser detingut per la Gestapo. Desesperada i amb l’ai al cor pensant amb el seu germà, a la nit va anar a casa dels Klein per demanar-los ajuda. En trucar el timbre de seguia es varen encendre els llums de la casa. Segons més tard va veure que es movien les cortines del menjador i li va semblar veure-hi el cap d’en Barnard mirant-la. Després de tornar a tocar el timbre, en Barnard va obrir la porta, però només perquè hi passés el seu cap. Li indicava que no la deixaria entrar. Quedant-se paralitzada de la reacció del qui considerava un amic, encara va quedar més gelada quan en Barnard li va aconsellar que anés a casa seva i es tanqués durant uns dies. Mirant-lo amb els ulls plorosos i amb les mans tremoloses, la Matilda es va apartar de la porta de l’entrada i li va dir enfadada en veure que no era acceptada com abans:

Em pensava que vostè era un heroi, però ja veig per qui és heroi vostè. Em va prometre que tindria sempre la porta oberta de casa seva, però ja ho veig…

En voler-li dir que s’equivocava, que no era cert, la Matilda va marxar corrents en busca del seu germà que mai més va tornar. En entrar el cap cap a casa en Barnard es va posar a plorar i perquè no el veiessin es va tancar a la biblioteca per asseure’s a la seva butaca mentre contemplava els seus llibres. Enrabiat i dolgut amb si mateix, anava picant-se les cames de ràbia pensant que era un poruc. La Luane, que se’l mirava des del menjador i ho havia sentit tot, no li va voler dir res, però també creia que es comportava com un covard. Mentre anava pensant amb la covardia del seu marit es va adonar que la guerra l’havia marcat més del què es pensaven.

A la matinada xafogosa del dilluns 13 de juny, es varen sentir sorolls que venien de fora al carrer. En aproximar-se a la finestra de la seva habitació vestit amb un pijama curt, en Barnard va veure com la policia juntament amb les SS detenien alguns vagabunds. La policia tenia ordres de detenir als vagabunds, els borratxos i els proxenetes perquè anessin a treballar en el Pla Quadriennal davant la falta de mà d’obra. Se’n havien de detenir 3.000, però les SS varen informar que n’havien detingut a 10.000. Mentre en Barnard es mirava aquell espectacle dantesc des de la seva habitació sense fer res, va veure com en Wilhelm fugia corrents en direcció a la Potsdamer Platz. De seguida que es va veure atrapat va córrer cap a casa dels Klein i es va posar a picar desesperat la porta de l’entrada. Esvarat en veure que picaven la porta a crits, en Barnard no es va voler ni moure i es va assentar a la cadira de l’habitació perquè no el veiessin. Quan la Luane i la Katrina es varen despertar pels cops es varen alterar, no sabien què passava.

Un lladre!!!

Va cridar la Katrina, que es va amagar sota els llençols. L’Elise si que sabia què passava perquè havia vist a en Wilhelm des de la finestra de l’habitació d’en Fritz i sense pensar-s’ho va córrer cap a baix per obrir-lo. En veure a la seva mare amb aquella intenció, va córrer tan com la cama li deixava i la va agafar amb força a les escales per prohibir-li obrir la porta. Mirant-se’l amb cara d’odi i resistint-se al seu fill, que la tenia agafada per la cintura, l’Elise li va dir amb una mirada d’odi i de decepció:

No té criat perquè siguis un covard! Què et passa? Em recordes el  teu pare!

Tot i que les paraules li varen fer mal, no la va deixar anar de la cintura fins que varen baixar a poc a poc al menjador escoltant encara els cops que donava el desesperat Wilhelm mentre cridava que l’ajudessin. Quan varen fer l’últim esgraó de l’escala, varen sentir com els cops s’aturaven. En aproximar-se molt a poc a poc a la finestra del menjador varen veure entre les cortines com uns policies agafaven a la força a en Wilhelm i enmig del carrer el varen colpejar durament amb les porres i se’l enduien inconscient cap a comissaria. Enfadada i sense dir res, l’Elise va tornar a la seva habitació i en Barnard es va quedar a baix a la butaca esperant que el Sol fes desaparèixer la foscor. Per pensar en altres coses, es va posar a llegir el llibre d’Ewald Banse, Raum und Volk im Wetkrieg, on l’autor es mostra partidari de la construcció d’un Imperi alemany molt més gran que el de 1914 i on dedica un espai al culte a la guerra i al sentiment nacional. En Fritz i l’Àngela, com que vivien en un pis alt no es varen adonar d’aquells fets i quan la Klara els hi va explicar l’endemà el què havia vist des de la finestra de la seva habitació no s’ho varen creure. Però en veure que no hi havia en Wilhelm pel barri rondant amb el seu saxofon varen veure que els rumors eren certs.

L’endemà de l’atac contra als vagabunds, en Fritz i l’Àngela varen anar a veure com l’Adolf Hitler posava la primera pedra de la Casa del Turisme alemany. A la parella els hi semblava una molt bona idea, creien que s’havia de fomentar el turisme, un concepte que s’estava introduint. L’edifici que s’havia de construir es tractava de la primera, i la que va ser única, de l’edificació de la capital mundial, Germània, concebuda per en Hitler i per l’Albert Speer. En Fritz es mirava amb fixació a l’arquitecte d’en Hitler, un noi jove, moreno, ben vestit i amb cara de no haver trencat mai un plat, i mentre se’l mirava l’Àngela li va dir:

Aquest home tan jove diuen que és el millor arquitecte i que és el responsable de la construcció de la Nova Cancelleria. 

En Fritz sabia qui era, n’havia sentit parlar molt a la Universitat d’aquell home afable i amb la cara angelical, però li repugnava com feia treballar als seus treballadors; els explotava fent-los treballar més hores que un rellotge inhumanament per acabar les obres abans del previst per impressionar a en Hitler, el seu amic personal. Després de l’acte, on hi varen ser presents molts funcionaris del govern i molts curiosos com ells, varen tornar a casa creient que estaven posant les primeres pedres d’una nova ciutat que estaria dempeus durant 1.000 anys.

El dimarts 21 de juny era la festa del solstici i a l’Estadi Olímpic en Joseph Goebbels hi havia de fer un discurs. El ministre va pronunciar un discurs antisemita dient que trobava vergonyós que en els últims tres mesos haguessin immigrat a Berlín 3.000 jueus, i va aconsellar en el pobre Sant que abandonessin la capital. Mirant al públic, on hi havia en Fritz i l’Àngela, que no el varen aplaudir, va demanar que protestessin davant de l’actitud dels jueus. En acabar l’acte, quan la parella ja marxava cap a casa, uns agents de les SS els varen aturar la sortida. Primer l’Àngela es va posar a patir pensant que havien fet alguna cosa malament, però en veure que en Fritz, que ja s’havia de què es tractava, no estava intranquil, es va calmar. Tal i com pensava, els varen portar davant d’en Goebbels, que els tenia ganes de veure. En una petita sala de l’Estadi, el ministre els va agrair que estiguessin presents en aquell acte i els va convidar a beure una copa de cava amb ell. Mentre parlaven del seu viatge a Àustria amb una copa a la mà, el ministre els va preguntar amb exigències:

Coneixeu algun jueu del vostre barri? Perquè si el coneixeu m’ho teniu que dir i jo personalment m’he n’ocuparé com hem fet amb els comunistes. No vull que us molestin aquests.

Pensant en la Matilda i alguns coneguts com un metge que treballava amb ell i els dos obrers que tenia en Barnard, en Fritz li va contestar que no mentre feien veure que rumiaven. Aprofitant que el ministre feia un glop de cava, en Fritz li va preguntar:

I què els hi passa els jueus?

Allargant el seu glop, el ministre li va contestar mentre feia un petit somriure i deixava la copa a la taula:

Res, van a un lloc més apte per la seva manera de viure. Teniu que pensar que estem construint una nova societat i una nova ciutat on només els alemanys hi tindrem cabuda. Ells varen ser el desastre que ens varen portar les nostres derrotes i nosaltres ho estem arreglant. Podríem dir que és un ajustament de comptes.

Va acabar dient amb un somriure sonorós. Veient que no li diria la veritat, li va preguntar mentre s’acabava la copa d’un glop per marxar:

Però per què són tant importants els jueus si només són un 5% de la nostra societat?

Sense pensar-s’ho, en Goebbels li va contestar exaltat mentre s’aixecava de la cadira per demostrar que aquell tema l’irritava:

Perquè embruten la nostra cultura, i el nostre nacionalisme ens ha ensenyat des del principi a odiar-los. Ells són els traïdors de 1918, ells són els burgesos, ells són els comunistes, ells són tot el què s’ha d’odiar. Tothom els odia, ves a Rússia o a França i veuràs que et diuen d’ells. Són bèsties inhumanes.

Després de que l’Àngela es begués la seva copa de cava, els dos nois es varen excusar dient-li que feien tard. Estaven indignats amb les paraules antisemites del ministre. Després de baixar del tramvia a la Potsdamer Platz, en Fritz va reconèixer a un seu antic company del KPD aturat tot sol a davant de l’Estació de Potsdam vestit amb una gavardina i una gorra. Pensant que s’havia tornat boig amb la calor que feia, en Fritz el va anar a saludar un moment mentre l’Àngela es mirava una botiga on venien uns paraigües de color rosa. Després de mofar-se d’ell perquè anava tan cobert de roba, el noi, amb cara de pocs amics i amb una maleta a la mà, li va explicar que diversos companys seus havien sigut executats el dia anterior a la presó de Plötzensee i que ara tenia por per la seva seguretat. Entenent ara per què anava tan amagat i mirant-li la maleta on portava les seves quatre coses que tenia, li va dir:

Això és una barbàrie. Per qualsevol, ja saps que tens les portes de casa oberta.

Agraint-li l’oferta, el noi es va posar bé la gorra en veure un parell d’agents del Kripo rondant per allà i li va explicar que pensava marxar a França com havien fet molts. Abaixant el cap per no saber què dir-li, no hi podia fer res, en Fritz li va dir que l’havia de deixar i després d’encaixar-li la mà per acomiadar-se d’ell va anar a buscar l’Àngela per anar cap a la Leipzigerstrasse. Aquell noi, en veure que no hi havia agents, va córrer cap a l’estació Anhalter per agafar el primer tren que el portés fora d’Alemanya. A on anar tant li feia, l’únic que volia era sortir viu del país. Caminant pel barri per anar a comprar el pa a la pastisseria d’en Richard, en Fritz no es treia el seu antic company del cap. Quan arribaven a casa, l’Àngela es va recordar que els faltaven patates vermelles i varen tenir que travessar el carrer per anar a la botiga de la Matilda. En entrar-hi es varen trobar amb la Matilda amb una cara de pomes agres, se la veia trista amb els ulls caiguts de no dormir. En preguntar-li si no havia passat bona nit, la Matilda els va respondre:

No gaire, amb els nazis ja no dormo com abans.

L’Àngela la va intentar animar dient-li que estigués tranquil·la, però la Matilda li va prendre la paraula per dir-li mentre es mirava en Fritz:

Heu anat a Kurfüsterdam últimament?

Mirant-se pensant que ara feia uns quants dies, els nois li varen respondre que no, i la Matilda llavors va continuar el seu relat:

Tot aquell carrer està ple de pintades i caricatures contra el meu poble. Les portes, les finestres i els murs estan pintats amb la paraula jueu. Que s’ha tornat boig el vostre poble?. Ahir un grup de nois molts joves, com tu Fritz quan anaves amb la Galiana, varen trencar la finestra d’una petita joiera d’una dona jueva i varen entrar-hi dins amb ganivets de carnisser. Però… que ningú se n’adona d’aquesta bestiesa?

En Fritz es va intentar excusar dient-li que no tots els alemanys eren iguals, però la Matilda no li confortaven aquelles paraules. Només sortir de la botiga ja veia que les mirades de la gent del barri, la gent amb qui havia conviscut abans, eren diferents i cada dia anaven més plenes d’odi. L’Àngela es va quedar bocabadada, no sabia què dir-li i va marxar de la botiga després de pagar les patates. El sopar d’aquella nit de la parella va ser en silenci, cadascú pensava si estaven actuant correctament, però l’endemà dimecres, quan es va aixecar el Sol, va ser un altre dia.

El dia següent, tal i com varen fer fa dos anys, en Fritz i l’Àngela varen quedar al bar Victorius per veure el combat de boxa entre en Max Schmeling i el boxejador afroamericà Joe Louis. Recordant la inesperada victòria d’en Schmeling, l’Àngela es feia la valenta en el bar dient que en el primer assalt ja hauria acabat tot. Però la resta de la gent del bar sabia que en Schmeling tenia poques possibilitats, en Lou era molt superior a ell. Quan en Mark va encendre la ràdio per escoltar el combat es va estranyar de que no el donessin tal i com havien anunciat. Veient que en Mark anava canviant d’emissora però que no aconseguia trobar la retransmissió del combat, l’Àngela, molt nerviosa, li va cridar que posés d’una vegada per totes el combat, però en Mark, neguitós perquè tenia molt clients al bar esperant escoltar el combat, no va ser capaç de trobar l’emissora. Pensant que era culpa d’ell, la Diane va intentar trobar ella una emissora que retransmetés el combat, però tampoc ho va aconseguir. Disgustats, tots els clients del bar es varen beure ràpidament la cervesa per anar a un altre bar per escoltar el combat. Els tres nois varen anar al bar de l’Hotel Esplanade, però només entrar en Julius els va dir que no donaven el combat i que no en sabia els motius. En Hitler, que preveia el resultat, va ordenar tallar la retransmissió. L’endemà, per la premsa escrita, l’Àngela va llegir en una notícia molt petita que Schmeling havia perdut en el primer assalt. Desfeta a la barra de la llibreria, va començar a pensar que s’hauria de menjar les paraules de feia dos anys quan deia que aquella victòria era una prova de la superioritat de la raça nòrdica. A l’hora de sopar, en Fritz li va dir en to de broma:

Què el combat d’ahir? Com va acabar?

Fent morros mentre menjava pasta, l’Àngela li va dir amb una cara de mil dimonis que callés. No volia ni sentir a parlar del combat, maleït negre, s’anava repetint. No volent deixar-la escapar, en Fritz li va exclamar:

No érem tan superiors?

Girant-li la cara i agafant amb força la forquilla, l’Àngela li va dir enfadada que ja no miraria més boxa perquè la trobava d’indígenes i li va afirmar convençuda de que Schmeling s’hauria de retirar perquè ja era un perdedor. Somrient, en Fritz no va voler tocar més la ferida i no li va voler recordar més aquell combat perquè coneixia perfectament el mal geni de la seva parella.

Les noves normes i les següents detencions antisemites, que es varen veure amb un cert rebuig, varen quedar eclipsades quan el dimecres 6 de juliol des de Berchtesgaden, a la seva casa de muntanya, el Berghof, l’Adolf Hitler va firmar una llei on va introduir per primer cop el concepte casi desconegut fins llavors, les vacances pagades. A més, es varen duplicar els dies festius i es va desenvolupar el turisme familiar. Aquesta nova llei va ser vista amb molt bons ulls per les classes obreres i les classes mitjanes, que per fi podien fer les desitjades vacances. En Barnard, que tenia molta feina, no ho va veure amb els mateixos ulls perquè durant uns dies hauria de pagar als seus treballadors perquè no anessin a treballar i anessin als llacs per banyar-se. Quina bajanada, anava dient des del seu despatx. En canvi, a en Fritz i a l’Àngela els va agradar la idea, tot i que ella ja gaudia d’aquell privilegi perquè en Martin la respectava per ser amiga d’en Goebbels i volia quedar bé davant del ministre pensant que potser algun dia entraria a la seva llibreria, cosa que mai va fer.

L’Àngela tenia la impressió durant aquells dies de que els seus sentiments cap al nacionalsocialisme feien com la borsa, tenien pujades i baixades, i el dissabte 23 de juliol va fer una baixada perquè com a catòlica es va indignar quan va saber per la Klara que a Rottenburg, a les nou de la nit, el partit nazi va dur a terme actes de violència contra el bisbe Sproll. De 2.000 a 3.000 manifestants varen ser transportats amb autocars a la ciutat i varen assaltar al palau de la seu central bisbal. Unes 150 persones varen penetrar el palau, varen registrar les habitacions, varen tirar els arxius per la finestra i varen trencar els llits. La població de Rottenburg va simpatitzar amb aquells manifestants. L’Àngela desaprovava tots aquells actes de violència però continuava pensant que en Hitler no ho sabia, tot i que començava a sospitar que sí.

Al cap de dos dies, el dilluns, mentre en Fritz estava treballant a l’Hospital Charité atenent tot sol als seus primers pacients, que normalment venien per refredats, febres, dolors o mals de panxa, de sobte el varen cridar perquè es presentés en una reunió al despatx del director. Nerviós, pensava que ja havia fet el seu primer error, va entrar en un despatx gran i ample on hi penetrava perfectament la llum amb unes enormes finestres. En veure que hi havia diversos companys seus i el director del centre es va tranquil·litzar pensant que deuria ser una reunió normal i corrent. En tancar la porta a poc a poc per no fer soroll, el director es va mirar al noi amb pena als ulls i de seguida que varen arribar tots els altres metges va començar la reunió. Amb tot drets menys el director, que estava assegut, aquest els va comunicar amb dolor que el règim havia aprovat una Quarta Ordenança de la Llei de Ciutadania del Reich que retirava la llicència a tots els metges jueus d’Alemanya. Dels presents a la sala només un era d’origen jueu, tenia 40 anys i família, i era considerat un bon metge perquè ensenyava en els alumnes tot el seu saber. Enfonsat, però ja esperant que algun dia li toqués, va començar a suplicar que el deixessin quedar, però llavors varen entrar per la porta un parell de metges que formaven part de la Lliga nacionalsocialista de metges d’en Leonardo Conti i d’en Gerhard Wagner. Sense que ningú digués res i mirant tots el terra, se’l varen endur a empentes cap a la seva taquilla perquè deixés la blanca bata. L’home no parava de repetir entre els passadissos que no sabria de què seria d’ell i de la seva família, ja que depenien del seu sou de metge per mantenir-se, però aquells dos metges no li varen fer cas i no paraven de senyalar-li que anés cap al vestíbul. Mentre deixava la bata i les seves coses entre plors a la seva taquilla, els demés metges es varen quedar immòbils al despatx sense dir-se res. Aprofitant que tothom estava callat i amb el cor colpit, en Fritz li va preguntar en el director per què no amagaven l’origen jueu d’aquell home. Fent-li que no amb el cap, el director li va respondre mentre abaixava el cap per no mirar als ulls i la cara de tots els demés metges:

Tant de bo fos tan fàcil! Ja m’agradaria a mi que es quedés, però el règim és com l’aire, és a tot arreu, ho controla tot. 

Després de plegar de treballar, quan tornava cap a casa desanimat pel què havia vist, va passar per davant de la Cancelleria i es va quedar una estona observant les obres de la Nova Cancelleria en el número 6 de la Vossstrasse. La Nova Cancelleria va ser construïda sobre una sèrie d’antics edificis de les ambaixades de Prússia dels desapareguts Estats alemanys de Baden, Saxònia i Baviera. Observant com treballaven aferrissadament tots aquells obrers i com els capatassos els cridaven de males maneres perquè havien d’anar ràpid a acabar l’obra, en Fritz anava tenint cada cop més clar que s’estaven construint els fonaments per una societat més injusta i menys alemanya, tot el contrari del que sempre havia volgut. Després d’arribar a la llibreria, li va explicar a l’Àngela el què havia passat a l’Hospital, però, com sempre, en Martin va escoltar la conversa i li va dir animat que estava molt content de que s’aprovessin totes aquelles lleis. Enrabiat, en Fritz li va retreure que en el passat no fos antisemita, que sempre havia conviscut amb els jueus, li va arribar a dir per deixar-lo en entredit, però en Martin li va contestar mentre mirava des del vidre de la llibreria la botiga de la Matilda, que cada dia estava més buida i que aquell dia havia sigut pintada amb insults amenaçadors per un grup de nois:

Jo sempre he sigut un nacionalista alemany, jo no sóc de la seva raça, i amb això ja ho dic tot.  

Estant-hi totalment en desacord, en Fritz li va respondre:

Jo també estimo el meu país, em sento tant alemany com el que més, i no sóc ni seré mai antisemita. Ser alemany no vol dir ser antisemita, en cap cas. És una bogeria el que dius.

Esperant llavors callat davant del vidre de la llibreria que l’Àngela plegués de treballar, va començar a pensar que amb el seu nou sou, que era un bon sou i molt més alt que el de l’Àngela, podria fer que la seva xicota deixés de treballar en aquella llibreria que tant li havia agradat en el passat. Quan a la nit li va proposar a l’Àngela, ella, per sorpresa d’en Fritz, li va dir que li encantava treballar de llibretera i li va confessar que anava agafant gust pels llibres i la lectura. A part, li va confessar:

Deixa’l està, el que li passa que tot el dia rondina perquè no ven com abans. La ràdio ens ha fet molt de mal.

A part de que la feina li agradava, l’Àngela tenia molta llibertat a la llibreria. Sense que en Martin se’n adonés es llegia a darrere del taulell el llibre del general Erwin Rommel, Infanterie greiftan, que va ser tot un èxit a la llibreria i a Alemanya i que el futur mariscal de camp havia escrit l’any 1929 quan era instructor a l’Escola d’infanteria de Dresden. El propi Hitler li havia demanant que li dediqués un exemplar.

A mitjans d’agost varen tornar a rebre una altra informació que els va fer tornar a allunyar del règim, un company d’en Fritz a l’Hospital el va informar que s’havia obert un altre camp de concentració a prop de Mauthausen. Encuriosit pel tema, en Fritz el va fer passar en un despatx que se’l feia seu per guardar-hi els documents i les llistes dels pacients. Amb llibertat per parlar en veure que en Fritz no opinava igual que el règim, aquell doctor li va parlar sense pèls a la llengua d’un camp d’unes dimensions enormes on es torturava als presoners fent-los malviure en uns barracons molt deteriorats, dormint en lliteres de palla i donant-los només un àpat al dia de pa sec. No entenent per què els nazis necessitaven construir aquests camps, creia que no hi havia tants enemics del nacionalsocialisme per tancar, no va comentar aquella notícia en els seus coneguts i familiars pensant que li podria portar problemes esbombar aquelles notícies que l’hi anava donant aquell doctor que amb el temps s’hi va fer amic. Es deia Paul Schmidt, tenia 37 anys i era originari de Colònia. Sempre que podia li preguntava per aquells camps, i en Paul sempre n’hi parlava a porta tancada. En Fritz tenia ganes de veure’n un per confirmar els seus pitjors pensaments, però pensava que si en veia un ja no en sortiria mai més.

Però no tots els metges eren com en Paul. Un dilluns molt calorós una dona va venir a la consulta d’en Fritz amb una aparent forta insolació i per forts marejos. No sabent bé com l’havia de tractar, la va acompanyar a veure un seu company més expert, en Gerhard Milch, que tenia uns 50 anys i era bastant antipàtic menys amb les infermeres joves. Quan en Fritz la va ajudar a seure a la cadira del despatx d’en Gerhard, aquest en veure la seva vestimenta humil va cridar a una infermera perquè li portés l’expedient de la senyora. No entenen per què ho feia, en Fritz va quedar callat pensant que segurament era el protocol, mentre la senyora s’anava posant cada cop més blanca. Minuts més tard va tornar a entrar la infermera amb l’expedient i el doctor primer se’l va llegir amb veu baixa mentre no deixava de treure l’ull de sobre a la pacient. Amb un somriure a la boca, en Gerhard es va mirar la dona i li va llegir el seu expedient i li va recriminar que els seus germans havien estat en el reformatori i que la seva mare havia sigut condemnada per prostitució feia anys, fet que ella va dir que ignorava. El doctor cada cop cridava més recriminant-li que la seva mare a més fos alcohòlica perquè els que estaven fora el despatx ho poguessin sentir. Llavors, el doctor es va posar a entrar i sortir del despatx, mentre en Fritz es mirava aquella escena perplex i no entenent res de res. De cop, en Gerhard es va posar al davant de la pacient i li va preguntar:

Quina és la ciutat de Carlemany?

Perplexa també, la senyora no li va saber respondre i llavors en Gerhard li va preguntar cridant:

Hamburg té port?

Intimidada i no entenent res, la senyora li va respondre un sí amb veu baixa, i a continuació en Gerhard li va preguntar:

Quin riu passa per Berlín?

De forma seca, la senyora li va respondre que el Spree i llavors va ser quan en Fritz li va preguntar el per què estava fent aquell interrogatori absurd. Sense mirar-lo i centrant-se amb la senyora, en Gerhard li va contestar:

No sé si aquesta dona té dret a rebre assistència mèdica o si ha de ser…

Però abans de que pogués continuar amb la seva frase, la senyora es va aixecar de la cadira, va tancar les seves cames i va dir que ja es trobava més bé i va marxar abatuda pels marejos i avergonyida. En sortir del despatx tothom la mirava amb cara de menyspreu, fet que encara la va fer avergonyir més. Després de que sortís la dona, en Gerhard li va dir a en Fritz mentre s’asseia a la seva butaca:

Espero que hagis après alguna cosa.

Intimidat davant d’aquell doctor, en Fritz li va respondre amb un sí i va marxar cap al seu despatx pensant que havia après a no dir-li res més.

El divendres 12 d’agost, en Georg va ser mobilitzat perquè es preparessin per una intervenció militar en els Sudets. Abans de la mobilització va enviar una carta en els seus amics on els explicava que aquesta vegada si que hi hauria guerra, que no seria una intervenció pacífica com les altres, però deixava clar que seria senzilla i segura. Assentats a les cadires del bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela li va recordar a en Fritz que en Georg era un exagerat i li va posar l’exemple de Viena, on no havien vist els horrors que havia descrit. Pensant que potser el seu amic exagerava, el dia següent, el dissabte al matí, el director de l’Hospital va cridar-lo en el seu despatx per comunicar-li una notícia que el va deixar glaçat. Després de fer-lo seure en les senzilles cadires de davant de la seva majestuosa taula, li va dir en to seriós:

Noi, ens agrada molt com treballés, el teu compromís i la teva implicació són molt correctes, però el govern ens ha demanat que si hi ha una intervenció a Txecoslovàquia necessitaran metges perquè anessin darrere de l’Exèrcit. No sé si m’entens?

Quedant impactat sabent perfectament a què es referia, en cap cas volia anar amb l’Exèrcit enmig d’una batalla, ell no en sabia res del món de les armes, però recordava en aquells moments assentat immòbil a la cadira amb la cara blanca que li havien ensenyat a la Universitat amb molt d’interès a curar ferides de guerra, i li va contestar tartamudejant:

Però… jo no vull anar a la guerra… no se disparar i no sabria què tinc què fer. Em mataran amb dos dies.

Abaixant el cap, el director li va dir:

Escolta, potser no hi ha guerra, no ho sé, és el què m’han dit des de la Cancelleria.

Deixant anar un esbufec, va continuar:

Has de pensar que no estaries en cap cas a la batalla, hi  estaries a quilòmetres, en hospitals de campanya, i també tens que tenir en compte que si s’ataqués Txecoslovàquia seria una operació senzilla pels nostres soldats. No serà la Gran Guerra. 

Tensat a la cadira pensant amb els trets, les bombes, els bombarders, l’artilleria… en Fritz li va preguntar:

Però hi si la guerra es converteix en mundial? Jo hauria d’anar per tot el món?

Pensant uns segons mentre es mirava uns papers en blanc per desviar l’atenció, el director li va contestar:

No crec que hi hagi guerra mundial per Txecoslovàquia, a part de que només ens interessa els Sudets, allí hi viuen tres milions d’alemanys que no accepten ser txecs i ens interessa perquè és una zona prospera industrialment, sobretot en la fabricació de vidre i productes de luxe. Ja et dic, crec que no passarà res i que et quedaràs aquí treballant, però jo tu dic perquè ho sàpigues i et preparis per saber com curar un ferit de guerra. Aquí tindràs a companys que t’ajudaran en tot moment a preparar-te.  

Aixecant-se indignat de la cadira i prement el puny amb força, va marxar sense dir-li res més i va tornar al seu lloc amb cara de pomes agres. Després de treballar va marxar cap a casa desconcertat, pensava en aquells moments que s’havia equivocat de professió, i quan va arribar a casa ho va comentar a l’Àngela quan va tornar de treballar. Fent-la seure en el sofà per explicar-li la notícia, la noia va quedar enfonsada pensant que el seu xicot aniria a una guerra i es va indignar com ell. Després de tranquil·litzar-se, li va aconsellar que en parlés amb el seu pare perquè li digués a en Joseph Goebbels. Ell l’ajudaria, va dir-li. Pensant que no era una mala idea, va trucar a casa seu per dir-los que a les vuit del vespre anirien a sopar-hi. Mentre menjaven puré de patates amb bròquil, en Fritz va fer callar la conversa i els va comunicar la notícia, que va caure com un gerro d’aigua freda. Després d’uns minuts de silenci on tothom anava pensant en la guerra i s’imaginaven al pobre Fritz curant als soldats ferits en les trinxeres mentre se sentien els trets de les metralletes, en Barnard va trencar el gel i el va intentar tranquil·litzar dient-li que els metges de guerra estaven lluny de la batalla, tot i que en el fons sabia que eren els objectius primordials dels enemics. Després de que l’Àngela els hi digués que truqués a en Goebbels per canviar-li el lloc a en Fritz, en Barnard també va creure que era una bona idea i el va trucar aquella mateixa nit, però ho va fer en el pitjor dia que podia haver escollit. Feia poques hores el ministre, pressionat per la Magda i per en Hitler, va tenir que deixar a la seva amant, l’actriu Lídia Baarova. Trist, enfonsat, va pensar realment en suïcidar-se, fins i tot l’hi havia proposat a en Hitler que el deixés marxar a Japó amb l’actriu per fer allà d’ambaixador, oferta que va ser rebutjada pel mateix Hitler ja que el necessitava com a ministre de Propagada. Sense escoltar les seves pregàries, el ministre li va contestar de males maneres:

Escolta, amb quina ximpleria em veniu? Si hi ha guerra necessitarem soldats i metges i jo no aniré encontra d’aquests desitjos.

Després de dir aquesta frase va penjar el telèfon i es va deixar caure abatut a la butaca. En tornar a taula no va dir res, amb la mirada ja pagava. Entenent tots la resposta es varen posar de nou a menjar sense dir-se res. Els següents dies en Fritz va començar a estudiar com vivien els metges en un conflicte bèl·lic i va quedar horroritzat en veure com s’amputava una cama. Creia que no seria capaç de veure tants horrors i tanta sang. El seu amic Paul l’intentava explicar tot el què sabia i el tranquil·litzava dient-li que pensés que serien com unes vacances sense la dona.

Però en Fritz no s’animava de cap de les maneres i només tenia el cap la guerra. Estava tot el dia pendent de que no esclatés i envà intentava dedicar tots els esforços per fer veure al personal de l’Hospital Charité que ell era imprescindible. Si calia feia més hores del compte, tot i que odiava allargar la jornada laboral perquè era partidari d’aprofitar la vida, ho feia. L’Àngela també va viure aquells dies molt preocupada i amb angoixa, quan el veia no li gosava preguntar si li havien dit alguna cosa per por a la resposta. El dilluns 5 de setembre, en Fritz va escoltar per la ràdio de casa el discurs d’en Hitler en el 10ª Congrés del NSDAP a Nuremberg, sota el nom del Dia del Partit de la Gran Alemanya. En sentir que el dictador atacava durament Txecoslovàquia va quedar enfonsat estirat al sofà. L’Àngela sense que ningú li digués res va treure la fotografia d’en Hitler de l’habitació i la va guardar en un calaix de armariet. No volia veure la cara de l’home que volia portar en el seu xicot a la guerra. El dimarts, en Fritz i l’Àngela varen tornar a escoltar amb atenció el discurs d’en Hitler a casa, però aquest cop es varen quedar més tranquils en no sentir cap comentari de Txecoslovàquia. Pensaven que potser ara estaven negociant els dos governs i que finalment no caldria una guerra. Però quan sortien al carrer veient com tothom parlava d’aquesta guerra. Alguns com en Martin o la Carlene i estaven a favor, altres com en Kurt i la Maria o en Richard i la Cosmina i estaven totalment encontra pensant en els seus fills.

