Fritz Klein 1915 – …. segona part.

Fritz Klein 1915 – …. segona part.

En els primers dies, gèlids, molt gèlids, de febrer, mentre el president Paul von Hindenburg acceptava la proposta del canceller Adolf Hitler de celebrar unes noves eleccions parlamentàries pel diumenge 5 de març de 1933 per tal de que el partit nazi obtingués la tant buscada majoria absoluta, l’ambient a la Leipzigerstrasse era molt trist per la mort de la Galiana. Tothom la recordava i pensaven amb el pobre Fritz, que estava destrossat tancat a la seva habitació. El vespre del 5 de febrer, en Heinrich es va dirigir a casa dels Klein amb un quadre pintat per la seva filla just abans de morir. En el quadre es podia veure els jardins del Gartenbauamt del Tiergarten i en el fons es veien a dos nois, un noi i una noia, que representaven a en Fritz i a la Galiana, agafats de la mà. Era la seva última obra. Després de ser rebut amb molta tristor per en Barnard en el rebedor, que el va fer passar cap dins, la Luane i l’Elise el varen fer seure a una cadira del menjador i el varen convidar a prendre una tassa de cafè. Mentre assaboria el calent cafè fet per l’Elise, en Heinrich els va anunciar amb llàgrimes als ulls que ell i la seva dona deixarien Berlín per anar a Hamburg, a casa dels seus sogres, perquè se’ls feia impossible continuar vivint en la ciutat on havia crescut la seva estimada filla. La casa, els carrers, els parcs, els amics, els veïns, la feina, tot els hi recordava la Galiana. En Barnard li va dir que ho sentia molt tot plegat, que li sabia molt de greu perdre’l, no tant pel Heinrich treballador com pel Heinrich amic, però que entenia la seva situació i la seva decisió. En preguntar-li de què viurien, ja que a Hamburg la crisi havia castigat severament la ciutat i no semblava veure la petita recuperació del moment, en Heinrich li va dir plorós que no ho sabia. Amb el cap abaixat, en Barnard li va desitjar tota la sort del món. Després d’intercanviar quatre gèlides paraules més, en Fritz va baixar de l’habitació en sentir que hi havia en Heinrich. En veure’l, sense dir-li res, el va saludar amb una forta abraçada. Els dos homes estaven destrossats, i es notava que en Fritz ni dormia ni menjava i, fins i tot, no s’afaitava. Després de dir-li que havia de tirar endavant, que era molt jove, en Fritz es va posar a plorar desconsoladament i li va prometre que mai més tornaria a estimar. Per ell tot havia acabat aquell dia, li repetia i repetia. Entre plors, en Heinrich li va entregar aquell quadre mentre li deia amb el cap abaixat per amagar el seu rostre destrossat en fer aquell gest:

La meva filla voldria que el tinguessis tu, va ser molt feliç al teu costat i estic segur que no et voldria veure destrossat. Ella et demanaria que tiressin endavant i que estudiessis com li vas prometre. Tens que ser un bon metge de família tal i com ella volia.

Agafant el quadre mentre el mirava amb llàgrimes als ulls, en Fritz es va posar a mirar amb atenció l’obra de la seva difunta xicota mentre no parava d’agrair-li aquell detall. En deixar el quadre damunt de la taula, es va fondre amb en Heinrich en una altra càlida abraçada. No el veuria més, pensava el noi. Després d’acomiadar-se per últim cop d’en Heinrich en el rebedor, en Fritz va pujar en seguit a la seva habitació per penjar aquell quadre. Estirant-se al llit un cop va clavar el quadre a la paret, just davant del seu llit perquè fos la primera imatge que veiés quan es llevés, va resseguir amb la mirada totes les pinzellades que havia fet la Galiana mentre tenia a la mà dreta la xapa de ferro que l’hi havia donat. No deixava de pensar en ella i amb la mala sort que tenia. Ho tenia tot a tocar i ara ho havia perdut tot. D’en tant en tant s’aixecava per tocar el quadre amb delicadesa, el trobava tota una obra d’art, i anava recordant cada moment que havien viscut quan eren nens. Estirant-se un altre cop al llit amb Júpiter de Mozart a l’orella perquè els seus pares no el sentissin plorar, el noi pensava desfet i melancòlic en els moments que havien passejat pel Tiergarten durant les seves vides. Hagués pagat amb la seva vida per tornar a reviure, encara que només fossin uns segons, aquells moments tan feliços que mai més tornarien. En aquells moments que la foscor era la seva millor amiga, intentava gravar la dolça veu de la Galiana a dins del seu cap perquè tenia por de que li marxés per sempre més. Volia viure en els records i quedar-se atrapat en el passat. Per ell el present i el futur eren mons sense sentits, on ell ja no en formava part perquè no hi era la Galiana.

Durant els següents dies, en Fritz pràcticament no sortia de casa; es quedava tancat a la seva habitació mirant el quadre i la fotografia que s’havia fet amb la Galiana aquell dia en el parc mentre es passava llargues estones escoltant el Rèquiem de Mozart i la marxa fúnebre d’en Wagner, Götterdämmerung. En Georg i en Lou l’anaven a visitar sovint quan plegaven de treballar i l’intentaven convèncer perquè vingués amb ells al bar Victorius per oblidar les penes, però ell no els escoltava i no volia sortir de les quatre gruixudes parets de l’habitació. Tot ha acabat per mi, els deia. El seu germà també l’anava a veure a l’habitació abans d’anar a casa de l’Elisabeth, però com tots no sabia com havia de reaccionar i de seguida el tornava a deixar sol acompanyat per la tristor. El seu pare per animar-lo li va demanar que l’acompanyés el dissabte 11 de febrer a l’Exposició Internacional d’Automòbils i Motocicletes per veure els nous models, fins i tot li va prometre que li compraria una motocicleta, però el noi no va ser ni capaç de contestar-lo. Ell no estava per vehicles, li deia. Només la Katrina amb la seva innocència era capaç de treure-li algun somriure tímid, però esperançador.

Les batudes nazis contra les organitzacions del KPD i la campanya electoral d’aquells dies de febrer varen agafar a en Fritz al llit destrossat recordant a la Galiana. Ja no tenia interès per la política, la culpava de la mort de la seva estimada, i es jurava que seria a partir de llavors apolític i que aconseguiria la carrera de Medicina per ella. La vida per ell s’havia convertit en una condemna. Amb el propòsit de treure’s la carrera, només sortia per anar al col·legi i estudiava com un desesperat a la seva habitació mentre mirava el quadre de la Galiana i agafava la xapa de ferro. Quan es trobava amb algú del barri com la Matilda o la Klara que l’aturaven per animar-lo i per preguntar-li com estava, no els hi deia massa res, abaixava la seva gorra negra per tapar-se la cara i tornava corrents a casa per no haver de donar més explicacions. No volia veure ni parlar amb ningú.

El dimarts 7 de febrer, en Barnard i en Marwin, tenint present el discurs que els hi havia donat la Galiana la nit abans de morir, varen anar a manifestar-se en el Lustgarten amb 20.000 companys més socialdemòcrates contra les restriccions democràtiques dels nazis i per ajudar al Partit Socialdemòcrata en el seu moment més perillós de la seva existència. En Barnard no volia anar-hi de cap de les maneres, però en veure que el seu fill hi aniria el va voler acompanyar perquè no volia que li passés res. En escoltar els discursos dels líders socialdemòcrates, en Barnard no hi va simpatitzar gens, era més afí als discursos dels Deutschnationale, els conservadors. Mentre el seu pare i el seu germà es manifestaven amb la por al cos i encongits en veure de lluny a uns quants homes de les SS que els vigilaven i no els treien els ulls de sobre, en Fritz va sortir de l’habitació sense saber-ne res i va baixar a la cuina per agafar un vas d’aigua. Quan passava per davant de la biblioteca del seu pare, es va estranyar de no trobar-se al seu pare llegint un dels seus llibres. Ja havia d’haver plegat de treballar i sempre que tornava de la feina es posava a llegir un dels seus llibres. Entrant a la cuina es va trobar a la seva mare rentant els plats després de preparar el sopar per aquella nit, i li va preguntar on eren el seu pare i el seu germà. Sense mirar-lo i centrada en fregar ben fort els plats, la Luane li va contestar, amb veu tremolosa perquè estava patint molt pel seu marit i pel seu fill, que eren a lluitar per la democràcia, com hagués volgut la Galiana, li va rematar amb els ulls humits. Sense paraules, glaçat, en Fritz va pensar ràpidament en el pitjor i es va beure d’un glop el vas d’aigua i va sortir de casa corrents sense posar-se la jaqueta. Va baixar els quatre esgraons de casa ràpid com un llamp, però després de girar la vista cap a la Potsdamer Platz va veure al final del carrer, just a l’entrada de la plaça, al seu pare i al seu germà. Veient-los caminar tant tranquils, petant la xerrada i saludant a la Carlene, va veure que tot ja havia acabat i que la marxa havia sigut totalment pacífica. En apropar-se a ells corrents els va abraçar amb força i després de veure que estaven bé els va aconsellar que no es tornessin a manifestar mai més perquè era massa perillós amb els nazis al carrer. Tot i dir-li que no passava res, que no havia de patir, en Barnard no li va voler dir que estaven pràcticament a l’altre carrer, just a l’entrada de la Bebelplatz, per si tenien que marxar quan hi haguessin aldarulls. Mentre parlaven entre els tres, un dels manifestants de la marxa, que era amic d’en Barnard, se’ls va apropar en veure’l i li va demanar que s’adherís al moviment Front de Ferro del SPD. Sense pensar-s’ho ni un segon, en Barnard ho va rebutjar enèrgicament i li va aconsellar que pel seu bé no entrés en cap moviment perquè era massa perillós. Aquest perill que veia en Barnard es va materialitzar dies més tard quan els membres del Front del Ferro varen ser aixafats per les SS i varen ser internats en camps de concentració. Després de que aquell amic d’en Barnard marxés decebut, els tres varen tornar a poc a poc cap a casa. Quan estaven a punt d’entrar, en Fritz va veure a l’endevina Anne assentada a l’escala del pis de la Klara llegint el De varietate rerum d’en Gerolamo Cardano. En observar aquella vella endevina, amb el seu simple vestit ocre i la seva cara arrugada i demacrada, llegint amb passió, es va enfonsar en recordar que quan li va tirar les cartes l’hi havia dit que tindria un futur amb la Galiana. Sentia tanta ràbia en aquells moments que no es va atrevir a saludar-la com feia sempre.

El dilluns 13 de febrer, després de que en Karl Hanke, un col·laborador d’en Goebbels, li anunciés en el seu cap que no tenien gaires fons, el líder nazi va trucar a la tarda en Barnard en el seu despatx de la fàbrica per demanar-li un altre esforç econòmic com havien fet altres empresaris, que aquests, amb el règim, s’autoanomenaven Führers de fàbrica. Però, aquest cop, en Barnard, que no volia ni sentir a parlar dels nazis, els culpava de la situació del seu fill, i li va dir, mentre es mirava la ploma del seu pare, que no podia i li va penjar el telèfon de males maneres per no haver de discutir aquell tema. Tant li feia perdre la feina, ells eren els culpables de la situació del seu fill. Enfadat des de l’altra banda del telèfon i assentat en una butaca de la seva oficina de la Vosstrasse, a pocs metres de casa dels Klein, en Goebbels es va posar fet una fúria i no va parar de renegar. No li va treure la producció de banderes perquè sabia que aquell prestigiós barri tenia molta estima a la família Klein i els necessitava per atreure més vots per les eleccions del 5 de març. Se sentia insultat i menyspreat. En Barnard, després de penjar el telèfon, es va posar a trucar a antics clients pensant que li podrien donar feina. S’havia de treure de sobre els nazis, i ràpid. Però cap li garantia produir el mateix volum que els nazis.

Els següents dies varen passar molt a poc a poc per en Fritz. El diumenge 19 de febrer, després de dinar a casa, en Fritz va sortir al carrer. Es volia perdre pels carrers de la ciutat. Caminant a pas de mula anava pensant tot trist com podia tirar endavant la seva melancòlica vida que ja no tenia sentit. Sense adonar-se’n va entrar en una esplanada i en aixecar la vista del terra va veure una manifestació comunista. Galiana, va murmurar. Quiet, sense moure ni les celles, es va mirar a tots aquells manifestants amb les seves banderes vermelles i els seus càntics. En aquells moments pensava que si la Galiana fos viva estarien ells dos en aquella manifestació cridant consignes i lluitant contra l’Estat nazi mentre onejaven les banderes vermelles amb la falç i el martell. Per un moment de no res, tot havia canviat per ell, havia passat del dia a la nit en qüestió de segons. Mentre se’ls mirava fixament, de lluny, sense voler apropar-s’hi, com cridaven contra el nazisme i exigien acabar amb la burgesia alemanya que havia dut a en Hitler al poder, de cop, de l’altra banda de la manifestació, varen venir corrents uns quants homes de les SS amb les seves pistoles a la mà i en seguit es varen començar a sentir trets. En sentir les pistoles, en Fritz es va quedar immòbil, i no deixava de mirar les pistoles semi-automàtiques Walther P-38 a la mà dels SS. Enrabiat, el noi es va quedar immòbil recordant aquell funest dia. Palplantat amb la mirada perduda veient els manifestants comunistes abandonar l’esplanada mentre ell es quedava allí, sense moure’s, per error va cridar en veure a una noia córrer cap als carrers per fugir dels SS:

Galiana! Vigila! Marxa d’aquí!

En tornar al present i veure que estava perdent el cap com en Nietsche per la Lou Andreas-Salomé, va marxar corrents de la zona mentre la batalla s’intensificava amb més trets i moria d’un tret el sergent primer de les SS, en Kurt von der Ahe. Quan va arribar a casa estava suant, i sense dir res a ningú va pujar de dret al segon pis per tancar-se a la seva habitació a plorar desoladament mentre es mirava un cop més el quadre de la Galiana i li demanava perdó per no haver-la salvat. No tenia que haver tirat en direcció a l’Ajuntament, es maleïa. Durant els següents dies, veient que el seu nét no menjava, l’Elise es va cuidar de deixar-li a darrera de la porta de l’habitació uns macarrons amb salsitxa perquè mengés alguna cosa, però era inútil, el noi ja no tenia desitjos. Desesperat en veure que no reaccionava i patint perquè no fes una bestiesa, el seu pare el va voler portar en el restaurant Kempinski, però no hi va haver maneres. En les seves converses amb la soledat, es prometia repetidament que mai més tornaria a estimar i a desitjar. A fora de casa se sentia sol i a casa encara més. Tenia un buit que no el volia omplir de cap de les maneres. En aquells moments només tenia por d’ell mateix.

Després d’uns quants dies més reclòs a casa, el dilluns 27 de febrer en Georg i en Lou el varen anar a buscar per sorpresa i se’l varen emportar amb ells. El noi va intentar resistir-se, però els seus amics el varen empènyer cap al bar Victorius. De fet, varen ser en Barnard i la Luane qui el varen obligar a que hi anés perquè s’animés una mica i deixés de pensar per un moment amb la Galiana. Només passar la porta del bar, en Mark i la Diane varen sortir de la barra en veure al noi, feia dies que no en sabien res, i li varen donar el seu condol. Només fent un petit cop de cap d’agraïment, en Fritz es va assentar callat, sense dir res, en una de les taules rodones del fons on hi havia menys llum. Mentre sopaven Berliner Schitzel (carn amb puré de patata i formatge), en Fritz continuava callat bevent una cervesa de la marca Augustiner–Bräu Wagner Kg mentre en Lou i en Georg feien tots els possibles per animar-lo explicant-li com eren explotats a la fàbrica sense contemplacions. En Lou li va confessar que era de l’equip de futbol de l’Herta BSC de Berlín i que anava sovint els diumenges a l’estadi Gesundbrunnen in Wedding camp amb uns seus amics de la feina. En Lou era un boig del futbol, cada vegada més parlava de futbol. Futbol i dones, aquests eren els seus temes. Sense adonar-se que el seu amic no l’escoltava, en Lou li explicava com cantava amb la resta del públic:

Ah, oh, eh, Hertha BSC!.

En Mark i la Diane també l’intentaven animar cada cop que li portaven una cervesa que ell demanava aixecant la botella buida, però en veure-li la cara de tristor es tancaven a la cuina perquè no sabien què dir-li per consolar-lo. Després de beure’s la seva cinquena cervesa, en Fritz, que no es deixava endur per l’animació dels seus amics, es va aixecar sobtadament de la cadira ple com una pedregada i els va demanar perdó. Va posar-se la jaqueta com va poder i va marxar corrents després de deixar uns quants Reichsmarks a damunt la taula per pagar el seu plat i les cerveses. En Lou i en Georg no el varen aturar i es varen quedar allí assentats entenent la reacció del seu amic i varen preferir deixar-lo sol. De fet, ells també estaven molt tristos per la mort de la seva amiga, a qui recordaven constantment.

Begut i amb el cap donant-li voltes, en Fritz va pujar per la Wilhelmstrasse amb els records ben presents. Galiana, Galiana, Galiana… s’anava repetint. L’alcohol com a mínim l’abrigava de l’intens fred que feia aquella nit. Amb la mirada perduda i anar donant cops de cap, el noi va girar cap a la Pariser Platz a poc a poc i fent alguna ziga-zaga tot pensant en la seva estimada. A cada cantonada hi tenia un record, una imatge o un so que el portava a aquells feliços temps que no podien tornar mai més. Que injusta era la vida amb ell, anava pensant. Quan observava el banc de la Pariser Platz on hi havia segut amb la Galiana, de sobte va començar a sentir sirenes. En girar la vista cap a la carretera va veure com els bombers, els cotxes de policia i els cotxes oficials es dirigien cap a on era ell, a la Porta de Brandenburg. Després d’avançar uns quants metres cap a l’oest va sentir una olor a fusta cremada. Avançant uns metres més va veure fum i de cop va veure com sortien unes enormes flames del Parlament alemany que il·luminaven el cel negre. Impressionat per la violència d’aquell foc, de seguida va observar com una multitud esvarada s’apropava al Parlament per veure què passava. Impactat per l’altura de les flames i pel soroll de les sirenes dels cotxes de bombers, el noi es va acostar tan com va poder al Parlament i veia en aquelles enormes flames que sortien del Reichstag com la destrucció de la democràcia i de la República, que ara tothom ja l’anomenava de forma despectiva Systemzeit. La gent del seu voltant de seguida va començar a especular mentre miraven com les flames cobrien la inscripció Volk de sota el frontis del Parlament; si havien sigut els comunistes, els anarquistes, les SA, en Hermann Göering… Mentre es mirava com el Reichstag es cremava, en Fritz, encara notant els efectes de l’alcohol, va recordar com la Galiana havia pintat el Reichstag amb aquella passió que la caracteritzava i com ara estava sent reduït a cendres. Mirant als rostres de la gent, que semblava que tant li feia que el Parlament es cremés, va recordar que ja molt poca gent li deia l’edifici Ballot (Nom familiar donat al Reichstag pel nom del seu arquitecte, en Paul Ballot). Que enganyats que vivim, es deia. Sense vitalitat i veient com ningú li deia res, va marxar en direcció al Tiergarten per refugiar-se amb la soledat i la foscor mentre continuava veient com els cotxes oficials es dirigien al Reichstag a tota pastilla, entre ells el d’en Hitler i el d’en Goebbels, que sortien d’una festa a casa d’en Goebbels a la Reichskanzlerplatz. Després de mig hora caminant a poc a poc per la Charlottenburger Chaussee mirant les estrelles per buscar a la Galiana, es va asseure en un dels bancs del voltant de la Grosse Stern per contemplar, junt amb el fred, la columna de la Victòria amb la seva estàtua de bronze de la deessa Victòria i les seves inscripcions que commemoraven el triomf alemany en la guerra francoprussiana. Ja no estem per victòries, es deia. Hem perdut, continuava dient-se. Abatut, sense pensar que s’estava cremant el Parlament, es va posar a mirar fixament el cel pensant en la seva vida i pregava enfurismat que passés el més ràpid possible. Ja res tenia sentit. Mentre mirava badoc les estrelles il·luminades va veure en elles un estel fugaç i en voler demanar un desig va abaixar de cop el cap pensant que ja no tenia desitjos. Tornant a mirar el cel amb llàgrimes als ulls d’impotència, va tornar a baixar la mirada en sentir com un grup de persones, que sortien de l’oest de la columna, es dirigien ràpidament cap al Reichstag per veure què estava passant. Amb el cap sota l’ala, no se’ls va mirar amb atenció, pensava que només eren curiosos que no notarien la seva presència, va quedar-se quiet, sense moure’s. Però quan seguia amb la mirada a aquella multitud va veure a una noia jove i prima amb els cabells rossos i llisos que s’aturava davant d’ell. La noia, amb uns ulls blau cel i amb una mirada fixa i penetrat, no el deixava de mirar. No volent posar-li els ulls al damunt, li va esquivar la mirada, però ella li va cridar l’atenció en veure’l allà assentat tot sol, sense fer res:

Ep noi! Que no veus què està passant? Què hi fas aquí assentat?

Mirant-se-la un altre cop i amb més deteniment, va veure que aquella noia tenia una certa retirada a la Galiana, tot i que era més alta i no li semblava ni de bon tros tan bonica. Amb menyspreu, li va contestar al cap d’uns segons:

A mi tant me fa el què passi! Si el destí vol que el Reichstag es cremi, que es cremi, jo no puc pas lluitar contra el destí!.

Sense gaires modals, la noia, que se li va apropar, va posar nerviós al noi, que en veure-la a uns metres la va trobar molt més bella i no deixava de resseguir-li el seu vestit vermell elegant, fins que li va contestar:

Que no veus què ens estant fent els comunistes? Ens estant destruint els nostres símbols per destruir la nostra cultura. Són uns assassins.

Amb un sorneguer somriure, en Fritz li va girar la cara, no tenia gens de ganes de parlar-hi, i menys de política i encara menys de comunisme, i en veure que no es movia va alçar la vista per mirar a la deessa Victòria en clar senyal de que no volia parlar amb ella. La noia, no entenent la reacció d’aquell noi, a qui trobava estrany, va decidir marxar cap al Reichstag per donar el seu suport al govern alemany, el de l’Adolf Hitler. Al cap de cinc minuts, quan l’alcohol s’evaporava com les flames en el Reichstag, en Fritz, pensant que els seus pares devien està preocupats, va marxar cap a casa per reposar. Un cop va esquivar el cordó policial de davant de la Porta de Brandenburg va arribar a casa baixant per la Wilhelmstrasse. Només entrar en el rebedor, en Barnard el va abraçar tement de que li hagués pogut passar alguna cosa i es varen quedar tancats a casa la resta de la nit escoltant la ràdio, que no parava de llançar notícies acusant als comunistes de l’incendi. En Barnard es temia de que en breu començarien uns canvis que canviarien la història del seu país i estava tan nerviós pel què havia passat que se’n va anar a fora a fumar-se un puro Robert Burns que l’hi havia portat un comercial britànic que l’havia anat a visitar. Ara perseguirien els comunistes, es deia, i el seu fill n’era un. Si algú el delatava estarien morts, creia. Quin problema, pensava.

L’endemà dimarts, l’últim dia de febrer, els nazis varen començar una batuda contra els comunistes per la crema del Reichstag. Molts amics i coneguts d’en Fritz comunistes varen ser detingut o es varen veure obligats a exiliar-se. En total, en aquella jornada, per ordres d’en Hermann Göering, 5.000 persones varen ser detingudes i alguns d’ells varen anar als primers camps de concentració. La família Klein, com moltes altres famílies alemanyes, varen creure que aquella acció havia sigut provocada pels nazis per donar les culpes als comunistes per tal de que no participessin en les eleccions del 5 de març. Quan a la tarda, després de l’institut, en Fritz va sortir amb el seu germà a donar una volta pel barri. Volien veure com havia quedat el Parlament. De seguida que varen posar els peus al carrer varen observar que s’havia incrementat la presciència de la policia, sobretot a les parades de tramvies de la Potsdamer Platz, on feien un rigorós control a tots els passatgers. Passant la plaça per pujar cap a la Porta de Brandenburg es trobaven a cada cantonada a uns joves de les Joventuts Hitlerianes que els hi donaven gratuïtament el Der Angriff, on en els seus articles s’acusava als comunistes d’aquell incendi. No volent de cap de les manera aquell diari quan un noi el va obligar a quedar-se’l, en Fritz el va donar a en Wilhelm quan el va trobar assentat al terra de davant de l’Hotel Esplanade perquè a la nit en fes un foc per escalfar-se. En arribar al Parlament i veure’l socarrimat, els nois es varen quedar una estona observant-lo fins que la presència de la policia els va irrompre. En Fritz tenia por que algú el delatés com a comunista i va pensar que era millor tornar a casa. Després d’acompanyar al seu germà un altre cop a la Potsdamer Platz perquè agafés el tramvia, el noi va tornar a casa amb la por al cos. A la nit, mentre sopaven amb la ràdio encesa per sentir les últimes notícies, varen escoltar com en Göering acusava als comunistes de l’incendi. Per en Barnard i en Fritz era una autèntica vergonya el què estava passant, però la majoria de la classe mitjana i rural d’Alemanya varen aprovar perseguir als comunistes com un acte d’alliberació necessari. Els comunistes eren els culpables de tots els mals per aquella gent. Ells ja no havien volgut ni entrar en la Primera Guerra Mundial, llavors es varen rendir i ara volien destruir el govern legítim alemany, pensaven molts.

En els següents dies l’ambient era molts tens per la Leipzigerstrasse, alguns, com la Carlene, donaven suport a les mesures restrictives dels nazis i, alguns altres, com en Hermann, la Bernardina i en Dannel, pensaven que els nazis estaven provocant aquells lamentables aldarulls. En Fritz durant uns dies va anar més amb compte alhora d’anar a l’institut, ja que tenia por que el seu passat comunista li jugués una mala passada. A la tarda del dissabte 4 de març, just el dia anterior a les eleccions, en sortir de la fàbrica a la tarda en Barnard va anar a comprar a la botiga de la Matilda una mica de pasta per l’endemà. En entrar a la botiga es va trobar un altre cop amb la botiguera destrossada darrere el taulell. La seva cara ja no mostrava alegria com el passat i tenia els ulls inflats de no dormir. Sabia que tot aquells canvis eren molt dolents per ella i sabia que les coses anirien encara pitjor. En veure a en Barnard, li va recordar:

Veus el què et deia, ara ningú pot aturar als nazis, ells tenen la voluntat de destruir, hi ho faran amb tota la impunitat del món. Ningú els aturarà. He sentit dir que en la Kurfürstendamm uns jueus varen ser colpejats per les SA fins que els seus caps varen quedar coberts de sang. Barnard… estic perduda.

Com altres cops en Barnard la tranquil·litzava dient-li que era improbable el què deia, aquest cop va estar callat, la va escoltar des de davant del taulell, va pagar el paquet de pasta i va marxar pensant que no trobaria en el seu diccionari les paraules adequades. Se sentia malament de tenir que treballar pels nazis, en part es veia culpable de l’increment de popularitat del nazisme, però també sabia que no podia rebutjar aquella feina si no volia acomiadar als treballadors de la plantilla. Mentre el seu pare tornava de comprar, en Fritz va saber per un amic seu comunista que havia vingut a casa seva, que l’Ernst Thälmann, el líder comunista que la Galiana admirava i criticava a la vegada, havia sigut detingut. Aquella detenció el va fer posar dempeus, però de seguida que es va quedar dret va pensar que no podia fer res per redirigir la situació, ell només era una formiga dins d’un formiguer pensava, un ésser insignificant i destrossat. A més, ara no era un bon moment per sortir al carrer i recordar el seu passat comunista. Però aquell salt el va fer tornar a interessar-se per la política i aquella nit per primer cop va sopar amb ganes el plat de xai amb patates xafades que l’hi havia fet l’Elise.

L’endemà diumenge, el 5 de març de 1933, el dia de les eleccions, la família Klein va votar com era costum al Partit Socialdemòcrata liderat per l’Otto Wels. En Barnard, per si de cas, va agafar la butlleta amb molta prudència de que no el veiés ningú. No volia que la gent sabés a qui votava. Després de fer la seva última participació democràtica es varen dirigir tota la família cap a casa. Normalment quan hi havia eleccions feien un dinar amb tota la família i amics per comentar els possibles resultats, però sabent l’estat en què es trobava en Fritz varen decidir fer un dinar ben senzill, pasta amb currywurst (salsitxes) i patates fregides, cosa que el noi va agrair profundament perquè no tenia ganes de fer el paperet. Tot el dia pensava que diria la Galiana sobre aquella jornada. A la tarda, després del cafè, la família va anar a donar una volta pels carrers perquè en Fritz sortís a prendre l’aire, ja que estava massa reclòs a casa anant només al col·legi. No sabien que el noi tenia por de sortir per no ser acusat de comunista. De fet, ell ja començava a tenir certes ganes de sortir de l’habitació, que cada cop se li feia més petita. Quan passaven per l’altura de la zona del Parc Zoològic es varen trobar amb una manifestació del grup paramilitar Cascs d’Acer amb l’ex canceller Franz von Papen al capdavant. Quan varen veure aquells manifestants armats i uniformats, en Barnard, pensant amb el seu fill, que en veure l’antic canceller va cridar enrabiat que per culpa d’en Von Papen en Hitler havia sigut nombrat canceller, va decidir retornar cap a casa de dret per escoltar les últimes notícies per la ràdio esperant que els nazis no obtinguessin la majoria absoluta que tan buscaven.

A la nit, en Hermann Göering va ser l’encarregat d’anunciar els resultats electorals amb una daga a la mà, que pels més atrevits era l’espasa de Dàmocles sobre la democràcia. El president del Reichstag va anunciar que el poble alemany havia donat una clara victòria als nazis, però no va dir que no havien aconseguit la preuada majoria absoluta quedant-se amb el 43,9% dels vots. En saber que no ho havien aconseguit, que per tant no podrien governar sols, en Barnard va fer un salt d’alegria des de la seva butaca i estava feliç de que els nazis no haguessin obtingut el què buscaven. Creia que haurien de pactar amb el Partit de Centre del sacerdot catòlic Ludwig Kass, que tampoc li agradava per la seva moralitat catòlica, però era un mal menor comparat amb en Hitler. Ells controlarien la bèstia, pensava fermament. Després d’aquesta reflexió acompanyada per un bon vas de conyac, en Barnard va anar a buscar a la seva mare al menjador i fent un cop de puny a la taula li va dir que no havien de patir, ja que els nazis no podrien governar amb les mans lliures. En Marwin, que havia vingut amb l’Elisabeth a sopar, era més escèptic i li va dir que ho haurien de veure perquè no es fiava de que els nazis respectessin el marc democràtic. Intervenint a la conversa, l’Elisabeth, que no li agradava posar-se en política alemanya, va explicar-los com a anècdota que molts britànics estaven entusiasmats amb en Hitler, com per exemple l’ex primer ministre britànic David Lloyd George. En Fritz, continuant encara enfonsat amb la depressió, no va tenir ganes de començar una conversació política al menjador, per ell tot ja havia acabat, tot i que es va alegrar per dins de que els comunistes haguessin tret uns bons resultats tenint en compte que en Thälmann i altres líders eren a la presó o a l’exili. Tant debò la Galiana ho hagués pogut veure, pensava. Pensant amb política i amb la seva difunta estimada, el noi es va aixecar de cop de la cadira i se’n va anar trist a la seva habitació mentre deia:

Demà tornarà a sortir el Sol i es tornarà a pondre.

Pensant que els nazis no estarien contents per la victòria, en Barnard va anar l’endemà dilluns a treballar content, amb un somriure a la boca, i anava saludant efusivament a tots els coneguts del barri. Alguns dels veïns, com la Karla i en Richard i la Cosmina, continuant pensant que era partidari del nacionalsocialisme, i creien que estava content per la victòria nazi. En veure’l passar feliç per davant dels vidres de la llibreria, en Martin el va empaitar per la vorera i li va regalar el Völkischer Beobachter, creient que li agradaria llegir la victòria nazi. En tenir que donar mitja volta perquè la Wilhelmstrasse estava tallada aquell moment per un petit accident, en Barnard va tenir que donar mitja volta, passant per la Potsdamer Platz per després dirigir-se cap a l’estació Anhalter per llavors girar cap a la fàbrica, a un parell de carrers de l’estació. Passant per davant de la floristeria de la Carlene, la florista, en veure’l amb un somriure de felicitat a la cara i xiulant tranquil·lament, aquell dia no tenia pressa per entrar a la fàbrica, va sortir de la floristeria per preguntar-li pels resultats i li va regalar unes flors vermelles pensant que eren del mateix color que el de la bandera nazi que fabricava. Dient-li que els resultats eren bons, en Barnard va agafar les flors sense captar aquella indirecte. A mig matí, quan estava repassant els comptes de l’empresa, que eren bons gràcies als nazis, va rebre una trucada en el seu despatx d’un representant del partit nazi que li va dir que necessitaven moltes banderes pel dilluns 20 de març. Estranyat de que li insistís molt de que aquell dia havien d’estar a punt, va preguntar-li pel motiu d’aquell augment, pensava que per complir amb aquella comanda hauria d’agafar a un altre treballador. Esperant uns segons perquè no sabia si li tenia que dir o no, el representant li va explicar amb tot detall que el dimarts 21 de març es celebraria en un acte solemne a Potsdam del nou govern amb l’Adolf Hitler com amfitrió sota l’aprovació del president Paul von Hindenburg. Petrificat agafant amb força l’auricular perquè no li caigués, en Barnard ara va entendre que els nazis no estaven derrotats com pensava, tot el contrari, els resultats tampoc eren dolents pels nazis, i sabia que utilitzarien tota la seva força per vendre a la població que ells eren els triomfadors.

Quan al vespre tornava cap a casa es va topar amb la Matilda, que acabava d’abaixar la persiana. En veure-la de cara, en Barnard la volia esquivar, ja que no sabia com dir-li que no patís. Els nazis eren ben vius i sabia que eren capaços de tot. En veure que la Matilda l’havia vist no va tenir més remei que saludar-la cortesament. En veure que tenia el cap abaixat, no gosava dir-li què li passava, ja s’ho imaginava, però la botiguera en veure a en Barnard de cara es va posar a plorar. Sense més remei, en Barnard li va tornar a dir, tot i que amb poc convenciment, que no patís, que la gent no deixaria que li passés res, però la botiguera, tapant-se la cara amb la mà perquè ningú la veiés plorar, li va dir després d’agafar aire:

Que no em faran res? Faran el què voldran.

En Barnard li insistia de que no, que no passaria res, li deia, però llavors la Matilda li va explicar:

Avui els nazis han assaltat la Kurfüstendamm i saps a qui han perseguit? No fa falta que tu digui, oi?

Abaixant el cap i mossegant-se el llavis inferior per no saber què dir-li, li volia dir que els jueus encara tenien pes dins l’economia alemanya però cada cop tenia menys clar de que el seu pronòstic aviat també fallés, va escoltar amb atenció com la Matilda li afegia:

Saps quin temple religiós han assaltat? No cal pas que tu digui, oi?

Abaixant encara més el cap, en Barnard es va quedar mut. Cap paraula hagués pogut animar a la seva amiga, la seva botiguera. Enrabiada perquè aquell home, que sempre havia considerat un amic, un heroi inclús, estava callat com els demés, la botiguera li va etzibar:

En el futur a tots vosaltres us hauran de treure els queixals pel nas perquè ja ningú obre la boca.

Abatut i pensant que s’estava equivocant en acceptar la feina dels nazis, en Barnard li va dir amb una veu trencada que ho sentia molt. En veure una patrulla de la policia passar a prop, la botiguera li va agafar càlidament la mà i es va acomiadar d’ell. Va marxar cap a casa seva pensant només en poder-se llevar l’endemà i poder apujar la persiana de la botiga com cada dia.

Després de que la Matilda tirés per la Wilhemstrasse amunt, en Barnard es va dirigir de dret a casa. En entrar a casa va oblidar del tot la conversa amb la Matilda i només pensava en com ho faria ara que tenia tanta feina. Li faltaven homes. Durant el sopar els va explicar a la família que a la fàbrica ara tindrien més feina i que tindria que buscar un altre treballador ràpidament. La Luane li va recomanar que posés un anunci al diari, però, per sorpresa de tots, en Fritz va saltar a la conversa per dir que ell l’aniria ajudar. Fent-li que no amb el cap, en Barnard li va dir que era impossible, que tenia que aprovar els últims exàmens, però mentre es mirava la cara de tristor del seu fill va pensar que era una bona oportunitat perquè es distragués i entengués l’esforç del treball. No li aniria malament desconnectar a la fàbrica, pensava. Després de pactar que hi aniria a les tardes després de sortir del institut, en Fritz es va incorporar per una setmana a la plantilla de treballadors del seu pare. Va decidir anar a treballar perquè necessitava parlar amb algú, no tenia més ganes de quedar-se tancat a casa amb la seva amiga soledat, que s’havia tornat gelosa d’ell, i no podia esperar que els seus amics, en Georg i en Lou, acabessin les seves llargues i insofribles jornades laborals, que normalment acabaven pels voltants de quarts de vuit del vespre. Necessitava en aquells moments el contacte humà com en Hitler desitjava el poder en solitari.

Des del primer dia que va posar un peu a la fàbrica com un obrer va ser tractat amb molt de respecte, treballava bé ajudant als altres, però es notava que no era un expert i, en Marwin, molt més experimentat, l’intentava ajudar tan com podia per tal de que no fiqués la pota. Però ser el fill de l’amo li tenia uns certs avantatges i quan estava cansat físicament el seu pare li feia fer treballs més lleugers com repassar factures o ordenar albarans, feina que se li donava més bé i li agradava més. Quan estava cansat d’estar davant del teler, el noi agafava un tamboret de dalt al despatx del seu pare i s’hi asseia. Ell no tenia problemes per fer això. A més, es posava al teler on es podia sentir la ràdio i, a més, menjava a la fàbrica, que no estava permès per la resta de treballadors. D’aquesta manera, en Fritz passava aquells difícils dies entre la fàbrica, l’institut, la família i quedant els diumenges a la tarda amb els seus amics per anar a fer la cervesa en el bar Victorius, on en Lou, que es vestia amb el seu millor vestit negre, s’insinuava sense gaire sort a la Diane o a les noies que entraven al bar. De vegades sortia tot sol a passejar, però no hi havia manera de que deixés de pensar en la Galiana i en els seus últims moments. Sovint, sortint de la fàbrica a les vuit del vespre, just quan acabava el programa l’Hora de la Nació de la ràdio, anava al parc de la Belle-Alliance-Platz, on hi havia anat amb la Galiana, però enlloc de baixar per la Wilhelmstrasse baixava per la Friederichstrasse perquè feia més volta. Se seia en un dels bancs mentre recordava els moments que havia gaudit contemplant l’estàtua de la deessa Victòria de damunt de la columna. Recordava com si fos ahir com passejaven per aquell petit parc rodó parlant de política i de les seves vides. Es mirava els nens que hi jugaven com ells havien fet en la seva època tot pensant que el destí havia sigut cruel amb ell. En fer-se totalment fosc i sota la il·luminació de les faroles, el noi llavors tornava a casa.

El diumenge 12 de març, el règim alemany va homenatjar a les víctimes de la Primera Guerra Mundial en l’Òpera Kroll, la seu que substituïa el cremat Reichstag perquè tenia una capacitat per cent persones. El divendres al matí, en Barnard va rebre a casa, just abans d’anar a la fàbrica, una invitació enviada per en Goebbels, que continuava pensant que era un fidel seguidor del nacionalsocialisme. Finalment, després de pensar-s’ho, va decidir no anar-hi i es va quedar el dia tancat a casa llegint, per casualitat, un poema de l’anarquista Erich Mühsam, que havia escrit a la presó després de la caiguda de la República dels Consells de Munic, on havia sigut membre del Consell obrer revolucionari. Curiosament, en aquells moments el poeta estava empresonat pels nazis per l’incendi del Reichstag.

El dimarts 21 de març la fàbrica estava tancada perquè en Goebbels així els hi va demanar el dia anterior. En Barnard no volia tancar de cap de les maneres, però el líder nazi li va dir que ho tenia que fer perquè els seus treballadors poguessin anar o sentir l’acte de Potsdam. A més, li va prometre que li pagarien més bé en les següents comandes. Sense poder-s’hi negar, en Barnard va tancar aquell dia i tota la família Klein va seguir per la ràdio la cerimònia de Potsdam, on es celebrava la configuració del nou govern a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirsche, que onejava les banderes fetes per la fàbrica Klein. En Fritz es va enfadar molt quan va sentir que els nazis atorgaven un perdó general pels delictes comesos durant el temps en què intentaven pujar al poder, i es va irritar de tal manera que va picar les parets del menjador perquè sabia que d’aquesta manera l’assassí de la Galiana era perdonat. Després de veure que estava fent un numeret davant de la seva família, el noi es va tancar a l’habitació enrabiat mentre es mirava entre plors el quadre de la seva xicota i no parava de demanar-li perdó per no haver-la protegit en aquell maleït dia. Impotent per tot plegat, es va estirar al llit deprimit i abatut. Per què havia tirat direcció a l’Ajuntament aquell dia, s’anava preguntant. En Barnard i la Luane patien des de baix pel seu fill, però també estaven molt preocupats per la situació política alemanya perquè no veien un bon futur. Després de tancar la ràdio, en Barnard va pujar a dalt a les golfes per guardar la que per ell era la bona, desgraciada, traïda i mai suficientment apreciada bandera negra, vermella i groga de la República. Tot i tenir el dia lliure, en Barnard no va voler sortir de casa perquè no volia que els veïns el veiessin al carrer, ja que si veien que havia tancat la fàbrica per l’acte de Potsdam la gent encara pensaria més que era un fidel seguidor del nacionalsocialisme.

El dijous, quan en Fritz sortia de l’institut i es dirigia cap a casa per canviar-se de roba per anar després a la feina, va sentir una cridòria quan passava per la Pariser Platz. En girar la vista cap als crits, va veure que molta gent es dirigia al Tiergarten. Encuriosit per saber què passava, va seguir a la gent, la majoria era gent que coneixia i que veia sovint pel barri. En arribar al Tiergarten es varen aturar al voltant de l’Òpera Kroll. Sense pensar que havia d’anar a treballar i que ja començava a fer tard, es va apropar als manifestants i va veure que la majoria eren de tendència nacionalsocialista; molts portaven banderes nazis, cridaven consignes a favor del govern i entre ells hi havia membres de les SA armats fins les dents amb els seus uniformes de color bru, les seves corbates negres i les seves botes altes i negres. Posant-se entre ells per veure què passava mentre es mirava amb mala cara aquells homes de les SA, hi va veure entre el públic el llibreter Martin cridant com un boig amb un dels seus diaris a la mà. Apropant-se cap a ell entre els crits de la gent, li va preguntar a cau d’orella després de saludar-lo què passava. Mirant-se’l content en veure’l allí, el llibreter li va contestar, entre els crits de la gent i mentre li agafava el braç perquè s’apropés a ell:

És la primera reunió del nou parlament alemany i la gent està emocionada per la nova Alemanya. Volem que s’aprovi la Llei de Captació, una llei que donaria en el govern alemany i a l’Adolf Hitler plens poders durant quatre anys per poder governar sense passar pel Reichstag amb total impunitat. Fritz, aquesta és la solució. No podem tenir el Parlament com l’hem tingut els últims anys. Ja ho veus, oi? Ha sigut un desastre tot el què ha passat els últims temps. Ells resoldran els nostres problemes i la nostra economia.    

Entenent que, ara sí, era el final del sistema democràtic, en Fritz estava estranyat de que en Martin fos allà, amb els nacionalsocialistes, ja que ell no anava mai a manifestacions, ja que deia que eren inútils. Recordant com el passat, quan de petit anava a la llibreria perquè li expliqués batalletes, no defensava una política com la nacionalsocialista, li va preguntar mentre una dona grossa cridava eufòrica deixant sord el noi:

Però tu no eres pas nacionalsocialista, oi?

Fent-li el gest del silenci i mirant a banda a banda de que ningú l’hagués sentit, en Martin li va bufar a l’orella que no, que no ho era, però que les circumstàncies; la seva família havia patit greument les conseqüències de la crisi, el seu pare havia mort per la falta d’atenció mèdica, i encara recordava com l’havia abandonat la Sophie. Veient que els crits de la gent anaven a més, el llibreter es va apropar al noi per dir-li que aquelles circumstàncies l’hi havien fet creure amb coses que abans hagués combatut o insultat. Trist en sentir aquelles paraules i per aquell canvi del seu llibreter favorit, en Fritz va decidir deixar-lo allí, tot sol amb aquella gent, i va marxar cap a casa per després anar a la fàbrica. En mirar el rellotge va veure que feia tard. El seu pare el mataria, pensava. Quan sortia de la concentració va veure que entre els manifestants hi havia aquella noia que s’havia trobat la nit de la crema del Reichstag. Mentre la mirava com feia la salutació romana en veure com un home de les SS onejava la bandera amb l’esvàstica, aquesta vegada, amb la llum del Sol, la trobava molt més bella; era una noia prima, alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, tenia unes cames llargues que no s’acabaven i tenia una cara molt bella i amable. La seva cara, angelical, li feia caure la baba. Que guapa que és, deia el noi per dins. Però la salutació romana li feia espatlla la bellesa d’aquella noia. Maleïda nazi, va pensar després. Mentre la contemplava badocament amb la boca oberta resseguint les seves cames, ella es va girar de cop i se’l va mirar de dret en dret. Quedant-se durant uns segons amb les mirades clavades, en Fritz va tancar la boca, va mirar el rellotge per mirar a una altra banda i va tornar a la Pariser Platz per després trencar a la Wilhelmstrasse avall. No es canviaria de roba, ja feia massa tard. Quan va entrar a la fàbrica va anar de dret a excusar-se al despatx del seu pare, feia una hora tard, però en Barnard no li va dir res. Tant li feia si feia tard, el que era important era que vingués. Total serien només uns dies, pensava en Barnard. Després de veure que el seu pare no estava enfadat, abans de baixar als telers li va dir el què havia vist feia uns moments. En sentir el relat del seu fill, en Barnard va cridar rabiós i clavant un cop de puny a la taula del despatx:

S’han tornat tots bojos, això no acabarà mai més, volen assassinar l’intel·lectual per fer tornar a néixer la barbàrie. Són bèsties aquesta gent.

La bogeria que deia en Barnard s’anava materialitzant dia rere dia mentre començaven a sortir les primeres flors de les plantes anunciant l’arribada de la primavera. El dimarts 28 de març, els nazis varen decretar il·legal el partit comunista, el KPD. En sentir la notícia a l’institut per uns seus companys quan anaven a esmorzar, en Fritz es va posar molt trist davant del seu pupitre, tots els esforços que havien fet amb la Galiana perquè el partit fos un moviment fort i respectable a Alemanya, el més poderós d’Europa després del de la Unió Soviètica, ara quedaven en un no res. Marx era acusat d’assassí i, com la Galiana, el comunisme desapareixia físicament d’Alemanya. Durant tot el dia en Fritz no va parar de rebre trucades de persones vinculades al partit comunista per tal de que els ajudés a amagar informació vital. Els líders eren a la presó i s’havien exiliat, i molts membres del partit pensaven amb els més joves per tal de que amaguessin a casa seu documents importants i reveladors. Pensant només en ajudar com hagués fet la Galiana, a la seva habitació hi va emmagatzemar molts documents compromesos que varen salvar a molts dels seus antics companys de ser enviats en els camps de concentració, que pocs coneixien en aquells moments a part dels presoners polítics que feien els nazis. Quedava amb ells al Tiergarten, en un dels bancs de prop de l’estàtua de la Victòria, i allí li donaven uns papers amagats entre diaris vells. Mentre guardava aquells documents sense que ho sabés la seva família, va veure en una capsa la xapa de ferro de la Galiana i es va posar un altre cop molt trist pensant en la seva estimada. Sense energies, va fer un petó a la xapa mentre es posava a plorar i cridar estirat al llit mentre la seva família patia per ell en sentir els crits de desesperació. No hi havia maneres de que es refés, pensava el seu pare.

Encetant el mes d’abril, els nazis varen organitzar aquell dissabte un boicot contra els establiments jueus. Des dels primers rajos de Sol, pels carrers de la ciutat els membres de les SA es passejaven militarment cridant consignes antisemites i es col·locaven davant dels establiments jueus per intimidar als possibles compradors. Un parell de joves SA portaven un cartell triangular que deia: Aquí no volem jueus. Uns altres cridaven pels carrers:

El pare dels jueus és el Diable.

En saber que s’estava produint un boicot contra els jueus, la família Klein es va indignar i de bon matí varen rebre a la Klara, que els va dir que a la botiga de la Matilda hi havia dos membres de les SA esperant a la porta mentre insultaven a la botiguera. En el vidre hi havien dibuixat l’estrella de David i hi tenien penjat un cartell que deia:

Ni un Reichsmark pels capitalistes jueus, compreu als alemanys.

En Barnard es va indignar i va explicar aquell fet a en Fritz quan va baixar a esmorzar després de sentir l’aroma a cafè que havia fet l’Elise aquell matí. El dissabte ell no anava a treballar com la resta dels treballadors. Veient que la Klara no marxava del rebedor mentre observava com en Barnard parlava amb el seu fill, el final en Barnard la va convidar a una tassa de cafè. Assentant-se a la taula del menjador amb la tassa calenta com si fos a casa seva, la Klara es va prendre molt a poc a poc el cafè fent petits glops mentre anava observant totes les fotografies que hi havia en el moble del menjador. Emprenyat de tenir-la a casa només per xafardejar, per fer-la fora en Barnard li va demanar que l’acompanyés a la botiga de la Matilda per ajudar-la. Tal i com es va pensar, la Klara, sense dir-li res més, es va beure el cafè d’un glop i mirant el rellotge de paret li va dir que tenia molta pressa perquè havia d’anar a comprar una cosa pel seu nebot al barri de Mitte. Que mentidera, va dir en Barnard quan va haver sortit. Al cap d’uns segons de que la Klara hagués marxat va tornar a sonar el timbre. Aquest cop era en Hermann, el fill dels pastissers, que treballava de repartidor de diaris des de feia uns dies, que li va entregar a en Barnard el setmanari Der Stürmer, un setmanari antisemita dirigit per en Julius Streicher. Després de donar-li una generosa propina en el noi, es va llegir la primera pàgina del diari palplantat en el centre del menjador. En el primer article ja va llegir com es demanava fer boicot als jueus. Quan va arribar a la secció En la picota, que era sempre particularment obscena, es va indignar quan va veure que es denunciava als alemanys que sortien amb jueus. De seguida va saber que l’hi havia enviat en Goebbels aquell diari i després de fer una llegida de monja al sofà no va poder suportar anar llegint al peu de cada pàgina la cita d’en Heinrich von Treitschke: Els jueus són la nostra desgràcia. Finalment, va llançar la revista a les escombraries. Després de trucar al seu fill a la fàbrica per dir-li que no hi aniria el matí, no en tenia gens de ganes després de veure què passava, va sortir enrabiat a fora al carrer per veure quin ambient es vivia pel barri. La Luane el volia acompanyar, però en Barnard li va negar. Millor que no, li va dir fermament. En posar els peus al carrer va veure que poca gent havia gosat sortir aquell matí i de seguida es va trobar amb els homes de les SA passejant pels carrers com policies vigilant a la gent mentre ensenyaven les seves porres. Des de l’entrada de casa seu va veure que la botiga de la Matilda estava vigilada per més homes de les SA. Estaven a fora cridant consignes antisemites. Sentint impotència mentre s’ho mirava des de la vorera, va intentar convèncer a en Kurt, quan aquest va baixar a llançar les escombraries, perquè anés a comprar-hi alguna cosa per rebutjar el boicot, però els seus intents eren inútils, ningú desitjava anar al cementiri com un heroi. Quan va baixar cap a la Potsdamer Platz per comprar el pa, li va demanar a la Carlene, que com cada matí comprava una pasta per esmorzar, per anar a la botiga com sempre havia fet. Sense contestar-li, la florista va agafar la pasta, va travessar el carrer i al cap d’uns segons va baixar la persiana de la floristeria i se’n va anar cap a casa. Després de quedar-se sol a la pastisseria va demanar-li a en Richard, que estava embolicant el pa que havia demanat, que anessin a la botiga. El pastisser, sense mirar-se’l i fent veure que estava centrat en embolicar el pa, li va dir que no volia sortir de la pastisseria amb l’excusa de que feia massa vent. Amb el pa a les mans, en Barnard llavors va decidir pujar carrer amunt i va anar de dret a la llibreria del llibreter Martin, que també anava sovint a la botiga de la Matilda a comprar-hi verdures ara que feia dieta per intentar aprimar-se. Només entrar a la llibreria li va demanar que l’acompanyés a la botiga per comprar alguna cosa per tal d’ajudar a la Matilda. Amb la cara temorosa i assenyalant-li els camions de les SA que passaven onejant banderes amb l’esvàstica mentre cridaven consignes antisemites, en Martin li va contestar sense sortir de darrere del taulell:

Que ets boig? Jo de tu vigilaria el què fas? Que no saps que ahir els nazis varen entrar a la biblioteca del Tribunal Cameral de Berlín i varen arrestar a tots els jutges jueus que varen trobar? Alguns diuen que els varen matar, d’altres parlen d’uns camps de presoners. Jo no ho sé! Ni ho vull saber! Però jo de tu vigilaria el que faria. Jo no en vull saber res dels jueus. Tant debò marxessin tots a un altre país. Que marxin a Palestina, coi!

Indignat i impotent de que ningú li fes cas, en Barnard li va canviar la fisonomia de la cara. Una cara de mil dimonis. En veure el seu client enfadat, en Martin va voler tancar el tema dient-li:

Moltes vegades es necessari no veure res. Els jueus són els enemics de la nova Alemanya.

Sense dir-li res més, en Barnard va marxar cap a casa sense comprar res i pensant només en tornar a casa. En travessar el carrer es va tornar a mirar aquells homes de les SA, que tanta por li feien. Com els odiava, s’anava repetint mentre s’anava topant amb gent que anava amunt i avall del carrer.

Mentre en Barnard travessava el carrer per dirigir-se cap a casa, en Fritz s’estava mirant aquells fets des de la finestra de la seva habitació amb la mateixa ràbia i indignació que la del seu pare. Enfadat quan va veure que un membre de les SA clavava una plantofada a l’Anne en veure-la tirar les cartes a un senyor a les escales dels pisos de davant, el noi va armar-se de valor. Sense rumiar-ho gaire, va sortir corrents de casa i es va dirigir de dret i decidit a la botiga de la Matilda quan va veure-hi els membres de les SA per entrar-hi a comprar alguna cosa. Qui l’empenyia a fer aquella temeritat era l’esperit de la Galiana, que no marxava ni un segon de la seva ment. En veure’l entrar per la porta després de passar entre els dos guàrdies que vigilaven la porta, la Matilda es va quedar paralitzada de que aquell noi hagués fet aquella bogeria i li va fer senyals des de darrere del taulell perquè marxés. Però ell no es va moure de la botiga i es va posar a buscar productes en els prestatges de davant del taulell. Amb molt d’orgull i contenta de que per fi algú l’ajudés, la Matilda li va vendre patates, ous, cansalada i una mica d’all. En veure’l comprar i que no respectava els crits que li feien perquè marxés de la botiga, els guàrdies de les SA varen entrar decidits i enfurismats a la botiga, i després de tirar quatre llaunes al terra per espantar el noi, el varen increpar i insultar, inclús li varen donar una petita empenta, però a en Fritz tant li feia la seva seguretat, segurament hagués preferit que l’haguessin matat d’un tret, i no els hi va dir res i, a sobre, els va menysprear amb la mirada. En sortir de la botiga sense que l’haguessin colpejat, els veïns varen observar contents de que el noi hagués desafiat aquells homes, ja que la majoria es miraven aquell boicot amb indignació. Empesos pel coratge d’en Fritz en veure’l amb una bossa de la Matilda, una multitud de veïns com l’Otto, en Frank i la Margarethe, la Bernardina, la Maria, i en Mark i la Diane varen anar a comprar a la botiga per ajudar a la seva botiguera. En veure’ls tots junts volent entrar a la botiga, els membres de les SA es varen espantar en veure a tanta gent que els volien desafiar. Al final, impotents, varen marxar de la zona i varen anar a una altra banda. Després de veure que unes quantes persones havien comprat a la botiga sense que els passés res, la Klara va entrar-hi per no ser menys i després ho va fer la Carlene, que minuts després va tornar a obrir la floristeria en acabar de comprar. Molta d’aquella gent creia que en Barnard havia sigut qui havia demanat en el seu fill que anés a la botiga. Quin gran home en Barnard, deia la Klara a la Bernardina.

En entrar a casa, en Barnard, que pensava que el seu fill estava a dalt a la seva habitació, va reunir a tota la seva família per dir-los que no sortissin, massa perillós, els deia, i va trucar a casa de l’Elisabeth per veure com estava el seu fill, ja que aquella hora havia d’haver tornat de la fàbrica. En veure que en Fritz no baixava després de cridar-lo des de baix, va baixar l’Elise de la seva habitació i li va dir que en Fritz havia marxat feia cinc minuts. Deixant anar un esbufec d’indignació, en Barnard es va asseure al sofà pensant que el seu fill havia fet una altra temeritat. Passats uns minuts i en veure que el seu fill no tornava va decidir anar-lo a buscar i es va tornar a posar la seva jaqueta de pana. Però en baixar el segon esglaó de l’entrada de casa va veure un camió d’homes de les SA avançant a un tramvia de color crema a tota velocitat i li va tornar a venir la por en el cos i no va gosar avançar més d’allí. Des de les escales es va mirar com les SA es movien d’una banda a l’altra del barri amb les camionetes i per no mirar-los es mirava les sabates negres que la Luane l’hi havia comprat el dissabte passat a la botiga de l’Albert. Després de cinc minuts d’espera va veure que per fi el seu fill tornava, tant tranquil, amb unes bosses de mà i es va pensar que havia anat a la carnisseria de la Maria a comprar salsitxes. Però quan va veure que les bosses eren de la Matilda va pensar que el seu fill s’havia tornat boig. En observar que el seu pare se’l mirava desconcertat des de les escales, en Fritz li va dir sense pensar-s’ho, mentre obria la porta de casa:

Quedar-se a casa és de covards quan algú està patint!. Si ens ho mirem, patirem després.

Sense paraules, en Barnard no va gosar dir-li res, ara tenia una sensació estranya al cos, se sentia malament per haver sigut un covard. Mirant com el seu fill es treia la jaqueta al rebedor de casa se’l mirava també diferent, per primer cop sentia admiració cap al seu fill. És un bon noi, es repetia mentre entrava a casa. En veure’l entrar per la porta amb les bosses de la Matilda, la Luane si que el va renyar per aquell acte dient-li que estava temptant a Déu i li va demanar que no tornés a fer una temeritat com aquella. Després de deixar les bosses damunt de la taula del menjador, en Fritz va quedar sorprès de que l’Elise li fes un tímid somriure i anés a la seva habitació. En tornar, l’àvia li va donar un bitllet pel noi i li va donar les gràcies pel seu gest. Sense entendre la reacció de la seva àvia, mai havia mostrat cap interès polític, social o religiós, va agafar el bitllet de bona gana i se’l va guardar a la butxaca dels pantalons.

Abans de l’hora de sopar, mentre la família estava reunida escoltant per la ràdio l’Hora de la Nació, va sonar el timbre de casa. Era la Matilda que li volia agrair a en Fritz aquell gest portant-li unes quantes llaminadures. Fent-la entrar en el menjador, la venedora els va explicar que abans de que vingués en Fritz tenia molta por; ningú entrava a la botiga, estava sent maltractada per les SA i patia per la seva pròpia seguretat. Inclús els va explicar que clients i amics de tota la vida com la Carlene l’havien insultat i increpat quan havien vist els homes de les SA a la porta de la botiga. Contenta del noi, la Matilda va agafar la mà d’en Fritz i li va donar mil gràcies. Mentre plorava d’alegria, però també de por pensant en el futur, va dir-li que era un exemple pel poble alemany. En Barnard, que se sentia malament per no haver actuat, sentia que era un covard enfront al seu fill, ell ja no era vist com un heroi com abans, la va convidar a sopar i va ordenar-li a la seva mare que fes un bon àpat. La Matilda, amb el seu caràcter afable, els va dir que no calia, però després de que insistís en Barnard va acceptar contenta aquella invitació perquè se sentia molt còmode en aquella respectable família que feia molts anys que eren amics i es va treure la seva jaqueta de pell negra. L’endemà diumenge, aprofitant que era festa, la Matilda va anar a la botiga i va treure la Torà que hi tenia i totes les referències que tenia en jiddisch perquè veia que pocs la defensarien davant el nou Estat. A més, va tenir que acomiadar a una noia que l’hi venia els dissabtes a la tarda a netejar la botiga perquè alguns no els semblava bé que una jueva tingués a una noia de sang alemanya treballant per ella. El llibreter Martin, bon amic en el passat de la botiguera, no va tornar a la botiga de la Matilda i convidava als demés a anar d’altres.

Tot i el fracàs general del boicot, el règim nazi no es va aturar en voler expandir les seves normes antisemites i va aprovar el divendres 7 d’abril el Decret pel restabliment del Servei Professional, on tots els funcionaris varen córrer el risc de perdre la seva feina si no simpatitzaven amb el nou moviment. Tots els jueus varen ser expulsats o jubilats per una clàusula que deia que qualsevol funcionari o agent jueu que no hagués entrat en carrera després del 19 de novembre de 1918 havien de ser retirats del servei actiu. En Barnard, que tenia por de la reacció del seu fill, li va aconsellar que no fes més temeritats perquè el govern era molt poderós i no s’aturaria davant de res, i menys davant d’un noi, li va recordar. En Fritz va entendre perfectament les paraules del seu pare, i li va prometre que transformaria la ràbia que sentia en esforç per estudiar tal i com ell transformava les matèries primes en mercaderies. Deixant d’anar les tardes a la fàbrica perquè no suportava està allà dins, a les tardes dels dilluns i els dimecres venia a casa un professor particular perquè el noi fes anglès, els dimarts venia a casa un professor per fer reforç en ciència, els dijous tenia un professor d’Història i el divendres venia en Dannel perquè l’ajudés en els deures més complicats i en els exàmens. Era una sort que el seu pare li pogués permetre aquell luxe. Aquelles classes el distreien una mica i li donaven la sensació de que era útil per a alguna cosa, tot i que cada cop suportava menys el narcisisme d’en Dannel, obsessionat amb la moda i en veure’s reflectit al mirall.

El dijous 20 d’abril de 1933, dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 44 anys, es varen fer homenatges per tot Alemanya. A Berlín, en Joseph Goebbels va fer un discurs per la ràdio on va comparar la figura d’en Hitler amb la de l’Otto von Bismarck. En aquell moment en Barnard estava amb la seva família escoltant la ràdio a la biblioteca de casa, i quan va sentir aquella comparació es va indignar tan que es va mirar el retrat que tenia d’en Von Bismarck penjat a la paret i, a contracor, el va despenjar. No volia que a la seva casa hi hagués res que es pogués relacionar amb el nazisme, tot i que ell havia idolatrat al canceller de ferro i era conscient de que no tenien res a veure. Von Bismarck desconfiava del nacionalisme i de l’imperialisme, tot i que hi desconfiava per les seves implicacions liberals i radicals. Reflexionant a la butaca aquella comparació, en Barnard va arribar a la conclusió de que un va unir Alemanya i l’altra la dividia. Però en el carrer no es veia aquella divisió. Les cases estaven adornades per l’aniversari; en Kurt i la Maria havien penjat garlandes al balcó i la botiga de la Carlene estava decorada per l’ocasió amb flors penjades al voltant de la porta d’entrada. En Martin havia penjat una bandera amb una esvàstica al vidre de la llibreria i un cartell que l’hi havia donat un membre de les SA que deia que les ànsies del poble alemany s’havien fet realitat en la personalitat d’en Hitler. Quin fàstic, es deia en Fritz des de la seva habitació, que aquell dia no va tenir ni forces per anar a l’institut. La Matilda en dirigir-se cap a la botiga es topava amb els seus veïns entusiasmats i feliços, s’havien agafat aquell aniversari com una festa nacional, va pensar. El carrer estava adornat amb flors, les faroles lluïen la bandera amb l’esvàstica i moltes botigues feien sonar els seus gramòfons amb el Horst-Wessel-Lied. Alguns comerciants havien penjat a les seves botigues cartells presentant-se com establiment de pura raça ària. Quan era a la porta per aixecar la persiana primer la varen insultar uns vailets que havien sabut per en Martin que era jueva, li varen dir des de porca a mala puta, i després, en veure que la Klara reia d’ella perquè havia sigut increpada, va fer mitja. No obriria per primer cop en molt de temps. Ni quan estava malalta tancava, però ara era diferent. Per calmar-se va anar a la perruqueria que anava sovint a l’Unter den Linden. Assentant-se a un sofà per esperar-se a que la cridessin per fer-se la permanent, el propietari del local, un home de mitjana edat que li agradava gastar bromes a les seves clientes, en veure-la asseguda s’hi va dirigir de dret i de forma seca li va dir que no podia atendre-la. En preguntar el per què, l’amo de la perruqueria li va dir alçant la veu perquè totes les clientes el sentissin:

Vostè és jueva i a Alemanya està prohibit i severament castigat tocar-li un pèl a un jueu.

Indignada, la Matilda es va aixecar i en veure que tothom reia mentre la mirava de reüll va quedar vermella de la vergonya que sentia. Se sentia humiliada de nou. En veure que la seva clienta s’havia emprenyat i que volia marxar, l’home es va posar seriós i li va explicar que era una broma, un acudit, i li va demanar perdó per si l’havia ofès. Però per la Matilda allò no era cap acudit, s’havien rigut d’ella aprofitant el règim antisemita, i després de dir Auf Wiedersehen va marxar cap a casa. A partir d’ara no aniria més a la perruqueria, es va dir disgustada.

En els següents dies, com a acte de protesta davant de la penetració del nazisme a les llars alemanyes, en Barnard va tornar a donar permís als seus treballadors i en el seu fill perquè escopissin als teixits que eren venuts als nazis per després fer-ne banderes. A més, va tornar a trucar a tots els seus antics clients per veure si algú li podia donar feina per tal de no treballar pels nazis. Però res, ningú li podia prometre treballar al volum dels nazis.

Per la norma del dimarts 25 d’abril en què es limitava el número de jueus alemanys que podien treballar a secundària i a les universitats, en Fritz va perdre a un dels professors que més li agradava, el senyor Herbert, el seu professor de matemàtiques i un home molt sensible amb els seus alumnes. Era un home tossut perquè els seus alumnes estudiessin, però sempre estava disposat a ajudar-los quan veia que s’encallaven amb algun problema complicat. A en Fritz li va pujar un punt de la nota del seu examen final de trimestre perquè entenia que estava enfonsat per la mort de la seva xicota. En saber la notícia de que aquell professor l’expulsarien del centre, en Fritz pensava manifestar-se, volia fer una manifestació amb tots els alumnes, i va voler parlar amb el director del centre. Estava molt indignat per aquella injustícia, però en parlar amb el director, aquest no li va fer ni cas. Després de donar-hi unes quantes voltes més al tema va arribar a la conclusió de que no hi podia fer res. Els seus companys no el varen entendre i varen desconfiar d’ell perquè no entenien que el fill del qui feia banderes nazis ara volgués ajudar a un professor jueu. Algun company fins i tot va creure que en Fritz els estava fent aquella proposta per saber qui era i qui no nacionalsocialista. El noi també havia vist com la majoria dels professors havien ingressat d’un dia per l’altre a la NSLB, una lliga de mestres nacionalsocialistes fundada l’any 1929 pel mestre i gauleiter Hans Schemm, i molts d’ells, com el de gimnàstica, li varen pujar les notes pel simple fet de que el seu pare fos el fabricant de les banderes amb l’esvàstica. S’havia d’acontentar el règim, creien tots. També va poder veure el noi com canviaven la manera d’ensenyar. En Hermann Hesse era oblidat i es llegia reiteradament el poema d’en Dietrich Eckart: Desperta Alemanya. Sense adonar-se’n, no va veure com molts professors el tractaven amb més vehemència i, per exemple, no el feien sortir tan de classe i sempre el posaven com exemple davant dels altres alumnes. El mestre d’Història li va posar un 10 sense haver mirat l’examen que havia fet.

