Fritz Klein 1915 – …. segona part.

Fritz Klein 1915 – …. segona part.

En els primers dies de febrer, mentre el president Paul von Hindenburg acceptava la proposta del canceller Adolf Hitler de celebrar unes noves eleccions parlamentàries el 5 de març de 1933 per tal de que el partit nazi obtingués la tant buscada majoria absoluta, en Heinrich es va dirigir a casa dels Klein amb un quadre pintat per la seva filla just abans de morir. En el quadre es podia veure els jardins del Gartenbauamt del Tiergarten i en el fons es veien a dos nois, un noi i una noia, que representaven a en Fritz i a la Galiana, agafats de la mà. Després de ser rebut amb molta tristor per en Barnard en el rebedor, la Luane i l’Elise el varen fer assentar a una cadira del menjador i el varen convidar a prendre una tassa de cafè. Mentre assaboria el calent cafè fet per l’Elise, en Heinrich els va anunciar amb llàgrimes als ulls que ell i la seva dona deixarien Berlín per anar a Hamburg, a casa dels seus sogres, perquè se’ls feia impossible continuar vivint en la ciutat on havia crescut la seva estimada filla. La casa, els carrers, els parcs, els amics, els veïns, la feina, tot els hi recordava la Galiana. En Barnard li va dir que ho sentia molt tot plegat, que li sabia molt de greu perdre’l, no tant pel Heinrich treballador com pel Heinrich amic, però que entenia la seva situació i la seva decisió. Després d’intercanviar quatre gèlides paraules, en Fritz va baixar de l’habitació en sentir que hi havia en Heinrich i el va anar a saludar amb una forta abraçada. Els dos homes estaven destrossats, i es notava que en Fritz ni dormia ni menjava i, fins i tot, no s’afaitava. Després de dir-li que havia de tirar endavant, que era molt jove, en Fritz es va posar a plorar desconsoladament i li va prometre que mai més tornaria a estimar. Entre plors, en Heinrich li va entregar aquell quadre mentre li deia amb el cap abaixat per amagar el seu rostre destrossat en fer aquell gest:

La meva filla voldria que el tinguessis tu, va ser molt feliç al teu costat i estic segur que no et voldria veure destrossat. Ella et demanaria que tiressin endavant i que estudiessis com li vas prometre. Tens que ser un bon metge de família tal i com ella volia.

Agafant el quadre mentre el mirava amb llàgrimes als ulls, en Fritz es va posar a mirar amb atenció l’obra de la seva difunta xicota mentre no parava d’agrair-li aquell detall. En deixar el quadre damunt de la taula, es va fondre amb en Heinrich en una altra càlida abraçada. Després d’acomiadar-se per últim cop d’en Heinrich en el rebedor, en Fritz va pujar en seguit a la seva habitació per penjar aquell quadre. Estirant-se al llit va resseguir amb la mirada totes les pinzellades que havia fet la Galiana mentre tenia a la mà dreta la xapa de ferro que l’hi havia donat i anava pensant amb ella. D’en tant en tant s’aixecava per tocar el quadre amb delicadesa, el trobava una obra d’art, i anava recordant cada moment que havien viscut quan eren nens. Estirant-se un altre cop al llit amb Júpiter de Mozart a l’orella, el noi pensava desfet i melancòlic en els moments que havien passejat pel Tiergarten durant les seves vides i ara hagués pagat amb la seva vida per tornar a reviure durant uns segons aquells moments tant feliços que mai més tornarien. En aquells moments que la foscor era la seva millor amiga, intentava gravar la dolça veu de la Galiana a dins del seu cap perquè tenia por de que li marxés per sempre més. Volia viure en els records i quedar-se atrapat en el passat. Per ell el present i el futur eren mons sense sentits.

Durant els següents dies en Fritz pràcticament no sortia de casa; es quedava tancat a la seva habitació mirant al quadre i la fotografia que s’havia fet amb la Galiana un dia en el parc mentre es passava llargues estones escoltant el Rèquiem de Mozart i la marxa fúnebre d’en Wagner, Götterdämmerung. En Georg i en Lou l’anaven a visitar sovint quan plegaven de treballar i l’intentaven convèncer perquè vingués amb ells al bar Victorius per oblidar les penes, però ell no els escoltava i no volia sortir de les quatre gruixudes parets de l’habitació. El seu germà també l’anava a veure a l’habitació abans d’anar a dormir, però com tots no sabia com havia de reaccionar i de seguida el tornava a deixar sol acompanyat per la tristor. El seu pare per animar-lo li va demanar que l’acompanyés l’11 de febrer a l’Exposició Internacional d’Automòbils i Motocicletes per veure els nous models, però el noi no va ser ni capaç de contestar-lo. Només la Katrina amb la seva innocència era capaç de treure-li algun somriure tímid, però esperançador.

Les batudes nazis contra les organitzacions del KPD i la campanya electoral d’aquells dies de febrer varen agafar a en Fritz al llit destrossat recordant a la Galiana. Ja no tenia interès per la política, la culpava de la mort de la seva estimada, i es jurava que seria a partir de llavors apolític i que aconseguiria la carrera de Medicina per ella. Amb aquest propòsit només sortia per anar al col·legi i estudiava com un desesperat a la seva habitació mentre mirava el quadre de la Galiana i agafava la xapa de ferro. Quan es trobava amb algú del barri com la Matilda o la Klara que l’aturaven per animar-lo, no els hi deia massa res, abaixava la seva gorra negra per tapar-se la cara i tornava corrents a casa per no haver de donar més explicacions.

El 7 de febrer en Barnard i en Marwin, tenint present el discurs que els hi havia donat la Galiana la nit abans de morir, varen anar a manifestar-se amb 20.000 companys més socialdemòcrates contra les restriccions democràtiques dels nazis i per ajudar al Partit Socialdemòcrata en el seu moment més perillós de la seva existència. Mentre el seu pare i el seu germà es manifestaven amb la por al cos en veure de lluny a uns quants homes de les SS, en Fritz va sortir de l’habitació sense saber-ne res i va baixar a la cuina per agafar un vas d’aigua. Quan passava per davant de la biblioteca es va estranyar de no trobar al seu pare llegint un dels seus llibres. Entrant a la cuina es va trobar a la seva mare rentant als plats i li va preguntar on eren el seu pare i el seu germà. Sense mirar-lo i centrada amb els plats, la Luane li va contestar amb veu tremolosa, estava patint molt pel seu marit i pel seu fill, que eren a lluitar per la democràcia, com hagués volgut la Galiana. Impactat i sense paraules, en Fritz va pensar ràpidament en el pitjor i es va beure d’un glop el seu vas d’aigua i va sortir de casa corrents sense posar-se la jaqueta. Va baixar els quatre esgraons de casa ràpid com un llamp, però després de girar-se va veure al final del carrer, just a l’entrada de la Potsdamer Platz, al seu pare i el seu germà. Veient-los caminar tant tranquils petant la xerrada i saludant a la Carlene, que no entenia què passava, va observar que tot ja havia acabat i que la marxa havia sigut totalment pacífica. En apropar-se a ells corrents els va abraçar amb força i després els va aconsellar que no es tornessin a manifestar mai més perquè era massa perillós amb els nazis a la Cancelleria. Tot i dir-li que no passava res, que no havia de patir, en Barnard va anar durant tota la marxa espantat perquè no hi haguessin aldarulls i no pogués sortir d’allí per la seva coixesa. Mentre parlaven entre els tres, un dels manifestants de la marxa que era amic d’en Barnard se’ls va apropar i li va demanar a en Barnard que s’adherís al moviment Front de Ferro del SPD. Sense pensar-s’ho ni un segon,  en Barnard va rebutjar enèrgicament l’oferta i li va aconsellar que pel seu bé no entrés en cap moviment perquè era massa perillós. Aquest perill que veia en Barnard es va materialitzar dies més tard quan els membres del Front del Ferro varen ser aixafats per les SS i varen ser internats en camps de concentració. Després de que aquell amic d’en Barnard marxés decebut, els tres varen tornar a poc a poc cap a casa. Quan estaven a punt d’entrar, en Fritz va veure a l’endevina Anne assentada a l’escala del pis de la Klara llegint el De varietate rerum d’en Gerolamo Cardano. En observar aquella vella endevina amb el seu simple vestit ocre i la seva cara arrugada i demacrada llegint amb passió, es va enfonsar en recordar que quan l’hi va tirar les cartes l’hi havia dit que tindria un futur amb la Galiana. Sentia tanta ràbia en aquells moments que no es va atrevir a saludar-la com feia sempre.

El 13 de febrer, després de que en Karl Hanke, un col·laborador d’en Goebbels, li anunciés en el seu cap que no tenien gaires fons, el líder nazi va trucar a en Barnard en el seu despatx de la fàbrica per demanar-li un altre esforç econòmic com havien fet altres empresaris, que aquests, amb el règim, s’autoanomenaven Führers de fàbrica. Però, aquest cop, en Barnard, que no volia ni sentir a parlar dels nazis, els culpava de la situació del seu fill, li va dir mirant-se la ploma del seu pare, que no podia i li va penjar el telèfon de males maneres per no haver de discutir aquell tema. Enfadat des de l’altra banda del telèfon i assentat en una butaca de la seva oficina de la Vosstrasse, a pocs metres de casa dels Klein, en Goebbels es va posar fet una fúria i no va parar de renegar. No li va treure la producció de banderes perquè sabia que aquell prestigiós barri tenia molta estima a la família Klein i els necessitava per atreure més vots per les eleccions del 5 de març. En Barnard, després de penjar el telèfon, es va posar a trucar a antics clients pensant que li podrien donar feina per treure’s de sobre els nazis, però cap li garantia produir al mateix volum que els nazis.

Els següents dies varen passar molt a poc a poc dirigint-se a les eleccions parlamentàries. El 19 de febrer, després de sortir de l’institut, en Fritz es va voler perdre pels carrers de la ciutat. Caminant a pas de mula anava pensant tot trist com podia tirar endavant la seva melancòlica vida que ja no tenia sentit. Sense adonar-se’n va entrar en una esplanada i en aixecar la vista del terra va veure una manifestació comunista. Quiet mirant aquells manifestants amb les seves banderes i els seus càntics, va pensar que si la Galiana fos viva estarien ells dos en aquella manifestació cridant consignes i lluitant contra l’Estat nazi mentre onejaven les banderes vermelles amb la falç i el martell. Mentre se’ls mirava fixament de lluny com cridaven contra el nazisme i exigien acabar amb la burgesia alemanya que havia dut a en Hitler al poder, de cop, de l’altra banda de la manifestació varen venir corrents uns quants homes de les SS amb les seves pistoles a la mà i en seguit es varen començar a sentir trets. En Fritz es va quedar immòbil, no deixava de mirar les pistoles semi-automàtiques Walther P-38 a la mà dels SS i enrabiat va recordar aquell funest dia. Palplantat amb la mirada perduda veient els manifestants comunistes abandonar l’esplanada, per error va cridar en veure a una noia córrer cap als carrers per fugir dels SS:

Galiana! Vigila! marxa d’aquí!

En veure que estava perdent el cap com en Nietsche per la Lou Andreas-Salomé, va marxar corrents de la zona mentre la batalla s’intensificava amb més trets i moria d’un tret el sergent primer de les SS, en Kurt von der Ahe. Quan va arribar a casa estava suant, i sense dir res a ningú va pujar de dret al segon pis i es va tancar a la seva habitació a plorar desoladament mentre es mirava un cop més el quadre de la Galiana i li demanava perdó per no haver-la salvat. Durant els següents dies, veient que el seu net no menjava, l’Elise es va cuidar de deixar-li a darrera de la porta de l’habitació uns macarrons amb salsitxa perquè mengés alguna cosa, però era inútil, el noi ja no tenia desitjos. Desesperat, el sue pare el va voler portar al restaurant Kempinski, però no hi va haver maneres. En les seves converses amb la soledat es prometia repetidament que mai més tornaria a estimar i a desitjar. A fora de casa se sentia sol i a casa també se sentia sol. En aquells moments només tenia por d’ell mateix.

Després d’uns quants dies més reclòs a casa, el 27 de febrer en Georg i en Lou el varen anar a buscar per sorpresa i se’l varen emportar, tot i que es va intentar resistir, a sopar amb ells en el bar Victorius. De fet varen ser en Barnard i la Luane qui el varen empènyer a que hi anés perquè s’animés una mica i deixés de pensar per un moment amb la Galiana. Entrant al bar, en Mark i la Diane varen sortir de la barra en veure a en Fritz i li varen donar el seu condol. Només fent un petit cop de cap d’agraïment, en Fritz es va assentar callat sense dir res en una de les taules rodones del fons on hi havia menys llum. Mentre sopaven Berliner Schitzel (carn amb puré de patata i formatge), en Fritz continuava callat bevent una cervesa de la marca Augustiner–Bräu Wagner Kg mentre en Lou i en Georg feien tots els possibles per animar-lo explicant-li com eren explotats a la fàbrica sense contemplacions. En Lou li va confessar animat que era de l’equip de futbol de l’Herta BSC de Berlín i que anava sovint a l’estadi Gesundbrunnen in Wedding camp amb uns seus amics de la feina. En Lou era un boig del futbol, cada vegada més parlava de futbol. Futbol i dones, aquests eren els seus temes. Sense adonar-se que el seu amic no l’escoltava, en Lou li explicava que cada cap de setmana que podia anava al camp i que cantava amb la resta del públic:

Ah, oh, eh, Hertha BSC!.

En Mark i la Diane també l’intentaven animar cada cop que li portaven una cervesa que ell demanava aixecant la botella buida, però en veure que de seguida plorava es tancaven a la cuina perquè no sabien què dir-li per consolar-lo. Després de beure’s la seva cinquena cervesa, en Fritz, que no es deixava dur per l’animació dels seus amics, es va aixecar sobtadament de la cadira totalment begut i els va demanar perdó i va marxar corrents després de deixar uns quants Reichsmarks a damunt la taula per pagar el seu plat i les cerveses. En Lou i en Georg no el varen aturar i es varen quedar al bar entenent la reacció del seu amic i varen preferir deixar-lo sol, de fet ells també estaven molt tristos per la mort de la seva amiga, a qui recordaven constantment.

Mig begut i amb el cap donant-li voltes, en Fritz va pujar per la Wilhelmstrasse amb els records ben presents i després va girar cap a la Pariser Platz a poc a poc i fent alguna ziga-zaga tot pensant en la seva estimada. A cada cantonada hi tenia un record, una imatge o un so que el portava a aquells feliços temps que no podien tornar mai més. Quan observava el banc de la Pariser Platz on hi havia segut amb la Galiana, de sobte va començar a sentir sirenes i va veure com els bombers, els cotxes de policia i els cotxes oficials es dirigien cap a la Porta de Brandenburg. Després d’avançar uns quants metres cap a l’oest va veure des de la pota nord de la Porta com sortien unes enormes flames que sortien del Parlament alemany que il·luminaven el cel negre i de seguida va observar com una multitud esvarada s’apropava al Parlament per veure què passava. Impactat per l’altura de les flames i pel soroll de les sirenes dels cotxes de bombers, en Fritz es va acostar tant com va poder al Parlament i veia en aquelles enormes flames que sortien del Reichstag com la destrucció de la democràcia i de la República, que ara tothom ja l’anomenava de forma despectiu Systemzeit. La gent del seu voltant de seguida va començar a especular mentre miraven com les flames cobrien la inscripció Volk de sota el frontis del Parlament; si havien sigut els comunistes, les SA, en Hermann Göering… Mentre es mirava com el Reichstag es cremava, en Fritz, encara notant els efectes de l’alcohol, va recordar com la Galiana havia pintat el Reichstag amb aquella passió que la caracteritzava. Mirant als rostres de la gent, que semblava que tan li feia que el Parlament es cremés, en Fritz va recordar que ja molt poca gent li deia l’edifici Ballot (Nom familiar donat al Reichstag pel nom del seu arquitecte, en Paul Ballot). Sense vitalitat i veient com ningú deia res, va marxar en direcció al Tiergarten per refugiar-se en la soledat i en la foscor mentre continuava veient com els cotxes oficials es dirigien al Reichstag, entre ells el d’en Hitler i el d’en Goebbels, que sortien d’una festa a casa d’en Goebbels a la Reichskanzlerplatz. Després de mig hora caminant a poc a poc per la Charlottenburger Chaussee mirant les estrelles per buscar a la Galiana, es va asseure’s en un dels bancs del voltant de la Grosse Stern per contemplar junt amb el fred la columna de la Victòria amb la seva estàtua de bronze de la deessa Victòria i les seves inscripcions que commemoraven el triomf alemany en la guerra francoprussiana. Abatut, sense pensar que s’estava cremant el Parlament, es va posar a mirar el cel pensant en la seva vida i pregava enfurismat que passés el més ràpid possible. Mentre mirava badoc les estrelles il·luminades va veure en elles un estel fugaç i va abaixar el cap pensant que ja no tenia desitjos. Tornant a mirar el cel amb llàgrimes als ulls d’impotència, de cop va tornar a abaixar la mirada en sentir com un grup de persones que sortien de l’oest de la columna es dirigien ràpidament cap al Reichstag per veure què estava passant. Amb el cap sota l’ala, no se’ls va mirar amb atenció, pensava que només eren curiosos que no notarien la seva presència, però quan seguia amb la mirada a aquella multitud va veure a una noia jove i prima amb els cabells rossos que s’aturava davant d’ell i no el deixava de mirar. No volent posar-li els ulls al damunt, li va esquivar la mirada però ella li va cridar l’atenció en veure’l allà assentat tot sol:

Ep noi! Que no veus què està passant? Què hi fas aquí assentat?

Mirant-se-la un altre cop va veure que tenia una certa retirada a la Galiana, tot i que aquesta noia no li semblava ni de bon tros tant bonica sota la llum de la Lluna, i li va contestar amb menyspreu:

A mi tan me fa el què passi! Si el destí vol que el Reichstag es cremi que es cremi, jo no puc pas lluitar contra el destí!.

Sense gaires modals, la noia, que de més a prop en Fritz la va trobar molt més bella mirant-li el seu vestit vermell elegant i uns ulls blaus com el cel, li va contestar:

Que no veus què ens estant fent els comunistes? Ens estant destruint els nostres símbols per destruir la nostra preuada cultura. Són uns assassins.

Amb un sorneguer somriure, en Fritz no tenia ganes de parlar-hi, i menys de política i encara menys de comunisme, i va alçar la vista per mirar a la deessa Victòria en clar senyal de que no volia parlar amb ella. La noia, no entenent la reacció d’aquell noi a qui trobava estrany, va decidir marxar cap al Reichstag per donar el seu suport al govern alemany, el de l’Adolf Hitler. Al cap de cinc minuts, quan l’alcohol s’evaporava com les flames en el Reichstag, en Fritz, pensant que els seus pares devien estar preocupats, va marxar cap a casa per reposar. Un cop va esquivar el cordó policial de davant de la Porta de Brandenburg va arribar a casa baixant per la Wilhelmstrasse. Només entrar en el rebedor, en Barnard el va abraçar tement de que li hagués pogut passar alguna cosa i es varen quedar tancats a casa la resta de la nit escoltant la ràdio, que no parava de llançar notícies acusant als comunistes de l’incendi. En Barnard es temia de que en breu començarien uns canvis que canviarien la història del seu país i estava tant nerviós pel què havia passat que se’n va anar a fora a fumar-se un puro Robert Burns que l’hi havia portat un comercial britànic que l’havia anat a visitar.

L’endemà, els nazis varen començar una batuda contra els comunistes per la crema del Reichstag, i molts amics i coneguts d’en Fritz comunistes varen ser detingut o es varen veure obligats a exiliar-se. En total, en aquella jornada, per ordres d’en Hermann Göering, 5.000 persones varen ser detingudes i alguns d’ells varen anar en els primers camps de concentració. La família Klein, com moltes altres famílies alemanyes, varen creure que aquella acció havia sigut provocada pels nazis per donar les culpes als comunistes per tal de que no participessin en les eleccions del 5 de març. Quan a la tarda en Fritz va sortir amb el seu germà a donar una volta pel barri i per veure com havia quedat el Parlament, de seguida que varen posar els peus al carrer varen observar que s’havia incrementat la presciència de la policia, sobretot a les parades de tramvies de la Potsdamer Platz, on feien un rigorós control a tots els passatgers. Passant la plaça per pujar cap a la Porta de Brandenburg es trobaven a cada cantonada a uns joves de les Joventuts Hitlerianes que els hi donaven gratuïtament el Der Angriff, on en els seus articles s’acusava als comunistes d’aquell incendi. No volent de cap manera aquest diari, en Fritz el va donar a en Wilhelm quan el va trobar assentat al terra de davant de l’Hotel Esplanada perquè en fes un foc per escalfar-se. A la nit, mentre sopaven amb la ràdio encesa per sentir les últimes notícies, varen escoltar com en Göering acusava als comunistes de l’incendi. Per en Barnard i en Fritz era una autèntica vergonya el què estava passant, però la majoria de la classe mitjana i rural d’Alemanya varen aprovar perseguir als comunistes com un acte d’alliberació necessari.

En els següents dies l’ambient era molts tens per la Leipzigerstrasse, alguns, com la Carlene, donaven suport a les mesures restrictives dels nazis i, alguns altres, com en Hermann, la Bernardina i en Dannel, pensaven que els nazis estaven provocant aquells lamentables aldarulls. A la tarda del 4 de març, just el dia anterior a les eleccions, en Barnard va anar a comprar a la botiga de la Matilda una mica de pasta per l’endemà. La botiguera estava destrossada veient tots aquells canvis hi sabia que les coses anirien encara pitjor, i li va dir:

Veus el què et deia, ara ningú pot aturar als nazis, ells tenen la voluntat de destruir, hi ho faran amb tota la impunitat del món. Ningú els aturarà. He sentit dir que en la Kurfürstendamm uns jueus varen ser colpejats per les SA fins que els seus caps varen quedar coberts de sang. Barnard, estic perduda.

Com altres cops en Barnard la tranquil·litzava dient-li que era improbable el què deia, aquest cop va estar callat, la va escoltar des de davant del taulell, va pagar i va marxar pensant que no trobaria en el seu diccionari les paraules adequades. Se sentia malament de tenir que treballar pels nazis, en part es veia culpable de l’increment de popularitat del nazisme, però també sabia que no podia rebutjar aquella feina si no volia acomiadar als treballadors de la plantilla. Mentre el seu pare tornava de comprar, en Fritz va saber per un amic seu comunista que havia vingut a casa seva, que l’Ernst Thälmann, el líder comunista que la Galiana admirava i criticava, havia sigut detingut. Aquella detenció el va fer posar dempeus, però de seguida que es va quedar dret va pensar que no podia fer res per redirigir la situació, ell només era una formiga dins d’un formiguer pensava, un ésser insignificant i destrossat. Però aquell salt el va fer tornar a interessar-se per la política i aquella nit per primer cop va sopar amb ganes el plat de xai amb patates que l’hi havia fet l’Elise.

L’endemà, el 5 de març, el dia de les eleccions, la família Klein va votar com era costum al Partit Socialdemòcrata liderat per l’Otto Wels i després de fer la seva última participació democràtica es varen dirigir cap a casa. Normalment quan hi havia eleccions feien un dinar amb tota la família i amics per comentar la jugada, però sabent l’estat en què es trobava en Fritz varen decidir fer un dinar ben senzill, pasta amb currywurst (salsitxes) i patates fregides, cosa que el noi va agrair profundament perquè no tenia ganes de fer el paperet. A la tarda, la família va anar a donar un vol pels carrers perquè en Fritz sortís a prendre l’aire, portava uns dies reclòs a casa anant només al col·legi i ell ja començava a tenir ganes de sortir de l’habitació que se li feia petita. Quan passaven per l’altura de la zona del Parc Zoològic es varen trobar amb una manifestació del grup paramilitar Cascs d’Acer amb l’ex canceller Franz von Papen al capdavant. Quan varen veure aquells manifestants armats i uniformats, en Barnard, pensant amb el seu fill, que va cridar enrabiat que per culpa d’en Von Papen en Hitler havia sigut nombrat canceller, va decidir retornar cap a casa de dret per escoltar les últimes notícies per ràdio esperant que els nazis no obtinguessin la majoria absoluta que tant buscaven.

A la nit, en Hermann Göering va ser l’encarregat d’anunciar els resultats electorals amb una daga a la mà, que pels més atrevits era l’espasa de Dàmocles sobre la democràcia. El president del Reichstag va anunciar que el poble alemany havia donat una clara victòria als nazis, però no va dir que no havien aconseguit la preuada majoria absoluta quedant-se amb el 43,9% dels vots. En saber que no ho havien aconseguit, en Barnard va fer un salt d’alegria des de la seva butaca i estava molt content de que els nazis no haguessin obtingut el què buscaven, creia que haurien de pactar amb el Partit de Centre del sacerdot catòlic Ludwig Kass, que tampoc li agradava per la seva moralitat catòlica, però era un mal menor comparat amb en Hitler. Després d’aquesta reflexió acompanyada per un bon vas de conyac, en Barnard va comunicar a la família eufòric i fent un cop de puny a la taula que no havien de patir ja que els nazis no podrien governar amb les mans lliures. En Marwin, que havia vingut amb l’Elisabeth a sopar, era més escèptic i li va dir que ho haurien de veure perquè no es fiava de que els nazis respectessin el marc democràtic. Intervenint a la conversa, l’Elisabeth va explicar-los que molts britànics estaven entusiasmats amb en Hitler, com per exemple l’ex primer ministre britànic, en David Lloyd George. En Fritz, continuant encara enfonsat amb la depressió, no va tenir ganes de començar una conversació política, per ell tot ja havia acabat, tot i que es va alegrar per dins de que els comunistes haguessin tret uns bons resultats tenint en compte que en Thälmann i altres líders eren a la presó o a l’exili. Pensant amb política es va aixecar de cop de la cadira i se’n va anar trist a la seva habitació mentre deia:

Demà tornarà a sortir el Sol i es tornarà a pondre.

Pensant que els nazis no estarien contents per la victòria, en Barnard va anar l’endemà a treballar content amb un somriure a la boca i anava saludant efusivament a tots els coneguts del barri. Alguns dels veïns com la Karla i en Richard i la Cosmina, continuant pensant que era partidari del nacionalsocialisme, pensaven que estava content per la victòria nazi i, fins i tot, en Martin li va regalar el Völkischer Beobachter creient que li agradaria llegir la victòria nazi. Passant per davant de la floristeria, la florista Carlene li va regalar unes flors vermelles pensant que eren del mateix color que el de la bandera nazi que fabricava, però en Barnard no captava aquelles indirectes. A mig matí, quan estava repassant els comptes de l’empresa, que eren bons gràcies als nazis, va rebre una trucada en el seu despatx d’un representant del partit nazi que li va dir que necessitaven moltes banderes pel 20 de març. Estranyat, va preguntar pel motiu d’aquell augment, pensava que per complir amb aquella comanda hauria d’agafar a un altre treballador. Esperant uns segons, el representant li va explicar en tot detall que el 21 de març es celebraria en un acte solemne a l’església de Potsdam la designació del nou govern dirigit per l’Adolf Hitler sota l’aprovació del president Paul von Hindenburg. Petrificat agafant amb força l’auricular perquè no li caigués, en Barnard va entendre que els nazis no estaven derrotats com pensava, tot el contrari, i sabia que utilitzarien tota la seva força per vendre a la població que ells eren els triomfadors.

Quan al vespre va tornar a casa i va explicar durant el sopar que a la fàbrica ara tindrien més feina i que tindria que buscar un altre treballador, per sorpresa de tots, en Fritz va saltar i li va dir que ell l’aniria ajudar. Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va dir que era impossible, que tenia que aprovar els últims exàmens del col·legi, però mentre es mirava la cara de tristor del seu fill va pensar que era una bona oportunitat perquè es distragués i entengués l’esforç del treball. Després de pactar que hi aniria a les tardes després de sortir del col·legi, en Fritz es va incorporar per uns dies a la plantilla de treballadors del seu pares. Va decidir anar a treballar perquè necessitava parlar amb algú, no tenia més ganes de quedar-se tancat a casa amb la seva amiga soledat, que s’havia tornat gelosa d’ell, i no podia esperar que els seus amics, en Georg i en Lou, acabessin les seves llargues i insofribles jornades laborals, que normalment acabaven pels voltants de quarts de vuit del vespre, per poder parlar amb algú. En Fritz necessitava en aquells moments el contacte humà com en Hitler desitjava el poder en solitari.

Des del primer dia que va posar un peu a la fàbrica com un obrer va ser tractat amb molt de respecte, treballava bé ajudant els altres, però es notava que no era un expert i, en Marwin, molt més experimentat, l’intentava ajudar tant com podia per tal de que no fiqués la pota. Però ser el fill de l’amo li tenia uns certs avantatges i quan estava cansat físicament el seu pare li feia fer treballs més lleugers com repassar factures o ordenar albarans, feina que se li donava més bé i li agradava més. D’aquesta manera en Fritz passava aquells difícils dies entre la fàbrica, el col·legi, la família i quedant els diumenges a la tarda amb els seus amics per anar a fer la cervesa en el bar Victorius, on en Lou, que es vestia amb el seu millor vestit negre, s’insinuava sense gaire sort a la Diane o a les noies que entraven al bar. De vegades sortia tot sol a passejar, però no hi havia manera de que deixés de pensar en la Galiana i en els seus últims moments. Sovint sortint de la feina anava al parc de la Belle-Alliance-Platz, on hi havia anat amb la Galiana, però enlloc de baixar per la Wilhelmstrasse baixava per la Friederichstrasse perquè feia més volta. Se seia en un dels bancs mentre recordava els moments que havia gaudit contemplant l’estàtua de la deessa Victòria de damunt de la columna i passejant per aquell petit parc rodó parlant de política i de les seves vides. Es mirava els nens que hi jugaven com ells havien fet en la seva època tot pensant que el destí havia sigut cruel amb ell.

El 12 de març de 1933, el règim alemany va homenatjar a les víctimes de la Primera Guerra Mundial en l’Òpera Kroll, la seu que substituïa el cremat Reichstag perquè tenia una capacitat per cent persones, però en Barnard, que hi estava convidat després de rebre una invitació enviada per en Goebbels, que continuava pensant que era un fidel seguidor del nacionalsocialisme, no hi va anar i es va quedar el dia tancat a casa llegint un poema de l’anarquista Erich Mühsam, que havia escrit a la presó després de la caiguda de la República dels Consells de Munic, on va ser membre del Consell obrer revolucionari. Curiosament, en aquells moments el poeta estava empresonat pels nazis per l’incendi del Reichstag.

El 21 de març tota la família va seguir per la ràdio la cerimònia de Potsdam, on es celebrava la configuració del nou govern a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirsche, que onejava les banderes fetes per la fàbrica Klein. En Fritz es va enfadar molt quan va sentir que els nazis atorgaven un perdó general pels delictes comesos durant el temps en què intentaven pujar al poder, i es va irritar de tal manera que va picar les parets del menjador perquè sabia que d’aquesta manera l’assassí de la Galiana era perdonat. Després de veure que estava fent un numeret davant de la seva família es va tancar a l’habitació enrabiat mentre es mirava entre plors el quadre de la seva xicota i no parava de demanar-li perdó per no haver-la protegit en aquell maleït dia. Impotent i desesperat, es va estirar al llit deprimit i abatut. En Barnard i la Luane patien des de baix pel seu fill, però també estaven molt preocupats per la situació política alemanya perquè no veien un bon futur. Després de tancar la ràdio, en Barnard va pujar a dalt a les golfes per guardar la que per ell era la bona, desgraciada, traïda i mai suficientment apreciada bandera negra, vermella i groga de la República.

El 23 de març, quan en Fritz sortia del col·legi i es dirigia cap a casa per canviar-se de roba per anar després a la feina, va sentir una cridòria i quan passava per la Pariser Platz va veure que molta gent es dirigia al Tiergarten. Encuriosit, va seguir a la gent i va veure que es concentraven al voltant de l’Òpera Kroll. En apropar-se als manifestant va veure que la majoria eren de tendència nacionalsocialista, molts portaven banderes nazis, cridaven consignes a favor del govern i entre ells hi havia membres de les SA armats fins les dents amb els seus uniformes de color bru, les seves corbates negres i les seves botes altes i negres. Posant-se entre ells per veure què passava mentre es mirava amb mala cara als homes de les SA, hi va veure el llibreter Martin cridant com un boig amb un dels seus diaris a la mà. Apropant-se cap a ell entre els crits de la gent, li va preguntar a cau d’orella què passava. Mirant-se’l content, el llibreter li va contestar entre els crits de la gent i mentre li agafava el braç perquè s’apropés a ell:

És la primera reunió del nou parlament alemany i la gent està emocionada per la nova Alemanya i vol que s’aprovi la Llei de Captació, una llei que donaria al govern alemany i a l’Adolf Hitler plens poders durant quatre anys per poder governar sense passar pel Reichstag amb total impunitat. Fritz, aquesta és la solució. No podem tenir el Parlament com l’hem tingut els últims anys. Ha sigut un desastre tot el què ha passat. Ells resoldran els nostres problemes i la nostra economia.    

Entenent que era el final del sistema democràtic, en Fritz estava estranyat de que en Martin fos allà amb ells, no anava mai a manifestacions per la por que el caracteritzava a donar la seva opinió, i li va preguntar mentre una dona grossa cridava eufòrica deixant-lo sort:

Però tu no eres pas nacionalsocialista, oi?

Fent-li el gest del silenci i mirant a banda a banda de que ningú l’hagués sentit, en Martin li va bufar a l’orella que no, que no ho era, però que les circumstàncies, la seva família havia patit greument les conseqüències de la crisi i encara recordava com l’havia abandonat la Sophie, l’hi havia fet creure amb coses que abans hagués combatut o insultat. Trist per aquell canvi del seu llibreter favorit, en Fritz va decidir deixar-lo allí, tot sol amb aquella gent, i va marxar cap a casa per després anar a la fàbrica. Quan sortia de la concentració va veure que entre els manifestants també hi havia aquella noia que s’havia trobat la nit de la crema del Reichstag. Mentre la mirava com feia la salutació romana en veure com un home de les SS onejava la bandera amb l’esvàstica, aquesta vegada amb la llum del Sol la trobava molt més bella; era una noia prima, alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, tenia unes cames llargues que no s’acabaven i tenia una cara molt bella i amable. Mentre la contemplava amb la boca oberta resseguint les seves cames, ella es va girar i se’l va mirar de dret en dret. Quedant-se durant uns segons amb les mirades clavades, en Fritz va tancar la boca i va marxar Wilhelmstrasse avall. Quan va entrar a la fàbrica li va dir en el seu pare el què havia vist, en Barnard va cridar rabiós i clavant un cop de puny a la taula del despatx:

S’han tornat tots bojos, això no acabarà mai més, volen assassinar l’intel·lectual per fer tornar a néixer la barbàrie.

La bogeria que deia en Barnard s’anava materialitzant dia rere dia mentre començaven a sortir les primeres flors de les plantes anunciant l’arribada de la primavera. El 28 de març, els nazis varen decretar il·legal el partit comunista, el KPD. En sentir la notícia al col·legi per uns seus companys, en Fritz es va posar molt trist davant del seu pupitre, tots els esforços que havien fet amb la Galiana perquè el partit fos un moviment fort i respectable a Alemanya, el més poderós d’Europa després del de la Unió Soviètica, ara quedava en un no res. Marx era acusat d’assassí i, com la Galiana, el comunisme desapareixia físicament d’Alemanya. Durant tot el dia en Fritz no va parar de rebre trucades de persones vinculades al partit comunista per tal de que els ajudés a amagar informació vital. Pensant només en ajudar com hagués fet la Galiana, a la seva habitació hi va emmagatzemar molts documents compromesos que varen salvar a molts dels seus antics companys de ser enviats en els camps de concentració, que pocs coneixien en aquells moments a part dels presoners polítics que feien els nazis. Mentre guardava aquells documents sense que ho sabés la seva família, va veure en una capsa la xapa de ferro de la Galiana i es va posar un altre cop molt trist pensant en la seva estimada. Sense energies, va fer un petó a la xapa mentre es posava a plorar i cridar estirat al llit mentre la seva família patia per ell en sentir els crits de desesperació.

Encetant el mes d’abril, els nazis varen organitzar aquell dia un boicot contra els establiments jueus. Des dels primers rajos de Sol, pels carrers de la ciutat els membres de les SA es passejaven militarment cridant consignes antisemites i es col·locaven davant dels establiments jueus per intimidar als possibles compradors. En saber que s’estava produint un boicot contra els jueus, la família Klein es va indignar i de bon matí varen rebre a la Klara, que els va dir que a la botiga de la Matilda hi havia dos membres de les SA esperant a la porta mentre insultaven a la botiguera. En el vidre hi havien dibuixat l’estrella de David i hi tenien penjat un cartell que deia:

Ni un Reichsmark pels capitalistes jueus, compreu als alemanys.

En Barnard es va indignar i va explicar aquell fet a en Fritz quan va baixar a esmorzar després de sentir l’aroma a cafè que havia fet l’Elise aquell matí. Veient que la Klara no marxava del rebedor mentre observava com parlava amb el seu fill, en Barnard la va convidar a una tassa de cafè. Assentant-se a la taula del menjador amb la tassa calenta com si fos a casa seva, la Klara es va prendre molt a poc a poc el cafè fent petits glops mentre anava observant totes les fotografies que hi havia el moble del menjador. Emprenyat de tenir-la a casa només per xafardejar, per fer-la fora en Barnard li va demanar que anés a la botiga de la Matilda per ajudar-la. Tal i com es va pensar, la Klara sense dir-li res més es va beure el cafè d’un glop i mirant el rellotge li va dir que tenia molta pressa perquè havia d’anar a comprar una cosa pel seu nebot al barri de Mitte. Al cap d’uns segons de que la Klara hagués marxat va tornar a sonar el timbre. Aquest cop era en Hermann, el fill dels pastissers que treballava de repartidor de diaris, que li va entregar a en Barnard el setmanari Der Stürmer, un setmanari antisemita dirigit per en Julius Streicher. Després de donar-li una generosa propina en el noi, es va llegir la primera pàgina del diari palplantat en el centre del menjador. En el primer article ja va llegir com es demanava fer boicot als jueus. Quan va arribar a la secció En la picota, que era sempre particularment obscena, es va indignar quan va veure que es denunciava als alemanys que sortien amb jueus. De seguida va saber que l’hi havia enviat Goebbels aquell diari i després de fer una llegida de monja al sofà no va poder suportar anar llegint al peu de cada pàgina la cita d’en Heinrich von Treitschke: Els jueus són la nostra desgràcia, i va llançar la revista a les escombraries i va sortir enrabiat a fora al carrer per veure quin ambient es vivia pel barri. Poca gent havia gosat sortir al carrer aquell matí i de seguida va veure als homes de les SA passejant pels carrers com policies vigilant a la gent mentre ensenyaven les seves porres. De lluny va veure que la botiga de la Matilda estava vigilada per més homes de les SA. Sentint impotència mentre s’ho mirava des de la vorera, va intentar convèncer a en Kurt perquè anés a comprar-hi alguna cosa per rebutjar el boicot, però els seus intents eren inútils, ningú desitjava anar al cementiri com un heroi. Quan va baixar cap a la Potsdamer Platz per comprar el pa li va demanar a la Carlene per anar a la botiga com sempre havia fet, però sense contestar-li la florista va tancar-li la porta als morros i al cap d’uns segons va tancar la floristeria i se’n va anar cap a casa. Després de veure que ningú li feia cas i de comprar al pa a en Richard, que no volia sortir de la pastisseria amb l’excusa de que feia massa vent, va tornar a pujar carrer amunt i va anar de dret a la llibreria del llibreter Martin, que també anava sovint a la botiga de la Matilda a comprar-hi verdures ara que feia dieta per intentar aprimar-se. Només entrar a la llibreria li va demanar que l’acompanyés a la botiga per comprar alguna cosa per tal d’ajudar a la Matilda. Amb la cara temorosa i assenyalant-li els camions de les SA que passaven onejant banderes amb l’esvàstica mentre cridaven consignes antisemites, en Martin li va contestar sense sortir de darrere del taulell:

Que ets boig? Jo de tu vigilaria el què fas? Que no saps que ahir els nazis varen entrar a la biblioteca del Tribunal Cameral de Berlín i varen arrestar a tots els jutges jueus que varen trobar? Alguns diuen que els varen matar, d’altres parlen d’uns camps de presoners. Jo no ho sé! Però jo de tu vigilaria el que faria. Jo no en vull saber res dels jueus. Tant debò marxessin tots a un altre país. Que marxin a Palestina, coi!

Indignat i impotent, en Barnard li va canviar la fisonomia de la cara. Una cara de mil dimonis. En veure el seu client enfadat, en Martin va voler tancar el tema dient-li:

Moltes vegades es necessari no veure res.

Sense dir-li res més, en Barnard va marxar cap a casa sense comprar res i pensant només en posar en alerta a la família mentre mirava un altre cop a aquells homes de les SA que tanta por li feien. Com els odiava, s’anava repetint mentre s’anava topant amb gent que anava amunt i avall del carrer.

Mentre en Barnard travessava el carrer per dirigir-se cap a casa, en Fritz s’estava mirant aquella escena des de la finestra de la seva habitació amb la mateixa ràbia i indignació que la del seu pare. Enfadat quan va veure que un membre de les SA clavava una plantofada a l’Anne en veure-la tirar les cartes a un senyor, el noi va sortir corrents de casa i es va dirigir de dret i decidit a la botiga de la Matilda per entrar-hi a comprar alguna cosa. Qui l’empenyia a fer aquella temeritat era l’esperit de la Galiana, que no marxava ni un segon de la seva ment. En veure’l entrar per la porta després de passar entre els dos guàrdies que vigilaven la porta, la Matilda es va quedar paralitzada de que aquell noi hagués fet aquella bogeria i li va fer senyals des de darrere del taulell perquè marxés, però ell no es va moure de la botiga i es va posar a buscar productes en els prestatges de davant del taulell. Amb molt d’orgull, la Matilda li va vendre patates, ous, cansalada i una mica d’all. En veure’l comprar i que no respectava els crits que li feien perquè marxés de la botiga, els guàrdies de les SA varen entrar enfurismats a la botiga, i després de tirar quatre llaunes al terra per espantar-lo el varen increpar i insultar, inclús li varen fer una petita empenta, però a en Fritz tant li feia la seva seguretat, segurament hagués preferit que l’haguessin matat d’un tret, i no els hi va dir i els va menysprear amb la mirada. En sortir de la botiga sense que l’haguessin colpejat, els veïns varen quedar meravellats de la gran gesta ja que es miraven aquell boicot amb indignació. Empesos pel coratge d’en Fritz en veure’l amb una bossa de la Matilda, una multitud de veïns com l’Otto, en Frank i la Margarethe, la Maria, i en Mark i la Diane varen anar a comprar a la botiga per ajudar a la seva botiguera. En veure’ls tots junts volent entrar a la botiga, els membres de les SA es varen espantar tant en veure a tanta gent que els volien desafiar que varen fugir de la zona sense demanar més reforços. Després de veure que unes quantes persones havien comprat a la botiga sense que els passés res, la Klara va entrar-hi per no ser menys i després ho va fer la Carlene, que minuts va tornar a obrir la floristeria en acabar de comprar. Molta d’aquella gent creia que en Barnard havia sigut qui havia demanat en el seu fill que anés a la botiga.

En retornar cap a casa, en Barnard, que continuava molt capficat per aquell boicot i pensava que el seu fill estava a dalt a la seva habitació, va intentar reunir a tota la seva família per explicar-los que no sortissin i va trucar a casa de l’Elisabeth per veure com estava el seu fill. En veure que en Fritz no baixava després de cridar-lo des de baix, va baixar l’Elise de la seva habitació i li va dir que en Fritz havia marxat feia cinc minuts. Esbufegant preocupat pensant que el seu fill havia fet una altra temeritat, va decidir anar-lo a buscar i es va tornar a posar la seva jaqueta de pana. Però en baixar el segon esglaó de l’entrada de casa va veure un camió d’homes de les SA avançant a un tramvia de color crema a tota velocitat i li va tornar a venir la por en el cos i no va gosar avançar més d’allí. Des de les escales es va mirar com les SA es movien d’una banda a l’altra del barri amb les camionetes i per no mirar-los es mirava les sabates negres que s’acabava de comprar a la botiga de l’Albert. Després de cinc minuts d’espera va veure que el seu fill tornava tant tranquil amb unes bosses de mà i es va pensar que havia anat a la carnisseria de la Maria a comprar salsitxes. Però quan va veure que havia anat a la botiga de la Matilda es va pensar que el seu fill s’havia tornat boig. En observar que el seu pare se’l mirava desconcertat des de les escales, en Fritz li va dir sense pensar-s’ho mentre obria la porta de casa:

Quedar-se a casa és de covards quan algú està patint!. Si ens ho mirem, patirem.

Sense paraules, en Barnard no va gosar dir-li res, se sentia malament per haver sigut un covard i es mirava per primer cop al seu fill amb admiració per aquell gest cap a la Matilda. En veure’l entrar per la porta amb les bosses de la Matilda, la Luane si que el va renyar per aquell acte dient-li que estava temptant a Déu i li va demanar que no tornés a fer una temeritat com aquella. Després de deixar les bosses damunt de la taula del menjador, en Fritz va quedar sorprès que l’Elise li fes un tímid somriure i anés a la seva habitació. En tornar, l’àvia li va donar un bitllet pel noi i li va donar les gràcies pel seu gest. Sense entendre la reacció de la seva àvia, mai havia mostrat cap interès polític, social o religiós, va agafar el bitllet de bona gana i se’l va guardar a la butxaca dels pantalons.

Abans de l’hora de sopar va sonar el timbre de casa. Era la Matilda que li volia agrair a en Fritz aquell gest portant-li unes quantes llaminadures per recordar-li el passat. Fent-la entrar en el menjador, la venedora els va explicar que abans de que vingués en Fritz tenia molta por; ningú entrava a la botiga, estava sent maltractada per les SA i patia per la seva pròpia seguretat. Inclús els va explicar que clients i amics de tota la vida com la Carlene l’havien insultat i increpat quan varen veure els homes de les SA a la porta de la botiga. Contenta, la Matilda va agafar la mà d’en Fritz i li va donar mil gràcies. Mentre plorava d’alegria però també de por pensant en el futur, va dir-li que era un exemple pel poble alemany. En Barnard, que se sentia malament per no haver actuat, sentia que era un covard enfront al seu fill, ell ja no era vist com un heroi per la família, la va convidar a sopar i va ordenar a la seva mare que fes un bon àpat. Sense pensar-s’ho, la Matilda va acceptar contenta aquella invitació perquè se sentia molt còmode en aquella respectable família que feia molts anys que eren amics i es va treure la seva jaqueta de pell negra. L’endemà la Matilda va treure la Torà que tenia a la botiga i totes les referències que tenia en jiddisch perquè veia que pocs la defensarien davant el nou Estat. A més, va tenir que acomiadar a una noia que l’hi venia els dissabtes a la tarda a netejar la botiga perquè alguns no els semblava bé que una jueva tingués a una noia de sang alemanya treballant per ella. El llibreter Martin, bon amic en el passat de la botiguera, no va tornar a la botiga de la Matilda i convidava als demés a anar altres.

Tot i el fracàs general del boicot, el règim nazi no es va aturar en voler expandir les seves normes antisemites i va aprovar el 7 d’abril el Decret pel restabliment del Servei Professional, on tots els funcionaris varen córrer el risc de perdre la seva feina si no simpatitzaven amb el nou moviment. Tots els jueus varen ser expulsats o jubilats per una clàusula que deia que qualsevol funcionari o agent jueu que no hagués entrat en carrera després del 19 de novembre de 1918 havien de ser retirats del servei actiu. En Barnard, que tenia por de la reacció del seu fill, li va aconsellar que no fes més temeritats perquè el govern era molt poderós i no s’aturaria davant de res i menys davant d’un noi. En Fritz va entendre perfectament les paraules del seu pare, i li va prometre que transformaria la ràbia en esforç per estudiar tal i com ell transformava les matèries primes en mercaderies. A les tardes dels dilluns i els dimecres venia a casa un professor particular perquè fes anglès, els dimarts venia a casa un professor per fer reforç en ciència, els dijous tenia un professor d’Història i el divendres venia en Dannel perquè l’ajudés en els deures i en els exàmens. Era una sort que el seu pare li pogués permetre aquell luxe. Aquelles classes el distreien una mica i li donaven la sensació de que era útil per a alguna cosa, tot i que cada cop suportava menys el narcisisme d’en Dannel, obsessionat amb la moda i en veure’s reflectit al mirall.

El 20 d’abril de 1933, dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 44 anys, es varen fer homenatges per tot Alemanya. A Berlín, en Joseph Goebbels va fer un discurs per la ràdio on va comparar la figura d’en Hitler amb la de l’Otto von Bismarck. En aquell moment en Barnard estava amb la seva família escoltant la ràdio a la biblioteca de casa, i quan va sentir aquella comparació es va posar tant furiós que es va mirar el retrat que tenia d’en Von Bismarck penjat a la paret i, a contracor, el va despenjar. No volia que a la seva casa hi hagués res que es pogués relacionar amb el nazisme, tot i que ell havia idolatrat al canceller de ferro i era conscient de que no tenien res a veure aquells dos personatges. En Von Bismarck desconfiava del nacionalisme i del imperialisme, tot i que hi desconfiava per les seves implicacions liberals i radicals. Reflexionant a la butaca aquella comparació, en Barnard va arribar a la conclusió de que un va unir Alemanya i l’altra la dividia. En els següents dies, com a acte de protesta davant d’aquella comparació que trobava horrible, en Barnard va tornar a donar permís als seus treballadors i en els seus fills perquè escopissin als teixits que eren venuts als nazis per després fer-ne banderes.

Per la norma del 25 d’abril de 1933, en què es limitava el número de jueus alemanys que podien treballar a secundària i a les universitats, en Fritz va perdre un dels professors que més li agradava, el senyor Herbert, el seu professor de matemàtiques i un home molt sensible amb els seus alumnes. Li va pujar un punt a la nota d’en Fritz perquè entenia que estava enfonsat per la mort de la seva xicota. En saber la notícia, en Fritz pensava manifestar-se davant d’aquella expulsió, volia fer una manifestació amb tots els alumnes, estava molt indignat per aquella injustícia, però era conscient de que al cap de dos mesos acabaria la secundària i aniria a la Universitat. També havia vist com la majoria dels professors havien ingressat d’un dia per l’altre a la NSLB, una lliga de mestres nacionalsocialistes fundada l’any 1929 pel mestre i gauleiter Hans Schemm. També va poder veure com canviaven la manera d’ensenyar. En Hermann Hesse era oblidat i es llegia reiteradament el poema d’en Dietrich Eckart: Desperta Alemanya. Un dimarts a la tarda, tots els alumnes varen quedar sorpresos quan a l’aula varen posar una ràdio de la marca Bosch. A molts els va semblar genial la idea. Finalment, tot i que alguns companys li varen demanar fer una protesta davant de tots aquells canvis, en Fritz va creure que li era més convenient estar-se quiet, tot era massa perillós pensava, inclús l’escola no era un lloc segur. Tot i no fer res, va parlar amb el senyor Herbert per donar-li tot el seu suport i va demanar en el seu pare que el contractés unes hores a la setmana com a professor privat per la Katrina, tot i que no li feia falta. En Barnard va acceptar la proposta del seu fill i més quan va saber la delicada situació econòmica d’aquell professor en perdre la feina. Mirant al seu fill, en Barnard  veia com es convertia en una persona compromesa amb la societat i amb els més dèbils, i donava les gràcies a la Galiana per haver-lo fet canviar. Era dels pocs del barri que continuava saludant a en Dannel quan anava agafat de la mà de la seva parella i dels pocs que respectava a l’Anne i en Wilhelm.

L’1 de maig de 1933 els nazis varen celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball, on es va fer una gran manifestació amb un  milió de persones a l’aeròdrom de Tempelhof, l’aeròdrom més gran del continent construït per l’Ernst Sagehiel. Alemanya fins llavors no havia aconseguit el reconeixement oficial d’aquesta festa que els socialistes celebraven com a festa del treball des de la dècada de 1880. Algunes cases i alguns carrers de la ciutat varen ser decorats amb fullatge verd i les banderes del Reich. Insígnies nacionals onejaven en automòbils i camions, els tramvies estaven decorats amb flors i fullatge, les banderes del Reich onejaven en les torres de les fàbriques i els edificis d’oficines, i molts nens portaven satisfets banderetes negra, blanca i vermella o una amb l’esvàstica.

Durant l’acte a l’aeròdrom, Hitler hi va pronunciar un discurs dels seus. Tot i que varen ser convidats pels nazis perquè eren els qui teixien les banderes que onejaven a l’aeròdrom, la família Klein no va voler assistir a l’acte, tot i que en Barnard va posar la bandera del Reich a l’entrada de la fàbrica. Tancats a casa cadascú amb un llibre, en Barnard, que per ràbia seva va tenir que tancar la fàbrica perquè tothom veiés que participava en la festa, tot i que no era un dia lliure de treball, es va posar molt trist quan varen saber que molts dels seus treballadors havien anat a aquella manifestació quan ell els recomanava que aprofitessin el dia per anar a donar una volta amb les senyores. En Marwin, que també es va quedar a casa, els coneixia més bé pel seu contacte directe i ja s’ho imaginava que hi anirien. També varen anar a aquell acte en Georg i en Lou. Cansat i avorrit d’estar, en Barnard des de la seva particular biblioteca va encendre la ràdio per saber què passava i de seguida es va avorrir encara més en sentir les cançons dels miners, els grangers i els soldats. Després de transmetre una simfonia del treball, es varen presentar entrevistes amb alemanys seleccionats especialment per l’ocasió: Un estibador d’Hamburg, un treballador agrícola de Prússia Oriental, un obrer metal·lúrgic del Sarre, un miner del Ruhr i un viticultor de la vall del Mosel·la. Després de dinar, a les tres de la tarda en Barnard va posar la ràdio al menjador de casa i mentre feien el cafè tota la família Klein va sentir com uns poetes alemanys seleccionats i amb un llenguatge quotidià exhortaven el nacionalisme alemany. Continuant amb la ràdio posada, ja que el carrer era buit i amb les botigues tancades, a un quart de set de la tarda varen sentir l’assagista Eugen Diesel com descrivia com les fàbriques i el camp eren testimonis de la vitalitat del Tercer Reich. De cop, mentre tots estaven assentats al voltant de la taula del menjador amb la ràdio posada, varen sentir un brunzit que provenia de fora. Ràpidament varen sortir al carrer per veure que passava, i en girar la vista cap al cel varen veure el nou zepelí transatlàntic que donava voltes sobre la ciutat com a part del seu recorregut de 26 hores pel país. Tota la família va quedar impressionada en veure aquell aparell damunt seu. Quan varen tornar a casa per tornar-se enganxar a la ràdio, no varen poder sentir el que passava a Tempelhof perquè es varen posar més entrevistes de gent normal i corrent que vivien a zones remotes del país per demostrar que el règim tenia el suport de tots els racons. Després es varen tornar a les celebracions de Berlín.

La majoria dels treballadors que varen anar a l’aeròdrom no ho varen fer perquè eren nacionalsocialistes, sinó que hi varen anar per veure de primera mà al nou canceller, que ja era considerat per molts com un pastor que guiava les ovelles cap a un nou camí. Quan varen tornar de l’acte organitzat per l’Albert Speer, molts d’ells varen començar a simpatitzar amb el nazisme; les banderes, les marxes, les cançons, els discursos en honor dels treballadors alemanys i les lloances d’en Hitler, que va dir que la classe obrera havia de formar part d’una única nació que s’havia d’identificar en la nova Alemanya, els va fer posar la pell de gallina d’emoció per primer cop en molt de temps. A més, estaven contents perquè els varen pagar una prima pel desplaçament i els varen oferir un dinar i, sobretot, els va encantar l’espectacle aeri perquè constituïa una exhibició de les destreses mecàniques dels obreres alemanys en el marc de la gran demostració del poder alemany. Ara creien que per primer cop el govern s’identificava amb el moviment obrer i començaven a odiar tot el què representava la República de Weimar, considerada com a burgesa i anti-nacional. En el barri, la majoria de veïns que varen anar-hi varen tornar molt contents i convençuts. La botiguera Matilda va intentar obrir la seva botiga a mig matí, però la policia li va fer abaixar la persiana de males maneres, mentre agents de les SA la increpava pel carrer insultant-la davant de la mirada dels veïns com l’Otto i de la Maria, que un altre cop varen preferir girar el cap abans que ajudar-la. Cada cop que la veia passejar per la mateixa vorera que la llibreria, en Martin es tancava a dins per no haver de saludar-la com en el passat, i davant de la Klara i de Carlene la insultava descaradament. La més beneficiada per aquella festivitat va ser la Carlene, perquè la seva floristeria va ser l’encarregada d’adornar els tramvies de la zona de la Potsdamer Platz.

A mitjanit, quan la família Klein ja s’havia posat al llit i pensant en que demà s’havien de llevar d’hora per tornar a l’activitat normal, de cop varen sentir uns espetecs que els va fer saltar del llit i de cop les seves habitacions es varen il·luminar. Mirant des de la finestra de la seva habitació, en alçar la vista en Fritz va veure els focs artificials que posaven fi a la festa. La Luane, que l’hi encantaven els focs, sense el seu marit va sortir al carrer, on s’hi havia aplegat molta gent per observar els focs com en Martin, la Klara, la Carlene i en Kurt i la Maria, entre altres, per poder observar més bé aquell espectacle pirotècnic. Molts dels presents cridaven Visca Hitler! Visca Alemanya! I altres cantaven amb una cervesa a la mà el Horst Wessel Lied.

L’endemà de prometre que estarien amb els obrers, els nazis varen abolir a tots els sindicats, que tenien uns sis milions d’afiliats (un 85% dels treballadors tenien sindicat), i varen formar el Front del Treball dirigit pel nazi Robert Ley, on tots els treballadors s’hi havien d’inscriure obligatòriament. Els treballadors de l’empresa Klein es varen unir en el nou sindicat orgullosos després de sentir el dia anterior a en Hitler, però cap ho veia com un inconvenient, ja que creien que estaven ajudant a construir aquella nova Alemanya que els prometien. De bon matí, en el despatx de l’empresa, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels en què l’informava de com havia d’administrar a partir de llavors la defensa dels treballadors. Els canvis no eren massa grans va pensar, però sabia que a partir d’ara els nazis tindrien el control dels treballadors i podrien entrar directament dins de totes les empreses. Després de comentar-li tots els canvis, en Goebbels li va suplicar que anés algun dia en algun míting o en una trobada perquè els treballadors i la gent del seu barri poguessin veure el seu compromís cap al nazisme. A contracor, en Barnard, que havia estat callat durant la conversa, li va prometre que ho intentaria, però li va posar l’excusa de que tenia massa feina fent banderetes. De fet continuava buscant nous clients per no haver de treballar pels nazis, però no trobava res que pogués substituir el volum de feina que li estaven donant. Abans d’acomiadar-se, el líder nazi li va dir en to amistós:

Aiii! Barnard, quan deixarà els seus modals burgesos? Que no veu que ara ha començat una nova era per Alemanya amb una nova nació més forta que mirarà per altres interessos? No pateixi tan pel mercat i mostri el què és realment verdader, el nacionalisme i el seu esperit. Pensi que vivim en el millor de tots els mons possibles.

Rient per dins mentre pensava que aquella última afirmació era ridículament optimista davant una realitat que a diari tolerava noves atrocitats i actes criminals, en Barnard li va dir que tenia que penjar perquè el necessitaven a baix amb els obrers. Després de penjar el telèfon, en Barnard es va posar a trucar a nous clients per veure si li podien donar feina. A mig matí, quan la seva secretària li va portar el Berliner Morgenpost com cada dia abans d’aturar-se per fer un cafè, en Barnard es va disgustar profundament quan va veure que aquell diari, anteriorment un diari d’esquerres, va poder informar amb feliç entusiasme que el dia anterior havia sigut la manifestació més gran de tots els temps. A baix als telers, en Marwin veia com els treballadors de la fàbrica simpatitzaven ara plenament amb la nova ideologia i tots varen deixar d’escopir a les banderes menys els dos treballadors jueus, que de cop varen ser insultats pels seus companys. Un dels treballadors sense cap motiu es va dirigir cap a en Gerd i li va donar una empenta que de poc el va fer caure a damunt les pues del teler que tenia al davant. En voler-li tornar l’empenta, el pobre Gerd va veure que els altres el miraven amb cara desafiadora i, impotent, va anar al lavabo per tranquil·litzar-se mentre uns altres treballadors l’insultaven i l’amenaçaven de cremar-lo a la foguera. A en Walter, l’altre jueu de l’empresa, el seu company en el teler, li cantava cançons antisemites com: Quan del meu ganivet broti sang jueva. En més d’una ocasió l’havia amenaçat en fer-li una cara nova, però la resta dels treballadors l’amenaçaven a ell de tallar-li el cap.

Durant aquells mesos de canvis, on els nazis anaven destruint ràpidament la República des de dins, la família Klein es va unir encara més, tots escoltaven les opinions dels altres i s’ajudaven en tot el què podien. En Fritz feia molts esforços per intentar tirar endavant, però el record de Galiana era molt present i molts dies es quedava tancat a la seva habitació recordant bells temps mentre es mirava el quadre que li va pintar per ell abans de morir o es quedava palplantat al pis de la Galiana esperant inútilment que ella en sortís amb el seu esplèndid somriure. Després de passar uns quants dies sense veure els seus amics, en Georg i en Lou es varen presentar a casa seva i el varen obligar a acompanyar-los sense dir-li a on el portaven. En un primer moment va pensar que el portaven a donar una volta pel Tiergarten com havien fet de petits, però el varen portar en un Congrés de Treballadors. Sense saber on entrava, va entrar a l’acte aspectant esperant veure un saló d’automòbils de la marca Mercedes, però quan va veure que tot el seu voltant estava ple de banderes nazis amb l’esvàstica va quedar impactat davant d’aquella escena estratègicament dissenyada per commocionar al públic. Sabent on era, va pensar en que probablement aquelles banderes havien sigut escopides per ell a la fàbrica i els hi va demanar en els seus amics marxar, no se sentia còmode en aquell ambient. Però en Georg, que per aquella època estava molt influenciat pel nazisme i per la seva escenografia, el va obligar a quedar-se agafant-lo per les espatlles prometent-li que només serien cinc minuts i que després anirien a fer una cervesa. Quedant-se immòbil i mirant tota aquella escena amb menyspreu, va esperar com els demés l’arribada del canceller alemany, que com sempre feia tard a aposta. Esperant mossegant-se les ungles dels nervis que passava per estar envoltat de membres de les SA, va continuar observant l’espectacle; tot estava dissenyat al mil·límetre amb les seves banderes específicament alineades, amb l’àguila nazi daurada de fons, amb els músics col·locats en una posició elevada mentre entonaven el Horst-Wessel-Lied, amb els membres de  les SA i les SS armats fins les dents envoltant l’amfiteatre i amb tots els jerarques nazis asseguts a davant mentre en Rudolf Hess esperava des de la tribuna d’oradors l’arribada d’en Hitler. Mentre anava donant voltes amb la mirada va veure que entre el públic hi havia aquella noia rossa que ja s’havia trobat en dues ocasions. Quan la noia el va veure després de repassar el seu maquillatge amb un mirallet que portava, aquest cop en Fritz no es podia moure d’allà al mig i ella es va apropar decidida cap a ell. Fent veure que mirava al sostre, en Fritz no va poder evitar que se li plantés a davant i ella li va dir sense saludar-lo:

Tu ets aquell noi que estava allà assentat mentre es cremava l’edifici Ballot, oi?

Impactat i mirant-li ara als ulls blaus, en Fritz, que patia que aquella noia l’acusés de comunista allà al mig, enmig d’una manada de llops va pensar, va veure que els seus amics s’apartaven d’ell pensant que li aniria bé relacionar-se amb una altra noia. En no saber què respondre-li, li va dir que aquell dia estava molt cansat de treballar i que no tenia ànims per caminar cap a les flames d’Hades. Mirant-lo de dalt a baix, ella, vestida amb un vestit vermell, perfectament pentinada i portant un braçalet nazi al braç esquerre, li va dir mentre es posava al seu costat dret:

Així, estàs a punt per sentir el nostre Führer? Quin gran home, ell ha estabilitzat en quatre dies la nostra malaurada economia destruïda pels maleïts comunistes i jueus. Ara no és com abans per sort. Sembla increïble que un sol home hagi sigut capaç d’aconseguir això, unir a un poble que havia estat dividit i empobrit.

Sense respondre-li res, veia que aquella noia era una fanàtica del nazisme i només desitjava que marxés i el deixés sol, i li va respondre amb un tímid somriure que no deia res. No deixant-lo de mirar fixament, la noia li va dir després de mirar l’àguila daurada que hi havia al fons:

Jo avui estic aquí perquè s’ha aprovat la creació del Frauenfront (Una organització femenina del nacionalsocialisme creada a petició d’en Robert Ley). Aquest govern també pensa en les dones.

Continuant no dient res, en Fritz va mirar al terra pensant que d’aquesta manera la noia marxaria davant d’aquell menyspreu, però va tenir la mala fortuna de que en Georg els va sentir, de fet no treia l’ull de sobre a aquella noia, i va respondre des de darrere per en Fritz en pla xulesc:

Noia, em sembla que no saps pas amb qui parles, ell, el noi aquest, és el qui fabrica totes aquestes banderes que veus, ell és dels més patriotes que hi ha aquí.  

Sorprès per la reacció del seu amic, en Fritz va dir-li amb la cara vermella que exagerava, però ella, impressionada i amb un somriure que a en Fritz li semblava malvat, li va dir canviant-li la veu per una veu més sensual:

Perdona, em sembla que no me presentat. Em dic Àngela, tinc 18 anys, (havia nascut el 28 de juliol de 1914), i fa només un any que visc aquí a Berlín. Jo sóc de Munic com el NSDAP.

Sense voler-li contestar, va veure que no li treia els ulls de sobre, uns ulls que imposaven respecte com tot ella, i li va contestar mentre li donava la mà fredament per saludar-la:

Em dic Fritz, sóc de tota la vida berlinès i he vingut aquí obligat pels meus amics, uns malvats com tots aquests.

En veure que la cridaven els seus pares, l’Àngela li va dir que esperava veure’l ben aviat i es va acomiadar de tots ells amb un somriure sensual i amb una picada d’ullet. Després de que es perdés entre la multitud, en Georg i en Lou li varen dir en to de broma que havia lligat amb una bavaresa, però en Fritz els va contestar amb fermesa que en el seu cor no hi havia espai per una altra dona. Volent marxar després de tanta tensió que havia passat, de cop va sentir com sonaven les trompetes i va veure que sortia en Hitler després de que en Hess anunciés la seva arribada des de la tribuna dels oradors. De seguida el canceller alemany es va posar davant del micròfon i va començar el seu discurs on va parlar del seu passat, dient que havia sigut un obrer com ells i un soldat com les masses. Entre paraules i paraules, la multitud anava cridant entre aplaudiments Sieg Heil!. Mirant-s’ho amb resignació mentre sentia els Sieg Heil que se li posaven al cap, en Fritz va quedar molt impactat per aquell míting, els comparava amb els que havia fet amb els comunistes; més senzills, amb menys banderes i menys escenografia i no tant emotius. Però quan va pensar amb el seu passat li va venir la imatge de la Galiana. Creia que l’estava traint estant en aquell acte i a sobre havia parlat amb aquella noia, a qui considerava molt bella físicament, i va fugir d’allí corrents deixant a en Lou i en Georg a l’acte mentre cridaven amb la resta: Sieg Heil.

Sortint com s’hi hagués vist un fantasma, en Fritz va pensar en refugiar-se a la biblioteca de la Universitat Humboldt, que tenia per aquells moments 934 volums, per passar-hi la tarda. El noi volia entrar en contacte amb la cultura després de sentir tantes barbaritats. Després d’agafar el tramvia es va dirigir a la Bebelplatz i en entrar a l’enorme biblioteca freda es va posar a llegir el Hamlet d’en William Shakespeare o d’en Francis Bacon perquè tenia ganes de llegir una tragèdia, com creia que era la seva vida en aquells moments. Després d’asseure’s en una cadira de davant d’una taula rodona, va veure com uns estudiants nacionalsocialistes del NSDSTB acompanyats per les SA entraven de cop a la biblioteca fent un gran enrenou i començaven a agafar llibres per emportar-se’ls a fora al carrer. Sense entendre ben bé què passava, va deixar el Hamlet amb  el seu fantasma i va sortir de la biblioteca. Espantat va veure com una multitud estava concentrada a la Bebelplatz cridant consignes contra els jueus. En apropar-se cap a aquella gent va veure que estaven concentrant a uns 20.000 llibres enmig de la plaça de l’Òpera, davant de la Universitat Frederic Guillem, i va observar que aquests llibres eren d’entre altres d’en Karl Marx, d’en Sigmund Freud, la Helen Keller i el poeta del segle XIX Heinrich Heine, que havia escrit: Allí on es cremen llibres, s’acaba cremant també persones. Sense entendre res, va observar que el llibreter Martin estava davant d’aquells llibres llançant esvarat uns quants llibres de la seva llibreria a la pila. Eren tots d’autors jueus menys el de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front. Veient com el seu grassonet llibreter volia tornar acontentar el règim, en Fritz se li va apropar i mentre es mirava com el llibre que l’hi havia comprat a la Galiana anys enrere pel seu aniversari quedava reduït a cendres, li va preguntar perquè ho feia ja que hi perdia diners fent aquell acte de fe irracional. Mirant-lo atentament i amb els ulls com unes taronges, en Martin li va contestar tremolós mentre llançava amb fúria un últim llibre, la novel·la pacifista titulada Krieg, d’en Ludwig Renn, a les brases:

Em d’acontentar al nou règim, ells són els qui ens guien ara, i sí toca cremar la nostra literatura la cremarem com s’havien cremat les bruixes. Això ja no importa.

En voler-li contestar que estaven bojos es va tenir que apartar de davant de la pila perquè uns estudiants varen començar a fer balls indis mentre tiraven gasolina sobre tots aquells llibres. Amb aquells balls va sonar l’himne nacional i es va encendre la foguera. Veient els balls sota la llum de les fames, en Fritz es va apartar del costat d’en Martin, li feia fàstic el què havia fet, i va veure que a l’altra banda de la pila de llibres hi havia el professor de pedagogia de la Universitat de Berlín, l’Alfred Baeumler. Tornant a mirar aquelles flames que il·luminaven la plaça després de que canviessin l’himne nacional per l’himne del NSDAP i el segon himne d’Alemanya, el Horst-Wessel-Lied, en Fritz va pensar que estaven enfosquint la cultura alemanya. Al cap d’uns minuts va aparèixer una caravana de cotxes que provenien de la Porta de Brandenburg. Entre les persones que varen baixar dels Mercedes negres hi havia en Joseph Goebbels vestit amb la seva clàssica gavardina, però feia una cara de pomes agres perquè no havia pogut aconseguir en una reunió amb altres dirigents i altres ministres més competències pel seu Ministeri de Propaganda. Després de baixar ràpidament del cotxe amb desaires es va dirigir al centre de la plaça acompanyat per un guàrdia i va fer un discurs antisemita davant d’una taula amb micròfons al damunt i embolicada amb una bandera nazi mentre el públic cridava el ja habitual Sieg Heil. Mentre el ministre deia que l’època de l’intel·lectualisme jueu havia acabat com la República de 1918 i que començava el triomf de la Revolució alemanya d’un munt de cendres, en Fritz pensava en sentir-lo que era curiós que un home que s’havia doctorat en Filosofia i Literatura participés en un acte en què s’assassinava a la Literatura i a la Filosofia. Abans d’acabar el seu aïrat discurs, en Goebbels va veure que entre la multitud hi havia en Fritz i va pensar content que la família Klein aprovava tots aquells actes. Mirant atentament les flames per fer veure que no mirava a en Goebbels, el noi, cansat de sentir tants Sieg Heil i de veure a tanta gent llançar els llibres a la foguera com si fossin troncs, es va adonar que era tard i va pensar que la seva família patiria per ell i va tornar cap a casa. Obrint pas entre la multitud per arribar a la vorera de l’Unter den Linden, va sentir per últim com en Goebbels cridava rabiós Sieg Heil per acabar el seu discurs. En sortir de la plaça abans de que la gent desfilés cap a casa va veure a uns quants corresponsals estrangers amb els seus blocs de notes i amb unes cares de desconcert davant del què estaven veient. Mirant-los amb atenció com prenien les seves notes, en Fritz es va esgarrifar pensant que estaven donant una imatge terrible a l’estranger. No traient-se aquelles cares de la seva ment, va agafar un tramvia que el va portar a la Potsdamer Platz.

Després de baixar a la Potsdamer Platz va anar de dret a casa seu mentre anava mirant les estrelles i el Sol dels gitanos. En entrar a casa es va dirigir ràpidament a la butaca del seu pare a la biblioteca privada i li va explicar tot el què havia vist. Pensant una estona en silenci amb un bolígraf a la mà, en Barnard li va dir sense embuts:

El poble alemany ha perdut la raó, esperem que sigui capaç de tornar a la civilització algun dia i ens puguem perdonar.

Durant les últimes setmanes de maig, en Fritz es va passar els dies tancat a la seva habitació estudiant pels exàmens finals. En aprovar-ho tot, va treure molt bones notes, va ser admès a la Universitat Humboldt per estudiar Medicina. Va ser el seu primer moment de felicitat després de la mort de la Galiana, que tenia ben present, sabent que ella estaria molt orgullós d’ell. Per en Fritz era un somni estudiar a la mateixa universitat que en Hegel, de qui pensava que tot alemany s’hi havia posat al llit al menys un cop, d’en Marx, el gran oblidat d’aquella època, i d’en Schopenhauer, l’absent en aquell moment. En Barnard, també molt feliç, era el seu primer fill que anava a la Universitat ja que en Marwin va deixar els estudis per dedicar-se a la fàbrica per heretar-la algun dia, va decidir que ho anirien a celebrar en el restaurant Aschlinger, a uns deu minuts de distància del Reichstag.

Tota la família, inclosos els avis, els tiets Friedrich Klein i la seva esposa Gisselle Klein, amb el seu fill Gottfried, i la tieta Greta Fischer, varen anar al restaurant. Els tiets li varen regalar unes plomes estilogràfiques amb punta de vidre i els seus pares li varen regalar un joc d’escacs plegable i unes sandàlies per l’estiu. Mentre dinaven espaguetis a la bolonyesa per petició d’en Gottfried, en Fritz feia tots els possibles per fer veure que era feliç i anava mirant-se les figuretes d’escacs mentre pensava que no tenia contrincant. Veient el seu fill amb el cap moix, la Luane no parava de dir l’orgullosa que estava del seu fill mentre ensenyava les seves notes excel·lents. Tots l’intentaven animar, però ell no estava per festes. Quan es posava als llavis la copa amb vi francès que en Barnard havia demanat, va veure que quatre taules més avall hi tornava haver aquella noia, l’Àngela, que estava dinant amb la seva família. Abaixant el cap, el noi va intentar amagar-se d’ella, i va dissimular tant com va poder la seva presència i es va estar tot el dinar callat. Quan semblava que estava salvat, a les postres, un Baumkuchen (pastis de xocolata) amb un cafè, va ser vist per aquella noia, que no va dubtar en aixecar-se de la seva taula i en anar-lo a saludar. En mirar-se-la palplantada davant seu, en Fritz veia en ella una imatge diabòlica, sabia que era una nacionalsocialista convençuda, i intentava esquivar-li la seva penetrant mirada mentre la saludava fredament. En Gottfried, que només tenia catorze anys, va quedar impactat per la bellesa d’aquella noia i li va dir entusiasmat que estaven celebrant que en Fritz aniria a la Universitat Humboldt a estudiar Medicina. Després de que es trenqués el gel, l’Àngela va deixar de mirar a en Fritz amb aquella mirada i els va preguntar si eren de la zona. Pensant que era una amiga de l’institut, la Luane li va respondre que vivien a prop de la Potsdamer Platz i ella els va dir que vivia a prop de la zona, més al sud, a l’Anhlater Strasse, i que feia poc que vivien allí. Després de preguntar-los pel barri i per on podia trobar determinades botigues, l’Àngela li va demanar a en Fritz amb una altra mirada penetrant si algun dia li podria ensenyar el barri perquè no havia tingut temps per passejar-s’hi ja que no coneixia a ningú. Impactat per l’atreviment d’aquella noia davant dels seus pares, en Fritz va dir-li que tenia molta feina i que no tenia temps per passejar. Però la Luane, que li va agradar aquella noia i pensava que seria una bona manera perquè el seu fill passés el dol que portava, tot i que pensava que aquella noia vestia massa atrevidament, se li veien massa les cames i el seu escot, li va dir que estava de vacances i, repassant-se el vestit de a la noia, li va dir que passés un dia per casa i que en Fritz l’acompanyaria allà on volgués. Intentant fer callar la seva mare sense èxit, la Luane va anotar en una tovalloleta de paper la direcció de casa i en Fritz es va quedar vermell mentre es posava les mans al darrere del clatell esbufegant d’impotència. Després de guardar-se la nota a la regatera, la noia els va tenir que deixar, la seva família ja pagava el compte. Abans de marxar li va dir a en Fritz mentre li picava l’ullet:

Espero que ens veiem ben aviat, tinc ganes de conèixer aquesta ciutat i estic segura de que seràs un excel·lent guia com seràs un excel·lent metge!

Després de que marxés amb la seva família, en Gottfried no parava dir que aquella noia era molt maca i mirant-se a en Fritz li va dir que si no volia quedar amb ella ja hi quedaria ell. En Barnard, que entenia que el seu fill no estava còmode en aquella situació, va canviar de tema per parlar de boxa i d’aquesta manera va acabar aquell dinar.

El 29 de maig, mentre el govern alemany aprovava la Llei de Confiscació de les Propietats Comunistes, de bon matí l’Àngela va trucar el timbre de casa dels Klein just el moment que passaven els camions municipals que regaven els carrers produint molt de soroll. La Luane es pensava que eren els camioners que volien que el seu marit traís la porta i en trobar-se a l’Àngela a fora es va endur una bona sorpresa perquè encara anava amb la bata de dormir. En saludar-la, la Luane va endevinar que al noia era de Baviera perquè la va saludar amb el Grüss Gott bavarès enlloc del Guten Tag berlinès. Després de preguntar-li si era de Baviera, la Luane va fer-la passar al menjador mentre el seu fill estava a dalt a la seva habitació despreocupat i avorrit mirant al quadre de la Galiana amb la xapa de ferro que l’hi havia de portar bona sort a la mà. Tota la família la va anar a saludar amb el Guten Tag mentre ella els saludava amb el Grüss Gott. Després de que en Barnard l’hi oferís un cafè, la Luane va cridar des del menjador al seu fill perquè baixés. Però, després d’esperar uns minuts, en Fritz no baixava de l’habitació. Veient que el seu fill li estava fent perdre la paciència mentre la noia palplantada al mig del menjador, la Luane va decidir anar-lo a buscar. En obrir la porta de la seva habitació se’l va trobar estirat al llit amb la mirada fixa al quadre i encara vestit amb el pijama d’hivern. Entrant a l’habitació després de picar la porta amb la mà, li va demanar que fes el favor de baixar a rebre la seva nova amiga, però en Fritz, amb una mirada gèlida, li va dir amargament que trobava terrible que li demanés això sabent pel què estava passant i va amagar la cara darrere del coixí. Canviant-li la cara per una més amable, la Luane es va asseure al llit i li va dir mentre li acariciava la cama esquerra:

T’entenc més del què et penses, no t’estic demanant que oblidis a la Galiana, no ho vull que ho facis, per nosaltres també era única, era especial per tothom qui la coneixia. Entre llàgrimes recordant a la Galiana, li va dir: Però tens que refer la teva vida, tens que continuar vivint, és el què ella hagués volgut, no et quedis tancat per favor, no et demanem res més. Escolta’m, no l’oblidis mai, no estimis mai més a cap dona si tu vols, però viu, és el que la Galiana et demanaria ara mateix. 

Sense ganes, pensant que la Galiana trobaria detestable que quedés amb una nazi, va canviar-se amb uns segons de roba, es va afaitar i va baixar a baix amb desaires i amb una camisa blanca arrugada. En veure a l’Àngela en el menjador esperant en el sofà va observar que la noia anava vestida molt atrevidament amb un vestit verd curt que ensenyaven les seves llargues cames i anava molt maquillada amb els llavis pintats de color cirera per anar a donar una volta al parc. Mentre li donava la mà per saludar-la, el noi no deixava de pensar que alguns dels veïns pensarien que anava amb una prostituta. Després de quatre paraules varen sortir a donar una volta mentre en Barnard resseguia amb la mirada com les cames d’aquella noia marxaven de la seva llar i de la seva vista.

De seguida que varen sortir al barri, l’Àngela va mostrar una energia que deixava esgotat a en Fritz. No parava de parlar-li de Berlín i de la seva Catedral, però el noi, que continuava desinteressat amb aquella cita, es limitava a donar-li quatre dades del barri. Passejant tranquil·lament per davant de la floristeria de la Carlene, que per mala sort d’en Fritz hi havia dins la Klara que no els hi va treure l’ull de sobre en veure’ls, li va explicar que a la Leipzigerstrasse va ser el primer carrer de la ciutat en tenir llums elèctrics i que era un carrer molt viu en comerç i amb molta gent. Després de senyalar-li on eren els magatzems Wertheim, la va portar a la Potsdamer Platz perquè es perdés entre la gent. Allà l’Àngela es va atabalar amb tant moviment de gent que anava a la feina, amb els tramvies que passaven constantment; igual que els cotxes, les bicicletes, els carruatges i els autobusos, mentre en Fritz li explicava que en aquella plaça va ser on es va posar el primer semàfor d’Europa. En quedar aclaparada i farta de tant moviment, no parava de rebre espentes de gent que volia agafar el tramvia, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar a la Porta de Brandenburg per estar més tranquils. Estant-hi d’acord varen pujar carrer amunt. En veure a en Wilhelm a la cantonada de la Vosstrasse en Fritz s’hi va aturar un segon per escoltar-lo tocar amb el seu saxofon, però l’Àngela, amb cara de menyspreu cap a aquell pobre noi que cada dia anava més estripat, el va empènyer a continuar pujant carrer amunt. En arribar a la Porta, ella el va voler impressionar en explicar-li que la Porta es va construir seguint el model de l’Acròpolis d’Atenes i que en Napoleó es va endur l’estàtua de bronze de la Porta a París, tot i que l’emperador francès es volia endur tota la Porta però que no li va ser possible. Deixant a en Fritz amb la boca oberta, li va dir que després de la derrota francesa, el 1814, l’estàtua va tornar i que per això la plaça es diu Pariser Platz. Impressionat per la dada, la desconeixia amb tanta exactitud, en Fritz es va limitar a dir-li mirant la plaça, que havia vist la tomba d’en Napoleó i que li semblava un boig nacionalista mentre recordava per dins el seu viatge a París amb l’estimada Galiana. Colpida per haver sentit dir boig nacionalista, l’Àngela se’l va mirar i li va dir:

I qui no és un boig nacionalista en aquesta vida? Hi ha alguna cosa més bella que morir pel teu poble? 

Escopint al terra sense gaires modals per demostrar-li que no tenia cap interès en ella, en Fritz no la va voler contestar perquè recordava com la Galiana li havia dit que el nacionalisme només era una invenció de la burgesia. Veient que ella volia una resposta,  es va limitar a contestar-li:

Aquell home era un boig sense raonaments, un megalòman. Com un senyor que va amb un Mercedes negre.

Fent-li que no amb el cap, l’Àngela li va contestar mentre el feia entrar a la Pariser Platz:

Jo no penso igual, segurament tenia molts defectes, com el d’odiar a en Von Humboldt perquè era més aclamat i més admirat que ell, però en Napoleó era un enamorat del Werhter d’en Goethe, la considerava una gran obra de la cultura europea, i has de tenir en compte que el nostre nacionalisme va sorgir com una reacció al seu imperialisme i per mi, només per això, ja és mereix tot el meu respecte.

No entenent el perquè, creia que estava dient una tonteria, va decidir continuar caminant en silenci i la va portar a l’Unter den Linden, on l’Àngela el va anar aturant a cada botiga de roba, tot i que no va comprar res, mentre ell es limitava a donar-li quatre dades històriques, com que aquella avinguda 350 anys enrere era un camí de carro que anava des de l’illa Spree a una zona de caça del Tiergarten i que era l’orgull dels berlinesos. Després de caminar una mica més a l’est es varen aturar al Palau Reial, on l’Àngela li va confessar que ella era monàrquica, però que amb l’Adolf Hitler estava satisfeta per haver trobat a un nou führer que els reconduiria cap a una unitat del poble. Cansat d’aquella noia i de la seva xerrameca nacionalista, en Fritz, que continuava sense ganes de dir-li com li repugnava el nazisme, es va mirar el rellotge d’una parada de tramvies i li va dir que feia tard, que els seus amics l’estaven esperant. Sense entendre les presses, ella volia anar a prendre un cafè amb ell per saber més coses de la seva vida, l’Àngela li va agrair que el portés en aquella zona i li va dir que esperava que li tornés a fer de guia en breu. Sense contestar-li ni que sí ni que no, en Fritz li va fer un gest amb el cap per acomiadar-se’n i va marxar tant ràpid com va poder per l’Unter den Linden baixant després per la Wilhelmstrasse. Però no marxava a veure als seus amics com havia dit, sinó que se n’anava cap a la plaça Belle-Alliance-Platz per recordar a la seva difunta xicota. Creia que li estava fent el salt quedant amb l’Àngela, a qui sense voler mirava l’escot.

Mentre en Fritz estava al parc plorant i recordant a la Galiana, l’Àngela tornava cap a casa seva caminant a poc a poc. Quan va passar la Potsdamer Platz es va trobar amb en Georg i en Lou que sortien ben alegres d’un bar. Ella no va dubtar en cridar-los en veure que no la veien i en aturar-se els va preguntar on era en Fritz. Sense entendre res, els dos nois es varen limitar a contestar-li, mentre li miraven sense gaires modals l’escot, que amb ells no havia pas quedat i que no l’havien vist. Enfadada perquè l’havia mentit, va picar amb el peu dret al terra i va dir enrabiada que en Fritz l’havia enganyat. No deixant-la de mirar amb ulls de desig, en Georg la va agafar pel braç i li va dir en to provocador pensant que aquella noia podria ser per ell:

Escolta, no se si ho saps però t’explicaré una cosa d’en Fritz que no vull que li diguis que t’ho he dit. Ell acaba de perdre a la seva xicota, la varen matar en una manifestació, els dos eren comunistes, no eren com nosaltres dos, no sé si m’entens?.

Impressionada de que en Fritz fos comunista, va entendre de seguida el seu comportament, però en seguit va simpatitzar amb ell per haver perdut la seva xicota, tot i que continuava no entenent com podia ser comunista. Veient llavors que en Georg se li acostava amb no tantes bones intencions, ja tenia el braç repenjat a la seva espatlla i el baixava cap a la cintura, ella se’n va separar bruscament i li va dir contundentment:

No passa res que sigui comunista, la paraula nazi porta per analogia el terme sozi, que designa als socialistes. Ell no ha entès bé el socialisme. Es massa jove i massa innocent.

Després d’aquestes paraules, l’Àngela va continuar baixant carrer avall per tornar a casa pensant que esperaria uns dies però que tornaria a casa dels Klein i l’intentaria convèncer de que ella no era la substituta de ningú i que seria una amiga que l’ajudaria en la seva època de dol. L’Àngela se sentia atreta per en Fritz, a part de que el trobava maco, de fet era molt ben vist per les noies, li agradava la seva posició social i econòmica, sobretot li encantava que fes les banderes nazis. A més, aquell dia li va agradar veure que era un noi culte, però també li havia atret el seu caràcter enigmàtic. L’Àngela pensava en el tema econòmic perquè la seva família era de classe obrera i per culpa de la crisi es varen veure obligats a venir a la capital perquè el seu pare havia trobat una feina, tot i que en unes condicions terribles amb unes jornades laborals interminables i amb un sou molt baix. Ella treballava de cambrera unes hores en un bar del sud de la ciutat, en el barri de Mareiemfede, per ajudar a la família. Per culpa de l’economia familiar no va poder estudiar al Luitpold-Gymnasium de Munic com ella hagués volgut.

Durant els següents dies en Fritz va estar tranquil a casa amb la seva família preparant-se per anar a la Universitat Humboldt i elegint les signatures que estudiaria. No deixant de mirar els nous llibres mentre es refugiava de la forta calor, tenia clar que volia ser metge de família per ajudar als seus veïns i amics. Però en prou feina sortia de casa; només sortia de tant en tant a comprar a la botiga de la Matilda o anava a la llibreria d’en Martin a comprar algun llibre de medicina per estudiar, tot i que en Martin sempre l’intentava convèncer perquè es quedés el Mein Kampf o El treballador, una obra per l’escriptor Ernst Jünger, en què es feia apologia d’un soldat treballador. Un dia es varen mosquejar perquè en Martin li va aconsellar que es quedés el Protocol dels Savis de Sió traduït per en Theodor Fritsch i en Ludwig Müller, àlies Gottfried zur Beek, perquè volia que veiés la maldat dels jueus i la seva conspiració per dominar al món. Examinant-lo per alt i llegint només quatre paràgrafs dels 24 capítols que tenia, en Fritz el va fer enfadar quan li va dir amb cara de pocs amics que era un libel redactat per la policia secreta tsarista, la Ojrana. Sense voler-s’ho creure i pensant que l’estava enganyant com els jueus, en Martin li va girar la cara i es va posar darrere al taulell per servir a la Klara. Durant uns dies no el va voler saludar i cada cop que el veia pels vidres de la llibreria pensava que aquell comunista no tenia solució i que anava malencaminat. En Fritz sovint també quedava amb en Georg i en Lou; anaven a fer una cervesa al bar de l’Hotel Esplanade o anaven a fer una copa en Haus Vaterland, on els dos nois no paraven de parlar de noies i li explicaven que volien reunir molts diners per anar al Saló Kitty, un prostíbul de luxe, però en Fritz en aquells moments patia per no trobar-se a aquella noia, l’Àngela, que la trobava excessivament atrevida, impertinent i mal educada, tot i que la trobava físicament molt bonica. Durant aquells dies calorosos que indicaven que arribaven a l’estiu, es passaven moltes estones al bar de l’Hotel prenent cervesa i un dia en Fritz li va cridar l’atenció que en les habituals partides de cartes que tenien lloc en el menjador principal entre els avis del barri, ja no hi hagués un avi jueu que sempre perdia. Per la seva part, en Barnard intentava sense èxit trobar nous clients per desfer-se dels nazis i en Marwin cada dia anava agafant més el control de l’empresa pensant que en un futur seria seva tal i com volia el seu pare.

El 15 de juny de 1933 en Fritz estava com cada tarda a casa avorrit vaguejant entre la cuina, el menjador i la biblioteca. En el moment que matava el temps recitant el poema èpic Don Joan de Lord Byron a la biblioteca, de sobte va sonar el timbre. De seguida va anar a obrir la porta en veure que ningú hi anava, l’àvia era al lavabo en aquells moments, i allí va veure que hi havia l’Àngela, que anava amb un vestit vermell curt i perfectament maquillada i perfumada. Abans de que ell pogués dir una paraula, ella el va saludar molt amablement i no tenint més remei la va saludar amb desaires i mirant al terra. Amb cara de pomes agres, en Fritz li va dir que estava molt enfeinat per sortir avui, però l’Àngela li va dir abans de que l’hi tanqués la porta als morros:

Escolta noi, no se perquè creus que se’t vull lligar. Ser el que t’ha passat i ho trobo molt trist i et comprenc, però per això no m’has de menysprear com si fos una remera.

Quan estava a punt de tancar la porta, la Luane va sortir de la cuina, havia sentit tota la conversació mentre tallava alls, i va dir-li en el seu fill que aquella noia tenia tota la raó i la va convidar a que passés a seure en el menjador mentre en Fritz es quedava dret sense dir res agafant el pany de la porta. Acomodant-se a la cadira de més a prop de la xemeneia, l’Àngela li va demanar a en Fritz si la podia acompanyar en un espectacle a l’aeròdrom de Tempelhof perquè si celebrava el Dia Nacional del vol. Quan li anava per dir un no rotund, va cometre l’error d’estar uns segons callat per inventar-se una excusa i la Luane va aprofitar el descuit del seu fill per dir-li que en Fritz l’acompanyaria sense problemes i amb molta il·lusió. Obligat per la seva mare, que no li va deixar dir res més, se’n va anar de dret a la seva habitació per canviar-se mentre l’Àngela s’esperava amb la Luane al menjador. En Barnard, que va baixar del despatx del tercer pis després de repassar unes factures, estava assentat a la seva butaca llegint l’últim número del Der Angriff, i no deixava ni un segon de mirar de reüll a l’Àngela. Després de mirar-lo un parell de cops, la Luane va veure que el seu marit no parava de mirar amb unes intencions les fines i blanques cames de l’Àngela, el seu vestit curt, el seu escot i la seva cintura prima i esvelta. Mentre esperaven que el noi baixés, la Katrina, que havia baixat en sentir la veu de l’Àngela, es va asseure en una cadira de la taula del menjador i no va parar de fer-li preguntes impertinents a la noia sobre moda. Ella li responia molt amablement i en aixecar-se de la cadira per ser més a prop d’ella l’hi va assegurar que un dia li ensenyaria a maquillar-se com les noies més grans. Tots en general els hi agradava aquella noia per un motiu o per un altre, menys a l’Elise, que se la va mirar amb menyspreu quan va sortir de la cuina per tornar al lavabo. En veure que la Katrina molestava amb les seves preguntes, l’àvia en tornar va agafar a la Katrina per portar-la a l’habitació perquè acabés de fer els deures de l’escola. Mentre pujaven per les escales li va dir en veu baixa a la seva neta, però amb la suficient força perquè la sentissin:

Aquesta es creu molt maca, però en quatre dies li caurà el cul i els pits.

En sentir-la, l’Àngela va aguantar estoicament palplantada al mig del menjador, que li semblava espectacularment gran comparat amb el de casa seu i a partir de llavors no va deixar de mirar meravellada la llar de foc. Un moment que la Luane va anar a la cuina per apagar el foc encès, la noia va mirar de reüll i va veure que era una cuina impol·luta amb una taula de carnisser. Quina diferència amb casa seu, anava pensant. Quan va baixar en Fritz després d’un quart d’hora es va apropar de dret al seu pare, que li va donar una bona quantitat de diners perquè convidés després aquella noia a sopar. Agafant els diners i guardant-los a la cartera, li va dir a cau d’orella:

Pare, és nazi aquesta noia!.  

Mirant-se la noia un cop més, en Barnard li va contestar sense embuts:

I qui no ho és a l’actualitat? Tots s’han tornat nazis! Mirant que la seva esposa no el veiés, li va revelar un secret que tenia amb ella: No li diguis que t’ho he dit, però la teva mare abans de casar-nos era una devota catòlica, anava cada diumenge a la catedral catòlica de Santa Eduvigis quan festejàvem, i mira-la ara, mai més hi ha anat. Tots canviem Fritz! Tots!. 

Reflexionant al costat de la butaca del seu pare, en Fritz va entendre ara perquè un dia jugant amb la Galiana per la casa havia trobat amagat en un armari una creu de Crist i una vella Bíblia. Sense dir res més, els dos nois varen marxar cap al sud de la ciutat després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz. Quan eren fora, en Barnard es va aixecar per anar a ensumar el què estava cuinant la seva esposa, li havia promès que li cuinaria el seu plat preferit, xai amb patates i cebes. En veure la cintura de la seva esposa de cara als fogons cuinant, la va agafar provocativament per la cintura, però en veure que li estava cuinant pastanagues bullides va quedar blanc de cop i la va deixar de la cintura quedant molt desil·lusionat. Deixant de remenar l’olla, la Luane se’l va mirar i li va dir amb el cullerot a la mà:

Sí, pastanagues, sí, perquè em sembla que tens problemes a la vista. Et veus com un jove com en Fritz i que pots lligar amb noies joves i no veus les canes i les arrugues que portes. 

Enfadat, li va dir que no sabia de què li parlava, si que ho sabia de fet, però la Luane li va dir rabiosa abans de que posés més excuses:

Eren maques oi les cames de la noia? Si se’t queia la bava com un nen petit! Que et pensaven que no ho veia?

Disgustat i sense voler discutir una evidència, va tornar a la seva butaca pensant que aniria a dormir amb el ventre buit, tal i com va ser.

Mentre en Barnard tornava a llegir el diari desil·lusionat, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir a peu cap a l’espectacle després de baixar a la parada de l’aeròdrom. En Fritz semblava poc animat, però l’Àngela no parava de xerrar i xerrar sobre la ciutat i sobre la seva vida a Munic i a Gmund, un petit poble al sud de la capital bavaresa. Li explicava que estava molt feliç d’estar en una ciutat que seria la capital mundial i que estava contenta d’haver-la conegut a ell i a la seva família. En arribar a l’aeròdrom es varen asseure a la tribuna amb tots els demés, que estaven ansiosos per veure l’espectacle. Mirant al públic, en Fritz va reconèixer a primera fila a en Hermann Göering, que estava dirigint l’espectacle amb el seu uniforme de color plata i lluent amb xarreteres daurades i ple de medalles militars, entre elles la Pour le Mérite, la medalla que li feia més il·lusió lluir. L’Àngela, descaradament i sense tacte, li va dir que en Göering també havia perdut a la seva estimada, la Carin Göering, que havia mort el 1931 per tuberculosis. Quan li anava a dir que havien sigut de mal gust les seves paraules, en seguit es varen sentir els motors dels avions i els aparells es varen començar a enlairar. Impressionat, en Fritz, que no havia volat mai, li semblava fantàstic aquell espectacle i seguia amb passió a cada un dels aparells sense pensar que eren caces militars que provocarien tants morts anys més tard. En escapar-se-li un somriure en veure una maniobra aèria, l’Àngela va cridar deixant sord al pobre home del costat:

Per fi! Per fi has somrigut, ja era hora noi! Em pensava que havies assassinat l’humor!

Rient encara més, en Fritz li va contestar:

Home, és normal, sóc un bon alemany jo, i com un bon alemany no m’agraden les comèdies i prefereixo les tragèdies.

Rient tímidament, l’Àngela li va clavar abans de tornar a posar la mirada sobre els avions:

El somriure és l’idioma universal dels intel·ligents.

Era el primer cop que en Fritz se sentia còmode amb aquella noia, tot i que no hi volia res més que una amistat, però ella, en veure que li havia agafat confiança, li va fer insinuacions més provocatives assentant-se més arrambada a ell, cosa que el va posar més nerviós perquè veia perfectament la bellesa d’aquella noia i intentava no mirar-li el provocatiu escot. Mirant les piruletes que feien aquells aparells, l’Àngela li va comentar que ella amb la seva família anaven a veure com aterraven i s’enlairaven els avions de l’aeròdrom d’Oberwiesenfeld. Després de l’espectacle, que va deixar sense paraules a en Fritz, varen anar a prendre una cervesa de la marca Paulaner a la cerveseria Schultheiss. En entrar-hi, en Fritz va notar que totes les mirades dels clients de la taverna se centraven en la seva nova amiga i es va començar a posar-se neguitós des del seu seient fins que va cridar enrabiat:

Que no teniu enlloc més a on mirar?

En veure l’advertiment, a part de que Fritz era un noi atlètic i fort, tots es varen girar i varen deixar de mirar-la, tot i que alguns ho feien de reüll com de vegades també ho feia en Fritz. Demanant la cervesa, l’Àngela es va sentir afalagada per aquell gest i li va dir:

Mira, així et dec importar una mica!.

Per canviar de tema, volia desviar l’atenció, en Fritz li va preguntar, per primer cop li feia ell una pregunta, sobre la seva vida a Munic. Sospirant recordant la seva ciutat bavaresa, li va relatar que a Munic i a Gmund hi vivia fantàsticament bé i que a l’estiu anaven en el Chiemsee, el llac més gran de Baviera situat a 130 quilòmetres a l’est de Munic, a prop de la frontera austríaca, a passar-hi uns dies envoltats de la naturalesa, o en les platges de Tegernsee, a uns 65 quilòmetres de Munic, on anaven a remullar-se les cames i es quedaven a dormir a l’hotel Hanselbauer. L’Àngela estava enamorada de Munic, sobretot dels seus parcs i dels Jardins Anglesos, on li va dir que s’hi havia passat moltes hores jugant amb els seus amics per després anar a fer el cafè en el Cafè Gasteig, on l’Anton Drexler, en Michael Lotter i en Karl Harrer varen fundar el 5 de gener de 1919 el DAP, el precursor del NSDAP. En parlar dels parcs, en Fritz li va contestar que ell també s’havia passat hores i hores jugant en els parcs de Berlín i, en aquells moments, va quedar callat pensant un altre cop amb la Galiana. En veure que en Fritz estava de cop callat i pensatiu recordant bells temps, li va dir mentre el mirava amb una mirada intensa:

Eiii! És normal que pensis en ella i que estiguis trist, tothom estaria com tu, però tens que viure i no et demano res més que una amistat. No te’n oblidis!

Agraït per les dolces paraules la va convidar a una altra Paulaner mentre en Fritz li parlava dels seus plans d’anar a la Universitat. Somrient, ella li va dir en to de broma quan parlava del seu futur:

Jo espero agafar-me un nen ric com tu perquè em mantingui i així poder deixar de treballar de cambrera per convertir-me en una dona nacionalsocialista.

Rient, però preocupat per la insinuació, en Fritz li va preguntar per la seva feina, cosa que ella li va descriure com a molt precària. Li explicava que sovint era maltractada i ofesa pels clients del bar i que el seu amo la tractava amb menyspreu i arrogància, i que en prou feines li pagava un sou digne. En Fritz va intentar durant tota la conversa evitar parlar de política, tot i que ella li feia algunes referències parlant-li de que a Munic va néixer el nacionalsocialisme amb la Societat Thule. Mentre feien els últims glops de cervesa i parlaven de coses més privades, l’Àngela li va explicar que a Munic va formar part de la Bund Deutsche Mäden, la BDM, (la secció femenina de les Joventuts Hitlerianes) i que es passava el dia fent cursos de formació, activitats artesanals i esportives, i anant de colònies. Somrient mentre recordava com les feien vestir amb una faldilla negra i llarga, amb jaqueta bruna, camisa blanca i ben planxada,  i corbata negra, li va explicar que quan anaven uns dies de campaments moltes noies s’havien quedat embarassades i que a ella l’anomenaven La xicota del Führer perquè no volia estar amb els homes que venien per les tardes. Preguntant-li perquè no feia com les altres noies, l’Àngela li va dir que com a bona cristiana no podia anar amb qualsevol i que s’agafava la regla de la vida de les 3 K (Kinder, Küche i Kirsche) amb poc rigor perquè ella no es veia com una dona a l’estaca de l’home. Amb aquella referència en Fritz va veure que era catòlica. Somrient, l’Àngela li va confessar que també havia dut les típiques trenes i els dirndls (vestit tradicional d’Alemanya meridional i Àustria). Després de beure’s la cervesa la va acompanyar fins al seu barri. Mentre caminaven l’Àngela li va dir que esperava poder quedar ben aviat i veure’s més sovint. Entrant al barri de l’Àngela, en Fritz va veure de seguida que era molt més precari que el seu i, més atrevit, li va dir que sí, que quedarien aviat, que no tindria problemes en quedar i que ja li agradava defensar-la de les mirades impertinents. Amb un somriure tímid i sensual ella es va acomiadar d’ell i va dirigir-se cap a uns pisos antics i mig destrossats mentre en Fritz tornava a casa amb una sensació estranya. Estava content d’haver fet una bona amistat amb aquella noia, però pensava que estava enganyant a la Galiana amb una nazi.

El mes de juny els nazis varen acabar d’abolir la democràcia prohibint a tots els partits i associacions polítiques. En Barnard es mirava l’assassinat  de la República amb temor i indignació i ja no tenia valor d’anar a la botiga de la Matilda per animar-la perquè ja no veia fi al moviment nazi. Inclús havia aconsellat a la seva filla Katrina que no jugués amb amics jueus i que no se li acudís tornar a casa amb un amiga jueva. La Luane es mirava la política amb molta distància; continuava molt preocupada per l’estat d’en Fritz, que continuava tancant-se masses hores a la seva habitació sense parlar ni menjar i escoltant només al malaguanyat Mozart. També sentia dolor per no tenir a en Marwin a casa, però estava tranquil·la perquè li agradava molt l’Elisabeth, sobretot pels seus modals britànics i la seva senzillesa. La seva distracció en aquells moments era la Katrina, que es passava aquell mes de juny jugant a fora de casa amb el fill dels pastissers, en Hermann, com havien fet anys enrere en Fritz i en Marwin.

L’1 de juliol, l’Àngela va anar un altre cop a casa d’en Fritz ja que feia dies que no l’havia vist, tot i que l’havia buscat pel barri. L’Elise va ser la que li va obrir la porta i deixant-la a l’entrada sense poder entrar en el rebedor va cridar a en Fritz, que aquest cop va baixar sense que li preguessin i anava més ben vestit amb una nova camisa blanca i planxada que s’havia comprat a la botiga de roba de l’Albert i la Helga, i feia olor a colònia. L’Àngela li va dir només en veure’l que havia cobrat i que el convidava a una cervesa per tornar-li les que li va pagar el dia anterior. Pensant que feia dies que no feia una cervesa, l’última la va fer la setmana anterior quan va sortir amb en Lou el dissabte a la tarda a l’Hotel Esplanade, va acceptar content la proposta dient que seria molt bonic que una noia el convidés. Aquest cop en Fritz es va assegurar d’anar a un bar més tranquil, però lluny a la vegada del barri perquè no volia que els veïns, sobretot la xafardera Klara, la veiessin amb ella, que continuava vestint descaradament ensenyant les cames i la regatera. Després d’assentar-se en uns tamborets alts de la barra d’un bar del barri de Moabit es varen veure un parell de Franziskaners, unes cerveses de blat sense filtrar seguint la Llei de Puresa de Baviera de 1516. En Fritz li interessava que li expliqués com era Munic, no hi havia anat mai i li feia il·lusió perquè li havien parlat molt bé de la ciutat bavaresa, la ciutat de la cervesa en deia ell. Però l’Àngela tenia ganes de parlar d’altres temes i sense embuts li va preguntar quan els hi varen deixar les cerveses damunt de la barra:

Tu ets un comunista o només ho feies per amor?

Sospirant, creia que continuava sent massa impertinent i que no tenia tacte, li va contestar que evidentment creia amb els ideals comunistes d’un món més just amb igual de condicions, però que l’amor hi havia ajudat a enamorar-se d’aquelles idees. Atrevint-se més davant la impertinència d’aquella noia, en Fritz li va preguntar si ella era nazi i l’Àngela li va contestar mig rient i sense vergonya mentre mirava davant de la barra:

Si ho fos tu series el meu enemic natural. Pensant uns segons i girant la mirada cap a ell, va continuar més seriosament mentre feia un primer llarg glop de cervesa: Segurament no se tant de política ni tinc tants coneixements com tu, però si que et puc dir com la crisi provocada per la República ha destruït a la meva família. Abans vivíem al camp bavarès, en el Herzogpark, i després al centre de la ciutat, a prop de la Marienplatz, en unes bones condicions. El meu pare era feliç en aquella època cuidant un hort i tenia diners. Tot vivíem tots molt bé i no ens faltava mai de res, cada setmana anàvem a menjar a fora, però va ser arribar la crisi i el desgovern de Berlín dels socialdemòcrates i dels burgesos que ens varen conduir a la ruïna i tot es va acabar. A partir de la ruïna varem mirant el nacionalsocialisme perquè són els únics que assenyalen amb el dit els veritables culpables i són els únics que donen solucions. A més, comparteixo els conceptes del nacionalsocialisme de voler un Estat de la raó, modern, civilitzat i progressista basat en els fets. Fent una pausa per fer un altre llarg glop, va continuar: A part, a mi m’encanta la natura i l’ecologia i el nacionalsocialisme aspira a un ambient més net, amb una vida més saludable en contacte amb la natura i parla de mantenir la població en els pobles i a les granges, d’on precisament jo surto.    

Entenent la seva situació i pels mal moment que devien haver passat, ells si no fos pels nazis potser també s’haguessin vist evocats a la ruïna, li va preguntar perquè havien vingut aquí si odiaven tant la capital alemanya. Pensant uns segons, l’Àngela li va contestar mentre feia un altre llarg glop de cervesa:

La majoria dels bavaresos odien Berlín, això és evident, però nosaltres no àarem tenir més remei. A Baviera ningú ens donava feina, érem uns pobres pagesos arruïnats i sense casa després de vendre la nostra casa de Gmund, i vàrem pensar que a la capital podríem tenir més possibilitats venent-nos com a obrers. Després de passar uns dies en albergs per pobres jo vaig trobar feina de cambrera en un bar, la meva mare va treballar durant uns mesos en l’ofici més antic de tots (veient la cara d’en Fritz pensant que la seva mare havia treballat de prostituta, l’Àngela va afegir-hi ràpidament) de sastre, i el meu pare va trobar feina en la fàbrica metal·lúrgica Borsig. Les coses no és que siguin bones a casa, no és com la teva evidentment, però estem intentant tirar endavant com totes les famílies i això és gràcies a en Hitler. Ara estem il·lusionats amb aquesta nova etapa que enceta el nacionalsocialisme i el país. El vàrem seguir a Munic, on va néixer, i ara el seguirem a Berlín, on s’expandirà.

Sentint empatia cap a ella, en Fritz li va explicar que hi havia altres grups abans que el nazisme i li va preguntar que li definís amb més detall el perquè havien elegit al nacionalsocialisme. Mirant al bar i els rostres de la gent, l’Àngela li va contestar una mica més alterada:

Perquè? Em preguntes el per què? Doncs perquè són els únics que han parlat clarament de com la República ha destrossat a milers de vides, perquè són els únics que troben culpables i perquè són els únics que donen solucions als problemes quotidians. Suposo que hem estat influïts per la seva propaganda i la crisi, no et dic pas que no, però amb ells et sents part d’una família, de la nació, i ara necessitem líders forts com l’Adolf Hitler que ens guiïn cap a una Alemanya que uneixi a tots els pobles de parla alemanya en un de sòl. Mira’t als seus líders, no són burgesos, no són intel·lectuals, són el poble, el Volk, i ells saben perfectament què necessita el Volk. Com pots confiar amb un empresari que s’ha passat la vida aprofitant-se dels seus obrers perquè governi en els obrers? 

Sense dubtar-ho, en Fritz li va preguntar:

Però no veus que els nazis són en la seva majoria corruptes?

D’immediat, l’Àngela li va respondre abans de fer un glop de cervesa:

És clar que ho ser, a Munic tenim l’odia’t Christian Weber, que és el president del Museu de la Caça i el president de la Lliga Econòmica d’Estables. Aquest és l’únic nazi en què tothom opina igual d’ell; tothom l’odia, siguin nacionalsocialistes, comunistes o socialdemòcrates. Però ara em diràs que no hi havia corruptes amb el Partit Socialdemòcrata o amb el Partit de Centre?

Somrient pensant que potser tenia una part de raó, en Fritz li va preguntar:

I ets socialista? Et recordo que dins la paraula nacionalsocialisme hi ha la paraula socialisme.

Pensant aquí uns segons, l’Àngela li va respondre:

El socialisme nacional no significa en cap cas el col·lectivisme econòmic que exigeixen els comunistes com tu, per nosaltres, els nacionalsocialistes, la propietat privada i la iniciativa individual són valors tradicionals alemanys com per Baviera ho és la cervesa de blat, però crec que s’haurien de nacionalitzar les grans empreses que serveixen pel bé comú, d’igual manera s’hauria de fer amb la banca, responsable en part d’aquesta crisi que ha arruïnat a la meva família. Jo hem crec el què ens diuen, que Alemanya és l’Estat més socialista del món.

Pensant que les seves respostes no eren del tot buides, en Fritz li va preguntar veient a fora el bar uns jueus amb la seva vestimenta:

Odies als jueus?

Esbufegant, aquest tema no el compartia amb tanta passió amb els nazis, l’Àngela es va limitar a contestar-li en to irònic per fer-li pujar la mosca al nas:

Per mi els jueus abracen l’obra de Marx. En fi… què vols que et digui…. tots coneixem els seus rituals. A més, tu has sentit mai parlar algun cop d’una bugadera jueva o d’una dona de fer feines jueva?

Fent que no amb el cap d’indignació pensant amb la Matilda, en Fritz li va dir més seriós:

Va home va, quines tonteries em vens ara tu. I per tu què significa la República de Weimar?

Amb més ràbia, l’Àngela li va contestar:

Per mi la República de Weimar és un símbol de rendició del poble alemany i un projecte dels francesos, els britànics i els nord-americans per instaurar a Alemanya els seus liberalismes que sempre havíem rebutjat en el passat. Per alguns la República significa la intervenció del poble en la política, però per mi és tot el contrari perquè els únics que varen intervenir en la política de la República varen ser els banquers i els grans industrials, com també els jueus. Ells s’han fet rics mentre nosaltres el poble ens arruïnàvem.

Interessat per les respostes, en Fritz va fer més preguntes que la doctrina:

Per tu què significa l’esvàstica? Perquè per molts és un símbol d’opressió i de brutalitat.

Fent que no amb el cap mentre reia amb la cervesa a la mà, l’Àngela li va respondre:

Escolta, l’esvàstica fa molt de temps que existeix, no se l’han inventat ara, i et recordo que significa bon auguri. Si no ho sabies estudia.   

Posant-se en pla més xulesc davant d’aquell desafiament, en Fritz li va fer una última pregunta:

T’has llegit el Mein Kampf?

Amb un riure d’orella a orella, l’Àngela li va contestar:

Si que me l’he llegit, tot i que me’l vaig comprar el 1930 perquè l’edició era més barata. Reconec que no és un gran llibre perquè només parla de dos concepte: la raça i l’espai. Però hi ha una dada del llibre que t’agradarà. Vosaltres els comunistes dieu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de classes, en Hitler diu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de races, ja que la unitat fonamental de la societat és la raça no la classe.

Fent un moviment amb els llavis volent dir que no hi estava d’acord, li hagués volgut aclarir moltes coses, però varen canviar de tema i varen parlar de la feina d’ella de cambrera. L’Àngela va parlar-li de totes les xafarderies que sentia en el bar, tot i que li va tornar a repetir les males condicions en què la feia treballar el seu amo, que només l’havia agafat per la seva bellesa. Després de beure’s les cerveses varen tornar cap a casa a poc a poc aturant-se un moment a la Porta de Brandenburg, que tant li agradava a l’Àngela perquè per ella era una mostra de la fortalesa alemanya. Quan varen arribar a casa en Fritz baixant per la Wilhelmstrasse, el noi va veure que un cotxe negre amb banderetes nazis estava aturat a davant de casa seva. En apropar-s’hi va veure que era en Goebbels amb la seva esposa Magda. El seu pare estava a fora parlant amb ells amb cara de preocupació. El matrimoni Goebbels s’acabava d’instal·lar en una nova casa situada al costat de la Porta de Brandenburg, en el carrer Hermann-Göering-Strasse 20, una casa que havia sigut del ministre d’Agricultura, el conservador i líder del DNVP, l’Alfred Hugenberg. Abans vivien en una casa a Caputh, a les afores de Berlín, i en una altra al centre de la ciutat, a Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag. Però la casa no era del gust de Magda, que volia canviar els mobles, i va demanar-li a en Barnard que li fes uns teixits de qualitat per unes cortines blanques que volia posar en el menjador. En Barnard els intentava convèncer de que tenia massa feina, que aquesta vegada era cert, però en Joseph li demanava que ho fes per ells com un favor especial i li va dir que estava disposat a pagar-li a un molt bon preu. Mentre s’ho rumiava i pujava un esgraó de les escales de l’entrada de casa, en Fritz i l’Àngela, ella encara no havia reconegut a aquella parella, es varen apropar a ells pas a pas. En veure’ls, en Joseph va saludar al noi encaixant-li la mà i va mirar-se atentament a la noia, que li va sembla espectacularment bonica amb els cabells rossos. L’Àngela, sense treure-li la mirada, li semblava que el coneixia d’alguna cosa, i es va quedar uns segons capficada fins que el va reconèixer. Fent un pa enrere, va quedar al·lucinada amb els ulls ben oberts pensant que tenia a davant seu a en Joseph Goebbels. Agafant a en Fritz pel braç, li va preguntar tremolosa a cau d’orella si aquell home era qui es pensava que era. En dir-li que sí, va agafar el braç d’en Fritz com si fossin una parella i es va presentar amb molta cordialitat a la parella Goebbels, que varen quedar impactats pels modals extravagants d’aquella noia. Sense deixar-los de mirar, l’Àngela es va quedar callada perquè no volia fer el ridícul amb una de les seves sortides de to, i en Barnard, veient que l’amiga del seu fill estava impressionada, li va dir orgullós a en Goebbels:

D’acord, farem els teixits per la seva casa, no hi haurà problemes, en unes setmanes els tindreu, serà un honor treballar per gent com vostè.

Satisfeta, la Magda els va demanar que quan els hi portessin els teixits es quedessin a dinar a casa, i l’Àngela, sense pensar-s’ho per l’emoció que tenia, va exclamar davant de tots creien que formava part de la família Klein i de que estava convidada:

Quina il·lusió em farà dinar amb la família més important d’Alemanya!.

Sentint-la, en Goebbels se la va mirar amb tots els sentits i li va dir somrient que era una afortunada de tenir com a sogre a un heroi de guerra i un dels fabricants de teixits més important d’Alemanya. Posant-se la mà al cor, el ministre alemany va afegir que la xicota del fill del seu amic sempre seria benvinguda a casa seva. Al·lucinada, apunt d’escapar-se-li les llàgrimes d’alegria, li va donar les gràcies i va fer la salutació romana mentre tenia l’altre braç agafat amb el d’en Fritz, que estava passant vergonya pel comportament de la seva amiga. Per ella la família Goebbels era el model de la família perfecte alemanya. Després de que la família Goebbels marxés amb el seu Mercedes negre, en Fritz va veure que encara estava enganxat a l’Àngela pel braç, que li agafava amb força pensant que aniria a dinar amb la família Goebbels. Després de que en Barnard entrés a casa, els volia deixar sols, l’Àngela li va demanar il·lusionada que els següents dies l’acompanyés a comprar roba en els magatzems KaDeWe, situat a la Wittenbergplatz perquè tenia que anar ben vestida per aquell dinar tant especial. Rient, en Fritz li va dir que d’acord i li va recomanar que no ensenyés tanta carn perquè podria fer-li saltar els ulls al ministre de Propaganda portant-li un problema de faldilles. Exaltada i no escoltant les paraules d’en Fritz, l’Àngela va tornar cap a casa per explicar-ho a la seva família, i en Fritz va entrar a casa, on va trobar al seu pare assentat a la seva butaca mentre deia que se sentia brut per acceptar tots aquells oferiments. Després de renegar una estona més d’ell mateix se’n va anar a dutxar. Mentre continuava renegant pujant les escales, la Luane li va dir amb autoritat sortint de la cuina:

Jo també necessito roba per anar aquest dinar, per tant ja podem anar a comprar algun dia, que tenim que anar ben vestits.        