Mentre el poble se’l preparava pel pitjor, el règim rebia informes de que a les zones fronteres amb Txecoslovàquia, la Baixa Baviera i l’Alt Palatinant, la gent estava vivint amb la mateixa psicosis que vivia en Fritz, que estudiava com un desesperat com era la vida en un front a través d’alguns llibres del seu pare i alguns que li portava l’Àngela de la llibreria. El dilluns 12, en l’últim dia del Congrés, varen escoltar un cop més el discurs d’en Hitler des de casa i varen quedar horroritzats quan el dictador va dir que no es quedaria amb els braços plegats tot veient com s’oprimien als ciutadans alemanys de Txecoslovàquia i va exigir respecte. Mentre en Hitler parlava, a Txecoslovàquia esclataven revoltes entre grups pro nazis com el d’en Konrad Henlein i grups antinazis. Tot indicava que hi hauria guerra i en assumir que hauria d’anar al front, en Fritz es va enfonsar i es va posar a plorar en el sofà pensant. Tenir molta por de morir, era massa jove, es deia. L’Àngela en veure’l destrossat el va consolar tan bé com va poder i li va demanar que renunciés a la seva professió hi que anés a treballar amb el seu pare com a obrer. Però en Fritz no ho tenia clar, no volia renunciar al seu somni que li va prometre a la Galiana i preferia esperar. Encara era d’hora, li deia amoïnat. Els seus nervis els portava al carrer i estava tan neguitós que va anar inclús a veure a l’Anne, que continuava malvivint en refugis, perquè li tirés les cartes tot i que ell no hi creia. Tirant les cartes a poc a poc al damunt d’una caixa de fruites mentre la gent del seu voltant s’ho mirava amb interès, l’Anne li va dir que les cartes no mentien i que hi hauria morts, molts morts. Collint-li les paraules, en Fritz va marxar ben desanimat cap a la feina.

El 14 de setembre, quan tot semblava clar que hi hauria guerra, en Fritz, que estava tot el dia pendent dels comunicats i no badava boca a ningú, va ser cridat al despatx del seu director. En veure’l relaxat a la seva butaca mentre es mirava uns papers que l’hi acabava d’escriure la seva secretària a la màquina d’escriure, va pensar que li parlaria d’un altre tema, però el director li va anunciar feliç:

Noi, estàs de sort, tu no aniràs a la guerra.

Canviant-li la cara per complet per una cara de Pasqua en sentir aquelles paraules, el noi no es poder contenir i es va asseure a la cadira de davant la taula del director i es va posar a plorar de felicitat. Després d’uns segons de felicitat extrema, es va eixugar les llàgrimes amb la mà li va preguntar què havia passat. Donant-li un mocador perquè s’eixugués bé, el director li va contestar:

Des de la Cancelleria m’han dit que no calia alarmar al personal perquè estaven segurs de que no hi hauria guerra ja que estant negociant amb els britànics. A més, si hi hagués una intervenció seria petita i no caldria un gran desplegament. També hem valorat la teva actitud aquí dins i hem pensat que era millor que et quedessis.

Sense adonar-se’n es va aixecar de la cadira feliç i es va abraçar amb el director, que entenia la reacció del seu jove metge, que no deixava de plorar com un nen petit. Després de treballar content i amb un somriure d’orella a orella que feia mal pensar als pacients, va anar corrents a la llibreria. En entrar-hi però abans de que pogués dir alguna cosa l’Àngela li va agafar la paraula des de darrere del taulell per dir-li que s’estava anunciant per la ràdio que els britànics estaven negociant amb el govern alemany perquè no hi hagués guerra per Txecoslovàquia. En dir-li que ell en cap cas, encara que esclatés la guerra, aniria al front, va fer que l’Àngela es posés molt contenta.

S’ha acabat aquest malson.

Va exclamar l’Àngela alleugerida. Després de plegar de treballar a la llibreria la parella es va afegir a les concentracions als carrers de Berlín per celebrar que els britànics estaven disposats a negociar. Espontàniament, la multitud cantava eufòrica la Gerländer Marsch. En Fritz, que no era de cantar, aquesta vegada va cantar amb tota la seva energia de felicitat i no parava de cridar Visca la pau. Després de la manifestació ho varen anar a comunicar a la família d’en Fritz, que també es va posar a plorar d’alegria, inclosa l’Elise, que va abraçar a la parella plorant perquè en cap cas volia que el seu nét anés a la guerra. Feia temps que no abraçava la seva àvia i li va fer molta il·lusió estar un altre cop als seus braços, que cada cop eren més dèbils i més prims.

Els següents dies de setembre, mentre el govern alemany negociava amb el primer ministre Neville Chamberlain la tan desitjada pau, en Fritz, molt més tranquil per saber que no aniria a una futura guerra, va pensar en nous projectes pel futur. Durant uns dies estava inquiet i es passava els moments que estava a casa trucant pel nou telèfon que s’acabaven de posar al menjador, en el costat de la porta de vidre de sortida al balcó. No sabent a on trucava, ja que no li deia que li feia bellugar el cap, l’Àngela el principi va pensar que era per feina, però després, en veure que les trucades eren reiterades i que ell també en rebia bastantes, es va posar nerviosa i quan li preguntava a qui trucava el noi li contestava que trucava a l’Hospital. Malpensant després de que una de les trucades fos molt llarga, va tenir el pressentiment que l’estava enganyant, creia que trucava a alguna infermera que deuria haver conegut. La Maria sempre li deia quan anava a comprar el Völkischer Beobachter, que desconfiés de les infermeres perquè segons ella els hi agradava anar amb poca roba per atreure als metges.

Amb aquell ambient de certa tranquil·litat, que només es va trencar quan el diumenge 25 de setembre es varen provar les sirenes a Berlín anunciant exercicis antiaeris, cosa que va estendre el pànic i tothom comentava després de saber què era una alarma que esperaven no haver-les de sentir mai. Però l’Àngela aquells dies estava a la que saltava, cada cop que el veia al telèfon es posava feta una fúria i quan el va veure un dia que apuntava alguna cosa en una llibreta que després amagava a la seva tauleta de nit ho va tenir clar. L’estava enganyant, creia convençuda. La seva desconfiança va arribar a tal punt que fins i tot el va seguir quan va anar el dilluns a l’Hospital però no hi veia res estrany, les infermeres eren grans o estaven casades i ell es passava tota l’estona atenent als malalts que hi anaven per un refredat o perquè s’havien fet mal a la feina. Tenint clar que l’estava enganyant i descartant que fos una infermera, es va pensar que es trobava amb una antiga companya de la Universitat, però no entenia quan l’anava a veure.

El dilluns, volent saber si hi hauria guerra o no, en Fritz i l’Àngela varen anar a la nit en el Palau d’Esports. L’Àngela anava a l’acte sense mirar als ulls d’en Fritz. Ell ho notava i es podria dir que gaudia davant la reacció de la seva parella, però sabia que no podia anar més enllà. Li havia de dir la veritat aviat. En entrar al Palau varen notar que l’ambient estava caldejat, tothom només parlava de Txecoslovàquia i la gent estava inquieta. El local va quedar ple, hi havia unes 20.000 persones, i com sempre la parella es va asseure en una punta per no destacar mentre observaven que hi havia molts militars amb les seves medalles i molts membres del partit. En sentir el discurs d’en Hitler on va assegurar que els Sudets seria la seva última reclamació territorial a Europa i que seria d’Alemanya l’1 d’octubre de 1938, en Fritz es va quedar encara més tranquil perquè pensava que pels Sudets no hi hauria d’haver una guerra mundial. Però quan en Hitler va dir cridant de que Praga tenia un milió de soldats preparats i que França s’estava mobilitzant, el noi  es va espantar, tot hi que creia que exagerava les xifres. Després de que el dictador acabés el seu discurs amb un fort aplaudiment per part del públic, li va tocar el torn d’en Joseph Goebbels, que es va aixecar de la cadira d’un salt i es va posar davant del micròfon. El ministre va cridar que el novembre de 1918 no es tornaria a repetir, cosa que li va portar molts aplaudiments. Amb energia, en Hitler es va aixecar de sobte molt emocionat cap a la taula que tenia al davant i va cridar amb totes les seves forces: Ja! (Si!) i es va deixar caure un altre cop a la cadira. En veure’l caure exhaust a la cadira, les 20.000 persones que havien omplert el Palau el varen aplaudir amb totes les seves forces, varen alçar els braços drets per mostrar la seva confiança amb el règim i varen cantar durant uns quants minuts:

El Führer ordena, nosaltres obeïm!.

L’home que tenien al costat tenia un diari a la mà amb un titular clar: Praga era el cavall de Troia del bolxevisme a l’Europa central. Un cop acabats els parlaments i amb la gent desfilant cap a casa, en Fritz es va voler quedar una estona més perquè volia parlar amb en Goebbels. En veure’ls en una banda de la sala, bàsicament havia reconegut l’Àngela amb el seu vestit verd, el ministre es va dirigir cap a ells amb un somriure a la boca i els va demanar després de saludar-los que l’acompanyessin a una petita habitació. Pensant que els hi diria una cosa important sobre Txecoslovàquia, de seguida que varen tancar la porta el ministre es va mirar a en Fritz i li va demanar perdó per com havia contestat al seu pare aquell dia pel telèfon i li va dir que ja ho havia solucionat tot. En no saber a què es referia, li va preguntar i en Goebbels li va contestar amb cara d’estranyesa:

Home! El teu pare em va demanar que l’Hospital no t’enviés a la guerra si hi havia conflicte i vaig trucar al teu director per dir-li que n’enviés un altre enlloc teu. Així de simple.

Quedant blanc i garratibat de cop pensant que potser per culpa seva un seu company hauria d’anar a la guerra, amb un somriure fals el noi es va limitar a donar-li les gràcies. Quan el ministre li volia dir que faria qualsevol cosa per ells, un ajudant de les SS va entrar a l’habitació i li va dir en el ministre que en Hitler es volia reunir amb ell d’urgència. Sabent que feien nosa, en Fritz es va acomiadar del ministre amb una encaixada de mans i va marxar amb l’Àngela. Tot i pensar que per culpa seva podria enviar a la mort a un dels seus companys, estava massa centrat en un altre tema. Quan tornaven cap a casa amb el tramvia i anaven veient com la gent agafava els cada cop més automòbils per marxar cap al centre de la ciutat, en Fritz li va demanar a l’Àngela si volia anar a fer una cervesa a l’Hotel Esplanade abans d’anar a dormir. Girant-li la cara, ella, amb un to distès, li va dir que no, que tenia son i que no en tenia ganes.

L’endemà dimarts, en Fritz es va tornar a passar el dia enganxat al telèfon, cosa que va irritar encara més a l’Àngela, que no li va voler cuinar el dinar. Ja en tenia prou. Capficada pensant que la seva parella l’estava enganyant, veia com en Martin se li escapava el riure quan la veia amb aquella cara de pomes agres, que la Klara es tapava la boca per no dir-li res i que la Carlene se la mirava amb una mirada estranya. Tota enfurismada, pensava que tothom sabia que estava sent enganyada i no es va poder contenir la ràbia i aquell dia va perdre el delit de parlar. Tot i el seu fort disgust, al vespre varen anar amb la seva família a veure una desfilada militar pels carres de Berlín. En Fritz, que l’intentava agafar de la mà, veia com l’Àngela no es deixava agafar, cosa que a ell li feia certa gràcia però pensava que no podia durar gaire més. Ja faltava poc, pensava. En arribar a la Wilhelmstrasse varen contemplar com la divisió motoritzada de Pomerània anava carrer amunt i en veure a en Georg damunt d’una motocicleta verda el varen cridar, tot i que ell no els va saludar perquè havia de seguir els rígids passos militars. Continuant mirant la desfilada amb aquells soldats perfectament armats i amb els seus nous uniformes verdes, en Fritz va notar que la majoria de la gent es negava a mirar-los tal i com feien ells, molts eren curiosos, però en cap cas animaven a les seves tropes i alguns marxaven a les boques del metro. En aquesta desfilada no hi havia nens i els més grans s’havien quedat a casa. Només en Seigmund semblava animat en veure aquells soldats, però tots els altres s’ho miraven amb silenci, com si fossin a església. En veure que la cerimònia anava fatal, un policia va treure la seva porra i va cridar a la gent de que animessin a aquells soldats que lluitarien per ells i els va advertir que en Hitler els estava contemplat. Però el públic, que cada cop era menys, molts varen anar a casa o es varen tancar al bar, no li va fer cas i va continuar callat. Enfadat per la reacció del seu poble, en Hitler, que estava al balcó de la Cancelleria acompanyat per l’almirall Erich Raeder, el cap de la Marina, va entrar a dins de l’edifici en veure que la gent no reaccionava i no l’aclamava. Semblava que hagués perdut part de la seva màgia. Després de veure que era un desastre i que la desfilada es desfeia, la família Richter també va marxar cap a casa per preparar el sopar. Mentre caminaven per la Leipzigerstrasse, en Fritz intentava constantment agafar a l’Àngela per la cintura, però ella es continuava resistint, estava molt enfadada, i li apartava la mà. Després de tornar de sopar de casa dels seus pares, l’Àngela, que va estar callada durant tot l’àpat, ja no es va poder contenir més i aprofitant la buidor dels carrers en aquella hora de la nit li va demanar mig plorant i amb una cara vermella de ràbia que li expliqués el motiu de tantes trucades. Sabent que estava temptant a Déu si continuava gaire més, el noi es va limitar a dir-li que aviat li diria, però que tenia que esperar. Pensant que es tractava d’una altra dona, quan varen entrar al pis l’Àngela se’n va anar de dret a dormir sense badar-li més la boca i sense fer-li cap petó. Tenia clar que n’hi havia una altra.

A primera hora del matí del dimecres 28, en Fritz i l’Àngela es varen llevar com era habitual a dos quarts de set del matí per anar a treballar. Mentre es canviaven i l’Àngela es dutxava, en Fritz va rebre una trucada i després de penjar el telèfon li va dir a l’Àngela que en Martin li havia dit que anessin a buscar uns llibres a Potsdam. Estranyada, no l’hi havia demanat mai aquest tipus de feina, va canviar-se ràpidament encara malhumorada pensant que el seu xicot l’estava enganyant. Un cop varen estar de canviar-se i d’esmorzar, en Fritz va marxar un moment a baix excusant-se de que havia d’anar a buscar el cotxe del seu pare per anar a Potsdam. No dient-li res, l’Àngela es va acabar de retocar el maquillatge a la seva habitació i en aquell moment va notar que li faltava roba de l’armari. Desesperada buscant per tot l’armari i veient que li faltaven precisament les seves millors peces i les sabates de gala, va sentir com en Fritz tocava el clàxon des de baix i en pensar que feia tard va baixar a tota velocitat. En arribar a l’entrada de l’edifici va quedar amb uns ulls com unes taronges en veure’l amb un nou cotxe de color negre, un Mercedes-Benz 770 de quatre portes, que en Fritz havia llogat per l’ocasió. Atordida mirant-se al cotxe amb la roda de recanvi al lateral de la porta i amb les seves corbes, li va preguntar a en Fritz d’on havia tret aquell cotxe que a més era descapotable. El noi li va contestar que en Martin l’hi havia deixat per anar a fer aquell encàrrec. No entenen res, no creia que en Martin es pogués permetre un cotxe com aquell i menys ara que havia tret tots els estalvis del banc per por a una guerra, va obrir la porta del seient de copilot, però abans d’assentar-se es va trobar un ram de roses vermelles i una capseta de bombons. Pensant en un primer moment que potser era per una altra dona i que el cotxe era de l’amant, s’ho va mirar amb menyspreu, fins i tot va apartar les flors per asseure’s. Veient-la desanimada i que ni se’l mirava, li va dir que eren per ella. Perplexa, va agafar la capseta i el ram i va acomodar-se al seient canviant-li per complet la cara. Mentre en Fritz arrencava els 150 cavalls del cotxe, l’Àngela pensava entusiasmada que potser li estava fent alguna sorpresa. Després de tirar cap al sud, en direcció a Potsdam, varen agafar la Reichstrasse 1. Al cap d’una hora de trajecte, l’Àngela va veure que s’havien allunyat de la sortida a Potsdam i que es dirigien direcció a Nuremberg. Preguntant-li què passava, tot i que ja tenia alguna idea, en Fritz li va explicar:

Escolta, és una sorpresa per celebrar que tot ens va molt bé i que no he d’anar la guerra. He reservat uns dies a Munic amb tots els luxes per relaxar-nos i gaudir de la ciutat. Tu i jo.

Esbufegant i fent un crit d’alegria, l’Àngela es va relaxar per primer cop des de feia dies però llavors va contenir la seva felicitat pensant en la feina. En preguntar-li per la llibreria, en Fritz li va dir que ell ja se n’havia ocupat i que no havia de patir durant quatre dies de la feina perquè la substituiria la Katrina. Emocionada, ara sí, l’Àngela es va tornar a posar a cridar d’alegria mentre es provava els bombons de xocolata amb llet en forma de cor i contemplava les vistes tranquil·lament. Era tan feliç en aquell moment que va gosar treure el cap per la finestra per sentir l’aire fresc repicar la seva cara, tot i que va quedar descabellada.

Al migdia es varen aturar a Nuremberg on varen dinar en un restaurant especialitzat amb Spätzle (pasta petita d’ou amb mantega). A forta l’entrada hi havia penjat un cartell que posava que els jueus tenien prohibida l’entrada a l’establiment. No en varen fer cas, ja hi estaven habituats. Mentre dinaven, a la Cancelleria l’Adolf Hitler va acceptar reunir-se amb en Neville Chamberlain, en François Daladier i en Benito Mussolini a Munic per resoldre la qüestió txeca. Ara tots anaven a Munic. Després de dinar i d’uns quants llevants de taula, la feliç parella va tornar a agafar l’autopista i al cap d’un parell d’hores varen arribar a la capital bavaresa. L’autopista havia millorat de l’últim cop. En arribar a l’hotel Regina Palast, just a l’entrada sud dels Jardins Anglesos, on s’allotjarien, varen observar que hi havia molts moviments de cotxes oficials i de la policia. En entrar a recepció i esperar-se al taulell a que els rebessin, varen observar que no paraven de sonar els telèfons. Els recepcionistes no donaven l’abast, anaven amunt i avall apuntant coses a la llibreta o preparant gerros de flors per l’entrada. Després d’esperar un quart d’hora i que ningú els hi hagués dit res, en Fritz es va començar a posar nerviós en veure que no l’atenien i el deixaven amb les maletes a la sala d’espera. Semblava que fessin nosa. Tot eren corredisses en aquell moment. De cop va sortir tot el servei de neteja d’una sala i va començar a netejar l’Hotel i la seva entrada. Els vidres, els mobles, les butaques, les taules… tot es netejava al més mínim detall. Impacient, en veure a un recepcionista que canviava la cristalleria del bar li va preguntar què estava passant però no li va voler contestar. Tornant al taulell de recepció, un dels recepcionistes, en veure’l tan decebut, li va dir mentre tenia l’auricular del telèfon a l’orella:

Es celebrarà aquí una conferència molt important entre en Hitler i alguns delegats estrangers. Per favor, espereu un moment que no donem l’abast.

Entenent que parlarien de Txecoslovàquia, en Fritz va fer un somriure sorneguer pensant que el perseguien a on anava i de cop es va adonar de que per tot l’Hotel es començaven a penjar banderetes nazis i es decoraven els carrers de fora amb banderes nacionalsocialistes per l’arribada d’en Hitler. Després d’esperar-se uns vint minuts més en un dels sofàs de l’Hotel, on varen contemplar com els cambrers corrien d’una banda a l’altra amb gerros de flors, banderes, cintes… els varen donar les claus de l’habitació reservada. Després de firmar la documentació necessària varen pujar a l’últim pis de l’Hotel amb ascensor i amb tres maletes plenes de roba de l’Àngela que havia preparat en Fritz. L’Àngela li deia mentre es mirava les maletes que necessitaria més roba perquè no li deuria haver agafat la deu seu gust. En arribar a l’entrada de l’habitació, la 45, en Fritz li va fer tapar els ulls amb una cinta negre i la va ajudar a entrar per la porta a poc a poc. Un cop la va col·locar enmig de l’habitació li va destapar els ulls amb delicadesa mentre la besava tendrament. En obrir els ulls, va quedar sense paraules i emocionada en veure l’habitació. Era una suite enorme decorada amb tots els luxes; un llit enorme amb uns llençols de seda de color blanc, un bany amb una banyera on hi cabien dues persones, un tocador perfectament il·luminat, un armari d’època, uns llums d’aranya, unes vistes espectaculars que donaven a fora al carrer i a sobre al llit hi havia més roses vermelles, una ampolla de xampany francès i uns Brezels (pa cruixent). No deixant de contemplar a la seva parella, en Fritz, feliç de veure-la tan emocionada, li va regalar a més un perfum del seu gust i la va tornar a besar. Sense saber què dir, tot i que el va renyar perquè l’havia fet patir molt durant aquells dies enganxat al telèfon pensant que estava amb una altra dona, li va donar les gràcies. Somrient, ell li recriminava amb broma de que fos tan desconfiada i li va explicar que l’hi havia costat molt trobar aquell Hotel i que per això havia estat tan pendent del telèfon. Abans de sopar i després de desfer les maletes, varen anar a donar una volta pels Jardins tot recordant el viatge que havien fet amb els seus pares. Mentre passejaven anaven veient com tota la gent anava amb un diari a la mà per saber quina hora vindria el dictador a la ciutat. Després de passejar al voltant del Eisbach, varen anar a sopar al restaurant Liebherr, que estava ple de periodistes que estaven esperant l’arribada d’en Hitler per aquella nit.  La majoria d’ells estaven preparant les seves càmeres fotogràfiques perquè no els deixessin tirats i les converses entre ells es varen fer excessivament sonores per en Fritz i per l’Àngela, que volien més intimitat i menys xivarri.

L’endemà dijous varen aprofitar el dia des de primera hora i varen anar a recórrer els carrers de la ciutat mentre l’Àngela li explicava els seus llocs preferits d’infantesa. En passar per davant de l’apartament d’en Hitler en el Koenigsplatz mentre buscaven un lloc per anar a dinar, es varen adonar que l’edifici estava fortament protegit per membres de les SS. Molts curiosos s’havien aplegat pels voltants i cridaven que volien la pau i que no volien guerra per Txecoslovàquia. Esperant uns minuts ansiosos per veure si passava alguna cosa mentre respiraven aquell ambient tan reivindicatiu, varen decidir continuar buscant un lloc per dinar perquè no sortia cap líder polític i la gent començava a marxar. Sabent que tots els nazis estarien capficats, varen anar a l’Osteria Bavaria a menjar Käsespätzle, que tan li va agradar a en Fritz l’últim cop pel formatge fos emmental. Entaulats al costat de la bandera nazi que penjava de la paret, l’Àngela, posant-se més seriosa, va preguntar-li què creia que passaria amb Txecoslovàquia. Sense rumiar-s’ho mentre mirava totes les fotografies que hi havia penjades del dictador, que eren un munt, li va contestar:

Crec que arribaran a un acord. No tenen més remei, no crec que ningú vulgui anar a la guerra per Txecoslovàquia. El problema serà veure com reacciona en Hitler perquè de moment no s’ha aturat davant de res.

Mentre un cambrer vestit amb un uniforme de gala pensant que potser hi aniria en Hitler a dinar els portava la pasta amb el seu formatge emmental, l’Àngela li va comentar:

Crec que anirà bé perquè sinó en Hitler no hagués fet aquesta reunió a Munic, a casa seva, a on va néixer el moviment, i sap perfectament que aquí té tot el suport del seu poble.  

Quedant-se pensatiu, en Fritz li va contestar mentre s’acomodava a la cadira i agafava la forquilla per tastar el formatge fos:

Potser sí, però imagina’t que aconseguim els Sudets o tot Txecoslovàquia, llavors en Hitler s’aturarà aquí? O bé continuarà conquerint territoris? Perquè l’Exèrcit que ha creat és enorme pel que diuen.

Sense dubtar-ho, l’Àngela va continuar:

Ha de continuar, ens falta Danzig, allí els polonesos actuen amb total impunitat contra els alemanys que hi viuen.

Pensant que Danzig seria més complicat que aconseguir els Sudets, hi havia Polònia pel mig, varen començar a dinar. A totes les demés taules es parlava del mateix. De Hitler, Txecoslovàquia, dels britànics, dels sudets… ara bé, tothom tenia clar que volia la pau i no la guerra. Ni els més joves estaven interessats en invocar a Mart, tot i que tenien diaris a la mà que deien que dones i nens eren aixafats per cotxes blindats txecs. Després de l’àpat varen acabar de passar la tarda a l’Hotel per descansar i relaxar-se. Mentre l’Àngela s’estava fent un bany amb molt de sabó en la grandiosa banyera mentre escoltava pel gramòfon Faust del compositor Louis Spohr, varen tocar el timbre de l’habitació. En Fritz va anar a obrir la porta a poc a poc ja que havia encarregat una ampolla de xampany francès de la marca Krug. Abans de que li pagués, el cambrer li va dir:

Sou molt afortunats, la persona de l’habitació del costat és en Neville Chamberlain.

Quedant-li uns ulls com unes taronges per allotjar-se al costat del primer ministre conservador mentre treia la cartera per pagar, el noi li va donar sense que s’adonés d’una grata propina a aquell cambrer que aquell dia estrenava uniforme. Amb el xampany a la mà i amb dues copes va entrar a l’habitació i es va despullar. Sabent que no havia sentit res per la música, va entrar al bany i li va portar una copa de xampany per banyar-se tots dos junts a la banyera mentre es bevien el xampany i encenien unes quantes espelmes perfumades i escoltaven ara Der Fliegende Höllander de Richard Wagner. El compositor havia cregut que aquella obra romàntica seria la seva primera gran obra. Després de passar un parell d’hores més gaudint dels luxes de l’habitació mentre el seu veí estava negociant la pau, al vespre varen anar a sopar al restaurant Adelmann, on prèviament en Fritz havia reservat una taula. En el centre de la taula hi havia demanat que hi portessin un gerro amb roses vermelles i unes espelmes. Enlluernada per aquell gest en entrar al restaurant, la noia encara va quedar més bocabadada que només asseure’s els portessin una plata amb marisc fresc i un parell de cerveses de la marca Paulaner mentre uns cambrers els hi tocaven el clarinet només per ells. Mentre sopaven sota la llum de les espelmes, molts dels clients del restaurant parlaven amistosament de que s’havia arribat a un acord per Txecoslovàquia i en Fritz no va poder evitar allargar l’orella per sentir els comentaris de les altres taules. De seguida l’eufòria es va escampar en el restaurant i l’amo del local, que era molt viu i que li agradava acontentar als seus clients, els va convidar a tots a Paulaners. L’amo sortia i entrava de la cuina feliç i repartia banderetes nazis de mà entre els clients. Després de sopar, sabent que la nit encara era jove i no estaven cansats, varen anar a donar una volta pels carrers de la ciutat, que estaven plens de gent que sortia a celebrar l’acord, tot i que encara només eren rumors. En veure tanta gent que anava d’una banda a l’altra comentant que per fi s’havia acabat un malson, es varen refugiar com molts a una cerveseria. Després de demanar unes cerveses a la barra d’un bar, varen intentar trobar una taula buida per seure, però se’ls va fer impossible, totes eren plenes i ni tant sols hi havia una cadira lliure. Asseguts a la barra del bar, varen estar una llarga estona bevent una cervesa de la marca Hofbräus. L’Angela estava eufòrica tan per la sorpresa del seu xicot com per l’ambient nacionalsocialista que estava vivint la ciutat, però en Fritz ara semblava neguitós, es mirava l’Àngela constantment i no deixava d’agafar-li la mà tota l’estona com si fos l’últim cop que l’hagués de veure. Després de beure’s la cervesa i veient que entrava cada cop més gent fent empetitir el local, varen marxar i es varen passejar pel parc de Maria Teresa, on varen trobar una altra concentració de gent que celebrava que hi hauria pau. Tots anaven amb banderes amb l’esvàstica, la majoria cantava feliç, alguns anaven completament beguts de cervesa i els més petits es deixava endur per l’eufòria dels pares. Una dona que era a prop seu li deia en una altra:

Estem tensant massa la corda. Hem de vigilar que els britànics ja se sap que faran si continuem així i tot acabarà fatal. 

Però en Fritz semblava en aquell moments que no l’interessava la pau, cosa que sorprenia a l’Àngela, i no deixant de mirar-la li va demanar tornar cap a l’Hotel. Pensant que potser tenia mal de panxa després de menjar tan marisc, l’Àngela va acceptar tornar a l’Hotel i varen anar caminant xino-xano.

En veure les llums grogues de l’Hotel, varen veure que l’entrada estava fortament vigilada per membres de la Gestapo. Anaven armats fins les dents i en voler entrar a l’Hotel, els membres de la Gestapo els varen demanar la documentació. Estaven allí per vigilar al primer ministre i per intimidar-lo. En entrar a recepció després de que aquells homes els deixessin passar, els dos nois no deixaven de mirar aquells homes que amagaven les seves pistoles a sota la jaqueta. Un dels recepcionistes de l’entrada, que havia sortit per si necessitaven ajuda per entrar, els va dir xiuxiuejar que aquells homes estaven vigilant als membres del govern txec que no havien sigut convidats a la conferència. Pensant que era injust que els txecs no poguessin decidir el seu futur, en Fritz no va voler comentar-li a l’Àngela la seva opinió i es va dirigir a recepció i es va posar a parlar amb un dels recepcionistes de darrere del taulell. Després d’encaixar-li la mà en el recepcionista i de donar-li uns quants bitllets, li va demanar a l’Àngela fer una altra copa al bar de l’Hotel. Estranyada de que ara volgués fer una copa, la noia va acceptar l’oferiment del seu xicot que s’havia comportat com sir Lancelot. Quan es dirigien cap al bar de l’Hotel, un parell de cambrers vestits de gala els varen obrir les portes com si estiguessin a la classe alta del Titànic, deixant a la noia amb un pam de nas de tantes atencions. En entrar-hi primer l’Àngela, ja que en Fritz es va voler quedar a l’entrada, va rebre per part d’un cambrer vestit de frac un enorme ram de roses vermelles. Aspectant per aquell gest, en mirar el luxós saló del bar va veure que no hi havia ningú i que totes les taules i cadires havien sigut retirades a un racó deixant-ne una amb dues cadires al centre. Apropant-se a la taula sense entendre res, va veure com estava adornada amb espelmes i pètals distribuïts al voltant. Sense dir res i no deixant de mirar-la nerviós, en Fritz la va fer asseure a la cadira i en seguit va sonar d’un gramòfon la primera òpera romàntica alemanya nacionalista amb una forta càrrega emocional, Der Freischutz, de Carl Maria von Weber. Excitada de tants detalls, l’Àngela li va agafar la mà per damunt de la taula i li va donar les gràcies per aquell dia. Content, havia complert la primera part, ara tocava la segona, en Fritz li va dir amb un somriure a la boca que la nit encara no havia acabat. Després d’aixecar el dit índex, varen venir ràpidament un parell de cambrers i els varen portar un Prinzregententore (un pastís de 6 capes intercalat amb crema de mantega i xocolata cobert amb glacejat de xocolata negre) i un parell de copes de xampany Krug. Deixant-los sols i tancant la porta del bar, els cambrers varen tancar els llums i varen deixar la parella sota la llum de les espelmes mentre escoltaven l’òpera i es bevien el xampany. Mirant una banda i una altra esperant què passaria ara, l’Àngela no s’esperava el que li passaria al cap d’uns segons.