El divendres 28 d’abril, a la tarda, tots els alumnes varen quedar sorpresos quan a l’aula varen posar una ràdio de la marca Bosch. A molts els va semblar genial la idea. Es podrien distreure i podrien sentir música, pensaven molts. Però la ràdio serviria per sentir els discursos dels líders nazis quan parlessin per tot l’Estat. Seria una manera d’adoctrinar-los. El professor d’Història li explicava orgullós a en Fritz que d’aquesta manera podrien sentir els grans líder d’Alemanya. El noi no entenia per què li deia únicament a ell la finalitat de la ràdio. Tot i no fer res per aquell professor, abans de plegar aquell divendres va anar a parlar amb el senyor Herbert, que s’acomiadava de tots, per donar-li tot el seu suport. En arribar a casa després de l’institut va demanar-li en el seu pare que el contractés aquell professor unes hores a la setmana com a professor privat per la Katrina, tot i que a la noia no li feia falta perquè les seves notes eren molt bones i era una estudiant modèlica. En Barnard va acceptar la proposta del seu fill i més quan va saber la delicada situació econòmica d’aquell professor en perdre la feina. Mirant al seu fill des de la butaca de la llibreria, en Barnard  veia feliç com es convertia en una persona compromesa amb la societat i amb els més dèbils, i donava les gràcies a la Galiana per haver-lo fet canviar. Era dels pocs del barri que continuava saludant a en Dannel quan aquest anava agafat de la mà de la seva parella i dels pocs que respectava a l’Anne i en Wilhelm. Sempre els hi donava una moneda i inclús els havia donat l’esmorzar que l’hi havia fet l’Elise quan anava cap a l’institut.

El dilluns 1 de maig, els nazis varen celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball, on es va fer una gran manifestació amb un milió de persones a l’aeròdrom de Tempelhof, l’aeròdrom més gran del continent construït per l’Ernst Sagehiel. Alemanya fins llavors no havia aconseguit el reconeixement oficial d’aquesta festa que els socialistes celebraven com a festa del treball des de la dècada de 1880. Algunes cases i alguns carrers de la ciutat varen ser decorats amb fullatge verd i amb banderes del Reich. Molts veïns varen demanar-li a en Barnard que els donés alguna bandera amb l’esvàstica per penjar-la al balcó de casa. Insígnies nacionals onejaven en automòbils i camions, els tramvies estaven decorats amb flors i fullatge, les banderes del Reich onejaven en les torres de les fàbriques i els edificis d’oficines, i molts nens portaven satisfets banderetes negra, blanca i vermella o una amb l’esvàstica. En Barnard, per iniciativa dels seus treballadors, menys la dels tres treballadors jueus, va tenir que penjar la bandera amb l’esvàstica a la façana de l’empresa. Quin fàstic li produïa, però no podia ser menys en veure a tantes empreses amb la bandera fora.

Durant l’acte a l’aeròdrom, Hitler hi va pronunciar un discurs dels seus. Tot i que varen ser convidats pels nazis perquè eren els qui teixien les banderes que onejaven a l’aeròdrom, la família Klein no va voler assistir a l’acte. Tancats a casa, cadascú amb un llibre a les mans, en Barnard renegava per haver tingut que tancar la fàbrica perquè així li va demanar en Goebbels el dissabte, ja que volia que tothom veiés que participava en la festa, tot i que no era un dia lliure de treball. A mig matí encara va renegar més quan va rebre la trucada d’en Walter, el seu treballador jueu, que des de casa seva el va trucar per avisar-lo de que molts dels seus treballadors s’havien concentrat a la fàbrica i que caminaven amb els diferents representants de les indústries berlineses amb llargues columnes cap a l’aeròdrom. Deixant anar més d’un renec, en Barnard estava cada cop més indignat assegut a la seva butaca pensant que els seus treballadors no l’hi havien fet cas quan els hi havia recomanat que aprofitessin el dia per anar a donar una volta amb les seves senyores. Quina vergonya, pensava mentre recordava també al seu difunt pare, que no hagués permès que cap dels seus treballadors anessin a aquell acte. En Marwin, que va anar un moment a casa als seus pares, els coneixia més bé pel seu contacte més directe i ja s’imaginava que anirien a aquell acte tan anunciat. També varen anar a la cerimònia en Georg i en Lou, que varen caminar en les llargues marxes cap a l’aeròdrom confiats en que el nou govern els beneficiaria. Portaven banderes amb l’esvàstica, banderes que mai haguessin portat però que ara duien com tots els demés. És el que toca, li deia en Georg a en Lou, que aquest no li feia tanta il·lusió dur aquella bandera.

Cansat i avorrit d’estar a casa sense fer res, fins i tot tenia mal de cap de tan llegir, en Barnard es va aixecar de cop i volta i va encendre la ràdio de la biblioteca per saber què passava. Però, al cap d’uns minuts, es va avorrir encara més i es va posar neguitós en sentir les cançons dels miners, els grangers i els soldats. Movent irreflexivament les cames, en aquells moments només pensava en fumar-se una cigarreta, però com que la Luane no li deixava fumar a dins de casa es menjava les ungles sense parar. Després de retransmetre una simfonia del treball, per la ràdio es varen presentar entrevistes amb alemanys seleccionats especialment per l’ocasió: un estibador d’Hamburg, un treballador agrícola de Prússia Oriental, un obrer metal·lúrgic del Sarre, un miner del Ruhr i un viticultor de la vall del Mosel·la. Quanta propaganda, deixava anar en Barnard, que se li feia etern aquell matí. Després de dinar, a les tres de la tarda, quan feien el cafè a taula, en Barnard va posar la ràdio del menjador i amb tota la família varen sentir com uns poetes alemanys seleccionats i amb un llenguatge quotidià exhortaven el nacionalisme alemany. Més propaganda, deia en Barnard, mentre la família no feia cas a la ràdio. Durant la resta de la tarda, la família Klein va quedar-se a casa, al costat de la ràdio, seguint aquella nova festa nacional. No valia la pena sortir al carrer, ja que era buit i les botigues tancades, a més de que si algú els veiés a fora encara els titllarien de traïdors, varen pensar. En Fritz va aprofitar-ho per estudiar pels últims exàmens mentre escoltava la ràdio de fons. A un quart de set de la tarda varen sentir l’assagista Eugen Diesel com descrivia com les fàbriques i el camp i deia segur de si mateix que eren testimonis de la vitalitat del Tercer Reich. Però, de cop i volta, mentre tots estaven assentats al voltant de la taula del menjador amb l’orella enganxada a la ràdio, varen sentir un fort brunzit que provenia de fora.

Què és això?

Va cridar l’Elise des de la cuina. Ràpidament varen sortir al carrer per veure què passava, i en girar la vista cap al cel varen veure el nou zepelí transatlàntic que donava voltes sobre la ciutat com a part del seu recorregut de 26 hores pel país. Tota la família va quedar bocabadada en veure aquell aparell damunt dels seus caps.

No ens caurà al damunt?

Deia cridant i patint l’Elise, que estava ben amoïnada per aquell aparell. En perdre’l de vista varen tornar a casa per tornar-se enganxar a la ràdio. Per disgust d’en Barnard, no varen poder sentir el què passava a Tempelhof perquè es varen retransmetre més entrevistes de gent normal i corrent que vivien a zones remotes del país per demostrar que el règim tenia el suport de tots els racons. Que absurd, anava repetint en Barnard, mentre mirava com el seu fill Fritz estava estudiant però amb la mirada perduda pensant amb el seu passat. Després de les entrevistes es varen tornar a les celebracions de Berlín.

La majoria dels treballadors que varen anar a l’aeròdrom no ho varen fer perquè eren uns nacionalsocialistes convençuts, sinó que hi varen anar per veure de primera mà al nou canceller, que ja era considerat per molts com un pastor que guiava les ovelles cap a un nou camí, un nou horitzó. Quan varen tornar de l’acte organitzat per l’arquitecte Albert Speer, molts d’ells varen començar a simpatitzar amb el nazisme; les banderes, les marxes, les cançons, els discursos en honor als treballadors alemanys i les lloances d’en Hitler, que va dir que la classe obrera havia de formar part d’una única nació que s’havia d’identificar en la nova Alemanya, els va fer posar la pell de gallina d’emoció per primer cop en molt de temps. A més, estaven contents perquè els varen pagar una prima pel desplaçament i els varen oferir un dinar i, sobretot, els va encantar l’espectacle aeri perquè constituïa una exhibició de les destreses mecàniques dels obreres alemanys en el marc de la gran demostració del poder alemany. Ara creien que per primer cop el govern s’identificava amb el moviment obrer i començaven a odiar tot el què havia representat la República de Weimar, considerada com a burgesa i anti-nacional. En el barri, la majoria de veïns que varen anar-hi varen tornar molt contents i convençuts. Només la botiguera Matilda va intentar obrir la seva botiga a mig matí, però la policia li va fer abaixar la persiana de males maneres, mentre agents de les SA la increpava pel carrer insultant-la davant de la mirada dels veïns com l’Otto i la Maria, que un altre cop varen preferir girar el cap abans que ajudar-la. La fugien com si portés la lepra. Cada cop que la veia passejar per davant de la llibreria, en Martin, si era a fora, es tancava de dret a dins per no haver de saludar-la com en el passat, i davant de la Klara i de Carlene la insultava descaradament. La més beneficiada per aquella festivitat va ser la Carlene perquè la seva floristeria va ser l’encarregada d’adornar els tramvies de la zona de la Potsdamer Platz.

A mitjanit, quan la família Klein ja s’havia posat al llit i pensant en que l’endemà dimarts s’havien de llevar d’hora per tornar a l’activitat normal, de cop varen sentir uns espetecs que els va fer saltar del llit. Obrint la persiana per veure què passava, les seves habitacions es varen il·luminar.

Què passar ara?

Va cridar enrabiada l’Elise des de la seva habitació. Mirant des de la finestra de la seva habitació, en alçar la vista en Fritz va veure els focs artificials que posaven fi a la festa nacional. La Luane, que l’hi encantaven els focs, va sortir al carrer, on s’hi havia aplegat molta gent per observar els focs. En Martin, la Klara, la Carlene i en Kurt i la Maria, entre altres, varen observar a peu de carrer aquell espectacle pirotècnic. Molts dels presents cridaven Visca Hitler! Visca Alemanya! Els clients del bar Victorius cantaven amb una cervesa a la mà el Horst Wessel Lied. En Barnard, que va preferir quedar-se al llit, renegava tota l’estona dient:

Tot és propaganda.  

L’endemà de prometre que estarien amb els obrers, els nazis varen abolir a tots els sindicats, que tenien fins llavors uns sis milions d’afiliats (un 85% dels treballadors tenien sindicat), i varen formar el Front del Treball dirigit pel nazi Robert Ley, on tots els treballadors s’hi tenien que inscriure obligatòriament. Els treballadors de l’empresa Klein es varen unir en el nou sindicat orgullosos després de sentir el dia anterior a en Hitler. Cap ho veia com un inconvenient, ja que creien que estaven ajudant a construir aquella nova Alemanya que els prometien. De bon matí, en el despatx de l’empresa, en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels en què l’informava de com havia d’administrar a partir de llavors la defensa dels treballadors. Els canvis no eren massa grans, va pensar, però sabia que a partir d’ara els nazis tindrien el control dels treballadors i podrien entrar directament dins de totes les empreses. Després de comentar-li tots els canvis, en Goebbels li va suplicar que anés algun dia en un míting o en una trobada perquè els treballadors i la gent del seu barri poguessin veure el seu compromís cap al nazisme. Fins i tot el faré pujar al damunt de l’escenari, li va prometre el líder nazi. A contracor, en Barnard, que havia estat callat durant la conversa, li va prometre que ho intentaria, però li va posar l’excusa de que tenia massa feina fent banderetes. De fet, continuava buscant nous clients per no haver de treballar pels nazis, però no trobava res que pogués substituir el volum de feina que li estaven donant. Abans d’acomiadar-se, el líder nazi li va dir en to amistós:

Aiii! Barnard, quan deixarà els seus modals burgesos? Que no veu que ara ha començat una nova era per Alemanya amb una nova nació més forta que mirarà per altres interessos? No pateixi tan pel mercat i mostri el què és realment verdader, el nacionalisme i el seu esperit. Pensi que vivim en el millor de tots els mons possibles.

Rient per dins mentre pensava que aquella última afirmació era ridículament optimista davant una realitat que a diari tolerava noves atrocitats i actes criminals, en Barnard li va dir que tenia que penjar perquè el necessitaven a baix amb els obrers. Després de penjar el telèfon, en Barnard es va posar a trucar a nous clients per veure si li podien donar feina, però res, ningú. A mig matí, quan la seva secretària li va portar el Berliner Morgenpost com cada dia abans d’aturar-se per fer un cafè, en Barnard es va disgustar profundament quan va veure que aquell diari, anteriorment un diari d’esquerres, informava amb feliç entusiasme que el dia anterior havia sigut la manifestació més gran de tots els temps.

Fins i tot els meus diaris estan canviant.

Va renegar en Barnard. A baix als telers, en Marwin veia diàriament com els treballadors de la fàbrica simpatitzaven ara plenament amb la nova ideologia i tots varen deixar d’escopir a les banderes menys els tres treballadors jueus, que de cop varen ser insultats pels seus companys. Un dels treballadors, sense cap motiu, es va dirigir cap a en Gerd i li va donar una empenta que de poc el va fer caure al damunt les pues del teler que tenia al davant. En voler-li tornar l’empenta, el pobre Gerd va veure que els altres el miraven amb cara desafiadora i, impotent, va anar al lavabo per tranquil·litzar-se mentre uns altres treballadors l’insultaven i l’amenaçaven de cremar-lo a la foguera. A en Walter, l’altre jueu de l’empresa, el seu company en el teler, li cantava cançons antisemites com:

Quan del meu ganivet broti sang jueva.

En més d’una ocasió l’havia amenaçat en fer-li una cara nova i la resta dels treballadors l’amenaçaven de tallar-li el cap. L’altre treballador, en Heinz, va decidir deixar la feina. No aguantava més els insults i els maltractaments que es permetien allà dins sense que en Barnard se’n adonés o no volés veure. Com que era jove i no tenia que ajudar econòmicament a cap família, perquè no en tenia, va poder trobar una altra feina, encara que cobrava molt menys.

En Fritz feia molts esforços per intentar tirar endavant, però el record de Galiana li era molt present i molts dies es continuava tancant a la seva habitació recordant bells temps mentre es mirava el quadre que li va pintar per ell abans de morir o es quedava palplantat al pis de la Galiana esperant inútilment que ella en sortís amb el seu esplèndid somriure. Després de passar uns quants dies sense veure els seus amics, en Georg i en Lou es varen presentar a casa seva i el varen obligar a acompanyar-los sense dir-li a on el portaven. En un primer moment va pensar que el portaven a donar una volta pel Tiergarten com havien fet de petits, però el noi va quedar sorprès de que el portessin a un Congrés de Treballadors. Sense saber on entrava, va entrar a l’acte aspectant, esperant veure un saló d’automòbils de la marca Mercedes, però quan va veure que tot el seu voltant estava ple de banderes nazis amb l’esvàstica va quedar impactat davant d’aquella escena estratègicament dissenyada per commocionar al públic. Sabent ara a on era, el primer pensament que va tenir va ser que probablement aquelles banderes havien sigut escopides per ell a la fàbrica. Després de fer quatre passes més els va demanar en els seus amics marxar d’allí, ja que no si sentia còmode en aquell ambient. Masses records, els deia com excusa. Però en Georg, que cada cop estava més influenciat pel nazisme i per la seva escenografia, el va obligar a quedar-se agafant-lo per les espatlles prometent-li que només serien cinc minuts i que després anirien a fer una cervesa. Quedant-se immòbil i mirant tota aquella escena amb menyspreu, el noi no va tenir més remei que esperar com els demés l’arribada del canceller alemany, que com sempre feia tard a aposta.

A veure si m’embruixa a mi també?

Li deia a en Lou, que estava distret mirant a una noia que hi havia a uns metres. Esperant i mossegant-se les ungles dels nervis que passava per està envoltat de membres de les SA, va continuar observant l’espectacle per tal de no mirar aquells homes; tot estava dissenyat al mil·límetre amb les seves banderes específicament alineades, amb l’àguila nazi daurada de fons, amb els músics col·locats en una posició elevada mentre entonaven el Horst-Wessel-Lied, amb els membres de  les SA i les SS armats fins les dents envoltant l’amfiteatre i amb tots els jerarques nazis asseguts a davant mentre en Rudolf Hess esperava des de la tribuna d’oradors l’arribada d’en Hitler. Mentre anava donant voltes amb la mirada va veure que entre el públic hi havia aquella noia rossa que ja s’havia trobat en dues ocasions. La nazi, es deia per dins. Quan la noia el va veure després de repassar el seu maquillatge amb un mirallet que portava, aquest cop en Fritz estava atrapat perquè no es podia moure de la gent que hi havia en aquells moments i ella es va apropar decidida cap a ell. Fent veure que mirava al sostre, en Fritz no va poder evitar que se li plantés a davant i ella li va dir sense saludar-lo:

Tu ets aquell noi que estava allà assentat mentre es cremava l’edifici Ballot, oi?

Baixant la mirada i observant-li ara els ulls blaus, en Fritz, que patia que aquella noia l’acusés de comunista allà al mig, enmig d’una manada de llops, va pensar, va veure que els seus amics s’apartaven d’ell pensant que li aniria bé relacionar-se amb una altra noia. En Georg en veure la noia no va poder evitar repassar-la de dalt a baix. La trobava molt guapa. En no saber què respondre-li, li va dir que aquell dia estava molt cansat de treballar i que no tenia ànims per caminar cap a les flames d’Hades. Mirant-lo de dalt a baix, ella, vestida amb un vestit vermell, perfectament pentinada i portant un braçalet nazi al braç esquerre, li va dir mentre es posava al seu costat dret, fent fora en Lou del costat d’en Fritz:

Així, has vingut a sentir el nostre Führer?

El noi, palplantat i amb cara de fàstic, no va saber què respondre-li i es va quedar en silenci. Llavors, la noia li va dir:

Quin gran home, ell ha estabilitzat en quatre dies la nostra malaurada economia destruïda per aquests maleïts comunistes i jueus. Ara no és com abans per sort. Sembla increïble que un sol home hagi sigut capaç d’aconseguir això, unir a un poble que havia estat dividit i empobrit.

Sense respondre-li res i continuant fent cara de fàstic, el noi veia que aquella noia era una fanàtica del nazisme, més nazi que els nazis, va pensar, i només desitjava que marxés i el deixés sol. En veure que la noia no marxava del seu costat esperant que obrís la boca, en Fritz es va limitar a respondre-li amb un tímid somriure que no deia res. No deixant-lo de mirar fixament als ulls, la noia li va dir, després de mirar l’àguila daurada que hi havia al fons:

Jo avui estic aquí perquè s’ha aprovat la creació del Frauenfront (Una organització femenina del nacionalsocialisme creada a petició d’en Robert Ley). Aquest govern també pensa en les dones.

Continuant amb la boca tancada, en Fritz ara es va posar a mirar al terra pensant que d’aquesta manera la noia marxaria davant d’aquell menyspreu, però va tenir la mala fortuna de que en Georg els va sentir, ja que no treia l’ull de sobre a aquella noia, i va respondre des de darrere per en Fritz:

Noia, em sembla que no saps pas amb qui parles, ell, el noi aquest, és el qui fabrica totes aquestes banderes que veus aquí. Ell és dels més patriotes que hi ha. Ell s’envolta amb els líders nazis.  

Sorprès per les paraules del seu amic, en Fritz es va quedar vermell i només va obrir boca per dir-li que exagerava el seu amic, però ella, que es va quedar impressionada i amb els ulls com unes taronges en veure que aquell noi no era com es pensava, li va dedicar un somriure que a en Fritz li semblava malvat. Fins llavors havia pensat que era un periodista pel seu posat seriós i la seva vestimenta i s’hi havia apropat pensant que potser li faria una entrevista com a fidel nacionalsocialista. Canviant-li ara la veu per una de més sensual:

Perdona, em sembla que no me presentat. Em dic Àngela, tinc 18 anys, (havia nascut el dimarts 28 de juliol de 1914), i fa només un any que visc aquí a Berlín. Jo sóc de Munic, com el NSDAP.

Sense voler-li contestar, el noi va continuar amb silenci, sense mirar-li la cara, però notava que ella no li treia els ulls de sobre, uns ulls que imposaven respecte com tot ella, i al final li va contestar mentre li donava la mà fredament per saludar-la:

Em dic Fritz, sóc de tota la vida berlinès i he vingut aquí obligat pels meus amics, uns malvats com tots aquests.

Però la noia no va sentir com en Fritz deia que eren uns malvats, ja que els seus pares, que estaven unes files més endavant la cridaven. En tornar a posar la vista cap a en Fritz, l’Àngela li va dir que esperava veure’l ben aviat i es va acomiadar de tots ells amb un somriure sensual i amb una picada d’ullet. Després de que es perdés entre la multitud, en Georg i en Lou es varen apropar al seu amic i li varen dir amb to de broma que havia lligat amb una bavaresa, però en Fritz els va contestar amb fermesa que en el seu cor no hi havia espai per una altra dona i menys per aquella noia tan espantosa, va exclamar. Volent marxar després de tanta tensió que havia passat, de cop va sentir com sonaven les trompetes i com tothom aixecava el braç dret de forma militar. Uns segons després va veure que sortia en Hitler després de que en Hess anunciés la seva arribada des de la tribuna dels oradors. De seguida el canceller alemany es va posar davant del micròfon i va començar el seu discurs on va parlar del seu passat, dient que havia sigut un obrer com ells i un soldat com les masses. Entre paraules i paraules, la multitud anava cridant entre aplaudiments Sieg Heil!. Mirant-s’ho amb resignació mentre sentia els Sieg Heil que se li posaven al cap, en Fritz va quedar molt impactat per aquell míting, els comparava amb els que havia fet amb els comunistes; més senzills, amb menys banderes i menys escenografia i no tan emotius. Aquella imatge el va impactar profundament i entenia, en part, el magnetisme del nacionalsocialisme. Però quan va pensar amb el seu passat li va venir la imatge de la Galiana. Què diria ella si l’hagués vist aquí? Pensava el noi. Creia que l’estava traint estant en aquell acte i a sobre havia parlat amb aquella noia, a qui considerava molt bella físicament. En veure que els seus amics escoltaven badocament a en Hitler, el noi  va esmunyir-se entre la gent i quan va ser fora del recinte va fugir d’allí corrents deixant a en Lou i en Georg a l’acte mentre cridaven amb la resta: Sieg Heil.

Corrent com s’hi hagués vist un fantasma, volia fugir de tot el que havia presenciat, en Fritz va pensar en refugiar-se a la biblioteca de la Universitat Humboldt, que tenia per aquells moments 934 volums, per passar-hi la tarda. El noi volia entrar en contacte amb la cultura després de sentir tantes barbaritats. Després d’agafar el tramvia a la Potsdamer Platz es va dirigir a la Bebelplatz i en entrar a l’enorme biblioteca, freda i mig buida en aquell moment on hi regnava el silenci, es va posar a llegir el Hamlet d’en William Shakespeare o d’en Francis Bacon perquè tenia ganes de llegir una tragèdia, com creia que era la seva vida en aquells moments. Després d’agafar el llibre es va asseure en una cadira de davant d’una taula rodona, sol, en silenci, i va començar a llegir la tragèdia. Minuts més tard, quan ja havia llegit la intervenció del fantasma del pare d’en Hamlet, va sentir enrenou a l’entrada de la biblioteca. De cop es varen sentir uns crits i el soroll de les passes cada vegada es va fer més fort. En girar la vista cap a l’entrada va veure com uns estudiants nacionalsocialistes del NSDSTB acompanyats per les SA entraven de cop a la biblioteca fent un gran enrenou. Deixant el llibre de banda i mirant que passava, va veure com aquells homes començaven a agafar llibres per emportar-se’ls a fora al carrer. Sense entendre ben bé què passava, va deixar el Hamlet amb  el seu fantasma a la prestatgeria i va sortir de la biblioteca amb els pocs lectors que hi havia aquell dia. Espantat per aquells homes, en sortir de la biblioteca el noi va quedar astorat en veure davant seu a una multitud concentrada a la Bebelplatz cridant consignes contra els jueus. Semblava que tota aquella gent envoltava alguna cosa al mig de la plaça i va decidir apropar-s’hi. Posant-se entre la gent, la majoria eren joves i alguns anaven vestits amb uniformes de les SA, va veure que estaven concentrant a uns 20.000 llibres enmig de la plaça de l’Òpera, davant de la Universitat Frederic Guillem. No entén res de res, el noi es va mirar els llibres que hi havia al terra i va observar que aquests eren, entre altres, d’en Karl Marx, d’en Sigmund Freud, de la Helen Keller i del poeta del segle XIX Heinrich Heine, que havia escrit: Allí on es cremen llibres, s’acaba cremant també persones. Sense entendre què passava, en girar la vista a la seva dreta va veure-hi el llibreter Martin, que estava també davant d’aquells llibres llançant esvarat uns quants llibres de la seva llibreria a la pila. Eren tots d’autors jueus menys el de l’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front. Veient com el seu grassonet llibreter volia tornar acontentar el règim, en Fritz se li va apropar i mentre es mirava com el llibre que l’hi havia comprat a la Galiana anys enrere pel seu aniversari quedava a la pila, li va preguntar per què feia allò, ja que hi perdia diners fent aquell acte de fe irracional. Mirant-lo atentament i amb els ulls com unes taronges, en Martin li va contestar tremolós mentre llançava amb fúria un últim llibre, la novel·la pacifista titulada Krieg, d’en Ludwig Renn, a la pila:

Em d’acontentar al nou règim, ells són els qui ens guien ara, i sí toca cremar la nostra literatura la cremarem com s’havien cremat les bruixes. Això ja no importa.

En voler-li contestar que estaven bojos es va tenir que apartar de davant de la pila perquè uns estudiants varen començar a fer balls indis mentre tiraven gasolina sobre tots aquells llibres. Amb aquells balls va sonar l’himne nacional i es va encendre la foguera. Observant els balls sota la llum de les fames mentre sentia els crits eufòrics de la gent, en Fritz es va apartar del costat d’en Martin, sentia fàstic pel què havia fet el seu llibreter, i va veure que a l’altra banda de la pila de llibres hi havia el cèlebre professor de pedagogia de la Universitat de Berlín, l’Alfred Baeumler. Tornant a mirar aquelles flames que il·luminaven la plaça després de que canviessin l’himne nacional per l’himne del NSDAP i el segon himne d’Alemanya, el Horst-Wessel-Lied, en Fritz va pensar que estaven enfosquint la cultura alemanya. Quina vergonya, va pensar mentre mirava ara la cara d’aquell professor. Al cap d’uns minuts es varen sentir el soroll dels motors d’una caravana de cotxes que provenien de la Porta de Brandenburg. Entre les persones que varen baixar dels Mercedes negres hi havia en Joseph Goebbels vestit amb la seva clàssica gavardina, que feia una cara de pomes agres perquè no havia pogut aconseguir en una reunió amb altres dirigents i altres ministres més competències pel seu nou Ministeri de Propaganda. Després de baixar ràpidament del cotxe amb desaires es va dirigir al centre de la plaça acompanyat per un guàrdia. Després de saludar a un parell de líders de les SA, el ministre va fer un discurs antisemita davant d’una taula amb micròfons al damunt i embolicada amb una bandera nazi mentre el públic li cridava el ja habitual Sieg Heil. Mentre el ministre deia que l’època de l’intel·lectualisme jueu havia acabat com la República de 1918 i que començava el triomf de la Revolució alemanya d’un munt de cendres, en Fritz es va quedar uns segons més a la plaça per escoltar-lo. Mentre el sentia, pensava que era curiós que un home que s’havia doctorat en Filosofia i Literatura participés en un acte en què s’assassinava a la Literatura i a la Filosofia. Abans d’acabar el seu aïrat discurs, en Goebbels va veure que entre la multitud hi havia en Fritz, el fill d’en Barnard, va dir-se, i va pensar content de que la família Klein estava allí i que aprovava tots aquells actes. Mirant atentament les flames que s’enlairaven al cel per fer veure que no mirava a en Goebbels, el noi, ja cansat de sentir tants Sieg Heil i de veure a tanta gent llançar els llibres a la foguera com si fossin troncs, es va adonar que era tard, ja era fosc, i va pensar que la seva família patiria per ell i va tornar cap a casa. Obrint pas entre la multitud per arribar a la vorera de l’Unter den Linden, va sentir per últim com en Goebbels cridava rabiós Sieg i el cor rugia Heil per acabar el discurs. En sortir de la plaça abans de que la gent desfilés cap a casa, va veure a uns quants corresponsals estrangers amb els seus blocs de notes i amb unes cares de desconcert davant del què estaven veient. Mirant-los amb atenció com prenien les seves notes, en Fritz li va venir una esgarrifança pensant que estaven donant una imatge terrible a l’estranger. Quina vergonya, s’anava dient. No traient-se aquelles cares de la seva ment, va agafar el primer tramvia que parava a Potsdamer Platz i va marxar d’allí tot mirant encara el reflex de les flames.

Després de baixar a la Potsdamer Platz va anar de dret a casa seu mentre anava mirant desconcertat les estrelles i el Sol dels gitanos. En entrar a casa es va dirigir ràpidament a la butaca del seu pare a la biblioteca privada i li va explicar tot el què havia vist. Pensant una estona, en silenci, amb un llapis a la mà, en Barnard li va dir sense embuts:

El poble alemany ha perdut la raó, esperem que sigui capaç de tornar a la civilització algun dia i ens puguem perdonar.

Durant aquells dies de maig, en Fritz es va passar els dies tancat a la seva habitació estudiant pels exàmens finals. L’institut li treia els mals pensaments. Sol i sense relacionar-se gaire amb els companys, seia en el seu pupitre i escoltava el professor de torn sense pensar en res més que treure una bona nota. El noi no notava que la majoria dels seus professors i dels seus companys li feien la pilota perquè era el fill d’en Barnard, el que feia les banderes. El dijous 18 de maig uns quants alumnes comentaven entre els passadissos de les aules el discurs d’en Hitler del dia anterior, el Discurs de la Pau. Alguns portaven el diari d’aquell dia amb el discurs íntegre del canceller alemany i amb una crònica entusiàstica que deia que el Zentrum aplaudia aquelles paraules. Era un fet, Hitler s’estava guanyant els cors dels alemanys, pensava el noi mentre mirava de reüll la portada del Berliner Tageblatt. Un seu company de classe, que sabia de la seva ideologia comunista perquè s’havien trobat a més d’una manifestació, li va voler comentar aquell discurs. En Fritz el va escoltar amb atenció fins que va veure que aquell noi ara defensava la idea d’en Hitler i llavors va preferir quedar-se callat, escoltar-lo amb atenció per després abaixar la vista com a senyal de que no tenia ganes de parlar. Aquell seu company li va parlar amb lloances cap a en Hitler pensant que en Fritz també s’havia passat al bàndol nacionalsocialista, ja que el seu pare feia les banderes nazis. En seure al seu lloc en tocar el timbre perquè entressin a l’aula, el professor els va aturar a tots. Un cop va aconseguir que li prestessin atenció, el professor va senyalar als dos alumnes jueus que tenia, en Johst i en David, els únics que quedaven en aquella aula, i els va dir que a partir d’ara haurien de seure junts en el banc del fons, el banc dels jueus, va exclamar amb un somriure. Abatuts, els dos nois varen abaixar el cap, varen agafar les seves coses dels seus antics pupitres i les varen deixar en aquell banc de fusta. Els demés alumnes no varen protestar, igual que en Fritz, però tampoc se’n varen alegrar.

L’endemà divendres a primera hora a en Fritz li tocava classe d’alemany. Un cop tots asseguts va entrar el professor a l’aula i amb un to seriós es va dirigir cap a en Johst i en David, que estaven tota l’estona amb el cap abaixat. El professor els va dir de forma seca que tenien que deixar l’aula aquella hora perquè no podien fer classe d’alemany, eren jueus i no podien. Sense dir res, els dos nois varen agafar les seves coses i varen anar als passadissos esperant la següent hora. Un cop tots fora, el professor va dir abans de començar la classe:

Són uns delinqüents i uns traïdors.

En Fritz, com els demés no va dir res, i va escoltar com sempre al mestre. Quan tornava cap a casa de l’institut per encetar el cap de setmana, en Martin, en veure’l des dels vidres de la llibreria, va sortir a la vorera i el va aturar. Demanant-li un minut, el llibreter va entrar volant a la llibreria per sortir-ne al cap d’uns segons amb uns quants diaris estrangers. Veient la cara de sorpresa del noi, que no entenia res, li va dir:

Fritz, donar-li aquests diaris al teu pare que es posarà content.

Preguntant el per què es posaria content, en Martin li va contestar, fent ara ell cara de sorprès en veure que no entenia què estava passant:

Home, és evident. Es posarà content perquè veurà com el món ens dóna suport. Els britànics ja demanen agafar-se seriosament el nostre canceller i els francesos parlen de fer-nos concessions. Ja seria hora de que ens entenguéssim d’una vegada per totes i veiessin l’error de Versalles. Han mort més de 200.000 persones per aquell maleït error.  

En fi, va pensar el noi, que no tenia gens de ganes de discutir-se amb el llibreter. Agafant els diaris sense badar boca, en Fritz va tornar ràpidament cap a casa. No tenia ganes de parlar amb ningú i menys de política. S’havien tornat tots bojos, s’anava dient. Quan el seu pare va tornar de la fàbrica a les vuit del vespre i va veure aquells diaris estrangers a la tauleta de la seva biblioteca va preguntar-li en el seu fill si en Martin els hi havia donat. En dir-li que sí, en Barnard li va confessar, mentre es treia el barret de copa i el penjava en el penjador:

Aquest maleït llibreter seria capaç de tot per acontentar al nou govern. Es pensa que sóc nacionalsocialista per molt que li digui que no. És que no entenc per què no em fa cas.

Abans de pujar cap a dalt a la seva habitació per estudiar, en Fritz li va etzibar i recordar:

Normal, fas les seves banderes.

No volent comentar aquell comentari, en Barnard es va asseure a la seva butaca i va agafar el Times de Londres que portava com a titular: Hitler vol la pau. Potser sí que Hitler volia la pau, es preguntava en Barnard mentre s’acomodava a la butaca per llegir la resta de diaris.

En aprovar totes les assignatures amb molt bones notes i després de que el seu pare pagués una gran quantitat de diners, el noi va poder ser admès a la Universitat Humboldt per estudiar Medicina. Havia complert el seu somni, el que li havia promès a la Galiana, i va ser el seu primer moment de felicitat després de la mort de la Galiana, que tenia ben present en cada moment. Sabia que ella estaria orgullosa i anava pensant com celebrarien aquelles notes amb la seva estimada. Mirant fulletons de la Universitat, el noi no podia evitar sentir-se feliç. Per ell era un somni estudiar a la mateixa universitat que en Hegel, de qui pensava que tot alemany s’hi havia posat al llit al menys un cop, d’en Marx, el gran oblidat d’aquella època, i d’en Schopenhauer, l’absent en aquell moment. En Barnard, també molt feliç pel seu fill, anava repetint que seria el primer de la família en anar a la Universitat, ja que en Marwin havia deixat els estudis per dedicar-se a la fàbrica per heretar-la algun dia i tant ell com la seva mare no varen anar-hi mai per diferent motius. Content com unes pasqües, en Barnard va decidir que el següent diumenge ho anirien a celebrar en el restaurant Aschlinger, a uns deu minuts de distància del Reichstag.

Tota la família, inclosos els avis, els tiets Friedrich Klein i la seva esposa Gisselle Klein, amb el seu fill Gottfried, i la tieta Greta Fischer, varen anar al restaurant el diumenge 28 de maig, quan feia només quatre mesos que havia mort la Galiana. Els tiets li varen regalar unes plomes estilogràfiques amb punta de vidre i els seus pares li varen regalar un joc d’escacs plegable i unes sandàlies per l’estiu. Mentre dinaven espaguetis a la bolonyesa per petició d’en Gottfried, que encara era petit, però molt entremaliat, en Fritz feia tots els possibles per fer veure que era feliç i anava mirant-se les figuretes d’escacs mentre pensava que no tenia contrincant amb qui jugar. Veient el seu fill amb el cap moix, la Luane no parava de dir l’orgullosa que estava del seu fill mentre ensenyava les seves notes excel·lents. Tots l’intentaven animar, però ell no estava per festes, només pensava que feia quatre mesos havia marxat el seu amor i amb ella la seva vida. Quan es posava als llavis la copa amb vi francès que en Barnard havia demanat, va veure que quatre taules més avall hi tornava haver aquella noia, l’Àngela, va sospirar, que estava dinant amb la seva família. Abaixant el cap per no ser vist, el noi va intentar amagar-se d’ella, i va dissimular tan com va poder la seva presència i es va estar tot el dinar callat. Quan semblava que estava salvat, a les postres, Baumkuchen (pastis de xocolata) amb un cafè, va ser vist per aquella noia, que no va dubtar en aixecar-se de la seva taula i en anar-lo a saludar. En mirar-se-la palplantada davant seu, en Fritz veia en ella una imatge diabòlica, una nacionalsocialista convençuda, s’anava dient, i intentava esquivar-li la seva penetrant mirada mentre la saludava fredament amb el cap. En Gottfried va quedar impactat per la bellesa d’aquella noia i es va aixecar de la cadira per dir-li en aquella noia que estaven celebrant que el seu cosí, en Fritz, aniria a la Universitat Humboldt per estudiar Medicina. Després de que es trenqués el gel gràcies a en Gottfried, l’Àngela va deixar de mirar a en Fritz amb aquella mirada i els va preguntar a la resta de la família si eren de la zona. Pensant que era una amiga de l’institut, la Luane li va respondre que vivien a prop de la Potsdamer Platz. Després de veure que en Fritz no li prenia atenció, la noia els va dir que vivia a prop de la zona, més al sud, a l’Anhlater Strasse, i que feia poc que vivien allí. Després d’explicar-los, amb el seu accent bavarès marcat, que encara s’estaven adaptant a la vida berlinesa, l’Àngela va tornar a centrar l’esguard cap al noi i li va demanar, amb  una mirada penetrant, si algun dia li podria ensenyar el barri perquè no havia tingut temps per passejar-s’hi, ja que no coneixia a ningú. Impactat per l’atreviment d’aquella noia davant dels seus pares, quina mala educada, pensava el noi, en Fritz va dir-li que tenia molta feina i que no tenia temps per passejar. Però la Luane, que li va agradar aquella noia i pensava que seria una bona manera perquè el seu fill passés el dol que portava, tot i que pensava que vestia massa atrevidament, se li veien massa les cames i el seu escot, va pensar, li va dir que estava de vacances i, repassant-se un cop més el vestit de a la noia, li va dir que passés un dia per casa i que en Fritz l’acompanyaria allà on volgués. Intentant fer callar la seva mare sense èxit, la Luane va anotar en una tovalloleta de paper la direcció de casa i li va donar a la noia. En Fritz es va quedar vermell mentre es posava les mans al darrere del clatell esbufegant d’impotència i renegant per dins a la seva mare. Després de guardar-se la nota a la regatera, la noia els va tenir que deixar, la seva família ja pagava el compte. Abans de marxar, li va dir a en Fritz mentre li picava l’ullet:

Espero que ens veiem ben aviat, tinc ganes de conèixer aquesta ciutat i estic segura de que seràs un excel·lent guia com seràs un excel·lent metge!

Després de que marxés amb la seva família, en Gottfried es va tornar a asseure a la seva cadira i no parava dir que aquella noia era molt maca. Mirant-se al seu cosí, que feia cara de pomes agres, li va dir que si no volia quedar amb ella ja hi quedaria ell. En Barnard, que entenia que el seu fill no estava còmode en aquella situació, ell sí que recordava que feia quatre mesos de la mort de la Galiana, va canviar de tema per parlar de boxa i d’aquesta manera va acabar aquell dinar.

L’endemà dilluns, mentre el govern alemany aprovava la Llei de Confiscació de les Propietats Comunistes, de bon matí l’Àngela va trucar el timbre de casa dels Klein just el moment que passaven els camions municipals que regaven els carrers produint molt de soroll. La Luane es pensava que eren els camioners que volien que el seu marit enretirés el cotxe aparcat a la vorera com havia passat més d’un cop perquè no podien aparcar allà on volien. En trobar-se a l’Àngela a fora es va endur una bona sorpresa perquè encara anava amb la bata de dormir. En saludar-la amb lleganyes als ulls encara, la Luane va recordar que la noia era de Baviera perquè la va saludar amb el Grüss Gott bavarès enlloc del Guten Tag berlinès. Després de preguntar-li d’on era de Baviera, la Luane la va fer passar al menjador mentre el seu fill estava a dalt a la seva habitació despreocupat i avorrit mirant el quadre de la Galiana amb la xapa de ferro que l’hi havia de portar bona sort a la mà. Feia pocs minuts que s’acabava de llevar. Tota la família la va anar a saludar amb el Guten Tag mentre ella els saludava amb el Grüss Gott. Després de que en Barnard l’hi oferís un cafè, la Luane va cridar des del menjador al seu fill perquè baixés. Però, després d’esperar uns minuts, en Fritz no baixava de l’habitació. En aquells moments en Barnard es va posar la seva jaqueta d’estiu de color gris per anar a la fàbrica. Veient que el seu fill li estava fent perdre la paciència mentre la noia estava palplantada, al mig del menjador, la Luane va decidir anar-lo a buscar. En obrir la porta se’l va trobar estirat al llit amb la mirada fixa al quadre i encara vestit amb el pijama d’estiu. Entrant a l’habitació després de picar la porta amb la mà, li va demanar que fes el favor de baixar a rebre la seva nova amiga, però en Fritz, amb una mirada gèlida, li va dir amargament que trobava terrible que li demanés això sabent pel què estava passant i va amagar la cara darrere del coixí. Canviant-li la cara per una de més amable, la Luane es va asseure al llit, al costat del noi, i li va dir mentre li acariciava la cama esquerra:

T’entenc més del què et penses, no t’estic demanant que oblidis a la Galiana, no ho vull que ho facis, per nosaltres també era única, era especial per tothom qui la coneixia.

Trencant-se-li la veure recordant a la Galiana, li va afegir:

Però tens que refer la teva vida… tens que continuar vivint… és el què ella hagués volgut… no et quedis tancat per favor, no et demanem res més. Escolta’m, no l’oblidis mai… no estimis mai més a cap dona si tu vols, però viu… és el que la Galiana et demanaria ara mateix. 

Esbufegant profundament i pensant que la Galiana trobaria detestable que quedés amb una nazi, va canviar-se amb uns segons de roba, es va afaitar al lavabo de dalt i va baixar a baix amb desaires i amb una camisa blanca mig arrugada. En veure a l’Àngela en el menjador, asseguda en el sofà, va observar des de les escales que la noia anava vestida molt atrevidament amb un vestit verd curt que ensenyaven les seves llargues cames i anava molt maquillada amb els llavis pintats de color cirera per anar a donar una volta al parc. Mentre li donava la mà per saludar-la, el noi no deixava de pensar que alguns dels veïns pensarien que anava amb una prostituta. Després de quatre paraules de cortesia, varen sortir a donar una volta.

De seguida que varen sortir al barri, l’Àngela va mostrar una energia que deixava esgotat a en Fritz, que només pensava en tornar a casa. Encara no havia esmorzar, ara recordava. La noia no parava de xerrar de Berlín i de la seva Catedral, que deia que era preciosa, però el noi, que continuava desinteressat amb aquella cita, es limitava a donar-li quatre dades del barri. Passejant tranquil·lament per davant de la floristeria de la Carlene, que per mala sort d’en Fritz hi havia dins la Klara que no els va treure l’ull de sobre en veure’ls, li va explicar que a la Leipzigerstrasse va ser el primer carrer de la ciutat en tenir llums elèctrics i que era un carrer molt viu pel comerç i la seva gent. Després de senyalar-li on eren els magatzems Wertheim, la va portar a la Potsdamer Platz perquè es perdés entre la gent. Allà, l’Àngela es va atabalar amb tan moviment de gent que anava a la feina, amb els tramvies que passaven constantment, igual que els cotxes, les bicicletes, els carruatges i els autobusos. Agafant-la perquè no passés amb vermell, en Fritz li va explicar, després de senyar-li el semàfor vermell, que en aquella plaça va ser on es va posar el primer semàfor d’Europa. En quedar aclaparada i farta de tant moviment, ja que no parava de rebre espentes de gent que volia agafar el tramvia, l’Àngela li va demanar anar a la Porta de Brandenburg per estar més tranquils. Estant-hi d’acord, els dos nois varen pujar carrer amunt caminant a poc a poc. En veure a en Wilhelm a la cantonada de la Vosstrasse, en Fritz s’hi va aturar un segon per escoltar-lo tocar amb el seu saxofon, però l’Àngela, amb cara de menyspreu cap a aquell pobre noi que cada dia anava més estripat i més embrutit, el va empènyer a continuar pujant carrer amunt. En arribar a la Porta, ella el va voler impressionar en explicar-li que la Porta s’havia construït seguint el model de l’Acròpolis d’Atenes i que en Napoleó s’havia endut l’estàtua de bronze de la Porta a París, tot i que l’emperador francès es volia endur tota la Porta però que no li va ser possible. Deixant a en Fritz amb la boca oberta en veure que aquella noia era més espavilada del que es pensava en un primer moment, ell es va voler fer l’interessat i li va dir que després de la derrota francesa, el 1814, l’estàtua va tornar i que per això la plaça es diu Pariser Platz. Pensant que havia deixat la noia impressionada, en Fritz li va dir a més, mentre entraven a la plaça, que havia vist la tomba d’en Napoleó i que li semblava un boig nacionalista. Colpida en sentit dir boig nacionalista, l’Àngela se’l va mirar i li va dir mentre feia les primeres passes per la Pariser Platz:

I qui no és un boig nacionalista en aquesta vida? Hi ha alguna cosa més bella que morir pel teu poble? 

Escopint al terra sense gaires modals per demostrar-li que no tenia cap interès en ella, en Fritz no la va voler contestar perquè recordava com la Galiana li havia dit que el nacionalisme només era una invenció de la burgesia. Veient que ella volia una resposta, ja que no deixava de mirar-lo, al final es va limitar a contestar-li:

Aquell home era un boig sense raonaments, un megalòman. Com un senyor que va amb un Mercedes negre.

Fent-li que no amb el cap, l’Àngela li va contestar mentre avançaven cap a l’Unter den Linden:

Jo no penso igual, segurament tenia molts defectes, com el d’odiar a en Von Humboldt perquè era més aclamat i més admirat que ell, però en Napoleó era un enamorat del Werhter d’en Goethe, la considerava una gran obra de la cultura europea, i has de tenir en compte que el nostre nacionalisme va sorgir com una reacció al seu imperialisme i, per mi, només per això, ja és mereix tot el meu respecte.

No entenent el per què, creia que estava dient una tonteria, tot i que veia que aquella noia era espavilada de veritat, en Fritz va decidir continuar caminant en silenci per l’Unter den Linden, on l’Àngela el va anar aturant a cada botiga de roba, tot i que no comprava res, mentre ell es limitava a donar-li quatre dades històriques, com que aquella avinguda 350 anys enrere havia sigut un camí de carro que anava des de l’illa Spree a una zona de caça del Tiergarten i que era l’orgull dels berlinesos. Després de caminar una mica més en direcció a l’Alexanderplatz, es varen aturar just al davant del Palau Reial. Observant el Palau, l’Àngela li va confessar que ella era monàrquica, però que amb l’Adolf Hitler estava satisfeta per haver trobat a un nou führer que els reconduiria cap a una unitat del poble. Cansat d’aquella noia nacionalsocialista, només falta que porti l’esvàstica, va pensar el noi, i de la seva xerrameca, en Fritz, que continuava sense ganes de dir-li com li repugnava el nazisme, es va mirar el rellotge d’una parada de tramvies i li va dir que feia tard, que els seus amics l’estaven esperant. Sense entendre les presses que li havien sortit al noi, ella volia anar a prendre un cafè per saber més coses de la seva vida, l’Àngela li va agrair que el portés en aquella zona i li va dir que esperava que li tornés a fer de guia en breu. Sense contestar-li ni que sí ni que no, en Fritz li va fer un gest amb el cap per acomiadar-se’n i va marxar tan ràpid com va poder per l’Unter den Linden baixant després per la Wilhelmstrasse. Però no marxava per anar a veure als seus amics com havia dit, sinó que se’n anava cap a la plaça Belle-Alliance-Platz per recordar a la seva difunta xicota. Creia que li estava fent el salt quedant amb aquella noia nacionalsocialista, a qui sense voler li mirava l’escot i la trobava molt guapa.

Mentre en Fritz estava al parc recordant a la Galiana i plorant pensant en els feliços temps passats, l’Àngela tornava cap a casa seva caminant a poc a poc. Quan va passar per la Potsdamer Platz es va trobar amb en Georg i en Lou que sortien ben alegres del bar de l’Hotel Esplanade. Els nois es dirigien distrets cap a la Leipzigerstrasse i ella no va dubtar en cridar-los en veure que no la veien. Després de que es giressin i s’aturessin, l’Àngela els va preguntar on era en Fritz. Sense entendre res, els dos nois es varen limitar a contestar-li, mentre li miraven sense gaires modals l’escot, que amb ells no havia pas quedat i que no l’havien vist. Arrufant el nas sabent que l’havia mentit, quin menyspreu, va pensar mentre picava amb el peu dret al terra, i va dir enrabiada que en Fritz l’havia enganyat. No deixant de mirar-la amb ulls de desig, en Georg la va agafar pel braç sense gaires modals i li va dir amb un to provocador, pensant que aquella noia podria ser per ell:

Escolta, no se si ho saps però t’explicaré una cosa d’en Fritz que no vull que li diguis que t’ho he dit. Ell acaba de perdre a la seva xicota, la varen matar en una manifestació, els dos eren comunistes, no eren com nosaltres dos… no sé si m’entens?.

L’Àngela aquesta no se l’esperava i es va quedar uns segons amb la boca oberta mentre s’anava repetint:

Comunista… Comunista….

Estava impressionada de que en Fritz, el fill del fabricant de les banderes nacionalsocialistes, fos comunista. Ara entenia el seu comportament, ara sabia per què no l’hi contestava quan parlava de política. Notant com en Georg se li acostava amb no tantes bones intencions, ja tenia el braç repenjat a la seva espatlla i el baixava cap a la cintura, ella se’n va separar bruscament i li va dir contundentment:

No passa res perquè sigui comunista, la paraula nazi porta el terme sozi, que designa als socialistes. Ell no ha entès bé el socialisme. És massa jove i massa innocent.

Després d’aquestes paraules, l’Àngela va deixar als nois, que no entenien per què no els hi feia cas, i va continuar baixant carrer avall per tornar a casa pensant que esperaria uns dies però que tornaria a casa dels Klein. L’Àngela se sentia atreta per en Fritz, a part de que el trobava un noi guapo, de fet era molt ben vist per algunes noies de l’institut, li agradava la seva posició social i econòmica, sobretot li encantava que fes les banderes nazis. La casa dels Klein l’havien enlluernat i els modals i la vestimenta del noi l’atreien profundament. A més, aquell dia li va agradar veure que era un noi culte, però també l’hi havia atret el seu caràcter enigmàtic. L’Àngela pensava en el tema econòmic perquè la seva família era de classe obrera i per culpa de la crisi es varen veure obligats a venir a la capital, ja que el seu pare hi havia trobat una feina, tot i que en unes condicions terribles amb unes jornades laborals interminables i amb un sou molt baix. Ella treballava de cambrera unes hores en un bar del sud de la ciutat, en el barri de Mareiemfede, per ajudar a la família. Per culpa de l’economia familiar no va poder estudiar al Luitpold-Gymnasium de Munic com ella hagués volgut, tot i que les seves notes eren més que acceptables.

Durant els següents dies en Fritz va estar tranquil a casa amb la seva família preparant-se per anar a la Universitat Humboldt i elegint les signatures que estudiaria. No deixant de mirar els nous llibres mentre es refugiava a casa de la forta calor, tenia clar que volia ser metge de família per ajudar als seus veïns i amics. Però el noi en prou feina sortia de casa; només sortia d’en tant en tant per anar comprar a la botiga de la Matilda quan la seva àvia li demanava o anava a la llibreria d’en Martin a comprar algun llibre de medicina per estudiar, tot i que en Martin sempre l’intentava convèncer perquè es quedés el Mein Kampf o El treballador, una obra de l’escriptor Ernst Jünger, en què es feia apologia d’un soldat treballador. Un dia es varen mosquejar perquè en Martin li va aconsellar que es quedés el Protocol dels Savis de Sió traduït per en Theodor Fritsch i en Ludwig Müller, àlies Gottfried zur Beek, perquè volia que veiés les maldats dels jueus i la seva conspiració per dominar el món. Examinant-lo per alt i llegint només quatre paràgrafs dels 24 capítols que tenia, en Fritz va fer enfadar al llibreter quan li va dir amb cara de pocs amics que era un libel redactat per la policia secreta tsarista, la Ojrana. Sense voler-s’ho creure i pensant que l’estava enganyant com els jueus, en Martin li va girar la cara i es va posar darrere al taulell per servir a la Klara. Durant uns dies no el va voler saludar i cada cop que el veia pels vidres de la llibreria pensava que aquell comunista no tenia solució i que anava malencaminat. Sovint també quedava amb en Georg i en Lou; anaven a fer una cervesa al bar de l’Hotel Esplanade o anaven a fer una copa en Haus Vaterland, on els dos nois no paraven de parlar de noies i li explicaven que volien reunir molts diners per anar al Saló Kitty, un prostíbul de luxe. Però en Fritz no estava per dones, només pensava amb la Galiana, el seu únic amor, els recordava. Tot i que també patia per no trobar-se a aquella noia, l’Àngela, que la trobava excessivament atrevida, impertinent i mal educada, tot i que la trobava físicament molt guapa. Durant aquells dies calorosos que indicaven que arribaven a l’estiu, es passaven moltes estones al bar de l’Hotel prenent una cervesa i un dissabte a la tarda en Fritz li va cridar l’atenció que en les habituals partides de cartes que tenien lloc en el menjador principal entre els avis del barri, ja no hi hagués un avi jueu que sempre perdia. Per la seva part, en Barnard intentava sense èxit trobar nous clients per desfer-se dels nazis, tots li prometien comandes, però eren massa petites per poder desprendre’s dels nazis. Mentre el seu pare estava tancat al despatx, en Marwin des de baix cada dia anava agafant més el control de l’empresa pensant que en un futur seria seva, tal i com volia el seu pare.

El dijous 15 de juny, en Fritz estava com cada tarda a casa avorrit; vaguejant entre la cuina, el menjador i la biblioteca, i veia per la finestra com plovia un dia més. En el moment que matava el temps recitant el poema èpic Don Joan de Lord Byron a la biblioteca, de sobte va sonar el timbre. De seguida va anar a obrir la porta en veure que ningú hi anava; l’àvia era al lavabo en aquells moments. En obrir la porta es va trobar amb l’Àngela, vestida amb un vestit vermell curt que ensenyava molta cuixa i un recollit al cabell, i anava perfectament maquillada de llavis. Feia una olor dolça a perfum, tot i que es notava que no era del bo. Abans de que ell pogués dir una paraula, ella el va saludar molt amablement amb el seu accent marcat bavarès. No tenint més remei i després d’esbufegar amb desaires, el noi la va saludar encara amb més desaires i va ajupir al cap per no mirar-li la cara i l’escot. Amb cara de pomes agres, el noi li va dir que estava molt enfeinat per sortir avui i que a més el cel era amenaçador, li va afegir, però l’Àngela li va dir abans de que l’hi tanqués la porta als morros:

Escolta noi, no se perquè creus que se’t vull lligar. Ser el que t’ha passat i ho trobo molt trist i et comprenc, però per això no m’has de menysprear com si fos una remera.

Quan estava a punt de tancar la porta, la Luane va sortir de la cuina, ja que havia sentit tota la conversació mentre tallava uns quants alls, i va dir-li en el seu fill que aquella noia tenia tota la raó i la va convidar a que passés a seure en el menjador mentre en Fritz es quedava dret, sense dir res, agafant el pany de la porta amb la intenció de tancar-la. Acomodant-se a la cadira de més a prop de la xemeneia, l’Àngela li va demanar a en Fritz si la podia acompanyar en un espectacle a l’aeròdrom de Tempelhof perquè si celebrava el Dia Nacional del vol. Quan li anava per dir un no rotund, va cometre l’error d’estar uns segons callat per inventar-se una excusa, li volia dir que havia d’estudiar, però era evident que estava de vacances, i la Luane va aprofitar-ho per dir-li que el seu fill l’acompanyaria sense problemes i amb molta il·lusió. Obligat per la seva mare, que no li va deixar dir res més, se’n va anar de dret a la seva habitació per canviar-se mentre l’Àngela s’esperava amb la Luane al menjador. En Barnard, que aquella tarda no va anar a la fàbrica perquè es va quedar al despatx del tercer pis per repassar unes factures antigues, va baixar en sentir la veu de la noia i després de saludar-la es va dirigir a la seva biblioteca deixant la porta oberta per veure el menjar. Des de la seva butaca i llegint l’últim número del Der Angriff, no deixava ni un segon de mirar de reüll a l’Àngela. Després de mirar-lo un parell de cops i de veure que estava bavejant, la Luane va veure que el seu marit no deixava de mirar amb unes intencions les fines i blanques cames de l’Àngela, el seu vestit curt, el seu escot i la seva cintura prima i esvelta. Mentre esperaven que el noi baixés, la Katrina, que també havia baixat en sentir la veu de l’Àngela, es va asseure en una cadira de la taula del menjador per fer els deures i no parava de fer-li preguntes impertinents a la noia. Ella li responia molt amablement totes les preguntes que li feia sobre colònies, vestits, maquillatge…. i en aixecar-se de la cadira per apropar-s’hi l’hi va assegurar que un dia li ensenyaria a maquillar-se com les noies més grans. Tots en general els hi agradava aquella noia per un motiu o per un altre, menys a l’Elise, que se la mirava amb menyspreu quan va sortir de la cuina per tornar al lavabo. En veure que la Katrina molestava amb les seves preguntes, l’àvia en tornar del lavabo va agafar a la Katrina per portar-la a l’habitació perquè acabés de fer els deures de l’escola. Mentre pujaven per les escales li va dir en veu baixa a la seva néta, però amb la suficient força perquè la sentissin:

Aquesta es creu molt maca, però en quatre dies li caurà el cul i els pits. Ja ho veuràs.

En sentir-la, l’Àngela va aguantar estoicament, palplantada al mig del menjador, que li semblava espectacularment gran comparat amb el de casa seu. No entenia què havia fet o dit malament per tal de que aquella dona l’hi hagués dit allò. Potser desvariejava, es va dir a si mateixa mentre mirava la llar de foc. Un moment que la Luane va anar a la cuina per apagar el foc encès, la noia va mirar de reüll i va veure que era una cuina impol·luta amb una taula de carnisser. Quina diferència amb casa seu, anava pensant. Quan per va baixar en Fritz després d’un quart d’hora es va apropar de dret al seu pare, que li va donar una bona quantitat de diners perquè anessin a sopar. Agafant els diners i guardant-los a la cartera, li va dir a cau d’orella:

Pare, és nazi aquesta noia!.  

Mirant la noia un cop més, en Barnard li va contestar sense embuts:

I qui no ho és a l’actualitat? Tots s’han tornat nazis!

Mirant ara que la seva esposa no el veiés, li va revelar un secret que tenia amb ella:

No li diguis que t’ho he dit, però la teva mare abans de casar-nos era una devota catòlica, anava cada diumenge a la catedral catòlica de Santa Eduvigis quan festejàvem, i mira-la ara, mai més hi ha anat. Tots canviem Fritz! Tots!. 

Sorprès per aquella revelació, ara el noi va entendre ara perquè un dia jugant amb la Galiana per la casa havia trobat amagat en un armari una creu de Crist i una vella Bíblia. Sense dir res més, els dos nois varen marxar cap al sud de la ciutat després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz. Quan els nois ja eren fora, en Barnard es va aixecar per anar a ensumar el què estava cuinant la seva esposa, ja que l’hi havia promès que li cuinaria el seu plat preferit, xai amb patates xafades i cebes petites. En veure la cintura de la seva esposa de cara als fogons cuinant, però pensant més amb la cintura de l’amiga del seu fill, la va abraçar per darrere provocativament, però en fixar-se amb l’olla va veure que li estava cuinant pastanagues bullides i va quedar blanc de cop i la va deixar de la cintura quedant molt desil·lusionat. Deixant de remenar l’olla, la Luane se’l va mirar amb una cara de mil dimonis i li va dir amb el cullerot a la mà:

Sí, pastanagues, sí, perquè em sembla que tens problemes a la vista. Et veus com un jove com en Fritz i que pots lligar amb noies joves i no veus les canes i les arrugues que portes. 

Fent cara de desconcertat, li va dir que no sabia de què l’acusava, per abans de que pogués dir res més la Luane li va dir rabiosa i amb els ulls sortits:

Eren maques oi les cames de la noia? Si se’t queia la bava com un nen petit! Que et pensaven que no ho veia?

Disgustat i sense voler discutir una evidència, va tornar a la seva butaca pensant que aniria a dormir amb el ventre buit, tal i com va ser.

Mentre en Barnard tornava a llegir el diari desil·lusionat, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir a peu cap a l’espectacle després de baixar a la parada de l’aeròdrom. En Fritz semblava poc animat i caminava amb uns desaires que es feien notar, però l’Àngela no parava de xerrar i xerrar sobre la ciutat i sobre la seva vida a Munic i a Gmund, un petit poble al sud de la capital bavaresa. Li explicava que estava molt feliç d’estar en una ciutat que seria la capital mundial i que estava contenta d’haver-lo conegut a ell i a la seva família. En arribar a l’aeròdrom es varen asseure a la tribuna amb tots els demés espectadors, que estaven ansiosos per veure l’espectacle. Les tribunes es varen omplir ràpidament i molts pares portaven als seus fills a l’espectacle. Mirant al públic, en Fritz va reconèixer a primera fila a en Hermann Göering, el gras del Tercer Reich, va remugar el noi, que estava dirigint l’espectacle amb el seu uniforme de color plata i lluent amb xarreteres daurades i ple de medalles militars, entre elles la Pour le Mérite, la medalla que li feia més il·lusió lluir. L’Àngela, descaradament i sense tacte, li va dir que en Göering també havia perdut a la seva estimada, la Carin Göering, que havia mort el 1931 per tuberculosis. Quan li anava a dir que havien sigut de mal gust les seves paraules, en seguit es varen sentir els brunzits dels motors dels avions i els aparells es varen començar a enlairar. Impressionat en veure el primer aparell agafar el vol, en Fritz, que no havia volat mai, li semblava fantàstic aquell espectacle i seguia amb passió a cada un dels aparells sense pensar que eren caces militars que provocarien tants morts anys més tard. En escapar-se-li un petit somriure en veure una maniobra aèria que el va deixar bocabadat, l’Àngela li va cridar, deixant sord al pobre home del costat:

Per fi! Per fi has somrigut, ja era hora noi! Em pensava que havies assassinat l’humor!

Rient encara més davant d’aquell comentari, en Fritz li va contestar:

Home, és normal, sóc un bon alemany jo, i com un bon alemany no m’agraden les comèdies i prefereixo les tragèdies.

Rient tímidament, l’Àngela li va clavar abans de tornar a posar la mirada sobre els avions:

El somriure és l’idioma universal dels intel·ligents.

Era el primer cop que en Fritz se sentia còmode amb aquella noia, no era pas burra, s’anava dient, tot i que no hi volia res, ni una amistat, es deia, però ella, en veure que el noi l’hi havia agafat certa confiança, li va fer insinuacions més provocatives assentant-se més arrambada a ell, cosa que el va posar més nerviós perquè veia perfectament la bellesa d’aquella noia i intentava no mirar-li el provocatiu escot. Mirant les piruletes que feien aquells aparells i aprofitant el fort brunzit dels motors, l’Àngela li va comentar que ella amb la seva família anaven a veure com aterraven i s’enlairaven els avions de l’aeròdrom d’Oberwiesenfeld. En Fritz només li feia gestos amb el cap per contestar-la perquè tenia la mirada posada en els aparells. Després de l’espectacle, que va deixar sense paraules a en Fritz, varen anar a prendre una cervesa de la marca Paulaner a la cerveseria Schultheiss. En entrar a la petita cerveseria decorada amb quadres de la capital alemanya, en Fritz va notar que totes les mirades dels clients de la taverna se centraven en la seva companya i es va començar a posar-se neguitós des del seu seient, fins que va cridar enrabiat i amenaçadorament:

Que no teniu enlloc més a on mirar?

En veure l’advertiment, a part de que Fritz era un noi atlètic i fort, tots es varen girar i varen deixar de mirar-la, tot i que alguns ho feien de reüll, com també de vegades ho feia en Fritz. Demanant la cervesa al cambrer, l’Àngela es va sentir afalagada per aquell gest i li va dir:

Mira, així et dec importar una mica!.

Per canviar de tema, volia desviar ràpidament l’atenció, en Fritz li va preguntar, per primer cop li feia ell una pregunta, sobre la seva vida a Munic. Sospirant fortament recordant la seva ciutat bavaresa, li va relatar que a Munic i a Gmund hi vivia fantàsticament bé i que si ara fos a Munic anirien en el Chiemsee, el llac més gran de Baviera situat a 130 quilòmetres a l’est de Munic, a prop de la frontera austríaca, a passar-hi uns dies envoltats de la naturalesa, o a les platges de Tegernsee, a uns 65 quilòmetres de Munic, on anaven a remullar-se les cames i es quedaven a dormir a l’hotel Hanselbauer. L’Àngela estava enamorada de Munic, sobretot dels seus parcs i dels Jardins Anglesos, on li va dir que s’hi havia passat moltes hores jugant amb els seus amics per després anar a fer el cafè en el Cafè Gasteig, on l’Anton Drexler, en Michael Lotter i en Karl Harrer varen fundar el 5 de gener de 1919 el DAP, el precursor del NSDAP. En parlar dels parcs, en Fritz li va contestar que ell també s’havia passat hores i hores jugant en els parcs de Berlín i, en aquells moments, va quedar callat venint-li a la ment la Galiana. En veure que en Fritz es quedava mut de cop i que abaixava el cap recordant bells temps, li va dir mentre el mirava amb una mirada intensa i penetrant:

Eiii! És normal que pensis en ella i que estiguis trist, tothom estaria com tu, però tens que viure i no et demano res més que una amistat. No te’n oblidis!

Agraït per aquelles paraules, el noi va aixecar el dit per cridar al cambrer i la va convidar a una altra Paulaner. Mentre el noi li explicava la seva intenció d’anar a la Universitat, somrient, ella, li va dir en to de broma quan parlava del seu futur:

Jo espero agafar-me un nen ric com tu perquè em mantingui i així poder deixar de treballar de cambrera per convertir-me en una dona nacionalsocialista.