El següent dissabte a la tarda, després de que la Luane ja s’hagués comprat un vestit per l’ocasió, era un vestit verd oliva i molt elegant tot i que en Barnard li volia comprar un vestit negre per semblar una difunta, l’Àngela va anar a buscar en Fritz a casa seva per anar-se a comprar el seu vestit. Abans de que marxessin de botigues, la Luane li va ensenyar el vestit a l’Àngela, que es va morir d’envejar perquè sabia que no es podria pagar un vestit tant car. Després de recórrer sense sort els magatzems KadeWe, els dos nois varen buscar sort pels carrers de prop de l’Unter den Linden, on varen observar com s’havia incrementat la presència de membres de les SA i com per tot arreu hi havia banderes nazis penjades a les façanes dels edificis. En Fritz pensava que semblava que estiguessin en guerra o en un país militaritzat i es mirava als homes de les SA amb terror pensant que un d’ells havia assassinat a la Galiana. Després d’entrar a unes quantes botigues de roba, on a moltes hi havia banderetes nazis per adornar el local i posaven música de Wagner, en Fritz no prestava gaire atenció a les paraules de la seva amiga, que no parava de buscar un vestit del seu gust però que no acabava de trobar i no entenia el perquè. Després de remenar i remenar vestits, l’Àngela va trobar un vestit del seu gust; era un vestit llarg de color vermell amb un escot atrevit adornat amb unes roses blanques i vermelles que anava de conjunt amb un mocador de roses. El va triar de color vermell perquè creia que compaginava perfectament amb la bandera nacionalsocialista, tot i que no va pensar que el vermell també podia simbolitzar el color de la bandera comunista. Mentre se l’estava emprovant en un emprovador, en Fritz estava assentat en un tamboret de la petita botiga de prop del Palau Reial esperant que per fi es decidís en comprar-lo per així poder anar a prendre una cervesa que tant desitjava en aquells moments desesperants. Mentre somiava amb la gèlida cervesa veia com aquella botiga, que sempre havia sigut apolítica, estava plena de referències polítiques amb l’àguila nazi, banderes amb l’esvàstica i una fotografia d’Adolf Hitler penjada a darrere del taulell. Quan l’Àngela va sortir de l’emprovador va dir-li amb tota la pena del món que tenia que deixar aquell vestit. La botiguera insistia en què se’l quedés perquè li anava perfectament bé, que de fet era la realitat, però ella el va deixar a la taula rebutjant-lo. No entenent-ho, en Fritz li va preguntar en veu baixa, mentre ella es mirava les etiquetes dels altres vestits, perquè no se’l quedava. Sense voler-li contestar, ella va continuar mirant les etiquetes dels altres vestits fins que li va respondre sense embuts i amb veu alta:

És massa car, no ens el podem permetre la gent de la meva classe.

Cansat de tantes voltes i sabent que el faria entrar a més botigues, en Fritz va agafar el vestit i el va pagar. La broma li va costar uns quants Reichsmarks, però no tenia ganes d’anar a més botigues amb la seva nova amiga que cridava l’atenció del personal de les botigues per les seves formes. Tornant cap a casa per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela estava molt feliç pel detall del seu amic, creia que simbolitzava alguna cosa aquell gest, i es va arrambar a ell, cosa que no li va passar per alt a en Fritz, que pensava que ell havia fet igual que feia ella amb la Galiana. Abans d’arribar al bar es varen trobar a davant de la botiga de la Matilda a en Georg i en Lou i, per sorpresa desagradable per l’Àngela, en Fritz també els va convidar a fer la cervesa amb ells. Els dos amics varen estar encantats de ser convidats, sobretot perquè pensaven que es farien el xulesc en el bar amb aquella noia tant atractiva que no deixaven de mirar de reüll. Després d’asseure’s en la taula del bar de darrere del vidre de l’Hotel, varen començar a parlar i l’Àngela els va ensenyar el vestit que li havia comprat en Fritz per demostrar que ell estava interessat en ella. Després de que xerressin una estona de política i dels canvis que s’havien produït en poc temps, en Fritz va veure clarament que els seus amics simpatitzaven plenament amb el nacionalsocialisme, sobretot en Georg, i que inclús començaven a culpar als jueus de la situació econòmica, que encara era bastant precària. Bevent la cervesa, en Fritz els va dir clarament:

Però que no veieu que aquest partit ha dissolt la democràcia, la llibertat i els drets del nostra poble?

Esbufegant sabent que no sabien com respondre-li, els nois es varen mirar, abans simpatitzaven amb les idees d’en Fritz, sobretot simpatitzaven amb la Galiana, i no volien tenir un debat amb ell ja que sabien que hi entenia més que ells en aquest tema. Però l’Àngela, amb els seus pocs modals, va saltar i va exclamar atraient l’atenció del cambrer Julius:

Potser sí, però és més important la democràcia, les llibertats i els drets que passa gana, passa fred i estar sense sostre. Per mi, clarament no, el nacionalsocialisme té uns nous objectius que pensen més enllà de tot això, pensen en el Volk, en nosaltres. Veient la cara d’incredulitat d’en Fritz, va continuar: Sí, el nostre poble, sí, que va ser traït per una punyalada a l’esquena el novembre de 1918 i ha tornat de les seves cendres com l’au fènix en forma d’Adolf Hitler, el nostra Führer, que portarà la nostra nació a un nivell superior amb la seva cultura basada en els Clàssics. Només ell ofereix una esperança de salvar la pàtria alemanya. A part, et diré que el nazisme és més popular que la democràcia burgesa perquè posa la posició del poble per sobre de l’Estat. Com volies que anés bé aquesta democràcia amb 30 partits lluitant al mateix temps? Era una bogeria. Una tonteria.

Per interrompre-la en Fritz es va aixecar de la cadira per anar un moment al lavabo, i mentre es refrescava la cara els dos nois varen aconsellar a l’Àngela de que no l’intentés discutir aquells temes, que era sensible, però ella els va dir clarament:

Que no sabeu que l`única cosa que pot fer canviar l’opinió a un home és una dona? Jo li treure les cadenes que porta lligades i que no el deixen ser lliure.

Més impertinent, ja s’havia begut tres cerveses, en Georg li va dir abans de que en Fritz arribés:

Doncs el teu Führer no té dona, així que ningú li farà canviar mai d’opinió.

Somrient, l’Àngela se’l va mirar i va esperar a que tornés en Fritz del lavabo per dir:

Ell estar casat amb Alemanya, per ell és la seva dona, que la cuida, l’estima, la protegeix i li dóna una qualitat més gran de vida i de plenitud.

En sentir-la i veure que aquell seria el tema de la tertúlia, en Fritz ja ni es va assentar a la cadira, va anar a pagar a en Julius, que li va dir mentre agafava els diners, que aquella noia, fent referència a l’Àngela, era molt intel·ligent. No contestant, va tornar a la taula amb els seus amics i els va dir que tenia que marxa cap a casa. Quan era fora del bar, l’Àngela es va aixecar en seguit i el va perseguir per demanar-li explicacions per haver marxat de sobte deixant-la amb els seus amics. Empipat, en Fritz li va dir sense embuts que ell no era nazi i que l’ofenien les seves paraules. Mirant-se’l amb una mirada dura i gèlida, l’Àngela li va exclamar:

Però tu no deies que respectaves les llibertat, doncs respecta la meva llibertat de pensar lliurement i jo respectaré la teva, d’acord?

Sense saber què contestar, veia aquella noia massa autoritària pel seu gust, res a veure amb la Galiana, amb qui la comparava constantment sense voler, li va dir que entenia que havia passat per una situació complicada, però l’Àngela el va tallar d’immediat dient-li que no era el més indicat per dir-li allò. Tocat, sense saber què dir, l’Àngela va aprofitar el silenci d’en Fritz per agafar-lo pel braç i li va dir mentre el feia caminar cap a la Leipzigerstrasse:

Escolta, farem una cosa, anirem a la llibreria que tant t’agrada a tu i em compraré un llibre dels teus per entendre el teu pensament, a canvi tu em respectaràs les meves idees com jo respectaré les teves. Hi estàs d’acord?

En Fritz va estar-hi d’acord, pensava que seria una bona manera perquè comencés a entendre els seus pensament ideològics, creia que l’alliçonaria com la Galiana ho va fer amb ell, i varen anar de dret a la llibreria d’en Martin, mentre en Georg i en Lou els miraven des de la finestra del bar pensant que entre ells dos hi havia algú més que amistat. En entrar a la llibreria en Fritz va recordar que feia dies que no hi entrava, no volia comprar diaris nazis, i de seguida va veure els canvis que en Martin havia fet al local. Estava ple de banderes nazis, a darrere de l’enorme vidre de la llibreria es veien tots els diaris nacionalsocialistes amb el Völkischer Beobachter, el Der Angriff, el Der Sturmer, i per tot arreu veia esvàstiques i a darrere del taulell hi havia una fotografia emmarcada de l’Adolf Hitler i dels membres del NSDAP. Mirant-s’ho decebut pensava que tothom seguia el mateix patró i que s’havien tornat bojos, uns nazis. Mirant els llibres de les prestatgeries va observar trist que la majoria dels llibres eren de l’editorial nazi Eher Verlag, una editorial dirigida per en Max Amann, el tresorer d’en Hitler, hi va agafar amb fàstic el llibre d’en Hermann Esser, Die Jüdische Weltpest Kann ein Jude Staatsbürger sein?. Consternada mirant la botiga i els llibres, l’Àngela li va dir somrient:

Hi aquí t’has impregnat de comunisme? Vols dir que no confons el nacionalsocialisme amb el comunisme? Et tenia per més intel·ligent.

Mirant-se al llibreter amb mirada desafiadora, en Martin, que se sentia observat per en Fritz, li va dir que havia fet tots aquells canvis perquè havien canviat els temps, que el 80% de la premsa que li arribava era controlada per l’Amann com a President de la Cambra de Premsa del Reich i que no podia desafiar els nous temps. Enfadat, en Fritz li va demanar a l’Àngela marxar de la llibreria i després de sortir al carrer la va fer esperar a davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè mirés els vestits que tenien a l’aparador mentre ell travessava la carretera per anar un moment a casa seu. En entrar-hi corrents i sense canviar-se les sabates, li va demanar en el seu pare que li deixés un dels llibres dels seus que expliqués bé la història d’Alemanya. Buscant per un prestatge de la biblioteca, en Barnard li va donar La ideologia alemanya, una obra escrita per en Karl Marx i en Friederich Engels durant els anys 1845 i 1846 i publicada el 1932, on s’hi poden trobar moltes de les tesis principals del materialisme històric del pensament marxista. En el llibre es defineix la idea de que els individus depenen de les condicions materials de la seva producció i es critica la filosofia post-hegelina, la d’en Feuerbach i s’exalta un socialisme verdader. Fullejant-lo uns segons, en Fritz li va dir que l’Ànegla no entendria aquell llibre, no era la Galiana li va recordar, i li va afegir que no parlava de la història d’Alemanya, però el seu pare li va respondre:

Millor, si no l’entén serà més beneficiós perquè pensarà que no podrà debatre. I sí que parla de la història.

Mig convençut, va sortir corrents a buscar la seva amiga, que havia travessat la carretera per anar a comprar una rosa vermella a la floristeria de la Carlene. Quan li va entregar el llibre, l’Àngela el va agafar com si fos un objecte estrany. Agafant-lo amb menyspreu se li va quedar la cara blanca com la llet quan va veure a la portada els noms de Marx i Engels. Fullejant-lo com si fos un llibre de fotografies, sabia que no entendria res, li va dir sense embuts i mirant-lo amb cara de desconcert:

Tu vols que em llegeixi un llibre que hauria d’anar a la foguera?

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va contestar:

Sí, perquè aquest llibre no pot anar a la foguera perquè no necessita purificar-se com el Mein Kampf o el Mite del Segle XX.

Confosa, sabia que no se’l llegiria, va donar-li les gràcies pel vestit, no pel llibre, i va tornar cap a casa amagant el llibre a la bossa del vestit per por a que la veiessin amb el llibre prohibit. Els següents dies va intentar llegir-se’l a la seva petita i humil habitació, però en no entendre res el llibre va quedar-se en un calaix de la seva habitació pensant que si mai entraven els homes de les SA o de les SS a casa no els acusessin de comunistes.

El 13 de juliol de 1933 va ser el dia elegit per entregar a la família Goebbels els teixits que acabaven de fabricar, ja que aquell dijous a la tarda el ministre no tenia res a fer. Part del govern estava acabant de treballar per aprovar l’endemà lleis d’esterilització i el ministre només havia hagut de supervisar el discurs que faria l’endemà per la ràdio nacional el jove metge Walter Gross, que dirigia l’Oficina de Política Racial, on parlaria als alemanys dels nous éssers humans que el nacionalsocialisme estava decidit a crear. L’Àngela, en Fritz, la Luane i en Barnard varen anar a la nova casa del ministre de Propaganda. En Marwin i l’Elisabeth no varen voler-hi anar perquè odiaven al nazisme i al ministre de Propaganda, i la Katrina era massa petita per un acte com aquell i es va quedar amb la seva àvia Elise a casa. Mentre anaven a peu a casa del ministre, els pares d’en Fritz es varen adonar de l’elegant vestit de l’Àngela, la Luane el va trobar un cop més massa atrevit, tot i que per dins li envejava poder-lo dur, i en Barnard no gosava mirar-la per por a la seva esposa. A en Fritz tampoc li va passar per alt com li quedava el vestit, i se la va mirar amb uns altres ulls, que no eren precisament d’amor. Després d’entrar a la majestuosa casa, tots varen al·lucinar del luxe, la grandesa i les vistes que tenia, es podia veure perfectament la Porta de Brandenburg i l’entrada al Tiergarten. Era una casa idíl·lica. Mentre la Magda els ensenyava totes les habitacions, l’Àngela li va comentar a en Fritz xiuxiuejant:

L’habitació més petita de la casa és més gran que tot el pis de la meva família.

Mirant-se-la amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella:

I et sembla just això?

No volen esclatar un debat a casa dels Goebbels, l’Àngela es va anar fixant en cada un dels detalls de la casa mentre sospirava en tenir-ne una de semblant en el futur. En veure-la sospirant, en Goebbels, amb un whisky a la mà, es va apropar a l’Àngela, que tampoc li va passar desapercebut l’elegant vestit i les corbes de la noia, i li va dir mentre li volia donar un vas de whisky que ella va rebutjar i li va fer guanyar una mala mirada de la Magda:

Tranquil·la, que el teu xicot te’n comprarà una ben aviat de casa com aquesta. Són burgesos. Ja saps com se les gasten aquests.

Somrient i mirant-se a en Fritz, que es mirava un quadre renaixentista pensant amb la Galiana, va dir-li que esperava que ho fes ben aviat. Després de que en Barnard els hi ensenyés els teixits, que varen encantar a la família Goebbels, es varen posar a dinar. Només seure a la cadira, en Fritz es va fixar que els coberts portaven el monograma de A.H. Aprofitant que tots estaven impressionats mirant cada racó del menjador, en Goebbels li va explicar a en Barnard com estaven les coses en el govern alemany. Vomitant metafòricament en cada paraula que sentia del ministre alemany, va quedar parat quan en Goebbels li va aconsellar que no es fies del nou òrgan del Front del Treball, el DAP, que substituïa a tots els sindicats, perquè li va explicar que en Robert Ley, el líder del DAP, era partidari del classisme i dels sindicats marxistes. De seguida en Barnard i en Fritz varen entendre que dins del govern alemany hi havia fortes disputes pel poder, cosa que esperaven que els portés el caos. Mentre els homes parlaven de política en una banda de la taula i s’omplien constantment la copa de vi, les dones parlaven a l’altra banda de la taula de les noves botigues que havien obert al centre i l’Àngela no parava de demanar-li a la Magda que li aconsellés les millors botigues de la ciutat. Sense escoltar a les dones, en Goebbels va comentar en els dos homes que estava pensant en crear una Cambra de Cultura del Reich, que estaria formada per les organitzacions de diferents àmbits i que estaria sota el seu control. Afirmava amb orgull que portaria la cultura alemanya, la insígnia del nacionalisme alemany, a un altre nivell. En Barnard, que no simpatitzava amb aquella idea, li va dir que li agradava que s’invertís diners en la cultura, i en Goebbels li va contestar mentre li donava un copet a l’espatlla:

És evident que hem d’invertir en cultura, és la nostra essència, hem de demostrar al món perquè la nació alemanya és la més culte i la més forta de totes. Nosaltres som els que tenim els homes més cultes de la Història. Només ens falta un Shakespeare o un altre Goehte. 

Quan en Fritz anava a preguntar-li qui tindria dret a entrar en aquesta cultura alemanya, va sentir com la Magda li va preguntar a l’Àngela quan tindria el primer fill, cosa que va deixar a en Fritz amb els ulls ben oberts i apunt d’ennuegar-se amb un tros de bistec de vedella que s’acabava d’empassar. Mirant-se-la i intentant negar una relació amb ella, en Fritz anava fent que no amb la mà mentre s’empassava el tros de bistec, però quan anava a parlar en Goebbels es va posar a riure com un desesperat i li va dir a la Magda que no era moment per fer aquelles preguntes i que eren massa joves per tenir un fill. Veient que no li contestava l’Àngela i que havia fet posar vermell als dos nois, en Fritz estava vermell perquè s’estava ennuegant, la Magda, que anava jugant amb les perles del seu collaret de forma xulesca, va insistir en que només era una pregunta innocent. Però aquella pregunta li va agradar a l’Àngela que, tímidament, mentre s’eixugava amb el tovalló, va respondre:

Espero algun dia tenir un fill, un noi que serveixi Alemanya com va servir en el seu temps en Barnard.

Tenint ja el tros de bistec coll avall, en Fritz va quedar petrificat davant d’aquella resposta, no se l’esperava, però en canvi a en Barnard li va agradar perquè s’ho mirava amb tot l’orgull del món pensant que aquella noia el veia com un exemple a seguir. Satisfeta, la Magda li va dir a la Luane si li agradaria ser àvia, cosa que ella va respondre molt educadament que els dos nois encara eren joves i que vivien a casa als pares. En Fritz volia negar que tenia una relació amb ella, però se li va fer impossible dir res perquè cada vegada que volia dir-ho l’Àngela l’interrompia dient-li que trobava molt bo el menjar o que li agradava com estava adornat al menjador. A les postres, uns gelats de maduixa i xocolata, en Barnard i en Goebbels es varen posar a parlar de negocis mentre regaven el gelat amb whisky, i l’Àngela va aprofitar que en Fritz no intervenia en la conversa entre el seu pare i el ministre alemany per acostar-se descaradament a la seva cadira per mostrar que eren més que amics. La Magda, que veia l’actitud de l’Àngela en vers a en Fritz, els va aconsellar en veure que el noi ara l’escoltava de que no li fessin cas, que no volguessin córrer, ja que ella en el passat havia corregut massa hi s’havia casat amb un banquer, en Günther Quandt, i que havien tingut un fill, en Harald. Aquella confessió va deixar parada a l’Àngela, no es podia creure que la família de moda del nazisme no fos una família tradicional com ella esperava. Després del dinar la família Klein es va acomiadar de la família Goebbels i varen marxar cap a casa amb el ventre ple. Mentre caminaven per la Hermann-Göering Strasse cap a la Potsdamer Platz, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar a caminar per fer baixar el dinar. Entenent què volia l’Àngela, la Luane va agafar al seu marit, que no va veure la indirecte, i varen tornar a casa, deixant els dos nois sols a l’entrada sud-est del Tiergarten. Aprofitant que no hi eren els seus pares, en Fritz va canviar la cara i enfadat li va demanar explicacions a l’Àngela per haver fet veure que era la seva xicota. Amb els ulls plorosos davant els crits i l’acusació, l’Àngela li va dir que no eren maneres de dir-li les coses i li va afirmar que era una cosa innocent el què havia fet. Patint perquè no plorés allà al mig amb tanta gent voltant amunt i avall, en Fritz li va fer donar una volta per la Potsdamer Platz mentre contemplaven les botigues, el Pschoir Haus i els tramvies de la plaça. Durant el passeig per la plaça, en Fritz va veure un cop més que l’Àngela estava sent observada pels altres homes que es miraven les corbes del vestit, que a ell tampoc li passaven per alt en cap moment, i per fer-se el xulesc davant d’aquells homes més grans que ell, ara era ell qui s’arrambava a ella més del compte. Quan va veure a l’Anne assentada al mig de la vorera tirant les cartes, en Fritz va pensar en que li tirés les cartes, però l’Àngela, en veure que era una  gitana, li va prohibir de males maneres arribant a ofendre a la pobra vident acusant-la de ser una lladre estrangera. Sentint-la, l’Anne es va aixecar i va marxar davant d’aquelles ofenses.

El 22 de juliol de 1933 en Fritz va marxar més d’hora de l’habitual de casa sense explicar a la família a on anava. Tots varen creure que marxava o bé a veure als seus amics o a l’Àngela i no li varen demanar explicacions, tot i que el varen veure atabalat i amb un paper a la mà. En Fritz va anar a la inauguració de la galeria privada Ferdinand Moeller on s’exposava sota el títol: Trenta artistes alemanys, diverses obres d’art de l’expressionisme alemany d’autors com Barlach, Macke, Nolde, Rohlfs i Pechstein. Mentre contemplava els quadres d’aquelles sales, sobretot els de l’Emil Nolde, un pintor que donava suport al nacionalsocialisme, es va submergir en el passat i no parava de pensar com a la Galiana li hagués agradat veure aquells quadres que ell podia veure. Se la imaginava per la sala explicant-li en tot detall tots els quadres i també la veia inaugurant un quadre com el que li va pintar per ell. Mentre es quedava tot el dia a la galeria submergint-se en els records, l’Àngela va anar a casa dels Klein a buscar a en Fritz, que des del dinar a casa dels Goebbels no l’havia tornat a veure. En tocar el timbre la Luane va sortir a rebre-la i la va fer passar al rebedor per explicar-li que el seu fill havia marxat però que no sabia on havia anat. Veient que la noia feia cara de desil·lusió la va fer entrar en el menjador perquè l’esperés ja que pensava que no tardaria gaire. Mentre esperava en el sofà i la Luane anava un moment al lavabo, l’Àngela es va aixecar i va tafanejar per la petita biblioteca d’en Barnard, que estava assegut a la butaca llegint el Der Angriff mentre no deixava d’observar l’amiga del seu fill. Mirant-se els llibres per alt, no va fer cas de que en les seves mans hi havia Volk ohne Raum d’en Hans Grimm, que de segur que l’hi hagués agradat, de la Clara Viebig, les novel·les trivials d’en Karl May, un autor que tenia fascinat a en Hitler des de ben petit i que inclús recomanava en els seus generals, tot i que després va acusar l’a1928utor de falta d’imaginació, d’en Hedwig Courts-Mahler, el llibre del controvertit escriptor historiador i filòsof Oswald Spengler, l’enrevessada La decadència d’occident, i la novel·la Mort a Venècia d’en Thomas Mann. En veure-la buscant un llibre, en Barnard es va aixecar de la butaca i de forma molt gentil i posant-se bé la camisa li va preguntar si li podia recomanar un llibre. No deixant de mirar els llibres, la noia li va dir que no era de llegir i que encara tenia el llibre que li havia deixat en Fritz. Continuant observant els llibres per fer-se l’interessada, l’Àngela va veure que en Barnard no li treia els ulls de sobre i va aprofitar-ho per asseure’s a la pota de la seva butaca per preguntar-li com s’havia ferit la cama dreta. Pensant uns segons la millor resposta mentre es mirava la cama, en Barnard li va respondre orgullós:

Durant la Primera Guerra Mundial! Quan estàvem lluitant contra els francesos em varen ferir en una emboscada. Va ser mala fortuna, però em vaig recuperar i inclús vaig ajudar a un meu company que havien abatut. Lluitava amb totes les meves forces per la meva pàtria i no deixava ni un segon de disparar la meva arma pensant en el meu país i en la meva gent.

En veure que la noia li sorprenia la història, es va posar a buscar entre els diaris vells i li va ensenyar el Berliner Tageblatt del 1917 que explicava que ell havia sigut un heroi de guerra i relatava la seva gesta. L’Àngela va quedar al·lucinada en veure la seva fotografia en el diari, a més de ser un home ric que treballava pels nazis era un heroi pel barri. Des del lavabo la Luane va escoltar tota la conversa i en sortir hi veure que el seu marit s’estava fent el fatxenda davant de l’amiga del seu fill,  es va apropar a ells i dirigint la mirada a en Barnard va dir:

Àngela no li facis cas, li agrada explicar aquestes històries antigues per sentir-se jove per amagar que en realitat ja té 51 anys i que va de cap a caiguda com les seves idees.

Escapant-se-li el riure, l’Àngela va mirar el rellotge que hi havia penjat al costat de la llar de foc, havien passat mitja hora des de que havia entrat, i la Luane va excusar-se dient que no entenia on havia anat al seu fill i li va demanar perdó. L’Àngela li va pregar que no s’excusés i, fent-ho aposta, va dir fent-se la innocent que era normal que en Fritz es refugiés en la soledat amb el tràngol que havia passat amb la seva xicota. Sense trobar les paraules adequades, la Luane va dir-li trista que el seu fill necessitaria temps per assimilar tot el què li havia passat i li va donar les gràcies per haver-lo ajudat. Aprofitant aquelles paraules que ja sabia que li diria, l’Àngela va dir-li que li agradaria fer més per ajudar-lo, però com que ell no parlava mai del tema no sabia què havia de fer. Escoltant-les atentament, en Barnard va intervenir a la conversa i li va explicar que el seu fill i la Galiana havien crescut junts, que eren inseparables, i que la Galiana era qui li havia ensenyat tot el què sabia el seu fill i qui l’havia empès a estudiar i a pensar. Escoltant-lo amb atenció, l’Àngela va exclamar:

Però no eren molt petits per saber que estaven enamorats?

Sense pensar en com podria reaccionar l’Àngela, en Barnard li va contestar que només poc abans de morir la Galiana havien començat a sortir com a parella, però que s’estimaven des del principi. Pensant bé com dir-ho, li va afirmar que tot i que podria semblar que la Galiana era molt jove, era una noia tant intel·ligent que podia entrar a qualsevol debat amb qualsevol adult i que es comportava com una persona ja adulta, amb totes les seves conseqüències. En Barnard admirava a la Galiana i a la seva família i no se’n amagava de les seves simpaties. Després de que en Barnard i la Luane sospiressin recordant a la Galiana, l’Àngela, sabent que aquella noia era més important del què li havia semblat i veia que era tant admirada per la família Klein, va dir:

En fi, potser jo no sóc la persona adequada per ajudar a en Fritz. Veig que aquesta noia era molt important.

Llavors es va fer un llarg silenci al menjador, i tant la Luane com en Barnard se’ls va escapar en veu baixa que aquella noia era excepcional. En Barnard va afegir que si no hagués mort estava segur de que hagués arribat molt lluny en la pintura o en el camp que fos. Trista de tanta admiració cap a la Galiana, l’Àngela va preguntar si pintava la Galiana, i la Luane va contestar trista recordant-la:

Sí, pintava molt bé, hagués sigut una gran pintora. Remenant unes fotografies velles que tenien guardades en una prestatgeria de la biblioteca, va treure’n una del viatge a París per ensenyar-li i va continuar mentre li donava la fotografia: En Fritz n’estava tant que varem anar a París per ella perquè pogués veure les obres d’art franceses. Ell té un quadre a l’habitació pintat per ella que és molt bonic i no deixa ni un segon de mirar-lo.

Mirant la fotografia va veure per primer cop a la Galiana, va observar com un Fritz petit li tenia la mirada clavada com un enamorat. Va comprendre amb aquelles paraules que fer-li oblidar la Galiana li seria impossible perquè aquella noia havia arribat també en els cors dels seus pares. Després de dir amb ràbia que aquella noia era molt bonica, molt dolça, va entrar per la porta en Fritz, que va quedar sorprès en veure l’Àngela allà a la biblioteca amb els seus pares. Després de fer-se un silenci, l’Àngela va deixar la fotografia damunt de la butaca d’en Barnard, i la Luane li va preguntar a en Fritz on havia anat tanta estona. Sense mirar-se a l’Àngela, li va contestar que havia anat a una inauguració d’una galeria d’art expressionista. Ajupint el cap de ràbia, l’Àngela estava apunt de plorar, va entendre que havia anat a recordar a la Galiana i ara sabia que no la podria fer oblidar mai. Notant la pressió dels ulls, els va demanar perdó i va marxar corrents de casa sense donar més explicacions. Sense entendre què passava, en Fritz no en va fer massa cas i se’n va anar a dalt a la seva habitació per comparar els quadres que havia vist amb el de la Galiana. Durant el sopar a casa dels Klein, l’Elise va exclamar perquè tothom la sentís:

Aquesta noia…. (fent veure que no recordava el seu nom) l’Àngela, és nazi oi? És que és com ells; molt espectacular per fora però corromput i podrit per dins.

En sentir a la seva àvia en Fritz es va posar a riure i va afegir que com a mínim no vestia com un militar i no portava un ridícul bigoti. Els pares sabien que el seu fill no estava interessat en aquella noia i no li varen insistir perquè li fes més cas.

Durant tot el mes d’agost en Fritz no va veure a l’Àngela, que no el va anar a buscar més a casa seva perquè pensava que no hi tenia res a fer amb ell. Les últimes setmanes abans d’anar a la Universitat es va passar els dies repassant els llibres que hauria d’estudiar i quedant amb els seus amics, en Georg i en Lou. Sovint se’ls afegia en Marwin quan plegava de treballar a la fàbrica i tots quatre anaven a jugar una partida de futbol recordant els bells temps. L’últim dia d’agost, durant un partit que varen improvisar en un descampat del sud de la ciutat, molt a prop del barri Mareiemfelde, un grup de noies els varen començar a xiular per treure’ls l’atenció i en Lou, que de seguida es va fer l’interessant posant-se bé els cabells i la camisa per dins, els va preguntar si volien jugar amb ells. Les noies li varen contestar que precisament amb ell no volien jugar, i varen senyalar a en Fritz, que es va posar vermell com un tomàquet mentre rebia una reverència en to de broma d’en Georg. Afalagat, en Fritz els va dir que podrien jugar amb tots ells i elles varen acceptar de bon gust jugar una partida. En Marwin observava com el seu germà ja s’havia fet tot un home, era fort com un roure i es comportava com un adult, tot i que només tenia 18 anys. Després de l’amistós partidet, una de les noies va convidar a en Fritz a prendre una beguda en un bar proper. Mentre rebia les típiques bromes dels seus companys va acceptar l’oferta d’aquella noia que acabava de conèixer pensant que li aniria bé relacionar-se amb més gent.

Després de passejar una estona buscant un bar, varen entrar en un de petit i vell del sud de la ciutat. En entrar-hi es varen asseure en unes cadires velles a prop de la barra mentre esperaven la cambrera mirant la carta. El bar estava ple d’homes que venien a oblidar les seves famílies i les seves esposes en companyia d’una cervesa. Després d’esperar una estona a que els servissin va sortir la cambrera, que per sorpresa d’en Fritz no era altra que l’Àngela, que va quedar perplexa amb el seu davantal brut de veure’l allà amb una altra noia. Empassant-se l’orgull, es va arremangar les mànigues de la camisa blava i va sortir de la barra a saludar a en Fritz mentre es repassava amb menyspreu a la noia amb qui anava. De seguida en Fritz va notar la tensió i tampoc es va sentir còmode en aquella situació, però, tot i això, va demanar-li a l’Àngela que li portés un parell de cerveses de la marca König Pilsner, una cervesa prèmium d’Alemanya des de 1858. Fent ganyotes amb el nas, els va portar les cerveses plenes d’escuma i no els va donar res per picar. Apunt d’escapar-se-li el riure en veure-la fent morros, en Fritz es va posar a parlar amb aquella noia tan tranquil·lament sobre la seva vida i els seus estudis. Però no podia evitar mirar-se a l’Àngela, que tampoc li treia els ulls de sobre. En Fritz semblava més alegre i més recuperat de la mort de Galiana, tot i que no l’oblidava ni un segon i tenia clar que no volia res amb una altra dona. Creia fermament que la Galiana seria la primera i única dona amb qui estaria a la seva vida. Però, mentre parlava amb aquella noia sobre la Universitat, ella va observar que en Fritz no deixava de mirar a la cambrera, l’hi tenia els ulls posats, però tot i que l’hi molestava pensava que potser era la seva germana i va continuar amb la conversa fins que varen sentir que un dels clients del bar començava a parlar-li impertinentment a l’Àngela dient-li unes quantes porqueries, paraules que no varen passar per alt a en Fritz. Anant més enllà, el client va tocar al cul de l’Àngela quan va sortir a recollir els vasos buits d’uns clients que havien marxat. En fer ella un crit de ràbia i d’impotència en Fritz es va alterar i no li va treure més els ulls de sobre. Veient que l’amo del bar no hi feia res i que aquell home tenia la intenció de tornar-li a tocar el cul mentre la menyspreava, en Fritz es va aixecar de la cadira esvarat, va tocar l’espatlla d’aquell home, que estava somrient davant la barra repassant a l’Àngela, i li va clavar un fort cop de puny a la cara quan es va girar deixant-lo estabornit a la barra. La noia que acabava de conèixer va quedar perplexa davant d’aquella situació i es va espantar tant en veure que aquell noi era violent que va marxar corrents del bar. L’Àngela també es va quedar al·lucinada, no sabia com havia de reaccionar; per una banda havia de fer fora a en Fritz per haver provocat un aldarull però per l’altra li havia d’agrair que l’hagués ajudat en aquella situació tant incòmode i vergonyosa.

Immòbil, en Fritz estava dret esperant que l’altra es recuperés per si li havia de tornar a clavar una altra plantofada, però llavors va venir l’amo del bar, un home gros, amb un bigoti negre ofenós, que li semblava un vell verd, que va treure una Parabellum Luger de sota la barra i li va ordenar apuntant-lo al cap que marxés sinó volia prendre mal. Tocant-se el curt cabell però sense moure’s, en Fritz li va preguntar a l’Àngela perquè aguantava tot això. No entenent res, l’Àngela, que no deixava de mirar l’arma del seu amo, li va dir sense embuts:

Com et penses que em pago jo les coses? No sóc una nena de papà com tu.

Mentre rumiava, l’amo del bar l’escridassava de que marxés, però en Fritz no marxava, no l’escoltava, i quan l’amo va moure uns mil·límetres el gallet de l’arma per amenaçar-lo, l’Àngela es va posar davant del canó de 9 mil·límetres. Esbufegant llargament mirant el sostre de fusta del bar, en Fritz li va preguntar, continuant sense moure’s mentre la seva amiga estava davant del canó, quan cobrava. Irritada i pensant que la volia deixar en ridícul, l’Àngela li va demanar que marxés, que sinó prendria mal, però en Fritz li va contestar:

Jo mal no en prendre, no me’n poden fer més, per mi seria més fàcil que aquest vell fastigós em disparés. Pensant uns segons mentre l’amo del bar cridava com un boig, li va tornar a preguntar: Diguem quan cobres i marxaré?

Pensant que la volia humiliar davant de tothom, li va contestar plorant mentre no es movia de davant de l’arma:

Només cobro 50 Reichsmarks, estàs content? Ara ja saps que sóc porqueria i per això em tracten com a tal!

Fent gestos de negació amb el cap desaprovant el sou, en Fritz es va apropar cap a ella, la va agafar de la cintura i li va dir mentre l’apartava de la Parabellum:

Va, marxem d’aquí, aquest no és el lloc per una noia com tu.

Exaltada, l’Àngela li va preguntar si anava begut, però en Fritz, amb un somriure a la boca i amb el davantal brut a la mà després de treure-li amb tacte, li va dir que no anava begut, que només estava una mica boig, i va tirar el davantal a la cara de l’amo del bar, que es va exaltar en no poder-se’l treure de la cara. Sense dir res més, en Fritz es va emportar l’Àngela a fora el bar davant la mirada de tots els clients. Mentre la feia pujar carrer amunt per tornar cap a casa, en Fritz li va confessar que sabia un lloc on li podrien donar una feina més digne amb un salari fix. Fent cara de confosa, li va preguntar perquè feia tot allò, i en Fritz li va contestar:

Tu m’has fet tornar el somriure en una vida on només hi havia tenebres! Ara no em demanis més explicacions i marxem d’aquí. Que no tinc ganes de parlar.

Fent-li cas, tot i que tenia por de quedar-se sense salari, varen marxar cap a la Leipzigerstrasse. Després de passar per davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i de la botiga de l’Albert i la Helga, en Fritz es va aturar a la llibreria del llibreter Martin, que necessitava des de feia temps a una dependenta perquè li vigilés la botiga. Totes les noies que havia tingut havien marxat perquè no acceptaven el caràcter groller d’en Martin. En veure la feina i les condicions, cobraria uns 250 Reichsmarks per menys hores i era un lloc molt més agradable i a prop de casa, l’Àngela es va posar molt contenta per dues coses: una per la feina i l’altre per en Fritz. Mentre parlava amb el llibreter sobre les condicions de la feina, sobretot volia que saludés amb el Guten Tag o el Heil Hitler, no amb el Grüss Gott, en Fritz els va interrompre per dir-li a en Martin que la tractés bé i va marxar. En travessar la carretera per tornar cap a casa va mostrar el seu somriure que havia perdut perquè sabia que havia fet el correcte. No ho volia admetre, però l’havia trobat a faltar, tot i que a qui realment enyorava era a la seva difunta estimada. En trobar-se a la Klara abans d’arribar a casa, ella li va preguntar si l’Àngela era la seva parella, i en Fritz li va dir convençut:

Jo ja en vaig tenir de parella, vostè ja m’entén.

En el següent mes en Fritz va començar la Universitat i cada dia quan tornava cap a casa travessava la carretera per anar a saludar a l’Àngela, que treballava amb molt d’entusiasme a la llibreria. Abans d’entrar-hi es quedava palplantat al pis de la Galiana, que continuava buit. De vegades anava a comprar unes flors blanques a la floristeria de la Carlene i les deixava a la porta del pis de la Galiana per dir-li que tot el dia pensava en ella. A mesura que l’anava veient cada dia, l’Àngela ja no veia a en Fritz com aquell noi enigmàtic i trist, sinó que el veia com un home fort i decidit, tot i que li feia ràbia que pogués interessar a les altres noies de la Universitat. Un dia que en Fritz era a classe, la Luane, que sovint l’anava a veure per comprar un llibre pel seu marit, li va agrair tot el què havia fet pel seu fill i li va dir contenta:

Mira, no se què li has fet en el meu fill i no ho vull saber, però vull que sàpigues que t’ho agraeixo de tot cor i només et demano que si mai necessités alguna cosa m’ho diguis a mi o a qualsevol de la meva família.

Tota vermella, l’Àngela li va contestar que era ella la que estava agraïda i que entenia el paper que li tocava jugar amb el seu fill. Entenent-la perfectament mentre agafava el Quixot per regalar-li en el seu marit, la Luane li va dir:

Escolta, en el meu fill li va costar molt aconseguir que la Galiana es fixés en ell, però molt li va costar, no tu imagines, va tenir que suar sang, suor i llàgrimes per aconseguir-ho, però saps com ho va aconseguir? L’Àngela l’escoltava amb tota l’atenció del món des de darrere del taulell mentre embolicava el llibre, quan la Luane va dir: Doncs no rendint-se mai, com el Quixot!

Fent un tímid somriure mentre buscava celo, l’Àngela va veure en les paraules de la Luane una aprovació de la família Klein perquè fos en el futur la parella del seu fill, i es va prometre que com ell ho va fer per la Galiana ella ho faria per ell, lluitaria pel seu cor. No deixant-les d’escoltar des de darrere de la primera prestatgeria de davant del taulell, el llibreter es va apropar a la senyora Luane i li va explicar que l’Àngela era una noia molt treballadora i, a cau d’orella perquè no la sentís l’Àngela, li va dir:

I molt bonica, no sé com s’ho fa el seu fill amb les noies però és tot un Don Juan. Ja em podria presentar alguna seva amiga, que pobre de mi….. 

El 14 de setembre a la nit, els nazis varen organitzar una desfilada amb torxes pel centre de la ciutat per demostrar el seu poder. La família Klein no va voler sortir de casa per veure aquell espectacle tant dantesc, però l’escalfor de les flames la podien notar des de casa. En Fritz, que s’ho mirava des de dalt de la seva habitació, va veure per la finestra a tots aquells soldats rasos, els oficials i alguns alts comandants com feien aquella marxa pel carrer de davant de casa recrear velles tradicions que en Hitler volia recuperar. No deixant-los de mirar amb cara d’odi i de por, va veure que entre la gent que estava expectant a la vorera hi havia la majoria dels seus veïns. Tots feien cara de felicitat i resseguien amb la mirada aquelles flames que per ells simbolitzaven l’au fènix. Havia ressorgit Alemanya de les cendres, cridaven alguns. En Martin, eufòric, anava cridant visques com un boig i aixecava el braç dret constantment. La Maria, ben agafada per en Kurt, també saludava amb el braç aixecat i la Carlene els hi llançava flors de la floristeria. Mirant-los amb tristesa en part per no poder compartir aquella alegria, en Fritz va veure que just davant del que havia sigut el pis de la Galiana hi havia l’Àngela. Anava amb un vestit vermell i llarg per l’ocasió, portava un recollit perfecte i totes les joies que tenia, però no baixava en cap moment el braç dret. Esbufegant des de l’habitació mentre la contemplava, era preciosa, pensava, però odiava com pensava d’aquella manera, no ho entenia, tot i que també tenia ganes d’entendre-ho per desprendre’s de tot l’odi que portava acumulat. Quan l’Àngela va fixar la vista cap a l’habitació d’en Fritz, l’única il·luminada del barri, el noi va veure que l’estava mirant i per no saludar-la va abaixar la cortina i es va estirar al llit mentre contemplava el quadre de la Galiana. Quina pena tot plegat, pensava.

El 18 de setembre, després de plegar de la llibreria, l’Àngela va veure a en Fritz sortir de la botiga de la Matilda i va travessar la carretera per parlar amb ell. En aturar-lo li va demanar si volia anar a sopar a casa seva per presentar-lo a la seva família per agrair-li el gest que havia tingut cap a ella. Amb un somriure a la boca i encara amb ells llibres de la Universitat a la mà a més d’uns quants caramels que acabava de comprar, va acceptar de bona gana l’oferta amb la condició de que no li fessin algun menjar estrany bavarès. El noi volia entendre perquè la seva amiga pensava d’aquella manera. Quan quedaven per les vuit del vespre a casa dels seus pares, al cap d’una hora, en Fritz li va dir:

Què vols dir que vingui sol a les vuit del vespre a casa teu? Si home, no vindré sol, ara m’acompanyes a casa un moment a deixar els llibres i anem junts a casa teva que em fa vergonya anar sol.

Dient-li que els seus pares no se’l menjarien, però entenent la vergonya que podria sentir, de fet ella també tenia un nus a la panxa per aquella situació, el va acompanyar a casa seva. En entrar a casa amb l’Àngela, l’Elise es va enfadar en veure-la i es va tancar de dret a la cuina per no tenir que saludar-la. Per sorpresa de l’Àngela, que s’esperava en el menjador, en Fritz la va fer pujar per primer cop a la seva habitació, una habitació gran pintada de color blau cel amb les parets plenes de prestatges plens de llibres, una taula d’estudi, un parell de cadires i estava molt ben ordenada. Mirant per la finestra, amb unes vistes directes al carrer on es podia veure qui entrava o sortia de la casa, va veure que el fons a l’esquerre podia veure la llibreria i a la dreta la botiga de l’Albert i la Helga. Observant l’habitació, l’Àngela li va dir que era tot un burgès. No fent-li cas en aquell comentari, en Fritz li va ensenyar els llibres que estava estudiant, però ella es va fixar en el quadre de la Galiana penjat en els peus del llit i li va dir que era molt bonic mentre l’assenyalava. Mirant-se’l també, li va fer observar que els dos nens que es veien de fons eren ell i la Galiana, i li va dir que era molt feliç en veure’l cada matí quan es llevava. Trista, però a la vegada contenta de que s’obrís i li expliqués totes aquelles intimitats, varen baixar de l’habitació i varen anar després cap a casa de l’Àngela.

Mentre caminaven per la Wilhelmstrasse avall varen veure com la policia i alguns membres de les SA feien una batuda per detenir el màxim de vagabunds que rondejaven per la ciutat i per tot Alemanya per, segons el règim, garantir la seguretat. Mentre caminaven varen veure com el músic Wilhelm fugia carrer avall amb el seu saxofon a la mà per no se detingut. No deixant de mirar els policies, que es varen treure les gorres en veure’ls, l’Àngela li va comentar que ho trobava bé que fessin allò perquè portaria més ordre i més seguretat, però en Fritz li va recordar que en el bar on treballava no hi havia vagabunds i que no era precisament un lloc segur. No donant-se per vençuda, l’Àngela li va recordar:

Que no llegeixes els diaris? La majoria són pedòfils o piròmans i inclús assassins en sèrie.

Somrient, en Fritz li va etzibar:

Jo no llegeixo la mateixa premsa que tu. Ara no llegeixo diaris.

Sense dir-se res més per no discutir-se, varen arribar al pis de l’Àngela, la casa dels Richter. Entrant a la planta baixa de l’edifici en Fritz va observar que era vell, brut, fosc però feia bona olor. En pujar les escales velles del pis es va adonar de la inseguretat de l’immoble i des de l’escala podia sentir les converses dels altres pisos. Quin horror, anava pensant el noi mentre anava sentint el cruixit de la fosca escala. Quan varen arribar a la tercera planta varen tocar el timbre a una porta senzilla de fusta que es podia enfonsar amb un cop de puny. El primer en rebre’ls va ser Seigmund Richter, el pare, un home baixet i amb pocs cabells que feia cara de pocs amics, i després varen venir a rebre’ls l’Annalisa, la mare, una dona de 43 anys més alta que els seu marit i molt bella amb uns rinxols perfectes, l’Udo, el germà petit, un noi prim i amb els cabells llargs, i la Velda, la germana gran que rivalitzava amb l’Àngela per tot, que era una noia també molt bella amb una llarga cabellera rossa i amb una mirada atrevida. Tots el varen rebre amb entusiasme i el varen fer passar de dret en el petit menjador d’on penjava una creu. En el noi el tractaven des del primer moment com si el coneguessin de tota la vida i en Fritz va quedar sorprès per la rebuda calorosa. Però el noi estava incòmode, no volia mirar l’edifici per no ofendre’ls; el trobava vell, mal pintat, amb humitats i petit, una de les habitacions no tenia porta, es va fixar, no hi havia cortines i estava ple de cordills amb les tovalloles i la roba estesa, però el pis era net i no feia mala olor. En part li recordava el de la Galiana. La cuina era molt antiga i molt petita, en prou feines hi cabien dues persones, i l’Annalisa el va fer entrar a dins per ensenyar-li el menjar que menjarien aquella nit, pollastre amb llimona. En ensumar-lo en Fritz va dir-li per quedar bé que feia molt bona olor, mentre pensava que el de la seva àvia feia molta més bona olor i tenia millor aspecte. L’Udo, que només tenia catorze anys, va preguntar-li sense pèls a la llengua si era el xicot de la seva germana i en Fritz li va contestar amb un somriure a la boca que només eren bons amics i que no feia gaires mesos que es coneixien. Mirant les parets taques d’humitat de les blanques parets es va adonar que hi havia penjat davant d’una butaca vella de color negre un petit retrat de l’Adolf Hitler i a sota del retrat hi havia una petita bandera amb la creu gamada. Mirant-lo atentament, en Seigmund li va dir mentre li picava amistosament l’esquena com si el conegués tota la vida:

Ser que feu les banderes, estic molt orgullós de vosaltres, ells (referint-se als nazis) són la bona gent que portarà la pau i l’ordre al món. Jo vaig lluitar a la Gran Guerra i quan vaig veure la deshonra que ens varen fer aquells jueus comunistes i socialistes no m’ho vaig poder creure…. La sang amb bullia!! Tu be juro. Com els odiava… i després la República Soviètica de Munic…. quins malparits… tu ben juro que els hagués afusellat a tots. Jo vaig sortir amb els demés durant la crida del president Hoffmann i amb aquestes mans que veus vaig arrancar la gola d’un maleït comunista… Desgraciats…. Només eren presoners de guerra russos que els havien fet venir aquí.

En Fritz estava immòbil, no sabia què dir, no s’esperava que aquell home fos tan enèrgic i va preferir està callat i escoltar-lo mentre es bevia una altra cervesa. L’Àngela intentava fer callar al seu pare, però l’home estava totalment centrat en explicar-li en el seu convidat de com havia viscut ell la revolta contra el govern socialista de Munic a principis de 1919. Des de que havia entrat al pis l’Àngela estava nerviosa perquè coneixia l’esverament del seu pare i pensava que el seu amic s’ho estava passant malament. Per fer callar al seu pare va agafar el pa que havia comprat abans a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i el va repartir a taula i els va cridar perquè s’assentessin. Però en Fritz no s’ho estava passant malament com creia l’Àngela, ja que va quedar encantat davant d’aquella situació tant càlida, i veia com tots s’ajudaven en parar taula i tots s’estimaven, cosa que no es pensava perquè creia que com que eren nazis serien uns bojos malvats i egoistes. Durant la conversa que varen mantenir a continuació mentre l’Annalisa repartia el pollastre, en Fritz també va entendre que en Seigmund no era un entès en la política, de fet no era un entès en res, només vivia per la seva família i la seva vida es limitava en les quatre parets del pis i les del bar de baix, però va trobar aquell home una persona molt agradable, molt proper, potser massa pel seu estil de vida, ja que parlava alçant la veu per qualsevol cosa i s’esverava parlant del seu passat de Munic. Mentre menjaven en una taula petita i senzilla, varen sentir el xivarri dels veïns i en Fritz va contemplar a una Àngela molt diferent a la que coneixia; era més familiar, més modesta, no tant presumida i més callada. L’Udo no parava de preguntar-li coses sobre la Universitat, era un noi molt inquiet, i li explicava constantment els combats de boxa que feien obligatòriament a l’escola. En Fritz, per fer-lo callar, li va prometre que algun dia se l’emportaria a jugar a futbol amb els seus amics en un parc del Tiergarten. En Seigmund, per atreure l’atenció del seu convidat i per intentar impressionar-lo, li explicava com de dura els havia sigut la seva vida a Munic durant la crisi del 29, però ho explicava tot de forma molt planera, donant tota la culpa als polítics de la República, a qui identificava com els traïdors del novembre de 1918, i a mesura que anava parlant d’aquells temps anava pujant el to de veu. L’Àngela es mirava al seu pare amb vergonya, sabia que no era tant intel·ligent com en Fritz, i pensava que estava dient tonteries que farien riure al seu amic quan va dir cridant i amb la boca plena de pa que Déu havia tocat amb el seu dit a en Hitler per fer-li liderar Alemanya. La Velda, que no parava de mirar a en Fritz amb una mirada provocativa i amb una actitud sensual cada cop que es posava el cobert a la boca, es creia més bonica que l’Àngela i va aprofitar que la seva germana estava més callada pensant que en Fritz s’estava emportant una mala imatge de la seva família per insinuar-se a en Fritz, demanant-li que la portés algun dia en un bar o en un local nocturn per passar una estona ells dos, i li va picar l’ullet en més d’una ocasió mentre s’aixecava a recollir-li el plat o li omplia el vas d’aigua. Neguitós davant l’actitud d’aquella noia, en Fritz no sabia què respondre-li, no tenia cap tipus d’interès en ella, però va observar com l’Àngela es posava gelosa agafant amb força el tovalló cada cop que sentia a la seva germana i, amb un somriure a la boca, va dir-li que de bon gust l’acompanyaria on fos juntament amb la seva germana. Després de parlar-los del barri de la Leipzigerstrasse, de xafarderies i d’on podien anar a comprar a més bon preu, no els hi va aconsellar la botiga de la Matilda per si de cas, en Fritz veia com l’Àngela continuava callada i no parava d’aixecar-se per ajudar a la seva mare a endreçar els plats a la cuina. Aprofitant un moment per anar al lavabo, situat al fons del curt passadís, es va fixar que la primera habitació a mà dreta sortint del lavabo devia ser la de l’Àngela perquè hi havia clavada a la porta una fotografia d’una rosa vermella que tant li agradaven a ella. Observant que en Fritz es mirava l’habitació de la seva filla, en Seigmund li va cridar des de la cadira i amb la cervesa a la mà que si volia es podia quedar aquella nit a dormir al llit de l’Àngela, que ell no ho veia malament si volia dormir amb ella. Sorprès per aquell atreviment, era un home que parlava directament i sense embuts, en Fritz li va respondre tartamudejant mentre tornava a taula que no, que havia d’anar a casa, que els seus pares patirien si no dormia en el seu llit. Picant-li l’espatlla quan es va asseure, en Seigmund es va posar a riure i l’Àngela es va posar encara més vermella de vergonya i no sabia on mirar.

Després de sopar es varen beure una cervesa de la marca Berliner Weisse i en Seigmund li va ensenyar el gramòfon britànic que tenia de Munic, un Columbia Parlophone Company. Sense mirar-se els discs que tenia en un llibreter de fusta, en Fritz li va preguntar:

Estic segur que a vostè li agrada Wagner?

Mirant-se els discs com si fos la seva primera vegada, en Seigmund, que tampoc era un entès en la música, va veure que efectivament tots els seus discs eren d’en Wagner, hi havia Tristán i Isolda, La Valquíria, Sígfrid, Parsifal i Lohengrin, i va preguntar-li sorprès:

Com ho has sabut?

No deixant de mirar el gramòfon, en Fritz es va posar a riure amb la cervesa a la mà. Sabia que escoltava a en Wagner perquè era el músic favorit del nacionalsocialisme i de l’Adolf Hitler per les seves idees pangermàniques i antisemites, encara que en Seigmund no sabia què significava Wagner i comprava aquells discs perquè els havia comprat per casualitat a una botiga nacionalsocialista de Munic. Mirant-se amb atenció el gramòfon, en Fritz no entenia perquè una família tant humil tenia un aparell tant car i li va preguntar sense ferir-li els sentiments perquè tenia un gramòfon. Mirant-se’l amb cara d’incredulitat, li va contestar:

Home, és normal, jo sóc un alemany, i per nosaltres la música es una part de la nostra cultura i del nostre nacionalisme. Què seriem nosaltres sense la música? 

Canviant el rumb de la seva mirada, en Fritz va veure que a la prestatgeria del menjador hi havia uns quants llibres vells. Mirant de veure els títols dels llibres va veure clarament el llibre de més èxit del fotògraf Heinrich Hoffmann, Hitler, wie ihn Keiner Kennt, i el llibre del pastor Otto Dibelius, Das Jahrhundert der Kirsche. Mentre els repassava amb la mirada pensant que eren molt diferents als del seu pare, en Seigmund va agafar un dels seus llibres i li va ensenyar orgullós El pagès com a font de vida de la raça nòrdica d’en Walther Darré. Fullejant-lo amb atenció, en Seigmund li va dir que aquell llibre l’havia comprat perquè havia sentit dir que a en Hitler li havia agradat molt perquè explicava els fonaments de la raça nòrdica. Preguntant-li si se l’havia llegit, en Seigmund va ser clar:

No! Jo no llegeixo. Ja en tinc suficient en sentir-los per la ràdio per saber que tenen raó. Llegir m’avorreix, per sort molts escriptors han marxat del país.   

L’Àngela, que anava entrant i sortint de la cuina amb la seva germana recollint els vasos de la taula mentre l’Annalisa els netejava, estava ben avergonyida pel seu pare i anava pensant que en Fritz s’enduria una molt mala imatge i que no la voldria veure mai més. Després de beure’s la cervesa, en Fritz els va agrair que l’haguessin convidat a sopar i de tota l’amabilitat que havien demostrat cap a ell. Marxava amb una bona impressió d’aquella humil família tant diferent a la seva. Després d’acomiadar-se a fora la porta de tota la família, la Velda es va tirar una mica de perfum que sempre portava i li va dir que l’acompanyava a baix, però en Fritz, que veia com l’Àngela estava callada amb la cara vermella al costat del seu pare, va agafar ràpidament la mà de l’Àngela i li va dir a la Velda que l’acompanyava la seva germana perquè havien de parlar d’una cosa de la feina d’ella. En fer una ganyota de disconformitat, va acceptar que fos la seva germana qui l’acompanyés. Mentre baixaven les escales que grinyolaven al pas d’ells dos, l’Àngela estava vermella d’anar agafada de la mà d’en Fritz, no es creia que ella, que era tant esvarada, tant segura i tant impertinent, estigués tant callada i avergonyida. En arribar a la porta de sortida de l’edifici en Fritz li va preguntar seriós si havia fet alguna cosa que l’hagués molestat. Col·lapsada, l’Àngela li va contestar:

No, no, tot el contrari has estat molt bé! Sóc jo, que…. és que….(tartamudejant)….. em feia por que t’enduguessin una mala imatge….. és que ja has vist el meu pare…….

En veure-la nerviosa i tremolosa, la va interrompre per dir-li que l’hi havia agradat molt la seva família, i que l’havia trobat molt amable i generosa. Mirant al cel per buscar una mica de llum en un barri tant fosc, en Fritz li va dir mentre sentia com passava a prop d’ells el tren que feia un soroll horrible:

Quan et vaig conèixer eres una noia de ferro; dura, atrevida, sense vergonya, impertinent, una cancellera de ferro! Posant-se a riure en sentir encara més fort el tren, va continuar: Ara et veig més sensible i més callada i no se perquè però et trobo més bonica, tot i que m’agrada aquest caràcter nazi que tens.

L’Àngela no li volia dir el què sentia per ell, però no entenia perquè s’estava comportava així, pensava que estava perdent la seva manera de ser per aquell noi que encara estava enamorat per la seva difunta xicota. Esperant una resposta, en Fritz la va agafar pels braços i li va fer un petó a la galta i, tot seguit, quan l’Àngela estava esperant un altre petó, va marxar mentre li donava les gràcies pel sopar. Quedant-se a l’entrada de l’edifici encara col·lapsada, l’Àngela es va quedar palplantada a la porta uns segons tocant-se la galta on li havia fet el petó pensant com s’estava enamorant d’aquell noi i se’l va quedar mirant fins que va desaparèixer després de creuar la cantonada per anar amunt cap a casa seu.

Els següents dies en Fritz estava capficat amb la Universitat, es passava el dia estudiant, volia treure bones notes, pensava que ho havia de fer per la Galiana, però també pels seus pares que l’havien ajudat tant. La seva obsessió per treure bones notes va fer que no veiés que durant aquell any havien expulsat molts professors i treballadors de la Universitat pel sol fet de ser jueus. De fet, entre 1933 i 1934 a la Universitat Humboldt varen expulsar a 250 professors i treballadors per la seva religió. A més, tots els professors de la Universitat estaven vigilats pel SD, el Servei de Seguretat del Reich dirigit per en Reinhard Heydrich. Tampoc es va adonar que molts dels seus companys d’altres assignatures i molts becaris varen ser expulsats per oposar-se al nazisme. Un terç dels estudiants varen ser expulsats per les seves opinions polítiques. Quan veia que faltava un estudiant o un professor pensava que havia canviat d’assignatura o d’Universitat. A més, es tancava tant en el seu món dels estudis que en prou feines veia als seus amics, que es passaven el dia de la feina al bar Victorius per beure’s unes quantes cerveses mentre empaitaven a les noies. Amb l’Àngela només es veien quan d’en tant en tant s’apropava a la llibreria per saludar-la i sovint li portava uns quants caramels per l’Udo quan anava a comprar a la botiga de la Matilda, que cada dia el vivia pensant que seria l’últim de la seva vida. L’Àngela sempre intentava treure-li l’atenció dient-li que li recomanaria un llibre, normalment eren obres sense cap interès que ella elegia a l’atzar, tot i que un dia li va voler vendre un llibre de poemes de la poetessa Mascha Kaléko, que més tard serà declarada non grata pel règim pels seus orígens jueus. El noi sempre li prometia que la convidaria a prendre alguna cosa, però la seva promesa mai la complia perquè estava massa capficat amb els estudis.

El 3 d’octubre de 1933, l’Àngela va anar a casa dels Klein per demanar-li a en Fritz si la podia acompanyar al cinema Capitol. Pensant-s’ho una mica, no havia anat al cinema des de que havia mort la Galiana, va acceptar acompanyar-la i quan anava per agafar la seva jaqueta es va fixar que ella anava més mudada del què era habitual en ella. Portava un vestit llarg de color turquesa, unes quantes joies barates i anava molt perfumada. Tot dirigint-se al cinema, que encara no sabia quina pel·lícula volia anar a veure la seva amiga, en Fritz es va voler aturar un moment a la botiga de la Matilda per comprar unes quantes llaminadures com havia fet quan era petit quan anava al cinema. En entrar-hi, l’Àngela es va quedar molt sorpresa en veure que aquella botiguera era jueva i de que en Fritz hi sigues tant amable i cordial. Després de sortir de la botiga, l’Àngela li va preguntar mentre agafava una llaminadura de la bossa d’en Fritz:

Que no saps que és jueva?

Sabent que li preguntaria, de fet hi havia entrat per aquest motiu, en Fritz li va respondre:

Sí! I què? Que t’han fet alguna cosa els jueus?

Sorpresa, l’Àngela li va respondre que els jueus havien fet molt mal a la cultura i a la nació alemanya, que eren uns burgesos que els robaven, i els va culpar d’haver perdut la Primera Guerra Mundial i del desastre de la República de Weimar. Mentre es menjava una llaminadura, en Fritz li va dir mentre saludava a la Bernardina caminar carrer avall:

Tonteries, això és propaganda barata nazi, jo et pregunto si t’han fet algú en a tu? Personalment a tu?

Agafant-li una altra llaminadura, el va despentinar en to juganer i li va dir:

D’acord, no sé què respondre’t, cadascú a lo seu amb això, no recordava que eres un burgès tu també.

Somrient de l’última frase, en Fritz li va dir:

No em vares dir que els jueus havien abraçat a en Marx. En què quedem? Són burgesos o comunistes?

Sense contestar-li, l’Àngela li va canviar de tema i li va parlar de l’últim combat del campió mundial italià dels pesos pesats Primo Carnera fins que varen arribar finalment al Cinema Capitol. En entrar a dins l’edifici va ser quan en Fritz va preguntar quina pel·lícula anaven a veure. L’Àngela li va respondre amb un tímid somriure que anaven a veure la pel·lícula Hans Westmar. En Fritz no sabia si es tractava d’una comèdia, d’una tragèdia o d’una pel·lícula romàntica, però la pel·lícula anava de la història del màrtir Horst Wessel, mort el 23 de febrer de 1930 a mans dels comunistes alemanys. El guió, la direcció i la banda sonora varen ser obra de l’amic personal d’en Hitler, l’Ernst Hanfstaengl, un dels finançadors del partit nazi a la dècada de 1920 que va ser menyspreat pels nazis després de que arribessin al poder. En entrar a la sala, en Fritz va quedar impressionat per les banderetes nazis que hi havia per tot al seu voltant i, mirant a banda i banda, va veure que hi havia molts membres de les SA i de les SS com a espectadors. Sense entendre encara el perquè i menyspreant a un membre de les SA que estava palplantat davant seu, es va asseure al costat de la seva amiga, que estava molt entusiasmada i no parava de mirar les banderes amb l’esvàstica amb orgull. En començar la pel·lícula després de que s’apaguessin els focus de la sala, en Fritz va notar com el braç de l’Àngela estava molt a prop del seu, tocant-se casi bé les mans, cosa que li va recordar el seu comportament amb la Galiana en el passat. Després d’uns minuts de pel·lícula va saber de què anava la pel·lícula i va entendre-ho tot; les ganes de l’Àngela de ser allí, les banderes i la multitud a la sala de membres de les SA i les SS. Amb ganes de que acabés la pel·lícula, estava indignat de que s’homenatgés a un nazi enlloc de la Galiana, també morta en una de les baralles al carrer, en Fritz es va mirar tota la pel·lícula enfadat sense dir res mentre remugava per dins. Mossegant-se les ungles per no mostrar el seu malestar, va veure com l’Àngela s’emocionava amb la música que va posar en Hanfstaengl en el moment del funeral. Aquella música fúnebre la va compondre per la seva filla Herha, que havia mort feia anys. Recordant tota l’estona la seva difunta xicota, en Fritz va cometre l’error sense voler de dir-li a l’Àngela:

Galiana, em passés una llaminadura?

No volent entrar en foc, se’l va mirar amb una cara d’odi, però en veure que no se n’havia adonat li va donar la llaminadura com si res. En acabar la pel·lícula amb la mort de l’heroi pronunciant Deutschland com a última paraula, en Fritz es va aixecar de la butaca abans de que s’encenguessin els focus i l’Àngela el va seguir sabent el què li rondava pel cap. El noi estava empipat, però no volen fer cap espectacle davant de tants membres de les SA al seu voltant, se’n va anar un moment al lavabo del cinema per refrescar-se. Sortint del lavabo, va anar de dret a buscar l’Àngela, que l’estava esperant impacient per saber la seva reacció, i la va convidar molt gentilment a prendre una cervesa en un bar proper. Entrant el primer bar que varen trobar, un de molt antic que feia una forta pudor a tabac, en Fritz li va preguntar només asseure’s a la cadira de l’establiment:

Creus que aquesta pel·lícula era adequada perquè jo la mirés?

Sense entendre els seus sentiments i encara dreta apunt d’asseure’s a la cadira, es va excusar dient-li que no sabia de què anava la pel·lícula però li va afegir mentre s’asseia i es treia el mocador rosa del coll:

Pensa bé en el missatge de la pel·lícula, ser que a tu et recorda la teva estimada. La paraula estimada la va dir amb certa ràbia. Però també has de pensar que tots eren màrtirs en aquella època, tots varen lluitar per una Alemanya millor, com la teva (repetint amb ràbia) Galiana.

No estant-hi d’acord amb la comparació, li va recordar que uns estaven a l’estaca dels altres, però l’Àngela li va dir que si els comunistes haguessin arribat al poder serien ells, els nazis, els qui estarien sotmesos a la seva voluntat i per tant justificava els mitjans dels nazis. Continuant sense estar-hi d’acord mentre els hi portaven les cerveses, li va dir que no podia comparar la dolça Galiana amb un paramilitar sense escrúpols com en Horst Wessel. Agafant la Paulaner amb força, l’Àngela, que estava animada per la conversa, li va respondre que en Wessel també tenia família (la seva mare i la seva germana varen participar en les reunions de propaganda nazi) i sentiments i que, com la Galiana, tenia tot el futur per endavant que es va tallar injustament. Negant amb el cap aquella comparació, però no volent entrar en una disputa que li faria més mal que bé, es va quedar callat durant uns minuts bevent-se la cervesa, cosa que l’Àngela va aprofitar per disculpar-se per haver-lo fet veure aquella pel·lícula. Pensant que no hi havia mala fe, tot i que n’hi havia, li va agafar la mà per damunt de la taula i després d’esbufegar li va donar les gràcies per haver-lo fet sortir i li va demanar prendre una altra cervesa però aquesta vegada la va demanar de la marca Hacker-Pschorn. Ella va acceptar fer aquesta cervesa, tot i que no era una amant de les cerveses berlineses. Amb la intenció de saber què havia sentit en Fritz per la Galiana, li va preguntar sense embuts:

Què senties per la Galiana?

Alterant-se sentint un cop més el nom de la Galiana, en Fritz es va quedar un parell de minuts mirant la taula pensant què respondre-li mentre l’Àngela li buscava la mirada per saber què deien els seus ulls. Després d’esbufegar un altre cop intensament, li va respondre:

No se què sentia, no se com va començar i no se quan acabarà.

Amb un somriure fals, l’Àngela li va exclamar:

Si que l’estimaves!.

Tot i que després de pensar-hi mentre es posava la gerra de cervesa als seus llavis, va entendre que en Fritz li estava dient que acceptava que aquell amor acabaria. Per fugir del tema, en Fritz li va preguntar agosaradament i deixant descol·locada a l’Àngela:

Perquè t’agrada a tu la dictadura i no la democràcia?

Pensant mentre feia uns quants glops ràpids, pensava que s’havia de justificar massa pel fet de no pensar com ell, li va respondre:

Perquè la democràcia és un concepte burgès, per una minoria, i la dictadura és pel poble, per la majoria. Ja t’ho he explicat explica’t això en més d’un ocasió. No em facis més preguntes que la doctrina.

Pensant que aquell concepte li recordava el que l’hi havia dit algun cop la Galiana, però ella feia referència a la dictadura del proletariat, que s’havia de convertir en la democràcia per la majoria segons ella, es va quedar callat durant uns segons, cosa que l’Àngela va tornar-ho a aprofitar per preguntar-li:

A tu t’agrada Plató?

Estranyat per aquella pregunta, no s’havia llegit res del filòsof grec, només sabia que era el deixeble d’en Sòcrates i el mestre de l’Aristòtil, a més de ser eugenèsic, va contestar-li que sí, que com a bon alemany li agradava, afirmació que li va fer treure un somriure a l’Àngela que va dir:

Doncs a la República de Plató, el filòsof grec parla d’una república dirigida per un cap d’Estat fort, vigilat pels guàrdies, i instruït pels filòsofs per repartir la justícia, i a mi el model d’en Plató em recorda el model nacionalsocialistaJo penso que el cap d’Estat ha de ser una persona que se l’hagi preparat per aquest càrrec i perquè si estigui tota la seva vida, i no una persona elegida cada X anys sense saber si estar preparada o no i que, al cap de poc, se n’elegirà una altra sense tampoc saber si estar preparada o no. Quan vas a la pastisseria esperés que el pastisser que et ven el pa hagi sigut preparat per fer pa, no esperés que sigui una persona que s’elegeix cada X temps sense saber si sap fer o no pa.

En no saber què respondre-li, creia que s’estava equivocant, que no ho havia entès, però no li podia negar res d’Aristocles perquè no s’havia llegit aquells volums, es va limitar a contestar-li abans de canviar de tema per parlar de les seves vides:

L’únic que sé, és que no sé res, la qual cosa és impossible, però els nazis em recorden més els espartans.

En seguit es varen acabar la cervesa i varen marxar. Abans de tornar a casa l’Àngela es va recordar que havia de comprar unes quantes olives pel seu pare i sense pensar-s’ho va entrar a la botiga de la Matilda, que la va tractar amb molta amabilitat per ser amiga d’en Fritz.

El 14 d’octubre Alemanya sortia de la Societat de Nacions i l’Adolf Hitler ho va anunciar per ràdio al poble alemany. En sentir les paraules del canceller alemany parlant de que la Societat volia preservar la humanitat en un estat d’odi permanent, en Barnard es va posar fet una fúria des de la seva butaca i durant tot el dia anava cridant pel menjador de casa mentre posava llenya a la llar de foc per calmar-se:

Mira com hem millorat amb els nazis, ara sortim d’Europa per caure a la barbàrie. Si l’Otto von Bismarck aixequés el cap el tornaria ajupir de vergonya.     

El 20 d’octubre, després de rebre una altra invitació d’en Goebbels, en Barnard va acceptar aquella nit anar en el Palau d’Esports per sentir a en Goebbels en un dels tradicionals mítings nazis. Va ser el seu primer míting nazi i tenia ganes de sentir com justificarien la sortida de la Societat de Nacions. Pensava que no tindrien el suport popular i els volia veure sent xiulats. En Fritz no opinava igual, creia que els nazis no perdrien el suport popular, però va acompanyar al seu pare perquè no volia que li passés res en un ambient que ell desconeixia. Després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz varen arribar al Palau, un estadi construït el 1910 amb una capacitat per 25.000 persones. En entrar a l’edifici per la part del darrere, en Barnard va quedar impactat per la forta escenografia nazi, veia les seves banderes per tot arreu, les SS hi eren per totes bandes per controlar l’acte, a darrere l’escenari hi havia una enorme àguila daurada i la gent no parava de cridar animada Sieg Heil i Visca Alemanya des de les seves butaques. En asseure’s a la part del final varen sentir el poder d’atracció d’aquells mítings propagandístics, que alhora els repugnava.

Al cap d’uns minuts va aparèixer el ministre de Propaganda, que davant del micròfon i sota l’atenta mirada dels focus va fer un llarg discurs on va justificar la sortida d’Alemanya de la Societat de Nacions i de les negociacions pel desarmament. En Goebbels va deixar clar de que si s’havia abandonat la Societat i la conferència no era per preparar la guerra i va afirmar que tots els polítics estrangers volien convertir Alemanya en un cap de turc. Esperant que algú fes alguna objecció a les paraules d’en Goebbels, en Barnard va quedar impressionat en veure que tots l’aplaudien i aprovaven els seus plans sense fer objeccions. En Fritz creia que la gent aplaudia sense escoltar les paraules del ministre i que només venien per aplaudir als seus líders. En sortir enfadats del Palau per també la part del darrere, un home ajudant de les SS amb el seu uniforme negre Hugo Boss, les altes botes militars negres i la gorra negra amb la insígnia de la calavera que simbolitzava que estava apunt per matar i per morir, els va cridar i els va demanar que els acompanyés a un lloc. Horroritzats pensant que s’havien posat en problemes, en Fritz es temia de que l’acusarien d’haver format part dels moviments comunistes i no parava de mirar el punyal que tenia aquell home enfundat a sota el cinturó negre. Veient-se morts i suant de por, varen ser duts a una part del darrere de l’amfiteatre, on es varen trobar amb en Goebbels, que estava parlant en aquell moment amb un grup d’homes de negocis. En veure’ls, el ministre els va cridar l’atenció i els va demanar que s’apropessin a ells. Era en Goebbels qui havia demanat a aquell ajudant que els hi portés. Amb un to xulesc i posant-se bé l’uniforme del partit, el ministre els va demanar la seva opinió sobre l’acte i les seves paraules. Cap dels dos sabia què tenia que respondre, evidentment no podien dir el què pensaven, i en Fritz va trencar el gèlid silenci per dir:

Bé, és impressionant aquest ambient, totalment espectacular, i les seves paraules sempre seran ben rebudes mentre no hi hagi guerra.

Mirant-se’l amb una cara d’interès, en Goebbels li va preguntar:

Guerra? Perquè dius la guerra? Ningú vol la guerra. Qui ha parlat de guerra?

Molt preocupat per la possible reacció del ministre alemany davant les paraules del seu fill, en Barnard va intentar justificar-lo dient-li que encara era molt jove i que no sabia el què es deia, però en Fritz va continuar amb la seva habitual xerrera mentre es mirava el cabell tirat enrere del ministre:

Crec que el poble alemany no acceptaria una altra guerra, no voldrà portar els seus fills en un camp de batalla, i crec que el poble alemany només acceptarà la pau. Crec que la consigna ha de ser pa i pau.

Mirant-se’l amb els ulls fixes mentre en Barnard estava suant de por veient-se amb la soga al coll, en Goebbels li va fer que sí amb el cap, li va encaixar la mà i li va dir:

Noi, ets molt valent, parlés com un adult. Alemanya necessita més gent com tu. Nosaltres volem preservar la pau i farem tot el què estigui en les nostres mans per preservar-la, però no ens aturarem davant de res.

Després d’acomiadar-se d’ells després de ser cridat per un altre ajudat de les SS perquè l’esperava un altre industrial que el volia felicitar per les seves paraules, en Goebbels els va demanar que donessin records a les seves esposes i va marxar a pas ferm amb els altres jerarques nazis mentre en Fritz i en Barnard varen tornar cap a casa. Quan tornaven sota la claror de la llum amb el tramvia, en Barnard li va dir en broma:

Escolta, si vols que et matin, mira, és la teva voluntat, però com a mínim no facis que em matin a mi!.

Amb un somriure a la boca, en Fritz se’l va mirar content i li va contestar també en to de broma mentre anava mirant els carrers buits de la ciutat:

Aquests no mataran a un heroi de guerra, els importa massa la propaganda!.

En les següents setmanes en Fritz es va tornar a centrar plenament amb els primers exàmens de la Universitat, que va aprovar amb molt bona nota, tot i que per culpa d’aquests exàmens va deixar de tenir vida social, ja que es passava el dia estudiant a casa o a la biblioteca de la Universitat, tot i que si podia s’escapava un segon per anar a veure a l’Àngela, tot justificant que buscava un llibre, que en realitat no buscava. Ella l’animava a que estudiés, tenia ganes de que acabés tota aquella època d’exàmens per tornar a està amb ell i odiava que la majoria dels seus companys de classe fossin companyes. El 10 de novembre, quan el noi era a la llibreria mirant si trobava un llibre sobre les innovacions de l’empresa nord-americana Johnson&Johnson, de cop varen sentir per la ràdio la veu d’en Hitler. Era a la planta de la fàbrica Siemens i novament va fer un discurs propagandístic destinat als treballadors. Escoltant-lo amb silenci, un cop acabat el discurs, en Martin va dir entusiasmat:

Un gran home, quin líder.

Sospirant, l’Àngela va afegir:

Quina sort de trobar en Hitler en el moment oportú per Alemanya. Si no existís l’hauríem d’inventar.

Cansat d’aquells comentaris que cada cop se l’hi feien més freqüents a on anava, el noi va desistir en buscar el seu llibre i va tornar cap a casa sense acomiadar-se de l’Àngela. A la fàbrica Klein, en Barnard abans de que comencés el discurs del líder alemany va rebre una trucada del Ministeri de Propaganda en què l’hi ordenaven que posés la ràdio. Sense saber-ne el motiu, va demanar a en Gerd que posés la ràdio. En sentir la veu d’en Hitler, la majoria dels treballadors varen pensar que en Barnard havia fet posar la ràdio com a bon nacionalsocialista i els dos treballadors jueus se’l miraven cada cop amb menys respecte. Amb prou feines l’hi deien Guten Tag.

El 12 de novembre de 1933 es varen celebrar a Alemanya unes noves eleccions parlamentàries i es va consultar a través d’un plebiscit sobre la retirada d’Alemanya de la Societat de Nacions. Lògicament, amb només un partit legal, un 93% dels vots del 96% dels ciutadans amb dret a vot que varen acudir a les urnes varen votar Ja. La família Klein va votar Nein, i la família Richter Ja. Tot i votar que no, aquests resultats varen ser adulterats i probablement el vot negatiu dels Klein va anar amb el vot afirmatiu, ja que en el camp de concentració de Dachau, que els Klein desconeixien que existís com a tal, els presoners, que estaven tancats per ser opositors al règim nazi, varen votar a favor de la política nazi. L’endemà, quan en Fritz va sortir de la Universitat es va acostar a la llibreria en veure que en Martin hi havia penjat a la porta de fusta de l’entrada la portada del Völkischer Beobachter en què es podia llegir la victòria nazi. Entrant a la llibreria li va dir tot somrient a l’Àngela, que estava a darrere del taulell desempaquetant 24 volums de l’obra d’en Nietzche que acabaven d’arribar:

Heu guanyat! Deus estar contenta?

Fent que sí amb el cap, l’Àngela li va dir amb un somriure d’orella a orella:

És clar que hem guanyat, s’ha votat pel millor per Alemanya i per la pau, la gent no és tant burra com tu! La Societat de Nacions ha sigut un fracàs, ja es va veure des del primer dia quan els nord-americans en varen fugir corrents després de crear-la. No tenia sentit.

Fent que no amb el cap per mostrar la seva indignació, en Fritz va sortir de la llibreria per anar-se’n a casa a estudiar. A la seva habitació no es va poder contenir la ràbia que sentia per la victòria nazi i tot mirant-se el quadre de la seva xicota, es va quedar pensatiu pensant què pensaria la Galiana de tots aquella canvis. Estava segur de que ella s’hagués manifestat i que no s’hagués tancada a casa veient com els nazis es feien amb el control de l’Estat. Quina impotència sentia, però què hi podia fer, pensava.

Passant els dies estudiant amb força, en Fritz i Alemanya varen arribar el 1934 mentre el règim nazi anava fent-se cada cop més fort. Aquell fi d’any no el va voler celebrar perquè el 1933 no havia sigut un bon any per ell i només tenia ganes de que arribés ràpidament el 1934 per obrir nous horitzons. El 8 de gener, en Fritz va rebre d’un seu amic comunista que havia format part del grup Neu Beginnen i que estava exiliat a Praga, el Manifest de lluita del socialisme revolucionari escrit pels líders socialdemòcrates del SPD exiliats. En el text es feia una crida als alemanys perquè enderroquessin al govern nazi a través d’una revolució popular. Des de la seva taula d’estudi de l’habitació es va llegir amb molta atenció el text mentre anava sentint el continu xivarri de fora al carrer. Tot i simpatitzar plenament amb els objectius dissenyats en el text, creia que aquells polítics exiliats no entenien la realitat de l’Alemanya actual, una Alemanya totalment entregada al nacionalsocialisme. Pensant que aquell manifest li podria portar problemes si li trobaven per casualitat, va baixar a baix per explicar-li en el seu pare el què li havien entregat. Després de llegir-lo amb molta atenció a la seva butaca, en Barnard també pensava igual que el seu fill, veia impossible una revolució des de l’interior per enderrocar al règim, i just en el moment en què es posaven d’acord per destruir el manifest per tal de que no fos vist per algun element nazi, no es varen adonar que l’Àngela havia tocat el timbre de la casa i la Luane l’havia fet passar al menjador. Quan en Fritz anava amb el manifest a la mà cap a la cuina per buscar uns mistos per cremar-lo a la llar de foc, es va topar amb l’Àngela, que l’esperava al costat de la llar de foc amb un gruixut abric per protegir-se de l’intens fred que feia aquell dia. Sorprès en veure-la, ràpidament va intentar amagar el manifest a darrera de l’esquena, però va ser pitjor el remei que la malaltia i l’Àngela, en veure que li estava esquitllant alguna cosa, es va apropar a ell cara a cara en to desafiador, a menys de deu centímetres, i inclinant el cap per fer-li  veure que li feia un petó a la boca, que va deixar desconcentrat al noi, li va agafar el manifest de darrera l’esquena. En estat de xoc i sense saber reaccionar, en Fritz li deia que eren uns papers vells i sense sentits mentre intentava agafar-los. Sabent que l’estava mentint, l’Àngela es va assentar en una cadira del menjador i els va llegir mentre en Fritz s’anava rascant la gola nerviós pensant que amb una mica de sort no els entendria. Després d’acabar-los de llegir molt per alt, l’Àngela va doblegar el manifest amb delicadesa i li va dir mentre li mirava als ulls:

Que et penses que sóc burra? Ser molt bé que això no són papers vells, són papers que demostren alta traïció. Hauries d’anar tancat a un d’aquests camps de reeducació i hauríem d’invocar a la Santa Vehme.

Quedant-li la cara blanca i veient-se linxat, en Fritz es va posar nerviós pensant que l’hi anava la pell, li era evident que per aquella noia li era més important la ideologia nazi que les amistats i l’amor, però l’Àngela el va sorprendre un cop més quan va dir mentre s’aixecava de cop de la cadira:

Escolta, que no diré res jo, no sóc d’aquestes que es ven a qualsevol preu. L’únic que et demano és que cremis aquests papers perillosos i difamadors.

Més tranquil, en Fritz la va intentar interrompre per dir-li que la llibertat d’expressió no era perillosa, tot i que començava a dubtar-ho veient com havien donat masses llibertats al nacionalsocialisme en una democràcia excessivament representativa. Agafant unes tisores del moble del menjador que tenia l’Elise per tallar la roba vella per fer-ne draps de cuina, l’Àngela va tallar el manifest deixant-lo en petits trossos i els va llançar a la llar de foc. Sense voler parlar més d’aquells papers que per ella eren una traïció a la pàtria, li va demanar sortir pel Tiergarten per jugar amb la neu com dos nens. Pensant que era millor tenir-la contenta per si de cas, el noi es va posar la jaqueta, els guants i la bufanda i la va acompanyar a donar una volta pel Gartenbaumt, tot i l’horrible fred que feia que només era desafiat pels més joves. Després de tirar-se quatre boles de neu mentre observaven els arbres plens de neu i els nens jugant amb improvisats trineus, varen tornar a la Potsdamer Platz i es varen refugiar al bar de l’Hotel Esplanade per fer un cafè ben calent. Posant-se més seriosa i recordant aquell manifest, l’Àngela l’intentava convèncer de les bondats del nacionalsocialisme, explicant-li que amb un any havien millorat l’economia (cosa que no era certa), els recordava que tothom ara tenia com a mínim una ràdio a casa gràcies als nazis, que havien creat una sèrie d’organismes per facilitar la vida de la gent, com el DAP o la Cambra de Cultura, que havien millorat la seguretat i que havien reanimat l’esperit nacional del poble. Discrepant en tot, en Fritz li va dir:

Escolta, abans has parlat d’uns camps, jo també n’he sentit parlar, diuen que en aquests camps hi tanquen a tota persona que discrepa del règim i que hi ha tancades 7.000 persones.

Mirant que ningú els escoltés i aprofitant que en Julius estava servint una altra taula, l’Àngela li va respondre amb tota la seguretat del món:

Sí, tothom ho sap però ningú en vol parlar en veu alta com fas tu. És evident que alguna cosa passa, això és una realitat, però en tot procés sempre hi ha una cara fosca que val més no saber.

Bevent-se el calent cafè, en Fritz la va replicar ràpidament mentre agafava amb força la tassa calenta:

El saber mai pot ser una cosa dolenta, qui no sap no pot ni afirmar ni negar. Jo vull saber què passa en el meu país.  

Discrepant completament pensant que hi havia coses que no s’havien de saber, l’Àngela li va dir sospirant:

Jo no em posaria a parlar d’aquests temes i ni els vull conèixer, si el destí vol aquests camps que hi siguin, jo no sóc ningú per negar-los. A part, tu no ets un nacionalista com el teu pare? No hauries de defensar la nació de qui la vol assassinar?

Pensant la resposta, va recordar la Galiana amb el seu odi cap al nacionalisme, i li va respondre recordant el seu antic esperit:

El nacionalisme només és una forma inexistent que va ser creada per la burgesia per sotmetre i controlar la classe obrera per tal de que no pensi en la lluita de classes. No veus que el nacionalisme va sortir al mateix moment que la burgesia va agafar el poder? És una reacció de la burgesia. Potser per això el meu pare és un nacionalista. 

Somrient, l’Àngela va exclamar:

De vegades me n’oblido que ets un comunista, cosa curiosa per ser el fill d’un empresari, un burgès que crea banderes nazis.     

Rient també d’aquella conversa amistosa sabent que era una contradicció com el foc, en Fritz li va contestar:

No ser un nacionalista fervent no vol dir que no m’estimi a la meva gent i al meu país. Jo estimo el meu país com qualsevol altra alemany, sempre m’ha agradat la literatura alemanya, m’encanta Goethe, com també la filosofia alemanya, que ens cau del cel sobre la terra, com també m’il·lusiona sentir cada cop la música alemanya de Beethoven. Però això no és nacionalisme, es  estimar el meu país. 

Veient que el règim era acceptat fins i tot en la seva brutalitat més extrema, en Fritz va entendre que el nazisme anava més enllà d’una ideologia passant totes les fronteres de la racionalitat. Per canviar de tema, l’Àngela, que tenia por de que els poguessin sentir dir coses contràries al règim i ser denunciats, cosa que li portaria veure de primera mà aquells camps, va parlar-li d’esports, concretament de boxa, un esport que li encantava. Curiosament amb la boxa tampoc es varen entendre; en Fritz li agradava el boxejador gitano Johann Trollmann, de sobrenom Rukeli, que es va tenyir de ros i es va cobrir el cos de farina per provocar al règim nazi que el perseguia i insultava públicament. L’Àngela, que li va dir que aquest boxejador era efeminat i dèbil, era més partidària del boxejador Max Schmeling, conegut internacionalment amb el sobrenom del Gos Nazi, per la seva fidelitat al règim.

El 26 de gener, quan tornava de la Universitat i passava per davant de la llibreria a pas ferm per l’aire fresc que li picava a la cara, en Martin en veure’l va anar-lo a buscar al mig de la vorera per explicar-li que els nazis acabaven de firmar un tractat de no agressió amb Polònia per deu anys. Pel llibreter era una mostra de que el nazisme desitjava la pau i no la guerra com a vegades l’hi havia dit en Fritz. Mirant-se a l’Àngela, que estava darrere del taulell, molt a prop d’uns quants llibres del Mein Kampf i estava fent moviments d’aprovació cap a les paraules del seu amo, en Fritz li va senyalar aquells llibres de llom vermell i va dir-li:

No dieu que us heu llegit el Mein Kampf? Sí l’heu llegit sabríeu què és l’espai vital, el lebensraum, i sabríeu que l’objectiu del nazisme es expandir Alemanya cap a l’est, just on hi ha Polònia. Pensant uns segons va afirmar: No se si aviat hi haurà una altra guerra absurda, però amb els nazis cada dia hi som més a prop.

No escoltant-lo pensant que anava errat, en Martin li va contestar que aquell llibre estava mal escrit i que en Hitler el va escriure quan era a la presó de Landsberg l’any 1924, feia 10 anys, i que per tant les coses havien canviat molt des d’aleshores. Mirant-se l’Àngela, en Fritz li va contestar sense embuts:

Tots canviem, és evident, però ells no canvien els seus objectius, els únics que els hem canviat som nosaltres. Mirant-se llavors al llibreter amb cara desafiadora va recordar-li: Mira’t a tu, que sempre havies anat amb la Matilda a comprar i ella sempre et feia bons tractes per ser un bon veí, i ara li defuges la mirada mentre vas a comprar a una botiga més cara i més lluny d’on estàs.

Amb la cara avergonyida i allunyant-se cap a la prestatgeria del fons per no tenir-se que justificar, en Martin sabia que havia decebut a molta gent per haver canviat tant ràpid les seves idees, va entrar a la llibreria la Klara i tots es varen quedar callats veient com la xafardera se’ls quedava mirant mentre es posava bé la gruixuda bufanda negra que l’envoltava tot el coll. Amb un somriure davant d’aquella escena, l’Àngela va sortir de darrere del taulell i li va agafar el Völkischer Beobachter d’aquell dia per vendre-li a la Klara com era costum. Acomiadant-se amb un moviment de cap, en Fritz va sortir de la llibreria per anar a comprar uns quants pastissos a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, que amb ells ja hi treballava el seu fill Hermann després de repartir els diaris a primera hora. En Hermann abans de que es pongués el sol sortia a passejar amb la Katrina pel barri tant tranquil·lament com bons amics.

El 28 de gener, un any després de la mort de la Galiana, en Fritz es va aixecar amb un terrible mal de cap després de no haver pogut dormir perquè no parava de pensar amb la seva difunta xicota. El tret, la mirada de la Galiana, les seves últimes paraules, l’Ajuntament, els manifestants, el varen acompanyar al llit. Després d’esmorzar unes torrades acompanyades amb un cafè fet per l’Elise, va sortir al carrer per anar a la tomba de la seva xicota. Recordant la seva passió per les flors blanques es va aturar un moment a la floristeria de la Carlene. Sense ni dir bon dia, va agafar les flors, les va pagar i va continuar avançant cap a la Potsdamer Platz per continuar caminant després cap al cementiri. Desolat recordant aquells tràgics fets, va entrar al cementiri i va anar caminant a poc a poc entre tombes mentre anava sentint com uns quants curiosos anaven a visitar les tombes més famoses. Amb les flors a la mà i amb el cap abaixat, va arribar a la tomba de la Galiana i en llegir el seu nom a la làpida es va deixar caure de genolls a terra plorant mentre li demanava perdó per no haver-la protegit quan tocava. Els seus crits i els seus plors es varen intensificar de tal manera que se sentien des fora, i eren tant impactants que fins i tot la gent es pensava que les SA estaven torturant a algun jueu. En retornar cap a casa després d’eixugar-se les llàgrimes, va pensar en anar al pis de la Galiana per continuar amb els seus records. Sense saludar a l’Albert i a l’Helga quan se’ls va trobar a fora de la seva botiga parlant amb en Dannel, va continuar avançant amb la seva tristor com a companyia. Quan l’Àngela el va veure passar per davant de la llibreria li va cridar l’atenció des de darrere el vidre per xerrar una estona, però en Fritz va fer com la si no la veiés i va continuar caminant fins que es va quedar aturat a davant del pis de la Galiana esperant que ella sortís. Sense entendre res mentre l’observava després de treure el cap per la porta de la llibreria, l’Àngela va fer un crit de ràbia, pensava que el seu amic l’estava menyspreant, però en Martin, en veure-la disgustada, li va explicar després de fer-la entrar el perquè en Fritz volia estar sol. Després de sortir de la feina, l’Àngela va anar un moment a la floristeria de la Carlene i després va anar a casa dels Klein. Quan va arribar al quart esglaó de l’entrada hi va deixar una rosa vermella juntament amb una nota que deia:

No estàs sòl!.

Després de dubtar si tocar el timbre o no, va marxar cap a casa seva en veure a la Bernardina sortir de l’edifici del costat a tirar les escombraries. Al cap d’unes hores, la Luane va obrir la porta per anar a llançar també les escombraries i en aquell moment va descobrir la rosa amb la nota. Pensant primer que potser era per ella d’un admirador, va quedar una mica decebuda en veure que era pel seu fill però en entrar en el rebedor va trobar aquell detall tot un gest per part de l’Àngela. Després d’entrar en el menjador va ensenyar-ho a la família i després li va entregar en el seu fill, que estava tancat a l’habitació recordant a la Galiana. En veure la rosa vermella, en Fritz va exclamar trist:

Tant debò ella fos la Galiana.

Mirant-se’l amb tendresa i posant la rosa en un vas d’aigua, la Luane li va contestar que no era la Galiana evidentment, però que l’Àngela era una gran persona i que aquell detall deia molt d’ella, penses com penses, vestís com es vestís. Pensant que potser tenia raó, en Fritz no li va contestar perquè el deixés sol i quan la seva mare va marxar es va posar a mirar el quadre de la Galiana mentre de reüll anava mirant la rosa vermella amb els seus pètals encara ben vius.

Els següents dies l’empresa Klein es va tenir que adaptar a la secció de l’organisme Força d’Alegria, la Bellesa del Treball, que anava a càrrec del jove arquitecte i amic d’en Hitler, Albert Speer, considerat erròniament el nazi bo. En Barnard va rehabilitar la nau per tal de que fos més atractiva, la va pintar de color blanc perquè hi entrés més la llum de fora i va col·locar una ràdio de la marca Siemens perquè tots els treballadors poguessin escoltar-la, tot i que molt sovint emetien música de Beethoven i de Wagner que feia adormir els treballadors a les sis del matí. Només els hi agradava escoltar els programes d’entreteniment que feien pels matins i es quedaven tots aturats en escoltar l’interminable discurs gravat que transmetien d’en Hitler cada setmana. En Marwin, que cada dia tenia més contacte tenia amb els treballadors i inclús anava a esmorzar amb ells al bar de davant com un d’ells, es va adonar que la majoria simpatitzaven encara més amb el nazisme després de que el règim els hagués ofert viatges turístics assequibles, esdeveniments esportius i culturals, pensions d’atur i jubilació, a més de més serveis socials. El canvi de mentalitat era evident i els treballadors jueus, que només eren dos en aquells moments, cada jornada eren menyspreats pels altres treballadors que els començaven a veure com un perill per les seves seguretats. Curiosament, aquells dos treballadors jueus, que portaven molts anys a l’empresa i sempre eren els primers en reclamar els seus drets, no es varen queixar d’aquell tracte per part dels altres treballadors per por a ser denunciats al règim i acabar a mans de la temuda Gestapo. En Gerd, que portava 17 anys a l’empresa i gràcies al seu sou mantenia a tota la família després de que la seva dona fos expulsada com a mestre de primària, portava sempre al damunt un obrecartes pensant que algun dia un dels seus companys de feina l’atacaria pel fet de ser jueu. En Walter, l’altre treballador jueu que quedava a l’empresa, es va barallar un dia a cops de puny quan li varen preguntar si la seva dona era alemanya. Indignat, li va respondre que era tan alemanya com ell, però pocs el consideraven alemany.

Mentrestant, mentre el govern alemany es dedicava a intentar reduir el poder i la influència de les SA, en Fritz se li va pansir la rosa vermella i recordant el gest de la seva amiga va anar a comprar un ram enorme de roses vermelles a la floristeria de la Carlene, que li va donar les roses més maques que tenia després d’explicar-li que gràcies al règim la seva família podria anar per primer cop de vacances. Contenta i animada esperant les desitjades vacances, li va dir mentre li agafava l’última rosa:

Perquè volem llibertat si tenim treball!.

No fent massa cas a les paraules de la Carlene, va sortir ràpidament de la floristeria i després de saludar a en Dannel, que continuava ocupat amb el seu llibre de filosofia,  es va dirigir a la llibreria de l’Àngela després de travessar la carretera a poc a poc per no fer malbé el ram. Curiosament aquell dia estava plena la llibreria, amb l’Àngela hi havia més clients, sobretot homes, i en Fritz va entrar sense ser vist per l’Àngela, que estava ocupada embolicant el Mite del Segle XX pel barber Otto. Nerviós i pensant que faria el ridícul davant de tothom, es va esperar a la cua mentre agafava un llibre qualsevol de la primera prestatgeria de davant del taulell. Sense adonar-se’n va agafar la comèdia d’en Goebbels, Der Wanderer, El Vagabund, que el ministre alemany va escriure el 1921 quan es va treure el doctorat de Filosofia. Amagant-se darrera les flors perquè no el veiés, quan li va tocar el seu torn l’Àngela va quedar sorpresa en veure’l i li va preguntar tot mirant-se les flors:

Per qui són aquestes roses tant maques? No seran pas per la teva àvia?

Somrient pensant que tant debò perquè no hauria de fer aquell espectacle davant de tothom, li va dir amb un to desinteressat:

Per una amiga que vaig conèixer l’altre dia en un bar d’aquests de mala fama. Ja saps…

Fent una cara de pomes agres, li va agafar el llibre sense miraments per embolicar-li, però, de sobte, en Fritz li va entregar les flors col·locant-li a uns centímetres de la cara. Amb cara d’incredulitat i d’alegria, l’Àngela va expressar feliç mentre ensumava les roses encara humides:

Són per mi?

En Fritz li va contestar encongit mentre tothom, fins i tot en Martin, se’l miraven:

Són per tu! Et volia agrair el gest d’aquell dia quan estava trist per…..!

Vermella com la bandera nazi, no trobava les paraules per donar-li les gràcies mentre es mirava un altre cop aquell ram i anava contant les roses que hi roses. Quan anava a dir paraules d’agraïments, en Frank, que havia anat a comprar el Der Angriff, va exclamar mirant-se el rellotge:

Noia, fes-li un petó com a mínim, pobre noi!

També vermell com la bandera comunista, en Fritz anava fent que no amb el cap mentre deia que no era la seva promesa, i llavors la Maria, que tenia pressa per comprar el diari i tornar a la carnisseria, que havia deixat buida, va cridar:

Aiiiiii la joventut! Que us costa de vegades. En Kurt no va tardar gens en llançar-se a damunt de les meves cames. Sou ben ximplets el jovent.

En Martin, en veure que la llibreria s’havia convertit en tota una atracció, des de fora la Klara va veure el ram d’en Fritz i va entrar directament a la llibreria a comprar un altre cop el Völkischer Beobachter per fer la tafanera, i que la seva treballadora no reaccionava allargant la cua, li va dir des de darrere d’un prestatge mentre feia veure que treia la pols amb un drap vell i brut:

Coi, fes-li un petó! Marxa abans si vols avui i aneu a un hotel, però ara atenem aquests clients per favor.

Tancant els ulls, pensant que podia ser rebutjada, va agafar valentia, va apartar un moment el ram de la seva cara, va agafar en Fritz per la jaqueta marró per apropar-lo als seus llavis, i li va fer un llarg petó a la boca, que va deixar el noi sorprès i a la vegada avergonyit davant de tantes mirades. Tots els presents a la llibreria, inclús alguns xafarders de fora i la Klara, els varen aplaudir sonorament. Després de l’etern petó, eixugant-se els llavis, estava emocionat però no ho volia reconèixer, sense dir res i posant-se bé la jaqueta, en Fritz va marxar a pas ferm deixant que l’Àngela continués treballant tota emocionada. No sabent on anar, estava bloquejat encara notant els dolços llavis de l’Àngela,  se’n va anar a casa a estudiar sense saber com ella respondria a partir de llavors. Estava fet un embolic en aquells moments, tenia unes sensacions que li recordaven unes sensacions que ja havia tingut però que no volia reviure amb una altra dona. Al cap d’una hora, pels volts de quarts de vuit del vespre, l’Àngela es va presentar a casa dels Klein. Després de fer-la passar el menjador, la Luane va cridar a en Fritz, que va abaixar ben avergonyit i amb la cara vermella. No volent parlar davant dels seus pares, va portar l’Àngela a davant l’entrada de casa per estar tots dos sols. Sota l’atenta mirada dels seus pares, que estaven emocionats fent el xafarder des de la finestra del menjador, en Fritz li va tornar a agrair el gest de l’altre dia i els dos es varen quedar mirant-se a l’entrada del pis sense saber què dir-se. Cap dels dos volia espatllar aquell moment. Després de que vingués una ràfega de fred i de veure com en Wilhelm corria desesperat cap a la Potsdamer Platz esperant trobar un refugi pel fred en una cantonada on la gent avocava cartrons, l’Àngela li va fer un petó a la galta i se’n va anar cap a casa feliç, pensant que potser si que tindria un espai en el cor d’en Fritz.

Mentre l’hivern s’estava morint per deixar pas a la primavera, en Fritz i l’Àngela varen sortir cada cop més plegats pels parcs, els bars, els carrers, a les botigues… i es va fer tant habitual la presència d’aquella noia al costat d’en Fritz que anava sense cap estranyesa amb els seus amics i inclús sovint l’acompanyava a dinar o sopar amb el seu germà i l’Elisabeth a l’est de la ciutat, en el Kurfürstendamm com si fos la seva parella. Sovint anaven a sopar a prop de la torre de l’Església Memorial Guillem perquè a l’Àngela li encantava aquell lloc o anaven a l’elegant bar Kakadu, a la dreta per la Joachimsthalerstrasse. Passejant sota els arbres d’aquell barri amb les seves cafeteries, els seus restaurants i els seus bars, en Marwin aconsellava al seu germà de que sortís amb aquella noia per oblidar el passat, però en Fritz li deia que no, que no hi hauria cap altra dona al seu cor que la Galiana. Un dia que es tallava el cabell amb l’Otto, aquest li va aconsellar que es casés amb l’Àngela perquè era ària. No sabent què dir mentre es mirava que les patilles quedessin igualades, en Fritz es va limitar a contestar-li que no es casaria i, per fer-lo emprenyar, li va explicar que ara aniria amb la Matilda a comprar perquè era la millor botiguera del barri.

Però en Fritz cada cop, mica en mica, se sentia més a gust amb aquella noia i sovint l’anava a veure a la llibreria. Caminant un dissabte al vespre pels parcs del gèlid Tiergarten. Quin fred, patia l’Àngela amb la seva jaqueta massa prima. En recomanar-li que s’abrigués més, l’Àngela li va contestar:

Com que són tan barates les jaquetes.

Abaixant el cap pensant que no havia fet una bona recomanació, no havia pensat en els problemes de casa seu, en Fritz li va preguntar per l’economia de casa seu. L’Àngela li va ser clara, la feina amb en Martin li anava molt bé, però no es podia permetre luxes. Arracades, maquillatge, anar a sopar a fora, vestits, sabates…. tot això estava fora de la seva butxaca. Amb to de broma però sempre amb la veritat de cara, li va deixar anar:

Sóc una pobra noia que no en té ni per mitges.

Sospirant en sentir aquell comentari que li va provocar tristesa, en Fritz li va demanar tornar un moment a casa seu. Eren les set de la tarda i ja feia estona que era fosc. En deixar-la al menjador amb la seva mare, en Fritz va pujar a dalt a la seva habitació. Minuts més tard va tornar vestit, per sorpresa de l’Àngela, amb esmoquin de color negre. En preguntar-li per què anava així, en Fritz li va dir que ja ho veuria i va anar a la biblioteca, on el seu pare estava llegint el diari. Li demanava diners, ja que volia anar al local més car i més elegant de la ciutat. Després en Fritz va demanar un taxi per telèfon i minuts més tard ja tenia un Mercedes esperant-lo a fora a l’entrada. En dir-li una vegada i una altra que no anava ben vestida a on volgués anar, en Fritz li repetia que ja anava bé. El vestit que portava sota la jaqueta era un vestit de nit de color vermell i era ideal pel lloc on anaven, l’únic que el noi li va tenir que demanar a la seva mare que li deixés a l’Àngela la seva jaqueta, la més bona que tenia, una de color negre amb plomes. El taxi els va deixar en l’encreuament entre la Nürnbergstrasse i la Kurfürstrasse. L’Àngela li va insistir en saber on anaven, però el noi li volia fer una sorpresa. Després de fer unes quantes passes varen arribar al lloc, el Quartier Latin. Aparcat el costat del local hi havia un imponent i exclusiu Càdillac que feia que tots els vianants es paressin uns segons per observar aquell vehicle. En veure el restaurant i els seus preus de la carta de fora, l’Àngela va exclamar:

Que estàs boig! Si un plat són com dos salaris meus.

Empenyent-la cap a la porta d’entrada, en Fritz li va dir:

Va, calla i entra.   

A la minúscula entrada varen ser rebuts per un cambrer, que en reconèixer el noi li va preguntar pel seu pare. Després de respondre-li que estava molt bé, fent banderetes, va exclamar-li, va fer deixar els abrics en el guarda-roba i varen entrar a la primera sala amb l’Àngela mirant a banda i banda. No estava acostumada a aquells ambients i se sentia com avergonyida. Creia que no anava prou bé per ser aquell. Se sentia com peix fora l’aigua, ofegada. A la primera sala hi havia el bar amb unes taules petits i els seus corresponents tamborets. En Fritz es va fer demanar dues cerveses berlineses. Asseient-se a un tamboret, en Fritz va notar que l’Àngela si sentia incòmode i no parava de mirar-se amb el seu mirallet. El maquillatge barat no es podia comparar amb el maquillatge car que duien les senyores allí presents. Mirant la taula del costat, la noia no deixava de mirar una dona amb el seu abric d’ermini i llargs guants negres. El seu rostre estava maquillat amb pols blanca i els seus llavis amb un roig intens. Es bevia un whisky, es va fixar l’Àngela, que en seguit va mirar la carta i va veure que valia 2,25 marcs, una petita fortuna per ella. En Fritz l’intentava demanar que es calmés. En una taula del fons l’Àngela es va fixar que hi havia l’Ernst Udet, un pilot condecorat, que no deixava el vas de whisky ni un segon.

Demanant-li que es relaxés un cop més, en Fritz es va aixecar del tamboret i a cau d’orella li va assegurar que era la més bella del restaurant. Després de beure’s la cervesa, que l’Àngela es va beure amb més tacte de l’habitual, varen entrar a la segona sala, on hi havia el restaurant i la pista de ball, així com una tarima per l’orquestra. Assentant-se a la taula, un cambrer de seguida els va portar la carta i els va dir que en breu tocaria una banda de Jazz . L’Àngela no deixava de mirar els preus, prohibitius anava pensant, i no es decidia perquè tot ho trobava excessivament car. Veient que la seva amiga no es decidia, en Fritz li volia dir que no s’amoïnés pels diners, que gaudís, però en aquell moment va venir l’amo del local, en Leon Henri Danjou, que el cambrer l’havia avisat que hi havia el fill d’en Barnard. Preguntant-li pel seu pare, en Fritz va tornar a respondre que estava com sempre, aguantant la seva mare, va afegir-hi perquè rigués el propietari. Dibuixant un petit somriure, en Danjou va fer un gest a un dels seus cambrers, que els va portar una ampolla de vi del Rin, la botella més cara de la carta. L’Àngela en veure el preu a la carta d’aquella ampolla va quedar al·lucinada, valia com sis sous, quina bogeria, es repetia.

És un regal.

Va exclamar en Danjou i després els va recomanar que agafessin entrecot amb gambes. Dit i fet, va dir en Fritz, que va demanar dos entrecots amb canelons d’ànec de primer. Després de que en Dajou marxés a una altra taula, l’Àngela es va apropar al centre de la taula per xiuxiuejar-li a en Fritz que era un dels dies més feliços de la seva vida, però que sentia vergonya perquè no anava tal i com tocava.

Vols dir que no se n’ha adonat l’amo de que el vestit es barat.

Somrient, en Fritz li va respondre:

No sentís cap tipus de vergonya. Vas estupenda, no pateixis.

Fent-li un gest perquè s’apropés encara més, en Fritz li va dir:

Aquest home es diu Dajou i diuen que prové de Romania i que havia treballat de gigoló a l’Hotel Adlon. Segons la meva mare es va entendre amb l’esposa del director, la Hedda Adlon, i que ella li va donar els diners perquè obrís aquest local.

Mirant aquell home amb uns altres ulls, l’Àngela es va relaxar i va gaudir del sopar en companyia d’en Fritz. Després de sopar, enmig de les postres, en Dajou els va convidar a una ronda de conyac i li va demanar a en Fritz a cau d’orella si el seu pare li faria el favor de donar-li una bandera amb l’esvàstica per penjar-la al local. Cap problema, va dir-li en Fritz. En aquell moment una dama es va aixecar i es va dirigir a la pista de ball i va començar a ballar. Tots els homes que estaven a prop de la pista la miraven com un lleó mira a la seva presa i en Dajou, en adonar-se de que la dama no era més que una ballarina convidada per un banquer suïs que estava flirtejant amb una altra dona que hi havia a una altra taula, va pujar a l’escenari i li va treure la faldilla sense manies. Tots els homes varen riure de cop i un home, amb el vas de conyac a la mà, va cridar que es traïes la brusa. La dona, completament beguda, es va treure la brusa mentre un altre home d’edat avançada li llançava uns quants bitllets. Que terrible, va pensar l’Àngela, que se sentia molt identificada amb aquella noia. Fent veure que no mirava a la pista de ball, que els quedava tres taules d’on eren ells, li va preguntar a en Fritz:

Això és habitual aquí.

El noi, que intentava evitar mirar aquella escena, li va respondre:

Sovint, en Dajou li agradar presumir davant dels seus amics. No en facis cas. Li agraden massa les dones. Ja m’entens.

Després de beure’s el conyac, en Fritz va demanar el compte. La suma era important, però pel noi no era res i, fins i tot, va deixar propina. En anar a buscar als abrics es varen trobar amb en Dajou, que ja no anava tan ben arreglat com abans amb el seu esmoquin, acompanyat d’aquella noia que ho ensenyava tot. Anava completament begut, igual que ella, i li anava demanant a en Fritz que es quedessin a ballar una estona. Dient-li que no, en Fritz li va dir que l’endemà s’havia de llevar d’hora i que ja havien cridat el taxi.

Quin trapella.

Li va exclamar en Dajou, que es pensava que s’emportava a l’Àngela a un Hotel. Deixant-lo amb aquella dona, els dos nois varen pujar al taxi, que va deixar primer l’Àngela a casa seu. Abans de baixar del vehicle, la noia li va donar les gràcies per aquell dia i, amb cara de pena, li va dir que no sabia com recompensar-ho. El noi, vermell com un tomàquet, li va respondre que ja ho havia fet i, en seguit, li va demanar en el taxista que el deixés a la Leipzigerstrasse.  

 

El 31 de març de 1934 va sortir per últim cop publicat el diari Vossische Zeitung, un diari nascut el 1721, que va ser tancat pels nazis per tal de que el Völkischer Beobachter es convertís en l’únic diari nacional. Per protestar davant d’aquella decisió, en Barnard va comprar per últim cop aquell diari en un quiosc de l’Unter den Linden, en Martin feia temps que ja no venia diaris que no fossin d’ideologia nacionalsocialista, i va llegir en veu alta l’última pàgina del diari després de reunir a tota la família en el menjador. Després de llegir l’última paraula, va exclamar en veu alta:

Avui hem enterrat la llibertat d’expressió, esperem no haver d’enterrar més coses!

El 24 d’abril, mentre la família Klein estava dinant en companyia de l’Àngela, que s’anava introduint a la família a disgust de l’Elise, va sonar el timbre de la porta. En obrir la Luane la porta es va trobar a en Joseph i la Magda Goebbels amb un bebè als braços. Sorpresa, els va fer entrar al menjador i llavors tota la família es va aixecar de la taula per rebre’ls. Sense pensar que els estava interrompent el dinar, en Joseph els va presentar orgullós la seva primera filla, la Hilde, nascuda el 15 d’abril de 1934. Entusiasmada i amb la criatura als braços, la Magda li va demanar a la Luane si li podia aconsellar alguna minyona de confiança per cuidar de la nena, ja que estava desesperada en no trobar-ne cap que li fes el pes. Pensant amb en Barnard una candidata mentre els altres es miraven al bebè que estava dormint als braços de la Magda, la Luane li va dir que coneixia una dona gran que havia cuidat molt bé els nens. Però, mentre li parlava de les excel·lències d’aquesta dona, va recordar que era jueva i llavors va dir-li el nom d’una altra dona, la Petra Fohrman, no tant experta, però que no era jueva. Mentre la Luane i la Magda parlaven de la maternitat en el sofà amb la nena, en Goebbels no parava de parlar de la nena, estava molt orgullós de ser pare, se li notava només amb la cara, i l’Àngela es mirava aquella petita criatura amb fascinació. Mentre li queia la baba mirant la criatura, va tenir un pensament i li va demanar a en Fritz on tenia aquell llibre que havia comprat el dia que li havia regalat les roses. Sense entendre res, encara no l’havia desembolicat i per tant no en sabia l’autor, va pujar decidit a la seva habitació a buscar-lo i després d’agafar-lo de sota un calaix on hi guardava els llibres de la Universitat li va donar a l’Àngela, que el va desembolicar somrient en veure que encara estava embolicat i li va donar a en Goebbels perquè els hi dediqués. Entusiasmat en veure que era el seu llibre que havia escrit en la joventut (no va tenir massa èxit aquell llibre), el ministre alemany es va sentir afalagat i es va mirar aquella família amb cara de felicitat. Recordant com l’havia escrit, en una època molt complicada de la seva vida, va agafar la seva ploma estilogràfica de la butxaca de la seva gavardina i va dedicar aquell llibre a la família Klein mentre mirava a en Fritz i a l’Àngela per dir-los ben emocionat per aquell gest:

Vosaltres també sereu uns bons pares, heu de portar al món a més alemanys purs, els fills del nacionalsocialisme, que viuran en un Estat on no faltarà mai de res.

Bategant-li el cor, l’Àngela anava fent que sí amb el cap mentre que en Fritz escoltava aquelles paraules amb fàstic. Sense saber què contestar, el noi va respondre tot nerviós:

I en Hitler? No té dona ell per tenir aquests fills del nacionalsocialisme?

Parant-se el temps, es va fer un llarg silenci en el menjador i tota la família va quedar al·lucinada tement la resposta d’en Goebbels, que es va repenjar a la cadira on se seia l’Elise, que s’havia tancat a la seva habitació en veure el ministre. L’Àngela se’l mirava amb uns ulls ben oberts de sorpresa esperant la resposta, s’hi hagués pogut hagués matat a en Fritz. Pensant un segons, en Goebbels va somriure descaradament veient la tensió que havia provocat la pregunta i va contestar amb la seva veu dura:

Mira, no t’ho hauria de dir perquè és un secret d’Estat, però com que veig la vostra fidelitat en el règim us diré que sí, que té parella. Tots varen al·lucinar de que l’home que prometia estar casat amb Alemanya tingués una dona. Somrient sabent la sorpresa que havia provocat, el ministre va continuar mirant-se a l’Àngela: Ella és de Munic, és una noia jove, no gaire maca pel meu gust i és molt moguda, però ell l’ha triat i no hi ha res a dir, però no vol de cap de les maneres que se sàpiga. No serà mai la primera dama com l’Eleanor Roosevelt, però és la seva parella. Què hi farem! És un home al cap i a la fi. Té les seves necessitats suposo.   

Sense fer cap més comentari per no parlar més del compte i donar la seva opinió sobre l’amant del Führer, en Goebbels li va demanar a en Barnard reunir-se a soles. Fent-lo passar a la biblioteca privada, el va fer assentar en una de les cadires que hi havia mentre ell s’asseia a la butaca. Quan s’acomodava a la butaca es va adonar que hi tenia des de Marx, Thomas Mann, Freud, Hegel….. però el ministre, que no es va fixar que els tenia darrere seu, li va explicar mentre tenia El Capital al seu costat, que controlés amb lupa als seus treballadors perquè acabaven de constituir el Tribunal del Poble, un jutjat encarregat de jutjar els delictes d’alta traïció per tots aquells que suposessin una amenaça pel règim. No deixant-li de tremolar la cama coixa, en Goebbels també li va explicar que Alemanya estava en perill. Sense entendre d’on provenia aquell perill, en Barnard li va preguntar l’origen de l’amenaça i el ministre li va respondre, mentre mirava que ningú els escoltés, que venia des del propi partit, des de les SA, perquè s’havien tornat deslleials i exigien una segona revolució. Des de feia mesos la relació de l’Adolf Hitler i de l’Ernst Röhm, el líder de les SA, s’havia refredat molt i el ministre de Defensa, en Werner von Blomberg, exigia al canceller que eliminés les SA perquè aquestes volien ocupar el lloc de l’Exèrcit. En Barnard el va escoltar amb atenció però els plors de la Hilde varen distreure al ministre alemany, que va tenir que marxar després de que la Magda li demanés tornar a casa perquè li canviessin la nena.

El 27 d’abril tots els berlinesos varen anar a comprar el diari després de que la gent més matinera avisés que alguna cosa estranya estava passant. En la primera pàgina de tots els diaris alemanys sortia un comunicat oficial en el que s’anunciava que la salut del President inquietava als metges. Les fotografies mostraven a en Hitler inclinant-se davant d’en Von Hindenburg. En el barri de seguida varen començar tertúlies, sobretot en el bar Victorius, i tothom creia que Hitler havia de ser el seu successor. L’Àngela així també ho va comentar, però en Fritz, novament, no va opinar igual perquè creia que d’aquesta manera no es controlaria la bèstia tal i com s’havia promès al principi. Però el noi va preferir no dir res davant dels comentaris de la gent. La majoria opinava igual i qui no ho feia preferia estar callat. Era més savi tenir la boca tancada, pensaven molts. Els seus dos amics també pensaven el mateix, qui millor que Hitler, que havia donat pa i feina, podria garantir l’estabilitat d’Alemanya. Com havia canviat tot, pensava en aquells moments en Fritz mentre es bevia amb certa calma una cervesa. De cop va entrar en Martin al bar amb un diari a la mà i va cridar eufòric mentre ensenyava la fotografia del canceller:

Aquest és el nostre home. Ell ens ha garantit la pau i ens ha donat feina i ha tornat el país al seu lloc.

La majoria dels presents va aixecar les seves copes per donar-li la raó i varen fer un brindis en honor a en Hitler. Llavors, en Martin es va asseure al barra, va demanar un whisky i es va posar a parlar amb en Mark d’en Hitler mentre fullejava el diari. Al cap de poc es va unir a la conversa el barber Otto i el pastisser Richard, que tots es varen mostrar eufòrics pels triomfs d’en Hitler però patien per la salut del president, l’heroi oblidat que estava marxant per sempre més.

L’1 de maig, com l’any anterior, el règim nazi va celebrar el Dia del Treballador en un gegantesc espectacle en el Tempelhofer Feld. En Fritz aquest cop va anar-hi a acompanyar l’Àngela, en Georg i en Lou, que estaven ben emocionats i contents per fer festa tot i ser dimarts. Entre els convidats varen veure que hi havia la Sigfrid von Laffert, una dona que representava al règim, i l’Àngela, a cau d’orella d’en Fritz, li va comentar:

Aquesta deu ser la xicota d’en Hitler, n’estic segura. Ja fa pinta de ser de Munic.  

Mirant-se-la amb atenció i resseguint les corbes d’aquella jove noia, en Fritz li va comentar amb un somriure a la boca:

No crec, aquesta noia és molt maca, però molt maca.

Posant-se gelosa després de veure que el noi no li treia els ulls de sobre, l’Àngela li va pessigar la galta mentre li agafava el refresc d’Afri Cola que tenia a les mans. Mentre els dos nois discutien sobre aquella noia, en Georg i en Lou, que no els va passar per alt les confidències que es donaven en Fritz i l’Àngela, varen tocar per l’espatlla al seu amic, i en Lou li va dir:

Eps! parella, si molestem ens ho dieu i nosaltres fem la nostra, no passar res, ja us entenem. Jo de tu Fritz no seria aquí.