Mirant-se-la fixament als ulls i amb un nus a la gola, en Fritz, fet un flam, li va dir mig tartamudejant que l’estimava i es va treure una petita capsa de la butxaca de la seva americana negre i en seguit es va agenollar davant d’ella, que estava emocionada a la seva còmode cadira. Sense moure’s durant uns segons mentre anava escoltant la lenta música de fons, en Fritz va obrir la capsa que amagava un anell d’or amb un parell de diamants ben visibles i que tan s’havien posat de moda als Estats Units gràcies a la indústria cinematogràfica de Hollywood sota la influència de l’empresa de diamants De Beers Mining Company. Amb els ulls com unes taronges en veure aquell anell, l’Àngela, que en aquells moments tenia pell de gallina, no s’ho podia creure, era el que es pensava. Llavors, amb un to més seriós però sense perdre el nus de la gola, el noi li va preguntar:

Et vols casar amb mi?

Plorant d’emoció i destrossant-se el maquillatge dels ulls amb les llàgrimes, l’Àngela es va aixecar de la cadira per abraçar-lo amb totes les seves forces, i li va contestar amb un crit:

Sí!

Deixant anar un llarg sospir, el noi es va aixecar per besar la futura núvia mentre sonava el Der Freischütz. El petó va ser interromput quan varen entrar sobtadament tot el personal de l’Hotel i alguns clients, alguns dels quals estaven intentant escoltar-ho tot des de la porta, per felicitar-los. Emocionada per casar-se, era el seu somni, l’Àngela es va emprovar l’anell, que li anava perfecte, i va tornar a plorar d’emoció en veure els dos diamants. Emocionat, en Fritz li va preguntar:

T’agrada?

No deixant de mirar la seva joia, la futura esposa li va respondre ara més serena mentre ensenyava l’anell:

M’encanta, si no hi haguessin els diamants t’hagués titllat de gasiu i poc romàntic. Els diamants són el símbol perfecte de l’amor etern.

Somrient, en Fritz li va agafar la mà i llavors un dels cambrers va destapar un parell d’ampolles de xampany i les va repartir per tots els presents. A continuació, uns altres cambres varen entrar amb un enorme pastís de nata per celebrar el compromís que acabava d’acceptar l’Àngela. Just posar-se a la boca el pastís ja estava planificant el casament, sobretot pensava amb el seu vestit. Després dels brindis, la jove parella es va retirar cap a la seva habitació per continuar celebrant el seu enllaç en la intimitat. Mentre esperaven que els hi donessin la clau a recepció i de que en Fritz pagués la despesa de tota l’escena, varen veure com s’acostava a l’Hotel una multitud de gent. Hi havia molts periodistes i els agents de la Gestapo es varen posar en alerta. Intrigats per veure què passava, segons més tard varen veure que a fora hi havia el president francès Eduard Daladier, que acompanyava al primer ministre Neville Chamberlain. Els dos caps d’Estat eren saludats per la gent que no paraven d’agrair-los a l’entrada de l’Hotel que haguessin firmat la pau amb el seu líder. El xivarri era impressionant i per les cares de la gent es notava que tothom volia la pau. Les dones ploraven i els homes tenien un somriure d’orella a orella mentre aplaudien. Un cop varen entrar a dins després de ser aclamats un cop més, els dos líders varen saludar a tots els presents de l’Hotel i als guàrdies de la Gestapo que continuaven vigilant tot el què passava. Després de fer-se una fotografia per un diari anglès, el primer ministre es va apropar a recepció perquè volia que li portessin un te a l’habitació. Atrafegats encara per tenir que netejar la sala on en Fritz i l’Àngela s’havien promès, el recepcionista, per excusar-se de tan enrenou, li va dir que aquella jove parella que tenien al costat s’acabaven de prometre aquell dia. Visiblement cansat, el primer ministre va mantenir la seva cordialitat i es va acostar a la parella per felicitar-los. En encaixar-li la mà, l’Àngela va observar que estava molt adormit i molt cansat, feia moltes ulles i no parava de badallar des de que havia arribat, a més de que no s’havia tret el seu barret de copa. Després de rebre la felicitació d’en Chamberlain, en Fritz va intentar  parlar amb el primer ministre amb el seu mal anglès. Mentre li deia que estava molt orgullós de que haguessin firmat la pau, en Chamberlain, que lluitava per no tancar els ulls, els va demanar que acceptessin un petit regal. Remenant per la butxaca de la seva americana negra, el primer ministre es va treure una ploma estilogràfica de la marca Swan Mobie Todd SM 200/60 i els hi va donar. Mirant-s’ho amb desconcert, pensaven que era un detall estrany, en Chamberlain els va dir mentre els hi tocava les espatlles, que aquella ploma havia firmat la pau del món. Era la ploma amb la qual ell va firmar el Pacte de Munic en què Gran Bretanya, França i Itàlia acordaven que Alemanya pogués apropiar-se dels Sudets a canvi de que els alemanys no ocupessin més territoris. Impactats per aquell regal d’un gran valor simbòlic, en Fritz i l’Àngela li varen agrair aquell gest que tan els va emocionar pel seu significat.

En tenir la clau de l’habitació i després de veure com el primer ministre britànic i el president francès els cridaven per fer-los quatre preguntes per un diari alemany, varen pujar a dalt per continuar celebrant ells dos sols el seu compromís. En entrar a l’habitació, l’Àngela va tornar a quedar emocionada en veure al damunt del llit el seu nom escrit amb pètals de roses vermelles. Tot un cavaller, va pensar. Mentre la parella es posava al llit per continuar de forma més íntima la seva celebració, en Daladier i en Chamberlain sortien al balcó de l’habitació del primer ministre per saludar des d’allí a la gent que continuava concentrada a l’entrada de l’Hotel. Sentint el xivarri de fons, els futurs casats es varen aixecar del llit i s’ho varen mirar emocionats des del seu balcó pensant que estaven vivint un moment històric de primera mà. La gent no deixava de cridar, hi havia ganes de pau i no de guerra. De cop, la parella es va posar a riure quan un dels manifestants va cridar entre els crits de Pau, Pau, Pau:

Visca els nuvis.

Al cap d’unes hores de posar-se a dormir, es varen aixecar de cop en sentir corredisses. Les passes anaven amunt i avall. Eren els delegats txecs que no estaven d’acord en donar els Sudets al Reich a canvi de res. L’Àngela es va amoïnar en sentir els sonors passos, tenia por de que no li entressin a l’habitació, i en Fritz la tranquil·litzava dient-li que segurament eren els txecs que celebraven que no hi hauria guerra.

Al matí del divendres 30 de setembre, en Fritz i l’Àngela es varen llevar una mica tard, el xampany encara el tenien a l’alè, i varen anar a esmorzar a les nou del matí. Entrant al menjador de l’Hotel es varen trobar a un Chamberlain molt trist i callat en una de les taules del fons. Després de saludar-lo i de tornar-li a donar les gràcies pel regal, varen esmorzar en una petita taula de prop de les finestres i es varen beure un parell de tasses de cafè per aguantar la son mentre estudiaven quin seria el pla de la jornada, tot i que l’Àngela només pensava en la boda. Després de tornar a dalt per anar al lavabo, varen sortir de l’Hotel esperant fer una nova ruta per la capital bavaresa. En quedar-se a l’entrada de l’Hotel amb un mapa a la mà, varen observar com el primer ministre pujava esvarat en un cotxe descobert que l’esperava amb el motor encès per anar en una altra reunió amb en Hitler en el seu pis particular de la Prinzregentplatz. Mentre en Hitler i en Chamberlain firmaven un altre acord de pau entre els dos països, en Fritz i l’Àngela varen passejar pels Jardins Anglesos agafats de la mà parlant de com seria la boda. L’Àngela tenia molt clar de que la boda seria civil tot i ser ella religiosa, ja que respectava l’ateisme d’en Fritz, però li va demanar que a canvi li deixés comprar el vestit dels seus somnis. Sabent que la broma li costaria molt cara, més del que s’imaginava, va acceptar-ho sense rondinar perquè la volia veure feliç. Però, de cop, mentre pensava com, quan i on es faria la cerimònia, l’Àngela es va quedar callada pensant. En preguntar-li què li passava mentre continuaven caminant per la verda gespa del Jardí, l’Àngela li va contestar:

Escolta, el meu pare (segons la tradició alemanya el pare de la núvia té que pagar la boda) no té els suficients diners per pagar una boda, i menys com la que jo vull.

Fent un somriure de sota nas, en Fritz li va comentar que ja ho sabia i li va dir que ell se’n faria càrrec, que no havia de patir pels diners. Una mica avergonyida, el va abraçar davant de tota la gent que hi havia al parc i li va dir que tenia ganes de tornar a Berlín per explicar-ho a la família. Després de caminar pel costat del canal artificial del Eisbach, varen agafar un tramvia per anar a una altra banda de la ciutat, L’Àngela li volia ensenyar el Teatre Alemany, on quan era petita un cop l’any, a finals de febrer, anava en el gran ball de carnaval, un dels grans esdeveniments de la ciutat. Després de passejar pels voltants del Teatre varen anar a dinar en un restaurant senzill un parell de currywurst (salsitxes) amb cervesa al damunt acompanyades per una petita fulla de llorer i una boleta de puré de patates al costat. En Fritz volia anar a un restaurant de més categoria, aquell restaurant li semblava un bar, però l’Àngela li va insistir en entrar-hi perquè volia començar estalviar pel vestit. S’havien acabat els luxes, li va dir. Després de sortir del restaurant que no convidava a quedar-s’hi, a l’Àngela ja no se l’hi aguantaven més el pes de les parpelles, pràcticament no havia dormit el dia anterior, i varen anar a fer un cafè en l’antiquat Cafè Neumaier, junt al Viktualienmarkt, on es varen asseure en una de les files de bancs d’aquella llarga sala, on molts d’ells estaven ocupats per gent gran que discutia política i escoltava un monòleg sobre art i arquitectura mentre menjaven els aperitius que duien de casa i bevien litres de cervesa o tasses de cafè. No deixant de parlar de la boda amb el cafè a les mans, varen tornar després a peu cap al centre de la ciutat i es varen passar la tarda assentats en els bancs de fusta de la cerveseria Hofbräuhaus bevent com no podria ser d’una altra manera cervesa de la marca Hofbräu. El noi, avorrit de parlar tota l’estona de la boda i de com seria el vestit d’ella, es va distreure mirant les pintures del sostre de la cerveseria mentre feia veure que l’escoltava. Amb la cervesa a la mà, varen acordar celebrar el casament el dimecres 23 d’agost de 1939 i que es faria a l’Ajuntament de Berlín per després dinar a l’Hotel Adlon. Deixant-se endur per la imaginació, lÀngela ja organitzava el casament des del més mínim detall i ho anava apuntant tot en un paper que l’hi havia donat l’amo de la cerveseria. En un moment va pensar en les flors, en els convidats, la música, el menjar, els fotògrafs, però sobretot li preocupava el vestit, mentre que el noi no va tenir cap idea. Després de sopar al restaurant Adelmann, on varen menjar una trista amanida verda perquè l’Àngela pensava que havia de mantenir la cintura per entrar al vestit que volia. Quedant-se amb una fam de llop, en Fritz es va demanar per postres unes pomes fregides regades amb cervesa. Després de que l’Àngela li fes morros perquè s’havia menjat unes postres tan cares i tan calòriques, varen anar a dormir per l’endemà tornar a Berlín.

El dijous, quan varen agafar l’autopista cap a Berlín, l’Àngela, ansiosa per comunicar-ho en els seus pares, es va posar a mirar la ploma d’en Chamberlain. Pensant que aquella ploma havia portat la pau en el món va pensar en la sort que tenia i creia que la ploma seria un bon auguri. Mentre arribaven a Berlín per Potsdam, les tropes alemanyes varen ocupar els Sudets pacíficament. En Georg, que anava amb les tropes més avançades, va creuar amb un contingent la localitat de Haidmühle, on la població els va saludar amb la salutació romana i amb mostres d’alegria. Els soldats alemanys, en veure que no hi havia perill, varen entrar tan tranquil·lament a les ciutats amb els seus sidecars mentre la gent conquerida els hi tirava flors.

Un cop instal·lats de nou en el pis i després de que en Fritz tornés al cotxe amb un fort disgust perquè l’hi havia encantat posar-se a 160 quilòmetres per hora, la velocitat màxima del cotxe, la parella va anar a sopar primer a casa dels Klein per donar-los la notícia. Després d’haver planejat com ho dirien, varen decidir que ho farien sense dir res. Mentre estaven tots reunits en el menjador parlant de Munic, l’Àngela va estirar la mà per agafar unes galetes ametllades per ensenyar-los l’anell col·locat en el quart dit. Sorpresos, sobretot la Luane per la qualitat de l’anell, sabia que valia molts diners, tots varen preguntar-li si significava el què pensaven i en respondre que sí tots els varen abraçar, menys l’Elise, que es va agafar la notícia amb resignació. En Marwin des d’aquell dia es va mirar al seu germà amb certa gelosia, ell li hagués agradat ser el primer dels germans en casar-se, però la feina no li permetia distreure’s amb bodes, tot i el disgust de l’Elisabeth que no volia que treballés tan perdent tantes hores només per diners. La Katrina va ser la que més es va emocionar i durant aquell sopar es va fer passada demanant-li constantment a l’Àngela que li deixes veure l’anell, inclús se’l va intentar posar a la mà però no li cabia perquè tenia els dits més gruixuts que l’Àngela. Els pares es varen agafar aquella notícia amb molta il·lusió, no deixaven de veure el somriure feliç d’en Fritz, i de seguida els hi varen dir que farien tots els esforços del món per ajudar-los a pagar el què fos, cosa que no els hi va anar gens malament a la parella. Després de beure’s unes quantes copes de cava per festejar-ho, la parella va anar a casa dels Richter per anunciar-los també la notícia. Després de fer el mateix procediment, tots els varen felicitar amb molta il·lusió. La Velda es mirava la seva germana amb gelosia i li va dir a cau d’orella:

Noia, has estat de sort d’agafar-te aquest noi, ho té tot. Sort en vas tenir de que el vas conèixer tu primera.

Després de meravellar-se amb l’anell, l’Annalisa va treure unes quantres Paulaners i unes berlineses de melmelada. Però en Seigmund, que el principi s’havia agafat molt bé la notícia, es va quedar trist assentat a la seva butaca reflexionant. Sabent el què li ballava pel cap, en Fritz se li va apropar dissimuladament, li va posar la mà damunt de l’espatlla i li va dir que no patís perquè el casament estava pagat. En dir-li que no, que ell ja faria un esforç, en Fritz el va interrompre per dir-li mentre assenyalava a l’Àngela, que estava parlant amb la seva mare del vestit que es compraria:

El teu regal ja me l’has fet.     

Continuant assegut mentre es mirava la seva filla, en Seigmund ja no es va poder contenir més i es va posar a plorar i plorar. Mentre el pare plorava, l’Udo els demanava a la parella que el fessin tiet aviat.

Els següents dies, mentre Alemanya conqueria amb tota la impunitat del món el territori dels Sudets amb el vistiplau de les potències europees, en Fritz i l’Àngela anaven explicant pel barri que es casarien. La notícia es va viure amb alegria i tothom els felicitava pel compromís. L’Albert i la Helga varen aconsellar a l’Àngela una botiga que tenia vestits de núvia, la Carlene els va regalar un ram pensant que els hi comprarien les flors, els pastissers els hi varen regalar uns brezels pensant que ells farien el pastís, en Mark i la Diane els varen convidar a sopar en el bar i tota les resta els va felicitar, inclús l’Otto va tallar gratuïtament els cabell d’en Fritz. Els sastres Oskar i Franziska també els varen felicitar quan sortien del metge i els varen oferir els seus serveis si necessitaven recosir algun vestit. Un dia que la parella varen anar a la botiga de la Matilda, la botiguera, feliç per en Fritz, el noi dels caramels, els va donar un sobre i una bossa de caramels per en Fritz tot desitjant-los que tinguessin un fill aviat. En obrir el sobre, l’Àngela va veure que hi havia una gran quantitat de diners i de seguida els va rebutjar, sabia perfectament que la botiguera havia exagerat en la quantitat. Però la Matilda li va dir amb el seu somriure a la boca i li donava un altre cop el sobre:

Accepta’m aquest regal perquè jo a en Fritz me l’estimo molt i vull que sigui feliç. A més, estic segura que els nazis no tardaran gaire a treure’m tot el què tinc.

Acabant la frase, va obrir un petit calaix del taulell i els va ensenyar el seu passaport, que en la primera pàgina hi havia segellada la lletra de jueu en vermell perquè no marxés del país sense pagar abans pel fet de ser jueva. Animant-la dient-li que això no passaria, que el poble no ho permetria, la Matilda li va exclamar:

No en tinc cap dubte de que ens passarà una cosa terrible i que tothom ho acceptarà. Mira com els nazis conquereixen territoris i ningú hi fa res, tot el contrari, els ajuden a que ho pugui fer. Mireu pel barri, ningú va ajudar al pobre Dannel, que feliç era abans i que respectat era, o en Wilhelm, que ningú en sap res d’ell… pobre noi encara el sento amb el seu saxofon a davant de la farola. Quan sigui el torn dels jueus el poble donarà suport al règim i no dirà res. Ningú es va queixar quan els armenis varen ser assassinats en la Gran Guerra… varen ser oblidats. El poble ens girarà l’esquena en els jueus, ja en podeu estar ben convençuts. En el carnaval de Nuremberg de l’any passat hi havia una carrossa en què es representava que es penjaven als jueus i tothom la va aplaudir.

No sabent què contestar, en Fritz pensava que no anava malencaminada mentre que l’Àngela pensava que la seva profecia no és compliria, la parella li va tornar a agrair el regal i varen marxar cap a casa seva feliços veient com tot el barri s’alegrava pel seu enllaç. En saber la notícia pels pares d’en Fritz, la Klara empaitava a l’Àngela sempre que la trobava pel carrer i no parava de demanar-li que li digués com seria el vestit. En veure que no li deia, un dia li va comprar un ram de flors perquè li digués, però no hi havia maneres. La Carlene també aquells dies actuava de forma interessada i quan veia a l’Àngela sortia expressament de la floristeria i amb una bona cara li demanava com anaven els preparatius de la boda i sempre li explicava que tenia les millors roses de la ciutat. Estava ansiosa perquè li encarregués les flors.

La tarda del dilluns 17 d’octubre, després de que en Georg tornés dels Sudets, es varen reunir tots els amics en el Gartenbauam, en el Tiergarten. Mentre estaven assentats en un dels bancs i en Georg es fumava una cigarreta, en Fritz i l’Àngela els hi varen anunciar el seu compromís. Feliços per en Fritz, els dos nois els varen felicitar amb una amistosa abraçada i de seguida varen parlar de com seria el casament. Mentre l’Àngela els parlava de com voldria el seu vestit; llarg, amb un elegant escot i de color blanc, en Fritz es mirava al seu voltant. Mirant cada arbre, cada bri de gespa, cada fulla caduca veia que era el lloc on anava sempre amb la seva estimada Galiana, i en mirar-se cada detall del parc va veure que aquell devia ser el lloc on la Galiana havia pintat el quadre que tenia penjat a l’habitació. Era exactament igual, va pensar el noi. De cop, com si li haguessin clavat un cop de puny a l’estomac, es va quedar immòbil, trist, pensant com s’havien promès que es casarien en un futur. De cop se li apareixia amb el seu somriure i amb un vestit blanc. Intentant fer-la fora de la seva ment, ja tenia l’Àngela pensava, però no podia evitar veure-la córrer i caminar per aquell parc com havien fet en el passat, la veia pintant amb el seu cavallet i les seves aquarel·les, i recordava la seva dolça veu alliçonadora. Sospirant pels records, sense adonar-se’n li va caure una llàgrima de tristor i d’alegria a la vegada per pensar en ella. Veient que tenia la mirada perduda, en Georg li va tocar l’espatlla perquè reacciones, i pensant que estava plorant per l’emoció del casament li va dir:

Noi, si que ets romàntic. Ara no acabis com el don Quixot.

Tornant al present, el noi es va disculpar dient que era molt especial per ell el fet de casar-se i va dir amb veu baixa que estava ben emocionat. L’Àngela no se’l va acabar de creure, tenia clar amb qui pensava en aquells moments, però ara tant li feia perquè seria ella qui es casaria amb en Fritz. Després de parlar una estona més del casament, en Georg es va encendre una altra cigarreta i els va parlar de com els hi havia anat en els Sudets. Els va explicar que el país era pobre però ric en natura i que l’operació havia sigut tan senzilla que tothom els donava flors mentre es passejaven amb les seves motocicletes. Intrigat pel futur, en Fritz li va preguntar si aquesta seria l’última operació que farien. Sense rumiar-s’ho, en Georg li va ser clar:

Mira, Praga era l’objectiu i no crec que ho hagi deixat de ser. Sabem que aquesta ciutat té obsessionat a en Hitler i crec que la vol pel Reich. Ja se sap que qui controla Bohèmia contra Europa.  

Esperant ja la resposta, en Fritz li va preguntar si després de Praga s’aturarien, i en Georg li va contestar sense embuts mentre anava traient fum de la cigarreta:

No crec que invertim tants diners i tants esforços per només quedar-nos a Praga. Crec que es busca una altra cosa. Alguns parlen de Danzig, es diu que allà els polonesos ataquen als alemanys sense cap mirament, alguns altres parlen de Varsòvia, jo no ho sé, però tinc clar que no hem fet tot això per només tenir Praga. Si els britànics i els francesos s’han cregut a en Hitler és que són molt ingenus.

No deixant d’estar encuriosit, en Fritz li va preguntar si com a Viena havia vist alguna cosa estranya durant l’ocupació. Aquí en Georg va fer un silenci que va aprofitar per fer unes quantes calades ràpides fins que finalment li va respondre:

Les ordres són clares, si algú es posa pel camí s’ha d’aniquilar i no tenim que tenir consideració amb els jueus. Molts dels soldats no són antisemites i no fan res contra ells, però alguns fan el què volen amb tota impunitat. Pensa que amb una mica d’alcohol les coses es veuen diferent, ja m’enteneu. Molts patim per si arriben noves ordres més bèsties contra els jueus, que arribaran tard o d’hora, crec…

Després d’uns segons de silenci, l’Àngela no deia res perquè tenia clar que tornava a exagerar, en Fritz li va preguntar per què creia que hi podrien haver mesures més cruels contra els jueus, i en Georg li va contestar mentre feia l’última calada de la seva cigarreta:

Dins de l’Exèrcit s’està distribuint cada cop més propaganda antisemita i imaginat si ocupéssim Polònia, allí hi viuen milions de jueus. Creus que el Reich se’ls mirarà com aquí i només els hi traurà la ciutadania? Jo no ho crec, penso que a partir de llavors començaran aquestes ordres cruels i que tothom les complirà. Però… ves a saber.

Després d’un altre llarg silenci per la reflexió, en Lou el va trencar per explicar-los que a la fàbrica havia augmentat molt la producció per fer coixinets per les noves armes i que ara ja feia 12 hores diàries. Amb un somriure fals a la boca, en Georg li va dir mentre es mirava a en Fritz:

No crec que necessitem moltes armes per ocupar Praga, veus per on vaig?

Contestant-li que sí, que entenia el què li estava dient, en Fritz es va quedar en silenci. L’Àngela els va animar dient-los que ells no eren endevins i que no podien saber el què passaria, però en Georg li va contestar:

Jo et parlo de fets, no d’imaginacions, ja tu ben asseguro.

Veient que estaven molt preocupats pel tema, l’Àngela li va venir una ràfega de vent fred i els va demanar anar a fer una cervesa abans de que es pongués el Sol. Deixant el tema de les armes a banda, tots es varen apropar en el bar de l’Hotel Esplanade per fer una Berliner Weisse. Entrant al bar, en Julius els va felicitar i els va convidar a l’Àngela i en Fritz per l’enllaç i a en Georg per haver ajudat a conquerir el Sudets. El pobre Lou es va tenir que pagar la cervesa, justament el dia que anava més cara.

Els següents dies, l’Àngela va notar en els diaris alemanys que arribaven a la llibreria que es destacava en molts articles l’alegria del combatent per la victòria. Pensant que potser en Georg tenia raó, en Martin li va dir mentre la veia amb un d’aquests diaris a la mà:

El govern alemany vol contribuir a popularitzar la Wehrmacht. Saben perfectament que durant la Gran Guerra va ser la població civil qui va demanar aturar aquella guerra, va ser ella qui realment es va rendir, i saben que la gent no vol ara la guerra.

Tornant a sentir la paraula guerra, l’Àngela li va demanar si ell volia veure la guerra. Sense pensar-s’ho mentre s’intentava mirar els peus per damunt de la seva panxa, li va contestar un rotund no, i li va afegir després de rumiar-s’ho uns segons:

Ningú vol la guerra. A tot el món l’hi van bé les coses. Estem guanyant molts diners! Ja ho veus aquí com van les coses. Tenim cotxe, refrigerador, tocadiscos… Quin sentit té la guerra?

Parlant amb els seus clients com en Frank i la Margarethe, tots li deien que no volien la guerra i que no donarien suport a cap conflicte. La Klara li explicava que ella donava sempre suport al seu govern, però si aquest entrava en guerra no li donaria perquè recordava que en la Gran Guerra, quan estava estudiant Literatura, va tenir que deixar d’estudiar per anar a treballar a la fàbrica i que s’ho va passar molt malament durant aquella època.

L’últim dia d’octubre, un dilluns, varen arribar notícies a la capital alemanya de que el 28 d’octubre 17.000 jueus polonesos havien sigut obligats a tornar de males maneres cap a Polònia i que durant l’operació havien matat a molts jueus, entre ells dones i nens. En sentir aquella notícia a l’Hospital pel seu amic Paul, en Fritz va quedar horroritzat i va entendre les paraules que li deia el seu amic. Quan li va dir en el seu pare, aquest li va contestar des de la seva butaca que no si podia fer res, que era massa tard per reaccionar. Després d’explicar-li a l’Àngela, que no s’ho creia, va contestar-li mentre feia el sopar:

És normal que vulguem garantir la seguretat de les nostres fronteres. No tothom pot entrar a Alemanya, no tindria sentit que no les vigiléssim. No podem ser solidaris amb tothom.

No estant-hi d’acord, en Fritz li va contestar:

I cal matar per garantir aquesta seguretat? On queda la nostra solidaritat?

Ràpidament, l’Àngela li va contestar:

De vegades es cometen errors. No és la primera ni l’última vegada que es matarà a gent sense voler. Em diràs ara que només som els alemanys que hem comès errors. Ara em diràs que França deixa entrar els espanyols que fugen de la guerra. A més, no pots dir que aquest govern no es solidari. Cada dia passen funcionaris demanant roba o diners per ajudar als més pobres. Que te’n has oblidat?

Fent-li que no amb el cap mentre tallava unes quantes patates, en Fritz li va tornar a insistir:

Això no ha sigut un error, és la ideologia que estem venent i que tothom compra, inclús a  l’estranger.

Fent-li cares de desaprovació, no compartia l’opinió del seu futur marit, l’Àngela li va canviar de tema en tirar la carn a la paella untada de mantega. Per no ser esquitxat, en Fritz se’n va anar al menjador a remugar de que alguna cosa s’estava acostant i que marcaria per sempre més al poble alemany mentre ells s’ho miraven assentats en el sofà. L’Àngela aquells dies no feia cas al tema de les fronteres amb Polònia, estava més interessada en l’escandalós divorci d’en Hermann Esser, un jerarca nazi de la Vella Guàrdia que era el responsable de la divisió de Turisme del Ministeri de Propaganda i President del Grup de Tràfic de Turistes del Reich. L’Esser havia enganyat a la seva esposa amb una altra dona amb qual havia tingut dos fills i li demanava el divorci que ella no acceptava. Com que ell era culpable d’adulteri, segons el Codi Civil de 1900 no podia aconseguir el divorci i l’assumpte es va convertir en un assumpte polític i judicial. L’Àngela donava tot el suport a l’esposa enganyada, no creia en el divorci, i pensant que en Fritz també la podia enganyar amb una altra dona, sabia que era un noi atractiu per les altres noies, va respirar més tranquil·la quan va pensar que la seva única competència no estava en aquest món, tot i que patia que tot i no ser-hi físicament hi continuava sent en la ment d’en Fritz. Aquella nit, abans d’anar a dormir, va sonar el telèfon. Era el pare, en Barnard, que li va dir amb una veu trista que el sastre Oskar havia mort aquell matí. S’havia quedat sense medicaments i el seu cor havia dit prou. Deixant anar un esbufec, se l’apreciava molt a aquell sastre i pensava en demanar-li que li fes el vestit del casament, en Fritz li va dir que l’endemà aniria a donar el condol a la Franziska. Tota la família Klein va anar l’endemà al vespre a donar el condol. La pobra Franziska va quedar abatuda i durant uns quants dies no va sortir de casa.

La nit del dilluns 7 de novembre, tot Alemanya va quedar escandalitzada quan varen sentir per la ràdio que un jove jueu, en Herschel Grynspan, havia disparat a l’ambaixada alemanya de París a l’encarregat alemany de cuidar el personal, l’Ernst von Rahr. De fet volia matar a l’ambaixador, el comte Johannes von Welcezeck, però es va equivocar de persona pels nervis. Estava molt enfadat perquè la seva família havia sigut obligada el 28 d’octubre a tornar de males maneres a Polònia. Enfadada i irritada en sentir la notícia a casa després de que interrompessin l’emissió nocturna de música clàssica, l’Àngela es va deixar endur per la propaganda antisemita d’en Goebbels, que es va posar en marxa des del primer minut, i va cridar pel menjador del pis que els jueus eren uns traïdors i que no complien amb el seu deure. En Fritz es mirava aquella notícia amb preocupació perquè sabia que ara els nazis aprofitarien aquell assassinat, però pensava que ho utilitzarien per promulgar més lleis antisemites.

L’endemà dimarts, l’Àngela es va indignar encara més quan va llegir a la llibreria el Völkischer Beobachter i va observar com la gent com l’Otto o la Maria es deixava endur com ella per la propaganda antisemita. Llegien amb passió i ràbia un article que deia que era inadmissible que milers de jueus dominessin encara els carrers comercials. Tota la raó, deia l’Otto mentre es mirava amb fàstic la botiga de la Matilda. En veure-la enrabiada, en Fritz li va recordar que ella no era antisemita, però l’Àngela li va recordar que per davant de tot era alemanya i que defensaria sempre primer els interessos dels alemanys. En anar a la botiga de la Matilda a comprar olives, la botiguera se’ls va acostar horroritzada i els va dir que tenia por per la seva seguretat, ja que durant el recorregut de casa seva a la botiga havia sigut insultada per tothom. Nens, joves, vells, adults tothom li deixava anar un renec. L’Àngela aquest cop no va ser tan amable i li va contestar que ella també patia, però per la seguretat dels seus. En fer-la callar mentre pagava les olives, en Fritz va intentar calmar la botiguera dient-li que la gent del barri no permetria que li passés res, que era una veïna de tota la vida, però ella continuava igual de preocupada, sabia que la gent no es preocuparia per la seva sort com ja ho havien fet amb en Dannel i amb en Wilhelm. La Klara de seguida va deixar d’anar-hi a comprar i la gent del barri com l’Otto, en Mark i la Diane, no la saludaven i li giraven la mirada. Inclús la Franziska, que havia rebut el condol de la Matilda el mateix dia que es va saber la notícia de la mort de l’Oskar, no la va voler saludar en topar-se amb ella al carrer. Altres com la Carlene l’insultaven sense problemes i li deien a la cara que era una porca jueva. Els nens imitaven el soroll dels porcs davant seu i les nenes li deien que era una dona bruta i lletja davant dels seus pares.

