Fritz Klein 1915…. – quarta part

Fritz Klein 1915…. – quarta part

El dia 1 de gener de 1943, tots els berlinesos que tenien ràdio o eren a un bar varen sentir el discurs d’any nou d’en Hitler i gran part de la gent que el va sentir no se’l va voler creure. Per la majoria la guerra ja no tenia sentit. Al cap d’un parell de dies, a la fàbrica en Barnard va rebre una trucada d’en Goebbels per desitjar-li bon any. Mentre parlaven de la situació en el front oriental, el ministre li va explicar en veure que en Barnard no estava animat:

La situació és complicada, no el mentiré, però es poden derrotar als soviètics amb mitjans brutals i ara demanarem la mobilització total de totes les forces i totes les reserves alemanyes. Ara per ara, Stalingrad estar perdut.
Patint perquè no enviessin als seus fills en el front, en Barnard li va explicar que un seu nebot ja estava al front i li va demanar que per favor no enviessin als seus fills, però el ministre ara li va dir:

Escolti, per vostè ha de ser un orgull tenir els fills lluitant per Alemanya. Si els hi toca jo no hi podré fer res com abans. Però no crec que en Fritz hi hagi d’anar al front perquè Berlín necessita metges. L’altre seu fill, el que no parla, aquest no ho sé, ja ho vaig evitar un cop però no crec que ho pugui tornar a evitar.

Emprenyat pensant que en Marwin potser hauria d’anar al front, en Barnard va penjar el telèfon de cop i li va donar el dia lliure en el seu fill perquè anés amb els seus amics que no havien anat al front. Volia que aprofités la joventut i no la malgastés treballant com un desesperat per no res. Si la fàbrica no podia mantenir a en Marwin fora de la guerra deixaria de treballar pels nazis.

El 16 de gener, Berlín va tornar a ser atacada per la RAF. De seguida en Fritz i l’Àngela varen anar juntament amb l’Annalisa i la Velda, que s’havien quedat a dormir al pis, i la seva família en el refugi antiaeri. Ple de gent, varen sentir com queien les bombes del cel i la gent de seguida es va començar a desesperar. Alguns cridaven, els altres ploraven i uns altres anaven picant al terra de ràbia. La botiguera Helga va cridar:

Hem perdut la guerra, quan ho veurà en Hitler? Que es rendeixi d’una vegada.

Sentint a aquella dona, la gent va començar a criticar al govern alemany i va començar allà al mig un acalorat debat polític. Alguns deien que el nacionalsocialisme era una bona idea però que no havia sigut portada a la pràctica com calia. Mirant-s’ho agafant a l’Àngela, en Fritz li va dir a cau d’orella:

Ara resultarà que ningú va votar al NSDAP, ara tots érem del Zentrum.

Els qui més patien i alhora criticaven al règim eren els pastissers, que no tenien notícies del seu fill i sabien que estava a Stalingrad atrapat. Després de no sentir els avions britànics, tots varen sortir del refugi amb prudència i en Fritz aquest cop no va anar a l’Hospital. Es va quedar amb la resta de la gent ajudant a persones que havien quedat ferides i intentava treure la gent viva que havien quedat atrapades en les runes dels edificis que havien sigut destruït. Amb molta energia i ganes d’ajudar, les portava a la gespa que hi havia a una banda de la Potsdamer Platz i allà els hi feia els primers auxilis. Després de que vinguessin la policia i els bombers, en Fritz va anar a buscar la seva família, que l’esperava al centre de la Potsdamer Platz, i varen tornar desanimats cap a casa mentre veien com la gent estava desesperada.

El 28 de gener, mentre a tot Alemanya es decretava la mobilització general de tots els homes de 16 a 65 anys, en Fritz va anar com sempre al cementiri de Sant Mateu. Aquesta vegada, per sorpresa seva, l’Àngela li va demanar acompanyar-lo perquè volia anar a deixar unes flors a la tomba d’en Lou. Acceptant que l’acompanyés, en Fritz va pensar desanimat que no hi podria deixar la nota en què li deia a la Galiana que l’estimava i que no podria demostrar els seus sentiments perquè l’Àngela malpensaria. Després d’aturar-se a la floristeria a comprar les flors, on la Carlene els va assegurar que havien de continuar tenint fe, es varen dirigir cap al cementiri a peu. Mentre caminaven a poc a poc, en Fritz li va explicar per primer cop el què va passar 10 anys enrere. Recordant com la Galiana queia abatuda a terra, li va caure una llàgrima que li va eixugar l’Àngela, i li va dir mentre li agafava la mà:

Entenc els teus sentiments! Devia ser molt dur per un noi de 17 anys perdre la seva estimada.

Fent-li que sí amb el cap mentre s’aguantava el plor,varen entrar al cementiri i després de deixar unes flors vermelles a la tomba d’en Lou, l’Àngela va deixar que en Fritz anés sol a la tomba de la Galiana i s’hi estigués l’estona que fes falta. Emocionat pel gest de la seva xicota, en Fritz només s’hi va estar uns minuts, tot i que varen ser uns minuts molt emotius per ell ja que encara recordava el tret que va abatre a la Galiana. Odiant no haver pogut trobar mai l’assassí, va tornar cap a on era l’Àngela després d’eixugar-se les llàgrimes. En sortir del cementiri tots dos varen anar a peu a treballar.

Mentre caminava sol cap a l’Hospital es va quedar una estona contemplant al Reichstag i el Tiergarten, i no parava de recordar a la Galiana dibuixant i corrent per aquells arbres i aquelles plantes mentre jugaven a fet i amagar o parlaven de les seves vides i els seus desitjos. Pensant en aquells bells temps va entrar a l’Hospital que estava com sempre ple de ferits. En posar-se la bata al seu despatx, va entrar de sobte una infermera que li va ordenar que es presentés en el despatx del director. Preocupat pensant que l’enviarien ara si en el front, el director el va deixar més tranquil quan li va dir que havia de cuidar a un oficial de l’exèrcit alemany que deia que el coneixia i volia un tracte preferent. Anant a l’habitació on li havien indicat, va veure a un oficial estirat al llit en una habitació tot sol. Indignat perquè els altres pacients tenien que ser amuntegats en habitacions sense llits mentre aquest estava sol en una habitació ample, va quedar impactat en veure la cara d’aquell oficial, era en Hans, l’oficial de Rastenburg. Somrient en veure’l amb una bata i sense l’uniforme de les SS, el va saludar i es va mirar el seu estat en els documents. Llegint-los atentament, va veure que tenia una ferida de bala sense importància a l’abdomen. Per sort seva no l’hi havia tocat cap òrgan vital. Mentre mirava l’expedient, en Hans li va explicar que l’havien disparat quan havia anat a inspeccionar una zona del Caucas. Veient que la bala ja no hi era i que necessitava repòs i molts calmants pel dolor, va començar a parlar amb l’oficial, que estava bastant dèbil físicament, assentant-se a la cadira del costat del llit. Tenint una conversa amable parlant de les seves respectives parelles i de les seves vides a Berlín, en Hans va començar a recordar els temps en què lluitaven per pujar al poder en les batalles campals en els carrers de Berlín. Mentre li explicava que havia lluitat amb tota la seva energia perquè creia fermament amb els ideals nacionalsocialistes i amb en Hitler, en Fritz, que no deixava de pensar amb la Galiana, li va explicar:

Eren massa violentes aquestes manifestacions. Nosaltres en varem anar a una on es varen sentir molts trets i es veien morts per tot arreu.

Rient com podia, en Hans li va dir mentre observava un calendari que tenia penjat a la paret de davant seu:

Sí que eren violentes, sí. Jo vaig disparar en més d’una ocasió amb la meva Parabellum. No podíem consentir que els comunistes es fessin amb el control dels carrers. Amb un somriure a la boca li va afegir: Ara recordo que precisament avui fa 10 anys vaig matar a la meva primera persona. Va ser una noia jove a davant l’Ajuntament.

Empassant-se la saliva mentre el mirava des d’una cadira, en Fritz de cop es va començar a posar nerviós pensant que segurament tenia a davant seu l’assassí de la Galiana, per fi l’havia trobat, l’home que havia jurat matar. L’home que el va fer viure a les tenebres, l’home que l’hi havia arruïnat la vida i que l’hi havia portat tants patiments. Rient encara més, en Hans va continuar la seva exposició dient:

Jo apuntava al noi amb qui anava, però un company em va donar un copet i vaig moure el revòlver sense voler i vaig disparar a aquella noia. Mare de Déu, la molt bastarda va ser la meva primera víctima. Encara de vegades la recordo en els meus somnis, per sort vaig matar a una maleïda comunista.

Sense dir-li res, en Fritz es va quedar blanc i es va aixecar de la cadira a poc a poc mentre s’anava tocant els cabells. Veient que el qui considerava el seu amic no reaccionava i no li deia res, en Hans li va preguntar si es trobava bé. No responent-li, en Fritz va tancar la porta amb clau i li va dir en veu baixa que ara l’hi havia d’obrir un moment la ferida per desinfectar-li. Preguntant si li faria mal, en Fritz, que no li deixava de mirar la cara, li va dir que no, que seria ràpid, però que l’havia de lligar de mans i cames al llit perquè no es mogués com aquell dia i fes un mal gest. Deixant-se lligar confiat, en Hans li va dir que era un afortunat de tenir un metge per ell sol i li va tornar a recordar com havia disparat a aquella noia dient-li que ella l’havia desvirgat en el camp de matar. Un cop lligat, per sorpresa d’en Hans, en Fritz li va tapar la boca amb esparadrap perquè no cridés. Canviant-li completament la cara amable, en Fritz es va apropar a la cara d’en Hans, a només 5 centímetres es va quedar del seu nas, i li va dir cínicament:

Que no em recordes? Jo sóc aquell noi que anava amb aquella noia que vas assassinar. Obrint els ulls com unes taronges, en Hans va començar a tremolar i anava respirant profundament amb el nas, se sentia impotent en veure’s lligat al llit mentre en Fritz li deia: Tu vas matar tot el què tenia, em vas destrossar la vida i no et perdonaré mai fill de puta. Jo no he sigut mai un nazi i mai ho seré. Sempre us he odiat i sempre us he volgut veure morts com tu seràs.

Agafant la cartera d’en Hans que tenia damunt d’una tauleta, en Fritz va treure una fotografia dels seus fills i de la seva esposa i li va posar davant de la cara, i li va exclamar amb una cara d’odi que espantava a en Hans:

Mira’ls bé perquè no els veuràs mai més. La teva dona quedarà viuda i els teus fills sense pare. D’aquí uns segons seràs un cadàver que es podrirà.

Tremolant, en Hans volia cridar i moure’s però no podia, estava horroritzat, estava suant com si tingués un radiador al damunt i no parava de respirar profundament. Veient-lo patir, en Fritz va agafar un bisturí i li va obrir la ferida a poc a poc perquè patís. Amb la ferida oberta, en Fritz va agafar unes pinces i va començar a clavar-li en els seu ronyo dret. Patint com un desesperat, volia cridar però no podia per l’esparadrap, va sentir com en Fritz parava amb les pinces i les treia del ronyo, però el noi li va aparèixer a la seva cara per ensenyar-li un potet d’àcid. Parant-se-li la respiració, va començar a patir com no ho havia fet mai quan en Fritz li tirava gota a gota l’àcid a la seva ferida oberta. Vermell del dolor que sentia, encara va quedar més vermell quan va sentir que li tirava alcohol per desinfectar. No aguantant més, en Fritz va tornar a posar la seva cara damunt de la d’en Hans i li va dir enrabiat:

Encara estàs orgullós del que vas fer fa 10 anys? Pensa amb la teva dona que quedarà viuda per sempre més.

Quan va acabar de dir-li que la seva dona quedaria viuda, en Fritz va agafar unes tisores i li va tallar un tros de ronyo causant-li a en Hans un dolor insuportable. S’intentava moure, però li era impossible i només movia la cintura pensant en caure del llit fent molt de soroll per tal de que algú l’ajudés. Continuant irritat i mirant-li com patia d’un dolor impossible d’aguantar, en Fritz es va girar un moment cap a un armariet i a poc a poc va tornar a la cara d’en Hans, que ara estava blanc com la neu començant a perdre el coneixement, i li va ensenyar una xeringa. Apropant-li als ulls, li va dir a poc a poc:

Tranquil aquí només hi ha aire. Et deixo 30 segons perquè pensis amb els teus i gaudeixis de la ferida.

Intentant moure’s, en Hans ja no aguantava més el terrible dolor i dels seus ulls no paraven de caure-li llàgrimes. Obrint-li els ulls amb els dos dits de la mà esquerre perquè morís mirant-li la cara, en Fritz li va clavar la xeringa a la gola amb l’altra mà i abans de prémer la xeringa va dir-li:

Quedem en paus fill de puta!.

Un cop mort, en Fritz va deslligar-lo i li va treure l’esparadrap de la boca i després de llançar la xeringa va cridar a una infermera. Quan la infermera va entrar a l’habitació va quedar impactada en veure tanta sang pel llit i en Fritz li va dir mentre s’eixugava les mans amb una tovallola que estava més greu del què es pensaven i que tenia un ronyo perforat sent impossible salvar-lo. Patint perquè no el descobrissin, va demanar-li a la infermera que se l’emportés ràpid cap a una sala on hi havien els demés cadàvers. Per sort d’en Fritz aquell dia hi varen haver molts morts i ningú es va fixar com havia mort en Hans. Després de que se sabés la notícia de la mort d’aquell oficial, el director va cridar urgentment a en Fritz en el seu despatx. Patint per la seva vida, en Fritz es va dirigir ràpidament cap al despatx sentint els batecs del seu cor a cada passa que feia en aquell llarg passadís. Amb una cara inexpressiva en veure’l entrar, el director el va fer seure en una cadira del despatx. Esperant que el detinguessin, en Fritz va escoltar com el director li preguntava mirant-lo directament a la cara:

Com és que ha mort aquell oficial? No tenia una ferida tant greu perquè morís! I perquè no has demanat ajuda?.

Pensant que estava perdut, en Fritz li va contestar:

El problema és que ningú el va examinar bé. Tothom vol córrer massa. En desinfectar-li la ferida vaig veure que tenia el ronyo fotut i tenia problemes per respirar. De seguida volia cridar a un metge perquè comencés la intervenció però en Hans es va moure sense voler per la falta de calmants que patim aquí a l’hospital i es va tocar un òrgan amb les meves tisores i es va provocar una aturada cardíaca. Jo sóc el primer en sentir la seva mort perquè fa 10 anys que ens varem conèixer i ens unia una persona molt especial.

Fent que sí amb el cap, no li quadrava el què li deia però tant li feia, el director li va dir que no volia que digués que no hi havia calmants a l’Hospital, i li va explicar calmat:

Jo també coneixia aquesta home. Era un carnisser. Havia matat a moltes persones a Oranienburg durant els anys 30. Era famós per la seva duresa i els seus mètodes cruels contra els presoners. Els hi injectava gasolina perquè morissin tràgicament. Jo no sento pena per la seva mort i tant me fa com hagi mort. Només espero que cremi a l’infern. Ara redactaré un informe on diré que ha mort per una greu ferida de bala i ja està. No en vull sentir parlar mai més d’aquest desgraciat.

En veure que estava salvat, després d’acomiadar-se del director amb una encaixada de mans va tornar corrents al pis pensant que havia matat per primera vegada però estava feliç d’haver venjat la mort de la Galiana. Aquell fet mai el va explicar a ningú perquè no volia que l’Àngela el mirés amb uns altres ulls. Abans de que ella plegués de la llibreria, va anar un moment a casa els seus pares i es va quedar una llarga estona contemplant el quadre de la Galiana mentre agafava la xapa de ferro que la seva xicota li deia que li havia portat sort. En veure que es feia tard i que les faroles s’encenien per il•luminar el fosc carrer, va deixar la xapa en la capsa de records i va anar a buscar l’Àngela. Volent dissimular que estava afectat, va convidar-la a sopar en el bar Victorius. En veure que estava estrany va acceptar la invitació sense fer masses preguntes. En asseure’s a una petita taula a prop de la barra, l’Àngela, que no li passava res per alt, veia que continuava estant diferent al matí i que no es bevia la Berliner Weisse. Li volia preguntar què passava, però en aquells moments en Mark, que els hi portava el xai amb patates que havien demanat, els va explicar que en Hermann, el fill d’en Richard i la Cosmina, havia mort a Stalingrad per culpa de les baixes temperatures. Impactats per aquella notícia, varen quedar abatuts a la cadira del bar mentre anaven recordant aquell jove pastisser que sempre els atenia molt amablement quan anaven a comprar pa a la pastisseria. En tornar a casa tristos per haver de lamentar una altra mort, els dos nois no varen poder dormir aquella nit. L’Àngela anava pensant amb en Hermann i en Fritz anava pensant que era un assassí.

Al cap de dos dies, en Fritz i l’Àngela varen tornar a rebutjar anar a la commemoració del desè aniversari de la pujada al poder d’en Hitler després de que en Goebbels els hi donés unes invitacions especials. Aquell aniversari va ser molt poc festejat i es varen prohibir les exhibicions de banderetes. Enlloc d’anar al Palau d’Esports, es varen tancar en el bar de l’Hotel Esplanade recordant als seus amics i des d’allà varen escoltar per la ràdio el discurs d’en Goebbels. Sentint com el ministre disculpava a en Hitler de no ser present a aquell acte al•legant que estava lluitant per la victòria, en Fritz va veure que alguns dels clients estaven empipats amb les paraules d’en Goebbels i uns altres aplaudien les seves paraules. Després de lloar la figura del dictador alemany comparant-la amb una divinitat, en Goebbels va tornar a parlar d’una guerra total i va demanar a la gent que lluités pel seu país. Aquestes paraules ja varen ser rebudes en el bar amb menys aplaudiments i fins i tot en Julius, que sempre l’havia aplaudit, va renegar del ministre mentre omplia una copa de vi a la barra. Uns minuts més tard varen sentir a en Hermann Göering fent també un discurs on va qualificar la Batalla de Stalingrad com una gran gesta i va comparar els soldats alemanys amb els soldats grecs en la batalla de les Termòpiles del 480 aC. Mentre en Fritz li deia a l’Àngela que els grecs no es voldrien comparar mai amb els alemanys, va sonar de sobte l’alarma antiaèria. De seguida tots es varen mirar amb els ulls oberts i amb cara de desconcert, molts no es creien que anaven a ser atacats. Els britànics no havien atacat mai tant d’hora, tot i que ja era fosc. Sabent que havia de fer alguna cosa, en Fritz va pensar que era millor fer cas a l’alarma i va agafar corrents a l’Àngela i va córrer ràpidament cap al refugi antiaeri, que per sort era a prop d’on eren ells. Molts dels clients i el cambrer Julius varen seguir a en Fritz quan el varen veure córrer i es varen tancar amb ell i l’Àngela en el refugi, que de seguida va quedar ple. Al cap d’uns minuts varen sentir caure les primeres bombes contra la ciutat. Mentre escoltaven caure les bombes i el seu horrible soroll en explotar contra el terra, els clients que havien aplaudit el discurs d’en Goebbels varen començar a renegar del règim i acusaven a en Göering de corrupte i traïdor. Després de que no se sentissin els bombarders britànics, en Fritz i l’Àngela varen sortir corrents i varen anar a casa dels pares d’en Fritz. En entrar a casa es varen trobar a en Barnard assentat a la seva butaca, no s’havia cregut que anirien a ser atacats, i va cridar mentre els veia entrar per la porta:

Ara ja ens ataquen a aquesta hora. No podem fer ni el te. Ara què toca? Que es rendeixin d’una vegada per totes. Estem acabats i tothom ho veu. Ja ni banderetes pengen pels carrers. On carai és en Hitler? Quin covard.

Després de veure que tots estaven bé, varen tornar al carrer per observar els desperfectes que havien causat les bombes en la Potsdamer Platz. Els danys eren pocs, tots reparables, però tothom sabia que això aniria a més. Després d’ajudar a uns nens que havien quedats atrapats en un pis, varen anar al pis de la mare de l’Àngela. L’Annalisa estava molt preocupada i nerviosa, l’atemoria molt aquella situació, i la parella la varen convidar a sopar i dormir al pis juntament amb la Velda. A en Fritz li molestava tenir la Velda dormint a casa perquè de vegades se li passejava per davant de forma excessivament provocativa amb una bata que mostrava totes les seves corbes i els seus encants.

El 2 de febrer, després de que el 6ª Exèrcit es rendís finalment a Stalingrad, es varen tancar a Alemanya més de 100.000 restaurants i molts centres d’oci per procurar que els homes s’interessessin només per la guerra. Observant com tres dels seus restaurants favorits eren obligats a tancar, en Fritz es va posar trist en pensar amb els propietaris i els cambrers d’aquells restaurants, sabia que els enviarien al front, però va creure un bri d’esperança pensant que si continuaven d’aquesta manera la gent se’ls revoltaria aviat. En baixar a baix al carrer va anar directe al bar Victorius i es va quedar més tranquil en veure que en Mark i la Diane servien cerveses i Coca-Cola amb tota normalitat. L’endemà, aquesta mesura va quedar en un no res quan varen sentir el noticiari del Reich. En aquells moments en Fritz i l’Àngela estaven a casa dels pares d’en Fritz per parlar sobre quin restaurant havia quedat obert i quin tancat. En sentir els compassos d’obertura de la Cinquena Simfonia d’en Beethoven varen entendre que els comunicarien una notícia important i tots varen quedar callats per sentir les paraules del locutor. El comunicat que varen sentir deia:

La lluita de Stalingrad ha arribat al seu final. Lleial al seu jurament fins l’últim alè, el 6ª Exèrcit a les ordres del exemplar comandant general i mariscal de camp Friedrich Paulus ha sigut eliminat per la força superior de l’enemic i a les desfavorables condicions. Els generals, els oficials, els suboficials i els homes han lluitat cos a cos fins l’últim tret. Han mort perquè Alemanya pogués viure.

L’anunci era una mentida perquè en Paulus i els seus homes no havien mort, s’havien rendit als soviètics. Després es va ordenar quatre dies de dol nacional i es varen tancar durant aquests dies els locals de diversió. Fent que no amb el cap, en Barnard va exclamar enfadat des de la seva butaca:

Han matat a 1.5 milions de persones i només donen un comunicat. A més d’assassins són uns irrespectuosos.

Entenent que la guerra no els aniria bé, en Fritz i l’Àngela continuaven confiant que a partir d’aquella derrota i dels bombardejos que patien la gent es manifestaria i obligaria al govern a rendir-se. Els següents dies, en Fritz i l’Àngela veien que molta gent del barri qüestionava la Batalla de Stalingrad per la magnitud de les baixes i criticaven les decisions que s’havien pres fins llavors. Alguns expressaven públicament que Stalingrad suposava el començament del final. La Klara va perdre a dos nebots i estava tant trista explicant-ho a la llibreria que es posava a plorar mentre en Martin l’abraçava per consolar-la. Molts altres anaven a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina a donar el seu condol per la pèrdua d’en Hermann. Els pastissers estaven tant afectats que regalaven el pa als clients que els donaven el condol i renegaven durament del règim. Quan veien passar els soldats passejar per davant de la pastisseria els hi giraven la cara. Tot i això, alguns veïns més bèl•lics, com la Carlene, demanaven mobilitzar definitivament a totes les forces del front i de la rereguarda per aconseguir la victòria. En Fritz va quedar trist a més de per la derrota de Stalingrad i per les seves baixes perquè va saber a l’Hospital que el 9 de febrer les SS varen assassinar a trets el seu boxejador favorit, en Johann Trollmann, conegut com en Gipsy Trollmann, que havia sigut objecte de burla pels nazis per ser gitano, en el camp de concentració de Neuengamme. En explicar-li a l’Àngela aquella notícia es varen posar a recordar els combats de boxa d’en Trollmann, tot i que a l’Àngela li agradaven més altres boxejadors.

El 17 de febrer, quan estava al pis canviant-se per anar a l’Hospital mentre la Velda els preparava un cafè i l’Annalisa l’esmorzar, en Fritz va rebre una trucada d’en Goebbels, que estava molt nerviós i tenia una veu cansada. Directament, en Goebbels li va demanar que anés l’endemà amb l’Àngela al Palau d’Esports perquè pronunciaria el discurs de la seva vida. Pensant que no li podria dir que no perquè encara li interessava tenir contactes dins del govern, en Fritz va acceptar la proposta. Preguntant-li perquè no l’hi havia dit en el seu pare, en Goebbels li va contestar:

Noi, el teu pare estar enfadat amb mi perquè li vaig dir que el teu germà potser hauria d’anar a la guerra. Quan el truco em penja de seguida i em nega totes les invitacions. No hi puc fer res jo. M’ha d’entendre.

Demanant-li que entengués al seu pare perquè havia perdut a la seva mare feia poc, en Fritz va penjar el telèfon i li va dir a l’Àngela que havien d’anar a aquell acte. Primer, rondinant, després l’Àngela va dir:

Perfecte, anem-hi, tinc ganes de veure com en Goebbels es xiulat i escridassat per la derrota de Stalingrad.

A la tarda de l’endemà, després de plegar de treballar, en Fritz i l’Àngela es varen dirigir amb la Zundapp al Palau d’Esports tal i com l’hi havia demanat en Goebbels. Aparcant la motocicleta a prop del Palau, es varen esperar amb les 15.000 persones que hi havia i mirant a dins del Palau en Fritz va veure a moltes càmeres del Wochenschaus i molts micròfons de la Gran Ràdio Alemanya, i va entendre que s’anunciaria una cosa important. Mentre esperaven a fora perquè no volien entrar tant d’hora, varen veure com en Goebbels arribava a l’estadi amb el seu Mercedes a prova de bales. Un regal d’en Hitler de Nadal. En veure’l baixar del cotxe amb uns quants oficials de les SS perfectament armats, varen entrar a la sala i mentre buscaven uns seients varen observar en el vestíbul que penjava de paret a paret una pancarta en la que es proclamava:

La guerra total – La guerra més curta

Poc abans de les cinc de la tarda, tots es varen asseure i l’Àngela va anar a saludar un moment a la Magda a primera fila, que per primer cop havia portat a les seves dues filles grans, la Helga i la Hilde, en el Palau d’Esports. Un cop el ministre alemany va trepitjar l’arena, l’Àngela va tornar en seguit al seu lloc, al costat d’en Fritz. Quan en Goebbels va pujar a la tribuna amb una cara enèrgica, va començar el seu apassionat discurs on va descriure el panorama espantós que hi hauria si la Unió Soviètica guanyava la guerra. Quan va parlar de Stalingrad la gent es va quedar en silenci escoltant-lo mentre deia que va ser una lluita exemplar contra els perills d’Occident. Seguidament, va acusar el judaisme internacional de diabòlic i cínic dient que volia portar al món el desordre per provocar la caiguda de cultures mil•lenàries. Cada paraula era aplaudia pel públic i en Goebbels ho va aprofitar per preguntar si volien la Guerra Total. Esperant que tothom digués Nein, en Fritz i l’Àngela varen quedar atordit en veure que tots deien eufòrics: Ja. Mentre acabaven de sentir aquell discurs ara amb desànim i de veure com el públic es deixava emportar pels cants de sirena d’en Goebbels, varen sentir com el ministre anava a dir la paraula Ausrott (Ausrottuung vol dir extermini) que va corregir dient Ausschaltung (eliminació). Aquella patinada va ser entesa per tot el públic, que el va aplaudir i va cridar:

Fora els jueus!.

Espantats de que el règim continués tenint tants suports, es varen quedar a veure i sentir la resta de l’acte abatuts al seient. Durant la rest del discurs, el ministre de Propaganda va fer deu preguntes als assistents i els va demanar si estaven disposats a fer més sacrificis. El públic, eufòric, anava dient que sí a tot. En Fritz i l’Àngela no deien res. Veient aquella actitud, els del seu costat els hi varen demanar que cridessin sí com tots ells. En la cinquena pregunta del ministre, en què va dir que els anglesos afirmaven que el poble alemany havia perdut la confiança en el Führer, el públic es va aixecar de les cadires i va cridar enfurismada:

El Führer ordena, nosaltres obeïm.

Impactat i també posant-se dret, en Fritz li va xiuxiuejar a l’Àngela que li feia fàstic tot plegat. Llavors, el ministre, veient les cares del públic, va exclamar:

Esteu disposats a seguir-lo en tot i fer el necessari per què la guerra acabi amb victòria absoluta i il•limitada?

Sense tardar ni un segon, el públic va cridar histèric que si. Al final, esgotat, en Goebbels va cridar a les masses entusiasmades les paraules d’en Theodor Körner, el patriòtic poeta dels temps de lluita de Prússia contra en Napoleó, el conegut:

Ara, poble alemany aixeca’t i que comenci la tempesta.

Mentre mirava al públic com l’aplaudia, en Fritz va reconèixer entre els assistents a un grup d’intel•lectuals i actors populars com en Heinrich George. No deixant de sentir els sonors aplaudiments, en Fritz i l’Àngela es varen quedar com tots els demés per sentir el Deutschland, Deutschland über alles i el Horst-Wessel-Lied. Quan s’asseien de nou pensant que tot havia acabat, llavors es va sentir uns crits que deien:

El gran líder alemany Adolf Hitler, Sieg Heil, Sieg Heil!.

Esbufegant pensant que el mite no acabaria mai mentre anava sentint com el públic cridava Sieg Heil, en Fritz li va demanar a l’Àngela que el seguís fins a la tribuna per parlar amb en Goebbels, però el ministre va marxar ràpidament amb l’Albert Speer a casa seva per discutir el discurs que havia acabat de fer i que seria poc productiu pels seus interessos. Decebuts per no poder parlar amb en Goebbels, quan sortien fora del Palau varen veure com de seguida es tiraven endavant les mesures d’estalvi i de sacrifici per l’economia de guerra. Es varen tancar els restaurants de luxe com el Horcher, els establiments més cars, els salons de bellesa i les joieries. En veure els manifestants tancar aquells establiments mentre passejaven a mig gas amb la motocicleta, en Fritz li va dir a l’Àngela:

Ens hem tornat bojos.

Fent-li una cara de tristesa des de darrere seu, l’Àngela li va dir preocupada:

Ara no podré anar als salons de bellesa i a les joieries. Són uns lladres, m’ho roben tot.

Al cap d’uns dies, mentre tornava de la llibreria per anar a fer el dinar, l’Àngela va fer com sempre feia i va agafar les cartes de la bústia. Aquesta vegada tenia una carta d’una seva amiga de Munic, però no hi va donar més importància i va pujar cap a dalt al pis. Després de fer el dinar, va esperar que en el sofà que en Fritz tornés de la feina per començar a dinar i en aquell moment va obrir la carta de la seva amiga. En obrir la carta no va entendre res. Era una butlleta que deia:

Condeixebles!
La nació està profundament afectada per la destrucció dels homes de Stalingrad. La genial estratègia del caporal de la Guerra Mundial ha arrossegat a 330.000 homes alemanys a la mort i a la perdició d’una forma absurda i irresponsable. Führer, et donem les gràcies!.
En acabar-la de llegir va entrar en Fritz per la porta i sense pensar-s’ho li va ensenyar la butlleta. Llegint-la a poc a poc mentre es treia la jaqueta, en Fritz va quedar parat i tampoc ho va entendre què era aquella butlleta. Parlant-ne a taula mentre menjaven, en Fritz li va venir el cap que l’hi havien explicat a l’Hospital que un grup anomenat Rosa Blanca havia distribuït a la Universitat de Munic unes butlletes crítiques contra el règim. Sabent que aquells estudiants que formaven aquell grup serien assassinats, no en sabia res més, en Fritz li va demanar que guardés la butlleta. Dient-li que era perillós tenir-la a casa, en Fritz li va dir que tenia una idea i que li fes cas. A la nit, quan el carrer era buit i només il•luminat per les faroles, en Fritz i l’Àngela varen sortir vestits amb roba negra i varen enganxar la butlleta en una farola i varen tornar a casa. L’endemà al matí, quan el Sol es va llevar, tot el barri comentava la butlleta. Per molts era un acte de traïció, però també va aixecar molts aplaudiments. En Richard i la Cosmina, en llegir la butlleta abans d’anar a la pastisseria, varen fer el primer somriure després de la mort del seu marit. En veure que estava passant alguna cosa en veure a tanta gent al voltant d’una farola, un policia se’ls va apropar i en llegir la butlleta es va emprenyar i va arrencar-la amb mal geni. Veient que aquell home els hi tocaria les puces, tots varen marxar ràpidament de la farola. En Martin va ser el primer que es va tancar a la llibreria.

El 27 de febrer, les SS varen tornar a perseguir els homes jueus pels carrers de Berlín i la seva presència es veia amb terror pels berlinesos. Els jueus que agafaven els enviaven al camp de concentració d’Auschwitz per treballar com esclaus. Aquesta vegada la Matilda estava segura i fins i tot uns agents de les SS la varen saludar com una ciutadana més mentre anaven a buscar als jueus. L’endemà, les dones dels jueus que havien sigut deportats varen protestar per frenar les deportacions. La Matilda, que es podia haver quedat tancada a la botiga sense dir res, va protestar juntament amb aquestes dones i a totes elles els va donar unes galetes Leibniz-Keks perquè mengessin. La majoria estaven desnodrides.

La nit del 2 de març va tornar a sonar l’alarma antiaèria a la capital alemanya, i en Fritz i l’Àngela, juntament amb l’Annalisa i la Velda i la família Klein, varen anar ràpidament cap al refugi. En Fritz patia pel seu pare perquè per la seva coixesa no es podia moure ràpid. Tancats a l’humit refugi, varen sentir com aquesta vegada el bombardeig era molt més potent que els últims cops. Ara havia començat la venjança de debò, pensava en Fritz. Les bombes varen caure molt a prop d’on eren ells i els tremolors del terra eren insuportables. Sentint els xiulets de les bombes com acabaven amb una forta explosió que portava els forts tremolós, en Fritz es va començar a posar nerviós pensant amb els seus veïns. Cada explosió feia tremolar el refugi i molts patien per no morir asfixiats en aquell lloc. Els nens petits no paraven de plorar i les dones patien per les seves llars i algunes es posaven a resar. Al cap d’uns minuts varen deixar de sentir les bombes, però la majoria no va voler sortir del refugi i varen cometre l’error de deixar que es cremessin les seves cases sense que ells ho sabessin. En sortir finalment del refugi, en Fritz va mirar el panorama i de seguida va entendre que aquell bombardeig era el més potent que s’havia realitzat fins llavors. Veia runes, arbres destrossats al terra, incendis i morts. Patint pel pis, en Fritz va córrer amb l’Àngela cap al pis. Mentre corrien cap a l’est es trobaven a veïns com el perruquer Otto vaguejant pels carrers demanant ajudar perquè havien perdut a un familiar o perquè la seva casa estava cremant. En arribar al pis seu varen veure que les bombes no havien caigut a la llar i es varen quedar més tranquils. En tornar enrere, cap a l’oest, per ajudar als veïns, varen veure a fora l’entrada de casa del seu pare a en Barnard, que en veure el seu fill li va demanar que el portés a la fàbrica d’immediat perquè no hi podia trucar perquè les línies telefòniques estaven tallades. Deixant l’Àngela i la seva família a casa seu amb la seva mare i la seva germana, en Fritz va agafar la Zündapp K800 i va dirigir-se amb el seu pare com a paquet cap a la fàbrica. Mentre recorrien els carrers anaven veient com les bombes havien deixat un panorama desolador i el fum dels incendis no li deixava veure bé la calçada a en Fritz, que anava donant tant gas com podia. Per empitjorar més les coses, a mesura que s’apropaven a la fàbrica es trobava runes a la calçada i les esquivava com podia. Fent ziga-zagues de poc va atropellar al cadàver d’un home que havia mort en caure-li una pedra al damunt. En arribar a la fàbrica varen observar que hi havia una dotació de bombers i que part del sostre estava enfonsat. Nerviós, en Barnard va baixar ràpidament de la motocicleta i va anar tant ràpid com va poder a l’entrada de la fàbrica, però un policia li va prohibir avançar perquè era perillós. Al•legant de que era el propietari, el policia el va deixar avançar uns metres més i allà es va trobar amb uns quants dels seus treballadors. Parlant amb ells, un d’ells li va relatar que havien caigut dues bombes i que havien mort alguns companys seus, precisament eren els treballadors esclavitzats, que estaven canviant una bobina en el moment de que els hi va caure la bomba. Mirant-s’ho amb preocupació i veient l’enorme fum que sortia, en Barnard observava com la fàbrica que havia construït el seu pare s’estava cremant davant seu. Ajudant a apagar l’incendi juntament amb en Fritz, varen observar intranquils que el refugi que havien construït estava completament cobert de runes i que no els hi hagués servit de res si s’hi haguessin refugiat. Regirant entre les runes després d’apagar l’incendi, varen trobar a un parell de treballadors morts i un de ferit de gravetat, que en Fritz va ajudar a atendre abans de que se l’emportessin amb l’ambulància. Veient les banderes nazis cremant, en Fritz va oferir la seva ajuda com a metge en un policia, i aquest li va respondre:

Em sembla que el necessitarem perquè han caigut moltes bombes en el suburbi sud-oest i s’han destruït moltes fàbriques on hi treballaven molts treballadors.

Enfadat veient aquella imatge desoladora i com havia quedat la fàbrica, en Fritz li va preguntar perquè no havien contrarestat l’atac, i el policia li va respondre sense pèls a la llengua:

L’artilleria antiaèria ha fallat. És una vergonya com es defensen les ciutats.

Mirant al seu pare com s’enfonsava caminant entre les runes fumejant de la seva fàbrica, en Fritz el va abraçar i li va dir que no patis ara per la fàbrica, que era el menys important. Posant-se a plorar, en Barnard li va dir:

Era l’herència del meu pare i ha sigut un càstig del cel per haver ajudat als nazis. Ara el que és important és les nostres vides.

Pensant que potser sí que era un càstig, en Fritz li va aconsellar que tornés a casa i que deixés treballar a la policia, els bombers i els metges. Veient que ja no podia fer res més, alguns treballadors seus havien mort i els altres varen tornar a casa patint per les seves família, en Barnard va marxar amb la motocicleta del seu fill mentre en Fritz es quedava a ajudar juntament amb la policia. Avançant pels suburbis del sud-oest amb un cotxe de l’Exèrcit, un Kommanderswagen de color ocre, un vehicle que era bàsicament un Volkswagen civil com el d’en Fritz muntat en un xassís de quatre rodes motrius Kübelwagen, va quedar impactat en veure tanta destrucció i tants morts. Per tot arreu hi havia runes, arbres caiguts, nens vaguejant pels carrers, ferits i incendis. Enmig de la calçada veia cadàvers de treballadors i amb el cotxe els intentaven esquivar com podien. Molta gent estava a la vorera perquè tenia por d’entrar a les seves cases i alguns els varen aplaudir mentre passaven i uns altres els varen escridassar perquè anaven tard. Baixant del cotxe, en Fritz va ajudar als policies a treure la gent que havia quedat atrapada entre les runes i donava assistència mèdica als ferits que podia curar. A trenc d’alba, amb els primers rajos del Sol, encara estava a la zona ajudant traient persones de les runes, però després de que el Sol s’enfilés una mica més va tenir que marxar a peu cap al pis per dutxar-se, canviar-se i anar a l’Hospital a atendre els ferits que arribaven per culpa del bombardeig. L’Àngela, per la seva part, estava tant preocupada per la potència de l’últim bombardeig que li feia por estar tancada a casa i s’alterava al més mínim soroll. Ara no suportava el timbre de casa. Veient el seu marit entrar per la porta, li va explicar que la catedral de St. Hedwig, quatre esglésies, alguns hospitals i algunes residències d’avis havien sigut cremades. Preocupat per l’Hospital, es va canviar ràpidament de roba, l’hi havia quedat destrossada la que portava, i va marxar corrents per agafar la Zündapp K800 que el seu pare li havia deixat en el garatge i va marxar a tota velocitat cap a l’Hospital, on va tenir molta feina. Veient que no paraven d’arribar malalts, la majoria eren malalts i ferits d’altres hospitals que havien sigut traslladats perquè l’hospital on estaven havia sigut atacat, en Fritz va aprofitar un moment de caos per anar cap al gramòfon que tenien a recepció per sentir música i va posar al màxim del volum la marxa fúnebre d’en Richard Wagner, Gotterdämmerung, per fer veure a la gent que estaven perduts. Però la gent no es va adonar d’aquell canvi, estaven massa capficats amb aquell bombardeig i l’Hospital era un autèntic desgavell. Els ferits eren amuntegats pels passadissos perquè les habitacions estaven plenes, no hi havia suficients lliteres, els calmants s’havien acabat, algunes infermeres patien atacs d’ansietat en no donar l’abast i a un metge el varen tenir que calmar en vindre-li un atac de nervis després de que li quedés la bata blanca plena de sang dels ferits. A més, alguns dels pacients es varen començar a tornar violents perquè no eren atesos i s’indignaven amb raó.

El 4 de març, la ciutat va ser atacada per primer cop per la 8ª Força Aèria nord-americana, cosa que va alterar encara més a la gent. Ara ja també entraven en acció els nord-americans. La família Klein es va tornar a refugiar al refugi esperant que els bombarders acabessin de destruir els edificis i els carrers de la ciutat.

Els següents dies, en què ciutats com Essen i Nuremberg varen ser durament bombardejades, en Barnard va intentar reconstruir la fàbrica amb els seus treballadors i va tenir sort de que quan ho va saber en Goebbels, que el dia dels bombardejos estava a Obersalzberg amb els altres jerarques nazis, va enviar a uns quants obrers perquè l’ajudessin a reconstruir-la. Però la ciutat estava mig destruïda, hi havia runes i cadàvers per tot arreu durant uns dies. La gent estava molt enfadada i explicaven pels carrers que s’havia atacat amb motiu del Dia de la Força Aèria i criticaven obertament a en Göering de deixar bombardejar la ciutat. Inclús la Carlene el va criticar durament quan va anar a comprar el pa a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina.

El migdia del 10 de març va tornar a sonar l’alarma antiaèria durant una hora i aquesta vegada va enganxar a en Fritz treballant a l’Hospital i a l’Àngela a la llibreria. Patint per la seva esposa en sentir les sirenes, en Fritz es va treure la bata corrents per marxar cap a casa, però quan el va veure el director pels passadissos li va ordenar que es quedés perquè el necessitaven. No escoltant-lo, en Fritz va continuar avançant cap a la porta de sortida, però el director, en veure’l que no l’hi feia cas, el va agafar per la jaqueta i li va ordenar que es quedés. Encegat, en Fritz li va clavar una forta espenta i li va dir:

Tu compleix ordres, jo no les compleixo. Si no t’agrado despatxa’m. Tant me fa, igualment tots acabarem sota les runes.

Resignat, el director el va deixar marxar mentre pensava que ell també volia marxar amb els seus. Sortint de l’Hospital amb força, en Fritz va córrer tant com va poder cap a la llibreria pensant baixar per la Wilhelmstrasse per anar més ràpid. Corrent tant com les cames li deixaven, va mirar al cel i va quedar sorprès en no veure cap bombarder i com continuava sonant la sirena. Estranyat, es va aturar davant de la Porta de Brandenburg i mirant en direcció al Tiergarten li va sembla que al fons, a prop de la Columna de la Victòria, hi havia dos avions britànics Mosquits amb els seus dos motors de 1.250 Cv cadascun. Pensant que els podien atacar i que en vindrien més, en Fritz no s’ho va pensar més i va continuar corrents cap a la Wilhelmstrasse per arribar més ràpid a la llibreria mentre encara sentia l’alarma que se li posava al cervell amb el seu xiulet intranquil•litzador. Arribant a la llibreria va veure que havia quedat buida i que ningú l’estava vigilant. Desesperat va sortir-ne ràpidament i va córrer pel carrer, que estava totalment buit, cap al refugi de la Potsdamer Platz. Baixant les escales del refugi va trobar a molts veïns, com la Carlene, i els seus germans, que li varen dir en veure’l que no havien sentit caure cap bomba i que no entenien perquè sonava l’alarma. Preguntant per l’Àngela, li varen dir que no l’havien vist allà amb ells. Preocupat, en Fritz va sortir del refugi a brida batuda, tot i que tothom li demanava que es quedés perquè encara sonava l’alarma, però ell només tenia una cosa al cap, l’Àngela. Sol i desesperat en veure la Potsdamer Platz buida, els tramvies aturats, les bicicletes abandonades pel terra i uns quants cotxes aturats al mig de la calçada, se li posava el soroll de l’alarma al cervell mentre pensava on podia ser la seva esposa. Quedant-se uns segons quiet mentre mirava el cel blau amb un banc de núvols al fons, va marxar cap a casa dels seus pares. Obrint ràpidament la porta de casa seu, se’ls va trobar amagats a sota la taula del menjador. Preguntant-los per si havien vist a l’Àngela, en Barnard li va dir sense sortir de la taula:

No l’hem vist, però amagat, no siguis boig vine cap a aquí.

Mirant-se’l a sota la taula, en Fritz li va contestar que no es podia quedar perquè la seva vida no era aquí i va marxar a camades cap al pis. Després de córrer els 300 metres que separaven el seu pis amb la casa dels seus pares, va pujar els tres pisos del bloc tant ràpid com va poder pensant que seria una bogeria que l’Àngela fos allà perquè amagar-se en un tercer pis mentre et bombardegen no era ni de tros el més ideal. Entrant a la porta, va quedar sorprès i alhora content en veure a l’Àngela asseguda al sofà escoltant el Rèquiem de Mozart. Preguntant-li què hi feia allà asseguda, l’Àngela li va respondre amb un somriure:

No estaves amb mi i he pensat que si em passava alguna cosa era millor està en un lloc relacionat amb tu. Aquí m’haguessis pogut trobar ràpid i m’hi sento protegida.

Veient que efectivament era una bogeria, tot i que una bogeria romàntica, en Fritz la va abraçar i li va ordenar mentre plorava d’emoció que no tornés a amagar-se en el pis i que fugís directament als refugis si ell no hi era. Quan baixaven les escales per anar al refugi va deixar de sonar l’alarma i varen tornar a pujar a dalt al pis. Agafant-se el dia lliure, es varen passar la resta de la tarda passejant pel Tiergarten per oblidar aquella jornada estranya perquè no havien sigut bombardejats. Recorrien els jardins com si res hagués passat, contemplaven els arbres i s’endinsaven per la gespa dels parcs només preocupant-se d’ells dos i varen gaudir contemplant les primeres flors de la primavera. L’endemà, en Fritz va anar a treballar amb tota la normalitat i el director no li va dir res perquè el necessitava. L’Àngela, per la seva part, es va quedar molt preocupada perquè una seva amiga de Munic l’havia trucat per dir-li que la nit anterior la ciutat havia sigut bombardejada amb molta duresa i que molts monuments havien quedat destruïts o danyats. Tot era terrible, i els nazis varen aprofitar que la gent estava preocupada pels bombardejos per continuar perseguint als jueus berlinesos que encara quedaven. Calculaven que hi havia 4.000 jueus.

Els següents dies la gent comentava pel carrer que en Hitler estava malalt i que la seva salut era molt dèbil. Les fotografies del dictador eren cada cop menys freqüents en els diaris i els qui l’havien vist havien observat que havia envellit molt. La Klara deia que estaven veient a un doble d’en Hitler i que el verdader Hitler estava amagat en un refugi. Però, el 20 de març, en Hitler va tornar a Berlín i va ser rebut per molts berlinesos contents de que tornés a casa per celebrar la Heldengedenktag, el Dia de la Commemoració dels Herois. Confiaven que amb en Hitler a Berlín tornarien les victòries i es va fer una desfilada en el seu honor. L’endemà, el dictador alemany va fer un discurs per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois en el Zeughaud (l’antic arsenal del centre de la ciutat) on va assegurar que la guerra acabaria amb els jueus. Sense que se’n adonés, el dictador alemany, acompanyat per en Keitel, en Himmler, en Göering i en Döenitz va estar apunt de morir en aquell acte perquè quan visitava l’exposició del botí de guerra capturat als soviètics abans de posar una corona de flors en el cenotafi de l’exterior, el coronel Rudolf von Gersdorff se li va apropar per matar-lo amb una bomba activada que portava amagada. La bomba esclataria al cap de 10 minuts. Per sort del dictador, només va estar a l’exposició dos minuts enlloc de la mitja hora que pensava el coronel. Els actes d’aquell dia s’havien modificat sense previ avís per por a possibles bombardejos. Amb la bomba activada i sense possibilitat de seguir a en Hitler, en Von Gersdorff va anar als lavabos més propers i va desactivar la bomba. Després de que el poble sentís el discurs, que va ser molt breu, molta gent va deixar de criticar al règim i va tornar a creure amb el seu líder com un salvador, tot i que pocs varen anar a veure els soldats desfilar per l’Unter den Linden perquè el record de Stalingrad encara era massa present a la retina de la gent.

A la Leipziger Strasse, la Carlene, que havia criticat davant de l’Àngela a en Hitler acusant-lo d’estar malalt i incapacitat, l’endemà, quan va anar a comprar el Völkischer Beobachter, li va dir que la guerra la guanyarien perquè Déu els hi havia portat en Hitler. Quan l’Àngela li anava per respondre que en Hitler l’havia portat el diable, va entrar a la llibreria la Klara, que en sentir la conversa des de fora els va dir:

No digueu bajanades, aquest què heu sentit no era en Hitler. Aquest era el seu doble. Ser de bona font que l’autèntic està tancat sota arrest domiciliari a Obersalzberg després d’haver patit un col•lapse mental després de Stalingrad.

No volent-s’ho creure i sabent de quin peu calçava la Klara, la Carlene li va cridar de males maneres que era una mentidera i una boja. Enfadada davant d’aquelles acusacions, la Klara no s’ho va pensar ni un segon i va agafar el Völkischer Beobachter i li va tirar pel damunt de la Carlene, que ella, en voler-s’hi tornar, va agafar el Der Stuermer que hi havia davant del taulell, però llavors va intervenir-hi l’Àngela que va agafar la revista i els va demanar que es calmessin. Posant-se bé el barret que duia, la Klara va deixar unes quantes monedes al taulell per pagar el diari que havia llançat i va marxar cap a la carnisseria de la Maria. Tot seguit i sense dir res, la Carlene va marxar enfurismada cap a la floristeria mentre anava renegant de la Klara acusant-la de difamadora. Al cap de dos dies ja havien fet les paus. Al vespre, parlant-ne amb el seu marit sobre aquell tema, en Fritz li va exclamar mentre feia el sopar:

No crec que en Hitler faci servir un doble. Per desgràcia, tot i que el seu discurs no ha sigut molt acceptat, ha servit per què tothom veiés que no està malalt. En Hitler encara té un poder d’atracció molt gran, sobretot cap a les dones, i la seva oratòria és formidable, això es indiscutible, sinó no s’explica el seu magnetisme. És un boig, però no és un home tonto.

El 27 de març i el 29 de març la RAF va tornar a bombardejar Berlín i la gent, tot hi admirar a en Hitler, odiaven que la guerra continués. La majoria criticaven que en Hitler mantingués en el govern al ministre de l’Aire, en Hermann Göering, ja que no era capaç de defensar les ciutats alemanyes dels bombarders britànics. A en Fritz i a l’Àngela els cansava anar cada cop més sovint en el refugi antiaeri, que a l’Àngela li provocaven marejos perquè eren asfixiants. En Barnard cada vegada que hi havia un bombardeig anava el dia següent a la fàbrica, que ja tornava anar tot i que a menys rendiment i amb pocs telers. Les banderes nazis no es deixaven de fàbrica.

El 13 d’abril, el govern alemany va anunciar per Ràdio Berlín que en els boscos de Katin, a prop de Smolensk, a l’est de Polònia, el sector que els soviètics varen ocupar durant el pacte nazi-soviètic del 1939, havien trobat una sèrie de fosses comunes d’on havien desenterrat a més de 20.000 oficials polonesos. Sentint la notícia en la taverna Habel de l’Unter den Linden, en Fritz i l’Àngela varen veure com la gent s’indignava en sentir aquelles atrocitats i acusaven als soviètics de monstres. Parlant-ne ells dos d’aquest tema mentre es bevien una Franziskaner en Fritz i una Paulaner l’Àngela, en Fritz li va comentar:

Els soviètics no són gaire millor que nosaltres. En Iosif Stalin no deixa de ser un dictador com en Hitler o en Mussolini, l’únic que ell utilitza la bandera comunista per amagar el seu totalitarisme, però allà no hi ha res de comunisme, l’únic que hi ha és un govern corrupte i oligàrquic.

Somrient mentre es bevia la Paulaner, l’Àngela li va preguntar:

Encara creus amb els ideals comunistes?

Pensant una resposta durant uns segons mentre mirava que cap client del bar els pogués sentir, en Fritz li va contestar:

No, jo no em sento comunista, però si que hi ha molts ideals de la doctrina marxista que m’entusiasmen com ho feien abans quan era més jove. Jo no he deixat mai de desitjar un món més just, laic i més igualitari, un món sense societat de classes, però no com ho vol en Hitler, ell vol una societat on la nació estigui per sobre del poble. Jo desitjo una democràcia parlamentària i participativa amb drets per tothom.

Fent-li que sí amb el cap, l’Àngela li va preguntar:

Però no creus que és una utopia tot això? Un món sense classes on tothom tindrà de tot i tothom serà feliç.

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va respondre:

No ho sé si és una utopia un món millor. Quan els negres de nord-americà eren esclaus també els hi deien que desitjà la llibertat era una utopia i que per tant no tenia sentit pensar en ella, però al final varen ser lliures, tot i que no els hi ha anat tant bé com es pensaven després de ser alliberats dels seus amos.

Encuriosida pel tema, l’Àngela li va preguntar com es podia fer un món millor i en Fritz li va respondre:

És complicat, però perquè només un país canvi el seu sistema no canviarà res, evidentment quedarà engolit pels altres països, però si hi ha una unió de diferents països amb voluntat de canviar el sistema tot es pot fer. Que jo per exemple mati a un nazi no acabaré amb el nazisme perquè els demés m’eliminaran, però si la majoria matem als nazis llavors acabarem amb el nazisme. Tot i que per acabar amb el nazisme no només es necessita acabar físicament amb els seus líders, s’ha d’acabar amb la seva ideologia perquè sinó un altre agafarà el relleu amb el temps. Per desgràcia, necessitem lluitar amb la irracionalitat per guanyar-la.

L’endemà, mentre treballava a l’Hospital traient sang a una dona que volia donar sang pels ferits, una infermera li va dir que havia rebut una trucada urgent i que anés en el seu despatx de l’Hospital. Mentre caminava pels passadissos cap al seu despatx, va començar a pensar que havia passat alguna cosa dolenta a la seva família i es va posar a patir. En posar-se a l’auricular va sentir la veu d’un oficial de les SS i en aquells moments es va pensar que havien descobert que havia assassinat a en Hans, però es va quedar més tranquil quan li varen dir que en Goebbels el necessitava urgentment perquè tornava d’Obersalzberg amb tren després d’assistir a una important reunió i que no es trobava gaire bé. Tenint el permís del director, va canviar-se i va anar amb el seu Volkswagen a l’estació. Entrant a l’entrada de l’estació, va veure uns quants curiosos que esperaven al ministre alemany. Posant-se dins l’estació de trens, uns quants homes de les SS li varen explicar en un despatx, que el dia anterior el ministre havia patit un còlic nefrític i que tenien por de com reaccionaria en Goebbels davant de la gent que l’esperava a l’estació. Entre ells hi havia el famós cirurgia d’en Goebbels i dels alts dignataris alemanys, en Ferdinand Sauerbruch, que portava tot el seu equip per si de cas calia fer una intervenció quirúrgica. En Fritz, que entenia que el ministre devia patir forts dolors, va sortir de l’estació i va saltar a la via del tren mentre la gent li deia que estava boig. Mirant la via cap a l’est va observar que podien aturar el tren abans d’arribar a l’estació i treure’l des d’un altre punt que no fos a la parada. Entrant un altre cop a l’estació, va aconsellar en els oficials de les SS aturar el tren a uns quants metres abans d’arribar a l’estació, en un punt concret on el podrien treure sense que ningú sospités res. Fent-li cas, quan el tren es va aproximar a l’estació varen aturar el tren just en el lloc on va dir en Fritz i amb l’equip mèdic d’en Sauerbruch varen treure el ministre alemany i el varen dur a casa amb cotxe sense haver de veure la gent que l’esperava. Durant el trajecte cap a casa del ministre, en Fritz va acompanyar a en Goebbels, que li va agrair la idea per haver-li estalviat un mal tràngol i li donava la mà dreta mentre es queixava de dolor. Entrant a casa del ministre, el va fer estirar en el llit i li va examinar els ronyons tocant-li la panxa. No deixant de ser vigilat per un parell de membres de les SS, li va donar uns quants calmants que havia tret de l’Hospital i li va aconsellar que begués molta aigua. Mentre li donava tots aquells consells, el ministre va rebre d’un seu criat informe d’en Vidkun Quisling, el líder noruec. Agraint-li un cop més el gest, en Fritz ho va aprofitar per demanar-li que reduís la producció de banderes a l’empresa del seu pare perquè la fàbrica havia quedat molt malmesa pels bombardejos i no tenia suficients treballadors per complir les comandes. Aprofitant que el ministre anava dient que sí a tot perquè estava llegint l’informe, també li va demanar que no enviés en Marwin al front. Tocant-se el ronyo dret de dolor, en Goebbels li va prometre que reduiria la producció i firmaria un document que permetria a en Marwin quedar-se a Berlín. Feliç, en veure que entraven un parell més d’ajudants de les SS, va marxar pensant que d’aquesta manera el seu pare podria trobar nous clients i que havia salvat el seu germà.

Al cap de dos dies, el ministre alemany va tornar a trucar a en Fritz i es va queixar novament dels dolors del còlic. Explicant-li que segurament no havia expulsat la pedra, el va acompanyar a l’Hospital de St Hedwig, on el professor Huetepohl el va examinar amb raigs X. La radiografia no va indicar res greu, cosa que a en Fritz li va fer molta ràbia, i només es detectava una pedra que li ocasionava aquells dolors que li feia perdre pes. Explicant-li que no es temia per la seva vida, en Fritz li va aconsellar repòs i el va acompanyar amb el Mercedes negre a prova de bales fins a casa seva en la Hermann-Göering Strasse 20. En entrar a la casa, el primer que es va adonar a en Fritz es havia tret la majoria de les bombetes de les làmpades i els llums de la casa per complir amb les exigències de la nova Guerra Total. Com a agraïment, el ministre li va demanar que truqués a l’Àngela perquè vingués a sopar per així de pas cuidar-lo una estona més. Fent cas a les paraules d’en Goebbels, en Fritz va anar al despatx del ministre i va trucar a l’Àngela a la llibreria, que va quedar molt sorpresa. No entenent què feia el seu marit, li va dir des de l’altra banda de l’auricular:

Però no els vols matar en aquests porcs? Perquè l’ajudés?

Sabent que no podia respondre, tenia a pocs metres a la Magda, que estava molt preocupada pel seu marit mentre demanava en els criats que li portessin aigua, en Fritz li va ordenar que es posés un vestit i que anés a casa del ministre perquè estava bastant fotut per la pedra al ronyó. Fent-li cas, al cap d’un parell d’hores l’Àngela va anar a peu i amb mala cara a casa del ministre després de posar-se un vestit verd que s’havia comprat feia temps a la botiga de l’Albert i de la Helga. Veient-lo patir de dolor al sofà del menjador, l’Àngela pensava que era massa poc el què sentia i desitjava que la pedra fos com les de Stonehenge. Fent el numeret, l’Àngela va saludar molt amablement a la família Goebbels i es va posar a jugar amb els sis fills dels Goebbels, que com sempre anaven molt ben vestits i ben perfumats. Per sorpresa d’en Fritz, l’Àngela els hi va donar uns caramels que prèviament havia anat a comprar a la botiga de la Matilda. De seguida que el ministre es va aixecar del sofà amb l’ajuda de dos criats i es varen posar a sopar. En Fritz li anava recomanant que begués aigua i que mengés més a poc a poc. Després de sopar un senzill plat de verdures amb patates bullides amb les poques llums que hi havia en el menjador, el ministre va rebre un documental que l’hi havia portat el seu ajudant preferit, en Roellenbleg. Proposant-li a en Fritz i a l’Àngela mirar-lo a la sala de projeccions que tenia a dalt, els nois es varen aixecar de la cadira per acompanyar-lo a la sala mentre la Magda es posava a jugar amb els nens, i els criats desparaven taula. En entrar a la sala es varen acomodar en les còmodes butaques de color negre tot esperant veure una pel•lícula nord-americana que el poble tenia prohibit veure. L’Àngela esperava veure Casablanca, que la Klara l’hi havia dit que havia sigut tot un èxit als Estats Units. Però quan varen veure que no era una pel•lícula varen quedar decebuts. En veure unes quantes imatges varen quedar esgarrifats i amb l’estomac regirat en observar que estaven mirant un documental de les fosses de Katin. Veient com treien els cadàvers, l’Àngela li varen vindre nàusees i sense dir res es va aixecar per anar amb la Magda i els seus fills perquè no volia vomitar damunt del ministre. Preguntant-li què passava després de que marxés l’Àngela, el ministre li va respondre mentre es bevia un whisky i oblidava la pedra:

Els soviètics varen fer aquests assassinats quan varen ocupar Polònia. Volien eliminar als oficials, els intel•lectuals i els polítics que no eren del seu gust. Jo no seré qui per criticar aquestes mesures, però ho tenim que aprofitar per atacar als soviètics per buscar un conflicte entre ells i els britànics. No crec que aquesta aliança que tenen duri gaire, i menys amb els nord-americans.

Preguntant-li per la guerra, en Goebbels li va contestar mentre tenia els ulls posats al documental:

No està sent fàcil. Stalingrad ens va fer molt mal i ara perdrem al nord de l’Àfrica, però esperem remuntar. Sort en tenim de que en Hitler és el cor del nostre esforç bèl•lic. Ara està reunit amb aquell maleït Horthy. El seu fill és un amic dels jueus. Quin desgraciat. Però les desgràcies no acaben aquí, per mala sort Itàlia no és el país que ens pensàvem. Quina desgràcia ens toca viure.

Més decidit en veure’l abatut i amb el cap abaixat mirant al whisky, en Fritz li va preguntar si tenia ganes d’acabar amb la guerra i el ministre li va respondre mentre feia un sospir:

Sí…. Tinc ganes de passar més temps amb la família. No tinc temps per veure els meus fills i quan m’he n’adoni ja seran grans i jo ja seré un vell rabiüt. Obrir dos front ha sigut un error. Però ara serem més petits i això ens anirà bé. Fent un llarg silenci, el ministre va aixecar el cap per mirar a en Fritz i li va preguntar: Escolta, veus jueus per Berlín? Ser que en queden i no sé què fer. No hi ha manera que acabem amb ells. Quan en veig algun passejar amb l’estrella groga se’m regira l’estómac.