Rient descaradament, era enginyosa, pensava, però el noi es va quedar una mica preocupat per la insinuació. Després de fer un llarg glop de cervesa, en Fritz li va preguntar per la seva feina. Posant-se més seriosa, la noia es va limitar en un primer moment a descriure-li com a molt precària. Després d’uns segons, li va explicar que sovint era maltractada i ofesa pels clients del bar i que el seu amo la tractava amb menyspreu i arrogància, i que en prou feines li pagava un sou digne. En Fritz va intentar durant tota la conversa evitar parlar de política, tot i que ella li feia algunes referències parlant-li de que a Munic hi havia nascut el nacionalsocialisme amb la Societat Thule. Mentre feien els últims glops de cervesa i parlaven de coses més privades, l’Àngela li va explicar que a Munic havia format part de la Bund Deutsche Mäden, la BDM, (la secció femenina de les Joventuts Hitlerianes) i que es passava el dia fent cursos de formació, activitats artesanals i esportives, i anant de colònies. Somrient mentre recordava com les feien vestir amb una faldilla negra i llarga, amb jaqueta bruna, camisa blanca i ben planxada,  i corbata negra, li va explicar que quan anaven uns dies de campaments moltes noies s’havien quedat embarassades i que a ella l’anomenaven La xicota del Führer perquè no volia estar amb els homes que venien per les tardes. Preguntant-li per què no feia com les altres noies, l’Àngela li va dir que com a bona cristiana no podia anar amb qualsevol i que s’agafava la regla de la vida de les 3 K (Kinder, Küche i Kirsche) amb poc rigor perquè ella no es veia com una dona a l’estaca de l’home. Amb aquella referència en Fritz va veure que era catòlica. Somrient mentre recordava el passat, l’Àngela li va confessar que també havia dut les típiques trenes i els dirndls (vestit tradicional d’Alemanya meridional i Àustria). Després de beure’s la cervesa, el noi la va acompanyar fins al seu barri. Mentre caminaven tranquil·lament cap al nord, l’Àngela li va dir que esperava poder quedar ben aviat i veure’s més sovint. Entrant al barri de l’Àngela, en Fritz va veure de seguida que era molt més precari que el seu i, més atrevit, li va dir que sí, que quedarien aviat, que no tindria problemes en quedar i que ja li agradava defensar-la de les mirades impertinents. Amb un somriure tímid i sensual, ella es va acomiadar d’ell i va dirigir-se cap a uns pisos antics i mig destrossats. El noi se la va quedar mirant una estona més fins que es va perdre entre la gent. Després de quedar-se uns segons més palplantat, el noi va girar la vista i va tornar cap a casa amb una sensació estranya. Estava content d’haver fet una bona amistat amb aquella noia, però pensava que estava enganyant a la Galiana amb una nacionalsocialista. Quin fàstic, es deia.

El mes de juny els nazis varen acabar d’abolir la democràcia prohibint a tots els partits i associacions polítiques. En Barnard es mirava l’assassinat  de la República amb temor i indignació i ja no tenia valor d’anar a la botiga de la Matilda per animar-la perquè no veia fi al moviment nacionalsocialista. Inclús havia aconsellat a la seva filla Katrina que no jugués amb amics jueus i que no se li acudís tornar a casa amb un amiga jueva. La Luane es mirava la política amb molta distància; continuava molt preocupada per l’estat del seu fill, que continuava tancant-se masses hores a la seva habitació sense parlar ni menjar i escoltant només al malaguanyat Mozart. També sentia dolor per no tenir a en Marwin a casa, però estava tranquil·la perquè li agradava molt l’Elisabeth, sobretot pels seus modals britànics i la seva senzillesa. La seva distracció en aquells moments era la Katrina, que es passava aquell mes de juny jugant a fora de casa amb el fill dels pastissers, en Hermann, com havien fet anys enrere en Fritz i en Marwin.

El dissabte 1 de juliol, l’Àngela va anar un altre cop a casa dels Klein, ja que feia dies que no havia vist al noi, tot i que l’havia buscat pel barri els pocs dies que no plovia. L’Elise va ser la que li va obrir la porta i deixant-la a l’entrada, amb la porta mig tancada perquè no entrés en el rebedor, va cridar al seu nét, que aquest cop va baixar sense que li preguessin i anava més ben vestit amb una nova camisa blanca i planxada que s’havia comprat a la botiga de roba de l’Albert i la Helga feia dos dies, i feia olor a colònia. L’Àngela li va dir només en veure’l que havia cobrat i que el convidava a una cervesa per tornar-li les que l’hi havia pagat. Pensant que feia dies que no feia una cervesa, l’última l’havia fet l’últim dissabte quan havia sortit amb en Lou a la tarda a l’Hotel Esplanade, va acceptar content la proposta dient que seria molt especial que una noia el convidés. Aquest cop en Fritz es va assegurar d’anar a un bar més tranquil, però lluny a la vegada del barri perquè no volia que els veïns, sobretot la xafardera Klara, la veiessin amb ella, que continuava vestint descaradament ensenyant les cames i la regatera. Què pensarien si la veien amb una altra noia, molt més provocativa, quan només feia mig any que havia mort la Galiana? es preguntava el noi. Després d’assentar-se en uns tamborets alts de la barra d’un bar del barri de Moabit, els dos nois es varen demanar un parell de Franziskaners, unes cerveses de blat sense filtrar seguint la Llei de Puresa de Baviera de 1516. En Fritz li interessava que li tornés a explicar la vida a Munic, no hi havia anat mai i li feia il·lusió perquè li havien parlat molt bé de la ciutat bavaresa, la ciutat de la cervesa, en deia ell. Però l’Àngela tenia ganes de parlar d’altres temes i sense embuts li va canviar de tema i li preguntar directament, quan els hi varen deixar les cerveses damunt de la barra:

Tu ets un comunista o només ho feies per amor?

Agafant aire de cop i volta, creia que la noia continuava sent massa impertinent i que no tenia tacte, li va contestar tímidament i amb veu baixa que evidentment creia amb els ideals comunistes d’un món més just amb igual de condicions, però que l’amor hi havia ajudat a enamorar-se d’aquelles idees. Atrevint-se més davant la impertinència d’aquella noia, en Fritz li va preguntar ara ell si ella era nazi. Convençuda de la resposta, l’Àngela li va contestar mig rient i sense vergonya mentre mirava el mirall de darrere de la barra:

Si ho fos tu series el meu enemic natural.

Pensant uns segons i girant la mirada cap a ell, va continuar més seriosament mentre feia un primer llarg glop de cervesa:

Segurament no se tan de política ni tinc tants coneixements com tu, però si que et puc dir com la crisi provocada per la República ha destruït a la meva família. La meva família sempre ha estat lligada al camp. Abans de que nasqués els meus pares vivien a Herzogpark, després es varen comprar una granja a Gmund i, més tard, per tal de que estudiéssim, vàrem anar al centre de la ciutat, a prop de la Marienplatz, en unes bones condicions. El meu pare era feliç en aquella època cuidant un hort pel qual li donaven molts diners. Bé….. per nosaltres eren molts. No ens faltava mai de res. Els diumenges, després de missa, anàvem a menjar a fora….. Quin luxe en comparació amb altres famílies.  Però va ser arribar la crisi i el desgovern de Berlín dels socialdemòcrates i dels burgesos que ens varen conduir cap a la ruïna i tot es va acabar per nosaltres i molts de nosaltres. A partir de la ruïna vàrem mirar al nacionalsocialisme. A nosaltres mai ens havia interessat la política. A casa no se’n parlava. Estava prohibit.

Interessat per aquella reflexió, en Fritz li va preguntar per què es varen mirar al nacionalsocialisme enlloc d’altres grups. Sense pensar-s’ho i agafant la cervesa amb força, l’Àngela li va dir sense embuts:

Perquè són els únics que assenyalen amb el dit als veritables culpables i són els únics que ens donen solucions. A més, comparteixo els conceptes del nacionalsocialisme d’un país modern, civilitzat, amb ordre i progressista basat en fets i no amb paraules com feu la majoria que us dieu demòcrates. Molt bla, bla, bla però llavors res de res, i ningú pensa en el poble. Ningú. Els nacionalsocialistes, com a mínim, surten del poble. No són polític com els demés.  

Fent una pausa per fer un altre llarg glop, la noia va continuar amb la seva fermesa mentre en Fritz l’escoltava, tot i que no compartia la seva opinió:

A part, a mi m’encanta la natura i l’ecologia i el nacionalsocialisme aspira a un ambient més net, amb una vida més saludable en contacte amb la natura i, a sobre, parla de mantenir la població en els pobles i a les granges, d’on precisament jo surto. És que són el poble, Fritz.    

Entenent més o menys la seva situació i pels mal moment que devien haver passat, ells si no fos pels nazis potser també s’haguessin vist evocats a la ruïna, va pensar el noi, que després li va preguntar per què havien vingut aquí si odiaven tan la capital alemanya. Pensant uns segons per agafar aire després de fer un glop, l’Àngela li va contestar abans de fer un altre llarg glop de cervesa:

La majoria dels bavaresos odien Berlín, això és evident, però nosaltres no vàrem tenir més remei. A Baviera ningú ens donava feina, el meu pare era un granger i per molts era massa gran per treballar i l’Udo, el meu germà, era massa petit per treballar. Només érem uns pobres pagesos arruïnats i sense casa després de malvendre la nostra casa de Gmund i la del centre. Sense tenir més sortida el meu pare va pensar que a la capital podríem tenir més possibilitats, ja que el seu germà l’hi havia aconsellat. Després de passar uns dies molt freds en diferents albergs per pobres jo vaig trobar feina de cambrera en un bar de mala mort. Llavors la meva mare va treballar durant uns mesos en l’ofici més antic de tots.

En aquells moments, en Fritz li va canviar la cara pensant que l’Annalisa havia treballat de prostituta. Una puta, s’anava repetint. Veient que el noi anava desencaminat en veure’l amb uns ulls com unes taronges i que abaixava la vista per no mirar-la, l’Àngela va afegir-hi ràpidament:

De sastre….. treballava de sastre la meva mare. Coi, no mal pensis. Es nota que ets un home simple.  

Després de que el noi sospirés i li tornés a mirar la cara, l’Àngela va continuar:

Uns mesos més tard el meu pare va trobar feina en la fàbrica metal·lúrgica Borsig, però el sou era i és molt baix. Les coses no és que siguin bones a casa, no és com la teva evidentment, però estem intentant tirar endavant com totes les famílies i això és gràcies a en Hitler. Això no m’ho pots negar de cap de les maneres. Ara estem il·lusionats amb aquesta nova etapa que enceta el nacionalsocialisme i el país. Mira, jo penso d’aquesta manera i em fa feliç pensar així. El vàrem seguir a Munic, on va néixer, i ara el seguirem a Berlín, on s’expandirà, i amb ell tindrem futur. Un futur que durarà segles,

Sentint certa empatia cap a ella, no podia negar que ho devien haver passat malament, en Fritz li va repetir que hi havia altres grups abans que el nazisme i li va preguntar que li definís amb més detall el per què havien elegit al nacionalsocialisme enlloc d’altres moviments. Mirant al bar i els rostres de la gent, l’Àngela li va contestar una mica més alterada i deixant a una banda la cervesa per no tirar-la en un dels seus moviments de braços:

Per què? Em preguntes el per què? Doncs perquè són els únics que han parlat clarament de com la República ha destrossat a milers de vides, perquè són els únics que troben culpables i perquè són els únics que donen solucions als problemes quotidians. Suposo que hem estat influïts per la seva propaganda i la crisi, no et dic pas que no, però amb ells et sents part d’una família, de la nació, i ara necessitem líders forts com l’Adolf Hitler que ens guiïn cap a una Alemanya que uneixi a tots els pobles de parla alemanya en un de sol. Collons. Mira’t als seus líders, no són burgesos, no són intel·lectuals, són el poble, el Volk, i ells saben perfectament què necessita el Volk. Com pots confiar amb un empresari que s’ha passat la vida aprofitant-se dels seus obrers perquè governi en els obrers? 

Sense dubtar-ho i agafant la paraula, en Fritz li va preguntar:

Però no veus que els nazis són en la seva majoria uns maleïts corruptes?

Sense pensar-s’ho, l’Àngela li va respondre abans de fer un glop de cervesa:

És clar que ho ser, a Munic tenim l’odia’t Christian Weber, que em sembla que és el president del Museu de la Caça i el president de la Lliga Econòmica d’Estables. Aquest és l’únic nazi en què tothom opina igual d’ell; tothom l’odia, siguin nacionalsocialistes, comunistes o socialdemòcrates. Però ara em diràs que no hi havia corruptes amb el Partit Socialdemòcrata o amb el Partit de Centre? I amb els comunistes no et dic pas res. Perquè Stalin no és un corrupte, oi?

Somrient pensant que potser tenia una part de raó, en Fritz li va preguntar ara:

I ets socialista? Et recordo que dins la paraula nacionalsocialisme hi ha la paraula socialisme.

Pensant aquí uns segons, l’Àngela li va respondre després de fer uns quants xarrups:

Jo no sóc com tu, per nosaltres, els nacionalsocialistes, la propietat privada i la iniciativa individual són valors tradicionals alemanys com per Baviera ho és la cervesa de blat, però crec que s’haurien de nacionalitzar les grans empreses que serveixen pel bé comú, d’igual manera s’hauria de fer amb la banca, responsable en part d’aquesta crisi que ha arruïnat a la meva família. Jo hem crec el què ens diuen, que Alemanya és l’Estat més socialista del món.

Pensant que les seves respostes no eren del tot buides, cada vegada veia que era més espavilada, l’únic que havia anat mal encaminada, pensava, en Fritz li va preguntar veient a fora el bar a uns jueus amb la seva vestimenta esperant el tramvia:

Odies als jueus?

Esbufegant i quedant-se muda de cop, aquest tema no el compartia amb tanta passió amb els nazis i no li agradava gens parlar-ne. Sense saber què dir-li, l’Àngela es va quedar en blanc fins que va contestar-li en to irònic per fer-li pujar la mosca al nas:

Per mi els jueus abracen l’obra de Marx. En fi… què vols que et digui…. tots coneixem els seus rituals. A més, tu has sentit mai parlar algun cop d’una bugadera jueva o d’una dona de fer feines jueva?

Fent que no amb el cap d’indignació pensant amb la Matilda, en Fritz li va dir més seriós:

Va home va….. amb quines tonteries em vens ara tu.

Canviant de tema pensant que no s’entendrien gens, li va preguntar:

I per tu què significa la República de Weimar?

Amb més ràbia, l’Àngela li va contestar:

Per mi la República aquesta és un símbol de rendició del poble alemany i un projecte dels francesos, els britànics i els nord-americans per instaurar a Alemanya els seus ideals que sempre havíem rebutjat en el passat amb orgull. Per alguns la República significa la intervenció del poble en la política, però per mi és tot el contrari, perquè els únics que varen intervenir en la política de la República varen ser els banquers i els grans industrials, com també els jueus. Ells s’han fet rics mentre nosaltres, el poble, ens arruïnàvem.

Interessat per aquelles respostes, en Fritz va fer més preguntes que la doctrina:

I l’esvàstica? Perquè per molts és un símbol d’opressió i de brutalitat.

Fent que no amb el cap mentre s’anava acabant la cervesa, l’Àngela li va respondre:

Escolta, l’esvàstica fa molt de temps que existeix, no se l’han inventat ara, i et recordo que significa bon auguri. Si no ho sabies estudia.   

Posant-se en pla més xulesc davant d’aquell desafiament, en Fritz li va fer una última pregunta abans d’acabar-se la cervesa en un últim glop:

T’has llegit el Mein Kampf?

Amb un riure d’orella a orella davant d’aquella pregunta, l’Àngela li va contestar:

Sí que me l’he llegit, tot i que me’l vaig comprar el 1930 perquè era quan ’edició era més barata. Reconec que no és un gran llibre perquè només parla de dos conceptei. Però hi ha una dada del llibre que t’agradarà, crec. Vosaltres, els maleïts comunistes, dieu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de classes no? Doncs, Hitler diu que la Història ha evolucionat en un marc de lluita de races, ja que la unitat fonamental de la societat és la raça i no la classe.

Arrufant el nas volent-li dir que no hi estava d’acord, l’hi hagués volgut aclarir moltes coses, però entenia que la situació econòmica de la seva família l’havia dut a pensar d’aquella manera. Quina pena, va pensar el noi. Volent canviar de tema per no tocar-se més, en Fritz va demanar un parell de cerveses més es varen posar a parlar de la feina d’ella de cambrera. L’Àngela va parlar-li de totes les xafarderies que veia al bar; d’una dona duia totes les joies per por a que la robessin, d’un home gras, molt gras, que cada dijous es demanava dos plats de laco, d’una noia que sempre seia el mateix lloc esperant que el seu amor passés per davant…. Però també li va tornar a repetir les males condicions en què la feia treballar el seu amo, que només l’havia agafat per la seva bellesa.

Després de beure’s les cerveses varen tornar cap a casa caminant a poc a poc, sense que ningú els empaités. En Fritz, de cop i volta, s’hi sentia bé amb aquella noia. Aturant-se un moment a la Porta de Brandenburg, que tan li agradava a l’Àngela perquè per ella era una mostra de la fortalesa alemanya, la noia li va demanar asseure’s un moment als bancs de la Pariser Platz. Recordant a la Galiana, en Fritz es va excusar dient-li que feia tard. No substituirà la Galiana, es deia a si mateix. Això mai, es repetia. Quan varen arribar a casa els Klein després de baixar per la Wilhelmstrasse, el noi va veure que un cotxe negre amb banderetes nazis estava aturat a davant de casa seva. Era un Mercedes dels cars. En apropar-s’hi i mirant atentament el vehicle, el noi va veure que davant la porta hi havia en Goebbels amb la seva esposa, la Magda. El seu pare també estava a fora parlant amb ells amb cara de preocupació. El matrimoni Goebbels s’acabava d’instal·lar en una nova casa situada al costat de la Porta de Brandenburg, en el carrer Hermann-Göering-Strasse 20, una casa que havia sigut del ministre d’Agricultura, el conservador i líder del DNVP, Alfred Hugenberg. Abans vivien en una casa a Caputh, a les afores de Berlín, i en una altra al centre de la ciutat, a Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag. Però la casa no era del gust de Magda, que volia canviar els mobles, i va demanar-li a en Barnard que li fes uns teixits de qualitat per unes cortines blanques que volia posar en el menjador. A més, volia banderes amb l’esvàstica per donar-les a una reunió de dones que tenia previst fer en breu. En Barnard els intentava convèncer de que tenia massa feina, que aquesta vegada era cert, i que no podia fer cortines, però en Joseph li demanava que ho fes per ells, com un favor especial, i li va dir que estava disposat a pagar-li a un molt bon preu. Mentre s’ho rumiava i pujava un esgraó de les escales de l’entrada de casa, en Fritz i l’Àngela es varen apropar a ells pas a pas. L’Àngela encara no havia vist què passava i no havia reconegut a aquell home baixet i escarransit. En veure la parella, en Joseph va saludar al noi encaixant-li la mà i va mirar-se atentament a la noia, que li va sembla espectacularment bonica amb els cabells rossos i les seves corbes. Era molt més alta que el ministre, que se la va tenir que mirar cap amunt. L’Àngela, sense treure-li la mirada, li semblava que el coneixia d’alguna cosa, i es va quedar uns segons en blanc, capficada, fins que el va reconèixer. Fent un pas enrere, va quedar al·lucinada amb els ulls ben oberts, com unes taronges, pensant que tenia a davant seu a en Joseph Goebbels, la mà dreta d’en Hitler. Agafant a en Fritz pel braç bruscament, li va preguntar tremolosa a cau d’orella si aquell home era qui es pensava que era. En dir-li que sí, que era el ministre, va agafar amb força el braç d’en Fritz com si fossin una parella i es va presentar amb molta cordialitat a la parella Goebbels, que varen quedar impactats pels modals extravagants d’aquella noia, tot i que en Joseph va fixar la seva vista cap l’escot de la noia. Sense deixar-los de mirar, l’Àngela es va quedar callada perquè no volia fer el ridícul amb una de les seves sortides de to. Baixant l’esgraó, en Barnard, veient que l’amiga del seu fill estava impressionada, li va dir orgullós a en Goebbels:

D’acord, farem els teixits per la seva casa, no hi haurà problemes, en unes setmanes els tindreu, serà un honor treballar per gent com vostè.

Satisfeta, la Magda els va demanar molt amablement que quan els hi portessin els teixits es quedessin a dinar a casa. Sentint-se convidada, l’Àngela, sense pensar-s’ho per l’emoció que tenia, va exclamar davant de tots:

Quina il·lusió em farà dinar amb la família més important d’Alemanya!.

Sentint-la i veient la seva cara d’enlluernament, en Goebbels se la va mirar amb tots els sentits i li va dir, amb un somriure d’orella a orella, que era una afortunada de tenir com a sogre a un heroi de guerra i un dels fabricants de teixits més important d’Alemanya. Posant-se la mà al cor, el ministre va afegir que la xicota del fill del seu amic sempre seria benvinguda a casa seva. Aquelles paraules varen deixar embadalida a l’Àngela, que va estar a punt d’escapar-se-li unes llàgrimes d’alegria. Després de donar-li les gràcies, la noia va fer la salutació romana mentre tenia l’altre braç agafat amb el d’en Fritz, que estava passant molta vergonya pel comportament de la seva amiga. Per ella la família Goebbels era el model de la família perfecte alemanya. Com envejava a la Magda, deia sovint, per la seva elegància i la seva fidelitat al moviment. Després de que la família Goebbels marxés amb el seu Mercedes negre direcció a la Potsdamer Platz, en Fritz va veure que encara estava enganxat a l’Àngela pel braç. Després de que en Barnard entrés a casa, ja que els volia deixar sols, l’Àngela li va demanar il·lusionada que el dissabte a la tarda l’acompanyés a comprar roba en els magatzems KaDeWe, situats a la Wittenbergplatz, perquè tenia que anar ben vestida per aquell dinar tan especial. Escapant-se-li una petita rialla, en Fritz li va dir que l’acompanyaria i amb ironia i desenganxant-se d’ella li va recomanar que no ensenyés tanta carn perquè podria fer-li saltar els ulls al ministre de Propaganda. A més, li va explicar que els magatzems eren de la família jueva Tietz. No escoltant les paraules d’en Fritz, ell què hi havia d’entendre, va pensar, l’Àngela va tornar cap a casa a peu passant per la Potsdamer Platz. Tornava ben cofoia i quan va explicar-ho a casa seu no s’ho varen creure. Quan en Fritz va entrar a casa va veure al seu pare assentat a la seva butaca fent una cara d’abatut. Escoltant-lo com murmurava alguna cosa, en Fritz s’hi va apropar i va sentir com deia que se sentia brut per acceptar tots aquells oferiments. Després de renegar una estona més d’ell mateix se’n va anar a dutxar-se. Mentre pujava les escales de fusta, la Luane, en sentir que anava cap a dalt, va sortir de la cuina per dir-li:

Jo també necessito roba per anar aquest dinar, per tant ja podem anar a comprar, que tenim que anar ben vestits a casa al ministre.        

El següent dissabte 8 de juliol a la tarda, després de que la Luane ja s’hagués comprat un vestit per l’ocasió, un vestit verd oliva i molt elegant, tot i que en Barnard li volia comprar un vestit negre per semblar una difunta, l’Àngela va anar a buscar en Fritz a casa seva per anar-se a comprar el seu vestit. Abans de que marxessin de botigues, la Luane li va ensenyar el vestit a l’Àngela, que es va morir d’envejar perquè sabia que era bo. Era de seda amb un cos amb pitrera que simulava una jaqueta i una faldilla. De color violeta, estava decorat amb motius florals, geomètrics i estrelles. L’havien confeccionat els sastres Oskar i Franziska i els havia dut dies i dies de feina. Ella no es podria pagar un vestit tan car, va pensar trista l’Àngela. Després de recórrer sense sort els magatzems KadeWe, els dos nois varen buscar sort pels carrers de prop de l’Unter den Linden. En Fritz no es mirava els aparadors, concentrava la seva vista en els membres de les SA. N’hi havia per tot arreu. Havien incrementat la seva presència els últims dies i es notava pels carrers més incrementats. En veure que els mirava massa badocament, el noi es va posar a mirar els edificis. Els més emblemàtics i els més nous hi havia penjades banderes nazis. Escapant-se-li una petita rialla mentre tenia a la seva amiga encantada mirant tots els aparadors, en Fritz pensava que semblava que estiguessin en guerra o en un país militaritzat.

Després d’entrar a unes quantes botigues de roba, on a moltes hi havia banderetes nazis per adornar el local i algunes posaven música de Wagner, en Fritz no prestava gaire atenció a les paraules de la seva amiga, que no parava de buscar un vestit del seu gust però que no acabava de trobar i no entenia el per què. Impacient, en Fritz només mirava el rellotge per mostrar el seu avorriment. Després de remenar i remenar vestits, l’Àngela va trobar per fi un vestit del seu gust; era un vestit llarg de color vermell amb un escot atrevit adornat amb unes roses blanques i vermelles que anava de conjunt amb un mocador de roses. El va triar de color vermell perquè creia que compaginava perfectament amb la bandera nacionalsocialista, tot i que no va pensar que el vermell també podia simbolitzar el color de la bandera comunista. Mentre se l’estava emprovant en un emprovador, en Fritz es va asseure en un tamboret de la petita botiga de prop i mirava per la petita finestra el Palau Reial esperant que per fi es decidís en comprar-lo per així poder anar a prendre una cervesa, que tan desitjava en aquells moments desesperants. Mentre somiava amb la gèlida cervesa veia com aquella botiga, que sempre havia sigut apolítica, la seva mare hi havia anat a comprar en més d’una ocasió, estava plena de referències polítiques amb l’àguila nazi, banderes amb l’esvàstica i una fotografia de l’Adolf Hitler penjada a darrere del taulell. L’única que no havia canviat era la venedora, estava igual que sempre, va pensar en Fritz. Quan l’Àngela va sortir de l’emprovador va dir-li a la venedora amb tota la pena del món que tenia que deixar aquell vestit. La botiguera insistia en què se’l quedés perquè li anava perfectament bé, que de fet era la realitat, semblava dissenyat perquè el dugués ella, però l’Àngela el va deixar a la taula rebutjant-lo. No entenent-ho, en Fritz es va aixecar del tamboret i li va preguntar en veu baixa, mentre ella es mirava les etiquetes dels altres vestits, per què no se’l quedava. Sense voler-li contestar, ella va continuar mirant les etiquetes dels altres vestits fins que va notar l’alè del seu amic el clatell esperant la resposta. Sense embuts i amb veu alta, li va respondre:

És massa car, no ens el podem permetre la gent de la meva classe.

Esbufegant d’avorriment i cansat de tantes voltes i més sabent que el faria entrar a més botigues, en Fritz va agafar el vestit, el va donar a la venedora i el va pagar. La broma li va costar uns quants Reichsmarks, però no tenia ganes d’anar a més botigues amb la seva nova amiga, que cridava l’atenció del personal de les botigues per les seves formes. A més, els núvols amenaçaven pluja. L’Àngela li va dir que no ho fes, però en Fritz no la va escoltar i li va donar el vestit dins d’una bossa. No te’l puc pagar, li anava repetint l’Àngela mentre sortien de la botiga.

Tornant cap a casa per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade, l’Àngela estava molt feliç pel detall del seu amic, creia que simbolitzava alguna cosa aquell gest, i es va arrambar a ell, cosa que no li va passar per alt a en Fritz. En aquells moments recordava que ell havia fet igual que feia ella amb la Galiana. Abans d’arribar al bar es varen trobar a davant de la botiga de la Matilda a en Georg i en Lou i, per sorpresa desagradable per l’Àngela, en Fritz els va cridar. També els va convidar a fer la cervesa amb ells. Els dos amics varen estar encantats de ser convidats, sobretot perquè pensaven que lluirien amiga en el bar. Després d’asseure’s en la taula del bar de darrere del vidre de l’Hotel, varen començar a parlar. Quan en Georg els comentava que anava massa cansat de la feina, l’Àngela, que no l’escoltava, va ensenyar el vestit que li havia comprat en Fritz per demostrar que estava interessat en ella. Els dos nois varen quedar amb uns ulls com unes taronges, sempre els havia dit que no l’interessava aquella noia, inclús l’havia insultat dient que era una maleïda nazi, mentre en Fritz quedava vermell i intentava canviar de tema. Després de que xerressin una estona de política i dels canvis que s’havien produït en poc temps, en Fritz va veure clarament que els seus amics simpatitzaven plenament amb el nacionalsocialisme, sobretot en Georg, i que inclús començaven a culpar als jueus de la situació econòmica, que encara era bastant precària. Bevent la cervesa a poc a poc, amb calma, en Fritz els va dir clarament:

Però que no veieu que aquest partit ha dissolt la democràcia, la llibertat i els drets del nostre poble?

Esbufegant sabent que no sabien com respondre-li i posant-se la gerra als llavis per no tenir que parlar, els nois es varen mirar. Abans simpatitzaven amb les idees d’en Fritz, sobretot simpatitzaven amb la Galiana, i no volien tenir un debat amb ell, ja que sabien que hi entenia més que ells en aquest tema. Ells no havien estudiat i desconeixien molts temes. De cop, quan en Georg volia agafar la paraula per dir que ell tant li feia la política, l’Àngela, amb els seus pocs modals, va saltar i va exclamar atraient l’atenció del cambrer Julius:

Potser sí, però és més important la democràcia, les llibertats i els drets que passa gana, passa fred i estar sense sostre. Per mi, clarament no, el nacionalsocialisme té uns nous objectius que pensen més enllà de tot això, pensen en el Volk, en nosaltres.

Veient la cara d’incredulitat d’en Fritz, va continuar sense manies:

Sí, el nostre poble, sí, que va ser traït per una punyalada a l’esquena el novembre de 1918 i ha tornat de les seves cendres com l’au fènix en forma d’Adolf Hitler, el nostre Führer, que portarà la nostra nació a un nivell superior amb la cultura alemanya com a referent. Només ell ofereix una esperança per salvar la pàtria alemanya. A part, Fritz, et diré que el nazisme és més popular que la democràcia burgesa perquè posa la posició del poble per sobre de l’Estat. Com volies que anés bé aquesta democràcia amb 30 partits lluitant al mateix temps? Era una bogeria. Una tonteria.

Per interrompre-la, en Fritz es va aixecar de la cadira per anar un moment al lavabo. Mentre es refrescava la cara, els dos nois varen aconsellar a l’Àngela de que no l’intentés discutir aquells temes, que era sensible, però ella els va dir clarament:

Que no sabeu que l’única cosa que pot fer canviar l’opinió a un home és una dona? Jo li treure les cadenes que porta lligades i que no el deixen ser lliure.

Més impertinent, ja portava tres cerveses, en Georg li va dir abans de que en Fritz arribés:

Doncs el teu Führer no té dona, així que ningú li farà canviar mai d’opinió.

Somrient per aquell comentari, l’Àngela se’l va quedar mirant esperant a que tornés en Fritz del lavabo per dir-li:

Ell està casat amb Alemanya, per ell és la seva dona, que la cuida, l’estima, la protegeix i li dóna una qualitat més gran de vida i de plenitud.

En sentir-la de nou i veure que aquell seria el tema de la tertúlia, en Fritz ja ni es va assentar a la cadira, va donar mitja volta i va anar a la barrar a pagar a en Julius. El cambrer, que no els treia els ulls de sobre i els escoltava amb atenció, li va dir mentre agafava els diners:

Aquesta noia és molt intel·ligent. Sap molt bé el què es diu.

No contestant, en Fritz es va girar i va tornar a la taula amb els seus amics i els va dir que tenia que marxar cap a casa. Havia d’estudiar, els va dir. L’Àngela no va reaccionar, primer va creure que era una broma, però en veure’l passar per davant del vidre es va aixecar en seguit i el va perseguir pel carrer per demanar-li explicacions. Fent cara de morros, en Fritz li va dir sense embuts mentre caminava a pas lleuger que ell no era nazi i que l’ofenien les seves paraules. Mirant-se’l amb una mirada dura i gèlida, l’Àngela li va exclamar mentre l’agafa del braç per aturar-lo:

Però tu no deies que respectaves les llibertats, doncs respecte la meva llibertat de pensar lliurement i jo respectaré la teva, d’acord?

Sense saber què contestar, en Fritz es va aturar i se la va quedar mirant. Veia aquella noia massa autoritària pel seu gust, res a veure amb la Galiana, pensava, amb qui la comparava constantment sense voler. Quedant-se quiet, mirant-li directament els ulls, li va dir que entenia que havia passat per una situació complicada, però l’Àngela el va tallar d’immediat, no li va deixar dir ni una paraula més, i li va exclamar que ell no era el més indicat per dir-li allò. Tocat i enfonsat, el noi es va quedar mut, sense saber què dir, i l’Àngela va aprofitar el silenci d’en Fritz per agafar-lo pel braç i li va dir mentre el feia caminar, a poc a poc, cap a la Leipzigerstrasse:

Escolta, farem una cosa, anirem a la llibreria que tan t’agrada a tu i em compraré un llibre dels teus per entendre el teu pensament. A canvi, tu em respectaràs les meves idees com jo respectaré les teves. Hi estàs d’acord?

En Fritz va estar-hi d’acord, pensava que seria una bona manera perquè comencés a entendre els seus pensament ideològics, l’alliçonaria com la Galiana ho va fer amb ell, pensava, i varen anar de dret a la llibreria d’en Martin, mentre en Georg i en Lou els miraven des de la finestra del bar pensant que entre ells dos hi havia algú més que amistat.

En entrar a la llibreria en Fritz va recordar que feia dies que no hi entrava, les pluges no el deixaven sortir de casa i no volia comprar diaris nazis, a part de que no li agradaven els modals que havia agafat en Martin últimament. Els insults cap a la Matilda eren cada cop més gruixuts. De seguida en Fritz va veure els canvis que en Martin havia fet al local. Estava ple de banderetes nazis penjades al sostre, a darrere de l’enorme vidre de la llibreria es veien tots els diaris nacionalsocialistes amb el Völkischer Beobachter, el Der Angriff, el Der Sturmer, a la biga de fusta que hi havia al mig de la llibreria hi havia dibuixades esvàstiques i a darrere del taulell hi havia una fotografia emmarcada de l’Adolf Hitler i dels membres del NSDAP. Mirant-s’ho decebut pensant que tothom seguia el mateix patró i que s’havien tornat bojos, uns nazis, en Fritz es va mirar la cara de la seva amiga, que estava encantada amb aquella llibreria. Era una bona llibreria, es deia ella. Mirant els llibres de les prestatgeries, el noi va observar amb tristesa que la majoria eren de l’editorial nazi Eher Verlag, una editorial dirigida per en Max Amann, el tresorer d’en Hitler, hi va agafar amb fàstic el llibre d’en Hermann Esser, Die Jüdische Weltpest Kann ein Jude Staatsbürger sein?. Continuant estupefacte mirant la botiga, les esvàstiques, el gras llibreter, i els llibres, l’Àngela li va dir somrient:

Hi aquí t’has impregnat de comunisme? Vols dir que no confons el nacionalsocialisme amb el comunisme? Et tenia per més intel·ligent.

Mirant al llibreter amb mirada desafiadora, en Martin, que se sentia observat i senyalat per en Fritz, es va posar a darrere del taulell i des d’allí li va dir que havia fet tots aquells canvis perquè havien canviat els temps. El noi no li va contestar, i llavors el llibreter li va dir amb un to baix que el 80% de la premsa que li arribava era controlada per l’Amann com a President de la Cambra de Premsa del Reich i li va assegurar que no podia desafiar els nous temps. Continuant sense dir-li res, no tenia ganes de discutir també amb ell, en Fritz li va demanar a l’Àngela marxar de la llibreria. Després de sortir al carrer, el noi la va fer esperar a davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè mirés els vestits tradicionals Dirndl, que ja no eren com abans, que tenien a l’aparador mentre ell travessava la carretera per anar un moment a casa seu. En entrar-hi corrents i sense canviar-se les sabates, li va demanar en el seu pare que li deixés un dels llibres dels seus que expliqués bé la història d’Alemanya. Buscant per un prestatge de la biblioteca, en Barnard li va donar La ideologia alemanya, una obra escrita per en Karl Marx i en Friederich Engels durant els anys 1845 i 1846 i publicada el 1932. Fullejant-lo uns segons, en Fritz li va dir que l’Àngela no entendria aquell llibre, no era la Galiana, li va recordar, i li va afegir que no parlava de la història d’Alemanya, però el seu pare li va respondre:

Millor, si no l’entén serà més beneficiós perquè pensarà que no podrà debatre. I sí que parla de la història.

Mig convençut i sense saber que aquell llibre era d’en Heinrich que l’hi havia deixat feia anys, va sortir corrents a buscar la seva amiga, que havia travessat la carretera per anar a comprar una rosa vermella a la floristeria de la Carlene. Quan li va entregar el llibre, l’Àngela el va agafar com si fos un objecte estrany. Llegint el títol amb menyspreu se li va quedar de cop la cara blanca com la llet quan va veure a la portada els noms de Marx i Engels. Fullejant-lo com si fos un llibre de fotografies, sabia que no entendria res, li va dir sense embuts i mirant el noi amb cara de desconcert:

Tu vols que em llegeixi un llibre que hauria d’anar a la foguera?

Amb un somriure a la boca, en Fritz li va contestar:

Sí, perquè aquest llibre no pot anar a la foguera perquè no necessita purificar-se com el Mein Kampf o el Mite del Segle XX.

Sabent que era millor no discutir-hi, la noia va agafar el llibre, sabia que no se’l llegiria, i va donar-li les gràcies pel vestit, no pel llibre, i va tornar cap a casa amagant el llibre a la bossa del vestit per por a que la veiessin amb el llibre prohibit. Els següents dies va intentar llegir-se’l a la seva petita i humil habitació, però en no entendre res el llibre va quedar-se en un calaix de la seva habitació pensant que si mai entraven els homes de les SA o de les SS a casa no els acusessin de comunistes.

El 13 de juliol va ser el dia elegit per entregar a la família Goebbels els teixits que acabaven de fabricar, ja que aquell dijous a la tarda el ministre no tenia res a fer. Part del govern estava acabant de treballar per aprovar l’endemà lleis d’esterilització i el ministre només havia hagut de supervisar el discurs que faria l’endemà per la ràdio nacional el jove metge Walter Gross, que dirigia l’Oficina de Política Racial, on parlaria als alemanys dels nous éssers humans que el nacionalsocialisme estava decidit a crear. L’Àngela, en Fritz, la Luane i en Barnard varen anar a la nova casa del ministre de Propaganda. En Marwin i l’Elisabeth no varen voler-hi anar perquè odiaven al nazisme i al ministre de Propaganda, i la Katrina era massa petita per un dinar com aquell i es va quedar amb la seva àvia Elise a casa. Mentre anaven a peu a casa del ministre, els pares d’en Fritz es varen adonar de l’elegant vestit de l’Àngela. La Luane el va trobar un cop més massa atrevit, tot i que per dins li envejava poder-lo dur, i en Barnard no gosava mirar-la per por a la seva esposa. Alguna reüllada no va poder evitar fer, tot hi intentar evitar-ho. A en Fritz tampoc li va passar per alt com li quedava el vestit, i la començava a mirar amb uns altres ulls, que no eren precisament d’amor.

Després d’arribar a la casa amb els teixits a la mà varen passar un control de seguretat. Eren dos membres de les SS col·locats a l’entrada principal. Després de que els fessin passar per la porta, un majordom vestit amb uniforme blanc però amb les insignes del nacionalsocialisme els va fer entrar a la majestuosa casa. Deixant els teixits a un dels sofàs del rebedor varen contemplar la casa. Quin luxe, va ser el primer que va pensar l’Àngela. Després de que un altre majordom portés els teixits a una habitació per guardar-los com calia, els Goebbels varen baixar del pis de baix. En Joseph anava vestit amb el seu uniforme ocre del NSDAP, mentre que la Magda anava amb un vestit de gala de seda de París i es fumava una cigarreta amb un filtre de plàstic. Es notava que les coses els hi anaven bé. Després de les cordials salutacions, els Goebbels els varen fer pujar al pis de dalt. Resseguint tots els racons de la casa, l’Àngela no va poder evitar apropar-se a la finestra per veure les vistes. Es podia veure perfectament la Porta de Brandenburg i l’entrada al Tiergarten. Era una casa idíl·lica, pensava la noia. Mentre la Magda els ensenyava totes les habitacions, l’Àngela li va comentar a en Fritz xiuxiuejant:

L’habitació més petita de la casa és més gran que tot el pis de la meva família.

Mirant-se-la amb un somriure a la boca, li va bufar a l’orella:

I et sembla just això?

No volen esclatar un debat a casa dels Goebbels, l’Àngela es va apropar a la Luane mentre sospirava en tenir una casa semblant en el futur. En veure-la fent un sospir en entrar al seu despatx, en Goebbels, amb un whisky a la mà, es va arrambar a l’Àngela, en el ministre tampoc li va passar desapercebut l’elegant vestit i les corbes de la noia, i li va dir mentre li volia donar un vas de whisky, que ella va rebutjar i li va fer guanyar una mala mirada de la Magda, que es va encendre una cigarreta amb el seu filtre de plàstic:

Tranquil·la, que el teu xicot te’n comprarà una ben aviat de casa com aquesta. Són burgesos. Ja saps com se les gasten aquests.

Somrient i mirant-se a en Fritz, que es mirava badocament un quadre renaixentista pensant amb la Galiana, va dir-li que esperava que ho fes ben aviat. Després de que en Barnard els hi expliqués com tenien que penjar les cortines es varen posar a dinar en un dels menjadors de la casa. Només seure a la cadira, en Fritz es va fixar que els coberts portaven el monograma de A.H. Aprofitant que les dones parlaven entre ells i en Fritz no deixava de fer el badoc mirant cada racó del menjador, en Goebbels li va explicar a en Barnard com estaven les coses en el govern alemany. Vomitant metafòricament en cada paraula que sentia del ministre alemany, va quedar parat quan en Goebbels li va aconsellar que no es fies del nou òrgan del Front del Treball, el DAP, que substituïa a tots els sindicats, perquè li va explicar que en Robert Ley, el líder del DAP, era partidari del classisme i dels sindicats marxistes. Rient-se del líder del Front del Treball, Goebbels va exclamar:

Un tartamut. Aquest home no sap ni parlar. És un inútil. Un marxista.

De seguida en Barnard i en Fritz, que en sentir marxistes va parar l’orella, varen entendre que dins del govern alemany hi havia fortes disputes pel poder. Mentre els homes parlaven de política en una banda de la taula i s’omplien constantment la copa de vi, les dones parlaven a l’altra banda de la taula de les noves botigues que havien obert al centre i l’Àngela no parava de demanar-li a la Magda que li aconsellés les millors botigues de la ciutat. L’Àngela va quedar impressionada de que la Magda begués vi com els homes, ja que com a dona del ministre no tenia que beure davant de la gent, creia convençuda, i menys que fumés, encara que fos amb filtre.

Després de que els servissin bistecs de vedella amb patates xafades d’acompanyament, en Goebbels va comentar en els dos homes que estava pensant crear una Cambra de Cultura del Reich, que estaria formada per les organitzacions de diferents àmbits i que estaria sota el seu control, els va dir. Afirmava amb orgull que portaria la cultura alemanya, la insígnia del nacionalisme alemany, a un altre nivell. En Barnard, que no va acabar d’entendre el seu propòsit, es va limitar a dir-li que li agradava que s’invertís diners en la cultura mentre s’omplia la copa de vi. Pensant-se uns segons la resposta, en Goebbels li va contestar mentre li donava un copet a l’espatlla:

És evident que hem d’invertir en cultura, és la nostra essència, hem de demostrar al món perquè la nació alemanya és la més culte i la més forta de totes. Nosaltres som els que tenim els homes més cultes de la Història. Només ens falta un Shakespeare o un altre Goehte. 

Quan en Fritz anava a preguntar-li qui tindria dret a entrar en aquesta cultura alemanya, el volia acusar de perseguir a la gent, es va quedar amb la paraula amb la boca quan va sentir com la Magda li preguntava a l’Àngela quan tindria el primer fill. El noi va quedar amb els ulls ben oberts, com unes taronges, i a punt d’ennuegar-se amb un tros de bistec de vedella que s’acabava d’empassar. Mirant-se-la i fent que no amb la mà mentre s’empassava el tros de bistec, quan anava per parlar en Goebbels es va posar a riure com un desesperat i li va dir a la Magda que no era moment per fer aquelles preguntes.

Són massa joves per tenir un fill.

Va dir el ministre convençut mentre es mirava la Magda perquè callés. Veient que no li contestava l’Àngela i que havia fet posar vermell als dos nois, en Fritz de fet estava vermell perquè s’estava ennuegant i poc després va començar a estossegar, la Magda, que anava jugant amb les perles del seu collaret amb la mà, va insistir en que només era una pregunta innocent i es va encendre una cigarreta amb el seu filtre de plàstic. Però aquella pregunta li va agradar a l’Àngela que, tímidament, mentre s’eixugava amb el tovalló, va respondre aprofitant que el seu amic encara tossia:

Espero algun dia tenir un fill, un noi que serveixi Alemanya com va servir en el seu temps en Barnard.

Tenint ja el tros de bistec coll avall i bevent un bon glop de vi, en Fritz va quedar petrificat davant d’aquella resposta, aquesta no se l’esperava, però en canvi a en Barnard sí que li va agradar perquè pensava que aquella noia el veia com un exemple a seguir. Satisfeta per la resposta de la noia, la Magda li va dir a la Luane si li agradaria ser àvia. Dubtant-ho i mirant als dos nois, sobretot el seu fill, que respirava profundament després d’agafar aire, va respondre-li molt educadament que els dos nois encara eren joves i que vivien a casa als pares. En Fritz, després d’agafar més aire i de tornar a fer una altra copa de vi, volia negar que tenia una relació amb ella, però se li va fer impossible dir res perquè cada vegada que volia dir-ho l’Àngela l’interrompia dient-li que trobava molt bo el bistec o que li agradava com estava adornat el menjador. A les postres, uns gelats de maduixa i xocolata, en Barnard i en Goebbels es varen posar a parlar de negocis mentre regaven el gelat amb whisky, i l’Àngela va aprofitar que en Fritz no intervenia en la conversa entre el seu pare i el ministre alemany per acostar-se descaradament a la seva cadira per mostrar que eren més que amics. La Magda, que veia l’actitud de l’Àngela en vers a en Fritz, els va aconsellar en veure que el noi ara l’escoltava de que no li fessin cas, que no volguessin córrer, ja que ella en el passat havia corregut massa hi s’havia casat amb un banquer, en Günther Quandt, i que havien tingut un fill, en Harald. Aquella confessió va deixar parada a l’Àngela, no es podia creure que la família de moda del nazisme no fos una família tradicional com ella esperava.

Després del dinar la família Klein es va acomiadar de la família Goebbels i varen marxar cap a casa amb el ventre ple. Mentre caminaven per la Hermann-Göering Strasse cap a la Potsdamer Platz, l’Àngela li va demanar a en Fritz anar a caminar per fer baixar el dinar i per anar a buscar un refugi per la forta calor. Entenent què volia l’Àngela, la Luane va agafar al seu marit, que no va veure la indirecte, i varen tornar a casa, deixant els dos nois sols a l’entrada sud-est del Tiergarten. Aprofitant que no hi eren els seus pares, en Fritz va canviar la cara i enfadat li va demanar explicacions per haver fet veure que era la seva xicota. Sense fer-li massa cas, l’Àngela li va dir que no eren maneres de dir-li les coses i li va exclamar alçant-li la veu perquè callés que era una cosa innocent el què havia fet. Patint perquè no el cridés al mig, amb tanta gent voltant amunt i avall, en Fritz li va fer donar una volta per la Potsdamer Platz mentre contemplaven les botigues, el Pschoir Haus i els tramvies de la plaça. Durant el passeig per la plaça, en Fritz va veure un cop més que l’Àngela estava sent observada pels altres homes que es miraven les corbes del vestit, que a ell tampoc li passaven per alt en cap moment. En veure que un home se la mirava descaradament, ara era ell qui es va arrambar a ella més del compte. Havia de lluir amiga, pensava. Quan va veure a l’Anne assentada al mig de la vorera tirant les cartes, en Fritz va pensar en que li tirés les cartes, de fet només la volia ajudar, però l’Àngela, en veure que era una  gitana, li va prohibir de males maneres arribant a ofendre a la pobra vident acusant-la de ser una lladre estrangera. Sentint-la, l’Anne es va aixecar i va marxar davant d’aquelles ofenses. En Fritz la volia renyar per aquell comentari, però llavors va pensar en la Galiana. Que estrany, va reflexionar, no estava empipat ara amb la gitana que li havia tirat les cartes prometent-li un futur amb la Galiana. Per què, es preguntava el noi. Després de donar una volta més per la plaça, els dos nois varen tornar a casa.

El dissabte 22 de juliol, en Fritz va marxar més d’hora de l’habitual de casa sense explicar a la família a on anava. Tots varen creure que marxava o bé a veure als seus amics o a trobar-se amb l’Àngela i no li varen demanar explicacions, tot i que el varen veure atabalat i amb un paper a la mà. El noi va anar a la inauguració de la galeria privada Ferdinand Moeller on s’exposaven, sota el títol: Trenta artistes alemanys, diverses obres d’art de l’expressionisme alemany d’autors com Barlach, Macke, Nolde, Rohlfs i Pechstein. El noi va entrar a la galeria sol, sense cap companyia, però amb la ment posada en la Galiana. Mentre contemplava en silenci els quadres d’aquelles sales, sobretot els de l’Emil Nolde, un pintor que donava suport al nacionalsocialisme, es va submergir en el passat i no parava de pensar com a la Galiana li hagués agradat veure aquells quadres que ell podia veure. Se la imaginava per la sala explicant-li en tot detall tots els quadres i també la veia inaugurant un quadre com el que li va pintar per ell. Mentre es quedava el dia a la galeria submergint-se en els records, l’Àngela va anar a casa dels Klein per buscar el noi. Avui tenia festa a la tarda, amb les temperatures altes dels últims dies la gent anava a comprar el diari a primera hora, i des del dinar a casa dels Goebbels no l’havia tornat a veure. En tocar el timbre, la Luane va sortir a rebre-la i la va fer passar al rebedor per explicar-li que el seu fill havia marxat però que no sabia on havia anat. Veient que la noia feia cara de desil·lusió la va fer entrar en el menjador perquè l’esperés, ja que pensava que no tardaria gaire. Asseient-se al sofà per esperar, la noia va aprofitar que la Luane anava un moment al lavabo per aixecar-se i tafanejar per la petita biblioteca d’en Barnard, que estava assegut a la butaca llegint el Der Angriff. En Barnard, que s’havia agafat la tarda lliure perquè feia massa calor a la seva oficina, en veure a l’amiga del seu fill va deixar el diari de banda i va contemplar embadalit les cames de la noia. Fent veure que mirava els llibres, va agafar per agafar el Volk ohne Raum d’en Hans Grimm, que de segur que l’hi hagués agradat, i després de deixar-lo va agafar el de la Clara Viebig mentre es mirava les novel·les trivials d’en Karl May, un autor que tenia fascinat a en Hitler des de ben petit i que inclús recomanava en els seus generals, tot i que després va acusar l’autor de falta d’imaginació. No deixant de mirar els llibres expressament mentre veia com de reüll en Barnard la contemplava, va agafar tres llibres: el llibre d’en Hedwig Courts-Mahler, el llibre del controvertit escriptor historiador i filòsof Oswald Spengler, l’enrevessada La decadència d’occident, i la novel·la Mort a Venècia d’en Thomas Mann. En veure que buscava i buscava, en Barnard es va aixecar de la butaca i de forma molt gentil i posant-se bé la camisa li va preguntar si li podia recomanar un llibre. No deixant de tenir la mirada posada als llibres, la noia li va dir que no era de llegir i que encara tenia el llibre que li havia deixat en Fritz. Continuant observant els llibres per fer-se la interessada i en notar com en Barnard el tenia ben a prop, la noia va aprofitar-ho per girar-se i asseure’s a la pota de la seva butaca. Clavant-li la mirada, li va preguntar com s’havia ferit la cama dreta. En Barnard, intimidat, ara entenia el seu fill, quina dona, pensava mentre intentava no mirar el seu escot, i que atrevida, es deia, es va quedar uns segons pensant la millor resposta. Per intentar no tenir mals pensaments, es va mirar la cama i llavors li va respondre orgullós:

Durant la Primera Guerra Mundial! Quan estàvem lluitant contra els francesos em varen ferir en una emboscada. Va ser mala fortuna, però em vaig recuperar i inclús vaig ajudar a un meu company que havien abatut. Lluitava amb totes les meves forces per la meva pàtria i no deixava ni un segon de disparar la meva arma pensant en el meu país i en la meva gent. Érem tots uns herois.

En veure que la noia li sorprenia la història i que no es movia de la butaca, en Barnard va agafar més confiança i es va posar a buscar entre els diaris vells. Després de remenar i remenar, li va ensenyar el Berliner Tageblatt del 1917 que explicava que ell havia sigut un heroi de guerra i relatava la seva gesta. En veure la seva fotografia en el diari va al·lucinar, si que era un heroi, a més de ser un home ric que treballava pels nazis era un heroi pel barri, pensava. Des del lavabo la Luane escoltava tota la conversa i en sortir hi veure que el seu marit s’estava fent el fatxenda davant de l’amiga del seu fill, va entrar a la biblioteca bruscament i dirigint una mirada amenaçadora al seu marit, va dir:

Àngela no li facis cas, li agrada explicar aquestes històries antigues per sentir-se jove per amagar que en realitat ja té 51 anys i que va de cap a caiguda com les seves idees.

Escapant-se-li el riure, l’Àngela es va aixecar de la butaca, no podia donar una mala imatge davant de la Luane, pensava, i va mirar el rellotge que hi havia penjat al costat de la llar de foc. Havia passat mitja hora des de que havia entrat. En veure que mirava el rellotge, la Luane va excusar-se dient-li que no entenia on havia anat al seu fill i li va demanar perdó. Fent cara de decebuda, l’Àngela li va pregar que no s’excusés i, fent-ho aposta, va dir, fent-se la innocent, que era normal que en Fritz es refugiés en la soledat amb el tràngol que havia passat amb la seva xicota. Sense trobar les paraules adequades, la Luane va estar uns segons en silenci fins que va dir-li amb una veu trista que el seu fill necessitaria temps per assimilar tot el què li havia passat i li va donar les gràcies per haver-lo ajudat. Aprofitant aquelles paraules, que ja sabia que li diria, l’Àngela va dir-li que li agradaria fer més per ajudar-lo, però com que ell no parlava mai del tema no sabia què havia de fer. Escoltant-les atentament mentre aprofitava per seure a la butaca, en Barnard va intervenir a la conversa i li va explicar que el seu fill i la Galiana havien crescut junts, que havien sigut inseparables, va afirmar, i que la Galiana era qui li havia ensenyat tot el què sabia i qui l’havia empès a estudiar i a pensar. Escoltant-lo amb atenció, l’Àngela va exclamar:

Però no eren molt petits per saber que estaven enamorats?

Sense pensar en com podria reaccionar l’Àngela, en Barnard li va contestar que només poc abans de morir la Galiana havien començat a sortir com a parella, però que s’estimaven des del principi. Pensant bé com dir-ho, li va afirmar que tot i que podria semblar que la Galiana era molt jove, era una noia tan intel·ligent que podia entrar en qualsevol debat amb qualsevol adult i que es comportava com una persona ja adulta, amb totes les seves conseqüències. En Barnard havia admirat a la Galiana i a la seva família i no se’n amagava de les seves simpaties. Després de que en Barnard i la Luane sospiressin recordant a la Galiana, l’Àngela, sabent que aquella noia era més important del què li havia semblat i veia que era estimada per la família Klein, va dir amb els ànims pels terres:

En fi… potser jo no sóc la persona adequada per ajudar a en Fritz. Veig que aquesta noia era molt important i que no l’oblidarà mai.

Llavors es va fer un llarg silenci al menjador, i tant la Luane com en Barnard se’ls va escapar en veu baixa que aquella noia era excepcional, única, va afegir la mare. En Barnard va dir a més que si no hagués mort estava segur de que hagués arribat molt lluny en la pintura o en el camp que fos. No amagant la seva tristor que sentia, l’Àngela es va dirigir cap al menjador. Tenia ganes de marxar. No podria competir contra el record de la Galiana. Mentre es dirigia a poc a poc cap el rebedor, va preguntar si pintava la Galiana, i la Luane va contestar trista recordant-la:

Sí, pintava molt bé, hagués sigut una gran pintora.

Llavors, la Luane va remenar unes fotografies velles que tenien guardades en una prestatgeria de la biblioteca i va treure’n una del viatge a París per ensenyar-li. En donar-li a la noia, la mare va continuar:

En Fritz n’estava tan que vàrem anar a París per ella perquè pogués veure les obres d’art franceses. Ell té un quadre a l’habitació pintat per ella que és molt bonic i no deixa ni un segon de mirar-lo. És el seu tresor.

Mirant la fotografia amb atenció mentre escoltava a la Luane, va veure per primer cop a la Galiana i va observar com un Fritz petit li tenia la mirada clavada com un enamorat. Va comprendre que fer-li oblidar la Galiana li seria impossible perquè aquella noia havia arribat també en els cors dels seus pares. Després de dir amb ràbia que aquella noia era molt bonica, molt dolça, va assegurar, va entrar per la porta en Fritz, que va quedar amb una cara de sorprès en veure l’Àngela allà al menjador amb els seus pares. Després de fer-se un silenci i amb els dos nois mirant-se les cares, l’Àngela va deixar la fotografia al moble del menjador i va abaixar el cap. No tenia ganes de veure’l ara. Per trencar el gel, la Luane li va preguntar a en Fritz on havia anat tanta estona. Fent-se el desinteressat i Sense mirar a l’Àngela, li va contestar que havia anat a una inauguració d’una galeria d’art expressionista i va anar a la cuina per buscar un got d’aigua. Ajupint el cap de ràbia, l’Àngela va estar a punt de plorar de ràbia. Entenia que havia anat a recordar a la Galiana i ara sabia que no la podria fer oblidar mai. Notant la pressió dels ulls, la noia es va dirigir al rebedor i els va demanar perdó i va marxar corrents de casa sense dir res més. No els va donar temps en els pares i a en Fritz de dir-li adéu. Sense entendre què passava, en Fritz no en va fer cas i després de beure’s l’aigua se’n va anar a dalt a la seva habitació per comparar els quadres que havia vist amb el de la Galiana. S’enganyava quan deia en veu alta que el quadre de la seva amiga era més bonic. Sabia que, tot i que era un quadre molt ben pintat, no era el mateix. El d’un era d’una aficionada i els altres eren d’uns artistes de veritat. Després de que es pongués el pont la família Klein es va posar a sopar al menjador. Mentre l’Elise repartia els gots, va exclamar perquè tothom la sentís:

Aquesta noia…. (fent veure que no recordava el seu nom) l’Àngela… és nazi oi? És que és com ells; molt espectacular per fora però corromput i podrit per dins.

En sentir a la seva àvia i veient que ho deia amb amargura, en Fritz es va posar a riure, tot i que el que li feia gràcia era la cara de la seva àvia, mai l’hi havia vist amb una cara de tanta amargor, i va afegir que com a mínim no vestia com un militar i no portava un ridícul bigoti. Els pares es varen quedar en silenci, mirant-se entre ells, ja que sabien que la noia desitjava alguna cosa amb el seu fill i veient que ell no estava interessat. A partir de llavors no varen insistir perquè li fes més cas, ja que tampoc li volien fer mal a la pobra Àngela.

Durant tot el mes d’agost en Fritz no va quedar ni un dia amb l’Àngela, que ja no el va anar a buscar més a casa seva perquè pensava que no hi tenia res a fer. Era millor oblidar-ho i anar amb altres companyies, pensava la noia. Les últimes setmanes abans d’anar a la Universitat, el noi es va passar els dies a casa repassant els llibres que hauria d’estudiar i quedant d’en tant en tant amb els seus amics, en Georg i en Lou. Sovint se’ls afegia en Marwin quan plegava de treballar a la fàbrica i tots quatre aprofitaven el dia que no plovia per anar a jugar una partida de futbol per recordar els bells temps. L’últim dia d’agost, un dijous, els quatre nois varen improvisar un partidet en un descampat del sud de la ciutat, molt a prop del barri Mareiemfelde. Amb dues pedres varen improvisar una partida i en Georg feia de porter. Després de fer quatre xuts, un grup de noies els varen veure i els començar a xiular per treure’ls l’atenció. En Lou, que de seguida que les va veure es va fer l’interessant posant-se bé els cabells i la camisa per dins, va aturar el joc i els va preguntar si volien jugar amb ells. Les noies, que anaven deixant anar petites rialles, li varen contestar que precisament amb ell no volien jugar, i un d’elles li va senyalar a en Fritz, que es va posar vermell com un tomàquet mentre rebia una reverència en to de broma d’en Georg des de la porteria. Afalagat, en Fritz, que volia donar un cop de mà al seu amic rebutjat, els va demanar que juguessin amb ells i elles varen acceptar de bon gust jugar una partida. En Marwin observava com el seu germà ja s’havia fet tot un home, era fort com un roure, sobretot de braços, i es comportava com un adult, tot i que només tenia 18 anys. A mitja partida, en Lou ja va veure que les noies no tenien cap interès amb ell i de seguida es va empipar perquè les noies no respectaven les seves regles. Més d’una trepitjada es va endur. Després de l’amistós partidet, la noia que havia senyalat a en Fritz se li va apropar i li va demanar si el podia convidar a prendre una cosa. Mentre rebia les típiques bromes dels seus companys, que li deien que era un triomfador, tot i que no havia fet cap gol, el noi es va quedar mut. No sabia què fer, però en veure que la noia era simpàtica, no era l’Àngela, pensava, el final va acceptar l’oferta. No era del seu gust, era una mica més baixeta que ell i tenia un cabell llarg i ondulat.

Després de passejar una estona sense dir-se massa res i buscant un bar el final en varen trobar un de petit i vell. En entrar a aquella taverna en Fritz va murmurar per dins que era un cau de rates, però com que la noia el convidava no hi podia dir res. Es varen asseure en unes cadires velles de prop de la barra. El local feia molt mala olor a tabac i a fregits i es notava que feia temps que algú no hi passava l’escombra. Cigarretes pel terra, pols a tots els racons i teranyines a la cantonada. Quin fàstic, va pensar en Fritz. Tot i això, el bar estava ple d’homes que venien a oblidar les seves famílies i les seves esposes en companyia d’una cervesa. Després d’esperar una estona a que els servissin va sortir una cambrera, que per sorpresa d’en Fritz no era altra que l’Àngela, que va quedar perplexa amb el seu davantal brut que abans havia sigut de color blanc. En veure que en Fritz anava acompanyat d’una noia es volia amagar a la cuina, però el seu cap l’hi havia dit que sortís i tenia que complir. Empassant-se l’orgull i la saliva, es va arremangar les mànigues de la camisa blava i va sortir de la barra a saludar a en Fritz mentre es repassava amb menyspreu a la noia amb qui anava. De seguida en Fritz va notar la tensió, els seus ulls continuaven sent penetrants, va pensar. Fent veure que no la coneixia, en Fritz va demanar-li sense ni mirar-li la cara que li portés un parell de cerveses de la marca König Pilsner, una cervesa prèmium d’Alemanya des de 1858. Fent ganyotes amb el nas, l’Àngela va tornar a la barra i amb uns segons els va portar les cerveses plenes d’escuma i no els va donar res per picar. A punt d’escapar-se-li el riure en veure-la fent morros, en Fritz es va posar a parlar amb aquella noia tan tranquil·lament sobre la seva vida i els seus estudis. La noia no parava d’explicar-li sobre els seus professors, sobretot d’un de matemàtiques que era molt dur, i en Fritz de seguida es va avorrir. No calla, anava dient-se. Avorrit i esperant que callés, el noi no va poder evitar mirar-se a l’Àngela, que tampoc li treia els ulls de sobre.

Quan per fi va poder parlar després de que la noia tastés la cervesa, en Fritz li va explicar que aviat començaria la seva etapa universitària. Ella va observar que en Fritz no deixava de mirar a la cambrera, li tenia els ulls posats, però tot i que li molestava pensava que potser era la seva germana, i el va escoltar com li explicava que estudiaria Medicina fins que varen sentir que un dels clients del bar començava a parlar-li impertinentment a l’Àngela dient-li unes quantes porqueries. Aquelles paraules que no varen passar per alt a en Fritz que va quedar callat de cop i volta. Anant més enllà, el client va tocar al cul de l’Àngela quan va sortir a recollir els vasos buits d’uns clients que havien marxat. En fer ella un crit de ràbia i d’impotència, en Fritz es va alterar i no li va treure més els ulls de sobre. Veient que l’amo del bar no hi feia res i que aquell home tenia la intenció de tornar-li a tocar el cul mentre la menyspreava, en Fritz es va aixecar de la cadira esvarat fent caure la cadira a terra. Fermament, es va dirigir cap a la barra, va tocar l’espatlla d’aquell home, que estava somrient davant la barra repassant a l’Àngela, i li va clavar un fort cop de puny a la cara quan es va girar deixant-lo estabornit a la barra. La noia que acabava de conèixer va quedar perplexa davant d’aquella situació, fins i tot va fer un crit, i es va espantar tan en veure que aquell noi era violent que va marxar corrents del bar. L’Àngela també es va quedar perplexa, no sabia com havia de reaccionar; per una banda havia de fer fora a en Fritz per haver provocat un aldarull però per l’altre li havia d’agrair que l’hagués ajudat en aquella situació tan incòmode i vergonyosa.

Immòbil i sense dir res i amb una cara de mil dimonis, anava encès, en Fritz es va quedar dret esperant que l’altre es recuperés per si li havia de tornar a clavar una altra plantofada. Però llavors va venir l’amo del bar, un home gros, amb un bigoti negre ofenós, que semblava un vell verd, que va treure una Parabellum Luger de sota la barra i li va ordenar en el noi, apuntant-lo al cap, que marxés si no volia prendre mal. Gratant-se el curt cabell però sense moure’s, en Fritz li va preguntar a l’Àngela per què ho aguantava. No entenent res, que és boig, es deia, l’Àngela, que no deixava de mirar l’arma del seu amo, li va dir sense embuts:

Com et penses que em pago jo les coses? No sóc una nena de papà com tu.

Continuant sense moure’s i mirant directament als ulls de l’Àngela, en Fritz no feia cas a l’amo del bar, que l’escridassava perquè marxés. Però en Fritz no marxava, no l’escoltava, i quan l’amo va moure uns mil·límetres el gallet de l’arma per amenaçar-lo, l’Àngela es va posar davant del canó de 9 mil·límetres. En veure que l’Àngela li demanava amb llàgrimes als ulls que marxés d’allí, en Fritz li va preguntar, continuant sense moure’s. Irritada i pensant que la volia deixar en ridícul davant dels clients, l’Àngela li va demanar a crits que marxés, que ja l’havia humiliat prou, i li va tornar a dir a crits que marxés sinó prendria mal. Però en Fritz no va marxar i li va contestar:

Jo mal no en prendre, no me’n poden fer més, per mi seria més fàcil que aquest vell fastigós em disparés.

Quedant-se uns segons pensatiu mentre l’amo del bar continuava cridant com un boig i l’amenaçava de disparar, li va tornar a preguntar:

Diguem quan cobres i marxaré?