L’endemà dimecres, Ernst von Rahr va morir finalment a les quatre de la tarda i a les deu de la nit el ministre Goebbels va emetre un discurs antisemita on va demanar venjar l’assassinat. De seguida grups de les SA, vestits de paisà per no ser reconeguts com a membres del govern, varen sortir al carrer i varen començar els disturbis pels carrers que varen acabar amb la destrucció dels comerços jueus, les seves sinagogues i es varen assassinar i maltractar a molts jueus. Era la Nit dels Vidres Trencats. A Berlín es varen cremar també botigues, cases i sinagogues jueves, i es varen deportar a 12.000 jueus cap als camps de concentració de Dachau, Buchenwald i Sachsenhausen. Va ser la ciutat, juntament amb Viena, on els nazis varen provocar més atacs. El Kurfürstendamm semblava una zona de guerra després de tants aldarulls i els cotxes varen tenir que agafar rutes alternatives per no destrossar els pneumàtics pels vidres trencats que hi havia als marges de la calçada. Els vianants no anaven per la vorera per no trepitjar aquells vidres.

A la Leipzigerstrasse, que va patir greus aldarulls, la botiga de la Matilda va ser destrossada i saquejada per un grup d’homes de les SA, que sense contemplacions li varen trencar tots els vidres de fora la botiga i es varen emportat tot el què hi tenia a dins. En aquells moments, eren les tres de la matinada, la Matilda vaguejava pels carrers amb la cara plena de sang després de que l’haguessin treta de casa. Desesperada i vomitant sang després de que l’hi haguessin trencat una dent, va trucar el timbre de casa dels Klein per demanar ajuda, ja que estaven detenint a totes les dones jueves que trobaven. Tots els veïns del barri com en Kurt i la Maria o en Hermann i la Bernardina, que tenien penjada una fotografia del seu fill al menjador, es miraven a la Matilda des de les finestres de les seves llars i ningú es va atrevir a ajudar-la, tot i la pena que poguessin arribar a sentir per ella. En Barnard de seguida que va veure per la finestra de la seva habitació que era la Matilda qui tocava la porta va agafar a la seva mare, que volia obrir per ajudar-la, i li va ordenar a crits que estigués quieta. La Luane, que es va despertar després de tan soroll i de sentir com uns nois cridaven Jude Verrecke!, li va preguntar en el seu marit per què no ajudava a la Matilda. Alterat i tremolant, li va contestar mentre abaixava les cortines de l’habitació:

Perquè és inútil, no hi podem fer res, i no vull que cap membre d’aquesta família sigui perseguit.

Després d’un llarg silenci, on l’Elise i la Luane pensaven que en Barnard era un covard, la Matilda continuava cridant desesperada des de fora perquè l’ajudessin i li obrissin la porta, però els seus crits eren en va. De sobte, un membre de les SA que la va veure demanant auxili la va agafar a davant de la porta dels Klein i se la va emportar arrossegant-la pels cabells pel carrer per matar-la a cops. Tots els veïns, juntament amb Barnard, es miraven passius aquella terrible escena mentre uns nois com en Hermann, el fill dels pastissers, anaven carrer avall amb uns bidons de gasolina per cremar sinagogues tot cantant que matarien a tots els Israels i a totes les Sares.

En el pis, en Fritz i l’Àngela estaven espantats a casa seva escoltant la ràdio per saber què estava passant. Sentien els crits i els càntics però no eren capaços de veure la gravetat del què estava passant pel seu carrer. Mirant per la finestra després de sentir uns crits d’una dona, en Fritz va observar que enmig del carrer hi havia un membre de les SA que estava donant puntades de peu a una dona que no parava de cridar. Indignat pensant que havia de fer alguna cosa, les cames no li varen deixar fer res fins que va veure que aquella dona era la Matilda, la seva botiguera, va pensar. Veient-li que tenia la cara vermella de sang, la roba esparracada i com aquell home no parava de donar-li puntades amb la seva bota militar, sense pensar-s’ho ni un segon més va baixar a baix corrents escales avall sense que l’Àngela tingués temps de reaccionar per prohibir-li fer aquell suïcidi. Baixant a tota velocitat per les escales, saltava les escales de dos en dos, en sortir al carrer va agafar una barra de ferro que hi havia per unes obres i sense rumiar-s’ho va córrer cap a la Matilda, que ja havia perdut el coneixement. El SA estava d’esquenes a en Fritz continuant colpejant a la Matilda mentre l’anava insultant. Quan aquell home es va aturar un moment per escopir-li a la cara, en Fritz va sortir de darrere seu i el va colpejar amb tota la seva força en el cap d’aquell home deixant-lo inconscient a terra. Agafant la Matilda, que no deixava de perdre sang, la va dur ràpidament cap al pis mentre l’Àngela s’ho mirava des del balcó del menjador pensant que s’havia tornat boig. En entrar al pis, va fer tancar els llums i va estirar la Matilda en el sofà. No sabent què fer, no parava de donar voltes pel menjador, l’Àngela tremolava de por pensant que els anirien a buscar.

Estem perdut… Estem perduts…

Anava repetint ella. Veient que les ferides eren greus, no es podia ni moure i no reaccionava a cap estímul, en Fritz va anar a buscar venes, aigua oxigenada i aigua de la cuina. L’Àngela, que també volia ajudar, va anar a buscar més aigua perquè la botiguera begués i va posar carbó a la caldera en veure que pràcticament anava despullada després de que li destrossessin el vestit per violar-la. En examinar-li el cos, en Fritz va observar que tenia una ferida oberta al cap, els dits de la mà dreta trencats, un parell de costelles trencades i hematomes per tot el cos, sobretot a l’abdomen, on hi tenia marcades soles de botes. També es notava que l’havien forçat. Mentre en Fritz li cosia la ferida del cap amb unes agulles que tenia de l’Hospital, la Matilda va recuperar el coneixement i en veure borrós a en Fritz es va posar a plorar. Sentia impotència i ràbia a mesura que anava recobrant la consciència. Després de cosir-li la ferida, en Fritz la va cobrir amb una pomada per calmar-li els forts cops i li va donar forts calmants. Assentant-la en una posició que li fos còmode i donant-li un parell de mantes, en Fritz li va preguntar per què havia sortit al carrer aquella nit sabent el què li podia passar. La botiguera, amb la mirada perduda, li va contestar amb moltes dificultats per parlar:

No ho he fet per gust. Els nazis han vingut a casa meva, m’han destrossat els plats contra el terra i m’han obligat a trencar les botelles de vi i els pots de conserves. Després, sense dir res, s’han emportat al meu cosí que vivia amb nosaltres i a mi m’han tret a fora a cops de pala…

En dir la frase, la Matilda es va posar a plorar recordant tot el que l’havien obligat a fer sense que es pogués resistir. Després d’uns segons, va continuar:

Després de que m’haguessin destruït el pis he pogut fugir cap a aquí aprofitant que es posaven a beure. Em volia refugiar a la meva botiga, però també me l’han destruït. M’han destruït la meva vida com també ho han fet amb la meva sinagoga (situada en el Oranienburger Strasse d’estil morisc amb una enorme cúpula daurada) i la de la Fasanenstrasse (Aquesta es va cremar per ordres d’en Goebbels). També es cremava la casa Rothschild. A un meu amic jueu l’han afusellat davant d’uns nens. Ens volen matar.

Trist per les paraules doloroses de la seva botiguera, li va preguntar si algú del barri l’havia ajudat. Quedant-se en silenci durant uns segons, no li volia dir que el seu pare no l’hi havia obert la porta, li va contestar amb un intent de fer un somriure:

Qui vols que ajudi a una pobra jueva a part d’un inconscient com tu?

Enrabiat i prement les dents, en Fritz va clavar un fort cop de peu a la pota del sofà. Aixecant-se per fer un crit de ràbia, de cop va veure a l’Àngela que obria la porta del balco i hi llançava el retrat que tenia d’en Hitler. El retrat va trencar-se enmig de carrer formant part dels vidres de la Nit dels Vidres Trencats. Ara entenia els últims titulars del diari de les SS, Das Schwarze Korps, com el del 27 d’octubre sota el titular Ull per ull, dent per dent, on s’instigava en acabar amb la jueria mundial. No esperant aquella reacció, l’Àngela els va dir abans de que poguessin dir alguna cosa i amb una cara vermella que ho deia tot:

Això que han fet em fa fàstic, si això és nacionalsocialisme jo no sóc nacionalsocialista.

Content per la reacció de la seva promesa, la va abraçar amb totes les seves forces per agrair-li aquell gest, però l’Àngela no estava per abraçades i li va exigir a la Matilda que es quedés amb ells tot el temps que fes falta. Emprenyada com una mona, es va posar a fer alguna cosa per menjar a la cuina. Mentre l’Àngela cuinava una mica de sopa de pollastre per la Matilda, en Fritz es va posar a mirar al carrer des del menjador observant com uns quants homes de les SA s’emportaven a l’home que havia estabornit. Patint perquè no els anessin a buscar, va veure com aquells homes marxaven corrents després de que uns quants homes de les SA marxessin cap a la Potsdamer Platz carregats d’unes joies d’or que havien robat. Quan es varen acabar els sorolls dels aldarulls i les corredisses, la Matilda va quedar adormida en el sofà pels forts calmants i en Fritz i l’Àngela es varen posar al llit per intentar dormir al menys un parell d’hores.

L’endemà dijous al matí, la ciutat es va despertar amb les destrosses dels comerços i amb les sinagogues en ruïnes, algunes encara fumejaven deixant una pudor a cendres i la calçada grisosa. A la Fasanenstrasse encara hi havia molt desordre per al carrer, la sinagoga havia quedat reduïda a cendres, i pel terra hi havia bigues carbonitzades, trossos de façanes per terra, parets calcinades… Després d’esmorzar un parell de plàtan i una taronja, que eren molt difícils de trobar i que l’Àngela havia comprat en un mercader envoltant quan havia passat davant de la llibreria, i de beure’s un cafè ben carregat, en Fritz li va demanar a l’Àngela que cuidés a la Matilda, que encara estava adormida pels calmants, perquè volia anar un moment a casa seva per després anar a casa d’ella per veure com estaven. Abans de marxar va agafar una revista que guardava en un calaix del moble del menjador. En baixar al carrer va observar tots els vidres, inclosos els vidres del retrat d’en Hitler, i va anar a donar una volta per veure l’estat del barri. Caminava intentant esquivar els vidres per no trepitjar-los amb les noves sabates que s’havia comprat a la botiga de l’Albert i la Helga el passat dimarts. Pel carrer hi havia gramòfons, màquines de cosir i màquines d’escriure destrossades. A l’entrada dels magatzems de Wertheim, anomenats AWAG per amagar el nom dels antics propietaris jueus, va poder veure les destrosses dels nazis, que el varen deixar impactat per la violència amb la qual havien actuat. Tots els vidres dels aparadors trencats, s’havien saquejat les petites botigues i havien destrossat tots els cartells. Seguint pel carrer de casa seu, quan va veure la botiga de la Matilda totalment destrossada i saquejada, el noi no va poder més i es va posar a plorar. Sentia ràbia i impotència. En trobar-se a la Maria dirigint-se cap a la carnisseria no la va voler saludar, igual que l’Otto, el barber, perquè estava molt indignat amb les seves actuacions passives. En entrar a casa seva, la Luane li va preguntar de seguida que el va veure entrar si estaven bé. El noi els va explicar tal i com havia vist aquella nit, però el que va deixar impactada a la família va ser quan els va explicar que tenia la Matilda a casa seva. Consternat, en Barnard, que s’estava posant la jaqueta per anar a treballar, li va exclamar en sentir que tenia la Matilda a casa:

Que estàs boig? Que no hi tens res al cap?

Mirant-se’l amb una cara furiosa, en Fritz li va preguntar mentre anava entrant al menjador:

Oi que la Matilda va venir aquí? Perquè estic segur que devia venir a demanar ajuda? No li vas obrir la porta, oi?

Canviant-li la cara i centrant-se en cordar-se la jaqueta, en Barnard li va contestar amb el cap abaixat:

Tu no saps què és una guerra, no hi podíem fer resNo podia posar en perill a la teva mare i a la teva germana.

Enrabiat, en Fritz li va cridar com no ho havia fet mai:

Ets un covard. El teu silenci com els altres silencis són pitjors del que us penseu. Això ens portarà unes greus conseqüències mentre ens ho estem mirem assentats a la butaca. 

Amb pas ferm, el noi va entrar a la biblioteca, va agafar el Werther de Goethe i li va dir mentre li llançava el llibre al sofà:

Esperem que no haguem d’acabar prenent una decisió com el noi de Weimar, i si al final l’hem de prendre espero que prenguem l’exemple d’ell.

Mirant-se’l amb resignació des del rebedor, en Barnard li va contestar:

Això és una obra romàntica i els romàntics no hi entenent de raó, només hi entenent de sentiments i d’idealisme.

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va llançar aquella revista que havia agafat de casa seva i li va dir:

Llegeix aquesta revista, és la Die Neue Weltbühne, és de l’Angelus Mann, el fill d’en Thomas Mann, el teu novel·lista preferit, que estar exiliat a París per criticar al règim i no quedar-se assentat com tu a la butaca mentre ens passa per davant el dimoni.  

Esquivant-li la mirada, en Barnard va agafar aquella revista a poc a poc. De sobte, l’Elise va sortir per veure com estava el seu nét i es va posar a plorar desconsoladament en veure’l que estava bé. Mirant-la amb uns ulls més ametllats, li va dir el noi:

Saps àvia, la nazi que tu odies ha ajudat a la Matilda, tu què has fet? Ja tu dic jo. Res. Tu també ets una covarda com el teu fill.

Amb les mans a la cara de vergonya, es volia fondre, l’Elise li va demanar perdó mentre plorava i es va asseure al sofà per no caure. Anant fent que no amb el cap, en Fritz, enrabiat i decebut amb la seva família, va anar cap a la porta per marxar mentre els hi deia que per primer cop sentia vergonya de casa seva. Sense dir res i sense dir-li adéu, després de que el seu fill hagués marxat en direcció a la Potsdamer Platz, en Barnard va sospirar, però no de lleugerament. En el seu despatx de la fàbrica es va posar a llegir la revista d’en Golo Mann i va posar especial atenció en l’apartat en què el fill d’en Thomas Mann es preguntava sobre el paper intel·lectual a l’exili. Se sentia fatal per quedar-se quiet, però pensava que ell no hi podia fer res, que només volia salvar a la seva família. Mentre en Barnard llegia, la Luane, enfadada i indignada amb el seu marit, va sortir al carrer amb una escombra i es va posar a netejar els vidres trencats que hi havia a les voreres de la Leipzigerstrasse amb la resta dels jueus, que varen ser obligats a netejar les destrosses que havien ocasionat els membres de les SA.

Abans d’arribar a la Potsdamer Platz, la Carlene li va cridar enfurismada en veure el noi que els jueus eren uns malvats i que tenien que pagar pel què havien fet. Pensant que no havia de dir els seus pensaments si no volia tenir problemes, en Fritz va continuar caminant sense dir res cap a la Potsdamer Platz per baixar després cap a la Koniggratzerstrasse mentre sentia com a Carlene cridava enrabiada:

Avall amb els jueus!.

En arribar a casa als Richter, on va veure que tots estaven bé, inclús l’Udo no s’havia adonat del què havia passat, es pensava que eren uns nois que havien sortit d’un bar. En preguntar-li a en Seigmund, que també es canviava per anar a la feina, si havia vist o sentit res aquella nit, li va contestar que havia sigut una nit molt feliç per ell. Sense dir res més, el noi va marxar per no entrar en cap debat que no portaria enlloc. Preferia callar abans de combatre les idees amb aquell difamador que havia de ser el seu futur sogre. Retornant cap a casa se li varen clavar a la sabata més d’un vidre que hi havia a la calçada, però a ell li cridava l’atenció que la gent no gosava mirar les botigues destrossades dels jueus. Molt poca gent que anava en els tramvies alçava la vista per mirar per la finestra, encongien les espatlles i tornaven al diari. En veure a un jueu d’uns quaranta anys amb la cara coberta de sang assentat en una cantonada demanant ajuda a crits, en Fritz no va dubtar en córrer cap a ell per ajudar-lo. Però, abans de que hi pogués arribar, un policia es va apropar a aquell pobre home i li va clavar un cop de porra a la cara que el va deixar estabornit al mig de la vorera sense que ningú fes res. Horroritzat i abaixant al cap en ser amenaçat pel policia amb la mirada, va quedar encara amb la cara més blanca en veure com uns nens amb tota la impunitat del món li robaven en aquell pobre home l’única jaqueta que tenia. En fer-los un crit perquè s’aturessin, el policia se li va apropar i amb la mirada el va obligar a marxar. Sabent que no es podria contenir la ràbia, va tornar de dret cap al pis.

Abans d’arribar al pis es va trobar a l’entrada de la botiga de l’Albert i la Helga a la Klara, que el va cridar per explicar-li que havien robat a la joiera Margraf, una de les joieries més famoses de la ciutat situada a l’Unter den Linden. Totes les joies que hi havia estaven valorades en prop de dos milions de Reichsmarks. Escoltant-la amb atenció, en Fritz va entendre ara per què aquells homes de les SA marxaven tan ràpid cap a l’Unter den Linden carregats de joies. Quan li va explicar que eren els nazis qui havien robat, la Klara va callar de cop en veure a uns quants policies fent patrulla amb els seus cavalls i va entrar a la botiga per no estirar més la llengua. El terror controlava a la gent i els feia callar. Amb la cara estirada, en Fritz va tornar cap a casa per explicar-li tot el què havia vist a l’Àngela i a la Matilda, que encara estava molt atordida i molt preocupada pel seu futur.

Els següents dos dies, en Fritz i l’Àngela varen cuidar a la Matilda, que es continuava recuperant del fort cop al cap i no gosava sortir al carrer per por a ser senyalada pels seus veïns i amics de tota la vida. La botiga va estar tancada durant aquells dies. A fora el carrer tothom parlava del mateix i els rumors s’escampaven com la pólvora. La Klara afirmava que en una sinagoga, no va saber dir quina quan li va preguntar la Maria, havien trobat una botella de sang. En anar a treballar a l’Hospital, que estava ple de ferits jueus però que la majoria no varen ser atesos per ordres del director, va observar que un dels pacients era aquell home que havia colpejat a la Matilda. Espantat de que no el reconegués, el noi es va amagar de la mirada del pacient i es va apujar el coll de la bata blanca. Mirant-lo des de la porta de l’entrada, en observar-lo atentament va veure que aquell home estava estirat immòbil amb la mirada perduda. En veure’l que actuava estrany, en Paul, que acabava d’entrar amb l’informe del pacient, li va dir a en Fritz:

No pateixis que aquest no et pot veure, ha quedat cec.

Horroritzat pel què havia fet, el noi va entrar poc a poc a l’habitació sense deixar de mirar aquell home que havia deixat cec. Quan en Paul li va dir que es quedaria cec, aquell home es va posar a plorar. Tremolant de terror, aquell SA li deia a en Paul:

Ara… ara… em… em… deixareu estèril… no… no potser… oi?…

En Paul no sabia què dir-li i es va limitar a agafar-li la mà perquè no se sentís sol. Però en Fritz no escoltava les tartamudes paraules d’aquell home, ja que pensava que tots havien quedat cecs durant aquells anys. Després de sortir de l’habitació, en Fritz va parlar pels passadissos amb en Paul sobre els fets d’aquella nit.

A la llibreria, l’Àngela aquell divendres venia més que mai el Göttinger Tageblatt perquè hi havia un article del Ministeri de Propaganda que explicava aquells fets i el Völkischer Beobachter, on hi havia un article d’en Goebbels, on acusava a la premsa internacional de ser hostil contra Alemanya. Tothom en parlava en veu baixa, però ningú gosava criticar aquells fets, que per molts eren intolerables. En Martin, però, semblava alegre i deia que a l’oest de la ciutat no havia quedat cap botiga jueva impune. Quan la Bernardina es va atrevir a dir-li que ho trobava injust, en Martin li va contestar:

No s’ha tocat a cap jueu allà, ja li prometo jo. Com tampoc les mercaderies. Aquí s’està exagerant, oi Àngela?

L’Àngela es va quedar muda, no sabia què contestar, però en recordar el mal tràngol que havia passat la Matilda li va contestar:

S’han cremat sinagogues i per mi són la casa del Senyor també.

No esperant la resposta, en Martin se’n va anar al bar Victorius a fer un cafè. Llavors varen entrar més clients a demanar el Göttinger Tageblatt, que es va exhaurir en poques hores. La Klara com sempre va entrar a la botiga a comprar el Völkischer Beobachter i es va estar una bona estona parlant amb l’Àngela d’aquells fets. Quan no hi havia ningú, li va confessar:

Intolerable, intolerable. Una vergonya.

A la fàbrica, en Barnard estava encuriosit perquè tot el carrer de la fàbrica havia sigut atacat menys la seva fàbrica. Algú havia col·locat una bandera nazi a la porta, era obra d’en Goebbels. Però en aquells moments estava capficat perquè en Walter no venia a treballar. Entenia que durant un dia no anés a treballar per por, però pensava que s’estava passant de la ratlla. Si no venia dilluns l’acomiadaria, li deia a la secretària. Però el dissabte va saber per un treballador seu que en Walter l’havien assassinat a cops en un cementiri jueu després de torturar-lo amb un ganivet de tallar carn i d’haver-lo fet cantar el Horst-Wessel-Lied mentre trepitjava el seu xal d’oració. Consternat, quan el treballador va marxar cap als telers li va demanar a les seves secretàries que el deixessin sol. Un cop no hi havia ningú es va posar a plorar sperant que aquell fet no anés més enllà. Abans de plegar per anar a dinar va baixar a baix amb els altres treballadors i va quedar consternat en veure que tots estaven contents de que no hi hagués aquell treballador jueu que havien assassinat i insultaven a en Gerd, que havia pogut escapar en amagar-se en una casa d’uns seus amics ciutadans del barri de Mitte. Sense dir res i passant per davant d’ells amb una cara de pomes agres, en Barnard va deixar que s’insultés a en Gerd, que no podia deixar la feina perquè era l’únic membre de la seva família que treballava i sabia que ningú el contractaria pel fet de ser jueu. El seu germà gran portava un any a la presó perquè una noia de disset anys havia testificat que l’havia intentat besar. A la tarda, el pobre Gerd va anar a dalt al despatx perquè el seu amo l’havia cridat, i va quedar amb un pam de nas quan en Barnard li va demanar que no digués a la gent que era jueu. Indignat, en Gerd va acusar-lo d’haver canviat, però en Barnard no el va voler escoltar i li va exigir que tornés a baix als telers. Abans de tancar la porta per marxar, en Gerd es va armar de valor i li va dir:

De cop hem descobert que érem diferents.

Com si la cosa no anés amb ell, en Barnard va abaixar la vista cap als papers que tenia al davant i va cridar a la seva secretària perquè li portés un cafè. Després de portar-li el cafè, la secretària li va preguntar si havia patit aquella nit dels fets, i en Barnard li va contestar sense deixar de mirar-se els papers que tenia al davant mentre agafava la tassa de cafè:

La gent decent en general està adormida entre les dues i les cinc de la matinada.

Aquell dissabte, en Göering va aprovar una nova norma on els jueus tenien que pagar una multa de 1.000 milions de Reichsmarks per les destrosses dels vidres trencats. Amb aquella mesura el Reich va ingressar de cop més d’un 6% del seu pressupost, que va servir per fer front al greu dèficit. Per fer més fàcil aquesta operació, els grans bancs alemanys varen ajudar a que la penitència dels jueus tirés endavant i es varen encarregar de cobrar els diners. A més, en Göering va prohibir en els jueus posseir negocis propis, tenir una professió, l’assistència dels nens jueus a les escoltes públiques i va obligar en els propietaris jueus de botigues a netejar els carrers. En conèixer la notícia per l’Àngela, la Matilda es va enfonsar i amb la resta dels seus companys jueus es va posar a netejar els carrers del barri amb els dits de la mà trencats. Tristos, en Fritz i l’Àngela es miraven aquella escena des del balcó del menjador amb impotència i amb ràbia. En acabar de netejar el carrer, la Matilda va tornar a la seva botiga, encara destrossada i sense cap producte, sabent que era el seu final. Enfonsada i abatuda mentre mirava les prestatgeries buides, els vidres trencats, el rebost saquejat i pintades ofenoses a la paret, es va posar a plorar desoladament tocant-se la ferida del cap. Mentre sentia com la gent del barri com l’Otto i sorprenentment en Hermann i la Bernardina la insultava des de fora el carrer abans d’anar a la inauguració de l’exposició L’etern jueu, on els nazis volien mostrar les característiques físiques típiques dels jueus i els seus lligams amb els asiàtics. Entre la foscor de la nit va aparèixer en Barnard i la Luane, que la varen abraçar amb totes les forces que tenien. Després de demanar-li perdó per no haver-li obert la porta, en Barnard li va assegurar que li pagaria de la seva butxaca la multa que tenia que pagar i a més es grataria la bossa per les reparacions de la botiga. En rebutjar-ho enèrgicament, en Barnard la va fer callar agafant-li la mà i mirant-se-la als ulls la va convèncer perquè ho acceptés. Eixugant-se la llàgrimes d’esgotament per tot plegat, la Matilda li va dir amb una veu trista que era inútil reparar la botiga perquè ja no podria ser-ne la propietària. Fent-li un petit somriure i donant-li un mocador perquè s’eixugués les llàgrimes, en Barnard, per sorpresa d’ella, li va dir que ell en seria el propietari i que ella hi continuaria treballant com sempre, que l’únic que canviaria seria el nom del propietari. No entenent per què ho feia, en Barnard li va dir que ho feia pel passat. Llavors, fent que sí amb el cap, la Matilda els va donar les gràcies a tota la família i en Barnard li va dir que no tenia que tenir por perquè la gent s’havia indignat pel què havia passat. El dilluns va pagar la multa al Deutsche Bank.

El 20 de novembre, el mateix diumenge que els alemanys obligaven en els txecs a cedir-los 28.600 quilòmetres quadrats del seu territori, la Matilda va acabar les obres de la seva botiga. Estava molt il·lusionada amb poder reobrir i poder tornar a la seva activitat, tot i que ara se li prohibia caminar pels carrers del districte del govern, la Wilhelmstrasse i l’Unter den Linden, però ella estava disposada a tirar endavant com fos. Havia substituït els vidres de l’entrada per una petita finestra per la qual hi penetrava una escletxa de llum, havia pintat la botiga de color verd i a partir de l’endemà va començar a vendre amb tota la normalitat quan li varen arribar els primers productes del seu proveïdor del barri de Moabit. Quan va veure que s’anava calmant l’ambient, va substituir les paraules alemanyes bitte i Guten Morgen per paraules hebrees com bevakasha i boker tov respectivament. La majoria de la gent com la Maria li va donar ara el seu suport, com la Bernardina i en Kurt, que li deien que ells també havien sigut perseguits per culpa del seu fill. Tots li deien ara que rebutjaven tot el què havia passat i inclús li demanaven perdó si li havia semblat que no havien actuat. En Kurt li va dir que aquella nit  tràgica havia anat a dormir molt d’hora i que no va saber el què havia passat fins l’endemà, i en Mark li va explicar que eren precisament fora amb la Diane aquell dia, tot i que curiosament el bar havia estat obert aquella nit. L’únic que s’ho mirava amb malestar era en Martin que, pensant que l’Àngela li donaria suport, li va exclamar mentre se la mirava des del vidre de la seva botiga:

Aquests jueus no n’aprenen mai, són escòria. Tant debò creméssim aquesta bruixa jueva.

Enfadada, l’Àngela li va girar la cara i no li va dir n’hi una paraula. Fullejant els diaris des del taulell va observar que la majoria dels articles de la premsa es tancaven amb consignes antisemites, cosa que la va irritar encara més. No es creia que el nacionalsocialisme pogués actuar d’aquella manera tan salvatge, sabia del seu odi cap als jueus, però sempre es pensava que només era propaganda i que no actuarien de tal manera. Ara veia la cara més terrible del règim i es preguntava si el règim encara en tenia una de pitjor.

Mentre el govern alemany aprovava un segon decret antisemita en què obligava en els jueus a vendre les seves empreses per arianitzar-les, a més els hi varen prohibir utilitzar vagons restaurants, piscines i balnearis públics, l’Àngela es va anar a emprovar els seus primers vestits de núvia en una botiga de luxe a l’Unter den Linden que l’hi havia recomanat l’Albert i la Helga. Ansiós perquè no es gastés gaires diners, en Fritz va anar a casa als seus pares a passar-hi la tarda i va parlar amb el seu pare sobre la situació del país. Asseient-se cara a cara a la biblioteca, en Barnard li va dir:

Crec que hem fet tard. Hem deixat anar la bèstia i ara ningú la pot parar. Molta gent comença a mirar-se el nazisme d’una altra manera. Li tenen por. La seva bellesa ja no és tan bella per molts.

Pensatiu, en Fritz li va assegurar:

És cert, el govern haurà de canviar la seva política, sap perfectament que el poble no tornarà a acceptar un altre dia com aquell. La gent ara és conscient de que l’antisemitisme de finals del segle passat ja no és aquell pensament petit i sense força. 

Mentre parlaven de l’antisemitisme alemany i dels seus orígens, recordant com molts altres països hi havia antisemitisme i com a Espanya havien sigut expulsats els jueus en el segle XV amb els venerats reis Catòlics, en Barnard li va demanar que d’aquest tema no en parlés amb la seva àvia perquè era gran i s’alterava en sentir aquelles coses. Mentre continuaven parlant del futur i del passat del seu país, va entrar per la porta l’Àngela tot feliç per haver triat per fi el seu vestit després d’emprovar-se’n una dotzena. La Velda, que l’havia acompanyat, en va acabar fins al monyo de la seva germana. Sense ni saludar-la, en Fritz li va preguntar secament quan li valdria el vestit, però abans de que l’Àngela li contestés el preu la Luane la va interrompre per dir-li en el seu fill que era un mal educat en demanar-li allò, que per als diners no havien de patir, va recordar-li. Després de parlar del futur casament en el sofà del menjador, l’Àngela només els va confessar que aniria de llarg i de color blanc, la futura núvia li va demanar a en Fritz anar a la botiga de la Matilda a comprar. Estranyat, hi havia anat el dia anterior, va acompanyar-la a la botiga sense entendre què els faltava per comprar.

En entrar-hi a dins, la Matilda els va rebre molt amablement i amb un somriure a la boca. Es notava que les coses havien millorat pel barri després d’aquell dia. Agafant una barra de pa del prestatges de davant del taulell, l’Àngela li va pagar amb un paper plegat. Sense entendre res, en Fritz s’ho mirava aspectant com la botiguera. En desplegar el paper amb la mà que no havia rebut el 9 de novembre, en veure’n el contingut va deixar el paper al damunt del taulell. En Fritz de cop li va canviar la cara en veure la botiguera canviant-li la cara pensant que l’Àngela li havia escrit alguna cosa antisemita. Però el noi anava errat, ja que era una invitació al casament pel dia 23 d’agost a l’Ajuntament Rotes Rathuaus. Contenta en un primer moment per aquell detall, que els va dir que no oblidaria, però després es va posar més amargar dient-los que no hi podria anar perquè no tenia res. Abans de continués, l’Àngela, agafant-li la mà perquè s’aturés, li va dir que per això no tenia per què patir, ella se’n faria càrrec, li va prometre, li compraria un vestit, i li va repetir que ho feia amb tota la il·lusió del món quan la botiguera li va dir que no calia. Amb una cara de felicitat que feia molt temps que no ensenyava, la Matilda va anar darrere el taulell i va tornar amb una ampolla de cava i tres vasos de beure aigua. Després de beure’s el cava i de sortir de la botiga, en Fritz li va preguntar a l’Àngela després de sortir de la botiga:

Tu no eres nacionalsocialista?

Amb un somriure sorneguer, li va contestar amb bonhomia:

Jo sóc alemanya.

Intentant fer un petit somriure, la Matilda li va exclamar:

Jo també em sento alemanya, però sento vergonya per Alemanya. 