Pensant una estona sense deixar de mirar la pantalla que els il•luminava amb la llum blanca a la cara, en Fritz li va contestar:

A mi tampoc m’agrada veure’ls amb l’estrella. Vol un consell? Sinó els pot expulsar jo els hi trauria l’estrella i els consideraria ciutadans normals i d’aquesta manera tothom pensaria que s’haurien eliminat. Qui s’adonaria? Ningú! Quin cost li té? Cap.

Pensant en la idea d’en Fritz mentre s’acabava el whisky, en Goebbels li va dir que s’ho pensaria. Mentre pensava assegut a la seva butaca de color negre i de pell, el ministre de cop es va tornar a queixar de dolor. Ràpidament en Fritz li va aconsellar que s’estirés al llit. Acompanyant-lo al dormitori amb l’ajuda d’un criat, li va subministrar un calmant que el va deixar adormit. Veient-lo dormir profundament va pensar seriosament en assassinar-lo amb una obre cartes que tenia damunt d’una taula d’estudi, però la por de tornar a matar li feia impossible fer aquell acte. En tornar amb les dones en la sala del menjador, la Magda els va pregar que es quedessin a dormir, però llavors un oficial va cridar a la Magda perquè despertés al seu marit. Dient-li que no podia ser perquè acabava de posar-se al llit, l’oficial li va dir amb veu baixa però que es va sentir perfectament:

Senyora…. A Varsòvia s’han revoltat els indesitjables….. Ja m’entén….

Fent-li que sí amb el cap, la Magda de seguida va convidar la parella a marxar de casa mentre anava a cridar al seu marit. No entenent res, no sabien que els jueus s’havien alçat del gueto, en Fritz i l’Àngela varen tornar amb el Volkswagen cap al pis. Preguntant-li perquè l’ajudava, en Fritz li va respondre trist:

No tinc més remei, és la meva professió. He estudiat per salvar vides no per matar-ne, encara que el pacient no m’agradi. A més, intento treure’n informació que ens pot anar bé. Gràcies a aquestes informacions varem salvar a la Matilda.

Sense que se’n adonés, gràcies a aquella conversa amb el ministre va salvar a moltes vides perquè en Goebbels li va fer cas i al cap de dos dies va ordenar treure’ls-hi l’estrella de David en els jueus de Berlín que no varen poder ser expulsats.

Al cap de dos dies, el 20 d’abril, l’aniversari d’en Hitler va ser celebrat com cada any per tot Alemanya, però aquesta vegada d’una forma més digne i seriosa per la situació de la guerra. Molts berlinesos no estaven per festes i pastissos, i poca gent va fer cas al discurs d’en Goebbels, que continuava queixant-se del còlic i feia venir cada matí en Fritz a casa seu perquè li donés calmants i consells, en el Saló Filharmònic. En els bars, a les llibreries, els restaurants, les carnisseries, les perruqueries, les botigues… tothom criticava l’actitud d’en Göering per deixar bombardejar Alemanya i es mostraven contraris a les restriccions alimentàries que patien. Alguns criticaven de que en Hitler s’havia deixat enganyar per la gent del seu partit i que no se’n volia adonar. Ja no es creien les informacions que donava el govern alemany i pocs volien festejar l’aniversari de l’home que els va portar a la guerra. Uns quants clients de la llibreria li compraven a l’Àngela sobres i segells per escriure una carta crítica amb el règim i amb en Hitler. Després d’escriure-la li ensenyaven a en Fritz perquè els hi corregís les faltes. Alguns, a més, estaven indignats en saber o sospitar que en el gueto de Varsòvia es produïen molts assassinats. En Barnard, que algun cop havia anat per qüestions laborals al selectiu Herrenklub, un club d’alts dignataris, alts càrrecs, burgesos, aristòcrates, situat en la cantonada de la Vosstrasse i la Hermann-Göering Strasse, molt a prop de casa, havia sentit per primer cop com molts dels seus membres criticaven obertament a en Goebbels i a la seva política.

L’1 de maig, el Dia del Treballador, totes les emissores alemanyes varen donar a les dotze del matí el discurs gravat a les deu del matí d’en Hitler. Tant a l’Hospital Charité com a la llibreria d’en Martin es va poder sentir el discurs, però com altres cops s’aturava l’activitat per sentir les paraules del dictador alemany, aquest cop tothom va continuar amb les seves feines. Rient, l’Àngela es va limitar a dir mentre despatxava a la Klara, que comprava com era costum el Völkischer Beobachter:

Aquest no té cap dret a parlar-nos de treball quan ell no ha treballat mai com un obrer, sempre ha sigut un vividor. És com si el Papa em donés consells al llit, seria absurd.
El migdia del 8 de maig, quan en Fritz tornava amb la Zündapp K800 a casa per dinar, es va trobar amb el carrer de la Wilhelmstrasse tallat per la policia. Preguntant a un policia què passava, aquest li va respondre que s’estava fent una desfilada fúnebre per la mort del líder de les SA Viktor Lutze i que tant en Hitler com en Goebbels estaven a la Cancelleria aquell dia. Indignat per haver de donar mitja volta, en Fritz li va dir en el policia abans d’engegar de nou la motocicleta:

Aquest només ve aquí Berlín pels enterraments. Jo d’ell m’ho faria mirar perquè fa molt que no veig una desfilada militar per celebrar victòries.

El 26 de maig, en Fritz anava a casa dels seus pares per visitar-los. En pujar els quatre esgraons de l’entrada va veure que en sortia de la casa en Hermann i la Bernardina, que varen anar un moment a casa als pares d’en Fritz per demanar-los ajuda econòmica. Parlant amb ells, en Fritz encara sentia la mort d’en Dannel, li varen explicar que molts antics comunistes havien sigut detinguts a Berlín quan el govern va saber que estaven organitzant-se de nou. Pensant en el destí d’aquells seus antics amics, en Fritz va pensar que començava a veure’s un moviment de resistència. Acomiadant-se dels pares d’en Dannel, que encara estaven ressentits amb la gent del barri però no mostraven el seu ressentiment per no ser discriminats com el seu fill, en Fritz va entrar a casa. Parlant amb el seu pare, en Barnard li va dir mentre estava assentat a la seva butaca llegint un poema de l’Ulrich von Hutten:

El govern fa passes de gegant perquè la gent es comenci a revoltar. Per sort ja ningú se saluda amb la tonteria del Heil Hitler. Ara hem sabut que hem sigut derrotats a Tunísia i que a Varsòvia s’està eliminant a tots els jueus. Quin imatge més dantesca estem donant en la Història. Però per desgràcia per fer una revolució necessitem els maleïts militars. Sense les armes no podrem destruir aquest règim. Les cartes seran cremades, les critiques seran silenciades i les manifestacions seran contrarestades, però les armes poden acabar amb les vides d’aquests malparits.

Estant-hi d’acord, en Fritz li va tornar a repetir que a més s’havia d’eliminar a la ideologia nacionalsocialista per respirar tranquils i per no repetir errors. Pensant amb el seu pare, va trobar estrany que ara veiés avantatges amb les armes que tant havia odiat.

Els següents dies de juny varen ser dies tranquils per en Fritz i l’Àngela. Les grans ofensives s’havien acabat i com a conseqüència en Fritz no tenia tants ferits de guerra i l’Àngela cada cop venia menys diaris perquè la gent ja no se’ls creia. Sovint rebien alguna carta d’en Georg del front i anaven a llegir-la en el bar de l’Hotel Esplanade mentre es bevien una Berliner Weisse i miraven la cadira buida que els hi havia deixat en Lou. Llegint-les amb atenció, sempre trobaven que les paraules eren buides i que no els hi donava informacions transcendentals. Però l’Àngela aquell temps tornava a tenir un desig molt gran, volia ser mare com fos. Feia dos anys que ho volia ser però esperava que acabés la guerra per ser-ho. Ara, veient que la guerra no s’acabava, va pensar que sinó ho feia ara no ho seria mai, però patia pels bombardejos.

A principis de juliol, la parella va rebre una altra carta d’en Georg en què els hi deia que començarien una potent ofensiva a l’est i que arribaria una victòria definitiva. Llegint-la mentre es bevien una Berliner Weisse en el bar de l’Hotel Esplanade, en Fritz li va dir a l’Àngela:

Esperem no anar a Sant Mateu aviat.

L’ofensiva que va anunciar en Georg va començar el 5 de juliol, era l’Operació Ciutadela, i es va produir en el Kursk, a 346 quilòmetres al sud de Moscou. 3.800 tancs alemanys Tiger i Panther D es varen enfrontar als tancs soviètics amb la tàctica del moviment en pinça. En Georg anava amb el 9ª Exèrcit d’en Walther Model i des del nord, a Orel, varen avançar cap al sud, en direcció al Kursk, per lluitar contra les tropes d’en Konstantin Rokossovsky, que els esperaven perquè gràcies a l’Enigma varen poder saber que serien atacats a aquella hora i els va donar temps per construir una línia de defensa. De seguida els alemanys es varen adonar que els soviètics els esperaven i quan varen obrir foc amb els seus canons varen veure que els avions de la Luftwaffe no els hi donaven suport. No entenent perquè no eren ajudats des de l’aire, no sabien que els avions soviètics estaven atacant les bases de Luftwaffe. En Georg enyorava no tenir el suport d’un llegendari aparell marcat amb un cor verd amb un 13 negre pilotat per l’as de la Luftwaffe Walter Nowotny. Sols, varen lluitar aferrissadament en la batalla de tancs més gran de la Història.

El 9 de juliol, quan el 7ª Exèrcit nord-americà d’en George Patton i el 8ª Exèrcit britànic d’en Bernard Law Montgomey desembarcaven a Sicília en l’Operció Husky, en el Kursk els alemanys varen patir un contraatac soviètic després de quatre dies en què havien atacat durament. La potència soviètica era igual de potent que la d’ells i els enormes Tigers no eren superiors als T-34 soviètics. En Georg es defensava com podia i armat amb una MP 40 no va deixar de disparar contra als soldats soviètics mentre s’amagava en la llarga herba de la zona de combat i intentava avançar arrossegat al terra negre. Molts dels seus companys queien morts davant seu i en aquell moment, mentre disparava plorant de ràbia veient els cadàvers dels seus companys abatuts en aquella terra enganxosa i negra, va pensar amb Berlín. Tancant els ulls, va desitjar tornar a Berlín amb els seus amics i volia que tot acabés per tornar sa i estalvi i oblidar tots aquells horrors que havia comès. Pensant amb en Lou li va venir un atac de ràbia i, mossegant-se els llavis, va disparar encara amb més força matant a uns quants soldats soviètics que protegien a un T-34. La ràbia el controlava en ell i no ell en ella. Quan es va trobar a un soldat soviètic desarmat enmig de la carretera de sorra amb les mans aixecades, el va disparar en el cap amb la seva Walther P38. No tindria pietat, pensava. Veient a uns soldats soviètics al costat d’un jeep nord-americà amb les sigles USA, que pels soviètics volien dir Ubiyat Sukensyna Adolfa, mentre feien una pausa, en Georg i uns companys més els varen disparar sense pietat matant-los a tots a trets. Un soldat que va quedar malferit a terra però viu, va ser rematat per en Georg a cops de culata.

La nit següent, després d’aturar-se momentàniament, les tropes d’en Model varen ser atrapades a Poniri. Desesperat en veure que no hi havia sortida, en Georg va agafar la seva MP 40 i va disparar sense contemplacions des d’una rassa antitancs juntament amb els seus companyes, que no deixaven de disparar les seves MG 34. Però, a primera hora del dia següent, els soldats soviètics els varen atacar amb duresa i els tancs alemanys es varen veure sorpresos pels T-34. A poca distància, el blindatge dels Tigers deixava de ser efectiva perquè els T-34 aconseguien fer esclatar l’interior del tanc i feien esclatar la munició del Tiger arrencant la torreta i elevaven el tanc alemany uns quants metres del terra. Sorprès com els altres del potencial dels soviètics, en Georg no va deixar de disparar ni un segon amagat entre les altes herbes juntament amb els seus companys. Espantat i suant per la forta calor, preveia que moriria, i de seguida es va quedar sol. Espantat, es va amagar tant com va poder esperant que els soviètics marxessin d’on era ell. Tremolant ara de por, va alçar el cap per veure si havien marxat però en aquells moments va observar que molt a prop d’on era ell hi havia un Tiger i a uns quants metres un T-34 que va obrir foc. L’obús del canó soviètic va caure ben bé al costat d’on era en Georg i el va elevar uns quants metres sobre terra. Caient d’esquena a terra i trencant-se la columna, va fer un fort crit de dolor. Amb la cara coberta de sang per l’explosió, va sentir que encara continuava el combat. Un minut més tard, on hi va haver un intercanvi de trets, el tanc soviètic va tornar a disparar contra el Tiger i li va arrencar la torreta que va sortir disparada caient damunt del braç dret d’en Georg. Cridant de dolor, en Georg ja no es va poder aixecar i va abaixar el cap inconscient mal ferit pensant que ja no el tornaria a aixecar mai més. En acabar la batalla, on 13 quilòmetres varen quedar totalment destruïts i els alemanys varen perdre 300 tancs per 400 pels soviètics, però aquests tenien més reserves, en Georg va ser descobert inconscient per uns seus companys. Primer pensaven que era mort, les ferides eren molt greus i no responia, però en veure que encara respirava li varen treure la torreta calenta de damunt del braç i se’l varen emportar en braços cap a un hospital de campanya. Després d’amputar-li el braç dret sense calmants, el varen pujar inconscient en un tren que el va portar a un altre hospital.

El 16 de juliol, en acabar la batalla del Kursk amb una victòria soviètica perquè els alemanys no varen aconseguir destruir les defenses soviètiques, en Fritz estava treballant com cada dia a l’Hospital quan li varen dir que rebrien els primers soldats d’una batalla en el Kursk. Preguntant com havia anat la batalla, en Paul li va respondre clarament i desanimat:

Com les últimes, amb molts morts del nostre bàndol.

Esperant que arribessin aquests soldats, en Fritz va tornar a treballar amb els altres ferits. A la tarda varen arribar aquests soldats i en Fritz va observar de seguida que la majoria dels ferits que passaven per davant dels passadissos en les lliteres amb rodes tenien ferides gravíssimes d’impacte d’obusos. La majoria tenien més d’una extremitat amputada i alguns morien al cap d’unes hores. Esgarrifat en veure’ls com quedaven va pensar amb en Georg i estava convençut de que devia patir molt en aquella batalla. Imaginant-se’l lluitant aferrissadament contra els tancs soviètics, va quedar perplex en veure com les infermeres portaven en llitera a un noi que se semblava molt a en Georg. Primer va pensar que s’ho havia imaginat després de pensar en ell, però en seguir-lo per veure el seu estat va quedar aturat en veure quan el posaven a un llit sense braç. Mirant-li la cara, va quedar destrossat en veure que efectivament aquell noi era en Georg. Mirant-lo estirat al llit amb els ulls tancats, va veure en l’informe que li va donar una infermera, que havia perdut un ull, l’orella dreta i que se li havia amputat el braç dret. Glaçat, sense dir res, en Fritz es va apropar a en Georg i li va agafar la mà esquerre, que li faltaven els tres dits petits, mentre plorava. Mirant un altre cop el seu historial, va llegir que s’havia trencat la columna i que no podria caminar mai més. Preguntant a una infermera si tenia alguna ferida més, la infermera li va dir que no, que ara s’havia de recuperar de les operacions i adaptar-se a una nova vida. Caient-li les llàgrimes al damunt de l’informe d’en Georg, en Fritz el va abraçar durant uns minuts fins que en Paul va entrar a l’habitació i el va cridar per dir-li:

Ara no podem està per sentimentalismes, tenim a molts ferits que ens necessiten.

Sabent que no podia fer res més per en Georg, va marxar a ajudar els altres ferits. En acabar la jornada pel vespre, una jornada molt intensiva amb molts morts, va anar a veure a en Georg, que encara no s’havia despertat des de que havia sigut ferit. Agafant-li la mà, en Georg es va despertar a poc a poc i va estar durant uns minuts confós i amb un fort dolor al cap. En un primer moment es pensava que encara era el Kursk. En quedar il•luminat pel llum de l’Hospital, en mirar-se la mà esquerra va notar que no tenia el braç dret i girant la mirada cap a la dreta va veure que efectivament no el tenia. Posant-se a plorar, en Fritz li va acariciar el front i llavors en Georg li va dir plorant:
Fritz he quedat esgarrat. Déu meu, no sento les cames tampoc i no hi veig amb l’ull esquerre.
Plorant com ell, en Fritz no sabia com dir-li que no podria caminar mai més i que havia quedat cec de l’ull i sord d’una orella que havia perdut. Sabent què volien dir els plors del seu amic, en Georg va cridar desesperat mentre es tocava la galta dreta a poc a poc veient que tampoc tenia l’orella:

Que m’han fet? Fills de puta, m’han esgarrat la vida! No vull que ningú em vegi així mai més. Matem! Per favor! Matem!

Eixugant-se les llàgrimes, en Fritz li va dir mentre li mirava la cara:

Ara no pensis en això. Estàs a Berlín i has de començar un llarg procés d’adaptació. Jo i l’Àngela farem tot el què faci falta perquè estiguis el màxim de bé.

Fent un somriure sorneguer sentint dir que s’havia de recuperar, en Georg li va contestar mentre s’empassava saliva veient quina seria a partir d’ara la seva nova realitat:

No us preocupeu per mi! Els soviètics vindran cap a aquí i us mataran a tots. Són indestructibles, quan en destrueixes un d’ells te’n surten quatre més. Ells no tenen compassió.

Mirant-lo amb amargor, en Fritz li va preguntar:

I tu! Has tingut compassió?

Caient-li les llàgrimes mentre recordava tots els assassinats que havia comès; havia participat en les morts selectives contra els jueus, havia assassinat a sang freda a soldats, nens, avis, mares, pares, havia violat a moltes noies i dones, havia robat, havia…. en Georg va exclamar al cap d’uns minuts mirant a fora la finestra:

Déu m’ha castigat per tots els meus crims. El meu càstig es continuar esgarrat en aquesta vida.

Deixant-lo mentre plorava i entraven els seus pares a l’habitació, en Fritz va tornar al pis, on li va comunicar a l’Àngela que en Georg era a l’Hospital mal ferit. Horroritzada per les ferides que li va descriure, l’Àngela va abraçar a en Fritz i li va demanar que no marxés mai en una batalla. A la nit varen anar a sopar a casa dels seus pares per explicar-li a en Marwin la notícia de que hi havia en Georg. L’endemà, l’Àngela i en Marwin varen anar a visitar al seu amic. Entrant a l’habitació el varen veure rodejat per la seva família. El pare d’en Georg se’l mirava amb una pipa de fumar a la boca i li anava dient:

Ara de què en farem de tu?

En Fritz els donava consells per millorar-li la qualitat de vida i intentava animar a en Georg dient-li que no s’havia de preocupar de res més. En veure a l’Àngela i a en Marwin entrant per la porta, en Georg es va tornar a enfonsar en un mar de llàgrimes i sense saludar-los els va demanar perdó pels assassinats que havia comès i que ara relatava esperant trobar un perdó. L’Àngela i en Marwin li varen dir al mateix que en Fritz, que no pensés en res més, però en Georg no deixava de pensar que l’havien deixat així per culpa del que ell havia fet en la guerra. Després d’estar una estona amb en Georg, que no deixava de mirar el sostre, en Marwin i l’Àngela varen marxar cap a casa. Acompanyant-los fins a la sortida, en Fritz els hi ensenyava des dels passadissos el drama que havia de veure cada dia. Veient a tots aquells soldats mal ferits que no paraven de cridar de dolor mentre les infermeres els intentaven calmar amb paraules perquè no tenien suficients medicaments, l’Àngela no va poder contenir les llàgrimes i no entenia com el seu marit podia aguantar-ho cada dia i tantes hores.

El 25 de juliol, el dia que en Mussolini va ser destituït del seu càrrec i va ser empresonat per ordres del rei Victor Manel III, en Fritz va saber a l’Hospital mentre examinava l’estat d’en Georg que s’havia bombardejat amb molta violència la ciutat d’Hamburg. Preguntant en els seus companys si sabien alguna cosa més, en Fritz va començar a pensar que hi tenia algun conegut a Hamburg però no recordava a qui. Amoïnat, li va explicar a l’Àngela a la llibreria si sabia alguna cosa d’aquell bombardeig. Mentre mirava el Das Reich per veure si en podia treure alguna informació, la Klara, que com sempre els escoltava mentre agafava el Völkischer Beobachter, els hi va dir:

Sabeu el què és greu? És que en Hitler, l’home que tant estimava Alemanya, no ha anat a visitar els territoris afectats pels bombardejos. És un covard i un mentider. No viurà ell un bombardeig dels bombarders terroristes.

Després de que l’Àngela plegués varen anar a sopar a casa dels seus pares. Explicant-li en el seu pare sobre la intensitat d’aquell bombardeig, en Barnard li va dir mentre se li posava una cara de Divendres Sant:

Saps qui viu a Hamburg? En Heinrich i la Corina. Fa uns anys em va enviar una carta en Heinrich i em va comentar que vivia a la Schauenbrugstrasse, al costat de l’hotel Rathaus i molt a prop d’una petita botiga de tabac per si mai i volíem anar-hi a passar uns dies.

Sospirant mirant al sostre, en Fritz ara recordava qui li sonava que viva a aquella ciutat que havia format part de la Lliga Hanseàtica durant l’Edat Mitjana. Patint pels pares de la Galiana, en Fritz es va quedar una estona callat pensant amb la seva difunta xicota. Sense saber qui era, l’Àngela li va preguntar a la seva sogra qui era en Heinrich, i la Luane li va contestar en veu baixa:

El pare de la Galiana.

Enfadada en sentir un altre cop el nom de la Galiana, l’Àngela pensava en aquells moments que tot estava relacionat amb aquella noia que no la deixava en pau en la seva vida amb en Fritz.

Els següents dies en què la RAF va continuar bombardejant Hamburg dins l’Operació Gomorra, en Fritz tenia l’orella enganxada a la ràdio i quedava esgarrifat pensant en l’abast del bombardeig i patia constantment pels pares de la Galiana. A l’Hospital la gent parlava de que havien mort a Hamburg 40.000 persones, moltes d’elles asfixiades pel fum dels incendis, i que la ciutat estava en ruïnes amb gent vaguejant pels carrers ja que havien perdut les seves vivendes. Pensant amb en Heinrich, a qui havia estimat tant, en Fritz no va fer massa cas al malestar general dels seus pacients per tal i com els nazis havien fet evacuar les oficines públiques berlineses. Els comentaris hostils sobre el règim i sobre la pròpia figura d’en Hitler començaven a ser freqüents. Quan va tornar a casa, l’Àngela no li explicava tot el què havia sentit dir sobre els bombardejos a Hamburg perquè veia que en Fritz estava tota l’estona callat pensant amb la Galiana. Desviant-li el tema parlant-li d’en Georg, en Fritz li contestava amb poques paraules dient-li que havia d’assumir les conseqüències com tots.

A la nit del 31 de juliol, per culpa dels bombardejos que patien, en Joseph Goebbels va fer distribuir octavetes a totes les llars berlineses en les que s’exhortava a l’evacuació de les dones que no exercissin una activitat professional, els nens i la gent gran cap a territoris menys amenaçats. Com a conseqüència, centenars de milers de persones com la Margarethe, que va deixar el seu marit Frank sol en el pis de damunt de la botiga de la Matilda, varen abandonar la ciutat. L’Àngela tenia clar que es quedaria a la ciutat igual que la Luane, cap de les dues volien abandonar als seus marits, però pensava que era una bona idea de que marxés la seva mare amb la seva germana. Convidant-les a sopar el dia següent, l’Àngela i en Fritz li varen exposar a l’Annalisa i a la Velda la situació i els hi varen recomanar que marxessin a un poble a l’oest del país. Mirant-se’ls amb resignació, l’Annalisa els hi va dir:

No, no marxaré. Aquí se’ns ha rebut amb els braços oberts i som molt feliços en aquest barri i en aquesta ciutat tant magnífica. Mai havia sigut tant feliç com a aquí. A més, aquí us tinc a vosaltres i espero que em feu àvia ben aviat. Jo no marxaré, no em mouran d’aquí.

Entenent a la seva mare, els dos es varen mirar a la Velda, que els va dir segura d’ella mateixa:

Jo tampoc marxaré, he conegut a un noi i sóc feliç en aquesta ciutat. Si tinc que morir, moriré.

L’endemà, quan en Fritz anava cap a l’Hospital va observar que moltes dones que estaven fins llavors a les botigues fent cues per comprar havien abandonat la ciutat. En tornar de la feina es va aturar un moment a la botiga de la Matilda i li va preguntar a la botiguera perquè no marxava com les altres, però la botiguera li va contestar mentre tocava el pot on guardava els caramels:

Si no m’han fet fora els nazis tampoc ho faran els britànics. Jo moriré a Berlín, és la meva ciutat, el meu amor.

Durant l’agost, en Fritz va treballar més que mai a l’Hospital ocupant-se dels soldats ferits del front i dels ferits dels bombardejos de les altres ciutats. La situació li era esgarrifosa i quan sortia de l’Hospital anava a buscar a l’Àngela i anaven a veure a en Georg a casa dels seus pares a l’Alexanderplatz. Postrat en una cadira de rodes que l’hi havia comprat en Fritz, en Georg no els hi deia res i se’ls quedava mirant amb el seu únic ull. Intentant animar-lo i preocupant-se pel seu estat, se l’enduien a donar una volta pel parc de l’Ajuntament mentre ell renegava de que ja no era una persona. Quan tornaven a peu cap a casa després de deixar en Georg a casa dels seus pares, l’Àngela quedava encisada veient la bondat del seu marit amb tothom. Quan li preguntava perquè feia tot això, perquè ajudava a tothom sense rebre res a canvi, en Fritz li responia:

Perquè sóc feliç i només necessito que la gent del meu voltant estigui bé. Jo no necessito molts diners per viure, jo et necessito a tu, a la meva família, als meus amics i als meus veïns. Ser perfectament el què ha fet en Georg, com ens ha enganyat al meu pare, com és en Martin i la Carlene, però ells són la meva família i els necessito com l’aigua que bec i els perdono. De vegades quan veig els meus companys o molts coneguts trobo que pensen excessivament amb les coses materials i amb els diners. Jo no penso així i sóc feliç així. És veritat que a mi mai m’ha faltat de res, però donaria tots els meus diners si pogués tornar a veure a l’àvia, a en Lou i l’Udo.

Reflexionant amb les paraules del seu marit, l’Àngela li va preguntar mirant al terra:

I la Galiana?

Mirant ell al cel, li va respondre:

Mataria per ella, però per tu aniria a l’infern d’Hades per buscar-te.

Rient i mig satisfeta, l’Àngela li va dir:

I perquè m’has de venir a buscar a l’infern a mi?

També rient, en Fritz li va dir:

Tots tenim un passat. Eh! Nazi!

Fent cara de resignació, l’Àngela li va contestar:

Així viurem eternament. Eh! Comunista!

El 23 d’agost, la RAF amb 727 bombarders va tornar a atacar Berlín. Com sempre en Fritz i l’Àngela varen córrer ràpidament cap al refugi, però en arribar-hi varen veure que estava ple. Molta gent ja sabia on eren i no dubtaven en córrer a anar-hi. Espantat en veure que no tenien lloc en Fritz es va quedar col•lapsat a l’entrada del refugi mirant les cares de pànic de la gent, que no era gaire diferent a la seva, fins que va sentir a la Katrina que li va cridar entre la multitud que hi cabia una persona si tots s’estrenyien. Sabent que el seu marit l’obligaria a anar-hi, l’Àngela li va dir abans de que digués res, que ella es quedaria amb ell. Fent un somriure fals, en Fritz li va fer un petó per distreure-la i llavors la Katrina es va esmunyir entre la gent per agafar-la per la cintura amb l’ajuda del seu germà i se la varen endur en el refugi mentre ella cridava que la deixessin. Mentre l’Àngela suplicava que la deixessin varen començar a caure les primeres bombes i en Fritz va marxar corrents en busca d’un lloc segur. El carrer era buit, els tramvies estaven aturats, feia calor i sentia a molta gent cridar mentre corrien d’una banda a l’altra. De cop va començar a sentir les bombes a caure més a prop i es va quedar immòbil davant del temple neoclàssic pensant on es podria refugiar. Les bombes queien cada cop més a prop d’on era ell i de seguida va veure com una bomba destruïa un edifici deixant la calçada plena de runes. Els tremolors del terra per l’impacta de les bombes feien caure els arbres que hi havia molt a prop del temple. En el refugi, l’Àngela es posava a plorar en sentir aquelles bombes i patia perquè veia que el bombardeig era molt potent i molt proper a on eren ells. De seguida les bombes varen provocar greus incendis i en Fritz anava corrents com podia per fugir del fum, que asfixiava a la gent, i de les bombes que continuaven caient. No sabent on anar mentre veia a unes quantes dones caure al terra esgotades, va córrer cap a l’est de la Leipziger Strasse en busca de refugi. Mentre anava llampat per davant de la botiga de roba de l’Albert i de la Helga, va veure a una nena petita plorant tota sola ajupida al costat de la farola. Aturant-se de cop en veure que estava sola, se la va quedar mirant mentre es tapava la cara amb la mà per no respirar el fum negre. Oblidant les bombes i les explosions, aquella nena li va recordar a la Galiana pels seus ulls verds i no va dubtar en córrer cap a ella. Preguntant-li on eren els seus pares, la nena li va respondre tartamudejant i amb mocs al nas, que havien fugit al refugi i que l’havien abandonat. Pensant què podia fer, de cop una bomba va caure a uns pocs metres d’on eren ells, molt a prop dels pisos de davant d’en Kurt i la Maria, i llavors en Fritz va agafar la nena per la cintura i va marxar d’allà corrents com un boig cap a l’est del carrer mentre veia com sortien flames i fum dels edificis que sempre havia vist. El fum cada cop era més asfixiant i en Fritz i la nena es varen veure atrapat sense poder respirar enmig del carrer buit. Sabent que havia de fer alguna cosa si no volia morir, va veure entre el fum que estava davant de l’antic pis de la Galiana. Mirant-lo fixament i recordant les vegades que hi havia anat a buscar la noia dels seus somnis, va pensar que s’estava tornant boig en creure que la Galiana el protegiria. Sense rumiar-s’ho més, va tirar a terra la porta d’entrada i va pujar a la segona planta. Sense clavar-li tant fort, va tirar a terra la porta d’entrada i va entrar a l’antic pis de la Galiana. Entrant al menjador va veure que tot estava igual que quan hi vivia la Galiana, el pis havia sigut llogat per una parella jove que havia marxat de la ciutat, i es va tancar amb aquella nena a l’habitació de la seva difunta xicota perquè era la que estava més lluny de la finestra. Respirant aire més fresc, en Fritz li va donar un got d’aigua de l’aixeta de la cuina i es varen quedar durant una hora a sota al llit mentre esperaven que el fum marxés.

El fum era visible a 200 milles de distància de Berlín. Mirant l’habitació des de sota al llit, li varen venir molts records amb la Galiana, recordava aquell dia que hi jugava pensant que seria l’últim cop perquè el seu pare no trobava feina, i es va posar a plorar d’emoció en recordar-los. En veure que la nena tornava a plorar de por, en Fritz va tornar a la realitat i es va aixecar per anar a la finestra del menjador per veure si el fum havia marxat. Apropant-se a la finestra, va veure que el fum es diluïa i que no se sentien els avions britànics. Tot i això va veure uns quants cadàvers estesos al terra. Pensant que ja estaven salvats, va agafar la nena i varen sortir al carrer a poc a poc. Sortint a fora després de sentir els crits de la gent que tornava a casa i se la trobaven destrossada, va veure entre el fum a la Lluna i de cop a un estel fugaç. En aquells moments de deliri va pensar que la Galiana l’havia salvat i li va donar les gràcies després de fer un respir d’aire més fresc. Agafat de la mà de la nena, que s’anava eixugant les llàgrimes, varen anar cap al refugi de la Potsdamer Platz, mentre observaven com la gent corria esgarrifada cap a les seves cases per salvar-les dels incendis. També veia molts cadàvers. Durant aquell bombardeig varen morir 5.000 persones i varen haver també molts ferits.

En el refugi, l’Àngela estava desesperada pensant que el seu marit podia ser mort i no parava de suplicar que la deixessin marxar i picava de ràbia contra la paret del refugi. Plorant mentre era agafada per en Marwin i la Katrina, l’Àngela sentia com una parella també ploraven perquè havien perdut a la seva filla. Al cap d’uns minuts, en Richard, que havia sortit un moment a fora, els va dir que podien sortir perquè el perill havia marxat amb el fum. Llavors, l’Àngela va sortir desesperada amb la Katrina i en Marwin en busca d’en Fritz. Mirant a banda i banda de la plaça, varen veure destrucció per tot arreu, pocs arbres estaven dempeus, els cotxes varen quedar calcinats, hi havia uns quants cadàvers, sobretot de nens i de gent gran, i un parell de tramvies estaven ben danyats en caure’ls-hi al damunt les runes d’un edifici. Espantats en veure aquell panorama, varen entrar a la Leipziger Strasse amb el cor encongit esperant trobar a en Fritz. El carrer estava en flames, hi havia un cadàver d’un nen al mig de la calçada, molts cotxes estaven destruïts, la majoria dels arbres o cremaven o estaven a terra, un parell de faroles havien quedat torçades i molts edificis estaven mig en runes amb la façana a terra. Enfonsada veient el seu barri, l’Àngela va veure que entre el fum sortia una silueta d’un home amb un nen que es dirigien cap a ells. En veure que era en Fritz, va fer un crit d’alegria i va córrer cap a ell per abraçar-lo amb totes les seves forces. Era viu i estava bé, era un miracle pensava. Fent-li un llarg i sobtat petó, es va estranyar de que el seu marit anés agafat de la mà d’una nena d’uns vuit anys. Mentre veien com la gent anava sortint corrents del refugi per apagar els incendis o per anar a recuperar els seus familiars, varen escoltar els crits dels pares de la nena i varen córrer cap a ells en veure a la seva filla. Abraçant-la amb força mentre li demanaven perdó per haver-la deixat sola, el pare de la nena es va dirigir cap a en Fritz i el va abraçar per agrair-li que hagués salvat a la seva filla. Demanant que no li agraís res, en Fritz va quedar sobtat en veure que tota la gent del voltant l’aplaudia per la seva gesta mentre tots anaven observant que el seu barri havia quedat molt destrossat. L’Àngela no se separava del seu marit, el considerava un autèntic heroi, i li suplicava que no la tornés a deixar mai més sola, que si ell moria ella també moriria amb ell li deia. Després de trobar els seus pares i els de l’Àngela, varen dirigir-se cap a casa mentre observaven amb més detall el desastre que havien provocat les bombes i els incendis. La porta de la botiga de la Matilda havia quedat destrossada en caure-hi la farola de davant, els pisos d’en Kurt i la Maria havien quedat parcialment destruïts i la perruqueria de l’Otto estava cremant. La casa dels seus pares va patir un petit incendi a la part de darrere que varen poder apagar amb facilitat amb galledes d’aigua, però moltes cases i pisos del voltant varen cremar durant tota la nit i la resta de l’endemà. La gent de barri va treballar intensament en apagar els incendis. En Fritz va participar en apagar-los i va quedar esgarrifat en trobar entre les runes a cadàvers de gent gran que no havien pogut sortir dels seus edificis.

El 31 d’agost varen tornar a ser atacats a la nit per la RAF. Quan es posaven al llit per anar a dormir, va sonar de sobte l’alarma que els acompanyava sovint abans d’anar a dormir. Esbufegant ja d’impotència, els dos nois varen córrer ràpidament escales avall pensant només en anar al refugi. Amb el record ben viu de l’últim bombardeig varen sortir ràpidament del pis i es varen trobar a una munió de gent corrent cap a la Potsdamer Platz. La gent cridava, xisclava, plorava i es donava empentes per arribar primer al refugi. Quin panorama pensava en Fritz. Seguint a la resta, la jova parella va córrer tant ràpid com va poder, tot i que primer es varen aturar a casa dels pares d’en Fritz per anar-los a recollir. La Luane estava esgarrifada i fatigada, feia dies que no havia dormit d’una tirada. En arribar al refugi que de seguida es va fer petit i asfixiant, varen sentir com queien un altre cop les bombes, però per sort ara estaven tots junts. La Katrina no deixava de plorar d’impotència, en l’últim bombardeig havia perdut a una seva amiga i no volia perdre’n més per culpa del mal govern. Els britànics varen deixar caure aquella nit més de 1.000 tones de bombes i varen matar a 5.000 berlinesos. En acabar l’atac després d’una bona estona d’espera intranquil•la i angoixant, varen sortir al carrer. Un altre cop la imatge que veien era dantesca, semblava l’infern d’Hades, hi havia incendis, runes, morts, arbres pel terra, ferralla…. Esbufegant cansat de tot plegat, en Fritz va córrer juntament amb el seu germà a ajudar als més necessitats, que eren molts. Mentre ajudava a unes persones grans a sortir d’un edifici malmès pels tremolors de les bombes, en Fritz va rebre la visita inesperada d’en Martin, que anava fet un nyap amb la roba plena de pols i estripada, i amb els pocs cabells que tenia a la closca anant a totes direccions. Pensant que volia ajudar-lo, li va demanar que portés galledes d’aigua per apagar un petit incendi que hi havia a una cuina, però en Martin es va quedar quiet i li va senyalar el cap. Tenia una petita ferida, l’hi havia caigut un vidre al cap i li sortia una mica de sang que li regalimava a la voluminosa galta de la cara. Fent un somriure fals i esgotador, en Fritz li va dir mentre anava a buscar ell la galleda:

És un vidre del novembre de 1938, te l’hauries de treure tu mateix.

Sabent per on anaven els trets, en Martin va córrer cap als demés per preguntar-los si algú era metge, però la gent no li va fer cap tipus de cas i el final es va tenir que curar ell sol la petita ferida. Tots esperaven que arribés la policia i els bombers per apagar els incendis i posessin ordre. En l’últim bombardeig, uns pispes varen aprofitar que la gent estava al refugi per robar a la carnisseria de la Maria. No li varen deixar res de carn i la pobre carnissera, que s’havia aprimat molt els últims mesos, va tenir la botiga tancada durant uns dies. Abans de tornar a casa desolats i continuant amb la por al cos, en Barnard, que tenia ben agafada a la seva esposa i a la seva filla per protegir-les pel que fos, va cridar enrabiat i amb força perquè tothom el sentís:

El cel ens cau al cap!

En els següents dies, la ciutat i el barri de la Leipziger Strasse va anar recobrant la normalitat tot i que la inseguretat va augmentar molt. Es veien molts vagabunds passejant pel carrer, alguns eren els llogaters d’en Kurt i la Maria que esperaven que els hi arreglessin el pis. Quan el 3 de setembre els Aliats occidentals varen desembarcar al sud d’Itàlia, alguns clients cridaven a la llibreria d’en Martin, que no s’havia cremat de miracle:

Que s’afanyin d’una vegada a arribar a Berlín abans de que la ciutat no es converteixi en un cràter.

Quan en Fritz anava a veure a en George, aquest li deia amb un somriure a la boca:
Tots morirem Fritz, estem condemnats, el què hem fet és massa greu per ser perdonats. El cel ens castiga de forma justa.

No sabent què dir-li, després d’uns minuts de reflexió mentre anava veient com els arbres anaven perdent les fulles, en Fritz li va exclamar:

Algú m’hauria de dir què vol dir la paraula justícia.

El 8 de setembre es varen restablir els transports i els tramvies varen tornar a passar per la Leipziger Strasse. Les fàbriques afectades varen anar reobrint a partir de que es va restablir el transport, però la majoria treballaven a mig gas, com l’empresa d’en Barnard, que ja no produïa com abans. Quan el 14 de setembre en Goebbels va publicar que havien alliberat en Benito Mussolini del refugi del Gran Sasso, la gent comentava enfadada:

I de què ens serveix aquest inútil? No ha sigut capaç de defensar el seu país! Els italians s’haurien de rendir com nosaltres.

Per afegir més llenya al foc, es va saber durant aquells dies que el front oriental s’estava desintegrant i que l’exèrcit soviètic avançava de victòria en victòria. Tothom parlava de que amb pocs dies havien mort milers de soldats alemanys. En Fritz preveia que estaven al final del túnel, però no s’imaginava que aquell final fos tant llarg i tant dolorós.

El 20 de setembre, en Fritz va rebre una trucada al pis d’en Goebbels. Enfadat encara pel bombardeig, en Fritz li va dir que no hi havia dret amb tot el què passava i li va recriminar que no s’ajudés a la població. Deixant-lo indignar-se, en Goebbels li va dir:

Estic d’acord amb tu. S’han fet les coses molt malament per protegir les ciutats alemanyes, però ara et necessito uns dies i no em pots dir que no perquè et recordo qui sóc jo i qui va ajudar en el teu germà.

Irritat, en Fritz li va cridar mentre mirava a fora al carrer:

I qui ets?

Estranyat per aquella reacció, en Goebbels li va contestar que era el segon home més important del Reich i en Fritz li va recordar:

Les bombes i les bales no reconeixen els segons homes o els primers homes.

Perdent els nervis, en Goebbels li va dir irritat:

No vull parlar més, obeeix i calla. Necessito que vinguis amb mi a Rastenburg a examinar la situació mèdica. Serveix al teu país com jo et diré.

Veient que no tenia més remei, va acceptar anar a Rastenburg amb ell, tot i que no volia deixar sola a l’Àngela. Explicant-li a la seva dona que hauria de tornar a marxar, l’Àngela es va enfonsar i es va tancar a l’habitació. Veient que estava trista, en Fritz li va preparar un sopar romàntic per aquella nit amb espelmes, roses, marisc i xampany, que va fer pujar la temperatura del pis. Durant els dies que estigués fora, l’Àngela aniria a viure a casa dels pares d’en Fritz juntament amb la seva mare i la seva germana, que aquesta ja tenia el seu xicot al front. L’Àngela va dormir a l’habitació d’en Fritz, i l’Annalisa i la Velda varen dormir a l’habitació de l’Elise.

Tal i com havien parlat, el 23 de setembre, a primera hora, un cotxe Mercedes Benz 170VK a prova de bales de color negre el va venir a buscar al pis. Després d’acomiadar-se de l’Àngela amb una forta abraçada, va pujar a la part del darrere del cotxe, que era conduït per un oficial de les SS, i varen anar a recollir el ministre per després anar a l’aeròdrom de Tempelhof per volar cap a Rastenburg. En Fritz tractava de forma freda a en Goebbels, que estava callat mirant al terra del cotxe preocupat sabent que havien comès greus errors injustificables. Després d’agafar l’avió, en Fritz ve veure mentre s’enlairaven a en Goebbels molt capficat i no parava d’estudiar uns papers que havia portat. Un cop varen arribar al quarter després de passar tots els controls, en Goebbels va deixar a en Fritz amb la resta de metges, on hi havia l’excèntric doctor Theodor Morell, per anar a una important reunió amb en Hitler per parlar del front oriental. Parlant amb el doctor Morell, un home grassonet, amb pocs cabells i amb unes petites ulleres, aquest li va ensenyar els resultats d’uns exàmens mèdics que l’hi havia fet a en Mussolini després de ser alliberat. Examinant si podia tenir sífilis, en Fritz li va dir que no veia per enlloc rastre d’aquesta malaltia, però si que detectava que podia tenir algun dolor a l’estomac. Després d’arribar a aquesta conclusió, en Morell es va posar la seva jaqueta i es va reunir a la tarda amb en Hitler per dir-li les conclusions que havien arribat sobre l’estat de salut del dictador italià. Bàsicament li va dir el què l’hi havia dit en Fritz. Mentre esperava en un del barracó del quarter sense dir res a ningú, no volia parlar amb cap d’aquelles persones pensant amb en Hans, en Fritz no entenia perquè l’havien fet venir. El que no sabia en Fritz era que el doctor Morell només tenia la confiança d’en Hitler i que els altres no es creien els seus resultats, i per això en Goebbels l’havia fet venir. A la nit, després de que en Goebbels i en Hitler sopessin junts, el ministre de Propaganda va fer cridar a en Fritz i el varen convidar a passar una estona amb ells en el menjador del barracó d’en Hitler. Acomodant-se en una de les butaques del costat de la xemeneia, en Hitler li va explicar amb un vas de Faschinger a la mà, que havia de tenir fe amb el seu Exèrcit i li va prometre que arribarien les victòries a mesura que els soviètics s’anessin apropant a Alemanya. Immòbil a la butaca, en Fritz no l’escoltava i només pensava que si agafava la Walter38 que hi havia al costat de la llar de foc i matava a aquells dos homes tot seria molt diferent i tot hauria acabat. Però la por a morir el va tornar a aturar a fer aquella gesta. Després de beure’s una copa de xampany que li va servir un oficial de les SS, va veure que el dictador alemany havia envellit molt, tenia la pell més blanca i estava molt nerviós amb la mirada perduda. Mentre l’observava, en Hitler li va explicar que ell també tenia dolors estomacals i en Fritz li va aconsellar que menges menys làctics perquè podia ser intolerant a la lactosa i li va dir:

L’alimentació i la medicina no són dues coses diferents: juntes formen la cara i la creu d’una moneda.

Més confiat, en Hitler li va regalar un dels seus monòlegs on li va tornar a repetir la seva vida a Viena i a Munic, i li va explicar que quan vaguejava pels carrers de Viena es passava els dies fumant, però que quan va veure que amb els diners que es gastava amb tabac els podia gastar amb mantega va tirar les cigarretes pel Danubi per comprar mantega. Veient que tots l’aplaudien, en Fritz va pensar que acabava de dir una tonteria. A les tres de la matinada en Hitler se’n va anar a dormir i en Fritz va anar al seu barracó també va anar a donar menjar a les puces.

L’endemà, per sorpresa d’en Fritz, en Goebbels el va venir a buscar en el seu barracó i li va dir amb to xulesc que tornaven cap a Berlín i que ja havia acabat la seva feina. Pensant confós el perquè l’havia fet venir, només s’hi havia estat unes hores al quarter, li va preguntar en el ministre quan es dirigien amb el Mercedes Benz a l’aeròdrom:

Com va la guerra? Perquè em sembla que no estiguem obtenint bons resultats.

Sospirant i amb mala cara mentre mirava com abandonaven el quarter, el ministre li va respondre:

Evidentment que ens van malament les coses. Lluitem contra dos fronts, és una bestiesa i a sobre hem de mantenir els italians i els hem de defensar, i sinó n’hi hagués prou les nostres ciutats són atacades per culpa d’en Göering. El 1940 ens va dir aquest gras addicte a la morfina que mai cap ciutat alemanya seria atacada des de l’aire.

Després de pujar a l’avió varen marxar cap a Berlín, on hi varen aterrar al cap de tres hores. Sense dir-li massa res durant tot el trajecte, varen deixar en Fritz a casa als seus pares. En Goebbels no estava enfadat amb en Fritz, fins i tot l’entenia que estigués desencantat amb el règim, estava enfadat amb la guerra, amb en Göering i amb en Mussolini i per això estava tant callat. Ell esperava que en Fritz li digués que el dictador italià tenia una greu malaltia i que no podria tornar a governar mai més. En entrar a casa, la seva família es va alegrar molt de veure’l, tot i que només havia estat un dia fora. Deixant les maletes en el rebedor, en Fritz els va advertir de que s’havien de preparar perquè en Hitler estava encegat en lluitar i que no es rendiria fins que no quedés cap alemany viu.

Els següents dies, molts veïns del barri com en Martin, la Klara, els pastissers, la Carlene, la Maria i la Matilda o els seus companys de l’Hospital com en Paul li preguntaven per la seva estada a Rastenburg, i en Fritz els hi responia sempre al mateix; en Hitler estava malalt, era boig, i no pararia fins que Alemanya quedés reduïda a cendres. De seguida la gent va començar a seguir amb més interès l’avanç dels soviètics i varen quedar esgarrifats en saber que el 22 d’octubre havien creuat el riu Dnièper. Cada cop eren més a prop. Però l’Àngela estava més preocupada per un altre tema que li afectava molt més a la seva vida i en el seu futur. En Fritz feia dies que la trobava estranya, feia més mala cara, menjava més, no bevia alcohol quan anaven al bar Victorius o el bar de l’Hotel Esplanade, ara feia Coca-Cola, no volia anar a caminar, no anava a la botiga de roba de l’Albert i la Helga, i es marejava sovint. Pensant que era un simple refredat o un mal de panxa, no en va fer massa cas perquè ell si que estava pendent del conflicte i del cel.

El 27 d’octubre, quan pujava per les escales de casa després de plegar de treballar de l’Hospital, va sentir uns sorolls estranys que provenien del seu pis. Pensant que eren lladres, feia dies que en veia rondar pel barri, va pujar a poc a poc i amb la por al cos. En aquells moments hagués desitjat tenir una arma, però la Parabellum era guardada en aquells moments a l’habitació de convidats entre el lavabo i la primera habitació a mà dreta. Obrint la porta sense fer soroll, va sentir encara amb més claredat un fort soroll provinent del menjador. Veient que el llum del menjador estava obert, en Fritz va amagar-se ajupint-se al costat del lateral del tocador del rebedor i es va aguantar la respiració per no fer soroll. Continuant ajupit, va obrir una mica més la porta del menjador i va veure a la seva dreta la taula amb els plats i dues espelmes enceses. Primer va pensar que l’Àngela l’estava enganyant amb un altre home, però en no veure a cap home en el sofà, va entendre que l’hi havia preparat una sorpresa i llavors la va veure en ella amb el seu davantal blanc sortint de la cuina. Aixecant-se, va entrar al menjador confós i sentia com el soroll que havia sentit venia de la cuina. Mirant-se’l, l’Àngela li va demanar amb un somriure a la boca que s’assegués a taula, cosa que en Fritz va fer mentre sentia l’olor de l’ànec a l’ast. Mentre ell seia, l’Àngela va agafar un disc i el va posar en el gramòfon per sentir L’art de la fuga de Johann Sebastian Bach. Assentat a taula i escoltant a Bach, va veure que l’Àngela havia posat els coberts que tenien per quan venien els convidats i una copa de cava per ell. Sortint de la cuina, l’Àngela li va portar una Paulaner ben freda i li va fer un petó a la galta. Pensant que potser estava oblidant algun aniversari o una data important, en Fritz es va començar a preocupar en no recordar que aquell dia tinguessin res per celebrar, era un dia normal pensava. En portar-li un plat de pasta Spätze amb molt de formatge emmental, ella es va asseure amb ell ben contenta. Mentre provava la pasta, en Fritz li va preguntar nerviós què celebraven i l’Àngela li va respondre mentre es posava aigua per beure:

A partir d’ara ja no podré fer més cerveses durant un temps.

Preguntant el perquè, encara no ho entenia i es començava a posar nerviós pensant que li estava amagant alguna cosa, l’Àngela es va posar a riure i li va dir:

De vegades ets ben innocent. Estic embarassada des del setembre. Estem esperant un nen o una nena.

Empassant-se la pasta sense mastegar pensant que li estava dient una broma, en Fritz es va quedar uns segons tartamudejant volent-li dir com es trobava i com ho sabia, però les paraules no li sortien pels maleïts nervis. Veient que el seu marit estava nerviós, l’Àngela li va dir que el nen o la nena naixeria el maig si tot anava bé. Encaixant la realitat, a en Fritz li va venir la llum de la il•lusió i es va posar molt feliç en qüestió de segons, tot i que li sabia greu no poder anar a fer cerveses amb l’Àngela. Acabant-se la pasta, es va beure d’un glop la cervesa i va abraçar a l’Àngela i li va tocar la panxa, que evidentment encara no se li notava. Aixecant-se per anar a buscar l’ànec, en Fritz la va fer asseure i el va anar a buscar ell. Mentre es menjaven l’ànec amb dàtils, en Fritz es va començar a preocupar pels bombardejos i per la guerra en general i quan li va dir a l’Àngela els riscos que hi havia, ella li va respondre amb un somriure a la cara:

Hauré de córrer dues vegades més ràpid i hauré de vigilar molt. Però el destí ha volgut això i tenim que complir amb els desitjos del destí i de Déu. Tot anirà bé.

Sospirant pensant que tant debò tingués raó i fos tant fàcil com tenir fe irracional, en Fritz temia que per culpa d’un bombardeig l’Àngela no pogués córrer tant ràpid i es veiés atrapada enmig de les runes o de les bombes. Després de sopar varen anar a donar la notícia primer a casa d’en Fritz, que es varen posar molt i molt contents, sobretot la Luane, i a casa de l’Àngela. A l’Annalisa li va fer molta il•lusió i mirant una fotografia d’en Seigmund que tenien en el moble del menjador es va posar a plorar i va exclamar:

Tant debò ell no hagués canviat. Estic segura de que el Seigmund que vaig conèixer li hauria encantat ser avi, però a aquell home amb què s’havia tornat només estimava l’alcohol.

Els següents dies, en Fritz va estar tot el dia pendent de l’Àngela. La trucava sovint des de l’Hospital per saber com es trobava i no l’abandonava ni un segon. Tot i que ella es trobava bé, en Fritz feia totes les feines de casa, no li deixava fer res, anava a comprar tot el què li feia falta i li va prohibir en el seu pare fumar. L’Àngela li va demanar només una cosa, que ell fos el metge que portés el seu fill en el món, cosa que li va fer molta emoció, tot i que patia per no posar-se nerviós en el moment que toqués. De fet, ell no s’ocupava dels parts, però n’havia vist uns quants. Quan li varen explicar a la Matilda i a en Martin es varen alegrar molt per la notícia. Després d’ells ho varen comunicar al barri, a la Klara, com la resta, els hi va fer molta il•lusió, però molts veïns com la Bernardina o la Cosmina, que sabien el què era patir un part, pensaven que era una imprudència tenir un fill enmig d’una guerra que es preveia que no acabaria bé per ells i que seria més llarga del què es pensaven. Quan li varen explicar a en Georg un dia que el varen anar a veure a casa dels seus pares, aquest els hi va dir amb un tímid somriure:

Nosaltres varem néixer enmig d’una guerra que ens ha portat en aquesta guerra, espero que aquesta nova generació que neixi en aquesta guerra no sigui portada en una altra guerra. Us desitjo tota la sort del món, la necessitareu si us en sortiu.

A mitjans de novembre, l’Àngela va observar a la llibreria que els diaris alemanys havien engegat una violenta propaganda antibolxevic. Preguntant-li a en Martin si preveia que els soviètics arribarien a Berlín, el llibreter li va treure un mapa d’Europa que guardava en un armari del magatzem de darrere del taulell i li va senyalar que els soviètics estaven a Kiev però que avançaven ràpidament cap a on eren ells. Espantada, després de plegar de treballar l’Àngela li va explicar a en Fritz el què li havia dit en Martin. En Fritz patia ara el doble i desitjava amb totes les seves forces l’arribada dels anglosaxons, que continuaven encallats a Itàlia.

Els temors dels bombardeigs que feien patir a en Fritz es varen fer realitat la nit del 18 de novembre quan va tornar a sonar l’alarma antiaèria. Patint per les seves vides en sentir la maleïda sirena que sentien del Ministeri de l’Aire, en Fritz es va aixecar volant del llit i va agafar a l’Àngela i la va portar corrents al refugi, que al cap de cinc minuts va quedar ple deixant a molta gent fora. Sentint com queien les bombes, varen observar que el bombardeig tornava a ser molt potent. Tancant els ulls esperant que parés, varen sentir els crits de la gent que no parava de demanar que s’acabés la guerra. Un total de 488 avions de la RAF estaven atacant la ciutat en un atac dissenyat per l’Arthur Harris, conegut popularment com en Bomber Harry. Després de sentir que no se sentia caure bombes, la gent va començar a sortir del refugi a poc a poc esperant trobar un barri molt diferent el que havien acabat de deixar. En Fritz volia córrer ràpidament cap a l’Hospital per ajudar als seus companys, però quan va sortir del refugi va veure la imatge d’edificis en runes, morts per la carretera, nens vaguejant, vehicles destrossats, arbres pel terra, fum i molta gent ferida demanant ajuda. Impactat en veure aquella imatge, va decidir quedar-se al barri que tant estimava per ajudar als seus veïns com a la Carlene, que se li cremaven tota la botiga amb totes les plantes. En anar a casa seu amb l’Àngela per deixar-la amb els seus pares, va veure que una bomba havia destruït el garatge del seu pare on hi havia el Ford-T. Per la seva sort la Zündapp i el Volkswagen no es varen veure afectats de miracle. Patint per la reacció del seu pare per la pèrdua del seu estimat cotxe, va quedar parat en sentir-lo dir després de sortir de casa:

Ja poden destruir-me la casa o la fàbrica, tant me fa, l’únic que vull és que vosaltres estigueu bé i amb els nazis no hi estareu de bé.

En veure que tots els seus estaven bé, en Fritz va córrer a ajudar als veïns, que la majoria necessitava ajuda perquè havien quedat ferits o havien perdut algun familiar entre les runes. La Carlene no parava de plorar davant de la floristeria veient com es cremaven totes les seves plantes i en Richard i la Cosmina, que tenien la pastisseria just davant de la floristeria i que tenien tots els vidres de la pastisseria trencats en caure’ls-hi la farola, varen ajudar a apagar l’incendi de la floristeria. En seguida varen venir els bombers i els policies, que varen intentar apagar els incendis dels edificis i quan treien a algun un ferit de les runes, com en Frank, que s’havia quedat al pis recordant a la Margarethe, en Fritz li donava uns primers auxilis, que a vegades no eren suficients. Tot el barri cooperava i fins i tot en Martin ajudava a treure gent de les runes.

Quan els berlinesos varen aconseguir retornar a una certa normalitat, tot va tornar a canviar a dos quarts de vuit del vespre del 22 de novembre. Aquell dia el temps era molt inestable amb fred, vent i pluja. Mirant des de la finestra de casa com plovia, en Fritz va recordar que l’Àngela havia marxat a treballar sense el seu paraigües i a aquella hora la va anar a buscar a la llibreria. Després de saludar a l’Otto, que es protegia del vent amb el seu enorme paraigües negra, de sobte varen sentir l’alarma antiaèria. Espantat de nou i amb el paraigües a la mà, en Fritz va córrer com la resta dels veïns cap al refugi de la Potsdamer Platz. Abans es va aturar un moment a la llibreria per agafar a la seva esposa, i varen córrer juntament amb en Martin, l’Albert, la Helga, en Richard i la Cosmina cap al refugi. Just entrar-hi varen sentir com una bomba queia a molts pocs metres d’on eren ells matant a cinc persones que coneixien de tota la vida. Una parella jove que va morir eren els llogaters d’en Kurt i la Maria. Impactats, varen tancar la porta en veure que les runes i la pols arribaven a on eren ells. L’Àngela es va posar a cridar de ràbia i de dolor, i es varen posar les mans a les orelles per no sentir com les bombes queien fent tremolar les gèlides parets. Durant 20 minuts, els britànics no varen parar de tirar 2.300 tones d’unes noves bombes més potents just a on eren ells amb 460 Lancaster, 234 Halifax, 50 Stirling i 11 Mosquits. Els tremolors en el refugi eren cada cop més intensos i la gent no parava de plorar i cridar demanant que s’acabés d’una vegada per totes aquella guerra que per la majoria ja no tenia sentit. Després de mitja hora horrible per ells, la gent va sortir del refugi amb llàgrimes als ulls. Tots sabien que el panorama que es trobarien seria devastador. Els edificis cremaven, molts estaven completament en runes, per les voreres hi havia molts cadàvers de coneguts i el fum feia que no es veiés bé més enllà d’uns metres. Presa pel pànic, la gent va córrer cap a l’estació de trens Anhalter per fugir de la ciutat. Observant aquell ambient i les corredisses amunt i avall, en Fritz va portar l’Àngela al centre de la Potsdamer Platz perquè hi havia menys fum i perquè pogués respirar millor, però llavors varen sentir un crit. Girant el cap en direcció a la Leipziger Strasse, en Fritz va veure de lluny que la llibreria d’en Martin estava cremant com la resta dels edificis. Entre ells el pis de la Galiana i la botiga de l’Albert i la Helga. Corrent cap allà amb totes les seves forces, en Fritz va ajudar a en Martin a apagar l’incendi de la llibreria amb unes mantes que havia portat la Matilda mentre esperaven que vinguessin els bombers. Però el foc d’Heràclit era molt potent i va cremar casi per complet la llibreria i els seus llibres quan es varen apagar les flames amb l’aigua d’en Tales de Milet. Mirant al pis de la Galiana en anar a buscar una galleda d’aigua, va observar que la façana de l’edifici havia caigut al terra envaint tota la calçada i destruint el cotxe que tenia en Kurt aparcat aquell dia. L’Àngela, que no volia fer esforços per l’embaràs, es va quedar on l’havia deixat en Fritz. Mentre esperava darrere d’un tramvia de color groc completament danyat i amb els cables al terra, va veure a la seva mare i la seva germana plorant desorientades per l’entrada de la Leipziger Strasse. Corrent cap a elles els hi va demanar com es trobaven, però l’Annalisa, mig atordia, li va explicar que una bomba havia caigut a l’edifici on vivien hi havia destruït tot el pis deixant-lo en runes. Esgarrifada pensant que s’havien quedat sense llar com les 175.000 persones que s’hi quedarien aquell dia, l’Àngela va començar a patir pel futur de la seva mare i sense pensar-s’ho va avançar per la Leipziger Strasse enmig del fum i de les corredisses de la gent per demanar-li ajuda en el seu marit. Explicant-li a en Fritz, que estava apagant l’incendi de la llibreria, que patia per la seva mare, varen anar després de que vinguessin els bombers al seu pis i varen veure que per sort seva cap bomba havia tocat l’edifici. Sense saber què fer amb l’Annalisa, en Barnard, que també estava com els altres veïns a fora ajudant els altres a treure les runes de la calçada, va oferir la seva casa a l’Annalisa i a la Velda i li va demanar a en Fritz i a l’Àngela que també anessin a viure amb ells perquè era a peu de carrer i d’aquesta manera evitarien baixar escales i estarien més a prop dels refugis. Pensant de que no era una mala idea mentre l’Àngela estigués embarassada, varen acceptar l’oferiment del seu pare. Ells dormirien a l’habitació d’en Fritz i elles a la de l’Elise. L’endemà varen fer les maletes i l’Àngela es va endur tots els seus vestits, tots els seus records i totes les joies. En Fritz va agafar la Parabellum d’en Seigmund, la ploma d’en Chamberlain, les cartes d’en Lou i quatre peces de roba, a més d’uns quants records.

Després de deixar les coses a casa dels Klein, en Fritz i l’Àngela varen passejar pel barri per veure’n els danys. De seguida varen observar com el seu barri havia quedat en runes. No varen tardar en veure que havia quedat destruït part del Ministeri d’Armament i nombroses vivendes. Durant 24 hores la ciutat es va quedar sense electricitat, gas, aigua i telèfon. Per en Kurt varen saber que la Catedral havia patit un fort incendi que va deixar molt malmès l’edifici i que l’Òpera Kroll havia quedat destruïda. Després de deixar a en Kurt, varen parar-se un moment a la botiga de la Matilda per comprar-li aigua, la botiguera els va explicar que la gent marxava de la ciutat amb tren per por. Preguntant-li a l’Àngela per marxar, ella li va respondre:

El meu fill serà berlinès. Confio molt en que no ens passarà res. Tinc un pressentiment. De moment no tenim que patir. A part de que no estem segurs enlloc, a on no hi ha bombardejos? (En els pobles).