Mirant a una altra banda i centrant la mirada en les dues enormes banderes nazis penjades en vertical de darrera de l’amfiteatre, en Fritz es va posar a riure i els va dir que de cap de les maneres, que per ell l’Àngela era com ells, una amistat. Mirant-se’l amb una cara de no voler-lo creure, en Lou li va dir rient mentre el colpejava amistosament amb el colze:

Doncs espero que a mi mai em facis petons com a ella i no em portis roses a la feina. Què us penseu que no sabem el què va passar? A veure quan em convides a dinar a casa teu?

Fent cara de desinteressat, volia canviar de tema mentre l’Àngela se sentia afalagada però ansiosa per veure i sentir el discurs del canceller alemany, en Fritz els va confessar en els seus amics que havien sentit rumors de que en Hitler tenia parella. No acabant-s’ho de creure, en Georg li va contestar que no s’imaginava a en Hitler amb una dona, però en Lou els hi va explicar:

Jo també he sentit rumors de que en Hitler té parella o amant. A mi la Klara em va explicar que té una relació amb una aristòcrata britànica que és més nazi que els nazi (Es referia a la Unity Mitford) i amb l’actriu Leni Riefensthal. No s’ho munta malament el nostre Führer.

Fent tots cara dubitativa pensant en l’actriu alemanya de cop va començar l’espectacle amb els tradicionals mítings i les desfilades i es varen oblidar de les dones d’en Hitler. Els primers en desfilar varen ser uns homes amb el tors nuu i la pala a l’espatlla en formació com si fossin regiments de voluntaris. Unes 100.000 persones no paraven de cridar els tradicionals Heil Hitler. De cop i volta va començar a caure una fina pluja i els primers paraigües es varen obrir. Llavors Hitler va parlar davant del públic entregat a la seva causa. Mirant l’espectacle amb tota l’atenció, l’Àngela no deixava de mirar a en Fritz esperant que canvies els seus pensaments i li deixés un lloc en el seu cor ocupat encara per la malaguanyada Galiana. Després de l’espectacle tots quatre varen anar a menjar patates amb bacon en un bar de la zona i després de comentar com els hi havia semblat l’espectacle amb els seus discursos i els seus crits varen tornar tots junts cap a casa després d’agafar un tramvia de color crema que els va deixar a la Potsdamer Platz.

El 15 de maig de 1934 es va obrir el primer tram de la primera autopista d’Alemanya i del món, que tenia un recorregut de 6.500 quilòmetres. Com a regal per l’aniversari d’en Fritz, que havia sigut el 7 de maig, i per haver aprovat tots els exàmens de Medicina amb una nota excel·lent, els seus pares li varen regalar un viatge a Munic sense que ell ho sabés. A hores petites els seus pares varen fer saltar del llit a en Fritz, que no entenia res perquè era una mala hora per a un noi jove. En baixar a baix al menjador mig adormit es va trobar amb unes quantes maletes al rebedor i a fora hi va veure el seu pare pujant unes altres maletes al maleter d’un cotxe nou, un Mercedes Benz 130 (W23) negre, un cotxe més potent que el Ford T, que li havia deixat en Kurt, el veí, per tal de que pogués fer aquell viatge de sis hores. Preguntant què passava, la Luane li va respondre que en el seu pare li havien deixat un cotxe nou per uns dies i que ara tota la família l’anirien a provar. Sense gaire entusiasme i amb una son d’un boig, l’havien fet llevar massa d’hora pensava, va veure que els seus avis, en Conrad i la Felda, també eren a la casa però no hi va donar massa importància perquè mantenia una lluita amb les parpelles per tenir-les amunt. Els avis es quedarien a cuidar l’Elise perquè no estigués sola. No demanant explicacions, després de saludar als seus avis, que li varen donar uns quants Reichsmarks com a regal, va anar a esmorzar a la cuina i després d’acomiadar-se dels seus avis el varen fer pujar al cotxe juntament amb la Katrina sense saber encara què estava passant. En engegar el cotxe i sentir el potent motor, en Barnard, que també estava emocionat pel cotxe, va començar a donar cops de gas i després d’embrutir el carrer amb el fum del motor, va anar en direcció la Potsdamer Platz per començar a donar voltes pels carrers de la ciutat per tal de despistar al seu fill. Varen desfilar per tota la Unter den Linden, on varen contemplar les obres del S-Bahn (el metro), i quan varen arribar a Mitte varen fer mitja volta per uns altres carrers i sense que en Fritz se’n adones es varen aturar a la Koniggratzerstrasse. Reconeixent el barri després de passar l’Oficina Central de Seguretat de les SS, va veure a l’Àngela a fora amb unes maletes com si estigués esperant l’autobús. En aturar-se al seu costat amb el cotxe, en Barnard li va dir en el seu fill, que anava fent cops de cap en el reposacaps de la son que tenia:

Ves-la a saludar, no?     

Amb una cara de voler dormir mentre anava recordant que la nit anterior no havia d’haver sortir amb en Lou a fer una cervesa al bar Victorius, en Fritz va baixar del cotxe i pensant que estava esperant l’autobús li va dir que si volia la portarien amb cotxe. Apunt d’escapar-se-li el somriure, li va dir que sí, que moltes gràcies, i sense sospitar res en Fritz va pujar les maletes al cotxe i després varen pujar als seient del darrere. Un cop tots eren dins, l’Àngela es va asseure entre en Fritz i la Katrina, varen tornar a arrencar el cotxe i varen marxar en direcció al sud de la ciutat. Sense tenir bons ensums, en Fritz va començar a veure que alguna cosa passava perquè el seu pare ja havia sortit de la ciutat després de passar l’aeròdrom i no l’hi havia preguntat a l’Àngela on anava. Mirant a la seva mare i la seva germana, que s’estaven aguantant el riure mentre mirava per la finestra els primers camps de blat, li va preguntar en el seu pare:

Escolta pare, com saps on va l’Àngela? Que jo sàpiga no ha dit on anava i potser t’estàs equivocant.

Mirant tots la carretera se’ls va escapar el riure i en Fritz es va posar les mans darrere al cap no entenen res. Parant uns segons de riure mentre mirava la llarga recta que agafava i començava a prémer l’accelerador fins avall, en Barnard li va contestar:

Sí que ser on va l’Àngela, va a Munic.

Amb una cara de sorprès, confós com no ho havia estat mai, va preguntar-li:

Com que a Munic? Que la portem a l’estació? Perquè si la portem a l’estació fa quilòmetres que té l’has passat! Em sembla que aquest cotxe et fa despistar.

Girant al cap, l’Àngela li va fer un petó a la galta i li va dir:

Que n’ets de burro com vols, tots anem a Munic uns dies, és el teu regal d’aniversari!.

Quedant-se amb un peu enlaire, però confós, es va posar molt content i li va canviar la cara de son per una de Pasqua en veure que realment anaven a Munic després de que la seva mare li donés un mapa de la ciutat on sempre hi havia volgut anar. Repassant el mapa de les carreteres de la ciutat va recordar el seu viatge a París amb la Galiana i llavors va preguntar innocentment:

I en Georg i en Lou? Que no venen ells?

En sentir el nom dels seus amics, l’Àngela se’l va mirar amb una cara de ràbia, i tots li varen respondre que no hi cabien en el cotxe. Preocupat llavors per saber on dormiria l’Àngela a l’hotel on passarien els dies, ja no eren els nens de vuit anys que varen anar a París i que podien dormir amb la Galiana sense que la imaginació els portés males companyies, quan anava a preguntar a on dormiria la seva amiga tots varen quedar meravellats en entrar a l’autopista. La família quedava al·lucinada per l’amplada d’aquella carretera i l’Àngela no parava d’exclamar que era una gran obra del Reich alemany, una prova de l’eficàcia i el poder de construcció alemany.

Després d’unes hores a la carretera, on en Fritz no deixava de mirar el mapa de la ciutat de Munic mentre pensava ansiós on dormiria l’Àngela, es varen aturar a dinar a Nuremberg, on varen menjar en el restaurant Bratwurstglöcklein, que datava de cap al 1400. Entre el primer i segon plat, l’Àngela els explicava orgullosa que el setembre s’hi celebraven els tradicionals congressos del partit nazi i que si feien també uns carnavals espectaculars. Després de dinar i sabent que s’havien d’afanyar abans no es fes fosc, varen tornar a agafar l’autopista per aturar-se aquest cop si a Munic entrant per la Milbertshofen-Am Hart després de passar la zona boscosa, amb els arbres tensos, pràcticament tocant-se uns als altres, tocant-se les seves branques. Es varen allotjar en un elegant hotel a la zona de la Maxvorstadt, molt a prop dels Jardins Anglesos. Entusiasmat, en Fritz va baixar del cotxe d’un salt de l’alegria que portava i va ajudar en el seu pare a baixar les maletes mentre la seva mare anava amb l’Àngela i la Katrina a la recepció de l’Hotel per omplir el formulari. Aprofitant que estava sol amb el seu pare, li va dir:

Em sap greu tenir que dormir amb tu, ser que voldries dormir amb la mare?

Tancant un ull per dir-li que no l’entenia el què deia, li va exclamar en to de broma:

Escolta maco, jo no dormiré amb tu, ja ets grandet eh?

Sense entendre encara res i entrant a la recepció de l’Hotel amb les maletes, la Luane els va anar a buscar per dir-los que ja tenien les claus de les habitacions. Eren només dues claus, cosa que va deixar amb els ulls baixos a en Fritz. Mentre pujaven les encatifades escales de l’Hotel, en Fritz no entenia, tot i que ja s’imaginava alguna cosa però encara no s’ho creia, amb qui dormiria. No podia dormir amb els seus pares mentre la Katrina i l’Àngela dormirien juntes, pensava. En arribar a la tercera planta, la Luane es va aturar en una porta i va fer entrar ràpid al seu marit i a la seva filla deixant a en Fritz i a l’Àngela sols en el passadís que tenia un terra encatifat de color verd. Tensat com si tingués fred, va demanar-li perdó a l’Àngela perquè pensava que tot era una mala jugada de la seva mare. Fent-lo callar mentre li donava la seva maleta, el va portar a l’habitació més apartada de la tercera planta, la 88. Quedant-se a la porta mentre observava l’habitació, es va quedar més tranquil en veure que hi havia dos llits individuals i que l’habitació era suficientment gran amb un bany particular. Mentre l’Àngela entrava i deixava les seves maletes damunt del llit de més a prop de la porta i del lavabo, en Fritz es va quedar immòbil a fora l’entrada impactat per haver de dormir amb ella. Veient que no entrava, l’Àngela li va dir amb cara de cansada:

Que et fa por dormir amb una nazi? Que no mossego jo, ets un malpensat i un pervertit.

Tocant-se el cap com si demanés permís per entrar, el noi va entrar a l’habitació amb molta delicadesa i va posar les seves coses a sota una cadira perquè l’Àngela no li veiés la roba íntima. Avergonyit, en Fritz li va dir que si volia ell podia dormir al terra i li va jurar que no miraria quan s’anés a dutxar o canviar. Escapant-se-li un somriure, ella se li va apropar sensualment per damunt del seu llit, cosa que va posar molt nerviós al noi perquè pensava que li faria un petó, però l’Àngela li va dir mentre li mirava directament als ulls:

No ets tant valent? Ara et fa por dormir amb una dona? Tranquil que jo tampoc miraré res, l’únic que et demano és que no ronquis. No suporto els sorolls quan dormo.

Més tranquil, però sense que li marxés del tot la preocupació, va acabar de desfer la seva maleta i després de plegar la roba i de que l’Àngela deixés les seves coses al lavabo, varen baixar a baix amb els seus pares per començar la ruta a la capital bavaresa. Aprofitant un moment que les dones estaven distretes mirant un mapa, en Fritz es va acostar en el seu pare i li va dir en to de broma que el mataria. Somrient descaradament i atraient l’atenció de la seva dona, en Barnard li va contestar fent-li un lleuger clatellot al cap:

Què vols? Que et canvi el lloc? Per mi endavant! Ja et soluciono jo el problema.

En sentir el seu marit mentre mirava la façana de l’Hotel, la Luane va fer veure que sense voler s’entrebancava amb una petita pedra i va trepitjar amb tota el seu taló afilat i tota la seva força al peu dret del seu marit, que va fer un fort crit de dolor. En sortir de l’Hotel, la família va recórrer els Jardins Anglesos i es varen apropar a veure el riu Isar, on anys més tard nedarien les cendres dels jerarques nazis ajusticiats a Nuremberg, mentre sentien els tramvies circular cap al centre de la ciutat. Les aigües del riu anaven crescudes i la forta corrent formava petites onades blanques que xocaven contra els pilons del Ludwigs-Brücke, el pont que portava dos reis de Baviera. Tots estaven meravellats amb aquell espai verd i tranquil, i l’Àngela els hi explicava feliç els bars i restaurants que hi havia al voltant de l’Hotel. Sabent que deixarien a en Fritz i a l’Àngela molta estona sols passejant pels Jardins, en Barnard va comprar un dels diaris més prestigiosos de la ciutat, el Müncher Neueste Nachrichten, que no sabia que tenia un fort contingut antisemitisme.

Després de la caminada pels Jardins els va entrar la gana i varen anar a sopar a l’Osteria Bavaria, un dels restaurants favorits d’en Hitler, especialitzat en pasta, situat en una cantonada del carrer. Entrant l’Àngela primer en el restaurant, la família Klein varen quedar impactats pel volum de fotografies que hi havia del canceller alemany i del NSDAP. Per no haver de veure-les es varen asseure a la terrassa del restaurant, en unes senzilles taules rodones adornades amb un petit gerro de flors violetes. En Fritz va provar per primer cop la Käsespätzle (pasta petita amb llonzes de tall de formatge emmental fos amb ceba picada) que el va enamorar. Després de sopar varen anar de dret a l’Hotel a dormir perquè estaven cansats de tants quilòmetres a la carretera. En acomiadar-se de la seva mare al passadís del tercer pis de l’Hotel, la Luane li va dir a en Fritz que vigilés. En entrar a l’habitació 88, el noi estava molt nerviós, li tremolaven les mans i les cames li feien figa en pensar que aniria a dormir amb una noia, i pensava tota l’estona que estava enganyant a la Galiana. Mentre l’Àngela era el lavabo canviant-se per dormir, en Fritz ho va aprofitar per posar-se ràpidament el pijama i es va posar de seguida al llit cobrint-se a dins dels llençols blancs. Nerviós, es va tapar fins a la boca i es va girar cap a la finestra del seu costat per demostrar-li que no mirava res, tot i que la podia mirar a través del reflex del vidre de la finestra. En sortir del bany tant tranquil·la i amb un batí de color rosa, l’Àngela es va posar de dret al llit i al cap d’uns segons ja estava dormint mentre que en Fritz es va passar fins a altes hores despert pensant que estava en una situació molt compromesa mentre intentava eixamplar el cor per poder dormir. De vegades mirava a l’Àngela dormint amb els seus cabells llisos i fins, i veia en ella una dona bella com Diana i altiva com una amazona, que a aquelles hores de la nit li feia passar alguna mala passada que encara el feia posar més neguitós.

Un cop es va llevar, eren les vuit del matí, va observar com l’Àngela estava desperta maquillant-se al mirall de l’habitació ja vestida per sortir al carrer. Més tranquil, li va desitjar bon dia mentre contemplava amb estranyesa com la seva amiga es maquillava amb molta afició i eficàcia. En veure que la mirava descaradament, l’Àngela li va preguntar mirant-lo pel mirall i amb el pintallavis a la mà:

Que no has vist mai a una noia maquillar-se?

Mig adormit, estava pensant com sortir del llit d’un bot sense que ella el veiés amb pijama, li va respondre que ell no hi creia en el maquillatge perquè era superficial. La Galiana no es maquillava. Fent-li una ganyota mentre es pintava el llavis, se’l va tornar a mirar pel mirall amb una cara d’avorrida i li va dir:

Sí, potser sóc superficial, però tu no ets pas el més indicat per dir això amagat dins dels llençols perquè no et vegi aquest pijama vermell tant bonic.

Veient que l’incomodava ja que no es movia de sota els llençols, finalment es va girar perquè en Fritz pogués anar al lavabo a canviar-se i a dutxar-se. Després de mitja hora d’arreglar-se, varen baixar a baix a esmorzar amb els demés. Amb un esmorzar complet amb torrades, ous, salsitxes, suc de taronja, cafè i una poma a l’estomac, varen sortir a descobrir la ciutat. L’Àngela els va portar primer a la Felderrnhalle, on hi havia un monument dedicat als antics generals bavaresos, el Temple dels Generals. Aturant-se al pòrtic del Temple dels Generals, situat a l’Odeonsplatz, al costat de la Residenzstrasse, varen contemplar els vius bars, la bellesa dels edificis i l’ambient festiu de la ciutat amb la seva gent oberta. Llavors, l’Àngela, fent de guia, els va explicar que en aquell punt on es trobaven va ser on la policia va desarticular el Putsch de 1923 d’en Hitler i d’en Ludendorff, i amb un to seriós els va dir que quan els colpistes avançaven per la Ludwigsbrücke cap al Ministeri de Guerra el seu pare els animava i saludava des de la vorera juntament amb altres grups partidaris del cop d’Estat mentre cantaven el càntic guerrer de les SA compost per en Dietrich Eckart. Mentre sentia les paraules de l’Àngela i mirava fixament el pòrtic del Temple dels Generals, en Barnard recordava amb tot detall com va viure amb por aquell maleït dia assentat a la seva butaca. Llavors, en Fritz, amb to de broma, va dir:

Ara l’Àngela ens farà una ruta del nacionalsocialisme.

Afitorant-lo amb els ulls, l’Àngela es va posar encara més seriosa i els va dir que era normal perquè en aquella ciutat va néixer el NSDAP a través de la Societat Thule, un grup d’intel·lectuals ultranacionalistes, socialistes i antisemites. Pensant que era millor no fer moltes referències al nazisme per no fer empipar a en Fritz, l’Àngela els va portar a la Marienplatz, al centre de Munic, on hi havia l’Ajuntament i per on en Hitler tenia previst passar el dia del Putsch. Tots estaven encantats d’aquella plaça, dels seus carrers adjacents i de la gent que entrava i sortia animada, alguns cantant, de la Ratskeller, una cerveseria molt animada. A en Fritz l’emocionava tot el què els seus ulls li ensenyaven, i escoltava les referències de l’Àngela com si fos una verdadera guia mentre s’anava fixant amb cada edifici que es trobava. Continuant passejant com turistes i amb la Luane amb un mapa a la mà per veure per on passaven, l’Àngela els va ensenyar des de fora la que havia sigut la seva antiga casa. Era una vivenda molt més gran i molt més maca que la de Berlín, amb un parell de balcons, una façana blanca i elegant, amb diverses finestres i en un dels millors barris de la ciutat. Mirant l’edifici, en Fritz va entendre la indignació que devia passar la família Richter en perdre-ho tot. Mentre contemplaven el carrer amb les seves botigues, els seus bars, les seves cafeteries i la seva gent animada anant a comprar en un mercat proper, i en Barnard anava a preguntar en un restaurant si tenien lloc per anar a dinar, un noi jove es va apropar a l’Àngela i li va cridar l’atenció. De seguida aquell desconegut i l’Àngela es varen abraçar davant d’en Fritz, que s’ho mirava amb una certa gelosia mentre intentava dissimular que els estava mirant. Després de dir-se quatre paraules, l’Àngela li va presentar a en Fritz, que se’l mirava malament i li va donar la mà de forma distesa. Després de quatre paraules més, el noi els va deixar perquè havia d’anar a treballar. Aprofitant que era fora, en Fritz li va preguntar fredament:

Qui era aquest noi?

Somrient, l’Àngela li va bufar a l’orella perquè no la sentis la Luane, que estava entretinguda amb la Katrina mirant les carrosses tirades pels cavalls que passejaven carrer avall:

Era un amic meu. Vàrem sortir junts durant un temps.

En escoltar la paraula sortir, sense adonar-se’n, va posar una mala cara que no va passar desapercebut a l’Àngela, que li va dir d’immediat:

Escolta! Tu t’has posat gelós! No em deies que no tenies espai en el teu cor per una altra dona?.

Vermell fent cara de desenfadat, no volia contestar, i va tenir la sort de que va aparèixer el seu pare, que els va dir que havia trobat un bon restaurant a prop d’on eren ells, el Cafè Neumayr, que tenien una taula buida per dinar. Sospirant pensant que s’havia salvat de respondre, va seguir als seus pares i tot junts varen entrar al Cafè mentre l’Àngela el tocava amistosament amb el colze recordant-li que s’havia posat gelós. Abans d’arribar el Cafè, l’Àngela els va portar un moment a la Hauptbanhof, l’estació central de Munic. Era una immensa construcció de color gris, situada a prop del Palau de Justícia. Els carrers del voltant eren antics i l’Àngela els explicava que aquella estació era de les més antigues del país. Després d’aquella visita llampec a la Hauptbanhof varen arribar al Cafè. Després de demanar taula al cambrer es varen entaular en una taula rectangular de fusta. Abans de que els vinguessin a demanar què volien, l’Àngela els va explicar que en Hitler tenia una taula reservada en aquell bar restaurant i que hi anava tot sovint. Després de dinar Maultaschen (pasta embolicada de carn fumada amb espinacs, ceba i diverses especies, un plat tradicions de Baviera i originari de la regió de Swabia, a Baden-Württemberg) i de menjar un tradicional pastís Bienenstich acompanyat amb un cafè i copa per en Barnard, varen anar a donar una volta per fer baixar el dinar i, de pas, veure l’estàtua del elector Maximilià I, el cap de la Lliga Catòlica durant la Guerra dels Trenta Anys. A mitja tarda es varen aturar a fer una Hofbräu a la famosa cerveseria Hofbraühaus, una cerveseria amb capacitat per 3.500 persones, que havia servit a principis de segle per la cort reial i després pels comunistes que varen proclamar la segona república muniquesa dels consellers, i pels nazis, on l’Adolf Hitler el 24 de febrer de 1920 va proclamar el programa de 25 punts del partit nazi davant un públic de 2.000 persones. La família Klein al·lucinava amb la grandària d’aquella cerveseria, eren molt més grans que les de Berlín, tot i que se’ls feia estrany estar envoltats de tantes banderes nazis però estaven entusiasmats en veure a la gent feliç bevent com desesperats mentre les cambreres servien les gerres amb alegria i amb els seus vestits tirolesos. En provar la Hofbräu i mirant a les cambreres amb ulls de desig, en Barnard va exclamar eufòric que ja el podien enterrar allà dins, i en Fritz li va dir a cau d’orella mentre escoltava com una orquestra tocava una mica de música tirolesa per animar encara més l’ambient:

Vols ser enterrat amb totes aquestes banderes?

Després d’uns quants riures i de quatre comentaris més després de que la Katrina provés per primer cop una cervesa, varen aprofitar els últims rajos de Sol per visitar l’Odeonsplatz, una atractiva plaça rodejada per majestuosos edificis dissenyada com una entrada triomfal per la ciutat, i on es va anunciar l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Posant-se al centre de la plaça, es varen quedar uns minuts observant l’estàtua eqüestre d’en Lluís I de Baviera i anaven veient com molts homes vestien amb calça curta i amb uns mitjons llargs de llana gruixuda. A la nit, després de posar-se uns vestits més elegants, varen anar a sopar al Carlton Teeraum, un senzill restaurant cafè situat a la Briennerstrasse, on varen provar el Leberkässe, un embotit bavarès, amb uns quants formatges francesos. Aprofitant que la nit encara era jove i que els dos nois estaven una mica cohibits per estar davant seus, en Barnard va fer aixecar a la seva esposa i a la seva filla, que estaven cansades de tant caminar, i se’n varen anar a l’Hotel tot deixant a la parella sols perquè aprofitessin la llum de la Lluna. En Fritz va entendre de seguida el missatge del seu pare, igual que l’Àngela, que el va portar després de que marxessin els pares d’en Fritz amb la Katrina a recórrer la Briennerstrasse fins on hi havia la Braunes Haus, la seu central del Partit Nazi, un immoble adquirit pel partit nazi el 26 de maig de 1930. L’edifici era com un petit palau d’estil classista que havia sigut d’un industrial britànic, però quan aquest va morir la viuda el va vendre al partit nazi per 805.000 marcs, que varen ser pagats per l’industrial alemany Fritz Thyssen. Mentre contemplava des de la vorera l’edifici d’una grandiositat vulgar, en Fritz quedava meravellat d’aquella escenografia amb les banderes i els guàrdies de les SS ben uniformats muntant guàrdia. Tenia clar que el nazisme impressionava, i molt, i sabia que l’Àngela n’estava ben enamorada d’aquell moviment que ell tan havia rebutjat. No deixant tampoc de mirar l’edifici, l’Àngela li va dir mentre l’agafava del braç per indicar-li que volia marxar:

Aquest edifici el varen construir perquè en Hitler hi treballés còmodament, però pel que sabem no li agradava anar en el seu despatx i preferia està en el Cafè Heck.

Aprofitant que encara era bastant d’hora i de que no estaven cansats, l’Àngela li va proposar anar a la Frauenplatz per prendre una cervesa a la cerveseria Nürnberger Bratwurstglökl am Dom, situada en el número 9 de la ciutat, que era molt coneguda per les seves salsitxes rostides. Abans d’entrar a la cerveseria, l’Àngela li va ensenyar el temple de Nostra Senyora, la Frauenlische, de color vermell dels totxos i blanca per les làpides funeràries de la fatxada. La plaça en aquells moments estava plena de gent que caminava amunt i avall per la Filserstrasse. En una cantonada de la Fraunkirsche hi havia un home atreia a la gent fent ballar el seu mono amb una acordió que ell tocava. En entrar a la cerveseria en Fritz va arrufar el nas davant del fum de tabac dels clients, però de seguida es va animar amb els càntics del la gent amb les seves grosses gerres de cervesa sobre les taules. Després de beure’s una gerra de cervesa amb un parell de salsitxes els dos nois varen creure que la nit ja era suficient i varen tornar caminant cap a l’Hotel sense que ningú els empaités. Quan tornaven varen passar per davant de la vivenda d’en Hitler, el segon pis del número 16 de la Prinzregentenstrasse, en l’elegant barri Bogenhausen, del qual pagava una renta anual de 4.147 marcs. Palplantats mirant l’edifici, l’Àngela li va explicar que una de les habitacions estava tancada per ordres d’en Hitler perquè allí hi havia mort la seva neboda, la Geli Raubal, d’un accident de pistola. Fent una mitja rialla, en Fritz li va preguntar:

Un accident?

Encongint les espatlles dient-li que no ho sabia, l’Àngela li va respondre que després de la mort de la neboda d’en Hitler varen sortir molts rumors i que mai se sabrà què va passar realment aquell 18 de setembre de 1931. Va ser un suïcidi que la família Raubal va amagar. No deixant de mirar l’edifici, en Fritz va exclamar segur d’ell mateix:

 Aquí viu el mal!           

Fent-lo callar per por a que no el sentissin i empenyent-lo perquè marxessin, l’Àngela va dir-li que no fes tonteries perquè no tardarien en portar-lo a un camp de reeducació. Intrigat, en Fritz li va preguntar si n’hi havia per aquí d’aquest camps i l’Àngela li va respondre amb tristor:

Per desgràcia sí, l’altre dia el meu pare em va dir que n’hi ha un a 18 quilòmetres al nord-est d’aquí, a la localitat de Dachau. Em sembla que allò era una antiga fàbrica de munició a les afores de la ciutat. Sabem que socialistes, comunistes com tu, monàrquics bavaresos, jueus, opositors al règim i enemics personals dels nazis hi són enviats. Els que en tornen parlen d’horrors es veu, tot i que no se si és cert perquè en el meu pare li va dir el seu germà i ves a saber si és veritat, però diuen que fins i tot es produeixen assassinats i tortures. Ves a saber quan hi ha de cert. Jo, si t’haig de ser franca, no m’ho acabo de creure. Aquella zona és preciosa, a prop d’allí hi ha dos palaus impressionants, un diuen que es semblant al de Versalles. I molt a prop i a un pantà on de petita mi banyava amb la meva germana i era molt normal trobar-hi un pintor que volia pintar aquell paisatge.  

Escoltant amb preocupació les seves paraules, en Fritz li va preguntar mentre s’allunyaven del pis d’en Hitler:

I tu donés suport a tot això?

Reflexionant mentre mirava la Lluna, va respondre-li:

Evidentment que no, això mai ho defensaré, però també penso que sempre ha existit això durant tota la Història d’una manera o d’una altra. Sempre hi ha hagut executors i executats. Fent un breu silenci mentre continuaven avançant uns metres a poc a poc, va trencar el gel amb un tímid somriure i li va dir: A part, no ho puc defensar perquè com no vigilis tu acabaràs tancat allà dins, cosa que em disgustaria.      

Sense compartir la seva opinió, creia que tot allò superava a qualsevol etapa històrica i que embrutia la imatge d’Alemanya, en Fritz va canviar de tema explicant-li com li estava agradant aquella ciutat, amb la bellesa dels seus edificis i la seva gent oberta. Aprofitant que estaven passejant sols pel carrer il·luminat per les faroles negres en direcció a l’Hotel, l’Àngela el va agafar del braç com si fossin una parella i li va preguntar què era el que més l’hi havia agradat de Munic mentre li repenjava el cap a la seva espatlla. Pensant uns segons mentre veia les llums de l’Hotel, en Fritz li va dir que la Marienplatz pel seu ambient alegre i festiu. Just abans d’entrar a l’Hotel, quan el recepcionista els hi va obrir la porta de vidre de l’entrada, en Fritz li va preguntar:

I a tu? Què és el que més t’ha agradat d’aquest viatge?

Sense pensar-s’ho li va dir:

Que t’hagis posat gelós per mi al migdia!.

Mentre ho intentava negar dient-li que en aquell moment patia que aquell noi no fos un llarg de dits perquè trobava que anava molt mal vestit, varen pujar a l’habitació i en seguida que varen obrir la porta de l’habitació ell va córrer cap al seu llit. Com la nit anterior, en Fritz s’amagava de que el veiés en pijama i intentava no mirar-la en sortir del bany perquè no pensés malament. Aquesta nit tampoc va dormir tranquil i li va costar agafar el son pensant que a uns centímetres tenia a l’Àngela dormint amb una brusa provocadora. En llevar-se a trenc d’alba i després de canviar-se com el dia anterior, varen córrer a baix al menjador a esmorzar amb els seus pares, que tenien ganes d’aprofitar l’últim dia a la ciutat. L’Àngela els va portar al matí a la Karlsplatz, una impressionant plaça del centre de la ciutat que va ser construïda el segle XVIII en enfonsar la muralla medieval. Tots varen quedar meravellats de la plaça i la Katrina es passava tota l’estona perseguint els coloms com una nena mentre els altres feien un cafè en un bar de les voltes de la plaça. Abans de dinar varen visitar l’Ajuntament Nou construït entre 1867 i 1908, un edifici que va encantar a en Barnard. Després de dinar en un restaurant on varen menjar Rahmschnitzel (escalopa de porc amb salsa cremosa) varen anar a la Catedral de Munic, la Frauenkirsch, l’església més gran de la ciutat construïda entre 1468 i 1525, amb les seves dues torres a l’entrada de l’edifici. Entrant a dins per la porta d’entrada, varen poder copsar l’enorme alçada de la Catedral i després de passar pel passadís central i per sota de la gran Creu de Crist, l’Àngela va encendre un ciri just a l’altar sota l’atenta mirada de la Luane, que volia fer el mateix però com que sabia que el seu marit no veuria bé aquell gest va preferir agafar la mà de la Katrina per recórrer els bancs de la Catedral mentre contemplava els gruixuts pilars blancs i escoltaven el silenci. En sortir de la Catedral i després de passar per un carreró per anar caminant cap avall, l’Àngela els va explicar emocionada que abans sempre anava amb la família en aquella Catedral a sentir missa i que la seva mare li agradava portar-hi unes flors que recollien del jardí que tenien a la casa de camp a prop del petit poble de Gmundl amb les seves cases de fusta agrupades al voltant d’una església del segle XVIII. Després de passejar una estona tranquil·lament perdent-se pels carrers mentre contemplaven les cases i la gent, en Barnard volia anar a descansar a l’Hotel perquè li feia mal la cama dreta, la coixa, i la Luane i la Katrina el varen acompanyar per després sopar ells tres al restaurant Adelmann, que era a prop de l’Hotel, per anar a dormir d’hora per l’endemà tornar cap a Berlín. Veient que estaven sols i que no estaven cansats, l’Àngela i en Fritz varen decidir que ho aprofitarien per anar a fer una cervesa. Després de parar-se uns segons perquè l’Àngela pensés un lloc on podien anar, se li va encendre de cop la bombeta i va decidir portar-lo a la cerveseria Bürgerbräukeller, una cerveseria situada a la Rosenheimerstrasse, sobre el riu Isar, a prop del centre, amb una capacitat per 1.830 persones. En entrar a dins la cerveseria, en Fritz es va emocionar sabent la història d’aquella cerveseria i es va posar a mirar atordit les banderes amb l’esvàstica que penjaven en els arcs del patíbul principal i les massisses àguiles daurades que penjaven per sobre de la tribuna dels oradors en un escenari ple de flors. Assentant-se en una de les taules rodones, en Fritz va preguntar-li continuant enlluernat per la grandària d’aquella cerveseria:

Aquí va començar el mite oi?

Sabent a què es referia, l’Àngela li va preguntar a quin mite es referia, i en Fritz li va contestar mentre demanava a la cambrera un parell de cerveses:

Ho saps molt bé, aquí és on Hitler va començar el putsch i va ser el lloc on va tornar a fer un acte polític després de sortir de la presó de Landsberg.

Mirant-lo amb tendresa, li va respondre finalment mentre li senyalava la tribuna on en Hitler parlava:

Et diré una curiositat d’en Hitler, és abstemi, com també vegetarià, i és estrany que la seva carrera política la comencés en cerveseries. En realitat en Hitler es va fer abstemi i vegetarià després de la mort de la seva neboda, el 1931, tot i que es diu que podia haver agafats aquests hàbits abans.

Després de que l’Àngela li expliqués la seva vida a Munic i de beure’s la cervesa, varen anar a menjar un entrepà de salsitxa de Nuremberg en un petit bar mentre es bevien una altra cervesa de la marca Paulaner. Una mica tocats per l’alcohol i sabent que no podien beure més si l’endemà es volien trobar bé per agafar el cotxe, varen tornar a l’Hotel. En entrar a la recepció, l’Àngela va anar a parlar amb la recepcionista un moment i després va tornar sense que en Fritz sabés què passava. Tot seguit varen pujar a dalt a l’habitació 88, on en Fritz, un altre cop, va entrar ràpidament i es va girar mentre l’Àngela es posava un vestit per dormir. Aquest cop es va posar un vestit més provocatiu de color vermell i mig transparent que ensenyava més que amagava. Mentre en Fritz es posava bé el coixí per posar-hi el cap, de sobte varen picar la porta amb dos cops secs i el noi es va alterar pensant que eren les SA que el venien a buscar pels comentaris que havia fet. Sortint dels llençols per anar a obrir la porta pensant que estava indefens, l’Àngela va sortir del bany i, tot tranquil·la, va obrir la porta i sense que en Fritz ho veiés va agafar una cosa del terra. Sense entendre res, no sentia ningú i no veia a ningú, de sobte l’Àngela va tancar a la porta, deixant més tranquil a en Fritz. En girar-se l’Àngela, el noi va quedar sorprès en veure que portava una ampolla de cava ben freda amb un parell de copes que aguantava amb els dos dits de la mà dreta. En preguntar-li perquè tenia una ampolla de cava, l’Àngela li va respondre mentre deixava el cava damunt de la taula per obrir-lo:

És el meu regal d’aniversari, m’hagués agradat fer-te una altra cosa, però ja saps com són les condicions a casa meu. Però un dia és un dia.

Agraint-li el detall i observant que el cava era de certa qualitat, li va fer un petó a la galta mentre ella destapava l’ampolla i posava el cava a les copa. En aquells moments, mentre agafava la freda copa plena de cava, a en Fritz no li va passar per alt el vestit mig transparent de la seva amiga i en veure-li totes les corbes es va alterar bullint-li la sang per les venes. Després d’un parell de copes drets, es varen posar a parlar de les seves vides a Berlín estirats al llit, però en Fritz aquest cop no estava gaire concentrat en la conversa i tota l’estona no deixava de pensar i de fixar-se en aquell vestit de dormir tant sensual que li estava fent perdre el cap i la son. Sabent que estava incòmode i que l’estava provocant en certa manera, l’Àngela se li va apropar i li va recordar el detall de les roses mentre l’abraçava tendrament a damunt del seu llit. Sense saber com reaccionar, ni sense saber a on mirar, estava molt nerviós pensant en molt poques coses, es va quedar immòbil deixant-se abraçar. Després d’uns segons que el noi s’ho va passar malament resistint les seves temptacions però amb l’efecte de l’alcohol a les seves venes i en el seu cap, finalment en Fritz va girar el cap i li va fer de cop un llarg petó a la boca que va ser acceptat per l’Àngela.. Després d’aquest petó en varen venir molts més i aquella nit varen intimar al llit de l’Àngela.

Abans de les sis del matí, l’Àngela es va despertar sense un fil de roba i molt feliç per la nit anterior, i es va començar a maquillar mentre observava al seu amant que estava dormint com un tronc. Mentre el mirava pel mirall sentia que remugava alguna cosa en els seus somnis i en apropar-s’hi sense fer soroll va sentir que deia en veu molt baixa:

Galiana! Galiana! No marxis!

Trista i amb un pam de morros, va entendre que era impossible que en Fritz oblidés a la seva difunta xicota i que tenia que acceptar el paper que el destí li havia tocat, no sé corresposta. Després de que en Fritz es despertes a poc a poc veient que no estava al seu llit, l’Àngela va dissimular la seva tristor concentrant-se en maquillar-se. Desconcertat de despertar-se totalment nu en el llit de l’Àngela, es va quedar bloquejat pensant en la nit anterior, que tenia regust a cava i a pintallavis. Mirant-lo de reüll pel mirall, l’Àngela va fer el cor fort i va trencar el silenci dient-li:

Escolta! el què va passar ahir, va passar ahir, tranquil que ser els teus pensaments, l’únic que et demano és que continuem sent amics. No m’agradaria perdre aquesta amistat per una tonteria d’una nit.

Pensant uns segons i encara amb la ment borrosa, en Fritz li va contestar tartamudejant nerviós:

Em sap greu…. No se què em passa….. L’Àngela pensava en aquells moments que li rebutjaria l’amistat i se’l va quedar mirant fixament pel mirall, però en Fritz va continuar: Vull que sempre siguem amics i el destí dirà que serem en el futur.

Canviant-li la cara en veure en les seves paraules una escletxa d’esperança, es va continuar maquillant mentre, aquest cop, sense manies d’en Fritz, el noi es va canviar davant seu per després rentar-se les dents i dutxar-se. Un cop canviats varen fer les maletes per marxar i varen baixar per anar a esmorzar. Mentre baixaven les escales sense dir-se res, sense voler-ho reconèixer estaven feliços del què havia passat i de que hagués passat. En Fritz entenia en aquells moments que no era dolent desitjar a una altra persona mentre n’estimava a una altra. Després d’un esmorzar lleuger pensant en la carretera, varen tornar directament cap a Berlín. Durant el trajecte en Fritz i l’Àngela, que seient als seients de darrere separats per la Katrina, no es deien res i es varen estar tota l’estona mirant al paisatge mentre la Luane anava recordant en veu alta tots els monuments que havien vist. Quan varen arribar al pis de l’Àngela per deixar-la, en Fritz li va demanar en el seu pare que el deixés allà perquè volia caminar. Entenent la situació, sabia que havia passat alguna cosa, el varen deixar després de que baixés les maletes de l’Àngela. Sense dubtar-ho ni un segon després de que el Mercedes desapareixes tirant carrer amunt cap a la Potsdamer Platz, en Fritz la va abraçar i li va donar les gràcies per tot el què li havia fet passar i li va fer un tendre petó a la boca. Petrificada, no entenia res, l’estava fent tornar boja, l’Àngela li volia contestar alguna cosa, però es varen quedar mirant-se als ulls a la porta de l’entrada del pis de casa seu. Quan li anava per preguntar el perquè d’aquell petó mentre el tenia palplantat mirant-la, de cop va sentir la veu del seu pare que estava a dalt el pis cridant a la seva esposa perquè li portés una camisa. Sabent que havia de pujar, en Fritz va marxar a peu cap a casa seu mentre l’Àngela va agafar les maletes i va pujar a dalt, tot esperant que en Fritz no la deixés ara de banda.

Els següents dies, mentre el president Paul von Hindenburg feia els seus últims respirs per donar vida a la dictadura d’en Hitler, en Fritz anava sovint a la llibreria a buscar l’Àngela per passejar o per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade o en el bar Victorius, on l’Àngela li agradava parlar amb la Diane de maquillatge. Mirant a en Fritz li feia ràbia no poder-s’hi relacionar com una parella i a vegades pensava que no aguantaria més patint d’aquella manera sense ser corresposta. Entenia que li demanava temps i la Diane li aconsellava quan en Fritz anava al lavabo del bar, que no volgués córrer. En Georg i en Lou també notaven que entre ells dos hi havia més que química i els deixaven més estona sols i ja no empenyien a en Fritz per anar a buscar noies en el Kurfüstendamm mentre esperaven que les noies sortissin del cinema.

El juny va ser un mes de tensions dins del govern alemany; les SA eren cada cop més rebels i més indisciplinades, i una part del poble alemany veien alguns membres del govern alemany com uns corruptes, tot i que continuaven confiant cegament amb en Hitler, a qui disculpaven dient que no sabia res d’aquells temes. La família Richter formaven part d’aquest grup de gent que no li agradava els funcionaris nazis però que adoraven a la figura d’en Hitler. En Seigmund estava convençut de que en Hitler faria dimitir a l’acte als funcionaris corruptes, però en Fritz no hi confiava gens ni mica. La nit del divendres 8 de juny el noi va sortir a passejar amb l’Àngela pels voltants del Tiergarten després d’anar a fer una cervesa. La calor d’aquells dies era insuportable i volien caminar una mica per agafar la son. Caminant tranquil·lament de cop aquella pau es va veure alterada en sentir un brunzit. Els nois es varen apropar a la carretera i uns segons més tard varen veure un parell de camions plens de soldats que es dirigien en el Ministeri de Guerra en el Bendlerstrasse. Sense adonar-se’n en Fritz es va apropar a l’Àngela i li va comentar a cau d’orella:

Deu haver passat alguna cosa… aquests homes van armats.

L’Àngela va aprofitar el moment per agafar-li el braç i el va empènyer a caminar cap a la Porta de Brandenburg mentre li deia que era un exagerat i que no patís tan. Però en Fritz sabia que alguna cosa estava passant, pensava que potser es voldria fer un cop d’Estat aprofitant que el President havia marxat de la capital després de que li diagnostiquessin un càncer. Passant amb la por al cos davant del Ministeri de Guerra varen veure com al sostre s’hi podien veure les siluetes d’unes persones. Eren soldats armats. En Fritz estava convençut, era un cop d’Estat de l’Exèrcit i ell estava amb la seva amiga caminant tranquil·lament. Llavors, quan s’allunyaven dels camions i de l’edifici, es varen creuar amb uns cotxes negres. Eren els de la Gestapo. Amb aquells cotxes en Fritz va quedar encara més glaçat, temia molt a aquell policia creada per en Göering, i amb la por al cos li va demanar a l’Àngela marxar ràpidament d’allí. La noia no li feia ni fred ni calor tota aquella escena, en cap cas pensava que els militars es volien fer amb el poder, però en veure al seu amic ben espantat va decidir caminar més ràpid cap a la Porta per després anar  a casa. L’endemà a primera hora en Fritz va anar sense esmorzar a la llibreria per comprar el diari. Pensava que hi trobaria alguna informació, però res, els diaris no varen informar que l’edifici del Bendlerstrasse s’havia posat en estat d’alerta perquè el Ministeri de Guerra temia una revolta de les SA. Els militars estaven inquiets davant la passivitat d’en Hitler davant de les seves tropes de xoc, però això en Fritz no ho sabia i continuava pensant que els militars es volien revoltar contra en Hitler. Preguntant per l’Àngela, en Martin li va contestar que els dissabtes treballava a la tarda a partir de les tres. Decebut, el noi va aprofitar que era dissabte i que no tenia res a fer i va tornar al lloc dels fets. En arribar a l’edifici ja no hi quedava res d’aquell cordo de soldats i l’ambient era normal, com qualsevol altre dia. La gent passejava pel parc, els tramvies anaven amunt i avall, la canalla jugava tranquil·lament entre els arbres a fet i amagar, els avis petaven la xerrada amb el National-Zeitung a les mans i les noies prenien el Sol. Era un exagerat, pensava. Quina raó que tenia l’Àngela, creia en aquell moment. Pensant amb l’Àngela mentre caminava sense pensar gaire ja estava al davant del timbre del pis dels Richter. Què hi feia allí? Ni ell ho sabia. Sense saber el per què, en veure a la seva amiga li va dir sense dir-li Guten Tag que la convidava a fer un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade. En aquells moments recordava que no havia esmorzat. Mirant el rellotge de mà, no eren ni les nou del matí, l’Àngela li va dir:

Que encara tens por? Que no has dormit?

Amagant la vista, el noi li va admetre que havia tingut raó i llavors es va posar vermell i li va dir que l’esperava a baix. Quina vergonya, s’anava repetint en Fritz mentre baixava les escales, per què havia anat al pis de l’Àngela, remugava amb veu alta. Mitja hora més tard va aparèixer l’Àngela amb el seu atrevit vestit de color vermell.

Les tensions dins del govern i dins del cos de militars es varen tensar encara més amb el discurs que va pronunciar en Franz von Papen el diumenge dia 17 a la Universitat de Marburg, on va criticar al règim nazi i a les SA. Abans de que Von Papen parlés en aquella Universitat d’estil gòtica on hi havia estat Luter, en Fritz va quedar aquell matí amb l’Àngela per anar en el camp de Tempelhof per assistir a un gran festival aeri. Goebbels havia informat a la família de la festa i els va dir que s’enlairaria un enorme globus i els va convidar a assistir a l’acte, però només en Fritz va decidir anar-hi. El dia a més acompanyava i després de trobar-se a la Potsdamer Platz varen agafar el tramvia direcció sud. El tramvia anava ple de gent que també anava  a la festa i trobar un seient buit per seure va ser impossible. Quan varen arribar a l’aeròdrom ja varen veure que els seria difícil també trobar una tribuna i per aquest fet no varen perdre temps en entrar al recinte. Efectivament, les tribunes estaven plenes de gent, la majoria ocupades per homes que portaven els diaris a la mà que explicaven el viatge del canceller a Venècia amb el dictador Benito Mussolini i també es parlava sobre el judici dels assassins del màrtir nazi Horst Wessel, que havien sigut condemnats a mort. Després de passar entre la gent per fi varen trobar dos seients a una banda de l’espectacle i es varen asseure ràpidament entre els milers de persones. Pocs minuts després varen sonar les músiques de les bandes i va començar l’espectacle aeri que els va deixar bocabadats. A mig espectacle va sortir el Obergruppenführer SA Karl Ernst, que va pujar en la barqueta del globus, que prèviament el va batejar amb el nom de Hermann Göering, per pilotar-lo. Mentre el SA pujava al globus, el públic no va dubtar en treure els seus mocadors blancs i varen saludar-lo amb la salutació feixista. Uns segons més tard el globus d’aquell membre de les SA que moriria al cap d’uns dies a mans de les SS s’enlairava. L’Àngela es va aixecar i va alçar el braç rígidament apuntant cap al globus. Veient que era l’únic que estava assentat, en Fritz es va aixecar per posar-se en un racó de la tribuna fent veure que es fumava una cigarreta per no destacar entre tants braços alçats. Quina vergonya, pensava. Com podia ser allí, ell, un comunista, s’anava repetint, tot i que cada cop estava més lluny del comunisme.

Després de la festa es varen esperar uns minuts perquè la gent comencés a desfilar cap a casa. Volien evitar les aglomeracions. Una hora més tard encara hi havia molta gent fent cua pel tramvia i varen decidir tornar a peu. A mig camí, de cop i volta, els va entrar la gana; a l’Àngela li va roncar la panxa en un mal moment quan no hi havia ningú i, amb un somriure a la boca, li va confessar a en Fritz que l’estomac li feia rau-rau. Afamat també després de que hagués esmorzat poc a casa, quan varen arribar a la Potsdamer Platz en Fritz la fer pujar a un tramvia i la va portar al Aschlinger, el restaurant on es varen trobar feia un any amb les dues famílies. Entrant en aquell petit restaurant i després d’entaular-se en una taula de dos, en Fritz li va recordar mentre esperaven que vingués el cambrer, que havia sigut molt grossera amb ell aquell dia, però ella li memorava que ell no li treia els ulls de sobre, cosa que en Fritz intentava negar sense massa èxit. Parlant d’aquell dia que es varen veure varen escoltar com els senyors que tenien el costat parlaven del discurs del vicecanceller Von Papen. Els homes, que s’estaven llegint l’edició de tarda del Frankfurter Zeitung mentre es prenien una copa de vi sec d’una botella Henkell, eren crítics amb el vicecanceller, titllant-lo de boig i d’oportunista ara que el President estava malalt. Amb veu baixa en Fritz li va dir que en Hitler cada cop tenia menys suports, però la noia, que no va fer massa cas a les paraules d’en Fritz, li va dir sense embuts mentre menjava l’entrecot de bou que s’havia demanat:

És normal, en Von Papen és un burgès, no és un nacionalista alemany, és un nacionalista del mercat. Ja es trobarà algun dia el puny tancat del poble.

Quedant parat de la seva resposta, li semblava adequada i ell pensava al mateix d’en Von Papen, li va preguntar què li semblaven les SA. Pensant amb aquells homes vestits amb els seus uniformes de color bru, l’Àngela li va respondre amb contundència i inclús amb certa ràbia:

S’han tornat indisciplinades, ja es veu pel carrer que fan coses que no aprova en Hitler. Ells actuen a esquenes d’en Hitler i només miren pels seus interessos, es volen convertir en l’Exèrcit. No són res més que traïdors que volen fer una altra revolució. Cada cop que els veig passar per davant de la llibreria amb els seus fums em fan venir fàstics. Aquests també ja s’ho trobaran tard o d’hora.  

Mossegant-se la llengua, no entenia que encara idolatrés al nazisme, en Fritz va abandonar el tema i va demanar una ampolla de xampany al cambrer. Ja tant li feia el que penses la seva amiga, ara volia gaudir de la vetllada. Després de sopar i quan tornaven cap a casa amb taxi aquest cop, l’Àngela li va demanar que l’acompanyés el dijous a un míting. Amb cara de cansat, en Fritz li va rondinar en broma:

No ets prou nacionalsocialista que encara necessités més propaganda estúpida?

Posant-li el dit al per sobre el nas per acomiadar-se d’ell en arribar a l’altura de la Potsdamer Platz, li va contestar:

No ho faig per mi!.

El dia senyalat, el dia del solstici d’estiu, els nazis varen fer un míting a l’immens estadi de Neukölln, al sud-oest de la ciutat. L’Àngela portava unes quantes banderes nazis a la mà i anava vestida amb un vestit curt de color vermell mentre que en Fritz anava a l’acte amb uns pantalons curts pensant ofendre a la seva amiga. En veure-li aquells pantalons que eren extremadament lletjos, ella li va dir:

Escolta, precisament avui t’havies de vestir amb pantalons curts?

Satisfet mentre pujava les escales per buscar uns seients lliures, en Fritz li va dir que sí, i tant tranquil li va dir que si li feia vergonya tornaria a casa. Mirant-se’l bé i tocant-li la vora dels pantalons li va contestar:

No, tranquil, ja m’agrada, a en Hitler li encanten els pantalons curts, a Munic sempre anava amb pantalons curts, fins i tot a l’hivern.

Fent cara de sorprès, no sabia aquella dada d’en Hitler, sempre l’havia vist vestit de manera simple però amb màniga llarga i pantalons llargs, varen entrar a l’estadi. En assentar-se a una cadira de plàstic, en Fritz va quedar un altre cop al·lucinat, era realment espectacular l’escenografia; per tot arreu hi havia banderes i la gent semblava embogida cridant i cantant consignes mentre la música no deixava de sonar pels altaveus. Després d’esperar una llarga estona a la tribuna va aparèixer a toc de plateret en Joseph Goebbels, i amb la presència del ministre alemany tothom es va posar dempeus per fer la salutació romana. En Fritz va ser dels pocs que no es va aixecar a fer la salutació, cosa que l’Àngela va fer amb molt d’orgull. Davant del micròfon, en Goebbels va cridar a la multitud que el nacionalsocialisme s’havia apoderat del poder perquè ningú més havia reivindicat aquest dret. Cada paraula del ministre era interrompuda pels aplaudiments del públic, i l’Àngela, a més d’aplaudir, cridava Sieg Heil amb tota la seva energia mentre anava onejant les banderetes. En Fritz es mirava tota aquella escena amb desconcert, però no mostrava el seu malestar per si de cas i es limitava a intentar escoltar al ministre davant de tant cridòria. Mentre en Goebbels menyspreava el món burgès conservador i els seus representants, l’Àngela li va dir a en Fritz a cau d’orella:

Veus com tota la culpa és dels burgesos com et deia l’altra dia. Jo no anava errada. Nosaltres pensem en les necessitats comunes abans que les necessitats individuals.             

Tapant-se la boca perquè no el sentís el del costat, li va contestar en veu baixa:

Primer em vas dir que la culpa era dels comunistes, després dels jueus i ara dels burgesos, aquesta nova Alemanya en què tu creus es quedarà sense ningú al final si continueu amb aquest ritme.

Pessigant-li la galta, per fer-lo callar li va fer un petó innocent, o no tant, a la boca d’en Fritz, que va quedar impactat amb el gust del pintallavis de color cirera als llavis. Després de l’acte varen anar a passejar per aquella zona abans d’agafar un tramvia que els portés a  la Potsdamer Platz. Mentre estaven drets amb el tramvia avançant cap a l’oest de la ciutat, en Fritz l’insistia de que el règim era perillós i li explicava que la prova d’això la tenien en els anomenats camps de reeducació que ja havien portat molts morts. L’Àngela es defensava dient-li que en Vladimir Lenin també havia construït camps semblants i que això no ho criticava. No posant-se d’acord i sabent que es discutirien si continuaven parlant d’aquell tema, varen parlar dels últims combats de boxa, on tampoc es varen posar d’acord ja que cadascú continuava defensant el seu boxejador.

Els dies finals de juny el govern alemany va posar en estat d’alerta al seu Exèrcit per la possibilitat d’una revolta de les SA, que eren vigilades pels jerarques nazis perquè tenien ganes d’acabar amb elles per sempre més. El dissabte dia 23 tothom anava a la llibreria d’en Martin per comprar el diari, sobretot el Westdeutscher Beobachter perquè explicava l’assassinat del tresor nazi Elsehotz i s’acusava a l’antic partit polític catòlic Zentrum i el seu diari, Germània, d’aquell assassinat. L’Àngela no va parar ni un segon de vendre aquell diari. La Klara, en Kurt, en Richard, l’Albert i la Carlene ja l’havien comprat. Tothom acusava als conservadors i per l’Àngela era una prova més de que els burgesos no acceptaven l’Estat nazi. En plegar al migdia, la noia va comprar també el diari i li va portar a en Fritz, que aquella tarda havia de quedar amb en Lou per anar a les platges dels llacs de la ciutat. La calor era insuportable aquell dia. En Fritz no va voler fer cas a aquella notícia, no era el primer cop que els nazis mentia, pensava. Llegint l’incendiari article que explicava que aquell home havia sigut mutilat, en Fritz li va dir que allò eren més aviat pràctiques dels nazis. Dient-li que no, l’Àngela li va explicar que tota la gent del barri opinava igual, que algú volia mal al govern. Veient que el noi no li feia el cas esperat perquè estava buscant el banyador dins l’armari, l’Àngela va anar ràpidament a casa seu per dinar per després tornar a la feina.

El diumenge següent, l’Àngela va anar amb la seva família a la missa dominical celebrada pel monsenyor Barres en un gran parc de la perifèria del sud de la ciutat. Com a bona creient, la noia es va agenollar amb els demés fidels sobre la curta i espessa gespa del parc i va sentir amb passió les paraules del doctor Klausener, el director de les Obres Públiques del Reich, que era considerat com un líder dels catòlics. El doctor va elogiar al govern alemany i va reclamar pels catòlics el dret de celebrar dignament el seu culte. En acabar el seu discurs va ser aplaudit pel públic, que confiava cegament amb el govern. Abans de que acabés l’acte, l’Àngela va decidir anar a buscar en Fritz i es va excusar en els seus pares dient que tenia mal de cap. La mare pensava que tenia la menstruació i per això no li va preguntar res. Quan va arribar a casa als Klein, el noi, que estava rondant per casa sense tenir res a fer, va acceptar de primeres anar a donar una volta per l’Alexanderplatz. La calor dins de casa era asfixiant i ja tenia ganes de sortir a prendre l’aire per molt càlid que fos. A pas lleuger, els dos nois es dirigien a l’Alexander Platz per després prendre un refresc al parc de l’Ajuntament, allà on havia mort la Galiana. De cop i volta, un vehicle de la policia. Segons més tard, un altre. Minuts més tard, un altre i així tota l’estona fins arribar a l’Alexander Platz. Que estrany, pensaven els nois, devia haver algun incendi o algun incident, creien sense fer-ne massa cas. El que no sabien era que l’Exèrcit, les SS i la policia estava des d’aquell dia en estat d’alerta davant d’un imminent putsch de les SA. Sense fer cas de les sirenes dels policies, l’Àngela li va explicar a en Fritz que si fos a Munic s’estaria banyant al llac Tegernsee o estaria a la muntanya per treure’s la calor. Però el noi, en ser tan a prop d’allà on havia mort el seu amor va estar callat, en silenci, sense escoltar a la seva amiga. Quina pena, es repetia en el seu cap mentre l’Àngela se’l mirava sabent el què li rondava. Passats uns minuts en silenci, en Fritz li va proposar anar a fer un cafè en un bar proper i l’Àngela per fi va respirar d’aquell sepulcral silenci. En entrar al bar per fi en Fritz va començar a animar-se gràcies a l’ambient del bar, que estava ple de gent fent un refresc. A fora el bar els nens jugaven a pilota i els joves passejaven amunt i avall. El xivarri del bar només va ser silenciat quan per la ràdio varen anunciar que Hitler es trobava al Berghof descansant. Amb un somriure a la boca, en Fritz li va dir a l’Àngela amb cert sarcasme:

Mira’l! Aquest ja està de vacances.

Llavors varen sentir com es retransmetia els últims minuts de l’equip de futbol d’Oberhausen, el Schalke 04, contra el 1. F.C.Nuremberg que es jugava a l’estadi de la capital. El bar va quedar un altre cop en silenci quan a l’últim minut el Schalke va trencar l’empat amb un gol del davanter Kuzonna després de que el migcampista Kalwitzki s’hagués driblat a dos defenses. Després de que es cantés el gol, en Fritz li va comentar a l’Àngela que en Lou era a l’estadi. Quan li va preguntar el per què, ja que no jugava l’Herta, en Fritz li va explicar que en Lou era un enamorat del futbol i que tant li feia l’equip, per ell el futbol i les dones eren els seus amors. L’endemà, l’Àngela va anar a treballar com tots els dilluns, igual que en Fritz, que va anar a la fàbrica del seu pare a guanyar-se uns quants calerons. Des dels seus llocs de treball varen sentir per la ràdio l’amenaçador discurs del segon home del NSDAP, Rudolf Hess, des de Colònia on deia que tothom havia d’obeir al Führer amb cega fidelitat i va amenaçar, sense nombrar-los, al vicecanceller Franz von Papen i el líder de les SA Ernst Röhm. En Fritz sentia el discurs amb preocupació, tot el contrari de l’Àngela, que com en Martin creien que Hitler estava forjant el destí d’Alemanya, el destí que li pertocava, liderar Europa, creien convençuts. Les edicions dels diaris de la tarda eren clares: Hitler només mana les revolucions, deien totes.

El dia 27 era un dia on el cel estava amenaçador, núvols negres que auguraven tempesta s’apropaven pel sud-oest, però aquells núvols no varen impedir que la gent sortís com sempre a comprar el diari. La gent estava tranquil·la tot i que hi havia més policia al carrer gràcies a titulars com el del National-Zeitung que deien que l’economia alemanya presentava un futur radiant gràcies a que Hitler donava feina a tothom. La Carlene es va passar bona part d’aquell matí a la llibreria parlant amb l’Àngela i en Martin sobre en Hitler. El divinitzaven, era l’home que havia acabat amb l’atur, ningú ho discutia per la Leipzigerstrasse. Havien de tenir fe cega amb ell, exclamava segura la Carlene mentre tenia a la mà el National-Zeitung. En Martin li donava tota la raó, com l’Àngela, i li afegia que Hitler era l’home que tornaria a Alemanya al seu lloc, no com els parlamentaris de l’oblidada República de Weimar. Quin fàstic, deia l’Àngela quan recordava els parlamentaris conservadors com els del Zentrum. Mentre parlaven va entrar la Maria a comprar el diari per la carnisseria i en veure de què parlaven es va afegir a la conversa per dir que havien d’agrair a en Hitler perquè donava pa i feina per tothom:

Si senyora!.

Va exclamar en Martin mentre mirava des dels vidres la botiga de la Matilda. Sense deixar de mirar la botiga, en Martin els va dir:

Maleïts jueus. Ells també són els culpables del que ens ha passat. No aneu a comprar amb la Matilda. Ella no és com nosaltres.

Tota la raó, tota la raó, repetien la Carlene i la Maria mentre l’Àngela en aquest punt es mostrava més reservada. De fons tenien Ràdio Berlín i en aquell moment va parlar l’Alfred Rosenberg, l’ideòleg del partit nazi d’origen eslau, que es va dirigir als escolars i els alumnes de secundària per dir-los que Alemanya es trobava immersa en un combat polític que era al mateix temps un combat espiritual sense precedents i els va insistir en està units com a bons camarades. Molt ben dit!, va exclamar en Martin per afegir-hi:

A la joventut els hem de donar valor i un motiu pel qual lluitar! Abans era un desgavell. Era una vergonya! No es donaven valors com ara, quina pena que feia tot això. 

En entrar la Klara a la botiga varen decidir canviar de tema, era millor no parlar tan davant la xafardera, i varen parlar del temps. L’endemà s’esperaven pluges per bon matí.  

Amb aquest clima intranquil, Alemanya va arribar el 30 de juny, dia recordat a la història com la Nit dels Ganivets Llargs. Des de Munic, Hitler va desmantellar la cúpula de les SA i va ordenar detenir i assassinar a tots els opositors del règim. A Berlín, a dos quarts d’onze del matí varen començar les detencions programades pels nazis sota la consigna Kolibiri. En seguit, esquadrons d’execució varen sortir pels carrers de la capital alemanya per eliminar els membres de les SA i els opositors assenyalats. A casa dels Klein no es varen adonar del què passava fins molt més tard, tot i que les ordres d’aquells assassinats es donaven a pocs metres d’on eren ells, en el despatx d’en Hermann Göering a la Leipziger Platz, que estava plena de policies i SS que anaven i tornaven fortament armats. En Fritz va sortir després de dinar a donar una volta amb l’Àngela, en Georg i en Lou pels carrers de prop de l’avinguda Unter den Linden perquè l’endemà volien anar a les platges dels llacs berlinesos i en Georg necessitava un banyador nou. Després de passejar una bona estona tant tranquils però acompanyats d’una xafogor insuportable, de sobte varen veure uns quants esquadrons armats fins les dents desfilar per l’avinguda. Tots portaven l’arma a punt. Pocs en varen fer cas, però en Fritz es va espantar recordant els fets de feia uns dies en el Ministeri de Guerra i va posar en alerta als seus amics dient que havia començat una revolució. Els seus amics primerament no s’ho varen creure, la gent continuava anant els cafès com un diumenge normal; el cafè Kranzler estava ple com sempre, però en sentir un tret llunyà tots el varen creure i varen córrer a refugiar-se a la taverna de Habel pensant que en breu podrien començar algunes batalles campals com en el passat. En Georg, més escèptic, els va advertir que era ridícul pensar en un cop d’Estat, ja que el dia anterior s’havia topat amb en Göering i la seva parella Emmy Sonnemann als grans magatzems de Leipzigerstrasse. Aturats a una cantonada esperant que el semàfor es posés verd per travessar la carretera, varen escoltar com un grup d’avis parlaven amistosament de que des de la tarda anterior el palau presidencial estava vigilat per un cordó policial. Però els avis no estaven alarmats per aquell fet, però per en Fritz era un altra símptoma de que alguna cosa estava passant. Llavors els va explicar en els seus amics que feia uns dies havien vist amb l’Àngela com un grup de militars vigilaven el Ministeri de Guerra. En Lou l’escoltava amb atenció, però en Georg li anava repetint que veia fantasmes on no n’hi havia i li deia mentre li donava copets a l’espatlla:

Això deuen ser les SA que estan de festa o es barallen amb les els Stahlhelm un altre cop. No passa res. Coi. Ets exagerat amb tot.

Però quan varen travessar la carretera varen sentir, de cop i volta, un altre tret aïllat que venia de lluny. L’Àngela, ara sí, va començar a patir i va dir convençuda que els comunistes s’havien rebel·lat contra el règim aprofitant que en Hitler era a Breslau. En entrar a un bar en Georg continuava tant tranquil i va demanar les begudes mentre en Fritz li exigia en el cambrer que posés la ràdio. Sense presses, el cambrer va encendre la ràdio i els va servir les begudes mentre en Georg li demanava a en Fritz que es calmés una mica. Assentats al tamboret de la barra escoltant amb atenció la ràdio, en Fritz va quedar decebuts en sentir com el locutor no parlava de revolucions, ni d’aldarulls, només es va limitar a explicar que aquell dia a Berlín havien arribat a 30 graus. A continuació, el locutor va llegir també llargs extractes de l’article firmat pel ministre de Defensa Werner von Blomberg, en el que es reiterava la fidelitat de la Reichswehr al Führer, Impossible un cop d’Estat, pensaven tots menys en Fritz, que encara no les tenia totes. Amb calma, en Georg va agafar el diari que hi havia a la barra i llegint per alt només veia notícies que descrivien amb profusió de detalls la visita d’en Hitler als camps de treball de Westfàlia. Amb un somriure a la boca, en Georg li va ensenyar el diari perquè veiés que anava errat.

Un cop més t’equivoques, Fritz.

Li va etzibar en Georg, poc després de demanar quatre copes de vi al cambrer de la barra. En veure que no hi havia cap batalla campal, en Georg i en Lou es varen beure d’un glop la copa de vi i minuts més tard varen marxar cap a les seves llars a descansar, ja que la nit la volien passar a una taverna de l’Alexanderplatz on hi anaven sovint moltes noies joves. Abans de  marxar, en Georg li va demanar amb picardia a l’Àngela que calmés al seu amic.

Està molt alterat.

Repetia en Georg mentre s’aixecava de la cadira. Amb els seus amics fora, en Fritz i l’Àngela varen continuar parlant quan de sobte va entrar un home de mitjana edat al bar i va dir cridant que havia vist com s’emportaven a unes quantes persones a cops de culata. L’Àngela ara va començar a creure’s al seu amic i es va quedar molt preocupada. Pensava que eren els comunistes. Sense dubtar-ho, en Fritz va pagar la compta i varen marxar a fora pensant en tornar a casa. Pensatiu a fora el carrer mentre veia com els seus amics marxaven amb el tramvia, en Fritz, que recordava l’assassinat de la Galiana en aquells moments, li va prometre a l’Àngela que no la deixaria sola. Mirant a banda i banda, per sort seva va veure un taxi que estava estacionat a la parada d’autobusos i sense pensar-s’ho un moment va agafar l’Àngela i s’hi va abraonar. Sense ni dir-li bona tarda, en Fritz li va demanar en el taxista que anés ràpid cap a la Leipzigerstrasse. El taxista no tenia ni idea del que estava passant, de fet tenia un dia laboral ben normal, no feia ni uns minuts que havia portat a unes noies a l’Alexanderplatz. En voler passar per la Leipziger Platz, el taxista va ser obligat a donar mitja volta perquè l’oficina d’en Göering, on amuntegaven els detinguts a l’avantsala per ser portats a l’Escola de Cadets de Lichterfelde per ser afusellats. Tota aquella zona estava cordonada per homes de les SS armats amb metralladores i en mirar cap amunt en Fritz va veure que en els balcons del Palau d’en Göering hi havia membres de les SS en posició de tret. El taxista li varen demanar que donés mitja volta i que evités passar pel Tiergartenstrasse perquè estava prohibit el pas i el varen advertir de que era complicat accedir al barri de Charlottenburg-Chausse. Sense fer cap comentari, el taxista va donar mitja volta. Sense saber què fer mentre s’ho mirava des de darrere del taxi amb l’Àngela al seu costat, en Fritz cada cop estava més nerviós perquè tenia clar que havia començat un cop d’Estat, però no entenia qui estava atacant a qui. En entrar per la Pariser Platz es varen trobar amb uns quants vehicles de la policia que vigilaven l’Unter den Linden i la Wilhelmstrasse. Tot el barri on estaven estava controlat per les forces de la policia. Prenent una decisió en calent, el noi va fer aturar el taxí just a l’entrada est de la Pariser Platz i varen baixar amb l’Àngela després de donar-li uns quants Reichsmarks al taxista, que no entenia res de res i que va continuar amb la seva ronda habitual. Dirigint-se cap a la Porta de Brandenburg es varen trobar amb els seus passejants que ignoraven què estaven passant i només es varen estranyar en veure a en Fritz agafat de la mà amb l’Àngela corrent desesperat com si l’empaités el dimoni. Després de passar ràpidament per la pota sud de la Porta varen córrer cap a casa passant per la Hermann-Göering Strasse amb la por al cos, tot i que els carrers continuaven plens de gent, com sempre. En entrar a casa es varen començar a sentir alguns trets aïllats que provenien de l’oficina d’en Göering, i sense saludar als pares es varen posar davant la finestra del menjador per veure els policies, els homes de les SS armats amb metralladores i els furgons policials que es dirigien o sortien de l’oficina d’en Göering. En Barnard feia estona que estava molt neguitós, ja havia fet tancar la porta amb el doble pany i havia baixat les persianes de les finestres de casa, i esperava nerviós que el seu fill tornés a casa, ja que aquell dia volia pujar a la Columna de la Victòria amb l’Elisabeth per tirar unes quantes fotografies aprofitant l’esplèndid dia que feia. Mirant-se la noia amb cara d’odi, l’Elise va cridar histèrica des del sofà:

Ja veus què ens fan els nazis? Ens volen assassinar.

No volent-la ofendre, l’Àngela es va quedar callada sense dir res, però en Fritz la va contestar amb males formes:

Escolta àvia, no sabem què està passant, així que callada, d’acord?

Desaprovant-ho, l’Elise es va agafar un vas de llet i se’n va anar a la seva habitació mentre remugava:

Estem maleïts amb aquest austríac al capdavant.

Després de sentir algun tret més aïllat, en Barnard els va prohibir en els dos nois sortir de casa aquell dia i l’Àngela va trucar a un veí de casa seu perquè els hi digués en els seus pares que estava bé i que es quedaria a casa dels Klein. Poc després va trucar en Barnard va aconseguir parlar amb el seu fill, que li va dir estranyat que estava bé. No entenia què passava. El seu pare li va preguntar si havia vist alguna cosa estranya. Rumiant-ho uns segons, en Marwin li va contestar que l’única cosa estranya que l’hi havia passat era que havia hagut de fer molta cua per pujar a la Columna. Poc després de penjar el telèfon es va sentir un altre tret, i ràpidament tota la família es va posar al costat de la ràdio per intentar entendre què estava passant. Però la ràdio no informava res del què estava passant. No es va informar aquell dia dels assassinats d’en Kurt von Schleicher amb la seva esposa, d’en Gustav von Kahr, de l’Edgar Jung, d’en Gregor Strasser, d’en Karl Ernst, d’en Herbert von Bosé…. així fins a uns 200 noms entre aquell dia fins al 2 de juliol. El partit nazi va emetre aquella tarda un comunicat confús, no se sabia encara què estava passant però semblava clar que eren els nazis qui estaven cometent aquells crims. L’Àngela estava tant confosa com els demés i no parava de patir per la seguretat d’en Hitler. Estava convençuda que els comunistes estaven fent un cop d’Estat. Poc després varen trucar un altre cop al telèfon. Era en Gerd, el treballador jueu, de la feina que estava molt espantat i parlava tan ràpid que en Barnard no l’entenia. Després de pregar-li que es calmés i parlés més a poc a poc, en Gerd li va dir que no podia tornar a casa perquè l’havien avisat de que a on vivia, a l’oest de la ciutat, les SS registraven i detenien a persones. En Barnard es va quedar un segons en silenci fins que en Gerd li va demanar poder-se quedar a la feina. Continuant en silenci, en Barnard es va quedar pensatiu i reflexiu. I si ara anaven contra els jueus, pensava, i les SS trobaven a en Gerd, un jueu, a la seva fàbrica, quin embolic més greu tindria. Ell que feia banderes. Tornant al món físic, en Barnard li va dir que era impossible perquè no podia i li va ordenar que donés festa a en Walter, l’altre treballador jueu. Preguntant-li el per què de la seva decisió, en Barnard va pujar el to de la seva veu i li va dir:

Escolta, sóc el teu cap. A mi no m’has de demanar res. Fes el que et dic i punt!.

Acabat de dir aquesta frase, en Barnard va penjar el telèfon i va tornar amb el resta de la família al menjador. Ningú l’havia escoltat, per sort seva.

Poc després varen escoltar per la ràdio que en Hermann Göering parlaria. Eren les cinc de la tarda. La segona personalitat del Reich després del canceller va fer una declaració des del Ministeri de Propaganda, on en un to poc convincent va parlar d’un cop d’Estat de l’Ernst Röhm, les depravacions sexuals (homosexuals) de les SA i les seves obstinacions per fer una segona revolució. Tot i que en Göering deia que tot estava sota control, encara a casa dels Klein sentien algun tret aïllat, so que feia saltar a l’Àngela i a la Luane. Abans de les vuit varen tocar el timbre. La família estava espantada en aquell moment. La Luane va fer un salt de la cadira que de poc va caure al terra. En Barnard es va apropar a poc a poc a la finestra per veure a fora al carrer qui hi havia darrera la porta. En observar a fora va veure que la vida era com un dia normal tot i la forta presència policial i militar que provenia del Palau d’en Göering, a uns metres d’allí. Les parelles caminaven a poc a poc després de tornar del Tiergarten, obert de nou el pas, i la gent gran parlava amistosament asseguts als bancs de la insofrible calor d’aquell dia. Mirant a la porta en Barnard va veure que hi havia en Martin a la porta amb uns quants diaris a la mà. Després de que el llibreter toqués per segon cop el timbre, en Barnard va obrir, ara sí, la porta. En Martin els volia deixar el diari de l’edició de la nit i, de pas, volia parlar amb el seu amic. Tenia notícies i volia comentar els rumors que l’hi havia arribat. Sense dir-li res i sense deixar-lo passar al menjador, en Barnard va agafar el diari i amb cara de sorpresa va veure que a la portada no es deien res de trets, assassinats, revolucions, cops d’Estat…. Quedant-se immòbil a l’entrada, en Martin li va dir que fins la quarta pàgina no hi trobaria el que busca. Allí s’anunciava que el Obergruppenführer Viktor Lutze, un membre de les SA, havia substituït a l’Ernst Röhm en el comandament de les SA. Sense entendre res, en Barnard li va preguntar:

Així…. no ha passat res? Que no hi ha hagut un cop d’Estat?

Dibuixant un petit somriure a la seva cara rodona, en Martin li va contestar:

Home, home… tant com res jo no ho diria. Barnard, en Von Schleicher és mort.

Canviant-li la cara en saber aquella notícia. En Barnard li va dir alterat mentre en Fritz s’apropava a l’entrada per saber què es deien:

En Von Schleicher? El canceller? Però si ell era una bona persona…. Què ha fet?

Fent que sí amb el cap, en Martin li va afegir:

Un dels Strasser també ha mort i molts més Barnard. Es diu que també han matat a en Von Papen a casa seu.

En Von Papen, va exclamar en Barnard. El vell conservador que tants cops havia vist al Herrenklub, li va preguntar astorat per aquella notícia. Llavors, en Barnard li va preguntar el per què d’aquells fets, i en Martin li va dir:

Diuen que volien fer un cop d’Estat amb les SA i que tenien contactes amb França a través de l’ambaixador francès. Barnard, en Hitler ha parat un cop d’Estat. Això no és cap mentida. Ara mateix hi han afusellaments. Va de debò això. Però no pateixis. Em diuen que tot ha acabat bé. Hitler ho ha aturat a temps. Ara em diràs que no sabies res de les festes d’aquests SA?. Eren immorals. Ja ho saps, coi.

En Barnard li repetia que tenia raó. Tenia coneixement de les festes i de la vida luxosa que portaven les SA. Molts cops havia vist a en Röhm passejar amb el seu cavall pel Tiergarten com si fos Neró. Després de deixar-li el diari i satisfet per haver sigut ell qui l’hagués informat de la mort dels antics cancellers, tot i que Von Papen no era mort, només retingut a casa seu tot i que l’hi havien matat els seus secretaris, en Martin va retornar a peu cap a casa seu. Estava content, Hitler havia eliminat els seus enemics. En tancar la porta i tornar al menjador en Barnard encara no es creia que aquells cancellers conservadors fossin morts i haguessin volgut trair Alemanya. Per què, es repetia en Barnard mentre recordava com en Von Papen sempre parlava en el Herrenklub de que volia una Alemanya forta com la d’abans de la República. La família li va preguntar què passava i en Barnard, després de seure al sofà amb el diari, els va dir:

No ho sé ben bé. Però es veu que han matat a molta gent. En Martin m’ha dit que han aturat un cop d’Estat.

En Fritz ràpidament va agafar el diari després de que el pare el deixés un moment al sofà. Després de passar pàgines que no hi deien res, el seu pare li va dir:

Aquí no hi trobaràs res. No diran la veritat, coi. No són tan burros.

Llavors, l’Elise va sortir de la cuina per anunciar-los que el sopar ja estava a punt i la Luane es va aixecar amb la Katrina per parar taula. L’Àngela també volia ajudar, però l’Elise li va prohibir amb mala cara amb l’argument de que ella no sabia on eren les coses i no volia que li trenqués cap copa. Eren massa valuoses, li recordava. Després d’un sopar senzill de patates amb salsitxes, la Luane va preparar l’habitació d’en Marwin per l’Àngela, que encara no es creia el què estava passant. Mentre l’Àngela patia, en Fritz anava cridant pel menjador:

Ara resulta que aquests nazis no sabien que les SA actuaven d’aquesta manera? Se’ls veu el llautó i el poble se’ls girarà en contra.

Somrient i fumant-se una cigarreta dels nervis, tot i que la Luane li prohibia, en Barnard va cridar al mateix temps que el seu fill:

Ara resulta que en Hitler no sabia que en Röhm era homosexual, potser més endavant veurà que en Göering està gras i que en Goebbels és coix.

Després de quatre comentaris més i després de no sentir cap més tret, tots varen anar a dormir amb la por al cos. Però, a mitjanit, en Fritz es va despertar en sentir que hi havia algú darrera de la seva porta. En veure a contrallum que era l’Àngela, li va preguntar si li passava alguna cosa. Tremolosa, l’Àngela li va contestar mentre li acabava d’obrir la porta per entrar:

Tinc por, mira que jo estic acostumada a sentir trets, però els trets dels comunistes em fan por.

Arreglant-se una mica els cabells, en Fritz es va aixecar del llit i la va acabar de fer entrar a la seva habitació i li va dir mentre li feia senyals perquè parlés en veu baixa:

Escolta això és el nazisme, la barbàrie. Els trets venen d’ells. Aquí no hi tenen res a veure els comunistes. La propaganda nazi et fa veure comunistes a tot arreu.

Fent que no amb el cap, l’Àngela es va asseure al llit mentre li agafava la mà a en Fritz amb la mirada perduda. En veure que estava preocupada de veritat la va abraçar amb molt d’afecte i després d’uns minuts abraçats sense dir res les seves cares es varen creuar i es varen fondre en un llarg petó que va anar a més intensitat fins que finalment l’Àngela es va quedar a dormir al llit d’en Fritz.

L’endemà al matí, en Fritz es va despertar després de dormir com les llebres i abraçat amb l’Àngela. Eixugant-se les lleganyes mentre observava els primers rajos del Sol entrant des de l’est a la seva habitació, va contemplar el quadre de la Galiana. Mirant a l’Àngela dormint com un bigalot totalment nua, li semblava terrible el què estava fent, se’n anava al llit amb una nazi enganyant a la seva difunta xicota comunista, però no es podia resistir a l’Àngela, que mica en mica l’anava apreciant més i l’anava fent entrar a dins del seu cor ocupat. Un cop ella es va despertar va veure que en Fritz estava contemplant el quadre de la Galiana i li va demanar perdó per si l’havia molestat. Quan s’aixecava del llit per vestir-se, en Fritz la va agafar del braç, la va estirar amb ell al llit i li va fer un altre petó a la boca mentre li donava les gràcies, cosa que va deixar desconcertada a l’Àngela.

Un cop canviats i ja no pensant amb els trets del dia anterior, varen baixar a baix al menjador sota l’atenta mirada dels pares d’en Fritz, que sabien que l’Àngela no havia dormit al llit d’en Marwin. L’Elise, que també ho havia observat quan va baixar a baix al menjador, estava fent l’esmorzar, ous ferrats amb cansalada i unes quantes torrades amb mantega, i quan va veure a l’Àngela amb cara d’haver dormit com una rabassa, li va preguntar amb mala fe:

Galiana, què voldràs per esmorzar?

Fent morros, l’Àngela li va contestar sense importar-li massa el què deia aquella dona gran:

El què vostè volguí senyora, i no em dic Galiana, ja m’agradaria ser ella però no ho sóc.

Sense pensar-s’ho, l’Elise li va dir mentre trencava uns quants ous a la paella amb oli violent:

Hi tant com no ho ets.

En sentir a la seva àvia des del menjador, en Fritz va entrar a la cuina i la va fer callar amb la seva mirada desafiadora. Un cop entaulats per esmorzar en Barnard va posar la ràdio. Eren les set, va anunciar el locutor, i en seguit Goebbels va parlar. El ministre, amb la seva veu metàl·lica, va relatar el que havia passat la nit anterior i va acusar a les víctimes, els seus antics camarades. El ministre alemany també va parlar de la vida desordenada dels homes de les SA i de la seva activitat sexual. Goebbels va seguir explicant que milions de membres del Partit, membres de les SA i les SS es felicitaven i que tota la nació respirava, lliure d’un malson, va acabar dient Goebbels. Després d’esmorzar la Katrina, que no entenia res de res, va trencar el silenci de la casa demanant-li a l’Àngela on havia dormit. Sense respondre-li va dir-li que havia dormit molt bé i que no se’n recordava. Mirant a fora al barri per la finestra del menjador varen observar que el dia s’havia aixecat com un dia normal. Varen veure com la Carlene anava carrer avall per obrir la floristeria i que la Klara ja rondava pel barri parlant amb les veïnes. Sense manies explicava que l’últim llogater que havien tingut en Kurt i la Maria s’havia queixat de que el pis era com una insulae i que tenia tanta por que hi hagués un incendi que tot el que tenia hi cabia en un farcell. Continuant mirant per la finestra varen observar com els tramvies anaven de gom a gom, plens de treballadors que s’emportaven el diari per llegir-lo després. El bar Victorius també semblava animat amb gent que hi entrava i sortia per fer el primer cafè del dia.

Mentrestant, les execucions a Berlín varen continuar fins a les dues del migdia i els diaris es venien només arribar a la llibreria. Poc després d’esmorzar, quan l’Àngela va acabar de trucar a casa seu, en Martin va tornar a tocar el timbre. Després de deixar el diari, on es mencionava la llista dels sis Obergruppenführer de les SA afusellats, en Martin va demanar-li a l’Àngela que li fes el favor d’anar a la llibreria. Tenia masses diaris per vendre i no donava a l’abast. En mirar a fora i veure que no hi havia perill, l’Àngela li va dir que sí. Tot havia acabat, sens dubte, s’havia tornat a instaurar l’ordre gràcies al Führer, es repetia la noia. Després de canviar-se i maquillar-se, l’Àngela va donar les gràcies a la família. Després en Fritz la va acompanyar a la porta sota l’atenta mirada de la seva família. Just a les escales de l’entrada de casa, li va mirar als ulls i li va preguntar si volia que l’acompanyés, però ella, mirant com la gent anava amunt i avall com si res, li va respondre que no calia, que ara ja era més valenta. Seguint-se la mirada es varen acomiadar amb una abraçada i no es varen dir res per por a saber què sentia aquell moment l’altra. Després de tancar la porta, en Fritz va rebre una trucada d’en Georg per dir-li que no anirien a les platges perquè en Lou havia de treballar tot aquell dia. Ja no hi havia pensat més en les platges, poc se’n recordava el noi de la calor després de tot plegat. Després de parlar una estona d’aquell fets, en Georg li va tornar a  dir que era un exagerat perquè no havia passat res de res i somrient li va dir que el convidava a fer un cafè en el Victorius. Sense ja pensar en el perill i pensant que potser sí que era un exagerat, en Fritz hi va anar de bona gana al bar. En sortir al carrer la seva mirada es va fixar amb els vehicles oficials que es dirigien o sortien de l’edifici d’en Göering, on la nit anterior s’havia dirigit part de l’operació, i eren aplaudits per la gent, que comprava el diari en un  repartidor. Alguns aixecaven en braços als seus fills perquè veiessin aquells vehicles. Però el noi no va fer gaire cas a aquella nova adoració del poble cap als seus governants. Sense que ho pogués evitar només pensava amb l’Àngela i la nit anterior. En entrar al bar ja es va trobar a en Georg assegut a una taula del fons i com tots els clients llegia el Deutsche Allgermeine Zeitung. Pocs parlaven en aquells moments, ja que tothom estava centrat en la lectura. Un Govern enèrgic ha sabut actuar en el moment adequat, va llegir de reüll en Fritz del diari del barber Otto assegut a la barra com era habitual. Després de fer el cafè varen anar a donar una volta i en tirar per la Wilhelmstrasse i passar per davant de la Cancelleria es varen trobar a una multitud que esperava davant les altes portes de la Cancelleria. Els nens cridaven eufòrics després d’escapar de la vigilància dels seus pares, que també estaven satisfets perquè el govern havia portat l’ordre. Alguns murmuraven ara les festes de les SA. Les SS, que eren vistos com el servei de l’ordre, es deixaven tocar pels nens, que passaven per sota dels seus braços de forma juganera. De cop la gent va callar en sentir un també que anunciava que una banda es posaria a cantar el Horst Wessel Lied i, després, mentre els soldats maniobraven, el Deutschland Lied i la Badenweilermarsch. Quina alegria, deia en Georg, mentre escoltava aquells càntics. Mentre sonava el Deutschland Lied part del públic va fer un sonor:

Ohhhhhh!!!

Els nens varen assenyalar cap a una finestra del primer pis de l’edifici i alguns varen fer la salutació romana. Mirant cap al lloc assenyalat, en Fritz i en Georg varen veure que hi havia en Hitler saludant-los. El canceller estava parlant en aquells moments amb un general, en Litzmann, i amb el ministre de l’Interior, Wilhelm Frick. Feia bona cara i se’l veia feliç en veure l’aprovació del seu Volk. Hitler era un heroi pel seu poble, pels seus soldats i per la seva premsa. Quina ràbia sentia en Fritz per dins, però no podia negar que aquell home feia feliç a gran part del poble. Després de saludar un cop més amb la mà, Hitler es va retirar a poc mentre la multitud el va tornar a aclamar. Després de que el canceller sortís de les seves vistes el públic va començar a desfilar cap a casa. Els dos nois varen seguir caminant en direcció al Tiergarten, que estava ple de nens alegres jugant despreocupats i sense saber res de res del que havia passat la nit anterior, com la majoria dels adults. La majoria havia anat al gran parc berlinès en busca de refugi de l’anunciada tarda calorosa. Els dos nois parlaven del tema, però en Fritz es va tenir que reprimir en veure que el seu amic donava ple suport al govern, com tothom, pensava el noi. Potser ell anava equivocat en criticar tan durament al nazisme, s’anava repetint mentre escoltava els arguments d’en Georg. A la tarda, des de la finestra de casa seu veia a més gent de l’habitual dirigint-se direcció cap a la Wilhelmstrasse. La majoria estaven contents, parlaven amistosament entre ells i portaven els seus fills a coll. Tota aquella gent es concentrava davant la Cancelleria per exigir la presència del canceller per aclamar-lo.

L’endemà, aquells assassinats, legalitzats més tard, es varen acabar i  Goebbels es va afanyar per explicar a l’opinió pública de que havien salvat Alemanya d’un cop d’Estat. Tothom estava confús, pel barri tot eren rumors i en Dannel, després de perdre a la seva parella perquè no volia ser perseguit ara que s’acusava a les SA d’homosexuals, no sortia del pis per no ser senyalat per ser gai. Alguns del barri com la Carlene o la Klara deien ara que aquell noi era un degenerat i la Maria no els volia vendre carn en els seus pares, en Hermann i la Bernardina, perquè creia que havien criat a un fill malalt i no volia que la gent pensés que la seva carn feminitzava. En Martin inclús el va denunciar un dia a un parell d’agents de la Kripo que passaven per davant de la llibreria. Però aquell dilluns tothom va tornar a la feina i a les seves vides; les boques del metro de la Wilhelmstrasse estaven plenes de gent que anava a la feina, igual que a l’avinguda Unter den Linden. En Barnard va anar a treballar com cada dia a les set del matí. Quan feia el cafè al seu despatx la seva secretària li va deixar, com cada dia, el diari, aquest cop era el Kreuz-Zeitung que escrivia que no els seria possible pagar sencer el deute de reconeixement cap al Führer. Amargat i decebut, en Barnard no es podia creure que el poble venerés d’aquella manera a aquell home per qui li feia les banderes. En mirar des de la finestra als telers fent néixer les banderes vermelles amb l’esvàstica encerclada en una circumferència blanca no podia sentir res més que fàstic. La secretària, que no parava de redactar els albarans a màquina, es va adonar de la cara de menyspreu que feia el seu amo, però va pensar que era perquè s’havia adonat del perill que havien corregut feia dues nits. El Putsch que Hitler els havia salvat. En girar la vista cap a fora a la fàbrica, al carrer, la mirada no va ser diferents. En un parell de balcons de l’edifici de davant hi havia penjades banderes amb la creu gamada. Les seves banderes que sortien dels seus fils. En Barnard en aquell moment només sentia tristor i en prou feines va sentir com la seva secretària li deia que necessitava el paper de la comanda del dijous passat.

En Fritz i l’Àngela no varen estar aquells dies ni pels assassinats ni per l’enduriment de les lleis contra els homosexuals, només pensaven en ells dos i es miraven amb uns altres ulls. Tot era més tendre i més sensible. De vegades quan feien una quedada al bar Victorius per petar la xerrada, en Lou i en Georg veient que feien nosa. Sovint en Georg li demanava a en Fritz que li expliqués què passava entre ells dos, però ell continuava aferrat amb la idea de que el seu cor només estava ocupat per la Galiana. En Lou, més descarat amb aquells temes, li encantava empaitar noies, tot i que no tenia sort, li va dir:

El cor pot pensar el què vulgui, però ets un home, no estàs fet de pedra, és impossible que et passi per alt l’Àngela amb els seus encants i les seves corbes.

Sense ni confirmar-li ni desmentir-li mentre es bevia una cervesa, li canviava de tema parlant de l’Herta BSC de Berlín mentre esperava ansiós que l’Àngela plegués de treballar de la llibreria per anar a menjar a fora o anar a donar una volta pel barri. Aprofitant un dia que ella feia festa varen anar a dinar al nord de la ciutat, en el bar Stattbad. Sabent que la seva relació anava cada cop a més, l’Àngela li va preguntar en to de broma:

T’imaginés el nostre casament? A una banda els teus, els comunistes, i per l’altra els meus, els nacionalsocialistes, i tots amb les seves banderes celebrant la unió d’un comunista i d’una nazi.

Rient, en Fritz li va afegir:

El problema seria que una part assassinaria a l’altra part durant el banquet.    

Posant-se més seriosa, l’Àngela li va contestar:

Sempre et pots posar del bàndol guanyador, el de la ideologia dominant.

Gratant-se el front per trobar les paraules adequades, va respondre-li posant-se més sensible:

Fa temps que no penso en la ideologia, quan va morir la Galiana em vaig anar allunyant d’aquests móns ideològics, mai més vaig tornar a una reunió del partit comunista i ara tot això em queda molt lluny… (sospirant) massa lluny.

Entenen els seus sentiment, no li volia fer pensar amb la Galiana, l’Àngela va canviar de tema demanant-li que l’acompanyés un dia d’aquests a comprar roba a la botiga de l’Albert i de la Helga, que la tractaven molt amablement, cosa que no li va fer gens de gràcia a en Fritz perquè ja es veia a venir qui pagaria el vestit.

Els següents dies, contràriament del què havien pensat en Fritz i el seu pare, les atrocitats que varen cometre el règim durant la Nit dels Ganivets Llargs varen ser acceptades per la majoria de la població que varen aprovar la seva legalització. En Martin va treure a fora la botiga una bandera amb l’esvàstica i oferia un xarrup de whisky Johnnie Walker Red Label als homes de les SS que passaven pel barri sabent que ara eren ells qui protegien el Partit i l’Estat. La Klara anava explicant a totes les botigues que entrava que les SA eren homosexuals i deia amb seguretat que en Röhm organitzava orgies sexuals. La Carlene estava tant contenta de que en Hitler en sortís reforçat d’aquella purga, que va fer un quadre de flors amb l’esvàstica al centre i el va vendre al cap de pocs minuts a canvi d’una bona quantitat de Reichsmarks. El mite d’en Hitler augmentava d’una manera desproporcionada i irracional.

Durant el mes de juliol a la capital del Reich la calor havia augmentat considerablement i la gent només pensava en trobar una ombra on refugiar-se o en anar a les platges dels llacs. El divendres 13 era un dia amb un Sol que picava a més no poder i en Fritz i l’Àngela varen anar a refrescar-se al bar Victorius, quan tornaven del bar es varen trobar a davant de l’entrada de casa seu a en Dannel amb la cara plena de sang. De seguida que el varen veure que queia al terra varen córrer a ajudar-lo i l’Àngela va anar directe a casa dels Klein per trucar a una ambulància perquè cap veí els ajudava. Inclinant-li el cap i eixugant-li la cara amb un mocador, en Fritz li va preguntar què havia passat i en Dannel, amb un ull molt inflat i amb el llavi partit per la meitat, li va dir que l’havien estomacat uns nois. Dient-li que ho havia de denunciar a la policia, en Dannel li va respondre mentre es tocava els dits de la mà dreta que tenia trencats també de la pallissa:

Si els denuncio em mataran, no puc fer això que em demanés. A més, la policia criminal em culparà en a mi i la Gestapo ens persegueix. Quina merda.

Resignat sabent que tenia raó, de cop varen baixar els seus pares, en Hermann i la Bernardina, que es varen posar a plorar en veure’l amb aquell estat i el varen ajudar a aixecar-se i a pujar les escales del pis. En Fritz els hi deia que l’havien de portar a un hospital, però en Hermann li va dir esvarat:

Ningú accepta al meu fill. Ningú l’ajudarà. Mira’t el barri. Avui han sigut aquests, demà seran uns altres i demà passat potser seràs tu!.

Mirant al barri va veure com l’Albert i la Helga es tancaven a la botiga, que en Martin feia veure que mirava a una altra banda i que la Maria i en Kurt passaven de llarg per no entrar al bloc de pisos, que era el mateix que el d’en Dannel, per no trobar-se’l. Quan l’Àngela va tornar li va dir que l’ambulància ja venia, en Fritz li va dir que era inútil i varen esperar a fora l’entrada de casa dels Klein que vingués l’ambulància per dir-los que tot estava arreglat. En Fritz no li va explicar a l’Àngela que en Dannel era homosexual per por a la seva reacció. Encara no hi confiava plenament. A les set de la tarda, juntament amb els seus amics quan aquests varen plegar de treballar, varen anar al Tiergarten, al voltant de la Köenigsplatz, per escoltar el discurs del canceller Hitler a l’Opera Kroll per justificar els assassinats del 30 de juny. Allí varen veure com diversos diputats nazis aparcaven els seus vehicles oficials per entrar en grup a l’Òpera, que feia de Reichstag provisionalment. En Fritz tenia ganes de saber com es justificaria el líder alemany d’aquells assassinats i en un primer moment va pensar que no ho tindria gens fàcil perquè havia vist a molts diputats amb cares llargues i amb poques ganes d’assistir a aquella acte. Però, un cop més, va quedar plasmat en veure que el poble berlinès els aprovava sense crítiques. El discurs del líder alemany, que va ser dur i on va explicar que havia aturat un cop d’Estat, va ser retransmès per la ràdio. En Barnard, des de la biblioteca de casa seva, també el va escoltar amb molta atenció. La majoria de la gent ja sabia el que havia passat, els diaris anaven plens de notícies que parlaven de que les SA s’havien volgut revelar contra Hitler i el seu govern. Eren titllats de depravats sexuals i d’indisciplinats. Amb el discurs del líder alemany, les execucions varen quedar com un acte de purificació. L’Àngela va quedar ben convençuda de que en Hitler havia fet el correcte. Després del discurs, la gent de fora l’Òpera es va posar a cantar i la gran majoria en fer-se negre nit va començar a marxar eufòrica per les avingudes del Tiergarten. Els quatre nois es varen quedar una estona més esperant que la gent acabés de marxar, però gran part d’aquell públic es va quedar perquè volien esperar a que sortís en Hitler per aplaudir-lo i donar-li tot el suport. Era l’home que havia evitat una guerra civil, deien molts. L’Àngela en veure al líder alemany sortint de l’edifici acompanyat per en Rudolf Hess, en Heinrich Himmler i en Hermann Göering per dirigir-se als cotxes que els esperaven a prop del riu Spree es va abraonar cap al cordó de seguretat que havia posat uns quants membres de les SS per tal d’evitar aldarulls i els va aplaudir una llarga estona juntament amb uns quants berlinesos que cantaven el Horst Wessel i aixecaven el braç dret fent la salutació romana. Un cop tots varen desfilar cap a casa, els quatre amics varen tornar cap a casa a peu. En Fritz no sabia què pensar en aquells moments, potser tenien raó amb animar a en Hitler i al seu moviment, pensava, però va estimar-se més no dir res en veure els seus amics ben convençuts de que el canceller havia actuat de bona fe i per Alemanya i havia evitat un cop d’Estat o una guerra civil.

Dos dies més tard va sonar el telèfon a casa els Klein. Era molt d’hora per ser un diumenge i en Fritz encara dormia després d’haver sopat el dia anterior amb l’Àngela. L’Elise, que sempre es llevava primera, es va afanyar a agafar el telèfon. Era en Georg que demanava parlar amb en Fritz. Volia que l’acompanyés a la zona campestre situada al nord de la ciutat. En preguntar el per què, en Georg li va contestar que farien uns exercicis militars i volia veure les unitats, equipades amb nou material. Fent un silenci etern pel seu amic, ja que encara tenia l’orella al coixí, en Fritz li va contestar:

Que ets boig? A mi no m’agraden les armes.

Deixant anar una petita rialla, en Georg li va contestar:

Fritz han canviat els temps. Aquest és un exèrcit de pau….

No donant-li temps a que acabés la frase, en Fritz li va dir:

Ni pau ni tonteries, és un exèrcit i ja sabem què significa. Truca en Lou per aquestes coses.

I dit i fet, en Georg va trucar a en Lou i els dos es varen dirigir al nord de la ciutat per veure com l’Exèrcit alemany s’estava convertint en una gran força. Parlant del tema militar mentre observaven les maniobres, en Georg li explicava amb passió en el seu amic aquell nou món, el de les armes, i li deia que algun dia voldria ser soldat per ser un exemple per la humanitat. Però en Lou no hi estava d’acord, ser soldat era un risc, li repetia, però en Georg li deia convençut i sense deixar de mirar a aquells homes armats:

El que és un risc es continuar amb la vida actual. Només seré un pobre obrer marginat si continuo igual. L’Exèrcit em donarà el que necessito.

Fent que no amb el cap, en Lou li va dir que també podria trobar una mort jove. Somrient i segur de si mateix, en Georg li va deixar anar:

Llavors seré un màrtir. Un heroi i no un pobre desgraciat.

A partir de la segona quinzena de juliol varen començar a sortir rumors d’un possible cop d’Estat a Àustria i de la intervenció dels nazis en el país veí. Aquells rumors varen arribar a la botiguera Matilda, que li va dir molt espantada a en Barnard que no veia fi en tot aquell procés diabòlic. En Barnard sabia que Àustria seria un objectiu dels nazis, era la casa del canceller pensava, però no li semblava malament la unificació dels dos Estats dividits després de 1866. Veient que no el convencia com en altres ocasions, la Matilda no li va voler parlar més d’aquell tema i va pensar que potser també havia fet un salt cap al nazisme. No entenia que en Barnard era pangermanista. Finalment, els rumors es varen materialitzar i el 25 de juliol les SS austríaques varen atemptat contra el govern austríac matant al canceller Engelbert Dollfuss, però el putsch va fracassar aquell mateix dia després de diversos greus errors per part dels colpistes, com el de deixar-se les armes després d’entrar al Parlament, on varen quedar atrapats i rodejats per la policia. El cop d’Estat a Àustria es va viure intranquil·lament a Alemanya davant la possibilitat de que la Itàlia feixista, que donava suport a Àustria, pogués intervenir en contra dels alemanys. De fet, en Benito Mussolini, que tenia com a convidats a casa l’esposa del canceller austríac, ja havia enviat a quatre divisions del seu Exèrcit per frenar el cop d’Estat. En veure el fracàs, en Hitler, des de Bayreuth, es va desentendre del cop i els italians varen tornar cap a casa. Aquell cop d’Estat va ser vist de manera diferent dins la família Klein. En Barnard no el veia malament ja que estava d’acord en la unió d’Àustria amb Alemanya com els vells temps dels emperadors. En Fritz i en Marwin, com la seva mare i la Katrina, no ho veien igual, pensaven que Viena no formava part d’Alemanya, tot i la relació cultural, lingüística i històrica dels dos Estats. Empipat però content de que hagués fallat, en Fritz exclamava aquells dies que en Hitler era tant burro que els faria entrar en guerra contra Itàlia, l’Estat estimat per tothom. En sortir de la feina el dia del cop d’Estat, l’Àngela va anar a casa dels Klein perquè li expliquessin què passava amb Itàlia, país que admirava pel seu règim i per la seva Història, i per si havia de patir per una guerra. En Fritz li va explicar a l’entrada de casa que no havia de patir, que tot havia anat ràpid, i que en Hitler havia comès un greu error. Mirant-se’l amb descrèdit, l’Àngela li va dir:

Escolta, és cosa dels austríacs, no és el nostre problema, en Hitler no en té la culpa del què ha passat a Viena. 

Emportant-se-la uns metres més enfora de casa per no fer esclatar una conversa a casa, li va contestar:

Mira, els tentacles del nazisme són molt llargs i et recordo que en Hitler prové de Viena. Estic segur de que estava al corrent de tot mentre escoltava els drames musicals d’en Wagner.

Posant-se a riure sarcàsticament, creia que ell no sabia res d’en Hitler, li va contestar:

És evident que tu no coneixes bé a en Hitler, perquè si el coneguessis sabries que ell va descriure el seu període a Viena com el més trist de la seva vida. Per tant no crec que li faci il·lusió Viena. Ell va ser feliç a Munic.  

Després de discutir si en Hitler era realment de Viena o de Linz, era de Linz, concretament va néixer a Braunau am Inn el 20 d’abril de 1889, en Fritz la va acompanyar a casa seva, on s’hi va quedar a sopar per després jugar amb l’Udo a pilota sota la llum de la Lluna d’un descampat que hi havia a prop del pis del Richter. El germà de l’Àngela posava molt interès en jugar bé, perquè a l’escola tenia que aprovar els cursos d’educació física si volia el diploma. Mentre tota la família se’ls mirava jugant a pilota, la Velda, que s’havia posat un vestit vermell molt atrevit per l’ocasió, no deixava de mirar-se un altre cop a en Fritz de manera provocadora, cosa que l’Àngela li retreia senyalant-li l’ull. En apropar-se a la seva germana amb fanfarroneria, li va preguntar per damunt de la seva espatlla:

És el teu xicot? En contestar-li trista que no mentre posava la mirada cap a en Fritz, la Velda li va comentar: Per tant no tens cap dret sobre d’ell, és lliure, per tant no em diguis com tinc que actuar i què tinc que fer amb ell. Jo no em quedaré per vestir sants i estic segura que sabrà apreciar on hi ha una bona dona. Tu ets massa encantada, una figa tova.

Després d’acabar de donar quatre tocs més amb la pilota, la Velda se’ls va apropar in va agafar la pilota per aturar el joc i va començar a parlar provocativament davant d’en Fritz. Veient la reacció de la Velda, el noi continuava desinteressat en ella tot i que feia tots els possibles per no menysprear-la mentre l’Àngela s’ho mirava feta una fúria. Arronsant les celles, ja no tenia més ungles per mossegar-se, en veure que la seva germana no el deixava en pau es va acostar amb pas ferm cap a en Fritz i davant de tota la seva família, va fer una petita espenta a la seva germana per apartar-lo del seu amor i mirant als ulls d’en Fritz li va fer un llarg petó per demostrar que era seu i només seu. Mirant cap a una altra banda, l’Udo els hi deia que anessin a l’habitació i la Velda va exclamar enfadada amb la seva germana per l’espenta:

D’acord, d’acord, Àngela és tot teu, ja pots parar de fer-li el petó que el deixés sense aire. Ell s’ho perd.

De seguida l’Annalisa li va fer senyals en el seu marit per tornar a casa i en seguit la família va entrar al pis per deixar-los sols. Només sota l’atenta mirada de les estrelles, l’Àngela es va disculpar davant d’en Fritz pel petó. Rient mentre agafava la pilota que l’Udo s’havia deixat, en Fritz li va dir que ara no sabia com se’l miraria al seu pare i que li feia por la Parabellum que tenia amagada en un calaix del moble del menjador. Tenint la mosca al nas pensant amb la seva germana, l’Àngela es va justificar dient-li que la Velda era envejosa i que no la suportava. Esbufegant mentre sentia com l’Àngela criticava amb duresa a la Velda per tot el què l’hi havia fet a la vida, en Fritz va aprofitar un silenci per preguntar-li:

Que estaves gelosa?

Mirant-se’l avergonyida mentre tornaven cap al pis, l’Àngela li va contestar rotundament:

Sí. No som nens petits, ja saps el què sento per tu, però també ser que en el teu cap hi tens a una altra dona.

Més trist que l’hivern recordant a la Galiana, va sospirar mentre mirava les estrelles i li va dir:

No l’oblidaré mai, i no ho vull fer, era molt important per mi, però tu també ets molt important per mi, encara que no pensi com tu i estigui molt allunyat dels teus pensaments.

Amb veu baixa, l’Àngela va dir-li ràpidament:

I això què significa?

I amb un petit somriure, en Fritz li va contestar:

Ja ho saps, només et demano una mica de temps.

Pensatiu i sense deixar de mirar les estrelles que l’envoltaven i que estaven molt il·luminades aquell dia, va mirar el rellotge i adonant-se que era tard va tornar cap a casa deixant a l’Àngela amb la paraula a la llengua. Li volia dir que l’esperaria tant com fes falta. En entrar al pis, l’Udo li va començar a fer bromes sobre la seva relació amb en Fritz, però l’Àngela, havent perdut la llengua, es va tancar a la seva habitació i en el més estricte silenci que només es trencava pel xivarri dels veïns es va posar a llegir La ideologia alemanya de Marx i Engels per entendre més bé com pensava el seu amor. Després d’unes quantes insípides pàgines, no va entendre el llibre per més que ho intentés, no entenia que es parlés tant de la manera de produir com si fos tant important per entendre els individus. Cansada del llibre després d’unes quantes pàgines més, en sentir com el seu pare escoltava un combat de boxa per la ràdio nova de la marca Bosch que s’havia comprat, va llançar el llibre contra la paret mentre exclamava que era impossible llegir-lo.

A les nou del matí del dijous 2 d’agost de 1934 va morir el president Paul von Hindenburg a l’edat de 86 anys víctima d’un càncer. L’última estàtua de la vella Alemanya prussiana marxava abatut i deixant el país a punt per entrar en una dictadura. En Hitler va aprofitar la seva mort per unir els càrrecs de President i de canceller en la seva persona i a partir d’aquí va començar la dictadura nazi. Ara ja no hi havia res que pogués treure a en Hitler del poder. En sentir la funesta notícia a dos quarts de deu del matí per la ràdio després de que s’interrompés la programació, en Barnard, que estava a punt d’anar a esmorzar al bar del costat de la fàbrica, es va quedar amb una forta pena al cos per la mort d’en Von Hindenburg, el recordava encara com un heroi de guerra que havia assistit a la Galeria dels Miralls de Versalles, a la proclamació de l’imperi alemany, i els havia conduït a la victòria en la batalla de Tannenberg durant la Primera Guerra Mundial. En canvi en Fritz, quan va sentir el trist comunicat d’en Goebbels per la ràdio de casa, es mirava aquella notícia amb alegria i decepció. Al vespre, després de que els seus amics pleguessin de la feina, en Fritz va anar amb ells en el bar Victorius per comentar la notícia que tenia el país en estat de dol. Només sortir al carrer ja va poder veure que la gent estava animada recordant la figura del vell President. En topar-se amb la Klara abans de creuar la carretera, va veure que portava un vestit negre en senyal de dol. Només amb la cara ja es veia que estava molt trista. En travessar la carretera per anar al bar va veure com a fora el Victorius tenien penjats a l’entrada un parell de crespons negres en record al President i en veure els seus amics esperant-lo a l’entrada mentre comentaven la figura del President, en Fritz els hi va dir sense saludar-los prèviament:

En Hindenburg podia haver servit millor Alemanya morint-se el desembre de 1932, aquest hagués sigut un bon acte per homenatjar-lo.    

Entrant cap a dins sense contestar-li, el comentari no havia fet molta fortuna, varen veure que la gent estava comentant la figura del vell President. La majoria tenien a les mans els diaris editats aquell vespre orlats de negre i que publicaven l’historial militar del difunt mariscal. Tots repetien el primer vers de la cançó de record de l’Exèrcit alemany:

Ich hatte einen Kameraden!.

Quan es varen entaular a la taula del fons,  l’Àngela li va etzibar davant d’en Georg i d’en Lou que per molt que discrepés tenia que prestar respectes cap a una persona morta que havia servit Alemanya amb la seva vida i sobretot amb lleialtat. Després de recriminar-li de ser un insensible, la noia va agafar un diari de la barra i li va senyalar la publicació de l’historial militar d’en Von Hindenburg i li va recordar que el President era l’heroi de Tannenberg i que tenia un gran sentit del deure presentant-se en la presidència els anys 1925 i 1932 en una edat ja avançada. Veient que estava sent esbroncat davant de tothom, en Fritz es va treure la gorra blava que portava aquell dia, se la va posar al cor i va dir en to burlesc:

Les dones manen nois, no diré pas res més que encara em tancaran a un d’aquests camps que li agraden a la nostra amiga.

Arronsant les celles, l’Àngela li va dir amb to alt que aquelles coses no eren per riure i li va tornar a retreure la seva falta de tacte. Després de beure’s la cervesa en silenci i amb un ambient tens entre en Fritz i l’Àngela, tots quatre varen anar a passejar una estona per l’Unter den Linden ara que encara hi havien els últims raigs de Sol. Minuts més tard, després d’arribar al Jardí Zoològic, en Georg i en Lou varen marxar perquè havien quedat amb unes amigues que havien conegut a l’empresa i varen deixar-los sols pensant que l’Àngela el continuaria esbroncant i que més valia no ser-hi present. Distant i allunyant-se d’ella, en Fritz li va mostrar el seu disgust perquè l’havia esbroncat davant dels seus amics i dels clients del bar, però quan li anava per retreure aquell fet, ella se li va arrambar bruscament i li va fer un petó i li va demanar perdó. No entenen res, li va preguntar amb la mel als llavis perquè l’havia esbroncat, i l’Àngela li va contestar:

Per atreure’t l’atenció i perquè els altres no pensin que t’estimo. 

Fent caretes mentre es deixava agafar per l’Àngela, va exclamar:

M’hauré de comprar un diccionari per entendre’t. No entendre mai les dones.

Picant-li l’ullet, l’Àngela li va contestar:

No les has d’entendre, només m’has d’entendre en a mi.

Al cap de dos dies en Fritz va anar a la llibreria d’en Martin per veure l’Àngela. Mentre l’esperava que acabés d’atendre a un client estranger, es va posar a llegir el Völkischer Beobachter que tenia com a titular: Avui Adolf Hitler és tota Alemanya. Pensant que era una bestiesa el titular, es va mirar a en Martin, que estava ordenant els llibres del fons perquè no volia atendre al client estranger, i li va dir:

Tu eres un defensor de la democràcia i de la República i et sembla bé que en Hitler es converteixi en dictador?

Deixant els llibres del Mein Kampf ben col·locats perquè es veiés el llom del llibre, el llibreter li va contestar ben alt perquè el sentís l’estranger:

Potser anava equivocat, crec que no ens va funcionar massa bé la democràcia i jo sempre he tingut en la meva ment un govern fort i unit. Pensant una mica més i mirant-se aquell pobre home que se sentia assenyalat, li va afegir: A part, pensant en la dictadura et diré que Itàlia l’hi ha anat prou bé amb un sistema dictatorial que ha sigut lloat pel mateix Franklin Delano Roosevelt i pel retirat Winston Churchill. O sigui a mi no hem vinguin a explicar que el nostre sistema és dolent.

Continuant fullejant el diari després de que aquell client marxés, en Fritz li va explicar amb el diari a la mà que els nord-americans, amb el seu capitalisme i la seva Bíblia de La Riquesa de les Nacions, no eren de fiar i li va recordar com els varen deixar de banda durant la crisi del 29. Però el llibreter va aprofitar l’ocasió que li havia donat en mencionar-li el capitalisme per dir-li descaradament mentre l’Otto entrava a comprar els nous còmics titulats Vater und Sohn de l’Erich Ohser per la perruqueria:

Sí, els nord-americans són els més capitalistes de tots, els més burgesos, els fidels seguidors d’Adam Smith, i nosaltres amb la República ens varem fiar d’ells i mira com ens ha anat, fatal. Quin desastre que va ser confiar amb aquests yankees. Ja ho diu el nazisme que hem de combatre al capitalisme i la burgesia.

Volent-li contestar, l’Àngela va acabar d’atendre a l’Otto, que no es va voler posar en la conversa però donava tota la raó a en Martin, i va sortir del taulell per agafar uns quants llibres del Mite del Segle XX, que ningú comprava, per posar-los a davant del vidre perquè a en Martin li agradava que es veiessin. Després de deixar l’últim llibre a vistes dels vianants que passaven per davant i d’acabar la seva jornada, va agafar de la mà a en Fritz per emportar-se’l a fora per acabar d’aquesta manera la discussió. Mentre marxaven de la llibreria per anar-se’n carrer avall, en Martin li va cridar a en Fritz mentre passava gent tirant amunt i avall:

Fritz! Hauries de fer cas a la dona, que ella si que té la raó.

Ja lluny, li va contestar amistosament:

Ja en parlarem més endavant de tot això!

Mentre caminaven cap a la Potsdamer Platz agafats de la mà pel barri de forma inconscient, on la Klara no deixava de mirar-los des de l’altra vorera fent veure que mirava les flors blaves de la Carlene, en Fritz va recordar que la seva àvia l’hi havia dit que havia d’anar a comprar a la botiga de la Matilda perquè li faltava all i julivert per la carn, i varen donar mitja volta. Després de travessar la carretera i de topar-se amb en Kurt, que anava molt atrafegat amb els paletes que l’hi arreglaven un pis que volia llogar després de fer fora a una parella que era jueva perquè havien perdut la feina, varen entrar a la botiga. Saludant a la botiguera, en Fritz ja va veure que la Matilda estava estranya i en mirar-la atentament va veure que els seus ulls vermells i inflats la delataven. Preguntant-li què li passava, la Matilda es va quedar uns segons en silenci però després de fer un esbufec li va explicar amb llàgrimes als ulls i llançant un drap al terra de desesperació:

Sóc jueva Fritz, sóc jueva, els nazis em perseguiran i m’ho faran perdre tot. Entre llàgrimes; He sentit dir com s’emporten els jueus en els camps que en diuen de reeducació, però allí no eduquen a ningú, d’allà no tornen mai més. Aquest és el meu destí. Uns nois m’han dit que m’haurien de penjar al mig de la plaça i saps qui havia entre ells? En Hermann!!!!! El fill dels pastissers. Quin fàstic tot plegat. D’un any per l’altre he venut la meitat només pel fet de ser jueva tot i tenir millor preus que la botiga de final del carrer. I aneu un dia al mercat de davant la Catedral. Ja no hi ha jueus a les parades com abans. Ves a saber on són.

En aquells moments el règim s’enduia esporàdicament algun jueu als camps, no havia començat encara el genocidi jueu, encara faltaven 8 anys perquè comencés. Per sorpresa agradable d’en Fritz, l’Àngela, que l’escoltava amb pena, li va donar un mocador brodat seu a la Matilda perquè s’eixugués les llàgrimes. Quedant-se amb un pam de boca oberta, la Matilda li va dir mentre s’eixugava les llàgrimes amb el mocador de l’Àngela:

Però tu no ets com ells? Ja t’agrada a tu això! Tu ens odies.

Amb un petit somriure, li va contestar:

Jo no us odio, ni de bon tros….  sempre he cregut que els jueus formàveu part d’una elit repulsiva, però en això que m’expliques mai de la vida. Mira’m sempre vaig acompanyada amb aquest comunista (referint-se a en Fritz). Tot i que els comunistes tampoc es pot dir que sempre hagin defensat als jueus.

Mirant-la amb una altra cara, en Fritz creia que la seva amiga havia canviat d’opinió, i se’n va alegrar mentre pensava que potser podria canviar-ne més coses. Després de sortir de la botiga varen anar a casa d’en Fritz per deixar l’all i el julivert, però abans es varen topar amb en Dannel, que estava atemorit amb la cara plena de cicatrius de l’esbatussada del dia anterior. En voler-lo saludar per saber com estava, ell, en veure’ls, va pujar ràpidament al pis per no tenir que parlar. En entrar a casa sense fer-ne més cas, la Luane va convidar a l’Àngela a sopar amb ells perquè tastés el seu pollastre amb llimona que volia fer. Mentre la Luane preparava el pollastre per sopar amb l’all i julivert que l’hi havien portat, en Fritz va anar un moment al lavabo i la Katrina va aprofitar que no hi havia el seu germà per preguntar-li innocentment a l’Àngela:

Avui també dormiràs al llit d’en Fritz? No és molt petit per vosaltres dos?

En sentir-ho des de la butaca mentre estava llegint el Völkischer Beobachter, en Barnard es va posar a riure, i l’Àngela li va contestar que avui no es quedaria perquè havia de tornar a casa. Veient que aquella ja noia no callava ni sota aigua, perquè es centrés en una altra cosa li va donar un pintallavis que tenia de color rosa. Després de sortir del lavabo, per quedar bé davant de l’Àngela, en Fritz es va posar a parar taula, cosa que no feia mal, i quan l’Elise va sortir per parar-la ella, com sempre feia, el noi va explicar davant de tots com l’Àngela havia ajudat a la Matilda, cosa que va posar molt content a la família, menys a l’Elise que se la va continuar mirant amb menyspreu i no li badava boca. En Fritz creia fermament que estava fent canviar la seva amiga, però no s’adonava de que ell també estava canviant els seus plantejaments.