Tot hi el rebuig d’una part de la població, els nazis varen continuar apropiant-se  de les propietats, els negocis, les instal·lacions, les reserves, els mobles i les obres d’art dels jueus. A Leipzigerstrasse es veien sovint equips de la policia per foragitar als jueus i s’enduien tots els objectes de valor que trobaven. Entraven a tots els locals i botigues, menys la de la Matilda, i s’enduien tot el què els semblava de valor. Amb poc dies les botigues jueves varen ser arianitzades i els jueus que passaven pel barri varen ser vilipendiats. Aquells botiguers de tota la vida eren canviades per uns botiguers que ningú havia vist mai. Un dia abans de Nadal, a la pobra Anne la varen estomacar a cops de porra davant la mirada d’en Richard i la Cosmina i la Carlene. Després de trencar-li els canells amb una barra de ferro varen marxar deixant-la estesa a terra sense que ningú l’ajudés.

Aquella nit de Nadal, un dissabte, en Fritz i l’Àngela varen anar com cada any a sopar a casa del noi. En Barnard va treballar tot aquell dia i va fer anar a treballar els treballadors del torn de nit. L’endemà es treballaria com un dia normal a l’empresa, encara que fos diumenge i festiu. Des de l’estiu el número de comandes havia augmentat molt gràcies a la gran acceptació del règim per part del poble i ell no podia perdre el ritme. Quan un dels treballadors, el més veterà de tots, hi era a l’empresa des d’abans de la guerra, li va dir que no volia treballar aquell dia i es va queixar a més de que tampoc volia treballar tantes hores. Des de feia dies que treballava 12 hores al dia. Veient que uns altres treballadors s’hi afegien a la protesta, que va envalentir un altre treballador per demanar un augment de sou, en Barnard es va irritar tant que els va recordar que gràcies a ell no estaven sota la vigilància de la Gestapo, que controlava que els treballadors penquessin, i els va amenaçar de que podria deixar entrar aquells homes a la fàbrica. De cop, entre els treballadors es va fer un silenci i les protestes es varen apaivagar.

En entrar a casa, la parella es varen trobar amb la Luane al menjador ensenyant-li a l’Elisabeth l’avet de Nadal amb les seves boles vermelles que havien posat com cada any al costat de la llar de foc, que no parava ni un segon de cremar. L’avet aquell any estava decorat amb una insígnia de l’Ajuda Hivernal, un òrgan solidari del govern per ajudar als més desafavorits, que tenia forma d’escut i que varen comprar al mercat de la Catedral per cinc pfennigs. La majoria de les cases berlineses tenien aquella insígnia en els seus avets. Després de saludar a la seva mare i a la parella del seu germà, en Fritz va deixar a l’Àngela al costat de la llar de foc perquè es recuperés del fred i es va dirigir a la cuina pensant trobar-hi el seu pare i el seu germà ajudant l’àvia a fer el rostit de pollastre. Per sorpresa seva no els hi va trobar, i després de saludar a la seva àvia li va preguntar on eren els homes de la casa. Sense deixar de remenar l’escudella que tenien de primer, l’Elise li va respondre:

Són encara a la feina. Tots els dies treballen sense descans.

Esbufegant pensant que anirien tard, en Fritz va tornar al menjador esperant que arribessin el seu pare i el seu germà. La Luane no deixava de mirar el rellotge de paret i anava rondinant de que no eren hores d’arribar a casa. Uns minuts més tard varen entrar per la porta en Barnard i en Marwin abrigats amb els seus abrics i les seves bufandes, i sense saludar ni sense treure’s els barrets es varen dirigir de dret a la llar de foc per refer-se de l’intens fred. La Luane va intentar cridar l’atenció del seu marit per l’hora, però en Barnard ni li va contestar i va anar de dret a dalt per canviar-se de roba. Mentre en Barnard era dalt, les dues parelles es varen acomodar al sofà i es varen beure unes cerveses que la Luane els va portar. Quan en Barnard va baixar ja canviat es va servir l’escudella. Assentant-se a taula, en Barnard va anar de dret a agafar l’ampolla per obrir-la i en aquells moment en Fritz va tocar dissimuladament la cama de l’Àngela perquè li donés un petit paquet embolicat. Un cop en Barnard va aconseguir obrir l’ampolla, en Fritz li va donar en el seu pare el paquet embolicat mentre li desitjava un Bon Nadal. Satisfet i agraït pel detall, va fer una senyal a la seva dona perquè els hi donés a les parelles els seus regals. Un parell de sobres amb molts bitllets. La Luane i l’Elise haguessin fet un joc de llençols o estovalles, però en Barnard era del parer que els diners eren més importants. Després d’obrir el seu regal amb unes tisores, en Barnard va veure que era un llibre, el Christmas Carol de Dickens. Satisfet, els va donar les gràcies i llavors en Fritz i l’Àngela varen donar els demés regals que eren uns sabatilles per cadascun.

Al cap d’uns minuts, mentre tastava l’escudella, en Barnard va començar a rumiar i rumiar, i en tornar a mirar el llibre li va preguntar en el seu fill mentre li feia un somriure fals:

Què representa que sóc Scrooge?

Somrient ara perquè havia vist que el seu pare se’n havia adonat de la indirecte, li va respondre amb una evasiva. Llavors, sense dir res, mentre l’Elise retirava els plats per dur el pollastre, en Barnard es va aixecar i es va dirigir a la bodega. Minuts més tard va tornar amb un parell d’ampolles de xampany. Un Do Perignon i un Möet Chandom. En veure la cara d’incredulitat de la seva esposa, que guardava les ampolles per una celebració especial, en Barnard li va dir:

Són pel fantasma del teu fill.

Un cop l’Elise va portar el pollastre a taula les mirades es varen concentrar en el convidat rostit i tots varen parlar animats de les seves vides i del fred que feia aquells dies. Terrible, exclamava l’Àngela. La nit la varen allargar fins tard amb el xampany i les galetes que havia fet la Luane de llimona. L’endemà diumenge a les set del matí en Barnard ja era a la feina.

L’any nou va ser vist ple d’esperança per en Fritz. En uns mesos es casaria i estava ansiós perquè arribés el moment, que se li estava fent molt llarg. Aquell diumenge amb l’Àngela varen sentir per la ràdio de casa el discurs d’en Hitler d’any nou en què va dir que el 1938 havia sigut l’any més ric en fets per la Història d’Alemanya i va anunciar un nou programa naval per la construcció de nous vaixells de guerra. Aquest cop, a diferència dels altres anys, no varen celebrar les paraules d’en Hitler i quan va acabar el seu discurs varen apagar la ràdio i ni tant sols el varen arribar a comentar per la vergonya que encara sentien pel què havia passat el 9 de novembre. Varen anar a dinar a casa als Richter i allí varen celebrar el primer dia de l’any.

El dijous 12 de gener, la família Klein i la família Richter varen quedar per anar a veure tots junts la inauguració de la Nova Cancelleria, situada al costat de la Vella Cancelleria, en la Wilhelmstrasse, dissenyada per l’arquitecte Albert Speer. Mentre es miraven el nou edifici d’estil neoclàssic des de fora, tots varen quedar parats per la grandesa en què estava dissenyat, només la façana feia 280 metres de longitud i es deia que havia d’aguantar 1.000 anys. La Katrina va comentar que qui visqués allí se sentiria com una formiga. En Seigmund novament es va emocionar perquè pensava que era un prodigi que el govern hagués edificat un edifici tan majestuós, i en Fritz quedava impressionat pels capitells daurats de les columnes de la façana de l’entrada, que era fortament vigilada pels membres de les SS amb els seus uniformes negres i les seves karabinners. Després de contemplar-lo durant una bona estona, un dels treballadors que havia treballat en l’obra va reconèixer a en Barnard. Era el treballador que l’hi havia deixat feia anys el Mein Kampf a la taula del despatx. Oblidant el passat, aquell home li va explicar després de saludar-lo:

Aquest edifici és immens, has de pensar Barnard que la Cancelleria de l’Otto von Bismarck era molt més petita i que aquest edifici, que en principi està pensat perquè acabi d’aquí 10 anys, tindrà 1.900.000 m3, sense tenir en compte altres sales, que ocuparan 1.200.000 m3. És una bestiesa, però és una obra d’art, això no es pot negar.

En Barnard no li va dir massa res, ja tenia prou feines en resseguir aquell edifici, però quan li va dir que era una sort que fos ell qui fes les banderes, li va dir que feia tard i que havia de marxar. No volia donar explicacions.  No li volia confessar que ara tirava endavant gràcies a les banderes amb l’esvàstica. Al cap d’uns minuts, les dues famílies varen anar a fer una cervesa en el bar Victorius per comentar com havien vist el primer edifici del Gran Imperi Germànic. Evidentment la família Klein no va voler dir que trobaven aquell edifici exageradament gran. Amb una gerra de cervesa a les mans, en Seigmund es mostrava orgullós del seu govern i de la grandesa d’aquell edifici que el comparava amb el Palau de Versalles. La seva alegria la contagiava a tots els altres clients del bar i inclús en Mark el va convidar a una altra cervesa perquè havia animat el local amb les seves explicacions cridaneres. En entrar en Martin els dos homes varen sintonitzar i es varen beure un parell de whiskys que la Diane els va servir a la barra.

Els següents dies en Barnard va intentar posar-se en contacte amb en Goebbels per parlar sobre les noves comandes, continuava volent una reducció de la productivitat per poder així buscar uns nous clients per no haver de fer més esvàstiques, però aquells dies el ministre no el va poder atendre perquè estava molt preocupat per la seva crisi matrimonial. Tenia por que la seva esposa li demanés el divorci, cosa que finalment no va fer a canvi de que ell firmés un contracte matrimonial on hi havia un apartat humiliant de bons consells pel matrimoni. Sense èxit, en Barnard va continuar treballant a tota màquina pels nazis i cada cop produïa més i més, tot i que li faltaven obrers. Ell ja en buscava, posava anuncis als diaris i cartells a l’entrada de la fàbrica, però res. No hi havia obrers. Els que tenia varen tenir que fer un sobreesforç més i varen treballar encara més hores. L’Elise no parava de dir-li que deixés la feina, que era un treball del diable, li recordava, però en Barnard sabia que no podia si volia mantenir l’empresa.

El dilluns 23, quan era al seu despatx llegint el diari, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels. Poc després de la trucada, va demanar a tots els treballadors que paressin màquines un moment, que els havia d’anunciar una cosa molt important. Els treballadors de seguida que varen aturar els telers varen fer una rotllana al costat del seu amo esperant que els comuniqués aquella notícia que havia de ser important. Alguns esperaven un augment de sou que tan necessitaven. Però en Barnard els va dir que haurien de passar uns exàmens mèdics molt aviat. Un dels treballadors li va preguntar el per què, i llavors en Barnard li va dir amb el cap abaixat:

Només és per si podeu ser útils per realitzar treballs manuals en les fortificacions.

Tots els treballadors varen quedar parats, aquesta no se l’esperaven, i quan es varen mirar entre ells anaven fent que no amb el cap. Llavors, un altre treballador li va dir que ell no el faria l’examen, que no el tocaria cap metge, va dir amb un to amenaçador. Però abans de que continués, en Barnard els va advertir:

Si rebutgeu passar aquests exàmens sereu detinguts i transportats a la força a un nou lloc de treball, on fareu els treballs més esgotadors. Feu el que us dic. Feu l’examen i ja parlaré més endavant amb en Goebbels, per alguna cosa faig les banderes.

Quedant-se una mica més tranquils creien que en Barnard els ajudaria, els treballadors varen tornar als seus llocs de treball i varen engegar els telers. Uns dies més tard varen passar els exàmens i només quatre treballadors varen ser seleccionats per marxar a construir fortificacions a l’oest. Però en Barnard va trucar a en Goebbels així que ho va saber i li va implorar que deixés quedar aquells treballadors a l’empresa, que els necessitava, li va suplicar. El ministre va accedir-hi i no va enviar cap treballador de l’empresa Klein a construir fortificacions, tot i que necessitaven homes, molts homes.  

El dissabte 28 de gener, seguint el ritual de cada any en Fritz va anar sol al cementiri de Sant Mateu amb les seves flors blanques i una de vermella de la floristeria de la Carlene i amb una nota per deixar-ho a la tomba de la seva difunta xicota. Però en arribar a la tomba aquest cop també hi va deixar un anell d’or que havia comprat a una joiera de l’Unter den Linden i el va enterrar al damunt de la tomba. Trist i molt tocat aquell dia, es va posar a plorar i li demanava perdó per casar-se i tornar a ser feliç. Tu havies de ser feliç i no jo, repetia. En tornar cap a casa a l’hora de dinar, es va posar content en veure que l’Àngela li havia fet Krustenbrate (porc a l’ast) perquè oblidés les penes, la Galiana, que no oblidava per molt que volgués.

En Fritz i l’Àngela es passaven els dies d’hivern dissenyant el seu casament després de sortir de les seves respectives feines. Però, el dilluns 30, en Hitler va fer un discurs que va fer canviar l’estat d’ànim de tota la gent. Des de l’Òpera Kroll, per celebrar el 6ª aniversari de la pujada al poder, va declarar que els jueus estaven buscant una nova guerra mundial i va afirmar que aquesta nova guerra acabaria amb l’extermini de la raça jueva. El dictador va intentar relacionar els jueus amb el comunisme per tal de que la gent pensés que hi havia un enemic global i únic. En sentir-lo des del sofà de casa mentre llegia una revista de moda, on es criticava la dona andrògina de la República amb el seu cabell curt i la roba masculina, l’Àngela es va posar rabiosa i va demanar-li perdó a en Fritz per haver cregut amb el nazisme. Consolant-la en el sofà amb una abraçada, li va dir que era normal, que tothom s’havia enamorat d’aquella bèstia, fins i tot ell mateix. Al vespre, un cop els últims rajos havien desaparegut, varen sortir a donar una volta pel barri i varen veure i notar que molta gent no estava indignada per les paraules del seu Führer. L’Otto va penjar una esvàstica a davant del mirall de la perruqueria, el bar Victorius estava ple de banderetes amb l’esvàstica al damunt de la barra i la pastisseria d’en Richard i la Cosmina venien un pastis en forma d’esvàstica.

El divendres, després de plegar de treballar varen anar al cinema a veure Carmen, la de Triana, una pel·lícula alemanya i espanyola rodada a Alemanya. La parella, com tota la sala, es va indignar quan els varen posar abans de la pel·lícula un noticiari de la profecia d’en Hitler del 30 de gener d’eliminar la raça jueva. Quina vergonya, remugava el públic que esperava que comencés la pel·lícula. En Fritz estava amoïnat perquè veia des del seu seient de fusta com la propaganda nazi preparava al poble per una possible guerra, que responsabilitzarien als jueus, i creia que tot hi que el poble ara rebutjava la guerra més endavant podria canviar d’opinió com ho havien fet amb el nazisme. Recordava com els treballadors de l’empresa del seu pare odiaven al principi qualsevol intervenció bèl·lica recordant la Primera Guerra Mundial i com amb el temps i amb el nazisme varen tornar a estimar el culte a les armes.

El següent divendres va ser un dia negre per l’Àngela quan va saber per la ràdio de la llibreria de la mort del Papa Pius XI, a qui havia criticat per haver atacat al nacionalsocialisme, d’un atac de cor. Per pregar per la seva ànima va anar aquell vespre a l’església de Sant Miquel amb la seva família i per primer cop la va acompanyar en Fritz, que no havia anat mai a missa fins aleshores. En veure la seva devoció per la Creu de Crist, en Fritz li va agrair profundament que no es volgués casar per l’Església. A ella li hagués agradat però no li va voler comentar mai per por a que no es volgués casar d’aquesta manera. En analitzar el discurs que feia el capellà de torn, en Fritz el va relacionar amb els discursos de la propaganda nazi. Tot eren simples consignes que es repetien una vegada i una altra per tal de que la gent tingués fe.

El dimarts 21, per la nova ordre d’en Göering de que els jueus havien d’entregar totes les joies i tots els béns adquirits, la Matilda, el diumenge abans ja havia donat unes quantes joies a la família Klein i a l’Àngela. Totes les altres, igual que els seus béns, les va tenir que donar al Reich. L’Àngela cada cop se la mirava amb més pena quan hi passava per davant, ja que pensava en el pitjor. Sabia que els nazis no s’aturarien i que aquella botiguera no tenia futur. Només pregava perquè pogués arribar viva en el casament. Molta gent després del discurs d’en Hitler del 30 de gener hi havia deixat d’anar-hi a comprar per por a ser senyalats. No es volien considerar amics dels jueus per si de cas. Uns vailets l’esperaven cada dia per quan sortís de la botiga per insultar-la i increpar-la. La Carlene quan la veia quan tornava a casa canviava de vorera per no saludar-la, en Martin li escopia en els peus i la Klara sempre que la veia li deia que no podia parlar amb ella perquè anava, segons ella, molt atrafegada. Però en Fritz aquell diumenge estava ansiós per anar amb la família a l’Exposició Internacional del Motor com cada any, ja que s’hi exposaria per primer cop el Volkswagen. A l’Hospital tothom en parlava, inclús els pacients, que feien números per poder demanar un crèdit.

Les cues per entrar a l’Exposició eren enormes i la gent comentava mentre s’esperava que en Hitler havia regalat aquell vehicle. Era un regal de Déu, deien alguns que tenien ganes de comprar-se aquell cotxe. Molts es queixaven de que els seus vehicles no funcionaven, sempre hi havia alguna cosa que fallava, deia un home gran que estava a punt d’entrar. Un altre home que sostenia el diari obert de bat a bat li ensenyava a la seva esposa una enorme fotografia on es veia a en Hitler amb una roda a les mans. L’home, xiuxiuejant-li a la seva esposa, li va dir:

Aquest no ha canviat una roda en la seva vida.

A l’Àngela se li va estar a punt d’escapar-se el riure en sentir aquell comentari, però en veure aquell home girar-se per saber si l’havien sentit, va aguantar-se. Criticar o riure’s d’en Hitler et conduïa a un mal destí. Després de veure de reüll al nou Volkswagen, el cotxe del Poble, ja que hi havia molta gent al voltant del vehicle, en Fritz li va explicar en el seu pare que després del casament se’l compraria. Necessitava un vehicle per anar amb l’Àngela a tot arreu, però s’havia d’esperar després del casament per tenir més diners.

L’últim diumenge de febrer, el dia 26, tota la família Klein s’havia reunit per dinar Maultaschen (pasta gran plena de carn). De sobte, a mig àpat, varen rebre la visita d’en Joseph Goebbels, que va entrar al menjador fet una fúria després de que l’Elise l’hi obrís la porta. Pràcticament sense saludar, el ministre es va posar a criticar i a insultar els intel·lectuals que eren crítics amb el règim. De seguida en Barnard el va fer passar al menjador i el va convidar a menjar un tros de Streuselkuchen (coca de molla) que tenien per postres. Assentant-se a una cadira com si fos a casa seva, el ministre va agafar un platet amb la Streuselkuchen i li va parlar d’augmentar encara més la producció. Sense deixar-lo parlar, en Barnard li volia dir que volia fer tot el contrari, reduir la producció, el ministre li va preguntar:

Vostè té llibres d’aquests anomenats intel·lectuals?

Pensant en els llibres que tenia a la seva biblioteca de Marx, els germans Mann, Grimm, Schopenhauer, Kerr, Kant, Freud, Karl May….. va anar un moment a la biblioteca i li va portar tres llibres, el Werther de Goehte, La decadència d’Occident de l’Oswald Spengler i el Així parlà Zaratustra de Nietzche. En veure’ls mentre provava la coca, el ministre es va emocionar i va exclamar picant amb el palmell de la mà en el llibre de Goehte:

Aquests són els intel·lectuals que hem de seguir, aquí hi han els nostres ideals. La nostra cultura. No podem oblidar mai l’última obra de Heinrich von Sybelm, Die Deutschen bei ihrem Eintritt in die Geschichte, allà va néixer la nostra idea Völkisch. Alemanya té que tornar a tenir el paper polític primordial d’aquesta civilització occidental que està en estat terminal. Aquesta civilització, Barnard, està com en el final del període hel·lenístic.   

Llavors, el ministre es va fixar en un llibre que hi havia al damunt de la tauleta on hi havia el toca-disc i sense manies es va aixecar de la cadira per agafar el llibre de la biblioteca. Era el Tónio Kröger de Thomas Mann, que en Barnard havia comprat abans de la guerra i que ara pensava tornar a rellegir. Fullejant-lo amb repugnància mentre la família l’observava esperant el comentari del ministre. En Barnard estava ben espantat perquè pensava que li retrauria tenir un llibre d’un exiliar. Després de tancar el llibre, el ministre es va mirar a en Barnard i li va exclamar ben alt:

No saps pas el fàstic que em produeix aquest home. S’hi sabés el que jo sé d’ell no el llegiria pas. Quin fàstic de personatge.

Pensant que era millor canviar de tema perquè no li acabés de mirar la biblioteca i veiés la resta dels autors, li va comentar que a l’agost el seu fill Fritz es casaria. Amb un somriure a la boca, el ministre va deixar el llibre de Mann i va felicitar a la parella amb una encaixada de mans i li va xiuxiuejar a en Fritz mentre li agafava amb força la mà dreta:

Noi, tens molt bon gust, sí senyor. Si pogués tornar enrere jo…

Mentre li donava un copet a l’espatlla, en Fritz s’hi va allunyar uns centímetres i li va preguntar sense pensar-s’ho:

Escolta, per què parleu d’extermini i de guerra mundial en els discursos que feu?

Fent-se un silenci a la casa, aquest cop la família no el va intentar aturar, inclús l’Àngela tenia ganes de preguntar-li. Rient sarcàsticament mentre es tornava a assentar per acabar-se la coca, el ministre li va contestar entre rialles seves:

No vulguis ser un d’aquests intel·lectuals tu ara. Mira… només són paraules… per les masses… ja m’entens. No en facis massa cas. És propaganda, ja saps com funciona això.

Mirant-se’l amb una cara de mil dimonis, en Fritz li va afirmar:

Jo he vist alguns fets a més de paraules.

Quedant-se quiet a la cadira contemplant la coca, el ministre sabia perfectament a què es referia el noi i després de reflexionar-hi uns segons li va contestar:

Ser a què et refereixes, sabem que no han agradat gaire els últims aldarulls, però també pensem que estem guiant el nostre poble cap a un nou futur amb una gran Alemanya, on l’alemany com idioma tornarà a ser la llengua franca de l’Europa Central. Gràcies al nostre idioma vàrem tenir tanta filosofia i hem de tornar a aquells bells temps tan enyorats. El que va passar aquell dia va ser… mala sort… alguns se’ls va escapar massa la mà perquè… En fi… tampoc cal ara…

Interrompent-lo, en Fritz li va dir cada cop amb una veu més amarga i directe:

O sigui, que hi hauran més aldarulls?

Creient ara que el noi era massa impertinent, anava massa lluny, pensava, en Goebbels li va contestar més alterat i apartant el plat del pastís:

A tu no et va ni et bé aquest tema, no ets pas jueu, collons. Què t’importa aquesta maleïda gent, ells no són alemanys, són els traïdors de la nostra nació que es varen rendir el 1918 i que ara ens volen declarar la guerra per continuar amb els seus negocis. Nosaltres tenim la raó i som justos. Ells odien les nostres costums i la nostra cultura des del principi. Són escòria per la humanitat. Que no ho veus això?

Fent una petita rialleta sarcàstica en sentir que tenien raó, en Fritz li va dir amb punyeteria:

Qui ha parlat de jueus? Jo li recordaré una dada si tan l’hi agrada la història i recordar els bells temps: durant la Guerra dels Trenta anys també es pensava que s’actuava en nom de la raó i per culpa d’aquella guerra un terç de les cases berlineses varen quedar destruïdes i la ciutat va perdre la meitat de la població. Esperem que no acabeu deixant la ciutat igual.

El ministre va quedar amb uns ulls com unes taronges davant d’aquell comentari, com s’atrevia, es deia, però quan anava a dir-li que anava errat, en Fritz va continuar:

Però també em feu molta gràcia quan compareu els jueus amb els bolxevics però llavors dieu que volen continuar amb els seus negocis perquè són burgesos. Què són? burgesos o comunistes?

Enfadat i no podent-s’ho creure que el desafiessin, el ministre va tirar la cullereta al terra, es va aixecar amb ganes d’un duel i se’l va mirar amb una cara d’odi que hagués espantat al mateix Frederic el Gran. Mirant a la resta de la família pensant que el defensarien, al ministre va quedar decebut en veure’ls al costat del noi. Enrabiat, el ministre sense dir res més se’n va anar de dret al rebedor per agafar la gavardina i se’n va anar tancant la porta ben fort perquè veiessin que estava indignat pel tracte. Després de pujar al Mercedes negre que l’esperava a fora l’entrada, el ministre continuava enfurismat però a mig camí pensava que aquella família s’havia disgustat pels aldarulls del 9 de novembre. Després de que el ministre marxés, tots es varen mirar a en Fritz, que estava pàl·lid per la forta impressió d’haver-se enfrontat dialècticament amb el segon home més fort del Reich. En Marwin no va tardar ni uns segons en anar-li a donar uns copets a l’espatlla per felicitar-lo, i l’Elise se’n va anar un moment a dalt a la seva habitació. Llavors tota la família es va posar a recollir la taula i amb menyspreu la Luane va llençar el tros de pastís que havia deixat el ministre de Propaganda. Després de que en Barnard es comencés a dormir al sofà, l’Elise va tornar a baixa amb un sobre i una capsa. Encuriosits per veure què portava l’àvia, l’Elise es va apropar a la parella i els va donar el sobre. Eren 2.000 Reichsmarks, una important suma de diners. Abans de que la parella pogués dir que no acceptaven el regal, l’Elise va agafar la mà de la noia i li va donar la capsa. Amb llàgrimes als ulls i mirant al terra, li va demanar que la disculpés pel seu comportament durant tots aquells anys. Obrint la capsa amb prudència pensant que hi hauria una serp, l’Àngela va quedar parada en veure’n el seu contingut. Era un collaret d’or i brillants espectacular. Després d’uns segons de pensar en aquella joia, la noia va tancar la capsa i la va rebutjar rossegant les dents. Esperant ja aquella reacció, l’Elise li va tornar a posar la mà i li va dir mirant-li per primer cop als ulls:

Aquest collaret me’l va regalar el meu marit… i…. ara jo no en puc gaudir…. no em queda gaire per viure i fes-me feliç i accepta’l pel meu nét.

En Barnard es va despertar de cop en sentir la seva mare parlant amb l’Àngela i va quedar parat que la família tingués aquell collaret, no sabia que existia. Després de que l’Àngela li fes un parell de petons com agraïment, a l’Elise li varen caure llàgrimes d’alegria en veure que la parella li tornava a dirigir la paraula. Va acceptar a l’Àngela perquè veia que no era la nacionalsocialista que es pensava, ara entenia que només ho havia sigut, com la majoria, per motius econòmic, per la seva escenografia i la seva propaganda. Veient-la amb el collaret posat després de que anés al lavabo per posar-se’l, l’Elise es maleïa per haver-la jutjat per la seva primera impressió. Però, quan el Sol ja s’havia post, va sonar el timbre de la porta. En veure per l’ull de bou a un parell de membres de les SS, l’Elise es va espantar i va cridar al seu fill. En Barnard estava convençut en veure’ls d’amagat per la finestra del menjador que en Goebbels els havia denunciat per traïdors. Amb el cor encongit, va obrir la porta mentre demanava a la família que es quedés al menjador. Aquells homes, que no feien bona cara i que es notava que patien fred, varen demanar els donatius que reclamaven cada diumenge a les llars alemanyes pels més necessitats. Respirant més tranquil, havia oblidat de que era diumenge i que tocava pagar. Normalment no els hi tocaven mai el timbre per aquells donatius, ara portaven mesos sense ser molestats. En agafar la cartera del tocador del rebedor els hi va donar 100 Reichsmarks i amb un somriure fals es va acomiadar d’aquells homes que després varen tocar el timbre d’en Kurt i la Maria.

Finalment, el dimarts 14 de març, la Wehrmacht, amb en Georg dintre de les seves files, va envair Txecoslovàquia mentre en Hitler obligava al president de Txecoslovàquia, l’Emil Hacha, a firmar la integració del seu país al Reich després de que aquest es desmaies mentre negociava a la Cancelleria la possibilitat de que Praga continués sent Praga. El dimecres es va saber la notícia, que va deixar glaçats a la majoria dels alemanys. Amb la invasió, Txecoslovàquia va deixar de ser una nació industrial en plena prosperitat per convertir-se en un país en bancarrota i sotmès. No entenen res de res, aquesta no se l’esperava tan aviat, en Fritz en saber la notícia per la ràdio de casa es va mirar la ploma que li havia regalat en Chamberlain a Munic pensant en quina podria ser la reacció dels britànics davant d’aquell nou desafiament i del trencament del Pacte de Munic. Patia per la guerra, tot i que confiava que hi hauria seny per part de tots. Veient més tard que les grans potències europees no contestaven la invasió, que va ser pacífica, va veure com molta gent oblidava les lleis antisemites que havien disgustat i es tornaven a rendir als peus d’en Hitler. Era l’home capaç de tornar Alemanya al seu lloc a Europa sense disparar cap tret. L’Àngela tampoc va entendre aquella invasió, no eren alemanys els txecs, deia, però estava massa ocupada acabant de retocar el seu vestit de casament per pensar en més conflictes. Per animar a la pobra Franziska, que des de la mort del seu marit pràcticament no sortia, li demanava que li fes uns quants retocs amb la seva agulla.

Aquell dimecres a la nit varen anar a sopar a casa dels Richter. En Seigmund, que com cada nit tornava tard perquè no parava de fer hores a la fàbrica, va destapar unes Paulaners per celebrar la nova conquesta i en Fritz li va preguntar mentre es posava la cervesa als llavis:

Per què celebrem aquesta conquesta? Que jo sàpiga Txecoslovàquia no és un poble alemany i no hi tenim cap lligam cultural, lingüístic o nacional.

Reflexionant mentre es bevia la cervesa d’un glop, en Seigmund li va contestar:

És una conquesta, això és el què importa. Ja els germanitzarem, per això no hi ha problema. És la llei, ha de sobreviure el més fort i nosaltres som els lleons. A més, amb aquesta conquesta ara tenim les fàbriques Skoda.

No estant-hi d’acord, en Fritz el va advertir de que així no acabaria bé, però no li va dir res més, ja que no era aconsellava enfrontar-se al seu futur sogre, tot i que li va dir abans d’entaular-se per sopar:

Grècia també era el més fort i va caure, Roma també ho era i va caure, l’Imperi de Carlemany també ho va ser i també va caure, així com els espanyols colonitzadors i Napoleó. Tots eren els més forts i tots varen caure. Nosaltres també caurem, però ho farem a un ritme més ràpid i més devastador. Això no acabarà bé.

Pensant que exagerava i que era massa jove per entendre aquests temes, varen parlar d’altres temes mentre tastaven el plat de llenties de l’Annalisa. Per tal de que el seu promès i el seu pare no parlessin de temes que els podria enfrontar, l’Àngela explicava com seria el seu vestit. Parlant de la boda en Seigmund es va beure una altra Paulaner. El pare de l’Àngela cada cop bevia més, la feina era molt dura, es queixava, i l’alcohol li feia oblidar i aguantar les hores que pencava.