Després d’acabar de comprar, en Fritz va anar amb la seva Zündapp cap a l’Hospital, on no paraven d’arribar ferits trets de les runes dels edificis. La majoria, sobretot la gent gran, es queixaven d’aquests bombardejos i demanaven aturar la guerra d’una vegada per totes. Després de plegar de treballar, quan anava amb la motocicleta pels foscors carrers de la ciutat anant cap a casa dels seus pares, de sobte va tornar a sentir les sirenes que alertaven d’un altre bombardeig. Esbufegant d’esgotament mentre es posava bé la visera dels seu casc, va donar tant gas com li deixava la Zündapp. Trencant a tota velocitat per la Wilhelmstrasse per llavors trencar a mà dreta cap al seu barri, de seguida que va veure a l’Àngela, que l’esperava a davant l’entrada de casa dels seus pares. Preguntant-li per la família, l’Àngela li va dir mentre feia un bot al seient de darrere que ja eren al refugi. Més tranquil, en Fritz va donar gas i varen anar a tota pastilla fins a l’entrada del refugi mentre esquivaven a molta gent que corria a peu desesperada. Entrant al refugi a tota velocitat després de deixar la motocicleta en una farola, es varen esperar juntament amb tota la seva família mentre sentien caure les bombes que llançaven 365 Lancasters, 10 Halifax i 8 Mosquits. Un cop varen parar de caure les bombes i després de que un home els fes un senyal de que el perill havia acabat, tots varen sortir a fora i varen tornar els incendis, els morts, les runes i el fum. Enfonsats sota la llum de la Llum, la gent es posava a plorar i a cridar demanant que es paressin els bombardejos. Sortint del refugi a poc a poc perquè la Katrina s’havia fet mal al genoll en caure pel carrer, en Marwin va veure que a uns metres d’on eren hi havia el cadàver d’un seu amic sota les runes d’una façana d’una casa. En sortir encara amb la cara blanca de por, en Fritz va agafar la Zündapp, que havia quedat coberta de pols però que s’havia aguantat dreta, i va portar a mig gas a l’Àngela fins a casa perquè descansés. Després d’aparcar la motocicleta, el noi va anar a ajudar als més necessitats, que com sempre eren molts. Aquest cop la pastisseria d’en Richard i la Cosmina es va veure afectada en caure un obús en els pisos de damunt, cosa que va provocar que el pis de dalt baixes a la pastisseria. No varen poder salvar tot el què havien produït durant el dia. L’endemà no hi hauria pa durant el barri.

El dia següent, quan la ciutat encara fumejava i apareixien més morts de sota les runes, varen tornar a ser atacats. Aquesta vegada en Fritz ja era a casa dels seus pares gràcies a que s’havia agafat el dia de festa, i varen córrer ràpidament cap al refugi tots junts. Des d’aquell lloc humit i asfixiat però que s’havia tornat quotidià, varen sentir com les bombes queien molt a prop. Els crits de la gent de fora s’arribaven a sentir a on eren ells. Espantats i tremolant de por, sabien que ho perdrien tot, i tots es varen posar a plorar abraçats mentre observaven com la gent s’indignava i es desesperava. Després de molta estona de sentir com queien bombes, varen sentir com ja només se sentien els crits de fora. Sabent que havia sigut terrible, la quantitat d’impactes era espantós, varen sortir tots a fora agafats de la mà i varen contemplar com la plaça estava pràcticament destruïda, només seguia intacte el rellotge del bell mig de la plaça. Mirant l’entrada del barri varen veure que estava totalment destruït, la carretera no es veia de les runes que hi havia. No hi havia pràcticament cap edifici que no hagués sigut afectat pel bombardeig. Caminant pel carrer com sonàmbuls i esquivant les pedres, varen veure que de la casa hi sortia fum i que la façana estava totalment destruïda. Corrent cap allà per apagar el foc, en Fritz va fer aturar a l’Àngela per demanar-li que es quedés quieta perquè no volia que fes esforços. Fent-li cas, l’Àngela es va quedar amb la seva mare a la que era la floristeria de la Carlene mentre observava com tota la família Klein i la Velda apagaven l’incendi de casa amb galledes d’aigua. Mirant més a la dreta va veure l’edifici d’en Kurt i la Maria molt danyat en caure-hi un obús en els pisos que tenien en lloguer. Avançant a poc a poc i esquivant les pedres en companyia de la seva mare, va veure més a la dreta la botiga de la Matilda i el pis d’en Frank totalment destruïts, només quedava l’esquelet de l’edifici. Caminant uns metres més enllà, observava com tots els edificis com el de la barberia de l’Otto estaven casi destruïts, quedant només els fonaments. Patint per casa seu, li va cridar a en Fritz, que no parava de treure galledes d’aigua d’una font, que anessin al pis, però el seu marit li va contestar amb una galleda a la mà:

És evident com ha quedat! Allà al pis estar ple d’incendis. No et preocupis ara per això. Les últimes coses les vaig portar l’altre dia a casa dels pares. Fins i tot les flors vermelles.

Respirant més tranquil•la, no volia perdre els records, les fotografies i les joies que encara hi havia, l’Àngela va anar a veure a en Mark i la Diane, que estaven a la vorera de davant del seu bar plorant perquè tenien el bar totalment en runes. Després d’apagar l’incendi de casa, en Barnard va entrar a casa i va veure que part de l’edifici havia quedat molt malmès. Tot estava cobert de pols, els vidres estaven trencats i els mobles estaven cremats. Patint per la seva antiga habitació, en Fritz va pujar a l’habitació corrents i es va quedar més tranquil en veure que el quadre de la Galiana no s’havia destruït. Baixant a baix, va ordenar-li a l’Àngela que es quedés a casa juntament amb els altres mentre ell i en Marwin sortirien a ajudar els altres. Recorrent pel carrer totalment destruït, varen observar com el pis d’en Fritz estava efectivament destruït com el bar Victorius, on només hi havia com a client el gat Cukie. Girant la vista cap a la Wilhelmplatz varen veure que també havia quedat molt afectada i que per tot arreu hi havia incendis, excepte en el Ministeri de l’Aire. Avançant uns metres més enllà per veure la Cancelleria del Reich, varen observar que l’edifici havia patit forts danys, igual que molts edificis oficials. En tornar a casa desanimats, varen ajudar al seu pare a retirar els mobles de la casa que no servien i en Fritz li va explicar a l’Àngela que el pis havia quedat en runes, cosa que la va posar molt trista i es va quedar una llarga estona al sofà ple de pols pensant en el seu pis que tant li agradava i en els veïns del primer pis i del segon pis, que varen anar a viure en els albergs de la ciutat. Mentre treien la petita taula de la cuina cremada a fora la casa, varen sentir el telèfon i en Barnard va córrer cap a la biblioteca per agafar-lo. Al cap de dos minuts va penjar el telèfon i va cridar mentre tornava agafar la taula amb en Marwin:

Fill de puta!. Encuriosits per saber qui era, li varen preguntar què passava i en Barnard els hi va dir: Era en Goebbels que volia que anés a la seva casa del carrer Hermann-Göering Strasse 20 per veure si havia patit desperfectes ja que ells estan en la seva casa del barri Schwanenwerder. Ho porta clar si es pensa que hi aniré.

La casa del ministre de Propaganda es va veure també afectada: l’últim pis va cremar per complet i tota la casa va quedar plena d’aigua. La Magda va tenir que venir corrents a Berlín per salvar tot el què pogués de la casa.

Al cap d’una estona, quan estaven retirant els últims mobles mentre intentaven posar unes fustes a l’entrada perquè ningú els hi entrés, hi havia molta gent que havia quedat sense sostre, com en Frank i els llogaters d’en Kurt i la Maria, i estaven disposats a fer qualsevol cosa per refugiar-se del fred, la ciutat va patir un altre bombardeig britànic amb més bombes explosives incendiàries. De seguida que varen tornar a sonar les sirenes tots varen córrer cap al refugi, però l’Àngela s’havia quedat a dalt a l’habitació d’en Fritz reposant tota sola després de beure’s una til•la que la va deixar ben adormida i després d’haver anat a ajudar a la Matilda a treure unes bigues de fusta que havien caigut del sostre de la botiga. Espantat, en Fritz, que tornava d’ajudar als pastissers, va anar directament a casa seu per buscar la família. En arribar a l’entrada es va trobar que tots sortien corrents. Preguntant per la seva esposa, la Katrina li va dir erròniament que l’Àngela estava a la botiga. Sense pensar-s’ho, tots varen anar cap a la botiga de la Matilda, però en no trobar-la tots varen començar a patir. Cridant pel carrer el nom de l’Àngela, varen veure com queien les primeres bombes allà on eren ells i de seguida varen començar uns forts i violents incendis que varen començar als antics pisos d’en Georg i en Lou. Espantats d’estar al descobert, en Fritz va cridar amb més insistència a l’Àngela, que en sentir les bombes es va despertar i va baixar tant ràpid com va poder i es va reunir amb tota la família, que estava al mig de la carretera. Anant cap al refugi corrents amb la resta de veïns, en Barnard es va aturar un moment just davant de la botiga de l’Albert i la Helga perquè sentia els plors d’un nen en un edifici en flames. Veient que el seu pare s’aturava, en Fritz també es va aturar i li va dir que no hi podien fer res, però en Barnard va agafar la valentia que no havia tingut en el passat i li va dir en el seu fill mentre escoltaven caure les bombes i veien com la gent corria cap a la Potsdamer Platz:

Fill, tu m’has ensenyat moltes coses que havia d’haver après fa molt de temps. Has sigut un exemple per mi, com jo ho havia d’haver sigut per tu. Gràcies per tot.

Agafant-lo perquè no fes cap bestiesa, en Barnard li va clavar una espenta que va fer caure al terra a en Fritz. Quan el noi es va aixecar va rebre una altra espenta d’una dona que marxava esvarada carrer avall. No podent fer res per aturar-lo, va veure impotent com el seu pare entrava a dins de l’edifici en flames. Al•lucinant veient el seu pare jugant-se la vida per un desconegut, en Fritz li va ordenar a crits a l’Àngela que s’endugués a la seva mare i a la seva germana al refugi. Sabia que la cosa podia acabar malament per la coixesa del seu pare i perquè ja era gran. Fent-li cas aquesta vegada en veure una bomba esclatar just a l’entrada de la Potsdamer Platz fent caure uns quants arbres i una farola, l’Àngela, la Luane, la Velda, la Katrina i en Marwin es varen tancar al refugi mentre les bombes anaven destruint el barri. A fora, en Fritz va intentar entrar a l’edifici però les flames es varen tornar més violentes i no li varen deixar entrar per més que ho intentes. Posant-se a cridar perquè algú els ajudés, va veure que un altre cop el deixaven sol, tothom pensava en la seva pell i marxava cap a la Potsdamer Platz. Esperant nerviós que el seu pare sortís ràpidament d’aquell edifici per marxar a aquell refugi, de sobte uns quants veïns com en Martin, en Mark i la Diane, que no havien pogut arribar al refugi, varen ajudar a apagar les flames d’aquell edifici amb galledes mentre sentien el nen petit plorant a dalt d’un dels pisos. En Fritz no parava ni un segon d’agafar galledes d’aigua per apagar aquell incendi, però el foc era massa violent i no hi podien entrar i estava patint com un boig pensant amb el seu pare que tant estimava. Al cap d’uns minuts, on es varen sentir més explosions, en Barnard va sortir del balcó de l’edifici en flames amb el nen agafat en els seus braços. Respirant més tranquils, tots li cridaven que tornés a baix perquè les flames estaven augmentant molt, però en Barnard els va dir cridant i amb llàgrimes els ulls que el fort vent s’enduia cap a l’est del barri:

Ho sento! No ho puc fer, la meva cama ferida m’impedeix saltar! Hi ha flames per tot arreu! Llavors, agafant un últim moment de valentia, va cridar plorant mentre les flames es tornaven més violentes i li tapaven la vista al carrer: Fritz, ets aquí?

Plorant també sabent que seria l’últim cop que sentiria la veu del seu pare, en Fritz li va contestar amb la cara blanca, amb llàgrimes als ulls i sense deixar-lo de mirar orgullós mentre sentia l’escalfor de les flames a la seva cara:

Sóc aquí pare, sóc aquí!.

Amb un somriure a la boca, en Barnard li va dir amb el nen agafat als seus braços:

Fill! T’estimo molt! Tot té conseqüències a la vida hi ha ho veus! Gràcies per ajudar-me a ser feliç, tu tens que tirar endavant pel teu fill i per la teva dona! Digués a la teva mare i als teus germans que els estimo molt.

En acabat de dir això, en Barnard va llançar el nen a damunt d’uns matalassos que havien deixat a terra en Mark i la Diane, i just llavors l’edifici es va enfonsar davant d’en Fritz, que va veure morir el seu pare davant seu mentre feia un fort crit de ràbia i desesperació. Impotent veient com l’edifici s’enfonsava amb el seu pare dins, es va girar per no veure aquella escena i es va posar a plorar mentre sentia caure més bombes i la pols l’hi arribava a la cara. En girar el cap va veure les runes d’aquell edifici i de seguida el foc es va escampar per l’edifici on hi havia la pastisseria i es va tornar més violent. Plorant abatut a la cantonada esquerra de la Potsdamer Platz, en Martin se li va apropar per consolar-lo i li va dir mentre sentia com encara queien les bombes britàniques:

El teu pare és un heroi! El que ha fet avui és d’herois, no ho oblidis mai.

Sense trobar cap paraula i no fent cas a les bombes, en Fritz es va aixecar enfonsat i el va abraçar amb tota la seva força mentre una altra bomba queia a uns metres d’on eren ells destruint un parell de tramvies i un autobús. Eixugant-se les llàgrimes després de deixar a en Martin, en Fritz va preguntar a en Mark pel nen que havia salvat el seu pare, i l’amo del Victorius li va respondre amb orgull:

És viu gràcies a un heroi. El teu pare era un autèntic heroi, com els dels contes de fades. No ho oblidis mai qui era.

En acabar el bombardeig, tota la gent del refugi va sortir corrents a apagar els incendis, que eren molt greus. Quan l’Àngela va veure a en Fritz a la Potsdamer Platz el va abraçar amb tota la seva força perquè es temia el pitjor sentint els forts tremolors des del refugi, però veia que el seu marit no deixava de plorar i que tenia la mirada perduda mirant a la seva mare. Sense preguntar-li res, va entendre que havia passat alguna cosa amb en Barnard. Sense aire i abaixant el cap, la Luane li va preguntar plorosa pel seu marit, però a en Fritz no li va fer faltar contestar perquè les llàgrimes ho deien tot. Posant-se a plorar tots al mig del carrer, en Fritz els va explicar mentre abraçava a la seva mare, que no deixava de cridar el nom del seu marit, i als seus germans:

El pare ha mort com un heroi salvant la vida d’un nen! Ser que és dur el que us diré, però ara és com s’hi haguéssim caigut amb motocicleta, ens aixequem tot i que sabem que demà ens farà mal a tot el cos, però ara encara no sentim aquest dolor tenim que córrer per ajudar als demés, no estem sols en aquest patiment. Ho tenim que fer per ell, pel pare, i per la seva valentia. Ara hi ha molta gent necessitada com nosaltres i sinó cooperem no ens en sortirem.

Fent el cor fort i pressionant la mandíbula de la ràbia que sentia, en Marwin va anar amb el seu germà a apagar l’incendi de la pastisseria d’en Richard i la Cosmina, que estaven desesperats veient com es cremava el seu negoci. Però la Luane no va tenir forces per continuar, no deixava de mirar les flames que s’havien emportat al seu marit i es va assentar entre els arbres del petit parc de la Potsdamer Platz plorant desoladament mentre no deixava de cridar el nom del seu marit, a qui estimava amb passió i que mai més tornaria a veure. Recordava tots els moments que havien viscut i lo feliços que havien sigut en aquell barri. L’Àngela i la Katrina l’intentaven consolar com podien assentant-se al seu costat, però elles també estaven molt afectades per la mort d’en Barnard, a qui estimaven profundament. Després d’apagar alguns incendis en els edificis del voltant de la Potsdamer Platz, on molts d’aquests edificis varen quedar destruïts, entre ells el bar de l’Hotel Esplanade, varen anar a casa, que per sort no s’havia vist gaire afectada, només havia patit un petit incendi que va ser apagat ràpidament per la Katrina amb l’ajuda de la Matilda, la Velda i l’Annalisa. Entrant a la casa a poc a poc i amb la cara blanca i coberta de pols, la Luane es va asseure en una cadira del menjador i es va posar a plorar desesperada mirant la butaca d’en Barnard. Sense dir-se res, els tres germans varen abraçar a la seva mare i es varen prometre que recordarien a en Barnard com un heroi, que era el que de fet era.

Per culpa dels incendis es varen veure afectats a més de la Leipziger Strasse, el barri Ministerial i el nord i l’oest de la ciutat. El Kaiserhof i el Ministeri d’Hisenda varen quedar destruïts. El Teatre Estatal, on en Barnard hi anava sovint amb la Luane, com el Reichstag varen cremar, però es va poder apagar el foc gràcies a la gent.

Al matí de l’endemà, quan varen trobar el cos sense vida d’en Barnard enmig de les runes fumejades, la ciutat vivia un caos. La majoria de les cases ja no tenien ni calefacció, ni aigua, ni llum. Les línies telefòniques estaven tallades i la majoria dels edificis ministerials havien sigut bombardejats. 400.000 persones s’havien quedat sense casa i havien mort 2.700 persones entre els dos devastadors bombardejos. Acabant d’ajudar a treure les runes de la calçada amb la resta dels veïns, que li anaven donant el seu condol, en Fritz va veure com els soldats de la Wehrmacht netejaven les principals artèries de la ciutat. Mirant-los amb el seu uniforme verd i les seves lluents botes altes i negres, en Fritz tenia unes ganes boges de matar-los perquè els considerava els responsables de tots els patiments i de la mort del seu estimat pare. A la nit, quan tornava sol i desolat a casa després d’ajudar a en Richard i a la Cosmina a treure les runes que encara hi havia al forn, va tornar a sentir la maleïda sirena que semblava que el perseguís com la seva ombra. Ràpidament, tot el barri va sortir de les runes dels vells edificis i es varen dirigir ràpidament al búnquer. Anant a contracorrent, en Fritz va anar de dret a casa seu i després d’agafar a la família es varen refugiar al búnquer, que de seguida va quedar ple. La Luane, que no badava boca, no parava de plorar recordant al seu marit i la Katrina, cansada i desgastada de tants bombardejos, va caure a terra d’esgotament. En Fritz, que per uns instants va oblidar al seu pare, va veure com la resta que no queien bombes, de fet en varen caure molt poques, i va pensar que l’atac es produïa a l’est de la ciutat. Sortint del búnquer, tots es varen quedar més tranquils en saber que no s’havia produït un gran atac, però en entrar a la Leipziger Strasse els ànims varen decaure per complet en tornar a veure la imatge del carrer completament destrossat envaït per les runes, els vidres trencats, les rates, la pols, els arbres caiguts, la ferralla i les pertinences dels veïns del barri. Mirant al cel, li va dir a en Marwin que no entenia perquè no havien sigut atacats com els altres dies, no sabia en aquells moments que els britànics havien enviat uns quants Mosquits a la capital per distreure els caces alemanys per així poder bombardejar a plaer la ciutat de Frankfurt, però el seu germà, que estava destrossat per la mort del seu pare, no es va dignar ni a contestar-li i va tornar a casa en silenci.

El dia següent al matí, la família Klein, la família de l’Àngela, els veïns com en Kurt, la Maria, en Hermann, la Bernardina, la Klara, la Carlene, en Richard, la Cosmina, l’Albert, la Helga, en Mark, la Diane, en Frank i l’Otto, i els amics com en Georg, la Matilda i en Martin varen donar un últim adéu a en Barnard en el cementiri Sant Mateu. Plorant i destrossats, tota la família es va enfonsar quan varen posar el taüt d’en Barnard sota terra i se li va tirar flors al damunt. No es podien creure que el seu venerat pare, marit, sogre, amic i veí ara fos mort i no pogués respirar mai més. No aguantant més el dolor però sabent que no podia està destrossat davant de la seva mare, en Fritz va anar a donar una volta tot sol pel cementiri mentre es deixava endur pels records. No deixava de pensar que el seu futur fill ja que no coneixeria el seu avi. El millor avi que hagués pogut tenir. Plorant de ràbia mentre anava mirant les làpides, trobava molt injust que el seu pare, un excel•lent pare que mai havia volgut la guerra i que la guerra l’havia matat, hagués mort d’aquella manera sense poder gaudir del seu net que tanta il•lusió li feia veure. Aturant-se a la tomba d’en Lou, va pensar en la quantitat de morts que hi estava havent en poc temps. Caminant uns metres més enllà mentre sentia el fort ven a la cara i com li queien les últimes fulles de la tardor al damunt, va anar a la tomba de la Galiana i es va agenollar davant de la làpida. No aguantant més aquell dolor, va cridar histèric:

Protegeix-lo si-us-plau! Estimo molt al meu pare i no em veig en cor de continuar sense ell, era tant feliç en veure’l en la seva butaca i escoltant els seus savis consells. No sé per on em tinc que guiar ara!

Recordant com el seu pare l’havia ajudat durant la seva vida: l’havia portat a París, l’havia ajudat a superar la mort de la Galiana, l’havia aconsellat amb l’Àngela i amb la seva vida, i recordava totes les seves converses polítiques i intel•lectuals que havien tingut, en Fritz es va aixecar de la tomba de la seva estimada i va pensar que tot havia marxat per sempre més. Tornant amb tots els demés, es va fondre en una eterna abraçada amb la seva mare, que no s’aguantava dreta de dolor i no parava de plorar amb el seu vestit negre. En tornar a casa, la Luane es va quedar assentada en una cadira del menjador mentre mirava la butaca del seu marit recordant-lo com si passava hores i hores llegint en Mann i escoltant música d’en Beethoven tot entusiasmat. Mirant els llibres de la biblioteca particular del seu pare, en Fritz li va dir en el seu germà:

Pots tirar tu sol l’empresa?

Amb els ulls vermells de tant plorar, en Marwin li va contestar mentre agafava la novel•la Peter Simple de Marryat per no mirar-lo als ulls:

Això és igual! No vull continuar treballant allà sense el meu pare. No puc. A més, ha quedat en runes i val més que es quedi en runes. No treballaré pels assassins del meu pare.

Entenent-lo i deixant-lo amb la novel•la a les mans, en Fritz va pujar a dalt a l’habitació amb l’Àngela, que estava a davant del llit agenollada resant per l’ànima d’en Barnard. Veient al seu marit, l’Àngela el va abraçar i li va donar el condol dient-li que ho sentia molt i que estimava molt al seu pare. Plorant, es varen passar el dia tancats a casa mentre rebien els veïns que venien a donar el condol. La majoria del barri havia perdut a un o més d’un familiar, però la mort d’en Barnard va ser sentida per tothom, que el recordava com un heroi que va salvar el 24 de novembre de 1943 a un nen petit que estava apunt de morir cremat.

Al cap de dos dies, la família Klein encara vivia consternada davant de la pèrdua d’en Barnard, i en Fritz i en Marwin feien el què podien per reforçar la casa perquè no els hi entrés ningú. A la nit, novament els britànics varen tornar a atacar la ciutat. Aquesta vegada les sirenes varen sonar massa tard perquè es va creure que els avions britànics es dirigien un altre cop a la ciutat de Francfort del Main. En sentir els motors dels 443 Lancaster i els 8 Mosquits, tots varen córrer cap al refugi, però en sortir de casa en Fritz va veure que la seva mare no els seguia. Sabent que volia morir per estar amb el seu pare, va recordar mentre sentia les sirenes com ell havia desitjat deixar d’existir quan va morir la Galiana, i va ordenar-li a en Marwin que portés a l’Àngela al refugi. Sentint com queien les primeres bombes, que moltes varen caure a les fàbriques Rheinmetall-Borsig, lluny d’on eren ells, en Fritz va entrar a casa i es va trobar a la seva mare asseguda a la butaca del seu pare plorant mentre sentia el Rèquiem de Mozart amb una copa de conyac a la mà. Mirant al seu fill amb els ulls plorosos i vermells, la Luane li va cridar:
Deixem aquí, vull anar amb el teu pare…… l’estimava molt! Vull estar amb ell! Marxa d’aquí hi ves amb la teva dona i amb el teu fill. Ells et necessiten, jo ja només sóc una nosa.
Sense dir-li res, l’entenia perfectament, en Fritz si va apropar a poc a poc fent cas omís a les bombes que queien intensament, la va abraçar mentre sentia els crits de la gent en sentir com queien bombes prop del barri, i li va dir mentre li feia un petó a la galta:
Ser que l’estimaves… tots l’estimàvem…. però tens una missió en la meva vida. Ho sento mare, però has de continuar fent de mare.
Tancant els ulls que també s’havien posat a plorar recordant al seu pare, en Fritz la va agafar per la cintura i com si fos un sac de patates la va portar corrents cap al refugi mentre ella li anava cridant destrossada que la deixés morir. En arribar al refugi tots varen abraçar a la Luane, que no parava de plorar enfonsada, i es varen quedar tots junts mentre sentien com continuaven caient les bombes. Però aquesta vegada les bombes varen caure majoritàriament en els districtes de Wedding i de Reinichendorf, que varen resultar greument danyats, especialment les fàbriques de munició i la fàbrica de tancs situada a Alkett, que va començar a cremar. De seguida que varen sortir del refugi varen veure una onada de foc a uns quants metres d’on eren ells, però es varen estranyar i empipar en no sentir els bombers. Veient que estaven sent abandonats i que havien d’apagar ells mateixos els incendis, la indignació va anar creixent fins que es va convertir en ràbia quan es va saber més tard per boca de la Klara que en Hitler havia ordenat des de Rastenburg enviar tots els bombers a la fàbrica de tancs a Alkett per apagar els incendis abandonant el poble. L’endemà, en Fritz, que encara tenia uns dies lliures per la mort del seu pare, va anar a l’Hospital per ajudar als ferits, que eren molts i de molta gravetat.
El 29 de novembre, en Goebbels, que encara no sabia que en Barnard era mort, va tornar a trucar a casa dels Klein per convidar-los al cinema Titania Palast, un dels més grans de la ciutat, per sentir-lo pronunciar un discurs davant de les Joventuts Hitlerianes. Agafant el telèfon en Fritz des de la biblioteca del seu pare, el noi li va contestar enrabiat mentre mirava a la seva mare:

El meu pare ha mort per la vostra incompetència, per la vostra bogeria, per la vostra obsessió en destruir i per la vostra irracionalitat. No ens tornis a trucar mai més i les comandes de banderes ja se les pot posar a on li càpiguen. Tarat.

Penjant-li el telèfon, en Marwin li va posar la mà a l’espatlla per donar-li el seu suport i varen tornar al menjador per continuar plorant per en Barnard. A l’altra banda del telèfon, en Goebbels no va escoltar les paraules d’en Fritz després de que li digués que en Barnard era mort. Li va saber molt de greu la mort de qui considerava un bon amic i un fidel seguidor del nacionalsocialisme, i es va quedar tota la resta del dia abatut pensant amb en Barnard. Inclús va enviar unes flors a la família, que varen ser lògicament llançades a la claveguera.

Els següents dies la gent del barri intentava refer el seu barri: treballaven sense descans per tornar a aixecar les cases i els negocis. En Richard va netejar l’entrada de la pastisseria i des d’una taula de fusta només venia pa, el bar Victorius va obrir posant quatre tamborets i una barra de fusta just a l’entrada del bar, tot i que només servien cervesa calenta i aigua de l’aixeta. Però el 2 de desembre Berlín va tornar a patir un altre bombardeig per part de la RAF amb 428 bombarders (425 Lancaster, 15 Halifax i 18 Mosquits), que varen llançar 15.000 tones de bombes. Com els altres cops, tota la família va córrer cap al refugi i es varen quedar esperant que les bombes deixessin de caure al terra. Aquest cop, en sortir, la gent ja no va córrer cap a casa seu ja que la majoria ja no tenia casa, família o negoci per salvar. La gent suplicava que acabessin amb la guerra i amb els maleïts bombardejos que els afectava en la seva moral, però no tan en la seva indústria que només es va reduir un 10%. Només els més fidels al règim es varen alegrar que en aquell atac havien abatut a 40 avions britànics.

El dimecres 15 de desembre, la llibreria d’en Martin va tornar a obrir, tot i que ara només venia diaris del règim perquè ningú volia comprar llibres i només tenia una prestatgeria. La Matilda va obrir la botiga l’endemà, un dia que feia un temps horrible amb fred i vent, col•locant quatre fustes que havia trobat en un edifici en runes com a paret i tenint mitja dotzena de productes bàsics que treia d’un magatzem situat a Moabit, però aquella mateixa nit la RAF, amb 483 bombarders Lancaster i 15 Mosquits, va tornar a bombardejar Berlín i de nou va destruir la botiga i la llibreria, a més del Teatre Nacional i els edificis d’arxius nacionals, i el sistema ferroviari de la capital es va veure alterat. El cel era l’única preocupació dels berlinesos i quan es feia de nit la gent de la Leipziger Strasse no deixava de mirar enlaire en busca dels odiats bombarders britànics. El dijous 23 de desembre, la RAF va tornar a bombardejar Berlín amb 364 Lancasters, 7 Halifax i 8 Mosquits, cosa que va fer perdre els nervis a molta gent, que viva molt alterada sense poder dormir una nit tranquil•la. A més, les defenses alemanyes varen tornar a fallar estrepitosament i només varen poder destruir 16 dels quadrimotors Lancaster, una autèntica vergonya pels berlinesos que alguns recordaven com en Göering havia promès que Berlín mai seria atacada. L’endemà, dia de la nit de Nadal, molts pocs berlinesos varen celebrar aquella nit. A casa els Klein no es va fer res, en Barnard era molt present en les seves ments, i tots varen anar a dormir ben d’hora després de menjar un trist plat de patates bullides amb pèsols. L’Àngela va resar durant tota la nit perquè el cel no els caigués a sobre i la Luane dormia abraçada amb un fotografia del seu marit perquè el llit se li feia enorme i buit.

Dos dies abans per fi d’any, Berlín va tornar a ser bombardejada. Els ànims de la gent estaven completament pel terra i ja no es corria per reconstruir els edificis, els negocis, les cases, les fàbriques, ja que sabien que vindrien els bombarders i ho tornarien a destruir tot. En Marwin anava sovint a veure les restes de la fàbrica i es posava molt trist en veure que era ocupada pels vagabunds que encenien un foc per escalfar-se just on hi havia el despatx. La família vivia gràcies als salaris d’en Fritz i de l’Àngela, que cobrava en negre uns quants Reichsmarks, i dels quantiosos estalvis que tenia en Barnard amb la seva esposa. La Katrina, que havia deixat d’estudiar Història perquè no volia estar lluny de casa, es passava els dies ajudant a la Matilda a reconstruir la botiga juntament amb el seu germà. Després de treure les runes i tots els prestatges cremats i destruïts, varen netejar el terra amb una escombra vella i varen posar els productes que la Matilda els portava a sobre una manta.

El 1944 va aparèixer trobant a un Berlín amb runes i amb els berlinesos destrossats. En Fritz va desitjar que en el nou any no anessin més en el cementiri Sant Mateu a enterrar més familiars i més coneguts, però sabia que hi acabarien anant tard o d’hora en aquell any. Desitjant no tornar a ser bombardejats, el seu desig no va aguantar ni unes hores perquè aquella nit la RAF va tornar a bombardejar Berlín. El recorregut cap al refugi el sabien de memòria i inclús havien fet amics allà dins i parlaven de política i del règim nazi. En Fritz patia perquè a l’Àngela se li començava a notar una mica la panxa, encara no sentia la nena bellugar-se, però veia que cada vegada anava més lenta i tenia por que alguna espenta la fes caure malament. Tots els veïns, sobretot la Cosmina i la Bernardina, anaven amb molt de compte amb l’Àngela i l’ajudaven a que tingués una mica d’aire a dins del refugi.

Al cap de dos, els britànics varen atacar novament a gran escala, però aquesta vegada els britànics varen perdre en l’atac a 27 dels 363 Lancasters destinats en l’operació, a més de 168 tripulants. En sortir del refugi varen observar que els danys eren insignificants i tots esperaven que haguessin trobat la fórmula de contrarestar els atacs. Els següents dies, en veure que no es produïa un bombardeig, la gent va tornar a reconstruir els edificis i els negocis esperant que els britànics haguessin entès de que ara els podrien contrarestar. La pastisseria va tornar a obrir, igual que el bar Victorius i la perruqueria de l’Otto. La Matilda, que no podia més per la seva edat, va anar a casa dels Klein a demanar-los ajuda perquè algú es fes càrrec de la botiga, que de fet anava en nom d’en Barnard. Pensant en una bona solució entre tots, en Marwin i la Katrina es varen oferir per treballar amb ella i li varen prometre que tirarien el negoci endavant entre tots. La idea de la Matilda era donar-los el negoci quan acabés la guerra.

Mentrestant, l’Àngela, que estava preocupada per l’embaràs, només pensava que hauria de parir en el carrer enmig d’un bombardeig. En Fritz, per la seva part, creia en una revolució des de dins i intentava animar als més crítics en alçar-se contra el règim, però la gent preferia esperar a que vinguessin els Aliats abans de cometre un suïcidi com aquell. Ells no tenien armes, el govern sí. A més, encara hi havia molts simpatitzants del règim, sobretot els més joves que no dubtaven en saludar amb el Heil Hitler, i la policia amb la Gestapo era a tot arreu encara. La nit del dimecres 5 de gener, els berlinesos es varen aixecar dels seus llits un altre cop en sentir l’alarma. La família Klein, com tota la gent del barri i de la ciutat, varen anar als refugis de drets. Molts ja no aguantaven més, volien descansar en pau d’una vegada per totes, les sirenes els feien tornar bojos. Tancats al refugi varen escoltar que l’atac era molt poc intens ja que no se sentien grans explosions. De fet, era un atac de distracció de 28 Mosquits per tot Alemanya. Després de que acabés l’atac, on els britànics varen perdre a sis quadrimotors, tots varen sortir amb ordre del refugi i varen tornar a les restes de les seves llars. En Fritz no deixava ni per un moment a l’Àngela, que ja notava com el nen o la nena li donava uns petits cops. El 14 de gener, 17 bimotors Mosquit varen tornar a sacsejar Berlín. Tot i que l’atac no va tenir cap importància ja que l’atac d’aquella nit el varen fer 498 bombarders Lancaster a la ciutat de Brunswick, els berlinesos es tancaven amb l’ai al cor en els refugis més propers esperant que les seves llars continuessin dempeus o no quedessin encara més malmeses. Tancats en l’humit refugi de la Potsdamer Platz després de sentir les sirenes mentre estaven al menjador amb la llar de foc encesa amb quatre fustes que havien trobat en un descampat, en Fritz comentava amb el seu germà que els britànics els controlaven tant que els podien espantar cada nit que volguessin. De fet, tots els berlinesos sabien la realitat; no hi havia possibilitat de victòria. El pobre Martin feia els impossibles aquells dies per intentar reunir llibres per poder-los vendre, però era inútil perquè els berlinesos que quedaven a la Leipziger Strasse no estaven per comprar llibres i menys per llegir-los. Els llibres ara només sabien per escalfar.
El 20 de gener, un dijous que feia molt mal temps per culpa de la pluja i el vent a més del fred, els berlinesos varen anar a dormir com cada nit amb la por al cos esperant no ser atacats. A casa dels Klein, que estava bastant deteriorada i el fred i penetrava pels múltiples forats del sostre, varen agafar les mantes més gruixudes que varen trobar per escalfar-se del terrible fred que feia aquella nit. En Fritz i la Katrina s’ocupaven de que la llar de foc estigués encesa i amb les brases calentes torraven una mica de pa sec que els guardava sempre la Matilda. Després d’acompanyar al pa amb una mica de sopa d’all, es varen posar a dormir tots junts al menjador coberts amb les gruixudes mantes. Al cap de poc de tancar els ulls, de cop, com si fos un malson que els perseguia, varen tornar a sentir les sirenes. Ja agafant-s’ho amb certa calma perquè les últimes nits els atacs havien sigut de distracció, es varen aixecar, varen agafar els abrics més gruixuts, les bufandes i els guants i varen anar cap al refugi amb els demés veïns que varen sortir espantats. Però aquest cop l’atac no va ser de distracció. 796 bombarders de la RAF (495 Lancaster, 264 Halifax i 10 Mosquits) s’acostaven a la capital. Tancats al refugi amb els demés, al cap d’uns minuts varen sentir els motors dels aparells i de seguida varen veure que n’hi havia molts. La Diane espantada es va posar a tremolar en sentir els motors dels quadrimotors Lancaster, els més poderosos. Uns instants més tard, tots varen sentir com queien les bombes i en ressonar el terra ja varen veure que aquest cop l’atac no era una broma. No paraven de sentir els xiulets de les bombes i com explotaven en impactar contra un edifici o contra el terra. També sentien els caces nocturns alemanys i les defenses del Flak, però tots patien per com quedarien les seves llars. La Maria estava molt preocupada perquè les seves filles aquella nit havien anat a dormir a casa d’unes amigues i no parava de cridar de ràbia. Plorant desconsoladament mentre el seu marit s’asseia abatut al terra amb les cames paralitzades d’impotència, la Maria, després de fer un crit que va espantar a un pobre vailet que estava ben agafat a la faldilla de la seva mare, ja no va aguantar més i en un atac de ràbia va intentar sortir desesperada. Amb pas ferm va obrir la porta i va treure el cap a fora, però en aquell precís moment va caure una bomba just al bell mig de la Potsdamer Platz. Sense poder tancar la boca, la Maria va quedar coberta de pols, que va entrar ràpidament al refugi fent cridar de por a la canalla. Les mares intentaven mantenir la postura perquè els seus fills estiguessin més tranquils, però les seves cares blanques i els seus tremolors no amagaven la por que tenien al cos. En Martin, espantat com mai després de veure entrar la pols juntament amb una ràfega de vent, es va amagar a darrere de tots amb els més petits. Ràpidament, l’Otto i en Mark varen tancar la porta i la Luane va agafar a la Maria, que tenia la jaqueta de llana plena de pols, i la va fer entrar a dins. Amb el cor encongit, varen acabar de sentir com queien encara més bombes i tothom ja preveia que no en quedaria res de la ciutat. La Klara portava sempre un àlbum de fotografies del seu difunt marit, la Bernadina una fotografia amagada a la seva cartera del seu fill, en Hermann portava al damunt tots els estalvis que li quedaven i la Diane totes les joies que en Mark li havia regalat. Els britànics varen llançar un total de 2.300 tones de bombes, però no varen fer els danys esperats, a més de que varen perdre en l’atac a 13 Lancaster i 22 Halifax. En obrir la porta de ferro del refugi després d’escoltar una bona estona el silenci, tots varen quedar glaçats en rebre a les seves gèlides cares aquell aire tant fred. Avançant a poc a poc i amb les mans posades dins dels abrics, tots varen veure que l’atac no havia sigut tant devastador com pensaven. Hi havia arbres al terra, algun edifici més danyat, algun incendi, uns quants cadàvers, un parell de cotxes convertits en ferralla, però els danys no eren tant greus com temien alguns. La família Klein va anar ràpidament a casa ja que l’Àngela anava molt cansada amb el pes de la criatura. Després de deixar a l’Àngela a casa acompanyada per la seva mare i la seva germana, en Fritz i en Marwin varen sortir a fora en veure que la Klara cridava que algú l’ajudés perquè unes fustes havien caigut damunt de la porta d’entrada del seu pis. Després d’ajudar-li a treure les fustes, que varen tallar a trossos amb una serra per fer-ne llenya per la llar de foc, es varen trobar amb l’alegria de veure les filles de la Maria i en Kurt. Les noies estaven ben espantades, tenien la roba fetes pols, però estaven bé. Només entrar a casa, la Maria les va abraçar amb totes les seves forces i les va fer entrar cap a dins.

La nit abans del 28 de gener, mentre en Fritz intentava dormir li venien de nou els records de la Galiana. Ara ja farien 11 anys d’aquell dia, però el record li era ben viu. Amb el coixí al cap mentre observava com l’Àngela dormia de cara amunt per la panxa, de cop varen tornar a sentir les sirenes. Eren 515 Lancaster i 15 Mosquits que s’apropaven a la capital. Amb pocs segons tots varen sortir de les empolsinades mantes i varen córrer de dret cap al refugi. En sortir per la porta es varen trobar a la resta de veïns que corrien tant com podien amb els seus objectes de valor més importants cap al refugi. Tancats de nou en aquell ambient tant fred i humit, per passar el temps varen jugar a una partida de cartes que havia portat en Mark del bar i d’aquesta manera varen passar una bona estona fins que varen sentir com les bombes impactaven ben a prop d’on eren fent tremolar el terra i fent plorar als més petits. Esgotada, la Katrina es va asseure al terra i es va posar a plorar demanant que s’aturés aquella maleïda guerra. Tots varen escoltar en silenci els plors i les súpliques de la Katrina mentre les bombes continuaven queien amb tota impunitat. Després de que acabés el bombardeig, que els va costar en els britànics 33 aparells, tots varen tornar a les respectives llars esperant que en quedés alguna cosa. Per sort, el barri no va ser tocat de gaire importància i tothom va poder tornar a casa.
L’endemà, després de no dormir ni un minut pensant que tornarien els britànics, en Fritz i l’Àngela varen marxar de bon matí cap al cementiri Sant Mateu com feien cada any. En Fritz portava un ram de flors blanques i un altre ram de roses que havia amagat al rebost abans del bombardeig, i l’Àngela portava dos rams de flors vermelles que havia amagat a l’armariet del lavabo de baix. Primer es varen aturar a la tomba d’en Barnard, on varen deixar-hi un ram cada un. Mirant la làpida del seu pare amb les dates de naixement i de mort, en Fritz es va posar a plorar recordant-lo. Amb llàgrimes als ulls, li va dir a l’Àngela, que tampoc es podia contenir les llàgrimes pensant amb el seu sogre:
Era un gran home, una gran persona i un excel•lent pare. És injust que ell no ens gaudeixi com hagués volgut. L’estimava molt Àngela. Però…… em sembla que ell ara està a un lloc millor que jo.

Després de fer-li un petó per consolar-lo, varen anar a la tomba d’en Lou, on en Fritz va recordar en veu alta les quedades al bar de l’Hotel Esplanade, que continuava destruït, i reia amb llàgrimes als ulls recordant com en Lou empaitava les noies amb poca traça. Després de que l’Àngela hi deixés el seu ram, varen anar a la tomba de la Galiana a poc a poc mentre observaven com una bomba del dia anterior havia impactat en una zona del cementiri fent-hi un profund cràter. En passar l’últim arbre varen veure a un home plorant palplantat amb una maleta al costat i vestit amb un senzill abric marró i un barret arrugat. No reconeixent-lo en un primer moment, quan aquest home es va girar per veure qui se li apropava per darrere, en Fritz va quedar parat en veure que aquell home se semblava molt a en Heinrich, el pare de la Galiana. Quedant-se’l mirant durant uns segons sense dir-li res, aquell home, que estava pàl•lid com la neu, li va dir en veu baixa mentre mirava el ram de flors blanques d’en Fritz:
Fritz?
Amb la pell de gallina i quedant-se sense aire, en Fritz li va contestar:
Ets en Heinrich?
Sense respondre-li, en Heinrich va deixar la maleta al terra i va córrer cap a ell i el va abraçar amb totes les seves forces durant uns eterns segons amb l’Àngela com a testimoni. Separant-se de l’abraçada, en Heinrich li va comentar content i amb un somriure a la boca que havia canviat molt físicament. Ell també havia envellit, els cabells eren tots blancs, les arrugues eren més pronunciades, portava ulleres i estava més gras. Emocionat, encara no s’ho creia, en Fritz li va explicar nerviós que estava molt feliç de veure’l. No deixant de mirar-lo, en Fritz li va canviar la cara d’alegria quan va veure que en Heinrich girava la mirada cap a l’Àngela i a la seva panxa, que era encara bastant petita però ja es notava. Glaçat, en Fritz es va quedar en silenci perquè no sabia com dir-li que s’havia enamorat, casat i que ara tindria un fill. L’Àngela, sospitant que aquell home era el pare de la Galiana, es va tocar la panxa, i en Heinrich la va saludar amb molta cordialitat i li va dir a en Fritz:
Estic molt feliç de veure’t i de saber que les coses t’han anat bé. Tu mereixies, erets un molt bon noi, per això la meva filla et va estimar tant.
Trist però a la vegada feliç de recordar a la Galiana amb en Heinrich, en Fritz li va explicar amb llàgrimes als ulls que cada 28 de gener venia al cementiri per deixar-hi un ram de flors i que havia complert el somni de la Galiana de ser metge. Deixant el ram de flors damunt de la tomba, en Heinrich va agafar la maleta i li va preguntar per la família. Sense saber com dir-li, en Fritz el va portar de dret davant de la tomba del seu pare. Impactat en saber que en Barnard era mort, en Heinrich es va quedar uns segons en silenci. Amb veu freda li va comentar que poc després de la mort de la Galiana es va separar de la Corina perquè pensaven diferent sobre com afrontar la mort de la seva filla i que ella havia mort durant els bombardejos a Hamburg de l’estiu passat. Explicant-li que durant aquell bombardeig havia perdut a tota la seva família i la seva casa, en Fritz el va portar fins la tomba d’en Lou. Trist per saber que havia mort aquell noi amb qui la seva filla havia jugat tant de petits, en Heinrich va cridar amb ràbia:
Quantes vides s’han trencat per una ideologia que no es va saber interpretar quan tocava.
Fent-li que sí amb el cap, en Fritz li va explicar amb una cara que no amagava la seva tristor, que en Georg havia quedat invàlid i que havia perdut un braç, una orella i un ull durant la guerra, que la seva àvia havia mort en un camp de concentració i que el germà de la seva esposa també havia mort a la guerra quan intentaven ocupar Moscou. Després de sortir del cementiri, tots tres varen anar cap a casa d’en Fritz mentre anaven recordant temps antics i llunyans. L’Àngela no deia massa res perquè veia que a part de ser l’ex sogre d’en Fritz era un home molt intel•ligent, i tenia por que el seu marit tornés a recuperar els records de la Galiana. Preguntant-li perquè havia tornat a Berlín, precisament quan la ciutat era més durament castigada, en Heinrich li va contestar:
A Hamburg ho vaig perdre tot i ja no em queda res. Pensava que s’hi havia de morir ho volia fer en un lloc a on vaig ser feliç. I quin lloc vaig ser més feliç que aquí? Enlloc. Aquí hi ha els records amb la meva estimada filla i tenia ganes de veure-us. Berlín és l’últim que em queda. Vaig arribar ahir a la nit amb els britànics. Per sort estava a prop del zoo i em vaig refugiar en el refugi d’allí.
Entrant per la Potsdamer Platz, en Heinrich va quedar horroritzat en veure com havia quedat la plaça. Pocs edificis estaven dempeus, els tramvies estaven mig destrossats, hi havia cotxes destruïts, no hi havia els arbres, es veien manillars de bicicletes pel terra, brossa escampada per tot arreu i es veia a molta gent fent vida al ras envoltats amb quatre mantes velles i plenes de pols. En arribar a la Leipziger Strasse la imatge que li oferien els seus ulls no era massa diferent i es va posar trist en veure de lluny que el seu antic pis havia quedat en un esquelet de bigues de ferro. Avançant uns quants metres, en Heinrich va anar reconeixent els seus ex veïns com la Klara i s’anava aturant a parlar amb alguns coneguts com en Richard, que li va explicar ben emocionat que havia perdut el seu fill a Stalingrad i que estava molt consternat perquè no sabia com havia mort. Alguns parlaven de que els soldats estaven tant desesperats que demanaven pistoles per treure’s les vides i a en Richard l’angoixava pensar que el seu fill s’hagués suïcidat. Tots li explicaven que havien perdut a un o més d’un familiar i que estaven molt espantats pel cel. Recordant a tota aquella gent i les restes d’aquells edificis, en Heinrich es va emocionar. Per amagar les seves llàgrimes d’emoció es va girar cap a l’Àngela i amb un somriure dibuixat als llavis li va explicar com en Fritz de jove era un noi molt inquiet, que es passava el dia voltant pel carrer com si en fos l’alcalde i li va comentar que l’havia defensat un dia que un treballador el volia colpejar. Somrient, l’Àngela li va contestar sense mirar-li als ulls per la vergonya que sentia, que el seu marit no havia canviat gaire amb el temps, que continuava ajudant a tothom i que era igual d’inquiet.
En entrar a casa després de recórrer tot el barri es varen trobar només obrir la portar amb la Luane, que convivia encara amb la depressió tancada a la biblioteca i pràcticament no menjava res. Palplantada al mig del menjador observant desanimada i nostàlgica les restes de la casa, en veure a en Heinrich entrar per la porta per primer cop se li va canviar la cara. Per primer cop va somriure i per primer cop va tenir il•lusió. De seguida va venir en Marwin i la Katrina de les seves habitacions, i en veure el convidat tant especial que tenien a casa el varen fer seure en una de les cadires que encara quedava del menjador i tots es varen posar en rotllana per parlar. Asseient-se a la cadira mentre veia com havia canviat la casa, els va explicar els motius pel qual havia tornat a Berlín i els va dir que era molt feliç de veure’ls. La Luane li va demanar que es quedés a viure amb ells durant aquells dies perquè necessitaven el màxim de mans ja que no era segur viure en aquelles condicions. Veient que realment necessitaven ajuda, la casa estava bastant destrossada, ja no hi havia el rebedor, i la inseguretat es notava només en sortir al carrer, en Heinrich va acceptar de bona gana i va obrir la maleta i li va demanar a en Fritz que s’acostés. Apropant-se a en Heinrich, va quedar emocionat en veure que li ensenyava unes quantes fotografies de la Galiana que no havia vist mai. Repassant-les i veient una fotografia de la Galiana amb la bandera comunista pel barri, un altre amb un vestit blau, un altre de quan només tenia cinc anys al Tiergarten es va emocionar i amb els ulls plorosos anava resseguint els cabells llargs i rossos de la Galiana, el seu somriure dolç i etern, les seves mans petites i fines, les seves cames llargues i primes, i els seus senzills vestits lligats amb flors blanques. Mentre anava mirant les fotografies no veia que l’Àngela se les mirava de lluny i l’observava amb certa ràbia perquè veia com el seu marit anava recordant a la filla d’en Heinrich. Acabant de veure les fotografies, en Fritz va córrer emocionat cap a la seva habitació i va tornar ràpidament per ensenyar-li a en Heinrich que encara conservava el quadre de la seva filla. Agafant-lo emocionat i amb delicadesa, en Heinrich va resseguir amb la mirada cada pinzellada d’aquell quadre i amb un somriure d’orella a orella anava explicant orgullós que aquells dos nois que es veien eren en Fritz i la seva filla. Mirant a aquell home que l’hi era desconegut, l’Annalisa es va aixecar de la cadira per mirar el quadre i li va dir a en Heinrich:
La seva filla era una gran pintora. Ja es veu que tenia talent.
Mirant-la atentament, l’Annalisa encara conservava gran part de la seva bellesa, sobretot l’havia recuperat en deixar a en Seigmund, en Heinrich li va donar la mà i li va dir:
Em sembla que no ens han presentat, sóc un amic de la família, em dic Heinrich.
Amb un petit somriure a la boca, l’Annalisa li va explicar que era la mare de l’Àngela. A la nit, quan es varen posar al llit, l’Àngela, que no parava de mirar per la finestra les estrelles, li va dir a en Fritz:
No oblidis qui és la mare del teu fill.
Rient, en Fritz li va contestar mentre li feia un petó i li tocava la panxa:
Ho ser perfectament. Has d’entendre que m’hagi emocionat en veure’l. No deixant de mirar el quadre de la Galiana que havia tornat a penjar, li va dir rient: Però em sembla que a una altra persona també l’hi ha agradat veure’l.
Quedant pensativa, l’Àngela li va preguntar qui més s’havia emocionat en veure a en Heinrich, però llavors va pensar que la seva mare havia rigut després de molts anys de tristor. Fent-li un petó de bona nit, en Fritz li va dir:
Ara tot anirà bé. En Heinrich ens ajudarà a tornar l’alegria a casa, ja ho veuràs.
Però quan tots anaven pel primer son, la RAF va atacar per 14ª cop la ciutat de Berlín amb 432 Lancaster, 241 Halifax i 4 Mosquits. En sonar les sirenes tots varen córrer cap als refugis. En Fritz anava agafat de la mà de l’Àngela, que no la volia deixar ni un moment sola. En Marwin i la Katrina ajudaven a la seva mare, i en Heinrich ajudava a l’Annalisa i a la Velda a córrer cap al refugi. Esperant allà dins que les bombes caiguessin, quan l’Annalisa s’espantava en sentir el xiulet d’una bomba caure a prop, en Heinrich la tranquil•litzava dient-li que pensés que només era un petit terratrèmol com els del Japó. Mirant la sintonia entre la seva mare i en Heinrich, l’Àngela es va posar molt contenta en veure que el pare de la Galiana era molt diferent que el seu pare i entenia perquè aquell home era tant estimat per tothom. Un cop acabat el bombardeig, que va ser contrarestat per les defenses alemanyes que varen destruir 46 bombarders, varen tornar tots cap a casa. Per sort, va ser un bombardeig sense gaires conseqüències, però també era cert que hi havia poca cosa a destruir en el barri, que era dels més afectats de la ciutat i alguns veïns havien tingut que abandonar-lo. Retornant cap a casa caminant mentre la gent marxava corrents cap a les restes de les seves cases, un Heinrich més seriós li va dir a en Fritz, que no deixava ni un segon a la seva estimada:
Hem de confiar en que els nord-americans arribin abans. Els soviètics cometran masses crims. Aniran encegats per revenjar-se per tot el què els hi hem fet. Hem d’esperar que els nord-americans pugin per Itàlia ràpidament i que arribin a Berlín. És l’única solució que ens queda.
Volent-li preguntar per si veia possibilitat de victòria, l’Annalisa se li va avançar en la pregunta i en Heinrich li va contestar molt amablement mentre li mirava als ulls que mostraven preocupació:
No, és impossible. Miri, Alemanya té uns 78 milions de ciutadans, tot i que en aquest ritme en serem molt menys. La Unió Soviètica té 193 milions d’habitants, els Estats Units 132 i la Gran Bretanya 48, per tant amb números a la mà ja es veu que és impossible derrotar a aquestes potències. Però, a més, té que pensar que part de la nostra indústria ha quedat destruïda pels bombardejos, en canvi els soviètics, els britànics i sobretot els nord-americans tenen les seves indústries treballant a ple rendiment per construir armes i ells tenen obrers, les dones, cosa que aquí no tenim perquè el govern és masclista. Això no és una lluita entre David i Goliat, i no crec que els nazis agafin aquests referents.
La nit següent, com a resposta a l’atac de la Luftwaffe a Londres, una incursió sense importància, la RAF va tornar a aparèixer als cels de Berlín. Tornant a sentir les sirenes, que ja s’havien convertit en els despertadors dels berlinesos, tots varen córrer cap al refugi. Tancats allà dins amb la por al cos pensant en no perdre més familiars, amics, coneguts o la vivenda, en Heinrich, consternat en veure cada nit un bombardeig, va preguntar-li a en Martin, que no se separava ni un segon de la seva pistola Mauser C-96 Model 12 amb les marques NS (Neue Sicherung), que feien referència al tipus de segur adaptat, per por a que no el robessin aprofitant el desconcert que hi havia:
Cada nit és igual?
Sense contestar-li per què estava més pendent de que els nens que tenia al costat no li robessin la cartera, la Klara li va contestar en el lloc d’en Martin:
Sí, cada dos per tres en castiguen aquests britànic. Els havíem d’haver eliminat quan tocava. Quants errors em comès. Tot es culpa d’en Göering.
Escoltant-los amb l’Àngela agafada, en Fritz li va dir per tranquil•litzar-lo i per entrar a la conversa:
Sí, també podíem no haver votat el NSDAP, però ara ja està fet. No té sentit pensar en el passat, ara toca pensar en el present per veure si podem tenir algun futur. Però tranquil Heinrich aquest atac no és important, només són uns quants Mosquits. Aquestes no faran res, és un atac per fent-se patir i prou.
No entenen com podia saber que hi havia Mosquits, en Heinrich li va preguntar consternat:
Però…. Com saps quins bombarders són? No els has pas vist!
Rient de fons, en Richard va intervenir-hi per dir-li:
Aquí estem tant acostumats a tindre ocells damunt nostre que ja els sabem distingir només en sentint-los. Ja t’hi acostumaràs i els sabràs distingir només escoltant els motors. Els odio amb totes les meves forces.
Després de que s’apaguessin les sirenes, els berlinesos varen tornar a les seves cases una mica tranquils perquè sabient que l’atac no havia sigut important. Però aquells atacs esgotaven a l’Àngela, que ja no aguantava més i de seguida que varen arribar a casa es va adormir al llit. Al cap d’unes hores d’insomni donant voltes pel llit, en Fritz es va aixecar i se’n va anar a baix per agafar un got de llet. Assentant-se al sofà, es va posar a recordar el seu pare fins que es va quedar adormit.

L’endemà diumenge, tot i que tenien festa menys en Fritz, que pràcticament cada dia havia d’anar a l’Hospital perquè sempre faltaven mans, l’Àngela va decidir anar a la llibreria per vendre els últims diaris, que relataven com els nord-americans havien bombardejat les ciutats de Frankfurt i Ludwigshafen, on els 863 B-17 havien matat a 736 persones després de llançar-hi 1.800 tones amb el suport dels caces, i en Marwin i la Katrina varen obrir la botiga de la Matilda, i en Heinrich, la Luane i l’Annalisa es varen quedar a casa preparant el dinar. Des dels seus respectius llocs varen poder sentir el discurs d’en Hitler per la ràdio per commemorar la pujada al poder dels nazis. En el discurs, el dictador alemany els va advertir de que la derrota d’Alemanya seria el final de la vella Europa i el triomf de la barbàrie soviètica. Tots, en sentir aquestes paraules, varen tancar les ràdios i no varen voler sentir més el discurs de l’home que els havia conduït en aquella guerra. Veient que les dues dones estaven tristes, per primer cop en Hitler admetia públicament que podien perdre la guerra, en Heinrich les va convidar a donar una volta pel barri. Posant-se els abrics, els guants i les bufandes per protegir-se de l’intens fred, tots tres varen recórrer el destrossat carrer de la Leipziger Strasse. Per tot arreu es trobaven gent que s’havia quedat sense sostre i molts feien cues a les botigues perquè els hi donessin un tros de pa o de carn. Després de saludar efusivament a la Matilda i a en Martin, en Heinrich les va convidar a una cervesa en el bar Victorius, que estava obert tot i les destrosses i on l’única distracció que hi havia pels clients era el gat Cukie, que es passejava tant tranquil entre les runes empaitant algun ratolí. En Heinrich intentava animar a la Luane, que continuava molt afectada per la mort del seu marit i constantment es posava a plorar recordant-lo. L’Annalisa en aquells moments es fixava amb la bondat i la sensibilitat d’en Heinrich, res a veure amb la d’en Seigmund, pensava. A la nit, després d’atendre a uns quants vagabunds que els varen suplicar alguna almoina, tots es varen retirar a les seves habitacions pensant que en algun moment o altre s’haurien de despertar. I, al cap d’uns minuts, el seu pensament es va fer realitat en tornar a sentir les sirenes. Cansats de tot el dia, tots es varen aixecar per anar al refugi i varen fer cas a les sirenes que anunciaven que arribaven a la ciutat 440 Lancaster, 82 Halifax i 12 Mosquits. Sortint al barri corrents, es varen trobar amb l’Otto, que de tant esvarat que anava es va entrebancar. Un cop tancats al refugi es varen esperar uns minuts fins que varen sentir els primers xiulets de les bombes. Ràpidament, i després de sentir els motors dels quadrimotors, tots varen saber que aquell atac seria devastador. La gent gran, que era qui portava més malament la situació, va començar a cridar de por. Per intentar desviar l’atenció, en Fritz li explicava a en Heinrich els diferents sorolls que feien els motors Halifax i Lancaster, però en Heinrich no estava per explicacions ja que cada bomba que feia tremolar el terra li feia vibrar el cor de pànic. Els nens, en sentir tants tremolors, explosions, crits de fora es varen posar a bramar fent alterar encara més els adults, que alguns ja no aguantaven més. Inclús en Martin es va orinar al damunt en sentir tres explosions seguides que el varen alterar. Després d’una lenta hora en què les defenses alemanys varen destruir 33 bombarders britànics, varen poder sortir a fora. Només en obrir la porta un núvol de pols els va donar la benvinguda donant senyal a que hi hauria moltes destrosses. Un cop el fum es va anar esvaint, tots varen quedar impactats en veure els cadàvers d’una parella jove que havia viscut al barri amb clars signes de que s’havien suïcidat amb la pistola de la noia després de que no haguessin arribat a temps per entrar al refugi. Avançant amb el cor encongit i patint per la llar, només entrar a la Leipziger Strasse varen veure que sortia molt i molt fum dels edificis de l’altra banda del carrer de la casa dels Klein. La pastisseria cremava amb ganes després de que una bomba fes explotar un barril de combustible que els havien portat aquell dia a en Richard per què es poguessin encendre el forn, la botiga de l’Albert i de la Helga només en quedaven quatre parets i els vestits havien quedat reduïts a quatre parracs plens de pols que només servirien per fer draps. A més, les màquines de cosir que tant servei li feien a la Helga estaven fetes miques. Més endavant, la carnisseria de la Maria havia quedat molt malmesa i el taulell havia quedat partit en dos. Per sort d’en Martin, que continuava mullat dels pantalons, la llibreria havia rebut poc ja que la bomba havia caigut al davant de la carnisseria i només havia fet entrar unes quantes runes a la llibreria. Esgotats de no poder tenir una nit tranquil•la o de poder fer un son llarg, en Fritz, en Marwin, en Heinrich, la Velda i la Katrina, després de deixar a l’Àngela amb la seva mare i la seva sogra a casa perquè l’ajudessin a estirar-la al llit, varen anar de dret a ajudar. Amb ells se’ls va afegir la Matilda, que portava galledes d’aigua d’una font propera per intentar apagar l’incendi. En sentir els bombers que venien de l’oest, tots es varen calmar una mica, però en veure que aquests passaven de llarg i es dirigien al Ministeri d’en Göering es varen enrabiar. Destrossat i amb llàgrimes als ulls, en Richard els va maleir els ossos mentre intentava salvar alguna cosa de la pastisseria amb companyia de la seva esposa, que estava desfeta. A trenc d’alba i després de l’ajuda de la policia varen aconseguir apagar l’incendi. Un cop varen arribar a casa, en Fritz va esmorzar una poma acompanyada d’un cafè amb llet, va fer un petó a l’Àngela i esgotat va agafar la Zundapp i se’n va anar cap a l’Hospital, on de seguida va quedar cobert de ferits de diversa consideració.
Els següent dies de febrer tota la família va seguir amb interès pels diaris la batalla de Montecassino perquè en Heinrich els hi havia dit que la solució per sobreviure era que els nord-americans i els britànics arribessin a Berlín abans que els soviètics. Mentre sopaven puré de patates fet per la Katrina i en Fritz, en Heinrich els explicava que a Montecassino hi havia un antic monestir benedictí situat al capdamunt d’un turo que va ser construït el segle VI per en Sant Benet de Nursia i que era un lloc de l’ordre religiosa de Sant Benet. Escoltant tots els coneixements d’aquell home, que anava dient que seria un greu error per la cultura perdre aquell monestir que tenia ganes de visitar un cop acabés la guerra, en Fritz veia com en Heinrich no havia canviat gens ni mica, tenia una de les virtuts més grans que li podia donar la vida: la intel•ligència. Els demés l’escoltaven amb passió i l’Àngela entenia perquè la Galiana era una noia tant intel•ligent i tant carismàtica.
La nit del 15 de febrer, 891 bombarders britànics (561 Lancaster, 314 Halifax i 16 Mosquits) varen bombardejar un altre cop la ciutat de Berlín. Els britànics varen llançar un total de 2.500 tones de bombes. Tornant anar corrents cap al refugi amb els demés veïns, tots es varen tornar a abraçar mentre sentien caure les bombes, tot i que de seguida varen veure que la majoria queien lluny, concretament en el barri industrial de Siemensstadt. Però aquest bombardeig no els va anar tant bé en els britànics perquè varen perdre a 42 bombarders (26 Lancaster i 17 Halifax), i l’Arthur Harris, el dissenyador d’aquells atacs, va veure com els alemanys s’havien preparat per contrarestar els seus atacs. En sortir del refugi, tots varen córrer en silenci cap a casa per tornar ràpidament a les seves vides i per intentar salvar el què quedava dempeus. Just arribar a l’entrada de casa varen veure que molta gent corria cap a l’est. Preguntant què passava, un noi de catorze anys els va contestar que portaven un bombarder britànic abatut perquè la gent el destruís amb les seves pròpies mans. Deixant-los fer, la família es va tancar a casa. En veure’ls tristos assentats a les cadires del menjador sense dir-se res, en Heinrich per animar-los va anar a la tauleta on hi havia el gramòfon d’en Barnard i va posar un disc de Jazz dels anys 20 i els va convidar a ballar. Pensant que era una bogeria, l’Àngela va ser la primera en ballar i després tota la família va ballar per oblidar les penes. Al cap d’uns quants balls, que varen anar acompanyats per unes cerveses Paulaner que en Marwin va anar a buscar a la bodega, les últimes, tots es varen fixar en que l’Annalisa i en Heinrich estaven molt compenetrats. En Heinrich li ensenyava amb tota la paciència del món a ballar, ja que l’Annalisa era bastant sapastre amb els seus moviments. Mirant a la seva mare somrient, la Velda se li va escapar un sonor somriure i li va dir a cau d’orella de l’Àngela, que no parava d’aplaudir-los des d’una cadira:
Mira, el teu marit potser tindrà el mateix sogre que quan era petit.
Fent cara de sorpresa en un primer moment després va pensar que potser sí. Però l’Àngela estava esgotada per culpa de l’embaràs i sense dir res va anar a dalt a l’habitació a dormir. El bebè se li movia molt i ella no parava de patir i en part se sentia culpable d’aquella situació. Acompanyant-la al llit, en Fritz li va demanar que no anés a la llibreria a vendre els diaris, que reposés per estar a punt pels següents bombardejos, però l’Àngela, que no tenia gens de ganes de parlar, li va dir que hi volia anar perquè desitjava donar la notícia de que la guerra havia acabat. De fet li agradava molt la feina perquè li encantava estar en contacte amb els veïns com la Klara o la Helga. A més, les restes de la casa li queien a sobre i l’avorriment li acabava portant ansietat i mals pensaments.
Mentrestant, a l’Hospital Charité en Fritz no parava de rebre ferits del front oriental i cada dia li explicaven que havien mort milers d’alemanys i que els soviètics avançaven sense fre cap a Berlín. Preguntant a aquells soldats si creien que podrien frenar-los, ells eren clars:

És impossible! Ens hem de rendir sinó volem veure com ens aniquilen perquè van encegats amb l’esperit de revenja. Quan entrin a Polònia hi vegin tot allò aquest esperit serà encara més gran. Hem de pactar amb els anglosaxons.