Després de la mort del President i de la unió dels càrrecs de canceller i de President en la figura d’en Hitler, el poble alemany admirava i agraïa encara més el ja dictador alemany. A la Leipzigerstrasse ja ningú discutia el paper d’en Hitler en la nova Alemanya i es mitificava obertament la seva figura. Alguns com la Klara volien anar a Obersalzberg, a on en Hitler hi tenia la seva casa de muntanya, el Berghof, per estar en contacte amb l’ambient més familiar del dictador alemany. Els conservadors com en Kurt, que encara es resistien en creure en la figura d’en Hitler, varen caure a les urpes de l’àguila quan el 15 d’agost la premsa va publicar el testament d’en Paul von Hindenburg on es llegia que l’Adolf Hitler era el seu hereu natural. Tot i que la majoria dels seus amics i coneguts socialdemòcrates i conservadors com el perruquer Otto o la Bernardina ja s’havien passat obertament al nazisme, en Barnard es resistia i estava convençut de que aquell testament era fals perquè sabia que en Von Hindenburg era un monàrquic i no creia que el mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial hagués nombrat a un caporal com el seu successor.

El 19 d’agost es va celebrar un plebiscit per legitimar els canvis produïts després de la mort d’en Von Hindenburg. El dia abans a les eleccions, a la llibreria d’en Martin el llibreter va fer penjar amb l’ajuda de l’Àngela el lema del partit nazi per aquelles eleccions: Hitler per Alemanya – tota Alemanya per Hitler. Tothom que passava per davant de la llibreria feia la salutació romana per demostrar la seva acceptació a aquella consigna i inclús els nois més joves cridaven eufòrics el lema. L’Àngela li cantava a en Fritz aquelles paraules quan anaven a passejar per davant del Reichstag. Fent oïdes sordes, ell ja no renegava com abans perquè sabia perfectament quin seria el resultat d’aquelles eleccions. Però el noi ja no semblava tant pendent de la política amb l’Àngela al costat i aquell dissabte a la nit la va convidar a passar la resta del dia a l’Augsburger Strasse, un dels carrers més ambientats de la capital amb els seus restaurants, bars, teatres de varietats i cafès. El carrer era interminable, deia l’Àngela, mentre buscaven un restaurant. En Fritz tenia molt clar on volia anar, si s’anava a l’Augsburger Strasse s’havia d’anar al bar de l’Aenne Maenz. El bar era d’una dona a qui tothom anomenava Mamà Maenz i altres l’anomenaven Maria Theresia perquè amb el seu rostre ovalat, el seu pentinat cardat i la seva grossa figura se la confonia amb l’emperadriu austríaca. En preguntar si hi havia anat molt a aquell bar, en Fritz li va respondre:

Algun cop amb els meus amics. És de tota la vida. Fa molts anys que està obert. Des d’abans de la guerra diria. Hi havien anat els meus pares quan eren joves es veu.  

En entrar a dins es varen asseure en una de les taules de fusta. Mirant al seu voltant, la noia va veure que el bar no era d’allò més elegant. Bastant, rústic, pensava. Després de que un cambrer els portés la carta, l’Àngela va observar que la carta no era gaire extensa i que el menjar tampoc era res de l’altre món: sopa de gallina, arengada a la planxa, pernil, pebrots en vinagre i ous. L’Aenne els va venir més d’un cop a la taula per preguntar-los si necessitaven res i li aconsellava a en Fritz que es begués una cervesa de barril que li acabaven de dur aquella mateixa tarda. El noi no es va atrevir a refusar-la i amb un tres i no res la Mamà li havia dut la cervesa. Parlant del passat, de només feia dos anys, tot i que per en Fritz li era una eternitat, l’Aenne li va confessar:

Ara el barri és molt més tranquil. Ja no tenim joves vestits de dones. Ara els homes són homes.  

Fent un somriure forçós, quan l’Aenne va anar a una altra taula per aconsellar-los un vi, que segons ella li acabaven de dur aquella tarda, en Fritz li va explicar que a prop d’allí hi havia hagut bars gais i de transsexuals. Fent cara de fàstic, l’Àngela li va exclamar:

Quina indecència. Sort que vàrem portar ordre els nazis perquè no se pas com hagués acabat tot això. Quin fàstic.

Opinant el revés que ella, el noi va preferir no comentar-li més aquell tema i va seguir gaudint de la cervesa, del local i de la companyia de l’Àngela.

A la nit del dia de les eleccions, quan es varen donar els resultats, on 38.362.760 persones varen votar a favor dels canvis, encontra de 4.294.654 persones, la família Klein no els va voler escoltar com era costum, tot el contrari de la família Richter i de la majoria de famílies que varen celebrar amb entusiasme el resultat. El bar Victorius es va omplir aquella nit de fidels seguidors del nacionalsocialisme, molts es bevien La Fada Verda com l’aigua per animar la nit, i en Mark va decorar el bar amb banderetes del partit nazi per acontentar-los. Si s’hagués llegit bé els resultats s’hagués pogut observar que els resultats eren pitjors que les eleccions de novembre de 1933 i que a les zones més poblades per la classe treballadora un terç dels votants es varen negar a donar la papereta per en Hitler. Però la potència del nazisme era tant encegadora que ningú va llegir els resultats amb aquesta reflexió, ni la família Klein, que aquella nit varen anar a dormir ben d’hora.

El setembre en Fritz va sortir menys de l’habitual de casa per preparar els seus estudis pel següent curs a la Universitat. L’apassionava el somni de convertir-se algun dia metge i tenia clar que voldria treballar a l’Hospital Charité per aprendre més coses abans d’obrir una consulta pròpia al barri. L’Àngela sovint l’anava a veure a casa i l’ajudava a estudiar fent-li preguntes que es llegia dels llibres de text. Li empipava que el seu amic tornés a la Universitat perquè es retrobaria amb les seves companyes de classe i a vegades l’acompanyava a la Universitat amb el vestit més provocador i ben agafada a en Fritz perquè es creguessin que era seu. No el deixava fins que eren a l’estàtua del filòsof Hegel, molt a prop de l’entrada.

El 24 d’octubre a la fàbrica dels Klein, que continuava produint pels nazis i a màxima intensitat, tot i que l’empresa, com totes les demés eren controlades per l’Estat a través de controls, reglamentacions, contractes, assignacions i una fiscalitat estricte, els treballadors es varen revoltar quan varen saber que el govern alemany els obligava a afiliar-se al Front Laboral Alemany i que setmanalment els hi traurien del sou una quantitat en concepte de quota d’afiliació. Els treballadors li demanaven a en Barnard una compensació per la pèrdua d’una part del seu salari, però ell els hi va dir que no ho pensava pagar perquè havien sigut ells qui havien votat al nazisme i per tant creia que tenien que assumir-ne les conseqüències. En veure que els treballadors no treballaven, es declaraven en vaga, en Barnard va trucar a en Goebbels per veure si podien trobar una solució. El ministre de Propaganda, que ja l’hi havia mostrat el seu rebuig a les maneres de fer d’en Robert Ley, considerat el borratxo del Reich, li va prometre que l’ajudaria com a bons amics. Al cap d’unes hores va rebre una notificació a la fàbrica en què es donaven per exempts als seus treballadors de la fàbrica Klein de pagar la quota d’afiliació. Després d’aquella notificació els treballadors es varen tornar a posar a treballar i en Barnard va respirar més tranquil. El que no veia en Barnard era que els dos treballadors jueus, en Gerd i en Walter, estaven cada dia en pitjor estat. Els altres els hi havien tret les taquilles perquè no els volien amb ells i quan en Gerd va protestar el varen fer callar a batzegades. Haguessin deixat la feina si fos per ells, però quan anaven a demanar feina a altres llocs o no els hi donaven o els hi oferien a un sou molt baix perquè eren jueus. Així, resignats, varen continuar treballant en aquelles condicions i veient com en Barnard no els defensava com caldria mentre s’omplia les butxaques.

El 25 de novembre, aprofitant que havia acabat uns exàmens amb molt bona nota, en Fritz va anar-ho a celebrar amb l’Àngela en un restaurant a prop de la Universitat Humboldt per després portar-la a l’Òpera Estatal per escoltar l’obra Tristan. En Fritz volia anar a l’òpera per una qüestió molt concreta, volia donar suport al vicepresident de la Cambra de Música, en Wilhelm Furstwängler, que estava sent criticat pel règim per haver ajudat al compositor Paul Hindemith, que era considerat un músic degenerat pel fet d’estar casat amb una dona jueva. Després d’un sopar lleuger, els dos nois varen entrar a la recepció de l’Òpera vestits de gala amb uns vestits molt elegants. Mentre esperaven que els fessin entrar a la sala es varen topar amb en Joseph Goebbels i a en Hermann Göering que pujaven a les tribunes d’honor. El ministre de Propaganda en veure’l allà amb la plebs li va cridar l’atenció a en Fritz i després de saludar-los els va convidar a pujar en una zona reservada pels funcionaris i els jerarques nazis. Enmig dels canapès, el cava i el caviar, en Goebbels els hi va presentar a en Göering, que anava vestit amb un espectacular uniforme de gala de color blanc ple de medalles militars, els dits plens de brillants anells i amb el seu bastó de mariscal, de 40 centímetres de llarg i incrustat amb 640 diamants. En Fritz va quedar glaçat en donar-li la mà a aquell home obès i amb una mirada metàl·lica. Li provocava temor tenir a davant seu a aquell antic as de l’aviació alemanya que controlava la policia de la capital amb mà de ferro. Ell havia fet perseguir als comunistes després de l’incendi del Reichstag. Per la seva part, l’Àngela estava impressionada per relacionar-se en aquell ambient, li oferien xampany i tota mena de menjars de luxes com si fos una aristòcrata i veia com alguns jerarques vestits amb l’uniforme del Partit no li treien els ulls de sobre. Quan en Fritz li comentava a en Goebbels a on s’assentarien, a la zona baixa, amb la resta, el ministre alemany es va posar a riure i li va donar dos tiquets perquè s’asseguessin amb ells, a la tribuna d’honor. El noi pensava rebutjar-ho, no volia de cap de les maneres tenir favors dels nazis, però l’Àngela no es volia moure d’aquell ambient de cap de les maneres i no parava de beure el xampany que li anaven oferint els cambrers vestits de frac mentre en Göering li donava un canapè de foie. Veient que el noi es mirava l’Àngela, en Göering es va apropar a en Fritz i li va comentar mentre li anava donant copets a l’espatlla:

Noi, ets un afortunat amb aquesta noia. Agafant un parell més de canapès de foie, el ministre va continuar: M’han explicat que el teu pare és un heroi de guerra. Que sàpigues que el vull conèixer perquè jo també vaig lluitar a la Gran Guerra, però jo ho vaig fer al cel, amb els ocells substituint al Baró Roig. Haguéssim tingut els aparells que tenim ara estic segur que hauríem destruït Londres amb un dia.

Després de menjar-se uns quants canapès més i de beure’s unes quantes copes de xampany que els cambrers els hi anaven oferint a dojo, varen sentir una musiqueta que anunciava que la funció començava i tots varen córrer als seus llocs. En sortir a la tribuna amb la resta dels jerarques nazis, en Fritz va quedar impressionat, no es creia el què estava fent, estava amb els nazis, mentre que l’Àngela sortia eufòrica amb un somriure d’orella a orella i anava veient com el públic els saludava amb la salutació romana cridant Sieg Heil. En Fritz estava vermell com un pebrot, no s’havia on amagar-se, i es va asseure ràpidament al costat de l’Àngela i al darrere d’en Goebbels i d’en Göering, que es varen quedar tota l’estona parlant a cau d’orella mentre miraven al públic. Per tot arreu on mirava hi havia banderes nazis i la gent continuava cridant eufòrica mirant-los amb atenció com si fossin la Leni Riefensthal. Quan varen sortir els músics i es varen fer uns segons de silenci, en Goebbels es va mirar les banderes i es va aixecar de la cadira i davant de tots els jerarques nazis i dels funcionaris va cridar assenyalant a en Fritz, que estava assentat en silenci contemplant tot aquell espectacle intentant passar desapercebut:

Aquest noi és el que ens fa les banderes, les nostres banderes per les quals lluitem i morim, donem-li un fort aplaudiment.

Quedant-se tens a la cadira i sense paraules de la sorpresa que l’hi havia fet en Goebbels, va veure com tots els jerarques i funcionaris li dedicaven un fort aplaudiment i com un fotògraf li tirava una fotografia pel seu diari. Aprofitant l’ocasió, l’Àngela l’aplaudia efusivament i li deia que l’estimava i li va fer un petó perquè tots veiessin que era la seva parella. Però les cares dels jerarques nazis varen canviar ràpidament quan després de la representació de Tristan el públic va aplaudir a en Furstwängler per donar-li tot el seu suport en les seves crítiques al regim. Aquells aplaudiments varen disgustar molt a la tribuna, fins i tot a en Fritz, però en el seu cas era perquè ell també volia aplaudir però no ho podia fer allà. En sortir de la tribuna com un llamp, en Göering, que anava molt esvarat i irritat, va demanar posar-se en contacte amb l’Adolf Hitler per posar-lo al corrent del què havia passat. En veure que l’ambient era caldejat, tots els jerarques parlaven d’aquells aplaudiments que ressonaven a crítiques, en Fritz i l’Àngela es varen quedar a una cantonada esperant mentre veient com un membre de les SS amb el seu uniforme i amb una copa de xampany a la mà insultava a una persona del públic que havia aplaudit. Mirant l’enrenou que havia provocat aquells aplaudiments, en Goebbels se’ls va apropar i els hi va aconsellar que tornessin a casa i els hi va fer cridar un taxi perquè els recollís. L’Àngela, que no entenia perquè s’havia muntat l’enrenou, estava impressionada pel què havia viscut aquella nit i estava ben eufòrica en els seients de darrere el taxi somiant amb aquells aplaudiments. En Fritz també estava satisfet, creia que els nazis començaven a ser criticats i qüestionats pel poble, i pensava que no aguantarien gaire més si el poble els hi girava l’esquena. En deixar-la a casa, l’Àngela li va fer un petó en baixar del taxi i va pujar al seu pis molt satisfeta. El 4 de desembre en Furtwängler va renunciar als seus càrrecs de vicepresident de la Cambra de Música i de director de l’Òpera Estatal i es va exiliar als Estats Units.

El 31 de desembre, l’últim dia de 1934, en Fritz va anar a celebrar el fi d’any amb els seus amics, amb l’Àngela, en Marwin i l’Elisabeth en el restaurant de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz per després celebrar la vinguda de 1935 a la Porta de Brandenburg. Mentre sopaven una graellada de carn amb una xampanyera plena de gel amb una botella de Henkell sec feien un repàs de com els hi havia anat l’any; en Georg i en Lou continuaven sent explotats a la fàbrica, però estaven esperançats en que millorés l’economia per canviar de feines, de fet en Georg volia ingressar a l’exèrcit alemany i esperava que augmentessin el nombre per allistar-s’hi. En Marwin era feliç, cada dia anava agafant més el control de la fàbrica i la vida en parella amb l’Elisabeth anava sobre rodes i pensava demanar-li en breu matrimoni. L’Àngela tenia sentiments contraposats, era feliç per la feina que tenia, per la política i per estar sempre al costat d’en Fritz, però esperava un gest d’ell per fer un pas més endavant. En Fritz, per la seva part, estava centrat amb els seus estudis, l’obsessionava aquella carrera, però també tenia dos sentiments contraposats; la Galiana i l’Àngela. Després parlar i parlar i de beure i de més beure, es varen dirigir ben abrigats a la Porta de Brandenburg, on molta gent s’hi havia concentrat amb el mateix objectiu. Tots aguantaven estoicament el fred gràcies a l’ajuda de l’alcohol i als gruixuts abrics. Mentre anaven sentint com la gent cantava nadales, l’Àngela es va posar a resar en veu baixa. En veure aquell gest, en Marwin li va preguntar què estava fent, i l’Àngela li va respondre que estava demanant els desitjos per l’any següent. Mirant al seu germà que contemplava badoc la casa del Ministre de Propaganda, li va dir:

Aprofita avui, no badis com va fer ell!.

Els moments abans de les tradicionals campanades, que es retransmetien per uns altaveus situats a la Porta, l’Àngela es va quedar pensativa i callada mentre els altre petaven la xerrada animats. Quan varen començar les campanades i tots les estaven contant, l’Àngela va pensar:

O ara o mai, que sigui el que Déu vulgui!

Apropant-se a pas militar cap a en Fritz, el va fer girar mentre estava contant la vuitena campanada i li va fer un llarg petó que va deixar sense aire al noi i els va portar al 1935. Els altres no es varen fixar amb aquell fet fins que varen acabar les campanades i quan es donaven el típic; Bon Any!. En veure’ls fent-se un petó que no acabava mai més, tots varen callar i varen marxar a continuar la festa en el bar Victorius per deixar-los sols perquè passessin junts l’Any Nou, tal i com varen fer. L’endemà, quan es varen despertar a casa de l’Àngela, que estava buida perquè la família Richter havia anat a celebrar el Fi d’Any a Munic i la Velda havia quedat amb un noi de Potsdam, l’Àngela li va implorar des del llit de la seva habitació que no jugués més amb ella i que li donés aviat una resposta, que l’esperaria el què fes falta, però que necessitava la resposta. En Fritz li va prometre que faria tots els possibles per donar-li una resposta, que de fet ja sabia quina seria però pensava que s’havia de recuperar de la mort de Galiana, que encara li era molt present i molt sentida. Creia que amb l’Àngela podria oblidar la Galiana i la podria estimar. Mentre encetaven una ampolla de vi blanc es varen posar a cuinar un pollastre amb patates i es varen fer un bon dinar mentre escoltaven el moderador Heinz Goedecke com presentava als invitats especials i llegia la dedicatòria de la persona que havia fet la sol·licitud en el seu programa de ràdio Wunschkonzert für das Winterhilfswerk.

El 1935 els alemanys el varen encetar amb la voluntat d’adherir el Sarre, un territori alemany ric industrialment perdut després de la Primera Guerra Mundial pel Tractat de Versalles de 1919 i que des del 1920 estava sota la direcció de la Societat de Nacions fins al 1935. El govern alemany instruïa a la població perquè votés afirmativament en un plebiscit sobre la seva adhesió al Reich. El 13 de gener es va celebrar aquell plebiscit organitzat per la Societat de Nacions i, per primer cop, la família Klein va votar al costat dels nazis perquè aquell territori tornés a la mare pàtria. El resultat va ser d’un 90,38% a favor de l’adhesió. En donar-se el resultat per tot Alemanya es va celebrar la victòria amb una forta celebració. La festa va ser tant sorollosa que els nazis fins i tot ho varen aprofitar per penjar al mig del carrer el líder socialista Max Braun davant de la multitud. En Fritz, l’Àngela i tots els demés també es varen afegir a la celebració, tots creien que aquella adhesió era justa, que aquell territori ric els pertanyia i pensaven que s’estava aconseguint els objectius d’una Alemanya forta a través de pactes pacífics. L’Àngela, que encara estava esperant la resposta tot i que la relació entre ells dos era evidentment, li cridava a en Fritz:

Veus com tenia raó, el nazisme ha aconseguit el què els altres no varen poder i s’ha fet de forma pacífica tal hi com ells deien. En Hitler és l’home més important de tot Alemanya. És mil vegades més important que l’Otto von Bismarck. És un home de pau i progrés.

En Fritz ja no tenia arguments per contrarestar-li en aquells moments; l’economia anava millorant, tot i que s’endeutaven perillosament i a l’exterior ningú volia comprar Reichsmarks, el govern era fort, s’havia recuperat un important territori, els treballadors tenien subsidis i estaven més protegits, i la seguretat havia augmentat. Reflexionant mentre anava veient les cares d’alegria dels seus amics i coneguts, va veure que no era ella qui estava canviant d’opinió, era ell qui l’estava canviant.

El discurs d’en Hitler per la ràdio des del Berghof va ser escoltat amb molta emoció per Alemanya i inclús a casa dels Klein es varen sentir aplaudiments. En Fritz sabia que estava perdent la falç i el martell i agafava una àguila amb unes urpes ben afilades que no sabia on els portaria.

El 28 de gener, com l’any anterior, en Fritz es va aixecar amb mal sabor de boca i va anar a primera hora a la tomba de Galiana a plorar la mort de la seva difunta xicota. Abans d’anar al cementiri va comprar unes flors blanques a la florista Carlene, que ja els hi tenia preparades, però va cometre l’error, potser fet una mica expressament, d’anar-hi just a l’hora que l’Àngela anava a treballar. Quan es varen creuar a davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, l’Àngela es va posar feta una fúria en veure’l amb unes flors. Es pensava que anava a veure a una altra dona i va donar mitja volta per seguir-lo. En perseguir-lo de lluny sense que el veiés i amagant-se entre la gent, va veure com entrava al cementiri Sant Mateu i de seguida va entendre què hi anava a fer. Pensant en deixar-lo sol, la curiositat la matava i el va seguir dissimuladament entre les tombes dels grans noms de Berlín. Palplantat i amb cara seriosa, en Fritz es va quedar davant de la tomba de la Galiana deixant-li les flors a terra mentre es posava a plorar recordant-la. En contemplar-lo des de darrere d’un robust arbre va veure com plorava com un desesperat, mai l’havia vist així, i li feia mal al cor veient-lo cridar. Moguda pels sentiments es va apropar a ell i sense que el veiés es va col·locar al seu costat mirant la tomba i llegint el nom de la Galiana a la làpida. Commogut en adonar-se que tenia l’Àngela al seu costat, va tancar els ulls mentre pensava que tenia els seus dos amors a dos metres d’ell. Sense trobar cap paraula, l’Àngela el va abraçar i li va dir que no tenia perquè donar-li explicacions, que era un gest molt bonic el què feia, i li va assegurar que li respectava. Pensant que mai el podria tenir però amb la intenció de treure’n estella, l’Àngela es mirava trista la làpida de la Galiana esperant una reacció d’un commogut Fritz. En eixugar-se les llàgrimes que li continuaven caient i no deixant de mirar la làpida, li va dir mentre li agafava suaument la cara:

Estic preparat. Ser la resposta. Volia esperar aquest dia per dir-te la meva resposta. Tenia que esperar aquest dia.

Pensant que seria rebutjada davant de la Galiana, es va empassar la saliva nerviosa i li va mirar als ulls blaus com el cel esperant la resposta que en Fritz li va dir a continuació i a poc a poc per fer-la patir encara més:

Àngela…… es va aturar per empassar-se saliva i de pas va agafar una flor blanca de les flors que havia portat per la Galiana, i va continuar: T’estimo, t’estimo molt, vas aparèixer a la meva vida com un estel fugaç, sobtadament, el dia que es cremava la nostra democràcia, i des de llavors m’he vist enlluernat per les teves flames que a poc a poc han cremat els meus records i han fet espai en un lloc ocupat.

Després de tornar-li a dir que l’estimava mentre li mirava als seus ulls blaus, li va col·locar aquella flor blanca en el seu cabell llarg i ros. Emocionada i tocant-se la flor, l’hi hagués agradat més vermella, li va fer un llarg petó que el noi no volia fer perquè estava davant de la Galiana i es va posar a plorar de felicitat mentre l’abraçava amb totes les seves forces esperant que no fos un somni i que es despertés al seu llit. Sabent que no era el lloc per prometre’s amor, en Fritz la va acompanyar cap a la llibreria, on feia tard, i varen quedar per veure’s un cop l’Àngela hagués plegat. En deixar-la amb en Martin, en Fritz va tornar cap a casa per estudiar un examen important que tenia l’endemà, i es va tancar a la seva habitació. Però enlloc d’estudiar es va posar a mirar el quadre de Galiana tot pensant que era molt macabre el què havia fet; s’havia declarat el dia de l’aniversari de la mort del seu primer amor i a sobre damunt de la seva tomba. Pensant trist amb tot el què havia passat dos anys enrere, va obrir la cartera, es va mirar la fotografia d’ell i la Galiana, la va tocar suaument mentre li queia una llàgrima i la recordava, i li va demanar perdó mentre deia que havia de continuar vivint pels dos.

Els següents dies en Fritz i l’Àngela varen començar la seva relació de parella i es veien cada dia després de que ella sortís de la feina. Sempre que podien anaven a dinar o a sopar junts. Tot era feliç a la vida d’en Fritz, l’únic moment de tristor va ser el 8 de febrer quan va saber que havia mort l’ex president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, en Max Liebermann, l’home que havia aconsellat a la Galiana que continués pintant. En Liebermann havia sigut expulsat de l’Acadèmia pels seus orígens jueus. La gent del barri estava molt feliç perquè en Fritz havia recuperat el seu somriure, però en canvi es varen oblidar d’en Dannel, que continuava reclòs a casa espantat tocant-se les cicatrius que l’hi havien fet i que ja no marxarien. Un dia que havia nevat molt a la capital, en Fritz tenia ganes de demostrar-li a l’Àngela que anava de debò i el dissabte següent li va demanar que per aquella tarda es posés el millor vestit que tenia i portés una muda per l’endemà. Minuts més tard, l’Àngela era a la porta dels Klein mudada fins dalt, però tapada amb una jaqueta i una bufanda senzilla. En veure-li la jaqueta, en Fritz va patir una mica, la volia portar a un lloc car i luxós, però no es va atrevir a dir-li que es posés la jaqueta de la seva mare per ofendre-la. Després de fer-la esperar al menjador uns minuts, un taxi es va aturar a l’entrada. L’Àngela encara no sabia on aniria a passar la nit. Després de donar unes quantes voltes el taxi els va deixar en l’encreuament de la Budepesterstrasse amb la Nürnbegerstrasse. Arrossegant la maleta de l’Àngela, que havia dut més d’una muda per si de cas i un batí atrevit, en Fritz en veure el seu destí li va senyalar eufòric:

Aquí passarem la nit, a l’hotel Eden. Què et sembla?.

Quedant-se en silenci uns segons, l’Àngela no es podia creure que dormiria en un dels allotjaments més luxosos i cars de la ciutat. Aquell Hotel tenia molta anomenada i tothom qui volia impressionar a una noia la duia allí. En entrar a recepció varen observar que l’elegància era present a totes bandes i en Fritz va omplir el formulari de rigor al taulell. En pujar al cinquè pis varen quedar meravellats per l’habitació amb un llit enorme, una banyera espaiosa i nova, i unes vistes directe al carrer amb un petit balcó. Després de deixar les maletes es varen fer les cinc i en Fritz la ve fer baixar a baix a la gran terrassa. A aquella hora se servia el te amb una orquestra de ball internacional. Els cambrers anaven vestits amb un esmòquing blanc i no paraven de servir cafès i còctels tornassolats. La parella no se’n va poder està i va demanar un parell de còctels mentre contemplaven la terrassa amb les seves vistes i el seu minigolf.

Quin privilegi viure aquí.

Anava repetint-li l’Àngela. Amb cara de satisfacció, en Fritz llavors li va demanar que l’acompanyés a fer una partida de mini-golf. El noi, tot i haver jugat a golf amb el seu germà, va perdre davant l’Àngela, que era el primer cop que tocava un pal de minigolf. Després de la partida varen anar un moment a dalt per canviar-se i per després tornar a baix vestits amb els seus millors vestits. No faltava gaire per sopar i el restaurant de l’Hotel estava ple de gent famosa, d’estrangers i d’homes perfumats que volien impressionar a les seves amants. Després de sopar la parella es va quedar fins a altes hores a la pista de ball de l’Hotel.

L’1 de març varen anar a celebrar amb tots els amics la incorporació del Sarre al territori del Reich i varen escoltar amb emoció per la ràdio el discurs d’en Hitler des de la plaça Sarrebruck, on va dir que esperava millorar les relacions amb França per així aixafar els perills que amenaçaven a Europa. Per primer cop en Fritz començava a simpatitzar amb el nazisme, l’esvàstica ja formava part de la seva vida i l’acceptava, i creia fermament que en Hitler buscava la pau d’Europa. Sabent que era millor no donar masses explicacions, no li va donar mai la seva opinió en el seu pare perquè sabia que rebutjaria la seva opinió. Pensava que si l’explicava pensaria que havia canviat per l’Àngela de la mateixa manera que va canviar la seva opinió per la Galiana. Eufòric, en Fritz va convidar a l’Àngela a sopar al Schebini-Bar per celebrar la nova conquesta. Feia temps que volia anar a aquell restaurant que havia obert el setembre de 1933, però el seu pare mai els hi havia dut perquè no li agradava el propietari, l’egipci Mostafa El Sherbini. El taxi que varen demanar els va deixar just a l’entrada del restaurant, en el número 18 de la Uhlandstrasse, molt a prop de l’avinguda Kurfüstendamm. En entrar a l’establiment, decorat en estil art-deco, un cambrer els va venir ràpidament a rebre. Mirant el local, l’Àngela li va comentar:

Aquí no ha passat el temps.

Entre els clients hi havia artistes, actors, industrials, diplomàtics i polítics, tot el bo i millor de l’alta societat berlinesa. Els preus, d’escàndol, tal i com va dir l’Àngela, però un dia era un dia, s’anava repetint, tot i que qui pagaria el compte seria ell, en Fritz, que ni es mirava els preus. Després de demanar una graellada de carn i una ampolla de vi els va venir a rebre l’amo del local, en Mostafa. Un home d’aspecte d’un dandi i amb molt de temperament. Els va preguntar si ho trobaven tot correcte i de forma molt grotesca va agafar una ampolla de vi d’una altra taula i li va posar a l’Àngela perquè begués. Després de que el noi li fes una mirada amenaçadora, en Mostafa es va sentir al·ludit i va anar a una altra taula a coquetejar amb unes altres dames.

Quin impertinent.

Va exclamar l’Àngela. Tot i que en Fritz li va dir que anava massa escotada. Amb l’amo del local fora, la parella va gaudir de la nit en un dels llocs més exclusius de la nit berlinesa. Després del ball varen tornar a casa.

El 4 de març, després de que l’Àngela li apugessin el sou varen anar a sopar a un restaurant d’un hotel de la ciutat per passar-hi després la nit. Mentre sopaven estufat de carn amb patates i pèsols acompanyat per un oblidat vi Riesling de la regió Rheingau, varen veure a mig àpat que començava un fort enrenou a fora del restaurant. De sobte els cambrers i el personal de l’Hotel varen posar les millors copes i els millors plats a les taules, varen treure les flors mortes i varen obrir més llums. Quedant-se inquiets des de les seves cadires fent el xafarder per veure si veien alguna cosa, en Fritz creia que entraria una estrella de cinema. Mentre miraven cap a fora i sentien com uns cotxes s’aturaven a fora al restaurant, el cambrer que els servia se’ls va apropar i els va demanar molt amablement si podien canviar de taula per una més arraconada. En demanar explicacions perquè aquella taula on els volia posar no tenia tanta llum, el cambrer, fent cara de pena, els va dir que en Hitler era a dins l’hotel i demanava intimitat. En sentir aquelles paraules, a l’Àngela li va canviar la cara de pomes agres, tenia ganes de veure’l, no l’havia vist mai de prop tot i que l’havia vist molt sovint per Munic a fora les terrasses dels cafès, i va demanar poder veure el dictador alemany per felicitar-lo. No dient-li res, amb la cara del cambrer ja li deia que no seria possible. Desil·lusionada veient com se li emportaven la copa de vi per portar-la a l’altra taula, de cop va aparèixer en Goebbels per examinar les taules del restaurant. Anava vestit amb la seva típica llarga gavardina de color ocre i portava un senzill barret del mateix color. Quan va veure als dos nois asseguts encara a la taula, els va anar a saludar i veient com el cambrer se’ls hi enduia els plats li va dir que no calia que ells dos marxessin, que eren amics del nacionalsocialisme i que per tant es podien quedar. Mentre saludaven al ministre i li donaven les gràcies, va passar en Hitler davant d’ells protegit per un parell d’homes de les SS. Anava vestit de forma bastant senzilla amb una camisa blanca, una corbata de llaç negre, una guerrera de color marró i amb botes militars negres i altes. Des del seu seient, l’Àngela es va quedar emocionada en tenir-lo tant a prop que el podia arribar a ensumar i, mig plorosa i amb les mans agafades com s’hi estigués resant, va estar apunt de fer un crit d’alegria. Tenia la mirada fixa en ell, contemplava des del seu estrany bigoti als seus pantalons negres perfectament planxats. Mirant-s’ho d’una altra manera, en Fritz li va dir a cau d’orella:

A veure si em tinc que posar gelós!.

Somrient, l’Àngela li va contestar mentre li feia un petó ràpid:

Les tindries totes per perdre.

En veure que aquells dos nois estaven impressionats per en Hitler, en Goebbels es va apropar a en Hitler i li va bufar alguna cosa a l’orella mentre li senyalava als dos nois, que no deixaven de mirar-los. En veure que s’apropaven cap a ells, l’Àngela es va posar molt nerviosa i es va eixugar patèticament els morros amb el tovalló mentre en Hitler es treia la seva gorra per saludar-los. En ser davant d’ells, en Goebbels els va presentar a en Hitler i l’Àngela va cridar:

Heil, Mein Führer!.

I en Fritz va dir més tímidament:

Heil Hitler!

Satisfet amb la salutació de l’Àngela, ell preferia que el saludessin així, de forma cortesa va fer un petó a la mà de l’Àngela, que de poc es mor de l’emoció. No deixant-los de mirar i rient en veure’ls ben emocionats, en Goebbels li va explicar a en Hitler que aquell noi era el fill de l’home que fabricava les banderes del Reich i d’un heroi de la Primera Guerra Mundial. Mirant-lo amb bons ulls, en Hitler li va encaixar orgullós la mà durant un temps bastant llarg i li va preguntar amb la seva veu ronca:

On va lluitar el teu pare?

Nerviós com l’Àngela mentre tenia la mà encaixada amb el líder d’Alemanya, li va contestar caient-li una gota de suor:

A  França, va lluitar fins que va ser ferit a la cama el 1917. El pobre es va quedar coix.

Fent que sí amb el cap, en Hitler li va explicar mentre mirava que en els plats hi tenien carn:

Jo també vaig lluitar en aquella guerra, per mi va ser tot un honor estar allà amb els meus companys. Jo vaig lluitar a França i també vaig ser ferit, però jo en dues ocasionsMai em vaig rendir, sempre volia tornar al front. Quan m’estava recuperant vaig sentir com m’apunyalaven per l’esquena. Vaig notar aquell ganivet i mai me n’he oblidat.

Tocant-se la jaqueta orgullós, li va ensenyar que sota la insígnia de l’esvàstica hi portava la Creu de Ferro de Primera Classe, la màxima distinció militar alemanya que en Hitler havia aconseguit per la seva valentia al front. La va aconseguir en part gràcies a un informe del seu superior jueu. Prement el puny amb força de ràbia, en Hitler va canviar-li la cara per una menys amable i els va parlar de com havien sigut traïts per la República i pel president Ebert, de com havien patit per culpa de la crisi provocada pels nord-americans, a qui va dir que odiava amb tot el seu cor, i els va explicar que volia una Alemanya amb unes altres fronteres que seria respectada per les altres nacions que l’havien humiliat amb el Tractat de Versalles. Les paraules del dictador eren escoltades amb tota l’atenció per l’Àngela, que anava donant la seva aprovació amb el cap, mentre en Fritz les escoltava expectant però amb la cara estirada en veure en elles paraules bèl·liques. Després de veure que estava retardant el sopar amb en Goebbels, era un costum seu anar tard, els va deixar de cop i va anar de dret a la taula on l’esperava el ministre. Sorpresos en veure com el Führer li portaven un bon plat de pasta, varen preferir no mirar-lo per no molestar-lo i després d’acabar de sopar i fer unes postres de músic, la parella va pujar a la seva habitació, on l’Àngela no parava de repetir que era molt feliç per haver conegut a en Hitler. Rient mentre es canviava, en Fritz li va preguntar:

Ets feliç per estar amb mi o per haver conegut a en Hitler?

Dubtant mentre es posava una brusa que havia elegit per l’ocasió que punyiria el vesper entre els homes, li va dir:

Una cosa porta a l’altra. 

Els següents dies l’Àngela va patir un fort refredat, li havia encomanat en Hitler, que estava fet una sopa i el 7 de març el dictador estava tant malament que no va poder reunir-se amb el ministre d’Afers Exteriors britànic, en lord Simon. En Fritz es va quedar aquells dies a casa dels Richter, que el tractaven com un més de la família i li deixaven dormir amb l’Àngela. Perquè el noi pogués estudiar li varen improvisar una taula en la petita habitació de l’Àngela amb un parell de cadires i una fusta. Tot i el bon tracte, en Fritz se sentia estrany en una casa plena d’esvàstiques, d’emblemes religiosos i, sobretot, el va colpir veure un retrat de l’apòstol Sant Bonifaci al costat de la pica del petit lavabo. Entrant a l’habitació de l’Àngela es va posar a riure per dins en veure que el llibre que li havia deixat, La ideologia alemanya, estava mig destrossat en un racó de l’habitació, al costat del pot de Nivea. Quan sortia a buscar un vas de llet a la cuina per l’Àngela es trobava molts cops a la Velda pel passadís, que aquells dies vestia més provocativament amb una bata sensual de color rosa, i li demanava que quan estigués refredada la vingués a cuidar a ella també.

El 16 de març en Hitler va abolir la Reichwehr, les Forces Armades de la República de Weimar, en substitució per la Wehrmacht, que va créixer ràpidament encontre dels dictats del Tractat de Versalles. A la llibreria, l’Àngela va quedar desbordada de l’arribada de les edicions especials dels diaris en què alabaven la primera gran mesura per destruir el Tractat de Versalles. A la tarda, quan va plegar esgotada de la seva jornada, va anar a donar una volta amb en Fritz per veure com havia reaccionat la gent davant d’aquell nou canvi. A en Fritz no li feia gens de gràcia tornar a tenir un Exèrcit de 550.000 homes, però l’Àngela estava eufòria creient que es feia el què tocava i necessitava Alemanya. Quan varen passar per davant de la Cancelleria del Reich varen veure a una multitud que aclamaven a en Hitler. Pensant en continuar avançant cap a l’Unter den Linden per anar a la taverna Habel, l’Àngela el va obligar a quedar-se amb aquella multitud delirant que no parava de cridar càntics contra el Tractat de Versalles. Després de veure a molts companys de classe, en Fritz va entendre que aquella mesura era acceptada per la població. En tornar cap a casa es varen aturar un moment en el bar Victorius per fer una cervesa. Assentats a la llarga barra parlant del tema, en Mark i la Diane els hi varen explicar mentre els hi servien les cerveses que estaven preocupats per les conseqüències que podia tenir a l’estranger aquella nova llei i que pensaven que hi podia tenir lloc una nova guerra. L’Otto, que com sempre estava al bar fent la cervesa després de tancar la barberia, li va dir en escoltar-lo des de la barra que era impossible una nova guerra ja que França no era tant poderosa com abans. Somrient de felicitat, l’Àngela també va ser de la mateixa opinió i va dir que amb el nou Exèrcit es reduiria l’atur i es reactivaria l’economia. No tenint-ho clar, en Fritz va preferir estar callat mentre recordava la gran campanya del govern sota el lema: Tornem a treballar. A més, s’havia recuperat la producció de béns de consum. La Matilda feia poc que s’havia comprat una ràdio Siemens, en Richard i la Cosmina s’havien comprat nous estris per la pastisseria i l’Albert i la Helga s’havien comprat una màquina de cosir nova que els anava més ràpid.

L’endemà de l’anunci, en Georg va convocar a tots els amics al bar de l’Hotel Esplanade per explicar-los una cosa. Tenia pensat ingressar a l’exèrcit alemany, el servei militar era un servei d’honor, repetia el noi. A sota el braç hi duia la versió de 1934 del volum militar titulat Deures del soldats alemany, que no era res més que un breviari de l’Exèrcit, el codi d’honor que els joves reclutes juraven respectar. Quan el noi els hi va explicar els motius en els seus amics mentre el cambrer Julius els servia les cerveses berlineses que havien demanat es pensava que tots ho entendrien i el felicitarien, però les cares que li varen fer varen ser diferents a la que ell esperava. En Fritz, que no l’entenia, li va preguntar amb amargor el per què de la seva decisió, i en Georg li va contestar segur d’ell mateix:

L’Exèrcit em proporcionarà tot el què no em pot donar la indústria: orgull, respecte, un futur i una família per morir.

No entenent-lo de cap de les maneres, el noi es va quedar callat recordant com la Galiana els hi explicava que les armes no eren el futur. Veient que el seu amic estava ben decidit, en Fritz li va encaixar la mà de forma distesa per felicitar-lo i li va desitjar tota la sort del món. L’única que veia amb bons ulls aquella decisió era l’Àngela, que li va dir orgullosa mentre es mirava de reüll el volum que havia dut en Georg:

Trobo que fas molt ben fet, defensar la teva pàtria és el repte més gran d’un home. A més, no et passarà res perquè Hitler és sinònim de pau i no ens portarà a cap guerra.

Veient que la seva decisió no havia agradat tan com esperava, en Fritz i en Lou rebutjaven aquest món, en Georg va amagar el llibre a sota l’espatlla i va decidir canviar-los de tema mentre es bevien la cervesa berlinesa tenyida amb xarop de gerds. No volia fer empipar els seus amics, que eren el més important per ell. Després de que els seus amics marxessin cap a casa, en Fritz i l’Àngela varen anar a donar una volta per la Potsdamer Platz per anar a mirar un vestit per ella per després anar a una desfilada militar a l’Unter den Linden. Mentre observava els aparadors de les botigues i veia com en Fritz estava descol·locat perquè en Georg ingressava a l’Exèrcit, l’Àngela li va dir a cau d’orella:

Ell que vagi a l’Exèrcit amb el seu codi, però tu aquí casa que m’hauràs de mantenir i no vull que et passi res.

Rient mentre l’allunyava dels cars vestits, li va contestar:

Però i tot això de defensar la pàtria que deies….

Interrompent-lo de cop amb les mans, l’Àngela li va dir:

Sí, hi estic d’acord en què es defensi la pàtria amb les Karabiners, però que ho facin els altres, no els meus. A més, tu tens una missió més important; ser metge i ser pare de família.

Sentint la paraula pare mentre s’aturaven a una botiga de bebès amb la seva roba petita de color blau o de color rosa, en Fritz es va posar neguitós i va canviar ràpidament de tema en veure com en Wilhelm s’embrutia les mans en una botiga alimentària. En fer-se l’hora de la desfilada, varen agafar ràpidament un tramvia per anar al Unter den Linden, on varen presenciar la desfilada militar dirigida per en Hitler. Mirant al nou exèrcit alemany que desafiava el Tractat de Versalles, en Fritz anava pensant mentre veia aquells soldats amb l’uniforme verd, les seves botes negres, els seus cascs i les seves armes noves com la Karabiner 98k:

Sí en Hitler és sinònim de pau, perquè necessitem tants soldats?

Al cap de dos dies, el 17 de març, la jove parella, a instàncies de l’Àngela, varen anar presenciar una altra cerimònia militar a l’Òpera de l’Estat per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois. En arribar un altre cop al Unter den Linden, que estava ple de gent amb banderes amb l’esvàstica i amb rams de flors, es varen endinsar entre la multitud i varen presenciar com aclamaven a en Hitler. L’Àngela no va parar de cridar Sieg Heil fent la salutació romana mentre en Fritz se la mirava pensant que ell això no ho faria. Continuant immòbils enmig de la gent, tots varen cantar l’himne nazi amb molta alegria mentre esperaven l’arribada dels nous soldats. En Fritz feia veure que també cantava per no destacar, però tot i que no ho volia admetre començava a apreciar aquell moviment que s’havia integrat a la seva vida com l’Àngela. Després d’acabar l’acte, que no va ser massa diferent el de feia dos dies però en aquest hi va participar en Georg, que no els va saludar perquè havia de seguir els rígids compassos marcats, en Fritz va acompanyar l’Àngela a casa i després va tornar cap a casa sol pensant que estava traint els seus bells ideals. En veure a en Wilhelm estirat en un banc de davant de la floristeria de la Carlene fet una pelleringa, li va donar un generós bitllet perquè es comprés alguna cosa de menjar. En entrar a casa va veure al seu pare assegut com sempre a la seva butaca llegint Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya d’en Friederich Engels per entendre l’evolució històrica del marxisme enfront de la teoria evolucionista hegeliana. Mirant-lo llegir aquell llibre prohibit, en Fritz va sospirar recordant les seves reivindicacions. En veure’l que l’hi mirava el llibre , en Barnard li va dir sense deixar d’apartar els ulls al llibre:

Aquests nazis prometen la pau, però a la vegada només fan desfilades militars, és una contradicció.

Sense voler entrar en un debat i sense dir-li on havia anat, el noi va pujar a la seva habitació davant de la sorpresa del seu pare perquè sempre parlaven obertament de política i dels seus punts de vista. En entrar a l’habitació va agafar tots els llibres comunistes que tenia i, demanant perdó mentre es mirava el quadre de Galiana, els va guardar en una caixa de cartró on hi havia amagada la xapa de ferro de la Galiana. Després de tancar la caixa i de precintar-la amb cinta, la va amagar a sota el llit perquè acumulés pols. El llibre que més greu li va saber de guardar va ser el d’en Karl Marx, Contribució a la crítica de l’economia política de 1859, que tenia pendent llegir i que li havia recomanat en el seu dia la Galiana. En veure el prestatge buit i va posar el llibre firmat i escrit per en Goebbels, que no se’l va llegir mai perquè ara detestava els drames.

El 19 de març, com era costum, el llibreter Martin de bon matí els va portar en el Klein el Der Angriff, que encara estaven subscrits gràcies a en Goebbels. Posant-se’l a llegir a la butaca del seu pare, en Fritz va llegir en especial atenció l’article del ministre de Propaganda en què deia que Alemanya necessitava la pau tant com els demés pobles i explicava que creia que era irresponsable que algú cregués en la guerra. En passar els ulls per damunt del diari, el va deixar damunt de la butaca pensant que el llegiria el seu pare i estaria més tranquil amb els projectes dels nazis. Trobant-se a la seva germana baixant les escales, la va ajudar a fer els deures de l’institut a la taula del menjador. Després de matar el cuc a la cuina, en Barnard es assentar a la seva butaca i va llegir aquell article amb molta atenció. Sabent que aquell diari l’havia llegit el seu fill i patint perquè ja no parlaven com abans de política, va cridar-lo que vingués i li va dir preocupat:

Ser el què pensa la teva xicota,  però i tu? Què penses ara? Un llarg silenci, que en Barnard va trencar: Mira…. Tothom a canviat, però jo, tot i que faig coses que no m’agraden, no vaig mai al quarter de l’antiga guàrdia imperial per veure aquest monument de la Primera Guerra Mundial. Jo continuo odiant el què odiava per molt que els altres, com els meus amics, hagin canviat. 

Sense saber què respondre-li ben bé i amb un nus a la gola tot i que ja s’esperava que li faria algun dia aquella pregunta, li va contestar:

Jo no crec ni creure mai en el món militar, i encara penso en un món més just, més laic i més racional, on ningú poguí sotmetre a l’altra. No sóc un nen com era abans que es deixava influir per una noia, no és aquest el meu cas ara.

Quedant-se més tranquil, no volia que el seu fill ingressés a l’Exèrcit per amor, cosa que tampoc li deixaria fer l’Àngela, va posar-se de nou a llegir el diari i en Fritz va tornar ajudar a la seva germana fins que va venir en Hermann a buscar-la per anar al Parc Zoològic del Tiergarten.

Però, tot i el què promulgaven els nazis i les seves organitzacions, l’Estat s’estava militaritzant: s’acordava amb la Gran Bretanya que acceptés el rearmament alemany, s’oficialitzava la creació d’unes forces armades aèries, la Luftwaffe, i l’Exèrcit regular augmentava en nombre. En Georg, després de passar noves proves i de diversos exercicis físics, va marxar durant unes setmanes de la ciutat per entrenar-se amb els seus nous companys, que la majoria havien ingressat amb els mateixos propòsits que ell. Mentrestant, l’Àngela va recórrer aquells primers dies d’abril per les botigues de la ciutat juntament amb en Fritz per buscar un vestit per presenciar des de fora el casament d’en Göering, anunciat pel dia 10 d’abril, amb la mediocre actriu Emmy Sonnemman després de dos anys com a parella. L’Àngela estava molt entusiasmada amb aquell casament i li parlava a en Fritz de boda, cosa que ell ni desitjava ni pensava i tampoc tenia diners per pagar un casament. Fins que no es va comprar un vestit rosa adornat amb unes tires blanques a la botiga de l’Albert i de la Helga, que sempre que la veien la saludaven exageradament, l’Àngela no es va posar contenta, tot i que la broma, li va costar una bona quantitat de Reichsmarks.

Cansat de tantes voltes i d’entrar a tantes botigues, en Fritz li va proposar anar al cinema per relaxar-se en una bona butaca. Estant-hi d’acord l’Àngela, varen agafar un tramvia a la Potsdamer Platz per anar als cinemes del Kurfürstendamm. Pensant que hi hauria poca gent pensant que la gent desafiaria al fred que cada cop era menys intens, en Fritz es va quedar amb un pam de nas en veure a tanta gent a l’entrada del cinema. Molts anaven vestits amb les seves millors vestimentes. Els homes anaven tots encorbatats i amb els seus barrets dels diumenges i les dones portaven totes les joies bones que guardaven a casa i els millors abrics que tenien. Intentant veure entre els caps de la gent quina pel·lícula anaven a veure, va quedar parat en veure un tros de cartell on s’hi podia llegir el nom de la directora de cinema Leni Riefensthal. Esbufegant d’avorriment pensant que seria una pel·lícula política, en Fritz li va demanar a l’Àngela fer mitja volta. No entenent el canvi del seu xicot, de seguida va malpensar. Sense dir-li res, va deixar-lo un moment a la cua i es va endinsar entre els espectadors per veure el cartell de l’entrada, que posava amb lletres ben grans Triumph des Willens. Amb un somriure d’orella a orella, va tornar a on era en Fritz, que l’estava esperant encara a la cua per marxar, i li va exigir entrar a la sala. Abaixant al cap, el noi no va tenir més remei que comprar les entrades, que aquell dia anaven més cares del normal, i veure la pel·lícula. Amb la sala plena i amb en Fritz i l’Àngela assentats al final de tot, la pel·lícula va començar. Veient el nom de l’Adolf Hitler en els crèdits inicials, en Fritz va fer un fort esbufec d’avorriment i es va asseure còmodament estirant tant com podia les cames perquè pensava que s’adormiria. En aquells moments maleïa no haver anat a comprar quatre llaminadures com sempre feia quan anava al cinema. La pel·lícula mostrava el desenvolupament del Congrés del NSDAP el 1934 a Nuremberg i tota l’estona es veien imatges de membres uniformats del Partit desfilant, tot i que apareixien pocs soldats alemanys, se sentien les marxes musicals a més de parts de discursos de diversos líders nazis en el Congrés com el de l’Adolf Hitler. El tema principal era el retorn d’Alemanya a la categoria de potència mundial, amb Hitler com una espècie de messies que tornava la glòria a la nació. Però en Fritz no es mirava la pel·lícula com la majoria dels espectadors i com l’Àngela, avorrit com una ostra i aguantant-se el cap amb la mà, el noi va badallar en més d’una ocasió enyorant les pel·lícules on actuava l’actor Gustaf Gründgens que havia vist al cinema amb la seva família abans de que en Hitler arribés al poder. Després de la pel·lícula varen sortir amb la resta del públic a poc a poc. Comentant tota l’estona la pel·lícula, l’Àngela no parava de dir-li que era una autèntica obra d’art el què acabaven de veure. Somrient però amb un somriure d’avorriment mentre sortien de l’edifici per anar a la parada de tramvies, en Fritz li va dir:

Només és propaganda. No n’hi ha per tant! Una més. Divinitzeu a en Hitler d’una forma perillosa.

Volent-li discutir aquell comentari que no l’hi va fer gens de gràcies, de cop va venir puntualment el tramvia i com que hi havia tanta gent varen tenir que córrer per pujar-hi i d’aquesta manera l’Àngela no li va poder contestar. La pel·lícula només va tenir èxit els primers dies.

El dia senyalat del casament d’en Göering i l’Emmy, a les deu del matí ja se sentien per la ciutat les bandes de música del Regiment de Guàrdia de Berlín, de la Regiment Hermann Göering, de la Guàrdia personal del Führer, de la de les Seccions Esportives del Ministeri de l’Aire, de les SA i la del Cos de Caçadors. La nit anterior l’Àngela es va quedar a dormir a casa dels Klein per tenir més espai per maquillar-se i canviar-se tranquil·lament i, de pas, va agafar la colònia cara de la Luane i el pot de Nivea que guardava el calaix per les mans. En baixar del dormitori ja canviada, tots varen quedar amb la boca oberta en veure-la, era un vestit preciós i provocador i li quedava esplèndidament bé. En Marwin, que havia vingut a esmorzar amb l’Elisabeth, i el seu pare la varen resseguir amb la mirada com si estiguessin apuntant amb una pistola, cosa que els va costar una estirada d’orelles per part de les seves dones. Després d’esmorzar torrades amb ous fregits, en Fritz i l’Àngela varen dirigir-se cap a l’Ajuntament, el Rotes Rathaus, per presenciar des de fora tots els detalls de la boda. En sortir del barri per anar a agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, tothom es mirava a l’Àngela amb el seu vestit. En travessar la carretera, uns nois que conduïen un Mercedes en veure-la li varen tocar el clàxon i varen fer una forta accelerada amb el motor per impressionar-la. Ella no es va immutar davant d’aquella ximpleria infantil, però en Fritz se’ls va mirar amb una cara de mil dimonis. En passar per davant de la pastisseria, es varen trobar a la Klara i en Richard parlant a fora i en veure’ls en Richard li va dir en to de broma a en Fritz:

Qui es casa? Tu o en Göering?

Fent manades per no contestar, l’Àngela va respondre per ell tot orgullosa:

Aviat, aviat….

Avançant cap a la Potsdamer Platz, quan varen passar per davant de la floristeria de la Carlene, la florista li va regalar a l’Àngela una rosa vermella perquè se la posés en el seu vestit i, sense mirar el rellotge, les dues dones varen començar a parlar de quines flors eren les més adients per portar en un casament mentre en Fritz es mirava avorrit aquella conversa i passava per alt que a uns metres hi havia estirada al terra l’Anne sense sabates. Veient que les dues dones xerraven i xerraven sense parar, ell va mirar a fora la floristeria i es va fixar amb una cosa que no hi havia pensat fins llavors, hi havia més mares amb cotxets. Pensant amb aquest tema, va recordar que un parell de seves companyes de classe havien quedat embarassades feia poc i que unes amigues del seu germà havien tingut també fills. El règim havia fet créixer la natalitat. Després d’agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, que els va deixar a davant del Lustgarten, entre el Museu Antic, la Catedral i el castell, tot recentment pavimentat. A les onze varen veure passar el cotxe d’en Göering, un cotxe decorat amb narcisos i tulipes, que es dirigia a l’Ajuntament, on tindria lloc la boda civil. En veure que feien tard si volien veure una cosa, varen córrer cap a l’Ajuntament i en arribar a la plaça es varen trobar amb la multitud encuriosida. Afegint-se entre el públic, varen quedar impactats quan varen veure i sentir sobrevolar en el cel blau de Berlín els caces alemanys. En posar-se a davant de la gent després d’unes quantes sacsejades, varen veure a en Göering amb les seves lluent medalles i el seu bastó que esperava ansiós a la núvia. Al cap d’uns minuts varen veure arribar el cotxe de la núvia. En baixar amb el seu vestit blanc, la parella va ser rebuda a toc de trompetes fins que el oberbürgermeister, el doctor Sahm, que va ser l’encarregat de donar-los la benvinguda en el luxós saló de l’Ajuntament, va sortir a fora l’edifici per fer-los entrar. L’Àngela, que pràcticament no veia res per culpa dels vigilants que no deixaven que ningú s’acostés a la parella, es va posar a cridar d’emoció com la resta i pensava com podria ser el seu casament. També el voldria fer en el Rotes Rathaus, l’edifici que va veure morir a la Galiana. Mentre els nuvis eren a l’Ajuntament prometent-se amor etern, la multitud, amb en Fritz i l’Àngela allà al mig, es varen dirigir al llarg de l’Unter den Linden per anar a la Catedral. En Fritz va estar durant tota l’estona callat recordant el dia i el lloc on varen abatre a la Galiana.

Avançant per l’avinguda encatifada veient com tota l’estona els guàrdies del NSDAP controlaven a la gent. Per l’Àngela era una protecció necessària, per en Fritz era un despesa ridícula. Després de firmar, la parella de recent casats es varen dirigir a l’Unter den Linden amb cotxe per entrar a la Catedral per celebrar una cerimònia religiosa dirigida pel bisbe Ludwig Müller. Per estar a l’entrada de la Catedral per veure sortir els recents casats en Fritz va tenir que pagar 40 Reichsmarks als guàrdies i d’aquesta manera es varen posar a primera fila. Just davant seu només tenien els guàrdies, que estaven contents per la boda i inclús acceptaven el vi que portaven alguns xafarders de la boda. Quan la parella va sortir del temple després d’una breu missa, les bandes militars varen tocar la marxa nupcial de Lohengrin i l’Àngela en sentir la música de Wagner i en veure a en Hitler sortir del temple es va posar a cridar eufòrica mentre movia els braços per atreure-li l’atenció. El dictador, amb cara de felicitat, anava amb el seu vestit de frac de color negre i anava saludant a les masses amb el seu barret. Per més emoció per l’Àngela, en sortir l’Emmy a saludar a la gent es va apropar a on eren ells i en veure-la amb aquell vestit tant elegant i amb la rosa vermella li va donar una flor del seu ram mentre li deia:

Heu de ser els següents.

Enmig de la cridòria i després de que en Göering li parlés amb les mans, la núvia va marxar a parlar amb en Hitler. Entusiasmada pel seu gran dia, l’Emmy li va demanar en to de broma que la política deixés el seu marit, però a en Hitler no li va fer gens de gràcia aquella broma i va fer cara de pomes agres. Després de saludar a la resta de la gent, la parella va marxar amb els cotxes cap a l’Hotel Kaiserhof per continuar amb la celebració, però aquest cop a porta tancada. Quan tornaven cap a casa a peu, l’Àngela es va quedar tot l’estona reflexionant amb aquella flor a la mà, mentre en Fritz pensava que la seva xicota s’estava fent unes falses il·lusions de casament. En arribar al seu pis i després de posar-se una muda més còmode, l’Àngela va assecar la flor i la va guardar per sempre més al calaix de la seva habitació mentre pensava seriosament en una boda amb en Fritz. Inclús ja pensava com seria el seu vestit. Creia que ja no tenia competència.

Mentrestant, el culte a la figura d’en Hitler s’estava convertint en una forma mística per part del poble alemany. El 21 de maig, en el conegut discurs de la Pau a l’Òpera Kroll, en Hitler va justificar el rearmament alemany i el trencament amb el Tractat de Versalles. També va parlar de que no intervindria a Àustria i va apuntar que el perill d’Europa venia de la Unió Soviètica. L’Àngela va escoltar per la ràdio de la llibreria aquell discurs amb molta atenció, fins i tot no va atendre a uns clients per poder-lo escoltar, i en acabar el discurs va penjar, amb l’aprovació d’en Martin, la bandera nazi al vidre de l’entrada. Quan en Fritz la va veure després de tornar de la Universitat, va exclamar des de fora mirant la lluent bandera:

Voleu dir que cal ensenyar tant patriotisme? Semblarem els nord-americans.

En sentir les paraules provocadors però iròniques del seu xicot, l’Àngela va sortir corrents de la llibreria en to juganer i li va dir mentre li clava amistosament un cop de drap:

Escolta, no som pas nosaltres que les fabriquem aquests banderes.

Rient pensat que l’havia tocat, en Fritz la va esperar a que plegués de la llibreria mentre en Martin li deia que estava orgullós amb l’Àngela ja que li feia guanyar molts clients amb els seus encants. Tot i les bromes, en Fritz creia fermament en aquella època que en Hitler estava buscant la pau i es deixava endur cada vegada més per les idees nacionalsocialistes. Sense adonar-se’n ja no es preocupava tant per denunciar depèn de quins temes. Veia perfectament la situació en què es trobava en Dannel, que era criticat i humiliat constantment pel barri; en Martin ja no l’anomenava pel seu nom i li deia La Nina per riure’s de la seva condició sexual. Com en Dannel, l’Anne també tenia problemes i inclús un dia va ser apallissada per uns vailets, i en Wilhelm, cada dia vivia en pitjors condicions i quan la policia no guaitava el carrer demanava alguna moneda o regirava les escombraries del veïnat. Tot i això, sempre anava juntament amb l’Àngela a la botiga de la Matilda a comprar i de pas li preguntava coses per saber la seva opinió. La Matilda els continuava parlant dels camps de concentració i de les manifestacions antisemites que es produïen a Munic, però en Fritz l’intentava calmar dient-li que no tenia per què patir ja que estava convençut que el poble alemany mai acceptaria aquells camps que l’hi estava relatant i que no es deixarien endur per l’antisemitisme com no es varen deixar endur pel boicot. Mig satisfeta, la Matilda tenia por que en Fritz no canviés també el seu pensament.

Els següents dies en Fritz va estar concentrat un altre cop amb els exàmens, que novament va aprovar amb molt bona nota, i tot apuntava que es trauria aquella carrera amb unes notes brillants. Alguns hospitals ja estaven interessats amb ell perquè comencés a fer pràctiques, però ell tenia clar que només aniria a l’Hospital Charité, que era a prop de casa, a pocs metres al nord del Reichstag, per continuar aprenent pel futur tenir una consulta pròpia en el barri. L’Àngela l’ajudava tant com podia i li donava tot el temps del món per estudiar, tot i que continuava odiant que es passés tantes hores a la Universitat amb les seves companyes de classe i l’obligava a tornar de la Universitat un cop acabaven les classes. Aquella gelosia i autoritarisme el preocupaven, però no hi va voler donar massa importància.

A mitjans de juny el règim nazi patia una crisi de confiança per part de la població perquè molts membres del partit nazi continuaven sent vistos com uns corruptes mentre el poble començava a no veure els resultats de l’anuncia’t creixement econòmic. Aquell desencantament no va passar per alt a casa dels Richter. D’un dia per l’altre en Seigmund se li va reduir el salari i ja no podia mantenir a tota la família amb el seu sou i el de l’Àngela. Enrabiat, assentat a la seva butaca vella, en Seigmund culpava als funcionaris del règim com els responsables de no tirar endavant l’economia, però en cap cas acusava a en Hitler, a qui continuava idolatrant com la resta del poble i agafava amb força l’esvàstica. L’Àngela estava cada cop més preocupada per la situació a casa seu, el seu granet de sorra començava a no ser suficient, però no li va explicar a en Fritz el què passava perquè volia que se centrés únicament amb els estudis. Però, un dia, passejant pel Gartenbauamt, enmig del Tiergarten, en Fritz va observar que la seva xicota tenia el cap a una altra banda, no li responia les seves preguntes i no estava riellera com sempre mentre passejava entre els arbres del parc. En assentar-se en un dels bancs, sense pensar-s’ho ni dos segons, li va preguntar què li passava però ella de cop es va posar a plorar deixant sorprès a en Fritz. No entenen res, li va tornar a preguntar, però aquest cop de forma més amable i agafant-li la mà. No quedant-li sang a les venes per la situació en què vivia, va fer el cor fort i li va explicar tots els problemes econòmics que patien, inclús ella havia deixat de fer un àpat. La situació era tant complicada que li va dir que el seu pare li havia parlat de deixar la ciutat sinó milloraven les coses en breu perquè estaven amb l’aigua al coll. Amb cara de Divendres Sant i sense saber com reaccionar, li va preguntar tímidament mirant-li als ulls mentre començava a fer xim-xim:

És tant greu la situació de casa?

Mirant-se’l plorosa sense fer cas a les petites gotes que l’hi queien al damunt, va repenjar el cap a l’espatlla d’en Fritz i li va contestar:

Força, l’hi és impossible mantenir a cinc persones. Pensa que la meva germana no treballa i el meu germà encara està estudiant.

Pensant uns segons perquè se l’il·luminés la bombeta, en Fritz li va preguntar:

I quatre persones, que en podria mantenir a quatre persones amb l’ajuda de tot el teu salari i sense que tu gastessis res?

Eixugant-se les llàgrimes mentre anava sentint vergonya per haver d’explicar la difícil situació en què es trobava, li va respondre sense entendre on volia anar a parar:

Sí, suposo que sí, dues noies gasten molt, saps? (sobretot ella)

Agafant-li un altre cop la mà, en Fritz es va aixecar del banc i  li va dir sense dubtar-ho:

Anem a viure junts! Mirant-se’l amb cara de sorpresa, en Fritz va continuar mentre li agafava les càlides mans suaus de l’Àngela amb força: La família té un piset petit que tenim de lloguer a prop de casa, situat en la mateix Leipzigerstrasse, a cinc cases a l’oest de la llibreria, que podríem ocupar sense problemes, ja que els llogaters que teníem varen marxar per les obres en el Ministeri de l’Aire . Tu ho tindries més a prop per anar a treballar i tindríem tot el que necessitaríem, mai ens faltaria de res, ja que no pagaríem els 250 marcs del lloguer i tu podries donar tot el teu salari a casa teu. A més, parlaré amb en Martin perquè te l’apugi, només li tinc que donar el Der Wanderer firmat per en Goebbels i ja ho tenim tot enllestit.

Reflexionant pensant que era una bogeria sense estar casats, però a la vegada entusiasmada amb la idea, li va dir després de fer un llarg sospir:

Però com ens mantindrem si jo tinc que donar el meu salari a casa meu i tu no treballés? No vull que deixis d’estudiar per mi, tu tens el cervell d’estudiós.

Sense reflexionar i amb el cap calent, li va contestar:

Jo a l’estiu puc anar a treballar unes hores a l’empresa del meu pare, a més, tinc suficients diners, pensa que sóc un burgeset i no tenim que patir per això. Amb les notes que he tret els meus pares em donaran el què faci falta. No et preocupis i deixem a mi.  

Entusiasmada amb la idea, però pensant amb casa seu, li va dir que n’hauria de parlar amb els seus pares i ell amb els seus. Després de que es posés a ploure a manta i s’intensifiqués l’olor de l’herba, els dos nois, ben il·lusionats, sobretot ella que tenia ganes de viure còmodament, varen tornar cap a les seves respectives cases per comentar-ho en els seus pares. Els Richter els va semblar genial la idea, els agradava en Fritz, però sobretot els va agradar la idea perquè la seva principal despesa, l’Àngela, que gastava desorbitadament, molt per sobre del seu salari, no els seria un problema. L’Annalisa, tot hi aprovar-ho, li feia vergonya que la seva filla marxés de casa sense estar casada i li va demanar a la seva filla que no ho digués a Munic. Quan en Fritz ho va comunicar en els seus pares, en Barnard s’hi va oposar de dret, creia que eren massa joves i tenia por de que el seu fill es desconcentrés en els estudis. Però la Luane va opinar diferent i s’ho mirava d’una altra manera. Ella sabia què era viure d’una forma no acomodada i li va dir en el seu marit mentre li deixava fumar-se una cigarreta Philip Morris en el menjador:

En Fritz ens ha mostrat en més d’una ocasió que és molt madur, recorda per tot el què ha passat i les notes que ha tret, i pensa que fa tot això per ajudar econòmicament a la família de la seva xicota, que no oblidem que l’ha ajudat molt. Posant la mà damunt de l’espatlla del seu fill, la Luane va continuar: Per mi endavant, sempre i quan vinguin els diumenges a dinar, que estic segura que aquella noia no ha fregit mai ni un ou i que no sap fregar un terra.

Quedant-se reflexiu mentre anava cap a la seva butaca, en Barnard va dir fent gestos amb les mans:

En aquesta casa no tinc ni dret ni vot, sembleu tots uns nazis o uns comunistes, per tant també ho accepto i callo. Abans d’assentar-se va mirar als ulls del seu fill perquè no el mentís i li va dir mentre escopia el fum de la cigarreta: Ara bé, vull que continuïs estudiant i que continuïs amb aquestes notes. No vull veure com ara baixen. No et desconcentris amb la teva dona. Sigues responsable.   

Després de donar-los les gràcies i de prometre’ls que continuaria estudiant, el noi va sortir corrents de casa per anar a donar-li la notícia a l’Àngela, que es va posar molt contenta per començar una nova aventura. De seguida ja va pensar en com moblaria el pis, que estava sense moblar. Després de veure la seva nova llar, el primer que va fer va ser anar a comprar roses vermelles a la floristeria de la Carlene per adornar-lo. Mentre en parlava amb la florista, la Carlene li deia que estava molt feliç de veure a en Fritz tant content i li explicava com n’era d’entremaliat de petit fent patir constantment en el seu pare.

Aprofitant que estava de vacances escolars, en Fritz anava a la seva nova vivenda per adaptar-la i moblar-la per anar-hi a viure amb l’Àngela en breu. Com que era una mica sapastre, li va demanar a en Kurt, que tenia més experiència, que l’ajudés a muntar una calaixera. Per la seva part, l’Àngela, que l’hi havien apujat el sou després de que en Fritz li donés a en Martin el Der Wanderer firmat, es passava les hores a la llibreria treballant aferrissadament venent llibres i diaris per mostrar-li en el seu amo que l’augment de sou estava justificat. En saber la notícia per la Luane un dia que es varen trobar a la carnisseria de la Maria, la Klara va anar de dret a la llibreria a comprar el Völkischer Beobachter i li va preguntar a l’Àngela quan quedaria embarassada i quan es casarien. Sorpresa i tota vermella, li va dir que encara eren joves però que d’il·lusió no li faltava. Amb els estalvis d’en Fritz es varen comprar en els següents dies un moble pel menjador, estris de cuina, una taula llarga, un llit de matrimoni, una ràdio VE 301, un model que va ser tot un èxit pel seu baix preu de 76 Reichsmarks, i una màquina d’escriure per no tenir que escriure a mà. L’Àngela estava enamorada i il·lusionada amb aquell pis: era gran, feia uns 110 metres quadrats, era il·luminat amb un balco llarg que anava del menjador a la cuina i a la seva habitació. La cuina era moderna amb uns fogons de carbó i estava situada al costat del menjador pel qual s’accedia a través d’una porta corredissa. Tenia dues habitacions grans, més una altra de matrimoni, i tenia dos lavabos complets, un davant de l’habitació i l’altre al costat del rebedor. A l’Àngela li agradava tenir el menjador de color blau cel i els lavabos de color rosa amb uns miralls grans i il·luminats, on s’hi podia maquillar perfectament. Després de dos dies de treballar-hi posant les coses al seu lloc, la parella ja s’hi va instal·lar amb molta il·lusió. En el moment d’obrir la porta amb les maletes, l’Àngela es va trobar a la taula del menjador una caixeta de bombons, una ampolla de cava francès i un ram de roses vermelles.

Per celebrar-ho, el 24 de juny, després de sopar al pis volien anar a l’estrena de l’òpera La dona silenciosa de Dresden, però l’obra, autoritzada per l’Adolf Hitler i per en Joseph Goebbels, va ser boicotejada per l’Alfred Rosenberg, que rivalitzava en aquells moments amb en Goebbels, perquè no li agradava l’autor. Sense entendre perquè s’havia cancel·lat l’obra que tantes ganes tenia en Fritz de sentir, la parella varen tenir que anar-ho a celebrar a l’Hotel Adlon tot fent una cervesa. Entrant a la Pariser Platz sota la llum de la Lluna i amb una forta xafogor, en Fritz ja no feia cas a que l’Hotel tenia penjades a davant la façana unes banderes en vertical del partit nazi i del barri de Mitte amb l’ós. Entrant al majestuós bar de l’Hotel, l’Àngela no parava de dir-li a en Fritz totes les reformes que volia fer i no parava de parlar-li de les flors que es compraria. Estava molt il·lusionada, però en Fritz ara entenia perquè en Seigmund no arribava a final de mes. Amb quatre dies el deixaria escurat pensava.

Les següents setmanes, mentre el govern alemany aprovava més lleis discriminatòries contra els jueus, els homosexuals i altres grups considerats perillosos pel règim, la parella s’anava adaptant a viure l’un amb l’altre i, tot hi la forta pujada de preus que patia Alemanya, varen comprar més mobles, com un tocador per l’Àngela perquè hi pogués guardar les seves coses i uns quants quadres d’estil renaixentista per donar vida a les parets. En Fritz va pensar en portar el quadre de la Galiana per penjar-lo en una habitació, però va pensar que el passat s’havia de quedar a la seva passada habitació. A part, no li volia refregar als morros de l’Àngela el quadre de la seva difunta xicota, que curiosament ja no en parlaven i semblava quedar oblidada com les idees d’en Fritz. Tot semblava anar perfecte en les seves vides i la parella va decidir anar a la segona setmana de setembre, quan l’Àngela tenia uns dies lliures i just abans de que en Fritz comencés el seu tercer any a la Universitat, a Nuremberg. Després de demanar-li en el seu pare el cotxe, el Ford T, varen anar a la ciutat bavaresa, on, sense que en Fritz ho sabés, s’hi celebrava el 7ª Congrés del Partit Nazi, el Congrés de la Llibertat, que seria retransmès per primer cop per televisió, aparell que gaudien molt poques famílies i que en Goebbels odiava per la seva propaganda.

El 10 de setembre, quan començava el Congrés, varen arribar a Nuremberg després d’unes quantes hores a l’autopista i de que en Fritz posés el vehicle a la seva velocitat màxima, 71 quilòmetres. Aparcant el vehicle en un garatge privat que havien llogat prèviament, es varen allotjar al Deutscher Hof. En Fritz estava ansiós per recórrer els carrers de la ciutat, tenia especial interès en les velles cases que bordejaven el riu Pegnitz. Després de fer-li deixar a l’Àngela les maletes a l’habitació a corre-cuita, de seguida varen sortir al carrer per passejar pels bells edificis de la ciutat amb el seu passat medieval. Recorrent uns quants metres ja varen veure que hi havia molta gent per tot arreu; els carrers estaven plens, se sentia música dels altaveus col·locats a les faroles, la gent tenia les finestres obertes per veure i sentir el xivarri, i moltes cases estaven engalonades amb banderes amb l’esvàstica. De cop, en girar a una cantonada, es varen topar amb una desfilada militar. Encuriosits, es varen apropar a la munió de gent que mirava badoca el compàs d’aquells soldats amb els seus uniformes lluents. Mirant l’espectacle des de darrere de tot, anaven sentint les músiques militars i els crits de la gent. Sense adonar-se’n es varen anar apropant a l’Ajuntament i, abans d’arribar-hi, varen sentir que la gent es posava a cridar eufòrica. Apujant al cap per veure què passava, d’entre els soldats varen veure que obria pas un cotxe descapotable, era el d’en Hitler, que havia de ser rebut per l’alcalde en el Saló de l’Ajuntament. En apropar-se amb la resta de la multitud per veure el dictador alemany de més a prop mentre anaven sentint més intensament com sortia la música dels altaveus instal·lats a les faroles negres, l’Àngela es va apartar uns metres d’aquella gent que s’havia abraonat a la carretera pel dictador alemany. Fent un respir d’alleujament, en girar la mirada cap a la seva dreta va veure que entre els manifestants hi havia una noia jove de cabells rossos amb un luxós abric de pell. Sense treure-li la mirada de sobre i amb certa gelosia, s’hi va apropar descaradament i li va demanar en aquella noia si li podia dir on havia comprat aquell preciós abric. La noia, mirant-se-la amb una cara amable i de sorpresa, li va contestar que l’abric no l’havia comprat en aquella ciutat sinó a Munic, d’on era ella. Encuriosida, l’Àngela li va dir que ella també era de Munic, tot i que li va explicar que ara vivia a Berlín, molt a prop de la Cancelleria. Però la noia no li feia el cas que esperava que li fes l’Àngela i va continuar mirant ansiosa l’arribada del dictador a l’Ajuntament. En veure a en Hitler entrar a l’Ajuntament, la noia ara sí que li va dirigir la paraula i li va parlar de la satisfacció que li feia veure en aquells moments a en Hitler. Envejosa per aquell abric i per les joies que duia al damunt, l’Àngela li explicava de forma xulesca que ella havia parlat un dia amb en Hitler i que el seu xicot, que continuava mirant el què passava a fora de l’Ajuntament entre els caps i barrets de la gent, fabricava les banderes nazis. Però la noia no li semblava importar-li gaire que ella hagués conegut a en Hitler i després de que en Fritz s’apropés a elles es va presentar davant de la parella dient:

Perdona, no ens hem presentat, em dic Eva Braun!.

Donant-li la mà, l’Àngela, que evidentment, com tot Alemanya, no sabia que era la xicota d’en Hitler, es va presentar, li va donar la mà i li va tornar a dir que trobava molt bonic l’abric i va marxar juntament amb en Fritz a donar una volta per la ciutat mentre l’Eva es va quedar esperant amb la multitud per anar llavors a un altre acte. Mentre recorrien els carrers romàntics de la ciutat amb les façanes de les cases de tres pisos pintades de color blanc i amb els balcons plens de flors per donar més vida, l’Àngela no parava de parlar-li a en Fritz d’aquell abric, tot i que li anava remugant que aquella noia portava joies barates. Aturant-se un moment per cordar-se la sabata dreta, en apujar el cap en Fritz va veure un dels cartells que hi enganxat en una lona publicitària d’una façana d’una botiga d’alimentació. Apropant-se al cartell va poder llegir que durant aquells dies els nazis farien els seus anuals congressos. Després d’acabar de donar una volta varen anar a sopar a l’Hotel per després descansar pel dia següent.

L’endemà al matí, en Fritz i l’Àngela varen visitar el castell de Nuremberg, el Kaiserburg, situat damunt del turó de la ciutat. La jove parella es va passar una llarga estona observant les vistes des del mirador de l’entrada i varen contemplar el famós pou del castell, on l’Àngela hi va tirar una moneda perquè li portés sort. Desitjava l’abric i un casament espectacular. Entrant al castell on hi varen residir tots els emperadors del Sacre Imperi Germànic des del 1050 fins al 1571, varen visitar l’edific principal amb la capella doble romànica (la millor conservada), les habitacions dels emperadors i una de les torres. Després de sortir del Kaiserburg varen anar a dinar en un restaurant on varen menjar ànec rostit, i després varen acabar de passar el dia a la plaça Hauptmarkt. Tot contemplant a la gent com anava amunt i avall buscant un bar o tornant a casa, varen observar que hi havia molts joves soldats que participarien en els actes del NSDAP. No deixant de mirar com bevien com desenfrenats i com empaitaven les noies sense cap tipus de consideració, varen tornar cap a l’hotel per sopar-hi i després varen anar a dormir cansats de tant caminar.

El dia següent, el 12 de setembre, a petició de l’Àngela, varen anar a primera hora del matí a l’esplanada de Zeppelinfeld, situada a cinc quilòmetres al sud-est del centre de la ciutat, on el règim passava revista al Servei Laboral del Reich. L’edifici del Camp dissenyat per l’arquitecte Albert Speer s’havia construït sobre el model de l’Altar de Pèrgam. La tribuna estava rematada amb una immensa esvàstica rodejada per una corona folrada de coure. De seguida es va fer una espectacular desfilada militar davant d’en Hitler perquè veiés als seus soldats perfectament armats amb les seves eficaces karabiners amb la seva robustesa i seguretat. L’entusiasme entre el públic de les grades era evident i en Fritz, impulsat per l’Àngela, va cridar amb la resta del públic des del seu seient mentre anava mirant com aquella munió de soldats anaven perfectament armats i seguien els rígids compassos que els hi marcaven mentre sonava més música militar. En aquell moment en Fritz tenia uns sentiments contradictoris que no el deixaven gaudir de l’acte com l’Àngela. Mentre ell es mirava aquell espectacle amb cert entusiasme, l’Àngela no deixava de mirar a una banda i una altra de les tribunes i es fixava amb atenció la tribuna d’honor. Amb els soldats passant per davant mentre sonava el Horst-Wessel-Lied, intentaven amb en Fritz reconèixer a tots els presents de la tribuna del pòdium Zepelin i amb uns prismàtics varen veure que al costat d’en Heinrich Hoffmann, el fotògraf d’en Hitler, que l’Àngela l’havia reconegut perquè el coneixia de la seva famosa botiga que tenia a Munic a l’Amalienstrasse 25, que hi havia aquella noia de l’abric. Tot pensant què hi feia allà (havia aconseguit les entrades a través d’en Hoffmann, no per en Hitler), l’Àngela es va avergonyir de les seves paraules xulesques que li havia dit i pensava que aquella tal Eva devia ser una dona d’algun jerarca nazi, però en cap cas va pensar que pogués ser la xicota d’en Hitler.

Després de l’acte i cansats de veure tants soldats, varen anar a donar una volta pel sud de la ciutat per obrir el ventre per atipar-se després a menjar Weisswurst (salsitxes blanques) de Nuremberg, que tant li agradaven a en Fritz, mentre es bevien una cervesa de la marca Schneider Weisse, una cervesa de forta graduació i carregada de llúpol. Retornant cap a l’hotel xino-xano es varen topar amb en Goebbels, que sortia carregat de papers d’un prestigiós cafè de la ciutat. En veure la parella caminant feliç per la vorera, el ministre alemany, creient que eren molt compromesos amb el nacionalsocialisme, sinó què hi feien allà pensava, els va saludar efusivament i els va donar dues entrades per la tribuna d’honor per un altre acte a l’esplanada de Zeppelinfeld. Sense poder-hi renunciar, en Fritz va agafar aquelles entrades i li va agrair tot el què havia fet per la seva família. El ministre, mirant-se sobretot a l’Àngela aprofitant que no hi havia la Magda, li va dir orgullós mentre agafava bé els papers perquè no n’hi caigués cap al terra:

No em tens que agrair res, per nosaltres és molt important que vosaltres sigueu aquí aquests dies perquè aprovarem una llei que canviarà la Història d’Alemanya per sempre més.

Quan en Fritz li anava a preguntar de què es tractava aquesta nova llei, el ministre alemany es va mirar el rellotge, va guardar els papers que portava a la mà en una carpeta on hi havia el logotip del NSDAP amb l’àguila mirant cap a l’esquerre, i es va acomiadar d’ells per marxar ràpidament en direcció contrària a on anaven. Després de que marxés coixejant acompanyat per un parell de membres de les SS, l’Àngela es va emocionar, aniria a la tribuna d’honor pensava, però en Fritz li va dir mentre tornaven a caminar cap a l’hotel:

No hi voldràs pas anar? Ja hi hem anat!

Canviant-li la cara sabent qui portava els pantalons, l’Àngela li va contestar segura:

No en dubtis que hi anirem, a part de que t’he vist ben emocionat avui a l’acte.

Rendint-se sense lluitar, es recordava del seu pare que mai guanyava cap disputa amb la seva mare i es va posar a riure pensant que era un calçasses. Mentre entraven a l’hotel pensava que de fet també volia anar a l’espectacle, que l’havia impressionat, perquè estava curiós per saber quina llei volien aprovar. Després d’acceptar anar-hi li va posar a l’Àngela una condició: que anessin després de canviar-se a sopar en un restaurant on fessin Berliner Schitzel. Somrient tímidament, li va dir que era una tonteria provar un plat berlinès a Baviera, però va acceptar la condició.

L’endemà, el 13, la jove parella es va dirigir un altre cop a l’esplanada de Zeppelinfeld, on es va fer una altra desfilada militar mentre sonava amb més força la música i els càmeres no deixaven de filmar als soldats amb la seva vestimenta verda i els seus cascs negres. Un cop varen entrar a la tribuna d’honor varen ser rebuts amb tots els honors i es varen asseure amb les altes personalitats del règim que desconeixien. Els generals anaven amb els seus uniformes carregats de medalles, els jerarques portaven l’uniforme del Partit i tots portaven enfundades les Walther PPK i les dones estrenaven uns vestits d’alta costura amb uns barrets amples i florejats. Entusiasmats d’estar en una zona preferent i de tenir les millors vistes, veien perfectament aquells soldats uniformats sense els prismàtics i en resseguir-los amb la mirada varen veure que un d’ells era en Georg, el seu amic, que estava davant d’ells amb la cara ferma mirant cap endavant. Veient-lo amb l’uniforme verd, el casc d’acer de color gris i amb la seva Karabinner de la marca Mauser ben agafada a la mà, l’Àngela, sense pensar on estava situada, va posar-se a cridar-lo atraient totes les atencions d’aquella tribuna, però no la d’en Georg, que no es podia sortir del seu guió i empunyava amb força el fusell de forrellat. En Fritz intentava excusar-se davant de les mirades dels jerarques nazis, però quan anava demanant perdó va veure que els homes no se la miraven pas d’indignació, i es va asseure resignat mentre li deia a l’Àngela que estigués més calladeta i es tapés una mica més. Després de passar revista, l’Adolf Hitler, l’Alfred Rosenberg, en Joseph Goebbels, en Walther Darré i l’Adolf Wagner varen pronunciar uns discursos en el centre de l’esplanada, mirant a les tropes i veient de lluny a les tribunes del públic que no paraven d’onejar les banderes del Partit amb molta força. Quan en Goebbels va sortir a parlar i es va posar davant del micròfon, en Fritz hi va posar tota la seva atenció per intentar esbrinar quina llei volien aprovar.

El discurs que va pronunciar el ministre alemany, sota el títol Comunisme sense mascara, va ser un atac als jueus i als comunistes. Va començar anunciant una missió universal alemanya per lluitar contra el bolxevisme, al qual va dir que era el desafiament de la brutalitat internacional començat pels jueus contra la cultura en si. El ministre de Propaganda va parlar de l’assassinat individual d’ostatges i de masses duts a terme pels comunistes i, per demostrar que el bolxevisme estava lligat als jueus, va llegir una llista de diverses fulles dels principals representants jueus del comunisme. Al final del parlament, l’Àngela, que no parava d’aplaudir les paraules del ministre, va dir-li, enmig de la tribuna d’honor, a en Fritz:

Veus! I tu que creies amb les idees comunistes. Sort n’has tingut de mi!

Horroritzat amb aquelles paraules i veient-se amb la soga al coll mentre mirava com la persona que tenia el costat tenia també una Walther PPK a la seva funda del cinturo, en Fritz va començar a tremolar de por pensant que els demes, que portaven el braçalet amb la creu gamada, l’haurien escoltat i es pensarien que era un roig. Mirant a una banda i a una altra per veure les cares de la gent, l’home del costat li va posar la mà en el seu braç i li va dir mentre ja es veia en un camp de concentració:

La teva xicota és preciosa noi, no saps pas l’enveja que em fas!.

Patint encara de que no hagués escoltat de que era un comunista, li va contestar fent-se el simpàtic i no deixant de mirar aquella pistola semiautomàtica:

I tant!. És tant bonica com aquest espectacle, una joia!.

En escoltar aquelles afalagadores paraules i en veure’l parlant amb aquell home que duia unes quantes medalles que indicaven que havia lluitat a la Gran Guerra, l’Àngela es va sentir molt orgullosa del seu xicot i el va abraçar amb tanta força que de poc li fa de soga. Després de que l’espectacle acabés i de que tothom anés sortint a poc a poc, la parella va anar a passejar pel Pont del Botxí i varen acabar el dia en una cerveseria de la ciutat. Mentre es prenien una cervesa bavaresa de la marca Augustiner-Bräu Wagner Kg acompanyats per un ambient molt festiu pels Congressos amb gent cantant i bevent tant feliç, en Fritz li va preguntar a l’Àngela:

No et sembla que el discurs d’en Goebbels era durament antisemita?

Pensant uns segons en aquell discurs que no havia escoltat amb atenció, li va contestar:

Segurament, no ho se jo, però només són inofensives paraules, no crec que vagin més enllà. No cal patir. El què és important es atacar al bolxevisme, el nostre enemic que vol destruir-nos. Allà pla fan bestieses. No són persones.   

Però en Fritz sabia que totes les paraules que pronunciaven els nazis no eren inofensives i començava a imaginar-se que la llei que pensaven aprovar tindria alguna relació amb els jueus. Veient que continuava pensant en les paraules del ministre, l’Àngela li va dir enfadada de que no es deixés animar amb aquell ambient després de que un grup de nois i noies es posessin a ballar les músiques bavareses:

Escolta, que no som aquí per pensar en política, som aquí per nosaltres dos, la política deixem-la pels nostres polítics que ja saben el què es fan, i més els nacionalsocialistes.

Pensant que era ella i no ell qui volia anar en aquells actes polítics, varen sortir a ballar amb la resta i després de matar els peus varen demanar-se una altra cervesa per parlar de la bellesa de les esglésies que havien vist. Acabant la xerrera amb la cervesa, varen  tornar a l’hotel per l’endemà passar-se el dia voltant pels carrers de la ciutat i per fer unes últimes compres. L’Àngela no parava de comprar compulsivament articles comestibles per casa seu perquè sabia que el seu pare s’emocionaria en menjar un tros de salsitxa de Baviera.

L’endemà, el famós 15 de setembre de 1935, el règim nazi aprovava les Lleis de Nuremberg en què es definien les obligacions i les normes dels ciutadans segons la seva raça. La nova llei deia que només es podia considerar ciutadà aquell que tingués sang alemanya i no es considerava ciutadà als jueus i els asocials. Es considerava que totes les famílies que tinguessin un sol membre de la família que fos jueu, tant podia ser l’avi com l’àvia, se’ls havia de considerar jueves i, per tant, perdien els seus drets com a ciutadans. Mentre el Reichstag aprovava aquesta llei, a Nuremberg, la parella aprofitava el seu últim dia. Després de que veiessin molts cotxes oficials i molts periodistes, l’Àngela li va insistir en anar a escoltar el discurs de l’Adolf Hitler davant d’una enorme multitud. Sense saber que s’havia aprovat aquesta llei, varen sentir des d’una tribuna com en Hitler parlava per primer cop de la qüestió jueva i va recomanar acatar les noves lleis sota el símbol de l’esvàstica. El dictador alemany va acusar als jueus de l’estranger d’haver provocat un boicot contra Alemanya i va afirmar que els jueus alemanys s’havien revoltat contra el seu govern. Després d’escoltar el discurs amb atenció i veient com tothom estava més tens, en Fritz va entendre que havien aprovat un llei durament antisemita. Aprofitant un moment que sonava el Horst- Wessel-Lied amb el seu: La bandera alçada….. li va dir a l’Àngela el què pensava, però ella continuava dient-li que només eren paraules i no fets.

Després de sortir de l’espectacle, es varen dirigir a  la Adolf Hitler Platz per contemplar la fatxada gòtica de la Frauenkirche. Mentre l’Àngela contemplava l’edifici, en Fritz es va apropar a un quiosc i va comprar el setmanari antisemita Der Stürmer d’en Julius Streicher. Fullejant-lo mentre caminava demanant permís a la cama per moure l’altra, va poder llegir les Lleis de Nuremberg. Veient que era greu el que s’havia aprovat, li va demanar a l’Àngela aturar-se en un bar per descansar les cames. Amb un cafè a la mà va acabar de llegir l’article i en veure que la seva xicota no parava de mirar-lo avorrida de que no li digués, li va donar el diari perquè llegís l’article de les Lleis. Commocionada, va dir-li:

A veure……Tampoc n’hi ha per tant, era d’esperar aquesta llei, si la fan serà per alguna cosa. A més, enlloc es menciona que els jueus aniran a camps o seran empresonats, només perdran uns simples drets que no els afectarà en les seves vides.

En Fritz no opinava igual, creia que era un greu error aquelles lleis, i pensava en la seva botiguera, la Matilda, que segons aquesta llei no podria veure com la seva neboda es casava amb el seu promès, considerat aquest un ciutadà segons les lleis, i hauria de perdre a la seva criada que tenia a casa perquè segons aquestes lleis no podia contractar a una dona alemanya de menys de 45 anys. En Fritz li insistia de que era un error, una barbàrie, i li recordava que sempre els jueus i els alemanys havien conviscut pacíficament durant molts segles. Sense arguments i veient que molts joves estaven eufòrics per la nova Llei i es demanaven cerveses a dojo per celebrar-ho, l’Àngela el va obligar a agafar un autobús per anar a Rothenburg ob der Tauber, una petita ciutat a prop de Nuremberg que té un encant medieval amb la muralla i les seves peculiaritats cases de colors. Fins que no varen arribar en el poble, en Fritz no va deixar de renegar i veient les cases i entrant en el Hegereiterhäuschen, la Punta del Cabell, amb la seva teulada punxeguda i la seva torreta, per després pujar a la torre Kalkturm amb les seves vistes panoràmiques, no es va començar a animar. Des d’aquella posició es va distreure observant cada un dels racons de la petita ciutat amb les seves cases i els seus colors fins es va fer fosc i varen tornar a Nuremberg per passar-hi l’última nit.

Tenien pensat marxar a primera hora per dinar a Berlín, però mentre esmorzaven uns croissants a l’hotel varen saber que a les nou del matí es feia un altre acte a l’esplanada Zeppelinfeld i aquest cop en Fritz va decidir anar-hi abans de tornar. Després de carregar les maletes al Ford T, varen anar amb el cotxe a veure les exhibicions de la Wehrmacht, on varen tornar a veure a en Georg, que aquest cop els va saludar tímidament fent un gest amb les celles mentre seguia els compassos dels demés soldats perfectament armats amb les Karabiner 98K. De sobte, apujant la música militar, el dictador va sortir cap al micròfon situat al centre de l’esplanada. En Fritz tenia ganes de saber com en Hitler justificaria les noves lleis, però en sentir que el discurs anava dirigit a l’Exèrcit, on va dir que eren la defensa de la nació i l’escola del poble alemany explicant que el vell gloriós Exèrcit no havia mort, sinó que estava dormint i que ara s’havia despertat, va pensar seriosament que estaven preparant els soldats per atacar als jueus. En sentir aquell discurs igual que en Fritz però interpretant-lo diferent, l’Àngela es va posar a cridar d’alegria enmig del galliner i venerava encara més la figura d’en Hitler i la dels soldats alemanys. En Fritz no va cridar aquesta vegada i en veure a la seva xicota tant entusiasmada per les paraules d’en Hitler li va recordar:

No era en Hitler un home de pau? Llavors, perquè vol un Exèrcit poderós?

Mirant-se’l amb cara d’incredulitat i assenyalant-li els soldats, li va respondre:

Alemanya té molts enemics i aquest Exèrcit, com ha dit en Hitler, és per defensar-nos, no per atacar, mai atacarem, aquest cop no ens equivocarem. Tingués fe per l’amor de Déu.

Mentre els actes militars continuaven i els soldats anaven mostrant la seva força, en Fritz, que no era un home de fe, i l’Àngela varen marxar i varen tornar a poc a poc amb cotxe cap a Berlín gaudint de l’autopista i dels paisatges. Tot hi els actes polítics, la parella s’ho havia passat molt bé en aquell viatge i s’havien enamorat d’aquella magnífica ciutat medieval. A en Fritz sobretot l’hi havia agradat les esglésies i estava molt feliç de tenir a l’Àngela al seu costat, semblava que la tragèdia es convertia en un llibre romàntic.

Després de passar un parell de dies al pis reposant del viatge, varen anar a veure els pares d’en Fritz per portar-los una petita rèplica de l’Església de Sant Llorenç, una de les esglésies protestants més antigues d’Alemanya, i unes quantes Weisswurst (salsitxes) bavareses per en Marwin i l’Elisabeth. Només entrar a la casa, la família no els va parar de fer-los pregunta sobre com els hi havia anat el viatge i estaven contents de veure com en Fritz havia recuperat la felicitat. Però el noi  veia que el seu pare i la seva àvia estaven molt desanimats assentats a la seva cadira, no deien gran cosa, i va aprofitar un moment que la Luane li ensenyava a l’Àngela un vestit nou que s’havia acabat de comprar en una nova botiga de l’Unter den Linden per preguntar-li en el seu pare què li passava. Mirant que ningú els sentis, li va dir mentre s’aixecava per portar-lo cap a la biblioteca:

Mira fill, aquestes lleis que han aprovat els nazis em tenen trastocat. La Matilda està destrossada, ves-hi un dia a comprar-hi perquè la pobra no aixeca el cap, i els dos treballadors jueus que tinc a la fàbrica estan molt molestos perquè els altres treballadors els increpen constantment. No se què fer, però em sembla que deixaré de treballar pels nazis, no els faré més banderes. No puc aguantar aquest sentiment de culpa que tinc dins. A més, l’altre dia em va explicar en Hermann que varen tornar a estovar al seu fill de valent. El pobre, no se com acabarà però em sembla que no té massa futur.  

Sense saber-li què contestar, va baixar el cap i li va prometre que aniria a la botiga de la Matilda, cosa que va fer després de marxar per comprar quatre articles que necessitava. Evidentment la Matilda estava molta afectada i tenint més por que una eruga i li anava dient que no veia un bon demà. També els va explicar que la majoria dels veïns com la Carlene, en Martin, la Klara, la Maria i l’Otto li giraven l’esquena i que els vailets es reien d’ella tirant-li els tomàquets que tenia a fora l’entrada. Un dia a més li varen pintar una estrella de David en els vidres de la botiga mentre els policies no deien res.

L’endemà, en Barnard tenia pensat anar a veure a un nou client que li podria oferir una mica de feina per substituir la dels nazis, i es va llevar d’un bot pensant que aconseguiria desfer-se dels nazis. Tot i que era menys producció, pensava que hauria d’acomiadar una dotzena de treballadors, estava disposat a acceptar-la. Al migdia, quan els treballadors plegaven per anar a dinar un moment al bar de davant menys els dos treballadors jueus que s’emportaven el menjar i es quedaven a la fàbrica, va trucar a en Goebbels per anunciar-li la seva decisió. Quan li anava per dir que deixava la feina, el ministre se li va avançar i li va dir que les coses havien canviat i que hauria de triplicar la producció que estava fent perquè el Reichstag havia aprovat que la Bandera Nacional seria la bandera amb l’esvàstica en substitució de la bandera de la República de Weimar. En escoltar que li pagarien més, el doble, i que li triplicarien la producció, per tant hauria de contractar a més treballadors, la seva ànima capitalista no li va deixar negar l’oferta i va continuar treballant pel nazisme. L’única condició que li posava el ministre alemany era que no contractés a obrers jueus, havien de ser tots ciutadans segons la nova llei. En Barnard, sabent que actuava com un covard, va acceptar totes les condicions del ministre sense renegar i inclús li va agrair que li hagués donat tanta feina. Després de que els treballadors tornessin de dinar els hi va comunicar la nova oferta. Tots es varen posar molt contents, els hi augmentaria el sou, tindrien més companys, contractarien una secretària perquè escrivís a màquina, però els dos treballadors jueus varen abaixar el cap i resignats varen tornar al seu lloc de treball sense dir res mentre teixien més esvàstiques. En veure que aquells treballadors estaven sols davant d’un teler, en Barnard se’ls hi va apropar i els hi va demanar que no professessin la seva fe en públic i que no mencionessin de que eren jueus. Indignats, creien que el seu amo era un covard traïdor i un venut, varen acceptar la proposta d’en Barnard, que ja no respectaven com anys enrere quan el consideraven un heroi de guerra. No aguantant més en veure com es teixia l’esvàstica davant seu com cada dia, en Gerd es va posar a plorar de desesperació.

En tornar a casa, en Barnard, recordant les paraules del seu ministre de que no volia jueus, va acomiadar a en Herbert, el professor jueu que en Fritz li havia demanat que contractés per la seva germana unes hores a la setmana per ajudar-lo. Insultat, maltractat i sense feina, en Herbert va perdre la casa i amb la seva família varen tenir que anar a viure en uns pisos ocupats per altres jueus que ho havien perdut tot.

Mentrestant, en Fritz va començar el tercer curs de la Universitat i es va oblidar del tema del poble de Déu, tot i que molts dels seus professors jueus que havia tingut havien deixat el càrrec. Però a mesura que passava el curs es va fixar que en les classes li estaven ensenyant amb molta atenció i insistència perquè sabés fer primers auxilis i a curar ferides de bala. Mirant imatges de ferits de guerra es va trasbalsar, no era els tipus de pacients que volia ajudar, ell volia tenir una consulta per ajudar als seus veïns. Veient que cada dia era el mateix i que inclús els hi varen ensenyar com es vestia un metge militar, va pensar que els estaven ensenyant per ser metges en un camp de guerra i en preguntar-ho a un professor, aquest li va dir que era cosa del govern i que ell no decidia res.

Mica en mica les noves normes antisemites s’anaven instal·lant en el poble alemany i eren acceptades per la gent. L’1 d’octubre, el llibreter Martin li va dir a l’Àngela que a partir d’una llei acabada d’aprovar pel govern alemany li prohibia vendre revistes als jueus. L’Àngela va acceptar de mala gana la nova llei, ella continuava rebutjant l’antisemitisme i, a esquenes del seu amo, pagava una revista que tant li agradava a la Matilda i li entregava d’amagat quan sortia de la feina. La botiguera li agraïa profundament aquell gest i li aconsellava que es casés amb en Fritz. Quan el noi va saber el gest de la seva parella es va posar molt content, veia a una Àngela que l’enamorava encara més, i la va convidar a sopar a en el bar Victorius. Després de donar-li la carta, en Mark li va explicar que agents de la Kripo varen estomacar una nit al vagabund Wilhelm i que el varen deixar tirat en un descampat amb el cos ple de ferides. En Fritz era feliç en aquell moment i no es penedia de tornar a estimar. Aquella nit varen menjar un plat que la Diane havia cuinat, Pluckte Finken, un plat típic de Bremen, que contenia mongetes blanques, carn de bou, pastanagues, patates, pomes i peres. El plat se servia ben calent per conservar el seu aroma, els va explicar la Diane, que també els va dir que era una recepta de la seva mare. Mentre provaven el Plucke Finken, en Fritz només tenia ulls per l’Àngela, se la menjava amb la mirada i després del plat li va regalar unes arracades d’or amb forma d’infinit per demostrar-li que el seu amor cap a ella era etern. D’aquesta manera, en Fritz i l’Àngela vivien mirant-se només de reüll les noves normes antisemites que el govern alemany aprovava cada dos per tres, com la del 21 de desembre de deixar fora els funcionaris jueus del servei públic.

Arribant a finals d’any, la parella va celebrar el Fi d’Any a casa seva unint les dues famílies. Tot hi ser molt feliç, en Fritz no es treia del cap a la Galiana, i menys per aquelles dates tant senyalades. Quan anava a casa dels seus pares es tancava uns segons a la seva habitació per contemplar el quadre de la Galiana i sovint treia la seva capsa dels records i agafava la xapa de ferro perquè li continués portant sort. En el sopar per acomiadar l’any, les dues famílies es divertien com mai tot i les diferències ideològiques i socials que hi poguessin haver. L’Àngela mostrava molt feliç les arracades que li havia comprat en Fritz, i el noi ensenyava constantment les notes que acabava de treure per demostrar-li en el seu pare que el fet de ser fora de casa no l’hi havia fet baixar la seva concentració en els estudis. Parlant amb en Seigmund, en Barnard va veure que no era un home massa culte i que s’exaltava de males maneres parlant de política defensant aferrissadament al nacionalsocialisme i unes idees que rallaven al ridícul. Va arribar a afirmar que el govern de la República pagava prestacions socials als jueus per ser jueus. Pensant que amb aquest tema no s’entendrien i que era un home massa curt de mires, li parlava dels últims partits de futbol, sobretot dels jugadors italians que havien guanyat la Copa del Món, i de les últimes competicions hivernals. Després del cava de la festa, l’endemà vindria l’amiga ressaca acompanyada per una pastilla d’Alka-Seltzer.

Entrant el 1936, tot estava tranquil en el barri de la Leipzigerstrasse, tot i que la Matilda continuava sent insultada, en Wilhelm continuava sent maltractat i en Dannel es passava els dies tancat a la seva habitació patint per la seva seguretat mentre intentava reprendre el fil del seu llibre que ara no tenia clar que publicaria. Només hi va haver una mica d’indignació quan es va saber que el 12 de gener de 1936 en Hermann Göering havia ofert un costós ball a l’Òpera de Berlín que va costar més d’un milió de Reichsmarks i on hi varen ser presents aristòcrates com l’ex tsar Ferran de Bulgària o l’antic príncep hereu de la corona Frederick Wilhelm i empresaris com en Krupp von Bohlen und Halbach o en Werner von Siemens. Molts criticaven al ministre alemany de corrupte i tots comentaven que s’havia engreixat molt i que no en quedava res d’aquell aviador de la Primera Guerra Mundial que tant va impressionar. Per estrenar l’any i com que les coses l’hi anaven bé, en Marwin es va comprar una motocicleta BMW R-12 de color negre amb una caixa de canvis de quatre velocitats operada per palanca de canvis manual en el costat dret del tanc de combustible de 14 litres. Amb ella, en Marwin i l’Elisabeth recorrien els barris berlinesos cada diumenge i després de donar una volta s’aturaven a dinar a casa dels seus pares. Al cap d’un temps en Marwin es va cansar de la motocicleta i la va deixar abandonada a un garatge que havia llogat a prop de casa seu. De fet, només se l’havia comprat perquè un seu amic s’havia comprat una motocicleta dies enrere i ell, per no ser menys i per refregar-li pels morros que tenia diners, es va voler comprar aquesta motocicleta. Per la fàbrica els deia orgullosos en els altres treballadors que era de les primeres motocicletes del món amb forquilles telescòpiques esmorteïdes hidràulicament, però en els treballadors de la fàbrica no els hi va fer ni fred ni calor la motocicleta, ans al contrari, a molts no els va agradar que el fill de l’amo els refregués que es podia gastar els diners amb tota classe de luxes que ells no es podien permetre.

L’ambient a Alemanya es va tornar a alterar quan es va saber que el Reich alemany volia ocupar la Renània desmilitaritzada, una altra zona perduda per culpa del Tractat de Versalles. Tota la família Klein, com l’Àngela i la seva família, creien que havien de recuperar aquell territori que els pertanyia històricament. En Fritz no discrepava en absolut amb l’Àngela sobre aquest tema, ans al contrari, pensava que s’havia de recuperar sempre i quan es fes de forma pacífica, mai de forma bèl·lica pensava. Reflexionant sobre aquest tema després de llegir a la premsa articles on es mencionava el retorn de Renània, en Fritz entenia ara la presència d’aquells soldats a Nuremberg, era per demostrar al món el poder militar d’Alemanya. Pel barri la gent també opinava igual, inclús la Matilda creia que havia sigut injust haver perdut aquell territori.

El 28 de gener, el tercer aniversari de la mort de Galiana, en Fritz ja es va llevar molt trist recordant aquell maleït dia en què va perdre a la seva xicota. Esmorzant una poma i unes Spritzgebäck (galetes de mantega) sense dir res, l’Àngela no li va preguntar res perquè ja havia notat el dia anterior que estava més apagat. Preveient la reacció de la seva parella, li va comprar amb antelació unes flors blanques a la floristeria de la Carlene perquè les portes al cementiri. Sense pensar-s’ho i sense badar boca, en veure les flors al damunt del sofà, en Fritz va anar al cementiri de Sant Mateu sense l’Àngela, que va entendre els seus sentiments i es va quedar a casa per cuinar-li un dinar que li fes oblidar les penes, cosa que en Fritz li va agrair profundament. En arribar a la tomba després de fer el llarg recorregut a peu, no sabia què havia de dir, volia plorar però no podia, les llàgrimes no sortien dels seus ulls com altres vegades per molt que volgués. L’enyorava molt, la tenia present amb la seva rialla encisadora i en totes les cantonades el seu fantasma apareixia, però sabia que ara tornava a ser feliç, havia trobat un nou motiu per viure i no se’n penedia. Després de deixar les flors de l’Àngela i de fer un sentit petó a la làpida, va tornar cap a casa a poc a poc anant recordant com  de passejava amb la Galiana per aquella carrers que els portaven al Tiergarten i com un dia amb les seves bicicletes havien anat a la Columna de la Victòria, el lloc on anys més tard havia conegut a l’Àngela. En entrar a casa va quedar sorprès en ser rebut per l’Àngela amb una cervesa Berliner Weisse, la seva favorita, a la mà. L’Àngela també volia celebrar a la seva manera el seu primer aniversari de compromesos, cosa que en Fritz no hi va n’hi pensar i es va quedar la resta del dia pensant amb la Galiana i amb el tret que va acabar amb la seva breu vida.

Mentre a principis de febrer es continuava parlant de Renània ningú parlava del problema jueu i dels camps de concentració, tot i que quan el 12 de febrer de 1936 l’Adolf Hitler va fer un discurs per la ràdio a Schwerin per condemnar l’assassinat del cap del districte del partit nazi a Suïssa, en Wilhelm Gustloff, a mans d’un estudiant iugoslau jueu, i per recordar que el novembre de 1918 els jueus varen trair al poble alemany, els alemanys varen tornar a escoltar les pregàries antisemites del seu Führer. Després de sentir a en Hitler per la ràdio, alguns veïns del barri com la Carlene, la Maria, l’Otto i en Frank varen increpar a la Matilda insultant-la i escopint-li a la cara. En veure-ho des de la finestra del seu pis, en Fritz va quedar indignat i temptant a Déu va baixar a baix per recordar-los en els veïns que sempre havien sigut bon amics en el passat i que la Matilda tenia el mateix dret que ells en viure i treballar en el barri, però quan va ser a baix es va topar amb l’Anne, que estava estirada al terra mig desnodrida. Veient que tothom que passava per allà l’esquivava com si fos una paperera, en Fritz va travessar la carretera i després de comprar un parell de barres de pa els hi va donar a la pobre Anne, que no tenia ni forces per agrair-li. L’Àngela sempre l’aconsellava que deixés aquests temes, i li prometia que mai anirien més enllà de les paraules, però en Fritz no opinava igual tot i que sabia que no podia fer gran cosa. Pocs dies després, quan les paraules del dictador alemany varen caure al pou de l’oblit, la Matilda i els jueus varen tornar a ser oblidats pel poble alemany que se centraven cada cop més en Renània, tot i que els jueus anaven perdent les seves feines i moltes empreses jueves canviaven de mans amb el vistiplau del poble.

El 2 de març, en agafar-se un dia de festa a la Universitat després d’acabar amb èxits uns exàmens molt importants, al matí, mentre l’Àngela treballava a la llibreria, en Fritz va quedar amb en Georg, que tenia uns dies de permís per estar amb la família, a la Pariser Platz. Però en llevar-se abans que el Sol, li varen venir ganes d’aprofitar el dia ja que no feia tant fred i se’n va anar a donar una volta pel Tiergarten per arribar fins a la Grosse Stern. Assentat al mateix banc que el de la nit del 27 de febrer de 1933, va contemplar la majestuosa Columna de la Victòria mentre recordava amb un somriure de felicitat com aquell dia li va aparèixer l’Àngela. Dirigint-se cap a la Porta de Brandenburg per la Charlottenburger Chausse tot distret mirant com els nens començaven a sortir a jugar per la Konigs Platz desafiant els últims freds de l’hivern i com moltes dones anaven amb les seves bicicletes a treballar de recepcionistes als hotels de la zona. Enduent-se pels records en veure dos nens molt semblants a ell i a la Galiana, anava veient com havia canviat la ciutat havia canviat amb pocs anys; els seus carrers, els seus parcs, la seva gent, tot li semblava més fred que anys enrere però més pacífic. Fent tota la Charlottenburger Chaussee a peu, va entrar pel mig de la Porta de Brandenburg i va arribar a la Pariser Platz. Veient que el seu amic feia tard i de que hi havia molta gent que passava per la plaça per anar a treballar, es va endinsar per la Wilhelmstrasse per veure si hi havia moviment en els edificis governamentals. En aturar-se a davant de la Cancelleria del Reich, un edifici molt lleig pel seu gust, no adequat per ser la seu del canceller alemany (en Hitler el va anomenar una oficina de sabons el primer dia que va ser canceller), va veure que a l’edifici hi entraven diversos ministres com en Goebbels, en Göering, en Von Blomberg i uns quants alts càrrecs militars com en Werner von Frischer, el cap de l’Exèrcit de Terra, l’Erich Raeder, el cap de la Marina, i l’ambaixador Joachim von Ribbentrop. En veure tant moviment i com de seguida tallaven pel transit aquella zona, s’hi va quedar uns segons més davant de l’edifici fent el tafaner mentre una dona gran que estava al seu costat fent també la tafanera, li deia amb una bossa de tomàquets vermells a la mà:

Ja ocuparem aviat Renània. Ja era hora!    

Després de quedar-se encantat una estona més observant com els guàrdies de les SS protegien ben armats la Cancelleria i com les secretàries entraven dins de l’edifici, va retornar a la Pariser Platz, on allí es va trobar amb en Georg, que estava assegut en un banc esperant-lo amb una cigarreta a la boca després de que s’hagués comprat un paquet de tabac en el venedor de cigars de pur a la Wilhelmplatz. De seguida que es varen retrobar es varen fondre en una càlida abraçada i varen començar a parlar de com els hi anava la vida. De seguida en Fritz va notar que el seu amic havia canviat bastant, ja no semblava aquell obrer jove esgotat de tantes hores fent feina com un ase. Se’l veia més fort, més ben alimentat i semblava pel caminar més segur d’ell mateix, ja no caminava despreocupadament com feia abans passejant pels parcs de la ciutat com si no tingués mai un lloc on anar. Després de caminar uns metres més es varen refugiar del fred en la taverna Havel de l’Unter den Linden per fer un cafè. Mentre es posaven el dia sobre les seves respectives vides amb un calent cafè al davant, en Fritz li va preguntar:

Escolta, què està passant amb això de Renània? Intervindreu militarment? Vull dir, fent ús de la força?

Esbufegant, va fer un llarg glop del cafè després d’ensumar-lo i li va contestar:

Es parla molt de Renània, és cert que és un objectiu, hem estudiat molts mapes de la zona, però no crec que ens hi facin intervenir militarment perquè el nostre Exèrcit no és ni de bon tros tant poderós com l’exèrcit francès. No has pas de patir, no hi haurà guerra per Renània, seria absurd. Ara per ara no som un gran Exèrcit i no provocarem res que porti un conflicte. El que vas veure a Nuremberg va ser propaganda.

Mirant-lo preocupat, en Fritz li va explicar que quan havia passat per la Cancelleria havia vist que entraven molts caps militars, i en Georg li va dir:

Ser que en Hitler vol conèixer de primera mà tot el què passa dins de l’Exèrcit, s’ocupa des del més mínim detall, has de pensar que és un gran coneixedor de les estratègies militars, coneix cada detall que et deixa perplex. Pensant uns segons va continuar: Crec que en Hitler aconseguirà els preuats objectius d’Alemanya sense disparar ni un tret, és un home que té una visió de futur enorme. Jo confio molt en ell.  

Parlant una estona més d’altres temes, en Fritz va veure que en Georg també havia canviat en la manera de pensar. Estava més il·lusionat per la política i es notava que havia rebut la propaganda nacionalsocialista que es donava a l’Exèrcit. Acabant-se el cafè i mirant el rellotge, havia d’anar a buscar l’Àngela per anar a casa els seus pares, es va acomiadar d’ell dient-li:

Esperem que no hi hagi mai guerra, crec que si entrem en guerra ens allunyarem d’Europa i Alemanya no tornaria a ser mai més Alemanya. El Tractat de Versalles serà tou comparat amb el nou.

Repetint-li que no es preocupés mentre s’aixecava per pagar, els dos amics es varen acomiadar amb una encaixada de mans i es varen desitjar sort.

Tal i com estava previst, el 7 de març 20.000 soldats alemanys, entre ells hi havia en Georg, varen travessar el Rin i varen ocupar Renània violant el Tractat de Versalles i els acords de Locarno de 1925. El desplegament militar va ser senzill, i sense disparar cap tret es va aconseguir l’objectiu. Fins i tot alguns soldats com en Georg varen entrar a Coblença amb bicicleta mentre eren aclamats per la població que els tirava flors. Tant París com Londres, que podrien haver intervingut en l’assumpte, de fet en Hitler pensava retirar-se si aquests països intervenien en l’assumpte però sabia pels seus serveis secrets que no ho farien, no varen fer res. D’aquesta manera Alemanya recuperava un dels seus territoris perduts després de la Primera Guerra Mundial i el mite d’en Hitler creixia enormement, sobretot dins de l’Exèrcit i dels seus comandants. Tant en Fritz com l’Àngela es varen posar molt contents en sentir la notícia per la ràdio, com també les seves respectives famílies, perquè pensaven que s’aconseguien els objectius sense que hi intervingués l’Exèrcit fent anar les armes. En Fritz començava a creure que en Hitler aconseguiria els objectius de forma pacífica i l’Àngela deia orgullosa que en Hitler estava protegit per Déu. Content a la seva butaca, en Barnard es va beure un bon vas de Cointreau en companyia de la seva esposa. Volia fumar-se una cigarreta, però la Luane ja no li comprava el tabac com abans en el venedor ambulant de cigarretes de pur de la Wilhelmplatz, a davant del Palau del Príncep Leopold, perquè ja no es consumia com abans després de la llei antitabac, la primera a la Història, en què es limitava o inclús es prohibia el consum de tabac en els llocs públics i es limitava la publicitat de les marques de cigarretes. Sense el tabac, però amb la copa a la mà, en Barnard va exclamar content:

Quin home, aquest Hitler! Ha tingut el valor d’arriscar-se!.

Després d’un discurs al Reichstag aquell migdia per anunciar l’ocupació de Renània, en Hitler va dissoldre el Parlament alemany. A la nit, per celebrar-ho, la família Klein va convidar a la família Richter a sopar amb ells. Tot era eufòria, el cava corria com si fos aigua i ningú pensava ja en la crisi econòmica, que sembla que havia quedat lluny, en els camps de concentració, que tothom creia que eren un mal menor, en l’eliminació de la democràcia, que era qüestionada fins i tot pels més demòcrates, en les llibertats, en la perillosa militarització de l’Estat, en les lleis antisemites i en els rumors que havien sortit a la capital alemanya de que el general francès Maurice Gamelin havia començat a concentrar tropes a la frontera oriental francesa i que ocupava la Línia Maginot. Tot quedava oblidat, la família Klein, que sempre havien sigut uns fervents socialdemòcrates, es deixaven endur per la corrent nacionalsocialista i estaven convençuts de que ara Alemanya tornaria a ser un Estat fort dins d’una Europa amb la cultura alemanya i no miraven els perills que els advertia la Matilda. L’Àngela estava tant satisfeta per aquella ocupació que va tornar a penjar la Bandera Nacional, l’esvàstica, als vidres de la llibreria i en el seu pis hi va penjar, tot i que a en Fritz li feia una mica d’angúnia, una fotografia de l’Adolf Hitler en la primera habitació a mà dreta del passadís, que tenia pensat que seria pel seu futur fill.

Mentre els següents dies en Hitler feia campanya electoral per tot Alemanya pel plebiscit per l’ocupació de Renània, en Fritz i l’Àngela varen anar a visitar als seus avis a Dresden durant el cap de setmana amb el Ford T d’en Barnard. A en Fritz li feia especial il·lusió anar a Dresden perquè feia molt temps que no visitava aquella ciutat amb l’espectacular centre històric. A en Barnard no li agradava anar a Dresden, els seus sogres no eren del seu gust amb les seves manies, el seu conservadorisme catòlic i la seva falta de cultura, i sempre els feia venir a Berlín. Després de visitar el Altsadt, el castell de la ciutat i el casc antic, després de comprar pa a la pastisseria de Zscheischler varen anar al pis dels avis d’en Fritz, on encara vivien amb la seva filla i tieta d’en Fritz, la Greta, que continuava soltera i sense feina ja que continuava amb la seva obsessió de no separar-se dels seus pares que cada dia es feien més grans i tenien més necessitats. En entrar al pis, un habitatge petit i humil però amb unes vistes i una il·luminació espectacular, en Fritz es va adonar que aquell habitatge havia canviat molt a mesura que l’anava inspeccionant. Per tota arreu veia esvàstiques i fotografies d’en Hitler. La Felda li va demanar que no ho digués en els seu pares i li va explicar que eren un convençuts nacionalsocialistes, tal i com havia demostrat ella anys enrere en un dinar amb tota la família. De seguida l’Àngela va simpatitzar i connectar amb aquella gent, eren molt diferents a l’Elise, que la continuava menyspreant sense que sabés el perquè i li molestava que quan ningú de la família la sentia li murmurés a prop d’ella que era un führerputa. Allí la tractaven amb molt de respecte, tots eren amable amb ella, i fins i tot la Greta se la va emportar a donar una volta per la ciutat per ensenyar-li les millors botigues de roba.