Pensant que només la volia humiliar, la noia li va contestar plorant però sense moure’s de davant de l’arma:

Només cobro 50 Reichsmarks, estàs content? Ara ja saps que sóc porqueria i per això em tracten com a tal!

Fent una passa enrere i pensant que era un sou molt baix, una merda de sou, el noi de cop es va apropar cap a ella, la va agafar per la cintura, deixant a l’Àngela muda, i li va dir mentre l’apartava de la Parabellum:

Va, marxem d’aquí, aquest no és el lloc per una noia com tu.

Exaltada, l’Àngela es va apartar del noi, la volia humiliar, ho tenia clar, i li va preguntar si anava begut. Però en Fritz, amb un somriure a la boca i amb el davantal brut a la mà després de treure-li amb tacte i sense que ella se’n adonés, li va dir que no, que no anava ple com una pedregada, que només estava una mica boig, i va tirar el davantal a la cara de l’amo del bar, que es va exaltar i va començar a llançar rebecs en no poder-se’l treure de la cara. Sense dir res més, en Fritz va tornar a agafar a l’Àngela pel braç i la va portar a fora el bar davant la mirada de tots els clients. Mentre la feia pujar carrer amunt per tornar cap a casa, l’Àngela li anava dient que li feia perdre els pocs diners que tenia i que el seu pare la mataria si perdia aquella feina. Llavors en Fritz es va aturar i li va confessar que sabia un lloc on li podrien donar una feina més digne amb un salari fix. Fent cara de confosa, li va preguntar per què feia tot allò, i en Fritz li va contestar:

Tu m’has fet tornar el somriure en una vida on només hi havia tenebres! Ara no em demanis més explicacions i marxem d’aquí. Que no tinc ganes de parlar.

Fent-li cas, tot i que tenia molta por de quedar-se sense salari, l’Àngela el va seguir fins a la Leipzigerstrasse. Després de passar per davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i de la botiga de l’Albert i la Helga, en Fritz es va aturar a la llibreria del llibreter Martin, que necessitava des de feia temps a una dependenta perquè li vigilés la botiga. Totes les noies que havia tingut havien marxat perquè no acceptaven el caràcter groller d’en Martin. En Martin ja es feia gran, no podia estar tot el dia a la llibreria i li començaven a fer mal els genolls cada vegada que s’havia d’ajupir per agafar els diaris del terra. A més, en Martin no era de netejar i més d’una clienta, com la Klara, li havia dit que tenia la llibreria feta un nyap, plena de pols. Ja havia tingut una dona de la neteja, però com que era jueva l’havia fet fora i una altra que havia tingut també l’havia hagut de despatxar quan va saber que el seu marit era un comunista que estava sent vigilat per la Gestapo. Corrien rumors de que la Gestapo li obria el correu i de que li tenien punxat el telèfon.

En entrar a dins, en Fritz li va preguntar a en Martin si encara necessitava una dependenta, i el llibreter li va respondre que sí. En veure la noia, va tenir clar que era perfecte. La seva bellesa atrauria als clients, va pensar, era de bon veure, es deia a si mateix. L’Àngela de seguida que va veure la feina i les condicions, cobraria uns 250 Reichsmarks bruts per menys hores i era un lloc molt més agradable i a prop de casa, es va posar molt contenta per dues coses: una per la feina i l’altra per en Fritz. Mentre parlava amb el llibreter sobre les condicions de la feina, sobretot volia que saludés amb el Guten Tag o amb el Heil Hitler, no amb el Grüss Gott bavarès, en Fritz els va interrompre per dir-li a en Martin que la tractés bé. El llibreter li va dir que no n’havia de dubtar, però llavors el noi li va dir:

Ja m’entens, res de grolleries. D’acord?

Abaixant el cap i arrufant el nas, en Martin li va dir que estigués tranquil que ell no era un vell verd, va assegurar amb la boca petita. En veure que en Martin li ensenyava on anaven els llibres i els diaris acabats d’arribar, en Fritz va veure que ara feia nosa i va marxar de la llibreria deixant que l’Àngela fes la seva primera hora darrere del taulell. En travessar la carretera per tornar cap a casa va mostrar el seu somriure que havia perdut. La Matilda en veure’l amb un somriure d’orella a orella se’n va alegrar moltíssim. Ja era hora, va pensar. El noi no ho volia admetre, però l’havia trobat a faltar, tot i que a qui realment enyorava era a l’altre. En ensopegar amb la Klara abans d’arribar a casa, ella li va preguntar de bones a primeres si aquella noia era la seva parella. Excusant-se dient-li que no sabia de què li parlava, la Klara li va confessar que ho havia vist tot. Tocat, en Fritz, maleïda xafardera, va pensar, li va dir convençut abans d’entrar a casa:

Jo ja en vaig tenir de parella, vostè ja m’entén millor que ningú.

En el següent mes en Fritz va començar la Universitat. Els primers dies varen ser complicats, ja que anava descol·locat perquè no coneixia les aules, els professors i els companys. Tot era nou. Cada dia quan tornava cap a casa travessava la carretera per anar un moment a saludar a l’Àngela, que treballava amb molt d’entusiasme a la llibreria. Amb el seu sou ajudava a casa. Abans d’entrar a la llibreria, el noi es quedava uns segons palplantat al pis de la Galiana, que continuava buit, pensant amb la seva estimada. Quines ganes tenia d’explicar-li com li anaven les classes. De vegades anava a comprar unes flors blanques a la floristeria de la Carlene i les deixava a la porta del pis de la Galiana per confessar-li que tot el dia pensava en ella. A mesura que l’anava veient cada dia, l’Àngela es va animant cada cop més amb en Fritz, potser sí que li podria foragitar la seva difunta xicota, pensava. L’intentava retenir el màxim que podia a la llibreria per poder està amb ell; li preguntava sempre per la família, les classes, els companys… Un dimarts el matí, mentre en Fritz era a classe, la Luane, que un cop el mes anava a la llibreria per comprar un llibre pel seu marit, va aprofitar que no hi havia ningú per agrair-li a l’Àngela tot el què havia fet per al seu fill, està més animat, li deia, i li va dir contenta:

Mira, no se què li has fet en el meu fill i n’hi ho vull saber, però vull que sàpigues que t’ho agraeixo de tot cor. Només et demano que si mai necessités alguna cosa m’ho diguis a mi o a qualsevol de la meva família.

Tota vermella i sense moure’s de darrere el taulell, l’Àngela li va contestar que era ella la que estava agraïda i que entenia el paper que li tocava jugar amb el seu fill. Entenent-la perfectament mentre agafava el Quixot per regalar-li en el seu marit, la Luane se li va anar de la llengua:

Escolta… en el meu fill li va costar molt aconseguir que la Galiana es fixés en ell, però molt li va costar… n’hi tu imagines…. va tenir que suar sang, suor i llàgrimes per aconseguir-ho, però saps com ho va aconseguir?

L’Àngela l’escoltava amb tota l’atenció del món des de darrere del taulell mentre embolicava el llibre, quan la Luane va rematar la frase:

Doncs no rendint-se mai, com el Quixot!

Fent un tímid somriure mentre buscava celo, l’Àngela va veure en les paraules de la Luane una aprovació de la família Klein i es va prometre que com ell ho va fer per la Galiana ella ho faria per ell, lluitaria per al seu cor. No deixant-les d’escoltar des de darrere de la primera prestatgeria de davant del taulell mentre feia veure que posava en ordre els últims llibres que li havien arribat, el llibreter es va apropar a la Luane i li va explicar que l’Àngela era una noia molt treballadora i, a cau d’orella perquè no la sentís l’Àngela, li va dir:

I molt bonica, no sé com s’ho fa el seu fill amb les noies però és tot un Don Juan. Ja em podria presentar alguna seva amiga, que pobre de mi….. 

El dijous 14 de setembre a la nit, els nazis varen organitzar una desfilada amb torxes pel centre de la ciutat per demostrar el seu poder. Havien de mostrar que havien conquerit els cors de la gent tal i com havien conquerit el poder. La família Klein no va voler sortir de casa per veure aquell espectacle tan dantesc, però l’escalfor de les flames la podien notar des de casa. En Fritz, que s’ho mirava des de dalt de la seva habitació, va veure per la finestra a tots aquells soldats rasos, els oficials i alguns alts comandants com feien aquella marxa pel carrer de davant de casa per recrear velles tradicions que en Hitler volia recuperar. No deixant-los de mirar amb cara d’odi i de por, va veure que entre la gent que estava expectant a la vorera hi havia la majoria dels seus veïns. Tots feien cara de felicitat i resseguien amb la mirada aquelles flames que per ells simbolitzaven l’au fènix. Una dona, de l’emoció, es va desmaiar i va tenir que se assistida per un metge. Havia ressorgit Alemanya de les cendres, cridaven alguns, mentre uns altres feien la salutació romana i cridaven Sieg Heil. En Martin, eufòric, anava cridant visques com un boig entre la gent i aixecava el braç dret constantment. La Maria, ben agafada per en Kurt, també saludava amb el braç aixecat i la Carlene llançava flors de la floristeria a la calçada perquè els soldats les recollissin. Mirant-los amb tristesa, en part per no poder compartir aquella alegria, en Fritz va veure que just davant del que havia sigut el pis de la Galiana hi havia l’Àngela. Anava amb un vestit vermell i llarg per l’ocasió, portava un recollit perfecte i totes les joies que tenia. La noia no baixava en cap moment el braç dret i no deixava de mirar com passaven aquells homes que eren considerats herois. Esbufegant des de l’habitació mentre la contemplava, era preciosa, pensava, però odiava com pensava, maleïda nacionalsocialista, se li escapava mentre la contemplava, no ho podia entendre, per què estimen a aquest moviment i a aquest home, deia amb una veu més alta. Tenia ganes d’entendre-ho per desprendre’s de tot l’odi que portava acumulat. Quan l’Àngela va fixar de cop i volta la vista cap a l’habitació d’en Fritz, l’única il·luminada del barri, el noi va veure que l’estava mirant i per no saludar-la va abaixar la cortina, va apagar el llum, va encendre el de la petita làmpada de la tauleta de nit i es va estirar al llit mentre contemplava el quadre de la Galiana. Quina pena tot plegat, pensava, i es va adormir mentre escoltava de música els crits eufòrics de la gent.

El següent dilluns, després de plegar de la llibreria, l’Àngela va veure a en Fritz sortir de la botiga de la Matilda. Havia anat a comprar quatre coses que li havia demanat l’àvia. Empassant-se saliva, la noia va travessar la carretera després de mirar que no passés cap cotxe o tramvia per parlar amb ell. En aturar-lo a mig camí de casa seu, la noia, sense dir-li Grüss Gott i de manera ràpida, li va demanar si volia anar a sopar a casa seva per presentar-lo la seva família per agrair-li el gest que havia tingut cap a ella. Amb cara de sorprès i encara amb els llibres de la Universitat a la mà a més de la bossa de la botiga amb uns quants caramels que acabava de comprar, va acceptar de bona gana l’oferta, però hi va ficar una condició. Que no li fessin algun menjar estrany bavarès. El noi volia entendre per què la seva amiga pensava d’aquella manera i pensava que si coneixia a la família sabria més coses. A més, n’havia parlat tan dels seus pares que li picava la curiositat conèixer qui eren. Quan l’Àngela li deia que a les vuit anés a casa als seus pares, al cap d’una hora, en Fritz li va dir avergonyit:

Que vols dir que vingui sol a les vuit del vespre a casa teu? Si home… no vindré sol… ara m’acompanyes a casa un moment a deixar els llibres i anem junts a casa teva, que em fa vergonya anar sol coi.

Dient-li que els seus pares no se’l menjarien, però entenent la vergonya que podria sentir, de fet ella també tenia un nus a la panxa per aquella situació, era una idea de la seva mare de convidar a aquell noi que l’hi havia aconseguit la feina, el va acompanyar a casa seva. En entrar a casa, amb l’Àngela, l’Elise, que estava asseguda al sofà escoltant per la ràdio l’Hora de la Nació, es va enfadar en veure-la entrar. Sense dir res, es va aixecar del sofà i es va tancar de dret a la cuina per no tenir que saludar-la. Per sorpresa de l’Àngela, que quan el noi pujava les escales per anar al pis de dalt ella es va esperar en el menjador amb la ràdio encara encesa, en Fritz la va fer pujar per primer cop a la seva habitació. En entrar-hi l’Àngela realment va quedar enamorada d’aquella habitació. Era gran comparada amb la d’ella, pintada de color blau cel amb les parets plenes de prestatges plens de llibres. Davant la finestra, que donava directe al carrer, hi havia una taula d’estudi, un parell de cadires encoixinades i, en general, estava molt ben ordenada.

Es nota que l’endreça la teva mare.

Li va dir l’Àngela mentre mirava per la finestra. Al fons a l’esquerre podia veure la llibreria i a la dreta la botiga de l’Albert i la Helga. Assentant-se al còmode matalàs del llit, l’Àngela li va dir que era tot un burgès. No fent cas a aquells comentaris, en Fritz va deixar els llibres i li va ensenyar el què estava estudiant, però ella en aquells moments, en girar la vista es va fixar en el quadre de la Galiana penjat en els peus del llit. Per trencar el gel després de que en Fritz també el mirés i es quedés callat de cop, li va dir que era molt bonic. Apropant-s’hi, el noi li va fer observar que els dos nens que es veien de fons eren ell i la Galiana, i li va confessar que el moment feliç del dia era quan es llevava i veia cada matí aquell quadre. Quedant amb una cara trista, però tot i que ella se sentia contenta de que el noi s’obrís i li expliqués totes aquelles intimitats, varen baixar de l’habitació després de que en Fritz posés els llibres al seu prestatge i després de dir-li a l’àvia que no es quedaria a sopar varen anar cap a casa de l’Àngela.

Mentre caminaven per la Wilhelmstrasse avall varen veure com la policia i alguns membres de les SA feien una batuda per detenir el màxim de vagabunds que rondejaven per la ciutat i per tot Alemanya per, segons el règim, garantir la seguretat. Anaven amb les porres a la mà i preguntaven a la gent si tenien algun vagabund rondant pel barri. La majoria no tenia problemes en delatar a algun seu veí que s’havia arruïnat durant al crisi. Els nois, que s’ho miraven de lluny, varen continuar caminant i només es varen aturar que varen veure com el músic Wilhelm fugia carrer avall amb el seu saxofon a la mà per no ser detingut. No deixant de mirar els policies, que es varen treure les gorres en veure’ls, l’Àngela li va comentar que ho trobava bé que fessin allò perquè portaria més ordre i més seguretat, però en Fritz, que va continuar la marxa carrer avall, li va recordar que en el bar on treballava no hi havia vagabunds i que no era precisament un lloc segur. No donant-se per vençuda, l’Àngela li va recordar mentre el seguia cap a casa seu:

Que no llegeixes els diaris? La majoria són pedòfils o piròmans i inclús assassins en sèrie. Jo els hi tallaria el cap.

Somrient, en Fritz li va etzibar:

Jo no llegeixo la mateixa premsa que tu. De fet, ara no llegeixo diaris.

Quan anava per contestar-li ja varen arribar el pis de l’Àngela, la casa dels Richter. Entrant a la planta baixa d’un edifici vell i sense pintar, en Fritz el primer que li va venir a la ment era que era vell, brut, fosc però que feia bona olor. Es notava que les dones d’aquell pis netejaven l’escala. En pujar les velles escales del pis, el noi va notar la inseguretat de l’immoble, era fàcil robar amb aquelles portes de fusta prima i amb un pany vell i senzill. Mentre pujava amunt, podia sentir les converses dels altres pisos. Quin horror, anava pensant el noi mentre anava sentint el cruixit de la fosca escala. Quan varen arribar a la tercera planta varen tocar el timbre a una senzilla porta de fusta que es podia enfonsar amb un cop de puny. El pare, en Seigmund Richter, un home baixet, grassonet i amb pocs cabells que feia cara de pocs amics va obrir-los la porta. Ràpidament va venir la mare, l’Annalisa, una dona de 43 anys més alta que el seu marit i que encara conservava la bellesa de joventut i que portava uns rinxols perfectes. A continuació va venir el germà petit, l’Udo, un noi prim i amb els cabells foscos i llargs, juntament amb la germana gran, la Velda, una noia també molt bella, se semblava molt a l’Àngela amb una llarga cabellera rossa i també amb una mirada atrevida. El noi, encongit, només li va sortir el Grüss Gott. De seguida, per trencar el gel, l’Àngela el va fer passar de dret en el petit menjador d’on penjava una creu. Des del primer moment el varen tractar com si el coneguessin de tota la vida, li varen oferir una cervesa i li varen demanar que se segués al sofà. En Fritz va quedar sorprès per la rebuda calorosa, no se l’esperava, però també estava incòmode, ja no volia mirar l’edifici per no ofendre’ls; el trobava vell, mal pintat, amb humitats i petit, una de les habitacions no tenia porta, es va fixar, no hi havia cortines i estava ple de cordills amb les tovalloles i la roba estesa, però, això sí, el pis era net, endreçat i no feia mala olor. En part li recordava el de la Galiana. La cuina era molt antiga i molt petita, en prou feines hi cabien dues persones. En veure’l que mirava cap dins, l’Annalisa el va fer entrar per ensenyar-li el menjar que menjarien aquella nit, pollastre amb llimona. En ensumar-lo, en Fritz va dir-li, només per quedar bé, que feia molt bona olor, mentre pensava que el de la seva àvia feia molta més bona olor i tenia millor aspecte. L’Udo, que només tenia catorze anys, va preguntar-li de bones a primeres i sense pèls a la llengua si era el xicot de la seva germana i en Fritz li va contestar amb un somriure a la boca que només eren bons amics i que no feia gaires mesos que es coneixien. Només una amiga, va repetir en més d’una ocasió per deixar-ho clar. Mirant les taques d’humitat de les blanques parets es va adonar que hi havia penjat davant d’una butaca vella de color negre un petit retrat de l’Adolf Hitler i a sota del retrat hi havia una petita bandera amb la creu gamada. Mirant-lo atentament, en Seigmund se li va apropar i li va dir mentre li picava amistosament l’esquena com si el conegués de tota la vida:

Ser que feu les banderes, estic molt orgullós de vosaltres, ells (referint-se als nazis) són la bona gent que portarà la pau i l’ordre al món. Jo vaig lluitar a la Gran Guerra i quan vaig veure la deshonra que ens varen fer aquells, ja saps, els jueus comunistes i socialistes no m’ho vaig poder creure…. La sang amb bullia!! Tu ben juro. Com els odiava i els odio… i després la República Soviètica de Munic…. quins malparits… només ens faltava allò…. tu ben juro que els hagués afusellat a tots. Jo vaig sortir amb els demés durant la crida del president….. Hoffmann…. si Hoffmann… i amb aquestes mans que veus vaig arrancar la gola d’un maleït comunista… Desgraciats…. Només eren presoners de guerra russos que els havien fet venir aquí.

Immòbil, no sabia què dir, no s’esperava que aquell home fos tan enèrgic, va preferir està callat i escoltar-lo mentre es bevia una cervesa. Ara no era el moment de dir que era comunista, va pensar mentre s’empassava saliva. L’Àngela intentava fer callar al seu pare, però l’home estava totalment centrat en explicar-li en el seu convidat de com havia viscut ell la revolta contra el govern socialista de Munic a principis de 1919. Li volia fer veure que ell era un nacionalsocialista convençut com pensava que ho era el noi. Des de que havia entrat al pis l’Àngela estava nerviosa perquè coneixia l’esverament del seu pare i pensava que el seu amic s’ho estava passant malament. Estava callat fent xarrups a la cervesa mentre es mirava amb cara de por al seu pare. Per fer-lo callar, l’Àngela va agafar el pa que havia comprat abans a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina i el va repartir a taula i els va cridar perquè s’assentessin. Però en Fritz no s’ho estava passant tan malament com creia l’Àngela, ja que va quedar encantat davant d’aquella situació tan càlida. Amb el crit de l’Àngela, tota la família va ajudar a parar taula mentre en Fritz se’ls mirava. S’estimen, va ser el primer que va pensar, però són uns nazis bojos, va rumiar després. Durant la conversa que varen mantenir a continuació mentre l’Annalisa repartia el pollastre, en Fritz també va entendre que en Seigmund no era un entès en la política, de fet no era un entès en res, només vivia per la seva família i la seva vida es limitava en les quatre parets del pis i les del bar de baix, però va trobar aquell home una persona molt agradable, molt proper, potser massa pel seu estil de vida, ja que parlava alçant la veu per qualsevol cosa i s’esverava parlant del seu passat de Munic. Mentre menjaven en una taula petita i senzilla i sentien el xivarri dels veïns i els tacons d’una dona del pis de dalt, en Fritz va contemplar a una Àngela molt diferent a la que coneixia; era més familiar, més modesta, no tan presumida i més callada. L’Udo no parava de preguntar-li coses sobre la Universitat, era un noi molt inquiet, i li explicava constantment els combats de boxa que feien obligatòriament a l’escola. En Fritz li va prometre que algun dia se l’emportaria a jugar a futbol amb els seus amics en un parc del Tiergarten. En Seigmund, per atreure l’atenció del seu convidat i per intentar impressionar-lo, va tornar a parlar del seu passat muniquès. Li va explicar amb pèls i detalls com de dura els havia sigut la seva vida a Munic durant la crisi del 29, però ho explicava tot de forma molt planera, donant tota la culpa als polítics de la República, a qui identificava com els traïdors del novembre de 1918, i a mesura que anava parlant d’aquell temps anava pujant el to de veu. L’Àngela es mirava al seu pare amb certa vergonya, sabia que no era tan intel·ligent com en Fritz, i pensava que estava dient tonteries que farien riure al seu amic. Només faltava quan va dir cridant i amb la boca plena de pa que Déu havia tocat amb el seu dit a en Hitler per fer-li liderar Alemanya. Es volia fondre. La Velda, que no parava de mirar a en Fritz amb una mirada provocativa i amb una actitud sensual cada cop que es posava el cobert a la boca, la tenia just a l’altra banda de la taula, va aprofitar que la seva germana estava més callada de l’habitual per insinuar-se a en Fritz demanant-li que la portés algun dia en un bar o en un local nocturn per passar una estona ells dos. A més, li va picar l’ullet en més d’una ocasió mentre s’aixecava a recollir-li el plat o li omplia el vas d’aigua. Neguitós davant l’actitud d’aquella noia, el noi no sabia què respondre-li, no tenia cap tipus d’interès en ella, l’acabava de conèixer i era massa atrevida, però va observar com l’Àngela es posava vermella, gelosa, va rumiar, agafant amb força el tovalló cada cop que sentia a la seva germana. Amb un somriure a la boca i deixant la forquilla a taula, va dir-li que de bon gust l’acompanyaria on fos, però juntament amb la seva germana, li va recalcar. Després, amb més confiança, el noi va parlar-los del seu barri, la Leipzigerstrasse, de xafarderies i d’on podien anar a comprar a més bon preu. No els hi va aconsellar la botiga de la Matilda per si de cas, encara la denunciarien, va pensar. Però mentre xerrava, veia com l’Àngela continuava callada i no parava d’aixecar-se per ajudar a la seva mare a endreçar els plats a la cuina. Aprofitant un moment per anar al lavabo, situat al fons del curt passadís, es va fixar que la primera habitació a mà dreta, sortint del lavabo, devia ser la de l’Àngela perquè hi havia clavada a la porta una fotografia d’una rosa vermella que tan li agradaven a ella. Que petita, que fosca i quin llit més vell, va pensar el noi. Observant que en Fritz es mirava l’habitació de la seva filla, en Seigmund li va cridar des de la cadira i amb la cervesa a la mà que si volia es podia quedar aquella nit a dormir al llit de l’Àngela, que ell no ho veia malament si volia dormir amb ella, li va assegurar rient. Sorprès per aquell atreviment, era un home que parlava directament i sense embuts, en Fritz li va respondre tartamudejant mentre tornava de dret a taula que no, que havia d’anar a casa, que els seus pares patirien si no dormia en el seu llit. Picant-li l’espatlla quan es va asseure, en Seigmund es va posar a riure descaradament amb el pa encara a la boca i l’Àngela es va posar encara més vermella de vergonya i ja no sabia a on mirar. Que malament que va, va pensar. A sobre li sortia la camisa per la bragueta. Déu meu, que no ho vegi, va pensar l’Àngela, que cada cop estava més vermella.

Després de sopar es varen beure una cervesa de la marca Berliner Weisse que l’Annalisa havia anat a comprar expressament pel noi, i en Seigmund li va ensenyar el seu gramòfon britànic que tenia de Munic, un Columbia Parlophone Company. Sense mirar-se els discs que tenia en un senzill llibreter de fusta, en Fritz li va preguntar:

Estic segur que a vostè li agrada Wagner?

Mirant-se els discs com si fos la seva primera vegada, en Seigmund, que tampoc era un entès en la música, va veure que efectivament tots els seus discs eren de Wagner, hi havia Tristán i Isolda, La Valquíria, Sígfrid, Parsifal i Lohengrin, i va preguntar-li sorprès:

Com ho has sabut?

No deixant de mirar el gramòfon, en Fritz es va posar a riure mentre tenia la cervesa a la mà. Sabia que escoltava a en Wagner perquè era el músic favorit del nacionalsocialisme i de l’Adolf Hitler per les seves idees pangermàniques i antisemites, encara que en Seigmund no sabia què significava Wagner i comprava aquells discs perquè els havia comprat per casualitat a una botiga nacionalsocialista de Munic. No deixant de mirar el gramòfon, li havia cridat l’atenció, en Fritz no entenia per què una família tan humil tenia un aparell tan car i li va preguntar, sense voler-li ferir els sentiments, per què tenia un gramòfon. Mirant-se’l amb cara d’incredulitat, li va contestar:

Home… és normal… jo sóc un alemany, i per nosaltres la música és una part de la nostra cultura i del nostre nacionalisme. Què seriem nosaltres sense la música? 

Canviant de cop el rumb de la seva mirada, no el volia ofendre, en Fritz va veure que a la prestatgeria del menjador hi havia uns quants llibres vells. Llibres? Aquí? va pensar el noi. Mirant de veure els títols, va veure clarament el llibre de més èxit del fotògraf Heinrich Hoffmann, Hitler, wie ihn Keiner Kennt, i el llibre del pastor Otto Dibelius, Das Jahrhundert der Kirsche. Tots del mateix estil, va reflexionar el noi. Mentre els repassava amb la mirada pensant que eren molt diferents als del seu pare, en Seigmund va agafar un dels seus llibres i li va ensenyar orgullós El pagès com a font de vida de la raça nòrdica d’en Walther Darré. Fullejant-lo passant les pàgines ràpid, en Seigmund li va dir que aquell llibre l’havia comprat perquè havia sentit dir que a en Hitler li havia agradat molt perquè explicava els fonaments de la raça nòrdica. Preguntant-li si se l’havia llegit, en Seigmund va ser clar:

No! Jo no llegeixo. Ja en tinc suficient en sentir-los per la ràdio per saber que tenen raó. Llegir m’avorreix, per sort molts escriptors han marxat del país.   

L’Àngela, que anava entrant i sortint de la cuina amb la seva germana recollint els vasos de la taula mentre l’Annalisa els netejava, estava cada cop més avergonyida del seu pare i anava pensant que el seu amic s’enduria una molt mala imatge i que no la voldria veure mai més. Que calli, anava pensant enrabiada. Després de beure’s la cervesa, en Fritz es va mirar el rellotge per marxar. Després de deixar la botella a taula els va agrair que l’haguessin convidat a sopar i de tota l’amabilitat que havien mostrat cap a ell. Marxava amb una bona impressió d’aquella humil família tan diferent a la seva. Després d’acomiadar-se a fora la porta de tota la família, la Velda es va tirar una mica de perfum que sempre portava i li va dir que l’acompanyava a baix, però en Fritz, que veia com l’Àngela estava callada, amb la cara vermella, al costat del seu pare, va agafar ràpidament la mà de l’Àngela i li va dir a la Velda que l’acompanyava la seva germana perquè havien de parlar d’una cosa de la feina d’ella. En fer una ganyota de disconformitat i arrufant el nas, va acceptar que fos la seva germana qui l’acompanyés. Mentre baixaven les escales que grinyolaven al pas d’ells dos, l’Àngela estava ara vermella d’anar agafada de la mà d’en Fritz, no es creia que ella, que era tan esvarada, tant segura i tant impertinent, estigués tan callada i avergonyida. No era ela, va pensar. En arribar a la porta de sortida de l’edifici, en Fritz es va aturar i li va preguntar seriós si havia fet alguna cosa que l’hagués molestat. Col·lapsada i no esperant aquella pregunta, l’Àngela li va contestar:

No, no, tot el contrari has estat molt bé… Sóc jo, que…. és que….(tartamudejant)….. em feia por que t’enduguessin una mala imatge….. és que ja has vist el meu pare…….

En veure-la nerviosa i tremolosa, la va interrompre per dir-li que li havia agradat molt la seva família, i que l’havia trobat molt amable i generosa. Mirant al cel per buscar una mica de llum en un barri tan fosc, en Fritz li va dir, mentre sentia com passava a prop d’ells el tren que feia un soroll horrible:

Quan et vaig conèixer eres una noia de ferro; dura, atrevida, sense vergonya, impertinent, una cancellera de ferro! 

Posant-se a riure en sentir encara més fort el tren, va continuar:

Ara et veig més sensible i més callada i no se perquè però et trobo més bonica, tot i que no m’agrada aquest caràcter nazi que tens.

L’Àngela no li volia dir el què sentia per ell, però no entenia per què s’estava comportava així, pensava que estava perdent la seva manera de ser per aquell noi que estava enamorat per la seva difunta xicota. Esperant una resposta, en Fritz la va agafar pels braços i, sense rumiar-s’ho gaire, de forma instintiva li va fer un petó a la galta i, tot seguit, quan l’Àngela estava esperant un altre petó, va marxar perdent-se entre la foscor del barri. Sort que encara hi havia policies que rondaven buscant vagabunds, va pensar en Fritz mentre agafava la cartera amb força. Quedant-se a l’entrada de l’edifici encara col·lapsada, l’Àngela es va quedar un parell de minuts palplantada a la porta tocant-se la galta on li havia fet el petó pensant de com s’estava enamorant d’aquell noi.

Els següents dies, en Fritz estava capficat amb la Universitat, es passava el dia i la nit estudiant, volia treure bones notes com fos, pensava que ho havia de fer per la Galiana, però també pels seus pares que l’havien ajudat tant. La seva obsessió per treure bones notes va fer que no veiés que s’estaven expulsant professors i treballadors de la Universitat pel sol fet de ser jueus. De fet, entre 1933 i 1934 a la Universitat Humboldt varen expulsar a 250 professors i treballadors per ser jueus. A més, tots els professors de la Universitat estaven vigilats pel SD, el Servei de Seguretat del Reich dirigit per en Reinhard Heydrich. Tampoc es va adonar que molts dels seus companys d’altres assignatures i molts becaris varen ser expulsats per oposar-se al nazisme. Un terç dels estudiants varen ser expulsats per les seves opinions polítiques. Quan veia que faltava un estudiant o un professor pensava que havia canviat d’assignatura o d’Universitat i no en feia massa cas. A més, molts dels seus companys es varen afiliar a les SA sota el consell del rector. Però el noi no estava per aquests detalls i el que si que notava era que tothom l’afalagava, ja que era el fill del teixidor de les banderes nazis i volien que els regalés una bandera. Ell, com que no li agradaven aquells afalacs, intentava passar desapercebut, no deia pràcticament res a ningú, i no es relacionava gaire amb els seus nous companys i professors.

Tant estudiar també va fer que en prou feines veiés als seus amics, que es passaven el dia de la feina al bar Victorius per beure’s unes quantes cerveses mentre empaitaven a les noies. Amb l’Àngela només es veien quan d’en tant en tant s’apropava a la llibreria per saludar-la i sovint li portava uns quants caramels per l’Udo quan anava a comprar a la botiga de la Matilda, que cada dia vivia amb més ansietat pensant que seria l’últim de la seva vida. L’Àngela sempre intentava treure-li l’atenció dient-li que li recomanaria un llibre, normalment eren obres sense cap interès que ella elegia a l’atzar, tot i que un dia li va voler vendre un llibre de poemes de la poetessa Mascha Kaléko, que més tard seria declarada non grata pel règim pels seus orígens jueus, i la novel·la I ara què? De Hans Fallada, pseudònim de Rudolf Ditzen, l’última novel·la d’èxit de la República de Weimar, ja que parlava dels últims durs anys de la República, que en Fritz sabia que el seu pare ja tenia a la biblioteca i, a més, no tenia gens de ganes de llegir aquell drama. El noi sempre li prometia que la convidaria a prendre alguna cosa, però la seva promesa mai la complia perquè estava massa capficat amb els estudis.

A la tarda del dimarts 3 d’octubre de 1933, l’Àngela, després de sortir de la llibreria, va anar a casa dels Klein per demanar-li a en Fritz si la podia acompanyar al cinema Capitol. Pensant-s’ho una mica, no havia anat al cinema des de que havia mort la Galiana, va acceptar acompanyar-la i quan anava per agafar la seva jaqueta es va fixar que ella anava més mudada del què era habitual en ella. Portava un vestit llarg de color turquesa, unes quantes joies barates i anava molt perfumada, massa pel seu gust. Després de sortir de casa, en Fritz es va voler aturar un moment a la botiga de la Matilda per comprar unes quantes llaminadures com havia fet quan era petit quan anava al cinema. Pensava que anirien a veure una pel·lícula romàntica i que s’avorriria com una ostra. Les llaminadures l’ajudarien a no badallar, va pensar. En entrar dins a la petita botiga, l’Àngela es va quedar molt sorpresa. Com en Fritz podia entrar a una botiga d’una jueva, va pensar irritada la noia, que sabia que era jueva perquè en Martin li havia aconsellat que no hi anés a comprar per aquest fet.  En veure que en Fritz i parlava i era amable i cordial, la noia va arrufar el nas i no es va voler moure de la porta. Després de sortir de la botiga, l’Àngela li va preguntar, mentre agafava una llaminadura de la bossa d’en Fritz:

Que no saps que és jueva?

Sabent que li preguntaria, de fet hi havia entrat per aquest motiu, en Fritz li va respondre:

Sí! I què? Que t’han fet alguna cosa els jueus?

Sorpresa, aquesta no se l’esperava, l’Àngela li va respondre que els jueus havien fet molt mal a la cultura i a la nació alemanya, que eren uns burgesos que els robaven, i els va culpar d’haver sigut els responsables de la derrota de la Primera Guerra Mundial i del desastre de la República de Weimar. Mentre es menjava una llaminadura, en Fritz li va dir, mentre saludava a la Bernardina:

Tonteries, això és propaganda barata nazi, jo et pregunto si t’han fet algú en a tu? Personalment a tu?

Agafant-li una altra llaminadura, la noia no va saber què respondre-li i el va despentinar en to juganer. En veure que el noi esperava la resposta, l’Àngela li va admetre:

D’acord, no sé què respondre’t, cadascú a lo seu amb això, no recordava que eres un burgès tu també.

Somrient de l’última frase, en Fritz li va dir:

No em vares dir que els jueus havien abraçat a en Marx. En què quedem? Són burgesos o comunistes?

Sense contestar-li, l’Àngela li va canviar de tema de cop i volta, no volia desenterrar la destral de guerra, i li va parlar de l’últim combat del campió mundial italià dels pesos pesats Primo Carnera. Parlant de boxa, un esport que els apassionava, varen arribar finalment al Cinema Capitol. En entrar a dins l’edifici va ser quan en Fritz va preguntar quina pel·lícula anaven a veure. L’Àngela li va respondre amb un tímid somriure, no sabia com dir-li, que anaven a veure la pel·lícula Hans Westmar. En Fritz no sabia si es tractava d’una comèdia, d’una tragèdia o d’una pel·lícula romàntica, però el que no s’esperava era que la pel·lícula anés de la història del màrtir Horst Wessel, mort el 23 de febrer de 1930 a mans dels comunistes alemanys. El guió, la direcció i la banda sonora varen ser obra de l’amic personal d’en Hitler, l’Ernst Hanfstaengl, un dels finançadors del partit nazi a la dècada de 1920 que va ser menyspreat pels nazis després de que arribessin al poder. En entrar a la fosca sala i plena de gent, en Fritz va quedar impressionat. No s’esperava que la sala estigués adornada amb banderetes nazis, que hi havia per tot el seu voltant. Mirant a banda i banda, va veure que hi havia molts membres de les SA i de les SS com a espectadors. Sense entendre encara el per què i menyspreant a un membre de les SA, que estava palplantat davant seu, abaixant-li el cap per no mirar-lo a la cara, el noi es va asseure al costat de la seva amiga, que estava molt entusiasmada i no parava de mirar les banderes amb l’esvàstica amb orgull.

En començar la pel·lícula després de que s’apaguessin els focus de la sala, en Fritz va notar com el braç de l’Àngela estava molt a prop del seu, tocant-se casi bé les mans, cosa que li va recordar el seu comportament amb la Galiana en el passat. Després d’uns minuts de pel·lícula, el noi ja va saber de què anava la pel·lícula i va entendre-ho tot; les ganes de l’Àngela de ser allí, les banderes i la multitud a la sala de membres de les SA i les SS. Amb ganes de que acabés la pel·lícula, estava indignat de que s’homenatgés a un nazi enlloc de la Galiana, també morta en una de les baralles al carrer, en Fritz es va empassar tota la pel·lícula enfadat sense dir res mentre remugava per dins. Mossegant-se les ungles per no mostrar el seu malestar, va veure com l’Àngela s’emocionava amb la música que va posar en Hanfstaengl en el moment del funeral. Aquella música fúnebre la va compondre per la seva filla Herha, que havia mort feia anys. Recordant tota l’estona la seva difunta xicota, en Fritz va cometre l’error de dir-li a l’Àngela:

Galiana, em passés una llaminadura?

No volent entrar en foc, la noia només se’l va mirar amb una cara d’odi, però en veure que no se n’havia adonat li va donar la llaminadura com si res. A mesura que avançava la pel·lícula, en Fritz s’encenia per dins. Els assassins comunistes de l’heroi del film eren retratats com estúpids criminals. Això era intolerable, va pensar. En acabar la pel·lícula amb la mort de l’heroi pronunciant Deutschland com a última paraula, en Fritz es va aixecar de la butaca abans de que s’encenguessin els focus i l’Àngela el va tenir que seguir sabent el què li rondava pel cap. El noi estava empipat, i molt que ho estava, però no volia fer cap espectacle davant de tants membres de les SA al seu voltant. Per calmar-se se’n va anar un moment al lavabo del cinema per refrescar-se. Sortint del lavabo després de cinc minuts, va anar de dret a buscar l’Àngela, que l’estava esperant impacient per saber la seva reacció, però el noi la va convidar molt gentilment a prendre una cervesa en un bar proper. Potser ja s’ha convençut de que el nacionalsocialisme és el futur, va pensar l’Àngela, mentre acceptava de bona gana la invitació.

Entrant en el primer bar que varen trobar, un de molt antic que feia una forta pudor a tabac, en Fritz li va preguntar només asseure’s a la cadira de l’establiment:

Creus que aquesta pel·lícula era adequada perquè jo la mirés?

Sense entendre els seus sentiments i encara dreta a punt d’asseure’s a la cadira, es va excusar dient-li que no sabia de què anava la pel·lícula però li va afegir, mentre s’asseia i es treia el mocador rosa del coll:

Pensa bé en el missatge de la pel·lícula, ser que a tu et recorda la teva estimada.

La paraula estimada la va dir amb certa ràbia.

Però també has de pensar que tots eren màrtirs en aquella època, tots varen lluitar per una Alemanya millor, com la teva (repetint amb ràbia) Galiana.

No estant-hi d’acord amb la comparació, el noi va picar amb la mà la taula enrabiat i li va recordar que uns estaven a l’estaca dels altres, però l’Àngela, sense perdre ni un segon, el va tallar i li va dir que si els comunistes haguessin arribat al poder serien ells, els nazis, els qui estarien sotmesos a la seva voluntat i per tant justificava els mitjans dels nazis. Continuant sense estar-hi d’acord mentre els hi portaven les cerveses que havien demanat abans de seure, li va dir que no podia comparar la dolça Galiana amb un paramilitar sense escrúpols com en Horst Wessel. Agafant la Paulaner amb força, l’Àngela, que estava animada per la conversa, li encantava aquell moment i se li notava, li va respondre que en Wessel també tenia família (la seva mare i la seva germana varen participar en les reunions de propaganda nazi) i sentiments i que, com la Galiana, tenia tot el futur per endavant que s’havia tallat injustament. Negant amb el cap aquella comparació, però no volent entrar en una disputa que li faria més mal que bé, es va quedar callat durant uns minuts fent petits xarrups de cervesa. Aprofitant el silenci del noi, l’Àngela ho va aprofitar per disculpar-se per haver-lo fet veure aquella pel·lícula. Pensant que no hi havia mala fe, tot i que n’hi havia, li va agafar la mà per damunt de la taula i després d’esbufegar i calmar-se li va donar les gràcies per haver-lo fet sortir. En mirar-se la gerra es va adonar que se l’havia acabat, havia anat ràpid, i li va demanar prendre una altra cervesa. El noi es va aixecar i li va demanar ara a la cambrera una cervesa de la marca Hacker-Pschorn. Ella va acceptar fer aquesta cervesa, tot i que no era una amant de les cerveses berlineses. Amb la intenció de saber què havia sentit en Fritz per la Galiana, li va preguntar sense embuts quan els hi portaven les cerveses:

Què senties per la Galiana?

Alterant-se sentint un cop més el nom de la Galiana, en Fritz es va quedar un parell de minuts mirant la taula pensant què respondre-li, mentre l’Àngela li buscava la mirada per saber què deien els seus ulls. Després d’esbufegar un altre cop intensament, li va respondre:

No sé què sentia, no sé com va començar i no sé quan acabarà.

Amb un somriure fals, l’Àngela li va exclamar:

Si que l’estimaves!.

Tot i que després de pensar-hi, mentre es posava la gerra de cervesa als seus llavis, va entendre que en Fritz li estava dient que acceptava que aquell amor acabaria. Per fugir del tema, en Fritz li va preguntar agosaradament i deixant descol·locada a l’Àngela:

Per què t’agrada a tu la dictadura i no la democràcia?

Pensant. mentre feia uns quants glops ràpids, la noia creia que s’havia de justificar massa pel fet de no pensar com ell i al final li va respondre:

Perquè la democràcia és un concepte burgès, per una minoria de gent, i la dictadura és pel poble, per la majoria. Ja t’ho he explicat això en més d’un ocasió. No em facis més preguntes que la doctrina.

Pensant que aquell concepte li recordava el que li havia dit algun cop la Galiana, però ella feia referència a la dictadura del proletariat, que s’havia de convertir en la democràcia per la majoria segons ella, es va quedar callat durant uns segons, cosa que l’Àngela va tornar-ho a aprofitar per preguntar-li:

A tu t’agrada Plató?

Estranyat per aquella pregunta, aquesta no se l’esperava no s’havia llegit res del filòsof grec, només sabia que era el deixeble d’en Sòcrates i el mestre de l’Aristòtil, a més de ser eugenèsic, va contestar-li que sí, que com a bon alemany li agradava, afirmació que li va fer treure un somriure a l’Àngela, que va dir:

Doncs jo un dia em vaig llegir la República de Plató, i el filòsof grec parla d’una república dirigida per un cap d’Estat fort, vigilat pels guàrdies, i instruït pels filòsofs per repartir la justícia, i a mi el model d’en Plató em recorda el model nacionalsocialistaJo penso que el cap d’Estat ha de ser una persona que se l’hagi preparat per aquest càrrec i perquè si estigui tota la seva vida, i no una persona elegida cada X anys sense saber si està preparada o no i que, al cap de poc, se n’elegirà una altra sense tampoc saber si està preparada o no. Quan vas a la pastisseria esperés que el pastisser que et ven el pa hagi sigut preparat per fer pa, no esperés que sigui una persona que s’elegeix cada X temps sense saber si sap fer o no pa.

En no saber què respondre-li, creia que s’estava equivocant, que no ho havia entès, però no li podia negar res d’Aristocles perquè no s’havia llegit aquells volums, es va limitar a contestar-li abans de canviar de tema per parlar de les seves vides:

L’únic que sé, és que no sé res, la qual cosa és impossible, però els nazis em recorden més als espartans.

En seguit es varen acabar la cervesa i varen marxar. Abans de tornar a casa, l’Àngela es va recordar que havia de comprar paper de cuina i unes quantes olives per al seu pare i sense pensar-s’ho va entrar a la botiga de la Matilda, que la va tractar amb molta amabilitat per ser amiga d’en Fritz i fins i tot li va fer un descompte en les cerveses i li va donar una bossa perquè les pogués agafar millor. Quina amabilitat per ser jueva, va pensar l’Àngela, que també va veure que els preus no eren tan alts com li havien dit.

El dilluns 14 d’octubre Alemanya sortia de la Societat de Nacions i l’Adolf Hitler ho va anunciar per ràdio al poble alemany. En sentir les paraules del canceller alemany parlant de que la Societat volia preservar la humanitat en un estat d’odi permanent, en Barnard es va posar fet una fúria des de la butaca del seu despatx. Quin horror, pensava, mentre la secretària se’l mirava amb cara de terror pensant que havia fet un error en l’última factura que havia mecanografiat. En pujar el seu fill Marwin per dir-li que es necessitarien més bobines, en Barnard no el va escoltar. Estava pensant en el destí d’Alemanya i cada cop estava més convençut que feia una mala obra i un mal servei al seu país treballant pels nazis. En mirar al seu fill, li va dir:

Mira com hem millorat amb els nazis, ara sortim d’Europa per caure a la barbàrie. Si l’Otto von Bismarck aixequés el cap el tornaria ajupir de vergonya.     

El divendres 20 d’octubre, després de rebre una altra invitació d’en Goebbels, en Barnard va acceptar aquella nit, després de plegar de la feina, anar en el Palau d’Esports per sentir al ministre en un dels tradicionals mítings nazis. Va ser el seu primer míting nazi i tenia ganes de sentir com justificarien la sortida de la Societat de Nacions. Pensava que no tindrien el suport popular i els volia veure sent xiulats. No aguantarien la pressió del poble, pensava. En Fritz no opinava igual, creia que els nazis no perdrien el suport popular, però va acompanyar al seu pare perquè no volia que li passés res en un ambient que ell desconeixia. Després d’agafar un tramvia a la Potsdamer Platz varen arribar al Palau, un estadi construït el 1910 amb una capacitat per 25.000 persones. En entrar a l’edifici per la part del darrere, en Barnard va quedar impactat per la forta escenografia nazi; veia les seves banderes per tot arreu, les SS hi eren per totes bandes per controlar l’acte, a darrere l’escenari hi havia una enorme àguila daurada i la gent no parava de cridar animada Sieg Heil i Visca Alemanya des de les seves butaques. La sala estava plena de gom a gom i la majoria de les cares mostraven satisfacció. En asseure’s a la part del final varen sentir el poder d’atracció d’aquells mítings propagandístics, que alhora els repugnava. Entre els assistents, molts d’ells anaven vestits amb uniformes de les SA, les SS, les Joventuts Hitlerianes, el Servei Laboral… situats estratègicament entre el públic per provocar aplaudiments en els punts culminants dels discursos.

Al cap d’uns minuts va aparèixer el ministre de Propaganda, que darrere del micròfon i davant de l’àguila daurada i sota l’atenta mirada dels focus va fer un llarg discurs on va justificar la sortida d’Alemanya de la Societat de Nacions i de les negociacions pel desarmament. Goebbels va deixar clar de que si s’havia abandonat la Societat i la conferència de desarmament no era per preparar la guerra i va afirmar que tots els polítics estrangers volien convertir Alemanya en un cap de turc. Esperant que algú fes alguna objecció a aquelles paraules, en Barnard va quedar ben decebut en veure que tots l’aplaudien i aprovaven els seus plans sense fer objeccions. Les cares eren de satisfacció i d’aprovació. En Fritz, que estava dret com tots els demés mentre es mirava el ministre amb un somriure d’orella a orella, creia que la gent aplaudia sense escoltar les paraules del ministre i que només venien per aplaudir als seus líders. En sortir enfadats del Palau per també la part del darrere, un ajudant de les SS amb el seu uniforme negre Hugo Boss, les altes botes militars negres i la gorra negra amb la insígnia de la calavera, que simbolitzava que estava a punt per matar i per morir, els va cridar pel nom. En Barnard en girar-se i veure aquell home amb l’uniforme negre va quedar-se amb una cara blanca de terror. Els ulls fins i tot li tremolaven. En Fritz, que es va quedar mut, es temia de que l’acusarien d’haver format part dels moviments comunistes i no parava de mirar el punyal que tenia aquell home enfundat a sota el cinturó negre. Veient-se morts i suant de por, varen ser duts a una part del darrere de l’amfiteatre. El SS, molt amablement, els va demanar que s’esperessin uns segons. Pare i fill es miraven sense dir res, pensant que estaven en un embolic dels grossos. En Barnard pensava ara que potser havien descobert que tenia jueus a la fàbrica i que els nazis no permetrien que jueus fessin banderes amb l’esvàstica. Al cap d’un parell de minuts va aparèixer en Goebbels, que estava parlant en aquell moment amb un grup d’homes de negocis. En veure’ls, el ministre els va cridar l’atenció i els va demanar que s’apropessin a ells. Amb una cara de felicitat i posant-se bé l’uniforme del partit, el ministre els va demanar la seva opinió sobre l’acte i les seves paraules. Cap dels dos sabia què tenia que respondre, evidentment no podien dir el què pensaven, i en Fritz va trencar el gèlid silenci per dir:

Bé, és impressionant aquest ambient, totalment espectacular, i les seves paraules sempre seran ben rebudes mentre no hi hagi guerra.

Posant cara d’interès i fixant la mirada cap al noi, Goebbels li va preguntar:

Guerra? Per què dius la guerra? Ningú vol la guerra. Qui ha parlat de guerra?

Molt preocupat per la possible reacció del ministre davant les paraules del seu fill, quin desvergonyit, pensava, en Barnard va intentar justificar-lo dient-li que encara era molt jove i que no sabia el què es deia. Però el noi va interrompre el seu pare i li va dir en el ministre mirant-lo directament als ulls:

Crec que el poble alemany no acceptaria una altra guerra, no voldrà portar els seus fills en un camp de batalla, i crec que el poble alemany només acceptarà la pau. Crec que la consigna ha de ser pa i pau.

Continuant centrant la mirada cap al noi mentre en Barnard estava suant de por veient-se amb la soga al coll, en Goebbels va respondre fent que sí amb el cap i li va encaixar la mà mentre li deia:

Noi, ets molt valent, parlés com tot un adult. Alemanya necessita més gent com tu. Nosaltres precisament volem preservar la pau i farem tot el què estigui en les nostres mans per preservar-la, però no ens aturarem davant de res.

Quan el noi li anava per respondre que no s’ho creia, que ells fomentaven la violència, un SS se’ls va apropar i li va dir en el ministre  a cau d’orella que l’esperava un altre industrial que el volia felicitar per les seves paraules. Sense deixar de mirar al noi, en Goebbels els va demanar que donessin records a les seves esposes i tot seguit va marxar a pas ferm amb els altres jerarques nazis. Quan tornaven a casa amb el tramvia, ja negre nit amb els carrers il·luminats per les faroles i la Lluna, en Barnard li va dir en to de broma en el seu fill:

Escolta, si vols que et matin, mira, és la teva voluntat, però com a mínim no facis que em matin a mi!.

Amb un somriure a la boca, en Fritz es va posar a riure i li va contestar, també en to de broma mentre anava mirant els carrers buits de la ciutat:

Aquests no mataran a un heroi de guerra, els importa massa la propaganda!.

En les següents setmanes, en Fritz es va tornar a centrar en els estudis, arribaven els primers exàmens de la Universitat, que finalment va aprovar amb molt bona nota, tot i que per culpa d’aquests exàmens va deixar de tenir vida social, ja que es passava el dia estudiant a casa o a la biblioteca de la Universitat, tot i que si podia s’escapava un segon per anar a veure a l’Àngela. Ella l’animava a que estudiés, però en el fons tenia ganes de que acabés tota aquella època d’exàmens per tornar a està amb ell i odiava que alguns dels seus companys de classe fossin companyes, tot i que cada cop eren més les noies que, sota la influència dels seus pares, deixaven els estudis per cuidar-se de la llar tal i com demanava el règim. El dijous 10 de novembre, quan el noi era a la llibreria mirant si trobava un llibre sobre les innovacions de l’empresa nord-americana Johnson&Johnson, de cop varen sentir per la ràdio de la llibreria la veu d’en Hitler. Era a la planta de la fàbrica Siemens i novament va fer un discurs propagandístic destinat als treballadors. Escoltant-lo amb silenci, un cop acabat el discurs, en Martin va dir entusiasmat:

Un gran home, quin líder.

Sospirant, l’Àngela va afegir:

Quina sort de trobar en Hitler en el moment oportú per Alemanya. Si no existís l’hauríem d’inventar.

Quan el noi anava per dir que anaven errats, que Hitler era una bèstia, un megalòman i una persona excèntrica, va passar per davant dels vidres de la llibreria un home acompanyat per dos homes de les SA. L’home, prim i amb cara de cansat, semblava que no hagués dormit en dies, portava un cartell penjat al coll. En ell hi posava: Sóc un traïdor al poble. En Fritz i l’Àngela no varen dir res, no sabien què passava, fins que en Martin els va dir mentre s’apropava al vidre per veure més bé a on el duien:

El porten a la taverna. Maleït comunista. Aquest vol votar que no a les eleccions. Quin malparit.

L’Àngela li va preguntar per què el duien a la taverna, i en Martin li va contestar al moment que tenia un peu fora per veure com l’entraven a cops al bar Victorius:

Perquè tothom vegi la cara d’un traïdor.

Quin gran líder, va dir en Fritz irònicament, que va desistir en buscar el seu llibre i va tornar cap a casa sense acomiadar-se de l’Àngela. En sortir de la llibreria, el noi es va aturar un moment per veure com aquell home que duia el cartell era empès a empentes pels SA davant del bar Victorius mentre la gent se’n reia d’ell. Gent com l’Otto, la carnissera Maria i en Kurt l’escridassaven i l’acusaven de ser un traïdor, tal i com deia el seu cartell. En veure com aquells paramilitars empenyien cap dins el bar a aquell pobre desgraciat, el noi va marxar corrents cap a casa. No ho volia veure més. En girar la vista cap a la botiga de la Matilda, va veure a la botiguera mirant-s’ho des del vidre amb cara de terror. No tardaran gaire a anar per ella, pensava en Fritz.

A la fàbrica Klein, abans de que comencés el discurs del líder alemany, en Barnard va rebre una trucada del Ministeri de Propaganda i un funcionari de torn li va ordenar que posés la ràdio. Sense saber-ne el motiu, va baixar a baix els telers i va demanar a en Gerd que alcés la veu de la ràdio. En sentir la veu d’en Hitler, la majoria dels treballadors varen pensar que en Barnard ho havia fet com a bon nacionalsocialista, tot un patriota, varen pensar la majoria, però els dos treballadors jueus se’l miraven cada cop amb menys respecte. Amb prou feines li deien Guten Tag. Era un traïdor, pensaven ells, que l’havien conegut anys enrere i sempre els havia defensat un altre model d’Alemanya. Els nazis preparaven el camí per les eleccions del 12 de novembre, unes eleccions que la majoria tenia clar que no serien netes. Votar que no era un desafiament al règim i tots sabien que un no es convertiria en un sí. Tornant cap a casa al vespre després de plegar, en Barnard no va deixar de mirar a uns homes que portaven botons electorals amb un Sí en la solapa de la jaqueta. La gent havia canviat, pensava, en un tres i no res. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz es va aturar en un banc per observar el seu entorn i la propaganda desmesurada del Sí. Cotxes d’empresa, vehicles de correus, bicicletes de carters, a cada casa, a cada vitrina, en grans cartells de vorera a vorera, hi havia eslògans del Sí. A la nit, amb la família varen sentir pels altaveus instal·lats a les faroles música mentre s’animava a la gent a votar que Sí. Llavors, durant mitja hora varen sentir la veu ronca d’en Hitler, que animava a la gent a votar que Sí per la pau i l’estabilitat d’Alemanya.

El diumenge 12 de novembre de 1933 es varen celebrar les noves eleccions parlamentàries i es va consultar a través d’un plebiscit sobre la retirada d’Alemanya de la Societat de Nacions. Lògicament, amb només un partit legal, un 93% dels vots del 96% dels ciutadans amb dret a vot que varen acudir a les urnes varen votar Ja. La família Klein no va anar a votar i la família Richter va votar Ja. Tot i no votar, aquests resultats varen ser adulterats, tal i com tots sabien, i probablement els Klein varen votar un vot afirmatiu, ja que en el camp de concentració de Dachau, que els Klein desconeixien que existís com a tal, els presoners, que estaven tancats per ser opositors al règim nazi, varen votar a favor de la política nazi. L’endemà, quan en Fritz va sortir de la Universitat es va acostar com sempre a la llibreria per veure de reüll a l’Àngela. El seu cap li deia que no ho fes, que no perdés el temps amb aquella nazi, però necessitava veure-la i saber que estava bé. En apropar-se a la llibreria va veure que havien penjat a la porta de fusta de l’entrada la portada del Völkischer Beobachter en què es podia llegir la victòria nazi. Entrant a la llibreria després de veure-la, li va dir tot somrient a l’Àngela, que estava a darrere del taulell desempaquetant 24 volums de l’obra del filòsof Nietzsche que acabaven d’arribar:

Heu guanyat! Deus està contenta?

Fent que sí amb el cap al moment que deixava els volums al damunt del taulell per ordenar-los, l’Àngela li va dir amb un somriure d’orella a orella:

És clar que hem guanyat, s’ha votat pel millor per Alemanya i per la pau, la gent no és tan burra com tu! La Societat de Nacions ha sigut un fracàs, ja es va veure des del primer dia quan els nord-americans en varen fugir corrents després de crear-la. No tenia sentit.

Fent que no amb el cap, en Fritz li volia explicar que era un error pensar d’aquesta manera, però en Martin li va demanar a l’Àngela que li portés els volums perquè havia fet un forat a la prestatgeria i ella va tenir que dur-los un per un. En veure que feia nosa, ja que en Martin ni li deia res, el noi va sortir de la llibreria per anar-se’n a casa. A la seva habitació no es va poder contenir la ràbia que sentia per la victòria nazi i tot mirant-se el quadre de la seva xicota, es va quedar pensatiu pensant què pensaria la Galiana de tots aquella canvis. Estava segur de que ella s’hagués manifestat i que no s’hagués tancada a casa com havia fet ell veient com els nazis es feien amb el control de l’Estat. Quina impotència, sentia, però què hi podia fer, pensava. Però el noi, sense adonar-se’n, sentia més ràbia per no haver pogut parlar amb l’Àngela més estona i quan era l’hora que la noia plegava de la llibreria la va espiar des de la seva habitació quan marxava cap a casa.

Passant els dies estudiant amb força, en Fritz i Alemanya varen arribar el 1934 mentre el règim nazi anava fent-se cada cop més fort i anava entrant a les llars alemanyes. Aquell fi d’any no el va voler celebrar perquè el 1933 no havia sigut un bon any per ell i només tenia ganes de que arribés ràpidament el 1934 per obrir nous horitzons. La festa de casa els Klein es va acabar ràpid quan en Fritz a les onze va anar al llit. Ell no tenia res a celebrar, va pensar, tot i que també tenia en la seva ment a la seva nova amiga. Tant debò me la pogués treure del cap, pensava el noi, mentre renegava de que era una maleïda nazi.

El diumenge 8 de gener, en Fritz va rebre d’un seu amic comunista que havia format part del grup Neu Beginnen i que viatjava sovint a Praga, el Manifest de lluita del socialisme revolucionari escrit pels líders socialdemòcrates del SPD exiliats. En el text es feia una crida als alemanys perquè enderroquessin el govern nazi a través d’una revolució popular. Des de la seva taula d’estudi de l’habitació es va llegir amb molta atenció el text mentre anava sentint el continu xivarri de fora al carrer. Cotxes, tramvies, el xivarri de la gent i els xiulets del policies controlant el trànsit eren la seva música. Tot i simpatitzar plenament amb els objectius dissenyats en el text, creia que aquells polítics exiliats no entenien la realitat de l’Alemanya actual, una Alemanya totalment entregada al nacionalsocialisme. Pensant que aquell manifest li podria portar problemes si li trobaven per casualitat, va baixar a baix per explicar-li en el seu pare el què li havien entregat. Després de llegir-lo amb molta atenció a la seva butaca, en Barnard també pensava igual que el seu fill, veia impossible una revolució des de l’interior per enderrocar al règim, i just en el moment en què es posaven d’acord per destruir el manifest per tal de que no fos vist per algun element nazi, no es varen adonar que l’Àngela havia tocat el timbre de la casa i que la Luane l’havia fet passar al menjador. Quan en Fritz anava amb el manifest a la mà cap a la cuina per buscar uns mistos per cremar-lo a la llar de foc, es va topar amb l’Àngela, que l’esperava al costat de la llar de foc amb un gruixut abric per protegir-se de l’intens fred que feia aquell dia. Sorprès en veure-la, ràpidament va intentar amagar el manifest a darrera de l’esquena, però va ser pitjor el remei que la malaltia i l’Àngela, en veure que li estava esquitllant alguna cosa, es va apropar a ell cara a cara en to desafiador, a menys de deu centímetres, i inclinant el cap per fer-li veure que li feia un petó a la boca, que va deixar desconcentrat al noi, li va agafar el manifest de darrera l’esquena. En estat de xoc i sense saber reaccionar, en Fritz li va dir que eren uns papers vells i sense sentits mentre intentava agafar-los. Sabent que l’estava mentint, l’Àngela es va assentar en una cadira del menjador i els va llegir mentre en Fritz s’anava rascant la gola nerviós pensant que amb una mica de sort no els entendria. Després d’acabar-los de llegir, molt per alt, l’Àngela va doblegar el manifest amb delicadesa i li va dir mentre li mirava als ulls:

Que et penses que sóc burra? Ser molt bé que això no són papers vells, són papers que demostren alta traïció. Hauries d’anar tancat a un d’aquests camps de reeducació i hauríem d’invocar a la Santa Vehme.

Quedant-li la cara blanca i veient-se linxat, en Fritz es va posar nerviós pensant que li anava la pell, era evident que per aquella noia li era més important la ideologia nazi que les amistats i l’amor, però l’Àngela el va sorprendre un cop més quan va dir, mentre s’aixecava de cop de la cadira:

Escolta, que no diré res jo, no sóc d’aquestes que es ven a qualsevol preu. L’únic que et demano és que cremis aquests papers perillosos i difamadors.

Respirant tranquil, el noi la va intentar interrompre per dir-li que la llibertat d’expressió no era perillosa, tot i que començava a dubtar-ho veient com havien donat masses llibertats al nacionalsocialisme en una democràcia excessivament representativa. Agafant unes tisores del moble del menjador que tenia l’Elise per tallar la roba vella per fer-ne draps de cuina, l’Àngela va tallar el manifest deixant-lo en petits trossos i en acabat els va llançar a la llar de foc. Sense voler parlar més d’aquells papers, que per ella eren una traïció a la pàtria i que havien de ser denunciats a la policia, li va demanar sortir pel Tiergarten per jugar amb la neu com dos nens. Pensant que era millor tenir-la contenta per si de cas, el noi es va posar ràpidament la jaqueta, els guants i la bufanda, i la va acompanyar a donar una volta pel Gartenbaumt, tot i l’horrible fred que feia que només era desafiat pels més joves. Després de tirar-se quatre boles de neu mentre observaven els arbres plens de neu i els nens jugant amb improvisats trineus, varen tornar a la Potsdamer Platz i es varen refugiar al bar de l’Hotel Esplanade per fer un cafè ben calent. Posant-se més seriosa i recordant aquell manifest davant del cafè dut per en Julius, l’Àngela l’intentava convèncer de les bondats del nacionalsocialisme, explicant-li que amb un any havien millorat l’economia (cosa que no era certa), i li recordava que tothom ara tenia com a mínim una ràdio a casa gràcies als nazis, que a més havien creat una sèrie d’organismes per facilitar la vida de la gent, com el DAP o la Cambra de Cultura, va assegurar, que havien millorat la seguretat, va afegir, i que havien reanimat l’esperit nacional del poble, va concloure la noia. Discrepant en tot, en Fritz li va recordar:

Escolta, abans has parlat d’uns camps, jo també n’he sentit parlar… diuen que en aquests camps hi tanquen a tota persona que discrepa del règim i que hi ha tancades unes 7.000 persones. En saps alguna cosa?

Mirant que ningú els escoltés i aprofitant que en Julius estava servint una altra taula on hi havia una parella d’avis que demanaven un te, l’Àngela li va respondre amb tota la seguretat del món:

Sí, tothom ho sap però ningú en vol parlar en veu alta com fas tu. És evident que alguna cosa passa, això és una realitat, però en tot procés sempre hi ha una cara fosca que val més no saber.

Bevent-se el calent cafè abans de parlar, en Fritz la va replicar mentre agafava amb força la tassa calenta:

El saber mai pot ser una cosa dolenta, qui no sap no pot ni afirmar ni negar. Jo vull saber què passa en el meu país. I em sembla que el que passa en aquests camps és terrible. Només pel sol fet de que en parlem ja és horrible. 

Discrepant completament pensant que hi havia coses que no s’havien de saber, l’Àngela li va dir sospirant mentre deixava a una banda la tassa:

Jo no em posaria a parlar d’aquests temes i ni els vull conèixer, si el destí vol aquests camps que hi siguin, jo no sóc ningú per negar-los. A part, tu no ets un nacionalista com el teu pare? No hauries de defensar la nació de qui la vol assassinar?

Quedant-se en repòs, va recordar la Galiana amb el seu odi cap al nacionalisme, i després de fer un sospir li va respondre recordant el seu antic esperit:

El nacionalisme només és una forma inexistent que va ser creada per la burgesia per sotmetre i controlar la classe obrera per tal de que no pensi en la lluita de classes. No veus que el nacionalisme va sortir al mateix moment que la burgesia va agafar el poder? És una reacció de la burgesia. Potser per això el meu pare és un nacionalista. 

Somrient, l’Àngela va exclamar:

De vegades me n’oblido que ets un comunista, cosa curiosa per ser el fill d’un empresari, un burgès que crea banderes nazis. Però em sembla que aquesta frase la dius només perquè té l’han fet memoritzar i la repeteixes com un lloro.       

Escapant-se-li un petit somriure que ràpidament va amagar, tenia raó, va pensar, era la frase que li deia sovint la Galiana, va recordar amb enyorança, i llavors, després de fer un breu xarrup al cafè, li va contestar:

No ser un nacionalista fervent no vol dir que no m’estimi al meu país. Jo estimo el meu país com qualsevol altra alemany, sempre m’ha agradat la literatura alemanya, com també la filosofia alemanya, que ens cau del cel sobre la terra, com també m’il·lusiona sentir cada cop la música alemanya de Beethoven.  

Veient que l’Àngela acceptava la brutalitat més extrema del règim, en Fritz sentia fàstic i durant uns segons no va gosar mirar-li la cara. Entenia que el nacionalsocialisme anava més enllà d’una ideologia passant totes les fronteres de la racionalitat. Per canviar de tema, l’Àngela, que tenia por de que els poguessin sentir dir coses contràries al règim i ser denunciats, cosa que li portaria veure de primera mà aquells camps, va parlar-li d’esports, concretament de boxa, l’esport que li encantava. Curiosament amb la boxa tampoc es varen entendre; en Fritz li agradava el boxejador gitano Johann Trollmann, de sobrenom Rukeli, que es va tenyir de ros i es va cobrir el cos de farina per provocar al règim nazi que el perseguia i l’insultava públicament. L’Àngela, que li va dir que aquest boxejador era efeminat i dèbil, era més partidària del boxejador Max Schmeling, conegut internacionalment amb el sobrenom del Gos Nazi, per la seva fidelitat al règim.