Preguntant per les atrocitats que havien comès, els soldats eren també clars:

Hem assassinats a milers de jueus per no dir milions. Hem infectat els països conquerits amb camps d’extermini i ara ho pagarem cara aquesta política. Serà una taca negra en la nostra Història que quedarà escrita per sempre més. La nostra vergonya.

Quan va tornar a casa li va explicar a en Heinrich tot el què estaven comentant aquells soldats i ell li responia que havien de confiar en que els Aliats occidentals arribessin abans, i que sinó es produïen els seus pronòstics havien de fugir cap a l’oest perquè els soviètics els matarien sense contemplacions.
El 4 de març era un dia que feia molt mal temps. El vent, el fred i la pluja combinada amb una mica de neu atacava amb violència als berlinesos, però aquell dia el mal temps es va aliar amb ells. Amb els diaris vells que va portar l’Àngela després de plegar de la feina, la Luane va encendre un foc a la llar i amb l’ajuda de la Katrina va torrar-hi unes quantes torrades perquè acompanyessin al llom de porc que l’Annalisa havia comprat aquell dia a la carnisseria de la Matilda. Mirant per la finestra del menjador mentre la Velda parava taula i en Marwin era a la biblioteca del seu pare recordant els llibres que llegia son pare, en Fritz va sentir molta llàstima quan va veure a una dona amb la seva criatura corrent amunt i avall desesperada buscant a on refugiar-se de la pluja. Feia dies que la veia demanant almoina al costat de les estacions dels tramvies després de perdre el marit a la guerra i la casa en un bombardeig. Després de que es torressin les torrades, tota la família es va asseure al costat de la llar amb el plat a les mans per gaudir de l’escalf del foc. Quan xerraven de què farien l’endemà, en Marwin pensava que podrien anar a dinar a fora, de cop varen tornar a sentir les sirenes. Enrabiats per haver-se d’aixecar en aquell precís moment que estaven tant bé, tots varen anar ràpidament a buscar els seus abrics més gruixuts. Quan en Marwin va obrir la porta de l’entrada per marxar, tots varen quedar pàl•lids a l’entrada en notar com el temible vent gèlid els penetrava als ossis. Veient la intensa pluja, a l’Àngela se li va quedar la cara blanca, però la Katrina la va agafar per la cintura i va encendre el seu paraigües perquè no es mullés. No tenint més remei, tots varen fer el cor fort i varen sortir corrents cap a la Potsdamer Platz com tots els demés veïns. Mentre corrien, el vent va enlairar el paraigües de la Katrina que va anar de ple al cap de la Klara, que sense queixar-se va continuar corrent amb companyia de la Helga i l’Albert. Passant per davant de la floristeria de la Carlene varen poder copsar la violència del vent, que es va emportar el tendal vermell i unes quantes flors que havia deixat a fora pensant que es regarien amb la pluja. Xops com ànecs, varen entrar al refugi i ràpidament es varen endinsar amb els demés esperant que el cel els fos lleu. L’Àngela, que anava molt cansada, portava el cabell i la roba ben xopa i no parava d’esbufegar frenèticament. Veient-la tremolar de fred, en Fritz, que no la deixava ni un segon sola, es va treure el seu abric i li va donar. Sense pensar-s’ho, l’Àngela se’l va posar pensant amb la seva criatura. Ara sentia amb més força les veus crítiques de les altres dones del barri per quedar-se embarassada en aquella època. Després d’esperar uns quants minuts varen començar a sentir els motors dels aparells i tots varen quedar-se amb silenci per escoltar-los. Després d’uns anguniosos segons, tots es varen estranyar que no poguessin reconèixer aquells aparells. En Martin, que es volia fer l’entès, cridava que eren Lancaster, però tothom sabia que no eren la fressa d’aquells quadrimotors. Eren els bombarders nord-americans, els B-17, escortats per 770 caces, la majoria caces P-51 Mustang. Preguntant-se de qui eren aquells aparells que tenien al damunt seu, en Richard va cridar enrabiat que devien ser els nord-americans. Quedant-se en silenci, tots es varen posar a tremolar de por pensant que si eren nord-americans serien temibles. Després d’esperar uns minuts més, tots llavors es varen estranyar de que no havien sentit caure gaires bombes, tot i que sentien que a fora hi devia haver molts bombarders. Preguntant-se què passava, en Fritz creia que devien està bombardejant els barris industrials de l’oest de la capital, en Marwin creia que estaven atacant a les bateries antiaèries, en Heinrich pensava que només els estaven espantant, però va ser la Luane qui la va encertar quan va dir que no atacaven per culpa del mal temps. Només 29 dels 502 bombarders varen llançar les seves bombes prop del seu objectiu. Després d’esperar dues eternes hores i en acabar de sentir les sirenes, tots varen sortir amb ordre del refugi i varen tornar a casa corrents per refugiar-se ara de la pluja. Quan tornaven més a poc a poc que els demés per l’Àngela, que ja no aguantava més, després de passar per davant de la pastisseria l’Àngela es va començar a queixar de dolor. Necessitava reposar uns segons més i en Fritz la va fer asseure a un esgraó del pis del costat de la pastisseria i tots es varen esperar al seu costat mentre els queia la gèlida pluja al damunt. L’embaràs i els bombardejos l’esgotaven de mala maneres a l’Àngela, que els demanava que tornessin a casa. Després de cinc minuts, l’Àngela va treure forces d’on no en tenia i es va aixecar. En entrar a casa en Fritz va tornar a encendre la llar de foc amb quatre fustes que tenia al rebost i tota la família es va quedar a dormir al menjador al costat del foc coberts de mantes que la Katrina i la Velda varen baixar del pis de dalt.
El 6 de març, mentre en Fritz estava treballant a l’Hospital va sonar un altre cop l’alarma antiaèria. De seguida es va estendre el pànic a l’Hospital i tothom va deixar el què estava fent en aquells moments. Les infermeres corrien d’una banda a l’altra dels passadissos sense saber on anar, algunes estaven tant histèriques que varen córrer llançant sense voler els pocs medicaments que els hi quedaven, i els malalts que podien sortien dels seus llits per marxar cap al refugi o el subterrani més proper vestits amb les seves bates. El director cridava en el seu personal per què es quedessin als seus llocs, però en Fritz tenia clar que tornaria a casa. L’Àngela estava de set mesos i mig i no podia consentir que li passés alguna cosa mentre ell estava a l’Hospital. Corrent cap a la sortida de l’Hospital després de llançar la bata al terra, va sentir com el director, que intentava coordinar aquell caos, renegava d’ell per desobeir les seves ordres. Sortint a fora el més ràpid possible, en un primer moment va dirigir-se al pàrquing, però llavors es va maleir de no haver portat la Zündapp. Desesperat i posant-se cada cop més nerviós, en Fritz va córrer tant ràpid com va poder per la Luisenstrasse avall. Mirant al cel mentre avançava a molta gent que fugia cap als búnquers, els refugis o els subterranis, va veure com s’aproximaven els temibles bombarders nord-americans. Hi havia 728 bombarders quadrimotors i 801 caces, que formaven la incursió més gran llançada contra la capital del Tercer Reich. Esbufegant de por en sentir-los cada cop més a prop, en arribar a l’alçada de la Unter den Linden va veure i sentir caure les primeres bombes davant seu, però la seva obsessió en cuidar l’Àngela no el va fer aturar ni un moment i corria amb totes les seves forces mentre les runes anaven caient al mig de la calçada. Les bombes deixaven quantitats de morts, de ferits i de runes que en Fritz esquivava com podia encegat en tornar a casa. Ara no tenia temps pels altres.
En arribar al trencant de la Vossstrasse va observar com una bomba queia a uns metres més endavant d’on era ell, provocant una enorme explosió que va ensorrar un pis que va deixar les runes al mig de la calçada. Aturant-se uns segons mentre es cobria la cara amb la mà per no respirar aquella pols, sense saber d’on va agafar forces del seu interior i va escalar les runes tapant-se amb una mà la boca per no respirar i va continuar avançant fins arribar a la Leipziger Strasse. Mirant a banda i banda, anava veient gent que corria esvarada cap a la Potsdamer Platz. Tota l’estona anava sentint els sons de les bombes, però el que no es va adonar, com la majoria del poble, era que l’artilleria antiaèria aquell dia va respondre amb força. Però en Fritz no estava per mirar aquell espectacle i només buscava a la seva estimada, per tot arreu veia pedres, morts, ferralla, vehicles destrossats i els tramvies totalment danyats. Arribant a l’altura de casa seu, va entrar a casa per veure si hi havia algú. Pensant que deurien estar al refugi després de veure que no hi eren, va sentir com una bomba queia just davant de l’entrada de casa provocant un cràter a la carretera. Sense saber què fer i on anar, el refugi ara li quedava una mica massa lluny després de veure com uns edificis del costat s’ensorraven deixant més pedres a la carretera. Desesperat i molt nerviós, va pujar a dalt a la seva habitació i va intentar tranquil•litzar-se mentre mirava el quadre de la Galiana. Cada segon s’anava posant més nerviós i mentre s’anava tocant al cabell i la cara anava pensant si tenia que sortir o no o si quedar-se a dalt o baix de la casa. Desesperat, es va posar a plorar pensant com havien canviat els temps i mentre es posava les mans tremoloses al darrere del clatell, va observar per la finestra com la Matilda estava vaguejant per la carretera esquivant les roques que hi havia a la calçada. Fixant la vista cap a la Matilda va observar que li sortia molta sang del cap, tenia una ferida important. Desorientada, la Matilda anava fent esses cap a un cràter. Sense pensar-s’ho gaire, en Fritz va saltar els tres metres i mig de la finestra a terra fent-se un petit esquinç al turmell i va córrer cap a la Matilda. Agafant-la abans de que caigués i portant-la a la irreconeixible vorera, en Fritz va veure que la botiguera perdia molta sang i de cop va caure desplomada al terra. Ràpidament la va portar a casa. Just arribar a la porta de l’entrada per obrir-la, va mirar un moment al cel i va quedar impressionat pel què estava veient. Hi havia una batalla de caces. Tots els caces alemanys que hi havia a Berlín varen sortir i varen destruir 56 bombarders i 15 caces, a més de que varen danyar 247 bombarders. Tot i això, els alemanys varen perdre 81 avions. Quedant-se paralitzat veient la batalla, els dispars d’uns als altres, el fum que sortien dels aparells i les piruletes que feien mentre tenia la Matilda als braços, de cop en Fritz va tornar a la realitat quan va veure a un policia que cridava:
Mateu aquests fills de puta de nord-americans. Mateu-los a tots.
Després de mirar aquell policia encegat per l’odi, en Fritz va entrar a la casa i mentre anava sentint els xiulets de les bombes, l’artilleria antiaèria i el combat dels caces, va estirar la Matilda al sofà i li va posar unes benes que va trobar en la farmaciola de la cuina. Després de veure que la botiguera recuperava la consciència li va donar un vas d’aigua de l’aixeta. Sabent que no la podia deixar sola, es va quedar tota l’estona amb la Matilda mentre anava sentint com queien les bombes nord-americanes. En acabar el bombardeig, al cap de mitja hora va observar per la finestra com tota la gent que estava en el refugi corria cap a les seves llars per salvar tot el què no havia quedat destruït. Al cap de cinc minuts varen entrar a casa tota la família i en Fritz, amb llàgrimes als ulls en veure la seva estimada sana i salvada, va abraçar de seguida a l’Àngela. Fent-li un petó, en Fritz li va demanar perdó per no estar amb ella, i l’Àngela li va respondre mentre es tocava la panxa, que protegia com un tresor:
Sort n’hem tingut d’en Heinrich. Ningú del barri es creia que seríem bombardejats de dia, però ell ens ha advertit del perill i hem fugit al refugi. Et volia esperar, però sabia que seria una càrrega per tu si t’esperava amb el meu estat. Si tu ets fora, t’has de protegir, no has de pensar amb mi. No necessito un heroi, necessito un marit i un pare.
Girant-se cap a en Heinrich, que en aquells moments ajudava a l’Annalisa a pujar els tres esgraons que quedaven de l’entrada, li va encaixar la mà per agrair-li haver salvat la seva família i llavors tots varen anar a atendre a la Matilda, que encara estava mig inconscient del cop al cap. Posant-li deu punts al cap, en Fritz va treure-li la camisa esparracada per posar-li una de la seva àvia. En aquell moment va veure totes les cicatrius que tenia la Matilda quan havia sigut colpejada i maltractada pels nazis i pels veïns del barri quan era considerada jueva. Mirant-s’ho amb horror, sobretot una cicatriu d’una ganivet poc profunda però de 15 centímetres d’allargada i la cicatriu que li varen fer durant la Nit dels Vidres Trencats, en Heinrich va exclamar mentre l’observava atentament amb llàgrimes als ulls:
Aquesta dona deu haver patit tant per culpa de la covardia del nostre poble. És horrorós veure això i saber que els nostres han patit d’aquesta manera mentre ens ho hem mirat o hi hem donat suport.
L’endemà, mentre la Matilda s’anava recuperant al sofà de casa dels Klein, va sonar el timbre de casa. Pensant que no hi havia porta, en Fritz, que no va anar a treballar, va veure que a fora hi havia membres de l’organització per les dones que anaven casa per casa reclutant a dones d’entre 17 i 45 anys per treballar en el servei de la comunitat. Intentant fer-los fora de males maneres, un dels homes li va exigir entrà a casa a punta de pistola. Veient que no tenia més remei, aquells homes varen entrar al menjador amb les seves armes a la mà i varen examinar la situació: la Luane era massa gran, l’Àngela estava embarassada, l’Annalisa també era massa gran, igual que la Matilda, que continuava atordida al sofà, però la Katrina i la Velda tenien l’edat i les condicions per anar a treballar. Exigint agafar-les mentre les assenyalaven, en Fritz va córrer cap a la seva habitació sense contestar-los. Tornant en uns segons amb la cartera a la mà, li va donar en aquells homes uns quants bitllets. Contant-los mentre es fumaven una cigarreta sense tenir en consideració l’estat de l’Àngela i tirant les burilles al terra del menjador, que estava cobert de pols, un d’aquells homes els hi va dir:

Això et salva una noia, no dues.

Renegant per dins, en Fritz va tornar anar a dalt i va baixar amb uns quants bitllets més. Tornant-los a contar, aquells homes varen marxar sense dir-los res i es varen dirigir al pis d’en Kurt i la Maria. Al cap d’uns minuts varen sortir amb la Hanna i la Martha per portar-les a treballar. En veure’ls fora, la Velda li va donar les gràcies i en Heinrich li va preguntar com sabia que aquells homes acceptarien els diners. Somrient, en Fritz li va respondre:

La majoria dels nazis són corruptes. Mira en Göering, mira en Hitler, mira en Goebbels… Si aquests són corruptes imagina’t els altres. Tothom sap que els funcionaris nazis han sigut uns corruptes.

El dia següent va tornar a sonar l’alarma de dia, i per sort aquest cop en Fritz era a casa, però el problema era que la Matilda no estava en condicions de caminar. Sense pensar-s’ho, en Fritz i en Marwin varen agafar a la Matilda per les espatlles i tots varen córrer cap al refugi. Mirant al cel, en Fritz va veure com la 8ª Força Aèria nord-americana llançava les seves bombes a la zona on hi havia les fàbriques de rodament d’Erker. En total eren 590 bombarders escortats per 891 caces, la majoria els P-51 Mustang. Entrant al refugi corrents, tots varen sentir com les bombes queien lluny d’on eren ells. Escoltant en silenci i més tranquils, en Heinrich va dir:
Els nord-americans no són idiotes, ens volen destruir les nostres fàbriques i espero que ho aconsegueixin sense matar cap obrer. Saben perfectament que sense les fàbriques no podrem continuar amb la guerra.
La precisió dels nord-americans en aquell atac va ser brutal, 75 bombes varen caure sobre el seu objectiu, cosa que va interrompre per un temps la producció de rodaments. Tot i això, els nord-americans varen perdre 37 avions en una batalla colossal contra la Luftwaffe, que des del refugi es va poder sentir. Tots animaven els seus avions, però molt ja no sabien del cert a qui ben bé havien de defensar. Sortint del refugi després de que un oficial els indiqués que el perill s’havia acabat, tota la gent del barri va ajudar a portar la Matilda a casa dels Klein i un cop a casa en Martin i en Marwin la varen estirar en el sofà mentre contemplaven com havia patit aquella pobra dona. Veient que la situació estava calmada i que l’Àngela estava bé amb la seva mare i la seva germana, en Fritz va marxar a peu cap a l’Hospital per ajudar als seus companys. A l’Hospital no paraven de rebre ferits, la majoria obrers de les fàbriques que havien sigut bombardejades, i es varen tenir que fer moltes intervencions quirúrgiques. Els morts ja els posaven a recepció amb els ferits i ja no tenien suficients calmants per calmar els dolors del pobres pacients. Alguns els operaven sense calmants.
El dia següent, després d’esmorzar amb la família, en Fritz va marxar a primera hora a l’Hospital per la feina que hi havia per culpa del bombardeig del dia anterior. Però quan sortia d’una operació, on havien hagut d’amputar un braç a un treballador de les fàbriques Erker, que havia quedat atrapat entre les runes, va tornar a sentir com sonaven pels megàfons les sirenes. Eren els nord-americans que varen tornar a irrompre el cel de Berlín amb 526 bombarders i 808 caces, que també varen atacar la ciutat de Hannover. Desesperat i ja sense forces, feia dies que no podia dormir i anava molt cansat, en Fritz va treure’s d’immediat la bata i se’n va anar corrents aprofitant el caos de l’Hospital. Infermeres, metges i els pacients que varen poder varen córrer cap als refugis esperant que aquest bombardeig també fos lluny del centre de la ciutat. Anant com un llamp va agafar la Zundapp i va córrer carrer avall directament cap al refugi. Anava tant ràpid que li va anar d’un pèl que no atropella a una mare amb els seus fills que corrien esvarats cap a un refugi per trobar aixopluc. Aparcant la motocicleta al costat d’un tramvia de la Potsdamer Platz, en Fritz va córrer tant com les seves cames li varen deixar cap al refugi, on es va trobar amb la seva família i l’Àngela, que cada dia anava més feixuga i més cansada, i amb la pobre Matilda, que continuava ben adolorida. Tancats allà dins esperant que les bombes caiguessin ben lluny, varen escoltar amb preocupació els xiulets i les explosions de les bombes. Per sort no varen tocar el barri, però tots patien pels familiars que estaven fora.
Els següents dies, que no varen ser bombardejats, la gent del barri intentava refer les seves vides un altre cop. Ja no s’amoïnaven en reconstruir els edificis perquè sabien que serien bombardejats de nou perdent tots els esforços i els diners invertits. La Matilda, per la seva part, es va recuperar mica en mica del dolor al cap i la varen obligar a quedar-se a la casa perquè la botiga no era segura. En Marwin, la Katrina i de vegades en Heinrich intentaven tirar endavant la botiga venent els pocs productes que els hi arribaven, que eren venuts a l’acte. En Martin, que s’havia quedat sense l’Àngela que estava a menys de dos mesos de parir, intentava vendre tot sol els diaris que l’hi arribaven en l’edifici que abans havia sigut la llibreria. Només quedaven els fonaments, però hi va improvisar amb unes fustes i uns cartrons unes parets. Vivia en aquella llibreria tot sol, tot i que de vegades ho feia en companyia d’alguna dona de mala fama. En Fritz es passava aquells dies a l’Hospital curant els ferits tant de guerra com dels bombardejos mentre estava pendent de l’Àngela quan tornava a casa. Per calmar-la, abans d’anar a dormir posava l’orella per sobre la seva panxa per sentir i escoltar el bebè. La gent del barri estava tant preocupada pel cel que no va fer cas a la invasió pacífica de la Wehrmacht a Hongria el 19 de març en l’Operació Margarethe per instal•lar-hi un govern més favorable al règim nazi perquè el regent Miklos Horthy havia negociat amb els Aliats la rendició d’Hongria. Entre els soldats que varen fer aquella invasió hi havia en Gottfried, que estava atemorit pensant que en breu hauria d’entrar en combat amb els temuts soviètics.

EL dimecres 22 de març, la USAAF va tornar novament a Berlín amb 688 bombarders, dels quals 374 seran danyats i 12 destruïts, i 819 caces, dels quals 15 seran destruïts. Des del refugi, la família Klein escoltava amb temor els combats aeris que es produïen damunt seu i tothom tenia clar que la Luftwaffe no aguantaria gaire més. Al cap de dos dies, el 24 de març, aquest cop varen ser els britànics amb la RAF que varen tornar a bombardejar Berlín de nit amb 850 bombarders. En l’atac els britànics varen perdre un 10% dels seus avions i els que varen tornar a les seves bases ho varen fer amb greus danys. Tot i que el règim intentava animar a la gent dient-los que s’estaven preparant per contestar aquests atacs, la gent jo no se’ls creia i no llegia els titulars nazis com abans. Sovint, sortint de la feina, en Fritz anava tot sol a veure al seu amic Georg, que li explicava que valia més la pena morir bombardejat que no pas torturat per un soldat soviètic. Tenia molt clar que els soviètics lluitarien amb ànims de revenja i patia per la seva família. Preguntant-li perquè l’Exèrcit no es retirava, en Georg era clar:
Els comandants ja s’haguessin rendit, a cap li agrada els plantejaments tàctics d’en Hiter, però en Hitler té una obsessió en no retirar-se. Quantes vides ha malgastat inútilment pel seu fals record de la maleïda Gran Guerra. Quina barbaritat. Quina merda. Ara els soviètics ja són a Romania, aviat seran a Polònia i després començarà el seu genocidi. Ara es convertiran en nazis.
El 30 de març, en Fritz i l’Àngela es varen quedar molt tristos en saber per la ràdio de casa que els Aliats havien bombardejat el centre de Nuremberg. Recordant el seu viatge de 1936 a la ciutat bavaresa, en Fritz no entenia com el poble podia aguantar tant sense dir res. Aquells dies sort en varen tenir d’en Heinrich, que els animava dient-los que els nord-americans arribarien aviat, però sabia que les seves esperances eren falses perquè estaven aturats a Montecassino i no avançaven cap al nord. Sovint en Goebbels trucava a la família, però tots li penjaven el telèfon. Ell ja no els podia salvar de res.

Durant l’abril en Fritz es preparava pel naixement del seu fill i es llegia llibres per saber com ho havia de fer en el moment del part. Sovint ho preguntava en el metge que s’encarregava dels parts i aprenia quatre consells bàsics d’en Paul, que era molt més experimentat que ell en aquests temes. El 19 d’abril, quan passejaven a poc a poc amb l’Àngela pels carrers de la ciutat després de que els hi aconsellessin, varen quedar indignats en veure com el règim tenia la gosaria de celebrar el 55ª aniversari d’en Hitler. Per tot arreu veien banderes i consignes penjades en cartells que deia: Els nostres murs s’han trencat, però no els nostres cors. El palau de l’Òpera Nacional a l’Unter den Linden estava decorat com cada 20 d’abril i per tot arreu veient funcionaris del govern penjant banderes, flors i intentaven animar a la gent. Passejant uns metres més enllà per l’Unter den Linden, varen veure en un rètol que es faria un concert especial al Salo Filharmònic, s’interpretaria l’Heroica de Beethoven per en Hans Knapperstbusch, i en llegir-ho en Fritz va exclamar que era una bogeria. Aquest cop no va ser l’únic que va pensar igual, l’ànim popular era molt crític i escèptic. La majoria de la gent, com abans ho havia fet sempre la Carlene o en Martin, no va penjar les banderes nazis a les seves cases per celebrar l’aniversari i molts renegaven de que en Hitler no s’atrevís a venir a Berlín. Quan tornaven cap a casa perquè l’Àngela tenia dolors a l’esquena, es trobaven a molts veïns com l’Otto o l’Albert i la Helga que els encoratjaven a tenir el nen, tot i que algunes, com la Maria i la Cosmina, continuaven creient que era una bogeria tenir-lo en aquell temps. La Klara els felicitava per la vinguda del nen o la nena, però quan parlava amb en Martin li deia que eren uns imprudents i uns temeraris. Parlant amb uns veïns que abans havien tret la bandera nazi al balcó, ara li deien a en Fritz:

Nosaltres sempre hem odiat al nacionalsocialisme. Ja ho veiem que era horrible aquest règim. El què han fet amb els jueus no té nom. Els han assassinats sense contemplacions. Una autèntica vergonya. Espero que els jutgin com a criminals de guerra. Nosaltres ja ho dèiem que això acabaria així.

Rient de vergonya mentre pensava que molts d’ells havien sigut els primers en acatar les normes antisemites del govern, en Fritz els contestava que ara tenien que lluitar per canviar les coses, però quan els hi parlava de lluita i de revolució tots tornaven a les seves cases espantats.

A la tarda del 24 d’abril, en Martin va anar a casa dels Klein per saber com es trobava l’Àngela, que li faltaven molt poques setmanes per parir. En Fritz estava neguitós pel part, sobretot es posava nerviós en veure-li l’enorme panxa, però també ho estava per saber si seria un nen o una nena. Ell creia que seria un nen. En entrar a casa, en Martin va observar que la casa s’havia vist afectada pels bombardejos i en prou feines la reconeixia. Ja no hi havia rebedor, molts mobles estaven destruïts i l’escala queia a trossos. Després de que l’hi oferissin una tassa de cafè, en Martin va preguntar per l’estat de l’Àngela i per com estaven vivint els bombardejos. Després de veure que tots estaven bé, els va explicar que havia interceptat per la ràdio un missatge de les emissores militars aliades que deia que una força de 150.000 homes desembarcarien aviat a l’àrea de Calais. Aquells missatges que va escoltar en Martin eren missatges enviats expressament a Alemanya per fer-los creure que obririen un segon front per Calais. Impactats i contents per aquella notícia, en Marwin va anar a buscar un mapa a la biblioteca del seu pare i varen mirar on era Calais. Debatent el tema damunt del mapa que varen posar damunt la taula del menjador, que estava bastant cremada i només s’aguantava per tres potes, varen observar que era la ruta més lògica si els Aliats volien obrir un segon front pel Canal de la Mànega. Quan l’Àngela es va aixecar del sofà per mirar on era Calais, va exclamar horroritzada:

Però són molt lluny de Berlín. Arribaran abans els soviètics i aquests ens destruiran.

Dubtant, en Heinrich li va explicar:

Pot sembla lluny, però penso que tant França com Bèlgica es rendiran de seguida en veure les tropes aliades, tot i que pel que ser a Holanda pot ser més complicat perquè ha sigut un país extremadament col•laboracionista. Tot i això, estic segur que en Hitler preferirà abans enviar tropes en el front oriental per defensar-se dels soviètics, el seu principal enemic, deixant lliure els camins als occidentals. Sinó fes això seria una bestiesa molt gran.

Mirant-se’l amb incredulitat, en Fritz li va dir:

Ja no vindria d’una més.

En veure a la Matilda sortir de la cuina amb unes quantes benes al cap i a poc a poc perquè encara estava molt adolorida, en Martin li va tornar a demanar perdó pel seu comport en el passat i li va fer un petó a la mà. Mirant-lo amb tristesa, la Matilda li va respondre:

Tant debò només haguessis sigut tu qui hagués canviat. El problema és que una part important del poble va canviar i es va permetre aquesta bogeria mai vista. Sort n’he tingut dels Klein, sinó ja seria cendres.
En ensenyar-li una fotografia de l’Elise per recordar-li que ella l’hi havia salvat la vida, en Martin va marxar cap a la llibreria renegant del què havia fet en el passat.
El dissabte 29 d’abril, la família Klein es va quedar a casa esperant el moment del part, ja que en qualsevol moment es podia donar. L’Àngela cada cop es queixava més de dolors a l’esquena i ja no li agradava la sensació de que el nadó es mogués, tot i el goig que els hi feia a les futures àvies veure com es movia la voluminosa panxa. Però quan en Marwin tornava de tancar la botiga, de cop, de nou, varen tornar a sonar les sirenes. Quedant pàl•lids com la llet, tots varen girar la vista cap a l’Àngela, que estava estirada al sofà de casa intentant descansar una estona. Sense pensar-s’ho, la noia es va aixecar la primera i va animar a la família a fugir cap al refugi. Amb el so de la sirena ressonant, la família Klein va anar tant ràpid com l’Àngela els va deixar cap al refugi, on de seguida va quedar ple. Els atacants eren 879 bombarders de la USAAF i 814 caces. Patint en escoltar que de nou hi havia molts bombarders, tots es varen posar a cridar en sentir com queien les bombes. Però, com els últims cops, les defenses alemanyes varen estar prou fines i varen destruir 65 bombarders i 14 caces, a més de danyar 432 bombarders. Després de que el bombardeig i el combat aeri acabés, de nou la gent va sortir ràpidament del refugi. Era asfixiant aquell lloc i ara que començava a fer calor es tornava un lloc més insuportable. La família Klein va tornar a casa i l’Àngela es va tornar a estirar al sofà, on va quedar adormida, ja no podia més, l’embaràs arribava a la seva recta final.
El 4 de maig, després d’un matí molt tranquil, els bombarders nord-americans de la 8º Força Aèria varen tornar a la capital alemanya després d’atacar la ciutat de Brunswick i un centre de muntatge d’avions. La família Klein, després de tornar a sentir la sirena, varen córrer ràpidament cap al refugi. Però l’Àngela, que ja estava a punt de parir i ja havia tingut les primeres contraccions, ja no aguantava més i no tenia suficients forces per arribar al refugi. En Fritz l’intentava ajudar, però no la podia pas arrossegar, i amb l’ajuda del seu germà la varen poder portar a braços al refugi. A dins, tots els veïns l’intentaven donar espai perquè pogués respirar tranquil•la, però els crits dels nens i de la gent gran la feien posar molt nerviosa. Preguntant-li si estava bé després de veure que respirava amb força, l’Àngela li va contestar amb dificultats per respirar:
Fritz…. Què hem fet??? Déu meu…. Jo m’hauria d’estar preparant per ser mare i estic aquí tancada mentre em cauen bombes al damunt…. No tenim ni roba per la criatura… Com ho farem?
Quan li anava per contestar que no patís, de cop es va sentir una explosió molt forta que va fer temolar el terra i va fer cridar a la mainada i els més grans. Després del bombardeig, que no va ser gaire intens ja que els bombarders nord-americans ja havien tirat part de les seves càrregues a la ciutat de Brunswick, tothom va tornar a les seves respectives cases. Al cap de tres dies, els nord-americans varen tornar a la ciutat. Un cop més, la família Klein va fugir als refugis, però el cos de l’Àngela ja no aguantava més, estava esgotada. Anar amunt i avall amb la panxa que feia se li feia impossible moure’s. A part d’estar esgotada físicament, mentalment tampoc aguantava. Histèrica, es passava l’estona cridant de que havia comès un greu error i quan notava que la criatura es movia es posava encara més histèrica perquè no aguantava la idea de que portaria una criatura en el bell mig de la guerra més terrible de la història i en una ciutat en runes on no s’aguantava cap edifici i on cada dia hi morien persones pels bombardejos o per la falta de recursos. Quina bogeria, pensava per dins.
El dilluns 8 de maig, després de celebrar el dia anterior l’aniversari d’en Fritz amb un bon sopar d’estufat de porc amb cervesa negra, l’Àngela va començar de bon matí a patir les primeres contraccions. El nen o la nena naixeria avui. Sabent que no tardaria en parir en veure que els intervals de les contraccions disminuïen i augmentava la intensitat, en Fritz es va començar a preparar per marxar cap a l’Hospital i va trucar-hi per informar que hi vindria amb la seva esposa i els va demanar que preparessin un llit. Després de penjar el telèfon, l’Àngela va trencar aigües i tota la família es va emocionar sabent que per fi arribaria el nen o la nena. Les futures àvies de tan nervioses que estaven no paraven de donar voltes pel menjador mentre li aconsellaven a l’Àngela que es relaxés. Esperant que en Marwin arribés amb el Volkswagen d’en Fritz mentre l’Annalisa i la Luane preparaven la maleta amb quatre peces de roba per l’Àngela i la roba d’en Fritz i de la Katrina de quan eren uns bebès, en Fritz i en Heinrich varen fer estirar l’Àngela en el sofà i la Katrina li va donar un got d’aigua. Al cap d’un parell de minuts varen sentir el motor del Volkswagen i en treure el cap per la porta en Fritz va veure que el seu germà havia aparcat just davant de l’entrada. Ràpidament va ajudar a l’Àngela a aixecar-se del sofà però en aquell precís moment va sonar l’alarma antiaèria. S’acostaven 807 bombarders i 729 caces de la 8º i 9º Forces de la USAAF que de pas també atacarien les ciutats de Brunswuck i Magderburg. No creient-se la mala sort que tenien, es varen quedar tots col•lapsats sense saber què fer i es varen mirar els uns als altres per intentar trobar una resposta. No podien córrer cap als refugis amb l’Àngela parint, però tampoc podien anar a l’Hospital perquè allà tampoc seria atesa pel personal de l’Hospital que es refugiaria en els refugis.
Mentre rumiaven què tenien que fer, l’Àngela va patir un altre fort dolor que anunciava que el nen o la nena estava a punt de venir al món. Veient que no tenia més remei i renegant per dins, en Fritz els va demanar a tots que marxessin cap al refugi. Sense pensar-s’ho, la Luane i l’Annalisa li varen dir que no els deixarien sols i que es quedarien per veure néixer el seu net o la seva neta. Més dubitatius, en Marwin, la Katrina, la Matilda, la Velda i en Heinrich li varen respondre que també es quedarien i que s’hi havia de morir ho farien tots junts. Sospirant pensant que no podia tenir més mala sort pel bombardeig però que no podia tenir més sort de tenir a aquella família, en Fritz es va apujar les mànigues de la seva camisa blava i li va demanar a la seva germana que portés aigua calenta i draps calents. Preparant l’equip mèdic necessari, va fer estirar l’Àngela en el sofà amb les cames obertes.
Patint per tot plegat mentre anava a buscar més tovalloles, de cop es va sentir caure la primera bomba que va provocar un fort crit de por per part de la Velda, que estava molt nerviosa per tot plegat. De seguida es varen sentir caure més bombes que varen ser eclipsades pels crits de dolor de l’Àngela. Al cap de poc es va sentir el combat aeri entre els caces de la USAAF i els caces de la Luftwaffe, que acabaria amb un cost pels nord-americans de 15 escortes i 37 bombarders i pels alemanys de 177 caces de diferents tipus. Intentant no pensar en les bombes i els combats, en Fritz li va demanar a la seva estimada que es relaxés i que no penses en les bombes, i en aquell moments l’Àngela va agafar la mà d’en Heinrich i la d’en Marwin amb tanta força que aquells dos homes varen fer un crit de dolor i s’agafaven la mà en què els premia l’Àngela. Posant-se entre les cames de la seva dona esperant que sortís el nen o la nena, en Fritz ja tenia a punt tot el què li feia falta i li anava dient a l’Àngela que fes força cap avall i li repetia tota l’estona que no estigués pendent de les bombes, que no deixaven de caure i que a ell el posaven molt tens i el feien suar de males maneres. Nerviosos per tot plegat i suant com no ho havia fet mai, tots es varen espantar quan una bomba va provocar un tall de llum i es varen quedar a les fosques. Ràpidament la Luane va anar a buscar espelmes que guardava en el moble del menjador, però estava tant nerviosa per tot plegat que li tremolaven les mans alhora d’encendre-les amb un misto. Veient que els feia perdre temps, la Matilda els hi va encendre i les va posar a terra perquè en Fritz pogués veure-hi bé. En veure la flama de l’espelma, l’Àngela se la va quedar mirant fixament uns segons i va donar tres empentes cap avall. Al cap d’uns minuts d’intens dolor va sortir el cap del nen o de la nena. Mentre sortia el cap, l’Àngela no parava de cridar d’un dolor infernal i esbufegava com si s’estigués ofegant. Demanant-li que continués així, en Fritz va fer un salt en sentir com una altra bomba queia just davant de casa deixant l’edifici on hi havia la botiga de l’Albert i la Helga pràcticament en runes. L’impacte va ser tant brutal que va fer trencar els vidres del menjador i va fer tremolar el terra, cosa que li va anar bé a l’Àngela per empènyer amb més força cap avall. Veient que ja havia tret tot el cap, en Fritz la va ajudar després de que sortissin les espatlles del nen o la nena, que es va girar i després d’una última contracció de l’Àngela la nena va sortir just en el moment que queia una bomba davant de casa destruint l’entrada de la casa i apagant les espelmes.
Les runes i la pols varen arribar al menjador i tota la sala va quedar empolsinada, però això no va espantar a en Fritz que va agafar a la nena i va tallar el cordó umbilical. Fent cas omís a les bombes que encara queien, va netejar a la nena amb l’aigua que l’hi havia portat la Katrina, la va embolicar amb unes tovalloles i la va eixugar. Era preciosa a mesura que l’anava mirant. Esgotada i només mirant la nena com plorava, l’Àngela es va estirar més còmodament al sofà respirant profundament i posant-se les mans al cap per eixugar-se la suor. Fent un últim esbufec, va demanar agafar el bebè en els seus braços mentre la Katrina li anava a buscar un altre vas d’aigua a la cuina. Queient-li les llàgrimes, en Fritz li va deixar amb molt de compte la nena i en aquell moment l’Àngela va veure que havia parit una nena, tal i com desitjava. Mirant-s’ho amb tendresa tota la família, en Heinrich, que en aquells moments li va venir el record del naixement de la seva filla, va sortir a fora entre les runes per veure el desastre i perquè no se li veiés la seva emoció. Pensava que la Galiana també hagués pogut ser una gran mare. En observar el panorama des de l’entrada de la casa, va veure com el Volkwagen d’en Fritz havia deixat d’existir com a cotxe i que tot el barri estava ple de runes amb la majoria dels edificis mig destruïts. Hi havia alguns incendis, però mirant al cel va veure que no hi havia rastre dels bombarders Aliats. Més tranquil, va comunicar a la família que no hi havia perill del cel, però cap d’ells va estar per ell, tots es miraven la recent nascuda com plorava. La Luane plorava d’emoció pensant amb el seu marit, que havia tingut moltes ganes de ser avi. Nerviosa per poder agafar la nena, l’Annalisa plorava intensament, tot i que pensava que era massa jove per ser àvia, i la Velda no se separava ni un segon del costat de la seva germana, a qui envejava per la nena i pel marit. Respirant més tranquil, en Fritz estava ben emocionat mirant a la seva esposa amb la seva filla i se li escapaven les llàgrimes d’alegria però també de tristesa pensant amb el seu pare, amb la seva àvia i amb la Galiana. No deixant ni un segon de mirar la nena, que no parava de plorar, l’Àngela els va dir en a tots:
Us presento a l’Elise.
No n’havien parlat amb en Fritz de com es diria, l’Àngela sempre l’hi havia dit que en parlarien un cop nasqués. En sentir el nom d’Elise, en Fritz va fer un tímid somriure d’alegria pensant amb la seva estimada àvia. Després de que la nena fes la seva primera defecació de color petroli, tots varen agafar un per un la nena, menys en Marwin que li feia molta cosa agafar una criatura. Mirant al seu germà amb la nena sentia una forta enveja perquè pensava que ell també l’hi hagués agradat ser pare amb l’Elisabeth, de la qual encara no en sabia res. Mentre l’Àngela feia els primers passos com a mare, en Fritz, en Marwin i en Heinrich varen treure les runes de casa amb una pala del rebost i varen netejar amb les atrotinades escombres el terra de la casa. Al cap d’uns minuts varen veure la gent del barri que sortia del refugi. La majoria es varen aturar a casa dels Klein per saber com estaven, tots patien per l’Àngela en no veure-la al refugi. La Katrina va sortir a rebre’ls i els va dir emocionada que l’Àngela acabava de parir una nena, i escampant-se com la pólvora tot el barri va saber d’aquella alegria. Immediatament, tots els homes del barri com l’Otto, l’Albert, en Richard, en Mark i en Frank varen ajudar-los a treure les runes i aquella mateixa nit varen construir-hi una façana improvisada amb uns totxos. Les dones com la Maria, la Diane, la Helga i la Cosmina portaven tota classe de menjars per l’Àngela; la Klara va portar unes galetes que tenia guardades al seu pis perquè tots en mengessin i en Martin va venir amb unes quantes ampolles de cava que guardava per una noia de mala fama. Amb cara de felicitat, la Matilda va córrer a treure unes quantes copes de la cuina, que es varen repartir entre tots els veïns. Feliços, tota la gent es va posar a brindar a davant de la casa dels Klein amb la copa a la mà mentre observaven a l’Àngela amb la nena en el sofà de casa. Quan va venir la policia i els bombers es varen quedar estranyats en veure que la gent estigués celebrant alguna cosa amb cava i galetes, i no varen entendre res de res. La gent era feliç, somreia, bevia i alguns cantaven mentre tenien el barri destrossat i amb alguns incendis. Quan varen acabar la jornada, els policies varen explicar en un informe que la gent del barri de la Leipziger Strasse estava feliç pel bombardeig. Quan aquest informe el va llegir en Goebbels, aquest va exclamar des del seu despatx:
S’han tornat tots bojos.
Els següents dies varen ser molt feliços pels Klein, ningú pensava en la guerra, i se centraven únicament amb la nena. L’Àngela, que es va refer ràpidament, no se separava ni un segon de l’Elise i en Fritz feia els impossibles perquè la seva esposa i la seva filla poguessin estar bé i el màxim de segurs. Era normal veure vagabunds pel barri que aprofitaven els bombardejos i els edificis destruïts per robar, i la Velda es quedava a l’entrada de casa amb la Parabellum del seu pare per vigilar. Amb el seu germà i en Heinrich varen reforçar l’entrada amb uns quants maons i fins hi tot varen posar una porta a l’entrada amb unes fustes que guardaven a la bodega. Mirant el seu cotxe convertit en ferralla, en Fritz es va posar a plorar de ràbia, era el regal del seu pare, però no podia evitar ser feliç pel fet de ser pare. Al cap d’uns dies, en Fritz i l’Àngela varen fer el primer passeig amb l’Elise pels carrers del barri. Tots els veïns la volien veure i tots comentaven que se semblava a l’Àngela, tot i que per alguns tenia el nas d’en Barnard. Però en Fritz veia una cosa que ningú s’havia adonat, la nena tenia els ulls verds i ni ell ni l’Àngela tenien els ulls verds, els tenien blaus com els seus pares. Mirant a en Heinrich va veure que ell si que tenia els ulls verds, com la Galiana, i va quedar gèlid pensant que tenia els ulls de la seva difunta xicota, tot i que pensava que li canviarien aviat. Pel que fa els besavis de Dresden, també volien venir a veure la nena, però la Luane els hi recomanava que no ho fessin perquè a Dresden no hi havia els bombardejos de Berlín. Sempre els hi deia que Dresden no patiria un bombardeig com els de Berlín.
Aquella falsa tranquil•litat va durar poc perquè la ciutat va tornar a ser atacada el 19 de maig amb 888 bombarders i 700 caces nord-americans, que també varen atacar la ciutat de Brunswick. En sonar les sirenes, per primer cop la família Klein va córrer cap al refugi amb la petita Elise, que va ser el centre d’atenció. Tothom la volia tocar mentre sentien el combat aeri que hi havia damunt seu i com queien les bombes, però la nena estava ben endormiscada.
El 24 de maig, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital, on va ser felicitat per tots els seus companys. Donant la mà a tots els seus companys, ell, tot i està molt agraït, estava ben adormit perquè portava un parell de nits que no dormia per culpa dels plors de la nena. El seu company Paul li va regalar un cotxet nou ja que el que s’havien comprat havia quedat destrossat en un bombardeig, i el director li va donar una bona quantitat de diners. Preguntant-li perquè li donava tants diners, a sobre que s’havia agafat tants dies de festa, el director li va contestar mentre mirava com l’Hospital se semblava als edificis ensorrats:
Mira, tu ets un bon noi i si ara els pots gaudir fes-ho. Ves a saber quan temps ens queda. Per desgràcia em sembla que aquests bitllets no serviran de res en el futur i per tan gaudeix-los ara que pots. Jo ja sóc gran per gaudir-los com ho faràs tu amb la teva esposa i la teva filla.
Donant-li un cop més les gràcies, en Fritz es va posar a treballar després de prendre’s un cafè llarg al restaurant de l’Hospital. Tornant a posar-la bata, va observar de seguida que cada cop era més complicat tenir medicaments pels malalts però tenien la sort de que molts ferits de guerra ja no els portaven a Berlín perquè era perillós pels bombardejos. Després de plegar de la feina només tenia en ment la seva filla i va córrer tan ràpid com va poder amb la Zündapp per tornar a casa. Aparcant la motocicleta en les restes del garatge, va córrer cap al costat de l’Àngela, que era molt feliç per tenir la nena tot i que anava esgotada. Abans de que vingués en Fritz, l’Àngela va anar a la llibreria a vendre diaris després de que en Martin li demanés ajuda ja que ell sol no podia ocupar-se de tot. Remanant el desordre d’en Martin dels últims dies, la noia va quedar sorpresa en veure una nova novel•la sobre Goethe a damunt d’uns llibres vells. Quan en Fritz va tornar a casa l’Àngela només feia cinc minuts que havia tornat i quan el noi va saber que la seva esposa havia anat a la feina li va demanar que no anés a treballar, que reposés, però l’Àngela li va dir:
Alguna cosa tinc que fer. Que sigui mare no vol dir que no pogui fer res.
Sabent que el seu marit no l’entenia, l’Àngela se’n va anar al lavabo per canviar la nena, però abans li va deixar la novel•la de Goethe al damunt la taula pensant que li agradaria llegir-la. Veient aquella conversa, en Heinrich va posar la mà sobre l’espatlla d’en Fritz i li va dir amb un somriure d’orella a orella:
Aquesta noia és com tu amb això, quan teniu una cosa al cap no hi ha qui us ho tregui. Te’n recordes de petit, tu feies igual.
Pensant en aquells moments amb la Galiana i com havia lluitat per ella quan era un vailet, el noi, enduent-se pels records, va quedar una mica tocat i sense que se’n adonés va agafar el llibre que havia portat l’Àngela i es va assentar a la butaca del seu pare pensant amb les bogeries que havia arribar a fer de petit. Somrient mentre recordava amb tot detall quan l’havia convidat al cinema, a París, a casa, al bar perquè conegués el seu pintor favorit… el noi no es va adonar que anava passant pàgines del llibre. Reflexionant amb el llibre, pensava que era injust que ella no pogués veure aquell moment tant màgic, però es preguntava què passaria si ella fos aquí. Estaria amb l’Àngela? Hagués tingut a l’Elise?. Ves a saber, pensava. Però què importava ja, s’anava repetint. Pensant que estava pensant en tonteries que no portaven enlloc, en Fritz va posar la seva atenció en el llibre i després de llegir-ne quatre línies va observar que aquella novel•la era d’en Thomas Mann, l’autor favorit del seu pare. Fent un salt de la butaca de sorpresa, en sortir l’Àngela del lavabo li va preguntar de dret d’on havia tret aquell llibre. Sense donar-hi cap importància, l’Àngela li va contestar mentre li donava la nena perquè ara l’agafés ell:
Ara en Martin ven tots els llibres que es troba o li porten. Ara no es mira pas d’on surten i qui els ha escrit.
El llibre, que era clandestí, l’havia escrit en Thomas Mann en els dies més negres d’Alemanya, de la que uns pocs exemplars varen ser introduïts de contraban a Alemanya. Després de donar-hi una ullada amb la nena als braços, en Fritz va tenir que deixar el llibre en un prestatge on quedaven els llibres del seu pare que no s’havien cremat o destruït perquè la nena tenia gana. Just quan la donava a la seva esposa, de cop, de nou, va sonar l’alarma antiaèria. Deixant anar un renec, el noi va córrer a agafar la nena i amb tota la família varen anar ràpidament cap al refugi. Tancats allà dins mentre sentien la constant sirena, tots els veïns estaven concentrats en veure la nena, que ja havia fet els primers canvis. La Maria, que no treia els ulls de sobre als pares, es posava molt neguitosa en veure que en Fritz tenia la nena massa dreta en els braços. No aguantant-se més, al final li va tenir que dir que l’hi aguantés el cap, que era massa petita. Al noi aquell comentari no li va fer gens de gràcia i es va girar perquè la carnissera no el veiés, però a l’altra banda la conversa entre la seva mare i la seva sogra tampoc era del seu gust perquè es discutien sobre què veia realment la nena. La Luane defensava que la nena no veia res encara a part d’ombres i l’Annalisa defensava que la nena ja veia les formes i els colors. Cansada d’aquella amistosa discussió, la Velda els va dir:
Pel què s’ha de veure!
A fora, els bombarders Aliats varen atacar a les afores de la ciuat i de seguida es va produir un combat aeri quan varen enlairar-se els caces de la Luftwaffe. Després de que el combat acabés, tots els berlinesos varen tornar a les seves respectives llars una mica alleugerats perquè sabien que no havien caigut bombes als edificis. La família Klein va tornar a poc a poc a casa perquè la nena s’havia posat a plorar ja que demava pit i es varen tenir que parar darrere d’un tramvia.
El juny es va despertar en el barri de la Leipziger Strasse amb tota la gent que s’havia quedat a la ciutat refent les seves llars i els seus negocis. Ningú s’esperava que en breu s’obriria un segon front al país que tornaria a ser gal. El vespre del 6 de juny, conegut com el dia D, la gent del barri va saber per la ràdio que els Aliats havien desembarcat a França en l’Operació Overlord. Abans de sopar, tot varen ser rumors i tothom parlava del mateix. En Martin deia que havien desembarcat a Calais perquè ho havia sentit feia setmanes per la ràdio, però a mesura que passaven les hores més gent parlava de Normandia. Agafant un altre cop el mapa de casa, i sota la llum de les espelmes, en Fritz va veure que Normandia era una mica massa lluny dels ports britànics i continuava creient que era impossible que ho haguessin fet per aquelles platges. Pensant-ho assentat en una cadira del menjador, en Heinrich li va dir:

I si ens han enganyat? Pensa-ho bé, el missatge que va escoltar en Martin és estrany que ell amb la seva ràdio l’hagués pogut sentir. I si el varen difondre perquè l’escoltéssim i ens creguéssim que desembarcarien a Calais? La ruta més previsible. Allà hem posat les defenses i hem deixat en descobert les platges de Normandia. No són estúpids ells. Sort en tenim que els nostres són estúpids.

Rient, en Fritz va exclamar mentre deixava de mirar el mapa que ja tenia memoritzat:

A més, l’han encertat fent-ho de bon matí perquè en Hitler es lleva a quarts d’onze i estic segur que els comandants no han donat ordres fins que en Hitler s’ha llevat.

Al cap d’uns dies es va saber que en efecte es va tardar massa en donar ordres per defensar l’atac Aliat i quan es varen donar aquestes ordres, els britànics, els nord-americans i els canadencs ja eren a les costes franceses. Quan estaven plovent més crítiques contra el govern alemany, varen començar a sortir rumors de dins del govern que deien que aviat es llançarien unes noves armes a llarga distància que canviarien el rumb de la guerra. Eren els V-1. Ningú se’ls creia a part dels més fanàtics i veient l’estat de la Leipziger Strasse, el barri més afectat de Berlín, era impossible creure en miracles i en la victòria. Finalment, el 13 de juny es va llançar el primer coet contra Londres, però de seguida es va veure que no eren tant potents ni tant efectius com es pensaven i la nova arma va quedar en una curiositat, que només va servir pels nord-americans anys més tard.

Durant aquests dies, en Fritz va saber pel seu tiet Frederich que el seu cosí, en Gottfried, l’havien enviat a defensar França amb les tropes dirigides per en Gerd von Rundstedt. Més tranquil perquè preferia que el seu cosí s’enfrontés als Aliats occidentals abans que els soviètics, va comunicar la notícia del seu cosí a la família, que només estava pendent de l’Elise, que plorava i plorava. Tots creien que en Gottfried moriria com els demés soldats, però en Fritz tenia l’esperança de que el fessin presoner, cosa que va passar en el primer combat.

El 17 de juny, mentre li ensenyaven a en Martin com havia crescut l’Elise i que ja no l’hi anava bé el vestidet verd que l’hi havia comprat, varen sentir per la ràdio de la llibreria un discurs del comentarista del règim Hans Fritzsche, en què deia que tots els atacs anglosaxons havien acumulat un gran odi als pobles europeus i que aquests tenien ganes de revenja. Indignat, en Fritz va clavar un cop de puny a la improvisada taula que feia de taulell de la llibreria. Fent que no amb el cap, en Martin els va dir:

No sé quan obriran els ulls, però esperem que no sigui massa tard. Per desgràcia encara hi ha gent que confia que quan en Hitler torni a Berlín i posi ordre en el govern tot canviarà de rumb. Hi ha gent que es pensa que en Hitler està de vacances i que fa miracles com un mag. Alemanya ja no està per la màgia.

Pensatiu mentre agafava l’Elise de damunt del taulell en veure que hi havia molta pols, en Fritz li va preguntar:

Però encara creus que és ben viu el mite d’en Hitler?

Sense pensar-s’ho, en Martin li va contestar:

N’estic convençut. Pensa que Berlín mai ha sigut un feu nacionalsocialista i que aquest barri és el que més ha patit els bombardejos, per tant no ens podem deixar enganyar pel què veiem. De fet, també hem de pensar que molts dels nostres veïns ja han marxat. Està mig buit aquest barri que era ben viu, era el centre comercial i administratiu de la ciutat. Però si mirés a altres llocs i a altres ciutats, o sobretot en els pobles que no han patit bombardejos, el mite és ben viu. Només un terç dels ciutadans alemanys han patit aquests maleïts bombardejos. Perquè mori el mite ha de morir físicament el mitificat amb la seva ideologia.

Trista, l’Àngela va comentar mentre mirava com per la finestra passaven cotxes i motocicletes de la policia i de la Gestapo:

Hauria de tenir un accident.

Sospirant, en Fritz va afegir-hi:

Aquest home té molta sort. Ja se n’ha escapat de més d’una. Hi hauria d’haver una revolució amb el suport dels militars.

Mirant a banda i banda perquè no l’escoltessin, en Martin els hi va comentar:

Alguns militars estan planificant això precisament. A mi m’han arribat rumors per la Klara de que es vol fer un cop d’Estat, però només són rumors encara. No ho sé jo, per tant no expliqueu res i no digueu que us ho he dit jo. Potser les SS també ens ajudaran, però confiar en que en Himmler serà millor que en Hitler és com canviar un llop per un tigre perquè et vigili el corral.

Havent de marxar per canviar l’Elise, en Fritz va tornar cap a casa amb la nena desitjant aquest cop d’Estat. Després de sopar en va parlar abastament amb en Heinrich, que li va dir que no es podia confiar amb els militars perquè aquests no eren ni uns demòcrates, eren uns nacionalistes extremistes que només volien acabar amb el conflicte que ara se’ls hi havia girat encontre la guerra, i estava segur de que si pujaven al poder no resoldrien res ja que ells també eren els responsables de la guerra i de les atrocitats, tot i que ara se’n volguessin desentendre.

En sentir que els següents dies s’atacava Londres amb els V-1, en Marwin va començar a patir un altre cop per l’Elisabeth, de la qual no n’havia sabut res des del setembre del 1939 i que continuava estimant i esperant. Però tot i que el govern volia fer creure que aquestes armes podien canviar el rumb de la guerra, la realitat era molt diferent. Quan tothom només es mirava França, de cop es va haver de tornar a mirar el front oriental en saber que el 22 de juny de 1944, tres anys després de l’Operació Barbarroja, els soviètics varen començar l’Operació Bagration, una ofensiva dirigida pel comandant Gregory Zhukov i que havia de portar els soviètics a Berlín. En saber que hi tornaven haver moltes baixes alemanyes en el front oriental, tothom va estar pendent de les notícies del front oriental ja que tots preferien que arribessin abans els britànics i els nord-americans que els soviètics. En Martin, que sempre havia odiat els francesos com molts alemanys, preferia abans ser derrotat pels francesos que pels soviètics. Però tots sabien que no era convenient desitjar en públic una derrota ràpida. El 26 de juny els nazis varen executar a Brandenburg el zoòleg que havia treballat en el Zoo de Berlín els anys 20 per haver criticat el règim nazi i per alegrar-se de l’ofensiva aliada, i el 29 de juny varen executar a Berlín el militar Heinz Bello per haver fet comentaris despectius contra l’Exèrcit i el seu comandament. Potser els nazis no eren prou potents per guanyar la Unió Soviètica o els anglosaxons, però continuaven sent ben vius per estendre el terror entre la gent.

El juliol, mentre tots estaven pendents dels primers canvis de la nena, que mica en mica plorava menys i els deixava dormir unes hores seguides, en Heinrich va agafar el mapa d’Europa de la biblioteca d’en Barnard i el va penjar a la paret del menjador de darrere del sofà i anava assenyalant amb unes xinxetes on estaven les forces aliades. Agafant un moment a en Heinrich per parlar a soles, en Fritz li va dir:

Escolta, he sentit dir que si els soviètics o els anglosaxons arriben a la frontera alemanya el govern enviarà a tots els homes disponibles per lluitar. Si fos el cas i m’hi enviessin, vull que marxis amb totes les dones cap a l’oest i les protegeixis. Confio amb tu.

Contestant-li que així ho faria, en Fritz li va confessar:

Pateixo per en Marwin. Ell no està tant capacitat com jo per lluitar. A l’Hospital he vist la cara de la mort i de l’horror, i ell no hi estar gens acostumat. No em puc imaginar una vida sense el meu germà.

Recordant-li que tenia esposa i filla, en Fritz li va dir trist:

Per això desitjo amb totes les meves forces una revolució des de dins per acabar amb el règim abans de que arribin els altres. Per tots seria millor lluitar nosaltres contra el govern. Nosaltres vàrem començar aquesta bogeria i nosaltres l’hauríem d’acabar. Ser que la Galiana ara mateix em mataria sentir-me dir que vull una revolució armada.

Sospirant llargament, en Heinrich li va dir:

La Galiana estaria molt orgullós de tu i et diria que lluitis amb tota les teves forces per la teva filla, però també et diria que no fessis cap bogeria.