Després de que els convidessin a sopar a fora, en el restaurant Dresden 1900, tot un esforç per aquella gent que no tenien grans ingressos econòmics, la parella va anar a donar una volta per la ciutat tots dos sols. Mentre passejaven pels carrers, en Fritz va notar que la ciutat i la seva gent havia canviat igual com havia canviat la societat de Berlín. Observant les places veia per tot arreu membres de les SS i la presència de la policia era molt present en tots els carres. Després de passar la nit a casa als seus avis en una humil i petita habitació del pis, varen dormir en un llit individual i molt dur, l’endemà al matí, mentre esmorzaven croissants amb un cafè, la Felda va cridar a l’Àngela perquè l’acompanyés a la seva habitació. Sense saber què li esperava, la va acompanyar fins al seu vell tocador de fusta de cirera, on la Felda li va entregar després d’obrir un calaix que grinyolava un braçalet d’or macis. En voler-lo rebutjar en veure’n el seu pes, pensava, com era, molt car, la Felda li va dir contenta:

Per nosaltres en Fritz sempre ha sigut un nen molt especial, ens varem preocupar molt per ell quan va perdre a la seva amiga d’idees estranyes, pensàvem que no el recuperaríem, i tu has aconseguit el què semblava impossible. Posant-li aquell braçalet a la mà, va continuar dient tot orgullosa: Et demano que per favor no ho rebutgis, per nosaltres és important poder contribuir en la vida d’en Fritz. No el veiem tant com voldríem i ens sap molt de greu no poder estar tant al seu costat com ho fa l’Elise. Però noia, nosaltres no som de Berlín. A nosaltres mai ens ha agradat aquesta ciutat, Dresden és més especial com tota Saxònia.

Després d’acceptar emocionada el regal, es va posar bé el braçalet, que li encaixava a la perfecció ja que la Felda també era molt prima, i li va ensenyar a en Fritz, que va quedar parat de que la seva àvia li hagués fet aquell detall. Després d’acomiadar-se i de que els avis els hi donessin una galetes de cacau i de clara d’ou típiques de Dresden perquè les repartissin a les seves famílies, varen donar una altra volta per la ciutat per després marxar cap a Berlín. Abans d’arribar al pis, l’Àngela, que no parava de tocar-se el braçalet i tenia ganes d’ensenyar-lo, pensava mostrar-lo a una persona en concret, va demanar-li a en Fritz anar a sopar aquella nit a casa d’ell. Pensant que era una bona idea ja que així no haurien de fer el sopar, varen aparcar el cotxe en el garatge del seu pare i es varen dirigir a casa d’en Fritz. Mentre entregaven les galetes de Dresden, cada cop que l’Elise passava per davant d’ells, l’Àngela feia veure que estirava el braç per agafar una galeta de damunt la taula del menjador perquè veiés el regal de la Felda. En veure-ho i veient les indirectes, l’Elise encara li va fer més mala cara, però no li deia res perquè veia com aquella noia havia millorat la vida del seu nét favorit, tot i que la continuava rebutjant pels seus ideals i tenia molt clar que no li faria mai un regal com aquell.

El 29 de març es varen celebrar les eleccions parlamentàries i es votava per l’aprovació de l’adhesió de Renània en el Reich. Els resultats que es varen fer públics varen donar una sospitosa aclaparadora victòria a favor de l’adhesió. Un 99%, 45.001.489 vots varen votar-hi a favor. La família Klein i la família Richter varen votar a favor. Després d’escoltar els resultats per la ràdio, en Fritz i l’Àngela ho varen anar a celebrar amb els seus amics, en Lou i en Georg, que havia tornat de Renània, en el bar de l’Hotel Esplanade, que estava de gom a gom de gent entusiasmada per la victòria. Entaulats en una taula de davant la finestra mentre veient com molta gent pujava i baixava eufòrica dels tramvies, en Georg els explicava que tota l’operació havia sigut molt senzilla, fins i tot avorrida va dir, ja que no varen tenir que disparar cap tret i els va dir que tot estava tant tranquil que fins i tot ell es va passar el dia de l’ocupació voltant per Coblença amb la bicicleta que li varen deixar unes noies. Mentre els parlava amb tot detall de la ciutat de Coblença i els explicava com havia conegut algunes noies i com els sacerdots catòlics els beneïen, en Fritz el va interrompre per dir-li:

I ara què? Ara ja heu ocupat la casa d’en Marx! Quin serà el següent objectiu? Perquè em costa de creure que haguem ampliat tant l’Exèrcit per només ocupar una zona no militaritzada.

Mirant-se’l mentre s’encenia una cigarreta, en Georg li va respondre repenjat a la cadira en pla xulesc:

A on faci falta! Amb en Hitler al capdavant podem anar a on sigui, no pateixis, ja et vaig dir que aconseguírem els objectius pacíficament, i ho estem fent. Què més vols? Mira’m! He tornat tal i com vaig marxar.

Més alterat en veure-li els fums que portava, en Fritz li va afegir mentre apartava el fum de la cigarreta que molestava a l’Àngela:

Pot ser que en Hitler sigui un geni, no en dubto, però ens estem encegant molt amb aquesta persona, l’estem divinitzant, hi ho trobo perillós i irresponsable.

Mirant-se’l amb cara d’incredulitat, l’Àngela el va interrompre per dir en to de broma i aixecant fortes rialles:

Perdoneu-lo, encara no li he acabat de treure la vena comunista que porta dins. D’aquí uns dies ja serà normal.  

Després d’uns quants sonors somriures més, en Georg els va explicar com li estaven ensenyant a manejar les armes i sense que ningú del bar els veiés els va ensenyar una pistola Parabellum Luger P08, la primera pistola semiautomàtica i de les més preuades del mercat. En Lou es mirava aquella arma negra com si fos un objecte estrany, no n’havia tocat mai cap i no li agradaven les armes, sempre recordava com la Galiana li deia que les armes només portaven morts. Quan en Georg li va deixar l’arma a en Fritz després de passar-li per damunt de la taula, li va dir amb la cigarreta a la mà:

Tu si que la saps manejar, el teu pare segur que en té de quan va anar a la guerra. Deus ser un as de les armes.

Somrient tímidament, en Fritz va agafar l’arma amb desconcert, recordava quan la Galiana l’havia renyat per haver-ne disparat una i, en canvi, veia com l’Àngela es mirava l’arma amb admiració. Quina diferència pensava. Mirant-se bé la pistola i agafant-la com s’hi hagués de disparar, li va explicar que el seu pare no tenia armes a casa i que ell no havia tocat mai una arma. Sabent que estava mentint, en Lou li va recordar que un dia la Galiana li havia explicat com havia disparat una arma i els va recordar com ella s’havia posat com una fúria per aquest fet. En sentir el nom de la Galiana en boca del seu amic com si fos un fet normal, en Fritz es va quedar trist pensant com la seva mort quedava oblidada, i per no mostrar la seva cara de pomes agres va fer un llarg glop de la seva Paulaner i va tornar a deixar l’arma damunt de la taula. En veure que el seu xicot s’estava posant nerviós i que estava alterat sacsejant la cama dreta, l’Àngela va agafar l’arma com si una secretària agafés una ploma estilogràfica i va dir mirant als ulls d’en Lou, que estava espantat en veure la penetrant mirada de l’Àngela:

Eren petits, és normal, era cosa de nens! Agafant l’arma amb força va continuar: A mi si que m’agraden les armes, el meu pare sempre n’ha tingut a casa i tenim guardades un parell de Parabellums com aquesta.

Veient que el cambrer Julius els cridava l’atenció en veure l’arma, en Georg va amagar l’arma de seguida i es varen acabar les cerveses i cadascú va tornar cap a casa seva. Mentre tornaven cap al pis, en Fritz va aprofitar que estaven sols per preguntar-li a l’Àngela:

Escolta, saps disparar una arma? Com és que el teu pare sempre ha tingut armes a casa?

Rient mentre passaven a poc a poc per sota les faroles il·luminades, li va contestar:

Si que et preocupa això. A veure, a Munic no era estrany tenir una arma, hi va haver molts aldarulls després de la Primera Guerra Mundial entre els comunistes i els nacionalistes, com aquí Berlín de fet, i per la teva seguretat era millor tenir una arma. A mi el meu pare em va ensenyar a disparar de ben petita en el pati de la granja on vivíem per si mai feia falta i molts cops quan sortia amb els amics portava una arma a sobre per quan tornés a casa, mai sabies amb qui et podries trobar. Tenir armes no és dolent. Les persones som dolentes.   

Quedant al·lucinat que la seva xicota sabés manejar una arma i pensés que era bo tenir armes a casa, de fet mai havien parlat d’aquest tema, li va preguntar:

Però no creus que les armes són les responsables dels morts i dels conflictes?

Tocant-se lleugerament els llisos i llargs cabells per pensar una bona resposta, li va contestar:

Depèn, qui mata és la persona i no prohibiries pas les persones oi? Els ganivets ve maten i no els prohibim. A més, jo el que trobo sorprenent és que el teu pare no tingui armes a casa havent lluitat a la Primera Guerra Mundial i després de que s’hagués fet famós gràcies a les armes.

Ell tampoc ho entenia i no sabia què contestar-li, de fet no li havia preguntat mai, i pensava que era normal no tenir armes a casa. Quedant-se uns minuts callat pensant com el seu pare l’havia renyat aquell dia que la Galiana l’havia vist disparar una arma, va pensar que potser el seu pare tenia fòbia a les armes per la ferida de bala. En veure’l que no li contestava, pensava que potser estava pensant amb la Galiana i amb aquell fet que no li havia parlat mai, li va canviar de tema parlant-li i recordant-li que aviat es celebrarien els Jocs Olímpics i que haurien d’aconseguir entrades. L’Àngela s’irritava en sentir parlar de la Galiana i volia que marxés per sempre més.

A l’abril de 1936, la família Goebbels es va tornar a presentar a casa dels Klein per demanar-li a en Barnard que li tornés a fer uns quants teixits per la nova casa que havien comprat a l’illa Schwanenwerder del riu Havel amb vistes a la badia de Klare Lanke. A contracor, no li agradaven els fums i les exigències del ministre alemany, va acceptar l’oferta i al cap de dos dies va acabar els teixits, uns teixits de color blanc i molt fins que havien de servir com a cortines i que va fer en Gerd amb tota la pena del món. Però en Barnard no tenia ganes d’anar a casa al ministre, que l’havia convidat, i va enviar-hi a en Fritz perquè sabia que l’Àngela li faria molta il·lusió anar a casa del ministre a menjar. D’aquesta manera, el primer diumenge d’abril varen anar a la segona llar del ministre, on la Magda estava tota l’estona atenent al segon fill del matrimoni que havia nascut l’any anterior. Mentre l’Àngela jugava amb la Hilde i es quedava impressionada per aquella casa amb les seves espectaculars vistes a la badia i la seva grandària, en Fritz li va entregar a en Joseph els teixits. Mentre caminaven per la terrassa es varen beure una cervesa Berliner Weisse abans de dinar i passejant pels voltants de la casa de fusta, era enorme pensava el noi, en Fritz li anava comentant en el ministre que trobava espectacular aquella casa i li va confessar que si pogués en tindria una per anar-hi els estius per banyar-se en el llac. En un moment a soles, sense les dones, en Goebbels li va dir a cau d’orella que en Hitler l’hi havia ajudat a pagar-li la casa. Mentre dinaven un rostit d’ànec fet per unes criades, en Fritz li va preguntar en el ministre si eren certs els rumors de que es continuaven destinant molts diners en el rearmament. En veure que era una pregunta impertinent, l’Àngela li va clavar una cosa per sota la taula mentre li deia:

Això és cosa dels polítics, nosaltres, el poble, no tenim perquè opinar sobre això.

Mentre el ministre estava pensant què contestar o si contestar, l’Àngela es mirava a en Fritz amb una mala cara que va fer espantar al noi. Pensant que era de fiar, en Goebbels li va respondre:

Potser estem destinant molts diners en Defensa, potser sí, però heu de pensar que Alemanya té molts enemics i que té uns objectius molt clars, expandir-se i tornar unir als pobles de parla alemanya tal i com s’ha desitjat des de fa segles. Hi ha dues coses que sempre ens ha identificat com alemanys; la cultura i les armes. 

Posant-se més relaxat a la cadira, en Goebbels li va recordar que des del principi del nacionalisme alemany es va lluitar per la unificació dels pobles de parla alemanya i que el seu desig era acabar el projecte de l’Otto von Bismarck. Quan es va fer fosc i després de que el ministre rebés unes quantes trucades del seu Ministeri, la parella va tornar cap a casa. L’Àngela tornava molt satisfeta de continuar relacionar-se amb la família Goebbels, i envejava a la Magda, el prototip de dona segons el model nacionalsocialista. Mentre tornaven amb el Ford T d’en Barnard i avançaven els demés cotxes que anaven molt lents, l’Àngela, pensant en la Magda, li demanava a en Fritz que es cassessin aviat i que tinguessin molts fills. Fent-se el desinteressat mentre agafava amb força el voltant, li va prometre que en parlarien després de que acabés la Universitat. Ell encara continuava buscant en les estrelles i no estava per buscar fills.

El 20 d’abril de 1936, dia de l’aniversari d’en Hitler, l’Àngela va decidir celebrar-ho fent un bon dinar a casa amb unes currywurst (salsitxes amb curri), que tant li agradaven a en Fritz, acompanyades amb unes quantes patates fregides. Després de veure que li feia el seu plat preferit va preguntar què celebraven, i quan li va respondre que era per l’aniversari d’en Hitler no va fer cap comentari i va continuar menjant amb molta fal·lera. En Fritz ja no sentia cap tipus d’odi cap al dictador alemany, pensava que sempre i quan fes les coses pacíficament tindria la seva aprovació, tot i que detestava els modals i les formes de molts funcionaris nacionalsocialistes.

L’1 de maig, com els últims anys, varen anar amb en Lou a sentir el discurs d’en Hitler del Dia del Treballador en el Lustgarten. En arribar a la zona varen veure que hi havia menys públic que els últims anys, els nazis tampoc varen destinar tants recursos ni varen fer tanta propaganda per aquell acte, però en Hitler va ser aclamat com sempre quan va sortir a parlar, el seu principal do. L’Àngela sembla hipnotitzada quan veia a en Hitler; cridava i feia la salutació romana amb molta eufòria i no li treia els ulls de sobre. Però la seva cara va canviar per complet quan el dictador alemany va preguntar retòricament a la multitud quins eren elements que sembraven el malestar internacional. Sense pensar-s’ho, el públic va cridar embogit:

Els jueus!.

Impactada en sentir aquells crits mentre anava mirant l’Altes Museum, l’Àngela es pensava que no havien entès a en Hitler, que es referia als comunistes pensava, però quan tots varen callar, en Hitler va exclamar amb un somriure que amagava el bigoti:

Ho sé!

Aquelles dues paraules varen aixecar l’aplaudiment general del públic. Aquesta vegada només en Lou va aplaudir a en Hitler, i en Fritz es va tornar a mirar-lo amb odi i l’Àngela, decebuda, va tirar uns fullets que li havien donat a les escales de la Catedral i li va ordenar a en Fritz marxar de l’acte. Fent cas a la seva xicota en veure-la traient foc pels queixals, varen deixar el pobre Lou sol acabant de veure l’espectacle i com en Hitler continuava el seu discurs perquè veia a una noia entre el públic que l’hi agradava. Sense gaire èxit se li va anar a presentar. Després de sortir de la plaça i caminar cap a la Bebelplatz, en Fritz li va demanar explicacions en veure-la amb aquella cara estirada, i ella li va contestar mentre caminava a pas ferm avançant a tots els avis que es trobaven a la vorera:

Jo crec amb el nacionalsocialisme, però no sóc antisemita, no crec que els jueus siguin aquests elements que diu en Hitler. Crec que s’equivoca en aquest tema. Per mi el nacionalsocialisme és el partit polític que lluita perquè els obrers educats i residents tinguin dret a estar a la classe mitjana, i és el partit que denuncia tot ingrés econòmic que no s’hagi guanyat amb l’esforç del treball. Gràcies a ells l’atur va caure de 6 milions a 2 milions i mig. Pensant callada mentre caminaven cap a casa dels seus pares per anar a sopar, estava molt enfadada i era el primer cop que criticava a en Hitler, va afegir mentre s’anava calmant i anava alentint el pas: Segurament li deuen fer dir això per algun motiu.

Entenen que era una ximpleria per la qual estava enfadada, en Fritz es va posar a riure i li va dir:

El nacionalsocialisme té això també, és antisemita, com els ocells tenen ales, és un dels seus pilars, però esperem que les paraules no vagin més enllà de les paraules i no es tradueixin en fets.

Rumiant aquella última frase que acabava de fer, el noi va pensar que les paraules sovint eren més perilloses que els fets ja que traspassen les fronteres naturals i es converteixen en una cosa més perillosa que una arma. En arribar a casa dels seus pares, l’Àngela no va voler mostrar el seu malestar perquè no volia fer empipar en el seu pare, que no parava d’explicar les bondats del nacionalsocialisme i mostrava amb orgull una insígnia de l’esvàstica que s’havia comprat.

Mentre en el règim nazi es tranquil·litzaven les coses, semblava que la preocupació més gran era la pujada al poder del Front Popular a França, amb el socialista jueu Leon Blum com a cap d’Estat, en Fritz acabava els seus últim exàmens del seu tercer any a la Universitat. Els temes eren més complicats, però el noi se’n sortia molt bé, era molt aplicat en els estudis i tenia molta força de voluntat per estudiar. No li feia res quedar-se tancat a casa a estudiar enlloc d’anar a fer la cervesa com tots els nois de la seva edat. L’Àngela, que l’envejava, també l’hi hagués agradat anar a la Universitat, l’ajudava tant com podia donant-li temps i silenci perquè es pogués concentrar a la segona habitació del pis a mà dreta del passadís, que havien convertit en un petit despatx amb llibres, una màquina d’escriure i amb diccionaris per tot arreu. Tot i estar orgullosa del seu xicot, s’enrabiava i es posava gelosa quan veia que alguna de les seves companyes de classe se li apropaven amb una actitud provocativa i, a vegades, quan en Martin li donava unes hores lliures a la llibreria l’anava a buscar a l’entrada de la Universitat amb el vestit més atrevit que tenia. Amb bellesa ningú la guanyaria, això ho tenia clar, i en Fritz n’era plenament conscient. Després d’acabar els estudis del seu tercer any i començar les esperades vacances, va anar als matins, mentre l’Àngela treballava a la llibreria, a treballar a l’empresa del seu pare, que havia augmentat tant la productivitat de banderes nazis que ja eren més de 50 treballadors, amb dues secretàries noves i havien comprat un altre local per ampliar l’empresa. Produïen tant que fins i tot varen tenir més d’un proveïdor i un d’aquests proveïdors nous va ser el comercial de teixits Ernst von Harnack, un adversari del nacionalsocialisme que col·laborava amb el clandestí partit socialdemòcrata sense que en Barnard ho sabés. Curiosament, en Fritz no li va demanar en el seu pare que contractés a en Seigmund com havia fet en el seu temps amb en Heinrich per així ajudar al seu sogre econòmicament. Sentia una mica de vergonya d’ell amb els seus modals i les seves tonteries infantils.

L’1 de juny, l’Àngela, que continuava una mica decebuda amb el nazisme pel seu violent antisemitisme, sabia que existia, no li havia passat mai per alt, de fet ella també ho havia sigut una mica en el seu passat muniquès, creia que els jueus rebutjaven el cristianisme, es va quedar aquell dia més tranquil·la quan va fullejar l’últim número de la revista liberal nord-americana The Nation. La revista afirmava en un reportatge que a Alemanya no es maltractava ni assassinava a cap jueu i lloaven el règim nazi per haver proporcionat felicitat en el poble alemany tornant-li el somriure perdut. La revista nord-americana afegia que s’havia millorat la higiene de les ciutats, unes ciutat aptes pels turistes deien. Després de que acabés la seva jornada, l’Àngela va comprar dues d’aquestes revistes i una li va entregar a la Matilda per animar-la, però la botiguera li va contestar trista, però entenen que la noia ho feia amb tota la bona intenció del món, que era l’opinió d’una gent que viu a l’altra banda de l’Atlàntic, d’un poble que també discrimina a una altra raça acceptant una societat secreta com el Ku Klux Klan, els nazis nord-americans en deia ella. Després d’escoltar les paraules de la Matilda i de comprar-li unes quantes maduixes que tenia bé de preu, li va entregar el segon exemplar que havia comprat a en Fritz, que se’l va llegir en el sofà del menjador amb molta atenció. Entenen que els nord-americans només es movien pel seu afany de fer diners, li va dir després de llegir-se tota la revista:

Estic segur que això només ho fan perquè tenen interès en invertir en Alemanya i l’únic que volen es quedar bé amb nosaltres per poder negociar. Els nord-americans són així, si hi ha negoci són capaços de vendre’s les seves ànimes al diable per tal de treure’n benefici.

Per intentar animar-la, l’Àngela li va demanar que s’animés perquè s’apropava l’estiu i el bon temps, però la Matilda li va respondre amb el cap abaixat:

Quina alegria la calor. Des de l’any passat ens han prohibit a nosaltres banyar-nos aquí Berlín. No m’hi veuràs pas a mi a la piscina.

Ja no sabent que més dir-li, l’Àngela es va excusar de que feia tard i va marxar cap a casa deixant a la botiguera darrere el taulell mirant-se per alt les revistes.

El 19 de juny, en Fritz, l’Àngela i en Lou es varen reunir en el bar Victorius per sentir per la ràdio el combat de boxa entre en Max Schmeling i el campió afroamericà Joe Louis. Ningú al bar confiava amb el campió del món de pesos pesat de l’any 1930. En Mark deia que li clavaria una pallissa al primer assalt. En Fritz tenia unes ganes boges que perdés, no l’hi havia agradat mai, però no deia res perquè l’Àngela animava amb totes les seves forces al boxejador alemany. Tots callats sentint el combat, tothom va quedar parat de que en Schmeling aguantés tant. Era increïble per alguns i en Fritz s’anava desesperant en veure que en Louis no podia. Cada cop que rebia en Louis per part d’en Schmeling, en Fritz feia un bon trago de cervesa. Després d’uns quants cops, en Schmeling es va emportar el combat i el bar Victorius va fer un crit d’alegria. L’Àngela estava tant emocionada que es va demanar una altra cervesa i cridava eufòrica que era una prova de la superioritat de la raça nòrdica. Desfet a la cadira, en Fritz va acceptar esportivament la derrota mentre anava veient com els altres celebraven la victòria. Després del combat, tots tres varen anar a sopar per continuar amb la celebració.  

Els dies d’estiu passaven i passaven i la jove parella va gaudir d’aquell càlid i tranquil estiu passejant després de plegar de treballar pels parcs del Tiergarten, pels nous espais verds que s’havien construït i que el règim protegia, fent una cervesa en el bar Victorius, on els convidaven sovint, i d’en tant en tant quedaven amb els seus amics, en Lou i en Georg, que aquest cada cop més es comportava com un militar. A finals de juliol, mentre esclatava la Guerra Civil espanyola i el règim nazi prometia ajuda a les tropes nacionals, a en Fritz li varen arribar rumors d’un seu antic amic comunista de que s’havia construït al nord de Berlín, en el poble d’Oraninenburg, un camp de concentració damunt d’una antiga cerveseria abandonada. Picant-li la curiositat, un dissabte que l’Àngela treballava al matí perquè la gent volia comprar diaris per saber més coses sobre Espanya, es va dirigir amb el Ford T del seu pare cap al camp. En arribar al petit poble va veure que Oranineburg estava tranquil, no semblava que allà hi pogués haver aquells terribles camps que l’hi descrivien. Veia alguns homes de les SS, però pensava que era normal, res fora de l’habitual. En entrar en un bar per saber què sabia la gent del poble, va preguntar-ho a la cambrera mentre li demanava un cafè a la barra. La cambrera, quedant-se blanca davant d’aquella pregunta, es pensava que en Fritz era un periodista, va contestar-li que no en sabia res i que no en volia saber res, i va entendre ràpidament a un altre client que li demanava una cervesa.

Després de sortir del bar es va dirigir amb el Ford T cap a l’oest del poble, a uns 400 metres de l’estació de ferrocarrils. En arribar a una zona pantanosa plena de pins, de cop es va trobar amb uns quants homes de les SS vigilant uns murs amb tanques de filferro. Veient que els rumors eren certs, va frenar el cotxe i es va quedar a l’entrada, que semblava una enorme casa amb una porta de 5 metres d’amplada per quatre d’alçada, i a damunt de la porta hi va llegir la paraula Schutzhaftlager. En veure que a sobre la teulada hi havia un rellotge que indicava l’hora va pensar que s’havia equivocat i va baixar del cotxe per estirar les cames. Però en posar el peu a la fina sorra del terra va veure les torres de vigilància i va quedar al·lucinat en saber ara del cert que tots aquells rumors fossin certs, havia trobat a un camp de concentració pensava, el tenia davant seu. En caminar amb la por al cos mentre anava resseguint amb la mirada els murs, va veure que uns homes de les SS armats fins les dents no li treien els ulls de sobre. Anaven armats amb unes Karabiner i unes Parabellums, i no feien una pinta amigable amb els seus uniformes negres i les seves botes militars. Horroritzat en veure algunes cases molt a prop del camp, inclús va observar que en el costat del camp hi havia un camp de pagès, va aproximar-se a poc a poc cap als murs del camp. Mentre passejava dissimuladament, un dels homes de les SS li va cridar l’atenció i en uns segons ja tenia a cinc homes a sobre d’ell armats amb les seves Karabiner 98K i amb uns quants pastors alemanys que no tenien precisament les ganes de jugar. Espantat, pensava que el tancarien allà dins si continuava avançant, li varen demanar la documentació amb males formes. Pensaven que podia ser un periodista. En donar-los els documents tremolós, aquells homes varen veure que era un civil alemany resident a Berlín i li varen tornar la documentació i li varen dir mentre l’empenyien cap al cotxe:

Això és una àrea militar, no és un lloc civil, marxi i no torni mai més per aquí.

Després de pujar al Ford T amb molta por sentint com li deien coses gruixudes, va marxar espantadíssim cap a Berlín. Durant tot el trajecte de retorn a la ciutat anava pensant que les SS estaven amagant alguna cosa i que els rumors dels camps eren certs. En arribar a casa dels seus pares per torna’ls-hi les claus del Ford T, va explicar-li en el seu pare el què havia vist. Mirant a l’Elise, que estava a prop d’ells plegant la roba en una cadira del menjador, el va fer passar a la biblioteca de la casa per parlar sobre aquell tema. Assentant-se a la butaca, en Barnard li va explicar que un amic seu que treballava com a funcionari li havia explicat que allí hi havien tancat a 50 presoners que eren torturades i maltractades de forma inhumana. En Fritz estava horroritzat en pensar que a només 30 quilòmetres d’on eren ells hi pogués aquell horror i li va dir en el seu pare mentre agafava aire:

Això ho ha de saber el poble, tenim dret a saber-ho i a opinar.

Fent que no amb el cap, en Barnard li va dir cridant:

No siguis boig, no faràs res en explicar-ho, tot el contrari, et tancaran en aquell camp si en parles. Posant-se un altre cop dret fent força amb els puny de ràbia, va continuar: Vols un consell? No en parlis d’aquest camp! Estigués callat, no en parlis amb ningú, ni amb la teva dona, és massa perillós, fes-me cas, això no és una broma.

Després de dir-li que no en tornaria a parlar, en Fritz va entendre perquè aquella cambrera amb qui havia parlat li havia dit que no en sabia res i no en volia saber res de l’existència d’aquell camp, anava moguda com el seu pare, per la por. Pensant si ho tenia que a dir a l’Àngela va pensar amb la Galiana, creia que ella no ho acceptaria de cap de les maneres i que es reivindicaria contra aquella monstruositat. Tornant cap a casa, no deixava de pensar en aquell tema i quan es va trobar amb uns quants nois tirant pedres a en Wilhelm perquè anava com un Adam, finalment va decidir no parlar-ne i oblidar aquell dia i aquell camp en els records més profunds sentint-se culpable per no poder fer res.

Mentre intentava oblidar aquell camp, al cap de pocs dies, un amic de la Universitat li va explicar a cau d’orella que a l’est de Berlín, a Marzhan, els nazis havien creat un camp de gitanos. Indignat i pensant amb l’endevina Anne, que s’amagava constantment de la policia, veia com els nazis posaven en pràctica tot el què predicaven i que no s’aturarien davant de res. De cop li varen agafar unes ganes boges d’anar també en aquell camp, la intriga li picava, però recordava les covardes paraules del seu pare i es va quedar quiet com tota la resta, la por els controlava. En un sopar a casa dels seus pares, va aprofitar que l’Àngela i la seva mare estaven parlant amb Katrina sobre actors de cinema per dir-li en el seu pare la seva última descoberta, i en Barnard li va dir mentre feia el gest del silenci assenyalant alhora a l’Elise, que quan hi havia l’Àngela estava tota l’estona callada:

Això només és el principi, anirà a més, n’estic segur, però has d’estar callat, nosaltres no hi podem fer res, és inevitable. Amb la cara vermella que amagava tristor, li va dir: No pots aturar que demà es pongui el sol, per tant és inútil actuar.    

En tornar en la conversa amb les dones, en Fritz estava capficat, no entenia el seu pare, sempre l’havia considerat com la resta del barri; com un heroi, com una persona valenta, per ell sempre havia sigut el seu model, però començava a pensar que el seu pare es movia massa sovint per la por i a mesura que pensava en ell, recordant tal i com havia actuat en el passat, veia com aquella imatge d’heroi estava molt lluny de la realitat. Recordava com no havia actuat durant el boicot contra els jueus, com havia acceptat per diners quedar-se amb la feina que li oferien els nazis, com girava el cap quan veia que en Dannel estava sent insultat pels demés, com s’havia quedat a casa quan hi havia aldarulls, com havia demanat en els seus treballadors jueus que no manifestessin la seva fe, com havia acomiadat al professor Herbert…. Mirant-se el seu pare amb uns altres ulls, pensava que a més d’estar marcat físicament de la Gran Guerra també ho havia d’estar psicològicament, marcat per un temor que el paralitzava encara més que la seva coixesa. Però en Barnard no patia en aquells moments pels camps, pensava que era més important el què estava passant a Espanya, ja que creia que si els alemanys donaven suport a les forces rebels i els francesos donaven suport al govern de la República podria esclatar un nou conflicte bèl·lic entre les dues potències històricament enfrontades. Després de l’àpat a casa als seus pares, en Fritz li va demanar a l’Àngela agafar un taxi per anar al Delphi-Palats, en la Kantstrasse per sentir la nova banda de moda, els Original-Teddies. Somrient, l’Àngela li va dir:

Per tu sempre la nit és jove.

Dient-li que sí, en Fritz va aixecar el dit en veure un taxi, que els va dur al local, a la cantonada entre la Kantstrasse i la Fasanenstrasse, al costat d’un jardí. Mirant al local des de fora, la parella va quedar impressionada per l’estil grec. Columnes estilitzades, façanes plenes de dissenys sinuosos i angelets. A la part de sobre, damunt el sostre, quatre lleons de pedra vigilaven el carrer. En entrar a la planta baixa de l’edifici varen deixar les jaquetes al guarda-roba i es varen dirigir a la planta superior, al saló de ball amb dues pistes. El local, com sempre, estava ple de jovent i no tan jovent. La decoració de la pista no va ser del gust d’en Fritz amb les parets pintades, les columnes d’estuc i amb el sostre de la sala cobert de bombetes fent veure que eren estrelles. En canvi a l’Àngela li va encantar i va escoltar atentament la banda nord-americana amb els seus ritmes que mai havia escoltat fins llavors. La gran estrella era un noi amb el cabell ros i pentinat cap enrere, li va recalcar en Fritz, mentre el sentia tocar el saxofon. Amb una copa a la mà, l’Àngela li va assegurar:

Tot un Don Juan.

Fent que sí amb el cap, en Fritz llavors li va comentar:

Això és jazz de veritat.

La gent estava eufòrica sentint el swing i es divertia sentint els temes nord-americans. Mentre escoltava aquells sons, l’Àngela recordava que s’havia prohibit per la ràdio sentir aquella música en ser considerada pels negres. Però això semblava que no importava o ningú ho volia recordar i els berlinesos allí presents es varen entusiasmar amb la cançó Goody Goody, que es va convertir en la banda sonora d’aquell estiu.

L’entrada d’Alemanya a la Guerra Civil espanyola va quedar eclipsada pels XI Jocs Olímpics a Berlín i per la capital ja es veien els primeres turistes recorrent els engalonats carrers. Per aquell esdeveniment en Barnard va tenir que treballar més que mai en fer les banderes pel nou estadi i per totes les banderes que onejaven des del Tiergarten fins a l’Estadi Olímpic d’Alemanya i d’altres nacions. Els seus treballadors, que havien augmentat a seixanta, treballaven dotze hores diàries en dos torns, cosa que en Fritz el va fer protestar perquè no entenia el comportament del seu pare, que es comportava com un empresari sense escrúpols només preocupat per treure el màxim de rendiment dels seus treballadors, la seva importantíssima plusvàlua. Però les seves queixes varen ser envà i ell també va tenir que anar a treballar a les tardes alguns dies, tot i que es va demanar, com a fill de l’amo, uns dies de festa per presenciar els Jocs. Quan passejava per la ciutat després de plegar de la feina, anava veient com es preparava per l’arribada dels atletes, la premsa i els turistes. Els carrers estaven plens de cartells de propaganda on es veien a uns quants atletes alts, rossos i musculats, vestits amb una samarreta a tires de color blanca i amb uns pantalons blancs mentre portaven la bandera del NSDAP. De fons es veia l’àguila nazi mirant cap a la dreta. La gent estava molt animada pels Jocs, se’ls hi notava només amb la mirada, que era plena d’il·lusió, i tots creien que donarien una gran imatge al món. La Klara insistia que eren molt millors aquells cartells que posaven que els anteriors que patrocinaven el consum de tabac i anava recalcant el caràcter ecològic del règim. La gent també estava orgullosa del complex esportiu que s’havia construït. Tot era nou i modern. La ciutat mostrava el progrés i la modernitat, pensaven molts.

Finalment, el dissabte 1 d’agost es varen inaugurar els Jocs a l’Estadi Olímpic patrocinats per la marca Coca-Cola. Goebbels els va fer arribar a la família unes entrades en una bona tribuna i tots, menys l’Elise. La majoria de la gent tenia ganes dels Jocs i aquell dia estaven una mica moixos perquè el temps no acompanyava. Berlín s’havia llevat amb núvols i la temperatura havia baixat fins als 19 graus. Tothom patia perquè a la tarda no plogués i espatllés la cerimònia d’inauguració. Des de les vuit del matí a la Pariser Platz sonava marxes militars, que eren interrompudes pels docs de diana i per la cançó Freut euch des Lebens. Era una mostra de benvinguda pels membres del COI allotjats a l’Hotel Adlon. En Fritz i l’Àngela varen sortir ben d’hora al carrer per veure tot aquell espectacle per després acabar anant a l’Hotel Esplanade per esmorzar. L’Àngela, previsora com era, portava el paraigües per si de cas. El cel no li pintava gens bé, li repetia a en Fritz. En passar per l’Unter den Linden ja varen notar l’ambient i les ganes de que comencessin els Jocs. A tots els berlinesos els feia molta il·lusió i els turistes ho notaven. En passar per davant de la terrassa de l’Hotel Bristol varen observar de reüll a tota aquella gent adinerada nerviosa per l’esdeveniment de la tarda. Tots volien veure l’espectacle i en Hitler. Entre ells deien que Berlín era una gran ciutat, la millor d’Europa, segons uns clients. Quants exagerats, deia una senyora britànica, fent referència a les crítiques que hi havia al seu país sobre Alemanya. En retornar cap a la Potsdamer Platz varen veure molts nois uniformats amb l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes que es dirigien al Lustgarten per fer una desfilada. En veure a aquells nois, l’Àngela li va dir a en Fritz:

Va, seguim-los.

Fent que no amb el cap, tenia gana en aquells moments ja que només havia fet un cafè per esmorzar i temia que arribés la pluja, però l’Àngela el va agafar pel braç i el va arrossegar en direcció contrària. Cap al Lustgarten. En apropar-se a l’esplanada entre el Museu Antic, la Catedral i el castell varen quedar aturats de la gent que hi havia. La majoria eren turistes i la gran majoria parlava anglès. Passant entre la gent varen arribar als murs de la Catedral i des d’allí tenien visió directe a l’esplanada. A l’escala per on s’accedia al Lustgarten s’hi havia instal·lat una tribuna on havien de parlar els líders de les Joventuts, entre ells en Baldur von Schirach i, per últim, el ministre Goebbels. Un altre cop, deia en Fritz, pensant que tornaria a veure al ministre de Propaganda. L’espectacle anava tal i com havien planejat als nazis i el moment més imponent va ser quan va arriba la torxa olímpica. La gent cridava en veure la flama, la primera vegada que s’utilitzava en uns Jocs. La idea de la flama va ser d’un funcionari de Würzburg anomenat Carl Diem i havia recorregut 3.422 quilòmetres, havent passat per Atenes, Sofia, Belgrad, Budapest, Viena i Praga, i va entrar a Alemanya per Dresden, on en Conrad i la Felda la varen presenciar, fins arribar a Berlín. L’havien portat un total de 3.422 rellevistes, un per cada quilòmetre. L’Àngela es va emocionar de tal manera que no va poder evitar que li caiguessin un parell de llàgrimes dels seus ulls. Fins i tot en Fritz es va emocionar en veure la gent feliç i en notar com la majoria dels turistes estaven contents de ser a Berlín. Alguns sentien per Berlín un amor a primera vista. Uns britànics que estaven al costat de la parella deien entusiasmats que el poble alemany era el més net, el més obert i el més honest d’Europa. Quin orgull ser berlinès, es repetia en Fritz mentre observava la flama. Però en aquell moment els núvols es varen ennegrir i va aparèixer una pluja lleugera. Segons després es varen obrir els paraigües, majoritàriament de dones, que volien evitar fer-se malbé el pentinat per l’ocasió. El rellevista va córrer per davant del museu a través de les files de les Joventuts per encendre allí el peveter. Després el jove va seguir corrent al llarg del castell per encendre una nova flama en l’Altar de les Nacions. En Fritz i l’Àngela es varen quedar en silenci observant aquell corredor. El noi només patia ara perquè havien d’anar a dinar a casa als pares per després anar a l’Estadi i veia que s’estaven endarrerint. A la una varen arribar a casa després d’agafar el metro i baixar a la Wilhelmstrasse. Per tot arreu hi havia gent i els carrers anaven plens de gent que anava amunt i avall. Després d’un dinar senzill de xai acompanyat amb patates varen agafar el tramvia per anar a l’Estadi. Varen baixar a prop de l’Estadi, a la Via triumphalis, una zona d’onze quilòmetres entre el Lustgarten, a l’est de la ciutat, i l’estadi olímpic, a l’oest, batejada per l’ocasió pels organitzadors dels Jocs.

Durant el trajecte varen poder observar les gegantesques banderes adornades amb l’esvàstica i amb l’escut olímpic. Eren les banderes que en Barnard va haver de teixir al gener i que tanta feina els va dur durant uns mesos. En baixar del tramvia varen veure a molts membres de les SA i de les Joventuts Hitlerianes entre la multitud de curiosos. La majoria no tenien entrada, però esperaven veure a en Hitler entrar a l’Estadi. De cop i volta es varen sentir uns crits d’eufòria:

Ohhhhh!!! Sieg Heil! Sieg Heil. Cridava la gent.

En girar la vista cap a la carretera varen observar que el brillant Mercedes descapotable d’en Hitler s’apropava a l’Estadi a poc a poc. El líder alemany estava dempeus amb el braç aixecat. Però la família Klein no estava per veure a en Hitler. Feien tard, rondinava en Barnard, perquè des de la una les portes de l’Estadi estaven obertes i, tot i tenir els seients reservats, no se’n fiava de que algun estranger els ocupés la seva plaça. El zepelí Hindenburg, una de les aeronaus més gran construïdes mai, donava voltes per l’Estadi i en entrar dins anaven sentint música que acompanyava als espectadors, que anaven perduts per dins l’Estadi. Després de pujar unes quantes escales varen veure per fi la verda gespa de l’Estadi. A l’escenari hi havia l’Orquestra Simfònica Olímpica que entretenia a la gent, que començava a seure als seus llocs.

La família estava impressionada per l’escenografia; es veien banderes per tot arreu, els músics estaven perfectament alienats i tot estava calculat al més mínim detall. En el més alt de les astes de l’Estadi onejaven les banderes dels països que participaven en els Jocs. Pocs segons més tard, l’Estadi es va omplir amb 110.000 espectadors i la plana major del Tercer Reich. Sense dir-se res els uns als altres, resseguien amb la vista tots els racons de l’Estadi. La Katrina era la que més emocionada estava, mai havia estat a un estadi esportiu, i amb la seva càmera que l’hi havien regalat per seu aniversari gravava tots els moviments. L’Àngela estava molt orgullosa de poder acompanyar a la família Klein i ja havia oblidat les paraules antisemites d’en Hitler. En Barnard havia agafat el programa a baix a l’entrada i no deixava de llegir-lo mentre els músics s’esforçaven per entretenir al públic. En Fritz i l’Àngela no deixaven de parlar entre ells sobre l’Estadi amb la seva pista de cendra, mentre la Luane no deixava de mirar al cel, que estava coberts de núvols. A les 15:53 les trompetes i els trombons, situats a gran altura, varen repicar fent silenciar l’Estadi. En Fritz i l’Àngela varen deixar de parlar i es varen deixar endur per l’emoció. Set minuts més tard, just a les quatre de la tarda, Hitler va entrar a l’Estadi acompanyat del Comitè Olímpic Internacional i Nacional per la gran escala de la Porta de la Marató.

Quina emoció.

Va cridar l’Àngela, que es va posar dreta per supervisar amb més perfecció tot l’Estadi. En seguit el públic va cridar eufòric Heil Hitler. Tot l’acte era supervisat i preparat per l’arquitecte Albert Speer, i l’Àngela no parava de cridar Heil Hitler al mateix temps que feia la salutació romana, mentre la resta de la família es limitava a aplaudir. Tot i no cridar, aplaudien, un gest d’acceptació. Llavors es va fer un silenci per escoltar l’orquestra tocar la Huldigungsmarsch, que Wagner havia compost per honrar al rei Lluís de Baviera. L’Àngela era de les poques obres que coneixia perquè el seu pare la posava constantment a casa, però en Barnard no va entendre perquè s’entonava aquella obra, la menys coneguda del compositor alemany. Quin error, es repetia per dins mentre veia com Hitler es dirigia a la llotja presidencial com si for un emperador romà. Un Caligula, pensava. Abans d’arribar a la seva butaca una nena de cinc anys anomenada Gudrun, la filla del funcionari Carl Diem, li va entregar un ram de flors. Quan Hitler va pujar a la llotja, l’orquestra va tocar el Doppelhymne. el públic es va posar dempeus i va saludar a en Hitler amb la salutació romana. La família no volia fer el gest, però en veure que tothom el feia, per primer cop, i a contracor, varen alçar el braç dret. L’Àngela no va dubtar ni un segon en aixecar-lo, de fet, probablement va ser la primera de l’Estadi en fer-ho. Llavors va començar la desfilada dels equips olímpics: Grècia en primer lloc; Alemanya en l’últim. Un per un varen anar sortint a la gespa els esportistes i els abanderats dels diferents països que participaven en els Jocs. Tots els esportistes varen aixecar el braç dret fent la salutació romana en senyal d’homenatge al règim nazi. En Barnard va quedar impressionat mirant com els francesos també aixecaven el braç dret i ho va veure com un senyal de rendició per part de l’enemic històric d’Alemanya i pensava que si tothom donava l’aprovació en aquell règim alguna cosa positiva havia de tenir que ell no acabava de veure. Per sorpresa seva i de tot el règim, els francesos es varen endur els aplaudiments més sonors, un senyal que el públic anhelava pau i reconciliació. En canvi, els britànics varen ser rebuts de forma freda. Quan els esportistes nord-americans varen saltar a la gespa, l’Àngela i part del públic els varen xiular perquè no oblidaven que havien volgut boicotejar als Jocs, cosa que va indignar a molt alemanys.

Poc després de les cinc de la tarda, Theodor Lewald, el president del comitè d’organització dels Jocs, va pronunciar un discurs d’un quart d’hora. Massa llarg, li xiuxiuejava a l’orella de l’Àngela en Fritz. Després es va fer un estricte silenci a l’Estadi. Hitler estava a punt de parlar. El dictador només va dir que inaugurava la XI Olimpíada de l’època moderna i llavors es va hissar la bandera olímpica. En aquells moments d’eufòria, crits i càntics, l’artilleria va llançar les seves salves i es deixaven anar a 10.000 coloms. Richard Strauss, assegut a una cadira al costat de l’orquestra, es va aixecar de cop i va pujar a la seva tarima i a tres quarts de sis de la tarda va donar l’entrada als instruments de vent situats a la Porta Marató i el cor, compost per més de 3.000 cantants, va entonar l’Himne Olímpica. Seguint els compassos, amb tot el públic fent la salutació, va entrar la flama olímpica per la porta est, sota la batuta de Richard Strauss. L’home encarregat de prendre el foc que inauguraria els Jocs va ser l’atleta alemany Fritz Schilgen, un especialista en carreres de mitja distància i distància, que no va competir a Berlín, que no havia anat mai a uns Jocs i que mai hi aniria. Aquest atleta va ser elegit per la directora de cinema Leni Riefenstahl per la seva bellesa, que va creuar la pista cap a la porta oest i allí va encendre el gran peveter. A continuació, el guanyador de marató dels Jocs Olímpics d’Atenes l’any 1896 va entregar-li a en Hitler una petita branca d’un oliver d’Olimp. Amb la fama encesa i amb la campana de fons, uns 3.000 cantants varen interpretar l’himne alemany, que va ser cantat amb molt d’orgull per tota la família i per l’Estadi, i en Barnard no va poder evitar que li caiguessin unes llàgrimes d’emoció. Quan varen acabar el cant, el públic va cridar el Heil Hitler, paraules que la família Klein no es va atrevir a cridar, però sí l’Àngela amb molt d’orgull. Seguidament es va fer un silenci a l’estadi, només l’Àngela el trencava per dir-li a en Fritz que estava molt emocionada i, al cap d’uns segons, es va repicar la gegantina campana que va donar pas a una desfilada per la pista de les Joventuts Hitlerianes. Nois rossos, amb un mocador al voltant del coll, camisa blanca i pantalons curts negres entre es feia la desfilada i mirava aquells vailets amb els seus uniformes Hugo Boss, en Fritz no deixava de mirar la llotja d’honor amb tota la cúpula nacionalsocialista; Goebbels estava a l’esquerra d’en Hitler somrient, i va observar que la gran majoria dels dirigents internacionals no hi eren. En comentar-ho en el seu pare l’absència d’aquelles personalitats, en Barnard li va contestar per sorpresa del noi:

És una falta de respecte molt gran cap a nosaltres, quins pocavergonya. Si els Jocs s’haguessin fet a Moscou tots hi haguessin anat.    

Sorprès pel discurs del seu pare, es va girar cap a l’Àngela, que es mirava amb fascinació amb els seus prismàtics com la directora de cinema alemany Leni Riefensthal filmava una pel·lícula amb la seva càmera. Aquesta pel·lícula s’anomenarà Olympia. Al final de la cerimònia es va celebrar el jurament. Com a representant de tots els esportistes, l’aixecador de peses Rudolf Ismayr va pronunciar el jurament però, enlloc d’aixecar la bandera olímpica subjectava la bandera amb l’esvàstica. L’Àngela va aplaudir amb força aquella violació del protocol olímpic. En arribar als últims minuts, com a últim punt del programa, va sonar l’Al·leluia del Messies de Georg Friedrich Händel. L’Àngela i la Luane acompanyaven el cor amb veu baixa per no destacar:

I ell regnarà pels segles dels segles, rei dels reis i senyor de senyors. Al·leluia!.   

Després d’acabar la cerimònia varen anar a menjar en un restaurant de la zona, que havia inflat escandalosament els preus, i amb els ventres plens després de menjar estofat de porc acompanyat amb una mica de vi blanc varen tornar a casa amb tramvia. Mentre tornaven amb el mogut tramvia, que anava ple de gent, en Fritz veia per la finestreta com el règim havia eliminat tots els elements discriminatoris contra les altres races i s’havien retirat els cartells i els anuncis antisemites que sempre estaven presents pels carrers de la ciutat. No es feia propaganda de l’antisemitisme pensava, cosa que se’n alegrava, i esperava que fos per sempre. Però, per desgràcia, només es va retirar temporalment perquè els nazis volien que el món veiés que no s’estava perseguint els jueus i que els que s’havien exiliat mentien en explicar que se’ls perseguia. En observar més detalladament algun cartell que s0havien traduït en llengües estrangeres, el noi es va adonar dels errors de traducció en anglès. Mare de Déu, pensava, mentre subjectava ben fort la barra del tramvia. En baixar a la Potsdamer Platz, en Fritz també veia com els Jocs varen tenir una bona rebuda pel poble alemany, inclús la Matilda va penjar una bandera alemanya a la porta de la botiga, però també hi va col·locar un ram d’olivera i regalava olives a tots els clients. La Carlene, la Maria, en Richard i la Cosmina, l’Albert i la Helga també estaven contents perquè venien més que mai amb els turistes que venien a presenciar els Jocs. En Mark i la Diane els explicaven en els turistes que amb en Hitler el poble alemany havia tornat a néixer. La majoria dels turistes es varen endur una bona imatge de Berlín.

L’endemà, un dia principalment nuvolat i amb una temperatura sense canvis, varen començar les competicions, on 4.070 atletes de 49 països diferents es varen disputar les medalles. En Fritz i l’Àngela no es varen voler perdre les competicions de cap de les maneres, sabien que serien segurament els únics Jocs Olímpics que veurien en directe, i després de dinar es varen dirigir a l’Estadi. A les tres de la tarda va començar el llançament de javelina femení. Competien 14 atletes i en la segona ronda l’alemanya Tilly Fleischer va batre el record olímpic de Los Angeles. El públic la va aclamar, era una mostra de la superioritat alemanya. Després de tres intents més, Fleischer va arribar als 45,18 metres. L’Àngela estava ben emocionada i gaudia de la competició mentre en Fritz badallava, si no era boxa no l’interessava el més mínim, però feia veure que s’emocionava. Les tres guanyadores de la prova es varen apropar a la llotja d’honor i es varen tirar fotografies amb en Hitler, en Göering i en Hans von Tschammer und Osten, el responsable d’esports del Reich, que se’l veia ben content. Això va bé, deia l’Àngela convençuda de que guanyarien totes les proves. Però els ànims es varen refredar molt quan es varen donar dues medalles a dos atletes negres nord-americans que havien quedat primer i segon en salt d’altura. L’Àngela es va agafar molt malament aquella derrota i va abandonar l’estadi abans d’hora enfadada, tot i que no estava com una bufa perquè fossin negres, sinó perquè eren nord-americans, els causants per ella de la crisi que havia arruïnat la seva família a Munic. En Fritz la va tranquil·litzar convidant-la a sopar en el Quartier Latin després de beure’s una Berliner Weisse en el bar Victorius, on hi havia penjada a darrera la barra una bandera dels Jocs Olímpics i una amb l’esvàstica. L’Àngela no es podia creure que els nord-americans els poguessin guanyar. Després de beure’s la cervesa es varen anar a canviar per posar-se els millors vestits que tenien. En Fritz es va posar per primer cop la seva nova jaqueta creuada que s’havia posat tan de moda aquell any. Després varen demanar un taxi, que amb un moment els va dur al local més car i luxós de la ciutat. El Càdillac d’en Henri Dajou era de nou a fora l’entrada i en entrar al petit vestíbul de l’entrada el propietari els va venir a rebre en veure’ls.

Que guapa, mare de Déu! Si no tinguessin a en Fritz el que et faria jo aquí mateix.

Va exclamar en Dajou, que amb la mirada es menjava a l’Àngela i al seu vestit negre escotat. Ràpidament varen passar al bar, on en Fritz va demanar un parell de cerveses berlineses. A la barra hi havia en Wolf-Heinrich von Helldorff, el director de la Policia de Berlín. Quin fàstic, va pensar en Fritz, que va evitar mirar aquell home que havia perseguit a tants jueus. L’Àngela en canvi se’l mirava amb uns altres ulls, d’admiració. Asseguts a una taula, la parella només reia en veure passar en Dajou d’una banda a l’altra per rebre els clients més distingits per assegurar-los una bona taula. Després de beure’s la cervesa es varen dirigir al restaurant amb la seva pista de ball. En una taula hi havia l’actiu Pola Negri, que acabava d’acabar el rodatge de la seva última pel·lícula Moskau-Shangai. En una altra taula hi havia parlant el director de cinema Willi Forst i l’actriu Elsa Wagner. En una cantonada conversaven l’escriptora Lally Horstmann i el seu marit, el col·leccionista Alfred Horstmann. Quin ambient, va exclamar l’Àngela, que no deixava de mirar les taules dels famosos i oblidava la decepció de la tarda. Després de sopar varen marxar, tot i que en Dajou, acompanyat per una bella xilena, els va pregar que es quedessin a ballar. Havien de treballar, va ser l’excusa de la parella. Amb el cap abaixat, en Dajou es va acomiadar d’ells i els va explicar que al cap d’uns dies vendria el local i aniria a París. Era jueu i la Gestapo el tenia al punt de mira. Desitjant-li sort, la parella el va deixar amb la xilena i va sortir a fora per esperar que el taxi els vingués a recollir. Esperant sota un arbre, en Fritz li va fer fixar a l’Àngela que en les branques dels arbres s’hi havien instal·lat altaveus. Cap berlinès es podia perdre les olimpíades, li va dir l’Àngela.

El dia següent, amb el sabor de vi a la boca, la parella es va llevar ben d’hora perquè l’Àngela havia d’anar a treballar. En mirar l’estat del cel per la finestra va tornar a veure que seria un dia ennuvolat, tot i que per la ràdio anunciaven que les temperatures pujarien un parell o tres de graus. A la tarda la parella va anar un altre cop a l’Estadi en companyia d’en Marwin, que estava cansat de treballar tant, i de l’Elisabeth, que va reconèixer en la llotja d’honor a l’Unity Mitford, l’aristòcrata britànica amiga dels nazis, asseguda juntament amb l’Ernst Hanfstaengl. L’Àngela no deixava d’aplaudir als atletes alemanys i no parava d’onejar unes banderetes amb l’esvàstica que l’hi havia donat en Martin a la llibreria. Totes les mirades se centraven en un atleta, l’estrella dels Jocs, l’afroamericà Jesse Owens de 22 anys i originari d’Alabama. A les cinc de la tarda era el moment de gran expectació perquè es disputava la final dels 100 metres llisos. L’Àngela no té cap dubte, guanyarà l’alemany Erich Borchmeyer. Amb els atletes en posició esperant l’encarregat de donar el tret de sortida, el jutge Fran Miller, un personatge únic en aquells Jocs amb la seva llarga bata blanca, l’Estadi va regnar un silenci sepulcral. Llavors es va escoltar la veu d’en Miller:

En les seves marques…. preparats….

I Bam! Es va sentir l’Estadi que va quedar callat en veure com l’atleta nord-americà volava sobre la pista de cendra mentre la càmera electrònica de 2,20 metres l’intentava seguir. Després de mitja volta Jesse ja portava una avantatge de dos metres i ningú podia amb ell. En els últims metres l’atleta nord-americà Ralph Metcalfe s’hi va apropar, però després de 10,3 segons Jesse Owens va creuar primer la línia de meta. L’alemany que animava l’Àngela només va poder fer un cinquè lloc. Amb el cap abaixat, l’Àngela no es podia creure que un altre cop un atleta nord-americà els hagués guanyat. Però l’Estadi no va opinar igual que l’Àngela i corejava:

Jesse! Jesse! Jesse!.   

En veure-la amb una cara de mil dimonis, en Fritz li va demanar que s’animés i amb un somriure li va dir que tampoc n’hi havia per tant. Ell desitjava la victòria de l’Owens perquè era negre. Un home assegut davant d’ells que va veure com l’Àngela estava enfadada es va girar de cop cap als nois i els va dir:

Noia, és normal que aquest negre ens hagi guanyat ells venen de la selva i són més primitius que nosaltres els civilitzats. No podem competir amb ells.

Dibuixant un somriure, l’Àngela li va contestar:

Ja té raó, ja.

Picant-li l’espatlla perquè no xerrés més del compte, en Fritz li va senyalar els càmeres, que en aquells moments canviaven l’enorme objectiu de més de 50 quilograms i la seva lent de 40 centímetres en el iconoscopi de Telefunken. En Marwin els va explicar que aquella càmera l’anomenen cotxe-entremig i que era tota una novetat. L’Elisabeth va intervenir llavors a la conversa i va augurar:

En el futur les càmeres seran tan grans que s’hauran de portar amb grua. Ja ho veure-ho.

Després de quedar-se una estona més a l’Estadi els quatre varen anar a sopar a fora, tot i que l’Àngela no estava de celebracions. L’Owens li havia esgarrat el dia i va anar a dormir sentint el Jesse! Jesse! Jesse!….

El dia següent, el dimarts 4 d’agost, l’Àngela a la tarda no va anar a la llibreria, ja que en Martin no es volia perdre la cita olímpica, i amb en Fritz varen tornar a l’Estadi. A les dues del migdia, la parella ja era al carrer per agafar un tramvia que els portés a l’Estadi. Mentre esperaven a la parada de tramvies de la Potsdamer Platz varen passar uns quants cotxes italians que es dirigien a l’estació Anhalter. Tots ells portaven per fora fotografies d’en Mussolini i la inscripció Duce retolada en diversos llocs dels vehicles. Però la gent en veure’ls reia i comentaven entre ells el pas d’un vehicle. No entenent res de res, l’Àngela li va senyalar la fotografia d’aquell vehicle que regalava tants somriures. Algú havia adornat amb un bigoti la fotografia del Duce amb retolador indeleble i en un cartell hi havia escrit Heil Moscou.

Algun vailet.

Va comentar l’Àngela mentre desplegava el B.Z. am Mittag que havia agafat de la llibreria. En la seva portada si llegia: Guanyarà vull Owens el seu segon or?. Preguntant-li a en Fritz si creia que guanyaria, el noi li va respondre:

Li va anar de ben poc ahir. No sé…. però no crec que el guanyi cap alemany.

Arrufant el nas, l’Àngela li va assegurar que no guanyaria en salt de longitud perquè s’enfrontava a en Carl Ludwig Long, anomenat Luz. En arribar a l’Estadi els nois varen seure ràpidament als seus llocs, ja que l’Estadi tornava  està ple sense cap butaca lliure. Les mirades estaven posades cap a l’Owens, que semblava molt segur de si mateix. L’Àngela no deixava de mirar a l’atleta alemany anomenat Luz, un noi de 32 anys alt, ros i també segur de si mateix. Guanyarà segur, es deia a si mateixa l’Àngela. Cridant l’atenció d’en Fritz amb un copet a l’espatlla, li va dir:

Guanyarà en Luz de carrer. Farà més de vuit metres, ja veuràs.

Dubtant, en Fritz li va reconèixer mentre se’l mirava com intentava allunyar-se de les càmeres que el molestaven amb els seus flash:

Se’l veu molt segur de si mateix i està molt tranquil, però em sembla que no sap amb qui s’enfronta.

Fent que no amb el cap, l’Àngela li va assenyalar a l’Owens i li va dir:

Impossible. Està nerviós. Tota l’estona parla amb el seu entrenador. Ja ensuma la derrota.  

Mentre parlaven de qui guanyaria, els núvols varen amenaçar la prova i, fins i tot feia fred, que acompanyat amb un vent desagradable va fer que molta gent es posés un jersei. Però el temps no va fer acabar amb els nervis. Long va ser el primer en fer el salt i va aconseguir una marca de 7,54 metres. Després salta Owens, que va aconseguir una marca de 7,74 metres.

Merda.

Va exclamar l’Àngela. Però la prova no estava. Long llavors va millorar la seva marca amb un 7,84 metres. Ja està, va pensar l’Àngela. Però Owens va fer un 7,87 batent el record d’Europa. Long es va col·locar de nou en la posició de sortida. Totes les mirades anaven centrades cap a ell i l’Àngela agafava ben fort al braç d’en Fritz del neguit que tenia. En saltar el públic va fer un crit d’emoció. Havia empatat. Miracle, va pensar l’Àngela. Mentre la grada cridava eufòrica, els dos atletes es varen abraçar i varen caminar junts un parell de metres. Davant d’aquell gest d’esportivitat tothom els va aplaudir, inclús Hitler. L’Àngela confiava que ara sí que podria guanyar en Luz, però Owens tenia una carta amagada i va saltar 8,06 metres. Nou record mundial. Luz va ser el primer en felicitar-lo i l’Àngela, ara sí, va admetre que l’Owens era formidable. Invencible, li repetia a en Fritz, que estava ben content per la victòria. Els dos atletes guanyadors d’aquella gran gesta es varen quedar tombats boca avall sobre el terra de l’Estadi. Després es va fer l’entrega de medalles i amb resignació l’Àngela va tenir que escoltar el The Star-Spangled Banner. Quan varen acabar els himnes nacionals, Owens i Lutz varen abandonar del braç l’Estadi.

Exemple hauríem d’agafar. Va afirmar en Fritz.

Ràpidament la parella va sortir a l’Estadi per dirigir-se al Poststadium de la Lehterstrasse. A les cinc havien quedat amb en Lou per veure els vuitens de final del torneig olímpic de futbol. En Lou només l’interessava el futbol de totes les proves dels Jocs i només va anar a veure els partits d’Alemanya. Jesse Owens no sabia qui i era i no entenia l’enrenou que es muntava per aquell atleta estranger. En arribar a l’entrada de l’estadi, molt més petit i amb capacitat de 12.000 persones, es varen trobar a en Lou que feia estona que els estava esperant amb el Berliner Tageblatt a la mà llegint les entrevistes amb els invitats més distingits. Jugaven Alemanya contra Luxemburg i tothom sabia qui guanyaria de carrer. Després de saludar al seu amic varen entrar a l’estadi, ja que a dos quarts de sis començava el partit. Assentats als seus llocs, molt a prop de la gespa, els nois varen començar a parlar de com havia canviat la ciutat per la celebració d’aquells Jocs. Molt bonica ha quedat. Anava repetint en Lou, que no deixava ni un instant d’observar l’equip alemany dirigit pel seleccionador Otto Nerz entrenant a la gespa. Llàstima del temps, afegia distret resseguint els seus jugadors. Més escèptic, en Fritz li va explicar:

Si però tot això és fals. La policia revisa cada dia tots els carrers i els voltants de les estacions per trobar coses que no agradin el règim. Tot és maquillatge.

Però en Lou no l’escoltava, ja que esperava ansiós que la pilota comencés a rodar. En sonar el xiulet de l’àrbitre Pál von Hetzka els nervis es varen posar a flor de pell, tothom esperava la victòria ràpida i els alemanys no varen decebre perquè en el minut 16 Adolf Urban, del FC Schalke 04 va fer el primer gol. En Lou va celebrar amb eufòria el gol, mentre en Fritz i l’Àngela aplaudien. 14 minuts més tard, el muniquès Wilhelm Simetstreiter feia el segon després d’una gran passada d’un seu company. Tocant l’espatlla d’en Fritz, l’Àngela li va dir:

Aquí no hi ha cap negre que ens espatlli la festa.

Somrient, en Fritz li va dir:

Au calla. Que el partit segueix obert. Planten cara aquests luxemburguesos.

Però en Fritz, que de futbol i entenia poc, era massa prudent perquè en la segona part, en el minut 48, Simestreiter va marcar el tercer gol. Després l’equip luxemburguès es va enfonsar i va rebre un gol casi cada minut: en els minuts, 50, 52, 74, 75, 76 i 90 fins que el partit va acabar amb un 9 a 0. En Lou no va deixar de celebrar cada gol. Eren els millors, repetia. Tothom donava per fet que Alemanya s’enduria la medalla d’or en futbol. En sortir de l’Estadi varen agafar el tramvia per dirigir-se a la Potsdamer Platz, on en Georg els esperava per prendre una cervesa a l’Hotel Esplanade. En Lou durant tota l’estona els va donar la llauna recordant un per un els gols dels alemanys. Estava content i els seus amics varen preferir que xerrés i xerrés en veure’l tan feliç.

L’endemà a primera hora l’Àngela es va dirigir a la llibreria per tornar a començar una altra jornada laboral. Diaris no parava de vendre’n, tot el contrari de llibres que havien baixat molt la seva demanda. La portada d’aquell dia era clara: Sis medalles d’or! Quatre per Estats Units, una per Alemanya i una altra per Itàlia. En Martin es fregava les mans amb la clientela que li venia durant els Jocs i com que parlava anglès, tot i que amb un accent molt marcat, es posava a parlar amb els turistes i els atreia cap a la llibreria. Alguns li deien que Berlín era una grandíssima ciutat i que deixava la seva nació a l’altura d’una nació de tercera categoria. En entrar la Bernardina a la llibreria per comprar el diari, la dona es va mostrar feliç pels Jocs i per tal i com havia quedat la ciutat.

Tenim un bon govern.

Repetia la Bernardina. Somrient, en Martin li va recordar:

Però tu no votaves als socialdemòcrates?

Sense esperar ni un segon, la Bernardina li va contestar mentre agafava el Völkischer Beobachter:

El passat és passat. Anava ben equivocada.   

Fent un somriure sarcàstic, en Martin li va etzibar amb picardia:

Així ja no explica acudits dolents sobre els nazis?

Mentre l’Àngela veia com en Martin només xerrava amb els clients i es fregava les mans, ella no parava de dir:

20 cèntims, senyor.

A la una, per fi, l’Àngela va plegar i va escoltar, juntament amb en Fritz, per la ràdio les eliminatòries d’esgrima femenina que començaven a les tres. En la ronda final es varen trobar l’alemanya Helen Mayer contra l’austríaca Ellen Preis. Si guanyava Helene tindria que desempatar amb l’hongaresa Ilona Schacherer-Eleck.

Aquí no perdrem.

Va anunciar-li a en Fritz, que estava llegint el diari mentre es prenia el seu segon cafè del dia. Però l’austríaca va guanyar i va ajudar a la hongaresa a aconseguir la seva medalla d’or. Helene va quedar segona. Disgustada, l’Àngela va exclamar-li:

En fi, aquesta igualment no era dels nostres.

Sense fer-li massa cas, en Fritz li va preguntar per què deia això, i l’Àngela li va respondre mentre escoltava l’entrega de medalles:

Abans era una estrella la Mayer, però va decidir marxar als Estats Units. Ves a saber per què va marxar allí.

Sense donar-hi més voltes, en Fritz va continuar centrant-se amb el diari fins que es varen fer les quatre i va avisar a l’Àngela de que havien d’anar per feina. L’Owens tornava a competir i no se’l volia perdre. Ara el la prova de 200 metres a les sis de la tarda. En sortir el carrer, l’Àngela de cop va sentir el fred d’aquell agost i va decidir tornar pujar a dalt a posar-se un jersei prim. Com a mínim anirà tapada, pensava el noi mentre l’esperava a baix, que de cop va notar el fred. Estaven només a 13 graus. A més, hi havia molta humitat perquè havia plogut no feia gaire i encara hi havien bassals per tot arreu. En entrar a l’Estadi de seguida es varen tornar a seure als seus llocs, estava a punt de començar la final dels 200 metres llisos on dos nord-americans, dos holandesos, un suïs i un canadencs hi participaven. En veure els finalistes l’Àngela ho tenia clar:

Ja sabem que guanyarà el negre de sempre.

Acabada la frase, els altaveus varen anunciar l’inici de la prova i a l’Estadi es va fer un silenci sepulcral. Llavors va ressonar el tret de l’àrbitre i l’Estadi es va posar a cridar. Owens ràpidament es va posar al capdavant i va entrar a la recta final amb una considerable avantatge guanyant la prova contra el seu compatriota Mack Robinson, que va quedar segon a quatre metres d’Owens.

Ja tu deia.

Va exclamar l’Àngela, mentre en Fritz no dissimulava l’alegria per la nova victòria. Quina bèstia, pensava el noi. Uns segons més tard l’altaveu va anunciar el temps que havia fet:

20,7 segons: nou record del món.

En sentir aquell temps la gent es va posar a cridar eufòrica i el públic va celebrar la tercera medalla de l’atleta nord-americà. L’Àngela aquesta vegada es va alegrar de la victòria de l’Owens, era negre com el carbó, deia, però tant li feia això, era el millor i no ho podia negar de cap de les maneres. Després de l’entrega de medalles, la parella va abandonar l’Estadi per tornar cap a casa i mentre esperaven el tramvia, l’Àngela li va comentar a en Fritz tot recordant la victòria de l’Owens:

A veure si l’aplaudeixen tan al seu país com aquí.

Fent cara llarga, en Fritz li va contestar:

De l’Estat d’on prové segur que no.

L’endemà no varen anar a cap prova perquè en Goebbels havia convidat a la família Klein a l’Òpera per una recepció solemne del Govern del Reich i del Govern de l’Estat Prussià. En Barnard va rebutjar la invitació, ja que l’endemà s’havia de llevar ben d’hora. En canvi, en Fritz i l’Àngela la varen acceptar i aquell dia després de que l’Àngela tornés a la tarda de la llibreria es varen quedar a casa preparant-se per l’esdeveniment. Després de vestir-se amb els seus vestits de gala varen demanar un taxi que els va deixar just a l’entrada de l’Òpera. L’edifici era fortament vigilat per la policia i a l’entrada s’hi acumulaven altes personalitats com diplomàtics, polítics, representants de partits polítics, membres del Comitè Olímpic Internacional i Nacional, homes de negocis, estrelles del món de la cultura… Després de passar el control de seguretat la parella va entrar a dins l’edifici sense cridar l’atenció, ja que ningú els coneixia i estaven tota l’estona parlant entre ells sobre l’edifici. La parella esperava veure el ministre Goebbels per poder parlar amb ell un moment i, de pas, agrair-li per haver-los donat les invitacions, però el ministre de Propaganda anava massa de bòlit amb els convidats estrangers per poder parlar amb la parella. Al seu costat hi tenia en Hermann Göering vestit amb el seu uniforme de gala i amb les seves medalles penjades.

Quin fanfarró. Va pensar en Fritz mentre entraven a la sala per una nova escala que anava des del vestíbul fins a la platea. En entrar a dins varen observar com les llotges i els tocades s’havien revestit de seda color crema i el pati de butaques s’havia aixecat al nivell de l’escenari. Observant les reformes abans de seure als seus llocs, els nois varen veure que s’hi havia construït un gran saló de banquets i de ball. Allí es varen trobar amb en Goebbels i en Göering que saludaven als invitats. En apropar-se al ministre, aquest els va dir feliç i animat:

La meva parella favorita ja està aquí. Què, us agrada com ha quedat tot?

Després d’encaixar-li la mà, en Fritz li va contestar:

Tot està perfecte. Es nota que s’ha treballat molt.

Somrient de satisfacció, Goebbels va besar la mà de l’Àngela mentre li deia:

Vostè és preciosa com una obra de Wagner.

Afalagada, l’Àngela no va poder evitar posar-se vermella i li va donar les gràcies pel complit. Després d’excusar-se perquè el seu pare no havia vingut, el ministre va ser cridat per un guardaespatlles, que li va dir que tenia que pujar a la llotja d’honor. Entenent perfectament que tenia altres compromisos, el ministre els va dir abans de pujar cap a dalt a la llotja per rebre més invitats:

Gaudiu molt avui. Això és una festa de pau i d’alegria. Avui impressionarem el món.  

Veient que el públic començava a posar-se als seus llocs, Fritz i l’Àngela varen tornar a la platea per seure a les butaques de baix. Des dels seus llocs la parella anava mirant dissimuladament als convidats de l’acte. Entre ells hi havia el compositor Wilhelm Furtwängler i l’actor Gustaf Gründgens. Mirant la llotja del ministre de Propaganda varen veure a en Goebbels assegut feliç al costat de l’actiu Jenny Jugo. Apropant-se a l’orella de l’Àngela, en Fritz li va comentar:

Aquest només li agrada està amb actrius. Em sembla que només impressiona a aquestes dones.

Mirant un moment a la llotja per veure de quina actriu parlava, l’Àngela li va xiuxiuejar:

És normal, és el ministre de Propaganda. Què hi veus d’estrany?

Quan li anava a dir que el ministre era un faldiller sense remei i que els demés veien que només era un xarlatà es varen apagar els llums i la velada va començar amb la marxa de clarins interpretada pel cos de músics de la Leibstandarte SS Adolf Hitler, que va donar pas al preludi de Els mestres cantors de Richard Wagner que tocava l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Tornant-se apropar a la seva parella, en Fritz li comentar:

Que només sabem interpretar a Wagner?

Donant-li un copet perquè callés, l’Àngela li va contestar Aixecant una mica la veu:

Vols callar.    

Veient que el senyor del costat de l’Àngela els mirava malament, el noi va preferir centrar-se un altre cop en mirar l’Orquestra, vestida de gala per l’ocasió. En acabar l’Òpera els nois es varen voler quedar al vestíbul per agrair un cop més al ministre que els hagués convidat allí, però Goebbels en aquells moments estava massa enfeinat parlant amb els diplomàtics i no els va poder atendre. Després d’esperar inútilment uns minuts més, la parella va agafar un taxi i va tornar cap a la Leipzigerstrasse. Recordant al taxi els famosos que havien vist, en Fritz li va recordar a una persona que no hi era, en Hitler. Pensant que era cert que no hi era, l’Àngela li va contestar:

Devia treballar en algun afer important. Ja saps que és un treballador incansable i que no està per aquestes festes. 

Suposo, va comentar-li en Fritz just al moment que el taxista els deixava al pis. Sabent que era tard i que havien d’anar a dormir, la parella va picar una mica d’embotit comprat el dia anterior a la carnisseria de la Maria i es varen beure ràpidament una cervesa. L’Àngela havia de matinar el dia següent per ser present a la llibreria i encara tardaria uns quants minuts a desmaquillar-se. Escoltant la ràdio mentre l’Àngela es posava Nivea per la cara abans d’anar a dormir, el noi es va posar content en escoltar de que per fi les temperatures pujarien i que els núvols anirien marxant.

L’endemà a les vuit del matí l’Àngela entrava ben adormida a la llibreria. Un nou dia s’aixecava a poc a poc per ella, però només entrar ja va veure que en Martin no estava fi aquell dia. Tenia una cara de mil dimonis i anava renegant. Després d’atendre els primers clients, la majoria estrangers, l’Àngela li va preguntar si li passava alguna cosa. Continuant rondinant, el llibreter es va dirigir un moment a la part de darrere i li va treure un diari i li va dir amb mal humor i tirant capellans sense adonar-se’n:

Mira, mira… maleïts comunistes. Vàrem ser massa tous amb ells.

Agafant el diari, l’Àngela no va entendre res de res. El diari era el Arbeiter-Illustrierte-Zeitung, no li sonava de res, no sabia que tenia seu a Praga, i en la portava apareixia una fotografia idíl·lica del paisatge alemany sota el títol: Coneix la bella Alemanya. Una guia essencial pels visitants dels Jocs Olímpics de Berlín. Continuant sense entendre res, l’Àngela li va preguntar:

I què té de dolent?

Agitant les mans i amb una cara vermella de l’emprenyament que portava, en Martin li va exclamar sense modals:

Llegeix, collons, les pàgines de dins. Veuràs què ens fan els maleïts comunistes.

Obrint aquell diari de només 16 pàgines de seguida la noia es va fixar amb un mapa d’Alemanya. Allí s’hi senyalaven casi tots els camps de concentració, penitenciaries i presons del país. En el peu de pàgina hi havia una nota que deia que no s’havien inclòs els centres de tortura de les SA pel seu número elevat. Posant-se la mà a la boca per la sorpresa que havia tingut, l’Àngela va exclamar indignada:

Malparits.

Ràpidament, en Martin li va afegir:

I et quedes curta. Jo els penjaria aquí mateix. Davant del carrer perquè tothom ho veiés. No es pot insultar d’aquesta manera el nostre govern.

Donant-li la raó, l’Àngela va pensar en un primer moment a en Fritz per ensenyar-li, però després va pensar que no era tan bona idea. Ell no pensaria igual que ella i en Martin. I si donava raó al diari, anava pensant mentre en Martin continuava renegant. O potser ja li havia arribat una còpia i no li havia dit res, també rumiava. Tot podria ser i valia més no jugar-se-la pensava i va deixar que en Martin amagués el diari al darrere del taulell per la nit cremar-lo. Quan la Klara va entrar a la llibreria a en Martin, de sobte, li va canviar la cara i va tornar a fer el seu paper de venedor afalagador cap a les seves clientes. A la una l’Àngela entrava per la porta del pis. En Lou havia vingut a dinar a casa, ja que a la tarda havien d’anar a veure el partit de quarts de final de futbol que enfrontava Alemanya contra Noruega. Partit fàcil, anava exclamant en Lou, que portava una bufanda a la mà d’Alemanya. L’Àngela va preferir no dir-li res a la seva parella sobre aquell diari. Tenia por de la seva resposta.

Després d’un senzill dinar de patates i verdures en massa de pasta fullada acompanyat de salsitxes de port, els tres nois varen anar al Poststadions de la Lehreterstrasse, ja que el partit començava a dos quarts de sis i sabien que hi hauria molt enrenou per entrar a l’Estadi. Sort que ja tenien entrades perquè les cues a les taquilles eren enormes i en pocs minuts ja no quedaven entrades, duent la decepció a molts nens i adults que volien ser al camp. Més de 150.000 espectadors havien vingut a presenciar el partit, la majoria alemanya, ja que esperaven una altra golejada que els dugués a la semifinal. Després d’assentar-se als seus corresponents llocs en Lou va canviar-li la cara. En preguntar-li què li passava, el noi els va respondre:

Ha deixat mig equip del bo a la banqueta. Encara patirem.

Com que no sabien qui eren els jugadors bons i quins no, en Fritz només li va dir mentre li picava amistosament l’espatlla:

Tranquil, guanyarem segur.   

Però després de que l’àrbitre anglès Arthur Barton va fer sonar el seu xiulet es va veure que la cosa no anava tal i com havien planejat els alemanys. En Lou es posava nerviós pels errors que cometien i va deixar anar uns quants renecs quan els defenses alemanys varen permetre al lateral dret noruec Odd Frantzen atacar lliurement. Collons, espavileu, inútils, desgraciats, dormilegues…. anava cridant en Lou mentre l’Àngela mirava un altre costat en veure que mig públic els mirava. El minut 17 va començar el drama quan el jugador noruec Magnar Isaksen va marcar el primer gol de Noruega després d’una passada. En Lou va quedar en estat de xoc i es va posar les mans a la cara per no veure aquell desastre que ni en els seus pitjors mals sons s’havia imaginat. Ell somiava amb la medalla d’or. En els següents minuts la defensa alemanya es va debilitar i els atacants no aconseguien xutar a porteria. Quin desastre, anava repetint en Lou, mentre en Fritz li recordava que encara quedava la segona part i que un gol era una diferència salvable. Però els minuts passaven i a la segona part el joc d’Alemanya no va millorar. Els últims minuts eren d’infart i en Lou no deixava d’escridassar als seus jugadors i a l’entrenador Otto Nerz, a qui va dir que era un irresponsable. El minut 83 Isaken de nou va fer el segon i definitiu gol de Noruega després d’una altra passada. Amb el cap abaixat i les mans a la cara, en Lou no es va poder contenir i es va posar a plorar com un nen. L’estadi de cop es va enfurismar i es varen sentir més d’un renec cap a l’entrenador Nerz, que va ser obligat a agafar-se vacances forçoses. Després de que l’àrbitre xiulés el final del partit, en Lou es va aixecar sense dir res i va marxar per abandonar l’estadi. Tenia la cara vermella de l’emprenyament que portava i no deixava de renegar per dins. En Fritz i l’Àngela el varen seguir, però amb la gent que hi havia el varen perdre i varen pensar que era millor que estigués sol i es calmés. L’Àngela feia mofa de la reacció d’en Lou:

Quin nen.

Anava repetint, mentre en Fritz li explicava que per en Lou el futbol era la seva droga. No podia està un cap de setmana sense veure futbol. Inclús anava a veure els equips inferiors. L’Àngela li va preguntar si era bon jugador en Lou, i en Fritz li va respondre que no. Massa tou, li recordava, i no tenia un bon control de la pilota.

El dissabte dia 8 en Fritz es va comprar el Der Angriff després d’anar a veure un moment a l’Àngela a la llibreria i en arribar a casa als seus pares per esmorzar el va llegir una estona per alt. L’interessava un article sobre el bàsquet, que per primer cop es competia en els Jocs Olímpics, i en parlar-ne amb el seu pare, aquest li va dir que era un esport de negres i que no volia la pena perdre-hi temps. Guanyarien els nord-americans, anava comentant en Barnard pel menjador mentre anava picant les galetes que havia fet l’Elise. Després d’esmorzar i d’estar una estona petant la xerrada amb la seva mare, el noi va tornar cap a casa. Mentre feia el dinar va pensar en trucar a en Lou per veure s’hi aniria a veure el partit de futbol d’aquella tarda que enfrontava Àustria contra Perú. Però en Lou no estava per futbol i li va comentar que aquella tarda aniria amb en Georg al teatre del Scala situat en la Lutherstrasse. Sorprès, en Fritz li va comentar:

Al teatre aneu? A molt bé. Que podem venir amb l’Àngela?

Sospirant, en Lou li va contestar:

Millor que no Fritz…. És quee…… fan una obra que es diu Herrliche Welt i a l’Àngela no li agradarà. No sé si m’entens.

No entenen res, en Fritz li va respondre amb un to sec de que no l’entenia i llavors en Lou li explicar el motiu:

És que hi hauran ballarien amb poca roba…. ja m’entens…. i ja saps com n’és de gelosa la teva parella amb aquest tema.

Somrient i alhora trist de no poder anar a veure l’obra, el noi li va desitjar sort i va penjar el telèfon. Sense saber què fer quan va arribar l’Àngela varen decidir anar a veure la carrera de 1.500 metres a l’Estadi, l’última disciplina del decatló. La prova la va guanyar un altre nord-americà, l’atleta Glenn Morris, que va realitzar un nou record mundial en aconseguir 7.900 punts i la medalla d’or. La plata i el bronze també varen ser pels nord-americans. Quin deshonor, anava dient l’Àngela. Abans d’abandonar l’Estadi es varen quedar a veure la cerimònia d’entrega de medalles i varen quedar parats, igual que els 110.000 espectadors i del propi Morris, quan la Leni Riefensthal va besar el pit de l’esportista. En sortir de l’Estadi i tornar a casa es varen topar amb en Martin, que els va comentar que el partit de futbol d’aquella tarda s’havia suspès perquè un grup de peruans havien saltat al camp per atacar als austríacs. Quins monstres, anava repetint en Martin. En preguntar-li si es tornaria a disputar el partit, en Martin els va dir que semblava que els peruans abandonarien els Jocs perquè estaven molt enfadats. Sense fer més comentaris la parella va tornar  cap a casa. En trucar al seu pare per saber si volien anar a sopar al Ciro-Bar, en Barnard li va dir en el seu fill que avui no podia perquè havia d’anar amb la seva mare, la Luane, a sopar a l’ambaixada britànica, a la Wilhelmstrasse, perquè en Goebbels l’havia convidat a un sopar de gala amb diferents diplomàtics estrangers i centenars de convidats.

A quarts de quatre del diumenge 9 d’agost varen tornar a l’Estadi amb tota la família Klein. Totes les mirades estaven posades sobre el ja enorme Jesse Owens. Guanyarà la seva quarta medalla d’or en la prova de 4×100 relleus, es repetia l’Estadi. Els nord-americans eren clars favorits només havien perdut aquella prova en les Olimpíades d’Estocolm de 1912 i tothom donava per fet la victòria nord-americana. Quan els atletes es varen posar els seus llocs, l’Estadi es va quedar en silenci. L’Àngela per dins demanava una victòria alemanya, aquest cop sí, per favor, anava repetint, mentre mirava els alemanys, col·locats en la segona línia, al costat dels holandesos. En Fritz només mirava la quarta fila, la nord-americana, al costat dels italians. En donar el tret de sortida l’àrbitre Frank Miller, Owens es va ficar en primera fila els primers metres i va ser el primer en donar el relleu. Ralph Metcalfe i Foy Draper varen aconseguir ampliar l’avantatge per l’equip nord-americà. Tot l’Estadi vibrava i la família Klein no treia els ulls de sobre a l’equip nord-americà, que a la recta final ja tenia un avantatge de 10 metres. Frank Wykoff va creuar la línia d’arribada amb un temps de 39,8 segons. Nou record mundial. Els italians varen quedar en segona posició i els alemanys la tercera.

Jesse, Jesse…

Cridava l’Estadi. Aquell home havia tornat a fer tota una gesta amb la seva velocitat de guepard, i la família Klein el va aplaudir efusivament com totes les 100.000 persones que estaven a l’Estadi inclosos els membres del comitè esportiu del Tercer Reich. L’Àngela es va quedar atònita i no es va moure ni un mil·límetre del seu seient fent cara de morro mentre li deia el nom del porc. Veient a en Fritz com l’animava mentre veia la bandera nord-americana, l’Àngela li va dir irònicament:

Au! Ara que torni al seu país, que segur que podrà viatjar en els mateixos autobusos que els blancs. Segur que podrà asseure’s en els mateixos seients, segur que podrà portar als seus fills als mateixos col·legis i en els mateixos banys que els blancs. Va home va. Aquí això no passa. No som tant bèsties. 

Abaixant el cap, l’Àngela va recuperar els ànims i va dir:

En fi, ara toquen les dones i aquí som clarament favorits. Les dones no fallarem.

Minuts més tard, l’àrbitre va donar el tret de sortida i la primera corredora alemanya, Emmy Albus, es va posar al capdavant. Ara sí, anava exclamant l’Àngela. Ara era el torn de la Käthe Kraus, que va ampliar l’avantatge i li va passar el relleu a la Marie Dollinger. La Luane no s’atrevia a mirar i li demanava a la Katrina que li digués que havien guanyat un cop finalitzés la prova. Tothom cridava d’emoció, ja tenien la victòria els alemanys, però en els últims metres la Ilse Dörffeldt, que anava per agafar el relleu, va caure:

Ohhhhhhhh……

Va cridar l’Estadi i l’Àngela va fer un salt de ràbia i es va posar les mans a la cara per no veure el que feia uns minuts era impossible. Les nord-americanes amb l’Helen Stevens havien guanyat. Decebut, en Barnard va picar-se al cama de ràbia. Més mala sort no podien tenir, pensaven tots els alemanys. Enrabiada, l’Àngela va preguntar-li a en Fritz quantes medalles portaven els nord-americans i el noi li va respondre:

14 d’or, 7 de plata i 4 de bronze. Nosaltres anem molt enrere amb 5 d’or, 4 de plata i 7 de bronze.

Veient que no hi havia res més a mirar, en Barnard es va aixecar a poc a poc per la cama i els va convidar a tots a sopar a fora. Com que la Katrine era una aficionada a la pasta els va dir que anirien a la Taverne, un restaurant que portaven el matrimoni Willy i Maria Lehmann. Després de sortir de l’Estadi varen agafar el tramvia i varen baixar a la Kurfüstenstrasse i es varen dirigir a la cantonada del carrer Courbiérestrasse. En entrar al restaurant, que disposava de tres sales, de seguida es varen adonar que els seria difícil trobar lloc, ja que estava ple i fins i tot hi havia gent que s’esperava. Trobar taula per cinc seria complicat amb aquelles taules tan petites, pensava decebut en Barnard que creia que haurien de tornar a casa. Però per sort en Barnard coneixia a en Willy, ja que anteriorment havia sigut directiu de l’empresa Stern-Film GmbH i en Goebbels li havia presentat un dia. El propietari estava en aquells moments al piano parlant amb el pianista per determinar quina peça tocarien aquella nit. En veure’l, en Barnard no va dubtar en apropar-s’hi per demanar-li si li podria fer un forat.

Cap problema. Ara mateix tu tinc solucionat.

Va exclamar en Willy, que pensava que en Barnard era un home important dins del Tercer Reich. Va cridar a un parell de cambrers, que varen demanar-li a una família estrangera que estava asseguda a una taula que s’havien d’aixecar perquè tenien aquella taula reservada. En renegar i demanar explicacions, no es volien moure i per enlloc havien vist el rètol de reservat, en Willy els va explicar mentre assenyalava a en Barnard:

Aquell home és el que fa les banderes del partit nazi i les tot Alemanya. Jo de vosaltres li cediria la taula.

Donant-se per vençuts, aquella família es va aixecar dels seus llocs i en Willy es va dirigir cap als Klein per fer-los seure. Quina sort, anava pensant en Fritz, que no havia vist el moviment de cadires. Mirant la carta, la Katrina feia una cara de felicitat, mentre que la Luane es queixava perquè les taules en prou feines estaven separades unes de les altres. En fer el segons plats varen veure que al costat s’hi asseia un grup de periodistes nord-americans. Eren en William Shirer, de l’agència de notícies Universal News Service, en Louis B. Lochner, el representant d’Associated Press i la Sigrid Schultz, la corresponsal del Chicago Tribute. Més tard se’ls varen unir més periodistes i en Fritz els intentava escoltar, tot i que amb xivarri i pel fet de que parlaven anglès li va costar entendre’ls. Un d’ells es queixava dels jueus i deia que no havien de ser benvinguts enlloc. Un altre deia que Alemanya era un país lliure, més que els Estats Units, va arribar a afirmar. Fritz seguia la conversació atonit, mentre l’Àngela parlava amb la Luane sobre les vestimentes de les estrangeres. Massa fosques van, anava dient la Luane. Després de sopar, en Barnard, la Luane i la Katrina varen demanar un taxi per tornar a casa, mentre que en Fritz i l’Àngela es varen quedar una estona més per prendre una darrera copa.

El dimarts següent, després d’un dia càlid, en Fritz i l’Àngela varen anar a la vila olímpica amb en Marwin i l’Elisabeth per escoltar el concert que havia d’oferir l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Es tocaria Wagner, Von Weber i Bizet, i en Fritz anava repetint que seria excel·lent el concert. El temps acompanyava, recordava en Marwin, mentre es dirigien a peu a la vila. En arribar a l’esplanada de la vila olímpica els va costar una mica trobar un lloc, ja que estava plena, però finalment varen trobar un racó prou ben situat i amb vistes al Birkenring, la plaça del centre de la vila olímpica, on s’havien de seure els músics. Després d’esperar uns minuts i quan ja es feia fosc, el director Alois Melichar va obrir el concert amb el Tannhäuser de Wagner i les nombroses torxes que envoltaven l’orquestra es varen encendre amb una llum groga i rosada. Que maco, anaven exclamant l’Àngela i l’Elisabeth. Una hora més tard es varen tocar alguns fragments de Carme de Bizet. En acabar el concert es varen enlairar els focs artificials que varen il·luminar el cel de la capital del Tercer Reich. Els llums i els colors varen anar acompanyats dels Ohhh!!! i de les cares de felicitat del públic. La canalla estava eufòrica i resseguia amb passió cada coet que s’enlairava fins que explotava. En acabar els focs els quatre varen tornar cap a casa amb la sensació que estaven donant una gran imatge. Berlín estava demostrant ser una gran capital, una ciutat cosmopolita, avançada i moderna, amb gent amable, pacífica i feliç.

L’endemà era un dia més dels Jocs i l’Àngela va anar com cada matí a la llibreria amb la intenció de vendre molts diaris. Mirant els titulars i els articles més destacats d’aquell dia, la noia va veure molts articles que parlaven dels horrors comesos pel bàndol republicà en la Guerra Civil espanyola. Veient que la seva treballadora es fixava amb un article que parlava sobre les crueltats inhumanes que el govern espanyol cometia en nom dels bolxevics, en Martin li va dir:

Aquests comunistes són tots igual. Uns bàrbars. Uns assassins. No tenen cultura ni tenen res més al cap que vessar sang.

Escoltant-lo atentament, l’Àngela li va donar tota la raó mentre veia un altre titular que deia que 70 soldats havien sigut afusellats a una plaça de toros. En un altre titular es parlava de que s’havien crucificat a dones, homes i nens a les esglésies i convents i que s’havien cremat a cures en nom del bolxevisme. Quin horror, pensava ella, que no entenia com la seva parella havia pogut defensar una ideologia com aquella. Llavors va entrar el barber Otto a comprar el diari oficial olímpic, el Olympia-Zeitung, pels seus clients de la barberia. Durant aquell dia, en Barnard i la Luane varen anar al teatre de la Gendarmenmarkt per veure Hamlet de William Shakespeare. Des de feia setmanes que no hi havia entrades, però Goebbels els hi havia aconseguit un parell. Gustaf Gründgens faria de Hamlet, Hermine Körner com la reina Gertrud i Kate Gold en el paper d’Ofèlia, llegia el programa de la funció en Barnard mentre anaven amb taxi cap al teatre. Parlant dels actors, la Luane li va preguntar com era que Gründgens havia tornat després de marxar a Suïssa. Sense aclarir-li massa les coses, en Barnard li va respondre:

Diuen que es casarà amb una noia jove. Però tots sabem que ell no és d’aquest ram. Si la noia té un bebè serà d’un altre segur.

En començar l’obra totes les mirades estaven posades amb en Gründgens, el gran actor que havia desafiat el Tercer Reich gràcies al seu amic Hermann Göering. L’actor es va quedar uns segons mirant les butaques del públic i semblava que estava mirant a una persona en concret. Tot els assistents a la funció, molts estrangers, varen quedar-se en silenci contemplant-lo. Llavors, l’actor va continuar amb el seu paper de Hamlet. A les onze va caure el taló i el públic va aplaudir efusivament als autors. En Barnard i la Luane es varen aixecar amb els demés per aplaudir-los. Sensacional, extraordinària, li anava dient a cau d’orella de la seva esposa en Barnard.

El dia següent, el dijous, a partir de la tarda el barri de la Leipzigerstrasse va veure’s alterat per la festa que havia d’organitzar en Hermann Göering en el jardí del seu Ministeri. La Carlene va tenir que treballar tot el dia només per portar centres de flors al Ministeri i quan va ser dins de l’edifici la varen convidar a que fes una inspecció al jardí, que fins llavors havia sigut tancat a causa de les obres. Allí s’hi havia construït una rèplica en miniatura d’un poble alemany amb la seva taverna, estafeta de correus, pastisseria, plaça de tir, molí d’aigua, vaixell de vapor, castell en ruïnes, mercat i uns cavallets. Quina bogeria, anava pensant la Carlene, que va quedar decebuda pel malbaratament que feia el ministre. Tot havia d’estar perfecte, es veu que cridava Göering pels passadissos del Ministeri. A la nit es varen veure passar limusines que anaven de la Potsdamer Platz a la cantonada de la Wilhelmstrasse. El bar Victorius es va omplir aquell vespre d’artistes i esportistes i, fins i tot, d’algun noble alemany, que anaven a prendre una cervesa abans d’anar a la festa. En Mark i la Diane varen fer el seu agost aquell dia i quan el barber Otto va voler anar a fer com cada dia quan plegava de treballar la seva cervesa va quedar astorat en veure que no hi havia cap cadira buida. La canalla s’apropava al vidre del bar per veure als atletes que coneixien. Quan tornava cap a casa després d’un dur dia a la feina, en Barnard va veure passar en direcció a la Wilhelmstrasse els vehicles del restaurant Horcher. Göering no tenia manies en gastar-se els diners.

L’endemà divendres tot Berlín renegava del servei meteorològic. Quan només havia de ploure ocasionalment, estava plovent a bots i barrals. La Luane va tenir que cancel·lar anar a la perruqueria tal i com havia encarregat. En Barnard va tenir que agafar el cotxe per anar a la feina i l’Àngela va haver d’agafar un paraigües per fer els 20 metres que separaven el pis de la llibreria. Els autobusos i els tramvies anaven plens aquell dia i els carrers estaven més buits de l’habitual. Aquella tarda havien d’anar a la piscina olímpica a veure la final de relleus de 4 x 100 metres en natació femenina, però amb el xàfec que feia no en tenia gens de ganes. Tothom parlava els últims dies de la nadadora holandesa Hendrika Wilhelmina Mastenbroek, una noia de 17 anys que havia impressionat en les anteriors proves. A la tarda, tot i la pluja, en Fritz la va convèncer per anar a la piscina amb la condició d’anar-hi amb taxi, que va tenir que encarregar i que li va sortir ben cara la broma. Com havien pujat els preus, renegava el noi després de pagar. A tres quarts de cinc va començar la prova i l’holandesa era l’última de l’equip holandès en saltar a l’aigua. L’Àngela tenia esperances en l’equip alemany, però en veure que la Mastenbroek saltava abans que l’alemanya Gisela Arendt ho va veure impossible. A pocs metres de l’arribada, quan tothom donava per fet la victòria holandesa, la Mastenbroek va inhalar aigua i va perdre el seu avantatge. L’Àngela va fer un salt des de la seva cadira esperant, ara sí, una victòria alemanya. Però, amb les seves últimes forces, l’holandesa va aconseguir arribar abans que l’alemanya. Decebuda un cop més, l’Àngela va tenir que aplaudir ara a l’holandesa. No estem de sort, anava repetint, mentre en Fritz mirava com la Mastenbroek sortia de l’aigua tossint aigua. Ràpidament, la seva entrenadora, la Maria Johanna Braun, vestida amb un cridaner vestit, la va ajudar donant-li copets a l’esquena.

El 15 d’agost, mentre s’enviava material bèl·lic a Espanya, en Fritz i l’Àngela varen tornar a l’estadi aquàtic per veure les últimes proves i es varen passar gran part de la tarda asseguts a les grades contemplant les proves de 200 metres braça masculina i 400 metres d’estil lliure femení. La gent ja començava està una mica cansada de tants dies de Jocs, es notava que hi havia menys gent que els altres dies, i ràpidament en Fritz i l’Àngela es varen començar a avorrir. Després de les dues primeres proves es va anunciar per megafonia l’arribada d’en Hitler i la gent es va aixecar dels seus llocs per contemplar-lo. Hitler va aparèixer com sempre rodejat d’un grup d’oficials de les SS que el varen acompanyar al seu seient. Després d’uns quant badalls, l’Àngela li va demanar marxar cap a casa. Quan s’aixecaven dels seus seients, en Fritz es va posar a mirar la llotja, on hi havia en Hitler amb en Goebbels al costat, i de cop va veure com una espontània sortia del seu seient i s’hi dirigia de dret. Encuriosit, en Fritz va agafar a l’Àngela pel braç i li va indicar la reacció d’aquella dona, que era nord-americana. Quedant-se per mirar què passaria, varen veure com aquella embogida anomenada Carla De Vries de 43 anys s’apropava davant d’en Hitler. Totes les mirades anaven centrades ara cap a la llotja i per veure què faria aquella americana vestida amb una faldilla blanca amb una camissa, una llarga capa i un barret vermell. Però quan la dona es quedava a les portes del seu objectiu perquè l’havien aturat, ella es va treure de la seva bossa de mà una càmera i va tirar una fotografia a en Hitler. Volia que li firmés i tot l’estadi es va posar a riure. La dona, ben nerviosa, es va entrebancar en apropar-se al líder alemany i va caure just als seus peus. Quina vergonya, anava pensant i sentint l’Àngela. Llavors, la dona es va aixecar i va fer un petó a la galta d’en Hitler, quina bogeria anava pensant tot l’estadi. En Hitler i el seu entorn es varen posar a riure i llavors tot l’estadi li va dedicar una ovació a la satisfeta nord-americana mentre tornava al seu seient. En Fritz i l’Àngela es varen també a posar a riure i l’Àngela va aplaudir el dictador.

Mentre abandonaven l’estadi per dirigir-se ara a la Deutschlandhalle per veure la final de boxa a dos quarts de nou de la nit, l’Àngela li va comentar que la reacció d’en Hitler davant d’aquella dona demostrava una gran sensibilitat pel fet que els nord-americans no els havien tractat gaire bé en aquests Jocs. Sense saber què dir-li, en Fritz li va reconèixer que els Jocs havien anat molt bé per la ciutat i pel règim de cara a l’exterior. De fet la majoria dels estrangers que varen visitar la capital es varen endur una bona imatge de la capital. Somrient, l’Àngela li va etzibar mentre s’esperaven a la parada de tramvies:

A la teva família pla els hi deu haver anat bé. Segur que heu fet moltes més banderes.

Esbufegant, en Fritz li contestà:

Sí noia, tens tota la raó. El pare s’ha fotut d’or amb els Jocs. Ja pensa en comprar-se un altre cotxe i en Marwin una motocicleta nova. 

Al mateix moment que en Fritz i l’Àngela entraven a l’estadi on se celebrava el combat de boxa, en Barnard i la Luane varen anar a l’illa de Pfauen, en el riu Havel, al sud-oest de Berlín, en una festa que havia organitzat en Goebbels. No hi podien faltar després de les últimes comandes i sempre anava bé barrejar-se amb l’alta societat, creia en Barnard. Després de fer un curt trajecte d’autopista varen arribar al destí. La Luane patia en un principi per no mullar-se les sabates, que eren noves per l’ocasió, però per sort seva i de la resta dels convidats s’havia construït un pont sobre el Havel.

Pensen en tot.

Va exclamar-li la Luane en el seu marit. Un cop arribats a l’illa, uns cambrers uniformats amb uniformes blancs els varen acompanyar a la seva taula, plena d’empresaris i banquers, en un prat verd enmig de l’illa. Mirant el seu voltant tot era preciós, com un conte de fades amb milers de fanalets en forma de papallona que adornaven les copes dels arbres i feien brillar les seves branques de color verd clar. Les taules estaven bellament decorades i els cambrers no paraven de servir vi als homes. Els plats eren innombrables i els preus eren escandalosos. Però tot valia per estar allí, pensaven el matrimoni Klein, que gaudia de l’orquestra, que tocava música clàssica, i observaven com els ballarins ballaven en una plataforma aixecada. Entre ells hi havia el popular cantant Oscar Joost i la seva banda de swing. Minuts més tard va aparèixer el matrimoni Goebbels, que va anar saludant taula per taula. Quan va ser el torn d’en Barnard, el ministre el va agafar pel braç i li va dir amb un somriure que anava d’orella a orella:

Gràcies. Amic. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres.

La velada va anar tal i com estava previst i per posar punt i final a la festa es varen llançar focs artificials, que il·luminaven el cel. Els convidats es varen meravellar dels focs amb les seves guspires i contemplaven els diferents colors que es dibuixaven al cel. Però l’espectacle s’allargava massa i en Barnard inclús es va començar a avorrir i mirava emprenyat el rellotge. L’últim petard va tenyir el cel de vermell sang.

El dia 16, finalment, es varen clausurar els Jocs i, com a la inauguració, la família Klein va ser convidada per en Goebbels a assistir a la cerimònia, tot i que el ministre va enviar més entrades del compte, cosa que els va permetre convidar a la família Richter. La família de l’Àngela estava nerviosa per assistir a aquell acte, no es movien mai en aquells entorns, i no volien destacar davant de la família Klein. Tots es varen comprar uns vestits nous que varen pagar amb el salari de l’Àngela. En entrar a l’Estadi, en Seigmund els va fer córrer entusiasmat cap als seus seients perquè volia ser el primer en asseure’s, ja que no sabia que tenia el seient guardat.

En començar l’acte amb les Olympia-Fanfaren de Paul Winter les dues famílies es varen anar seient als seus llocs. Totes les mirades estaven posades en el túnel de sota la Porta del Marató, on tindria lloc la denominada entrada de les banderes nacionals. Grècia va ser el primer país en sortir, seguir d’Alemanya amb la seva esvàstica mentre sonava la Möllendorfer Parademarsch per part de l’orquestra simfònica olímpica. En Seigmund es va aixecar emocionat de la cadira en veure l’esvàstica i es va posar a plorar al costat d’en Barnard, cosa que va avergonyir a l’Àngela que se’l mirava des d’unes quantes cadires a la seva esquerra, al costat d’en Fritz, mentre li deia:

Barnard…… Barnard…… És la teva bandera…….snif……snif…..

Un cop acabada la desfilada la música es va aturar i l’Estadi es va quedar en silenci. Tothom estava callat observant la llotja d’honor, excepte en Seigmund que anava parlant amb veu alta. Renegava de que els grecs haguessin sigut els primers en desfilar. Primer eren els alemanys, anava repetint. Llavors, Henri de Baillet-Latour, el president del COI, es va apropar a un micròfon, va agrair a en Hitler i als alemanys la seva hospitalitat i va clausurar oficialment els Jocs. Sense saber qui era, en Seigmund va cridar:

Qui coi és aquest vell per tancar els Jocs?.

Després del discurs es varen arriar les banderes, es va tocar l’Opferlied de Ludwig van Beethoven i després l’orquestra va tocar la composició Fahnenabschied de Paul Höfer i els abanderats varen abandonar l’Estadi. Llavors, el foc olímpic es va apagar i la bandera arriada es va entregar a la ciutat de Tòquio, que havia de celebrar els Jocs el 1940. Quan va veure que donaven la bandera als japonesos, en Seigmund no es va poder contenir i va exclamar:

Però que no tornen a Alemanya? Què han de fer-ho aquests grocs?

Abans de que algú el contestés, es va tocar l’Olympia-Auskland de Höffer i, al mateix temps, els enormes focus, situats al voltant de l’Estadi, varen començar a moure’s lentament i es creuaven a uns 100 metres d’altura, sobre el fosc escenari, simulant una gegantesca cúpula de llum. En Barnard va quedar sorprès per aquell efecte i va comentar-li en el seu consogre que era espectacular. Per acabar la cerimònia es va tocar la cançó Die Spiele sind aus, que el públic va corejar. En Seigmund cantava orgullós, però desafinava tan que en Barnard es va posar vermell. Un cop acabada la clausura, deseners de milers d’espectadors varen cridar el Sieg Heil i varen entonar el Deutschland, Deutschland über alles. En Seigmund va cridar amb tanta emoció que de poc va deixar sord a en Barnard, que estava sorprès per com es comportava el seu consogre. Després d’esperar uns segons, el públic es va posar dret fent la salutació romana, inclòs la família Klein. La família Richter varen ser dels primers en posar-se drets mentre en Seigmund continuava plorant d’emoció mentre tenia el braç dret aixecat. En Seigmund va cantar, si és que es podia dir d’allò cantar, amb tanta força i amb tanta desafinació que la gent del voltant se’l va mirar pensant que anava begut mentre en Barnard aguantava estoicament el comportament infantil del seu consogre. Després d’acabar de cantar, la gent va començar a sortir de l’estadi, però en Seigmund es va quedar dempeus uns minuts més i va abraçar d’emoció a en Barnard. Per ell era molt important estar amb els jerarques nazis i estava molt satisfet amb els resultats esportius alemanys.

Després de sortir de l’Estadi varen anar a prendre unes cerveses en un bar proper, i en Seigmund, continuant eufòric, els anava recordant cada una de les 33 medalles d’or que havien obtingut els alemanys, les 26 de plata i les 30 de bronze mentre es bevia unes quantes cerveses de la marca Hacker-Pschorn. En cap moment va parlar de les quatre medalles d’or que havia guanyat en Jesse Owens. Aprofitant un moment que en Seigmund va anar al lavabo després de beure tanta cervesa, l’Àngela es va disculpar pel comportament del seu pare. Somrient, en Barnard li va contestar que no es tenia que justificar, que era normal, ja que era un acte dissenyat per tocar la fibra. L’Annalisa i la Velda també abaixaven la mirada en veure el comportament d’en Seigmund i quan va sortir del lavabo li varen prohibir fer una altra cervesa perquè amb el seu parlar alt i la seva falta de tacte havia molestat als demés clients.

En tornar, ja de nit, cap a casa, les dues famílies varen veure que la gent es dirigia cap a la Wilhelmplatz. En topar-se amb la Carlene, aquesta els va explicar que la gent estava tan emocionada per com havien anat als Jocs que li volien agrair a en Hitler. La família Klein pensava només en tornar a casa, però en Seigmund no es va poder contenir i els va arrossegar a seguir la gent cap a la Cancelleria. Mil dimonis de consogre, anava pensant en Barnard, que l’endemà s’havia de llevar ben d’hora. En arribar a la Wilhelmplatz es varen posar entre la gent, que anava cridant eufòrica:

Estimat Führer, feu-nos el favor i sortiu del bacó.

En Fritz es va apropar a l’Àngela en sentir aquells càntics i li va xiuxiuejar:

Que és idiota la gent pensant que Hitler els complaurà.

Però, dit i fet, Hitler va sortir del balcó de la Cancelleria, i l’Àngela li va pessigar la galta a en Fritz mentre li deia:

Hitler no és un polític com els altres. Forma part del poble. És el poble.

A finals d’agost, en Fritz es preparava pel seu penúltim any a la Universitat i estava ansiós per començar les seves primeres pràctiques a l’Hospital universitari de Charité, situat al nord del Reichstag, a tocar del riu Spree. El setembre varen seguir amb molt d’interès per ràdio el Congrés de Nuremberg, el Congrés de l’Honor, i en Fritz es va estranyar de que no es parlés de l’ajuda que estaven oferint als colpistes espanyols. El poble alemany semblava molt desinteressat per aquella guerra, que tothom pensava que seria breu. L’Àngela, per exemple, no en parlava, pràcticament no sabia el què estava passant i no sabia quin era el bàndol més favorable pels interessos alemanys ni a quin bàndol estaven ajudant. D’en tant en tant algun client com la Klara es comprava algun llibre d’Espanya per saber més coses d’aquell país. En Richard, per riure’s dels espanyols, deia que eren un poble tant poc culte i tant endarrerit perquè a diferència d’ells, que utilitzaven 4.000 paraules diferents, els espanyols només n’utilitzaven 1.000.

A mitjans de setembre, l’Àngela va observar a la llibreria que les grans revistes il·lustrades hi havia últimament molts reportatges antibolxevics, on es posava en el mateix sac els comunistes i els jueus. Després d’acabar la jornada laboral li va ensenyar a en Fritz algunes d’aquelles revistes. Mirant-se aquelles il·lustracions amb atenció en el sofà de casa, en Fritz li va comentar:

Jo aquestes comparacions entre els jueus i els comunistes les trobo absurdes, infantils, ara bé, no es pot negar que en Iosif Stalin ha fet molt mal a la Unió Soviètica.

Estirant-se al sofà el costat d’ell després de posar-se còmode, l’Àngela li va preguntar sense cap tipus de mala fe:

Tu no creies en aquest sistema? Mira com estant aquests soviètics, mira quanta pobresa infantil hi ha en aquell país comunista.

Quedant-se pensatiu, pensava què li contestaria la Galiana, i va respondre-li la seva opinió:

Jo amb aquest sistema opressor no hi crec, tant me fa si es diu comunista com feixisme, és una dictadura, no hi simpatitzo, i crec que és una barbàrie el què passa allà. Ara bé, no em sembla massa diferent del què passa aquí. 

No estant-hi d’acord, l’Àngela li va recordar que de moment aquí no assassinaven a la gent i que els nens estaven ben alimentats. Estava clar que ella desconeixia el què passava en els camps de concentració i no recordava voluntàriament a moltes morts, com els assassinats del 30 de juny de 1934, i s’oblidava de tots els exiliats com l’Albert Einstein o en Thomas Mann, que varen marxar per no ser assassinats. Després de dir-li que hi havia tantes diferències com similituds, en Fritz es va aixecar del sofà per preparar el sopar mentre anava pensant què pensaria la Galiana de la Unió Soviètica, aquell país que admirava per en Vladimir Lenin, no per en Iosif Stalin.

Aquells dies finals de setembre, en Barnard tenia que trucar al ministre de Propaganda per explicar-li com anaven les últimes comandes, però es va estranyar de que sempre que li agafava el telèfon en Goebbels estava desanimat i sense energia. Un dia que li semblava veure’l enfonsat i amb poca veu, li va preguntar si es trobava bé i el ministre es va limitar a respondre-li:

No, no em trobo bé, pateixo el pitjor mal de tots, un mal d’amor.

Sense entendre res i no volent ficar-se a la seva vida privada, es va limitar a parlar-li de feina, cosa que el ministre li va agrair. En Goebbels estava destrossat aquell temps perquè el seu matrimoni estava en plena crisi per la seva aventura amb l’actriu txeca Lídia Baarova, amb qui tenia pensat anar-hi a viure, inclús volia deixar la Magda.

El 29 de setembre, després de les seves primeres dues setmanes del quart any de Medicina a la Universitat, en Fritz va decidir anar a celebrar amb l’Àngela que en breu començaria les pràctiques a l’Hospital universitari Charité. Després d’anar a sopar a un bon restaurant, el Schidkröte, situat en el Kurfürstendamm, un restaurant luxós amb unes taules petites, on varen provar el púding de Bremen, varen agafar un tramvia i varen anar a l’Òpera Estatal, al Unter den Linden, a veure La Trivata. Quan varen arribar a l’Òpera varen esperar amb la resta de la gent a l’entrada, i mentre esperaven varen veure a en Goebbels, que aquesta vegada, per decepció d’en Fritz, no el va anar a saludar i no el va convidar a la tribuna d’honor. L’Àngela li va dir que el veia nerviós, i en Fritz li va dir a cau d’orella:

Això vol dir que les coses deuen anar malament a Espanya.              

Després d’esperar una estona més a l’entrada varen entrar a la sala amb la resta de la gent i varen escoltar La Traviata, una òpera magnífica d’en Giuseppe Verdi, que va emocionar a en Fritz per la mort de la soprano mentre l’Àngela l’escoltava sense entendre-la ja que només es fixava amb el vestit de la Violetta. Després de sortir de la sala es varen topar amb el ministre alemany, que aquest cop si que els va saludar i estava molt més animat. Després d’intercanviar quatre paraules, en Goebbels els va demanar si el volien acompanyar a fer una copa en un bar que coneixia i de confiança per continuar parlant. Sabent que els faria anar a dormir tard, varen acceptar la proposta del ministre alemany, a qui l’Àngela continuava admirant. Però, per sorpresa d’ells dos, quan estaven esperant protegits pels membres de les SS un cotxe oficial, varen quedar atordits en veure que els acompanyaria una noia jove morena. En Fritz sabia la fama de col·leccionista de dones d’en Goebbels, però pensava que havia deixat aquest món de faldiller després de casar-se amb la Magda el 19 de desembre de 1931. Continuant esperant a l’entrada de l’Òpera, l’Àngela es mirava aquella noia amb desconcert i amb indiferència, no es podia creure que la família model nacionalsocialista fos un engany i no entenia perquè el ministre no amagava la seva aventura.

Després de que els recollissin es varen dirigir al bar de l’Hotel Kaisehof. En assentar-se en les cadires del luxós bar, el ministre va demanar una ampolla de xampany francès dom Perignon i es varen posar a parlar amistosament en les còmodes butaques de l’Hotel. Mentre bevien i escoltaven a Wagner de fons, en Goebbels els va parlar de que la noia que l’acompanyava era l’actriu Lídia Baarova i els va explicar els seus últims treballs al cinema. Aprofitant un moment de relaxament d’en Goebbels, en Fritz va preguntar-li per la situació a Espanya. El ministre, sense posar-hi massa interès, li va respondre mentre es bevia el xampany:

A Espanya? No se, és complicada aquesta guerra, nosaltres ajudem a un general que es diu Francisco Franco, que no em té cap tipus de simpatia, és un militar qualsevol sense cap tipus de virtut. Qualsevol militar nostre ho faria millor que ell, però ja saps com és Espanya, sempre s’intenta autodestruir. 

Escoltant bé les paraules del ministre, que estava més interessat en les cames de la seva amant que amb les preguntes d’en Fritz, li va preguntar perquè eren a Espanya, i en Goebbels li va contestar sense embuts mentre s’acomodava bé a la cadira:

Hem destinat molts diners en armar el nostre país, hem creat noves armes i les tenim que provar, per nosaltres Espanya només és una zona de pràctiques, un camp de tir. No en traurem cap benefici econòmic, aquell país està condemnat a la ruïna més absoluta. 

Espantat per la resposta, creia que era un error aquella guerra, de fet recordava com la Galiana l’hi havia dit que admirava la República Espanyola, la República que ara ajudaven a destruir com havien fet amb la de Weimar, li va preguntar de forma freda si no tenia por de que França o la Gran Bretanya entressin a la guerra però per l’altre bàndol, causant així una guerra mundial. Mirant-lo aquest cop de forma més distant, en Goebbels li va contestar:

Guerra mundial? Ja n’hi va haver una, no n’hi tornarà haver una altra, és impossible, a més, Itàlia també ha entrat en aquesta guerra en el bàndol nostre, ells si que hi destinen recursos, creiem que volen les illes Balears a canvi. Segurament volen que els italians vagin de vacances a Mallorca, que absurd. Després d’un petit silenci per beure una mica més, va continuar: És impossible que la Gran Bretanya o França volguessin atacar Alemanya i Itàlia a la vegada, sabrien que seria la seva derrota, no crec que moguin n’hi un dit per Espanya, seria ridícul. A part, Itàlia desperta moltes simpaties en aquests països per la seva Història. Acabant-se la copa de cava, rient, va dir: Quina bestiesa que ens baralléssim per Espanya! És un país que no hauria de formar part d’Europa, la majoria de la gent d’allà encara viu a l’època feudal, barallant-se encara pel repartiment de la terra. 

Volent tornar a fer-li una altra pregunta, l’Àngela li va tocar dissimuladament la cama per indicar-li que no la fes i varen canviar ràpidament de tema parlant de la fàbrica dels Klein. L’Àngela estava decebuda amb aquella conversa, encara no es creia que en Goebbels enganyés a la Magda, a qui admirava i la veia com un model a seguir quan volgués ser mare. Després de quatre copes més, en Fritz, en veure que la seva xicota no estava còmode i no badava boca, es mirava a la Lídia amb mala cara i no deia res, li va dir en el ministre que tenien que marxar perquè l’endemà tenia que estudiar per un examen. Somrient, en Goebbels li va dir sense aixecar-se de la seva cadira mentre repenjava el braç per sobre la cadira de la Lídia:

Vols ser metge veritat? El teu pare em va dir que estudiaves Medicina. Està bé, és una bona professió, però no se si tindrà gaire futur perquè cada cop més la gent creu amb els curanderos. Ara tothom els odia com ho havia fet l’Heràclit.   

Fent un somriure sorneguer mentre s’aixecava per marxar, li va contestar:

Què hi farem. Sempre podré anar a la fàbrica a fer banderetes i ser un bon burgès.

Posant-se a riure descaradament, en Goebbels odiava a la burgesia, es varen acomiadar amb una encaixada de mà i quan eren fora l’Hotel en Fritz li va preguntar a l’Àngela si li passava alguna cosa, ja que no havia dit pràcticament res, cosa estrany en ella. Mirant que fossin lluny de l’Hotel i de la Cancelleria, li va respondre mentre baixaven per la Wilhemstrasse a peu:

Que no ho has vist? Aquella dona amb qui anava era una prostituta. Actriu diu, si home, m’ha ofès molt que enganyés davant nostre a la pobre Magda, i a sobre tant li feia que ens ho miréssim. Quina classe d’home ha de ser el ministre? No es pot confiar amb una persona així. M’ha decebut molt, però molt, estic segura que en Hitler no ho sap això perquè sinó s’enfadaria molt.  