El divendres 26 de gener, quan tornava de la Universitat i passava per davant de la llibreria a pas ferm per l’aire fresc que li picava a la cara, en Martin, en veure’l pels vidres, va anar-lo a buscar al mig de la vorera per explicar-li que els nazis acabaven de firmar un tractat de no agressió amb Polònia per deu anys. Pel llibreter era una mostra de que el nacionalsocialisme desitjava la pau i no la guerra com a vegades li havia dit en Fritz. Anaves molt errat, li retreia el llibreter amb cara de superioritat. Mirant-se a l’Àngela, que estava darrere del taulell, molt a prop d’uns quants llibres del Mein Kampf i estava fent moviments d’aprovació cap a les paraules del seu amo, en Fritz li va senyalar aquells llibres de llom vermell, i va dir-li:

No dieu que us heu llegit el Mein Kampf? Si l’heu llegit sabríeu què és l’espai vital, el lebensraum, i sabríeu que l’objectiu del nacionalsocialisme es expandir Alemanya cap a l’est, just on hi ha Polònia.

Pensant uns segons al bell mig de la vorera mentre en Martin creia convençut que aquell noi no tenia solució, va afirmar:

No sé si aviat hi haurà una altra guerra absurda, però amb els nacionalsocialistes a la Cancelleria cada dia hi som més a prop.

No escoltant-lo més pensant que anava errat, no hi ha res a fer amb aquest noi, pensava, en Martin li va contestar que aquell llibre estava mal escrit i li va recordar que en Hitler l’havia escrit quan era a la presó de Landsberg l’any 1924, feia 10 anys, i que per tant les coses havien canviat molt des d’aleshores, li va assegurar contundentment. Mirant-se l’Àngela per la porta, en Fritz li va contestar ara ell sense embuts:

Tots canviem, és evident, però ells no canvien els seus objectius, els únics que els hem canviat som nosaltres.

Posant-se més dur i mirant-se llavors al llibreter amb cara desafiadora, va recordar-li:

Mira’t a tu, que sempre havies anat amb la Matilda a comprar i ella sempre a tu et feia bons tractes per ser un bon veí, i ara li defuges la mirada mentre vas a comprar a una botiga més cara i més lluny d’on estàs.

Amb la cara avergonyida, vermella i encesa i allunyant-se cap a la porta de la llibreria, sabia que havia decebut a molta gent per haver canviat tan ràpid les seves idees, en Martin va desviar la seva atenció cap a la Klara, que en aquells moments entrava a la llibreria com cada dia per comprar el diari. Amb la Klara la conversa es va acabar, era millor no barallar-se davant la xafardera, que els mirava de reüll mentre es posava bé la gruixuda bufanda negra que l’envoltava tot el coll. Amb un somriure davant d’aquella escena i dient-li Guten Tag a la Klara perquè entrés cap dins, l’Àngela va sortir de darrere del taulell i va anar a la secció de diaris per agafar el Völkischer Beobachter d’aquell dia per la Klara. Acomiadant-se amb un moviment de cap, en Fritz va continuar carrer avall per anar a comprar uns quants pastissos a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, que amb ells ja hi treballava el seu fill Hermann després de repartir els diaris a primera hora. Només estava darrere del taulell quan els pares tenien un encàrrec i molt sovint s’equivocava en el canvi. Abans de que es pongués el Sol, el fill dels pastissers sortia a passejar amb la Katrina pel barri. S’havien fet amics i sovint anaven a córrer els diumenges a la tarda per fer baixar el dinar.

El diumenge 28 de gener, un any després de la mort de la Galiana, en Fritz es va aixecar amb un terrible mal de cap després de no haver pogut dormir perquè no parava de pensar amb la seva difunta xicota. El tret, la mirada de la Galiana, les seves últimes paraules, l’Ajuntament, els manifestants, el varen acompanyar al llit. Després d’esmorzar unes torrades acompanyades amb un cafè fet per l’Elise, va sortir al carrer per anar a la tomba de la seva xicota. Recordant la seva passió per les flors blanques, es va aturar un moment a la floristeria de la Carlene, que els diumenges obria. Sense ni dir Guten Tag, va agafar les flors, les va pagar i va continuar avançant cap a la Potsdamer Platz per continuar caminant després cap al cementiri. Desolat recordant aquells tràgics fets, va entrar al cementiri i va anar caminant a poc a poc entre tombes mentre anava sentint com uns quants curiosos anaven a visitar les tombes més famoses. Amb les flors a la mà i amb el cap abaixat, va arribar a la tomba de la Galiana. Apujant el cap lentament, el noi no va poder llegir el nom de Galiana a la làpida i es va deixar caure de genolls a terra plorant mentre li demanava perdó per no haver-la protegit quan tocava. Els seus crits i els seus plors es varen intensificar de tal manera que se sentien des fora. La gent de fora es pensava que les SA estaven torturant a algun jueu. En retornar cap a casa després d’eixugar-se les llàgrimes, el noi només tenia en ment en anar al pis de la Galiana per continuar amb els seus records. Sense saludar a l’Albert i a l’Helga quan se’ls va trobar a fora de la seva botiga parlant amb en Dannel, va continuar avançant amb la seva tristor com a companyia. L’Àngela, que aquell matí havia de treballar, el va veure passar per davant de la llibreria i li va cridar l’atenció des de darrere el vidre per xerrar una estona. Però el noi no va dir-li res i va fer com la si no la veiés i va continuar caminant fins que es va quedar aturat a davant del pis de la Galiana esperant que ella sortís. Sense entendre res mentre l’observava després de treure el cap per la porta de la llibreria, l’Àngela va fer un crit de ràbia en entrar a dins. Pensava que el seu amic l’estava menyspreant, però en Martin, en veure-la disgustada, li va explicar el per què en Fritz volia estar sol aquell dia. Després de sortir de la feina abans de dinar, l’Àngela va anar un moment a la floristeria de la Carlene i després va anar a casa dels Klein. Quan va arribar al quart esglaó de l’entrada hi va deixar una rosa vermella juntament amb una nota que deia:

No estàs sol!.

Després de dubtar de si tocar o no el timbre, va marxar cap a casa seva en veure a la Bernardina sortir de l’edifici del costat a tirar les escombraries. Al cap d’unes hores, després de dinar, la Luane va obrir la porta per anar a llançar també les escombraries i en aquell moment va descobrir la rosa amb la nota. Pensant primer que potser era per ella d’un admirador, a la perruqueria sempre l’ensabonaven de valent i ella li agradava presumir encara d’una bellesa que amb el temps anava marxant, va quedar una mica decebuda en veure que era per al seu fill. En entrar en el rebedor i en pensar que era l’Àngela va trobar aquell detall tot un gest. La nazi té sentiments, va pensar la Luane. Després d’entrar en el menjador va ensenyar-ho a la família i després li va entregar en el seu fill, que estava tancat a l’habitació recordant a la Galiana. En veure la rosa vermella, en Fritz va exclamar trist i amb els ulls plorosos:

Tant debò ella fos la Galiana.

Mirant-se’l amb tendresa i posant la rosa en un vas d’aigua, la Luane li va contestar que no era la Galiana evidentment, però que l’Àngela era una gran persona, li va dir, i que aquell detall deia molt d’ella, penses com penses, vestís com es vestís, va continuar la pobra Luane que volia que el seu fill no pensés més en els mals records. Pensant que potser tenia raó, les mares mai van desencaminades, va pensar, en Fritz no li va contestar, ja que volia continuar sol. Quan la seva mare va marxar i va tancar la porta, es va posar a mirar el quadre de la Galiana mentre de reüll anava mirant la rosa vermella amb els seus pètals encara ben vius. Maleïda Àngela, va pensar abans de posar el cap al coixí.

Els següents dies l’empresa Klein es va tenir que adaptar a la secció de l’organisme Força d’Alegria, la Bellesa del Treball, que anava a càrrec del jove arquitecte i amic d’en Hitler, Albert Speer, considerat erròniament el nazi bo. En Barnard va rehabilitar la nau per tal de que fos més atractiva, va pintar les parets de color blanc perquè hi entrés més la llum de fora, va col·locar una altra ràdio de la marca Siemens perquè tots els treballadors poguessin escoltar-la, tot i que molt sovint emetien música de Beethoven i de Wagner que feia adormir els treballadors a les sis del matí, va contractar un servei de neteja perquè netegessin la nau un cop per setmana, va comprar noves taquilles pels seus treballadors i va canviar l’escriptori de la seva secretària. En els treballadors només els hi agradava escoltar els programes d’entreteniment que feien pels matins i es quedaven tots aturats en escoltar l’interminable discurs gravat que transmetien d’en Hitler cada setmana. En Marwin, que cada dia tenia més contacte tenia amb els treballadors i inclús hi anava a esmorzar amb ells al bar de davant com un d’ells, es va adonar que la majoria simpatitzaven encara més amb el nazisme després de que el règim els hagués ofert viatges turístics assequibles, esdeveniments esportius i culturals, pensions d’atur i jubilació, a més de més serveis socials. El canvi de mentalitat era evident i els treballadors jueus, que només eren dos en aquells moments, cada jornada eren més menyspreats pels altres treballadors, que els començaven a veure com un perill per les seves seguretats. Curiosament, aquells dos treballadors jueus, que portaven molts anys a l’empresa i sempre eren els primers en reclamar els seus drets, no es varen queixar d’aquell tracte per por a ser denunciats al règim i acabar a mans de la temuda Gestapo. En Gerd, que portava 17 anys a l’empresa i gràcies al seu sou mantenia a tota la família després de que la seva dona fos expulsada com a mestre de primària, portava sempre al damunt un obrecartes pensant que algun dia un dels seus companys de feina l’atacaria pel fet de ser jueu. En Walter, l’altre treballador jueu que quedava a l’empresa, es va barallar un dia a cops de puny quan li varen preguntar si la seva dona era alemanya. Indignat, li va respondre que era tant alemanya com ell, però pocs el consideraven alemany.

Mentrestant, mentre el govern alemany es dedicava a intentar reduir el poder i la influència de les SA, en Fritz se li va pansir la rosa vermella i recordant el gest de la seva amiga va anar a comprar un enorme ram de roses vermelles a la floristeria de la Carlene, que li va donar les roses més maques que tenia després d’explicar-li que gràcies al règim la seva família podria anar per primer cop de vacances. Si tot anava bé anirien a Itàlia. Contenta i animada esperant les desitjades vacances, li va dir mentre li agafava l’última rosa:

Per què volem llibertat si tenim treball!.

No fent massa cas a les paraules de la Carlene i avergonyit per comprar flors, va sortir ràpidament de la floristeria i després de saludar a en Dannel, que últimament només llegia i llegia filosofia, sobretot Kant, es va dirigir a la llibreria de l’Àngela després de travessar la carretera a poc a poc per no fer malbé el ram. Per mala fortuna del noi, aquell dia estava plena la llibreria, amb l’Àngela hi havia més clients, sobretot homes, i en Fritz va entrar sense ser vist per l’Àngela, que estava ocupada embolicant el Mite del Segle XX pel barber Otto. Nerviós i pensant que faria el ridícul davant de tothom, es va esperar a la cua amb la cara ben vermella i mirant al sostre mentre agafava un llibre qualsevol de la primera prestatgeria que hi havia davant del taulell. Sense adonar-se’n va agafar la comèdia d’en Goebbels, Der Wanderer, El Vagabund, que el ministre alemany va escriure el 1921 quan es va treure el doctorat de Filosofia. Amagant-se darrera les flors perquè no el veiés  ningú, quan li va tocar el seu torn l’Àngela va quedar sorpresa en veure’l amb les flors i li va preguntar, tot mirant-se les flors:

Per qui són aquestes roses tan maques? No seran pas per la teva àvia?

Somrient i pensant que tant debò perquè no hauria de fer aquell espectacle davant de tothom, li va dir amb un to desinteressat:

Per una amiga que vaig conèixer l’altre dia en un bar d’aquests de mala fama. Ja saps…

Canviant-li de cop i volta l’humor i posant una cara de pomes agres, li va agafar el llibre sense miraments per embolicar-li, però, de sobte, en Fritz, després d’agafar aire, li va entregar les flors a uns centímetres de la cara. Amb cara d’incredulitat i mirant a banda i banda, l’Àngela va tornar a canviar la cara i amb un somriure de felicitat va ensumar les roses encara humides mentre li preguntava innocentment:

Són per mi?

Encongit i sense saber a on mirar, tothom els mirava, fins i tot en Martin, el noi li va contestar mig tartamudejant:

Sónnn ppper tu! Ettt volia agggrair elll gest d’aquell dia… quan estava trist per…..!

Vermella com la bandera nazi, no trobava les paraules per donar-li les gràcies mentre es mirava un altre cop aquell ram i anava contant les roses que hi roses, l’Àngela es va quedar callada però ben cofoia. Quan anava a dir paraules d’agraïments, en Frank, que havia anat a comprar el Der Angriff, va exclamar mirant-se el rellotge de darrere del taulell:

Noia, fes-li un petó com a mínim, pobre noi!

Vermell com la bandera comunista, en Fritz anava fent que no amb el cap mentre deia que no era la seva promesa, i llavors la Maria, que tenia pressa per comprar el diari per tornar a la carnisseria, que havia deixat buida, va cridar:

Aiiiiii la joventut! Que us costa de vegades. En Kurt no va tardar gens en llançar-se a damunt de les meves cames. Sou ben ximplets el jovent.

En Martin, en veure que la llibreria s’havia convertit en tota una atracció, des de fora la Klara va veure el ram d’en Fritz i va entrar directament a la llibreria a comprar un altre cop el Völkischer Beobachter per fer la tafanera, es va impacientar en veure la llarga cua que s’havia fet en qüestió de minuts. des de darrere d’un prestatge mentre feia veure que treia la pols amb un drap vell i brut, va exclamar:

Coi, fes-li un petó! Marxa abans si vols avui i aneu a un hotel, però ara atenem aquests clients per favor.

Tancant els ulls, pensant que podia ser rebutjada, va agafar valentia i aire, va apartar un moment el ram de la seva cara, va agafar en Fritz per la jaqueta marró per apropar-lo als seus llavis, i li va fer un llarg petó a la boca, que va deixar el noi sorprès i a la vegada avergonyit davant de tantes mirades. Tots els presents a la llibreria, inclús alguns xafarders de fora i la Klara, els varen aplaudir sonorament. Després de l’etern petó es varen apartar i es varen quedar mirant-se l’un a l’altre. Eixugant-se els llavis que tenien gust a pintallavis, el noi estava emocionat però no ho volia reconèixer, i sense dir res es va apartar del taulell i es va posar bé la jaqueta i va marxar a pas ferm deixant que l’Àngela continués treballant tota emocionada. No sabent on anar, estava bloquejat encara notant els dolços llavis de l’Àngela i el gust a pintallavis,  se’n va anar a casa a estudiar sense saber com ella respondria a partir de llavors. Estava fet un embolic en aquells moments, tenia unes sensacions que li recordaven unes sensacions que ja havia tingut però que no volia reviure. Al cap d’una hora, pels volts de quarts de vuit del vespre, l’Àngela es va presentar a casa dels Klein. Després de fer-la passar el menjador, la Luane, que escoltava en aquells moments l’Hora de la Nació per la ràdio, va apagar l’aparell i va cridar al seu fill, que va baixar ben avergonyit i amb la cara vermella. No volent parlar davant dels seus pares, va portar l’Àngela a davant l’entrada de casa per estar tots dos sols. Sota l’atenta mirada dels seus pares, que estaven fent el xafarder des de la finestra del menjador mentre feien veure que escoltaven atentament el programa de ràdio, en Fritz li va tornar a agrair el gest de l’altre dia i els dos es varen quedar mirant-se a l’entrada del pis sense saber què dir-se. El silenci volia dir moltes coses, però cap dels dos volia dir-s’ho. No volien espatllar aquell moment. Després de que vingués una ràfega de fred i de veure com en Wilhelm corria desesperat cap a la Potsdamer Platz esperant trobar un refugi pel fred en una cantonada on la gent avocava cartrons, l’Àngela li va fer un petó a la galta i llavors se’n va anar cap a casa feliç, pensant que potser sí que tindria un espai en el cor d’en Fritz.

Mentre l’hivern s’estava morint per deixar pas a la primavera, en Fritz i l’Àngela varen sortir cada cop més plegats pels parcs, els bars, els carrers, a les botigues… i es va fer tant habitual la presència d’aquella noia al costat d’en Fritz que anava sense cap estranyesa amb els seus amics i inclús sovint l’acompanyava a dinar o sopar amb el seu germà i l’Elisabeth a l’est de la ciutat, en el Kurfürstendamm, com si fos la seva parella. Sovint anaven a sopar a prop de la torre de l’Església Memorial Guillem perquè a l’Àngela li encantava aquell lloc o anaven a l’elegant bar Kakadu, a la dreta per la Joachimsthalerstrasse. Passejant sota els arbres d’aquell barri amb les seves cafeteries, els seus restaurants i els seus bars, en Marwin li aconsellava sempre al seu germà de que sortís amb aquella noia per oblidar el passat, però en Fritz li deia que no, que no hi hauria cap altra dona al seu cor que la Galiana. Un dia que es tallava el cabell amb l’Otto, aquest li va aconsellar que es casés amb l’Àngela perquè era ària. No sabent què dir mentre es mirava que les patilles quedessin igualades, el noi es va limitar a contestar-li que no es casaria mai i, per fer-lo emprenyar, li va explicar que ara aniria amb la Matilda a comprar perquè era la millor botiguera del barri.

Però tot i no voler-ho admetre, en Fritz cada cop, mica en mica, se sentia més a gust amb aquella noia i cada dia l’anava a veure a la llibreria. Caminant un dissabte al vespre pels parcs del Tiergarten, l’Àngela es va posar a tremolar. Quin fred, anava exclamant l’Àngela mentre es cordava la seva jaqueta massa prima. En recomanar-li que s’abrigués més, l’Àngela li va contestar:

Com que són tan barates les jaquetes.

Abaixant el cap pensant que no havia fet una bona recomanació, no havia pensat en els problemes de casa seu, en Fritz li va preguntar per l’economia de casa seva. L’Àngela li va ser clara, la feina amb en Martin li anava molt bé, però no es podia permetre luxes. Arracades, maquillatge, anar a sopar a fora, vestits, sabates…. tot això estava fora de la seva butxaca. Amb to de broma però sempre amb la veritat de cara, li va deixar anar:

Sóc una pobra noia que no en té ni per mitges.

Sospirant en sentir aquell comentari que li va provocar tristesa, en Fritz li va demanar tornar un moment a casa seu. Eren les set de la tarda i ja feia estona que era fosc. En deixar-la al menjador amb la seva mare, que com cada tarda estava escoltant per la ràdio el programa l’Hora de la Nació, en Fritz la va fer pujar a dalt a la seva habitació. Minuts més tard va tornar vestit, per sorpresa de l’Àngela, amb esmoquin de color negre i amb una corbata nova. En preguntar-li per què anava així, en Fritz li va dir que ja ho veuria i llavors va anar a la biblioteca, on el seu pare estava llegint el diari. Li demanava diners, ja que volia anar al local més car i més elegant de la ciutat. Després, en Fritz va demanar un taxi per telèfon i minuts més tard ja tenia un Mercedes esperant-lo a fora a l’entrada. En dir-li una vegada i una altra que no anava ben vestida, en Fritz li repetia que ja anava bé. El vestit que portava sota la jaqueta era un vestit de nit de color vermell i era ideal pel lloc on anaven, l’únic que el noi li va tenir que demanar a la seva mare que li deixés a l’Àngela la seva jaqueta, la més bona que tenia, li va remarcar, una de color negre amb plomes. Al cap d’uns minuts el taxista trucava a la porta. El taxi els va deixar en l’encreuament entre la Nürnbergstrasse i la Kurfürstrasse. L’Àngela li va insistir en saber on anaven, però el noi li volia fer una sorpresa. Després de fer unes quantes passes varen arribar al lloc, el Quartier Latin.

Aparcat al costat del local hi havia un imponent i exclusiu Càdillac que feia que tots els vianants es paressin uns segons per observar aquell vehicle. En veure la façana del restaurant i els seus preus de la carta de fora, l’Àngela va exclamar amb cara de sorpresa:

Que estàs boig! Si un plat són com dos salaris meus.

Empenyent-la cap a la porta d’entrada, en Fritz li va dir:

Va, calla i entra.   

A la minúscula entrada varen ser rebuts per un cambrer, que en reconèixer el noi li va preguntar pel seu pare. Després de respondre-li que estava molt bé, fent banderetes, va exclamar-li, va fer deixar els abrics en el guarda-roba i varen entrar a la primera sala amb l’Àngela mirant a banda i banda. No estava acostumada a aquells ambients i se sentia com avergonyida. Creia que no anava prou bé per ser aquell lloc. Se sentia com peix fora l’aigua, ofegada. A la primera sala hi havia el bar amb unes taules petits i els seus corresponents tamborets. Apropant-se a la barra, en Fritz es va fer demanar dues cerveses berlineses i després es varen asseure en els tamborets de més a prop de la barra. En Fritz notava que l’Àngela si sentia incòmode, ja que no parava de mirar-se amb el seu mirallet. El maquillatge barat no es podia comparar amb el maquillatge car que duien les senyores d’allí presents. Mirant la taula del costat de reüll, no deixava de mirar una dona amb el seu abric d’ermini i els seus llargs guants negres. El seu rostre estava maquillat amb pols blanca i els seus llavis amb un roig intens. Es bevia un whisky, es va fixar l’Àngela, que en seguit va mirar la carta i va veure que valia 2,25 marcs, una petita fortuna per ella. En Fritz l’intentava demanar que es calmés, però ella li anava exclamant que eren una bogeria aquells preus, un escàndol, va afirmar. En una taula del fons, l’Àngela es va fixar que hi havia l’Ernst Udet, un pilot condecorat, que no deixava el vas de whisky ni un segon.

Demanant-li que es relaxés un cop més, en Fritz es va aixecar del tamboret en veure que el cambrer el cridava per dir-li que tenia la taula a punt i a cau d’orella li va assegurar que era la més bella del restaurant. Després de beure’s la cervesa, que l’Àngela es va beure amb més tacte de l’habitual, varen entrar a la segona sala, on hi havia el restaurant i la pista de ball amb una tarima per l’orquestra. Assentant-se a la taula que els havien reservat, un cambrer de seguida els va portar la carta i els va dir que en breu tocaria una banda de jazz. L’Àngela de seguida va tornar a mirar els preus, prohibitius, anava pensant, i no es decidia perquè tot ho trobava excessivament car. Veient que la seva amiga no es decidia, en Fritz li volia dir que no s’amoïnés pels diners, que gaudís, però en aquell moment va venir l’amo del local, en Leon Henri Danjou, que el cambrer l’havia avisat de que hi havia el fill d’en Barnard. Preguntant-li pel seu pare, en Fritz va tornar a respondre que estava com sempre, aguantant a la seva mare, va afegir-hi perquè rigués el propietari. Dibuixant un petit somriure, en Danjou va fer un gest a un dels seus cambrers, que els va portar una ampolla de vi del Rin, la botella més cara de la carta. L’Àngela en veure el preu a la carta d’aquella ampolla va quedar amb uns ulls com unes taronges, valia com sis sous, quina bogeria, es repetia, estant tots sonats, sentenciava.

És un regal.

Va exclamar en Danjou, que després els va recomanar que agafessin entrecot amb gambes. Dit i fet, va dir en Fritz, que va demanar dos entrecots amb canelons d’ànec de primer. Després de que en Dajou marxés a una altra taula per fer el mateix, l’Àngela es va apropar al centre de la taula per xiuxiuejar-li a en Fritz que era un dels dies més feliços de la seva vida, però que sentia vergonya perquè no anava tal i com tocava.

Vols dir que no se n’ha adonat l’amo de que el vestit es barat.

Li va dir preocupada l’Àngela. Somrient, en Fritz li va respondre:

No sentís cap tipus de vergonya. Vas estupenda, no pateixis.

Fent-li un gest perquè s’apropés encara més, en Fritz li va dir:

Aquest home es diu Dajou i diuen que prové de Romania i que havia treballat de gigoló a l’Hotel Adlon. Segons la meva mare es va entendre amb l’esposa del director, la Hedda Adlon, i que ella li va donar els diners perquè obrís aquest local.

Mirant aquell home amb uns altres ulls, l’Àngela es va relaxar i va gaudir del sopar en companyia d’en Fritz. Després de sopar, enmig de les postres, en Dajou els va convidar a una ronda de conyac i li va demanar a en Fritz a cau d’orella si el seu pare li faria el favor de donar-li una bandera amb l’esvàstica per penjar-la al local. Cap problema, va dir-li en Fritz, demà la tindràs, li va afirmar. En aquell moment, una dama es va aixecar i es va dirigir a la pista de ball i va començar a ballar. Tots els homes que estaven a prop de la pista la miraven com un lleó mira a la seva presa i en Dajou, en adonar-se de que la dama no era més que una ballarina convidada per un banquer suïs que estava flirtejant amb una altra dona que hi havia a una altra taula, va pujar a l’escenari i, sense manies, li va treure la faldilla davant de la mirada de tots els clients. Tots els homes varen riure de cop i un home, amb el vas de conyac a la mà, va cridar que es traïes la brusa. La dona, completament beguda, es va treure la brusa mentre un altre home d’edat avançada li llançava uns quants bitllets. Que terrible, va pensar l’Àngela, que se sentia molt identificada amb aquella noia. Fent veure que no mirava la pista de ball, que els quedava tres taules d’on eren ells, li va preguntar a en Fritz:

Això és habitual aquí.

El noi, que intentava evitar mirar aquella escena, li va respondre:

Sovint, en Dajou li agradar presumir davant dels seus amics. No en facis cas. Li agraden massa les dones. Ja m’entens.

Després de beure’s el conyac, en Fritz va demanar el compte. La suma era important, però pel noi no era res i, fins i tot, va deixar propina. En anar a buscar als abrics es varen trobar amb en Dajou a l’entrada, que ja no anava tan ben arreglat com abans amb el seu esmoquin, acompanyat d’aquella noia que ho ensenyava tot. Anava completament begut, igual que ella, i li anava demanant a en Fritz que es quedessin a ballar una estona. Dient-li que no, en Fritz li va dir que l’endemà s’havia de llevar d’hora i que ja havien cridat el taxi.

Quin trapella.

Li va exclamar en Dajou, que es pensava que s’emportava l’Àngela a un Hotel. Deixant-lo amb aquella dona, els dos nois varen pujar al taxi, que va deixar primer l’Àngela a casa seu. Abans de baixar del vehicle, la noia li va donar les gràcies per aquell dia i, amb cara de pena, li va dir que no sabia com recompensar-ho. El noi, vermell com un tomàquet i mirant al taxista, que els estava escoltant tot mirant endavant, li va respondre que ja ho havia fet i, en seguit, li va demanar en el taxista que el deixés a la Leipzigerstrasse.  

L’últim dissabte de març va sortir a la venda per últim cop el diari Vossische Zeitung, un diari nascut el 1721, que va ser tancat pels nazis per tal de que el Völkischer Beobachter es convertís en l’únic diari nacional. Per protestar davant d’aquella decisió, en Barnard va comprar per últim cop aquell diari en un quiosc de l’Unter den Linden abans de dinar. En Martin feia temps que ja no venia diaris que no fossin d’ideologia nacionalsocialista i per aquest motiu ni es va acostar aquell dia a la llibreria. Després de dinar amb la família xai amb patates xafades, el pare de família va llegir en veu alta l’última pàgina del diari mentre tota la família l’escoltava en el menjador. Després de llegir l’última paraula, va exclamar abans de tancar el diari i guardar-lo a la seva biblioteca:

Avui hem enterrat la llibertat d’expressió, esperem no haver d’enterrar més coses!

El dimarts 24 d’abril, l’Àngela es va quedar a dinar a casa als Klein perquè els seus pares havien anat a Munic i com que no tenia ningú a casa en Fritz la va convidar a dinar a casa. Mica en mica la noia s’anava introduint a la família a disgust de l’Elise, que sense que ningú ho sabés el per què l’odiava profundament. Abans de que es fessin la una del migdia va sonar de cop i volta el timbre de la porta. La Luane es va aixecar i va anar a obrir la porta pensant que seria el repartidor de llet, però es va trobar amb una forta sorpresa en veure al ministre Joseph i la seva esposa Magda Goebbels, que duia un bebè als braços. Amb la mirada posada al recent nascut, molt cordialment els va fer entrar al menjador i llavors, en veure qui els visitava, tota la família es va aixecar de taula per rebre’ls. Sense pensar que els estava interrompent el dinar, en Joseph va agafar el bebè dels braços de la seva esposa i els va presentar orgullós la seva primera filla, la Hilde, nascuda feia només 9 dies. El bebè dormia profundament i anava embolicat amb una manta gruixuda de color beix. Tornant agafar la criatura, la Magda li va demanar a la Luane si li podia aconsellar alguna minyona de confiança per cuidar de la nena, ja que estava desesperada en no trobar-ne cap que li fes el pes. Pensant amb en Barnard una candidata mentre els altres es miraven al bebè, que estava profundament adormint, la Luane li va dir que coneixia una dona gran que havia cuidat molt bé els nens. Però, mentre li parlava de les excel·lències d’aquesta dona, va recordar que era jueva i llavors va dir-li el nom d’una altra dona, la Petra Fohrman, no tan experta, però que no era jueva. Menys mal, va pensar. Mentre la Luane i la Magda parlaven de la maternitat en el sofà amb el bebè com a protagonista, en Goebbels no parava de parlar de la recent nascuda. Estava molt orgullós de ser pare i se li notava només amb la cara. L’Àngela es mirava aquella petita criatura amb fascinació i parlava en veu baixa amb en Fritz per no despertar-la. Mentre li queia la baba mirant la criatura, va tenir un pensament i li va demanar a en Fritz on tenia aquell llibre que havia comprat el dia que li havia regalat les roses. Sense entendre res, encara no l’havia desembolicat i per tant no en sabia l’autor, va pujar a la seva habitació a buscar-lo i després d’agafar-lo de sota un calaix on hi guardava els llibres de la Universitat li va donar a l’Àngela, que el va desembolicar amb un somriure en veure que encara estava embolicat. Després de desembolicar el que ella mateixa havia embolicat, li va donar a en Goebbels perquè els hi dediqués. Entusiasmat de cop i volta en veure que era el seu llibre que havia escrit en la joventut (no va tenir massa èxit aquell llibre), el meu llibre, anava cridant el ministre, que es va sentir afalagat i es va mirar aquella família amb encara més cara de felicitat. Recordant com l’havia escrit, en una època molt complicada de la seva vida, va agafar la seva ploma estilogràfica de la butxaca de la seva gavardina i va dedicar aquell llibre a la família Klein mentre mirava a en Fritz i a l’Àngela per dir-los ben emocionat per aquell gest:

Vosaltres també sereu uns bons pares, us ho asseguro. Heu de portar al món a més alemanys purs, els fills del nacionalsocialisme, que viuran en un Estat on no faltarà mai de res. Us ho prometo.

Bategant-li el cor, l’Àngela anava fent que sí amb el cap mentre en Fritz escoltava aquelles paraules amb cara de fàstic. Sense saber què contestar, el noi va respondre finalment tot nerviós:

I en Hitler? No té dona ell per tenir aquests fills del nacionalsocialisme?

Parant-se el temps, de cop es va fer un llarg silenci a la sala i tota la família va quedar muda i aspectant tement la resposta d’en Goebbels, que es va repenjar a la cadira on se seia l’Elise, que s’havia tancat a la seva habitació de dalt en veure el ministre entrar per la porta. L’Àngela se’l mirava amb uns ulls ben oberts de sorpresa esperant també la resposta, que tenia curiositat per saber però en el fons hagués matat a en Fritz per la seva falta de respecte. Pensant uns segons, en Goebbels va somriure descaradament veient la tensió que havia provocat la pregunta i va contestar amb la seva veu dura:

Mira, no t’ho hauria de dir perquè és un secret d’Estat, però com que veig la vostra fidelitat en el règim i avui m’heu fet molt feliç us diré que sí, que té parella.

Ara sí que tots varen quedar com uns ulls com unes taronges, aquesta no se l’esperaven, l’home que prometia està casat amb Alemanya tenia una dona. Poc que en deia res la premsa, va dir amb veu baixa la Luane. Somrient sabent la sorpresa que havia provocat, el ministre va continuar mirant-se ara a l’Àngela:

Ella és de Munic, és una noia jove, no gaire maca pel meu gust i és molt moguda, però ell l’ha triat i no hi ha res a dir, però no vol de cap de les maneres que se sàpiga. No serà mai la primera dama com l’Eleanor Roosevelt, però és la seva parella. Què hi farem! És un home al cap i a la fi. Té les seves necessitats, suposo.   

Sense fer cap més comentari per no parlar més del compte i donar la seva opinió sobre l’amant del Führer, en Goebbels li va demanar a en Barnard reunir-se a soles. Fent-lo passar a la biblioteca privada, el va fer assentar en una de les cadires que hi havia mentre ell s’asseia a la butaca. Quan s’acomodava a la butaca es va adonar que hi tenia des de Marx, Thomas Mann, Freud, Hegel… quin desastre, va pensar. Però el ministre, que no es va fixar el què tenia darrere seu, li va explicar, amb El Capital just al seu costat, que controlés amb lupa als seus treballadors perquè acabaven de constituir el Tribunal del Poble, un jutjat encarregat de jutjar els delictes d’alta traïció per tots aquells que suposessin una amenaça pel règim. No deixant-li de tremolar la cama coixa mentre escoltava el ministre tement que girés la vista, en Goebbels també li va explicar que Alemanya estava en perill. Sense entendre d’on provenia aquell perill, en Barnard li va preguntar l’origen de l’amenaça i el ministre li va respondre, mentre mirava que ningú els escoltés des del menjador, que venia des del propi partit, des de les SA, perquè s’havien tornat deslleials i exigien una segona revolució. Des de feia mesos la relació de l’Adolf Hitler i de l’Ernst Röhm, el líder de les SA, s’havia refredat molt, li va confessar, i el ministre de Defensa, en Werner von Blomberg, exigia al canceller que eliminés les SA perquè aquestes volien ocupar el lloc de l’Exèrcit, li va explicar. En Barnard el va escoltar amb atenció, però els plors de la Hilde varen distreure al ministre alemany, que va tenir que marxar després de que la Magda li demanés tornar a casa perquè li canviessin la nena. S’havia cagat.

El divendres 27 d’abril, tots els berlinesos varen anar a comprar el diari després de que la gent més matinera avisés que alguna cosa estranya estava passant. En la primera pàgina de tots els diaris alemanys sortia un comunicat oficial en el que s’anunciava que la salut del President inquietava als metges. Les fotografies mostraven a en Hitler inclinant-se davant d’en Von Hindenburg. En el barri, després de que la gent plegués de la feina, de seguida varen començar tertúlies, sobretot en el bar Victorius, i tothom creia que Hitler havia de ser el seu successor. L’Àngela així també ho va comentar, però en Fritz, novament, no va opinar igual perquè creia que d’aquesta manera no es controlaria la bèstia, tal i com s’havia promès al principi. Però el noi va preferir no dir res davant dels comentaris de la gent. La majoria opinava igual i qui no ho feia preferia està callat. Era més savi tenir la boca tancada. Els seus dos amics també pensaven el mateix, qui millor que Hitler, que havia donat pa i feina, podria garantir l’estabilitat d’Alemanya, afirmava en Georg mentre es bevia la cervesa. Com havia canviat tot, pensava en aquells moments en Fritz, mentre es demanava una altra cervesa. Quan el noi tornava de la barra, va entrar en Martin al bar amb un diari a la mà i va cridar eufòric mentre ensenyava la fotografia del canceller:

Aquest és el nostre home. Ell ens ha garantit la pau i ens ha donat feina i ha tornat el país al seu lloc.

La majoria dels presents va aixecar les seves copes per donar-li la raó i varen fer un brindis en honor a en Hitler. Content i amb un somriure radiant, en Martin es va asseure a la barra, va demanar un whisky i es va posar a parlar amb en Mark d’en Hitler mentre fullejava el diari. Al cap de poc es va unir a la conversa el barber Otto i el pastisser Richard. Tots estaven eufòrics pels triomfs d’en Hitler, però patien per la salut del President, l’heroi oblidat que estava marxant per sempre més.

El dimarts 1 de maig, com l’any anterior, el règim nazi va celebrar el Dia del Treballador en un gegantesc espectacle en el prat del Tempelhofer Feld. En Fritz aquest cop va anar-hi per acompanyar a l’Àngela, en Georg i en Lou, que estaven ben emocionats i contents per fer festa. El règim pensava en ells, creien. Asseguts a una de les tribunes varen veure els convidats d’honor del règim en les dues tribunes, una damunt de l’altra, de darrere de l’elevat faristol, que era protegit per desenes de membres de les SS que vigilaven al públic. Darrere les tribunes hi havia enormes banderes amb l’esvàstica en vertical. Tothom xafardejava sobre les altes personalitats del règim i s’opinava obertament de que el ministre Göering s’havia engreixat molt. En Lou, per la seva part, només tenia ulls per una dona, la Sigfrid von Laffert, una dona que representava al règim. En veure que el seu amic no deixava de mirar aquella dona, l’Àngela, a cau d’orella d’en Fritz, li va comentar:

Aquesta deu ser la xicota d’en Hitler, n’estic segura. Ja fa pinta de ser de Munic.  

Mirant-se-la ara ell amb atenció i resseguint les corbes d’aquella jove noia, en Fritz li va comentar amb un somriure a la boca:

No crec, aquesta noia és molt maca, però molt maca, i no fa la pinta de ser la dona del Führer. Massa jove.

Però el noi deia tot això sense deixar de mirar a la noia i a l’Àngela aquesta fet no li va fer gens de gràcia. En veure que el seu amic continuava resseguint-la amb la mirada, l’Àngela no se’n va poder estar i li va pessigar la galta mentre li agafava el refresc d’Afri Cola que tenia a les mans. Mentre els dos nois parlaven amistosament entre ells, en Georg i en Lou, que no els va passar per alt les confidències que es donaven en Fritz i l’Àngela, varen tocar per l’espatlla al seu amic, i en Lou li va dir:

Eps! parella, si molestem ens ho dieu i nosaltres fem la nostra, no passar res, ja us entenem. Jo de tu Fritz no seria aquí. Ja m’entens…

Mirant a una altra banda i centrant la mirada en les dues enormes banderes nazis penjades en vertical de darrera de l’amfiteatre, en Fritz es va posar a riure i els va dir que de cap de les maneres, que per ell l’Àngela era com ells, una amistat. Posant una cara de no voler-lo creure, en Lou li va dir rient mentre el colpejava amistosament amb el colze:

Doncs espero que a mi mai em facis petons com a ella i no em portis roses a la feina.

Després d’unes fortes rialles d’en Georg, en Lou va continuar:

Què us penseu que no sabem el què va passar? A veure quan em convides a dinar a casa teu.

Fent cara de desinteressat i fent que no amb el cap, el noi, per canviar de tema, els va confessar en els seus amics que havien sentit rumors que deien que en Hitler tenia parella. En Georg li va dir que no s’ho creia i li va dir que no s’imaginava a en Hitler amb una dona, però llavors en Lou els hi va explicar:

Jo també he sentit rumors de que en Hitler té parella o amant. A mi la Klara em va explicar que té una relació amb una aristòcrata britànica que és més nazi que els nazi (Es referia a la Unity Mitford) i amb l’actriu Leni Riefensthal. No s’ho munta malament el nostre Führer.

Fent tots cara dubitativa pensant en l’actriu alemanya, l’Àngela pensava que no era una mala elecció, era una gran dona, pensava, però llavors va començar l’espectacle amb els tradicionals mítings i les desfilades i es varen oblidar de les dones d’en Hitler. Els primers en desfilar varen ser uns homes amb el tors nuu i la pala a l’espatlla en formació, com si fossin regiments de voluntaris. Unes 100.000 persones no paraven de cridar els tradicionals Heil Hitler i onejaven feliços banderetes amb l’esvàstica. De cop i volta va començar a caure una fina pluja i els primers paraigües es varen obrir. Només uns pocs varen desfilar cap a casa per posar a cobert la mainada. Llavors, Hitler va sortir  i va parlar davant d’un públic entregat a la seva causa. Mirant l’espectacle amb tota l’atenció, l’Àngela, sense adonar-se’n, no deixava de mirar a en Fritz esperant que canvies els seus pensaments i li deixés un lloc en el seu cor ocupat encara per la malaguanyada Galiana. Després de l’espectacle tots quatre varen anar a menjar patates xafades amb bacon en un bar de la zona i després de comentar com els hi havia semblat l’espectacle amb els seus discursos i els seus crits varen tornar tots junts cap a casa després d’agafar un tramvia de color crema que els va deixar a la Potsdamer Platz.

El dimarts 15 de maig es va obrir el primer tram de la primera autopista d’Alemanya i del món, que havia de tenir un recorregut de 6.500 quilòmetres. Com a regal per l’aniversari d’en Fritz, que havia sigut el dilluns 7 de maig, i per haver aprovat tots els exàmens de Medicina amb una nota excel·lent, els seus pares li varen regalar un viatge a Munic sense que ell ho sabés. A hores petites els seus pares varen fer saltar del llit al noi, que no entenia perquè el feien llevar, era una mala hora per a un noi jove, anava remugant mentre es canviava. En baixar a baix al menjador mig adormit es va trobar amb unes quantes maletes al rebedor i a fora hi va veure el seu pare pujant unes altres maletes al maleter d’un cotxe nou, un Mercedes Benz 130 (W23) negre, un cotxe més potent que el Ford T, que li havia deixat en Kurt, el veí, per tal de que pogués fer aquell viatge de sis hores. Preguntant què passava, la Luane li va respondre que en el seu pare li havien deixat un cotxe nou per uns dies i que ara tota la família l’anirien a provar. Sense gaire entusiasme i amb una son d’un boig, l’havien fet llevar massa d’hora, anava remugant per dins, de cop es va topar amb es seus avis, en Conrad i la Felda. Després de saludar-los, el noi no hi va donar massa importància perquè mantenia una lluita amb les parpelles per tenir-les amunt. Els avis es quedarien a cuidar l’Elise perquè no estigués sola. No demanant explicacions, després de parlar amb els seus avis, que li varen donar uns quants Reichsmarks com a regal, va anar a esmorzar a la cuina el què li havia preparat l’Elise. Panets amb mantega, galetes un suc de taronja i un cafè carregat. Abans de que s’acabés el cafè el seu pare ja el cridava per anar a donar una volta amb el cotxe.

Després d’acomiadar-se dels seus avis, el noi va pujar al cotxe juntament amb la Katrina. Quina expectació més estranya per un cotxe, anava pensant el noi. En engegar el cotxe i sentir el potent motor, en Barnard, que vibrava en sentir aquell motor, va començar a donar cops de gas i després d’embrutir el carrer amb el fum del motor, va anar en direcció la Potsdamer Platz per començar a donar voltes pels carrers de la ciutat. Havia de despistar al seu fill. Varen desfilar per tota la Unter den Linden, on varen contemplar les obres del S-Bahn (el metro), i quan varen arribar a Mitte varen fer mitja volta per carrers secundaris, i sense que en Fritz se’n adones es varen aturar a la Koniggratzerstrasse. Reconeixent el barri després de passar l’Oficina Central de Seguretat de les SS, va veure a l’Àngela a fora amb unes maletes com si estigués esperant l’autobús. En aturar-se al seu costat amb el cotxe, en Barnard li va dir en el seu fill, que anava fent cops de cap en el reposacaps de la son que tenia:

Ves-la a saludar, no?     

Amb cara de voler dormir mentre anava renegant que la nit anterior no havia d’haver sortir amb en Lou a fer una cervesa al bar Victorius, va baixar del cotxe i va saludar a la seva amiga. Pensant que estava esperant l’autobús, li va preguntar si la podien portar algun lloc. A punt d’escapar-se-li el somriure, li va dir que sí, que moltes gràcies, i sense sospitar res en Fritz va pujar les maletes al maleter del cotxe i després varen pujar als seient del darrere. L’Àngela es va asseure entre en Fritz i la Katrina. Un cop tots dins varen tornar a arrencar el cotxe i varen marxar en direcció al sud de la ciutat. Sense tenir bons ensums, en Fritz va començar a veure que alguna cosa passava perquè el seu pare ja havia sortit de la ciutat després de passar l’aeròdrom i no li havia preguntat a l’Àngela a on anava. Mirant a la seva mare i a la seva germana, que s’estaven aguantant el riure mentre mirava per la finestra els primers camps de blat grocs com el Sol, li va preguntar en el seu pare:

Escolta… pare, com saps on va l’Àngela? Que jo sàpiga no ha dit a on anava i potser t’estàs equivocant.

Mirant tots la carretera per aguantar-se les rialles el final no varen poder més i se’ls va escapar el riure. No entenent res, no sabia si li estaven prenent el pèl o anaven tan adormits com ell, el noi es va posar les mans darrere al cap i va posar una cara de morros. Parant uns segons de riure mentre mirava la llarga recta que agafava i començava a prémer l’accelerador fins avall, en Barnard li va contestar:

Sí que ser on va l’Àngela, va a Munic

Amb cara de sorprès i de confós, va preguntar-li:

Com que a Munic? Que la portem a l’estació? Perquè si la portem a l’estació fa quilòmetres que té l’has passat! Em sembla que aquest cotxe et fa despistar.

De cop i volta, l’Àngela li va fer un petó a la galta i li va dir:

Que n’ets de burro com vols, tots anem a Munic uns dies, és el teu regal d’aniversari!.

Quedant-se amb un peu enlaire, però encara confós, es va posar de sobte molt content i li va canviar la cara de son per una de Pasqua en veure que realment anaven a Munic després de que la seva mare li donés un mapa de la ciutat. Repassant el mapa de les carreteres de la ciutat va recordar el seu viatge a París amb la Galiana i llavors va preguntar innocentment:

I en Georg i en Lou? Que no venen ells?

En sentir el nom dels seus amics, l’Àngela se’l va mirar amb cara de ràbia, que infantil, va pensar, i llavors tots li varen respondre que no hi cabien en el cotxe. Llavors el noi es va preocupar per saber a on dormiria l’Àngela a l’hotel on passarien els dies, ja no eren els nens de vuit anys que havien anat a París i que podien dormir amb la Galiana sense que la imaginació els portés males companyies. Quan anava a preguntar a on dormiria la seva amiga, tots varen quedar amb la boca oberta en veure les obres de la nova autopista que havia d’unir Berlín amb la ciutat austríaca de Salzburg. La família quedava al·lucinada per l’amplada d’aquella carretera blanca i l’Àngela no parava d’exclamar que era una gran obra del Reich alemany, una prova de l’eficàcia i el poder de construcció alemany. Serien l’equivalen a les piràmides, va exclamar la noia tota entusiasmada. A en Fritz no li va fer ni fred ni calor, era una carretera més ample i punt, va dir.

Després d’unes hores a la carretera, on en Fritz no deixava de mirar el mapa de la ciutat de Munic mentre pensava ansiós a on dormiria l’Àngela, es varen aturar a dinar a Nuremberg. Deixant el cotxe davant del restaurant Bratwurstglöcklein, que datava de cap al 1400, varen entrar-hi a dins. Ja havien encarregat taula prèviament. Entre el primer i segon plat, l’Àngela els explicava orgullosa que el setembre s’hi celebraven allí els tradicionals congressos del partit nazi i que si feien també uns carnavals espectaculars. Després de dinar i sabent que s’havien d’afanyar abans no es fes fosc, varen tornar a agafar la carretera per aturar-se aquest cop sí a Munic entrant per la Milbertshofen-Am Hart després de passar la zona boscosa, amb els arbres tensos, pràcticament tocant-se uns als altres per les seves branques. Es varen allotjar en un elegant hotel a la zona de la Maxvorstadt, molt a prop dels Jardins Anglesos. Entusiasmat i mirant la ciutat per la finestra del vehicle, en aturar-se en un pàrquing en Fritz va baixar del cotxe d’un salt de l’alegria que portava i ràpidament va ajudar en el seu pare a baixar les maletes mentre la seva mare anava amb l’Àngela i la Katrina a la recepció de l’Hotel per omplir el formulari. Aprofitant que estava sol amb el seu pare, li va dir:

Em sap greu tenir que dormir amb tu, ser que voldries dormir amb la mare.

Tancant un ull per dir-li que no l’entenia el què deia, li va exclamar en to de broma:

Escolta maco, jo no dormiré amb tu, ja ets grandet, eh?

Sense entendre encara res i entrant a la recepció de l’Hotel amb les maletes, la Luane els va anar a buscar per dir-los que ja tenien les claus de les habitacions. Eren només dues claus, cosa que va deixar amb els ulls baixos a en Fritz. Mentre pujaven les encatifades escales de l’Hotel, en Fritz no entenia, tot i que ja s’imaginava alguna cosa però encara no s’ho creia, amb qui dormiria. No podia dormir amb els seus pares mentre la Katrina i l’Àngela dormirien juntes, pensava. En arribar a la tercera planta, la Luane es va aturar en una porta i va fer entrar ràpid al seu marit i a la seva filla deixant a en Fritz i a l’Àngela sols en el passadís que tenia un terra encatifat de color verd. Tensat com si tingués fred, va demanar-li perdó a l’Àngela perquè pensava que tot era una mala jugada de la seva mare. Una mala bruixa, va renegar el noi. Fent-lo callar mentre li donava la seva maleta, el va portar a l’habitació més apartada de la tercera planta, la 88. Quedant-se a la porta immòbil mentre observava l’habitació, es va quedar més tranquil en veure que hi havia dos llits individuals i que l’habitació era suficientment gran amb un bany particular. Mentre l’Àngela entrava i deixava les seves maletes damunt del llit de més a prop de la porta i del lavabo, en Fritz va continuar immòbil a fora l’entrada impactat per haver de dormir amb ella. Veient que no entrava, l’Àngela li va dir amb cara de cansada:

Que et fa por dormir amb una nazi? Que no mossego jo, ets un malpensat i un pervertit.

Tocant-se el cap com si demanés permís per entrar, el noi va entrar a l’habitació amb molta delicadesa i amb un tres i no res va posar les seves coses a sota una cadira perquè l’Àngela no li veiés la roba íntima. Avergonyit, en Fritz li va dir que si volia ell podia dormir al terra i li va jurar que no miraria quan s’anés a dutxar o canviar. Escapant-se-li un somriure, ella, de cop, es va girar i se li va apropar sensualment pel damunt del seu llit, cosa que va posar molt nerviós al noi perquè pensava que li faria un petó. Aturant-se cara a cara, l’Àngela li va dir mentre li mirava directament als ulls:

No ets tan valent? Ara et fa por dormir amb una dona? Tranquil que jo tampoc miraré res, l’únic que et demano és que no ronquis. No suporto els sorolls quan dormo.

Esbufegant més tranquil, però sense que li marxés del tot la preocupació, el noi va acabar de desfer la seva maleta i després de plegar la roba i de que l’Àngela deixés les seves coses al lavabo, sobretot el seu nou xampú que li permetia tenir el ros que ella li agradava, que el va deixar a la pica, varen baixar a baix amb els seus pares per començar la ruta a la capital bavaresa. Aprofitant un moment que les dones estaven distretes mirant un mapa, en Fritz es va acostar en el seu pare i li va exclamar en to de broma que el mataria. Somrient descaradament i atraient l’atenció de la seva dona, en Barnard li va contestar fent-li un lleuger clatellot al cap:

Què vols? Que et canvi el lloc? Per mi endavant! Ja et soluciono jo el problema.

En sentir el seu marit mentre feia veure que mirava la façana de l’Hotel, la Luane va fer veure que sense voler s’entrebancava amb una petita pedra i va trepitjar amb el seu taló afilat i tota la seva força el peu dret del seu marit, que va fer un fort crit de dolor. En sortir de l’Hotel, la família va recórrer els Jardins Anglesos i es varen apropar a veure el riu Isar, on anys més tard nedarien les cendres dels jerarques nazis ajusticiats a Nuremberg, mentre sentien els tramvies circular cap al centre de la ciutat. El moviment de tramvies era semblant al de Berlín i com a la capital estava plena de gent. Les aigües del riu anaven crescudes i la forta corrent formava petites onades blanques que xocaven contra els pilons del Ludwigs-Brücke, el pont que portava dos reis de Baviera. Tots estaven bocabadats amb aquell espai verd i tranquil, i l’Àngela els hi explicava amb una cara de felicitat que els bars i restaurants que hi havia al voltant de l’Hotel. Se’ls coneixia tots i es notava que havia sigut feliç allí. Sabent que deixarien a en Fritz i a l’Àngela molta estona sols passejant pels Jardins, en Barnard va comprar un dels diaris més prestigiosos de la ciutat, el Müncher Neueste Nachrichten, que no sabia que tenia un fort contingut antisemitisme.

Després de la caminada pels Jardins els va entrar la gana i varen anar a sopar a l’Osteria Bavaria, un dels restaurants favorits d’en Hitler, especialitzat en pasta, situat en una cantonada del carrer. Entrant l’Àngela primer en el restaurant perquè se’l coneixia, la família Klein va quedar atònita pel volum de fotografies que hi havia del canceller alemany i del NSDAP. Per no haver de veure-les es varen asseure a la terrassa del restaurant, en unes senzilles taules rodones adornades amb un petit gerro de flors violetes. En Fritz va provar per primer cop la Käsespätzle (pasta petita amb llonzes de tall de formatge emmental fos amb ceba picada), que el va enamorar. Després de sopar varen anar de dret a l’Hotel a dormir perquè estaven cansats de tants quilòmetres a la carretera, sobretot en Barnard. En acomiadar-se de la seva mare al passadís del tercer pis de l’Hotel, la Luane li va aconsellar a en Fritz que vigilés. En entrar a l’habitació 88, el noi estava molt nerviós, li tremolaven les mans i les cames li feien figa en pensar que aniria a dormir amb una noia, i pensava tota l’estona que estava enganyant a la Galiana. Perdó, perdó, perdó, li deia a la Galiana per dins. Mentre l’Àngela era el lavabo canviant-se per dormir, en Fritz ho va aprofitar per posar-se ràpidament el pijama i es va posar de seguida al llit cobrint-se a dins dels llençols blancs. Nerviós, es va tapar fins a la boca i es va girar cap a la finestra del seu costat per demostrar-li que no mirava res, tot i que la podia mirar a través del reflex del vidre de la finestra. En sortir del bany tant tranquil·la i amb un batí de color rosa, l’Àngela es va posar de dret al llit i al cap d’uns segons ja estava dormint. Quina sort, va pensar el noi, que es va passar fins a altes hores despert pensant que estava en una situació molt compromesa mentre intentava eixamplar el cor per poder dormir. De vegades mirava a l’Àngela dormint amb els seus cabells llisos i fins, quina bellesa, pensava, bella com Diana i altiva com una amazona, es deia a si mateix. En aquelles hores de la nit la ment i la bellesa de la noia li feia passar una mala passada per poder dormir i a mesura que anava comptant les hores encara es posava més neguitós.

Un cop es va llevar, eren les vuit del matí, va observar com l’Àngela estava desperta maquillant-se al mirall de l’habitació ja vestida per sortir al carrer. Més tranquil, li va desitjar Guten Tag mentre contemplava amb estranyesa com la seva amiga es maquillava amb molta afició i eficàcia. En veure que la mirava descaradament a través del mirall, l’Àngela li va preguntar amb el pintallavis a la mà:

Que no has vist mai a una noia maquillar-se?

Mig adormit, una altra nit que havia dormit poc, el noi estava pensant en com sortir del llit sense que el veiés amb el pijama. Sense saber què dir, el noi li va respondre que ell no hi creia en el maquillatge perquè era superficial, era d’un altre tipus de dona, va sentenciar, com la moda francesa. La Galiana no es maquillava, va recordar. Fent-li una ganyota mentre es pintava el llavis, se’l va tornar a mirar pel mirall amb una cara d’avorrida i li va dir:

Sí, potser sóc superficial, però tu no ets pas el més indicat per dir això amagat dins dels llençols perquè no et vegi aquest pijama vermell tan bonic.

Veient que l’incomodava ja que no es movia de sota els llençols, finalment es va girar perquè en Fritz pogués anar al lavabo per canviar-se i dutxar-se. Després de mitja hora més d’arreglar-se, varen baixar a baix per esmorzar amb els demés. Amb un esmorzar complet amb torrades, ous, salsitxes, suc de taronja, cafè i una poma a l’estomac, varen sortir a descobrir la ciutat. L’Àngela era la guia i els va portar primer a la Felderrnhalle, on hi havia un monument dedicat als antics generals bavaresos, el Temple dels Generals. Aturant-se al pòrtic del Temple dels Generals, situat a l’Odeonsplatz, al costat de la Residenzstrasse, varen contemplar els vius bars, la bellesa dels edificis i l’ambient festiu de la ciutat amb la seva gent oberta. Llavors, l’Àngela, continuant fent de guia, els va explicar que en aquell punt on es trobaven va ser on la policia va desarticular el Putsch de 1923 d’en Hitler i d’en Ludendorff, i amb un to seriós els va dir que quan els colpistes avançaven per la Ludwigsbrücke cap al Ministeri de Guerra el seu pare els animava i saludava des de la vorera juntament amb altres grups partidaris del cop d’Estat mentre cantaven el càntic guerrer de les SA compost per en Dietrich Eckart. Mentre sentia les paraules de l’Àngela i mirant fixament el pòrtic del Temple dels Generals, en Barnard va recordar amb tot detall com va viure aquell maleït dia assentat a la seva butaca. Tant debò l’haguessin matat allí, va pensar. Llavors, en Fritz, amb to de broma, va dir:

Ara l’Àngela ens farà una ruta del nacionalsocialisme.

Afitorant-lo amb els ulls, l’Àngela es va posar encara més seriosa i els va dir que era normal perquè en aquella ciutat havia nascut el NSDAP a través de la Societat Thule, una associació secreta d’intel·lectuals ultranacionalistes, socialistes i antisemites. Pensant que era millor no fer tantes referències al nazisme per no fer empipar a en Fritz, l’Àngela els va portar a la Marienplatz, al centre de Munic, on hi havia l’Ajuntament i per on en Hitler tenia previst passar el dia del Putsch. Tots estaven encantats d’aquella plaça, dels seus carrers adjacents i de la gent que entrava i sortia animada, alguns cantant, de la Ratskeller, una cerveseria molt animada. A en Fritz l’emocionava tot el què els seus ulls li ensenyaven, i escoltava les referències de l’Àngela com si fos una verdadera guia mentre s’anava fixant amb cada edifici que es trobava. Continuant passejant com turistes i amb la Luane amb un mapa a la mà per veure per a on passaven, l’Àngela els va ensenyar des de fora la que havia sigut la seva antiga casa. Era una vivenda molt més gran i molt més maca que la de Berlín, amb un parell de balcons ben adornats amb flors, una façana blanca i elegant amb diverses finestres i en un dels millors barris de la ciutat. Mirant l’edifici, en Fritz va entendre la indignació que devia passar la família Richter en perdre-ho tot. Mentre els altres contemplaven el carrer amb les seves botigues, els seus bars, les seves cafeteries i la seva gent animada anant a comprar en un mercat proper, en Barnard de cop la panxa li va començar a rondinar i en anar a comprar el diari en un quiosc li va preguntar en el quiosquer si li podia aconsellar un bon restaurant. Mentrestant, un noi jove es va apropar a l’Àngela i li va cridar l’atenció. De seguida aquell desconegut i l’Àngela es varen abraçar davant d’en Fritz, que s’ho mirava amb una certa gelosia mentre intentava dissimular que mirava a una altra banda. Després de dir-se quatre paraules, l’Àngela va agafar a en Fritz i li va presentar aquell noi. En Fritz se’l va mirar malament, molt fredament, i li va donar la mà de forma distesa. Després de quatre paraules més, el noi els va deixar perquè havia d’anar a treballar. Aprofitant que era fora, en Fritz li va preguntar gèlidament i fent morros:

Qui era aquest noi?

Somrient, l’Àngela li va bufar a l’orella perquè no la sentis la Luane, que estava entretinguda amb la Katrina mirant les carrosses tirades pels cavalls que passejaven carrer avall:

Era un amic meu. Vàrem sortir junts durant un temps.

En escoltar la paraula sortir, sense adonar-se’n, va posar una mala cara que no va passar desapercebut a l’Àngela, que li va dir d’immediat:

Escolta! Tu t’has posat gelós! No em deies que no tenies espai en el teu cor per una altra dona?.

Vermell fent cara de desenfadat, no volia contestar, però quan l’Àngela el burxava va tenir la sort de que va aparèixer el seu pare, que els va dir que havia trobat un bon restaurant a prop d’on eren ells, el Cafè Neumayr. Sospirant pensant que s’havia salvat de respondre, va seguir als seus pares i tot junts varen entrar al Cafè mentre l’Àngela el tocava amistosament amb el colze recordant-li que s’havia posat gelós. Abans d’arribar al Cafè, l’Àngela els va portar un moment a la Hauptbanhof, l’estació central de Munic. Era una immensa construcció de color gris, situada a prop del Palau de Justícia. Els carrers del voltant eren antics i l’Àngela els explicava que aquella estació era de les més antigues del país. Després d’aquella visita llampec a la Hauptbanhof varen arribar al Cafè. Després de demanar taula al cambrer es varen entaular en una taula rectangular de fusta. Abans de que els vinguessin a demanar què volien, l’Àngela els va explicar que en Hitler tenia una taula reservada en aquell bar restaurant i que hi anava tot sovint. Després de dinar Maultaschen (pasta embolicada de carn fumada amb espinacs, ceba i diverses especies, un plat tradicions de Baviera i originari de la regió de Swabia, a Baden-Württemberg) i de menjar un tradicional pastís Bienenstich acompanyat amb un cafè i copa per en Barnard, varen anar a donar una volta per fer baixar el dinar i, de pas, veure l’estàtua de l’elector Maximilià I, el cap de la Lliga Catòlica durant la Guerra dels Trenta Anys. A mitja tarda es varen aturar a fer una Hofbräu a la famosa cerveseria Hofbraühaus, una cerveseria amb capacitat per 3.500 persones, que havia servit a principis de segle per la cort reial i després pels comunistes, que va ser a on varen proclamar la segona república muniquesa dels consellers, i pels nazis, on l’Adolf Hitler el 24 de febrer de 1920 havia proclamat el programa de 25 punts del partit nazi davant un públic de 2.000 persones. La família Klein al·lucinava amb la grandària d’aquella cerveseria, era molt més gran que les de Berlín, tot i que se’ls feia estrany està envoltats de tantes banderes nazis, però a la vegada estaven entusiasmats en veure a la gent feliç bevent com desesperats mentre les cambreres servien les gerres amb alegria i amb els seus vestits tirolesos. En provar la Hofbräu i mirant a les cambreres amb ulls de desig, en Barnard va exclamar eufòric que ja el podien enterrar allà dins, i en Fritz li va dir a cau d’orella, mentre escoltava com una orquestra tocava una mica de música tirolesa per animar encara més l’ambient:

Vols ser enterrat amb totes aquestes banderes?

Després d’uns quants riures i de quatre comentaris més després de que la Katrina provés per primer cop una cervesa, varen aprofitar els últims rajos de Sol per visitar l’Odeonsplatz, una atractiva plaça rodejada per majestuosos edificis dissenyada com una entrada triomfal per la ciutat. Allí va ser a on es va anunciar l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Posant-se al centre de la plaça, es varen quedar uns minuts observant l’estàtua eqüestre d’en Lluís I de Baviera. Mirant a la gent que passava amunt i avall, anaven veient com molts homes vestien amb calça curta i amb uns mitjons llargs de llana gruixuda. Quin mal gust, va pensar la Katrina. A la nit, després de posar-se uns vestits més elegants, varen anar a sopar al Carlton Teeraum, un senzill restaurant cafè situat a la Briennerstrasse, on varen provar el Leberkässe, un embotit bavarès, amb uns quants formatges francesos. Aprofitant que la nit encara era jove i que els dos nois estaven una mica cohibits per està davant seus, en Barnard va fer aixecar a la seva esposa i a la seva filla, que estaven cansades de tan caminar, i se’n varen anar a l’Hotel tot deixant a la parella sols perquè aprofitessin la llum de la Lluna. Abans varen pagar el compte. En Fritz va entendre de seguida el missatge del seu pare, igual que l’Àngela, que el va portar després de que marxessin els pares d’en Fritz amb la Katrina a recórrer la Briennerstrasse. Després de passejar per aquell carrer uns quants metres varen arribar a la Braunes Haus, la seu central del Partit Nazi, un immoble adquirit pel partit nazi el 26 de maig de 1930. L’edifici era com un petit palau d’estil classista que havia sigut d’un industrial britànic, però quan aquest va morir la viuda el va vendre al partit nazi per 805.000 marcs, que varen ser pagats per l’industrial alemany Fritz Thyssen. Mentre contemplava des de la vorera l’edifici d’una grandiositat vulgar, en Fritz quedava meravellat d’aquella escenografia amb les enormes banderes en vertical i els guàrdies de les SS ben uniformats muntant guàrdia. Tenia clar que el nazisme impressionava, i molt, i sabia que l’Àngela n’estava ben enamorada d’aquell moviment que ell tan havia rebutjat. No deixant tampoc de mirar l’edifici, l’Àngela li va dir mentre l’agafava del braç per indicar-li que volia marxar:

Aquest edifici el varen construir perquè en Hitler hi treballés còmodament, però pel que sabem no li agradava anar en el seu despatx i preferia està en el Cafè Heck.

Aprofitant que encara era bastant d’hora i de que no estaven cansats, l’Àngela li va proposar anar a la Frauenplatz per prendre una cervesa a la cerveseria Nürnberger Bratwurstglökl am Dom, situada en el número 9 de la ciutat, que era molt coneguda per les seves salsitxes rostides. Abans d’entrar a la cerveseria, l’Àngela li va ensenyar el temple de Nostra Senyora, la Frauenlische, de color vermell dels totxos i blanca per les làpides funeràries de la fatxada. La plaça en aquells moments estava plena de gent que caminava amunt i avall per la Filserstrasse. En una cantonada de la Fraunkirsche hi havia un home que atreia a la gent fent ballar el seu mono amb una acordió que ell tocava. En entrar a la cerveseria, en Fritz va arrufar el nas davant del fum de tabac dels clients, però de seguida es va animar amb els càntics del la gent amb les seves grosses gerres de cervesa sobre les taules. Després de beure’s una gerra de cervesa amb un parell de salsitxes, els dos nois varen creure que la nit ja era suficient i varen tornar caminant cap a l’Hotel sense que ningú els empaités. Quan tornaven varen passar per davant de la vivenda d’en Hitler, el segon pis del número 16 de la Prinzregentenstrasse, en l’elegant barri Bogenhausen, del qual en pagava una renta anual de 4.147 marcs. Palplantats mirant l’edifici, l’Àngela li va explicar que una de les habitacions estava tancada per ordres d’en Hitler perquè allí hi havia mort la seva neboda, la Geli Raubal, d’un accident de pistola. Fent una mitja rialla, en Fritz li va preguntar:

Un accident?

Encongint les espatlles dient-li que no ho sabia, l’Àngela li va respondre que després de la mort de la neboda d’en Hitler varen sortir molts rumors i que mai se sabrà què va passar realment aquell divendres 18 de setembre de 1931. Va ser un suïcidi que la família Raubal va amagar. No deixant de mirar l’edifici, en Fritz va exclamar segur d’ell mateix:

 Aquí viu el mal!           