Veient a l’Annalisa tornar de la botiga de la Matilda, que era dirigida per la Katrina, carregada de bosses de menjar, en Heinrich va deixar està la conversa i va córrer a ajudar-la per després anar a fer el sopar amb ella i la Matilda. Mentre es mirava a la seva filla i a la seva esposa assentades al sofà, en Fritz es va jurar que donaria la seva vida perquè elles poguessin viure felices en un futur prometedor sense guerra. El que no sabia en Fritz és que en aquell moment s’estava planejant a Berlín, concretament a la casa del coronel Claus von Stuaffenberg situada a la Tristanstrasse 8, el cop d’Estat que ell estava desitjant des de feia temps.

El desig d’en Fritz semblava que es compliria el 20 de juliol de 1944 quan el coronel Von Stauffenberg va fer esclatar una bomba en el barracó de fusta, el Lagebaracke, la sala de mapes, del quarter general de Rastenburg quan s’estava celebrant una reunió militar amb en Hitler. Pensant que en Hitler era mort, el coronel va marxar amb avió cap a Berlín per posar en marxa l’Operació Valquíria, el cop d’Estat contra el règim nazi aprofitant la mort del dictador alemany. A quarts de quatre de la tarda, quan en Fritz estava treballant a l’Hospital, va veure des de la finestra que hi havia molt moviment de tropes pel carrer que donava el riu Spree. Pensant que només eren maniobres d’entrenament no en va fer massa cas i va continuar treballant amb tota normalitat. Al voltant de les cinc de la tarda, el director de l’Hospital va cridar a tots els metges per dir-los que havia esclatat una rebel•lió militar a Berlín i que no sabia què estava passant. Explicant-los que havia sentit rumors de que en Hitler havia sigut assassinat, uns quants metges com en Fritz i en Paul no varen poder dissimular la seva alegria. Demanant-los que tornessin a casa fins que no sabessin què passava, no es volia mullar, en Fritz va agafar la Zündapp i va tornar corrents cap a casa pensant que per fi havia començat el seu desig.

Només sortir al carrer ja va veure els soldats colpistes vigilant als carrers de l’Unter den Linden i va començar a patir de que no li diguessin res. En baixar ràpidament cap a la Wilhelmstrasse, un parell de colpistes el varen aturar amb les seves escopetes ja que volien aïllar el barri governamental i l’Oficina Central de les SS. Demanant-los poder passar per anar a casa seu amb la seva esposa i la seva filla, li varen cridar de males maneres que marxés. Nerviós pensant en els aldarulls, va marxar ràpidament cap a l’est de la Unter den Linden i va trencar per la Friederich Strasse fins arribar a la Leipziger Strasse. Allà, va córrer tant ràpid com la motocicleta li deixava, esquivant els quatre cotxes que hi havia i les poques bicicletes que passaven, fins arribar a casa seva, a uns 200 metres de la Potsdamer Platz. Entrant a casa saltant el parell d’esgraons de l’entrada que quedaven, es va trobar amb tota la família en silenci en el menjador al voltant de la ràdio posada al centre de la taula. Eren les cinc de la tarda. Escoltant la ràdio respectant el silenci de la família, va sentir que qui parlava era en Wilhelm Keitel que anunciava que en Hitler havia patit un atemptat contra la seva vida, però que havia sobreviscut i que castigaria als culpables. Entenent que havia esclatat una rebel•lió militar, en Fritz va exclamar:

A mi m’han dit que en Hitler era mort! No pot pas ser que sigui viu, deuen està mentint!

Sense que ningú li sabés contestar, va veure per la finestra com pels carrers no paraven de passar vehicles plens de militars. No sabent de quin bàndol eren perquè tots anaven amb els seus uniformes verds i les seves botes negres, tots varen començar a fer hipòtesis. Després d’un silenci, va trucar la portar en Martin que buscava refugi i els va dir després de que el fessin entrar al menjador, que Berlín havia sigut ocupada pels colpistes. Sense saber què fer, en Fritz es va quedar palplantat fins que l’Albert, en Richard, en Mark, en Frank i uns altres veïns que estaven molt indignats pels bombardejos, li varen dir que ajudarien als colpistes i que anaven a la seu del Ministeri de Propaganda per ajudar-los a detenir a en Goebbels. Acceptant anar amb ells, l’Àngela li va cridar que no ho fes, però en Fritz li va dir pensant amb el seu pare:

Ens hem quedat massa temps assentats en una butaca sense fer res. Ara que hi ha gent que actua no ens podem permetre fer el mateix error.

Caient-li unes llàgrimes sabent què faria el seu marit, la Luane li va insistir de que fes cas a la seva esposa i que es quedés cuidant a la seva filla. Mirant a en Marwin, que li va dir amb la mirada espantada que es quedaria a casa, en Fritz va abraçar a l’Àngela i li va dir:

No pateixis, si trobo perill marxaré cap aquí. Però ja saps com sóc i com penso. No em puc quedar quiet.

Sospirant llargament, no sabia què respondre-li, en Heinrich li va dir:

Trobo que és una imprudència, però potser tens raó de que ha de caure aquest govern per salvar les nostres vides.

Agafant d’un calaix del moble del menjador la Parabellum que li havia regalat en Seigmund i unes quantes bales, en Fritz es va mirar a la seva filla i va marxar corrents cap a la seu del Ministeri de Propaganda per ajudar als veïns i a l’Exèrcit per detenir a en Goebbels. En arribar a la Porta de Brandenburg va observar a petits grups de soldats movent-se d’una banda a l’altra vigilant la casa del ministre. Amb els seus companys, va ajudar a impedir la circulació de vehicles mentre vigilaven la porta d’entrada del Ministeri, al costat del mur del parc. Pensant que l’operació estava anant bé i que tot seria un èxit, en Fritz va pensar amb les ganes que tenia de veure detingut a en Goebbels. Parlant amb un dels soldats colpistes, aquest li va dir que la revolució havia esclatat també a París, Praga i Viena, i que res podia fallar després de la mort d’en Hitler.

Al cap d’uns minuts, en Fritz va veure com entrava a l’edifici d’en Goebbels el comandant de batalló Otto-Ernst Remer amb 20 homes del seu batalló per detenir al ministre. Esperant content que el ministre fos detingut, en Fritz no va saber que en Remer havia canviat de bàndol quan en Goebbels el va fer posar en el telèfon perquè sentís la veu d’en Hitler, qui creia que era mort. Obeint ara les ordres del govern, en Remer va fer retirar el seu batalló de la Wilhelmstrasse, va ocupar la Kommandantur de l’Unter den Linden i va enviar patrulles per detenir els líders colpistes que es trobaven a l’edifici de la Bendlerblock, el quarter general de l’Exèrcit de reserva. Veient el canvi d’ordres, alguns es varen intentar resistir, però d’altres varen obeir les ordres d’en Remer. Veient que l’operació s’estava desarticulant, en Fritz intentava convèncer als seus companys de que havien de continuar amb la lluita, però la majoria va tornar cap a casa fent veure que eren curiosos que passaven per allà. Indignat per la covardia dels seus companys, en Fritz va continuar amb un grup d’homes de l’Exèrcit que es resistien a obeir les ordres d’en Remer. Parlant-los de que havien d’assassinar a en Goebbels, varen veure un grup de dones sortien al carrer plorant d’alegria perquè en Hitler era viu. Confosos, llavors varen sentir per la ràdio que tenien posada damunt d’un vehicle militar, com els colpistes deien que en Hitler era mort i que es creava un nou govern, però ja pocs s’ho varen creure i la majoria es va anar desentenent del cop d’Estat. Quedant-se amb només dos soldats a davant de la Porta de Brandenburg, els altres varen marxar a ocupar l’edifici de la Bendlerblock per no ser acusats de traïdors i anar a l’últim cercle de l’infern, en Fritz es va quedar i continuava dient que havien de continuar amb el cop d’Estat. Parlant entre ells mentre es miraven a en Fritz, un dels soldats se’l va mirar malament i li va dir:

Em sembla que tu ets un d’aquests colpistes, oi? Ens podries servir com a justificació.

Pensant que el detindrien els seus propis companys, sense pensar-s’ho, en Fritz els va clavar una espenta que els va fer caure a terra i va córrer per la Hermann-Göering Strasse cap a la Potsdamer Platz. De seguida un d’aquells dos soldats el va començar a perseguir amb la Walther 38 a la mà acusant-lo de traïdor. Veient que no l’atrapava, li va disparar però no el tocava ja que en Fritz es movia molt ràpid i passava entre els cotxes, els arbres i les faroles que el protegien de les bales. Espantat i veient-se ambla soga al coll, corria com podia mentre sentia els trets i veia com la poca gent que hi havia al carrer es tancava a casa o s’amagava entre les runes dels edificis. En girar el cap just a la cantonada de la Vossstrasse, va veure com aquell soldat tenia a les seves manes la Walter P38. En passar la Vossstrasse es va voler amagar entre les runes d’un edifici de la seva esquerra, però el soldat el va veure i li va tornar a disparar. Per sort la bala va impactar en la paret i en Fritz va poder continuar corrent carrer avall. Pensant que podia utilitzar la seva Parabellum, va treure-se-la del cinturo on la tenia guardada i va córrer amb ella a la mà esperant trobar un lloc on pogués disparar a aquell soldat. En arribar a la Potsdamer Platz va notar com un tret d’aquell soldat de poc el toca al cap, però la bala va impactar en un tramvia que estava estacionat al bell mig de la plaça. Estirant-se a terra per passar per sota del tramvia, es va amagar darrere del tramvia i observava com la plaça s’havia buidat en sentir el tret d’aquell soldat i que només havien quedat ell i el soldat. Ara la plaça que havia quedat buida l’hi semblava molt més gran. Pensant que no tenia cap possibilitat, va treure el cap i va disparar cap a aquell home, que no parava de disparar-li amagat darrere d’un cotxe. Sense saber què fer, va aprofitar un moment que el soldat abaixava el cap per carregar la seva pistola per marxar corrents cap a casa seu esperant que un veí l’ajudés. Per mala sort, el soldat el va veure de seguida com fugia cap a la Leipziger Platz i el va perseguir ràpidament. Sabent que estava totalment perdut, veia com en Richard i la Carlene es tancaven a les restes de la pastisseria i la floristeria sense ajudar-lo. Ara sabia com se sentia la Matilda en la Nit dels Vidres Trencats. Pensant que no podia entrar a casa perquè posava en perill a la seva família, en girar-se hi veure que el soldat l’atraparia i que no es podia amagar, va pensar desesperat que era millor rendir-se i ser assassinat. Aturant-se just davant de casa seu i de la botiga de l’Albert i la Helga, en Fritz va alçar les mans i va cridar segur d’ell mateix mentre anava mirant per últim cop el seu carrer que ara l’hi semblava més fred tot i la intensa calor que feia:

Em rendeixo.

Esbufegant sabent que moriria, pensava enfonsat de que no havia pogut gaudir de ser pare, i va observar com el soldat, que també estava esgotat de tant córrer, apuntava a poc a poc la seva arma per disparar-lo i matar-lo. No tenia pressa perquè el tenia a tret. Creient que era el seu últim segon de vida, en Fritz va tancar els ulls per pensar però de cop ja va sentir el tret. Continuant amb els ulls tancats, al cap d’un segon va veure que no tenia cap ferida. Obrint un ull pensant que havia fallat el tret, va veure que aquell soldat no hi era. Obrint els dos ulls, va veure aquell soldat abatut a terra amb un tret al cap. Al•lucinant i no acabant-s’ho de creure, va girar la vista cap a la dreta, en direcció a casa seu, i allà va veure a dalt les escales de casa a l’Àngela amb la seva Parabellum fumejant. Mirant-lo, l’Àngela li va cridar de forma autoritària:

Entrar a casa! Ja t’has divertit prou.

Fent cas a la seva esposa sabent que ella havia tingut raó tota l’estona, va entrar a casa amb el cap abaixat mentre mirava com aquell soldat estava mort al terra. Quan la va abraçar per agrair-li que l’hi hagués salvat la vida, en Fritz va pensar per dins:

Quina punteria.

Entrant a casa i tancant la senzilla porta, l’Àngela el va renyar de males maneres per no haver-li fet cas i la Luane es va posar a plorar en veure que estava bé. Parlant amb en Heinrich, aquest li va dir que el cop d’Estat havia fracassat. Escoltant llavors tota l’estona la ràdio, a quarts de vuit, mentre a fora al carrer uns quants homes de l’Exèrcit s’enduien el cadàver del seu company abatut per l’Àngela sense preguntar res, no sabien de quin bàndol podia ser aquell home, varen escoltar per ràdio al mariscal Erwin von Witzleben, que va llegir un telegrama dels colpistes i va demanar als soldats continuar amb el cop d’Estat, però ningú els hi va fer cas. Veient que després del caos tornava l’ordre, en Fritz va exclamar enrabiat però també avergonyit d’haver posat en perill la seva família:

El mite s’ha reforçat. Quin fàstic.

A les vuit del vespre el cop d’Estat es donava per fracassat i els colpistes només resistien en el Bendlerblock. De seguida varen veure per la finestra com per la calçada passaven uns quants camions de l’Exèrcit que es dirigien a la Bendlerstrasse. A les nou del vespre varen escoltar per la ràdio com s’anunciava que en Hitler faria un discurs per aquella nit. Era un discurs gravat a les sis de la tarda. A la nit, mentre els colpistes com en Von Stauffenberg, el general Olbrich, el retirat Ludwig Beck entre altres eren assassinats per l’Exèrcit sota les ordres d’en Friederich Fromm, que estava des del principi al corrent del cop d’Estat, a casa dels Klein, com la majoria de llars alemanyes, varen escoltar el discurs d’en Hitler que deia que estava bé i que es venjaria dels traïdors. De seguida es va començar a perseguir a qualsevol persona que havia estat involucrada en el cop d’Estat. Per sort seva, en Fritz no va ser reconegut per ningú i els veïns no el varen delatar perquè ells també varen participar en el cop. Esbufegant esgotat, en Fritz va anar a dormir deprimit sabent que havia fracassat però feliç perquè sinó fos per l’Àngela no estaria esbufegant. Tots l’havien renyat per deixar-se endur per les emocions i per no pensar com un pare de família. Anava pensant que de moment no estava sent un bon pare. Abraçant a la seva filla, es va adormir mentre somiava que algun dia acabarien amb aquell règim.

En llevar-se l’endemà, en Fritz estava molt desanimat i encara estava molt avergonyit per haver estat apunt de posar en perill les vides dels seus familiars. Posant-se a esmorzar la menjador unes torrades amb un cafè sol, encara veia per la finestra com patrullaven soldats que parlaven amb els veïns perquè els hi diguessin si coneixien algun sospitós d’haver conspirat amb el règim. Mentre recollien els plats de l’esmorzar va sonar el telèfon. En Fritz es va pensar que seria el director l’Hospital perquè anés a treballar. Abatut, va agafar el telèfon i va quedar parat en sentir la veu d’en Goebbels. Quedant-se sense aire, feia només unes hores havia demanat el seu cap, es veia perdut, creia que l’hauria vist quan vigilava el seu Ministeri, però va quedar impactat amb l’auricular a l’orella en sentir com el ministre li deia:

Has estat el corrent de tot el què ha passat oi? Hem estat apunt de perdre-ho tot. Per sort en Hitler és viu, només ha rebut uns quants cop. Demà me’n tinc que anar al quarter general un parell de dies i vull que vinguis amb mi perquè em diguis l’estat de salut d’en Hitler. Ja saps que no em fio del seu equip mèdic i necessito que em donis la teva opinió. No podem perdre ara en Hitler.

Sabent que no podia dir que no, va acceptar a contracor l’oferta del ministre. Explicant-ho a la família després de penjar el telèfon, l’Àngela es va posar a plorar pensant que el seu marit tornava a fer una altra bogeria, però tots varen entendre que no ho podia rebutjar sinó volia ser titllat de traïdor.

El dia següent, 22 de juliol, es va aturar el Mercedes antibales del ministre alemany davant de la casa. Sortint a l’entrada de casa, en Fritz va quedar parat en veure a en Goebbels sortint del cotxe i abraçant-lo. Mirant al carrer, el ministre va exclamar mentre molts curiosos veien el cotxe d’en Goebbels conduït pel tinent Günther Rach amb les banderetes als laterals:

Quin horror veure aquest barri. Era tant bonic abans i donava gust passejar-se per aquí. Quina desgràcia han fet els Aliats. Noi, sento molt la mort del teu pare, era un amic per mi, ja ho saps. Però la vida continua i hem de lluitar pel nostre poble tal i com ell volia.

Encaixant-li la mà sense dir-li res, en Fritz i en Goebbels varen entrar al cotxe mentre el noi no deixava de mirar a l’Àngela, que l’estava mirant des de la finestra amb l’Elise als braços. En engegar el xofer de les SS el cotxe, en Fritz, que no volia que els veïns el miressin, la Klara creia que se l’enduien perquè havia participat en el cop d’Estat, li va preguntar a en Goebbels com estava en Hitler, i el ministre li va contestar que tenia un fort cop al braç esquerre i que li feien mal els timpans. Preguntant-li pels colpistes, en Goebbels li va respondre que la majoria havien mort però que encara n’hi havia molts de lliures i li va explicar que ell sospitava dels britànics. Després d’arribar a l’aeròdrom de Tempelhof varen agafar una avioneta Focke i varen enlairar-se rumb a Rastenburg. En ple vol, el ministre es va aixecar del seu seient i es va assentar al costat d’en Fritz per dir-li seriós:

En el quarter veuràs a la majoria dels ministres, però no te’n fiïs de cap d’ells. No has de confiar amb l’Albert Speer perquè tothom sospita d’ell. Jo sospito d’en Himmler, no sé perquè va tardar tant en arribar a Berlín aquell maleït dia. Agafant el braç d’en Fritz, li va afegir amb els ulls brillants: Sento pena per en Von Stauffenberg, crec que només era un ninot que varen utilitzar uns quants traïdors que encara tenim a dins. La seva maleïda esposa era britànica i estic segur que l’atemptat ha sigut dirigit pels britànics.

Sospirant pensant que ara seria una bona ocasió per fer un atemptat contra el règim amb tants ministres junts, en Fritz li va preguntar:

I no tens por de que ara facin un atemptat? Amb tants ministres ara seria una bona ocasió?

Mirant-lo orgullós, en Goebbels li va contestar que ell no tenia por de la mort i que si havia de morir al costat d’en Hitler per ell seria un honor. Llavors, en Goebbels li va explicar que el dictador patia insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte.

En aterrar a l’aeròdrom de Rastenburg, en Fritz va veure com s’havien incrementat les mesures de seguretat en els punts de control i que hi havia un forta presència de membres de les SS armats fins les dents. En entrar al quarter amb un Mercedes negre, en Goebbels el va tenir que deixar només baixar del cotxe perquè tenia una reunió important amb en Hitler i els altres ministres. Quedant-se sol pel quarter després de que l’hi assignessin un barracó on s’allotjaria aquells dies, en Fritz va veure que era constantment vigilat pels membres de les SS que custodiaven el camp i pels treballadors de l’Organització Todt que estaven temporalment al quarter per reforçar el recinte d’atacs aeris. Continuant caminant pel patí va veure d’un barracó a l’Alfred Jodl amb un embenat al cap. Amb una calor insuportable, es va treure la jaqueta militar que l’hi varen donar i va anar a donar una volta pel quarter amb uns quants metges que havia conegut en l’última estada. Amb ells va observar les destrosses que havia provocat la bomba d’en Von Stauffenberg en el barracó de la sala de mapes. No deixant de mirar les fustes cremades, els cables elèctrics que penjaven i els papers pel terra amb els mosquits que no paraven de perseguir-lo, en Fritz va quedar impressionat de que en Hitler hagués pogut escapar en vida. A mesura que entrava en el lloc de l’atemptat es trobava que estava ple de fustes pel terra, els vidres de les finestres estaven tots trencats i escampats pel terra, i encara se sentia la pudor a fum. Un dels metges li va explicar que quatre persones havien mort per culpa de l’atemptat i que haguessin pogut ser molts més sinó fos per la taula de roure que va parar part de l’impacta de la bomba salvant la vida d’en Hitler. Mentre presenciava les restes de la sala de mapes, de cop va veure que hi havia moviment pel quarter i que tots els membres de les SS vigilaven amb les seves StG 44 el barracó on en Hitler estava reunit amb els ministres. Esperant poder veure en Hitler, en Fritz va observar que la majoria dels búnquers havien sigut camuflats amb herba per no ser vistos pels enemics. Uns minuts més tard va veure com sortien del barracó en Mussolini, en Göering, en Von Ribbentrop i en Hitler per acompanyar el dictador italià a l’estació de ferrocarrils. Mirant a en Hitler, en Fritz va veure que es trobava perfectament bé, però si que va notar que es tocava el braç esquerre.

A la tarda, en Goebbels el va anar a buscar en el seu barracó, i va cridar a en Fritz per dir-li que el necessitava i el va conduir en el barracó d’en Hitler. En entrar al enorme barracó d’en Hitler, on no hi havia cap mosquit, el dictador se’ls va quedar mirant amb desconfiança. Sense deixar-lo de mirar amb mala cara, el dictador alemany li va encaixar la mà dreta i sense saludar-lo li va dir que estava bé i que no el necessitava. Sense saber què fer, se’l continuava mirant amb molt mala cara, en Goebbels va trencar el gel i li va demanar a en Hitler que en Fritz li fes un control mèdic rudimentari per tenir una altra opinió. Continuant amb cara de pomes agres, el dictador va acceptar-ho i en Fritz el va examinar-lo amb la roba posada. Li va tocar les extremitats per veure que no tingués algun os trencat o alguna contusió, i li va mirar la vista i l’oïda molt per alt. Va notar que efectivament tenia un fort cop el braç esquerre, que tenia els timpans perforats, els genolls inflats, però el que més li va sorprendre és com havia envellit el dictador alemany. Tenia 55 anys, però semblava un home molt més gran. Mentre en Goebbels li parlava en el dictador, en Fritz va notar que en Hitler tenia un petit tremolor a la ma esquerra quan agafava la tassa de te que tenia damunt la taula i va pensar que potser tenia un principi de parkinson, però no ho podia afirmar del cert perquè en Hitler no es deixava fer un examen mèdic com calia i també podia ser que estigués nerviós després de l’atemptat. De fet pensava que eren les seves ganes de veure’l malalt. En acabar l’examen mèdic, va entrar en el barracó el general Heinz Guderian, nombrat el dia anterior Cap de l’Estat Major General del Heer, i en Fritz va tenir que marxar cap al seu barracó amb els altres metges, que li varen explicar que en Hitler mai es deixaria veure despullat i que era molt difícil saber si tenia alguna malaltia o algun mal perquè no es deixava fer exàmens mèdics com caldria.

Després de menjar una mica de fruita en el menjador barracó, en Fritz va anar a l’hospital de Rastenburg a veure els ferits de la bomba del 20 de juliol. Estirat en un llit individual va veure-hi el comandant general Rudolf Schmundt, que per culpa de les ferides va quedar cec i horriblement desfigurat. Mirant-lo amb un dels seus companys, en Fritz va saber que no sobreviuria gaires dies aquell home. Efectivament va morir l’1 d’octubre de 1944. Mirant més a la dreta, va veure-hi estirat en un llit a en Julius Schaub, l’assistent d’en Hitler. Mentre l’examinava per alt anava sentint com es queixava d’una ferida a la cama i als braços que no tenia. Mirant-lo amb cara de sorprès, en Schaub, en veure que seria descobert, li va dir a cau d’orella:

Firma que tinc un ferida perquè vull que en Hitler amb condecori i que vegi la meva implicació en el règim. Et donaré diners, però fes-ho per favor.

Continuant sorprès i avergonyit del què li proposava, en Fritz va firmar que en Schaub estava realment ferit ja que no hi perdia res en firmar-ho i pensava que potser hi perdria si deia la veritat.

A la nit, després de sopar patates bullides amb sopa de pollastre, en Fritz es va reunir un moment amb en Goebbels per dir-li que veia a en Hitler bé, només una mica adolorit, però no li va voler dir que pensava que podia tenir parkinson. Més tranquil en saber que en Hitler no tenia res, el ministre li va explicar que ara començarien unes batudes per tot el Reich per buscar a tots els participants del cop d’Estat i que els eliminarien a tots, un per un. No dient-li res més, en Fritz es va retirar al seu barracó per descansar mentre pensava en la seva filla i la seva esposa.

L’endemà, mentre estava amb l’equip mèdic parlant de la guerra, molts volien marxar perquè sabien que aviat vindrien els soviètics, en Goebbels va tornar a cridar a en Fritz. Portant-lo un altre cop al barracó d’en Hitler, en Fritz avançava cap al barracó irritat pensant que l’estaven tractant com un ninot, com en Mussolini, pensava. Aquesta vegada en Hitler el va rebre amb més amabilitat i estava de més bon humor al costat de la seva secretària Traude Junge. Assegut a una butaca, el dictador li va explicar que li feia mal el braç esquerre, però que estava bé amb un esperit de ferro. No deixant de mirar la secretària, es va aixecar per treure’s la jaqueta i es va quedar amb la camisa. Arremangant-li la màniga esquerre de la camisa blanca, en Fritz li va posar una pomada que tenien una farmaciola per calmar-li el dolor i les cremades que tenia a les mans i a les cames. Mentre li feia un massatge a l’espatlla amb la pomada, en Hitler li explicava a en Goebbels que després de que esclatés la bomba el primer que va fer va ser veure si tenia els braços, els ulls i les cames. Mirant-li la mà esquerra mentre el dictador parlava, en Fritz va tornar a notar que li tremolava una mica quan hi feia força. Acabant-li de posar tota la pomada, en Hitler es va tocar l’espatlla i va dir-li a en Fritz:

Fas molt bons massatges, en Himmler també té un massatgista molt bo. Es diu Felix Kersten. Si mai en vols aprendre preguntar per ell.

Fent-li que no amb el cap, que ja tenia prou feina com a metge, en Hitler es va posar la jaqueta i es va posar a parlar amb en Goebbels mentre en Fritz s’eixugava les mans amb uns draps amb l’emblema del NSDAP. Es va queixar dels generals i de l’Estat Major, i va començar a insultar-los mentre en Goebbels li anava donant la raó a tot. Veient que no hi feia res després de netejar-se les mans, en Fritz va ser convidat a marxar del barracó perquè s’havien de reunir amb en Bernd Freytag von Loringhoven, un assistent de l’Estat Major, per parlar de la situació militar.

A fora al barracó, en Fritz va aprofitar que tothom el tractava amb respecte per ser amic d’en Goebbels per demanar-li a un dels membres de les SS que feien guàrdia, com anava la situació militar. No deixant de fumar com un desesperat la seva cigarreta, aquell ajudant li va contestar pensant que en Fritz era un noi de confiança del règim:

Malament, ara els soviètics són a pocs quilòmetres, ja han entrat a Polònia i ara descobriran els nostres camps. Quan vegin tot allò, ja veuràs amb quins ànims lluitaran. No m’agradaria haver de lluitar contra ells, però si ho tinc que fer ho faré per en Hitler. Ell tampoc es rendirà.

Com si sabes de què es tractes, en Fritz li va dir:

Però vols dir que s’enfurismaran gaire en veure a aquests camps? Ells també en tenen i allà també moren gent.

Amb un somriure fals, aquell home li va contestar sense embuts i fent pipades ràpides a la cigarreta:

Es poden assemblar. Però nosaltres en aquests camps hi hem practicat l’extermini. Hem assassinat a centenars de milers de persones, jo diria una quants milions. No crec que els hi faci gràcia veure-ho. A part, crec que encara recorden com els varem envair. Els pobles que han col•laborat amb nosaltres i són alliberats pels soviètic, aquests assassinen a tots els homes del poble, violen a totes les dones i cremen a totes les cases.

Entenent ara perquè en Heinrich desitjava que els nord-americans arribessin abans a Berlín, en Fritz va marxar al seu barracó a descansar una estona mentre veia que els ànims del quarter estaven pels terres. Mentre sopaven patates amb pèsols amb els altres membres del personal mèdic, en Fritz va rebre la visita d’en Goebbels, que el va portar a fora el barracó per parlar a soles. Sota la foscor de la nit i sentint els pastors alemanys lladrar, el ministre li va dir que l’endemà podia marxar al matí amb l’Albert Speer cap a Berlín. No entenent perquè ara havia de marxar amb l’Albert Speer, que l’havia acusat de traïdor, en Fritz li va preguntar:

Però no era un traïdor aquest?

Fent cara de menyspreu, en Goebbels li va contestar:

Per mi sí, però és el nen mimat d’en Hitler. Són bons amics perquè l’Albert Speer és arquitecte i coincideixen amb la seva fascinació a l’arquitectura. Et pot semblar un bon home amb la seva cara de nen que no ha trencat mai un plat, però no és un home de fiar i et puc assegurar que no en té res d’innocent.

No preguntant res més perquè estava feliç de poder tornar a Berlín amb la seva família, ja no va tornar al menjador i va anar a dormir ben d’hora per agafar l’endemà l’avió.

A primeres hores del matí del 24 de juliol, en Fritz va tornar juntament amb l’Albert Speer cap a Berlín. Mirant i escoltant al ministre d’Armament parlant amb el personal de l’avió, en Fritz va notar que aquell home que semblava callat i tímid era un home extraordinàriament intel•ligent i no entenia com una persona com ell, que sembla tal i com l’hi havia descrit en Goebbels, un bon home amb la seva cara amable i amb uns bons modals, li recordava al seu pare quan era jove, era un nacionalsocialista. Sabia que havia fet treballar els seus treballadors quan era arquitecte sense cap tipus d’escrúpols per tal de complir els terminis d’entrega i que era el responsable com a ministre d’Armament i Munició de planificar una economia de guerra fent treballar a la gent en les indústries bèl•liques. Segons alguns, gràcies a ell la guerra es va allargar uns mesos més. Parlant amb un guàrdia de les SS que viatjaven amb ells, aquest li va dir referint-se a l’Albert Speer:

Sinó fos per aquest home ara no tindríem armes. Gràcies a ell encara resistim. Ha mogut tota l’economia alemanya i l’ha focalitzat només en la guerra i els seus resultats són impressionants.

Aterrant a Berlín després de passar un banc de núvols, tots varen marxar cap a casa seva. En Fritz va rebutjar l’oferiment de l’Albert Speer de portar-lo amb cotxe a casa al•legant de que volia caminar. No volia fer-se amic ara d’un altre nazi. Passant la Potsdamer Platz, totalment destrossada, per girar cap a la Leipziger Strasse, li va fer molt mal al cor veure el seu barri destrossat. Com l’hi hagués agradat comprar les flors a la floristeria de la Carlene per donar-les a la seva filla o com l’hi agradat comprar un pastís a la pastisseria d’en Richard i la Cosmina per menjar-lo amb la família, pensava. En entrar a casa amb el cap abaixat, en Fritz va anar corrents a abraçar a l’Elise i a l’Àngela, que estava ansiosa de veure’l. Havia trobat molt a faltar a la seva filla i no se’n va separar ni un segon aquell dia. Es passejava amb ella en els seus braços pel menjador i l’enlairava per jugar amb ella. Preguntant-li tots com havia vist en Hitler, en Fritz els va confessar després de deixar la nena a les mans de la seva mare:

Sembla molt més vell, però la bomba no l’ha afectat a priori. Potser m’equivoco però li he vist tremolar una mica la mà i penso que potser estar desenvolupant la malaltia del parkinson, però no ho puc assegurar.

Després de que se sabés que en Fritz tornava a ser el barri, molts veïns, com en Martin i la Klara, el varen anar a veure a casa per saber com estava en Hitler. Sabent que s’estava perseguint a tot sospitós d’estar encontra del règim, en Fritz es limitava a explicar que el dictador estava bé i que no tenia cap mal aparent. Disgustats de que estigués bé, tots tornaven a casa esperant que arribessin o els soviètics o els bombarders anglosaxons. En Mark i la Bernardina un dia es varen discutir al carrer per com era millor morir: si d’un tret d’un soldat soviètic o d’una bomba nord-americana. L’Otto, obsessionat en no morir en un refugi, explicava a tots els que entraven a la barberia per tallar-se el cabell:
Si veus un avió blanc, és la RAF. Si veus un avió negre, és de la USAAF. I si no veus res, és la Luftwaffe.
El 26 de juliol, tota la família Klein varen sentir assentats al voltant de la taula del menjador el missatge d’en Goebbels per la ràdio on explicava que havia vist imatges apocalíptiques quan va saber de l’atemptat del 20 de juliol. Després de relatar els objectius dels colpistes, va assegurar un cop més que la Providència havia salvat a en Hitler. Picant a la taula després de sentir-lo, en Heinrich va exclamar enrabiat:
Ara la gent tornarà a divinitzar en Hitler. Però s’ha de reconèixer que té una sort que ja la voldria jo.
Tocant la taula amb les mans, en Fritz els va explicar que en Hitler s’havia salvat gràcies a una taula de roure quan va esclatar la bomba i que si era viu no es devia a la Providència. Però també sabia que ara seria més difícil acabar amb en Hitler a través d’un cop d’Estat. Només els quedava una opció, esperar que arribessin abans els nord-americans o els britànics que els soviètics.

Els següents dies, mentre el govern detenia als familiars dels colpistes, en total se’n varen detenir més de 5.000, molts dels quals o varen ser assassinats o varen ser enviats als camps, en Fritz va tornar a treballar a l’Hospital i es passava totes les hores que no estava treballant amb la família cuidant a l’Elise. Quan tornava a casa semblava com si la guerra hagués deixat d’existir per ell. Passejant pel barri, que feia setmanes que no estava sent bombardejat, veia com s’estaven reparant mica en mica les destrosses, tot i que molts veïns de tota la vida havien marxat i alguns havien mort. L’Albert i la Helga varen marxar en uns albergs en veure que era impossible reconstruir la botiga, la barbaria de l’Otto només obria unes hores i no hi tenia finestres, el bar Victorius estava obert només a les tardes, l’únic client semblava el gat Cukie que es passejava per damunt la barra , i la pastisseria només venien pa. Passejant a poc a poc pel carrer, a les faroles hi veia cartells penjats en què el govern alemany oferia una recompensa d’un milió de Reichsmarcks per qui capturés al colpista i ex alcalde de Leipzig, en Carl Friedrich Goerdeler. A la nit, quan ja no passava ni una ànima pel carrer, sense que la família se’n adonés en Fritz va sortir al carrer per despenjar els cartells. Tot i voler-lo ajudar, en Goerdeler va ser detingut el 12 d’agost i decapitat el 2 de febrer de 1945.

Però aquesta aparent tranquil•litat que vivia en Fritz i el barri es va veure frenada el 3 d’agost quan va sentir per la ràdio la crida que va fer en Hitler per reivindicar la Guerra Total. El dictador alemany va explicar que només seria possible contar amb els líders polítics conscients de les seves responsabilitats. En Fritz, que es va quedar amb la idea de la Guerra Total, que simbolitzava que tot giraria al voltant de la guerra, per ell simbolitzava que hauria d’anar a lluitar en una batalla suïcida i sense sentit. Parlant amb en Heinrich a fora l’entrada de casa, ell sempre li recomanava paciència i esperar als anglosaxons. No tenia sentit posar-se neguitós abans d’hora, li deia. Amb un somriure forçat, en Fritz li deia:

Si ens veiés la Galiana esperant als nord-americans com els salvadors ens engegaria a pasta fang.

Rient també pensant en la seva filla i en els seus ideals, en Heinrich li va preguntar per primer cop:

Encara l’estimes?

Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar:

No he deixat ni un segon d’estimar-la, era tot el què tenia. La meva vida continua girant al voltant d’ella, tot estar relacionat amb ella. Quan passo pel Reichstag, el Tiergarten, l’Unter den Linden, la Universitat, el barri, tot em fa pensar en ella. Mai m’he perdonat la seva mort, encara somio amb aquell maleït dia. Sempre penso que no he superat la seva mort….. Encara crec que algun dia em llevaré i la tornaré a veure al meu costat i que serem feliços com havíem somiat.

Tocant-li l’espatlla per interrompre’l, en Heinrich li va confessar mentre mirava el bloc de pisos on vivien, que ara no era res que un esquelet de ciment amb un parell de paret de dretes:

Jo vaig deixar la meva esposa perquè ella no volia continuar vivint sense la Galiana i jo tenia clar que volia viure per molt mal que em fes no tindre la meva filla. Mai l’he deixat d’estimar, però jo havia de continuar per ella. Els records hi són i no els vull oblidar, però no em puc quedar en una època del temps que ja no hi és. Tu també has de continuar i em sembla que ho tens tot de cara per fer-ho i per ser feliç.

Mirant per on hi havia la finestra de casa per veure a la seva esposa i a la seva filla en el sofà, en Fritz li va dir en veu baixa:

Espero que la guerra m’ho permeti.

Escoltant per la ràdio i pel què deia la gent, la família Klein seguia amb molta expectació l’avanç de les tropes aliades per França i esperaven que en breu ocupessin París. Preguntant a la gent com veien la guerra, la majoria, per no dir tots, els hi responien que no creien en la victòria i que només un miracle podia salvar Alemanya, però afirmaven que creure en miracles ja era cosa del passat. Alguns també deien que l’Exèrcit havia traït a en Hitler i que l’Erwin Rommel havia donat suport als colpistes. En Martin feia temps que ja havia deixat de creure en el règim i quan veia a en Fritz li deia que l’hi havia d’haver fet cas des del principi quan li deia que el nacionalsocialisme era un règim cruel. Només la Carlene continuava confiant amb en Hitler i renegava dels soviètics definint-los com una raça inferior que havien d’aniquilar. L’Àngela, que aquells dies anava a l’església de Sant Miquel amb la seva filla per resar per la seva família, tenia sempre una espelma en el menjador esperant que la protegís dels nazis, els bombardejos i dels soviètics. Masses enemics pensava. Un dia que resava davant de la finestra de la seva habitació, la Luane es va agenollar al costat d’ella i es va posar a resar amb ella. Veient-li caure les llàgrimes i sabent com trobava a faltar el seu marit, l’Àngela la va abraçar i li va dir que havia de ser forta per la seva neta. Posant-se a plorar desconsoladament, la Luane li repetia enfonsada que era molt injust el què l’hi havia passat a en Barnard i que estaven pagant un preu massa elevat per haver cregut durant uns instants amb el nazisme.

El 19 d’agost, quan tornava de l’Hospital, en Heinrich va cridar a en Fritz perquè es reunís amb ell a la biblioteca d’en Barnard per parlar tots dos sols. Fent-li cas el va seguir. Assentant-se a una cadira per deixar seure en Fritz a la butaca del seu pare, en Heinrich li va explicar que els nazis estaven assassinat als colpistes a la presó de Berlín Plotzensee i que en el camp de concentració de Buchenwald havien afusellat a l’ex líder del partit comunista, l’Ernst Thälmann, detingut des del 4 de març de 1933 per ordres d’en Hitler. Recordant com la Galiana havia admirat la determinació d’en Thälmann i com l’havia criticat per no haver atacat amb més duresa al nazisme, en Fritz li va dir trist:

Encara era viu en Thälmann? Feia temps que el donava per mort. Pensant uns segons amb en Thälmann i com l’havien criticat amb la Galiana, va continuar: Això és una bogeria. Com més atrapat es vegi el règim més boig i més barbar es tornarà. Serà com un gat acorralat. Esperem que els Aliats occidentals arribin ràpidament. Ser que tenen a l’abast París i que el seu avanç no té aturador. Això és una cursa on nosaltres som la meta.

El 25 d’agost, les tropes nord-americanes i els soldats francesos de la 2ª Divisió blindada d’en Philippe Leclerc varen alliberar París. Quan es va conèixer a Berlín aquesta notícia, a casa dels Klein va esclatar l’eufòria. En Fritz va recordar aquella ciutat que tant li agradava i va pensar que potser estarien de sort. Pensant amb els bombardejos, creia que s’havien acabat perquè creia que els Aliats no voldrien conquerir un país amb runes. Quan en parlava amb en Georg, a qui visitava sovint amb l’Àngela i l’Elise, ell sempre els hi deia que si arribaven primer els soviètics que fugissin ràpidament cap a l’oest. En Fritz li explicava que era més probable que arribessin els nord-americans ja que estaven apunt de penetrar la frontera occidental, però en Georg li contestava segur d’ell mateix:

No ho crec. Els països que ens han donat suport fins ara com Hongria, Romania, Bulgària i Finlàndia firmaran la pau i deixaran passar els soviètics. Si vols un consell, fugiu a França si podeu. Recordes París i el nostre viatge? Tant debò em pogués aturar en aquella època. Però em sembla que no ho puc fer això!

Sospirant, en Fritz li va dir:

Sí, però tots hem canviat des d’aleshores i hem seguit diferents camins.

El 7 de setembre, després de plegar de treballar a la llibreria, on l’Àngela hi treballava unes quantes hores al dia perquè l’hi entusiasmava la feina, tot i que preferia vendre llibres que diaris, i per distreure’s, va portar a casa l’últim número del Völkischer Beobachter perquè el llegís la família. En ell s’hi podia llegir un article de l’escriptor i segon cap de premsa del Reich, en l’Helmut Sündermann, on demanava als alemanys que no ajudessin als Aliats en donar-los aliments, informació i ajuda. També els demanava destruir tots els ponts i els camins per on haurien de passar les tropes aliades. Per últim, l’escriptor va expressar el seu desig de veure els seus enemics morts, desolats i atemorits per l’odi. Comentant l’article en el menjador, en Fritz va exclamar després de llegir-lo en veu alta per tota la família:

El règim té molt clar que els Aliats penetraran per Alemanya i que no es rendiran. Esperem que vagin ràpid i que la gent els ajudi, però llàstima que Berlín estigui massa a l’est.

Mirant amb deteniment el diari, en Heinrich li va contestar:

Per mala sort en aquest article es pot llegir que el règim posarà en marxa una política de terra cremada. Això seria molt greu pel poble en el futur. Els soviètics ja la varen utilitzar el 1941 i va ser una política catastròfica per la població.

L’endemà, pel barri varen sortir rumors de que havien llançat uns nous míssils més potents que els V-1, eren els V-2, però ningú ja creia en aquestes armes que els nazis venien com a miraculoses i que havien de canviar el rumb de la guerra. Només els més joves continuaven creient-se a aquest règim que estava cada cop més a la seva fi. L’àguila marxava de les seves vides.

El 12 de setembre, quan en Fritz tornava amb la seva Zündapp de l’Hospital cap a casa, va passar per davant de la Porta de Brandenburg i just aquell moment va sentir una forta explosió. Parant la motocicleta en sec per veure què passava, va observar com s’enfonsava el sostre de la casa d’en Goebbels destrossant la planta baixa. De seguida molts curiosos com en Fritz varen mirar al cel pensant que estaven sent bombardejats, però no veien a cap bombarder i no sentien cap soroll. Encuriosit, es va apropar a la casa mig en runes després d’aparcar la motocicleta en una de els columnes de la Porta. En veure tants curiosos, un guàrdia de les SS els va fer fora a crits. Reconeixent a en Fritz de les vegades que havia anat a veure el ministre, el guàrdia de les SS li va dir que en Goebbels no era a la casa. El què va passar va ser que una mina aèria va esclatar en el jardí ministerial situat a la Hermann-Göering Strasse. Per culpa dels desperfectes de la casa, el ministre es va tenir que traslladar a la seva casa d’estiu a Lanke, on en Hitler els hi va fer construir un búnquer.

Al cap de dos dies, en Goebbels va trucar a en Fritz a casa seu perquè li expliqués quin ambient es vivia a Berlín. Parlant-li de que la gent estava enfonsada i de que molts havien abandonat la ciutat, en Fritz li va preguntar per la salut d’en Hitler pensant que si tenia parkinson els afectes de la malaltia ja serien més visibles. Entenent que li demanava com a metge i com a ferm seguidor al nacionalsocialisme, el ministre li va explicar que en Hitler s’havia queixat de forts marejos, dolos al cap i tremolors a les mans i a les cames, sobretot a la mà esquerra. Posant-se a riure per dins pensant que segurament el dictador tenia la malaltia, en Fritz va pensar que en Hitler no aguantaria gaire més amb els seus nervis i que seria rellevat. Parlant de la guerra, en Goebbels li va confessar que havien de firmar la pau amb un dels dos bàndols i quan li va preguntar a en Fritz amb quin bàndol firmaria ell la pau, aquest li va dir sense dubtar-ho:

Amb els soviètics.

En Fritz li va dir amb els soviètics perquè volia que fossin els britànics i els nord-americans qui fessin desaparèixer al nacionalsocialisme. Sabia que si continuaven lluitant contra els soviètics aquests arribarien a Berlín i destruirien tot el què trobessin pel camí. Estant-hi d’acord, el ministre va exposar dies més tard aquesta idea a en Heinrich Himmler i a en Martin Bormann, que la varen estudiar. Però com que totes les ordres depenien d’en Hitler, i el dictador estava decidit en no capitular, la lluita va continuar i la proposta d’en Fritz va quedar en paper mullat.

Per sort, els Aliats no varen bombardejar més Berlín durant unes setmanes, cosa que en Fritz va agrair perquè no volia córrer cap als refugis amb la nena recent nascuda. A l’Hospital, que estava danyat pels bombardejos, es tornaven a veure més ferits de guerra perquè cada cop els soldats alemanys lluitaven més a prop de Berlín. Parlant amb ells, aquests li explicaven, tant si havien lluitat en el front oriental com en el front occidental, que no podien fer res per frenar els Aliats i que ara només quedava esperar veure qui arribava primer a Berlín. Examinant les ferides d’alguns d’aquells soldats, en Fritz va veure que se les havien provocat ells mateixos per no continuar lluitant en batalles inútils. Alguns s’havien disparat al peu o s’havien tallat un parell de dits de la mà. Entenent-los, no va explicar ni en el director ni a les autoritats que molts d’aquests soldats feien aquesta pràctica. Gràcies a aquells soldats, en Fritz va saber que els soviètics havien entrat a Hongria i que estaven apunt d’entrar per Prússia Oriental, i que els nord-americans estaven a prop d’Aquisgrà. Però, per desgràcia de molts alemanys, els soldats alemanys es varen començar a defensar millor en el front occidental.

El 15 d’octubre, mentre estaven cuinant patates amb pèsols per sopar, varen sentir per la ràdio que havia mort en un accident de cotxe el mariscal de camp Erwin Rommel. Després de la notícia es varen començar a fer homenatges en el seu honor i el mariscal de camp va ser enterrat amb una enorme bandera amb l’esvàstica en el fèretre que havien fabricat la fàbrica Klein anys enrere. La Carlene va posar a la porta de la floristeria un llençol negre. Parlant-ne amb en Martin, que gràcies als seus clients coneixia molts rumors, sobretot gràcies a la Klara que sabia totes les xafarderies del règim, els va explicar que ell creia que l’havien assassinat els nazis perquè era considerat un dels conspiradors contra el règim. Dient-ho sempre en veu baixa perquè no l’escoltessin, en Martin li confessava que tenia ganes de que els nord-americans arribessin aviat a Berlín i que ja tenia preparada una bandera nord-americana guardada en un calaix per quan entressin a la ciutat. Posant-se a riure pensant que continuava sent un venut, en Fritz li va dir en to de broma que ell tenia guardada la soviètica. Canviant-li la cara, en Martin li va dir en to seriós que la guardés per si de cas.

Tota aquella confiança d’en Fritz i de la gent del barri de que tot acabaria ràpid i sense lluitar, es va veure enfonsada el 18 d’octubre quan varen llegir que el govern decretava la creació d’una milícia popular, la Volkssturm. Tots els homes de 16 a 60 anys varen ser cridats per lluitar. La intenció dels nazis era invocar l’esperit de les guerres d’alliberació contra en Napoleó. Atemorit pensant que hauria d’anar a lluitar, en Fritz va explicar aquest nou decret a la família. Tots es varen posar a plorar pensant que tant en Fritz com en Marwin haurien d’anar a lluitar i que podrien morir com en Lou i l’Udo. En Heinrich tenia 62 anys i per tant se salvava d’haver d’anar a la guerra. Mirant al seu germà, en Fritz va veure que estava nerviós i que no seria capaç de combatre. Pensant que havia de fer alguna cosa, en Fritz va trucar a en Goebbels a la seva casa de Lanke. Després d’intentar diverses vegades parlar amb el ministre, finalment va poder parlar-hi a la tarda, però aquell dia en Goebbels estava de molt mal humor. Després de preguntar pels fills, en Fritz li va demanar que en ell i en el seu germà no els enviessin a la guerra, però el ministre li va dir cridant:

Què vols que jo sigui un traïdor?. Jo no puc fer això, és una bestiesa el que em demanes. El meu fillastre, en Harald, no té cap tracte de favor per ser qui és i ara mateix està lluitant a Itàlia. Agafant aire, li va afegir: Però tu no has de patir perquè ets metge i tindràs una autorització per no haver d’anar a lluitar i, a més, els necessitem a Berlín fins l’últim moment. Ara bé, el teu germà si que haurà de lluitar. Però pensa que ho fa pel Reich.

Enfadat pensant que el seu germà hauria d’anar a lluitar, en Fritz li va preguntar amb ràbia:

I perquè no aneu a lluitar vosaltres? Em sembla que encaixeu en el perfil d’edat!

Sense contestar-li, el ministre va penjar el telèfon. Pensant una solució, en Fritz li va demanar a en Heinrich parlar amb ell a soles a fora al carrer. Sortint a la Leipziger Strasse, en Fritz li va demanar que quan fos l’hora s’emportés a la seva família cap a l’oest, a una zona segura controlada pels anglosaxons. Prometent-li que així ho faria, en Heinrich li va preguntar:

Però, perquè? Que tu no seràs aquí? En les guerres els metges no van a lluitar! Serà el teu germà el qui haurà d’anar-hi.

Mirant que no l’escoltessin i mirant el segon pis de l’esquerre de casa seu, el de la Klara, en Fritz li va contestar trist:

Em canviaré el lloc per en Marwin. Ser que sona a bogeria, però ell no sabrà lluitar i morirà. Jo tinc més possibilitats que ell. Canviaré els papers de l’Hospital i faré que en Marwin tingui una autorització per marxar amb vosaltres quan sigui el moment. Conec un metge, en Paul, que és de Colònia, i us ajudarà. L’altre dia va anar a la seva ciutat i em va dir abans de marxar que si el necessitava només l’hi havia de fer un truc.

Esbufegant sabent que era una bestiesa, en Heinrich li va dir que penses en la seva família, amb la seva esposa i amb la seva filla, però en Fritz li va demanar que respectés la seva decisió. Entrant al menjador amb cara de tristor, en Fritz va comunicar a la família que el ministre li havia assegurat que en Marwin no aniria a lluitar per haver treballat en les banderes amb el seu pare però que ell sí. En sentir que el seu marit hauria d’anar a lluitar, l’Àngela es va quedar glaçada de cop i es va posar les mans a la cara perquè no la veiessin plorar. No deixant d’agafar a la seva filla amb força, es va estirar al sofà amb l’Elise al costat. La Luane no podia ni respirar pensant que el seu fill hauria d’anar a combatre en una última batalla absurda i no el volia perdre com en el seu marit. La Katrina es va posar a plorar desoladament en una cadira del menjador i la Matilda va tornar a la cuina sense dir res. En sentir com l’Elise es posava a plorar, en Fritz va agafar la nena, va acaronar la cara de la seva esposa, i els va dir convençut d’ell mateix:

Tornaré. Per mi no patiu! Quan sigui l’hora vull que tots feu cas a en Heinrich, ell us portarà a un lloc segur.

No deixant de plorar, l’Àngela es va aixecar de cop, el va abraçar amb totes les seves forces esperant que no els separessin mai. A la nit, després de sopar sopa de pollastre, quan estaven sols al llit, l’Àngela li va preguntar perquè ell havia d’anar a lluitar i no el seu germà. No es creia la història de la fàbrica i ja es pensava que el seu marit s’havia canviat els llocs. No sabent que contestar-li mentre anava sentint com només fora el carrer passaven cotxes de policies, en Fritz li va fer un llarg petó i li va prometre que tornaria. Destrossada, l’Àngela no va poder dormir aquella nit pensant que el seu marit aniria al combat i que moriria. Mirant-li la cara mentre dormia plàcidament, ella tenia clar que no l’abandonaria i amb veu baixa li va jurar que es quedaria al seu costat passés el què passés. Mentre rumiava amb la foscor de la nit com a companyia, pensava que en Fritz volia morir per estar amb la Galiana.

Els següents dies, en Fritz va canviar gràcies al director els seus papers amb els d’en Marwin i va aconseguir una autorització per poder deixar la ciutat per anar a fer de metge a Colònia. D’aquesta manera el seu germà seria un metge amb permís per sortir de Berlín. Entrant a la botiga de la Matilda, on la Katrina i en Marwin treballaven aferrissadament intentant vendre productes pels més necessitats, en Fritz li va donar aquells documents que acreditaven que en Marwin era metge. Mirant-los sense entendre res des de darrere d’un improvisat taulell amb quatre fustes valentes, en Marwin li va preguntar què eren aquells documents, i en Fritz li va contestar mirant-lo als ulls:

Aquests papers et serviran per no anar a lluitar si et criden per formar part de la Volkssturm. Només els has d’ensenyar i tot estarà resolt. Quan sigui el moment podràs marxar de Berlín perquè segons els documents hauràs d’anar a treballar a Colònia. Et podràs endur totes les persones innecessàries pel Reich.

Tartamudejant sense entendre perquè ho feia, en Marwin li va preguntar per ell, i en Fritz li va contestar serenament:

Per mi no pateixis. Jo estic acostumat a veure la cara de l’horror i de la mort. No podia consentir que tu anessis a lluitar. Quan érem petits tu sempre em guanyaves en les baralles, però ara no em guanyaries. Estic massa boig jo, que no ho recordes? Recordo com sempre em deies que no fes el ximple quan em portava malament davant del pare, i ara et prometo que no he fet cap ximpleria.

Recordant-li que tenia dona i una filla, en Fritz els hi va dir mentre els hi agafava amb força les mans per damunt del taulell:

Tornaré. Però si passés alguna cosa vull que vosaltres dos us ocupeu de l’Àngela i de l’Elise. Ser que potser sona com una bogeria, però crec que no em passarà res. Tinc més sort del que la gent es pensa.

Marxant cap a casa per no plorar, en Marwin li va dir cridant mentre el veia anar cap a casa:

Has fet una ximpleria, però tu agraeixo, germà.

Picant-li l’ull, en Fritz va marxar cap a casa, on l’Àngela estava abatuda pensant amb el seu marit. En Fritz encara tenia l’esperança de no haver d’anar a lluitar, de moment l’havien cridat i només feia instrucció militar unes hores. No l’enviaven al front perquè esperaven que els soviètics o els anglosaxons estiguessin més a prop de Berlín. Havien de formar part de l’última defensa de la ciutat. Per posar-se més en forma anava a la feina corrents i feia quatre exercicis físics que l’hi varen ensenyar de petit a les classes de gimnàstica.

A finals d’octubre res havia canviat. D’en tant en tant en Fritz continuava fent instruccions militar, es posava el braçalet de la Volkssturm (vermell-negre-vermell amb la inscripció Deutscher Volkssturm Wehramcht franquejada per dues àguiles) en el braç esquerre, però de moment res feia sospita que l’enviarien en el front. La falta de municions i de combustible feia impossible que els traslladessin. A la nit del 24 d’octubre, quan estava amb la família sopant pollastre amb llimona, va rebre una trucada d’en Goebbels. Enfadat amb el ministre no el va ni saludar i només pensava en penjar-li el telèfon. Esperant un segons per saber què li diria el ministre, en Goebbels li va explicar preocupat que els dolors estomacals i els tremolors que tenia en Hitler havien augmentat molt i li demanava ajuda. Sense pensar-s’ho i mirant a la seva família, en Fritz li va contestar cridant:

Res té parkinson, no té solució, igual que Alemanya. Però Alemanya viurà i ell morirà.

Just acabar de dir la paraula morirà va penjar el telèfon, cosa que va indignar a en Goebbels, que es va prometre que mai més el tornaria a trucar. L’hagués fet executar com un traïdor, però pensava amb en Barnard, el seu amic, i creia que no valia la pena. En tornar a taula amb la família, en Fritz va ser aplaudit per tots i l’Àngela va entendre perquè havia de ser ell qui anés a lluitar enlloc d’en Marwin, que s’alterava al més mínim soroll i en més d’una ocasió els havia fet saltar del llit perquè s’havia pensat que els estaven bombardejant quan només eren quatre vagabunds que rondaven pel barri fent soroll.

Els següents dies, per la Leipziger Strasse varen començar a circular rumors de que els soldats soviètics estaven violant a dones, assassinaven a nens, torturaven als homes i saquejaven les cases. La Klara no parava de dir que els soviètics convertirien a les alemanyes en les seves prostitutes i explicava en tot detall com una dona havia sigut violada per més de 30 soldats. La gent estava molt espantada en sentir-la, no volien que Alemanya es convertís en una casa de maturrangues, i molts homes com en Kurt pensaven amb les seves dones i les seves filles sabent que serien objectius d’aquells soldats. Parlant amb els veïns, en Fritz els hi deia que només eren rumors, però sabia pel què li deien els soldats de l’Hospital que aquestes atrocitats es cometien i que no eren bum-bums. Continuant parlant amb ells enmig del carrer, en Hermann li va ensenyar a en Fritz els diaris que explicaven que es crearien aviat unes noves armes miraculoses que canviarien el rumb de la guerra. Ja tenint-ne coneixement gràcies els diaris que li portava l’Àngela, en Fritz els hi repetia:

No hi ha miracle que salvi Alemanya. Aquesta vegada és definitiu. Mireu el nostre voltant, està tot destruït, no queda res dempeus. Mira l’Hotel Esplanade, fa setmanes que no funciona, mireu la botiga de l’Albert i la Helga, està en ruïnes. Jo no crec en aquestes armes, només és propaganda.

Tot i les paraules d’en Fritz, els rumors de les noves armes es varen escampar amb més força els següents dies i alguns fidels al nacionalsocialisme, la majoria joves, varen creure fermament amb aquestes armes que tenien que salvar Alemanya del desastre. La Carlene no parava de dir que cap soviètic la tocaria perquè ells eren superiors racialment i estava convençuda de que amb aquestes noves armes els destruirien.

Per altra banda, les condicions de vida dels berlinesos eren molt dures; estaven sense calefacció, els subministraments de gas i electricitat només funcionaven unes quantes hores al dia, tenien pocs aliments i hi havia molts vagabunds disposats a tot. Patint perquè la seva filla no patís fred, en Fritz anava sovint després de treballar al Tiergarten per buscar trossos de llenya per encendre la llar de foc que tenien al menjador i de pas feien salsitxes a la brasa. La gent tallava els arbres dels parcs per fer-ne llenya i alguns inclús hi havien fet un hort per cultivar-hi patates i remolatxa. Passejant pel Gartenbauamt recordava totes les estones que hi havia passat de petit amb els seus amics que tant enyorava, sobretot a la Galiana, i no es podia creure el canvi que havia fet el parc en qüestió de pocs anys. Ja no hi havia gespa, hi havia pocs arbres i per tot arreu es veien deixalles que deixava la gent que dormia al parc després de perdre la casa. Algunes noies molt joves, per por a ser violades pels soviètics, es deixaven desvirgar per aquells vagabunds. Tornant a casa, veia com molts veïns abandonaven el barri com en Hermann i la Bernardina. Marxaven a l’est o l’oest de la ciutat ja que el barri era el més afectat pels bombardejos. Pensant que potser també haurien de marxar i deixar la casa, sempre que ho plantejava es trobava amb l’oposició de la seva esposa, que volia cuidar la seva filla en una llar familiar, i de la Luane, que volia defensar com fos la seva casa que havia aixecat amb el seu marit, a qui recordava constantment.

El 12 de novembre, mentre en Fritz treballava a l’Hospital curant tant a ferits de guerra com a civils berlinesos que es trobaven malament per les difícils condicions en què els hi tocava viure, va rebre per sorpresa la visita de l’Àngela, que li portava la seva filla. Ensenyant-li a la seva filla els llargs passadissos de l’Hospital, l’Àngela es passejava amb la nena als braços buscant al seu marit i quan veia una infermera jove i bonica se li apropava per ensenyar-li la nena i li deia orgullosa que era la filla d’en Fritz. En veure’ls al passadís, a en Fritz li va canviar la cara, estava desanimat i esgotat de tant horror i de tantes hores de treball, i va córrer cap a ells i va agafar feliç a la seva filla. Passejant orgullós pels passadissos amb la nena als braços, en Fritz va ensenyar la seva filla en alguns pacients perquè s’animessin. Amb la nena als braços recorrent els passadissos de l’Hospital amb l’Àngela al costat, es va topar amb el director, que després de saludar a l’Elise amb una carícia li va donar la resta del dia lliure perquè el gaudís amb la família. Preguntant-li perquè ho feia, el director li va contestar mentre anava sentint els crits dels seus pacients que suplicaven calmants:

Aprofita el temps ara que pots!. Aviat arribaran els soviètics o els anglosaxons i ves a saber on estarem nosaltres. A més, l’Hospital no aguantarà gaires més bombardejos. Hi ha quatre sales que estan fetes un fàstic.

Marxant tots tres de l’Hospital, en Fritz li comentava en to de broma a l’Àngela que li havia de portar més sovint la nena perquè així li donarien el dia lliure. Baixant per la Schiffbauerdamm tot resseguint el riu Spree, varen baixar després per la Luisen-Strasse. Passejaven tranquil•lament i a poc a poc mirant al riu i el Tiergarten de fons. En arribar a l’Unter den Linden varen veure que a la Pariser Platz hi havia una concentració de gent. Apropant-s’hi amb l’Elise en els braços d’en Fritz per si tenien que marxar corrents, varen veure que a davant de la Porta de Brandenburg es produïa una desfilada militar. Posant-se entre la multitud per veure el pas d’aquells soldats, que ja no anaven tant ben vestits com abans, en Fritz va preguntar a un conegut què estaven celebrant. Mirant-lo feliç i esperançat, aquell home li va contestar senyalant la casa d’en Goebbels, que s’havia reconstruït bastant i on es podia veure el ministre mirant la desfilada des de la finestra:

En Goebbels ha agafat el comandament de la capital alemanya per preparar-la per la defensa de la ciutat.

Continuant mirant la desfilada amb aquells soldats equipats amb unes quantes Karabinner, en Fritz li va dir a l’Àngela a cau d’orella:

Com volen lluitar amb aquests homes, són poquíssims en comparació amb els soviètics i els anglosaxons. Perquè no admeten la derrota i ho acabem tot d’una vegada. No es pot ser més cec. Jo no continuaria jugant a escacs tenint només el rei.

Fent que sí amb el cap, l’Àngela només patia pel seu marit, que tard o d’hora hauria d’anar a lluitar, i per la seva filla. Mirant-lo a la cara, l’Àngela li va demanar que marxessin d’allà perquè no volia que la seva filla veiés als soldats com havien fet ells. Fent-li cas, varen anar a caminar per la Wilhelmstrasse per després tornar a casa. Passant pel seu antic pis només veien les runes de l’edifici i varen veure que uns quants vagabunds havien ocupat l’edifici per fer-hi un foc. Pensant que podrien ser un perill varen canviar de vorera, però en mirar-los fixament en Fritz va veure que eren els veïns de baix el pis que no tenien més lloc que aquelles runes. S’alimentaven del què la gent llançava, inclús havien començat a menjar els rosegadors que caçaven.