Posant-li el braç a l’espatlla perquè s’apropés a ell, li va explicar la fama que tenia en Goebbels amb les dones i li va dir que molts altres nazis tenien aquesta debilitat per les dones. Decebuda, l’Àngela li va dir amb rotunditat:

Tu prova d’enganyar-me i et tiro per la finestra, tu ets meu i de ningú més. Els comunistes sou gent fidel oi?

Somrient mentre anaven veient com els últims tramvies passaven, pensava que la seva única competència no hi era en aquest món, i li va contestar que podia estar ben tranquil·la, que podria estar segura que moriria al seu costat. Tot i això, en Fritz no se sentia còmode per la gelosia de l’Àngela, que només el volia per ella i no li deixava parlar amb altres noies. De vegades quan parlava amb una companya de classe i l’Àngela el veia, ella se li apropava de males maneres agafant-lo pel braç per apartar-lo descaradament de la noia i no li deixava anar a la Biblioteca de la Universitat perquè sabia que hi havia moltes noies. Després de trencar a la dreta per entrar a la Leipzigerstrasse i passar per davant del Ministeri de l’Àire, varen veure a la cantonada a en Wilhelm tocant el saxofon amb la mà dreta molt inflada. Després de deixar-li un bitllet en el barret que tenia al terra, en Fritz es va mirar aquell home, que estava molt prim i vestia amb la mateixa roba que feia deu anys, amb cara de pena i li va preguntar què l’hi havia passat a la mà. Sense voler-lo mirar, en Wilhelm va deixar el saxofon un moment i va dir tremolant:

Per desgràcia això no m’ho ha fet les SS o la Gestapo, ha sigut la gent que abans eren els meus amics.

Tornant a tocar el saxofon en veure a una parella sortir d’un Opel Kadett ocre, un cotxe que es posava de moda amb els seus 1074 cavalls, en Fritz i l’Àngela varen tornar al pis pensant que el pobre Wilhelm estava patint molt. Sovint el veient que es posava a dormir a una cantonada amb quatre cartrons i que regirava les escombraries per trobar alguna cosa de menjar.

Mentre el govern alemany aprovava el pla quadriennal sota la vigilància d’en Hermann Göering, un pla de quatre anys que havia d’armar el país, i es posava en contacte amb Itàlia i Japó per segellar un pacte, la vida d’en Fritz anava sobre rodes fent les primeres pràctiques a l’Hospital universitari Charité. Però el noi, ara amb la bata blanca que l’hi anava gran, continuava notant que posaven excessiu interès en ensenyar-los a curar un ferit de guerra i no pas a un civil malalt per una malaltia. Tot i això, la seva dedicació era absoluta i els seus mestres i metges que l’hi ensenyaven quedaven sorpresos pel seu ràpid aprenentatge i la seva aplicació. El director d’aquell Hospital li deia que quan acabés els estudis l’anés a veure perquè li donaria feina. Les seves habilitats eren tant grans que fins i tot els veïns del barri li demanaven consell quan es trobaven malament. Ajudava a la Matilda a curar els maleïts refredats que l’empaitaven cada canvi de temps, a la Klara li aconsellava sempre que es prengués calmants per la tensió, a la Carlene li deia que no confies amb depèn de quin curandero que visitava i a en Martin l’hi aconsellava unes cures pel reuma. Sovint també anava al pis d’en Hermann i la Bernardina perquè en Dannel continuava sent maltractat quan sortia al carrer i li donava uns quants calmants que treia de l’Hospital o li desinfectava les ferides. Ara ja no li deia que havia de denunciar aquells fets perquè sabia que la policia no li donaria suport, ans al contrari.

El 30 d’octubre, en Goebbels va convidar a la família Klein a celebrar el desè aniversari del seu lideratge al districte a l’Ajuntament Roig, el Rotes Rathuaus, d’estil renaixentista, en una exposició anomenada: Deu anys de lluita per Berlín. El ministre no estava tant interessat amb en Barnard, sinó amb en Fritz, a qui trobava un noi molt més intel·ligent i perspicaç. Tota la família, menys l’Elise, varen anar-hi creient que no podien decebre el seu únic client. Tots anaven mudats fins l’últim botó. L’Àngela es va tornar a comprar un altre vestit vermell per l’ocasió, cosa que li va tornar a costar uns quants Reichsmarks a en Fritz i unes quantes mirades indiscretes d’en Barnard i d’en Marwin, que anaven vestits de frac igual que en Fritz. Mentre es bevien una copa de xampany que els varen donar uns cambrers només en arribar a l’Ajuntament, varen observar les fotografies i els trofeus d’en Goebbels a l’exposició mentre sentien la música clàssica del gramòfon. D’en tant en tant el ministre se’ls apropava content i amb un somriure a la boca els recordava com de difícil se’ls va fer pujar al poder. Tocant l’espatlla d’en Barnard exclamava feliç com unes pasqües:

Sort en varem tenir de gent com vostè, no sap pas l’ajuda que va ser per nosaltres trobar gent compromesa com vosaltres.  

Mirant-se’l pensant que anava molt equivocat, en Barnard li va contestar que estava molt orgullós de formar part d’aquesta gran família, el nacionalsocialisme, tot i que per dins continuava desitjant que s’enfonsessin, tot i que tenia alguns dubtes. Curiosament, a afecte encara d’aquella trobada amb la seva amant, l’Àngela se’l mirava fredament esquivant-li la mirada, no el perdonava que enganyés a la Magda. Després d’observar una estona més l’exposició i de relacionar-se amb aquella alta societat, varen escoltar un discurset del ministre de Propaganda en què va anunciar que fundaria una fundació solidària, la Llar doctor Goebbels, a Friedrichshain, destinada a companys del partit nazi i a combatents de les SA pobres. A més, va anunciar que crearia un fons de vellesa per actors necessitats sota el nom d’Agraïments als artistes-Fundació doctor Joseph Goebbels.

Després del discurs i de menjar uns quants canapès, quan ja marxaven el ministre es va apropar cap a la família Klein i els va demanar que els acompanyés aquella nit al Palau d’Esports per acabar junts aquella jornada. Cansats, no en tenien ganes, li varen dir que tenien plans per aquella nit que no podien canviar. Decebut, en Goebbels els donar resignat l’últim número del Der Angriff, que ja rebien a casa, però el ministre volia que el conservessin perquè en ella hi havia en una pàgina els noms dels 40 caiguts durant el temps que intentaven pujar al poder. En fullejar-lo allà al mig mentre esperava que el seu pare acabés de parlar amb en Goebbels de les últimes comandes, en Fritz es va posar furiós, recordava com la Galiana també era una caiguda, de fet havia mort davant d’on eren ells, i creia que ella també es mereixia un reconeixement. Tirant al Der Angriff al terra i mirant al ministre amb cara d’odi, que s’acabava d’acomiadar d’en Barnard, s’hi va apropar irritat sense que la família se n’adones. L’hi va tocar l’espatlla per atreure-li l’atenció i, mirant-lo directament als ulls, li va explicar que ell tenia una amiga que també era una caiguda, que havia mort durant aquelles batalles campals. En veure el què estava fent, tota la família Klein va quedar blanca: l’Àngela es posava les mans a la boca pensant que estaven perduts, li semblava com si el temps s’hagués aturat, a la Luane se li va caure de por la copa de cava buida que no sabia on deixar i en Barnard i en Marwin es varen apropar al seu germà per fer-lo callar. Mirant-se’l amb estranyesa però amb una cara cínica, en Goebbels li va dir:

Una amiga? Ara que hi penso, recordo que abans anaves amb una altra noia, és veritat. Pensant una mica més, li va afegir: Allà a la Pariser Platz era, si que me’n recordo. Era també molt guapa.

Mentre el ministre continuava pensant com era aquella noia, en Barnard va apartar dissimuladament el seu fill de la vista del ministre per dir-li que estarien encantats d’anar a aquella nit al Palau d’Esports, però en Goebbels no l’escoltava i li va dir a en Fritz buscant-li la mirada:

I vols un reconeixement per aquella noia? Vols que surti en una de les meves revistes? O en un diari? Vols això?

En sentir aquelles preguntes, l’Àngela es va posar les mans al cap, tant li feia en aquells moments el seu pentinat, i la Luane va agafar la Katrina de la mà pensant que el seu fill els portaria cap a un camp de reeducació. Però en Fritz, que sabia que la Galiana no voldria sortir de cap de les maneres en un diari nazi, li va contestar amb una cara rabiosa:

No crec que es mereixi estar en aquestes pàgines, ella no era com vostès. (En Goebbels pensava que li deia volent dir que no era una noia important.) Només li deia perquè sabés que hi va haver més morts del què diu vostè.       

Apunt de desmaiar-se, l’Àngela va agafar a la seva parella pel braç mentre li bufava a l’orella que callés, però el ministre, que se’l mirava desconfiadament, se li va apropar descaradament a deu centímetres de la cara i li va contestar:

Ho se, totes les morts varen ser un sacrifici per la nació, em sap greu pel què deus haver passat, però em sembla…. Llavors va girar la mirada cap a l’Àngela, i va continuar dient: que les coses t’han anat prou bé a tu. 

Morint-se de ràbia per dins, volia clavar-li una plantofada i deixar-lo estès, cosa que l’hi hagués sigut fàcil però l’hi hagués costat la vida, va abaixar el cap i se’n va anar amb l’Àngela a fora la plaça, precisament en el lloc on va caure abatuda la Galiana. Mentre marxaven, en Barnard es va disculpar tremolós davant del ministre dient-li que el seu fill era un jove impertinent i li va assegurar que el veuria a primera fila aquella nit. A fora, la família volia matar a en Fritz, que no parava de fer manetes amb la mà per mostrar la seva indignació. En Marwin li anava fent el signe de boig i la Luane, amb la mà al pit encara recuperant l’alè, li va dir que no hi tornés mai més, que l’hi havia estat apunt de fer-li agafar un atac de cor, mentre la Katrina li deia que era massa jove per morir. L’Àngela no li deia res, però quan varen estar uns segons a soles mentre esperaven el tramvia, el va renyar de males maneres, cosa que en Fritz no va acceptar, ho trobava injust, i feia signes perquè el deixés en pau.

Després de calmar-se, a la nit, després de sopar en el bar Victorius, varen anar tots junts al Palau d’Esports, on l’Adolf Hitler va pronunciar un discurs. En veure el dictador alemany, l’Àngela va tornar a recuperar la fe amb el nacionalsocialisme i va cridar amb tots els demés Visca Goebbels, un crit que havia demanat en Hitler després de repassar la trajectòria de la seva mà dreta. En acabar el seu discurs, esgotat, en Hitler va deixar pas al ministre alemany després de donar-li un copet a l’espatlla. Feliç com mai, el ministre va fer un discurs d’agraïment mentre la família Klein respirava tranquil·la després de veure’s tancats en un camp de concentració i amb la soga al coll. En acabar l’acte, tots varen anar cap a casa amb tramvia. Després de deixar els seus pares a casa seu i de travessar la carretera, en Fritz, que s’havia que havia decebut a la seva estimada, li va demanar perdó mentre caminaven cap a la tancada llibreria i li va prometre que no tornaria a parlar més d’aquell tema. L’Àngela va acceptar les seves disculpes, però tornava a tenir dubtes de si realment la seva parella havia oblidat o no a la Galiana. Abans d’entrar al bloc de pisos, varen veure a en Wilhelm dormint en un dels bancs amb el seu saxofon i en Fritz va observar que ara tenia també l’altra mà inflada. Sabent que no podia fer res, va pujar a dalt al pis pensant més amb l’Àngela, que continuava molt disgustada. El diumenge, per demanar-li perdó, en Fritz la va convidar a veure una pel·lícula. La sala estava buida, molts pocs alemanys varen anar al cinema després de la pel·lícula del Triumph des Willens, però l’Àngela va estar encantada pel gest del seu xicot i va oblidar aquell disgust que portava a dins. A poc a poc, varen tornar a casa per escoltar el programa de ràdio de varietats musical que acceptava peticions del públic, Wunschkonzert für das Winterhilfswerk, que s’emetia només cada dues setmanes les tardes de diumenges.

Però en Fritz sembla que tornava a lluitar contra el passat que mai l’abandonava. El 4 de novembre es va tornar a disgustar quan va saber que en una presó els nazis havien decapitat amb una destral al dirigent sindicalista Egard Andé, però aquesta vegada no va voler explicar la seva indignació que portava ja que no volia que pensessin que tornava a pensar amb la Galiana. A més, s’indignava i se sentia impotent en veure cada dia a la gitana Anne, que sovint era arrestada i enviada al barri de Marzahn, a l’est da la ciutat, en Wilhelm i en Dannel patint tant per culpa del règim. Un dia que feia molt fred, en Fritz va veure a l’Anne tremolant i coberta amb una senzilla manta de color beix. El noi no va dubtar en comprar-li una barra de pa a la pastisseria d’en Richard i li va preguntar si podia fer alguna cosa més per ajudar-la. La dona, que es notava que patia molt amb la seva cara esquelètica i els ulls enfonsats, li va respondre que no perquè l’enviarien a Marzahn de seguida que es trobés a un policia. Encuriosit com sempre, el noi li va preguntar com eren les condicions d’aquell barri de l’est de la ciutat, on s’hi havia muntat un campament de gitanos:

Terrible.

Va contestar l’Anne, que després va fer un silenci i va mirar a banda i banda que no hi hagués cap policia. Més confiada en veure que no hi havia ningú perillós, la dona li va acabar d’explicar mentre es mirava amb delit aquella barra de pa:

Allí vivim centenars de persones i només tenim dos lavabos. És horrible el que em toca viure allà dins. Allà conviuen persones, rates, infeccions i malalties. Estem abandonats per culpa de la majoria de vosaltres.

Després de fer una pausa per provar el pa mentre en Fritz se la mirava amb cara d’horror, la dona va continuar el seu relat:

Per anar a buscar aigua tenim que caminar dos quilòmetres fins arribar a aquí. Saps les vegades que vosaltres ens insulteu, ens maltracteu i ens mostreu el vostre odi cap a nosaltres només perquè venim a buscar aigua del pou? A una nena la varen violar a mig camí i no va passa res. A un home gran el varen fuetejar fins que li varen deixar l’esquena plena de sang i no va passa res. A una amiga meva li varen tallar un dit uns marrecs per diversió i no va passa res. Només algun comercial d’en tant en tant ens donar alguna cosa de menjar. La Matilda, per exemple. Però ella em sembla que aviat ho tindrà ben cru. Si a les deu de la nit no sóc allí i em troben aquí parlant amb tu només m’espera la policia amb les seves porres i els seus gossos. Tinc por de tothom. Fins i tot de tu.

Sense saber què dir-li, en Fritz li va dir que ho sentia molt i es va treure la cartera per donar-li tots els diners que tenia en aquell moment. L’Anne però el va aturar amb la mà i li va dir:

Prefereixo que parlis amb la gent i els conscienciïs del que passa abans de donar-me diners.

Prometent-li que així ho faria, el noi va tornar ràpidament a casa mentre deixava a aquella pobra endevina amagant-se a un racó per poder menjar el seu tros de pa. Els següents dies, l’Àngela veia que el seu xicot estava estrany, estava tota l’estona preocupat i es quedava al sofà pensant mentre escoltava La Cinquena Simfonia de Beethoven, però ella creia que estava amoïnat pels estudis i per les seves primeres pràctiques, tot i que de vegades en dubtava i veia que la seva competència estava ben viva.

En un dels primers dies del mes de novembre, en Lou va anar a casa d’en Fritz i de l’Àngela per explicar-los una cosa important per ell. Pensant que també ingressaria a l’Exèrcit seguint els passos d’en Georg, la parella el va convidar a sopar llom amb verdures que havia fet en Fritz d’una recepta de l’Elise. Mentre menjaven en el menjador sense dir-se massa res, de cop en Lou va trencar el silenci i els va explicar que deixaria la feina a la fàbrica del districte de Wedding per entrar en el programa de rearmament alemany del Pla Quadriennal d’en Göering i que anava a treballar a l’empresa Alkett, que fabricava tancs. No entenen aquell canvi, en Fritz li va demanar explicacions per aquell canvi tant sobtat, i en Lou li va contestar mentre anava tallant el llom amb el ganivet:

Perquè em pagaran bé i les armes són el futur d’Alemanya, tot i que a mi no m’agraden. M’han explicat que el govern vol destinar-hi una partida molt important en aquest sector i jo necessito diners i feina estable, no puc continuar explotat com ara treballant onze hores cada dia per guanyar tant poc. De què em serveix treballar tant si no en puc gaudir?

Pensant que potser estava en el cert, per canviar de tema l’Àngela va preguntar per en Georg, del que feia dies que no en sabien res, i en Lou els va contestar que estava molt enfeinat perquè es destinaven molts esforços a Espanya i que es passava el dia carregant vaixells que anirien a Espanya per ajudar a les tropes colpistes. Mentre repartia una mica de cervesa, en Fritz li va explicar que creia que aquella guerra era un greu error, que no tenien que anar a fer res a Espanya deia i, per sorpresa seva, l’Àngela li va donar tota la raó perquè pensava que Espanya no era un lloc adequat per què hi anessin els alemanys. En Lou no va saber què contestar-li, només li va comentar que ell odiava la guerra i que esperava que aviat pogués tornar en Georg i deixés de banda l’Exèrcit per tornar a empaitar noies com havien fet en el passat.

El 25 de novembre de 1936, per sorpresa de molts alemanys, Alemanya va firmar amb Japó el Pacte Anti-Komitern, un tractat anticomunista per protegir el país de l’amenaça de la Internacional Comunista. Aquell pacte no va ser gaire entès entre les masses nacionalsocialistes, no entenien que després de tanta propaganda racista ara pactessin amb una raça a qui consideraven també inferior. Quan en Fritz i l’Àngela varen anar a la botiga de la Matilda a comprar mantega, que era racionada pel govern, la botiguera els va rebre enfadada amb el Völkischer Beobachter a la mà i els va dir mentre anava sacsejant el diari:

Mireu els nazis, a mi em poden maltractar i assassinar, en canvi en els japonesos hi pacten. No entenc res, aquests només actuen quan els hi convé. Picant al taulell amb la mà i llançant el diari a terra, va afegir: Aquests si que poden ser considerats ciutadans i es poden casar amb aris? 

Sense saber què respondre-li, tampoc ho entenien, l’Àngela li va donar la raó. La noia pensava que el govern alemany estava destinant masses recursos a la política exterior i no li agradava el clima bèl·lic que estava agafant el país. A més, veia com l’economia alemanya no anava tant bé com deien i el racionament d’aliments portava més d’una critica en les llars alemanyes. A la llibreria molta gent fidel al nacionalsocialisme també criticaven aquell pacte i fins i tot en Martin en feia burla dient-li a la Klara que aviat veurien geishes per Berlín.

A partir dels desembre, gràcies a una nova llei sobre l’Organització de les Joventuts Hitlerianes, liderades per en Baldur von Schirach, en què s’especificava que el conjunt de les joventuts alemanyes tenien que agrupar-se en el si de les Joventuts Hitlerianes, la Katrina i l’Udo, que tenien 16 i 17 anys respectivament, varen entrar obligatòriament a les Joventuts. La Katrina, que hi va anar resignada, es passava les jornades a les Joventuts fent esport i aprenent feines de la llar per ser una mare nacionalsocialista en un futur, tot i que no anava en els campaments. Sovint les portaven en el petit municipi de Werder, a prop de Potsdam, on el Servei Social del Reich dirigia un camp de treball per dones. Les noies, anomenades Arbeitsmaiden, que vivien en el camp d’Elisabethhöhe li ensenyaven a la Katrina i a les demés noies  que havien vingut de la capital com treballaven en el camp i en el jardí, en com cuidaven el bestiar i en l’atenció dels nens. La Katrina no hi posava gens d’il·lusió, quina pèrdua de temps, anava pensant mentre una dona l’intentava ensenyar com munyir una vaca enorme. En canvi, l’Udo, que hi va anar amb entusiasme, va deixar durant uns dies la llar familiar per anar el campament esportiu militar a Zossen, a prop de la ciutat. Allí l’hi feien fer també esport però a ell li ensenyaven a manejar les armes i a estimar el món bèl·lic amb una estricte disciplina física. L’Àngela estava molt orgullosa de que el seu germà participés en les Joventuts i creia que era la millor manera perquè es fes un home. Quan va tornar a casa després de dies internat, l’Udo portava cada setmana el setmanari Der Stürmer, on a cada portada si podia llegir la cita de l’historiador Heinrich von Treischke: Els jueus són la nostra desgràcia!. En Fritz sempre el llegia quan anaven a sopar a casa dels Richter per veure les imatges eròtiques i sensuals del setmanari, cosa que l’Àngela li retreia disgustada quan marxaven. Un dia que el seu pare encara estava treballant a la fàbrica, en Fritz va aprofitar-ho per preguntar-li què feien allà a Joventuts amb les llargues jornades de dimecres per la tarda fins al dissabte a la tarda. Amb desànim, el noi li va reconèixer que no era del seu gust anar aquells campaments i li va explicar:

Tot es fa de manera totalment militar, des del toc de diana, la primera desfilada, la hissada de bandera, l’esport i les ablucions matinals abans de dinar fins als jocs d’exploració i fins la nit. Tot es fa en ordre i obediència. Inclús les excursions semblen militars.

Preguntant-li si li agradava, el noi va ser clar després d’assegurar-se que la seva mare i la seva germana no l’escoltaven:

Gens ni mica, el menjar és molt dolent, et maltracten, vius en barracons de fusta i el correu és censurat. A més, és molt i molt avorrit. No saps mai què has de fer allà. Només tens el Der Stürmer per entretenir-te. Durant els primers dies em varen obligar a escriure una autobiografia per veure com podia servir en el meu poble. Jo sóc un nen, què s’enreden?.

Mentre la situació espanyola s’encallava, ara ja es veia que la guerra s’allargaria més del previst, cosa que irritava a en Hitler i a en Goebbels, que consideraven a en Francisco Franco un fracassat i pensaven seriosament en retirar-li el seu suport, en Fritz i l’Àngela anaven consolidant la relació mentre entraven el 1937. En el pis ja no els hi faltava de res, per Nadal el tenien decorat amb figuretes i adorns de Nadals comprats en el mercat nadalenc de davant de la Catedral i en els magatzems KaDeWe a la Wittenbergplatz, al bell cor de la ciutat, on al costat sud de la plaça el germanastre d’en Hitler, l’Alois, i portava un petit pub freqüentat per membres de les SA, on la parella s’hi va aturar per fer una cervesa. L’Àngela havia posat unes flors vermelles de la floristeria de la Carlene per totes les balconades del menjador, la cuina i la seva habitació. Per desgràcia per la butxaca d’en Fritz, no parava de comprar encants per la casa i cada dos per tres agafaven el tramvia per anar als magatzems KaDeWe. Els mobles eren tots nous i gaudien d’un alt nivell de vida gràcies a que l’empresa del pare d’en Fritz anava com la seda fent banderes nazis i els hi donaven grans quantitats de diners. A més, la família Richter havia augmentat els ingressos després de que a en Seigmund li haguessin augmentat el sou ja que la seva empresa havia passat de fer radiadors a fer coixinets pels avions, cosa que va fer augmentar la productivitat. Per més harmonia, l’Àngela se sentia molt bé a casa dels Klein, eren una família adorable i molt respectada pel barri, però només li disgustava l’actitud de la vella Elise, que la continuava menyspreant a vistes de tots, cosa que va comportar que en Fritz es distancies de la seva estimada àvia que tant l’havia ajudat en el passat. En el tema polític, la família Klein havia deixat de renegar del nazisme a poc a poc, tampoc l’adoraven com l’Àngela, però ho veien com un mal menor sempre i quan no entressin en cap guerra i no posessin en pràctica més lleis i controls contra els jueus. Si l’economia anava bé, si la gent era feliç i si no hi havien disturbis, perquè queixar-se pensaven.

El 28 de gener, com cada any, en Fritz es disposava anar sol a la tomba de la seva difunta xicota. Quan anava a sortir de casa va veure que a la taula del menjador l’Àngela l’hi havia tornat a deixar unes flors blanques de la floristeria de la Carlene perquè les portes a la tomba. Mirant-se aquelles flors va veure que hi havia una rosa vermella, de les que li agradaven a l’Àngela. Pensant que era un gest bonic, no va entendre que l’Àngela va posar aquella flor per dir-li a la Galiana que en Fritz ja no estava sol. Després d’esmorzar una poma, un plàtan i un cafè, va marxar cap al cementiri Sant Mateu. Mentre caminava cap al cementiri anava recordant els fets de feia 4 anys i a cada passa que feia es posava més trist i començava a caminar més a poc a poc deixant-se endur pels records. Recordava com si fos allà mateix les últimes imatges a l’Ajuntament, es veia enmig de la manifestació i sentia el so del tret que va abatre a la seva xicota. Se li repetita una vegada i una altra la mirada de la Galiana amb el seu vestit senzill abans de morir. Aquell dia havia perdut part de la vida pensava i, en mirar-se les flors, que ni tant sols ell havia comprat, va pensar que era un gest massa típic, poc personal, vulgar inclús, i va decidir agafar un paper i amb una ploma estilogràfica que portava per les pràctiques de l’Hospital va escriure-hi unes quantes paraules. Després d’aturar-se a una cantonada de la Potsdamer Platz per escriure, va tornar a anar cap al cementiri però cada metre que feia se li feia etern; el cor li bategava ràpid per tornar a estar a uns metres de la Galiana i els records l’hi eren massa presents per pensar amb claredat. En entrar a l’entrada del cementiri es va començar a enfonsar i les llàgrimes li queien aquest cop a raig. Avançant a poc a poc entre les tombes, va arribar a davant la tomba de la Galiana, on no es va poder contenir; va deixar-hi les flors i la nota, i va marxar corrents perquè no podia aguantar més aquell dolor. La nota posava:

T’estimo, no t’oblido, perdona’m amor meu.

En tornar a casa desfet va veure a l’entrada del carrer, a prop de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, a l’endevina Anne i per primer cop en molt de temps li va donar un bitllet perquè li tirés les cartes. Tirant les cartes a poc a poc, l’Anne només li va dir:

Després de la tempesta del cel tornarà el bon temps que serà portat per un estel fugaç.

Mig satisfet i sense fer-li cas, tampoc ara volia creure en la màgia, va tornar cap a casa i es va passar el dia tancat al menjador sense fer res. No es va tornar a animar fins que va arribar l’Àngela de la feina. De seguida ella el va veure trist, sabia perfectament el motiu, però va pensar que era millor no dir-li res creient que seria la millor manera perquè oblidés a la seva difunta xicota. Tenia unes ganes boges de que l’esperit de la Galiana marxés per sempre més, però no sabia com ho havia de fer.

El febrer, l’Ernst Hanfstaengl, l’antic amic d’en Hitler i el cap de les relacions estrangeres del NSDAP, que havia perdut influència per la seva enemistat amb en Goebbels, va marxar del país després de que li gastessin una broma de mal gust fent-li creure que el llançarien a Espanya, enmig de la batalla. Aquella fugida va provocar una petita crisi en el govern alemany. Molta gent remorejava de que era un traïdor, a la llibreria d’en Martin, que tenia publicats els llibres d’en Hanfstaengl, Hitler in der Karikatur der Welt. Tag gegen Tinte, unes caricatures d’en Hitler en què se’l deixen bé, es varen reunir els seus llibres i varen ser cremats enmig de la vorera perquè la gent els pogués escopir. L’Àngela va acceptar sense condicionants cremar aquells llibres, odiava a aquell conservador de qui creia que s’havia aprofitat de la bona fe d’en Hitler per trair-lo. Era un Yankee cridava. Quan en Fritz va veure aquella pira quan sortia de les seves pràctiques a l’Hospital Charité, li va dir en to de broma a l’Àngela:

Ara també cremeu els llibres del vostre bàndol, el final no tindrem literatura per llegir i s’haurà acabat la cultura alemanya i la llibreria.

Mirant-se’l amb un somriure, però una mica disgustada veient que tornava a ser crític, li va contestar:

Jo només rebo ordres, però aquest home (referint-se a en Hanfstaengl) és un burgès nord-americà, s’ha criat tota la vida a Nova York i va estudiar a Harvard, és un traïdor i s’ha de cremar. Ell no és un alemany.

Fent-li que no amb el cap, en Fritz va tornar cap al pis. La Klara, que s’ho mirava al costat de l’Àngela, li va dir a cau d’orella que en Hanfstaengl feia anys que era un traïdor perquè la seva esposa, l’Helene, havia fugit d’Alemanya feia temps perquè discrepava amb el règim i que era molt conegudes les seves aventures extra matrimonials.  

El 18 de febrer, la jove parella varen anar a fer una cervesa Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade. Enmig de la conversa varen quedar callats en sentir per la ràdio un discurs d’en Heinrich Himmler en què va dir que dos milions d’alemanys eren homosexuals, un 8% de la població masculina, i considerava que el poble alemany estava infectat per una malaltia contagiosa que s’havia de combatre. Sentint aquell discurs amb desconcert, en Fritz, que havia tingut un amic homosexual quan anava a les manifestacions comunistes i pensava amb el pobre Dannel, que continuava sent maltractat i insultat. Només feia dos dies uns vailets l’hi varen trencar dos dits de la mà amb una pedra davant la mirada de la gent. L’Àngela, que no li agradava gens a en Himmler, el trobava un cínic, va dir-li a cau d’orella d’en Fritz mentre mirava que ningú del bar l’escoltés:

Ell tampoc és el prototip de l’alemany perfecte; feble, tou i amb ulleres.

Però la gent del voltant del bar no opinava igual. Un dels clients que anava mig begut en un tamboret de la barra del bar, va cridar que s’havien d’assassinar als homosexuals perquè els considerava uns desviats que posaven en perill la pervivència de la humanitat. Escoltant de refons totes les converses, en Fritz es va quedar callat pensant que era millor per la seva seguretat no donar la seva opinió i no deixava de pensar  amb el pobre Dannel. Quan l’Àngela li va demanar la seva opinió, en Fritz es va limitar a contestar-li en veu baixa:

A mi tant me fa aquest tema, no em preocupa, que cadascú faci del què vulgui de les seves vides. En el sexe no tots opinem igual. Em sembla que ens hem mirat massa els clàssics en uns temes i ens hem oblidat algunes de les seves connotacions.

Fent uns quants glops de cervesa mentre mirava l’ambient caldejat del bar, l’Àngela li va dir:

Els alemanys no hem sigut mai homosexuals, això és una desviació de la moralitat i de la conducta humana. És incompatible l’homosexualitat amb la nova política familiar. No són normals aquesta gent. Tu creus que un home ha d’anar amb un home. 

Escapant-se-li el riure de vergonya pel què deia, en Fritz li va contestar:

Que els alemanys no hem sigut homosexuals? Mira et recomano que et llegeixis La dansa pietosa d’en Klaus Mann escrita l’any 1926, que va ser una de les primeres novel·les homosexuals de la literatura alemanya o, si poguessis, llàstima que ja sigui prohibida, et podries llegir la publicació Die Freundschaft. Alemanya ha tingut i seguirà tenint homosexuals, ens agradi més o menys, i és una cosa normal com la nostra relació.

Sense arguments, no coneixia a la família Mann, l’Àngela li va fer un petó i li va dir que li agradava la seva resposta sempre i quan no fos homosexual, cosa que va desconcertar a en Fritz perquè mai havia pensat que podia semblar gai. Pensant que aquell terreny era massa perillós, alguns tafaners els escoltaven tot i que només miraven a l’Àngela pels seus encants, va decidir canviar de tema i varen parlar dels últims resultats esportius. Quan tornaven cap a casa i passaven per la floristeria de la Carlene, que els va aturar per explicar-li a l’Àngela que l’hi havia arribat unes flors noves vermelles, de cop varen veure que un home queia del quart pis del costat est de la casa d’en Fritz. Espantats i molt sorpresos, en Fritz va córrer d’immediat cap a on havia caigut aquell home. En aturar-se a davant de l’entrada de casa va veure que era en Dannel que s’havia llançat al buit i va quedar esgarrifat. S’havia suïcidat després de sentir per la ràdio el discurs d’en Himmler. Sense poder fer res per ell, era mort, en Fritz es va posar a plorar i va veure que tenia una nota a la mà dreta. Agafant-la amb delicades mentre la gent s’apropava per veure què passava, el noi va llegir per dins:

M’heu matat.

Trist, de cop la resta dels veïns s’hi varen apropar però en veure que era en Dannel tots, com els pastissers, els botiguers, la Carlene i en Kurt varen marxar per no haver de donar explicacions. En baixar els seus pares del pis estaven destrossats i no paraven de cridar mentre abraçaven el cos sense vida del seu fill. En donar-li la nota a en Hermann, el pare d’en Dannel va estripar la nota i li va donar les gràcies a en Fritz per ser l’únic que havia tractat amb respecte. Però en Hermann va estripar la nota perquè no volien ser senyalats com el seu fill si començaven a dir que per culpa dels veïns havia mort en Dannel. En veure el què havia passat, en Barnard, la Luane i l’Elise varen sortir a ajudar els seus veïns de tota la vida, però ells, en veure que ningú més del barri, els seus amics de tota la vida, que els hi giraven l’esquena i ni tant sols els hi anaven a donar el condol, varen entrar al pis enfonsats i sense dir res mentre l’ambulància recollia el seu fill. En veure que l’Àngela estava impactada, no sabia que en Dannel era homosexual i no entenia res, va portar-la en el bar Victorius, on ningú comentava el què havia passat perquè se sentien en part culpables d’aquell suïcidi. Fent-la seure en una de les taules més allunyades del bar, li va explicar que en Dannel s’havia llançat perquè era homosexual i estava sent maltractat pels veïns, els amics i els companys de feina. Esgarrifada, l’Àngela, que no es treia del cap al pobre Dannel, no es va atrevir a dir-li res durant uns minuts mentre anava mirant la cara dels veïns com l’Otto, que feien la cervesa com si no hagués passat res. Empassant-se la saliva, amb una veu eixuta li va dir a en Fritz mentre li donava la mà:

Perdona’m pel què he dit abans dels homosexuals. No tenia raó. Pobre Dannel, es devia sentir tant sol i marginat. L’haguéssim pogut convidar a sopar algun dia. Quina merda.

Fent que sí amb el cap, en Fritz es va beure la Paulaner que havia demanat d’un glop. En aixecar-se per pagar, va sentir que el perruquer Otto li deia a en Mark mentre es continuava bevent tant tranquil la seva cervesa en un tamboret de la barra:

Aquests desviats estan sonats. Tirar-se al buit i deixar els pares així, quin sonat devia ser.  

El 21 de març, diumenge de Ram, l’Àngela, com a catòlica no practicant, aquell dia va anar a l’església de Sant Miquel de Berlín amb la seva família aprofitant que en Fritz es quedava a casa estudiant mentre de fons escoltava el programa de ràdio Wunschkonzert. Tenia ganes de resar per l’ànima d’en Dannel, que va ser enterrat només davant l’atenta mirada dels seus pares i de la família Klein. En arribar a l’església, un edifici construït sota la influència de les esglésies del nord d’Itàlia, on va contemplar durant una estona des de les fonts l’estàtua de l’arcàngel Miquel amb les seves ales a la part superior de la façana, va entrar a l’edifici amb la seva família. Posant-se en els primers bancs del temple, l’Àngela es va sentir defraudada quan va sentir en veu del capellà l’encíclica Mit brennender Sorge del Papa Pius XI en què criticava al règim nazi i els seus excessos. Enfadada, continuava defensant el règim tot i la mort d’en Dannel, creia que era culpa dels veïns, va marxar a mitja missa sense la seva família, que es va quedar per respecte a Déu, i va tornar a casa. En entrar a casa i sense dir que havia arribat, va dir-li a en Fritz, que estava estudiant al sofà, que l’Església tenia que canviar, que s’havia de modernitzar, i que havien de tenir un Papa alemany. Mirant-se-la amb cara de raresa, no entenia el què l’hi havia passat, li va preguntar sense moure’s de la seva posició en el sofà:

Ara també vols canviar el Vaticà? No saps que porten molts segles amb un Papa italià? Perquè ha de ser alemany i no suec?

Fent-li ara ella una cara d’incomprensió, li va contestar mentre es treia la jaqueta:

Escolta, si som la nació més forta del món és normal que el cap d’Estat de l’Església sigui alemany, només faltaria, no serà nigerià.          

Pensant una bona resposta que no li ferís els sentiments catòlics, es va limitar a preguntar-li la pregunta de Gretchen. No esperant ni un segon, l’Àngela li va contestar convençuda i amb fermesa:

Per tradició familiar, tots els de la família som catòlics des de fa moltes generacions. Jo crec amb Déu des de que tinc ús de raó i ser que existeix perquè el porto al cor. Som així, perquè ells ens calcula. Jo cremaria a la foguera aquell filòsof Feuerbach per difamador.  

Deixant el llibre a una banda del sofà, en Fritz ho va aprofitar-ho per dir-li:

Per tant, no ets catòlica perquè amb el temps hagis vist o reflexionat que aquesta religió tingui la raó envers les altres religions o cultes? Tu ho ets per purament tradició i perquè vius en un lloc geogràficament de tradició cristiana, per tant, el cristianisme és irracional amb tu. Mirant-li als ulls de la seva estimada, li va preguntar: I no creus que aquesta nova Alemanya no ha de deixar enrere aquestes tradicions irracionals i antiquades?.

Fent que no amb el cap, l’Àngela li va contestar cansada d’aquell tema, no li agradava parlar de la religió:

Jo crec amb les meves tradicions, a mi m’han ensenyat d’aquesta manera i si és irracional doncs sóc irracional, què hi farem. Però no perquè sigui irracional deixaré de creure, és la meva visió de la vida. Jo vaig anar a una escola catòlica i durant uns anys el meu director va ser l’abat Alban Schachleiter, un ferm defensor del nacionalsocialisme, i amb ell vaig seguir amb passió al cristianisme i al nacionalsocialisme.

Entenent-la, es va aixecar per ajudar-la a cuina mentre li va explicava:

Però el nacionalsocialisme es pot considerar un moviment pagà, personatges com l’Alfred Rosenberg i en Heinrich Himmler han perseguit al cristianisme i molts d’ells són molt crítics amb la religió i volen construir una altra Església. A més, no fa falta que et digui com va acabar el setmanari Der Gerade Weg i el seu pobre editor.

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va contestar mentre entrava a la cuina i es posava el davantal:

És cert, he fullejat el llibre d’en Dietrich Eckart, El bolxevisme de Moises a Lenin, i ser que es queixa dels orígens del cristianisme dient que varen ser els jueus qui varen fundar aquesta religió, però jo no ho veig així. Hi ha nacionalsocialistes que critiquen a la religió, però també n’hi ha que són catòlics i que respecten als cristians perquè formem part d’una gran massa. Per això el 1932 es va crear una organització nacionalsocialista especial, els Cristians alemanys. A més, hi ha molts protestants que defensen el govern, excepte a qui Berlín que teníeu el maleït pastor Martin Niemöller, que sort en té que gaudeix d’una gran popularitat. És un desgraciat, mira que crear una altra església. (l’1 de juliol de 1937 serà detingut per la Gestapo). Mirant-lo directament als ulls li va dir per tancar el tema: El que si és antireligiós és el marxisme.

Després de fer un petó a un crist que sempre portava en una de les butxaques de la jaqueta, li va dir mirant al rellotge que hi havia penjat a la cuina al costat dels fogons:

No puc creure que aquest rellotge existeixi sense que hi hagi un rellotger.

Somrient, durant uns quants minuts en Fritz va anar pensant en el tema mentre pelava patates per la carn, però en veure que no en tenien prous es va treure el seu davantal i li va dir a l’Àngela, que fregia la carn:

Vaig a veure la dona del poble de Déu a veure si té patates.

Fent una ganyota, l’Àngela li va contestar:

Ves, però vigila que no tingui una poma.  

Durant els següents dies en què la Legió Condor va bombardejar Guernica i es cremava el dirigible Hindenburg a l’estació aeronaval nord-americana de Lakehurst, en Fritz es va passar aquells dies estudiant com un boig per obtenir unes gran notes que li permetessin encarar amb més confiança el seu últim any a la Universitat. D’en tant en tant anava a veure a en Hermann i la Bernardina, que després de passar un parell de setmanes tancats a casa varen tornar a sortir del barri i tots els veïns els varen tractar com si res hagués passat. Pel que fa amb l’Àngela, continuant enfadada amb el Papa, li donava tot el seu suport perquè continués estudiant i s’ocupava tota sola de les feines de la casa perquè en Fritz pogués estudiar tranquil. Cada dia el noi anava a casa seu per agafar un llibre de la seva habitació que necessitava i quan tornava sempre es parava a la llibreria per veure com treballava la seva estimada i, de tan en tan, conversava amb en Martin, que seguia per la premsa internacional el conflicte d’Espanya. Parlant amb ell de la situació, en Martin, que recordava perfectament el passat del noi, li va aconsellar que ell no parlés d’aquell tema. Preguntant-li el per què, el llibreter li va contestar:

Escolta’m….. que et conec Fritz…. Mira, l’altre dia la Gestapo va detenir a quatre espanyols per haver donat suport al govern republicà. Aquest govern comunista es veu que n’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ser que els han dut a la presó de l’Alexanderplatz per aquest suport.

Entenent la indirecte, en Fritz, que li cansava bastant haver de respondre pel seu passat comunista que tenia que amagar, li va respondre que ell no tenia una opinió formulada sobre aquell conflicte, tot i que va admetre que no entenia què hi feien a Espanya. Veient des del taulell que el seu xicot no era prou ferm, esperava que digués que odiava el comunisme, l’Àngela va intervenir a la conversa per exclamar:

Tranquil, Martin, aquest ja no és com abans.

Fent un petit somriure mentre en Fritz abaixava el cap, en Martin, més confiat, li va confessar amb un somriure a la boca i posant la mà a l’espatlla del noi:

Ben fet noi! La noia té tota la raó, l’has de creure més. És que abans anaves pel pedregar. El teu pare estava ben amoïnat. Aiii…. la joventut. Quines bestieses que fèieu abans…perr. Ara et diré una cosa que em va dir un meu amic que està posat a dins de la Gestapo. Amb aquests nois que han detingut es veu que van una mica de bòlit perquè entre ells no parlen castellà i clar no sabem què es diuen perquè no tenim traductor per aquest idioma. Parlen un idioma semblant al castellà, i als agents els hi sembla que es deuen dir algú rellevant i per això se’ls ha prohibit parlar amb aquest idioma estrany. N’hi ha un que ha tingut la barra de demanar un violí per distreure’s.

Quan en Fritz li anava per dir que trobava vergonyós que es detingués algú només per donar la seva opinió i amb la intenció de deixar clar que ell no havia canviat per l’Àngela, afirmació que ell li agradava deixar clar, va entrar a la llibreria la Klara per comprar el Völkischer Beobachter. Fent-se un silenci en entrar la xafardera del barri, en Fritz ho va aprofitar per dir-li a l’Àngela que aniria a comprar pit de pollastre a la carnisseria de la Maria ara que tenia temps i va marxar.    

Aprofitant que el 28 de maig feia un sol radiant, a la tarda varen anar a donar una volta perquè en Fritz s’airegés després d’estar molt dies tancat estudiant a l’habitació transformada en despatx. Després de fer casi tota l’Unter den Linden a peu es varen aturar en un bar per fer una cervesa de la marca Paulaner. Acomodats en unes butaques molt còmodes, varen poder escoltar per la ràdio del bar el discurs que en Goebbels pronunciava des del Pavelló Alemany de Berlín. El ministre alemany va criticar amb duresa els clergues catòlics, cosa que l’Àngela va aplaudir, i va definir als homosexuals com uns corruptes de la moral. Després de que acabés el discurs, en Fritz va veure que tots els clients del bar estaven emocionats per les paraules del ministre alemany, fins i tot alguns varen plorar, i l’Àngela, que també estava emocionada, va cridar enèrgicament Visca Alemanya i va aixecar el braç dret orgullosa cap a la ràdio. Vermell com un tomàquet per la vergonya que passava, no entenia aquella emoció del seu amor, de fet no la compartia gens, però l’amo del bar si que la va compartir i va sortir de la cuina content i va cridar mentre anava donant copets a la barra de felicitat:

Aquesta noia és una autèntica nacionalsocialista, només s’ha de veure-la!.

Aixecant els aplaudiments de tots els clients del bar, sobretot el dels homes, l’Àngela aixecava els punys com si hagués guanyat un combat de boxa, i l’amo del bar va convidar a la parella a una altra ronda de Paulaner. Sense negar-s’hi varen fer una altra ronda, mentre l’Àngela li deia a cau d’orella d’en Fritz:

Veus que aconsegueixen els meus encants!

Fent-li gestos perquè es calmés, sabia que el seu vestit i les seves corbes feien enamorar als homes del bar, en Fritz li va dir:

No se si són els teus encants o bé que la gent ja s’emociona per ben bé poca cosa.

L’endemà, a la Guerra Civil espanyola els republicans varen destruir el cuirassat alemany Deutchland, cosa que va portar una indignació nacional i en Hitler va tenir que tornar de Munic a Berlín per dirigir una contraofensiva. Fins llavors la família Klein, com l’Àngela i la seva família, no havien mostrat cap tipus d’interès en aquella guerra, continuaven creien que no hi feien res allà i no es llegien les notícies relacionades amb aquella guerra, però a partir d’aquell atac les seves opinions varen canviar i varen donar suport a una contraofensiva. En Barnard deia sense amagar-se’n mentre sopava sopa de pollastre amb tota la família:

Tenim que acabar amb aquesta guerra d’una vegada per totes amb un ràpid atac, no podem perdre a més homes per un conflicte que no ens va ni ens ve. Només té interès perquè és el primer cop que s’enfronten les tres grans ideologies; el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal. Llàstima que el nostre bàndol sigui el més lleig.   

El 20 de juny, dia en què el règim nazi va començar a perseguir i internar en els camps de concentració als testimonis de Jehovà, a en Fritz li varen donar els resultats dels seus últims exàmens del quart any a la Universitat. S’havia tret tots els exàmens amb una nota excel·lent, cosa que el va posar molt content i el va emocionar. Estava complint el seu somni, el que li havia promès a la Galiana, ser un bon metge amb un títol de la Universitat Humboldt. En explicar-ho a la família, tots es varen posar molt contents i l’Elise li va donar uns quants diners perquè se’ls gastés amb el què volgués, menys amb coses per l’Àngela li va recalcar. Aquesta última frase no li va fer gens de gràcia a en Fritz, però no va dir res perquè no volia començar una picabaralla amb l’Àngela pel mig. Tot el barri el felicitaven i inclús en Hermann i la Bernardina, que intentaven tirar endavant, el varen felicitar. En el bar Victorius per sorpresa seva el varen convidar a una cervesa.

El 27 de juny, l’Àngela, volen reconciliar-se amb Déu, va anar a l’església amb la seva família per sentir la principal figura eclesiàstica catòlica a Alemanya, en Martin Niemöller. Mentre l’Àngela estava resant, en Fritz va anar a esmorzar amb la seva família i li volia demanar explicacions a la seva àvia per la seva actitud cap a l’Àngela. En demanar-li aquestes explicacions, l’Elise li va fugir la mirada, no li volia dir res, i es va tancar a la cuina mentre murmurejava. Sense entendre res, li va preguntar en el seu pare, que tampoc li va saber dir o no va voler respondre-li la veritat. Enfadat per no treure’n aigua clara, va dirigir-se a la cuina i li va dir a la seva àvia:

Sempre hem parlat clar tu i jo però ara no t’entenc, perquè no em vols veure feliç? Estimo aquesta dona, tant et costa d’entendre?

Mirant-se’l amb els ulls plorosos, l’àvia li va contestar:

Que t’estimés això? Si només és un parell de pits! Qui tu t’hauries d’estimar és a la Galiana no en aquesta Maria Magdalena.

Molt sorprès per aquella resposta i empipat perquè havia insultat a l’Àngela, va picar a la petita taula que tenien a la cuina per esmorzar-hi, i li va dir mentre la seva mare es dirigia a la cuina per saber què passava després de sentir els crits i els cops:

Estàs boja! Què et penses que faré com tu i em passaré els dies tancat a casa estant de dol? Jo no estic boig!

Posant-se a plorar, amb ràbia li va recordar que ell sempre deia que mai més tornaria a estimar una altra dona, cosa que va irritar encara més a en Fritz que si hagués pogut l’hagués matat. En veure el seu fill tant excitat i que no es movia de davant de la seva àvia amb cara desafiadora, la Luane els va separar i li va demanar a en el seu fill que anés al menjador amb la Katrina. Ella tampoc entenia les reaccions de la seva sogra cap a l’Àngela. Mentre en Fritz marxava, l’Elise, que continuava plorant, se’n va anar corrents  cap a les escales, però abans li va dir abans de pujar per tancar-se a la seva habitació:

Tu ets la deshonra del teu avi!.

Sense entendre res, en Fritz li va dir que estava perdent el cap i l’Elise es va tancar a la seva habitació a plorar. Fent veure que no havia vist ni sentit res, en Barnard, que sentia la picabaralla des de la seva butaca llegint el poeta Alfred Kerr, que va venerar primer la batalla per després combatre-la, li va demanar a en Fritz que perdonés a la seva àvia, que era ja gran, però en Fritz li va contestar:

Aquí passa alguna cosa que no se m’explica, perquè no és normal la seva actitud. Encara estar bé de cap. No em mentiu.

Amb el cap abaixat, en Barnard li va demanar que li donés temps a la seva àvia i li va prometre que ja canviaria la seva actitud. Creient que el seu pare li amagava alguna cosa li va dir enrabiat i decebut amb ell:

No se perquè m’amagués coses? Però en fi, vosaltres sabreu.

Després de veure que el seu pare no li responia i es quedava en silenci a la butaca, el noi va marxar de casa ben enfadat cap a casa seva. Pensant que l’Àngela el calmaria, es va trobar amb que la seva parella estava també irritada. Sense entendre què li passava, ella li va dir enfadada i amb la cara vermella que en Niemöller havia fet un sermó molt crític cap al règim nazi i li va confessar que deixaria d’anar a l’Església perquè els considerava a tots uns mal profetes. Estava tant enfadada que va dir que s’havia d’enderrocar el Vaticà per donar les obres als pobres fidels. Somrient, en Fritz li va dir que ell també creia que s’havia de vendre el Vaticà per repartir-lo entre les classes obreres i li va preguntar amb to de broma per oblidar la picabaralla amb la seva àvia:

Així que no t’has reconciliat amb Déu?

Amb un to més seriós i amb ganes de no parlar del tema, l’Àngela li va contestar mentre anava a l’habitació a canviar-se per posar-se més còmode:

Ens hem saludat, però no ens parlem.

Mentre els dies càlids d’estiu passaven tranquil·lament per la parella, en Fritz anava els matins a la fàbrica a ajudar el seu pare, tot i la disputa que havien tingut, i les tardes les dedicava a fer les feines de casa mentre esperava que l’Àngela tornés de la llibreria per anar a donar una volta, fer una cervesa en el bar Victorius o quedar amb els amics. Sovint anaven a casa dels pares, on l’Elise continuava menyspreant a l’Àngela, tot i que ja no l’insultava com abans perquè no volia perdre el seu net que tant estimava. Els caps de setmana que més picava el Sol anaven en el llac Schlachtensee per refrescar-se i donar una volta amb una barqueta que llogaven a un home gran. En el barri també es vivia aquesta tranquil·litat, la gent tenia feina, un salari digne i no hi havia protestes pel carrer, tot i que alguns criticaven de que es racionaven certs aliments bàsics. Molts només pensaven en comprar-se un Opel Kadett per anar als llacs de la ciutat. Fins i tot la Matilda vivia satisfeta i tranquil·la, tot i la seva condició de no ciutadana, i en Wilhelm continuava tocant amb el seu saxofon per quatre monedes. Ningú va fer cas de que els nazis varen executar el responsable del KPD a Berlín. Els comunistes ja eren passat i ningú es recordava d’ells. Quan l’estiu acabava, el setembre, just abans de que en Fritz tornés a la Universitat per últim any, l’Àngela feia les seves vacances i amb en Fritz varen anar a passar un dies a la petita ciutat de Brandenburg an der Havel per relaxar-se i contemplar els llacs i els passatges de la zona. Per anar-hi varen llogar un Opel Kadett que tothom tant en parlava. A l’Àngela li encantava estar envoltada de la natura i va gaudir d’allò més passejant pels voltants del riu Havel en companyia dels pastors alemanys que hi havia en l’hotel on s’allotjaven. En Fritz va intentar pescar amb la canya del seu sogre, però no en sabia i tota l’estona se li embolicava el fil. Si no fos per l’Àngela hagués llançat la canya al riu.

El 19 de setembre, després de que fes dos dies que havien tornar de vacances, en Fritz i l’Àngela varen quedar amb en Lou i en Georg, que l’endemà marxava amb l’Exèrcit d’en Fedor von Bock, el comandant de Berlín. Mentre es bevien una cervesa de la marca Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade, en Lou els va explicar que la fàbrica d’armament on treballava havien augmentat molt la productivitat, cosa que va fer somriure a en Georg. Veient que els amagava alguna cosa amb el seu fals somriure, li varen demanar els motius de les seves rialles i en Georg els va dir que l’endemà aniria amb tot l’Exèrcit en un programa de sis dies per provar la utilització dels tancs i els avions en una exhibició. Amb tota la innocència, en Fritz li va preguntar:

Que intervindrem per terra a Espanya? Em pensava que només hi provàvem els avions allà!

Somrient ara grotescament, en Georg li va contestar:

Espanya? Espanya no és important per nosaltres. És una guerra que acabarà aviat i no farà falta que hi enviem l’Exèrcit allà. Només faltaria.  

Desconcertat, en Fritz li va preguntar llavors:

Doncs perquè aquest entrenament? Quin enemic tenim ara? O és que voleu matar els jueus amb tancs i avions?

Quedant-se uns minuts callat, no sabia si tenia que respondre, en Georg els va dir amb beu baixa mentre mirava que ningú els escoltés i que en Julius servís a una altra taula:

Àustria. Aquest és l’objectiu.

En sentir el nom del país veí tots se’ls va quedar els ulls ben oberts de sorpresa, els semblava impossible el nou objectiu. L’Àngela de seguida va dir ben alegre que era un somni nacional la unió de tots els pobles de parla alemanya i que esperava que s’aconseguís ben aviat. En Lou, amb un petit somriure, va dir que ara entenia el perquè d’aquell increment a la seva fàbrica i en broma deia mentre s’arremangava la camisa que no fessin tantes guerres perquè sinó li farien treballar moltes més hores. En Fritz, pel contrari, s’agafava aquell tema amb preocupació i li va preguntar de nou:

I Itàlia? No intervindrà aquest cop al costat dels austríacs? Perquè una guerra amb Itàlia ens costaria entrar en guerra amb el món, ja que tothom estima a Itàlia i no pas a nosaltres.

Bevent-se els últims glops de la seva cervesa, en Georg li va contestar:

Em sembla que en Mussolini quedarà bastant impressionant amb el nostre poder militar, no crec que s’atreveixi a fer res després de veure’ns aquests dies. Estarà massa espantat. Llavors comprendrà qui és realment Alemanya i qui és l’amo de qui. Aquí no és cap Cèsar. Veient que en Fritz continuava igual de desconcertat, li va afegir: No et preocupis tant Fritz, sabem el què ens fem, tenim a en Hitler amb nosaltres. Somrient, li va dir a més a més mentre se’l mirava fredament: Tu sempre has sigut el més intel·ligent…. bé…. no sempre, i ho hauries d’entendre tot això.

Quedant-se-li gravat les paraules no sempre, en Fritz li va contestar mirant-se’l amb cara d’emprenyat mentre agafava amb força la cervesa:

Em sembla que qui era la més intel·ligent d’aquí mai hagués aprovat el què estàs apunt de fer. Aixecant-se de la cadira indignat, li va cridar mentre tots els clients del bar se’l miraven pels crits que feia: Saps en què tenia raó? En quan ens deia que no canviéssim, i saps què hem fet? Canviar! Quina merda que estem fets ara! Som una vergonya i tu el primer.  

Enfadat, se sentia insultat, en Georg va somriure-li a la cara mentre s’aixecava i li deia:

Sí, clar, la teva estimada li va anar molt bé així amb els seus pensaments, si senyor, molt bé, si…..

Abans de que pogués tornar a repetir la paraula senyor, en Fritz, amb tota la seva força, li va clavar un mastegot a la cara que va fer caure en Georg de la cadira. En aixecar-se del cop, li havia fet molt més mal del què es pensava, en Georg li volia tornar, però en Fritz era molt més ràpid i molt més fort que ell i li va clavar un altre mastegot i un altre i un altre mentre en Lou i l’Àngela l’intentaven aturar pels braços però els hi era impossible, anava encegat. Aixecant-lo del coll de la camisa amb un braç, en Fritz li va dir cridant mentre la gent del bar i en Julius se’ls miraven amb desconcert i en Georg intentava obrir els ulls:

Qui et penses que ets tu? No vals per res! Mira’t bé, sinó fos per les armes series un microbi. Saps com acabareu vosaltres? Fets carn picada si continueu així. El teu futur serà aquest desgraciat.   

Veient-li que tenia la cara coberta de sang que li sortia de la cella, els ulls inflats i que s’estava orinant de por, el va deixar anar i en Georg va fugir corrents mentre en Julius els demanava explicacions. Després de pagar i de sortir corrents també del bar, en Lou li va dir a en Fritz, que caminava envelat cap a la Leipzigerstrasse per calmar-se, que en Georg s’havia enlluernat massa els últims dies amb el món de les armes i, mirant-s’ho trist, va comentar:

No t’havia d’haver recordat la Galiana, no ha sigut just!. Tots l’estimàvem i ell també, però ha perdut la raó.

Enfadat encara, no escoltant al seu amic, en Fritz va continuar avançant en pas ferm cap a casa i l’Àngela el va tenir que perseguir per la Leipzigerstrasse. Després d’aturar-lo a uns quants metres després d’entrar el barri, li va preguntar enfadada i cridant:

Encara penses en ella? És que no te’n pots oblidar ni un dia? Posant-se a plorar, l’Àngela li va afegir mentre l’aturava a prop de la floristeria de la Carlene: T’estimo Fritz, no vull que pateixis, però de vegades sembla que tu només tinguis el cap a la Galiana i no en a mi. Ella és el teu amor, oi?

Amb la sang del seu amic a les mans i fent un llarg sospir per calmar-se, li va demanar perdó i li va contestar mentre l’abraçava:

Que penso en ella? Sí, no et puc pas enganyar la veritat, però tinc clar a qui estimo i amb qui vull formar una família.

Sentint la paraula família, en Fritz sabia que aquella paraula trastocaria a la seva xicota, l’Àngela li va preguntar:

Família? De debò? N’estàs segur?

Canviant-li radicalment la cara i amb un somriure a la boca, la va tornar a abraçar i a cau d’orella li va dir mentre veia com la Klara els mirava des de la pastisseria d’en Richard:

L’any que ve, quan estiguí de la Universitat tornarem a tenir aquesta conversació, t’ho prometo.

Feliç, l’Àngela es va eixugar les llàgrimes i varen tornar cap a casa agafats de la mà. Tornant a caminar en direcció a casa seu, en Fritz li va comprar unes quantes roses vermelles a la floristeria perquè el perdonés. Sentint-se afalagada, l’Àngela li va comentar mentre passaven per davant de casa d’en Fritz:

Això d’Àustria que ha dit en Georg, jo no ho he gosat dir obertament, però penso que seria una bona obra si es fes sense disparar un tret. És el somni nacional.

Posant-se a reflexionar després de saludar a en Hermann, en Fritz li va contestar:

Sí, és cert que ens podria anar bé, però no crec que s’aconsegueixi Àustria sense disparar cap tret, si ho aconseguim pacíficament creure fermament amb en Hitler i en els seus ideals, però repeteixo, crec que és impossible. No crec que el govern austríac tingui ganes de sotmetre’s a nosaltres.  

Per disculpar-se, en Fritz va convidar a l’Àngela en el prestigiós restaurant Huth per sopar. El noi, que volia evitar tan com fos parlar del passat i del futur, només es va centrar en parlar amb la seva estimada sobre la feina i sobre les coses que comprarien en el futur pel pis.

El 28 de setembre, en Fritz i l’Àngela varen anar a l’aeròdrom de Tempelhof per contemplar a en Benito Mussolini, que portava uns dies per Alemanya, i tal hi com havia dit en Georg estava impressionat i atemorit davant del poder militar alemany. Però el dia no els acompanyava, plovia aferrissadament, i l’Àngela només estava preocupada de que l’aigua que queia no li espatlles el pentinat i el vestit rosa per l’ocasió. En Fritz la tapava com podia amb la seva americana marro, quedant ell xop com un ànec. En assentar-se a la tribuna coberta varen observar com la pluja havia espatllat parcialment l’acte, tot i que el pilot personal d’en Hitler, en Hans Bauer, gravava l’acte per primer cop amb una càmera que retransmetria les imatges en color. Després del discurs d’en Hitler, que va ser aclamat com sempre i l’Àngela va cridar d’eufòria oblidant que ara queia pèl de gat. En seguit li va tocar el torn del Duce. En Mussolini va intentar fer el discurs amb alemany, però per culpa de la pluja no es va entendre el seu mal alemany, que era una barreja entre italià i alemany. El dictador italià va dir que tant Alemanya com Itàlia no estaven governades per dictadors (aquesta frase va provocar-li un somriure sorneguer a en Fritz), sinó per unes forces i unes organitzacions que servien al poble. El públic, que feia esforços per entendre’l, estava dividit, però no pel què deia sinó per com ho deia. Alguns valoraven l’esforç del dictador italià per parlar amb alemany, però per uns altres era una vergonya el seu mal alemany. Un dels assistents va arribar a dir que en el futur l’obligarien a parlar alemany. L’Àngela no va dir massa res sobre el dictador italià perquè patia per com tornar a casa sense mullar-se i no deixava de mirar al cel mentre parlava el Duce. Al final del discurs, en Mussolini va anunciar que algun dia ell i en Hitler haurien de lluitar junts. Quan va sentir aquesta frase, en Fritz no va riure com abans, creia que els dos dictadors estaven estirant massa la corda però veia com el poble alemany acceptava la presència militar en les seves vides i el què és pitjor, la seva ideologia.

Després de l’acte varen sortir ràpidament per no quedar xops i varen agafar un taxi que els va dur a prop del Kurfürstendenam, on varen menjar Rebhuhn (perdius) amb choucroute vermella regades amb un vi sec del Rin. Després de sopar varen agafar un altre taxi i varen anar al Camp de Maig, on els nazis varen fer un míting dissenyat per en Goebbels anomenat: Europa desperta!, i on en Mussolini va pronunciar un últim discurs a Alemanya. Cada cop més, en Fritz estava convençut de que estaven preparant el poble per una possible guerra i quan li explicava a l’Àngela els seus pensaments, ella es limitava a dir-li que ells portaven la pau i no la guerra. En no opinar igual, va continuar sentint les paraules d’en Mussolini veient en ell un altre tirà que posava en perill l’estabilitat d’Europa.

Els següents dies, en Fritz continuava capficat amb la idea de que Alemanya s’estava preparant per una guerra al costat d’Itàlia, creia que el poder militar alemany havia augmentat perillosament, i no veia que les tropes alemanyes es preparessin per defensar el territori. L’Àngela l’intentava animar dient-li que els seus pressentiments no es farien realitat i quan el 13 d’octubre de 1937 va sentir que el govern alemany donava garanties als països neutrals, Holanda i Bèlgica, de que respectaria les seves condicions de països neutrals li va anar a explicar a en Fritz perquè veiés que no s’estava pensant en una futura guerra. El noi no ho veia d’aquesta manera, estava convençut de que entrarien en una guerra per Àustria. Sabent que no hi podia fer res, es va continuar centrant en acabar amb bona nota el seu últim any a la Universitat i començava a estudiar quin seria el millor hospital per poder anar a treballar, tot i que si podia es volia quedar a l’Hospital Charité per continuar aprenent i estudiant per després obrir una consulta pròpia en el barri que tant estimava.

Sense que en Fritz i l’Àngela ho poguessin saber, els pressentiments d’en Fritz es feien realitat el 5 de novembre de 1937 quan l’Adolf Hitler es va reunir a la Cancelleria amb la cúpula militar en la famosa Conferència Hossbach, on va deixar clar els seus objectiu bèl·lics; primer dominar Àustria i Txecoslovàquia, segon paralitzar França i per acabar una guerra en el Mediterrani. El dictador alemany també preveia atacar la Gran Bretanya i França entre 1943 i 1945, i va demanar que les seves paraules fossin enregistrades com el seu testament polític per si moria abans de que poguessin dur a terme els seus plans. En Hitler era hipocondríac i creia que no viuria gaire més pels seus dolors estomacals. Aïllat de la realitat que els envoltaven, un dia a la Universitat en Fritz va sentir d’un seu company que el govern alemany estava planificant un atac a Txecoslovàquia, cosa que el va fer preocupar, no tant perquè es volgués atacar aquell país sinó perquè observava com tothom ja tenia clar que les tropes alemanyes intervindrien aviat en algun conflicte bèl·lic. Veient com reaccionaven la majoria dels seus companys, es va preocupar encara més quan va veure que tots acceptaven una intervenció militar i animaven a atacar. Alguns inclús anaven a la Universitat amb el braçalet de la creu gamada i els professors acceptaven encantats que els seus alumnes manifestessin el seu amor al nazisme.

El 23 de novembre, mentre estava prenent un cafè en el menjador de la Universitat amb els seus companys i companyes de classe, va sentir per la ràdio el discurs d’en Hitler en la inauguració de l’Escola de Comandaments de Sonthofen. El dictador va afirmar que la Gran Bretanya era el seu enemic principal, i en sentir aquella amenaça en Fritz es va quedar paralitzat amb la tassa de cafè als llavis. Creia fermament que el dictador alemany estava boig i que els volia portar a l’abisme. En arribar a casa va fer treure la fotografia d’en Hitler que tenia penjada l’Àngela, però quan va sortir un moment de casa per anar a comprar a la botiga de la Matilda, l’Àngela la va tornar a penjar.

La seva confiança cap a en Hitler va disminuir encara més quan el ministre d’Economia, l’Hjalmar Schacht, va dimitir del seu càrrec per les fortes discrepàncies que tenia amb en Hitler. En Schacht era vist per la majoria del poble com l’home que els havia tret de la crisi econòmica amb un programa econòmic molt semblant al New Deal d’en Franklin Delano Roosevelt. En Barnard, que no li agradava el conservadorisme d’en Schacht, pensava que era el millor polític del règim juntament amb el ministre d’Afers Exteriors, el també conservador Constantin von Neurath. Llegint els motius de la seva dimissió, on es deia que era per motius personals, també va sospitar que el govern alemany en preparava alguna de grossa. De fet, tothom sabia o s’imaginava que alguna cosa passaria en breu. A la Leipzigerstrasse tothom remorejava sobre els pròxims objectius bèl·lics un cop acabés la Guerra Civil espanyola. En Martin estava convençut de que s’atacaria Txecoslovàquia, l’Àngela creia que s’atacaria Àustria per complir el somni nacional, la Matilda creia que s’atacaria Polònia perquè allí hi vivien molts jueus, uns 3.200.000 de jueus concretament, un 28% de la població, la Klara i la Carlene creien que atacarien Danzig per tornar-la al Reich, en Seigmund demanava atacar França perquè era l’enemic històric d’Alemanya i perquè volia recuperar Alsàcia i Lorena, i en Fritz, igual que el seu pare, creia que hi hauria una altra guerra mundial quan s’ocupés qualsevol d’aquests països.

D’aquesta manera, pensant en una futura en guerra, va néixer el 1938, un any crucial per en Fritz perquè acabava per fi la carrera. L’Àngela tenia unes ganes boges de que l’acabés perquè cada cop suportava menys a les companyes de classe d’en Fritz ja que sabia que algunes se l’insinuaven i li demanaven constantment que les acompanyes a casa, cosa que tenia prohibit per l’Àngela. A la tarda del 12 de gener de 1938, l’Àngela es mirava despreocupada a la llibreria un dels diaris i es va fixar amb les fotografies de la nova esposa del ministre de Defensa, la Margarethe Gruhn, 35 anys més jove que el ministre Von Blomberg. Mentre anava fullejant les pàgines i s’anava fixant amb tots els detalls del vestit de la núvia imaginant que era el seu, la Klara, que continuava amb la seva  xerrameca i la seva tafaneria, li va dir mentre li pagava el Völkischer Beobachter:

Aquesta nova dona del ministre és una prostituta i estic segura que ha cobrat per casar-se amb el ministre. Quin bandarra que és el nostre ministre. Pensar que aquest home ens ha de protegir de l’exterior.

Fent cara de sorpresa, l’Àngela li va preguntar perquè deia aquestes coses, i la Klara li va respondre mentre es tapava la boca perquè ningú més la sentís:

Tothom ho sap que ha fet de model per fotografies eròtiques i que era una dona de mala fama, ja saps, d’aquestes que fumen pels carrers ensenyant cuixa.

De seguida en Martin, curiós com era, es va acostar a la Klara en sentir-la des de darrere de les prestatgeries i li va demanar que li expliqués tots els detalls sobre la vida privada de la muller del ministre. Contenta de que li demanés que parlés, els va explicar tots els rumors que sabia sobre la Margarethe, dient que era una dona de cadira que es venia als jueus. De seguida que va marxar, en Martin va anar explicant durant tot aquell dia en els seus clients els rumors que l’hi havia dit la Klara i quan va plegar de treballar els va anar a explicar en el bar Victorius, on tothom va quedar molt parat. L’Àngela els va explicar a casa seu quan hi va anar un moment a portar-los unes galetes que havia fet i a casa d’en Fritz quan hi varen anar a sopar aquella nit. La família Klein no s’acabava de creure les paraules de l’Àngela, creien que eren els típics rumors falsos que deia sempre la Klara. Però la discussió la va acabar l’Elise quan va dir mentre es mirava l’Àngela:

Una altra prostituta, ja no en ve d’una.

Aquella frase no li va agradar gens a en Fritz que va clavar un cop de puny a la taula, que va provocar que la seva àvia marxés a dalt a la seva habitació. En Barnard li va demanar disculpes a l’Àngela i va justificar la reacció de l’Elise dient-li que la seva mare estava perdent el cap. Pensant que era millor no continuar parlant de dones de mala fama, la Luane li va preguntar a l’Àngela on havia comprat aquell vestit que duia i d’aquesta manera es va desviar l’atenció i es va rebaixar la tensió.

Però la tensió a fora al carrer no es va rebaixar gens ni mica i els següents dies els rumors sobre l’esposa del ministre es varen escampar per tot Berlín i tothom en parlava tant obertament que fins i tot les dones de vida lleugera de Berlín deien que era una de les seves. L’afer va agafar tant cos que la policia va tenir que investigar el cas. A la llibreria de l’Àngela tothom li preguntava a la Klara si sabia alguna cosa més, i ella els explicava contenta que l’esposa del ministre s’havia anat al llit amb els jueus, cosa que va indignar a la majoria com el barber Otto, que va dir que havien d’acabar amb aquesta escòria d’una vegada per totes. Veient que tothom estava indignat, en Martin va cridar que s’havia d’abolir aquell matrimoni. La Klara també els va parlar de que la Margarethe tenia a la població de Neukollen un saló de massatges de mala fama i que la policia l’havia detingut molts cops per exercir la prostitució. L’Àngela es va deixar endur per la indignació, no entenia com un ministre s’havia casat amb una dona de món, i recordava les paraules del seu xicot de que molts jerarques nazis portaven una vida alegre. Quan en va parlar a la nit amb en Fritz tot el què l’hi havien dit, el noi es va posar a riure creient que n’estaven fent un gra massa. Indignada en veure’l tant tranquil, es va acostar a en Fritz, que estava estirat al sofà llegint un llibre de la Universitat, i li va dir mentre li apartava el llibre de la seva cara:

Que ho trobés bé això? T’agrada que el nostre ministre estigui casat amb una remera?

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va contestar:

Jo no sóc un moralista, que cadascú faci el què vulgui amb la seva vida, i si l’hi agraden les dones públiques endavant per ell, mira, s’ho deurà passar bé.

En sentir aquella última frase que no havia d’haver dit pel seu ventre, l’Àngela es va posar vermella de ràbia i li va dir cridar:

Que t’agraden a tu aquest tipus de dones?

Encongit pel to de veu i per la cara, en Fritz li va contestar mentre se la mirava de cap a peus:

A mi? No, no, jo ja sóc feliç, no necessito pagar.

Amb mala cara, l’Àngela es va limitar a dir-li:

Homes, perdeu el cap només en veure una mica de cuixa.

Veient que el debat no anava per bon camí, en Fritz, que pensava que amb el primer que es va fixar amb ella era precisament en les seves cuixes, va tornar a mirar el llibre de la Universitat per fer veure que es posava a llegir i l’Àngela va anar a la cuina a canviar-li el sopar. Enlloc de menjar currywurst (salsitxes) amb patates fregides menjaria llenties bullides, cosa que li va portar un fort disgust a en Fritz i en aquell moment va entendre que era millor a vegades quedar-se amb la boca tancada.

Mentre l’escàndol del ministre de Defensa, que s’oposava als plans bèl·lics d’en Hitler, acabava al despatx d’en Hitler, esclatava un altre escàndol; el general en cap dels exèrcits de Terra, en Werner von Fritsch, que curiosament també s’oposava als plans d’en Hitler, era acusat d’homosexual i de rebre xantatges per amagar la seva inclinació sexual. Aquell escàndol no va afectar tant a la moral popular, però el poble volia que tant el ministre com el general en cap dimitissin, cosa que varen fer a finals de gener, tot i que la seva renúncia no es va fer pública fins al 4 de febrer de 1938. A en Fritz tots aquells escàndols no li varen fer ni fred ni calor, fins i tot pensava que tot era una estratègia per apartar-los per col·locar-hi a gent més afina al règim. El què realment el va trasbalsar va ser la mort el 28 de gener de 1938, el mateix dia de l’aniversari de la mort de la Galiana, del campió automobilístic Bernd Rosemeyer quan intentava trencar el rècord de velocitat amb un Mercedes. En traspassar els 450 quilòmetres per hora es va sortir de la pista i es va matar. La seva mort va ser aprofitada per la propaganda alemanya. En canvi, a l’Àngela aquella mort d’aquell pilot no la va afectar gens, trobava una ximpleria el què volia fer.

Mentre en Rosemeyer es sortia de la pista, en Fritz va anar a la tomba de la Galiana. L’Àngela li va tornar a comprar unes flors blanques amb una de vermella a la floristeria de la Carlene, que com cada any ja li tenia apunt el ram, i en Fritz hi va tornar a escriure una altra nota amb les mateixes paraules. Trist en recordar aquells moments, es va quedar més d’una hora davant de la tomba per parlar-li en veu alta amb la Galiana sobre els seus pensaments i els últims fets que havia viscut el país esperant que ella li donés la seva opinió. Pensant que s’havia tornat boig, va tornar cap a casa on l’Àngela li va fer un bon dinar sense preguntar-li com estava perquè no volia ni sentir a parlar més de la Galiana. Veient que no li preguntava i que el tractava normal, en Fritz va actuar amb normalitat pensant que era millor no fer-la empipar.

El 4 de febrer es varen fer públiques a més de les dimissions d’en Von Blomberg i d’en Von Fritsch, les del ministre d’Afers Exteriors, en Constantin von Neurath, que va ser substituït per en Joachim von Ribbentrop, la de l’ambaixador a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, i la de l’ambaixador a Japó, en Herbert von Dirksen entre altres. L’endemà la sensacional notícia va ocupar totes les pàgines dels diaris explicant que es feien tots aquells canvis per aconseguir la concentració més sòlida de totes les forces polítiques, militars i econòmiques en mans d’en Hitler. A la llibreria d’en Martin tots els veïns varen córrer de bon matí a comprar-hi el diari per llegir aquells canvis i per saber què en pensaven els demés. La majoria, com la Klara, remorejava sobre una possible mala relació entre en Hitler i la cúpula militar. La Carlene tenia clar que en Hitler havia fet tots aquells canvis per eliminar la incompetència i la corrupció que hi havia entre els seus subordinats i pensava que amb en Hitler liderant l’Exèrcit s’acabarien tots aquells mals. En Fritz pensava que els nazis feien tots aquells canvis per dur a terme algun projecte bèl·lic de gran escala. Després d’aquests retocs varen tornar a sortir rumors d’una possible ofensiva a Àustria i en Hitler es va reunir amb el canceller austríac, en Kurt von Schuschnigg, per parlar de la unió dels dos països. En Fritz estava convençut de que es volia fer per la força i creia que aviat hi hauria guerra per Àustria. Els soldats pensaven al mateix que en Fritz.

Per eliminar aquells rumors que s’escampaven entre la població, el 20 de febrer en Hitler va parlar en el Reichstag per parlar de les dimissions que s’havien produït, deixant clar que ell no tenia una mala relació amb l’Exèrcit, i va parlar d’Àustria, lloant la figura del seu canceller, i va anunciar que volia arribar acords amb el govern austríac. En sentir el discurs per la ràdio de casa, l’Àngela li va dir a en Fritz, que estava escoltant les paraules d’en Hitler amb molta atenció des del sofà:

Ho veus! No volem conquerir Àustria, ho ha deixat molt clar! No has de patir tant! L’Exèrcit no haurà d’intervenir.

Fent-li que no amb el cap, li va contestar:

Que no l’has escoltat bé? Ha dit que no estava disposat a deixar que visquessin oprimits deu milions d’alemanys residents a l’altre costat de la frontera. Per ell això serà una justificació per conquerir Àustria. Veuràs com hi haurà guerra per Àustria. Déu meu! Estem perdut.

Reflexionant-hi, l’Àngela li va contestar mentre s’asseia en el sofà al seu costat:

No hi haurà guerra per Àustria, són els nostres germans, són de la mateixa sang, no farem cap disbarat. Pots estar tranquil, aquesta vegada t’equivoqués.

Mentre en Fritz continuava pensant que hi hauria guerra per Àustria, la majoria del poble alemany pensava com l’Àngela i va oblidar els rumors dels últims dies i varen tornar a confiar cegament amb en Hitler. L’endemà, en Fritz va estar més convençut de que hi hauria guerra quan va llegir a la llibreria d’en Martin mentre esperava a l’Àngela un article del Völkischer Beobachter que deia que 1.200.000 nois de les Joventuts Hitlerianes rebien instruccions pre-militar. En acabat de llegir-lo li va ensenyar a l’Àngela, que estava atenent a la Carlene que volia un llibre sobre en Hitler per saber quina flor li agradava per enviar-li (no li agradaven les flors), i ella li va respondre:

L’Udo ja m’ha explicat que fan aquesta classe d’exercicis, però en cap cas vol dir res això, només són exercicis físics com jo també els havia fet a la meva època. Em sembla que t’alteres per no res. Veus massa cafè.

Deixant el diari al seu lloc, li va exclamar:   

Que no veus que ens estan preparant per una guerra?

En veure que en Martin i la Carlene l’estaven escoltant va preferir no dir res més per por a que no el delatessin com un traïdor i va sortir de la llibreria per anar un moment a casa dels seus pares. Just quan entrava a casa en Barnard havia acabat de plegar de la feina, que continuava tenint-ne molta, i en Fritz li va explicar la seva visió sobre Àustria. Però el seu pare no opinava igual que el seu fill i li va dir mentre deixava la jaqueta en el penjador del rebedor:

Jo no veig malament una unió entre els dos pobles, crec que seria positiu una unió per convertir-nos en un Estat poderós que talli el bacallà a Europa i ensenyi en els altres pobles la nostra cultura. De fet sempre hem estat units i crec que el divorci no ens ha anat bé. Ells són un poble més agrari i més conservador que Alemanya i crec que els hi anirà bé la unió. Tots hi guanyem units. 

Aspectant per aquella resposta, no l’esperava, no sabia que el seu pare era un pangermanista, va anar a parlar amb la seva mare i la seva germana, que li va dir que en les Joventuts li ensenyaven a ser una bona esposa en un futur i que feia pràctiques de cuina a casa. Havia après a fregir i a netejar una cuina. Passant per davant de l’Elise no li va dir res, continuava enfadat amb ella pel seu comportament cap a la seva xicota, i després de preguntar per en Marwin, que continuava vivint feliçment al costat de l’Elisabeth mentre agafava el control de l’empresa, va anar a la cuina a agafar un vas d’aigua. En tornar al menjador, en Barnard li va dir que havia vist que uns soldats que estaven de guàrdia havien destrossat la caixa on l’Anne tirava les cartes i que l’havien colpejat amb la culata de les karabiners. Indignat, en Fritz va tornar cap a la llibreria pensant que el poble acceptava entrar en guerra.

Els següents dies a Àustria i varen haver aldarulls entre nazis austríacs i partidaris de la independència d’Àustria. A en Fritz li recordaven els aldarulls que hi havia hagut Alemanya abans de que els nazis pugessin al poder i pensava que els nazis es tornarien a sortir amb la seva un altra cop. El 9 de març, el canceller austríac va convocar un referèndum pel 13 de març per demanar en el seu poble si volien mantenir la independència d’Àustria. Aquell dia, en Fritz i l’Àngela, convidats un altre cop per en Goebbels, que li encantaven els comentaris perspicaços d’en Fritz, varen anar a una festa del ball de temporada. L’Àngela es va comprar a la botiga de l’Albert i de la Helga un espectacular vestit de color blau cel adornat amb unes floretes blanques que s’havia fabricat a França i en Fritz anava amb el seu habitual vestit de frac. Abans d’anar al ball varen passar per les seves respectives cases per ensenyar-los com anaven de vestits. La Luane no parava d’envejar a l’Àngela, que anava radiant com el braçalet de la Felda. En mirar-la amb atenció, en Barnard es va guanyar una altra esbroncada. En passar un moment pel menjador per anar al lavabo, l’Elise va remugar:

Sembla una princesa, però si li fan un petó sortirà un gripau, que és la seva autèntica forma.

Enfadat en sentir-la, en Fritz li va fer un gest perquè marxés. Després de marxar varen agafar el Ford-T d’en Barnard i varen anar a casa dels Richter, on l’Annalisa es va emocionar en veure’ls tant ben vestits i en Seigmund, amb una cervesa de la marca Löwenbräu a la mà, li demanava a en Fritz que portés a la seva filla a l’altar i el fes avi ben aviat. Després de quatre lloances més cap al vestit de l’Àngela varen anar al ball. Només entrar a l’entrada es varen trobar amb en Goebbels, que també anava amb un vestit de frac, i amb en Hermann Göering, que portava un vestit de gala dels seus amb totes les medalles penjades. Mentre es miraven els balls, que deixaven impressionada a l’Àngela pels vestits dels balladors, amb una copa a la mà, en Fritz ho va aprofitar per saber més coses sobre Àustria i li va preguntar a en Goebbels que no parava de beure  xampany:

Què farem amb Àustria?

Somrient veient el Fritz que l’hi agradava, el ministre se’l va mirar amb atenció, però en veure a l’Àngela l’atenció la va posar en els pectorals de la noia. Veient que el seu company estava amb problemes, en Göering se li va apropar per darrere i li va contestar en el lloc del ministre:

Fer-la nostra, és la nostra obligació, ha de tornar a la seva mare pàtria.

Fent veure que mirava el ball, en Fritz li va preguntar mentre agafava una altra copa:

Doncs hi haurà guerra?

En sentir un altre cop de la boca d’en Fritz la paraula guerra, en Goebbels li va contestar mentre li picava amistosament l’esquena:

Guerra? Un altre cop preguntes per la guerra? Que vols que n’hi hagi? Tranquil que no hi haurà. Gaudeix de la vida.

Preocupat, en Fritz anava fent que no amb els braços volent dir que no volia guerra, i l’Àngela va dir en to de broma mentre agafava una copa:

Si hi ha guerra ja els el podeu emportar, així callarà.

Quedant en Fritz vermell com un tomàquet, en Goebbels es va posar a riure però de cop se’ls va acostar a ell i a en Göering un dels agents de les SS vestit amb el seu tradicional uniforme negre, i els va dir alguna cosa a cau d’orella. Canviant-los-hi les cares, inclús en Goebbels es va fregar la cara de la preocupació que tenia, es varen dirigir cap a en Fritz i li varen dir que havien de marxar, però quan es giraven per marxar en Goebbels li va dir a en Fritz:

Potser tenies raó, potser hi haurà guerra.

Quedant desconcertats i amb la copa  a la mà, la parella va pensar que no havien entès les paraules del ministre i es varen quedar a veure el ball i gaudint de l’ambient. Ràpidament després de sortir del ball, en Goebbels i en Göering varen anar a la Cancelleria a veure en Hitler, que els havia cridat per parlar d’Àustria després de l’anunci del canceller austríac de convocar un referèndum. Els tres homes més importants d’Alemanya varen decidir que el 13 de març, el dia del referèndum, envairien Àustria per la via miliar, tal i com havia pronosticat en Fritz.

L’endemà, un dia de molt moviment a la Leipzigerstrasse perquè en la mansió prussiana que hi havia en el carrer se celebrava el judici contra l’antic Alt Comandant de l’Exèrcit, en Werner von Fritsch, acusat injustament de pagar per amagar la seva homosexualitat. Entre els assistents en el judici hi havia alts caps militars com en Göering i en Raeder. Aquell dia en Lou va anar a casa de la parella per dir-los que havia rebut una carta d’en Georg en què li deia que anirien en breu a Àustria. L’Àngela, que durant tot el dia havia estat pendent de la gent que entrava i sortia de l’edifici i va quedar atordida en veure que encara en Von Fritsch vestia amb el seu uniforme militar de gala, se li va quedar la cara blanca en sentir com en Lou li deia que finalment intervindrien a Àustria tal i com havia dit en Fritz. Fent que no amb el cap mentre pensava que ell era el qui tenia raó des de bon principi, en Fritz es posar de seguida nerviós, tot i que ell no creia que Àustria fos un perill, temia la reacció de l’antic taller d’Europa i de França. Després de discutir sobre la situació es varen posar a escoltar la ràdio per veure si anunciaven alguna cosa, però la ràdio continuava amb les habituals programacions de música clàssica. En no tenir més notícies varen convidar a en Lou a sopar amb ells perquè havien fet masses patates fregides. A en Fritz li agradava molt estar amb en Lou pel seu caràcter senzill i perquè pensava molt igual que ell en el tema polític. També odiava el món de les armes tot i que es guanyava la vida fent armes a la fàbrica Alkett.

El següent dia, el 12 de març, el 8ª Exèrcit de la Wehrmacht, on hi anava en Georg amb la vestimenta verda i armat fins les dents, va entrar a Àustria sense trobar resistència. Per allà on passaven només trobaven per sorpresa dels soldats alemanys mostres d’alegria per part del poble austríac, que es volia unir a l’Alemanya nazi i estava disposat a tot per fer realitat els desitjos dels nazis. A Viena, les SS varen agafar el control de la ciutat sense disparar cap tret i varen preparar l’entrada triomfal de les tropes de la Wehrmacht. Alguns vienesos varen increpar als jueus i els hi varen robar tot el què tenien per acontentar al nou amo. Al mateix Hitler va viatjar aquell dia a la seva ciutat natal, a Braunau am Inn, a prop de Linz. Quan al migdia en Goebbels va anunciar que s’havia aconseguit ocupar Àustria sense disparar cap tret i que en breu es celebraria un verdader plebiscit sobre el futur i el destí d’Àustria, es va festejar com mai aquella victòria impensable feia una anys. L’Àngela estava eufòrica en sentir la notícia per la ràdio i va encetar una ampolla de cava que reservava per una gran ocasió. En Fritz en canvi estava atordit en el sofà veient que la seva previsió d’una guerra havia sigut errònia. No es creia que s’hagués aconseguit Àustria sense disparar cap tret i començava a pensar que potser si que en Hitler era un geni i un gran estratega com deia la majoria de la gent. Quan anaven a casa dels seus pares després de que els convidessin, varen veure que la majoria de la gent del barri estava feliç. L’Otto aquell dia tallava els cabells gratis a tots els nois joves. En entrar a casa, en Barnard també estava feliç, creia que s’havia fet el correcte, i li deia en el seu fill que era un exagerat per anar dient que hi hauria guerra. Mentre sopaven escudella amb pilota varen rebre una trucada. Era un alt funcionari alemany que li va dir a en Barnard que necessitaven urgentment moltes banderes perquè estiguessin apunt per ser enviades a Viena per l’entrada triomfal d’en Hitler el 14 de març. Sense pensar-s’ho ni dos segons, en Barnard va acceptar la comanda i va trucar als seus treballadors perquè anessin aquella mateixa nit a treballar sense descans. Tots varen acceptar menys els dos treballadors jueus, que es varen quedar al llit mentre pensaven que els seus companys jueus austríacs ara els hi tocaria el rebre que ells portaven. Deixant el plat a taula, en Barnard i en Marwin varen marxar a treballar, no es podien encantar ni un moment si volien complir, però, per sorpresa d’en Fritz, l’Àngela els va dir que els acompanyava perquè volia ajudar a engrandir l’obra del govern alemany. No podent-s’hi negar, en Fritz també hi va anar igual que la Luane i la Katrina. Quan varen sortir per la porta per anar a la fàbrica es varen trobar amb en Kurt, que anava a llançar les escombraries. Després de dir-li a on anaven, tant ell com la Maria, que varen deixar les seves dues filles petites, la Hanna i la Martha, a casa dels Klein perquè es quedessin amb l’Elise, varen anar també a la fàbrica a ajudar. D’aquesta manera, tota la família, menys l’Elise, es va unir per fer les banderes que es veurien en les cases i els temples de Viena el 14 de març quan en Hitler hi passés amb els seus soldats per fer un discurs a la Heldenplatz. En el balcó de l’habitació de l’hotel on s’allotjava en Hitler estava adornat amb una bandera nazi fabricada per tota la família Klein.

Quan en Hitler va tornar de Viena va ser rebut per una multitud eufòrica. La família Klein i la família Richter es varen unir per rebre el dictador alemany. En Seigmund novament plorava d’emoció enmig de tant gent embogida, però aquest cop no estava sol, a en Barnard també li queien les llàgrimes d’emoció. Era feliç pensant que unien els pobles de parla alemanya. Quan en Hitler va anunciar que havia creat la Gran Alemanya amb la unió d’Àustria en el Reich, tots es varen posar a cridar, inclús en Fritz, d’eufòria. Però, enmig del festeig, en Fritz va pensar amb la Galiana, recordava com ella li havia dit que volia anar a estudiar a Viena, i mirant al cel blau pensava que ella no li hagués agradat conquerir la capital austríaca que tant admirava pel seu art i que mai va poder visitar. En tornar cap al pi, l’Àngela va veure que en Fritz estava més callat i en preguntar-li què li passava ell li va respondre:

Vols dir que potser no ens estem enduent per l’eufòria de manera irracional?

Mirant-se’l amb descrèdit, li va contestar ja una mica cansada del seu pessimisme:

No n’has tingut prou en equivocar-te un cop? Vas dir que hi hauria guerra, i on és aquesta guerra? La vas errar, reconèixer-ho, i et tornés a equivocar pensant així.             

Pensant que potser anava equivocat, es va quedar palplantat a davant de casa dels seus pares recordant com en Dannel s’havia llançat per la finestra per no aguantar més els maltractaments que instigaven als nazis. Mirant a l’est del carrer va veure com els veïns no entraven a la botiga de la Matilda, que l’havien obligat com els demés jueus a que afegissin al seu nom un nom semita, i com insultaven a en Wilhelm i a l’Anne. Veient que el seu xicot es tornava a capficar, l’Àngela el va fer avançar cap al pis per preparar un bon àpat per continuar celebrant l’Anschluss. L’Àngela estava tant contenta que va deixar unes flors que l’hi havia regalat la Carlene, que també estava eufòrica, en el retrat que tenia d’en Hitler a l’habitació.

Els següents dies, mentre els soldats alemanys enviats a Àustria tornava a les seves llars, en Georg va tornar a Berlín i es va trobar amb els seus amics en el bar de l’Hotel Esplanade, on en Julius va convidar a en Georg a una Berliner Weisse en veure’l vestit amb l’uniforme verd. Després de fer les paus amb en Fritz, va reconèixer que s’havia equivocat nombrant a la Galiana aquell dia, els va explicar amb tots els detalls com havia anat l’operació. L’Àngela estava emocionadíssima amb tot el què sentia, creia que s’havia aconseguit una gran gesta, i en Fritz aquest cop no renegava de res. Però en Georg també els va explicar que va veure a Viena com treien els jueus a fora de les seves cases i els obligaven a netejar els carrers amb els seus raspalls de dents per humiliar-los. Explicant tota classe de vexacions que havia vist i com els vienesos també hi participaven en aquests humiliacions, en Fritz li va preguntar el motiu d’aquell insult. No deixant de beure ràpid, en Georg li va contestar:

Àustria no s’ha unit al Reich, s’ha sotmès al Reich, i ha d’assumir-ne totes les conseqüències. No hi haurà pietat allà pels no ciutadans, no serà com aquí que podran viure tranquil·lament com la Matilda o l’Anne, allà el Reich mostrarà la seva veritable cara.

Veient que havia canviat el seu discurs en relació amb els jueus, en Fritz li va preguntar com veia ell personalment la situació, i en Georg li va contestar:

La veritat? Malament. La ment de molts dels meus companys estar trastocada, alguns creuen que podem conquerir el món, ara es parla de Txecoslovàquia com si fos tant fàcil, i cada dia veig com més soldats estant disposats a complir ordres més brutals. Alguns dels meus companys s’han divertit torturant a un jueu amb un ferro roent i ningú va dir res per defensar aquell home. No hi ha un esperit humanitari, hi ha un esperit cruel, però són les ordres i s’han de complir.

No volent-s’ho creure, l’Àngela li va augurar de que no hi hauria més invasions, que ja s’havia conquerit tot el què era digne de reclamar, però en Georg la va contestar dient-li:

No crec que tinguem aquest Exèrcit tant poderós per quedar-se només aquí, ja et dic que es parla de Txecoslovàquia, inclús de Polònia, i ves a saber de quants llocs més. El govern té una política expansionista molt clara i cada dia veig com ens mengen la ment perquè entenguem normes cada cop més inhumanes.

Estranyats per aquella paraula, inhumana, tots li varen preguntar a què es referia, i en Georg els va contestar aquest cop en veu baixa:

Tenim ordres de disparar als jueus si fa falta, ens han dit que no tinguem pietat amb ells, que no són humans. Els polítics austríacs que no han estat d’acord amb la unió els han tancat a la presó i els han torturat de la pitjor manera que us podeu imaginar, i tots els grups polítics socialistes són perseguits fins a la mort. No hi ha pietat. Horroritzats escoltant aquell relat, en Georg es va mirar a en Fritz i li va dir: Em sembla que tu erets l’únic que anaves encertat advertint-nos dels perills, qui sap on arribarà aquesta crueltat. Esperem que Déu ens perdoni algun dia per complir aquestes ordres.

Mirant-se’l preocupat, en Fritz li va contestar insistint amb la seva teoria:

El problema no és la crueltat per si sola, és la ideologia que porta aquesta crueltat. 

Després de beure’s un últim glop varen marxar del bar i tots varen tornar cap a casa amb el cap abaixat. En Fritz estava novament callat, no sabia què tenia que pensar, i l’Àngela, sense dir-li res, va anar directament a la botiga de la Matilda i li va comprar tota classe de productes que no li feien falta. Se sentia malament per tot el què feia el seu govern en els jueus. La Matilda, que no celebrava la unió amb Àustria, els va explicar que havia sentit dir que alguns jueus austríacs s’havien suïcidat en veure els soldats alemanys. Després de sortir de la botiga, l’Àngela va veure a en Wilhelm repenjat a una farola i li va donar un bitllet i una barra de pa i es va quedar uns minuts escoltant com tocava amb el saxofon. A en Fritz li sorprenia i li agradava aquella imatge d’una Àngela més solidària i entenia que si no fos per les circumstàncies i la religió podia haver sigut una demòcrata convençuda d’esquerres.

L’últim diumenge de març, en Fritz i l’Àngela varen anar a dinar casa dels pares d’en Fritz. Mentre parlaven de com havia canviat Alemanya durant els últims anys i assaborien el rostit que havia preparat l’Elise, que continuava sense badar-li boca a l’Àngela, varen sentir el timbre. A la porta hi havia en Joseph Goebbels, que content per l’Anschluss els portava una ampolla de xampany francès i els volia anunciar que tenien que augmentar encara més la productivitat de banderes perquè amb la unificació d’Àustria en calien moltes més per convèncer el poble austríac perquè s’unís a la bandera del Reich. En Barnard de seguida el va fer passar al menjador i li va dir tot content que hauria de contractar uns quants treballadors més, ja en tenia 70 a la seva plantilla dispersats en tres torns continus, i de seguida es varen posar a parlar d’Àustria. Assegut al sofà mentre li servien una copa del xampany que havia portat, el ministre estava orgullós de la conquesta i els explicava amb tot detall com n’havia sigut de senzilla i acceptada. Mirant-se el retrat de l’Otto von Bismarck, que en Barnard va tornar a penjar amb molt d’orgull, en Goebbels va assenyalar al canceller de ferro i va dir mentre alçava la copa:

Estem complint els seus somnis, estem fent el Gran Reich en què somiaven els pares fundadors del nostra nacionalisme com el gran filòsof Fichte. Repartirem la nostra preuada cultura per tot EuropaSom la millor generació de la Història i serem recordats com a tal. El Tercer Reich és l’ideal germànic, una aurora eterna, a la que tots els grans homes, des de Dante fins a Ibsen i Nietzsche han lligat les seves existències.

Però les paraules eufòriques del ministre varen ser interrompudes per en Fritz, que li va dir deixant-lo glaçat com el cava que havia portat:

En Ficthe era un racionalista i no un idealista. A mi m’han parlat de que a Viena es maltracten a certs grups de persones. És cert?

Quedant-se tots un altre cop en blanc, la Luane li va clavar des de darrer un clatellot i l’Àngela li va picar la cama. Somrient mentre s’anava mirant com les bombolles del xampany anaven pujant, el ministre li va respondre:

M’encantés Fritz, sempre has sigut perspicaç, no et deixés mai dominar per la raó oficial i mira que ens hi fem dins del meu Ministeri perquè tots penseu igualHauré d’augmentar el pressupost del meu Ministeri per enviar-te més propaganda. Després de quatre somriures forçosos de la família Klein, en Goebbels va continuar: Amb això vols dir que a Viena hi regne el terror enlloc de l’ordre? Vols dir això? En Fritz no volia respondre-li per por a possibles represàlies, però el ministre va continuar: Bé, farem una cosa perquè així et puguis convèncer amb els teus propis ulls, que seran els teus jutges. Vindreu tu i la teva bella dona a Viena amb nosaltres a principis d’abril per presenciar el plebiscit del 10 d’abril i allí veuràs tot el terror que portem. 

Sense esperar un segon, en Fritz li va explicar que li seria impossible anar-hi perquè tindria exàmens i l’Àngela tenia que anar a treballar a la llibreria, però el ministre, rient descaradament, li va contestar mentre li posava la seva copa de xampany a davant la seva cara:

Per això no has de patir, per alguna una cosa sóc el segon home més important de Berlín. Els exàmens els faràs més tard, ja parlaré amb els teus professors si fa falta, i tranquil que em creuran en a mi, i la teva xicota crec que es podrà escapar de la llibreria.

Després de beure’s el xampany entre tots varen fer un cafè que havia preparat la Katrina. Mirant el rellotge de damunt de la llar de foc, el ministre va marxar i, en ser fora, l’Àngela va esclatar d’eufòria per poder anar a Viena. En Fritz, pel contrari, va sentir un fort sentiment de pena, aniria a la ciutat que volia anar la Galiana i, aprofitant que l’Àngela parlava amb la Luane i la Katrina de les botigues vieneses, va pujar sol a la seva habitació excusant-se de que havia d’anar a buscar un llibre per contemplar el quadre de la seva difunta xicota. Caient-li les llàgrimes de dolor i de ràbia, es va mirar la fotografia que es varen fer amb la Galiana un dia en el Belle-Alliance-Platz, un parc que no hi va portar mai a l’Àngela perquè considerava que era d’ell i de la Galiana. Mirant la fotografia pensava que era injust que fos ell i no ella qui anés a Viena a contemplar els grans palaus que havia de pintar la Galiana. Després de baixar un altre cop al menjador en sentir com l’Àngela el cridava perquè començava el programa Wunschkonzert, ja es pensava què havia anat a fer a dalt, es va interessar pel viatge que faria.

Al cap d’uns dies li varen comunicar a en Fritz que els exàmens els tenia aprovats sense tenir que fer-los, cosa que ell no volia acceptar, però els professors li varen obligar a aprovar-los a més amb bona nota. Per la seva part, l’Àngela va rebre una setmana de vacances després de que en Goebbels li entregués a en Martin una fotografia enquadernada amb les firmes d’en Hitler i d’ell mateix. Al cap d’un parell de dies va entrar un funcionari del govern a la llibreria i li va donar a l’Àngela dos bitllets de tren per anar a Viena i un paper de la reserva d’un luxós hotel del centre de la ciutat, el Sacher, fundat el 1876. Animats en veure quin seria l’Hotel, la parella va preparar amb passió aquell viatge a la capital de la música. Per parlar amb més detall i per celebrar que anirien a Àustria, la parella va anar a sopar el dissabte següent al petit local anomenat Ciro-Bar de la Rankenstrasse que havia obert portes el gener de 1932. En entrar el local de dues sales que comunicaven entre si els nois es varen dirigir de dret a la zona del bar d’estil àrab per beure’s una cervesa mentre escoltaven com uns músics tocaven jazz. Molts dels clients eren estrangers, sobretot nord-americans, que gaudien d’allò més dels músics amb còctel a la mà. L’Àngela, que no era una entusiasta del jazz, es fixava amb els jeroglífics egipcis de la paret i li senyalava a en Fritz la cúpula daurada de la part superior. Després de beure’s la cervesa un cambrer els va cridar per dir-los que tenien la taula a punt i els va demanar que l’acompanyessin. A poc a poc varen baixar les escales cap al restaurant de terracota clara. A l’Àngela li agradava molt poc com estava decorat el local, però a en Fritz li encantava. Després de que els portessin la carta, en Fritz sense rumiar-s’ho es va demanar un plat que el seu pare sempre deia que s’agafés quan anés al Ciro, sopa de tortuga. El xef l’elaborava amb vi de xerès i algunes gotes de conyac. L’Àngela s’ho mirava amb cara d’horror i li repetia:

De tortuga…. ecss… per favor… no em diguis que menjaràs aquesta porqueria.

Mentre menjaven el primer plat els va venir el propietari del local, l’egipci l’Ahmed Moustafa, un noi jove, alt, cabells foscos i rissats, i tot un galant, per preguntar-los si tot estava correcte. En Fritz no va dubtar en dir que sí, mentre que l’Àngela va dir un sí més tímid. Després de fer una última copa de Bisquit Dubouché Napoleó 1811 de sis marcs la copa varen tornar cap a casa amb taxi.

El 8 d’abril va ser el dia que varen agafar el tren a l’estació Anthaler en direcció a Viena. Mentre anaven amb el tren, en Fritz llegia la reedició del filòsof Martin Heiddeger, El Ser i el Temps, en què l’autor va suprimir la dedicatòria al filòsof Husserl, el seu mentor intel·lectual, perquè era jueu. En arribar a l’estació de la ciutat barroca de Mozart varen agafar un dels tramvies elèctrics que els va portar a prop de l’Hotel, situat a l’est de la Heldenplatz. En entrar a l’espectacular Hotel varen quedar impressionats només a l’entrada per tots els luxes, semblava un palau, i en Fritz va quedar fascinat contemplant tots els quadres dels segle XIX de la galeria i l’Àngela va quedar encantada amb el menjador amb les taules rodones perfectament adornades i amb els llums d’aranya. En pujar a la seva habitació, la 14, varen quedar encara més impactats, era enorme i estava pintada de color blanc, igual que el llit, que també era enorme, les dues butaques i la catifa del terra . Al damunt del llit hi havia una ampolla de vi blanc Suavignon i una taula de formatges per celebrar la seva estada. Molt contents pels detalls, es varen veure l’ampolla amb pocs minuts mentre miraven per la finestra de l’habitació la petita plaça de davant, on es feia un mercat i tastaven alguns d’aquells formatges. Després d’instal·lar-se i de deixar les seves coses, varen baixar corrents a recepció per recórrer la ciutat. L’Àngela tenia molt clara la seva ruta, anar a les botigues que hi havia pels carrers del voltant de la Stephanplatz.

Després d’entrar a cinc botigues, on l’Àngela es va comprar sis jerseis, quatre faldilles, dues bruses i dos barrets amples, varen tornar a l’Hotel per deixar les compres. Cansat de tant comprar i d’anar portant les bosses amunt i avall com un estaquirot, en Fritz la va obligar a veure primer la residència d’en Vivaldi, que era molt a prop de l’Hotel, després el Hofburg, l’antic palau Imperial, la Heldenplatz, on es varen enamorar de la bellesa dels jardins i es varen quedar una estona asseguts en un dels bancs contemplant l’estàtua de l’arxiduc Carles en la Plaça dels Herois. Per acabar el dia varen tornar a la Stephanplatz per fer una cervesa Paulaner en un dels molts  bars que hi havia mentre contemplaven tranquil·lament la façana d’estil romànic de la Sthepansdom. Després de sopar en un petit restaurant, on varen menjar de postres la famosa xocolata vienesa acompanyada per una ampolla de xampany Veuve Cliquot, varen tornar a l’Hotel per sentir l’endemà al migdia un discurs d’en Goebbels. Mentre es posaven al llit per dormir, en Fritz va pensar que no havia vist per enlloc l’horror que li havia descrit el seu amic; no havia vist a cap jueu netejar al carrer amb raspalls de dents, com tampoc havia vist tortures, tot el contrari, havia vist una ciutat alegre amb una gent fantàstica i feliç que els oferia de tot. Ara bé, tampoc havia vist als jueus.

L’endemà al matí es varen llevar ben animats i amb ganes de recórrer més carrers. Després d’esmorzar a l’Hotel varen anar a fer un cafè a la cafeteria Fenstergucker, situada ben bé davant de l’Hotel. Un cop acabat el cafè acompanyat per un croissant varen anar a agafar el tramvia, a pocs metres de la cafeteria. Abans d’anar a sentir el ministre en el balcó de l’Ajuntament, en Fritz i l’Àngela varen anar a visitar el Kunsthistorisches Museum, el Museu de Belles Arts, on en Fritz anava pensant constantment mentre caminava amb l’Àngela per les enormes galeries com li agradaria a la Galiana està en aquell museu enorme. Deixant-se emportar per la imaginació, recordava cada pinzellada dels seus quadres i la veia en aquell museu inaugurant un quadre expressionista. Que feliç era en aquell moment, però el somni es va veure trencat quan l’Àngela li va demanar marxar d’aquell museu perquè s’avorria, no li agradava l’art i no el volia entendre, per ella era una cosa innecessària, i li agradava més l’edifici vist des de fora que des de dins. Després de sortir varen anar a fer un cafè a prop de la Rathausplatz tot contemplant el Neues Rathaus, el Nou Ajuntament, construït per en Friederich von Schmid el 1883 d’estil neogòtic i amb una torre molt característica amb un rellotge al centre. En arribar al migdia, varen veure que la multitud es començava a concentrar davant del balcó de l’Ajuntament i en seguit es varen infiltrar entre el públic. Al cap de pocs minuts d’espera, on varen poder veure com la gent estava feliç per la unió, va sortir en Goebbels que va proclamar el dia del Gran Reich Alemany i va pronunciar un emotiu discurs recordant els llaços entre els dos països. Palplantats mentre anaven sentint els crits d’eufòria de la gent, la parella va veure com els vienesos es deixaven endur per les paraules del ministre alemany mentre es bevien unes cerveses per celebrar la unió.

Després del discurs, la parella va anar caminant per la Ringstrasse fins arribar a la Balhausplatz, on hi havia el Parlament. Contemplant el majestuós edifici on va ser assassinat el canceller Engelbert Dollfuss, es varen asseure al monument de l’estàtua Atenea per esperar un tramvia que els portés a l’Hotel. En agafar el tramvia es varen aturar a prop de la Sthepanplatz, on varen fer un cafè en el bar de davant de la Catedral per després anar a dinar al restaurant de l’Hotel. Després de dinar una amanida de formatges i un plat de pasta a la bolonyesa tot regat amb una ampolla de xampany Lanson, a les postres l’Àngela no es va poder resistir a provar l’especialitat culinària de l’Hotel, el pastis Sacher, fet de xocolata amb melmelada d’albercoc. Després de passar un parell d’hores a l’habitació de l’Hotel, varen acordar anar a la nit en un altre míting d’en Goebbels perquè no s’enfadés amb ells si no l’anaven a veure. Ells esperaven que el ministre els pogués atendre en algun moment però en Goebbels estava massa ocupat organitzant aquells actes. Mentre reposaven estirats nuus de pèl a pèl en el còmode llit de l’habitació, l’Àngela li va dir a en Fritz, que estava llegint el llibre que s’havia emportat pel viatge:

En Georg exagerava, vols dir que va anar a Viena? De la manera que és poc espavilat segur que va anar a Moscou.

Rient, en Fritz va deixar el llibre i després de posar-se la roba interior i els pantalons la va fer aixecar del llit, però l’Àngela estava cansada de tant caminar i tenia la panxa plena de Sacher. No volent moure’s, en Fritz la va convèncer ràpid en dir-li que li compraria un vestit nou. Ràpidament llavors es va canviar i varen baixar a baix per agafar un tramvia que els va dur en el palau de Belvedere, l’antiga residència d’estiu del príncep Eugeni. Després de recórrer els llarguíssim jardins francesos, que varen enamorar a l’Àngela, que no parava de tirar fotografies amb la seva nova càmera, s’imaginava vivint envoltada d’aquelles flors i es va quedar una llarga estona prenent el sol en l’estany d’aigua mentre contemplava l’esplèndid palau barroc amb les seves teulades. De retorn a peu cap al centre de la ciutat varen passar per davant de la Karlskirche, una església barroca de principis del segle XVIII. Obligant-lo a entrar-hi, l’Àngela va encendre-hi un ciri a davant del retaule per demanar-li en el Totpoderós que li donés un fill sa i fort en el futur que pogués servir en el nacionalsocialisme. Després de sortir de l’església es varen aturar a prendre una cervesa en el bar de l’hotel Bristol de davant de la Staatsoper, l’Òpera de l’Estat, on en Hitler hi anava de jove a escoltar Wagner mentre vivia en albergs. Després de veure l’edifici des del bar, que no va ser del gust de la parella, varen veure que eren les set de la tarda en el rellotge que hi havia a davant de l’Òpera i després de beure’s d’un glop la cervesa i deixar una generosa propina, varen agafar un tramvia per dirigir-se a l’estació del nord-est per sopar i per després assistir al gran míting del govern alemany. Mentre sopaven Rindsuppe (sopa de carn), en Fritz li anava explicant tot el què coneixia de la història de la ciutat i de la vida d’en Mozart amb les seves batalles amb en Salieri, però l’Àngela, que no estava per historietes, li deia amb els ulls il·luminats que li agradaria viure en aquella ciutat tant espectacular. Pensant-s’ho una estona, en Fritz li va contestar rient:

A mi no, de la manera que gastés hauria de treballar 24 hores al dia.

Posant-se vermella pensant que algú l’havia sentit, havia gastat una barbaritat en aquell viatge, li va justificar les compres dient-li que tot el què havia comprat ho necessitava, cosa que no era certa. Després de sopar i d’unes postres de músic varen anar al míting, on s’hi havien concentrat 20.000 persones. Enmig de la multitud eufòrica i escoltant la música austríaca que ressonava pels altaveus, varen escoltar les paraules d’en Goebbels que parlaven d’unitat política i va atacar l’època dels vells partits. Després de demanar-los de que votessin l’endemà a favor de la unitat, varen escoltar la simfonia coral de Beethoven, Els cels canten. Abans de que comencés una marxa a l’entrada del Tannhäuser wagnerià, es varen entonar els himnes nacionals i finalment va aparèixer l’Adolf Hitler davant de la multitud, on va pronunciar un discurs que va emocionar a tots els presents, inclús a l’Àngela i a en Fritz que estaven acostumats al poder de l’oratòria del seu Führer. Com en les demés festivitats, varen repicar les campanes de les esglésies per celebrar la festa. Després de l’acte que els va emocionar i pensaven realment que l’Anschluss havia sigut una gran obra, varen tornar a la Stephanplatz per beure’s un parell de cerveses més per allargar la nit i seguir gaudint d’aquella ciutat. Mentre buscaven el bar varen veure en aquella plaça que molts turistes pujaven en unes carrosses amb cavalls per recórrer els carrers centrals de la capital austríaca. Mirant aquells cavalls adornats amb flors, l’Àngela li va dir a en Fritz que l’endemà ja tenien feina a fer. Assentant-se en un bar amb vistes a la Catedral, amb una copa de Sekt (vi escumós austríac) a les mans, els dos nois varen comentar que el seu amic exagerava sobre el què havia vist a Viena. Mentre parlaven de que no havien vist res d’anormal, en Fritz, intrigat per saber la veritat, li va preguntar a una cambrera, cosa que no li va fer gens de gràcia a l’Àngela perquè continuava no volent que el seu xicot parlés amb una noia, si l’ocupació alemanya s’havia fet pacíficament. En veure que eren alemanys, la cambrera li va respondre amb un somriure forçós:

Tot es va fer pacíficament, no hi va haver cap tipus d’aldarulls, estem molt satisfets de tornar a ser alemanys com el 1866 i de continuar engrandint la nostra cultura alemanya. Sort en tenim d’en Hitler. Un dels nostres.

Satisfets de les paraules d’aquella cambrera, ara ja estaven convençuts de que el seu amic exagerava i varen tornar a l’Hotel. Abans d’entrar a la recepció de l’Hotel, l’Àngela, recordant el gest d’en Fritz, el va aturar a uns metres de l’entrada i el va renyar de males maneres per haver parlat amb aquella cambrera.

L’endemà, mentre els austríacs votaven si es volien adherir al Reich, en Fritz i l’Àngela varen visitar al palau Schönbrunn, l’antiga residència d’estiu dels Habsburg. Abans d’anar als jardins varen visitar el palau per dins perdent-se per la Gran Galeria i quedant enlluernats en la Sala de Miralls. Després d’unes quantes voltes, curiosament en Fritz mirava tots els quadres i totes les escultures i l’Àngela contemplava les vistes des dels finestrals, a en el noi li va atreure veure l’habitació d’en Napoleó, on l’emperador francès hi va residir durant la seva ocupació a Viena entre 1805 i 1809. Explicant-li a l’Àngela la vida d’en Napoleó, a qui comparava constantment amb en Hitler, l’Àngela, no fent cas a les explicacions del seu xicot, va quedar fascinada pels tapissos flamencs del segle XVIII i va tallar el monòleg que li feia per dir-li que en volia un per casa. Després de sortir del palau i de donar la volta per anar als jardins, l’Àngela va fer un crit d’alegria en veure que per accedir als jardins havien de passar per una tanca adornada amb roses vermelles i en va agafar una per posar-se-la a la camisa blanca que portava aquell dia. En entrar a dins varen quedar enlluernats amb la grandària d’aquella zona i varen caminar agafats de la mà sense deixar d’observar les flors que feien sanefes fins arribar a l’estany d’aigua, on l’Àngela hi va tirar una moneda mentre mirava les estàtues de damunt de l’estany d’on sortia l’aigua. No deixant de mirar endarrere per veure com s’anava fent petit l’enorme palau, varen pujar fins a la Glorieta, situada a dalt un turonet, on varen fer un cafè en el bar de la Glorieta mentre contemplaven de fons al palau i la meravellosa ciutat. L’Àngela estava fascinada per les vistes i per les flors que hi havia, l’hi semblava espectacular el què li ensenyaven els seus ulls. Després del cafè varen tornar a baixar i es varen endinsar en el Jardí zoològic i varen contemplar les 32 estàtues de pedra d’en Christian Beyer. En veure que representaven figures de la mitologia grega i de la Història de Roma, l’Àngela li va dir mentre les tocava suaument amb la mà:

Aquí hi ha la cultura alemanya, amb això ens hem de basar.

Mirant-se les estàtues però sense tocar-les, en Fritz li va dir:

Sí, però et recordo que aquests també varen caure en una profunda decadència i en la barbaritat. Plató deia que s’havien d’eliminar els nens amb malalties mentals.

Somrient, l’Àngela li va contestar:

A nosaltres no ens passarà al mateix, aprendrem dels errors del passat.

En tornar a l’Hotel per dinar i per reposar, varen decidir que després passarien la tarda pels carrers de la Stephanplatz per comprar uns quants records. L’Àngela un cop més no es va poder contenir i va comprar tota sèrie de productes per la família, sobretot xocolata. Però, mentre s’endinsaven pels carrers, varen acabar sense adonar-se’n en el barri jueu en el Leopoldstadt, un carrer estret on pràcticament no hi penetrava la llum i a més era molt brut amb deixalles pel terra. Allà el panorama els va ser completament diferent i notaven la mala olor per les deixalles que no es recollien. El barri era desèrtic i es veien per tot arreu agents de les SS vigilant les cases. L’Àngela es va adonar que una nena els observava des d’una finestra, i quan la va saludar la nena es va amagar darrera les cortines. No entenien res però varen continuar caminant per aquell carrer estret fins que un agent de les SS els va aturar i els va demanar molt amablement que marxessin d’aquell barri perquè no era una zona pels ciutadans. Entenent el què els hi deia mentre els convidava a no seguir, varen marxar del barri i varen tornar a la Stephanplatz per fer una última volta per la catedral de Sant Esteve i per pujar, a instàncies de l’Àngela, a les carrosses per donar una volta. Es volia sentir com una princesa en una ciutat de contes. A la nit, mentre sopaven Wiener Würstchen (salsitxes de tripa d’ovella amb carn de vedella i de porc) en un restaurant de prop de la Stephanplatz, varen sentir el resultat del plebiscit per la ràdio. Un 99,08% a Alemanya i un 99,75% a Àustria varen votar a favor de l’adhesió. Veient que era un frau, que ho era (tots els opositors varen ser tancats a la presó i en les regions on es va votar més encontra es va amagar el resultat), es varen menjar de postres unes quantes Apfelstrudel, una pasta tradicional vienesa feta de poma, amb una cervesa tranquil·lament. Escoltant atentament els comentaris dels locutors de ràdio i dels clients del restaurant, els dos nois no en varen fer cas del resultat perquè ja sabien com funcionava això en el seu país. A mesura que s’anava escalfant l’ambient d’alegria, els cambrers varen servir chardonnay (vi blanc) per celebrar-ho i es va repartir entre els homes puros suïssos cheroot. L’endemà, després de donar una última volta per la ciutat, varen tornar amb tren a Berlín carregats de les compres de l’Àngela. En arribar a l’estació i veure que portaven molt de pes, varen tenir que trucar a un taxi perquè els portés a casa.

Un cop instal·lats de nou a la capital del Reich, l’Àngela li va anar a ensenyar a la Luane tot el què s’havia comprat i va entregar tots els records que havia comprat a les famílies. Com a agraïment pel viatge, l’Àngela li va enviar a en Goebbels una caixa de bombons vienesos amb la cara d’en Mozart. Mentre es disposava a menjar una altra caixa que s’havia comprat per ella, en veure per la finestra al pobre Wilhelm, que continuava vivint de forma molt precària al carrer, va baixar a baix al carrer i li va donar la caixa. La següent la setmana, en Fritz es va tancar a casa per acabar d’estudiar els seus últims exàmens que es presentaven al maig. Sabia que els aprovaria, però volia treure una gran nota per així poder entrar a treballar a l’Hospital Charité. Mentre en Fritz estudiava al pis, l’Àngela no parava d’explicar a la llibreria el seu viatge a Viena i la Klara li insistia que li expliqués en tot detall com era la ciutat vienesa i la seva gent.