El diumenge, la ciutat es preparava per l’arribada aquell dia d’en Hitler després de passar uns quants dies a Viena i d’haver anat a Praga com a nou conqueridor. Tots els berlinesos estaven ansiosos per rebre el seu líder i a la Leipzigerstrasse tota la gent del barri va sortir per anar-lo a rebre a la Görlitzer Bahnof, on en Hermann Göering va pronunciar un discurs ben emocionat que el va fer plorar. En Fritz, que no tenia ganes d’anar enlloc perquè feia molt fred aquell dia, es va quedar amb l’Àngela al pis escoltant música per la ràdio fins que va sonar el telèfon. Era en Seigmund. El pare de l’Àngela els va demanar que l’acompanyessin a davant del balcó de la Cancelleria per saludar a en Hitler. Primer li varen dir que tenien coses a fer, però davant la seva insistència no varen tenir més remei que acompanyar-lo i varen quedar al cap d’uns minuts. Poc després va tornar a sonar el telèfon. Aquest cop era en Barnard que també li va demanar en el seu fill si el podia acompanyar a la Cancelleria perquè en Goebbels l’hi havia demanat que hi anés, ja que havia dissenyat l’acte personalment i volia saber la seva opinió. El ministre l’havia trucat de pas per veure si encara estaven enfadats amb ell. La Luane es quedava a cuidar a l’Elise mentre mantenia encesa la xemeneia. Somrient, en Fritz li va dir:

Cap problema, però vine ràpid perquè hi ha molta gent, el barri està ple de gent amb les teves banderes i ja m’ha trucat en Seigmund que també vol venir.

Amb una mandra terrible per haver d’anar amb el seu consogre, se li va fer un nus a la gola pensant que el tornaria a ridiculitzar amb les seves formes. En sortir de casa el fred el va penetrar als ossos i va tornar a entrar per posar-se dues bufandes i un gruixut abric fosc. En sortir al carrer ara ben protegit es va topar amb la Matilda, que acabava de tancar la botiga i es dirigia cap a casa seva. Fent veure que no la veia, en Barnard es va posar la gorra i la va inclinar una mica perquè no se li veiés el rostre i va travessar bruscament la carretera. No volia dir-li que anava a rebre en Hitler. En arribar a la porta del pis del seu fill es va topar amb en Seigmund, que estava esperant a baix amb les mans congelades, ja que ell no tenia guants. Després de saludar-lo es varen quedar en silenci, cap dels dos sabia que dir-li a l’altre. Per trencar el gel mentre mirava a banda i banda amb el bec eixut, en Barnard es va fixar amb el Mercedes 170 V negre que hi havia aparcat davant de la llibreria d’en Martin i li va comentar que li agradaria comprar-se aquell cotxe descapotable amb les portes tallades en diagonal perquè tenia espai suficient per quatre ocupants i que un seu treballador l’havia comprat, ja que era un vehicle robust i fiable. En Seigmund no sabia que dir-li, no era un entès en cotxes, no en tenia cap, no s’ho podia permetre-ho, i mirant al cotxe per alt li va dir:

És un cotxe alemany. És un bon cotxe. És una obra d’aquest govern.

Al cap d’un minut varen baixar en Fritz i l’Àngela i en seguit es varen dirigir cap a la Cancelleria desafiant l’intens fred. Quan varen trencar a la Wilhelmstrasse per tirar carrer amunt, varen quedar col·lapsat en veure la quantitat de gent que hi havia i de la forta presència policial. Uns metres d’on eren ells hi havia membres de les SS vigilant a tots els espectadors. Observant els rostres de felicitat dels presents mentre intentaven avançar cap a la Cancelleria, en Fritz li va dir a l’Àngela que era una bogeria l’amor irracional que sentien cap a en Hitler. Uns metres més enllà no varen poder avançar més per culpa de la riuada de gent eufòrica amb les seves banderes i els seu càntics, estaven només a uns quants metres de la Cancelleria, però des d’allí no podien veure el balcó on estava previst que sortiria en Hitler. Empesos per la gent i sense poder moure ni un dit, es varen quedar quiets esperant acompanyats d’un terrible fred. Després d’uns quants minuts i mentre es fregaven les mans per escalfar-les, varen començar a sonar les alarmes i les sirenes, i la policia va apartar la gent de la carretera. De cop les sirenes varen ser silenciades pels crits histèrics de la gent que indicaven l’arribada d’en Hitler. Agafant a l’Àngela pel darrere per protegir-la del fred, en Fritz li va xiuxiuejar a la seva promesa:

Quin avorriment i quin fred.

Quan l’Àngela li anava a contestar que aguantés una mica més, la gent va començar a cridar encara amb més força i llavors va aparèixer el Mercedes negre d’en Hitler acompanyat per una comitiva de Mercedes. Tothom cridava, cantava, alçava les esvàstiques i aixecaven el braç dret en veure’l. En Seigmund, que estava un altre cop ben emocionat, va alçar els punys en veure a en Hitler i va començar a cridar eufòric el Heil Hitler. En Barnard s’ho mirava amb certa indiferència, tot i que entenia que la gent estigués il·lusionada amb aquella conquesta, però no acabava de veure-la clara, ja que s’havia conquerit per primer cop un territori de parla no alemanya. Després de que en Hitler sortís del balcó, tothom va començar a desfilar cap a casa. Quan varen trencar cap a la Leipzigerstrasse per tornar cap a casa, en Seigmund, encara emocionat i feliç com un nen amb sabates noves, els va convidar a una cervesa en el bar Victorius. Tenint tots ganes de beure’s una bona cervesa i d’assentar-se una estona en un lloc calent, varen acceptar de bon gust anar al bar. Després de beure’s una primera ronda en les taules del fons, varen sentir de cop uns quants petards que varen trasbalsar a en Mark, ja que li va anar de ben poc que no li cauen unes quantes gerres quan portava a una taula del fons. En sortir a fora per veure què estaven passant, varen observar un impressionant espectacle pirotècnic i uns reflectors il·luminaven el cel des de l’Unter den Linden. No deixant de mirar els canvis de color dels coets, l’Àngela li va dir a en Fritz:

Esperem que aquests siguin els únics explosius que se sentin en el futur.

Abaixant el cap del cel i observant la botiga de la Matilda, en Fritz li va dir:

Hauríem de respectar el què vàrem pactar a Munic.

L’endemà dilluns, en Fritz tenia festa i ho va aprofitar per anar a emprovar-se el seu vestit de casament. Tenia clar que seria negre i que portaria una armilla grisa i aniria amb corbatí. Per no anar-hi sol i per tenir una opinió masculina i va anar amb el seu amic, en Lou. En passar per davant del patí de bombers varen veure com es cremaven 5.000 obres d’art que quedaven de l’exposició de l’art degenerat de 1937. Aquestes obres es varen cremar per ordres d’en Goebbels, que no volia deixar rastre d’aquell art que odiava. Veient amb tristor quanta cultura es cremava i pensant en les obres que devia haver estudiat la Galiana en el seu temps, en Fritz li va dir a en Lou:

Aquests ens parlen de cultura quan cremen la principal, quina contradicció. Només arribar al poder ja varen prohibir els moviments més avantguardistes.

Dient-li que tenia raó, tot i que no sabia de què li parlava, en Lou li va explicar mentre el feia caminar més ràpid perquè tenia molt fred:

Aquesta invasió ha fregat el límit eh! Podia haver acabat fatal, però per sort ha anat bé. Ara la gent torna a pensa que en Hitler ho aconseguirà tot sense disparar un tret, però la veritat és que estem augmentant la producció d’armament a un ritme desorbitat, i tu dic sabent-ho de primera mà. Espero no haver d’anar mai a una guerra.

Mentre mirava la fumarada negra, en Fritz li va exclamar:

Ens estem suïcidant mentre ens ho mirem des de la butaca de casa. Esperem que les cendres que deixarem puguin servir per fer un altre poble totalment diferent.  

El dimecres, el règim va aconseguir un nou objectiu territorial sense haver-hi d’intervenir militarment. Lituània va cedir el territori de Memel. Aquella conquesta, insignificant, va tornar a ser molt ben vista pel poble alemany. L’Àngela aquest cop sí que va entendre aquesta conquesta perquè aquell territori havia format part de Prússia Oriental i creia que era legítim recuperar-lo, però no es va voler deixar endur per l’eufòria com abans, ja que ara veia la crueltat del nazisme. En Seigmund, content, els va convidar a sopar a casa aquell dimecres. En tornar de la feina es va beure unes quantes cerveses mentre anava cridant que dominarien el món. El seu fill l’escoltava, però no li feia massa cas. L’endemà havia de tornar amb les Joventuts i li feia molta mandra l’excursió al camp que els hi tenien organitzada.

Els següents dies, mentre s’acabava la Guerra Civil espanyola amb victòria pel bàndol Nacional, l’Àngela es va preocupar quan va veure que en els diaris de la llibreria es parlava amb massa èmfasis de Polònia i es deia que els polonesos estaven abusant dels alemanys que vivien a Polònia, sobretot a Danzig. Es parlava de que els alemanys que vivien a Polònia fugien del terror polonès. De seguida va entendre que Danzig seria el següent objectiu. Després de treballar li va explicar a en Fritz el què pensava, i ell li va dir amoïnat mentre es mirava els informes dels pacients de l’Hospital:

No crec que els britànics estiguin sempre amb els braços creuats mirant com anem conquerint tots els territoris de l’est. Crec que no durarà massa la pau, estem tibant massa la corda i algun dia es trencarà. Només espero no anar a la guerra.

Pensant que el seu futur marit podria anar a la guerra, li va dir preocupada:

T’amagaré a les golfes si fa falta, però tu no has de lluitar.

A finals d’abril en Fritz i l’Àngela varen rebre una carta d’en Georg en què els hi deia que efectivament els estaven preparant per atacar Polònia per l’agost, l’Operació es deia el cas Blanc, però els va dir que creia que un cop més tot sortiria bé, que tinguessin fe, els demanava. Ara l’Àngela ja entenia per què en els diaris es parlava tan de Polònia, s’havia de preparar al poble. En Fritz, espantat de que aquesta vegada hi hagués de veritat una guerra, va començar a rondinar pel menjador mentre escoltava la Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach, un disc que s’havia comprat feia un dies. L’Àngela l’intentava calmar dient-li que no havien de patir perquè com Renània, Àustria, els Sudets, Txecoslovàquia i Memel cap potència gosaria qüestionar els plans d’en Hitler. Però en Fritz, un altre cop, no les tenia totes perquè veia com la Gran Bretanya i França donaven tot el seu suport a Polònia i li semblava que aquesta vegada aquests dos països no deixarien anar més enllà a en Hitler. Reflexionant i esperant que un cop més anava errat mentre escoltava el capítol 26 de l’evangeli Sant Mateu cantat literalment, l’Àngela li va recordar que Itàlia havia envaït Albània amb un parell de dies, del 8 al 9 d’abril, i que ningú havia dit res i que les tropes italianes no havien disparat cap tret mentre passejaven tranquil·lament per Tirana. Sense deixar d’escoltar Bach i deixant els informes de banda, en Fritz li va dir que haurien d’escoltar les paraules del president Franklin Delano Roosevelt de comprometre’s en no atacar durant els següents deu anys. Aixecant-se de la cadira per parar taula, l’Àngela li va contestar que els nord-americans no es podien queixar perquè en part eren els grans culpables de la crisi que va portar a en Hitler al poder. Aixecant-se també per parar taula, en Fritz li va sentenciar:

No m’ho tens pas que dir a mi això.

Oblidant tots aquells temes i pensant un altre cop exclusivament amb el seu casament, el migdia del dimecres 20 d’abril, el dia del 50ª aniversari de Hitler, que es va declarar festa nacional, varen anar amb tota la família Klein a la inauguració de la gran avinguda Est-Oest, a la Charlottenburger Chaussee, la primera artèria acabada de la capital del Reich, per contemplar una desfilada militar que va ser utilitzada pels serveis de propaganda d’en Goebbels per una edició especial del noticiari Wochenschau de la UFA per ensenyar en el món el poder alemany. Observant l’avinguda amb la quantitat de càmeres i de periodistes que hi havia, varen veure que no parava d’arribar gent, sobretot molts nens amb banderetes amb l’esvàstica, i es varen col·locar a la vorera del Tiergarten, que de seguida va quedar plena de gent entusiasmada per veure els soldats i a en Hitler en particular. En les dues bandes del fastuós carrer s’havien col·locat àguiles de ferro fos amb la corona de la victòria a les urpes sobre robustes columnes projectades per l’escenògraf Benno von Arent. Observant l’espectacle i les cares de la gent amb els seus crits d’eufòria, en Barnard, que rondinava per haver de fer festa, li va dir en el seu fill mentre observava les banderes que ell fabricava penjades a les faroles de l’avinguda:

Ens estan preparant per la guerra. Això és evident, només som xais que ens guien cap a l’escorxador.

Sense deixar de mirar la desfilada, en Fritz li va contestar mentre agafava la mà de l’Àngela en notar les petites empentes de la gent que es volia apropar a la carretera:

Sí, i el més trist és que la majoria no volem la guerra i ens ho quedem mirant sense fer res. Quina impotència.

Amb una cara de pomes agres, en Marwin va intervenir en la conversa per dir-los mentre mirava les karabinners dels soldats:

Què podem fer nosaltres? Mira com van armats aquests, és impossible ara fer alguna cosa. Havíem d’haver fet alguna cosa abans, quan tocava, però ara és massa tard. Alguns no havien d’haver votat mai.  

Quan en Fritz els anava per contestar que seria bo per Alemanya que en Hitler tingués el mateix destí que en Francesc Ferran d’Àustria, les seves paraules varen quedar silenciades pels crits de la gent histèrica en veure passar el dictador amb el seu gran Mercedes negre. Sortia de la Cancelleria i va passar per davant les formacions agrupades al llarg de la gran avinguda Est-Oest, entre el Lustgarten i l’estació del Tiergarten. Després, des de la tribuna oficial alçada a la plaça superior tècnica de Charlotttenburg, va saludar a les tropes, on hi havia en Georg, que desfilaven davant d’ell. La desfilada va passar també per davant dels diplomàtics estrangers, que es miraven aquella escena amb el mateix temor i preocupació que la família Klein. Un cop acabat l’acte, la família va anar a dinar a casa. Mentre dinaven Sauerbraten (rostits de carn) amb patates xafades que havia preparat l’Elise, des de taula varen sentir com l’Església catòlica feia sonar les campanes de les esglésies i les catedrals. Els capellans varen demanar pregar per en Hitler durant la missa del diumenge següent. L’Àngela evidentment el següent diumenge no va anar a missa i es va quedar a pregar a casa seu pel seu casament.

El dijous de la setmana següent, tots els pronòstics de la família Klein es confirmaven i en Hitler trencava en un discurs al Reichstag el pacte de no agressió amb Polònia de 1934. Però la majoria del poble, com la família Richter i en part també l’Àngela, varen rebre aquell discurs com el manteniment de la pau perquè el dictador havia ofert un pacte amb el govern polonès per Danzig. A més, assegurava que respectaria la neutralitat d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg, i expressava la seva admiració cap a les illes britàniques. Però les preocupacions per la guerra varen queda eclipsades per la família Klein el dissabte quan la Matilda va tocar el timbre de la porta. Plorant, els va explicar des dels esgraons de l’entrada de casa que segons una nova llei havia tingut que deixar el seu pis perquè no podia compartir el mateix bloc on vivia amb gent no jueva. En Barnard no se’n volia ocupar, pensava que ja havia fet molt per ella i tenia por de que el règim no l’acusés d’ajudar als jueus, però quan es quedava pensatiu amb la porta oberta pensant què podien fer per ella, l’Elise, en veure-la palplantada a fora l’entrada, la va fer passar i li va oferir una tassa de cafè mentre la feia seure en el menjador. Mentre la Matilda els donava les gràcies, l’Elise li va oferir la seva habitació per dormir, però en Barnard, que de cap manera volia posar-la a casa, un perill, va pensar, li va dir corrents que es podia quedar a dormir a la botiga i que es podria venir a dutxar i canviar a casa. Entre llàgrimes mentre ensumava el cafè, la Matilda va acceptar resignada anar a viure a la petita botiga i li va dir a en Barnard mentre provava el calent cafè que es notava que feia temps que no ensumava:

Recorda la conversa que vàrem tenir fa anys? Vostè em deia que el poble mai permetria el què està passant! Miri bé al seu voltant, tothom ho permet, tal i com es va permetre maltractar a en Dannel fins a portar-lo a la mort i tal i com es va permetre que s’enduguessin a en Wilhelm o es permet que es maltracti constantment a l’Anne. En Martin, aquell llibreter que sempre havíem sigut bons amics i que sempre fèiem tractes, ara quan passa per davant meu m’insulta descaradament, l’Otto m’ha escopit a la cara en múltiples ocasions, la Klara sempre parla malament de mi acusant-me de mils mals, la Carlene un dia em va tirar una pedra, en Richard i la Cosmina no em volen vendre el pa, igual que l’Albert i la Helga que no em varen permetre entrar a la botiga, i evidentment no puc entrar al bar Victorius com feia abans per anar a fer el cafè perquè potser no en surto en vida. Els jueus ens hem quedat sols i ja no sortim de casa per por, però… avui en dia la casa ja no és un refugi per nosaltres, ja no ens protegeix. La meitat dels jueus d’Alemanya han marxat a l’estranger fugint del règim i em sembla que me equivocat no fent com ells. No ho sé…  

Caient-li les llàgrimes recordant com n’era de tranquil el barri i l’harmonia en què es vivia abans de que els nazis pugessin al poder i mosseguessin amb el seu verí, en Barnard li va contestar:

No tots els alemanys acceptem al nacionalsocialisme, i els qui l’accepten en un futur proper hauran de carregar amb aquest crim per sempre més.

Pensant asseguda a la cadira mentre es mirava a l’Elise, la Matilda va afegir:

Sí, potser sí, però si esclata una guerra tothom oblidarà als jueus com a la Primera Guerra Mundial el món es va oblidar dels armenis, i els nazis ho aprofitaran per fer de nosaltres el què voldran sense que el poble se’n adoni.

Creient que no tindria una resposta que la pogués consolar, en Barnard es va limitar a convidar-la a sopar. Mentre la Matilda es tancava a la cuina amb l’Elise per parlar del passat, tot i que la botiguera era més jove que l’Elise, en Barnard va anar amb en Fritz i l’Àngela a preparar-li la botiga perquè hi pogués anar a dormir. A en Fritz li feia molt mal al cor veure aquella botiga que hi havia anat amb la Galiana a comprar caramels com quedava destrossada pel nazisme. Les prestatgeries estaven totes danyades i en prou feines tenia productes perquè pocs hi volien anar a comprar. Després de posar-hi un matalàs vell i uns quants llençols en el rebost del costat del taulell varen tornar a casa per sopar.

El dijous 11 de maig, mentre en Fritz cuidava a una pacient molt prima que s’havia trencat la cama, va observar que no s’havia trencat la cama tal i com ella deia en l’informe. Era impossible que d’un cop de porta s’hagués trencat el fèmur, i quan li va preguntar com s’ho havia fet, ella es va girar per evitar-li la mirada i va centrar la vista cap a fora la porta. Veient que estava mirant que ningú els escoltés, en Fritz li va dir que podia parlar tranquil·la, que ningú els escoltava i que no pensava dir res de res. Pensava que devia amagar alguna aventura amorosa i va tancar la porta per més seguretat. Un cop la porta tancada, la pacient li va dir continuant amb la mirada fixa a la porta:

Jo estava tancada en un camp de Lichtenburg per ser Testimoni de Jehovà. Ens transportaven cap a un nou camp per dones a Ravensbrück, a uns 80 quilòmetres al nord d’aquí. Jo formava part d’un grup de presoneres, érem unes 870 dones més o menys i, per sort meva, em vaig deixar caure enmig del trajecte sense que els guàrdies de les SS se’n adonessin. Però vaig tenir la mala sort de trencar-me la cama en picar contra una pedra.

Mirant-se-la amb cara d’incredulitat, no es podia creure que tingués una presonera d’un camp davant seu i ara tenia el dilema sobre què tenia que fer, en Fritz li va preguntar com s’ho havia fet per arribar a Berlín. La pacient, se’l va mirar i li va dir mentre li agafava amb força la bata blanca:

A peu i despullada després de treure’m el maleït vestit de ratlles. Ningú em va voler ajudar i em tenia que amagar de les SS. Per sort meva coneixia a una persona d’aquí a l’Hospital que em va donar roba i m’ha fet passar amb una altra identitat. 

La dona no va poder més i es va posar a bramar. En Fritz deixava que li agafés la bata, però llavors la pacient va continuar el seu relat: 

Et demano que per favor que no em delatis perquè em mataran com a la resta.

Dient-li que podia estar tranquil·la, que no ho pensava fer, en Fritz, que tenia ganes de saber més sobre els camps, li va preguntar com eren. Recordant el camp es va quedar en blanc, no tenia paraules i al final es va limitar a respondre-li:

L’infern.

Amb les mans tremoloses, la pacient es va aixecar a poc a poc la bata verda i li va ensenyar tot el tòrax ple de cicatrius i de blaus molt pronunciats. Examinant-la i palpant amb la mà la profunditat de les ferides, va observar que a més li faltava un tros de dit de la mà dreta i que per tota l’esquena tenia marques de fuet. Tremolosa, la pacient li va afegir:

Cada dia em colpejaven sense miraments, em violaven cada dos per tres grups de quatre a cinc homes, no em donaven menjar, no podia dutxar-me, s’orinaven damunt meu per humiliar-me, havia de dormir a un llit de palla individual amb quatre altres presoneres en uns barracons plens on no hi havia calefacció i on les malalties i les rates convivien amb nosaltres. Era pitjor que l’infern, allà desitgés la mort, que hi és per tot arreu. Era normal que morís una o dues presoneres i a vegades les SS mataven a unes quantes presoners per divertir-se. A mi em varen arrencar el dit de la mà amb unes tisores perquè se’l mengés un gos mentre les SS es divertien veure’m patir. De les nenes, ja no et parlo del què els hi feien.

No aguantant més el relat d’aquella dona, en Fritz es va posar les mans al cap, era impossible, es deia, però en aquells moments varen obrir la porta. Era en Paul. El noi es va tenir que aguantar el tipus davant d’en Paul, que portava uns quants calmants. Quan va acabar la jornada laboral, en Fritz va anar corrents a casa seva i sense dir-li res va abraçar a l’Àngela i li va fer prometre que no es queixés en públic sobre el règim. Preguntant-li el per què li deia això, en Fritz li va explicar mentre es treia la jaqueta:

Perquè a les dones també us tanquen als camps i us maten igual que els homes. Amb això no són masclistes.

Després d’explicar-li les atrocitats que li havia explicat la seva pacient, l’Àngela, horroritzada i veient que les atrocitats del nazisme eren més grans del que mai s’hagués pogut imaginar, li va respondre:

Tranquil, ja saps que jo no critico al règim, a més som amics dels Goebbels, no ens passarà res a nosaltres.

Sentint la paraula nosaltres, en Fritz li va dir secament:

I els altres? Quin futur els espera?

Sense saber què respondre-li, l’Àngela se’n va anar a la cuina per fer el sopar. El nacionalsocialisme li queia com un castell de cartes, de cop. Odiava ara cada cop que havia fet la salutació romana, cada cop que havia cridat Sieg Heil, cada cop que havia petonejat la bandera nazi i cada cop que havia volgut veure a en Hitler. En un atac de ràbia mentre tallava la ceba, va clavar el ganivet amb força a la fusta de tallar. En veure-ho, en Fritz la va abraçar pel darrere. Sentien impotència per com el règim estava destruint vides sense cap tipus de consideració.

El diumenge 21, a l’Hospital Charité l’ambient estava enrarit, alguns dels metges varen anar a l’estació de trens per rebre al ministre d’Afers Exteriors italià, en Galeazzo Ciano, que va ser rebut amb tots els honors i es va allotjar a l’Hotel Adlon. Aprofitant que hi havia pocs metges, ja que a part era diumenge, i que els passadissos estaven pràcticament buits, en Fritz, que li tocava treballar aquell diumenge per substituir a un seu company, va anar a veure aquella pacient. En arribar a la seva habitació va veure que no hi era. Estranyat, sabia que no podia marxar pel seu propi peu, tenia la cama enguixada, va preguntar al personal que l’havia atès si sabia on era, però ningú li sabia respondre i no li donaven informació. En Paul estava igual de desconcertat que ell. Pensant que li estaven amagant alguna cosa, es va posar a buscar-la per tot l’edifici però no la va trobar per enlloc. Al cap d’uns minuts va rebre un avís perquè es presentés davant del despatx del director del centre. Pensant que el director li sabria respondre la seva pregunta, s’hi va dirigir ràpidament perquè l’intriga l’estava matant. En arribar al despatx, el director el va fer seure en una de les cadires i va ser ell qui li va parlar de la pacient demanant-li què l’hi havia dit aquella dona. Sabent que alguna cosa passava, el veia amb una cara més amarga del normal, va contestar-li que res, que s’havia trencat la cama amb una porta. Mirant-se’l atentament amb la seva ploma estilogràfica a la mà, el director li va dir que no volia que continués buscant a aquella pacient perquè no la trobaria. Estranyat, en Fritz li va preguntar on era perquè encara necessitava estar uns quants dies a l’Hospital, però el director el va tallar en sec per dir-li:

Val més no saber a on és. No vull preguntes perquè no hi hauran respostes.

Quedant blanc, en Fritz no va saber amagar la cara a quadres que posava. Les atrocitats arribaven a l’Hospital, remugava. En veure’l capficat, el director li va afegir:

Aquí qui mana és el govern, ell està per sobre de tot, jo no prenc determinades decisions. Jo no sóc culpable d’aquestes decisions. Si vols respostes en el camp mèdic pregunta-li a en Wagner, ell és el portaveu d’en Hitler amb això. A mi deixem amb pau.    

Creient que era millor no preguntar res més després de veure com el director es posava a mirar uns documents com a clara senyal perquè marxés, el noi es va aixecar de la cadira i va tornar a la feina sense fer més preguntes. Sabia que aquella dona l’hi havia passat alguna cosa i que no era bona.

El dilluns, Alemanya i Itàlia varen firmar el Pacte d’Acer, on els dos països es comprometien a ajudar-se militarment en cas de que un dels dos països estigués involucrat en la guerra. Després de firmar l’acord, Hitler, Mussolini i Joachim von Ribbentrop, el ministre d’Afers Exteriors alemany, varen sortir al balcó de la Cancelleria per saludar a la multitud que volia celebrar aquell pacte. Entre els manifestants hi havia en Seigmund, que estava un altre cop emocionat, ja que creia que amb els italians farien un imperi molt més poderós i més llarg que l’Imperi Romà. Però el Pacte no va ser ben rebut entre els berlinesos, i a la llibreria es notava que la gent no estava entusiasmada. Molts clients de l’Àngela, com la carnissera Maria, li comentaven que era absurd aliar-se amb Itàlia, l’únic país d’Europa que havia perdut a finals del segle XIX una guerra a l’Àfrica. La Klara li explicava que en Mussolini no era de fiar perquè fins i tot enganyava a la seva esposa amb una altra dona. A en Fritz no li va fer fred ni calor aquell Pacte, continuava molt preocupat per la desaparició de la seva pacient i sobre el què veia a l’Hospital, molt diferent al que es pensava. Quan a la nit amb l’Àngela varen parlar sobre l’acord amb Itàlia, li va dir:

Els italians no saben a on es posen. En Hitler els farà anar com titelles.

El dimecres, quan anava a l’Hospital el noi es va trobar a un antic company de partit, havia anat amb ell a manifestacions comunistes a principis de la dècada juntament amb la Galiana. El noi, que no deixava de mirar a banda i banda per por a ser escoltats, li va xiuxiuejar que a Praga la Gestapo havia detingut a 4.639 exiliats, la majoria ex companys seus del partit comunista. Pensant en tots ells, sabia quin seria els seus destins, la mort, el noi no va voler parlar més del tema i li va dir que tenia pressa. Mentre tirava direcció al Reichstag, en Fritz anava recordant aquells moments en què es reunien i es manifestaven per als carrers de Berlín demanant canvis al govern conservador d’en Heinrich Brüning. Pensant en aquells temps, creia que s’havien equivocat en no combatre amb més energia contra el nazisme i no senyalar-lo com el seu únic enemic, tal i com els hi deia la Galiana. Entrant a l’Hospital només tenia al cap els records del passat i sense saludar a ningú anava remugant de que estava segur de que si ella no hagués mort aquell fatídic dia ara estaria exiliada perquè no s’hagués aturat i callat davant del nazisme com havia fet ell. En aquells moments sentia vergonya d’ell mateix i ràbia, creia que havia traït als seus ideals i els d’ella. A la tarda, quan va sortir de la feina, va anar de dret a casa dels seus pares mentre esperava que l’Àngela plegués de treballar. Quan el seu pare va arribar de la feina es varen posar a parlar de política, com sempre havien fet, però en Barnard l’insistia en que estigués callat perquè no podien fer res per combatre al nazisme en aquell estat i li demanava que se centrés en el casament. Amb resignació, va collir les paraules del seu pare.

El divendres 2 de juny, després d’anar a dinar a casa dels pares de l’Àngela perquè l’Annalisa havia fet el seu plat preferit, Gurkensalat (cogombre barrejat amb ceba, tres cullerades de iogurt, dos de vinagre, una mica de sal, pebre i sucre, tres cullerades d’oli d’oliva i salsa de manat d’anet), tots varen anar a veure la desfilada militar de quatre hores en honor al príncep Pau de Iugoslàvia, que aquell mateix divendres s’havia reunit amb en Hitler per parlar de la neutralitat del seu país. Mentre miraven els soldats perfectament armats amb les Karabiner 98k i alineats com peces de dòmino, en Fritz va veure com en Seigmund es tornava a emocionar, un cop més, però també va observar que a la majoria de la gent li cansaven tantes desfilades militars i sentia de fons com alguns les criticaven. Els més grans deien que no volien guerra, que volien pau, i els més grans deien que havien de seguir l’esperit d’en Von Hindenburg. El noi sabia perfectament que el govern els preparaven per una guerra però creia fermament que el poble no acceptaria viure un altre conflicte, a no sé que fos molt ràpid. Mentre veien aquells soldats amb els seus cascs negres i els seus uniformes verds caminant a pas militar, el pas de l’oca, en Fritz li va comentar a l’Àngela a cau d’orella:

Amb en Frederic el Gran Berlín va ser el gran centre de la Il·lustració, amb els nazis és el gran centre de les desfilades militars.

El dimarts es va celebrar una altra desfilada militar per festejar ara el retorn de la Legió Condor de la Guerra Civil espanyola en l’Operació Feuerzauber. En tenir notícia d’aquesta desfilada, en Fritz li va comentar a l’Àngela que estava segur de que el règim es preparava per la guerra i que els volia demostrar tot el seu poder a ells i a les potències estrangeres. L’Àngela, que no creia que els volguessin fer entrar en guerra, només s’havien d’escoltar els comentaris de la gent, pensava que es feien aquelles desfilades només per espantar a les altres potències. Però, curiosament, en Fritz volia anar veure la desfilada, ja que sempre li havien agradat els avions, sobretot els Stuka, un bombarder petit de dues places que era capaç de descendir en una vertical perfecte i bombardejava en picat. En arribar a l’esplanada del Lustgarten, on es feia la desfilada, després de baixar a la parada de la Catedral, varen observar als 20.000 soldats alemanys que varen passar per davant d’en Hitler i varen sentir el discurs d’en Hermann Göering després de rendir homenatge als morts en la Guerra Civil. Hi havia molta gent a banda i banda, les voreres estaven plenes un cop més i tothom alçava el cap per poder veure alguna cosa. Apropant-se al màxim a aquells soldats, varen sentir per la megafonia com el ministre de l’Aire deia que Alemanya ja tenia un poderós Exèrcit gràcies a que la Providència els havia donat un líder com en Hitler. Quedant-se quiets en no poder avançar més i estar a prop d’un megàfon, varen sentir ara la veu del dictador, que va dir davant del micròfon que estava orgullós del seu Exèrcit. Quan va acabar les seves paraules, el públic va cridar eufòria tot contemplant l’edifici neoclàssic del Altes Museum:

Visca el poble espanyol i el seu líder Francisco Franco!, Visca Itàlia i Benito Mussolini! Visca el nostre poble i el Gran Reich!.