Fent-lo callar per por a que no el sentissin i empenyent-lo perquè marxessin, l’Àngela va dir-li que no fes tonteries perquè no tardarien en portar-lo a un camp de reeducació. Intrigat, en Fritz li va preguntar si n’hi havia per aquí d’aquest camps i l’Àngela li va respondre amb tristor:

Per desgràcia sí, l’altre dia el meu pare em va dir que n’hi ha un a 18 quilòmetres al nord-est d’aquí, a la localitat de Dachau. Em sembla que allò era una antiga fàbrica de munició a les afores de la ciutat. Sabem que socialistes, comunistes com tu, monàrquics bavaresos, jueus, opositors al règim i enemics personals dels nazis hi són enviats. Els que en tornen parlen d’horrors es veu, tot i que no sé si és cert perquè en el meu pare li va dir el seu germà i ves a saber si és veritat, però diuen que fins i tot es produeixen assassinats i tortures. Ves a saber quan hi ha de cert. Jo, si t’haig de ser franca, no m’ho acabo de creure. Aquella zona és preciosa, a prop d’allí hi ha dos palaus impressionants, un diuen que es semblant al de Versalles. I molt a prop i a un pantà on de petita mi banyava amb la meva germana i era molt normal trobar-hi un pintor que volia pintar aquell paisatge.  

Escoltant amb preocupació les seves paraules, en Fritz li va preguntar mentre s’allunyaven del pis d’en Hitler:

I tu donés suport a tot això?

Reflexionant mentre girava la vista cap a la Lluna, va respondre-li:

Evidentment que no, això mai ho defensaré, però també penso que sempre ha existit això durant tota la Història d’una manera o d’una altra. Sempre hi ha hagut executors i executats.

Fent un breu silenci mentre continuaven avançant uns metres a poc a poc, va trencar el gel amb un tímid somriure i li va dir:

A part, no ho puc defensar perquè com no vigilis tu acabaràs tancat allà dins, cosa que em disgustaria.      

Sense compartir la seva opinió, creia que tot allò superava a qualsevol etapa històrica i que embrutia la imatge d’Alemanya, en Fritz va canviar de tema explicant-li com li estava agradant aquella ciutat, amb la bellesa dels seus edificis, la seva cervesa i la seva gent oberta. Pensant en la gent, en Fritz va recordar que la majoria no saludava amb el Heil Hitler, saludaven amb el Grüss Gott  Aprofitant que estaven passejant sols pel carrer il·luminat per les faroles negres en direcció a l’Hotel, l’Àngela el va agafar del braç com si fossin una parella i li va preguntar què era el que més li havia agradat de Munic mentre li repenjava el cap a la seva espatlla. Pensant uns segons mentre veia les llums de l’Hotel, en Fritz li va dir que la Marienplatz pel seu ambient alegre i festiu. Just abans d’entrar a l’Hotel, quan el recepcionista els hi va obrir la porta de vidre de l’entrada, en Fritz li va preguntar:

I a tu? Què és el que més t’ha agradat d’aquest viatge?

Sense pensar-s’ho li va dir:

Que t’hagis posat gelós per mi al migdia!.

Mentre ho intentava negar dient-li que en aquell moment patia que aquell noi no fos un llarg de dits perquè trobava que anava molt mal vestit, varen pujar a l’habitació i en seguida que varen obrir la porta de l’habitació ell va córrer cap al seu llit. Com la nit anterior, en Fritz s’amagava de que el veiés en pijama i intentava no mirar-la en sortir del bany perquè no pensés malament. Aquesta nit tampoc va dormir tranquil i li va costar agafar el son pensant que a uns centímetres tenia a l’Àngela dormint amb una brusa provocadora.

En llevar-se a trenc d’alba i després de canviar-se com el dia anterior, varen baixar a baix al menjador per esmorzar amb els seus pares, que tenien ganes d’aprofitar l’últim dia a la ciutat. L’Àngela en aquella ocasió els va portar a la Karlsplatz, una impressionant plaça del centre de la ciutat que havia sigut construïda el segle XVIII en enfonsar la muralla medieval. Tots varen quedar encantats d’aquella plaça i la Katrina es passava tota l’estona perseguint els coloms com una nena mentre els altres feien un cafè en un bar de les voltes de la plaça. Abans de dinar varen visitar l’Ajuntament Nou construït entre 1867 i 1908, un edifici que va ser del gust d’en Barnard. Després de dinar en un restaurant on varen menjar Rahmschnitzel (escalopa de porc amb salsa cremosa) varen anar a la Catedral de Munic, la Frauenkirsch, l’església més gran de la ciutat construïda entre 1468 i 1525. La Catedral tenia dues impressionants torres a l’entrada. Entrant a dins per la porta d’entrada, varen poder copsar l’enorme alçada de la Catedral i després de passar pel passadís central i per sota de la gran Creu de Crist, l’Àngela va anar de dret a encendre un ciri just a l’altar sota l’atenta mirada de la Luane, que volia fer el mateix però com que sabia que el seu marit no veuria bé aquell gest va preferir agafar la mà de la Katrina per recórrer els bancs de la Catedral mentre contemplava els gruixuts pilars blancs i escoltaven el silenci. En sortir de la Catedral i després de passar per un carreró per anar caminant cap avall, l’Àngela els va explicar emocionada que abans sempre anava amb la família en aquella Catedral a sentir missa i que la seva mare li agradava portar-hi unes flors que recollien del jardí que tenien a la casa de camp a prop del petit poble de Gmundl. En preguntar-li pel poble, els va dir que era un dels millors pobles de Baviera amb unes cases de fusta agrupades al voltant d’una església del segle XVIII. Després de passejar una estona tranquil·lament perdent-se pels carrers mentre contemplaven les cases i la gent, en Barnard de cop es va queixar de la cama i va demanar anar a descansar a l’Hotel. No podia més, tan caminar no li feia cap bé. La Luane i la Katrina el varen acompanyar per després sopar ells tres al restaurant Adelmann, que era a prop de l’Hotel, per anar a dormir ben d’hora per l’endemà tornar cap a Berlín. Veient que estaven sols i que no estaven cansats, l’Àngela i en Fritz varen decidir que ho aprofitarien per anar a fer una cervesa. Després de parar-se uns segons perquè l’Àngela pensés un lloc on podien anar, se li va encendre de cop la bombeta i va decidir anar a la cerveseria Bürgerbräukeller, una cerveseria situada a la Rosenheimerstrasse, sobre el riu Isar, a prop del centre, amb una capacitat per 1.830 persones. Al cap d’uns minuts ja eren dins la cerveseria. En passar la porta de l’entrada en el noi se li va posar la pell de gallina per la història que hi havia allí dins. Encongit entrant en aquella sala alta amb galeries, tribuna i files de banc, va mirar atordit les banderes amb l’esvàstica que penjaven dels arcs del patíbul principal i les massisses àguiles daurades que reposaven sobre de la tribuna dels oradors en un escenari ple de flors blanques. Assentant-se en una de les taules rodones, en Fritz mirava badoc les grans taules de davant amb mantell de color blau i blanc. Senyors grans, amb pipa i puro, conversaven familiarment amb joves de política, mentre les dones, assegudes a una cantonada, escoltaven als seus marits. A una banda de la sala hi havia uns joves vestits amb camisa bruna i pantalons de les SA. Anaven armats amb les seves pistoles i les seves porres. Un parell de cambreres amb faldilles de Baviera s’encarregaven de que els clients no els faltés de res i passaven amb un somriure a la cara per davant les taules preguntant si faltava alguna cosa. A totes les taules hi havia gerres de cervesa i plats amb salsitxes blanques. Unes taules més enllà hi havia nois vestits amb els uniformes de les Joventuts Hitlerianes que conversaven alegrament mentre miraven de reüll a les noies més joves. Després de que pels altaveus posessin música bavaresa, en Fritz va dirigir la mirada cap a la seva amiga per preguntar-li:

Aquí va començar el mite, oi?

Sabent a què es referia, l’Àngela li va preguntar a quin mite es referia, i en Fritz li va contestar, mentre demanava a la cambrera vestida amb la seva faldilla bavaresa i una camisa ben escotada, un parell de cerveses:

Ho saps molt bé, aquí és on Hitler va començar el putsch i va ser el lloc on va tornar a fer un acte polític després de sortir de la presó de Landsberg.

Mirant-lo amb cara d’avorriment, tot el dia tenia alguna cosa a retreure a en Hitler, pensava la noia, finalment, mentre li senyalava la tribuna on en Hitler havia parlat, l’Àngela li va contestar:

Et diré una curiositat d’en Hitler que no sé si saps. Ell és abstemi, com també és vegetarià, i és curiós que la seva carrera política la comencés en cerveseries. En realitat en Hitler es va fer abstemi i vegetarià després de la mort de la seva neboda, el 1931, tot i que es diu que podia haver agafat aquests hàbits abans.

Després de que l’Àngela li expliqués més anècdotes de la seva vida a Munic, la música dels altaveus es va aturar de cop i volta. El silenci va envair la sala i la gent va deixar la cervesa a la taula. No sabent què passava, el noi anava mirant a una banda i una altra per intentar esbrinar què havia passat. Uns segons més tard va sonar l’himne del NSDAP, el Horst-Wessel-Lied, i un noi jove vestit amb un uniforme de les Joventuts va pujar a la tribuna.

Ara començaran discursos.

Va dir-li l’Àngela, mentre el noi no deixava de mirar les cares de la gent. Tothom semblava feliç. Acabant-se la cervesa d’un glop, en Fritz, que no estava ara per sentir discursos, li va demanar marxar d’allí un cop acabessin la cervesa.

Després de beure’s ràpidament la cervesa abans de que pugés un funcionari del NSDAP a la tribuna, els nois varen anar a menjar un entrepà de salsitxa de Nuremberg en un petit bar mentre es bevien una altra cervesa de la marca Paulaner. Una mica tocats per l’alcohol i sabent que no podien beure més si l’endemà es volien trobar bé per agafar el cotxe, varen tornar a l’Hotel. En entrar a la recepció, l’Àngela va anar a parlar amb la recepcionista un moment i després va tornar sense que en Fritz sabés què passava. Tot seguit varen pujar a dalt, a l’habitació 88, on en Fritz, un altre cop, va entrar ràpidament i es va girar mentre l’Àngela es posava un vestit per dormir. Aquest cop la noia es va posar un vestit més provocatiu de color vermell i mig transparent, que ensenyava més que amagava. Mentre en Fritz es posava bé el coixí per posar-hi el cap, de sobte varen picar la porta amb dos cops secs i el noi es va alterar pensant que eren les SA que el venien a buscar pels comentaris que havia fet. Maleïda boca, renegava. Sortint dels llençols per anar a obrir la porta pensant que estava indefens, l’Àngela va sortir del bany i, tota tranquil·la, va obrir la porta i sense que en Fritz ho veiés va agafar una cosa del terra. Sense entendre res, no sentia ningú i no veia a ningú, de sobte l’Àngela va tancar a la porta, deixant més tranquil a en Fritz, que va fer un llarg sospir. En girar-se l’Àngela, el noi va quedar sorprès en veure que portava una ampolla de cava ben freda amb un parell de copes que aguantava amb els dos dits de la mà dreta. En preguntar-li per què tenia una ampolla de cava, l’Àngela li va respondre, mentre deixava el cava damunt de la taula per obrir-lo:

És el meu regal d’aniversari, m’hagués agradat fer-te una altra cosa, però ja saps com són les condicions a casa meu. Però un dia és un dia.

Agraint-li el detall i observant que el cava era de certa qualitat, li va fer un petó a la galta mentre ella destapava l’ampolla i posava el cava a les copes. En aquells moments, mentre agafava la freda copa plena de cava, a en Fritz no li va passar per alt el vestit mig transparent de la seva amiga i en veure-li totes les corbes es va alterar bullint-li la sang per les venes. Després d’un parell de copes drets, es varen posar a parlar de les seves vides a Berlín estirats al llit, però en Fritz aquest cop no estava gaire concentrat en la conversa i tota l’estona no deixava de pensar i de fixar-se en aquell vestit de dormir tan sensual que li estava fent perdre el cap i la son. Sabent que estava incòmode i que l’estava provocant en certa manera, l’Àngela se li va apropar i li va recordar el detall de les roses mentre l’abraçava tendrament a damunt del seu llit. Sense saber com reaccionar, ni sense saber a on mirar, estava molt nerviós pensant en molt poques coses, es va quedar immòbil deixant-se abraçar. Estava perdut, s’anava dient. El noi s’ho passava malament resistint les seves temptacions però amb l’efecte de l’alcohol a les seves venes i en el seu cap, finalment va girar el cap i li va fer de cop un llarg petó a la boca de l’Àngela. Després d’aquest petó en varen venir molts més i aquella nit varen intimar al llit de l’Àngela.

Abans de les sis del matí, l’Àngela es va despertar sense un fil de roba i molt feliç per la nit anterior, i es va començar a maquillar mentre observava al seu amant que estava dormint com un tronc. Mentre el mirava pel mirall sentia que remugava alguna cosa en els seus somnis i en apropar-s’hi sense fer soroll va sentir que deia en veu molt baixa:

Galiana… Galiana… No marxis!

Trista, enfonsada i amb un pam de morros, va entendre que era impossible que en Fritz oblidés a la seva difunta xicota i que tenia que acceptar el paper que el destí li havia tocat, no se corresposta. Després de que en Fritz es despertes a poc a poc veient que no estava al seu llit, l’Àngela va dissimular la seva tristor concentrant-se en maquillar-se. Desconcertat de despertar-se totalment nu en el llit de l’Àngela, es va quedar bloquejat pensant en la nit anterior, que tenia regust a cava i a pintallavis. Mirant-lo de reüll pel mirall, l’Àngela va fer el cor fort i va trencar el silenci dient-li:

Escolta! el què va passar ahir, va passar ahir, tranquil que ser els teus pensaments, l’únic que et demano és que continuem sent amics. No m’agradaria perdre aquesta amistat per una tonteria d’una nit.

Pensant uns segons i encara amb la ment borrosa, en Fritz li va contestar tartamudejant nerviós:

Em sap greu…. No sé què em passa…..

L’Àngela pensava en aquells moments que li rebutjaria l’amistat i se’l va quedar mirant fixament pel mirall, però en Fritz va continuar abans de que ella li volgués demanar perdó:

Vull que sempre siguem amics i el destí dirà què serem en el futur.

Canviant-li la cara de cop en veure en les seves paraules una escletxa d’esperança, es va continuar maquillant mentre, aquesta vegada, sense manies d’en Fritz, el noi es va canviar davant seu per després rentar-se les dents i dutxar-se. Un cop canviats varen fer les maletes per marxar i varen baixar a baix per anar a esmorzar. Mentre baixaven les escales sense dir-se res, sense voler reconèixer que estaven feliços del què havia passat i de que hagués passat. En Fritz entenia en aquells moments que no era dolent desitjar a una altra persona mentre n’estimava a una altra. Després d’un esmorzar lleuger pensant en la carretera, varen tornar directament cap a Berlín. Durant el trajecte en Fritz i l’Àngela, que seient als seients de darrere separats per la Katrina, no es deien res i es varen estar tota l’estona mirant al paisatge mentre la Luane anava recordant en veu alta tots els monuments que havien vist. Quan varen arribar al pis de l’Àngela per deixar-la, en Fritz li va demanar en el seu pare que el deixés allà perquè volia caminar. Entenent la situació, sabia que havia passat alguna cosa, tan silenci era estrany, el varen deixar després de que baixés les maletes de l’Àngela. Sense dubtar-ho ni un segon després de que el Mercedes desapareixes tirant carrer amunt cap a la Potsdamer Platz, en Fritz la va abraçar, deixant a l’Àngela sense paraules, i li va donar les gràcies per tot el què li havia fet passar. Quan ella l’intentava dir que havia sigut molt feliç, el noi li va fer un tendre petó a la boca. Petrificada, no entenia res, l’estava fent tornar boja, l’Àngela li volia contestar alguna cosa, però es varen quedar mirant-se als ulls a la porta de l’entrada del pis de l’Àngela. Quan li anava per preguntar el per què d’aquell petó mentre li mirava als ulls, lluents com mai els havia vist, de cop va sentir la veu del seu pare que estava a dalt el pis cridant a la seva esposa perquè li portés una camisa. Sabent que havia de pujar, en Fritz va fer unes passes enrere i sense dir-li res va marxar a peu cap a casa seu mentre l’Àngela agafava les maletes i pujava a dalt, tot esperant que en Fritz no la deixés ara de banda.

Els següents dies, mentre el president Paul von Hindenburg feia els seus últims respirs per donar vida a la dictadura d’en Hitler, en Fritz anava sovint a la llibreria a buscar l’Àngela per passejar o per anar a prendre una cervesa en el bar de l’Hotel Esplanade o en el bar Victorius, on a ella li agradava parlar amb la Diane de maquillatge. Les grans empreses nord-americanes eren les millors, comentaven sovint mentre s’ensenyaven les barres de llavis per veure quin color els faria més joc amb els cabells. Mirant a en Fritz, li feia ràbia no poder-s’hi relacionar com una parella i a vegades pensava que no aguantaria més patint d’aquella manera sense ser corresposta. De pretendents no li faltarien, pensava. Entenia que li demanava temps i la Diane li aconsellava, quan en Fritz anava al lavabo del bar, que no volgués córrer que el temps faria canviar el noi. En Georg i en Lou també notaven que entre ells dos hi havia més que química i els deixaven més estona sols i ja no empenyien a en Fritz per anar a buscar noies en el Kurfüstendamm mentre esperaven que les noies sortissin del cinema.

El juny va ser un mes de tensions dins del govern alemany; les SA eren cada cop més rebels i més indisciplinades, i una part del poble alemany, veien a alguns membres del govern alemany com uns corruptes, tot i que continuaven confiant cegament amb en Hitler, a qui disculpaven dient que no sabia res d’aquells temes. La família Richter formava part d’aquest grup de gent que no li agradaven els funcionaris nazis però que adoraven a la figura d’en Hitler. En Seigmund estava convençut de que en Hitler faria dimitir a l’acte a tots funcionaris corruptes, però en Fritz no hi confiava gens ni mica. La nit del divendres 8 de juny, el noi va sortir a passejar amb l’Àngela pels voltants del Tiergarten després d’anar a fer una cervesa. La calor d’aquells dies era insuportable, feia dies que no plovia i l’ambient era molt sec, i volien caminar una mica per agafar la son. Caminant tranquil·lament de cop aquella pau es va veure alterada en sentir un brunzit d’un motor. Quin mal a les orelles, va exclamar el noi. Els nois es varen apropar a la carretera per observar què passava i uns segons més tard varen veure un parell de camions plens de soldats que es dirigien en el Ministeri de Guerra en el Bendlerstrasse a tota pastilla. Sense adonar-se’n, en Fritz es va apropar a l’Àngela i li va comentar a cau d’orella espantat:

Deu haver passat alguna cosa… aquests homes van armats.

L’Àngela va aprofitar el moment per agafar-li el braç i el va empènyer a caminar cap a la Porta de Brandenburg mentre li deia que era un exagerat i que no patís tant. Però en Fritz sabia que alguna cosa estava passant, no era normal tan moviment, pensava que potser es voldria fer un cop d’Estat aprofitant que el President havia marxat de la capital després de que li diagnostiquessin un càncer. Passant amb la por al cos per davant del Ministeri de Guerra varen veure com en el sostre s’hi podien veure les siluetes d’unes persones. Eren soldats armats. En Fritz estava convençut, era un cop d’Estat de l’Exèrcit i ell estava amb la seva amiga caminant tranquil·lament. Llavors, quan s’allunyaven dels camions i de l’edifici, es varen creuar amb uns cotxes negres. Eren els de la Gestapo. Amb aquells cotxes en Fritz va quedar encara més glaçat, temia molt a aquell policia creada per en Göering, i amb la por al cos li va demanar a l’Àngela marxar ràpidament d’allí. No hi havia temps per badar. La noia no li feia ni fred ni calor tota aquella escena, en cap cas pensava que els militars es volien fer amb el poder, però en veure al seu amic ben espantat va decidir caminar més ràpid cap a la Porta per després anar a casa. L’endemà, a primera hora, en Fritz va anar sense esmorzar a la llibreria per comprar el diari. Pensava que hi trobaria alguna informació, però res, els diaris no varen informar que l’edifici del Bendlerstrasse s’havia posat en estat d’alerta perquè el Ministeri de Guerra temia una revolta de les SA. Els militars estaven inquiets davant la passivitat d’en Hitler sobre les seves tropes de xoc, però això en Fritz no ho sabia i continuava pensant que els militars es volien revoltar contra en Hitler. Preguntant per l’Àngela, en Martin li va contestar que els dissabtes treballava a la tarda a partir de les tres. Decebut, el noi va aprofitar que era dissabte i que no tenia res a fer per tornar al lloc dels fets. En arribar a l’edifici ja no hi quedava res d’aquell cordo de soldats i l’ambient era normal, com qualsevol altre dia. La gent passejava pel parc, els tramvies anaven amunt i avall, la canalla jugava tranquil·lament entre els arbres a fet i amagar, els avis petaven la xerrada amb el National-Zeitung a les mans i les noies prenien el Sol. Era un exagerat, pensava. Quina raó que tenia l’Àngela, creia en aquell moment. Pensant amb l’Àngela mentre caminava sense rumiar gaire ja estava al davant del timbre del pis dels Richter. Què hi feia allí? Ni ell ho sabia. Sense saber el per què, en veure a la seva amiga li va convidar sense dir-li Guten Tag a fer un cafè en el bar de l’Hotel Esplanade. En aquells moments recordava que no havia esmorzat. Mirant el rellotge de mà, no eren ni les nou del matí, l’Àngela li va dir:

Que encara tens por? Que no has dormit?

Amagant la vista, el noi li va admetre que havia tingut raó, que era un exagerat, i llavors es va posar vermell i li va dir que l’esperava a baix. Quina vergonya, s’anava repetint en Fritz mentre baixava les escales, per què havia anat al pis de l’Àngela, es preguntava en veu alta. Mitja hora més tard va aparèixer l’Àngela amb el seu atrevit vestit de color vermell. No podia haver-ne triat un altre, remugava el noi per dins.

Les tensions dins del govern i dins del cos de militars es varen tensar encara més amb el discurs que va pronunciar el vicecanceller Franz von Papen el diumenge dia 17 a la Universitat de Marburg, on va criticar al règim nazi i a les SA. Abans de que Von Papen parlés en aquella Universitat d’estil gòtica on hi havia estat Luter, en Fritz va quedar aquell matí amb l’Àngela per anar en el camp de Tempelhof per assistir a un gran festival aeri. Goebbels havia informat a la família de la festa i els va dir que s’enlairaria un enorme globus i els va convidar a assistir a l’acte, però només en Fritz va decidir anar-hi. En Barnard no estava per aquells actes i no li agradava gens pujar les escales de les tribunes per la seva coixesa. El dia acompanyava als nois, que després de trobar-se a la Potsdamer Platz varen agafar el tramvia direcció sud. El tramvia anava ple de gent que també anava a la festa i trobar un seient buit per seure va ser impossible. Mentre es dirigien direcció sud, l’Àngela li va preguntar seriosa i amb un to sec:

Vas sentir el combat?

Sabent a quin combat es referia, l’havia sentit per la ràdio, el noi li va dir un tímid sí esperant la més que previsible reacció de l’Àngela:

Com pot ser que hagi guanyat aquest californià. És que no m’ho puc creure que hagi derrotat al gegant Carnera. Tothom parlava de mil meravelles d’aquest italià i ha sigut derrotat per aquest…

Veient que no continuava, en Fritz li va dir rient:

Ja ho pots dir ja. Per aquest jueu, que no fa gaire va guanyar a en Schmeling.

Cruixint les dents, li va sentenciar l’Àngela:

No m’ho recordis, no m’ho recordis, quina vergonya. 

Al cap de dos minuts varen arribar a l’aeròdrom i després de baixar del tramvia ja varen veure que els seria difícil trobar una tribuna amb seients buit i per aquest fet no varen perdre temps en entrar al recinte. Efectivament, les tribunes estaven plenes de gent, la majoria ocupades per homes que portaven els diaris a la mà que explicaven el viatge del canceller a Venècia amb el dictador Benito Mussolini. De boxa pocs en volien parlar. També es parlava sobre el judici dels assassins del màrtir nazi Horst Wessel, que havien sigut condemnats a mort. Ben fet, deien els homes a les seves dones mentre els hi ensenyaven el diari. Les dones, per la seva part, criticaven en veu baixa, entre elles, de que l’economia no anava tan bé. Alguns deien que els costava trobar carn depèn de quins dies i una dona es queixava de que les collites no havien sigut bones de moment. Després de passar entre la gent per fi varen trobar dos seients a una banda de l’espectacle i ràpidament es varen asseure entre els milers de persones.

Pocs minuts després varen sonar les músiques de les bandes i va començar l’espectacle aeri que va deixar bocabadat a tothom. A mig espectacle va sortir el Obergruppenführer SA Karl Ernst, que va pujar en la barqueta del globus, que prèviament el va batejar amb el nom de Hermann Göering, per pilotar-lo. Mentre el SA pujava al globus, el públic no va dubtar en treure els seus mocadors blancs i varen saludar-lo amb la salutació feixista. L’Àngela tenia el braç enlairat i el palmell de la mà obert. Com d’enamorada n’estava de fer aquell ritual. Uns segons més tard el globus d’aquell membre de les SA, que moriria al cap d’uns dies a mans de les SS, s’enlairava amunt. L’Àngela es va aixecar un cop més i va alçar el braç rígidament apuntant cap al globus. Veient que era l’únic que estava assentat, tots feien el mateix, com si estiguessin a missa, en Fritz es va aixecar per posar-se en un racó de la tribuna fent veure que es fumava una cigarreta per no destacar entre tants braços alçats. Quina vergonya, pensava. Com podia ser allí, ell, un comunista, s’anava repetint, tot i que cada cop estava més lluny del comunisme.

Després de la festa es varen esperar uns minuts perquè la gent comencés a desfilar cap a casa. Volien evitar les aglomeracions. Una hora més tard encara hi havia molta gent fent cua per agafar un tramvia i al final varen decidir tornar a peu. A mig camí, de cop i volta, els va entrar la gana; a l’Àngela li va roncar la panxa en un mal moment quan no hi havia ningú i, amb un somriure a la boca, li va confessar a en Fritz que l’estomac li feia rau-rau. Afamat també després de que hagués esmorzat poc a casa, quan varen arribar a la Potsdamer Platz en Fritz la fer pujar a un tramvia, que per sort anava més buit, i la va portar al Aschlinger, el restaurant on es varen trobar feia un any amb les dues famílies. Entrant en aquell petit restaurant i després d’entaular-se en una taula de dos, en Fritz li va recordar, mentre esperaven que vingués el cambrer, que havia sigut molt grossera amb ell aquell dia, però ella li memorava que ell no li treia els ulls de sobre, cosa que en Fritz intentava negar sense massa èxit. Parlant d’aquell dia que es varen veure, varen escoltar com els senyors que tenien al costat parlaven del discurs del vicecanceller Von Papen. Els homes, que s’estaven llegint l’edició de tarda del Frankfurter Zeitung mentre es prenien una copa de vi sec d’una botella Henkell, eren crítics amb el vicecanceller, titllant-lo de boig i d’oportunista ara que el President estava malalt. En veu baixa, en Fritz li va dir que en Hitler cada cop tenia menys suports, però la noia, que no va fer massa cas a les paraules d’en Fritz, li va dir sense embuts, mentre menjava l’entrecot de bou que s’havia demanat:

És normal, en Von Papen és un burgès, no és un nacionalista alemany, és un nacionalista del mercat. Ja es trobarà algun dia el puny tancat del poble.

Quedant parat de la seva resposta, li semblava adequada, de fet ell pensava el mateix d’en Von Papen, li va preguntar què li semblaven les SA. Pensant amb aquells homes vestits amb els seus uniformes de color bru, les seves males maneres i els rumors de les festes sexuals, l’Àngela li va respondre amb contundència i inclús amb certa ràbia:

S’han tornat indisciplinades, ja es veu pel carrer que fan coses que no aprova en Hitler. Ells actuen a esquenes d’en Hitler i només miren pels seus interessos, es volen convertir en l’Exèrcit. No són res més que traïdors que volen fer una altra revolució. Cada cop que els veig passar per davant de la llibreria amb els seus fums em fan venir fàstics. Aquests també ja s’ho trobaran tard o d’hora.  

Mossegant-se la llengua, no entenia com podia idolatrar tan al nazisme, en Fritz va abandonar el tema i va demanar una ampolla de xampany al cambrer. Ja tant li feia el què penses la seva amiga, ara volia gaudir de la vetllada. Després de dinar i quan tornaven cap a casa amb taxi aquest cop, l’Àngela li va demanar que l’acompanyés el dijous a un míting. Amb cara de cansat, en Fritz li va rondinar en broma:

No ets prou nacionalsocialista que encara necessités més propaganda estúpida?

Posant-li el dit al per sobre el nas per acomiadar-se d’ell en arribar a l’altura de la Potsdamer Platz, li va contestar:

No ho faig per mi!.

El dia senyalat, el dia del solstici d’estiu, els nazis varen fer un míting a l’immens estadi de Neukölln, al sud-oest de la ciutat. L’Àngela portava unes quantes banderetes nazis a la mà i anava vestida amb un vestit curt de color vermell mentre que en Fritz anava a l’acte amb uns pantalons curts pensant ofendre a la seva amiga. No aniria ben vestit pels nazis, es va dir quan pensava què es posaria de roba. En veure-li aquells pantalons que eren extremadament lletjos, verds i vells, ella li va dir arrufant el nas:

Escolta, precisament avui t’havies de vestir amb pantalons curts?

Satisfet mentre pujava les escales per buscar uns seients lliures, en Fritz li va dir que sí, i tant tranquil li va dir que si li feia vergonya tornaria a casa. Mirant-se’l bé i tocant-li la vora dels pantalons, sí eren vells i de mala qualitat, li va contestar:

No, tranquil, ja m’agrada, a en Hitler li encanten els pantalons curts, a Munic sempre anava amb pantalons curts, fins i tot a l’hivern.

Fent cara de sorprès, aquesta no la sabia, sempre l’havia vist vestit de manera simple però amb màniga llarga i pantalons llargs, el noi ara es penedia dels seus pantalons. En assentar-se a una cadira de plàstic, en Fritz va quedar un altre cop al·lucinat, era realment espectacular l’escenografia; per tot arreu hi havia banderes vermelles amb l’esvàstica, els músics estaven ben alineats a una banda de l’estadi i la gent semblava embogida cridant i cantant consignes mentre la música no deixava de sonar pels altaveus. Després d’esperar una llarga estona a la tribuna va aparèixer a toc de plateret el ministre Joseph Goebbels, i amb la presència del ministre alemany tothom es va posar dempeus per fer la salutació romana. Sieg Heil, Sieg Heil, se sentia. En Fritz va ser dels pocs que no es va aixecar a fer la salutació, cosa que l’Àngela va fer amb molt d’orgull mentre cridava. Davant del micròfon, Goebbels va començar el seu discurs. Va cridar a la multitud que el nacionalsocialisme s’havia apoderat del poder perquè ningú més havia reivindicat aquest dret… Cada paraula del ministre era interrompuda pels aplaudiments del públic, i l’Àngela, a més d’aplaudir, cridava Sieg Heil amb tota la seva energia mentre anava onejant les banderetes. En Fritz es mirava tota aquella escena amb desconcert, però no mostrava el seu malestar per si de cas, valia més la pena fer cara de content, va pensar, encara que fos per la seva amiga, i es limitava a intentar escoltar el ministre davant de tanta cridòria. Mentre en Goebbels menyspreava el món burgès conservador i els seus representants, l’Àngela li va dir a en Fritz a cau d’orella:

Veus com tota la culpa és dels burgesos com et deia jo l’altra dia. No anava errada. Nosaltres pensem en les necessitats comunes abans que les necessitats individuals.             

Tapant-se la boca perquè no el sentís el senyor del costat, que feia cara de satisfacció escoltant al ministre, li va contestar en veu baixa:

Primer em vas dir que la culpa era dels comunistes, després dels jueus i ara dels burgesos, aquesta nova Alemanya en què tu creus es quedarà sense ningú al final si continueu a aquest ritme.

Pessigant-li la galta per fer-lo callar, li va fer un petó innocent, o no tant, a la boca del noi, que no s’esperava tastar el pintallavis de color cirera. Es va eixugar els llavis amb delicades mirant a l’Àngela, que es va girar per seguir escoltant el ministre de Propaganda. Després de l’acte varen anar a passejar per aquella zona abans d’agafar un tramvia que els portés a la Potsdamer Platz. Mentre estaven drets amb el tramvia avançant cap a l’oest de la ciutat, en Fritz l’insistia de que el règim era perillós, assassí va dir en una ocasió, i li explicava que la prova d’això la tenien en els anomenats camps de reeducació que ja havien portat molts morts. L’Àngela es defensava dient-li que en Vladimir Lenin també havia construït camps semblants i que això no ho criticava. No posant-se d’acord i sabent que es discutirien si continuaven parlant d’aquell tema, varen parlar dels últims combats de boxa, on tampoc es varen posar d’acord ja que cadascú continuava defensant el seu boxejador.

Els dies finals de juny el govern alemany va posar en estat d’alerta al seu Exèrcit per la possibilitat d’una revolta de les SA, que eren vigilades pels jerarques nazis perquè tenien ganes d’acabar amb elles per sempre més. El dissabte dia 23 tothom anava a la llibreria d’en Martin per comprar el diari, sobretot el Westdeutscher Beobachter, perquè explicava l’assassinat del tresor nazi Elsehotz i s’acusava a l’antic partit polític catòlic Zentrum i el seu diari, Germània, d’aquell assassinat. L’Àngela no va parar ni un segon de vendre aquell diari durant tot el dia. S’hi havia de posar a les tres de la tarda, però com que en Martin anava de cul des de primera hora la va trucar perquè hi anés. La Klara, en Kurt, en Richard, l’Albert i la Carlene ja l’havien comprat abans de dinar. Pel carrer, pels bars, pels parcs… tothom acusava als conservadors i per l’Àngela era una prova més de que els burgesos no acceptaven l’Estat nazi. En plegar al migdia per anar a dinar, la noia va comprar també el diari i li va portar a en Fritz, que aquella tarda havia de quedar amb en Lou per anar a les platges dels llacs de la ciutat. La calor era insuportable aquell dia i remullar-se era la millor idea. En Fritz, en llegir el diari, no va voler fer cas a aquella notícia, no era el primer cop que els nazis mentien, pensava. Llegint l’incendiari article que explicava que aquell home havia sigut mutilat, en Fritz li va dir que allò eren més aviat pràctiques dels nazis. Dient-li que no, l’Àngela li va explicar que tota la gent del barri opinava igual, que algú volia mal al govern. Veient que el noi no li feia el cas esperat perquè estava buscant el banyador dins l’armari de la seva habitació, l’Àngela es va acomiadar d’ell per anar ràpidament a casa seu per dinar per després tornar a la feina. No li faria veure les bondats del règim tan ràpid com es pensava. Com podia està tan encegat, s’anava dient mentre baixava carrer avall cap a casa seu.

El diumenge següent al matí, l’Àngela va anar amb la seva família a la missa dominical celebrada pel monsenyor Barres en un gran parc de la perifèria del sud de la ciutat. Com a bona creient, la noia es va agenollar amb els demés fidels sobre la curta i espessa gespa del parc i va sentir amb passió les paraules del doctor Klausener, el director de les Obres Públiques del Reich, que era considerat com un líder dels catòlics. El doctor va elogiar al govern alemany i va reclamar pels catòlics el dret de celebrar dignament el seu culte. En acabar el seu discurs, va ser aplaudit pel públic, que confiava cegament amb el govern. Hitler era un bon cristià, es deien entre ells. Abans de que acabés l’acte, l’Àngela va decidir anar a buscar en Fritz i es va excusar en els seus pares dient que tenia mal de cap. La mare pensava que tenia la menstruació i per això no li va preguntar res. Quan va arribar a casa dels Klein, el noi, que estava rondant per casa sense tenir res a fer, va acceptar de primeres anar a donar una volta per l’Alexanderplatz quan la noia li va proposar. La calor dins de casa era asfixiant tot i tenir les finestres del menjador obertes de bat a bat, i ja tenia ganes de sortir a prendre l’aire per molt càlid que fos. A pas lleuger, els dos nois es dirigien a l’Alexander Platz per després prendre un refresc al parc de l’Ajuntament, allà on havia mort la Galiana. De cop i volta, es varen topar amb un vehicle de la policia. Res de nou, sempre en rondaven. Però, segons més tard, un altre. Que estrany, va pensar el noi. Minuts més tard, un altre. Això ja no es tan normal, va dir el noi. I així tota l’estona fins arribar a l’Alexander Platz. Que estrany, pensaven els nois, devia haver algun incendi o algun incident, creien sense fer-ne massa cas. El que no sabien era que l’Exèrcit, les SS i la policia estaven des d’aquell dia en estat d’alerta davant d’un imminent putsch de les SA. Sense fer cas de les sirenes dels policies, l’Àngela li va explicar a en Fritz que si fos a Munic s’estaria banyant al llac Tegernsee o estaria a la muntanya per treure’s la calor. Però el noi, en ser tan a prop d’allà on havia mort el seu amor, va estar callat, en silenci, sense escoltar a la seva amiga. Quina pena, es repetia en el seu cap mentre l’Àngela se’l mirava sabent el què li rondava. Passats uns minuts en silenci, en Fritz li va proposar anar a fer un cafè en un bar proper i l’Àngela per fi va respirar d’aquell sepulcral silenci. Sort que ha trencat el gel, es va dir. En entrar a un senzill cafè de la zona, en Fritz va començar a animar-se gràcies a l’ambient del bar, que estava ple de gent fent un refresc. A fora el bar els nens jugaven a pilota i els joves passejaven amunt i avall. El xivarri del bar només va ser silenciat quan per la ràdio varen anunciar que en Hitler es trobava al Berghof descansant. Amb un somriure a la boca, en Fritz li va dir a l’Àngela amb cert sarcasme:

Mira’l! Aquest ja està de vacances.

La noia no li va ni contestar, que insolent, va pensar. Llavors varen sentir com es retransmetien els últims minuts de l’equip de futbol d’Oberhausen, el Schalke 04, contra el 1. F.C.Nuremberg, que es jugava a l’estadi de la capital. El bar va quedar un altre cop en silenci, tothom tenia l’orella pendent de la ràdio. Els nervis varen anar en augment quan a l’últim minut el Schalke va trencar l’empat amb un gol del davanter Kuzonna després de que el migcampista Kalwitzki s’hagués driblat a dos defenses. Després de que es cantés el gol, en Fritz li va comentar a l’Àngela que en Lou era a l’estadi. Quan li va preguntar el per què, ja que no jugava l’Herta, en Fritz li va explicar que en Lou era un enamorat del futbol i que tant li feia l’equip. Per ell el futbol i les dones eren els seus amors.

Ja se li nota.

Va exclamar l’Àngela, que no era gens futbolera. La boxa era el seu esport. Després de que el partit s’acabés els clients del bar varen desfilar i els dos nois varen tornar cap a casa per anar a dinar a les seves respectives cases.

L’endemà, l’Àngela va anar a treballar com tots els dilluns, igual que en Fritz, que va anar a la fàbrica del seu pare per guanyar-se uns quants calerons. No hi entenia, feia molts errors, es despistava sovint, no li agradava gens ser allà dins, però tenia masses despeses amb l’Àngela. Els treballadors no li deien res, era el fill de l’amo, però els feia més nosa que servei. Des dels seus llocs de treball a mig matí varen sentir per la ràdio l’amenaçador discurs del segon home del NSDAP, en Rudolf Hess, que des de Colònia va dir que tothom havia d’obeir al Führer amb cega fidelitat i va amenaçar, sense nombrar-los, al vicecanceller Franz von Papen i al líder de les SA Ernst Röhm. En Fritz sentia el discurs amb preocupació, tot el contrari de l’Àngela, que com en Martin creien que Hitler estava forjant el destí d’Alemanya, el destí que li pertocava, liderar Europa, creien convençuts. Les edicions dels diaris de la tarda eren clares: Hitler només mana les revolucions, deien totes. A la tarda el noi ja no va anar a la fàbrica, masses errors li deia el seu pare. S’havia equivocat en col·locar les bobines i el despatx va desordenar l’arxiu enlloc d’ordenar-lo com li havia dit.

El dimecres 27 era un dia on el cel estava amenaçador, núvols negres que auguraven tempesta s’apropaven pel sud-oest, però aquells núvols no varen impedir que la gent sortís com sempre a comprar el diari. La gent estava tranquil·la, tot i que hi havia més policia al carrer, gràcies a titulars com el del National-Zeitung que deien que l’economia alemanya presentava un futur radiant gràcies a que Hitler donava feina a tothom. La Carlene es va passar bona part d’aquell matí a la llibreria parlant amb l’Àngela i en Martin sobre en Hitler. El divinitzaven, era l’home que havia acabat amb l’atur, ningú ho discutia per la Leipzigerstrasse. Havien de tenir fe cega amb ell, exclamava segura la Carlene mentre tenia a la mà el National-Zeitung. En Martin li donava tota la raó, com l’Àngela, i li afegia que en Hitler era l’home que tornaria a Alemanya al seu lloc, no com els parlamentaris de l’oblidada República de Weimar. Quin fàstic, deia l’Àngela quan recordava els parlamentaris conservadors com els del Zentrum. Mentre parlaven va entrar la Maria a comprar el diari per la carnisseria i en veure de què parlaven es va afegir a la conversa per dir que havien d’agrair a en Hitler perquè donava pa i feina per tothom:

Si senyora!.

Va exclamar en Martin mentre mirava des dels vidres la botiga de la Matilda. Sense deixar de mirar la botiga, en Martin els va dir:

Saujuden (porcs jueus). Ells també són els culpables del que ens ha passat. No aneu a comprar amb la Matilda. Ella no és com nosaltres.

Tota la raó, tota la raó, repetien la Carlene i la Maria mentre l’Àngela en aquest punt es mostrava més reservada. De fons tenien Ràdio Berlín i en aquell moment va parlar l’Alfred Rosenberg, l’ideòleg del partit nazi d’origen eslau, que es va dirigir als escolars i els alumnes de secundària per dir-los que Alemanya es trobava immersa en un combat polític que era al mateix temps un combat espiritual sense precedents, i els va insistir en està units com a bons camarades. Molt ben dit!, va exclamar en Martin per afegir-hi:

A la joventut els hem de donar valor i un motiu pel qual lluitar! Abans això era un desgavell. Era una vergonya! No es donaven valors com ara, quina pena que feia tot això. El país serà desinfectat de dalt a baix d’aquest maleïts jueus.   

Tota la raó, tota la raó, li varen tornar a repetir. Més segur de si mateix, en Martin els va dir abans de que entrés la Klara, que se sabia que no era antisemita:

Si els jueus escampen l’odi contra nosaltres a tot el món, han de saber que nosaltres tenim ostatges del seu poble a les nostres mans.

Tots varen deixar una petita rialla fins que va entrar la Klara a la botiga i varen decidir canviar de tema, era millor no parlar tan davant de la xafardera, i varen parlar del temps del dia. L’endemà s’esperaven pluges per bon matí, va comentar la Maria abans de tornar a la carnisseria.  

Amb aquest clima intranquil i amb gent pensant que el règim no aguantaria per les no millores econòmiques, Alemanya va arribar el dissabte 30 de juny, dia recordat a la història com la Nit dels Ganivets Llargs. Des de Munic, Hitler va desmantellar la cúpula de les SA i va ordenar detenir i assassinar a tots els opositors del règim, els conservadors. A Berlín, a dos quarts d’onze del matí varen començar les detencions programades pels nazis sota la consigna Kolibiri. En seguit, esquadrons d’execució varen sortir pels carrers de la capital alemanya per eliminar els membres de les SA i els opositors conservadors assenyalats. A casa dels Klein no es varen adonar del què passava fins molt més tard, tot i que les ordres d’aquells assassinats es donaven a pocs metres d’on eren ells, en el despatx d’en Hermann Göering a la Leipziger Platz, que estava plena de policies i SS que anaven i tornaven fortament armats. En Fritz va sortir de casa després de dinar per anar a donar una volta amb l’Àngela, en Georg i en Lou pels carrers de prop de l’avinguda Unter den Linden perquè l’endemà volien anar a les platges dels llacs berlinesos i en Georg necessitava un banyador nou. Després de passejar una bona estona tant tranquils però acompanyats d’una xafogor insuportable, de sobte varen veure uns quants esquadrons armats fins les dents desfilar per l’avinguda. Tots portaven l’arma a punt. Poc en varen fer cas, però en Fritz es va espantar recordant els fets de feia uns dies en el Ministeri de Guerra i va intentar posar en alerta als seus amics dient que havia començat una revolució. Un cop d’Estat, anava dient segur. Els seus amics primerament no s’ho varen creure, la gent continuava anant els cafès com un dissabte normal; el cafè Kranzler estava ple com sempre, però, en sentir un tret llunyà, el varen creure i varen córrer a refugiar-se a la taverna de Habel pensant que en breu podrien començar algunes batalles campals com en el passat. En Georg, més escèptic, els va advertir de que era ridícul pensar en un cop d’Estat, ja que el dia anterior s’havia topat amb en Göering i la seva parella Emmy Sonnemann als grans magatzems de Leipzigerstrasse. No fotem ja no hi ha comunistes, deia convençut. Aturats a una cantonada esperant que el semàfor es posés verd per travessar la carretera, varen escoltar com un grup d’avis parlaven amistosament de que des de la tarda anterior el palau presidencial estava vigilat per un fort cordó policial. Però els avis no estaven alarmats per aquell fet, però per en Fritz, que els escoltava atentament, era un altra símptoma de que alguna cosa estava passant. En posar-se el semàfor verd, els va explicar en els seus amics que feia uns dies havien vist amb l’Àngela com un grup de militars vigilaven el Ministeri de Guerra. En Lou l’escoltava amb atenció, se’l creia, però en Georg li anava repetint que veia fantasmes a on no n’hi havia i li deia mentre li donava copets a l’espatlla:

Això deuen ser les SA que estan de festa o es barallen amb els Stahlhelm un altre cop. No passa res. Coi. Ets exagerat amb tot.

Però quan varen travessar la carretera varen sentir, de cop i volta, un altre tret aïllat que venia de lluny. L’Àngela, ara sí, va començar a patir i va dir convençuda que els comunistes s’havien rebel·lat contra el règim aprofitant que en Hitler era a Breslau.

Comunistes? Ja no n’hi ha.

Va exclamar en Georg amb cara de sorprès. En entrar a un bar es varen asseure als tamborets de la barra. En Georg, que continuava tant tranquil, es va aixecar per demanar-li en el cambrer quatre copes de vi negre. En Fritz el va seguir per exigir-li en el cambrer que posés la ràdio. Sense presses, aquell home va encendre la ràdio que tenia al costat de les ampolles de whisky i els va servir les begudes mentre en Georg li demanava a en Fritz que es calmés una mica. No em facis passar vergonya, li anava repetint mentre tornaven als tamborets. Assentats als tamborets de la barra escoltant amb atenció la ràdio, en Fritz va quedar decebuts en sentir com el locutor no parlava ni de revolucions, ni d’aldarulls, només es limitava a explicar que aquell dia a Berlín havien arribat a 30 graus.

Només ens hem de preocupar per la calor.

Va assegurar en Georg mentre mirava al seu amic. A continuació, el locutor va llegir també llargs extractes de l’article firmat pel ministre de Defensa Werner von Blomberg, en el que es reiterava la fidelitat de la Reichswehr al Führer. Impossible un cop d’Estat, pensaven tots menys en Fritz, que encara no les tenia totes. Amb calma, en Georg va agafar el diari que hi havia a la barra i llegint per alt només veia notícies que descrivien amb profusió de detalls la visita d’en Hitler als camps de treball de Westfàlia. Amb un somriure a la boca, en Georg li va ensenyar el diari perquè veiés que anava errat.

Un cop més t’equivoques, Fritz.

Li va etzibar en Georg, poc després de demanar quatre copes més de vi negre al cambrer de la barra. En veure que no hi havia cap batalla campal, en Georg i en Lou es varen beure d’un glop la copa de vi i  minuts més tard, després de pagar les seves rondes, varen marxar cap a les seves llars per descansar, ja que la nit la volien passar a una taverna de l’Alexanderplatz on hi anaven sovint moltes noies joves. Abans de  marxar, en Georg li va demanar amb picardia a l’Àngela que calmés al seu amic.

Està molt alterat.

Repetia en Georg mentre s’aixecava del tamboret. Amb els seus amics fora, en Fritz i l’Àngela varen continuar parlant quan de sobte va entrar un home de mitjana edat al bar que cridant va dir que havia vist com s’emportaven a unes quantes persones a cops de culata. L’Àngela ara va començar a creure’s al seu amic i es va quedar molt preocupada. Pensava que eren els comunistes. Ja hi tornaven com a Baviera, es va dir. Sense dubtar-ho, en Fritz va pagar la compta i varen marxar a fora pensant en tornar a casa. Pensatiu a fora el carrer mentre veia com els seus amics marxaven tan tranquils amb el tramvia, en Fritz, que recordava l’assassinat de la Galiana en aquells moments, li va prometre a l’Àngela que no la deixaria sola. Mirant a banda i banda, per sort seva va veure un taxi que estava estacionat a la parada d’autobusos i sense pensar-s’ho un moment va cridar-lo i s’hi va abraonar. Sense ni dir-li Guten Tag, en Fritz li va demanar en el taxista que anés ràpid cap a la Leipzigerstrasse. El taxista no tenia ni idea del què estava passant, de fet tenia un dia laboral ben normal, no feia ni uns minuts que havia portat a unes noies a l’Alexanderplatz. En voler passar per la Leipziger Platz, el taxista va ser obligat a donar mitja volta per un policia. L’oficina d’en Göering era a on amuntegaven els detinguts a l’avantsala per ser portats a l’Escola de Cadets de Lichterfelde per ser afusellats. Tota aquella zona estava cordonada per homes de les SS armats amb metralladores. En mirar cap amunt des de la finestra del cotxe, en Fritz va veure que en els balcons del Palau d’en Göering hi havia membres de les SS en posició de tret. El taxista li varen demanar que donés mitja volta i que evités passar pel Tiergartenstrasse perquè estava prohibit el pas i el varen advertir de que era complicat accedir al barri de Charlottenburg-Chausse. Sense fer cap comentari, el taxista va donar mitja volta. Sense saber què fer mentre s’ho mirava des de darrere del taxi amb l’Àngela al seu costat, en Fritz cada cop estava més nerviós perquè tenia clar que havia començat un cop d’Estat, però no entenia qui estava atacant a qui. En entrar per la Pariser Platz es varen trobar amb uns quants vehicles de la policia que vigilaven l’Unter den Linden i la Wilhelmstrasse. Tot el barri on estaven estava controlat per les forces de la policia. Prenent una decisió en calent, el noi va fer aturar el taxí just a l’entrada est de la Pariser Platz.

No entrarà pas a la Leipzigerstrasse.

Li va dir en Fritz al taxista, que feia cara de pomes agres perquè veia que no podia passar per a on ell volia. Ràpidament varen baixar amb l’Àngela després de donar-li uns quants Reichsmarks al taxista, que no entenia res de res i que va continuar amb la seva ronda habitual. Dirigint-se cap a la Porta de Brandenburg es varen trobar amb passejants que ignoraven què estaven passant i només es varen estranyar en veure a en Fritz agafat de la mà amb l’Àngela corrent desesperat com si l’empaités el dimoni. Després de passar ràpidament per la pota sud de la Porta varen córrer cap a casa passant per la Hermann-Göering Strasse amb la por al cos, tot i que els carrers continuaven plens de gent, com sempre. En entrar a casa després de tocar repetidament el timbre es varen començar a sentir més trets aïllats que provenien de l’oficina d’en Göering. Sense saludar als pares es varen posar davant de la finestra del menjador per veure els policies, els homes de les SS armats amb les metralladores i els furgons policials que es dirigien o sortien de l’oficina d’en Göering. En Barnard feia estona que estava molt neguitós, ja havia fet tancar la porta amb el doble pany i havia baixat les persianes de les finestres de casa, i esperava nerviós que el seu fill Marwin tornés a casa, ja que aquell dia volia pujar a la Columna de la Victòria amb l’Elisabeth per tirar unes quantes fotografies aprofitant l’esplèndid dia que feia.

Mirant-se la noia amb cara d’odi, l’Elise va cridar histèrica des del sofà:

Ja veus què ens fan els nazis? Ens volen assassinar.

No volent-la ofendre, l’Àngela es va quedar callada, sense dir res, no entenia per què aquella dona l’odiava, però en Fritz la va contestar amb males formes:

Escolta àvia, no sabem què està passant, així que callada, d’acord?

Desaprovant-ho, l’Elise es va aixecar, va anar a la cuina per fer el sopar mentre remugava:

Estem maleïts amb aquest austríac al capdavant.

Després de sentir algun tret més aïllat, en Barnard els va prohibir en els dos nois sortir de casa aquell dia. Fent que sí amb el cap, l’Àngela va trucar a casa seu i els va dir que estava bé i que es quedaria a casa dels Klein. En sentir que es quedava casa del noi, l’Annalisa va agafar el telèfon i només li va dir:

Vigila…. tu ja m’entens…. Tapa’t.

Després de penjar, en Barnard va trucar al seu fill i per fi va aconseguir parlar amb ell, que li va dir estranyat que estava bé. No entenia què passava i els nervis de son pare, que li va preguntar si havia vist alguna cosa estranya. Rumiant-ho uns segons, en Marwin li va contestar que l’única cosa estranya que li havia passat era que havia hagut de fer molta cua per pujar a la Columna. Poc després de penjar el telèfon es va sentir un altre tret, i ràpidament tota la família es va posar al costat de la ràdio per intentar entendre què estava passant. Però la ràdio no informava res del què estava passant. No es va informar aquell dia dels assassinats d’en Kurt von Schleicher amb la seva esposa, d’en Gustav von Kahr, de l’Edgar Jung, d’en Gregor Strasser, d’en Karl Ernst, d’en Herbert von Bosé…. així fins a uns 200 noms entre aquell dia fins al 2 de juliol. El partit nazi va emetre aquella tarda un comunicat confús, no se sabia encara què estava passant però semblava clar que eren els nazis qui estaven cometent aquells crims. L’Àngela estava tan confosa com els demés i no parava de patir per la seguretat d’en Hitler. Estava convençuda de que els comunistes estaven fent un cop d’Estat. Poc després va sonar el telèfon. En Barnard va córrer cap al telèfon pensant amb el seu fill. Era en Gerd, el treballador jueu de la feina, que estava molt espantat i parlava tan ràpid que en Barnard no l’entenia. Després de pregar-li que es calmés i parlés més a poc a poc, en Gerd li va dir que no podia tornar a casa perquè l’havien avisat de que a on vivia, a l’oest de la ciutat, les SS registraven i detenien a persones. En Barnard es va quedar un segons en silenci fins que en Gerd li va demanar poder-se quedar a la feina. Continuant en silenci, en Barnard es va quedar pensatiu i reflexiu. I si ara anaven contra els jueus, pensava, i les SS trobaven a en Gerd, un jueu, a la seva fàbrica, quin embolic més greu tindria. Ell que feia banderes. Tornant al món físic, en Barnard li va dir que era impossible perquè no podia i li va ordenar que donés festa a en Walter, l’altre treballador jueu. Preguntant-li el per què de la seva decisió, en Barnard va pujar el to de la seva veu i li va dir:

Escolta, sóc el teu cap. A mi no m’has de demanar res. Fes el que et dic i punt!.

Acabat de dir aquesta frase, en Barnard va penjar el telèfon i va tornar amb el resta de la família al menjador. Ningú l’havia escoltat, per sort seva. Poc després varen escoltar per la ràdio que el ministre Hermann Göering parlaria. Eren les cinc de la tarda. La segona personalitat del Reich després del canceller va fer una declaració des del Ministeri de Propaganda, on en un to poc convincent va parlar d’un cop d’Estat de l’Ernst Röhm, les depravacions sexuals (homosexuals) de les SA i les seves obstinacions per fer una segona revolució. Tot i que en Göering deia que tot estava sota control, encara a casa dels Klein sentien algun tret aïllat, so que feia saltar a l’Àngela i a la Luane. Abans de les vuit varen tocar el timbre. La família estava espantada en aquell moment. La Luane va fer un salt de la cadira que de poc va caure al terra. En Barnard es va apropar a poc a poc a la finestra per veure a fora al carrer qui hi havia darrera la porta. En observar a fora va veure que la vida era com un dia normal tot i la forta presència policial i militar que provenia del Palau d’en Göering, a uns metres d’allí. Les parelles caminaven a poc a poc després de tornar del Tiergarten, obert de nou el pas, i la gent gran parlava amistosament asseguts als bancs de la insofrible calor d’aquell dia. Les dones es ventaven amb els seus ventalls i els nens es refrescaven amb cantimplores d’aigua. Mirant a la porta en Barnard va veure que hi havia en Martin amb uns quants diaris a la mà. Després de que el llibreter toqués per segon cop el timbre, en Barnard va obrir, ara sí, la porta. El llibreter els volia deixar el diari de l’edició de la nit i, de pas, volia parlar amb el seu amic. Tenia notícies i volia comentar-li els rumors que li havia arribat. Sense dir-li res i sense deixar-lo passar al menjador, en Barnard va agafar el diari i amb cara de sorpresa va veure que a la portada no es deien res de trets, assassinats, revolucions, cops d’Estat…. Quedant-se immòbil a l’entrada, en Martin li va dir que fins la quarta pàgina no hi trobaria el què buscava. Allí s’anunciava que el Obergruppenführer Viktor Lutze, un membre de les SA, havia substituït a l’Ernst Röhm en el comandament de les SA. Sense entendre res, en Barnard li va preguntar:

Així…. no ha passat res? Que no hi ha hagut un cop d’Estat?

Dibuixant un petit somriure a la seva cara rodona, en Martin li va contestar:

Home, home… tant com res jo no ho diria. Barnard, en Von Schleicher és mort.

Canviant-li la cara en saber aquella notícia. En Barnard li va dir alterat mentre en Fritz s’apropava a l’entrada per saber què es deien:

En Von Schleicher? El canceller? Però si ell era una bona persona…. Què ha fet?

Fent que sí amb el cap, en Martin li va afegir:

Un dels Strasser també ha mort i molts més Barnard. Es diu que també han matat a en Von Papen a casa seu.

En Von Papen, va exclamar en Barnard. El vell conservador que tants cops havia vist al Herrenklub, li va preguntar astorat per aquella notícia. Llavors, en Barnard li va preguntar el per què d’aquells fets, i en Martin li va dir:

Diuen que volien fer un cop d’Estat amb les SA i que tenien contactes amb França a través de l’ambaixador francès. Barnard, en Hitler ha parat un cop d’Estat. Això no és cap mentida. Ara mateix hi han afusellaments. Va de debò això. Però no pateixis… Em diuen que tot ha acabat bé. Hitler ho ha aturat a temps. Ara em diràs que no sabies res de les festes d’aquests SA?. Eren immorals. Ja ho saps, coi.

En Barnard li repetia que tenia tota la raó. Tenia coneixement de les festes i de la vida luxosa que portaven les SA. Molts cops havia vist a en Röhm passejar amb el seu cavall pel Tiergarten com si fos Neró. A més, eren homosexuals molts d’ells, li va recordar indignat. Després de deixar-li el diari i satisfet per haver sigut ell qui l’hagués informat de la mort dels antics cancellers, tot i que Von Papen no era mort, només retingut a casa seu tot i que l’hi havien matat els seus secretaris, en Martin va retornar a peu cap a casa seu, tot i que va voler passar pel Ministeri d’en Göering per tafanejar. El llibreter estava content, Hitler havia eliminat els seus enemics.

En tancar la porta i tornar al menjador, en Barnard encara no es creia que aquells cancellers conservadors fossin morts i haguessin volgut trair Alemanya. Per què, es repetia en Barnard mentre recordava com en Von Papen sempre parlava en el Herrenklub de que volia una Alemanya forta i monàrquica com la d’abans de la República. La família li va preguntar què passava i en Barnard, després de seure el sofà amb el diari, els va dir:

No ho sé ben bé. Però es veu que han matat a molta gent. En Martin m’ha dit que han aturat un cop d’Estat.

En Fritz, que tenia por que culpessin als comunistes i fessin noves batudes, va agafar el diari després de que el pare el deixés un moment al sofà. Després de passar pàgines que no hi deien res, el seu pare li va dir:

Aquí no hi trobaràs res. No diran la veritat, coi. No són tan burros.

Llavors, l’Elise va sortir de la cuina per anunciar-los que el sopar ja estava a punt i la Luane es va aixecar amb la Katrina per parar taula. L’Àngela també volia ajudar, però l’Elise li va prohibir amb mala cara amb l’argument de que ella no sabia on eren les coses i no volia que li trenqués cap copa. Eren massa valuoses, li recordava amb menyspreu. Després d’un sopar senzill de patates xafades amb salsitxes, la Luane va preparar l’habitació d’en Marwin per l’Àngela, que encara no es creia el què estava passant. Ens han traït, anava dient, les SA… ja ho deia jo, recordava la noia, tot i que encara es temia que fossin els comunistes. Mentre l’Àngela patia, en Fritz anava cridant pel menjador:

Ara resulta que aquests nazis no sabien que les SA actuaven d’aquesta manera? Se’ls veu el llautó i el poble se’ls girarà en contra.

Somrient i fumant-se una cigarreta dels nervis, tot i que la Luane li prohibia, en Barnard va cridar al mateix temps que el seu fill:

Ara resulta que en Hitler no sabia que en Röhm era homosexual, potser més endavant veurà que en Göering està gras i que en Goebbels és coix.

Després de quatre comentaris més es varen adonar que els trets havien acabat. Les armes havien dit prou per avui. Llavors varen anar a dormir amb la por al cos. Però, a mitjanit, en Fritz es va despertar en sentir que hi havia algú darrera de la seva porta. En veure a contrallum que era l’Àngela, li va preguntar si li passava alguna cosa. Tremolosa, l’Àngela li va contestar en veu baixa mentre li acabava d’obrir la porta per entrar:

No puc dormir… em costa adormir-me pensant amb el què han fet els comunistes… i pateixo….

Arreglant-se una mica els cabells, en Fritz es va aixecar del llit i la va acabar de fer entrar a la seva habitació i li va dir mentre li feia senyals perquè parlés encara més baix:

Escolta això és el nazisme, la barbàrie. Els trets venen d’ells. Aquí no hi tenen res a veure els comunistes. La propaganda nazi et fa veure comunistes a tot arreu.

Fent que no amb el cap, l’Àngela es va asseure al llit mentre li agafava la mà a en Fritz amb la mirada perduda. En veure que estava preocupada de veritat, va encendre la làmpada de l’escriptori i la va abraçar amb molt d’afecte. Ella va acceptar l’abraçada i li va agafar la mà perquè no la deixés. Després d’uns minuts abraçats sense dir res, les seves cares es varen creuar i es varen fondre en un llarg petó que va anar a més intensitat fins que finalment l’Àngela es va quedar a dormir al llit d’en Fritz.

L’endemà al matí, en Fritz es va despertar després de dormir com les llebres i abraçat amb l’Àngela. Eixugant-se les lleganyes mentre observava els primers rajos del Sol entrant des de l’est a la seva habitació, va contemplar el quadre de la Galiana. Mirant a l’Àngela dormint com un bigalot totalment nua, li semblava terrible el què estava fent, se’n anava al llit amb una nazi enganyant a la seva difunta xicota comunista i a més ho havia fet al mateix llit on havia intimat per primer cop amb la Galiana. Quina monstruositat, es va dir. Però el noi no es podia resistir a l’Àngela, que mica en mica l’anava apreciant més i l’anava fent entrar a dins del seu cor ocupat. Un cop ella es va despertar i va veure que en Fritz estava contemplant el quadre de la Galiana, li va demanar perdó per si l’havia molestat. Quan s’aixecava del llit per vestir-se, en Fritz la va agafar del braç, la va estirar amb ell al llit i li va fer un altre petó a la boca mentre li donava les gràcies per tot. L’Àngela estava desconcertada, no entenia què volia.

Un cop canviats i ja no pensant amb els trets del dia anterior, varen baixar a baix al menjador sota l’atenta mirada dels pares d’en Fritz, que sabien que l’Àngela no havia dormit al llit d’en Marwin. L’Elise, que també ho havia observat quan va baixar a baix al menjador per preparar l’esmorzar, estava fent el primer àpat del dia. Ous ferrats amb cansalada i unes quantes torrades amb mantega. Quan va veure a l’Àngela amb cara d’haver dormit com una rabassa, li va preguntar amb mala fe i sense dir-li Guten Tag:

Galiana, què voldràs per esmorzar?

Fent morros, l’Àngela li va contestar sense importar-li massa el què deia aquella dona gran:

El què vostè volguí senyora, i no em dic Galiana.

Sense pensar-s’ho, l’Elise li va dir mentre trencava uns quants ous a la paella amb oli violent:

Hi tant com no ho ets.

En sentir a la seva àvia des del menjador, en Fritz va entrar a la cuina i la va fer callar amb una mirada desafiadora. Un cop entaulats per esmorzar, en Barnard va posar la ràdio. Eren les set, va anunciar el locutor, i en seguit Goebbels va parlar. El ministre, amb la seva veu metàl·lica, va relatar el que havia passat la nit anterior i va acusar a les víctimes, els seus antics camarades, de tots els aldarulls. El ministre també va parlar de la vida desordenada dels homes de les SA i de la seva activitat sexual. Goebbels va seguir explicant que milions de membres del Partit, membres de les SA i les SS es felicitaven i que tota la nació respirava, lliure d’un malson, va acabar dient. Després d’esmorzar, la Katrina, que no entenia res de res, va trencar el silenci de la casa demanant-li a l’Àngela a on havia dormit. Sense respondre-li, la noia va dir-li que havia dormit molt bé i que no se’n recordava.

Després de tancar la ràdio, la família va observar el carrer per la finestra del menjador. El dia s’havia aixecat com un dia normal. Varen veure com la Carlene anava carrer avall per obrir la floristeria i que la Klara ja rondava pel barri parlant amb les veïnes. Sense manies explicava que l’últim llogater que havien tingut en Kurt i la Maria s’havia queixat de que el pis era com una insulae i que tenia tanta por que hi hagués un incendi que tot el que tenia hi cabia en un farcell per si de cas. Continuant mirant per la finestra varen observar com els tramvies anaven de gom a gom, plens de treballadors que s’emportaven el diari per llegir-lo després. El bar Victorius també semblava animat amb gent que hi entrava i sortia per fer el primer cafè del dia.