El 20 d’abril, esgotat de tant estudiar, tenia una caparra impressionant i les lletres se li difonien, va proposar-li a l’Àngela sortir per anar al cinema a la inauguració de la pel·lícula Olympia de la Leni Riefensthal, una pel·lícula que havia gravat durant els Jocs Olímpics de 1936. Després d’anar a dinar a casa de l’Àngela, on celebraven l’aniversari d’en Hitler amb berlineses de melmelada i amb cava barat, a la tarda varen anar a peu a les sales de cinema en el Palau de l’UFA, situat al zoo de Berlín. A la parella, com tots els demés de la sala, els va encantar la pel·lícula, les emocions eren molt ben representades i tots varen quedar enlluernats amb la propaganda que es feia del nazisme. En sortir de la sala varen agafar el tramvia per anar directament al bar Victorius ja que l’últim cop en Mark l’hi havia comentat a en Fritz que aquella setmana tindria una cervesa belga anomenada Liont d’Or. Mentre en Mark i en Fritz comentaven la nova cervesa, l’Àngela es va posar a parlar a la barra amb la Diane sobre la pel·lícula i li va aconsellar que anés a veure perquè l’hi havia encantat l’estètica dels cossos, opinió que no compartia lògicament en Fritz.

Al cap d’uns dies, després de plegar de treballar la jove parella va anar a comprar a la botiga de la Matilda, però aquesta estava amb la persiana fins al terra, tot i que es veia llum a dins. En veure la parella des dels vidres, la botiguera els va obrir la porta a poc a poc i li va demanar a en Fritz que l’ajudés a fer una declaració dels seus béns. En estranyar-li el què estava fent, li va preguntar els motius i ella li va dir clarament mentre el feia entrar cap a dins:

En Göering ens ha demanat als jueus que declarem els nostres béns.

No entenent el perquè, l’Àngela li va preguntar què passava i la Matilda li va contestar tristament:

Perquè us penseu que ens ho fan? No és per res més que per treure’ns totes les nostres possessions, recordeu que nosaltres els jueus no som ciutadans, poden fer el què vulguin amb nosaltres, no tenim cap llei que ens protegeixi. Tothom sap que el govern està endeutat i a nosaltres, els jueus, ens faran pagar aquest deute.    

Posant-se a plorar mentre es mirava la seva petita botiga que tant estimava, la parella la va intentar consolar i en Fritz la va ajudar a fer la seva declaració de béns, que no era gaire cosa, però com que superava els 5.000 Reichsmarks tenia que fer aquella declaració. Com a recompensa per haver-la ajudat, la Matilda els va regalar unes quantes pomes vermelles que li havien acabat d’arribar. A l’Àngela aquella norma la va indignar i va dir que tot era per culpa del gras corrupte i no d’en Hitler.

El maig, l’Àngela va rebre la carta d’una seva amiga d’infantesa de Baviera en què li deia, entre altres coses, que es parlava de que a l’alta Baviera, a uns 130 quilòmetres al nord-est de Nuremberg, els nazis havien obert un altre camp de concentració. Era el camp de Flossenbürg i era el quart camp que havien obert els nazis. Inicialment els detinguts eren opositors polítics, jueus i criminals. La seva amiga també li va explicar que alguns jueus havien desaparegut en alguns pobles i que no en sabien el seu destí. Pensant que aquella carta li podria portar problemes la va destruir i li va comentar a en Fritz, que li va confessar que feia un any havia anat a veure el camp d’Oranienburg per veure si podia aclarir alguna cosa. Després de renyar-lo i de fer-li prometre que no hi tornaria mai més, l’Àngela li va dir:

No sé si el fet de no preguntar-nos algunes coses ens portarà unes conseqüències temibles.

Mirant-se-la amb cara afable, en Fritz, que no treia els ulls als apunts per estudiar pels últims exàmens, li va contestar:

Esperem algun dia saber més, però em fa por pensar que després serà massa tard i que llavors el poble alemany quedarà condemnat per sempre més a arrossegar aquesta pena.

Després d’un llarg silenci que feia reflexionar, l’Àngela li va dir:

Però, perquè els altres països ens ho deixen fer? Potser és normal? Perquè bé venen els altres líders estrangers i negocien amb el nostre govern i inclús hi fan negoci.

En Fritz no tenia resposta per aquelles preguntes i es va limitar a contestar-li que no ho sabia i es va tornar a posar a estudiar. L’Àngela estava convençuda de que en Hitler no en sabia res d’aquells camps, però a mesura que hi anava pensant anava veient que era impossible que el líder d’Alemanya, que tot ho controlava, no sabés res d’aquells camps quan ella, una simple ciutadana, ho havia sabut.

El 5 de maig, la Luane va tenir que marxar a l’hospital per ajudar a la Magda Goebbels, que volia una cara coneguda, per ser present en el part del seu cinquè fill, la nena Hedda. En Joseph estava en aquells moments al sud d’Itàlia amb en Hitler per reunir-se amb el govern italià i el rei Victor Manel III. L’Àngela la va acompanyar i mentre s’esperava en els freds passadissos de l’hospital pensava que en Joseph era un despreocupat i no entenia com en aquells moments tant important no era amb la seva esposa. Com a regal, l’Àngela va comprar uns pitets vermells per la nena de la botiga de l’Albert i la Helga.

El 21 de maig, en Fritz va rebre les notes dels seus últims exàmens de la Universitat, tot eren grans notes, i en sortir de la Universitat va córrer ràpidament per ensenyar-ho a la família. Estava molt feliç i corria per l’Unter den Linden com quan era nen. Esquivava a la gent gran a tota velocitat, travessava els carrers sense mirar que no l’atropellés un tramvia o un automòbil. Però quan va arribar a la Pariser Platz i tenia davant seu l majestuosa Porta de Brandenburg va recordar les vegades que s’assentaven amb la Galiana en els bancs de la plaça parlant de la Universitat. Aturant-se al bell mig de la plaça mentre observava aquell banc, anava pensant que havia complert el seu somni i recordava com la Galiana l’havia alliçonat de jove i com havia sigut ella qui l’havia empès a estudiar. Posant-se a caminar a poc a poc cap a la Porta per no mirar aquell banc, anava recordant tot el seu talent i a mesura que anava pensant amb la seva difunta xicota veia que era injust que fos ell i no ella qui tingués aquelles notes. Se les devia a ella pensava, era tot gràcies a ella i recordava com n’era de burro quan era petit. Amb un somriure que fals que amagava tristor, en mirar l’entrada del Tiergarten amb la Columna de Victòria de fons es va tornar a posar a córrer i com un desesperat va entrar al cementiri de Sant Mateu, que durant aquell any i el següent es va desmantellar una part del cementiri. Amb pas ferm va passar per davant de totes les tombes i el seu pensament només era un: ensenyar-li les notes a la Galiana. En arribar a la seva làpida ja no va aguantar més el dolor i es va posar a plorar mentre li demanava perdó per no haver-la protegit aquell fatídic dia. Posant-se les mans a la cara de desesperació en recordar aquell dia, va deixar les notes damunt de la tomba i va marxar corrents. En tornar cap a casa es va aturar un moment a la llibreria en veure a l’Àngela a darrera al taulell revisant els últims diaris que l’hi acabaven d’arribar. Canviant-li completament la cara, amb un gran somriure va entrar a la llibreria i li va explicar el resultat de les notes. En saber què per fi havia acabat la Universitat es va posar molt contenta, ara ja era xicota d’un llicenciat pensava, però en demanar-li que li ensenyés els resultats, en Fritz va respondre-li que no les havia agafat dels nervis que tenia. Quan l’Àngela va plegar de treballar varen anar a casa dels pares d’en Fritz per explicar les notes. Feliços, els varen convidar a sopar en el bar Victorius per celebrar-ho. Mentre sopaven una graellada da carn i parlaven del futur d’en Fritz mentre es bevien unes cerveses, varen sentir un fort soroll que provenia de fora i tothom es va pensar que havia caigut una bomba. Uns quants clients varen córrer cap a la sortida i la família Klein es va amagar a sota la taula pensant que els estaven bombardejant. L’Otto, que estava fent la cervesa a la barra com era costum, va cridar que havia començat la guerra amb Txecoslovàquia i tant l’Àngela com la Luane es varen posar a resar a sota la taula esperant que no caiguessin més bombes. Després d’un minut de silenci varen sentir que no se sentien més sorolls i tothom va sortir a fora espantats per veure què passava. Al cap d’uns segons varen sortir d’un dels carres uns obrers que els varen explicar que el soroll que havien sentit provenia d’uns treballs de demolició. Respirant tranquils, tots varen continuar sopant i festejant les notes d’en Fritz, però el noi va pensar que aquell fet no era una anècdota perquè va veure com tothom tenia clar que hi havia la possibilitat d’entrar en guerra per Txecoslovàquia i de ser atacats. En Mark en sentir l’explosió va agafar la seva Parabellum que tenia amagada al costat de la caixa. Després del sopar, els pares varen tornar cap a casa ben contents pel seu fill. Era responsable, s’havia doctorat i estava emparellat amb una bona noia. Què més volien, pensaven els dos. Després de que els pares marxessin, en Fritz li va dir a l’Àngela que la nit encara era jove i varen decidir anar al Casino Residenz, conegut popularment com el Resi, en el districte de Mitte, a prop del Jannowitzbrücke. El Resi era una sala de festes i una de les grans atraccions de la nit berlinesa. Amb en Lou i en Georg hi havia anat sovint al passat quan els seus amics podien, ja que allí la nit es feia llarga amb tres grups. En entrar al local, l’Àngela va quedar parada de que el local estigués tan bé amb jocs d’aigua que tenien lloc cada hora en les fonts, tant les petites com les grans. L’aigua es movia i girava al ritme de la música, li va ressaltar a en Fritz, que de dret es va dirigir a la barra per demanar un parell de còctels ben carregats. Asseguts a una taula prop dels músics, l’Àngela ara va al·lucinar en veure que tenien un enginyós sistema telefònic i sistema postal per tubs.

I per què serveix?

Va preguntar l’Àngela innocentment. Rient, en Fritz li va explicar que era una manera de lligar perquè es podien enviar missatges íntims a altres taules. Dibuixant un petit somriure, l’Àngela li va dir:

Ahhhh!!! Ara entenc perquè hi anaves abans.

Somrient, en Fritz li va dir que hi anaven sobretot per en Lou i li va explicar que el seu amic sempre enviava missatges a les taules que estaven plenes de dones. Explicant-li com funcionava, en Fritz li va ensenyar que podien enviar petits objectes com cigarretes, purs, cera pels cabells i altres petits objectes. Només havia d’omplir una butlleta de comanda i introduir-la en el tub amb diners. Quedant parada de tot aquell sistema tan nou, de fer era únic a Berlín, l’Àngela no va dubtar en agafar la cartera de la seva parella i va escriure en la butlleta i, en seguit, va deixar-hi uns quants bitllets. En preguntar-li què havia demanat, l’Àngela li va respondre que ja ho veuria. Minuts més tard, el tub els va portar un estoig de manicura.

Uauuuuuu!!

Va exclamar feliç l’Àngela, mentre en Fritz se la mirava pensant que era absurd pagar tan per un senzill estoig. Però si la seva parella li feia gràcia, ja ni havia prou, pensava. Segons més tard varen rebre un petit paquet amb una targeta. Estranyats, en Fritz va obrir el paquet mentre l’Àngela llegia la targeta que deia:

Sóc el cavaller de la taula 35, voldria ballar amb mi?

A la caixeta hi havia un bombó. Posant-se vermella, l’Àngela va alçar la mà i amb el dit anava dient que no. En Fritz no en va fer cas, era el joc d’aquell bar, i parlant entre ells xafardejaven les altres taules veient com s’enviaven missatges o es trucaven per cites secretes. Una dona havia quedat amb dos homes a la vegada a la barra del bar, observaven. Una taula del fons hi havia una parella. L’home tota l’estona tocava l’entrecuix de la noia mentre li explicava acudits verds. Va totalment begut, va dir-li a cau d’orella l’Àngela. Mirant al gerent del local, en Fritz Sandau, en Fritz li va contestar:

Doncs que vigili perquè aquí no estan per tonteries.  

L’endemà al migdia, mentre s’arreglava per anar a treballar a la tarda, l’Àngela va rebre una trucada de Munic i de seguida es va posar molt contenta. En Hitler inaugurava les obres del metro de Munic. Quan li va explicar a en Fritz, que estava assegut al sofà pensant en com demanar feina a l’Hospital Charité, li va dir segura de si mateixa que el govern alemany portava el progrés i li va explicar contenta que el 26 de maig s’inaugurava una ciutat per construir-hi una fàbrica d’en Ferdinand Porsche on es faria el Volkswagen, el cotxe del poble, i que molta gent de la ciutat es dirigia cap a Fallersleben per ser presents a la cerimònia. Després de demanar-li anar-hi, en Fritz li va contestar posant-li aigua al vi:

Ens ho tenim que mirar tot. A Düsseldorf, aprofitant el 150ª aniversari del naixement d’en Wagner es celebra una exposició de música degenerada. S’exposen obres d’en Schönenberg, en Weill, en Hindemith, en Krenk, l’Otto Klemper, entre altres per demostrar que són obres degenarades. Jo en això no hi trobo el progrés.    

Mirant-se’l sense trobar-li una resposta, no sabia qui eren aquells musics i desconeixia que eren en aquella exposició per ser jueus, va acabar d’arreglar-se i va marxar a treballar sense donar-hi més voltes i sense insistir en anar a Fallersleben, on més de 70.000 persones varen ser presents a la cerimònia on en Hitler va pujar al nouKdf-Wagen descapotable (l’Escarabat) conduït per en Porsche. Mentre l’Àngela anava a treballar, en Fritz, només tenint el cap aconseguir la feina, va anar a entrevistar-se amb el director de l’Hospital universitari Charité per demanar feina i per poder continuar estudiant allà dins. En dirigir-se a un enorme despatx després de parlar a recepció amb unes infermeres, el director en veure-li les notes i recordant com hi havia treballat de bé en les pràctiques el va agafar de seguida i va començar a treballar la setmana següent. Sortint feliç del despatx, el nou metge de l’Hospital es va posar a mirar aquells extensos passadissos blancs i verds, les bates blanques i netes, les sales d’espera grans i netes i plenes de revistes com la Neues Volk, la revista femenina Die Dame… les lliteres senzilles però còmodes, els despatxos petits i de color verd, els malats…. i anava pensant que havia complert el somni que l’hi havia promès a la Galiana.

L’endemà, en Fritz es posava la bata i un metge li anava ensenyant tot el que hauria de fer per atendre als seus primers malalts. Tot era com s’ho esperava menys quan li varen ensenyar uns expedients dels receptors de l’assistència social. Mentre en Fritz es posava a treballar, per tot Alemanya es produïen detencions de jueus. El 27 de maig un miler de persones varen recórrer algunes zones de la ciutat destrossant amb tota la impunitat els aparadors de les botigues que pertanyien als jueus i incitaven a la policia a posar els propietaris sota detenció preventiva. La Matilda, que no va ser empresonada per casualitat perquè es va poder amagar en els jardins Zoològics, li varen forçar la porta de la botiga i li varen robar tot el què hi tenia dins. El seu germà, del qual no en va saber mai més res, va ser detingut per la Gestapo. Desesperada i amb l’ai al cor pensant amb el seu germà, a la nit va anar a casa dels Klein per demanar-los ajuda. En trucar el timbre de seguia es varen encendre els llums de la casa. Segons més tard va veure que es movien les cortines del menjador i va semblar-li veure el cap d’en Barnard mirant-la. Després de tornar a tocar el timbre, en Barnard va obrir la porta, però només perquè hi passés el seu cap. Li indicava que no la deixaria entrar. Quedant-se paralitzada de la reacció del qui considerava un amic, encara va quedar més gelada quan en Barnard li va aconsellar que anés a casa seva i es tanqués durant uns dies. Mirant-lo amb els ulls plorosos i amb les mans tremoloses, la Matilda es va apartar de la porta de l’entrada i li va dir enfadada en veure que no era acceptada com abans:

Em pensava que vostè era un heroi, però ja veig per qui és heroi vostè. Em va prometre que tindria sempre la porta oberta de casa seva, però ja ho veig……

En voler-li dir que s’equivocava, que no era cert, la Matilda va marxar corrents en busca del seu germà que mai més va tornar. En entrar a casa en Barnard es va posar a plorar i perquè no el veiessin es va tancar a la biblioteca per asseure’s a la seva butaca mentre contemplava els seus llibres i anava picant-se les cames de ràbia pensant que era un poruc. La Luane, que se’l mirava des del menjador i ho havia sentit tot, no li va voler dir res, però també creia que es comportava com un covard. Mentre anava pensant amb la covardia del seu marit es va adonar que la guerra l’havia marcat més del què es pensaven.

A la matinada xafogosa del 13 de juny, es varen sentir sorolls que venien de fora al carrer, en aproximar-se a la finestra de la seva habitació vestit amb un pijama curt, en Barnard va veure com la policia juntament amb les SS detenien alguns vagabunds. La policia tenia ordres de detenir als vagabunds, els borratxos i els proxenetes per què anessin a treballar en el Pla Quadriennal davant la falta de mà d’obra. Se’n havien de detenir 3.000, però les SS varen informar que n’havien detingut a 10.000. Mentre en Barnard es mirava aquell espectacle dantesc des de la seva habitació sense fer res, va veure com en Wilhelm fugia corrents en direcció a la Potsdamer Platz. De seguida que es va veure atrapat va córrer cap a casa dels Klein i es va posar a picar la porta de l’entrada. Esvarat en veure que picaven la porta a crits, en Barnard no es va voler ni moure i es va assentar a la cadira de l’habitació perquè no el veiessin. Quan la Luane i la Katrina es varen despertar pels cops es varen alterar, no sabien què passava, però l’Elise si que sabia què passava quan va anar un moment a veure què passava a la finestra de l’habitació d’en Fritz i sense pensar-s’ho va córrer cap a baix per obrir-lo. En veure a la seva mare amb aquella intenció, va córrer tant com la cama li deixava i la va agafar amb força a les escales per prohibir-li obrir la porta. Mirant-se’l amb cara d’odi i resistint-se al seu fill, l’Elise li va dir:

No té criat perquè siguis un covard! Què et passa? Em recordes el  teu pare!

Tot i que les paraules li varen fer mal, no la va deixar anar i varen baixar a poc a poc al menjador escoltant encara els cops que donava el desesperat Wilhelm mentre cridava que l’ajudessin. Quan varen fer l’últim esgraó de l’escala, varen sentir com els cops s’aturaven. En aproximar-se molt a poc a poc a la finestra del menjador varen veure entre les cortines com els policies agafaven a la força a en Wilhelm i enmig del carrer el varen colpejar durament amb les porres i se’l varen endur inconscient cap a comissaria. Enfadada i sense dir res, l’Elise va tornar a la seva habitació i en Barnard es va quedar a baix a la butaca esperant que es el Sol fes desaparèixer la foscor mentre es llegia el llibre d’Ewald Banse, Raum und Volk im Wetkrieg, on l’autor es mostra partidari de la construcció d’un Imperi alemany molt més gran que el de 1914 i on dedica un espai al culte a la guerra i al sentiment nacional. En Fritz i l’Àngela, com que vivien en un pis alt no es varen adonar d’aquells fets i quan la Klara els hi va explicar el què havia vist des de la finestra de la seva habitació no s’ho varen creure. En el següents dies en veure que no hi havia en Wilhelm pel barri rondant amb el seu saxofon varen veure que els rumors eren certs.

L’endemà de l’atac contra als vagabunds, en Fritz i l’Àngela varen anar a veure com l’Adolf Hitler posava la primera pedra de la Casa del Turisme alemany. A la parella els hi semblava una molt bona idea, creien que s’havia de fomentar el turisme, un concepte casi desconegut fins llavors. L’edifici que s’havia de construir es tractava de la primera, i la que va ser única, de l’edificació de la capital mundial, Germània, concebuda per en Hitler i per l’Albert Speer. En Fritz es mirava amb fixació a l’arquitecte d’en Hitler, un noi jove, moreno, ben vestit i amb cara de no haver trencat mai un plat, i mentre se’l mirava l’Àngela li va dir:

Aquest home tant jove diuen que és el millor arquitecte i que és el responsable de la construcció de la Nova Cancelleria. 

En Fritz sabia qui era, n’havia sentit parlar molt a la Universitat d’aquell home afable i amb la cara angelical, però li repugnava com feia treballar als seus treballadors; els explotava fent-los treballar més hores que un rellotge inhumanament per acabar les obres abans del previst per impressionar a en Hitler, el seu amic personal. Després de l’acte, on hi varen ser presents molts funcionaris del govern i molts curiosos com ells, varen tornar a casa creient que estaven posant les primeres pedres d’una nova ciutat que estaria dempeus durant 1.000 anys.

El 21 de juny, en la festa del solstici en l’Estadi Olímpic, en Joseph Goebbels va pronunciar un discurs antisemita dient que trobava vergonyós que en els últims tres mesos haguessin immigrat a Berlín 3.000 jueus, i va aconsellar en el pobre Sant que abandonessin la capital. Mirant al públic, on hi havia en Fritz i l’Àngela, que no el varen aplaudir, va demanar que protestessin davant de l’actitud dels jueus. En acabar l’acte, quan la parella ja marxava cap a casa, uns agents de les SS els varen aturar quan es dirigien a la sortida. Primer l’Àngela es va posar a patir pensant que havien fet alguna cosa malament, però en veure que en Fritz, que ja s’havia de què es tractava, no estava intranquil, es va calmar. Tal i com pensava, els varen portar davant d’en Goebbels, que els tenia ganes de veure. En una petita sala de l’estadi, el ministre els va agrair que estiguessin presents en aquell acte i els va convidar a beure una copa de cava amb ell. Mentre parlaven del seu viatge a Àustria amb una copa a la mà, el ministre els va preguntar amb exigències:

Coneixeu algun jueu del vostre barri? Perquè si el coneixeu m’ho teniu que dir i jo personalment m’he n’ocuparé com hem fet amb els comunistes. No vull que us molestin aquests.

Pensant en la Matilda i alguns coneguts com un metge que treballava amb ell i els dos obrers que tenia en Barnard, en Fritz li va contestar que no mentre els dos feien veure que pensaven. Aprofitant que el ministre feia un glop de cava, en Fritz li va preguntar:

I què els hi passa els jueus?

Allargant al seu glop, el ministre se’l va mirar i li va contestar mentre feia un petit somriure:

Res, van a un lloc més apte per la seva manera de viure. Teniu que pensar que estem construint una nova societat i una nova ciutat on només els alemanys purs hi tindrem cabuda. Ells varen ser el desastre que ens varen portar les nostres derrotes i nosaltres ho estem arreglant. Podríem dir que és un ajustament de comptes.

Veient que no li diria la veritat, li va preguntar mentre s’acabava la copa d’un glop per marxar:

Però perquè són tant importants els jueus si només són un 5% de la nostra societat?

Sense pensar-s’ho, en Goebbels li va contestar exaltat mentre s’aixecava de la cadira per demostrar que aquell tema l’irritava:

Perquè embruten la nostra cultura, i el nostre nacionalisme ens ha ensenyat des del principi a odiar-los. Ells són els traïdors de 1918, ells són els burgesos, ells són els comunistes, ells són tot el què s’ha d’odiar. Tothom els odia, ves a Rússia o a França i veuràs que et diuen d’ells.

Després de que l’Àngela es begués la seva copa de cava, els dos nois es varen excusar dient-li que feien tard i deixant-lo amb la paraula a la boca varen marxar cap a casa seva indignats amb les paraules antisemites del ministre. Després de baixar del tramvia a la Potsdamer Platz, en Fritz va veure a un seu antic company del KPD aturat tot sol a davant de l’Estació de Potsdam vestit amb una gavardina i una gorra. Pensant que s’havia tornat boig amb la calor que feia, en Fritz el va anar a saludar un moment mentre l’Àngela es mirava una botiga on venien uns paraigües de color rosa. Després de mofar-se d’ell perquè anava tant cobert de roba, el noi, amb cara de pocs amics i amb una maleta a la mà, li va explicar a en Fritz que diversos companys seus havien sigut executats el dia anterior a la presó de Plötzensee i que ara tenia por per la seva seguretat. Entenent ara perquè anava tan amagat i mirant-li la maleta on portava les seves quatre coses que tenia, li va dir:

Això és una barbàrie. Per qualsevol, ja saps que tens les portes de casa oberta.

Agraint-li l’oferta, el noi es va posar bé la gorra en veure un parell d’agents del Kripo rondant per allà i li va explicar que pensava marxar a França com havien fet molts. Abaixant el cap per no saber què dir-li, no hi podia fer res, en Fritz li va dir que l’havia de deixar i després d’encaixar-li la mà per acomiadar-se’n d’ell va anar a buscar l’Àngela per anar cap a la Leipzigerstrasse mentre aquell noi anava a l’estació Anhalter per agafar el primer tren que el portés fora d’Alemanya. A on anar tant li feia, l’únic que volia era sortir viu del país. Caminant pel barri per anar a comprar el pa a la pastisseria d’en Richard, en Fritz no es treia el seu antic company del cap i després de fer mitja volta es varen aturar un moment a la botiga de la Matilda per comprar unes quantes patates vermelles. En entrar a la botiga es varen trobar amb la Matilda amb cara de pomes agres, se la veia trista amb els ulls caiguts de no dormir. En preguntar-li si no havia passat bona nit, la Matilda els va respondre:

No gaire, amb els nazis ja no dormo com abans.

L’Àngela la va intentar animar dient-li que estigués tranquil·la, però la Matilda li va prendre la paraula per dir-li mentre es mirava en Fritz:

Heu anat a Kurfüsterdam últimament?

Mirant-se pensant que ara feia uns quants dies, els nois li varen respondre que no, i la Matilda llavors va continuar el seu relat:

Tot aquell carrer està ple de pintades i caricatures contra el meu poble. Les portes, les finestres i els murs estan pintats amb la paraula jueu. Que s’ha tornat boig el vostre poble?. Ahir un grup de nois molts joves, com tu Fritz quan anaves amb la Galiana, varen trencar la finestra d’una petita joiera d’una dona jueva i varen entrar-hi dins amb ganivets de carnisser. Però… que ningú se n’adona d’aquesta bestiesa?

En Fritz es va intentar excusar dient-li que no tots els alemanys eren iguals, però la Matilda no li confortaven aquelles paraules. Només sortir de la botiga ja veia que les mirades de la gent del barri, la gent amb qui havia conviscut abans, eren diferents i cada dia anaven més plenes d’odi. L’Àngela es va quedar bocabadada, no sabia què dir-li i va marxar de la botiga després de pagar les patates. El sopar d’aquella nit de la parella va ser en silenci, cadascú pensava si estaven actuant correctament, però l’endemà, quan es va aixecar el Sol, va ser un altre dia.

El dia següent, tal i com varen fer fa dos anys, en Fritz i l’Àngela varen quedar al bar Victorius per veure el combat de boxa entre en Max Schmeling i el boxejador afroamericà Joe Louis. Recordant la inesperada victòria d’en Schmeling, l’Àngela es feia la valenta en el bar dient que en el primer assalt ja hauria acabat tot. Però la resta de la gent del bar sabia que en Schmeling tenia poques possibilitats, en Lou era molt superior a ell. Quan en Mark va encendre la ràdio per escoltar el combat es va estranyar de que no el donessin tal i com havien anunciat. Veient que en Mark anava canviant d’emissora però que no aconseguia trobar la retransmissió del combat, l’Àngela, molt nerviosa, li va cridar que possés d’una vegada per totes el combat, però en Mark, neguitós perquè tenia molt clients al bar esperant escoltar el combat, no va ser capaç de trobar l’emissora. Pensant que era culpa d’ell, la Diane va intentar trobar ella una emissora que retransmetés el combat però tampoc ho va aconseguir. Disgustats, tots els clients del bar es varen beure ràpidament la cervesa per anar a un altre bar per escoltar el combat. Els tres nois varen anar al bar de l’Hotel Esplanade, però només entrar en Julius els va dir que no donaven el combat i que no en sabia els motius. En Hitler, que preveia el resultat, va ordenar tallar la retransmissió. L’endemà, per la premsa escrita, l’Àngela va llegir en una notícia molt petita que en Schmeling havia perdut en el primer assalt. Desfeta a la barra de la llibreria, va començar a pensar que s’hauria de menjar les paraules de feia dos anys quan deia que aquella victòria era una prova de la superioritat de la raça nòrdica. A l’hora de sopar, en Fritz li va dir en to de broma:

Què el combat d’ahir? Com va acabar?

Fent morros mentre menjava pasta, l’Àngela li va dir amb una cara de mil dimonis que callés. No volia ni sentir a parlar del combat, maleït negre, s’anava repetint. No volent deixar-la escapar, en Fritz li va exclamar:

No érem tan superiors?

Girant-li la cara, l’Àngela li va dir enfadada que ja no miraria més boxa perquè la trobava d’indígenes i li va afirmar convençuda de que en Schmeling s’hauria de retirar perquè ja era un perdedor. Somrient, en Fritz no va voler tocar més la ferida i no li va voler recordar més aquell combat perquè coneixia perfectament el mal geni de la seva parella.­ñp’00

Les normes i les detencions antisemites, que es varen veure amb un cert rebuig, varen quedar eclipsades quan el 6 de juliol des de Berchtesgaden, a la seva casa de muntanya, el Berghof, l’Adolf Hitler va firmar una llei on va introduir per primer cop el concepte casi desconegut fins llavors, les vacances pagades. A més, es varen duplicar els dies festius i es va desenvolupar el turisme familiar. Aquesta nova llei va ser vista amb molt bons ulls per les classes obreres i les classes mitjanes, que per fi podien fer les desitjades vacances. En Barnard, que tenia molta feina, no ho va veure amb els mateixos ulls perquè durant uns dies hauria de pagar als seus treballadors perquè no anessin a treballar i anessin als llacs per banyar-se. En canvi a en Fritz i a l’Àngela els va agradar la idea, tot i que ella ja gaudia d’aquell privilegi perquè en Martin la respectava per ser amiga d’en Goebbels i volia quedar bé davant del ministre pensant que potser algun dia entraria a la seva llibreria, cosa que no va fer mai.

L’Àngela tenia la impressió durant aquells dies de que els seus sentiments cap al nacionalsocialisme feien com la borsa, tenien pujades i baixades, i el 23 de juliol va fer una baixada perquè com a catòlica es va indignar quan va saber per la Klara que a Rottenburg, a les nou de la nit, el partit nazi va dur a terme actes de violència contra el bisbe Sproll. De 2.000 a 3.000 manifestants varen ser transportats amb autocars a la ciutat i varen assaltar al palau de la seu central bisbal. Unes 150 persones varen penetrar al palau, varen registrar les habitacions, varen tirar els arxius per la finestra i varen trencar els llits. La població de Rottenburg va simpatitzar amb aquells manifestant. L’Àngela desaprovava tots aquells actes de violència però continuava pensant que en Hitler no ho sabia, tot i que començava a sospitar que sí.

Al cap de dos dies, mentre en Fritz estava treballant a l’Hospital Charité atenent tot sol als seus primers pacients, que normalment venien per refredats, febres, dolors o mals de panxa, de sobte el varen cridar perquè es presentés en una reunió al despatx del director. Nerviós, pensava que ja havia fet el seu primer error, va entrar en un despatx gran i ample on hi penetrava perfectament la llum amb unes enormes finestres. En veure que hi havia diversos companys seus i el director del centre es va tranquil·litzar pensant que deuria ser una reunió normal i corrent. En tancar la porta, el director es va mirar al noi amb pena als ulls i de seguida que varen arribar tots els altres metges va començar la reunió. Tot drets menys el director, aquest els va comunicar amb dolor que el règim havia aprovat una Quarta Ordenança de la Llei de Ciutadania del Reich que retirava la llicència a tots els metges jueus d’Alemanya. Dels presents a la sala només un era d’origen jueu, tenia 40 anys i família, i era considerat un bon metge perquè ensenyava en els alumnes tot el seu saber. Enfonsat, però ja esperant que algun dia li toqués, va començar a suplicar que el deixessin quedar, però llavors varen entrar per la porta un parell de metges que formaven part de la Lliga nacionalsocialista de metges d’en Leonardo Conti i d’en Gerhard Wagner, i se’l varen endur a empentes cap a la seva taquilla perquè deixés la blanca bata. L’home no parava de repetir entre els passadissos que no sabria de què seria d’ell i de la seva família ja que depenien del seu sou de metge per mantenir-se, però aquells dos metges no li varen fer cas i no paraven de senyalar-li que anés cap al vestíbul. Mentre deixava la bata i les seves coses entre plors a la seva taquilla, els demés metges es miraven aquella escena amb molta pena. Aprofitant que tothom estava callat i amb el cor colpit, en Fritz li va preguntar en el director perquè no amagaven l’origen jueu d’aquell home. Fent-li que no amb el cap, el director li va respondre mentre abaixava el cap per no mirar als ulls i la cara de tots els demés metges:

Tant de bo fos tant fàcil! Ja m’agradaria a mi que es quedés, però el règim és com l’aire, és a tot arreu, ho controla tot. 

Després de plegar de treballar, quan tornava cap a casa desanimat pel què havia vist, va passar per davant de la Cancelleria i es va quedar una estona observant les obres de la Nova Cancelleria en el número 6 de la Vossstrasse. La Nova Cancelleria va ser construïda sobre una sèrie d’antics edificis de les ambaixades de Prússia dels desapareguts Estats alemanys com Baden, Saxònia i Baviera. Observant com treballaven aferrissadament tots aquells obrers i com els capatassos els cridaven de males maneres perquè havien d’anar ràpid a acabar l’obra, en Fritz anava pensant que s’estaven construint els fonaments per una societat més injusta i menys alemanya, tot el contrari del què sempre havia volgut. Després d’arribar a la llibreria, li va explicar a l’Àngela el què havia passat a l’Hospital, però, com sempre, en Martin va escoltar la conversa i li va dir animat que estava molt content de que s’aprovessin aquelles lleis. Enrabiat, en Fritz li va retreure que en el passat no fos antisemita, que sempre havia conviscut amb els jueus, però en Martin li va contestar mentre mirava des del vidre de la llibreria la botiga de la Matilda, que cada dia estava més buida i que aquell dia havia sigut pintada amb insults amenaçadors per un grup de nois:

Jo sempre he sigut un nacionalista alemany, jo no sóc de la seva raça, i amb això ja ho dic tot.  

Estant-hi totalment en desacord, en Fritz li va respondre:

Jo també estimo el meu país, em sento tant alemany com el que més, estimo la meva llengua, la meva cultura, la meva música, la meva literatura alemanya i les meves tradicions i no sóc ni seré mai antisemita. Ser alemany no vol dir ser antisemita, en cap cas. És una bogeria el que dius.

Esperant llavors callat davant del vidre de la llibreria que l’Àngela plegués de treballar, va començar a pensar que amb el seu nou sou, que no era gran cosa perquè tot just començava però era més alt que el de l’Àngela, podria fer que la seva xicota deixés de treballar en aquella llibreria que tant li havia agradat en el passat. Quan a la nit li va proposar a l’Àngela, ells, per sorpresa d’en Fritz, li va dir que li encantava treballar de llibretera i li va confessar que anava agafant gust pels llibres i la lectura. Sense que en Martin se’n adonés es llegia a darrere del taulell el llibre del general Erwin Rommel, Infanterie greiftan, que va ser tot un èxit a la llibreria i a Alemanya i que el futur mariscal de camp havia escrit l’any 1929 quan era instructor a l’Escola d’infanteria de Dresden. El propi Hitler li havia demanant que li dediqués un exemplar.

A mitjans d’agost varen tornar a rebre una altra informació que els va fer tornar a allunyar del règim, un company d’en Fritz a l’Hospital el va informar que s’havia obert un altre camp de concentració a prop de Mauthausen. Encuriosit pel tema, en Fritz el va fer passar en un despatx que se’l feia seu per guardar-hi els documents i les llistes dels pacients. Amb llibertat per parlar en veure que en Fritz no opinava igual que el règim, aquell doctor li va parlar sense pèls a la llengua d’un camp d’unes dimensions enormes on es torturava als presoners fent-los malviure en uns barracons molt deteriorats, dormint en lliteres de palla i donant-los només un àpat al dia de pa sec. No entenent perquè els nazis necessitaven construir aquests camps, creia que no hi havia tants enemics del nacionalsocialisme per tancar, no va comentar aquella notícia en els seus coneguts i familiars pensant que li podria portar problemes esbombar aquelles notícies que l’hi anava donant aquell doctor que amb el temps s’hi va fer amic. Es deia Paul Schmidt, tenia 37 anys i era originari de Colònia. Sempre que podia li preguntava per aquells camps, i en Paul sempre n’hi parlava a porta tancada. En Fritz tenia ganes de veure’n un per confirmar els seus pitjors pensaments, però pensava que si en veia un ja no en sortiria mai més.

Però no tots els metges eren com en Paul. Un dilluns molt calorós una dona va venir a la consulta d’en Fritz amb una aparent forta insolació i per forts marejos. No sabent bé com l’havia de tractar, la va acompanyar a veure un seu company més expert, en Gerhard Milch, que tenia uns 50 anys i era bastant antipàtic menys amb les infermeres joves. Quan en Fritz la va ajudar a seure a la cadira del despatx d’en Gerhard, aquest en veure la seva vestimenta humil va cridar a una infermera perquè li portés l’expedient de la senyora. No entenen per què ho feia, en Fritz va quedar callat pensant que segurament era el protocol, mentre la senyora s’anava posant cada cop més blanca. Minuts més tard va tornar a entrar la infermera amb l’expedient i el doctor primer se’l va llegir amb veu baixa mentre no deixava de treure l’ull de sobre a la pacient. Amb un somriure a la boca, en Gerhard es va mirar la dona i li va llegir el seu expedient i li va recriminar que els seus germans havien estat en el reformatori i que la seva mare havia sigut condemnada per prostitució feia anys, fet que ella va dir que ignorava. El doctor cada cop cridava més recriminant-li que la seva mare a més fos alcohòlica perquè els que estaven fora el despatx ho poguessin sentir. Llavors, el doctor es va posar a entrar i sortir del despatx, mentre en Fritz es mirava aquella escena perplex i no entenent res de res. De cop, en Gerhard es va posar al davant de la pacient i li va preguntar:

Quina és la ciutat de Carlemany?

Perplexa, la senyora no li va saber respondre i llavors en Gerhard li va preguntar cridant:

Hamburg té port?

Intimidada i no entenent res, la senyora li va respondre un sí amb veu baixa, i a continuació en Gerhard li va preguntar:

Quin riu passa per Berlín?

De forma seca, la senyora li va respondre que el Spree i llavors va ser quan en Fritz li va preguntar el per què estava fent aquell interrogatori. Sense mirar-lo i centrant-se amb la senyora, en Gerhard li va contestar:

No sé si aquesta dona té dret a rebre assistència mèdica o si ha de ser…….

Però abans de que pogués continuar amb la seva frase, la senyora es va aixecar de la cadira, va tancar les seves cames i va dir que ja es trobava més bé i va marxar abatuda pels marejos i avergonyida. En sortir del despatx tothom la mirava amb cara de menyspreu, fet que encara la va fer avergonyir més. Després de que sortís la dona, en Gerhard li va dir a en Fritz mentre s’asseia a la seva butaca:

Espero que hagis après alguna cosa.

Intimidat davant d’aquell doctor, en Fritz li va respondre amb un sí i va marxar cap al seu despatx pensant que havia après a no dir-li res més.

El 12 d’agost en Georg va ser mobilitzat perquè es preparessin per una intervenció militar en els Sudets. Abans de la mobilització va enviar una carta en els seus amics on els explicava que aquesta vegada si que hi hauria guerra, que no seria una intervenció pacífica com les altres, però deixava clar que seria senzilla. Assentats a les cadires del bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela li va recordar a en Fritz que en Georg era un exagerat i li va posar l’exemple de Viena, on no havien vist els horrors que havia descrit. Pensant que potser el seu amic exagerava, el dia següent el director de l’Hospital va cridar-lo en el seu despatx per comunicar-li una notícia que el va deixar glaçat. Després de fer-lo seure en les senzilles cadires de davant de la seva taula, li va dir en to seriós:

Noi, ens agrada molt com treballés, el teu compromís i la teva implicació són molt correctes, però el govern ens ha demanat que si hi ha una intervenció a Txecoslovàquia necessitaran metges perquè anessin darrere de l’Exèrcit. No se si m’entens?

Quedant impactat sabent perfectament a què es referia, en cap cas volia anar amb l’Exèrcit enmig d’una batalla, ell no sabia res del món de les armes, però recordava en aquells moments assentat immòbil a la cadira amb la cara blanca, que li havien ensenyat a la Universitat amb molt d’interès a curar ferides de guerra, i li va contestar tartamudejant:

Però……jo no vull anar a la guerra…… no se disparar i no sabria què tinc que fer. Em mataran amb dos dies.

Abaixant el cap, el director li va dir:

Escolta, potser no hi ha guerra, no ho se, és el què m’han dit des de la Cancelleria. Esbufegant va continuar: Has de pensar que no estaries en cap cas a la batalla, hi  estaries a quilòmetres, en hospitals de campanya, i també tens que tenir en compte que si s’ataqués Txecoslovàquia seria una operació senzilla pels nostres soldats. No serà la Gran Guerra. 

Tensat a la cadira pensant amb els trets, les bombes, els bombarders, l’artilleria…. en Fritz li va preguntar:

Però hi si la guerra es converteix en mundial? Jo hauria d’anar per tot el món?

Pensant uns segons mentre es mirava uns papers en blanc per desviar l’atenció, el director li va contestar:

No crec que hi hagi guerra mundial per Txecoslovàquia, a part de que només ens interessa els Sudets, allí hi viuen 2,9 milions d’alemanys que no accepten ser txecs i ens interessa perquè és una zona prospera industrialment, sobretot en la fabricació de vidre i productes de luxe. Ja et dic, crec que no passarà res i que et quedaràs aquí treballant, però jo tu dic perquè ho sàpigues i et preparis per saber com curar un ferit de guerra. Aquí tindràs a companys que t’ajudaran en tot moment a preparar-te.  

Aixecant-se indignat de la cadira i prement el puny amb força, va marxar sense dir-li res més i va tornar al seu lloc amb cara de pomes agres. Després de treballar va marxar cap a casa desconcertat, pensava en aquells moments que s’havia equivocat de professió, i quan va arribar a casa ho va comentar a l’Àngela quan va tornar de treballar. Fent-la seure en el sofà per explicar-li la notícia, va quedar enfonsada pensant que el seu xicot aniria a una guerra i es va indignar com en Fritz. Reflexionant un segons amb la mirada perduda, li va aconsellar que en parlés amb el seu pare perquè li digués a en Joseph Goebbels. Pensant que no era una mala idea, va trucar a casa seu per dir-los que a les vuit del vespre anirien a sopar-hi. Mentre menjaven puré de patates amb bròquil, en Fritz els va fer callar a tots i els va comunicar la notícia, que va caure com un gerro d’aigua freda. Després d’uns minuts de silenci on tothom anava pensant en la guerra i s’imaginaven al pobre Fritz curant als soldats ferits en les trinxeres mentre se sentien els trets de les metralletes, en Barnard va trencar el gel i el va intentar tranquil·litzar dient-li que els metges de guerra estaven lluny de la batalla, però en el fons sabia que eren els objectius primordials dels enemics. Després de que l’Àngela els hi digués que truqués a en Goebbels per canviar-li el lloc a en Fritz, en Barnard també va creure que era una bona idea i el va trucar aquella mateixa nit, però ho va fer en el pitjor dia que podia haver escollit. Feia poques hores en Goebbels, pressionat per la Magda i per en Hitler, va tenir que deixar a la seva amant, l’actriu Lídia Baarova. Trist, enfonsat, va pensar realment en suïcidar-se, fins i tot l’hi havia proposat a en Hitler que el deixés marxar a Japó amb l’actriu per fer allà d’ambaixador, oferta que va ser rebutjada pel mateix Hitler ja que el necessitava com a ministre de Propagada. Sense escoltar les seves pregàries, el ministre li va contestar de males maneres:

Escolta, amb quina ximpleria em veniu? Si hi ha guerra necessitarem soldats i metges i jo no aniré encontra d’aquests desitjos.

Després de dir aquesta frase va penjar el telèfon i es va posar a plorar. En veure que no hi havia solució, en Barnard va tornar a taula i sense dir res, que deia molt, es va posar a menjar. Entenent tots la resposta es varen posar de nou a menjar sense dir-se massa res i intentant no parlar de política. Els següents dies en Fritz va començar a estudiar com vivien els metges en un conflicte bèl·lic i va quedar horroritzat en veure com s’amputava una cama. Creia que no seria capaç de veure tants horrors i tanta sang. El seu amic Paul l’intentava explicar tot el què sabia i el tranquil·litzava dient-li que pensés que serien com unes vacances sense la dona.

Però en Fritz no s’animava i només tenia el cap la guerra. Estava tot el dia pendent de que no esclatés una maleïda guerra i dedicava tots els esforços per fer veure al personal de l’Hospital Charité de que ell era imprescindible. Si calia feia més hores del compte, tot i que odiava allargar la jornada laboral perquè era partidari d’aprofitar la vida, ho feia. L’Àngela també va viure aquells dies molt preocupada i quan veia al seu xicot no li gosava preguntar si li havien dit alguna cosa per por a la resposta. El 5 de setembre, en Fritz va escoltar per la ràdio de casa el discurs d’en Hitler en el 10ª Congrés del NSDAP a Nuremberg, sota el nom del Dia del Partit de la Gran Alemanya. En sentir que el dictador atacava durament Txecoslovàquia va quedar enfonsat estirat al sofà mentre l’Àngela treia la fotografia d’en Hitler de l’habitació i la guardava en un calaix d’un armariet. No volia veure la cara de l’home que volia portar en el seu xicot a la guerra. El següent dia, en Fritz i l’Àngela varen tornar a escoltar amb atenció el discurs d’en Hitler a casa, però aquest cop es varen quedar més tranquils en no sentir cap comentari de Txecoslovàquia. Pensaven que potser estaven negociant els dos governs i que finalment no caldria una guerra. Però quan sortien al carrer veient com tothom parlava d’aquesta guerra. Alguns com en Martin o la Carlene i estaven a favor, altres com en Kurt i la Maria o en Richard i la Cosmina i estaven totalment encontra pensant en els seus fills.

Mentre el poble se’l preparava pel pitjor, el règim nazi rebia informes de que a les zones fronteres amb Txecoslovàquia, la Baixa Baviera i l’Alt Palatinant, la gent estava vivint amb la mateixa psicosis que vivia en Fritz, que estudiava com un desesperat com era la vida en un front a través d’alguns llibres del seu pare i alguns que li portava l’Àngela de la llibreria. El 12 de setembre, en l’últim dia del Congrés, varen escoltar com els altres dies el discurs d’en Hitler per la ràdio de casa i varen quedar horroritzats quan el dictador alemany va dir que no es quedaria amb els braços plegats tot veient com s’oprimien als ciutadans alemanys de Txecoslovàquia i va exigir respecte. Mentre en Hitler parlava, a Txecoslovàquia esclataven revoltes entre grups pro nazis com el d’en Konrad Henlein i grups antinazis, i en Fritz es va posar a plorar en el sofà pensant que hauria d’anar a la guerra com ho havia fet el seu pare. L’Àngela de seguida que el va veure el va consolar tant bé com va poder i li va demanar que renunciés a la seva professió hi que anés a treballar amb el seu pare com a obrer si calia. Però en Fritz no volia renunciar al seu somni que li va prometre a la Galiana i preferia esperar. Els seus nervis els portava al carrer i estava tant neguitós que va anar inclús a veure a l’Anne, que continuava malvivint en refugis, perquè li tirés les cartes tot i que ell no hi creia. Tirant les cartes a poc a poc al damunt d’una caixa de fruites mentre la gent del seu voltant s’ho mirava amb interès, l’Anne li va dir mirant-li els seus ulls que no amagaven la seva preocupació, que les cartes li deien qui hi hauria morts. Collint-li les paraules, en Fritz va marxar ben desanimat cap a la feina.

El 14 de setembre, quan tot semblava clar que hi hauria guerra, en Fritz, que estava enfonsat tot el dia i no badava boca a ningú, va ser cridat al despatx del seu director. En veure’l relaxat a la seva butaca mentre es mirava uns papers que l’hi acabava d’escriure la seva secretària a la màquina d’escriure, va pensar que li parlaria d’un altre tema, però el director li va anunciar feliç:

Noi, estàs de sort, tu no aniràs a la guerra.

Canviant-li la cara per complet per una cara de Pasqua en sentir aquelles paraules, el noi es poder contenir i es va asseure a la cadira de davant la taula del director i es va posar a plorar de felicitat. Després d’uns segons de felicitat extrema, es va eixugar les llàgrimes amb la mà li va preguntar què havia passat. Donant-li un mocador perquè s’eixugués bé, el director li va contestar:

Des de la Cancelleria m’han dit que no calia alarmar el personal perquè estaven segurs de que no hi hauria guerra perquè estant negociant amb els britànics. A més, si hi hagués una intervenció seria petita i no caldria un gran desplegament. També hem valorat la teva actitud aquí dins i hem pensat que era millor que et quedessis.

Sense adonar-se’n es va aixecar de la cadira feliç i es va abraçar amb el director, que entenia la reacció del seu jove metge, que no deixava de plorar com un nen petit. Després de treballar content i amb molta implicació, va anar corrents a la llibreria i abans de que pogués dir alguna cosa l’Àngela li va dir des de darrere del taulell que s’estava anunciant per la ràdio que els britànics estaven negociant amb el govern alemany perquè no hi hagués guerra per Txecoslovàquia. En dir-li que ell en cap cas, encara que esclatés la guerra, aniria al front, l’Àngela es va posar molt contenta i després de plegar de treballar a la llibreria es varen afegir a les concentracions als carrers de Berlín per celebrar que els britànics estaven disposats a negociar. Espontàniament, la multitud va cantar eufòrica la Gerländer Marsch. En Fritz, que no era de cantar, aquesta vegada va cantar amb tota la seva energia de felicitat i no parava de cridar Visca la pau. Després de la manifestació ho varen anar a comunicar a la família d’en Fritz, que també es va posar a plorar d’alegria i inclosa l’Elise va abraçar a la parella plorant perquè en cap cas volia que el seu net anés a la guerra.

Els següents dies de setembre, mentre el govern alemany negociava amb el primer ministre Neville Chamberlain la pau, en Fritz, molt més tranquil per saber que no aniria a la guerra, va tenir una idea que el tenia inquiet i es passava els moments que estava a trucant pel nou telèfon que s’acabaven de posar al menjador, en el costat de la porta de vidre de sortida al balcó. No sabent on trucava, l’Àngela el principi va pensar que era per feina, però després, en veure que les trucades eren reiterades, es va posar nerviosa i quan li preguntava a qui trucava en Fritz li contestava que trucava a l’Hospital. Malpensant, creia que trucava a alguna infermera que deuria haver conegut. La Maria sempre li deia quan anava a comprar el Völkischer Beobachter, que desconfiés de les infermeres perquè segons ella els hi agradava anar amb poca roba per atreure als metges.

Amb aquell ambient de certa tranquil·litat, que només es va trencar quan el 25 de setembre es varen provar les sirenes a Berlín anunciant als exercicis antiaeris, cosa que va estendre el pànic i tothom comentava després de saber que era una alarma que esperaven no haver-les de sentir mai, l’Àngela vivia intranquil·la veient en Fritz es passava totes les estones que estava a casa al telèfon i apuntant alguna cosa en una llibreta que després amagava a la seva tauleta de nit. La seva desconfiança va arribar a tal punt que fins i tot el va seguir quan anava a l’Hospital però no hi veia res estrany, les infermeres eren grans o estaven casades i ell es passava tota l’estona atenent als malalts que hi anaven per un refredat. Capficant-se amb aquell tema es va pensar que es trobava amb una antiga companya de la Universitat, però no entenia quan l’anava a veure.

El 26 de setembre, volent saber si hi hauria guerra o no, en Fritz i l’Àngela varen anar a la nit en el Palau d’Esports. L’Àngela anava a l’acte sense mirar als ulls d’en Fritz, cosa que ell notava i es podria dir que gaudia davant la reacció de la seva parella. A dins el Palau varen veure que l’ambient estava caldejat i tothom només parlava de Txecoslovàquia. El local estava ple, hi havia unes 20.000 persones, i com sempre la parella es va asseure en una punta per no destacar mentre observaven que hi havia molts militars amb les seves medalles. En sentir el discurs d’en Hitler que deia que els Sudets seria la seva última reclamació territorial a Europa i que seria d’Alemanya l’1 d’octubre de 1938, en Fritz es va quedar encara més tranquil perquè pensava que pels Sudets no hi hauria una guerra mundial. Però quan en Hitler va dir que Praga tenia un milió de soldats preparats i que França s’estava mobilitzant, el noi  es va espantar, tot hi que creia que exagerava les xifres. Després de que el dictador alemany acabés el seu discurs amb un fort aplaudiment per part del públic, li va tocar el torn d’en Joseph Goebbels, que es va aixecar de la cadira d’un salt i va cridar davant del micròfon que el novembre de 1918 no es tornaria a repetir, cosa que li va portar molts aplaudiments. Amb energia, en Hitler es va aixecar de sobte molt emocionat cap a la taula i va cridar amb totes les seves forces: Ja! (Si!) i es va deixar caure un altre cop a la cadira. En veure’l caure exhaust a la cadira, les 20.000 persones que havien omplert el Palau el varen aplaudir amb totes les seves forces, varen alçar els braços drets per mostrar la seva confiança amb el règim i varen cantar durant uns quants minuts; El Führer ordena, nosaltres obeïm!. Després de l’acte, en Fritz es va voler quedar una estona més perquè volia parlar amb en Goebbels. En veure’ls en una banda de la sala, bàsicament havia reconegut l’Àngela amb el seu vestit verd, el ministre va córrer cap a ells i els va portar a una petita habitació. Entrant pensant que els hi diria una cosa important sobre Txecoslovàquia, de seguida que varen tancar la porta el ministre es va mirar a en Fritz i li va demanar perdó per com havia contestat al seu pare aquell dia pel telèfon i li va dir que ja ho havia solucionat tot. En no saber a què es referia, li va preguntar i en Goebbels li va contestar:

Home! El teu pare em va demanar que l’Hospital no t’enviés a la guerra si hi havia conflicte i vaig trucar al teu director per dir-li que n’enviés un altre enlloc teu. Així de simple.

Quedant horroritzat pensant que potser per culpa seva un seu company hauria d’anar a la guerra, amb un somriure fals li va donar les gràcies. Quan al ministre li volia dir que faria qualsevol cosa per ells, un ajudant de les SS va entrar a l’habitació i li va dir en el ministre que en Hitler es volia reunir amb ell d’urgència. Sabent que feien nosa, en Fritz es va acomiadar del ministre amb una encaixada de mans i va marxar amb l’Àngela. Tot i pensar que per culpa seva podria enviar a la mort a un dels seus companys, estava massa centrat en un altre tema perquè l’amoïnés. Quan tornaven cap a casa amb el tramvia i anaven veient com la gent agafava els cada cop més automòbils per marxar cap al centre de la ciutat, en Fritz li va demanar a l’Àngela si volia anar a fer una cervesa a l’Hotel Esplanade abans d’anar a dormir, però ella, amb un to distès, li va dir que no, que tenia son i que no en tenia ganes.

L’endemà, en Fritz es va tornar a passar el dia enganxat al telèfon, cosa que va irritar encara més a l’Àngela, que no li va voler cuinar el dinar. Capficada pensant que la seva parella l’estava enganyant, veia com en Martin se li escapava el riure quan la veia amb aquella cara de pomes agres, que la Klara es tapava la boca per no dir-li res i la Carlene se la mirava amb una mirada estranya. Tota enfurismada, pensava que tothom sabia que estava sent enganyada, no es va poder contenir la ràbia i aquell dia va perdre el delit de parlar. Tot i el seu fort disgust, al vespre varen anar amb la seva família a veure una desfilada militar pels carres de Berlín. En Fritz, que l’intentava agafar de la mà, veia com l’Àngela no es deixava agafar, cosa que a ell li feia molta gràcia però pensava que no podia durar gaire més la broma. En arribar a la Wilhelmstrasse varen contemplar com la divisió motoritzada de Pomerània anava carrer amunt i en veure a en Georg damunt d’una motocicleta verda el varen cridar, tot i que ell no els va saludar perquè havia de seguir els rígids passos militars. Mirant la desfilada amb aquells soldats perfectament armats i amb els seus nous uniformes verdes, en Fritz va notar que la majoria de la gent es negava a mirar-los, molts eren curiosos, però en cap cas animaven a les seves tropes i molts marxaven a les boques del metro. Només en Seigmund semblava animat en veure aquells soldats, però tots els altres s’ho miraven amb silenci, com si fossin a l’església. En veure que la cerimònia anava fatal, un policia va treure la seva porra i va cridar a la gent de que animessin a aquells soldats que lluitarien per ells i els va advertir que en Hitler els estava contemplat, però el públic, que cada cop era menys, molts varen anar a casa o es varen tancar al bar, va continuar callat. Enfadat per la reacció del seu poble, en Hitler, que estava al balcó de la Cancelleria acompanyat per l’Erich Raeder, el cap de la Marina, va entrar a dins de l’edifici en veure que la gent no reaccionava i no l’aclamava. Després de veure que era un desastre i que la desfilada es desfeia, la família Richter també va marxar cap a casa per preparar el sopar. Mentre caminaven per la Leipzigerstrasse, en Fritz intentava constantment agafar a l’Àngela, però ella es continuava resistint, estava molt enfadada. Després de tornar de sopar de casa dels seus pares, l’Àngela no es va poder contenir més i aprofitant la buidor dels carrers en aquella hora de la nit, li va demanar mig plorant a en Fritz que li expliqués el motiu de tantes trucades. Sabent que estava temptant a Déu si continuava gaire més, el noi es va limitar a dir-li que aviat li diria, però que tenia que esperar. Pensant que es tractava d’una altra dona, quan varen entrar al pis l’Àngela se’n va anar de dret a dormir sense badar-li més la boca i sense fer-li cap petó.

A primera hora del matí del 28 de setembre, en Fritz i l’Àngela es varen llevar com era habitual a dos quarts de set del matí per anar a treballar. Mentre es canviaven i l’Àngela es dutxava, en Fritz va rebre una trucada i després de penjar el telèfon li va dir a l’Àngela que en Martin li havia dit que anessin a buscar uns llibres a Potsdam. Estranyada, no l’hi havia demanat mai aquest tipus de feina, va canviar-se ràpidament encara malhumorada pensant que el seu xicot l’estava enganyant. Un cop varen estar de canviar-se i d’esmorzar, en Fritz va marxar un moment a baix excusant-se de que havia d’anar a buscar el cotxe del seu pare per anar a Potsdam. No dient-li res, l’Àngela es va acabar de retocar el maquillatge a la seva habitació i en aquell moment va notar que li faltava roba de l’armari. Desesperada buscant per tot l’armari i veient que li faltaven les seves millors peces i les sabates de gala, va sentir com en Fritz tocava el clàxon des de baix i en pensar que feia tard va baixar a tota velocitat. En arribar a l’entrada de l’edifici va quedar impactada en veure a en Fritz amb un nou cotxe de color negre, era un Mercedes-Benz 770, de quatre portes, que en Fritz havia llogat per l’ocasió. Atordida mirant-se al cotxe amb la roda de recanvi al lateral de la porta i amb les seves corbes, li va preguntar a en Fritz d’on havia tret aquell cotxe que a més era descapotable, i el noi li va contestar que en Martin l’hi havia deixat per anar a fer aquell encàrrec. No entenen res, no creia que en Martin es pogués permetre un cotxe com aquell, de fet no tenia cotxe, va obrir la porta del seient de copilot, però abans d’assentar-se es va trobar un ram de roses vermelles i una capseta de bombons. Pensant que potser era per una altra dona i que el cotxe era de l’amant, s’ho va mirar amb menyspreu fins que en Fritz, veient-la desanimada i que no entrava, li va dir que eren per ella. Perplexa, va agafar la capseta i el ram i va pujar al seient canviant-li per complet la cara. Mentre en Fritz arrencava els 150 cavalls del cotxe, l’Àngela pensava entusiasmada que potser li estava fent alguna sorpresa. Després de tirar cap al sud, en direcció Potsdam, varen agafar la Reichstrasse 1. Al cap d’una hora de trajecte, l’Àngela va veure que s’havien allunyat de la sortida a Potsdam i es dirigien direcció a Nuremberg. Preguntant-li preocupada què passava, en Fritz li va explicar:

Escolta, és una sorpresa per celebrar que tot ens va molt bé i no he d’anar la guerra. He reservat uns dies a Munic amb tots els luxes per relaxar-nos i gaudir de la ciutat, tu i jo.

Fent un crit d’alegria, llavors es va contenir pensant en la feina, però en Fritz li va dir que ell ja se n’havia ocupat i que no havia de patir durant quatre dies de la feina perquè la substituiria la Katrina. Emocionada ara sí, l’Àngela es va tornar a posar a cridar d’alegria mentre es menjava ara sí uns quants bombons de xocolata amb llet en forma de cor i contemplava les vistes tranquil·lament mentre treia el cap per la finestra per sentir l’aire fresc repicar la seva cara.

Al migdia es varen aturar a Nuremberg on varen dinar en un restaurant especialitzat amb Spätzle (pasta petita d’ou amb mantega). Mentre dinaven, a la Cancelleria del Reich l’Adolf Hitler va acceptar reunir-se amb en Neville Chamberlain, en François Daladier i en Benito Mussoljni a Munic per resoldre la qüestió txeca. Ara tots anaven a Munic. Després de dinar i d’uns quants llevants de taula, la feliç parella varen tornar a agafar l’autopista i al cap d’un parell d’hores varen arribar a la capital bavaresa. En arribar a l’Hotel Regina Palast, just a l’entrada sud dels Jardins Anglesos, on s’allotjarien, varen observar que hi havia molts moviments de cotxes oficials i de la policia. En entrar a la recepció i esperar-se al taulell varen observar que no paraven de sonar els telèfons. Els recepcionistes no donaven l’abast, anaven amunt i avall apuntant coses a la llibreta o preparant un gerros de flors per l’entrada, mentre en Fritz es va començar a posar nerviós en veure que no l’atenien i el deixaven amb les maletes a al sala d’espera. Tot eren corredisses en aquell moment, de cop va sortir el servei de neteja d’una sala i va començar a netejar l’Hotel i la seva entrada. Impacient, en veure a un recepcionista que canviava la cristalleria del bar li va preguntar què estava passant però no li va voler contestar. Tornant al taulell de recepció, un dels recepcionistes, en veure’l tant decebut, li va dir mentre tenia l’auricular del telèfon a l’orella:

Es celebrarà aquí una conferència molt important entre en Hitler i alguns delegats estrangers. Per favor, espereu un moment que no donem l’abast.

Entenent que parlarien de Txecoslovàquia, en Fritz va fer un somriure fals pensant que el nazisme el perseguia on anava i de cop es va adonar de que per tot l’Hotel es començaven a penjar banderetes nazis i es decoraven els carrers de fora amb banderes nacionalsocialistes per l’arribada d’en Hitler. Després d’esperar-se uns vint minuts més en un dels sofàs de l’Hotel, on varen contemplar com els cambrers corrien d’una banda a l’altra amb gerros de flors, banderes, cintes… els varen donar les claus de l’habitació reservada. Després de firmar la documentació necessària varen pujar a l’últim pis de l’Hotel amb ascensor i amb tres maletes plenes de roba de l’Àngela que havia preparat en Fritz. L’Àngela li deia mentre es mirava les maletes que necessitaria més roba perquè no li deuria haver agafat la deu seu gust. En arribar a l’entrada de l’habitació, la 45, en Fritz li va fer tapar els ulls de l’Àngela amb una cinta negre i la va ajudar a entrar per la porta a poc a poc. Un cop la va col·locar enmig de l’habitació li va destapar els ulls amb delicadesa mentre li feia un petó. En obrir per fi els ulls, l’Àngela va quedar impactada i emocionada en veure l’habitació. Era una suite enorme decorada amb tots els luxes; un llit enorme amb uns llençols de seda de color blanc, un bany amb una banyera on hi cabien dues persones, un tocador perfectament il·luminat, un armari d’època, uns llums d’aranya, unes vistes espectaculars que donaven a fora al carrer i a sobre al llit hi havia més roses vermelles, una ampolla de xampany francès i uns Brezels (pa cruixent). No deixant de contemplar a la seva parella, en Fritz, feliç de veure-la tant emocionada, li va regalar a més un perfum del seu gust i li va fer un intens petó. Sense saber què dir, tot i que el va renyar perquè l’havia fet patir molt durant aquells dies enganxat al telèfon pensant que estava amb una altra dona, li va donar les gràcies i ell li recriminava amb broma de que fos tant desconfiada. Abans de sopar i després de desfer les maletes, varen anar a donar una volta pels Jardins tot recordant el viatge que havien fet amb els seus pares. Mentre passejaven anaven veient com tota la gent anava amb un diari a la mà per saber quina hora vindria el dictador a la ciutat. Després de passejar al voltant del Eisbach, varen anar a sopar al restaurant Liebherr, que estava ple de periodistes que estaven esperant l’arribada d’en Hitler per aquella nit.  La majoria d’ells estaven preparant les seves càmeres fotogràfiques perquè no els deixessin tirats i les converses entre ells es varen fer excessivament sonores per en Fritz i per l’Àngela, que volien més intimitat i menys xivarri.

L’endemà varen aprofitar el dia des de primera hora i varen anar a recórrer els carrers de la ciutat mentre l’Àngela li explicava els seus llocs preferits d’infantesa. En passar per davant de l’apartament d’en Hitler en el Koenigsplatz mentre buscaven un lloc per anar a dinar, es varen adonar que l’edifici estava fortament protegit per membres de les SS. Molts curiosos s’havien aplegat pels voltants i cridaven que volien la pau i que no volien guerra per Txecoslovàquia. Esperant uns minuts ansiosos per veure si passava alguna cosa mentre respiraven aquell ambient tant reivindicatiu, varen decidir continuar buscant un lloc per dinar perquè no sortia cap líder polític i la gent començava a marxar. Sabent que tots els nazis estarien capficats, varen anar a l’Osteria Bavaria a menjar Käsespätzle, que tant li va agradar a en Fritz l’últim cop pel formatge fos emmental. Entaulats al costat de la bandera nazi que penjava de la paret, l’Àngela va preguntar-li a en Fritz què creia que passaria amb Txecoslovàquia. Sense rumiar-s’ho mentre mirava totes les fotografies que hi havia penjades del dictador, que eren un munt, li va contestar:

Crec que arribaran a un acord. No tenen més remei, no crec que ningú vulgui anar a la guerra per Txecoslovàquia. El problema serà veure com reacciona en Hitler perquè de moment no s’ha aturat davant de res.

Mentre un cambrer vestit amb un uniforme de gala pensant que potser hi aniria en Hitler a dinar els portava la pasta amb el seu formatge emmental, l’Àngela li va comentar:

Crec que anirà bé perquè sinó en Hitler no hagués fet aquesta reunió a Munic, a casa seva, a on va néixer el moviment, i sap perfectament que aquí té tot el suport del seu poble.  

Pensatiu, en Fritz li va contestar mentre s’acomodava a la cadira per ensumar el formatge fos:

Potser sí, però imagina’t que aconseguim els Sudets o tot Txecoslovàquia, llavors en Hitler s’aturarà aquí? O bé continuarà conquerint territoris? Perquè l’Exèrcit que ha creat és enorme.

Sense dubtar-ho, l’Àngela va continuar:

Ha de continuar, ens falta Danzig.

Pensant que Danzig seria més complicat que aconseguir els Sudets, hi havia Polònia pel mig, varen començar a dinar. Després de l’àpat varen acabar de passar la tarda a l’Hotel per descansar i relaxar-se. Mentre l’Àngela s’estava fent un bany amb molt de sabó en la grandiosa banyera mentre escoltava pel gramòfon Faust del compositor Louis Spohr, varen tocar el timbre de l’habitació. Sense que la seva xicota escoltés res, en Fritz va anar a obrir la porta, on un dels cambrers els va portar per encàrrec del noi una ampolla de xampany francès de la marca Krug. Abans de que li pagués, el cambrer li va dir:

Sou molt afortunats, la persona de l’habitació del costat és en Neville Chamberlain.

Impactat per allotjar-se al costat del primer ministre conservador mentre treia la cartera, li va donar sense que s’adonés d’una grata propina a aquell cambrer. Amb el xampany a la mà i amb dues noves copes va entrar a l’habitació i es va despullar. Sabent que no havia sentit res per la música, en Fritz va entrar al bany i li va portar una copa de xampany per banyar-se tots els dos junts a la banyera mentre es bevien el xampany i encenien unes quantes espelmes perfumades i escoltaven ara Der Fliegende Höllander d’en Richard Wagner. El compositor alemany creia que aquella obra romàntica va ser la seva primera gran obra. Després de passar un parell d’hores més gaudint dels luxes de l’habitació mentre el seu veí estava negociant la pau, varen anar a sopar al restaurant Adelmann, on prèviament en Fritz havia reservat una taula i en el centre de la taula hi havia demanat que hi portessin un gerro amb roses vermelles i unes espelmes. Enlluernada per aquell gest en entrar al restaurant, l’Àngela no es va adonar que els portaven marisc fresc i un parell de cerveses de la marca Paulaner mentre uns cambrers els hi tocaven el clarinet només per ells. Mentre sopaven sota la llum de les espelmes, molts dels clients del restaurant parlaven amistosament de que s’havia arribat a un acord per Txecoslovàquia i en Fritz no va poder evitar allargar l’orella per sentir els comentaris de les altres taules. De seguida l’eufòria es va escampar en el restaurant i tots varen ser convidats a unes Paulaners per l’amo del restaurant, que va sortir de la cuina feliç i amb unes quantes banderetes nazis a la mà per repartir-les. Després de sopar, sabent que la nit encara era jove i no estaven cansats, varen anar a donar una volta pels carrers de la ciutat que estaven plens de gent que sortia a celebrar l’acord, tot i que encara només eren rumors. En veure’s eclipsats per tanta gent que anava d’una banda a l’altra comentant que per fi s’havia acabat un malson, es varen refugiar com tots els demés a una cerveseria. Després de demanar unes cerveses a la barra d’un bar, varen veure que no tenien taula perquè estaven totes plenes, però el fet de quedar-se a la barra no els va impedir deixar-se endur per aquell ambient mentre es bevien una cervesa de la marca Hofbräus. L’Angela estava eufòrica tant per la sorpresa del seu xicot com per l’ambient nacionalsocialista que estava vivint la ciutat, però en Fritz semblava neguitós, es mirava l’Àngela constantment i l’abraçava tota l’estona com si fos l’últim cop que l’hagués de veure. Després de beure’s la cervesa i veient que entrava cada cop més gent fent empetitir el local, varen marxar i es varen passejar pel parc de Maria Teresa, on varen trobar una altra concentració de gent que celebrava que hi hauria pau. Tots anaven amb banderes amb l’esvàstica, la majoria cantava feliç i alguns anaven completament beguts de cervesa. Però en Fritz semblava en aquell moments que no l’interessava, cosa que sorprenia a l’Àngela, i no deixant de mirar-la li va demanar tornar cap a l’Hotel. Pensant que potser tenia mal de panxa després de menjar tant marisc, l’Àngela va acceptar tornar a l’Hotel i varen anar caminant xino-xano.

En veure les llums de l’Hotel, varen veure que l’entrada estava vigilada per membres de la Gestapo. Impactats i pensant en un primer moment por, després varen veure que estaven allà per vigilar al primer ministre per intimidar-lo. En entrar a recepció sense deixar de mirar aquells homes que amagaven les seves pistoles a sota la jaqueta, un dels recepcionistes de l’entrada en veure’ls preocupats els va dir que aquells homes estaven vigilant als membres del govern txec que no havien sigut convidats a la conferència. Pensant que era injust que els txecs no poguessin decidir el seu futur, en Fritz no va voler comentar-li a l’Àngela la seva opinió i es va posar a parlar amb un dels recepcionistes de darrere del taulell. Després d’encaixar-li la mà en el recepcionista i de donar-li uns quants bitllets, li va demanar a l’Àngela fer una altra copa al bar de l’Hotel. Estranyada de que ara volgués fer una copa va acceptar l’oferiment del seu xicot que s’havia comportat com en sir Lancelot. Quan es dirigien cap al bar de l’Hotel, un parell de cambrers vestits de gala els varen obrir les portes com si estiguessin a la classe alta del Titànic, deixant a la noia amb un pam de nas de tantes atencions. En entrar-hi primer l’Àngela ja que en Fritz es va voler quedar a l’entrada, va rebre per part d’un cambrer vestit de frac un enorme ram de roses vermelles. Impactada per aquell gest, en mirar el luxós saló del bar va veure que no hi havia ningú i que tota les taules i cadires havien sigut retirades deixant-ne una amb dues cadires al centre. Apropant-se a la taula sense entendre res, va veure com la taula estava adornada amb espelmes i pètals. Sense dir res i no deixant de mirar-la nerviós, en Fritz la va fer asseure a la cadira i en seguit va sonar d’un gramòfon la primera òpera romàntica alemanya nacionalista amb una forta càrrega emocional, Der Freischutz, de Carl Maria von Weber. Excitada de tants detalls, l’Àngela li va agafar la mà a en Fritz per damunt de la taula i li va donar les gràcies per aquell dia. Content, en Fritz li va dir amb un somriure a la boca que la nit encara no havia acabat. Després d’aixecar el dit índex, en seguit varen venir un parell de cambrers i els varen portar un Prinzregententore (un pastís de 6 capes intercalat amb crema de mantega i xocolata cobert amb glacejat de xocolata negre) i un parell de copes de xampany Krug. Deixant-los sols i tancant la porta del bar, els cambrers varen tancar els llums i varen deixar la parella sota la llum de les espelmes mentre escoltaven l’òpera i es bevien el xampany. Mirant una banda i una altra, per tot arreu veia luxes, l’Àngela no s’esperava el què li passaria al cap d’uns segons.

Mirant-se-la fixament als ulls, en Fritz, fet un flam, li va dir que l’estimava i es va treure una petita capsa de la butxaca de la seva americana negre i en seguit es va agenollar davant d’ella, que estava petrificada d’emoció a la seva còmode cadira. Fent-la patir uns segons més mentre anava escoltant la lenta música de fons, en Fritz va obrir la capsa que amagava un anell d’or amb un parell de diamants ben visibles i que tant s’havien posat de moda als Estats Units gràcies a la indústria cinematogràfica de Hollywood sota la influència de l’empresa de diamants De Beers Mining Company. Amb els ulls com unes taronges en veure aquell anell, l’Àngela, que en aquells moments tenia pell de gallina de l’emoció, es va posar la mà a la cara mentre en Fritz li deia mirant-li als ulls:

Et vols casar amb mi?

Plorant ara sí d’emoció i destrossant-se el maquillatge dels ulls, es va aixecar de la cadira per abraçar-lo amb totes les seves forces, i li va contestar amb un crit:

Sí!

Sense pensar-s’ho més la parella es va fondre en un llarg petó mentre sonava el Der Freischütz fins que varen entrar sobtadament tot el personal de l’Hotel i alguns clients, alguns dels quals estaven intentant escoltar-ho tot des de la porta, per felicitar-los. Emocionada per casar-se, l’Àngela es va emprovar l’anell, que li anava perfecte, i va tornar a plorar d’emoció en veure els dos diamants. Emocionat, en Fritz li va preguntar:

T’agrada?

No deixant de mirar la seva joia, la futura esposa li va respondre:

M’encanta, si no hi haguessin els diamants t’hagués titllat de gasiu i poc romàntic. Els diamants són el símbol perfecte de l’amor etern.

Somrient, en Fritz li va agafar la mà quan de cop un dels cambrers va destapar en seguit una ampolla de xampany i el va repartir per tots els presents. En seguit uns altres cambres varen entrar amb un pastís per celebrar el compromís que acabava d’acceptar l’Àngela, que just posar-se a la boca el pastís ja estava planificant el casament, sobretot pensava amb el vestit.

Després de quatre brindis més, la jove parella es va retirar cap a la seva habitació per continuar celebrant el seu enllaç. Mentre esperaven que els hi donessin la clau a recepció i de que en Fritz pagués la despesa de tota escena, varen veure com s’acostava a l’Hotel una multitud de gent i amb ells hi venia el president francès Daladier, que acompanyava al primer ministre Chamberlain. Els dos caps d’Estat eren saludats per la gent que no paraven d’agrair-los a l’entrada de l’Hotel que haguessin firmat la pau amb el seu líder. Un cop varen entrar a dins després de ser aclamats, els dos líders varen saludar a tots els presents de l’Hotel i als guàrdies de la Gestapo que vigilaven constantment tot el què passava. Després de fer-se una fotografia per un diari anglès, el primer ministre es va apropar a recepció perquè volia que li portessin un te a l’habitació. Atrafegats encara per tenir que netejar la sala on en Fritz i l’Àngela s’havien promès, el recepcionista per excusar-se de tant enrenou li va dir que aquella jove parella que tenien el costat s’acabaven de prometre aquell dia. Visiblement cansat, el primer ministre va mantenir la seva cordialitat i es va acostar a la parella per felicitar-los. En encaixar-li la mà, l’Àngela va observar que el primer ministre britànic estava molt adormit i molt cansat, de fet no havia parat de badallar des de que havia arribat i no s’havia tret el seu barret de copa. Després de rebre la felicitació d’en Chamberlain, en Fritz va intentar  parlar amb el primer ministre amb el seu mal anglès. Mentre li deia que estava molt orgullós de que haguessin firmat la pau, en Chamberlain els va demanar a la parella que acceptessin un petit regal. Remenant per la butxaca de la seva americana negra, el primer ministre es va treure una ploma estilogràfica de la marca Swan Mobie Todd SM 200/60 i els hi va donar. Mirant-s’ho amb desconcert, pensaven que era un detall estrany, en Chamberlain els va dir mentre els hi tocava les espatlles, que aquella ploma havia firmat la pau del món. Era la ploma amb la qual ell va firmar el Pacte de Munic en què Gran Bretanya, França i Itàlia acordaven que Alemanya pogués apropiar-se dels Sudets a canvi de que els alemanys no ocupessin més territoris. Impactats per aquell regal d’un gran valor simbòlic, en Fritz i l’Àngela li varen agrair aquell gest que tant els va emocionar pel seu significat.

En tenir la clau de l’habitació i després de veure com el primer ministre britànic i el president francès els cridaven per fer-los quatre preguntes, varen pujar a dalt per continuar celebrant ells dos sols el seu compromís. En entrar a l’habitació, l’Àngela va tornar a quedar emocionada en veure al damunt del llit el seu nom escrit amb pètals de roses vermelles. Mentre la parella es posava al llit per continuar de forma més íntima la seva celebració, en Daladier i en Chamberlain sortien al balcó de l’habitació del primer ministre per saludar des d’allí a la gent que continuava concentrada a l’entrada de l’Hotel. Sentint el xivarri de fons, els futurs casats es varen aixecar del llit i s’ho varen mirar emocionats des del seu balcó pensant que estaven vivint un moment històric de primera mà i es varen posar a riure quan un dels manifestants va cridar entre els crits de Pau, Pau, Pau:

Visca els nuvis.

Al cap d’unes hores de posar-se a dormir, es varen aixecar de cop en sentir corredisses amunt i avall dels delegats txecs que no estaven d’acord en donar els Sudets al Reich a canvi de res. L’Àngela es va amoïnar en sentir els sonors passos, tenia por de que no li entressin a l’habitació, i en Fritz la tranquil·litzava dient-li que segurament eren els txecs que celebraven que no hi hauria guerra.

Al matí del 30 de setembre de 1938, en Fritz i l’Àngela es varen llevar una mica tard i varen anar a esmorzar a les nou del matí, on es varen trobar a un Chamberlain molt trist i callat. Després de saludar-lo i de tornar-li a donar les gràcies pel regal, varen esmorzar en una petita taula del fons i es varen beure un parell de tasses de cafè per aguantar la son mentre estudiaven quin seria el pla de la jornada, tot i que l’Àngela només pensava en la boda. En sortir de l’Hotel varen observar com el primer ministre pujava en un cotxe descobert per anar en una altra reunió amb en Hitler en el seu pis particular de la Prinzregentplatz. Mentre en Hitler i en Chamberlain firmaven un altre acord de pau entre els dos països, en Fritz i l’Àngela es varen passejar pels Jardins Anglesos agafats de la mà mentre parlaven de com seria la boda. L’Àngela tenia molt clar que la boda seria civil tot i ser ella religiosa, respectava l’ateisme d’en Fritz, però li va demanar que a canvi li deixés comprar el vestit dels seus somnis. Sabent que la broma li costaria molt cara, va acceptar-ho sense rondinar perquè la volia veure feliç. Però, de cop, mentre pensava com, quan i on es faria la cerimònia, l’Àngela es va quedar callada pensant. En preguntar-li què li passava mentre continuaven caminant per la verda gespa del Jardí, l’Àngela li va contestar:

Escolta, el meu pare (segons la tradició alemanya el pare de la núvia té que pagar la boda) no té els suficients diners per pagar una boda, i menys com la que vull.

Rient, en Fritz li va comentar que ja ho sabia i que ell se’n faria càrrec, que no havia de patir pels diners. Una mica avergonyida, el va abraçar davant de tota la gent que hi havia al parc i li va dir que tenia ganes de tornar a Berlín per explicar-ho a la família. Després de caminar pel costat del canal artificial del Eisbach, varen agafar un tramvia per anar a una altra banda de la ciutat, l’Àngela li va ensenyar el Teatre Alemany, on hi anava un cop l’any a finals de febrer en el gran ball de carnaval, un dels grans esdeveniments de la ciutat. Després de passejar pels voltants del Teatre varen anar a dinar en un restaurant senzill un parell de currywurst (salsitxes) amb cervesa al damunt acompanyades per una petita fulla de llorer i una boleta de puré de patates al costat perquè l’Àngela volia començar estalviar pel vestit. Després de sortir del restaurant que no convidava a quedar-s’hi, a l’Àngela ja no se l’hi aguantaven més el pes de les parpelles, no havia dormit el dia anterior, i varen anar a fer un cafè en l’antiquat Cafè Neumaier, junt al Viktualienmarkt, on es varen asseure en una de les files de bancs d’aquella llarga sala, on molts d’ells estaven ocupats per gent gran que discutia política i escoltava un monòleg sobre art i arquitectura mentre menjaven els aperitius que duien de casa i bevien litres de cervesa o tasses de cafè. No deixant de parlar de la boda amb el cafè a les mans, varen tornar després a peu cap al centre de la ciutat i es varen passar la tarda assentats en els bancs de fusta de la cerveseria Hofbräuhaus bevent com no podria ser d’una altra manera cervesa de la marca Hofbräu mentre contemplaven distrets les pintures del sostre de la cerveseria. Amb la cervesa a la mà, varen acordar celebrar el casament al 23 d’agost de 1939 i que es faria a l’Ajuntament de Berlín per després dinar a l’Hotel Adlon. Feliç com mai, l’Àngela ja organitzava el casament des del més mínim detall i ho anava apuntant tot en un paper que l’hi havia donat l’amo de la cerveseria. Amb un moment va pensar en les flors, en els convidats, la música, el menjar, els fotògrafs, però sobretot li preocupava el vestit. Després de sopar al restaurant Adelmann, on varen menjar una trista amanida verda perquè l’agostÀngela també pensava en continuar sent prima per entrar al vestit. Quedant-se amb una fam de llop, en Fritz es va demanar per postres unes pomes fregides regades amb cervesa. Després de que l’Àngela li fes morros perquè s’havia menjat unes postres tant cares i tant calòriques, varen anar a dormir per l’endemà tornar a Berlín.

Quan varen agafar l’autopista cap a Berlín el dia següent, l’Àngela, ansiosa per comunicar-ho en els seus pares, es va posar a mirar la ploma d’en Chamberlain. Pensant que aquella ploma havia portat la pau en el món va pensar que era molt afortunada de tenir-la a les mans i creia que era un bon auguri. Mentre arribaven a Berlín per Potsdam, les tropes alemanyes varen ocupar els Sudets pacíficament. En Georg, que anava amb les tropes més avançades, va creuar amb un contingent la localitat de Haidmühle, on la població els va saludar amb la salutació romana i amb mostres d’alegria. Els soldats alemanys, en veure que no hi havia perill, varen entrar tant tranquil·lament a les ciutats amb els seus sidecars mentre la gent conquerida els hi tirava flors.

Un cop instal·lats de nou en el pis i després de que en Fritz tornés al cotxe amb un fort disgust perquè l’hi havia encantat posar-se a 160 quilòmetres per hora, la velocitat màxima del cotxe, la parella va anar a sopar primer a casa dels Klein per donar-los la notícia. Després d’haver planejat com ho dirien, varen decidir que ho farien sense dir res. Mentre estaven tots reunits en el menjador parlant de Munic, l’Àngela va estirar la mà per agafar unes galetes ametllades per ensenyar-los l’anell col·locat en el quart dit. Impactats, sobretot la Luane per la qualitat de l’anell, sabia que valia molts diners, tots varen preguntar-li si significava el què pensaven i en respondre que sí tots els varen abraçar, menys l’Elise, que es va agafar la notícia amb resignació. En Marwin es mirava al seu germà amb certa gelosia, ell li hagués agradat ser el primer dels germans en casar-se, però la feina no li permetia distreure’s amb bodes, tot i el disgust de l’Elisabeth que no volia que treballés tant perdent tantes hores només per diners. La Katrina li demanava constantment a l’Àngela que li deixes veure l’anell, inclús se’l va intentar posar a la mà però no li cabia perquè tenia els dits més gruixuts que l’Àngela, mentre anava dient que el seu germà era un romàntic perdut. En Barnard i la Luane es varen agafar aquella notícia amb molta il·lusió, no deixaven de veure el somriure feliç d’en Fritz, i de seguida els hi varen dir que farien tots els esforços del món per ajudar-los a pagar el què fos, cosa que no els hi va anar gens malament a la parella. Després de beure’s unes quantes copes de cava per festejar-ho, la parella va anar a casa dels Richter per anunciar-los també la notícia. Després de fer el mateix procediment, tots els varen felicitar amb molta il·lusió. La Velda es mirava la seva germana amb gelosia i li va dir a cau d’orella:

Noia, has estat de sort d’agafar-te aquest noi, ho té tot. Sort en vas tenir de que el vas conèixer tu primera.

Després de meravellar-se amb l’anell, l’Annalisa va treure unes quantres Paulaners i unes berlineses de melmelada. Però en Seigmund, que el principi s’havia agafat molt bé la notícia, es va quedar trist assentat a la seva butaca reflexionant. Sabent el què li passava pel cap, en Fritz se li va acostar, li va posar la mà damunt de l’espatlla i li va dir que no patís perquè el casament estava pagat. En dir-li que no, que ell ja faria un esforç, en Fritz el va interrompre per dir-li mentre assenyalava a l’Àngela, que estava parlant amb la seva mare del vestit que es compraria:

El teu regal ja me l’has fet.     

Continuant assegut mentre es mirava la seva filla, en Seigmund es va posar a plorar d’emoció i varen celebrar-ho efusivament el compromís de la parella mentre l’Udo els demanava que el fessin tiet aviat.

Els següents dies, mentre Alemanya conqueria amb tota la impunitat del món el territori dels Sudets amb el vistiplau de les potències europees, en Fritz i l’Àngela anaven explicant pel barri que es casarien. La notícia es va viure amb alegria i tothom els va felicitar pel compromís. L’Albert i la Helga varen aconsellar a l’Àngela una botiga que tenia vestits de núvia, la Carlene els va regalar un ram pensant que els hi comprarien les flors, els pastissers els hi varen regalar uns brezels pensant que ells farien el pastís, en Mark i la Diane els varen convidar a sopar en el bar i tota les resta els va felicitar, inclús l’Otto va tallar gratuïtament els cabell d’en Fritz. Un dia que la parella varen anar a la botiga de la Matilda, la botiguera, feliç per en Fritz, el noi dels caramels, els va donar un sobre i una bossa de caramels per en Fritz tot desitjant-los que tinguessin un fill aviat. En obrir el sobre, l’Àngela va veure que hi havia una gran quantitat de diners i de seguida els va rebutjar, sabia perfectament que la botiguera havia exagerat en la quantitat, però la Matilda li va dir amb el seu somriure a la boca:

Accepta’m aquest regal perquè jo a en Fritz me l’estimo molt i vull que sigui feliç. A més, estic segura que els nazis no tardaran gaire a treure’m tot el què tinc.

Acabant la frase, va obrir un petit calaix del taulell i els va ensenyar el seu passaport, que en la primera pàgina hi havia segellada la lletra de jueu en vermell perquè no marxés del país sense pagar abans pel fet de ser jueva. Animant-la dient-li que això no passaria, que el poble no ho permetria, la Matilda li va assegurar:

No en tinc cap dubte de que ens passarà una cosa terrible i que tothom ho acceptarà. Mira com els nazis conquereixen territoris i ningú hi fa res, tot el contrari, els ajuden a que ho pugui fer. Mireu pel barri, ningú va ajudar al pobre Dannel, que feliç era abans i que respectat era, o en Wilhelm, que ningú en sap res d’ell, pobre noi encara el sento amb el seu saxofon a davant de la farola. Quan sigui el torn dels jueus el poble donarà suport al règim i no dirà res. Ningú es va queixar quan els armenis varen ser assassinats en la Gran Guerra, varen ser oblidats. El poble ens girarà l’esquena en els jueus, ja en podeu estar ben convençuts. En el carnaval de Nuremberg de l’any passat hi havia una carrossa en què es representava que es penjaven als jueus i tothom la va aplaudir.

No sabent què contestar, en Fritz pensava que no anava malencaminada mentre l’Àngela pensava que la seva profecia no és compliria, la parella li va tornar a agrair el regal i varen marxar cap a casa seva feliços veient com tot el barri s’alegrava pel seu enllaç. En saber la notícia pels pares d’en Fritz, la Klara empaitava a l’Àngela sempre que la trobava pel carrer i no parava de demanar-li que li digués com seria el vestit. En veure que no li deia, un dia li va comprar un ram de flors perquè li digués, però no hi havia maneres. La Carlene els següents dies quan veia a l’Àngela sortia expressament de la floristeria i amb una bona cara li demanava com anaven els preparatius de la boda i sempre li explicava que tenia les millors roses de la ciutat. Estava ansiosa perquè li encarregués les flors.

El 17 d’octubre, després de que en Georg tornés dels Sudets, es varen reunir tots els amics en el Gartenbauam, en el Tiergarten. Mentre estaven assentats en un dels bancs i en Georg es fumava una cigarreta, en Fritz i l’Àngela els hi varen anunciar el seu compromís. Feliços per en Fritz, els dos nois els varen felicitar amb una amistosa abraçada i de seguida varen parlar de com seria el casament. Mentre l’Àngela els parlava de com voldria el seu vestit; llarg, amb un elegant escot i de color blanc, en Fritz es mirava al seu voltant. Mirant cada arbre, cada bri de gespa, cada fulla caduca veia que era el lloc on anava sempre amb la seva estimada Galiana, i en mirar-se cada detall del parc va veure que aquell devia ser el lloc on la Galiana havia pintat el quadre que tenia penjat a l’habitació. De cop, com si li haguessin clavat un cop de puny a la panxa, es va quedar immòbil, trist, pensant com s’havien promès que es casarien en un futur. De cop se li apareixia amb el seu somriure i amb un vestit blanc. Intentant fer-la fora de la seva ment, la veia córrer i caminar per aquell parc com havien fet en el passat, la veia pintant amb el seu cavallet i les seves aquarel·les, i recordava la seva dolça veu alliçonadora. Sospirant pels records, sense voler li va caure una llàgrima de tristor i d’alegria a la vegada per pensar en ella. Veient que li queien les llàgrimes amb la mirada perduda, en Georg li va tocar l’espatlla i pensant que estava plorant per l’emoció del casament li va dir:

Noi, si que ets romàntic. Ara no acabis com el don Quixot.

Tornant al present, en Fritz es va disculpar dient que era molt especial per ell el fet de casar-se i va dir amb veu baixa que estava ben emocionat. L’Àngela no se’l va acabar de creure, tenia clar amb qui pensava en aquells moments, però ara tant li feia perquè seria ella qui es casaria amb en Fritz. Després de parlar una estona més del casament, en Georg es va encendre una altra cigarreta i els va parlar de com els hi havia anat en els Sudets. Els va explicar que el país era pobre però ric en natura i que l’operació havia sigut tant senzilla que tothom els donava flors mentre es passejaven amb les seves motocicletes. Intrigat pel futur, en Fritz li va preguntar si aquesta seria l’última operació que farien, però en Georg li va ser clar:

Mira, Praga era l’objectiu i no crec que ho hagi deixat de ser. Sabem que aquesta ciutat té obsessionat a en Hitler i crec que la vol pel Reich. Ja ss sap que qui controla Bohèmia contra Europa.  

Esperant ja la resposta, en Fritz li va preguntar si després de Praga s’aturarien, i en Georg li va contestar sense embuts mentre anava traient fum de la cigarreta:

No crec que invertim tants diners i tants esforços per només quedar-nos a Praga. Crec que es busca una altra cosa. Alguns parlen de Danzig, alguns altres parlen de Varsòvia, jo no ho se, però tinc clar que no hem fet tot això per només tenir Praga. Si els britànics i els francesos s’han cregut a en Hitler és que són molt ingenus.

No deixant d’estar preocupat, en Fritz li va preguntar si com a Viena havia vist alguna cosa estranya durant l’ocupació, i en Georg li va respondre:

Les ordres són clares, si algú es posa pel camí s’ha d’aniquilar i no tenim que tenir consideració amb els jueus. Molts dels soldats no són antisemites i no fan res contra ells, però alguns fan el què volen amb tota impunitat. Pensa que amb una mica d’alcohol les coses es veuen diferent, ja m’enteneu. Molts patim per si arriben noves ordres més bèsties contra els jueus, que arribaran tard o d’hora.

Després d’uns segons de silenci, l’Àngela es pensava que tornava a exagerar, en Fritz li va preguntar perquè creia que hi podrien haver mesures més cruels contra els jueus, i en Georg li va contestar mentre feia l’última calada de la seva cigarreta:

Dins de l’Exèrcit s’està distribuint cada cop més propaganda antisemita i imaginat si ocupéssim Polònia, allí hi viuen milions de jueus. Creus que el Reich se’ls mirarà com aquí i només els hi traurà la ciutadania? Jo no ho crec, penso que a partir de llavors començaran aquestes ordres cruels i que tothom les complirà.

Després d’un altre llarg silenci per la reflexió, en Lou el va trencar per explicar-los que a la fàbrica havia augmentat molt la producció per fer coixinets per les noves armes. Amb un somriure fals a la boca, en Georg li va dir mentre es mirava a en Fritz:

No crec que necessitem moltes armes per ocupar Praga, veus per on vaig?

Contestant-li que sí, que entenia el què li estava dient, l’Àngela els va animar dient-los que ells no eren endevins i que no podien saber el què passaria, però en Georg li va contestar:

Jo et parlo de fets, no d’imaginacions, jo et poso exemples materials i empírics.

Veient que estaven molt preocupats pel tema, l’Àngela li va venir una ràfega de vent fred i els va demanar anar a fer una cervesa. Deixant el tema de les armes a banda, tots es varen apropar en el bar de l’Hotel Esplanade per fer una Berliner Weisse. Entrant al bar, en Julius els va felicitar i els va convidar a l’Àngela i en Fritz per l’enllaç i a en Georg per haver ajudat a conquerir el Sudets. El pobre Lou es va tenir que pagar la cervesa, justament el dia que anava més cara.

Els següents dies, l’Àngela va notar en els diaris alemanys que arribaven a la llibreria que es destacava en molts articles l’alegria del combatent per la victòria. Pensant que potser en Georg tenia raó, en Martin li va dir mentre la veia amb un d’aquests diaris a la mà:

El govern alemany vol contribuir a popularitzar la Wehrmacht. Saben perfectament que durant la Gran Guerra va ser la població civil qui va demanar aturar aquella guerra, va ser ella qui realment es va rendir, i saben que la gent no vol ara la guerra.

Tornant a sentir la paraula guerra, l’Àngela li va demanar si ell volia veure la guerra. Sense pensar-s’ho mentre s’intentava mirar els peus per damunt de la seva panxa, li va contestar un rotund no, i li va afegir després de rumiar-s’ho uns segons:

Ningú vol la guerra. A tot el món l’hi van bé les coses. Estem guanyant molts diners! Ja ho veus aquí com van les coses. Tenim cotxe, refrigerador, tocadiscos. Quin sentit té la guerra?

Parlant amb els seus clients com en Frank i la Margarethe, tots li deien que no volien la guerra i que no donarien suport a cap conflicte. La Klara li explicava que ella donava sempre suport al seu govern, però si aquest entrava en guerra no li donaria perquè recordava que en la Gran Guerra, quan estava estudiant Literatura, va tenir que deixar d’estudiar per anar a treballar a la fàbrica i que s’ho va passar molt malament durant aquella època.

L’últim dia d’octubre varen arribar notícies a la capital alemanya de que el 28 d’octubre 17.000 jueus polonesos havien sigut obligats a tornar de males maneres cap a Polònia i que durant l’operació havien matat a molts jueus, entre ells dones i nens. En sentir aquella notícia a l’Hospital pel seu amic Paul, en Fritz va quedar horroritzat i va entendre les paraules que li deia el seu amic. Quan li va dir en el seu pare, aquest li va contestar des de la seva butaca que no si podia fer res, que era massa tard per reaccionar. Després d’explicar-li a l’Àngela, que no s’ho creia, va contestar-li mentre feia el sopar:

És normal que vulguem garantir la seguretat de les nostres fronteres. No tothom pot entrar a Alemanya, no tindria sentit que no les vigiléssim. No podem ser solidaris amb tothom.

No estant-hi d’acord, en Fritz li va contestar:

I cal matar per garantir aquesta seguretat? On queda la nostra solidaritat?

Ràpidament, l’Àngela li va contestar:

De vegades es cometen errors. No és la primera ni l’última vegada que es matarà a gent sense voler. Em diràs ara que només som els alemanys que hem comès errors. Ara em diràs que França deixa entrar els espanyols que fugen de la guerra.

Fent-li que no amb el cap mentre tallava unes quantes patates, en Fritz li va dir:

Això no ha sigut un error, és la ideologia que estem venent i que tothom compra, inclús a  l’estranger.

Fent-li cares de desaprovació, no compartia l’opinió del seu futur marit, l’Àngela li va canviar de tema en tirar la carn a la paella untada de mantega. Per no ser esquitxat, en Fritz se’n va anar al menjador a remugar de que alguna cosa s’estava acostant i que marcaria per sempre més al poble alemany mentre ells s’ho miraven assentats en el sofà. L’Àngela aquells dies no feia cas al tema de les fronteres amb Polònia, estava més interessada en l’escandalós divorci d’en Hermann Esser, un jerarca nazi de la Vella Guàrdia que era el responsable de la divisió de Turisme del Ministeri de Propaganda i President del Grup de Tràfic de Turistes del Reich. L’Esser havia enganyat a la seva esposa amb una altra dona amb qual havia tingut dos fills i li demanava el divorci que ella no acceptava. Com que ell era culpable d’adulteri, segons el Codi Civil de 1900 no podia aconseguir el divorci i l’assumpte es va convertir en un assumpte polític i judicial. L’Àngela donava tot el suport a l’esposa enganyada, no creia en el divorci, i pensant que en Fritz també la podia enganyar amb una altra dona, sabia que era un noi atractiu per les altres noies, va respirar més tranquil·la quan va pensar que la seva única competència no estava en aquest món, tot i que patia que tot i no ser-hi físicament hi continuava sent en la ment d’en Fritz.

La nit del 7 de novembre, tota Alemanya va quedar escandalitzada quan varen sentir per la ràdio que un jove jueu, en Herschel Grynspan, havia disparat a l’ambaixada alemanya de París a l’encarregat alemany de cuidar el personal, l’Ernst von Rahr. De fet volia matar a l’ambaixador, el comte Johannes von Welcezeck, però es va equivocar de persona pels nervis ja que estava molt enfadat perquè la seva família havia sigut obligada el 28 d’octubre a tornar de males maneres a Polònia. Enfadada i irritada en sentir la notícia a casa després de que interrompessin l’emissió nocturna de música clàssica, l’Àngela es va deixar endur per la propaganda antisemita d’en Goebbels, que es va posar en marxa des del primer minut, i va cridar pel menjador del pis que els jueus eren uns traïdors i que no complien amb el seu deure. En Fritz es mirava aquella notícia amb ràbia perquè sabia que els nazis aprofitarien aquell assassinat, però pensava que ho utilitzarien per promulgar més lleis antisemites.

L’endemà, l’Àngela es va indignar encara més quan va llegir a la llibreria el Völkischer Beobachter i va observar com la gent com l’Otto o la Maria es deixava endur com ella per la propaganda antisemita. Llegien amb passió i ràbia un article que deia que era inadmissible que milers de jueus dominessin encara els carrers comercials. En veure-la així, en Fritz li va recordar que ella no era antisemita, però l’Àngela li va recordar que per davant de tot era alemanya i que defensaria sempre primer els interessos dels alemanys. En anar a la botiga de la Matilda a comprar olives, la botiguera se’ls va acostar horroritzada i els va dir que tenia por per la seva seguretat ja que durant el recorregut de casa seva a la botiga havia sigut insultada per tothom. L’Àngela aquest cop no va ser tant amable i li va contestar que ella també patia, però per la seguretat dels seus. En fer-la callar mentre pagava les olives, en Fritz va intentar calmar la botiguera dient-li que la gent del barri no permetria que li passés res, que era una veïna de tota la vida, però ella continuava igual de preocupada, sabia que la gent no es preocuparia per la seva sort com ja ho havien fet amb en Dannel i amb en Wilhelm. La Klara de seguida va deixar d’anar-hi a comprar i la gent del barri com l’Otto, en Mark i la Diane, no la saludaven i li giraven la mirada. Altres com la Carlene l’insultaven sense problemes.

L’endemà 9 de novembre, Ernst von Rahr va morir finalment a les quatre de la tarda i a les deu de la nit en Goebbels va emetre un discurs antisemita on va demanar venjar l’assassinat. De seguida grups de les SA, vestits de paisà per no ser reconeguts com a membres del govern, varen sortir al carrer i varen començar els disturbis pels carrers que varen acabar amb la destrucció dels comerços jueus, les seves sinagogues i es varen assassinar i maltractar a molts jueus. Era la Nit dels Vidres Trencats. A Berlín es varen cremar també botigues, cases i sinagogues jueves, i es varen deportar a 12.000 jueus cap als camps de concentració de Dachau, Buchenwald i Sachsenhausen. Va ser la ciutat, juntament amb Viena, on els nazis varen provocar més atacs. El Kurfürstendamm semblava una zona de guerra després de tants aldarulls i els cotxes varen tenir que agafar rutes alternatives per no destrossar els pneumàtics pels vidres trencats que hi havia als marges de la calçada. Els vianants no anaven per la vorera per no trepitjar aquells vidres.

A la Leipzigerstrasse, que va patir greus aldarulls, la botiga de la Matilda va ser destrossada i saquejada per un grup d’homes de les SA, que sense contemplacions li varen trencar tots els vidres de fora la botiga i es varen emportat tot el què hi tenia a dins. En aquells moments, eren les tres de la matinada, la Matilda vaguejava pels carrers amb la cara plena de sang després de que l’haguessin treta de casa. Desesperada i vomitant sang després de que l’hi haguessin trencat una dent, va trucar el timbre de casa dels Klein per demanar ajuda ja que estaven detenint a totes les dones jueves. Tots els veïns del barri com en Kurt i la Maria o en Hermann i la Bernardina, que tenien penjada una fotografia del seu fill al menjador, es miraven a la Matilda des de les finestres de les seves vivendes i ningú es va atrevir a ajudar-la, tot i la pena que poguessin arribar a sentir per ella. En Barnard de seguida que va veure per la finestra de la seva habitació que era la Matilda qui tocava la porta va agafar a la seva mare, que volia obrir la porta per ajudar-la, i li va ordenar a crits que estigués quieta. La Luane, que es va despertar després de tant soroll i de sentir com uns nois cridaven Jude Verrecke!, li va preguntar en el seu marit perquè no ajudava a la Matilda i ell li va contestar alterat mentre abaixava les cortines de l’habitació:

Perquè és inútil, no hi podem fer res, i no vull que cap membre d’aquesta família sigui perseguit pels nazis.

Després d’un llarg silenci, on l’Elise i la Luane pensaven que en Barnard era un covard, la Matilda continuava cridant desesperada des de fora perquè l’ajudessin i l’obrissin la porta, però els seus crits eren en va. De sobte, un membre de les SA que la va veure demanant auxili la va agafar a davant de la porta dels Klein i se la va emportar arrossegant-la pels cabells pel carrer per matar-la a cops. Tots els veïns, juntament amb Barnard, es miraven passius aquella terrible escena mentre uns nois com en Hermann, el fill dels pastissers, varen agafar uns bidons de gasolina per anar a cremar sinagogues tot cantant que matarien a tots els Israels i a totes les Sares.

En el pis, en Fritz i l’Àngela estaven espantats a casa seva escoltant la ràdio per saber què estava passant. Sentien els crits i els càntics però no eren capaços de veure la gravetat del què estava passant pel seu carrer. Mirant per la finestra després de sentir uns crits d’una dona, en Fritz va observar que enmig del carrer hi havia un membre de les SA que estava donant puntades de peu a una dona que no parava de cridar. Indignat pensant que havia de fer alguna cosa, les cames no li varen deixar fer res fins que va veure que aquella dona era la Matilda, la dona dels caramels va pensar. Veient-li la cara coberta de sang, la roba esparracada i com aquell home no parava de donar-li puntades amb la seva bota, sense pensar-s’ho ni un segon més va baixar a baix corrents escales avall sense que l’Àngela tingués temps de reaccionar per prohibir-li fer aquell suïcidi. Baixant a tota velocitat per les escales, en sortir al carrer va agafar una barra de ferro que hi havia per unes obres i va córrer cap a la Matilda, que estava coberta de sang amb el seu senzill vestit esparracat. El membre de les SA estava d’esquenes a en Fritz continuant colpejant a la Matilda mentre l’anava insultant. Quan aquell home s’aturava un segon per escopir-li a la cara, de cop en Fritz el va colpejar amb molta violència en el cap d’aquell home deixant-lo inconscient a terra. Agafant la Matilda, que no deixava de perdre sang, la va conduir ràpidament cap al pis mentre l’Àngela s’ho mirava des del balcó del menjador pensant que el seu promès s’havia tornat boig. En entrar al pis, va fer tancar els llums a l’Àngela i va fer estirar a la Matilda en el sofà. No sabent què fer, no parava de donar voltes pel menjador, l’Àngela tremolava de por pensant que els anirien a buscar. Veient que les ferides eren greus, no es podia ni moure i no reaccionava a cap estímul, en Fritz va anar a buscar venes, aigua oxigenada i aigua de la cuina. L’Àngela, que també volia ajudar, va anar a buscar més aigua perquè la botiguera, que també apreciava, begués i va posar carbó a la caldera en veure que pràcticament anava despullada després de que li destrossessin el vestit. En examinar-li el cos, en Fritz va observar que tenia una ferida oberta al cap, els dits de la mà dreta trencats, un parell de costelles trencades i hematomes per tot el cos, sobretot a l’abdomen. Mentre en Fritz li cosia la ferida del cap amb unes agulles que tenia de l’Hospital, la Matilda es va posar a plorar d’impotència i de ràbia a mesura que anava recobrant la consciència. Després de cosir-li la ferida, en Fritz la va cobrir amb una pomada per calmar-li els forts cops i li va donar forts calmants. Assentant-la en una posició que li fos còmode i donant-li un parell de mantes, en Fritz li va preguntar perquè havia sortit al carrer aquella nit sabent el què li podia passar, però ella, amb la mirada perduda, li va contestar amb moltes dificultats per parlar:

No ho he fet per gust. Els nazis han vingut a casa meva, m’han destrossat els plats contra el terra i m’han obligat a trencar les botelles de vi i els pots de conserves. Després, sense dir res, s’han emportat al meu cosí que vivia amb nosaltres i a mi m’han tret a fora a cops de pala. Després de que m’haguessin destruït el pis he pogut fugir cap a aquí. Em volia refugiar a la meva botiga, però també me l’han destruït. M’han destruït la meva vida com també ho han fet amb la meva sinagoga (situada en el Oranienburger Strasse d’estil morisc amb una enorme cúpula daurada) i la de la Fasanenstrasse (Aquesta es va cremar per ordres d’en Goebbels). També es cremava la casa Rothschild. A un meu amic jueu l’han afusellat davant d’uns nens. Ens volen matar.

Trist per les paraules doloroses de la seva botiguera, li va preguntar si algú del barri l’havia ajudat. Quedant-se en silenci durant uns segons, no li volia dir que el seu pare no l’hi havia obert la porta, li va contestar amb un intent de fer un somriure:

Qui vols que ajudi a una pobra jueva a part d’un inconscient com tu?

Enrabiat i prement les dents, en Fritz va clavar un fort cop a la pota del sofà. Aixecant-se per fer un crit de ràbia, de cop va veure a l’Àngela que obria la porta del balco i hi llançava el retrat que tenia d’en Hitler fent molt de soroll amb els vidres trencats. El retrat va trencar-se enmig de carrer formant part dels vidres de la Nit dels Vidres Trencats. Ara entenia els últims titulars del diari de les SS, Das Schwarze Korps, com el del 27 d’octubre sota el titular Ull per ull, dent per dent, on s’instigava en acabar amb la jueria mundial. Impactats per aquella reacció, l’Àngela els va dir abans de que poguessin dir alguna cosa i amb una cara vermella que ho deia tot:

Això que han fet em fa fàstic, si això és nacionalsocialisme jo no sóc nacionalsocialista.

Content per la reacció de la seva promesa, la va abraçar amb totes les seves forces per agrair-li aquell gest, però l’Àngela no estava per abraçades i li va exigir a la Matilda que es quedés amb ells tot el temps que fes falta. Emprenyada com una mona, es va posar a fer alguna cosa per menjar a la cuina. Mentre l’Àngela cuinava una mica de sopa de pollastre per la Matilda, en Fritz es va posar a mirar al carrer des del menjador observant com uns quants homes de les SA s’emportaven a l’home que havia estabornit. Patint perquè no els anessin a buscar, va veure com aquells homes marxaven corrents després de que uns quants homes de les SA marxessin cap a la Potsdamer Platz carregats d’unes joies d’or que havien robat. Quan es varen acabar els sorolls dels aldarulls i les corredisses, la Matilda es va adormir en el sofà pels forts calmants i en Fritz i l’Àngela es varen posar al llit per intentar dormir al menys un parell d’hores.

L’endemà al matí, la ciutat es va despertar amb les destrosses dels comerços i amb les sinagogues en ruïnes, algunes encara fumejaven deixant una pudor a cendres. A la Fasanenstrasse encara hi havia molt desordre pel carrer, la sinagoga havia quedat reduïda a cendres, i pel terra hi havia bigues carbonitzades, trossos de façanes per terra, parets calcinades…. Després d’esmorzar una mica de fruita i de beure’s un cafè ben carregat, en Fritz li va demanar a l’Àngela que cuidés a la Matilda, que encara estava adormida pels calmants, perquè volia anar un moment a casa seva per després anar a casa d’ella per veure com estaven. Abans de marxar va agafar una revista que guardava en un calaix del moble del menjador. En baixar al carrer va observar tots els vidres, inclosos els vidres del retrat d’en Hitler, i va anar a donar una volta per veure l’estat del barri. Caminava intentant esquivar els vidres per no trepitjar-los amb les noves sabates que s’havia comprat a la botiga de l’Albert i la Helga, i pel carrer hi havia gramòfons, màquines de cosir i màquines d’escriure destrossades. A l’entrada dels magatzems de Wertheim va poder veure les destrosses dels nazis, que el varen deixar impactat per la violència amb la qual havien actuat. Quan va veure la botiga de la Matilda totalment destrossada i saquejada, es va posar a plorar i llavors va córrer cap a casa dels seus pares sense saludar a cap dels veïns perquè estava molt indignat amb les seves actuacions passives. En entrar a casa seva, la Luane li va preguntar de seguida que el va veure entrar si estaven bé i quan li va respondre com havia vist aquella nit, tots varen quedar impactats quan els va explicar que tenia la Matilda a casa seva. Consternat, en Barnard li va dir mentre s’aixecava de la butaca en sentir que tenia la Matilda a casa:

Que estàs boig? Que no hi tens res al cap?

Mirant-se’l amb una cara furiosa, en Fritz li va preguntar mentre anava entrant al menjador:

Oi que la Matilda va venir aquí? Perquè estic segur que devia venir a demanar ajuda? No li vas obrir la porta, oi?

Canviant-li la cara, en Barnard li va contestar amb el cap abaixat i centrant la seva mirada en els seus llibres:

Tu no saps què és una guerra, no hi podíem fer resNo podia posar en perill a la teva mare i a la teva germana.

Enrabiat, en Fritz li va cridar com no ho havia fet mai:

Ets un covard. El teu silenci com els altres silencis són pitjors del què us penseu. Això ens portarà unes greus conseqüències mentre ens ho estem mirem assentats a la butaca. Senyalant-li el Werther d’en Goethe, li va afegir: Esperem que no haguem d’acabar prenent una decisió com el noi de Weimar, i si al final l’hem de prendre espero que prenguem l’exemple d’ell.

Mirant-se’l amb resignació, en Barnard li va contestar:

Això és una obra romàntica i els romàntics no hi entenent de raó, només hi entenent de sentiments i d’idealisme.

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va llançar a la butaca aquella revista que havia agafat de casa seva i li va dir:

Llegeix aquesta revista, és la Die Neue Weltbühne, és de l’Angelus Mann, el fill d’en Thomas Mann, el teu novel·lista preferit, que estar exiliat a París per criticar al règim i no quedar-se assentat com tu a la butaca mentre ens passa per davant el dimoni.  

Esquivant-li la mirada, l’Elise va sortir de sobte de la cuina per veure com estava el seu net i es va posar a plorar en veure’l que estava bé. Girant-li la cara cap a ella, en Fritz se la va mirar i li va dir:

Saps àvia, la nazi que tu odies ha ajudat a la Matilda, tu què has fet? Res. Tu també ets una covarda com el teu fill.

Amb les mans a la cara de vergonya, l’Elise li va demanar a crits perdó per com s’havia comportat i es va assentar al sofà per plorar d’impotència. Anant fent que no amb el cap, en Fritz, enrabiat i decebut, va anar cap a la porta per marxar mentre els hi deia que per primer cop sentia vergonya de casa seva. Sense dir res i sense dir-li adéu, després de que el seu fill hagués marxat en direcció a la Potsdamer Platz, en Barnard es va posar a llegir la revista d’en Golo Mann i va posar especial atenció en l’apartat en què el fill d’en Thomas Mann es preguntava sobre el paper intel·lectual a l’exili. De cop es va sentir malament per quedar-se quiet. Mentre en Barnard llegia, la Luane, enfadada i indignada amb el seu marit, va sortir al carrer amb una escombra i es va posar a netejar els vidres trencats que hi havia a les voreres de la Leipzigerstrasse amb la resta dels jueus, que varen ser obligats a netejar les destrosses que havien ocasionat els membres de les SA.

Abans d’arribar a la Potsdamer Platz, la Carlene li va cridar a en Fritz enfurismada que els jueus eren uns malvats i que tenien que pagar pel què havien fet. Pensant que no havia de dir els seus pensaments si no volia tenir problemes, en Fritz va continuar caminant sense dir res cap a la Potsdamer Platz per baixar després cap a la Koniggratzerstrasse mentre sentia com a Carlene cridava enrabiada:

Avall amb els jueus!.

En arribar a casa als Richter, on va veure que tots estaven bé, inclús l’Udo no s’havia adonat del què havia passat, es pensava que eren uns nois que havien sortit d’un bar. En preguntar-li a en Seigmund si havia vist o sentit res aquella nit, el pare de l’Àngela li va contestar que havia sigut una nit molt feliç per ell. Sense dir res més, el noi va marxar per no entrar en cap debat que no portaria enlloc. Preferia callar abans de combatre les idees amb un difamador. Retornant cap a casa se li varen clavar a la sabata més d’un vidre que hi havia a la calçada i veia com la gent no gosava mirar les botigues destrossades dels jueus. La gent que anava als tramvies molts pocs alçaven la vista per mirar per la finestra, encongien les espatlles i tornaven al diari. En veure a un jueu d’uns quaranta anys amb la cara coberta de sang assentat en una cantonada demanant ajuda a crits i en Fritz va córrer per ajudar-lo. Però, abans de que hi pogués arribar, un policia es va apropar a aquell pobre home i li va clavar un cop de porra a la cara que el va deixar estabornit al mig de la vorera sense que ningú fes res. Horroritzat i abaixant al cap en ser amenaçat pel policia amb la mirada, va veure com uns nens amb tota la impunitat del món li robaven en aquell pobre home l’única jaqueta que tenia. Sabent que no es podria contenir la ràbia, va tornar de dret cap al pis seva enrabiat. Abans d’arribar al pis es va trobar a l’entrada de la botiga de l’Albert i la Helga a la Klara, que el va cridar per explicar-li que havien robat a la joiera Margraf, una de les joieries més famoses de la ciutat situada a l’Unter den Linden. Totes les joies que hi havia estaven valorades en casi 2 milions de Reichsmarks. Escoltant-la amb atenció, en Fritz va entendre ara perquè aquells homes de les SA marxaven tant ràpid cap a l’Unter den Linden carregats de joies. Quan en Fritz li va explicar que eren els nazis qui havien robat, la Klara va callar de cop en veure a uns quants policies fent patrulla amb els seus cavalls i va entrar a la botiga per no estirar més la llengua. Amb la cara estirada, en Fritz va tornar cap a casa per explicar-li tot el què havia vist a l’Àngela i a la Matilda, que encara estava molt atordida i molt preocupada pel seu futur.

Els següents dos dies, en Fritz i l’Àngela varen cuidar a la Matilda, que es continuava recuperant del fort cop al cap i no gosava sortir al carrer per por a ser senyalada pels seus veïns i amics de tota la vida. A fora el carrer tothom parlava del mateix i els rumors s’escampaven com la pólvora. La Klara afirmava que en una sinagoga, no va saber dir quina quan li va preguntar la Maria, havien trobat una botella de sang. En anar a treballar a l’Hospital, que estava ple de ferits jueus però que la majoria no varen ser atesos, va observar que un dels pacients era aquell home que havia colpejat a la Matilda. Espantat de que no el reconegués, es va amagar de la mirada del pacient i es va apujar el coll de la bata blanca. Mirant-lo des de la porta de l’entrava, va veure que aquell home estava estirat immòbil amb la mirada perduda. En veure’l que actuava estrany, en Paul, que acabava d’entrar amb l’informe del pacient, li va dir a en Fritz:

No pateixis que aquest no et pot veure, ha quedat cec.

Horroritzat pel què havia fet, va entrar poc a poc a l’habitació i es va mirar aquell home que havia deixat cec. Sentint com el pacient plorava en sentir que es quedaria cec per sempre més, en Fritz per sentir-se més bé va pensar que tots havien quedat cecs. Després de sortir de l’habitació, en Fritz va parlar pels passadissos amb en Paul sobre els fets d’aquella nit.