Acabats els càntics i amb música militar de fons, la gent va alçar un cop més els caps per veure com en Hitler entregava una insígnia especial als legionaris de la 53ª esquadrilla aèria, al 9ª Regiment de la D.C.A. i al 3ª Regiment d’enllaços aeris, que s’havien distingit de manera rellevant durant el conflicte. En acabar l’acte i mentre la gent desfilava cap a les boques del metro, l’Àngela va fer entrar en Fritz a la Catedral pel portal que encarava al jardí del Lustgarten. Endinsant-se pel temple neobarroc, mentre en Fritz observava l’òrgan situat a mà esquerre de l’edifici, l’Àngela va encendre un ciri al costat de l’altar major per demanar que no hi hagués guerra. Després d’asseure’s en un dels bancs perquè l’Àngela pogués resar amb el rosari agafat ben fort a la mà, varen marxar cap a casa amb tramvia convençuts de que hi hauria guerra.

Els següents dies, mentre el govern alemany es preparava per intervenir a Polònia, en Fritz i l’Àngela continuaven preparant el casament pel 23 d’agost. L’Àngela ja tenia a punt el vestit, que l’hi havia costat molts diners, més dels que es pensava el noi, i ja sabien el menú que menjarien a l’Hotel Adlon, on es faria el banquet. Els pares de les dues famílies es preparaven il·lusionats per aquell enllaç; la Luane s’havia comprat un vestit elegant de color blau cel a la botiga de l’Albert i de la Helga i que després va fer ajustar a les seves mides amb la sastre Franziska, l’Annalisa se’n havia comprat un de vermell fort en el mercat de la Catedral i, fins i tot, l’Elise es va comprar un vestit de color verd oliva amb un barret adornat de flors. La parella també va tenir que anar aquells dies a l’Oficina Central per la Raça i la Colonització, la RUSHA, per realitzar els exàmens racials per obtenir un Ahnenpass per demostrar que eren alemanys purs, exàmens imprescindibles per casar-se i per accedir a un préstec que concedia l’Estat, que pensaven donar-lo a casa de l’Àngela. Davant d’un notari, varen tenir que dir els naixements, matrimonis dels avis i pares. El noi va tenir el problema que no tenia els papers del seu avi patern, el seu pare li va dir que s’havien perdut i que no els podia trobar. Desconcertat i neguitós pensant que tindria algun problema, en Fritz li va preguntar què podien fer. Sense pensar-s’ho, en Barnard va trucar a en Goebbels i li va explicar el què havia passat. Feia temps i un incendi a casa havia cremat els papers, li va dir. El ministre, rient, li va dir que ho tindria solucionat en un tres i no res. L’endemà ja tenien el Ahnenpass. Respirant més tranquil en tenir la documentació, el noi estava tan feliç en aquells moments que tan li va fer haver rebut ajuts del ministre que tan odiava.

El divendres 28 de juliol, el dia que l’Àngela feia 24 anys, a primera hora, just llevar-se, en Fritz li va regalar la bossa de mà més representativa de la marca italiana Gucci, que s’havia fet portar a través d’un comercial de l’empresa del seu pare des de la botiga dels Gucci a Florència. La bossa, feta amb ràfia, vímet i bambú va enamorar la noia i des d’aquell dia la duia amb molt d’orgull per al barri. Inclús se l’emportava per treballar i sempre que veia a la Klara la deixava al damunt del taulell per fer-li venir enveja. Molts no entenien per què treballava, ja que tenint el sogre que tenia diners no li faltaven.

A principis d’agost, la parella va quedar amb en Lou i en Georg, que els volien fer el regal de casament. Assentats en el bar de l’Hotel Esplanade fent una Berliner Weisse al costat de la finestra, on podien veure com la gent anava a la Potsdamer Platz, els dos nois els hi varen donar 400 Reichsmarks i un ram de roses vermelles per l’Àngela. Després de parlar de com seria el casament, en Georg els va confessar trist que seria molt difícil de que hi pogués venir. Sabent de què es tractava, en Fritz li va preguntar:

Polònia?

Mirant-se’l amb el cap abaixat i amb la cervesa ben agafada, li va contestar:

Tenim ordres de no parlar, però em sembla que és evident. Ja llegiu els diaris, oi?

Després de fer una ganyota amb els llavis, en Fritz li va afegir:

Sí, no ho heu amagat gaire bé, esperem que aquest cop acabi ràpid i sense cap tret.

Continuant amb el cap abaixat i amb la cervesa ben agafada, en Georg li va contestar:

Em sembla que ara això que dius no serà possible. Tots estem preparats per una guerra de veritat que no tindrà res a veure amb el què hem vist fins ara. A més, els polonesos no s’han portat gens bé amb els alemanys.

Llavors, l’Àngela va intervenir a la conversa per dir:

Però tenim l’Exèrcit més poderós del món, ningú gosarà plantar-nos cara, no ho creus així?

Pensatiu mentre tastava la cervesa, en Georg li va contestar:

És cert que tenim un gran Exèrcit, sobretot uns grans estreteges, però el problema és que els nostres aliats són massa dèbils. Itàlia no és el país dels Cèsars, Espanya no és el país dels conqueridors i dels altres països (Hongria, Romania, Bulgària…) ja ni te’n parlo. En canvi si els britànics i els francesos tinguessin el suport dels Estats Units val més que Déu ens agafi confessats.

Escoltant les seves reflexions amb atenció, en Fritz va preguntar-li:

Els soldats volen la guerra?

Sense dubtar-ho, en Georg li va contestar:

No, però si és ràpida sí. Tots volem ser a casa sans i estalvis, però per molts l’Exèrcit és el futur i una manera de servir al país. Pensa que hem rebut molta propaganda explicant-nos que estem fent un gran servei i molts se l’han cregut.

Trist, en Fritz es va quedar callat pensant que la Galiana quedaria ben decebuda en veure en com s’havia convertit Alemanya. L’Àngela va aprofitar que la seva parella estava en els seus pensaments per preguntar-li a en Georg:

Però no veuen que un país de 80 milions d’habitants no pot guanyar una guerra mundial?

Mirant que en Julius, que no els deixava d’escoltar perquè volia saber més coses, no els estigués escoltant, en Georg li va contestar en veure’l servir una taula d’avis:

Saps quina és la clau? La Unió Soviètica. Depenem d’ells ens agradi més o menys.

A punt d’ennuegar-se amb la cervesa després de fer-ne un glop, l’Àngela va exclamar sorpresa:

Amb els comunistes? Ens aliarem amb els maleïts comunistes? Quina bajanada! Si és l’enemic! Què posarem una fotografia d’en Marx a la del costat d’en Hitler? No em facis riure.

Rient per aquell comentari, en Lou va intervenir a la conversa per dir:

Aquests nazis serien capaços d’aliar-se amb els jueus per aconseguir els seus objectius. De fet ja ens hem aliat amb els japonesos, que ja em diràs què tenen aquests de nòrdics?

Després de recordar-los les atrocitats que havien comès els nazis contra els comunistes, records que no varen fer cap tipus de gràcia a l’Àngela perquè pensava que el seu futur marit continuava pensant en la Galiana, en Fritz va preguntar-li a en Georg:

I quins són aquests objectius?

Sense dubtar-ho, en Georg li va respondre:

Expandir-se cap a l’est per després tenir tot el món sota la seva influència. Per això necessitem alguns volen a Stalin. Aquest no és gaire diferent a en Hitler per molt que vagi amb la falç i el martell.  

En acabar-se la cervesa, en Georg es va aixecar de la cadira i es va acomiadar d’ells. Mentre li deien que vigilés i que els hi escrivís cartes, ell els va dir:

Espero tornar a repetir un moment com aquest i no haver perdut la raó! Us desitjo tota la sort del món en aquest casament.

Amb el cap abaixat, en Georg va abandonar el bar. Un cop fora, varen cridar a en Julius perquè els portés una altra Berliner Weisse per comentar les paraules del seu amic. En Fritz patia per perdre el seu amic de la infància, però també estava preocupat per si entraven en guerra  i l’enviessin al front en qualitat de metge. Ara no, s’anava repetint. El seu director l’advertia de que la demanda de metges per part de les Forces Armades havia augmentat els últims dies i que s’havia reduït la duració dels estudis universitaris de Medicina per tal de tenir-ne més.

Mentre el règim preparava els últims detalls per la invasió i en Göering, a esquenes d’en Hitler, es reunia amb l’industrial suec Birgher Dahlerus perquè intentés negociar amb els britànics el manteniment de la pau, en Fritz i l’Àngela varen rebre els regals de boda. Aquells dies d’agost se’ls varen passar de casa en casa. Tot el barri estimava a en Fritz i se’n alegraven de que es casés. La carnissera Maria els va donar un bon pernil de Westfàlia, la Klara els va donar uns quants diners un dia que hi havia molta gent a la llibreria perquè tothom la veiés i en privat els va donar una caixa de vins del Rin, en Martin els va regalar a més de diners el Mein Kampf, el llibre que es regalava en els casaments als recents casats, en Richard i la Cosmina, que farien el pastis de boda, els varen regalar uns quants diners i unes pastissos de Saxònia, la Carlene els va regalar un centre de flors després de que l’Àngela li encarregués les flors del casament, en Hermann i la Bernardina, que estaven molt agraïts a en Fritz perquè havia sigut l’únic que havia ajudat en el seu fill, els hi varen comprar un gerro molt valuós, l’Albert i la Helga li varen regalar a l’Àngela un val per comprar a la botiga, regal que va aprofitar d’immediat, en Mark i la Diane els varen convidar un altre cop a sopar al bar i la Matilda, tot i haver-los fet un bon regal amb anterioritat, li va donar a en Fritz una caixa de caramels de la marca que es menjava quan era petit amb la Galiana.

El dimarts 8 d’agost, un dia que feia molta calor, els futurs nuvis varen anar a casa dels Klein. Abans de sopar pernil fumat per l’Elise, en Barnard i la Luane els varen fer sortir a fora. A la vorera de casa hi havia aparcat un lluent cotxe, el Volkswagen VW type del 1938 de color negre amb una vareta lateral que li donava un aire esportiu i amb uns llums de davant i de darrere molt moderns comparats amb els cotxes que passaven. Quan els varen dir que aquest era el seu regal, la parella es va quedar sense paraules. No s’esperaven un regal d’aquelles dimensions. Mentre mirava el vehicle, l’Àngela li va dir a en Fritz a cau d’orella mentre el noi obria la porta i s’asseia al volant:

És el cotxe que va dissenyar en Hitler per al poble. Saps que val quatre vegades menys que un cotxe normal?

Sense escoltar les paraules de l’Àngela perquè estava ben emocionat amb el regal, en Fritz anava examinant les pronunciades corbes de la carrosseria, els vidres flexibles, el cuir artificial de la carrosseria i després de sortir del seient del conductor va obrir el maleter per veure si realment hi havia el motor. Aquell cotxe va ser dels pocs que va sortir de la fàbrica, ja que dels 336.000 alemanys que el varen encarregar i pagar parcial o totalment pràcticament pocs el varen rebre. No deixant de mirar la cara de felicitat del seu fill, en Barnard li va exclamar feliç:

Així, t’agrada el Kdf-Wagen?

Mirant-se’l rient, en Fritz li va contestar:

Quin nom has dit? Això és un Volkswagen Escarabat!

Fent cara de sorprès, en Barnard li va afegir:

Perdona, en el catàleg posava que es diu Kdf-Wagen. Això d’Escarabat tu has inventat tu. És un nom molt lleig per un cotxe.

No entenent res, sempre havia sentit el nom d’Escarabat, pensava que el seu pare anava errat, es fa gran, va pensar el noi, però el que no sabia era que el seu pare tenia raó. El cotxe es deia Kdf-Wagen i el nom el va posar el propi Hitler, però ni a la fàbrica on es feia ni a Alemanya ningú li deia d’aquesta manera, tothom es referia a aquell vehicle amb el nom de Volkswagen. El nom que va posar en Hitler en aquest cotxe només va ser utilitzat pels catàlegs i pels militars.

L’endemà dimecres va ser el torn dels pares de l’Àngela, que varen fer un esforç enorme i els hi varen regalar un armari de disseny. Però el regal més especial els hi varen fer en Marwin i l’Elisabeth la nit del divendres 11 quan els varen convidar a sopar en el restaurant Clärchens Ballaus, a l’Auguststrasse. La intenció era fer un bon àpat per després quedar-se a ballar en el mateix restaurant. Enmig dels miralls del menjador i escoltant música de jazz en directe de fons, abans de sopar els hi varen regalar un sobre. Pensant que deurien ser diners, varen quedar impressionats quan varen veure que a dins hi havia una guia de Londres. Mirant-se la guia pensant que no acabaven d’entendre el regal, tot i que en Fritz ja s’ho imaginava, en Marwin els hi va dir:

El nostre regal és un viatge a Londres per després de la boda. La vostra Lluna de Mel. Hem pensat que us agradaria.

Molt feliços, no havien preparat encara la Lluna de Mel perquè estaven molt ocupats pensant en la cerimònia, l’Àngela tenia pensat anar uns dies a la Selva Negra i en Fritz tenia pensat anar a Colònia. Mirant la guia a l’Àngela li va fer molta il·lusió anar a Londres. Mirant els bitlles d’avió, que seria el primer que agafarien, que estaven entre les pàgines de la guia, varen quedar encara més entusiasmats quan varen veure que s’allotjarien al The Dorchester, un luxós hotel de la capital britànica situat a l’entrada del Hyde Park, molt a prop del palau de Buckingham. Després de donar-los les gràcies, l’Àngela va estar tot el sopar xerrant amb l’Elisabeth perquè li recomanés les millors botigues de roba, cosa que va preocupar a en Fritz perquè ja sabien gastat molts diners en el casament i es veia amb les butxaques escurades. Després de sopar es varen quedar a ballar. A ritme de jazz i amb uns quants gintònics per apagar la set varen escoltar aquella música que el règim demanava prohibir.

Els últims dies abans de la boda, l’Àngela estava tan absorbida i nerviosa per la cerimònia que va passar per alt les paraules del ministre de Cultura, en Hans Kerrl, quan va declarar que no existia una filosofia i una moral cristiana. No tenia res més al cap que la boda i pràcticament s’oblidava de tot, inclús de fer el dinar o el sopar.

Però, el divendres 18, en Fritz va rebre un gerro d’aigua freda que no s’esperava. Mentre estava atenent a un nen amb febre a l’Hospital, va ser cridat amb la resta dels altres metges perquè es reunissin amb el director. Pensant que li farien una sorpresa pel casament es va dirigir tot content i cofoi cap al despatx del director. En entrar-hi a poc a poc pensant que l’hi farien una broma, va veure que no hi havia cap rastre de sorpresa i que totes les cares eren serioses. No entenent res, es va asseure intranquil amb la resta del personal mentre esperaven que els demés arribessin. En ser-hi tots els metges i unes quantes infermeres, el director els va comunicar mentre s’aixecava un moment de la butaca per tancar la porta perquè ningú més els pogués sentir:

El govern acaba d’aprovar una circular en què obliga a tots els metges i infermeres a denunciar en el Comitè del Reich als nens anormals. Per tant, ja sabeu què heu de fer?

Esvarada, una infermera li va preguntar el motiu d’aquella circular, i el director li va respondre mentre es deixava caure trist a la butaca i agafava uns papers en els quals havien de fer aquelles denúncies:

Perquè el govern ho diu. Jo només sóc un funcionari que rep ordres. No tinc autoritat, jo no mano. Què et penses que jo vull fer això?

Insatisfet amb la resposta, en Paul li va preguntar si els mataven, i el director els va respondre mentre se’ls mirava:

Sí. Ells no en diuen assassinat, en diuen eutanàsia, és tot un pla que tenen dissenyat. Vindran uns autobusos de color gris amb el lema: Societat de la utilitat pública pel transports de malalt pintat en els vidres i s’emportaran a tots els malalts que diguem. 

Enfadat i irritat, en Paul li va cridar en el director:

Això és pitjor del què estàvem fent fins llavors. És ridícul que el pitjor enemic pot tenir la gent sigui el seu propi metge.

Espantats i indignats, tots es volien queixar i es va armar tal tol·le tol·le que es va sentir des dels passadissos. En Fritz, que no entenia les paraules d’aquell metge, es va cada bastant callat, però quan anava a donar la seva opinió el director els va amenaçar dient-los:

No feu bestieses sinó voleu acabar com aquests nens. Obeïu i no us passarà res, per això cobreu, i molt, us recordo.

Enfurismat també, en Fritz va exclamar llavors:

Jo no he estudiat per matar nens!.

Mirant-se’l amb cara d’empatia, el director li va contestar:

Ningú ha estudiat per això, però són les ordres i s’han de complir i no en vull parlar més. Aquí la llei sóc jo.

Més pausat, el director va continuar en veure que no es calmaven:

Escolteu, d’aquesta manera ens estalviem entre tots molts diners. No us queixeu tan que vosaltres heu vist augmentar molt el vostre salari, no com altres.  

Després d’uns minuts en silenci, tots els metges i totes les infermeres varen marxar indignats de la reunió. En Fritz tenia clar que no compliria les ordres, pensava que mentiria i ja estar, però molts dels seus col·legues si que varen complir les ordres a contracor. Mentre marxaven per un llarg passadís de color verd, en Fritz va anar a buscar a en Paul per la frase que havia dit en el director i en preguntar-li què estaven fent, el seu amic li va respondre:

No ho saps? Aquí els grups identificats com asocials: els borratxos, els vagabunds, els cecs, els sords, els malalts amb la malaltia de Huntington, els gitanos, els malalts mentals….. se’ls practica l’esterilització forçosa dins d’un programa d’eugenèsia. No hi ha contemplacions. Quan recomanem l’esterilització d’algú, un tribunal d’esterilització pren la decisió final, però sempre coincideix amb la nostra. És d’una crueltat enorme i es deixa fer sense que ningú pugui dir res. Si et digués tot el què he vist, marxaries d’aquí voltant. Però… per desgràcia… molts dels nostres companys estant convençuts de que fan això en nom del progrés. Com ens han menjat el coco. 

Espantat per tot plegat i pensant que s’havia equivocat de professió, en Fritz va recordar que ara feina uns dies l’hi havia semblat veure a en Wilhelm, el vagabund, a una llitera. Bullint-li la sang pensant amb aquell pobre noi que volia ser músic, en Fritz li va preguntar com els metges podien permetre-ho, però en Paul es va posar a riure i li va contestar:

Es nota que no portes gaires anys en el sector. Des del 1932 que metges eminents han presentat esborranys per esterilitzar a la gent, això sí, de forma voluntària. Els nazis no s’ho han pas inventat això. Es fa a altres països.  

El noi escoltava, però no deia res, no es podia creure les paraules del seu company. Quina desil·lusió, pensava, i cada cop es penedia més d’haver estudiat Medicina. Veient que l’hi havia tocat la fibra i que el noi era de confiança, en Paul li va afegir:

Mira, des de fa un temps que els metges tenim que col·laborar amb els policies. Quan interroguen a un pres sovint ens criden perquè tenim que supervisar com l’hi donen 25 cops amb un pal.

El noi, blanc com la llet, li va preguntar com podia ser això, com ho podien permetre, i en Paul li va dir amb veu baixa.

Si no vols no hi aniràs, però com a mínim si hi som nosaltres garantim que aquell pres no mori o no se’l torturi. A més, gràcies a nosaltres han de picar amb un pal estàndard.

Quina bogeria, va exclamar en Fritz abans de sentir una infermera que el cridava. Un nen havia picat a la vorera i sabia trencat una dent i el tenia que atendre. Després de donar un calmant al nen, el noi va tornar al seu despatx per acabar d’omplir uns informes que tenia pendents, tot i que el cap el tenia en les paraules del seu company. Mentre rumiava amb aquell assumpte, va decidir que no en parlaria ni amb la família ni amb l’Àngela per por a que ho diguessin a algú que no toqués i tinguessin problemes. Els camps de concentració eren molt a la vora, pensava, i sabia que estaven sent vigilats. Només eren lliures en els somnis. Per si de cas, el noi ja no recomanava a ningú que anés al metge quan es trobés malament.

El dimarts següent, mentre feia les maletes per passar la nit a casa dels seus pares per no veure el vestit de l’Àngela, varen rebre la visita d’en Goebbels i de la Magda en el pis. Després d’oferir-los una tassa de cafè en el menjador, el ministre i la seva esposa, que no estaven passant un bon moment per una aventura de la Magda amb en Karl Hanke, un dels col·laboradors del seu marit en el Ministeri, els hi varen regalar a la parella una foto d’en Hitler dedicada pel dictador i la Parteiabzeichen amb la lletra P d’or, una insígnia del partit nazi que deia la qualitat de soci. La P era la condecoració més alta i en aquest cas no era necessari ser membre del partit nazi per tenir-la i es concedia passar automàticament a ser ad honrem del partit. Quedant-se atordits, no esperaven aquell regal, a en Fritz li feia fàstic perquè passava a ser automàticament membre del partit nazi, però a l’Àngela li va encantar la insígnia perquè era d’or. Deixant la insígnia a damunt del moble del menjador perquè es veies, després la varen guardar a l’habitació on hi tenien els altres records perquè no es veies, l’Àngela els hi va agrair profundament el regal, tot el contrari d’en Fritz que ni se la va mirar. Mentre la Magda i l’Àngela parlaven del casament en el sofà, bàsicament parlaven del vestit d’ella, en Fritz li va preguntar a en Goebbels mentre el feia seure en una cadira, si tenia que patir per una guerra. Rumiant-s’ho mentre tenia la tassa de cafè als llavis, el ministre li va ser clar:

Pots estar tranquil, no aniràs a la guerra i podràs viure feliçment amb la teva estimada, no et preocupis, ho tenim tot controlat.

Intranquil, en Fritz li va preguntar pels rumors d’una guerra mundial, i el ministre, pensant que estava nerviós pel casament, li va respondre:

Ho tenim tot lligat i ben lligat. Mira, potser tenim més aliats del què la gent es pensa i això serà un cop d’afecte cap als britànics i els francesos, que aquesta vegada es quedaran sols en aquesta nova Europa.

Sense embuts, en Fritz li va preguntar si s’aliarien amb els soviètics i el ministre, sorprès de que ho sabés, li va respondre deixant la tassa a la taula:

Ets espavilat noi, però la veritat és que t’haig de confessar que sí. Per nosaltres és molt important deixar per ara de banda les diferències ideològiques per poder conquerir els nostres objectius.

Veient que el seu promès s’estava enfurismant i estava fent preguntes que podien alterar al ministre, l’Àngela es va aixecar de la cadira per anar un moment a l’habitació per ensenyar-los l’anell i els va convidar a una altra tassa de te. Parlant del seu futur un cop casats, en Goebbels li va dir a l’Àngela:

Ara deixaràs de treballar, oi? Una bona dona no pot està treballant.

L’Àngela, que de cap de les maneres volia deixar la feina com feien moltes dones quan es casaven, li va dir que encara s’ho tenia que rumiar. Somrient, la Magda va dir mentre s’encenia una cigarreta amb un filtre de plàstic:

Joseph… Això ja n’hi es pregunta. Tota dona sap on és el seu lloc un cop s’ha casat.

Amb l’Àngela fent ara una cara de fúria es va fer un silenci a la sala. Al barri la Carlene també li havia dit que deixés la feina i es centrés en la llar i en Martin estava segur que després del casament no tornaria a la feina. Ja s’estava buscant a una nova dependenta. En mirar el rellotge penjat al menjador, en Goebbels es va apropar a la Magda i els va dir que tenien que marxar, que feia tard. Tenia molta feina preparant la premsa alemanya perquè entengués el pacte entre ells i els soviètics. Un cop el matrimoni Goebbels ara fora, en Fritz va acabar de fer la maleta i sense que l’Àngela se’n adonés va agafar un objecte de l’habitació on hi guardaven els records. En arribar a casa dels seus pares després de ser animat i felicitat per la gent del barri, en Fritz se’n va anar a dormir de seguida en el seu antic dormitori nerviós per l’endemà. Abans d’aclucar els ulls, es va estar una bona estona contemplant el quadre de la Galiana. Pensant en ella mentre intentava acomodar el cap al coixí, de cop va fer un bot del llit i  es va posar a buscar en una caixa de records per trobar algunes cartes de la Galiana. Volia reviure el passat que li havia sigut impedit i volia tornar a veure la lletra de la seva estimada. En llegir-les sota la llum de la làmpada de la tauleta d’estudi, el noi va quedar ben emocionat, no va poder evitar que se li escapessin les llàgrimes, i en veure llavors la xapa de ferro que l’hi havia donat es va posar a plorar desconsoladament. Amb la xapa a la mà es va posar al llit i no es va adormir fins a altes hores de la nit pensant en la Galiana. Abans de tancar els ulls va veure per la finestra un estel fugaç dels últims perseids i va demanar el desig de ser feliç amb l’Àngela.

L’endemà dimecres 23 d’agost de 1939, a les onze del matí, quan el ministre Joachim von Ribbentrop marxava amb un avió Cóndor cap a Moscou per firmar amb els soviètics un tractat de no agressió, en Fritz es va començar a posar el vestit per la boda a la seva habitació. Anava amb una americana negre, uns pantalons de fil negre, unes sabates negres, una armilla gris amb un corbatí gris i una camisa blanca de la marca del dissenyador de roba i membre del partit nazi, Hugo Ferdinand Boss, que l’hi havia regalat per correus en Göering com a regal de casament. Mentre es mirava en el mirall de la seva habitació, es va fixar un altre cop amb el quadre de la Galiana i va recordar que ella l’hi havia dit precisament el dia que va morir que volia un casament simple, ja que per ella els luxes eren coses materials i inútils. Posant-se trist i veient-se pel mirall tan mudat, tan empolainat, es va assentar en el llit i abatut, com si li hagués passat un tren per sobre, es va mirar la fotografia que s’havia fet amb la Galiana quan eren petits. Sentia ràbia i odi de que no hagués pogut casar-se amb ella i a crits li demanava una vegada i una altra perdó. Se sentia un frau i un mentider. Veient que el seu fill no baixava a baix i que es començava a fer tard, la Luane, que ja anava vestida amb el vestit d’ocasió, el va anar a buscar. En entrar a l’habitació a poc a poc no s’esperava trobar al seu fill amb uns ulls vermells i inflats de plorar. En veure’l amb la xapa la mà i les cartes al damunt de l’escriptor, li va dir:

Avui no toca aquest tema Fritz, pensa amb l’Àngela, ella et pot fer feliç. Ella és real.

Resignat i fent que sí amb el cap, es va aixecar d’un bot i va baixar a baix amb els altres, que no paraven de dir-li que anava molt guapo quan el varen veure baixar per les escales. Després de fer-se quatre fotografies amb tota la família, fins i tot l’Elise va voler sortir, cosa que no li agradava gens, varen fer una copa de conyac hongarès Dreher i varen marxar cap a l’Ajuntament. En Marwin portava el Ford-T del seu pare i en Fritz i en Barnard varen anar amb un cotxe que havien llogat per l’ocasió, un Malybach SW38 de dues places adornat amb flors blanques. Per l’Àngela també varen llogar el mateix cotxe, però el d’ella anava adornat amb roses vermelles. Conduint aquell cotxe amb el morro tan llarg per l’Unter den Linden, en Fritz no parava de pensar amb la Galiana. Pensava com hagués sigut el seu casament amb ella i com seria la seva vida si ella no hagués mort aquell dia. Es casaria amb l’Àngela si hi hagués la Galiana? s’anava repetint. Deixant-se endur pels sentiments i en avançar una noia d’uns 16 anys que anava amb una bicicleta semblant a la que tenia la Galiana, de cop el noi va fer un contra volant, va canviar de direcció fent frenar a molts cotxes i va prémer l’accelerador fins avall direcció sud-est. Pensant que s’havia deixat alguna cosa, en Barnard es va limitar a dir-li que no anés tan ràpid, que no volia anar en un funeral i ser-ne el protagonista.

En veure que es passaven casa seu a tota pastilla i que avançaven els tramvies i els cotxes amb molta imprudència, en Barnard li va preguntar espantat i agafat amb força al seient a on anaven. Callat i amb una cara seriosa, després de fer una derrapada a la Potsdamer Platz per esquivar un tramvia, en Fritz li va demanar que faria una cosa que no li agradaria i li va demanar que no digués res. Entenen ara a on anaven, en Barnard el va agafar del braç per donar-li la seva conformitat, tot i que no deixava de mirar tens la carretera pensant que es matarien o xafarien algú. Després d’uns quants metres més varen arribar al cementiri de Sant Mateu. En aturar el cotxe just a l’entrada molestant a totes les persones que volien deixar flors als seus difunts, en Fritz va baixar ràpidament del cotxe i va agafar unes quantes flors que amagaven la roda de recanvi del lateral. Avançant amb fermesa i decisió entre tombes mentre anava sentint els plors d’altres familiars que havien perdut algun familiar, va arribar davant la làpida de la seva estimada. Mirant la làpida i la terra que la cobria li va venir un mal al cor impressionant. Alçant la mirada cap al cel per no plorar, va quedar ben enlluernat per l’esplèndid Sol que feia i en abaixar el cap va deixar les flors al costat de la làpida de la Galiana mentre li demanava que el perdonés i li deia que l’estimava profundament. Fent un últim petó a la gèlida làpida, es va posar a plorar com un desesperat i llavors va marxar corrents i amb els records cap al cotxe. Assegut al seient de copilot l’esperava impacient el pare, que s’estava posant bé el nus de la corbata vermella. Sense dir-li res, va obrir la porta del cotxe bruscament i va engegar el cotxe prement l’accelerador fins avall per anar corrents cap a l’Ajuntament. Anava tan ràpid que les flors marxaven volant caient a l’asfalt. Passant per la Leipzigerstrasse va estar a punt d’atropellar a la Klara quan travessava la carretera i la Carlene, que havia decorat el cotxe i la cerimònia, es va indignar en veure caure les flors al terra.

Mentrestant, a l’entrada de l’Ajuntament, la Luane i l’Elise es varen preocupar perquè en Fritz feia tard i pensaven que havia patit un accident, però en Marwin, que més o menys es pensava on havia anat el seu germà, les va calmar dient-los que segurament havia anat a provar el cotxe. Al cap de cinc minuts va aparèixer en Fritz després de que se sentissin el soroll dels pneumàtics en girar tan ràpid una corba. En baixar del cotxe després de posar-se bé el corbatí, el noi, amb un somriure d’orella a orella, va ser aclamat per tots els invitats, que eren un centenar entre familiars, amics i coneguts. En veure’l baixar del cotxe amb el seu vestit de casament, la Matilda es va posar a plorar, no ho va poder evitar. Els avis de Dresden el varen abraçar amb totes les seves forces i en Martin es va posar a aplaudir-lo d’emoció com tota la resta. Després de parlar amb un funcionari de l’Ajuntament que l’esperava just a l’entrada, en Fritz va saludar a tots els presents per esperar a l’Àngela. Envoltat per tothom, no es va separar de la seva mare, que estava tan emocionada que li tremolaven les cames. Mirant la plaça de l’Ajuntament, en Fritz va tornar al passat. Recordava com aquell dia fred havien anat a aquella manifestació on havien matat a la Galiana. Durant uns segons tenia l’estomac cargolat i ara pensava que havia sigut un error casar-se precisament en aquell lloc. Si hagués pogut hagués fugit corrents, però casar-se amb l’Àngela era el seu somni. Fent veure que es volia cordar la sabata, va caminar a poc a poc fins aturar-se just en el lloc on havia caigut abatuda la Galiana. Després de tocar aquell terra, va alçar la vista i va mirar el cel per demanar-li perdó.