Mentrestant, les execucions a Berlín varen continuar fins a les dues del migdia i els diaris es venien només arribar a la llibreria. Poc després d’esmorzar, quan l’Àngela va acabar de trucar a casa seu, en Martin va tornar a tocar el timbre. Després de deixar el diari, on es mencionava la llista dels sis Obergruppenführer de les SA afusellats, en Martin va demanar-li a l’Àngela que li fes el favor d’anar a la llibreria. Tenia masses diaris per vendre i no donava a l’abast, li va dir. En mirar a fora i veure que no hi havia perill, l’Àngela li va dir que sí, que aniria a la feina. Tot havia acabat, sens dubte, s’havia tornat a instaurar l’ordre gràcies al Führer, es repetia la noia. Després de canviar-se i maquillar-se a l’habitació d’en Marwin, l’Àngela va donar les gràcies a la família per tot el què havien fet. En Fritz la va acompanyar fins a la porta sota l’atenta mirada de la seva família, que es va quedar al menjador. Just a les escales de l’entrada de casa, li va mirar als ulls i li va preguntar si volia que l’acompanyés, però ella, mirant com la gent anava amunt i avall com si res, li va respondre que no calia, que ara ja era més valenta. Seguint-se la mirada, es varen acomiadar amb una abraçada i no es varen dir res per por a saber què sentia aquell moment l’altre. Després de tancar la porta, en Fritz va rebre una trucada d’en Georg per dir-li que no anirien a les platges perquè en Lou havia de treballar tot aquell dia. Ja no hi havia pensat més en les platges, poc se’n recordava el noi de la calor després de tot plegat. Després de parlar una estona d’aquell fets, en Georg li va tornar a  dir que era un exagerat perquè no havia passat res de res i somrient li va dir que el convidava a fer un cafè en el Victorius. Sense ja pensar en el perill i pensant que potser sí que era un exagerat, en Fritz hi va anar de bona gana al bar.

En sortir al carrer la seva mirada es va fixar amb els vehicles oficials que es dirigien o sortien de l’edifici d’en Göering, on la nit anterior s’havia dirigit part de l’operació. Els vehicles eren aplaudits per la gent. Alguns aixecaven en braços als seus fills perquè veiessin aquells vehicles. Però el noi no va fer gaire cas a aquella nova adoració del poble cap als seus governants. Sense que ho pogués evitar només pensava amb l’Àngela i en la nit anterior. En entrar al bar ja es va trobar a en Georg assegut a una taula del fons i com tots els clients llegia el Deutsche Allgermeine Zeitung. Pocs parlaven en aquells moments, ja que tothom estava centrat en la lectura. Un Govern enèrgic ha sabut actuar en el moment adequat, va llegir de reüll en Fritz del diari del barber Otto assegut a la barra com era habitual. Després de fer el cafè varen anar a donar una volta i en tirar per la Wilhelmstrasse i passar per davant de la Cancelleria es varen trobar a una multitud que esperava davant les altes portes de la Cancelleria. Els nens cridaven eufòrics després d’escapar de la vigilància dels seus pares, que també estaven satisfets perquè el govern havia portat l’ordre. Alguns murmuraven ara les festes de les SA. Les SS, que eren vistos com el servei de l’ordre, es deixaven tocar pels nens, que passaven per sota dels seus braços de forma juganera. De cop, la gent va callar en sentir un tambor que anunciava que una banda es posaria a cantar el Horst Wessel Lied i, després, mentre els soldats maniobraven, el Deutschland Lied i la Badenweilermarsch. Quina alegria, deia en Georg, mentre escoltava aquells càntics. Mentre sonava el Deutschland Lied, part del públic va fer un sonor:

Ohhhhhh!!!

Els nens varen assenyalar cap a una finestra del primer pis de l’edifici i alguns varen fer la salutació romana. Mirant cap al lloc assenyalat, en Fritz i en Georg varen veure que hi havia en Hitler saludant-los. El canceller estava parlant en aquells moments amb un general, en Litzmann, i amb el ministre de l’Interior, Wilhelm Frick. Feia bona cara i se’l veia feliç en veure l’aprovació del seu Volk. Hitler era un heroi pel seu poble, pels seus soldats i per la seva premsa. Quina ràbia sentia en Fritz per dins, però no podia negar que aquell home feia feliç a gran part del poble. Després de saludar un cop més amb la mà, Hitler es va retirar a poc a poc de la finestra mentre la multitud el va tornar a aclamar. Després de que el canceller sortís de les seves vistes, el públic va començar a desfilar cap a casa. Els dos nois varen seguir caminant en direcció al Tiergarten, que estava ple de nens alegres jugant despreocupats i sense saber res de res del que havia passat la nit anterior, com la majoria dels adults. La majoria havia anat al gran parc berlinès en busca de refugi de l’anunciada tarda calorosa.

Els dos nois parlaven del tema, però en Fritz es va tenir que reprimir-se en veure que el seu amic donava ple suport al govern, com tothom, pensava el noi. Potser ell anava equivocat en criticar tan durament al nazisme, s’anava repetint mentre escoltava els arguments d’en Georg. A la tarda, després de dinar, des de la finestra de casa seu veia a més gent de l’habitual dirigint-se direcció a la Wilhelmstrasse. La majoria estaven contents, parlaven amistosament entre ells i portaven els seus fills a coll. Tota aquella gent es concentrava davant la Cancelleria per exigir de nou la presència del canceller per aclamar-lo.

L’endemà, aquells assassinats, legalitzats més tard, es varen acabar i  Goebbels es va afanyar per explicar a l’opinió pública de que havien salvat Alemanya d’un cop d’Estat. Tothom estava confús, pel barri tot eren rumors i en Dannel, després de perdre a la seva parella perquè no volia ser perseguit ara que s’acusava a les SA d’homosexuals, no sortia del pis per no ser senyalat per ser gai. Alguns del barri com la Carlene o la Klara deien ara que aquell noi era un degenerat, un malalt, i la Maria no els volia vendre carn en els seus pares, en Hermann i la Bernardina, perquè creia que havien criat a un mal fill i no volia que la gent pensés que la seva carn feminitzava. En Martin inclús el va denunciar un dia a un parell d’agents de la Kripo que passaven per davant de la llibreria. Però aquell dilluns tothom va tornar a la feina i a les seves vides; les boques del metro de la Wilhelmstrasse estaven plenes de gent que anava a la feina, igual que a l’avinguda Unter den Linden, els tramvies anaven plens, les dones anaven a les botigues a fer les compres que tocaven i els vells petaven la xerrada en els bancs del Tiergarten o en els bars. En Barnard va anar a treballar com cada dia a les set del matí. Quan feia el cafè al seu despatx, la seva secretària li va deixar, com cada dia, el diari, aquest cop era el Kreuz-Zeitung. Llegint-lo amb el cafè al costat, es va quedar amb el titular de que no els seria possible pagar sencer el deute de reconeixement cap al Führer. Amargat i decebut, no es podia creure que el poble venerés d’aquella manera a aquell home per qui li feia les banderes. Després de deixar anar un esbufec, es va aixecar de la butaca per mirar des de la finestra als telers que feien néixer les banderes vermelles amb l’esvàstica encerclada en una circumferència blanca. No podia sentir res més que fàstic en aquells moments. La secretària, que no parava de redactar els albarans a màquina, es va adonar de la cara de menyspreu que feia el seu amo, però va pensar que era perquè s’havia adonat del perill que havien corregut feia dues nits. El Putsch que Hitler els havia salvat. En girar la vista cap a fora a la fàbrica, al carrer, la mirada no va ser diferent. En un parell de balcons de l’edifici de davant hi havia penjades banderes amb la creu gamada. Les seves banderes que sortien dels seus fils. En aquell moment només sentia tristor i decepció cap a ell, no havia sigut prou valent quan tocava, i, estant en els seus pensaments, en prou feines va sentir com la seva secretària li deia que necessitava el paper de la comanda del dijous passat.

En Fritz i l’Àngela no varen estar aquells dies ni pels assassinats ni per l’enduriment de les lleis contra els homosexuals, només pensaven en ells dos i es miraven amb uns altres ulls. De vegades quan feien una quedada al bar Victorius per petar la xerrada, en Lou i en Georg anaven veient que feien nosa. Sovint en Georg li demanava a en Fritz que li expliqués què passava entre ells dos, però ell continuava aferrat amb la idea de que el seu cor només estava ocupat per la Galiana. En Lou, més descarat amb aquells temes, tot i que no tenia sort, li va dir:

El cor pot pensar el què vulgui, però ets un home, no estàs fet de pedra, és impossible que et passi per alt l’Àngela amb els seus encants i les seves corbes. No fotem.

Sense ni confirmar-li ni desmentir-li mentre es bevia una cervesa, li canviava de tema parlant de l’Herta BSC de Berlín perquè sabia que així en Lou oblidava aquell tema. Però en Fritz, tot i amagar-ho, esperava ansiós que l’Àngela plegués de treballar de la llibreria per anar a menjar a fora o anar a donar una volta pel barri. Aprofitant un dia que ella feia festa varen anar a dinar al nord de la ciutat, en el bar Stattbad. Sabent que la seva relació anava cada cop a més, l’Àngela li va preguntar en to de broma:

T’imaginés el nostre casament? A una banda els teus, els comunistes, i per l’altra els meus, els nacionalsocialistes, i tots amb les seves banderes celebrant la unió d’un comunista i d’una nazi.

Rient, en Fritz li va afegir:

El problema seria que una part assassinaria a l’altra part durant el banquet a cops de destral.    

Posant-se més seriosa, aquests comentari li sobrava, l’Àngela li va contestar:

Sempre et pots posar del bàndol guanyador, el de la ideologia dominant.

El noi, sincerant-se, va respondre-li posant-se més sensible:

Fa temps que no penso en la ideologia, quan va morir…. em vaig anar allunyant d’aquests mons ideològics, mai més vaig tornar a una reunió del partit comunista i ara tot això em queda molt lluny… (sospirant) massa lluny.

Tenint clar que havia de canviar ràpidament de tema, no li volia fer pensar amb la Galiana, ara no, l’Àngela va canviar de tema demanant-li que l’acompanyés un dia d’aquests a comprar roba a la botiga de l’Albert i de la Helga, que la tractaven molt amablement, cosa que no li va fer gens de gràcia a en Fritz perquè ja es veia a venir qui pagaria el vestit. A més, sovint li demanava que l’acompanyés amb els sastres Oskar i Franziska perquè li arreglessin les vores de les famílies.

Els següents dies, contràriament del què havien pensat en Fritz i el seu pare en un primer moment, les atrocitats que varen cometre el règim durant la Nit dels Ganivets Llargs varen ser acceptades per la majoria de la població que varen aprovar la seva legalització. En Martin va treure a fora la botiga una bandera amb l’esvàstica i oferia un xarrup de whisky Johnnie Walker Red Label als homes de les SS que passaven pel barri sabent que ara eren ells qui protegien el Partit i l’Estat. La Klara anava explicant a totes les botigues que entrava que les SA eren homosexuals i deia amb seguretat que en Röhm organitzava orgies sexuals. La Carlene estava tan contenta de que en Hitler en sortís reforçat d’aquella purga, que va fer un quadre de flors amb l’esvàstica al centre i el va vendre al cap de pocs minuts a canvi d’una bona quantitat de Reichsmarks. El mite d’en Hitler augmentava d’una manera desproporcionada i irracional, però també hi havia gent disposada a tot per combatre’l. El diumenge 8 de juliol al matí l’Àngela va anar a l’església amb la seva família. Prop seu hi havia uns nois joves que li feien senyals dissimuladament perquè el capellà no els sentís. Apropant-se a una noia vestida amb una camisa blanca amb el coll obert perquè es veiés la creu, l’Àngela li va xiuxiuejar què volien. La noia, mirant-li la cara, li va donar d’amagat una fotografia del jove cap de la Unió Catòlica de la Joventut, Adalbert Probst, assassinat la Nit dels Ganivets Llargs, i li va xiuxiuejar:

Un màrtir.

Agafant la fotografia amb temor a ser descoberta, era un acte de traïció, l’Àngela se la va guardar a la butxaca i es va apartar d’ella apropant-se cap al seu pare. En acabar el sermó, aquells nois es varen dirigir de dret a la porta de l’església i varen cridar abans de marxar:

Heil Christus.

Amb la cara vermella d’irritació i agafant amb força la mà de la seva filla, en Seigmund, els va cridar:

Desvergonyits.

Però aquells nois ja eren fora. Marxaven corrents per por a ser perseguits per la Gestapo o les SS mentre entonaven el Grosser Gott wir loben Dich (Déu, et lloem). Un d’aquells nois es va atrevir a deixar una pintada en una paret que deia: Visca l’Alemanya catòlica.

Durant el mes de juliol a la capital del Reich la calor havia augmentat considerablement i la gent en el seu temps lliure només pensava en trobar una ombra a on refugiar-se o en anar a les platges dels llacs. El divendres 13 era un dia amb un Sol que picava a més no poder i en Fritz i l’Àngela varen anar a refrescar-se al bar Victorius. Una gerra ben freda ajudaria, pensaven els nois. Quan tornaven del bar es varen trobar a davant de l’entrada de casa seu a en Dannel amb la cara plena de sang i de morats. La camisa blanca estava estripada i amarada de sang. De seguida que el varen veure que feia mal gestos i que queia al terra varen córrer a ajudar-lo. En Fritz el va ajudar a no caure de cap a la vorera i l’Àngela va anar directe a casa dels Klein per trucar a una ambulància. Tot i que la Klara els veia des de la finestra de casa no els va voler ajudar. Inclinant-li el cap i eixugant-li la cara amb un mocador, en Fritz li va preguntar què havia passat i en Dannel, amb l’ull esquerre molt inflat i amb el llavi partit per la meitat, li va dir que l’havien estomacat uns nois. Dient-li que ho havia de denunciar a la policia, en Dannel li va respondre, mentre es tocava els dits de la mà dreta que tenia trencats també de la pallissa:

Si els denuncio em mataran… no puc fer això que em demanés. A més… la policia criminal em culparà en a mi i la Gestapo ens persegueix. Quina merda… Fritz… Quina merda…

Resignat sabent que tenia raó, de cop varen baixar els seus pares, en Hermann i la Bernardina, que es varen posar a plorar en veure’l amb aquell estat i el varen ajudar a aixecar-se del terra i a pujar les escales del pis. En Fritz els hi deia que l’havien de portar a un hospital, però en Hermann li va dir esvarat després de deixar el seu fill amb la seva mare:

Ningú accepta al meu fill. Ningú l’ajudarà. Mira’t el barri. Avui han sigut aquests, demà seran uns altres i demà passat potser seràs tu!.

Mirant al barri va veure com l’Albert i la Helga es tancaven a la botiga després de sortir en sentir els crits d’en Fritz demanant ajuda. En Martin feia veure que mirava a una altra banda des de la vorera de davant de la seva llibreria i la Maria i en Kurt varen passar de llarg per no entrar al bloc de pisos, que era el mateix que el d’en Dannel, per no trobar-se’l. Quan l’Àngela va tornar li va dir que l’ambulància ja venia, però en Fritz, amb una cara d’amargura, li va dir que era inútil i varen esperar a fora l’entrada de casa dels Klein que vingués l’ambulància per dir-los que tot estava arreglat. En Fritz no li va explicar a l’Àngela que en Dannel era homosexual per por a la seva reacció. Encara no hi confiava plenament.

Quan es varen fer les set de la tarda, després de que anessin un moment a veure a en Dannel per saber com es trobava, juntament amb els seus amics varen anar al Tiergarten, al voltant de la Köenigsplatz, per escoltar el discurs del canceller Hitler a l’Opera Kroll per justificar els assassinats del 30 de juny. En Georg i en Lou estaven cansats de tan treballar aquell dia, però els seus amos els varen inflar el cap de que havien d’anar a l’Òpera. Si els joves ja no lluiteu per al país qui ho farà, els hi deien. A fora l’edifici varen veure com diversos diputats nazis aparcaven els seus vehicles oficials per entrar en grup a l’Òpera, que feia de Reichstag provisionalment. Vestits amb els seus uniformes del partit i les seves botes grosses i amb unes panxes inflades varen anar entrant a l’edifici de forma freda, sense saludar a ningú. En Fritz tenia ganes de saber com es justificarien aquells assassinats i en un primer moment va pensar que en Hitler no ho tindria gens fàcil perquè s’havia fixat en les cares llargues dels diputats, que tenien poques ganes d’assistir a aquella acte. Però, un cop més, va quedar plasmat en veure que el poble berlinès els aprovava sense crítiques. El discurs del líder alemany, que va ser dur i on va explicar que havia aturat un cop d’Estat, va ser retransmès per la ràdio. En Barnard, des de la biblioteca de casa seva, també el va escoltar amb molta atenció. La majoria de la gent ja sabia el què havia passat aquells dies, ja que els diaris anaven plens de notícies que parlaven de que les SA s’havien volgut revelar contra Hitler i el seu govern. Eren titllats de depravats sexuals i d’indisciplinats. Amb el discurs del líder alemany, les execucions varen quedar com un acte de purificació. L’Àngela va quedar ben convençuda de que en Hitler havia fet el correcte.

Després del discurs, la gent de fora l’Òpera es va posar a cantar i parlava amistosament, els uns amb els altres sense coneixes, de que amb en Hitler al poder tot havia canviat cap a bé. Els nazis eren el progrés, deia un home a la seva família. Els nazis són gent de bé, deia una dona a les seves amigues. Els nazis han revifat l’economia, deia un petit botiguer als seus companys de professió. En fer-se negre nit, la gran majoria d’aquella gent va començar a marxar eufòrica per les avingudes del Tiergarten. Els quatre nois es varen quedar una estona més esperant que la gent acabés de marxar, però una part d’aquell públic es va voler quedar perquè volien esperar a que sortís en Hitler per aplaudir-lo i donar-li tot el suport. Era l’home que havia evitat una guerra civil, deien molts. L’Àngela, en veure al líder alemany sortint de l’edifici acompanyat per en Rudolf Hess, en Heinrich Himmler i en Hermann Göering per dirigir-se als cotxes que els esperaven a prop del riu Spree, es va abraonar cap al cordó de seguretat que havien posat uns quants membres de les SS per tal d’evitar aldarulls i els va aplaudir una llarga estona juntament amb uns quants berlinesos que cantaven el Horst Wessel i aixecaven el braç dret fent la salutació romana. Un cop tots varen desfilar cap a casa després de que els representants nazis marxessin de l’edifici, els quatre amics varen tornar cap a casa a peu. En Fritz no sabia què pensar en aquells moments, potser tenien raó en animar a en Hitler i al seu moviment, pensava, ja no es veia en cor a dir res en veure els seus amics ben convençuts de que el canceller havia actuat de bona fe i per Alemanya i havia evitat un cop d’Estat o una guerra civil.

El següent diumenge al matí va sonar el telèfon a casa els Klein. Era molt d’hora per ser un diumenge i en Fritz encara dormia després d’haver sopat la nit anterior amb l’Àngela en el bar Victorius. L’Elise, que sempre es llevava primera, es va afanyar a agafar el telèfon. Era en Georg que demanava parlar amb en Fritz. Quan va sentir la veu de l’amic del seu nét es va tranquil·litzar l’Elise perquè a aquelles hores temia que hagués pogut passar alguna desgràcia. No eren hores, rondinava l’àvia mentre pujava a l’habitació del seu nét perquè baixés al telèfon. El noi, que encara estava dins dels llençols, va tardar uns quants minuts a baixar a baix. El llit se li resistia. Amb una veu ronca d’adormit, en Fritz es va posar l’auricular a l’orella. Sense perdre ni un segon i després de dir-li el Guten Tag, el seu amic li va demanar que l’acompanyés a la zona campestre situada al nord de la ciutat. En preguntar-li encara amb la veu ronca el per què, en Georg li va contestar que farien uns exercicis militars i volia veure les unitats, equipades amb nou material. Després de fer un llarg badall, ja que encara tenia l’orella al coixí, en Fritz li va contestar:

Que ets boig? A mi no m’agraden les armes.

Deixant anar una petita i sonora rialla expressament, en Georg li va contestar:

Fritz, han canviat els temps. Aquest és un exèrcit de pau….

No donant-li temps a que acabés la frase, en Fritz li va dir després de despertar-se:

Ni pau ni tonteries, és un exèrcit i ja sabem què significa. Truca en Lou per aquestes coses.

I dit i fet, en Georg va penjar i va trucar a en Lou i els dos es varen dirigir al nord de la ciutat per veure com l’exèrcit alemany s’estava convertint en una gran força. Parlant del tema militar mentre observaven les maniobres a uns quants metres dels soldats, en Georg li explicava amb passió en el seu amic aquell nou món, el de les armes, i li deia que algun dia voldria ser soldat per ser un exemple per la humanitat. Aquest serà el meu futur, li repetia mentre observava amb passió aquelles maniobres. Però en Lou no hi estava d’acord, ser soldat era un risc, li deia, però en Georg li deia convençut i sense deixar de mirar a tots aquells homes armats i perfectament uniformats amb uniformes nous:

El que és un risc es continuar amb la vida actual. Només seré un pobre obrer marginat si continuo igual. L’Exèrcit em donarà el que necessito. Que no veus quin futur ens espera a la fàbrica?

Fent que no amb el cap, en Lou li va dir que també podria trobar una mort jove. Somrient i segur de si mateix, en Georg li va deixar anar:

Llavors seré un màrtir. Un heroi i no un pobre desgraciat.

A partir de la segona quinzena de juliol varen començar a sortir rumors d’un possible cop d’Estat a Àustria i es parlava obertament de la intervenció dels nazis en el país veí. Aquells rumors varen arribar a la botiguera Matilda, que li va dir molt espantada a en Barnard que no veia fi en tot aquell procés diabòlic. En Barnard sabia que Àustria seria un objectiu dels nazis, era la casa del canceller, pensava, però no li semblava malament la unificació dels dos Estats dividits després de 1866. Veient que no el convencia com en altres ocasions, la Matilda no li va voler parlar més d’aquell tema i va pensar que potser també havia fet un salt cap al nazisme. De fet els hi continuava fent les banderes, va rumiar. No entenia que en Barnard era pangermanista. Finalment, els rumors es varen materialitzar i el dimecres 25 de juliol les SS austríaques varen atemptat contra el govern austríac. Durant el putsch, els nazis varen matar al canceller Engelbert Dollfuss, però varen fracassar aquell mateix dia després de cometre diversos greus errors per part dels colpistes, com el de deixar-se les armes després d’entrar al Parlament, on varen quedar atrapats i rodejats per la policia. El cop d’Estat a Àustria es va viure intranquil·lament a Alemanya davant la possibilitat de que la Itàlia feixista, que donava suport a Àustria i al seu canceller, pogués intervenir en contra dels alemanys. De fet, en Benito Mussolini, que tenia com a convidats a casa l’esposa del canceller austríac, ja havia enviat a quatre divisions del seu Exèrcit per frenar el cop d’Estat. En veure el fracàs, en Hitler, des de Bayreuth, es va desentendre del cop i els italians varen tornar cap a casa.

Aquell cop d’Estat va ser vist de manera diferent dins la família Klein. En Barnard no el veia malament, ja que estava d’acord en la unió d’Àustria amb Alemanya com els vells temps dels emperadors, tal i com afirmava. En Fritz i en Marwin, com la seva mare i la Katrina, no ho veien igual, pensaven que Viena no formava part d’Alemanya, tot i la relació cultural, lingüística i històrica dels dos Estats. Empipat però content de que hagués fallat, en Fritz exclamava aquells dies que en Hitler era tan burro que els faria entrar en guerra contra Itàlia, l’Estat estimat per tothom, va afirmar. En sortir de la feina el dia del cop d’Estat, l’Àngela, que aquella nit havia convidat a en Fritz a sopar a casa, estava confosa, la gent li deia diferents coses a la llibreria; la Klara deia que Itàlia els havia declarat la guerra i la Carlene afirmava que Àustria ja formava part d’Alemanya. En Martin, per la seva part, no deia res, només remugava de que no volia cap guerra. Quan va tocar el timbre de l’entrada de casa els Klein creia que allí en treure l’entrellat. En sortir a fora després de que la seva àvia li digués amb mala baba que tenia la nazi a fora, en Fritz li va explicar que no havia de patir, que tot havia anat ràpid, i que en Hitler havia comès un greu error. Mirant-se’l amb descrèdit, l’Àngela li va dir mentre començaven a caminar cap a la Potsdamer Platz:

Escolta, és cosa dels austríacs, no és el nostre problema, en Hitler no en té la culpa del que ha passat a Viena. 

No estant-hi d’acord, en Fritz li va contestar:

Mira, els tentacles del nazisme són molt llargs i et recordo que en Hitler prové de Viena. Estic segur de que estava al corrent de tot mentre escoltava els drames musicals d’en Wagner.

Posant-se a riure sarcàsticament, creia que ell no sabia res d’en Hitler, li va contestar:

És evident que tu no coneixes bé a en Hitler, perquè si el coneguessis sabries que ell va descriure el seu període a Viena com el més trist de la seva vida. Per tant, no crec que li faci il·lusió Viena. Ell va ser feliç a Munic.  

Després de discutir si en Hitler era realment de Viena o de Linz, era de Linz, concretament va néixer a Braunau am Inn el 20 d’abril de 1889, varen continuar caminant xino-xano direcció a l’estació Anhalter. Després de sopar amb la família Richter salsitxes amb faves, l’Udo es feia pesat perquè volia sortir a jugar a futbol amb en Fritz. El seu pare estava massa gras per jugar. Jugant a pilota sota la llum de la Lluna d’un descampat que hi havia a prop del pis del Richter, el germà de l’Àngela posava molt interès en jugar bé perquè a l’escola tenia que aprovar els cursos d’educació física si volia el diploma. Improvisant una porteria amb dues pedres, en Fritz feia de porter amb poca traçar. Pràcticament cada xut de l’Udo era un gol. Mentre tota la família se’ls mirava jugant a pilota, la Velda, que anava amb un vestit vermell molt atrevit per l’ocasió, no deixava de mirar-se un altre cop a en Fritz de manera provocadora, cosa que l’Àngela li retreia senyalant-li l’ull. En apropar-se a la seva germana amb fanfarroneria, li va preguntar per damunt de la seva espatlla:

És el teu xicot? 

En contestar-li trista que no, mentre posava la mirada cap a en Fritz, la Velda li va afegir:

Per tant no tens cap dret sobre d’ell, és lliure. Ara no em diguis com tinc que actuar i què tinc que fer amb ell. Jo no em quedaré per vestir sants i estic segura que sabrà apreciar on hi ha una bona dona. Tu ets massa encantada, una figa tova.

Després de que l’Udo tornés a fer un gol, la Velda se’ls va apropar i va agafar la pilota per aturar el joc. Demanant-li a en Fritz que li aturés el seu xut, la noia es va apropar cara a cara amb el noi perquè li ensenyés com xutar. Veient que la Velda li agafava la mà per posar-la a la seva cintura, el noi continuava es va posar nerviós ja que se li arrambava massa i no estava gens interessat en ella, tot i que feia tots els possibles per no menysprear-la mentre l’Àngela s’ho mirava feta una fúria. Arronsant les celles, ja no tenia més ungles per mossegar-se, en veure que la seva germana l’agafava del braç es va acostar amb pas ferm cap a en Fritz i, davant de tota la seva família, va fer una petita espenta a la seva germana per apartar-lo del seu amor i mirant als ulls del noi, que feia una cara d’esporuguit ja que no en sabia les intencions, li va fer un llarg petó. Mirant cap a una altra banda, l’Udo va agafar la pilota i els va dir que anessin a l’habitació i la Velda va exclamar enfadada amb la seva germana per l’espenta:

D’acord, d’acord, Àngela és tot teu, ja pots parar de fer-li el petó que el deixés sense aire. Ell s’ho perd.

De seguida l’Annalisa li va fer senyals en el seu marit per tornar cap a casa i en seguit la família va entrar al pis per deixar-los sols, tot i que en Seigmund s’anava girant per veure què feien. Sota l’atenta mirada de les estrelles, l’Àngela es va disculpar davant d’en Fritz pel petó. Rient mentre agafava la pilota que l’Udo s’havia deixat, en Fritz li va dir que ara no sabia com se’l miraria al seu pare i que li feia por la Parabellum que tenia amagada en el calaix del moble del menjador. Tenint la mosca al nas pensant encara amb la seva germana, l’Àngela es va justificar dient-li que la Velda era envejosa i que no la suportava. Era una mala germana, va sentenciar. Esbufegant mentre sentia com l’Àngela criticava amb duresa a la Velda per tot el què l’hi havia fet a la vida, en Fritz va aprofitar un silenci per preguntar-li:

Que estaves gelosa?

Mirant-se’l avergonyida mentre tornaven cap al pis, l’Àngela li va contestar rotundament:

Sí. No som nens petits, ja saps el què sento per tu, però també ser que en el teu cap hi tens a una altra dona.

Més trist que l’hivern recordant a la Galiana, per què ara li havia recordat, es deia a si mateix, el noi va sospirar mentre mirava les estrelles i li va dir:

No l’oblidaré mai, i no ho vull fer, era molt important per mi, massa, però tu també ets molt important per mi, encara que no pensi com tu i estigui molt allunyat dels teus pensaments.

Amb veu baixa, l’Àngela va dir-li sense perdre ni un segon:

I això què significa?

I amb un petit somriure, en Fritz li va afirmar:

Ja ho saps, només et demano una mica de temps.

Pensatiu i sense deixar de mirar les estrelles que l’envoltaven i que estaven molt il·luminades aquell dimecres, va mirar el rellotge i adonant-se que era tard, ja era dijous des de feia uns minuts, va tornar cap a casa deixant a l’Àngela amb la paraula a la llengua. Li volia dir que l’esperaria tant com fes falta. En entrar al pis, l’Udo li va començar a fer bromes sobre la seva relació amb en Fritz, però l’Àngela, havent perdut la llengua, es va tancar a la seva habitació i en el més estricte silenci que només es trencava pel xivarri dels veïns es va posar a llegir La ideologia alemanya de Marx i Engels per entendre més bé com pensava el seu amor. Després d’unes quantes primeres insípides pàgines, no va entendre el llibre per més que ho intentés, no entenia que es parlés tant de la manera de produir com si fos tan important per entendre els individus. Quina tonteria, s’anava dient mentre llegia per alt. Cansada del llibre després d’unes quantes pàgines més, en sentir com el seu pare escoltava un combat de boxa per la ràdio nova de la marca Bosch, va llançar el llibre contra la paret mentre exclamava que era impossible llegir-lo. Això és bruixeria jueva, va afirmar abans d’entrar al menjador.

A les nou del matí del dijous 2 d’agost de 1934 va morir el president Paul von Hindenburg a l’edat de 86 anys víctima d’un càncer. L’última estàtua de la vella Alemanya prussiana marxava abatut i deixant el país a punt per entrar en una dictadura. En Hitler va aprofitar la seva mort per unir els càrrecs de President i de Canceller en la seva persona i a partir d’aquí va començar la dictadura nazi. Ara ja no hi havia res que pogués treure a en Hitler del poder. En sentir la funesta notícia a dos quarts de deu del matí per la ràdio després de que s’interrompés la programació, en Barnard, que estava a punt d’anar a esmorzar al bar del costat de la fàbrica, es va quedar amb una forta pena al cos per la mort d’en Von Hindenburg, el recordava encara com un heroi de guerra que havia assistit a la Galeria dels Miralls de Versalles, a la proclamació de l’Imperi alemany, i els havia conduït a la victòria en la Batalla de Tannenberg durant la Primera Guerra Mundial. En canvi, en Fritz quan va sentir el trist comunicat d’en Goebbels per la ràdio de casa, es mirava aquella notícia amb alegria i decepció a la vegada. La notícia era imminent i no el va sorprendre. Al vespre, després de que els seus amics pleguessin de la feina, en Fritz va anar amb ells en el bar Victorius per comentar la notícia que tenia el país en estat de dol. Només sortir al carrer ja va poder veure que la gent estava animada recordant la figura del vell President. Tothom en parlava. En topar-se amb la Klara abans de creuar la carretera, va veure que portava el seu vestit negre en senyal de dol. Només amb la cara ja es veia que estava molt trista. En travessar la carretera per anar al bar va veure com a fora el Victorius tenien penjats a l’entrada un parell de crespons negres en record al President. En veure els seus amics esperant-lo a l’entrada mentre comentaven la figura del President, en Fritz els hi va dir sense saludar-los prèviament:

En Hindenburg podia haver servit millor Alemanya morint-se el desembre de 1932, aquest hagués sigut un bon acte per homenatjar-lo.    

Entrant cap a dins sense contestar-li, el comentari no havia fet molta fortuna, i menys a en Georg, que se’l va mirar arrufant el nas, varen veure que la gent estava comentant la figura del vell President. La majoria tenien a les mans els diaris editats aquell vespre orlats de negre i que publicaven l’historial militar del difunt mariscal. Tots repetien el primer vers de la cançó de record de l’Exèrcit alemany:

Ich hatte einen Kameraden!.

Quan es varen entaular a la taula del fons, l’Àngela va entrar al bar. Aquell dia havia plegat tard de la feina que havien tingut venent diaris. En sentir que en Fritz no deixava de criticar en veu baixa al President, la noia li va etzibar després de seure’s a la cadira que per molt que discrepés tenia que prestar respectes cap a una persona morta que havia servit Alemanya amb la seva vida i sobretot amb lleialtat. Després de recriminar-li de ser un insensible, la noia es va aixecar i va agafar un diari de la barra i li va senyalar la publicació de l’historial militar d’en Von Hindenburg i li va recordar que el President era l’heroi de Tannenberg i que havia tingut un gran sentit del deure presentant-se en la presidència els anys 1925 i 1932 en una edat ja avançada. Veient que estava sent esbroncat davant de tothom, fins i tot les taules del costat s’havien girat, en Fritz es va treure la gorra blava que portava aquell dia, se la va posar al cor i va dir en to burlesc:

Les dones manen nois, no diré pas res més que encara em tancaran a un d’aquests camps que li agraden a la nostra amiga.

Arronsant les celles i el nas, l’Àngela li va dir amb to alt que aquelles coses no eren per riure i li va tornar a retreure la seva falta de tacte. Després de beure’s la cervesa en silenci i amb un ambient tens entre en Fritz i l’Àngela, tots quatre varen anar a passejar una estona per l’Unter den Linden ara que encara hi havien els últims raigs de Sol. Minuts més tard, després d’arribar al Jardí Zoològic, en Georg i en Lou varen marxar perquè havien quedat amb unes amigues que havien conegut a l’empresa i varen deixar-los sols pensant que l’Àngela el continuaria esbroncant i que més valia no ser-hi present. Distant i allunyant-se d’ella uns metres, en Fritz li va mostrar el seu disgust perquè l’havia esbroncat davant dels seus amics i dels clients del bar, quina vergonya, li anava retreien, però quan li anava per dir que se’n anava a casa, ella se li va arrambar bruscament i li va fer un petó i li va demanar perdó. No entenen res de res, li va preguntar amb la mel als llavis perquè l’havia esbroncat, i l’Àngela li va contestar:

Per atreure’t l’atenció i perquè els altres no pensin que t’estimo. 

Fent caretes mentre es deixava agafar per l’Àngela, va exclamar:

M’hauré de comprar un diccionari per entendre’t. No entendre mai les dones.

Picant-li l’ullet, l’Àngela li va contestar:

No les has d’entendre, només m’has d’entendre en a mi.

Al cap de dos dies, el dissabte, en Fritz va anar a la llibreria d’en Martin per veure l’Àngela. Mentre l’esperava que acabés d’atendre a un client estranger, es va posar a llegir el Völkischer Beobachter que tenia com a titular: Avui Adolf Hitler és tota Alemanya. Pensant que era una bestiesa el titular, es va mirar a en Martin, que estava ordenant els llibres del fons perquè no volia atendre al client estranger, i li va dir:

Tu eres un defensor de la democràcia i de la República i et sembla bé que en Hitler es converteixi en dictador?

Deixant els llibres del Mein Kampf ben col·locats perquè es veiés el llom del llibre, el llibreter li va contestar ben alt perquè el sentís l’estranger:

Potser anava equivocat, crec que no ens va funcionar massa bé la democràcia i jo sempre he tingut en la meva ment un govern fort i unit.

Pensant una mica més i mirant-se aquell pobre home que se sentia assenyalat i encongit davant la mirada d’en Martin, li va afegir:

A part, pensant en la dictadura et diré que Itàlia l’hi ha anat prou bé amb un sistema dictatorial que ha sigut lloat pel mateix Franklin Delano Roosevelt i pel retirat Winston Churchill. O sigui, a mi no hem vinguin a explicar que el nostre sistema és dolent.

Continuant fullejant el diari després de que aquell client marxés, en Fritz li va explicar que els nord-americans, amb el seu capitalisme i la seva Bíblia de La Riquesa de les Nacions, no eren de fiar i li va recordar com els varen deixar de banda durant la crisi del 29. Però el llibreter va aprofitar l’ocasió que li havia donat en mencionar-li el capitalisme per dir-li descaradament mentre l’Otto entrava a comprar els nous còmics titulats Vater und Sohn de l’Erich Ohser per la perruqueria:

Sí, els nord-americans són els més capitalistes de tots, els més burgesos, els fidels seguidors d’Adam Smith, i nosaltres amb la República ens vàrem fiar d’ells i mira com ens ha anat, fatal. Quin desastre que va ser confiar amb aquests yankees. Ja ho diu el nazisme que hem de combatre al capitalisme i la burgesia.

Volent-li contestar, l’Àngela va vendre amb un tres i no res a l’Otto, que no es va voler posar en la conversa però que donava tota la raó a en Martin, i va sortir del taulell per agafar uns quants llibres del Mite del Segle XX, que ningú comprava, per posar-los a davant del vidre perquè a en Martin li agradava que es veiessin. Després de deixar l’últim llibre a vistes dels vianants que passaven per davant i en ser ja l’hora, va agafar de la mà a en Fritz per emportar-se’l a fora per acabar d’aquesta manera la discussió. Mentre marxaven de la llibreria per anar-se’n carrer avall, cap a la Potsdamer Platz, en Martin li va cridar mentre passava gent tirant amunt i avall:

Fritz! Hauries de fer cas a la dona, que ella sí que té la raó.

Uns metres més avall, ja prop de la botiga de l’Albert i la Helga, li va contestar amistosament:

Ja en parlarem més endavant de tot això!

Mentre caminaven cap a la Potsdamer Platz agafats de la mà pel barri de forma inconscient, la Klara no deixava de mirar-los des de l’altra vorera fent veure que mirava les flors blaves de la Carlene. Just quan passava davant de la pastisseria d’en Richard, en Fritz va recordar que la seva àvia li havia dit que havia d’anar a comprar a la botiga de la Matilda perquè li faltava all i julivert per la carn, i varen tenir que donar mitja volta. Després de travessar la carretera i de topar-se amb en Kurt, que anava molt atrafegat amb els paletes que li arreglaven un pis que volia llogar després de fer fora a una parella que era jueva perquè havien perdut la feina, varen entrar a la botiga. Saludant a la botiguera, en Fritz ja va veure que la Matilda estava estranya i en mirar-la atentament va veure-li una ulls vermells i inflats que la delataven. Preguntant-li què li passava, la Matilda es va quedar uns segons en silenci però després de fer un esbufec li va explicar amb llàgrimes als ulls i llançant un drap al terra de desesperació:

Sóc jueva Fritz, sóc jueva, els nazis em perseguiran i m’ho faran perdre tot. 

Caient-li les primeres llàgrimes, va continuar: 

He sentit dir com s’emporten els jueus en els camps que en diuen de reeducació, però allí no eduquen a ningú, Fritz… allà no tornen mai més. Aquest és el meu destí… snif. Uns nois m’han dit que m’haurien de penjar al mig de la plaça i saps qui havia entre ells? En Hermann!!!!! El fill dels pastissers. Quin fàstic tot plegat. D’un any per l’altre he venut la meitat només pel fet de ser jueva tot i tenir millor preus que la botiga del final del carrer. I aneu un dia al mercat de davant la Catedral. Ja no hi ha jueus a les parades com abans. Ves a saber a on són.

En aquells moments el règim s’enduia esporàdicament algun jueu als camps, tot i que no havia començat encara el genocidi jueu, encara faltaven 8 anys perquè comencés. Per sorpresa agradable d’en Fritz, l’Àngela, que l’escoltava amb pena i amb cara estupefacta, li va donar un mocador brodat seu perquè s’eixugués les llàgrimes. Quedant-se amb un pam de boca oberta, la Matilda li va dir mentre s’eixugava les llàgrimes amb el mocador de l’Àngela:

Però tu no ets com ells? Ja t’agrada a tu això! Tu ens odies.

Dibuixant un petit somriure, que no era de felicitat, li va contestar:

Jo no us odio, ni de bon tros… sempre he cregut que els jueus formàveu part d’una elit repulsiva, però això que m’expliques mai de la vida. Mira’m… sempre vaig acompanyada amb aquest comunista (referint-se a en Fritz). Tot i que els comunistes tampoc es pot dir que sempre hagin defensat als jueus.

Mirant-la de cop i volta amb una altra cara, en Fritz ara creia que la seva amiga havia canviat d’opinió, i se’n va alegrar mentre pensava que potser podria canviar-ne més coses. Després de sortir de la botiga varen anar a casa d’en Fritz per deixar l’all i el julivert, però abans es varen topar amb en Dannel, que estava atemorit amb la cara plena de cicatrius de l’esbatussada del dia anterior. En voler-lo saludar per saber com estava, ell, en veure’ls, va pujar ràpidament al pis per no tenir que parlar. No volia donar més explicacions sobre la seva condició sexual. En entrar a casa sense fer-ne més cas, la Luane va convidar a l’Àngela a sopar amb ells perquè tastés el seu pollastre amb llimona que volia fer. Mentre la Luane preparava el pollastre per sopar amb l’all i julivert que l’hi havien portat, en Fritz va anar un moment al lavabo i la Katrina va aprofitar que no hi havia el seu germà per preguntar-li innocentment a l’Àngela:

Avui també dormiràs al llit d’en Fritz? No és molt petit per vosaltres dos?

En sentir-ho des de la butaca mentre estava llegint el Völkischer Beobachter, en Barnard es va posar a riure, i l’Àngela li va contestar que avui no es quedaria perquè havia de tornar a casa. Veient que aquella ja noia no callava ni sota aigua amb les seves preguntes sobre el món femení, perquè es centrés en una altra cosa li va donar un pintallavis que tenia de color rosa. Després de sortir del lavabo, per quedar bé davant de l’Àngela, en Fritz es va posar a parar taula, cosa que no feia mal. Quan l’Elise va sortir de la cuina per parar ella la taula, ja que s’havia quines copes eren les que estaven netes i quines no tant, el noi va explicar davant de tots com l’Àngela havia ajudat a la Matilda, cosa que va posar molt content a la família, menys a l’Elise que se la va continuar mirant amb menyspreu i no li badava boca. En Fritz creia fermament que estava fent canviar la seva amiga, però no s’adonava de que ell també estava canviant els seus plantejaments. Quan es va servir el pollastre a taula, l’Àngela va veure que era molt diferent del que feia la seva mare. Aquest feia més bona olor, tenia un aspecte molt millor, es notava que compraven a les millors carnisseries, pensava. Quan el va assaborir va notar un gust diferent; era molt més bo, era molt més gustós i no era tan ressec com el que feia la seva mare. Quina enveja, pensava mentre recordava com la seva mare li costava amb aquella petita i vella cuina cuinar. Quantes diferències, es deia a si mateixa, mentre se sentia observada per la mala cara que li dirigia l’Elise.

Després de sopar, en veure que la seva àvia s’havia passat amb l’Àngela, va convidar a la seva amiga a prendre una copa a fora. Després de demanar un taxi varen anar a la Katakombe, on els clients podien gaudir de música, monòlegs i de bones begudes. Asseguts en una de les taules més properes a l’escenari elevat del fons del local, la parella es va demanar un parell de cerveses i l’Àngela semblava que havia oblidat les males cares de l’Elise. En sortir el monologuista de torn, tots els clients de la Katakombe es varen quedar callats per escoltar-lo. El monologuista es va quedar quiet amb el braç dret en alt al mig de l’escenari fent la salutació romana mentre un sastre feia veure que li prenia mesures per un vestit nou.

Quin tipus de jaqueta té que ser? Amb tires i sivelles?

Va preguntar el sastre.

Està pensant en una camisa de força?

Va repreguntar-li l’humorista, mentre l’Àngela quedava bocabadada. Tot un desafiament al règim, li va xiuxiuejar a en Fritz, que reia a més no poder com part del públic. A continuació, el sastre va preguntar:

Com voldrà les butxaques?

I el monologuista va respondre:

Molt grans, com es porten ara.

Tot el públic va riure descaradament, menys l’Àngela, que veia com s’acusava als dirigents nazis de corruptes. Tocant-li l’espatlla en el seu amic, l’Àngela li va dir:

És molt greu el que estic veient.

En Fritz li va fer un llarg sospir sense treure la vista de l’escenari i li va contestar:

Tothom sap de quina pasta estan fets els nazis. No fotem. Tots ho sabem de que es queden diners.

Abaixant el cap, l’Àngela va continuar mirant l’espectacle però no estava gens còmode. No li semblava gens bé que s’interpretés un espectacle com aquell i creia que s’havia de denunciar. Ningú podia insultar al govern, es deia. Després de beure’s la cervesa, la parella va agafar un altre cop un taxi i varen tornar cap a casa.

Després de la mort del President i de la unió dels càrrecs de canceller i de President en la figura d’en Hitler, el poble alemany admirava i agraïa encara més al ja dictador alemany. A la Leipzigerstrasse ja ningú discutia el paper d’en Hitler en la nova Alemanya i es mitificava obertament la seva figura. Alguns com la Klara volien anar a Obersalzberg, a on en Hitler hi tenia la seva casa de muntanya, el Berghof, per estar en contacte amb l’ambient més familiar del dictador alemany. Els conservadors com en Kurt, que encara es resistien en creure en la figura d’en Hitler, varen caure a les urpes de l’àguila quan el dimecres 15 d’agost la premsa va publicar el testament d’en Paul von Hindenburg on es llegia que l’Adolf Hitler era el seu hereu natural. Tot i que la majoria dels seus amics i coneguts socialdemòcrates i conservadors com el perruquer Otto o la Bernardina ja s’havien passat obertament al nazisme, en Barnard es resistia i estava convençut de que aquell testament era fals perquè sabia que en Von Hindenburg era un monàrquic i no creia que el mariscal de camp de la Primera Guerra Mundial hagués nombrat a un caporal com el seu successor.

El diumenge 19 d’agost es va celebrar un plebiscit per legitimar els canvis produïts després de la mort d’en Von Hindenburg. El dia abans a les eleccions, a la llibreria, el llibreter va fer penjar amb l’ajuda de l’Àngela el lema del partit nazi per aquelles eleccions: Hitler per Alemanya – tota Alemanya per Hitler. Tothom que passava per davant de la llibreria feia la salutació romana per demostrar la seva acceptació a aquella consigna i inclús els nois més joves cridaven eufòrics el lema. L’Àngela li cantava per provocar-lo a en Fritz aquelles paraules quan aquell dissabte varen passejar per davant del Reichstag. El noi feia oïdes sordes, ja no renegava com abans perquè sabia perfectament quin seria el resultat d’aquelles eleccions. Tampoc estava pendent de la política, total no hi havia res a fer i pensava que era millor gaudir del moment amb l’Àngela al costat. Abans de que es fes de nit, en Fritz la va convidar a sopar en algun restaurant de l’Augsburger Strasse, un dels carrers més ambientats de la capital amb els seus restaurants, bars, teatres de varietats i cafès. Feia temps que no hi anava i tenia ganes d’anar-hi. Varen agafar el tramvia a la parada del Reichstag i al cap d’uns moments ja hi eren. El carrer era interminable, deia l’Àngela, que era el primer cop que hi anava, mentre buscaven un restaurant. En Fritz tenia molt clar a on volia anar, si s’anava a l’Augsburger Strasse s’havia d’anar al bar de l’Aenne Maenz. El bar era d’una dona a qui tothom anomenava Mamà Maenz i altres l’anomenaven Maria Theresia perquè amb el seu rostre ovalat, el seu pentinat cardat i la seva grossa figura se la confonia amb l’emperadriu austríaca. En preguntar si hi havia anat molt a aquell bar, en Fritz li va respondre:

Algun cop amb els meus amics abans de… És de tota la vida. Fa molts anys que està obert. Des d’abans de la guerra diria. Hi havien anat els meus pares quan eren joves es veu.  

En entrar a dins es varen asseure en una de les taules de fusta. Mirant al seu voltant, la noia va veure que el bar no era d’allò més elegant. Bastant, rústic, pensava, i no era molt net, va notar. Després de que un cambrer els portés la carta, l’Àngela va observar que la carta no era gaire extensa i que el menjar tampoc era res de l’altre món: sopa de gallina, arengada a la planxa, pernil, pebrots en vinagre i ous. L’Aenne els va venir més d’un cop a la taula per preguntar-los si necessitaven res i li aconsellava a en Fritz que es begués una cervesa de barril que li acabaven de dur aquella mateixa tarda. El noi no es va atrevir a refusar-la i amb un tres i no res la Mamà li havia dut la cervesa. Parlant del passat, de només feia dos anys, tot i que per en Fritz li era una eternitat, l’Aenne li va confessar:

Ara el barri és molt més tranquil. Ja no tenim joves vestits de dones. Ara els homes són homes.  

Fent un somriure forçós, quan l’Aenne va anar a una altra taula per aconsellar-los un vi, que segons ella li acabaven de dur aquella tarda, en Fritz li va explicar que a prop d’allí hi havia hagut bars gais i de transsexuals. Fent cara de fàstic, l’Àngela li va exclamar mentre provava la cervesa:

Quina indecència. Sort que vàrem portar ordre els nazis perquè no se pas com hagués acabat tot això. Quin fàstic, per Déu.

Opinant el revés que ella, el noi va preferir no comentar-li més aquell tema i va seguir gaudint de la cervesa, del local i de la companyia de l’Àngela. La música era ambientada i el bar estava ple. La majoria parlava del plebiscit. Tothom votaria Ja, això ningú ho discutia. L’Àngela li explicava que aniria a votar a primera hora amb els seus pares, però en veure que el seu amic no tenia ganes de parlar de política, no li contestava si hi aniria a votar, va preferir parlar d’altres coses. La parella va observar i es va sentir intimidada en veure a uns joves vestits de les SS que estaven rient descaradament i bevien sense aturador. Llançaven els glaçons de gel que treien de les glaçoneres de xampany als escots de les noies.

Quin fàstic.

Deia l’Àngela amb resignació, mentre veia com aquells nois recuperaven els gels. La resta del bar reia, inclosa l’Aenne, que els posava més glaçons. En incrementar-se el xivarri, la parella va decidir abandonar el local i tornar cap a casa amb taxi.

A la nit del dia de les eleccions, quan es varen donar els resultats, on 38.362.760 persones varen votar a favor dels canvis, encontra de 4.294.654 persones, la família Klein no els va voler escoltar com era costum, tot el contrari de la família Richter i de la majoria de famílies que varen celebrar amb entusiasme el resultat. El bar Victorius es va omplir aquella nit de fidels seguidors del nacionalsocialisme, molts es bevien La Fada Verda com l’aigua per animar la nit, i en Mark va decorar el bar amb banderetes del partit nazi per acontentar-los. Fins i tot va posar a tot volum el Horst-Wessel-Lied quan la ràdio va posar l’himne del NSDAP. Si s’hagués llegit bé els resultats s’hagués pogut observar que els resultats eren pitjors que les eleccions de novembre de 1933 i que a les zones més poblades per la classe treballadora un terç dels votants es varen negar a donar la papereta per en Hitler. Però la potència del nazisme era tan encegadora que ningú va llegir els resultats amb aquesta reflexió, ni la família Klein, que aquella nit varen anar a dormir ben d’hora. En Fritz a les deu ja era el llit. Res a celebrar, va pensar abans de posar el cap al coixí.

El setembre en Fritz va sortir menys de l’habitual de casa perquè es preparava pel següent curs a la Universitat. L’apassionava el somni de convertir-se algun dia en metge i tenia clar que voldria treballar a l’Hospital Charité per aprendre més coses abans d’obrir una consulta pròpia al barri. A més, el Charité era a prop de casa i podria anar-hi a peu. Tot eren avantatges. L’Àngela sovint l’anava a veure a casa i l’ajudava a estudiar fent-li preguntes que es llegia dels llibres de text. Tot i que no ho volia reconèixer, li empipava que el seu amic tornés a la Universitat perquè es retrobaria amb les seves companyes de classe, tot i que cada cop eren menys després de que el Ministeri de l’Interior ordenés que no podien superar el 10% dels estudiants masculins. A vegades l’acompanyava a la Universitat amb el vestit més provocador i ben agafada a en Fritz perquè es creguessin que era seu. No el deixava fins que eren a l’estàtua del filòsof Hegel, molt a prop de l’entrada.

El dimecres 24 d’octubre, a la fàbrica dels Klein, que continuava produint per als nazis i a màxima intensitat, tot i que l’empresa, com totes les demés, era controlada per l’Estat a través de controls, reglamentacions, contractes, assignacions i una fiscalitat estricte. Aquell dimecres els treballadors es varen revoltar quan varen saber que el govern alemany els obligava a afiliar-se al Front Laboral Alemany i que setmanalment els hi traurien del sou una quantitat en concepte de quota d’afiliació. Els treballadors li demanaven a en Barnard una compensació per la pèrdua d’una part del seu salari, però ell els hi va dir que no, que no ho pensava pagar perquè havien sigut ells qui havien votat al nazisme i per tant creia que tenien que assumir-ne les conseqüències. En veure que els treballadors no treballaven, es declaraven en vaga, en Barnard va trucar a en Goebbels per veure si podien trobar una solució. El ministre de Propaganda, que ja l’hi havia mostrat el seu rebuig a les maneres de fer d’en Robert Ley, considerat el borratxo del Reich, li va prometre que l’ajudaria com a bons amics. Al cap d’unes hores va rebre una notificació a la fàbrica en què es donaven per exempts als seus treballadors de la fàbrica Klein de pagar la quota d’afiliació. Ells feien les banderes del Reich i no calia pagar, concloïa el comunicat. Després d’aquella notificació els treballadors es varen tornar a posar a davant dels telers i en Barnard va respirar més tranquil. El que no veia en Barnard era que els dos treballadors jueus, en Gerd i en Walter, estaven cada dia en pitjor estat. Els altres els hi havien tret les taquilles perquè no els volien amb ells i quan en Gerd va protestar el varen fer callar a batzegades. Haguessin deixat la feina si fos per ells, però quan anaven a demanar feina a altres llocs o no els hi donaven o els hi oferien un sou molt baix perquè eren jueus. Així, resignats, varen continuar treballant en aquelles condicions i veient com en Barnard no els defensava com caldria mentre s’omplia les butxaques.

El diumenge 25 de novembre, aprofitant que havia acabat uns exàmens amb molt bona nota, en Fritz va anar-ho a celebrar amb l’Àngela en un restaurant a prop de la Universitat Humboldt per després portar-la a l’Òpera Estatal per escoltar l’obra Tristan. En Fritz volia anar a l’òpera per una qüestió molt concreta, volia donar suport al vicepresident de la Cambra de Música, en Wilhelm Furstwängler, que estava sent criticat pel règim per haver ajudat al compositor Paul Hindemith, que era considerat un músic degenerat pel fet d’estar casat amb una dona jueva. A la Universitat tothom en parlava d’aquella picabaralla entre el vicepresident i el règim. Alguns li donaven suport i d’altres deia que era massa agosarat defensant al compositor menyspreat. Després d’un sopar lleuger regat amb una de vi de la casa, els dos nois varen entrar a la recepció de l’Òpera vestits de gala amb uns vestits molt elegants. En Fritz anava amb un vestit blau marí i barret de copa i encorbatat amb una corbata negre i blanca, mentre que l’Àngela anava amb un vestit vermell cridaner. Mentre esperaven que els fessin entrar a la sala es varen topar amb en Joseph Goebbels i en Hermann Göering que pujaven a les tribunes d’honor. Anaven escortats pels membres de les SS i feien cares de pocs amics, sobretot en Goebbels. El ministre de Propaganda en veure el fill del seu amic allà, amb la plebs, es va girar i li va cridar l’atenció a en Fritz. Amb els SS obrint camí cap a en Fritz, que es va encongir en veure que totes les mirades se centraven cap a ell, es varen saludar. En veure que tenien entrades normals i corrents, el ministre els va convidar a pujar en una zona reservada pels funcionaris i els jerarques.

El fill de qui fa les banderes no pot està aquí.

Va exclamar a en Goebbels, que va centrar la seva mirada cap a l’Àngela i el seu vestit cenyit. Enmig dels canapès, el cava i el caviar, en Goebbels els hi va presentar a en Göering, que anava vestit amb un espectacular uniforme de gala de color blanc ple de medalles militars, amb els dits plens de brillants anells i amb el seu bastó de mariscal de 40 centímetres de llarg i incrustat amb 640 diamants. En Fritz va quedar glaçat en donar-li la mà a aquell home obès i amb una mirada metàl·lica. Li provocava temor tenir a davant seu a aquell antic as de l’aviació alemanya que controlava la policia de la capital amb mà de ferro. Ell havia fet perseguir als comunistes després de l’incendi del Reichstag. Per la seva part, l’Àngela estava impressionada per relacionar-se en aquell ambient, li oferien xampany i tota mena de menjars de luxes com si fos tota una aristòcrata i veia com alguns jerarques vestits amb l’uniforme del Partit no li treien els ulls de sobre. Estava en un núvol que no volia baixar-ne. El noi volia dir-li en el ministre que volia tornar als seus llocs, no volia de cap de les maneres tenir favors dels nazis, però l’Àngela no es volia moure d’aquell ambient de cap de les maneres i no parava de beure el xampany que li anaven oferint els cambrers vestits de frac mentre en Göering li donava un canapè de foie. Veient que el noi es mirava l’Àngela, en Göering es va apropar a en Fritz de forma barroera i li va comentar mentre li anava donant copets a l’espatlla:

Noi, ets un afortunat amb aquesta noia.

Agafant un parell més de canapès de foie en passar el cambrer amb la safata, el ministre va continuar:

M’han explicat que el teu pare és un heroi de guerra. Que sàpigues que el vull conèixer perquè jo també vaig lluitar a la Gran Guerra, però jo ho vaig fer al cel, amb els ocells substituint al Baró Roig. Haguéssim tingut els aparells que tenim ara estic segur que hauríem destruït Londres en un dia.

Després de menjar-se uns quants canapès més i de beure’s unes quantes copes de xampany que els cambrers els hi anaven oferint a dojo, varen sentir una musiqueta que anunciava que la funció començava i llavors tots varen córrer als seus llocs. En sortir a la tribuna amb la resta dels jerarques nazis, en Fritz va quedar impressionat, no es creia el què estava fent, estava amb els nazis, mentre l’Àngela sortia eufòrica, amb un somriure d’orella a orella, i anava veient com el públic els saludava amb la salutació romana cridant Sieg Heil. En Fritz estava vermell com un pebrot, no s’havia on amagar-se, i es va asseure ràpidament al costat de l’Àngela i al darrere d’en Goebbels i d’en Göering, que es varen quedar tota l’estona parlant a cau d’orella mentre miraven al públic. Per tot arreu a on mirava hi havia banderes nazis i la gent continuava cridant eufòrica mirant-los amb atenció com si fossin la Leni Riefensthal. Quina vergonya, es deia el noi. Quan varen sortir els músics i es varen fer uns segons de silenci, en Goebbels es va mirar les banderes i de cop i volta es va aixecar de la cadira i davant de tots els jerarques i dels funcionaris va cridar assenyalant a en Fritz, que estava assentat en silenci contemplant tot aquell espectacle intentant passar desapercebut:

Aquest noi és el que ens fa les banderes, les nostres banderes per les quals lluitem i morim, donem-li un fort aplaudiment.

Quedant-se tens a la cadira i sense paraules de la sorpresa que l’hi havia fet en Goebbels, aquesta no se l’esperava, va veure com tots els jerarques i funcionaris li dedicaven un fort aplaudiment i com un fotògraf li tirava una fotografia pel seu diari. Aprofitant l’ocasió, l’Àngela es va aixecarà amb la resta i el va aplaudir efusivament mentre li deia que l’estimava i li va fer un petó perquè tots veiessin que era la seva parella. Però les cares dels jerarques nazis varen canviar ràpidament quan després de la representació de Tristan el públic va aplaudir a en Furstwängler per donar-li tot el seu suport en les seves crítiques al regim. Aquells aplaudiments varen disgustar molt a la tribuna, fins i tot a en Fritz, però en el seu cas era perquè ell també volia aplaudir però no ho podia fer allà a la gola del llop. En sortir de la tribuna com un llamp, en Göering, que anava molt esvarat i irritat, va demanar posar-se en contacte amb l’Adolf Hitler per posar-lo al corrent del que havia passat. Era intolerable, anava cridant. En veure que l’ambient era caldejat, tots els jerarques parlaven d’aquells aplaudiments que ressonaven a crítiques, en Fritz i l’Àngela es varen quedar a una cantonada esperant mentre veien com un membre de les SS amb el seu uniforme i amb una copa de xampany a la mà insultava a una persona del públic que havia aplaudit. Mirant l’enrenou que havia provocat aquells aplaudiments, en Goebbels se’ls va apropar i els hi va aconsellar que tornessin a casa i va demanar a un SS que cridés a un taxí perquè els recollís. L’Àngela, que no entenia per què s’havia muntat l’enrenou, estava impressionada pel que havia viscut aquella nit i estava ben eufòrica en els seients de darrere el taxi somiant amb aquells aplaudiments. Quina felicitat sentia en aquells moment. En Fritz també estava satisfet, creia que els nazis començaven a ser criticats i qüestionats pel poble, i pensava que no aguantarien gaire més si el poble els hi girava l’esquena. En deixar-la a casa, l’Àngela li va fer un petó en baixar del taxi i va pujar al seu pis molt satisfeta. El dimarts 4 de desembre en Furtwängler va renunciar dels seus càrrecs de vicepresident de la Cambra de Música i de director de l’Òpera Estatal. Més tard va tornar a ser reconegut pels nazis.

El dilluns 31 de desembre, l’últim dia de 1934, en Fritz va anar a celebrar el fi d’any amb els seus amics, amb l’Àngela, en Marwin i l’Elisabeth en el restaurant de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz per després celebrar la vinguda de 1935 a la Porta de Brandenburg. Mentre sopaven una graellada de carn amb una xampanyera plena de gel amb una botella de Henkell sec, feien un repàs de com els hi havia anat l’any; en Georg i en Lou continuaven sent explotats a la fàbrica, però estaven esperançats en que millorés l’economia per canviar de feines, de fet en Georg volia ingressar a l’exèrcit alemany ben aviat i esperava que augmentessin el nombre per allistar-s’hi. En Marwin era feliç, cada dia anava agafant més el control de la fàbrica i la vida en parella amb l’Elisabeth anava sobre rodes i pensava demanar-li en breu matrimoni. Fills ben aviat, pensava. L’Àngela tenia sentiments contraposats, era feliç per la feina que tenia, per la política i per estar sempre al costat d’en Fritz, però esperava un gest d’ell per fer un pas més endavant. En Fritz, per la seva part, estava centrat amb els seus estudis, l’obsessionava aquella carrera pensant que la Galiana l’estava observant, però també tenia dos sentiments contraposats; la Galiana i l’Àngela. Després parlar i parlar i de beure i de més beure, es varen dirigir ben abrigats a la Porta de Brandenburg, on molta gent s’hi havia concentrat amb el mateix objectiu. Tots aguantaven estoicament el fred gràcies a l’ajuda de l’alcohol i els gruixuts abrics. Mentre anaven sentint com la gent cantava nadales, l’Àngela es va posar a resar en veu baixa. En veure aquell gest, en Marwin li va preguntar què estava fent, i l’Àngela li va respondre que estava demanant els desitjos per l’any següent. Mirant al seu germà que contemplava badoc la casa del Ministre de Propaganda, li va dir:

Aprofita avui, no badis com va fer ell!.

Els moments abans de les tradicionals campanades, que es retransmetien per uns altaveus situats a la Porta, l’Àngela es va quedar pensativa i callada mentre els altre petaven la xerrada animats. Quan varen començar les campanades i tots les estaven contant, l’Àngela va pensar:

O ara o mai, que sigui el que Déu vulgui!

Apropant-se a pas militar cap a en Fritz, el va fer girar mentre estava contant la vuitena campanada i li va fer un llarg petó que va deixar sense aire al noi. Amb els demés comptant i amb en Fritz i l’Àngela besant-se  varen entrar al 1935. Els amics no es varen fixar amb aquell fet fins que varen acabar les campanades i quan es donaven el típic: Gutes Jahr!. En veure’ls fent-se un petó que no acabava mai més, varen callar i varen marxar a continuar la festa en el bar Victorius per deixar-los sols perquè passessin junts el neuer Jahr, tal i com varen fer. L’endemà dimarts, quan es varen despertar a casa de l’Àngela, que estava buida perquè la família Richter havia anat a celebrar el Fi d’Any a Munic i la Velda havia quedat amb un noi de Potsdam, l’Àngela li va implorar des del llit de la seva habitació que no jugués més amb ella i que li donés aviat una resposta, que l’esperaria el que fes falta, però que necessitava la resposta. En Fritz li va prometre que faria tots els possibles per donar-li una resposta, que de fet ja sabia quina seria però pensava que s’havia de recuperar de la mort de Galiana, que encara li era molt present i molt sentida. Creia que amb l’Àngela podria oblidar la Galiana i la podria estimar. Mentre encetaven una ampolla de vi blanc es varen posar a cuinar un pollastre amb patates xafades i varen intentar fer un bon dinar en aquella petita i vella cuina mentre escoltaven el moderador Heinz Goedecke com presentava als invitats especials i llegia la dedicatòria de la persona que havia fet la sol·licitud en el seu programa de ràdio Wunschkonzert für das Winterhilfswerk.

El 1935 els alemanys el varen encetar amb la voluntat d’adherir el Sarre, un territori alemany ric industrialment perdut després de la Primera Guerra Mundial pel Tractat de Versalles de 1919 i que des del 1920 estava sota la direcció de la Societat de Nacions fins aquell any. El govern alemany instruïa a la població perquè votés afirmativament en un plebiscit sobre la seva adhesió al Reich. El diumenge 13 de gener es va celebrar aquell plebiscit organitzat per la Societat de Nacions i, per primer cop, la família Klein va votar al costat dels nazis perquè aquell territori tornés a la mare pàtria. El resultat va ser d’un 90,38% a favor de l’adhesió. En donar-se el resultat per tot Alemanya es va celebrar la victòria amb una forta celebració i de seguida es va destapar el xampany. La festa va ser tan sorollosa que els nazis fins i tot ho varen aprofitar per penjar al mig del carrer el líder socialista Max Braun davant de la multitud. En Fritz, l’Àngela i tots els demés també es varen afegir a la celebració; tots creien que aquella adhesió era justa, que aquell territori ric els pertanyia i pensaven que s’estava aconseguint els objectius d’una Alemanya forta a través de pactes pacífics. L’Àngela, que encara estava esperant la resposta tot i que la relació entre ells dos era més que evidentment, li cridava a en Fritz entre els crits de la gent:

Veus com tenia raó, s’ha aconseguit el que els altres no varen poder i s’ha fet de forma pacífica tal hi com ells deien. En Hitler és l’home més important de tot Alemanya. És mil vegades més important que l’Otto von Bismarck. És un home de pau i progrés.

En Fritz ja no tenia arguments per contrarestar-li en aquells moments; l’economia anava millorant, tot i que s’endeutaven perillosament i a l’exterior ningú volia comprar Reichsmarks, el govern era fort, s’havia recuperat un important territori, els treballadors tenien subsidis i estaven més protegits, i la seguretat havia augmentat. Reflexionant mentre anava veient les cares d’alegria dels seus amics i coneguts, va veure que no era ella qui estava canviant d’opinió, era ell qui l’estava canviant. El discurs d’en Hitler per la ràdio des del Berghof per celebrar la nova conquesta va ser escoltat amb molta emoció per Alemanya i inclús a casa dels Klein es varen sentir aplaudiments. En Fritz sabia que estava perdent la falç i el martell i agafava una àguila amb unes urpes ben afilades que no sabia a on els portaria. Parlant-ne amb el seu pare sobre l’adhesió del Sarre, aquest li va dir feliç des de la butaca:

Ho trobo molt bé que el Sarre torni a ser alemany, tal i com toca, però hem de tenir en compte que aquest territori està endarrerit políticament.