A la fàbrica, en Barnard, que va veure que no s’havien produït desperfectes, ja que algú havia col·locat una bandera nazi a la porta, era obra d’en Goebbels, va saber que en Walter l’havien assassinat a cops en un cementiri jueu després de torturar-lo amb un ganivet de tallar carn i d’haver-lo fet cantar el Horst-Wessel-Lied mentre trepitjava el seu xal d’oració. Consternat, es va posar a plorar en el seu despatx esperant que aquell fet no anés més enllà. Però quan va baixar a baix amb els altres treballadors va veure que tots estaven contents de que no hi hagués aquell treballador jueu que havien assassinat i insultaven a en Gerd, que havia pogut escapar en amagar-se en una casa d’uns seus amics ciutadans del barri de Mitte. Sense dir res, en Barnard va deixar que s’insultés a en Gerd, que no podia deixar la feina perquè era l’únic membre de la seva família que treballava i sabia que ningú el contractaria pel fet de ser jueu. A la tarda, el pobre Gerd va anar a dalt al despatx perquè el seu amo l’havia cridat, i va quedar amb un pam de nas quan en Barnard li va demanar que no digués a la gent que era jueu. Indignat, en Gerd va acusar-lo d’haver canviat, però en Barnard no el va voler escoltar i li va demanar que tornés a baix als telers. Abans de tancar la porta per marxar, en Gerd es va armar de valor i li va dir:

De cop hem descobert que érem diferents.

Com si la cosa no anés amb ell, en Barnard va abaixar la vista cap als papers que tenia al davant i va cridar a la seva secretària perquè li portés un cafè. Després de portar-li el cafè, la secretària li va preguntar si havia patit aquella nit, i en Barnard li va contestar sense deixar de mirar-se els papers que tenia al davant mentre agafava la tassa de cafè:

La gent decent en genera està adormida entre les dues i les cinc de la matinada.

El 12 de novembre, Göering va aprovar una nova norma en què els jueus tenien que pagar una multa de 1.000 milions de Reichsmarks per les destrosses dels vidres trencats. Amb aquella mesura el Reich va ingressar de cop més d’un 6% del seu pressupost, que va servir per fer front al greu dèficit. Per fer més fàcil aquesta operació, els grans bancs alemanys varen ajudar a que la penitència dels jueus tirés endavant i es varen encarregar de cobrar els diners. A més, en Göering va prohibir als jueus posseir negocis propis, tenir una professió, l’assistència dels nens jueus a les escoltes públiques i va obligar en els propietaris jueus de botigues a netejar els carrers. En conèixer la notícia per una seva amiga jueva, la Matilda es va enfonsar i amb la resta dels seus companys jueus es va posar a netejar els carrers del barri amb els dits de la mà trencats. Trist, en Fritz i l’Àngela es miraven aquella escena des del balcó del menjador amb impotència i amb ràbia. En acabar de netejar el carrer, la Matilda va tornar a la seva botiga, encara destrossada i sense cap producte, sabent que era el final. Enfonsada mentre mirava les prestatgeries buides, els vidres trencats, el rebost saquejat i pintades ofenoses a la paret, es va posar a plorar desoladament tocant-se la ferida del cap. Mentre sentia com la gent del barri com l’Otto i sorprenentment en Hermann i la Bernardina la insultava des de fora el carrer abans d’anar a la inauguració de l’exposició L’etern jueu, on els nazis volien mostrar les característiques físiques típiques dels jueus i els seus lligams amb els asiàtics. Entre la foscor de la nit va aparèixer en Barnard i la Luane, que la varen abraçar amb totes les forces que tenien. Després de demanar-li perdó per no haver-li obert la porta, en Barnard li va assegurar que li pagaria de la seva butxaca la multa que tenia que pagar i a més es grataria la bossa per les reparacions de la botiga. En rebutjar-ho enèrgicament, en Barnard la va fer callar agafant-li la mà i mirant-se-la als ulls la va convèncer perquè ho acceptés. Eixugant-se la llàgrimes d’esgotament per tot plegat, la Matilda li va dir amb una veu trista que era inútil reparar la botiga perquè ja no podria ser-ne la propietària. Fent-li un petit somriure i donant-li un mocador perquè s’eixugués les llàgrimes, en Barnard, per sorpresa d’ella, li va dir que ell en seria el propietari i que ella hi continuaria treballant com sempre, que l’únic que canviaria seria el nom del propietari. No entenent perquè ho feia, en Barnard li va dir que ho feia pel passat. Llavors, fent que sí amb el cap, la Matilda els va donar les gràcies a tota la família i en Barnard li va dir que no tenia que tenir por perquè la gent s’havia indignat pel què havia passat. L’endemà va pagar la multa al Deustche Bank.

El 20 de novembre, al mateix dia que els alemanys obligaven als txecs a cedir-los 28.600 quilòmetres quadrats del seu territori, la Matilda va reobrir la seva botiga amb molta il·lusió, tot i que ara se li prohibia caminar pels carrers del districte del govern, la Wilhelmstrasse i l’Unter den Linden, però ella estava disposada a tirar endavant. Havia substituït els vidres de l’entrada per una petita finestra per la qual hi penetrava una escletxa de llum, havia pintat la botiga de color verd i va començar a vendre amb tota la normalitat quan li varen arribar els primers productes del seu proveïdor del barri de Moabit. Quan va veure que s’anava calmant l’ambient, va substituir les paraules alemanyes bitte i Guten Morgen per paraules hebrees com bevakasha i boker tov respectivament. La majoria de la gent com la Maria li va donar ara el seu suport. Tots li deien ara que rebutjaven tot el què havia passat i inclús li demanaven perdó si li havia semblat que no havien actuat. En Kurt li va dir que aquella nit havia anat a dormir molt d’hora i que no va saber el què havia passat fins l’endemà, i en Mark li va explicar que eren precisament fora amb la Diane aquell dia, tot i que curiosament el bar havia estat obert aquella nit. L’únic que s’ho mirava amb malestar era en Martin que, pensant que l’Àngela li donaria suport, li va exclamar mentre se la mirava des del vidre de la seva botiga:

Aquests jueus no n’aprenen mai, són escòria. Tant debò creméssim aquesta bruixa jueva.

Enfadada, l’Àngela li va girar la cara i no li va dir n’hi una paraula. Fullejant els diaris des del taulell va observar que la majoria dels articles de la premsa es tancaven amb consignes antisemites, cosa que la va irritar encara més. No es creia que el nacionalsocialisme pogués actuar d’aquella manera tant salvatge, sabia del seu odi cap als jueus, però sempre es pensava que només era propaganda i que no actuarien de tal manera. Ara veia la cara més terrible del règim i es preguntava si el règim encara tenia una cara més terrible.

Mentre el govern alemany aprovava un segon decret antisemita en què obligava als jueus a vendre les seves empreses per arianitzar-les, a més els hi varen prohibir utilitzar vagons restaurants, piscines i balnearis públics, l’Àngela es va anar a emprovar els seus primers vestits de núvia en una botiga de luxe a l’Unter den Linden que l’hi havia recomanat l’Albert i la Helga. Ansiós perquè no es gastés gaires diners, en Fritz va anar a casa seva a passar-hi la tarda i va parlar amb el seu pare sobre la situació del país. Asseient-se cara a cara a la biblioteca, en Barnard li va dir:

Crec que hem fet tard. Hem deixat anar la bèstia i ara ningú la pot parar. Molta gent comença a mirar-se el nazisme d’una altra manera. La seva bellesa ja no és tant bella per molts.

Pensatiu, en Fritz li va assegurar:

És cert, el govern haurà de canviar la seva política, sap perfectament que el poble no tornarà a acceptar un altre 9 de novembre. La gent ara és conscient que l’antisemitisme de finals del segle passat ja no és aquell pensament petit i sense força. 

Mentre parlaven de l’antisemitisme alemany i dels seus orígens, recordant com molts altres països hi havia antisemitisme i com a Espanya havien sigut expulsats els jueus en el segle XV amb els venerats reis Catòlics, en Barnard li va demanar que d’aquest tema no en parlés amb la seva àvia perquè era gran i s’alterava en sentir aquelles coses. Mentre continuaven parlant del futur i del passat del seu país, va entrar per la porta l’Àngela tot feliç per haver triat per fi el seu vestit després d’emprovar-se’n una dotzena. Sense ni saludar-la, en Fritz li va preguntar quan li valdria el vestit, però abans de que l’Àngela li contestés el preu, la Luane la va interrompre per dir-li en el seu fill que era un mal educat en demanar-li allò. Després de parlar del futur casament en el sofà del menjador, l’Àngela només els va dir que aniria de llarg i de color blanc, la futura núvia li va demanar a en Fritz anar a la botiga de la Matilda a comprar. Estranyat, hi havia anat el dia anterior, va acompanyar-la a la botiga sense entendre què els faltava per comprar. En entrar-hi a dins, la Matilda els va rebre molt amablement i amb un somriure a la boca. Agafant una barra de pa, l’Àngela li va pagar amb un paper plegat. Sense entendre res, en Fritz també s’ho mirava aspectant, la Matilda va desplegar el paper amb la mà que no havia rebut el 9 de novembre i de cop va deixar el paper al damunt del taulell per posar-se les mans a la cara d’emoció en llegir-ne el contingut del paper. Era una invitació al casament pel dia 23 d’agost a l’Ajuntament Rotes Rathuaus. Contenta en un primer moment, després els va dir que no hi podria anar perquè no tenia res, però l’Àngela, agafant-li la mà, li va contestar que per això no tenia per què patir perquè ella se’n faria càrrec, que li compraria un vestit i li va repetir que ho feia amb tota la il·lusió del món. Content per aquell gest, la Matilda va encetar una ampolla de cava que tenia en el rebost i tres vasos de beure aigua. Després de beure’s el cava, en Fritz li va preguntar a l’Àngela després de sortir de la botiga:

Tu no eres nacionalsocialista?

Amb un somriure sorneguer, li va contestar amb bonhomia:

Jo sóc alemanya.

Tot hi el rebuig d’una part de la població, els nazis varen continuar apropiant-se  de les propietats, els negocis, les instal·lacions, les reserves, els mobles i les obres d’art dels jueus. A Leipzigerstrasse es veien sovint equips de la policia per foragitar als jueus i s’enduien tots els objectes de valor que trobaven. Entraven a tots els locals i botigues, menys la de la Matilda. Amb poc dies les botigues jueves varen ser arianitzades i els jueus que passaven pel barri varen ser vilipendiats. En qüestió de dies aquells botiguers de tota la vida eren canviats per uns botiguers que ningú havia vist mai. Un dia abans de Nadal, a la pobra Anne, que era gitana, la varen estomacar a cops de porra davant la mirada d’en Richard i la Cosmina i la Carlene. Després de trencar-li els canells amb una barra de ferro varen marxar deixant-la estesa a terra sense que ningú l’ajudés.

Aquella nit de Nadal, en Fritz i l’Àngela varen anar com cada any a sopar a casa del noi. En Barnard per primer cop va treballar durant tot aquell dia i va fer anar a treballar els treballadors del torn de nit. L’endemà es treballaria com un dia normal a l’empresa. Des de l’estiu el número de comandes havia augmentat molt gràcies a la gran acceptació del règim per part del poble. En entrar a casa, la parella es varen trobar amb la Luane al menjador ensenyant-li a l’Elisabeth l’arbre de Nadal amb les seves boles vermelles que havien posat com cada any al costat de la llar de foc, que no parava ni un segon de cremar. Després de saludar a la seva mare i a la parella del seu germà, en Fritz va deixar a l’Àngela al costat de la llar de foc perquè s’escalfés una mica i es va dirigir a la cuina pensant trobar-hi el seu pare i el seu germà ajudant l’àvia a fer el rostit de pollastre. Per sorpresa seva no els hi va trobar, i després de saludar a la seva àvia li va preguntar on eren els homes de la casa. Sense deixar de remenar l’escudella que tenien de primer, l’Elise li va respondre:

Són encara a la feina. Tots els dies treballen sense descans.

Esbufegant, en Fritz va tornar al menjador esperant que arribessin el seu pare i el seu germà. La Luane no deixava de mirar el rellotge de paret i anava rondinant de que no eren hores d’arribar a casa. Uns minuts més tard varen entrar per la porta en Barnard i en Marwin abrigats amb els seus abrics i les seves bufandes, i sense saludar ni sense treure’s els barrets es varen dirigir de dret a la llar de foc per refer-se de l’intens fred. La Luane va intentar cridar l’atenció al seu marit per l’hora, però en Barnard ni li va contestar i va anar de dret a dalt per canviar-se de roba. Mentre en Barnard era dalt, les dues parelles es varen acomodar al sofà i es varen beure una cervesa que la Luane els va portar. Quan en Barnard va baixar ja canviat es va servir l’escudella. Assentant-se a taula, en Barnard va anar de dret a agafar l’ampolla per obrir-la i en aquells moment en Fritz va tocar dissimuladament la cama de l’Àngela perquè li donés un petit paquet embolicat. Un cop en Barnard va aconseguir obrir l’ampolla, en Fritz li va donar en el seu pare el paquet embolicat mentre li desitjava un Bon Nadal. Satisfet i agraït pel detall, en Barnard va cridar a la Luane perquè els hi donés a les parelles els seus regals. Un parell de sobres amb molts bitllets. La Luane i l’Elise haguessin fet un joc de llençols o estovalles, però en Barnard era del parer que els diners eren més importants. Després d’obrir el seu regal amb unes tisores, en Barnard va veure que era un llibre, el Christmas Carol de Dickens. Satisfet, els va donar les gràcies i llavors en Fritz i l’Àngela varen donar els demés regals que eren uns sabatilles per cadascun.

Al cap d’uns minuts, mentre tastava l’escudella, en Barnard va començar a rumiar i en tornar a mirar al llibre li va preguntar en el seu fill mentre li feia un somriure fals:

Què representa que sóc Scrooge?

Somrient ara el fill perquè havia vist que el seu pare se’n havia adonat de la indirecte li va respondre amb una evasiva. Llavors, sense dir res, mentre l’Elise retirava els plats per dur el pollastre, en Barnard es va aixecar i es va dirigir a la bodega. Minuts més tard va tornar amb un parell d’ampolles de xampanys. Un Do Perignon i un Möet Chandom. En veure la cara d’incredulitat de la seva esposa, que guardava les ampolles per una celebració especial, en Barnard li va dir:

Són pel fantasma del teu fill.

Un cop l’Elise va portar el pollastre a taula les mirades es varen concentrar en el convidat rostit i tots varen parlar animats de les seves vides i del fred que feia aquells dies. La nit la varen allargar fins tard amb el xampany i les galetes que havia fet la Luane de llimona. L’endemà a les set del matí en Barnard ja era a la feina.

L’any nou va ser vist ple d’esperança per en Fritz. En uns mesos es casaria i estava ansiós perquè arribés al moment, que se li estava fent molt llarg. Aquell dia amb l’Àngela varen sentir per la ràdio el discurs d’en Hitler d’any nou en què va dir que el 1938 va ser l’any més ric en fets per la Història d’Alemanya i va anunciar un nou programa naval per la construcció de nous vaixells de guerra. Aquest cop, a diferència dels altres anys, no varen celebrar les paraules d’en Hitler i quan va acabar el seu discurs varen apagar la ràdio i ni tant sols el varen arribar a comentar per la vergonya que encara sentien pel què havia passat el 9 de novembre.

El 12 de gener, la família Klein i la família Richter es varen reunir per anar a veure tots junts la inauguració de la Nova Cancelleria, situada al costat de la Vella Cancelleria, en la Wilhelmstrasse, dissenyada per l’arquitecte Albert Speer. Mentre es miraven el nou edifici d’estil neoclàssic des de fora, tots varen quedar parats per la grandesa en què estava dissenyat, només la façana feia 280 metres de longitud i es deia que havia d’aguantar 1.000 anys. La Katrina va comentar que qui visqués allí se sentiria com una formiga. En Seigmund novament es va emocionar perquè pensava que era un prodigi que el govern alemany hagués edificat un edifici tant majestuós i en Fritz quedava impressionat pels capitells daurats de les columnes de la façana de l’entrada, que era fortament vigilada pels membres de les SS amb els seus uniformes negres i les seves karabinners. Després de contemplar-lo durant una bona estona, un dels treballadors que havia treballat en l’obra va reconèixer a en Barnard, era el treballador que l’hi havia deixat feia anys el Mein Kampf a la taula del despatx, i oblidant el passat li va explicar després de saludar-lo:

Aquest edifici és immens, has de pensar Barnard que la Cancelleria de l’Otto von Bismarck fa només 13.000 m3, i aquest edifici, que en principi està pensat perquè acabi el 1950, tindrà 1.900.000 m3, sense tenir en compte les dependències de treball, que ocuparan 1.200.000 m3. És una bestiesa, però és una obra d’art, això no es pot negar.

Després de sentir les paraules d’aquell obrer i de no dir-li massa res perquè no li volia confessar que ara tirava endavant gràcies a les banderes amb l’esvàstica, les dues famílies varen anar a fer una cervesa en el bar Victorius per comentar com havien vist el primer edifici del Gran Imperi Germànic. Evidentment la família Klein no va voler dir que trobaven aquell edifici exageradament gran. Amb una gerra de cervesa a les mans, en Seigmund es mostrava orgullós del seu govern i de la grandesa d’aquell edifici que el comparava amb el Palau de Versalles. La seva alegria la contagiava a tots els altres clients del bar i inclús en Mark el va convidar a una altra cervesa perquè havia animat el local amb les seves explicacions cridaneres i infantils.

Els següents dies en Barnard va intentar posar-se en contacte amb en Goebbels per parlar sobre les noves comandes, continuava volent una reducció de la productivitat per poder així buscar uns nous clients per no haver de treballar més pels nazis, però aquells dies el ministre no el va poder atendre perquè estava molt preocupat per la seva crisi matrimonial. El ministre tenia por que la seva esposa li demanés el divorci, cosa que finalment no va fer a canvi de que ell firmés un contracte matrimonial on hi havia un apartat humiliant de bons consells pel matrimoni. Sense èxit, en Barnard va continuar treballant a tota màquina pels nazis i cada cop produïa més i més. L’Elise no parava de dir-li que deixés la feina, però en Barnard sabia que no podia si volia mantenir tant l’empresa com els seus treballadors.

El 28 de gener, aniversari de la mort de la Galiana, seguint el ritual de cada any en Fritz va anar sol al cementiri de Sant Mateu amb les flors blanques i una de vermella de la floristeria de la Carlene i amb una nota per deixar-les a la tomba de la seva difunta xicota. Però en arribar a la tomba aquest cop també hi va deixar un anell d’or que havia comprat a una joiera de l’Unter den Linden i el va enterrar al damunt de la tomba. Trist, es va posar a plorar i li demanava perdó per casar-se i ser feliç. En tornar cap a casa a l’hora de dinar, es va posar content en veure que l’Àngela li va fer Krustenbrate (porc a l’ast) perquè oblidés les penes, la Galiana, que no oblidava per molt que volgués.

Mentrestant, quan tothom donava per fet que els nazis no actuarien més contra els jueus, la vida tornava a la normalitat i en Fritz i l’Àngela es passaven els dies dissenyant el seu casament després de sortir de les seves respectives feines. Però, el 30 de gener de 1939, en Hitler va fer un discurs que va fer canviar l’estat d’ànim de tota la gent. Des de l’Òpera Kroll, per celebrar el 6ª aniversari de la pujada al poder, en Hitler va declarar que els jueus estaven buscant una nova guerra mundial i va afirmar que aquesta nova guerra acabaria amb l’extermini de la raça jueva. El dictador alemany va intentar relacionar els jueus amb el comunisme per tal de que la gent pensés que hi havia un enemic global i únic. En sentir-lo des del sofà de casa mentre llegia una revista de moda, l’Àngela es va posar rabiosa i va demanar-li perdó a en Fritz per haver cregut amb el nazisme. Consolant-la en el sofà amb una abraçada, li va dir que era normal, que tothom s’havia enamorat d’aquella bèstia, fins i tot ell mateix. Al vespre, abans de que el Sol marxés, varen sortir a donar una volta pel barri i varen veure que molta gent no estava indignada per les paraules del seu Führer. L’Otto va penjar una esvàstica a davant del mirall de la perruqueria, el bar Victorius estava ple de banderetes amb l’esvàstica al damunt de la barra i la pastisseria d’en Richard i la Cosmina venien un pastis en forma d’esvàstica.

El 3 de febrer, quan varen anar al cinema a veure Carmen, la de Triana, una pel·lícula alemanya i espanyola rodada a Alemanya, la parella, com tota la sala, es varen indignar quan els varen posar abans de la pel·lícula un noticiari de la profecia d’en Hitler del 30 de gener d’eliminar la raça jueva. En Fritz veia des del seu seient de fusta com la propaganda nazi preparava al poble per una possible guerra, que responsabilitzarien als jueus, i creia que tot hi que el poble ara rebutjava la guerra més endavant podria canviar d’opinió com ho havien fet amb el nazisme. Recordava com els treballadors de l’empresa del seu pare odiaven al principi qualsevol intervenció bèl·lica recordant la Primera Guerra Mundial i com amb el temps i amb el nazisme varen tornar a estimar el culte a les armes.

El 10 de febrer, l’Àngela es va posar molt trista en conèixer per la ràdio de la mort del Papa Pius XI, a qui havia criticat per haver atacat al nacionalsocialisme, d’un atac de cor. Per pregar per la seva ànima va anar aquell dia a l’església de Sant Miquel amb la seva família i per primer cop la va acompanyar en Fritz, que no havia anat mai a missa fins aleshores. En veure la seva devoció per la Creu de Crist, en Fritz li va agrair profundament que no es volgués casar per l’Església. A ella l’hi hagués agradat però no li va voler comentar mai per por a que no es volgués casar d’aquesta manera. En analitzar el discurs que feia el capellà de torn, en Fritz el va relacionar amb els discursos de la propaganda nazi. Tot eren simples consignes que es repetien una vegada i una altra per tal de que la gent tingués fe.

El 21 de febrer, per la nova ordre d’en Göering de que els jueus havien d’entregar totes les joies i tots els béns adquirits, la Matilda va donar unes quantes joies a la família Klein i a l’Àngela. Totes les altres, igual que els seus béns, les va tenir que donar al Reich. L’Àngela cada cop se la mirava amb més pena quan hi passava per davant ja que pensava en el pitjor, sabia que els nazis no s’aturarien i que aquella botiguera no tenia futur. Només pregava perquè pogués arribar viva en el casament. Molta gent després del discurs d’en Hitler del 30 de gener hi havia deixat d’anar-hi a comprar i uns vailets l’esperaven cada dia per quan sortís de la botiga per insultar-la. La Carlene quan la veia quan tornava a casa canviava de vorera per no saludar-la, en Martin li escopia en els peus i la Klara sempre que la veia li deia que no podia parlar amb ella perquè anava, segons ella, molt atrafegada.

L’últim diumenge de febrer, mentre tota la família Klein s’havia reunit per dinar  Maultaschen (pasta gran plena de carn), varen rebre la visita d’en Joseph Goebbels, que va entrar al menjador després de que l’Elise l’hi obrís la porta fet una fúria. Pràcticament sense saludar, el ministre es va posar a criticar i a insultar els intel·lectuals que eren crítics amb el règim. De seguida en Barnard el va fer passar al menjador i el va convidar a menjar un tros de Streuselkuchen (coca de molla) que tenien per postres. Assentant-se a una cadira com si fos a casa seva, li va parlar a en Barnard d’augmentar encara més la producció. Sense deixar-lo parlar, en Barnard li volia dir que volia fer tot el contrari, reduir la producció, el ministre li va preguntar:

Vostè té llibres d’aquests anomenats intel·lectuals?

Pensant en els llibres que tenia a la seva biblioteca de Marx, els germans Mann, Grimm, Schopenhauer, Kerr, Kant, Freud, Karl May….. va anar un moment a la biblioteca i li va portar tres llibres, el Werther de Goehte, La decadència d’Occident de l’Oswald Spengler i el Així parlà Zaratustra de Nietzche. En veure’ls mentre provava el pastís de llimona, el ministre es va emocionar i va exclamar picant amb el palmell de la mà en el llibre de Goehte:

Aquests són els intel·lectuals que hem de seguir, aquí hi han els nostres ideals. La nostra cultura. No podem oblidar mai l’última obra d’en Heinrich von Sybelm, Die Deutschen bei ihrem Eintritt in die Geschichte, allà va néixer la nostra idea Völkisch. Alemanya té que tornar a tenir el paper polític primordial d’aquesta civilització occidental que està en estat terminal. Aquesta civilització, Barnard, està com en el final del període hel·lenístic.   

Llavors, el ministre es va fixar en un llibre que hi havia al damunt de la tauleta on hi havia el toca-disc i sense manies es va aixecar de la cadira per agafar el llibre. Era el Tónio Kröger d’en Thomas Mann, que en Barnard havia comprat abans de la guerra i que ara pensava tornar a rellegir. Fullejant-lo amb repugnància mentre la família l’observava esperant el comentari del ministre, després de tancar el llibre el ministre es va mirar a en Barnard i li va exclamar ben alt:

No saps pas el fàstic que em produeix aquest home. S’hi sabés el que jo sé d’ell no el llegiria pas. Quin fàstic de personatge.

Pensant que era millor canviar de tema perquè no li acabés de mirar la biblioteca i veiés la resta dels autors, li va comentar que a l’agost el seu fill Fritz es casaria. Amb un somriure a la boca, el ministre va deixar el llibre d’en Mann i va felicitar a la parella amb una encaixada de mans i li va xiuxiuejar a en Fritz mentre li agafava amb força la mà dreta:

Noi, tens molt bon gust, sí senyor. Si pogués tornar enrere jo….

Mentre li donava un copet a l’espatlla, en Fritz s’hi va allunyar uns centímetres i li va preguntar sense pensar-s’ho:

Escolta, per què parleu d’extermini i de guerra mundial en els discursos que feu?

Fent-se un silenci a la casa, aquest cop la família no el va intentar aturar, inclús l’Àngela tenia ganes de preguntar-li. Rient sarcàsticament mentre es tornava a assentar per acabar-se la coca, el ministre li va contestar:

No vulguis ser un d’aquests intel·lectuals tu ara. Mira…… només són paraules….. per les masses…. ja m’entens. No en facis massa cas. És propaganda, ja saps com funciona això.

Mirant-se’l amb mala cara, en Fritz li va afirmar:

Jo he vist alguns fets a més de paraules.

Quedant-se quiet a la cadira contemplant el pastís, el ministre sabia perfectament a què es referia el noi, i després de reflexionar-hi uns segons li va contestar:

Ser a què et refereixes, sabem que no han agradat gaire els últims aldarulls, però també pensem que estem guiant el nostre poble cap a un nou futur amb una gran Alemanya, on l’alemany com idioma tornarà a ser la llengua franca de l’Europa Central. Gràcies al nostra idioma vàrem tenir tanta filosofia i hem de tornar a aquells bells temps tan enyorats. El que va passar aquell dia va ser……. mala sort…….. alguns se’ls va escapar massa la mà perquè……. En fi….. tampoc cal ara…

Interrompent-lo, en Fritz li va dir amargament:

O sigui, que hi hauran més aldarulls?

Creient ara que el noi era massa impertinent, anava massa lluny pensava, en Goebbels li va contestar més alterat i apartant el plat del pastís:

A tu no et va ni et bé aquest tema, no ets pas jueu collons. Què t’importa aquesta maleïda gent, ells no són alemanys, són els traïdors de la nostra nació que es varen rendir el 1918 i que ara ens volen declarar la guerra per continuar amb els seus negocis. Nosaltres tenim la raó i som justos. Ells odien les nostres costums i la nostra cultura des del principi. Són escòria per la humanitat. Que no ho veus això?

Fent una petita rialleta sarcàstica en sentir que tenien raó, en Fritz li va dir amb punyeteria:

Qui ha parlat de jueus? Jo li recordaré una dada si tant l’hi agrada la història i recordar els bells temps: durant la Guerra dels Trenta anys també es pensava que s’actuava en nom de la raó i per culpa d’aquella guerra un terç de les cases berlineses varen quedar destruïdes i la ciutat va perdre la meitat de la població. Esperem que no acabeu deixant la ciutat igual. Però també em feu molta gràcia quan compareu els jueus amb els bolxevics però llavors dieu que volen continuar amb els seus negocis perquè són burgesos. Què són? burgesos o comunistes?

Enfadat, el ministre va tirar la cullereta al terra, es va aixecar amb ganes d’un duel i se’l va mirar amb una cara d’odi que hagués espantat al mateix Frederic el Gran. Mirant a la resta de la família pensant que el defensarien, al ministre se li va canviar la cara en veure’ls al costat del noi. Enrabiat, el ministre sense dir res més se’n va anar de dret al rebedor per agafar la gavardina i se’n va anar tancant la porta  ben fort perquè veiessin que estava indignat pel tracte. Després de pujar al Mercedes negre que l’esperava a fora l’entrada, el ministre continuava enfurismat però a mig camí pensava que aquella família s’havia disgustat pels aldarulls del 9 de novembre. Després de que el ministre marxés, tots es varen mirar a en Fritz, que estava pàl·lid per la forta impressió d’haver-se enfrontat dialècticament amb el segon home més fort del Reich. En Marwin no va tardar ni uns segons en anar-li a donar uns copets a l’espatlla per felicitar-lo, i l’Elise se’n va anar un moment a dalt a la seva habitació. Llavors tota la família es va posar a recollir la taula i amb menyspreu la Luane va llençar el tros de pastís que havia deixat el ministre de Propaganda. Després de que en Barnard es comencés a dormir al sofà, l’Elise va tornar a baixa amb un sobre i una capsa. Encuriosits per veure què portava l’àvia, l’Elise es va apropar a la parella i els va donar al sobre. Eren 2.000 Reichsmarks, una important suma de diners. Abans de que la parella pogués dir que no acceptaven el regal, l’Elise va agafar la mà de la noia i li va donar la capsa. Amb llàgrimes als ulls i mirant al terra, li va demanar que la disculpés pel seu comportament durant tots aquells anys. Obrint la capsa amb prudència pensant que hi hauria una serp, l’Àngela va quedar parada en veure’n el seu contingut. Era un collaret d’or i brillants espectacular. Després d’uns segons de pensar en aquella joia, la noia va tancar la capsa i el va rebutjar rossegant les dents. Esperant ja aquella reacció, l’Elise li va tornar a posar la mà i li va dir mirant-li per primer cop als ulls:

Aquest collaret me’l va regalar el meu marit…. i…. ara jo no en puc gaudir…. no em queda gaire per viure i fes-me feliç i accepta’l pel meu net.

Amb tota la família al·lucinada, en Barnard, que es va despertar de cop en veure el gest de la seva mare, va quedar parat que la família tingués aquell collaret, no sabia que existia. Després de que l’Àngela li fes un parell de petons com agraïment, a l’Elise li varen caure llàgrimes d’alegria en veure que la parella li tornava a dirigir la paraula. L’Elise va acceptar a l’Àngela perquè veia que no era la nacionalsocialista que es pensava, veia que només ho havia sigut, com la majoria, per motius econòmic, per la seva escenografia i la maleïda propaganda. Veient-la amb el collaret posat després de que anés al lavabo per posar-se’l, l’Elise es maleïa per haver-la jutjat per la seva primera impressió.

Finalment, el 14 de març, la Wehrmacht, amb en Georg dintre de les seves files, va envair Txecoslovàquia mentre en Hitler obligava al president de Txecoslovàquia, l’Emil Hacha, a firmar la integració del seu país al Reich després de que aquest es desmaies mentre negociava a la Cancelleria del Reich la possibilitat de que Praga continués sent Praga. El dia següent es va saber la notícia, que va deixar glaçats a la majoria dels alemanys. Amb la invasió, Txecoslovàquia va deixar de ser una nació industrial en plena prosperitat per convertir-se en un país en bancarrota i sotmès. No entenen res, en Fritz es va mirar la ploma que li havia regalat en Chamberlain a Munic pensant en quina podria ser la reacció dels britànics davant d’aquell nou desafiament i del trencament del Pacte de Munic. Veient més tard que les grans potències europees no contestaven la invasió, que va ser pacífica, va veure com molta gent oblidava les lleis antisemites que havien disgustat i es tornaven a rendir als peus d’en Hitler. L’Àngela tampoc va entendre aquella invasió però estava massa ocupada acabant de retocar el seu vestit de casament per pensar en més conflictes. Quan varen anar a sopar a casa dels Richter, en Seigmund va destapar unes Paulaners per celebrar la nova conquesta i en Fritz li va preguntar mentre es posava la cervesa als llavis:

Perquè celebrem aquesta conquesta? Que jo sàpiga Txecoslovàquia no és un poble alemany i no hi tenim cap lligam cultural, lingüístic o nacional.

Reflexionant mentre es bevia la cervesa d’un glop, en Seigmund li va contestar:

És una conquesta, això és el què importa. Ja els germanitzarem, per això no hi ha problema. És la llei de Darwin, ha de sobreviure el més fort i nosaltres som els lleons. A més, amb aquesta conquesta ara tenim les fàbriques Skoda.

No estant-hi d’acord, en Fritz va oblidar el tema, tot i que li va dir abans d’entaular-se per sopar:

Grècia també era el més fort i va caure, Roma també ho era i va caure, l’Imperi d’en Carlemany també ho va ser i també va caure, així com els espanyols colonitzadors i en Napoleó. Tots eren els més forts i tots varen caure. Nosaltres també caurem, però ho farem a un ritme més ràpid i més devastador.

Pensant que exagerava i que era massa jove per entendre aquests temes, varen parlar d’altres temes mentre tastaven el plat de llenties de l’Annalisa i l’Àngela explicava com seria el seu vestit. Parlant de la boda en Seigmund es va beure una altra Paulaner. El pare de l’Àngela cada cop bevia més i estava més entusiasmat amb les noves conquestes alemanyes que amb el casament de la seva filla.

El 19 de març la ciutat es preparava per l’arribada aquell dia d’en Hitler després de passar uns quants dies a Viena i d’haver anat a Praga com a nou conqueridor. Tots els berlinesos estaven ansiosos per rebre el seu líder i a la Leipzigerstrasse totes les botigues varen tancar per anar-lo a rebre a la Görlitzer Bahnof, on en Hermann Göering va pronunciar un discurs ben emocionat que el va fer plorar. En Fritz, que no tenia ganes d’anar enlloc perquè feia molt fred aquell dia, es va quedar amb l’Àngela al pis escoltant música per la ràdio fins que va sonar el telèfon. Era en Seigmund. El pare de l’Àngela els va demanar que l’acompanyessin a davant del balcó de la Cancelleria del Reich per saludar a en Hitler. Primer li varen dir que tenien coses a fer, però davant la seva insistència no varen tenir més remei que acompanyar-lo i varen quedar al cap d’uns minuts. Poc després va tornar a sonar el telèfon. Aquest cop era en Barnard que també li va demanar en el seu fill si el podia acompanyar a la Cancelleria del Reich perquè en Goebbels l’hi havia demanat que hi anés perquè havia dissenyat l’acte personalment i volia saber la seva opinió. El ministre l’havia trucat de pas per veure si encara estaven enfadats amb ell. La Luane es quedava a cuidar a l’Elise mentre mantenia encesa la xemeneia. Somrient, en Fritz li va dir:

Cap problema, però vine ràpid perquè hi ha molta gent, el barri està ple de gent amb les teves banderes i ja m’ha trucat en Seigmund que també vol venir.

Amb una mandra terrible per haver d’anar amb el seu consogre, se li va fer un nus a la gola pensant que el tornaria a ridiculitzar amb les seves formes. En sortir de casa el fred el va penetrar als ossos i va tornar a entrar per posar-se dues bufandes i un gruixut abric fosc. En sortir al carrer ara ben protegit es va topar amb la Matilda, que acabava de tancar la botiga i es dirigia cap a casa seva. Fent veure que no la veia, en Barnard es va posar la gorra i la va inclinar una mica perquè no se li veiés el rostre i va travessar bruscament la carretera. No volia dir-li que anava a rebre en Hitler. En arribar a la porta del pis del seu fill es va topar amb en Seigmund, que estava esperant a baix amb les mans congelades, ja que ell no tenia guants. Després de saludar-lo es varen quedar en silenci, cap dels dos sabia que dir-li a l’altre. Per trencar el gel mentre mirava a banda i banda amb el bec eixut, en Barnard es va fixar amb el Mercedes 170 V negre que hi havia aparcat davant de la llibreria d’en Martin i li va comentar que li agradaria comprar-se aquell cotxe descapotable amb les portes tallades en diagonal perquè tenia espai suficient per quatre ocupants i que un seu treballador l’havia comprat perquè era un vehicle robust i fiable. En Seigmund no sabia que dir-li, no era un entès en cotxes, i mirant al cotxe per alt li va dir:

És un cotxe alemany. És un bon cotxe. És una obra d’aquest govern.

Al cap d’un minut varen baixar en Fritz i l’Àngela i en seguit es varen dirigir cap a la Cancelleria desafiant l’intens fred. Quan varen trencar a la Wilhelmstrasse per tirar carrer amunt, varen quedar col·lapsat en veure la quantitat de gent que hi havia i de la forta presència policial. Uns metres d’on eren ells hi havia membres de les SS vigilant a tots els espectadors. Observant els rostres de felicitat dels presents mentre intentaven avançar cap a la Cancelleria, en Fritz li va dir a l’Àngela que era una bogeria l’amor irracional que sentien cap a en Hitler. Quan no varen poder avançar més per culpa de la riuada de gent eufòrica amb les seves banderes i els seu càntics, estaven només a uns quants metres de la Cancelleria, però des d’allí no podien veure el balcó on estava previst que sortiria en Hitler. Empesos per la gent i sense poder moure ni un dit, es varen quedar quiets esperant acompanyat d’un terrible fred. Després d’uns quants minuts i mentre es fregaven les mans per escalfar-les, varen començar a sonar les alarmes i les sirenes, i la policia va apartar la gent de la carretera. De cop les sirenes varen ser silenciades pels crits histèrics de la gent que indicaven l’arribada d’en Hitler. Agafant a l’Àngela pel darrere per protegir-la del fred, en Fritz li va xiuxiuejar a la seva promesa:

Quin avorriment i quin fred.

Quan l’Àngela li anava a contestar que aguantés una mica més, la gent va començar a cridar encara amb més força i llavors va aparèixer el Mercedes negre d’en Hitler acompanyat per una comitiva de Mercedes. Tothom cridava, cantava, alçava les esvàstiques i aixecaven el braç dret en veure’l. En Seigmund, que estava un altre cop ben emocionat, va alçar els punys en veure a en Hitler i va començar a cridar eufòric el Heil Hitler. En Barnard s’ho mirava amb certa indiferència, tot i que entenia que la gent estigués il·lusionada amb aquella conquesta, però no acabava de veure-la clara ja que s’havia conquerit per primer cop un territori de parla no alemanya. Després de que en Hitler sortís del balcó, tothom va començar a desfilar cap a casa. Quan varen trencar cap a la Leipzigerstrasse per tornar cap a casa, en Seigmund, encara emocionat i feliç com un nen amb sabates noves, els va convidar a una cervesa en el bar Victorius. Tenint tots ganes de beure’s una bona cervesa i d’assentar-se una estona en un lloc calent, i varen acceptar de bon gust anar al bar. Després de beure’s una primera ronda en les taules del fons, varen sentir de cop uns quants petards que varen trasbalsar a en Mark, ja que li va anar de ben poc que no li cauen unes quantes gerres quan les portava a una taula del fons. En sortir a fora per veure què estaven passant, varen observar un impressionant espectacle pirotècnic i uns reflectors il·luminaven el cel des de l’Unter den Linden. No deixant de mirar els canvis de color dels coets, l’Àngela li va dir a en Fritz:

Esperem que aquests siguin els únics explosius que se sentin en el futur.

Abaixant el cap del cel i observant la botiga de la Matilda, en Fritz li va dir:

Hauríem de respectar el què vàrem pactar a Munic.

L’endemà, a primera hora, en Fritz es va anar a emprovar-se el seu vestit de casament, tenia clar que seria negre i que portaria una armilla grisa i aniria amb corbatí, amb el seu amic, en Lou. En passar per davant del patí de bombers varen veure com es cremaven 5.000 obres d’art que quedaven de l’exposició de l’art degenerat de 1937. Aquestes obres es varen cremar per ordres d’en Goebbels, que no volia deixar rastre d’aquell art que odiava. Veient amb tristor quanta cultura es cremava i pensant en les obres que devia haver estudiat la Galiana en el seu temps, en Fritz li va dir a en Lou:

Aquests ens parlen de cultura quan cremen la principal cultura, quina contradicció més gran. Només arribar al poder ja varen prohibir els moviments més avantguardistes.

Dient-li que tenia raó, en Lou li va explicar mentre el feia caminar perquè tenia molt fred:

Amb la invasió a Txecoslovàquia el poble s’ha tornat a encegar amb el nazisme, tothom torna a confiar amb en Hitler. La gent pensa que tot ho aconseguirà sense disparar un tret però la veritat és que estem augmentant la producció d’armament a un ritme desorbitat, i tu dic sabent-ho de primera mà. Espero no haver d’anar mai a una guerra.

Mentre es mirava com s’allunyaven de les flames que destruïen part de la cultura alemanya, en Fritz li va exclamar:

Ens estem suïcidant mentre ens ho mirem des de la butaca de casa. Esperem que les cendres que deixarem puguin servir per fer un altre poble totalment diferent.  

Al cap de dos dies el règim nazi va aconseguir un nou objectiu territorial sense haver-hi d’intervenir militarment. Lituània va cedir el territori de Memel. Aquella conquesta, insignificant, va tornar a ser molt ben vista pel poble alemany. L’Àngela aquest cop si que va entendre aquesta conquesta perquè aquell territori havia format part de Prússia Oriental i creia que era legítim recuperar-lo, però no es va voler deixar endur per l’eufòria perquè entenia la crueltat que hi havia darrere del nazisme. En Seigmund content, els va convidar a sopar a casa aquell dia i, tot content, es va beure unes quantes cerveses mentre anava cridant que dominarien el món.

Els següents dies, mentre s’acabava la Guerra Civil espanyola amb victòria pel bàndol Nacional, l’Àngela es va preocupar quan va veure que en els diaris de la llibreria es parlava amb massa èmfasis de Polònia i es deia que els polonesos estaven abusant dels alemanys que vivien a Polònia. De seguida va entendre que Danzig seria el següent objectiu. Després de treballar li va explicar a en Fritz el què pensava, i ell li va dir amoïnat mentre es mirava un llibre de medicina de l’Hospital:

No crec que els britànics estiguin sempre amb els braços creuats mirant com Alemanya va conquerint tots els territoris de l’est. Crec que no durarà massa la pau, estem tivant massa la corda i algun dia es trencarà. Espero no anar a la guerra.

Espantada pensant que el seu futur marit podria anar a la guerra, li va dir preocupada:

T’amagaré a les golfes si fa falta, però tu no has de lluitar.

A finals d’abril en Fritz i l’Àngela varen rebre una carta d’en Georg en què els hi deia que efectivament els estaven preparant per atacar Polònia per l’agost, l’operació el cas Blanc, però que creia que un cop més tot sortiria bé. Ara l’Àngela ja entenia perquè en els diaris es parlava tant de Polònia. En Fritz, espantat de que aquesta vegada hi hagués de veritat una guerra, va començar a rondinar pel menjador mentre escoltava la Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach. L’Àngela l’intentava calmar dient-li que no havien de patir perquè com Renània, Àustria, els Sudets, Txecoslovàquia i Memel cap potència gosaria qüestionar els plans d’en Hitler. Però en Fritz, un altre cop, no les tenia totes perquè veia com la Gran Bretanya i França donaven tot el seu suport a Polònia i li semblava que aquesta vegada aquests dos països no deixarien anar més enllà a en Hitler. Reflexionant mentre escoltava el capítol 26 de l’evangeli Sant Mateu cantat literalment, l’Àngela li va recordar que Itàlia havia envaït Albània amb un parell de dies, del 8 al 9 d’abril, i que ningú havia dit res i que les tropes italianes no havien disparat cap tret mentre passejaven tranquil·lament per Tirana. Rumiant pel menjador sense deixar d’escoltar Bach i deixant de llibre de banda, en Fritz li va dir que haurien d’escoltar les paraules d’en Franklin Delano Roosevelt de comprometre’s en no atacar durant els següents deu anys. Aixecant-se de la cadira per parar taula, l’Àngela li va contestar que els nord-americans no es podien queixar perquè en part eren els grans culpables de la crisi que va portar a en Hitler al poder.

Oblidant tots aquells temes i pensant un altre cop exclusivament amb el seu casament, el migdia del 20 d’abril, el dia del 50ª aniversari de Hitler, que es va declarar festa nacional, varen anar amb tota la família Klein a la inauguració de la gran avinguda Est-Oest, a la Charlottenburger Chaussee, la primera artèria acabada de la capital del Reich, per contemplar una desfilada militar que va ser utilitzada pels serveis de propaganda d’en Goebbels per una edició especial del noticiari Wochenschau de la UFA per ensenyar en el món el poder alemany. Observant l’avinguda amb la quantitat de càmeres i de periodistes que hi havia, varen veure que no parava d’arribar gent, sobretot hi havia molts nens amb banderetes amb l’esvàstica, i es varen col·locar a la vorera del Tiergarten, que de seguida va quedar plena de gent entusiasmada per veure els soldats i a en Hitler en particular. En les dues bandes del fastuós carrer es varen col·locar àguiles de ferro fos amb la corona de la victòria a les urpes sobre robustes columnes projectades per l’escenògraf Benno von Arent. Observant l’espectacle i les cares de la gent amb els seus crits d’eufòria, en Barnard li va dir en el seu fill mentre observava les banderes que ell fabricava penjades a les faroles de l’avinguda:

Ens estan preparant per la guerra. Això és evident, només som xais que ens guien cap a l’escorxador.

Sense deixar de mirar la desfilada, en Fritz li va contestar mentre agafava la mà de l’Àngela:

Sí, i el més trist és que la majoria no volem la guerra i ens ho quedem mirant sense fer res. Quina impotència.

Amb una cara de pomes agres, en Marwin va intervenir en la conversa per dir-los mentre mirava les karabinners dels soldats:

Què podem fer nosaltres? Mira com van armats aquests, és impossible ara fer alguna cosa. Havíem d’haver fet alguna cosa abans, quan tocava, però ara és massa tard. Alguns no havien d’haver votat mai.  

Quan en Fritz els anava per contestar que seria bo per Alemanya que en Hitler tingués el mateix destí que en Francesc Ferran d’Àustria, les seves paraules varen quedar silenciades pels crits de la gent histèrica en veure a en Hitler passar amb el seu gran Mercedes negre. El dictador alemany sortia de la Cancelleria del Reich i va passar per davant les formacions agrupades al llarg de la gran avinguda Est-Oest, entre el Lustgarten i l’estació del Tiergarten. Després, des de la tribuna oficial alçada a la plaça superior tècnica de Charlotttenburg, va saludar a les tropes, on hi havia en Georg, que desfilaven davant d’ell. La desfilada va passar també per davant dels diplomàtics estrangers, que es miraven aquella escena amb el mateix temor i preocupació que la família Klein. Un cop acabat l’acte, la família va anar a dinar a casa per comentar la jugada. Mentre dinaven Sauerbraten (rostits de carn) amb patates que havia preparat l’Elise, des de taula varen sentir com l’Església catòlica feia sonar les campanes de les esglésies i les catedrals. Els capellans varen demanar pregar per en Hitler durant la missa del diumenge següent. L’Àngela evidentment el següent diumenge no va anar a missa i es va quedar a pregar a casa seu pel seu casament.

El 28 d’abril, tots els pronòstics de la família Klein es confirmaven i en Hitler trencava en un discurs al Reichstag el pacte de no agressió amb Polònia de 1934. Però la majoria del poble, com la família Richter i en part també l’Àngela, varen rebre aquell discurs com el manteniment de la pau perquè el dictador alemany va oferir un pacte amb el govern polonès per Danzig. A més, va assegurar que respectaria la neutralitat d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg, i va expressar la seva admiració cap a les illes britàniques. Les preocupacions per la guerra varen queda eclipsades per la família Klein el 30 d’abril quan la Matilda va tornar a tocar la porta. Plorant, els va explicar des dels esgraons de l’entrada de casa que segons una nova llei del govern alemany havia tingut que marxar del seu nou pis perquè no podia compartir el mateix bloc on vivia amb gent no jueva. En Barnard no se’n volia ocupar, pensava que ja havia fet molt per ella i tenia por de que el règim no l’acusés d’ajudar als jueus, però quan es quedava pensatiu amb la porta oberta, l’Elise, en veure-la palplantada a fora l’entrada, la va fer passar i li va oferir una tassa de cafè mentre la feia seure en el menjador. Mentre la Matilda els donava les gràcies, l’Elise li va oferir la seva habitació per dormir, però en Barnard, que de cap manera volia posar-la a casa, li va dir corrents que es podia quedar a dormir a la botiga i que es podria venir a dutxar i canviar a casa. Entre llàgrimes, la Matilda va acceptar anar a viure a la petita botiga i li va dir a en Barnard mentre olorava el calent cafè que feia temps que no ensumava:

Recorda la conversa que vàrem tenir fa anys? Vostè em deia que el poble alemany mai permetria el què estar passant! Miri bé al seu voltant, tothom ho permet com es va permetre maltractar a en Dannel fins a portar-lo a la mort i com es va permetre que s’enduguessin a en Wilhelm o es permet que es maltracti constantment a l’Anne. En Martin, aquell llibreter que sempre havíem sigut bons amics i que sempre fèiem tractes, ara quan passa per davant meu m’insulta descaradament, l’Otto m’ha escopit a la cara en múltiples ocasions, la Klara sempre parla malament de mi acusant-me de mils mals, la Carlene un dia em va tirar una pedra, en Richard i la Cosmina no em volen vendre el pa, igual que l’Albert i la Helga que no em varen permetre entrar a la botiga i evidentment no puc entrar al bar Victorius com feia abans per anar a fer el cafè perquè potser no en surto en vida. Els jueus ens hem quedat sols. La meitat dels jueus d’Alemanya han marxat a l’estranger fugint del règim i em sembla que me equivocat no fent com ells.   

Caient-li les llàgrimes pensant com n’era de tranquil el barri i l’harmonia en què es vivia abans de que els nazis pugessin al poder i mosseguessin amb el seu verí, en Barnard li va contestar:

No tots els alemanys acceptem al nacionalsocialisme, i els qui l’accepten en un futur proper hauran de carregar amb aquest crim per sempre més.

Pensant asseguda a  la cadira mentre es mirava a l’Elise, la Matilda va afegir:

Sí, potser sí, però si esclata una guerra tothom oblidarà als jueus com a la Primera Guerra Mundial el món es va oblidar dels armenis, i els nazis ho aprofitaran per fer de nosaltres el què voldran sense que el poble se’n adoni.

Pensant que no tindria una resposta que la pogués consolar, la va convidar a sopar. Mentre la Matilda es tancava a la cuina amb l’Elise per parlar del passat, en Barnard va anar amb en Fritz i l’Àngela a preparar-li la botiga perquè hi pogués anar a dormir. A en Fritz li feia molt mal al cor veure aquella botiga que hi havia anat amb la Galiana a comprar caramels com quedava destrossada pel nazisme. Les prestatgeries estaven totes danyades i en prou feines tenia productes perquè pocs hi volien anar a comprar. Després de posar-hi un matalàs vell i uns quants llençols en el rebost del costat del taulell varen tornar a casa per sopar.

A mitjans de maig, mentre en Fritz cuidava a una pacient molt prima que s’havia trencat la cama, va observar que no s’havia trencat la cama com ella deia en l’informe. Era impossible que d’un cop de porta s’hagués trencat el fèmur, i quan li va preguntar com s’ho havia fet, ella no parava de mirar cap a fora la porta. Veient que estava mirant que ningú els escoltés, en Fritz li va dir que podia parlar tranquil·la, que ningú els escoltava i que no pensava dir res. En Fritz es pensava que devia amagar alguna aventura amorosa i va tancar la porta per més seguretat, però la pacient li va dir amb la mirada fixa a la porta tancada:

Jo estava tancada en el camp de concentració de Lichtenburg per ser Testimoni de Jehovà i ens transportaven cap a un nou camp de concentració per dones a Ravensbrück, a uns 80 quilòmetres al nord d’aquí. Jo formava part d’un grup de presoneres, érem unes 870 dones més o menys i, per sort meva, em vaig deixar caure enmig del trajecte sense que els guàrdies de les SS se’n adonessin. Però vaig tenir la mala sort de trencar-me la cama en picar contra una pedra.

Mirant-se-la amb cara d’incredulitat, en Fritz li va preguntar com s’ho havia fet per arribar a Berlín i va quedar blanc quan ella li va respondre:

A peu i despullada després de treure’m el vestit de ratlles. Ningú em va voler ajudar i em tenia que amagar de les SS. Per sort meva coneixia a una persona d’aquí a l’Hospital que em va donar roba i m’ha fet passar amb una altra identitat. Plorant va continuar: Et demano que per favor que no em delatis perquè em mataran com a la resta.

Dient-li que podia estar tranquil·la, en Fritz, que tenia ganes de saber més sobre els camps, li va preguntar com eren, i ella es va limitar a respondre-li mentre li canviava la mirada per una de terror:

L’infern.

Amb les mans tremoloses, la pacient es va aixecar la bata verda i li va ensenyar tot el tòrax ple de cicatrius i de blaus molt pronunciats. Examinant-la i palpant-la, va observar que li faltava un tros de dit de la mà dreta i que per tota l’esquena tenia marques de fuet. Tremolosa, la pacient li va afegir:

Cada dia em colpejaven sense miraments, em violaven cada dos per tres grups de quatre i cinc homes, no em donaven menjar, no podia dutxar-me, s’orinaven damunt meu per humiliar-me, havia de dormir a un llit de palla individual amb quatre altres presoneres en uns barracons plens on no hi havia calefacció i on les malalties i les rates convivien amb nosaltres. Era pitjor que l’infern, allà desitgés la mort, que hi és per tot arreu. Era normal que cada dia morís una o dues presoneres i a vegades les SS mataven a unes quantes presoners per divertir-se. A mi em varen arrencar el dit de la mà amb unes tisores perquè se’l mengés un gos mentre els homes de les SS es divertien veure’m patir. De les nenes, ja no et parlo del què els hi feien.

No aguantant més el relat d’aquella dona, en Fritz es va posar les mans al cap i es va tenir que aguantar el tipus quan va arribar en Paul, que li portava uns quants calmants. Quan va acabar la jornada laboral, en Fritz va anar corrents a casa seva i va abraçar a l’Àngela i li va fer prometre que no es queixés en públic sobre el règim. Preguntant-li el perquè li deia això, en Fritz li va explicar mentre es treia la jaqueta:

Perquè a les dones també us tanquen als camps i us maten igual que els homes. Amb això no són masclistes.

Després d’explicar-li les atrocitats que li havia explicat la seva pacient, l’Àngela, horroritzada i pensant que potser aquella dona exagerava o mentia, li va respondre:

Tranquil, ja saps que jo no critico el règim, a més som amics dels Goebbels, no ens passarà res a nosaltres.

Sentint la paraula nosaltres, en Fritz li va dir amb llàgrimes als ulls:

I els altres? Quin futur els espera?

Sense saber què respondre-li, l’Àngela se’n va anar a fer el sopar molt preocupada per les paraules de la seva parella. El nacionalsocialisme li queia com un castell de cartes, de cop. Odiava cada cop que havia fet la salutació romana, cada cop que havia cridat Sieg Heil, cada cop que havia petonejat la bandera nazi i cada cop que havia volgut veure a en Hitler. En un atac de ràbia mentre tallava la ceba, va clavar el ganivet amb molta força a la fusta de tallar. En veure-ho, en Fritz la va abraçar pel darrere i els dos nois es varen posar a plorar d’impotència veient com el règim estava destruint vides sense cap tipus de consideració.

El 21 de maig, a l’Hospital Charité l’ambient estava enrarit, alguns dels metges varen anar a l’estació de trens per rebre al ministre d’Afers Exteriors italià, en Galeazzo Ciano, que va ser rebut amb tots els honors i es va allotjar a l’Hotel Adlon. Aprofitant que hi havia pocs metges i que els passadissos estaven pràcticament buits, en Fritz va anar a veure aquella pacient, però en arribar a la seva habitació va veure que no hi era. Estranyat, sabia que no podia marxar pel seu propi peu, va preguntar al personal que l’havia atès si sabia on era aquella pacient, però ningú li sabia respondre i no li donaven informació. En Paul estava igual de desconcertat que ell. Pensant que li estaven amagant alguna cosa, es va posar a buscar-la per tot l’edifici però no la va trobar per enlloc. Al cap d’uns minuts va rebre un avís perquè es presentés davant del despatx del director del centre. Pensant que el director li sabria respondre la seva pregunta, s’hi va dirigir ràpidament perquè l’intriga l’estava matant. En arribar al despatx, el director el va fer seure en una de les cadires i va ser ell qui li va parlar de la pacient demanant-li què l’hi havia dit aquella dona. Sabent que alguna cosa passava, va contestar-li que res, que s’havia trencat la cama amb una porta. Mirant-se’l atentament amb una ploma estilogràfica a la mà, el director li va dir que no volia que continués buscant a aquella pacient perquè no la trobaria. Estranyat, en Fritz li va preguntar on era perquè encara necessitava estar uns quants dies a l’Hospital, però el director li va dir:

Val més no saber on és. No vull preguntes perquè no hi hauran respostes.

Horroritzat, en Fritz no va saber amagar la cara a quadres, i en veure’l capficat el director li va afegir:

Aquí qui mana és el govern, ell està per sobre de tot, jo no prenc determinades decisions. Jo no sóc culpable d’aquestes decisions. Si vols respostes en el camp mèdic pregunta-li a en Wagner, ell és el portaveu d’en Hitler amb això. A mi deixem amb pau.    

Creient que era millor no preguntar res més després de veure com en el seu director se li quedava la cara vermella de l’emprenyada que portava, en Fritz es va aixecar de la cadira i va tornar a la feina sense fer més preguntes. Sabia que aquella dona l’havien assassinat.

L’endemà, Alemanya i Itàlia varen firmar el Pacte d’Acer, on els dos països es comprometien a ajudar-se militarment en cas de que un dels dos països estigués involucrat en la guerra. Després de firmar l’acord, en Hitler, en Mussolini i en Joachim von Ribbentrop, el ministre d’Afers Exteriors alemany, varen sortir al balcó de la Cancelleria per saludar a la multitud que volia celebrar amb ells aquell acord. Entre els manifestants hi havia en Seigmund, que estava molt emocionat i creia que amb els italians farien un imperi molt més poderós i més llarg que l’Imperi Romà. Però el Pacte no va ser ben rebut entre els berlinesos, i a la llibreria es notava que la gent no estava entusiasmada. Molts clients de l’Àngela, com la carnissera Maria, li comentaven que era absurd aliar-se amb Itàlia, l’únic país d’Europa que havia perdut a finals del segle XIX una guerra a l’Àfrica. La Klara li explicava que en Mussolini no era de fiar perquè fins i tot enganyava a la seva esposa amb una altra dona. Per la seva part, en Fritz continuava molt preocupat per la desaparició de la seva pacient i quan parlava amb l’Àngela sobre l’acord amb Itàlia li va dir:

Els italians no saben on es posen. En Hitler els farà anar com titelles.

Al cap de dos dies, en Fritz va saber a través d’un seu amic que havia anat amb ell a manifestacions comunistes a principis de la dècada juntament amb la Galiana, que a Praga la Gestapo havia detingut a 4.639 exiliats, la majoria ex companys seus del partit comunista. Pensant en tots ells, sabia quin seria els seus destins, la mort. Recordant aquells moments en què es reunien i es manifestaven pels carrers de Berlín demanant canvis al govern conservador d’en Heinrich Brüning, va pensar que s’havien equivocat en no combatre amb més energia contra el nazisme i no senyalar-lo com el seu únic enemic, tal i com els hi deia la Galiana. Estirat al sofà va pensar amb la Galiana, estava segur que si ella no hagués mort aquell fatídic dia ara estaria exiliada perquè no s’hagués aturat i callat davant del nazisme com havia fet ell. Sentint vergonya d’ell mateix, creia que havia traït els seus ideals i els d’ella, va anar a casa dels seus pares per parlar d’aquell tema mentre esperava que l’Àngela plegués de treballar. En Barnard l’insistia en que s’estigués callat perquè no podien fer res per combatre al nazisme en aquell estat i li demanava que se centrés en el casament. Amb resignació, va collir les paraules del seu pare.

El 2 de juny, després d’anar a dinar a casa dels pares de l’Àngela perquè l’Annalisa havia fet el seu plat preferit, Gurkensalat (cogombre barrejat amb ceba, 3 cullerades de iogurt, 2 de vinagre, una mica de sal, pebre i sucre, 3 cullerades d’oli d’oliva i salsa de manat d’anet), tots varen anar a veure la desfilada militar de quatre hores en honor al príncep Pau de Iugoslàvia, que aquell dia es va reunir amb en Hitler per parlar de la neutralitat del seu país. Mentre miraven els soldats perfectament armats amb les Karabiner 98k i alineats com peces de dòmino, en Fritz va veure com en Seigmund es tornava a emocionar, però també va observar que a la majoria de l gent li cansaven tantes desfilades militars i sentia de fons com alguns les criticaven. Sabia perfectament que els preparaven per una guerra però creia fermament que el poble alemany no acceptaria viure un altre conflicte, a no sé que fos molt ràpid. Mentre veien aquells soldats amb els seus cascs negres i els seus uniformes verds caminant a pas militar, en Fritz li va comentar a l’Àngela a cau d’orella:

Amb en Frederic el Gran Berlín va ser el gran centre de la Il·lustració, amb els nazis Berlín és el gran centre de les desfilades militars.

El 6 de juny, els nazis varen celebrar una altra desfilada militar per festejar el retorn de la Legió Condor de la Guerra Civil espanyola en l’Operació Feuerzauber. En tenir notícia d’aquesta desfilada, en Fritz li va comentar a l’Àngela que estava segur de que el règim es preparava per la guerra i que els volia demostrar tot el seu poder a ells i a les potències estrangeres. L’Àngela, que no creia que els nazis els volguessin fer entrar en guerra, pensava que es feien aquelles desfilades només per espantar a les altres potències. Però, curiosament, en Fritz volia anar veure la desfilada perquè li agradava veure els caces alemanys, sobretot els Stuka, uns bombarders petits de dues places que era capaç de descendir en una vertical perfecte i bombardejava en picat. En arribar a l’esplanada del Lustgarten, on es feia la desfilada, després de baixar a la parada de la Catedral, varen observar als 20.000 soldats alemanys que varen passar per davant d’en Hitler i varen sentir el discurs d’en Hermann Göering després de rendir homenatge als morts en la Guerra Civil. Apropant-se al màxim a aquells soldats, varen sentir com el ministre de l’Aire deia que Alemanya ja tenia un poderós Exèrcit gràcies a que la Providència els havia donat un líder com en Hitler. A continuació, va ser el torn del dictador alemany, que va dir davant del micròfon que estava orgullós del seu Exèrcit. Quan va acabar les seves paraules, el públic, on hi havia en Fritz i l’Àngela aspectants i veient com els estaven injectant el verí bèl·lic, varen cridar tot contemplant l’edifici neoclàssic del Altes Museum:

Visca el poble espanyol i el seu líder Francisco Franco!, Visca Itàlia i Benito Mussolini! Visca el nostre poble i el Gran Reich!.

Després, en Hitler va entregar una insígnia especial als legionaris de la 53ª esquadrilla aèria, al 9ª Regiment de la D.C.A. i al 3ª Regiment d’enllaços aeris que s’havien distingit de manera rellevant durant el conflicte. En acabar l’acte, l’Àngela va fer entrar en Fritz a la Catedral per la portada que encarava al jardí del Lustgarten. Endinsant-se pel temple neobarroc, mentre en Fritz observava l’òrgan situat a mà esquerre de l’edifici, l’Àngela va encendre un ciri al costat de l’altar major per demanar que no hi hagués guerra. Després d’asseure’s en un dels bancs perquè l’Àngela pogués resar, varen marxar cap a casa convençuts de que hi hauria guerra.

Els següents dies, mentre el govern alemany es preparava per intervenir a Polònia, en Fritz i l’Àngela continuaven preparant el casament pel 23 d’agost. L’Àngela ja tenia a punt el vestit, que l’hi havia costat molts diners, més dels què es pensava en Fritz, i ja sabien el menú que menjarien a l’Hotel Adlon, on es faria el banquet. Els pares de les dues famílies es preparaven il·lusionats per aquell enllaç; la Luane s’havia comprat un vestit elegant de color blau cel a la botiga de l’Albert i de la Helga, l’Annalisa se’n havia comprat un de vermell fort en el mercat de la Catedral i, fins i tot, l’Elise es va comprar un vestit de color verd oliva amb un barret adornat de flors. La parella també va tenir que anar a l’Oficina Central per la Raça i la Colonització, la RUSHA, per realitzar els exàmens racials per obtenir un Ahnenpass per demostrar que eren alemanys purs, exàmens imprescindibles per casar-se i per accedir a un préstec que concedia l’Estat, que pensaven donar-lo a casa de l’Àngela. Davant d’un notari, varen tenir que dir els naixements, matrimonis dels avis i pares. En aquells moments en Fritz estava feliç i tan li va fer passar aquella prova, anava tant atabalat que oblidava el règim. Només a finals de juny va quedar atordit quan va saber a l’Hospital per en Paul que en el camp de concentració de Ravensbrück hi havien internat a 4.000 dones gitanes provinents d’Àustria. Pensava que el règim mostrava la seva pitjor cara a fora les fronteres alemanyes, però esperava que tot es calmés i pogués celebrar el seu casament amb tranquil·litat.

El 28 de juliol, el dia que l’Àngela feia 24 anys, en Fritz li va regalar la bossa de mà més representativa de la marca italiana Gucci, que s’havia fet portar a través d’un comercial de l’empresa del seu pare des de la botiga dels Gucci a Florència. La bossa, feta amb ràfia, vímet i bambú va enamorar la noia i des d’aquell dia el duia amb molt d’orgull pel barri. Inclús se’l portava per treballar i sempre que veia a la Klara el deixava al damunt del taulell per fer-li venir enveja.

A principis d’agost, la parella va quedar amb en Lou i en Georg, que els volien fer el regal de casament. Assentats en el bar de l’Hotel Esplanade fent una Berliner Weisse mirant per la finestra com la gent anava a la Potsdamer Platz, els dos nois els hi varen donar 400 marcs i un ram de roses vermelles per l’Àngela. Després de parlar de com seria el casament, en Georg els va confessar que seria molt difícil de que hi pogués venir. Sabent de què es tractava, en Fritz li va preguntar:

Polònia?

Mirant-se’l amb el cap abaixat, li va contestar:

Tenim ordres de no parlar, però em sembla que és evident.

Rient tímidament, en Fritz li va afegir:

Sí, no ho heu amagat gaire bé, esperem que aquest cop acabi ràpid i sense cap tret.

Continuant amb el cap abaixat mirant la cervesa, en Georg li va contestar:

Em sembla que ara això que dius no serà possible. Tots estem preparats per una guerra de veritat que no tindrà res a veure amb el què hem vist fins ara.

No deixant de mirar a en Georg, l’Àngela va intervenir a la conversa per dir:

Però tenim l’Exèrcit més poderós del món, ningú gosarà plantar-nos cara, no ho creus així?

Pensatiu mentre feia uns glops de cervesa, en Georg li va contestar:

És cert que tenim un gran Exèrcit, sobretot uns grans estreteges, però el problema és que els nostres aliats són massa dèbils. Itàlia no és el país dels Cèsars, Espanya no és el país dels conqueridors i dels altres països (Hongria, Romania, Bulgària…) ja ni te’n parlo. En canvi si els britànics i els francesos tinguessin el suport dels Estats Units val més que Déu ens agafi confessats.

Escoltant les seves reflexions amb devoció, en Fritz va preguntar-li:

Els soldats volen la guerra?

Ràpidament, en Georg li va contestar:

No, però si és ràpida sí. Tots volem ser a casa sans i estalvis, però per molts l’Exèrcit és el futur i una manera de servir al país. Pensa que hem rebut molta propaganda explicant-nos que estem fent un gran servei i molts se l’han cregut. Saps de qui tinc sort jo?

No sabent a què es referia, en Fritz li va dir que no ho sabia, i en Georg li va contestar mirant-lo als ulls:

De la Galiana, ella ens va ensenyar uns altres ideals, uns altres pensaments que m’han  quedat gravat en el cervell. Era tant intel·ligent que és impossible que anés equivocada en els seus pensaments. Si no fos per ella jo ja seria un d’ells, ella em manté en raó. Esperem que per sempre més em mantingui en aquesta raó.

Trist, en Fritz es va quedar callat recordant a la Galiana, era increïble pensava, però en veure que l’Àngela se’l mirava amb mala cara, li va preguntar a en Georg:

Però no veuen que un país de 79 milions d’habitants no pot guanyar una guerra mundial?

Mirant que en Julius, que no els deixava d’escoltar perquè volia saber més coses, no els estigués espiant, en Georg li va contestar:

Saps quina és la clau? La Unió Soviètica. Depenem d’ells ens agradi més o menys.

Apunt d’ennuegar-se amb la cervesa després de fer-ne un glop, l’Àngela va exclamar:

Amb els comunistes? Ens aliarem amb els comunistes? Quina bajanada! Si és l’enemic natural del nazisme! Què posarem una fotografia d’en Marx a la del costat d’en Hitler? No em facis riure.

Rient, en Lou va intervenir a la conversa per dir:

Aquests nazis serien capaços d’aliar-se amb els jueus per aconseguir els seus objectius. De fet ja ens hem aliat amb els japonesos, que ja em diràs què tenen aquests de nòrdics?

Després de recordar-los les atrocitats que havien comès els nazis contra els comunistes, records que no varen fer cap tipus de gràcia a l’Àngela perquè pensava que el seu futur marit continuava pensant en la Galiana, en Fritz va preguntar-li a en Georg:

I quins són aquests objectius?

Sense dubtar-ho, en Georg li va respondre:

Expandir-se cap a l’est per després tenir tot el món sota la seva influència. Per això necessitem a en Iosif Stalin. Aquest no és gaire diferent a en Hitler per molt que vagi amb la falç i el martell.  

En acabar-se la cervesa, en Georg es va aixecar de la cadira trist i es va acomiadar d’ells. Mentre li deien que vigilés i que els hi escrivís cartes, ell els va dir:

Espero tornar a repetir un moment com aquest i no haver perdut la raó! Us desitjo tota la sort del món en aquest casament.

Amb el cap abaixat, en Georg va abandonar el bar mentre els altres li demanaven a en Julius una altra Berliner Weisse per comentar les paraules del seu amic. En Fritz patia per perdre el seu amic de la infància però també estava preocupat per si entraven en guerra  i l’enviessin al front en qualitat de metge.

Mentre el règim preparava els últims detalls per la invasió i en Göering, a esquenes d’en Hitler, es reunia amb l’industrial suec Birgher Dahlerus perquè intentés negociar amb els britànics el manteniment de la pau, en Fritz i l’Àngela varen rebre els regals de boda. Aquells dies d’agost se’ls varen passar de casa en casa rebent regals. Tot el barri estimava a en Fritz i se’n alegraven de que es casés. La carnissera Maria els va donar un bon pernil de Westfàlia, la Klara els va donar uns quants diners un dia que hi havia molta gent a la llibreria perquè tothom la veiés i en privat els va donar una caixa de vins del Rin, en Martin els va regalar a més de diners el Mein Kampf, el llibre que es regalava en els casaments als recents casats, en Richard i la Cosmina, que farien el pastis de boda, els varen regalar uns quants diners i unes pastissos de Saxònia, la Carlene els va regalar un centre de flors després de que l’Àngela li encarregués les flors del casament, en Hermann i la Bernardina, que estaven molt agraïts a en Fritz perquè havia sigut l’únic que havia ajudat en el seu fill, els hi varen comprar un gerro molt valuós, l’Albert i la Helga li varen regalar a l’Àngela un val per comprar a la botiga, regal que va aprofitar d’immediat, en Mark i la Diane els varen convidar un altre cop a sopar al bar i la Matilda, tot i haver-los fet un bon regal amb anterioritat, li va donar a en Fritz una caixa de caramels de la marca que es menjava quan era petit amb la Galiana.

Un dia que feia molta calor, els futurs nuvis varen anar a casa d’en Fritz. Abans de sopar pernil fumat per l’Elise, en Barnard i la Luane els varen fer sortir a fora per regalar-los un cotxe, el Volkswagen VW type del 1938 de color negre amb una vareta lateral que li donava un aire més esportius i amb uns llums de davant i de darrere molt moderns. Mirant-se’l amb tot detall aparcat davant de l’entrada, l’Àngela li va dir a en Fritz a cau d’orella mentre el noi s’asseia un moment al volant:

És el cotxe que va dissenyar en Hitler pel poble, el va nomenar el cotxe del poble. Saps que val quatre vegades menys que un cotxe normal?

Sense escoltar les paraules de l’Àngela perquè estava ben emocionat amb el regal, en Fritz anava examinant les pronunciades corbes de la carrosseria, els vidres flexibles, el cuir artificial de la carrosseria i va obrir el maleter per veure si realment hi havia el motor. Aquell cotxe va ser dels pocs que va sortir de la fàbrica ja que dels 336.000 alemanys que el varen encarregar i pagar parcial o totalment pràcticament pocs el varen rebre. No deixant de mirar la cara de felicitat del seu fill, en Barnard li va exclamar feliç:

Així, t’agrada el Kdf-Wagen?

Mirant-se’l rient, en Fritz li va contestar:

Quin nom has dit? Això és un Volkswagen Escarabat!

Fent cara de sorprès, en Barnard li va afegir:

Perdona, en el catàleg posava que es diu Kdf-Wagen. Això d’Escarabat tu has inventat tu. És un nom molt lleig per un cotxe.

No entenent res, sempre havia sentit el nom d’Escarabat, pensava que el seu pare anava errat, però el que no sabia en Fritz era que el seu pare tenia raó. El cotxe es deia Kdf-Wagen i el nom el va posar el propi Hitler, però ni a la fàbrica on es feia ni a Alemanya ningú li deia aquest nom, tothom es referia amb el Volkswagen. El nom que va posar en Hitler en aquest cotxe només va ser utilitzat pels catàlegs i pels militars.

Els pares de l’Àngela varen fer un esforç enorme i els hi varen regalar un armari de disseny. Però el regal més especial els hi varen fer en Marwin i l’Elisabeth quan els varen convidar a sopar en el restaurant Clärchens Ballaus, a l’Auguststrasse, per després quedar-se a ballar en el mateix restaurant. Enmig dels miralls del menjador i escoltant música de jazz en directe de fons, abans de sopar els hi varen regalar un sobre. Pensant que deurien ser diners, varen quedar impressionats quan varen veure que a dins hi havia una guia de Londres. Mirant-se la guia pensant que no entenien el regal, tot i que en Fritz ja s’ho imaginava, en Marwin els hi va dir:

El nostre regal és un viatge a Londres per després de la boda. La vostra Lluna de Mel. Hem pensat que us agradaria.

Molt feliços, no havien preparat encara la Lluna de Mel perquè estaven molt ocupats pensant en la cerimònia, l’Àngela tenia pensat anar uns dies a la Selva Negra i en Fritz tenia pensat anar a Colònia, a l’Àngela li va fer molta il·lusió anar a Londres. Mirant els bitlles d’avió, que seria el primer que agafarien, varen quedar encara més entusiasmats quan varen veure que s’allotjarien al The Dorchester, un luxós hotel de la capital britànica situat a l’entrada del Hyde Park, molt a prop del palau de Buckingham. Després de donar-los les gràcies, l’Àngela va estar tot el sopar xerrant amb l’Elisabeth perquè li recomanés les millors botigues de roba, cosa que va preocupar a en Fritz perquè ja sabien gastat molts diners en el casament i es veia amb les butxaques escurades. Després de sopar es varen quedar a ballar. A ritme de jazz i amb uns quants gintònics per apagar la set varen oblidar que en breu els canviaria la vida per sempre més.

Els últims dies abans de la boda, l’Àngela estava tant absorbida per la cerimònia i pels nervis que va passar per alt les paraules del ministre de Cultura, en Hans Kerrl, quan va declarar que no existia una filosofia i una moral cristiana. No tenia res més al cap que la boda i pràcticament s’oblidava de tot, inclús de fer el dinar o el sopar.

Però, el 18 d’agost, en Fritz va rebre un gerro d’aigua freda. Mentre estava atenent a un nen amb febre a l’Hospital, va ser cridat amb la resta dels altres metges perquè es reunissin amb el director. Pensant que li farien una sorpresa pel casament es va dirigir tot content cap al despatx del director. En entrar-hi a poc a poc pensant que l’hi farien una broma, va veure que no hi havia cap rastre de sorpresa i que totes les cares eren serioses. No entenent res, es va asseure intranquil amb la resta del personal mentre esperaven que els demés arribessin. En ser-hi tots els metges i unes quantes infermeres, el director els va comunicar mentre s’aixecava un moment de la butaca per tancar la porta perquè ningú més els pogués sentir:

El govern alemany acaba d’aprovar una circular en què obliga a tots els metges i infermeres a denunciar en el Comitè del Reich als nens anormals. Per tant ja sabeu què heu de fer?

Esvarada, una infermera li va preguntar el motiu d’aquella circular, i el director li va respondre mentre es deixava caure trist a la butaca i agafava uns papers en els quals havien de fer aquelles denúncies:

Perquè el govern ho diu. Jo només sóc un funcionari que rep ordres en aquest govern. No tinc autoritat, jo no mano. Que et penses que jo vull fer això?

Insatisfet amb la resposta, en Paul li va preguntar si els mataven, i el director els va respondre mentre se’ls mirava:

Sí. Ells no en diuen assassinat, en diuen eutanàsia, és tot un pla que tenen dissenyat. Vénen uns autobusos de color gris amb el lema: Societat de la utilitat pública pel transports de malalt pintat en els vidres i s’emporta a tots els malalts que diguem. 

Enfadat, en Paul li va cridar en el director:

Això és pitjor del què estàvem fent fins llavors. És ridícul que el pitjor enemic pot tenir la gent sigui el seu propi metge.

Espantats i indignats, tots es volien queixar i es va armar tal tol·le tol·le que es va sentir des dels passadissos. En Fritz, que no entenia les paraules d’aquell metge, es va cada bastant callat, però quan anava a donar la seva opinió el director els va amenaçar dient-los:

No feu bestieses sinó voleu acabar com aquests nens. Obeïu i no us passarà res.

Enfurismat, en Fritz va exclamar llavors:

Jo no he estudiat per matar nens!.

Mirant-se’l amb cara d’empatia, el director li va contestar:

Ningú ha estudiat per això, però són les ordres i s’han de complir i no en vull parlar més. Aquí la llei sóc jo. Més pausat, el director els va dir: Escolteu, d’aquesta manera ens estalviem entre tots molts diners.

Després d’uns minuts en silenci, tots els metges i totes les infermeres varen marxar indignats de la reunió. En Fritz tenia clar que no compliria les ordres, pensava que mentiria i ja estar, però molts dels seus col·legues si que varen complir les ordres a contracor. Mentre marxaven per un llarg passadís de color verd, en Fritz va anar a buscar a en Paul per la frase que havia dit en el director i en preguntar-li què estaven fent, el seu amic li va respondre:

No ho saps? Aquí els grups identificats com asocials; els borratxos, els vagabunds, els cecs, els sords, els malalts amb la malaltia de Huntington, els gitanos, els malalts mentals….. se’ls practica l’esterilització forçosa dins d’un programa d’eugenèsia. No hi ha contemplacions. Quan recomanem l’esterilització d’algú, un tribunal d’esterilització pren la decisió final, però sempre coincideix amb la nostra. És d’una crueltat enorme i es deixa fer sense que ningú pugui dir res. Si et digués tot el què he vist, marxaries d’aquí voltant.   

Espantat per tot plegat, a part de que no sabia que existissin aquest tipus de tribunals, en Fritz va recordar que ara feina uns dies l’hi havia semblat veure a en Wilhelm, el vagabund, a una llitera. Enrabiat pensant amb aquell pobre noi que volia ser músic, en Fritz li va preguntar com els metges podien permetre-ho, però en Paul es va posar a riure i li va contestar:

Es nota que no portes gaires anys al sector. Des del 1932 que metges eminents han presentat esborranys per esterilitzar a la gent, això sí, de forma voluntària. Els nazis no s’ho han pas inventat això.

No preguntant res més, en sentir que el cridaven en Fritz va tornar al seu despatx per acabar d’omplir uns informes que tenia pendents. Mentre rumiava amb aquell assumpte, va decidir no parlar-ne ni amb la família ni amb l’Àngela per por a que ho diguessin a algú que no toqués i tinguessin problemes. Els camps de concentració eren molt a la vora pensava i sabia que estaven sent vigilats. Per si de cas, ja no recomanava a ningú que anés al metge quan es trobés malament.

El 22 d’agost, mentre en Fritz feia les maletes per passar la nit a casa dels seus pares per no veure el vestit de l’Àngela, varen rebre la visita d’en Goebbels i de la Magda en el pis. Després d’oferir-los una tassa de cafè en el menjador, el ministre i la seva esposa, que no estaven passant un bon moment per una aventura de la Magda amb en Karl Hanke, un dels col·laboradors d’en Goebbels en el Ministeri, els hi varen regalar a la parella una foto d’en Hitler dedicada pel dictador i la Parteiabzeichen amb la lletra P d’or, una insígnia del partit nazi que deia la qualitat de soci. La P era la condecoració més alta i en aquest cas no era necessari ser membre del partit nazi per tenir-la i es concedia passar automàticament a ser ad honrem del partit. Quedant-se atordits, no esperaven aquell regal, a en Fritz li feia fàstic perquè passava a ser automàticament membre del partit nazi, però a l’Àngela li va encantar la insígnia perquè era d’or. Deixant la insígnia a damunt del moble del menjador perquè es veies, després la varen guardar a l’habitació on hi tenien els altres records perquè no es veies, l’Àngela els hi va agrair profundament el regal, tot el contrari d’en Fritz que ni se la va mirar. Mentre la Magda i l’Àngela parlaven del casament en el sofà, bàsicament parlaven del vestit d’ella, en Fritz li va preguntar a en Goebbels mentre el feia seure en una cadira, si tenia que patir per una guerra. Rumiant-s’ho mentre tenia la tassa de cafè als llavis, el ministre li va ser clar:

Pots estar tranquil, no aniràs a la guerra i podràs viure feliçment amb la teva estimada, no et preocupis, ho tenim tot controlat.

Intranquil, en Fritz li va preguntar pels rumors d’una guerra mundial, i el ministre, pensant que estava nerviós pel casament, li va respondre:

Ho tenim tot lligat i ben lligat. Mira, potser tenim més aliats del què la gent es pensa i això serà un cop d’afecte cap als britànics i els francesos, que aquesta vegada es quedaran sols en aquesta nova Europa.

Sense embuts, en Fritz li va preguntar si s’aliarien amb els soviètics i el ministre, sorprès de que ho sabés, li va respondre deixant la tassa a la taula:

Ets espavilat noi, però la veritat és que sí, per nosaltres és molt important deixar per ara de banda les diferències ideològiques per poder conquerir els nostres objectius.

Veient que el seu promès s’estava enfurismant i estava fent preguntes que podien alterar a en Goebbels, l’Àngela es va aixecar per anar un moment a l’habitació per ensenyar-los l’anell i els va convidar a una altra tassa de te. Després de que marxessin, aquell dia en Goebbels tenia molta feina preparant la premsa alemanya perquè entengués el pacte entre ells i els soviètics, en Fritz va acabar de fer la maleta i sense que l’Àngela se’n adonés va agafar un objecte de l’habitació on hi guardaven els records. En arribar a casa després de ser felicitat per la gent del barri, en Fritz se’n va anar a dormir de seguida en el seu antic dormitori nerviós per l’endemà. Abans d’aclucar ells ulls, es va estar una bona estona contemplant el quadre de la Galiana. Pensant en ella mentre intentava acomodar el cap al coixí, de cop va fer un bot del llit i  es va posar a buscar en una caixa de records per trobar algunes cartes de la Galiana. En llegir-les sota la llum de la làmpada de la tauleta d’estudi, el noi va quedar ben emocionat i en veure llavors la xapa de ferro que l’hi havia donat es va posar a plorar. Amb la xapa a la mà es va posar al llit i no es va adormir fins a altes hores de la nit pensant en la Galiana. Abans de tancar els ulls va veure per la finestra un estel fugaç dels últims perseids i va demanar el desig de ser feliç amb l’Àngela.

L’endemà, 23 d’agost de 1939, a les onze del matí, quan en Joachim von Ribbentrop marxava amb un avió Cóndor cap a Moscou per firmar amb els soviètics un tractat de no agressió, en Fritz es va començar a posar el vestit per la boda a la seva habitació. Anava amb una americana negre, uns pantalons de fil negre, unes sabates negres, una armilla gris amb un corbatí gris i una camisa blanca de la marca del dissenyador de roba dels nazis i membre del partit nazi, l’Hugo Ferdinand Boss, que l’hi havia regalat per correus en Göering com a regal de casament. Mentre es mirava en el mirall de la seva habitació, es va fixar un altre cop amb el quadre de la Galiana i va recordar que ella l’hi havia dit precisament el dia que va morir que volia un casament simple perquè per ella els luxes eren coses materials i inútils. Posant-se trist veient-se pel mirall tant mudat, es va assentar en el llit i es va mirar la fotografia que s’havia fet amb la Galiana quan eren petits mentre li demanava una vegada i una altra perdó. Se sentia un frau i un mentider. Veient que el seu fill no baixava a baix i que els començava a fer anar tard, la Luane, que ja anava vestida amb el vestit d’ocasió, el va anar a buscar. En entrar a l’habitació a poc a poc i veure’l trist per la Galiana, li va dir:

Avui no toca aquest tema Fritz, pensa amb l’Àngela, ella et pot fer feliç. Ella és real.

Resignat, es va aixecar d’un bot i va baixar a baix amb els altres, que no paraven de dir-li que anava molt guapo quan el varen veure baixar per les escales. Després de fer-se quatre fotografies amb tota la família, fins i tot l’Elise va voler sortir a les fotografies, cosa que no li agradava gens, varen fer una copa de conyac hongarès Dreher i varen marxar cap a l’Ajuntament. En Marwin portava el Ford-T del seu pare i en Fritz i en Barnard varen anar amb un cotxe que havien llogat per l’ocasió, un Malybach SW38 de dues places adornat amb flors blanques. Per l’Àngela també varen llogar al mateix cotxe, però el d’ella anava adornat amb roses vermelles. Conduint aquell cotxe amb el morro tant llarg per l’Unter den Linden, en Fritz no parava de pensar amb la Galiana. Pensava com hagués sigut el seu casament amb ella i com seria la seva vida si ella no hagués mort aquell maleït dia. Es casaria amb l’Àngela si hi hagués la Galiana? s’anava repetint. Deixant-se endur pels sentiments i en avançar una noia d’uns 16 anys que anava amb una bicicleta semblant a la que tenia la Galiana, de cop va fer de cop un contra volant i va anar en direcció contrària, cap al sud-est. Pensant que s’havia deixat alguna cosa, en Barnard es va limitar a dir-li que no anés tant ràpid ja que no volia anar en un funeral.

En veure que es passaven casa seu a tota pastilla i avançant els tramvies i els cotxes amb molta imprudència, en Barnard li va preguntar espantat i agafat amb força al seient a on anaven. Callat i amb una cara seriosa, després de fer una derrapada a la Potsdamer Platz per esquivar un tramvia, en Fritz li va demanar que faria una cosa que no li agradaria i li va demanar que no digués res. Entenen a on anaven, en Barnard el va agafar del braç per donar-li la seva conformitat, tot i que no deixava de mirar la carretera pensant que es matarien o xafarien algú. Després d’uns quants metres més varen arribar al cementiri de Sant Mateu. En aturar al cotxe just a l’entrada molestant a totes les persones que volien deixar flors als seus difunts, en Fritz va baixar ràpidament del cotxe i va agafar unes quantes flors que amagaven la roda de recanvi del lateral. Avançant amb fermesa i decisió entre tombes mentre anava sentint els plors d’altres familiars que havien perdut algun familiar, va arribar davant la làpida de la seva estimada. Mirant la làpida i la terra que el cobria li va venir un mal al cor impressionant. Alçant la mirada cap al cel per no plorar, va quedar ben enlluernat per l’esplèndid Sol que feia i en abaixar el cap va deixar les flors al costat de la làpida de la Galiana mentre li demanava que el perdonés i li deia que l’estimava profundament. Fent un últim petó a la gèlida làpida, es va posar a plorar com un desesperat i va marxar corrents i amb els records cap al cotxe. Assegut al seient de copilot l’esperava impacient al pare, que s’estava posant bé el nus de la corbata vermella. Sense dir-li res, va obrir la porta del cotxe bruscament i va engegar el cotxe prement l’accelerador fins avall per anar corrents cap a l’Ajuntament. Anava tant ràpid que les flors marxaven volant caient a l’asfalt. Passant per la Leipzigerstrasse va estar apunt d’atropellar a la Klara quan travessava la carretera i la Carlene, que havia decorat el cotxe i la cerimònia, es va indignar en veure caure les flors al terra.

Mentrestant, a l’entrada de l’Ajuntament, la Luane i l’Elise es varen preocupar perquè en Fritz feia tard i pensaven que havia patit un accident, però en Marwin, que més o menys es pensava on havia anat el seu germà, les va calmar dient-los que havia anat a provar el cotxe. Al cap de cinc minuts va aparèixer en Fritz després de que se sentissin el soroll dels pneumàtics en girar tant ràpid una corba. En baixar del cotxe després de posar-se bé el corbatí, en Fritz va ser aclamat per tots els invitats, que eren un centenar entre familiars, amics i coneguts. En veure’l baixar del cotxe amb el seu vestit de casament, la Matilda es va posar a plorar, els avis de Dresden el varen abraçar amb tota les seves forces i en Martin es va posar a aplaudir-lo d’emoció com tota la resta. Després de parlar amb un funcionari de l’Ajuntament que l’esperava just a l’entrada, en Fritz va saludar a tots els presents per esperar a l’Àngela. Envoltat per tothom, no es va separar de la seva mare, que estava tant emocionada que li tremolaven les cames. Mirant la plaça de l’Ajuntament, en Fritz va recordar aquella manifestació on varen matar a la Galiana i es va sentir durant uns segons malament pensant que es casava precisament en aquell lloc. Fent veure que es volia cordar la sabata, va caminar a poc a poc fins que es va aturar just en el lloc on va caure abatuda la Galiana i va mirar al cel demanant perdó.

Després d’esperar casi bé mitja hora va aparèixer l’Àngela amb l’altre Malybach SW 38 amb les roses vermelles i la seva família. El cotxe el conduïa en Seigmund, que no en tenia ni idea de conduir-lo i de poc xoca contra l’altre Malybach en aparcar-lo al costat. L’Udo per la seva part anava amb una motocicleta de la marca NSU i l’Annalisa i la Velda anaven amb el Volkswagen d’en Fritz, que li varen fer una petita rallada en tocar una farola de la vorera de casa seu. En baixar l’Àngela del vehicle, en Fritz, nerviós, es va mirar com tots els presents al vestit de la núvia, que com no podia ser d’una altra manera era impressionant. Era un vestit blanc de seda cenyit de la part de dalt amb un escot visible adornat amb floretes, la part de baix del vestit era una mica més ample adornat amb floretes i portava un xal transparent que li cobria les espatlles. Per adornar al cabell portava una diadema de flors. De joies portava el collaret de l’Elise, el braçalet de la Felda, unes arracades allargades d’or de la seva mare i un anell que l’hi havia regalat la Matilda. No deixant de resseguir-la amb la mirada es va fixar amb  el ram de flors vermelles que li havia regalat l’Udo. Amb els ulls plorosos d’emoció, en Fritz la va anar a rebre i li va fer un petó mentre li deia que estava preciosa. L’Àngela, que també estava nerviosa però ho dissimulava millor que en Fritz, es va fixar que el cotxe en què havia anat en Fritz hi havia flors blanques. Dissimulant aquell petit disgust fent un gest de desaprovació amb els llavis, va agafar una rosa vermella del seu cotxe i li va posar a la jaqueta d’en Fritz per dir-li que seria seu i només seu. Després de saludar a tots els presents, que tots li varen dir que anava esplèndida, sobretot el cosí Gottifred, que enlloc de corbata portava un llacet molt lleig, varen entrar a l’Ajuntament.

En entrar a l’edifici els esperaven uns quants funcionaris vestits de frac, que els varen rebre amb tots els honors i els varen dirigir a la sala on es faria la cerimònia. La sala, per desig de l’Àngela, estava adornada amb roses vermelles i amb tires blanques i hi havia dues fileres de cadires encatifades deixant un passadís pels nuvis. En entrar primer els convidats per asseure’s als seus corresponents llocs, la parella es va posar a parlar durant uns moments tots dos sols per intercanviar impressions i per esperar que tots s’assentessin a les seves cadires on hi tenien un tulipa de color rosa. Després d’esperar uns minuts, varen veure a uns quants infants rossos vestits amb l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes amb un mocador al voltant del coll, camisa blanca i pantalons curts de color negre. Cadascú portava una cistella amb pètals de roses. No sabent què hi feien allà, un dels infants els va dir que els havien contractat per la boda i que sostindrien la cua del vestit de l’Àngela. Sense saber què contestar, l’Àngela sabia que era una maniobra del seu pare, varen rebre la senyal d’un funcionari perquè entressin a la sala i els dos nuvis varen entrar a la sala mentre sonava el Lohering d’en Wagner. Agafats de la mà acompanyats al darrere pels infants que tiraven els pètals deixant-los caure al terra mentre sostenien la cua del vestit de núvia, varen entrar a poc a poc i mirant fixament la taula on firmarien el seu enllaç. En Seigmund es va emocionar tant en sentir el Lohering pel seu paradigma de l’heroi teutònic, que es va posar a plorar com un desesperat cridant l’atenció de tots els presents. Després de que tots els presents es posessin drets, en Fritz i l’Àngela es varen posar davant de la taula amb el funcionari de torn que els havia de casar. Emocionats, en Fritz no deixava de resseguir a l’Àngela, que aguantava com podia el tipus perquè estava apunt de plorar d’emoció i no deixava de fregar-se les mans. Després d’aguantar un sermó del funcionari, la parella es va donar el sí vull, afirmació que va fer esclatar un fort aplaudiment mentre es besaven davant de tots. En Lou, que anava sol perquè en Georg era a la frontera polonesa, anava carregat d’arròs i es va posar a cridar tot sol:

Que visquin els nuvis!.      

En el moment de firmar, en Fritz va sorprendre a tothom quan es va treure una ploma de la seva americana, era la ploma d’en Chamberlain, i mirant-se a l’Àngela li va dir:

Que el nostre casament sigui el principi de la pau.

Després de firmar en Fritz va ser el torn de l’Àngela, que va cometre l’error d’escriure Àngela R, que va tatxar de seguida per escriure-hi Àngela Klein. Després de la firma la parella va ser felicitada per tots mentre un fotògraf contractat els anava tirant fotografies i sonava la marxa nupcial de Mendelshon, que va emocionar encara més a en Seigmund, que la Matilda li va tenir que donar més mocadors. La majoria tampoc va poder contenir les llàgrimes d’emoció, com la Felda que no se separava d’un mocador brodat. Després de felicitar a la parella, tots els convidats varen sortir a poc a poc de l’edifici mentre en Fritz i l’Àngela es varen quedar un parell de minuts parlant amb el funcionari que els acabava de casar. Content per aquell enllaç, el funcionari els va entregar el Mein Kampf de l’edició popular en dos volums enquadernats junts i un cupó per una subscripció de prova d’un mes a un diari. Fent veure que els emocionava el llibre, varen obrir unes quantes pàgines per fer veure que el llegien, però en primera pàgina es varen aturar perquè hi havia una dedicatòria. La lletra era d’en Hitler, de fet li havia fet escriure en Goebbels, i deia:

Per la feliç parella, us desitjo molts anys de felicitat dins d’un gran Reich.

Rient, en Fritz pensava que en Hitler estaria sorprès si sabés que s’havia casat amb la ploma d’en Chamberlain i va tancar ben fort el llibre. Després de fer-se unes fotografies més, la parella va sortir a fora de l’edifici, on tots els presents els esperaven per tirar-los l’arròs. En Lou va tirar tant arròs que va deixar el terra blanc i després de que marxessin uns vagabunds varen recollir-lo. Mentre sortien de l’Ajuntament agafats de la mà, l’Àngela, somrient, va estirar el braç de la mà on duia l’anell i va apuntar al cel per anunciar-li a una persona que no hi era que en Fritz s’havia casat amb ella. Ningú es va adonar del gest de l’Àngela i del seu significat. Després de parlar una estona més a l’entrada de l’edifici, tots es varen dirigir als cotxes per anar a l’Hotel Adlon a dinar. La parella va anar aquest cop junta amb el cotxe de l’Àngela, però quan els dos pares se’n anaven a buscar el cotxe d’en Fritz, les dues mares se’ls varen avançar i es varen asseure en el cotxe deixant els dos homes amb el disgust de no poder-lo conduir i varen tenir que anar amb el Volkswagen d’en Fritz.

En arribar a l’Hotel Adlon, on hi onejaven les banderes amb l’esvàstica i una bandera de Mitte en vertical, tots els convidats varen entrar al luxós restaurant, que estava adornat per l’ocasió per la Carlene. Després d’ajudar a l’Àngela a baixar del cotxe, la parella es va quedar uns instants a la Porta de Brandenburg per fer-se unes quantes fotografies més. Mirant la Pariser Platz pràcticament buida amb només uns quants curiosos que volien veure qui es casava, en Fritz va tornar al passat i va recordar com  es passejava per aquella plaça amb la Galiana. No deixant de tenir-la a la ment, va demanar-li en el fotògraf que li fes una fotografia en el banc on la Galiana li va explicar que tenia pensat anar a Viena. Després de la llarga sessió de fotografies, que va irritar a en Fritz perquè estava afamat després de treure’s els nervis, la parella va entrar agafats de la mà al restaurant i just en el moment que entraven va sonar una cançó que havia demanat l’Àngela, la Kein Schöner Land, una cançó tradicional alemanya. Després de tornar a donar la mà a tots els convidats, es varen asseure a la taula dels nuvis, que tenia vistes a la Porta de Brandenburg i estava adornada amb un centre de flors blanques i vermelles. Després de dinar llagosta de primer i vedella de bolets de segon varen menjar de postres Schwarzwälder Kirschtorte (pastís de xocolata amb nata i cireres) que va ser tallat per l’Àngela amb una espasa que li varen donar el personal de l’Hotel.

A l’hora del ball, l’Àngela va inaugurar el ball amb el Vals del petó de Johann Strauss amb el seu pare, que anava bastant begut després d’acabar-se unes quantes copes de vi negre i blanc, cosa que va veure en Fritz i de seguida el va tenir que substituir perquè no sé li notés el seu estat etílic. Després dels balls i de beure’s unes quantes copes, el casament es va donar per finalitzat i la parella se’n va anar a dormir a la suite de l’Hotel, que estava adornada amb més roses vermelles, mentre els demés tornaven a casa. Al mateix moment que es posaven al llit, a Moscou, en Joachim von Ribbentrop i en Iosif Stlain segellaven un pacte entre els dos països mentre es bevien uns quants vasos de vodka. És probable que en Iosif Stalin fes veure que es bevia vodka i que en realitat es begués aigua perquè, tot i que aguantava molt bé l’alcohol, costa de creure que es pogués beure 12 vasos i anés perfectament bé, cosa que no es podia dir al mateix del ministre alemany, que va acabar com en Lou.

L’endemà, amb la ressaca, la parella no va sortir de l’habitació fins al migdia per anar a dinar a l’Hotel. En baixar a baix a recepció, l’Àngela mostrava orgullosa el seu anell per tot l’Hotel i no sé separava ni un instant del seu marit. Després de dinar en el restaurant de l’Hotel, varen fer enviar les maletes a casa seu mentre ells anaven a donar una volta pel Tiergarten. Al vespre varen tornar a peu cap a casa per preparar-se per la Lluna de Mel a Londres, la que havia sigut la capital del món. Mentre caminaven per la Wilhelmstrasse avall varen veure que a la Cancelleria del Reich hi havia molt moviment de cotxes i que molts guàrdies de les SS, vestits amb els seus uniformes negres i amb els seus guants blancs, protegien l’edifici ben armats. Estranyats, varen veure-hi entrar a en Joachim von Ribbentrop amb el seu barret de copa de color negre, que acabava de tornar de Moscou i que es reunia amb en Hitler i amb els altres jerarques nazis per explicar-los com havia segellat aquell vital pacte. Però la parella no en va fer gens de cas a aquell enrenou perquè només pensaven en Londres.

El dia següent, mentre la Wehrmacht, amb en Georg entre ells, s’aproximava a la frontera polonesa per envair al país, en Fritz i l’Àngela s’enlairaven de l’aeròdrom de Tempelhof cap a Londres. El que no sabien els dos nois és que just després l’aeroport, com els de tot Alemanya, varen romandre tancats a partir d’aquell dia. L’Àngela es va marejar en ple vol i estava tensa asseguda al seu seient mentre en Fritz contemplava des de la finestreta com el paisatge s’empetitia. Al cap de tres hores varen aterrar a l’aeroport de Gawick, a uns 48 quilòmetres al sud del centre de Londres. Just a la sortida de l’aeroport els esperava un taxi que els va portar directament a l’hotel The Dorchester, on la jove parella va quedar meravellada pels luxes, les columnes de recepció i les atencions del personal de l’Hotel. En Fritz podia entendre’s amb els anglesos, ja que el parlava bé l’anglès, tot i el seu accent alemany:

Goot morning, sör!.

Després de deixar les maletes a la seva suite amb vistes al Hyde Park, on varen ser rebuts amb un ampolla de xampany i uns bombons a damunt de l’enorme llit, varen sortir ràpidament per gaudir de la capital britànica. Endinsant-se pel Hyde Park, varen contemplar el petit llac i varen fer part del camí a través dels carrers on s’alçaven les grans cases dels rics i els aristòcrates fins a arribar a Belgrave Square. Cansats d’aquella llarga passejada varen tornar en direcció a l’Hotel i es varen aturar a davant del palau de Buckingham. Observant detingudament l’alta tanca negra que protegia el Palau del rei, a la parella els va decebre aquell edifici perquè el comparaven amb el palau de Viena, que no tenien res a veure en bellesa. Continuant caminant cap a l’est, varen donar una volta pel St. James Park i varen anar a fer una cervesa en una taberna irlandesa que els va cridar l’atenció amb els seus cartells de fusta i les banderetes irlandeses juntament amb les britàniques. Entrant al bar els va rebre una fumarada de tabac dels clients i la jove parella es va asseure sense voler cridar l’atenció en un dels bancs de fusta més apartats de la barra, on hi havia molts obrers cansats de la seva llarga jornada laboral. Abans de demanar una cervesa, varen observar com estava adornat el bar amb referències irlandeses com la fulla de quatre trèvols mentre escoltaven per la ràdio del bar la cançó Roll Out the Barrel. Després de que un cambrer no massa simpàtic els demanés què desitjaven, en Fritz i l’Àngela varen provar per primer cop una cervesa irlandesa, la Guinness, que a l’Àngela li va encantar. Acabada l’espessa cervesa, l’Àngela va començar a badallar, estava cansada de tan caminar i els peus li demanaven repòs, i varen decidir tornar a l’Hotel per sopar i anar a dormir ben d’hora. A la suite, en Fritz va intentar preparar unes torites amb farina de blat sarraí i bourbon.

L’endemà al matí es varen llevar ben d’hora per esmorzar. En aquells moments hi havia poca gent el restaurant de l’Hotel. A més d’un parell d’avis i una família hi havia el cambrer que posava els coberts a taula a la mateixa posició. El tovalló i els coberts a la dreta del plat, la cistella del pa en el centre de la taula, al costat de la gerra amb xocolata i la tassa de cafè a la dreta del plat. En acompanyar-los a la taula corresponent, en Fritz li va dir amb el seu anglès:

Dank you ferry much, sör.

Després d’esmorzar, mentre tot el món estava negociant la pau esperant que en Hitler no decidís envair Polònia, tot i que a Alemanya es va implantar el racionament d’aliments per preparar el país per la guerra, en Fritz i l’Àngela varen visitar el Parlament britànic amb la Torre d’Isabel, el Big Ben, sense pensar que havien de tornar a Berlín i que potser no ho podrien fer si esclatava la guerra o no poguessin agafar un avió britànic cap a Alemanya. Després de fer un cafè en un bar petit, es varen dirigir a l’abadia de Westminster, on varen contemplar les enormes estàtues i plaques de marbre dels polítics i les figures públiques més importants de l’Imperi britànic. De fora a en Fritz li recordava Notre Damme. Després de dinar en un luxós restaurant, on varen provar un pastís de carn i de postres varen menjar pomes dolces, varen notar que tothom els mirava perquè parlaven alemany. Molta gent els mirava molt malament perquè parlaven alemany, es pensaven que eren agents d’Alemanya per negociar la pau i, fins i tot, una dona els va demanar amb un anglès lent perquè els entengués, que no envaïssin Polònia. Uns nois molt atrevits i una mica busca-raons els hi varen cantar el Show me the Way to Go Home. Després de dinar en un petit restaurant perquè se sentien incòmodes als llocs on hi havia molta gent, varen anar a donar una volta pel riu Tàmesis i un cop es varen cansar de veure tanta aigua, varen agafar un autobús de dos pisos vermell que els va portar a la Trafalgar Square. Aturant-se al bell mig de la plaça plena de coloms, en Fritz li va explicar a l’Àngela que aquella plaça commemorava una derrota d’en Napoleó davant l’almirall lord Horatio Nelson. Mirant-se els quatre lleons de bronze, l’Àngela li va dir:

Veig que en Napoleó es recordat per tots els pobles.

Rient, en Fritz li va explicar mentre li feia donar voltes per la plaça:

Sí, va ser un personatge cabdal a la Història…. És curiós de que ara ningú l’odia a ell. Tot i que va ser enemic dels britànics i que aquí se’n va fer una sàtira molt despietada de la seva figura, tens que pensar que és dels personatges que més ha fet per la Gran Bretanya i per la seva economia. Tot i ser un monstre, a París hi ha la seva tomba exposada com un monument, a Viena es conserva la seva habitació com un tresor, i a Alemanya en tenim un bon record tot i que va lluitar contra els prussians i se’ns va voler endur la Porta de Brandenburg. No sé si amb els anys farem o faran el mateix amb el nostre Hitler. Ves a saber…. Potser també li dedicaran una gran tomba en un gran edifici.

Sense saber molt bé com contestar-li, l’Àngela li va dir mentre observava com els coloms agafaven el vol en veure com un esquirolet passar per davant d’ells:

De moment en Hitler no ha començat cap guerra i no serà tant estúpid per envair Rússia.

Sospirant, en Fritz li va xiuxiuejar mentre s’anava mirant el petit esquirol:

De moment… 

I l’Àngela li va dir abans de que pogués dir res més:

Si algú hauria d’homenatjar la figura de Napoleó hauria ser aquesta família jueva que controla el món.

Després de fer unes quants metres més, l’Àngela es va aturar un moment per posar-se bé les ballarines daurades que l’hi havia regalat la Helga, ja que els seus peus li demanaven repòs. Més morta que viva de tant caminar, la noia li va demanar aturar-se uns minuts per treure’s un moment les ballarines. Acompanyant a la seva esposa en un banc negre de fusta de la plaça, en Fritz no tenia gens de ganes de quedar-se quiet i després de que l’Àngela es descalcés, el noi va anar un segon a comprar el Daily Herald en un petit quiosc que hi havia a la mateixa plaça per saber les últimes notícies i un Perrier per l’Àngela. Assentat al costat de l’Àngela, que per entretenir-se va començar a fullejar un mapa mentre s’acabava d’un glop la botella d’aigua amb gas, en Fritz va començar a llegir el diari a poc a poc ja que l’havia d’anar traduint a l’alemany. De cop a l’Àngela se li va encendre la bombeta en recordar que l’Elisabeth li havia recomanant una zona de compres i en seguit va començar a buscar en el mapa. Al cap de cinc minuts de buscar i buscar com una desesperada, de cop va fer aixecar a en Fritz del banc, es va posar bé el vestit verd oliva i el va fer caminar a pas lleuger cap a Picadilly fent-li deixar el Daily Herald en el banc. Pensant feliç que volia anar a St Jame’s Square, en Fritz va quedar ben desil·lusionat quan va veure que l’havia portat en el Burlington Arcade, una galeria comercial de gent adinerada. Entrant a pràcticament a totes les botigues que tenien a darrere dels vidres peces de roba, l’Àngela no va parar de comprar compulsivament per ella i records per la família. En Fritz, que sabia parlar una mica l’anglès, només feia d’intèrpret entre el botiguer perfectament vestit i l’Àngela, que estava molt emocionada amb aquelles botigues tant cares. Després de que es gastessin una bona quantitat de lliures, varen tornar a l’Hotel per deixar les coses i per sopar.

El 27 d’agost, de bon matí, després de fer un cafè llarg, varen visitar el Natural History Museum, on varen quedar totalment al·lucinats en veure els esquelets dels dinosaures i el de la balena blava, inaugurada l’any passat. Després de caminar per les galeries i contemplar les plantes i els insectes exposats, varen marxar cap a dinar en un senzill restaurant de la zona. A la tarda varen tornar al Parlament perquè en Fritz volia veure el 10 de Dowing Street. En apropar-se a la residència del primer ministre varen veure que hi havia una forta vigilància amb molts policies amb els seus enormes barrets negres. Travessant el carrer varen estar apunt de ser xafats per un cotxe que anava a tota velocitat cap al 10 de Dowing Street. Era l’industrial suec Birger Dahlerus que li anava a explicar a en Neville Chamberlain la seva trobada amb en Hitler de la matinada anterior i li havia de donar el missatge del dictador alemany de que volia negociar per Polònia, tot i que la Wehrmacht tenia ordres de que estiguessin apunt per la invasió. Mentre contemplaven l’enrenou des de la famosa porta negre, en Fritz i l’Àngela es varen posar a parlar entre ells quan de sobte varen veure que tots els curiosos se’ls miraven amb mala cara perquè parlaven alemany. Incòmodes, la parella va marxar ràpidament mentre els demés els miraven amb mala cara. Sentint-se observats, varen entrar en un bar, on varen fer una cervesa London Porter. Mentre es bevien la cervesa en un banc de fusta del bar, en Fritz li va dir:

Em sembla que nosaltres no serem tant estimats com en Napoleó.

El dia següent, mentre en Hitler invalidava el tractat de no agressió entre Polònia i Alemanya i posava la data de l’1 de setembre com el dia de la invasió, i a Berlín es feien simulacres d’apagades, en Fritz i l’Àngela es passejaven despreocupadament pels carrers de la ciutat londinenca. Varen visitar en aquella jornada la Torre de Londres, on en Rudolf Hess hi seria més tard l’últim presoner i, després de dinar salmó amb patates en un restaurant de l’oest de la ciutat, varen travessar el Tower Bridge per llavors agafar un taxi que els va portar a la Catedral de Sant Paul. Després de donar-li una generosa propina, varen contemplar tant per dins com per fora aquella famosa catedral, que la Luftwaffe bombardejaria més tard. En veure que es feia fosc varen anar a sopar en el restaurant Sweeting’s, on l’Àngela va quedar enamorada del mosaic del terra i dels seus mostradors. Assentant-se a una de les millors taules del restaurant, varen menjar gambes en conserva, anguiles i un pastis de llimona. Per arrodonir la nit varen anar al Cafè París per ballar a la pista de ball mentre cantava el cantant d’orquestra Ken Johnson, conegut com Malucs  de serp. Varen ballar hores i hores feliçment mentre es bevien unes cerveses London Porter i algun gintònic. Però els nois es varen quedar encongits quan varen sentir que part del Cafè cantava el For he’s a jolly good fellow. Intranquil, en Fritz li va demanar a l’Àngela tornar a peu perquè ara ja no s’hi sentia a gust. Entenia que els britànics també enlairaven el seu nacionalisme.

El 29 d’agost, mentre esmorzaven a l’Hotel, en Fritz es va posar a llegir un diari alemany que tenien a l’entrada i va quedar alarmat en veure que es feia ressò de l’assassinat de sis alemanys a Polònia i de la mobilització general polonesa. Pensant que aquest cop hi hauria guerra, un dels cambrers li va dir mentre li servia el cafè:

Tranquil que no hi haurà els horrors de la guerra. El poble britànic no vol la guerra, a part de que a ningú li fa gràcia aliar-se amb els francesos, estan molt perduts aquesta gent. Us preferim a vosaltres si us sabéssiu comportar una mica més.

Després de pensar que potser anava en el cert, en Fritz li va dir mig convençut:

Hitler no va de debò amb això de Danzig, al final es farà enrere i no atacarà Polònia si això suposa atacar-vos.

Després de que cridessin al cambrer des d’una altra taula, la parella es va acabar ràpidament l’esmorzar per anar de dret al National Gallery. Contemplant les obres, en Fritz va recordar com un dia la Galiana li deia que volia anar veure les 2.000 obres d’art europees exposades en aquell museu. Mirant les obres d’en Leonardo da Vinci, en Miquel Àngel, en Tiziano, en Van Gogh, que no li continuava agradant, i en Renoir, en Fritz li anava explicant a l’Àngela tot el què sabia d’art, que era bàsicament el què li havia explicat la Galiana. Avorrida, l’Àngela feia veure que mirava les obres i pensava que el seu marit estava pensant un altre cop amb la Galiana. Després de veure Els gira-sols d’en Van Gogh, li va suplicar marxar d’allà perquè estava cansada. Passejant per la zona, varen anar a donar una volta pel barri de Soho i varen anar a beure una copa de vi en el French House, on en Charles de Gaulle hi beurà vi quan s’haurà d’exiliar. A la tarda, després d’unes quantes compres més de l’Àngela, que la varen animar molt, varen anar a un pub, el Lamb&Flag, on varen quedar fascinats pels terres de fusta i la seva decoració exagerada amb tantes fotografies emmarcades. Assentant-se en els còmodes sofàs, es varen beure un parell de Guinness. A la nit varen passejar-se pel palau de Buckingham abans d’anar a dormir.

El 30 d’agost, mentre el govern alemany preparava els últims detalls de la invasió a Polònia, en Fritz i l’Àngela varen aprofitar el seu últim dia a la capital britànica per perdre’s pels carrers de Westminster per després anar a dinar en el luxós restaurant Simpson’s in the trade. Mentre passejaven amb calma i sense que ningú els empaités, varen observar com una família sortia d’una botiga d’armament amb unes màscares anti-gas. No fent cas a aquell fet, en mirar amb atenció les finestres dels pisos més baixos en Fritz va observar que estaven aïllades amb tires de paper. Actuaven així per por a una guerra química?, pensava el noi. Però la guerra no era una realitat per ells, no creien que fos tant propera i aprofitant el dia a la tarda varen anar en el British Museum, on l’Àngela volia veure les escultures del Partenó i en Fritz la pedra de Rosseta i les mòmies egípcies. Mirant les mòmies i la mascara d’en Tutankamon, en Fritz va exclamar:

Aquests britànics també han sigut uns opressors i també s’han pensat que la seva cultura ha sigut superior i que tenien dret sobre les demés.

Després, per acabar el viatge, varen passejar per últim cop pel Hyde Park per tornar després a l’Hotel per fer les maletes. A la parella els va encantar el seu viatge de Lluna de Mel, varen gaudir molt de la ciutat i de la seva gent, que eren amables amb ells tot i que en cinc dies hi entrarien en guerra.

El 31 d’agost, mentre les SS rebien l’ordre de començar l’Operació Himmler, provocar aldarulls a la frontera polonesa per justificar la invasió alemanya pel dia següent, en Fritz i l’Àngela varen tornar amb avió cap a Berlín. Varen tenir que pagar un recàrrec perquè es varen excedir amb el pes de l’equipatge ja que l’Àngela s’havia comprat moltes coses. Després d’aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof, la parella va tornar cap al pis amb taxi. En arribar al pis, mentre l’Àngela desfeia les maletes i posava les coses en el seu lloc, en Fritz va anar un moment a casa dels seus pares per explicar-los com els hi havia anat el viatge. A mig camí es va aturar un moment a la llibreria d’en Martin per saludar-lo. El llibreter, que no va estar gens interessat en el viatge, no li parava de repetir que estava molt preocupat perquè ara si que veia que hi hauria guerra. No fent cas a en Martin perquè recordava les paraules d’aquell cambrer de l’Hotel en què li assegurava que no hi hauria guerra, va anar cap a casa dels seus pares. Després d’explicar-los que s’ho havien passat molt bé a Londres i que els hi agraïa totes les atencions en el casament, en Barnard li va explicar en el seu fill mentre s’asseia en el sofà:

Aquesta vegada és seriós això de la guerra, tothom té clar que entrarem en guerra per Polònia.  

Posant-se més seriós i assentant-se a la cadira, en Fritz li va contestar:

El poble britànic no estava entusiasmat en entrar en guerra.

Però en Barnard li va replicar:

I nosaltres tampoc, són els nostres líders que ens enviaran a la guerra quan cap dels dos pobles la volem. És una barbaritat, els nostres líders estan cecs. El problema és que aquesta vegada les armes són molt més potents que el 1914 i per desgràcia és lluita per una ideologia.

Espantat en veure que el seu pare i en Martin ho tenien molt clar de que entrarien en guerra, en Fritz va marxar cap a casa dels Richter per dir-los que estaven bé. En Seigmund, mentre es bevia una Paulaner, també li va assegurar que hi hauria guerra, però ell li va explicar animat i assentant-se a la seva butaca mentre contemplava la fotografia d’en Hitler:

Hem de recuperar Danzig, som el poble més poderós i tenim dret a recuperar el què ens pertany. Si els britànics i els francesos ens volen atacar ja sabran el què és bo. Els atacarem amb totes les nostres forces.

No estant-hi gens d’acord, en Fritz va callar perquè no volia entrar en un debat i després de beure’s una cervesa amb els seus sogres va tornar cap a casa seva preocupat per la possible guerra però feliç d’estar casat amb l’Àngela. Passejant per la Leipzigerstrasse lluïa amb molt d’orgull la seva aliança que el lligava amb l’Àngela, tot i que no oblidava a la Galiana. A les nou de la nit, no deixant de pensar en una guerra com la que havien viscut els seus pares, en Fritz va encendre la ràdio i al costat de l’Àngela va sentir com es retransmetia la proposta de 16 punts d’en Hitler i que en Von Ribbentrop havia presentat a l’ambaixador britànic la nit anterior. A dos quarts d’onze varen arribar les primeres informacions sobre incidents greus a la frontera amb Polònia, entre ells un atac armat polonès a l’emissora de ràdio de Gliwice, a l’Alta Silèsia. Alterats pensant que la situació era molt greu, l’Àngela va fer un bot del sofà quan varen sentir el timbre. Espantats per no saber qui era en aquelles hores de la nit, eren al voltant de les dotze, en Fritz va obrir la porta a poc a poc mentre l’Àngela va anar a la cuina per agafar un ganivet llarg de tallar pa. En veure que era en Martin amb una cara pàl·lida, en Fritz va respirar alleugerit. Sense saludar-lo i obrint la porta del tot, en Martin va entrar esvarat al rebedor i amb un diari a la mà anava cridant que estaven perduts. Intentant calmar-lo i demanant-li que no cridés per no molestar als veïns de baix, en Martin no va callar fins que l’Àngela li va portar un vas de vi negre. Assentant-se al sofà sense demanar permís, en Martin es va veure el vi d’un glop i mirant a l’Àngela amb uns ulls vermells de no haver dormit els últims dies, li va demanar que li fes el favor de l’endemà d’anar a treballar perquè es temia el pitjor. En preguntar-li si ho veia tant clar, en Martin els va deixar damunt de la taula el diari Berliner Morgenpost que relatava que Polònia havia rebutjat la nota alemanya de negociar i que el conflicte era inevitable. Abans de que la parella pogués dir res, el llibreter es va aixecar nerviós del sofà i va marxar cap a casa seva amb la por al cos. Agafant el got que s’havia begut en Martin per deixar-lo a la pica, l’Àngela li va dir a en Fritz que el seu amo sempre exagerava. No tenint-les totes, en Fritz i l’Àngela varen anar a dormir pensant i desitjant que totes aquelles amenaces no es complirien.

 

 

 



Leave a Reply