A les cinc del matí del 21 de novembre, la Matilda va sortir de casa dels Klein per fer cua en una botiga a l’Alt-Moabit per agafar quatre productes bàsics com l’arròs, la llet i pasta per la família. Anava a aquella botiga perquè sabia que de moment sempre hi arribaven productes, però a la que arribaven s’esgotaven en seguida i per això havia de fer cua tant d’hora. Mentre caminava per la Potsdamer Platz va veure una delegació de cotxes oficials amb les seves banderetes. Pensant que passaria el ministre de Propaganda, es va aturar a la vorera per fer la xafardera, però va quedar glaçada en veure que un d’aquells cotxes portava l’emblema del Führer. Era en Hitler. El dictador alemany va tornar del seu quarter general de Rastenburg, on no hi tornaria mai més i prèviament havia donat ordres de destruir-lo amb dinamita perquè no en quedés rastre. Veient que el dictador la mirava des de la finestreta del cotxe i la saludava des del seient de darrere del cotxe, la Matilda li va girar la cara i va continuar caminant cap al Tiergarten per dirigir-se a Moabit. Ni en pintura saludaria a aquell assassí, va pensar. En tornar a casa al cap d’unes quantes hores, va explicar a la família que havia vist a en Hitler. Mirant a en Fritz, en Heinrich li va dir:

Saps què vol dia això? Que els soviètics són a prop.

Fent que sí amb el cap, en Fritz es va acabar de canviar per anar treballar a l’Hospital. Després de fer un petó a l’Àngela i a l’Elise va anar a la feina pensant que no li quedaven gaires dies per fer aquell trajecte. En arribar a l’Hospital de seguida va ser cridat juntament amb uns quants metges al despatx del director. Pensant que li dirien que s’havien de preparar per lluitar, en Fritz va quedar parat per les paraules que els hi va dir el director en reunir-se:

En Hitler ha tornat a la ciutat. És aquí per defensar la ciutat fins l’últim home. Demà l’operaran de les cordes vocals com ja havia fet el 1935 i se li ha d’extirpar un nòdul insignificant. El metge que l’operarà m’ha demanat que l’hi enviéssim algun metge perquè van apurats de personal. Algú es presta voluntari?

Mirant-se tots amb cara de desconcert, en Fritz va exclamar:

Amb mi no hi conteu! Jo si tinc un bisturí a les mans i el dictador a davant meu no sé què faria. Per tant millor que no hi vagi jo. A més ja té aquell curandero.

Posant-se a riure tots els seus companys, ningú va acceptar anar ajudar a en Hitler en la seva intervenció. Veient el rebuig que hi havia cap a en Hitler, rebuig que va comprendre perfectament, el director els hi va donar les gràcies i tots varen tornar als seus llocs. En Fritz es va posar molt content perquè cap dels seus companys s’havia ofert com a voluntari. L’últim cop es varen barallar per fer de voluntaris.

Els següents dies, en Fritz cada cop anava més esgotat físicament: quan sortia de l’Hospital anava al Tiergarten a buscar llenya per escalfar-se i quan no hi anava tenia que anar a fer exercicis militar amb la Volkssturm, que la majoria eren nens i vells sense cap experiència en el combat. Amb ell també hi havia en Mark i en Frank. Ensenyant-li a carregar una StG 44, en Fritz veia com molts dels seus companys més joves es posaven a plorar en fer aquells exercicis però eren els més fanàtics en voler continuar amb la lluita. Els més grans els hi ensenyaven a llançar l’arma antitanc Panzerfaust. Per preparar-se millor pel combat, sovint anava a veure a en Georg perquè li expliqués com atacaven els soviètics i què tenia que fer en cas de veure’s atrapat. Però en Georg sempre li deia el mateix, que fugís i que no es fes l’heroi, que allò no era una guerra, era simplement l’actuació de la voluntat d’aniquilar.

El 30 de novembre, mentre estaven a casa intentant fer sopa de pollastre durant les hores que hi havia electricitat, varen posar la ràdio per distreure’s i no pensar en la guerra. Mentre escoltaven música clàssica de cop la música es va apagar i varen sentir la veu d’en Hermann Göering, que pronunciaria el seu últim discurs per ràdio. En ell, el ministre de l’Aire va recordar al poble alemany com un grup d’espartans havia defensat el pas de les Termopiles contra les hordes perses i va exclamar que encara que totes les ciutats fossin destruïdes fins als ciments, el poble alemany sobreviure perquè el poble alemany ja havia existit abans sense ciutats. Posant-se a riure en sentir aquesta bajanada, l’Àngela va fer callar al seu marit amb un cop de puny a la taula per continuar sentint el desacreditat Göering. El ministre també va explicar que la desaparició de Berlín seria terrible però no fatal perquè el poble alemany ja havia existit en el passat sense Berlín i va senyalar que si els soviètics arribaven a Berlín, llavors si que el poble alemany hauria deixat d’existir. En acabar el discurs, en Fritz va exclamar:

Tenen molt clar que els soviètics seran els primers en arribar a Berlín i que la conqueriran.

L’endemà, donant una volta pel barri, en Fritz va veure que tothom comentava el discurs d’en Göering. La majoria, com la carnissera Maria, el criticaven i fins i tot insultaven al ministre acusant-lo de corrupte, drogoaddicte i incompetent. Parlant amb ells i veient que estaven tots molt encesos per les paraules d’en Göering on deixava clar que Berlín seria ocupada, en Fritz els va proposar manifestar-se davant de la Cancelleria perquè el govern veiés que no tenien el suport del poble. Mirant-lo amb descrèdit, alguns varen tornar a casa seva, i la Klara li va dir agafant-lo pel braç:

Escolta, que no saps del què en fan dels que gosen contradir al govern? Els maten a la presó de Berlín-Plötzensee després de ser jutjats en un judici ridícul del Tribunal Popular. El propi jutge, en Roland Freisler, insulta als acusats abans de començar el judici que ell presideix. Quin tipus de credibilitat et creus que han de tenir aquests judicis? Han assassinat a tanta gent sospitosa d’actuar a esquenes o encontra del govern o només per haver parlat malament del govern que fa fàstic. Aquest Tribunal Popular va jutjar a un home només per haver declarat després del bombardeig d’Hamburg que els caces alemanys volaven massa baix per lluitar contra els Aliats. És una bogeria, però tens que ser realista, la nostra salvació passa perquè arribin abans els nord-americans i els britànics. Una revolució des de dins és inviable. Els revolucionaris francesos varen guillotinar a més de 20.000 persones en un any, aquí en portem més de 15.000 guillotinades.

Precisament, aquell dia, a la presó de Berlín-Plötzensee els nazis varen decapitar a l’Elisabeth Charlotte Glöden, Lilo, acusada d’haver amagat un opositor al règim a casa seva. Sabent que no hi hauria una revolta popular, en Fritz va esperar com la resta que fossin els anglosaxons qui portessin la davantera en la guerra. Ara no podia fer res més que seure a la butaca i esperar.

A la tarda del 3 de desembre, per intentar oblidar la guerra i les seves conseqüències, en Fritz va demanar-li a l’Àngela anar a l’Hotel Adlon amb l’Elise per fer-hi una cervesa. Sabia que a Berlín no li quedaven gaires dies hi volia que la seva filla estigués a l’Hotel on es va casar amb la seva mare. Passejant per la Wilhelmstrasse, en Fritz va veure davant de la Cancelleria com s’aturava el Mercedes negre d’en Goebbels. Mirant-ho des de l’altra banda de la vorera, varen veure que del cotxe en sortien els nens d’en Goebbels vestits de militars i les nenes amb vestits blancs i llargs. Darrere seu hi anava la Magda i en Joseph. En veure’l, en Goebbels va saludar amargament a en Fritz alçant el braç dret, no li perdonava les seves paraules de feia unes setmanes, però, des de l’altra banda de la vorera, en Fritz li va girar la cara, cosa que li va indignar al ministre, i va continuar caminant amb l’Àngela cap a l’Hotel Adlon, on encara hi havia el cartell que anunciava que seguien servien el Five O’Clock Tea. El ministre va anar a la Cancelleria per invitació d’en Hitler, que volia prendre el te amb la seva família favorita i per jugar amb aquells nens que tant estimava. Arribant a l’Hotel, varen recordar cada detall del casament: el vestit, les flors, els cotxes, la festa, la música… i es varen posar una mica tristos en recordar a en Barnard, en Lou, l’Elise, l’Udo i en Seigmund. Com havia canviat tot amb pocs anys, les seves vides havien canviat com la ciutat. Resistien però estaven destruïts per dins. Jugant amb la nena en el bar de l’Hotel mentre es demanaven una cervesa Höfbrau, l’Àngela li va dir:

Ja ser perquè hi havia la família Goebbels a la Cancelleria. En Hitler volia veure per últim cop als seus fills.

Rient, en Fritz li va exclamar mentre es posava a beure a broc d’ampolla perquè no hi quedaven copes de cervesa a l’Hotel:

Encara creus que són seus?

Segura de la seva resposta, l’Àngela li va contestar:

Es clar que sí, recorda que quan la Magda estava embarassada en Joseph estava amb aquella actriu txeca i estic segur que ella se’n anava al llit amb en Hitler per no estar sola. Ja es veu per les mirades que es fan.

Pensatiu, en Fritz li va explicar mentre mirava que ningú del bar l’escoltés:

Quan era a Rastenburg un dels metges em va dir que li semblava que en Hitler només tenia un testicle. El problema és que no ho sabia del cert perquè es veu que no es deixa veure despullat. Es veu que ni el seu criat l’ha vist mai amb pijama o amb barnús.

Rient descaradament, l’Àngela va exclamar indignada:

Quantes coses ens han amagat d’aquest home. Vols dir que mai sabrem la veritat sobre com era en Hitler?.

Dubtant, en Fritz li va contestar:

No ho sé. La propaganda ha modificat molt la seva imatge per convertir-lo en una divinitat, però quan el règim caigui sabrem més coses. Tot i que s’hi ho pensem bé tant fa saber qui era en Hitler, el que ha de quedar clar a la Història és que la humanitat no es pot permetre un altre Adolf Hitler.

En Fritz aprofitava cada moment, cada minut, cada segon, per estar amb la seva estimada i amb la seva filla. Sabia que li quedava poc i començava a tenir un mal pressentiment a mesura que el fred s’anava fent més intens.

El 13 de desembre era un dia tranquil a casa dels Klein, tots estaven al menjador escoltant la ràdio fins que va sonar el telèfon. Agafant-lo l’Àngela esperant que fos en Martin perquè li digués per anar a treballar, va quedar atordida en sentir la veu de la seva cosina de Munic. Feia anys que no parlaven i no tenia relació amb la família de la part del seu pare. Saludant-la fredament, la seva cosina li va explicar que la ciutat havia sigut bombardejada el dia anterior i que havien trobat mort a en Seigmund, el seu pare, en les runes del circ Krone, que havia sigut destruït. Caient-li les llàgrimes recordant al seu pare, l’Àngela li va preguntar què hi feia en el circ Krone, i la seva cosina li va dir:

Estava fanàtic amb el nazisme, havia canviat molt i es passava el dia en el circ Krone perquè allà va ser on es va celebrar per últim cop l’aniversari del putsch de 1923. Deia que volia està a prop dels seus líders.

Penjant el telèfon trista, en Fritz i tota la família varen córrer cap a ella sabent que havia passat alguna cosa. Amb els ulls plorosos i mirant a la seva mare i a la seva germana, els va comunicar la mort del seu pare. Destrossada en sentir que en Seigmund era mort, l’Annalisa es va posar a plorar igual que les seves dues filles, que volien recordar a un Seigmund molt diferent el dels últims anys. Veient-la trista i atordida assentada en una cadira, en Heinrich no se separava ni un moment de l’Annalisa i li donava ànims perquè fos forta en aquells moments tant difícils. Agraint-li el gest, l’Annalisa abraçava a en Heinrich i li demanava que protegís a les seves filles i a la seva neta si li passava alguna cosa a ella. Plorant a la butaca d’en Barnard, l’Àngela va pensar que era curiós que qui l’hi havia de defensar la seva vida fos el pare de la, segons ella, maleïda Galiana. Després d’eixugar-se les llàgrimes, l’Annalisa va exclamar mirant a les seves filles:

Tenim que recordar al Seigmund d’abans, no el Seigmund dels últims anys. L’hem de recordar com el pare que lluitava aferrissadament per les seves filles i per la seva casa, com l’home sapastre que ens estimava, que ens feia riure i que ens feia un petó de bona nit. Quina llàstima com ha acabat aquest home, però era un bon home en el passat i un bon pare.

Plorant recordant a en Seigmund, les tres dones es varen abraçar mentre en Heinrich li deia a en Fritz a cau d’orella:

Quantes vides destruïdes per una ideologia.

Fent que sí amb el cap, en Fritz li va xiuxiuejar:

I per l’alcohol.

Mirant a la seva esposa trista, en Fritz va agafar a l’Elise i se la va emportar a fora perquè no volia que veiés aquella escena, tot i que era molt petita per entendre-la. De vegades en Fritz la tractava com si fos més adulta, com si fos capaç d’entendre les coses, perquè ara estava convençut que no la podria gaudir gaire més temps i no la veuria en edat adulta.

Al cap de quatre dies, per tot el barri només es parlava de l’última ofensiva alemanya en el front occidental. Era l’ofensiva de les Ardenes, un atac sorpresa dels alemanys amb 17 divisions sota les ordres de Gerd von Rundstedt en un front de 80 quilòmetres, entre Monschau i Echternach. Mentre escoltaven per la ràdio les notícies sobre aquella ofensiva, tots varen comentar que era una bestiesa perquè d’aquesta manera deixaven de defensar el front oriental deixant el camí lliure als soviètics. Mirant-s’ho esgarrifat des de la cadira del menjador i amb un fred que pelava, en Fritz va cridar enrabiat:
En Hitler vol que la nova Alemanya visqui dins d’una dictadura. No vol per Alemanya un sistema parlamentari com el britànic o el nord-americà.
Intervenint a la conversa, l’Àngela li va dir en el seu marit mentre es cobria les espatlles amb una manta vella:
Però aquest tipus de dictadura tu l’havies defensat en el passat i el sistema parlamentari ja el varem tenir i ens va portar a en Hitler.
Sense pensar-s’ho, en Fritz li va contestar:
Jo no he defensat mai un tipus de dictadura com la d’en Iosif Stalin. Aquesta dictadura és una aberració comparada amb la que defensàvem en els meus temps. Això és una oligarquia i nosaltres defensàvem la dictadura del proletariat, un sistema on tothom i tindria dret i veu.

Escoltant la conversa, en Heinrich s’hi va afegir per dir-li a en Fritz:
Sí, però hem de recordar que la dictadura d’en Iosif Stalin és una herència d’en Lenin, i aquest sí que l’havíem defensat. Ell venia a Alemanya en busca de direcció teòrica i política, però el seu hereu no ve aquí amb aquests objectius.
Rumiant repenjant els braços a damunt de la taula, en Fritz li va dir:
Sí, però de la mateixa manera podem dir que en Hitler és una herència del sistema parlamentari i no per això els nord-americans i els britànics han canviat el seu sistema.

Després d’un petit silenci, l’Elise va intervenir a la conversa amb els seus plors i tots varen anar a atendre les seves necessitats. La nena també passava molt fred i la cobrien amb les mantes que tenien, però ella es desbrigava perquè no parava de moure’s. Sortint al carrer abans de sopar per veure què en pensaven els veïns d’aquella ofensiva, en Fritz va quedar parat en veure que molts deien que gràcies a aquesta ofensiva s’aconseguiria la pau amb els anglosaxons que els permetria destruir l’exèrcit soviètic. Després d’escoltar a la Carlene, que creia que en Hitler havia fet una bona estratègia i que el seu silenci durant tot aquell temps havia sigut un cop pels Aliats, en Fritz li va recordar que en Ludendorff havia llançat un atac similar l’estiu de 1918 i que tot i que va estar a punt d’arribar a París al cap de dos mesos estava demanant la pau. No volent-li donar la raó, la Carlene va marxar cap a la floristeria i en Fritz se’n va anar a casa ben confós no sabent si aquella ofensiva havia sigut un encert o un error. Potser si que podrien firmar la pau amb els nord-americans pensava.

Els següents dies fins la nit de Nadal, la família Klein es va passar llargues estones enganxats a la ràdio al costat de la llar de foc escoltant com anava l’ofensiva de les Ardenes. Coberts amb mantes per la falta de calefacció no es desenganxaven de la ràdio ni quan sopaven sopa de pollastre. Fins llavors l’ofensiva havia sigut un èxit. Per la nit de Nadal, la primera de l’Elise, la família va oblidar per uns moments la guerra i varen gaudir d’un bon Nadal amb un bon pollastre que va comprar la Matilda en una botiga que sabia que en tenien i unes quantes ampolles de xampany de la petita bodega d’en Barnard. Abans de menjar els pastissets de Nadal que cada any enviaven els avis de Dresden, la Luane va anar a buscar una ampolla d’un xampany francès que el seu marit guardava per una ocasió especial. Veient aquella ampolla, en Marwin li va dir:
Guarda-la per una ocasió especial, per quan acabi la guerra.
Destapant l’ampolla sense fer cas al seu fill, la Luane va dir mentre els mirava a tots asseguts a taula:

Per mi avui hi ha és un dia especial. Quan acabi la guerra aquesta casa estarà en runes com l’empresa.

Fent tots un llarg silenci, es varen beure aquell xampany. Veient que no deien res i que només miraven al plat amb la copa a la mà, en Heinrich va trencar el silenci mentre es bevia aquell xampany:

Ara ser com se senten els burgesos.

Posant-se a riure tots, recordant el Heinrich comunista i reivindicatiu, varen brindar per la pau i per una nova Alemanya sense el nacionalsocialisme. En Fritz es va beure la seva copa trist pensant que seria l’últim Nadal que passaria amb la seva estimada família.

El 31 de desembre, per celebrar el fi d’any, en Fritz va convidar a en Martin, en Richard, la Cosmina, la Carlene, la Klara, i en Kurt i la Maria a celebrar-ho a casa seu, que era de les poques que encara s’aguantaven. En Georg va declinar l’oferta perquè estava submergit en una greu depressió pel seu estat físic i pel què havia fet a la guerra. Les morts que havia comès les tenia ben gravades i no el deixaven dormir per la nit. Recordava la cara de totes les dones, de tots els nens, de tots els homes, de tots els soldats que havia matat a sang freda pensant que ho feia en nom d’una ideologia i d’una cultura creient fermament que els pobles eslaus eren inferiors. En Martin va acceptar la invitació perquè la seva casa havia quedat destruïda i dormia en albergs o enmig de les runes, i es passava el dia a la llibreria, que estava en molt mal estat i sovint li entraven a dins alguns vagabunds buscant refugi pel fred. La Klara també va acceptar l’oferta perquè vivia sola i no tenia ningú amb qui celebrar l’entrada de l’últim any de la guerra. Mentre en Fritz ajudava a la Luane i a la Katrina a fer el sopar, el Schweinshaxe (braó al forn) acompanyat amb unes grans boles de patates plenes de carn, va entrar l’Àngela amb l’Elise a casa després de treballar a la llibreria i va deixar l’últim número del Das Reich a la butaca d’en Barnard. Saludant a la seva esposa i a la seva filla amb un petó, en Fritz es va netejar les mans amb un drap i es va posar a llegir el diari a la butaca com ho feia el seu pare. Passant per davant seu per anar a buscar el llibre de receptes de cuina en el moble del menjador, la Luane se’l va mirar pensant amb el seu marit i se’n va anar un moment a dalt a la seva habitació plorant recordant al seu marit. No volia cridar l’atenció perquè no volia espatlla la festa ja que pensava que seria l’últim fi d’any que estarien tots junts. Llegint el diari, en Fritz va llegir amb especial atenció l’article d’en Goebbels on elogiava la figura d’en Hitler i es va irritar de males maneres en acabar-lo de llegir. Veient a l’Àngela entrar a la cuina per ajudar a la Katrina, en Fritz li va preguntar què havia dit la gent de l’article d’en Goebbels. Rumiant-s’ho una estona mentre es posava el davantal blanc de l’Elise, l’Àngela li va contestar:

La gent ja no es creu el règim i em sembla que aquest article no ha tingut gaire bona acollida, però sempre ve algun camarada del partit o un ex combatent lleial al nacionalsocialisme que encara et parlar amb elogi del govern i d’en Hitler. Alguns inclús estant tant orgullosos del seu amor cap al règim que m’ensenyen plorant la Blutorden (l’Ordre de la Sang) creien que amb aquesta medalla de plata amb una cinta vermella els dóna un poder especial. De fanàtics n’hi ha per tot arreu.

Veient que començaven a entrar en Richard i la Cosmina, que portaven un pastis de xocolata, varen començar a servir Paulaners per esperar que vinguessin els demés per començar a celebrar un fi d’any en un ambient melancòlic. La majoria pensaven que moririen en la batalla per Berlín o pels bombardejos. Un cop varen venir tots els convidats varen començar a parlar a taula de la guerra i de la més que possible batalla final per Berlín. Enmig de la conversa i amb unes quantes copes de vi a sobre, en Martin els va explicar uns números que desconeixien:
Per culpa d’aquesta maleïda guerra han mort en el nostre país 2 milions de persones, 2 milions més han desaparegut i 320.000 han sigut fet presoners.
Al•lucinant per la quantitat de vides perdudes, la Matilda li va exclamar:
I quants jueus han mort?
Quedant-se tots en silenci, sabien que també parlaven de milions, ningú es va atrevir contestar-li. Alguns d’ells, com en Martin i la Carlene, havien donat suport a les mesures antisemites del govern i en Martin estava n avergonyits davant de la Matilda i li esquivava la mirada. Pensant contínuament amb el seu marit, la Luane els va recordar:

En Barnard ja ens ho deia que aquesta guerra seria molt diferent a la que ell va anar a lluitar. És una guerra molt més cruel i molt més destructiva.

Recordant tots en Barnard, la Klara es va aixecar de la cadira, va alçar la copa i va cridar demanant fer un brindis:

Per en Barnard, el nostre heroi.

Amb una somriure de felicitat, tots es varen aixecar i varen fer un brindis mentre recordaven la figura d’en Barnard. Per alguns veïns era aquell heroi de la Primera Guerra Mundial que va lluitar aferrissadament contra els francesos i va salvar a un company seu quan havia sigut ferit de gravetat a la cama i que, a més, va salvar amb la seva vida a un nen durant un bombardeig. Per en Fritz, la Katrina i en Marwin va ser un gran pare que els va estimar molt i que els hi va donar uns valors molt importants. Per la Luane va ser un magnífic marit i un gran pare de família.

Al cap de tres dies varen acabar les vacances d’any nou a Alemanya, però la majoria dels alemanys que varen poder anar a treballar ho varen fer a mig gas degut a l’escassetat de matèries primes i de peces. A la Leipziger Strasse la majoria de la gent vaguejava pels carrers parlant entre ells sobre la guerra i sobre les penúries que els hi tocava viure. L’Àngela per exemple només venia diaris i només hi anava unes quantes hores al matí o a la tarda depenen de quan arribessin els diaris que enviava el govern. En Marwin, que enyorava treballar a l’empresa del seu pare però tenia clar que no la tornaria a obrir, ajudava a la seva germana a la botiga de la Matilda, però no hi havia pràcticament productes per vendre i quan arribaven les mercaderies es venien en pocs segons. L’únic que treballava a ple rendiment era en Fritz, ja que l’Hospital estava ple de ferits i de malalts, tot i que estava afectat pels bombardejos. A més, després de treballar havia de fer exercicis militars amb la resta dels seus companys de la Volkssturm, però com que no podien disparar per la falta de munició els exercicis acabaven ràpid. Durant el gener el portaven sovint amb la resta dels seus companys a un campament a Kramfritz, situat a les afores de Berlín, perquè veiessin les condicions militars. Al cap de pocs dies no els varen poder portar més en aquell campament per la greu falta de combustible. Per culpa també de la falta de combustible en Fritz va haver d’aparcar la Zündapp al garatge. Sabent que no la tornaria a agafar mai més i que seria desenterrada en un futur pels supervivents o els conqueridors de la ciutat, l’Àngela hi va dibuixar a davant el parafang el seu número favorit, el 4, i en Fritz al costat i va escriure-hi el seu, el 6.

El 16 de gener, el dia que en Hitler va tornar a Berlín del seu quarter general en el front occidental, a Bad Nauheim, el Niu de l’Àguila, 133 bombarders nord-americans varen atacar la ciutat de Dresden matant a 334 persones. De seguida que varen saber la notícia per la ràdio, la Luane va trucar desesperada als seus pares i a la seva germana per saber com estaven. En veure que no es posaven al telèfon es va començar a posar nerviosa i no es va moure durant tot el dia de la butaca del seu marit mirant al telèfon. Després d’intentar trucar uns quants cop més, abans de que acabés el dia va poder parlar amb la seva germana. Preguntant-li com estaven, la Greta li va respondre que estaven bé però que estaven molt preocupats perquè el bombardeig havia sigut bastant potent i que es veien alguns cadàvers per la carretera. Demanant-li consell, la Luane li va respondre que era millor que es quedessin a Dresden perquè creia que Berlín seria bombardejat més durament. Fent cas a la seva germana, la Greta, en Konrad i la Felda es varen quedar a Dresden patint per la seva filla i els seus nets. La Felda havia deixat de creure amb en Hitler i tenia ganes de dir-li a en Fritz.

L’endemà, en Fritz tenia el dia lliure i després de passar el matí amb l’Àngela i l’Elise pel Tiergarten, va anar un moment tot sol a veure en Georg. Portant-lo a l’Alexanderplatz per anar en un bar a fer una cervesa, en Georg havia après a fer servir els dits de la seva mà esquerra per agafar un vas, li va demanar que li ensenyés més tàctiques de guerra. Després d’explicar-li tot el què sabia en cas de que es veiés atrapat enmig del foc soviètic, en Georg li va tornar a aconsellar que a la més mínima fugís i no estigués de romanços. Agafant la cervesa amb un dit i mirant-lo amb l’únic ull que li quedava, li va exclamar:

Quan estàs en el front només has de pensar amb tu. Quan ens retiràvem a l’hivern de 1943 del Sud de la Unió Soviètica, si calia agafàvem els vehicles dels soldats italians i els abandonàvem enmig de la neu per poder salvar la nostra pell. Si en els camions italians hi trobàvem ferits, els tiràvem a la neu per anar-hi nosaltres. Només has de pensar en tu i només en tu.

Impactat per tanta crueltat, en Fritz no el va poder mirar a la cara durant una estona. Amargat, irritat per tal i com anaven les coses, en Georg li va dir:

Un company meu de l’Exèrcit m’ha explicat que a les Ardenes ens estem retirant i que els soviètics estan a Varsòvia. Això serà un desastre amb majúscules. Ja veuràs quan entrin aquests a Alemanya, començaran una guerra d’extermini com la que hem fet nosaltres. Estant apunt de descobrir Auschwitz.

Sentint aquell nom que associava amb l’horror i la barbaritat, en Fritz li va demanar que li expliqués com era Auschwitz. Esbufegant llargament, en Georg li va dir no deixant de mirar la cervesa per no mirar els ulls d’en Fritz:

Auschwitz és un camp de concentració de 42 quilòmetres quadrats situat a uns 40 quilòmetres a l’oest de Cracòvia. És un camp d’extermini i també és un camp de treball, i és tant gran que fins i tot hi ha una estació de trens. Allà hi tenim empresonats entre 100.000 i 200.000 persones depenen de l’època i cada dia moren centenars per no dir milers de persones. Només en arribar al camp aquests presoners eren considerats animals i havien de ser tractats com a tals. Els experiments mèdics són freqüents, sobretot amb els bessons. Per exemple, els posàvem en unes banyeres plenes de gel per veure quan aguantaven en aquetes condicions tant extremes o els injectàvem unes substàncies tòxiques o els despullàvem i els deixàvem a fora amb la neu per veure quan de temps aguantaven. La majoria moria en aquells experiments. Si et seleccionen per morir només tardaves unes hores en morir. Allà hi ha la cara de la mort i tot fa pudor a cadàvers. Les condicions pels qui eren seleccionats per viure eren molt dures també, entre 400 i 800 presoners conviuen en barracons dissenyats per a 42 cavalls. Però viure allà no és viure, en prou feines se’ls alimenta i estan en un estat lamentable. La majoria no tenen pell, semblen esquelets, i alguns estant tant malament que no saben si es de dia o de nit encara que els hi toqui el Sol a la cara. Tampoc tenen desitjos, si els hi posés un pastis a davant estant tant atordits que no s’adonen que tenen menjar a davant dels nassos.

Escoltant horroritzat com el seu amic li descrivia aquell camp, en Fritz li va preguntar:

Com pots dormir les nits havent vist tot això?

Escapant-se-li les llàgrimes, en Georg li va dir penedit:

No només ho he vist, sinó que també hi he participat en cometre aquestes atrocitats. Estava tant convençut que ho feia per Alemanya, per un nou futur, per la nostra cultura, per la nostra raça, que no estava veient que estava cometent un crim imperdonable que portaré gravat per sempre més. Però jo no sóc l’únic que portaré aquesta condemna.

Sabent que no tenia perdó pel que havia fet, en Fritz se’l va mirar sense contestar-li, no li volia donar la seva opinió perquè creia que encara el seu càstig era massa suau comparat amb els morts que havia provocat. Abans de portar-lo a casa, en Georg li va confessar amb els ulls plorosos:

Saps una cosa Fritz? Fa molts anys, un dia que estàvem jo, en Lou i la Galiana esperant-te com sempre, ella ens va confessar que tu erets el més intel•ligent de tots quatre i mirant-ho bé ella tenia raó. Tot i que sempre ho vaig dubtar veient-te tant despreocupat i amb aquells aires em que anaves.

Atordit pensant un cop més amb la Galiana, en Fritz li va contestar que no era cert, que la Galiana era la més intel•ligent dels quatre, però en Georg li va dir somrient:

Ho era molt i tenia molt de talent. Recordes com pintava? Era una autèntica artista…. Però tu, tot i que erets un cap de trons, aprenies més ràpid que tots nosaltres sense esforç. La Galiana ens va explicar una conversa que vareu tenir sobre el comunisme i ella va quedar parada de que tu sense haver-te llegit mai res poguessis fer-li tantes preguntes i tenir tantes respostes. Sempre mirés més cap enllà, sempre busqués respostes i això estar molt bé. Tant debò tothom fes el mateix i ens haguéssim estalviat moltes coses. Mirant-li els ulls després d’un silenci, en Georg li va continuar dient: Fritz, si vas a la guerra torna per la Galiana, ella no voldria que morissis en aquesta maleïda guerra. Has de tornar per recordar a la gent els pensaments de la Galiana que portes a dins.
Escapant-se-li les llàgrimes pensant amb la Galiana, no la podia oblidar per més que volgués, va abraçar a en Georg i li va prometre que tornaria de la guerra, però abans de dir-li adéu, li va dir:
Tu també havies d’haver pensat en ella.
Trist, pensant en que tenia raó, en Georg li va exclamar amb ràbia:
Jo no he tingut la teva sort! A casa meu no eren uns burgesos que em podien donar tot el que volia! No em podien ni comprar una maleïda entrada per anar al cinema! Jo no he tingut la teva sort! Collons! Els meus pares no eren mai a casa perquè em cuidessin com ho varen fer els teus! Els meus es passeven el dia a fora pencant com beneits per portar quatre monedes a casa. Jo he passat fam! Saps què és tu passar ganar? No en tens ni punyatera idea! Jo no vaig poder anar a la Universitat, o no ho recordes? Si jo hagués pogut estudiar et penses que seria aquí? Tens molts collons de venir-me a dir que ho he fet tot malament quan tu no has passat per la meva situació.
Amb el cap abaixat entomant les paraules i recordant la sort que havia tingut en viure en una casa benestant, en Fritz li va respongués abans de marxar:
Tota la raó del món, però jo no hagués matat, no m’hagués convertit mai en un assassí com tu. Adéu.
Els següents dies, en Fritz va saber parlant amb els seus veïns que els soviètics s’estaven apropant cada vegada més ràpid cap a Berlín, alguns deien que entre tres i quatre setmanes serien a Berlín, i continuaven explicant les atrocitats que cometien. Els civils eren un objectiu militar, assassinaven sense contemplacions als homes, els nens i la gent gran, i violaven a les dones. Les dones que fugien a peu entre la neu cap a l’oest patien les baixes temperatures i algunes varen perdre els seus fills que morien per les dures condicions climàtiques. Els veïns també li varen explicar que uns quatre milions de persones marxaven dels seus llocs per marxar cap a l’oest per no ser capturats pels soviètics. Pensant amb la seva esposa, la seva filla, la seva mare i la seva germana, en Fritz va tornar a casa. Reunint-los a tots en el menjador, els hi va demanar que marxessin de la ciutat i que el deixessin sol. Després d’un minut de silenci, tots es varen aixecar de la cadira i varen tornar a on eren. Cap d’ells volia deixar-lo a Berlín. O marxaven tots junts o tots es quedaven. En Fritz sabia que no podia marxar perquè si el paraven la policia el considerarien un desertor ja que no tenia cap permís. Demanant-li a en Heinrich que els hi fes canviar d’opinió, ell li va contestar que eren una família i que les famílies havien d’estar juntes.

El 28 de gener, en Fritz es va llevar ben d’hora pensant en anar al cementiri com cada any, però no ho volia comentar a la família. Baixant a baix amb l’Àngela per esmorzar, va quedar parat en veure a tota la família vestida amb els seus millors vestits i com tots portaven uns rams de flors fets artesanalment per la Carlene. Preguntant a on anaven, tots li varen respondre que anirien al cementiri Sant Mateu perquè tots havien perdut algú. Ajupint el cap donant la seva aprovació, en Fritz i l’Àngela varen esmorzar unes torrades que havia fet la Matilda i després d’un cafè amarg varen anar tots junts al cementiri. Cadascú portava un ram de flors per un seu familiar, la Velda i l’Annalisa varen deixar un ram de flors a una tomba sense nom simbolitzant que era la de l’Udo. Després de deixar uns quants rams de flors a la tomba d’en Barnard, on la Luane es va deprimir molt recordant al seu estimat, i a la d’en Lou, tots varen anar a la tomba de la Galiana. En Fritz i en Heinrich hi varen deixar un ram en silenci. Agafant a la seva filla, en Fritz es va posar a plorar mentre la nena es començava a moure nerviosa sense deixar de mirar la làpida de la Galiana. Veient que la nena estava alterada, tots varen marxar cap a casa esperant que tot acabés ràpid.

En arribar a casa varen veure que a l’entrada hi havia un soldat vestit amb el seu uniforme verd a la porta. Sense dir res, en Fritz sabia que l’anaven a buscar, aquell home es va emportar a en Fritz mentre l’Àngela es posava a plorar pensant que enviaven el seu marit a la guerra. Preguntant on l’enviarien, aquell soldat li va explicar que per ordres d’en Hitler la Volkssturm s’havia de formar en grups de batalla o de brigada per ser utilitzades com a unitats d’emergència. Reunit amb els seus companys d’armes en un patí de la ciutat, se’ls va mirar un per un i va veure com la majoria eren nens i gent gran com en Richard. Enfadat, es va posar a riure de ridícul veient que eren extremadament dèbils. Parlant amb aquell soldat que l’havia portat en aquell patí, en Fritz li va dir:

Escolta, és una bogeria el què esteu fent, si amb quatre tancs i amb 100 soldats ens tenen tots morts. La majoria no estant preparats pel combat i no tenim ni munició ni combustible.

Mirant-lo fredament, aquell soldat li va dir:

Jo només obeeixo ordres. Esperem noves armes i hem de tenir confiança amb en Hitler. Sospirant pensant amb la situació, el soldat li va afegir més pausadament: Ara no es tracta de lluitar per una ideologia o un concepte de raça, ara està en joc l’existència nacional d’Alemanya.

Fent que no amb el cap, en Fritz va tornar amb la resta dels seus companys esperant que li diguessin en quin grup formaria part. Esperava que l’enviessin a la batalla, però va quedar parat en veure que a ell el deixaven quedar a Berlín com a unitat de brigada. La seva satisfacció li va durar poc en veure que molts dels seus companys més joves, alguns tenien 16 anys o inclús menys, però eren els més fanàtics, eren enviats a la batalla. Demanant explicacions, li varen dir que aquestes eren les ordres i que s’havien de complir. Esbufegant veient tanta incoherència, en Fritz va tornar a casa després de fer quatre exercicis militars i després de que li expliquessin que hauria de fer en cas de que vinguessin els soviètics, cosa que no va entendre perquè li demanaven que matés al màxim de soviètics sense gastar munició. Tornant a casa, la família es va quedar més tranquil•la en saber que es quedaria a Berlín i l’Àngela es posava a resar a la seva habitació demanant que es firmés la pau abans de que vinguessin els soviètics. Gràcies a que era membre de la Volksstrum en Fritz va tenir que deixar d’anar a l’Hospital ja que havia d’estar disponible a totes hores en cas d’emergència. En Fritz mai més tornaria a treballar a l’Hospital Charité, i d’aquesta manera el seu somni de petit es trencava per sempre.

El 30 de gener, després de sopar un brou, la família Klein va escoltar a les deu de la nit per la ràdio el tradicional discurs d’en Hitler per celebrar l’aniversari de la pujada al poder. Era el 12ª i últim aniversari i el discurs estava gravat. En el discurs, en Hitler va explicar que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat i va definir la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic. Després de que acabés el discurs, la Luane va tancar la ràdio i va exclamar:

Esperem que sigui el seu últim any.

Pensant tots que segurament també seria l’últim any de tots, es varen quedar en silenci pensant en la crueltat del destí mentre observaven la poca il•luminació que hi havia al fred carrer. En Fritz tenia clar que en el moment que ell li toqués anar a lluitar contra els soviètics en una batalla suïcida enviaria a la seva família cap a l’oest tal i com havia planejat amb en Heinrich. L’endemà el matí, sabent que potser només li quedaven setmanes, va convidar a la seva esposa i a la seva filla a anar al cinema. En proposar-li a l’Àngela després de dinar una mica més de brou, a ella no li va fer cap tipus d’il•lusió la idea, ja que pensava que era una tonteria anar al cinema mentre tenien a pocs quilòmetres la guerra, però en Fritz no s’ho mirava igual i la va abraçar i li va dir abans de fer-li un petó:

Deixem portar la meva filla al cinema i deixem recordar els bells temps amb tu. Segurament no ho podré fer gaire més això.

Posant-se a plorar de ràbia pensant que potser tenia raó, l’Àngela va acceptar anar al cinema com els bells temps. Per fer més feliç al seu marit es va posar un vestit vermell que l’havia impressionat feia anys, i varen anar al cinema a veure l’estrena d’una pel•lícula en color anomenada Kolberg, que relatava la història d’una batalla de la Guerra dels Set Anys. Mentre passejaven en direcció al cinema, l’Àngela no deixava de mirar les destrosses i les conseqüències de la guerra. Per tot arreu veia gent sense sostre, nens desnodrits, edificis destrossats, vehicles abandonats, jardins arrasats… En entrar al cinema varen comprar unes quantes llaminadures i es varen acomodar a les butaques de fusta i es varen agafar les mans pensant únicament en gaudir d’aquell moment. Però la pel•lícula no era la més adequada per oblidar la guerra i a l’Àngela li queien les llàgrimes mirant als morts de la pel•lícula pensant que el seu marit podria acabar d’aquesta manera. Després de veure la pel•lícula varen anar al bar Victorius i varen menjar unes quantes currywurst amb patates fregides. L’Elise estava sorprenentment callada aquell dia i no deixava de mirar a en Cukie, que els empipava constantment per les salsitxes. Després de gaudir del sopar, varen tornar abraçats sota la mirada de les estrelles cap a casa mentre l’Àngela portava el cotxet amb l’Elise.

L’endemà, mentre l’Àngela estava treballant a la llibreria va saber per la Klara que els soviètics havien arribat al riu Óder i que arribarien aviat a Berlín. Tots exclamaven que moriren a mans dels soviètics. Enfonsada pensant amb en Fritz, va veure com la gent es quedava esgarrifada en sentir el nom dels soviètics. Alguns com en Kurt i la Maria parlaven de marxar cap a l’oest, però pocs tenien els recursos per fer-ho. El règim no volia que la gent marxés de Berlín. Parlant-ho amb la família sobre l’arribada dels soviètics, en Fritz va tornar a insistir de que marxessin, però l’Àngela insistia en que es quedaria amb ell. Dient-li que pensés amb la seva filla, l’Àngela es tancava a l’habitació a plorar mentre els altres es miraven desconsolats. No ho volien dir però volien marxar de Berlín. Veient que ningú de la família abandonaria la ciutat, en Fritz es va mirar a la Matilda i li va demanar que marxés ella de Berlín, que li pagaria el bitllet i tot el què fes falta, però la botiguera li va dir:

A mi no em treu ningú de Berlín. Sou la meva família i em quedaré amb vosaltres. Ja he sobreviscut als nazis puc sobreviure als soviètics.

En sentir-la, la Luane li va donar la mà per agrair-li les seves paraules, i tots es varen abraçar pensant en el pitjor.

El dia següent, l’1 de febrer, en Fritz va saber quan estava fent exercicis com a membre de la Volkssturm, que en Hitler havia pres la decisió de convertir Berlín en una fortalesa. Al cap d’uns minuts va veure com obligaven a molts berlinesos a cavar trinxeres i a col•locar barricades a la zona nord-oest de la ciutat. En Martin va ser un dels obligats a cavar trinxeres i mentre cavava amb la seva pala anava renegant del règim. En els següents dies a en Fritz el varen tenir vigilant l’estació Anhalter, ja que era a prop de casa seu, cosa que li permetia anar a dinar a casa. Només pensant amb els seus, va parlar amb el director de l’estació, a qui coneixia del passat gràcies al seu pare, que li va prometre que deixaria marxar a la seva família quan ell digués a canvi de que li donés el Mein Kampf firmat per en Hitler que li varen donar el dia del casament i la foto dedicada d’en Hitler. El director de l’estació les pensava vendre després de que acabés la guerra creient que la gent les compraria a qualsevol preu. Durant aquells últims mesos del Reich, la Volksstrum era l’encarregada de vigilar les estacions i els edificis principals. Cada cop que patrullava al costat d’un seu company de 16 anys armat amb una Karabiner 98k, en Fritz se sentia molt malament pel què estava fent, odiava tot aquest món de les armes i sabia que si venien els soviètics moririen ràpidament. Sovint l’Àngela l’anava a veure com patrullava, però cada cop que el veia vestit de soldat i armat li venia mal de panxa i havia de tornar cap a casa.

El matí del 3 de febrer, mentre en Fritz estava fent la seva patrulla a l’estació Anthalter, que estava plena de gent desesperada que intentava marxar de la ciutat, va sentir com sonava la sirena antiaèria. Alterat pensant amb la seva família i veient com tothom marxava en els refugis, en Fritz va córrer cap a casa seva, però un seu superior li va cridar l’atenció i el va aturar agafant-lo per la fina jaqueta militar. Preguntant-li a on anava, en Fritz, que tenia clar que aniria a casa, va treure sense pensar-s’ho de la jaqueta la Parabellum del seu sogre i li va dir segur d’ell mateix mentre l’apuntava amb l’arma:

Tens dues possibilitats: o t’apartés o morts aquí mateix. Et juro que ho faré i no en tinc cap ganes. Jo tinc família i una filla de 7 mesos i et juro que et mataré per ella.

Veient que estava decidit a prémer el gallet de l’arma, aquell soldat es va apartar deixant-lo marxar ja que ell també tenia família per protegir i entenia la reacció d’en Fritz. Mentre corria com un desesperat carrer amunt per la Hermann-Göering Strasse, renegava del valuós temps que li havia fet perdre aquell soldat. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz va sentir i veure els bombarders nord-americans sobrevolant la ciutat. Eren 937 bombarders que varen atacar durant una hora la ciutat. Veient i sentint esclatar les bombes molt a prop d’on era, en Fritz va córrer encara més ràpid avançant a tots els obstacles que es trobava. Les explosions destrossaven els edificis, les cases, els arbres, els cotxes, els tramvies i deixava cadàvers a la calçada. En arribar a la cantonada de la Potsdamer Platz va veure a uns nens atemorits que no paraven de cridar i plorar immòbils. Aturant-se un segon en sentir-los, en Fritz els va cridar que el seguissin cap al refugi, però en aquell precís moment va caure una bomba damunt de l’edifici on es refugiaven aquells nens i les runes els hi varen caure a sobre matant-los a tots. Amb la boca oberta veient aquella desgràcia, la va tenir que tancar per la pols que li cobria la cara. Quedant-se uns segons col•lapsat pensant en aquells nens, en Fritz va tornar a córrer cap al refugi. En entrar-hi després de veure com una de les bombes que queia destrossava una casa, va moure’s entre la gent buscant a l’Àngela, però no la veia per enlloc. Veient a la Matilda, la Luane, la Katrina i a en Marwin els hi va preguntar preocupat on era l’Àngela i ells, alterats en sentir la potència de les bombes nord-americanes, li varen explicar tartamudejant que anava a darrere seu però que l’havien perdut amb les corredisses. Patint per elles, en Fritz va marxar corrents mentre la seva mare li cridava que es quedés amb elles. Sortint del refugi i fent cas omís a la seva mare, va veure i sentir com els bombarders no paraven de llançar bombes per la zona del Palau Reial, a l’Unter den Linden, i com el fum s’enfilava metres i metres d’alçada. Mirant a banda i banda cridant a l’Àngela, va veure a en Martin amagat a sota un tramvia de la Potsdamer Platz. Ajupint-se per estar a la seva altura, li va preguntar si sabia on era la seva esposa. Tremolós, en Martin li va contestar que estaven amagats en les runes d’un edifici del barri perquè l’Annalisa s’havia torçat el turmell i no podia moure’s. Renegant de la seva sogre, en Fritz va córrer per la Leipziger Stasse cridant el nom de la seva esposa mentre sentia com les bombes queien i feien tremolar el terra i cobrien l’aire de fum i de pols. Veient que entre les runes de la floristeria de la Carlene hi havia en Heinrich amb totes elles, en Fritz va respirar una mica més tranquil i va córrer cap a ells i els hi va cridar:
Que esteu bojos? No podeu quedar-vos aquí! Hi ha molts bombarders.
Plorant de por, l’Àngela li va dir mentre tenia agafada entre els seus braços a l’Elise, que no deixaria a la seva mare i que no es mouria del seu costat. Entenent-la, ell hagués fet el mateix per la seva mare, li va fer un petó per tranquil•litzar-la, tot i que ell era el que estava més intranquil mirant tota l’estona al cel. Atenent a l’Annalisa enmig de les runes mentre anava sentint explosions i el fum li cobria la cara, en Fritz va girar un segon la vista cap amunt per respirar i en aquell moment va veure com un bombarder deixava caure una bomba. Espantat, els va cridar amb totes les seves forces que sortissin ràpidament. Mirant un segon a en Heinrich, en Fritz va agafar de la mà a l’Àngela, que no tenia ben agafada a l’Elise, i en Heinrich va agafar a l’Annalisa amb els seus braços per treure-la juntament amb la Velda d’aquelles runes. Just en el moment que sortien de les runes, la bomba va caure damunt d’aquelles runes que havien sigut la floristeria de la Carlene, deixant-hi un cràter i provocant una forta explosió. L’impacta va ser tant brutal que els va fer caure a terra i a l’Àngela se li va escapar l’Elise dels seus braços en caure. Picant de genolls a terra, en Fritz va tenir els suficients reflexes per fer un petit salt des del terra per agafar a la seva filla en ple vol. Plorosa i destrossada, l’Àngela l’hi va agafar un atac de pànic en veure que no tenia la seva filla als seus braços i en Fritz es va posar l’Elise a sota seu mentre protegia el cap de l’Àngela de les runes que queien. Mirant des del terra ple de runes i de pedres com estaven en Heinrich i l’Annalisa, va quedar impactat en veure com en Heinrich feia un petó a l’Annalisa mentre la protegia de les pedres. Impressionat per aquell acte, va veure com l’Annalisa li va tornar el petó amb un altre llarg petó pensant que seria el seu últim moment de vida. Tornant a mirar al cel, en Fritz va observar que els bombarders marxaven, però no va dir res perquè amb l’Àngela i la Velda miraven amb un somriure a la boca com en Heinrich i l’Annalisa es feien aquell petó etern davant d’ells oblidant els bombarders. Assentada al terra esgotada i amb la roba mig destrossada, la Velda els va aplaudir i llavors en Heinrich i l’Annalisa es varen deixar de fer el petó i es varen posar molt vermells mentre s’aixecaven del terra i es treien la pols de la roba. Mig rient, en Fritz li va dir a en Heinrich:

Ara deixa de festejar i anem a ajudar.

Fent-li cas mentre veia que tenia un forat enorme al pantalon, a l’altura del genoll, en Heinrich i en Fritz varen ajudar amb la resta de veïns a treure gent de les runes. Per sort, cap bomba va tocar la casa dels Klein, però va ser l’única que va quedar dempeus. El bombardeig havia matat a 3.000 persones, havia destruït el Palau Reial, la vella Cancelleria del Reich, el palau neobarroc que datava de l’època de Von Bismarck, i molts edificis situats al centre de la ciutat, al voltant de la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz. La botiga de la Matilda, la floristeria, la pastisseria i la llibreria havien deixat d’existir, com els departaments de la RSHA i el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse. Avançant per la Wilhemstrasse amb el cor encongit pensant amb el seu barri, en Fritz va veure com aquell carrer havia quedat reduït en quatre ruïnes com la ciutat de Cartago després de que hi passessin les legions romanes. Per tot arreu veia cadàvers, runes i vehicles destrossats, a més de molts nens orfes que no deixaven de cridar espantats. Els gossos corrien espantats cap al sud de la ciutat i els gats els seguien encara més atemorits. Les seus de les redaccions dels diaris havien quedat completament destruïdes, la Nova Cancelleria havia patit greus desperfectes i en el jardí de la Cancelleria hi havia enormes cràters per les bombes. La seu del partit nazi també es va veure greument afectada. La calçada estava plena de papers que havien volat d’una banda a l’altra. Arribant fins a la Mohenstrasse ajudant a la gent amb qui es topaven, en Fritz va veure com el trànsit havia quedat col•lapsat, els trens de rodalies ja no funcionaven i per tot arreu hi havia incendis. Juntament amb el seu germà i amb en Heinrich varen ajudar a apagar alguns d’aquells incendis amb galledes d’aigües que treien d’una font. Tornant a casa destrossats anímicament i amb silenci perquè no sabien què dir-se, varen veure amb els seus propis ulls que havien quedat malmeses les línies de telèfon i d’electricitat de totes les cases del carrer. La gent, que ja no tenia ganes de reparar res, no parava de queixar-se amargament i sortien al carrer per dir-li en el veí que ell estava més indignat que ell. Entrant a casa, el primer que va dir en Fritz mentre es mirava a l’Àngela va ser:

Marxeu d’aquí. És una ordre. Ja ho veus que això cada cop va a més. No podem criar una filla en una ciutat bombardejada. Aquí ja no hi viuen n’hi les rates excepte les que estan a la Cancelleria.
Fent-li que no amb el cap mentre plorava de ràbia, l’Àngela va agafar l’Elise amb totes les seves forces i va pujar a dalt per tancar-se a l’habitació mentre en Fritz es mirava les cares de tots i totes, en especial la de la seva mare, que estava molt preocupada per tot plegat i ja no tenia forces per seguir endavant. Esbufegant llargament per no deixar que el silenci s’escampés per la casa, en Heinrich es va apropar a l’Annalisa i la va abraçar. Agafant-li la mà, l’Annalisa li va dir:
Jo no deixaré la meva filla aquí.
Empassant-se la saliva, no estava molt convençut del que anava a dir, en Heinrich va cridar mirant a en Fritz:
Jo hem quedo!
Veient com tots els altres feien un gest amb el cap dient que també es quedaven, en Fritz va marxar a fora abatut i amb llàgrimes als ulls pensant que per culpa seva moriria la seva família que tant estimava i que tantes ganes tenia de protegir. Mentre era fora contemplant el barri, en Fritz es va trobar amb en Mark i la Diane, que portava el gat Cukie als braços, que en prou feines havien menjat des de feia dies i que volien anar al Charité perquè la Diane s’havia trencat dos dits de la mà. En veure la Diane amb la mà de color blau, en Fritz s’hi va apropar. Nerviós, en Mark li va explicar que anaven a l’Hospital, tot i que li va dir que havia quedat molt malmès per culpa de les bombes i que molts malalts havien sigut abandonats als jardins del Tiergarten. Amb un petit somriure que mostrava amargor, en Fritz els va dir que ara l’Hospital era el lloc menys ideal per anar-hi i els va portar a casa per embenar-li els dits de la mà de la Diane.

Al cap de dos dies es va produir un altre bombardeig, tot i que aquest va ser de menys intensitat i va provocar menys danys. Aquesta vegada tots varen tenir temps per tancar-se al refugi i varen escoltar com les bombes queien a prop d’on eren. Tancats allà dins un altre cop, la gent es començava a impacientar i quan sortia el nom d’en Hitler per ells era sinònim del diable, era l’home que els havia portat a la ruïna, però oblidaven que era l’home que tant havien venerat anys o mesos enrere i per qui havien cridat orgullosos: Heil Hilter!. Escoltant amb por, preocupació, angoixa i patiment com queien les bombes, en Martin, que sempre seguia a la família Klein en els bombardejos, va cridar:
Però no veuen aquests maleïts britànics i nord-americans que ja no queda res per destruir.
Després d’un tímid somriure, en Heinrich li va contestar:
Ens volen jeparuts per quan tot estigui.
En sortir del refugi després de l’atac per primer cop varen veure a gent morta a terra que s’havia suïcidat disparant-se al cap. Ja no aguantaven més. Mirant-ho amb pena com coneguts seus es treien la vida perquè ja no podien resistir més aquells bombardejos que tant mal feien, en Fritz va agafar a l’Elise i li va tapar els ulls perquè no volia que veiés a tants cadàvers. Passaven per damunt d’ells amb els cors encongits. Desolat, en Fritz va quedar glaçat en veure-hi en Frank abatut a terra amb una Parabellum a la mà. S’havia disparat un tret al cap.

Durant els següents dies les condicions de vida a la Leipziger Strasse varen empitjorar claríssimament, no hi havia electricitat i per beure aigua potable tenien que anar a buscar-ne en un carro estacionat davant la Cancelleria del Reich. Cada dia l’Annalisa, acompanyada per en Heinrich, feia el trajecte cap a la Cancelleria amb botelles d’aigua. Tots els veïns feien el mateix trajecte i amargament feien cua esperant agafar una mica d’aigua potable per beure. Als matins havien de trencar el gel per agafar l’aigua i algunes dones quedaven esgarrifades en tenir que tocar la gèlida aigua amb les mans perquè no tenien a on escalfar-se després. Algunes mostraven emprenyades les ferides i les cicatrius que tenien als oficials de les SS, que vigilaven estoicament les runes de la Cancelleria. Ells, sense apartar la mirada de la carretera, no deien res mentre s’encenien constantment una cigarreta per amagar el nerviosisme que portaven dins. Tornant un dia cap a casa després de fer la seva guàrdia, de cop en Fritz va veure en una cantonada un vell autobús adornat amb esvàstiques mal aparcat al mig de la carretera i una quantitat de gent fent cua amb bosses plenes de roba vella. No entenen què passa, en un primer moment pensava que el govern donava roba pels menys afortunats, però quan es va apropar uns metres va quedar esgarrifat en llegir una pancarta que estava penjada a un lateral del vehicle que deia: El Führer espera el seu sacrifici per la Wehrmacht i la Volkssturm amb l’objectiu de que estigui orgullós d’aquests que poden mostrar-se uniformats. Buidi l’armari i porti’ns el contingut. La gent, majoritàriament dones grans, donaven les peces de roba al darrere del vehicle on hi havia un rètol ben visible que deia: Volksopfer. Emprenyat, el noi va decidir marxar, però un nen el va aturar estirant-li la seva caçadora de la Volkssturm perquè li volia donar la seva bufanda. Dient-li que no calia que fes aquell gest, que se la guardés i tornés cap a casa, aquell nen se’l va quedar amb llàgrimes als ulls i li va explicar mig plorós que no tenia pares perquè havien mort en els bombardejos. Esbufegant sense saber què fer, després de rumiar-ho durant una estona va pensar que se’l podria endur a casa perquè començava a fer-se fosc. Però quan l’anava per agafar de la mà, un oficial de l’Exèrcit el va cridar perquè l’ajudés a carregar la roba d’aquella gent a dins de l’autobús. Negant-s’hi amb l’excusa de que havia de cuidar d’aquell nen orfe, l’oficial se’l va quedar mirant amb cara desafiadora i li va ordenar que complís ordres. Insistint pel futur del nen, en Fritz no va marxar del seu costat fins que l’oficial, que tenia pressa per endur-se aquella roba, va fer un senyal a una infermera que rondava per allà perquè se l’endugués. Preguntant pel seu destí, l’oficial li va respondre mentre li senyalava on havia de col•locar totes aquelles bosses:
Tranquil, anirà a un alberg amb altres nens orfes. Que et penses que és l’únic aquest nen? Saps quants nens s’han quedat s’han quedat sense els seus pares? Molts. No podem perdre el temps per cada nen orfe, seria una pèrdua de temps inútil.
El 9 de febrer, la ciutat va ser novament bombardejada en un bombardeig on es varen produir nombroses destrosses. Aquesta vegada la casa dels Klein es va veure greument afectada per les bombes, que varen destruir el tercer pis i part de les habitacions del segon. Mentre queien les bombes, tota la família estava al refugi sentint com les bombes destrossaven el barri. A l’Alexanderplatz, en Georg veia des de la finestra del menjador del pis de casa dels seus pares com queien les bombes i esperava que una d’elles li caigués al damunt per alliberar-lo per sempre més de la seva condemna. Però la sort no estava de la seva part perquè una bomba va caure al pis del costat danyant seriosament el pis dels seus pares, que aquesta vegada es varen voler quedar amb el seu fill i s’ho miraven espantats a sota una taula. Mirant-los atemorits i plorosos, en Georg els demanava perdó des de la seva cadira de rodes perquè se sentia responsable en part del què estava passant. Al cap d’uns minuts de que caiguessin més bombes, per culpa de la bomba que havia caigut al costat l’edifici va començar a tremolar l’edifici. Després de que una bomba caigués al pis de davant provocant una intensa tremolor, l’edifici es va començar a sacsejar violentament. Anant a més, el tremolor va fer caure el sostre del pis de dalt a damunt de la taula on estaven amagats els seus pares. Impotent i agafant-se amb els dos dits de la mà a la cadira per no caure, en Georg va veure com els seus pares quedaven atrapats entre les runes. Espantat en sentir els seus pares, tot el què li quedava, volia córrer per ajudar-los, però les seves cames no li permetien bellugar-se de la cadira i es va quedar sense aire per la impotència que sentia en sentir com els seus pares li demanaven ajuda desesperats. Intentant aixecar-se amb el braç esquerre, se li va fer impossible aguantar-se i va tornar a caure a la cadira abatut. Sense poder reaccionar físicament, es va posar a cridar-los que el perdonessin, que tot era culpa d’ell anava dient, i amb els dos dits de la mà esquerre s’eixugava les llàgrimes del seu únic ull. Mentre xisclava com un desesperat, de cop l’edifici va tornar a tremolar i es va enfonsar just davant d’en Georg, fent baixar els seus pares amb les runes fins al pis de baix. Destrossat veient com pujava la pols fins a on era ell, es va posar a plorar desoladament i maleïa a Déu perquè el castigava d’aquella manera tant dura.

En saber que l’Alexanderplatz havia sigut bombardejada, en Fritz, en Marwin i l’Àngela varen córrer a ajudar a en Georg, que estava atrapat a dalt de l’edifici mig enfonsat i ningú podia fer-lo baixar perquè era impossible pujar-hi sense una escala. Enfonsat i sol a dalt aquell pis destrossat, en Georg pensava en llançar al buit per acabar-ho tot. Ell ho intentava amb totes les seves forces, però no podia moure la cadira amb els dos dits de la mà esquerra, tot i que ho intentava constantment amb tota la força que li quedava. En arribar els bombers, aquests varen portar una escala i el varen rescatar. Mentre el baixaven, en Georg no parava de plorar destrossat i no parava de demanar perdó pel què havia fet. No sabent què havien de fer amb ell ni com l’havien de mirar, en Fritz i en Marwin el varen abraçar mentre l’aguantaven fins que l’hi baixessin la cadira de rodes. Deixant-lo amb els metges després de que l’hi baixessin la cadira, un equip mèdic el va agafar per dur-lo a un hospital de la ciutat per cuidar-lo. Parlant amb els metges, en Fritz els hi va demanar que no el matessin com havien fet en el passat amb les persones incapacitades. Sospirant mirant a en Georg, un dels metges li va dir:

Nosaltres no farem això, mai ho hem volgut fer, però em sembla que ell ho agrairia, pobre home.

Veient com s’enduien el seu amic destrossat, en Fritz creia que en part havia pagat pels seus crims. Però realment havia pagat pels seus crims?, pensava en Fritz.

L’endemà, el diari Völkischer Beobachter va sortir als quioscos del carrer demanant a la gent que lluités fins al final per la seva nació i va demanar a les dones i els nens perquè es mentalitzessin per lluitar i sacrificar-se. Però la gent no tenia gens de ganes de comprar aquella propaganda del règim i tots els veïns de la Leipziger Strasse que encara quedaven varen sortir de les runes i varen tirar aquells diaris al mig de la calçada i els varen encendre en una gran pira. De seguida els vagabunds, que ja eren pràcticament tots els veïns, i els nens es varen escalfar amb els diaris cremats. Mirant-s’ho des de la seva casa, que estava mig destruïda; totes les parets estaven mig enfonsades, les bigues de ciment tenien esquerdes i no hi havia ni electricitat, ni aigua i ni gas, en Fritz va recordar aquell 10 de maig de 1933 quan cremaven els grans autors de la literatura alemanya en la Bebelplatz. Mirant a en Martin cremant els diaris, va pensar:

Tant debò ho haguéssiu fet el primer dia i ens haguéssim estalviat moltes morts.