Després d’esperar casi bé mitja hora va aparèixer l’Àngela amb l’altre Malybach SW 38 amb les roses vermelles i la seva família. El cotxe el conduïa en Seigmund, que no en tenia ni idea de conduir-lo i que de poc va estar a punt de xoca contra l’altre Malybach en aparcar-lo al costat. L’Udo, per la seva part, anava sol amb una motocicleta de la marca NSU i l’Annalisa i la Velda anaven amb el Volkswagen d’en Fritz, que li varen fer una petita rallada en tocar una farola de la vorera de casa seu. En baixar l’Àngela del vehicle, en Fritz, nerviós, es va mirar com tots els presents al vestit de la núvia, que com no podia ser d’una altra manera era impressionant. Era un vestit blanc de seda de París cenyit de la part de dalt amb un escot visible adornat amb floretes; la part de baix era una mica més ample adornat amb més floretes i portava un xal transparent que li cobria les espatlles. Per adornar al cabell portava una diadema de flors. De joies portava el collaret de l’Elise, el braçalet de la Felda, unes arracades allargades d’or de la seva mare i un anell que l’hi havia regalat la Matilda. No deixant de resseguir-la amb la mirada, el noi es va fixar amb  el ram de flors vermelles que li havia regalat l’Udo. Amb els ulls plorosos d’emoció, en Fritz la va anar a rebre amb les cames que li feien figa i li va fer un petó mentre li deia tartamudejant que estava preciosa. L’Àngela, que també estava nerviosa però ho dissimulava millor que en Fritz, es va fixar que el cotxe del noi hi havia flors blanques. Maleït, va pensar, ni aquell dia, va pensar rabiosa per dins. Dissimulant aquell petit disgust fent un gest de desaprovació amb els llavis, va agafar una rosa vermella del seu cotxe i li va posar a la jaqueta d’en Fritz i amb una mirada penetrant i amb una veu amenaçadora li va dir que seria seu i només seu. Després de saludar a tots els presents, que tots li varen dir que anava esplèndida, sobretot el cosí Gottifred, que enlloc de corbata portava un llacet molt lleig, varen entrar a l’Ajuntament.

En entrar a l’edifici els esperaven uns quants funcionaris vestits de frac i amb un braçalet amb l’esvàstica, que els varen rebre amb tots els honors i els varen dirigir a la sala on es faria la cerimònia. La sala, per desig de l’Àngela, estava adornada amb roses vermelles i amb tires blanques i hi havia dues fileres de cadires encatifades deixant un passadís pels nuvis. En entrar primer els convidats per asseure’s als seus corresponents llocs, la parella es va posar a parlar durant uns moments tots dos sols per intercanviar impressions i per esperar que tots s’assentessin a les seves cadires on hi tenien un tulipa de color rosa. Després d’esperar uns minuts, varen veure a uns quants infants rossos vestits amb l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes amb un mocador al voltant del coll, camisa blanca i pantalons curts de color negre. Cada infant portava una cistella amb pètals de roses. No sabent què hi feien allà, un dels infants els va dir que els havien contractat per la boda i que sostindrien la cua del vestit de l’Àngela. Sense saber què contestar, l’Àngela sabia que era una maniobra del seu pare, varen rebre la senyal d’un funcionari perquè entressin a la sala i els dos nuvis varen entrar a la sala mentre sonava el Lohering de Wagner. Agafats de la mà acompanyats al darrere pels infants que tiraven els pètals deixant-los caure al terra mentre sostenien la cua del vestit de núvia, varen entrar a poc a poc i mirant fixament la taula on firmarien el seu enllaç. En Seigmund es va emocionar tan en veure la seva filla vestida de blanc mentre sentia el Lohering amb seu paradigma de l’heroi teutònic, que es va posar a plorar com un desesperat cridant l’atenció de tots els presents. Després de que tots els presents es posessin drets, en Fritz i l’Àngela es varen posar davant de la taula amb el funcionari de torn que els havia de casar. Emocionats, en Fritz no deixava de resseguir a l’Àngela, que aguantava com podia el tipus perquè estava a punt de plorar d’emoció en veure al seu pare ben emocionat i no deixava de fregar-se les mans dels nervis. Després d’aguantar un sermó del funcionari, la parella es va donar el sí vull, afirmació que va fer esclatar un fort aplaudiment mentre es besaven davant de tots. En Lou, que anava sol perquè en Georg era a la frontera polonesa, anava carregat d’arròs i es va posar a cridar tot sol:

Que visquin els nuvis!.      

En el moment de firmar, el nuvi va sorprendre a tothom quan es va treure una ploma de la seva americana, era la ploma d’en Chamberlain, i mirant-se a l’Àngela li va dir:

Que el nostre casament sigui el principi de la pau.

Després va ser el torn de la núvia, que va cometre l’error d’escriure Àngela R, que va tatxar de seguida per escriure-hi Àngela Klein. Després de la firma, la parella va ser felicitada per tots mentre un fotògraf contractat els anava tirant fotografies i sonava la marxa nupcial de Mendelssohn, tot i que els funcionaris no ho volien de cap de les maneres, ja que el compositor alemany del segle XIX havia desaparegut del mapa des de feia temps per ordres del Ministeri de Propaganda perquè era jueu. En Fritz, que tant si com no volia que toquessin Mendelssohn, hi havia tingut que insistir molt i quan semblava que no li deixarien va treure’s la cartera. Amb Mendelssohn de companyia, en Seigmund es va emocionar encara més i al final, en veure que aquell home tenia el mocador xop de tantes llàgrimes que havia vessat,  la Matilda li va donar els seus mocadors. La majoria tampoc va poder contenir les llàgrimes d’emoció, com la Felda, que no se separava del seu mocador brodat. Després de felicitar a la parella, tots els convidats varen sortir a poc a poc de l’edifici mentre en Fritz i l’Àngela es varen quedar un parell de minuts parlant amb el funcionari que els acabava de declarar marit i muller. Mostrant una cara de felicitat, era el que li tocava, el funcionari els va entregar el Mein Kampf de l’edició popular en dos volums enquadernats junts i un cupó per una subscripció de prova d’un mes a un diari. Fent veure que els emocionava el llibre, varen obrir unes quantes pàgines per fer veure que el llegien. Fullejaven el llibre com si fos la primera vegada que el veien, però quan varen observar la primera pàgina es varen aturar perquè hi havia una dedicatòria. La lletra era d’en Hitler, de fet li havia fet escriure en Goebbels, i hi deia:

Per la feliç parella, us desitjo molts anys de felicitat dins d’un gran Reich.

Rient per dins, en Fritz pensava que en Hitler estaria sorprès si sabés que s’havia casat amb la ploma d’en Chamberlain i va tancar ben fort el llibre pensant en no tornar-lo a obrir mai més. Després de fer-se unes fotografies més, la parella va sortir a fora de l’edifici, on tots els presents els esperaven per tirar-los l’arròs. En Lou va tirar tan arròs que va deixar el terra blanc i després de que marxessin uns vagabunds varen recollir-lo. Mentre sortien de l’Ajuntament agafats de la mà, l’Àngela, somrient i respirant més tranquil·la, va estirar el braç de la mà on duia l’anell i va apuntar al cel per anunciar-li a una persona que no hi era que en Fritz s’havia casat amb ella. Ningú es va adonar del gest de l’Àngela i del seu significat. Després de parlar una estona més a l’entrada de l’edifici, tots es varen dirigir als cotxes per anar a l’Hotel Adlon per dinar. La parella va anar aquest cop junta amb el cotxe de l’Àngela, però quan els dos pares se’n anaven a buscar el cotxe d’en Fritz, les dues mares se’ls varen avançar i es varen asseure en el cotxe deixant als dos homes amb el disgust de no poder-lo conduir. Varen tenir que anar amb el Volkswagen d’en Fritz.

En arribar a l’Hotel Adlon, on hi onejaven les banderes amb l’esvàstica i una bandera de Mitte en vertical, tots els convidats varen entrar al luxós restaurant, que estava adornat per l’ocasió per la Carlene. Després d’ajudar a l’Àngela a baixar del cotxe, la parella es va quedar uns instants a la Porta de Brandenburg per fer-se unes quantes fotografies més. Mirant la Pariser Platz pràcticament buida amb només uns quants curiosos que volien veure qui es casava, en Fritz no va poder evitar tornar al passat i va recordar com  es passejava per aquella plaça amb la Galiana. No deixant de tenir-la en ment, va demanar-li en el fotògraf que li fes una fotografia en el banc on la Galiana li havia explicat que tenia pensat anar a Viena. Després de la llarga sessió de fotografies, que va irritar a en Fritz perquè estava afamat després de treure’s els nervis, la parella va entrar agafats de la mà al restaurant i just en el moment que entraven va sonar una cançó que havia demanat l’Àngela, la Kein Schöner Land, una cançó tradicional alemanya. Després de tornar a donar la mà a tots els convidats, es varen asseure a la taula dels nuvis, que tenia vistes a la Porta de Brandenburg i estava adornada amb un centre de flors blanques i vermelles. Després de dinar llagosta de primer i vedella de bolets de segon varen menjar de postres Schwarzwälder Kirschtorte (pastís de xocolata amb nata i cireres), que va ser tallat per l’Àngela amb una espasa que li va donar el personal de l’Hotel.

A l’hora del ball, l’Àngela va inaugurar el ball amb el Vals del petó de Johann Strauss amb el seu pare, que anava bastant begut després d’acabar-se unes quantes copes de vi negre i blanc, cosa que va veure en Fritz, que de seguida el va tenir que substituir perquè no sé li notés el seu estat etílic. Després dels balls i de beure’s unes quantes copes, el casament es va donar per finalitzat i la parella se’n va anar a dormir a la suite de l’Hotel, que estava adornada amb més roses vermelles, mentre els demés tornaven a casa. Al mateix moment que es posaven al llit, a Moscou, Joachim von Ribbentrop i Iosif Stalin segellaven un pacte entre els dos països mentre es bevien uns quants vasos de vodka. És probable que Stalin fes veure que es bevia vodka i que en realitat es begués aigua perquè, tot i que aguantava molt bé l’alcohol, costa de creure que es pogués beure 12 vasos i anés perfectament bé, cosa que no es podia dir al mateix del ministre alemany, que va acabar com en Lou.

L’endemà dijous, amb la ressaca, la parella no va sortir de l’habitació fins al migdia per anar a dinar a l’Hotel. En baixar a baix a recepció, l’Àngela mostrava orgullosa el seu anell per tot l’Hotel i no se separava ni un instant del seu marit. Després de dinar en el restaurant de l’Hotel, varen fer enviar les maletes a casa seu mentre ells anaven a donar una volta per al Tiergarten. Al vespre varen tornar a peu cap a casa per preparar-se per la Lluna de Mel a Londres. Mentre caminaven per la Wilhelmstrasse avall varen veure que a la Cancelleria hi havia molt moviment de cotxes i que molts guàrdies de les SS, vestits amb els seus uniformes negres i amb els seus guants blancs, protegien l’edifici ben armats. Estranyats de tan moviment, varen veure-hi entrar a en Joachim von Ribbentrop amb el seu barret de copa de color negre, que acabava de tornar de Moscou i que es reunia amb en Hitler i amb els altres jerarques nazis per explicar-los com havia segellat aquell vital pacte. Però la parella no en va fer gens de cas a aquell enrenou perquè només pensaven en Londres.

El divendres, mentre la Wehrmacht, amb en Georg entre ells, s’aproximava a la frontera polonesa per envair el país, en Fritz i l’Àngela s’enlairaven de l’aeròdrom de Tempelhof cap a Londres. El que no sabien els dos nois és que just després l’aeroport, com els de tot Alemanya, varen romandre tancats a partir d’aquell dia. L’Àngela es va marejar en ple vol i estava tensa asseguda al seu seient mentre en Fritz contemplava des de la finestreta com el paisatge s’empetitia. Al cap de tres hores varen aterrar a l’aeroport de Gawick, a uns 48 quilòmetres al sud del centre de Londres. Just a la sortida de l’aeroport els esperava un taxi que els va portar directament a l’hotel The Dorchester, on la jove parella va quedar meravellada pels luxes, les columnes de recepció i les atencions del personal de l’Hotel. En Fritz podia entendre’s amb els anglesos, ja que el parlava bé l’anglès, tot i el seu accent alemany:

Goot morning, sör!.

Després de deixar les maletes a la seva suite amb vistes al Hyde Park, on varen ser rebuts amb un ampolla de xampany i uns bombons a damunt de l’enorme llit, varen sortir ràpidament per gaudir de la capital britànica. Endinsant-se pel Hyde Park, varen contemplar el petit llac i varen fer part del camí a través dels carrers on s’alçaven les grans cases dels rics i els aristòcrates fins a arribar a Belgrave Square. Cansats d’aquella llarga passejada varen tornar en direcció a l’Hotel i es varen aturar a davant del palau de Buckingham. Observant detingudament l’alta tanca negra que protegia el Palau del rei, a la parella els va decebre aquell edifici perquè el comparaven amb el palau de Viena, que no tenien res a veure en bellesa. Continuant caminant cap a l’est, varen donar una volta pel St. James Park i varen anar a fer una cervesa en una taberna irlandesa que els va cridar l’atenció amb els seus cartells de fusta i les banderetes irlandeses juntament amb les britàniques. Entrant al bar els va rebre una fumarada de tabac dels clients i la jove parella es va asseure sense voler cridar l’atenció en un dels bancs de fusta més apartats de la barra, on hi havia molts obrers cansats de la seva llarga jornada laboral. Abans de demanar una cervesa, varen observar com estava adornat el bar amb referències irlandeses com la fulla de quatre trèvols mentre escoltaven per la ràdio del bar la cançó Roll Out the Barrel. Després de que un cambrer no massa simpàtic els demanés què desitjaven, en Fritz i l’Àngela varen provar per primer cop una cervesa irlandesa, la Guinness, que a l’Àngela li va encantar. Acabada l’espessa cervesa, l’Àngela va començar a badallar, estava cansada de tan caminar i els peus li demanaven repòs, i varen decidir tornar a l’Hotel per sopar i anar a dormir ben d’hora. A la suite, en Fritz va intentar preparar unes torites amb farina de blat sarraí i bourbon.

L’endemà dissabte el matí es varen llevar ben d’hora per esmorzar. En aquells moments hi havia poca gent al restaurant de l’Hotel. A més d’un parell d’avis i una família hi havia el cambrer que posava els coberts a taula a la mateixa posició. El tovalló i els coberts a la dreta del plat, la cistella del pa en el centre de la taula, al costat de la gerra amb xocolata i la tassa de cafè a la dreta del plat. En acompanyar-los a la taula corresponent, en Fritz li va dir amb el seu anglès:

Dank you ferry much, sör.

Després d’esmorzar, mentre tot el món estava negociant la pau esperant que en Hitler no decidís envair Polònia, tot i que a Alemanya es va implantar el racionament d’aliments per preparar el país per la guerra, en Fritz i l’Àngela varen visitar el Parlament britànic amb la Torre d’Isabel, el Big Ben, sense pensar que havien de tornar aviat a Berlín i que potser no ho podrien fer si esclatava la guerra o no poguessin agafar un avió britànic cap a Alemanya. Després de fer un cafè en un bar petit, es varen dirigir a l’abadia de Westminster, on varen contemplar les enormes estàtues i les plaques de marbre dels polítics i les figures públiques més importants de l’Imperi britànic. De fora a en Fritz li recordava Notre Dame. Després de dinar en un luxós restaurant, on varen provar un pastís de carn i de postres varen menjar pomes dolces, varen notar que tothom els mirava perquè parlaven alemany. Molta gent els observava molt malament perquè parlaven alemany, alguns es pensaven que eren agents d’Alemanya per negociar la pau i, fins i tot, una dona els va demanar amb un anglès lent perquè els entengués, que no envaïssin Polònia. Uns nois molt atrevits i una mica busca-raons els hi varen cantar el Show me the Way to Go Home. Després de dinar en un petit restaurant perquè se sentien incòmodes als llocs on hi havia molta gent, varen anar a donar una volta per al riu Tàmesis i un cop es varen cansar de veure tanta aigua, varen agafar un autobús de dos pisos vermell que els va portar a la Trafalgar Square. Aturant-se al bell mig de la plaça plena de coloms, en Fritz li va explicar a l’Àngela que aquella plaça commemorava una derrota d’en Napoleó davant l’almirall lord Horatio Nelson. Mirant-se els quatre lleons de bronze, l’Àngela li va dir:

Veig que en Napoleó es recordat per tots els pobles.

Escapant-se-li un petit somriure, en Fritz li va explicar mentre li feia donar voltes per la plaça:

Sí, va ser un personatge cabdal a la Història…. És curiós de que ara ningú l’odia a ell. Tot i que va ser enemic dels britànics i que aquí se’n va fer una sàtira molt despietada de la seva figura. Tot i que de fet és dels personatges que més ha fet per la Gran Bretanya i per la seva economia. Tot i ser un monstre, a París hi ha la seva tomba exposada com un monument, a Viena es conserva la seva habitació com un tresor, i a Alemanya en tenim un bon record tot i que va lluitar contra els prussians i se’ns va voler endur la Porta de Brandenburg. No sé si amb els anys farem o faran el mateix amb el nostre Hitler. Ves a saber… Potser també li dedicaran una gran tomba en un gran edifici.

Sense saber molt bé com i què contestar-li, l’Àngela li va dir mentre observava com els coloms agafaven el vol en veure com un esquirolet passar per davant d’ells:

De moment en Hitler no ha començat cap guerra i no serà tan estúpid per envair Rússia.

Sospirant, en Fritz li va xiuxiuejar mentre s’anava mirant el petit esquirol:

De moment… 

I l’Àngela li va dir abans de que pogués dir res més:

Si algú hauria d’homenatjar la figura de Napoleó hauria ser aquesta família jueva que controla el món.

Després de fer unes quants metres més, l’Àngela es va aturar un moment per posar-se bé les ballarines daurades que l’hi havia regalat la Helga, ja que els seus peus li demanaven repòs. Més morta que viva de tan caminar, la noia li va demanar aturar-se uns minuts per treure’s un moment les ballarines. Acompanyant a la seva esposa en un banc negre de fusta de la plaça, en Fritz no tenia gens de ganes de quedar-se quiet i després de que l’Àngela es descalcés, el noi va anar un segon a comprar el Daily Herald en un petit quiosc que hi havia a la mateixa plaça per saber les últimes notícies i un Perrier per l’Àngela. Assentat al costat de l’Àngela, que per entretenir-se va començar a fullejar un mapa mentre s’acabava d’un glop la botella d’aigua amb gas, en Fritz va començar a llegir el diari a poc a poc, ja que l’havia d’anar traduint a l’alemany. De cop a l’Àngela se li va encendre la bombeta en recordar que l’Elisabeth li havia recomanant una zona de compres i en seguit va començar a buscar en el mapa. Al cap de cinc minuts de buscar i buscar com una desesperada, de cop es va posar la ballarines, es va aixecar, va agafar al seu marit pel braç i es va posar bé el vestit verd oliva i varen caminar a pas lleuger cap a Picadilly fent-li deixar el Daily Herald en el banc. Pensant feliç que volia anar a St Jame’s Square, en Fritz va quedar ben desil·lusionat quan va veure que l’havia portat en el Burlington Arcade, una galeria comercial de gent adinerada. Entrant a pràcticament a totes les botigues que tenien a darrere els vidres peces de roba, l’Àngela no va parar de comprar compulsivament per ella i records per la família. En Fritz només feia d’intèrpret entre el botiguer perfectament vestit i l’Àngela, que estava molt emocionada amb aquelles botigues tan cares. Després de que es gastessin una bona quantitat de lliures, varen tornar a l’Hotel per deixar les coses i per sopar.

El diumenge, de bon matí, després de fer un cafè llarg, varen visitar el Natural History Museum, on varen quedar totalment al·lucinats en veure els esquelets dels dinosaures i el de la balena blava, inaugurada l’any passat. Després de caminar per les galeries i contemplar les plantes i els insectes exposats, varen marxar cap a dinar en un senzill restaurant de la zona. A la tarda varen tornar al Parlament perquè en Fritz volia veure el 10 de Dowing Street. En apropar-se a la residència del primer ministre varen veure que hi havia una forta vigilància amb molts policies vestits de negre amb els seus enormes barrets també negres. Travessant el carrer varen estar a punt de ser xafats per un cotxe que anava a tota velocitat cap al 10 de Dowing Street. Era l’industrial suec Birger Dahlerus que li anava a explicar a en Neville Chamberlain la seva trobada amb en Hitler de la matinada anterior i li havia de donar el missatge del dictador de que volia negociar per Polònia, tot i que la Wehrmacht tenia ordres de que estiguessin a punt per la invasió. Mentre contemplaven l’enrenou des de la famosa porta negre, en Fritz i l’Àngela es varen posar a parlar entre ells sobre què passava. Però en girar-se i contemplar la gent del seu voltant, varen veure que tots els curiosos se’ls miraven amb mala cara perquè parlaven alemany. Incòmodes i assenyalats, la parella va marxar ràpidament mentre els demés els continuaven mirant amb mala cara. Una dona deia:

Nazis, nazis, són nazis.

Sentint-se perseguits, varen entrar en un bar, on varen fer una cervesa London Porter, per buscar refugi. Mentre es bevien la cervesa en un banc de fusta del bar, en Fritz li va dir:

Em sembla que nosaltres no serem tan estimats com en Napoleó.

El dia següent, el dilluns, mentre en Hitler invalidava el tractat de no agressió entre Polònia i Alemanya i posava la data de l’1 de setembre com el dia de la invasió, i a Berlín es feien simulacres d’apagades, en Fritz i l’Àngela es passejaven despreocupadament pels carrers de la ciutat londinenca oblidant els fets del dia anterior. Varen visitar en aquella jornada la Torre de Londres, on en Rudolf Hess hi seria més tard l’últim presoner, i, després de dinar salmó amb patates xafades en un restaurant de l’oest de la ciutat, varen travessar el Tower Bridge per llavors agafar un taxi que els va portar a la Catedral de Sant Paul. Després de donar-li una generosa propina en el taxista, varen contemplar tant per dins com per fora aquella famosa catedral, que la Luftwaffe bombardejaria més tard. S’hi varen quedar hores al voltant de la catedral. En veure que es feia fosc varen anar a sopar en el restaurant Sweeting’s, on l’Àngela va quedar enamorada del mosaic del terra i dels seus mostradors. Assentant-se a una de les millors taules del restaurant, varen menjar gambes en conserva, anguiles i un pastis de llimona. Per arrodonir la nit varen anar al Cafè París per ballar a la pista de ball mentre cantava el cantant d’orquestra Ken Johnson, conegut com Malucs  de serp. Varen ballar hores i hores feliçment mentre es bevien cerveses London Porter i algun gintònic. Però els nois es varen quedar encongits de cop en veure que uns nois del Cafè cantava el For he’s a jolly good fellow. Intranquil, en Fritz li va demanar a l’Àngela tornar a peu perquè ara ja no s’hi sentia a gust. Entenia que els britànics també enlairaven el seu nacionalisme.

El dimarts, mentre esmorzaven a l’Hotel, en Fritz es va posar a llegir un diari alemany que tenien a l’entrada i va quedar alarmat en veure que es feia ressò de l’assassinat de sis alemanys a Polònia i de la mobilització general polonesa. Pensant que aquest cop hi hauria guerra de debò, un dels cambrers li va dir mentre li servia el cafè:

Tranquil que no hi haurà els horrors de la guerra. El poble britànic no vol la guerra, a part de que a ningú li fa gràcia aliar-se amb els francesos, estan molt perduts aquesta gent. Us preferim a vosaltres si us sabéssiu comportar una mica més.

Després de pensar que potser anava en el cert, que un cop més l’erraria, en Fritz li va dir mig convençut:

Hitler no va de debò amb això de Danzig, al final es farà enrere i no atacarà Polònia si això suposa atacar-vos.

Després de que cridessin una altra taula el cambrer es va retirar i la parella es va acabar ràpidament l’esmorzar per anar de dret al National Gallery. Contemplant les obres d’art, en Fritz va recordar com un dia la Galiana li deia que volia anar veure les 2.000 obres d’art europees exposades en aquell museu. Mirant les obres de Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Tiziano, Van Gogh, que no li continuava agradant, i Renoir, en Fritz li anava explicant a l’Àngela tot el què sabia d’art, que era bàsicament el que li havia explicat la Galiana. Avorrida i canasada, l’Àngela feia veure que mirava les obres mentre pensava que el seu marit estava pensant un altre cop amb la Galiana. Després de veure Els gira-sols d’en Van Gogh, li va suplicar marxar d’allà perquè estava cansada. Passejant per la zona del voltant, varen anar a donar una volta pel barri de Soho i varen anar a beure una copa de vi en el French House, on en Charles de Gaulle hi beurà vi quan s’hauria d’exiliar. A la tarda, després d’unes quantes compres més de l’Àngela, que la varen animar molt, varen anar a un pub, el Lamb&Flag, amb els seus terres de fusta. La decoració del local era exagerada amb tantes fotografies emmarcades, però a en Fritz li va encantar. Assentant-se en els còmodes sofàs, es varen beure un parell de Guinness. A la nit varen passejar-se pel palau de Buckingham abans d’anar a dormir.

El dimecres, mentre el govern alemany preparava els últims detalls de la invasió a Polònia, en Fritz i l’Àngela varen aprofitar el seu últim dia a la capital britànica per perdre’s pels carrers de Westminster per després anar a dinar en el luxós restaurant Simpson’s in the trade. Mentre passejaven amb calma i sense que ningú els empaités, varen observar com una família sortia d’una botiga d’armament amb unes màscares anti-gas. No fent cas a aquell fet, en mirar amb atenció les finestres dels pisos més baixos en Fritz va observar que estaven aïllades amb tires de paper. Actuaven així per por a una guerra química?, pensava el noi. Però la guerra no era una realitat per ells, no creien que fos tan propera i aprofitant el seu últim dia a la tarda varen anar al British Museum, on l’Àngela volia veure les escultures del Partenó i en Fritz la pedra de Rosseta i les mòmies egípcies. Mirant les mòmies i la mascara d’en Tutankamon, en Fritz va exclamar:

Aquests britànics també han sigut uns opressors i també s’han pensat que la seva cultura ha sigut superior i que tenien dret sobre les demés.

Després, per acabar el viatge, varen passejar per últim cop pel Hyde Park per tornar després a l’Hotel per acabar de fer les maletes. A la parella els va encantar el seu viatge de Lluna de Mel, havien gaudit molt de la ciutat i de la seva gent, que eren amables amb ells, tot i que en cinc dies hi entrarien en guerra.

El dijous, l’últim dia d’agost, mentre les SS rebien l’ordre de començar l’Operació Himmler, provocar aldarulls a la frontera polonesa per justificar la invasió alemanya pel dia següent, en Fritz i l’Àngela varen tornar amb avió cap a Berlín. Varen tenir que pagar un recàrrec perquè es varen excedir amb el pes de l’equipatge, ja que l’Àngela s’havia comprat moltes coses. Després d’aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof, la parella va tornar cap al pis amb taxi. En arribar al pis, mentre l’Àngela desfeia les maletes i posava les coses en el seu lloc, en Fritz va anar un moment a casa dels seus pares per explicar-los com els hi havia anat el viatge. A mig camí es va aturar un moment a la llibreria d’en Martin per saludar-lo. El llibreter, que no va estar gens interessat en el viatge, no li parava de repetir que estava molt preocupat perquè ara sí que veia que hi hauria guerra. No fent cas a en Martin perquè recordava les paraules d’aquell cambrer de l’Hotel en què li assegurava que no hi hauria guerra, va anar cap a casa dels seus pares. Un exagerat aquest Martin, anava pensant mentre creuava la carretera. Després d’explicar-los que s’ho havien passat molt bé a Londres i que els hi agraïa totes les atencions en el casament, el noi li va cridar l’atenció el posat seriós de la família. Tots feien cara de pomes agres i semblava que no l’escoltessin. Després d’un breu silenci, en Barnard es va asseure al sofà i li va explicar en el seu fill:

Escolta’m, aquesta vegada és seriós això de la guerra, tothom té clar que entrarem en guerra per Polònia.  

Quedant-se blanc com la neu i posant-se més seriós, el noi es va asseure a la cadira i li va contestar:

El poble britànic no estava entusiasmat en entrar en guerra.

Però en Barnard li va replicar abans de que pogués continuar:

I nosaltres tampoc, són els nostres líders que ens enviaran a la guerra quan cap dels dos pobles la volem. És una barbaritat, els nostres líders estan cecs. El problema és que aquesta vegada les armes són molt més potents que el 1914 i per desgràcia és lluita per altres coses.

El noi de cop se li va fer un nus a la gola, inclús li costava empassar-se saliva, tant el seu pare com en Martin ho tenien molt clar de que entrarien en guerra. Ara no, es deia el noi. No volia anar a la guerra, no volia que l’enviessin al front. Després d’acomiadar-se de la família amb el cap abaixat, va marxar cap a casa dels Richter per dir-los que estaven bé. En Seigmund, mentre es bevia una Paulaner assegut a la seva vella butaca, també li va assegurar que hi hauria guerra, però ell li va explicar animat i amb un somriure a la boca:

Hem de recuperar Danzig, som el poble més poderós i tenim dret a recuperar el què ens pertany. És humiliant el què ens fan els polonesos allí. No ho podem permetre. Si els britànics i els francesos ens volen atacar ja sabran el què és bo. Els atacarem amb totes les nostres forces.

No estant-hi gens d’acord, en Fritz va preferir callar perquè no volia entrar en un debat i després de beure’s una cervesa amb els seus sogres va tornar cap a casa seva ben preocupat per la possible guerra, però en el fons era feliç d’estar casat amb l’Àngela. Passejant per la Leipzigerstrasse abans d’anar al pis, lluïa amb molt d’orgull la seva aliança que el lligava amb l’Àngela. A les nou de la nit, després de sopar i no deixant de pensar en una guerra com la que havien viscut els seus pares, en Fritz va encendre la ràdio i al costat de l’Àngela va sentir com es retransmetia la proposta de 16 punts d’en Hitler i que el ministre Von Ribbentrop havia presentat a l’ambaixador britànic la nit anterior. A dos quarts d’onze varen arribar les primeres informacions sobre incidents greus a la frontera amb Polònia, entre ells un atac armat polonès a l’emissora de ràdio de Gliwice, a l’Alta Silèsia. Alterats pensant que la situació era molt greu, que potser sí que hi hauria guerra, l’Àngela va fer un bot del sofà quan va sonar el timbre. Espantats per no saber qui era en aquelles hores de la nit, eren al voltant de les dotze, en Fritz va ordenar-li a l’Àngela que es tanqués a la cuina i va obrir la porta a poc a poc. Per si de cas, l’Àngela va agafar un ganivet llarg de tallar pa. En veure que era en Martin amb una cara pàl·lida, en Fritz va respirar alleugerit i va obrir la porta de bat a bat. Sense saludar-lo, en Martin va entrar esvarat al rebedor i amb un diari a la mà anava cridant que estaven perduts. Intentant calmar-lo i demanant-li que no cridés per no molestar als veïns de baix, el llibreter  no va callar fins que l’Àngela li va portar un vas de vi negre. Assentant-se al sofà sense demanar permís, es va veure el vi d’un glop i mirant a l’Àngela amb uns ulls vermells de no haver dormit els últims dies, li va demanar que li fes el favor de l’endemà d’anar a treballar perquè es temia el pitjor. En preguntar-li si ho veia tant clar, en Martin els va deixar damunt de la taula el diari Berliner Morgenpost que relatava que Polònia havia rebutjat la nota alemanya de negociar i que el conflicte era inevitable. Abans de que la parella pogués dir res, el llibreter es va aixecar nerviós del sofà i li va ordenar a l’Àngela que anés demà a primera hora a treballar. Després de que li digués que sí, que no patís, que a trenc d’alba la tindria darrere del taulell, en Martin va marxar cap a casa seva amb la por al cos. Agafant el got que s’havia begut en Martin per deixar-lo a la pica, l’Àngela li va dir a en Fritz que el seu amo sempre exagerava i que estava ben sonat. Pensant que era un exagerat i que havia begut massa per sopar, en Fritz i l’Àngela varen anar a dormir pensant i desitjant que totes aquelles amenaces no es complissin. Ningú volia la guerra.

 

 

 

 



Leave a Reply