Opinant igual, en Fritz li va dir abans de pujar cap a dalt a la seva habitació:

Em sembla que en fem un gra massa per un territori tan petit. 

El dilluns 28 de gener, com l’any anterior, en Fritz es va aixecar amb mal sabor de boca i va anar a primera hora a la tomba de Galiana per plorar la mort de la seva difunta xicota. Abans d’anar al cementiri va comprar unes flors blanques a la florista Carlene, que ja els hi tenia preparades, però va cometre l’error, potser fet una mica expressament, d’anar-hi just a l’hora que l’Àngela anava a treballar. Quan es varen creuar a davant de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, l’Àngela es va posar feta una fúria en veure’l amb unes flors. Es pensava que anava a veure a una altra dona i va donar mitja volta per seguir-lo. En perseguir-lo de lluny sense que el veiés i amagant-se entre la gent, va veure com el noi passava de llarg de la Potsdamer Platz i continuava caminant cap a l’est de la ciutat. Després d’uns quants carrers va veure que entrava en un cementiri. Era el de Sant Mateu, i de seguida va entendre què hi anava a fer. Pensant en deixar-lo sol, la curiositat la va matar per dins i després d’agafar aire el va seguir dissimuladament entre les tombes dels grans noms de Berlín. En veure el seu estimat palplantat i amb cara seriosa davant de la tomba de la Galiana va observar com hi deixava les flors al terra mentre es posava a plorar recordant-la. Amagant-se darrere d’un robust roure, va veure com plorava com un desesperat, mai l’havia vist així, i li feia mal al cor veient-lo plorar i remugar. La mandíbula li tremolava mentre les llàgrimes li relliscaven per les galtes. Moguda pels sentiments, es va apropar al noi i sense que el veiés es va col·locar al seu costat mirant la tomba i llegint el nom de la Galiana a la làpida. Commogut en adonar-se que tenia l’Àngela al seu costat, va tancar ben fort els ulls mentre pensava que tenia els seus dos amors a dos metres d’ell. Sense trobar cap paraula, l’Àngela el va abraçar càlidament per darrere i li va dir que no tenia per què donar-li explicacions, que era un gest molt bonic el què feia, li va assegurar. Pensant que mai el podria tenir però amb la intenció de treure’n estella, l’Àngela es mirava trista la làpida de la Galiana esperant una reacció d’un commogut Fritz, que es deixava abraçar. En eixugar-se les llàgrimes que li continuaven lliscant i no deixant de mirar la làpida, li va dir, mentre li acaronava suaument la cara de la seva amiga:

Estic preparat. Ser la resposta. Volia esperar aquest dia per dir-te la meva resposta. Tenia que esperar aquest dia.

Pensant que seria rebutjada davant de la Galiana, es va empassar la saliva nerviosa i va baixar el cap a la seva espatlla esperant la resposta que en Fritz li va dir a continuació i a poc a poc fent-la patir encara més:

Àngela…

El noi es va aturar per empassar-se saliva i de pas va agafar una flor blanca de les flors que havia portat per la Galiana, i va continuar, posant-se cara a cara de l’Àngela, que estava pàl·lida i aspectant:

T’estimo… t’estimo molt… vas aparèixer a la meva vida com un estel fugaç, sobtadament, el dia que es cremava la nostra democràcia, i des de llavors m’he vist enlluernat per les teves flames que a poc a poc han cremat els meus records i han fet espai en un lloc ocupat.

Després de tornar-li a dir que l’estimava mentre li mirava els seus ulls blaus, li va col·locar aquella flor blanca en el seu cabell llarg, fi i ros. Emocionada i tocant-se la flor, li hagués agradat més vermella, li va fer un llarg petó que el noi no volia fer perquè estava davant de la Galiana i va tornar a plorar, però aquest cop de felicitat, mentre l’abraçava amb totes les seves forces esperant que no fos un somni i que es despertés al seu llit. Sabent que no era el lloc per prometre’s amor, en Fritz la va acompanyar cap a la llibreria, on feia tard, i varen quedar per veure’s un cop l’Àngela hagués plegat. En deixar-la amb en Martin, en Fritz va tornar cap a casa per estudiar un examen important que tenia l’endemà, i es va tancar a la seva habitació. Però enlloc d’estudiar es va posar a mirar el quadre de Galiana tot pensant que era molt macabre el que havia fet; s’havia declarat el dia de l’aniversari de la mort del seu primer amor i a sobre damunt de la seva tomba. Pensant trist amb tot el què havia passat dos anys enrere, va obrir la cartera, es va mirar la fotografia d’ell i la Galiana, la va tocar suaument mentre li queia una llàgrima i la recordava, i li va demanar perdó mentre deia que havia de continuar vivint pels dos.

Els següents dies en Fritz i l’Àngela varen començar la seva relació de parella i es veien cada dia després de que ella sortís de la feina. Sempre que podien anaven a dinar o a sopar junts i els diumenges anaven als cinemes. De cop, Tot era felicitat a la vida d’en Fritz i semblava que oblidaria el passat. Però aquella sempre li tornava. El divendres 8 de febrer quan estava al jardí de la Universitat va saber per uns seus companys que havia mort l’ex president de l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín, en Max Liebermann, l’home que havia aconsellat a la Galiana que continués pintant. En Liebermann havia sigut expulsat de l’Acadèmia pels seus orígens jueus. En recordar a aquell home i com s’havia posat de gelós quan li havia recomanat a la Galiana que anés a París, el noi no va poder posar-se trist. Eren uns nens, es deia, però era tan feliç el costat de la Galiana, pensava.

La gent del barri també estava molt feliç perquè en Fritz havia recuperat el seu somriure, però en canvi es varen oblidar d’en Dannel, que continuava reclòs a casa espantat tocant-se les cicatrius que l’hi havien fet i que ja no marxarien. L’endemà de la mort d’en Liebermann, un dia que havia nevat molt a la capital, en Fritz tenia ganes de demostrar-li a l’Àngela que anava de debò, que la Galiana era cosa del passat, i li va demanar que per aquella tarda es posés el millor vestit que tenia i portés una muda per l’endemà. Un parell d’hores més tard, l’Àngela era a la porta dels Klein mudada fins dalt, però tapada amb una jaqueta i una bufanda senzilla que l’abrigaven del fred. En veure-li la jaqueta, de color beix i amb uns botons grossos, en Fritz va patir una mica, la volia portar a un hotel car i luxós, però no es va atrevir a dir-li que es posés la jaqueta de la seva mare per no ofendre-la. Després de fer-la esperar al menjador uns minuts, un taxi es va aturar a l’entrada. L’Àngela encara no sabia a on aniria a passar la nit. Després de donar unes quantes voltes pels carrers de la capital, el taxi els va deixar en l’encreuament de la Budepesterstrasse amb la Nürnbegerstrasse. Arrossegant la maleta de l’Àngela, que havia dut més d’una muda per si de cas i un batí atrevit, en Fritz en veure l’hotel li va senyalar eufòric:

Aquí passarem la nit, a l’hotel Eden. Què et sembla?.

Quedant-se en silenci uns segons i contemplant l’entrada de l’Hotel, l’Àngela no es podia creure que dormiria en un dels allotjaments més luxosos i cars de la ciutat. Aquell Hotel tenia molta anomenada i tothom qui volia impressionar a una noia la duia allí. En entrar a recepció varen observar que l’elegància era present a totes bandes i en Fritz va omplir el formulari de rigor al taulell. En pujar al cinquè pis varen quedar meravellats per l’habitació. Llit enorme, banyera espaiosa i nova, i vistes directe al carrer amb un petit balcó. Després de deixar les maletes es varen fer les cinc i en Fritz la va fer baixar a baix a la gran terrassa. A aquella hora se servia el te amb una orquestra de ball internacional. Els cambrers anaven vestits amb un esmòquing blanc i no paraven de servir cafès i còctels tornassolats. La parella no se’n va poder està i va demanar un parell de còctels mentre contemplaven la terrassa amb les seves vistes i el seu minigolf.

Quin privilegi viure aquí.

Anava repetint-li l’Àngela. Amb cara de satisfacció en veure-la feliç, en Fritz llavors li va demanar que l’acompanyés a fer una partida de mini-golf. El noi, tot hi haver jugat a golf amb el seu germà, va perdre davant l’Àngela, que era el primer cop que tocava un pal de minigolf. Després de la partida varen anar un moment a dalt per canviar-se per després tornar a baix vestits amb els seus millors vestits. No faltava gaire per sopar i el restaurant de l’Hotel començava a estar ple de gent famosa, d’estrangers i d’homes perfumats que volien impressionar a les seves amants. Després de sopar un gran àpat la parella es va quedar fins a altes hores a la pista de ball de l’Hotel prenent còctels.

El divendres 1 de març, la parella va anar a celebrar amb tots els amics la incorporació del Sarre al territori del Reich en el bar Victorius i varen escoltar amb emoció per la ràdio el discurs d’en Hitler des de la plaça Sarrebruck, on va dir que esperava millorar les relacions amb França per així aixafar els perills que amenaçaven a Europa. Per primer cop en Fritz començava a simpatitzar amb el nazisme, l’esvàstica ja formava part de la seva vida i l’acceptava, i creia fermament que en Hitler buscava la pau d’Europa. Sabent que era millor no donar masses explicacions, durant uns quants dies evitava parlar de política amb el seu pare per por a donar-li una visió que era diferent a la que havia defensat. Pensava que el seu pare pensaria que no tenia opinió i que eren les dones amb les quals anava les que li deien com tenia que pensar. Amb la Galiana era un comunista i ara amb l’Àngela s’alegrava dels triomfs dels nazis. Quina vergonya d’home, pensava. Però aquell dia el noi volia viure el moment, Alemanya havia recuperat un territori molt important i s’havia de celebrar. Deixant-se endur per l’eufòria i després de que els seus amics marxessin perquè l’endemà s’havien de llevar ben d’hora per anar a pencar, en Fritz va convidar a l’Àngela a sopar al Schebini-Bar per continuar amb la celebració. Feia temps que hi volia anar en aquell restaurant que havia obert el setembre de 1933, però el seu pare mai els hi havia dut perquè no li agradava el propietari, l’egipci Mostafa El Sherbini. Un egipci… ja pots comptar què deu saber de cuina, remugava en Barnard quan li proposaven anar-hi. La parella es va dirigir a la Potsdamer Platz, que estava plena de banderes amb esvàstiques, i allí varen agafar un taxí que els va deixar just a l’entrada del restaurant, en el número 18 de la Uhlandstrasse, molt a prop de l’avinguda Kurfüstendamm. Allí també tots els edificis del voltant onejaven les banderes amb l’esvàstica per celebrar l’adhesió. A la façana del restaurant també hi onejava la bandera. Era increïble la quantitat de banderes que hi havia per la ciutat, va pensar el noi.. En entrar a l’establiment, decorat en estil art-deco, un cambrer els va venir ràpidament a rebre. Mirant el local, l’Àngela li va comentar:

Aquí no ha passat el temps.

Entre els clients hi havia artistes, actors, industrials, diplomàtics i polítics, tot el bo i millor de l’alta societat berlinesa. Els preus, d’escàndol, tal i com va dir l’Àngela, però un dia era un dia, s’anava repetint, tot i que qui pagaria el compte seria ell, en Fritz, que ni es mirava els preus. Després de demanar una graellada de carn i una ampolla de vi els va venir a rebre l’amo del local, en Mostafa. Un home d’aspecte d’un dandi i amb molt de temperament. Parlava alt i no parava d’anar a les taules per saber les opinions dels seus clients. Els va preguntar si ho trobaven tot correcte i de forma molt grotesca va agafar una ampolla de vi d’una altra taula i va omplir la copa de l’Àngela perquè begués. Després de que el noi li fes una mirada amenaçadora, en Mostafa es va sentir al·ludit i va anar a una altra taula a coquetejar amb unes altres dames.

Quin impertinent.

Va exclamar l’Àngela després de beure’s la copa de vi. Tot i que en Fritz li va dir que anava massa escotada i que s’havia de tapar. Amb l’amo del local fora, la parella va gaudir de la nit en un dels llocs més exclusius de la nit berlinesa. Després del ball a la pista de ball varen tornar a casa.

El dilluns 4 de març, l’Àngela va rebre una gran notícia. En Martin li apujava el sou. Amb ella les vendes havien augmentat pels seus encants i treballava bé. A més, li donava festa per l’endemà després de que hagués treballat el diumenge. Contenta, l’Àngela no se’n va poder estar i va convidar a en Fritz a un restaurant d’un hotel de la ciutat per passar-hi després la nit. Ara li tocava en ella, li va dir quan el noi li va dir que ja ho pagaria ell. Mentre sopaven estufat de carn amb patates xafades i pèsols acompanyat per un oblidat vi Riesling de la regió Rheingau en el restaurant de l’Hotel, de cop i volta, a mig àpat, varen veure que hi havia un fort enrenou a fora del restaurant. Se sentia molt xivarri i hi havia més moviment. De sobte, els cambrers i el personal de l’Hotel varen posar les millors copes i els millors plats a les taules, varen treure les flors mortes i varen obrir més llums. Quedant-se inquiets des de les seves cadires fent el xafarder per veure si veien alguna cosa, en Fritz li va xiuxiuejar a l’Àngela que entraria una estrella de cinema. Mentre miraven cap a fora i sentien els motors d’uns cotxes que s’aturaven a fora al restaurant, el cambrer que els servia se’ls va apropar i els va demanar molt amablement si podien canviar de taula per una més arraconada. En demanar explicacions perquè aquella taula on els volia posar no tenia tanta llum, el cambrer, fent cara de disgust, els va dir que en Hitler era a dins l’hotel i demanava intimitat. En sentir aquelles paraules, a l’Àngela li va canviar la cara de pomes agres, ja que tenia ganes de veure’l, no l’havia vist mai de prop, tot i que l’havia vist molt sovint per Munic a fora les terrasses dels cafès. En veure com els clients de les altres taules també es movien per allunyar-se de la taula del canceller, l’Àngela va demanar poder veure el dictador alemany per felicitar-lo. No dient-li res, amb la cara del cambrer ja li deia que no seria possible. Desil·lusionada veient com se li emportaven la copa de vi per portar-la a l’altra taula, de cop va aparèixer en Goebbels per examinar les taules del restaurant. Anava vestit amb la seva típica llarga gavardina de color ocre i portava un senzill barret del mateix color. Quan el ministre va veure als dos nois asseguts encara a taula, els va anar a saludar i veient com el cambrer se’ls hi enduia els plats li va dir que no calia que ells dos marxessin, que eren amics del nacionalsocialisme, va afirmar, i que per tant es podien quedar. Mentre saludaven al ministre i li donaven les gràcies, els varen tornar els plats i les copes a taula i en aquell moment va passar en Hitler davant d’ells protegit per un parell d’homes de les SS. Anava vestit de forma bastant senzilla amb una camisa blanca, una corbata de llaç negre, una guerrera de color marró i amb botes militars negres i altes. Des del seu seient, l’Àngela es va quedar emocionada en tenir-lo tan a prop que el podia arribar a ensumar i, mig plorosa i amb les mans agafades com s’hi estigués resant, va estar a punt de fer un crit d’alegria. Tenia la mirada fixa en ell, contemplava des del seu estrany bigoti als seus pantalons negres perfectament planxats. Mirant-s’ho d’una altra manera, en Fritz li va dir a cau d’orella:

A veure si em tinc que posar gelós!.

Somrient, l’Àngela li va contestar mentre li feia un petó ràpid per no perdre’s cap detall d’en Hitler:

Les tindries totes per perdre.

En veure que aquells dos nois estaven impressionats per en Hitler, en Goebbels es va apropar a en Hitler i li va bufar alguna cosa a l’orella mentre li senyalava als dos nois, que no deixaven de mirar-los. En veure que s’apropaven cap a ells, l’Àngela es va posar molt nerviosa i es va eixugar patèticament els morros amb el tovalló mentre en Hitler es treia la seva gorra per saludar-los. En ser davant d’ells, en Goebbels els va presentar a en Hitler i l’Àngela no va dubtar en cridar:

Heil, Mein Führer!.

I en Fritz va dir més tímidament:

Heil Hitler!

Satisfet amb la salutació de l’Àngela, ell preferia que el saludessin així, de forma cortesa va fer un petó a la mà de l’Àngela, que de poc es mor de l’emoció. No deixant-los de mirar i rient en veure’ls ben emocionats, en Goebbels li va explicar a en Hitler que aquell noi era el fill de l’home que fabricava les banderes del Reich i un heroi de la Primera Guerra Mundial. Mirant-lo amb bons ulls, en Hitler li va encaixar orgullós la mà durant un temps bastant llarg, en el noi se li va fer etern i incòmode perquè no sabia si havia de retirar la mà, i li va preguntar amb la seva veu ronca:

On va lluitar el teu pare?

Nerviós com l’Àngela mentre continuava amb la mà encaixada amb la del líder d’Alemanya, li va contestar caient-li una gota de suor:

A  França, va lluitar fins que va ser ferit a la cama el 1917. El pobre es va quedar coix.

Fent que sí amb el cap, en Hitler li va explicar mentre mirava arrufant el nas que en els plats hi tenien carn:

Jo també vaig lluitar en aquella guerra, per mi va ser tot un honor està allà amb els meus companys. Jo vaig lluitar a França i també vaig ser ferit, però jo en dues ocasionsMai em vaig rendir, sempre volia tornar al front. Quan m’estava recuperant vaig sentir com m’apunyalaven per l’esquena. Vaig notar aquell ganivet i mai me n’he oblidat.

Tocant-se la jaqueta orgullós, li va ensenyar que sota la insígnia de l’esvàstica hi portava la Creu de Ferro de Primera Classe, la màxima distinció militar alemanya que en Hitler havia aconseguit per la seva valentia al front. La va aconseguir en part gràcies a un informe del seu superior jueu. Prement el puny amb força de ràbia, en Hitler va canviar-li la cara per una menys amable i els va parlar de com havien sigut traïts per la República i pel president Ebert, de com havien patit per culpa de la crisi provocada pels nord-americans, a qui va dir que odiava amb tot el seu cor, i els va explicar que volia una Alemanya amb unes altres fronteres que seria respectada per les altres nacions que l’havien humiliat amb el Tractat de Versalles. Les paraules del dictador eren escoltades amb tota l’atenció per l’Àngela, que anava donant la seva aprovació amb el cap, mentre en Fritz les escoltava expectant però amb la cara estirada en veure en elles paraules bèl·liques. Després de veure que estava retardant el sopar amb en Goebbels, era un costum seu anar tard, els va deixar de cop i acompanyat pels SS va anar de dret a la taula on l’esperava el ministre. Sorpresos en veure com en el Führer li portaven un bon plat de pasta amb tomàquet i abundant formatge, varen preferir no mirar-lo per no molestar-lo i després d’acabar de sopar i fer unes postres de músic la parella va pujar a la seva habitació, on l’Àngela no parava de repetir que era molt feliç per haver conegut a en Hitler. Quin home, anava repetint. Rient mentre es canviava de roba, en Fritz li va preguntar:

Ets feliç per estar amb mi o per haver conegut a en Hitler?

Dubtant mentre es posava una brusa que havia elegit per l’ocasió que punyiria el vesper entre els homes, li va dir:

Una cosa porta a l’altra. 

Els següents dies l’Àngela va patir un fort refredat, ja que li havia encomanat en Hitler en fer-li un petó. El dictador estava fet una sopa i el dijous 7 de març estava tan malament que no va poder reunir-se amb el ministre d’Afers Exteriors britànic, lord Simon. En Fritz es va quedar una nit a casa dels Richter per cuidar-la. No va poder anar a treballar durant un parell de dies. A casa als Richter el tractaven com un més de la família i el deixaven dormir amb l’Àngela. De fet, no tenien més habitacions. Perquè el noi pogués estudiar li varen improvisar una taula en la petita habitació de l’Àngela amb un parell de cadires i una fusta. Tot i el bon tracte, en Fritz se sentia estrany en una casa plena d’esvàstiques, d’emblemes religiosos i, sobretot, el va colpir veure un retrat de l’apòstol Sant Bonifaci al costat de la pica del petit lavabo. En trobar el llibre que li havia deixar, La ideologia alemanya, mig destrossat en un racó de l’habitació, al costat on hi tenia els pots de Nivea, el noi es va posar a riure per dins. A la nit, quan va sortir a buscar un vas de llet a la cuina per l’Àngela es va topar amb la Velda, que havia tornat d’una trobada amb un noi de la ciutat. La germana de l’Àngela portava en aquells moments una bata sensual de color rosa que ensenyaven més del que havia de veure. En apropar-se al noi, encongit i amb el vas de llet a la mà, li va demanar que quan estigués refredada la vingués a cuidar a ella també. Tartamudejant, el noi li va dir que ssíí i va tornar ràpidament a l’habitació de l’Àngela.

El dissabte 16 de març en Hitler, ja recuperat del refredat, va abolir la Reichwehr, les Forces Armades de la República de Weimar, en substitució per la Wehrmacht, que va créixer ràpidament encontre dels dictats del Tractat de Versalles. A la llibreria, l’Àngela va quedar desbordada de l’arribada de les edicions especials dels diaris en què alabaven la primera gran mesura per destruir el Tractat de Versalles. Tothom volia tenir el diari que certificava de que s’havia acabat amb aquell Tractat. A la tarda, quan va plegar esgotada de la seva jornada, mai havia venut tants diaris, va anar a donar una volta amb en Fritz per airejar-se. A en Fritz no li feia gens de gràcia tornar a tenir un Exèrcit de 550.000 homes tal i com afirmava el dictador, però l’Àngela no opinava igual i li deia que es feia el què tocava i necessitava Alemanya. Quan varen passar per davant de la Cancelleria es varen topar amb una multitud que aclamaven a en Hitler. Era vist com un heroi capaç de desafiar el món per tornar Alemanya al seu lloc. Pensant en continuar avançant cap a l’Unter den Linden per anar a la taverna Habel, l’Àngela el va obligar a quedar-se amb aquella multitud delirant que no parava de cridar càntics contra el Tractat de Versalles. Era el Tractat del dimoni, deien molts. Després de veure a molts companys de classe, alguns d’ells vestits amb l’uniforme del NSDAP, en Fritz va entendre que aquella mesura era acceptada per la població. Després d’una estona drets varen anar un moment en el bar Victorius per fer una cervesa. Assentats en els tamborets de la llarga barra parlant del tema, en Mark i la Diane els hi varen explicar mentre els hi servien les cerveses que estaven preocupats per les conseqüències que podia tenir a l’estranger aquella nova llei i que pensaven que hi podia tenir lloc una nova guerra. L’Otto, que com sempre estava al bar fent la cervesa després de tancar la barberia, li va dir en escoltar-lo des de la barra que era impossible una nova guerra, ja que França no era tant poderosa com abans. Somrient de felicitat, l’Àngela també va ser de la mateixa opinió i va dir que amb el nou Exèrcit es reduiria l’atur i es reactivaria l’economia. No tenint-ho clar, en Fritz va preferir estar callat mentre recordava la gran campanya del govern sota el lema: Tornem a treballar. L’atur bé s’havia reduït, pensava, tot i que sabia que molta gent treballava amb uns sous més baixos i alguns a mitja jornada. Però era realitat, es deia, l’atur havia baixat, que era el més important. A més, s’havia recuperat la producció de béns de consum. La Matilda feia poc que s’havia comprat una ràdio Siemens, en Richard i la Cosmina s’havien comprat nous estris per la pastisseria i l’Albert i la Helga s’havien comprat una màquina de cosir nova que els anava més ràpid. Els sastres Oskar i Fransiska es varen poder permetre fer els primers regals als seus néts.

L’endemà de l’anunci, el diumenge a la tarda, en Georg va convocar a tots els amics al bar de l’Hotel Esplanade per explicar-los una cosa que per ell era molt important. En Fritz i l’Àngela ja els va anar bé quedar a aquella hora perquè la noia volia anar després a la primera desfilada militar que es faria a l’Unter den Linden. S’havia de celebrar la creació del nou exèrcit que faria tremolar al món. Entaulats a la taula que tenia vistes a fora, els va comunicar que tenia pensat ingressar a l’exèrcit alemany, el servei militar era un servei d’honor, repetia el noi. A sota el braç hi duia la versió de 1934 del volum militar titulat Deures del soldats alemany, que no era res més que un breviari de l’Exèrcit, el codi d’honor que els joves reclutes juraven respectar. Quan el noi els hi va explicar els motius en els seus amics mentre el cambrer Julius els servia les cerveses berlineses que havien demanat, es pensava que tots ho entendrien i el felicitarien, però les cares que li varen fer varen ser diferents a la que ell esperava. En Fritz, que no l’entenia, li va preguntar amb amargor el per què de la seva decisió, i en Georg li va contestar segur d’ell mateix mentre feia el primer glop:

L’Exèrcit em proporcionarà tot el què no em pot donar la indústria: orgull, respecte, un futur i una família per la qual morir.

No entenent-lo de cap de les maneres, en Fritz es va quedar callat recordant com la Galiana els hi explicava que les armes no eren el futur. Veient que el seu amic estava ben decidit, de fet li havien abaixat el sou a la fàbrica feia uns dies i estava molt ressentit amb el seu amo, en Fritz li va encaixar la mà de forma distesa per felicitar-lo i li va desitjar tota la sort del món. En Lou no li va voler comentar res, no compartia aquell destí que volia el seu amic, però sabia que era millor no disgustar-lo amb la seva opinió. Si era feliç així, pensava. L’única que veia amb bons ulls aquella decisió era l’Àngela, que li va dir orgullosa mentre es mirava de reüll el volum que havia dut en Georg:

Trobo que fas molt ben fet, defensar la teva pàtria és el repte més gran d’un home. A més, no et passarà res perquè en Hitler és sinònim de pau i no ens portarà a cap guerra.

Veient que la seva decisió no havia agradat tan com esperava, en Georg va amagar el llibre a sota l’aixella i va decidir canviar-los de tema mentre es bevien la cervesa berlinesa tenyida amb xarop de gerds. No volia fer empipar els seus amics, que eren el més important per ell. Després de que els seus amics marxessin cap a casa, en Fritz i l’Àngela varen anar a donar una volta per la Potsdamer Platz per estirar les cames per després anar a la desfilada militar a l’Unter den Linden. Passant per davant les botigues tancades, la noia li va recordar que necessitava un vestit i que el volia Dirndl. Els sastres no li havien arreglat com volia ella. Mentre observava els aparadors de les botigues i veia com en Fritz estava descol·locat perquè en Georg ingressava a l’Exèrcit, l’Àngela li va dir a cau d’orella:

Ell que vagi a l’Exèrcit amb el seu codi, però tu aquí casa que m’hauràs de mantenir i no vull que et passi res.

Rient mentre l’allunyava dels aparadors, li va contestar:

Però i tot això de defensar la pàtria que deies…

Interrompent-lo de cop amb les mans, l’Àngela li va dir:

Sí, hi estic d’acord en què es defensi la pàtria amb les Karabiners, però que ho facin els altres, no els meus. A més, tu tens una missió més important; ser metge i ser pare de família.

Sentint la paraula pare mentre s’aturaven a una botiga de bebès amb la seva roba petita de color blau o de color rosa, en Fritz es va posar neguitós, nens n’hi pensar-ho, i va canviar ràpidament de tema en veure com en Wilhelm s’embrutia les mans en una botiga alimentària. En fer-se l’hora de la desfilada, varen agafar ràpidament el metro i varen baixar al mig de l’Unter den Linden, molt a prop de la Universitat on estudiava en Fritz, i allí, a la vorera, varen presenciar la desfilada militar dirigida per en Hitler. Mirant al nou exèrcit alemany que desafiava el Tractat de Versalles, en Fritz anava pensant mentre veia aquells soldats amb l’uniforme verd, les seves botes negres, els seus cascs i les seves armes noves com la Karabiner 98k:

Sí en Hitler és sinònim de pau, per què necessitem tants soldats?

Al cap de dos dies, el diumenge 17 de març, la jove parella, a instàncies de l’Àngela, varen anar presenciar una altra cerimònia militar a l’Òpera de l’Estat per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois. En arribar a l’Unter den Linden, que estava ple de gent amb banderes amb l’esvàstica i amb rams de flors, després d’una llarga caminada, es varen endinsar entre la multitud i varen presenciar com la gent aclamava a en Hitler i els seus homes. En posar-se a una cantonada on veien la desfilada entre els caps de la gent, l’Àngela no va parar de cridar Sieg Heil fent la salutació romana mentre en Fritz se la mirava pensant que ell això no ho faria. Continuant immòbils enmig de la gent, tots varen cantar l’himne nazi amb molta alegria mentre esperaven l’arribada dels nous soldats. Els nens demanaven als seus pares que els pugessin a coll perquè no es volien perdre l’orgull del país. Els avis, emocionats, recordaven els bells temps de l’època guillermina i deien convençuts que en Hitler era un perfecte hereu del kàiser. En Fritz, que escoltava tots els comentaris de la gent, feia veure que també cantava per no destacar, però tot i que no ho volia admetre començava a entendre el per què aquell moviment s’havia integrat a la vida de la gent. Després d’acabar l’acte, que no va ser massa diferent el de feia dos dies però en aquest hi va participar en Georg, que no els va saludar perquè havia de seguir els rígids compassos marcats, en Fritz va acompanyar l’Àngela a casa i després va tornar cap a casa sol pensant que estava traint els seus bells ideals. Si el veiés la Galiana…, pensava.

Després de passar la Potsdamer Platz, va veure a en Wilhelm estirat en un banc de davant de la floristeria de la Carlene fet una pelleringa. La roba estava molt demacrada, anava sense afaitar amb una barba de setmanes i els cabells els portava llargs i bruts. En sentir pena per aquell home que formava part de la vida del barri, li va donar un generós bitllet perquè es comprés alguna cosa de menjar. Agraït, en Wilhelm li va donar les gràcies i va anar a remenar les deixalles de la plaça per intentar trobar uns cartrons per protegir-se del fred de la nit. En entrar el noi a casa va veure al seu pare assegut com sempre a la seva butaca llegint Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya d’en Friederich Engels per entendre l’evolució històrica del marxisme enfront de la teoria evolucionista hegeliana. Mirant-lo llegir aquell llibre prohibit, en Fritz va sospirar recordant les seves belles reivindicacions. Quin canvi havia fet, sospirava palplantat davant del seu pare. En veure’l que li mirava el llibre , en Barnard li va dir sense deixar d’apartar els ulls al llibre:

Aquests nazis prometen la pau, però a la vegada només fan desfilades militars, és una contradicció.

Sense voler entrar en un debat i sense dir-li a on havia anat, el noi va pujar a la seva habitació davant de la sorpresa del seu pare. Abans sempre parlaven obertament de política i dels seus punts de vista. En entrar a l’habitació, va agafar tots els llibres comunistes que tenia i, demanant perdó mentre es mirava el quadre de Galiana, els va guardar en una caixa de cartró Persil on hi havia amagada la xapa de ferro de la Galiana. Després de tancar la caixa i de precintar-la amb cinta, la va amagar a sota el llit perquè acumulés pols. El llibre que més greu li va saber de guardar va ser el d’en Karl Marx, Contribució a la crítica de l’economia política de 1859, que tenia pendent llegir i que li havia recomanat en el seu dia la Galiana. En veure el prestatge buit i va posar el llibre firmat i escrit per en Goebbels, que no se’l va llegir mai perquè ara detestava els drames.

El dimarts, com era costum, el llibreter Martin de bon matí els va portar en el Klein el Der Angriff, que encara estaven subscrits gràcies a en Goebbels. Posant-se’l a llegir a la butaca del seu pare abans d’anar a la Universitat, en Fritz va llegir-lo a la taula del menjador mentre feia el cafè. El noi va posar especial atenció en l’article del ministre de Propaganda que deia que Alemanya necessitava la pau tant com els demés pobles i explicava que creia que era irresponsable que algú cregués en la guerra. En passar els ulls per damunt del diari, el va deixar damunt de la butaca pensant que el llegiria el seu pare quan tornés de la feina i es quedaria més tranquil amb els projectes dels nazis. Uns projectes pacífics, pensava. Topant-se amb la seva germana baixant les escales, la Katrina li va demanar que l’ajudés amb una redacció de l’institut, ja que se’n havia oblidat de fer-la. Quedant-li encara un parell d’hores abans d’anar a la primera classe, es varen entaular a la taula del menjador. Eren deures d’història i en Fritz en agafar el llibre de text va veure que era molt diferent al de la seva època. La idea del lideratge era cabdal. En preguntar-li per la redacció que havia de fer, la Katrina li va dir avorrida i mirant el paper en blanc:

Ha de ser sobre en Hitler com a garant de la unitat alemanya. No en tinc ni idea de què posar-hi. Tens alguna idea?

Quedant-se uns segons en blanc, en Fritz li va contestar:

Clar, no podem pas dir que ha aconseguir la unitat a base de camps, presons i ajusticiaments. És complicat.

Renegant mentre tenia la mirada fixa al paper en blanc, la Katrina li va afegir:

Tot el dia Història. Història, Història, Història… quin avorriment. Tota hora fem Història.

Al vespre, després de matar el cuc a la cuina, en Barnard es assentar a la seva butaca i va llegir aquell article del ministre amb molta atenció. Sabent que aquell diari l’havia llegit el seu fill i patint perquè ja no parlaven com abans de política, va cridar-lo que vingués i li va dir preocupat:

Ser el què pensa la teva xicota,  però i tu? Què penses ara? 

Després d’un llarg silenci, ja que el noi no sabia què contestar-li, en Barnard va trencar el gel en dir-li:

Mira…. Tothom a canviat, però jo, tot i que faig coses que no m’agraden, no vaig mai al quarter de l’antiga guàrdia imperial per veure aquest monument de la Primera Guerra Mundial. Jo continuo odiant el què odiava per molt que els altres, com els meus amics, hagin canviat. 

Sense saber què respondre-li ben bé i amb un nus a la gola tot i que ja s’esperava que li faria algun dia aquella pregunta, li va contestar:

Jo no crec ni creure mai en el món militar, i encara penso en un món més just, més laic i més racional, on ningú poguí sotmetre a l’altra. No sóc un nen com era abans que es deixava influir per una noia, no és aquest el meu cas ara. Tu prometo.

Quedant-se més tranquil, no volia que el seu fill ingressés a l’Exèrcit per amor, cosa que tampoc li deixaria fer l’Àngela, va posar-se de nou a llegir el diari i en Fritz va anar a la porta perquè havien tocat el timbre. Pensava que era l’Àngela que havia plegat de treballar, però era en Hermann que venia a buscar a la Katrina per anar al Parc Zoològic del Tiergarten.

El dijous 28 de març, en Fritz anava de bon matí a la Universitat a peu. El noi, distret per l’Unter den Linden pensant amb l’Àngela i el seu amor cap al nacionalsocialisme, no va sentir com algú el cridava de lluny. En girar el cap en sentir ara sí que li deien el seu nom, no va reconèixer qui era aquell desconegut. En veure com aquell noi, que era més gran que ell i anava vestit de forma humil amb una jaqueta de pana de color ocre que en prou feines el protegia del fred, se li apropava, va fer unes passes enrere per posar-se a la defensiva. Qui és? s’anava preguntant. En quedar-se a quatre metres d’en Fritz, aquell noi li va fer senyals perquè el seguís a la cantonada d’un edifici. Sense gesticular cap paraula, en Fritz li va fer que no amb el cap.

Que no em reconeixes?

Li va preguntar el noi. Tornant-lo a mirar, en Fritz li va tornar a fer que no amb el cap. Llavors, aquell noi va mirar a banda i banda del carrer. Semblava com si l’estiguessin perseguint. En veure que passava poca gent, el noi es va treure la cartera de la jaqueta i li va ensenyar un carnet. En Fritz el va agafar amb desconfiança i en donar-hi una ullada mentre no li treia els ulls de sobre a aquell desconegut, va veure que el carnet era comunista.

Ahhh… ja me’n recordo. Ens vàrem conèixer fa anys en una reunió del Partit Comu….

Abans de que pogués continuar, el noi es va abraonar cap a en Fritz i li va tapar la boca. Llavors, el noi li va dir:

Calla… calla… no diguis aquest nom.

Separant-se uns segons i agafant aire, en Fritz li va preguntar amb un to més seriós què volia. Tornant a mirar a banda i banda del carrer, estava mirant que no hi haguessin policies, el noi li va demanar que els ajudés perquè el dia anterior la Gestapo havia detingut els líders comunistes de Berlín. Si que van malament que hagin de recórrer a mi, va pensar en Fritz mentre veia que aquell vell conegut no deixava de mirar a banda i banda del carrer. Quedant-se uns segons reflexionant, en Fritz li va dir que ho sentia molt però que ja no estava interessat en la política. Fent cara de decepció, el noi li va dir:

Tu també ens deixés.

Dibuixant un petit somriure a la cara, en Fritz li va contestar:

Jo fa temps que ja no formo part d’aquest món. Ho sento. No vull que em tallin el coll amb una destral.

El noi li va suplicar una ajuda econòmica pel partit, pels bells temps, li va dir, però en Fritz li va tornar a dir que ho sentia i que havia d’anar a la Universitat. Sense deixar-li dir res més, en Fritz va tornar a caminar en direcció a la Universitat mentre deixava el seu antic camarada renegant d’ell. Ja no se sentia comunista, el comunisme havia mort el dia que l’havia deixat la Galiana, però mentre caminava cap a la Universitat anava pensant ara amb ella, la Galiana. El detestaria, pensava, l’odiaria, creia. Havia canviat, s’anava repetint convençut. Però què hi podia fer ell, es deia a si mateix mentre entrava a la Universitat per començar les classes.

Tot i el què promulgaven els nazis i les seves organitzacions, l’Estat s’estava militaritzant: s’acordava amb la Gran Bretanya que acceptés el rearmament alemany, s’oficialitzava la creació d’unes forces armades aèries, la Luftwaffe, i l’Exèrcit regular augmentava en nombre. En Georg, després de passar noves proves i de diversos exercicis físics, va marxar durant unes setmanes de la ciutat per entrenar-se amb els seus nous companys, que la majoria havien ingressat amb els mateixos propòsits que ell. Mentrestant, l’Àngela va recórrer aquells primers dies d’abril per les botigues de la ciutat juntament amb en Fritz per buscar un vestit per presenciar des de fora el casament d’en Göering, anunciat pel dimecres 10 d’abril, amb la mediocre actriu Emmy Sonnemman després de dos anys com a parella. L’Àngela estava molt entusiasmada amb aquell casament, Göering és un dels grans homes de la Història, deia convençuda, i li parlava a en Fritz de boda, cosa que ell ni desitjava ni pensava i tampoc tenia diners per pagar un casament. Fins que no es va comprar un vestit rosa adornat amb unes tires blanques a la botiga de l’Albert i de la Helga, que sempre que la veien la saludaven exageradament perquè sabien que ara com a parella d’en Fritz tenia diners per gastar-se, l’Àngela no es va posar contenta, tot i que la broma, li va costar una bona quantitat de Reichsmarks.

Cansat de tantes voltes, de parlar de casament i d’entrar a tantes botigues, en Fritz li va proposar anar al cinema per relaxar-se en una bona butaca. Estant-hi d’acord l’Àngela, varen agafar un tramvia a la Potsdamer Platz per anar als cinemes del Kurfürstendamm. Pensant que hi hauria poca gent perquè aquell dia feia Sol, en Fritz es va quedar amb un pam de nas en veure a tanta gent a l’entrada del cinema. Molts anaven vestits amb les seves millors vestimentes. Els homes anaven tots encorbatats i amb els seus barrets dels diumenges i les dones portaven totes les joies bones que guardaven a casa i els millors abrics que tenien. Intentant veure entre els caps de la gent quina pel·lícula anaven a veure, va quedar parat en veure un tros de cartell on s’hi podia llegir el nom de la directora de cinema Leni Riefensthal. Esbufegant d’avorriment pensant que seria una pel·lícula política, en Fritz li va demanar a l’Àngela fer mitja volta. No entenent el canvi del seu xicot, de seguida va malpensar. Sense dir-li res, va deixar-lo un moment a la cua i es va endinsar entre els espectadors per veure el cartell de l’entrada, que posava amb lletres ben grans Triumph des Willens. Amb un somriure d’orella a orella, va tornar a on era en Fritz, que l’estava esperant encara a la cua per marxar, i li va exigir entrar a la sala. Abaixant al cap, el noi no va tenir més remei que comprar les entrades, que aquell dia anaven més cares del normal, i veure la pel·lícula. Amb la sala plena i amb en Fritz i l’Àngela assentats al final de tot, els llums es varen apagar i la pel·lícula va començar. Veient el nom de l’Adolf Hitler en els crèdits inicials, en Fritz va fer un fort esbufec d’avorriment i es va asseure còmodament estirant tant com podia les cames perquè pensava que s’adormiria. En aquells moments maleïa no haver anat a comprar quatre llaminadures com sempre feia quan anava al cinema. La pel·lícula mostrava el desenvolupament del Congrés del NSDAP del 1934 a Nuremberg i tota l’estona es veien imatges dels membres nazis uniformats desfilant, tot i que apareixien pocs soldats alemanys, se sentien les marxes musicals a més de parts dels discursos de diversos líders nazis en el Congrés com el de l’Adolf Hitler. El tema principal era el retorn d’Alemanya a la categoria de potència mundial, amb en Hitler com una espècie de messies que tornava la glòria a la nació. Però en Fritz no es mirava la pel·lícula com la majoria dels espectadors i com l’Àngela, estava avorrit com una ostra i recolzava el cap amb la mà. El noi va badallar en més d’una ocasió enyorant les pel·lícules on actuava l’actor Gustaf Gründgens, que havia vist al cinema amb la seva família abans de que en Hitler arribés al poder. Després de la pel·lícula varen sortir amb la resta del públic a poc a poc. Comentant tota l’estona la pel·lícula, l’Àngela no parava de dir-li que era una autèntica obra d’art el que acabaven de veure. Dibuixant un petit somriure mentre sortien de l’edifici per anar a la parada de tramvies, en Fritz li va dir:

Només és propaganda. No n’hi ha per tant! Una més. Divinitzeu a en Hitler d’una forma perillosa.

Volent-li discutir aquell comentari que no li va fer gens de gràcies, de cop va venir puntualment el tramvia i com que hi havia tanta gent varen tenir que córrer per pujar-hi per agafar lloc. A la porta de l’entrada del tramvia hi havia un cartell amb les paraules: No volem a jueus. Ningú en va fer cas, ni tant sols en Fritz. La pel·lícula només va tenir èxit els primers dies.

El dia senyalat del casament d’en Göering i l’Emmy, a les deu del matí ja se sentien per la ciutat les bandes de música del Regiment de Guàrdia de Berlín, de la Regiment Hermann Göering, de la Guàrdia personal del Führer, de la de les Seccions Esportives del Ministeri de l’Aire, de les SA i la del Cos de Caçadors. Tot un xou mediàtic. La nit anterior l’Àngela s’havia quedat a dormir a casa dels Klein per tenir més espai per maquillar-se i canviar-se tranquil·lament i, de pas, va agafar la colònia cara de la Luane i el pot de Nivea que guardava el calaix per les mans. En baixar del dormitori ja canviada, tots varen quedar amb la boca oberta en veure-la; portava un vestit preciós i provocador i li quedava esplèndidament bé. En Marwin, que havia vingut a esmorzar amb l’Elisabeth per després anar a la fàbrica, i el seu pare la varen resseguir amb la mirada com si estiguessin apuntant amb una pistola, cosa que els va costar una estirada d’orelles per part de les seves dones. Després d’esmorzar torrades amb ous fregits, en Fritz i l’Àngela varen dirigir-se cap a l’Ajuntament, el Rotes Rathaus, per presenciar des de fora tots els detalls de la boda, mentre en Barnard i en Marwin anaven a la fàbrica deixant les dones a casa. En sortir del barri per anar a agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, tothom es mirava a l’Àngela amb el seu vestit. En travessar la carretera, uns nois que conduïen un Mercedes en veure-la li varen tocar el clàxon i varen fer una forta accelerada amb el motor per impressionar-la. Ella no es va immutar davant d’aquella ximpleria infantil, però en Fritz se’ls va mirar amb una cara de mil dimonis. En passar per davant de la pastisseria, es varen topar amb a la Klara i en Richard parlant a fora i en veure’ls en Richard li va dir en to de broma a en Fritz:

Qui es casa? Tu o en Göering?

Fent manades per no contestar, l’Àngela va respondre per ell tot orgullosa:

Aviat, aviat….

Avançant cap a la Potsdamer Platz, quan varen passar per davant de la floristeria de la Carlene, la florista li va regalar a l’Àngela una rosa vermella perquè se la posés en el seu vestit i, sense mirar el rellotge, les dues dones varen començar a parlar de quines flors eren les més adients per portar en un casament mentre en Fritz es mirava avorrit aquella conversa i passava per alt que a uns metres hi havia estirada al terra l’Anne sense sabates. Veient que les dues dones xerraven i xerraven sense parar, ell va mirar a fora la floristeria i es va fixar amb una cosa que no hi havia pensat fins llavors, hi havia més mares amb cotxets. Pensant en aquest tema, va recordar que un parell de seves companyes de classe havien quedat embarassades feia poc i que unes amigues del seu germà havien tingut també fills. Potser anava tard, pensava. El règim havia fet créixer la natalitat i es notava al carrer. Després d’agafar el tramvia a la Potsdamer Platz, que els va deixar a davant del Lustgarten, entre el Museu Antic, la Catedral i el castell, tot recentment pavimentat. A les onze varen veure passar el cotxe d’en Göering, un cotxe decorat amb narcisos i tulipes, que es dirigia a l’Ajuntament, on tindria lloc la boda civil. En mirar el rellotge varen veure que anaven tard i varen córrer cap a l’Ajuntament. En arribar a la plaça es varen trobar amb una multitud encuriosida. Afegint-se entre el públic, varen tenir que alçar la vista quan varen veure i sentir sobrevolar en el cel blau de Berlín els caces alemanys. En posar-se a davant de la gent després d’unes quantes sacsejades, varen veure per fi al nuvi amb les seves lluent medalles i el seu bastó, que esperava ansiós a la núvia. Al cap d’uns minuts varen veure arribar el cotxe de l’actriu. En baixar amb el seu vestit blanc, la parella va ser rebuda a toc de trompetes fins que el oberbürgermeister, el doctor Sahm, que va ser l’encarregat de donar-los la benvinguda en el luxós saló de l’Ajuntament, va sortir a fora l’edifici per fer-los entrar. L’Àngela, que pràcticament no veia res per culpa dels vigilants que no deixaven que ningú s’acostés a la parella, es va posar a cridar d’emoció com la resta.

Göering, Göering, Göering…

Cridava, mentre pensava que ella també es voldria casar algun dia en el Rotes Rathaus, l’edifici que va veure morir a la Galiana. Mentre els nuvis eren a l’Ajuntament prometent-se amor etern, la multitud, amb en Fritz i l’Àngela allà al mig, es varen dirigir al llarg de l’Unter den Linden per anar a la Catedral. En Fritz va estar durant tota l’estona callat recordant el dia i el lloc on varen abatre a la Galiana.

La parella va avançar per l’avinguda encatifada veient com tota l’estona els guàrdies del NSDAP controlaven a la gent. Per l’Àngela era una protecció necessària, però per en Fritz era un despesa ridícula. Una més. Després de firmar, la parella acabada de casar es va dirigir a l’Unter den Linden amb cotxe per entrar a la Catedral per celebrar una cerimònia religiosa dirigida pel bisbe Ludwig Müller. Per estar a l’entrada de la Catedral per veure sortir els recents casats en Fritz va tenir que pagar 40 Reichsmarks als guàrdies i d’aquesta manera es varen poder posar a primera fila. Just davant seu només tenien els guàrdies, que estaven contents per la boda i inclús acceptaven el vi que portaven alguns xafarders de la boda. Quan la parella va sortir del temple després d’una breu missa, les bandes militars varen tocar la marxa nupcial del Lohengrin i l’Àngela, en sentir la música de Wagner i en veure a en Hitler sortir del temple, es va posar a cridar eufòrica mentre movia els braços per atreure-li l’atenció com totes les demés noies. Tothom demanava a crits que en Hitler se’ls apropés. El dictador, amb cara de felicitat, anava amb el seu vestit de frac de color negre i anava saludant a les masses amb el seu barret. Per més emoció per l’Àngela, en sortir l’Emmy a saludar a la gent es va apropar a la gent per saludar a tots els presents. En apropar-se a on eren en Fritz i l’Àngela i en veure el vestit tan elegant i amb la rosa vermella de l’Àngela, l’actriu no va dubtar en donar-li una flor del seu ram mentre li deia:

Heu de ser els següents.

Enmig de la cridòria i després de que en Göering li parlés amb les mans, la núvia va marxar a parlar amb en Hitler. Entusiasmada pel seu gran dia, l’Emmy li va demanar en to de broma que la política deixés el seu marit, però a en Hitler no li va fer gens de gràcia aquella broma i va fer cara de pomes agres. Després de saludar a la resta de la gent, la parella va marxar amb els cotxes cap a l’Hotel Kaiserhof per continuar amb la celebració, però aquest cop a porta tancada. La gent, en marxar els nuvis i en Hitler, va començar a desfilar cap a casa o els seus llocs de treball. Quan tornaven cap a la Leipzigerstrasse a peu, l’Àngela es va quedar tot l’estona reflexionant amb aquella flor a la mà, mentre en Fritz pensava que la seva xicota s’estava fent unes falses il·lusions de casament. En arribar a casa seu per dinar i després de posar-se una muda més còmode, l’Àngela va assecar la flor i la va guardar en el calaix de la seva habitació mentre pensava seriosament en una boda amb en Fritz. Inclús ja pensava com seria el seu vestit. Creia que ja no tenia competència. A la tarda, l’Àngela va tenir que anar a la llibreria mentre que en Fritz es va quedar a casa per estudiar pels exàmens.

Durant aquella època, el culte a la figura d’en Hitler s’estava convertint en una forma mística per part del poble alemany. El dimarts 21 de maig, en el conegut discurs de la Pau a l’Òpera Kroll, Hitler va justificar el rearmament alemany i el trencament amb el Tractat de Versalles. També va parlar de que no intervindria a Àustria i va apuntar que el perill d’Europa venia de la Unió Soviètica. L’Àngela va escoltar per la ràdio de la llibreria aquell discurs amb molta atenció, fins i tot no va atendre a uns clients per poder-lo escoltar, i en acabar el discurs va penjar, amb l’aprovació d’en Martin, la bandera nazi al vidre de l’entrada. Quan en Fritz la va veure després de tornar de la Universitat, va exclamar des de fora mirant la lluent bandera que onejava pel vent d’aquell dia:

Voleu dir que cal ensenyar tant patriotisme? Semblarem els nord-americans.

En sentir les paraules provocadors però iròniques del seu xicot, l’Àngela va sortir de la llibreria en to juganer i li va dir mentre li clava amistosament un cop de drap:

Escolta, no som pas nosaltres que les fabriquem aquests banderes.

Rient pensat que l’havia tocat, en Fritz va anar cap a casa per esperar que plegués de la llibreria. Abans de travessar la carretera, en Martin li va dir que estava orgullós amb l’Àngela ja que li feia guanyar molts clients amb els seus encants. Tot i les bromes, en Fritz creia fermament en aquella època que en Hitler estava buscant la pau i es deixava endur cada vegada més per les idees nacionalsocialistes. Sense adonar-se’n ja no es preocupava tant per denunciar depèn de quins temes. Veia perfectament la situació en què es trobava en Dannel, que era criticat i humiliat constantment pel barri; en Martin ja no l’anomenava pel seu nom i li deia La Nina per riure’s de la seva condició sexual. Com en Dannel, l’Anne també tenia problemes i inclús un dia va ser apallissada per uns vailets, i en Wilhelm, cada dia vivia en pitjors condicions i quan la policia no guaitava el carrer demanava alguna moneda o regirava les escombraries del veïnat. A més, sabia que l’economia tampoc anava molt bé. Els preus havien pujat i faltaven sempre molts productes com carn fresca, ous o verdures. Les botigues es buidaven en un tres i no res i les dones tenien que matinar per ser les primeres en entrar a les botigues d’alimentació o les carnisseries per poder comprar. Fins i tot en Barnard tenia problemes per torbar bobines de fil. Normalment les pagava per sota de 10 pfennings, però ara les tenia que comprar a 30 cada una i sovint anava a comprar a un venedor ambulant. Per aquesta tasca de comprar al mercat negre i enviava al seu treballador de més confiança, en Joachim, per si de cas. El podien enviar a la presó per aquella compra. Qui l’intentava que veiés el què passava era la Matilda, que sempre atenia a la parella amb molt bon humor. Com que sabia que l’Àngela no era de matinar, li guardava sempre unes taronges que li portaven de l’exterior del país i que tan li agradaven a la noia. Només arribar a la botiga, les taronges eren venudes en qüestió de minuts a un preu bastant alt. Quan en Fritz anava sol a la botiga per comprar el què li demanava l’àvia, la Matilda li parlava dels camps de concentració i de les manifestacions antisemites que es produïen a Munic, però el noi ja no estava massa interessat en aquell tema i l’intentava calmar dient-li que no tenia que patir, ja que estava convençut que el poble alemany mai acceptaria aquells camps que li estava relatant i que no es deixarien endur per l’antisemitisme com no es varen deixar endur pel boicot. Mig satisfeta per la resposta, encara tenia un bri d’esperança, la Matilda ara tenia por que en Fritz no canviés també el seu pensament, però, en girar la vista cap al carrer, va veure uns joves que li cridaven:

Deutschland erwache! Juda verrecke!. (Alemanya desperta, mort al judaisme).

En sentir-los, en Fritz va córrer cap a ells per escarmentar-los, però els nois varen fugir corrents direcció a la Potsdamer Platz. En tornar a la botiga, la Matilda li va dir que això era el seu dia a dia. Abatut, el noi va tornar cap a casa.

Els següents dies, en Fritz va estar concentrat un altre cop amb els exàmens, que novament va aprovar amb molt bona nota, i tot apuntava que es trauria aquella carrera amb unes notes brillants. Alguns hospitals ja estaven interessats amb ell perquè comencés a fer pràctiques, de metges sempre en feien falta, però ell tenia clar que només aniria a l’Hospital Charité, que era a prop de casa, a pocs metres al nord del Reichstag, per continuar aprenent pel futur tenir una consulta pròpia en el barri. L’Àngela l’ajudava tant com podia i li donava tot el temps del món per estudiar, tot i que continuava odiant que es passés tantes hores a la Universitat amb les seves companyes de classe i l’obligava a tornar de la Universitat un cop acabaven les classes. Aquella gelosia i autoritarisme el preocupaven, però no hi va voler donar massa importància. Ell la tranquil·litzava dient-li que cada cop hi havia menys companyes.

A mitjans de juny, el règim nazi patia una crisi de confiança per part de la població perquè molts membres del partit nazi continuaven sent vistos com uns corruptes mentre el poble començava a no veure els resultats de l’anunciat creixement econòmic. Aquell desencantament no va passar per alt a casa dels Richter. D’un dia per l’altre en Seigmund se li va reduir el salari i ja no podia mantenir a tota la família amb el seu sou i el de l’Àngela. A més, els preus havien pujat i el propietari de la vivenda cada cop li demanava més pel lloguer. Enrabiat, assegut a la seva butaca vella i estripada, en Seigmund culpava als funcionaris del règim com els responsables de no tirar endavant l’economia, però en cap cas acusava a en Hitler, a qui continuava idolatrant com la resta del poble i agafava amb força l’esvàstica. S’havia de confiar amb en Hitler, repetia per casa. L’Àngela estava cada cop més preocupada per la situació a casa seu, el seu granet de sorra començava a no ser suficient, però no li va explicar a en Fritz el què passava perquè volia que se centrés únicament amb els estudis. Però, un dia, passejant pel Gartenbauamt, enmig del Tiergarten, en Fritz va observar que la seva xicota tenia el cap a una altra banda, no li responia les seves preguntes i no estava riellera com sempre mentre passejava entre els arbres del parc. En assentar-se en un dels bancs, sense pensar-s’ho ni dos segons li va preguntar què li passava, però ella, de cop i volta, es va tapar la cara amb les mans i es va posar a plorar deixant sorprès a en Fritz. No entenen res, li va tornar a preguntar, però aquest cop de forma més amable i agafant-li la mà. No quedant-li sang a les venes per la situació en què vivia, va fer el cor fort i li va explicar tots els problemes econòmics que patien, inclús ella havia deixat de fer un àpat. No dinava i només esmorzava un got de llet. La situació era tan complicada que el seu pare li havia parlat de deixar la ciutat sinó milloraven les coses en breu perquè estaven amb l’aigua al coll, li va dir. Amb cara de Divendres Sant i sense saber com reaccionar, li va preguntar tímidament mirant-li als ulls mentre començava a fer xim-xim:

És tan greu la situació de casa?

Mirant-se’l plorosa sense fer cas a les petites gotes que li queien al damunt, va repenjar el cap a l’espatlla d’en Fritz i li va contestar:

Força, en el meu pare se li fa impossible mantenir a cinc persones. Pensa que la meva germana no treballa i el meu germà encara està estudiant. Quina llàstima que tingui tantes dones a casa.

Pensant uns segons perquè se l’il·luminés la bombeta, en Fritz li va preguntar:

I quatre persones, que en podria mantenir a quatre persones amb l’ajuda de tot el teu salari i sense que tu gastessis res?

Eixugant-se les quatre llàgrimes que encara tenia mentre anava sentint vergonya per haver d’explicar la difícil situació en què es trobava, li va respondre sense entendre a on volia anar a parar:

Sí, suposo que sí, dues noies gasten molt, saps? (sobretot ella)

Agafant-li un altre cop la mà, en Fritz es va aixecar del banc i li va exclamar sense dubtar-ho:

Anem a viure junts!

Mirant-se’l amb cara de sorpresa i pensant que s’havia tornat boig, en Fritz va continuar mentre li agafava les càlides mans suaus de l’Àngela amb força:

La família no fa gaire que va comprar un piset petit que el meu pare el volia arreglar per llogar. Està situat en la mateix Leipzigerstrasse, a cinc cases de la llibreria en direcció a la Wilhelmstrasse. El podríem ocupar sense problemes, ja que els llogaters que teníem emparaulat el pis se’n varen desdir per les obres en el Ministeri de l’Aire. Tu ho tindries més a prop per anar a treballar i tindríem tot el que necessitaríem, mai ens faltaria de res, ja que no pagaríem els 250 marcs del lloguer i tu podries donar tot el teu salari a casa teu. A més, parlaré amb en Martin perquè te l’apugi, només li tinc que donar el Der Wanderer firmat per en Goebbels i ja ho tenim tot enllestit. A més, el meu pare coneix a un dels propietaris dels magatzems Hertie de la Döhnhoffplatz i estic segur que podrà trobar una feina per la Velda.

Reflexionant pensant que era una bogeria sense estar casats, quina vergonya, pensava, però a la vegada estava entusiasmada amb la idea. Després d’uns minuts de reflexió en silenci, li va dir després de fer un llarg sospir:

Però com ens mantindrem si jo tinc que donar el meu salari a casa meu i tu no treballés? No vull que deixis d’estudiar per mi, tu tens el cervell d’estudiós.

Sense reflexionar i amb el cap calent, li va contestar:

Jo a l’estiu puc anar a treballar unes hores a l’empresa del meu pare, a més, tinc suficients diners, pensa que sóc un burgeset i no tenim que patir per això. Amb les notes que he tret els meus pares em donaran el que faci falta. No et preocupis i deixem a mi.  

Entusiasmada de cop amb la idea, però pensant amb casa seu, li va dir que n’hauria de parlar amb els seus pares i ell amb els seus. Després de que es posés a ploure a manta i s’intensifiqués l’olor de l’herba, els dos nois, ben il·lusionats, sobretot ella que tenia ganes de viure còmodament, varen tornar cap a les seves respectives cases per comentar-ho en els seus pares. Els Richter els va semblar genial la idea, els agradava en Fritz, però sobretot els va agradar la idea perquè la seva principal despesa, l’Àngela, que gastava desorbitadament, molt per sobre del seu salari, no els fos un problema. A més, si la Velda podia aconseguir un altre salari seria fantàstic, va dir en Seigmund. L’Annalisa, tot hi aprovar-ho, li feia vergonya que la seva filla marxés de casa sense estar casada i li va demanar que no ho digués a Munic. Quan en Fritz ho va comunicar en els seus pares, en Barnard s’hi va oposar de dret, creia que eren massa joves i tenia por de que el seu fill es desconcentrés en els estudis. Però la Luane va opinar diferent i s’ho mirava d’una altra manera. Ella sabia què era viure d’una forma no acomodada i li va dir en el seu marit mentre li deixava fumar-se una cigarreta Philip Morris en el menjador:

En Fritz ens ha mostrat en més d’una ocasió que és molt madur, recorda per tot el què ha passat i les notes que ha tret, i pensa que fa tot això per ajudar econòmicament a la família de la seva xicota, que no oblidem que l’ha ajudat molt. 

Posant la mà damunt de l’espatlla del seu fill, la Luane va continuar:

Per mi endavant, sempre i quan vinguin els diumenges a dinar, que estic segura que aquella noia no ha fregit mai ni un ou i que no sap fregar un terra.

Quedant-se reflexiu mentre anava cap a la seva butaca, en Barnard va dir amargat:

En aquesta casa no tinc ni dret ni vot, sembleu tots uns nazis o uns comunistes, per tant també ho accepto i callo. 

Abans d’assentar-se va mirar als ulls del seu fill perquè no el mentís i li va dir mentre escopia el fum de la cigarreta: 

Ara bé, vull que continuïs estudiant i que continuïs amb aquestes notes. No vull veure com ara baixen. No et desconcentris amb la teva dona. Sigues responsable.   

Després de donar-los les gràcies i de prometre’ls que continuaria estudiant com sempre havia fet, el noi va sortir corrents de casa per anar a donar-li la notícia a l’Àngela, que es va posar molt contenta per començar una nova aventura. De seguida ja va pensar en com moblaria el pis, que estava sense moblar. Després de veure la seva nova llar el dia següent, el primer que va fer va ser anar a comprar roses vermelles a la floristeria de la Carlene per adornar-lo. Hi faltava color, deia. Mentre en parlava amb la florista, la Carlene li deia que estava molt feliç de veure a en Fritz tan content i li explicava com n’era d’entremaliat de petit fent patir constantment en el seu pare. Era de mil dimonis, li recordava.

Aprofitant que estava de vacances escolars, en Fritz anava a la seva nova vivenda per adaptar-la i moblar-la per anar-hi a viure amb l’Àngela en breu. Com que era una mica sapastre, li va demanar a en Kurt, que tenia més experiència, que l’ajudés a muntar una calaixera. Va fer venir pintor a casa perquè el pintessin i va tenir que arreglar les aixetes. Mentre en Fritz s’ocupava de la casa, l’Àngela, que l’hi havien apujat el sou després de que en Fritz li donés a en Martin el Der Wanderer firmat, es passava les hores a la llibreria treballant aferrissadament venent llibres i diaris per mostrar-li en el seu amo que l’augment de sou estava justificat, tot i que ja no es venien ni tants diaris ni tantes revistes com abans. La ràdio havia fet molt de mal en el món del paper. En saber la notícia per la Luane un dia que es varen trobar a la carnisseria de la Maria a primera hora, abans de que volés la carn, la Klara va anar de dret a la llibreria a comprar el Völkischer Beobachter i li va preguntar a l’Àngela quan es quedaria embarassada i quan es casarien. Sorpresa i tota vermella, li va dir que encara eren joves però que d’il·lusió no li faltava, li va assegurar. Somrient, la Klara li va dir abans de marxar:

Dona que ara el govern us ho posa molt fàcil amb tot això dels crèdits per quant us caseu. Ja m’hagués agradat que a la meva època hi fos.

Amb els estalvis d’en Fritz es varen comprar en els següents dies un moble pel menjador, estris de cuina, una taula llarga de fusta, un llit de matrimoni, un rellotge que varen clavar en la paret del menjador, una ràdio VE 301, un model que va ser tot un èxit pel seu baix preu de 76 Reichsmarks, i una màquina d’escriure per no tenir que escriure a mà. L’Àngela estava enamorada i il·lusionada amb aquell pis: era gran, feia uns 110 metres quadrats, era il·luminat amb un balco llarg que anava del menjador a la cuina i arribava a la seva habitació. La cuina era moderna amb uns fogons de carbó i estava situada al costat del menjador pel qual s’accedia a través d’una porta corredissa. Tenia dues habitacions grans, més una altra de matrimoni, i tenia dos lavabos complets, un davant de l’habitació i l’altre al costat del rebedor. A l’Àngela li agradava tenir el menjador de color blau cel i els lavabos de color rosa amb uns miralls grans i il·luminats, on s’hi podia maquillar perfectament. Al damunt de la pica i tenia tot de potets com la Nivea i els nous xampús que permetien aconseguir el to ros que li agradava. Després de dos dies de treballar-hi posant les coses al seu lloc, la parella ja s’hi va instal·lar amb molta il·lusió. En el moment d’obrir la porta amb les maletes, l’Àngela es va trobar a la taula del menjador una caixeta de bombons, una ampolla de cava francès i un ram de roses vermelles.

Per celebrar-ho, el dilluns 24 de juny, després de sopar al pis volien anar a l’estrena de l’òpera La dona silenciosa de Dresden, però l’obra, autoritzada per l’Adolf Hitler i per en Joseph Goebbels, va ser boicotejada per l’Alfred Rosenberg, que rivalitzava en aquells moments amb en Goebbels, perquè no li agradava l’autor. Sense entendre per què s’havia cancel·lat l’obra que tantes ganes tenia en Fritz de sentir, la parella va anar a fer una cervesa a l’Hotel Adlon. Entrant a la Pariser Platz sota la llum de la Lluna i amb una forta xafogor, en Fritz ja no feia cas a que l’Hotel tenia penjades a davant la façana unes banderes en vertical del partit nazi i del barri de Mitte amb l’ós. Entrant al majestuós bar de l’Hotel, l’Àngela no parava de dir-li a en Fritz totes les reformes que volia fer a casa i no parava de parlar-li de les flors que es compraria. Estava molt il·lusionada, però en Fritz ara entenia perquè en Seigmund no arribava a final de mes. Amb quatre dies el deixaria escurat, pensava.

Durant aquell estiu, mentre el govern alemany aprovava més lleis discriminatòries contra els jueus, els homosexuals i altres grups considerats perillosos pel règim, la parella s’anava adaptant a viure l’un amb l’altre i, tot hi la forta pujada de preus que patia Alemanya, varen comprar més mobles, com un tocador per l’Àngela perquè hi pogués guardar les seves coses i uns quants quadres d’estil renaixentista per donar vida a les parets buides. En Fritz va pensar en portar el quadre de la Galiana per penjar-lo en una habitació, però va pensar que el passat s’havia de quedar a la seva passada habitació. A part, no li volia refregar als morros de l’Àngela el quadre de la seva difunta xicota, que curiosament ja no en parlaven i semblava quedar oblidada com les idees d’en Fritz. En aquells moments, tot semblava anar perfecte en les seves vides i la parella va decidir anar durant la segona setmana de setembre, quan l’Àngela tenia uns dies lliures i just abans de que en Fritz comencés el seu tercer any a la Universitat, a Nuremberg. Després de demanar-li en el seu pare el cotxe, el Ford T, varen anar a la ciutat bavaresa, on, sense que en Fritz ho sabés, s’hi celebrava el 7ª Congrés del Partit Nazi, el Congrés de la Llibertat, que seria retransmès per primer cop per televisió, aparell que gaudien molt poques famílies i que en Goebbels odiava per la seva propaganda.



Leave a Reply