A les 10 de la nit del 13 de febrer, quan la família Klein es posava a dormir al menjador coberts de mantes ja que no es podia pujar a les habitacions de dalt i amb en Fritz abraçant a l’Àngela i a l’Elise perquè no patissin el fred, Dresden era bombardejada en el bombardeig més salvatge dels Aliats. L’objectiu dels Aliats era la població. Varen llançar 4.000 tones de bombes al centre de la ciutat causant segons algunes xifres 35.000 morts. Uns 15 quilòmetres quadrats varen quedar devastats per les bombes i la ciutat va quedar plena de cadàvers calcinats per les altes temperatures. En Conrad, la Felda i la Greta varen córrer cap als refugis de seguida que varen sentir com sonava la sirena antiaèria, però es varen veure atrapats enmig dels incendis i varen morir asfixiats per la inhalació dels gasos tòxics provinents del fum dels incendis. En saber l’endemà la notícia del bombardeig, la Luane es va passar tot el dia trucant a Dresden, però ningú li responia. Per saber més coses ja que patia pels seus avis, en Fritz va preguntar-ho al seu superior de l’Exèrcit, que li va dir:

El centre ha quedat destruït. Han mort milers i milers de persones. Aquest crim ha de quedar registrat a la Història com un crim.

Al final del dia, la Luane va aconseguir parlar amb una amiga que coneixia de la infantesa que li va assegurar que els seus pares havien mort igual que la seva germana perquè a la zona on vivien no hi havia quedat cap persona viva. Enfonsada per haver de perdre també els seus pares i la seva germana, la Luane es va assentar al terra del menjador desolada mentre en Heinrich i l’Annalisa se la miraven sabent que havia passat alguna cosa greu. En Fritz la va entendre de seguida i es va posar a plorar pensant amb els seus avis i amb la seva tieta, i va cridar de ràbia mentre li queien les llàgrimes:

Nosaltres ens poden acusar de fer un genocidi, però ells n’acaben de fer un i de ben gros. Això hauria de ser jutjat i castigat. Són uns monstres.

El bombardeig, que va fer enrabiar a molts jerarques nazis i part de l’opinió pública britànica, que no va ser informada amb precisió sobre l’abast d’aquell bombardeig, va ser aprofitat pels nazis per perseguir als jueus que encara quedaven a Alemanya i varen prohibir les relacions entre jueus i aris. Però ningú ja feia cas a les noves lleis o els nous decrets o les noves ordres que poguessin donar el règim.

El 19 de febrer, mentre feia guàrdia a l’estació Anhalter, en Fritz va saber per un oficial que l’exèrcit soviètic acabava de penetrar Prússia Oriental i que arribarien en poques setmanes a Berlín. Demanant-li consell per la seva família, l’oficial li va explicar que 8.5 milions de persones marxaven cap a l’oest i que si fos ell faria marxar la família d’immediat. Parlant amb el director de l’estació, li va tornar a prometre que quan fes falta enviaria a la seva família cap a l’oest sempre i quan li entregués el llibre i la foto dedicada. Quan va tornar a casa un cop més li va demanar a l’Àngela que marxés, però ella si continuava resistint. No abandonaria Berlín sense ell. Els demés, no molt convençuts de quedar-se, li donaven el seu suport tot i que quedava vegada ho feien més en veu baixa. Enrabiat per la decisió de la seva esposa, en Fritz li exigia que pensés en l’Elise, però l’Àngela li deia que ja ho feia perquè la seva filla necessitava el seu pare també. Ensenyant-li les arracades que l’hi havia regalat feia anys en forma d’infinit, l’Àngela li va dir cridant i amb autoritat:

Sempre junts Fritz! No puc viure sense tu!.

El 24 de febrer, mentre estava fent patrulla a l’estació amb un oficial de les SS que vigilava que la gent no autoritzada no abandonés la ciutat, en Fritz es va posar a parlar amb aquell oficial sobre com veia la guerra. Mentre parlaven varen sentir per la ràdio que tenien posada damunt d’un cotxe de l’Exèrcit, el discurs gravat d’en Hitler on deia que la Providència no tenia menor misericòrdia cap a les nacions dèbils i que només reconeixia el dret d’existència de les nacions fortes i sòlides. Escoltant amb atenció les paraules del dictador alemany, l’oficial va exclamar tristament:

Llàstima que no estigui en condicions en Hitler, si poguéssim tornar a tenir el Hitler de 1936 tot seria molt diferent. Sinó fos per la guerra en Hitler hagués sigut un dels estadistes més grans de la Història.

Encuriosit, en Fritz tenia ganes de saber si havia tingut raó o no amb el seu diagnòstic de que tenia parkinson, li va preguntar en aquell oficial com estava en Hitler físicament. Rumiant-s’ho uns segons mentre s’encenia una cigarreta amb els gruixuts guants de pell que el protegien del fred, l’oficial li va contestar:

No està gens bé, no li para de tremolar la mà esquerra i el seu aspecte és el d’un home vell. Quan camina arrossega els peus pel terra de marbre de la Cancelleria i quan et saluda intenta amagar el tremolor de la mà agafant la mà esquerra amb la dreta.

Dissimulant la satisfacció de que el dictador patís, en Fritz va continuar fent la seva ronda i després va tornar a casa per explicar a la família que en Hitler tenia un avançat parkinson i que no duraria gaire en el comandament. Tenia ganes d’explicar-ho a la gent del barri perquè es revoltés, però va pensar que no era una bona idea perquè la gent no estava per revoltes, la majoria vivia en unes dures condicions amagant-se del fred i passant gana. Tampoc podia dir res perquè sabia que hi havia patrulles que buscaven a qualsevol que pogués ser considerat un traïdor.

Al cap de dos dies, la ciutat va ser novament bombardejada. 1.000 bombarders nord-americans no varen parar de llançar bombes causant greus desperfectes als carrers de Berlín. Per sort, en Fritz va poder arribar a temps de l’estació Anhlater per agafar a la seva família i fugir corrents al refugi. Tancats allà dins tots es varen quedar callats escoltant com queien les temibles bombes, però aquell silenci va ser trencat per uns quants homes grans i per la Carlene, que exclamaven irritats:
Si Hitler hagués escoltat als seus generals durant la campanya de Rússia…. Si no hagués declarat la guerra a Estats Units…… Si no hagués aliat a tot el món en contra de la pobra Alemanya….. Alemanya hauria guanyat la guerra i s’hauria estalviat els seus actuals patiments.
En escoltar-los amb atenció, en Fritz li va dir a cau d’orella de l’Àngela, que no deixava ni un segon a l’Elise, que no parava de plorar:
Es increïble, no tenen cap sentiment de culpa, ni tant sols remordiments. Sembla que pensin que només hem tingut mala sort. No anem bé si pensem així.
En acabar el bombardeig, tots varen sortir desolats cap al barri en runes. Anant caminant cap a casa amb el cap mig abaixat, la Luane es va posar a cridar en veure que de la casa en sortia un intens fum negre. Corrents cap a la llar, de seguida varen veure que la casa estava molt destruïda. En prou feines quedava una paret dempeus i no es reconeixia ni el menjador. Tot estava ple de pedres, els mobles estaven tots destrossats, els cables queien al terra i era impossible fer un parell de passes sense trobar-hi una pedra. Regirant entre les runes, l’Àngela va trobar l’àlbum del casament i les cartes que guardava del seu germà i dels seus amics, que per sort havien quedat intactes, i la Luane va agafar totes les fotografies que va trobar del seu marit i uns quants records. Mirant l’estat de la casa, estava definitivament per enderrocar, en Fritz es va posar al centre de la casa i els va dir que no podien continuar vivint allà i que havien de marxar. No hi havia ni sostre que els pogués cobrir del fred, no hi havia ni parets que els poguessin protegir dels vagabunds i no hi havia ni aigua per poder beure i cuinar. Agafant quatre peces de roba que hi havia en un armari que havia quedat bolcat, varen marxar amb un parell de maletes plenes cada un cap a un refugi de l’Alt-Moabit, molt a prop de l’església Sant Johannis. Mirant la resta de damnificats i els veïns del barri, la Luane no es va poder contenir més i es va posar a plorar destrossada pensant que no tornaria mai més en el barri on havia crescut amb el seu estimat marit. Amb poc més d’un any havia perdut el seu marit, els seus pares, la seva sogre, la seva germana i la casa, i per sinó fos poc el seu fill, en Fritz, havia d’anar a lluitar en una batalla inútil. Abans d’abandonar el barri va acomiadar-se de tots els veïns i els va agrair que haguessin sigut uns bons veïns. En Martin semblava el més afectat per la marxa de la família Klein del barri, però tots els veïns varen sentir una gran pena en veure’ls marxar. Instal•lant-se en aquell refugi després de travessar amb les maletes el Tiergarten, que estava ple de gent sense casa, en Fritz no deixava de mirar a l’Àngela i a l’Elise. Tenia clar que havia de fer alguna cosa per què no estiguessin a Berlín per culpa seva. La seva sort no havia de ser la seva sort.

El 28 de febrer, en Fritz va veure un bri d’esperança en sentir que el 1ª Exèrcit nord-americà estava al Rin amb els francesos i que alguns soldats havien entrat a peu per Alemanya. Parlant amb en Heinrich, que li va explicar que des del 1805 un exèrcit invasor no travessava el Rin, en Fritz li va demanar que quan sigues el moment portés a la seva família a Colònia i que després un seu amic de l’Hospital, en Paul, els portaria a un lloc segur. Rumiant quin seria el millor moment per dur a terme aquell pla, en Heinrich li va dir que esperés que els nord-americans haguessin avançat més per territori alemany.
Els següents dies varen ser molts durs per la família dormint en aquell alberg sense calefacció i fent vida en un barri nou i ple de desconeguts. L’Àngela estava molt preocupada perquè tenia que cuidar l’Elise en unes condicions molt difícils i quan en Fritz era fora patia perquè no l’atraquessin ja que es començava a passar gana entre la població. La pèrdua dels territoris orientals varen obligar a noves restriccions en la distribució d’aliments com el pa i la mantega, cosa que va afectar molt a la gent. Les dones es passaven els dies fent cues en botigues d’alimentació per intentar obtenir una mica de pa i de llet, i els homes anaven al Tiergarten per tallar llenya i alguns continuaven cultivant-hi un hort. Sovint en Fritz es guardava el pa que li donaven com a membre de la Volkssturm per donar-lo a la família. De vegades, quan passejava per les runes del seu barri buscava entre elles s’hi havia quedat alguna cosa d’aliment en algun rebost per portar-lo a la família. Sovint trobava galetes o un tros d’embotit, però tot era insignificant i en mal estat. La Matilda anava a les botigues amb qui havia fet tractes en el passat perquè li donessin alguna cosa per menjar. La Luane anava cada dia al banc per retirar els estalvis que tenien, que eren una bona quantitat, però el banc no li deixava retirar res en efectiu. Desesperada, no sabia què tenia que fer per alimentar a la seva família. Un dia va anar a casa d’uns clients del seu marit perquè l’ajudessin, però li varen tancar la porta.

La nit del 4 de març, mentre estaven a l’alberg amb la majoria dels refugiats varen sentir el discurs del gauleiter Karl Hanke des de Breslau, que estava sent atacada pels soviètics. El gauleiter va demanar al poble alemany que lluités fins al final contra les forces aliades, però ningú, a part dels més fanàtics, el va escoltar. Els nens no paraven de plorar demanant tornar a casa i els adults passaven gana i fred i no estaven per sentir discursos. Alguns s’anaven tornant violents, i en Fritz i en Marwin els intentaven calmar a la més mínima que començava una picabaralla. Observant a la gent, veien com els més joves eren els més fanàtics i que eren els únics que volien continuar amb la batalla. Algunes dones varen marxar desesperades corrents del refugi cap al Tiergarten. Quan arribaven a un dels bancs del parc, s’asseien i amb la Parabellum que els hi havien donat els seus marits perquè es defensessin dels soviètics, es treien la vida.

Avançant el març, en Fritz es va posar content en saber que molts pobles com Rheydt i Colònia s’havien rendit als nord-americans, i que ja hi havia 11 milions de persones que fugien dels territoris orientals per no ser capturats pels soldats soviètics, que continuaven cometent atrocitats en el seu pas cap a Berlín. Parlant amb uns oficials, aquests li varen explicar que Berlín només podia resistir vuit setmanes de bloqueig i que tot estava perdut. Mirant a la gent del voltant de l’estació, en Fritz, que anava vestit amb un uniforme antic de militar, veia com ja no respectaven al govern i els seus líders, ja ningú es saludava amb el tradicional Sieg Heil. Tot era un caos i ningú obeïa ordres de ningú. Inclús els seus superiors li deien que no farien cas a les normes que sortissin de la Cancelleria quan comencés la batalla. Parlant seriosament amb l’Àngela, li va tornar a demanar que marxessin i que penses en l’Elise, però ella insistia i insistia en quedar-se fins al final, no el volia deixar de cap de les maneres. Aquesta vegada la Luane i l’Annalisa, que ja estaven esgotades de viure en aquelles lamentables condicions, feia dies que no es dutxaven, no menjaven, i se’ls hi notava amb la cara pàl•lida i prima que no estaven bé, li varen dir que tenia que pensar amb la seva filla, però l’Àngela no escoltava a ningú, tenia clar que es quedaria. Desesperat, en Fritz tenia cada cop més clar que tenia que fer alguna cosa. Per distreure’s després d’una intensa jornada a l’estació, on cada cop s’hi amuntegaven més persones en els vagons per intentar fugir, en Fritz va anar l’11 de març a l’Unter den Linden per veure per últim cop la cerimònia de la Caiguda dels Herois. Esperant veure a en Hitler per saber com estava de salut, el noi va quedar decebut en no veure’l. El lloc del dictador alemany va ser substituït per en Göering, que vestit amb el seu uniforme blanc i el seu llarg bastó i acompanyat per en Karl Döenitz i en Wilhelm Keitel, va deixar una corona de flors en el cenotafi de l’Unter den Linden. Seria l’última vegada que se celebraria aquella celebració. En girar-se per tornar cap a casa es va topar amb en Martin, que amb la seva pipa de fumar a la boca li va dir enfadat mentre escopia el fum de la seva boca:

Tot s’ha acabat! El maleït Hitler no té ni els nassos de sortir del seu amagatall.

Somrient en sentir-lo renegar d’aquell ídol de masses, en Fritz va tornar cap a l’alberg, on va perdre el somriure en veure a la seva família destrossada.

A la nit del 13 de març, la ciutat va ser novament bombardejada en un atac molt violent on varen morir 2.500 berlinesos i 20.000 més es varen quedar sense vivenda. El Ministeri de Propaganda, entre altres, va quedar destruït per una mina aèria. En Fritz veia desesperat amb la seva família des d’un refugi a prop del Tiergarten com queien les bombes i destruïen la ciutat dels seus somnis que l’havia vist créixer i ser feliç. El cel negre de cop s’il•luminava pel foc de l’explosió que feia tremolar el terra. Mirant a l’Àngela com plorava amb la seva filla als braços, se sentia el culpable de tot el què estava passant i sabia que no podia tardar en actuar. La nit següent la ciutat va ser bombardejada i la següent també ho va ser. L’aviació aliada va intentar cremar la ciutat pels quatre costats. Tot i els atacs, els berlinesos sortien després dels atacs i intentaven retornar a una certa normalitat en les seves vides, però la ciutat es preparava per l’arribada dels soviètics. Desesperat, en Fritz es passava cada dia suplicant-li a l’Àngela que marxés però ella li deia convençuda que sense ell no marxaria. Veient que no li feia cas per molt que supliqués, va pensar en desertar, però sabia que no ho podia fer perquè hi havia consells de guerra ambulants i tenia clar que si l’atrapaven la seva família pagaria les conseqüències. Un dia que estava convençut que desertaria, va veure a un home que deixava el seu lloc de vigilància i els agents de les SS el varen atrapar en seguit i el varen assassinar davant de la mirada de la població. Els penjaven a les faroles dels carrers amb un cartell en què se’ls acusava de traïdors.

El 18 de març, la ciutat va patir el bombardeig més devastador de dia. Mirant la ciutat fumejant després del bombardeig, en Fritz va anar a l’Hospital Charite sense dir res a ningú. Entrant a l’Hospital va veure que estava mig destrossat i en passar pels passadissos va copsar que hi havia un caos considerable per l’arribada dels ferits, que eren expulsats perquè no hi havia lloc per atendre’ls. Tot eren corredisses amunt i avall, i ningú va fer cas a la presència d’en Fritz. Sense pensar-s’ho ni un segon va entrar a la sala on guardaven els medicaments. Veient a un civil, un dels metges li va cridar l’atenció perquè no tenia permís per estar en aquella sala. Encegat, en Fritz va treure la seva Parabellum de la seva jaqueta i va apuntar a aquell antic company seu, que va aixecar les mans i va córrer passadís avall cridant mort de por. Obrint els calaixos, va agafar uns quants somnífers i una xeringa, i va marxar. Mentre marxava plegant veles, el director el va veure i el va cridar per saber què estava fent allà, però en Fritz no es va ni aturar ni el va escoltar. Tornant cap a l’alberg, va aprofitar un moment que l’Àngela estava canviant a la nena per agafar a tota la família i els va explicar la seva idea perquè marxessin tots de Berlín. Mirant a la seva mare després d’explicar-li, la va abraçar amb totes les seves forces i li va dir que l’estimava i li va agrair tot el suport que li havia donat durant tota la seva vida. Sabia que no la tornaria a veure mai més.

La nit del 21 de març, Berlín va tornar a ser bombardejada. Mirant impotents com queien les bombes, en Fritz va agafar a en Heinrich i li va demanar que es preparessin perquè aviat marxarien de Berlín, que només havia de concretar quatre coses amb en Paul perquè els dugués a un lloc segur. Mirant-lo amb admiració, en Heinrich li va posar la mà a l’espatlla i li va dir mentre assenyalava al Tiergarten:

Recordes com amb la meva filla us passàveu el dia jugant en el Tiergarten?. Quins bells moments. Ella ja va predir aquest caos.

Pensant amb la Galiana, a en Fritz se li va escapar una llàgrima i va prémer el puny de ràbia sense dir res perquè necessitava en aquell moment els consells de la Galiana, que cada cop era més a prop d’ell.

Els següents dies de març, en Fritz va estar cada cop més temps servint com a membre de la Volkssturm protegint la ciutat. Parlant amb els seus companys, sentia com els més joves encara creien que en Hitler es reservava una arma miraculosa que els salvaria de la guerra i els portaria a la victòria. Menjant una poma assentat entre les runes parlant amb ells, en Fritz li va dir en un dels seus companys que parlava d’aquestes armes:

Que ets boig? Que no veus com està la ciutat? Tu et sembla que de les runes traurem una arma miraculosa que farà fora els britànics, els nord-americans, els francesos i els soviètics? No tenim ni munició ni gasolina, aquesta és la realitat. Si creus en aquestes armes com a mínim diguem que vas borratxo.

Mirant-se els uns amb els altres, es varen quedar en silenci i no varen parlar més d’aquelles armes que només existien en la ment d’alguns. Tornant a patrullar per la Leizpiger Stasse veia com molta gent com en Martin, en Richard, la Cosmina, l’Otto, en Kurt, la Maria, la Carlene, en Mark, la Diane i la Klara estaven cada cop més desesperats demanant alguna cosa de menjar. Parlant amb ells, en Fritz veia que a diferència d’alguns soldats la gent no creia en una possible victòria alemanya per unes armes miraculoses. Tot era qüestió de dies i esperava ansiós la trucada d’en Paul per enviar la seva família a Colònia.

A la tarda del 25 de març, en Fritz va rebre finalment la trucada d’en Paul a l’estació, que li va dir que podia portar amb tren la seva família cap a Hannover i que ell els portaria amb cotxe cap a Colònia, controlada pels nord-americans, per carreteres secundàries per no ser vist. Sabent que era qüestió d’hores, en Fritz va parlar amb el director de l’estació de trens i li va donar la foto i el llibre a canvi dels bitllets i l’autorització que necessitaven per marxar de Berlín. Després de tornar a l’alberg es va passar la resta del dia amb l’Àngela i la seva filla sabent que serien els últims moments amb elles. Mirant-les no deixava de plorar odiant no poder-les veure mai més. Tenia unes ganes boges de veure créixer a la seva filla i tenia clar que creixeria sense ell. Mirant a la seva esposa, no parava de pensar que ella era el seu gran amor i com va fer la Galiana en el seu temps, ara ell hauria de marxar per sempre més. La desitjava amb totes les seves forces i anava recordant cada moment que havia estat amb ella, la seva nazi que l’havia fet somriure quan només hi havia tenebres a la seva ment.

A la nit, mentre sopava amb la família uns bols de caldo que oferien a l’alberg, la ciutat va ser atacada per 80 avions Mosquits. Espantat de nou, en Fritz va córrer amb la resta de la seva família cap als refugis sabent que seria l’últim cop que ho faria amb ells. Tancats en el refugi humit que feia pudor a resclosit esperant que deixessin d’atacar, en Fritz no va deixar ni un segon d’abraçar a la seva esposa i a la seva filla. Les mirava amb els ulls plorosos i l’Àngela notava que el seu marit actuava estrany perquè estava més sensible. Després de l’atac, que va acabar amb 65 dels 80 avions Mosquits destruïts, varen anar tots a l’alberg a dormir.

A les quatre de la matinada, en Fritz es va aixecar del costat de l’Àngela i se’n va anar a fora sense fer soroll. Agafant un paper d’una pàgina en blanc del Mein Kampf que havia arrencat abans d’entregar-li al director de l’estació, va escriure una carta per l’Àngela amb la ploma d’en Chamberlain mentre plorava mirant de lluny a la seva filla per últim cop. En acabar la dolorosa carta, en Fritz es va enfonsar i es va assentar al terra per plorar mentre veia les estrelles extraordinàriament il•luminades. No aguantava més aquell dolor i volia que tot acabés d’una vegada per totes. Era horrible viure així, pensava. Després de refer-se i d’eixugar-se la cara, va anar despertant a tota la família per acomiadar-se d’ells per últim cop. Portant-los un moment a fora l’alberg, va abraçar primer a l’Annalisa i li va demanar plorós que protegís a la seva filla i a la seva neta. Agafant després a la Velda li va dir en to de broma que en el futur trobés un marit i que no s’enamorés de tots els nord-americans. Fent-li un últim somriure forçós, es varen abraçar en una càlida abraçada. Esbufegant i mirant a la Katrina, en Fritz es va posar a plorar i la va abraçar dient-li que ho sentia molt no poder està al seu costat i li va demanar que li expliqués en la seva filla com era el seu pare. Girant la mirada cap a l’esquerra amb llàgrimes als ulls, va abraçar al seu germà i li va demanar que fos feliç, que cuidés a la mare i li va assegurar que aviat veuria la felicitat ja que creia que aviat tindria una sorpresa, pensava amb l’Elisabeth. Agafant després la mà de la seva mare, que estava enfonsada sabent que s’estava acomiadant per sempre més del seu fill, en Fritz li va dir amb més llàgrimes als ulls:

Gràcies per tot el què has fet durant la meva vida. No tens que plorar ara per mi. Quanta gent viu molts anys sense trobar la felicitat? Jo ho he sigut molt gràcies a vosaltres i això és un motiu d’alegria. Et demano que siguis forta i que miris endavant i no endarrere. Tens una neta per cuidar.

Tocant-li la cara per l’últim cop, la Luane es va desesperar cridant que era injust el què li tocava viure i no deixava de picar-se amb les mans a la cara. Veient que els seus crits s’anaven tornant més forts, en Marwin es va endur la seva mare uns metres més enfora perquè no la sentís l’Àngela, que encara estava dormint plàcidament. A continuació, en Fritz va abraçar a la Matilda i li va donar uns caramels que havia trobat, i li va dir mirant-li els ulls:

Donar-li a la meva neta en el futur com havies fet en el passat. Per mi ets de la família i t’agraeixo tot el què has fet durant tota la teva vida. Ets un exemple per molta gent. El final te’n sortiràs i tens una història increïble per explicar en el futur. Hauries d’escriure un llibre.

No aguantant-se més, la Matilda el va abraçar plorant i li va dir que sense ell seria morta. Li agraïa profundament cada cop que l’hi havia salvat la vida. Apunt d’enfonsar-se, en Fritz va donar la mà a en Heinrich i li va donar la carta que havia escrit per l’Àngela, i li va dir tancant els ulls de ràbia:

Seràs un bon avi. Gràcies Heinrich pel passat, pel present i pel futur. Et demano que els cuidis i que els guiïs amb la flama de la raó.

Prometent-li que així ho faria mentre l’abraçava per últim cop, en Fritz va fer un senyal a tots els demés perquè agafessin les seves pertinences. Empassant-se saliva, en Fritz va tornar cap als llits i es va posar al costat de l’Àngela, que continuava dormint somiant amb un món sense guerra i amb en Fritz, i amb seva filla als braços. Mirant-la, recordava com l’havia conegut aquell 27 de febrer de 1933 al Reichstag, va sortir com el foc, de sobte entre la foscor, com un estel fugaç, i aquella noia nazi tant diferent a la Galiana li va il•luminar el cor. Mai s’hagués imaginat que podria estimar després de la Galiana, i ella, que havia sigut una nazi dura, rebel, presumida, descreguda, havia aconseguit això i molt més. Havia aconseguit fer-lo renéixer com l’au fènix hi havia fet que tornés a tenir ganes de viure, de tornar a somiar, de tornar a somriure. Agafant a l’Elise amb els seus braços per darrer cop, en Fritz es va posar a plorar i li va fer un suau petó al front i li va demanar que cuidés a la seva mare, mentre la nena no el deixava de mirar amb els seus ulls verds i amb un petit somriure a la boca. Abans de caure en una forta depressió, en Fritz va fer un últim sospir i li va injectar en el braç esquerre de l’Àngela una forta dosis de somnífers que la va deixar totalment adormida. Sabent que tenien poc temps, va cridar a en Heinrich i a en Marwin, i es varen endur a l’Àngela inconscient a fora l’alberg. Un cop tots eren a fora, en Fritz els va donar els bitllets de trens per d’aquí un parell d’hores que els portaria a Hannover i els va explicar tot el seu pla. A fora la calçada varen intentar aturar un taxi perquè els portés a l’estació Anhalter, però cap s’aturava per anar al sud de la ciutat, on els bombardejos havien fet més destrosses. Cap taxista volia posar en risc el seu cotxe. Desesperat, en Fritz va pensar en robar un cotxe, però sabia que si ho feia li costaria molt car. Mentre pensava que havien d’anar-hi a peu i que no arribarien a temps, es va aturar una camioneta que conduïa un noi d’uns 30 anys. Mirant a la Luane, aquell noi li va dir:

No em reconeix senyora?

Estranyats mirant-lo, la Luane se’l va mirar i li va dir que no el reconeixia de res. Pensant sobre qui podia ser, aquell noi li va dir amb un somriure a la boca i baixant de la camioneta:

Ara fa més de 20 anys jo era un nen que demanava menjar pel carrer i vostè em va donar una moneda i em va comprar aliments per la meva família. Era durant la crisi del 23. Se’n recorda?

Esbufegant pensant amb els anys que feia d’allò, la Luane li va vindre a la memòria aquell nen mort de gana que l’hi havia promès que mataria als francesos. Preguntant-los què feien allí enmig del carrer, la Luane va tornar al present i li va dir que necessitaven anar a l’estació per fugir de la ciutat, i aquell noi li va dir posant-se la mà al cor:

Perfecte, li vaig prometre que li tornaria el favor i així ho faré avui. Va pugeu al darrere que us hi porto.

Carregant a l’Àngela al darrere amb molta delicadesa, en Fritz es va acomiadar d’ells amb una última forta abraçada. Encara amb la nena als braços, en Fritz va donar l’Elise, que l’hi agafava la camisa amb força, a la seva mare perquè la cuidés i mirant a la seva mare li va dir amb llàgrimes als ulls:
Mare, com el vent vaig venir i com el vent marxaré.
Fent un últim petó a la família, en Fritz es va quedar dret com un all al carrer mentre veia com la seva família i la seva mare plorosa s’allunyaven per sempre més. En perdre’ls de vista, en Fritz va girar la vista per posar-se a plorar com un desesperat i es va endinsar pel Tiergarten. Passejant per aquell parc que estava ple de males herbes i totalment arrasat pel foc i per la gent, va mirar-se la Parabellum i es va prometre que lluitaria fins al final. Ara estava sol en una ciutat en runes on aviat vindrien més d’un milió de soldats armats fins les dents amb els seus vehicles blindats i amb ganes de venjança. Mirant als edificis en runes després de sortir del Tiergarten, en Fritz va caminar per aquells carrers sense saber on anar, on menjar, on dormir, ja tant li era, ara estava sol per sempre més.

En arribar a l’estació Anhalter, tota la família va pujar en un tren que anava cap a Hannover després de passar sense problemes els controls gràcies a en Fritz. A Hannover els esperaria un amic d’en Fritz que els portaria amb cotxe cap a Colònia, ocupada pels nord-americans. En despertar-se a mig camí de Hannover, l’Àngela es va posar molt nerviosa en sentir els sotracs del tren. Atordida i amb molt mal de cap, no sabia què passava, va cridar a en Fritz, però només veia confosa a la seva família i a la seva filla, que no parava de plorar. Sabent que estava a dalt d’un tren, va començar a cridar per en Fritz, però ningú li responia res. Amb les llàgrimes als ulls veient el què passava, l’Àngela es va posar a cridar-lo de nou i amb més força, i llavors en Heinrich, que estava destrossat en veure-la així, li va entregar la carta. Nerviosa i desesperada, l’Àngela es va posar a llegir la carta amb la seva filla als braços mentre en Fritz vaguejava sol per la seva ciutat en ruïnes:

Àngela,

Amor meu, sento molt pel què té fet passar aquests dies. Ser que estaràs trista buscant-me, però jo ja no hi seré mai més en aquesta vida i és la millor solució per tots vosaltres. Vull que sàpigues que sempre m’he sentit atret pel teu somriure, per la teva mirada càlida com el foc i pel teu cor ple d’amor. Quan et vaig conèixer vaig recordar imatges que portava dins del cor des de que era petit i amb tu he construït les imatges més importants de la meva vida. Volia ballar amb tu en aquest difícil camí ple de llums i ombres, i volia fer aquest viatge junts amb la nostra filla, però ha sigut impossible continuar caminant junts. Ara voldria mirar endarrere i veure’t a tu i només a tu, amb la teva cara plena de felicitat i d’alegria, però no podem mirar endarrere. T’haig de dir tantes coses, et vull dir de mil maneres que t’estimo, però no em surten les paraules i ara me’n adono de que només tinc ganes d’abraçar-te i dir-te només que t’estimo molt i que vull passar-me la resta de la meva vida amb tu en aquest univers ple de felicitat. Podria recordar milers de records però només et vull dir una cosa, que t’escapis d’aquesta immensa foscor perquè aviat la foscor marxarà i sortirà el Sol i tu hauràs de viure amb felicitat en aquesta vida per la nostra filla. Pots ser en aquesta vida tot el què tu et proposis, tens que ser forta i has de girar pàgina com ho ha de fer tot el nostre poble. Lluita per mi.

Et prometo que lluitaré amb coratge i orgull per tu en aquesta última batalla que ha d’enterrar el nacionalsocialisme per sempre més. T’estimo molt.

Fritz.

Destrossada després de llegir-la i posant-se les mans a la cara per no plorar més, l’Àngela no es va poder aguantar més i es va posar a plorar en el seu seient mentre els altres l’abraçaven i l’intentaven consolar. Mirant a la seva filla, l’Àngela es va enfonsar i va cridar mirant a la Luane:

Tornarà. Ell és capaç de tornar de l’infern.

Al migdia, quan arribaven a Hannover, Berlín era novament atacada. Aquesta vegada els Aliats varen atacar les indústries de material bèl•lic. Mirant caure les bombes de lluny, en Fritz desitjava que una bomba li caigués al cap, però també tenia ganes de lluitar per la seva vida i encara esperava un miracle com aquells soldats que esperaven les armes miraculoses. Amb els seus companys de la Volkssturm varen anar a apagar els incendis que varen provocar les bombes i no paraven de rescatar morts entre les runes. Aquesta vegada no tenia a on tornar i es va quedar fins que no va poder més rescatant i ajudant a la gent. Després de que el cos li digués prou, es va posar a dormir al Gartenbauamt del Tiergarten perquè creia que allà seria protegit pel seu àngel de la guàrdia.

El dia següent, la família Klein varen entrar a Colònia passant pel pont Hohenzollern, on només 9 anys enrere en Georg l’havia passat triomfalment. La ciutat havia quedat en runes i només quedava dempeus la famosa catedral. Anant amb la resta dels refugiats, els nord-americans els varen allotjar en un camp de refugiats, on varen poder descansar tranquil•lament sense estar pendents ni del cel ni dels soviètics. L’Àngela no deixava ni un segon a l’Elise i no va acceptar el plat de llenties que li varen oferir els nord-americans perquè estava enfonsada pensant amb en Fritz.

Mentrestant, a Berlín, el 28 de març en Fritz va entrar en un bar abandonat per trobar alguna cosa de menjar. Mentre regirava entre els calaixos, va engegar la ràdio i va sentir com el locutor atacava amb duresa als Aliats. Pensant amb l’Àngela mentre agafava la Parabellum que l’hi havia donat en Seigmund, en Fritz pensava constantment en suïcidar-se i acabar-ho tot d’una vegada per totes, ja no resistia més sense la seva família, però hi havia alguna cosa dintre seu que no li permetia fer-ho i continuava avançant entre les runes. Es passava el dia vaguejant pels carrers i ajudava a tots els necessitats que trobava pel camí fins que acabava esgotat i anava a dormir al Gartenbauamt amb la resta de vagabunds. El dia següent va ajudar a carregar 14 bateries antiaèries pesades per ser enviades al riu Òder per defensar aquella zona de l’arribada dels soviètics. Preguntant com defensarien la ciutat dels bombardejos, un oficial li va contestar:

El poble ja no importa. Ara és un combat de vida o mort on el poble no hi té lloc.

Rient sarcàsticament, en Fritz va dir:

Abans de que tot això comencés el nacionalsocialisme deia que l’únic important era el poble, i ara el poble és el menys important. Quina llàstima que no ho haguem vist abans. Tant debò ara ens deixem una porta oberta com a Constantinoble perquè tot acabi ràpid.

A les vuit del vespre de l’1 d’abril, mentre en Fritz estava vaguejant pels carrers de la ciutat com un moribund; no menjava, anava brut, estava trist i només desitjava que arribessin els soviètics, l’Àngela va sentir per la ràdio del campament un discurs d’en Goebbels. Pensant que els nord-americans li farien treure, en veure un soldat que l’hi anava a tancar, ella els hi va suplicar que li deixessin escoltar perquè tenia el seu marit a Berlín. Veient-la desesperada i enfonsada, li va deixar escoltar les paraules del ministre amb el volum baix, que demanava al poble alemany que s’unís a la Wehrwolf, una milícia popular, i els va dir que era el moment de morir o de conquerir i que qualsevol soldat Aliat que posés un peu a Alemanya tenia que ser considerat un objectiu militar. En acabar de sentir el discurs, l’Àngela va apagar la ràdio, va donar amb llàgrimes als ulls les gràcies en aquell soldat i va tornar amb la seva família, que no parava de pensar amb en Fritz sabent que tenia poques possibilitats. Deixant un moment la nena a càrrec de la seva mare, l’Àngela va anar tota sola a la catedral de Colònia, que tenia la torre de l’esquerra greument danyada. Impressionada per la grandesa i l’altura d’aquell edifici va entrar-hi a dins mig tremolosa. Avançant pel centre de la nau, es va agenollar per resar en un dels bancs, precisament en el mateix banc on l’ambaixador britànic Neville Henderson hi havia resat el 23 de setembre de 1938 per demanar-li al Totpoderós que evités la guerra. Plorant i mirant la imatge de Crist, va demanar-li a la Galiana que si era en algun lloc que protegís a en Fritz i que no el deixés sol. Sentint l’escalfor del sol des del rajos de llum dels vitralls de la catedral, l’Àngela es va posar a plorar tota sola desitjant que es produís un miracle.

L’endemà, a Berlín, en Fritz va rebre com la resta de la població i la resta dels soldats un paper del Ministeri de Propaganda on se’ls demanava que lluitessin fins al final. A la tarda va començar a funcionar la milícia popular, la Wehrwolf, i en Fritz va veure com armaven a la resta de la gent amb unes armes velles de la Primera Guerra Mundial i del derrotat exèrcit italià, així com armes antigues que havien estat donades de baixa per l’Exèrcit. En veure a dones com la Maria amb Parabellums i Karabiners 98K es va entristir molt per la imatge que li ensenyaven els seus ulls. A la nit varen sentir amb els seus companys de la Volkssturm un discurs d’en Goebbels en què els tornava a demanar que resistissin i lluitessin fins al final. Veient com la gent estava enfonsada pensant amb els seus familiars i no en lluitar, en Fritz es va quedar immòbil mirant a una noia netejant una Karabinner mentre lluïa orgullosa una camisa de les BDM. Pensant en la seva estimada, que havia sigut precisament membre de les BDM, es va posar a mirar el cel per amagar les seves llàgrimes de dolor. Fent el cor fort, es va acostar a uns seus companys que havien fet una rotllana per comentar què tenien que fer quan vinguessin als soviètics, alguns es volien suïcidar, i tots varen escoltar amb atenció a un oficial mentre bevien a broc d’ampolla el vi que els hi va dur una nena que havia quedat orfe i no tenia casa. Ensumant el vi, l’oficial els va dir:

En Hitler està amagat en el seu búnquer de la Cancelleria a quinze metres sota terra com un covard, però des d’allà domina la política, tot i que aquí fora funciona una altra política.

Preguntant-li perquè no es rendien, l’oficial els va explicar mentre es bevia el vi d’un glop que ja res tenia sentit i que li era igual morir d’una manera o d’una altra, però que els va advertir que si volien morir ràpid només havien de desertar perquè encara hi havia molts fidels al nacionalsocialisme.

El 6 d’abril, en Fritz va ser obligat amb la resta dels seus companys a desfilar davant d’en Goebbels. Amb les seves Karabiner 98K a l’espatlla i amb les seves jaquetes de paisà perquè la Wehrmacht no tenia suficients vestits militars, només portaven el braçalets que els acreditaven com a membres de la Volkssturm, varen passar tota la Pariser Platz de l’Unter den Linden a la Porta de Brandenburg. El ministre estava col•locat a una banda de la plaça amb el braç dret alçat mirant a aquells homes que no tenien gens de ganes d’anar a lluitar. Mirant al ministre amb cara d’odi, en Goebbels va veure a en Fritz entre aquells homes i se’l va quedar mirant una bona estona sense dir-li res, sabia que l’havia traït. Després de veure a tots aquells soldats, en Goebbels els va dir que el destí els hi havia enviat a en Hitler perquè poguessin donar testimoni del miracle que farien. Després de sentir el discurs i quan tothom marxava als seus llocs, el ministre va cridar a en Fritz per parlar amb ell, però el noi no li va fer cas i va marxar juntament amb els seus companys, que estaven morts de por esperant als soviètics. Enrabiat, el ministre es va tancar a casa maleint a en Fritz.

El 9 d’abril tothom esperava l’arribada dels soviètics i els soldats alemanys varen obligar a les dones a cavar rases antitancs pels carrers de Berlín. La gent s’armava com podia, fins i tot amb ganivets de cuina, però la majoria tenia clar que quan arribessin els soldats soviètics tirarien les armes, tot i que molts pensaven que moririen igualment a mans dels soviètics perquè coneixien perfectament les seves atrocitats. En Fritz pensava igual, però creia que l’enviarien a lluitar i que no tindria possibilitats de llançar l’arma.

Al cap de dos dies, en Fritz va pensar que encara hi havia alguna possibilitat de sobreviure quan li varen dir que el 9ª Exèrcit nord-americà del general William Hood Simpson estava en el riu Elba, al nord de Magdeburg, a 96 quilòmetres a l’oest de Berlín, i que les ciutats alemanyes s’estaven rendint als nord-americans per deixar-los avançar ràpidament. Preguntant a un oficial si era possible que arribessin abans els nord-americans que els soviètics, aquest li va ser clar:

És impossible. Els soviètics van més ràpid i són més a prop. A part, sabem que tenen un pacte perquè els soviètics siguin els primers en conquerir la ciutat.

L’endemà, en Fritz passejava per la ciutat enfonsat deixant-se endur per la depressió. No tenia ningú, pràcticament no menjava, dormia al Tiergarten i era constantment vigilat perquè no marxés. A la tarda, mentre buscava alguna cosa per rossegar entre les runes, va veure que es feia un concert d’acomiadament a l’Orquestra Filharmònica i va entrar a la sala pensant que seria l’últim cop que aniria a un concert. Entrant a la sala va veure que no hi havia calefacció i que els espectadors es portaven les cadires de casa. Tot i això, la il•luminació era l’adequada tot i les restriccions elèctriques que patia la ciutat. Sol i palplantat dret, es va posar a plorar recordant les vegades que havia anat a l’Òpera amb l’Àngela. Ella, per la seva part, es passava el dia pendent de la ràdio amb la seva filla als braços esperant notícies de Berlín. Escoltant el Concert de violí d’en Beethoven, la Vuitena Simfonia d’en Bruckner i per acabar el Crepuscle dels Déus d’en Richard Wagner, en Fritz no podia evitar emocionar-se. L’acte va ser organitzat per l’Albert Speer, i mirant al públic hi va veure en Karl Döenitz, en Robert Ley i el coronel Nicolas von Below vestits amb els seus uniformes de gala. Mentre se’ls mirava pensava que era un autèntic deliri estar en un concert abans d’anar a lluitar i morir. En sonar la Vuitena Simfonia, en Fritz va veure com l’orquestra marxava corrents. No sabia que l’Albert Speer els hi havia ordenat que abandonessin la ciutat perquè en Goebbels els volia fer anar a lluitar amb la Volkssturm. Acabant l’acte, en Fritz va observar a uns quants nois de les Joventuts Hitlerianes amb unes cistelles repartint alguna cosa entre el públic. Estranyat, es va pensar que estaven repartint caramels. Quan se li va apropar un nen amb l’uniforme bru i amb la seva gorra, va veure com li deixava a la mà un parell de càpsules. Preguntant-li què era, aquest li va contestar:

Cianur.

Impressionat, en Fritz va marxar corrents de la sala i va llançar les càpsules al riu Spree. Unes hores després va passar per davant de la Porta de Brandenburg i es va assentar en un banc de la Pariser Platz, el mateix banc que un dia la Galiana l’hi havia confessat que aniria a Viena a estudiar. Amb les mans al cap, no deixava de pensar amb la seva esposa. Al cap de dues hores de deixar-se emportar pels records, va alçar la vista en veure com es repartia cava i que uns quants oficials sortien de la Wilhemstrasse cantant i cridant d’alegria mentre escoltaven música per la ràdio. Pensant que s’havien rendit, en Fritz es va posar molt content i va córrer cap a aquells homes, que li varen oferir una copa de cava i li donaven la mà cantant. Parlant amb ells mentre es bevia el cava, aquests li varen explicar que el president nord-americà, en Franklin Delano Roosevelt, havia mort. De seguida va sentir com la ràdio col•locada al damunt d’un cotxe militar anunciava la mort del President i en el missatge es deia que en Roosevelt passaria a la Història com l’home que havia volgut la guerra i com el President que havia portat al poder a la Unió Soviètica. No deixant-se endur més per l’eufòria, sabia que la mort d’en Roosevelt no canviaria el seu futur, en Fritz va llançar el cava al terra i se’n va anar a peu cap a la Leipziger Strasse per veure les runes de casa seu. Vaguejant per allà recordant a la seva família, va sentir com sonava un altre cop l’alarma antiaèria. Primer va pensar en marxar cap al refugi on marxaven amb tota la família, però va pensar que era inútil, que tant era morir avui com al cap de cinc dies, i es va quedar a les runes de casa seu esperant la mort. Si havia de morir ho faria a casa pensava. Veient caure les bombes mentre ell estava assentat a davant la casa esperant la mort, va observar i sentir com unes quantes bombes queien per la zona de la Cancelleria del Reich i de seguida va veure que en sortia fum. Després del bombardeig va ajudar a en Kurt, la Maria i la Klara a apagar l’incendi que s’havia escampat pel carrer i entre les runes va treure a uns quants ferits, entre ells en Martin, que tenia un fort cop al genoll i anava vestit amb una camisa esparracada i uns pantalons de pana fet pols. Parlant amb el llibreter, aquest li va demanar a en Fritz si encara conservava la bandera comunista, i en Fritz, que es va posar a riure per primer cop des de feia uns quants dies, li va dir que s’havia cremat entre les runes. Abans de deixar-lo per anar amb els seus companys, en Fritz li va dir en el seu llibreter que marxés per la carretera de Nauen, a l’oest de la ciutat, perquè seria l’última en ser tallada quan arribessin els soviètics.

A la nit del 14 d’abril, a tots els membres de la Volkssturm els varen cridar per comunicar-los que els Aliats estaven bombardejant Potsdam. Mirant de lluny aquells bombarders com deixaven caure les bombes, tots es varen horroritzar en veure que l’atac era molt potent. Es va destruir la part vella de la ciutat, inclosa la Garninsonkir-Kardorff, i la destrucció va ser més important del previst pels Aliats perquè un projectil va impactar en un tren de munició que es trobava parat a l’estació. Escoltant les notícies i el què li deien els seus companys que havien anat a Potsdam, en Fritz va preguntar-li a un oficial perquè no anaven a ajudar, però aquest li va dir que s’havien de quedar perquè els soviètics ja eren molt a prop de Berlín i que no es podien arriscar a que molts d’ells desertessin pel camí. Ara sabia que li quedava molt poc temps.

L’endemà, el dia abans de l’ofensiva soviètica, en Fritz va recollir del terra l’últim diari del Das Reich i va llegir tranquil•lament l’últim article d’en Joseph Goebbels a davant de l’Església de Sant Miquel. Llegint amb atenció l’article que deia que havien de resistir contra un enemic que va definir com a sanguinari i com a venjatiu (el ministre tant es referia als Aliats occidentals com els orientals), en Fritz va entrar a l’Església i va fer com sempre feia l’Àngela; va encendre un ciri demanat que tot acabés ràpid. Sortint de l’església, un grup de soldats es varen aturar davant d’ell i el varen informar de que s’havia de preparar i que aviat li tocaria lluitar. Carregant la Parabellum i la Karabiner 98K, en Fritz estava disposat a morir.

A dos quarts de sis del 16 d’abril, els soviètics, amb el Primer Front Bielorús d’en Gregory Zhukov, varen arribar als turons de Seelow, a les afores de Berlín. En veure de lluny Berlín, el general soviètic va ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la ciutat i varen disparar amb 300 canons a la capital alemanya. En Fritz es va despertar de cop en veure tremolar el terra i en sortir del refugi va veure com la gent cridava histèrica:
Han arribat els soviètics! Gaudiu de la guerra perquè la pau serà terrible!.
De seguida els soldats alemanys varen córrer cap als turons per intentar frenar als soviètics. Preguntant dins d’aquell caos què tenia que fer, un oficial li va dir nerviós que de moment es quedés a la ciutat perquè el necessitarien més tard. Des del Tiergarten, que estava marcat pels cràters que havien obert les bombes i amb molts pocs arbres dempeus, podia arribar a sentir l’artilleria soviètica amb els seus canons ZiS-3, que bombardejaven les posicions alemanyes a prop de Seelow Heights, i de seguida va saber que la infanteria soviètica estava avançant cap a la ciutat. Però els soviètics no varen avançar tal i com ells desitjaven ja que els soldats alemanys resistien heroicament. A cada barranc d’un turó hi havia una defensa alemanya disposada a morir per salvar la capital.
A la tarda, Berlín va rebre la gent dels pobles del voltant que fugien com desesperats dels soviètics i explicaven amb la duresa que lluitaven. Tots parlaven també de les atrocitat que havien comès els soviètics durant el seu trajecte cap a Berlín i tots es miraven a les dones sabent que aquestes serien violades sense contemplacions. En Fritz intentava mantenir la calma però li era impossible entre els crits de la gent i les corredisses que el posaven histèric. Reposant l’esquena en una de les columnes de la Porta de Brandenburg, es va adonar que havien tret les faroles de l’àmplia avinguda per la que havien desfilat triomfalment sis anys abans durant la celebració del 50º aniversari d’en Hitler i que s’havia convertit en una improvisada pista d’aterratge.

En saber la notícia de l’atac soviètic, l’Àngela es va enfonsar i es va quedar tot el dia amb la seva filla als braços resant perquè tot acabés. Preguntant als soldats nord-americans si ells també arribarien a Berlín, aquests l’hi responien tristament que la ciutat seria conquerida pels soviètics i li demanaven que no cregués en miracles. Ningú confiava que en Fritz, que mai havia lluitat, pogués salvar-se.

L’endemà, gràcies al bon temps els soviètics varen atacar la ciutat amb els seus llançacoets. Sense saber on amagar-se, en Fritz corria com un desesperat com la resta dels berlinesos en sentir aquells projectils, tot eren espentes i crits, però en veure a gent atrapada entre les runes, en Fritz s’aturava i els intentava ajudar. Enmig del caos, varen veure els bombarders soviètics Shturmovik com atacaven les posicions alemanyes que es concentraven en els turons de Seelow. Sabien que no hi havia possibilitat de defensar-se. En acabar el bombardeig, els soviètics varen renovar l’ofensiva amb l’avanç dels exèrcits blindats d’en Katukov i en Bogdanov. De seguida varen arribar rumors a la ciutat de que els soviètics cremaven els pobles, les granges i les cases aïllades dels voltants d’Oderbruch, i que la infanteria soviètica tancava qualsevol edifici en flames deixant morir cremades a les persones que hi havia a dins. Pensant que s’havien de rendir ara que encara hi eren a temps, en Fritz va quedar atordit en veure com es repartien amenaces de mort contra tot aquell que es rendís, però també va quedar impressionat en veure que molta gent desobeïa l’ordre i marxava de la capital. Alguns varen ser assassinats pels mateixos alemanys en fugir. Pensant en marxar i jugar-se la vida, va ser cridat pels seus oficials que li varen prohibir sota pena de mort moure’s d’on era. Enrabiat, va cridar-li a un oficial:

Gràcies per matar-me! No necessiteu els soviètics.

El 18 d’abril, els alemanys continuaven defensant com podien els turons de Seelow, però els bombarders Shtumovik varen tornar a bombardejar les posicions alemanyes. Per posar encara més dificultats, els alemanys es varen quedar sense gasolina i no varen poder moure els tancs cap a on ells volien. De nou, en Zhukov va ordenar realitzar una altra ofensiva, però es va tornar a trobar amb una potent resistència alemanya, que defensava cada centímetre. Mirant-s’ho tremolós des de la seva posició amb la resta dels seus companys de la Volkssturm, que estaven molt atemorits, no deixaven de veure com s’emportaven els ferits i els morts dels turons. A la tarda, la Volkssturm va rebre finalment l’ordre d’anar a lluitar. Ara era l’hora. Nerviós pensant que aviat moriria, es reconfortava pensant que estaria al costat de la Galiana. Mirant cap a l’est, es va posar una jaqueta militar que va trobar i va pujar a un camió amb la resta dels seus companys cap als turons per reforçar la línia defensiva que era defensada pel 9ª Exèrcit. Contemplant la ciutat amb la resta dels seus companys veia que els hi estaven demanant una bogeria i s’anava acomiadant de cada edifici que es trobava pel camí; la Catedral, el Palau Reial, la Universitat Humboldt, l’Ajuntament, la Bebelplatz, l’Òpera Estatal… A mesura que s’apropaven a l’autopista d’entrada a la ciutat anaven sentit cada cop més a prop els morters, les metralladores i els tancs. Després de baixar del camió en no poder avançar més per culpa dels arbres, els varen fer anar a peu a la zona de combat amb la resta dels seus companys. Quedant-se darrere d’un barranc amb uns quants soldats de les SS mentre tenia la seva Karabinner a les mans, va sentir la forta intensitat de l’artilleria soviètica i li varen demanar que només disparés quan ho veiés clar perquè no volien malgastar la munició. Només tenia 10 bales i estava suant de por. Posant-se a la seva posició en una trinxera, es va quedar immòbil fins que es va fer de nit. Mentre intentava dormir al ras va pensar amb el seu pare, que també havia estat en les trinxeres, i va entendre perquè havia tingut tanta por i perquè tota la seva vida l’havia viscut marcada per aquella guerra.

L’endemà, a primera hora, les tropes d’en Gregory Zhukov varen atacar la zona defensiva alemanya. Mirant als seus companys a les trinxeres, en Fritz va veure que tenien pocs recursos; només eren uns quants homes de les SS, uns quants voluntaris estrangers, la Volkssturm i les Joventuts Hitlerianes. Venint-li a la ment tota la seva vida, en Fritz va cridar de ràbia mentre sentia cada cop més a prop l’artilleria soviètica i es mirava la fotografia que guardava a la cartera d’ell i la Galiana de petits:

Galiana! Ara vinc! Perdona’m!.

En acabar de demanar perdó, en Fritz va treure la seva Karabinner i va disparar cap als soldats soviètics que s’acostaven imprudentment amb els seus subfusells PPSh-41, una de les principals armes lleugeres dels soviètics durant la guerra. Després de matar-ne a un parell que avançaven massa ràpid, en Fritz va quedar impressionat pel què acabava de fer, era la primera vegada que matava amb una arma de foc. Posant el cap un altre cop a cobert en veure que era disparat, va veure que els seus companys no tenien la mateixa sort que ell. Alguns d’ells morien perquè no disparaven bé ja que eren veterans de la Primera Guerra Mundial i desconeixen el maneig de les armes modernes, i els més joves morien perquè sense experiència de combat creuaven la línia de foc dels seus propis companys i eren abatuts enmig de la confusió. Observant entre crits i trets, en Fritz va sentir com un oficial els hi cridava de males maneres amb una Parabellum a la mà:

Per què us ajupiu? A aquesta distància no encertareu ni a un elefant!

No volent escoltar les paraules de l’oficial i els crits dels soldats espantats, en Fritz va posar la mirada una mica més lluny i en aquell moment va veure sortir els tancs soviètics, els temibles T-34 i els tancs Stalin, i en aquell moment sabia que tot havia acabat per ell. Ara ja es donava per mort. Tornant a mirar als tancs, va veure que un T-34 de 27 tones els apuntava amb el seu canó. Sabent que els dispararia, en Fritz va cridar en els seus companys que marxessin de la zona. Sense pensar-s’ho ni un segon més i sense esperar als demés, va córrer com un desesperat cap avall mentre la infanteria soviètica els disparava sense contemplacions i els cridaven:

Això és el sagnant Déu de la guerra. Moriu alemanys!

Sabent que seria tocat, va fer un salt a terra en sentir l’obús del T-34 sortir del canó i es va quedar estès al terra sentint la forta explosió que va acabar amb la vida de molts dels seus companys. Amb les mans el cap cobrint-se dels rocs i les branques que saltaven pels aires, va veure a molts seus companys amb els cossos destrossats. Cames, mans, peus, caps, tot saltava en aquells moments i tenyien l’herba verda en vermella. Fent-se el mort a terra uns segons, en Fritz es va aixecar de cop d’un salt i amb la Parabellum a la mà va agafar per sorpresa a tres soldats soviètics que tenia a pocs metres i els va matar en tres trets. Veient a en Fritz matant als seus companys, la resta de soldats soviètics el varen disparar, però el noi molt hàbilment es va poder amagar entre els arbres i va evitar les bales que impactaven en els arbres. Amagat darrere dels arbres va veure com molts dels seus companys marxaven amb la por el cos i es treien l’uniforme militar per salvar les seves vides. Mirant com fugien, va veure més avall a un grup d’homes de la Feldgerndarmerie, que se’ls reconeixia ràpidament amb el seu enorme collaret de color plata que els acreditava com a membres de la Feldgerndarmerie, i un grup d’homes de les SS, que els tornaven a obligar a lluitar. Qui es resistien rebien un tret al cap. Sabent que no tenia cap més elecció, tenia que continuar lluitant, en Fritz va disparar amb la seva Karibener darrere d’un arbre matant a un parell més de soldats soviètics, que atacaven molt imprudentment no esperant aquella resposta aferrissada. De vegades en Fritz confonia els soldats soviètics, que portaven un uniforme marró, amb les Joventuts Hitlerianes, que també portaven un uniforme marró, però ell mirava més d’un cop abans de disparar, cosa que molts companys seus no feien. Mirant-los mentre disparava, en Fritz va veure que els membres de la Volkssturm disparaven sense mirar a on apuntaven perquè no volien veure com i qui mataven. Això provocava que molts d’ells fallessin en els seus trets i que morissin per no veure a on era l’enemic. Veient que eren abatuts amb massa facilitat i que en quedaven pocs, va entendre que amb cinc minuts ocuparien la seva línia de defensa i els matarien a tots.

Desesperat i sense temps per pensar, en Fritz va aprofitar un moment que els soviètics s’estaven defensant d’uns trets dels seus companys per córrer juntament amb uns altres seus companys que marxaven cap a la ciutat sense pensar amb trobar-se la Feldgerndarmerie. Mentre baixaven pels turons i eren disparats pels soviètics, varen trobar-se a sota un barranc petit a aquells homes de la Feldgerndarmerie, que en veure’ls fugir també els hi varen disparar. Passant-li les bales molt a prop, en Fritz, que estava emprenyat i mort de por, va agafar la seva Parabellum mentre llançava la Karabiner a terra per anar més ràpid i va disparar contra aquests homes de les SS. De seguida en va matar a un parell que l’apuntaven amb les seves MP 40. Passant un altre cop entre els arbres perquè li fessin d’escut, un soldat de l’Exèrcit que estava amagat darrere d’un arbre el va agafar i el va acusar de traïdor amb una Walter P38 a la mà. Però en Fritz va reaccionar un cop més de forma ràpid i li va apuntar al cap amb la seva pistola i li va disparar sense tenir manies. Quedant-se quiet mirant tots els cadàvers que hi havia pel terra mentre sentia a pocs metres els combats, en Fritz en va veure a un altre soldat que l’apuntava i ell també el va apuntar amb la seva Parabellum i li va dir amb una cara d’odi que feia por:

Vols acabar com el teu company?

Dient que no amb el cap, aquell soldat el va deixar marxar. Baixant uns metres més avall, en Fritz es va replegar amb la resta dels seus companys que havien fugit a una altra línia defensiva i es va posar a cobert de les bales soviètiques. Mirant la resta de soldats que havien quedat vius, es va posar a descansar uns segons per agafar aire pensant que estava vivint els seus últims segons de vida. Estava esgotat, no podia més i tenia fam. Mentre descansava amb la vista perduda, va saber per uns seus companys, que no sabien que en Fritz estava desertant, que els soviètics ja controlaven la Reichstrasse I, l’autopista que conduïa a Berlín, i que ja no es podia frenar l’avanç dels russos. Quedant-se a la línia, es va posar a dormir esgotat mentre els altres seus companys vigilaven i defensaven la línia, que no aguantaria gaire més.

El 20 d’abril, el dia de l’aniversari d’en Hitler, feia 56 anys, els edificis mig en ruïnes de la ciutat varen aparèixer amb banderes del partit nazi i amb pancartes que deien:

Die Kriegssstadt Berlin grüst den Führer! La ciutat fortalesa de Berlín saluda al seu Führer.

Tot i els esforços inútils del govern, els berlinesos estaven desesperats i no tenien ganes de celebrar l’aniversari. La majoria anaven a fer cues a les poques botigues d’alimentació que quedaven perquè patien que els soviètics els fessin passar fam com havien fet a altres ciutats. Alguns altres ciutadans anaven als quioscos per saber les últimes notícies. El Völkischer Beobachter només sortia editat amb una pàgina amb una gran fotografia sota el titular: Hitler, el soldat més valent del Reich.

Però no només els alemanyes es varen recordar de l’aniversari d’en Hitler. Bombarders britànics i nord-americans varen bombardejar la ciutat i els soviètics varen fer caure a les sis del matí els primers obusos contra la ciutat. A més, els primers tancs soviètics es trobaven a davant les portes de Berlín i les primeres unitats soviètiques, el 125ª Cos de fusellers i el 47ª Exèrcit, varen atacar la ciutat des de la perifèria nord i varen obrir foc sobre les posicions alemanyes. En Fritz estava en aquelles defenses i no parava de disparar contra els soviètics amb una altre Karibener d’un seu company que havia trobat mort. Mentre veia caure als seus companys abatuts per les bales soviètiques anava agafant les bales d’aquests homes per poder carregar l’arma, però sabia que era inútil resistir i veia cada cop més bales que impactaven a la seva posició. Aprofitant que un T-34 havia llançat un obús molt a prop d’on era ell matant a molts dels seus companys, que varen saltar pels aires, en Fritz va aprofitar el caos i el fum per córrer cap a la ciutat sabent que allà hi havia l’única possibilitat de sobreviure. No tenia ganes de morir al bosc. Alguns dels seus companys li cridaven que tornés i quan va veure que quedaria atrapat per uns quants soldats de les SS que l’estaven apuntant per matar-lo per desertor es va veure mort. Mirant a banda i banda veia que no tenia escapatòria. Just en el moment que un soldat de les SS l’apuntava per matar-lo, en Fritz va tenir la sort de que un altre obús d’un altre T-34 va caure damunt d’aquells soldats de les SS matant-los a tots. Impactat per l’explosió però sense aturar-se, va saltar per damunt d’aquells soldats morts, però no sabia per on s’havia de moure amb tant de fum. Sentit com el disparaven i veient com es movia la terra per les bales, es va amagar darrere d’un arbre per pensar què tenia que fer mentre ensumava l’olor a pólvora. Es veia mort, ara sí, pensava. Però a uns quants metres d’on era ell hi va veure una motocicleta DKW NZ 350 de color vermell abandonada. Sense rumiar-s’ho, va córrer cap a ella ràpidament i va aprofitar que els soviètics tornaven a atacar per marxar en direcció a la ciutat, cap a l’Alexanderplatz. De seguida que el varen veure, els soviètics li varen disparar, però en Fritz va ser prou enginyós de moure’s amb la motocicleta passant entre els arbres que li tornaven a fer d’escut. Esquivava com podia les branques, els cadàvers, els cotxes abandonats, fins que va arribar a la carretera després de saltar amb la motocicleta un barranc d’un metre i mig d’alçada. En entrar a la ciutat amb la motocicleta feta pols, havia trencat la suspensió, els soldats alemanys que vigilaven l’entrada nord de Berlín el varen deixar passar pensant que portava un missatge pel búnquer. Amb el puny dret donant gas al màxim va passar per l’Alexanderplatz i va tenir la sort de que els carrers estiguessin deserts, tot i que molts edificis cremaven i s’enfonsaven davant seu obligant-lo a esquivar les runes que queien damunt la calçada. Acabant de passar l’Alexanderplatz va veure com els Tigers alemanys es dirigien cap al nord-est de la ciutat, per a on entraven els soviètics, i els va esquivar ràpidament sense que aquests li diguessin res. Entrant a l’Unter den Linden va continuar donant gas al màxim i només va girar al cap un moment per veure a la seva esquerra com la Lustgarten estava buida i plena de craters i a la seva dreta per veure com havia quedar la seva Universitat. En el moment que tornava a mirar endavant no va ser a temps per esquivar una pedra que acabava de caure d’un edifici i va saltar pels aires amb la motocicleta impactant d’esquena contra un edifici. Estès al terra amb cops per tot arreu i amb la roba mig esparracada, el noi es va aixecar ràpid i va anar a buscar la DKW, però tenia el manillar torçat després de l’impacte. Mirant que no tingués cap ferida, va veure a uns quants soldats córrer cap al nord-est i va pensar que si el veien se l’emportarien amb ells. Girant el cap a banda i banda veia que estava atrapat, per tot arreu hi havia soldats, però llavors va veure les finestres de l’edifici amb què havia impactat i en va trencar una amb el colze i va entrar-hi a dins per amagar-s’hi. Entrant ràpidament d’un salt, es va trobar amb una família en una cantonada espantats en veure’l entrar d’aquella manera. Sense dir-los res, en Fritz es va treure la jaqueta militar i el braçalet de la Volksssturm perquè no volia que l’identifiquessin com un militar. Apropant-se a la finestra va veure com els cotxes militars s’anaven dirigint cap al nord-est, i llavors en Fritz va llançar la Karabinner a la vorera i va córrer a peu en direcció a la Pariser Platz per després anar al seu barri esperant que els seus veïns el poguessin ajudar a amagar-se. Abans es va aturar uns segons al Palau Imperial, que s’havia quedat sense sostre i amb diverses de les seves ales reduïdes a ruïnes i amb els murs exteriors destruïts en alguns punts. Quina pena, se li repetia a dins seu en recordar els moments que havia passat per aquella zona.
Passant per la Cancelleria a poc a poc, va veure com entre els murs que portaven al jardí de la Cancelleria que hi havia molts cotxes oficials dels ministres alemanys que havien vingut a Berlín per celebrar l’últim aniversari d’en Hitler. Sense temps per mirar qui hi havia a la festa, en Fritz va continuar avançant avall fins arribar al trencant de la Leipziger Strasse. Trobant-se a en Mark i la Diane que pujaven cap a la Wilhelmstrasse, en Fritz els va aturar per preguntar-los a on anaven. Espantats i amb la cara blanca, aquests li va contestar:

Els soviètics avancen amb més força pel sud, hem de fugir d’aquí. No trobem en Cukie, però ara no podem tornar enrere.

Esbufegant, pensant que no tenien sortida, en Fritz va continuar avançant per la Leipziger Strasse deixant a en Mark i la Diane marxant cap al nord de la ciutat. Endinsant-se observant les runes, els vagabunds, els amics i veïns de tota la vida, va entrar en els pisos en runes d’en Lou i d’en Georg, i va amagar-s’hi per passar-hi la nit mentre pensava què tenia que fer. Amagat a darrere d’un armari, no deixava de pensar amb l’Àngela, que estava a Colònia esperant ansiosa que en Fritz es salvés d’una batalla impossible de guanyar. Quan estava a punt de tancar els ulls per dormir, de cop es va despertar en sentir rugir diversos motors de cotxes. Traient el cap un moment, va veure que tots aquells cotxes passaven a tota velocitat carregats amb bosses i maletes. Eren els ministres i ajudants d’en Hitler que marxaven corrents aprofitant la foscors de la nit per no ser interceptats pels soviètics. Molts varen marxar per la carretera a través de la Bayerischer Wald. No aguantant més, en Fritz es va tornar a amagar per dormir.

A la matinada, l’aviació aliada va bombardejar la ciutat causant més desperfectes i més morts. Al matí, després de que sortís el Sol, caminant per la Wilhemstrasse per buscar alguns cosa per menjar va veure a molta gent corrents cap a l’Unter den Linden i els va seguir pensant que els soviètics ja devien ser a la Potsdamer Platz. Mirant amb detall la Cancelleria, va veure que aquell edifici havia quedat totalment malmès com la resta de la ciutat i passant per l’Unter den Linden va observar els cadàvers que havia deixat l’artilleria soviètica. Posant-se-li la pell de gallina es va fixar en que no quedava cap arbre dempeus. Llavors, després d’un silenci, va sentir un tret, era una noia que s’havia disparat un tret al cap. Uns metres més enllà la varen seguir un parell de nois i un home gran. A dos quarts de deu, va tenir que refugiar-se en uns subterranis en sentir l’artilleria soviètica bombardejar la capital. Pels carrers corrien atemorits i desconcertats milers de civils i de fugitius, però l’Exèrcit agafava a la gent i els obligaven a construir obstacles. En veure’l en un subterrani, en Fritz va ser obligat a construir aquests obstacles juntament amb les Joventuts Hitlerianes, algunes dones i la gent gran. Pensant que el tornarien a la batalla, tots varen córrer en sentir l’artilleria russa bombardejar el barri governamental i varen veure com molta gent marxava de l’oest de la ciutat perquè a l’Alexanderplatz hi havia durs combats.

Al migdia, els obusos varen caure cada cop més a prop del centre de la ciutat. En sentir-los, en Fritz va córrer cap a l’estació Anhalter per agafar un tren. Mentre corria carrer avall no parava de saltar runes i de veure com molts dels edificis del voltant cremaven intensament deixant un aire irrespirable. En arribar a l’estació es va trobar amb un caos increïble. La gent es tirava a les vies esperant uns trens i alguns nens rondaven per les vies després d’haver perdut els seus pares. Intentant esmunyir-se entre les dones i els nens per fugir amb ells, un soldat de l’Exèrcit li va cridar l’atenció perquè es quedés amb ell i en Fritz va marxar ràpidament de l’estació per por a que el portessin un altre cop als combats. Sabent que no es podia deixar veure gaire perquè corria masses riscos, es va tornar a amagar en uns subterranis propers a l’estació mentre veia caure els obusos soviètics que mataven a molts civils, sobretot a dones que feien cua en els magatzems d’aliments per rebre racions d’aliments. En la Hermannplatz, al sud-oest de la ciutat, varen morir molts ciutadans que feien fila davant dels magatzems Karstadt. A les cinc de la tarda, amagat en el subterrani amb molta gent gran que no parava de tremolar de por, va sortir corrents en veure que els soldats alemanys tornaven a buscar entre la gent a persones per enviar-les a la batalla. Sabent que havia de tirar al nord per evitar els últims combats, va tornar a tirar carrer amunt fins arribar a la Potsdamer Platz. No deixant de veure camions militars i soldats que corrien cap al sud de la ciutat per enfrontar-se amb els soviètics, en Fritz va córrer ràpidament cap al barri per refugiant-se a les runes de la botiga de l’Albert i de la Helga. Espantat i sense deixar mai de mirar al carrer, que estava envaït de soldats alemanys, de cop va fer un crit en notar una mà a la seva esquena. Era la Klara. La xafardera del barri estava molt espantada, portava un vestit totalment demacrat, feia moltes olleres de no dormir, estava més prima i portava un pentinat com si s’acabés de llevar amb els cabells enlaire. Intentant tranquil•litzar-la agafant-li la tremolosa mà, va sentir en una ràdio que estava amagada entre les runes la veu d’en Goebbels en què els demanava que lluitessin fins al final perquè tot no estava perdut. Mirant els ànims de la gent que també es refugiava com ell va veure que cap d’ells volia lluitar i que tots desitjaven que tot acabés com més aviat millor. Tot i això, alguns no es creien que serien derrotats. En una paret de la floristeria de la Carlene que encara resistia dempeus si podia llegir:

Kapitulieren? Nein!.

Al vespre varen començar més bombardejos a la ciutat, tant els bombarders britànics com els nord-americans varen bombardejar la ciutat fins a la matinada de l’endemà aplanant el camí per l’arribada dels soldats soviètics per l’est de la ciutat. Però aquests bombardejos varen fer tot el contrari del què pensaven ja que va dificultar l’arribada dels tancs soviètics per culpa de les runes que varen caure a la calçada. En Fritz es va passar tota la nit en blanc entre les runes escoltant terroritzat les bombes mentre intentava buscar alguns cosa per menjar. Per més que busqués no trobava res i només va trobar un quilogram de farina que es va menjar mentre recordava els estufats de la seva àvia. Desfet i amb una fam de llop, es va estirar a les runes, a pocs metres al costat de la Klara, i va intentar dormir, però les bombes, els tremolors, els trets, la pols que el feia tossi, els crits i la por no el varen deixar fer un son.

El matí del dia següent, les tropes d’en Gregory Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat el dia de l’aniversari d’en Vladimir Lenin. Al sud de la ciutat, les tropes d’Ivan Konev varen fer avançar els seus camions per eliminar els soldats alemanys al voltant de Cottbuts i a la tarda varen arribar a Mareiemfelde, en el suburbi sud de la ciutat. Per si no fos poc, el 4º Exèrcit blindat de la Guàrdia soviètic va desbordar la ciutat pel sud-oest i es va apoderar de Saarmund i de Beelitz. Atemorit entre les runes que li feien de refugi, en Fritz només sortia quan veia a un veí mal ferit com la Cosmina i l’ajudava a amagar-se. No sabent què tenia que fer, era impossible fugir de la ciutat, va tornar a veure com els soldats alemanys inspeccionaven les cases i les runes dels edificis per trobar a homes per anar a lluitar. En aquells moments va sentir per la ràdio un comunicat que havia fet emetre en Hitler en què demanava a la població que resistissin sinó volien ser acusats com a traïdors. Quedant-se immòbil entre les runes per no ser vist, en Fritz es va passar tot el dia així mentre observava com els soldats alemanys trobaven a algun home per anar a lluitar. Indignat, no deixava de plorar en veure aquella escena i patia per la seva seguretat, mentre la Klara començava a desvariejar. Portava dies sense menjar i sense dormir. Un home que es va intentar resistir va ser colpejat i penjat des d’una farola mentre els soldats alemanys cridaven a la gent que lluitessin. Fent-se de nit, en Fritz es va adormir esgotat i desnodrit al costat de la Klara mentre anava sentint trets.

L’endemà al matí, en Fritz es va despertar en sentir les bombes soviètiques i va tornar a veure a un parell de soldats alemanys buscant a més gent per lluitar. Mirant al perruquer Otto que l’obligaven a lluitar, en Fritz es va desesperar. Sabent que havia d’actuar, en un atac de ràbia va disparar des de les runes contra aquells soldats. Veient-los caure morts a terra, en Fritz va cridar a l’Otto perquè vingués amb ell entre les runes per amagar-se. Sense pensar-s’ho l’Otto va córrer cap a en Fritz. Donant-li les gràcies amb una encaixada de mà, l’Otto es va posar a plorar i li va explicar que havia perdut a tota la seva família i que estava desesperat. Parlant amb ell, l’Otto li va explicar que era una bogeria el què estaven fent perquè només hi havia per defensar la ciutat 45.000 homes de la Wehrmacht i de les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, per lluitar contra 1.500.000 soldats soviètics. Sospirant, en Fritz li va dir que no es podien quedar allà perquè veurien els cadàvers d’aquells dos homes que havia acabat de matar. Demanant-li a la Klara un últim esforç, la xafardera del barri no va tenir l’esme de contestar-los i els va pregar que la deixessin aquí. Pensant que els soldats alemanys no li dirien res i que no es creurien que aquella dona hagués matat aquells dos soldats, en Fritz i l’Otto varen córrer carrer cap a l’est del barri buscant unes altres runes per amagar-se. Arribant a la Wilhelmstrasse després d’esquivar les runes i les mirades de la gent que els demanaven que fugissin ràpid, varen sentir com els projectils de l’artilleria soviètica arribaven cada cop més a prop d’ells i amb més intensitat. Espantats en caure’ls-hi un edifici al mig de la calçada, varen fer mitja volta i varen decidir anar al Tiergarten, però arribant a la Hermann-Göering Strasse varen sentir com les bateries soviètiques ja arribaven des dels búnquers del Tiergarten a les restes de la Nova Cancelleria i a l’edifici del Ministeri de l’Aire. Estaven rodejats. El soldats soviètics ja s’havien fet amb el control del sud de Berlín i les tropes d’Ivan Konev avançaven cap a l’estació Anhalter. Per si no fos poc, l’aviació aliada va començar a bombardejar la ciutat. Sabent que no tenien més remei, es varen amagar ràpidament a les runes de l’Hotel Esplanade. Col•locant pedres davant seus per no ser vistos, varen veure com el 7ª Departament del 1ª Front Bielorús llançava pamflets des de l’aire en el que asseguraven als soldats alemanys que no tenia sentit continuar lluitant. També es varen llançar octavetes pels civils perquè les entreguessin als soldats soviètics en el moment de la rendició per tal de demostrar la seva bona voluntat. Casi un 50% dels berlinesos es varen rendir. Agafant un parell d’octavetes, en Fritz i l’Otto varen córrer cap a l’estació Anhalter per rendir-se als soviètics, però mentre corrien carrer avall es va sentir un tret d’uns pisos que va abatre a l’Otto. Veient-lo caure a terra mort després de que la bala l’impactés en el cap, en Fritz va sentir un altre tret que de poc el toca. Per sort li va rascar la camisa. Sabent que anaven per ell, eren alemanys que no acceptaven que ningú es rendís, en Fritz va saltar entre les runes d’un edifici per cobrir-se dels trets d’aquell tirador que estava amagat a dalt un edifici. Donant-se un cop al genoll en el salt, el noi no tenia temps per queixar-se i es va esmunyir entre les pedres. Veient que no parava de disparar-li, en Fritz li va cridar desesperat:

Sóc berlinès, no em disparis!.

Però aquell soldat no el deixava de disparar sense contemplacions. Veient-se perdut, en Fritz es va arrossegar entre les runes mentre aquell soldat li disparava. Posant-se a una posició més còmode, girant la vista cap a la carretera va veure que el podia tenir a tir. Apuntant bé amb la Parabellum, en Fritz va disparar i va matar a aquell soldat, que va caure al mig de la calçada. Descansant a darrere un mur mentre veia que molta gent es tornava a amagar en veure més soldats alemanys, va sentir de fons l’emissora Werwolfsender, la portaveu especial d’en Joseph Goebbels a Königswusterhausen, en què es feia una crida als membres de la Wehrwolf de Berlín i de Brandenburg per lluitar contra els soviètics. El comunicat també deia que qualsevol que intentés fugir seria considerat un traïdor. De cop, en Fritz va veure com molta gent tornava a córrer cap al búnquer de l’estació d’Anhalter, proper a l’estació central. Pensant que era una bona idea, en Fritz va córrer amb la resta i pel camí es trobava als homes de l’Organització Todt, que intentaven inútilment restablir el trànsit i apartaven els cadàvers que havien quedat al mig de la carretera.

Però la sort no l’acompanyava, en intentar entrar al refugi un grup de nens el varen fer fora perquè estava ple i no volien a cap noi jove perquè tenien por que els matessin per culpa d’ell pensant que tots eren militars. Emprenyat veient que havia sortit de l’amagatall per res, va tornar a córrer en direcció amunt, però llavors es va topar amb uns quants soldats alemanys. Pensant que el detindrien o el matarien, va veure com aquests es canviaven la roba com havia fet ell per desertar. Animant-los a trobar un refugi, aquests el varen seguir i es varen tornar a amagar entre les runes de l’Hotel Esplanade. Mentre esperaven ansiosos l’arribada dels soviètics, varen sentir sobrevolar avions, però es varen estranyar de que no llancessin bombes. Parlant-ne entre ells, es varen creure que eren els nord-americans que llançaven paracaigudistes, però aquesta no era la realitat, els avions només inspeccionaven des de l’aire l’estat de la ciutat. A la nit, varen veure com els tancs que estaven en condicions de lluitar es dirigien cap al sud, a l’aeròdrom de Tempelhof per proveir-se.

Passant la nit entre les runes del seu bar favorit en companyia d’uns soldats desertors, l’endemà varen veure que la ciutat era seriosament atacada i que ara era només qüestió de dies que tot acabés. Moltes cases penjaven les banderes blanques per rendir-se als soviètics, però quan ho veien els soldats alemanys assassinaven a trets als ocupants d’aquella casa que s’havia rendit o els hi llançaven granades. La majoria dels soldats soviètics encara estaven en els suburbis de la ciutat i en Fritz estava al centre. Intentant trobar alguna cosa de menjar entre les runes, es va tenir que amagar a darrere un mur en veure a un grup de 200 voluntaris francesos de les Waffen-SS, la Divisió Charlemagne, que defensaven la capital amb els Panzerfaust i els Sturmgewehr. Parlant amb aquells altres desertors en veu baixa, en Fritz va saber que els soviètics havien creuat el riu Spree i que havien agafat el control de l’aeròdrom de Tempelhof. Al migdia va saber per uns altres desertors que corrien buscant refugi, que les tropes d’Ivan Konev havien col•locat al sud de la ciutat els primers ponts artificials per creuar-los amb els primers tancs i que les unitats de l’exèrcit soviètic havien arribat a Daglem. La gent esperava amagada l’arribada d’aquests soldats, tot i que patien pel seu comportament, que estava molt lluny de ser civilitzat. Mentre avançaven cap al centre, els soviètics violaven i torturaven a moltes berlineses.

El 25 d’abril, els soviètics varen envoltar definitivament la ciutat i varen bombardejar-la. Fugint d’aquells bombardejos que els hi feien tremolar els pocs murs que quedaven dempeus, en Fritz va veure com alguns dels seus companys morien en caure’ls-hi els projectils soviètics en no arribar a temps a refugiar-se entre unes altres runes. Ell estava convençut de que moriria aquell dia. Mirant a banda i banda, va quedar sorprès en veure-hi la Klara, que estava amagada amb ells darrere de la barra del bar abraçada a una ràdio per intentar sintonitzar amb l’emissora Deutschlandsenser, que no va emetre cap missatge. Apropant-s’hi esmunyit i amb la cara coberta de pols, en Fritz li va agafar la mà en assentar-s’hi al seu costat i la Klara, amb una mirada perduda i una cara totalment destrossada de tant patiment després de sortir del seu amagatall, li va explicar tartamudejant que alguns soldats soviètics ajudaven a la població necessitada de menjar i d’aigua. Dient-li que la violarien si s’entregava, ella li va contestar amb uns ulls que ensenyaven que tenia por:

Prefereixo tenir un rus damunt la meva panxa que els nord-americans damunt del meu cap.

Entenent-la, va veure com la Klara sortia corrents del seu amagatall per entregar-se. Recordant a aquella dona tant xafardera que es passava el dia a les botigues, a la llibreria o fora al carrer per espiar a la gent, en Fritz, que encara pensava que ell moriria aquell dia, li va cridar:

Et desitjo tota la sort del món, veïna.

Però en només fer quatre passes més, un soldat alemany que estava amagat en un àtic li va disparar al cap i la va matar. Abatut sabent que no es podia bellugar, en Fritz no es va moure ni un mil•límetre veient el cadàver de la Klara estès al terra mentre anava perdent sang. Al cap d’uns minuts observava com la Potsdamer Platz era desèrtica amb el cadàver de la Klara al bell mig de la plaça i només se sentien els trets de les batalles que provenien de la Hermannplatz, on el general Krukenberg amb la seva 11º Divisió de Panzergrenadier de les SS Nordland varen atacar als soviètics des de les torres bessones dels magatzems Karstadt, i els dispars dels coets Katiuska, els anomenats Òrgans de Stalin pels alemanys, en els edificis administratius. Trobant una mica de pa sec pel terra, es va quedar a les ruïnes de l’Hotel no deixant ni un segon la seva Parabellum per no haver de veure el cos sense vida de la Klara. Hagués pagat tots els diners del món perquè en Julius li servís en aquells moments una Paulaner com havia fet en el passat amb els seus amics. A mesura que s’anava veient fosc, en Fritz veia des del seu amagatall com molts membres de la Volkssturm com aprofitaven la foscor per marxar corrents amb un mocador blanc a la mà per rendir-se. Pensant en fer el mateix, va veure com alguns soldats amagats en uns pisos els hi disparaven sense contemplacions, matant a uns quants d’ells.

A la matinada, en Fritz va veure com els bombarders soviètics bombardejaven un altre cop la ciutat provocant nombrosos incendis que feien que la gent sortís del seu refugi. Un home gran, que feia una cara d’esgotament de no dormir i de no menjar, es va treure una pistola i es va disparar un tret al cap. Atemorit veient que l’Hotel també s’encenia, en Fritz va sortir entre la foscor amb la resta de la gent cap a la Leipziger Strasse i es va refugiar a les runes de l’antic pis de la Galiana. Pensant que ella el protegiria, si va quedar adormit durant unes hores fins que el matí es va despertar amb una forta pluja que va apagar els incendis. Mirant al carrer, veia que hi havia molts víctimes civils i que les dones estaven tota l’estona fent cua en els magatzems d’aliments per trobar alguna cosa per menjar mentre resistien els atacs de l’artilleria soviètica. Mirant-les atentament amb les seves bosses de mà i amb les seves humils vestimentes brutes i esparracades després de malviure a les runes, en Fritz va pensar:

Aquests són els veritables herois.

Bevent una mica d’aigua que va trobar en un pot on si havia acumulat l’aigua de la pluja, va sentir en una ràdio que sonava de fons a una de les poques emissores nazis que encara funcionaven. El locutor d’aquesta emissora demanava a les dones i a les nenes que agafessin les armes dels soldats ferits per lluitar. Empipat en sentir allò, va disparar un tret contra aquella ràdio per fer-la callar. Però encara es va indignar més en veure com els nazis enviaven octavetes demanant a la gent que resistís prometent-los que el 9º Exèrcit d’en Walther Wenck vindria a la ciutat per defensar-la dels soviètics. La majoria no en va fer cas i es varen refugiar als subterranis dels edificis esperant l’arribada dels soldats soviètics que tant temien. Veient a un seu company de l’Hospital Charité passejant per la caçada greument ferit amb una bala a l’estomac, en Fritz va sortir uns segons per córrer cap a ell per agafar-lo. Examinant-lo després de treure-li la camisa, va veure que l’havia de portar a l’Hospital si volia viure i el va agafar per l’espatlla per varen caminar entre les runes cap a l’Hospital Charité. Alguns soldats alemanys el varen veure, però com que portava un ferit que no deixava de perdre sang, no es varen atrevir a aturar-lo. Entrant al seu Hospital va veure que estava pràcticament destruït, només quedaven poques parets dempeus. Entrant a dins d’aquelles quatre parets que havien sigut el seu somni, en Fritz va demanar ajudar a crits. Llavors, el director de l’Hospital va sortir de darrere d’un mur que en prou feines es mantenia dempeus i amb el seu uniforme estripat els va expulsar de males maneres perquè l’Hospital estava ple de ferits i no podien acceptar-ne més. Renegant per dins però no tenint més remei, es varen quedar al carrer ple de runes. Esbufegant per dins sense saber què fer amb aquell home malferit, de cop aquest home va tancar els ulls i ja no es va despertar més. Atordit mentre pensava que havia fet tot aquell trajecte per res, el va deixar a la porta de l’Hospital i es va amagar corrents en un subterrani d’un edifici de davant on va veure a alguns membres de les Joventuts Hitlerianes i de la Volkssturm com es treien l’uniforme, es vestien de paisà i amagaven la seva arma. Veient-los que estaven tant atemorits com ells si va acostar per parlar amb ells i li varen explicar que els soviètics avançaven casa per casa i que obligaven als civils a sortir-ne, i que en moltes ocasions avançaven tirant granades per evacuar les habitacions. Mentre parlaven de com ho havien de fer per sobreviure, varen tornar a sentir com els soviètics els tornaven a bombardejar i en treure el cap del subterrani varen veure que la ciutat es cobria de cop de fum negre. Entre el fum irrespirable, en Fritz va veure a vuit Tigers que anaven cap al Tiergarten. Sabent que els combats es produirien aviat a on eren ells, sabia que no era una bona idea quedar-se allà a prop del Reichstag, un símbol pels soviètics que estava greument danyat i tenia totes les portes i finestres tapiades amb fustes esperant l’última batalla. La cúpula de l’arquitecte Zimmermann continuava dreta. Llavors, un d’aquells nois, en sentir els tancs i l’artilleria, va agafar un tros de vidre que hi havia al terra i es va tallar el coll sense pensar-s’ho. Ja no podia més. En un altre moment en Fritz l’hi hagués impressionat aquell suïcidi, però estava tant espantat que no n’hi va fer massa cas.

A la tarda, una bomba va caure en el subterrani enfonsant l’edifici on estaven i un dels nois va cridar de cop:

Deixem enrere l’edifici Ballot!.

Quedant-se quiet uns segons pensant que feia molt de temps que no sentia com del Reichstag en deien l’edifici Ballot, en Fritz, juntament amb els altres nois, varen córrer d’immediat cap al sud, en direcció a la Porta de Brandenburg, buscant un nou refugi. Sabent que serien assassinats per l’artilleria soviètica, que estava esmunyida en el Tiergarten, tots es varen quedar aspectants en veure una avioneta fumejant que intentava aterrar al Tiergarten mentre els soldats soviètics l’estaven disparant. Era una avioneta Folcke que pilotava la pilot Hanna Reitsch que portava en el búnquer d’en Hitler al nou ministre de l’Aire, el general de la Luftwaffe Ritter von Greim, que substituïa a en Göeirng, que era acusat de traïció per haver volgut ocupar el càrrec d’en Hitler des de Berchtesgaden. Aprofitant que els soviètics estaven per l’avioneta, que va aterrar de forma espectacular a davant de la Porta de Brandenburg, els nois varen córrer en direcció a la Wilhelmstrasse pensant que no havien de passar per davant del Tiergarten, on hi havia molts morts. En veure l’Hotel Adlon amb l’entrada plena de runes, va observar que de l’edifici només en quedava l’estructura i que la inscripció del frontis de l’Hotel estava sense la A d’Adlon. En aquells moments li varen venir de nou els records i es va aturar uns instants pensant amb el seu casament i en aquells moments el temps se li va aturar. Les bombes, els crits, el fort vent i els soroll dels edificis en caure varen ser silenciats en la ment d’en Fritz pensant en aquell enyorat dia. Però la realitat va tornar quan un dels seus companys li va donar un empenta perquè corres i llavors va córrer com ho va fer en Jesse Owens el 1936. Girant al cap a banda i banda només veia destrucció; l’ambaixada nord-americana estava destruïda per complet, igual que l’ambaixada de França, situada a l’altra costat de la petita plaça. Arribant a la Wilhelmstrasse el panorama era semblant; a la banda dreta, l’antic palau del president Von Hindenburg, que en Von Ribbentrop havia ocupat, estava en ruïnes i només alguns murs continuaven dempeus. Més enllà, en el costat esquerre del carrer, es mantenia dempeus l’edifici que en Rudolf Hess havia utilitzat com oficina. Més enllà, a l’esquerra, quedaven molt poques restes del Ministeri de Propaganda. La majoria dels seus murs havien desaparegut. Finalment, a l’altra banda del carrer, davant al Ministeri de Propaganda, estaven les restes de la destruïda Nova Cancelleria. En aquells moments que estava amb els seus companys mirant l’edifici que havia d’aguantar 1.000 anys, els hi varen caure més bombes soviètiques. Esquivant-les a l’atzar mentre veien com s’enfonsaven les restes dels edificis del costat deixant més runes al terra, en Fritz va tenir la sort de caure a terra en tremolar el terra d’una explosió i des de la calçada es va arrossegar fent la croqueta fins a sota un cotxe destruït. Posant-se a tremolar, des d’allà sota va veure que els seus companys morien per les bombes soviètiques, que no deixaven de provocar explosions, crits i més morts. Continuant amagat pensant que una bomba l’hi aniria a sobre, va observar com les bombes acabaven de destruir els murs de la Cancelleria. Veient com s’enfonsava davant seu la Cancelleria, li va venir a la ment el dia que varen anar amb tota la família a la inauguració de l’edifici i anava recordant el què deia la gent aquell dia:

Aquest edifici aguantarà com el règim, més de 1.000 anys.

Amb un somriure sorneguer recordant aquella frase, en Fritz va agafar les últimes forces que li quedaven i va sortir de sota el cotxe per refugiar-se a la primera casa que va trobar que encara tenia sostre. Quedant-se adormit i destrossat, va tancar els ulls pensant amb l’Àngela, que estava a Colònia patint per ell. Tota la família es pensava que ja era mort, però l’Àngela era l’única que confiava que encara fos viu i s’anava tocant l’aliança d’or. Quan rebien notícies i sabien l’abast dels atacs, tots creien que era impossible que se’n hagués sortit, però l’Àngela creia fermament amb en Fritz.

El dia següent, 28 d’abril, en Fritz estava refugiat esperant l’arribada dels soviètics i veia des de la seva posició com s’enviaven els soldats alemanys ferits a un hospital de campanya que s’havia establert en els subterranis de l’Hotel Adlon i com els soldats de les SS eren traslladats al subterrani de la Cancelleria del Reich. Esperant tot el matí entre les runes plenes de pols i en companyia d’un parell de rates que buscaven engrunes entre les runes, en Fritz sabia que havia de sortir a buscar menjar perquè portava dos dies sense menjar però patia perquè no el trobessin i l’enviessin a lluitar. Mirant al carrer, veia a alguns soldats desesperats que es suïcidaven amb les seves armes per no ser atrapats pels soviètics i uns altres que bevien a morro unes quantes ampolles de vi per morir borratxos. A la tarda continuava esperant mentre pensava en sortir o no del seu amagatall mentre li roncava la panxa de gana. Prement la panxa amb les mans perquè no ronqués suplicant menjar, va veure que al bell mig de la calçada hi havia unes galetes que havien caigut d’un pis que s’havia acabat d’enfonsar. Tot i que segurament serien ressequés, plenes de pols i rossegades per rosegadors, per en Fritz serien un gran plat en aquelles circumstàncies. Armant-se de valor i pensant només amb la panxa, va sortir decidit a agafar aquelles galetes. Quan va fer quatre passes va veure que un veí, un home gran i grassonet que s’havia deixat una barba llarga i que en el passat passava llargues estones a l’Hotel Esplanade jugant a cartes amb els seus amics, corria ràpidament en busca d’aquelles galetes. Esbufegant de ràbia, en Fritz va deixar que aquell home s’emportés el trofeu, però quan tornava al seu amagatall de sobte va veure que un altre veí sortia de darrere uns murs i es tirava sobre aquell home per aconseguir aquelles galetes. De seguida aquells dos homes que es coneixien i que havien jugat a cartes plegats mentre es bevien una bona tassa de xocolata calenta, es barallaven amb molta violència. Quan en Fritz anava per intervenir-hi per aturar-los, llavors l’home que havia saltat va agafar al seu amic per la barba, el va tirar a terra i agafant-li el cap amb les mans li va esclafar el cap a la vorera matant-lo per unes ràncies galetes. Veient que tothom estava embogint, en Fritz va tornar ràpidament al seu amagatall i aquell home va fugir en direcció contrària amb les galetes a la butxaca.

Al vespre, els soldats soviètics varen començar un potent bombardeig destruint les posicions alemanyes, i les seccions d’infanteria soviètica varen obrir camí cap als grans edificis de la Kronprinzufer i la Moltkesstrasse. Aprofitant la foscor de la nit, les dones i els nens varen sortir dels seus amagatalls i varen fugir pels túnels U-Bahn i S-Bahn. Fent el cor fort, en Fritz va sortir desesperat i sense rumiar-s’ho gaire amb aquelles dones per marxar amb elles en aquells túnels foscos i humits. Quan les va atrapar es va topar amb la Carlene, que en veure’l li va dir desesperada i sense mirar-lo a la cara, que no les seguís perquè era un home, un objectiu militar pels soviètics, i llavors totes li varen demanar a crits que no anés amb elles per no ser atacades. Entenent que tenien raó, no podia posar en risc la vida d’aquelles persones, tot i que tant li feia la de la Carlene, que seria violada repetidament pels soviètics, en Fritz va decidir tornar en el seu amagatall amagant-se entre la foscor que desapareixia uns instants per les flames que provocaven els projectils soviètics. Tornant corrents es va veure atrapat per uns quants soldats alemanys que disparaven contra tot el què es movia des de les seves posicions defensives en uns pisos. Veient com una bala impactava a un centímetres d’on era ell va saber que era un objectiu d’aquells soldats. Sentint com el disparaven de nou, en Fritz va córrer de nou cap a la Potsdamer Platz, que estava plena de soldats alemanys al voltant d’un camió esperant als soviètics. Alguns anaven totalment beguts i aprofitaven els seus últims moments de vida per cantar i beure. En veure a en Fritz vestit de paisà li varen cridar que agafés una arma per lluitar i per morir amb ells. Fent que no amb el cap, un dels soldats, que portava una ampolla de vi a la mà, el va apuntar amb la seva Walther P 38 lentament pel seu estat etílic, però el soldat no esperava que en Fritz tingués una Parabellum i va ser molt més ràpid que ell en disparar-lo i matar-lo. Veient com els altres treien les seves armes, en Fritz va saber que era el final, però un cop més va estar de sort quan va caure damunt d’aquells soldats un coet del llançacoets soviètic Katyusha que els va matar. Aprofitant el caos, els crits i el fum, en Fritz va marxar corrents per la Leipziger Strasse avall, però un parell de soldats que varen sobreviure el varen perseguir entre el fum buscant venjança. Sabent que no podia córrer més que les bales d’aquells dos soldats que el varen començar a disparar amb les seves MP-40, en Fritz es va tornar a veure atrapat en trobar-se moltes runes a la calçada i sabia que aquesta vegada era la definitiva. Buscant desesperat un amagatall entre les runes per cobrir-se de les bales d’aquell parell de soldats, va veure com una bala li passava a uns mil•límetres del seu braç dret, inclús li va tocar la camisa, i es va aturar mort de pànic esperant el final. Girant-se i mirant les cares dels seus assassins, en Fritz va esperar el tret de gràcia que acabaria amb la seva vida i el portaria amb la seva desitjada i enyorada Galiana.

Esbufegant mentre pensava amb l’Àngela i la seva filla, de cop va sentir un tret que el va deixar inquiet per no saber d’on venia i llavors va veure que un d’aquells dos soldats queia mort a terra. Aspectant sense saber d’on venia aquell tret, va veure a en Martin sortint d’unes runes amb una Karabiner 98k a les mans. Sense pensar-s’ho, l’altre soldat va disparar amb la seva Karabiner 98k a en Martin tocant-lo directament al pit. Aprofitant que el soldat havia canviat el rumb de la MP-40, en Fritz es va treure ràpidament la seva Parabellum de la butxaca dels pantalons i va disparar contra aquell soldat matant-lo d’un sol tret. Veient que el soldat estava mort a terra, en Fritz va córrer cap a en Martin, que estava molt mal ferit entre les runes plenes de pols. Tapant-li la ferida amb un mocador, en Fritz sabia que no sobreviure perquè la bala l’hi havia perforat el pulmó esquerre i perdia molta sang. Demanant-li que aguantés una vegada i una altra, en Martin li va dir amb greus dificultats i amb llàgrimes als ulls:

Fritz, aguanta i esborreu aquesta pàgina de la Història alemanya….. Quan vegis a la teva dona l’hi has de fer obrir una llibreria perquè ensenyi a les noves generacions un altre tipus de cultura diferent a la que jo he ensenyat. Vomitant sang mentre plorava sabent que eren els seus últims segons, en Martin li va afegir després d’empassar-se saliva: Quin error més gran he comès, em sento responsable del què ha passat….. demana-li perdó de part meva a la Matilda.

Mirant-se’l amb llàgrimes als ulls sabent que el seu llibreter marxava per sempre més, en Fritz li va dir convençut:

Tu no ets l’únic que t’has equivocat. Tots ens hem equivocat, i no només els alemanys som els responsables. Ens ha tocat viure en una època molt difícil i era fàcil que ens deixéssim enganyar. No ens hem tornat bojos un dia per l’altre, no hem canviat a Ovidi per Genghis Khan perquè sí, han sigut un cúmul d’errors que ens han portat cap aquí. No et preocupis per això. Ara vindrà la pau. Ara descansa en pau.

Fent un últim sospir, en Martin va morir agafant de la mà a en Fritz, que va quedar molt afectat per aquella mort. Posant-se entre les runes de la que havia sigut la llibreria mentre deixava el cos d’en Martin abandonat, en Fritz es va amagar esperant l’arribada dels soviètics, que era més lenta de l’esperada. Passant la nit amagat darrere d’un mur, sentia constantment els trets de l’artilleria i els crits de la gent, i en Fritz es va quedar una altra nit en vetlla, destrossat físicament i psíquicament: no menjava, en prou feines bevia aigua, estava cobert de pols i no dormia. Contant les bales que li quedaven va veure que en tenia molt poques i que no es podria defensar en un tiroteig. Mirant un paper amb la lletra de l’Àngela que hi havia enganxat el mur, el noi es va emocionar però en aquell moment es va posar a ploure i va agafar un vol que va trobar per terra i el va posar pla per recollir l’aigua. Mentre esperava que s’omplís va veure que unes quantes dones joves marxaven en direcció a la Cancelleria del Reich amb uns quants soldats completament beguts. Sense entendre què estava passant, no sabia que en aquell moment en Hitler i l’Eva Hitler s’havien casat al búnquer de la Cancelleria i que molts soldats havien fet una festa de celebració en el pis de dalt del búnquer convidant a unes quantes noies que venien els seus cossos a canvi d’estar a la gola del llop.

Al matí, a Berlín va deixar de ploure i els soldats soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Ja estaven a només 500 metres del Reichstag i des de primera hora la 301ª Divisió de fusellers del coronel Antonov varen començar el seu assalt a l’edifici parlamentari. Molt a prop d’on era en Fritz, dos regiments de fusellers soviètics intentaven atacar el quarter general de la Gestapo, a la Prinz-Albrechstrasse, però les Waffen-SS el defensaven amb molt intensitat. A més, un destacament del SMERSH, adscrit al 3ª Exèrcit de xoc soviètic, va començar a avançar cap al districte governamental amb l’objectiu d’arribar a la Cancelleria. Veient als soldats soviètics amb els seus uniformes marrons com arrossegaven una Maxim M1910, en Fritz creia que estava salvat, però en veure la dura resistència alemanya que no parava de disparar va entendre que no seria tant fàcil com s’havia imaginat en un primer moment. Mirant fixament la batalla amagat, va quedar esgarrifat en veure que els soviètics disparaven contra tot el què es mogués amb el seu fusell SVT-40 Tokarev, una arma amb un sistema de dispar per recàrrega accionada per gas, i que no feien separacions entre soldats i civils. Tenia clar que seria un objectiu militar i que no en sortiria en vida si es movia. Però on podia anar pensava, no tenia escapatòria. Amagat entre les runes sense moure’s i sense respirar, va sentir a la nit els soviètics del 8ª Exèrcit de xoc d’en Vasili Chuikov com entraven per la Wilhelmstrasse i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire, que curiosament estava pràcticament intacte i estava defensat per uns quants soldats alemanys de les Waffen-SS. De cop va sentir les ràfegues de trets que s’intercanviaven els dos exèrcits, i en Fritz es va tenir que amagar darrere d’un bloc perquè els soviètics disparaven a tots els edificis amb els seus morters. Veient com s’acumulaven molts cadàvers en el seu carrer, completament destrossat, ja ni el reconeixia de tantes runes que hi havia, va començar a tremolar de por i d’esgotament. Necessitava menjar i somiava amb les currywurst que feia la seva àvia. Adormint-se esgotat, anava fent cops de cap dret darrere del mur, però els dispars dels morters soviètics el despertaven de cop i no el deixaven descansar. Començava a desvariejar i de vegades es pensava que tenia a la seva estimada al seu costat.

Passant una altra nit en vetlla, al matí del dia següent la situació encara va empitjorar més pels alemanys. Els soldats soviètics es trobaven al Tiergarten, molt a prop del centre, a només 300 metres del búnquer d’en Hitler. La mateixa distància que hi tenia en Fritz d’on estava amagat. Els combats més intensos es varen produir en el Teatre de l’Òpera Kroll, on els soviètics varen tenir que necessitar una altra divisió equipada amb més canons autopropulsats i més carros de combat que varen arribar a través del pont de Moltke. Mirant des de darrere del mur on estava amagat, en Fritz va veure que tenia els soldats soviètics a molts pocs metres d’on era ell, eren a la Potsdamer Platz. A l’altra banda del carrer, els soviètics intentaven fer-se amb el control de l’edifici del Ministeri de l’Interior i el quarter general de la Gestapo, on els alemanys es defensaven disparant des dels pisos més alts. En el districte governamental, a uns 200 metres d’on era en Fritz, era on es produïen les principals lluites. El Ministeri de l’Aire es va veure de cop afectat per un contundent bombardeig però les parets de formigó varen aguantar. Per la seva part, els soldats soviètics estaven molt sorpresos, no es podien creure que els alemanys encara aguantessin, i els combats es varen intensificar casa per casa. Des de la llibreria, va veure com sortien de cop uns quants soldats alemanys que continuaven disparant contra als soldats soviètics que es volien fer amb el control de la Leipziger Strasse. Veient i escoltant la batalla, en Fritz ja no aguantava més, sabia que no tenia possibilitats i no tenia ganes de morir allà al costat d’en Martin. Si tenia que morir pensava que ho havia de fer a les runes de casa seva, a on havia sigut feliç amb el seu pare, la seva mare, la seva àvia, els seus germans, amb els seus amics, amb l’Àngela i amb la Galiana.

Pensant amb la Galiana es va posar a riure tristament recordant-la. Hagués sigut tant feliç sinó hagués sigut pel nacionalsocialisme. Sense els nazis no hagués mort la Galiana i hagués pogut viure feliç amb ella. Sense els nazis hagués pogut viure amb l’Àngela i la seva filla hi hagués sigut feliç. Però ara no viuria per culpa d’ells. Enrabiat i fent un últim crit de desesperació, en Fritz va perdre la poca raó que li quedava i va sortir del seu amagatall sense pensar en els combats que s’estaven produint davant seu. Sense mirar-se res, va sortir caminant ràpid en direcció a casa seu, que estava a l’altra banda de la carretera i a uns quants metres a l’oest. De seguida que el varen veure, l’artilleria soviètica i alemanya li varen disparar, però semblava com si les bales no el volguessin tocar ja que li passaven a fregar d’ell però no el tocaven miraculosament. Impactaven al terra, a les runes, als murs, a un cotxe destrossat, però no el varen tocar en part perquè després de sentir uns quants trets el noi va retornar a la realitat i va córrer tant ràpid que els franctiradors que hi havia a dalts dels edificis se’ls va fer un objectiu complicat i perquè el gat Cukie, que va sortir de la carnisseria de la Maria, va perseguir a en Fritz i va distreure en els franctiradors. Arribant perseguit per les bales i per en Cukie, va entrar de cop a l’entrada de casa i es va tirar a terra esmunyint-se entre les pedres de ciment i es va camuflar entre les runes de casa seu amb el gat al costat. Amagats darrere d’unes pedres, sentia com no deixaven de disparar-li. Tancant els ulls sabent que era aquest cop si que era el final, notava perfectament com les bales tocaven la paret que el cobrien, va veure el quadre de la Galiana en perfectes condicions tirat a terra amb les demes runes i objectes de la casa. Allargant la mà senes moure el cos, va agafar el quadre i el va estirar als seus braços per abraçar-lo tot plorant pensant amb la seva difunta xicota. Tornant a delirar mentre anava sentint trets, li va ensenyar en el gat com si ell el pogués entendre. Ella ja els va avisar i no li varen fer cas i ella va ser de les primeres víctimes del nazisme i ell seria de les últimes víctimes del nazisme, pensava, i li anava dient en el gat, que no deixava de mirar-lo atemorit pels sorolls. Sabent que estava perdut entre les bales soviètiques i alemanyes, es va treure la Parabellum del cinturó i es va voler disparar. Estava desesperat, no dormia, no menjava, no bevia, només veia morts, trets, bales, hi havia matat a uns quants homes, cosa que també l’impactava encara que ho hagués fet en defensa pròpia. Mirant el quadre amb la pistola a la mà, recordava aquells temps que els quatre amics, en Fritz, la Galiana, en Lou i en George, passejaven i jugaven pel Tiergarten despreocupats pensant en el futur, un futur que cap dels quatre tindria. Agafant amb força la Parabellum, es va apuntar al cap al mateix moment que ho va fer l’Adolf Hitler. Però en Hitler va prémer el gallet mentre s’empassava una pastilla de cianur juntament amb la seva esposa, i en Fritz no ho va fer en veure gràcies a que en Cukie remenava una capsa i va treure’n la xapa de ferro que la Galiana l’hi havia deixat feia molts anys dient-li que li portaria sort. Agafant-la amb les seves mans brutes de tanta pols, se la va posar emocionat a la butxaca del pit esquerre de la camisa i es va estirar abatut amb la pistola a la mà mentre sentia les bales impactar a les runes de casa seu. No podia més, estava esgotat i enfonsat. Agafant en Cukie perquè no marxés, va sentir les erugues de 60 centímetres d’un tanc i girant el cap va veure que pel carrer passava un T-34 soviètic que va aturar les ràfegues de trets amb el seu canó de 76,2 mil•límetres. Aprofitant que tothom estava pel T-34, ell es va cobrir entre unes altres runes més grosses per no ser vist. Observant-les, no sabia si eren de l’habitació del seu pare, de la seva, de la del seu germà, o del menjador. Mirant esgotat al carrer per no pensar en la seva estimada casa, va veure els soldats soviètics avançant pel carrer darrere del tanc i es va espantar en veure com uns quants d’aquests soldats miraven entre les runes que no hi hagués ningú. Sense moure’s ni un mil•límetre i sense respirar, en Fritz no va ser vist perquè aquells soldats varen veure molts impactes de bales a les runes de casa els Klein, cosa que els va fer pensar que era impossible que hi hagués algú viu, i també tenien ganes d’avançar ràpidament perquè volien atrapar a en Hitler.

A la nit, una altra nit que en Fritz es va passar en blanc amagat entre les runes de casa seu amb el quadre de la Galiana agafat en els seus braços, la infanteria soviètica va assaltar el Reichstag. Esgotat i anant tancant els ulls d’esgotament però obrint-los al cap de poc en sentir més trets, el noi només tenia ganes de que acabés tot d’una vegada per totes.

Quan en Hitler es va suïcidar, en Goebbels va passar a ser el canceller d’Alemanya, però el nou canceller havia anunciat en el personal del búnquer que es suïcidaria juntament amb la seva esposa com ho havia fet en Hitler. Primer va fer enverinar els seus sis fills, la Helga, la Hilda, en Helmut, la Holde, la Hedda i la Heide, i després va explicar que li tocaria en ell i a la Magda. Però en Goebbels no tenia la intenció de suïcidar-se tal i com havia dit, tenia pensat marxar l’1 de maig, el dia següent després de la mort d’en Hitler, per anar cap al nord d’Alemanya, en el quarter general del nou president del Reich, en Karl Döenitz, a Flensberg. Havia dit que es suïcidaria perquè pensava que quan els soviètics arribessin al búnquer i arrestessin a tots els ocupants del búnquer aquests explicarien que era mort i que d’aquesta manera no el buscarien. Era una quartada perfecte pensava. Només va explicar la veritat a la Magda, que fugiria amb ell, i en el seu ajudant, en Günther Schwägermann, que l’ajudaria a marxar. Tenien pensat utilitzar un passadís que connectava el subterrani de la Cancelleria fins al riu Havel, i allà agafarien una petita barca amb motor elèctric que no feia soroll per portar-los a la llibertat. Pensaven que ho aconseguirien aprofitant el caos que vivia la ciutat.

Aquell 1 de maig, en Fritz es va aixecar en veure els rajos de Sol que l’enlluernaven a la cara. Veient que els soviètics tornaven a rastrejar entre les runes i que mataven a totes les persones que trobaven sense discriminacions, en Fritz va fer un petó al quadre de la Galiana, el va deixar suaument a sota una runa, i va marxar a poc a poc amb en Cukie pel darrere de la casa després de veure que els soldats soviètics es defensaven uns segons d’un soldat alemany que els va disparar des de dalt d’un pis. Esmunyint-se entre les runes, varen passar entre els edificis de darrere de la casa i varen avançar sense que se’n adonessin en direcció a la Cancelleria, al mateix moment que ho feien els soviètics, però ells ho feien per la Wilhelmstrasse. Sentint els canons i els trets, en Fritz no deixava d’avançar espantat pensant en fugir a una zona on no hi haguessin combats per ser capturat en vida. Quan es veia atrapat entre les parets d’algun edifici, escalava com un desesperat per poder continuar avançant i va deixar el gat entre uns murs perquè no fugís pensant que seria rescatat, tal i com va ser. Al migdia es va quedar atrapat entre uns altres murs, però aquests no els podia escalar. Sense saber què fer, va agafar un martell que havia trobat al terra i va començar a picar la paret fins que hi va fer un forat per poder-hi passar. Es movia molt a poc a poc però no deixava d’avançar. Es deixava endur per la ràbia que sentia i a dos quarts de nou del vespre va sortir per fi de les runes i es va adonar que era en un patí ple de cràters.

En aquells moments, en Goebbels va sortir amb la Magda en el jardí de la Cancelleria acompanyats pel seu ajudant, per fer veure en els demés que es treia la vida. Però en Schwägermann s’havia deixat nerviós les claus d’una porta del passadís a baix al búnquer i va baixar a buscar-les. Mentre esperaven ansiosos, en Goebbels va abraçar a la seva esposa i li va dir:

Tot anirà bé, ens en sortirem i viurem feliços amagats mentre tothom es pensa que som morts. Tot acabarà aviat.

Rient mentre mirava el cel negre il•luminat per la Lluna, el ministre va veure que entre el fum de les runes sortia una silueta que se’ls acostava cap a ells. Espantat veien que aquella silueta portava una pistola a la mà, es va posar en estat d’alerta i va agafar la Magda amb força. Fixant la vista, va veure que aquella silueta era la d’en Fritz i li va cridar sense mirar-li la cara del noi:

Fritz!!!! Ajuda’m a sortir d’aquí. Et recompensaré, però ajuda’m a marxar de la ciutat! Ho podem fer. En Hitler és mort però nosaltres podem viure feliços.

Encegat, brut, destrossat físicament i psíquicament, tenia la roba estripada després de viure amagat entre les runes durant tants dies, en Fritz es va aturar a uns 10 metres d’on era el canceller i se’l va mirar amb una mirada desafiadora i somrient:

Millor que sigui mort, tu també l’hauries d’acompanyar. L’amo no pot marxar sense el gos. Tant debò ho hagués fet el dia que et vaig conèixer en aquell restaurant.

Enfadat, en Goebbels li va preguntar en to desafiador mentre ara si que li veia la cara d’odi d’aquell noi que l’havia convidat tants cops a menjar amb ell a casa:

El què haguessis fet?

Sense esperar ni un segon, en Fritz li va respondre mentre alçava la Parabellum apuntant al cor d’en Goebbels:

Això!.

Esperant un segon per veure-li la cara de pànic, en Fritz li va disparar un tret en el cor del ministre, que va alçar les mans abans de rebre la bala que acabaria amb la seva vida. Veient caure el seu marit abatut a terra, la Magda es va mirar horroritzada a en Fritz, que la va apuntar amb la Parabellum i li va disparar un tret també en el cor que la va matar a l’acte. Mirant als cadàvers sense sentir cap tipus d’emoció, en Fritz va llançar la Parabellum al costat dels Goebbels mentre pensava que en Seigmund s’enfadaria si pogués veure que la seva arma havia matat al ministre de Propaganda. Escopint sobre d’ell, en Fritz va marxar en direcció nord del jardí, que estava ple de cràters. Aturant-se un segon en veure tant de fum, va observar gràcies a la Lluna com les restes de la Cancelleria fumejaven i va pensar que era irònic que el foc que els nazis utilitzaven per cremar la cultura que ells no desitjaven ara cremés la Cancelleria. Travessant el jardí va trepitjar una zona on la terra estava remoguda. Fregant-la amb la bota, va entendre que allà hi havien enterrat en Hitler. Somrient, en Fritz va buscar entre les butxaques dels seus pantalons estripats i va llançar-hi damunt d’aquella terra la ploma d’en Chamberlain i va cridar:

Aquell dia t’havien d’haver aturat els peus.

En veure que sortia en Schwägermann amb les claus a la mà, en Fritz va córrer ràpidament per sortir del jardí i es va endinsar entre les runes d’un edifici que hi havia a uns metres del jardí. L’ajudant d’en Goebbels es va pensar que el seu amo no havia aguantat més i que finalment s’havia suïcidat. No volent buscar respostes, va incinerar els cossos de la parella, tot i que no es varen acabar d’incinerar del tot per la falta de gasolina, ja que no havien previst que es suïcidarien. Després de donar un últim adéu a en Goebbels, en Schwägermann va baixar al búnquer i va explicar el que explicaria tota la seva vida, que en Goebbels i la Magda s’havien suïcidat.

Mentrestant, en Fritz es va perdre entre les runes buscant la Porta de Brandenburg, però desorientat va avançar sense que se’n adonés fins a la Potsdamer Platz. Pensant que havia tornat en el punt de partida en veure l’edifici Haus Huth, dels pocs que estava dempeus, va tornar a sentir els trets dels soldats soviètics. Sabent que tenia que fer alguna cosa, no es podia quedar allà, va avançar cap al sud i va agafar la Potsdamer Strasse avall. Caminant entre les runes, no deixava de veure els soldats soviètics i ell s’amagava com podia d’ells. Aquells soldats tenien un objectiu molt clar; volien ser els primers en entrar al búnquer d’en Hitler i per això avançaven tant ràpid, cosa que va poder aprofitar en Fritz per avançar cap al sud. Com que també era fosc i la visibilitat era molt baixa pel fum i la foscor, en Fritz va pensar que un bon refugi seria anar al costat de la Galiana i va continuar caminant fins arribar al cementiri Sant Mateu. Pensava que allà es podria refugiar tranquil mentre es produïen els últims combats, que acabarien l’endemà. Entrant al cementiri a poc a poc i amb la roba completament desfeta, no es va adonar que un soldat soviètic l’havia vist. Caminant entre les tombes i els cràters, en Fritz va anar primer a veure la tomba d’en Lou. Quedant-se palplantat recordant al seu amic, va fer una petó a la seva mà dreta i va tocar la làpida d’en Lou. Trist i amb el cap abaixat recordant al seu amic, va caminar fins a la tomba del seu pare. Palplantat llegint el nom de Barnard Klein, es va posar a plorar recordant tots els moments que havia viscut amb ell. Els moments que parlaven mentre ell estava assentat a la seva butaca llegint en Thomas Mann, el moment que l’havia portat a París i a Munic, els sopars, els dinars, els consells que li donava, la seva estima, la seva por, el dia del casament… Fent també un petó a la làpida del seu pare, va seguir avançant cap a la tomba de la Galiana. Llegint ara el nom de Galiana, es va quedar uns minuts en silenci plorant mentre premia els punys amb tota la seva força de la ràbia que portava acumulada. Sentia una ràbia espantosa. Recordava aquell maleït 28 de gener de 1933, quan ella li va deixar la mà i queia abatuda pel tret que l’hi havia disparat en Hans. Plorant desesperat, recordant-la com era la seva estimada amb el seu dolç somriure, els seus cabells llargs i suaus, les seves cames llargues i blanques, en Fritz va sentir un soroll de darrere un arbre. Amb la il•luminació de la Lluna va veure que tenia a uns metres d’on era ell a un soldat soviètic que l’apuntava amb un fusell Mosin-Nagant. Mirant la cara d’aquell soldat, en Fritz va veure que se li assemblava molt, tenien la mateixa edat, els mateixos cabells curts i rossos, la mateixa altura i tenien els mateixos ulls blaus. Quedant-se’l mirant amb la cara destrossada pensant que estava davant d’un mirall, en Fritz sabia que moriria i es va mirar la tomba de la Galiana, i va dir amb un somriure a la boca:

Ara vinc!.

Posant-se la mà a la butxaca dels pantalons buscant alguna cosa, en Fritz la va alçar ràpidament i aquell soldat, que es pensava que havia tret una arma, li va disparar un tret en el cor d’en Fritz. En rebre l’impacta de la bala en Fritz va caure d’esquenes a damunt la tomba de la Galiana abatut. Amb el cap mirant la làpida, en Fritz va dir per últim cop el nom de la seva estimada. Fent un últim esforç, va mirar cel amb llàgrimes als ulls i va veure un estel fugaç. Empassant-se saliva, va tancar a poc a poc els ulls. Abaixant l’arma, aquell soldat es va apropar a en Fritz i en mirar-li la mà va veure que no hi tenia cap arma. Veient que la mà i tenia un paper va agafar-li. Era una fotografia de dos nens. Era la fotografia d’ell i la Galiana de petits. Veient que havia comès un error, aquell soldat va marxar corrents del cementiri deixant a en Fritz damunt de la tomba de la Galiana.

Després dels soviètics varen venir dies més tard els nord-americans i els britànics, i juntament amb els francesos varen restablir la normalitat a la ciutat. Els berlinesos que havien marxat varen tornar, com tota la família Klein, per reconstruir la ciutat, que només tenia 300.000 vivendes dempeus per 1,5 milions de persones, sota la mirada de les quatre potències guanyadores. La guerra va acabar a Europa el 8 de maig, i els soldats alemanys tornaven a casa igual que els refugiats per restablir les seves vides. El nacionalsocialisme havia mort amb en Hitler i amb en Goebbels. Quan es va saber la magnitud del genocidi nazi després dels Judicis de Nuremberg el poble alemany es va indignar per la ideologia que havien arribat a defensar. La poca popularitat que conservava encara el desaparegut règim nazi va desaparèixer i tots cremaven a peu de carrer les banderes amb l’esvàstica.

En els següents anys, el barri de la Leipziger Strasse va restablir ràpidament la normalitat i va tornar a ser un dels barris comercials i administratius més importants de la ciutat. Els pisos es varen aixecar de nou, la Potsdamer Platz va tornar a ser una plaça transitada com ho havia sigut, les botigues i els negocis es varen tornar a obrir i la gent va tornar a ser feliç oblidant de cara en fora els horrors del nazisme. La floristeria de la Carlene no va tornar a obrir perquè la gent del barri la criticava per haver defensat amb fanatisme al nazisme. A més, ella estava molt avergonyida perquè estava embarassada d’un soldat soviètic que l’havia violat. Els pastissers Richard i Cosmina si que varen obrir la pastisseria i varen posar a l’entrada una fotografia del seu fill Hermann. L’Albert i la Helga varen obrir una botiga de roba, però ho varen fer a l’Unter den Linden. En Hermann i la Bernardina es varen tornar a reunir i varen reconstruir el seu pis al costat dels del Klein i varen ser uns defensors de les llibertats sexuals. En Kurt i la Maria també varen reconstruir els pisos, que varen ser molt més alts, i varen tornar a obrir la carnisseria. En Mark i la Diane varen obrir una taverna anglesa i varen recuperar a en Cukie, que va ser considerat un heroi de guerra per haver sobreviscut als bombardejos i als soviètics. Tothom qui anava al bar volia tocar aquell gat ros i blanc.

Pel que fa la família Klien; la Luane va anar a viure amb la Matilda, que ja era gran per viure tota sola, en un pis que es varen comprar en el barri mentre cuidava als seus nets. Per tot el pis tenia fotos del seu marit, considerat un heroi pel barri per haver salvat a un nen en un bombardeig. La Matilda, com va fer amb en Fritz quan era petit, anava a buscar caramels i els hi donava als nets de la Luane. Per molta gent del barri va ser un exemple de superació i l’anaven a veure perquè els hi expliqués com va sobreviure el Tercer Reich. Va ser una dona molt admirada i molt estimada. La Katrina es va casar anys més tard amb un professor d’escola i va obrir una botiga d’alimentació en el barri juntament amb el seu germà, era molt semblant a la de la Matilda, que sovint els aconsellava com havien de tirar endavant la botiga. En Marwin mai més va pensar en obrir l’empresa de teixits del seu pare i es va vendre el local per comprar un bloc de pisos en el barri per la família. A finals de 1945, va rebre una visita inesperada, era l’Elisabeth, que va tornar a Berlín juntament amb els primers turistes i curiosos. Amb ella hi anava un nen petit. El nen, en Jack, tenia 5 anys i mig. Mirant-se’l pensant que la seva xicota havia tingut una altra parella, va quedar mort d’alegria en saber que el nen era seu, l’havia tingut l’1 de juny de 1940 i va ser concebut just abans de que ella marxés. Amb els anys es varen casar i varen viure feliços en un pis del barri. En Georg va viure sempre més en un centre amb una greu depressió recordant cada dia que es llevava fins que se’n anava a dormir les atrocitats que havia comès. Mai més es va perdonar dels seus crims, tot i que no va ser mai jutjat. La Velda, va sortir amb un, dos, tres, quatre i fins a cinc soldats nord-americans que estaven pel barri restablint la normalitat fins que, quan els nord-americans ja no varen ser ben vistos pel poble alemany, va sortir amb un alemany de tota la vida, va fer un cop de cap i si va casar i varen tenir un nen i una nena. El nen es va dir Udo. L’Annalisa es va casar amb en Heinrich en un casament civil i varen viure feliços cuidant als seus nets. En Heinrich va sentir els nets de l’Annalisa com els seus i no li varen dir mai a les criatures que en Heinrich no era el seu avi verdader. Sempre portava al damunt una fotografia de la seva filla, la Galiana, a qui visitava cada 28 de gener. Pel que fa a l’Àngela, va obrir una llibreria en el barri com la d’en Martin i vivia a l’antiga casa dels Klein, que s’havia convertit en un bloc de pisos. Es passava el dia venent llibres sobre la literatura alemanya i explicava en els seus clients els horrors del nazisme i relatava amb passió com havia vist els últims dies del Reich. A darrere del taulell de fusta d’olivera i tenia sempre el llibre A peu de forca del malaguanyat Julius Fucik. Amb la seva filla recorria els carrers de la ciutat i jugava amb ella pels jardins Gartenbauamt del Tiergarten com havien fet en Fritz i la Galiana, i anaven juntes al cinema, al teatre, a comprar roba…. L’Àngela va tenir molta sort en aquell temps tant complicats. Sinó fos pel seu nou ajudant no hagués pogut tirar endavant la llibreria. Aquest ajudant no era altre que el seu marit. Quan l’1 de maig de 1945 en Fritz va rebre el tret al cor va quedar estès a terra inconscient durant tota la nit, però la bala no va tocar al cor d’en Fritz. La bala va impactar en la xapa de ferro de la Galiana que havia agafat dies abans i que havia guardat en la butxaca de la camisa. En llevar-se al cap d’unes hores, en Fritz es va aixecar de damunt de la tomba de la Galiana. Veient que era viu i que no tenia cap ferida de bala, només dues costelles trencades, es va quedar fins que va sortir el Sol palplantat mirant la tomba de la Galiana i li va donar les gràcies per haver-li salvat la vida. En Fritz va creure tota la seva vida que la Galiana l’hi havia salvat la vida perquè ell pogués ser feliç amb l’Àngela, a qui va estimar amb passió. Darrere del taulell de la llibreria de la seva esposa, en Fritz hi va posar una vella fotografia on hi sortien ell, la Galiana, en Lou i en Georg de quan eren petits. No va tornar a ser mai més metge i quan li preguntaven perquè no tornava a l’Hospital, on guanyaria molts diners, ell sempre els hi responia el mateix:





Leave a Reply